Liberum Libri

Evolució VI - Llibret 2021

tf'i

A. C. FALLA PLACA DE JESÚS

A.C. Falla Plaça Jesús

Evolució VI - Llibret 2021

Liberum Libri

2021

Proverbi hindú

“Un llibre obert és un cervell que parla; tancat un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora.”

2021

Liberum Libri

Proverbi hindú

A.C. Falla Plaça Jesús

“Un llibre obert és un cervell que parla; tancat un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora.”

A. C. FALLA PLACA DE JESÚS

LIBERUM LIBRI Liberum Libri

A.C. Falla Plaça Jesús

Liberum Libri

2021

Edita

Impressió

Portada

Depòsit legal

Dossier

Distribució

A.C. Falla Plaça de Jesús Laia Alonso Gil Juanjo Medina

Il·lustracions Laia Alonso Gil

Fotomecànica i edició somiardespert.com

Selvi Artes Gráficas V-354-2012

A.C. Falla Plaça de Jesús C/ Jesús, Nº118 - 46007 - València www.falllaplazajesus.es Facebook: Falla Plaza Jesús Twitter: @fallaplazajesus L’Associació Cutural Falla Plaça de Jesús no s’identifica necessàriament amb els articles i les opinions dels seus col·laboradors.

Generalitat Valenciana.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Es presenta als concursos.

Lletres Falleres.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Esta comissió ha rebut una subvenció de la Regidoria de Cultura Festiva per a les activitats de les Falles 2021.

http://www.fallaplazajesus.es/index.php/llibrets/

“Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que, l’escriptor sol, no és capaç de donar-li.”.

Miquel Martí i Pol

“Quan penso en tots els llibres que em queden per llegir, tinc la certesa de ser encara feliç.”

Jules Renard

Fotre la que ens ha tocat viure!

N

ingú, ni el més pessimista, haguera pensat mai el que ens venia damunt, però ací estic, dirigint-vos unes paraules amb un altre llibret d’un mateix projecte quasi dos anys després.

Al mes de març de 2020 tot pareixia normal: treballarem en conjunt per a fer el nostre concurs de paelles anual, l’organització dels torns de barra per a falles, pensant qui anava a rebre la carpa o com faríem que l’ou del projecte infantil semblara estar situat en un niu i no envoltat de gespa. Eren tantes coses les que vam fer i tantes altres les que es quedaren al camí... Ens tancaren, no sabíem que passava a l’exterior, la televisió ens aclaparava i teníem incertesa. “quinze dies i fora”, deien alguns; “açò va per a llarg”, deien altres; i el cert és que així va ser.

Començaren els aplaudiments als balcons, les sirenes de les ambulàncies, veiem com els principals edificis eren con-

896

LIBERUM LIBRI

vertits en espais on poder reubicar a la gent, tot es va enfosquir, però vora dos anys després ací estem, tornant més forts que mai i eixint d’aquell mal son. Un mal son que va trencar somnis i il·lusions, però al que hem estat tots junts com la gran família FPJ que som.

Intentarem mantenir la flama encesa per mitjà de les xarxes i ho aconseguirem: Halloween, cançons, disfresses i fins i tot una falla a casa. I ens retrobarem, ho vam fer al nostre verdader març amb l’emoció reflectida en mig rostre als nostres esmorzars. Gràcies a tots per fer que la Plaça Jesús continuara viva a cadascun dels racons de tota la Comunitat, de Vinaròs a Requena i aplegant a València, passant pels diferents barris del cap i casal i tocant l’Horta Nord i Sud. Per tot açò agraïsc de cor l’esforç i la participació de tota la gent de la comissió, que malgrat les complicades situacions que cadascú ha viscut personalment heu estat ací fent unió i fent falla com cada any sense que res de l’exterior impedira que reivindicarem qui som.

Ara és el moment de gaudir de tot allò que es va perdre pel camí, de totes les converses que no tinguérem i de tots els somriures que ens llevaren, això si, somriures que ara hem aprés a donar amb els ulls. Unes falles atípiques i plenes de responsabilitat a les que tornarem a construir a poc a poc la

FALLES I LLIBRES

897

nostra identitat.

Unes falles per a acompanyar a la nostra Fallera Major Carmen, perquè puga gaudir d’aquests dies al màxim, sabem que no serà el mateix, però continuarà sent nostre. Plantarem i cremarem i de nou ressorgirem i ara més forts que mai perquè ja podem dir que hem tornat, encara que el nostre sentiment mai se n’ha anat.

Al nostre nou març que serà setembre els projectes veuran la llum, i ara si traurem cultura segura al carrer amb eixa peculiar biblioteca on tot el món serà benvingut per a intercanviar i aportar coneixements mitjançant els llibres. Llibres que seran rescatats de la bèstia de la incultura que per desgràcia als nostres dies ens hem adonat i cada vegada més que està molt present. Així com tornarem a crear vida des de dins mirant a l’interior de la nostra falleta infantil com podríem fer-ho dins de nosaltres mateixa, renaixent de tot el que hem viscut i veure així créixer nova vida a eixa falla.

Gràcies per la paciència i l’esforç, gràcies per ser FPJ. Visca la fallera major, les falles i la comissió.

Toni Monmeneu President de la A.C. Falla Plaça de Jesús

La poesia és un joc... a poesia és un joc. Un joc accessible a tots i cada un de nosaltres, que ens ofereix vides infinites. Amb un tauler que connecta els significats i les experiències, les viscudes per nosaltres i les explicades per altres humans d’arreu en tots els temps anteriors. Un joc on totes les llengües i totes les veus personals poden recrear-se. I la connexió de tots eixos elements i l’aliment de cada nou acostament provisional és la imaginació. La nostra personal i la de tots els altres que també hi han participat.

L

La necessitat d’expressió que sentim comença probablement de la mà del nostre anhel de reconéixer i entendre el nostre entorn, i d’entendre’ns. La vida ens desborda constantment, i abans de poder comunicar-nos amb els altres, ens veiem implicats amb el qüestionament dels nostres descobriments, des dels més fugaços als més assentats... Esta situació ens aboca a un joc d’encaixar peces, sentiments, delers,

904

LIBERUM LIBRI

coneixements i passions. Un encaix quotidià que ens espenta a l’observació i l’avaluació, però també cap a l’afirmació de les nostres troballes enmig d’un corrent continu de vida. Si acceptem este fil de pensament, seria natural acceptar que la vida se’ns escola entre els dits, ja que és diversa i no s’atura. D’açò se seguiria la necessitat també de compartir, de comunicar, de donar forma amb els altres a les nostres experiències i expectatives. D’ací vindria la conseqüència que practicar la poesia té efectes socials.

Qui prova de jugar a la poesia, naturalment pretén trobar complicitats en qui escolta o llegirà. Més a través de les emocions que de l’argumentació, però l’objectiu persuasiu existeix, en alguna mesura. La projecció exterior de la via de coneixença personal es produeix perquè tot el joc el realitzem a partir del codi compartit del llenguatge, de l’idioma, de les sonoritats nostrades. Però juguem amb el codi, amb les imatges, amb les metàfores, amb la ironia i els dobles sentits... Recreem els significats amb la intenció d’impregnar-los de les nostres experiències i desitjos, amb la intenció que ressonen en els nostres interlocutors, reals o imaginats.

Així obrim la via que els altres continuaran avançant per significats personals, per il·lusions, per evocacions. Este joc compartit porta a experimentar amb noves percepcions, a descobrir noves mirades, a assentar sensibilitats renovades.

I al capdavall la pràctica del joc amb la paraula probable-

LA POESIA ÈS UN JOC

905

ment siga el benefici més directe de la poesia. Un guany que traspua la concreta vivència individual i permet compartir-la en múltiples reproduccions en l’àmbit social. No pense en fama ni prestigis. Descarte les originalitats, més enllà del fet que com cada persona viu una història específica que barreja condicions històriques, possibilitats socials i culturals, pot accedir a transmetre una veu particular, una visió pròpia.

Notes sobre poesia amb vocació militant Ara bé, que la poesia siga un joc no vol dir que siga cap broma. Encara que tampoc les exclou, evidentment. La poesia reclama ofici, equilibri i oportunitat, per tal de tocar-nos el tendre. També per tal de plantar les seues llavoretes en l’ànim i la ment del personal i encomanar-nos il·lusions, mirades, intuïcions...

La paròdia i l’exposició a l’humor burlesc de fet, és un recurs hàbil que capta l’atenció del públic i desperta simpaties (sobretot en qui no pateix directament l’atac, és clar). I facilita la difusió social dels versos i els missatges. Segur que recordem Eduard Escalante, més aviat conservador en les idees, però li sobrava enginy i gràcia per a connectar amb el seu teatre versat amb les classes populars valencianes. A través de sainets crítics amb comportaments que qualsevol veí o veïna podia reconéixer, i que l’autor proposava per a la

906

LIBERUM LIBRI

burla. En “Tres forasters de Madrid”, Carmelito és el fill de Baltasara i Chesinto, el matrimoni amb aspiracions a algun favor ministerial que els faça pujar de categoria social (“que tu hijo, al fin es hijo / de una persona sivil, / pues tú has sido secretario / de Rafel-Buñol // Lo fuí, pero al present... // Tornaràs / á sero: esperant estic / qu’em conteste doña Prisca”). La bona qüestió és que Carmelito vol allunyar-se del seu entorn del barri valencià, fer-se fi, ascendir en cultura i en relacions socials separant-se primer que tot en l’idioma...

“No hay en el sielo una estrella / más clara y resplandesiente. / No hay en la region... ignota / de un encantado jardin, / mas oloroso jasmin, / ni mas fina bergamota. / (...) / Cuando canta / no hay ninguna cagarnera / que produsca l’armonía / de aquellos mágicos trinos / y gorgeos pelegrinos!”. I el públic respon amb rialles poc innocents, probablement coneixedors d’altres de l’estil de voler i no poder de Carmelito.

Escalante ofereix descripcions satíriques d’experiències quotidianes, sense propòsit d’extraure’n conseqüències polítiques, sense organitzar tampoc cap discurs més enllà del model honest, coratjós en la faena, del bon caràcter del valencià i la valenciana. El públic popular s’hi reconeixia i multiplicava la seua difusió, mentre que l’humor sorneguer li donà uns èxits que encara li mantenen extenses simpaties.

Certament algunes crítiques a la situació mostrada, posem

LA POESIA ÈS UN JOC

907

per cas en “Tres forasters de Madrid”, podrien reivindicar la seua vigència actual. Sense anar més lluny amb l’infrafinançament amb què l’estat castiga al poble valencià, i les ridícules actituds de voler imitar als forasters als quals imaginem enormes influències i poder, que tant faciliten els enganys i les frustracions pròpies.

En un cantó oposat trobaríem la poesia militant, pamfletària si cal. Per això portem Maiakovski, el poeta bolxevic que donava testimoni de la seua identificació amb els objectius transformadors de la Revolució Russa. A hores d’ara el seu poema dedicat al passaport de la URSS segurament ens sorprendrà com una extravagància poc justificada. Ens costa interpretar un objecte tan instrumental per al pas de fronteres, ara com ara tan “low cost”, com un element de marca de cap món nou. Les circumstàncies històriques modelen les perspectives convencionals, ara i adés. Però per a ell llavors representava una bandera altiva d’alliberament: “Com un llop, jo rosegaria el burocratisme. / No tinc cap respecte per les credencials. / Al diable tot el paperam! Mes aquest... / (...) / Llegiu, envejau-me! Jo sóc ciutadà / de la Unió Soviètica!”.

El seu orgull de lluitador s’imposava com mostra en els versos de “A plena veu”: “Jo mateix parlaré del meu temps i de mi. // Jo, sanejador i traginer / de la revolució, / mo-

908

LIBERUM LIBRI

bilitzat i cridat a files, / vaig anar al front / deixant els senyorials jardins de la poesia, / dona capritxosa”. La funció de conscienciació i de propaganda pren en Maiakovski un gran protagonisme que s’oposa a la poesia de lírica acomodada: “L’Agitprop m’està lligat als llavis / i podria cosir per a vosaltres romanços / (...) / Apagant les vèrboles de poesia, / jo passo pel mig dels toms lírics / com un vivent parlant amb els vivents”. Malgrat la identificació amb la causa, finalment caigué en desgràcia, no està gens clar si a causa dels conflictes amorosos o d’una pèrdua de confiança del Partit. Tant fa, igualment fou fatal. Li van denegar el seu estimat passaport per a un viatge a l’estranger, i es va suïcidar. “I a part d’una camisa acabada de rentar / vos diré que, en veritat, no em fa falta res. / Davant el C.C.C. dels clars jorns vinents, / per damunt els aprofitats i els vividors, / jo alço, com a carnet del partit bolxevic, / tots els cents toms dels meus llibrets partidistes”. Això havia deixat escrit, però eixa declaració acabà per no resultar prou convincent.

Certament no eren temps marcats per la pietat ni la compassió. De fet Trotski ja havia explicat que l’art, com a representació simbòlica d’una època i d’unes relacions de domini determinades, depén de les circumstàncies materials d’organització social. Concretament: “La situació de l’art pot ser definida per les següents consideracions generals. Si el proletariat rus, després de la conquista del poder, no haguera

LA POESIA ÈS UN JOC

909

creat el seu propi exèrcit, l’Estat obrer haguera deixat de viure molt temps enrere i nosaltres no pensaríem ara en els problemes econòmics, i menys encara en els problemes de la cultura i de l’esperit. Si la dictadura del proletariat es mostràs incapaç, en el decurs dels pròxims anys, d’organitzar l’economia i d’assegurar a la població ni que siga més que un mínim vital de benestar material, el règim proletari estaria llavors vertaderament condemnat a desaparéixer. L’economia és hui el problema per excel·lència”. Queda ben clar el paper instrumental, i també subaltern, reservat a l’expressió cultural i poètica. També és així quan els poetes es dediquen a glorificar els amos de l’aristocràcia o d’altres oligarquies que a canvi, els deixen caure honors i altres molletes.

Si l’alta cultura apareix excloent i justificadora de la injustícia, de la fam i de la infàmia... Si dediquen les idealitzacions, els himnes i les lloances, a fer apologia del poder instituït i a silenciar les seues vergonyes, a ocultar les seues víctimes...

Llavors no és que no la vulguem, és que pud, és que apesta.

Si els intel·lectuals i la poesia col·laboren amb la indignitat i la injustícia, no haurien de trobar pau. Però a banda ací trobem el paternalisme i la poc justificada superioritat que els fa creure que tenen la missió de “dirigir” el poble. L’escriptor xinés prerevolucionari i compromés, Lu Hsun, ja alertava d’estos problemes: “En resum, quan el pensament és lliure, el poder s’aflebeix, la nació no s’aguanta dreta, i no s’aguan-

910

LIBERUM LIBRI

ta ni el mateix pensament! Ara bé, la llibertat de pensament topa amb l’existència, i aquesta és una feblesa intrínseca de la classe intel·lectual. Quin pot ser, però, el futur de la classe intel·lectual? Actuarà a les ordres del sabre, o expressarà el pensament adreçat al poble? Si vol expressar idees, caldrà que digui allò que pensa. Els autèntics intel·lectuals no es preocupen de l’interés; si es preocupen d’avantatges i desavantatges, són falsos intel·lectuals, intel·lectuals aparents.

Només que la vida dels falsos intel·lectuals és una mica més llarga. (...) Ells, que mai no poden estar contents de la societat, allò que senten és sempre dolor, allò que veuen són les mancances; ells preparen el sacrifici futur”. Considere que és rellevant este avís, que prendre al poble (obrers i pagesos, per a Lu Hsun, i en general les classes subalternes) com a material per a contes i poesies, no és realment literatura popular, perquè “el poble no ha obert la boca”.

El líder vietnamita Ho Chi Min patí presó, i encara que reconeixia no tindre una gran vocació poètica, fer versos li feia més lleugera l’estada. Ajudava la seua ment a mantindre una llibertat que probablement sostenia el caràcter combatent: “Aquells que ixen de la presó poden reconstruir el país. / La desgràcia és la prova a la fidelitat del poble. / Aquells que protesten les injustícies són els de vertaders mèrits. / Quan les portes de la presó s’òbriguen / El vertader drac volarà lliure”. Avancem en la identificació entre el públic i l’autor

LA POESIA ÈS UN JOC

911

del cant, a partir del sacrifici compartit, dels objectius i la lluita comunes.

Ara bé, encara queda per tal que el poeta abandone la posició privilegiada d’un individu al mateix nivell que tot “un poble”, “el seu”. I potser aspirar a ser-ne portaveu implique en part aquesta exageració, però en tot cas seria convenient moderar-la. Més polida en aquest camí se’ns presenta l’expressió “un entre tants”, que empra tant Vicent Andrés Estellés, amb orígens en Gabriel Celaya, i que expressa amb una forta credibilitat Ovidi Montllor. “Assumir la veu d’un poble” és per tant un avanç d’integració, “ser poble” és la cosa, amb totes les prevencions davant de l’arrogància de “fer-se” poble. I clar, no perdré l’ocasió de recordar els cèlebres versos d’Estellés: “Deixaràs de comptar les síl·labes, / de fer-te el nus de la corbata: / seràs un poble, caminant / entre una amarga polseguera, / vida amunt i nacions amunt, / una enaltida condició. / No tot serà, però, silenci. / Car diràs la paraula justa, / la diràs en el moment just. / No diràs la teua paraula / amb voluntat d’antologia, / car la diràs honestament, / iradament, sense pensar / en ninguna posteritat, / com no siga la del teu poble. / Potser et maten o potser / se’n riguen, potser et delaten; / tot això són banalitats. / Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble. / I tu, greument, has escollit”.

