100 anys de Teatre Bartrina. Vol 1

100 anys de Teatre Bartrina

100 anys de Teatre Bartrina Reus, 1905-2005 vol

1. la història 1905-1997 Albert Arnavat (dir.)

Joaquim Besora Venanci Bonet Rosa Cabré Xavier Filella Francesc Massip Joan Ramon Mestre Marina Navàs Pedro Nogales Eva Palau Anton Pàmies

4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Sumari Salutació. Caterina Mieras. Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 9 De la tenacitat i la il·lusió. Lluís Miquel Pérez. Alcalde de Reus, 10 Les lliçons del Bartrina. Pere Anguera. President del Centre de Lectura de Reus, 11 Uns esplèndids cent anys. Xavier Filella. Tinent d’alcalde de Cultura. Ajuntament de Reus, 12 Presentació. Cèsar Compte. Administrador del Teatre Bartrina, 13 Introducció dels autors, 14-18 VOLUM I: LA HISTÒRIA El Teatre Bartrina de Reus. Història i programació (1904-1994), 23-345 ALBERT ARNAVAT, JOAQUIM BESORA, MARINA NAVÀS, EVA PALAU La programació teatral del Bartrina (1904-1939), entre la tradició i la modernitat.

Dels propòsits a les realitats, 351-373 ROSA CABRÉ El Teatre Bartrina de Reus en el context del teatre català (1939-1994), 375-387 FRANCESC MASSIP El Teatre Bartrina i el cinema, 391-409 JOAN RAMON MESTRE, PEDRO NOGALES El Cineclub del Centre de Lectura. 1969-1994, 413-421 VENANCI BONET Contra corrent. La definitiva reivindicació del Teatre Bartrina, 423-435 XAVIER FILELLA La reforma i ampliació del Teatre Bartrina (1995-1997), 439-453 ANTON PÀMIES

VOLUM 2: EL BARTRINA RENOVAT Vuit anys després (1997-2005), 8-11 XAVIER FILELLA Declaració programàtica del Teatre Bartrina: addictes al Bartrina, 12-13 XAVIER FILELLA, RAMON GOMIS, LLUÍS GRAELLS La programació del Teatre Bartrina (1997-2004), 14-19 DOLORS JUANPERE, JOAQUIM MALLAFRÈ, FERRAN MADICO La programació del Teatre Bartrina, temporada a temporada (1997-2005), 21-303 Òrgans de govern i de gestió del Consorci del Teatre Bartrina 2005, 307 Fitxa tècnica del Teatre, 308-309

5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Fonts i bibliografia / Crèdits, 456-458

6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Salutació

Caterina Mieras

Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya

El fet que el teatre sigui un dels sectors més emblemàtics de la nostra cultura es deu, en primer lloc, a una tradició que, per la seva creativitat, es renova contínuament. D’altra banda, el teatre té, en la Catalunya d’avui, una presència social i una difusió molt destacades. A més, el teatre català compta amb l’aportació decisiva d’un conjunt de professionals que en garanteixen l’èxit i la projecció.

Tot plegat no seria possible si el nostre teatre no disposés d’equipaments importants arreu del territori. De centres que contribueixen, cada cop més, al reequilibri territorial del país a través de la cultura. Reus i el seu Teatre Bartrina són exemples rellevants en aquest sentit.

El Teatre Bartrina, que ara commemora el seu centenari, ha aportat molts actius a l’ambient cultural i a la vida social d’una de les ciutats més actives de Catalunya. Vinculat històricament a una institució de referència com és el Centre de Lectura i reinaugurat l’any 1997, la seva implicació en molts dels esdeveniments teatrals del país és ben notòria. A més, la seva participació directa en produccions de primera línia constitueix un encert que cal atribuir als membres de les comissions artístiques que n’han gestionat la programació.

Actualment, i de la mà del Consorci entre el Centre de Lectura i l’Ajuntament, el Bartrina encara el seu futur també en el marc del Centre d’Arts Escèniques de la renovació del sistema català d’arts escèniques, en el qual el Govern de la Generalitat, en plena complicitat amb el sector, hi creu fermament.

L’obra que teniu a les mans representa, al llarg dels seus dos volums, una nova i destacada contribució a aquest ambient cultural reusenc que tantes aportacions ha fet i ha de fer a la cultura catalana en el seu conjunt. El teatre i la societat del segle XX, tan ben reflectits a les seves pàgines, han de continuar proveint-nos de reflexió i de crítica, però també del risc, les emocions i els sentiments continguts en la màgia del teatre. Com a consellera de Cultura, en felicito els autors i agraeixo la tasca de totes les persones i estaments que han contribuït a posar un treball de tanta vàlua a l’abast de tothom.

9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Reus. Aquest nou instrument farà una contribució molt important al manteniment i

De la tenacitat i la il·lusió

Lluís Miquel Pérez

1 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Alcalde de Reus

Quan el 21 de maig de 1997 es tornava a aixecar el teló del Teatre Bartrina, es feia realitat un projecte en el qual havien confluït els esforços i les il·lusions de molta gent. Un autèntic projecte de ciutat, fruit de la tenacitat i de la il·lusió, que malgrat les pèssimes expectatives inicials havia tirat endavant.

El tren de llarg recorregut que va conduir a aquella estrena s’havia posat en marxa el 1994. Els responsables del Centre de Lectura, els tècnics de les obres, les companyies teatrals de la ciutat, la societat civil en general i els polítics que tenien el paper d’interlocutors davant les administracions van assumir el repte d’aquella llarga travessia. Una travessia que, amb un Teatre Fortuny acabat de remodelar, semblava abocada al fracàs. Fins que, a força d’insistir i d’encaminar totes les passes en una única direcció —des de l’increment de l’activitat al Teatre fins als treballs tècnics—, va produir-se una conjuntura favorable quan Jordi Solé Tura assumí el Ministeri de Cultura. Finalment, gairebé in extremis, el Teatre Bartrina entrava a l’addenda del Programa de rehabilitació dels principals teatres de l’Estat.

El record que tinc d’aquells moments m’ha acompanyat sempre, perquè per a mi resumeix i expressa el sentit de la política. Va ser un triomf col·lectiu que arribava com a culminació d’un esforç continuat, viscut des d’una intensa emoció i amb un entusiasme compartit. Tothom hi va tenir el seu paper, tothom hi va fer la seva petita o gran aportació. Però entre la llarga llista de persones que hi van participar sobresurt un nom propi: el de Xavier Amorós. Home de teatre i home de cultura, polític compromès amb la seva ciutat i amb l’esperit de servei del Centre de Lectura, la seva va ser una lluita irreductible. Segurament, la sentència que va pronunciar Fabià Puigserver en visitar el Bartrina per primer cop va ressonar sempre dins del seu cervell: «Si deixeu que aquest teatre se us mori, vosaltres també mereixereu pena de mort».

Avui, amb el Teatre en plena activitat celebrant el seu primer centenari, totes i tots ens hem de sentir orgullosos de la continuïtat que hem sabut donar a una història apassionant. Una història que, com les grans obres teatrals, al llarg d’aquests cent anys ha viscut moments d’esplendor i moments de profund dramatisme, en la qual ha participat un ampli elenc d’actors i que ha estat sempre reflex de la societat que li ha donat vida.

Les lliçons del Bartrina

Pere Anguera

Ara fa cent anys el Centre de Lectura inaugurava, allà on hi havia hagut el jardí del casalot del marquesos de Tamarit, el seu teatre, construït per subscripció popular. És aquesta la primera lliçó que podem extreure de la informació d’aquest llibre. Els socis del Centre, convençuts de la importància del teatre per transmetre continguts culturals i alhora proporcionar bones estones de lleure, es posaven una vegada més la mà a la butxaca, en una operació que ja havien fet moltes vegades i que repetirien de manera constant per oferir a la ciutat un espai on representar obres teatrals, però amb la voluntat que fos apte per a moltes altres actuacions.

En la crida feta als socis el febrer de 1904 per bastir un teatret d’estiu, el Consell Directiu proclamava que «la construcció del teatre amb l’exclusiu objecte de que siga un medi per a fer diners no ens és simpàtica», el que volien era un lloc per «fer cultura (...) per al millorament dels individus» i aquesta és la segona lliçó.

No es buscava, sense negligir-lo, el benefici econòmic, sinó que es pretenia anar molt més enllà i fornir una nova eina, al costat de la biblioteca o de les classes, que contribuís al desenvolupament cultural de la ciutat, des del convenciment que la cultura és imprescindible per garantir la dignitat de l’home.

La tercera lliçó es pot extreure de l’obra escollida per a l’estrena el 1904 del local d’estiu, El cor del poble, d’Ignasi Iglésias, en mostrar el compromís social, com a mínim ètic, dels responsables; la representació en la primera temporada d’Un enemic del poble, d’Ibsen, en versió castellana, evidencia la voluntat d’estar, sense renunciar a la militància, estèticament al dia. Ètica i estètica contemporània han estat dues constants indiscutides sempre que el Centre ha pogut participar en la direcció del teatre. Ho exemplifiquen les diverses tongades dels Amics del Teatre/ Teatre de Cambra o el Cineclub.

La quarta lliçó la dóna la voluntat de mantenir el teatre en plena i diversa activitat. Les vetllades literàries iniciades el 1907 poden ser vistes com un precedent dels actuals Dilluns Teatre Obert, l’exposició d’art del 1909 de les exposicions de roses, entre moltes d’altres, o conferències com la de Margarita Nelken el 1931 dins el cicle de les alternatives democràtiques de la tot just iniciada Transició.

L’edició d’aquest llibre és una excel·lent forma de celebrar l’entrada al segon segle de vida del Teatre Bartrina, rejovenit amb l’acurada restauració i dotat de nova empenta.

1 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

President del Centre de Lectura de Reus

Uns esplèndids cent anys

Xavier Filella

1 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Reus

Per a l’imaginari de molts reusencs el Bartrina és i serà sempre «el teatre del Centre de Lectura», per als espectadors en general és un teatre amb una programació de primera línia adreçada a públics diversos i, per als professionals que l’ocupen durant tota la temporada, es tracta d’una sala encantadora i plena de sabor, amb uns equipaments moderns i suficients que els permeten treballar-hi amb comoditat i eficàcia. Actualment el Bartrina és un teatre gestionat pel consorci que formen l’Ajuntament i el Centre de Lectura que conserva la gràcia d’un equipament del segle XIX i que, totalment restaurat i ennoblit, s’ha convertit en referència obligada a l’hora de parlar de qualitat tècnica i artística.

Enguany el Bartrina compleix cent anys i durant la seva llarga trajectòria n´ha vist de tots colors, ha passat per èpoques esplèndides i altres més migrades, però gairebé sempre, i ara també, ha complert la missió per a la qual va ser construït: restar al servei de les arts escèniques.

Ara, en el moment de bufar les espelmes del pastís d’aniversari, ens adonem d’alguns aspectes singulars d’aquest equipament teatral. Les diverses generositats que l’han fet possible i l’han mantingut viu i en actiu: la d’Evarist Fàbregas, la dels Amics del Teatre, del Teatre de Cambra, de l’Agrupació Pericial, dels grups locals que el van reivindicar quan calia, del Centre de Lectura que en va cedir l’ús a la ciutat el 1994, la de totes les persones que s’han ocupat i preocupat desinteressadament perquè aquesta màquina estupenda que és un teatre no s’aturés per manca de combustible. Un altre aspecte que cal destacar és la coincidència del centenari amb el naixement, a la ciutat, d’un nou projecte d’abast nacional, el CAER (Centre d’Arts Escèniques de Reus) que no s’hauria aconseguit sense equipaments com el Bartrina.

Tot plegat fa que la festa sigui rodona i, personalment –donada la meva antiga vinculació amb aquest teatre, molt més endarrerida que les actuals responsabilitats a nivell municipal– em produeix una gran alegria, una especial emoció.

Aquest llibre amb el qual celebrem els cent anys del Bartrina és una història exhaustiva, feta amb cura, intel·ligència i bon gust, de la trajectòria del Teatre, un teatre totalment necessari per a la ciutat i el millor regal d’aniversari que ens podem fer tots plegats.

Felicitats i per molts anys!

Presentació

Cèsar Compte

Administrador del Teatre Bartrina

«El Bartrina obre el teló» és un titular que fa cent anys es podia llegir als diaris reusencs. I ara en fa vuit, també. Era el 21 de maig de 1997 quan les notes del cànon de Pachelbel a càrrec de l’Orquestra Simfònica Camerata XXI feien pujar per primera vegada una lluent plataforma hidràulica i estrenaven el nou Bartrina. Un remodelat equipament llargament reivindicat que donava pas a noves propostes artístiques i redibuixava el mapa escènic a casa nostra. Un teatre totalment necessari per tal de satisfer, segons paraules de l’il·lustre escriptor reusenc i ànima política de la recuperació d’aquest espai, Xavier Amorós, «la clara i persistent disposició que hi ha a la ciutat de contemplar de viu en viu el fet teatral».

El Teatre Bartrina, durant aquests darrers vuit anys, s’ha convertit en un important centre creador, diversificant encara més l’oferta existent i donant cabuda a les arts escèniques en la totalitat, sense defugir d’un important vincle ciutadà.

Bona part del gran impuls aconseguit en aquest poc temps es deu a l’extraordinari treball i col·laboració de tots els consellers i les conselleres del Centre de Lectura i de l’Ajuntament de Reus, que formen i han format part de la Junta de Govern del Consorci del Teatre Bartrina i, especialment, als membres de les diferents comissions artístiques responsables d’elaborar els continguts i les línies programàtiques del nou espai escènic. L’aposta ha estat clara, produccions de risc –cercant sempre el panorama teatral català i com a clar referent a l’hora de buscar complicitats, com per exemple les existents amb el Teatre Lliure o amb el mateix Lluís Pasqual, encarregat de donar la benvinguda al remodelat equipament cultural reusenc i d’estrenar en aquest espai les seves darreres produccions.

Ara, em toca a mi signar aquest article com a administrador, però són moltes les persones que treballem i han treballat per fer realitat aquest centenari. És de justícia reconèixer la gran tasca realitzada pels anteriors administradors: Alfred Fort i Pilar Llauradó i sobretot la de l’equip humà que ha fet i continua fent realitat el lema «al Bartrina obrim cada dia», Albert, Jordi, Xavier, Mariona, Núria, Benji, Ivan, Quimet, Mariona, Ricard, i una llarga llista de col·laboradors, a tots ells i de part de tots ells «per molts anys !».

1 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

la màxima qualitat– que han situat el nou equipament reusenc a primera línia dins

Introducció dels autors «Oh, Teatre; poderós Teatre, mirall de totas edats y de totas costums: tu tot ho renovas y en tu tot pren vida, novament. Deus y Emperadors, sabis y poetas, criminals y donas mondanas, tot esser d’idea ó d’acció que hagi alenat en el curs del Temps, tots abandonan la tomba del repòs pera enllassarse ab la joventut d’avuy; aquesta joventut pálida y feble de cos y d’esperit, que gaudeix recordant y admirant els homes forts y tossuts que han passat pel mon esbargint las sevas forsas pera defensar las sevas ideas. Mes, oh, Teatre! entre aquets homes forts, entre aquets heroes que aixecas de la tomba del oblit, també s’hi reviscola l’Artifici, sonrihent cinicament com á bon diable.»

1 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

PLÀCID VIDAL, Revista del Centre de Lectura, Reus 1903

Al Teatre Bartrina de Reus s’hi pot accedir per dues entrades, la de la plaça del Teatre, nova i oberta a la ciutat, i la del vestíbul del Centre de Lectu· ra, tradicional i més íntima. Els espectadors s’hi mouen amb naturalitat sigui quina sigui la tria. Sovint, aspectes secundaris i a primer cop d’ull irrellevants, poden contenir un valor simbòlic que ajuda a explicar el sentit que una insti· tució té per l’entorn humà que en fa ús i li dóna vida. Si avui, quan celebrem els primers cent anys del Teatre Bartrina, trobem un edifici escènic sorgit de la recent restauració, intensa i respectuosa alhora, amb una programació que funciona a plena màquina, enèrgica i potent, podem pensar que en aquesta doble porta hom hi pot trobar el sentit històric del Bartrina.

Al sòl de la porta de la plaça del Teatre hi trobem des de l’any 2000 la subtil escultura L’alçament de la partida, de Francesc Vidal, estrelles hollywoodianes de ferro fos dedicades als components del cercle modernista reusenc de la colla de l’Aladern. En el grup hi havia dos dramaturgs del Camp de Tarragona, Joan Puig i Ferrater i el reusenc Pere Cavallé. La producció dramà· tica de l’autor de la Selva del Camp es veié poc al Bartrina: als anys deu El gran Aleix, als anys vint La dama enamorada, o als trenta La dama de l’amor feréstec. En canvi, el reusenc, a més de directiu, promotor i programador, fou autor assidu en aquest escenari. Pere Cavallé ens pot servir de paradigma dels primers decennis de vida del teatre.

Al hall del Centre de Lectura, realitzada per Ramon Ferran, hi ha una placa en homenatge al Dr. Bonaventura Vallespinosa. En els anys més grisos que visqué la ciutat, en la situació més lamentable en què es podia trobar el Teatre Bartrina, durant la llarga postguerra franquista; Vallespinosa va saber aglutinar un grup de persones que, des del Centre, volien recuperar espais per a la catalanitat des de propostes escèniques lligades als corrents contem· poranis. Les seves pretensions toparen amb la censura franquista, que, de fet, només volia permetre autors i obres anteriors a la guerra, imposant el llast de l’anacronisme, o decantant a bona part del teatre professional en català cap a un repertori de vodevil lleuger. En aquesta postguerra no fou fins al 1955 que el Bartrina acollí les propostes teatrals portades de la mà del Teatre de Cam·

1 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

bra del Centre de Lectura. Quan, com tan bé relata Xavier Amorós, finalment pogueren estrenar la traducció al català de les Figuretes de vidre, de Tenessee Williams, el 1957, tot i que la censura obligà que fos a porta tancada i sense publicitat. Fora d’alguna activitat interna del Centre o d’algun acte esporàdic, com els certàmens literaris, el Bartrina fou un desert on només funcionava un cinema bàsicament de reposició a benefici de l’empresa arrendatària. Només el 1968, amb el Teatre de Cambra de l’Agrupació Pericial, tornà a néixer un nou Teatre de Cambra, emprant el Bartrina per fer representacions. Després, durant la dècada dels setanta, s’obrí definitivament el remolí del teatre inde· pendent, on trobà els seus primers èxits un joveníssim Lluís Pasqual.

Els historiadors, sovint, quan troben buits d’informació poden utilitzar l’estratègia de construir una el·lipsi. Aquesta figura geomètrica es pot generar a partir de dos punts ben fixats, i és tant potent que, fins i tot, a través de les el·lipsis deambulen els planetes. Amb les figures de Pere Cavallé i Bonaventu· ra Vallespinosa, situats abans i després de la Guerra Civil, es podria intentar aquesta operació i el resultat no fóra del tot decebedor.

Per altra banda, el Teatre Bartrina ha estat durant tota la seva història una sala d’espectacles polivalent, on s’han ofert tots els gèneres escènics i mu· sicals; ha estat escenari habitual de col·lectius d’afeccionats, sovint amb rigor i qualitat, i hi han fet estada companyies professionals, des del genuí teatre independent a les més comercials; ha estat sala d’exhibició cinematogràfica comercial i espai per visionar el millor i més selecte del setè art, gràcies al Cineclub; local societari, d’entitat i plataforma ciutadana, política, social i lúdica. Ha conegut allò més agosarat de la cultura reusenca des de la sinto· nia amb els moments d’inquietud de la ciutat o en franca contradicció en els anys més grisos i mediocres viscuts per aquesta societat; ha conegut activitats parateatrals o exposicions allunyades en principi del que fóra propi d’un tea· tre... En definitiva, la trajectòria viscuda des del Bartrina ha estat prou densa, àmplia i intensa per justificar un estudi aprofundit, amb voluntat exhaustiva i fet des d’una pluralitat de disciplines que intentés donar la justa dimensió a cada fet o esdeveniment recollit.

Aquesta obra és fruit –com no podria ser d’altra manera– del treball col· lectiu de diversos professionals, amb els seus diversos registres, especialitza· ció i capacitats. Projectada i dirigida per Albert Arnavat, la base de l’obra –la història i programació del Teatre des de la seva inauguració fins al tancament per a la rehabilitació–, ha anat a càrrec d’Albert Arnavat, Joaquim Besora, Marina Navàs i Eva Palau, les dues darreres responsables també del treball d’arxiu, bàsic en un estudi d’aquestes característiques.

En la valoració de la nombrosa informació recollida per destriar el sentit dels espectacles i situar-los en el context del seu temps i establir la evolu· ció continguda en la diversitat de la programació del Teatre, Rosa Cabré i Francesc Massip aporten els imprescindibles estudis «La programació teatral del Bartrina (1904-1939) entre la tradició i la modernitat. Dels propòsits a les realitats» i «El Teatre Bartrina de Reus en el context del teatre català (19391994)», respectivament, clau de volta, desenllaç i conclusió de l’obra.

1 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Joan Ramon Mestre i Pedro Nogales ens expliquen i valoren la trajectòria de la relació intensa del Bartrina amb el cinema, que durant força temporades en fou l’espectacle majoritari. Venanci Bonet repassa l’acurada programació i activitat del Cineclub del Centre de Lectura, des de la seva creació, el 1969.

Xavier Filella ens explica de primera mà l’intens procés de reivindicació cívica del Teatre, encapçalat pel Col·lectiu de Teatre La Vitxeta i el Centre de Lectura, i la seva recuperació amb fons públics. Finalment, Anton Pàmies, ens detalla la seva rehabilitació arquitectònica i modernització, i l’obertura de la nova entrada per la també nova plaça del Teatre.

El segon volum de l’obra, El Bartrina renovat (1997-2005), ens mostra amb detall els darrers anys del Teatre, des de la seva reinauguració, el 1997, fins a l’actualitat. Xavier Filella a «Vuit anys després (1997-2005)» valora les programacions d’aquesta nova època –de qualitat i de risc. Hi trobem la de· claració programàtica de la primera Comissió Artística del Bartrina –Xavier Filella, Ramon Gomis i Lluís Graells– i la justificació de la programació del 1997 al 2004 per l’actual Comissió Artística –Dolors Juanpere, Joaquim Ma· llafrè i Ferran Madico. Per acabar, hi desfila il·lustrada la programació com· pleta des del cicle inaugural fins avui. * El Teatre Bartrina va néixer de la voluntat dels socis del Centre de Lectu· ra per respondre a les seves necessitats lúdiques i aspiracions culturals; però el Bartrina no seria el que ha estat i és, superant abastament el perfil d’un teatre d’entitat, si no s’hagués donat el determini que esdevingués una eina d’inci· dència cultural significativa a la ciutat de Reus. I això, des del seu mateix inici.

De les manifestacions escrites prèvies a la construcció del teatre, sabem que els directius del Centre de Lectura del 1904 eren conscients que el teatre líric, llavors omnipresent, marcava els gustos majoritaris del públic; constatem que deploraven que la sarsuela fos dominada pel foraster «género chico» –que, en traduir-lo, anomenaven «género xich»– i se’n fa evident que desitjaven, a partir d’una estructura empresarial mínimament sòlida, redreçar la situació amb la creació d’un teatre líric català, coherent des de la catalanitat amb els postulats encara renovadors del Modernisme. Tenim doncs, a Reus, un bon exemple d’aquest intent frustrat: als programadors dels primers anys de vida del Bar· trina se’ls pot titllar de voluntaristes, però, és pot afirmar la seva adhesió militant i conscient en el debat sobre el teatre líric que es vivia a Catalunya, encara amb intensitat el 1905. Aquell context explica la densitat a la cartelle· ra d’un autor com Ignasi Iglésias, els laments per les dificultats econòmiques expressats en finalitzar cadascuna d’aquelles inicials temporades, la represen· tació d’obres com La Rosons o El picarol, d’Apel·les Mestres i música d’Enric Morera i Enric Granados, respectivament; o les protestes d’uns socis consci· ents que es llençava la tovallola, quan distribuïren unes octavetes el gener del 1906, protestant davant la introducció al teatre de sarsueles que pertanyien al detestat «genero chico»... De forma creixent anaren ocupant l’escenari un amplíssim repertori de sarsueles, amb el contrapunt d’alguna obra musicada

* Des d’una llarga i ininterrompuda tradició d’afecció col·lectiva i com· promís amb les arts escèniques, els ciutadans de Reus han fet néixer i han lluitat per mantenir una àmplia infraestructura de teatres, oberts al públic en general o lligats a entitats socials, culturals i, fins i tot, polítiques. La realitat que ara vivim té coherència amb aquest passat, n’és el seu resultat. En els actuals inicis del segle XXI aquesta vocació teatral és un dels fets que més ajuden a definir el tarannà de la ciutat. Si fa uns anys, quan aquestes tipolo· gies s’acceptaven es definia la ciutat com a comercial, avui no diríem tota la veritat si no hi afegíssim l’adjectiu de ciutat teatral. Aquesta circumstància ha motivat l’edició de llibres sobre la història d’alguns d’aquests teatres –amb diferent propòsit i resultat– en publicacions monogràfiques o dins estudis so· bre l’esdevenir d’alguna entitat. Sense voler ser exhaustius podem citar, per la relació de l’entitat amb el teatre, El Centre de Lectura de Reus, una institució ciutadana (1977), de Pere Anguera; El Teatre de les comèdies de Reus (1995), de Maria Tarragó; Teatre Fortuny, més d’un segle (1882-1988) (1995 i 1997), dirigit per Albert Arnavat, al qual seguí Consorci Teatre Fortuny (1988-2003) (2004); Imatges d’El Círcol. 150 anys d’una societat cultural recreativa. 1852-

1 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

per Enric Morera o de Jaume Pahissa, per exemple Tres i la Maria sola. Als perdedors de la contesa els restà el consol de la pervivència del wagnerisme operístic a Catalunya; i al públic reusenc, tan sarsueler, el plaer de passar-s’ho bé amb el gènere, sense masses exigències ni pretensions culturals.

No tot foren plantejaments intel·lectuals en la política cultural del nucli fundador. També marcà aquesta voluntat de projecció externa del Teatre Bar· trina la mena de reconstrucció que es pogué dur a terme gràcies al mecenatge d’Evarist Fàbregas. La qualitat de l’escena, la decoració de la sala i l’afora· ment generós, amb més de 400 butaques a platea, abans que, per raons de comoditat, s’espongés en la darrera reforma.

Tot i que les necessitats empresarials obligaren a emmotllar-se als gustos imperants, fou important la presència del teatre català, i quan es feia un esforç per portar muntatges i companyies de qualitat, sovint el públic no responia.

Aquesta voluntat d’oferta selecta explica la singular creació del Amics del Teatre (1929-1935), i que de la seva mà arribessin les millors companyies del moment, de teatre català o espanyol, competint sovint en qualitat amb el Teatre Circ o el Teatre Fortuny. Els seus impulsors, Josep Banús i Sans, i Josep Miquel i Pàmies, potser ja no es veien amb cor d’intentar determinar els gustos del públic, però si calia representar-se una obra dels germans Álvarez Quintero. Almenys que aquesta fos ben representada...

Si l’origen del Teatre Bartrina rau en l’intent d’incidir en la vida cultu· ral del país, en l’actualitat es torna a donar aquesta situació, en el context de fer de Reus una ciutat de referència a Catalunya en l’àmbit de la creació escènica, amb la creació d’un projecte teatral ambiciós d’abast nacional: el Centre d’Arts Escèniques de Reus, un projecte on s’insereix, també, el futur del Bartrina.

1 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

2002 (2002), d’autors diversos; El Bravium de tots. 1951-2001 (2003), de Margarida Riu; Afició i Passió. 75 anys de Teatre a l’Orfeó Reusenc (2004), de Carme Puyol; els opuscles, de varis autors, editats amb motiu del 15è i 25è aniversaris del Cineclub del Centre de Lectura (1984 i 1994); i finalment, l’antecedent d’aquesta obra, el llibret d’A. Quintana, A. Pàmies, A. Arnavat i X. Filella El Teatre Bartrina del Centre de Lectura de Reus (1998), un primer i breu estudi, que n’esbossava l’evolució.

Per confeccionar aquest llibre s’ha fet un intens treball de recerca en els arxius i hemeroteques de la ciutat, públics i privats. Principalment a l’Arxiu del Teatre Fortuny, l’Arxiu Històric Municipal i la Biblioteca del Centre de Lectura. El més exhaustiu fons d’informació ha estat la col·lecció amplíssima de programes de mà, fulls volants, pasquins i cartells, reunits i ordenats siste· màticament per un reusenc enamorat del teatre: Lluís Odena Blanchar. Aquest fons és el producte de la constància perseverant d’aquest afeccionat reusenc al teatre. I entre els nombrosos documents impresos que es reprodueixen en aquest llibre n’hi ha que presenten anotacions manuscrites seves, esmenes que sovint afinen la informació o recullen l’any de l’espectacle, oblidat pels qui confegien la publicitat, conscient com era Òdena que les arts escèniques són efímeres per naturalesa i que calia, d’alguna manera, deixar-ne constàn· cia. Sense la seva existència, aquest llibre no s’hauria pogut realitzar tal com s’ha concebut. Moltes gràcies, senyor Òdena.

Però la importància d’aquest fons no pot fer oblidar la documentació conservada al Centre de Lectura, sobretot pel que fa a fotografies, documen· tació i cartells, a la Fototeca Municipal de Reus, així com en les col·leccions de diversos afeccionats al teatre i al cinema, com Jordi Escoda, Ramon Llop o Joan Ramon Mestre. Gràcies a tots. També s’ha escorcollat en les publicaci· ons periòdiques en dues línies d’avenç: les capçaleres locals d’informació ge· neral, com Les Circumstàncies, Diari de Reus, Foment, Diario Español, Reus.

Setmanari de la ciutat, Mestral, Nou Diari, Diari de Tarragona...; o pel que fa a valoracions de l’activitat, la Revista del Centre de Lectura.

Aquesta voluntat de recopilació exhaustiva i d’interpretació informativa calia acompanyar-la, com ja hem dit, d’estudis d’anàlisi i valoració que situïn en el seu context exacte els actes extraordinaris i destacats o l’esdevenir quoti· dià, tant dels períodes brillants com dels moments mediocres. Però, i en això tenim un element essencial del present llibre, no es podria reflectir la realitat justa i l’impacte emocional del que ha estat un teatre, i sobretot del que ha representat per als espectadors que any rere any han gaudit del que s’hi repre· sentava, sense les imatges i els documents gràfics que el llibre reprodueix. Hi ha una mena de pàtina d’història en les fotografies o en la tipografia empra· da en els pasquins o programes de mà, un estrany poder de recuperació del temps ja passat sense remei que, sense dir-nos gairebé res explícitament, ho diuen tot; perquè com el teatre, la dansa o la música apel·len a les vibracions emocionals, les quals sempre són difícils d’explicar i de sotmetre als codis rígids de la racionalitat. •

1 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

2 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

I LA HISTÒRIA

El Teatre Bartrina de Reus.

Història i programació 1904-1994 Albert Arnavat Joaquim Besora Marina Navàs Eva Palau La història del Teatre Bartrina transcorre en paral·lel a la del Centre de Lectura de Reus, sense el qual no existiria. El Centre fou fundat el 1859 per un grup d’obrers i menestrals republicans federals dirigits per Josep Güell i Mercader amb l’objectiu de culturitzar les classes populars. L’activitat teatral féu que el 1905, per subscripció popular, es construís el primer teatre del Cen· tre. Dotze anys més tard, el mecenes Evarist Fàbregas va finançar la reforma i ampliació que va donar lloc al Teatre Bartrina, inaugurat el 1918 i reinaugu· rat el 1920 amb la decoració acabada. Durant dècades, fins al 1994, el Teatre Bartrina acollí tot tipus d’activitats culturals, espectacles i actes diversos. Des de 1997, rehabilitat i millorat gràcies a les aportacions del Ministeri d’Obres Públiques i Transport, juntament amb el Ministeri de Cultura i l’Ajuntament de Reus, torna a estar al servei de la cultura catalana i universal.

Les darreres dècades del segle XIX el Centre de Lectura disposava d’una companyia d’aficionats que actuava al Teatre Principal, a la plaça de Catalunya. Des del seu tancament per ruïnós el 1891, actuaven pels pobles de la comarca però molts socis sentiren la necessitat de crear un teatre propi. Ja el 1899 Evarist Fàbregas, soci del Centre de Lectura, oferí 5.000 ptes. per a la construcció d’un teatre. El 1900, amb una afició creixent i una situació eco· nòmica relativament optimista, un grup de socis del Centre encapçalats per Lluís Quer proposaren a la reunió general de gener la construcció d’un teatre i deixar enrere els projectes anteriors que havien quedat en paper mullat. Tots els socis reunits hi estigueren d’acord i el Consell Directiu inicià la recerca del local idoni. Es decidí demanar a l’Ajuntament la cessió gratuïta dels terrenys que, procedents de la desamortització del Convent de Sant Joan, posseïa da· vant de l’hospital civil per construir-hi el teatre, fer-hi un jardí i edificar-hi el nou estatge social per al Centre. La mort de l’impulsor Lluís Quer i el poc èxit de la venda de les accions obligà el Centre de Lectura a renunciar al projecte.

Qui va realitzar-lo en part fou l’entitat recreativa El Círcol, fundada el 1852, que el 1882 creà el Teatre Fortuny i que el 1901 hi bastí el Teatre Circ.

2 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Els primers intents d’un teatre propi (1900)

2 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1904: el teatre d’estiu del Centre de Lectura

El desembre de 1902 diversos socis del Centre, encapçalats per Gabriel Riba, Joan Camprubí, Eugeni Mata i Josep Prunera, aportaren documents relatius a la construcció d’un teatre i demanaren a la Junta Directiva que es portés a terme la seva construcció. Al final de 1903 diversos socis aportaren una sèrie de bases per a la construcció del teatre. El projecte es va admetre i es nomenà una comissió formada per Evarist Fàbregas, Conrad Casas, Pau Martí i Antoni Martra. El resultat fou el primer teatre d’estiu descobert del Centre de Lectura. El febrer de 1904 a la Revista del Centro de Lectura es posa de manifest la necessitat de crear un nou teatre per revitalitzar la vida cultural de la ciutat i solucionar el problema econòmic del Centre. «Des del tancament del Principal, Reus se sent amb necessitat de teatre (…). No es pas que’ns manquin teatres. A mes del dos publichs, cada Societat recreativa te’l seu que funciona sens descans». Però «En los teatres publichs ¿que hi veyém?

Quan tothom, seguint la corrent, renega del género xich, ens serveixen una racció d’Aldeas de San Lorenzo ó qualsevol altre dramón que feya enternir ya á nostres besavis. En música no passém de la Marina». «La idea donchs, de la construcció del teatre, ab l’exclusiu objecte de que siga un medi pera fer diners, no’ns es simpática. Tota cosa que directament tendeixi a l’explotació moral y material del individuu encar que siga en bé de la colectivitat composta dels mateixos individuos explotats, la trobém rebutjable». El Teatre Bartrina naixia, doncs, de la voluntat de «fer cultura (…) pera’l millorament moral dels individus». «Haced un teatro, pero huid de la rutina, apartaros del camino trillado, y procurad que sea un teatro del cual pueda decirse que un templo al arte y solo al arte dedicado». Per als impulsors el nou teatre era necessari perquè a Reus «no ha arribat encara la modernitat, l’avanguarda cultural de que ja frueix tot Catalunya», i la tasca del Centre era «redreçar» Reus i tractar de millorar-ne el nivell cultural. El març de 1904, essent president Joaquim Batet, es féu realitat el projecte de la comissió proteatre, formada per Pere Cavallé, Antoni Martra i Arcadi Font que, juntament amb Batet i Casas s’encarregaren de portar a terme el projecte.

2 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El primer teatre d’estiu del Centre de Lectura de Reus (1904)

2 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 23 de maig de 1904 s’inaugurà el teatre d’estiu al jardí del Centre, amb una capacitat per a 100 persones assegudes. Durant la inauguració, el teatre, diu la Revista del Centro de Lectura, presentava un aspecte esplèndid: «Totas las localitats estavan ocupadas, sobressortint les senyoretas ab sos vistosos vestits d’istiu [...] malgrat lo insegur del temps». La premsa de l’època des· tacà l’escenari espaiós i la substitució del rutinari teló de boca per «una rica cortina de peluix ribetejada per un vistós sarrell daurat. La cortina aquesta se plega enginyosament, quedant un cop enlayre artísticament recullida en la part alta y costat de la boca de l’escenari, suplint ainís la encarcarada bambolina y primers bastidors». En la construcció del teatre hi treballaren el mestre d’obres Josep Camprubí, els fusters Josep Carbonell, Josep M. Soronellas i Joan Pinyol; el lampista Jaume Segarra, el serraller Ceferí Marca, i el tapisser Emili Argilaga. Diversos socis també hi participaren: Josep Pàmies pintà les fustes i part del decorat, Josep Canut muntà els decorats i l’artista Macià Au· què els pintà, i altres socis com Macaya, Llauradó, Grases i Martorell.

L’obra escollida per a l’ocasió fou el drama El cor del poble, d’Ignasi Iglésias, interpretada per la Secció de Teatre, en la qual actuaren les actrius Basseda i Galtés, i els actors López, Sugranyes, Rossell, Llonchs, Bartolí, Andreu, Astell, Riba i Gassol. Per a la Revista, «la execució fou acabadíssima; los artistas tots, se lluhiren individualment conseguint formar un conjunt forsa armónich, com pocas vegadas tenim ocasió de veure no tractantse d’artistas de professió. Se notá molt la ferma voluntat dels intérpretes de la obra en sortir lluhits de sa tasca, y ho conseguiren plenament, poguent aixís apreciar l’auditori las bellesas del drama de l’Iglésias». Amenitzaren els entreactes l’Orfeó Reusenc i la coral de Sant Sadurní d’Anoia. La festa acabà amb la comèdia La cosina de la Lola, «que obtingué també una acabada execució». En acabar tots els actes «lo public esclatà en forts aplausos que obligaren els actors a sortir al palco escénich». Al final «lo públich sortí en extrem complascut, y això fa presumir que las succesivas funcions se veuran igualment concorregudes». Les representacions foren un èxit que els permeté adquirir una coberta de tela per als dies de pluja o vent, i pensar en construir un teatre cobert.

Durant aquella primera temporada, el 29 de maig de 1904 es represen· taren Coses de l’oncle, Lo ninot de mollas i Als peus de vostè. En la primera, hi participaren els socis Basseda, López, Sugranyes, Llonchs, Bartolí i Andreu, que substituí a Rossell. En Lo ninot de molles, hi treballaren Basseda, Sugra· nyes i Gassol, i en Els peus de vostè, Basseda, López i Sugranyes.

El 2 de juny de 1904 es representà el drama El cèrcol de foch, de Pitarra, «una d’aquelles obres que sempre agradaran al públic», i la comèdia Cel rogent, d’Aulés. En la primera hi participaren Basseda, Galtés, López i Sugranyes.

El 5 de juny de 1904 la Secció de Teatre accedí a les peticions dels socis i posà en escena per segona vegada el drama Lo cor del poble, d’Ignasi Iglésias, i la comèdia La capseta dels petons, de Millà.

El 12 de juny de 1904 Basseda, Galtés, López, Rossell, Riba, Llonchs, Sugranyes i Bartolí representaren la tragèdia Maria Rosa, d’Àngel Guimerà, i La sala de rebre.

El 21 de juny de 1904 representaren la comèdia Cura de moro i l’idil·li

2 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El pati blau, de Santiago Rusiñol. El 26 de juny el drama D. Juan de Lanuza, de Larra, i la comèdia Lo ninot de molles, de Millà. El 29 de juny el drama El Arcediano de San Gil, de Marquina; les comèdies A pèl i a repèl i Castor i Polux, i el monòleg Mestre Olaguer. El 3 de juliol el drama El cèrcol de foch i la comèdia Viatge de boda, i el 10 de juliol el drama Lo port de salvació i la comèdia Castor i Polux.

El 17 i 21 de juliol de 1904 portaren a l’escenari la sarsuela gran –allu· nyada del «género chico»– El anillo de hierro, de Marcos Zapata amb música de Miquel Marqués i dirigida pel reusenc Estanislau Mateu i Gabriel Riba.

Formaren el septet musical els socis del Centre Ricard Pallejà, Sebastià Fontji· bell, Ceferí Marca, Batista Argilaga, Joan Martorell, Marià Baró i Salvador Estivill. Maties Auqué pintà el decorat, Josep Canut s’encarregà del muntatge i Emili Argilaga construí els mobles. Els actors foren Riba, Astell, Sugranyes, López, Galtés i Bassedas. El cor el compongué l’Orfeó Reusenc.

L’11 de setembre de 1904 es celebrà una funció extraordinària a bene· fici de la Secció Dramàtica, que la dedicà a la Junta de Govern i als socis. Es representà el drama El cura de Aldea, d’Enrique Pérez Escrich, i en els inter· medis es cantaren peces acompanyades pel mestre Nogués al piano.

