Disseny: Ibรกn Ramรณn
Les Falles, Patrimoni Immaterial de la Humanitat (UNESCO)
#FallesUNESCO #SomPatrimoni
Premis i concursos
Es presenta als premis
Generalitat Valenciana.
El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.
Es presenta als concursos
Lletres Falleres.
Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.
Casal Bernat i baldoví
Este llibret participa en el Premi El Mole.
Text adaptat
Generalitat Valenciana. Autor pictogrames: Sergio Palao Procedència: ARASAAC http://catedu.es/arasaac Llicència: CC (BY-NC-SA)
Esta comissió ha rebut una subvenció de la Regidoria de Cultura Festiva per a les activitats de les Falles 2019.
REGIDORIA DE CULTURA FESTIVA
https://issuu.com/a.c.fallaplacadejesus/docs/ totem_2019_fpj
Federació de Falles I + E
A.C. Falla Plaça de Jesús 359
TÒTEM -
Edita
Edita
A.C. Falla Plaça de Jesús
Portada
A.C. Falla Plaça de Jesús
Dossier
Juanjo Medina
Textos
Col·laboracions de: Jorge Bosch, Bernat Ivars, Santi Hernández, Juanjo Medina, Ferran Martínez, Juan Carlos Vizcaíno, Gremi Artesà d’artistes Falles de Valencia, Ivan Esbrí, Dafne Gómez, Manuel Andrés Zarapico, José Gisbert, Josep Vicent Marco, Gil-Manuel Hernandez, Sara Ros, Nohemí Rodriguez, Pepa Gómez, Gemma Altur, Oscar Rueda, Rosa Benet, Cristina Andrés, Juan Gabriel Fiqueres, Juan Fran Solivares, Hernan Mir, Rafa Ferrando, Jose Nicola Rivera, Enric Vicent Almero, Jose Manuel Prieto, Xavier Serra, Rafa Tortosa, M.A. Gascón
Il·lustracions
A.C. Falla Plaça de Jesús
Agraïments
Tono Fernandez
Traducció i correcció A.C. Falla Plaça de Jesús
Publicitat
A.C. Falla Plaça de Jesús
Fotomecànica i edició somiardespert.com
Impressió
Selvi Artes Gráficas
Depòsit legal V-354-2012
Distribució
A.C. Falla Plaça de Jesús C/ Jesús, Nº118 - 46007 - València www.falllaplazajesus.es Facebook: Falla Plaza Jesús Twitter: @fallaplazajesus L’Associació Cutural Falla Plaça de Jesús no s’identifica necessàriament amb els articles i les opinions dels seus col·laboradors.
A.C. Falla Plaça de Jesús 361
TÒTEM -
Saluda
Estimats fallers i amics, un any més hem dirigisc a vosaltres, a la nostra tribu de “jesusians” com a cap d´esta. Enguany el nostre projecte de falla es “Tòtem”. El significat de la paraula “Tòtem” és objecte de la natura que actua com a símbol o emblema col·lectiu al que una tribu o algú individualment venera i atorga un valor protector. Dit açò i com nosaltres sempre als nostres projectes li peguem una volteta més, considerem que la nostra tribu està plena de tòtems: la unitat, la convivència, la família, el respecte, la llibertat, la pluralitat, la tradició i en conjunt, tots els jesusians som l’essència d’esta comissió, d’este clan. Enguany a la nostra tribu hem perdut un tòtem molt important, Ha estat un colp molt gran la pèrdua d’Amparo, però estic segur que des de dalt estarà mirant-nos i protegint-nos per a que tot funcione i isca bé. Sempre estarà entre nosaltres. Este any com sabeu si que tenim fallera major, Neus la meua filla (si no ho dic rebente). per a mi és un orgull i estic molt content de compartir i fruir este any amb ella, encara que sempre he estat molt a gust en totes les falleres majors que he tingut, no puc tindre ninguna queixa i ha sigut un plaer acompanyar-les. enguany és algo especial, vorer com creix una filla teua i que un dia està al teu costat com a fallera major. Ara sols hem queda compartir esta felicitat i convidar-vos a gaudir tots junts d’estes falles. Vos desitje unes bones falles 2019. Toni Monmeneu
A.C. Falla Plaça de Jesús 363
2019 Toda la variedad en alimentos congelados con la máxima garantía de calidad y el mejor precio.
Puede encontrarnos en:
Plaza Jesús, 13 bajo 46007 Valencia · Tel.: 963 801 325 · www.abordo.es
* Sugerencia de presentación.
Tu Tienda Especialista en alimentos congelados
TÒTEM -
Editorial
Per al indis nord-americans —i molts grups tribals de latituds distants— el tòtem ho era tot. Centrava la vida dels clans i al seu voltant es desenrrollaven les vivències dels grups humans que naixien i depenien de l’esperit que representava el tòtem. Les comissions falleres, en teoria, també depenen del seu tòtem, la falla. La falla es l’origen dels clans festius, al voltant d’ella es creen, viuen, modifiquen, adapten i es destruixen les costums que han anat conformant l’imaginari i l’ideari dels fallers com a tals. S’ha creat tot un vocabulari específic, s’ha adaptat una indumentària tradicional, que es modifica any a any, per a lluïment de les i els participants en els ritus que es fan en l’excusa o per motiu de la falla. Una professió va crear-se no més per construir els nostres tòtems. S’han assimilat costums i ítems festívols per raó de la falla. Han nascut gèneres literaris propis vinculats a la falla, com els apropòsits de presentació i els llibrets de falla. Fins i tot es vincula alguna de les particularitats de la gastronomia autòctona, com els bunyols, a la temporada fallera...i així fins a una infinitat de actes, celebracions, festes i combois que alguns veuen com tradicions, però que en realitat no més son adaptacions de particularitats culturals del poble, i tot tenint la falla com a centre. Passats els anys, poc a poc, la falla ha anat apartant-se del centre de la Festa i s’han creat nous tòtems menors i subjacents a la falla que han anant guanyant-li terreny al tòtem primigeni. I el que és pitjor alguns ho fan des de l’excés, la invasió, el soroll i el que és més preocupant la indiferència del festers fallers i del públic en general, abocant a la falla, raó i principi de tot, a un abandó salvatge que desacredita a aquells que planten falla no més per a excusar-se en ella i poder convertir-se en una massa de ocupants de l’espai públic, produint molèsties, i repercutint de forma negativa en aquells, encara, valedors del cadafal com a centre de tota activitat relacionada, creada i viscuda per els fallers. En el projecte d’enguany volem recuperar l’esperit del nostre tòtem, la falla, com a centre, raó, motiu, i nexe de tot el que son les Falles, sense obviar, com és evident, els tòtems menors, i tot allò que suposen per a la festa, i així en este llibret parlarem —intentant crear opinions contraposades, obrir debats o provocar noves reflexions— de falles i de algunes de les ramificacions més importants que naixen del tòtem-falla i que conformen una de les realitats més impressionants de les que els clans festívols del món son capaços de crear, la Festa de les Falles. Juanjo Medina
A.C. Falla Plaça de Jesús 365
TÒTEM - Índex
Patrimonaialitze.
Com arriba la gent a sentir orgull d’allò que abans ni tan sol que existia? ... es possible que, com a societat, estiguem caent en una excessiva patrimonialització del nostres bens mobles per Bernat Ivars Vinaroz i Santi Hernández Puig.
No es per ser dona.
Confonem de tant en tant mantindre les tradicions amb el “això és o es fa d’esta forma perquè ha sigut així tota la vida”. Ser patrimoni inmaterial de la humanitat no passa per hum`, i molt menys tan sols home... Ho diu clar, humanitat. I per a això cal practicar-la. per Pepa Gómez.
363 | Saluda. Toni Monmeneu. 365 | Editorial. Juanjo Medina. 370 | Arttòtem. Jorge Bosch Medina. 375 | Patrimonaialitze. Bernat Ivars i Santi Hernández.
Tòtem.
Falles, el Tòtem de la festa. 378 | La religió fallera. Juanjo Medina. 383 | La Joia. Ferran Martinez. 386 | Fogueres d’Alacant, profesionalitat, inquietut, i a la busqueda de nous alicients. Juan Carlos Vizcaino.
Creadors de Tòtems.
395 | Som artistes fallers, volem falla. Junta directiva del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València. 400 | L’art de les falles amb noms i cognoms (segle XIX - 1980’s). Iván Esbrí.
408 | Els artistes Tòtem de nosaltres, els milenials. Dafne Gómez.
Als seus peus. Jurats.
414| Chamans o charlatans? M. Andrés Zarapico. 421 | És el sistema el que falla? José Gisbert.
Premis.
425 | El concurs.. Més important? Jose Vicente Marco. 430 | Els premis de les falles. Una reflexió necessaria. Gil-Mauel Hernández.
Al seu voltant. Nous Tótems, les falleres majors.
435 | Nous Tòtems. Sara Ros. 438 | La fallera major és prescindible. Nohemí Rodríguez.
Col·labora Podologia Patraix.....................................................454 Automóviles Galindo................................................360 Administració Loteria Alfafar................................362 Abordo........................................................................364 Bar Restaurante Los Mejillones.................................367 Supermercados Dia..................................................368 Clínica Cubells.........................................................373 El Llimoner...............................................................373
366
TOTEM - Març, 2019
Carnes Ruma............................................................374 Òptica Jesús................................................................382 Indumentaria Valenciana Vichus.........................382 Pollastres Rosarín.....................................................385 L’essència de la terra...............................................385 Casani........................................................................394 Perruqueria Fernando...............................................394 Pescateria Hermanos Muñoz..................................399
TÃ’TEM -
Editorial
TÒTEM - Índex
La dona a les falles.
442 | No és per ser dona. Pepa Gómez. 446 | Dona, i fallera, havia de ser. Gemma Altur.
Falles i cultura.
448 | Cultura fallera, cultura de falles. Oscar Rueda. 452 | La cultura fallera fora del Cap i Casal. Rosa Benet.
Indumentaria.
455 | L’aneguet lleig. Cristina Andrés.
Patrimoni.
458 | Turisme i falles. Seguim igual? Juan Gabriel Figueres.
Ofrena.
462 | El futur de l’Ofrena. Juanfran Solivares. 465 | L’Ofrena, la fera que ens devora. Hernan Mir.
Congrés faller.
470 | Congrés faller, si però no. Jose Nicola.
477 | Congrés faller, si o no. Rafa Ferrando.
Models de festa.
478 | Ressó d’una festa plural, o com buscar-li les tres potes al gat. Enric Vicent Almero. 483 | La conquesta de la nostàlgia de futur. José Manuel Prieto. 486 | Les falles les fan les persones. Xavier Serra.
Purgatori.
488 | Les falles i política. Rafa Tortosa. 518 | Llibres i poetes. M. Àngel Gascón.
Resó d’una festa plural
A.C. Falla Plaça de Jesús.
per Enric Vicent Almero i Zanón.
Havia una vegadaen un país, comunitat o regne, molt lluny de qualsevol lloc que ningú de vostés ha conegut mai, una gent que, la veritat, no semblven bé del cap...
526 | Tòtem by A.C. Falla Plaça de Jesús. 528 | Fallera Major 2019. 530 | Comissió 2019. 532 | Recompenses 2019. 534 | Programació 2019.
Fruites i verdures Diego y Marivi..........................399 Atlos Eventos Deportivos......................................413 Centre educació infantil Sacapuntas........................420 Arroz La Fallera.......................................................420 Col·legi Hermes........................................................424 Joyeria Amores.........................................................424 Centre de Fisioterapia Argos.................................428 Vercher Sastreria i Brodats.....................................428 Centralia Perruquers...............................................429 Floristeria La Casa de les Flors...............................434
Espendeuria 100.......................................................434 Falla Inmaterial...........................................................441 Restaurante Las Torres............................................441 Supermercados Consum.........................................445 Ofrena Indumentaria Tradicional........................445 Podologia Patraix.....................................................454 Artesania Ortiz........................................................461 Podologia Patraix.....................................................454 Pirotecnia Turis........................................................524 Carnicas El Valle.....................................................525
A.C. Falla Plaça de Jesús 369
Tร TEM
370
TOTEM - Marรง, 2019
Artòtem
En primer lloc, definiré què és l’art segons el diccionari de la Real Academia Española: “Manifestación de la actividad humana mediante la cual se interpreta lo real o se plasma lo imaginado con recursos plásticos, lingüísticos o sonoros.” L’art, és el reflex de la història humana i, tant l’art com les seues classificacions són produïdes, rebudes i definides socialment. No són realitats eternes, naturals, que “descobrim”; sinó coses que fem, i paraules que diem al seu voltant. La veritat és que apliquem el concepte d’art a realitats diverses, de maneres canviants i amb intencions diferents. És a dir, com va mencionar Dino Formaggio, “Art es tot allò que els éssers humans anomenem art”. Ara bé, tenint en compte que l’art es una representació de l’activitat humana, podem començar a parlar dels tòtems com a art, incloent-los en la cara pagana de l’art religiós, pagana hui en dia i a la nostra cultura, ja que situant-los a l’època corresponent, els tòtems eren el centre tant religiós, social i com no, artístic. Per una banda, cal tindre clar que les tribus a les quals trobem la manifestació artística que són els tòtems, creien en Divinitats diferents a les actuals, les seues deïtats eren dracs, monstres i criatures que a la nostra ment s’escapen a l’hora de ser imaginades. Tanmateix, els deus, lluitaven contra aquests monstres, i normalment, ja que clar, com no anava a vèncer el poder diví, la divinitat resultava guanyadora i el monstre quedava desterrat del seu lloc i altra vegada relegat a la immundícia, cal remarcar que aquestes divinitats normalment adaptaven forma animal. per Jorge Bosch Medina Estudiant d’Història de l’Art
A.C. Falla Plaça de Jesús 371
TÒTEM
«Els tòtems (…) són una manera de conèixer la historia d’uns avantpassats no tan llunyans com ens agradaría pensar.»
Els indis americans, tenien com a base de la seua cultura a la religió, que també dominava tots els aspectes de la vida humana, des del naixement fins la mort. Englobava totes les esferes del coneixement, els elements més importants de la vida i la natura eren deïficats, i ací és on l’escultura de la que parlem entra en el joc. Els tòtems, com imaginareu, són una manera de conèixer la història d’uns avantpassats no tan llunyans a nosaltres com ens agradaria pensar. D’altra banda, es considerava que cada tòtem era un ésser, que tenia ànima i vida, posant un exemple per als més menuts i segur que per a alguns no tan joves, com es diu a la cançó “Colores en el viento” del conegut llargmetratge “Pocahontas”, de la factoria Disney, “... Más cada árbol roca y criatura, tiene vida, tiene alma, es un ser...” Les representacions més importants a peces com els tòtems, solien ser divinitats del foc, terra, pluja, fertilitat, aire, aigua... Cadascuna tenia la seua posició determinada en relació amb la seua importància dins de la religiositat. Bé, un tòtem, al igual que una escultura hel·lènica de Fidias actualment, es considera art ja que d’una forma o altra ens narra i exposa un període històric al qual va viure i al qual va ser la màxima expressió de la vida humana, així com també d’una forma diferent, ens fa viure el que els seus adoradors podrien arribar a sentir, pregar i ofrenar, tal i com a les falles es fa amb la imatge de la Mare de Déu, ja que els creients, pensen que el poder diví d’aquella imatge que veuen a la plaça, tal i com es pensava dels tòtems al voltant del foc, que representava la vida, els pot ajudar a superar els
372
TÒTEM - Març, 2019
seus problemes i desavinences, i si no superar-los, almenys fer-los un poc més... lleugers. En el que a la forma respecta, ja que l’art té una forma, normalment els tòtems es reduïen a formes geomètriques, així com les escultures de menor mesura. Un exemple d’escultura encara conservada, és la Efígie Kachina , procedent dels indis Hopi d’Arizona, als Estats Units. Que per la seua forma i simplicitat deguda a la reducció de l’escultura a figures geomètriques, que era freqüent a l’art de cultures no europees, va obrir nous camins d’exploració per als moviments avantguardistes de l’art de principis del segle XX. Per tant, també consideraríem arts els tòtems ja que van inspirar períodes artístics molt posteriors a aquell al qual van ser pensats i duts a terme, ja que aquest art dels “pobles primitius” van ser vistes com un camí per a la renovació de l’art. Per tant i en conclusió, es pot dir que l’art apreciat als tòtems de l’antic món dels indis americans ha sigut tant un referent a la seua corresponent etapa i corrent artística, com per a les corrents artístiques més “modernes” i recents com l’avantguarda, que van ampliar de forma prodigiosa la noció d’allò artístic, encara que actualment, a la religió, un tòtem podria ser allò que anomenem imatge, ídol o icona, ja que al cap i a la fi es fa amb ells el mateix que feien aquells als que anomenem indígenes.
Patrimonialitze-se!
per Bernat Ivars Vinaroz i Santi Hernández Puig
Fa uns cent anys, tindre un castell situat en el centre del poble, era poc més que tindre una construcció en permanent ruïna envoltada per les mesures de seguretat que poguessin haver-hi en aquell moment. Aproximadament en la dècada dels anys quaranta, es va iniciar un moviment de protecció d’alguns dels edificis més emblemàtics de cada ciutat (castell, torres i església) que, encara que no fóra especialment ambiciós, posava en marxa d’alguna manera un procés que no s’ha aturat des d’aquell moment. Xemeneies de rajola, construïdes abans de la dècada de 1940.
A.C. Falla Plaça de Jesús 375
TÒTEM
Ximeneies de rajola
376
A principis de la dècada dels setanta, qualsevol edifici històric més enllà dels grans edificis militars i religiosos, continuava sent ignorat per l’extensa majoria de la població. Durant els següents quinze anys va proliferar l’aparició dels coneguts com a Béns de Rellevància Local: el que tan sols era un curt llistat va passar a convertir-se en un extens catàleg amb el seu “Manual d’instruccions”, que indicava com actuar-hi exactament en cada cas. Amb l’última modificació de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, a l’abril de 2017, una serie de nous elements arquitectònics van passar a estar protegits automàticament de manera genèrica. És el cas de, entre altres, les icòniques barraques tradicionals de la comarca de l’Horta, les xemeneies de rajola construïdes abans de la dècada de 1940, o de tot el patrimoni històric i arqueològic civil i militar vinculat amb la Guerra Civil espanyola. Amb aquestes decisions es reobri un debat recurrent: com es prenen les decisions sobre què protegir? quins són els límits de la patrimonialització? és tot patrimonialitzable? fins a quin punt la ciutadania se sent partícip del procés de decisió? i, una vegada protegit, com de representada es troba per aquell bé cultural? La veritat és que, almenys en el nostre territori, el procés de decisió sobre quins elements s’incorporen al catàleg de proteccions es troba prou regulat des que, a principis dels anys 90 s’atorgara a la Comunitat Valenciana la competència per
TOTEM - Març, 2019
a legislar sobre el patrimoni cultural. Si bé és cert que les decisions finals corresponen a la pròpia administració autonòmica, existeixen mecanismes perquè fins i tot qualsevol persona física, i lògicament qualsevol administració de menor rang, puga tramitar la declaració d’un nou bé d’interès cultural. Simplificant molt, el procés mitjançant un element d’indubtable valor etnològic com ara els riuraus poden acabar con convertint-se en patrimoni protegit és el següent: Joan aprecia el riuraus que té al poble. Forma part de la seua història i de la gent que l’envolta i veu com a poc a poc es van llençant a perdre. La gent aprofita les pedres tallades que pot extreure de les enderrocades construccions. De la coberta tan sols queda el record, i els seus racons acumulen tot tipus de deixalles. De pròpia iniciativa, inicia un procés per tal d’evitar que acabe desapareguent. Amb el suport de l’administració local, redacta un informe tècnic mentre es tracten d’arreplegar les suficients firmes d’institucions rellevants per tal de fer reconèixer el seu valor i generar el suficient soroll de cara a presentar-li a la proposta a la Generalitat. En cas d’haver-hi sort, aquesta serà qui ho tramita al Consell Valencià de Cultura qui, a la fi dictaminarà com categoritzar-la, en cas de considerar la seua valia: Bé d’Interès Cultural, Bé de Rellevància Local, o bé local. No obstant açò, en aquest procés de selecció del que pot ser susceptible de ser patrimonialitzat, sol ser habitual que des de l’administració s’impose un discurs homogeneïtzador a partir del qual es construïsca progresivamente un únic relat possible sobre el que és i el que no és patrimoni. I resulta habitual que en aquesta pugna queden desprotegits elements que formen part d’aquest altre patrimoni col·lectiu i personal, que han adquirit una categoria quasi de símbols i que defineixen en bona mesura el paisatge present dels nostres camps i ciutats. Aquest altre patrimoni material, cap al qual moltes persones senten vertadera estima, no es gestiona de la mateixa manera que el patrimoni institucionalitzat i, de manera general, acaba caent en l’oblit.
Patrimonaialitze-se!
Paisatges agrícoles tradicionals com ara els cremadors de blocs de formigó dels camps de tarongers.
Com arriba la gent a sentir orgull d’allò que abans no sabia ni tan sols que existia? Quin és el moment en què aquell riurau que sols era un niu de rates, passa a formar part del patrimoni local? D’allò que vols mostrar a un amic quan ve a veure el teu moble... No sabem si estem parlant d’educació, conscienciació, alienació, coherència, o tal vegada de totes juntes. El cas és que tot inici d’un moviment va precedit d’una inèrcia negativa i destructiva. Potser precisament aquesta arrancada difícil siga el que permeta asseure les bases d’un moviment estable i ben format. Siga com siga, ser capaç d’apreciar la importància d’una antiga fàbrica i les seues xemeneies, i de com aquestos tòtems arquitectònics atorguen un valor paisatgístic característic a una regió, no és senzill. No és senzill si ets el primer que ho fa. No és senzill extreure valor d’un element on tothom veu tan sols una construcció amb un valor arquitectònic i constructiu ínfim, amb una opinió potser encertada. No és senzill. Entre altres coses perquè dubtem que l’opinió pública d’un inici et faça costat. I una vegada està instaurat, dubtem que aquest moviment estiga ben entès sinó més bé siga un acte de fe. Un dogma a complir sobre allò que s’ha de fer; allò que és correcte segons uns principis i allò que és correcte segons uns altres. Un posicionament particular que estarà englobat dins d’un subgrup. El pare d’un dels dos que estem escrivint l’article, conta que durant la construcció de la ronda perimetral de Xàbia, aparegué un basament de l’antiga muralla
just on s’estava projectant un pàrquing. Ell es va fer càrrec de la restauració del que ara sens dubte seria un bé a protegir. En aquell moment el pàrquing era prioritari. Pel que siga, ràpidament es va convertir en una intervenció polèmica amb una opinió pública clarament inclinada cap al pàrquing, com recorda amb un comentari que va escoltar durant les obres: “tantes bombes que va tirar eta i no tirara cap ací”. Cal dir que l’actualitat és diametralment oposada. Es fa difícil imaginar el soterrament d’una antiga muralla en pro d’un pàrquing, però no tenim clar que aquest canvi d’actitud siga una mostra de civilització sinó més bé un dogma o un canvi de model socioeconòmic. En tot cas, sols partint de l’apropiació per part de la ciutadania dels valors culturals inherents als béns patrimonials (de forma conscient o no), es pot entreveure un horitzó de sostenibilitat de la gestió dels mateixos. Sota totes aquestes premisses, en un exercici gairebé distòpic, podriem plantejar-nos què elements àmpliament estesos, per exemple, en l’Horta valenciana podrien ser objecte de protecció en un futur no molt llunyà; posem per cas, d’uns cinquanta anys. Resultaria molt curiós veure com a elements tan estesos en aquest paisatge agrícola tradicional com ara els cremadors de blocs de formigó dels camps de tarongers, els tancaments de somiers de molls o els murs rematats en trencadís de vidre tallant passen a ser protegits com a part inherent d’aquest paisatge. Per a acabar, creiem interessant tancar aquest text amb la reflexió de que és possible que, com a societat, estiguem caent en una excessiva patrimonialització dels nostres béns mobles en un procés en el qual, a més, la gent pot ser que no s’està sentint partícip. El resultat d’aquestes formes de procedir per part de l’administració i altres grups de decisió, que és possible que no facen suficient per transmetre a la població la importància de les seues decisions, és el d’un congelament forçós d’un paisatge jalonat de grans totems desproveïts de funcionalitat, i encara pitjor, de simbolisme que, molt probablement, no oferisquen respostes a les generacions futures
A.C. Falla Plaça de Jesús 377
TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa
La religió fallera per Juanjo Medina Bonilla
Pl. Mercat Central 1944. Arxiu Juanjo Medina
Per als totemistes, el propi tòtem s’entén com l’origen d’un determinat grup humà, clan o tribu que es creu descendent del tòtem. Esta creença es pot observar en moltes de les societats humanes al llarg de l’historia, encara que el terme tòtem prové de la cultura ojibwa, un dels pobles natius més nombrosos de Nord-Amèrica. Els tòtems tenen atribucions espirituals, convertint-se en el centre de les accions i rituals que organitza el clan que alça el tòtem en qüestió, reforçant aixina les vinculacions a tot allò que naix baix la influença del tòtem, des de activitats directament relacionades o de caràcter secundari
de tot tipus, ritus i cerimònies, vestimenta especial per a les litúrgies, vocabulari específic, menjars, càntics, musica, expressions artístiques i una inacabable corrent d’accions vinculades al tòtem, i este seria, per tant, l’origen, la raó, el centre i el fi de tot el que viu un clan. Les Falles com a festa, i després del seu origen incert vingut de l’evolució de diferents festes, rituals i celebracions, que acabaren conformant allò que son i expressant-se de la manera que es fa hui en dia, son una sort de comunitat religiosa que té en la falla el seu tòtem.
La religió fallera
Però a més, contenen tots els ítems per a ser eixa religió civil de la que parla Antonio Ariño1, derivada del control burges de les festes populars de la ciutat, i que tenen en els premis a les falles l’exemple més clar d’eixe control2, a pesar del qual, les falles no deixaren de créixer i van anar evolucionant en el temps per absorció de formes d’expressió i d’atres festejos que ja es celebraven a la ciutat, per la creació de nous, i per la instauració de figures claus en el futur de la festa que han acabat per desplaçar el tòtem/ falla del centre de les celebracions i per molts atres motius. Les falles, quan encara no ho eren, assimilen les tradicions de ninots de Quaresma, tant arrelada a les nostres terres. Aprofiten l’expressivitat, relaxació i barreja de classes socials 3que provocava el Carnestoltes a la ciutat , i també que Falles i Carnestoltes es celebren molt prop al calendari no podent dissociar certs aspectes d’una i atra festa. També, i fins un edicte del Corregidor de 1784 en que es prohibix fer falles junt a les façanes de les cases, el que canvia la forma de les falles per sempre, els cadafals tenien l’aspecte dels Altars de Sant Vicent, en la càrrega simbòlica que això podia suposar, al vore cremar eixa barreja d’altar i escenari, d’allò diví i mundà.
Les Falles assumixen la figura de les clavariesses i/o la de les regines de les festes, tant vinculada a les festivitats religioses tradicionals, convertint-les en bellees falleres en algunes comissions i com a evolució acaba per crear-se en els anys trenta del segle passat la figura de la Fallera Major de Valencia. Passat el temps esta figura s’ha convertit en la peça central de la festa, un nou tòtem, per a molts dels fallers i falleres, i s’han alçat polèmiques en els últims anys per la idoneïtat o no de continuar promovent-la o la necessitat de modificar alguns dels aspectes que l’envolten, pero el ben cert és que la Fallera Major, i per damunt de tot la de Valencia, ha invadit l’espai de la falla com a centre i raó de la festa, ocupant més espai en premsa, més minuts de ràdio i televisió, creant-se de vegades enfrontaments sectaris entre partidaris de la falla i els de les falleres majors, que pot ser acaben en un cisma i qui sap si acabarà per crear-se una festa paral·lela de falles sense falleres i de falleres sense falla. Una opció és viable, hi ha moltes comissions que per la raó que siga no tenen la mal nomenada màxima representant i no succeix res hecatòmbic, i a l’atra quasi estem arribant, ja que em un percentatge ben alt de comissions és més important tindre fallera major que triar, i fer-ho bé,
«Les falles com a festa (…) son una sort de comunitat religiosa que té en la falla el seu tótem.»
1 Podeu llegir l’artícul en què ho fa a estes referencia: Ariño Villarroya, A. (1992): La Fiesta de las Fallas. Una liturgia civil del valencianismo temperamental. Revista de antropología social, ISSN 1131-558X, Nº 1, 1992 , págs. 29-60. També podeu trobar-lo en format digital a este enllaç: http://roderic. uv.es/handle/10550/39558?show=full 2 I es que les comissions falleres per tal de guanyar un premi, i per tant un prestigi simbòlic, comencen a deixar de banda les dures crítiques que solien abocar des de els cadafals a tot allò o aquell que se guanyara el ser cremat a una falla, i buscant artistes més qualificat, fan derivar els cadafals en un estil recarregat artísticament, naturalista, buit de crítica i passen a fer homenatge a persones, institucions o ens eteris, com el valencianisme, i naixen les anomenades falles artística —que des de llavors s’agafa com a model del que ha ser o no una falla— i apologètica. 3 Cal recordar que junt al Corpus, el Carnestoltes era la festivitat més important de al ciutat fins la irrupció de les Falles, i el creixement d’estes.
la falla que plantaran. Clar que també, de vegades és més important, discutit i traumàtic, triar la carpa, nou temple espiritual de les comissions, que la falla. L’assumció de la figura de la clavariessa derivada en fallera major fa que es celebren romeries cada vegada més desbordades, i el que començà com una expressió íntima d’una fallera, s’haja convertit en l’acte central de la semana festiva, arraconant de nou a la falla, i els actes subjacents com plantà i cremà, en quant a participació, devoció i sentimentalisme,
A.C. Falla Plaça de Jesús 379
TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa
així un atre tòtem —i per a més inri ni tant se vol el tòtem a qui estan dedicades les Falles— s’emporta més devots que els ritus de plantar i cremar al tòtem/falla, molts fallers i falleres ho son no més per el fet de poder ofrenar, i si l’ofrena cau entre semana eixe anys es produix un descens en el cens faller, pero son pocs els que col·laboren en la plantà i alguns més això si, aquells que participen de la cremà, si no es retarda molt en el temps —n’hi ha veus que proposen avançar la cremà infantil a les 20 hores i la gran a les 22 per tal d’evitar que es cremen falles ben entrada la matinada del 20 de març— que de nit fa fred, si no hi ha orquestra que fa sonar la música sacra del regaeton, ni begudes espirituoses. Derivat d’estes i d’atres qüestions, com les molèsties ocasionades per els ritus i celebracions, molts vegades innecessàries per la prepotència d’alguns fallers ultraortodoxes que sempre es creuen en la possessió de la veritat absoluta, total si és només una semana de passió solen afirmar —i alguns asseguren voler botar-se la nova regulació per tirar elements pirotècnics sense pensar que pot beneficiar-los com a falleres, ja que pot marcar a aquells que se solen passar-se les normes per l’arc del triomf i que les més de les vegades no son fallers censats—, com dia derivats de les intransigències de quatre exaltats, les falles han tingut detractors i defensors des de el seu naixement que han produït acarnissats enfrontaments, convertint a aquells que s’han postulat en un o atre costat en creients o agnòstics de la festa; fonamentalistes de les virtuts de tot allò organizat o talibans de la corrent crítica; creuats de les falles o infidels lluitadors de l’intifalla, reconvertits alguns en valedors de la Festa i celebrants d’alguna de les seues litúrgies després de obtindre un quant vots. A tot açò hi ha que afegir que les falles han segut utilitzades, sempre, per les corrents polítiques per tal d’arrimar el
bunyol a la seua tassa de xocolate, i totes les que han ostentat el poder municipal han volgut reeducar als fallers per tindre-los subjugats a la veritat del seu catecisme. Bé per mig de la força bruta de les prohibicions, els impostos excessius que inclús en alguna ocasió provocaren que no es plantaren falles, la censura més despietada —en tots els temps polítics ja fora promoguda per l’Església, els governs municipal, provincial o nacional o directament per l’exèrcit—, o el subtil procedir de les subvencions ja practicades en temps de la II República, quan les falles es descontrolaren en els seus arguments i la decència mínima —entenia l’ens subvencionador—, o en els últims anys en les subvencions a les falles buscant la submissió d’allò plantat, diluint-se les crítiques que sempre han de contindre les falles, i fent-les tortades decoratives i en el seu curumull, pero buides i molletes en tots aquells que es mereixen ser cremats rituals ignis. Per estes i moltes atres qüestions els fallers i falleres practicants hem de saber escoltar les lletanies dels agnòstics i protestants i de les seues reflexions extraure una mirada lo més positiva possible. No podem caure en l’autocomplaença i seguir pensant-nos per damunt de les lleis terrenals. Tenim l’obligació de millorar la festa i racionalizant-la, no permetre que se’ns continue penjant el sambenito de «faller» a tot allò que se fa, obviant els crítics que des de les comissions falleres es crea cultura i es promociona la solidaritat, pero algunes vegades el paganisme només s’agafa a pecats capitals que se’ns atribuixen als fallers i falleres, com l’incivisme, l’homofòbia o el masclisme — presents a les falles tant en la seua organització i conseqüències, com en l’expressió més vista, els propis cadafals— presents a les falles en la mateixa mesura que en el conjunt de la societat, i que ja que erradicar des de ja sense cap contemplació ni defalliment, pero que no constituixen una senya d’identitat com
«Tenim l’obligació de millorar la Festa, i no permetre que se’ns continue penjant el sambenito de «faller» a tot allò que se fa.»
380
TÒTEM - Març, 2019
Un dels nous Tòtems de les falles.
sembla en ocasions llegint segons quins titulars en prensa, escoltant depenent de quins minuts de radio o veient alguns espais de televisió, que per estes coses si ocupen les falles. Mentres els fallers i falleres sigam incapaços de llevar-nos eixa penitència de damunt, i és un treball que ens correspon evitant caure en les temptacions de botar-se les normes de convivència, i netejar la significació que des de ja fa molt de temps arrossega l’apelatiu faller, no acabarem de ficar en valor tot allò que naix a les comissions. Pero, i tancant esta homilia, totes estes reaccions viscerals i enfrontaments perquè es produixen? Tal vegada perquè el maremagnum de sentiments que provoquen les falles en aquells que les viuen —vivim— en passió, i les fan —fem— un modo de viure és tan gran que escapa a la comprensió. La visceralitat pròpia dels sentiments religiosos es desborda quan es guanya i s’arreplega un primer premi o quan es fa peregrinage i s’ofrena, pero també quan es viu el final sublim d’una
mascletà en que la massa —en la seua majoria una amalgama de individualitats no falleres, sobre les que per un moment descendix l’esperit faller— rodeja, com si es tractara de la Kaaba en La Meca, el centre de la plaça, disposats a entregar-se al ritual orgiàstic del soroll cadenciós, produït per el sagrats sacerdots que dominen el foc. De la metixa manera que s’entreguem al foc de la cremà, que és l’inici i la fi de tot. Un foc ritual que es torna a fer combregar en els nostres iguals, hipnotizant-nos, atrapant-nos en el cicle de purificació, en l’auto de fe en que es cremen els pecats i als pecadors, pero en els que també s’assenyalen les virtuts i els camins rectes que s’han d’observar per poder combatre als incubes que rodegen esta societat pecadora de la que no podem imbuir-se, i que ens assenyala com a culpables de les set plagues. Segur que fent pedagogia ho aconseguim. Amén.
A.C. Falla Plaça de Jesús 381
La Joia per Ferran Martínez
la joia havia desaparegut pel foc, tornar a crear-la, per a de nou amb l’arribada de la primavera tornar a lluir-la al carrer i tornar a complir el ritual del foc purificador. Cada vegada eren més, amb el Havien recollit dels seus majors temps s’havien escampat per nous i aquests dels seus, el manat de barris, per noves famílies, fins i tot mostrar la seua més preuada joia havien millorat considerablement quan arribava la primavera. com construïen cada joia. Però el ritual era el mateix, el dia gran la La mostraven a penes un parell de joia havia de cremar. dies a tot aquell que s’acostava, i coincidint amb el dia gran la joia Va passar el temps, la joia els feia era pastura de la les flames com- únics, era símbol d’identitat i orgull plint amb el ritual. pel rebut dels que abans havien construït la joia. S’agrupaven per barris, per famílies, i tenien el mandat d’una vegada
«Va passar el temps, la joia els feia únics, era símbol d’identitat i orgull pel rebut dels que abans havien construït la joia.»
Falla Nou Campanar 2008. Arxiu Juanjo Medina
A.C. Falla Plaça de Jesús 383
TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa
Falla BolseriaTros Alt 2015. Arxiu Juanjo Medina
384
Arribada la primavera la joia es podia veure en cada barri, fins i tot en altres poblacions que a imitació havien convertit el ritual com a propi. Cada vegada eren mes els que formaven part del ritual. No se sap molt bé el moment exacte, però van decidir posar-li un llaç a la joia. La feia més aparent, feia que mes persones se sentiren atretes. Allò va fer que la joia fóra mostrada mes temps al carrer. “Per què no fem una joia per als xiquets?” degué pensar algú amb la intenció de garantir la continuïtat en el futur. Així es va fer. Un nou embolcall es va afegir per a decorar la joia, encara la feia mes aparent, encara la feia mes atractiva. Encara s’apreciava una mica de la joia original, però el
TOTEM - Març, 2019
llaç i l’embolcall cridaven molt l’atenció. Creixia l’interés per formar part d’aquells que per primavera mostraven la joia, però amb l’interés també creixien els llaços, embolcalls i ornaments que se li afegien a la joia fins al punt que la joia s’havia convertit en una simple anècdota per a lluir els llaços, embolcalls i ornaments. El poder de la joia continua intacte, el mateix poder que van rebre els nostres majors i aquests dels seus, malgrat que a vegades els ornaments no ens el deixen veure. Només cal mirar dins dels bonics llaços i descobrir-la.
TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa
per Juan Carlos Vizcaíno Martínez
Emblema d’or i brillants de les Fogueres d’Alacant Bunyol d’or de les Falles de València
Com en tots els ordres de la vida, si hi ha un element que caracteritza la vivència en el món de les festes, es la tendència a la idealització. A preferir sempre el passat, allò ja viscut, al voltant de lo prosaic del present. Hi ha raons d’índole psicològica que ens porten amb facilitat a això. En primer lloc, la implicació en una festa, es una aposta d’entrada per una cosa tradicional i ancorat en el temps. Per altre costat, per norma es reflectixen en la nostra vivència en el seu si, elements sempre més grats que els que pot brindar la rutina de la vida laboral, o inclús les penalitats de la pròpia existència. Com es pot comparar enyorar el fruir fester dels nostres anys de joventut, als que suportem en un moment present, on ja s’albira una veterania existencial pot ser no desitjada? Eixa comprensible nostàlgia cap al passat, es veu per lo general sublimada en la remembrança festera. I res hi ha de roïn en això, si això no obviara una necessària mirada reflexiva i crítica que s’amaga en això mateix. I es que les festes, com tot, EVOLUCIONEN. Un discórrer en el que unes coses es mantenen i altres es perden, com succeix en qualsevol altre context.
Nostàlgia i foc; Difícil combinació.
En l’àmbit de les Fogueres d’Alacant, dita circumstancia, com no podria ser d’altra manera, apareix com una moneda corrent. En quantes ocasions hem enyorat la Festa de finals dels huitanta, per damunt de tot per aquells que en aquell temps, ens bolcarem i visquérem unes celebracions que es renovaren i ompliren d’una nova mirada? I es possible que historiogràficament, es cert que els canvis que es brindaven any a any, oferiren un revulsiu molt més valuós, que l’estabilitat que vivim en els nostres dies, màxim quan encara estem vivint la fortíssima arpada de la crisis econòmica, que tant de mal ens ha fet. Estes línies, no obstant, es van a centrar en la anàlisis, que determine
386
TOTEM - Març, 2019
Fogueres d’Alacant.
Profesionalitat, inquietut, i a la busqueda de nous alicients.
A.C. Falla Plaça de Jesús 387
TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa
1986. La Florida.
de manera consecutiva, des de 1979 -que ja son anys-. I ho faré, igualment, comparant l’oportunitat que m’ha permès, el coneixement de la festa fallera des de 1974, ja que durant 14 anys vaig viure en la capital valenciana. Dita circumstancia permet, i no poc, establir una visió de conjunt, pot ser no massa habitual entre els analistes d’ambdós festes. Recorde, quan de menut, en els primers anys setanta, tinguí la meua meua primera visió admirativa sobre les Fogueres. Gent d’edat adulta, deixaven entreveure, que no eren gens, comparades amb les Falles de València. Per això, quan en l’hivern de 1973, me’n vaig traslladar a viure a València junt als meus pares, esperava les meues primeres falles amb expectació, fins que per primera vegada contempli un fragment de falla, i de seguida li vaig dir a ma mare «¡Pero si es lo mismo!». Quan per fi, en 1979 pugui de nou contemplar les Fogueres, era evident que, a nivell plàstic, les fogueres alacantines, salvo excepcions, es trobaven molt per darrere a nivell plàstic, en comparació al seu referent valencià. En Alacant s’evidenciava un notable retràs tècnic; ninots mal acabats, tosquedat generalitzada, podíem encara contemplar els telons en les fogueres més modestes. Unit a això, es desprenia una sensació d’indiferència. Bona part de les obres plantades als carrers d’Alacant, apareixien com un pur formulisme. Moltes d’elles ni tenien tanques metàl·liques, sent protegila importància de la foguera com a fet i des —de vegades ni tant sol això—, amb símbol plàstic, valorant la seua presència uns cordons subjectes amb uns postes com element fonamental de nostra cita de que s’ubicaven en unes bases de ciment. juny, i permetent valorar si la seua signi- Les escenes i els baixos, s’amuntonaficació ha crescut o decrescut al llarg del ven sense cura, i inclús no pocs d’eixos temps. Per a fer-ho, em basaré fonamen- monuments s’instal·laven sense aportar talment en els meus propis records com arena —llavors contemplar gespa era una a foguerer i, de manera molt especial, rara avis—. Encara contant amb curta como espectador de la festa alacantina edat, em donava conter d’eixe decalatge
«En 1979 les Fogueres es trobaven molt per darrere a nivell plàstic, en comparació al seu referent valencià.»
388
TOTEM - Març, 2019
Fogueres d’Alacant
existent entre la foguera mitjana d’Alacant, amb la falla mitjana plantada en Valencia. A nivell de expressió festiva, guanyava Alacant, però en la seua vesant plàstica, el ben cert és que estàvem prou escalons per baix. Per fortuna, prompte el panorama canvià a millor. La consolidació d’artistes com Pedro Soriano, Javier Mayor León, José Muñoz Fructuoso, Paco Juan o Francisco Granja Camarasa, al temps que les aportacions aquells anys, de figures com Ramón Marco, Ángel Martín o Pascual Domínguez, portaren un aire nou a nostra plàstica foguerera. Les línies noves triomfants en Soriano —el denominat «Sorianisme»—, molt prompte es va confondre amb un suposat retorn de la «foguera alacantina», que no fon tal, però sí que va permetre en la nostra ciutat albergar una senya d’identitat artística, coincident amb eixe nou període d’expansió i consolidació de les Fogueres. Eixe esteticisme, una gamma cromàtica impactant, simetries, i una exploració figurativa llavors nova, estigué acompanyada, i açò es l’important, per una maduració en les tècniques emprades, donant com a fruit fogueres d’enorme calat en els seus acabats formals, i rebossants de línies plenes de frescor. Això va permetre eixe sentiment d’orgull compartit, permetent en estos artistes unes fogueres d’enorme qualitat en els principals exponents, que per fortuna es va estendre a part de les sues obres de pressupostos més minvats, en línies generals confeccionats amb motles i dissenys prèviament estrenats en les obres de categories superiors.
la Foguera de Plaza de Gabriel Miró, entre 1983 i 1985, o la de Parque-Plaza de Galicia, a partir de 1984—. Per el contrari, es prolongava eixa sensació de compromís, en bona part de les comissions modestes. Tot allò coincidirà amb un àmbit foguerer d’enorme creixement humà i, de manera subsegüent, la presència de noves facetes de gasto, que augmentaran en anys successius. Des de finals dels 80, anirà normalitzant-se la presència de les seus socials —Racós—, el que comportarà una parcel·la pressupostària a repartir en la tarta de l’economia de les comissions. Poc a poc, Alacant anirà vivint una sèrie de canvis demogràfics, que ja entrats els 90, duran a una falta d’interès en la participació dels veïns —sempre tant minvada—. En oposició, la festa l’aniran costejant els propis foguerers per mig de quotes, partint en desavantatge numèric segons el volum de participació de Valencia, lo que portarà a un desembossament econòmic considerable. I a fi de comptes, si en bona mida és el foguerer el que es paga la seua festa — no oblidem les ajudes municipals concedides a les comissions—, serà lògic que decidisca el destí de la seua pròpia aportació. És per això, que aniran apareixent noves parcel·les, que faran que el pastís de distribució de despeses augmente i, en justa correspondència, això repercutisca en detriment del monument. No obstant, n’hi ha que reconèixer que serà a mitjans de la dècada dels 90, quan el nivell de qualitat de les Fogueres, obtinga una generalitzada brillantor. És cert que s’observaran certs daltabaixos, però la presència de nous artistes, o l’enriquiment de les fogueres infantils, permetrà un aparador anual de notable quaLa tarta del pressupost litat, en ocasions superior al d’algunes presències en Categoria Especial. Eixe creix en procions orgull del foguerer, al esposar una obra amb qualitat, inclús amb pressupostos No obstant això, front a eixe aparador modests, serà un esperó, per a que cada novedós i atraient, el ben cert és que, en vegada major número de comissions, proles seccions inferiors, Alacant prolongava curen mantenir l’orgull per lluitar per eixa rutina plàstica, en ocasions encorat- un ascens de categoria, o abastar un bon jada amb xicotetes però cuidades obres de premi. Es dir, que poc a poc es va obrint Fructuoso o alguns altres valuosos pro- el ventall de fogueres d’interès en el fessionals. Eren poques les comissions conjunt de la ciutat. Cosa que es va anar que destacaven en una especial cura per estenent una vegada entrats en el segle la foguera, encara que els seus pressupos- XXI, coincidint amés amb el període de tos foren mitjos o baixos —puc recordar bombolla econòmica, en la que havien a este respecte, l’interès que proporcionà diners per a tot, i en la que tot, al mateix
A.C. Falla Plaça de Jesús 389
TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa
temps, es trobava sobrevalorat econòmicament. Fon un context, en el que han aparegut joves generacions de foguerers, que han demostrat una especial inquietud a l’hora de l’elecció dels artistes de les seues fogueres, sense importar-los que es realitzaren fora d’Alacant. Y es també un àmbit, en el que es va observant, com el conjunt de les comissions, aniran aplicant-se en el cuidat de les seues fogueres, al ornamentar l’entorn de les mateixes —cosa impensable, dècades enrere—. Es dir, es va prodigant una cultura de la foguera, fins llavors carent de la més mínima sofisticació en Alacant. En això, tindrà no poc que veure, un canvi de paradigma, superant de manera definitiva les rivalitats Alacant–València, i estenent-se una mútua admiració al voltant de les virtuts estètiques d’ambdós festes. Elements, com la integració d’autors de València i Borriana en la realització de les Fogueres, la difusió que proporcionaran les xarxes socials, i una creixent afició entre la joventut festera de ambdós festes, repercutirà en Alacant en un alça generalitzada, a l’hora de velar per la major qualitat de la foguera de cada districte.