912

LIBERUM LIBRI

Així obrim el joc i el fem a partir de totes les mans i ulls i veus que vulguen cooperar, com en la “Cançó de fer camí” de Maria Mercè Marçal: “Hi haurà rems per a tots els braços / -i serem quatre, serem cinc!- / i els nostres ulls, estels esparsos, / oblidaran tots els confins. // Partim pel març amb la ventada, / i amb núvols de cor trasbalsat. / Sí, serem vint, serem quaranta, /amb la lluna per estendard. // Bruixes d’ahir, bruixes del dia, / ens trobarem a plena mar. / Arreu s’escamparà la vida / com una dansa vegetal”. L’entusiasme seductor que encomana la cançó de Marçal no sempre és el to dominant. Ella mateixa ens impacta amb la força sintètica de la “Divisa” de plantar cara: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. // I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. I aborronat com sempre em deixa la certera paraula de la Marçal, fem memòria d’un polonés “maqui” dels boscos durant la segona guerra mundial, descarnat i exigent, Tadeusz Rósewicz: “D’on ve el mal? / i ara // de l’home / sempre de l’home / i sols de l’home / (...) cap criatura fora de l’home / no se serveix de la paraula / que pot ser un instrument criminal // paraula que menteix / mutila i infecta”. Devastat per la deshumanització, probablement clivellat i trencat, Rósewicz mostra com les persones insisteixen a reconstruir la vida en un món acollidor: “Acostem-nos a tot / No deixem la gent / cara a cara amb el seu buit // Som responsables / de la for-

LA POESIA ÈS UN JOC

913

ma de cada persona // Si ens n’oblidem / la nostra poesia / serà una xerrameca / digna de menypreu”.

Cap al moll de l’os podem albirar que el triomf possible sempre serà una expectativa moderada, un èxit moderat. I des d’allò més senzill, més proper, des del cara a cara i del tacte de mà amb mà, podem reivindicar de nou amb Estellés: “Hi ha, proclamat, un dret universal: / el dret a l’alegria, / l’alegria / molt combatuda pel tirà, i que cerca / amagatalls de lluminositat”. També en el Mural del País Valencià se’n reitera en el mèrit de ser simplement com tu i com jo, que junts si volem podem fer un nosaltres: “passats els dies, / més tristos que feliços, / amb més de cansament que de satisfacció, / m’adone / que els déus em deparen el millor dels regals: / ser poble, / ésser un entre tants, / i em sé ric per sempre, / per a tota la mort, / (...) el digne cansament epitalàmic / d’haver viscut, amb horror i alegria, / els dies del meu poble / i haver-ne alçada l’acta. // ningú no em llevarà aquest orgull”. Este nou orgull de la modèstia promou compartir destí i retroalimentar-nos, de visions i d’experiències, per a construir una aspiració conjunta a l’alegria.

Abans de tancar aquesta digressió entre versos múltiples, aprofitarem dos citacions a favor de la suma i els plurals que som capaços d’acréixer amb la nostra pràctica del joc i de la tenacitat, de les complicitats populars. Primer el poe-

914

LIBERUM LIBRI

ta guerriller d’El Salvador, Roque Dalton, que en una bella metàfora amb l’albada, escriu: “Así en la historia, / en la madeja-edad de las creencias: / sumando voz a voz / hasta desamarrar el gran torrente en llamas. / Gloria, pues, a la pequeña llamita, / a la primera lámpara”. La seua dissidència respecte als mètodes de lluita armada portaren al seu assassinat per “companys” del ERP. Dalton promovia un moviment de masses per l’alliberament social, abans que la guerrilla. Més de quaranta anys després la família desconeix on para el seu cos. Però no ens conformem amb les amargors, i si cal, de tant en tant, abusem de l’entusiasme, i d’aquella “llamita” passem a “La flama” d’Obrint Pas: “Viure sempre corrent / avançant amb la gent / rellevant contra el vent / transportant sentiments/ Viurem mantenint viva / la flama a través del temps/ la flama de tot un poble en moviment”.

Conclusions provisionals.

Com li ve al cap a un dels protagonistes d’Els mandarins, de Simone de Beauvoir: “aquelles pàgines escrites amb emoció havien emocionat. (...) Si els altres no compten no té sentit escriure. Però si compten és enorme suscitar amb paraules la seua amistat, la seua confiança, és enorme oir ressonar en ells pensaments propis”. De fet el diàleg no troba prou conreu sense un contrast quotidià, i la poesia sols aprofita per a transformar quan alguna persona que llig la fa

LA POESIA ÈS UN JOC

915

seua, se l’adopta, la reinterpreta i la comparteix en reinventar-la. Com escrigué Audre Lorde: “Perquè soc una poeta negra que fa la seua feina, vinc ací a preguntar-te: Estàs tu fent-ne la teua?”.

Comparada amb qualsevol narració, que exigeix coherència interna, desenvolupament lògic, ordre i també conclusions..., la poesia és una bona amfitriona dels impulsos inconclusos, dels qüestionaments confusos, de les contradiccions i els atordiments vitals. Alhora que proposa una via de traducció amb síntesi i neteja, amb connexions intuïtives.

Potser no sempre resulta amable, però ajuda a mantindré una actitud desperta, una perspectiva moral crítica. Podem rebre l’activitat poètica com una experimentació viscuda, com un tempteig i una obertura de perspectives, com una vivència compartida. La poesia és un gènere exigent, però sovint queda arraconada en el seu caràcter íntim, o pitjor encara, apareix desfigurada en una caricatura de lirisme bajoca i autocomplaent. Però és un instrument molt poderós, perquè és capaç de trasbalsar i emocionar, i per tant de canviar-nos les estructures d’acceptació i enteniment de la realitat. L’ús i la convivència amb la poesia permet eixamplar les possibilitats imaginades.

Al capdavall la vida quotidiana individual és l’escenari principal de les lluites col·lectives. Recordar-ho resulta

916

LIBERUM LIBRI

útil per a una transformació bàsica i primerenca, cabdal: la nostra pròpia. Perquè, algunes preguntes ens poden assaltar arreu: Farem part de la massa obedient, que tria la inconsciència per tal d’evitar realitats incòmodes?, fins a quin punt volem pertànyer a la parròquia de la “cabotà”?, estem segurs de col·laborar, per acció o per omissió, en el pròxim linxament?... Fins ací la passivitat –la nostra- ha estat una excusa –còmoda- per a qui gestiona el reglament de la vida en comú, és a dir per als beneficiaris d’una situació de dominació. Però, volem continuar regalant eixa coartada?, o ara ens estimem més decidir, i esdevindre agents actius de la nostra vida col·lectiva? Els trets fonamentals del projecte d’autonomia, els trets que conformen i són el mateix projecte d’autonomia, es podrien resumir en l’acció, el diàleg, i la voluntat de mantindre el control sobre la pròpia activitat.

Tot això remet a la consciència reflexiva, a la tria personal i al debat, al deler, a la creativitat, a la voluntat tenaç i a l’acció coordinada i mantinguda... Però prèviament, al llindar de tot alliberament, hi ha la nostra imaginació. I la poesia reclama la seua participació en l’acció. Portem ara a Amador Fernández-Savater: “Per a poder ser veritablement poesia en acció, la narració ha de ser capaç de penetrar instantàniament en els que l’escolten, propagant d’aquesta manera la incitació a l’acció per la via més segura: la imaginació. “Ja hi ha rebel·lió a imaginar que un podria rebel·lar-se”, advertia

LA POESIA ÈS UN JOC

917

la reina Anna d’Àustria, citada oportunament per Guy Debord en el seu Panegíric. La imaginació, lluny de poder ser automàticament identificada amb la fantasia o qualsevol de les seues manifestacions secundàries, és el teixit amb el que estan fetes les nostres representacions d’allò real (i el real mateix), que al seu torn estan sempre inextricablement barrejades amb els nostres afectes i les nostres intencions. Imaginar altra cosa que el que hi ha vol dir immediatament sentir d’una altra manera i començar a viure conforme a unes altres finalitats. Una vegada considerats amb exactitud els poders de la imaginació, deixem de jutjar la poesia com un element sense importància en el projecte de transformació de la societat. Potser la poesia no ho puga tot, però sí pot, en unió amb el moviment real de qüestionament de la institució establida de la societat, reapropiar-se de tota la seua força com a desvetlament, obertura, temptació, sacsó o arravatament. Una força que es consumeix a poc a poc en el lloc de la sublimació i l’entreteniment que està obligada a ocupar en la societat moderna. La poesia pot suscitar en aquell qui l’escolta activament la perillosa intuïció que el que hi ha no exhaureix allò possible i animar també la voluntat de veure més enllà de l’espai estret de la vida quotidiana sotmesa. Pot tatuar en la seua ànima (la imaginació) anhels desconeguts i perspectives insòlites. Pot exigir-nos una decisió urgent sobre l’orientació de la nostra vida, desplaçant bruscament les excuses que l’amagaven i retardaven. Pot sobretot eixamplar

918

LIBERUM LIBRI

el nostre criteri a l’hora de jutjar quina mena de vida mereix la pena ser viscuda”.

La poesia ens permet qüestionar la pròpia mirada a l’entorn, posar en dubte cada un dels sentits convencionals, per a fer-nos protagonistes del significat de la nostra experiència. És a dir, ens permet redibuixar el món. Establir-ne noves relacions, reinterpretar-nos i actuar. La mètrica i la rima llavors només seran estímuls atractius que inciten a plantar cara a la vida. La vida se’ns presenta indòmita, i ens cal inventar camins per compartir-la i travessar-la millor. El joc de la poesia és una pràctica que ens interpel·la. Sembra la nostra imaginació. I mentre imaginem busquem, realitzem aproximacions provisionals, que ens ajuden a triar quina vida ens val la pena viure.

Eduard Ramírez.

Quan l’ànima roman erma. scric estes línies des de la melangia. Des del pou de les paraules, sec de tant d’haver descrit i plorat, en diferents textos i xarrades, el temps sense Falles que vivim.

Escric, quan deuria —deuríem— estar recorrent els carrers i les places, atresorant illots de poliestiré on succeïxen històries meravelloses i naixen els mites de la memòria fallera.

Escric per rescatar dels budells els sentiments perduts cap al que, cada vegada més, sembla una festa artificial, siliconada, estranya a allò que fon. Escric en un intent hui per hui estèril d’espolsar-me la tristor per no poder viure el ritu estacional, del qual la pandèmia ens ha desposseït del segon acte, quan encara no hem baixat el teló del primer.

E

En aquells textos —alguns redactats en ple confinament— he intentat contar com han sigut estos mesos. Unes vegades des de la freda anàlisi dels fets, i, els més, des de la intensitat no sempre raonada de buscar una explicació a l’amarga tra-

924

LIBERUM LIBRI

vessia que ha suposat per a fallers i falleres vore’ns despullats de la Festa que entenem com una forma de vida. Ens els arrapunyaren quan ja els acaronàvem amb la punta dels dits, els dies grans, dedicats a fruir de l’esforç de tot un any, o més, buscant omplir els carrers i les places de cultura, tradició i futur. Futur què mai no serà el mateix. Si la Festa i alguns dels seus actors estaven ferits, ara potser agonitzen.

Ja sabrem si reviuen.

Llavors, quan s’albirava l’esperança de poder plantar en este amarg mes de març, encara no m’havia guanyat la impotència, al comprovar que els fets manen i que la Festa ha sigut de nou arraconada, els cadafals continuen empresonats, clavillats i amb la pell solsida, esperant la fi ritual d’uns ninots i remats, que romanen en hieràtica descontextualització mentre arriba el moment de representar el seu paper.

Un paper vell, florit. Perdut la seua principal comesa, el de comunicar l’actualitat, semblaran perduts si alguna vegada ixen al carrer.

Tampoc no m’havia envaït l’enyorança d’aquells i aquelles, la família triada, junt a qui compartim taula, rialles, confessions i records a peu de falla o camí de l’ofrena. Com també intercanviem llàgrimes i somriures al tebi fulgor de les cendres del que fon falla. Ni havia arrelat en mi la nostàlgia esqueixadora cap als qui ja no estan i es dediquen, per allà dalt,

QUAN L’ÀNIMA ROMAN ERMA

925

a plantar falles impossibles i parir —recaram, Quino, mal buit has deixat!— les mil i una ocurrències deixades al tinter. És insuportable posar-se hui, un dia gris de primers de març, a escriure quan deuríem d’estar vivint la Festa desbocada. Respirant l’aroma acre a pólvora d’una mascletà —que ja vorem si tornem a viure com fins ara—, o sentint a l’orella, com el xiuxiueig excitat de l’amant, la veu trencada d’una dolçaina. Estaríem quadrant els últims detalls d’uns cadafals que mai no seran. Unes falles que jamai no processonaran del taller al carrer, perquè el seu temps ha passat. Els cadafals imaginats per a este 2021 no s’esbossaran, ni prendran forma en les mans de l’escultor. Tampoc no cobraran vida quan un pintor colorege la seua pell de panet. I no faran cabrioles, com si foren trapezistes, volant suspeses d’una grua en la plantà, davant la mirada nerviosa de fallers i artistes. Tampoc no es rodejaran de públic, que riurà o les criticarà, que de tot ha d’haver-hi. No seran visitades i absorbides en solitud pels folls, que les fruïm quan el matí és un anunci gèlid i les ombres es diluïxen, sotmeses a la lluita entre les llums artificials i la tènue llum solar. Mentrestant, aquell malalt —que pots ser tu o puc ser jo— només té la companyia dels teuladins, que de manera dolça desperten la ciutat, que recupera a poc a poc el pols frenètic del rebombori festívol, fins que un tro de bac els furta el protagonisme en l’albada. Al temps, desperta de l’encanteri el caminat de falles, que reprén la marxa cap a

926

LIBERUM LIBRI

un territori faller diferent, on arrelar nous records a la retina. I no, mai eixes falles nonates no seran besades, com als preliminars d’un joc sexual, pel foc renovador que pregona el nou cicle festiu. Un cicle indolent que s’amaga rebordonit entre les fulles del calendari, botant-se els temps del costum.

Buscant allargar la vida d’unes falles que, en 2020, deurien haver-se convertit en una erupció d’espurnes la nit litúrgica i lisèrgica de la cremà. I que, si algun dia arriben a plantar-se, mai no seran allò que vàrem imaginar i sentir, quan sols eren paraules a una pàgina o unes línies a penes esbossades a un paper.

Unes falles que —en el cas de Pl. de Jesús— significaven trencar de nou els plantejaments formals de comunicació i estètica que comporta un cadafal. La infantil canviant els punts de vista, conduint grans i menuts a jugar com a infants per a poder descobrir-la. I una falla adulta contundent, en la divulgació de la Cultura com a fi i els llibres com a ferramenta per a fer-ho. Crítica amb certes realitats polítiques davant de les quals no es pot dubtar. Participativa com jamai no ho ha sigut una falla. Una falla latent, canviant, renovada per cada visitant, per cada rescat de l’interior de la bèstia de la incultura, d’un llibre dels que havíem recopilat, gràcies als fallers i falleres, amics i amigues, associacions o llibreries, perquè cresquera el crit rebel contra el monstre intransigent que devora allò que li fa por, el pensament crític, la Cultura

QUAN L’ÀNIMA ROMAN ERMA

927

i el coneixement. I solidària, per la fi que hagueren tingut els llibres que anaven a omplir-la, perquè els llibres que no hagueren sigut rescatats del foc inculte estava previst donar-los a l’ONG Aida-Books and More, que sufraga els seus projectes a l’Àfrica amb la venda de llibres de segona mà. Esta part del projecte la concretarem quan les circumstàncies ho permeten.

Però este març les places estan buides, i tot eixe espai erm també roman en les nostres ànimes, que no es veuen encoratjades per les Falles virtuals que hem acabat per (mal) viure. No valen les mascletaes de videoteca, ni la plantà digital, ni els concursos de dibuix per missatge de mòbil. No, ens falten les sensacions, la pell pertorbada per la vibració de la música de banda o per l’esclat dels trons de bac. No apreciem l’aroma de clavell en entrar a la plaça de la Mare de Déu, ni el dolç gust al cel del paladar dels bunyols amb xocolate. No ens extasiem davant d’eixa falla que provoca controvèrsies, com tota falla deuria fer. Servixen, eixes activitats digitals, això sí, per a enganyar la fam de l’esperit, que anhela reprendre les rutines de baixar, com a peregrins, els divendres als casals. Abans, capelles acolorides i sorolloses; hui, foscos i gelats, com un gorg que s’engul les gaubances pretèrites allà viscudes, i que caldrà redimir, per a tornar a gojar d’elles.

928

LIBERUM LIBRI

Els actes virtuals, oficials i propis de cada comissió, mantenen el contacte entre els germans de foc, mentre esperem l’oportunitat de tornar a fer falla. Fer falla, eixe concepte ampli que engloba tantes activitats, i que és l’impuls de l’activitat sociocultural i econòmica, produïda de retruc —o no tant— pels fallers i falleres amb les nostres aportacions al pressupost de la comissió, espentant el treball d’aquelles i aquells que viuen, de manera total o parcial, de la Festa.

També, de manera directa, menegem l’economia dels sectors vinculats a les Falles, com la indumentària. Algunes d’estes professions varen ser essencials per al reconeixement com a Patrimoni Immaterial de la Festa. Això sí, de l’etèria immaterialitat, de les lluentors i les enhorabones, ningú no sobreviu a la incertesa de no tindre beneficis de la labor professional.

