L\u2019art de les falles amb noms i cognoms

TÒTEM - Creadors de tòtems

L’art de les falles amb noms i cognoms

per Iván Esbrí Andrés Llicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

La història de l’art-falla s’escriu amb un llistat considerable de noms. Artistes fallers d’enorme transcendència; més o menys reconeguts; prolífics; discrets; i altres anodíns. Al segle XIX els constructors de falles eren artesans dedicats a altres oficis plàstics que amb aquelles, tenien uns ingressos complementaris. Eren jogueters, doradors, pintors murals, fusters i, fins i tot, sabaters els quals responien als noms d’Antonio Cortina, un conegut pintor que en el vessant faller, el 1863, ja buidava en cera les mans i els caps dels ninots (Pérez, 1995: 107-112); Eduardo Alemany, guanyador del Premi de Lo Rat Penat per El peix Reig, a la Plaça de la Pilota, el 1895 (Ariño dir., 1990: 314-318); José Gil; Luís Gilabert; Vicente Llopis; José Olaria Marimón “Coqui” (Mas i Vitores, 2014: 57-65); Vicente Pellicer; Francisco Royo; o Vicente Sena (Mas i Vitores, 2012: 56-64).

Falla Plaça de Tetuán. Pitarch. 1927. Arxiu Iván Esbrí.

Els primers afamats

Des dels albors del segle XX i ja sobretot al llarg dels anys 1920, la Festa de les Falles es va consolidar al calendari festiu de València amb la constitució de l’Asamblea Pro-Festes de San Josep (1926) com a organisme de gestió i promoció turística. A més moltes ciutats i pobles imitaren el festeig: Borriana, Carcaixent, Castelló, Cullera, Dénia, Elda, Sagunt, Xest, etc.; o Alacant com a Fogueres de Sant Joan. Així, es va assistir a un dels períodes de major expansió del fenòmen faller al llarg del territori valencià. Conseqüentment començà a haver una alta demanda de falles. Per a aquells fusters, pintors, tallistes i escultors -entre altres oficis menestrals- fer falla passà de ser una feina ressolutiva en moments de poca activitat, a convertir-se en la principal de les dedicacions del taller. Se pot parlar, doncs, ja si d’artistes fallers. La premsa -Impresiones, Crónica- i les revistes festives -Pensat i Fet- començaren a citar els primers grans noms de l’art faller amb la publicació d’esbossos i entrevistes: Ramón Andrés Cabrelles; Anglada Camarasa; Enrique Guillot, iniciador d’una nissaga artística que aplega

als nostres dies; Pedro Guillem Viguer, autor de la falla mítica La Margot, a la Plaça del Dr. Collado, el 1912; Joaquín Igual; Pitarch; José Ramil; el cartellista taurí Carlos Ruano Llopis; o Antonio Vercher entre altres.

Els 1930 amb la consolidació dels premis i de les seccions (Soler i Godes, 1978: 145- 146) foren els anys dels Adolfo Ariño 1 ;

1 Adolfo Ariño junt amb Fernando Guillot, Rafael Peral i José Pérez García entre altres formaren la Unión Arte, signant algunes de les primeres fogueres d’Alacant (1928). Ariño també fou fautor de les pires de Tarragona (1933-1936), amb Vicent Canet i Rafael Raga.

400TÒTEM - Març, 2019

L’art de les falles amb noms i cognoms

Salvador Rubio Puchades. Ca. anys 1930-1940. Arxiu Iván Esbrí.

Vicent Benedito, guanyador del primer Ninot Indultat Iaia i néta, a Mercat Central, el 1934; Vicent Canet; Francisco Coret; Carlos Cortina, autor de l’emblemàtica De València a New York a les ales d’un parot, a la Plaça de Mariano Benlliure, el 1929; Modesto González; el dibuixant Soriano Izquierdo; el cartellista Pascual Llop; Regino Más; Rafael Raga, altre cartellista; Carmelo Roda; Salvador Rubio Puchades; Tadeo Villalba; o el duet Silvestre i Escrivá.

promogueren la primera Associació d’Artistes Fallers el novembre de 1932, dins del Cercle de Belles Arts, precedent del hui Gremi Artesà d’Artistes Fallers.