La polarització del model de comissió de foguera
És cert, i just és ressenyar-ho, que cada vegada la tarta dels pressupostos, fa que l’aportació econòmica al voltant del monument, en ocasions no siga la necessària. En molts altres casos, sí ho és. I és cert també, que es va consolidant eixe progressiu abandó de l’aportació dels veïns al voltant de la seua comissió respectiva, recaient majoritàriament la mateixa en l’aportació dels propis foguerers. Son elements tots ells, que ens porten a una situació actual, en la que les Fogueres no han eixit precisament enfortides, per la incidència de la crisi iniciada fa una dècada, i que ha fet molta mossa, per damunt de tot en eixe col·lectiu de comissions “familiars” característiques de la nostra ciutat. Això actualment ha produït que s’evidencie una polarització, entre un determinat col·lectiu d’entitats, que han sabut traslladar el sistema de participació de València —un número considerable de fallers, anb un
390
TÒTEM - Març, 2019
baix cost d’incorporació—, en la oposició a eixe ampli còmput que seguixen funcionant a partir d’eixa ja assenyalada fórmula “familiar”. Es tracta, baix el meu punt de vista, de l’autèntic taló d’Aquil· les de la festa alacantina, si volem que la mateixa abaste altre definitiu envol i, de manera subseguint, un cost menor per a formar part d’ella. Tot això, quin dubte cap, son elements que incidixen en la relativa minva existent en les costos de les fogueres alacantines. Actualment, la participació en Categoria Especial, no supera els 75.000 euros, quan lo normal és que vorejara amb tranquil·litat els 100.000. No obstant això, Alacant, que en el seu vèrtex superior, maneja pressupostos bastant inferiors als de València, per altra part pot
Fogueres d’Alacant
«Les Fogueres precisen d’un nou referent artístic, major presencia d’autors locals i una fugida del presiocisme heretat de València.»
vanagloriar-se de l’establiment d’uns mínims d’inversió per foguera, que ens està permetent el fet de contemplar fogueres de cost més o menys modest, revestides de dignitat. Fa ja més de dos dècades que s’incorporaren eixos mínims, que en 2019 s’establixen en poc més de huit mil euros, i en la vesant infantil en uns 1200. Es tracta d’una baremació —que pot
1991. Plaza de Santa María (La Comisión - Paco Juan)
ser alguna comptada comissió no complisca de manera estricta—, elevada paulatinament amb el pas dels anys, que ha permès, i seguix permetent actualment, evitar contemplar monuments indignes de ser plantats en els carrers, com si succeix per desgràcia en no poques comissions valencianes. És curiós, observar com la Junta Central Fallera, no ha aconseguit el consens necessari, per a
A.C. Falla Plaça de Jesús 391
TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa
2015. Sèneca-Autobusos
392
articular un determinat mínim de presencia artística en els carrers de València. Doncs bé, si més no, Alacant té molt assumida dita prerrogativa. Com la té eixe creixent interès de les generacions més joves de foguerers, a l’hora de posar en valor l’element central de la Festa.
Visos de futuro
Un element que pot ser en ocasions no respon econòmicament als seus desitjos, però que en la seua major part sí ho transmet, a l’hora d’expressar un carinyo especial, bé siga a l’hora de triar artista, o inclús de participar en el procés creatiu —la presència dels anomenats «Delegats de Monument», son creixents en el si de les comissions. En definitiva, actualment les Fogueres d’Alacant es troben en un moment estacionari. Un impàs que, a nivell creatiu, precisa d’un nou referent artístic sorgit en la nostra ciutat, d’una major presència i qualificació d’autors locals, d’una necessària fugida de cert preciosisme heretat de València. Tot això deurà d’anar acompanyat per un necessari procés de creixement humà en les comissions i, a partir d’això, una superior inversió econòmica en els monuments de cada juny. Però estos elements de problemàtica, no tenen que portar-nos a una mirada pessimista al voltant de l’actual moment de la festa alacantina. Dificultats sempre han hagut, situacions pitjors que l’actual, també. És cert que hem perdut una certa monumentalitat —conseqüència directa de la minva en els pressupostos—, però això també ha evitat els excessos que vingueren produint-se des de mitat dels huitanta, fins els primers anys del segle XXI, amb constants caigudes, que desprestigiaren l’art foguerer. Hui per hui, per fortuna, i excepte puntuals excepcions, es pot dir que Alacant manté un aparador plàstic cada juny, dominat per una irreprotxable qualitat. Al mateix temps, vivim una curiosa paradoxa; quan des de fa dos dècades s’ha detingut i estabilitzat el número de comissions, el ben cert es que gogem d’una nombrosa participació en la Categoria Especial —al meu juí, excessivament poblada—, mentre que, pel contrari, prop d’un terç de les mateixes, formen part en la subdividida Sexta Categoria.
TÒTEM - Març, 2019
Què a ú li agradaria veure més inventiva, creativitat i capacitat d’innovació en les Fogueres? Per suposat! Però, si més no, i a pesar de les dificultats i circumstàncies ressenyades, podem sentir-nos moderadament orgullosos, de l’aport estètic que plantem i cremem cada juny. És cert que
Fogueres d’Alacant
hem perdut eixa capacitat d’impacte que gaudirem en els millors anys del ja evocat «Sorianisme», però just és reconèixer, que eixe conjunt es troba dominat per una estabilitat i cura, bastant encomiable. La realitat d’un moment de transició —una transició que se perllonga massa anys—,
en la que pot ser tirem en falta llampades de genialitat però, pel contrari, la professionalitat domina l’àmbit de l’art efímer de cada edició de les Fogueres. Ja és bastant!
A.C. Falla Plaça de Jesús 393
Taller de Ximo Esteve. 2012. Foto Iván Esbrí.
Quan l’actual Directiva del Gremi d’Artistes Fallers, encapçalada pel Mestre Major José Ramón Espuig, vam accedir per primera vegada a la institució el setembre de 2013 -sent reelegida el juliol de 2017-, eren dies en les quals la bombolla fallera -paral·lela a la bombolla immobiliària- vivia el seu decliu. S’acabaven els temps de falles extraordinàriament descomunals i s’inicava un període on tots teniem assumit que els pressupostos de les falles de Secció Especial a Sèptima C del Cap i Casal, les infantils i de les demés capitals falleres, anaven a baixar. per Junta Directiva del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València
Som artistes fallers, volem falles A.C. Falla Plaça de Jesús 395
TÒTEM - Creadors de tòtems
Si bé els companys de València, Borriana i Alacant i per extensió totas aquells i aquelles professionals dedicats a fer falles, ni podiem preveure ni intuir que la baixada anava a ser tan forta i la situació d’estancament tan perllongada fins el punt que el treball d’artista faller, s’ha convertit en una autèntica carrera de fons per la supervivència on mantindre un taller suposa signar una mitjana de deu falles -una autèntica barbaritat- si no et vols veure abocat a tancar. Tot just quan es complia un mes de què estavem desembarcant les peces i els volums de les falles als carrers, al voltant dels dies onze/dotze d’abril, en plena esfervescència del tancament de contractes d’estes Falles 2019, un grup d’artistes, tots ells membres del nostre Gremi, van promoure el moviment “Volem falla” a les xarxes socials -Facebook i Instagram- i la premsa. Un iniciativa comandada sobretot pels companys més jovens, aquells que encara els resta una llarga carrera que, sense dubte, volen dedicar de ple a la falla, resistint-se rotundament a tancar el taller, com malauradament molts artistes fallers han fet de forma exponencial als darrers cinc anys.
Logotip de “Volem falla”
“Volem falla” naix primer de tot per confirmar entre el nostre sector allò que som: artistes fallers. Açò que pot semblar una raó de Perogrullo, no està demés que ens ho recordem davant el desànim que pesa entre nosaltres, especialment entre les generacions més veteranes que hem viscut com fer falla, era una indústria consolidada, que generava treball (fusters, escultors, rotulistes, cartoners, etc.) i es transmitia de pares a fills. I és que la nostra professió està plena de història i singularitat. Des que es té constància de la plantà de falles i fins vora la dècada dels 1920, eren artesans tals com fusters, doradors, jogueters, cartoners i pintors murals els encarregats de la confecció d’aquells cadafals alts amb no més de tres o quatre ninots al damunt. Així eren les falles. Tot just quan Mestres del nostre art com ara Adolfo Ariño; Vicent Benedito; Francisco Canet; Carlos Cortina; Modesto González; els Guillot; Regino Mas; els Roda; Carlos Tarazona; Carmelo Vicent; J. Villalba i un llarg etcètera van cosntituir la primera Associaciò d’Artistes Fallers de València, el 1932, les falles van adquirir els seus trets monumentals, les bases del que hui són. Perquè des d’aleshores els artistes fallers no hem descurat oferir als carrers les millors obres que la gent poguera gaudir i fer admirable la Festa, que recordem és de les Falles. En eixe sentit, els tallers van anar millorant els processos constructius sobre dos puntals com són l’experimentació amb materials i tècniques i la transmissió de coneixements. El resultat fou una vertadera “Revolució Indutrial” als anys 1950: el buidatge de volums en cartó pedra, que generà al
«Del conjunt de cinquanta tallers de la Ciutat Fallera tan sols hui dotze fan falles. (…) Les demés naus tenen altres usos com gimnàs, esglèsia…»
396
TÒTEM - Març, 2019
Som artistes fallers, volem falles
Taller de falles. Anys 1920-1930. Arxiu Iván Esbrí
llarg de vora quaranta anys un mercat de moldes i cartons que feia sostenible l’economia del taller, i també de les comissions a l’hora de pressupostar. Amb l’entrada dels 2000 la nostra professió va millor en formació -llicenciats, graduats superiors-, gestió empresarial i sobretot es van aplicar la tecnologia i informàtica als processos constructius, sent pioners fins i tot en l’ús de ferramentes com les màquines de tall, robots, softwares d’escultura digital, etc. Paradoxalment, van ser el anys d’inici de la major crisi patida pel nostre sector. Peça en cartó pedra. Taller de Pasqual Carrasquer. 2013. Foto Iván Esbrí
Per eixe llegat i potencial, doncs, hem d’estar els artistes més units que mai -agremiats i no, ojo- i revindicar tots a una la pervivència del nostre treball. Ara bé, “Volem falla” és una premisa que ací heu d’assumir les comissions, com d’igual forma les instititucions de govern. Les comissions falleres ho sou de facte perquè es regiu com a associacions culturals i per tant s’escau que justifiqueu activitats en eixe sentit al llarg de l’any. No diem -ni demanem- que renuncieu als llibrets, el teatre, les bandes de música o la pirotècnia. Però si que recordeu que la principal activitat i valor cultural de la nostra Festa, és eixe element imprescindible i raó de ser de tots: la falla. Resulta molt decebedor veure any arre any quan aplegats els dies de Falles, les carpes són l’epicentre de celebracions desmesurades basades en copiosos sopars, molta barra i verbenes que superen records de decibels i que han comptat amb pressupostos majors -fins i tot el doble- que els destinats a les falles gran i infantil. D’altra banda, les institucions, les mateixes que portaren les Falles a ser Patrimoni
A.C. Falla Plaça de Jesús 397
TÒTEM - Creadors de tòtems
Ciutat de l’Artista Faller. 2017. Foto Iván Esbrí.
Cultural Immaterial de la Humanitat en base a l’espectre cultural, social i industrial que cobreix, com a manifestació identitària i folklòrica de primer ordre, el llarg i ample de la nostra Comunitat Valenciana, igualment han de fer-se veure que la falla és l’engranatge que genera eixe espectre. Si “Som Patrimoni”, han de concienciar-se que primer “Volem falla”; és més: “Som falla”. En recoltzar, promoure i donar visibilitat al nostre ofici i principal dedicació que és el fer falles, està tot el sentit d’aquesta Festa, ja que sense la presència innegociable dels efímers monuments als carrers, aquella no seria absolutament res. Simptomàtic de la situació de crisi del sector, és el colapse absolut de la nostra Ciutat de l’Artista Faller València, la primera ciutat temàtica d’Espanya, que va nàixer com a projecte quasi a la par que l’actual Gremi d’Artistes Fallers entre 1945 i 1948, i que fou inaugurada a finals de la dècada dels 1960 a les proximitats de la barriada de Benicalap, creant dins del mateix un altre barri amb identitat pròpia. El projecte de la Ciutat seguia la tònica de la professionalització de l’ofici d’artista empresa des dels anys 1930. Ací, la millora en la qualitat del treball passava per l’ambició d’este polígon que substituí la precarietat de les velles naus industrials, antigues alqueries i els edificis diversos on es feien falles; i així també donar
398
TÒTEM - Març, 2019
cobertura altres treballs com l’escenografia, decorats i carrosses en les condicions més òptimes. Del conjunt de cinquanta tallers establerts a la Ciutat de l’Artista Faller, tan sols hui dotze fan falles, entre elles -i encara sort- la Falla Municipal de València i una de Secció Especial. Les demés naus tenen altres usos tals com tallers mecànics, gimnàs, esglèsia, garatges, etc. Dades molt roïns, inverosímils, de les quals els nostres Mestres, els promotors de la Ciutat com Regino Mas, Soriano Izquierdo o Vicent Tortosa Biosca, ni imaginarien, com bé ha expressat una altra iniciativa @elpatas1924 -Instagramper mig d’unes pegades murals que han tingut el seu ressó en la premsa i televisió. El decembre 2015 tots els grups municipals de l’Ajuntament de València van signar un Pla de Revitalització de la Ciutat de l’Artista Faller. Des d’aleshores, sols s’han realitzat actuacions puntuals com la Ruta Cultural i el mural dels graffiters Pichiavo. Però ninguna acció en ferm per remuntar el nostre complex artesà com serien reunions de treball, llei d’usos -impossible ja d’aplicar per la diversitat d’indústries que resideixen a la Ciutat-, incentius econòmics, promoció, etc. No podem disassociar que el principal patrimoni de la Festa és la falla, i això volem; i en eixa estima va implícita la posada en valor del nostre ofici i de la Ciutat de l’Artista Faller com a espai simbòlic.
TÒTEM - Creadors de tòtems
L’art de les falles amb noms i cognoms per Iván Esbrí Andrés Llicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers
La història de l’art-falla s’escriu amb un llistat considerable de noms. Artistes fallers d’enorme transcendència; més o menys reconeguts; prolífics; discrets; i altres anodíns. Al segle XIX els constructors de falles eren artesans dedicats a altres oficis plàstics que amb aquelles, tenien uns ingressos complementaris. Eren jogueters, doradors, pintors murals, fusters i, fins i tot, sabaters els quals responien als noms d’Antonio Cortina, un conegut pintor que en el vessant faller, el 1863, ja buidava en cera les mans i els caps dels ninots (Pérez, 1995: 107-112); Eduardo Alemany, guanyador del Premi de Lo Rat Penat per El peix Reig, a la Plaça de la Pilota, el 1895 (Ariño dir., 1990: 314-318); José Gil; Luís Gilabert; Vicente Llopis; José Olaria Marimón “Coqui” (Mas i Vitores, 2014: 57-65); Vicente Pellicer; Francisco Royo; o Vicente Sena (Mas i Vitores, 2012: 56-64).
Els primers afamats
Falla Plaça de Tetuán. Pitarch. 1927. Arxiu Iván Esbrí.
400
als nostres dies; Pedro Guillem Viguer, autor de la falla mítica La Margot, a la Plaça del Dr. Collado, el 1912; Joaquín Igual; Pitarch; José Ramil; el cartellista taurí Carlos Ruano Llopis; o Antonio Vercher entre altres.
Des dels albors del segle XX i ja sobretot al llarg dels anys 1920, la Festa de les Falles es va consolidar al calendari festiu de València amb la constitució de l’Asamblea Pro-Festes de San Josep (1926) com a organisme de gestió i promoció turística. A més moltes ciutats i pobles imitaren el festeig: Borriana, Carcaixent, Castelló, Cullera, Dénia, Elda, Sagunt, Xest, etc.; o Alacant com a Fogueres de Sant Joan. Així, es va assistir a un dels períodes de major expansió del fenòmen faller al llarg del territori valencià. Conseqüentment començà a haver una alta demanda de falles. Per a aquells fusters, pintors, tallistes i escultors -entre altres oficis menestrals- fer falla passà de ser una feina ressolutiva en moments de poca activitat, a convertir-se en la principal de les dedicacions del taller. Se pot parlar, doncs, ja si d’artistes fallers. Els 1930 amb la consolidació dels premis La premsa -Impresiones, Crónica- i les i de les seccions (Soler i Godes, 1978: 145-1 revistes festives -Pensat i Fet- comença- 146) foren els anys dels Adolfo Ariño ; ren a citar els primers grans noms de l’art faller amb la publicació d’esbossos 1 Adolfo Ariño junt amb Fernando Guillot, Rafael Peral i i entrevistes: Ramón Andrés Cabrelles; José Pérez García entre altres formaren la Unión Arte, signant de les primeres fogueres d’Alacant (1928). Ariño també Anglada Camarasa; Enrique Guillot, ini- algunes fou fautor de les pires de Tarragona (1933-1936), amb Vicent ciador d’una nissaga artística que aplega Canet i Rafael Raga.
TÒTEM - Març, 2019
L’art de les falles amb noms i cognoms
Vicent Benedito, guanyador del primer Ninot Indultat Iaia i néta, a Mercat Central, el 1934; Vicent Canet; Francisco Coret; Carlos Cortina, autor de l’emblemàtica De València a New York a les ales d’un parot, a la Plaça de Mariano Benlliure, el 1929; Modesto González; el dibuixant Soriano Izquierdo; el cartellista Pascual Llop; Regino Más; Rafael Raga, altre cartellista; Carmelo Roda; Salvador Rubio Puchades; Tadeo Villalba; o el duet Silvestre i Escrivá. Salvador Rubio Puchades. Ca. anys 1930-1940. Arxiu Iván Esbrí.
Nit d’albades. Regino Más. Falla Sorní-Gravador Esteve. 1925.
Foc Valencià, revista oficial de l’Associació d’Artistes Fallers. Portada de Rafael Raga. 1933. Centre de Documentació de la Festa de les Falles.
promogueren la primera Associació d’Artistes Fallers el novembre de 1932, dins del Cercle de Belles Arts, precedent del hui Gremi Artesà d’Artistes Fallers.
Regino Más, un nom per excel·lència.
En la transició dels anys 1920 a 1930 hi hagué un artista faller que començà a copar portades i entrevistes arrel dels seus notables èxits i de la seua personalitat i influència destacades dins de l’ofici: Regino Más Marí.
A més foren els pioners en pendre consciència de què la seua activitat d’artista faller, era una professió en tota regla i
Junt amb el seu mestre i amic Carlos Cortina i Adolfo Ariño, trencaren la disposició huitcentista de la fallasainet encarrilant els cadafals cap a una major monumentalitat arquitectònica, on primava la superposició d’elements (objectes, ninots) amb una reducció de les escenes per a guanyar altura. Esta forma de compondre va quedar assemptada a la dècada dels 1940, i hui encara es manté vigent tot i la tendència de la falla cap a cossos centrals i contracoronaments (figures humanes, busts) que arranquen des del mateix terra, i l’absència de bases.
A.C. Falla Plaça de Jesús 401
TÒTEM - Creadors de tòtems
Salvador Rubio Puchades. Ca. anys 1930-1940. Arxiu Iván Esbrí.
es veíen en silenci i comentaven en casa, donada la corrossiva crítica -bén explícita en no poques ocasions- de les quartetes i dels ripios d’explicació i de relació de les escenes que Regino ideava amb els seus poetes de torn: Almela i Vives, Ricardo Valero o Emilio Camps entre altres.
Nit d’albades. Regino Más. Falla Sorní-Gravador Esteve. 1925.
Foc Valencià, revista oficial de l’Associació d’Artistes Fallers. Portada de Rafael Raga. 1933. Centre de Documentació de la Festa de les Falles.
402
Regino Más va obrar un estil de falla entre l’academicisme i el gust per l’escultura grecoromana amb matiços de caricatura continguda pròpia de les fantasies animades del cartoon nordamericà. Els ninots els moldejava seguint l’autenticitat de la forma natural. De fet inclús les Així, amb un aura d’imbatibilitat al llarg figures més socarrones no perdíen del tot de dos dècades sobretot a la demarcació certa expressió real. del Mercat Central, Regino Más forjà el seu nom com a l’artista més paradigmàtic de la història de les Falles (DD.AA., 1999; DD.AA., 2018). Però si Regino va ser gran, fou en bona mesura perquè també els seus rivals igualment ho eren: Francisco Baró; els germans Antonio i José Fontelles, mestres de la fusteria; García Albarracín; Modesto González, el geni de la caricatura mordaç; Vicent Pallardó Latorre, reputat escultor; Octavio Vicent, qui materialitzà la falla Correguda de bous surrealista de Salvador Dalí, a la Plaça del Cabdill, el 1954; o Enrique Vidal. Artistes fallers tots que perllongaren les seues carreres fins els anys 1960 en demarcacions tan mediàtiques com la Plaça del Cabdill, donat que la Secció Especial començava a estar copada per Practica, com molts artistes, un tipus de una nova generació. falla local i costumbrista. Però va ser gossat i contestatari de forma notable Ni metro ni vara... ací, pam a pam. en la seua etapa de màxim esplendor a Modesto González. Falla Plaça del les dècades de 1940 i 1950, quan fer el Cabdill. 1961. Arxiu Iván Esbrí. rogle a les seues falles era religió. I estes
TÒTEM - Març, 2019
L’art de les falles amb noms i cognoms
a Juan Huerta, i promptament es generalitzà entre la resta de companys artistes fallers. Minuciós, detallista i mordaç, Quatre noms capitals -intractables a la Huerta reflectia sobretot a les seues Secció Especial des de 1957 fins a 1975- falles les preocupacions d’una societat la mestria dels quals els valgué desenvo- que avançava cap a la modernitat via el lupar feines més enllà de les falles: car- desarrollismo: migracions, turisme, baby rosses, decorats per a Hollywood, escul- boom, obertura, etc. tura, mobiliari públic, maquetes, porcellana, etc. Amb ells, la sàtira fallera va virar cap a formes d’expressió pròpies de l’humor gràfic amb acudits visuals ràpids i fàcils; i es va definir un mode fer falla: el buidatge en cartó-pedra. Són la Generació d’Or Salvador Debón, Juan Huerta, Vicent Luna i Julián Puche. Salvador Debón (Esbrí i Lagarda, 2018: 18-19) destacava pél tracament del modelatge, de la composició i perspectiva -gairebé únics- i la pintura. La seua plàstica va des de referències a l’escola greco-romana fins a l’academicisme i la visió2 onírica del ser humà i el seu entorn gràcies al recurs plàstic de la “doble imatge” (Philippe Halsman, Dalí), amb una crítica social àcida i corrossiva des del vessant temàtic. Debón és l’artista de la Generació d’Or que més primers premis té de Secció Especial: sis, front Al llarg de la dècada dels 1960 i recoltzat els quatre de Julián Puche i els tres de per un planter d’autèntics titans -Soriano Juan Huerta i Vicent Luna. Izquierdo, Fulgencio García “Garcieta”, Antonio García “Tonín”, Carmelo Castellano- Vicent Luna (DD.AA., 2007) va ser l’impuls necessari amb el qual les falles evolucionaren del monumentalisme cap al colossalisme, fent valdre l’expressió “en plaça gran, falla gran”. Així ho demostrà a la Plaça del Cabdill amb La Llibertat (1973), La Nova Torre de Babel (1977) o El Juí Final (1980). Luna combinava una caricatura molt personal amb el gust pel classicisme, amb una crítica a les escenes en ocasions prou compromesa i Front la cera, els tèxtils, el paper encolat o la talla de suro, el material -i tècnica - que ha quedat assumit com a la forma tradicional de fer falla, ha sigut el buidatge íntegre dels volums en cartó-pedra. La depuració d’aquest mode d’obrar les falles3, degué -deu- el seu perfeccionament
La Generació d’Or
El rapte de Poserpina. Juan Huerta. Falla Russafa-Gran Via. 1962. Arxiu Iván Esbrí.Debón.
Salvador Debón en la seua etapa a Porcelanas Lladró. Ca. anys 1990. Arxiu família Debón.
Salvador Debón en la seua etapa a Porcelanas Lladró. Ca. anys 1990. Arxiu família Debón.
2 La contemporània Generació d’Or d’Alacant -Juan Capella, Julio Esplá, Ramón Marco, Remigio Soler- va estar notablement influenciada per Debón. 3 El cartó-pedra és sinó l’evolució del paper i cartó encolat, tècnica amb la qual Modesto González, a València, i Gastón Castelló, a Alacant, ja feien cossos centrals, coronaments i elements decoratius de falles i fogueres als anys 1920 i 1930.
A.C. Falla Plaça de Jesús 403
TÒTEM - Creadors de tòtems
Gepes acabades d’eixir de l’ou. Ricardo Rubert. Falla Mercat Central. 1961. Arxiu Iván Esbrí. El dur endavant una falla, un problema del tres en ratllat. Julián Puche. Falla Na Jordana. 1961. Arxiu família Puche.
Mantinga neta…. “Cotanda”. Falla Convent de Jerusalem. 1967. Arxiu Iván Esbrí.
404
revindicativa (oberturisme, progrés, lliure pensament). Julían Puche (DD.AA., 2018) es caracteritzà per un domini brau de l’escultura íntegra en cartó-pedra, dels grans volums i de la composició i dispoció de les bases. Va sotmetre la plàstica més acadèmica i sòbria a una caricatura expressiva i còmica que, en conseqüència, dotà a la seua obra d’una temàtica burlesca i satírica. Puche fou el més regular dels quatre membres de la Generació d’Or amb setze falles repartides entre Na Jordana, Convent de Jerusalem i Matías Perelló-Luís de Santángel entre 1961 i 1975.
Les falles de tots quatre són constantment citades en estudis, articles i ressenyes a revistes, llibres, webs, blocs i xarxes socials. Per no citar de la quantitat d’artistes fallers que es van instruir als seus respectius obradors: Vicent Agulleiro, Eduardo Chinchilla, els germans Ferrer Jorge, Ángel Gómez, José Lafarga, Luís Martínez Canuto, Josep Martínez Mollà, Pepe Puche, José Sales Pla, Miguel Santauelalia, Toni Ramos, etc. Sense dubte són biografies d’enorme transcendència en l’art-falla i la Festa. Però les falles d’aleshores no sols es nodrien de Debón, Huerta, Luna i Puche. Un exemple fou el controvertit,
TOTEM - Març, 2019
inconformista i geni Ricardo Rubert4, un artista que va introduir l’avantguarda a les falles (googie, atom, neomodernisme) malgrat que paradoxalment molts pocs el citen com al pioner que és de facte d’alló que hui designem com “falla experimental” (Català coord., 2008).
Completen Ángel Azpeitia; José Ballester Peris, fautor de figures de cera per als museus Madame Tussauds; José Barea Sánchez; Gori Gallego; Manuel Giménez Monfort “Cotanda”; Pasqual Gimeno; Salvador Guaita; Vicent Tortosa Biosca, una figura de rellevància com artista faller, poeta festiu i pintor costumbrista, i Mestre Major del Gremi Artesà d’Artistes fallers entre 1966 i 1971 (Castelló,
4 Cadascú porta el seu bollo i pla de “desarrollo”. Tortosa Biosca. Falla Plaça de la Merced. 1967. Arxiu Iván Esbrí.
L’art de les falles amb noms i cognoms
Cadascú porta el seu bollo i pla de “desarrollo”. Tortosa Biosca. Falla Plaça de la Merced. 1967. Arxiu Iván Esbrí.
Els enemics de l’home. “Pepet”. Falla Plaça del Pilar. 1972. Arxiu Iván Esbrí.
2013: 54-79); Rafael Orellano Íñigo; Noms per a nous els germans Sánchez; Manuel Viguer; o Vicent Cosí, José Fabra i Juan José temps Riadura, primers grans noms de les falles A mitjans de la dècada dels 1970 la pauinfantils. latina retirada al minvar pretensions, per jubilació o -desgraciadament- defunció dels Puche, Debón, Tortosa, “Cotanda” i demés, va permetre l’assemptament de noms com ara el del geni borrianer Josep Pasqual Ibáñez “Pepet”, qui obstenta un rècord impossible de batre de vint-i-huit falles en Secció Especial, i Josep Martínez Mollà (Quilis coord., 2000); i dels incipients Vicent Agulleiro; Fede Contreras; José Devís; Miguel Esteban “el Flecha”; des de Borriana els germans José Luís i Santiago Ferrer Vicent i Arturo Musoles; Salvador Gimeno; Manolo Martín; des de Sueca Andrés Martorell; Alfredo Ruiz; o Miguel Santaeulalia (Castelló et alii, 2003). Sense oblidar els artistes de falles infantils José Manuel Alares, Luís Boix, Joan Canet, Vicente Lorenzo i Toni Ramos. També foren grans des de les seues barriades i pobles Pasqual Carrasquer (Castelló, 2014); Vicente Domingo Timoner; Manuel Guinart; Ramón Iranzo; León Lleó; José López; Juan Martínez de la Barrera; Arturo Martínez “el Patas”; Vicent Monzó; Vicente Pajarón; José Luís Pérez Abad “Nobel”; Vicente Roig Clavel; Virgilio Torrecilla; José Vidallach, etc.
Pecats. J. M. de la Barrera. Falla Pintor DomingoGuillem de Castro. 1968. Arxiu Iván Esbrí.
Un destacat grup d’artistes que formen la Generació del 70 i a excepció de “Pepet” i Mollà, la majoria nascuts a la Postguerra que van trencar mà professionalment en l’art de les falles a últims de la dècada dels 1960.
A.C. Falla Plaça de Jesús 405
TÒTEM - Creadors de tòtems
Pas al progrés. Vicent Agulleiro. Falla Na Jordana. 1978. Arxiu Iván Esbrí.
Llum i glòria valenciana. Joan Canet. Falla Espartero-Ramón y Cajal. 1985. Arxiu Iván Esbrí. Puche.
406
Van viure la Transició, la posada en marxa de la democràcia i el procés de pre-Autonomia. Això els va permetre tocar qüestions polítiques censurables fins la data i fer les primeres caricatures en massa dels mandataris de torn: Ricard Pérez Casado, Felip González, Santiago Carrillo; Manuel Fraga, etc. Daltra banda, no descuraren abordar igualment temes com les eleccions, el destape, l’emancipació de la dóna, les drogues, l’atur i altres temes d’àmbit social i polític. Els anys 1980 foren els d’Agullerio, a la Plaça del Pilar; Manolo Martín, a la Plaça del País València (Tejedor, 2007); Joan Canet, a Espartero-Ramón y Cajal; i van irrompre Ramón Espinosa a l’Antiga de Campanar, Julio Monterrubio a Convent de Jerusalem i Agustín Villanueva a Na Jordana. Sobre a ells i sobre Moisés Alarcón, Vicent Almela, Hermógenes Aroca, Ángel Gómez, Roberto Martí, Emilio Miralles o Víctor Valero s’assemptaren les bases del gènere artístic faller dels 1990 i primers 2000.
TÒTEM - Març, 2019
L’art de les falles amb noms i cognoms
Agraïments - Antonio Debón Icardo. - M. Pilar Luna Pérez. - Pepe Puche Hernández.
Consultes
- ARIÑO VILLARROYA, A. (dir.) (1990): Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 490 p. - ARIÑO VILLARROYA, A.; BORREGO PITARCH, V.; HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. (1993): Los escultores del fuego, València, Diputació de València, 291 p. - CASTELLÓ LLI, J. (2013): “Tortosa Biosca, un gran entre les falles i la pintura”, El verí del foc, 7, pp. 54-79. ---(2014): Pasqual Carrasquer: creador de falles, València, Carena, 238 p. - CASTELLÓ LLI, J.; MIR SERRANO, H.; SANCHIS AMBRÓS, M. (2003): Santaeulalia, la firma, València Albatros, 120 p. - CATALÀ GORGUES, J. I. (coord.) (2008): Falles i art: 40 anys transitant per la frontera, València, Universitat Politècnica de València, 200 p. - DD.AA. (1999): Regino Más. Historia de una época, València, Albatros, 143 p. - DD.AA. (2007): Vicent Luna: l’art de fer falles, València, AdEF-JCF, 314 p. - DD.AA. (2018): Els Puche, arrels de falles, València, Ajutament de València, 84 p. - DD.AA. (2018): “Regino Más (1898-1968). 50 anys sense l’artista faller més influent de tots els temps”, dins Publicacions JCF, Llibre Oficial Faller, València, Junta Central Fallera, pp. 163-201. - ESBRÍ ANDRÉS, I. (2017): “Fer memòria. Julián Puche, la Generació d’Or i més”, Cendra, 20, pp. 58-70. - ESBRÍ ANDRÉS, I.; LAGARDA PÉREZ, A. (2018): “Salvador Debón 1923-2008”, El Turista Fallero, 77, pp. 18-19. - MAS ZURITA, E.; VITORES MAS, J. (2012): “Els terrissers del foc: Sena, Noguera i Palos. Fusters en la segona meitat del segle XIX”, Revista d’Estudis Fallers, 17, pp. 56-64. ---(2014): “Els terrissers II: Coqui, Llopis i Vives. Caretes de cartó i constructors de caretes en la segona meitat del segle XIX”, Revista d’Estudis Fallers, 19, pp. 57-65. - PÉREZ CONTEL, R. (1995): Ninot de falla. Escultura folklórica valenciana, València, Albatros, 156 p. - QUILIS I RODENAS, J. (coord.) (2000): Martínez Mollà, escultor de falles, Xàtiva, Junta Local Fallera de Xàtiva, 119 p. - SOLER I GODES, E. (1978): Las Fallas 1849-1977, València, autoedició, 186 p. - TEJEDOR CHAPÍN, R. (2007): Manolo Martín. Foc a la ciutat, València, Fundació ChirivellaSoriano, 119 p.
A.C. Falla Plaça de Jesús 407
TÒTEM - Creadors de tòtems
Els artistes de nosaltres, els milenials per Dafne Gómez
V. Martínez Aparici plantant “Resurrecció” a l’Antiga de Campanar.
Quan em varen proposar escriure aquest article vaig pensar “i ara com ho faig?” son molts els artistes que planten a dia de hui, tant dins com fora del cap i casal. Seria impossible nomenar-los a tots i fer una xicoteta ressenya...es faria massa llarg, i sincerament, avorrit. Per això vaig començar a tirar un poc de gust personal, aquells que m’han marcat al llarg d’estos anys i altres que han destacat en línies generals per estil, idees, composicions o per canviar d’alguna forma la manera de fer falla. L’artista faller ha anat actualitzant-se i adaptant-se a noves tecnologies y noves tècniques, evolucionant així per tal de fer el seu treball més productiu. Major rendiment en menor temps. El suro ha segut el material utilitzat als últims temps, ja que permet modelar sense la necessitat
408
TÒTEM - Març, 2019
de crear un motlle i el seu escàs pes permet crear grans volums i plantar falles de major altura. Però últimament s’està proposant la idea de “tornar als orígens” i ja hi han falles, com la nostra, que es plantegen utilitzar altres materials menys tòxics com el cartró o la fusta, inclús s’estan integrant de nous com la palla d’arròs. Falles com Castielfabib, Ribesan o Borrull ja aposten per plantar cadafals més sostenibles.
Les falles Municipals i els seus artistes.
Vicente Luna, Mario Lleonart, Manolo Martin amb col·laboracions de Sento Llobell i Montesinos i també amb Ortifus. José Pascual Ibáñez (Pepet), Miguel Santaeulalia, José Martínez Mollá
Els artistes de nosaltres, els milenials
que va plantar durant 5 anys consecutius a la Plaça de l’Ajuntament; les seues falles perduren en la memòria de tots i es converteixen en una referència obligatòria. Un imponent David de Miguel Àngel que portava per lema “En la terreta del art” o la “Carmen” foren dos de les seus falles més reconegudes. En aquestos últims vint anys els artistes Pedro i Alejandro Santaeulària (de qui parlaré més endavant), Vicente Llacer, Pere Baenas, Ramón Espinosa, Latorre i Sanz o Manolo Garcia característic per el seu domini en la fusteria, entre altres, han plantat la falla municipal. Pere Baenas a més a més ha rodat per moltes demarcacions de la màxima categoria com Nou Campanar, Sueca-Literat Azorín, El Pilar i actualment Convent de
Jerusalem. Al seu palmarès compta amb alguns primers premis, inclús fent doblet l’any 2014 a València i Alacant on aconsegueix en les dues ciutats la màxima recompensa. També el duet format per Latorre i Sanz contaren l’any passat (2018) amb la col·laboració del l’artista internacional Okuda, i aquest any treballen amb els artistes valencians Pichiavo reconeguts per establir relacions entre l’art, l’arquitectura, l’espai i context social. 1. Ortifus també va plantar junt a Alberto Rajadell la falla de Convent de Jerusalem a l’any 1998 o Blanqueries, la falla dels llits, construïda per Agustín Villanueva, entre altres. 2. Pichiavo col·laboren a la nostra falla
A.C. Falla Plaça de Jesús 409
TÒTEM -
Editorial l’any 2012 quan es va plantar Espaï Públic d’Anna Ruiz. Un cadafal que interactuava amb el públic, i on cada dia gosàvem d’actuacions de ball, música en directe, teatre i un llarg etcètera d’activitats al voltant de la falla. Bernardo Estela, Moisés Alarcón, Armando Serra, Juan Carlos Molés foren alguns dels artistes que plantaren als 90 les falles municipals infantils. Tanmateix a l’era dels 2000 Javier Fernández, Joan Blanch, Ceballos i Sanabria, aquest últims varen estar nou anys consecutius a la Plaça de L’Ajuntament. O Miguel H, sens dubte el seu estil crida l’atenció fortament per la originalitat que presenta, la delicadesa de tractar cada figura i la cura que posa en totes les seus obres. Enguany seran l’equip de Cap de Suro format per Ariadna González i Xavi Gurrea qui s’encarregarà de realitzar la falleta dels més menuts.
els volums, les composicions de Alejandro junt al acabat final son la seua millor arma i José (Josete) es un magnífic dibuixant. Però dels quatre germans hi ha un que ha destacat més, si no tant per dots artístiques, si de manera mediàtica ja que va aconseguir durant cinc anys consecutius el primer premi d’especial en la desapareguda comissió Nou Campanar. De gran quantitat i qualitat d’artistes s’ha nodrit la secció especial, Paco Lopez magnific als pincells, Jose Lafarga, Paco Torres, Tony Pérez, Carlos Carsí, Javier Alvarez-Sala Salinas, Manolo Algarra qui a més de tindre una gran quantitat de ninots indultats, ha batut el record de fidelitat plantant de forma ininterrompuda durant 13 anys a la demarcació d’Almirant Cadarso- Comte d’Altea. Fet històric, que supera els 12 anys de Regino Mas plantant a Mercat Central. Mario Gual, Paco Giner, o Sergio Musoles i Vicente Martínez des de Borriana, aquest últim va marcar un abans i un després amb la col·laboració del dissenyador Els Santaeulalia, una Carlos Corredera, de la mà del que va aconseguir grans èxits. Actualment es familia d’especial. Juan Ramón Vazquez qui dissenya les La saga Santaeulalia encapçalada per el seues falles i ja es pot dir que han format pare Miguel Santaeulalia (que es també un bon tàndem amb gran acceptació per fill d’artista faller) y els seus fills Miguel, part del públic. I per suposat, el mestre Pedro, Alejandro y José. Han arribat a de mestres Julio Monterrubio. plantar els cinc al mateix any però en falles diferents. Cadascú a aportat una qualitat diferent a les falles. Miguel destaca en escultura, Pedro es arriscat en
410
TÒTEM - Març, 2019
Els artistes de nosaltres, els milenials «Encara que, es menegen dins d’un sector tradicionalment d’homes, les poques dones que es dediquen a l’ofici han aconseguit col·locar-se en un lloc de referencia.»
Els Puche, Marina.
Falla del Collado, plantada per Ricard Balanzá
Una de les últimes falles de Pepe Puche va ser al 2004 on varem tindre el plaer de veure-ho plantar una extraordinària falla a la demarcació de Quart Palomar, “El Diari d’Ampa” i es que parlar dels Puche, es parlar d’una saga d’artistes, un iaio (Julián Puche), un pare (Pepe Puche) i una neta, Marina Puche de la que hem pogut gaudir els últims anys en demarcacions com Exposició- Micer Mascó o Bolseria entre altres, a més de plantar falles Marina compagina un projecte d’artesania i joieria. Junt a ella i, encara que, es mouen dins d’un sector tradicionalment d’homes, les poques dones que es dediquen a l’ofici han aconseguit col·locar-se en un lloc de referència i les seues obres no passen desapercebudes. Gio Artcolor, Teddy Chichanova o Anna Ruiz que destaca per les seues propostes innovadores i arriscades.
mític Burning Man, un dels esdeveniments d’experimentació artística més importants del món, convertint-se en la primera obra d’artistes valencians. Arraiz i Moreno crearen una falla que unia un llenguatge contemporani junt l’essència de la cultura i les falles de València. Posteriorment, va tornar a València, on va ser, de nou, plantada al Claustre Gòtic del Centre del Carme i finalment es va cremar a Torrent. David Moreno, ha plantat en demarcacions tan emblemàtiques com ara Mercat Central, Jesús- San Francès de Borja, Espartero- Ramón i Cajal o Convent de Jerusalem. Originalitat i creativitat com a marca pròpia, les seues composicions son molt diferents, sobre tot en les falles
Dona i innovació. Falla Plaça de Jesús 2012 plantada per Anna Ruiz.
Anna Ruiz marca la diferencia amb falles comunicatives i reivindicatives, mostrant que hi ha vida més enllà de grans volums, ninots grotescos...propostes que conjuguen creativitat, innovació, introducció de nous materials i també, com hem citat abans, la recuperació de materials més nobles i menys contaminants. Aquest tipus de falles sempre posa el debat sobre la taula entre tradició i modernitat, però perquè decidir entre una cosa o altra quan podem compatibilitzar les dos? Noms com el de Giovanni Nardin, o el arquitècte Miguel Arraiz (Pink Intruder) que junt a David Moreno varen donar forma a “Ekklesia” un projecte de cartró i taulers de DM que va ser l’últim plantat a Nou Campanar. O “Renaixement” anomenada també “La falla viatgera” doncs va viatjar fins al desert de Nevada al
infantils, on les figures solen ser grans, estilitzades i fantàstiques. Sense allunyar-nos de la innovació i de falles infantils recalem en Ricard Balanzá, la senzillesa de les seus obres, una paleta de colors molt personal, així com la forma didàctica d’apropar cultura, tradició, innovació i frescor fa que el seu estil es reconeguda fàcilment. Però Balanzá també planta falles grans a la categoria d’experimentals al barri de Natzaret, en mig de l’horta (falla Borras MoranteCaminot. La Punta) on el seu estil transgressor i impactant trenca totalment amb l’entorn.
A.C. Falla Plaça de Jesús 411
TÒTEM - Creadors de tòtems
Falla La Punta també de Ricard Balanzá.
Detall de la Falla Infantil de la Plaça de Jesús 2014. Artistes Jesús i Javier Garcia.
412
Com apuntava al començament del text, estos son sols alguns noms dels molts que conformen la professió d’artista faller, tots ells any darrer any fan grans esforços per plantar falla i mantindre les portes Grego Acebedo amb una gran projecció del seu taller obertes, però no és cosa s’ha convertit en poc de temps en un fàcil. No hem d’oblidar que la falla, com imprescindible a les falles de València. a tal, és el nostre tòtem, l’origen de la En 2017 el benicarlando rep el premi nostra religió. I com a element princiSalavador Debón a l’artista revelació. Els pal, com a símbol icònic devem de cuigermans Jesús i Javier Garcia, la seua dar-lo i respectar-lo. “Venim de la falla, versatilitat d’estils, junt a la imagina- som fallers”. ció per crear histories que plasmen a les seus falles. Aquest any debuten en falles grans de la mà de la nostra falla i de segur que no serà l’últim. David Ojeda, Sergio Gómez, Ivan Tortajada, Jose Gallego qui ha tingut una enorme evolució des de que va plantar la seua primera falla. Es també l’actual campió a la secció especial. Ha estat col·laborador, també, amb Tony Perez (Na Jordana) i Manolo Algarra, junt aquest últim porta dos anys guanyant el primer premi de secció especial de les fogueres d’Alacant. I no podem deixar-nos de banda a artistes veterans com ara Sergio Amar, Oscar Villada, Marc Martell, Vicent Almela, Pedro Rodríguez, etc qui s’han guanyat tot el prestigi dels companys d’ofici i dels fallers, amb l’experiència que tenen, junt a tots els artistes novells asseguren un futur excel·lent en la categoria infantil.
Falles infantils, futur assegurat.
TÒTEM - Març, 2019
ALS PEUS DEL TÒTEM - Jurats
Chamans o charradors?
per Manuel Andrés Zarapico
Sent la falla un tòtem al que nuguem passions i atavismes que nos porten a un continu festiu sense fre, a temps (només a temps) devem eixercir el mereixcut unplugged per a, d’eixa forma, agarrar perspectiva. I si per a alguna matèria en particular necessitem agarrar perspectiva en esta festa és per a analisar el controvertit assunt dels jurats de falla. Batejava estes llínees plantejant una qüestió sobre els jurats: són o be chamans o be charradors; o igual ni una ni atra cosa, pero eixa es farina d’un atre costal. Dic chamans perque ells, en els seus guarismes plasmats en paper, en el seu sortilegi en forma d’orde de premiació, fan que la catarsis al voltant del tòtem es complete. Aplegue al zenit. Eclosione. I eixa eclosió pot cristalisar en bronca supina per un fallo que, verbigràcia, deixe al faller més calent que el pal del churrero que ha instalat el seu lloc de masses fregides (si té permís) en la demarcació. En les menys de les ocasions, la charramenta del chaman acaba en romanç i filtre d’amor que obri poros, desnuga efluvis i deixa les endorfines a punt de caramelo. Ces’t a *dire, quan cau un primer en la demarcació. Ahí sí que el chaman és un mac que ha fet brotar les flors del camp erm. Ahí sí que mola el jurat. Si t’arreen un tres, el jurat no té ni repajolera idea, pero en l’u ‘to er mundo e güeno’. El jurat, eixa sòrt de bruix que infecta els somis inocents de negre verí. El jurat, eixe mac que fa volar les ilusions més allà de lo que un haguera imaginat. El jurat, ser incomprés, tot circumstàncies. El jurat, un faller llançat als lleons. El jurat, un lleó llançat als fallers.