I si eixes professions desapareixen, anirà darrere la llum de neó de la immaterialitat. I de «som patrimoni» passarem a «quan érem patrimoni» als post de les xarxes socials, sense haver sabut perquè servix ser-ho, despertant d’un somni que quedà en no res, al topetar de front amb la crua realitat de l’intricat món faller.

Intente, en estos dies de març, fugir de l’enyor —sense aconseguir-ho, perquè em fa retrobar el temps i l’espai on se cimentà la meua militància fallera i on quedaren els amics, ara esvaïts en l’oblit— refugiant-me en la novel·la del moment, Noruega, on l’autor, Rafa Lahuerta, descriu una

QUAN L’ÀNIMA ROMAN ERMA

929

València que es devora ella mateixa i els seus habitants, que sobreviuen entre ruïnes arquitectòniques i interiors. Una ciutat —quasi un poble gran— encara amb manco pes que ara, i sense el mannà del turisme que, abans de la pandèmia, començava a desbordar-la. Aquella València, on alguns descobrírem la realitat de ser adults i ens inoculàrem l’opi de les Falles, acollia una Festa xicoteta, no enfangada per megalomanies, que l’han portada al límit de les seues capacitats, marcades per la legió de turistes, que alimenten el monstre, i que en la seua majoria sols busquen festa d’alcohol i llibertinatge, sense importar-los el més mínim si darrere hi ha un soll cultural i de tradició, ancorat en cada cantó de la ciutat festívola. Una hidra a qui només li queda digerir-nos i expulsar-nos —perquè ja se’ns ha engolit—, acabant amb tot el teixit patrimonial estés, com una xarxa neuronal, al voltant de la Festa. Potser, l’únic ítem positiu d’esta pretemporada d’exercicis fallers estèrils estiga en poder tindre l’oportunitat de repensar la Festa. Ja no tornant-la a aquella dels anys huitanta, massa decadent, però sí a eixe punt que l’equilibre per al futur. Que obligue tots els seus agents i les autoritats a mantindre un entramat festiu que no tinga, com ara, els peus assentats al llim residual d’un passat excessiu, per a oferir-li un futur mesurat, concret i segur.

930

LIBERUM LIBRI

Mes deixem-nos de llàgrimes de cocodril, ja vindran les verdaderes quan la Festa torne a esclafar la ciutat, posseint-la, furtant-li la quotidianitat i la son, barrejant carrers, vides i sentits. Alguns fugiran del desordre. Els desitjarem bon vent. Uns pocs remugaran davant qualsevol circumstància que faça olor a falla. Els donarem motius per a canviar de pensament. Uns quants més romandran indiferents davant l’esclat de perfums, llums i sorolls que abillen la Festa. No saben allò que es perden. La majoria aprofitarà per fruir de tot el que signifiquen les Falles. I els fallers i falleres plorarem. Per retrobar-nos amb els companyons i companyones, per la salut conservada. Pel goig de tornar a complir amb el cicle. Per saber que pel nostre clim, i com va dir Max Aub a Campo Cerrado, «sempre farem les coses en l’últim moment i de qualsevol manera. El gran és que a vegades ixen bé». Les més de les vegades, afegiria jo.

També ens emocionarem per poder tornar a mirar al cel, murmurant «ja tenim la falla plantada». Per poder tornar a brindar cridant un «l’any que ve millor», mentre la falla ja només és un record incandescent del foc retrobat. Plorarem buidant la ràbia emmagatzemada a la panxa durant els —maleïts— anys de no falles. I riurem, riurem sense parar, plorant alhora d’alegria, per tornar a començar, per atresorar la sensació, siga quan siga, de viure un 20 de març. De, per fi, poder passar pàgina i avançar. De renàixer de les cendres.

QUAN L’ÀNIMA ROMAN ERMA

931

De tornar a sentir-nos plenament falleres i fallers. De fruir del goig de ser-ho.

Que siga prompte.

Juanjo Medina Bonilla.

Refregit i sostenibilitat dels tallers fallers.

L

a crisi actual de la professió de l’artista faller derivada de la cancel·lació de les falles per la pandèmia de covid-19 obliga a replantejar-se de nou la viabilitat d’estes empreses i la sostenibilitat d’un ofici en crisi permanent.

La creació del refregit- primer en cartró i després en surocom a mitjà de reproducció per abaratir la producció de falles ha plantejat històricament un debat entre l’estètica, el contingut repetitiu (falta d’originalitat dels cadafals) i uns pressupostos exigus. A este debat dicotòmic cal sumar enguany la curiosa situació que es plantaran falles en setembre de 2021 i març de 2022 confeccionades i guionitzades durant 2019, el que suposa un treball de reguionització per actualitzar-les i de refregit insòlit d’uns monuments que es reciclen sense haver vist encara la llum del carrer.

934

LIBERUM LIBRI

L’actual disminució de censos fallers i de patrocinadors derivada de la crisi comporta la disminució de pressupostos i una complexa situació econòmica en els tallers a curt i mitjà termini. València ciutat, Torrent i Gandia han atorgat subvencions especials per afavorir la contractació de les falles de 2022 (altres ajuntaments ho han fet en qualitat d’ajuda a les comissions en concepte general: Catarroja, Carlet, Moncada, etc.), però la resta de poblacions no han rebut ajudes i poques localitats han tancat contractes. Davant esta conjuntura, el refregit s’entronitza com a únic garant de l’equilibri entre la viabilitat del procés constructiu de la falla i les economies de les comissions.

Naixement del refregit.

L’evolució de la festa fallera va portar a la professionalització dels artistes fallers que en 1932 constituixen la primera associació, després de la guerra es palpable la necessitat de crear el Gremi d’Artistes Fallers, primer de manera informal i després oficial amb la intervenció decisiva de Regino Mas i Clemente Cerdá per tal de defensar la professió i potenciar les possibilitats de la mateixa (falles, carrosses, escenografies, etc.). Esta diversificació de l’ofici condueix a crear la Cooperativa Artesana de Artistas Falleros (1952) per participar en la primera exposició d’artesania en Madrid. Com veiem la voluntat de col·laboració mútua era clara i les sinergies entre

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

935

tallers i els seus professionals (escultors, fusters, pintors, etc.) era la única forma per rendibilitzar la professió. Canvien les tècniques: de la cera i la roba es passa a la utilització del cartró, a partir de motles. Naix el terme del refregit (refrito): En el argot fallero este término designa la práctica (y el objeto resultante) que consiste en reutilizar en diversas ocasiones y con muy escasas variaciones un mismo molde. (…) Una vez hechos los moldes podemos reproducir estas piezas cuantas veces creamos oportuno, únicamente será necesario tirar de cartón y pintar. Nos habremos ahorrado el costoso proceso del modelado. Pero además podremos venderlas a quienes estén interesados en ellas y formarán parte de composiciones diversas y heteróclitas. 1 Ja en 1953 Mas fa constar en acta la idea de crear una ciutat de l’artista faller per disposar de locals adequats per a realitzar el treball i afavorir les sinergies entre artistes. L’any 1963 es constitueix la companyia de promotors “Ciutat de l’Artista Faller S.A.” i el ple municipal incorporava el nou barri en el pla urbanístic amb prop de 90.000 metros quadrats. La primera pedra es va col·locar el dia 17 de març de 1965. La seua construcció va durar diversos anys, estant en 1968 encara al 50%. El Museu s’acabà el maig 1991 i la Casa Gremial el 1992.

1 Ariño Villarroya, Antonio (dir.) (1993): Los escultores del fuego.

Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia. València, Diputació de València, 1993. D. L.: V-691-1993 ISBN: 847795-954-4

938

LIBERUM LIBRI

Com indica Hernández “A partir de la creació de la Ciutat de l’Artista faller al 1968 es multiplicaren els refregits o ninots tots trets del mateix motle. D’aquesta manera, molts coronaments i figures es repetien cada any en múltiples falles, per tal d’abaratir preus. Així la industrialització de la construcció de falles portà necessàriament la indefinició, la reiteració i la pobresa d’arguments” (Herández, 1996, pág. 54) Com veiem, a partir d’esta dècada començarà un difícil equilibri en la professió i les parts contractants entre l’originalitat i la repetició de figures i guions íntimament relacionat amb la rendibilitat dels tallers, els pressupostos de les comissions i les hores de treball i tècnica necessaris per dur a terme les falles. Dins del sí del Gremi també sorgirà en diverses ocasions esta polèmica. D’una banda, la Cooperativa tractava de fer front de manera col·lectiva al problema del creixent cost dels materials i fins i tot quedava oberta la possibilitat de vendre productes fabricats pels cooperativistes.

D’altra banda, els propis agremiats es mostraven en contra de l’intercanvi i compra-venda de ninots refregits: Carrasco Luján en l’assemblea general de 1985 es va manifestar a favor de l’obligatorietat d’acabar amb ells, defensant exclusivament la construcció de ninots inèdits. El secretari, evocant la lògica i el paral·lelisme del mercat musical, li va replicar fent veure: “La patente realidad de que no solo los cantantes que graban e interpretan composiciones propias o hechas para ellos, es decir, inéditas trabajan

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

939

libremente en el mundo del espectáculo. También hay solistas o grupos que graban composiciones de otros autores, o que, sin haber llegado a las grabaciones en disco, trabajan a diario haciendo “bolos” por los pueblos y los barrios o amenizan locales de baile, utilizando únicamente repertorio a base de “refritos”. Sin que se sepa hasta el momento que Bob Dylan o Joan Manuel Serrat, por citar dos ejemplos de los “inéditos”, hayan pedido la desaparición o retirada de Pepito Pérez o de Pasotas Unidos, representantes del “refrito”. Ni todas las fallas ni todos los espectáculos musicales se pueden pagar una primera figura que interprete y bien su propio arte”. 2 Obra d’art, artesanal o producte de masses.

El debat sobre l’estètica i la crítica de les falles ha pivotat entre els conceptes d’obra d’art (falla com a objecte de culte, únic), de producte artesanal (de caire popular, manufacturat) i producte de fabricació en sèrie (de masses, per consumir ràpidament i a l’any següent tornar a construir). La producció de falles en sèrie, amb la utilització del refregit total fa que es perga “l’aura” que citava Walter Benjamin en el context de l’obra d’art quan apareix de la fotografia i el cinema:

2 Ariño Villarroya, Antonio (dir.) (1993): Los escultores del fuego.

Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia. València, Diputació de València, 1993. D. L.: V-691-1993 ISBN: 847795-954-4

940

LIBERUM LIBRI

En la época de la reproducción técnica de la obra de arte lo que se atrofia es el aura de ésta. El proceso es sintomático; su significación señala por encima del ámbito artístico.

Conforme a una formulación general: la técnica reproductiva desvincula lo reproducido del ámbito de la tradición. Al multiplicar las reproducciones pone su presencia masiva en el lugar de una presencia irrepetible. Y confiere actualidad a lo reproducido al permitirle salir, desde su situación respectiva, al encuentro de cada destinatario. Ambos procesos conducen a una fuerte conmoción de lo transmitido, a una conmoción de la tradición, que es el reverso de la actual crisis y de la renovación de la humanidad.

En el context faller el refregit posa a l’encontre del ciutadà cada any els mateixos ninots repetits, el que els desproveeixen de la seua autenticitat3. Esta repetició sistemàtica diu Benjamin que condueix a un art pur, desproveït de la seua funció social i en el món faller a una despolitització de les falles, amb guions repetitius, sense crítica efectiva, el que es coneix com falles blanques: De ella procedió ulteriormente ni más ni menos que una teología negativa en figura de la idea de un arte «puro» que rechaza no sólo cualquier función social, sino además toda determinación por medio 3 Benjamin, Walter (1989). «La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica». Discursos Interrumpidos I, Taurus, Buenos Aires.

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

941

de un contenido objetual4.

Este debat entre la forma i el contingut volia deixar patent la realitat de la repetició de falles en seccions inferiors i en poblacions falleres. Una situació que ve de lluny i ve donada pel cost del procés creatiu de la falla i la viabilitat econòmica del taller.

Refregit: salvador de la precarietat dels tallers El refregit es va convertir en el salvador dels artistes fallers, tant dels tallers grans com dels menuts, ja que els artistes de secció especial aprofitaven les creacions noves de la màxima secció per vendre-los a l’any següent i així poder finançar el seu propi taller i continuar al més alt nivell en la secció especial i perpetrar la cadena mercantil del ninot. Tal com recollia el 1991 l’estudi Los escultores del fuego: “Bien diferente es el problema de los exiguos presupuestos y su traducción perversa en los refritos. Tomemos un contrato cualquiera, cogido al azar entre todos los que se encuentran en el archivo del Gremio: el artista ha contratado con una comisión por 800.000 pesetas la construcción de una falla que tendrá aproximadamente 9 metros de altura, 35 metros de perímetro en la base, 12 figuras de tamaño normal y tres de otro tamaño. Como es obvio, tendrá que

4 Benjamin, Walter (1989). «La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica». Discursos Interrumpidos I, Taurus, Buenos Aires.

942

LIBERUM LIBRI

contratar más fallas pues resulta imposible con 800.000 pesetas pagar todos los gastos (licencia fiscal, salarios, cuotas a la Seguridad Social, materiales) y obtener un beneficio para sobrevivir. Al contratar más fallas, se reduce el tiempo que puede dedicarle a cada una.

Tenemos pues diagnosticado un primer problema: el tiempo.

Pero, además, resulta imposible hacer una falla original, de las características contratadas, con el presupuesto citado. Si tenemos en cuenta que el modelar, encartonar, lijar, encolar, preparar y pintar una figura, sin grandes pretensiones, puede costar por encima de las 150.000 pesetas, es evidente que sólo la realización de las 12 figuras de tamaño normal costaría 1.800.000 pesetas (y en términos de tiempo unas doce semanas para modelarlas). Pero además debe construir la carpintería, el cuerpo central y el remate, junto con toda una serie de pequeños detalles. Aquí radica un segundo problema: el volumen.

Així el refregit s’erigeix com la única opció per equilibrar volum i temps amb una divisió del treball que a principis dels 90 comptava amb un 21% de tallers sense personal contractat, un 9,3% amb contractes temporals, només amb un 9,3 % amb treballadors fixos i un 44% amb un personal mixt.

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

943

Refregit total vs. caracterització i movimentació.

El refregit ve imposat pel cost de producció de les figures i els pressupostos reduïts de les comissions, però cal matisar segons el producte final de cada taller a l’hora der servir els mateixos motles. Podíem diferenciar entre el refregit total (aquell que no varia, ix tal qual del motle i sempre representa el mateix guió, idea o personatge) o el refregit caracteritzat (aquell que després de ser buidat del motle passa per un procés de movimentació d’extremitats o modificació de les expressions facials, per crear un personatge nou): El mismo cartón, con ingenio y ligeros retoques puede dar lugar a figuras completamente nuevas. Como afirma un artista veterano “en gracia, d’un mascle te poden fer una femella”. El problema aparece cuando no hay gracia ni interés por encontrar un sentido nuevo a piezas viejas y únicamente se sustituye su orden y relación: donde antes estaba el lagarto como remate aparece ahora la esfera y después el libro. Los mismos moldes, alterando el orden, dan lugar a nuevas fallas. Sin embargo, la producción en serie de cartón puede dar lugar a piezas originales siempre que se sepa movimentarlas, retocarlas en directo y pintarlas adecuadamente. Movimentar es el término que designa la operación de cambiar posturas de los ninots, darles una mano de pintura diferente y crear a partir de una reproducción simple una figura nueva. El resultado está tan bien logrado que parece modelada ex profeso. Esta estrategia no puede ser confundida con

944

LIBERUM LIBRI

el refrito. La venta de figuras de cartón no conduce inevitablemente a la reiteración vulgar. Es una consecuencia de la precariedad del mercado y de la rigidez de la demanda, pero como acabamos de ver puede dar lugar tanto al refrito como a la movimentación. Dadas las condiciones del mercado que hemos descrito resulta comprensible que algunos talleres utilicen estrategias de rentabilización de su material que consisten en modelar una o varias figuras para una falla y ponerlas a la venta al año siguiente. Se trata de crear un stock de moldes con aquellas figuras o remates que han logrado mayor aceptación y ponerlos a la venta.5 Veiem a continuació com a la dècada dels 70, 80 i 90- època daurada del cartró- els grans artistes fan servir este mercat dels motles per poder subsistir i mantenir els tallers actius.

Un sistema circular per aprofitar el treball i traure rendibilitat a la producció de figures en diversos sentits: a) intercanviant peces (economia circular), b) comprant i venent allò ja utilitzat c) cedint temporalment peces per motius d’espai al taller.

5 Ariño Villarroya, Antonio (dir.) (1993): Los escultores del fuego.

Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia. València, Diputació de València, 1993. D. L.: V-691-1993 ISBN: 847795-954-4

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

947

Exemples gràfics dels refregits d’especial en secció especial.

En el present apartat ens centrem només en els remats i grans figures que han sigut repetides, caracteritzades o movimentades dins de la secció especial de València, es a dir, figueres destinades a la secció especial que tornarien anys després a la secció d’or. No fem menció als ninots de les escenes, ja que seria una qüestió inabastable, perquè tots formaren part del mercat del refregit fins els primers anys de l’aparició del suro blanc.

Així, un dels casos més cridaners de l’ús del refregit caracteritzat va ser un remat que guanyà dos vegades el primer premi d’especial. Va eixir del taller de José Martínez Mollá.

L’any 1973 la falla Bailén-Xàtiva guanya amb una gran mona vestida de flamenca amb banda de Miss per representar els eslògans absurds (La publicitat, 1r premi secció especial).