Regino Más, un nom per excel·lència.

En la transició dels anys 1920 a 1930 hi hagué un artista faller que començà a copar portades i entrevistes arrel dels seus notables èxits i de la seua personalitat i influència destacades dins de l’ofici: Regino Más Marí.

Nit d’albades. Regino Más. Falla Sorní-Gravador Esteve. 1925.

Foc Valencià, revista oficial de l’Associació d’Artistes Fallers. Portada de Rafael Raga. 1933. Centre de Documentació de la Festa de les Falles.

A més foren els pioners en pendre consciència de què la seua activitat d’artista faller, era una professió en tota regla i

Junt amb el seu mestre i amic Carlos Cortina i Adolfo Ariño, trencaren la disposició huitcentista de la fallasainet encarrilant els cadafals cap a una major monumentalitat arquitectònica, on primava la superposició d’elements (objectes, ninots) amb una reducció de les escenes per a guanyar altura. Esta forma de compondre va quedar assemptada a la dècada dels 1940, i hui encara es manté vigent tot i la tendència de la falla cap a cossos centrals i contracoronaments (figures humanes, busts) que arranquen des del mateix terra, i l’absència de bases.

A.C. Falla Plaça de Jesús401

TÒTEM - Creadors de tòtems

Salvador Rubio Puchades. Ca. anys 1930-1940. Arxiu Iván Esbrí.

es veíen en silenci i comentaven en casa, donada la corrossiva crítica -bén explícita en no poques ocasions- de les quartetes i dels ripios d’explicació i de relació de les escenes que Regino ideava amb els seus poetes de torn: Almela i Vives, Ricardo Valero o Emilio Camps entre altres.

Nit d’albades. Regino Más. Falla Sorní-Gravador Esteve. 1925.

Foc Valencià, revista oficial de l’Associació d’Artistes Fallers. Portada de Rafael Raga. 1933. Centre de Documentació de la Festa de les Falles.

Regino Más va obrar un estil de falla entre l’academicisme i el gust per l’escultura grecoromana amb matiços de caricatura continguda pròpia de les fantasies animades del cartoon nordamericà. Els ninots els moldejava seguint l’autenticitat de la forma natural. De fet inclús les figures més socarrones no perdíen del tot certa expressió real.

Practica, com molts artistes, un tipus de falla local i costumbrista. Però va ser gossat i contestatari de forma notable en la seua etapa de màxim esplendor a les dècades de 1940 i 1950, quan fer el rogle a les seues falles era religió. I estes

Així, amb un aura d’imbatibilitat al llarg de dos dècades sobretot a la demarcació del Mercat Central, Regino Más forjà el seu nom com a l’artista més paradigmàtic de la història de les Falles (DD.AA., 1999; DD.AA., 2018). Però si Regino va ser gran, fou en bona mesura perquè també els seus rivals igualment ho eren: Francisco Baró; els germans Antonio i José Fontelles, mestres de la fusteria; García Albarracín; Modesto González, el geni de la caricatura mordaç; Vicent Pallardó Latorre, reputat escultor; Octavio Vicent, qui materialitzà la falla Correguda de bous surrealista de Salvador Dalí, a la Plaça del Cabdill, el 1954; o Enrique Vidal. Artistes fallers tots que perllongaren les seues carreres fins els anys 1960 en demarcacions tan mediàtiques com la Plaça del Cabdill, donat que la Secció Especial començava a estar copada per una nova generació. Ni metro ni vara... ací, pam a pam. Modesto González. Falla Plaça del Cabdill. 1961. Arxiu Iván Esbrí.

402TÒTEM - Març, 2019

L’art de les falles amb noms i cognoms

El rapte de Poserpina. Juan Huerta. Falla Russafa-Gran Via. 1962. Arxiu Iván Esbrí.Debón.

Salvador Debón en la seua etapa a Porcelanas Lladró. Ca. anys 1990. Arxiu família Debón.

Salvador Debón en la seua etapa a Porcelanas Lladró. Ca. anys 1990. Arxiu família Debón.

