Fogueres d\u2019Alacant. Profesionalitat, inquietut, i a la busqueda de nous alicients.

TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa

per Juan Carlos Vizcaíno Martínez

Emblema d’or i brillants de les Fogueres d’Alacant Bunyol d’or de les Falles de València

Com en tots els ordres de la vida, si hi ha un element que caracteritza la vivència en el món de les festes, es la tendència a la idealització. A preferir sempre el passat, allò ja viscut, al voltant de lo prosaic del present. Hi ha raons d’índole psicològica que ens porten amb facilitat a això. En primer lloc, la implicació en una festa, es una aposta d’entrada per una cosa tradicional i ancorat en el temps. Per altre costat, per norma es reflectixen en la nostra vivència en el seu si, elements sempre més grats que els que pot brindar la rutina de la vida laboral, o inclús les penalitats de la pròpia existència. Com es pot comparar enyorar el fruir fester dels nostres anys de joventut, als que suportem en un moment present, on ja s’albira una veterania existencial pot ser no desitjada? Eixa comprensible nostàlgia cap al passat, es veu per lo general sublimada en la remembrança festera. I res hi ha de roïn en això, si això no obviara una necessària mirada reflexiva i crítica que s’amaga en això mateix. I es que les festes, com tot, EVOLUCIONEN. Un discórrer en el que unes coses es mantenen i altres es perden, com succeix en qualsevol altre context.

Nostàlgia i foc; Difícil combinació.

En l’àmbit de les Fogueres d’Alacant, dita circumstancia, com no podria ser d’altra manera, apareix com una moneda corrent. En quantes ocasions hem enyorat la Festa de finals dels huitanta, per damunt de tot per aquells que en aquell temps, ens bolcarem i visquérem unes celebracions que es renovaren i ompliren d’una nova mirada? I es possible que historiogràficament, es cert que els canvis que es brindaven any a any, oferiren un revulsiu molt més valuós, que l’estabilitat que vivim en els nostres dies, màxim quan encara estem vivint la fortíssima arpada de la crisis econòmica, que tant de mal ens ha fet. Estes línies, no obstant, es van a centrar en la anàlisis, que determine

386TOTEM - Març, 2019

Fogueres d’Alacant.

Profesionalitat, inquietut, i a la busqueda de nous alicients.

A.C. Falla Plaça de Jesús387

TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa

1986. La Florida.

la importància de la foguera com a fet i símbol plàstic, valorant la seua presència com element fonamental de nostra cita de juny, i permetent valorar si la seua significació ha crescut o decrescut al llarg del temps. Per a fer-ho, em basaré fonamentalment en els meus propis records com a foguerer i, de manera molt especial, como espectador de la festa alacantina

de manera consecutiva, des de 1979 -que ja son anys-. I ho faré, igualment, comparant l’oportunitat que m’ha permès, el coneixement de la festa fallera des de 1974, ja que durant 14 anys vaig viure en la capital valenciana. Dita circumstancia permet, i no poc, establir una visió de conjunt, pot ser no massa habitual entre els analistes d’ambdós festes. Recorde, quan de menut, en els primers anys setanta, tinguí la meua meua primera visió admirativa sobre les Fogueres. Gent d’edat adulta, deixaven entreveure, que no eren gens, comparades amb les Falles de València. Per això, quan en l’hivern de 1973, me’n vaig traslladar a viure a València junt als meus pares, esperava les meues primeres falles amb expectació, fins que per primera vegada contempli un fragment de falla, i de seguida li vaig dir a ma mare «¡Pero si es lo mismo!». Quan per fi, en 1979 pugui de nou contemplar les Fogueres, era evident que, a nivell plàstic, les fogueres alacantines, salvo excepcions, es trobaven molt per darrere a nivell plàstic, en comparació al seu referent valencià. En Alacant s’evidenciava un notable retràs tècnic; ninots mal acabats, tosquedat generalitzada, podíem encara contemplar els telons en les fogueres més modestes. Unit a això, es desprenia una sensació d’indiferència. Bona part de les obres plantades als carrers d’Alacant, apareixien com un pur formulisme. Moltes d’elles ni tenien tanques metàl·liques, sent protegides —de vegades ni tant sol això—, amb uns cordons subjectes amb uns postes que s’ubicaven en unes bases de ciment. Les escenes i els baixos, s’amuntonaven sense cura, i inclús no pocs d’eixos monuments s’instal·laven sense aportar arena —llavors contemplar gespa era una rara avis—. Encara contant amb curta edat, em donava conter d’eixe decalatge