Quatre anys després, el 1977 Mollá planta a la Plaza del Pilar el motle de la mona però totalment reconfigurat en rostre i amb cames obertes per pujar una dona vestida de torera a un bou al que li tallat els ous. (El rapto de Europa, 1r premi).

Un altre dels ninots més refregits al llarg de la història dels remats de la secció especial és la centaura que Mollá va plantar al 1978 a la Plaça del Pilar (La vida en el temps, 1r premi secció especial) i que va obrir la possibilitat a circular grans

948

LIBERUM LIBRI

remats per falles de categories menors i rentabilitzar el taller.

Altre cas en la gran secció el trobem al cos central de la falla Bailén- Xàtiva de 1985, de l’artista Mario Lleonart, que representava una gran pipa d’on eixien dimonis, jocs i ludopaties varies (Vicis i Passions, 5é premi secció especial). La cara humanitzada de la pipa en tons grisos i imitant el marbre va ser treballada per canviar un poc els trets, sobretot el nas que en la darrera versió apareixia molt més prominent i aguilenc. La peça original es va plantar a Convent Jerusalem de 1982 per part de Mario Lleonart (Mucho ruido y pocas nueces, 2n premi secció especial), on la mateixa cara ocupava el centre d’una gran gaita escocesa humanitzada, que sostenia dos musics de la banda municipal de València. Cal recordar que Miguel Santaeulalia va dissenyar este projecte a Lleonart. Tres anys després, el 1988, trobem en la mateixa demarcació el cap d’una jove, obra de Francisco Mesado (La Primavera, 4t premi secció especial) que era un refregit de Pepe Martínez Mollá (l’Auto-Mania, 4t premi secció especial). La primera vegada que competència en la secció ho feia vestida de valenciana, amb mantellina per criticar el nou estat de les autonomies, mentre que 8 anys després es va reinterpretar com una jove amb pamela envoltada per margarides. Esta fita es va dur a terme, perquè Mesado i Mollá eren cunyats.

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

949

Altre dels genis en l’època daurada del cartró en la secció especial era Miguel Santaeulalia, qui es va veure obligat a refregir en la mateixa categoria per motius econòmics i a la vegada el va fer experimentar en nous materials per poder abaratir costos en el taller i sobre tot, en mà d’obra i hores de personal que permeteren fer falles competents en les gran seccions, amb gran volum i pressupost ajustat. La primera mostra d’esta via experimental en la recerca de materials la trobem el 1984, quan el contracta la falla Bailén-Xàtiva amb el pressupost més baix de la secció especial (3,5 milions de pessetes). Santaeulalia plantà obra reduïda en dimensions, però molt ben cuidada i equilibrada en la composició (El Mercat, 5e premi secció especial). Per a poder arribar al pressupost va tenir que aprofitar material que tenia en el taller per transformar-lo en figures diferents: “Así ocurrió con un caballo al que adosó en sus ancas una gualdrapa huertana hasta conseguir una apariencia totalmente diferente al modelo inicial.6” La necessitat el va fer experimentar en esta falla i crear -amb consciencia d’obrir nou camins- el primer ninot íntegre en poliuretà expandit (pantex), el que suposarà als anys 90 la revolució de l’ofici quan plante la primera falla completa en este material al 1994: El catafalco “El Mercat” (1984) es recordado sobre todo porque 6 CASTELLÓ, JOAN; MIR, HERNÁN; SANCHÍS, MANOLO (2003): Santaeulalia, la firma. Albatros. Valencia.

950

LIBERUM LIBRI

Santaeulalia hizo la primera figura modelada totalmente en pantex: un ciudadano, sentado en un sillón orejero de piel, es atracado por un insensible banquero con alma de metal que cobra intereses de usura, en lo que fue una versión actualizada del Cuento de Navidad de Dickens. Hasta ahora, el suro blanc se había utilizado para realizar pequeños adornos y detalles, pero nunca construir un ninot. Miguel asumió el reto y consiguió un importante impacto.

Tras esculpir y encartonar el sillón, se produjo un reventón a bufar el material utilizado en el respaldo, precisamente cuando va se habla terminado de lijar y masillar, y a pocos días de la ración de la Ex-

posición del Ninot. Para no tener que rehacer todo el sillón, modeló en pasta para ese rincón del sillón las caras de Alfonso Guerra y Miguel Boyer como los fantasmas de los impuestos; que también aterrorizaban al contribuyente, al igual que el banquero. Fue todo

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

951

un hallazgo, pues ese detalle fue lo más comentado ese año en la Exposición. La figura fue indultada por el Gremio Artesano de Artistas Falleros.”7 La inestabilitat i el sacrifici de la professió el va fer travessar diferents etapes, algunes prou crítiques, com la que va sofrir quan feia la falla de l’Ajuntament de 1989 (Queridos reyes de occidente), la seua única incursió en la falla de tots els valencians. El que el va deixar en un sabor agredolç. Per a esta proposta va tenir que reutilitzar i disfressar grans caps que va plantar en Na Jordana el 1986, tres anys abans (El Poble, 1rpremi secció especial). Així els caps dels iaios i la jove valenciana que feien de remat per representar el barri del Carme, van passar per un procés complet de recartonatge i modelat directe del cartró amb afegitons d’arrugues, celles i barbes per modificar les expressions facials i donar com a resultat les cares de Melcior, Gaspar i Baltasar: una classe magistral de rendibilitat del material, però una oportunitat perduda perquè podia haver-se lluït molt més en el projecte si no fora per la conjuntura del moment: En los primeros años de este periodo de interinidad en el que estuvo fuera del mundo fallero (se constituye como sociedad para realizar escenografías, pero una empresa le dejó pillado con una deuda de 20 millones y tuvo que vender su chalet en El Vedat de Torrent) hizo 7 CASTELLÓ, JOAN; MIR, HERNÁN; SANCHÍS, MANOLO (2003): Santaeulalia, la firma. Albatros. Valencia.

952

LIBERUM LIBRI

hueco para realizar la falla de la Plaza del Ayuntamiento de 1989, a cuyo concurso se presentó más con la intención de tener asegurado de las fallas un dinero que por la ilusión de estar presente en el mayor escaparate de Valencia. “Atravesaba un mal momento personal y los resultados no fueron buenos. Para agravar más la situación, tuve problemas de cobro en los plazos estipulados, lo que hizo que mi ilusión fuera disminuyendo por el proyecto”. El primer pago de los 12,5 millones presupuestados no se produjo hasta noviembre, y en vez de los 7 millones pactados sólo le abonaron 1,5 millones. Para hacer esta falla había alquilado una nave en Benaguacil y se veía con el agua al cuello para atender todos los pagos que se le presentan uno detrás de otro a lo largo del ejercicio. De aquella experiencia sigue manteniendo que, básicamente, hizo “lo que había en el boceto, pero me encontré en un momento político muy duro, con enfrentamientos a cara de perro entre los socialistas (en el gobierno municipal) y la oposición”, encarnada por el Partido Popular y Unión Valenciana.

Reconoce, no obstante, que los cambios que introdujo en las bases fueron a petición de la propia concejalía de fiestas, que quería “unos contenidos más europeístas, ya que ese año coincidía con la presidencia de Felipe González al frente de la Unión Europea. Al final, el propio grupo socialista me dejó solo a mi suerte ante los ataques de la oposición”. La polémica política desatada, con gran trascendencia en los medios de comunicación, hizo que el ayuntamiento le dejara pendiente de pago 2 millones de pesetas, porque desde la oposición se afirmaba que faltaban escenas y que se había hecho un uso excesivo de tablero en detrimento del modelado. Santaeulalia prefirió dejar de

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

953

cobrar esa cantidad antes que litigar contra el Ayuntamiento. Tras esta mala experiencia y sin ningún encargo para comisiones falleras, se vio forzado a realizar en los meses siguientes modelos para una empresa de cerámica de Manises y conseguir así algún dinero con el que seguir atendiendo los pagos ni perentorios que se le presentaban cada mes.

Després d’este Annus horribilis Santaeulalia es va refer i va començar un periple daurat en secció especial en Na Jordana i amb la recerca en materials va ser el primer artista en fer una falla en pantex: El año 1994 fue decisivo para la historia de las fallas, pues a partir de él hay un antes y un después en el transcurso de la fiesta. Fue el año en que Miguel Santaeulalia realizó todo el catafalco en Pantex y obtuvo el reconocimiento del público y jurado. Fue un hallazgo decisivo porque simplificaba el proceso de construcción, permitía resaltar la creatividad del artista y se podían acometer remates de mayor volumen, ya que el peso era considerablemente menor. En opinión de Santaeulalia, “con el pantex ganamos todos: yo consigo un mejor rendimiento económico y la comisión disfruta de una mejor falla.

Lo que más encarecía la construcción del catafalco era el proceso de elaboración, que era lento y costoso con el barro y el cartón. Como artista siempre había soñado con un material que no se deformara y que se pudiera utilizar directamente, sin necesidad de extraer moldes. Ese material ha sido el pantex, que ha supuesto una revolución en la construcción de fallas”. Con “El verí del teatre (Na Jordana,

954

LIBERUM LIBRI

1994), Miguel consiguió un catafalco diferente (…) En total fueron 140 las figuras que se modelaron ex profeso, para lo cual se contó con la colaboración en los dibujos de Víctor Valero.8 Un dels temes més polèmics del refregit va ser el de la falla de l’Ajuntament de 1993, de José Martínez Mollá (La muntanya de la Cultura), on podem observar dos refregits tractats de diferent forma: la Dama d’Elx i el cap clàssic del David, de Miquel Àngel. La primera era una reproducció directa, sense passar per cap tipus de remodelació o filtre.

Esta peça la va plantar Francisco Mesado a Bailén-Xàtiva sis any abans (Homens valencians, 1987) com a cos central que sostenia El Palleter d’una de les mítiques falles en este emplaçament. En esta ocasió la dama il·licitana es plantava imitant la pedra, mentre que la versió municipal es va pintar amb tons grisos i blaus per simular la muntanya de personatges il·lustres valencians. El refregit del David estava molt ben treballat, disfressat per tal d’adaptar-se al guió i convertir-se en un centurió romà ubicat en la base esquerra de la falla. El cap del David, el va fer servir Martínez Mollá també en la plaça de l’Ajuntament dos anys abans (En la terreta de l´art, 1991). La polèmica venia suscitada per part del sector que considerava que les obres municipals havien de ser el més original possible per la seua importància i pressupost.

La falla, d’uns 30 metres d’altura, tenia un pressupost de 22 8 CASTELLÓ, JOAN; MIR, HERNÁN; SANCHÍS, MANOLO (2003): Santaeulalia, la firma. Albatros. Valencia.

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

957

milions de pessetes el que per a molts era un argument de pes per evitar els refregits: “Dos de les figures: La Dama d’Elx i el David pareixen que enguany han tornat a la falla i això no ha agradat a alguns que han vist en este centurió a l’antic David, siga com siga estes 11 cares representen cares de la història del poble valencià.9” En altre reportatge a Canal 9 el propi Mollá donava explicacions: “Per a ser tota original faria falta més de 22 milions de pessetes i no es estrany que s’aprofiten motles d’anys anteriors. He de fer un romà i tinc un motle de cap i aprofite el que puc, defenc la professió ... que diuen que és el David, a mi em té igual, perquè en la falla està fent el paper de romà. En la Dama d’Elx jo vaig col·laborar amb Mesado per fer-la. S’ha d’estar en el taller per valorar el que fan dels artistes i saber el que costa realment una falla.” 10 Un altre dels genis a l’hora de rendibilitzar el seu propi treball va ser Vicent Agulleiro, qui el 1987 utilitza de contraremat la figura d’un Adán completament nu, amb una gran acadèmia de l’anatomia de l’home per a la plaça del Pilar (La creació, 1r premi). Tres anys després el mateix motle es transformat en un gran ingeni de creativitat i es vesteix com arlequí amb mallot, coll i barret tocant la guitarra a la mítica ballarina (Luz y acción, 2n premi secció especial). Ambdues figueres seran utilitzades en falles de menor categoria i en al9 Reportatge Canal 9, TVV: Les millors. Canal 9. Març 1993. https:// www.youtube.com/watch?v=WjtB5Y3WOac 10 Noticies Canal 9, TVV. Canal 9. 10 de març de 1993.

958

LIBERUM LIBRI

tres poblacions com Burjassot (Mendizabal) o Torrent (Ramón y Cajal y falla municipal). En esta mateixa falla de 1990 Agulleiro reutilitza per al tronc que servix de base de la falla a dos dones que formaven part del remat de Farolers (1985) en la mateixa demarcació. El desembarcament d’Agulleiro en la secció primera en Almirante Cadarso va ser una desfilada de refregits ben tractats d’anys anteriors, amb peces de nova creació com l’elefant (A la caça i captura, 1998) i la cabanya de Blancaneus amb la carrossa de la Ventafocs (Va de conte, 1999). Els mateixos motles els va fer gastar en les falles municipals de Torrent des de 2001 fins 2007, la seua última falla pòstuma que van concloure els membres del taller.

Per la seua part, Agustín Villanueva planta el 1992 una falla revolucionaria en el seu concepte (El Temple de l’Home, 3r premi de secció especial), valorada en 21 milions de pessetes on va fer gastar peces de la falla de 1990 de Almirant Cadarso-Comte Altea, de Luis Vicente Martínez Canuto (Catarroja descoberta, 2n premi secció 1ªA). La justificació de refregir ninots de les escenes en un pressupost tan alt venia marcada per la magnitud del projecte. La falla ocupava tot l’encreuament: una gran cúpula simbolitzada un embarcador a les Amériques, com a pont entre dos mons d’un temple distòpic, que amagava al seu interior l’evolució de l’esser humà i l’encontre amb els nadius americans: una gran

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

959

falla dins d’una falla. Les peces refregides en qüestió eren les que feien al·lusió a esta trobada “entre Cristòbal Colón amb els nadius i la consegüent trama que es desencadena- la presa de Granada i l’expulsió dels àrabs i jueus”11. Dos anys abans Canuto va plantar esta escena en primera A. Tal i com conta Mozas: “En les escenes, els valencians ens mostraven els productes recentment recol·lectats del camp, i que anaven a carregar-los al tren de la Unió Europea (llavors CEE-Mercat Comú) per a la seua exportació. Els Reis Catòlics reben a Colón que es porta alguns souvenirs com Reagan, Rambo o el conillet de Playboy. Totes i cadascuna dels ninots tenien una cura acabada, en cada detall del cos o plec de la vestimenta, que demostra la preocupació de Martínez Canuto per la perfecció en les formes, i el treball ben fet.”12 En esta falla distòpica Villanueva també va rentabilitzar unes figures d’estil clàssic que eren les originalment feien de contraremat i agafaven el casc de Mercuri en Na Jordana al 1990, en la part del pont d’Europa (Ya semos europeos, 1r premi secció especial).

Altre cas curiós feia el camí a la inversa. Una falla d’especial plantava un refregit que ja s’havia plantat prèviament a una altra població. El 1991 a falla Bailén-Xàtiva plantava la seua última falla en la categoria d’or i ho feia amb un 11 Turista Fallero, 1992 12 Fallas Míticas (V). La memoria de los elefantes, de la revista El Turista Fallero (2012). Javier Mozas.

960

LIBERUM LIBRI

baix pressupost que eixia del taller de José Soro (La hora de danza, 7é premi secció especial) on una parella de ballarins dansaven sobre un rellotge barroc. Este mateix remat el va plantar Soro a La Mercé el 1985 a Borraiana i a la Paperina (Benicarló), el 1987 arriben a Islas Canarias-Trafalgar. Per la seua banda, Juan Dualde es feia en els motles per plantar-los el 1990 a Societat Club 53 i a Cristòbal Sorní (Burjassot) els planta José Mendoza Lleó. El 1996 els ballarins es planten a la falla Caçadors i a Barraca-Espadán.

La falla de la Ferroviària només tenia un pressupost de 3 milions de pessetes el que feia necessari la possibilitat de reaprofitar les peces del taller: Pepe Soro aniria disminuint les tasques de modelat cada exercici per passar a aprofitar els productes de set anys seguits competint al màxim nivell a València, primer en la primera categoria amb Sant Vicent i després en l’especial amb La Mercè i la Ferroviària.