2 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1905: el primer teatre del Centre de Lectura

Degut a l’èxit de la temporada estival –el teatre d’estiu de seguida quedà petit– l’assemblea general de socis de setembre decidí portar a terme la cons· trucció d’un teatre cobert, al jardí. Per pagar les despeses s’acordà l’emissió de 3.000 accions de 5 ptes. pagades en 5 terminis i amortitzables en 3 anys per sortejos periòdics a fi que tots els socis en poguessin ser accionistes. La Junta de Govern del Centre dirigí una circular als socis, signada per Evarist Fàbregas com a president accidental, demanant-los raonadament ajuda «no para construir simplemente un teatro, sino para dotar al centro de una nueva clase popular de enseñanza, clase quizá más importante, por su carácter, que todas cuantas sostenemos». Continuaven afirmant que Reus es trobava «en un lamentable estado de educación artística, no tenemos aquí entidad que proporcione al pueblo medio de educar y refinar sus sentimientos y gustos, nadie que tienda a agrupar los pocos elementos dispersos que hay en Reus y que individualmente, aislados, nada pueden hacer en pro de la obra de divulgación artística». Per això es decidiren a construir un teatre al Centre «seguros de que él es la mejor cátedra, la mejor tribuna para la divulgación de todas las ideas. Queremos que el Teatro del Centro tenga un ideal, que responda a un fin artístico, queremos que en él se respire un ambiente diferente del que se respira en los demás teatros de la ciudad, que él reúna los elementos dispersos, [...] que él proporcione medio de dar a conocer sus obras a nuestros consocios que sientan aficiones literarias o musicales. Este es nuestro ideal, muy difícil seguramente de darle forma práctica, pero si no en absoluto, mucho creemos podrá conseguirse con el esfuerzo de todos». Els avantatges que el teatre aportaria per al Centre, deien, «podrán aprovecharse para implantar las reformas que tan indispensables son al centro de Lectura para entrar en el camino del progreso moral, para ponerse al nivel que exigen los tiempos modernos, reformas que hasta ahora no ha sido posible implantar, pues con el solo ingreso de la cuota mensual de los socios, nada o muy poco es posible hacer en el sentido indicado». Per totes aquestes raons, «por amor a todo lo que significa instrucción, a todo aquello que tiende a mejorar el nivel intelectual de nuestro pueblo» dema·

2 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El finançament i la construcció del teatre (1905)

3 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

naven a tots els socis l’adquisició d’accions per poder construir el teatre.

La subscripció entre els socis, aleshores més de 1.800, va tenir força èxit, i amb els emprèstits del Banc de Reus i d’Espanya va iniciar-se immedi· atament la construcció d’un nou teatre. L’edificació s’emprengué amb gran impuls, dirigida per l’arquitecte Francesc Batlle Amfres i ocupava bona part dels jardins del casal del marquesos de Tamarit, al carrer Major número 15, el qual seria pocs anys després la seu definitiva de l’entitat.

El primer Teatre del Centre, bàsicament de fusta, tenia 208 butaques a platea, 60 circulars, 18 llotges a platea, 22 al primer pis, i 250 seients de graderia al segon pis. El teló de boca el pintà Maties Auqué i l’il·luminaven «metxeros» d’incandescència, a gas. Tot plegat feia que «el aspecto del conjunto es simpático y atractivo, debido a la esbeltez del edificio y las acertadas proporciones del escenario».

El Teatre del Centre de Lectura fou inaugurat el 19 de març de 1905 amb la Secció Dramàtica del Centre, dirigida per Ricard Cabré, amb les actrius Artigas, Ferré i Periu; els actors Cabré, Cubells, López, Riba, Ribé, Sabaté i Sugranyes, i els apuntadors Josep M. Ferrater i Pere Pellicer. Escolliren el dra· ma Lo primer amor, del reusenc Josep Martí i Folguera. El quartet de l’Orfeó Reusenc, format per Estanislau Mateu al piano, Baró a l’harmònium, Pallejà al violí i Vendrell al violoncel; amenitzaren els intermedis amb peces com l’«Himne de Reus». Segons el Diario de Reus, «la concurrencia fue numerosísima, tanto que infinidad de señores socios no pudieron adquirir localidades por haberse agotado a los pocos momentos de quedar abierta la taquilla. [...] el Teatro estaba brillantísimo, viéndose en el reunidas todas las clases sociales».

L’obra, però, «se presta poco para poder apreciar las cualidades de los actores, por pertenecer al repertorio antiguo del teatro catalán que hoy ya no se amolda del todo al gusto de nuestro público», i esperaven que el Centre «no abusará del teatro antiguo y se separará del camino seguido por las demás sociedades locales que dan funciones teatrales». Totes les sessions foren del propi elenc del Centre i altres companyies d’aficionats. El repertori va incloure Els vells, d’Ignasi Iglésias, La festa del blat, Mar i cel, Terra Baixa i Maria Rosa, d’Àngel Guimerà; El pati blau, de Santiago Rusiñol, i La resclosa, El cor del poble, El cèrcol de foc, La creu de la masia, Lo primer amor, Fedora, La Tosca, La dama de las Camelias i Juan José, de Joaquin Dicenta.

El 16 d’abril i el 29 de juny de 1905 es representà La Reclosa, i el 15 de juny, el 2 i el 16 de juliol Joventut, ambdues d’Ignasi Iglésias.

El 26 de maig de 1905 es celebrà una funció extraordinària a càrrec de l’Agrupació Dramàtica L’Avançada, de Barcelona, amb l’estrena del drama Aubada i posta, del reusenc Pere Cavallé. El baríton Segura cantà aries de «I Pagliacci» i «La lira trencada» amb el mestre Nogués al piano.

Durant la resta de temporada, fins al 24 de setembre, la Secció Dramàtica del Centre oferí els drames Mariana i Lo que no puede decirse, de José Echegaray; La mare eterna, d’Ignasi Iglésias; La morta i Claror de posta, de Pompeu Crehuet; ¡Flor de un día!, de Francesc Camprodon; El nudo gordiano, d’Eugeni Sellés, i Terra Baixa, d’Àngel Guimerà; les comèdies La primera postura, Lo Sant Cristo gros i Cel Rogent, d’Eduard Aulés; Com succeeix moltes vegades i La casa de campo, de J. Sánchez; Tal hi va qui no s’ho creu, de Vidal Valenciano; L’amor és cego, de C. Gumà; Lo ret de la sila, de Pitarra; La Malvasia de Sitges, de Francesc de Sales Vidal, i Un mal tanto; les sarsueles i obres líriques Chateau Margaux i María de los Ángeles, d’Ar· niches, Lucio i Chapí; Niña pancha, de Constantino amb música de Romea i Valverde; L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol i música d’Enric Morera; El Picarol, d’Apel·les Mestres i música de Granados; Bohemios, de Perrín i Palacios i música de Vives, i El Juramento, de Luís de Olona i música de Joaquín Gaztambide; el juguet La Samatruquis, de Josep Asmarats; el prover· bi L’ocasió fa el lladre, de Conrad Roure i els monòlegs ¿Por qué soy artista?, d’A. Fabrés i Boca d’infern, de Pompeu Crehuet.

3 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La inauguració del Teatre del Centre de Lectura (1905)

3 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19051906

El 19 de setembre de 1905 els socis Evarist Fàbregas, Pere Cavallé i Torrents Fortuny, constituïts com a agrupació independent, prengueren al seu càrrec l’explotació del Teatre fins al final d’any. Seleccionaven les obres i pro· grames que es representaven, podien nomenar i destituir els membres de la Secció Dramàtica i artistes de teatre, i es comprometien a celebrar un mínim de 20 funcions sense comptar les de tarda. El Centre rebria un 15 % de la recaptació de taquilla, i en finalitzar el contracte, si donava beneficis es desti· narien a l’amortització de les obres de construcció del Teatre.

L’1 d’octubre de 1905 la Secció Dramàtica del Centre encetà la tempo· rada amb les comèdies ¡Dones!, de Josep M. Arnau, i Los hugonotes, d’Echega· ray. Entre obra i obra l’actriu Ferré recità la melopea «A Paquita», de Sánchez Gavagnac, al mateix temps que debutaven Concepció Pallardó i Pilar Comas, actrius del Teatre Romea. La temporada, que s’allargà fins a l’11 de gener de 1906, comptà amb els drames La Dolores, María del Carmen i La real moza, de Feliu i Codina; Maria Rosa, La festa del blat i Sol, solet, d’Àngel Guimerà; La reina del cor, ¡Lladres! i Els vells, d’Ignasi Iglésias; Conflicto entre dos deberes, d’Echegaray; Magda, de Suderman; Interior, de Maeterlink, i s’estre· nà per primera vegada a Reus Un enemigo del pueblo, d’Ibsen, traduïda per Costa i Jordà. Les comèdies foren El padrón municipal i Lo carro del vi, de Ramon Ramon i Vidales; L’ocasió fa el lladre i Los Galeotes, de Joaquín i Se· rafín Álvarez Quintero; L’amor és cego, de C. Gumà; El padrón municipal, de Ramos Carrión i Vital Aza; El bigote rubio, de M. Carrión; Cap i cua, d’Aulés; De Nadal a Sant Esteve, de Molas; Un barret de pega, de F. Pons i Montells; Batalla de reines, de Pitarra; No la hagas y no la temas, d’Estébanez; L’endemà de bodes, de J. Pous i Pagès, i La monja descalza, d’Echegaray; el pas còmic Los Responsos, de J. Ferré i Gendre; les sarsueles i obres líriques La Tempestad, La Rosons, Cigales i formigues, d’Apel·les Mestres i Enric Morera, La balada de la luz, La mazorca roja, i El jardí abandonat, de Santiago Rusiñol; La luz verde, La nit de l’amor i Lo joc dels disbarats, de Teodor Baró; Los Baturros i La buena sombra, dels germans Quintero i música de Brull; La banda de trompetas, de Carlos Arniches i música de López Torregrosa; El tirador de palomas, de Paso i Mas i música de Vives; Lo somni de la innocència, de C. Colomer i música de Fando; Los guapos, musicada per Jerónimo Jiménez; La trapera, de Luís de Larra i música dels mestres Caballero i Hermoso, i Los domadores, d’Eugeni Sellés.

Al programa d’Un enemigo del pueblo, d’Ibsen, la Comissió de Teatre del Centre explicava que feia temps que «persigue la idea de dar a conocer a los socios de esta Sociedad, las obras mas celebradas del teatro moderno; aquellas obras que han merecido la sanción de la crítica europea, y que la mayoría de ellas son, desgraciadamente, desconocidas de nuestro público. Guiada por este deseo y venciendo todos los obstáculos, puede hoy anunciar el estreno en Reus de una de las obras del genial Ibsen que más ha dado que hablar a la crítica [...] una de sus producciones más fácil de ser comprendida: los caracteres son

3 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1905-1906 Els primers programadors del Teatre

diáfanos y bien definidos; los personajes que intervienen en una acción manifiestan sus ideas con claridad; no es indispensable el gran esfuerzo intelectual que reclama siempre Ibsen [...] para comprender el fin moral que persigue: «El hombre más poderoso del mundo es el que está más solo».

3 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Un nou grup d’arrendataris El gener de 1906 Evarist Fàbregas fou escollit president del Centre de Lectura, que travessava una precària situació econòmica. Per saldar aquestes dificultats es delegà una comissió formada per Fàbregas, Batlle, Casas i Gay. Fàbregas proposa arrendar el Teatre per un any, per això, es crea una nova comissió formada per un grup de quinze socis, encapçalats per Antoni Borrell (president), Pere Estrada (vicepresident), Maties Auqué (vocal), Jaume Fort (secretari) i Conrad Casas (tresorer). La resta de components eren Evarist Fà· bregas, Eugeni Mata, Celestí Ferrando, Ricard Pallejà, Pere Fàbregas, J. Martí, Antoni Gisbert, A. Sugranyes, Joaquim Tasias i Ignasi Thomas Català. Amb aquesta comissió es presenten les noves bases per l’arrendament, que foren aprovades per la Directiva del Centre de Lectura, que comprometia la co· missió a celebrar un mínim de 60 funcions amb artistes professionals sense comptar les de tarda, fer funcions cada dia festiu, si pot, fins al 28 de febrer de 1907; no augmentar més d’un 35 % els preus de les localitats respecte als que regien i pagar 10 ptes. per funció en concepte de gas consumit. A més, els espectacles serien exclusivament per a socis del Centre i familiars. El Centre rebria el 8 % de la recaptació de taquilla i, al final del contracte, el 50 % dels beneficis obtinguts, mentre que l’altra meitat seria invertida en benefici del Centre. En cas de pèrdues, serien pagades pels signants i, si no arribaven a les 60 funcions, pagarien 25 ptes. per cada funció que manqués.

La nova temporada començà a incloure en la programació companyies de sarsuela i de género chico, i ja en la primera, el 18 de gener de 1906, en la funció de la Compañía Cómico-Lírica de Pedro Daina, un grup de socis protestaren llançant pamflets des del segon pis contra les funcions de género chico que es representaven.

De l’11 de gener a l’1 d’abril de 1906 actuà la companyia de sarsuela Cómico-Lírica dirigida per l’actor Pedro Daina amb la primera tiple Severini.

Debutà amb les sarsueles El cabo primero i Bohemios, de Perrín i Palacios amb música de Vives, i El trébol, de Paso, Abati, Valverde i Serrano. També representà la comèdia Las olivas i les sarsueles El bateo, El puñao de rosas, El barquillero, La tonta de Capirote, El gaitero, El Guitarrico, Campanero y sacristán, Doloretes i Gigantes y cabezudos, d’Echegaray i música de F. Caballero; La Buena sombra, Las tentaciones de san Antonio, Las doce y media y sereno, Las campanadas, Las amapolas, Los guapos i Los africanistas, de Gabriel Merino i Enrique López i música de Caballero i Hermoso; La casita blanca, La Marcha de Cádiz, La Leyenda del monje, La Tzarina, La Señora capitana i La Verbena de la Paloma, de Ricardo de la Vega i música de Bretón; Los aparecidos, Los pícaros celos, Los puritanos i El Santo de la Isidra, d’Arniches i Torregrosa; La alegría de la huerta i La Tragedia de Pierrot, d’Asencio Mas i Juan Cadenas

3 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

i música de Chapí; La Mari-Juana i El rey que rabió, de Vital Aza i Ramos Carrión i música de Chapí; La vara de alcalde, d’Atanasio Melantuche i Tomás Barrera, i Las carceleras, de R. Flores i música de Peydró.

El 14 d’abril de 1906 començà la temporada de primavera amb la sar· suela El Milagro de la Virgen, de M. Pina i Domínguez i música de Chapí, a càrrec de la Compañía de Zarzuela y Ópera Española, amb direcció musical de Joan Barceló i escènica de Francesc Miquel, amb les tiples Angelina Gay i Maria M. Severini. Continuà fins al 3 de juny amb les sarsueles Los Madgyares i El Postillón de la Rioja, d’Olona i Gaztambide; La Guerra Santa, de Pérez Escrich i Mariano de Larra, i música d’Arrieta; La Traviata o la Dama de las Camelias, de Joaquim M. Bartrina; El reloj de Lucerna, de Marcos Zapata i música de Marqués; Las Hijas de Eva, de Larra i música de Gaztambide; La Marsellesa, de Ramos Carrión i música de Caballero; La Tempestad, de Ramos Carrión i Chapí; El Anillo de Hierro, de Marqués; Los Diamantes de la Corona, de Camprodón i Barbieri; El Molinero de Suiza, d’Eguilez i Oudrid; Un tesoro escondido, d’Olona i Barbieri; Jugar con fuego, de Barbieri, i Bohemios, així com les òperes Carmen, de Bray i Bizet i Marina, de Camprodón i música d’Arrieta.

Del 14 de juny al 29 de juliol de 1906 la Compañía de Zarzuela CómicoLírica de Rafael Ceferino representà les sarsueles Los descamisados, Los camarones i La buena sombra, dels germans Quintero i Brull; La trapera, La nieta de su abuelo i La banda de trompetas, d’Arniches i Torregrosa; El chico de la portera, El cuñao de rosa, de Torregrosa i El túnel, d’E. Prieto i R. Rocavert; El primer reserva, El barquillero, de Chapí i El trébol, de Passo, Abati, Valverde i Serrano; Los chicos de la escuela i Los granujas, d’Arniches, Veyán, Valverde i Torregrosa; Las estrellas i El puñao de rosas, d’Arniches, Asencio Mas i Chapí; Los guapos, d’Arniches i música de Giménez; La revoltosa, de López Silva i Fernández Shaw i Chapí; El Sr. Joaquín, de Julià Romea, Fernández Caballero i Arturo Saco; El último chulo, d’Arniches i Valverde, Bohemios i Marina.

3 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19061907

Alguna cosa no va anar com estava previst en el grup de socis que gesti· onava el Teatre i el 6 d’octubre de 1906 es signà un nou contracte d’arrenda· ment amb nou socis: Eusebi Aleixandre, Agustí Cubells, Florenci Astell, Artur Salvat, Josep Camprubí, Anton Borrell, Conrad Casas, Pere Estrada i Jaume Fort. Fins al 28 de febrer de 1907 la Comissió del Teatre els el cedia per repre· sentar funcions líriques i dramàtiques, en les quals havien de participar, a més de proporcionar una primera tiple, una tiple còmica, una de característica, un primer actor i director, i sis senyores de cors. La Comissió obligava a fer fun· cions els diumenges i dies festius com a mínim. Els preus no podien excedir més d’un 35 % dels que regien, i la Comissió del Teatre es quedaria el 10 % de les recaptacions, a més de participar en l’elecció de les obres per representar.

Com a anècdota, el gener de 1907 la Junta del Centre acordà que «queda terminantemente prohibido fumar en el interior de este Teatro».

El 14 d’octubre de 1906 la Gran Compañía de Zarzuela, dirigida per José Camprubí i José Llorente, amb les tiples Manolita Rodríguez i Josefa Martínez i el tenor Joan Brunat, inaugurà la temporada d’hivern amb les sarsueles El Cabo Primero, La Tragedia de Pierrot i La corría de toros. La companyia romangué al Teatre fins al 3 de març de 1907, i oferí les sarsueles El guitarrico, El tirador de palomas, Los aparecidos, La banda de trompetas, Cambios naturales i La viejecita, d’Echegaray i música de Fdez. Caballero; Los Baturros, El Grumete, La Mascarita, La alegría de la huerta, El Húsar de la guardia i La Mascota, de Decru i Chivot i música d’Audran; La Leyenda del monje, Chateau Margaux i Viento en popa, de Fiacro Irayzoz i música de Jiménez; El rey que rabió, ¡Quién fuera libre! i Cambios naturales, de Ventura de la Vega i música de Rubio i Lleó; Los Bohemios i Los cocineros, d’Álvarez, Paso, Valverde i Torregrosa; El trébol i La gran vía, de F. Pérez i González i música de Chueca i Valverde; La buena sombra i Los africanistas, de Gabriel Merino i E. López i música de Fdez. Caballero i Hermoso; La nieta de su abuelo i El barbero de Sevilla, de G. Perrín i Giménez i música de Nieto i Giménez; La Reina Mora, dels germans Quintero i música de Serrano; El dúo de la africana, d’Echegaray i Fdez. Caballero; El Tambor de Granaderos, d’Emili Sánchez Pastor i música de Chapí; La Tempestad, de Ramos Carrión i Vital Aza musicada per Chapí; El anillo de hierro, de Zapata i Marqués; Los sobrinos del capitán Grant, de Carrión i Fdez. Caballero; El mismo demonio, de Manzano i Chapí; Doloretes, El puñao de rosas, La Gzarina i Agua, azucarillos y aguardiente. També representà l’òpera Marina, d’Arrieta; el sainet La fiesta de San Antón, d’Arniches i Torregrosa, i el juguet Colegio de señoritas, de Carlos Orlona Di-Franco i música de Brull, i l’1 de novembre representà l‘habitual drama Don Juan Tenorio, de Zorrilla. La temporada es tancà amb l’òpera La Dolores, de Bretón, amb la tiple Angelina de Gay. Del 24 de març al 5 d’abril de 1907 la Compañía Rius-Estany, dirigida per Joan B. Rius, oferí les sarsueles El postillón de la Rioja, Los Granujas, Los sobrinos del Capitán Grant, La Dolores, Cambios naturales, Jugar con fuego, La Trapera, La Tempestad, Coro de señoras i La mascota.

3 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1906-1907

3 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 21 d’abril de 1907 la Secció Foment de la Biblioteca organitzà una vetllada liricoliterària acompanyada per l’orquestra que dirigia Camprubí.

Es recitaren textos, es cantaren cançons i es representaren Sirena, d’Apel·les Mestres i ¡Pa mí que nieva!, de Joaquín Dicenta. Els beneficis es destinaren a la biblioteca del Centre de Lectura. El 28 d’abril es representaren ¡Pa mí que nieva!, de Joaquín Dicenta; El carro del vi, de Ramon Ramon Vidales; i Sirena, d’Apel·les Mestres.

El 30 de maig i el 2, 9, 16, 29 i 30 de juny de 1907 la Secció Lírica i Dramàtica del Centre, amb les actrius Matilde Gandía i Angelina Castilla, entre altres, representà els drames Batalla de Reinas i Estudio del Natural, de Luís Mariano de Larra; La ratlla dreta, de Frederic Soler; la paròdia La ratlla torta, de Joan Molas i Casas; La creu trencada, d’Alfons M. Solà; Muralla de ferro, de Josep Got Anguera; La Tosca i Juan José, i les comèdies i juguets Campi qui puga, de Jaume Piquet; Roncar despierto i Tres y la María sola, de Narcís Campmany i Jaume Pahissa; Marinos en tierra, La teta gallinaire, El teniente cura, Baralla de pescateras i La nit de nuvis. Els mestres Mateu i Camprubí amenitzaren l’acte amb peces al piano i a l’harmònium.

El 25 de juliol de 1907 la Secció Lírica i Dramàtica representà La mare, de Santiago Rusiñol.

El 31 d’agost de 1907, en benefici de les classes del Centre i dels pobres del barri de Sant Ramon, la Comissió de Festes organitzà l’actuació de la Compañía Cómico-Dramática, amb l’actriu Joana Cervera i l’actor Venancio, que representà la comèdia La Malvasia de Sitges, de Xavier de Sales Vidal.

L’Orfeó Reusenc encetà l’acte amb «La bandera» i la jota «De Cataluña a Aragón», del reusenc Eugeni Mata i musicada pel mestre Mateu.

El Teatre va rebre un nou estímul amb la construcció d’un passadís co· bert que travessava el jardí des de la terrassa del cafè fins a la porta d’entra· da. Fent el resum de l’any, Evarist Fàbregas afirmà que les representacions teatrals havien donat un notable benefici i demanà ajuda als socis perquè entre tots «d’aquí poc aquest Centre vindrà a ser la societat més important de Catalunya». Aquell mateix any es constituí la Secció Lírica i Dramàtica del Centre de Lectura.

3 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19071908

El 6 d’octubre de 1907 la Compañía Cómico-Lírica-Dramática dirigida per Miquel Rojas, amb les actrius Concepció Periú i Susana Molgosa i el tenor còmic Bernardino Ponsetti, obrí la temporada amb la representació del drama La pena de mort, de Josep Martí i Folguera. Fins al 19 de gener de 1908 representà els drames Terra Baixa, Maria Rosa, Mar i Cel i Sol solet, d’Àngel Guimerà; Espectres, d’Ibsen; Maria-Agna, del reusenc Francesc Re· casens Mercadé; La morta, de Pompeu Crehuet; Mal pare, de J. Roca i Roca; La muerte civil, de S. Giaccometti; D. Juan Tenorio, de Zorrilla; A espaldas de la ley, de Velilla i Escudero; la tragèdia Otelo el moro de Venecia, de Francisco Luís de Retes; les comèdies i juguets Renyines d’enamorats, La sala de rebre, La teta gallinaire i ¡Nicolás!, d’A. Sierra; Basta de suegros, Hija única, El bigote rubio i El noveno mandamiento, de Ramos Carrión; Viatge de boda, Lo llit del capità i La venjança de la sogra, de L. Millà; Cel rogent i Don Gonzaló o l’orgull del gec, d’Albert Llanas; Per massa bo i Castor i Polux, d’A. Ferrer Co· dina; Drecera, de R. I J. Montagut, i Les garses, d’Ignasi Iglésias; la comèdia lírica L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol i música de Morera; les sarsu· eles Música clásica, Los niños zangolotinos, Chateau Margaux i Dos canarios de café, de Rafael M. de Liern i Àngel Rubio; ¡Viva mi niña!, Los Baturros i El túnel, d’Enrique Prieto, Ramon Rocabert i Arturo Saco del Valle; el diàleg Un cop de teles i el monòleg Boca d’infern, de Pompeu Crehuet. Representà també Pàtria i llibertat, del reusenc Jaume Fort, obra de teatre polític d’esperit liberal, en què es produí el primer incident violent al Teatre entre republicans i vells carlins, que protestaren fins que foren expulsats de la sala.

Del 8 de febrer al 29 de març de 1908 Audiciones Graner, –proposta empresarial de crear un teatre líric nacional català– un dels esdeveniments ar· tístics més importants de l’època, que incloïa teatre, cinema i música, estrenà la versió musical d’En Borilles i el Tinyós, amb lletra de Feliu Santem i música de J. B. Lambert, dirigida per B. Marinel·lo i amb la tiple Josefa Ferrer. El re· pertori fou Qui tot ho vol..., Ensenyança domèstica, Mentides que no fan mal, L’Hostal de la Peira i La Pastoreta, de Pere Gras Ballvé; La cirereta, La Gentil porquerola i Somni de Glòria, de Ferrer Gendre i Salvador Grau; Rialles i ploralles, L’home del bombo i ¡Tal faràs!..., d’E. Vidal Valenciano; Gent de platja, Sant Ramon i Sirena, de Pin i Soler, i La nostra lloança i La cegueta, de Pere Cavallé. Fou un esdeveniment important, tot i que econòmicament deficitari.

El 6 i 7 de juny de 1908 la companyia Cuadro Lírico, amb les tiples Fernandes i Angelina García, representà les sarsueles El lucero del alba, Chateau Margaux, Viva mi niña, Con permiso del marido i La Calandria.

La situació econòmica era precària i Evarist Fàbregas, per solucionar la situació, el maig de 1908 arrendà el Teatre i es va comprometre a organitzarhi funcions benèfiques setmanals. Per atraure més públic s’optà per obrir un altre accés al carrer de la Concepció. Segons el cronista Fort, l’assistència havia minvat considerablement, i molts socis s’havien donat de baixa a causa de les discussions del nou reglament del Centre i altres discrepàncies sobre els preus i espectacles.

4 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1907-1908

4 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19081909

Segons el Reglamento del Centro de Lectura de 1908 «el teatro y el café correrán a cargo de la Directiva, la cual podrá explotarlos por cuenta de la sociedad o bien arrendarlos mediante concurso; en este caso, en igualdad de condiciones, será preferido un socio del Centro. La Junta podrá procurarse la colaboración de alguna sección para el funcionamiento del Teatro, cuyos espectáculos deberán estar en armonía con el carácter del Centro».

El 15 de setembre de 1908 Evarist Fàbregas, com a empresari del Teatre, el cedia en arrendament a la Societat Orquestra del Teatre, que n’esdevenia la programadora fins al 6 de gener de 1909. Tenia l’obligació de fer funcions els dijous i els festius, com a mínim, amb preus que podien augmentar fins a un 30 % com a màxim. La Junta del Centre es reservava el dret per revisar les obres i prohibir les que no consideri apropiades, i assumia l’autoritat dins el Teatre quan es puguin produir alteracions de l’ordre. En acabar la temporada l’empresari rebria un 50 % dels beneficis líquids. L’Orquestra, formada per 22 professors i dirigida per Florenci Cogul, Josep Marimon i Artur Ramon, cobrava 85 ptes. per funció nocturna i 42,5 ptes. per les de tarda.

Va obrir la temporada, el 22 de setembre de 1908, la representació de La festa dels ocells, d’Ignasi Iglésias, a càrrec del grup d’aficionats del Centre.

Del 3 d’octubre de 1908 al 6 de gener de 1909 actuà la Compañía Cómico-Lírica, dirigida per l’actor Vicente Serrano, amb el mestre director Pedro Sugranyes i les tiples Enriqueta Birba i Consuelo Diego. Inaugurà la temporada amb les sarsueles Las estrellas, d’Arniches, Valverde i Serrano, i El Húsar de la Guardia, de Perrín i Palacios i Giménez i Vives; i estrenà l’opereta còmica Lysístrata, musicada per Paul Lincke. Durant la temporada representà el drama Don Juan Tenorio, les sarsueles Los charros, Los dineros del sacristán, La divisa, El dinero y el trabajo, Doloretes, El dúo de la africana, Gente seria, Los granujas, Los guapos, La manta zamorana, El maño, Mari-Juana, María de los Ángeles i Mal de amores, de Joaquín Álvarez Quintero i José Serrano; Agua, azucarillos y aguardiente, Alma negra, Bohemios, Carceleras, El barquillero, La buena sombra, La casita blanca i El contrabando, de Sebastián Alonso Gómez i Pedro Muñoz Seca i música de José Fernández Pacheco; El maldito dinero, Moros y cristianos, Ninón, Noche de reyes, El olivar i El organista, de Lapuente, Allén-Perckins i Chapí; El puñao de rosas, El recluta, La reina mora, La reja de la Dolores, La Revoltosa i El robo de la perla negra, de Llansó i Cuesta i música de A. i C. Vives; El santo de la Isidra, Los secuestradores, El terrible Pérez, El tirador de palomas, La tragedia de Pierrot i El trébol, de Paso i Abati i música de Valverde i Serrano; Alma de Dios i Amor gitano, d’Anto· nio Fernández i Teodoro San José; Sangre moza, de José López Silva i Julio Pellicer i Valverde, i La chiquilla i Ydeicas, d’A. Melantuche i Barrera. També representà l’òpera Marina, els juguets Los apuros de un cabo, Los monigotes, de Domingo Guerra i Mota i L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol, i els monòlegs Pobre María, d’Echagaray i ¡Por los hijos!, de Catarineu.

El 24 de gener de 1909 es representà La mare eterna, i el 2 de febrer Lladres, ambdues d’Ignasi Iglésias.

4 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1908-1909

4 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1909: la Primera Exposició d’Art

El juny de 1909 la Secció Artística del Centre de Lectura organitzà la I Exposició d’Art al Teatre Bartrina. Per primer cop s’organitzava una mostra col·lectiva de belles arts en la qual exposaren els artistes catalans més destacats i que es trobava a l’altura d’altres semblants que des de feia anys es feien periòdicament a diverses ciutats catalanes, com Olot, Girona o Sabadell. A la mostra, hi va concórrer el bo i millor de la pintura catalana: obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Alexandre de Riquer, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Francesc Masriera i Galofre Oller, entre altres. Els reusencs van poder veure un conjunt prou representatiu del panorama pictòric català d’aquell moment, en el qual es barrejaven les obres d’artistes modernistes com Rusiñol i Casas amb les dels joves postmodernistes Mir i Nonell, i amb les de pintors més tradicionals i conservadors com Masriera o Galofre Oller.

Va tenir gran èxit de públic i també comercial, ja que, pel que sembla, es van vendre un gran nombre d’obres. A més, la crítica li dedicà llargs articles, en comentà detingudament les peces i en féu una valoració estètica. Els periodistes elogiaren, més d’un cop excessivament, les obres dels creadors més consagrats presents a l’exposició. Les de Joaquim Mir reberen nombroses mostres d’admiració pel caràcter fortament personal i per la modernitat, la qual cosa mostra la capacitat d’acceptació de la innovació que tenia la crítica i el públic reusencs.

4 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1909-1910

El 19 de febrer de 1909 la Comissió del Teatre del Centre, presidida per Josep Recasens Mercadé, signà un contracte d’arrendament del Teatre, ara a Fèlix Baró, sense lloguer, vàlid del 24 de febrer a l’11 d’abril. Havia d’actuar una companyia catalana i castellana els dies festius tarda i nit, i actuaria exclu· sivament per als socis del Centre i familiars. La Comissió escolliria les obres i cobraria 15 ptes. per funció per les despeses, i l’import de propietat de les obres, 2,5 ptes. per acte i 20 ptes. per acte en les estrenes. La companyia havia de contractar l’actriu Anna Martí, que cobraria 15 ptes. per sessió de nit i 10 per la de tarda, i també havia de comptar amb els aficionats de la casa i una altra actriu que treballava al Teatre. L’11 d’abril de 1909 es representaren les comèdies La Careta verde, de Miguel Ramos Carrión i Cap i cua, d’Eduard Aulés. El juliol de 1909 es fa públic el concurs d’arrendament del Teatre, les propostes s’havien de presentar durant l’agost i el setembre.

L’arribada del cinema al Teatre del Centre (1908) El 1908 s’adquirí «un aparell per projectar imatges fixes i animades» (un cinematògraf Gaumont) a causa de l’auge imparable d’aquesta popular manifestació artística que començava a dominar els espectacles públics en detriment del teatre. El cinematògraf s’estrenà amb els espectacles Graner de la Sala Mercè de Barcelona. Es començà a projectar cinema alhora que s’asse· gurà el Teatre en 35.000 ptes., i l’Electra Reusense feia la instal·lació elèctrica necessària. Aquella temporada es projectaren Maldito viento, En Australia i Paseo accidentado.

El cinquantenari del Centre de Lectura (1909) El 16 de maig de 1909 amb motiu del cinquantenari de la fundació del Centre de Lectura es representaren les dues obres guanyadores del Concurs d’Obres Dramàtiques organitzat per la Comissió del Teatre: l’idil·li dramàtic La senyoreta i el drama Vides Pariones.

Del 7 de desembre de 1909 al 2 de febrer de 1910 actuà la Compañía Cómico-Dramática de Manuel Corregel. Representà els drames Vida alegre y muerte triste i De mala raza, d’Echegaray; El Abuelo, de Pérez Galdós; Juan José, de J. Dicenta; La Pasionaria, de Leopoldo Canoy; La huérfana de Bruselas, arranjat per Juan de Grimaldi; La Tosca, Don Juan Tenorio i El nuevo Tenorio; els melodrames El soldado de San Marcial, La portera de la fábrica i Los dos pilletes; les comèdies El noveno mandamiento, de Miguel Ramos Carrión; Lo que no muere, de Sebastián Alonso i Luís Manzano; La reja, dels germans Quintero; Perecito, de Vital Aza; El enemigo, d’Echegaray; El regimiento de Lupión, Los hijos artificiales, La cuerda floja, El genio alegre, Juez y

4 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1909-1910

5 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19101911

1910-1911 Del 6 al 19 d’octubre de 1910 la Compañía Cómica dirigida per l’actor Manuel Balmaña estrenà la temporada de tardor amb La dicha ajena, dels ger· mans Quintero. Oferí les comèdies El Abalengo, de Manuel Linares Ribas; Lo que no muere, d’Alonso i Manzano; El amor que pasa, Los galeotes, A fuerza de arrastrarse, Mentir a tiempo, Bodas de plata, Lo que vale el talento, El agua milagrosa, El sombrero de copa, El Matrimonio interino i El libre cambio.

L’1 de novembre de 1910 la Compañía Cómico-Dramática amb les ac· trius Josefina Persiba i Àngela Guart representà el drama Don Juan Tenorio.

5 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

parte, El octavo no mentir, Levantar muertos, Oros, copas y espadas, La mamá política, La sota de bastos, El libre cambio i Lola o la niña mimada; l’entremès El chiquillo, del germans Quintero; els actes sacramentals El nacimiento del Mesías o los pastorcillos en Belén, d’Enrique Zumel i de Manuel Sabater i A la montaña de oro..., i els juguets De pesca, La confesión, Los corridos, La casa de todos, El primer zorro, El nuevo servidor, La campanilla de los apuros, Hija única, Roberto el Diavolo, El Chalán i Ganarse la vida, de J. Benavente; Eduardito i Nobleza obliga, ambdues de Jaume Fort; Nicolás, de Serra; La primera postura, de José Arantiver; Vivir para ver, d’E. Sánchez Pastor; La ducha, de Mariano Pina Domínguez, i Lanceros, de Pedro Chacel. ­ La temporada de quaresma de 1910 s’estrenà el 12 de febrer amb la Gran Compañía Cómico-Lírica de Juan Belda i Luís Moreno, dirigida per José Beuf i el mestre Francisco Palos, amb les tiples Paquita Miralles i Pilarcita Gil. Fins al 28 de març oferí el melodrama líric Alma negra, de Luís Linares, Javier de Burgos i Francisco Chaves; la comèdia valenciana Xeroni i Riteta; les sarsueles El pobre Valbuena, El señor Joaquín, La carne flaca, La Sultana de Marruecos, La casita blanca, La buena sombra i Las Bandoleras, de Gonzalo Jover, Emilio G. Del Castillo i música de Torregrosa; Les viudes de la placeta, Aquí hace falta un hombre, Clahuet i sa cosina, El método Gorritz i El barquillero, de José López Silva, Jackson Veyán i música de Chapí; Carceleras, La alegría de la Huerta, Las Estrellas, Niños de Tetuán i Marina, de Francesc Camprodon; Alma de Dios i Los Guapos, de Carlos Arniches, Jackson Veyán i música de Giménez; Corpus Christi i Amor Ciego, de J. Pastor Rubira i M. Penella; El Iluso Cañizares, d’Arniches, García Álvarez Casero i música de Valverde i Calleja; La suerte loca, de Carlos Arniches, García Álvarez, Valverde i Serrano; Las gafas negras, de Manuel Moncayo, José Díaz Plaza i Manuel Penella; El Trébol, de Passo i Abati i música de Valverde i Serrano; Lola Montes, de Friaco Yráyzoz i música d’Amadeu Vives; Sangre Moza, de López Silva i Valverde; El día de Reyes, de Manuel Moncayo i de Penella; Mala Hembra, de Ventura de la Vega i de Padilla; Las Bribonas, d’Antonio M. Viérgel i de Calleja; Los granujas i Los secuestradores. També el juguet El tío de California, de J. Ferrando. A partir d’aquesta data, el Centre cedia de franc el Teatre a la companyia, que es quedava la recaptació, deduïdes unes despeses mínimes.

5 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19111912

1912 --

Crisi teatral Durant el 1911 la crisi teatral va fer que cap empresari ni soci es decidís a arrendar-lo ni amb programació teatral ni de cinema. El projector fou llogat per tot l’any a Lozano i Morell per fer projeccions als Teatres Fortuny i Circ.

Segons el cronista Jaume Fort la Junta Directiva arribà a plantejar-se la venda o l’enderroc del Teatre, encara que una inspecció feta per Pere Caselles, arqui· tecte municipal, va denotar que el Teatre no presentava cap perill.

1911-1912 Les primeres obres de millora

-- 1913 1912-1913 El desembre de 1912 Evarist Fàbregas, Pere Cavallé, Torrents i Emili Aleixandre foren designats per formar la Comissió del Teatre. El juny de 1913 la publicació barcelonina El Teatre Català anuncià l’acabament dels treballs de renovació de la teulada i del decorat del Teatre. «Es confía que podrà inaugurar-se la vinenta festa major de Sant Pere», i anunciava que «prestigiosos aficionats estàn assejant l’obra de l’Iglésias Els vells». Es tractava de la Secció de Declamació del Centre, impulsada per Jaume Sardà.

5 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Un cop més, la intervenció d’Evarist Fàbregas fou decisiva. El 27 d’octu· bre de 1911 el prengué en arrendament per cinc anys prorrogables. El Centre podria utilitzar-lo quan li convingués menys els dies amb funcions programa· des. Fàbregas, com a pagament, s’obligava a construir una nova coberta del Teatre, substituint l’existent de cartró-cuir per una altra de pissarra, uralita i zinc sobre enfustat encadellat i amb fusta de mitja polzada anglesa de gruix o ferro galvanitzat ondulat, així com les millores necessàries a l’edifici per a la construcció de la coberta i les assegurances. Tot plegat s’havia de fer durant quatre mesos, però les obres s’allargaren fins al juny de 1913. El Centre cedia els decorats, la sastreria, el guarda-roba i l’arxiu literari i musical, i Fàbregas podia utilitzar el Teatre per a tota classe d’actes públics i privats.

El 1912 continuaren els treballs de construcció de la teulada del Teatre alhora que s’obria una subscripció pública per a la conservació de l’edifi· ci, que fou un rotund fracàs. «Año de lucha y de penúria fue 1912 para el Centro».

5 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1913-1914

El 29 de juny de 1913 la Compañía Cómico-Dramática del Centre re· presentà el drama Els vells, d’Ignasi Iglésias, amb A. Cubells, E. Alexandre, J. López, J. M. Sans, Marta Vallespí, M. Miró i E. Novials. «L’obra de l’Iglésias obtingué una interpretació magistral. El públic, que era nombrós, aplaudí amb entusiasme l’admirable treball de tots, que tingueren de presentar-se moltes vegades al palc escènic». Com a fi de festa portaren a l’escenari la comèdia Un cop d’estat, de J. Pous i Pagès, «molt ben interpretada per tots els qui hi prengueren part, i d’una manera especial la senyora Vallespí». Durant els in· termedis el quartet de l’Asociación de Profesores Músicos interpretà la marxa «Stokolmo», de Jessey; els valsos «Eva», de Franz Schubert; «Cuarteto en mi», de Goberna i «Los cadetes de la reina», de Vives.