La Generació d’Or

Quatre noms capitals -intractables a la Secció Especial des de 1957 fins a 1975- la mestria dels quals els valgué desenvolupar feines més enllà de les falles: carrosses, decorats per a Hollywood, escultura, mobiliari públic, maquetes, porcellana, etc. Amb ells, la sàtira fallera va virar cap a formes d’expressió pròpies de l’humor gràfic amb acudits visuals ràpids i fàcils; i es va definir un mode fer falla: el buidatge en cartó-pedra. Són la Generació d’Or Salvador Debón, Juan Huerta, Vicent Luna i Julián Puche. Salvador Debón (Esbrí i Lagarda, 2018: 18-19) destacava pél tracament del modelatge, de la composició i perspectiva -gairebé únics- i la pintura. La seua plàstica va des de referències a l’escola greco-romana fins a l’academicisme i la visió onírica del ser humà i el seu entorn 2 gràcies al recurs plàstic de la “doble imatge” (Philippe Halsman, Dalí), amb una crítica social àcida i corrossiva des del vessant temàtic. Debón és l’artista de la Generació d’Or que més primers premis té de Secció Especial: sis, front els quatre de Julián Puche i els tres de Juan Huerta i Vicent Luna.

Front la cera, els tèxtils, el paper encolat o la talla de suro, el material -i tècnica - que ha quedat assumit com a la forma tradicional de fer falla, ha sigut el buidatge íntegre dels volums en cartó-pedra. La depuració d’aquest mode d’obrar les falles 3 , degué -deu- el seu perfeccionament

a Juan Huerta, i promptament es generalitzà entre la resta de companys artistes fallers. Minuciós, detallista i mordaç, Huerta reflectia sobretot a les seues falles les preocupacions d’una societat que avançava cap a la modernitat via el desarrollismo: migracions, turisme, baby boom, obertura, etc.

Al llarg de la dècada dels 1960 i recoltzat per un planter d’autèntics titans -Soriano Izquierdo, Fulgencio García “Garcieta”, Antonio García “Tonín”, Carmelo Castellano- Vicent Luna (DD.AA., 2007) va ser l’impuls necessari amb el qual les falles evolucionaren del monumentalisme cap al colossalisme, fent valdre l’expressió “en plaça gran, falla gran”. Així ho demostrà a la Plaça del Cabdill amb La Llibertat (1973), La Nova Torre de Babel (1977) o El Juí Final (1980). Luna combinava una caricatura molt personal amb el gust pel classicisme, amb una crítica a les escenes en ocasions prou compromesa i

2 La contemporània Generació d’Or d’Alacant -Juan Capella, Julio Esplá, Ramón Marco, Remigio Soler- va estar notablement influenciada per Debón. 3 El cartó-pedra és sinó l’evolució del paper i cartó encolat, tècnica amb la qual Modesto González, a València, i Gastón Castelló, a Alacant, ja feien cossos centrals, coronaments i elements decoratius de falles i fogueres als anys 1920 i 1930.

A.C. Falla Plaça de Jesús403

TÒTEM - Creadors de tòtems

Gepes acabades d’eixir de l’ou. Ricardo Rubert. Falla Mercat Central. 1961. Arxiu Iván Esbrí.

El dur endavant una falla, un problema del tres en ratllat. Julián Puche. Falla Na Jordana. 1961. Arxiu família Puche.

Mantinga neta…. “Cotanda”. Falla Convent de Jerusalem. 1967. Arxiu Iván Esbrí.

revindicativa (oberturisme, progrés, lliure pensament). Julían Puche (DD.AA., 2018) es caracteritzà per un domini brau de l’escultura íntegra en cartó-pedra, dels grans volums i de la composició i dispoció de les bases. Va sotmetre la plàstica més acadèmica i sòbria a una caricatura expressiva i còmica que, en conseqüència, dotà a la seua obra d’una temàtica burlesca i satírica. Puche fou el més regular dels quatre membres de la Generació d’Or amb setze falles repartides entre Na Jordana, Convent de Jerusalem i Matías Perelló-Luís de Santángel entre 1961 i 1975.