«En 1979 les Fogueres es trobaven molt per darrere a nivell plàstic, en comparació al seu referent valencià.»

388TOTEM - Març, 2019

Fogueres d’Alacant

existent entre la foguera mitjana d’Alacant, amb la falla mitjana plantada en Valencia. A nivell de expressió festiva, guanyava Alacant, però en la seua vesant plàstica, el ben cert és que estàvem prou escalons per baix. Per fortuna, prompte el panorama canvià a millor. La consolidació d’artistes com Pedro Soriano, Javier Mayor León, José Muñoz Fructuoso, Paco Juan o Francisco Granja Camarasa, al temps que les aportacions aquells anys, de figures com Ramón Marco, Ángel Martín o Pascual Domínguez, portaren un aire nou a nostra plàstica foguerera. Les línies noves triomfants en Soriano —el denominat «Sorianisme»—, molt prompte es va confondre amb un suposat retorn de la «foguera alacantina», que no fon tal, però sí que va permetre en la nostra ciutat albergar una senya d’identitat artística, coincident amb eixe nou període d’expansió i consolidació de les Fogueres. Eixe esteticisme, una gamma cromàtica impactant, simetries, i una exploració figurativa llavors nova, estigué acompanyada, i açò es l’important, per una maduració en les tècniques emprades, donant com a fruit fogueres d’enorme calat en els seus acabats formals, i rebossants de línies plenes de frescor. Això va permetre eixe sentiment d’orgull compartit, permetent en estos artistes unes fogueres d’enorme qualitat en els principals exponents, que per fortuna es va estendre a part de les sues obres de pressupostos més minvats, en línies generals confeccionats amb motles i dissenys prèviament estrenats en les obres de categories superiors.

La tarta del pressupost creix en procions

No obstant això, front a eixe aparador novedós i atraient, el ben cert és que, en les seccions inferiors, Alacant prolongava eixa rutina plàstica, en ocasions encoratjada amb xicotetes però cuidades obres de Fructuoso o alguns altres valuosos professionals. Eren poques les comissions que destacaven en una especial cura per la foguera, encara que els seus pressupostos foren mitjos o baixos —puc recordar a este respecte, l’interès que proporcionà

la Foguera de Plaza de Gabriel Miró, entre 1983 i 1985, o la de Parque-Plaza de Galicia, a partir de 1984—. Per el contrari, es prolongava eixa sensació de compromís, en bona part de les comissions modestes. Tot allò coincidirà amb un àmbit foguerer d’enorme creixement humà i, de manera subsegüent, la presència de noves facetes de gasto, que augmentaran en anys successius. Des de finals dels 80, anirà normalitzant-se la presència de les seus socials —Racós—, el que comportarà una parcel·la pressupostària a repartir en la tarta de l’economia de les comissions. Poc a poc, Alacant anirà vivint una sèrie de canvis demogràfics, que ja entrats els 90, duran a una falta d’interès en la participació dels veïns —sempre tant minvada—. En oposició, la festa l’aniran costejant els propis foguerers per mig de quotes, partint en desavantatge numèric segons el volum de participació de Valencia, lo que portarà a un desembossament econòmic considerable. I a fi de comptes, si en bona mida és el foguerer el que es paga la seua festa — no oblidem les ajudes municipals concedides a les comissions—, serà lògic que decidisca el destí de la seua pròpia aportació. És per això, que aniran apareixent noves parcel·les, que faran que el pastís de distribució de despeses augmente i, en justa correspondència, això repercutisca en detriment del monument. No obstant, n’hi ha que reconèixer que serà a mitjans de la dècada dels 90, quan el nivell de qualitat de les Fogueres, obtinga una generalitzada brillantor. És cert que s’observaran certs daltabaixos, però la presència de nous artistes, o l’enriquiment de les fogueres infantils, permetrà un aparador anual de notable qualitat, en ocasions superior al d’algunes presències en Categoria Especial. Eixe orgull del foguerer, al esposar una obra amb qualitat, inclús amb pressupostos modests, serà un esperó, per a que cada vegada major número de comissions, procuren mantenir l’orgull per lluitar per un ascens de categoria, o abastar un bon premi. Es dir, que poc a poc es va obrint el ventall de fogueres d’interès en el conjunt de la ciutat. Cosa que es va anar estenent una vegada entrats en el segle XXI, coincidint amés amb el període de bombolla econòmica, en la que havien diners per a tot, i en la que tot, al mateix