«El jurat, eixa sort de bruix que infecta els somnis inocents de negre verí.»
414
TÒTEM - Març, 2019
Chamans o charradors?
A.C. Falla Plaça de Jesús 415
ALS PEUS DEL TÒTEM - Jurats
Parlar de jurats és sempre complicat perque quedar-nos en lo superficial és, amén d’una frivolitat que dia despuix de dia ya practiquem en corrillos i mentiders, redundar en el tòpic real. I és que les polèmiques que se servixen en la font dels jurats de falles tenen sempre sabor a desconcert, incoherència, compensació i vés-te a saber qué més coses. Pero no per coneguts deixen de ser sabors més amarcs. El concurs de falles, pese a ser el més important de tots els que se celebren en la festa fallera (més que això, l’únic vital) és el més maltractat en el seu concepte i el seu desenroll, i ho és perque ningú (ningú és ningú, ni tiris ni troyans) vol agarrar el bou per les banyes. Pero parlem en primer lloc de lo que tenim i despuix ho farem de lo que no tenim.
Incidim de nou en un aspecte que revist, en la meua opinió, una importància capital. El concurs de falles no rep l’atenció que mereix per part del propi participant: el faller. Ací vullc ser molt específic, ya que sempre tirem la culpa al stablishment, a la falta d’honradea del jurat, a l’ignorança o fins i tot al propi artiste, que passava per allí, pero no nos mirem al melic. Deu ser l’única ocasió en tot l’eixercici que el faller no es mira al centre d’equilibri del seu propi cos. L’Assamblea de Presidents, l’orgue de decisió per excelència del món de les Falles, acull en tibiea els debats sobre l’articulació del jurat o sobre la pròpia classificació de falles, punt de partida des d’el que comença a forjar-se el concurs. Indolència, desconeiximent, passotisme. El cas és que votacions a les que assis-
«El concurs de falles, pese a ser el més important de tots, (…) és el més maltractart en el seu concepte i el seu desenrroll…»
L’actual sistema de jurats repartix en bombos els noms dels fallers que opten a ser-ho segons la seua experiència valorada en anys. Aixina mateix, només entren en el bombo aquells que han assistit a les jornades organisades per la Delegació de Falla de la Junta Central Fallera, compostes per diverses charrades referides a aspectes de la falla i la seua valoració. Els jurats, en grups de tres, visiten les demarcacions, veuen les falles, es reunixen i donen el seu veredicte, concedint els premis de secció que corresponguen i tres d’Ingeni i Gràcia (IG). I fins a ací l’explicació de la falla. Partim d’un axioma. El jurat de falles té que valorar lo que té davant. Pero el cóm cal aplegar a estar davant de la falla és el quid de la qüestió. ¿Qué necessita algú per a jujar una falla? ¿Quines ferramentes ha de tindre a la seua disposició? ¿Quàn parlem d’experiència a qué nos referim? ¿Tot lo món pot ser jurat de falles? ¿Quí li posa el cascabell al gat, o millor dit, al jurat?
416
TÒTEM - Març, 2019
tixen un centenar de presidents, sent prop de quatrecentes falles les que componen el cens, resulten significatives. Un quart del total de falles desija decidir o saber qué passarà en les seues falles en el concurs. El restant espera en els seus casals llests per a queixar-se quan els donen un premi 12. Anant a terreny més sucós, el celebèrrim “curs de jurats de falla” (sic) no és més que una série de ponències a les que el candidat a jurat assistix com a oyent, i de les que pot fer cas o no. Evidentment la seua existència és més que necessària, ya que aporta una série de visions sobre la falla que aünen teoria i pràctica, barallant conceptes compositius, d’estructura, arguments, temàtiques i desenrolls. Una aportació molt nutritiva, pero clar, per a el que vullga alimentar-se. No hi ha proves, més allà d’un supòsit pràctic de valoració i puntuació, i no es valora l’experiència empírica del jurat més allà de la cantitat d’anys en els que ha complit esta funció.
Chamans o charradors?
L’Antiga de Campanar celebrant el primer premi en 2017
Ací és on afegim allò que no hi ha: bases. El concurs de falles, més allà de la classificació, les seccions i el jurat, no té unes bases a les que el jurat puga remetre’s. No hi ha una série de conceptes en els que el jurat puga recolzar-se per a emetre el seu veredicte. No hi ha un document que diga, per eixemple, “el ritme compositiu formarà part de la valoració inicial”, “que la falla porte o no ferro t’ha de tindre igual, deixa de marejar”, “els ninots vestits són igual de vàlits que els atres, clar”. Més allà d’algun sarcasme que no he resistit la tentació d’afegir, em referixc a que no hi ha un document oficial de bases. Hi ha una barbacoa de puntuacions, hi ha conceptes que numerar, pero no hi ha criteris exposts en negre sobre blanc que servixquen de camí per a anar.
secció. En el primer cas no entenc que puga passar, ya que sense IG la falla no seria falla, seria una escultura inert, sense vida, sense ànima. I en el segon, encara havent excepcions que confirmen la regla, ajustades econòmicament en material i en recursos artístics, pero sent autèntics models de virtuosisme satíric, estes deurien entrar en els premis de secció en entendre’s que el IG deu puntuar alt en el còmput general. Els extrems per a puntuar també són víctimes de la relativitat fallera, un postulat que s’enuncia de forma terriblement fàcil: en les falles tot és relatiu. Pintura, modelació, acabament, crítica i gràcia van sumant-se a falta del consens final, que igual mou les fiches d’avall a dalt sense
No pot ser que, mentres atres concursos sí que contemplen en les seues bases certes llínees mestres, deixant evidentment la valoració a l’experiència (pero no per anys) del jurat, el de falles adolix directament d’unes bases que es puguen posar en pràctica. Per eixemple, si hi haguera unes bases es podria incloure que el premi de IG és fonamental i important per sí mateixa, per lo que no pot concedir-se com a compensació davant l’absència de premi de secció. I és que moltes voltes es donen situacions paradòxiques en el palmarés, veent com a primers premis de secció no són mereixedors de premi de IG, i que primers premis de IG no apareixen ni tan sols com a últim premi de
despentinar-se ya que, en ser tot relatiu, sense una certificació d’experiència més allà dels anys i sense unes bases que delimiten el camp per el que es va, fan que tot siga, una volta més, relatiu. I el que roça la glòria es pot anar al fos sobre el paper poc abans de tirar la firma definitiva a l’acta. Finalisant el batut, aplega una cirereta a modo de guinda en rabet inclos. La pròpia naturalea del ser humà i les seues passions és ingredient fonamental dins del potent còctel, enrabiat i ple d’energia, que et prens cada volta que es parla dels jurats de falla. En la seua etiqueta, per cert, deuria aparéixer esta llegenda: “prenga’s en alguna cosa sòlit en l’estòmec. Pot caure-li com una bomba”.
A.C. Falla Plaça de Jesús 417
ALS PEUS DEL TÒTEM - Jurats
Replegà de Premis A.C. Falla Plaça de Jesús 2012
La tensa espera del veredicte del jurat.
No volguera anar-me en la música a una atra part sense mencionar al gran damnificat dels nostres ‘jocs de la fam’ en el jurat: l’artiste faller. Perque la comissió, està clar, és la que competix en l’obra, pero ell es juga el baixcoll laboralment parlant en cada llectura de premis. I ho fa perque el seu cartell de cara a la clientela pendix del fil dels banderins. A major premi, major glòria; a major fracàs, menors possibilitats de contractar. Damocles i la seua espasa fan nit sobre el cap de l’artiste, no estan de pas, i la culpa la tenim tots. Només li faltava a l’artiste faller, espècie en vies d’extinció prou malparda, escarnida per l’indiferència de la classe política, colpejada pels gravàmens fiscals i agotada per problemes de tota classe, tindre que aguantar que el faller no s’aclarixca en els jurats i, de sobte, tres en un taxi facen una ‘destrossa’ que ho deixe als peus dels cavalls. Açò se solucionava si el faller, d’una volta, confiara en el treball plantat per a sagellar contractes i no en l’oripell del premi. En la meua opinió, el faller pot i deu ser jurat de falles, pero sabent qué està mirant, cóm ha de mirar-ho i, molt important, cóm deu valorar-ho. També en el jurat pot haver professionals de disciplines artístiques, clar. Pero en el seu cas deurien ser perfectes coneixedors del món de l’art faller en particular, i del món de les Falles més en particular si cap. La pròpia idiosincràsia de la falla, de ser falla i sentir-se falla, fa que no es puga jujar des d’una mirada estranya al món de la festa. I és que qualsevol que siga alié a la sàtira fallera, la gràcia i la crítica deuria abstindres. En un moment social on el ‘ofés’ per qualsevol succeït pren rellevància, cal reivindicar la falla més que mai. I un jurat que puga posar per damunt de l’objectivitat que se li requerix lo ‘ofés’ que en
el seu fur intern pot sentir-se per una crítica, no deuria eixir de jurat de falles. Que ho faça de belens, pero no de falles. Una atra cosa és el veredicte de l’espectador. Quan hi ha sentiments de per mig l’objectivitat es nuvola i es deixa pas a la subjectivitat de cada u en la valoració, o millor encara, la visceralitat. Lo que veem i nos agrada o no nos agrada cobra llavors valor de llei. Les falles són viscerals, pura energia convertida en art instalat en l’espai públic, i deu estar preparat tant per als besos com per al desdeny. El jurat serà sempre un motiu de debat que nos portarà on hem estat sempre. Al mateix punt. En els mateixos problemes. Pero si podem millorar el sistema, si podem aplegar a acorts, si podem regenerar, si podem fer que la festa alvance, no vacilem i fem-ho. Tinc la solució perfecta per al jurat de falles. És una fòrmula infalible i aplicable a moltes coses en esta festa nostra. Per a tot això… per a això cal anar a l’Assamblea de Presidents i parlar, debatre i aplegar a acorts. La casa pels fonaments, no per la teulada.
«…el faller pot i deu ser jurat de falles, pero sabent què està mirant, cóm ha de mirar-ho i, molt important, cóm deu valorar-ho.»
418
TÒTEM - Març, 2019
És el sistema el que falla? per José Gisbert
Tota conversa fallera que es précie, deu anar acompanyada per les paraules “jurats” i “tongo” de la mà. Vaig a fer una reflexió dividida en dos parts, per una banda parlaré del sistema (actual i passat) i per l’altra dels jurats. Com tots els sistemes, el que ens ocupa aci és el de triar jurats per a les falles, poden ser millorats, només farien falta 3 coses: “voluntat”, “coordinació” i per davant de tot “confiança”. Si perdem la confiança en el sistema, és que perdem la confiança en la societat, en els responsables i per damunt de tot en els resultats.
No parlaré de premis, ja que per a mi només és un ordre estimat per algunes persones. Desafortunadament té molt a vore en les contractacions posteriors de la part mes febla de la cadena, l’artista faller. Eixe que depenint del premi obtingut, pot tindre feina l’any següent o no. Eixa persona que viu d’açò, no com nosaltres per als que només és una afició. Cal pensar en ells, i molt, quan eixim de jurats.
Assistens al curs de jurat de falla.
«…estem participant en un concurs sense bases. No és broma, no tenim bases per al concurs més important de la ciutat.»
A.C. Falla Plaça de Jesús 421
ALS PEUS DEL TÒTEM - Jurats
«Diuen en el curs que hem de deixar les amistats, animadversions, i gustos personals a casa avanç d’eixir de jurats.»
El que falla principalment és que estem participant en un concurs sense bases. No és broma, no tenim unes bases per al concurs més important de la ciutat. Tenim un gegant amb peus de fang. L’Ajuntament organitza el concurs de falla, però ni té bases, ni les proposa, ni les consensua. Per tant, qué és el que prioritza per a guanyar? Si dos falles son perfectes en ejecució, quina deuria ser la guanyadora? Sacrificar qualitat d’acabats per volum? A major volum millor premi? Més pintura? Modelat? Enginy i gràcia? Guió? Innovació? Originalitat? Sostenibilitat? No tenim un criteri unificat, per tant quan els dies 15 i 16 de març els jurats eixen al carrer, qué és el que deurien de valorar? Com marca la lògica, anirà a criteri de cada un dels jurats que tinguen que jutjar-les, i evidentment si canviara el jurat, els premis també ho farien. De ahí que siga imprescindible unificar criteris de valoració, prioritat i sobretot trobar la compensació entre falles molt grans que sacrifiquen els acabats pel tamany i les que ho fan a l’inversa. Respecte al sistema: l’Assemblea de Presidents tria una proposta per a traure els jurats cada any, si no tenim cap nova, es seguirà amb la del l’any anterior. A hores d’ara el que està vigent és un sorteig entre els inscrits en una base de dades de la Junta Central Fallera. Els inscrits previament han realitzat un curs creat Ad Hoc per a l’ocassió i que els divideix en 3 grups segons els anys d’experiència com a jurats. Realment, és seriós deixar la responsabilitat en mans de la sort? Seria seriós que un sorteig dictaminara els jurats que donen els premis Nobel? I amb el Premi
422
TOTEM - Març, 2019
Planeta? I el Pulitzer? Fins l’arribada dels famós “bombo”, era el Secretari General de JCF qui tenia la responsabilitat de triar als jurats, comptant amb les incompatibilitats i decidir qui anava a cada secció, exceptuant les dos (de vegades tres) seccions que decideixen la manera de triar-lo (el reglament faller així ho permet). Com he explicat, el sistema és el que és, no té per que fallar, diu ben clar qué és el que hem de fer i així es fa, aleshores la pregunta que em faig és: tenim el sistema més adequat?... Respecte als jurats, i ahí està el principal problema de tota la maquinària, els que tenen l’última paraula d’ordenar les falles segons el propi criteri, no deixen de ser persones. Diuen en el curs (per a ser jurat) que el primer que hem de fer és “deixar totes les amistats, animadversions, contrarietats i gustos personals en casa abanç d’eixir de jurat”. Honestitat, bona fe i “professionalitat” es donen per sentades, però tots coneguem casos i casos on no sempre ha sigut d’eixa manera. Es podria fer alguna cosa? És clar que si. Torne al mateix d’abanç: unificar criteris i formes de puntuar. Abanç d’eixir al carrer, les persones triades deurien saber qué i com han de donar el resultat final. I llance una pregunta: Penseu que tots els que tracten de manipular, o afavorir, ho farien si posaren una nota final a cada falla signada per ells i fora pública? I un altra: Penseu que farien alguna cosa amb premeditació i alevosia si tingueren l’obligació de defendre els seus resultats davant qui els demanara? I, efectivament,
És el sistema el que falla?
Premis de l’Ajuntament de València Falles 2016
algú ho demanara després? Tots pensem que tenim la xiqueta més bonica i els nostres fills i filles són els millors. Però i si algú en uns criteris en les mans ens defensara el perqué no hem guanyat i argumentara el resultat? Potser no estariem d’acord, però a mi personalment em valdría però sobretot a l’artista que sabria en qué ha fallat a ulls del jurat i en qué té que millorar per a anys posteriors… o no, això ja depén d’ells. És només un exemple argumentat del que podria fer-se. Una idea pròpia i sé que idees en tenim tots. I les clasificacions de falla? Será que no són polèmiques també… Algú ha tornat a plantejar que, com a la majoria de les grans competicions esportives, tinguerem ascensos i descensos depenint del resultat? Les tres primeres falles pujarien de secció i les tres últimes baixarien. Amb excepcions (les grans federacions tenen
uns contractes signats amb patrocinadors que fan inviable aquesta fórmula a les seccions punteres) per supost. Argumentes i demostres que vas a incrementar el presupost degut a un aniversari i vols pujar de secció? O tal vegada a la inversa? Es podria tractar i trobar, de segur, el consens necessari. En dos o tres anys, totes les falles estariem a la secció en la que realment deuriem d’estar. Per tancar, les conclusións podrien ser que es van intentar unes accions per tal de fer més transparent el concurs de falla, però que malauradament no han tingut el resultat esperat. Propostes hi han, millores contínues, revisions, però, i torne al principi, només es necessita: Voluntat, Coordinació i Confiança.
A.C. Falla Plaça de Jesús 423
El concurs... Més important? per Josep Vicent Marco Albert
«No hi ha res que més li agrade a un faller que el participar en un concurs; i més encara conseguir l’anhelat “palet” per a lluir-lo davant de propis i estranys.»
ALS PEUS DEL TÒTEM - Premis
Les Falles, les comissions falleres, organisen i desenrollen durant l’eixercici anual una infinitat d’actes i activitats; unes per al goig i participació interna dels propis fallers i falleres en el casal, i atres que ya de manera externa afegixen la molt valorada condició de participar en un concurs, be siga de l’Agrupació, de la Junta Municipal, de l’Ajuntament, de la Generalitat, de Lo Rat Penat, de Junta Central Fallera, etc… No hi ha res que més li agrade a un faller que el participar en un concurs; i més encara conseguir l’anhelat “palet” per a lluir-lo davant de propis i estranys. I és que, basant-nos només en Junta Central Fallera, son innumerables les convocatòries i la diversitat de concursos als que una comissió té la possibilitat de concórrer: des de la mateixa elecció de les Corts d’Honor i Falleres Majors de Valéncia (que al fí i al cap no deixa de
en l’idea d’orientar les falles, si volien ser acceptades com a una festa de la modernitat valenciana, cap a la correcció, delicadea i purea; reconvertint els “mamarrachos” i “monigotes” des d’una perspectiva estètica. En l’acta de l’adjudicació al premi a la millor falla datada el 18 de Març de 1895 s’afirmava que “una falla deu reunir caràcter satíric, ingeni i gust”…. pero ya llavors paradòxicament passà lo que sol passar en l’actualitat: el primer premi anà a parar cap a una falla que destacava per “l’eixecució dels detalls”, i no pels valors intrínsecs que deuria contindre: sàtira i mordacitat. A efectes pràctics l’entrega de premis, o siga del naiximent en els seus orígens del Concurs de Falles, demostrà en fets l’orientació formalista cap a l’art i el “bon gust”, tenint dos importantíssimes conseqüències directes: la primera va ser l’implantació de la competitivitat en el món
«Del conjunt de cinquanta tallers de la Ciutat Fallera tan sols hui dotze fan falles. (…) Les demés naus tenen altres usos com gimnàs, esglèsia…»
ser un concurs), passant pels típics preestiuencs de parchís i dominó, de tot tipo de deports (alguns de dubtós esforç físic), de teatre, de play-backs, culturals, belens, maquetes, cavalcata, iluminació, presentacions, solidaritat, exposició del ninot, etc… per arribar ad aquell que més numerosa participació té: el concurs de falles, en les modalitats tant de falles adultes com infantils…. pero que no per açò a vegades és considerat com el més important de tots. El Concurs de Falles, si entenem com a concurs l’adjudicació de premis, és el més antic de tots i històricament prové d’una estratègia latent en la societat valenciana de finals del segle XIX per a la modernisació estètica de la falla. D’esta manera la revista “La Traca” en 1887 efectuà un intent d’introduir els premis que no tingué continuitat. En 1893 l’idea fon represa per “El Mercantil Valenciano” i reforçada des de 1895 per Lo Rat Penat
426
TÒTEM - Març, 2019
faller; i la segón que els fallers començaren a contractar personal especialisat per a construir els seus cadafals. Després vindria, en 1933, la divisió per categories atenent al criteri del cost econòmic. Les Falles estaven en ple procés d’expansió, consolidades com a festa major de la ciutat. Després de la Guerra Civil i de l’obligatòria reconstrucció general de la festa i paulatina recuperació econòmica de la societat valenciana apareix en 1942 la secció Especial. ¿I hui qué?... després de tants anys seguim igual; res hem segut capaços de canviar. Continuem classificant les casi huitcentes falles, entre majors i infantils, pel valor econòmic declarat… concepte éste un tant “ambigu” i que aprofiten aquells que trauen rèdit (artistes i comissions) acostumats a jugar en ventaja per a desvirtuar una competició que deuria ser en igualtat de condicions.
El concurs... Més important?
Exposició de premis tapant la falla.
Possiblement el “concurs faller més important” és l’únic que no disposa d’unes bases, i que l’ent organisador convoca anualment tan sols en l’obligatorietat de presentar un ninot a l’exposició, que la falla estiga plantada a primera hora del matí del dia 15 de Març en infantils i 16 en el cas de les falles adultes, i d’unes mides màximes per a les falles infantils…. i en açò un fum de voluntaris es llancen al carrer com a jurats, cadascú d’ells en la responsabilitat que té a be, per a valorar les falles complint en l’única obligació d’haver assistit a un curs d’un parell de matins de duració, “repartint” un número de premis per secció que corresponen a un percentage que va de més alt a més baix des de la secció especial a l’última. Este sistema de premis, que evidentment conta en el beneplàcit de Junta Central Fallera com a organisador i de les comissions, representades pels seus Presidents en l’Assamblea, està beneficiant en més premis ad aquelles seccions que més diners dediquen a la falla i restant-los en seccions en les que, no sense el mateix o més esforç, conseguixen plantar falla en manco poder econòmic. Atra cosa seria el poder constatar seriosament la part del presupost anual que té com a destí les dos falles plantades… a lo millor es duriem alguna inesperada sorpresa i podriem fer callar ad aquells que més solen parlar. ¿Alguna de les comissions tindria com a objectiu conseguir el premi 14º de secció… o el 18º? ¿O és que l’objectiu es transforma cap a la consecució d’un “palet” per a que la Fallera Major de l’any en curs i la comissió puga acodir a un atre acte com és el de l’entrega de premis en la Plaça de l’Ajuntament? Si pensàrem en un concurs a l’ús podriem afirmar que el prestigi el dona el jurat que valora, les obres presentades
i els premis otorgats. No vaig a entrar en el tema de la preparació dels jurats (donaria per a omplir unes quantes fulles més)… pero este concurs, que per les seues peculiaritats és prou inusual, classifica numèricament les obres presentades premiant-les (enquadrades en anterioritat pel seu valor econòmic declarat) sense tindre en conte si reunixen les virtuts que en principi deuria atresorar una falla: artístiques (pintura, modelat, composició..), originalitat i satíriques (ingeni i gràcia). ¿Quin sentit té puix un premi sense uns mínims de calitat en estos apartats? Possiblement estariem en lo cert si diguerem que a més cantitat de premis manco prestigi per al concurs en general…. pero esta afirmació no és vàlida per a dur a la pràctica en un món on al faller o fallera només li ocupa i preocupa lo que succeix hui i li beneficia individualment, i no allò que seria millor per al colectiu i per al futur de la festa; i un eixemple clar el tenim enguany en la rectificació de la proposta inicial de la classificació de falles 2019, el seu esperit i finalitat; canviant-la per una atra alternativa promoguda per interessos individuals i aprovada en una Assamblea de Presidents en la que l’escassa assistència dona fe i corrobora l’importància que els fallers li donem al concurs de Falles. Nostra festa ha creixcut exponencialment i ha assimilat per a sí actes i activitats que han diversificat el treball i implicació dels fallers, falleres i comissions al llarc i ample de l’eixercici. Hui, tant per a chiquets com per a majors, hi ha un calendari que possibilita que l’activitat es multiplique en el casal i que cada individu dedique el seu esforç cap a una de les múltiples facetes que marquen una singular manera d’entendre la festa…. pero és indispensable no oblidar-se de l’eix pel que gira tot i donar-li l’importància preponderant que mereix la FALLA.
Els premis de les falles. Una reflexió necessària Gil-Manuel Hernàndez i Martí (Associació d’Estudis Fallers)
Ja fa uns anys, concretament el 31 de maig de 2016, els companys Josep Lluís Marín, Lluís Mesa, Javier Mozas i servidor publicàrem al Bloc Faller un article proposant un nou sistema de premis per al concurs oficial de falles. Es deia “Per un nou sistema de premis de falla”. En ell plantejàvem la necessitat d’una revisió i reorientació radical de l’actual sistema de premis, en la mesura que estava fet per a la satisfacció dels fallers, però no dels artistes. En eixe sentir argumentàvem que és ben cert que un primer, un segon o un tercer premi en una secció són importants, especialment com més alta és la secció, però que els premis d’enginy i gràcia resten com a simples guardons de consolació, i com més baixen de secció els premis, a partir del quart quasi no tenen rellevància artística.
En eixe article també recordàvem que en un concurs oficial de l’Ajuntament que pretenia premiar el caràcter artístic de les falles, un caràcter conferit per l’obra majoritària dels artistes i professionals (fusters, pintors, escultors, retolistes, guionistes, dissenyadors), no tenia massa sentit que la major part dels premis passaren desapercebuts i no reconegueren realment les qualitats i els autors que participen en una falla. A partir d’estes constatacions, la nostra proposta pretenia conciliar els drets dels fallers de gaudir de la festa del premis i el dret dels artistes i professionals de vore reconeguda la seua faena, alhora que es podria aconseguir que el públic en general sapiguera valorar millor les diverses facetes que intervenen en la construcció d’una falla.
ALS PEUS DEL TÒTEM - Premis
La proposta concreta consistia en un nou sistema de premis oficials que combinara la lògica vertical i jeràrquica vigent (de les seccions ordenades per pressupostos) amb una lògica horitzontal i temàtica inspirada en el model dels festivals de cinema, reconeguda internacionalment. Doncs és ben sabut que el sistema de premis cinematogràfics, plasmat en els més significats festivals d’arreu del món, premia les pel·lícules en funció de determinades àrees artístiques que reconeixen habilitats creatives: premi al millor director, a la millor pel·lícula, a la millor actriu, al millor actor secundari, a la millor fotografia, al millor guió, al millor so, entre d’altres. Per això la nostra proposta intentava adaptar este sistema al món de les falles, acoblant-lo a les especificitats de la construcció i execució de cadafals. Seguint amb la proposta de caràcter horitzontal i temàtic hi hauria nou premis: a la millor pintura, al millor modelatge, a la millor composició, a la millor fusteria, al millor guió, a la millor sàtira (o enginy i gràcia), als millors versos explicatius, a la falla més innovadora o experimental i, per últim, a la millor falla en conjunt, sense que este premi fóra la suma mecànica dels apartats anteriors. D’altra banda, la concessió dels premis hauria de ser discrecional, de manera que alguns d’estos premis poguera quedar desert, sense que això haguera d’entendre’s com un demèrit de la festa, sinó, ben al contrari, com una manera de prestigiar-la. En tot cas introduïem una modificació respecte al sistema cinematogràfic. Esta modificació consistia en donar tres premis per categoria, llevat de la millor falla en conjunt, que sols tindria un premi. Inclús podrien concedir-se dos o tres accèssits més per categoria. Es podria donar el cas que, imaginem-ho, una falla “arrasara” i guanyara bona part dels nou primers premis atorgats, però qualsevol altra comissió, fóra «Dissortadament els intents institucionals de reforma (del sistema de premis) caigueren ràpidament en l’òblit, probablement per la manca d’interés i implicació dels propis fallers…»
432
TÒTEM - Març, 2019
de la secció que fóra, podria endur-se un segon premi d’escultura i guió, un tercer premi de fusteria i composició, i un accèssit en versos o enginy i gràcia. L’assistència festiva al centre a replegar el premi estaria igualment assegurada. Amb este sistema, evidentment, el jurat hauria de demostrar àmpliament la seua qualificació, ponderant els mèrits de les falles en les diverses categories de premi, alhora que cada artista o professional de taller voria també els seus treballs més reconeguts. A més, entre els fallers i sobretot el públic en general es crearia una major cultura de falla, i fins i tot les comissions voldrien incentivar un aspecte concret de la falla o un altre, amb l’objectiu de guanyar un premi en eixa categoria. Evidentment, el premi de falla en conjunt seria el de major ressò, però també els altres serien prestigiosos. Doncs, al capdavall, l’objectiu últim de la proposta era prestigiar la qualitat dels cadafals i el treball dels professionals que els fan possibles. Pocs mesos després, el 27 de setembre de 2016, publicàrem al Bloc Faller altre article amb el títol “El debat dels premis de falla”. En ell comentàvem que, per primera vegada la Junta Central Fallera es feia ressò en certa forma de la nostra proposta, presentant una proposta concreta de canvi. Esta se centrava en la possible instauració d’un premi extraordinari de la secció especial, però per eixa raó afectava sols a un molt reduït nombre de falles. Sobretot tenint en compte que en les falles contemporànies intervenen un gran nombre de professionals en les diverses fases creatives i artístiques, la transcendència dels quals entre el públic és cada volta major i també mereixeria un reconeixement en forma de premi. Respecte a la nostra proposta original, la que feia el aleshores regidor de Festes i Cultura Popular, Félix Crespo, recollia alguns apartats: innovació, risc i atreviment (en lloc de composició), i enginy i gràcia (reduït este últim a només un premi). Evidentment, es tractava d’un avanç respecte al sistema actual i obria la porta a una reforma progressiva del sistema de premis. No obstant això, es tractava d’una proposta perfectible i oberta al debat. També la Federació de Falles amb Espcial Enginy i Gràcia, amb
Els premis de les falles. Una refexió necessària
2011 - Comissió Lepanto.
el seu president Ramon Lluch al capdavant, va intentar fer una adaptació de la proposta. En qualsevol cas, nosaltres havíem deixat molt clar que la possibilitat d’un nou sistema de premis de falla anava lligat a un nou mecanisme de selecció dels jurats que garantirà la seua qualitat, com també una representació plural que reflectira les diverses tendències i corrents de l’art faller. Sols així s’aconseguiria el doble objectiu que ha de complir qualsevol sistema de premis per a les falles del segle XXI: donar resposta a la legítima aspiració de les comissions a vore satisfets els seus anhels de premi, però també reconéixer el treball especialitzat dels professionals de la construcció de falles i el creixent interés de les comissions per les diferents vessants creatives i artístiques que comporta una falla. Dissortadament els intents institucionals de reforma caigueren ràpidament en l’oblit, probablement per la manca d’interés i implicació dels propis fallers, sense que des del món dels artistes tampoc es fera una especial pressió per capgirar el model dominant. Així, ara, dotze anys després, estem amb un sistema molt viciat i desacreditat, amb jurats composats per fallers i formats en uns cursets que tampoc aporten res especial i sols reproduixen els vells models i inèrcies. Com a resultat el model vigent ja no dóna més de sí i subsisteix com un ritual al servici quasi exclusivament del desig ritual de guardons dels fallers, sense més aspiracions. Sols el renovat Concurs de Falles Experimentals, organitzat per la Regidoria de Cultura Festiva des de 2016, incorpora exclusivament jurats professionals i paritaris que valoren molt especialment les habilitats dels artistes. Però
no deixa de ser un concurs marginal en relació al concurs oficial de falles. Per tal motiu crec que la proposta que vam fer en 2006 continua sent ben vigent. Què es necessitaria per a implementar-la? Bàsicament un gran acord entre artistes, comissions i institucions. I sobretot un canvi profund de mentalitat, que entenga que l’artista faller ha de ser reconegut. De fet el darrer moviment de “vull falla” semblava apuntar en eixa direcció. Però el problema és que el concurs oficial depén de Junta Central Fallera i han de ser els presidents els que es posicionen, i no sembla que estiguen massa convençuts de les virtuts del nou model. Al remat ja els va vé amb un tipus de concurs que genera una inflació de seccions i premis però que per eixe mateix motiu li resta valor al premi artístic en sí, especialment quan els artistes fallers, una professió en un estat molt delicat, tant necessiten sentir-se reconeguts i valorats professional i artísticament. Crec que la nostra proposta seria encara factible, tot i que fent-li adaptacions, modificacions i esmenes, però sincerament em mostre excèptic sobre que puga prosperar o ni tant sols plantejar-se oficialment. Semblen altres les prioritats de la gran majoria de comissions. En qualsevol cas ningú dirà que alguns no ho hem intentat.
A.C. Falla Plaça de Jesús 433
Nous tòtems per Sara Ros
2010, Maria Pilar Giménez
Començe aquest escrit donant-vos una calorosa salutació a tots els fallers de la Falla Plaça Jesús, i en especial a la meua volguda Dafne, per haver me donat l´oportunitat de col·laborar al vostre llibre i deixar-me un raconet on poder contar-vos la meua visió de les falles des de la perspectiva d´una Reina Fallera. Pot ser a molts us semble estrany que haja dit “Reina Fallera” i no “Fallera Major”, i es que a la meua ciutat, Borriana, les màximes representants de la nostra festa tenen el càrrec de Reina Fallera, des de que al 1944 decidiren recuperar la denominació que es va instaurar també a València al 1931, però que a la capital va canviar fins la denominació actual, i a Borriana es va decidir recuperar. Be, em presente, soc Sara Ros Feliu, natural de Borriana. I al 2010, quan tenia 23 anys, vaig tindre l´honor de ser elegida per a ser la representant de les falles de la meua ciutat. No puc dir que fora fallera de cuna, ja que, encara que durant la meua infància vaig eixir cada any a l´ofrena, no recorde que res hem fera més por que el soroll d´una traca, per lo que mai vaig poder ser fallera de banda mentres vaig ser menuda. Però poc a poc va nàixer en mi un gran sentiment faller, un gran interés per la nostra festa, les nostres tradicions, indumentària... i com sempre dic, quan les Falles van entrar a casa, ja va ser impossible que isqueren. Després de ser fallera de la cort de la meua comissió, al 2009 vaig poder complir el somni de ser Fallera Major de la meua comissió, la falla Societat Centre Espanya. Mai podré oblidar tot el que aquell any vaig viure. A Borriana en aquell moment érem 17 les comissions, a dia de hui en som 19. I si hi ha una paraula que defineix aquell any, es la germanor. Tot el que va envoltar aquell meravellós 2009 era relacionat amb les bones relacions que vaig poder fer amb les falleres majors d´altres comissions, i que a dia de hui encara son amigues meues, les reunions que totes les falleres de les comissions organitzàvem per ajuntar-nos, i sobre tot, amb les meues companyes de la cort d´honor. 8 xiques que a dia de hui son amigues, i que cada volta que ens ajuntem recordem mil i una anècdotes d´aquell any...
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Nous tòtems, les falleres majors
I amb tant bon de gust van acabar les falles del 2009, que no vaig poder més que pensar que jo no volia que tot acabara. El que jo sentía cada volta que desfilava, que sentia El Fallero, cada volta la Reina Fallera desfilava pel meu costat, o quan sonava una mascletà, no podia deixar que acabara. De seguida ho vaig proposar a casa...”Vull presentar-me per a ser Reina Fallera!” Encara recorde la cara de mon pare... es va negar per complet. L´elecció de la Reina Fallera a Borriana es diferent a la de València, ja que no son candidates de totes les comissions, sinó que es presenten les xiquetes i dones que volen optar al càrrec, sense que hagen de ser totes les comissions les que tinguen candidata. I mon pare veia un gran inconvenient... i es que no volia que la seua filla es vera exposada a l´opinió de tota la ciutat i a que hem sentira jusgada, o que al no ser l´elegida patira... Però jo, que sempre he considerat que tinc les idees molt clares, no tenia dubte, volia intentar-ho. Si no ho aconseguia, tot quedaria com un bonic record i una gran experiència. Però si ho aconseguia, podia viure la millor de les experiències al mon faller i formar part de l ´historia de les Falles de Burriana. I eixa possibilitat va convèncer a mon pare. Van començar llavors les entrevistes. De particular, de valenciana, les sessions de fotografia... jo estava tranquil·la, gaudint de les setmanes i somiant amb els peus a terra. Totes érem molt bones candidates, no ho tenia fàcil. Però el 28 de juny del 2009 va sonar el telèfon, amb la veu del nostre alcalde al altre costat, era l´elegida! No vaig poder evitar plorar i riure a parts iguals... Sense encara saber ho, començava un any que anava a fer que visquera una carrera de fons, que aprenguera sobre falles, sobre Borriana, sobre les festes de les ciutats del nostre voltant, però sobre tot anava a fer que puguera desenvolupame com a persona. Al setembre d´aquell any, vaig tindre l´oportunitat d´acudir a l´elecció de la Cort d´honor de la Fallera Major de València. Va ser emocionant molt estar a la fonteta! Jo encara no havia començat el meu regnat, però ja sabia que entre eixes 13 xiques estava la dona que seria la Fallera Major de València amb qui
436
TÒTEM - Març, 2019
compartiria molts moments del meu 2010. Allò que tants anys havia viscut des de el sofà de casa, eixe dia podria viureu allí, amb tota l´emoció que allò comportava. I als dies vaig saber que seria Pilar Giménez, Piti, qui anava a ser “la meua Fallera Major de València”. El dia de la meua exaltació vaig tindre la sort de conèixer-la. Tant a ella com a Míriam, Bellesa del Foc 2009 i a M.Paz Lázaro, Reina de les Festes de la Magdalena de Castelló. Les tres van poder acudir a l´exaltació, fet que no sempre es pot donar degut a l´agenda de la Fallera Major de València. Aquell dia Piti estrenava un vestit brocat verd que s´hem va gravar a la memòria, i més avant veuran perquè remarque aquest fet. Els mesos següents no vaig tindre temps de compartir amb companyes d´altres localitats cap acte, ja que a Borriana a partir de Novembre comença l´activitat frenètica d´exaltacions de falles cada cap de setmana, processons, inauguracions, actes institucionals, la festa del nostre patró...i per suposat les Falles. Però es a partir de Març quan la Reina Fallera comença a viure el que ací diem “la segon part del regnat”, i es que es la part més desconeguda per la gent de la nostra ciutat, però son uns mesos tant o més intensos que els anteriors. En eixos mesos l´activitat festera a Burriana disminueix, però comencen les visites a la resta de localitats. I es a partir d´eixe moment quan la meua relació amb Piti, i per suposat amb la rest de representants, comença a ser més íntima i a forjarse una bonica amistat. Pot ser des de fora semble estrany, però amb el poc de temps que podem passar juntes, es crea una relació especial. I es que només entre nosaltres sabem el que vivim. Sabem el que pesa la banda que duem creuada al pit i la responsabilitat que des que comencem sentim que tenim. I també, sabem el que es la soledat de la Reina Fallera, o de la Fallera Major, ja que durant els mesos anteriors sempre havia estat acompanyada de la meua Cort d´honor o rodejada de les Falleres Majors de les comissions, però en eixos mesos
Nous tòtems
tot canvia, i comences a ser tu sola en cada acte i cada eixida de la ciutat. I es llavors quan, com deia avanç, adquireixes unes habilitats que fins ara no tenies o mai havies tret d´eixa manera. Has de rodejar-te de autoritats, representants d´altres localitats, alcaldes i alcaldesses, multitud de premsa que ja deixen de ser aquells periodistes de la teua ciutat que ja et coneixen i amb qui es més fàcil fer entrevistes, en definitiva, tot un món nou s´obri als teus peus, on has de demostrar per què vas ser la elegida, i estar a l´altura de les circumstàncies. I al teu costat tot eixe temps, estan les xiques que han tingut la mateixa sort que tu, d´haver sigut les elegides per a representar la seua ciutat. Cada una amb una edat, unes experiències, un caràcter, però totes disposades a fer-ho el millor que sabem, i amb moltíssimes ganes de conèixer a les nostres homònimes. I mentre van passant els actes no te’n adones, però al veuret cada cap de setmana, fa que es cree una xicoteta amistat molt especial. Amb Piti, i també amb Ariadna, va ser i es una amistat no sols nostra, sinó també de les nostres famílies. Si li pregunten a la mare de Ariadna Galan sobre Rocío (la meua Reina Fallera Infantil) i sobre mi, els dirà que nosaltres som “les seues Reines de Borriana”, i es que quan hi han ganes i disposició de que un any tant especial, siga inoblidable, es poden crear amistats que perduren en el temps. Amb Piti, Ariadna i les seues famílies, vam gaudir d´un bonic sopar a la Batalla de Flors de Burriana, gràcies Exaltació Sara Ros a Piti vam poder desfilar a l´ofrena de
la Mare de Deu dels Desemparats a València l´any següent del nostre regnat, quan han vingut Ariadna i família a Borriana no han dubtant en cridar-nos per a veure’ns... son xicotets gestos que et fan veure que les falles no son soles uns actes, un any, sinó que poden ser uns records per a tota la vida i unes amistats que, encara que en la distancia, perduren per sempre. I per a acabar, vull contar una anècdota que per a mi defineix molt be a Piti. Al setembre de 2010, al acabar les festes de la Misericòrdia de Borriana, es celebrava la Batalla de Flors, on en vegada de flors es tira confeti. Piti estava convidada al acte, en el que havia de vindre vestida de Valenciana, i com us he dit abans, el dia de la meua exaltació va estrenar un vestit verd, i el meu vestit oficial era de color verd. I Piti, amb tota la naturalitat del món, va tindre a bé escriurem un missatge per a preguntar me si jo havia de dur el meu vestit verd (en Borriana sols tenim 2 vestits oficials), ja que si era així ella podia ficar-se altre i no xafar meu vestit duent el mateix color. Ella era la Fallera Major de València, i podia dur el que volguera, però va tindre el bonic detall de no voler fer de menys a la representant de la ciutat on anava, sabent que ella podia elegir altre vestit. Per a mi, eixa es Piti, i eixos detalls son els que fan que hi haja harmonia i bonics records entre les representants de les ciutats. El fet d´adonar-se que ningú es més que altre, sinó que totes estem per a representar el millor que sabem a la ciutat que duem al cor, i tindre els millors records per a guardar-los per a sempre, es el que fa que de veritat es recorde l´any amb estima. Eixa es l’essència de la festa, la germanor, els fallers que volen fer més gran la festa, cada ú des de el seu raconet i seu xicotet granet d´arena. Gràcies fallers de la Falla Plaça Jesús. Us desitge de tot cor un exercici faller inoblidable. Quedeu convidats a Borriana sempre que vullgau. Un record especial per a finalitzar, per a Piti i Ariadna i les seues famílies. Sempre al nostre cor.
A.C. Falla Plaça de Jesús 437
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Nous tòtems, les falleres majors
La fallera major és prescindible per Nohemí Rodríguez
Cremà de la Falla Castielfabib – Marqués de Sant Joan 2015. Arxiu personal.
438
Segur que després de llegir aquestes paraules més d’un ha començat a criticar-me i a pensar que sóc la pitjor persona de tota València però doneu-me l’oportunitat de justificar-me. La figura de la Fallera Major de València (adulta) va nàixer, el 1929 quan, la valenciana Pepita Samper (Miss Espanya) va ser la imatge de les Falles. No la nomenaríem Fallera Major fins, anys després, el 1933, quan Leonor Aznar va ser elegida per a representar les Falles de València i al govern Republicà no li agradava la paraula “Reina de les Falles”. Al llarg de la història, any rere any, hem elegit a la “valenciana” més guapa, amb més bellesa, la dona que millor represente a la nostra ciutat i la que millor pot pagar el càrrec perquè, com tots sabem, comporta una sèrie de despeses importants. Per tant... si la figura de la fallera major va aparéixer quan les falles ja existien... què féiem abans? Com podíem viure sense una dona que ens representés? Com podíem plantar falles si no hi havia fallera major? La resposta és fàcil... gaudint de la festa al voltant de la FALLA i no al voltant de la vida de les FALLERES MAJORS de València o de cadascuna de les comissions. Les comissions existeixen perquè hi ha voluntat de plantar una falla, de celebrar la festa que representa València i per a poder ser una comissió sols necessitem un/a President/a, una Junta Directiva i una falla. Per tant en aquest trinomi no existeix, ni apareix en cap estatut, que per obligació necessitem una Fallera Major. El que ha passat és que, a poc a poc i amb l’ajuda de la Junta Central Fallera, els mitjans de comunicació i el desig de
TÒTEM - Març, 2019
xafardeig de la gent, la fallera major, ha envaït tot al nostre voltant. S’ha convertit en una figura imprescindible per al dia a dia. No dic que estrictament s’haja d’eliminar de les nostres vides falleres sols que en un moment en què la dona lluita pel seu EMPODERAMENT, lluita contra una SOCIETAT MASCLISTA, lluita per la IGUALTAT, lluita perquè la seua VEU siga ESCOLTADA ens trobem amb una figura totalment RETRÒGRADA. “La fallera major és la que millor representa als fallers perquè és la bellesa, el plaer a la vista, és el més important de l’any perquè tot gira al seu voltant”. Aleshores, jo em pregunte... Realment, això és el que volem les dones? O això són paraules dites per un home envoltades de masclisme? Perquè les dones al món faller, com a màxima, desitgen ser Falleres Majors i no Presidentes? Quan una comissió no té Fallera Major, siga pel motiu que siga, les frases típiques són...”Què aneu a fer?” “Quina llàstima! I a la presentació què?” “Qui representarà a la falla?” La resposta és prou fàcil: EL/ LA PRESIDENTA o qualsevol membre de la comissió. Això va passar fa uns anys a la meua comissió on no es va presentar cap dona ni xiqueta per a Falleres Majors i el que férem va ser continuar amb els actes: nomenarem al president infantil (també es mereix el seu moment d’importància i ens oblidem d’ell en moltes ocasions), presentàrem a tota la comissió (tant gran com infantil, dones i homes) i als actes anaven ambdós presidents junts. Quin problema hi havia? Cap. Sols que als nostres caps, els canvis costen i necessitem un temps per a adaptar-nos. Però, malgrat tot, la vida continua i el més important, recordem que, el que volem és plantar Falla i hem de fer que ella torne a ser el centre de tot el nostre any.
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Nous tòtems, les falleres majors
Chris Hemsworth, actor de la sèrie de pel·licules de la Marvel on representa a Thor. Web www.elmanana. com.mxpersonal.
Tornant al tema de la figura de la fallera major. Volem que siga una dona la màxima representant de la nostra comissió? Quan parle amb la gent del meu voltant em diuen que la dóna físicament està més capacitada per a ser imatge de la festa però, i si el que vull, com a dona, és que un home em represente? Segurament, per la nostra mentalitat, cap home voldrà que, per exemple Chris Hemsworth siga Faller Major però, quantes dones estaríem encantades? No penseu que, si volem igualtat, hem d’elegir a una PERSONA que represente a la festa i no hem de fixar-nos en el sexe? Eixa persona hauria de ser una persona, que no sols siga una cara bonica, ha de ser algú que conega la història de la festa, que entenga què és una falla i com els artistes lluiten per millorar el seu ofici, que no tinga por de lluitar pels drets i deures dels fallers, que participe en les activitats que s’organitzen i sobretot que interioritze que durant un any serà, no sols la imatge, si no la veu d’un col·lectiu molt heterogeni ple de diferents opinions polítiques i socials perquè la festa és això festa al voltant de la falla sense importar colors, formes i nivells. Podria estar eternament amb aquest debat sobre la Fallera Major i segurament hi haurà gent a favor i gent en contra, igual que quan es planta una falla experimental i innovadora hi ha gent que està
Presidenta i President de la Comissió Castielfabib – Marqués de Sant Joan 2015. Arxiu personal.
