La religi\u00F3 fallera.

TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa

La religió fallera per Juanjo Medina Bonilla

Pl. Mercat Central 1944. Arxiu Juanjo Medina

Per als totemistes, el propi tòtem s’entén com l’origen d’un determinat grup humà, clan o tribu que es creu descendent del tòtem. Esta creença es pot observar en moltes de les societats humanes al llarg de l’historia, encara que el terme tòtem prové de la cultura ojibwa, un dels pobles natius més nombrosos de Nord-Amèrica. Els tòtems tenen atribucions espirituals, convertint-se en el centre de les accions i rituals que organitza el clan que alça el tòtem en qüestió, reforçant aixina les vinculacions a tot allò que naix baix la influença del tòtem, des de activitats directament relacionades o de caràcter secundari

de tot tipus, ritus i cerimònies, vestimenta especial per a les litúrgies, vocabulari específic, menjars, càntics, musica, expressions artístiques i una inacabable corrent d’accions vinculades al tòtem, i este seria, per tant, l’origen, la raó, el centre i el fi de tot el que viu un clan. Les Falles com a festa, i després del seu origen incert vingut de l’evolució de diferents festes, rituals i celebracions, que acabaren conformant allò que son i expressant-se de la manera que es fa hui en dia, son una sort de comunitat religiosa que té en la falla el seu tòtem.

La religió fallera

Però a més, contenen tots els ítems per a ser eixa religió civil de la que parla Antonio Ariño 1 , derivada del control burges de les festes populars de la ciutat, i que tenen en els premis a les falles l’exemple més clar d’eixe control 2 , a pesar del qual, les falles no deixaren de créixer i van anar evolucionant en el temps per absorció de formes d’expressió i d’atres festejos que ja es celebraven a la ciutat, per la creació de nous, i per la instauració de figures claus en el futur de la festa que han acabat per desplaçar el tòtem/ falla del centre de les celebracions i per molts atres motius. Les falles, quan encara no ho eren, assimilen les tradicions de ninots de Quaresma, tant arrelada a les nostres terres. Aprofiten l’expressivitat, relaxació i barreja de classes socials que provocava el Carnestoltes a la ciutat 3 , i també que Falles i Carnestoltes es celebren molt prop al calendari no podent dissociar certs aspectes d’una i atra festa. També, i fins un edicte del Corregidor de 1784 en que es prohibix fer falles junt a les façanes de les cases, el que canvia la forma de les falles per sempre, els cadafals tenien l’aspecte dels Altars de Sant Vicent, en la càrrega simbòlica que això podia suposar, al vore cremar eixa barreja d’altar i escenari, d’allò diví i mundà.

Les Falles assumixen la figura de les clavariesses i/o la de les regines de les festes, tant vinculada a les festivitats religioses tradicionals, convertint-les en bellees falleres en algunes comissions i com a evolució acaba per crear-se en els anys trenta del segle passat la figura de la Fallera Major de Valencia. Passat el temps esta figura s’ha convertit en la peça central de la festa, un nou tòtem, per a molts dels fallers i falleres, i s’han alçat polèmiques en els últims anys per la idoneïtat o no de continuar promovent-la o la necessitat de modificar alguns dels aspectes que l’envolten, pero el ben cert és que la Fallera Major, i per damunt de tot la de Valencia, ha invadit l’espai de la falla com a centre i raó de la festa, ocupant més espai en premsa, més minuts de ràdio i televisió, creant-se de vegades enfrontaments sectaris entre partidaris de la falla i els de les falleres majors, que pot ser acaben en un cisma i qui sap si acabarà per crear-se una festa paral·lela de falles sense falleres i de falleres sense falla. Una opció és viable, hi ha moltes comissions que per la raó que siga no tenen la mal nomenada màxima representant i no succeix res hecatòmbic, i a l’atra quasi estem arribant, ja que em un percentatge ben alt de comissions és més important tindre fallera major que triar, i fer-ho bé,

«Les falles com a festa (…) son una sort de comunitat religiosa que té en la falla el seu tótem.»