Tants anys de carrera, i tant intensa a eixos últims anys, havien fet que el taller comptara amb una gran quantitat de motles propis i, seguint l’estratègia que ja introduït a Borriana el seu primigeni mestre Joaquín Bosch, aquest fet donava lapossibilitat de comerciar amb ells i d’aprofitar-los perescometre noves composicions pròpies combinant-los i rebaixant així el volum de feina de modelat a cada exercici. No obstant això, aquest any la Ferroviària encara es mantenia en la categoria especial i, per tant, seria encara el projecte més important del taller. Per a l’ocasió Pepe Soro disposà un cos centrat

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

963

en un rellotge amb profusió de decoració clàssica, com era comú a molts dels seus treballs. A la part frontal del monument, un nou grup escultòric servia per demostrar la destresa del modelat i de l’estudi anatòmic de l’artista. Per la seua part, el remat tornava a buscar el moviment i la composició aèria i mostrava dos ballarins enmig d’una acrobàcia, ella al damunt del muscle d’ell i tots dos suportats tan sols per un genoll de l’home sobre el rellotge. A València la davallada del pressupost de La Ferroviària feia caure el guardó del cinquè al setè premi. Però a Borriana l’ús del motle de la bruixa de l’especial anterior feia que el Club 53 aconseguira un molt meritori segon premi. Es demostrava que la nova etapa del taller seria molt fructífera en guardons.13 José Pasqual Ibañez, “Pepet”, el mestre de l’equilibri, va ser un des pocs artistes de l’època daurada del cartró que no va fer reproduccions dels seus motles en altres falles d’especial, sinó que els rendibilitzà pels pobles i en seccions inferiors. Només podem destacar com a curiositat que el tronc humanitzat de la falla de l’ajuntament de 1996 (De València i dolces) pertanyia a la cara del bruixot de 1993 de la Plaça de la Merced (La inseguretat social, 4t premi secció especial), on un bruixot ajudat per una gran caldera buscava remeis per a solucionar els problemes. Una plantà amb problemes14 13 Les mesures de la passió. Pepe Soro del llibret de la Falla Plaça CiCharro • Pepe Soro, 45 anys de falles (2012). Josep Nos. 14 El primer contratemps que patix “Pepet” és la prohibició per part de la diputació de València, presidida per Clementina Rodenas de no deixar les

964

LIBERUM LIBRI

i que va caure, tal com conta Puig: Eixe any com ha passat diverses vegades, els dies de la plantada van estar passats per aigua i al no tindre escales per a tapar els forats, estos van servir de desaigüe, entrant tota l’aigua que arreplegaven les ales en l’interior del remat, acabant tota ella en la part més baixa, en l’única cama amb què el bruixot s’aguantava. Açò va unflar la fusta i va debilitar la cola, provocant que a les tres de la vesprada del dia 17 el remat es vinguera avall, amb la sort que ho va fer cap a l’interior de la falla i no va causar cap dany als visitants que estaven presents en la plaça en eixe moment. La falla va tindre el quart premi i la primera reacció que va tindre “Pepet” era la de reprendre el projecte de l’any següent amb la màxima il·lusió.15 Com a altra curiositat dins del món del refregit podem parlar de la falla de secció especial amb més elements repetits després de plantar-se originàriament a València, com és la de Luis Herrero per a la plaça de la Merced de 1995 (Experiments màgics, 4t premi secció especial). D’esta falla es va aprofitar tot després del seu pas per especial, estava confeccionada tota en cartró i Herrero va rendibilitzar cada peça gran per després plantar-los o vendre-los a altres companys per ser remats de falles de menor categoria: des dels escales de bombers per a la plantada de les falles, això obliga a “Pepet” a canviar el plantejament del muntatge de la falla, forçant-lo a pujar tot el dimoni d’una sola peça, i al col·locar les ales van haver de fer uns forats per a poder pujar tota la peça a plom (Puig, Quino. Jose Pascual Ibañez “Pepet”. Falles amb raons d’equilibri).

15 Puig, Quino. Jose Pascual Ibañez “Pepet”. Falles amb raons d’equilibri.

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

965

festa i a tindre la seua falla (encara que el pressupost fora baix); i d’altra banda, tots els artesans tenien dret a treballar de manera que la qualitat depenia de l’artista i les seccions s’encarregaven d’establir la discriminació: De cualquier manera, no hay duda de que determinados monumentos no dejan de ser una acumulación de figuras mal ensambladas y torpemente acabadas; fallas de trepa, donde la originalidad brilla por su ausencia y todo suena a ya visto. No se trata de que entre el ingenio y los valores formales se haya optado por incidir en la fuerza satírica, porque hay un punto en el cual ambos aspectos confluyen.

Se pregunta Puche, cargado de razón: “Com pot tindre grácia una falla o un ninot si esta tan mal fet que no pots adivinar de que va?”.

En estas condiciones, difícilmente suscitarán la atención del público, dando una imagen pobre de lo que se supone deben ser las fallas.

Martínez Mollá lo expresa con claridad meridiana: “Aixó son falles? Això es un caixó xungo. El que vullga un caixó xungo, qu’el fasa, el amague i el creme. No ni ha que perdre mai la dignitat.

Aixó no el pot vore la gent”.

Com a curiositat l’últim refregit en cartró en la secció especial fins a la data el datem el 2003, quan Ramón Espinosa planta en el debut de la falla Cervantes -Pare Jofré en secció especial dos dones de remat (El paradís de les dones, sense premi secció especial) amb un fet insòlit en ple segle XXI i en plena revolució del suro. L’artista -apurat pel pressupost i la pressió de la categoria- utilitzava dos figures de

966

LIBERUM LIBRI

cinc dimoniets del remat, passant pel bruixot de cos central, els dos ciris amb cares humatizades o fins i tot l’espantaocells de la trassera.

Als 90 només un 22’6 % dels artistes pensaven que la quantitat no estava renyida amb la qualitat i que el problema era molt més complex: cada barri tenia dret a fer la seua festa i a tindre la seua falla (encara que el pressupost fora baix); i d’altra banda, tots els artesans tenien dret a treballar de manera que la qualitat depenia de l’artista i les seccions s’encarregaven d’establir la discriminació: De cualquier manera, no hay duda de que determinados monumentos no dejan de ser una acumulación de figuras mal ensambladas y torpemente acabadas; fallas de trepa, donde la originalidad brilla por su ausencia y todo suena a ya visto. No se trata de que entre el ingenio y los valores formales se haya optado por incidir en la fuerza satírica, porque hay un punto en el cual ambos aspectos confluyen.

Se pregunta Puche, cargado de razón: “Com pot tindre grácia una falla o un ninot si esta tan mal fet que no pots adivinar de que va?”.

En estas condiciones, difícilmente suscitarán la atención del público, dando una imagen pobre de lo que se supone deben ser las fallas.

Martínez Mollá lo expresa con claridad meridiana: “Aixó son falles? Això es un caixó xungo. El que vullga un caixó xungo, qu’el fasa, el amague i el creme. No ni ha que perdre mai la dignitat.

Aixó no el pot vore la gent”.

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

967

Com a curiositat l’últim refregit en cartró en la secció especial fins a la data el datem el 2003, quan Ramón Espinosa planta en el debut de la falla Cervantes -Pare Jofré en secció especial dos dones de remat (El paradís de les dones, sense premi secció especial) amb un fet insòlit en ple segle XXI i en plena revolució del suro. L’artista -apurat pel pressupost i la pressió de la categoria- utilitzava dos figures de fa 18 anys, obra de Vicente Agulleiro per a la plaça del Pilar en 1985 (Farolers, 1r premi de secció especial). Les mateixes figures ixien a competir en la categoria d’or, però amb un treball del refregit basat en vestir els cossos nuus originals amb roba sensual, mitges, lliguers, pameles i plomes.

Però no es quedà ahí, ja que l’ulterior refregit en la secció especial, però ja digital, va ser el 2009 quan Juan Carlos Ferri planta a Sueca-Literato Azorín (Qualsevol temps passat… fou millor?, 9é premi) i va fer servir una reproducció del ninot indultat infantil de 1998 de Pacual Calleja per a Mercat Central (Un món d’il·lusions) que representava una xiqueta fallera asseguda dormitant i acaronant un gosset.

Del refregit analògic al digital i reptes de futur La reproductibilitat tècnica i les noves tecnologies al servei de l‘artista faller han fet que de la cera i la roba es passara al cartró (motles) i a inicis dels 90 a la tècnica mixta de

968

LIBERUM LIBRI

polièster i cartró (primera capa del motle en cartró; segona, de polièster amb manteta tupida, una mena de fibra de vidre), el que va alleugerir les peces i les feia més solides. Era més pràctic, com deia Ramón Espinosa: “El polièster ix més barat, ja que en mig dia traus la peça i tens l’avantatge que no es deforma. Abans necessitaves una setmana.” Però les condicions de salubritat als tallers i la imposició ràpida del poliestirè expandit va fer decaure l’ús del polièster. Als inicis dels anys 90 el suro blanc ja era una tècnica prou comuna per fer detalls i modelar directament amb la taula, l’arc i els palets (amb bobines de màquines, cable, resistència (fil de micron).16 Esta tècnica permetia crear ninots de nova creació, únics, modelats directament, gràcies a la superposició de blocs de suro. Els següent gran salt seria el de fer maquetes filetejades en anells que es redimensionaven i projectaven sobre capes de suro. Per finalment donar el salt definitiu a les màquines fresadores i al modelatge 3D amb programes d’animació com Zbrush. Estes últimes opcions han afavorit la creació de catàlegs de ninots que es poden redimensionar a la carta.

El refregit analògic es reinventà per mantenir vius els tallers i fer-los rentables. Tornava el refregit per a quedar-se.

16 Ariño Villarroya, Antonio (dir.) (1993): Los escultores del fuego.

Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia. València, Diputació de València, 1993. D. L.: V-691-1993 ISBN: 847795-954-4

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

969

En esta línia parlem amb l’artista que va ser líder de la secció especial en el moment de màxim esplendor del suro amb pressupostos que superaven el milió d’euros, en l’anomenat efecte Nou Campanar: Pedro Santaeulalia. L’artista en el seu taller de Benetússer ens conta el que va suposar el salt del cartró al suro, centrat en: a) canvi de concepció: més volum i risc. b) abaratiment del procés creatiu, però augment del volum i treball per falla. c) mercat altament competitiu que té accés als nous processos creatius i desequilibri entre els baixos pressupostos i la quantitat i qualitat que fica l’artista.

Canvi de concepció: més volum i risc.

Tal com diu Pedro Santaeulalia: El refregit no va acabar amb el cartó, perquè hui dia es continua comprant i venent entre companys ninots de suro i digitalitzacions.

El pas del cartó al suro ha accelerat el procés de creació de la falla, però no la quantitat de treball i volum, perquè els artistes posem més i més. La introducció del suro fa 20 anys en la confecció total de la falla va portar amb si l’augment dels volums, ja que el suro pesa menys i possibilitava treballar amb volums més arriscats, menys pes i més quantitat. Tot creixia, també la mà d’obra necessària per a acabar aqueixes grans peces. Els pressupostos creixien menys. Jo he

970

LIBERUM LIBRI

viscut tot el procés de treballar el cartó i la transició al suro. Si el meu pare fera amb els mitjans de hui dia els treballs que feia en cartó per a Na Jordana, guanyaria diners. Perquè les comissions s’estan gastant quasi el mateix que fa 20 anys. La falla de 120.000 euros d’ara té molt més volum i mà d’obra que les que costaven 20 milions de pessetes als 90.17 Abaratiment del procés creatiu, però augment del volum i treball per falla.

En este punt, veiem com el suro permet accelerar el procés i abaratir els passos del modelat en fang, creació del motle i després cartonatge i buidat; per passar directament a un modelatge digital que dona les peces en suro. Este salt qualitatiu també permet guanyar en temps, però el mercat de l’artista faller és excessivament competitiu i ha fet que el sector continue ficant més nombre de ninots i més volum per tal de traure al carrer falles més espectaculars.

A l’any 2000 s’aprova la subvenció municipal del 25% a les falles per als contractes de març de 2001, el que suposa un augment dels pressupostos. Uns anys després, l’assentament de la confecció de falles en suro coincideix amb un període de bonança econòmica a Espanya i als casals, el que porta a unflar els pressupostos de les especials, però no tant en la 17

Entrevista Pedro Santaeulalia, 11 de desembre de 2020.

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

971

de la resta de seccions. En la següent taula podem observar com, tant al 2008 com al 2009, els pressupostos de les comissions de València capital arriben al seu màxim, (10,6 milions). Esta xifra decau el 2014 als 6,7 milions per la crisi econòmica mundial.

Pedro Santaeulalia plantarà en secció especial en els millors anys econòmics: ho fa per primera vegada en la categoria d’or a Nou Campanar el 2004 i arribarà als seu 600.000 euros el 2006; tres anys després Julio Monterrubio sobrepassarà el milió d’euros en la mateixa demarcació. A partir de 2015 comença una lenta recuperació del sector, que es deté en sec amb la cancel·lació de les falles de 2020. Ajuntaments com València, Torrent i Gandia dissenyen subvencions directes finalistes per a la contractació de falles.18 Altres consistoris atorguen subvencions en qualitat d‘associacions culturals, però la majoria de poblacions on es planten falles no ho fan. Les falles no arrisquen, no contracten, perdonen quotes o fan exempció total de cobrar quotes el que suposa la pràctica total paralització del sector.

18 En València ciutat es tracta de la subvenció que forma part del Pla Especial Falles 21-22 i que ascendeix al 30% del pressupost declarat (augmenta un 5 %). Com a condició s’han de comprometre a pagar , el 2021 i el 2022, almenys un 75 per cent dels abonat en 2020. https://www.levante-emv.com/fallas/2021/04/06/aprobada-ayuda-30-ciento-comisiones-46119625.html

972

Any

LIBERUM LIBRI

Pressupostos19

2000 2,8 milions d’euros (grans i infantils) (458.000.000 pessetes) 2001 5,4 milions d’euros (grans i infantils) (890.581.230 pessetes) 2002 4,3 milions d’euros (grans i infantils).

2003 6,1 milions d’euros (grans i infantils).

2004 7,3 milions d’euros (grans i infantils).

2005 7,9 milions d’euros (grans i infantils).

2006 8,8 milions d’euros (grans i infantils).

2007 9,7 milions d’euros (grans i infantils).

2008 10,6 milions d’euros (grans i infantils).

2009 10,6 milions d’euros (grans i infantils).

2010 9,4 milions d’euros (grans i infantils).

2011 8,6 milions d’euros (grans i infantils).

2012 8,7 milions d’euros (grans i infantils).

2013 7,7 milions d’euros (grans i infantils).

2014 6,7 milions d’euros (grans i infantils).

2015 6,8 milions d’euros (grans i infantils).

2016 7 milions d’euros (grans i infantils).

2017 7 milions d’euros (grans i infantils).

2018 7,1 milions d’euros (grans i infantils). Especial: 1,2 milions.

2019 7,6 milions d’euros (grans i infantils). Especial: 1.300.000 milions.

2020 7,8 milions d’euros (grans i infantils). Especial: 1.360.000 milions.

% respecte a l’any anterior 48,1% -25,5% 29,5% 16,4% 7,6% 10,2% 9,3% 8,5% 0 -12,9% -9,3% 1,1% -12,9% -14,9% 1,4% 2,8% 0 1,4% 6,5% 2,5%

19 Dades extretes dels Turistes fallers, segons la informació aportada per JCF (declarats per rebre la subvenció de l’ajuntament del 25%, sempre i no supere el cost de la municipal).

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

973

Font: elaboració pròpia. Dades extretes del TF 2000-2020.

Mercat altament competitiu i desequilibri entre pressupostos/quantitat/qualitat.

En tots els treballs quan hi ha una revolució tècnica es produeix un camí doble i contradictori: d’una banda, la tècnica afavoreix i facilita el treball, en el cas de l’artista faller: de modelar en fang, traure motle, armaçonar, empaperar, passem amb l’ús del suro a dissenyar en ordinador i traure la peça modelada, però d’altra banda ix molta més competència que té accés fàcil a eixa tècnica, es democratitza. Tal com comenta Santaeulalia: “Al haver més competència, en lloc de millorar el procés i la vida laboral de l’artista, els artistes fallers posem més, competim entre nosaltres i qualsevol avanç en la tècnica s’incorpora ràpidament al taller. Així és impossible avançar en una millora de la qualitat laboral.20 És el que en teoria econòmica es coneix com la tercera revolució industrial dominada per les TIC, que porta aparellada: La por a la destrucció i pèrdua d’ocupacions, que ja s’havia sentit en les altres dues revolucions es confon amb el temor al menyscapte de drets adquirits i a l’empitjorament de les proteccions ja reconegudes.

20

Entrevista Pedro Santaeulalia, 11 de desembre de 2020

974

LIBERUM LIBRI

En aquest període es desenvolupa per primera vegada, el fenomen de l’economia informal i es dibuixen clarament els temes i problemes connexos del frau laboral. El dret del treball unit a la idea de treball productiu comença a qüestionar-se.21 Inserits en les crisis cícliques de l’ofici i l’actual derivada de la cancel·lació de les falles de 2020 i ajornament de les de 2021 per la pandèmia de covid, la professió ha de plantejar-se esta ulterior revolució tècnica: serà substituïda progressivament la mà d’obra per robots en els processos més mecànics? Tot i que es tracta d’un ofici plenament artesanal hem vist com les tècniques han anat acurtant els temps en el procés productiu. El futur de la professió passa per saber si la part de modelat, escatat i preparació serà substituït plenament per màquines en un futur: Són nombrosos els estudis que estimen el nombre d’ocupacions que seran automatitzats a curt i mitjà termini. Per exemple, McKinsey22 considera en els seus recents treballs que, en el 2025 la intel·ligència artificial podria exercir la labor equivalent a la que actualment realitzen entre 110 i 140 milions de persones (sense que per això puga afirmar-se que això suposarà l’eliminació de llocs de treball, 21 Vega Ruiz, Maria Luz (2019): REVOLUCIÓN DIGITAL, TRABAJO Y DERECHOS: EL GRAN RETO PARA EL FUTURO DEL TRABAJO. OIT. IUSLabor 2/2019 22 McKinsey Global Institute, A future that works: Automation, employment, and productivity, 2017.

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

975

o la creació de noves ocupacions que requerisquen noves capacitats i competències). Per a Mackinsey, si bé és cert que només poden automatitzar-se per complet, utilitzant tecnologies amb validesa comprovada, menys del 5 per cent dels llocs de treball, al voltant del 60 per cent de tots ells tindrien almenys un 30 per cent d’activitats que podran ser modificades o eliminades a conseqüència de la tecnologia.23 En esta conjuntura de futur es troba la professió, que tot i artesanal, haurà d’adaptar-se a les noves circumstàncies del mercat.