A.C. Falla Plaça de Jesús389

TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa

temps, es trobava sobrevalorat econòmicament. Fon un context, en el que han aparegut joves generacions de foguerers, que han demostrat una especial inquietud a l’hora de l’elecció dels artistes de les seues fogueres, sense importar-los que es realitzaren fora d’Alacant. Y es també un àmbit, en el que es va observant, com el conjunt de les comissions, aniran aplicant-se en el cuidat de les seues fogueres, al ornamentar l’entorn de les mateixes —cosa impensable, dècades enrere—. Es dir, es va prodigant una cultura de la foguera, fins llavors carent de la més mínima sofisticació en Alacant. En això, tindrà no poc que veure, un canvi de paradigma, superant de manera definitiva les rivalitats Alacant–València, i estenent-se una mútua admiració al voltant de les virtuts estètiques d’ambdós festes. Elements, com la integració d’autors de València i Borriana en la realització de les Fogueres, la difusió que proporcionaran les xarxes socials, i una creixent afició entre la joventut festera de ambdós festes, repercutirà en Alacant en un alça generalitzada, a l’hora de velar per la major qualitat de la foguera de cada districte.

La polarització del model de comissió de foguera

És cert, i just és ressenyar-ho, que cada vegada la tarta dels pressupostos, fa que l’aportació econòmica al voltant del monument, en ocasions no siga la necessària. En molts altres casos, sí ho és. I és cert també, que es va consolidant eixe progressiu abandó de l’aportació dels veïns al voltant de la seua comissió respectiva, recaient majoritàriament la mateixa en l’aportació dels propis foguerers. Son elements tots ells, que ens porten a una situació actual, en la que les Fogueres no han eixit precisament enfortides, per la incidència de la crisi iniciada fa una dècada, i que ha fet molta mossa, per damunt de tot en eixe col·lectiu de comissions “familiars” característiques de la nostra ciutat. Això actualment ha produït que s’evidencie una polarització, entre un determinat col·lectiu d’entitats, que han sabut traslladar el sistema de participació de València —un número considerable de fallers, anb un

baix cost d’incorporació—, en la oposició a eixe ampli còmput que seguixen funcionant a partir d’eixa ja assenyalada fórmula “familiar”. Es tracta, baix el meu punt de vista, de l’autèntic taló d’Aquil· les de la festa alacantina, si volem que la mateixa abaste altre definitiu envol i, de manera subseguint, un cost menor per a formar part d’ella. Tot això, quin dubte cap, son elements que incidixen en la relativa minva existent en les costos de les fogueres alacantines. Actualment, la participació en Categoria Especial, no supera els 75.000 euros, quan lo normal és que vorejara amb tranquil·litat els 100.000. No obstant això, Alacant, que en el seu vèrtex superior, maneja pressupostos bastant inferiors als de València, per altra part pot

390TÒTEM - Març, 2019

Fogueres d’Alacant

«Les Fogueres precisen d’un nou referent artístic, major presencia d’autors locals i una fugida del presiocisme heretat de València.»