1 Podeu llegir l’artícul en què ho fa a estes referencia: Ariño Villarroya, A. (1992): La Fiesta de las Fallas. Una liturgia civil del valencianismo temperamental. Revista de antropología social, ISSN 1131-558X, Nº 1, 1992 , págs. 29-60. També podeu trobar-lo en format digital a este enllaç: http://roderic. uv.es/handle/10550/39558?show=full 2 I es que les comissions falleres per tal de guanyar un premi, i per tant un prestigi simbòlic, comencen a deixar de banda les dures crítiques que solien abocar des de els cadafals a tot allò o aquell que se guanyara el ser cremat a una falla, i buscant artistes més qualificat, fan derivar els cadafals en un estil recarregat artísticament, naturalista, buit de crítica i passen a fer homenatge a persones, institucions o ens eteris, com el valencianisme, i naixen les anomenades falles artística —que des de llavors s’agafa com a model del que ha ser o no una falla— i apologètica. 3 Cal recordar que junt al Corpus, el Carnestoltes era la festivitat més important de al ciutat fins la irrupció de les Falles, i el creixement d’estes.

la falla que plantaran. Clar que també, de vegades és més important, discutit i traumàtic, triar la carpa, nou temple espiritual de les comissions, que la falla. L’assumció de la figura de la clavariessa derivada en fallera major fa que es celebren romeries cada vegada més desbordades, i el que començà com una expressió íntima d’una fallera, s’haja convertit en l’acte central de la semana festiva, arraconant de nou a la falla, i els actes subjacents com plantà i cremà, en quant a participació, devoció i sentimentalisme,

A.C. Falla Plaça de Jesús379

TÒTEM - Falles, el tòtem de la festa

així un atre tòtem —i per a més inri ni tant se vol el tòtem a qui estan dedicades les Falles— s’emporta més devots que els ritus de plantar i cremar al tòtem/falla, molts fallers i falleres ho son no més per el fet de poder ofrenar, i si l’ofrena cau entre semana eixe anys es produix un descens en el cens faller, pero son pocs els que col·laboren en la plantà i alguns més això si, aquells que participen de la cremà, si no es retarda molt en el temps —n’hi ha veus que proposen avançar la cremà infantil a les 20 hores i la gran a les 22 per tal d’evitar que es cremen falles ben entrada la matinada del 20 de març— que de nit fa fred, si no hi ha orquestra que fa sonar la música sacra del regaeton, ni begudes espirituoses. Derivat d’estes i d’atres qüestions, com les molèsties ocasionades per els ritus i celebracions, molts vegades innecessàries per la prepotència d’alguns fallers ultraortodoxes que sempre es creuen en la possessió de la veritat absoluta, total si és només una semana de passió solen afirmar —i alguns asseguren voler botar-se la nova regulació per tirar elements pirotècnics sense pensar que pot beneficiar-los com a falleres, ja que pot marcar a aquells que se solen passar-se les normes per l’arc del triomf i que les més de les vegades no son fallers censats—, com dia derivats de les intransigències de quatre exaltats, les falles han tingut detractors i defensors des de el seu naixement que han produït acarnissats enfrontaments, convertint a aquells que s’han postulat en un o atre costat en creients o agnòstics de la festa; fonamentalistes de les virtuts de tot allò organizat o talibans de la corrent crítica; creuats de les falles o infidels lluitadors de l’intifalla, reconvertits alguns en valedors de la Festa i celebrants d’alguna de les seues litúrgies després de obtindre un quant vots. A tot açò hi ha que afegir que les falles han segut utilitzades, sempre, per les corrents polítiques per tal d’arrimar el