El 25, 26 i 27 de juliol de 1913 actuà la Compañía cómico-dramática del Teatre Apolo de Barcelona, dirigida per l’actor Miquel Rojas, de la qual formaven part l’actriu Dolors Puchol i l’actor Emili Perelló. Representà els drames De mala raza, El nido ajeno, A espaldas de la ley i les comèdies Felipe Derblay o el herrero de las Thullerías, La primavera de otoño i Bodas de plata, «tot obres forasteres, excepció feta de la comèdia catalana Gènit i figura, que fou molt ben executada».

L’1 de novembre de 1913 la Compañía Cómico-Dramática del Centre representà el drama Don Juan Tenorio, de Zorrilla, propi de la diada, i el dia 5 posà en escena la traducció de l’obreta El llit del capità.

Del 16 de novembre de 1913 al 5 d’abril de 1914 actuà la Compañía Dramática catalana y castellana dirigida per Fabià Mercader amb Marta Vallespir, Pilar Fernández, Concepció Periu, María Ricart, Dolors Yebra, Joaquim Alonso, Guillem L. Aróstegui, Nativitat Camprubí, Manel Hoces, Pascasi Mas, Juli Prat, Joan Senosa, Fabià Mercader i Antoni Soriano. La tem· porada d’hivern s’estrenà amb el melodrama La aldea de San Lorenzo, arran· jat del francès per Josep M. Garcia; Lo nuvi, de Feliu i Codina, i l’entremès Mañana de sol, dels germans Quintero. La companyia dedicava els dijous al teatre català, llengua en què representà els drames Lo nuvi, de Feliu i Codina, «assolint una excel·lent execució per part de tota la companyia»; La filla del Mar, La festa del blat, Maria Rosa, Mossèn Joanot, Mar i cel i Terra Baixa, d’Àngel Guimerà; Lo ferrer de tall, La creu de la masia i Batalla de reines, de Frederic Soler; Joventut i La tornada del fugit, de Josep Ferré i Gendre; El místic i La mare, de Santiago Rusiñol; Foc nou d’Ignasi Iglésias i La verge boja. Les comèdies La casa tranquil·la, Girasol i Don Gonçalo o l’orgull del gec, d’Albert Llanas; Lo plet d’en Baldomer i Gent d’ara, d’E. Coca Vallmajor; La mitja taronja i A l’altre món, de Josep M. Arnau; Els mesquins, del reu· senc Pere Cavallé; Tristos amors, de Giacosa, traduïda en català per Narcís

5 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1913-1914

5 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1914-1915

Oller; ¡Tenorios!, d’Anton Ferrer Codina; La dida, en homenatge a Frederic Soler; La noia maca, d’Ignasi Iglésias; L’endemà de bodes, de Pous i Pagès; La bona gent, de Rusiñol, i Gent de platja. Els sainets Pare i padrí, Lo carro del vi, Lo triomf de la carn, Nit d’aigua, Cura de moro i Castor i Polux, d’A. Ferrer Codina; Cartetes d’amor, Els zin-calós, La sala de rebre, Jugar a casats i La Baldirona, d’Àngel Guimerà; Un tros d’home, Nit de nuvis, El pintor de miracles i Los Jocs Florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol; Viatge de bodes, d’Alfons Marxuach, i Qui... compra maduixes?, d’Emili Vilanova. El diàleg Extrems que es toquen, de Manuel Folch i Torres, i el monòleg Un interventor, del reusenc Pere Balagué «escrit expresament per ésser representat per el beneficiat» actor còmic Joaquim Alonso.

En castellà representà els drames En el seno de la muerte, de Josep Echegaray; La muerte civil, de Calixto Boldun Conde; La Dolores i Juan José; el melodrama La aldea de San Lorenzo; les comèdies Militares y paisanos, Morirse a tres días fecha, El afinador, Los malechores del bien, El idilio de los viejos i El sombrero de copa, de Vital Aza; Los langostinos, El Padrón municipal i Los hugonotes, de Miguel Echegaray; Los hijos artificiales i Los dominós blancos, de Navarrete i Pina Domínguez; Bruno el tejedor i Doña Clarines, dels germans Quintero, i El Angelus, d’Eusebio Blasco; la tragèdia Fernanda, i els sainets Los asistentes i El pie izquierdo, de C. Arniches i C. Lucio; Francfort, de Vital Aza; El contrabando, de S. Alonso i P. Muñoz; Los chorros del oro, dels germans Quintero; El sueño dorado, La cuerda floja, Matrimonio feliz, Los monigotes i El sexo débil.

En relació a aquesta temporada, la crítica publicada a la revista El Teatre Català, el 27 de desembre de 1913, fa palès que «el públic no correspón com deuría an aquests artistes i en particular a les funcions de Teatre Català. Diem això perquè’ls cents de socis que sostenen aquesta cultural societat, en lloc de donar lluiment a son casal, se’n van al cine o a veure representacions de les mal anomenades del género chico. Proves d’això en donen les localitats, que quasi sempre resten buides».

Del 29 d’octubre de 1914 al 14 de febrer de 1915 actuà la Compañía Dramática catalana y castellana dirigida per l’actor Fabià Mercader amb l’ac· triu Marta Vallespir. Debutà amb la comèdia Senyora àvia vol marit, de J. Pous i Pagès i el juguet comicolíric Permeti’m!..., de L. Puiggarí i música d’Esquerrà. La companyia dedicava els dijous al teatre català i n’homenat· java el fundador Frederic Soler. Representà els drames La pecadora, Mossèn Joanot, L’Eloi i Terra Baixa, de Guimerà; Les heures del mas, La senyoreta i El gran Aleix, de Joan Puig i Ferrater; La nit dels reis i Malvaloca, dels germans Quintero; La Pasionaria i Un drama nuevo, de Tamayo y Baus; Don Juan Tenorio i El nuevo Tenorio, de Bartrina i Arús; La paz del hogar o la huérfana

5 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1914-1915

5 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

de Aragón, de J. Torromi; La dama de las camelias, d’A. Dumas, amb traduc· ció i arranjament de Luís Valdes; Sor Teresa o el claustro y el mundo, d’Eduar· do Vidal Valenciano; ¡Mal pare!, de J. Roca i Roca; Isolats, de Felip Palma; La mare eterna, d’Ignasi Iglésias; Lo contramestre, de Frederic Soler; La morta, de Pompeu Crehuet; La Malquerida, de Benavente i De mala raza. Les comèdies Lluny dels ulls prop del cor, Flors i violes i Gent d’ara, d’E. Coca Vallmajor; Zaragüeta i Robo en despoblado, de Ramos Carrión i Vital Aza; Los hugonotes i El brazo derecho, de Carlos Arniches; Lluvia de hijos, de Margarita Mayo i adaptació al castellà de Federico Repáraz; Tristos amors i Com les fulles, de J. Giacosa i traduïdes per Narcís Oller; Els porucs, de R. Franqueza; La santa, de J. Martí Giol; La Malvasia de Sitges, de Francesc de Sales Vidal; Ocells de pas, de G. Martínez i Santiago Rusiñol; Els mesquins, de Pere Cavallé Llagostera; La ducha, de Mariano Pina Domínguez; El sombrero de copa, de Vital Aza; El enemigo del consejo, d’Eduardo Zamora, i El orgullo de Albacete, de Paso i Abati. També, la tragicomèdia Los semidioses, de Federico Oliver, i els sainets Los tres tombs, La castanyada, Lo capó de Nadal i Pare i padrí, de Ferrer Codina; Coses de l’oncle i La teta gallinaire, de Camprodon; Per massa bo i L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol; Te la debo i Santa Rita, de José Fernández del Villar; La Baldirona, d’Àngel Guimerà; Lo primer dia, de C. Gumà i música de R. Giménez; Viatge de boda, d’Alfons Marxuach; Lo carro del vi, de R. Ramon Vidales; Renyines d’enamorats, de Lluís Millà; La planxadora, de Jacinto Capella; L’oncle Benet, de Joaquim Montero; L’agència d’informes comercials, de Peyus Gener; Felicitat eterna, de Ll. Puiggari; L’avi, d’Apel·les Mestres; Las olivas, de Pablo Parellada (Melitón González), i Solico en el mundo, dels germans Quintero.

El 25 i el 28 de març de 1915 actuà la Compañía de Declamación ca· talana de J. Pous i Pagès amb l’actor Joan Torelló i l’actriu Elvira Fremont.

El primer dia representà el drama Tristos amors, de J. Giacosa i traducció de Narcís Oller; la comèdia Pare i padrí, d’A. Ferrer Codina; La aventurera, d’E. Angier, traduïda al català i refosa per J. Pous i Pagès i Gènit i figura. El dar· rer dia representà els drames Aucells de pas, de Santiago Rusiñol i Martínez Sierra, i La dolça Agnès, de J. Puig i Ferrater; i les comèdies La cosina de la Lola, d’A. Pallardó, i La sala de rebre, de Miguel Palá.

Del 8 d’abril al 24 de maig de 1915 actuà la Companyía CómicoDramática dirigida per l’actor Josep Pubill de la qual formava part l’actriu Josefina Roca. Debutà amb la comèdia Els savis de Vilatrista, de Santiago Rusiñol. En la temporada de primavera representà els drames Lo pubill, Foc nou, Lo lliri d’aigua i Lo nuvi, de Feliu i Codina; La mare i La bona gent, de Santiago Rusiñol; La reina jove i Magda (el hogar), de Suderman; Tosca i La Garra, de Manuel Linares Rivas; La filla del Mar, d’Àngel Guimerà; Mancha que limpia, de Josep Echegaray, i La Pasionaria, de Leopoldo Cano. Les co· mèdies Gent d’ara, Sense sogra i Tot cor!, d’Eduard Aulés; La dida, de Frederic Soler; La Xocolatereta, traducció de S. Vilaregut; L’olla de grills, de Teodor Baró; Don Gonçalo o l’orgull del gec, d’Albert C. Llanas, i Doña Clarines. Les comèdies dramàtiques Zazà, traduïda al català per Carles Costa i El detective Sherlok Holmes, amb traducció de Vilaregut, i els sainets El rapte de la Sabina

5 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

6 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19151916

i La lepra, de Santiago Rusiñol; La planxadora, de Jacinto Capella; Jugar a casats, Pare i padrí i La capseta dels petons, i la marina La sirena, d’Apel·les Mestres.

El 1915, éssent president del Centre Pere Cavallé, i amb un revifament teatral, s’inverteix en reparacions diverses del Teatre (escales, teulada, magat· zem de l’escenari...), que s’arrenda per 10 ptes. per funció, una vegada més, a Fabià Mercader. Mesos després es renovà la instal·lació elèctrica.

Del 23 d’octubre de 1915 al 26 de març de 1916 actuà la Compañía Cómico-Dramática dirigida per Fabià Mercader amb l’actriu Marta Vallespir.

La temporada s’inaugurà amb el drama Els hipòcrites, d’Arthur Jonnes, tra· duït per Maristany i Vilaregut. La companyia representà els drames Don Joan de Serrallonga, de Víctor Balagué, Els vells, La Resclosa i Lo cor del poble, d’Ignasi Iglésias; Lo ferrer de tall, Lo lliri d’aigua, Sota terra i La rondalla del infern, de Frederic Soler; La malquerida, La garra i Fantasmas, de Manuel Linares Rivas; El místic i L’hèroe, de Santiago Rusiñol; Los pobres de Madrid i Santa Genoveva de Brabante, de J. Viñals; Genoveva de Braganza i Carlos II el Hechizado, d’Isidoro Gil; La muerte civil, de Paolo Giacometti i traducció d’Adolfo Reyes; La cortina verde, de Julio Dantas i traducció d’I. Ribera Rovira; Terra Baixa, d’Àngel Guimerà; Flor de un día, de Francesc Camprodon; Juan José, de Joaquín Dicenta; El Gran Galeoto, de José Echegaray; Don Juan Tenorio, de Zorrilla; El nuevo Tenorio, de Bartrina i Arús; María del Carmen, de J. Feliu i Codina; La panadera o La portera de la Fábrica, arranjat per A. N. Puga; Entre el deber y el derecho, d’Antonio Hurtado; Las dos madres o la loca de Madrid, de Miguel Pastorfido, i Sor Teresa o el claustro y el mundo, d’E. Vidal y Valenciano. També, el quadre dramàtic Camp perdut, la producció Voluntats mortes, del reusenc J. Güell Bofarull; el melodrama La portera de la fábrica, d’Alfredo Moreno; les comèdies La propia estimación, Los monigotes, Aguas primaverales i El nido ajeno, de Benavente; A la lluna de València, Toreros d’hivern i La Suripanta (Ells y ellas), d’Antoni Ferrer Codina; Les carbasses de Mont-roig, La tornada d’en Titó i Les Bodes den Cirilo, d’Emili Vilanova; La taca de cafè i Gent d’ara, d’E. Coca Vallmajor; El marit de la viudeta i Felipe Derblay (Le Maitre de forge), de Georges Ohnet; El genio alegre i Doña Clarines, dels germans Quintero; La vocació, arranjada per Alfredo Moragas; La dida, de Pitarra; Lo joc dels disbarats, de Teodor Baró; Lo Sant Cristo gros, d’Aulís; L’himne den Riego, de P. Parellada; Mai se fa tart si el cor és jove, d’Avel·lí Artís; Amor és joventut, de Pere Cavallé; Modelo de matrimonis, d’A. N. Puga; Los hugonotes, d’Echegaray; El noveno mandamiento, de M. Ramos Carrión; Los trapos de cristianar, d’Arana i Estremera; El ama de casa, de Gregorio Martinez Sierra; Victoria de Lamercier, d’Alejandro Dumas i adaptada per A. Navarro; El gran tacaño, de Paso i Abati; El novio

6 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1915-1916

6 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

de doña Inés i Devuelta al otro mundo; la gatada Lo cantadó, de Serafí Pitarra i Pau Bunyegas; els sainets Un cop de teles, Els mals esperits i Els Jocs Florals de Camprosa, de Santiago Rusiñol; Marit bis i Ensenyança superior, de C. Gumà; Al col·legi – Unes eleccions mogudes o el feminisme en acció i la puresa del sufragi–, dels redactors del periòdic satíric El Camell; Un interior, basat en un conte d’Enrico Castelnuovo i traslladat per Manuel Folch i Torres; Indicis!, de Josep M. Pous; Viatge de boda, d’A. Marxuach; La Baldirona, d’Àngel Guimerà; Gènit i figura, d’A. Pallardó; Nit d’aigua, d’A. Ferrer Codina; El manescal de Banyoles, d’Antoni N. Puga; Als peus de vostè, de M. Palá; la marina L’avi, d’Apel·les Mestres; els monòlegs La mà de l’home, recitat per Torrents; ¡Inquietut!, de D. P. A. Savé i el diàleg El chiquillo, dels germans Quintero.

L’hivern de 1915 es programà el Cicle Històric de Teatre Còmic Català, presentat així: «Uns quants devots de l’art escénic de Catalunya, estimulats per l’excel·lent conjunt que ofereix la Companyia Mercader, ens hem emprés la tasca, en profit del Centre, d’organitzar un cicle històric compost de vuit representacións de Teatre Cómic Catalá. El nostre propósit no es altre que’l de demostrar l’evolució que ha experimentat el nostre Teatre, i, al efecte, farém reviure, per ordre cronológic, aquelles obres que van ser l’encís dels nostres pares, obres que, a Catalunya, tenen valor d’eternitat i rés que envejar a les del Teatre modern que hem escullit com a tipos característics de l’época en que van ser escrites. [...] Per a la nostra modesta empresa, hem trobat no sols la cooperació d’En Fabiá Mercader i els artistes que l’acompanyen, sino la d’altres aimants de l’art entre’ls que sobressurt en Maciá Auqué, el distingit pintor, qui desinteressadament s’encarrega de la presentació escenográfica de les obres.

Els socis del Centre dirán si ens volen ajudar en nostra modesta tasca, que si profits materials reporta, pel Centre serán».

El cicle, del 18 de novembre de 1915 al 6 de gener de 1916, s’obrí amb la comèdia A la lluna de València, de Narcís Campmany i la gatada Lo Cantadó, de Serafí Pitarra i Pau Banyegas. Foren representades les obres de teatre an· tic Les carbasses de Mont-roig, de Pitarra; Lo virolet de Sant Guim, de Vidal Valenciano; Lo Sant Cristo Gros, d’Aulés i La germana gran, de Llanas. De teatre modern Les bodes de’n Cirilo, de Vilanova; A cal notari, de R. Vidales; El bon policia, de Santiago Rusiñol; Mai se fa tart si el cor és jove, d’Artís i Amor és joventut, de Cavallé, i La tornada den Titó, de F. Camprodón.

El 23 d’abril de 1916 es representaren la comèdia De vuit a nou, del reusenc Josep Deu Francesc; el drama Justícia de la terra, de Pere Cavallé Llagostera; i el sainet Colometa la Gitana, d’Emili Vilanova. El repartiment comptà amb voluntaris que cooperaren amb la Secció de Literatura i Idiomes del Centre que organitzà la funció per obtenir recursos per a la creació d’una galeria de retrats de reusencs il·lustres.

El 21 de maig de 1916 es representà la comèdia Els Mesquins, de Pere Cavallé, i als entreactes es llegiren textos dels poetes Carrión i Plàcid Vidal.

L’11 de juny de 1916 actuà la Compañía Cómico-Dramática dirigida per l’actor Antonio Carrascal, amb l’actriu Aurèlia Camarero i Esteban Nocales.

Representà les comèdies La casa de Quirós i Solico en el mundo. Aquesta com· panyia s’acomiadà el 12 de juny amb la comèdia El orgullo de Albacete.

6 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

6 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1916-1917

La compra i donació de l’edifici del Centre (1916) El 1916 el patrici reusenc Evarist Fàbregas, enriquit a través de negocis internacionals durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), comprà el casal dels Tamarit del carrer Major i el regalà al Centre com a seu social defi· nitiva. D’aquesta manera millorarien l’estructura del Teatre i assegurarien tant la futura supervivència del Centre de Lectura com del Teatre. Començava una època gloriosa per a l’entitat, que augmentava el nombre de socis. Un Teatre que anava a més, i que si el 1915 havia produït 500 ptes. de benefici, el 1916 en produí 750, i el 1917, 1.000, sota la direcció del mateix Fàbregas.

Del 22 d’octubre de 1916 al 21 de gener de 1917 actuà la Companyia de declamació dirigida per l’actor Joaquim Vinyes amb l’actriu Elvira Fremont.

El debut es dedicà a Santiago Rusiñol i el 26 d’octubre les funcions es de· dicaren al dramaturg Ignasi Iglésias, que assistí a la festa. El dia de comiat es féu una lectura de poesies de Mestres, Verdaguer, Maragall, Soler, Iglésias i textos populars; a càrrec del director de la companyia. Representà els dra· mes La mare, La bona gent, El triomf de la carn, Tristos amors i El pati blau, de Santiago Rusiñol; Terra Baixa i Maria Rosa, d’Àngel Guimerà; Foc nou i Els vells, d’Ignasi Iglésias –«èxit d’interpretació i de conjunt»– Lo ferrer de tall, de Frederic Soler; Don Juan Tenorio, de Zorrilla; Fins a la mort, del reu· senc Francesc Recasens Mercader; El pes del fruit, de Pere Cavallé i La verge boja, de Bataille i traducció de C. Costa; la comèdia dramàtica L’home de palla, d’Iglésias; l’estudi dramàtic Amor salvador, de Josep Pous i Pagès; la rondalla dramàtica La mà de mico, de Salvador Vilaregut; la tragèdia Pares i fills, de J. Pous i Pagès; les comèdies Girassol i La festa dels aucells, d’Iglé· sias; La Xocolatereta i Gent d’ara, de Coca Vallmajor; El sí de les noies, de Leandro F. Moratín i arranjat per Albert de S. Llanas; La dida, de Frederic Soler; Papá Lebonnard, traduïda per August Abril; L’intel·lectual, de Santiago Rusiñol; Amor és joventut, de Pere Cavallé; Lo primer amor, de Frederic Soler i Josep Martí Folguera; L’endemà de bodes, de J. Pous i Pagès, i Els porucs, de Ramon Franquesa. Representà també els sainets Castor i Polux i Messalina, d’A. Ferrer Codina; La sala de rebre i Cura de moro, de F. Soler; Gènit i figura, d’A. Pallardó; Un cop d’estat, de J. Pous i Pagès; Viatge de boda, d’A. Marxuach; Jugar a casats, d’A. Barbosa; Lo ninot de molles, de Lluís Millà; La sospita, de Lluís Puiggarí; El bon lladre, de S. Bonavia; Dissabte de Glòria, de Manel Folch i Torres; A casa de sonàmbuls, d’E. Ginestet; la marina La barca dels afligits, d’Apel·les Mestres; els monòlegs La núvia, de Pere Cavallé i L’escudellómetro, de Santiago Rusiñol i el diàleg De pesca, de Pau Parellada.

Les funcions foren acompanyades pel quintet del mestre Mateu.

6 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1916-1917

6 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1917-1918

Del 25 de febrer al 8 d’abril de 1917 actuà la Companyia de decla· mació dirigida per l’actor Joaquim Vinyes i de la qual formava part l’actriu Ramona Mestres. Durant la temporada de quaresma representaren els dra· mes Magda, d’Hermannn Suderman, traduïda per J.M. Jordà; Aucells de pas, de Santiago Rusiñol i G. Martínez Sierra; La gran passió, del reusenc Anton Fusté Valldeperas; Lo cor del poble, d’Ignasi Iglésias; La filla del Mar, d’Àngel Guimerà i El gran Galeoto, de Josep Echegaray; les comèdies La venjança d’una sogra i La teta gallinaire, de F. Camprodon; La capseta dels petons i Els mals esperits, de Lluís Millà; La Xocolatereta, de Paul Gevault, trans· portada a l’escena catalana per Jordà i Vilaregut; Don Gonçalo o l’orgull del gec, d’Albert de S. Llanas; L’enredaire, de Ramon Bordas; Tenorios!, d’Anton Ferrer Codina; Mai se fa tard si el cor és jove, d’Avel·lí Artís; Lo marit de la difunta, de Francesc Figueras Ribot i Papá Lebonnard; les tragèdies Mar i cel, d’Àngel Guimerà i Otel·lo, traduïda per Lluís de Retés; les sarsueles La reina del cor, d’Ignasi Iglésias i música d’Enric Morera; Permeti’m!..., de Lluís Puiggarí i música d’Esquerrà; Els carboners, d’E. Aulés i música de Pérez Cabrero; L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol, i el sainet De pesca, de Pau Parellada. Algunes d’aquestes obres formaren part del cicle de funcions benè· fiques que organitzà la Junta del Rober de l’Associació Reusenca de Caritat.

Els entreactes foren amenitzats pel quintet dirigit pel mestre Mateu.

CINEMA El 28 de gener de 1917 es celebra una sessió especial de cinema només per als socis amb la projecció de Les armées aliées a l’Orient.

A l’inici de la temporada l’empresa del Bartrina declarava treballar «en interés exclussiu del Centre» i que els beneficis que en resultessin, com en la temporada anterior, «se destinarán integrament a l’obra de cultura que questa entitat está portant a terme». L’empresa «ha fet tota mena de sacrificis per a que els espectacles resultin dignes de la importancia i caràcter del Centre».

Del 28 d’octubre de 1917 al 13 de gener de 1918 actuà la Companyia de declamació dirigida per Antoni Piera amb Josefina Roca. Les primeres representacions –els drames Lo ferrer de tall, de Frederic Soler i De mala raza, de J. Echegaray; la comèdia El sexo débil, de Ramos Marín, i L’espurna, de Joaquim Riera Bertran–, es dedicaren a Frederic Soler. Rerepresentaren els drames L’aranya, Terra Baixa i La pecadora, d’Àngel Guimerà; Yorik el comediante o Un drama nuevo, de Manuel Tamayo y Baus; Marianela, dels germans Quintero, basat en la novel·la de Pérez Galdós, La creu de la masia, de Lasarte i Frederic Soler; La batalla de reines, de Pitarra; Niu d’àligues, d’Apel·les Mestres; Els mesquins, de Pere Cavallé; D. Juan Tenorio, de Zorrilla,

6 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1917-1918

6 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

i La Dolores, de J. Feliu i Codina; les comèdies La vocació, d’A. Moragas; Quan l’amor ha encès la flama, d’Avel·lí Artís; D. Gonzalo o l’orgull del gec, d’Albert Llanas; La Zagala, dels germans Quintero; ¿Divorciémonos?, de V. Sardou i La familia Rantzau, d’Erkmann-Chatrian. També l’idil·li L’alegria del sol, d’Ignasi Iglésias; els sainets, juguets o peces en un acte Gelos d’un rei i Sense sogra, d’Eduard Aulés; El sueño dorado i Pobre porfiado, d’Eusebio Blasco; El chiquillo i Mañana de sol, del germans Quintero; Gente bien, de Santiago Rusiñol; Qui... compra maduixes?, d’Emili Vilanova; La cosina de la Lola, de Francisco Xavier Godó; La Baldirona, d’Àngel Guimerà; Sempre la veritat, d’Eduard Guillot; Un cop de teles, d’A. Ferrer Codina; Entre doctores, d’Abati; la sarsuela d’innocentada Serafín el pinturero, d’Arniches i Renovales, amb música de Foglietti, i els monòlegs La darrera nina, de Pere Cavallé; El prestidigitador, de Santiago Rusiñol i La huelga de los herreros, de F. Coppée, traduïda al castellà per Ricard J. Catarineu. També actuà el ventríloc Mr. Tolliug.

El 6 de desembre de 1917 hi hagué una vetllada especial amb motiu de la inauguració de la Delegació de Reus de l’Associació Protectora de l’Ense· nyança Catalana. El sextet dirigit per Mateu executà «Solidaritat de flors», de Lamote de Grignon i després es representà La pecadora, d’Àngel Guimerà. El sextet continuà l’actuació amb «Fantasia sobre motius de cançons populars», de Laporta-Mateu, que deixà pas als parlaments dels delegats de l’Associació, Ignasi Iglésias i J. Grant i Sala. Tot seguit es llegiren les poesies «A la més bella parla», de Martí i Folguera; «Per un palmó (N. N.)», «El bon fill», de Declós; «Cançó de nois», de F. Mateu; «La bola de neu», de Bori, i «Precs d’una mare» i «Desig maternal», d’Ignasi Iglésias, que foren recitades per Piera, Roca i diversos nens. En acabar reaparegué el sextet amb «L’arlesiana» (pastoral i faràndula), de Bizet, que precedí l’estrena de l’idil·li L’alegria del sol, d’Ignasi Iglésias. El sextet continuà amb «Maruxa» (fantasia), de Vives i, finalment, el cor femení dirigit per Piqué cantà les cançons catalanes «Trobador», de Narcís Freixa; «La Farigola», de Borràs de Palau; «Cançonetes d’amor», de Piqué; «Cançoneta», d’Ignasi Iglésias i «T’estimo», de Grieg.

Del 19 de gener al 17 de febrer de 1918 actuà la Companyia de sarsu· ela dirigida per l’actor Adarino Navarro, amb Ramon Ferrés i la tiple Teresa Ydel. Debutà amb la sarsuela El asombro de Damasco, d’Antonio Paso i Joaquín Abati i música de Pablo Luna. Representà el drama líric Carceleras, de Ricardo R. Flores i música de Vicente Peydrò; les sarsueles El chico de las pañuelas i Serafín el pinturero, de Carlos Arniches i Juan G. Renovales, amb música de Foglietti i Roy; Bohemios i La sombra del molino, d’Arniches i música de Vicente Arregui; Gigantes y cabezudos i El tambor de Granaderos, d’Emilio Sánchez Pastor i música de Chapí; La reina i El dúo de la africana, de M. Echegaray i música de Fdez. Caballero; El niño de la bola i Curro Achares, d’Antonio Calero; Las Musas Latinas, de Manuel Moncayo i música de Manuel Penella; El nido del principal, d’Enrique Paradas i Joaquín Jiménez amb música de Cayo Vela i Enrique Bru; El Santo de la Isidra, de Carlos Arniches i música de Torregrosa; El señor Joaquín, de Julià Romea i música de Fdez. Caballero; El rey que rabió, de Vital Aza i Ramos Carrión amb mú·

sica de Chapí; Los guapos, de Carlos Arniches, Jackson Veyán i música de Gerónimo Giménez; El Barquillero, de José López Silva, Jackson Veyán, amb música de Ruperto Chapí, i Los Granujas, d’Arniches, Jackson Veyán, i música de Valverde (fill) i Torregrosa; les operetes La princesa del Dollar i La Corte del Faraón, llibret de G. Perrín i M. Palacios i música de Vicent Lleó, i Lysistrata; els entremesos Solico en el mundo i El chiquillo, dels germans Quintero i El paraíso, de Diego Gálvez, i l’entremès líric El couplet de moda, d’Eduardo Guillot i música de R. Ferrés. Balaguer cantà «La Tempestad» el 5 de febrer.

Del 23 de febrer al 7 d’abril de 1918 actuà la Compañía CómicoDramática dirigida per l’actor Rafel Masip, amb l’actriu Lola Paris i l’actor còmic Eduardo Torres. Debutà amb el drama El loco Dios, de José Echegaray.

Durant la temporada de quaresma representà els drames Marianela, adaptació de la novel·la galdosiana dels germans Quintero; La Dama de las Camelias, d’A. Dumas i traducció de Magnolio Juárez; La catedral, arranjat de la novel· la de Blasco Ibáñez per Vicente Peyró i Gonzalo Jover; Magda (el hogar), de Suderman i traducció de Carlos Costa i José M. Jordá; La garra, de Linares Rivas; El pes del fruit, de Pere Cavallé; El Gran Galeoto, de J. Echegaray; Maria Rosa, d’Àngel Guimerà i La puerta se abre; les comèdies dramàtiques Amor salvaje, de J. Echegaray i La leyenda del maestro; el quadre dramàtic L’arma, de Santiago Rusiñol; el melodrama El cabo Simón o La aldea de San Lorenzo, arranjat del francès per Magnolio Juárez; les comèdies El infierno, de Paso i Abati; El hombre que asesinó, de Pierre Frondaie i arranjada per Antonio Palomero; El chiquitín de la casa, de Mariano Pina Domínguez; Puebla de las mujeres, dels germans Quintero, Los hugonotes i El matrimonio civil, i les peces en un acte Los corridos, El brazo derecho i El pintor de miracles, de Santiago Rusiñol; La cambra de l’oficial, de Lluís Millà; Monomanía torera i Entre doctores, de Joaquín Abati i Hija única.

Després d’anys de funcionament i diversos arranjaments, i gràcies a l’ac· titud generosa d’Evarist Fàbregas, el juny de 1918 començaren les obres de reforma del Teatre i l’ampliació de l’escenari amb la compra i enderroc de dues cases annexes del carrer de l’Abadia, en el marc de la transformació profunda de la seu del Centre de Lectura, seguint el projecte de l’arquitecte Josep Simó Bofarull. Amb la reforma, la sala mantingué l’estructura original ideada per Batlle però es revestí amb una rica decoració realitzada per l’artis· ta barceloní Josep Rocarol Faura (1882-1961), escenògraf del Teatre Romea de Barcelona, al capdavant de l’empresa del qual hi havia Fàbregas.

Per evitar-hi els incendis s’enrajola el terra del primer i del segon pis i es reciclà la fusta que sobrà per fer l’empostissat de l’escenari nou, que cons· truí, com la boca i el prosceni, Vicenç Ramos per 3.000 ptes. Pel que fa als industrials, cal destacar el mestre d’obres Pere Monné, el guixaire i escaiolista Miquel Bech, els fusters Guiot i Soronellas, el serraller Francesc Marca, el tapisser Francesc Ferré, l’ebenista Emili Argilaga, els instal·ladors de la cale· facció Muntadas i Cia., i els pintors Carbonell i Alcaraz.

6 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La reforma i ampliació del Teatre (1918)

7 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1918: la inauguraciĂł

ó del Teatre Bartrina El nou Teatre s’inaugurà provisionalment el 1918 i va ser batejat amb el nom de Teatre Bartrina en homenatge al poeta i filòsof Joaquim Maria Bar· trina (Reus, 1850-1880), però la inauguració definitiva amb la totalitat dels treballs decoratius conclosos hagué d’esperar fins al 1920.

Fou inaugurat amb força èxit el dissabte 26 d’octubre de 1918 amb un acte que començà amb la lectura d’un text de la Junta Directiva del Centre de Lectura sobre l’acte llegit per l’actor Enric Lluelles i tot seguit actuà la Compañía Cómico-Dramática d’Alexandre Nolla, que representà L’encís de la Glòria, d’Ignasi Iglésias, que assistí a la funció i sortí a saludar a l’escenari reclamat pels aplaudiments del públic. També es representà la comèdia Lo dir de la gent, de Frederic Soler.

Segons la crònica del diari Foment, el Teatre Bartrina «és una de les sales d’espectacles més hermoses i en bones condicions que a Reus tenim» i esperava «del bon seny i orientació» de l’Empresa Fàbregas que «sabrà dignificarlo organitzant-hi aquells espectacles d’art seriós que deurien tenir hostatge en altre lloc també i que es rebutgen per a caure en la perversió dels espectacles de barraques de fira», en una crítica frontal a la programació d’aquells moments al Teatre Fortuny. «Encara que no ho sembli, a Reus tenim necessitat d’un teatre dedicat a l’art escènic i, per lo tant el Teatre Bartrina ve a omplir un veritable buit». I la Compañía Cómico-Dramática Nolla era, deien, «garantia de la bona orientació de l’Empresa».

De fet, el poc temps disponible i diverses dificultats tècniques en la cons· trucció feren inaugurar el Teatre sense estar acabat. Segons el Diario de Reus «el teatro una vez terminado, será un coquetón saloncito que honrará Reus y a sus autores».

L’única referència que trobem a Las Circunstancias, diari republicà pos· sibilista, el 25 d’octubre de 1918, es limita a informar que «su inauguración tendrá lugar mañana con el debut de la compañía catalana y castellana del primer actor Alejandro Nolla». No publicà cap crònica de l’acte, sinó que dies més tard anuncia directament les obres que es representen.

7 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La inauguració del Teatre Bartrina (1918)

7 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1918-1919

Del 26 d’octubre de 1918 al 26 de gener de 1919 actuà la Compañía Cómico-Dramática dirigida per Alexandre Nolla, amb Emília Roca i Rafel Masip. Durant la temporada d’hivern portà a l’escenari els drames La verge boja i La Malquerida, de Benavente; Mossèn Joanot, d’Àngel Guimerà; Flames en l’ombra, d’Enric Lluelles; L’escurçó, d’Ignasi Iglésias; La mala vida, de Juli Vallmitjana; Lo pubill, de Feliu i Codina i Frederic Soler; Joventut de príncep, de Jordà i Costa; El abuelo, de Pérez Galdós; la tragèdia L’ànima morta, d’Àngel Guimerà; la tragicomèdia El intérprete de Hamlet, de Felip Sassone; les comèdies Los hugonotes i La fierecilla domada, de Shakespeare i traduïda al castellà per Manuel Matoses; Toreros d’hivern, d’Anton Ferrer Codina –de la qual s’anuncià: «L’obra será representada ab tota esplendidesa i propietat.

En l’acte de la “Corrida de Toros” els Picadors montarán dos briosos cavalls, i executará el «Pas-doble»una nodrida Banda de música»–, La dida, de Frederic Soler, en la qual s’estrenà la decoració de Rocarol; La Xocolatereta, de Paul Gevault i traducció de J.M. Jordà i S. Vilaregut; La taca de cafè, de Ramon Franquesa; Els últims rovellats, de Lambert Escaler; Florida tardana, de Pere Cavallé; La parentela, de Conrad Roure; Gent d’ara, de Coca i Vallmajor; El gran tacaño, de Paso i Abati; Papá Lebonnard, adaptat al castellà per August Abril; El Director General, d’Emili Mario (fill) i Domingo de Santoval; Los galeotes, dels germans Quintero i La loca de la casa; les peces en un acte Els mals esperits, de Ll. Suñé; Lo carro del vi, de Ramon Vidales; Un cop d’efecte, d’Enric Lluelles i Cura de moro, de Serafí Pitarra i el diàleg Jugar a casats, d’August Barbosa. El dia 5, per la diada de Reis, es celebrà un espectacle per a infants, amb la representació de la rondalla Lo més petit de tots, de Josep M. Folch i Torres. El dia de Reis, entre l’obra principal Lo pubill i el diàleg Jugar a casats rifaren «10 riques joguines, entre els infants concorrents a la funció».

De l’1 al 9 de febrer de 1919 actuà la Compañía Cómico-Dramática dirigida per Luís Reig, amb María Cañete, que Nieves Barbero va rellevar el dia 4, amb la companyia d’Alfredo Barbero. Debutà amb El Gavilán, de Salvador Aragón i la comèdia El Milagro, de Linares Rivas, i representà El hijo del Comodoro, de L. Reig; El abolengo, de Linares Rivas; les comèdies Como hormigas..., Nido de águilas (traducció de l’obra d’A. Mestres), En cuerpo y alma i Cobardías, de Linares Rivas; El amigo Teddy, de Reboise i Bernard i tra· ducció d’A. Palomero; El amor que pasa, dels germans Quintero; El milagro i Los hijos artificiales, de Joaquín Abati i Federico Reparaz; La cuerda floja, de José Extremera i El gavilán; la peça dramàtica en un acte Pedro López, dels germans Quintero, i els sainets El Verdugo de Sevilla, d’E. García Álvarez i Muñoz Seca; El sitio de Gerona, de Pedro Muñoz Seca i El rayo, de Muñoz Seca i Juan López Núñez.

Del 8 de març al 13 d’abril de 1919 actuà la Compañía de Zarzuela y Opereta Española, sota la direcció de l’actor Enrique Torrijos i el mestre Francisco Lozano, i de la qual formaven part les tiples Rosita Tarrés i Natàlia Daina, els tenors Paco Parra i Roberto Botti i el baríton Francisco Arias.

Debutà amb Molinos de Viento, La alegría de la huerta i Las musas latinas. El

7 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1918-1919

7 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

repertori estava format per les sarsueles El bueno de Guzmán, El abanico de la Pompadour, Sybill, La princesa de dólar, Eva i Gente menuda, d’Arniches i Valverde; El dúo de la africana, La cara de ministro, Los cadetes de la reina, Caballería rusticana, La cara del Ministro i La marcha de Cádiz, de Paso i García Álvarez i música de Chueca; El asombro de Damasco, Los granujas, El maestro Campanone (arranjament de l’òpera italiana La prova d’una òpera seria, de Giussepe Mazza) per Frontaura, Rivera i Di-Franco, Los camarones, Cambios naturales, Los pícaros celos i Marina, d’Emilio Arrieta; La duquesa del Tabarín i La corría de toros, d’Antonio Paso i música de Torregrosa; El puñao de rosas, d’Arniches, Asencio Mas i música de Chapí; Bohemios, de Perrín i Palacios amb música de Vives; La Tempestad, de Miguel Ramos Carrión i música de Chapí; En Sevilla está el amor (arranjament d’El barbero de Sevilla, de Beaumarchais) per Enrique López-Marín i música de Rossini, San Juan de Luz, de Jackson Veyán i Torregrosa; La chicharra, d’A. Paradas i música de Bru; Moros y cristianos, de Maximiliano Tous, Elías Cerdá amb música de Serrano; El anillo de hierro, de Marcos Zapata i música de Marqués; Los guapos, d’Arniches i música de Giménez; La tragedia de Pierrot, d’Asensio i Cadenas amb música de Chapí; Alma de Dios, d’Arniches i Serrano; ¡Viva mi niña!, de Jackson Veyán i Fdez. Caballero; La Revoltosa, de López Silva i Chapí; El pobre Valbuena, d’Arniches i G. Álvarez amb música de Valverde (fill) i Torregrosa; El santo de la Isidra, d’Arniches i música de Torregrosa; El amigo Melquíades, d’Arniches i música de Valverde i Serrano; La reina de la festa, de Francisco Lozano; les operetes Molinos de viento, La Generala, El príncipe casto i La casta Susana, arranjada i traduïda per Paz-Guerra amb música de Gilbert; El conde de Luxemburgo, arranjada en castellà per Cadenas i Lleó; La niña de los besos, de Moncayo i Penella; l’ègloga lírica Maruxa, de Vives, i la peça còmica Final d’una aventura, d’Eduard Guillot, actor de la companyia. El 3 d’abril la tiple Tarré cantà la romança del segon acte de La viuda alegre.

El 10 i 11 de maig de 1919 actuà la companyia dels primers actors Antonia Arévalo i José Vico. S’estrenà amb la comèdia Mister Beverly, de G. Berr i L. Verneuil i traduïda per Enrique Thuiller, amb la decoració de l’esce· nògraf Higinio Colmenero. L’endemà estrenà A tiro limpio, de José López Pinillos i decorats de Colmenero, i el drama tràgic Esclavitud, del mateix autor i decorats del pintor Vilumara.

