Patrimonialitze-se!

Patrimonialitze-se! per Bernat Ivars Vinaroz i Santi Hernández Puig

Fa uns cent anys, tindre un castell situat en el centre del poble, era poc més que tindre una construcció en permanent ruïna envoltada per les mesures de seguretat que poguessin haver-hi en aquell moment. Aproximadament en la dècada dels anys quaranta, es va iniciar un moviment de protecció d’alguns dels edificis més emblemàtics de cada ciutat (castell, torres i església) que, encara que no fóra especialment ambiciós, posava en marxa d’alguna manera un procés que no s’ha aturat des d’aquell moment.

Xemeneies de rajola, construïdes abans de la dècada de 1940.

A.C. Falla Plaça de Jesús375

TÒTEM

Ximeneies de rajola

A principis de la dècada dels setanta, qualsevol edifici històric més enllà dels grans edificis militars i religiosos, continuava sent ignorat per l’extensa majoria de la població. Durant els següents quinze anys va proliferar l’aparició dels coneguts com a Béns de Rellevància Local: el que tan sols era un curt llistat va passar a convertir-se en un extens catàleg amb el seu “Manual d’instruccions”, que indicava com actuar-hi exactament en cada cas. Amb l’última modificació de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, a l’abril de 2017, una serie de nous elements arquitectònics van passar a estar protegits automàticament de manera genèrica. És el cas de, entre altres, les icòniques barraques tradicionals de la comarca de l’Horta, les xemeneies de rajola construïdes abans de la dècada de 1940, o de tot el patrimoni històric i arqueològic civil i militar vinculat amb la Guerra Civil espanyola. Amb aquestes decisions es reobri un debat recurrent: com es prenen les decisions sobre què protegir? quins són els límits de la patrimonialització? és tot patrimonialitzable? fins a quin punt la ciutadania se sent partícip del procés de decisió? i, una vegada protegit, com de representada es troba per aquell bé cultural? La veritat és que, almenys en el nostre territori, el procés de decisió sobre quins elements s’incorporen al catàleg de proteccions es troba prou regulat des que, a principis dels anys 90 s’atorgara a la Comunitat Valenciana la competència per

a legislar sobre el patrimoni cultural. Si bé és cert que les decisions finals corresponen a la pròpia administració autonòmica, existeixen mecanismes perquè fins i tot qualsevol persona física, i lògicament qualsevol administració de menor rang, puga tramitar la declaració d’un nou bé d’interès cultural. Simplificant molt, el procés mitjançant un element d’indubtable valor etnològic com ara els riuraus poden acabar con convertint-se en patrimoni protegit és el següent: Joan aprecia el riuraus que té al poble. Forma part de la seua història i de la gent que l’envolta i veu com a poc a poc es van llençant a perdre. La gent aprofita les pedres tallades que pot extreure de les enderrocades construccions. De la coberta tan sols queda el record, i els seus racons acumulen tot tipus de deixalles. De pròpia iniciativa, inicia un procés per tal d’evitar que acabe desapareguent. Amb el suport de l’administració local, redacta un informe tècnic mentre es tracten d’arreplegar les suficients firmes d’institucions rellevants per tal de fer reconèixer el seu valor i generar el suficient soroll de cara a presentar-li a la proposta a la Generalitat. En cas d’haver-hi sort, aquesta serà qui ho tramita al Consell Valencià de Cultura qui, a la fi dictaminarà com categoritzar-la, en cas de considerar la seua valia: Bé d’Interès Cultural, Bé de Rellevància Local, o bé local. No obstant açò, en aquest procés de selecció del que pot ser susceptible de ser patrimonialitzat, sol ser habitual que des de l’administració s’impose un discurs homogeneïtzador a partir del qual es construïsca progresivamente un únic relat possible sobre el que és i el que no és patrimoni. I resulta habitual que en aquesta pugna queden desprotegits elements que formen part d’aquest altre patrimoni col·lectiu i personal, que han adquirit una categoria quasi de símbols i que defineixen en bona mesura el paisatge present dels nostres camps i ciutats. Aquest altre patrimoni material, cap al qual moltes persones senten vertadera estima, no es gestiona de la mateixa manera que el patrimoni institucionalitzat i, de manera general, acaba caent en l’oblit.