440
TÒTEM - Març, 2019
encantada i uns altres que no ho veuen com a falla. El més important de tot és que hem de deixar que cadascú tinga la seua pròpia opinió, hem de deixar que la festa evolucione, que avance, que modifique la seua forma de ser amb les diferents formes de veure la festa. Com dóna valenciana i després d’haver passat per diferents càrrecs, a la meua comissió: Fallera Major Infantil, Delegada, Secretària, Fallera Major, Presidenta i Vicepresidenta; m’agradaria concloure dient que, per a mi, la figura de la Fallera Major és totalment PRESCINDIBLE i més com l’entenem hui en dia.
AL VOLTANT DEL TÒTEM - La dona a les falles
No és per ser dona
per Pepa Gómez
en massa i vulguem ocupar espais d’opinió i decisió de sobte, amb o sense capacitats o qualificació. És que objectiva i estadísticamente hi ha àmbits dominats per determinades persones de forma perenne i inqüestionable, que s’ha transNo és que les Falles siguen masclis- més per generacions i relacions de Despres de la tes. És que històricament, les per- dependència i favoritismes en molts decena musa. A.C. sones que han controlat els fòrums casos i, en conseqüència de la nostra Falla Plaça de de decisió, construcció i evolució de història eren homes i continuen sent Jesús la festa han sigut homes, perquè la majoritàriament homes. Hem de societat ha tingut una base masclista reconéixer sense complexos ni crisen què el gènere masculí estava al pació les dades, són les que són i capdavant de pràcticament tot. No amb elles hem de fer present i furut. vol dir que els homes tinguen ara la pretensió generalitzada de perpetu- És dificil obrir les finestres i baixar ar-se per damunt les dones ni que les barreres a nous elements i perles dones estem eixint d’un pantà metre que entren en el nucli dur i «…hem de posar llum al damunt per posar fi a qualsevol tipus de mur a la igualtat d’oportunitats de formar part de la festa que és de tots i totes.»
442
TÒTEM - Març, 2019
No és per ser dona
tradicional de control de qualsevol cosa i a les Falles, com societat viva, també passa de forma genèrica -que no generalitzada-. I encara que hi haguera només un reducte on es produïra, per xicotet que fora, hem de posar llum al damunt per a posar fi a qualsevol tipus de mur a la igualtat d’oportunitats, d’aprendre, d’aportar, de formar part de la festa que és de tots i totes a tots els nivells. Confonem de tant en tant mantindre les tradicions amb el “això és o es fa d’esta forma perquè ha sigut així tota la vida”. S’han d’estudiar i aplicar fórmules per a fer tradició adaptant-se a les necessitats del present i crear futur. Siga en les Falles i en l’àmbit que siga. I és molt senzill, després de décades i segles de supremacia masculina, dir que ja és suficient el debat que s’ha obert per estar damunt la taula només uns pocs anys... Este procés evolutiu necessita el seu temps de maduració i assentament i mereix respecte i anàlisi, a partir de la visibilització, la conversa, els referents. I no, no parle de política ni polítiques, parle de regles de convivència i respecte pel que hem sigut i hem fet com a societat que ha de tindre memòria i consciència. Parlar de dones no només és parlar de dones, sinó de minories. Hem de poder sentirnos còmodes amb mesures consensuades per a anivellar la presència i visibilitat de tot tipus de persones per igual. I dir açò, raonablement raonable, és estar al segle XXI, però de vegades pareix que al món de les Falles és demanar que estiguen al segle XXII. Dir açò és anar més enllà: la representació de les comissions, formada per homes i dones en la seua genitalitat i tot tipus de persones amb les molt diverses definicions de gèneres (que no són ni molt menys dos), les pot i deu poder ostentar qualsevol persona. Perquè la igualtat és constitucionalment inqüestionable. No és anar massa lluny en realiat «Cal continuar donant lloc a espais i opcions que forcen l’augment de la quaota de les minories en fórums als quals no tenien accés. S’entenga o no.»
si ho parlem tranquilament... És aplicar l’aclaparadora lògica del respecte i coherència de la nostra societat actual. No estem preparats i preparades en general per a tant, ho sé. Però encara ho estarem menys si a hores d’ara de l’incipient camí enarborem la bandera de la igualtat sense haver posat l’accent en què les minories ho són per una injustícia històrica i hem de treballar per compensar-la. Cal continuar donant lloc a espais i opcions que forcen l’augment de la quota de les minories en fòrums als quals no es tenien accés. S’entenga o no. I des de les Administracions s’ha de donar exemple i fomentar opcions. Però des de la societat i les associacions culturals com som les Falles hem de comportar-nos amb exigència i l’aplicació. Tan fàcil com canviar de formes de parlar perquè la conciliació no significa correpsonabilitat; tindre referents de persones que inspiren bons exemples per a motivar-nos i il·lusionar-nos per a donar passos. Perquè tancar les portes a un grup selecte, es diu classisme. I perquè no deixar que la novetat entre i passar-se la pilota entre els mateixos de sempre és la llei de la por, la dependència i la involució. Les dones a vegades no som tractades de menys per la nostra genitalitat, sinó perquè formem part d’una minoria fora del joc durant segles. Si ens acceptem, integrem i ajudem, evolucionarem. I em sembla de vegades que precisament això, evolucionar cap a un horitzó diferent i desconegut, és el risc per a qui no vol perdre el control de la marxa de les coses. Evolució, una paraula innòcua per a algunes persones, perillosa per a altres. No fingim. En les Falles, i passarà en milions d’àmbits, hi ha molts d’estos nuclis que semblen infranquejables. En primera persona puc dir que he sigut molt feliç fent falla, amb referents masculins que m’han inspirat i donat ales per a fer moltíssimes coses. Però també m’he trobat i me trobe pel camí amb homes i dones que no el fan fàcil, en relació precisament amb eixe suposat ordre establert no escrit. I de forma habitual he sentit la pressió per a deixar de caminar en este món. En la meua experiència menys positiva, he sentit assenyalada, o millor dit i rectificant l’expressió, per persones
A.C. Falla Plaça de Jesús 443
AL VOLTANT DEL TÒTEM - La dona a les falles
homes i persones dones concretes que han utilitzat les meues circumstàncies interessadament. Per posar un exemple, amb la meua elecció com a delegada del meu sector. Ser dona es una característica que no he triat de la meua persona, però no limitant a priori. M’he sentit perjudicada pels prejudicis, les presuposicions i les invencions i traïda en la confiança difonent imatges per tal de riure’s de la meua candidatura, mentint respecte a mi vida personal o professional. Però seria injust dir que les meues experiències són per ser dona, no és una qüestió de gèneres. Només de vegades ha sigut un plus i altres, he hagut de demostrar més com a presidenta, delegada de sector o periodista. Tampoc és una qüestió de Falles. És una qüestió de persones amb estratègies obscures i roïnes i no desfallir no és valentia de dona, és cor faller i punt. A.C. Falla Plaça de Jesús. Foto Dafne Gómez
Resulta que jo, sense pretendre-ho, em vaig colar en un dels selectes entorns que suposava tocar amb els dits Junta Central Fallera. Un honor, però no més fallera que cap altre al seu casal fent cultura. Una vegada ací, veient i sobretot sentint amb esta pell, no puc fer una altra cosa que ser coherent i responsable amb el meu temps i la meua festa: qualsevol ha de tindre el mateix dret a arribar on desitge i tindre al seu voltant a persones que li inspiren, ajuden i ensenyen per a construir entre tots i totes. Sense diferències. Sense més. Ser Patrimoni Cultural Inmaterial de la Humanitat no passa per ser humà, i molt menys tan sols home... Ho diu clar, humanitat. I per a això cal practicar-la.
AL VOLTANT DEL TÒTEM - La dona a les falles
Dona, i fallera, havia de ser
Fallera dels anys 50
446
seua que veritablement no els importava el sexe, sols volien tindre un xiquet o una xiqueta a la seua benvolguda falla. L’any 1977 es va fundar la meua falla, la primera falla de Tavernes de la Valldigna, el meu pare fou fundador i la meua mare la primera dona fallera. I d’una relació de fallers, vaig nàixer jo. per Gemma Altur He crescut a un món on sempre ens han diferenciat quines eren les tasques pròpies de les dones i quines n’eren les tasques pròpies dels homes dins del món faller, però per sort, moltes coses han canviat; encara que a dia d’avui queda molt per fer. Quan em proposaren escriure per al llibret faller, m’ho vaig veure una muntanya. Què anava a escriure que una fallera de qualsevol falla no poguera dir o no poguera sentir? A tota fallera li agrada posar-se les millors gales, fer-se els pentinats típics de les dones valencianes i anar ben endreçada a cada un dels actes que la nostra falla organitza. Però ser fallera és solament això? Per a mi no. Recorde quan era menuda i el meu pare baixava a les reunions, a muntar el monument, a organitzar els principals actes, als sopars durant els quals tenien lloc les reunions,...entre un muntó de coses; al mateix temps, la meua mare, com la resta de les dones de la falla es feien càrrec dels fills i de les filles, es preocupaven per tal que els vestits estigueren preparats per a cada acte, baixaven a preparar els menjars per als muntadors, feien els bunyols y la xocolatada, decoraven l’escenari per a les exaltacions i netejaven el casal contínuament. A mi, personalment, m’agradava més la tasca del meu pare, però en aquell moment era el que hi havia i el que ens havien ensenyat. Els anys anaven passant i les dones anaven agafant altre lloc a la falla; s’encarregaven de fer algun acte, organitzaven alguna festa, baixaven a les Tot va començar l’any 1983, aquelles reunions, donaven la seua opinió... fins falles la meua mare em portava al ventre arribar al dia de hui. i,quan la primavera inicià el seu camí, vaig vore la llum per primera veada. Fins Tinc en ment la primera vegada que em el moment no sabien si anava ser xica o digueren de portar un càrrec a la meua xic, ja que els meus pares no ho volien falla; anava a fer alguna cosa per la falla saber, perquè sentien la festa fallera tant a l’igual que el meu pare estava fent.
TÒTEM - Març, 2019
Dona, i fallera, havia de ser
Doncs bé, vaig començar a ser delegada infantil, després delegada de cavalcada i en aquests moments delegada de llibret. Per a mi, diversos càrrecs que m’han omplit com a persona en el món del qual m’agrada envoltar-me. Però sens dubte el càrrec que més m’ompli de tots els que he desenvolupat, ha estat ser delegada del meu llibret. Mire al meu voltant i moltes de les comissions hi predomina la figura de l’home com a delegat de llibret, però jo puc dir ben orgullosa que el meu llibret està format per un equip de nou dones, on cadascuna tenim el nostre càrrec i que des que formàrem aquest equip, hem tingut grans recompenses. L’última amb el nostre llibret Dona havia de ser, que tractava d’una gran diversitat de les dones: dones amb coratge, valentes, enamorades, treballadores, supervivents, artistes, músics, escriptores... barrejades amb un munt de valors que volguérem donar a conèixer; ja que moltes d’aquestes dones formaven part de la nostra falla, del nostre entorn, de la nostra comunitat i era una manera visible per a mostrar que des de dins del món faller les dones també hi estem. I destacar la frase feta “dona havia de ser”, que majoritàriament es fa ús d’ella per a menysprear les dones, transformant-la en algun valor positiu que ens transmetia cadascuna de les nostres dones valencianes.
Actualment, a la meua falla hi ha moltes dones que porten endavant grans i importants càrrecs, per tant, des d’ací, m’agradaria reivindicar-me com a dona fallera, dir que no solament estem per a lluir, podem dur endavant una falla i estic segura que ja hi ha comissions que ho estan demostrant. Vivim a una societat complicada, on dia a dia vegem injustícies comeses vers el sexe femení; on segueixen les discriminacions, burles, enganys, maltractaments, malauradament, milers de morts... demostrem el que valem i eduquem per a seguir. Hi ha moltes coses que encara estan per canviar, però poc a poc, les dones ens fem de notar dintre del món faller i no som simplement les falleres que engalanem els carrers.h
«…Sempre ens han diferenciat quines eren les tasques pròpies de dones i homes dins del món faller, però per sort, moltes coses han canviat; encara que a dia d’avui queda molt per fer.»
Desvanida del treball fet conjuntament amb les meues companyes, feliç de que ens reconeguen la tasca i orgullosa de dir que som dones que treballem per la falla. Quan dic la paraula desvanida, em venen a la ment altres companys i companyes que treballen pels llibrets. Ara fa un any, gràcies a l’esforç que vam fer, entràrem a formar part de Lletres Falleres, atorgant un premi a nivell autonòmic. Per a nosaltres, una altra recompensa.
Plantà falla infantil Plaça de Jesús
A.C. Falla Plaça de Jesús 447
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Falles i cultura
Cultura fallera, cultura de falles per Oscar Rueda
Cremà A.C. Falla Plaça de Jesús
448
TÒTEM - Març, 2019
El Diccionari General de la Llengua Valenciana de la RACV definix “cultura” com el “conjunt de coneiximents adquirits per una persona” i també com el “conjunt de costums, modos de vida, manifestacions artístiques, científiques, intelectuals i utilitàries que caracterisa un poble i el definix”. És indubtable que la cultura en versió fallera s’ajusta com un guant a les dos accepcions. Considerem la primera d’elles: els coneiximents adquirits per una persona a través de l’aprenentage. Un aprenentage vital
Cultura fallera, cultura de falles
que s’obté a través de l’educació formal, la de l’escola, pero també de l’educació informal: la que es produïx per l’acció difusa i no planificada de les influències ambientals. Una interacció quotidiana que, a pesar de la seua falta d’organisació, és clau per al procés educatiu de l’individu: el mig en el que una persona creix, se relaciona i desenrolla la seua personalitat.
prenen decisions de manera democràtica i construïxen una ret d’amistats que conservaran durant tota sa vida, ademés de conviure sanament en fallers de totes les generacions. Inclús un lloc per a gojar dels beneficis d’una educació no formal, a cavall de les anteriors, que igual pot manifestar-se en les classe de ball, en els ensajos de teatre... o a l’hora de dur la contabilitat de la falla.
Els casals són, aixina, un lloc d’educació informal: un àmbit a on chiquets, jóvens i no tan jóvens deprenen a relacionar-se, a treballar en equip, a responsabilisar-se de determinades tasques a l’hora que es divertixen. Un espai a on
Provablement siga també el lloc a on, sobretot en les grans ciutats, se tinga el primer contacte real ‒no acadèmic, no artificial‒ en la llengua valenciana i en les tradicions seculars del nostre poble. A on s’escomence a conéixer-les i a respectar-les, com a primer pas per a amar-les i adoptar-les com a part inseparable de l’identitat individual. I és ací a on enllacem en la segona de les accepcions: la que concep la cultura com el patrimoni de tot un poble.
«La falla fa cultura quan porta eixa cultura als nous barris (…) i quan la fa tornar als barris històrics per impedir que caiguen en mans de la gentrificació.»
A.C. Falla Plaça de Jesús 449
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Falles i cultura
A.C Falla Plaça de Jesús 2012
450
Una cultura que, evidentment, no és patrimoni exclusiu del colectiu faller, pero sí que troba en ell un catalisador, un repositori de sinèrgies i coneiximents que permeten el seu conreu i el seu manteniment com a realitat viva i palpable en temps de globalisacions empobridores. Un efecte que sobrepassa els llímits del casal per a impregnar a tota la societat, ya siga fallera militant o només fallera civil. La falla fa cultura quan planta la falla: art figuratiu, satíric i crític. Caricatura, paròdia, amfibologia. Poesia satírica i festiva, viva i vivificant, en els cartells de la falla i en l’explicació del llibret, del sigle XV al XXI en fil directe temàtic, estilístic i llingüístic. Apelant al sentit de l’humor, l’inteligència i la complicitat ‒o el rebuig‒ del que observa i interpreta la falla. Sabent que, nos agrade més o manco, el fòc purificador acabarà en ella la nit de Sant Josep. Catarsis crematòria en efígie, netament retirada de la circulació pels operaris municipals abans del trenc d’alba. Cultura de falles, d’artistes fallers, d’estils: d’escatats, pintats i acabats, de bons fers i mals fers, de fichages estrela i fracassos estrepitosos, de jurats roïns i premis injusts. ¿Pot demanar-se més per a la tertúlia de
TÒTEM - Març, 2019
l’almorzaret? Perdonen-me l’insistència. Burlar-se de les convencions socials; aproximar-se de manera natural al sexe o a certes necessitats fisiològiques igualment naturals pero vistes com a brutes per la moralitat imperant; criticar la vana coentor dels que manen, dels que prediquen des de la trona o dels que desvergonyidament detenten el monopoli de l’ensenyança partint de les seues ideologies i enrònies particulars; reprendre les desigualtats econòmiques, l’exasperant inoperància dels que governen, o fins les imposicions idiomàtiques dels ‘alienats elitistes’ de tots els temps, i fer-ho provocant el somriure de l’interlocutor, o a través de metàfores que eludixen les manipulacions dels censors oficials, és la base de la cultura fallera. Una pràctica que fa la vida més fàcil i que, vullguen o no vullguen, els agrade o no els agrade als estirats, als coents, als amargats de la vida, als posseïdors de la veritat única i als que manen sense convéncer, també fa un món millor. Parlem de llibrets, pero tal volta deuríem parlar de llibres. Si acceptem que Josep Bernat i Baldoví inventà el llibret, estaria be atrevir-nos a trobar l’inventor
Cultura fallera, cultura de falles
del llibret-llibre: d’eixa obra d’art editorial que, ademés de contindre, en vers i llengua valenciana, la sagrada explicació i relació de la falla, i ademés de la sempiterna secció de festejos, aporta obres d’investigació i reflexió, destinades a ser llegides per un públic no precisament intelectual ‒o això diuen. U recorda, per eixemple, aquells llibrets ‒ hui joya de coleccioniste‒ del Campot de l’Albufera, o cóm no, els de Francesc Climent – Uruguai, en Joan Romero i Moya com a alma mater d’un concepte llavors novedós que hui ha fet fortuna a lo llarc i ample de l’univers llibreter. Si no foren els primers, per poc m’enganye... La cultura de la falla és també la cultura de la seda i l’indumentària. Quí els anava a dir, als decadents tallers seders de finals del XIX que Blasco Ibáñez retratà en Arròs i tartana com un món decrèpit en extinció, que els espolins continuaren vius en el XXI, i que els saragüells ‒els sarāwīl andalusins del sigle X‒ que pocs llauradors usaven ya en l’época de Blasco continuarien ocupant espai en els armaris d’una part important dels valencians del sigle XXI, per al seu us en ocasions ben especials. La cultura fallera sosté i difon la cultura de la dansa valenciana, de la pilota valenciana, de la música de banda valenciana... o del truc valencià, com ningú podria o sabria fer, en estos temps que corren, de Carallibre, Piulador i Quépassa (la veritat de les coses se veu quan traduïm a llengua vernàcula les coentors de moda: Facebook, Twitter i Whatsapp). O la pirotècnia, històric patrimoni de pedrapiquers i que hui és, a pesar de tot, senya d’identitat valenciana (en permís de les directives europees, per supost).
La falla fa cultura quan porta tota eixa cultura als nous i despersonalisats barris d’eixample planificat, i quan la fa tornar als barris històrics, per a impedir que caiguen en les mans de l’oblit, de la gentrificació despiadada. Fa cultura quan colabora en l’organisació de les festes de carrer, dels Milacres de Sant Vicent, de les Creus de Maig. I espai: deixa de fer-la quan pert de vista que passar-ho be no és carta blanca per a l’excés etílic o per a l’aglomeració humana inassumible i insostenible. Si realment #SomPatrimoni, si realment #VolemFalla, apliquem-nos el conte. Sí: cultura fallera. Eixe“prestigi encobert” (en definició de R. A. Hudson) de les classes populars valencianes que ha permés, fins a hui, el manteniment dels valors tradicionalment valencians en la festa de les falles –en realitat, en el conjunt de la societat–. Una festa que ha actuat i actua com a refugi de les mostres més genuïnes de valencianitat, front a les alternatives alienants vehiculades per les classes dirigents econòmiques, polítiques o acadèmiques de tots els temps, a pesar dels intents passats i presents per dirigir la festa al seu antoix. Unes classes dirigents que, com ya havem senyalat en uns atres llocs, són font constant de crítica, burla i escarni (“els que tenen cacaus”, “els que manen” i “els sabuts”) per part de les falles i dels fallers. Ben fet. Cultura: de la paraula llatina homònima que vol dir “cultiu”. O siga: sembrar per a collir, plantar la llavor per al futur, llaurar al recte, tornar al solc. Demostrar que, encara que l’Univers tendix al caos, els humans no pararem d’intentar ordenar-lo. I els fallers... menys encara. A seguir.
Falles i cultura
A.C. Falla Plaça de Jesús 451
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Falles i cultura
La cultura fallera fora del Cap i Casal Rosa Benet Carot - Component de l’Equip de Comunicació de la Federació de Lletres Falleres i fallera de l’ AC Falla el Mocador de Sagunt
Les falles van ser declarades a 2016 Patrimoni Inmaterial de la Humanitat per la UNESCO, i per tant l’Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura reconeix que les falles engloben certs elements que la fan mereixedora de tal distinció. Amb el reconeixement cultural de la Unesco a la festa de les Falles, hi ha voluntat de conservar els elements de la festa: el cadafal, el llibret, la música,... i protegir als col·lectius artesanals que l’envolten (indumentària, orfebreria, pirotècnia...). Les falles són cultura (ho diu la Unesco). Malgrat que algunes persones pensen que la festa són quatre dies només al Cap i Casal, existeixen associacions falleres arreu de tot el territori valencià i la festa no són quatre dies de març, sinó un any sencer. A les poblacions del nostre territori també fem falla, també fem cultura. Els llibrets són un dels components culturals essencials a la festa de les Falles. Són el vehicle de comunicació, en valencià, entre la falla i la resta del món, i que les comissions falleres editen anualment. Transmeten i potencien la cultura valenciana en totes les seues vessants. Contenen: poesia lírica i satírica, microrelats, articles, assajos, investigacions, sainets, il·lustracions.. I contenen una part per als infants. Des de 2011-2012, quan va nàixer la Federació de Lletres Falleres, érem concients que s’havia de reconèixer l’esforç que fan tant les comissions com els autors
452
TÒTEM - Març, 2019
«Els llibrets són un dels component la festa de les falles. Són el vehicle d en valencià, entre la falla i la resta
i col·laboradors als llibrets de falla per a mantindre uns nivells de qualitat i obrir nous horitzons creatius i de continguts en les publicacions, tan arrelades en la història de la nostra festa. Actualment reparteixen quasi sis-mil euros en premis, i premien tan a la comissió com a l’autor o autora del treball. Els Premis de les Lletres Falleres abasten totes les modalitats literàries que habitualment apareixen en els llibrets i que han convertit al llibret en un atractiu contenidor cultural que va més enllà de
La cultura fallera fora del Cap i Casal
ts essencials a de comunicació, del món.»
Inauguració il·luminat
socials: www.facebook.com/lletresfalleres twitter.com/lletresfalleres . Respecte els premis que otorga la Generalitat Valenciana al llibret de falla, és cert que, abans de dividir els premis a la Promoció i Ús del Valencià amb la instauració d’un premi específic als llibrets de la ciutat de València; els premis havien estat dominats estos darrers anys per Associacions Falleres de fora del Cap i Casal, com per exemple comissions de Sagunt, Alzira i Torrent. Als municipis del territori valencià es potencia el llibret de falla. Però també es defenen altres elements culturals, com per exemple, les arts escèniques, amb certàmens de teatre que es celebren anualment en moltes poblacions recuperant el sainet i l’aproposit, interpretacions en valencià, plenes d’humor i sentimentalisme. Altre element cultural potenciat als municipis del territori valencià és la música tradicional valenciana de tabal i dolçaina. Moltes falles són acompanyades per dolçainers i tabaleters que recuperen amb estos instruments cançons populars valencianes. Cal senyalar que existeixen Grups de Dansaes que omplin carrers de ball tradicional valencià, i les Nits d’ albaes, que acompanyats de tabal i dolçaina, omplin nits de cants valencians dedicats en la majoria de casos, a falleres i fallers. l’explicació de la falla. A més moltes associacions realitzen anuL’any 2018 es presentaren quasi sis-cents alment la seua Setmana Cultural, deditreballs de poblacions com cada a qualsevol element, tradicional o no, de la cultura valenciana. Xàtiva, Sagunt, Alzira, Silla, Borriana, València, Algemesí, Gandia, Carcaixent, Així doncs, fora del cap i casal, més de Torrent, Paiporta, Albal, Tavernes de la vuitnta municipis tenen arrelada la festa Valldigna, Cullera, Puçol, Paterna, Oliva, de les Falles. I fallers de poblacions del Mislata, Sedaví, Dénia, Albalat i Sueca. territori valencià, lluiten, generació rere La participació als Premis de les Lletres generació, per preservar elements culFalleres de treballs presentats per asso- turals de la festa i les seues tradicions. ciacions falleres del Cap i Casal és residual, cert és que hi ha extraordinàries excepcions, com per exemple Plaça Jesús, «Els Premis de les Lletres que hi participen. Falles abasten totes les A més, si vostès volen informació dels modalitats literaries que Premis de Lletres Falleres, vos recomane apareixen en els llibrets.» visitar www.lletresfalleres.info o seguir a la Federació de Lletres Falleres en xarxes
A.C. Falla Plaça de Jesús 453
L’aneguet lleig per Cristina Andrés
Madame Pompadour http://sensacionvintage.blogspot. com
L’ésser humà és un ésser social per naturalesa, necessita sentir-se inclòs en un grup, i al temps necessita tindre identitat pròpia i diferenciar-se dels altres. Ser, fins i tot, millor si és possible. Per a estos dos objectius ha fet ús, entre altres coses, d’objectes sobre el seu cos buscant mostrar-se tan bé com siga possible. I què és eixe “tan bé com siga possible”? Segons cada moment, cada lloc, cada situació… alguna cosa ha regit el que està bé i el que no està bé lluir. A esta cosa unes vegades se’n diu decor, altres se’n diu normes de protocol, altres tradicions, altres modes. Esta cosa la majoria de vegades és immaterial, i fins i tot efímera, i es fa “perquè sí” en moltíssimes ocasions, sense ser conscients d’això.
Tots busquem el nostre tòtem, al qual seguirem i imitarem, i si no ho fem ens etiquetaran de bojos i estranys. Seríem un aneguet lleig, en el millor dels casos, repudiat per la societat. I en el pitjor, podríem fins inclús ser estigmatitzats com a malalts mentals. “Pobret. Està boget” dirien per darrere. Tòtems que definisquen la nostra aparença hi ha infinits. Uns exerceixen el seu influx en territoris definits físicament. Uns altres tenen els seus límits definits per rangs d’edat. Uns altres per poder adquisitiu… Tenen el poder d’aconseguir que, sense intercanviar cap paraula amb un desconegut, només veient l’aspecte físic es coneguen ideologies, aficions… Hui seguim un tòtem i anys després…
A.C. Falla Plaça de Jesús 455
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Indumentaria
Zhou Guizhen, de 86 anys d’edat, mostra un dels seus peus lligats on els ossos dels quatre dits xicotets es van trencar i es van forçar davall del peu. Sol els anomenats “Peus de lotus”. Foto: AFP
456
que vergonya ens dóna haver-ho fet! Ens veiem fatal en fotografies d’un temps arrere i ens ruboritza ensenyar-les. N’hi ha que són innocus per a la nostra salut i els que ens fan córrer riscos importants. Ací la llista és llarga. I és que no som conscients de l’encanteri que ens fa el tòtem fins que el temps ens regala perspectiva. Per a este moment ja és massa tard per a alguns. De les cotilles, o “corsé”, quasi tots coneixem els problemes de deformació òssia que produïen en la columna, però no era l’única cosa. També físics es podria nomenar indigestió, restrenyiment, marejos per la dificultat en la respiració, hemorràgies internes… Psicològics estan, per exemple, estats alternats d’histèria i nostàlgia… Així fins a un total de noranta-set malalties s’han arribat a atribuir a esta peça que, a més, donava categoria de respectable a qui la lluïa. Les que no, eren considerades de moral distreta. I més greu encara, van arribar a produir-se morts per eixir-se l’interior de la peça i clavar-se en el cos de la dona. Un preu molt car per eixa necessitat de sentir-se inclòs en un grup. Els mirinyacs també van ser responsables de morts. The New York Times en 1858 va publicar que una mitjana de tres dones per setmana havien arribat a morir incendiades en acostar-se a la llar. Cotilles i mirinyacs, dues peces de vestir que a més dificultaven el moviment, impedint realitzar moltes activitats a les dones. En què pensàvem quan seguíem aquelles modes? Embruixats per un tòtem que no ens beneficiava havíem perdut la
TÒTEM - Març, 2019
consciència. Ens portem les mans al cap amb els “peus de lotus”, el costum xinés d’embenar els peus per a condicionar el seu creixement, però no recordem el costum europeu d’amputar dits per a entrar en calçats punxeguts. Hui dia continuem usant calçat gens saludable quan ens arreglem. Substituïm embenatges i amputacions per diversitat de deformitats tant en peus com en columna. Assumim patir dolorosos galindons per a lluir a mesura que el grup social dicta. Quin pocavergonya este tòtem! Eixes imatges tan atractives del segle XVIII amb perrucons i rostre blanc… To que s’obtenia amb uns pols que contenien plom i provocaven conjuntivitis, desgast i pèrdua de peces dentals, taques en la pell, alopècia… i, a llarg termini, també la mort. Canvia la percepció idíl· lica d’esta imatge, veritat? Hi ha hagut llocs on s’han usat productes per a ennegrir i deteriorar les dents només per a aparentar. Els rics eren els que podien accedir als dolços, i els que els tenien així per conseqüència d’això. Si no hi ha poder adquisitiu per a això, et busques la forma d’aparentar que pots fer-ho. El llistat segur que és més llarg del que imaginem i, pitjor encara, del que som conscients. Hi haurà tòtems nocius, cert, “haverlos haylos”, però pot ser que l’error estiga en l’elecció i no en el tòtem en si. Com li va ocórrer a l’aneguet lleig, que va triar mal el seu i se sentia malament en conseqüència, intentant sense èxit entrar en un grup que no era el seu. El tòtem
L’aneguet lleig
observem, valorem de forma crítica… Les nostres definicions del que és la tradició i «Tots busquem el nostre tótem, al qual del que és vestir de valencià i valenciana seguirem i imitarem, i si no ho fem en van deixar de tindre llum. Encenguem-la etiquetaran de bojos i estranys.» i llegim de nou el seu significat per a eixir de l’error, no siga cosa que algun dia siga també massa tard. Un consell que havia triat li mostrava, sense cap per a fer un primer pas? Jo recomanaria maldat, un camí que no era el seu. llegir detingudament la definició de “tradició” en qualsevol diccionari. A partir Es fa necessari obrir la ment, observar, d’ací continuar llegint tot el que ens vaja valorar de forma crítica… no solament en suggerint. Anar coneixent el significat la moda de vestir sinó en tots els aspec- real de les paraules que utilitzem. Ah! tes de la vida. El camí no està il·lumi- Per cert, no us torneu bojos tractant de nat per un únic tòtem i, a mesura que trobar una definició d’“indumentarista”. avancem, sorgeixen noves llums. Per a un segon pas, deixarem ja la lectura de textos que parlen de forma rigorosa Fins ací sembla tot veure’s amb clare- d’història i etnologia. dat. Són exemples que veiem des de fora perquè ho fan uns altres o perquè són Ninot Plaça de d’un altre temps. Quan no s’està sota el Jesús 2008. Arxiu seu embruix. Però quan si s’està, la visió Juanjo Medina està condicionada, il·luminant algunes coses i deixant altres ocultes en la foscor. Per posar un exemple pròxim, i en el que hi ha una gran desinformació i confusió, del que no som conscients, llançaré algunes preguntes a l’aire: què està ocorrent amb la nostra indumentària?; sabem què és el que ens posem i per què ens ho posem?; què li va ocórrer al tòtem que ens deia com vestir-nos de valenciana o valencià?; hi ha un o més?; per què?; la nostra indumentària és valenciana?; la nostra indumentària és tradicional? Lamente dir que si la resposta a les últimes ha sigut sí, és senyal que alguna cosa ocorre amb el nostre tòtem. Hem anat deixant de costat la tradició i oblidant que és el vestit de valenciana i valencià, tot això en pro de modes. Per quin motiu? Veure’ns més afavorits? No veure’ns diferents dels altres? Vaja! Això em recorda a l’aneguet lleig que línies arrere enteníem perfectament i ara podria ser que no tant. Este tòtem -o estos- sembla que ha apartat la llum als significats reals de les paraules “moda” i “tradició”, fent això canviar el fet de vestir de valencià/na per altres coses que no se sap amb certesa on arribarà. L’aneguet, volent ser com la resta d’ànecs que coneixia, no veia la bellesa de ser cigne. Igual que ell va fer, obrim la nostra ment,
A.C. Falla Plaça de Jesús 457
Turisme i falles... Seguim igual?
Juan Gabriel Figueres - Estudiant del Màster en Turisme Sostenible i TIC en la Universitat Oberta de Catalunya i coordinador del llibret de la Falla El Canet de Cullera
Falles i turisme, turisme i Falles. Una relació d’amor, però també d’odi. Un matrimoni que li costa posar-se d’acord, encara que cap dels dos pot viure sense l’altre. El turisme necessita a les Falles com a una part de l’oferta turística del nostre territori i les Falles necessiten al turisme per a expandir-se com a Festa d’Interés Turístic Internacional. Però, de vegades, no es posen d’acord... Les Falles són una Festa d’Interés Turístic Internacional, declaració que presenta una sèrie de requisits important per tal d’aconseguir-ho i, evidentment, les Falles són un reclam turístic del nostre territori cap a l’exterior per la singularitat de la nostra festa on destaca (o hauria de destacar) la construcció dels cadafals fallers fets amb diversos materials, en què se satiritza tot el relacionat amb la societat. Recentment, la festa fallera també ha sigut reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, una distinció que ha omplit d’orgull als
458
TÒTEM - Març, 2019
fallers però en la qual cal treballar més per a mantenir una sèrie de valors, els quals, entre d’altres, cal promocionar millor en termes turístics. És clar que, principalment, es deu i s’ha promocionat el monument faller, ja que és l’eix sobre el qual gira la festa, amb la varietat de materials i d’estils que podem trobar principalment a València, però també a moltes altres ciutats amb gran tradició dins de les tres províncies valencianes. Encara que és possible que siga necessària una millor promoció, ja que seguim observant els estereotips o frases típiques dels turistes com, per exemple, que és una llàstima que tants diners que val una falla i s’haja de cremar. El que cal explicar-los és, a banda de què són, la seua història, el seu procés, la seua finalitat i incús qui són els professionals que els creen i la seua situació. Parant-nos amb aquest tema, explicar als turistes com està el tema de l’artista
Les Falles omplin el Cap i Casal de turistes.
faller, de segur se n’anirà a fer la mà l’estereotip de la llàstima de cremar els monuments. Cal explicar que, en molts casos, la situació és bastant precària i fugint del que podríem anomenar la sostenibilitat econòmica pel que fa a la viabilitat dels seus tallers, a causa d’aspectes com la competència deslleial, o a l’organització del pressupost per part de les comissions falleres, que cada vegada destinen més diners a menjar i a beguda i no al monument, repercutint en aspectes com, per exemple, en l’ocupació del sector, a pesar de ser un ofici tradicional valencià en el qual inclús s’ha implantat el Cicle Formatiu de Grau Superior d’Artista Faller i Construcció d’Escenografies per a la conservació del seu futur. Seria positiu prendre algunes mesures per tal que aquesta informació arribe al turista que arriba a València, mitjançant campanyes de màrqueting amb noves tecnologies com, per exemple, la realitat augmentada o els codis QR perquè els turistes tinguen a l’abast ja no sols la bonicor dels monuments, sinó també conscienciar que, de vegades, no és tot or el que rellueix. La gastronomia és un tema que també al tenir present a l’hora de promocionar la festa fallera als turistes. És evident que són innumerables les racions de Paella que es consumeixen en les festes falleres, ja que crec que és impossible comptabilitzar-les, ja que és el menjar típic, encara
que també trobem d’altres com les diferents varietats d’arrossos i la fideuà, entre d’altres. En aquest cas, trobe a faltar una major promoció dels bunyols, un postre molt valencià que és una icona de la festa fallera. De les vegades que he anat a València en Falles, poques a causa de l’activitat fallera en Cullera, he de dir que he vist més xurreries que bunyoleries. En cada cantó, puc comprar xurros, i quan vull comprar bunyols primer, em costa trobar-los, i segon, moltes vegades estan fets de la mateixa farina que els xurros, i no de carabassa, que és l’ingredient sobre el qual estan fets. Això no pot ser, ja que es ven al turista una recepta equivocada i un concepte erroni d’un producte tradicional valencià. En aquest cas, l’associacionisme hostaler hauria de prendre mesures per a potenciar, amb les institucions, el producte correcte i amb ingredients quilòmetre zero . Pense que els xurros els tenim a l’abast en els supermercats i, per tant, ens els podem fer a casa quan vulguem. Tanmateix, crec que és necessària una potenciació dels elements culturals de la festa fallera com, per exemple, el llibret, un gran desconegut per a la gent no fallera que no participa en ell anunciant-se en la guia comercial. Per exemple, seria important que l’exposició itinerant sobre el llibret faller, una vegada deixe de ser itinerant, s’establira en una ubicació i que estiguera oberta inclús en Falles perquè els visitants coneguen
A.C. Falla Plaça de Jesús 459
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Patrimoni «Les falles són un reclam turístic del nostre territori cap a l’exterior per la seua singularitat.»
Ninot sobre falles i patrimoni.
460
aquestes publicacions tan peculiars de la festa fallera. El mateix passaria amb la Mostra de Llibrets que se celebra anualment a Gandia, ja que caldria que des de totes les ciutats en què participen les seues comissions falleres promocionaren aquest acte per tal de mostrar al públic faller els llibrets que s’han realitzat en l’anterior exercici faller. No obstant això, sí que pense que hi ha d’altres aspectes de les Falles que estan ben promocionats i que són molt visitats pels turistes. En primer lloc, trobem les diferents manifestacions pirotècniques que se celebren en el calendari faller, començant com no per les mascletades i passant per la gran Nit del foc del dia 18 de març, on s’aglutinen milers de persones per tal de gaudir d’uns espectacles increïblement inigualables... No obstant això, pense que també es deuria potenciar un acte tan tradicional com cada vegada menys multitudinari com és la despertà. És cert que els fallers tenim molta culpa per la tendència que s’ha creat a l’hora de realitzar activitats festives a la nit que provoquen que a la despertà ningú, incentivant el fet d’anar d’alguna manera des de les comissions,
TÒTEM - Març, 2019
encara que també es podria fer una promoció d’aquest acte per a animar als turistes a alçar-se del llit de bon matí per tal de gaudir dels trons dels coets (esperem que Europa no seguisca donant pel sac en el tema pirotècnic). En conclusió, i a pesar de la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat, parlant en termes turístics, la cosa segueix igual en molts aspectes, ja que els estereotips encara estan presents. És probable que s’haja potenciat un poc la imatge de les Falles de cara a l’exterior, però cal valorar els elements més desconeguts de la festa perquè la festa done una sensació d’estar més cohesionada o conjuntada, en la qual es permeta al turista de gaudir de diverses opcions dins de la mateixa festa, a l’hora de planificar-se. Aleshores, pense que les Falles segueixen sent enteses superficialment, en les quals es hauria de aprofundir en altres aspectes més desconeguts. Per això, actualment tenim a l’abast les tecnologies del màrqueting online que poden fer que la informació arribe abans als turistes, ja que les xarxes socials són mitjans on la gent pot informar-se i pot rebre la informació, les diferents campanyes de comercialització, podent comprovar l’evolució d’una festa amb un gran futur, però que és necessari que estiga més cohesionada.
El futur de l’Ofrena Juan Fran Solivares
Ni més ni menys. Mare de Déu!, mai millor dit. Potser una de les qüestions de més importància de la nostra Festa. Doncs serà …. com diu el tòpic “el que vullguen els fallers”... o el que els deixen. Sí, la Festa cada vegada és menys del popular, del poble, dels fallers, perquè està subjecta a la burocràcia política i la normativa municipal. L’Ofrena a la Verge dels Dessemparats és, ara com ara, l’acte central de la Setmana Fallera, enquadrat entre la “Plantà” i la “Cremà” de la Falla i envoltat de revetles (i carpes) per tot arreu.
El futur de l’Ofrena
Tòtem Mare de Deu a l’Ofrena
L’Ofrena ha anat evolucionant amb la societat, però s’ha mantingut fidel als seus orígens, aquells que daten de 1943 quan la Fallera Major (en aquella època anomenada Bellesa Fallera) de la Comissió Sant Vicent-Falangista Esteve (hui Sant Vicent-Periodista Azzati, a la qual tinc l’honor de pertànyer), Paquita Pérez Pérez, va convéncer el seu President i es va dirigir a la Basílica per a oferir el seu ram de flors a la Verge del Dessemparats. Pensat i fet, la Comissió en ple va acompanyar a la seua Fallera Major i el recorregut va ser amenitzat per la Banda de Música de Massarrojos. Poc ha variat l’essència. Tota Fallera Major vol ofrenar les seues flors a la Geperudeta, acompanyada de la seua Comissió i els músics. S’han incrementat les flors que falles (cistelles de flors) i falleres (rams de diferents colors) són lliurats per a conformar un mantell baix la seua imatge que des de l’any 1987 podem veure a la Plaça de la Verge. Les Falles, sempre l’afirme, són fidel reflex de la societat. La societat ha evolucionat i l’Ofrena a la Verge ha reduït el seu origen religiós i ha incrementat la participació popular, la devoció per la seua Patrona a la qual acudeixen els fallers i falleres puntualment cada 17 o 18 de març. L’Ofrena és l’acte central de la Festa, el moment en que els fallers llueixen les millors gal·les. Perquè no és només una Ofrena, es molt més. És EL PASSACARRER. En un temps en que la societat ha espentat la festa de les falles a les hores més nocturnes i que les cercaviles perden participants cada matí, L’OFRENA manté viva la tradició. Passacarrer i Ofrena es fusionen originant una ebullició única que el visitant no aconsegueix oblidar i que en els fallers fa eclosió en forma de llàgrimes en entrar en la Plaça de la Verge. En moments que la societat presumeix de ser laica, L’OFRENA posa a tot un col·lectiu enfront de la VERGE dels DESSEMPARATS, la Nostra Mareta que cobreix amb el seu mantell tots els mals que ens apremien i permet any a any seguir avant amb la Festa de les Falles i recordar-se dels éssers més volguts amb
els qui s’ha compartit milers de vivències. L’OFRENA és un APARADOR per a la rica INDUMENTÀRIA VALENCIANA. Varietats de vestits típics d’altres segles, teles i sedes de vistosos colors desfilen amb tot l’orgull dels qui les porten i amb els aplaudiments entusiasmats dels vianants L’OFRENA és el marc incomparable on escoltar la MÚSICA que sona gràcies a les nostres BANDES que interpreten peces autòctones, algunes úniques que permeten conéixer la riquesa musical de la nostra terra. TABAL i DOLÇAINA també acompanyen a les comissions arrelant la cultura popular dels instruments més típics valencians L’OFRENA és AROMA a eixes FLORS que passegen per la nostra ciutat els rams blancs, rojos, roses per a la Verge i que són depositats, amb eixa DEVOCIÓ que mostren, pels VESTIDORS DE LA VERGE en el Cadafal, obra del Mestre Josep Azpeitia, com a mostra també que els ARTISTES FALLERS no són aliens a aquesta. L’OFRENA és PÓLVORA, la pirotècnia posa punt i final amb el TRET de la NIT DEL FOC i que ens endinsa en el dia gran, el dia de SANT JOSEP. L’OFRENA és PATRIMONI DELS FALLERS i el PATRIMONI CAL CUIDAR-LO i MANTINDRE’L. El futur de l’Ofrena ha de ser aquest: mantenint-se fidel a sí mateixa, d’acord amb els temps que socialment toque viure, sobreviurà a drons, cotxes voladors i coses impensables en 2019, però l’OFRENA ÉS RESPECTE a la TRADICIÓ. Tot allò que és l’OFRENA forma part del PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT. No obstant això, l’OFRENA NO; contradiccions de la vida ... pel que el futur de l’Ofrena queda al que disposen els senyors regidors i la normativa municipal, … o no? Pensat i dit.
A.C. Falla Plaça de Jesús 463
L’ofrena, la fera que ens devora. per Hernan Mir
i modificacions amb l’objectiu de fer-li espai en el cicle festiu. Tant és així que, a hores d’ara, s’ha convertit en un element cíclic de qüestió, anàlisi i debat. Josep Alarte (Oh! Presentació de Na Jordana 1983) Deixant de banda les raons religioses per a concórrer i participar de Ja fa trenta-cinc anys que el mestre l’ofrena, que molts al·leguen com Josep Alarte va parar esment en un a motiu central de la seua existèndels fets més aclaparadors de les cia, caldria qüestionar-se la idoneïFalles, el sobredimensionament de la tat d’un acte impostat que ha acabat festa com a tal. Cap millor exemple per devorar la festa de les falles per per il·lustrar aquest sobredimensio- a convertir-la en la festa de l’Ofrena. nament que l’acte de l’Ofrena. Mentre algunes de les activitats més purificades i pròpies de les falles Des del seu naixement, a les dar- llangueixen, quan no moren, com reries de la dècada dels trenta i pri- ara les despertades o les cercavimeries dels quaranta del segle passat, les, l’ofrena ha esdevingut “l’acte” l’ofrena ha estat motiu de no poques per antonomàsia al voltant del qual i variades intervencions, adaptacions es belluguen calendari, programa i
«Que la festa, com una gran fera, ens està devorant. I quant més gran es fa, més se’ns menja. I quant més ens entreguem a ella, més gran es fa i més voraç.»