CINEMA I VARIETATS El febrer de 1919 es projectaren diverses pel·lícules. També es celebrà el debut de la cançonetista Enriqueta Torner i de la cupletista Antonia Otero, en un típic programa de cinema i varietats.

L’abril de 1919 es pogueren veure pel·lícules dels clowns Nolo i Tono Grice i la cupletista Pilar Franco.

7 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1919-1920: obres de millora i decoraciĂł

7 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1920:

la nova inauguració

L’èxit del Teatre Bartrina i la generositat d’Evarist Fàbregas permeteren, ben aviat, acabar les obres pendents de millora i realitzar la decoració del Teatre. L’agost de 1920 s’anuncià la data d’inauguració pel 24 d’octubre, malgrat la vaga de paletes que afectava les obres. La decoració general i les pintures del sostre del prosceni les va realitzar Josep Rocarol.

Si haguéssim de creure el Diario de Reus, «El Teatro Bartrina se ha convertido por su rica decoración, en uno de los mejores teatros de España. [...]

El telón del escenario es una maravilla artística. Todo el teatro con su matiz severo y elegante, demuestra la inteligencia de Rocarol, este pintor excelente.

El plafón central del techo del proscenio, pintura hermosísima, demuestra lo que vale. Este hombre hace milagros. Eso podemos decir en vista de la transformación operada en el Bartrina». Pel diari Foment, «en Fàbregas amb llurs capdals, en Cavallé amb llurs energies, i en Rocarol amb el seu gust exquisit, els treballadors amb la seva cura, i tots encoratjats, voluntariosos, han deixat creada aital maravella. Els reusencs ho han contemplat embadalits».

Pere Cavallé escrigué a la Revista del Centro de Lectura del 15 d’octubre de 1920: «Qui digui que el Teatre Bartrina és el teatre del Centre de Lectura, no està en el cert. Aquell modest teatret emplaçat en l’àmbit que fou el jardí de la casa senyorial dels Tamarit, no tenia altra pretensió que la d’una sala d’espectacles de societat, ni cap més objectiu que proporcionar honest esbargiment als socis del Centre contagiats de la moda que imperava quinze anys enrera en matèria d’espectacles casolans, i que feia que cada societat política o recreativa hagués de muntar, forçosament, un escenari en qualsevol racó del seu edifici. Però els anys que tot ho renoven, havien transformat la manera d’ésser del públic; els teatres de societat havien desaparegut l’un darrere l’altre, i el del Centre no responia ja al gust actual del públic [...]. En Fàbregas vegé clara la situació. O havia de destruir-se o s’havia de convertir en un teatre en el qual el Centre no tingués altre lligam que el de la propietat, un teatre que li proporcionés una renta segura i li permetés desenrotllar la vida pròpia».

El diari Las Circunstancias del 24 d’octubre publicà el parlament d’Isidor

7 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La nova inauguració del Teatre Bartrina, acabat (1920)

7 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Frías Fontanillas de l’enterrament de Bartrina i un article de Francesc Cubells Florentí, on es pregunta quin dels dos teatres locals atraurà més públic.

Els actes inaugurals de la reforma del Teatre Bartrina es celebraren el 24, 28 i 30 d’octubre de 1920, destinats exclusivament als socis del Centre i amb totes les localitats ocupades. La festa del dia 24, organitzada per la Directiva del Centre, es dividí en dues parts. La primera, a la tarda, es dedicà completa· ment a les escoles del Centre, al repartiment de premis als deixebles d’aquestes i a solemnitzar el principi del curs acadèmic 1920-1921. La segona, a la nit, després de la conferència sobre «La joventut d’en Bartrina» a càrrec d’Eduard Toda, començà amb el concert del sextet del Teatre, format per Guinart, No· gués, Cogul i Barrull. Els rapsodes López, Sedó, Banús i Alexandre recitaren poesies de Bartrina. Presidiren els actes dalt de l’escenari Josep Simó, tinent d’alcalde de l’Ajuntament; Evarist Fàbregas, president honorari del Centre de Lectura; Pere Cavallé, president del Centre; Pedro Velasco, comandant; Gero· ni Martorell, cap de la Secció Pedagògica de la Mancomunitat de Catalunya; Josep Caixés, el catedràtic de l’Institut; Ramon Vidiella, diputat provincial; Pere Corominas, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Pau Font de Rubi· nat i diversos regidors.

Cavallé, com a president del Centre, llegí un discurs al·ludint a l’Ajunta· ment de Reus i a la Mancomunitat de Catalunya, en què feia notar la trans· formació de l’entitat gràcies a l’altruisme de Fàbregas, a qui qualificava com a verdader fundador del Centre, perquè «aquest comença ara a viure la seva vida pràctica i ideal tal com imposen les corrents modernes». Amb les escoles del Centre ha de veure realitzat «el seu somni de proporcionar als fills dels humils totes les ensenyances necesaries». Corominas pronuncià un discurs «amb paràgrafs magistrals» fent una descripció de tota l’obra d’Evarist Fà· bregas, i afirmava la seva creença que Evarist Fàbregas «va a la “reusificació” de Catalunya. Arreu on el seu nom figura, hi trobareu un fill de Reus». Acabà fent una demanda a la joventut perquè estudiés, «que per a ésser home, per arribar a ésser home digne moral i materialment dels temps a l’avenir, cal estudiar amb braó, amb ideal». Després, el secretari Savé llegí una memòria del curs anterior de les escoles del Centre. Segons Foment «totes les classes socials, tots els matiços polítics restaven unificats en un mateix sentiment d’intensa joia que brotava de tots els cors. [...] com reusencs, com a catalans, ens sentim orgullosos de que a nostra ciutat tinguem fills de tant alt prestigi i una entitat cultural honora de Reus i de Catalunya». Josep Banús i Sans escrigué al Diario de Reus «L’espléndorositat de la jornada de diumenge, es bella mostra de ço que será. [...] El públic avidament escoltava i aplaudia. Els alumnes, els professors, ...

Tot significava la colpidora realitat de futurs èxits. La jornada fou hermosa; els resultats ho serán molt més». El preu de les entrades a l’acte oscil·laven entre les 0,42 ptes. de la general a les 13 ptes. de la llotja prosceni de platea. La festa produí un ingrés total de 1.512,50 ptes. que va ser distribuït en parts iguals entre l’Asil del Sagrat Cor i l’Associació Reusenca de Caritat.

7 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

8 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

8 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

8 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

8 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

8 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

8 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El Teatre segueix l’esquema clàssic de teatre a la italiana amb la sala del públic de planta rectangular encarada a la caixa escènica. Les localitats dels espectadors es distribueixen entre el prosceni, el pati de butaques i els tres nivells de llotges que l’envolten. La decoració es concentra a la boca de l’esce· nari, amb les llotges de prosceni emmarcades per pilastres jòniques estriades que suporten un entaulament amb putti (nens àngels) portadors de màscares teatrals. Presideixen l’embocadura un retrat de Joaquim Bartrina, aplicat so· bre el vellut del teló i envoltat per decoració brodada, i l’escut de Catalunya amb una rosa, emblema de la ciutat, flanquejats per dos putti, flors i fruits. El teló és decorat, com si es tractés d’un gran tapís, amb una pintura de Rocarol, autor també dels quadres de l’arc de prosceni, amb al·legories a les arts escè· niques (teatre, música i literatura), acompanyades de putti.

8 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

8 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Els pilars del nivell superior de llotges sostenen una galeria d’arcs rebai· xats que es manté a les cantonades dels peus de la sala, tot i que els capitells corresponents queden sospesos sobre el buit. Als carcanyols dels esmentats arcs, s’hi situen elements decoratius de guixeria semblants a camafeus en· voltats d’elements vegetals, similars als que s’apliquen sobre les baranes de fusta de les llotges. El perímetre del sostre és resseguit per una cornisa en la qual es disposen, coincidint amb el centre dels arcs de les llotges, medallons decoratius amb les inicials del Teatre Bartrina. El centre del cel ras de la sala és ocupat per un gran floró volumètric, profusament decorat, del qual penja un complex llum metàl·lic de sis braços.

8 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19201921

Dins els actes d’inauguració del Teatre, les funcions teatrals s’encetaren el 28 d’octubre de 1920 després del parlament del president del Centre de Lectura, Pere Cavallé, que donà pas a l’estrena d’una versió de La justícia de l’Abat, en honor a Josep Martí i Folguera, Mestre en Gai Saber, representada per la Companyia Catalana dirigida per l’actor Joaquim Vinyes. Els actors foren Furquet, Sirvent, Teixidó, Quintana, Pigrau, Rovira i Cinca; i les actrius, Elvira Fremont, Baró i Ferràndiz. L’escenografia també era de Josep Rocarol.

Per tancar el cicle inaugural, el 30 d’octubre de 1920 actuà la Compañía Cómico-Dramática Gómez Ferrer dirigida per Francisco Gómez Ferrer amb l’actriu Mercedes Gómez Ferrer. La temporada s’inaugurà amb la reposició de Campo de Armiño, de Jacinto Benavente, que es mantingué en cartell fins al 12 de desembre. També representà Amor y nobleza o el pilluelo de París, adap· tada per F. Fuentes; els drames Mancha que limpia i El gran galeoto, de José Echegaray; Fedora, de Victoriano Sardou i traducció de Francos Rodríguez; La llamarada, adaptació de Federico Reparaz; D. Juan Tenorio, de Zorrilla; La razón de la locura, de Pedro Muñoz Seca; Malvaloca, dels germans Quintero; Juan José, de Joaquín Dicenta i La Pasionaria de Leopoldo Cano; el melo· drama El soldado de San Marcial, de Félix G. Llanas i Valentín Gómez; les comèdies dramàtiques La ley de los hijos i Collar de estrellas, de Benavente; les comèdies Puebla de las mujeres, El genio alegre, Nena Teruel i Las de Caín, dels germans Quintero; Fantasmas, El Abolengo i Cobardías, de M. Linares Rivas; El último pecado i La frescura de Lafuente, de Pedro Muñoz Seca; El ama de casa i Mamá, de Gregorio Martínez Sierra; La casa de la Troya, adap· tació de la novel·la d’Alejandro Pérez Lugin i Manuel Linares Rivas; El orgullo de Albacete, de Paso i Abati; El adversario, d’Alfredo Capús; Felipe Derblay, de George Onhet; El sombrero de copa, de Vital Aza i La Casta, de J. López Pinillos; la tragèdia Cristobalón, de Linares Rivas; la llegenda tràgica En el seno de la muerte, de José Echegaray; la caricatura La venganza de don Mendo, de Pedro Muñoz Seca; els sainets El sexo débil, de Ramos Martín; Nicolás, d’Eusebio Sierra; Mañana de sol, dels germans Quintero i els diàlegs Los dos sueños, d’Eusebio Blasco i El agua milagrosa, dels germans Quintero.

El 4 i 8 de desembre de 1920 es presentà un «sensacional acontecimiento. Debut en España de los notables artistas americanos Chief Hailstorm i Capitán Ash, los que ha contratado esta Empresa aprovechando la oportunidad de su paso por esta con dirección al Circo Parish de Madrid, donde van contratados». El programa constava de «Lanzamiento del Lazo. Disertación sobre los indios americanos, por el Chief Hailstorm i el Explorador, y la señal del baile para ir en busca del enemigo. El baile del áliga i El baile medicinal que cura al enfermo», amb exercicis de tir al blanc, llançament de llaç i danses índies.

L’11 de desembre acabà la funció amb Mamá, de Martínez Sierra i el debut del duet «cómico-serio-fantasista» musical de concertina i violí Les Joulup’s.

El 15 de desembre de 1920 Pere Cavallé es congratulava a la Revista del Centre de Lectura per la campanya que la Companyia de declamació catalana i castellana Vila-Daví, formada per l’actriu Maria Vila i Pius Daví, comencés a

8 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1920-1921

9 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Reus i la qualifica de molt prestigiosa i transcendental. A més, la temporada de 1921 el teatre de la ciutat que oferí més representacions fou el Bartrina.

La Companyia Vila-Daví estrenà el 13 de gener de 1921 La miraculosa, d’Ambrosi Carrion, acompanyada als cors per l’aplaudit Orfeó Reusenc. Re· presentà la comèdia La família Boulinard, de Josep Burgas, que va tenir un gran èxit al Romea; L’apòstol de la dramàtica catalana, d’Adrià Gual; El fals Albert, Joan Ezequiel i La cançó del Vell Cabrés, les tres de Ventura i Gasol.

El 20 i 29 de gener de 1921 la companyia representà les comèdies de Miquel de Palol Senyoreta Enigma i L’enemic amor, «la més equilibrada obra de teatre catalana que s’ha estrenat d’uns anys ençà [...] un matís nou en la tònica grisa i monòtona de la nostra literatura escènica», «Es un honor per a nosaltres, que s’hagi estrenat en el Bartrina». Com a obres «noves i exclusives» representà el drama Escardots, de Miquel Poal-Aragall, i les comèdies La Cadena, de Pau Griera Cruz; Bon amor no vol cadenes, El foc sagrat i Marxants de viure, d’Enric Lluelles. Els drames La dona nua, d’Henry Bataille i traducció de S. Vilaregut; Maleficio, de Luigi Capuano amb versió castellana de Bohorques i Conde; El Sol en la Aldea, drama rus en versió de Martínez Sierra; la comèdia Los Dioses de la Tierra, d’Alexandre Maristany; la tragèdia Gioconda, d’Anunzio, versió de F. Villaespesa, i El metge per força, de Molière, amb traducció d’Adrià Gual.

De l’1 al 6 de febrer de 1921 actuà la Compañía de Zarzuela y Opereta dels directors i primers actors Luís Calvo i Felipe Vallmajor, amb el mes· tre director Manuel Civera i el baríton Manuel F. Carbonell. Debutà amb les sarsueles El asombro de Damasco, de Luna i La canción del olvido, de Serrano; i representà les sarsueles El Húsar, basada en una obra francesa per Pina Domínguez, música de V. Roger i arranjada per Andreu Vidal Llimona; Bohemios, d’Amadeu Vives i lletra de Perrín i M. de Palacios; La alegría del batallón, de Serrano i Arniches; Los Calabreses, de Luna; La cara del Ministro, de Penella i Estela; l’òpera El gato Montés, de Penella, i les operetes La Generala, de Vives i La Duquesa del Bal Tabarín.

Del 19 al 27 de febrer de 1921 actuà la Compañía de Dramas Policíacos y de Gran Espectáculo Norteamérica amb la direcció de l’actor Antonio Gentil.

Representà El secreto del Doctor Wolfram, El duende de la ópera de Nueva York «(amb el truc de la roda elèctrica)», El misterio de la Puerta del Sol, de H. W. Swnedey; Los misterios de París, de H. W. Swnedey i Oscar H. Morthimer, obra inspirada en la novel·la d’Eugène Sue; els drames Un rugido en las sombras, inspirada en una novel·la d’Oscar G. D’Arrow i David Stimersson; El dominó rojo, de T. i E. Goucour; els melodrames Los vampiros i La mano fantasma, d’Oscar Grey i traducció de Luís Linares i Javier de Burgos, i la comè· dia La trágica sortija de rubíes (Aventuras de Nick-Carter), de H. W. Swnedey.

Aquesta companyia va ser rebuda amb especial interès: «El teatro moderno debe ser a base de interés, y la primera condición de estas obras es mantener al público, desde las primeras escenas al final, pendiente de la acción. No hay ningún género de teatro que interese tanto como el que cultiva esta notable Compañía. Otra de sus condiciones es la plasticidad y presentación escénica de las obras, uniendo al lujo de la presentación, efectos tan sorprendentes como

9 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

el descarrilamiento de un tren, el pavoroso incendio, y el siniestro naufragio de un buque, el derrumbamiento de un edificio, la encarnizada lucha de un aeroplano y un dirigible, la soberbia erupción de un volcán, y otros efectos de grandísima sensación y visualidad, al estilo del Cinematógrafo, con la ventaja de ser corpóreo, y por tanto de muchísimo más efecto. Por todo ello se explica el éxito creciente que en todas partes obtiene esta Compañía, éxito que se confirmará seguramente en esta corta temporada, dada la variedad de obras todas ellas de interes y emoción grande, en las que se suceden sensacionales sorpresas que mantienen al público en un interés creciente».

Del 12 al 20 de març de 1921 actuà la Compañía Cómico-Lírica dirigi· da per Juan Eugenio Morant, amb el baríton José Parera i les tiples Ascención Betoré i Lolita Arellano. Debutà amb el drama líric Las golondrinas, de Martínez Sierra, Santiago Rusiñol i música d’Usandizaga. Representà les sar· sueles La cara de Ministro, de Polo i Romero i música de Penella i Estela; Los cadetes de la reina, de Mayron i música de Luna, i Los Calabreses, de Jackson Veyán i Luna; les operetes Eva, de Franz Lehar; La niña de los besos, de Moncayo i música de Penella; La Generala, de Perrín i Palacios amb mú· sica de Vives; Molinos de viento, de Julián Moyron i Luna; La viuda alegre, de Franz Lehar i adaptació de Roger Junoy; El vals de los pájaros, de Firpo i Parera amb música de Clifton Worsley, i La princesa del Dollar, de Leo Falls; el sainet Trianerías, de Muñoz Seca i Pérez Fernández amb dibuixos musicals de Vives, i l’ègloga Maruxa, de Vives i Frutos.

El 22 d’abril de 1921 la Compañía Cómico-Dramática, sota la direcció de l’actor Antoni Torner i amb l’actriu Concha Català, estrenà el drama La cartera del muerto, de Pedro Muñoz Seca.

El 15 i 16 de maig de 1921 actuà la Compañía hispano-argentina de l’actriu Nieves Lasa, dirigida per Francisco Tressols. Estrenà les comèdies Retazo, de Darío Niccodemi, traduïda al castellà per Julio F. Escobar; La conquista, del poeta argentí César Iglésias Paz; així com la comèdia dramàtica La mujer caída, de F. Tomaset. Representà les comèdies La primera postura, de José Arastival i Los vecinos, de Paso i Abati. Per acomiadar-se, Nieves Lasa, acompanyada del quintet del Teatre, cantà «estilos criollos, vistiendo el típico traje del país» alguns cuplets com «¡Noche triste!», «Una rosa para mi Rosa», «El pagaré» o «El poncho del olvido».

El 21 i 22 de maig de 1921 la Compañía Dramática Catalana y Castellana dels primers actors Jaume Borràs i Marta Cazorla representà el drama La cartera del muerto, de Muñoz Seca; L’alcalde d’Estilmonde, de Maurice Maeterlinck, traduïda al català per Vilaregut; les comèdies El rapte de la Sabina i Don Gonçalo o l’orgull del gec, d’Albert Llanas, i els juguets còmics Els mals esperits, de L. Suñé i Tot cor, d’Eduard Aulés.

El 25 i 26 de maig de 1921 actuà, tant al Bartrina com al Teatre Circ –l’empresa del Bartrina l’havia arrendat–, la Compañía de Zarzuela y Opereta del Teatre Tívoli de Barcelona, amb Luisa Vela i Emili Sagi Barba. Representà les sarsueles En Sevilla está el amor (reducció d’El Barbero de Sevilla de Rossini), La Dogaresa, d’Antonio López Monís i música de Rafael Millán; Blanco y negro, d’Antonio López Monís, Ramón Peña i musicada per Rafael

Millán; que assistiren a les funcions, i La canción del olvido, de José Serrano.

El 22 de juliol de 1921 es representà com a funció extraordinària la comèdia Papà, de Fles i Caillavet, amb la traducció catalana de J. Moliné, a càrrec de la Companyia dramàtica catalana del Teatre Romea de Barcelona dirigida per l’actor Enric Giménez.

9 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 5 de desembre de 1920 l’Orfeó Reusenc, dirigit pel mestre Mateu, convidà la Directiva del Centre i la Redacció de la Revista del Centre de Lectura al concert que oferiren en obsequi als protectors.

El 7 i el 8 de febrer de 1921 l’Empresa del Teatre Bartrina organitzà uns balls de disfresses dedicats als socis del Centre de Lectura i del Centre Auto· nomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, el CADCI. CINEMA I VARIETATS El novembre de 1920 es projectaren les diferents parts de Búfalo Bill, abans i després de les funcions. El dia 20 s’anuncià com «El más variado cartel de Reus: cine-Teatro-Varietées», i es projectà l’últim episodi de Búfalo Bill, es representà Cristobalón i, finalment, actuà la caçonetista de varietats Asunción G. Parreño. El 21 oferiren l’últim episodi de Búfalo Bill i l’actuació d’Asunción G. Parreño. El 27 es projectà El monasterio de Sendomir, es repre· sentà El soldado de S. Marcial i la cantant de cuplets Judith cantà «L’escolanet» i «Focs artificials», entre altres cançons.

Les projeccions del febrer de 1921 foren María Magdalena, una visió de la Bíblia en quatre èpoques diferents de la història; El ABC del amor, de la productora Pathé; La pecadora, amb l’actriu Leda Gys i Yo acuso. A més, actuà la cançonetista Goyita i es celebrà un espectacle de varietats.

El març de 1921 es programaren Comprada y pagada, amb Alice Brady, revista Pathé, i el film còmic Un invitado de marca.

Les pel·lícules de l’abril de 1921 foren Los trabajadores del mar, basada en l’obra de Víctor Hugo; La sacrificada, amb Agneta Stewart i Poucette el más joven detective del mundo, produïdes per la Casa Pathé Freres; Intolerancia, de Griffith; ¡Yo acuso!, del repertori Dulcinea; Abnegación, amb Fannie Ward; Los miserables, El juego trágico, Un verdadero héroe, Las Estrellas de Gloria, Los Rateros, El desafío de Max, La marina aliada en Constantinopla, Toto, vagabundo i Un rajá sanguinario. A més, es projectaren els dos primers episodis d’El Conde de Montecristo, debutà la cançonetista Blanca de Navarra amb la projecció d’Intolerancia i En busca de aventuras amb Mary Osborne i es pogueren veure diverses representacions de revista Pathé.

La programació del maig de 1921 va incloure El correo de la noche, El ahorcado, amb Max Linder; El despertar de una conciencia i La mancha original, totes de la Casa Pathé; Frente la vida, Y de la herencia, ¿qué?, Excursión por California, Tánger Pintoresco, Una noche agitada; nous capítols d’El Conde de Montecristo, el documental Festa dels sometents a Barcelona i diversos es· pectacles de la Troupe Germanes Bárcena de Sara Cro i el Profesor Cro. El juny de 1921 s’estrenaren a l’Estat espanyol La montaña maldita i

9 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

9 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1921-1922

Secreto de Argeville i es projectaren Luciano juega con la muñeca; els darrers capítols d’El Conde de Montecristo, una cinta còmica i actuaren les Germanes Rechi.

Paral·lelament a la temporada, continuaren les obres de construcció del nou edifici del Centre de Lectura, pagades íntegrament per Evarist Fàbregas.

L’edifici reformat del Centre de Lectura fou inaugurat el 30 d’octubre de 1921 amb un seguit d’actes. Al Teatre Bartrina es celebrà la festa de lliura· ment de premis del IV Certamen del Centre de Lectura amb participants pro· cedents de tot Catalunya. El premi de 1.000 ptes. ofert per Evarist Fàbregas, se l’endugué Miquel de Palol per la comèdia Les petites tragèdies, que estrenà sense gaire èxit la Companyia de declamació dirigida per Joaquim Vinyes. «No ens sabem explicar la indiferència que demostra el nostre públic devès les més pures manifestacions d’art, entant omple les sales on s’hi donen espectacles grollers que contribueixen a la perversió dels sentiments. [...] Per omplir el teatre, a les empreses no els hi queda altra remei que anunciar un espectacle en cartell verd. [...] Els qui posen d’intel·lectuals, els qui es diuen a si mateixos superhomes, quan se troben amb el dilema d’acudir a l’estrena d’una obra catalana o d’anar a embrutir-se amb les obscenitats d’una opereta, no titubegen en donar preferència a lo darrer. L’anunci de què les tiples s’exhibiran sense malles i ben lleugeres de roba, té més atractiu que el d’una novetat teatral. [...]

Si les coses segueixen d’aquesta manera, si no hi ha un nucli de gent entusiasta disposada a encarrilar els qui es desvien per un camí tortuós, Reus deixarà d’ésser un valor en el moviment espiritual de Catalunya», comentava la Revista del Centre de Lectura.

Del 31 d’octubre de 1921 al 8 de gener de 1922 actuà la Companyia de declamació dirigida per Joaquim Vinyes, amb l’actriu Empar Ferrándiz i l’actor còmic Lluís Mir. Representà els drames Foc nou, d’Ignasi Iglésias; Els pastorets, garrofa i pallanga o el bressol de Jesús, de Frederic Soler; Don Juan Tenorio, de Zorrilla i El nuevo Tenorio, de Joaquim M. Bartrina i Rossend Arús; les comèdies La casa de l’art i La bona gent, de Santiago Rusiñol; El diable ha pres muller, de Lluís Almerich (premiada al IV Certamen del Centre de Lectura), La senyora àvia vol marit, de J. Pous i Pagès; Els savis de Vilatrista, de Santiago Rusiñol i Martínez Sierra; L’amor vigila, de M. Palol Aregall; La senyoreta Marieta, d’Ignasi Iglésias; Els germans Farrerons, de Pere Cavallé; Toreros d’hivern, La dida i Cura de moro, de Frederic Soler; Tenorios!, d’A. Ferrer Codina; Viatge de boda, d’Alfons Marxuach; El marit de la difunta, de F. Figueras i Ribot; la comèdia lírica L’alegria que passa, de Santiago

9 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1921-1922

9 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Rusiñol; els sainets A Reus... enganxen, d’un ganxet amb música de Lluís de Anderman; L’himne d’en Riego, de Pau Parellada; La santa soledat, d’Apel·les Mestres; el monòleg Simplicitat, i les marines A l’aigua i Sirena, d’Apel·les Mestres, que fou homenatjat i assistí a les funcions el 27 de novembre. En els entreactes actuava el sextet del Teatre dirigit per Domènec Nogués. El 6 de novembre de 1921 Empar Ferràndiz accedeix als precs i cantà cançons popu· lars del Camp de Tarragona, que tant èxit tingueren a la festa del Certamen del Centre de Lectura. El mestre Nogués l’acompanyà al piano.

De l’11 al 19 de març de 1922 actuà la Compañía de comedias Margarita Robles i Fernando Aguirre, amb Elisa Sánchez i Francisco Comes.

Aquesta companyia representà el drama Historia de un legionario, de Rafael Tubau; les comèdies Melchor, Gaspar y Baltasar, d’Antonio Paso i José Rosales; La Maestrilla, de Darío Niccodemi i versió castellana d’Antonio Fernández Lepina i Enrique Tedeschi; El Cristo pobre, d’Antonio Navarro i Carlos Jacquotot; Los nuevos pobres, de Maurice Donnay i traducció de Felipe Sassone; Amanecer, de Gregorio Martínez Sierra i la tragèdia grotesca Es mi hombre, de Carlos Arniches.

L’1 i 2 d’abril de 1922 actuà la companyia catalana del Teatre Romea de Barcelona sota la direcció d’Enric Giménez. Debutà amb El Caduceu, d’Enric de Rostchild i traducció de Joaquim Montero; la rondalla La filla del moliner, de Josep M. Folch i Torres i la comèdia L’estranya aventura del senyor Pequet, de Pierre Chaine i traducció de Joaquim Montero.

El 15 i 16 d’abril de 1922 la companyia de declamació catalana i cas· tellana de Nicolau i Lluelles estrenà la tragèdia La santa reliquia, d’Ambròs Carrión; i representà Magda, de Sudermann i traducció catalana de J. M. Jordí; el drama El destino manda, de Paul Hervieux i traduïda per J. Benavente, i el sainet La teta gallinaire, de Camprodon.

CINEMA I VARIETATS El setembre de 1921 es projectà una pel·lícula amb el debut de la canço· netista Isabeleta Tomàs.

L’octubre de 1921 es projectaren diverses pel·lícules, una d’elles amb la coblejadora Pepeta Fonfria; també es celebrà una actuació del trio de dansa rus Kaschouba i un espectacle de varietats. El desembre de 1921 va incloure la projecció de diversos films.

Les projeccions del gener de 1922 foren Cor oblidat, El cine salvador i L’hora, amb el debut de la cançonetista Candelaria Medina. Actuaren les companyies xina San Ho i francesa Myr-afel.

El febrer de 1922 es programaren La virgen de Estambul i La culpa de Odette, amb Emmy Lynn; Limonel y el submarino, Él y los piratas, El arréglalo todo, del Programa Ajuría, amb Douglas Fairbanks; el primers capítols de Los Tres Mosqueteros, adaptació de la novel·la d’A. Dumas, de la Casa Pathé, en· tre altres films. També s’hi van incloure les actuacions de la il·lusionista Siems, del «cèlebre artista i caracteritzador de personatges» transformista Toresky, de la Troupe Cronay’s, l’espectacle Trust, de Thalia i espectacles de varietats.

Les pel·lícules del març de 1922 foren Pathé Revue n. 5, La culpa de

1. Convocatòria i arribada de les autoritats al xampany d’honor en homenatge a Pere Cavallé, el 29 de juny de 1922. (BCLR)

9 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Odette, Limonel y el submarino, El veterinario, El hijo del carnaval, El Castillo de Chantelauve, El justiciero, Todos chiflados, El hombre que duda i Un perro chico, amb la cançonetista Emilia Domingo –les dues últimes del programa Gaumont­–. També es van poder veure els capítols de Los Tres Mosqueteros, que es repetiren a petició de diverses famílies que no els havien vist. També debutà la cançonetista Emilia Domingo, i es presentà l’espectacle del gos Brownie i l’obra El hombre que duda.

9 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La programació de l’abril de 1922 va incloure La sultana del amor, basa· da en la popular novel·la Las mil y una noches; Micolín en las tablas, amb la cançonetista Pepeta Montelis; Micolín detective, amb la cançonetista Tereseta Cortina; Dicha que peligro, Canario de precio, Flor de Crepúsculo, Divorcio de Limonel, El Torrente, Fieras humanas, Pathé Revue, La montaña sagrada i nous capítols de Los Tres Mosqueteros. A més, es celebrà l’espectacle El águila humana i Purita Mingón presentà les seves varietats. També s’organitzaren sessions de cinema i espectacles de varietats amb Pepita Montelis, Teresita Cortina, l’espectacle de fama mundial de The Franks i el ventríloc Llovet.

El maig de 1922 es projectaren Amor que redime, Per una rosa, Metamorfosis de la oruga, Ilusión salvadora, Micolín en alta mar, entre altres.

També es va poder veure el dotzè capítol de Los Tres Mosqueteros, a més d’un espectacle de varietats amb The Franks i el ventríloc Llovet.

ACTES DIVERSOS El 25 de setembre de 1921 es repartiren els premis als alumnes de les es· coles, diplomes artístics editats i ofrenats per la Mancomunitat de Catalunya.

Assistiren a l’acte representants de l’Ajuntament i autoritats locals, i hi foren convidades les famílies dels socis i les dels deixebles de les escoles.

El 25 de gener de 1922 es celebrà un combat de boxa.

El 17 de febrer de 1922 la Secció d’Art organitzà la conferència de l’ar· quitecte Adolf Florensa sobre «Com s’eixampla una ciutat i es fa bella».

El 10 d’abril de 1922 la Secció d’Estudis Socials portà Joan Salas Anton que dissertà sobre «L’organització cooperativa. Nou concepte de l’economia Universal».

El 6 de maig de 1922 l’arquitecte Jeroni Martorell oferí una conferència sobre «Les sales gòtiques del Castell del Camarer de Reus».

El 12 de maig de 1922 Albert Quintana, diputat de la Mancomunitat de Catalunya i escriptor, parlà sobre «La crisi de les idees liberals». Patrocinà l’acte la Secció d’Estudis Socials.

El 29 de maig de 1922 la Secció Excursionista organitzà una conferència a càrrec d’Eli Rubio, que explicà amb l’ajuda de projeccions «Les obres realit· zades al nostre país per la Companyia Forces i Recs de l’Ebre».

El 29 de juny de 1922 es celebrà un homenatge a Pere Cavallé, amb un xampany d’honor a la platea del Teatre, amb motiu d’haver deixat de ser pre· sident del Centre. S’hi instal·laren quatre grans taules per als 250 assistents.

El 5 de juliol de 1922 la Secció Científica patrocinà la conferència d’En· ric Calvet sobre la telefonia i la radiotelefonia.

El 14 de juliol de 1922 tingué lloc una conferència d’Eli Rubio sobre les obres fetes per la Companyia Forces i Recs de l’Ebre a Camarassa, Tremp i Seròs.

9 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 0 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1922-1923

Del 28 de setembre a l’1 d’octubre de 1922 actuà la companyia de co· mèdies Fuentes-Vargas dirigida per Francisco Fuentes. Representà La propia estimación, de Benavente i estrenà el drama ¡El pleito!, de Luís Anton del Olmet, i les comèdies Constantino Pla, de José Fernández del Villar i ¡360 mujeres!, traduïda de l’alemany per F. Bassó i A. Contreras.

Del 28 d’octubre al 7 de novembre de 1922 actuà la companyia cas· tellana de comèdies Cantera-Salvador amb la primera actriu Teresa Fárvaro.

Debutà amb la comèdia Amores y amoríos, dels germans Quintero. Representà els drames Don Juan Tenorio, de Zorrilla i La comedia del honor, d’Alejan· dro P. Maristany i Mariano Galobardas, i les comèdies El asno de Buridán, de Roberto de Flers i G. A. de Caillavet i adaptada al castellà per Antonio Sotillo; No te ofendas Beatriz, d’Abati i Arniches; La loca aventura, de Juan José Cadenas i E.F. Gutiérrez Roig; El Multimillonario, de Fochs i Terrades; Raffles, traduïda al castellà per Gil i Parrado; Sueño de una noche de agosto, de Gregorio Martínez Sierra; El ardid, de Pedro Muñoz Seca; Papá Lebonnard, de Jean Aicard i Frente a la vida.

Del 28 de novembre al 4 de desembre de 1922 actuà la Compañía Cómico-Dramática d’Horacio Socías, que n’era director i actor al mateix temps, amb l’actriu Teresa Intilini i el director artístic August Fochs i Arbós.

Debutà amb la comèdia dramàtica Fedora, de V. Sardou i versió castellana de Francos Rodríguez i Gonzalo Llano. Representà les comèdies Los caciques, de Carlos Arniches; Cásate y verás, d’Andrés de la Prada i Las heroínas, d’A. Fochs i Arbós. «En estas dos funciones se proyectará una película anunciadora de la célebre de Charlot titulada El chico con escenas de la misma película. A los señores concurrentes a estas funciones se les obsequiará con sendos argumentos de esta obra cumbre de Charlot. A los niños se les regalará una postal con la caricatura recortable del popular Charlot».

Del 13 al 17 de desembre de 1922 actuà el transformista de prestigi mundial Leopoldo Frégoli que executà la paròdia de l’òpera Faust, titulada Crispino, amb música de Sadun; els juguets In tribunale i Relámpago del ma· teix actor, La honradez «Una lección de música, terceto cómico musical, escena de ventriloquia»; El baile de máscaras «dueto cómico danzante-escena ventriloquia», Petit Gignol, El profesor Hermann, El profesor Abd-el-Kader i El conde de Cagliostro. L’orquestra que acompanyà l’espectacle la dirigia F. Silvestre.

Del 21 de desembre de 1922 al 7 de gener de 1923 actuà la Compañía Cómico-Dramática de l’actriu Maria Fortuny, dirigida per Ramon Quadreny amb l’actor còmic Pau Prous. Debutà amb la comèdia Ramo de locura, del germans Quintero. Representà el drama La Dolores, de Feliu i Codina; les comèdies Es mi hombre i La chica del gato, de Carlos Arniches; La Raza i Lo pasado o concluído o guardado, de Manuel Linares Rivas; Miqueta i sa mare, de Flers i Caivallet, traduïda al català per Vilaregut; Els retrucs de l’amor, de Valabreque i Hennequin amb traducció catalana de Carles Capdevila; El conflicto de Mercedes, de Pedro Muñoz Seca; El amigo Carvajal, de R. González del Toro i S. de la Prada; La casa de los milagros, de Paradas i Giménez i

1 0 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1922-1923

1 0 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. L’actor Francisco Morano.

El Gran Galeoto, de José Echegaray; la comèdia dramàtica ¡Adiós Juventud!, d’Oxilia i Camasio i traducció de Tedeschi i Lepina, i l’entremès El flechazo, dels germans Quintero. El 7 de gener es féu un recital de poesia a càrrec de Quadreny a mode d’acomiadament. Recità els poemes «Oriental», de Zorrilla; «Sonatina», de Rubén Darío i «Aben-humeya», de Villaespesa.

L’11 de gener de 1923 la companyia del tràgic italià Ermete Zacconi féu una única representació del drama Gli Spettri (Espectres), d’Ibsen. L’actor Francisco Morano vingué expressament a Reus per assistir a l’acte, i es va endur una forta decepció quan va veure que pràcticament no s’havien venut entrades. «Zacconi no fou imant prou poderós per a atraure al públic culte, en quin màgic talismà han de confiar les empreses per a que’ls espectacles selectes no deixin exhaurides les seves arques? [...] Cal, doncs, empendre una croada per a despertar la necessitat de l’aigua espiritual de les fruicions estètiques o en son defecte el sentiment dels deures que tenen les classes cultes de prestar apoi a les manifestacions artístiques si no volem que Reus, en quan a espectacles públics, quedi al nivell d’un poble mort».

Del 24 de febrer al 2 de març de 1923 actuà la companyia dramàti· ca de l’actriu Carmen Moragas, amb l’actor José Moteagudo. Representà La noche del sábado, novel·la de J. Benavente; el drama La dama de las Camelias, de Dumas i traducció de Ramon Álvarez; les comèdies María Victoria, de Linares Rivas; Reinar después de muerto, de Luís Vélez de Guevara i refosa per Francisco Fernández Villegas; La comida de las fieras i El nido ajeno, de Benavente; El ladrón, de Henry Bernstein i traducció de Manuel Bueno i Ricardo J. Catarineu; El vergonzoso en palacio, de Tirso de Molina i refeta per Calixto Boldun i Conde, i Amor a oscuras, dels germans Quintero.

Del 31 de març al 2 d’abril de 1923 la companyia d’Art Rus modern l’Ocell Blau presentà un espectacle de teatre, publicitat així: «Preservant aquesta Empresa en la idea d’oferir al públic reusenc manifestacions d’art que s’apartin, pel seu caràcter i la seva importància, dels espectacles banals a que’s veuen condemnats els teatres provincians, anúncia avui la presentació de la Companyia d’Art Rus Modern, denominada L’Ocell Blau, la qual acaba d’obtenir a Madrid i Barcelona els mateixos éxits que ha assolit a grans poblacions europees. El meravellós espectàcle que presenta L’Ocell Blau plaurà més o menys al nostre públic, però ningú podrà discutir la seva significació artística ni desmentir la afirmació de la seva més original i exòtica modernitat. –Es per çò que aquesta Empresa espera que’l públic reusenc sabrà demostrar als notables artistes de L’ocell blau que Reus s’interessa per tot lo que representa un moment d’inquietud o renovació en la vida de l’Art universal». Feren 5 au· dicions úniques, amb 24 artistes i 10 professors d’orquestra amb «magnífics decorats i sastreria». Els quadres i audicions de l’espectacle foren La darrera gavota, Les campanes de la nit, Cançons de les pageses russes, Visió d’un Caucàssic, Soldats de fusta, Danses russes, Burlaqui (Els remers del Volga), El rei va fer tocar el timbal, Tchastouchki, La dama, el negre i l’amor, American Bar, Joguines russes, Una nit entre els gitanos de Moscou, Majoliques holandeses i Una antiga Romança, dirigit per J. Jushnij. L’espectacle es precedí d’unes paraules per Frédéric Járosy.

CINEMA L’octubre de 1922 es pogueren veure la pel·lícula alemanya La apache, els capítols del film documental La Roma dels Papes i els primes actes de Pius XI, l’estrena de la primera pel·lícula amb subtítols en català La sardanista, diverses cintes d’Sterm Films i el film en sis parts Don Juan conquistador, basat en la novel·la Don Juan Tenorio. També comptà amb l’actuació de la cançonetista Fina Karenne.

Les projeccions del novembre de 1922 foren La mano del muerto, ba· sada en l’obra de Dumas; la continuació de la superproducció El Conde de Montecristo, i diversos films del Programa Ajúria. També actuaren els manipu· ladors excèntrics Florences i Selica, Hispana Trío i el ventríloc Sanz.

El desembre de 1922 es programaren El Chico, de Charlot; El quixot modern, amb l’actor Douglas Fairbanks, i L’oblidada dels déus. També es re· presentaren les comèdies Los Caciques i Cásate y verás.

Les pel·lícules del gener de 1923 foren Jogelin, amb els actors Myrga i Tallen i basada en un poema de Lamartine; La veu de la raça, amb l’actor Rousell. També es presentà l’artista Ramper i es celebrà una actuació de caba· ret amb la Troupe Gari-Uset i dels siluetistes de colors The Joannys.