Conclusió.

Com veiem, la professió d’artista faller es troba en un punt crític i ha de mirar als reptes de futur. Podem concloure que –al menys- a curt i mig termini el refregit digital és la única alternativa per tal de mantenir viva les economies dels tallers.

Res nou, una tècnica de repetició de la producció assentada als 60-70 i que donà el seu salt al digital. Les crisis cícliques de la professió i les condicions laborals d’estes pymes necessiten de major suport institucional i de formació per garantir la seua supervivència. Són empreses de caire familiar que precisarien d’un assessorament formatiu i un anàlisis de dades reials de treballadors, condicions contractuals i laborals 23 Vega Ruiz, Maria Luz (2019): REVOLUCIÓN DIGITAL, TRABAJO Y DERECHOS: EL GRAN RETO PARA EL FUTURO DEL TRABAJO. OIT. IUSLabor 2/2019

976

LIBERUM LIBRI

(tal com es va fer en l’estudi Los escultores del Fuego) per tal de conèixer la situació reial de facturació de l’ofici després de la pandèmia.

Este estudi serà fonamental a l’hora de generar un corpus i un argumentari sòlid per sol·licitar ajudes a les institucions.

Cal recordar que la seua producció està recollida en l’expedient de Patrimoni Immaterial de la Unesco per la seua singularitat.24 El refregit salvà els tallers i la professió, el refregit continua salvant-la i atenent a la tercera revolució tecnològica serà-previsiblement- la tècnica base sobre la que s’assentaran altres processos productius robòtics, on el refregit ben tractat estarà present: de l’ofici artesà a la tecnificació i reconversió del gremi.

Bibliografia ARIÑO VILLARROYA, ANTONIO (dir.) (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia. València, Diputació de València, 1993. D. L.: V-691-1993 ISBN: 84-7795954-4.

BENJAMIN, WALTER (1989). «La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica». Discursos Interrum24

https://ich.unesco.org/es/RL/la-fiesta-de-las-fallas-de-valencia-00859

REFREGIT I SOSTENIBILITAT DELS TALLERS FALLERS

977

pidos I, Taurus, Buenos Aires.

BORREGO, V. (1996). El vessant estètic. En A. d. Fallers, La festa de les falles (págs. 91-124). Valencia: Cnsell València de Cultura. Sèrie Minor .

CASTELLÓ, JOAN; MIR, HERNÁN; SANCHÍS, MANOLO (2003): Santaeulalia, la firma. Albatros. Valencia.

Cendradigital.com El Turista Fallero. (1960-2020).

Fotos Fallas Bayarri. (1960-2020) HERÁNDEZ, G. M. (1996). L’etapa franusita (19361975). En A. d. fallers, La festa de les falles (págs. 43- 62).

Valencia: Consell Valencà de Cultura.

Levante-emv.com MCKINSEY GLOBAL INSTITUTE, A future that works: Automation, employment, and productivity, 2017.

NOS, JOSEP (2012): Les mesures de la passió. Pepe Soro del llibret de la Falla Plaça CiCharro. Pepe Soro, 45 anys de falles Noticies Canal 9, TVV. Canal 9. 10 de març de 1993.

PUIG, QUINO. Jose Pascual Ibañez “Pepet”. Falles amb raons d’equilibri.

Unesco.org/es/RL/la-fiesta-de-las-fallas-de-valencia-00859

978

LIBERUM LIBRI

VEGA RUIZ, MARIA LUZ (2019): REVOLUCIÓN DIGITAL, TRABAJO Y DERECHOS: EL GRAN RETO PARA EL FUTURO DEL TRABAJO. OIT. IUSLabor 2/2019 Aitor Sánchez Collado

El señor Regino versus Julio Esplá

P contestara.1

asadas las Hogueras en 1950, decidí que tenía que ir a Valencia a trabajar en fallas. Tomé una fotografía de aquella mi primera hoguera, escribí unas líneas en una carta y la envié a Sr. REGINO MAS Artista Fallero–Valencia.

En esas líneas le pedía trabajo, le decía mis deseos de superación y… que, por favor, me

València era una ciutat que guardava per a si les cicatrius d’una Guerra Civil que feia poc més de 10 anys que s’havia acabat. Pese a les penúries de la dictadura franquista, les falles van recuperar en pocs anys la riquesa artística a la qual havien arribat abans de la guerra, gràcies a les ajudes i a l’esforç de molts valencians. I sobretot a la necessitat que tenia el franquisme de demostrar a Europa la recuperació de les tradicions populars.

1 Manuscrit de Julio Esplá escrit per al centenari del naixement de Regino Mas.

980

LIBERUM LIBRI

Un dels artífexs d’aquestes reinventades festes va ser el taller de Regino Mas, el qual no sols contenia un taller de falles, ja que en ell es realitzaven tot tipus de carrosses, maquetes i decoracions cinematogràfiques.

Regino, després de més de 25 anys, s’havia convertit en el centre de la professió, i en la seua els projectes cinematogràfics i els treballs internacionals omplien l’agenda, passant a un segon terme la realització de falles.

Al seu taller acudien professionals de diferents especialitats; un d’ells va ser el conegut artista alacantí Julio Esplá Martínez (1923-2017), qui ens relata en un manuscrit realitzat, amb motiu del centenari del naixement de Regino Mas, a la fi dels anys noranta del segle passat, la relació professional que va mantindre amb Regino durant diversos anys.

Un mes después recibí una carta del Sr. REGINO; en ella, me decía que me acoplara si yo podía ir cobrando a 5 pesetas por hora trabajada, pudiendo trabajar dos horas más diarias, por lo que cobraría 300 pesetas semanales.

Grande fue mi alegría al recibir la oferta y un día preparé la maleta después de haberle contestado y… a finales de octubre, me fui a Valencia, a Benicalap, que es donde está su taller.

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

981

Cal dir en aquest punt que en aquests anys la majoria dels professionals, entre els mesos d’octubre i març, llogaven els locals després de finalitzar el recorregut nòmada que vivien molts d’ells per les festes i fires de tota Espanya, fent treballs de decoració, casetes, fusteria per a fires i carrosses, fins al mes d’octubre. En aquest mes es tancava el cicle amb les festes del Pilar de Saragossa i s’iniciava la construcció de les falles fins al mes de març, en fàbriques abandonades, ruïnes, quadres i pisos on es construïen les falles i les carrosses per a la ciutat.

Només uns pocs professionals disposaven de locals en condicions per a treballar, cas de Regino i alguns pocs més que compaginaven la construcció de falles amb altres activitats complementàries, sense eixir de la ciutat.

El taller de Regino era alhora la seua casa. Estava en el barri de Benicalap, en la coneguda Av. de Burjassot, just davant de la fàbrica La Ceramo.

Era sábado; llegué sobre las 5 en el tren, y luego fui en autobús a Benicalap.

El taller está al lado de las vías de los trenes eléctricos que hacen servicios a varios pueblos.

982

LIBERUM LIBRI

Llegué… Toqué a la puerta de madera… Me abrió la Señora Maruja, esposa del Sr. REGINO… y al verme su exclamación fue ¡ya está aquí el alicantino!

Y pasé. Nada más entrar ante mi tenía a 2 empleados, que estaban trabajando en la confección de un gran sombrero cordobés.

Saludé a todos, seguí a la señora Maruja que me llevó a presencia del Señor REGINO, los saludos lógicos y después la conversación con el matrimonio. Como si fuera de la familia.

Después a las 6 dejaron de trabajar, ya he dicho que era sábado y los sábados se terminaba a las 6.

Allí había varios hombres que me fueron presentados. Manolo el carpintero, y su ayudante Miguel Alamán el pintor, Pepe Conca, otro pintor de preparación, Alberto Muñoz que modelaba, Blas y Rafael que hacían de todo en las fallas.

El taller de Regino, com diem, era un formiguer de projectes que abasten totes les branques de les arts decoratives, en el qual entraven i eixien nombrosos professionals, alguns d’ells, després de complir diferents condemnes, després de la Guerra Civil.

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

983

En aquests anys coincideixen en el taller, al costat d’alguns ja nomenats com José i Vicente Alamán, Pepe Conca i Alberto Muñoz, uns altres com Eduardo Chinchilla, Antonio Ferrer, Pascual Gimeno, Juan Huertas, Vicente Hurtado, Ramón Navarro, Francisco de Paula, Roberto San Miguel, Rafael Ventó, Manolo Viguer i el nostre protagonista, Julio Esplá ‘l’alacantí’.

Anys més tard van acudir al taller diversos artistes alacantins més, com l’escultor Ramón Marco ‘el mestre’ i el seu germà Francisco, que va treballar com a fuster; els quals van estar en el taller i tots dos van viure a la casa del Sr. REGINO juntament amb Julio Esplá i la seua família.

En aquests anys coincideix a València l’escultor José Gutiérrez Carbonell, becat per la diputació provincial en Sant Carles, el qual, segons indica Lorenzo Hernández2 en la biografia de l’artista, no descarta la participació en diversos projectes fallers de la ciutat, ja que tenia una molt bona amistat amb José Soriano Izquierdo, i existeixen fotografies dels dos en el taller de Soriano.

Cuando se fueron los empleados, me hicieron subir a su casa, que está en el mismo taller, pero en un primer piso; allí conocí al resto de la familia: Carmen, Violeta y Enrique, que era novio de Violeta.

2 Gutiérrez retrospectiva, 1942-1998. Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Diputació Provin-cial d’Alacant.

984

LIBERUM LIBRI

Hablamos de todo, sobre todo de mi historia, de mis deseos y en fin… Me dijeron que esa noche y al día siguiente me quedaría en su casa y comería con ellos. Les dije que tenía una hija de pocos meses y que subsistíamos más en Alicante en una vieja casa…

El domingo por la mañana salí a ver la ciudad, que ya conocía, pues hice allí el servicio militar en los años cuarenta. A medio día comimos y hablamos y hablamos… y cenamos.

LUNES: El primer lunes, mi debut. El Señor Regino me dedicó para realizar en madera las piezas más delicadas y entretenidas de sus fallas “Historia de Valencia” y “Los Toros”, el Litri y Aparicio.

Regino, després d’uns anys quaranta irrepetibles, inicia la dècada dels anys cinquanta, amb dues obres dins del seu repertori no gaire conegudes com “La gran València” i “Els que viuen del corder”, la primera per a la plaça del Mercat Central, una obra amb una composició diferent al que Regino ens tenia acostumats, amb un important treball de fusteria, i la segona més recognoscible dins del seu estil per a la plaça de Convent de Jerusalem, les dues plantades l’any 1951.

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

985

Me mostró los bocetos de las dos fallas, la del Mercado Central y la de Convento Jerusalén, esta última trataba de los toros, Julio Aparicio y el Litri, y es por lo que estaban realizando el sombrero cordobés que vi al entrar.

Me designó un banco y herramientas. Me explicó lo que tenía que hacer.

Trabajé con suma atención, siempre, y procurando no molestar al maestro con preguntas innecesarias.

Aquel primer día dábamos de mano a las 8 de la tarde. Yo recogí las herramientas, limpié el banco y barrí mis alrededores. Es una costumbre que hago toda la vida.

Terminada la limpieza, el Señor Regino llamó a los operarios antes de que se cambiaran y les dijo: ―Mirar, aprender del alicantino, ha dejado todo limpio. Silencio. Yo me sofoqué, no dije nada.

El martes por el mediodía, a la hora de comer, salí a comprar cosas a las tiendas, pues yo no había ido allí a comer a costa de los demás, sin embargo, esa semana sí que seguí cenando con ellos y durmiendo en su casa, por lo que les dije que tenía que buscar un lugar donde dormir.

986

LIBERUM LIBRI

La respuesta fue de la señora Maruja que me dijo que, si quería, para la semana siguiente, ellos ya me podrían prestar un piso para que llevara mi mujer y mi hija.

Me pareció estupendo, solo pagaría el agua y la luz. Acepté, y les dije que para que ellos se trasladarán allí, necesitaba enviarles al menos 100 pesetas ya que el viaje valía 50…

Al siguiente día enviamos 150 pesetas que la Maruja me fue descontando después semanalmente.

Los empleados del taller casi todos vivían en pueblos cercanos, por lo que comían en el taller, es decir, se llevaban la comida. Es lo que hice después.

En el barrio de Ruzafa, en la calle Arizo n. 11 2ª, tenían un piso amueblado que no alquilaba.

El pis de Russafa del carrer Arizo n. 11 té una vital importància en la història del Gremi d’Artistes després de la Guerra Civil.

Durant quasi cinc anys, els artistes van intentar reorganitzar-se reunint-se de manera clandestina en xicotets grups en el primer pis del llavors carrer d’Arizo 11, hui de Romeu

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

987

de Corbera3, domicili de Regino Mas en la dècada dels anys quaranta, fins al seu trasllat a l’Av. de Burjassot.

Fernando Guillot i Carlos Cortina, més afins a les noves tendències polítiques del moment, al costat de Regino Mas i José Soriano Izquierdo van intentar ressuscitar l’associació Art Popular.

La reorganització d’Art Popular no va ser ben acollida pels sectors afins al règim franquista, ja que es pretenia a nivell oficial aïllar els artistes dels moviments intel·lectuals i artístics locals, i incloure’ls en la secció sindical d’activitats artesanes plàstiques i folklòriques, una cosa que no havia agradat en els sectors més progressistes de la professió4.

El decret de responsabilitats polítiques aparegut al juliol de 1939 feia inviable la reorganització de l’associació d’artistes, per culpa de la seua col·laboració amb el Front Popular.

Van haver de reorganitzar-se de nou a l’empara de la nova situació política que es regulà amb el decret de data 30 de gener de 1940, que marcava la Unitat Sindical, per la qual cosa va quedar incorporada la institució a l’Organització Sindical de FET y de las JONS. Aquesta nova situació no va ser ben acollida per uns certs artistes afins a les dissoltes CNT i UGT. 3 4

Regino Mas. Historia de una época. Manuel Sanchis Idem nota 3

988

LIBERUM LIBRI

La permanència de Julio Esplá a València i la seua relació directa amb Regino Mas fan que estiga informat de primera mà de totes les peripècies que el gremi ha patit per a reorganitzar-se, fins i tot Esplá s’afilia al Gremi de València.

Quan Esplá torna cada any a Alacant per a fer les seues fogueres, intenta portar aquestes idees juntament amb altres companys a la ciutat alacantina, però no té en principi cap repercussió5.

El sábado siguiente por la tarde llegaron a la estación mi mujer, mi hija y la hermana menor de Ana, mi mujer, que se la trajo como ayuda y compañía. Marisa la niña, que tenía ya 10 meses y no andaba todavía, tardó dos meses más en andar, por lo que fue en Valencia donde se soltó.

Como tenía que madrugar bastante para llegar a las 8 al taller, tenía que tomar el autobús dos veces al día y para el año siguiente pensé comprarme una bicicleta de segunda mano que me costó 50 pesetas.

El trabajo en el taller era serio, allí había que hacer las cosas reales.

Es decir, si el Señor Regino me encargaba hacer una moto, aquella, una vez acabada, debía de ser de verdad… En 1950 una falla especial valía aproximadamente 200.000 pesetas. Las de primera

5 “Julio Esplá. 60 anys de foc entre papers”, Llibret Séneca Autobusos 2006. Capítol “La conquesta de València”, Lluís Amat Vidal.

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

989

categoría escasamente pasaban de 100.000. Ni que decir tiene que, para conocer muchos datos de esta historia del Sr. Regino, tuve que preguntar, leer y archivar fotos, recortes de prensa y todo cuanto yo quería saber sobre el Maestro.

He hecho referencia a los precios de las mejores fallas, para dar pie a lo que sigue. Es obligatorio que hable de ello al hablar del Señor Regino. En 1952, segundo año de mi vida en Valencia para trabajar con el maestro, ya sabía la diferencia económica de las fallas con las hogueras. En 1952 en Alicante las hogueras especiales alicantinas valían unas 50.000 pesetas. Las de primera categoría llegaban a 25.000 pesetas, por lo que la gran diferencia entre ambas era metálica.

El trabajo realizado por mí para las fallas del maestro, del Mercado Central y Convento Jerusalén, era tan perfecto que se podía decir que era real… por lo que al llegar el mes de marzo o principios de abril que yo tenía Alicante, para realizar mis hogueras tropezaba con el escaso dinero que las comisiones nos daban como pago mensual: 4.000 o 5.000 pesetas o menos, pues dependía de la categoría de las mismas. En ese año realicé una de 14.000 -yo empezaba- y otra de 7.000 pts. Fueron las de Calvo Sotelo y Santa Isabel… Así que al realizar mis trabajos me acordaba de lo que tenía que hacer para el Señor REGINO y… al comparar, yo mismo me obligaba a superarme aun a costa de perder dinero y es la pura realidad…

Pero tenía que estar más horas en el taller que tenía el día.

990

LIBERUM LIBRI

Cuando en los meses de invierno volvía a Valencia, era para mí una satisfacción contar estas cosas al maestro. En 1953 logré el primer premio de Valencia, a la mejor hoguera de 2ª. Me llevé al Maestro unas fotos, que dediqué, de aquella hoguera, en la que yo notaba mis progresos artísticos, de lo que iba recogiendo en el taller del Maestro.

L’obra de Julio Esplá té importants influències de les falles valencianes, per l’estada en el taller de Regino, per la qual cosa va donar en totes les seues obres una importància essencial a la crítica i la sàtira.

Julio assumeix des del principi aquest concepte, i les seues fogueres són, per damunt de l’estètica, eminentment crítiques, cosa que li va ocasionar problemes amb la censura i, en alguns casos, destrosses en part dels seus monuments.