Fallera emocionada
A.C. Falla Plaça de Jesús 465
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Ofrena
interessos. Des del principi es va convertir en un maldecap per a l’organització i el control dels participants. Nascuda de la iniciativa popular de les dones de l’horta i la ciutat, que des de 1939 (només acabada la guerra) s’acostaven a la Mare de Déu dels Desemparats, restituïda a la seua capella (hui en dia Basílica) per donar-li les gràcies per diferents raons deixant la seua “ofrena floral” als peus de la Geperudeta, és en 1940 quan trobem les primeres referències a l’ofrena de les falleres segons ens conta aquesta ressenya de l’ABC:
“El 19 de marzo, la entonces Fallera Mayor de Valencia, María Luisa Aranda, acompañada por las bellezas falleras y presidentes de las respectivas Comisiones -Fallera Mayor de cada comisión y su Presidente respectivo-, así como del teniente de alcalde, D. Juan Colominas, y el presidente de la Junta Central Fallera, Sr. Agramunt, visitaron la real capilla de la Virgen de los Desamparados para dar gracias y una pequeña “ofrenda” en el interior de la misma, todo esto al finalizar el cortejo con carrozas, una misa de campaña y un desfile por las calles de la ciudad, finalizando en el Ayuntamiento después de la visita a la Virgen -allí les esperaba la entrega de los estandartes a las comisiones y un desfile de bandas-“. Aquest acte desemboca en la “Fiesta de la Clavariesa”, antecedent directe de l’ofrena, que anys després de la participació a títol personal de la comissió de Sant Vicent-Falangista Esteve en 1943, s’organitza oficialment des de la Junta Central Fallera, passant a formar part del programa oficial de festes a partir de 1945. L’èxit de la convocatòria sorprén els mateixos promotors que en anys successius han d’adaptar les condicions per a participar en el mateix. Ja en 1946 han de buidar la basílica de públic i reservar l’espai per a les autoritats, falleres majors i “acreditats” que l’omplen, mentre «Per què no plantejar-se un canvi de dates? Per què no traure dels diez de falles l’Ofrena?»
466
TÒTEM - Març, 2019
la resta continua pel carrer de la llenya fins la plaça on esperen l’acabament de l’acte. La participació en l’ofrena creix de forma exponencial i en 1949 se celebra per primera vegada a l’exterior de la basílica. En 1950 s’ompli el recorregut de cadires pels espectadors de la desfilada. En 1952, amb motiu de la visita de Carmen Polo de Franco s’instal·la la megafonia. Després del congrés faller de 1953 participen per primera vegada els xiquets. En 1954 augmenta la participació i la contesa entre les comissions per dur cistelles, garlandes i tapissos cada vegada més grans. 1955 és l’any de la incorporació de les cases regionals i de la participació d’un grup de falleres i fallers de la comissió del Foc a lloms de motocicletes Vespa. Ja en 1957 apareixen les primeres crítiques per la “massificació” i duració de l’acte. El periodista Cruz Roman proposa que les comissions desfilen sobre plataformes i que es prohibisca la participació dels homes, per tal de minvar les magnituds gegantines que estava agafant l’acte. El cas fet a la proposta, com és habitual, n’és nul i a l’any següent participen les belleses enviades des de totes les províncies, a més de la cèlebre Carmen Sevilla. De nou, en 1964, tornen les crítiques després que l’any anterior més de vint mil persones desfilaren i la durada de l’acte abastara les set hores (de les cinc de la vesprada a mitjanit) que titllen l’acte d’”horrible suplicio”. Tant és així que l’ofrena torna a convertir-se en el motor de canvi que obliga a Marti Belda a convocar un congrés per arreglar l’acte. Les decisions del congrés assignaren el dia 17 a l’ofrena i allargaren el recorregut de tal forma que alleugeraren la pressió dels organitzadors vers els participants obrint la mà a més participants. L’any 1967 es desdobla la desfilada, augmentant els participants totals. Deu mil xiquets/tes per un itinerari més curt al matí i més de vint mil majors a la vesprada. En 1970, donat l’augment de participants i les més d’onze hores de desfilada, ja es planteja la separació en dos dies diferents, la vesprada del 17 per als infantils i la del 18 per als majors. Totes les mesures que es prenen per a contindre
L’ofrena, la fera que ens devora
Passarela per agilizar l’Ofrena
el nombre de participants resulten infructuoses, ja que aquest mateix any són més de cinquanta-cinc mil els participants captats per primera vegada per les càmeres de Televisió Espanyola. Tot i a pesar d’algunes mesures adoptades per Junta, com ara el desdoblament d’itineraris, el canvi de destí final (1973 - Pl. Saragossa al costat de la porta dels ferros de la Catedral) i d’altres, el creixement de l’ofrena resulta imparable i aclaparador. Les darreres dades xifren la participació en més de cent mil al llarg de les dues llarguíssimes vesprades que omplin i col·lapsen el centre de la ciutat. Tal és el maremàgnum que genera l’acte que ha portat a molts “fallers”, “pseudofallers”, “opinadors” i “pensadors”, a plantejar noves alternatives a l’acte que fonamentalment passen, indefectiblement, per ampliar hores o trajectes. Així hi ha hagut propostes d’una tercera jornada, al matí del dia 18 (l’únic que realment queda lliure d’actes oficials de JCF), o d’una tercera via o itinerari, solucions aquestes que no passen de ser pegats temporals que ens aboquen a una major participació, massificació i invasió de la festa per part d’un acte que res ha de veure amb l’esperit de la festa, tal com
hem vist paràgrafs més amunt. L’ofrena esdevé l’eix de la festa de les Falles, sent molt més influent en la seua pervivència, creixement i evolució, que les mateixes falles. Els censos minven quan l’Ofrena cau en dia laborable i creixen quan les vesprades d’Ofrena cauen en festiu. No cal calfar-se massa el cap per extraure conclusions: dona igual quan es planten, no importa quan es cremen i fins i tot resulta irrellevant la quantitat de dies de festa que es disfruten, únicament resulta fonamental la possibilitat o no, de desfilar el dia de l’Ofrena per a passar a formar part d’una comissió, o donar-se de baixa, fins que el cicle torne a coincidir amb les vesprades de festa laboral. Tant és així que hi ha de falleres i fallers de comissió que abandonen la festa la vesprada de Sant Josep sense esperar la crema, ja que l’endemà han de treballar i no poden esperar fins a les altes hores de la matinada en les que els servicis de bombers han d’acudir per encetar el ritu final de les falles. Alguns, inclús, no els veus més que en l’acte de l’Ofrena. Aquestes situacions esglaien els fallers i els acovardeixen davant la possibilitat de fer canvis radicals en el programa oficial de festes.
A.C. Falla Plaça de Jesús 467
Ofrena massiva
468
Tal vegada per aquesta darrera qüestió, en som pocs els que ens replantegem l’acte de l’ofrena des del seu sentit primigeni, totalment alié a la festa de les falles, tot i a pesar que són molts els fallers i falleres que viuen l’ofrena com una obligació, com un parèntesi frustrant enmig del programa de festes. L’Ofrena s’ha convertit en eixe “deure” de visibilitat social que les retransmissions televisives han incentivat, mentre s’han oblidat de la resta de la festa, fora del moment dels premis. Sembla que l’únic interessant per retransmetre és la desfilada, com passarel·la d’indumentària tradicional, i les entrevistes personals que només busquen la “crònica rosa” de la festa. És, justament en aquests moments, quan la festa de les Falles perd totalment la seua singularitat, la seua essència i passa a ser una festa vulgar , una festa més com qualsevol altra. O no hem vist l’ofrena a la Verge del Pilar, a la del Remei, o les processons interminables de caràcter eclesiàstic que se celebren al llarg de la geografia espanyola? Què té de diferent la nostra ofrena? Res. Alguns, potser molts, adduiran el fervor i la passió per la Mare de Déu com argument “irrefutable” per a celebrar l’Ofrena dels fallers, i per més que el sota signant dubte d’aquest desmesurat “fervor i passió ecumènica” vers la Mare de Déu, s’hi haurien de fonamentar en aquest sentiment les propostes de canvi per a l’esmentat acte. Assumim doncs l’argumentari del “fervor i la passió”, palesat per la invasió fallera de la processó del dia de la celebració dels desemparats, que ha mudat un acte religiós en un aparador de societat interminable i tediós que els espectadors “de tota la vida” repudien
TÒTEM - Març, 2019
per insofrible i interminable, llançant foc pels queixals contra el col·lectiu faller per aquesta “cavalcada” de salutacions i fotografies. Hora és ja de fer propostes valentes que busquen una solució definitiva o almenys de llarg termini. I ja ficats en farina, per què no plantejar-se un canvi de dates? Per què no traure dels dies de falles l’Ofrena? Per què no fer-la, tal qual, des de la vesprada del divendres fins a la vesprada del dissabte, vespra del dia de la Mare de Déu? Aquesta proposta ha estat feta amb la boca menuda per alguns, més enllà de Gil Manuel Hernández que la va posar negre sobre blanc ja fa anys. Es tractaria de “desofrenitzar les Falles, bàsicament i refalleritzar la festa de la Mare de Déu”. La proposta no busca la desaparició de l’ofrena com un acte faller, res d’això, tot al contrari, el plantejament passa per la visibilització de les falles en altre moment del cicle festiu anual, més coherent amb el sentit del mateix, tal i com fan altres festes amb la celebració del mig-any. Les falles han perdut, o quasi, molts actes de llarga tradició com ara la despertà, els passacarrers, les traques corregudes de migdia i d’altres i els fallers s’hem deixat anar sense alçar la veu, convertint el programa oficial de festes en una anada i tornada al centre de la ciutat ja siga per replegar premis, ja per anar a ofrenar a la Mare de Deu. Al voltant d’aquests “trasllats” s’han ajustat els programes de festes particulars de les comissions abocant-los a les nits. Però quines són les avantatges d’aquest canvi?
L’ofrena, la fera que ens devora
Anem amb elles: - Canviar l’acte de l’ofrena a la vespra de la festa de la Mare de Deu deslliuraria falleres i fallers durant els dies de falles que podrien compartir amb veins i companys de comissió, el plaer de “viure” les falles i si de cas d’iniciatives populars, folclòriques i tradicionals que podrien trobar espai en els dies de falles. Algú s’ha parat a pensar del que serien capaços els fallers tenint una vesprada més de festa? - Tanmateix el canvi donaria més visibilitat a les Falles palesant que aquestes tenen activitat durant tot l’any i no sols els dies de falles. - Desapareixeria, o almenys no seria el motiu, per a la fluctuació anual del cens faller, ja que l’organització continuaria en mans de JCF i seria imprescindible formar part d’una comissió per a poder participar en ella. En celebrar-se sempre en divendres i dissabte no hi hauria problemes de treball, o molts menys. - Si es canviara, no caldria canviar l’acte oficial de les corts i de les Falleres Majors, únicament fixar hora en una de les vesprades per arribar-se a la Basílica, deixant la resta del calendari lliure per a gaudir de les falles i poder visitar els seus fallers i falleres, que estimen compartir a les seues representants aquests dies. - Els problemes generats al centre de la ciutat els dies de Falles, així com les seues despeses (passarel· les, etcètera) no existirien i tant el personal dedicat a l’organització (policia, protecció civil, membres de JCF, etc.) com els diners invertits, es podrien dedicar a altres activitats en les quals fan falta. - La “desaparició” de l’Ofrena del programa de Falles deixaria de pressionar el mateix, cap a la nocturnalització, podent programar la Nit de Foc a hores més adequades i sense el perill d’absència de les màximes representants. - El trasllat de l’acte de l’Ofrena al cicle de la festa de la Mare de Déu, sempre en cap de setmana, asseguraria la major participació possible (fora dels treballadors del comerç que sempre, sempre, tenen problemes per a lliurar), ja que divendres a la vesprada i dissabte al matí són jornades no lectives ni pràcticament laborals. - La no presència de falles al carrer facilitaria, i molt, l’arribada, concentració i itineraris per a la realització de l’Ofrena. - Les probabilitats de “deslluïment” de l’Ofrena per motius d’oratge són infinitament menors durant el mes de maig que al mes de març, on el dia és més curt i les probabilitats de pluja i vent majors. - La realització de l’Ofrena la vespra de la festa de la Mare de Déu, alliberaria la processó de la “cavalcada” fallera inicial, deixant-la únicament per a les confraries i agrupacions eclesiàstiques, fent excepció de les falleres majors i corts d’honor de València com a representants de tot el col·lectiu faller en aquesta. - Els problemes de trànsit per la realització de l’Ofrena no diferirien massa, més bé ni s’aproparien, als generats per qualsevol cursa esportiva, manifestació o diumenge de vianants. - La presència de la imatge gegantina de la Mare de Déu dels Desemparats plena de flors, així com els voltants de la plaça farcida de flors, no deixaria de ser un atractiu més per a la celebració dels actes de la Mare de Déu: Dansà, Descoberta, Misses, Trasllat, Processó, etcètera. No passa de ser una proposta, fruit de l’experiència i les cavil·lacions d’un faller de 45 anys de comissió, i segurament obtindrà el mateix ressò que tantes altres, cap. Segur que és millorable i no estaria mal que fora motiu de debat i d’estudi, com podrien ser altres que es poden plantejar. En definitiva, mal que ens pese als fallers, o fem fora del cicle faller l’acte de l’ofrena, o aquest acabarà per devorar-nos definitivament i la festa de les falles passarà a dir-se la festa de l’Ofrena. Encara som a temps, segons la meua opinió.
A.C. Falla Plaça de Jesús 469
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Congrés faller
Congrés Faller, si pero no per Rafa Ferrando - President de la falla Isabel la Católica - Cirilo Amorós
En este menut gran llibret de la falla Plaça de Jesús, a lo llarc dels últims anys s’han escrit magnífics artículs sobre els més diversos temes relacionats en la nostra festa, autèntics erudits de deveres, i també alguns de mentira, han estudiat com donar un gran enfocament, llegint sobre el tema a tractar i parafrasejant a atres autors als que consideraven doctes en el tema. Si algú busca això en este artícul, per favor que passe les pàgines puix no ho trobarà, vaig a tractar de parlar des de l’experiència pròpia i si conte coses que no he vixcut, serà perque en la barra d’un casal una nit parlant de falles aixina se’m va transmetre, puix les festa de les falles no s’estudia, es fa dia a dia. Em demanen que escriga sobre la necessitat o no d’un Congrés Faller, tema del que tant es porta parlant els últims anys. Pero lo primer per als fallers de peu, els de barra i els de plantà, és saber per a qué servix un Congrés Faller, puix bàsicament és la ferramenta per a refer o millorar el Reglament Faller. Segurament més d’un s’haja quedat igual i mai ha vist el llibret marró del Reglament o haja entrat en falles.com o atres web a consultar-ho, no vos preocupeu, hi ha Presidents de falla que estan igual que vosatres. Per lo tant anem al següent punt que seria ¿Qué és això del Reglament Faller? Posant-nos solemnes es podria dir que és la Constitució de la festa de les falles, on s’establix com nos organisem les falles i fallers, i quins són els nostres drets i obligacions cap a l’entramat festiu. Després a part estaran els Reglaments de Règim Intern de cada falla on cada u en la nostra comissió especifiquem les nostres peculiaritats, pero lo bàsic per a totes les falles queda ací reflectit, aixina com lo més important dins de la part comuna a tots que és Junta Central Fallera. Una volta sabut açò conegam una miqueta
470
TÒTEM - Març, 2019
Congrés faller, si però no
«Fa falta un Congrés faller? Es dir, el Reglament faller necesita canvis?»
d’on ve el Reglament Faller actual, la intrahistoria del Congrés Faller anterior, on tenim a representants de totes les falles de la ciutat convocats a votar els diferents artículs, a diferents ponents presidint les taules de treball i a un President del Congrés, figura que va recaure en el que fins fa poc havia segut Vicepresident d’Incidències de Junta Central Fallera, el senyor Félix Crespo, el qual tenia experiència com a President de la seua falla, com a membre de Junta i com a professor de dret constitucional en l’Universitat de Valéncia. Les taules de treball per un atre costat varen ser presidides per gent de confiança del llavors president de la Interagrupació de Falles, el sempre recordat Pepe Monforte, tots ells en un bagage faller molt ampli pero no tan doctes en dret com Crespo. És dir el poder en aquell Congrés Faller es repartia entre gent de confiança del regidor de festes, Alfonso Grau, i gent de confiança del President de la Interagrupació, la qual per cert ténia moltíssima força en eixos moments. Esta situació crea dos formes de vore cóm plasmar el nou reglament, per un costat Crespo entenia que calia donar-li una llectura lo més llegalista possible, pero la gent de Monforte, el futur G-7, era de l’opinió que fer-ho tan llegalista encorsetava molt i buscaven deixar un
reglament lo més obert possible pensant que d’esta forma es facilitava el treball a les falles. Aplegada l’hora de votar i solament podia prevaldre una de les opcions, llegalista o obert, i pel gran poder que ténia la Interagrupación en aquell moment, les votacions es varen decantar per un Reglament Faller obert. Per lo tant aquell resultat en principi oferia més llibertat a les comissions i deixava frustrades les esperances del President del propi Congrés d’un Reglament més llegalista, pero al senyor Crespo encara li quedava alguna bala en la recàmara encara que ell ho desconeixia. És important saber que un any despuix de l’oficialisació del nou Reglament Faller que va ser en 2002 va haver eleccions municipals, i en 2003 es renovava l’equip de Govern de la nostra ciutat en una gran novetat per a les falles, el fins a llavors regidor de festes, Alfonso Grau, no seguia, i un nou regidor entrava a dirigir els designis de la festa, es tractava de Félix Crespo, el qual tindria que regir les falles en un Reglament Faller que no era el que ell haguera volgut. Pero als mesos d’entrar Crespo com a Regidor de Festes i President de Junta Central es va aprovar una llei nacional que afectava a Valéncia, la Llei de Grans Ciutats, i eixa llei afectava directament a les falles ya que Junta Central Fallera passà a ser un OAM (Organisme Autònom Municipal) i la seua normativa devia variar ya que es devien introduir diversos aspectes llegals. I ací és on el regidor Crespo va tindre l’oportunitat de redimir les seues esperances, sense tocar ni una coma del Reglament Faller, va aprofitar per a en
Assemblea de presidents de falla.
A.C. Falla Plaça de Jesús 471
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Congrés faller
Pere Fuset
472
el Reglament de Règim Intern de Junta Central Fallera tindre un lloc on bolcar allò que no havia pogut posar en negre sobre blanc com a President del Congrés. Una senya important per a lo que ve a continuación. A partir d’ací aplega la pregunta que ve ya un temps rondant a la nostra festa ¿Fa falta un Congrés Faller? És dir ¿El Reglament Faller necessita canvis o ser canviat? En este moment vaig a bolcar la meua opinió més personal, opinió formada despuix de parlar en molta gent coneixedora d’este reglament i tenint en conte, sobretot, la meua pròpia experiència. La resposta és sí, i ara explicaré el per qué.
que per acorts majoritaris de l’Assamblea es pogueren variar punts del mateix. Per lo tant crec que el primer canvi a plantejar i fonamental seria afegir una disposició final que diguera alguna cosa aixina “Qualsevol artícul d’este Reglament, podrà ser variat o suprimit, si dos terços de la totalitat de les comissions censades en Junta Central Fallera, aixina ho aprovaren en una Assamblea extraordinària”. Açò sí que seria en la meua opinió fer un Reglament Faller obert. El segon canvi necessari que cal realisar, té que vore en l’anteriorment mencionat Reglament de Règim Intern de Junta Central Fallera, eixe que tan a la seua mesura va crear el Regidor de
Quan es parla de coses que necessiten ser canviades en el Reglament, a tot lo món li ve l’eixemple fàcil, i fins i tot badoc, de que en el mateix s’obliga a les dònes falleres quan visten de valenciana a portar banda, i de tots és conegut que en moltes comissions s’ha votat el no portar-la, és dir les comissions han votat el contravindre al Reglament, cosa que s’ha normalisat de tal forma que Junta Central Fallera no actua d’ofici sancionant a aquelles comissions que en actes oficials no usen la banda, eixemples de normes desfasades com esta hi ha tres o quatre més. Pero yo no obriria un Congrés per estes coses ya que fins i tot el nostre anterior President de Junta Central Fallera, Paco Lledó, en ser preguntat pel tema de les bandes en una Assamblea, li va restar importància, i vi a dir que sobre este tema cada u fera lo que volguera. L’obriria perque queda demostrat que este Reglament els pares del qual varen crear tan obert, no era tan obert en alguna cosa tan fonamental com
Festes Félix Crespo, el qual es redactà de tal forma que en alguns casos es posa per damunt del propi Reglament Faller, eixemple d’això és que hi ha temes que no apleguen a l’Assamblea de Presidents o apleguen modificats, sent l’Assamblea de President segons el propi Reglament Faller “la màxima instància de decisió de l’àmbit faller” no deuria ser açò possible. Pero els diferents Presidents de Junta Central Fallera han usat, recolzant-se en el Règim Intern, el Ple de Junta Central Fallera, primant la seua opinió, per a que temes incómodos no apleguen a l’Assamblea o apleguen modificats. Els dos eixemples que recorde d’este us del Reglament de Règim Intern anteponent decisions del Ple són sobre el mateix tema, la classificació de falles. El primer va ocórrer sent Paco Lledó el President de Junta, on es modificà en el Ple una proposta de classificació presentada per la falla Santa María Micaela-Martín l’Humà portant-se a l’Assamblea una proposta que desdibuixava
TÒTEM - Març, 2019
Congrés faller, si però no
en la seua totalitat lo presentat oficialment per la mencionada falla. El segon eixemple és d’este mateix eixercici, baix la presidència del Regidor Pere Fuset el ple tombava una proposta de sis comissions sobre la classificació que no es va portar oficialment a l’Assamblea. Per esta superioritat contra natura d’alguns punts del Règim Intern de Junta sobre el Reglament Faller, deu ser imprescindible en el pròxim Congrés es faça denotar no solament que el Reglament Faller està per damunt del de Règim Intern, si no que per a que no nos fiquen atres gols que el Reglament de Junta Central s’aprove oficialment en Assamblea de Presidents, i este punt deuria constar per escrit i en un articule propi. En estes dos reformes substancials coincidix molta gent actualment, pero hi ha un tercer canvi que yo veig tan necessari com els dos anteriors i és referent el títul quart, capítul tercer del Reglament Faller, el qual porta per títul “Del Règim Disciplinari”, aixina llegit lo primer que pensaran vostés és que vullc que s’endurixquen els castics, i açò no és aixina, els explique. En fer-se un Reglament tan obert este punt quede tan obert com tots, i encara que en el mateix sí que consten els tipos de “castic” té dos grans forats. El primer d’ells és lo poc detallat que esta el procés en el que es decidix si alguna cosa s’ha fet incorrectament, i la falta de garanties processals, puix en molts casos és la Delegació d’Incidències qui acusa i al mateix temps el juge; i el segon forat és que no s’especifiquen en claritat els motius pels quals un faller o una comissió poden ser sancionats, ni que gravetat tenen els seus errors en correspondència en una amonestació més lleu o més dura. Dos eixemples de nou de dos sancions redactades per la delegació d’incidències, per cert abdós ratificades per l’Assamblea de Presidents, en abdós dos un juge va donar la raó a aquells subjectes a els que la delegació d’incidències havia instat a inhabilitar. En el primer dels casos el President de la falla Salamanca-Comte «Ha hagut chochs molt potents com, fins i tot, reprovar al president de J.C.F.»
Altea va recórrer davant un juge la seua inhabilitació de dos anys sense poder optar a càrrec en una comissió fallera, la sentència absolutoria deixava caure un gran gerro d’aigua freda per a Junta i és que no s’havien realisat correctament les garanties processals. La segona d’elles l’inhabilitació en tres anys sense càrrec al President, Tesorer i Contadora de la falla Carrera Malilla-Ingenier Joaquín Benlloch, ací no va haver juí sobre l’inhabilitació si no que va ser entre la pròpia comissió contra els seus ex-mandataris, la sentència va ser clara “no culpables” ya que no es va poder demostrar res de lo que els acusaven, no obstant una Junta Central Fallera sense proves i a l’ampar del Reglament els considerà “culpables”. En la meua opinió açò és molt greu, ya que en l’aval d’un Reglament obert es vulneren els drets dels fallers en ser acusats, és necessari reformar el nostre Còdic Penal faller i fer-lo més diligent, sabent dotar-nos d’uns instruments on juge i acusador no siguen la mateixa persona. Estic segur que casi qualsevol faller que lligga açò, estarà d’acort en mi en que si nos diuen que va haver un Congrés Faller ho firmàvem ya, puix res més alluntat de la realitat sabent tot açò que sé i pensant com pense que és necessari renovar el Reglament yo vaig votar en la meua comissió en contra de que es realisarà el Congrés, com ho va fer la gran majoria de fallers i aixina ho traslladem els Presidents en l’Assamblea, pero tot té un per qué. Tot va començar en juliol de l’eixercici passat quan l’actual Regidor de Festes, Pere Fuset, va dir que no tornaria a presidir les Assamblees de Presidents fins que en esta es decidira si hi hauria Congrés Faller, per a saber si les falles volíem seguir vinculades a l’Ajuntament. D’entrada d’esta afirmació es desprenen un parell de mentires, la primera d’elles és que s’en vaja de l’Assamblea per este motiu, tots coneixereu la famosa enquesta fallera impulsada des de l’Ajuntament, des de la Concejalia de Festes en concret, on a part de preguntar-se per diferents temes fallers, obrint fins i tot debats com el de la Cort masculina, es preguntava també per intenció de vot, religió, llengua, territori, etc, és dir una
A.C. Falla Plaça de Jesús 473
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Congrés faller
enquesta que comprenia més allà de lo faller, lo que armà un gran revol. Puix casualment a la primera assamblea que decidix no anar és la que tindria lloc despuix de destapar-se este pastiç, per cert la primera Assamblea a la que acodirien televisions nacionals. L’atra mentirijilla és respecte a que l’ent de Junta Central puga ser o no part de l’Ajuntament, com abans explicava des de la Llei de Grans Ciutats som un OAM i en el seu dia em varen explicar que Junta Central Fallera no pot deixar de ser-ho ya que si la “privatisem” deixaríem de percebre la cantitat de diners que rep, és dir a entitats privades un Ajuntament solament pot donar-li X diners i actualment de les arques municipals rebem si no recorde mal X multiplicat per 3, per lo tant si volem seguir rebent lo mateix estem obligats a ser OAM. Òbviament les formes d’instar a les comissions de falla a que votàrem si volíem Congrés o no, no eren les més indicades, pero havien més coses que nos varen fer votar que no, la frase més repetida va ser «es necessita un Congrés, si, pero ¿és el momento? No». Pero ¿Per qué no era el moment? Des de l’arribada a la Concejalia de Festes i per tant a la Presidència de Junta Central Fallera de Pere Fuset, diferents visions de la festa, grups fallers, corrents d’opinió han chocat en ell, es ven que eixos chocs es deuen a motivacions polítiques, de fet a mi el propi Fuset m’ha acusat de tindre trasfondo polític en intervencions que he realisat en l’Assamblea, res més llunt de la realitat de fet és molt divertit vore en estos moments com a aquells que se nos acusava no anem en llista de partit algun i no obstant aquells que tractaven de murmurar-li a l’oït com amiguets ara fan coa en diferents partits mendicant un lloc, si no el tenen ya, pero això és una atra història. Com dia hi ha hagut chocs i molt potents, tan potents com que fins i tot s’aplegue a reprovar oficialment al President de Junta Central Fallera i tota la seua directiva, pero per què s’ha aplegat a este punt. Perquè en la meua opinió tenim un President de Junta que en lloc de complir en la seua llabor de gestionar les falles lo que busca és controlar-les. Eixemple d’açò s’és de qui es rodeja, els seus colaboradors
474
TÒTEM - Març, 2019
Congrés faller, si però no
més íntims, que naixen junt a lo que va ser la llavor del partit del senyor Fuset, i d’entrada demane disculpes per mesclar política i falles pero cal explicar-ho, i dins d’eixa llavor la seua branca fallera es constituïx en una associació anomenada l’Adef (Associació d’Estudis Fallers), del que formen part Pepe Martínez, Josep Lluís Marín i Gil-Manuel Hernández, els assessors municipals de Fuset. En açò s’aprecia la diferència de la forma de treballar dels partits que nos han governat anteriorment, per a controlar-vos vos subvencione i tinc contents, i la forma de treballar del partit de l’actual regidor, per a controlar-vos m’introduïxc en el vostre entramat i em faig fort. Pero l’entramat va més allà, en contraposició a Lo Rat Penat i pel tema de la llengua es creen els Premis de les Lletres Falleres, a partir d’ahí comencen a captar a fallers més jóvens via rets socials, sent el seu principal valedor el conte Malalt de Falles, pero encara els falta un grup que se sent cara a cara en el restant de fallers i imitant a Especial, Primera A o les falles d’Ingeni i Gràcia, creen, encara que després deixen mig abandonada, la Federació de Falles Innovadores i Experimentals (soc conscient de que pertanyeu a esta Federació yo dic d’on naix, simplement) i una volta en el govern tracta de controlar Junta Central en delegats de sector i lliure designació propis, i algun President d’Agrupació, en més sòrt en lo primer. Òbviament si una majoria de fallers veu que en les formes i en el fondo el President de Junta Central Fallera i els seus satèlits busquen un control de les falles, obrir un meló tan important com el Congrés Faller va a supondre una guerra constant per a no ser controlats, en un tema tan important com el nostre Reglament Faller no nos ho podem permetre. De la mateixa manera que no permetríem mai que es reformarà la nostra Constitució baix l’intent de tutela d’un sol partit, per que en ocasions podria eixir-se en la seua. Concloent, el Congrés Faller aplegarà, pero val la pena esperar.
A.C. Falla Plaça de Jesús 475
Congrés Faller, si o no
per José Nicola - pressident de la Federació de Falles I+E
Quan me pregunten al voltant de la necessitat d’un congrés faller, el primer que contestaria seria que sí, després pensaria, si sabem el que és un congrés faller, i si amb ell donaríem solució als principals problemes de la Festa. La meua opinió és que és necessari i fonamental per a la continuïtat de la Festa, però esta resposta és en calent, quan penses un poc mes, dius què quina necessitat n’hi ha d’obrir un meló com el congrés faller quan el que volem canviar son alguns punts, d’alguns articles concrets o de veritat volem canviar tot, el que deuria canviar per a que la Festa evolucionara? Jo soc partidari de que, si es fa un congrés servixca per alguna cosa, ja que és molt important, i n’hi ha que prendre-se’l en serio, fer eixos canvis fonamentals en aquells articles necessaris, però sincerament obrir un meló com el congrés faller per a decidir si una comissió té que portar banda o caramba, ho trobe innecessari, per a este tipus de canvis deuria de poder fer-se, un congrés parcial, on es podrien estudiar aquells xicotets canvis necessaris per el pas del temps que s’han de canviar ja que la vida evoluciona molt ràpid i les comissions fallerss no anem a ser menys i hem d’adequar el nostre reglament, però sabem que en l’actualitat, açò no és possible, el congrés, o es fa total o no es fa, no hi ha punts intermedis, no es contempla en les regles del joc. Una vegada valorada la necessitat del congrés faller, vaig a centrar-me en si açò milloraria la Festa o no, jo crec que sí que milloraria la
Festa, perquè les reformes ens durien baix el meu punt de vista a un reglament més obert, inclusiu i plural per al segle XXI, per què com moltes vegades dic, estem en les falles del segle XXI i tenim que deixar enrrere coses del passat que allegen la nostra festa i açò passa per eliminar certs articles que no la fan moderna, tal i com son les falles. Crec que no és necessari en este article analitzar el reglament intern punt per punt, ja que això seria, un treball, el qual deuria de ser, previ a un congrés faller. Pense que deu de fer-se abans de començar un procés com el congrés faller. Per a d’açò, tots els agents de la festa deurien de reunir-se i arribar a acords els quals facilitarien el congrés, ja que s’arribaria a ell, amb una sintonia de diàleg, i açò faria que’l debat fora ric i el congrés no s’eternitzara. Crec que les taules de treball, que s’estan portant a terme, durant l’últim exercici, son una forma d’arribar a acords, entre totes les parts i el que fa que tots estem content, ja que en eixe espai es pot debatre i opinar sobre els principals problemes, coses que son un problema per a tots. I ja acabant la meua reflexió, el que si que tinc clar, és que les falles seran el que vullguen els fallers, i que els millors acords s’aconseguixen amb diàleg, i açò és el que ens duria a tindre el millor acord possible. Este acord, serà el més plural possible, perquè replegarà les opinions de tots, ens agraden o no, perquè el més important és la implicació de tots i totes.
A.C. Falla Plaça de Jesús 477
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Models de Festa
Resò d’una festa plural, o com buscar-li tres potes al gat
Per Enric Vicent Almero i Zanón
Havia una vegada en un país, comunitat o regne, molt llunt de qualsevol lloc que ningú de vostés ha conegut mai, una gent que, la veritat, no semblaven estar molt be del cap. Se passaven tot l’any treballant, llevant-se hores de sòn, deixant el seu diners en benefici de la colectivitat, tant de la seua més pròxima, com en la societat sancera, de la qual, també, formaven part. Això és una cosa que molts dels més cridaners enemics d’ells, que també tenien, en relativa freqüència solien oblidar: eixa gent tan rara, també formava part de la societat. Els fallers, que eixe era el nom que rebien (igual era perque anaven de fallanca en fallanca), cada any al sentir en els seus cossos vindre la primavera, plantaven una falla, oferint art als carrers del seu barri, encara que qui devia d’afavorir-lo, no semblava estar molt per la llabor. Casi tenien que demanar permís per respirar, i clar, s’ofegaven, perque sempre tardava massa en arribar eixe permís. Tot eren queixes i problemes per fer qualsevol cosa, i encara això, no l’enviaven tot a pastar fanc, seguien avant... ¿No sembla que estigueren be, veritat? Eren temps on la seua societat era masclista. ¿Les costums?, uniformades. ¿El pensament?: únic. Quan més machote fora un home, més era d’alabar entre els seus semblants. Eren els temps del “L’home i l’orso, quan més lleig... “. I els mascles “alfa”, eren l’eixemple a seguir pels menuts. Eres més bo quan més te paregueres ad ells, perque la força bruta, era qui governava. Clar que això en moltíssims casos, era solament l’image que se donava, puix quan escataves un poquet, de portes cap adins, no era tan fer el lleó... Les falles, eixos ents tan estranys, on se tenia que ser un poc masoca, per pertànyer ad ells, eren llocs on solia reunir-se gent estranya. Certament no se
478
TÒTEM - Març, 2019
pot obviar, que la societat vivia en un entorn nacional-catòlic, i en ell i en les seues formes, costums i tradicions, li tocà viure a la festa i als fallers, per això resultava normal eixe contagi. Mes en eixe reducte, en eixa aldea gala, des de sempre se venia respectant l’opinió, el desig i: ¡el vot de la dòna!, ¡verge santa, quina follia!, ¿les dones votar?. Se les respectava, com a aquell que no combregava en les costums “normals” i oficials de l’època, en la llengua (majoritàriament castellana, com Deu manava), en la seua religió (l‘oficial), en la sexualitat (la oficial: les peres en les peres i les pomes en les pomes), clar, o en la forma de vore la mateixa festa, perque encara que algú no s’ho crega, estàvem parlant d’una festa, ya veus... Quan va arribar eixa brisa de llibertat
Resò d’una festa plural
Pl. Mercat Central 1944. Arxiu Juanjo Medina
i democràcia a una societat que estava òrfena de coses bones, el faller, la veritat, no és que notara massa diferència. Poc a poc se van fer costum entre tots, eixes formes democràtiques que els fallers ya tenien des de feya molts anys. Si, és cert, no seria ya necessari enganyar al censor, en quant a lemes, temes i texts, perque portàvem enganyant-los, o estos portaven molts anys deixant-se enganyar, en benefici del somriure d’una gent molt necessitada de passar-ho be. Era un temps on mancaven molts els somriures. Cridar, potser era un símbol de llibertat, cert, pero a qui eixercix a diari eixa llibertat, possiblement, no l’apetixca cridar lo evident. Possiblement eixe siga el motiu pel qual al faller, se li va crear eixa llegenda negra, (que als enemics més bovos i recalcitrants feu callar la seua
pròpia enquesta), perque està vist que qui no plora... Llegenda negra que diu que la festa era de dretes, i que el faller era de dretes, i per això callava quan manava la dreta; que eren masclistes i misògins, perque els president sempre eren hòmens. Que el faller era immovilista perque no cridava per tindre una llibertat que el lliurara de la tirania de l’Ajuntament (abans, clar ara ya no hi ha tirania...); que el faller estava ancorat en el passat, i que no volia que la seua festa evolucionara (cosa que algun confon interessadament), en tal de mantindre viva una tradició... Els fallers tenien la seua cova dels lladres, el seu “casal”. Era el seu antre de perversió i luxúria, fixat qué roïns, que fins jugaven al parchís, al truc i al dòmino....
A.C. Falla Plaça de Jesús 479
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Models de festa
Lo que no eixia molt clar en les enquestes és com sent tan fanfarró i bocachancla, no traguera pit, cridant quina era la seua contribució econòmica al PIB d’una ciutat, que per cert, anys més avant, en 2008, la Interagrupació, (un atre engendre agrupacioniste, creat i format per eixos dements festers) en la colaboració en l’Ajuntament de Valéncia, la Càmara de Comerç i dels ents autònoms municipals, en un molt sério Estudi d’Impacte Econòmic, donà com a resultat que les falles tots els anys, donaven una injecció econòmica a la ciutat, de més de 690 millons d’Euros, més IVA, total, casi 754 millons de euros. O siga les falles donaven a la ciutat, invertien en la seua ciutat, cada any, ploguera o fera sol, més diners que el presupost anual l’Ajuntament de Valéncia, ingresos que ademés, també omplien els contes d’eixa
menuts i colaboraven en la seua formació infonent-los valors per a la vida, que més respectaven la figura de la dòna... Tampoc cridaven que eren el soport necessari pel rest de festes de la ciutat, tant en quant a locals, membres actius de les mateixes (que també eren fallers), infraestructures i canals de finançació. Per vist lo vist, se fea real el dit de: “¡qui no plora, no mama!” perque en la nostra terra qui més plorava, i més cridava, és qui més mamava de subvencions, ajudes, consideració i respecte social... i els demés, puix o no existien o si ho feyen, eren els sacs de boxeig, més comuns. Com anècdota vos diré, per si no ho sabeu, que els fallers eren els culpables de tots els mals de la societat valenciana, a banda de ser de dretes i uns carques.
Generalitat Valenciana, que es posava de perfil, quan tocaven els fallers a seua la porta, perque segons la llei de finançació autonòmica vigent en aquella época, el 50% del IVA, que ingressava Espanya en el territori de la Comunitat, era abonat pel govern de l’estat en el conte de la Conselleria... quasi res, i ya veus el fanfarró del faller, d’això no parlava... Les falles, ya veus quina cosa, tampoc cridaven a la societat que eren els ents, (després de massa poques entitats públiques) més solidaris en quant a donacions a les ONG, que més s’interessaven pels
¿Que tot se devia millorar en quant la relació dels festers en els veïns?, per supost i se farà. Clar que els que parlen de la festa, podien conéixer més d’eixa festa, abans de fer-lo. ¿O és que no se noten les diferències entre com actuava una falla fa trenta o quaranta anys, i com ho fa ara? I no ha segut cosa únicament dels “atres veïns”, si la societat canvia, les falles també. ¿Vos pareix que les falles no s’han obert a gent d’atres terres, d’atres formes de viure, i de conviure, ¿o les falles seguien sent sols les de “... borinot (o lo atre) el que no bote”?. Lo senzill és buscar l’aplaudiment fàcil, anar
Celebració de la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial.
480
TÒTEM - Març, 2019
Resò d’una festa plural
a favor de corrent. No se pot resumir a un colectiu de més de 100.000 persones, dient que no respecta al diferent. En la pluralitat que es pot trobar en una cantitat de gent tan gran, fallers i fallers de qualsevol ciutat i poble d’Espanya i del rest del món, cada un fill de sa mare i son pare, ¿per que se’ls vol concretisar, resumir, uniformisar o normalisar tant?. A alguns se’ls podria recordar eixa mateixa pluralitat i la seua cacarejada defensa de les minories, quan neguen una subvenció o un premi a una entitat o a una falla que no utilisa un llenguage normalisat per ells, ¿no era una minoria la que “parlava diferent”?, ¿total no “eren quatre gats”?, ¿no era més rica la pluralitat?, ¿no calia defendre la riquea d’una llengua valenciana en totes les seues accepcions, o quan parlàvem de defendre les minories, sols son les minories que yo diga, i quan yo ho diga?. ¿I per qué se’ls volia normalisar buscant paraules que no se utilisaven en la seua terra?, ¿És que no havien i calia inventar-les?. La pluralitat ven, dona rèdit ser plural, pero en el fondo, els donava igual, anaven de llibertadors, d’adalits de totes les llibertats, bo de totes no, d’algunes... i no arribaven a ser ni hipòcrites. «Cridar, potser era un simbol de llibertat, cert, pero a qui exercix a diari eixa llibertat, posiblement, no l’apetixca cridar lo evident.»
Puix que rabien: les falles ya era una festa plural quan la descobriren fa quatre dies, perque abans els donava oix. Una festa que integrava a gent de tota raça, religió, procedència, gusts sexuals, alçada, amplària, en monyo (postiç com el de Chimo, o en denominació d’orige pròpia, i “vallera”- en “v”-, com el de Bonig), gent que parlava com volia, des d’italians en obsessió ciclista, fins a gent que sols pensava en el feixisme i lo feixistes que érem els fallers, també a gent que feya comboi i pinya, i entre ells, eixe que se donava pinyes d’espant i se’n anava de les assamblees, perque no se dia ni se fea lo que ell volia que se fera, i diguera, i com l’escatèrgoris era seu, se’l duya, i ¡hala!, ¡ací ya no se juga...!
Les falles de tan plurals que son, sense ells, continuaran sent grans, chicotetes, sarcàstiques, grotesques, en més o manco porcelana, àcides o més blanques que la fulla parroquial, en palets, o dient-nos que sols som frontera. L’únic que li pot fer mal a les falles i que sempre s’aguaita i no s’acaba de llançar, és la normalisació, la paritat. Quan un se normalisa, deixa de ser plural, t’uniformisa. Si tots tenim que fer lo mateix, ¿on queda la imaginació, i l’ingeni?. Quan se nos quadricula, se’ns encaixona en mig de normatives, regles, órdens, ordenances, prohibicions, mesures, tamanys, quotes... ¿qué es deixa per la creativitat?. Això és lo més senzill. Crear, ser original o diferent, costa, pero te deixa una satisfacció, que el trist o el gris, ni entén, ni mai podrà gosar. Com epílec del conte, vos dic que les falles som, una festa plural, tant en el tracte humà, com en l’artístic, sempre ha sabut integrar a qui venia de fora, i a les modes artístiques fent la seua versió, adaptant-les a la seua idiosincràsia i a la seua forma de fer. ¿Cap on anem? Les falles seguiran sempre sent les falles, i dins d’eixe caixó que son les seues costums, dins d’eixe sota, cavall i rei, inherent a qualsevol festa del món, afegirem el coneiximent i l’experiència d’aquell que vullga integrar-se, enriquint-la més cada dia. Pero dic integrar-se, no canviar-la, perque lo que no s’entendria és que renunciara a les seues costums, a la tradició, a l’espirit dels seus antepassats, en ales d’una una modernitat mal entesa. Afegir, no és canviar, entendre no és renunciar; compartir és i sempre ha segut, la forma de ser del valencià i del faller. I ara, ya en present, sols vos deixe un prec: mai deixeu, gent d’eixe país, comunitat o regne, que els grisos (i no serà per lo que hem corregut davant d’ells en esta vida...) als que tant els molesta el color, nos apaguen eixa llum que nos fa ser diferents l’un a l’atre, distintes una falla a la del costat, plurals... I si un dia nos toca cridar, cridarem, pero sols vos demane una cosa: mai deixeu de ser com sou, mai deixeu de ser... fallers. Vos vullc.
A.C. Falla Plaça de Jesús 481
Falla Plaça de Jesús 2014
La conquesta de la nostàlgia de futur Jose Manuel Prieto. Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Gandia, Periodista. Regidor de Falles de l’Ajuntament de Gandia. Faller de la Falla Plaça Prado.
«Les falles de Gandia i l’entramat i el potencial que congreguen al seu voltant ha resultat en algún temps atractiu per al poder.»
No hi ha dubte que la centralitat de la festa fallera s’articula al Cap i Casal, on l’estoreta velleta del primer entusiasme articulà la gresca al voltant del moviment de les falles, que alhora teixiren també l’entramat de les barriades, els moviments de la gentada i centralitzaren la crítica amb què somoure els ciments del poder i commoure amb la bellesa creixent de la seua expressivitat plàstica i artística. La història n’és ben coneguda, però. Tot i això, més enllà de la capital, algunes ciutats han conreat un extens moviment faller, arrelat en la història, que conserva també la memòria de l’imaginari popular i que, com en el cas de València, permet entendre l’articulació de les barriades i, en alguns casos, l’entramat urbà. No em detindré en esta idea més enllà d’esta anècdota: sóc regidor, d’entre d’altres responsabilitats, del districte de Corea, que deu la seua denominació hui oficial a una emissió radiofònica fallera. En les emissions falleres, un fenomen satíric amb més de sis dècades que s’emet encara en la prèvia dels dies de falles a través de les ones de Ràdio Gandia, i on, entre l’informatiu i la xirigotada, la gresca i l’acudit, l’informatiu radiat i el serial, les comissions qüestionen les decisions del Govern, reprenen els comportaments polítics i analitzen, entre la ironia i la narració, l’actualitat de la ciutat i els assumptes i preocupacions quotidianes, va nàixer l’acudit que acabà convertint l’antic barri de l’Estació en la barriada de Corea, una denominació
oficialment acceptada, comunament assimilada. Va ser una emissió fallera la que qualificà de ‘coreans’, en plena disputa des del Paral·lel 38 en plena guerra entre Corea del Nord i Corea del Sud, aquells veïns que enllà de la via protestaven perquè mancaven dels subministraments bàsics respecte la resta de l’aleshores incipient ciutat, i perquè no tenien tampoc llum i aigua. L’emissió fallera considerà que les queixes procedien d’una delimitació física que aleshores, en l’albor del conflicte bèl·lic, fou una assimilació metafòrica de la desigualtat en el creixement de les barriades i de les diferències entre les noves construccions i l’entramat històric de Gandia. La via era, efectivament, el mateix paral·lel 38: el que separava la ciutat amb els equipaments bàsics de la barriada que no tenia ni llum. Dècades després, l’escut de la falla de la barriada de la Sagrada Família-Corea, com s’entestà en qualificar-la la dictadura, encara conserva el ‘Sense llum per culpa vostra’ on l’aleshores perifèria situava el mirall comparatiu amb la resta de l’entramat urbà. Un exemple del poder, la convicció, la representativitat i la sintonia que la festa conserva amb la realitat de les ciutats, amb la construcció del nostre imaginari col·lectiu o la reivindicació dels anhels comuns sempre dues passes per davant del poder mateix, al que venen qüestionant des que va cremar la primera estoreta velleta. L’anècdota de la barriada de Corea servix per entendre l’embranzida del moviment social que a la capital de la Safor desenvolupa el que, anys després, alguns economistes com Pau Rausell qualifiquen d’’economia del comboi’: el conjunt de sectors econòmics vinculats a la gresca ciutadana, al caos més perfectament organitzat, de la festa de les falles. Un
A.C. Falla Plaça de Jesús 483
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Models de festa
Mostra de LLibrets de Gandia. Imatge Lletresfalleres.