La programació del febrer de 1923 va incloure La Atlántida, basada en la novel·la de Pierre Benoit, amb l’actuació de la cançonetista Blanca de Navarra i l’acròbata Tony Grice; l’adaptació cinematogràfica de l’obra de Shakespeare Hamlet i L’heredera del Duc de Tordis. També es celebraren espectacles de varietats amb la Troupe Kalsvó i Les Lisandres.

El març de 1923 es projectaren La Caravana de la mort, cinta que mostra cares de la Rússia dels soviets, amb l’actriu Olga Tacheschouva; Destí, amb l’actriu Gabriela Robinne, i L’admirable Crichton. També es celebraren espec· tacles de varietats amb Riera-Pellicer, la Troupe Ibérica, el Trío Libertad i Liaf Red i els seus Botones.

L’abril de 1923 es pogueren veure Joana d’Arc, pel·lícula històrica de la productora Paramount, amb l’actuació de la cançonetista Raquelita; Otello o el moro de Venecia, Sa millor novel·la, amb l’actriu Majorie Hume; La ciutat camina i el documental Bèlgica pintoresca, entre altres cintes. També se cele· braren les actuacions de varietats de la coblejadora Nelly Dalmau, la Rondalla

1 0 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Del 17 al 26 d’abril de 1923 actuà la companyia de comèdies de Pedro Zorrilla, amb l’actor i director Fernando Aguirre i l’actriu María Mayor.

Debutà amb el juguet còmic El último bravo, de García Álvarez i Muñoz Seca.

Representà les comèdies El abogado defensor, de Mario Morais i traducció de Josep Nogué Massó; Toda una mujer, de J. Andrés de Prada; La señorita está loca, de Felipe Sassone; El ardid, de Pedro Muñoz Seca, i La escondida senda, dels germans Quintero; la tragèdia còmica El burlador de Medina, de Ricardo González del Toro; els juguets còmics Larrea y Lamata, de García Álvarez; El Goya, de Muñoz Seca i Pedro Pérez Fernández; La tragedia de Laviña o el que no come la diña, de García Álvarez i Fernando Luque; Mamá Suegra, de Miguel Mihura; la farsa El imperio de oro negro, de Manuel Abril, i l’entremès De pesca, de Melitón González.

Iberia i la companyia Taka-Taka&Yoga-Taro.

Les pel·lícules del maig de 1923 foren César Borgia, amb la cançonetista Inesita Andreu; La marquesa de Clermont, amb l’actriu Grip-Haid; Una excursió al Japó, Margot, Un gos perillós, Odisea de Sclunos, Sodoma y Gomorra, Amor de mare, entre altres. També actuaren l’artista lírica Stella Margarita i l’il·lusionista Charles.

El juny de 1923 es projectà La dona prohibida i la final del campionat de futbol entre l’Athletic de Bilbao i el Futbol Club Europa de Barcelona.

1 0 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ACTES DIVERSOS El 15 de gener de 1923 la Directiva del Centre va fer públic l’acord pel qual es crearien targetes d’identitat per als socis, que gaudirien de privilegis en els actes públics i obtindrien descomptes d’un 30 % en els espectacles ci· nematogràfics i d’un 20 % en els teatrals.

El febrer de 1923 se celebraren els tradicionals festes de Carnaval, amb balls de disfresses i altres actes.

El 13 de febrer de 1923 Antoni de P. Díaz parlà sobre l’«Extensió i els límits de la Biologia». El Teatre s’omplí i el conferenciant fou molt aplaudit.

L’11 de maig de 1923 tingué lloc la conferència a càrrec del director del Laboratori d’Investigacions Bioquímiques, catedràtic i vicerector de la Uni· versitat de Saragossa, Dr. Antoni de Gregorio Rocasolano, sobre les «Conse· qüències fisiològiques i econòmiques que es dedueixen d’alguns dels nostres errors d’alimentació».

1 0 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 0 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1923-1924

El 19 de setembre de 1923 s’inaugurà la temporada 1923-1924.

Del 27 d’octubre al 4 de novembre de 1923 actuà la compañía de come· dias de Muñoz-Mántua, dirigida per Gastó A. Màntua, amb l’actriu Mercedes Muñoz, l’actor còmic Salvador Cervera i el primer galant Joaquim Torrents.

Debutà amb l’estrena de La mala ley, de Linares Rivas. El repertori que oferi· ren comptà amb el drama Magda, de Sudermann i adaptació de Carlos Costa i J. M. Jordà; Don Juan Tenorio, de Zorrilla; les comèdies Cristalina, dels ger· mans Quintero; Gelosa, de Moliné; Como Dios nos hizo, de Linares Rivas; La enemiga, de Darío Niccodemi i traducció d’Eduardo Marquina; la rondalla La Ventafocs, de Josep M. Folch i Torres i el sainet Un àngel de Déu.

Del 20 de desembre de 1923 al 6 de gener de 1924 actuà la compañía de comedias de Ramon Quadreny, amb Maria Fortuny i Montserrat Blanch.

Debutà amb l’estrena de la comèdia ¡Calla, corazón!, de Felipe Sassone; i portaren a escena els drames La casa de la alegría, d’A. Torres del Álamo i Antonio Asenjo; El becerro de oro, adaptada per J. Pomés; Esclavitud, de J. López Pinillos (Parmeno) i El abuelo, de Benito Pérez Galdós; les comèdies dramàtiques Retazo, de Darío Niccodemi i traducció de F. Escobar i Adiós, juventud, de Camassio i Oxilia, adaptada i traduïda per Lepina i E. del Toro; les comèdies La Rosa del Mar i A campo traviesa, de Sassone; La casa de los milagros, de Paradas i Giménez; Felipe Derblay, d’Ouhet; La Pluma verde, de Muñoz Seca; Las grandes fortunas, d’Arniches i Abati; La rima eterna, dels germans Quintero inspirats en Bécquer; La noche de la verbena, d’A. Casero; el sainet ¡Te la debo, Santa Rita!, de Fernández del Villar, i el juguet còmic ¡Jesús, María y José!, de Joaquín Abati.

El 30 i 31 de gener de 1924 es feren dues sessions d’art extraordinàries.

S’estrenà la comèdia El alba, el día y la noche, de Darío Niccodemi, traduïda per A. Fernández Lepina, amb «decorados, atrezzo y muebles de Fernando Mignoni. Aparatos eléctricos de la casa Forlanini, de Milán». Els protagonistes de la representació foren Concha Zeda i Fernando Mignoni, el qual «ha compuesto la escena con una originalidad que le ha valido por consenso unánime, la consideración de que goza de primero entre los reformadores del teatro en España, dentro de un concepto eminentemente plástico, que no se limita a decorar la escena con un fondo ageno a la emoción dramática a la representación, sino en que la decoración constituye un elemento primordial». L’empresa del Bartrina dirigí aquesta obra al públic culte de Reus «deseando poner unas notas de arte puro entre las frivolidades de los espectáculos de carácter popular». També anunciaren, referint-se a Niccodemi, que «en su reciente estancia en Madrid y Barcelona ha obtenido con sus obras una popularidad pocas veces alcanzada por escritores extranjeros». Afegiren «esta Empresa espera que el culto público reusense, correspondiendo al sacrificio que para ella representa la presentación de este espectáculo de arte a precios reducidísimos, dará una prueba elocuente de que sabe estimular todo intento de arte exquisito».

L’1 de gener de 1924 es renovà l’arrendament del Teatre a càrrec d’Evarist Fàbregas pels següents cinc anys, només amb l’obligació de pagar 4.000 ptes.

1 0 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1923-1924

1 0 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

anuals i podia sotsarrendar el cafè sota una sèrie de condicions.

Del 13 al 17 de febrer de 1924 actuà la Compañía Cómica del Teatro Rey Alfonso de Madrid de Pedro Zorrilla, amb María Cañete. Debutà amb l’es· trena de la comèdia La dichosa honradez, d’Arniches i Estremera. Representà les comèdies El fin de Edmundo, de García Álvarez Prada; Las hijas del rey Lear, de Muñoz Seca; La madrina de guerra, de Miguel Mihura; la tragèdia grotesca La locura de don Juan, de Carlos Arniches i Manía persecutoria, de José M. Acevedo.

L’11 i 12 de març de 1924 es representà la llegenda Marionetes, d’Enric Lluelles, a càrrec de la companyia dramàtica catalana del mateix Lluelles. Fou qualificada per la premsa com «l’èxit teatral de l’any».

El 2 d’abril de 1924 la companyia d’opereta, sarsuela i revistes dirigida per Pedro Segura amb els mestres concertadors José Ortiz de Zárate i Juan Viñals, representà la sarsuela El Dictador, de Rafael Millán i La danza de las Libélulas, musicada per Franz Lehar. La representació comptà amb 18 coris· tes i 20 professors d’orquestra del Sindicato Musical.

El 26 i 27 d’abril de 1924 actuà la companyia hispanoargentina de sarsueles i drames Narcisín, dirigida per Narciso Ibáñez, amb l’actor en mini· atura Narcisín i la tiple Consuelo Menta. Representà Rapaciño, de Carlos M. Pacheco i música de Payá; El pibe del corralón, d’Estévanez i Vergara i música de José Padilla; Los chicos de la escuela, el melodrama Los niños del hospicio i la sarsuela Los granujas, d’Arniches, Jackson Veyán i música de Chueca i Valverde.

El 9 de maig de 1924 actuà la companyia argentina Rivera-de Rosas di· rigida per Enrique de Rosas, amb Matilde Rivera. Estrenà la comèdia Mienten los hombres, de Miguel N. Escuder i posa el punt i final a la festa amb la inter· pretació de Gran Pericón nacional argentino.

El 20 i 21 de maig de 1924 actuà la Compañía Morano dirigida per Francisco Morano, amb Amparo Fernández Villegas i Fernando Montenegro.

Representà la comèdia dramàtica El coronel Bridau, adaptació de la novel·la Un menaje de garçon, de Balzac, per Carlos de Batlle, i l’obra El placer de la honradez, de Pirandello, versió de Salvador Vilaregut.

Del 29 de maig a l’11 de juny de 1924 actuà la companyia de comèdies i grans espectacles dirigida per Juan Delor. Representà la comèdia dramàtica La enemiga, d’Eduard Marquina i els melodrames Los dos pilletes, de Pierre Decourcelle, traduït per J. B. Enseñat, i Las dos huérfanas o el registro de la policía, traduït per Francisco T. Cors.

Del 7 al 10 de juny de 1924 actuà la Compañía Cómico-Dramática del Teatre Romea de Barcelona, amb Grase i E. Ortiz. Debutà amb la comèdia Un fill d’Amèrica, traduïda al català per J. Moliné. Estrenà Un barret de cascavells, de Pirandello i traducció de Josep M. de Sagarra; i representà les comèdies dramàtiques Don Pau dels consells i A la Costa Brava, de Juli Vallmitjana; la comèdia La casa de la tranquil·litat i el diàleg La meva dona, d’A. Barbosa.

El 10 d’agost de 1924 la companyia dramàtica catalana amb Jaume Borràs i Amparo Ferrándiz representà l’obra dramàtica El goig d’ésser honrat, de Pirandello i traduïda al català per Salvador Vilaregut.

CINEMA El setembre de 1923 s’inaugurà la temporada amb Las esposas frívolas.

L’ octubre de 1923 es va poder veure La tormenta a bordo i l’actuació del duet còmic Los Luxetis.

Les projeccions del novembre de 1923 foren Pasteur, film històric que narra la vida d’aques científic; El miedo a lo imposible, amb Anita Stwart; Pollard compra una casa, amb la coblejadora Ramoncita Rovira; Corazones humanos, No hay rosas sin espinas, En el corazón de la África salvaje, Corazones torturados; la revista gràfica Nanouk el esquimal i la filmació de la inauguració de l’Autòdrom Nacional de Sitges. A més, actuaren les cançonetistes Blanca i Luisa de Navarra i l’espectacle de varietats de la Troupe Hermanas Bárcena.

El desembre de 1923 es programaren Una carrera en Kentucky, el drama renaixentista Monna Vanna, Negocios de familia i el musical amb les Herma·

1 0 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 19 de gener de 1924 s’organitzà el primer dels festivals de l’Acadèmia de Música que dirigia Ricard Guinard. La festa consistí en un recital d’obres per a piano a càrrec de Conxita Carbonell, Maria Macià, Maria del C. Duran, Adela Vendrell, Isabel Huguet, Lola Viciana i Rosa Jacob, que obtingueren diploma als exàmens. Tot seguit fou interpretada l’obra Les alegres comares de Windsor per una petita orquestra que cooperà a la festa.

El 29 de febrer de 1924 Enric Roig i Juli Esteban oferiren un concert.

El 7 de març de 1924 el quartet de corda format per Joan i Florenci Cogul (violins), M. Grases (viola) i F. Vergés (violoncel) oferí un concert en el qual executaren el «Quartets núm. 1» i «Quartet núm. 2» de Mozart i el «Quar· tet núm. 2» de Mendelsshon. L’actuació, organitzada per la Secció de Música, anà precedida d’una conferència sobre els autors.

El 14 de març de 1924 la Secció de Música organitzà la segona vetllada musical en la qual actuaren Enric Roig (violí) i Juli Esteban (piano), que exe· cutaren l’«Himne a la pàtria», «Cançó popular», «El matí», «Ocellets», «En la Primavera», «En el meu país», «Viatger solitari», «Seguici nupcial» i «Damunt les muntanyes», totes de Grieg, sobre qui Enric Roig llegí un text.

El 4 d’abril de 1924 el públic gaudí de l’audició de quartets amb piano, recital de piano i piano i violoncel, a càrrec de Pau Josep Bartulí, Bel, Matas i Homs. Executaren obres de Brahms, Mozart i Beethoven.

El 2 de maig de 1924 s’organitzà el concert de final de curs interpretat per Joan i Florenci Cogul (violins), M. Grases (viola) i F. Vergés (violoncel) que oferiren peces de Beethoven, J. S. Bach i Schubert . Col·laborà en aquesta sessió Ricard Guinart, director de l’Acadèmia de Música del Centre.

El 4 de maig de 1924 la Secció de Música encomanà la sessió musical al quartet format per Manuel Bel (violí), Lluís Matas (viola), Joaquim Homs (violoncel) i Pau J. Bartulí (piano), amb obres de Mozart, Bach, Toldrà, Pug· nani-Kreisler, Rópora, Dunkler, Strauss, Brahms i Weber.

El 7 de maig de 1924 se celebrà la festa dels alumnes de l’Acadèmia de Música del Centre, dirigida per Ricard Guinart amb la cooperació de varis elements musicals de la Secció.

1 1 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

nas Goray. A més, l’espectacle de varietats amb la Tournée Ibérica i l’actuació del transformista Lampo.

El gener de 1924 es projectà La novela, sobre Lord Byron, que anà acompanyada de l’actuació de la companyia Espectáculos Pousinet. També es pogueren veure altres pel·lícules i diversos espectacles, com el del Doctor Adryan i el famós Charles, primers telèpates del món, i l’actuació de l’Orques· tra Buenos Aires, amb els humoristes argentins Los de la raza.

El gener de 1924 s’inauguraren les sessions de Cine Instructiu amb la projecció de Parcs de París, El cine lent i els moviments dels animals, La muntanya infidel (Erupció de l’Etna), Sauris i Batricis, Mines d’or, Sang humana i Acció de l’aigua sobre la sang. A petició d’alguns socis es repetí la pel·lícula El cine lent i el moviment dels animals.

La programació de febrer de 1924 va incloure La moderna Dalila i La llana de la vida, entre altres, amb la participació de la cançonetista Eugènia Roca, l’actuació musical de la Jazz Band americana amb les cantants Nita Sol· bes i Tina Mexican. El 8 de febrer de 1924 s’ajornà la conferència i el recital de violí d’Enric Roig i Juli Esteban i s’oferí «Cine Instructiu».

El març de 1924 es pogueren veure Dionisa, amb el debut de la can· çonetista Emilia Piñol, i l’actuació dels pallassos Rico i Alex, que repetiren escenari amb els malabaristes Troupe d’Angely i la projecció de La maestra rural i La Quinta Avenida. La representació d’una sarsuela amb Les Durand i la revista d’art modern Chas-Chas tancaren la programació del mes.

Les pel·lícules de l’abril de 1924 foren Explorando en el África ecuatorial con el Príncipe Guillermo de Suecia, una cinta d’actualitat de la casa Gaumont; Pamplinas tramoista, amb la cançonetista Ramoncita Rovira; La ciencia quirúrgica, documental que mostrava els avenços en aquest camp de la medicina, acompanyada de Miquitas aprende boxeo; Violetas imperiales, amb Raquel Meller, que es projectà el mateix dia i a la mateixa hora a la Sala Reus per l’elevat cost del lloguer del film i a la gran expectació que, com sem· pre, havia despertat una pel·lícula d’aquesta famosa actriu; Los hijos de nadie, que també es projectà en ambdues sales gràcies al gran èxit, després de ser projectada 60 vegades seguides al Teatre Novedades de Barcelona.

El maig de 1924 tancà la programació El hijo de la parroquia, amb l’actor Jackie Coogan, basada en l’obra de Charles Dickens; l’estrena d’El Flint, basada en la novel·la nord-americana del mateix títol i la còmica Amor y zapatos, amb l’actor Bownie.

ACTES DIVERSOS A partir del 15 de desembre de 1923 tots els divendres no festius s’or· ganitzaren vetllades culturals públiques en les quals es reservava la platea i el pis principal per als socis i les seves famílies.

El 22 de desembre de 1923 s’inaugurà l’exposició d’aquarel·les del pin· tor Pere Badia que es clausurà el 8 de gener de 1924. Els que no eren socis del Centre només pogueren visitar-la de l’1 al 8 de gener.

El 18 de gener de 1924 s’inaugurà l’any amb una conferència de Francesc Baldelló sobre «La cançó popular catalana (nadalenques)». El baríton de l’Or·

1 1 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

feó Català, Ramon Crespo, il·lustrà musicalment la sessió.

El 29 de gener de 1924 la Secció Científica organitzà una conferència sobre radiotelefonia i radiotelegrafia a càrrec de Francesc Balsells i Joan Díaz.

El públic, que omplia el Teatre, va sentir els senyals horaris de la Torre Eiffel de París, i concerts emesos des de Londres i Manchester. L’èxit de la conferèn· cia propicià la creació de la primera emissora local, instal·lada al Centre de Lectura el 1925, orígen de la primera emissora reusenca, Ràdio Reus.

El 21 de març de 1924 la Secció Excursionista organitzà la conferència, presentada per Caixés, de Josep Elias Juncosa, reporter esportiu de La Veu de Catalunya, sobre «La vida esportiva i notes sobre els Jocs Olímpics».

El 23 de març de 1924 el pediatra Alexandre Frias, director de l’Institut de Puericultura, convidat per la Secció d’Estudis Socials, dissertà sobre «El subsidi de maternitat i la protecció a la dona que treballa».

El 27 de març de 1924 la Secció de Literatura i Idiomes patrocinà la conferència de Jacinto Benavente «La mujer y su mayor enemigo».

El 25 d’abril de 1924 el pare Antoni Maria de Barcelona oferí una con· ferència sobre Ramon Llull.

El 26 d’abril de 1924 el dramaturg Ignasi Iglésias dissertà sobre Clavé amb motiu del centenari del naixement del músic català. L’Orfeó Reusenc, dirigit pel mestre Mateu, participà en l’acte i cantà peces del fundador de les seccions corals de Catalunya.

El 16 de maig de 1924 el Dr. Peyrí parlà sobre «El que tothom ha de saber per evitar el càncer».

1 1 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19241925

El 1924 es va construir un element característic del Teatre, la platea oscil· lant, que ha perdurat fins a l’actualitat. Fou l’industrial Pere Montaña qui va disposar bigues metàl·liques basculants amb un enfustat que les unia, que permetia passar de la pista de ball plana a la platea inclinada, amb un 3,5 % de pendent, on es fixaven unes cadires per presenciar l’obra de teatre o la ses· sió de cinema i per garantir una bona visió de l’escenari des de les butaques.

Del 15 al 19 d’octubre de 1924 actuà la Companyia de sarsuela, opere· ta, comèdies i sainets de Fernando Vallejo, amb els mestres directors Martín Conti i Fernando Sala Leyda. Representà el drama líric Amor ciego, de Pastor Rovira i música de Penella; les sarsueles En Sevilla está el amor, de López Marin i música adaptada de Rossini; El número 15, de Muñoz Seca, Pérez Fernández i música de Guerrero; Los Gavilanes, de Ramos Martín; La Canción del olvido, de Serrano; Juegos malabares, de Miguel Echegaray i música de Vives; La Alsaciana, de Ramos Martín i música de Guerrero; les humorades La cara del ministro, de Polo, Romea i música de Penella i Estela; La suerte loca, d’Arniches, García Álvarez i música de Serrano; La Madrina, de Paradas Giménez i música de Vela Bru, i els sainets El contrabando, de Muñoz Seca i El niño de la bola, de F. Vallejo.

Del 23 d’octubre al 7 de novembre de 1924 actuà la Compañía Cómica de José Portes. Representà els drames D. Juan Tenorio, de Zorrilla i El nuevo Tenorio, de Joaquim M. Bartrina; i les comèdies La jaula de la leona, de Linares Rivas, amb l’orquestrina del Teatre; Cuando ríe la mujer... de J. Andrés de la Prada i E. Gómez de Miguel, i Currito de la Cruz, adaptació de la novel· la d’Alejandro Pérez per Linares Rivas.

El 31 d’octubre de 1924 el Centre de Lectura organitzà una funció d’ho· menatge a Àngel Guimerà, els guanys de la qual serien destinats «a engroixar la suscripció pro monument a Guimerà». Es representà el drama Mossèn Janot, a càrrec de la companyia Bové-Torner. La funció acabà amb la lectura de poesies de l’homenatjat pels artistes de la companyia i l’actor Antoni Strems recità un fragment del primer acte de Mar i cel. Als entreactes l’orquestrina del Teatre tocà peces de música catalana.

L’1 i 2 de novembre de 1924 actuà la Compañía de comedias de Lluís Torner amb Laura Bové. Interpretà el drama Don Juan Tenorio, de Zorrilla; les comèdies L’oncle rector, de Josep M. Folch i Torres; Los hugonotes, de Miguel Echegaray, i la comèdia sentimental Rosas de pasión (romance de amor), de J. Andrés de la Prada.

Del 28 al 30 de novembre de 1924 actuà la Compañía de Comedies de Rosario Pino. Debutà amb la comèdia La jaula de la leona, de Linares Rivas i continuaren amb les comèdies Cristalina, dels germans Quintero i la comèdia dramàtica en castellà Por los hijos (Foc nou), d’Ignasi Iglésias i traducció al castellà d’Alfonso Nadal.

El gener de 1925 la companyia Bové-Torner representà La xocolatera, la comèdia Rabadana, de Ramos Martín; Gente bien, Inocència, La Ventafocs, Más allá del amor, La barca dels afligits i La filla del mar, d’Àngel Guimerà;

1 1 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1924-1925

1 1 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

De mala raza, Las codornices, Lo que no muere, Lluvia de hijos, Els hipòcrites, Joventut de príncep, La Baldirona i La verge boja. La crítica trobà a faltar obres en català d’autors com Ignasi Iglésias, Puig i Ferrater o Folch i Torres.

Del 8 a l’11 de gener de 1925 la Compañía María Palou representà Calla, corazón, de Sassone, que ja s’havia estrenat l’any anterior i que «ara no ens ha agradat pas més. És una comèdia que peca de falsa; no és cap tros de vida, i fins dubtem que pugui ésser un cas possible». Estrenà la comèdia Nuestras hermanas, de Ramírez Ángel i Ángel Lázaro. Segons la Revista del Centre de Lectura, «és una comèdia que no s’apoia en cap argument, que no té ni aquell mínim de trama indispensable a tota obra teatral». La razón de los demás, de Pirandello, «l’autor de moda, [...] la comèdia podia haver anat signada per qualsevol altre autor de nom». També es portà a l’escenari el sainet de Capita de Santo, de Gerardo Feria i estrenà El pudor, de Martínez Sierra i Sassone, que no passà «del nivell mig de les altres obres».

Del 21 al 25 de gener de 1925 la Compañía de Matilde Moreno, proce· dent del Teatro Cómico de Madrid, representà les comèdies Vidas rectas, del polític republicà Marcelí Domingo, el qual assistí a l’estrena. Enquadrada en el teatre d’idees, segons la crítica conservadora l’obra pecava de «mitinesca».

Estrenà la comèdia italiana La vena de oro, de G. Zorzi, traduïda per Gómez Hidalgo; representà Dos en una, de Pirandello, traduïda per Gómez Hidal· go, i s’acomiadà del públic del Bartrina amb l’estrena d’El entierro de Zafra, d’Abati Lucio.

Durant la temporada de quaresma, del 28 de febrer al 4 de març de 1925, debutà la Compañía Meliá-Cibrián amb Pepita Meliá i Benito Cibrián.

Portà a l’escenari les comèdies Los hijos mandan, d’Andrés Prada i Gómez Miquel; El senyor de la vida y de la muerte, de Grajales i Gómez de Miguel; La otra honra, de Benavente; Cancionera, dels germans Quintero, i Cuando empieza la vida, de Linares Rivas. El crític elogià el treball de l’actriu i l’actor principal i de la resta de la companyia formada per Elisa Sánchez, Collado, Palencia, Venegas, Castaños, Prieto i González.

El 25 de maig de 1925 Mimí Aguglia representà el drama Fedora, de Sar· dou; la comèdia dramàtica La Enigma, de Niccodemi; el melodrama La mujer X, i Una Yankee en París «una obra sense cap transcendència». A més d’Agu· glia destacaren Gómez de la Vega, De la Somera, Domínguez, Rodríguez, Morla, Monreal i Duran.

El 26 de maig de 1925 actuà la companyia dramàtica dirigida per Jaume Borràs, amb Maria Calleja i Salvador Cervera. Estrenà «l’obra de més èxit de l’any», la comèdia L’altra honra, de Jacinto Benavente, traduïda al català per Salvador Vilaregut per voluntat de l’autor. L’escenògraf César Bulbena realitzà els decorats. Seguidament estrenà El dot de l’avi, del director de la companyia.

El 30 de maig de 1925 començà el cicle de la Compañía Morano amb El Alcalde de Zalamea, clàssic del teatre espanyol. Estrenà Una poca solta absoluta, de Muñoz Seca, titulada Las «cosas»de Gómez, i representà el drama Sansón, de Berstein, traduït per Caralt Sanromà i amb escenes que contenien un llenguatge inapropiat al «natural pudor femenino»; la comèdia Mi herma-

no y yo, dels germans Quintero i la comèdia de vodevil ¡Béseme usted!, de Bernard, Miranda i Quinsón adaptada per J. Juan Cadenas. El 3 de juny re· presentà El solar, drama de l’aragonès Juan José Lorente; i el 4 la companyia Morano s’acomiadà amb l’estrena de la comèdia Así es... (si así os parece), de Pirandello, de la qual A. Martí Baiges diu «les pretencions filosòfiques sobre la veritat de les quals l’autor fa gala durant tota l’obra són d’una xavacaneria definitiva». Del treball de la companyia destaquen el director i actor dramàtic Morano; Delgrás, Muro, Cañizares, Villegas, Vigo, Pardo, Sedeño, Fifí Morano i Candelas. La crítica lamentà l’escassa resposta del públic.

CINEMA La temporada s’encetava l’octubre de 1924 amb la novetat cinematogrà· fica Plastigrams, del Programa Ajúria, que el públic mirà amb l’ajuda d’unes ulleres tridimensionals. L’acompanyaren el drama Heliotrop i les comèdies Un marido modelo i El campeón del boxeo. Aquesta llarga sessió del Programa Ajúria fou amenitzada amb l’actuació de l’Orquestrina del Teatre. També es pogueren veure les comèdies Loca de remate, amb l’actuació de la companyia Espectáculos Majestic; Domador por amor, amb Max Linder i El collar siberiano, i el drama Cadenas rotas, amb Pina Menichelli.

El novembre de 1924 va incloure La dama de casa Maxim, de l’actriu Pina Menichelli; les comèdies Si las mujeres mandasen..., amb Constance Tal· madge; Pamplinas en el Polo Norte i Virginio argumentista; els documentals La caza del oso, El bosque en llamas i El país de la fuerza hidráulica. Actuaren la Troupe Les Walkyries, Pilar Franco, els excèntrics Ivonne i Silva, a més de l’espectacle de varietats de Maya&Afgar.

El desembre de 1924 el programa cinematogràfic es reduí per la celebra· ció del Nadal. Els programadors cediren el protagonisme al teatre. L’estrena de La portera de la fábrica, basada en l’obra de Javier de Montepin; les comè· dies Rosa del mar i Pamplinas marinero, i les actualitats de la casa Gaumont foren les projeccions del mes, i debutà la cançonetista Pilar Gaset.

El gener de 1925 només es disposà de dos dies per veure El corsario, amb Amieto Novelli, i Un yanqui en la corte del rey Arturo, que foren acom· panyades de la cançonetista Teresita Pons.

El febrer de 1925 es repetí l’experiència de la projecció simultània d’un film al Teatre Bartrina i a la Sala Reus. Es tractà del drama sentimental Mesa-

1 1 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 6 de març de 1925 la cantant Pilar Rufí, amb Silverí Fàbregas al pia· no, oferí un recital de cançons organitzat per la Secció de Música.

El 19 d’abril de 1925 actuà l’Agrupación Artística Coral, amb varie· tats i estrenaren les revistes Reino de Momo o el Carnaval en Madrid, d’A. Quintana, J. De Toca i T. Muñoz amb música de L. Blanco i C. Onrubia, i Partías Gitanas, de Fdez. Caballero i J. A. Moreno. Presentaren l’estrella Nené i l’espectacle Zambra Cañi amb una cinta còmica.

El 8 i el 15 de maig de 1925 l’Acadèmia de Música del Centre organitzà dues festes.

1 1 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

lina, del director E. Guazzoni, i que al Bartrina comptà amb la participació de la cançonetista Nita Solves. També es projectaren Chiquilín no tiene enmienda, amb Jacquie Coogan; la còmica Sandalio en el oriente i el documental Pinturas mágicas, junt amb l’actuació de varietats a càrrec de la Troupe Her· manas Bárcena.

El març de 1925 s’amplià la proposta de cinema amb La protesta de una raza, La rosa de Flandes, amb Raquel Meller i que també es projectà a la Sala Reus; la superproducció La eterna llama, La venganza de Jack, amb William Rusell; El joven Medardus, amb Michel Warkoni i produïda per la casa Sacha; i El milagro de los lobos, pel·lícula històrica del segle XV ambientada a França.

També actuaren les cançonetistes La Rosine i Elvira de Amaya i el Trío Liber· tad, la companyia d’espectacles Bery Frey i la Baronesa Norka Romskaya.

L’abril de 1925 la programació va incloure Genoveva de Bramante, adap· tació de l’obra literària del mateix nom, amb l’actuació de la cantant Pilar Guitart i l’humorista Pousinet; La venganza de Crimilda, amb l’Orquestrina del Teatre augmentada per oferir el mateix repertori musical que al Principal Palace de Barcelona; El infierno de Dante i el documental El eclipse total del sol en norteamérica, amb la cançonetista Asunción G. Parreño.

Les pel·lícules del maig de 1925 foren El Templo de Venus, amb Mary Panbin; Montmartre, que mostrà els costums parisencs; el film francès Kean, basat en l’obra d’A. Dumas, amb l’actor Ivan Massoukine; els documentals Los Alpes canadienses i de les actualitats Gaumont; les comèdies Los negocios son negocios, amb l’actor Sandalio; La manía de Virginio i Tomasín va de caza; la comèdia dramàtica El curso del destino i Una huelga original. També es comptà amb les actuacions de la cançonetista Pilar Verti, de cants argentins a càrrec d’Spaventa, de la parella de ball Criollita i Heraldo; a més de les varie· tats amb la companyia Trío Liceo.

La temporada acabà el juny de 1925 amb la projecció de la dramàtica Prisca i els films còmics Los tres lechoncitos i Fuera bigotes.

ACTES DIVERSOS El 21 d’octubre de 1924 es celebrà la festa de repartiment de recompen· ses als alumnes de les escoles del Centre. Presidí l’acte el vicepresident del Centre, Enric Aguadé, i el delegat governatiu Salvador Mena i el comandant Ochoa. L’acte començà amb el concert de l’Orquestra del Teatre, dirigida per Nogués, i seguí amb el discurs del secretari, Pere Tost Puigbonet.

El 16 de gener de 1925 la Secció d’Estudis Socials inaugurà el curs amb una conferència de Joaquim Xirau sobre «El centenari de Pi i Margall».

El 20 de març la Secció Excursionista patrocinà una conferència a càrrec de Frederic Flos sobre l’illa de Mallorca, il·lustrada amb projeccions.

1 1 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 1 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1925-1926

El 2 de novembre de 1925 el «quadro cómico-dramátic» de la societat La Palma, en una funció benèfica representà el drama Don Juan Tenorio, de Zorrilla.

El 9 i el 10 de novembre de 1925 la companyia dramàtica d’Arturo Alós i Emma Picot, representà dues obres d’Artur Massià, Lo que cuestan los hijos i La otra, que no tingueren gens d’èxit.

El 12 de novembre de 1925 es féu la inauguració dels espectacles per a infants. «En la temporada anterior, aquesta Empresa va rebre l’encàrrec d’organitzar espectacles propis per a infants en les tardes dels dijous no festius. [...] Afortunadament, després de continuades recerques, la direcció creu haver trobat lo que cercava: una formació de diminuts artistes que, junt amb qui els dirigeix, representen obretes escrites expressament per als infants, inspirades en la moral més extricta i perseguidores d’una finalitat pedagógica».

El 12 de desembre 1925, com a representació per provar l’iniciativa, es representà la comèdia Melangia! i l’obra comicodramàtica Com les formigues, ambdues de Josefina Grau de Cohí. «Extraordinària funció per la família Cohí, quina actuació en els principals teatres, pel seu treball artístic insuperable, és acollida amb sorolloses ovacions».

Del 23 de desembre al 6 de gener de 1925 actuà la companyia MuñozMonterrey, dirigida per l’actor Luís M. Monterrey i amb l’actriu Amàlia Muñoz.

Debutà amb la comèdia Mi tía Javiera, de Paso i Dicienta (fills). Segons la Revista del Centre de Lectura «No sabem explicar-nos què tindran aquestes obres, que en ésser estrenades a Madrid obtenen els èxits més sorollosos, i que en ésser trasplantades aquí, passen com una cosa exòtica, que el gust del nostre públic repel·leix». La comèdia Ha entrado una mujer, d’Enric Suárez «va ser una cosa ben diferent», no era «cap cosa genial» però estava ben construïda i el diàleg fluïa amb naturalitat.Estrenà La tela, de Muñoz Seca, «el màxim pontífex de l’astracan», de la qual el públic en sortí indignat. «Dolent i sense riure? Decididament no li ho perdonarem mai». Representà les comèdies El amigo Carvajal, de Mihura i Fernández del Toro; El Cristo pobre, d’Antonio Navarra Santana i Carlos Joquotot i Alfilerazos, de Jacinto Benavente; La pena de los viejos, de Juan José Lorente, i els sainets Los pollos bien, d’Enrique Parados i Joaquín Jiménez; ¿Dónde está mi marido?, de Francisco Comes i Jose de Quinto i El sexo débil, de Ramos Martín. La companyia Muñoz-Mon· terrey resultà ser discreta i la majoria de les seves obres pertanyien a «aquesta estúpida carrincloneria de l’astracan».

Del 30 de gener al 3 de febrer de 1926 actuà la companyia hispanoame· ricana d’opereta i revistes Inés Berutti, amb els mestres directors i concerta· dors Pedro Sugranyes i Enrique Izquiano. Debutà amb l’estrena de l’opereta revista La danza de las Libélulas, de Franz Lehar i representà les operetes La Bayadera, de José Juan Cadenas i música de Kallman; La Mascotita, de Broomme i traducció de C. Capemberg; La corsetera parisina, de Julio P. Creobar i música de Nelson i La viuda alegre, de Franz Lehar.

El 8 d’abril de 1926 dins la «tourneé Avel·lí Artís», s’estrenà la comèdia

1 1 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1925-1926

1 2 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Seny i amor, amo i senyor, d’Avel·lí Artís, a càrrec de la companyia de Miquel Rojas. En destacaren el treball de Lola Peris, Antònia Fornés i de Torrents.

El 20 d’abril de 1926 la companyia dramàtica del Teatre Victòria de Barcelona estrenà la passió Santa Genovena de Brabante, d’Emilio G. Soler, dirigida per Enrique Jiménez, amb Angelina Caparó i Emili Perelló.

El 21 i 22 d’abril de 1926 la Companyia Dramàtica Lluelles-Calvó estre· nà la comèdia La pols del camí, d’Enric Lluelles, amb Elvira Fremont i Anna Peris, i decorat de Bulbena, «un dels bons conjunts que hem vist aquí».

Del 5 al 9 de maig de 1926 la companyia de Luisa Rodrigo, dirigida per Francisco Rodrigo i amb el galant Ricardo Canales, debutà amb la comèdia Los cómicos de la legua, de Frederic Oliver. Continuà amb les comèdies La Condesa María, de J. Luca Tena, i La boda de Quinita Flores, dels germans Quintero. També estrenaren Rosa de Madrid, comèdia en vers de L. Fernán· dez Ardavín, i s’acomiadaren amb El Tío Morris, adaptació al castellà d’una novel·la americana per Lluís de Orive i Feliu Riaño.

El 15 de maig la companyia dirigida per Miquel Rojas representà Els vells, d’Ignasi Iglésias. L’autor assistí a la representació feta en honor seu i «amb motiu d’haver-li sigut entregada la medalla d’or de previsió popular de l’Institut Nacional de Previsió com autor de la seva obra social Els vells».

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 27 de setembre de 1925 l’Orfeó Reusenc organitzà la Festa de la Dansa Catalana, amb la cooperació de l’Orfeó, la Cobla Catalunya i l’Esbart de Dansaires de l’Orfeó de Sants que donà a conèixer un seguit de danses populars catalanes que constituïren l’èxit principal de la festa.

El 31 de desembre de 1925 se celebrà la Revetlla d’Any Nou, amb un gran ball i la festa dels raïms, amb una nodrida orquestra.

El 27 de març de 1926 Norka Rouskaya portà els seus espectacles co· reogràfics com el Paó Reial, Escena Francesa, Thaïs, La Serenata, Bacanal, Pastora Lluís XV, Dansa Índia, Guerrera, Vals Eslau i la Dansa macabra.

El 28 d’abril de 1926 la Secció de Música del Centre organitzà el concert del Quartet Bartolí format per Ferran Guerín (violí concertí de l’Orquestra Pau Casals), Lluís Matas (viola), Joaquim Homs (violoncel) i Pau J. Bartolí (piano). Interpretaren el «Quartet en mi bemoll», op. 16, de Beethoven.

El 18 de maig de 1926 l’Orfeó Reusenc dirigit pel mestre Mateu oferí un concert dedicat als socis protectors. El programa inclogué «Els tres tambors», de Lambert; «L’emigrant», de Vives, i «Lo mar», de Mendelsshon. Van ser espe· cialment aplaudides «El Cant de la Senyera» i «La Sardana de la Pàtria».

CINEMA L’octubre de 1925 es projecten El tren de la muerte, de Gaumont, amb Gary Carey; les comèdies Virginio aviador, La casa de los duendes i Paisán y boda de Pamplinas; Maciste emperador, amb Bartolomé Pagano, àlies Maciste; Los dos pilletes, de la productora Pathé; Las fuerzas tenebrosas, La Pimpinela Escarlata, i totes les actualitats Gaumont. Es presentà la companyia Tournée Artistas Reunidos i l’artista Paquita Miret, i els espectacles de Les Durand,

ACTES DIVERSOS El 22 de desembre de 1925 el Dr. Aleixandre Canetti, metge natu· rista suís, parlà sobre el «Foment del turisme i naturisme a la província de Tarragona». Presentà l’acte el president de la Secció, el Dr. Àngel Mercader.

1 2 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

dels còmics Los Oliws i dels cantants argentins Los Porteños.

El novembre de 1925 es pogueren veure Pícara curiosidad, Madre adorada, Aventuras de una gota de agua, Sed de amor, Cavallería rusticana, adap· tació de l’òpera de Mascagui; les comèdies El inventor, La Granja encantada, amb la cançonetista Eugènia Roca, i La cacería, amb la cançonetista Pepita Odena; l’estrena de La educanda i d’Un reportaje cinematográfico de Reus, amb diverses vistes de les dependències del Centre mostrades arreu de Catalunya, de la casa Emerita Films de Barcelona. A més, també es celebrà una sessió especial de cinema argentí amb La mano negra i l’estrena d’Hasta Dempsey no para. A totes aquestes projeccions cal afegir les varietats amb la companyia Gari-Uset i un espectacle amb la Tournée Encarnita Marzal.

El desembre de 1925 es presentaren dos noves pel·lícules: Centella i La marca de la vanidad, amb l’actuació de Goyita Mir i Teresita Pons; i es pro· jectaren Secretos, amb Norma Talmadge; En las garras de la duda, amb Leda Gys, seguida de la cinta Jocs Olímpics i la còmica Ha entrado un león. També actuaren la cantant, ballarina i maquietista Mary Palmerita, i la cançonetista Elvira de Amaya.