«Jo pensava un tema -diu Julio- i després el desenvolupava. Les escenes, els ninots, tot tenia un nexe d’unió i un motiu. El meu objectiu era fer riure a la gent, aconseguir que se sentiren identificats amb el seu barri, el seu entorn i els problemas quotidians.»6 El SEÑOR REGINO, decían los falleros, entre ellos el señor Emilio Camps7 de la falla Convento Jerusalén, que tenía un negocio 6 Idem nota 5.

7 Emilio Camps Gallego, 1914-1994. Amb el seu germà Eduardo formava part d’una nova classe social vinculada ideològicament al règim

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

991

funerario. ES UN PEQUEÑO GRAN GENIO. Esto era debido a su corta estatura.

El GENIO tenía un genio, con el que yo tenía que enfrentarme en ocasiones, en el que él me hablaba de hacer, pongamos por ejemplo un coche antiguo, me daba las ideas de cómo lo quería, poco más o menos. Yo lo dibujaba, se lo presentaba y le daba mi opinión sobre la forma de hacerlo. EL SEÑOR REGINO no admitía réplicas, había que hacer lo que él dijera, aunque luego veladamente te dijera “sería mejor que en vez de así lo hiciera de esta forma”. Yo intuía mi idea en aquellas palabras.

EL PA I ALAMÁN. És en aquesta època quan aflora una nova generació d’artistes que no havien viscut directament la Guerra Civil, molts s’havien format en el taller de Regino i altres eren mers imitadors. Van irrompre en el món de les falles creant uns volums i qualitats només aconseguits de manera habitual pel mestre. És una època daurada per a la professió ja que conviuen juntes dues generacions: la que capitaneja Regino i una altra franquista, que s’havien instal·lat en el món de les falles després del final de la Guerra Civil i no el van abandonar pràcticament fins als anys huitanta, amb l’arribada de la democràcia. Emilio Camps havia pertangut als comités fallers des de 1931. En 1939 es converteix en el primer secretari general de l’acabada de fundar Junta Central Fallera. Va formar part del grup que en 1940 va reactivar les Falles valencianes

992

LIBERUM LIBRI

nova composta per un grup de joves promeses, que partint d’estructures clàssiques són els responsables del desenvolupament de l’estil de Regino Mas, i del seu esgotament i decadència en els anys huitanta. Una nova generació s’incorpora al final de la dècada, amb noves tècniques, formes i influències que elimina majoritàriament la sàtira a favor de l’estètica. Però això és una altra història.

En l’anècdota que ens conta Julio Esplá, “Pan y Alamán”, ens relata l’ambient del taller, el treball quotidià, el tracte paternalista del mestre, el respecte de tots els treballadors; tot havia d’estar supervisat i consentit per part de Regino.

En tot el manuscrit d’Esplá es nota, després de més de cinquanta anys dels fets, la veneració al mestre, en detalls com que, cada vegada que s’hi refereix, escriu amb majúscules, o la disculpa permanent dels seus actes.

1953. El señor Alamán era el encargado de dar vida con los colores, al óleo, a las cosas que iban surgiendo en el taller, pero sobre todas las figuras, a los Ninots.

Era un hombre obeso, un hombre al que la comida le encantaba.

Muchos días, se quedaba en el taller a comer, se traía su comida… pero le gustaba “picar” de lo que llevábamos los demás empleados.

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

993

El señor REGINO y su Señora nos invitaban a comer paella dos veces al año. Allí en su piso. Yo solía llevar una clase de pan dorado que compraba en la calle Ruzafa, en Valencia, y el señor Alamán, cuando comía con nosotros allí, le metía mano a mi pan…

Un viernes la señora Maruja nos dijo “El domingo, pasado mañana, están invitados todos a comer paella en mi casa. La alegría entre nosotros y sobre todo en el señor Alamán, que como ya he dicho disfrutaba con la comida. El señor Alamán me dijo luego que el día siguiente le trajera una barra de pan dorado. Aquel pan era pintado de nuevo antes de meterlo al horno, y era lo que le daba aquella calidad de pan dorado.

Por la tarde hablamos todos con el maestro para agradecerle la invitación y el Señor Alamán dijo que me había encargado una barra de pan para el domingo.

Más tarde el señor REGINO me llamó a su despacho, y me dijo que había que preparar algo para gastar una broma al señor Alamán, el domingo a la hora de la comida.

Le dije lo de la barra, acordamos que yo me llevara un trozo de 2 milímetros de grueso y 0,50 de largo, medida aproximada de la barra. Y así lo hice, tenía que introducir el alambre en la barra y entregársela luego al señor Alamán.

994

LIBERUM LIBRI

Llegó la hora de comer, aquel domingo habíamos trabajado de 9 a 1 de la mañana y a la una del mediodía Carmen, la hija mayor del Sr. REGINO, bajó al taller a decirnos que ya podíamos cambiarnos de ropa y subir; la comida nos esperaba.

Cuando subimos, la hija menor Violeta y el Sr. REGINO estaban haciendo fotos a la paella que luego servirían de modelo de orientación para realizar una gran paella de cuatro metros, que luego figuró en la falla del Mercado Central, que se titulo “Veraneos”8 y que fue la mejor falla en especial, y lógicamente de todas las fallas valencianas primer premio de especial y los de ingenio y gracia.

Des de 1947 a 1955, Regino havia fet set falles, pertanyents a la secció especial, mantenint-se fidel al seu estil. Regino, des dels incidents amb diverses falles com “La ley del embut” de 1944, “Ciudad sin Ley” en 1946, “Feria de Muestas” en 1947 i “La batalla comercial” o “La bien pagá” en 1949, canvia l’orientació de les seues crítiques cap a temes molt menys compromesos, més domèstics com són el futbol, els bous, l’estiueig i la moda.

“Veraneo” forma part d’aquest grup de falles, amb crítiques domèstiques amb les quals pretén suavitzar les seues relacions amb una certa burgesia local, directament relacionada amb el règim franquista, que s’havia molestat amb al8

Falla plaça del Mercat: “El Veraneo o fiebre excursionista”.

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

995

gunes de les seues falles.

Acabadas las fotos nos sentamos a comer. La señora Maruja y mis hijas nos situaban en nuestros asientos. Éramos doce personas. Una gran paella realizada por el trío femenino de la casa. Presidía la mesa, el Señor Regino y familia, pero el señor Alamán se sentaba al lado derecho del Maestro. La barra dorada de pan relucía al recibir la luz de las bombillas del comedor. ―A comer- dijo la Señora Maruja y empezamos. A poco al señor Alamán tomó la barra, cogió un cuchillo… Y… aquello fue un escándalo de risa, pues no podía terminar de cortarla.

Debo decir que los empleados ignoraban la broma llevada a cabo.

El señor Alamán, un poco furioso, rompió la barra y apareció el alambre… Risas… Palabras fuertes (que no escribo) del señor Alamán, y se enzarzó conmigo de mala forma. Entonces intervino el Maestro diciendo que era cosa suya y se acabó el problema, aunque aquello salía de vez en cuando en nuestras conversaciones.

1955. EL FUTBOL… LA VACA LECHERA. Amb “Soy la vaca lechera”, tanca tota una època d’esplèndides obres, que l’han portat durant dotze anys consecutius a ser el número u indiscutible de la professió.

996

LIBERUM LIBRI

És l’última falla en la plaça del Mercat Central i Regino no va estar en la plantà per un problema de salut; sense la seua presència va plantar la falla Rafael Raga, la seua esposa Maruja San Miguel, José Ros i Julio Esplá.

Després de romandre a la presó durant diversos anys i d’haver de treballar són pseudònim fins als anys cinquanta, Rafael Raga va reiniciar les seues activitats falleres, quan va eixir de la presó, en els tallers de Regino Mas i Modesto González; els dos eren amics de Raga i li van facilitar les coses i li van donar treball en diversos projectes de pintura i decoració; tots ells es coneixien des de feia molt de temps i la confiança era total.

Aquel año de 1955, el Sr. REGINO no pudo asistir a la “PLANTÁ” de sus dos fallas, la del Mercado Central y la de Convento Jerusalén, por hallarse enfermo, y depositó su confianza en mi persona que luego dejó patente en las dos fotos que me dedicó.

GRACIAS. Todo salió bien, la señora Maruja estuvo presente en aquella triste plantá.

La falla del Mercado, “La vaca lechera”, trataba del tema futbolístico y su negocio, en donde ya aparecían como los reyes Distefano del Real Madrid, Kubala del Barcelona y Wilkes en el Valencia. Con-

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

999

siguiendo el Primer Premio de Especial y el de Ingenio y Gracia.

En 1955 entró como aprendiz en el taller del Señor REGINO Antonio Ferrer9, el hoy conocido hermano mayor de los Ferrer, Antonio y Ramon, dos artistas serios y honrados; ellos fueron durante cierto tiempo “Mis Hijos”, ya que la amistad nos unió de tal manera que iban a mi casa en hogueras, y yo iba a la de ellos como familia. Nos ayudábamos en la plantá y en los talleres. Y los padres de ellos el Sr. Antonio y la señora María eran lo mismo que ellos, mis familiares.

Antonio Ferrer “cayó” bien en casa del señor REGINO. Antonio era callado, sumiso, atento… Empezó al lado de Juan Huertas, que le trabajaba al maestro, a enseñarse a modelar; luego Antonio y otro ayudante hacían los moldes de yeso o escayola, para hacer las reproducciones en cartón.

SANTO DOMINGO10, REPÚBLICA DOMINICANA. 1957.

A mitjan 1955, va arribar a València el pintor Juan Alcalde, amb l’objectiu de contractar artistes plàstics i artesans valen-

9 Antonio i Ramón Ferrer Jorge, Hermanos Ferrer: Germans artistes fallers que iniciaren la seua professió al taller de Regino Mas i Juan Huertas.

En la dècada dels 60 s’independitzaren, realitzant falles, carrosses i stands de Fira.

10 Regino Mas. Historia de una época, de Manuel Sanchis. Capítol “La aventura americana de Regino Mas”, de Francisco Agramunt Lacruz.

1000

LIBERUM LIBRI

cians, per a treballar en la decoració i l’ornamentació de la Feria de la Paz y la Fraternidad, que s’estava preparant a la República Dominicana.

Des del primer moment, el nom de Regino Mas estava en la ment de les persones encarregades de la contractació, ja que tots ho consideraven com el millor dotat i el que millor podia dirigir un nombrós grup d’artistes11, i va haver de viatjar a la República Dominicana, per la qual cosa no va plantar falles durant dos anys a la capital valenciana.

Aquest fet fortuït va fer que a la República Dominicana es trobaren i treballaren conjuntament artistes valencians pertanyents a diferents generacions i de diversos gèneres artístics, juntament amb altres professionals que estaven exiliats des del final de la guerra en diversos països, com Mèxic i l’Argentina, com l’escultor, artista faller i carrosser Alfredo Just, el muralista burgalés Vela Zanetti i el valencià Vicente Vélez.

La conseqüència va ser un transvasament d’experiències comunes, que va ser molt beneficiós per a la plàstica valen11 Artistes que van acudir a Santo Domingo: Pascual Pla Beltrán, José Esteve Edo, Manuel Gil Pérez, Eduardo Sales Encarnación, Ricardo Zamora, Adolfo Martínez Martínez, Ma-riano García, Luis Torres, Francisco Fons, Juan Olcera, Salvador y Pedro Gracia, Rafael Burgos Duet, José Villar, Juan y Manuel Iranzo, Pedro Villena, “Dedrucho” José Cuadra-do, José Benedito, Carmelo Cases i Francisco Barea.

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

1001

ciana, que va iniciar així tímidament un procés de recuperació de la memòria perduda per causa de la Guerra Civil, i una sèrie d’intercanvis i contactes artístics amb els diferents països hispanoamericans12.

En 1957 el maestro recibió la propuesta de ir a la República Dominicana a Santo Domingo, para hacer unas carrozas para LA FERIA DE LA PAZ Y DEL MUNDO LIBRE. Me propuso ir con él, acepté, y el contrato me ofrecía 225 pesetas y gastos de viaje y comida pagados. Fui en compañía de otros empleados valencianos, un total de 10 éramos: escultores, pintores, carpinteros… Aunque allí nos denominaban como ingenieros pues se asombraban de las cosas que iban saliendo de aquellos materiales: madera, cartón, yeso, alambre, pinturas y colas.

Nuestro viaje fue en avión, pero fuimos en tres grupos por lo que yo fui con dos operarios cuyos nombres o firmas están en el carnet que la Policía Nacional nos hizo al entrar en la República Dominicana. Como recuerdo de ellos.

Volar, ser piloto, fue y es mi gran ilusión, pero aunque lo intenté, la falta de medios de mi padre no me permitió logarlo, por lo que aquel vuelo fue para mí una gran experiencia, aunque como pasajero.

12

Idem nota 10

1002

LIBERUM LIBRI

Hicimos escala en Paris y en Nueva York. Llegamos a la República Dominicana, y un taxi nos esperaba y nos trasladó a la PENSIÓN INDEPENDENCIA. Era mediodía, lossaludos de rigor y las presentaciones por parte del Maestro.

Del grupo de españoles que fuimos aparte del Señor Regino y Familia, los más jóvenes éramos Enrique Planells, futuro yerno del Sr. REGINO, Pepe Conca, padre del cantante valenciano JUAN BAU, y yo, por lo que siempre que salíamos por la noche o los domingos tarde íbamos juntos. Aquello hizo que los mayores nos sacaran el nombre de “El frente de Juventudes”, lo que nos hacía gracia, y en una de mis ideas se me ocurrió que les llamaríamos “las Viejas Glorias”. Y así fueron dos notas de humor que nunca olvidaré.

Empecé mi trabajo aquel día por la tarde. Un taxi nos llevaba al taller, que eran unas grandes naves que habían pertenecido al ejército dominicano.

A mi llegada, el Maestro me presentó a varios empleados nativos y de color, que estaban a nuestro servicio.

Varios hombres de color, esgrimiendo largos serruchos de 1metro de longitud, y sobre unos caballetes, estaban cortando largas tablas en listones para construir las carrozas, pues supe que dos días antes se había quemado el motor de una máquina de aserrar que había, y estaban esperando a que lo repararan; por lo tanto, era la causa

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

1003

de los artesanos serrucheros. Esto duró varios días, menos mal que aquella madera americana era blanda y les resultaba fácil.

La mayoría de los hombres que nos ayudaban llevaban viejas camisetas, porque tenían más agujeros que tela, pero blancas.

A la hora de comer, de nuevo los taxis nos llevaban a la Pensión Independencia. La comida era casi todos los días la misma, un pequeño cuenco de barro con arroz blanco y otro cuenco de habichuelas, un trozo de carne o pescado, un pequeño panecillo, vino, agua y frutas. Las bebidas o café o leche eran aparte, a excepción de las mañanas, que teníamos como desayuno un cuenco de café con leche y un pequeño panecillo. A media mañana había que comprar algún bocadillo para resistir hasta las dos.

Yo era –en cierto modo– “el hombre bueno”, al que si algo no le parecía bien a los empleados españoles me lo comunicaban para que yo hablara con EL SR. REGINO. Esto sucedió con los almuerzos y se consiguió. Dos para el desayuno.

El trabajo, las carrozas, iban a ser fenomenales, pues las ideas, los dibujos del Maestro, son una muestra de ello. Todo iba saliendo perfecto.

Regino va construir setze carrosses en sis mesos, amb un grup de quinze operaris; cadascuna d’elles anava destinada

1004

LIBERUM LIBRI

a un ministeri, i en la principal va desfilar la filla del general Trujillo.

A la volta, segons conta en una entrevista Regino, per fi van poder satisfer aquells capritxos de les dones: els aparells electrodomèstics, la rentadora, la nevera. En conclusió, les falles li havien donat el nom, una certa fama, i a elles després de tot devia el que va guanyar construint carrosses per a la Feria de la Paz a Santo Domingo.

EL COTXE ANTIC. Després de dos anys sense plantar, Regino, l’any 1958, fa la seua última falla, “Sobre ruedas”, per a la demarcació de Convent de Jerusalem. Després de la insistència d’Emilio Camps Gallego, amic personal i membre d’aquesta comissió. L’artista es va vincular a la comissió, i va participar-hi com un faller més fins a la seua mort, al maig de 1968.

El SEÑOR REGINO y la Señora Maruja tenían por costumbre salir los viernes por la tarde de paseo, o al cine, al teatro, por lo que a medio día nos decía, si llegaba el caso, lo que teníamos que hacer.

Y fue ese día viernes que me encargó hacer un coche antiguo –años 20– descapotable. En él irían cuatro figuras, 2 boniatos y dos habas.

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

1007

El Sr. REGINO había admitido a trabajar a Eduardo, un joven de 18 años, que estaba enfermo, delicado, y lo puso a que me ayudara.

El coche debía tener 4 metros de largo por 1,50 aproximadamente de ancho. Me hizo una observación: ―Mire a Julio, si el coche gusta es porque está bien… Y se fue.

Eduardo y yo nos pusimos a buscar algo en los libros, que de todo tipo tenía el Sr. Regino. Y hallamos un descapotable.

Lo dibujamos a escala, luego pensamos el tipo de madera que podría llevar el chasis, el armazón, y empezaríamos la tarea. Yo al mismo tiempo tenía la tarea de ir enseñando a Eduardo, que, dicho sea de paso, era un tipo inteligente.

El cotxe del qual parla Julio Esplá forma part de la coneguda falla “Sobre ruedas”, última obra de Regino per a la plaça de Convent de Jerusalem.