484
moviment que, tot i no tenir el potencial de visibilitat de València, és completament definitori del comportament sociològic de la ciutat i esdevé una de les principals referències festives i del calendari de la vida dels gandians. Malgrat el que puga semblar, i amb tots els trets diferencials que les falles de Gandia conserven respecte de les del Cap i Casal, l’entramat i el potencial que congreguen al seu voltant ha resultat en algun temps de la història atractiu per al poder. De fet, la dictadura franquista encarregava la presidència de la Junta Local Fallera de Gandia a algun dels tinents d’Alcalde del consistori, un aspecte que no fou ni
fa per sufragi universal: un faller, un vot. Un exemple de ‘primàries’ que és pioner a l’àmbit festiu valencià i que no sols esdevé un paradigma: és també el millor símptoma de la maduresa democràtica i ciutadana d’un dels nostres principals moviments socials, i un exemple de gestió de la convivència entre un dels agents que amb més fermesa dialoga cada exercici per poder regular-la. El sistema de gestió netament democràtica de la Federació, que agrupa la totalitat de les falles que es planten a Gandia, es pot traslladar també a l’organització dels actes: són els assemblearis de les
etern ni immutable. Les Falles de Gandia, amb tot, fa temps que s’organitzen de manera autònoma quant a la reglamentació i elecció dels seus òrgans de govern. La figura del regidor delegat és la representació de la institució davant la Federació de Falles de la ciutat, i té la potestat de signar els convenis de col·laboració i l’assignació de mitjans materials i de recursos diversos que es necessita per tal de poder assolir cada exercici. Però les falles fa temps que es trien el seu president i, des del darrer Congrès Faller, l’elecció ja es
comissions els qui donen el vistiplau al calendari faller i al format de cada acte. Amb això no sols s’eviten les temptacions dels centres de poder: també s’avança en la regulació d’unes festes que no siguen altaveu de l’opció política de torn ni responguen per boca de les institucions a les que solen qüestionar. És la naturalesa de la festa, per la que es va encendre la primera espurna: somoure els ciments del que semblava immutable, criticar amb gana el govern del moment i les seues decisions, i si calia fer-ne broma. Unes falles més madures en estos àmbits
TÒTEM - Març, 2019
La conquesta de la nostàlgia de futur
són també el símptoma que la festa va per davant dels tòpics. Ni és una festa agosaradament temerària, ni dòcil, ni búnker dels elements més reaccionaris i immutables de la societat. La prova està en l’inqüestionable paper de les dones a les comissions falleres, l’equilibri de tasques que impera progressivament als casals, i la manera com la festa es bolca amb causes i compromisos socials i lluites incipients, com la diversitat sexual o la lluita i visibilització contra violència masclista. Les administracions estem –en la doble condició de faller i responsable públic de la festa—per garantir la regulació de la convivència, que no deixa de ser l’assoliment de totes les garanties per al gaudi amb els nostres drets i llibertats d’un espai públic conquerit per a tots. Que a les administracions ens resten encara reptes, i que a les comissions els cal també
afrontar-los? De ben segur. Hi ha més exigents legislacions, regulacions contundents de les normes de convivència, interpretacions exhaustives del dret al descans o els estàndards de contaminació acústica i ambiental. Però formen part de la garantia cap al futur que ha traçat una festa que forma part, irremissiblement, també ja del nostre patrimoni immaterial. Però certament, algunes vegades resulta gratificant vore tanta tasca pels avanços des del moviment faller, i alguns dels resultats que aquests han proporcionat a la festa i al conjunt de la societat a la que es deu. Una manera de recordar-nos que, siga com siga, el moviment faller és irreversiblement madur i solvent. Una garantia de pervivència en el llegat de la memòria d’aquella primera estoreta velleta: la nostàlgia de futur de la festa de les falles i del poble valencià.
«Unes falles més madures són també el símptoma que la festa va per davant dels tópics.»
Esbós Falla l’Estació (Gandia) - 1935. Actual Falla Barri Corea. Colecció J. J. Coll.
A.C. Falla Plaça de Jesús 485
AL VOLTANT DEL TÒTEM - Models de festa
Les falles les fan les persones
Quan Juanjo Medina em va demanar la col.laboració per al llibret 2019 de la comissió Plaça Jesús, vaig pensar en un article on descriuria les Falles seguint les tècniques de modelització que fan servir els enginyers: SysML, diagrames de clases, diagrames de seqüència, casos d’ús,.. establiria una analogia entre l’enginyeria de sistemes i la festa fallera. Requeriria treball, però em resultava molt estimulant i motivador. De colp una forta bufetada em va fer canviar d’idea. Amparo ja no em rebria al casal amb una forta abraçada i amb un “Què tal estàs, carinyet?” com sempre feia.
486
TÒTEM - Març, 2019
Aquell dia em vaig decidir a fer un gir copernicà al text que enviaria a Juanjo. El meu cor em va dir que em deixara de ximpleries i tecnicismes i que li fera cas, que ell havia de ser el que estiguera present en aquestes paraules. Així que seguiré el seu dictat. L’entrada al casal de la comissió del Mercat de Jesús va marcar un abans i un després pel que fa al concepte de Falles que tenia al meu cap. Recorde que per a mi els fallers eren eixos éssers als quals evitar de totes totes. No eren més que un mal menor perquè jo poguera gaudir del que realment m’agrada de les Falles, és a dir, la Falla i el món de l’artista faller.
Les falles les fan les persones
per Xavier Serra, responsable de Malalt de Falles
Xavi Serra en una plantà de Plaça de Jesús.
Però tot va canviar en entrar a eixe cau faller. De la mà de Dafne (per a mi ‘mascletina’, ella ho entendrà al llegir aquestes línies), vaig descobrir que no, que no totes les falleres ni tots els fallers eren ogres del Senyor dels Anells. Res més lluny de la realitat.
Ella em va presentar tota una colla de gent oberta, acollidora, simpàtica, divertida, desacomplexada fallerament parlant,... Tot allò va trencar en mil trossos el model de Falles que tenia al cap. Dins d’eixe col.lectiu dos figures em van marcar molt: Tono, un apassionat de la pirotècnia, de la Falla, de la CULTURA a les Falles en majúscules i Amparo, que per aquells moments ocupava la presidència. Estem parlant de fa més d’una dècada, allà pel 2007 o 2008 crec recordar. Com passa el temps... Ells dos (i tota la resta del col.lectiu) van obrir-me les portes de Plaça Jesús de bat a bat sense dubtar ni un segon. Tot i no ser part de la comissió d’una manera formal era un més. Em consideraren un faller més sense necessitat de vendre loteries ni abonar la quota corresponent. Allò era impensable al meu cervell. En la seua concepció de la festa fallera hi havia pilars bàsics sobre els quals havien construït un model que en el fons representa el que realment hauria de ser les Falles. Tot girava al voltant de la Falla com a centre neuràlgic de l’activitat de l’associació. La Cultura estava present a cada esdeveniment ja siguera en forma de llibret o d’exposició fotogràfica. I la gent, sempre la gent de dins i de fora i sense oblidar mai la gent de dins ni de fora. Bo, m’enganye. Per a la comissió liderada per Amparo no hi havia gent de dins i de fora, hi havia amigues i amics vingueren d’on vingueren. Un dia que mai oblidaré Tono em va dir una frase que em va marcar moltíssim i que continue tenint present cada moment de la meua existència: Les Falles les fan les persones. I per això, per tot el que han representat en la meua vida Amparo i Tono sempre seran el meu model de Falles.
«L’entrada al casal de la comissió del Mercat de Jesús va marcar un abans i un després per que fa al concepte de Falles que tenia al meu cap.»
A.C. Falla Plaça de Jesús 487
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
Les falles i la política:
entre el valencianisme i el poder (2na part 1962- 2018)
per Rafa Tortosa Garcia
«Si ustedes pasan por Valencia en ocasión de alguna solemnidad pública, tropezarán probablemente en la calle con grupos de muchachas vestidas de llauradora: son, en realidad, jóvenes de ciudad, que hablan en castellano, y que llevan ese atuendo porque es un atavío lujosos y porque hemos convenido que sea el uniforme femenino para las festividades locales. En general, la indumentaria típica es cosa pasadas y archivada. Quizá en algún lejano villorrio de montaña los vuelos siguen fieles a los modelos tradicionales. Pero, fuera de eso, ya se trata de un mero disfraz. Advertiré, asimismo, que el llamado traje de “valenciana” —falda de seda rameada, corpiño de la propia tela o de velludo negro con puntillas al extremo de las mangas, pañoleta y delantal de tul y oro— era exclusivo de la Huerta de Valencia» (Fuster, 1962: 66 i 70).»
Coberta de la guia turística El País Valenciano de Joan Fuster (1962).
488
Aquest és un dels paràgrafs de la guia turística El País Valenciano que Joan Fuster va escriure per a Ediciones Destino i que va estar publicada el setembre de 1962. Com es pot comprovar, fa referència als vestits regionals i va ser un dels textos que varen irritar a certs fallers del cap-i-casal així com a les autoritats municipals, atès que constituïen un atac a les essèn¬cies valencianes (ADEF, 2011). Aquell mateix any, l’intel·lectual de Sueca també va publicar Nosaltres els valencians i Qüestió de noms, dues obres que pogueren haver creat més polèmica a València, atès que recollien unes noves tesis sobre allò de la valencianitat i que són bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià (Vila Jorques, 2012: 123). Però fou a les pàgines d’aquesta guia turística, on Joan Fuster va voler desmitificar certs tòpics locals, enderrocar mites i convertir-se en un revulsiu operant, doncs l’autor «no se conforma con lo episódico o con la referencia erudita y se introduce en el ser y el hacer, para decir cosas que escandalizan automáticamente a una Valencia no
TÒTEM - Març, 2019
acostumbrada a estas novedades» (Pérez Puche – Lladró, 1978: 203). En efecte, les publicacions de Joan Fuster d’aquell any 1962 —annus mirabilis, com l’anomena Francesc Pérez Moragón1— marcaran una fita històrica en la política i la societat valencia na, d’acord amb els esdeveniments que es van produir i, sobretot, per totes les conseqüències que han passat amb posterioritat. Les primeres reaccions es produïren a la premsa, amb un enrevessat intercanvi d’escrits per part del professor Diego Sevilla, els periodistes Francesc Almela Vives2 i José Ombuena i el mateix Joan Fuster . Aquest punt d’inflexió també hi formen part les falles. De fet, varen ser l’instrument utilitzat per les autoritats per contestar, sistemàticament, els pensaments de l’intel·lectual valencià. A les falles de 1963 es va poder comprovar la primera crítica cap a les tesis d’aquell 1 Citat en Vila Jorques (2012: 123). 2 Podeu seguir, de forma detalla, la campanya contra Joan Fuster per part de la premsa —Levante i Las Provincias— a J. Ballester (2007).
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
valencianisme basat en la llengua, principalment, però no fou l’única, atès que els polítics seguiran utilitzant el món faller per crear i expandir idees i pensaments amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder. És per això que el motiu principal d’aquest assaig siga l’anàlisi d’aquesta època convulsa on les falles han sigut un instrument polític a l’abast dels governants, una pràctica política que ha tingut la conseqüència de malvar qualsevol valencianisme emergent, no només polític sinó social, mediambiental, festiu o cultural.
El nou valencianisme nacionalista. Joan Fuster, l’intel·lectual convertit en ninot de falla (1962). El 9 de març de 1963 se celebrava a València la cavalcada del ninot. La comissió de la falla Peu de la Creu – Juan de Vilarrasa, presentava una desfilada sota el lema El món dels inferns. A uns dels quadres de la comparsa, apareixia la reproducció de la coberta d’El País Valenciano. A més a més, dues falleres portaven entre les mans, i en format gran, una reproducció de la pàgina 53, aquella que deia que «por nuestros pueblos, la gente camina tras la banda de música en su pasacalles, y corre siguiendo la huida detonante de la traca, bajo su fuego mismo; las muchas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan en mano; las procesiones corrompen su liturgia transformándose en llamativas cabalgatas. Y todo tienen une escorzo de juego jovial y sudoroso, de zapateta pueril». Alguns fallers portaven altres fulls amb textos de contestació. La comparsa es tancava amb una xicoteta falla per ser cremada a les portes de l’Ajuntament. Cal dir que aquesta manifestació fallera, farcida de crítica i sàtira, pot ser haguera sigut saludable i correcta, dins del tarannà faller de fer crític tot allò que esdevé a la societat i haguera estat una crítica més des del punt de vista
490
TÒTEM - Març, 2019
de l’autor, suposadament anònim. Doncs aquest autor no calia buscar-lo al casal de la falla Peu3 de la Creu sinó al consistori municipal . El dia de la cavalcada, el diari Levante publicava el guió de la desfilada i afirmava que «cierra este grupo una fallita que será quemada al final, con la imagen del autor del libro». F. Pérez Puche ens afirmava que «la redacción y los tiempos verbales, en éste y otros párrafos de la información, desvelan que el periódico no ha hecho más que reproducir el texto del guión preparado y distribuido por el organizador del festejo: La JCF» (1978: 203). Efectivament, la crema en efígie de l’escriptor i tots els seus escrits a la Plaza del Caudillo es va produir en una cerimònia amb una nodrida aglomeració de públic i la presència aprovadora de les màximes autoritats locals a la manera dels antics actes de fe de la Inquisició (Vila Jorques, 2012: 123). En aquest sentit, el mateix Joan Fuster, a Reflexions d’un ninot de falla 4 considera l’afer com una «maquinació de gabinet» i «que havia estat tramada en algun conciliàbul edilici». Sentència que «estic convençut que la iniciativa de cremar-me provenia d’orígens capciosos». En efecte, Rincón de Arellano, mentre va ser l’alcalde de València (1958-1969), va propugnar els ideals populistes i antiseparatistes defesos per la cultura política falangista i, en conseqüència, va defendre des del consistori la proposta de nació homogènia, no només mitjançant discursos polítics o actituds personals concretes, sinó en les polítiques públiques propostes en marxa per l’Ajuntament, com l’augment dels elements i símbols del nacionalisme espanyol en les festes com les falles. L’afer de la crema en efígie de Joan Fuster va estar aplaudida per l’Ajuntament, d’acord a un atac «antiespañol, o la beligerancia que el propio consistorio tendrá hacia el uso del valenciano dentro del espacio social de la ciudad y el ostracismo al que lo condenará» (Colomer, 2015:164). No fou l’única comissió fallera que va fer palesa de les publicacions de Joan Fuster a la cavalcada del ninot, ja que la 3 No obstant això, cal considerar, en tot moment, la vinculació de Salvador Cerveró Ferrer, aleshores president de la JCF, amb la comissió fallera de Peu de la Creu (Sanchis Ambrós, 2012:75 4 Dins El llibre de tothom, Alcides, Barcelona, 1964.
Les falles i la política
falla Cadis-Literat Azorin li va dedicar un grup crític a Nosaltres els valencians, amb la consideració de veure les tesis de Fuster com «influencias extranjeras en nuestra costumbre» (Colomer, 2015:164). Els cadafals fallers d’aquell 1963 també recolliren la crítica cap al suecà, com el de la plaça de la Mercè, que feia un refús i l’aposta per l’ostracisme per a Fuster, així com l’essencialisme, l’antiintel·lectualisme i l’acusació de traïdoria (Flor Moreno, 2011c: 70): «Cert llibre escrigué un fuster que empudegà nostra essència, demostrant-li a València i als valencians, no voler. L’home —que és de molt saber segons creu, sense falòries—, renega de nostres glòries amb un cinisme sancer. Mostra ser pantominer i per la seua expressió, mereix de fet l’expulsió d’este país tan sincer. Que es menge el pa d’altre lloc; que ací a València volem fills que no ens tiren al fem com ens ha llençat fa poc. Es bandejar al fuster que la fusta mal treballa. Per açò el cremem en la falla5 que havem muntat al carrer» . El fet de cremar en efígie la figura de Joan Fuster, Alfons Cucó ho qualificava com un «arravatat antifusteranisme populista, fabricat a través dels pregons contactes del franquisme prop de la jerarquia fallera: Fuster cremava de ninot a les falles, i, amb ell, tot el món intel·lectual que de lluny o de prop simpatitzava amb les seues idees. La persecució, però, engendrà també moviments contraris: i com a conseqüència, l’escriptor de Sueca veia afermar-se la seua autoritat moral, no solament davant d’un valencianisme polític i cultural en expansió, sinó també davant d’un sector creixent de tota l’esquerra valenciana» (1989:298). Fóra de l’àmbit de les falles, la publicació
de les tres obres de Joan Fuster fou un autèntic revulsiu en la societat valenciana, però no com en un principi el seu autor ho hauria esperat. Josep Ballester conclou que «Nosaltres els valencians, enfocat des d’una perspectiva històrica, revisava críticament els tòpics heretats sobre el “fet valencià” i establia com a element definidor la catalanitat del nostre país, tot i assenyalar les diferències amb el Principat. La llengua i la cultura seran, segons l’assagista, els factors més definitoris dels valencians. L’enllaç entre el passat, el present i el futur. I sense aquest enllaç no hi haurà futur. Qüestió de noms realitzava un recorregut històric sobre la denominació de la llengua i del territori, i apostava per una terminologia unitària i sense amagar la realitat nacional. Totes dues propostes abocades clarament a la polèmica. No fou, però, així: “ningú va obrir boca lamentava Fuster—. Jo intentava despertar dubtes, almenys en el sector culte dels poble valencià, perquè es plantegés problemes, tant històrics com actuals, que calia qüestionar-se. Però sembla que no va interessar ningú”. En canvi, la guia que Destino li havia demanat, El País Valenciano, va alçar una gran polseguera entre un cert sector indígena» (2007). S’ha d’insistir en la importància d’aquest punt de la història, aquell que Ernest Lluch afirma que «Nosaltres els valencians separa la nostra història de la prehistòria» (1976:14), atès que un nou valencianisme s’havia creat, amb la intenció d’heretar molts dels trets que la Renaixença havia convertit en centrals per a imaginar la identitat valenciana i amb la responsabilitat de polititzar la identitat. Aquestes intencions nacionalistes s’estaven construint en l’oposició a la dictadura i amb un perfil progressista notable. Ferran Archilés ens afirma que «el nou nacionalisme era antifranquista per definició i va reaccionar contra l’apropiació de la identitat regional que el franquisme va fer a València. En fer això, però, es va allunyar decididament dels seus referents simbòlics (i no només polítics), marcant un tall decisiu entre el valencianisme i la identitat regional que en el període de preguerra no s’havia donat» (Archilés, 2007a: 518).
5 Citat en A. Ariño (1992b: 354-355).
A.C. Falla Plaça de Jesús 491
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
Coberta Nosaltres els Valencians de Joan Fuster (1962)
492
manera, «posa en la funció política de la llengua no solament la major característica diferenciadora, sinó també l’essència màxima de la nació» (Cucó, 1989:277). S’ha de recalcar, que les idees de l’intel· lectual valencià presents als llibres publicats el 1962, ja havien estat publicades amb anterioritat i n’eren ben conegudes. No obstant això, El País Valenciano, «fou el catalitzador de la campanya que el franquisme valencià —franquisme polític o franquisme sociològic— portà a terme contra Fuster i el seu ideari. Aquesta campanya ha estat l’origen històric pròxim de les múltiples, monòtones i salvatges campanyes que el franquisme valencià ha generat fins a hores d’ara contra qualsevol idea —la que fos— de renacionalització valenciana o de normalització del País Valencià» (Cucó, 1989:289). En aquest sentit, cal afegir que fins els 1962 ho hi ha documentades reaccions anticatalanistes organitzades. Fins i tot, com ja apuntarem a la primera part d’aquest estudi, a les publicacions oficials falleres s’exaltava la unitat de la llengua, la història compartida i, fins i tot, una mateixa composició ètnica (Hernàndez, 1996: 212-213). En altre ordre de coses, dins de l’àmbit faller, cal assenyalar que algunes de les afirmacions realitzades per Joan Fuster a El País Valenciano, en quant a la indumentària femenina, com comenten els membres de l’ADEF, «no estaven molt allunyades de les crítiques de coentor que Pensat i Fet feia a les falleres per parlar en castellà i que, com ja hem vist, són contínues en la revista, o de la queixa expressada per Beatriu Civera l’any 1958 L’aparició d’aquest nou nacionalisme (en un article titulat “De què va disfresvalencià, amb la figura de Joan Fuster sada aquesta valenciana?”) sobre les miticom a protagonista, en paraules de ficacions i alteracions que patia, desfiguFerran Archilés, «esdevindrà amb la qua- rant-lo, el vestit de valenciana» (2011). litat principal d’oferir una proposta d’adscripció nacional distinta, o en tot cas, Com anem dient, les conseqüències foren que plantejar la necessitat d’una recon- immediates, tant en les falles com a la sideració de l’encaix i identificació de societat valenciana. Ricard Sanmartin, la identitat valenciana respecte a l’es- des de les pàgines del Pensat i Fet de panyola» (2007b:144). Cal recordar que 1964, escrivia un saluda sota el títol totes les propostes anteriors respecte a de Les falles, els fusters i la unió dels la construcció de la identitat valenciana valencians —amb clares referències, en van tindre intencions de regionalisme o el títol, a l’assagista Joan Fuster—, amb d’identitat regional dins de la nació espa- una crida a la unitat en un moment en nyola. No obstant això, la proposta de què començava a visualitzar-se públicafuster es centra, com totes les propostes ment «una fractura entre la generació anteriors, en el valencià. Dit d’una altra hereva del valencianisme anterior a la
TÒTEM - Març, 2019
Les falles i la política
Coberta Nosaltres els Valencians de Joan Fuster (1962)
Guerra Civil i un nou nacionalisme que nega aquesta herència i es bastix a partir d’uns patrons ideològics, culturals i estètics nous, de confluència catalanista no sols en l’àmbit cultural, sinó també en el polític» (ADEF, 2011). Per conclure, podem afirmar que la publicació de l’obra de Fuster va esdevindre un nou moviment nacionalista valencià, ressorgit d’aquells intents en temps de la II República Espanyola, que tindrà importància al món universitari i als partits polítics, ja que el fusteranisme, com diu Vicent Flor, «fou el referent de la gran majoria de les forces antifranquistes que valencianitzaren més tard o d’hora, per mimesi o per entrisme d’elements nacionalistes, les forces progressistes d’àmbit espanyol, inclòs el PCE» (2011b:16). No obstant això, seran el Partit Socialista Valencià i Unió Democràtica del País Valencià els que assumisquen les tesis fusterianes. Per contra, la nova generació de nacionalistes universitaris d’arrel fusteriana mostrarà una actitud distant cap a les falles, d’acord a què les autoritats franquistes l’han sotmesa llevant-li el seu antic caràcter popular i valencianista (ADEF, 2011). En altres termes, la distància entre la consciència valencianista i la festa de les Falles era cada vegada més gran. No volem finalitzar aquest apartat, sense deixar de referir-nos a l’homenot de Sueca. La seua obra, amb l’anàlisi de la realitat que va realitzar, «significà un punt d’inflexió per a l’estudi social del nostre país, no ja perquè ens sentírem copartícips o no de la seua visió, sinó perquè ens oferí un mètode de contemplació, una forma de veure les coses i de parlar-ne» (Vila Jorques, 2012:122). Per últim, hem de valorar la relació entre l’intel·lectual valencià i les falles. Ni cal dir que aquesta relació s’hi troba condensada al llibre Combustible per a falles, editat l’any 1969 dins de la col· lecció Garbí, el qual respon a un recull d’articles escrits als periòdics on Joan Fuster analitza la realitat de les falles de forma extraordinària. Inclús Toni Mollà s’atrevix a dir que «la trista paradoxa és que cap intel·lectual valencià no ha escrit unes pàgines més boniques i apassionades sobre les falles que Joan Fuster» (1993).
Tanmateix, l’escriptor no ha estat entès. Com diu Antoni Furió «la seua lluita contra el tòpic, que no era sinó una exigència d’higiene intel·lectual i moral, va ser manipulada, aprofitada pels sectors més reaccionaris i incivils per a desqualificar l’escriptor i les seues idees» (1998:8). En definitiva, en paraules de Francesc Vila, Joan Fuster havia comés un gran pecat, el pitjor: pensar pel seu compte i donar-ne testimoni per escrit (2012: 123).
El valencianisme coent. Les falles intocables (1963-1976). El trànsit entre la dècada dels seixanta i la dels setanta comporta un assoliment de la festa de les falles a València. Respecte al que interessa en la temàtica a tractar, cal posar èmfasi en la força social que hi són les comissions falleres, les quals, sense ser conscients, continuen sent un instrument tendenciós de mediatització i de control per part de l’Ajuntament, que utilitza la Junta Central Fallera, amb els reglaments i normatives, per exercir el poder.
A.C. Falla Plaça de Jesús 493
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
En aquest sentit, el fet del gaudir d’una protecció per part de les autoritats a canvi de tenir el seu control, té la conseqüència directa de convertir-se en intocables i, per tant, tota crítica contra les falles és una inacceptable blasfèmia i un sacrilegi. Seguint a Antonio Ariño, les falles expressen ritualment el valencianisme temperamental, al qual li s’ha afegit un valor sagrat (1992a: 48). Aquest aspecte d’inviolabilitat de les falles es degut també a l’aparició d’opinions crítiques sobre la monopolització de les Falles i la seua estructuració autoritària mitjançant la JCF. Aquestes reflexions vindran, especialment, des de posicions afins al nacionalisme valencianista emergent i d’esquerres (Hernàndez i Martí, 1995:575). Cal considerar la creació de la Llei de premsa i impremta de 1966, la qual va donar certa llibertat d’opinió i aparegueren discursos alternatius i lluny dels oficials. Part d’aquests escrits contraris a com s’estava desenvolupant la festa fallera —contra la monopolització i oficialista de les Falles—, analitzaran, amb opinions contrariades, l’ús inadequat i exagerat, per part de les falles, de tòpics i aspectes valencians, considerats com tabú. Més encara quan assistim, durant aquesta època, a la configuració de la coentor, l’elevació a la màxima potència del tòpic valencià, contra el que Joan Fuster havia lluitat i utilitzat, intel·ligentment, per analitzar el caràcter i comportament dels valencians. Contràriament al seu discurs, les falles exageràvem ridículament la senzillesa d’alguns elements valencians, amb l’exhibició «de estampas regionales bien alejadas de la realidad, mediante la puesta en práctica de una línea de “elevación de tono” de la fiesta, de falsa sublimación de un hecho popular por un camino redicho y culterano, insustancial, siguiendo la estela del valencianismo cultural contenido en la práctica franquista dels Jocs Florals» (Pérez Puche, 1978:51). Retornant a inviolabilitat de les falles, cal comentar diversos casos apareguts en la història fallera de la ciutat, els quals foren un autèntic desafiament a les directrius i concepcions franquistes així com qüestionament de molts tòpics i aspectes considerats com a ortodoxos
494
TÒTEM - Març, 2019
i totèmics (Hernàndez i Martí, 1995:575 i 1996:42). D’entre molts escrits periodístics, signats per persones com Joan Fuster, Vicent Ventura o Manuel Sanchis Guarner, destaquen els casos de la revista Fonorama l’any 1966 o l’edició d’un especial dedicat a les Falles per part de la revista Ajoblanco l’any 1976. Ni cal dir que la reacció dels estaments oficials fou absolutament aclaparadora contra els considerats transgressors del sagrat festiu convertit en tabú ideològic. L’afer Fonorama es produix en maig de 1966. Es va tractar d’un «insulto a Valencia y a las fallas». Un jove de 21 anys, Eladio Ramos, va remetre a la modesta revista de música pop Fonorama, editada a Madrid i Barcelona, un article que feia defensa de la música juvenil i criticava el comportament dels cadafals fallers contra aquesta música, contra el món dels «ye-yés i els melenuts», i en definitiva, pel caràcter anti-modern de les Falles. No sols es va parar en aquest fet sinó que va dividir als fallers en tres grups: els que, pressionats per la dona i la filla casadora accepten els honors de la comissió de barri a canvi de diners; els fallers actius que només desitgen tindre veu i vot; i el sector passiu, aquell que «sisa lo que puede». El text es completa amb al·lusions a la «virgueria» del vestit de les falleres, parla de «horda fallera» o d’«engendros falleriles» (Pérez Puche - Lladró, 1978: 238-239). La polèmica va sortir quan Jornada reproduix la crònica. València, i les seues falles, no acostumada a escoltar aquestes paraules, a través de la premsa, es posa en defensa de les essències intocables. José Barberà, director de Jornada i president de l’Associació de la Premsa — a més de ser pare de Rita Barberà—, titula el seu escrit: «Grave ofensa a Valencia. La revista “Fonorama” insulta a los falleros y a las fallas valencianas. El repulsivo artículo lo firma el corresponsal en nuestra Ciudad, Eladio Ramos. Proponemos medidas y esperamos con impaciencia la reacción de la Junta Central Fallera». A l’article de Barberà es proposa una querella, l’aplicació de la Llei de Premsa, la retirada dels quioscos de la revista, l’anul· lació de les ordres de publicitat fetes des de València i la retirada de la condició de
Les falles i la política
veí de València al corresponsal. Davant les reaccions, el pare d’Eladio Ramos demanà disculpes en nom del seu fill, el qual hagué de fugir de la ciutat davant les greus amenaces que va rebre per telèfon. S’afirma que no hagué mala intenció i que s’estava donant massa publicitat a l’assumpte. Dies després, la JCF convocava una Assemblea General extraordinària per prendre acords i mesures així com el Gremi Artesà d’Artistes Fallers es manifestava públicament «por las injurias inferidas a toda la gran familia fallera y, de manera incomprensible y despiadada, a nuestra querida Valencia, a la mujer valenciana y a sus galas». A més a més, els periòdics acollien a les cartes al director fortes crítiques cap al jove Ramos. Davant aquest allau de manifestacions, la revista Fonorama feia una rectificació dirigida a l’opinió pública on lamentava el que havia succeït i es justificava en què l’article fou publicat perquè una sèrie de coincidències impediren revisar-lo (Ariño, 1992a: 52). Altre dels afers que demostren que les Falles són intocables, és el cas de l’especial de Falles de la revista Ajoblanco, publicada en març de 1976. Al seu número 10, diversos jóvens periodistes valencians feien crítica de la festa fallera, entesa com un excés i transgressió a més de ser un balafiament de diners. Apareixien comentaris molts transgressors respecte a la configuració de la festa, amb crítiques al paper de la fallera major per la seua «divinidad». Reproduïm un dels textos que va causar major controvèrsia, el qual es troba dins del treball La Fallera mecànica: «El deseo del fallero es volar a la fallera mayor, a esa intrusa pretensiosa (y para colmo hija de papá) y ponerle un petardo en el... a los de la Junta Central Fallera». Al cap i a la fi, els articles van generar provocació. Ben bé haguera estat desapercebuda la seua publicació, d’acord a l’escassa difusió de la revista —només un centenar d’exemplars apareixien per València—, però un valencià resident a Barcelona, lloc on s’editava la revista, va remetre un exemplar a Ramon Pascual Lainosa, aleshores president de la JCF. El màxim dirigent faller va informar
al Fiscal de l’Audiència de Barcelona i va enviar una carta a totes les comissions falleres per informar les gestions que estava realitzant. Al món faller va haver-hi un allau d’indignació i el cas ve estar denunciat als jutjats per injúries, atès que els articles són «una infàmia gestada contra Valencia» i s’insinua una maniobra catalanista. Les institucions, sota la consideració que la revista està editada a Barcelona, afirmen que és una maniobra de l’imperialisme català i que tot allò que s’afirma a la revista és un insult a València. A més a més, consideren que els autors són catalans —els escrits estaven signats sota pseudònim—. Finalment, la revista fou suspesa i multada, a pesar de què els promotors de la publicació afirmaren que la seua intenció no era ofendre sinó enaltir les Falles6. Aquest afer, com diem, és una mostra del control i protecció que tenen les Falles per part de les autoritats municipals, els quals, com veurem més endavant, conformaran una estratègia política per mantenir-se en el poder amb la promulgació d’un discurs basat en l’anticatalanisme, considerant els catalans i el nacionalisme valencià com un perill per als valencians i per a les Falles. En aquest sentit, cal nomenar el polèmic assumpte del Concurs de teatre organitzat per la falla Corretgeria - Bany dels Pavesos, el qual es va iniciar l’any 1972, una activitat que aquesta comissió va tractar de contribuir «en la mesura de les seua possibilitats al desenvolupament cultural del País Valencià»7. Les activitats culturals d’aquesta comissió fallera es completaven amb les actuacions del grup de folk i del quadre artístic a més de retre homenatge a Vicent Andrés Estellés al Teatre Principal. Abans d’aprofundir en el tema, cal dir que, en tot moment, el concurs va estar convocat per la JCF i per la falla, i fou patrocinat per la Dotació d’Art Castellblanch, una empresa catalana de cava. A més a més, el jurat estava format pel president 6 Per al lector interessat en aquestos afers, podeu seguir a Antonio Ariño (1992: 49-55). A més a més, si voleu seguir detingudament tot allò ocorregut amb l’afer d’Ajoblanco recomanen el treball de Manuel Sanchis Ambrós (2015). 7 Memòria exercici 1972-1973 de la falla Corretgeria, abril i maig 1973.
A.C. Falla Plaça de Jesús 495
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
Coberta Nosaltres els Valencians de Joan Fuster (1962)
i pel vicepresident de la JCF i per tres membres de reconeguda solvència teatral. Un dels promotors d’aquesta activitat cultural fou el seu president, Joan Monleón i Novejarque, que, en declaracions a la premsa deia que «esto podía estar enfocado al universitario, y así unir al intelectual universitario con el pueblo-verdad. De hecho las comisiones falleras son una representación de él. Este podría ser un punto interesantísimo de conexión,8 donde hay una gran labor a realizar… » . Aquella primera edició fou un èxit així com la segona edició realitzada a la tardor de 1973. No obstant això, a la JCF no li agradava el tarannà que havia pres aquest concurs de teatre en valencià que pretenia ser una alternativa al model cultural ofert per la JCF, ja que aquesta no tenia a l’abast el seu control i considerava perillosa l’actitud dels organitzadors respecte a les actituds polítiques que fomentava el propi alcalde Miguel Ramon Izquierdo. De fet, va estar considerat com pantacatalanista. Així que, convocada la tercera edició, «una larga, tediosa, crispada se desarrollará» (P. Puche - Lladró, 1978: 307). Després d’un creuament de notes i cartes, la comissió gestora del concurs convida a la JCF a participar, i aquesta, ofesa, es recolza que una comissió fallera no pot unilateralment organitzar un concurs, i provocarà la inquietud sobre si es poden o no prendre iniciatives al marge de la JCF. A la fi, la JCF va exigir a la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos que es disculpara per les acusacions que havia realitzat contra el president de la JCF, Pascual Lainosa així com fer públiques les bases d’una nova convocatòria: el I Concurs de Teatre en Llengua Valenciana, amb les conseqüències d’esborrar les dues edicions anteriors organitzades per la comissió fallera, la qual hagué de demanar perdó públicament (Pérez Puche – Lladró, 1978: 300). Aquest gest d’arrogància per part dels dirigents per tal de demostrar la solidesa del poder, va estar blindat amb la celebració del V Congrés General Faller, en el qual es van aprovar propostes que asseguraren, encara més, el control de la festa fallera, amb el desig de salvaguardar 8 Las Provincias, 8 de març de 1973. Citat en Pérez Puche (1978: 296).
496
TÒTEM - Març, 2019
l’ortodòxia fallera, identificant-la amb la suposada defensa de l’essència d’un valencianisme de caràcter regionalista, oposat als nacionalismes i especialment al catalanisme (Hernàndez i Martí, 1995:575).
En relació a aquestes iniciatives culturals promogudes per les comissions falleres, també tenia cabuda la música. Aquells anys de la dècada dels seixanta s’iniciava la Nova Cançó, una forma de reivindicar, a través del valencianisme emergent, llibertats i consciències populars així com la llengua dels valencians. Aquest fenomen cultural intentarà apropar-se a les falles. Es per això que farem referència a dos episodis esdevinguts als anys setanta. El primer d’ells va ser l’any 1971, on la falla Palleter–Erudit Orellana va organitzar un recital de la cançó, en resposta a l’esforç que havien fet Amics de la Cançó per acostar el moviment al particular univers fallers. Com apunta Vicent Frechina, l’experiment sembla que no resultà molt reeixit (2011:182): «Si prendre contactes en les comissions falleres per tal d’intentar portar els moviments actuals de la nostra cançó, amb l’únic desig que arribe a un públic més nombrós i popular —encara en el seu període, ja clàssic, de “Folklorisme local”— es pot titular “experiment”, val la pena. Ara bé, si creem que els indígenes, més o menys amants de la Festa de San Josep, estan obligats o decantats a
Les falles i la política
escoltar aquestes cançons, estem més que confosos. Primerament, aquest públic, típic de barriada més o menys cèntrica, tant se val que acudesca a una “presentació fallera”, com a una cafeteria o a la projecció de la pel·lícula de moda, amb l’única idea d’eixir de casa per tal “d’alternar”; no està gens preparat a sentir uns individuos que en polsar les seues guitarres fan testimoni d’unes inquietuds completament identificades amb les posicions d’aquest públic, que realment no s’assabenta del que passa al seu voltant. D’aquesta forma es va fer l’intent de portar les cançons del poble a les falles. [...] I ara ens preguntem: ¿És convenient, a la temporada 72, intentar de nou que els cantants de la nostra llengua actuen en noves activitats falleres? Jo crec que sí... El poble ho necessita»9. L’altra referència data del 3 de juliol de 1976, dia que se celebrà, al Nou Estadi del Llevant, el festival La Cançó al País Valencià, organitzat per la Falla Juan Aguiló – Gaspar Aguilar. Van intervindré Basca, Lluís Miquel i Els 4Z, Raimon i Al Tall. Sembla que fou un èxit atès que «treinta mil valencianos protagonizaban el acontecimiento político más importante de esta envergadura...»10. En altre ordre de coses, el canvi d’actitud política en assumptes regionals valencians es deu, principalment, amb l’entrada de Miguel Ramón Izquierdo com a alcalde de la ciutat —des de 1973 fins 1979—, amb una gestió professionalitzant del municipi que produix una ruptura de l’elit lligada al franquisme caudillista, encapçalada per Adolfo Rincón de Arellano (Colomer, 2013: 847). En efecte, fou Miguel Ramón Izquierdo el principal promotor del regionalisme bien entendido junt Ignacio Carrau Leonarte, president de la Diputació en aquella època. Com apunta Juan Carlos Colomer, ja en el discurs de la seua investidura, Ramón Izquierdo va emfatitzar la idea de fomentar un regionalisme «bien entendido como fórmula seria» per avançar cap el progrés i benestar del poble valencià, amb la defensa de 9 Gorg, 19 d’abril de 1971. Citat per Frechina (2011:182). 10 Crònica signada per Manuel Vázquez Montalban, citada per Frechina (2011: 192).
l’idioma valencià i dels símbols i tradicions pàtries sempre en relació i acatament extrem dels principis del Movimiento (2012: 387 i 2013: 864). A més a més, com veurem en posteriors referències, cal destacar en la llavor de promoció d’aquest regionalisme, a Ramón Pascual Lainosa, president de la JCF i mà dreta de Ramón Izquierdo. Vicent Bello, sobre la figura de Pascual Lainosa, afirma que va ser qui «va agitar el món faller, tot aprofitant la xarxa de relacions interpersonals, fins al punt de construir dins dels casals de falla la primera organització de masses anticatalanista» (1988: 149). Durant aquells anys, aquesta «estructura que integran al alimón Hombres del Ayuntamiento y de la Junta Central fallera aferrados al pasado para que nada cambie» (Pérez Puche, 1978:317), va estar anomenada com el búnker-barraqueta, el qual va estar «progressivament caracteritzat per un anticatalanisme militant i visceral i els inicis del secessionisme lingüístic, factors en els quals s’escudaren no pocs franquistes desitjosos de conservar parcel·les de poder tot adaptant-se als temps previsibles d’un sistema de democràcia parlamentària» (Hernàndez i Martí, 1996:43). Cal afegir que aquesta estructura estava estrictament circumscrita a nuclis reduïts de la ciutat de València. Tornant al regionalisme bien entendido i resseguint a Juan Carlos Colomer, cal dir que la regió, entesa com una forma d’identitat col·lectiva imaginada per una sèrie d’elits i difosa socialment per actors diversos, serà producte d’un regionalisme polític i cultural, promogut i dirigit per unes institucions polítiques i culturals. Aquesta explotació del concepte de regió té la qualitat de respondre als nous nacionalismes que van sorgir en la darrera època del franquisme. Aleshores, aquest regionalisme bien entendido valencià, desproveït de qualsevol intenció autonomista, serà excessivament regionalista i temperamental (2012: 382). En altres termes, aquest regionalisme va estar la forma en què el franquisme va intervindre davant les iniciatives fusterianes, les quals van adquirir força en sectors socials i polítics. De fet, la reivindicació del dret a l’autonomia i a l’autogovern va entrar a formar part, només en dos anys (74-76),
A.C. Falla Plaça de Jesús 497
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
en tots els programes polítics de les organitzacions d’esquerra, encara que en la clandestinitat (Bello, 1988: 28). En aquest sentit, l’ajuda dels mitjans de comunicació controlats pel poder i la festa de les falles va estar primordial per promulgar aquestes idees. Com hem apuntat, Miguel Ramón Izquierdo va basar la seua gestió en el reconeixement de la suposada realitat regional. La promoció d’aquest regionalisme, que va repercutir socialment, tindrà una acceleració l’any 1977, amb el triomf de l’esquerra a les primeres eleccions estatals i, fins i tot, es radicalitzarà amb un sentit anticatalanista (Colomer, 2013:862 i 863). A pesar de presentar la dimissió com a alcalde i no ser admesa pel govern central, romandrà en el càrrec fins el 1979. La seua continuïtat política és palesa amb la fundació, l’any 1978, d’Unió Regional Valenciana — embrió d’Unió Valenciana, fundat el 1982—, un partit polític nascut sota el recolzament de comissions falleres i associacions polítiques del cap-i-casal, com ara la falla Els tres doctors, el Circulo Aparisi y Guijarro, les joventuts de Lo Rat Penat i el Grup d’Acció Valencianista. Evidentment, el seu discurs es centra en la defensa del secessionisme lingüístic, de la bandera tricolor i del topònim Regne de València. El 1979, amb la celebració de les primeres eleccions municipals democràtiques, Ramón Izquierdo abandonarà el consistori amb la victòria de l’esquerra i el partit socialista. No obstant això, les reminiscències del franquisme no havien desaparegut, quedava part del personal polític i un regionalisme que condicionarà políticament el procés democratitzador, amb la generació d’un moviment conservador, populista i regionalista. Aquesta defensa del regionalisme calarà en la ciutat de València, amb la generació d’un autèntic moviment anticatalanista conegut com blaverisme, el qual condicionarà el procés estatutari i autonomista (Colomer, 2013: 864 i 2015: 171). En altre ordre de coses, cal afegir que a pesar de la certa permissivitat de la nova llei de premsa, la censura encara romania en les falles en aquesta darrera etapa del règim franquista. No només en el control social i festiu de les comissions,
498
TÒTEM - Març, 2019
com anem dient, sinó en els cadafals fallers. El delegat d’Informació i Turisme, Joaquin Rios-Capapè, comentava en la premsa el seu parer sobre l’assumpte: «Censura, en realidad, no la ha habido nunca, aunque si una labor de orientación y consejo en cuanto a ciertas formas externas; todos los problemas locales, nacionales e internacionales han podido y pueden ser tratados libremente por los artistas falleros, dentro de los límites de sátira o crítica festiva que las caracteriza»11. Clourem aquest apartat amb la reproducció d’una part de l’entrevista12 realitzada a Pascual Lainosa, l’any 1978 , fent èmfasi sobre les qüestions abordades fins ací. L’entrevista duia per titular unes paraules del president de la JCF: «El supercapitalismo catalán, culpable». Després de preguntar-li sobre l’eslogan “Junta Centralista Fallera”, que considerava que no era cert, atès que «en la Junta existe mucha democracia interna. Hay un 50 % de representantes de las comisiones y otro 50 % designado», el periodista s’interessava sobre la crida que va fer la JCF als fallers per acudir als actes del 9 d’octubre. Pascual Lainosa ho negava i afirmava que no s’havia acordat donar punts per l’assistència: «El sistema de puntos para premiar las actividades no falleras -asistencia a procesiones, a actos oficiales, etc. – está “demodé” y se ha suprimido, a propuesta mía, por la asamblea de presidentes. Sin embargo, los propios presidentes habían acordado hacer una excepción el día de Sant Dionís y premiar la asistencia, por ser un acto muy valenciano y porque como se sabe los falleros se sienten doblemente valencianos por ser valencianos y por ser falleros. Pero a mí me dieron una gran alegría cuando posteriormente dijeron que, pese a estar acordado, iban a renunciar a los puntos de asistencia y que irían todos igualmente». Després de l’interessant reflexió del doble sentiment dels fallers, la resta de les preguntes feien referència a qüestions sobre 11 Las Provincias, 16 de febrero de 1966. Citat en Pérez Puche (1978: 231). 12 Valencia Semanal, núm. 14, març de 1978.
