Ressenyes Abril 2019

L’ESPAI DEL LECTOR – La Biblioteca Recomana Títol: Visc, i visc, i visc...

Autor: Maggie O’Farrell Traducció: Marc Rubió Editorial: l’Altra editorial, 2019 Signatura: 92 (OFa) OFa Al seu últim llibre, Maggie O’Farrell (Coleraine, Irlanda del Nord, 1972) adverteix “una experiència propera a la mort no té res d’únic o especial. No és cap cosa extraordinària: tothom, diria, n’ha viscut, un moment o altre, potser fins i tot sense adonar-se’n”. Com en aquelles pel·lícules de la franquícia Final Destination, la mort ha rondat tantes vegades a l’autora d’Aquest deu ser el lloc, que ha decidit explicar-ho en aquest relat autobiogràfic que, en realitat, és un relat de relats en els que narra, en disset capítols, les diferents experiències viscudes properes a la mort.

Prenent com a idea central aquella part anatòmica de la qual parteix el fet traumàtic, cada capítol pren el nom d’una part del cos afectada: coll, pulmons, abdomen, cerebel, intestí, aparell circulatori. La prosa magistral d’O’Farrell converteix aquesta enumeració nefasta de riscos viscuts -un avió que cau en picat, llençar-se al mar des de quinze metres d’alçada, un avortament, un atracament a punta de matxet, una infecció estomacal, les complicacions del primer part, un depredador enmig del camp, l’encefalitis llarga i dolorosa als 8 anys- en una reflexió profunda sobre el fet d’estar viu i viure intensament, interioritzant al màxim l’experiència a través de l’escriptura sense la qual no podria entendre el món.

Com en un reset constant, a cada relat trobem la necessitat de viure intensament, una indagació en el risc i l’afirmació cruel de la fragilitat de la vida, malgrat tot, entesa des de la lluita i la celebració; l’autora conclou que viure no és una suma d’experiències que se succeeixen com si passéssim pantalles d’un videojoc, sinó que és com una matrioixca, n’interioritzem cada fet important i el guardem, passant a formar part de nosaltres mateixos per sempre.

En quan a l’estil, la Maggie descriu les seves topades amb la mort de forma no cronològica i amb una estructura novel·lística impecable, amb un ritme intern precís com el mecanisme d’un rellotge, com contes curts que funcionen increïblement bé per separat i, que un cop començats, no pots deixar de llegir.

L’ESPAI DEL LECTOR – La Biblioteca Recomana Títol: El gat negre mala bèstia i salvatge Autor: Maria Aurèlia Capmany Il·lustracions: Natalia Zaratiegui Editorial: Comanegra, 2018 Signatura: I** Cap Sóc el Nano III, el tercer gat d’una estirp orgullosa i silvestre que ha viscut en aquesta casa. Clar que viure és un dir, per que he aparegut enigmàticament i de la mateixa manera marxaré. No m’agrada que em donin ordres ni m’imposin cap condició, per això m’encanta observar el que passa a dins des de la tanca on em puc enfilar i veure a la Nica jugar. Ella és com jo, li agraden les coses rodones, com a mi; ella mateixa és rodona i simètrica i pot moure’s, arrossegar-se, rodolar i grimpar d’una forma que m’hipnotitza. Els sons que emet també m’atrauen: les rialles, els xiscles i balbotejos que fa mentre juguem, m’encisen fins al punt de deixar-la que m’acaroni i em faci pessigolles.

Els adults m’escridassen i em diuen mala bèstia i salvatge, no suporto les paraules, aquests sons articulats que amaguen intencions conciliadores. No tinc consciència del temps, només sé que ara la Nica també és capaç d’emetre aquest sons que tant odio. Ha arribat el moment de desaparèixer.

Aquest conte, escrit al 1962 i publicat al recull de narracions Coses i noses l’any 1980, és una mostra fantàstica per apropar-nos a la faceta menys coneguda de Maria Aurèlia Capmany com a escriptora de literatura infantil. Al 2018, en motiu de la celebració de l’Any Capmany, l’editorial Comanegra ha recuperat aquesta peça en una acurada edició en forma d’àlbum il·lustrat.

Les il·lustracions a càrrec de Natalia Zaratiegui contribueixen a enriquir els significats d’un text que conté més d’una lectura; distribuït en petits fragments independents a dins de la doble pàgina il·lustrada, el dibuix sense contorn, de formes geomètriques, i la vivacitat dels colors s’entrelliguen en consonància al llenguatge àgil de l’autora. La simetria i el disseny ordenat de la casa, que recorden a l’estètica dels anys 70 i que simbolitza el món dels adults, contrasta amb el dinamisme de les escenes on el gat ha deixat el seu rastre.

De forma subtil entreveiem la intenció de l’autora: preservar els valors d’innocència, puresa i espontaneïtat de la infantesa mitjançant la relació de la dona amb la natura i el poder transformador de la paraula.