Poco a poco íbamos dando forma a un coche que no debía gustar al Maestro.

Seguimos el sábado por la mañana, y casi a mediodía bajó el Maestro. Pasó de largo, después de saludarnos se fue a su despacho que está al final del taller. A poco dije a Eduardo que llamara, que

1008

LIBERUM LIBRI

fuera al Sr. Regino a decirle que subiera a ver el coche.

Vino, miró de frente, de lado… sólo era un armazón en chasis.

Y dijo: ―Esto no me gusta… Me faltó valor de momento para decirle “pues está bien”.

Pero a poco le dije: ― ¿Por qué no le gusta?

Lo miró de nuevo y dijo: ―Tiene que quitarle 5 centímetros de ancho. Y se fue.

Aquellos 5 centímetros de ancho, en cuatro metros de largo no suponían nada… Sólo que no le gustaban y algo tenía que decir.

Pusimos manos a la obra, y por la tarde lo dejamos dispuesto para forrarlo de contrachapado el lunes siguiente.

Els projectes de Regino, com la construcció de la Ciutat Fallera, els grans decorats de pel·lícules, la televisió i un llarg etcètera, l’allunyen cada vegada més de les falles de la ciutat.

D’altra banda, Julio Esplá es converteix en un referent en les fogueres alacantines, i la seua presència durant tot l’any a la capital alacantina, pel seu treball en les fogueres, és imprescindible. Julio conta sempre amb nostàlgia la seua estada

EL SEÑOR REGINO VERSUS JULIO ESPLÁ

1009

en el taller de Regino.

«Allí vaig treballar molt millor que ací i estava més considerat. A València, ser artista de falles és un privilegi. Regino Mas em va oferir quedar-me amb ell, pero jo vaig preferir tornar-me’n a Alacant, perquè la construcció de les fogueres que tenia contratades m’ocuparia tot l’any. Avui em penedisc d’aquella decisió.»13

13 “Julio Esplá. 60 anys de foc entre papers”, Llibret Séneca Autobusos 2006. Capítol “La conquesta de València”, Lluís Amat Vidal.

Liberum Libri

A.C. FALLA PLAÇA JESÚS

LIBERUM LIBRI Liberum Libri

Des de el principi del temps els poderosos han tingut por de que el poble pla tinguera accés al coneixement i a la Cultura.

Per a controlar eixa variant i que els més humils no conegueren segons quines lectures i aspectes de la sapiència, han destruït i aniquilat pergamins, llibres i biblioteques, convertint-se en una bèstia que devorava llibres i Cultura.

Tenim exemples com la crema de llibre per ordre de l’emperador de Xina Qin Shi Huang; la biblioteca d’Alexandria; la crema en la Florència del segle XV promoguda per Savonarola; els codes maies en la conquesta de Mèxic; del coneixement àrab en la de Granada, els nazis Alemanya, els falangistes en la Guerra Civil, l’Argentina de Videla, en la Batalla de Valencia es va fer una foguera de llibres; l’Estat Islàmic cremà llibres, i es bombardejaren biblioteques en Bagdad, Sarajevo, o en 2019 es cremaren en Polònia llibres de Harry Potter per incitar a la bruixeria.

A més, s’han prohibit infinitat de llibres, encara en molts països es prohibixen segons quins escrits per incitar no es

1016

LIBERUM LIBRI

sap molt bé a què, com els de Hello Kitty fa un parell d’any.

Qui va fer llei i art d’esta prohibició fou l’Església Catòlica al instaurar el 24 de març de 1564 l’Index Librorum prohibiturom, que va recollir fins la seua supressió el 8 de febrer de 1966, totes aquelles capçaleres i autors que per al poder eclesiàstic estaven en contra de la doctrina oficial.

Amb Liberum Libri volem fer front a eixa bèstia que promou la incultura, la ignorància i el totalitarisme, tant en boga en els últims temps, i proposem lluitar contra eixe ser que devora llibres i els oculta al poble, entrant en el seu cos, i alliberant llibres de les seues entranyes. Però per no ficar-se al mateix nivell que la bèstia cap llibre serà cremat a la falla, i aquells que no siguen alliberats, es donaran a l’ONG Aída Books&More que finança els seus projectes solidaris amb la venda de llibres de segona mà.

Lluiteu contra la bèstia, i finalment la nit de Sant Josep, la combatrem en la seua arma favorita, el foc, destruint-la i guanyant-li la batalla contra la incultura, la ignorància i el totalitarisme.

Allibera un llibre.

Liberum Libri.

A.C. FALLA PLAÇA DE JESÚS

1017

Fallera Major 2021

Carmen Calabuig Merino

#FPJ21

SOMIA

viu

llig

A.C. FALLA PLAÇA DE JESÚS

COMISSIÓ 2021 Liberum Libri

1021

ESTER ARROYO DÍAZ-PAVÓN / JOSÉ GASPÁR BADÍA DOMENECH / CRISTINA BADÍA ROMEU / VICENTE BAIXAULI CUBELLS / RICARDO BELDA RIPOLL / ANA BLAS GARCÍA / JOSÉ BRESÓ CABAÑAS / CARMEN CALABUIG MERINO / VICENTE CAMARENA RUBIO / YOLANDA CAMPOS JURADO / EDUARDO CATALÁ ERAUS / INMACULADA CHAMORRO ROMERO / JOSE VTE. CUBELLS FERRER / ELENA MARÍA DÍAZ-PAVÓN QUESADA / FRANCISCO ENRIQUE NAPOLITANO / Mª JOSE FERNÁNDEZ LEONARTE / IGNACIO FERNANDEZ DEL CASTILLO SANTISTEBAN / MARIA DEL CARMEN FIGUERES CANTO / SILVIA FUERTES COMPAINS / SONIA GALLEGO FENOLLAR / JOSE GANDIA FERRERO / LUCAS GARCES CALABUIG / MARIBEL GARCÍA MASCARELL / JUAN LUIS GIL FOGUÉ / DAFNE GÓMEZ ROYO / JOSÉ LUIS GONZÁLEZ ROMERO / LUCÍA HIPÓLITO CUBEDO / INMACULADA JURADO TEJADA / PILAR JURADO TEJADA / ROBERTO LUJAN VALOR / PALOMA MARIN VIVANCO / ISABEL MARTÍ PÉREZ / LUCÍA MARTÍ PRATS / JOSEP Mª MARTINEZ MARCO / JUANJO MEDINA BONILLA / MILAGROS MERINO UTIEL / INMA MOLTÓ GÓMEZ / CARMEN MONMENEU MARTÍ / TONI MONMENEU MARTÍ / NEUS MONMENEU SALAVERT / PAULA MONMENEU SALAVERT / Mª DOLORES MORENO CUQUERELLA / JOSE VTE. MORENO CUQUERELLA / JULIA MORENO CHICOTE / MIGUEL MUÑOZ GRIMAS / MIGUEL MUÑOZ SELVI / CLAUDIO NAVARRO RUBIO / JUAN JOSE PEINADO ALBALAT / SERGIO PÉREZ PEDRÓS / CANDELA PEREZ ROMERO / CARLOS PÉREZ ROMERO / SARA PIQUER GARCÍA / JOSE PIQUER PÉREZ / PAZ PITARCH SELVI / VICTOR PONCE BALLESTEROS / OSCAR RIDAURA MINGUET / MATI ROMERO NAVARRO / ROSA ROMEU MARTÍ / NIEVES SALAVERT BROSETA / JULIO ANTONIO SANCHEZ FERRANDIS / CARLA SANZ ROMERO / BEGOÑA SELVI GARAYOA / Mª PAZ SELVI GARAYOA / AMPARO TIJERAS IBORRA / FCO. MANUEL TORRES MERINO / EMPAR VERDEGUER BELDA / JOSE RICARDO VERDEGUER TODO / MATIAS VICENTE MENDOZA / MIREYA VICENTE VILAS / ESTRELLA VILAS LOREDO / ANA Mª VILLALBA LAYUNTA / CONCHIN VISIEDO LEAL /

RECOMPENSES 2021 Liberum Libri BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER Inmaculada Jurado Tejada Empar Verdeguer Belda BUNYOL D’OR Lucas Garcés Calabuig Mª Concepción Visiedo Leal BUNYOL D’ARGENT Eduardo Catala Eraus Inmaculada Molto Gomez BUNYOL DE COURE Juan Jose Peinado Albalat Paloma Mari Vivanco

Liberum Libri

FALLES VIRTUALS 2021

Liberum Libri

ESMORZARS / BERENARS

1028

LIBERUM LIBRI

FALLES VIRTUALS 2021

1029

FALLES VIRTUALS 2021

1031

En la A.C. Falla Plaça de Jesús volem seguir fent falla, volem seguir fent projecte! Recordes Liberum Libri?

Hem demanat als nostres fallers el títol i autr de tres llibres! Tres llibres que per un motiu o altre estan al top de la seua biblioteca de lectura...

Començem amb els Tres Imprescindibles de la A.C. Falla Plaça de Jesús.

1032

LIBERUM LIBRI

1034

LIBERUM LIBRI DIUMENGE, 14 MARÇ 2021

PLANTÀ INFANTIL Hem pensat començar amb una plantà virtual. Enviarem l’enllaç d’un conte que ens explica com la imaginació ens fa volar i viatjar allà on vulguem. Partint d’aquesta base imaginativa i amb el nucli del nostre projecte (els llibres) proposem un repte. Utilitzar tots els llibres i contes que tingueu per casa i realitzar la vostra pròpia falla.

14

Envieu una foto a la directiva i entre tots tindrem nostra plantà a casa.

El nostre liberum libri virtual. Vinga! Deixem volar la nostra imaginació i siguem artistes fallers!!!

FALLES VIRTUALS 2021

1035

1036

LIBERUM LIBRI DILLUNS, 15 MARÇ 2021

PLANTÀ Seguim amb una plantà virtual. Enviarem l’enllaç d’un conte que ens explica com la imaginació ens fa volar i viatjar allà on vulguem. Partint d’aquesta base imaginativa i amb el nucli del nostre projecte (els llibres) proposem un repte. Utilitzar tots els llibres i contes que tingueu per casa i realitzar la vostra pròpia falla.

15

Envieu una foto a la directiva i entre tots tindrem nostra plantà a casa.

El nostre liberum libri virtual. Vinga! Deixem volar la nostra imaginació i siguem artistes fallers!!!

FALLES VIRTUALS 2021

1037

1038

LIBERUM LIBRI DIMARTS, 16 MARÇ 2021

GLOBOTÀ (Neuromascletà) Recordeu les activitats de la neuromascleta?

16

Podeu seguir per xarxes totes les xarrades que han proposat per a continuar la tradició i continuar fent ciència i Fpj continua fent costat als nostres científics Un dia de bojos, preparant la carpa, les exposicions i els globus!!!!

Ens ajudes amb la globotà?

FALLES VIRTUALS 2021

1039

1040

LIBERUM LIBRI DIMECRES, 17 MARÇ 2021

#FRASES DE FALLES Quina setmana de bojos!!!

17

Els torns, la barra, el cercaviles, un no parar.

Una setmana plena d’activitats, tradicions i alguns tìpics que no podem oblidar.

Per exemple, no son falles sense la facada de Camarena, si Yeyi no s’enfada pers torns o si no hi ha una nit de confidències en “el banc de l’exportació”.

Quines frases o imprescidibles afegiries tu?

#unmentiros

#combinaojesus

Una partida de “mentiros” havent dinat amb “alguna cosa” fresqueta de beure...o la falsa promesa que ho farem i acabem muntant el berenar i/o el següent acte.

El “platito combinao” del Jesús amb Inma Jurado...

Material del bo per a recuperar forçes!

1041

FALLES VIRTUALS 2021

#Eduales20:00h Mjjfdftyiblkvggcxssfh, es Edu dient-me alguna cosa a les huit de la vesprada en el banc de davant la falla...

Oaixò és el que entenc jo!

#soparpresident Inma, hui és el sopar del president, que ens disfressem?

Queden 3 hores!

#queden2hores

#alsolalcantonet

La meua frase per a tancar el dia: Aquesta senyora em diu que em queden dues hores per a anar-me a treballar....

Tots al cantonet de Marqués de Campo-Jesus...

Al sol, despres de dinar i amb un cafenet!

#llavarselesmans

#vascapalcasal?

Rentada de mans d’infantils cap a dalt, llavat cap a baix! I Lucia cuinant el famós arròs amb llonganisses per als xiquets!

Estar en la carpa i aprofitar els viatges! Vas cap al casal?

- Que no li diràs a Toni?

- Que no portaràs una birra del tirador?

- Que no portaràs l’oli per a Pepe?

1042

LIBERUM LIBRI DIJOUS, 18 MARÇ 2021

OFRENA DE FLORS Ens trobem amb un dels dies més intensos de la setmana fallera i les emocions estan a flor de pell. Hui farem una ofrena entre tots.

18

Envieu les vostres fotos de flors perquè puguem compondre una preciosa ofrena virtual com a sol Fpj sap. I a la nit.... revetla!!!!

Hui ho donem tot!!! És la nit de les costelles i la revetla gran. Brindem tots junts????

Envia la teua foto brindant amb nosaltres veuràs quina festa ens muntem.

FALLES VIRTUALS 2021

1043

1044

LIBERUM LIBRI DIVENDRES, 19 MARÇ 2021

NIT DE LA CREMÀ Sembla que no, ha passat un any, un exercici complet i aquesta vegada un exercici rar, diferent i prou dur.

19

Arriba el moment de cremar el dolent perquè vinga lo bo, de cremar el passat perquè entre el nou, de cremar per a ressorgir de les cendres...un any més és el dia de la crema.

Perquè això, encenguem la nostra flama representada amb ciris (cadascun una, dos, tres o totes les que considere) i ompliguem la ciutat de foc com cada 19 de març

FALLES VIRTUALS 2021

1045

1046

LIBERUM LIBRI

COL·LABOREN

COL·LABOREN Liberum Libri

1047

Onet quam, sapis mo tem ellorae am faciur am enducientio. Uptatem porendi tatatempores es et dolupta aceat eicias estio ipsum fugitiu sandestrunto doluptat voluptam rese esecto experspit que volessi te dio to tem fugita volupta nonsectis repera quidest inullaut quam sed quae odis quia coreriae velendesto vereicipsa ni a nullorum laboreh endipsam ium facienimi, eicabor maximenditat adipsaerum dolorro rrore, et latempos volupta quodit volorro ommolupta Bar Jesús...........................................................................

Pollastres Rosarín.............................................................

La esencia de la Tierra..................................................... Òptica Jesús.......................................................................

Carnes Ruma.....................................................................

Colegio Hermes................................................................

Forn, Pastisseria Casani...................................................

Vicente Juan Benau..........................................................

Centro de educación infantil Sacapuntas......................

Bar Cafeteria El Llimoner...............................................

Clínica Cubells...................................................................

La casa de les flors............................................................

Juana Castelló....................................................................

1049 1049 1050 1050 1051 1051 1052 1052 1053 1053 1054 1054 1055

1048

LIBERUM LIBRI

COL·LABOREN Liberum Libri

Restaurant Las Torres.....................................................

Consum.............................................................................

Pescateria Hermanos Muñoz.........................................

Fruites i verdures, Diego y Marivi................................

Sasteria i brodats Vercher...............................................

Centre de fisioteràpia Argos..........................................

Indumentària Valenciana Vichús...................................

Centralia Perruqueria.......................................................

Bar Mejillones..................................................................

Agrupació de Falles Mercat de Jesús............................

Agrupació de Falles I + E.............................................

Tocados Mekele...............................................................

Clínica Mercat de Jesús...................................................

Fens + Dana....................................................................

Joaquín Sorolla.................................................................

Llibreria Cresol................................................................

Selvi Artes Gràficas.........................................................

1055 1056 1056 1057 1057 1058 1058 1059 1059 1060 1060 1061 1061 1062 1062 1063 1063

COL·LABOREN

1049

1050

LIBERUM LIBRI

COL·LABOREN

1051

1052

LIBERUM LIBRI

COL·LABOREN

1053

1054

LIBERUM LIBRI

COL·LABOREN

1055

1056

LIBERUM LIBRI

COL·LABOREN

1057

1058

LIBERUM LIBRI

COL·LABOREN

1059

1060

LIBERUM LIBRI

COL·LABOREN

1061

1062

LIBERUM LIBRI

SERVICIO INTEGRAL Los 4.500 m2 de instalaciones nos permiten ofrecer un servicio integral, basado en un flujo de trabajo digital que cubre todas las necesidades del cliente desde el proceso de diseño y preimpresión, hasta el manipulado final y distribución a destino.

Déjenos aconsejarle, en función de sus necesidades, sobre el método de producción más adecuado para su trabajo.

Ahorrará tiempo y dinero. Ganará en calidad.

Todo el proceso lo cubrimos en nuestras propias instalaciones lo que nos permite garantizar los plazos de entrega y optimizar costes.

Disponemos de nuestro propio equipamiento y maquinaria de última generación para preimpresión, impresión offset, impresión digital, encuadernación y distribución.

Podemos imprimir desde 1 ejemplar con nuestra RICOH Pro™ C9100, hasta millones de ejemplares con los 17 cuerpos de impresión de nuestras máquinas de offset.

• Fotomecánica y preimpresión • Fotografía y diseño • Impresión offset • Impresión digital con RICOH Pro™ C9100 • Encuadernaciones, manipulados y distribución

info@graficasselvi.com +34 961 200 942 C/ Miguel Selvi Cariñena, 22-24 • 46469 Beniparrell (Valencia)