Les falles i la política
els valencians: «– ¿Y usted cómo entiende el regionalismo? – En primer lugar, yo creo en un regionalismo autónomo de la región valenciana. Y digo región por no poner los otros dos términos que parecen extremos, de País o de Reino. No tendría inconveniente en decir País Valenciano si no fuera porque casi siempre que se dice eso va integrado en la suma de otros países, concretamente, ¿por qué no decirlo?, de Países Catalanes. Lo de Reino ya sé que es anacrónico, pero si los mismos que hablan de País Valenciano, hablan luego del Principado para Cataluña, no estoy de acuerdo en que no se use para Valencia la denominación de Reino. Estoy por un regionalismo sin ningún tipo de política. -¿Y de la lengua qué opina? ¿Cree, contrariamente a lo que dice la Real Academia, que el valenciano es otro idioma distinto del catalán? -Yo en esto no me pronuncio. No soy filólogo y no me gusta hablar de memoria. Sé que hay tendencias para todos los gustos. Ahora, no creo que la lengua pueda ser un vínculo tan grande. Pero aparte de un vínculo cultural, mire usted, los pueblos, como las personas, tenemos dos partes vitales que es el genotipo y el fenotipo, o sea, las cualidades congénitas y las adquiridas. En las adquiridas influye el ambiente, influye el sol, el temperamento. Los valencianos somos mediterráneos cien por cien. Los catalanes, y esto no es una degradación, tienen una personalidad muy acusada como trabajadores, como tenaces. Yo diría que, temperamentalmente, los valencianos tenemos más afinidad con los andaluces que con los catalanes».
El valencianisme faller. Les falles blaves (1977-1991).
«No poguent matar la festa ni el poble que l’ha inventada el franquisme va intentar que fóra una cretinada. Desfilar sí que es podia i enlluernar als turistes criticar ... ni a l’alcaldia:
“Poseu a parir les dones, els hippies o els catalans, feu ninots de ties bones ‘‘xistes” de homosexuals, però en cap lloc plantetgeu els problemes valencians. O fas “critica” de dretes o te’n vas a fer punyetes”. El personal del País es trobà amb aquest xantatge: o de les falles fugir o semblar company de viatge del règim que ens ha oprimit. Un gallec, no un galleguista, i els seus amics del País -gent amb tants diners com vista ens varen conduir ací: en lloc de dir-nos morint-se que ho deixava “tot nugat” als valencians podia dir-nos que ens deixava “ben liats”. Però si cal furgar merda caldrà també posar verda l’esquerra d’aquest País. De les falles s’oblidava somniant, una mica fava, que era a Moscú o a Pekí sense surtir de Madrit. La falla quedi entregada en mans d’una Junta tal que ni el fet de ser Central13 a amargar fou pressionada» . Aquestes versades definixen perfectament la situació de les falles després del fi de la dictadura. Josep Vicent Marqués, amb aquest Cara i Cul (Una Falla de les Falles), sintetitza el redreçament de la dreta política cap un valencianisme regionalista per no perdre el poder davant les reivindicacions d’altres valencianismes conreats per altres partits d’esquerres, principalment. Així mateix, furga en l’actitud de l’esquerra, aquella que progressivament deixa de costat les falles per no considerar-les del seu àmbit, unes festes que hi eren segrestades pels que encara romanien al poder. Com ja hem anat apuntant, les eleccions de juny de 1977 comportaran un canvi d’estratègia per part del partit Unión de Centro Democrático. La victòria del PSOE farà que la direcció de l’UCD 13 Valencia Semanal, núm. 4, març de 1978.
A.C. Falla Plaça de Jesús 499
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
valenciana desvie el seu rumb polític cap una estratègia anticatalanista per a desgastar l’esquerra valenciana. Emilio Attard, president provincial del partit, serà qui es done compte dels rèdits polítics que aquest discurs identitari podria aconseguir l’objectiu de desbancar l’esquerra del poder (Iranzo, 2011b). Com afirma Vicent Flor, «a partir d’aleshores i fins avui l’anticatalanisme esdevindrà una estratègia útil que s’ha fet servir per fidelitzar votants i desmobilitzar l’adversari» (2011b:16). A esta afirmació, caldria afegir que és versemblant la hipòtesi que l’anticatalanisme «només s’estimula com a conseqüència d’una instrumentalització política: quan es constata —o s’albira— una amenaça contra les concepcions centralistes i unitaristes de l’Estat» (Cucó, 1996: 30). I així serà la transició democràtica valenciana, amb una voràgine d’esdeveniments polítics, socials i culturals on les falles tingueren un paper important. En aquest sentit, avanç d’endinsar-nos en la relació política de les falles, cal fer referència al tractament que els cadafals fallers tingueren en aquesta etapa de la transició i que ens servix com un factor per valorar la posició i discurs polític que va estimar assumir, principalment, el món faller, i no va ser altre que concedir un amnistia general al franquisme, basant la seua crítica en els nouvinguts polítics d’aquella època. En altres paraules, com bé diu Joan Castelló, «les falles que a finals de la dècada dels vint del segle XX van criticar obertament la dictadura de Primo de Rivera en el regnat d’Alfons XIII i van acollir amb alegria l’establiment de la Segona República, ara, en els anys que van seguir la mort del dictador Francisco Franco, van silenciar significativament l’arribada del nou sistema de llibertats, encara que14 hi ha honroses excepcions» (2014: 125) . En l’àmbit de la transició, hi ha dos conceptes que hui en dia tothom coneix: la batalla de València i el blaverisme. No és intenció aprofundir en tot allò que va ocórrer i explicar de forma concisa els plantejaments i discursos establerts durant aquesta època dels primers anys 14 Excepcional el complet treball de Joan Castelló (2014), qui fa una ullada als cadafals fallers de l’època de la Transició i la seua crítica.
500
TÒTEM - Març, 2019
de la democràcia. Així que ens centrarem en l’aspecte que concernix a les falles i la seua implicació en l’assumpte i remeten al lector interessant en la transició valenciana a les15entrades bibliogràfiques que la estudien . Cal recalcar una sèrie de consideracions sobre el conflicte identitari dels valencians i que són importants per entendre el fenomen esdevingut. El primer d’ells és l’àmbit d’actuació d’aquest conflicte, el qual es centrarà a la ciutat de València i el seu hinterland, En tot moment la valenciania fallera i el regionalisme faran latent una confusió interessada entre la part — la capital— i el tot —el País Valencià—. Diversos autors, consideren important aquesta construcció sinecdòquica, com diu Vicent Flor «les falles són un producte cultural, si més no originàriament, del cap i casal però es presentaran com a paradigmàtiques de la valencianitat. És cert que qualsevol capitalitat acostuma a exportar els seus models econòmics, socials i cultural, però en el cas de València s’afegeix una particular confusió terminològica, ja que valencià és tant el gentilici dels habitants de la ciutat de València com de la província de València i del País Valencià» (2011a: 52). Igualment, Andrés Piqueras considera que «en la medida en que las Fallas son percibidas como algo básico y exclusivamente valenciano, cada comisión fallera, en cuanto que viabilizadora de las Fallas, pretenderá en alguna medida la representatividad del País entero. Cada comisión fallera siente que lleva incorporada una elevada dosis de valencianía, como si manifestase en individualizada esencia la virtud o la identidad intrínseca del todo (valenciano)» (1996: 85). Altra de les consideracions, és l’apropiació del terme valencianista per part d’aquest sector, que es vol contraposar els etiquetats com a catalanistes, aquells que fins el moment eren popularment coneguts com a valencianistes i «que reivindicaven els drets democràtico-nacionals del País Valencià, tot reconeixent la unitat de la llengua i la cultura catalanes» (Bello, 15 Per seguir, de forma sintetitzada, l’època de la transició us recomanem els treballs d’A. Crespo i Durà (2002) i de Ramon Estellés Feliu (2014). A més a més, és recomanable el documental Del roig al blau. La transició valenciana realitzat pel Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València.
Les falles i la política
1988: 46). A aquesta consideració, cal indicar el canvi de criteri que exerceix aquest sector de la societat respecte la terminologia del territori i la unitat de la llengua. Fins el 1977, la terminologia de País Valencià havia estat assumida per pràcticament tota la societat. Havia estat la terminologia usada per tots els projectes nacionalistes o regionalistes valencians sorgits al segle XX i, fins i tot, ja havia estat utilitzada segles abans, per referir-se al territori valencià fent 16ús de la seu definició d’àmbit geogràfic . La vinculació o relació País Valencià amb la terminologia de Països catalans, ha estat el principal motiu per rebutjar esta terminologia substituïda per una descafeïnada denominació de Comunitat Valenciana que, en el seu moment, no va satisfer ningú. Un clar exemple de l’ús habitual de la terminologia de País Valencià és el discurs de l’alcalde López Rosat en la Crida de 1972: «Les falles no són a soles el fum, la música, el foc i el soroll de la festa. És algo més; és la defensa de la personalitat valenciana, és la defensa de la cultura valenciana, és la defensa de la llengua valenciana del nostre país… És algo més que nos unix a tots; que tots som iguals, que no hi ha classes socials17i que és la germanor del País Valencià» . Quant a la llengua, tindrà un canvi similar, rebutjant qualsevol vinculació amb Catalunya, un vincle que fins aquells anys es palesava habitualment. Un clar exemple del canvi de parer per qüestions polítiques el trobem en les declaracions de Manuel Broseta, un polític clau de la transició valenciana. A la revista Dos y dos, de març de 1977 encara opinava que «les campanyes anticatalanes són campanyes covardes i denigrants de banda dels 16 Podem trobar molts exemples a la premsa del segle XIX, com «El país valenciano tiene un gran interés en tan visibles adelantos», respecte al ferrocarril València – Xàtiva (El Católico, 13 de febrero de 1852); «El Diario Mercantil de Valencia clama por que se establezca en aquella ciudad una escuela de agricultura, por la gran preponderancia que tiene en el país valenciano este importante ramo de riqueza» (La Iberia, 8 d’abril de 1854); «La barraca y el Rosari de la viuda son, a no dudarlo, las mejores composiciones del Llibret de versos. En ellas se pinta de un modo maravilloso el encantador país valenciano con su cielo incomparable y su huerta llena de perfumes…» (Revista contemporánea, abril 1894). 17 Memòria de Junta Central Fallera, 1972-1973. Citat per Hernàndez i Martí (1995:574).
qui les orquestren i organitzen. Es una altra maniobra per a desprestigiar l’esquerra del País Valencià18i per atacar persones molt respectables» . Polítics com el mateix Manuel Broseta, Emilio Attard o Abril Martorell foren claus per promocionar aquestos plantejaments identitaris. A tot aquest seguici cal esmentar al diari Las Provincias —i la seua sotsdirectora Maria Consuelo Reyna—, el quals van ser el principal altaveu del blaverisme19. Amb relació al canvi de criteris identitaris establerts per aquest moviment, cal esmentar l’anomenada “Primavera“ — de 1973 fins 1978— que va fer palés Las Provincias, que va exercir un paper oberturista a les acaballes del règim i primeria de la transició, en la qual col·laboraren militants antifranquistes i va¬lencianistes (Flor Moreno, 2010: 116). A partir de 1978, Las Provincias recolzarà obertament el blaverisme, atès que anteriorment no jugava el paper de promulgació. Ho veiem als següents exemples. El 1977, Ramón Pascual Lainosa, tinent d’alcalde i president de la JCF, presenta un prec en el consistori en el que denuncia els, al seu judici, intents d’incloure la cultura valenciana dins de la catalana com a pas previ per a la creació dels Països Catalans. El diari va replicar al text de Pascual Lainosa amb una portada, 5 de febrer de 1977, secundada per una columna de Reyna en la que la periodista, després de mostrar la sua oposició als Països Catalans, recorda que València no serà més valenciana per anar contra Catalunya i insta a «actuar por Valencia». Així mateix, el 9 d’octubre de 1977, quedava reflexada la postura del diari sobre els símbols valencians. S’afirma que «la lengua hablada mayoritariamente en el País Valenciano es el catalán, en su variante dialectal valenciano» i sobre País Valencià se senyala que és la «denomi¬nación generalizada modernamente para designar la totalidad de las tierras valen¬cianas» (Iranzo, 2014:538). 18 “Què pensen els polítics valencians”, Dos y dos, núm. 33-34, 7 y 14 de març de 1977. 19 L’important paper d’instrumentació que va realitzar la premsa queda estudiat als treballs de Vicent Flor (2010), Francesc Viadel (2010) i Luis A. Iranzo Montes (2011 i 2014), qui va realitzar la tesi doctoral “El papel de la prensa diaria durante la transición a la democracia en Valencia (1976- 1982)”. A més a més, trobem molt interessant el treball d’Enric Saperas, “Tractament periodístic de la polèmica “País Valencià/ Regne de València” a la premsa valenciana”.
A.C. Falla Plaça de Jesús 501
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
Pel que fa a les falles, durant els primers anys democràtics (1975-1978), aquestes seguixen sent utilitzades pel consistori i controlades per la JCF, entitat que les «polititzarà a fi de crear una organització de masses reaccionaria» (Bello, 1989:6970). En conseqüència, el blaverisme i la dreta valenciana s’apropiaran definitivament de les falles, les faran seues i impediran, en tot moment, un intent de poder assumir certa llibertat i despolitització. En altres paraules, «la tradicional
ambigüedad política de esta fiesta, en gran medida, se esfumaba» (Ariño, 1992: 57). En relació a aquesta politització de les falles, Jaime Millás arriba a definir al president de la JCF, Ramón20 Pascual Lainosa, com el nou Palleter . L’article aparegut a la revista Triunfo recull unes declaracions del president de la JCF sobre el principal afer de les falles durant la dècada dels setanta:
Coberta Nosaltres els Valencians de Joan Fuster (1962)
20 “Secuestro de una fiesta popular”, Revista Triunfo, núm. 738, 19 de març de 1977.
502
TÒTEM - Març, 2019
Les falles i la política
«No intervenimos, en absoluto, en aconsejar a las fallas temas de ningún tipo; por tanto, si éstas abordan la crítica del pantacatalanismo, y partimos de la base de que las comisiones falleras son la esencia del pueblo valenciano, la respuesta es bien clara: el pueblo valenciano quiere ser, como siempre ha sido, independiente de cualquier influencia regionalista que no sea la nuestra». En el mateix sentit, cal reproduir l’opinió que va realitzar Joan Fuster l’any 1976 en referència a que tothom s’havia posat d’acord en protestar contra qualsevol temptativa de polititzar les falles: «No entenc el escrúpol de no polititzar les falles. Si més polititzades ja no poden estar! Negar aquesta evidència és pur fariseisme —els uns— o pura ximpleria —els altres —: enfrontar-se amb aquesta politització bàrbara i burocratitzada sempre serà una gestió hihiènica. El que resulta inadmissible, es mire per on es vulga mirar, és que invoquen la independència de l’efervescència popular, quan, de moment, continua estant mediatitzada i dirigida. Es tracta d’una manipulació de les multituds decididament planificada. El problema, exactament, reitere, no és el de polititzar les falles: és el de despolititzar-les, que deixen de ser una dependència dòcil de l’establishment. Com despolititzar aquesta política i començar de bell nou? Com tornar a les falles llur llibertat, llur amnistia —van patir censures letals— i llur autonomia? Pense en les falles dels anys trenta, quan els que les feien —els artistes— no esperaven l’almoina municipal d’un habitatge, ni els escriptors de llibrets confiaven en un premi, ni les comissions s’agenollaven davant de cap capitost, ni anaven a missa per obligació ni per devoció. Les falles del 1976 pogueren ser, o pogueren haver sigut, una mòdica ruptura. No ho són... En 1977?» (Fuster, 1976). L’intel·lectual de Sueca insistia, dos anys més tard, en la llibertat que haurien d’assumir les falles ja disposades en la democràcia. Opinava que, malauradament, «continuaran sent unes falles feixistes» i
afirmava que: «Durant el franquisme, aquesta festa popular va ser dràsticament controlada per la grotesca fauna que va ocupar l’Orxateria Administrativa de la Plaça del Caudillo: l’Ajuntament eternament blau. Quan venia a València el general, o un ministre, el regidors de torn —un Lainosa, fins avui— tocava el xiulet, i una multitud ingènua i folklòrica aplaudia d’allò més. Les falles, avui, són d’extrema dreta: literalment fatxes» (Fuster, 1978). Així és que, amb el VII Congrés Faller, celebrat des de 1978 a 1980, la JCF adopten els símbols identitaris defesos per aquests sectors de la societat. A l’article primer, com si es tractara d’un estatut d’Autonomia, podem llegir: «Reconocen las Fallas como única bandera del Reino de Valencia a la tradicional Senyera del Reino de Valencia que lleva el azul junto al asta y las cuatro barras rojas sobre fondo de oro; y como himno, el Himno Regional Valenciano compuesto por José Serrano y Maximiliano Thous. Las Fallas declaran preferente para el ámbito fallero la lengua valenciana y en el desarrollo de sus actividades pondrán especial interés en el uso y defensa de nuestra indiscutible y diferenciada personalidad»21. Com diu Moisès Pérez, «les Falles es pinten de blau» (2017). L’exemple més clar d’aquesta nova realitat és el canvi d’estendard de la JCF, atès que el creat el 1953, amb la forma del Penó de la conquesta —senyera sense franja blava— amb l’escut de la JCF (llaurador amb corn de l’abundància i les fulles de llorer, serà substituït el 1978 per la senyera amb la corona sobre blau (Flor Moreno, 2011c:296). Davant tota aquest manifestacions d’inculcar obstinadament el món faller per part de la JCF, hi hagueren discursos alternatius dins de les falles amb la reivindicació de la recuperació cultural valenciana i, principalment, la democratització i despolitització de la festa. 21 Citat per Antoni Ariño (1992: 55).
A.C. Falla Plaça de Jesús 503
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
El 1978 hi hagué l’intent de crear un Coordinadora de Falles Democràtiques, així s’explica a Valencia Semanal: «Los contactos que se han venido realizando por parte de algunas comisiones falleras y falleros a título individual en pos de la creación de la Coordinadora de Fallas Democráticas siguen adelante, y en estos momentos preparan la redacción de un Manifiesto Fallero, que tras su aprobación, será dado a conocer públicamente»22. La principal comesa d’aquesta coordinadora era la realització d’un primer congrés amb l’objectiu d’unir esforços, proposar noves iniciatives populars, com revetles, festes, etc., elaborar un nou reglament i neutralitzar «los poderes de Ramón Izquierdo respecto a las Fallas». En aquest mateix sentit, en el 1979, també es va plantejar l’Associació de Fallers del País Valencià. El faller Antoni Moria conta como es va pensar en que «una cosa así sería “útil e interesante, y celebramos varias reuniones con vistas a montarla. Teníamos apoyo incluso en las alturas. Pero el protagonismo de 23algunos lo tiró todo por el traste, lástima» . Josep Vicent Bergon afegia que «cree que esa Asociación podría dar juego, sería necesaria para ir preparando la alternativa al actual Reglamento y a la actual Junta Central Fallera, que es un invento de la postguerra. Hay que democratizar las fallas, y los falleros con espíritu democrático deberían unirse y debatir el mejor modo de quitarse de encima una24 herencia franquista que nos atenaza» . Junt aquests intents de democratitzar les falles, durant aquesta època hi hagueren comissions falleres que volgueren contribuir a aquest canvi, amb una reivindicació d’una festa popular i participativa allunyada de la parafernàlia i l’elitisme oficialista, la recuperació de la indumentària tradicional, la construcció de cadafals pels mateixos fallers i les activitats culturals. Aquestes van ser algunes de les característiques que van definir les experiències de quatre comissions 22 “Falleros democráticos” a l’apartat La lupa, Valencia Semanal, núm. 32, juliol 1978. 23 “Adiós, fallas franquistas, adiós”, R. Ventura Melià, Valencia Semanal , 4 de Març de 1979. 24 Op. cit.
504
TÒTEM - Març, 2019
atípiques sorgides o renascudes durant la transició: King-Kong, Arrancapins, Cambrils-Camí de Moncada i Pintor Jacomart-Camí de Moncada (Castelló LLi, 2014: 131). En altres paraules, Manuel García afirmava a les pàgines de Cal Dir, que «esta venerable institución franquista, que hasta nuestros días manipula las fallas, le han salido varias verrugas renovadoras que empiezan a inquietar seriamente al trasnochado reducto del bunker-barraqueta»25. Lluis Mesa, al26 seu estudi sobre la transició i les falles , estableix una classificació dels projectes innovadors que aparegueren, i les identifica dins d’una via radicalitzadora a la comissió de King Kong i les comissions del Camí de Montcada. Esta via respon a projectes amb la qualitat de crear noves comissions falleres amb objectius molt ambiciosos però, en general, amb un suport social feble (Mesa, 1996:72). La falla Jacinto Benavente – Reina Doña Germana, coneguda per King Kong, va tindre una duració de tres anys (19771979) i va estar formada fonamentalment per fills de la burgesia valenciana. També va participar gent universitària, intel·lectuals i afins a forces progressistes. Julio Tormo, president de la comissió, al llibret de 1978 fa una reflexió sobre l’objectiu i les premisses del projecte que lidera: «Quasi des del seu naixement, entorn de la falla King Kong s’ha alçat una certa curiositat, polèmica a vegades, sobre quina cosa era aquesta Comissió, què pretenia, quins estaven darrere d’açò i tota una sèrie de qüestions que han estat alimentades moltes vegades per deformacions, prejudicis i càbales que moltes vegades han bordejat el grotesc per no dir el tràgic. També i des d’altres posicions aqueta falla ha estat punt d’esperança en la recuperació d’unes festes que s’havien a poc a poc apartat del poble; per a altres ha suposat una contradicció cultural i social». Els objectius d’aquesta comissió eren acabar amb la centralització de la JCF, 25 “La falla “King-Kong”. Entrevista con Julio Tormo”, Manuel García, Cal Dir, núm. 51, 16 de març de 1978. 26 Podeu trobar una síntesi al capítol signat per Lluís Mesa (1996) al llibre La Festa de les Falles.
Les falles i la política
Coberta Nosaltres els Valencians de Joan Fuster (1962)
criticar la comercialització de la festa, fugir de la coentor de les falles i denunciar la distància entre les comissions i la realitat social. Cal posar èmfasi en la important tasca que realitzà en conrear aspectes culturals, a través dels seus llibrets, amb caràcter crític i literari amb importants col· laboracions com ara Josep V. Marqués, M. Sanchis Guarner o Joan Fuster i els dibuixos de Sento, Micharmut o Manel Gimeno; la realització de sortejos d’obres d’art donades per artistes de la talla d’Andreu, Alfaro o Armengol; cursos de valencià o el Cicle de conferències sobre Festes i Cultura Popular.
Com a curiositat, cal afegir, que les activitats musicals que tenien lloc els dies de falles, eren realitzades al Marxador, «instalado este año en la falla King Kong, falla roja y marxista —según los grupos de acción valencianista— pues para ellos marxador viene de Marx, ha tenido la acogida y respuesta que sus predecesores en el Micalet. Todas las noches el marxador se puso a rebosar. Las actuaciones de Sardineta, AI Tall, Lluis Miquel, etc., amenizaron unas veladas y27 a un público ávido de fiesta popular…» . Aquest efímer projecte, a pesar de la il· lusió i compromís dels seus membres, va patir forts entrebancs en els seus tres anys de vida, Julio Tormo comentava que «habíamos hecho fallas para nosotros, fallas underground, y el año pasado decidimos que este año tendríamos un lugar al sol. Hemos tropezado con un mar de impedimentos burocráticos y hasta con alguna oscura maniobra —un alto personaje le ofreció dinero al artista para arrebatarnos nuestro muñeco— pero las fallas de nuestro sector nos han ayudado en todo…»28. En conclusió, aquesta comissió fallera es va caracteritzar per la seua interpretació alternativa de las festa, però que es va suspendre per les pressions externes i també per la poc cohesió interna dels seus components (Mesa, 1996:73). Altre projecte de creació d’una nova comissió fallera, va estar el de la comissió de Cambrils–Camí de Moncada, caracteritzada per haver-hi nascut a redós d’un barri obrer. Aquest projecte va ser de curta durada i es va distingir per la manca de cohesió entre els seus membres (Mesa, 1996:73). De fet, després d’uns enfrontaments interns, un sector de gent va conformar la creació de la falla Pintor Jacomart – Camí de Moncada. Josep Blesa, uns dels promotors, ens ho explica: «Una falla que vam trobar gairebé desballestada i que l’amic Simó Aguilar i Castelló, amb una colla més intentàrem de revitalitzar i donar un aire més combatiu i nacionalista, no cal dir-ho. Teníem veu dins de la Junta Central Fallera i que 27 “Fallas 78”, Valencia Semanal, núm. 16, 2 de abril de 1978. 28 Valencia Semanal, 14 de març de 1978.
A.C. Falla Plaça de Jesús 505
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
érem considerats com el furóncol, juntament a d’altres, del mateix esbiaixat, com ara la d’Arrancapins, etc. Eren els anys de la Batalla de València. Allà vam fer els llibrets en què escrivien els Vicent A. Estellés, Badia Marín, Toni Mestre, F. Ferrer Pastor, Burguera, Vicent Franch, etc. Col·laboracions gràfiques d’Harca, Coberta del llibre de la Falla Pintor Jacomart – Camí de Montcada de l’any 1985.
506
TÒTEM - Març, 2019
Ortifus, A. Heras, Alfaro, etc. La idea era acomboiar la gent del barri i fer de la Comissió un casal “normal” que tinguera l’actiu de realitzar viatges, excursions per tot el País Valencià. Fent concursos de cantants, fer els cants d’albades, cursets de dolçaina, etc. Simó ja
Les falles i la política
Ninot, amb cara de porc, que representa a Sanchis Guarner i que forma part de les crítiques contra els anomenats “catalanistes” i renegats de la cultura valenciana. La figura fou presentada a l’exposició per la comissió de la falla Barraca – T. Iglèsia del Rosari.
aleshores rumiava sobre fer extensiu el model i la influència a tota la ciutat. Mitjançant una ràdio al·legal, com les que vindrien després a l’estil de Ràdio Klara, Ràdio Funny, Ràdio Puça, etc.»29. Josep Blesa, amb aquesta descripció, es referix als anys 1981-1985. Passada aquesta època i amb el canvi dels directius, la falla va deixar de ser un model alternatiu per conformar-se com una discreta comissió fins l’actualitat. Aquest projecte, a diferència de la falla King Kong, va gaudir del recolzament del seu barri, del qual eixiren els seus membres, aspecte que va permetre la continuïtat al llarg dels anys. L’oposició a aquest projecte vingué fonamentalment de l’exterior i dels dirigents de la festa. Els objectius d’aquesta comissió es centraren en l’aposta de la festa popular i l’organització d’activitats culturals. A més a més, com hem pogut comprovar, va tindre el suport dels sectors progressistes (Mesa, 1996: 73 i 74). Altres projectes alternatius al model imposat foren els promoguts per les comissions falleres de l’Av. Burjassot – J. Ballester, Montortal – Torrefiel, Palleter – Erudit Orellana o St. Vicent de Paül – Diputada Clara Campoamor a més del projectes més consistents com els de Na Jordana o Arrancapins. Malgrat tots aquests intents, les falles seguiren sota el discurs de la dreta valenciana. Durant les falles de 1978 es produïren diverses manifestacions en favor d’aquest discurs basat, pràcticament, en l’atac contra qualsevol reivindicació catalanista, como han acostumat a identificar-les. A la cavalcada, «el fantasma, “peligro”, o como quiera llamársele, del catalanismo, hizo su puntual aparición en la Cabalgata de la mano de grupos regionalistas “bien entendidos” y de la extrema derecha. No faltaron las alusiones, ni los muñecos ni las caricaturas. Hasta el profesor Sanchis Guarner desfiló en 30cartón-piedra por las calles de la ciudad» .
Aquest vincle polític entre les falles i la dreta valenciana va arribar al seu màxim en l’acció efectuada durant la cremà de 1982, època on s’estava discutint al Congrés dels Diputats l’Estatut d’Autonomia. Els punts més controvertits foren les senyes d’identitat i la denominació del territori. La dreta regionalista —i com hem vist, les falles— contemplava la denominació de Regne de València, proposta que no era contemplada. Davant aquest fet, la falla Regne de València – Duc de Calàbria va proposar realitzar una ferma protesta. Després de diverses reunions al teatre Talia, a la qual assistiren gran nombre de fallers, es va acordar «ante la taxativa negación y desprecio del Congresos de los Diputados, ignorando el sentir de la mayoría del pueblo de Valencia, al no aprobar el artículo 1 del Estatuto del Reino de Valencia, donde se dignifica nuestro verdadero nombre, el mundo fallero está dispuesto a romper la tradición de quemar las fallas el día 19 de marzo para defender la denominación que históricamente corresponde a nuestro
29 https://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/?p=31644 [Última consulta: 13 de gener de 2019]. 30 “Las fallas de la extrema derecha”, Valencia Semanal, núm. 15, 19-26 de març de 1978
pueblo» (Alcañiz, 1990: 242). Una de les veus més actives fou Vicent González
A.C. Falla Plaça de Jesús 507
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
Lizondo, qui va dir que «las fallas son totalmente apolíticas pero, naturalmente, no podemos renunciar a un pasado histórico que siempre hemos asumido y hemos reivindicado recientemente en el VI Congreso Fallero [...]. Queda entonces claro que los falleros no admitimos ni admitiremos que se nos quiera involucrar en política, sea 31esta de la tendencia o signo que sea...» . Com diu Antonio Ariño, resulta difícil quantes comissions van participar en la proposta i quin va ser el grau d’adhesió i unanimitat que la mesura va trobar en cadascuna de les comissions, però es cert que hi hagué fidelitat dels faller d’acord a què les falles han estat considerades per amplis sectors de la població de la ciutat de València com a símbol de l’autèntic esperit valencià (1992: 58). Així i tot, moltes comissions falleres no acceptaren esta dominació política i van cremar la falla a l’hora tradicional. Sembla que unes setanta-cinc de les tres-centes vinti-quatre falles que es plantaren aquell any cremaren els cadafals a les tres de la matinada —en un principi fou cremar-les la matinada del 20 al 21 de març—, la qual cosa suposarà poc més del 23% del total, una xifra, en qualsevol dels casos, bastant significativa (Alcañiz, 1990: 242-243). Resseguint a Ariño, davant esta manifestació, conclou que «el valencianismo temperamental era una modalidad de la identidad étnica que se encontraba políticamente disponible; pero que en un contexto histórico determinado (transición democrática) sólo la derecha tuvo una estrategia de penetración e inserción en el mismo». Així mateix, afirma que «la religión civil es también poder, pero, no menos, comporta un núcleo irreductible y trascendente. Crea orden, pero también comunidad. Cuando las Fallas accedieron a la categoría de fiesta mayor, el poder instituido procuro investirse del aura luminosa que desprendían. Desde entonces, no han cesado los intentos de apropiación partidista» (1992: 58). S’ha de destacar, com hem pogut comprovar, que en la iniciativa participaren diversos dirigents polítics. Alguns 31 Citat en Alcañiz (1990:242).
508
TÒTEM - Març, 2019
d’ells, i després de fer de les falles un paper important per al desenvolupament del blaverisme respecte a una capacitat mobilitzadora, estimaren entrar en política amb la fundació d’una partit polític que canalitzara electoralment les seus demandes (Peris Llorca, 2014: 51). De fet, la iniciativa isqué de la Falla Regne de València–Duc de Calàbria, la qual va estar dirigida, des de 1972 fins al 2008, pel dirigent d’Unió Valenciana i més tard, parlamentari del PP, Rafael Ferrando així, com hem vist, per Vicent Gonzalez Lizondo un dels màxims líders del blaverisme polític i membre de la JCF en anys posteriors. En contraposició a tota aquesta maniobra de la dreta valenciana, l’esquerra, la qual gaudirà del triomf electoral a la ciutat de València, mantindrà una posició, respecte les falles, entre la indiferència i el menyspreu, quant no amb certa hostilitat. (Flor Moreno, 2011a: 56). És cert que, en la lluita política per governar, hi ha certa reacció per part del nacionalisme valencià, racionalista i intel·lectualista, però en el conreu de les festes populars, com les falles, l’esquerra no va voler, en cap moment, entrar a defensar-les. Les declaracions d’Eliseu Climent, un dels seus líders més destacats del nacionalisme valencià, recollides per Vicent Flor, no deixen cap dubte: «Nosaltres havíem fet aquella gambalatxa, però, bo, no en va sortir. Perdérem les institucions, i perdérem les Falles. Hi ha un moment que es perd tot, que és raó per la qual se n’anem a treballar als pobles. I abandonem la ciutat, que és una de les conseqüències de la transició, l’abandó de la ciutat de València...». S’ha d’insistir, que malgrat la continua denúncia de l’ocupació simbòlica per part del franquisme de diversos espais de sociabilitat festiva, l’esquerra va deixar d’insistir i va renunciar a les falles per ser incloses en el seu discurs nacionalista, a pesar del seu caràcter popular, festiu i cultural. És cert que es va configurar una situació difícil, ja que, com escrivia Miquel Tàrrega a Valencia Semanal, «ha sido un territorio privilegiado de la derecha durante muchos años y ésta ha impuesto directrices, métodos y falleras mayores. La izquierda social y política
Les falles i la política
ha considerado a las fallas como un “tinglado franquista” sin más y en su estrechez de miras no ha sabido captar ni la importancia de la fiesta ni la razón de sus orígenes»32. És interesant la descripció política que fa d’aquell 1980. Als següents paràgrafs, sota el títol Y llegó la blavor, sintetitza la posició política i social del cap-i-casal: «Dentro de las maniobras confusionistas y manipuladoras que la derecha del “cap i casal” puso en marcha para contrarrestar la hegemonía absoluta de la izquierda, los falleros, o mejor dicho, la base social que representan los falleros ha jugado un papel importante. Los ideólogos de la gran ceremonia de la confusión se han encontrado con el terreno abonado y con una infraestructura de base ya montada. Ha bastado apelar al sentimiento de “valencianía” y al lema de la “millor térra del món” para encontrar el apoyo de amplios sectores falleros en la caza de “catalanista” […]. Según varios falleros consultados, “Ramón izquierdo es el artífice de este ambiente enrarecido que rodea hoy a las fallas”[…]. Pero ahora la histeria ya ha llegado a límites increíbles y va a ser muy difícil frenarla […]. El inefable GAV ha practicado también en este sector la política del topo y ha ido colocando estratégicamente a sus hombres entre las filas falleras. Esta importante minoría es la que azuza al sector “profesionalista”, que lo único que quiere es trabajar por las fallas e impulsar la fiesta en todos los órdenes, contra lo que ellos califican de “catalanistas”, es decir, contra todos aquellos que buscan una renovación y una democratización de las caducas estructuras falleras […]. Cuarenta años de autoritarismo y manipulación interesada pesan como una losa y eso lo saben perfectamente todos los falleros con ganas de renovación y savia nueva para las fallas. Las presiones a las que se ven sometidos llevan a muchos a arrojar la toalla»33. L’arribada de l’esquerra l’any 1979 al consistori valencià va veure un canvi de gestió en la JCF —calia adaptar la JCF a 32 “Entre el pasado y la renovación”, Miquel Tárrega, Valencia Semanal, 112, Març de 1980. 33 Op. cit.
la nova situació sòcio-política —, a pesar dels entrebancs que s’hi posaven des de dins del mateix ens i per les mateixes comissions falleres, les quals tenien la qualitat principal de ser tradicionalistes. A més a més, s’ataüllava un cert pessimisme per part del consistori progressista davant una difícil situació de governabilitat de les falles. Van haver-hi moltes mesures per part de l’ajuntament per democratitzar la festa, algunes d’elles rebutjades, incomprensiblement, per la majoria de presidents de falla, representants de les seues comissions, aparentment. Des de les primeres reunions, que l’alcalde i el regidor de Fira i Festes mantingueren amb els presidents i la JCF, es va insistir en deslligar la JCF de l’Ajuntament. En opinió d’Enrique Real, regidor de Festes, «debe ser un organismo autónomo. El Ayuntamiento no ha de marchar por delante de las fallas en un plan paternalista y dirigista, sino que debe caminar detrás, apoyando e impulsando la fiesta a todos los niveles. Hay que delimitar las funciones y en ese sentido las fallas no las hace el Ayuntamiento, sino los falleros. Ellos decidirán el futuro de la fiesta y el Ayuntamiento, sea de derechas o de izquierdas, no tiene por qué imponer su política»34. Pot ser la situació en que s’hi trobaven les comissions falleres, amb un control de la festa sense xafigar el poder, feia rebutjar qualsevol proposta d’autonomia de gestió de les falles, mantenint-se en una posició còmoda. Així mateix, amb la idea de democratitzar i culturitzar les falles, va estar la proposta de l’elecció democràtica de la fallera major. D’acord amb els estatuts fallers recentment aprovats, corresponia a l’Alcalde l’elecció de les falleres majors de la ciutat, així que qualsevol canvi per una elecció democràtica d’aquestes tenia que passar necessàriament per l’Assemblea de presidents. Així que es va proposar que els únics requisits per ser fallera major és que fora valenciana, parlara valencià i estiguera censada en una falla. Aquest canvi, però, no va ser fàcil. L’any 1978, l’alcalde de la ciutat va proposar el canvi d’elecció cansat d’escoltar las voces democráticas demanant falleres populars. La qüestió va ser proposada als presidents 34 Entre el pasado y la renovación”, Miquel Tárrega, Valencia Semanal, 112, Març de 1980.
A.C. Falla Plaça de Jesús 509
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
de les comissions, amb la sorpresa de què la majoria d’ells van votar per la continuïtat del sistema tradicional: l’elecció a dit35. No obstant això, Carmen Dolz es va convertir en la primera fallera major elegida de forma democràtica l’any 1980. Com hem anat dient, la democratització de la festa va estar difícil de configurar. Els primers canvis es produïren amb l’entrada del nou secretari de la JCF l’any 1979 i la renovació parcial de la jerarquia fallera. Pepe Maroto va ser l’encarregat de fer els primers canvis en el funcionament de la festa, tot dins d’un ambient ple de conflictes, atès que hi havia un ampli sector que defensava l’immobilisme i, a més a més, veia un rèdit polític en aquest conflicte. L’arribada d’un nou secretari general, J. M. Rey de Arteaga, amb els seus principis eclèctics, com diu Lluís Mesa, va poder acabar amb la major part de la conflictivitat (1996: 69). Cloem aquest apartat entre la política i les falles durant la transició amb una reflexió del faller Josep V. Bergón, que sintetizen tot allò esmentat als paràgrafs anteriors. Sota el títol Defenent les falles, ens deia que: «Han estat moltes, i pense que injustes per obviar els seus condicionaments previs, les crítiques adreçades a les festes falleres d’enguany per part d’una certa esquerra que ha optat per generalitzar sense aprofundir en el fenomen faller. No obstant ha estat ara, una volta finalitzat el període de la Dictadura, quan hom se n’adona de sobte de la importància de les Falles, i critica obertament, llevant 4 ó 5 casa: Torrefiel, King-Kong, etc., el seu reaccionarisme i la seua manipulació. Manipulació que no ens ve d’ara mateix malgrat ser ara quan es denuncie. Les falles han fet el mateix que la majoria dels seus crítics actuals: acomodar-se a un temps i lluitar dins d’ell per una subsistència el més digne possible. O potser pensa algú que hi hagueren estat permeses d’adoptar el paper social a la par que satíric i festiu que els correspon en justícia? I resta clar que no estem parlant d’una politització de les Falles sinó de coherència. D’una coherència 35 “De falleras democráticas, nada”, Valencia Semanal, núm. 6, gener 1978.
510
TÒTEM - Març, 2019
nacionalista, això si, que reflexe la seua indubtable condició de poble. Estant així les coses han estat fins i tot lògic que el purament festiu esdevinguera “folklorizante” a l’estil d’un “tablao flamenco”, donat que les Falles han estat sempre un senzill reflex de la societat que lis ha pertocat viure. Pretendre que canvien de la nit al matí sense haver-hi canviat prèviament la seua estructura dirigent, entra de ple en el terreny de la fantasia utopia»36. Finalment cal posar èmfasi amb el valencianisme faller, molt latent durant l’època que hem tractat, un terme que Gil-Manuel Hernàndez l’interpreta com la pretensió d’aglutinar l’essència del sentiment valencianista (1995: 573). El valencianisme faller té com a matriu aquell valencianisme temperamental (Hernàndez i Martí, 1995:569) i respon a una visió valencianista oficial de les Falles, aquell que es va reforçar en la seua especificitat arran del nou calendari festiu i la nova concepció de les Falles que va posar en marxa el franquisme. Com en dècades passades, tota la nuvolosa carregada de valencianisme que rodejava les falles, havia fet que els fallers i les falleres del cap-i-casal es sentiren doblement valencians, per la condició de ser valencians i de ser fallers, ignorant tota activitat festiva, cultural, mediambiental i social practicada a la resta del territori, la qual gaudeix d’una mateixa condició valenciana que la festa fallera. En aquest sentit, reproduïm l’opinió de S. Albarracín que va aparèixer a les pàgines de Cal Dir: «Cal comprendre que no és així. Que les aportacions del cap i casal defineixen allò valencià com ho fan també les aportacions dels alacantins, dels castellonencs, dels alcoians o dels saguntins. Que també fan País la sociologia, la lingüística, la ràdio o la televisió fetes en la nostra llengua, etc. Cal comprendre, sobre tot, que el País Valencià ha segut desfet per un centralisme de segles»37.
El valencianisme. Les falles (1991-2017). 36 Defenent les falles, dins de l’apartat Carta blanca al número 19 de Valencia Semanal d’abril de 1978. 37 “Contra la manipulació política de les falles”, S. Albarracín, Cal Dir, núm. 51, 16 de març de 1978.
Les falles i la política
El 25 de juliol de 1991, Rita Barberà accedia a l’alcaldia de València mitjançant un pacte entre el Partit Popular i Unió Valenciana. La dreta tornava al consistori municipal després de dotze anys de govern socialista. Vicente Gonzalez Lizondo, va ser tinent d’Alcalde i president de la JCF. Les Falles de València venien d’una època convulsa que, conforme passava el temps, anava tranquil· litzant-se l’ambient de crispació que hi hagué durant la dècada dels huitanta entre l’ajuntament i la gran part del col· lectiu faller. Com hem comentat anteriorment, aquesta dècada va estar carregada de conflictes entre un govern socialista amb poques intencions d’evolucionar i una dreta regional amb intencions d’involucionar. El resultat va estar un compendi d’estancament faller que va significar una etapa discreta. L’arribada al poder de la dreta, en cert sentit, també va significar una prosperitat del col·lectiu faller, atès que, en aquell moment, encara existia una afinitat entre la dreta i les Falles, els quals defenien els mateix ideals i es cercaven per aconseguir rèdits i objectius, sobretot els de caire polític, aquells que el partit d’Unió Valenciana, finalment, aconseguí. El poder es va aconseguir i desaparegueren tots els fantasmes d’èpoques anteriors. En aquest sentit, una vegada aconseguit el poder, «ja no li caldrà instrumentalitzar-les tan intensament» (Pérez, 2017). Cal posar èmfasi en aquesta situació de confort en què arriben les Falles a aquest punt de la història. Unes Falles que, per dir-ho d’alguna forma, estan consolidades. Els complau el model que tenen amb un programa d’actes assumit, una jerarquia idealitzada amb un control ferm de la festa més que mai i una gran part del col·lectiu faller que simpatitza per complet. per tant: no cal fer canvis. Ferran Garcia analitza perfectament la situació: «A curt termini i inclús estirant-nos fins al mitjà termini, és senzill deduir que, pel que fa al món oficial faller, l’evolució o les novetats seran escasses. El famós viatge al centre mamprès per la major part dels partits polítics, que en realitat està conduint al no-res, no possibilitarà ventilar el component naftalític de la festa.
Seguirem com fins ara, confonent tradició amb immobilisme» (Garcia, 2000:13). En definitiva, els vint-i-tres anys de Rita Barberà al capdavant de l’Ajuntament de València, amb els presidents de la JCF — V. González Lizondo i Santiago Cerviño d’UV, Alfonso Grau, Félix Crespo i Francisco Lledó del PP—, varen estar bastant tranquils en el debat polític, «puesto que Grau domesticó rápidamente a la oposición socialista, Crespo sólo pasó una primera parte de mandato con alguna tensión asamblearia y Lledó 38sí que sufrió la presión en su tramo final» . Aquests darrers anys, atès els casos de corrupció del Partit Popular i la vinent convulsió política latent a València, va significar un nerviosisme continu per part dels populars. Aquesta situació es veia plasmada als cadafals fallers. En aquest temps de crisi i planejant indicis de corrupció, a les falles tornaven les escenes satíriques i contundents per criticar els polítics i les seues accions. Enrere quedaven dècades de falles blanques i, fins i tot, de recolzament als membres de poder, amb missatges propagandístics i apologètics apareguts en cadafals de seccions altes i en la pròpia falla municipal. Però l’estat de nerviosisme que romandrà en la memòria de la societat valenciana serà el vergonyós discurs de Rita Barberà durant la cridà de les Falles de 2015 amb tot allò del caloret. Joan Ribó, amb els vots de Compromís, PSPV-PSOE i València en Comú, es convertia en nou alcalde de la ciutat l’any 2015. Al capdavant de les falles esdevenia Pere Fuset, el regidor de Cultura Festiva —Carlos Galiana era altre regidor i faller amb possibilitats de ser-ho—, amb l’objectiu de canviar molts aspectes de la festa i la intenció, en tot moment, de fer evolucionar les Falles. Al seu programa electoral, Compromís havia preparat unes propostes per a les falles capaces «de renovar l’anquilosada maquinaria fallera»39, havia fet un bon anàlisi de la situació fallera i social de la ciutat, per la qual 38 “Un personaje para las fallas”, Moisés Domínguez, Levante-EMV, 24 de novembre de 2016. 39 ”Són les falles, estúpid”, Luis Fernández, [en línia]. https:// valentinatopofilia.wordpress.com/2015/05/26/son-les-fallesestupid/ [Consulta: 30-10-2017].
A.C. Falla Plaça de Jesús 511
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
cosa, estimaven que l’arribada a la JCF comportaria un canvi controlat i amb les idees clares. Gil-Manuel Hernàndez va donar la clau «per a recuperar València per al valencianisme d’esquerres primer cal recuperar les falles»40. En aquest mateix sentit, el partit nacionalista valencià volia llevar-se l’espina aquella etiqueta que tenien els partits d’esquerra en renegar de les falles. El mateix Pere Fuset reconeixia aquest error, del que denomina “gauche divine” de l’esquerra, amb la seua indiferència cap a l’esquerra, i per permetre que la dreta social acabara apoderant-se de les falles41. Salvador Enguix, en aquest sentit, afirma que «hay que reconocer que Compromís, en este terreno, ha roto la tradición de las izquierdas, asumiendo, como dice Pere Fuset, que son una manifestación de “todos” los valencianos, se piense como se piense y se vote como se vote. Lo que otorga a la coalición valencianista una enorme ventaja respecto al PSPVPSOE, y le permite desarmar, en parte, la fuerza tradicional de la derecha con esta gran manifestación popular. Las fallas no deberían ser terreno de combate político, pero para ello hay que “despolitizarlas”, lo que supone para todas las izquierdas aceptarlas como parte de la identidad de los valencianos e integrarse en ellas. Y acabar de una vez por todas con esa tendencia a cargar de sentido peyorativo a cuantos términos se usan para referirse a la fiesta y a sus protagonistas. Por eso, me sigue sorprendiendo que algunos de algunas izquierdas aún sigan usando el término “fallero” como algo negativo. Así les va»42. A pesar d’haver fet els deures durant la campanya electoral, Pere Fuset i el seu equip no han sabut entrar en bon peu a la JCF. La seua ànsia de canviar les Falles, de moure-les i que evolucionaren, va provocar una precipitació en moltes decisions. De ben segur que sabien que enfront, dins del col·lectiu faller (i de la JCF), es toparien amb l’oposició intransigent i sistemàtica d’un gran nombre de 40 Citat en Op. cit. 41 Declaracions aparegudes a l’article “Las fallas de Compromís que no amó la ‘gauche divine’”, Salvador Enguix, La Vanguardia, 8 de març de 2016. 42 Op. cit.