El gener de 1926 es representaren diferents espectacles de varietats i es van projectar El último varón sobre la tierra i La Revoltosa.

El febrer de 1926 es projectaren Principal Palace, Idilio accidentado, El criado alegre, Historia de una merluza, Que segueixi la dansa, amb George O’Brien, Magda Balleny i Alma Rubens; Alas de juventud, amb George O’bri· en i produïda per la Fox; la còmica El barbudo misterioso i Galleguita!, amb la cantant i actriu Emilia Vidali.

El març de 1926 acollí la projecció de Los sueños de Pamplinas, Con la mejor intención, amb Constance Tolmadge; La gitana blanca, amb Raquel Meller; El mimado de la abuela, amb Harold Lloyd; Fuera de la niebla, amb Alla Nacinova; El Caballero de hierro, amb George O’brien i Madge Bellamy; Nobleza de corazones, amb Eugenia Roca i text original de Santiago Rusiñol; i Carmen i La edad de piedra, ambdues amb Charlot.

L’abril de 1926 es projectaren Se necesitan maridos, La portera de la fábrica, La tierra prometida, amb Raquel Meller; El peregrino, produïda per Charlot; Quo vadis?, de Gabriel d’Annunzio; Currito de la Cruz, adaptació de la novel·la d’Alejandro Perez, i ¡Mujer, guarda tu corazón!, amb Paulina Frederick, Mary Prevort, Mary Can i Mac Avoy.

El maig de 1926 es projectaren La portera de la fábrica, La Casa de Indalecio, Prohibida la vagancia, Pathé Revue, Lucas pierde la cabeza, En busca de su costilla; El arbitrio de la elegancia, amb John Barrymore; a més del partit entre el Barça i l’Atlético de Madrid disputat a València «Campeonato de Foot Ball 1926» i del reportatge filmogràfic París...! També es representaren diferents espectacles de varietats.

1 2 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1926-1927

El 8 de gener de 1926 el Dr. Sunyer parlà sobre «L’organització de la puericultura», conferència organitzada per la Secció d’Estudis Socials.

El 15 de gener de 1926 l’escriptor Carles Sanahuja pronuncià la confe· rència «Feminitats», acte organitzat per la Secció d’Estudis Socials. Josep Re· casens, president de la secció, presentà l’acte i s’acabà la conferència entonant un himne a la dona i llegint unes poesies.

El 19 de febrer de 1926 s’inaugurà el Curs de Segur Obrer que patroci· nava la Caixa Catalana, que durà fins al juny. També col·laboraren les Caixes d’Aragó i Biscaia. Presidí l’acte el president del Centre, Pau Font de Rubinat, acompanyat per les autoritats locals, el professor del curs, Josep Maluquer, i el vicepresident de l’Institut Nacional de Previsió, Innocenci Jiménez.

El 9 d’abril de 1926 el propagandista social asturià Manuel Vigil Monto· to dissertà sobre «El seguro social en España; justificación de sus bases fun· damentales y su importancia para los trabajadores», dins el Curs de Segur Obrer.

El 6 i 7 de novembre de 1926 actuà la companyia de drames i comèdies de Ramon Martori, director i actor, amb Emilia de la Mata. Estrenà La octava mujer de Barba Azul, d’Alfred Savoir, traduïda per Vilaregut i Montaner, i Todo un hombre, adaptada per Julio Hoyos de la novel·la de Miguel de Unamuno.

El 10 i 11 de novembre de 1926 actuà la Compañía Argentina de Dramas y Comedias Rivera De Rosas, dirigida per Enrique de Rosas. Representà la comèdia argentina Mala reputación, de González Castillo i José Mazzanti; la comèdia lírica de costums Buenos Aires, «tangos, canciones, Pericón Nacional» i el diàleg La paz en casa. S’acomiadà amb la comèdia picaresca El perfume del pecado, publicitat com a «no apta para señoras», típic de l’època.

Del 23 de desembre de 1926 al 6 de gener de 1927 actuà la Compañía Cómico-Dramática de Maria Fortuny i Ramon Quadreny. La recaptació del debut anà a benefici dels damnificats «por el reciente ciclón ocurrido en la isla de Cuba»; es representà La cruz de Pepita, de Carlos Arniches, acompanyada als entreactes per la banda de música de Luchana (dirigida per Gutiérrez), i Quadreny recità una poesia de Josep M. Tous i Morote. En les sessions se· güents la companyia representà Malvaloca, dels germans Quintero; les comè· dies El chanchullo i El espanto de Toledo, de Muñoz Seca; Àngela Maria, d’Ar· niches i Abati; Dorina i La paz en casa, de Ramón Orellana; Gente Bien i Su desconsolada esposa, de Pierre Varber i Henry de Crosse, adaptada al castellà per Paso i Martínez Cuenca, que va ser descrita com «teatre estúpid i lamentable, sense altra finalitat que la de fer riure» a qualsevol preu. S’estrenà també

1 2 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1926-1927

1 2 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Como la hiedra al tronco, d’Honorio Maura, de la qual no s’explicaven l’èxit que obtingué a Madrid. Del quadret País de abanico, de José A. Fernández, en destacaren la delicadesa i l’amabilitat però el programa fort fou l’estrena de la comèdia El Diablo, de Franz Molnar i traduïda per E. F. Gutiérrez i L. de los Ríos. Sobresortiren Maria Fortuny, Elisa Castillo i Ramon Quadreny.

L’1 de febrer de 1927 la Companyia Vila-Daví estrenà la tragicomèdia La dona verge.

Del 16 al 19 d’abril del 1927 actuà la companyia del Teatre Novetats de Barcelona dirigida per Joaquim Montero, amb Enric Borràs. Estrenà La llar apagada, que significà la represa de l’activitat teatral d’Ignasi Iglésias, i el passatemps La Casamentera, de Pau Pi i Pinyol. Representà la comèdia Els milions de l’oncle, de Carles Soldevila, i el poema dramàtic Marçal Prior, de J. M. de Sagarra. La companyia del Novetats s’acomiadà amb Terra Baixa, segons la Revista, «la fita més alta del nostre teatre rural. [...] El fet important a remarcar, però, ara que tant planyem l’absència de públic en els teatres, és que quan es dóna la conjunció afortunada d’una obra i un artista genials, el públic respon encara».

El 18 de maig de 1927 tornà la companyia de Maria Fortuny i Ramon Quadreny «amb més pena que glòria» amb l’estrena del «vodevil estúpid» i «no apto para mujeres», Yo no puedo enganyar a mi mujer!, de R. Orellano.

El 19 de maig estrenà El hombre, la bestia y la virtud, de Pirandello, traduïda per Ricardo Baeza, l’obra que menys va convèncer la crítica de totes les que havien vist del dramaturg italià.

El 30 de maig de 1927 la Companyia Vila-Daví representà Fidelitat, de J. M. de Sagarra. Destacaren les actuacions de Maria Vila i Pius Daví.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 31 de desembre de 1926 se celebrà la Revetlla d’Any Nou, amb un gran ball reunió i la festa dels raïms, amb la Banda Municipal.

El 22 de gener de 1927 actuà Onofroff, el mag de l’hipnotisme.

El 8 de juny de 1927 l’Orfeó Reusenc oferí un concert a benefici de les classes de música de la mateixa entitat.

El 13 de juny de 1927 la Secció de Música, dirigida per Ricard Guinart, organitzà una festa amb la cooperació dels alumnes de l’Acadèmia.

El 15 de juny actuà l’Esbart Dansaire de l’Orfeó Reusenc.

CINEMA L’octubre de 1926 es projectà La Casa de la Troya, basada en l’obra d’A. Perez Luginde; La luna de Israel, basada en l’obra de Rider Haggard; El Juramento de Lagardere, Sacrificio de amor, Cyclone arma un ciclón, Jinete valeroso i Torcuato en coche. A més, es projectà una cinta còmica i un combat de boxa entre el campió alemany i l’espanyol Paulino Uzardun.

El novembre de 1926 es projectaren Venganza de mujer, amb Norma Tal· madge; Su mayor gloria, amb Ethel Clayton; El prisionero de Zenda, Ruperto de Hentzau i El aparecido.

El desembre de 1926 es representà una revista cinematogràfica i es pro·

1 2 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

jectaren La Dama de las camelias, amb Rodolfo Valentino i Alla Nazimova; Huelga de esposas, El beso de la victoria, Fausto i La Corte de LuísXV. El gener de 1927 es projectaren Miguel Strogoff, La herencia de Sofronio, El correo del Zar i Sueño cumplido.

El febrer de 1927 es projectaren Carmen, amb Raquel Meller; El último correo, amb Monte Bleu; Hojas de Parra, de George O’Brien; La jaula de los leones, amb Maciste i Elena Sangro; La criada del coronel, amb Syd Chaplin; La riqueza no lo es todo, Por hacer novillos i El Conde de Luxemburgo.

El març de 1927 acollí la projecció de Tierra valenciana i Gigantes y cabezudos, de Carmen Viance; Miguel Strogoff, Los colosos del mar, Piratas de ocasión, Pacto de amor, La moral de Lord Marco, Caza menor, Triple acción i La Corte de Luís XV. L’abril de 1927 es projectaren El Transatlántico, amb María Jacobini; Currito de la Cruz, adaptació de l’obra d’Alejandro Perez Lugin; Mancha que limpia, amb Aurora Redondo i Carmen Viance, Un estudiante con puños, Fatty y Pamplinas, hijos de Talía, Las hijas de Elena i El sexo débil.

El maig de 1927 es projectaren La malcasada, de Francisco Gómez; Camiña flor de Galícia, Nadie sabe lo que quiere i El libertino.

El juny de 1927 acollí la projecció de Más loca que una cabra, amb Betty Belfourt; Los héroes modernos, amb Ralph Lewis i Los dos enamorados.

1 2 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19271928

El 15 d’octubre de 1927 es celebrà l’homenatge popular al poeta reusenc Josep Martí Folguera que fou rebut amb una calorosa ovació en presentar-se a l’escenari. L’alcalde Jaume Plana presidí l’acte acompanyat per les autoritats.

El 2 de novembre de 1927 es representà el sainet La reina del mercat d’Alfons Roure, a càrrec de la Companyia de Grans Espectacles del Teatre Espanyol de Barcelona, amb decorats de Bulbena i Girbal.

El 24, 25 i 26 de desembre de 1927 actuà la Gran Compañía CómicoLírico de Arte Frívolo, sota la direcció de J. P. Callejas, amb Mariano Beut, el mestre director i concertador Emilio Blay, la tiple còmica Amada Alegre i el tenor Manuel Rossatti. Representaren les revistes Las Reinas Magas, d’Asen· jo i Torres del Álamo amb música de Calleja; Las siete niñas de Ecija, dels mateixos autors i música de Balaguer, i els entremesos d’èxit El tango de la cocaína i El sexo débil.

El gener de 1928 actuà la Compañía Cómico-Dramática Bové-Torner.

Debutà amb Maria del Mar, de Juan Ignacio Luca de Tena, que a Madrid havia estat un èxit i que aquí tornà a ser un fracàs. La senyorita del pijama i Mujeres del día, de Gómez de Miguel; Mal año de lobos, de Linares Rivas; La Caraba, de Muñoz Seca; La casa de la salud, i l’estrena de Mi mujer es un gran hombre, de J. Vernueil i traduïda per J. J. Cadenas foren les comèdies se· güents, de les quals només en destacaren el treball dels actors Bové i Torner.

El 31 de gener de 1928 la companyia Delgado Caro-Martínez del Tovar representà la comèdia Los lagarteranos, de Luís de Vargas, que havia entusias· mat a Madrid. Per la Revista del Centre «De la perversió del gust del públic de les capitals n’hem tingut proves sobreres. Si realment Los lagarteranos va entusiasmar el públic madrileny en tenim una prova més». Tenien previst quedar-se dos dies més i representar La ermita de la fuente y el río, d’Eduardo Marqui· na; Charlestón, de Luís de Vargas, i La mariposa que voló sobre el mar, de Benavente, però només feren la primera funció a causa de la vaga general.

El 27, 28 i 29 de febrer de 1928, la mateixa companyia representà Tambor y Cascabel, dels germans Quintero. Un cop acabada l’obra, l’actor Martínez Tovar recità les poesies «La hermana», de Villaespesa; «Santa Teresa», del mateix actor i «En el puño de la espada», d’Echegaray. Després el baríton reusenc Aleix Queraltó cantà, acompanyat del piano, «El cuento del bufón», de La Dogaresa; «Balada del vell pastor», de Cançó d’amor i de guerra, i Los gavilanes. L’endemà representà Charleston, una comèdia de Luís Vargas que gira al voltant dels problemes morals que planteja l’existència dins la mateixa família de germans bons i germanes dolentes. La crítica local, fent abstracció de l’obra, diu que «si el teatre ha de consistir en afalagar el públic neci que paga, no val la pena de preocupar-nos en salvar el teatre. Llavors la crisi que tant lamentem tindria una justificació inatacable». També portà a l’escenari el drama en tres actes –i pròleg en vers– El único, de Luís Kraussel, «francament insuportable». La companyia estrenà Er niño de Dios, un sainet de Luís Martínez, del qual subratllaren els cuplets cantats per Adelina Nàjera.

La crítica conclou que «de les obres, en tindrem un record deplorable; de la

1 2 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1927-1928

1 2 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Companyia no tant», mentre que el Noticiero Universal afirmava que el Teatre estava ple de dames i intel·lectuals i que l’obra va ser molt aplaudida.

El 14 de març de 1928, dins la gira de la companyia catalana del Teatre Apolo de Barcelona per Catalunya, s’estrenà el drama «humaníssim» La dama enamorada, de Joan Puig i Ferrater. En remarquen la interpretació de la senyo· ra Nicolau en el personatge de Lluïsa.

El 15 de març de 1928 s’inaugurà un programa de «solemnitat teatral».

Es representà la comèdia El carro del vi, de R. Ramon Vidales i La Ventafocs, de Josep M. Folch i Torres, a càrrec de la secció liricodramàtica que actuava a la societat La Palma, sota la direcció de Joaquim Sagalà. La funció es féu en honor seu «com a penyora d’agraïment pels molts beneficis en què desinteressadament ha pres part, com són els de la Junta Autònoma d’Extinció de la Mendicitat, Comitè Monument a Fortuny, Joventut Caritativa i Assemblea Local de la Creu Roja Espanyola».

Del 17 al 19 de març de 1928 actuà la companyia de sarsuela Luís Calvo, amb el baríton Marcos Redondo, l’actor Josep Llimona i els mestres Miguel Puri i Felip Caparrós. Representà les sarsueles La del soto del parral, de Luís Fernández de Sevilla, Antonio C. Carreño i música de Soutullo i Vert; La Alsaciana, La Verbena de la Paloma i El huésped del sevillano.

El 22 de març de 1928, dins el programa «solemnitat artística» que pa· trocinà la Secció de Música del Centre de Lectura, s’interpretaren els «Cants plàstics» d’Aurea de Sarra. Ambrosi Carrión «donará a conéixer en uns mots de presentació els principals trets característics de les danses de l’eminent dansarina catalana». El programa constà de la «Serenada», de Mozart; «La favori· ta de Ramsés», de Mohamet Guahy; «La Nimfa de Zeus», de Grieg; «Ofrena», de Chopin; «Salomé», d’A. Joyce; la «Walkyria», de Wagner; «Salambó», d’Alex Siugini; «Tristesa d’amor», d’A. Tellier; «La fuga de Zulema», de Granados i «Consolació», de Liszt.

El 27 de març de 1928 actuà la companyia dramàtica dirigida per Fèlix Ortiz de Miranda, amb Antonio Salom i Pepita Ribas. Representà la llegenda dramàtica Genoveva de Brabant (esposa, màrtir i santa), del mateix director.

El 23 d’abril de 1928 es representà La mare eterna, d’Ignasi Iglésias.

Del 25 al 27 d’abril de 1928 la companyia de comèdies Sànchez-Ariño, amb l’actor Albert Romea, va representar tres obres amb un èxit força regular.

Debutaren amb la comèdia Los cuatro caminos, d’Ángel Custodio, pintoresca però que «costa d’empassar». Representà El Sr. Adrián, el primo, o que malo es ser bueno, una comèdia d’Arniches «sense altra finalitat que fer riure» i consi· derada francament inútil, i Poca cosa es un hombre, comedia de Rafael López de Haro. Els intèrprets produïren una impressió excel·lent perquè ningú no hi destacava sinó que era un conjunt ben entonat.

El 5 i 6 de maig de 1928 la mateixa companyia reprengué les funcions.

Representà les comèdies La galana, de Pilar Millan Astray; La prudencia, de José Fernández del Villar i Frente a la vida, de Manuel Linares Rivas.

El 8 de maig de 1928 la companyia dramàtica d’Enric Lluelles, amb Anita Peris. Representà el drama L’obstacle, de Lluelles.

El 14 de maig de 1928 es representà el sainet Un milionari del Putxet

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 28 de desembre de 1927 la Juventud Caritativa organitzà una vetllada, amb un concert de l’Orfeó Reusenc, dirigit per Estanislau Mateu. La Secció Cómico-Lírico-Dramática de La Palma, dirigida per Joaquim Sagalà, represen· tà la comèdia Gent d’ara, d’Eduard Coca. El soci Pasqual Ripoll cantà una ària de Rigoletto, de Verdi i de Tanhaüser, de Wagner, amb el mestre Mateu el piano, i J. Sagalà recità la poesia «Quan seràs gran...», de Martí i Folguera.

El 31 de desembre de 1927 se celebrà la Revetlla d’Any Nou, amb un gran ball reunió i la festa dels raïms, amb una nodrida orquestra.

El 30 de gener de 1928 l’Acadèmia de Música celebrà una vetllada mu· sical.

L’11 de juny de 1928 se celebrà la Festa Musical com a clausura del curs. L’acte l’organitzà la Secció de Música i va anar a càrrec de l’Acadèmia de Música dirigida per Ricard Guinart.

El 21 i 22 de juny, després de l’habitual pel·lícula, es presentà l’especta· cle Rin-Rin, amb l’actor còmic E. Peiro, els barítons Jaime March i Francisco Xambrot, el jazz-band Petit Rafa, el Trío Morales, la vedet Leda de Merode i 15 artistes, sota la direcció de Francisco Morales i del mestre Antonio Niubó.

CINEMA I VARIETATS L’octubre de 1927 es celebrà un espectacle de varietats i es projectaren Lucas tiene hambre, La Cruz del Gran Duque, Autos a medida, Flor salvaje, Demasiada familia, Pilar Guerra, El robo de Terramoto, Amor y píldoras, Por qué las jóvenes regresan al hogar? i el documental El Nilo.

El novembre de 1927 es projectaren la còmica Sandalio en la edad de piedra, La tía Ramona, produïda per Gaumont; Colibre, amb Ossi Oswalda; Vestido de etiqueta, amb Adolf Menjou; Floridor y los plátanos, Pastillas para la tos, La alegría del batallón, Alianza peligrosa, El camino de la fuerza y la

1 2 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

o la vestidura no fa la figura, de Gastó A. Màntua, a càrrec de la companyia de l’autor, amb l’actriu Mercedes Muñoz, l’actor i director Enric Guitart i el jove actor Joan Cumellas. El 14 de maig es repetí l’obra a causa de l’èxit que suscità entre el públic.

El 23 de maig de 1928 es representà la comèdia Los Mosquitos, dels germans Quintero, a càrrec de la companyia de comèdies de l’actriu Maria Fortuny, dirigida per l’actor Ramon Quadreny.

De l’1 al 3 de juny de 1928 actuà la companyia de comèdia Juan de Orduña. Estrenaren Boy, adaptació de la novel·la per Manuel Linares Rivas; la comèdia cinematogràfica Nobleza baturra, adaptada de la pel·lícula per Joaquín Dicenta (fill), i la comèdia Cinema, de Luís de Vargas. Com a fi de festa s’interpretaren tangos i cançons argentines, a càrrec de Rafael Nieto, i Juan de Orduña féu un recital de poesia.

El 16 i 17 de juliol de 1928 es feren unes funcions de teatre català a càrrec de la Companyia Vila-Daví, amb l’actriu Maria Vila i els primers actors P. Daví i A. Nolla, procedent del Teatre Romea de Barcelona. Representà L’hereu Riera i L’ànima és meva, d’Àngel Guimerà.

1 3 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

belleza, El diablo del convento, Redactor fotográfico i el debut de Six american girls, amb l’actuació de l’artista Linder «rey de la caricatura vocal».

El desembre de 1927 acollí, a més d’un espectacle de revista i una re· presentació de teatre, la projecció d’El diablo del convento, amb Max Linder; ¡Venga alegría!, d’Harold Lloyd; Cabaret, amb Tom Moore; Cual de las dos?, amb Adolf Menjou; El Pecado Oculto, amb Frank Menill; Chicos y grandes, amb La Pandilla; El camino de la fuerza y la belleza, Los chicos de la Escuela, Charlot en la playa i Diego Corrientes.

El 31 de desembre de 1927 i l’1 de gener de 1928 es projectà La mariposa dorada, amb Alma Rubens i Bert Lytell. Seguidament debutà la troupe anglesa The Oswald’s Girls amb La revette de la danse.

El gener de 1928 es projectaren José, basada en la novel·la d’Armando Palacio Valdés; Siberia, superproducció de Fox dirigida per Victor Schertzin· ger amb Alma Rubens i Edmun Lowe; Cabrita que tira al monte, basada en l’obra dels germans Quintero; Bellezas acuáticas i La mar de bañistas. A més, actuà el cantant Spaventa i la ballarina Goyesca, i debutà Vianor.

El febrer de 1928 acollí la projecció de La novela de un joven pobre, pro· duïda per la Societé des Cineromans; El vagabundo poeta, de John Barrymore, i La comedia social. Després actuà la cantant Goyita Mir. El març de 1928 es projectà El negro que tenía alma blanca, basada en la novel·la d’Alberto Insúa.

L’abril de 1928 es projectaren Su hermana de París, amb Constance Tal· madge; El Circo, de Charles Chaplin; Amanecer, de Film Titan Fox, i Novios en cuarentena, per Bebé Daniels. Després es presentà l’espectacle de varietats de Liliputienses de Ratoucheff, procedent del teatre còmic de Barcelona, sota la direcció de Roberto Samsó, amb les vedets Angelita Barri i Palmira Miralles i el mestre concertador Rovira. Representaren els quadres Taberna apache, Soldaditos, Gavota, Un beso, Una noche de hotel, La estátua de las mentiras i El sitio de Gerona.

El maig de 1928 acollí la projecció d’El judio errante, basada en l’obra d’Eugenio Sué i produïda per la Societé des Cineromans; Titanic, amb Ge· orge O’Brien, Virginia Vall i Farrel Mac Donald; La pasión de lujo, 20.000 dólares sin dueños i Lindas colegialas.

El 7 de juny de 1928 es presentà l’invent del Cinefon. Completaren el programa les comèdies de Paramount Gente de calidad i Amor al vuelo.També es pogueren veure Un beso en un taxi, amb Bebé Daniels; Gente de calidad, Amor al vuelo, i la pel·lícula documental Chang, «la obra cumbre del arte mudo y su más completa dignificación». A més es presentà el Grupo Alexis, amb el ballarí Henry Bray, l’estilista Roberto Font, Ascención Pastor, Luva Disca, Gloria Dolly, i «la figura de la cinematografia espanyola»Pitouto.

El juliol de 1928 es projectà La dama indómita i Amor afortunado, amb Gloria Swanson, Greta Nessen i Lionel Barrymore.

1 3 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 3 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1928-1929

El 30 de setembre i l’1 d’octubre de 1928 actuà la companyia de sar· suela Tomàs Ros, amb Pablo Gorgé, Francisco Godayol, Ricardo Fuentes i l’actor i director Alberto López. Representà Las golondrinas, les sarsueles La Villana, de Federico Romero, Guillermo Fernández Shaw i música de Vives; El Santo de la Isidra i La del Soto del Parral, i l’opereta Glorias del pueblo.

L’11 i 12 d’octubre de 1928 actuà la Compañía Cómico-Dramática Bové-Torner. Estrenà la comèdia dramàtica La última novela, de Manuel Linares Rivas i la farsa El clamor, de Pedro Muñoz Seca.

El 6 de novembre de 1928 es féu una funció extraordinària en homenat· ge al dramaturg Ignasi Iglésias. Es representà Els vells, amb Enric Borràs.

Del 8 a l’11 de novembre de 1928 actuà la Compañía de Comedias Ladrón de Guevara-Rivelles. Debutà amb la comèdia El pasado de Paulina, de George Milleton, Grey Boltón i traducció de Mariano Alarcón. Representà el drama El gran Galeoto, de José Echegaray; les comèdies Mi padre no es formal de J. J. Cadenas i F. Gutiérrez, amb L. Marchand; el diàleg Ganas de reñir, dels germans Quintero; el monòleg Una señora sensible; La Divina Comedia, de H. Cleyton i traducció de Sinibaldo Gutiérrez i La otra honra, de Jacinto Benavente.

El 14 de novembre de 1928 l’Orfeó Reusenc, amb la cooperació de l’entitat La Roca i la Cobla Catalunya, organitzà un festival caritatiu per als damnificats en l’incendi de les Gavarres i Montnegre. «En Ruyra, l’il·lustre escriptor, convertint-se en apòstol de la repoblació de Montnegre, ha llençat un crit de misericòrdia, davant aquell quadro de tristor i de misèria. I la ciutat de Reus, ànima bondadosa, l’ha sentit ben endins del seu cor, aquest crit de misericòrdia, i sabrà acudir al festival de caritat». La Cobla Catalunya executà la sardana «Cançó d’amor», de Domènec Monner. La Secció de Declamació de l’Orfeó Reusenc representà el quadre dramàtic A la vora del mar, de Frederic Soler. L’Orfeó Reusenc, dirigit pel mestre Mateu, cantà «Cant a la Senyera», de Millet; «La cançó nostra», de Morera; «La nina i el moliner», de Pérez Moya; «La Pastoreta», de Mateu; «Pregària patriòtica», de Jaques-Dalcroze; «El cirerer florit», de Català i «Les neus que es fonen», de Morera. Finalment, l’Esbart Dansaire de l’Orfeó, sota la direcció de Maria Forcada dansà «Punta i taló», del Pallars; «Ball Cerdà» i «Contrapàs xinxina», de Vic; «Ball de nans», de Berga; «Ball de cascabells», de Merola i «Ball de gitanes», del Penedès.

El 18 de desembre de 1928 l’associació cristiana Juventud Caritativa organitzà una funció a benefici dels nens pobres. Actuà la Compañía CómicoDramática Torres Callejas, amb la comèdia L’amargor de la veritat, del reu· senc Josep Banús i Sans i, el baríton Pasqual Ripoll, amb Estanislau Mateu al piano, cantà «Els mestres cantaires», de Wagner i «Faust», de Gounod.

Del 22 de desembre de 1928 a l’1 de gener de 1929 actuà la Compañía de comedias de l’actriu María Gámez, amb Ricardo Galache. Representà el drama Los que no perdonan, d’Eusebio de Gorbea; les comèdies Pepa Doncel, No quiero, no quiero... i Lecciones de buen amor, de Jacinto Benavente; La boda de Quinita Flores i Los Mosquitos, dels germans Quintero; Margarita la

1 3 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1928-1929

1 3 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Tanagra, d’Ángel Torres i Antonio Asenjo; Mamá Colibrí, d’Henry Bataille; Una comedia para casadas, de Francisco Gómez; El secreto de Lucrecia, de Muñoz Seca, María Victoria de Manuel Linares Rivas; La ermita, la fuente y el río, d’Eduardo Marquina i Currito de la Cruz, adaptació de la novel·la d’Alejandro Pérez Lugín; les farses La atropellaplatos, de Paso i Estremera; Napoleón en la luna, d’Antonio Navarro i Emilio Saez; El mundo es un pañuelo i El demonio fue antes ángel, de Jacinto Benavente; el juguet Un millón, de Muñoz Seca i Pérez Fernández i «La Rondalla», dels germans Quintero.

El 26 i 27 de febrer de 1929 actuà la Compañía dramática de l’actor Juan Santacana, amb Elvira Fernán-Graci. Representà els drames tràgics El idiota, d’Emilio Gómez de Miguel i Caín, de Blas Medina.

El 12 de març de 1929 actuà la Companyia de l’actriu Ramona Mestres i els primers actors Josep Querol i Antoni Salom. Estrenà el drama La puntaire de la costa, de Tomàs Ribas, inspirat en la poesia de Manuel Ribot. Abans de la representació, Ramona Mestres féu la lectura de la poesia «La puntaire».

Finalment representà la comèdia Al cor no se l’enganya, de Josep Querol.

L’11 i 12 de maig de 1929 actuà la companyia dirigida per Manolo Fernández, amb els mags del cant flamenc Niño de Sevilla, Niño de Talavera, Niño de Lucena, l’artista flamenca Trinitaria, el ballarí Tobalo i els guitarristes Juan el Mago i Joaquín Fraile. La companyia representà l’espectacle líric La Copla Andaluza, de Guillem i Quintero.

El 13, 14 i 17 de maig de 1929 actuà la Compañía Lírica de Luís Calvo, amb el tenor Emili Vendrell i el baríton Marcos Redondo. Representà les sar· sueles La Parranda, de Luís Fernández Ardavín i música d’Alonso; La pícara molinera, d’Asenjo, Torres del Álamo i música de Pablo Luna; El huésped del sevillano, del mestre Guerrero i Molinos de viento, del mestre Luna.

Del 24 al 26 de maig de 1929 actuà la companyia de sarsuela d’Anto· nio M. Álvarez, amb el baríton Emilio Sagi-Barba, l’actor i director Miguel Tejada i els mestres directors i concertadors J. Ortiz de Zárate i Gerardo Tomás. Representà les sarsueles La campana rota, de José Tellaeche i mú· sica de Fernando Obradors; Los camarones, d’Arniches i Lucio i música de Valverde (fill) i Torregrosa; La viejecita, de Miguel Echegaray i música de Fdez.

Caballero; La capitana, de Fernández Sevilla i Carreño i música de Vela i Bru, i l’opereta Los cadetes de la Reina, de Moyron i música de Luna.

El 3 i 4 de juny de 1929 actuà la Compañía Lírica de Luís Calvo, amb el tenor Emili Vendrell, el baríton Marcos Redondo i la tiple Matilde Martín.

Representà les sarsueles La Parranda, d’Alonso; La Revoltosa, de Chapí, Los Guzlares, de Sevilla, Carreño i Morató, i el sainet Los flamencos, de Vives.

El 24 de juny de 1929 es representà la sarsuela Los Guzlares, musicada per Marató.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 18 de novembre de 1928 actuà l’Orfeó Borgenc sense gaire èxit.

El 19 i 20 de desembre de 1928 actuà el mag Chéfalo i Los enanos de Palermo i el Gigante Liet.

El 31 de desembre de 1928 se celebrà la Revetlla d’Any Nou, amb un

CINEMA El setembre de 1928 es projectaren Bodas sangrientas, de María Jacobi· ni; Adiós, juventud!, amb Carmen Boni; El Colegial, amb Buster Keaton; La enciclopedia Pathé i Noche de sobresaltos.

L’octubre de 1928 es projectaren Al servicio de las damas, amb Adolf Menjou; Érase una vez un príncipe, amb George O’Brien; El hombre que triunfó, amb Richard Dix; El águila negra, de Rodolfo Valentino; Sangre escocesa, amb Lillian Gish; Nada niña, nada, amb Bebé Daniels; Gente de guantes, amb George O’Brien i Edmund Lowe; El asalto al ambulante de Correos, La herencia de Bebé, El hijo de Caid i Glorias ajenas.

El novembre de 1928 es projectaren Alas, amb Clara Bow, Charles Ro· gers i Richard Arlen; La novela de una noche, amb C. Talmadge i R. Colman; Resurrección, amb Dolores del Río; Un caballero de París, amb Adolf Men· jou; El Gaucho, amb Douglas Fairbanks; El Circo, de Charles Chaplin; La mujer divina, amb Greta Garbo; El ruiseñor del pueblo, amb Mary Pickford; Susana la detective, amb Bebé Daniels, La nieta del zorro, Para ganarse la vida, El pecado de Adán i Glorias ajenas. També es pogueren veure imatges de l’enterrament d’Ignasi Iglésias El desembre de 1928 es projectaren Susana la detective i Este hombre me gusta, ambdues amb Bebé Daniels; Currito de la Cruz, adaptació de la novel·la d’Alejandro Pérez Lugin; El ruiseñor del pueblo, amb Mary Pickford; Comprometida... i La ruta de una mujer.

El 19 i 20 de gener de 1929 es projectà Rosa, la revoltosa, amb Clara Bow i actuà el ballet Le Dickson, procedent de París i Barcelona.

El 17 de febrer de 1929 es projectà La hermana San Sulpicio, amb Imperio Argentina.

El març i abril de 1929 es projectà La ley del Hampa, amb George Blancroft, Clive Brook i Larry Semon; La legión de los condenados, amb Gary Cooper i Fay Wray; Reclutas bomberos, amb Wallace Beery i Raymond Hattno; Te quiero, me quieres, amb Vera Veronina i Raymond Griffith; La Gloria del Colegio, amb Marion Davies; Por encomienda postal, amb el Sastre Botines; Mi tía de Mónaco, amb Carmen Boni; Confesión, amb Pola Negri; Relámpago, de Harold Lloyd; No lo dejes escapar, amb Clara Bow; Los dineros del Sacristán, amb Ricardo Dix; la còmica Suegra de vacaciones, ¿Quién era ella?, El cadete del West Point i El dolor de ser bueno.

El maig de 1929 es pogueren veure Viena, un príncipe y el amor i Suerte que tiene uno.

1 3 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

gran ball reunió i la festa dels raïms, amb una nodrida orquestra.

El 7 de maig de 1929 l’artista Joan Rebull realitzà una mena de performance avanguardista. Llegí algunes de les seves pensades, dibuixà espontàni· ament i tot plegat amb l’audició de discos musicals de jazz.

El 26 de març de 1929 actuà el trio agentí Irusta-Fugazot-Demare i la seva orquestra, que interpretaren tangos de moda.

El 24 de maig de 1929 el jove Bonaventura Casalins, deixeble del mestre Josep Soler, oferí un concert de violoncel, amb molt d’èxit.

1 3 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ACTES DIVERSOS El 15 de gener de 1929 tingué lloc la reunió general ordinària anual del Centre de Lectura, i foren molts els socis que hi assistiren. Presidí l’acte el president Pau Font de Rubinat, i actuaren de secretaris Estrada i Santasusag· na. Josep Prunera, tresorer, llegí l’estat dels comptes i el balanç de 1928, que foren aprovats per unanimitat, així com el pressupost de 1929.

El 4 de febrer de 1929 es celebrà una sessió necrològica dedicada a la memòria d’Ignasi Iglésias, organitzada per la Secció de Literatura i Idio· mes amb la cooperació de l’Ateneu Barcelonès i de l’Associació d’Amics de l’Ignasi Iglésias. Hi prengueren part Pere Coromines, J. Puig Pujades, J. Esta· della, Pere Cavallé i Josep Banús i Sans.

1 3 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 3 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1929-1930

Els Amics del Teatre del Centre de Lectura (1929-1935)

El desembre de 1929 fracassà l’intent de crear una escola d’art dramàtic dirigida per Adrià Gual, però Josep Banús Sans i Josep Miquel Pàmies, junt amb Pere Estrada, Francesc Balsells i Jaume Fargas, aconseguiren crear i tirar endavant l’associació Amics del Teatre, que funcionava a recer de la Secció de Literatura del Centre de Lectura i que féu del Teatre Bartrina el seu escenari.

Els Amics del Teatre van tenir força èxit en els cinc anys de vida i programaren 95 funcions entre 1930 i 1935, la major part d’elles amb les millors compa· nyies de Madrid –durant la temporada teatral, contractades a través del Teatre Barcelona– i Barcelona, fora de temporada. Malgrat el nom, quasi totes les representacions foren en castellà. Els inscrits, socis del Centre o familiars, pagaven 4 ptes. al mes, que els donaven dret a assistir a les dues funcions que s’organitzaven mensualment, excepte a l’estiu. Els Amics del Teatre del Cen· tre de Lectura, després de la de Sabadell, fou la segona associació d’aquest tipus que va existir a Catalunya però va extingir-se mesos abans d’esclatar la Guerra Civil, el 1936. A més, Banús i Miquel –ambdós del grup intel·lectual burgès Acció Catalana– intentaren crear amb Sabadell i altres ciutats disposa· des a seguir-ne l’exemple, una federació d’amics del teatre, però la iniciativa no quallà. L’associació assentà un precedent, tant per la qualitat com pel sis· tema de programació, administració i finançament, que serví de base per als posteriors intents, ja en el franquisme.

Les primeres funcions organitzades pels Amics del Teatre, el 13 i 14 de gener de 1930, comptaren amb la companyia dramàtica de Maria Palou, dirigida per Felip Sassone, que representà La Salvadora, del poeta Eduardo Marquina, i No tengo nada que hacer, del director de la companyia, ambdues estrenades amb gran èxit.

Alhora, el 1929, després d’una inspecció oficial s’ordenà la instal·lació d’un teló metàl·lic antifoc, que precipità un canvi d’arrendatari. Durant el 1929 es fan una sèrie de reunions amb Evarist Fàbregas, arrendatari del Tea· tre, però aquest no pot assumir la despresa del teló. Proposa dues solucions:

1 3 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1929-1930 Els Amics del Teatre del Centre de Lectura (1929-1935)

1 4 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

buscar un grup de persones que el puguin pagar o, buscar un arrendatari nou que millorés les condicions del seu arrendament. Es féu una reunió perquè Fàbregas rescindeixi el contracte i, el gener de 1930, es féu públic un nou con· curs públic d’arrendament del Teatre i cafè. S’hi presenten Josep Balart, Enric Morell, Amadeu Trius, empresari del Teatre Fortuny i del Teatre Circ, i Lleó Gaumont, apoderat de la casa cinematogràfica Gaumont. El guanya Trius, que arrendà el Teatre per 9.000 pessetes anuals el 28 de novembre de 1930.

En el contracte d’arrendament, hi constava la cessió de per vida de la primera llotja de platea a Evarist Fàbregas. Trius sotsarrendà el cafè a Josep Aguiló.

El 20 i 21 de març de 1930 la Companyia de Carmen Echevarría, pa· trocinada pels Amics del Teatre, representà la comèdia Para ti es el mundo, de Carlos Arniches, i Pégame Luciano, de Pedro Muñoz Seca.

El 7 i 8 d’abril de 1930 els Amics del Teatre contractaren la formació ca· talana Carme Buxadós i Àngel Rovira, amb Roser Corscolla, que representà Hores d’amor i de tristesa, d’Adrià Gual, i El Paquebot Tenacity, de Charles Vildrac, traduïda per Carles Soldevila. Ambdós assistiren a les funcions i par· laren a propòsit de les obres.

L’1 de maig de 1930 es féu un «Espectacle Pro Teatre Català». Es repre· sentà La cançó de la Puntaire, de Joaquim Montero, inspirada en la poesia de Ribot i Serra amb Marta Fàbregas i Joan Cumellas.

El 14 i 15 de maig de 1930 els Amics del Teatre presentaren la compa· nyia dramàtica de Ricardo Calvo amb En Flandes se ha puesto el sol, d’Eduar· do Marquina, amb Adela Calderón i Pedro Guirao, i El vergonzoso en palacio, de Tirso de Molina, arranjada per Carlos Moor, amb Pepita Velázquez i Irene Guerrero. Ricardo Calvo recità poesies i les representacions foren un èxit.

El 14 i 15 de juny de 1930 actuà la Companyia de Teatre Català amb la direcció de Ramon Martori. La direcció artística fou de Salvador Alarma, autor dels decorats, i hi participaren Mercè Nicolau i Antoni Alarma. La com· panyia estrenà la comèdia dramàtica La sorpresa d’Eva, de Millàs-Raurell, –que parlà al públic sobre «El teatre modern i l’obra»– i representà la comèdia Pares que teniu fills! i la farsa L’home que s’havia de morir, de Josep M. Planes, que assistí a la representació, i Maya, de S. Gantillon amb traducció catalana de Millàs-Raurell.

El 17 i 18 de juny de 1930 tingueren lloc les representacions organitza· des pels Amics del Teatre. La companyia Sepúlveda-Mora comptà amb artistes tan prestigiosos com Pedro Sepúlveda, Salvador Mora i Amàlia Sànchez-Ariño.

Debutà amb la comèdia Las de Caín, dels germans Quintero i s’acomiadaren amb la comèdia hongaresa Atrévete, Susana, d’A. Revesz, traduïda per Tomàs Borràs. La crítica elogià els actors principals.

El 26 i 27 de juny de 1930 tornà a actuar la companyia Sepúlveda-Mora que posà en escena la farsa còmica La atropellaplatos, d’Antonio Paso i An· tonio Estremera, de la qual la Revista del Centre escrivi que «si hi ha alguna cosa que se salvi de la representació, és la cara d’idiota –realment perfecta- de Sepúlveda». Una altra cosa fou la representació de la comèdia Mariquilla Terremoto, dels germans Quintero, que la crítica n’elogià tant els actors com la posada en escena.