376TOTEM - Març, 2019

Paisatges agrícoles tradicionals com ara els cremadors de blocs de formigó dels camps de tarongers.

Com arriba la gent a sentir orgull d’allò que abans no sabia ni tan sols que existia? Quin és el moment en què aquell riurau que sols era un niu de rates, passa a formar part del patrimoni local? D’allò que vols mostrar a un amic quan ve a veure el teu moble... No sabem si estem parlant d’educació, conscienciació, alienació, coherència, o tal vegada de totes juntes. El cas és que tot inici d’un moviment va precedit d’una inèrcia negativa i destructiva. Potser precisament aquesta arrancada difícil siga el que permeta asseure les bases d’un moviment estable i ben format. Siga com siga, ser capaç d’apreciar la importància d’una antiga fàbrica i les seues xemeneies, i de com aquestos tòtems arquitectònics atorguen un valor paisatgístic característic a una regió, no és senzill. No és senzill si ets el primer que ho fa. No és senzill extreure valor d’un element on tothom veu tan sols una construcció amb un valor arquitectònic i constructiu ínfim, amb una opinió potser encertada. No és senzill. Entre altres coses perquè dubtem que l’opinió pública d’un inici et faça costat. I una vegada està instaurat, dubtem que aquest moviment estiga ben entès sinó més bé siga un acte de fe. Un dogma a complir sobre allò que s’ha de fer; allò que és correcte segons uns principis i allò que és correcte segons uns altres. Un posicionament particular que estarà englobat dins d’un subgrup. El pare d’un dels dos que estem escrivint l’article, conta que durant la construcció de la ronda perimetral de Xàbia, aparegué un basament de l’antiga muralla

Patrimonaialitze-se!

just on s’estava projectant un pàrquing. Ell es va fer càrrec de la restauració del que ara sens dubte seria un bé a protegir. En aquell moment el pàrquing era prioritari. Pel que siga, ràpidament es va convertir en una intervenció polèmica amb una opinió pública clarament inclinada cap al pàrquing, com recorda amb un comentari que va escoltar durant les obres: “tantes bombes que va tirar eta i no tirara cap ací”. Cal dir que l’actualitat és diametralment oposada. Es fa difícil imaginar el soterrament d’una antiga muralla en pro d’un pàrquing, però no tenim clar que aquest canvi d’actitud siga una mostra de civilització sinó més bé un dogma o un canvi de model socioeconòmic. En tot cas, sols partint de l’apropiació per part de la ciutadania dels valors culturals inherents als béns patrimonials (de forma conscient o no), es pot entreveure un horitzó de sostenibilitat de la gestió dels mateixos. Sota totes aquestes premisses, en un exercici gairebé distòpic, podriem plantejar-nos què elements àmpliament estesos, per exemple, en l’Horta valenciana podrien ser objecte de protecció en un futur no molt llunyà; posem per cas, d’uns cinquanta anys. Resultaria molt curiós veure com a elements tan estesos en aquest paisatge agrícola tradicional com ara els cremadors de blocs de formigó dels camps de tarongers, els tancaments de somiers de molls o els murs rematats en trencadís de vidre tallant passen a ser protegits com a part inherent d’aquest paisatge. Per a acabar, creiem interessant tancar aquest text amb la reflexió de que és possible que, com a societat, estiguem caent en una excessiva patrimonialització dels nostres béns mobles en un procés en el qual, a més, la gent pot ser que no s’està sentint partícip. El resultat d’aquestes formes de procedir per part de l’administració i altres grups de decisió, que és possible que no facen suficient per transmetre a la població la importància de les seues decisions, és el d’un congelament forçós d’un paisatge jalonat de grans totems desproveïts de funcionalitat, i encara pitjor, de simbolisme que, molt probablement, no oferisquen respostes a les generacions futures

A.C. Falla Plaça de Jesús377