Les falles de tots quatre són constantment citades en estudis, articles i ressenyes a revistes, llibres, webs, blocs i xarxes socials. Per no citar de la quantitat d’artistes fallers que es van instruir als seus respectius obradors: Vicent Agulleiro, Eduardo Chinchilla, els germans Ferrer Jorge, Ángel Gómez, José Lafarga, Luís Martínez Canuto, Josep Martínez Mollà, Pepe Puche, José Sales Pla, Miguel Santauelalia, Toni Ramos, etc. Sense dubte són biografies d’enorme transcendència en l’art-falla i la Festa. Però les falles d’aleshores no sols es nodrien de Debón, Huerta, Luna i Puche. Un exemple fou el controvertit,

inconformista i geni Ricardo Rubert 4 , un artista que va introduir l’avantguarda a les falles (googie, atom, neomodernisme) malgrat que paradoxalment molts pocs el citen com al pioner que és de facte d’alló que hui designem com “falla experimental” (Català coord., 2008).

Completen Ángel Azpeitia; José Ballester Peris, fautor de figures de cera per als museus Madame Tussauds; José Barea Sánchez; Gori Gallego; Manuel Giménez Monfort “Cotanda”; Pasqual Gimeno; Salvador Guaita; Vicent Tortosa Biosca, una figura de rellevància com artista faller, poeta festiu i pintor costumbrista, i Mestre Major del Gremi Artesà d’Artistes fallers entre 1966 i 1971 (Castelló,

4 Cadascú porta el seu bollo i pla de “desarrollo”. Tortosa Biosca. Falla Plaça de la Merced. 1967. Arxiu Iván Esbrí.

404TOTEM - Març, 2019

L’art de les falles amb noms i cognoms

Cadascú porta el seu bollo i pla de “desarrollo”. Tortosa Biosca. Falla Plaça de la Merced. 1967. Arxiu Iván Esbrí.

Els enemics de l’home. “Pepet”. Falla Plaça del Pilar. 1972. Arxiu Iván Esbrí.

2013: 54-79); Rafael Orellano Íñigo; els germans Sánchez; Manuel Viguer; o Vicent Cosí, José Fabra i Juan José Riadura, primers grans noms de les falles infantils.

També foren grans des de les seues barriades i pobles Pasqual Carrasquer (Castelló, 2014); Vicente Domingo Timoner; Manuel Guinart; Ramón Iranzo; León Lleó; José López; Juan Martínez de la Barrera; Arturo Martínez “el Patas”; Vicent Monzó; Vicente Pajarón; José Luís Pérez Abad “Nobel”; Vicente Roig Clavel; Virgilio Torrecilla; José Vidallach, etc.

Noms per a nous temps

A mitjans de la dècada dels 1970 la paulatina retirada al minvar pretensions, per jubilació o -desgraciadament- defunció dels Puche, Debón, Tortosa, “Cotanda” i demés, va permetre l’assemptament de noms com ara el del geni borrianer Josep Pasqual Ibáñez “Pepet”, qui obstenta un rècord impossible de batre de vint-i-huit falles en Secció Especial, i Josep Martínez Mollà (Quilis coord., 2000); i dels incipients Vicent Agulleiro; Fede Contreras; José Devís; Miguel Esteban “el Flecha”; des de Borriana els germans José Luís i Santiago Ferrer Vicent i Arturo Musoles; Salvador Gimeno; Manolo Martín; des de Sueca Andrés Martorell; Alfredo Ruiz; o Miguel Santaeulalia (Castelló et alii, 2003). Sense oblidar els artistes de falles infantils José Manuel Alares, Luís Boix, Joan Canet, Vicente Lorenzo i Toni Ramos.

Pecats. J. M. de la Barrera. Falla Pintor Domingo- Guillem de Castro. 1968. Arxiu Iván Esbrí.

Un destacat grup d’artistes que formen la Generació del 70 i a excepció de “Pepet” i Mollà, la majoria nascuts a la Postguerra que van trencar mà professionalment en l’art de les falles a últims de la dècada dels 1960.

A.C. Falla Plaça de Jesús405

TÒTEM - Creadors de tòtems

Pas al progrés. Vicent Agulleiro. Falla Na Jordana. 1978. Arxiu Iván Esbrí.

Llum i glòria valenciana. Joan Canet. Falla Espartero-Ramón y Cajal. 1985. Arxiu Iván Esbrí. Puche.