CINEMA El febrer de 1930 es projectaren La mujer ligera –que es projectà muti· lada–, amb John Gilbert i Greta Garbo; Cataluña, «Gran film sonoro, de costumbres y vistas de esta región»; Hambre de amor, amb Lois Moran i Laurence Gray; Ésto es el cielo, amb Vilma Banky i James Hall; Hombres de hierro, amb Lon Chaney; Llamas, amb Olga Tschechova i Rojo y negro.

El març de 1930 es projectaren Más allá de las sierras i Capitán sin miedo, amb Tim McCoy; El Barbero de Sevilla, amb Alette Marchal, Marie Bell i E. Van Duren; Estrellas dichosas, amb Janet Gaynor i Charles Farrell; La

1 4 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 24 de novembre de 1929 l’Acadèmia de Música dirigida per Ricard Guinard organitzà una vetllada musical per Santa Cecília en honor del direc· tor. Participaren els deixebles Gil, Xanxo, Vernis, Marsal i Duran, que inter· pretaren al piano obres de Bach, Chopin, Albéniz, Debussy i Roff. Isabel Hu· guet homenatjà el mestre Guinard llegint un parlament i descobrint el quadre que tancava el pergamí i l’àlbum que li dedicaren els deixebles.

El 31 de desembre de 1929 se celebrà la Revetlla d’Any Nou, amb un gran ball reunió i la festa dels raïms, amb una nodrida orquestra.

El 20 de febrer de 1930 es celebrà el festival de Ràdio Barcelona amb Toresky i Miliu, organitzat pel Diario de Reus. El festival constà d’un concert de la Banda Municipal de Reus, dirigida per Xavier Vidal; del concert de l’Orfeó Reusenc, dirigit per Estanislau Mateu i una audició de sardanes de la Cobla Catalunya, dirigida per Pere Llorens. El programa també va incloure un recital del baríton Joan Fuster, la lectura de poemes de poetes reusencs a càrrec de Joaquim Segalà; un recital del violinista Joan Cogul i el pianista Xavier Vidal; un recital de cant de la soprano Adelita Vendrell, alumna del Conservatori de Música i Declamació de València, i el pianista Joan Giró; i les conferències «Reus industrial y comercial», pronunciada per Joan Cachot, se· cretari de la Cambra de Comerç de Reus; «Reus histórico. Personajes ilustres», a càrrec de Pere Llauradó, representant del Diario de Reus, i «Importancia del Centro de Lectura», per Antoni Martí Baiges.

Del 27 de febrer al 4 de març, durant les festes de Carnaval, es celebra· ren al Teatre diversos balls de màscares. El més lluït fou el ball del 2 de març, amb el Regimiento de Almansa i l’orquestra del mestre Nogués, i un concurs infantil de vestits.

El 14 de març de 1930 se celebrà un festival per a la vídua i el fill de Martí Vilanova, mort a París durant l’exili per la Dictadura de Primo de Rivera, organitzat per l’entitat Folklore de Reus. Hi participaren la Cobla Catalunya, Antoni Martí Bages, que glossà la significació de l’acte; Joquim Sagalà, que recità poesies; el concertista Joan Cogul, l’esbart organitzador dirigit per Maria Forcada de Tarés, i un grup d’afeccionats que representà la comèdia Flors d’amor, de Josep Banús Sans, dirigida per Joaquim Pàmies.

El 24 de març de 1930 Josefina Cruzado Tàrrega oferí un concert de guitarra, i el 3 de juny la cantant Mercè Plantada, acompanyada pel mestre Vallribera, protagonitzà un recital de cançons.

Máscara del diablo, amb John Gilbert i Alma Rubens; La repórter relámpago, amb Bebé Daniels i Neil Hamilton; Gesto hidalgo, amb Renée Adorée; La máscara de hierro, amb Douglas Fairbanks; Amor eterno, amb John Barrymore; Charlatán, amb Margaret Livingston i En marcha. A més actuaren les vedets Hermanas Blanca i Luisa de Navarra, cuplets, duets i balls.

El 4 d’abril de 1930 la Secció Excursionista del Centre de Lectura or· ganitzà una sessió de cinema instructiu amb la projecció de La volta al món amb el Graff Zeppelin i La Muntanya Sagrada. Les projeccions s’acompanya· ren de l’audició de música per tal de donar a conèixer l’aparell amplificador «Radiófono Quinteto» de Radio Nacional de Barcelona.

El 10 i 11 d’abril de 1930 la Secció n’organitzà una altra sessió en la qual es projectaren L’epopeia de l’Everest i La travessia del Sàhara en automòbil. La dues sessions foren en benefici dels Minyons de Muntanya.

L’abril de 1930 es projectaren Caras olvidadas, amb Clive Broock, Olga Baclanova, William Povell i Mary Brian; Llegó la escuadra, amb Clara Bow i James Hall; Maison Crevette, amb Dina Gralla i Igo Sim; Su hombre, amb Laura La Planté; La mujer de Moscú, amb Pola Negri, i Sangre india, amb Tim McCoy; Los pecados de los padres, amb Emil Jannings, i Luna de miel, amb Colleen Moore.

El maig de 1930 es projectà Mariposas negras, amb Jobyna Ralston, Lila Lee, Mae Bruck i Robert Frager; Jimmy el misterioso, amb William Haines i Lionel Barrymore; El pagano de Tahití, amb Ramón Novarro, Renée Adorée i Dorothy Janis; Con una mujer me basta, amb Rod La Roque i Marceline Day; Pasiones del Hampa, amb Virginia Valli i George Meeker; Ladrones honrados, amb John McBrown i Dorothy Dawn; Venus enigmática, amb Paul Vincenti i Lia Tora; ¡Viva el amor!, amb Anny Ondra; Orquídeas salvajes, amb Greta Garbo; En 1812, amb Olga Tchekowa, i El submarino U 9.

El juny de 1930 es projectà El Cameraman, amb Buster Keaton, i El chico calamidades, amb Rex Bell i Lola Todd.

1 4 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ACTES DIVERSOS El novembre de 1929 la Junta Directiva del Centre anuncià la cessió del Teatre a l’Esbart Dansaire de Reus mentre durés la reorganització que estaven portant a terme durant l’estatge.

1 4 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 4 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1930-1931

El 27 i 28 d’octubre de 1930 començà el II Curs dels Amics del Teatre amb la presentació de la Companyia de Comèdies García León-Perales, pro· cedent dels teatres Poliorama de Barcelona i Alcázar de Madrid. Les obres escollides foren La Señorita Ilusión, de Rafael López de Haro i Las doctoras, d’Eduardo de Haro. Del conjunt notable de la companyia destacaren Irene Caba Alba, Socorrito González, Rodríguez, Perales i García León.

Del 27 al 30 de novembre de 1930 la companyia de comèdies de Car· men María Ortega, dirigida per Juan Espantaleón, actuà per als Amics del Teatre, i prorrogà dos dies l’estança al Bartrina. Com a reposicions portà a l’escenari Pipiola, dels germans Quintero i La casa de la Troya, adaptació de la novel·la d’Alejandro Pérez Lugia i Manuel Linares Rivas, i representà Rosa de Madrid, de Luís Fernández Ardavín; Las pobrecitas mujeres, de Luís de Vargas, i Alfonso XII, de José Fernández del Villar.

El 7 i 8 de desembre de 1930 actuà per als Amics del Teatre la compa· nyia de Ramon Martori, que representà La octava mujer de Barba Azul, d’Al· fred Savoir i Wu-Li-Chang, de Harry M. Vernon i Harold Owen.

El 14 i 15 de desembre de 1930 actuà per als Amics del Teatre la compa· nyia Rivera-De Rosas, amb Guillermo Roldán, de Bartolomé Soler i Barranca Abajo, de Florencio Sánchez.

El 20 i 21 de gener de 1931 per als Amics del Teatre es feren dues fun· cions a càrrec de la companyia de comèdia i farsa dirigida per Alfonso Vidal Planas, amb Luisita Nogués, Eduard Cabré i José Heras. Primerament tingué lloc la conferència «El teatro de vanguardia», a càrrec del dramaturg i novel· lista Alfonso Vidal. Es representà la tragicomèdia Santa Isabel de Ceres i la farsa El loco de la masía, ambdues del conferenciant.

El 12 i el 13 de març de 1931, organitzat pels Amics del Teatre, la companyia de comèdies de Carmen M. Ortega posà en escena El timbre de alarma, de Hennequin i Coolus, amb traducció de Carles de Batlle, i Se desea un huésped, de Manuel Abril.

El 17 de març de 1931 la Secció de Música del Centre portà a esce· na l’espectacle d’estil nord-americà Cort-Franc, dirigit per Leandre Aranzadi, amb les tiples Conxita Corominas, Ramona Sales i Matilde Esteva; els tenors Mario Cortada i Mario Serretti, els barítons Joan Fonoll i Franco Valentino i el baix Josep Echevarría. La Secció interpretà el primer acte de Maruxa, amb música de Vives, i representà l’òpera I Pagliacci, del compositor Leoncavallo.

El 19 i 20 de març de 1931, els Amics del Teatre presentaren la compa· nyia d’Enric Lluelles amb El comiat de Teresa, de Prudenci Bertrana i La dama de l’amor feréstec, de J. Puig i Ferreter.

El 4 i 5 de maig de 1931 la Companyia de Comèdies Melià-Cibrián ac· tuà per als Amics del Teatre amb ¡Hay que vivir!, de Luís de Olivé i Cristalina, dels germans Quintero.

El 18 i 19 de maig de 1931 la Companyia de Comèdies Melià-Cibrián actuà per als Amics del Teatre amb Las brujas, de Luís Chamizo i Olimpia (¡Ha, si el emperador lo supiera!), de Franz Molnar, traduïda per T. Borràs i A.

1 4 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1930-1931

Revezz. La crítica destacà el treball de Pepeta Melià, Consol Esplugas, María Santocha, Benito Cibrián, Albert Romea, Tomàs Venegas i César Muro.

El 21 i 22 de juny de 1931 actuà la companyia Vila-Daví del Teatre Romea de Barcelona amb Fidelitat, de Josep M. de Sagarra i La Roda de la Fortuna, d’Avel·lí Artís, per als Amics del Teatre.

El 21 de juliol de 1931 s’homenatjà el poeta del Camp de Tarragona Ventura Gassol amb el seu poema dramàtic La Dolorosa, a càrrec de la com· panyia Vila-Daví del Teatre Romea de Barcelona. L’esbart Folklore de Reus també hi participà i el poeta assistí a l’acte.

1 4 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 31 de desembre de 1930 se celebrà la Revetlla d’Any Nou, amb un gran ball reunió i la festa dels raïms, amb una nodrida orquestra.

CINEMA El 27 de setembre de 1930 s’inaugurà la temporada de tardor amb pro· jeccions de cinema mut. També es projectaren Sedas y Lágrimas, amb Jobyna Raliton, Jonny Walter i Gertrude Astor, i Manhattan cocktail, amb Nancy Carroll, Richard Arlen i Paul Lukas.

L’octubre de 1930 es pogueren veure El lobo del Wall Street, amb George Bancroft, Olga Blacanova, Nancy Carroll i Paul Lukas; El caballero, amb Richard Talmadge, Barbara Bedford, David Torrence i Stuart Holmes; Recién casados, amb Ruth Tallor, James Hall i William Austin; Noches del Trópico, amb Patsy Ruth Miller, Malcolm McGregor i Wallace McDonald; Los amores de una actriz, amb Pola Negri, Nils Asther i Paul Lukas; El corazón pierde, amb John Harron, Gertrude Almstead i Walter Hagsen; La mujer más mala de París, amb Lowell Sherman, Barbara Bedford i Malcolm McGregor; El colegio flotante, amb Sally O’Nell i William Collier; Intromisión, amb William Powell i Evely Brent, i La muchacha de Londres, amb Anny Ondra.

El novembre de 1930 es projectà Dos rosas rojas, amb Liarne Haid, La Jarra, Oscar Marión i Harry Halm; Amor siniestro, amb Thomas Meigan, Evely Brent i Rennée Adorée; Paz en las alturas, amb Gina Manes i Lears Hansen; El rescate, amb Ronald Colman i Lily Damitas; Solos en una isla, amb Gary Cooper i Esther Ralston; La modistilla de París, amb Lucienne Legrand; ¡Qué noche!, amb Bebé Daniels, i El Piel Roja, amb Richard Dicks.

El desembre de 1930 es projectà Evangelina, amb Dolores del Río, Siete pecados, amb Rina Marsa i John Stuart. També actuà Gomper i es presentà l’actriu Pilar Ruiz «La Greta Garbo española», amb el cuplet Las flores.

L’arribada del cinema sonor al Teatre Bartrina El 20 i 21 de desembre de 1930 s’inaugurà el cinema sonor al Teatre Bartrina, amb les pel·lícules Sangre en la selva, amb Jack Holt i Doroty Revier i Radiomanía, d’Stan Laurel i Oliver Hardy, tot un esdeveniment.

El desembre de 1930 es pogueren veure Jugar con el fuego, amb Joan Crawford, Anita Page, Rod La Roque i Douglas Fairbanks; La canción del

1 4 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

lobo, amb Gary Cooper i Lupe Vélez; Amanecer de amor, amb Norma Shearer i Lewis Stone; Estudiantina, amb Mary Brian i Charles Roger; Mr. Sans Gene, amb Ramón Novarro i Dorothy Jordan; La fascinación del Bárbaro, amb Mary Astor i George Brancoft; El corsario, amb Amletto Novelli; la còmica Lluvia de hijos, La muñequita Alicia, El tambor de la selva, La isla del amor i la pel·lícula de dibuixos animats Caprichos de Hollywood.

La programació del gener de 1931 va incloure les pel·lícules mudes Entre dos mujeres, amb Paulina Starke, Normand Kerry i Marion Nichon; Esta noche, a las 12, amb Magda Bellamy i George Lewis; Como el armiño, amb Sandra Milowanoff i Florence Baker, i El mejor caballero, amb Norma Talmadge; els films de dibuixos animats La Danza Macabra, «graciosísima y divinamente sincronizada»; Serenata de amor, del Gat Fèlix; Gran revista Mickey, Infierno i Alicia, maquinista; el musical Detrás de la Máscara, amb Hal Skelly i William Powell; i les pel·lícules La sortija que mata, amb Doroty Revier, Jack Holt i William Collier; Dulcísima, amb Nancy Carrol, Jack Oakie i Helen Cane; Un mundo infame, amb John Vray, Betty Compson i J. Harron; Dinamita, de Cecil B. de Mille, amb Conrad Nagel, Charles Bickford i Kay Johnson; La tragedia de un clown, amb Claire Rommer i Reinold Schunzel; La danza de la vida, amb Nancy Carroll i Hall Skelly; Redención, amb John Gilbert i Renée Adorée; Venus, amb Constance Talmadge i La última aventura de Mrs. Cheney, amb Norma Shearer. També actuaren la vedet Pepita Ramos, la Goyita; l’estrella coreogràfica Dalma-Segui i la cantant Pepita Reverter.

Les pel·lícules del febrer de 1931 foren la de dibuixos Pesos y pesos, del Gat Fèlix; les sonores El amor en el Ring, amb Max Schmeling i Olga Tschechova; Pistas peligrosas, amb Mary Brian i Richard Arlen; Perdiendo los estribos, amb D. Fairbanks Jr. i Loreta Young; Estrellas de Occidente, amb Richard Arlen i Mary Brian; Sueño de amor, amb John Crawford i Nils Asther, i El grano de arena, amb Ricardo Cortés i Alma Benet.

El març de 1931 es projectaren les pel·lícules sonores El conquistador, amb Mona Maris i Juan Alcañiz; Del mismo barro, amb Mona Maris, María Calvo, Juan Torena, Carlos Villarias i Roberto Guzmán, ambdues en castellà; La isla de los barcos perdidos, amb Virginia Valli i Jason Robards; En la corriente, amb Monte Blue i Lupe Vélez, i Juan José, basada en el drama de Joaquín Dicenta; les còmiques Cupido, chófer, Mickey en la playa i La llama mágica; l’espanyola El lobo, basada en el drama de Joaquín Dicenta, i El precio de un beso, amb José Mojica, Mona Maris, Antonio Moreno i Tom Patricola; Perfidia, amb Emil Jannings, Esther Ralston i Gary Cooper; Feliz año nuevo, amb Mary Astor, Charles Morton i Earle Foxe; Un hombre, amb William Haines i Joan Crawford, i Magia negra, amb Margaret Dunn i Henry Walthal.

L’abril de 1931 es pogueren veure la pel·lícula de dibuixos La ley seca, de Mickey; l’estrena a Reus d’El valiente, en castellà, amb Juan Torena, Angelita Benítez, Carlos Villarias i Maria Calvo; les comèdies Un momento de apuro, d’Stan Laurel i Oliver Hardy i El príncipe Stauros, amb Harry Liedtke i Daniela Parola, i Ladrón de amor, amb José Mójica i Mona Maris; Ícaros, amb Ramón Novarro i Anita Page; El caballero de las violetas, amb Harry Liedtke i Lil Dagorer; Delikatessen, amb Harry Liedtke i Daniela Parola; Tentación,

1 4 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

amb Greta Garbo i Nils Asther; De padres a hijos, amb Sue Carol; Libertad condicional i Alicia y su huérfano.

Tot just proclamada la República, el 18 i 19 d’abril de 1931 es projectà sonoritzda la mítica pel·lícula russa El acorazado Potemkin (1925) (Sowkino Moskou), basada en els fets de la revolució de 1905, de Serge M. Eisenstein: «La película del pueblo que fué prohibida totalmente por el anterior régimen [...] tiene una versión sonora con ritmo musical apropiado, ruidos, cantos y voces decisivas, de valor emotivo y enardeciente».

El maig de 1931 s’anuncià conjuntament la sessió de cinema del Teatre Bartrina, subtitulat com «Selecto Salón de Moda», amb la sessió de cinema del Teatre Fortuny «local de los grandes espectáculos». Al Bartrina es projectaren La casa de los duendes, de dibuixos animats de Mickey; Ladrón de amor, amb el tenor José Mójica, cantada i parlada en castellà; La Marsellesa, de Carlos Laemmle, amb John Boles i Laura La Plante; Tempestad en el Montblanc, d’Arnold Franck, amb Leni Riefenstahl; La Venus suprema, amb Harry Halm; Cascarrabias, d’Ernesto Vilches; Libertad condicional, La rosa deshojada, Un fotógrafo distraído i Nosferatu, drama expressionista de W. F. Murnau.

1. La platea del Teatre amb taules preparades per a una celebració, el 1931.

2. Àpat d’homenatge al polític catalanista Jaume Aguadé Miró, el 1931.

3. Àpat d’homenatge al ministre republicà Marcel·lí Domingo, el 1931.

ACTES DIVERSOS El 6, 7 i 9 de febrer de 1931 se celebraren balls de Carnaval, reservats als balls els socis del Centre i les seves famílies, pels que s’ornamentà i s’il·luminà luxosament la sala d’espectacles. Es celebrà un Concurs Infantil de Disfresses amb repartiment de recompenses per l’originalitat.

L’11 d’abril de 1931 la Secció d’Estudis Socials del Centre portà Marga· rita Nelken que parlà sobre «La dona i la política», «palesant un gran domini de la paraula i una remarcable elegància i dicció. Fou molt aplaudida».

El 24 d’abril de 1931, com a resposta a un acord pres per l’Ajuntament, es celebrà la Diada de la Llengua Catalana, que organitzà Palestra i el Centre de Lectura. Ocupà la presidència de l’acte d’afirmació de la unitat de les terres de llengua catalana Pompeu Fabra, que la cedí a l’alcalde. De les terres valen· cianes hi assistí Carreres, Miquel Ferrà de l’APEC i el Dr. Girona de Palestra.

Hi van ser el president del Centre, Pau Font de Rubinat, altres directius de la casa i d’entitats i alguns regidors.

El 1931, en plena eufòria republicana, el Bartrina fou el marc de diver· sos homenatges als prohoms del nou règim. El primer fou el 31 de maig, amb un àpat popular en homenatge al ministre Marcel·lí Domingo, nomenat soci honorari del Centre en agraïment per haver promulgat el decret de cooficiali· tat del català a les escoles de Catalunya. En senyal de festa, els balcons de l’en· titat apareixien endomassats i la bandera catalana «hi ondeja majestuosa». El Teatre fou també guarnit amb banderes republicanes, catalanes i reusenques.

El 6 de juny de 1931 es celebrà un homenatge al polític catalanista reusenc Jaume Aguadé Miró, alcalde de Barcelona, organitzat pel Foment Republicà Nacionalista, amb un Teatre ple del tot.

1 4 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 5 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1931-1932

Del 27 al 30 de novembre de 1931 actuà per als Amics del Teatre la Compañia Argentina de Comedia Camila Quiroga, que estrenà La luna en el pozo, d’Armand Mook; Lo que la mujer quiere..., d’Ettienne Rey i Alfred Sa· voir; La aventura de Irene, d’Arnot i Gerbidon, en col·laboració amb Cadenas i Gutiérrez; La tierra del fuego, de Bartolomeu Soler, i Los Mirasoles, de Julio Sánchez Gardel. La companyia argentina substituí la funció d’homenatge a Santiago Rusiñol que els Amics del Teatre anul·laren per la impossibilitat de portar cap companyia catalana titular dels teatres barcelonins.

El gener de 1932 l’Empresa Trius, que explotava els teatres Fortuny i Bartrina, acordà amb els professors de música de Reus la creació d’un quintet de corda que actués en els intermedis d’ambdós teatres en les companyies de vers i comèdia i en les projeccions de pel·lícules mudes i sincronitzades.

El 8 de gener de 1932 els Amics del Teatre oferiren La Priora del Roser, de Josep M. de Sagarra, a càrrec de la companyia catalana del Teatre Novetats de Barcelona, en la qual destacà Maria Morera. La Banda Municipal acompa· nyà la companyia.

El 9 de gener de 1932 l’Ajuntament de Reus, el Centre de Lectura i els Amics del Teatre presentaren l’acte d’homenatge a Santiago Rusiñol que consistí en una sessió teatral a càrrec de la companyia catalana del Teatre Novetats de Barcelona, que representà El pati blau i Els savis de Vilatrista.

Assistiren a l’acte els familiars de l’homenatjat, representants de l’Ajuntament i els directius dels Amics del Teatre. Les obres assoliren una interpretació dis· creta i la segona fou molt celebrada pels anys que feia que no es representava a la ciutat. Segons la Revista del Centre «el teatre de Russiñol aguanta ferm i aconsegueix [...] emocionar o divertir. Únicament el llenguatge ens recorda el català d’anys enrere, plagat de castellanismes, la qual cosa fa bon xic estrany».

A l’intermedi la Banda Municipal interpretà peces del repertori, la més aplau· dida fou la sardana del mestre reusenc Pujol.

El 16 i 17 de gener de 1932 actuà per als Amics del Teatre la companyia de comèdies Bassó-Navarro, que representà Mariquilla Terremoto, dels ger· mans Quintero; el drama Pluma en el viento, de Joaquín Dicenta, que va rebre bones crítiques; les comèdies De muy buena familia, de Jacinto Benavente i Un americano en Madrid, de Joan Josep Llorente i Nicolau Navarro. «L’actuació d’aquesta formació teatral que no era coneguda del nostre públic va satisfer plenament, car és composta d’un conjunt notabilíssim».

El 2 de febrer de 1932 actuà la companyia de sarsuela i òpera de Mercè Melo i Mercè Casas, amb l’actor i director Josep Llimona i els mestres concerta· dors Josep Font i Josep Casas. Representà les sarsueles Gigantes y Cabezudos, de Caballero; En Sevilla está el amor, de Rossini; La fiesta de San Antón, de Torregrosa; Molinos de viento, de Luna; El cabo primero i La chicharra, i l’en· tremès El chiquillo, dels germans Quintero.

El 13 i 14 de febrer de 1932, per als Amics del Teatre, actuà la compa· nyia de comèdia d’Antonio Vico del Teatro Victoria Eugenia de Madrid, amb Carme Carbonell, Amparo Astor i Albert Romea. Debutà amb l’estrena de la

1 5 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1931-1932

1 5 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Rosario Pino

comèdia lleugera Si yo quisiera..., de Geraldy Spitzer, traduïda per Carlos de Batlle i la comèdia Napoleoncito, de Pere E. Picó adaptada per Tomàs Borràs.

Els protagonistes brodaren els personatges, i en la segona sessió la compa· nyia representà l’obra blanca Una conquista difícil, de Rafael López Haro.

El 27 i 28 de febrer de 1932 actuà, per als Amics del Teatre, la com· panyia dramàtica de Maria Palou dirigida per Felip Sassone, que representà el drama Los andrajos de la púrpura, de Jacinto Benavente, obra basada en D’Annuncio i E. Duce que decepcionà sorollosament el públic; la comèdia Mamá, de Gregorio Martínez Sierra i Una mujer sola, del propi Sassone.

El 12 i 13 de març de 1932 actuà la companyia d’art menor de l’actriu Azucena Maizani. Representà les col·leccions de quadres costumistes argen· tins La copla criolla, Mosaicos Argentinos i Buenos Aires, mi tierra querida, de Devalque, Bellini i Zerrillo.

El 14 i 15 de maig de 1932 els Amics del Teatre llogaren la formació Pino-Thuillier, que escenificà les comèdies Rosas de otoño, de Jacinto Benaven· te i Manos de plata, de F. Serrano Anguita, i La razón del silencio, de Góngora.

Destacaren Rosario Pino, Josefina Tapias, Emilio Thuiller i Paco Alarcón.

El 21 i 22 de maig de 1932 la companyia Barón-Galache representà la comèdia dramàtica Fuente escondida, d’Eduardo Marquina; la comèdia Solera, dels germans Quintero, i Las llamas del convento, de Luís Ardavín.

Sorprengueren gratament Isabel Barón i Ricardo Galache.

El 18 i 19 de juny de 1932 la companyia titular del Teatre Romea de Barcelona va cloure el III Curs d’Amics del Teatre amb L’hostal de la Glòria, de Josep M. de Sagarra, i Anna Maria, comèdia dramàtica de Bartomeu Soler.

Aprofitant l’estada de la companyia s’organitzà una representació de teatre per a infants a Reus, Les aventures d’en Titelleta, de Jordi Canigó, amb música de Rafael Martínez Valls i rapsòdia de Ventallols; i per als més menuts el conte La rateta que escombrava l’escaleta. Gràcies a la Comissió d’Assistència Soci· al també assistiren a l’espectacle els nens asilats de la Casa de la Caritat.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 31 de desembre de 1931 se celebrà la Revetlla d’Any Nou, amb un gran ball reunió i la festa dels raïms, amb una nodrida orquestra.

El 4 i 5 de març de 1932 es féu l’espectacle Alma, dirigit per J. Pradera, amb el mestre Manuel Garrido i les germanes Pericet, Pilarcita Miramar, Montaño, Mely Chaves, Francis, Perlita malagueña i Adelita, entre altres.

L’11 i 12 de març de 1932 actuà la companyia Espectacles Zaro, amb l’actor còmic Pepe Zaro, María Alcaina, Mary Bel, Mikels, Pupila i el mestre concertador Antoni Puig. Debutà amb el Trío Duncan, amb Carme Fenollar, Conxita Ortega i Pepeta Duncan.

El 15 i 16 d’abril de 1932, la diada de Pasqua, es presentà l’espectacle Rasamor, amb l’orquestra Rizo del Cerro, la vedet Goyita i 25 artistes.

El 20 de maig de 1932 els alumnes de l’Acadèmia de Música dirigida per Magadalena Soler protagonitzaren la festa musical organitzada per la Secció de Música. Començà amb un concert de piano de Mercè Fontana, Francesca Constantí, Isabel Navarro i Dolors Aguadé. Seguiren obres de vio·

CINEMA El 26 i 27 de setembre de 1931 s’inaugurà la temporada amb Maniquíes con alma i El enemigo silencioso, de Burden-Chanler.

L’octubre de 1931 es projectaren La puerta cerrada, amb Rod La Roque, Betty Bronson, William Boye i Barbara Stanwyck; El pecado de volver a ser joven, amb Clara Bow, Corine Griffith i Conway Tearle; La doble derrota, amb Dorothy Sebatian i Carry Kent; La mujer que amamos, amb Vilma Banki i Harry Benkys; Maison de modes, amb Inge Berg i Harry Halm; Doña Mentiras, amb Carmen Larrabeiti i Fèlix de Pomés; La novia 66, amb Jeannette McDonald, i el documental Con Byrd en el Polo Sur. El novembre de 1931 es pogueren veure Las luces de Broadway i Delikatessen, amb Harry Liedtke i Daniela Parola; la còmica Un Vals en Sleeping Car, La fuerza del querer, amb Maria Alba Casajuana, Andreu de Segurola, Carles Barbé i Vicenç Padula; Bajo los techos de París, dirigida per René Clair; La pecadora, amb Lucy Doraine; Sólo te he querido a tí, amb Mady Christians, i el documental Misterios de África.

El desembre de 1931 projectaren els dibuixos Gran revista Mickey, Las calles de la ciudad, amb Gary Cooper, Sylvia Sidney, Paul Lukas i William Boy; El punto flaco, amb Fanny Brice, Robert Aumstrong i Harry Green; Flores de pasión, amb Marlene Dietrich, Uno Henning i Fritz Kortner; Me voy a París, amb Errol i Zazu Pits; Venganza sagrada, amb Cliff-Tean i George Lian; Sígueme corazón, amb Charles Rogers i Nancy Carroll; Coqueta, amb Mary Pickford; Fiel a la Marina, amb Clara Bow, Ella se va a la guerra, amb Leonor Boardman; Aguiluchos, amb Charles Rogers; Rayo de sol, amb Irene Dean; Los americanos llegan i l’opereta Al compás de 3/4.

Les pel·lícules del gener de 1932 foren Una noche romántica, amb Lilian Gish, Rood La Roque, Conrad Nagel i música d’Hugo Riesenfeld; El ídolo de Broadway, amb Al Jolson, May McAvoy, Warner Oland, Eugenia Breserer i Boby Gordon; S.O.S., amb Gina Momés, Liane Haid, Alfons Fryland i André Nox; Esposas en huelga, amb Maria Pandler, Livio Pavanelli i George Alexandre; No hay juegos con el amor, amb Jack Walter i Josephine Molte; El desfile del amor, amb Maurice Chevalier i Jeannette McDonald; El puerto infernal, amb Lupe Vélez i Jean Hersholt; Caras pintadas, amb Joe E. Brown i Helen Foster; Un reportaje sensacional, amb Georges Bancroff; Náufragos del

1 5 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

lí, violoncel i piano per Pilar Díez, Santiago Domènec, Enric Mateu, Ramon Tous, Rafael Ferré, Magadalena Pujal, Aurora Arraez, Miracle Mates, Antònia Domènec i Júlia Reig. A continuació un recital de cançons, per la professora de l’Acadèmia, Rosa Mont, amb Carme Duran al piano. La festa acabà amb dues cançons pel grup de classes de rítmica del mètode de Dalcroze. Aquell mateix any es creà l’Orquestra de Cambra del Centre de Lectura.

Tot i que en aquells anys actuaren bones companyies, el fet que els espec· tacles de varietats fossin habituals, en un moment de llibertat moral, amb ve· dets, ballarines, jazz, flamenc o prestidigitadors, va crear un cert malestar en el sector més conservador dels socis del Centre. El 1933, durant la presidèn· cia de Pere Totosaus, se solucionà la situació quan Trius rescindí el contracte.

amor, amb Jeannette McDonald; La tragedia de Scapa Flow, amb Harry Piel i Un peligro para la mujer. Tots anaren precedits per la revista Paramount i una pel·lícula de dibuixos animats.

La programació de febrer de 1932 va incloure Jóvenes de Nueva York, amb Claudette Colbert i Vidas opuestas, amb Gary Cooper i June Collyer.

El març de 1932 es projectaren Intromisión, amb Clive Brook, William Powell, Evelin Brent i Doris Kenyon; Salga de la cocina, amb Roberto Rey di· rigida per Jorge Infante; ¡Me perteneces!, amb Francesca Bertini, Klein Rogge i Suzi Vernon; La fiesta del diablo, amb Carmen Larrabeiti, Tony d’Algy i Félix de Pomés; Galas de la Paramount, amb Ernesto Vilches, Argentinita i Rosita Moreno; Acepta mi mujer, amb Gary Cooper i Carole Lombard; Muñequitas norteñas i Marqués en comandita.

L’abril de 1932 es pogueren veure El despertar, amb Vilma Banky, Walter Byron i Louis Volheim; ¡Vaya una vida!, amb les germanes Duncan i Lawrence Gray; Caprichos de la Pompadour, amb Anny Ahlors i Kurt Gerron; Sueño de

1 5 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-2. Celebració de Santa Llúcia, Festa de les “Medinetes”, les modistes, el 1931 i el 1934.

1 5 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

amor, amb Joan Crawford i Nils Asther; La princesa del caviar, amb Anny Ondra i André Roanne; La última noche, amb Lil Dagover; El puerto infernal, amb Lupe Vélez i El héroe de la escuadra. El 14 d’abril (amb motiu de l’ani· versari de la proclamació de la República) es projectaren La losa del pasado, amb Hellent Roster, i El otro yo, amb Harry Piel.

Les pel·lícules del maig de 1932 foren Isabel de Solís, reina de Granada, amb Custodia Romero, Ricard Galache, Juanita Alcón i música de Forns; ¡Qué hombre tan guapo!, amb Hilda Rosch i Harry Liedtke; Abajo los hombres, d’Ossy Oswalda i Una muchacha de carácter, amb Anny Ondra.

1 5 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19321933

ALTRES ACTES El 12 de desembre de 1931 es celebrà Santa Llúcia, festa de les modistes, amb un gran ball, en el transcurs del qual s’elegí la reina de la festa, en un concurs organitzat per la Penya Magra, que guanyà Pilar Ventós.

Del 4 al 9 de febrer de 1932 se celebraren les festes del Carnaval amb els habituals balls i festes de disfresses.

El 16 de març de 1932 l’Acadèmia de Música organitzà una festa amb la cooperació dels alumnes de la classe de gimnàstica rítmica, que il·lustraren amb demostracions la conferència «La rítmica de Jaques-Dalcroze i la seva significació en l’educació general dels infants», de Joan Llongueres, director de l’Institut Català de Rítmica i Plàstica de Barcelona.

Del 17 de novembre de 1932 al 8 de gener de 1933 actuà la companyia catalana de Pepeta Fornés, amb la direcció d’Antoni Martí, amb Just Gómez.

El 17 s’inauguraren els espectacles infantils: els diumenges i festius a la tarda es feren sessions «altament morals i instructius» per a infants. Es representa· ren els espectacles infantils La Ventafocs, L’anell meravellós, El secret de la capseta d’or i El rei que no reia, de Josep M. Folch i Torres. La companyia també representà els drames La Mare, de Santiago Rusiñol; La filla del Carmesí i La corona d’espines, de Josep M. de Sagarra; les comèdies dramàtiques La senyora x, d’Alexandre Bisson i traduïda al català per Narcís Oller, «100 per 100 superior a la pel·lícula» i Mossèn Joanot, d’Àngel Guimerà; les comèdies Un cap de trons (adaptació de La Papillona, de V. Sardou per J. Moliné); Joventut de príncep, de Wilehlm Meyer Forster amb traducció catalana de Carles Costa i Josep M. Jordà; La senyora Marieta, d’Ignasi Iglésias; Escola de senyores, de Carles Soldevila; Els savis de Vilatrista, de Santiago Rusiñol; D’aquesta aigua no en beuré, de Josep M. Folch i Torres; Les llàgrimes d’Angelina, de Josep M. de Sagarra; Don Gonçalo o l’orgull del gec, d’Albert Llanas i Pares sense fills, de Pere Cavallé; i l’espectacle Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús, de Josep M. Folch i Torres, amb música de Gaietà Escarreà. La crítica mostrà el disgust per la buidor del Teatre durant el cicle que ni la bona execució de les obres ni els preus populars aconseguiren omplir.

En canvi, a la inauguració dels espectacles per a infants amb La Ventafocs «hi assistí molt de públic, sobretot infants. A més de convidats per l’empresa assistiren els nens i nenes de la Casa de la Caritat i d’algunes escoles graduades». L’autor, Josep M. Folch i Torres, hi assistí i fou cridat a escena al final de cada acte. A l’intermedi se sortejaren llibres per a infants i, en acabar-se l’obra, s’adreçà al públic. La Ventafocs es repetí el diumenge per l’èxit en la inauguració.

1 5 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1932-1933

1 5 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 28 de desembre de 1932 els Amics del Teatre inauguraren la quarta temporada amb la companyia de comèdies del Teatro María Isabel de Madrid, que escenificà les comèdies Lo que hablan las mujeres, dels germans Quintero, i Mi distinguida familia, d’Enrique Suárez de Deza. Destacaren Ruíz, Ríos, Garcés, Luengo, Brú, González, Isbert i Tudela.

L’11, 12 i 13 de gener de 1933 «per tal de donar les representacions corresponents al mes de novembre passat», que no es dugueren a terme, els Amics del Teatre contractaren la companyia catalana de Pepeta Fornés, que representà Escola de senyores, de Carles Soldevila; El foc que es revifa malament, de Jacques Bernard i traducció de Pous i Pagès, i Qui no és amb mi..., de Ramon Vinyes. «L’argument, un xic inversemblant, s’aguanta a gran altura en el primer acte, que és on la realitat es manifesta; després, decau considerablement. Es destacaren en llur treball, Pepeta Fornés, Just Gómez i Antoni Martí.

En acabar-se la representació, el públic tributà delirants ovacions de despedida a la Companyia, especialment a Pepeta Fornés».

Del 14 de gener al 12 de febrer de 1933 actuà la Companyia de Comèdies Selectes Luz Carrillo de Albornoz i Manuel Vargas, amb la primera actriu Luz Carrillo i el primer galant Josep Rupert. Debutà amb La Dama de las Camelias, de Dumas i adaptació de Magnoli Juárez. Representà ¡Engáñala, Constante! (ya no es delito), de Paso i Valentí de Pedrolo; Esta noche me emborracho, de Fernández Sevilla i Carseño; Los caballeros, d’Antonio Quintero i Pascual Guillén; El conflicto de Mercedes, de P. Pérez Fernández; el dra· ma Mancha que limpia, de José Echegaray; les comèdies Amores y Amoríos, Tambor y cascabel, Los Mosquitos i Lo que hablan las mujeres, dels germans Quintero, i El abuelo Curro, de Luís Fernández i Guillem Fernández Mir, i el juguet còmic Anacleto se divorcia, de P. Muñoz i Pérez Fernández. La majoria de les obres tingueren preus populars.

El 18 i 19 de febrer de 1933 actuà la Companyia Dramàtica de Ricardo Calvo. Representà per als Amics del Teatre Los intereses creados, de Jacinto Benavente; La vida es sueño, de Calderón de la Barca, i, per a tothom, la co· mèdia dramàtica Reinar después de morir, de Vélez de Guevara i refosa per F. Fernández Villegas.

El 5 i 6 d’abril de 1933 els Amics del Teatre portaren a l’escenari la Com· panyia Dramàtica de Ricardo Calvo que representà El alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca, i Hamlet, de Shakespeare. La companyia de Calvo substituí la de Francisco Morano, que morí el 29 de març.

El 9 d’abril de 1933 actuà la companyia de comèdies líriques modernes Raul Ughetti, amb Carles del Valle, Marina Ughetti i Júlia Garcia. Representà l’opereta El Príncipe no es un hombre, de Patxot i Vedrines, que assistiren a l’obra, i música de Joan Duran, que dirigí l’orquestra.

El 15 i 16 d’abril de 1933 s’oferí el drama El castigo sin venganza, de Lope de Vega i adaptació de Carles Moor, i El zapatero y el rey, de Zorrilla, a càrrec de la Companyia Dramàtica de Ricardo Calvo, amb el galant Guillem Marín, Adela Calderón i Pepita C. Velázquez. La funció finalitzà amb un reci· tal de poesies a càrrec de Ricardo Calvo. «L’Empresa d’aquest teatre volguent retre homenatge degut a l’eminent actor Ricardo Calvo, glòria ben llegítima del

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 31 de desembre de 1932 se celebrà la Revetlla d’Any Nou, amb un gran ball reunió i la festa dels raïms, amb una nodrida orquestra.

El 26 de febrer de 1933 se celebrà el ball de Carnaval amb el tradicio· nal concurs infantil de disfresses. Els balls foren amenitzats per la Banda del Regimiento de Luchana sota la direcció del mestre Vélez.

El 7 d’abril de 1933 la Secció de Música organitzà una sessió musical a càrrec d’Àngel Ponç Guinart, poeta, i Joan Gibert i Camins, pianista. Abans de començar la sessió, Ponç la dedicà als alumnes de l’Acadèmia de Música.

Executaren obres de Chopin, Schubert, Beethoven, Debussy, Rachmanioff, Albéniz, Falla, Pujol, Mompou.