bunyol a la seua tassa de xocolate, i totes les que han ostentat el poder municipal han volgut reeducar als fallers per tindre-los subjugats a la veritat del seu catecisme. Bé per mig de la força bruta de les prohibicions, els impostos excessius que inclús en alguna ocasió provocaren que no es plantaren falles, la censura més despietada —en tots els temps polítics ja fora promoguda per l’Església, els governs municipal, provincial o nacional o directament per l’exèrcit—, o el subtil procedir de les subvencions ja practicades en temps de la II República, quan les falles es descontrolaren en els seus arguments i la decència mínima —entenia l’ens subvencionador—, o en els últims anys en les subvencions a les falles buscant la submissió d’allò plantat, diluint-se les crítiques que sempre han de contindre les falles, i fent-les tortades decoratives i en el seu curumull, pero buides i molletes en tots aquells que es mereixen ser cremats rituals ignis. Per estes i moltes atres qüestions els fallers i falleres practicants hem de saber escoltar les lletanies dels agnòstics i protestants i de les seues reflexions extraure una mirada lo més positiva possible. No podem caure en l’autocomplaença i seguir pensant-nos per damunt de les lleis terrenals. Tenim l’obligació de millorar la festa i racionalizant-la, no permetre que se’ns continue penjant el sambenito de «faller» a tot allò que se fa, obviant els crítics que des de les comissions falleres es crea cultura i es promociona la solidaritat, pero algunes vegades el paganisme només s’agafa a pecats capitals que se’ns atribuixen als fallers i falleres, com l’incivisme, l’homofòbia o el masclisme — presents a les falles tant en la seua organització i conseqüències, com en l’expressió més vista, els propis cadafals— presents a les falles en la mateixa mesura que en el conjunt de la societat, i que ja que erradicar des de ja sense cap contemplació ni defalliment, pero que no constituixen una senya d’identitat com

«Tenim l’obligació de millorar la Festa, i no permetre que se’ns continue penjant el sambenito de «faller» a tot allò que se fa.»

380TÒTEM - Març, 2019

Un dels nous Tòtems de les falles.

sembla en ocasions llegint segons quins titulars en prensa, escoltant depenent de quins minuts de radio o veient alguns espais de televisió, que per estes coses si ocupen les falles. Mentres els fallers i falleres sigam incapaços de llevar-nos eixa penitència de damunt, i és un treball que ens correspon evitant caure en les temptacions de botar-se les normes de convivència, i netejar la significació que des de ja fa molt de temps arrossega l’apelatiu faller, no acabarem de ficar en valor tot allò que naix a les comissions. Pero, i tancant esta homilia, totes estes reaccions viscerals i enfrontaments perquè es produixen? Tal vegada perquè el maremagnum de sentiments que provoquen les falles en aquells que les viuen —vivim— en passió, i les fan —fem— un modo de viure és tan gran que escapa a la comprensió. La visceralitat pròpia dels sentiments religiosos es desborda quan es guanya i s’arreplega un primer premi o quan es fa peregrinage i s’ofrena, pero també quan es viu el final sublim d’una

mascletà en que la massa —en la seua majoria una amalgama de individualitats no falleres, sobre les que per un moment descendix l’esperit faller— rodeja, com si es tractara de la Kaaba en La Meca, el centre de la plaça, disposats a entregar-se al ritual orgiàstic del soroll cadenciós, produït per el sagrats sacerdots que dominen el foc. De la metixa manera que s’entreguem al foc de la cremà, que és l’inici i la fi de tot. Un foc ritual que es torna a fer combregar en els nostres iguals, hipnotizant-nos, atrapant-nos en el cicle de purificació, en l’auto de fe en que es cremen els pecats i als pecadors, pero en els que també s’assenyalen les virtuts i els camins rectes que s’han d’observar per poder combatre als incubes que rodegen esta societat pecadora de la que no podem imbuir-se, i que ens assenyala com a culpables de les set plagues. Segur que fent pedagogia ho aconseguim.

Amén.

A.C. Falla Plaça de Jesús381