Van viure la Transició, la posada en marxa de la democràcia i el procés de pre-Autonomia. Això els va permetre tocar qüestions polítiques censurables fins la data i fer les primeres caricatures en massa dels mandataris de torn: Ricard Pérez Casado, Felip González, Santiago Carrillo; Manuel Fraga, etc. Daltra banda, no descuraren abordar igualment temes com les eleccions, el destape, l’emancipació de la dóna, les drogues, l’atur i altres temes d’àmbit social i polític. Els anys 1980 foren els d’Agullerio, a la Plaça del Pilar; Manolo Martín, a la Plaça del País València (Tejedor, 2007); Joan Canet, a Espartero-Ramón y Cajal; i van irrompre Ramón Espinosa a l’Antiga de Campanar, Julio Monterrubio a Convent de Jerusalem i Agustín Villanueva a Na Jordana. Sobre a ells i sobre Moisés Alarcón, Vicent Almela, Hermógenes Aroca, Ángel Gómez, Roberto Martí, Emilio Miralles o Víctor Valero s’assemptaren les bases del gènere artístic faller dels 1990 i primers 2000.

406TÒTEM - Març, 2019

Agraïments

- Antonio Debón Icardo. - M. Pilar Luna Pérez. - Pepe Puche Hernández.

Consultes

L’art de les falles amb noms i cognoms

- ARIÑO VILLARROYA, A. (dir.) (1990): Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 490 p. - ARIÑO VILLARROYA, A.; BORREGO PITARCH, V.; HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. (1993): Los escultores del fuego, València, Diputació de València, 291 p. - CASTELLÓ LLI, J. (2013): “Tortosa Biosca, un gran entre les falles i la pintura”, El verí del foc, 7, pp. 54-79. ---(2014): Pasqual Carrasquer: creador de falles, València, Carena, 238 p. - CASTELLÓ LLI, J.; MIR SERRANO, H.; SANCHIS AMBRÓS, M. (2003): Santaeulalia, la firma, València Albatros, 120 p. - CATALÀ GORGUES, J. I. (coord.) (2008): Falles i art: 40 anys transitant per la frontera, València, Universitat Politècnica de València, 200 p. - DD.AA. (1999): Regino Más. Historia de una época, València, Albatros, 143 p. - DD.AA. (2007): Vicent Luna: l’art de fer falles, València, AdEF-JCF, 314 p. - DD.AA. (2018): Els Puche, arrels de falles, València, Ajutament de València, 84 p. - DD.AA. (2018): “Regino Más (1898-1968). 50 anys sense l’artista faller més influent de tots els temps”, dins Publicacions JCF, Llibre Oficial Faller, València, Junta Central Fallera, pp. 163-201. - ESBRÍ ANDRÉS, I. (2017): “Fer memòria. Julián Puche, la Generació d’Or i més”, Cendra, 20, pp. 58-70. - ESBRÍ ANDRÉS, I.; LAGARDA PÉREZ, A. (2018): “Salvador Debón 1923-2008”, El Turista Fallero, 77, pp. 18-19. - MAS ZURITA, E.; VITORES MAS, J. (2012): “Els terrissers del foc: Sena, Noguera i Palos. Fusters en la segona meitat del segle XIX”, Revista d’Estudis Fallers, 17, pp. 56-64. ---(2014): “Els terrissers II: Coqui, Llopis i Vives. Caretes de cartó i constructors de caretes en la segona meitat del segle XIX”, Revista d’Estudis Fallers, 19, pp. 57-65. - PÉREZ CONTEL, R. (1995): Ninot de falla. Escultura folklórica valenciana, València, Albatros, 156 p. - QUILIS I RODENAS, J. (coord.) (2000): Martínez Mollà, escultor de falles, Xàtiva, Junta Local Fallera de Xàtiva, 119 p. - SOLER I GODES, E. (1978): Las Fallas 1849-1977, València, autoedició, 186 p. - TEJEDOR CHAPÍN, R. (2007): Manolo Martín. Foc a la ciutat, València, Fundació Chirivella- Soriano, 119 p.

A.C. Falla Plaça de Jesús407