1991. Plaza de Santa María (La Comisión - Paco Juan)

vanagloriar-se de l’establiment d’uns mínims d’inversió per foguera, que ens està permetent el fet de contemplar fogueres de cost més o menys modest, revestides de dignitat. Fa ja més de dos dècades que s’incorporaren eixos mínims, que en 2019 s’establixen en poc més de huit mil euros, i en la vesant infantil en uns 1200. Es tracta d’una baremació —que pot

ser alguna comptada comissió no complisca de manera estricta—, elevada paulatinament amb el pas dels anys, que ha permès, i seguix permetent actualment, evitar contemplar monuments indignes de ser plantats en els carrers, com si succeix per desgràcia en no poques comissions valencianes. És curiós, observar com la Junta Central Fallera, no ha aconseguit el consens necessari, per a

A.C. Falla Plaça de Jesús391

TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa

2015. Sèneca-Autobusos

articular un determinat mínim de presencia artística en els carrers de València. Doncs bé, si més no, Alacant té molt assumida dita prerrogativa. Com la té eixe creixent interès de les generacions més joves de foguerers, a l’hora de posar en valor l’element central de la Festa.

Visos de futuro

Un element que pot ser en ocasions no respon econòmicament als seus desitjos, però que en la seua major part sí ho transmet, a l’hora d’expressar un carinyo especial, bé siga a l’hora de triar artista, o inclús de participar en el procés creatiu —la presència dels anomenats «Delegats de Monument», son creixents en el si de les comissions. En definitiva, actualment les Fogueres d’Alacant es troben en un moment estacionari. Un impàs que, a nivell creatiu, precisa d’un nou referent artístic sorgit en la nostra ciutat, d’una major presència i qualificació d’autors locals, d’una necessària fugida de cert preciosisme heretat de València. Tot això deurà d’anar acompanyat per un necessari procés de creixement humà en les comissions i, a partir d’això, una superior inversió econòmica en els monuments de cada juny. Però estos elements de problemàtica, no tenen que portar-nos a una mirada pessimista al voltant de l’actual moment de la festa alacantina. Dificultats sempre han hagut, situacions pitjors que l’actual, també. És cert que hem perdut una certa monumentalitat —conseqüència directa de la minva en els pressupostos—, però això també ha evitat els excessos que vingueren produint-se des de mitat dels huitanta, fins els primers anys del segle XXI, amb constants caigudes, que desprestigiaren l’art foguerer. Hui per hui, per fortuna, i excepte puntuals excepcions, es pot dir que Alacant manté un aparador plàstic cada juny, dominat per una irreprotxable qualitat. Al mateix temps, vivim una curiosa paradoxa; quan des de fa dos dècades s’ha detingut i estabilitzat el número de comissions, el ben cert es que gogem d’una nombrosa participació en la Categoria Especial —al meu juí, excessivament poblada—, mentre que, pel contrari, prop d’un terç de les mateixes, formen part en la subdividida Sexta Categoria.

Què a ú li agradaria veure més inventiva, creativitat i capacitat d’innovació en les Fogueres? Per suposat! Però, si més no, i a pesar de les dificultats i circumstàncies ressenyades, podem sentir-nos moderadament orgullosos, de l’aport estètic que plantem i cremem cada juny. És cert que

392TÒTEM - Març, 2019

Fogueres d’Alacant

hem perdut eixa capacitat d’impacte que gaudirem en els millors anys del ja evocat «Sorianisme», però just és reconèixer, que eixe conjunt es troba dominat per una estabilitat i cura, bastant encomiable. La realitat d’un moment de transició —una transició que se perllonga massa anys—,

en la que pot ser tirem en falta llampades de genialitat però, pel contrari, la professionalitat domina l’àmbit de l’art efímer de cada edició de les Fogueres. Ja és bastant!

A.C. Falla Plaça de Jesús393