512
TÒTEM - Març, 2019
fallers — l’etiqueta de catalanistes i renegats tornava a aparèixer—. Així és que molts dels afers ocorreguts han estat per motius d’idees polítiques, sense entrar en la vàlua o no de les decisions mampreses. En últim lloc, cal entaular el debat que sempre està latent en el món faller com és la despolitització de la JCF amb la concessió d’una gestió autònoma. L’intent, per part de la JCF, de fer un nou congrés per debatre aquest important punt i altres que puguen fer evolucionar les falles ha estat un altre motiu de controvèrsia. A la fi, l’assemblea de presidents va decidir majoritàriament l’ajornament d’aquest congrés. Moisés Domínguez feia crònica d’aquest fet: «Si tot tinguera una certa lògica, el massiu vot en contra en la nit d’ahir per part dels presidents de falla a celebrar un Congrés Faller (195 vots per tan sols 21 a favor i onze abstencions) suposa liquidar el cicle fins a una altra orde. No es canviarà el Reglament, en vigor des de l’any 2001. Les Falles continuaran sota la tutela municipal (a l’hora de la veritat, el punt verdaderament important) i el funcionament seguirà sent el mateix, però tampoc es modificaran les imperfeccions que té. Els presidents van rebutjar massivament la celebració del macro debat després de dos anys en els quals la possibilitat de celebrar-ho ha estat sobre la taula, s’ha reclamat, s’ha mogut, ha sigut motiu de debats, s’ha fet campanya per la independència (fins a s’ha encunyat el terme «Fallexit») i s’ha fet campanya per la no independència. Però el resultat d’ahir deixa la sensació que res d’açò va existir. La d’ahir estava cridada el fracàs precisament per haver 43sigut convocada pel regidor Pere Fuset» . Sembla que les falles de València no tinguen la intenció de ser autònomes i pretenen seguir vinculades a l’Ajuntament. Un dels motius principals, puga ser la comoditat en la que s’hi troben els gestors fallers —presidents, Agrupacions i Interagrupació—, sabedors que seguixen tenint el poder de les Falles amb la particularitat de què no gestionen ni 43 “El Congreso Faller s’ajorna després del massiu vot en contra dels presidents”, Moisés Domínguez, Levante-EMV, 15 de novembre de 2017.
Les falles i la política
són la part visible de l’organigrama. En aquest sentit, cal afegir l’opinió de Lluis Mesa que ens aporta que la politització de la festa «és l’argument que sempre s’ha gastat per a justificar l’excessiu intervencionisme municipal en l’organització de la festa. És clar que n’ha existit. Potser n’existisca ara també. Però també és ben cert que l’associacionisme faller no s’atrevix a independitzar-se de l’Ajuntament amb totes les conseqüències econòmiques i socials que comporta. Preferix que l’organitzen i el subvencionen sense més problemes. Així que quan este es queixa de la intervenció política també ha de pensar que el paper municipal serà viu mentrimentres les falles no siguen suficientment madures com per a ventilar-se a soles [...]. En definitiva, continuem amb la saludable crítica al poder i a tot el que no agrade. La festa és això i molt més. Però no oblidem de ser coherents. No vaja a ser que es critique la politització i s’actue recolzant una44 manipulació política d’un altre signe» . Igualment, s’aprecia un debat sobre la conveniència o no de què un regidor siga el president de JCF. El mateix, Pere Fuset té dubtes: «Per una banda, és complicat que una festa amb 400 comissions, un índex tan alt d’ocupació de l’espai públic i amb les consegüents molèsties estiga allunyada de l’Ajuntament. D’altra, però, les Falles no poden instrumentalitzar-se: ni pel poder polític, ni per determinats sectors que fan oposició partidista des dels casals al govern de torn. Potser, d’ací uns quants anys veiem un president de la Junta Central Fallera que no és un regidor, qui sap. Però les Falles han de tindre tots els colors polítics» (Pérez, 2017). Des de fóra del cap i casal, aquest avortament d’autonomia fallera s’observa d’una forma inimaginable. Des de fa molts anys, qualsevol Junta Local Fallera d’una població amb la festa organitzada gaudeix de plena autonomia en la gestió administrativa, social i cultural de les Falles així com una elecció democràtica dels gestors de qualsevol ens. És evident que la l’única dependència és la referent a 44 ”Festa crítica i (no oblidem) també plural”, Lluis Mesa, Levante-EMV , 30 d’octubre de 2017.
l’aspecte econòmic on el control pressupostari cal justificar-lo de manera transparent d’acord amb l’ús adequat dels diners públics. Cal afegir, que la singularitat i quefer de les juntes i federacions falleres de moltes poblacions falleres hi tenen una demostrada solvència en la pràctica de processos democràtics i d’aïllament de contaminació política, aspectes que la JCF encara sol transitar per la vora d’una continua transició.
Coda Comptat i debatut, hem pogut comprovar que qualsevol unió entre les Falles i la política ha eixit pel mig el valencianisme. La politització de les Falles és un aspecte difícil de combatre, atès que els pensaments i les formes d’actuar de les persones difícilment podem discriminar-les de les condicions i sensibilitats polítiques, tant siguen intenses o assossegades. I així és. Malauradament, iniciatives culturals o festives de condició extraordinària poden ser rebutjades per qüestions de pensament polític. En aquest sentit, fem nostres les paraules de Ferran Garcia, qui afirma que «les falles populars, per la seua pròpia essència, han de tenir un paper d’integració social i de participació ciutadana. Si es decanten per una opció determinada, i el fallers han estat recentment dedicats en excés a expedir certificats de valenciania per la dreta i anatemes per l’esquerra, es produeix una fractura social de greus conseqüències per a la pròpia festa, perquè, entre altres coses, deixa de ser plural» ( 2000:14). Cloem l’article amb les paraules de Pau Rassell, respecte a l’immobilisme de la societat valenciana —i en concret de les Falles—, qui fa una interessant reflexió: «La enfermedad de Valencia es su carencia emocional para conciliar la memoria y la innovación, las manifestaciones populares y la modernidad exquisita, lo civilizado de la música y lo atávico del ruido, la transgresión ácrata y el servilismo cortesano, la cortedad segura del minifundio y la amplitud riesgosa del Mediterráneo, el orden de la huerta y el caos de la urbe. Y así bandeamos entre modernidad impostada y reacción fingida en un juego repetido. Y las Fallas son
A.C. Falla Plaça de Jesús 513
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
una cíclica sublimación de estas tensiones no resueltas»45. 45 “Ajoblanco 76”, Pau Rassel, Bostezo, núm.8, 2013, p. 65.
Bibliografia ADEF (2011): “Pensat i Fet en la festa de les falles” dins Associació d’Estudis Fallers (Ed.), Pensat i Fet. València, 1912-1972. Valencia: Faximil. ALCAÑIZ CHANZÁ, J. (1990): “Las fallas de la democracia”, dins Ariño Villarroya, A. (dir.): Historia de las fallas, Levante-EMV, València, pp. 225-243. ARCHILÉS, F. (2007a): “La Renaixença al País Valencià i la construcció de la identitat regional”, Anuari Verdaguer, núm. 15, pp. 483-519. — (2007b): “Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània” dins CARNERO, T. I ARCHILÉS, F. (eds.): Europa, Espanya, País Valencià, PUV, València, pp. 143-185. ARIÑO VILLARROYA, A. (1992a): “La fiesta de las fallas. Una liturgia civil del valencianismo temperamental”, Revista de antropología social, núm. 1, Editorial Complutense, Madrid, pp. 29-60. BALLESTER, JOSEP (2007): “El feixisme i la cultura catalana al País Valencià a la postguerra: a propòsit d’un procés de folclorització i d’eliminació” [en línia]. <http://web.archive.org/web/20070930033337/http://www.uoc.edu/humfil/1939/ballester2.html> [Consulta: 11-12-2017]. BELLO SERRAT, V. (1988): La pesta Blava, Eliseu Climent Editor, València. CASTELLÓ LLI, J. (2014): “Les falles de la Transició (1973-1986): La democràcia ignorada i l’autonomia maltractada)”, Amb els Déus hem topat. Comte Salvatierra – Ciril Amorós. Falles 2014, AC Falla Comte Salvatierra – Ciril Amorós, València, pp. 125-139. COLOMER RUBIO, J. C. (2012): "El regionalismo bien entendido". Una política de construcción nacional” dins ARCHILÉS, F I SANZ, I. (coord): La nación de los españoles: Discursos y prácticas del nacionalismo español en la época contemporánea, PUV, València, pp. 379-392. — (2013): “Gobernar la ciudad. El ayuntamiento de Valencia de la dictadura a la democracia. Un estudio de caso (1969-1979)”, Hispania, 2013, vol. LXXIII, nº. 245, pp. 845-870. — (2015): “Culturas políticas del nacionalismo español. El caso de la ciudad de Valencia (1958–1979)”, Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura 3, pp.157–172. CRESPO I DURÀ, A. (2002): “La utilización de la historia como arma política: la transición valenciana (1975-1983)”, dins Forcadell, A et al. (coord.): Usos públicos de la Historia: Comunicaciones al VI Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea (Zaragoza, 2002) [edición no venal], Vol. 1, págs. 101-122. CUCÓ, A. (1989): País i Estat. La qüestió valenciana,Tres i Quatre, València. — (1996): “Notes sobre la transició política i la qüestió nacional al País Valencià” dins L’Avenç, 201. Barcelona
514
TÒTEM - Març, 2019
Les falles i la política DD AA (1964): El llibre de tothom, Alcides, Barcelona. ESTELLÉS FELIU, R. (2014): “La Transició a València (1973-1983), un esquema”, Amb els Déus hem topat. Comte Salvatierra – Ciril Amorós. Falles 2014, AC Falla Cote Salvatierra – Ciril Amorós, València, pp. 112-124. FLOR MORENO, V. (2010): “La instrumentació mediàtica de la Identitat Valenciana. El discurs anticatalanista de Las Provincias (1978-1999)”, Arxius. Arxius de Ciències Socials, Núm. 23, desembre 2010, ISSN: 1137-7038, pp. 113-122. — (2011a): “L’apropiació de la identitat valenciana: falles i anticatalanisme”, Revista d’Estudis Fallers, núm. 16, pp. 50-59. —(2011b): “El regionalisme anticatalanista i la construcció de la identitat valenciana autonòmica”, Quaderns de Ciències Socials, núm. 19, Segona època, pp. 5-50. — (2011c): Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, Afers, Catarroja. FRECHINA, J. V. (2011): La cançó en valencià: dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, Acadèmia Valenciana de la Llengua, València. FURIÓ, A. (1998): “Un enemic en les falles: en els trenta anys de Combustible per a falles”, Revista d’Estudis Fallers, núm. 4, pp. 7-9. FUSTER, J. (1962): El País Valenciano, Ediciones Destino, Barcelona. — (1992): Combustible per a falles, Bromera, Alzira. GARCIA, F. (2000): “Falles políticament correctes”, Revista d’Estudis Fallers, núm. 5, pp. 13-15. HERNÀNDEZ I MARTÍ, G. M. (1995): “Valencianismo fallero, franquismo y transición en Valencia”, dins TUSELL GÓMEZ, J. (dir.) i SOTO CARMONA, A. (dir.): Historia de la transición y consolidación democrática en España (1975-1986) , Vol. 2, ISBN 84-362-3316-6, pp. 567-578. — (1996): Falles i franquisme a València, Afers, Catarroja. — (1997):“Blaverisme i valencianisme faller”, L' Avenç: Revista de història i cultura, ISSN 0210-0150, Nº 214, pp. 40-43. IRANZO MONTÉS, L. A. (2011a): El papel de la prensa diaria durante la transición a la democracia en Valencia (1976- 1982), Tesis Doctoral, Universitat de València [en línia]. < http://www.tesisenred.net/handle/10803/81883> [Consulta: 5-11-2017]. — (2011b): “Maridaje entre periodismo y política. El caso del diario Las Provincias y UCD durante la transición en Valencia (1979-1982)”, X CONGRESO DE AECPA: La política en la red, Murcia, del 7 al 9 de Septiembre de 2011 [en línia]. <http://www.aecpa.es/uploads/files/modules/congress/10/papers/296.pdf> [Consulta: 5-11-2017]. — (2014): “Prensa y poder. Las Provincias, actor político central de la Transición valenciana”, Historia y Comunicación Social. Vol. 19. Núm. Especial Febrero, pp. 535-544. LLUCH, E. (1976): La via valenciana, Tres i Quatre, València, p.14. MESA REIG, LL. (1196): “…”, dins ADEF: La festa de les falles, Generalitat Valenciana, València, pp. xx-xx.
A.C. Falla Plaça de Jesús 515
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa MOLLÀ, T. (1993): “Una obsessió civil” dins DD. AA: Joan Fuster: Dies i treballs, Conselleria de Cultura, València. PÉREZ, M. (2017): “Les cendres del blaverisme i del franquisme a les Falles”, El Temps, 17 de març de 2017 [en línia]. <http://eltemps.cat/les-cendres-del-blaverisme-i-del-franquisme-a-les-falles/> [Consulta: 5-11-2017]. PÉREZ MORAGÓN, F. (1994): Joan Fuster el contemporani capital, Germania, Alzira. PÉREZ PUCHE, F. – LLADRÓ, V. (1978): Fallas en su tinta (1939-1975), Prometeo, València. PERIS LLORCA, J. (2014): “Populismo y literatura popular. La función de las fallas de Valencia en la extensión del blaverismo”, Pasajes. Revista de pensamiento contemporáneo, núm. 46, pp. 42-61. PIQUERAS INFANTE, A. (1996): La identidad valenciana. La difícil construcción de una identidad colectiva, Escuela Libre, Madrid SANCHIS AMBRÓS, M. (2015): “El monstre dormit, ull amb l’ajo”, FPJ recorreguts 2015, AC Falla Plaça Jesús, València, pp. 77-88. SAPERAS, E. (1984): “Tractament periodístic de la polèmica “País Valencià/ Regne de València” a la premsa valenciana”, Annals, Universitat Catalana d’Estiu, núm. 2, Barcelona. SOLER, LL. (dir.) (2004): Del roig al blau. La transició valenciana, Taller d'Audiovisuals de la Universitat de València , [Documental multimèdia]. <https://www.youtube.com/watch?v=7yDcrjYO8nE> [Consulta: 5-11-2017]. VIADEL, F. (2006): No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, Barcelona, L’Esfera dels Llibres, 2006, 2ª ed. revisada y ampliada, PUV, Valencia, 2009. — (2010): “Premsa, poder i anticatalanisme. La vigència de Las Provincias”, Arxius. Arxius de Ciències Socials, Núm. 23, desembre 2010, ISSN: 1137-7038, pp. 103-112. VILA JORQUES, F. J. (2012): “Alguna cosa més que Combustible per a falles”, Argentina. llibre explicatiu de la falla R. Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, pp. 120-127.
516
TÒTEM - Març, 2019
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
Falles, barraca i poesia, consolidació d’una identitat.
Potser en passar un temps, dins d’unes generacions, el concepte de valencianitat evolucione cap a una definició diferent i els ítems visuals i sentimentals també siguen diferents dels actuals, pero hui en dia, encara mantenim bona part d’eixa idea definitòria al voltant de la valencianitat de la que formen part, sense cap dubte, les falles i la barraca, i que es va forjar entre finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX. Quan parle de canvis en el concepte, no ho faig debades, la barraca és hui en dia una construcció pràcticament inexistent en les nostres terres, no simplement per la reducció del terreny de l’horta on s’alçaven com a vivenda, sino també perque els mateixos llauradors que encara treballen les terres que no se n’han menjat les rajoles, han preferit llars més confortables. En quant a les falles, una cantitat creixent de veïns tampoc estarien disposts hui en dia a considerar la festa com a pròpia del ser i sentir-se valencià. Són aquells habitants de les ciutats que planten falles, que es mostren contraris a una manifestació de cultura popular que realment és la resposta farcida de creativitat dels veïns dels carrers i places del Cap i Casal de segles passats, a la tradició de fer foqueres que compartim arreu del Mediterraneu i a la que veïns contemporàneus han donat continuitat. En tot cas, canvie esta definició o no, a hores d’ara, falles i barraca formen part d’eixe subconscient colectiu al voltant de la simbologia de ser valencià, un subconscient en el que els dos conceptes s’han retroalimentat, perque des de que es planten falles fins al dia de hui, si es vol representar eixa essència valenciana, la barraca forma part d’alguna escena o remat. I això continua sent indefugible. En la formació d’eixe subsconcient identitari simbòlic, han colaborat, des de finals del segle XIX, quan es formen
518
TÒTEM - Març, 2019
per M.A. Gascón Rocha
estes identitats arreu del món, diverses arts com la pintura en Joaquin Sorolla al front, retratant la barraca i els seus habitants. També l’arquitectura, com en la modernista Estació del Nort de Valéncia ciutat dissenyada per Demetrio Ribes i que, desde 1917 rep als viagers en les barraques que apareixen profusament en els taulells de l’estació. O en la lliteratura, en la seua obra cimera “La barraca” de Vicente Blasco Ibañez. I dins de la lliteratura, en la poesia, eixa part de l’art de les lletres tan relacionada des del seu naiximent en les falles. Si en eixa configuració general apareixen personages tan ilustres com Sorolla, Blasco Ibañez o Demetrio Ribes, en la poesia també és un prohom el que marca l’aparició de la típica construcció de l’horta en les versades, Teodor Llorente, que ya en 1870, en el seu “Llibret de Versos”, dins de la poesia titulada “Visanteta” relaciona la descripció d’una dòna típicament valenciana en la barraca que encara predominava en l’horta que envoltava el Cap i Casal: “En blanca barraqueta, de sech pallús coberta, baix una gran figuera que la porta entreoberta guarda en l’ivern dels aires y del sol en el estiu, al costat de sa mare, que la defen y cuida, la hermosa Visanteta, la filla més polida de tota l’horta, viu.” En tot cas, la poesia de Llorente que determina el tractament de la típica construcció agrícola, favorida per la omnipresència i influència del prohom de les lletres valencianes, entre els poetes contemporàneuss i posteriors fins a l’actualitat, és el poema titulat exactament “La Barraca” publicat en 1883. Les seues dos primeres estrofes són eixemple del paradigma que seguiran els diferents poetes que la incorporen als seus versos i, també, de la concepció que tenim els valencians,
Falles, barraca i poesia, consolidació d’un identitat
inclosos els actuals, al voltant d’ella. Com la gabina de la mar blavosa que entre’ls jonchs de la plaja fa son niu, com lo nevat colóm que’l vol reposa del arbre vert en lo brancage ombriu; blanca, polida, sonrisent, bledana, casal de humils virtuts y honrats amors, l’alegre barraqueta valenciana s’amaga entre les flors. Baix la figuera, hon los aucells del horta canten festius l’albada matinal, al primer raig del sol obri la porta y als aures purs del cel lo finestral; y com la mare cova á la niuada, les amoroses ales estenent, pobre trespol de palla ben lligada la guarda de un mal vent. A banda de la descripció de la construcció, Llorente també remarca la descripció dels seus habitants, llauradors que treballen la terra, com un model de sacrifici. També un arquetip de tipologia valenciana que queda fra del meus anàlsis. ¡Barraca valenciana! ¡Santa y noble escola del trevall! ¡Modest bressol del que nos dona el pa, laboriós poble curtit pel vent y bronzejat pel sol! Més que’ls palaus de jaspís y de marbres, més que los archs-triomfals y els coliséus, tu, pobre niu, perdut en mitj dels arbres, valdrás sempre als ulls meus! El mestre Llorente remata la seua poesia resaltant un element que, en els seus inicis, no tenien totes les barraques de l’horta, la creu, pero que permaneix com u dels seus elements característics. La creu rematant el trespol de palla pot ser només tinga un motiu pietós que permaneixqué i s’estengué fins a formar part de la pròpia barraca, encara que també pot tindre origen en les diferents religions dels habitants de l’horta a partir de tornar a ser cristià el Regne de Valéncia. La raó d’esta hipòtesis es deu a que en aquella éppoca convivien musulmans i cristians en les mateixes terres i, especialment durant els atacs dels pirates berberiscs per a evitar les represàlies, els cristians situaren la creu en les seues barraques. No debades actualment, en poblacions d’Israel, on la religió és tan determinant, els judeus identifiquen les seues llars en la “mezuzà” un receptàcul
on conserven un pergamí que replega un passage de la Torah “Shema Israel...”, els musulmans coloquen versos de l’Alcorà i els cristians taulells o representacions de la Mare de Deu o Sant Jordí. Siga com siga, la creu forma part de la barraca que arriba als nostres dies com a símbol de l’essència valenciana com replega Llorente: Y sobre ses victories y fatigues, sobre’l goig breu y el trevallar constant, sobre’l camp pedregat ó plé d’espigues, sobre la taula vuida ó abundant, sobre el ball de la boda desijada, sobre el fúnebre llit, banyat en plors, estenga eternament ta Creu sagrada los brassos protectors! El sender poètic, descriptiu i simbòlic que marca Llorente a finals del segle XIX continua vigent ben entrat el segle XX, com podem comprovar en moltes composicions, entre les que trie, per resultar sintomàtic, el següent sonet publicat per Gayano Lluch en el semanari agrarista i catòlic “El Sueco” el 18 de decembre de 1928, on podem comprovar com es contenen en els seus 14 versos tots els elements que esbossa Llorente en 1883: la barraca blanca, la creu, el sacrifici del llaurador que es veu recompensat en els fruts de la terra i la pertinença de la barraca al grapat de símbols de la valencianitat: Allá entre’ls oms y l’ombriu, a tot arreu la terra dona brots molt prodichiosa, y a on cap al sel la planta més hermosa s’enfila en machestat buscant a Deu. S’amaga fina y blanca com la neu sobre aquella planúria tan hermosa, la Barraca polida y venturosa que porta, per resguart, cristiana creu. Ella plena de fé, pátria y amor, es palau pera el pobre llaurador que a la terra treballa en dura gana, y es de l´horta el casal més añorat perque en ell aniguá Lo Rat Penat ¡Simbolisme de gloria valensiana! En tot cas, la simple descripció realista o, si volem, inclús bucòlica de la barraca i l’horta, i l’omnipresència de Llorente en les lletres valencianes, no serien suficient per a que es traslladara l’image
A.C. Falla Plaça de Jesús 519
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
d’esta vivenda de l’horta cap al simbolisme identitari valencià com observem consolidat ya durant els anys 30 del segle XX quan el valencianisme s’organisa també políticament. El moviment de recuperació de la llengua valenciana que seria conegut com la Renaixença, s’acresola al voltant de la creació de Lo Rat Penat en 1878. La Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, llinage del substantiu “Lo Rat Penat” pel que és conegut l’associació promoguda per Constantí Llombart, Feliu Pizcueta i el propi Teodor Llorente, no simplement es dedicà a promoure les lletres valencianes en la celebració dels Jocs Florals que s’inicien en 1879, sino també, tenia intencions més socials, de fet, este “llinage”, era realment tota una declaració d’intencions almenys per a una part dels seus fundadors. Senyale almenys una part, perque des dels inicis i, per a sempre, la societat ha sobrevixcut dins d’una tensió sobre el marc en que havia d’encaixar-se la defensa i recuperació d’eixes glòries valencianes. Encara que eixa tensió primigènia i perenne existix, els poetes al voltant de Lo Rat Penat i participants dels Jocs Florals també ajuden des de la poesia a que la barraca es consolide com una de les imagens del valencianisme modern que naixia en una època de recuperació dels sentiments regionalistes i nacionals arreu de la vella Europa. Així, Josep Maria Puig i Torralva en el seu poemari “Lliris y Carts” de 1899 publica una poesia baix el nom de “Regionalisme” que expressa este sentiment que (re)naixia: “Per les plantes florides, per les riberes y marjals y montanyes sempre engiseres, que nos donen la fruyta més prontanera, baix lo cel ahon eterna viu primavera. Per la neta barraca, per les barquetes que buscant la peixquera van mogudetes per la mar y les aygües de l’Albufera.” Lligant d’alguna manera els tres conceptes que fins ara han aparegut: La descripció de la barraca, la dels seus habitants i la part simbòlica per al poble valencià, trobem un nou sonet d’Eduart Buil que va escriure, abans d’exiliar-se per a evitar represàlies quan acabara la guerra civil espanyola, dedicada a l’hortolana dins d’un pomell de poesies que tenien com a temàtica les dones valencianes
520
TÒTEM - Març, 2019
anònimes i en nom propi. I que mostra com esta relació quedava arrelada també en la poesia abans de la guerra. Al bell mig de la terra meravellosa s’aixeca la barraca tota blanca. Canta l’aucell en la florida branca baix la claror del cel, esplendorosa. Tot és plaer si la hortolona riu, tot es deté si sa existència es trista, posa la flor ses gotes d’amatista i calla en l’arbre la tremor d’un niu. Sobtils, honrades, delicades, netes, han sigut elogiades pels poetes, les ha plasmat en marbre l’esculptor; son l’orgull del meu poble, i cadascuna vorà en els camps, baixa la dormida lluna, cóm arriva, florit, el Deu Amor. De la mateixa época són els versos o “ripios” com els batejà l’autor pel seu caràcter desenfadat, de Peris Celda, on descriu en 1934 “com es fa una valensiana.” En ells incidix en presentar la barraca com a part de la simbologia identitària dels valencians junt a la Senyera o el Micalet, per eixemple, i precíssament en una publicació fallera, Foc Valencia, per als visitants de les festes. Afichli el tró d’un cuhet, y la fortor de la traca, y el candor de la barraca, y el aire del Micalet. (…) De mil festes les rialles; y encara que siguen poques pren la fortor de les Róques en la grasia de les “Falles”. (…) En la Señera embolica tots els Furs de nóstra História, mesclau en un tros de Gloria y... ¡Ya está feta la chica! Que Peris Celda barrejara barraca, falles i identitat no és simplement una anècdota per al fil conductor d’estes llínees, puix no hem d’oblidar que és u dels grans autors teatrals valencians en obres com
Falles, barraca i poesia, consolidació d’un identitat
Nelo Bacora o Per la fam d’heretar, pero també d’una rimera d’apropòsits per a presentacions falleres i explicacions de falles per a llibrets com encara recorden les falles d’El Carme en seu homenage anual el dia de Sant Josep.
la barraca del nostre paisage. Pot ser per això ara, en llegir estes poesies, noveles i referències a la vivenda típica de l’horta, nos sona certament bucòlic, perque no en tenim pràcticament referències reals en l’actualitat, pero abans d’esta decadència i pràctica desaparició, la barraca formava part de la vida diària, almenys de la població i localitats que ocupaven l’espai de l’horta valenciana. I açò també ho podem llegir en la poesies com la de Josep Bodria ”Costums de ma terra” on parla de les festes del seu poble, ara un barri més de la capital: Quant l’armeler ja está en flor, y rebrota la figuera, y pel riu ve la madera, y ni fa fret ni calor; y va allargant més lo día, y lo blat ja reverdeja, y la barraca es blanqueja, y se pinta l’alquería; (…) y en lo molí y l’alquería y en la clásica barraca, s’escolta, ab renills de l’aca, la confosa algarabía, (…) No tingáu que preguntar, que bé nos son conegudes, les festes, les corregudes, el porrat de Campanar. O també en la que Eduart Buil dedica al seu, Benimaclet relatant les costums locals deixa entrevore cóm les barraques formaven part de les vivendes d’una zona del municipi. “I la Festa qu’es fa al Cristo i a Sant Lluís en que la traca solta els trons de sa alegria, de sabor que se destaca, i els cohets qu’en les barraques tracen noms en raigs de foc Un any abans, en 1933, esta mateixa quan es torna el Sant a Vera, i els xics publicació fallera en la que apareixien els joves tenen una versos de Peris Celda, dedicava un apartat pasió forta que’s desgarra en cohets baix a parlar de la decadència de les barraques de la lluna, valencianes. Pero, com tots sabem i com i atres Festes d’éste poble qu’al meu pit passa en moltes ocasions, aquella preocu- saben a poc...” pació no evità la pràctica desaparició de
A.C. Falla Plaça de Jesús 521
TÒTEM - El Purgatori - Articles d’investigació sobre la festa
Corona y San Ramón, 1933
Llibret Falla Sant Vicent 1936
522
Encara que la barraca haja desaparegut casi en la totalitat del nostre camp visual inclús per a la gent del camp i això, com he comentat en l’encapçalament, puga ajudar a modificar el paradigma simbòlic de la valencianitat en el futur, continua present com a item de lo valencià, en part perque les falles no han deixat d’usar-les com a referent en els seus monuments i en els seus llibrets, presentacions, decoració dels casals, o publicacions falleres. Els eixemples són inabastables. Com a remat d’estes reflexions, simplement compartixc, a manera d’eixemple, algunes imagens d’esbossos, llibrets i recreacions de barraca, i, com no, una poesia
TÒTEM - Març, 2019
que aparegué en la publicació fallera El Bunyol de 1934, signada per Josep Maria Juan Garcia, autor de la lletra de l’Himne de la Coronació de la Mare de Deu dels Desamparats (Un atre símbol de valencianitat i fallerisme que desborda les creences religioses i este estudi). Estos versos de Josep Maria Juan, parlen d’una valencià que ha estat fora de la nostra terra 20 anys i com en tornar identifica Valéncia en tots els ítems que formen part d’eixa simbologia de la valencianitat que es forjà fins a la guerra civil, símbols entre els que es troben, com no podia ser d’una altra manera, les falles i la barraca.
Bunyoleria any 1936
Josep M Juan Garcia “¡Vint anys fora de Valencia!” El Bunyol 1934 ¡Vint anys fora de Valencia! ¡Vint anys en terres lluntanes! sinse l’olor de la pólvora quan se disparen les traques. ¡Vint anys en terres d’América sempre anyorant en les falles, en esta festa tan gran que l’alegria, entusiasme, demostració d’un ingenit que tots á cór el alaben! (…)
¡Ya estic en la meua terra! ¡Ya dona fi el meu viaje! ¡Ya senc com sona la música en alegres pasacalles! ¡Ya me menje una paella al caliu de les barraques!
A.C. Falla Plaça de Jesús 523
El fuego convertido en arte P R I M ER P R E M I O M e jo r M a sc le ta M a g d a le n a C a s te llo n (2 0 1 5 ) R E A L I Z A D O R X X X V F e s tiv a l I n te rn a c io n a l d e P iro te c n ia V a le n c ia (V a le n c ia 2 0 1 4 ) G R A N P R E M IO M O T O C I C L IS M O C O M U N I D A D VA L E N C I A N A R e a liz a d o r f u e g o s a rtif icia le s (V a le n c ia 2 0 1 2 -1 3 -1 4 ) E U R O C O P A 2 0 1 2 R e a liz a d o r m o n ta je e sp e c tá cu l o fu e g o s a rt ific ia le s P la za C ib e le s (M a d rid 2 0 1 2 ) R E P R E S E N T A C I O N D E E S P A Ñ A 3 rd P h ilip p in e In t e rn a tio n a l P yro M u s ica l C o m p e tit io n (F ili p in a s 2 0 1 2 ) R E A L IZ A D O R X X X II F e st iv a l In t e rn a cio n a l d e P iro t e cn ia V a le n cia (V a le n cia 2 0 1 1 ) PR IM E R P R E M IO G lo b a lF e s t 2 0 1 0 T rico H o m e s in te rn a c io n a l F ire w o rks C o m p e t itio n (C a lg a ry -C a n a d a -2 0 1 0 ) M U N D I A L F U T B O L 2 0 1 0 R e a liz a d o r e s p e ct á cu lo fu e g o s a rt if ic iale s Pu e n t e d e l R e y (M a d rid 2 0 1 0 ) P R I M E R P R E M IO X I C o n c u rso In t e rn a cio n a l C iu d a d d e B u rja s so t (B u rja s so t 2 0 1 0 ) PR IM E R P R E M IO G lo b a lF e s t 2 0 0 9 T rico H o m e s in te rn a c io n a l F ire w o rks C o m p e t itio n (C a lg a ry -C a n a d a -2 0 0 9 ) S E G U N D O P R E M IO L e s G ra n d s F e u x d u L a c-L e a m y (Q u é b e c-C a n a d a -2 0 0 9 ) C O P A D E L R E Y 2 0 0 9 R e a liza d o r e sp e c tá c u lo f u e g o s a rtif icia le s F in a l C o p a d e l R e y (V a le n cia 2 0 0 9 ) E U R O C O P A 2 0 0 8 R e a liz a d o r m o n ta je e sp e c tá c u lo f u e g o s a rtif icia le s P la za C o lo n (M a d rid 2 0 0 8 ) P R I M E R P R E M I O L e s G ra n d s F e u x d u C a sin o d u L a c -L e a m y (Q u é b e c-C a n a d á -2 0 0 8 )
PRIMER PREMIO X Concurso Internac. fuegos artificiales (Valladolid 2006) PRIMER PREMIO Concurso fuegos artificiales Reus (Reus 2006) TERCER PREMIO Concurso "Mascletas" de Alicante 2006. REPRESENTACION DE ESPAÑA Symphony of fire Fireworks Display Contest – Sudáfrica (Abril-2006) CO-INAUGURADOR PALACIO DE LAS ARTES REINA SO FIA (Valencia-2005) PRIMER PREMIO Concurso Nacional de castillos de fuegos artificiales Ciudad de Meliana (2005) REPRESENTACION DE ESPAÑA 17Th. Macau International Fireworks Display Contest –China (Septiembre-2005) SEGUNDO PREMIO Concurso de Piromusicales de Ottawa-Canadá (2005) SEGUNDO PREMIO en el Concurso de Piromusicales de Ottawa – Canadá (2.004) PREMIO ESPECIAL DEL PUBLICO Mejor Mascleta Magdalena 2004 (Castellón). PRIMER PREMIO Concurso Montcada i Reixac 2004 (Barcelona) PRIMER PREMIO Concurso Internacional Villa de Blanes 2.003 PRIMER PREMIO I Concurso Villa de Alfafar 2.003 Fabrica-Oficina: Carretera Turis-Silla Km. 4 (Partida El Campillo) - Razon social: C/ Carlos Dominguez, 7 Apartado de correos nº 4- Telefono 96 212 62 82 - Fax 96 212 67 77 HTTP:// WWW.PIROTECNIATURIS.COM Correo electronico: INFOR@PIROTECNIATURIS.COM 46389 TURIS (VALENCIA) ESPAÑA
TÒTEM -
526
A.C. Falla Plaça de Jesús
TÒTEM - Març, 2019
Tòtem
Per als natius nord-americans el tòtem significava el principi i final de tots els usos i hàbits culturals i religiosos del clan. Estos, els clans, provenien del tòtem i el tòtem ho era tot, d’ell naixia el nom i la raó de ser del grup social. Els fallers, com a clan, naixem del foc, venim de la falla, que és el nostre tòtem, i té un gran component d’arrelament espiritual i grupal per al clan/comissió que l’alça. La falla ens reforça com a tribu, ja que és l’origen de les nostres creences, dels nostres ritus festívols, del perquè com a comissió. Festivitats, menjars, professions, vocabulari, accions culturals i solidaries, vestimentes, publicacions i noms propis estan associades a l’adoració al tòtem/falla. La falla és el centre de la nostra religió. Encara que en els últims anys s’ha anat perdent el sentiment religiós relacionat en la falla, i esta s’ha vist abandonada —moltes vegades— a la seua sort com a icono sagrat i permaneix desprotegida mentres els festers, que se diuen fallers, es dediquen a activitats que res tenen a vore en el seu origen. La falla, i totes les ramificacions que deriven d’ella com a ent, estan en perill de despersonalització i conversió en una festa pagana, per acabar semblant-se a qualsevol festa del món. Estem obligats a salvaguardar el nostre origen, la nostra peculiaritat, el nostre tòtem. Salvem la FALLA.
A.C. Falla Plaça de Jesús 527
TÒTEM -
A.C. Falla Plaça de Jesús
Neus Monmeneu Salavert Fallera Major 2019
528
TÒTEM - Març, 2019
TÒTEM -
530
A.C. Falla Plaça de Jesús
TÒTEM - Març, 2019
Comissió 2019
ESTER ARROYO DÍAZ-PAVÓN; JOSÉ GASPÁR BADÍA DOMENECH; CRISTINA BADÍA ROMEU; Mª AMPARO BELDA MERINO; RICARDO BELDA RIPOLL; ANA BLAS GARCÍA; JOSÉ BRESÓ CABAÑAS; CARMEN CALABUIG MERINO; ROSA PURA CALPE FORTEA; VICENTE CAMARENA RUBIO; YOLANDA CAMPOS JURADO; ALICIA CATALÁ ERAUS; EDUARDO CATALÁ ERAUS; JOSE VTE. CUBELLS FERRER; INMACULADA CHAMORRO ROMERO; ELENA MARÍA DÍAZ-PAVÓN QUESADA; Mª JOSE FERNÁNDEZ LEONARTE; JOSE GANDIA FERRERO; MARIBEL GARCÍA MASCARELL; JUAN LUIS GIL FOGUÉ; DAFNE GÓMEZ ROYO; JOSÉ LUIS GONZÁLEZ ROMERO; OLGA Mª GRANELL GUADILLA; LUCÍA HIPÓLITO CUBEDO; INMACULADA JURADO TEJADA; PILAR JURADO TEJADA; ROBERTO LUJAN VALOR; ISABEL MARTÍ PÉREZ; LUCÍA MARTÍ PRATS; JOSEP Mª MARTINEZ MARCO; JUANJO MEDINA BONILLA; MILAGROS MERINO UTIEL; INMA MOLTÓ GÓMEZ; CARMEN MONMENEU MARTÍ; TONI MONMENEU MARTÍ; NEUS MONMENEU SALAVERT; PAULA MONMENEU SALAVERT; Mª DOLORES MORENO CUQUERELLA; JOSE VTE. MORENO CUQUERELLA; JULIA MORENO CHICOTE; MIGUEL MUÑOZ GRIMAS; MIGUEL MUÑOZ SELVI; CLAUDIO NAVARRO RUBIO; SERGIO PÉREZ PEDRÓS; CARLOS PÉREZ ROMERO; AURORA PIQUER GARCÍA; SARA PIQUER GARCÍA; JOSE PIQUER PÉREZ; PAZ PITARCH SELVI; OSCAR RIDAURA MINGUET; MATI ROMERO NAVARRO; ROSA ROMEU MARTÍ; NIEVES SALAVERT BROSETA; JULIO ANTONIO SANCHEZ FERRANDIS; ALEJANDRO SANCHEZ LUPIAÑEZ; JORGE SANCHEZ TORMO; CARLA SANZ ROMERO; Mª PAZ SELVI GARAYOA; AMPARO TIJERAS IBORRA; FCO. MANUEL TORRES MERINO; EMPAR VERDEGUER BELDA; JOSE RICARDO VERDEGUER; MATIAS VICENTE MENDOZA; MIREYA VICENTE VILAS; ESTRELLA VILAS LOREDO; ANA Mª VILLALBA LAYUNTA; CONCHIN VISIEDO LEAL
A.C. Falla Plaça de Jesús 531
TÒTEM -
532
A.C. Falla Plaça de Jesús
TÒTEM - Març, 2019
Recompenses 2019
BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER Per a ... M. Paz Selvi Garayoa BUNYOL D’OR Per a ... Mati Romero Navarro Sergio Pérez Pedrós BUNYOL D’ARGENT Per a ... Lucia Martí Prats Neus Monmeneu Salavert AuroraPiquer García Alejandro Sánchez Lupiañez Matias Vicente Mendoza Estrella Vilas Loredo BUNYOL DE COURE Per a ... Josep Gaspar Badia Domenech Alicia Catalá Eraus Olga Mª Granell Guadilla Paula Monmeneu Salavert Oscar Ridaura Minguet DISTINTIU D’ARGENT Per a ... Emma Catalá Moltó Lucar Garcés Calabuig Emma Muñoz Ramirez
A.C. Falla Plaça de Jesús 533
TÒTEM -
A.C. Falla Plaça de Jesús
Programació 2019
DISSABTE - 16/02/2019
21:00h - Exaltació de les falleres majors 2019 de l’Agrupació de falles Mercat de Jesús i lliurament del Premi Padre Jofre.
DIUMENGE - 17/02/2019
11:00h - Festival de playbacks de l’Agrupació de falles Mercat de Jesús.
DISSABTE - 23/02/2019 DIUMENGE - 24/02/2019
17:00h - Carnestoltes de l’Agrupació. 14:00h - Dinar i la Crida.
A partir del 01/03/2019 soparem cada dia al casal de la Falla DISSABTE - 02/03/2019
11:00h - Replegà pels comerços del barri acompanyats per la colla de tabal i dolçaina “Tio Vaina”.
DISSABTE - 09/03/2019
22:00h - Sopar oferit per Neus Monmeneu Salavert i Toni Monmeneu Marti, Fallera Major i President de la Falla Plaça de Jesús. En finalitzar s’imposaran les insígnies de la Falla als nous fallers i les recompenses atorgades per JCF.
DIUMENGE - 10/03/2019 DIJOUS - 14/03/2019
DIVENDRES - 15/03/2019
11:00h - Esmorçar per a la comissió i preparació de les paelles. 12:00h - 47 Concurs Internacional de Paelles. 19:00h - Concentració al casal per a la recollida del ninot infantil. 20:30h - Sopar de la plantà infantil. 21:30h - Plantà de la falla infantil “Ofrena”. 22:00h - Sopar de “sobaquillo” per a la comissió major. 11:00h - Excursió per a la comissió infantil guiada amb el llibret per a conèixer la natura. 13:30h - Dinar comissió infantil. 14:30h - Dinar comissió major 17:00h - Taller “decora tu carpa” per als infantils. 18:00h - Concentració al casal per a la recollida del ninot. 20:30h - Sopar de la comissió infantil. 22:00h - Sopar de la plantà infantil per a la comissió. 00:00h - Plantà de la falla “Tòtem”.
La Falla es reserva el dret de modificar els horaris, actes o ubicacions d’ultima hora.
534
TÒTEM - Març, 2019
Programació 2019 DISSABTE - 16/03/2019
11:00h - Taller musical. Concert en directe del grup “Doctor Sapo”. 13:30h - Dinar de la comissió infantil. 14:30h - Dinar per a la comissió Major. 17:00h - Replegà dels premis atorgats a la comissió infantil. 19:00h - Neurociencia - Neuromascletà. 20:00h - Globotà per a la comissió infantil. 20:30h - Sopar de la comissió infantil. 22:00h - Sopar de la plantà per a la comissió. 00:00h - Discomòbil.
DIUMENGE - 17/03/2019
09:30h - Replegà dels premis atorgats a la comissió. 11:30h - Esmorzar/Dinar per a la Comissió. 16:00h - Concentració al casal per eixir cap a l’Ofrena de Flors a la Verge dels Desemparats. Acompanyats per la banda de Massarrojos. 20:30h - Sopar de la comissió infantil. 22:00h - Sopar de la comissió. 00:00h - Tradicional visita a les falles de València.
DILLUNS - 18/03/2019
10:00h - Castells inflables per a la comissió infantil i xiquets del barri. 12:00h - Cercavila conjunt. 13:30h - Dinar comissió infantil. 14:30h - Dinar comissió major 18:00h - Vesprada de jocs per a la comissio infantil + Jocs fallers tradicionals. 20:30h - Sopar de la comissió infantil. 22:00h - Sopar de la comissió. 00:00h - Concert en directe del “Grup Ñ”-
DIMARTS - 19/03/2019
08:00h - Despertà del dia de Sant Josep per tota la demarcació. 10:30h - Concentració al casal per a assistir a la Santa Missa en la Parròquia de Santa Maria de Jesús, celebrada en honor al nostre Patró, Sant Josep. A la eixida de missa, cercavila per la demarcació, acompanyats per la colla “Tío Vaina”. 14:00h - Mascletà conjunta amb la Falla Carcaixent a la seua demarcació 18:00h - Festa d’acomiadament de les falles 2019. 20:30h - Berenar/Sopar per a la Comissió Infantil. 21:30h - Focs d’artifici previ a la Cremà de la falla infantil. 21:55h - Cerimònia d’entrega del foc. 22:00h - Cremà de la Falla Infantil “Ofrena”. 22:30h - Sopar de la Cremà. 23:30h - Focs d’artifici. 23:55h - Cerimònia d’entrega del foc. 24:00h - Cremà de la Falla “Tòtem”. En finalitzar, i com ja és tradicional, passeig nocturn per a -visitar la Plaça de la Verge i acomiadada de les Falles 2019.
A.C. Falla Plaça de Jesús 535
TÒTEM -
536
A.C. Falla Plaça de Jesús
TÒTEM - Març, 2019
Programació Pictos 2019
A.C. Falla Plaça de Jesús 537
SERVICIO INTEGRAL Los 4.500 m2 de instalaciones nos permiten ofrecer un servicio integral, basado en un flujo de trabajo digital que cubre todas las necesidades del cliente desde el proceso de diseño y preimpresión, hasta el manipulado final y distribución a destino.
Déjenos aconsejarle, en función de sus necesidades, sobre el método de producción más adecuado para su trabajo. Ahorrará tiempo y dinero. Ganará en calidad. Todo el proceso lo cubrimos en nuestras propias instalaciones lo que nos permite garantizar los plazos de entrega y optimizar costes. Disponemos de nuestro propio equipamiento y maquinaria de última generación para preimpresión, impresión offset, impresión digital, encuadernación y distribución. Podemos imprimir desde 1 ejemplar con nuestra RICOH Pro™ C9100, hasta millones de ejemplares con los 17 cuerpos de impresión de nuestras máquinas de offset.
• Fotomecánica y preimpresión • Fotografía y diseño • Impresión offset • Impresión digital con RICOH Pro™ C9100 • Encuadernaciones, manipulados y distribución
www.graficasselvi.com info@graficasselvi.com +34 961 200 942 C/ Miguel Selvi Cariñena, 22-24 • 46469 Beniparrell (Valencia)