El 12 de maig de 1933 la Secció de Música organitzà una nova exhibició de rítmica i plàstica a càrrec dels alumnes de l’Acadèmia de Música, dirigida per Magdalena Soler, amb el mètode Jaques Dalcroze. Col·laborà el mestre Joan Llongueres, que parlà de «La importància educativa de la Rítmica i del Mètode de Jacques Dalcroze». L’actuació dels alumnes de l’Institut Català de Rítmica i Plàstica de Barcelona tancà l’acte.

1 5 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

teatre espanyol, ha organitzat dues úniques funcions, per avui diumenge, en la confiança de que el públic de Reus, correspondrà, amb la seva presència, palesant-li llur simpatia».

El 23 d’abril de 1933 actuà la companyia de sarsuela de Paco Vidal, amb el tenor Antoni Biarnés, la soprano Josefina Bugatto i el baríton Robert Ughetti. Interpretà La viejecita, de Fdez. Caballero; les sarsueles Bohemios, de Perrín i Palacios i Amadeu Vives; La Revoltosa, de López de Silva i música de Chapí; Carceleras, del mestre Peydró; La alegría de la huerta, de Paso i Chueca, i La verbena de la Paloma, de Ricardo de la Vega i Bretón.

El 13 i 14 de maig de 1933 actuà per als Amics del Teatre la companyia catalana de Mercè Nicolau sota la direcció d’Enric Gimènez. Escenificà el dra· ma La pecadora, d’Àngel Guimerà, i Hedda Gabler, d’E. Ibsen, traduïda per J. M. Jordà i Francesc Pujols.

El 26, 27, 28 i 29 de maig de 1933 actuà per als Amics del Teatre la Companyia de Comèdies Melià-Cibrián amb Mercedes Mireya, que cantà acompanyada per un sextet de corda. Representà les comèdies La melodía del Jazz-band i La moral del divorcio, de J. Benavente; Besos perdidos, d’André Birebeau, traduïda per Antonio Lezma i José M. de Monteagudo; ¡Cásate con mi mujer!, de L. Feedor, traduïda per Tomàs Borràs, i La Chascarrillera, de Luís Fernández de Sevilla.

El 17 de juny de 1933 els Amics del Teatre portaren per primera vegada la companyia de teatre castellà d’Irene López Heredia que estrenà Era una vez en Bagdad, d’Eduardo Marquina i Lady Frederick, de Williams Somerset, adaptada al castellà per Frederico de Reparaz.

El 27 de juny de 1933 els Amics del Teatre contractaren la companyia de Josefina Díaz de Artigas i Manuel Collado, que actuava per primera vegada a Reus. Representà la comèdia Dominó, de Marcel Achard, traduïda per Edgar Neville, i estrenà la tragèdia Bodas de Sangre, de Federico García Lorca.

El 2 de juny de 1933 l’Acadèmia de Música va cloure el curs amb una festa musical. Els alumnes avantatjats interpretaren diverses peces per a pia· no, violí i violoncel, i clogueren la festa els alumnes de rítmica i plàstica amb danses i cançons molt celebrades.

1 6 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Rafael Rivelles

CINEMA I VARIETATS El 22 i 23 d’octubre de 1932 s’inaugurà la temporada d’hivern amb «un extraordinari programa de cinema sonor»: El proceso de Mary Dugan, amb Maria Ladrón de Guevara, Josep Crespo, Ramon Pereda, Joan de Landa, Rafael Rivelles, Elvira Morla i Celia Montalván, i Gordos y flacos, amb Marie Dressler, Polly Moran i Anita Page. En aquest mes també es projecta· ren Destino de un caballero, dirigida per Mervyn Le Roy, amb John Gilbert, Louis Volhein, Leila Hiams, Anita Page, Maria Prevost i John Miljam; De Parranda, amb Reginald Denny i Leila Hyams; El príncipe del Dolar, amb Charles Chase; i l’opereta cinematogràfica Música de besos de Franz Lehar, amb Grace Moore.

El novembre de 1932 s’oferiren Buenas noticias, amb Bessie Love, Mary Lawlor i Stanley Smith; El diablillo de la casa, dirigida per Robert Z. Leonard, amb Marion Davies; Enfermeras de guerra, amb Robert Montgomery i Anita Page, i Estudiantina, amb Ramón Novarro i Dorothy Jordan.

El març de 1933 es projectaren les pel·lícules mudes Ratón azul i Feria de corazones, amb Ana May Wong. A més, actuaren el trio del Teatre Bartrina, la companyia de varietats Princes, dirigida i produïda per Miquel Diaz i J. Ventura, amb The Wylly Star’s, Tani Zerja, l’orquestra de jazz Casas i la seva tribu, les dotze temptadores; i Lewy Wine presentà l’espectacle de Blancs i Negres (americà i espanyol) amb l’Orquestra de Blancs i Negres i la vedet novaiorquesa Elyse Bayron.

La programació de l’abril de 1933 va incloure la projecció de la produc· ció espanyola La copla andaluza, adaptació de la sarsuela que du el mateix nom, amb María Luz Callejo, X. Rivera, Isabel Alemany i J. Montenegro; Agobiado por los negocios, amb Blanche Mehaffrey i Charles Delaney; Ratón azul i A las órdenes de Su Alteza. També la presentació de l’espectacle Revue of to day, presentat per M. Diamond, amb l’orquestra Jazz Diamond, Les si· ters Linn, Las Bárcenas, Els Moncayos, Tama; l’actuació dels artistes flamencs Niña de la Cruz, Niño de Lucena i el guitarrista Rafael Rejón, que cantaren coples i saetes, i es veié «l’espectacle de varietats més notable que existeix en l’actualitat», amb la troupe de les germanes Gómez, sota la direcció de Wernoff amb l’artista de varietats Robert Font.

ACTES DIVERSOS El 5 de juny de 1933 se celebrà l’acte de clausura del IX Congrés de la Federació de la Premsa Catalano-Balear, que s’havia inaugurat el dia 3.

El 4 d’agost de 1933 el diputat socialista Joan Comorera dissertà sobre «El problema agrari», parant especial atenció a la situació dels jornalers agrí· coles, l’emancipació econòmica dels quals «està en el col·lectivisme».

1 6 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 6 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1933-1934

El 1933 sorgeixen problemes per cobrar l’arrendament i deutes de les cases cinematogràfiques amb Amadeu Trius. Per resoldre una demanda ju· dicial d’aquests deutes dirigia al Centre, Trius rescindeix l’arrendament de comú acord amb l’entitat. Llavors es convocà un nou concurs d’arrendament.

Les propostes es podien presentar fins al 15 d’agost de 1933, però només n’arriba una, la signada per Ricard Casas, Eduard Salvat i Andreu Mas, que no s’ajustava a les bases. Al final de 1934, Josep Banús i Josep Miquel tenen l’explotació del Teatre, però les pèrdues s’acumulen, encara que prorroguen l’arrendament per tot el 1935.

La temporada 1933-1934 s’inicià l’octubre amb l’espectacle de Paquita Escribano i l’estrena de l’estampa lírica El embrujo de los celos.

El 21 i 22 d’octubre de 1933 s’inaugurà el cinquè curs organitzat pels Amics del Teatre amb la companyia d’alta comèdia de l’artista argentina Camila Quiroga. Representà la comèdia Safo, d’Alfons Daudet, traduïda per D. Pérez i M. Sawa, i El derecho de amar, del filòsof Max Nordau. També s’es· trenà l’espectacle Todo Madrid lo sabía..., de Manuel Linares Rivas.

El 28 i 29 d’octubre de 1933 la companyia dramàtica de Maria Palou representà per als Amics del Teatre Teresa de Jesús, d’Eduardo Marquina i la comèdia Una buena muchacha, de Sabatino López, adaptada per Enrique Tedechi i Antonio Fernández.

L’octubre de 1933 emmarcà espectacles i comèdies com La niña de las coplas, estampa lírica del mestre Alonso; Los coqueteos de la Nati, del mestre Rossillo, i la comèdia en tres actes La serpiente.

El novembre de 1933 continua un bon ritme d’activitat, en aquest cas centrat més en el teatre sense deixar de banda els espectacles musicals i cò· mics. L’1 de novembre de 1933 es representà Don Juan Tenorio, de Zorrilla, a càrrec de la companyia dramàtica Tormo-Santigosa, amb l’actor i director Manuel Santigosa.

El 5 de novembre de 1933 actuà la companyia lírica de Josep Llimona, amb els mestres Joan Estany i Josep Ballester, i el tenor del Liceu Miquel Mulleres. Representà Luisa Fernanda, del mestre Moreno, i les sarsueles Los claveles, de Mercedes Melo i Francesc Godayol i La canción del olvido; l’ope· reta La Dolorosa, del mestre Serrano, i l’entremès Enrique quiere un hijo.

El 25 i 26 de novembre de 1933 actuà la companyia Martí-Pierra per als Amics del Teatre amb les comèdies Los muñecos, de Pierre Wolff, adaptada al castellà per Carlos Batlle, i El último Lord, d’Hugo Falena, traduïda i arranja· da per Víctor Gabirondo i Manuel Morcillo. Oferí també les comèdies María la famosa i Los hijos de la noche.

Del 8 al 10 de desembre de 1933 actuà la companyia lírica de Josep Llimona, amb els mestres directors Joan Estany i Emili Blai, els tenors Mi· quel Mulleres, Francisco Godayol i els barítons Manolo Izquierdo i Andreu Sánchez. Juntament amb l’orquestra de l’Associació de Professors Músics de Reus es representaren La verbena de la Paloma, de Ventura de la Vega i músi· ca de Tomás Bretón; les sarsueles El cantar del arriero, d’Adame i Torrado i

1 6 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1933-1934

1 6 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

música de Diaz Giles; Katiusca, de González del Castillo i música de Pablo Sorozábal; San Juan de Luz, de García Álvarez i música de Valverde (fill); Las corsarias, de Paradas i Jiménez i música d’Alonso; les operetes La Corte de Faraón, de Perrín i Palacios i música de Lleó; Don Gil de Alcalá, de Penella, les obres El dúo de la africana, del mestre Fdez. Caballero i Doña Francisquita, de Federico Romero i Fernández Shaw, amb música d’Amadeu Vives.

El 17 i 18 de desembre de 1933 actuà per als Amics del Teatre la companyia de comèdies d’Assumpció Casals, dirigida per Robert Samsó.

Representà Ha entrado una mujer..., d’Enrique Suárez de Deza; La verge boja, de H. Bataille; La señorita mamá, de Louis Vernenil i adaptació castellana de Gutiérrez Roig; Tristos amors, de J. Giocosa i la farsa Mascle o femella?

El 24, 25 i 26 de desembre de 1933, com a homenatge al teatre català, actuà la companyia catalana antiga del Teatre Novetats de Barcelona, dirigida per Joaquim Torrents, amb Emília Baró i Roser Coscolla. Representà La dida i Lo ferrer de tall, de Frederic Soler; L’hostal de la Glòria i La filla del Carmesí, de Josep M. de Sagarra; La llar apagada, d’Ignasi Iglésias i la comèdia Don Gonzalo o l’orgull del gec, d’Albert Llanas.

El 31 de desembre de 1933 es representà l’obra infantil L’orfenet i la pastora o els pastors de Betlem, d’Esteve Trullas Duran, amb il·lustracions musicals de Josep Clapés González i amb l’esbart Folklore de Reus.

El 6 i 7 de gener de 1934 actuà la companyia de Joaquim Torrents, amb Emília Baró. Representà El milions de l’oncle, La corona d’espines, la comèdia Els retrucs de l’amor, d’Albin Valabrega i Maurice Hennequin, amb traducció de Carles Capdevila, i la comèdia dramàtica Foc Nou, d’Ignasi Iglésias.

El 10 de gener de 1934 s’estrenà la comèdia El refugio, de Pedro Muñoz Seca, a càrrec de la Companyia de Comèdies Còmiques Casimiro Ortas: «Aquesta empresa, en el seu afany d’oferir les millors companyies, ha pogut aconseguir que procedent del Teatre Poloriama de Barcelona i de pas cap a València, es deturés a Reus per una sola nit».

El 20 i 21 de gener de 1934 la companyia d’art dramàtic Casals-Samsó representà La verge boja, d’H. Bataille, adaptada per C. Costa, i Tristos amors, de J. Giocosa, adaptada per Narcís Oller.

El 29 de gener i el 3 de febrer de 1934 la companyia de comèdies Ri· vera-de-Rosas posà en escena per als Amics del Teatre La máscara y el rostro, de Luigi Chiarelli, i Volpone, de Ben Johnson, adaptada per Luís Araquistain.

El 18 de febrer de 1934 actuà la companyia Lluís Calvo, del Teatre Novetats de Barcelona, amb Pablo Hertogs, María Teresa Planes i Ricardo Mayral. Interpretà les sarsueles Los claveles, de Careño i Sevilla i música de Serrano; Azabache, de Guillén i Quintero i música de M. Torroba; El hermano Lobo, de F. Oliver amb música de Penella i el juguet còmic No falta nadie.

El 3 de març de 1934 s’estrenà la comèdia El juzgado se divierte, d’An· tonio Paso, per la companyia còmica Mora-Espantaleón-Barroso, procedent del Teatre Poliorama de Barcelona i de pas cap a València.

El 9 i 10 de març de 1934 actuà per als Amics del Teatre la compa· nyia de comèdies Ladrón de Guevara-Rivelles amb Felipe Thuiller. Presentà El gran galeoto, de José Echegaray, i La otra honra, de Jacinto Benavente. L’11

ALTRES ACTES ARTÍSTICS L’11 i el 12 de novembre de 1933 actuà Cómitre, «l’home dels mil misteris», amb «l’espectacle de nicromància moderna» La revista enigmàtica, es· cenificacions dels contes de Les mil i una nits, El misteri de la caixa verda, Luso and Ketti i altres creacions com Les sombres agressives, La Cambra Misteriosa, El taverner de Satan, Eva: de la sombra a la realitat, La dona vampir, etc. L’espectacle s’inicià amb la projecció de la pel·lícula muda Las rubias son preferidas, amb Walter Hiers i Clara Windoor.

El 19 de novembre de 1933 actuà la companyia Espectacles Excelsior, amb les germanes Font, 18 artistes, 10 saltadors del Circ Olimpia de Barcelona, el caricaturista Nanin i les Gurri, i es presentà Zari-zar trío, amb la ballarina Adelita Carreras i Stito-Riffi, dels saltadors Els deu diables del desert.

El 2 i 3 de desembre de 1933 la companyia Espectacles de F. Ferrer, amb el mestre director J. Caballero, el director artístic C. Jou i l’estrella Matilde Aragón, presentà un programa de varietats.

El 31 de desembre de 1933 se celebrà la Revetlla d’Any Nou, amb un gran ball reunió i la festa dels raïms, amb una nodrida orquestra.

El 14 de gener de 1934 Horacio Nergi presentà els Plaisir Espectacle, de Casimir Rius, amb la vedet Milagritos, Moñator, i «6 plaisir girls».

1 6 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

representà les comèdies Cuando empieza la vida, de Manuel Linares Rivas i Felipe Derblay, de George Olmet.

El 25 de març de 1934 actuà la companyia dramàtica d’Antoni Estrems, amb Antoni Salom, procedent del Teatre Romea de Barcelona. Representà el drama sacre La Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist, arranjament de Fèlix Ortiz de Miranda i il·lustracions musicals de Pepeta Sellés.

El 14 i 15 d’abril de 1934 la companyia d’alta comèdia Antonia Herrero del Teatre Poliorama de Barcelona, amb José Balaguer i Fernando de Grana· da, portà a l’escenari, per als Amics del Teatre, La Marquesona, d’Antonio Quintero i Pascual Guillén, i La verdad inventada, de Jacinto Benavente.

El 28 i 29 d’abril de 1934 la Companyia de Comèdies Irene López de Heredia estrenà Tú, el barco; yo el navegante, de Serrano Anguita, i Los caballeros, de Quintero i Guillén.

El 30 d’abril de 1934 actuà per als Amics del Teatre la Gran Companyia de Comèdies del Teatre Victòria de Madrid amb Berta Cambra i Lluís Orduna, actor i director. Representà Tú, el barco; yo, el navegante, de Serrano Anguita; Los caballeros, de Quintero Guillén i Las niñas de Doña Santa, d’Alfons Vidal, «no apta per a senyoretes».

El 10 i 11 de maig de 1934 la Companyia de Comèdies Irene López de Heredia estrenà El río dormido, de Serrano Anguita; La aventura del coche, d’Alfred Testoni, traduïda per Antonio F. Lepina i Enrique Tedeschi; El monje blanco, d’Eduard Marquina, i El pan comido en la mano, de Benavente.

El 20 de maig de 1934 actuà la companyia de «teatre sonor»d’Alfons Roure, dirigida per Joaquim Fernández, amb la vedet Marina Palmero, el tenor Anton F. Cavalliere, un cos de girls, l’orquestra Melòdics Sonors i 36 artistes. Representà La Reina ha relliscat i Un fi de festa a l’Americana.

1 6 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El febrer de 1934 se celebrà el Carnaval amb balls i festes de disfresses.

El 24 de febrer de 1934 la Secció de Música va celebrar la Festa de Can· çons i Rítmica de l’Acadèmia de Música dirigida per Magdalena Soler.

L’1 i 2 de març de 1934 el Baró von Reinhalt presentà un espectacle de sensacions i atraccions, amb números de màgia negra, la dona tallada en quatre trossos, telepatia, la il·lusió entre la vida i la mort, etc. Von Reinhalt conduí amb els ulls tapats pels carrers de Reus, un auto Chevrolet, model 1934 cedit pel concessionari de la marca.

El 4 de març de 1934 es presentà Hollywood Revue, amb l’orquestra The Blues Stars, la vedet Trini Morén, Carme Salazar amb 10 girls, etc.

El 18 de març de 1934 es presentà un espectacle d’escenificacions artísti· ques amb la companyia de Ferran F. Cambó, amb J. Jauri, el director musical P. Plana Gumà, la vedet Matilde Aragón i l’orquestra Plana-Gumà.

El 19 de març de 1934 es féu un recital de danses clàssiques espanyoles i balls típics regionals i internacionals a càrrec de Goyesca, amb el concurs de la cantant Ascenció Pastor i el pianista Manuel Garrido.

L’1 d’abril de 1934 s’oferí un «programa monstre» amb el grup Pompeya amb sis girls; l’orquestra de jazz Mendoza amb les novetats cubanes, rumbes, danses i els últims èxits americans, i en darrer lloc actuaren els deu «colosals saltadors» del grup Stilo-Riffi, els diables del desert.

El 8 d’abril de 1934 actuà l’Orquestra mixta Díaz-Jazz «amb Genoveva Riba i llurs Boys and Girls», «el més complet ballarí Pepín Edo, la nina de la cançó María Pérez, Mari-Carmen aplaudida parella acrobàtica, Paquita Linares, la cantatriu de la veu d’or, Carmen Dulce estilista de la cançó, Pérez Guerrero, aplaudits ballarins i Minerva, ànima del ball espanyol».

El 6 de maig de 1934 Horacio Nergi presentà Plaisir Espectacle, amb l’orquestra Cuba-Nait.

CINEMA I VARIETATS El gener de 1934 es projectaren la pel·lícula muda El mundo al revés, amb Lili Damita i la còmica Jinete sin cabeza. També debutà l’espectacle Els 7 Méndez, amb la seva companyia, de la qual formava part la ballarina Car· men, la cantant Pepita Villanueva i els pallassos Els Pamplines.

El febrer de 1934 es projectà Aristócratas del Crimen. També, Organit· zacions Estremera presentà l’orquestra de jazz Napoleón and Wis-Boys i el ballarí Lewe-Wine amb un espectacle de Negres i Blancs. El 25 de febrer, després de la projecció d’una pel·lícula muda i una revista, debutà la ballarina Amèlia Forner i actuà la cantant Elvira de Amaya.

El març i abril de 1934 es pogué veure el documental científic Como se nace y muere, que fou presentat per doctors alemanys. L’acte s’acompanyà amb l’assistència d’una ambulància, ja que «amb la impressió de les imatges, els espectadors podien sofrir desmais».

ACTES DIVERSOS El 16 de desembre de 1933, per Santa Llúcia, es celebrà la Festa de les Modistes, organitzada per la Penya Magre.

1 6 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 6 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1934-1935

El 30 de setembre s’inaugurà la temporada 1934-1935 amb l’orquestra Jaume Planas i els seus discs vivents, amb 20 artistes, entre els quals trobem Carmelita Aubert o Strappy.

El 23 i 25 d’octubre de 1934 actuà la companyia de Comèdies Valencianes de Juanito López. Representà el drama ¡Al toc d’ànimes!, la farsa Para vostè la burra, amic, de Felipe Meliá, la comèdia Ratolins de casa rica, d’Enric Beltran i el sainet valencià Nel·loo Bacora, de J. Peris Celda.

El 18 de desembre de 1934 la Compañía Cómico-Dramática de Josefina Tapies representà per als Amics del Teatre l’obra en vers La plaça de Sant Joan, de Josep M. de Sagarra.

El 18 de gener de 1935 la companyia Callejas-Nolla representà per als Amics del Teatre La papirusa, de Torrado i Navarro.

El 19 de febrer de 1935 la companyia Mora-Espantaleón representà per als Amics del Teatre La viudita se quiere casar, de Jacinto Capella i José de Lucio, i El susto, dels germans Quintero.

El 2 d’abril de 1935 s’estrenà l’opereta revista Aquesta nit i mai més, d’Alfons Roure i música de Frederic Cotó, a càrrec de la companyia d’espec· tacles del Teatre Espanyol de Barcelona, dirigida per Josep Santpere, amb el tenor Emili Vendrell i la vedet Maria Teresa Klein.

El 27 d’abril de 1935 s’estrenà l’opereta revista Roda el món i torna al born, de Roig Guivernau, Collado i Torrents, a càrrec de la companyia d’es· pectacles del Teatre Espanyol de Barcelona, dirigida per Josep Santpere .

L’11 de maig de 1935 s’estrenà la revista Monte Carlo Bar o la última aventura de Johnny Walker, a càrrec de la companyia d’espectacles d’Eduard Cabré, amb Pere Cabré, María Lozano i la vedet Gloria Roman.

El 16 i 17 de maig de 1935 actuà per als Amics del Teatre la Companyia Oficial de Teatre Català, dirigida per J. Pous i Pagès, amb Mercè Nicolau i Ramon Martori. Representà la comèdia Madame, de Lluís Elias, i La Rambla de les floristes, de Josep M. de Sagarra. Des d’aquella sessió, l’entitat havia acordat «fer extensiva a tots els socis del Centre l’oportunitat d’assistir a les funcions, mitjançant el pagament d’una quota especial».

El 23 i 24 de maig de 1935 actuà la Companyia Oficial de Teatre Català, dirigida per J. Pous i Pagès, amb Mercè Nicolau i Ramon Martori, per als Amics del Teatre, amb Fanny, de Marcel Pagnol i L’huracà, de C. Monturiol.

El 14 de juny de 1935 actuà per als Amics del Teatre la Compagnie de Théâtre Français, dirigida per M. Pons-Désalbères, que representà la comèdia Chotard et Cie, de M. Roger-Ferdinand.

L’última funció organitzada pels Amics del Teatre fou Reina, de Josep M. de Sagarra, a càrrec de la companyia Vila-Daví, el 24 de juny de 1935.

Finalment, el 27 de juny de 1935 els Amics del Teatre es dissolgueren.

El 20 de juliol de 1935 la Comissió de Festes organitzà una funció per les festes populars del barri de Santa Anna. Un grup d’aficionats representà la comèdia La sala de rebre, la sarsuela Los de Aragón, de J. Lorente i Serrano i la peça La viejecita, de Miguel Echegaray i Fdez. Caballero.

1 6 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1934-1935

1 7 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 21 d’agost de 1935 actuà la companyia de comèdia catalana Emília Baró, Pepeta Fornés i Joaquim Torrents. Representà la comèdia El Fill del Senyor Gold, de Lluís Elies, sota la direcció de Joaquim Torrents; després tin· gué lloc un recital de poesies a càrrec d’Emília Baró i J. Torrents, i un concert per la diva Ángela Martínez, acompanyada del mestre Jaume Mestres.

El 28 i 29 de juny de 1935 es presentà l’espectacle Jaume Planas i els seus discs vivents, amb la nova modalitat, Volutas, de la qual formaven part la vedet Trini Moren, el ballarí Tony, i l’humorista Baldomerito.

CINEMA El 6 d’octubre de 1934 s’inaugurà la instal·lació d’un nou sistema sonor.

El 20 d’octubre es projectà Las dos huerfanitas, en castellà, i Carlomagno.

El novembre de 1934 es projectaren les produccions espanyoles El hombre que se reía del amor, amb Maria F. Ladrón de Guevara i Rafael Rivelles, i Carceleras; els musicals Monsieur, Madame y Bibí i La chica del surtidor; El hijo de la parroquia, amb Dickie Moore; Un crimen en la noche, dirigida per G. W. Pabst; Una morena y una rubia, La noche de San Juan, i Santa (una historia de amor y de dolor), dirigida per Antonio Moreno.

El desembre de 1934 es pogueren veure Tarzán de las fieras (en una ses· sió infantil), els musicals Un truco genial i Paprika; el segon i l’últim episodi de La sombra que mata; el documental Fantasma del Oeste; i La dama atrevida, amb Luana Alcañiz i Ramon Pareda; Los que danzan, amb Maria Alba i Antonio Moreno; Chofer con faldas, El dueño del mundo, Rumbo al Canadá, Diablos de la cumbre i Cargamento salvaje.

La programació del gener de 1935 va incloure el musical Cocktail de besos, amb Suzy Bernon i Pierre Richard; Corre que te quemas, 14 de julio, Dos buenos camaradas, El pequeño rey, La tierra del mar, Las aventuras del Rey Pausole i Los 5 caballeros malditos, amb Rosine Derean.

Les pel·lícules del febrer de 1935 foren Las cuatro hermanitas, amb Katharine Hepburn; Amor sublime, amb Richard Dix i Irene Dunne; Ella o ninguna, El asno de Buridán, La Cucaracha, Siempreviva, En el barrio chino, Cucho el Roto i El rey de los hoteles.

El març de 1935 es projectaren Una mujer constante, Crisis mundial, Burbujas de champagne, Volga en llamas, Tenor de Cámara, El secreto de las cinco llaves, El crucero Emdem, Una aventura amorosa i La Dolorosa.

L’abril de 1935 es pogueren veure La vampiresa de la novia, Mater Dolorosa, La intrépida, Chu Chin Chow, El rey de la suerte i I. F. I no contesta.

La programació de maig de 1935 inclogué Guillermo Tell, Curvas peligrosas, Pájaros de noche, Yo y la Emperatriz, El azul del cielo, La bahía de los tigres, El negro que tenía el alma blanca, Una aventura nupcial, Felipe Derblay, Amor y algría, El Túnel, Atlantic Hotel, Monsieur, Madame et Bibi i Divina.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 31 de desembre de 1934 se celebrà la Revetlla d’Any Nou. El febrer de 1935 se celebraren les festes del Carnaval amb els habituals balls i festes de disfresses.

1 7 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 7 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1935-1936

1935-1936 El 20 de desembre de 1935 actuà la Companyia de Vodevil del Gran Price de Barcelona, amb l’actor i director Manuel Giménez Sales, amb Visita López. Representà el vodevil La reina ho fa tot, de Ramon Caral i, el 16 de gener de 1936 portà a l’escenari el vodevil L’hotel dels tres copets, d’Antoni Parea i J. Paulí, ambdues anunciades com a «no apta per a senyoretes». El 23 de gener estrenà el vodevil Com més cosins..., d’Antoni Parea i J. Paulí.

CINEMA La temporada s’inaugurà el setembre de 1935 amb El pequeño Rey, amb Robert Lynen; Madmoiselle Zaza, El diamante Orlow, film d’aventures amb la interpretació principal de Liane Haid, i una petita opereta per finalitzar l’acte.

També es projectaren aquest mes Rumbo al Carrado, del director Duvivier i la interpretació de Marie Glory i Albert Prejean; El tobogán nº13, amb Do· lly Doris i André Beaune; Pelirrojo, basada en l’obra de Jules Renard, amb Robert Lynen i H. Baur i dirigida per Jules Duvivier, i Guerra de valses.

L’octubre de 1935 es projectaren Estrella de Valencia, amb Brigitta Heldu i Jean Gabin; Anuncios por palabras, amb Magda Schneieder i Fritz Schulz; Rouletabille, film d’aventures d’un aviador amb Roland Toutain; El lago de las damas, dirigida per Marc Allegret; Bouboule I, rey negro, dirigida per Mil· ton; la còmica Una de miedo; Idilio en el Cairo, amb Renate Muller i Henri Roussell; Muñeca frígida, amb Rosa Barsony; Rusia revista 1940, polèmica pel·lícula que fa una sàtira del Jazz Band americà; Déjame quererte, amb Tru· de Marlen, Willy Pritsch i Paul Robingan; Yo he sido espía, amb Conrad Veidt i Madaleine Carrol, i Don Quintín el amargao, amb Ana María Custodio, Alfonso Muñoz i Luisita Esteso. Pel que fa a documentals, destacar el de la productora francesa Pathé Jounal sobre la guerra d’Abissínia i altres: Como se trabaja el mimbre, Barcelona variedades, Deudas de la I Guerra Mundial, La Rusia de ayer y de hoy, La nueva Europa, Capri y sus ruinas i Así es Madrid.

El novembre de 1935 es projectaren les espanyoles Sor Angélica, madre Alegría, amb Raquel Rodrigo, Anna Leyva, Laly Cadierno, Luchi Soto i Gas· par Campos, i Patricio miró a una estrella, dirigida per J. L. Sáenz de Heredia, amb Antonio Vico; i les internacionals Yo de día y tú de noche, Héroes y monstruos, Una aventura en Túnez, Fugitivos, Aventura en el Sudexprés, La favorita del batallón, Chu Chin Chow, Un príncipe moderno i La última novela.

1 7 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 31 de desembre de 1935 se celebrà la Revetlla d’Any Nou, amb un gran ball reunió i la festa dels raïms.

El 14 de març de 1936 l’Acadèmia de Música Anguera, sota la direc· ció de Domènec Pallejà, patrocinà una funció liricomusical a benefici de les Germanetes del Pobres. Representà les sarsueles La alegría de la Huerta, de García Álvarez, Antonio Paso i música de Chueca, i La tragedia de Pierrot, de Mas i Cadenas amb música de Chapí. Entre una i l’altra, la Rondalla Catalunya executà gran part del seu repertori.

1 7 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La programació del desembre de 1935 presentà les comèdies Ilusiones de gran drama i Farsas de la vida; les comèdies musicals Canción de primavera i Compañeros de fatigas; el film d’aventures El capitán de Corbeta; El duque de hierro, basada en la figura històrica del duc de Wellington; Anny y los carteros, amb Anny Ondra; Cruz Diablo, amb E. Tovar i R. Pereda; El Tigre, amb Febrer i Blay; Una aventura en el tren, amb Richard Talmadge; Es mi hombre, amb Valeriano León; Rayo de sol, amb Annabella i Gustav Fröhlich; Falsa acusación, amb R. Talmadge; El triángulo de fuego, amb George Arliss; Tratado seguro, Divorciados, La pequeña timadora i Oro y plata.

El gener de 1936 es pogueren veure La hija de Juan Simón, amb Angeli· llo, Pilar Muñoz i Carme Amaya; El aristócrata, amb Andre Lefaur, Raymond Cordy i Margarita Moreno; Un hijo en America, amb Annabella i Albert Pre· jean; El paraíso recobrado, amb Alady, Lepe, Mapy Cortes i Antoñita Arqués; El Robinson moderno, amb Douglas Fairbanks i María Alba; Bolero, amb Ca· role Lombard, Sally Rand i Francès Drake; La taquimeca se casa, amb Marie Glory; Fanatismo, amb Pola Negri; Es mi hombre, amb Valeriano León; El encanto de una noche, El noveno mandamiento, El botones del Hotel Dalmace, Escándalos de los romanos, el drama La Gran Atracción, i la primera versió sonora d’El Conde de Montecristo.

Les pel·lícules del febrer de 1936 foren Se acabó la crisi, amb Albert Prejean; Por tu amor, El secreto de Ana María, El caballero de Folies Bergere, Anny, chofer, Madame Butterfly i Los claveles.

El març de 1936 es projectà Currito de la Cruz, projectat al mateix te· atre diverses ocasions durant els anys vint; El sendero de la gloria, Canción de cuna, Abajo los hombres!, La princesa de la Zarda, Capricho imperial, La dolorosa, Un ladrón en la alcoba, El hombre león, El príncipe de medianoche, Aventura oriental, La vida privada de Enrique VIII, Valsos de Neva, La llamada de la selva, Tartarín de Tarascón, Ámame esta noche i El consejero del Rey. La programació de l’abril de 1936 va incloure una sessió cinematogrà· fica dedicada al cinema espanyol amb ¿Quién me quiere a mi?, amb Lina Yegros i Mari Tere, que s’estrenà de forma simultània amb Barcelona i Madrid i El muñeco. També es pogueren veure Maria Chapdelaine, amb Madelaine Renoerd; En un rancho de Santa Fe, Un ladrón en la alcoba, El crimen de Vanities, Crepúsculo rojo, La casa internacional, Una mujer en peligro, Secretos, Buque sin puerto i Vivamos de nuevo.

El maig de 1936 s’estrenà Cardenal Richelieu, amb George Arliss; i es projectaren Amor en maniobras, amb Charito Leonis, Castel Rodrigo i Robert Fort; La chienne, basada en la novel·la de G. De la Fouchardiere; Elysia, que mostra la vida en els campaments nudistes, fet que provocà que l’assistència del públic es limités a majors de 18 anys; la còmica 2 en 1; Corazones de acero, Hombres en mi vida, Los millones de Brewster, Erika, Por un perro chico una mujer, El niño de las monjas, Un cierto señor Grant, El cardenal Richielieu, Así es Hollywood, La reina y el caudillo, Tenorio de Sleeping, Dick Turpin i El hombre que sabía demasiado.

La programació del juny de 1936, just abans del cop d’Estat que signi· ficà l’inici de la Guerra Civil, va incloure Estafadores de la noche, El tren de

ACTES DIVERSOS El febrer de 1936 se celebraren les festes del Carnaval amb els habituals balls i festes de disfresses.

1. Festa de Carnaval de 1936 a l’escenari del Teatre Bartrina, amb Josep Miquel i Pàmies i Josep Banús i Sans.

1 7 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

los millonarios, Tchapaief, el guerriller roig (en català), El Gallito del tango, Te quiero, El último contrabandista, Catalina de Rusia, Un aventurero audaz, La destrucción del hampa, Cocktail de besos, Chucho el roto, Amok, El testamento del Doctor Guldeu, Betty caza la mosca, Odette, El octavo mandamiento, i Abajo los hombres!

1 7 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1936 espec

-1937: tacles de guerra El trasbals de la Guerra Civil influí directament en la vida del Teatre i l’activitat cultural arribà a nivells quasi nuls. Al principi de setembre de 1936 el potent sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional de Treballadors (CNT), a través del Sindicat d’Espectacles Públics de Reus i Comarca, socialit· zà el Teatre Bartrina. Alhora, el Comitè Central Antifeixista protegí el Centre de Lectura fent públic el projecte de crear-hi una casa popular de cultura. El Comitè Antifeixista es responsabilitzà del Centre i del Teatre que passà a ano· menar-se Cinema Teatre Bartrina. Sota el rètol s’hi afegí: «Local socialitzat pel sindicat d’espectacles públics de Reus i comarca. C. N. T.». El teatre socialitzat es programa conjuntament amb el Kursaal, la Sala Reus i el Cinema Monu· mental. El novembre de 1936, l’empresa col·lectivitzada del Bartrina comu· nicà al Centre de Lectura que pagaria 100 ptes. en concepte de lloguer de material i que els cediria el Teatre gratuïtament sempre que el necessitessin.

El poc teatre que es representà es posà al servei de la causa republicana antifeixista, no només amb muntatges propagandístics revolucionars per aixe· car la moral de la població, sinó també amb espectacles purament recreatius i lúdics per obtenir fons per destinar als combatents i per ajudar a descarregar les tensions a les quals estaven sotmesos els reusencs en aquest temps de guerra.

La nova temporada teatral bèl·lica començà el 4 d’octubre de 1936 amb la representació el drama social El pan de piedra (El carbón), de Josep Fola Ygúrbide, per la Companyia Socialitzada CNT Guzmán-Moreno. Es cridava al públic amb aquesta proclama: «Obrers reusencs: Assistint en aquestes representacions prestareu ajut moral i material a l’obra socialitzadora implantada en els locals destinats a Espectacles Públics i per tant ajudareu a la nova estructuració social. El Comitè Econòmic d’Espectacles Públics».

El 12 de novembre de 1936 es féu una funció popular a càrrec de la Companyia Socialitzada CNT Guzmán Moreno. Portaren a escena la comè· dia Morena clara, de Quintero, Quiroga i Guillén.

El 13 de març de 1937 es representà la sarsuela El clavel de sangre, amb

1 7 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Els espectacles durant la Guerra Civil. 1936-1937

1 7 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

música del reusenc Ferran Fontana. Durant aquest anys de guerra es repre· sentaren als teatres de la ciutat obres de teatre líric d’aquest autor. Fontana provenia d’una rica família de la burgesia local, fou un prestigiós advocat cri· minalista i exercint a Badalona entrà en contacte amb els ambients llibertaris, on va militar en qualitat d’advocat laboralista. Amb una bona formació musi· cal com a compositor i pianista no havia pogut desenvolupar la seva vocació per imposició familiar. El trasbals de la guerra li permeté dedicar-se a la seva vessant artística de compositor de sarsueles. A Reus es recorden sobretot La hija del dictador i Amor i Metralla, que foren un gran èxit. La repressió fran· quista no li perdonà la seva participació artística a favor de la República i la revolució, i morí afussellat els primers anys del regim franquista, tot i que el seu cosí, Josep M. Fontana, fou un jerarca destacat del falangisme.

CINEMA I VARIETATS El temps de guerra provocava que no arribessin a la ciutat films d’estre· na, i encara es mantenien les ja aleshores anacròniques sessions de cinema i varietats. Un exemple el tenim el 10 d’octubre de 1936 quan es reprèn la tem· porada amb una sessió de cinema i varietats, amb els films Es mi hombre, de Benito Perojo, basat en la tragicomèdia d’Arniches; Marinero en tierra, amb Joe E. Brown (conegut com «el bocazas»), i Charlot marinero. Per finalitzar i tancar a sessió l’espectacle de varietats amb el trio Zari-zar.

El 17 d’octubre de 1936 es projectaren Por el mal camino i El caballero del Folies Bergere, amb Maurice Chevalier. L’espectacle finalitzà amb la balla· rina Carmen Welten i la cantant Angelita Ros. El 24 i 25 d’octubre de 1936 es projectà Vivamos de nuevo, amb Anna Stein i Fredric March, basada en una novel·la de Tolstoi, i La casa de Rothschild, amb George Arliss, Loretta Young, Boris Karloff i Robert Young. Per finalitzar la sessió actuà el Trío Olimpia.

El 31 d’octubre i l’1 de novembre de 1936 es projectà El Conde de Montecristo, amb Robert Donat i Elissa Landi, i Fotografiando los récords de velocidad. L’espectacle finalitzà amb l’actuació de la parella de ball Germanes Castelló i la cantant Assumpció Balcells.

El 7 i 8 de novembre de 1936 es projectà Estrictamente confidencial, dirigida per Frank Capra, amb Warner Baxter i Myrna Loy; Crimen y castigo, dirigit per Josef Von Sternberg, amb Peter Lorre i Marian Marsh. L’espectacle continuà amb l’actuació de malabarismes de Munisok y su bella botones i la cantant Pepeta Reverter.

El 14 i 15 de novembre de 1936 es projectà Rosa de Francia, amb Rosita Díaz Gimeno, Enrique de Rosas i Julio Peña, i Así ama la mujer, amb Joan Crawford. Finalitzà l’espectacle amb l’actuació de la ballarina espanyola Goyesca i la cantant Pilar Miramar.

El 9 i 10 de gener de 1937 es projectà Alias, tú, d’Hispano Fox Films, amb Mona Barrie i Lluís Alonso, i Mademoiselle Espai. L’espectacle finalitzà amb l’actuació de la ballarina Amèlia Forner i la cantant Pilar Cortesana.

El 30 i 31 de gener de 1937 es pogueren veure Atención señoras, amb Gary Grant i Frances Drake, i Rumba, amb Carole Lombard i George Raft.

1 7 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 8 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

A continuació debutaren les ballarines Germanes Iberia i la cantant Julita Suárez, amenitzà «l’espectacle un conjunt de músics socialitzats C.N.T.».

L’abril de 1937 es pogueren veure Morena Clara, La verbena de la paloma, Rumbo al Cairo, El gran impostor, Sombrero de copa, Nobleza baturra, El sobre lacrado, Mamá, La isla del tesoro, Las fronteras del amor i Te quiero con locura.

ALTRES ACTES El novembre de 1936 es féu una conferència d’Eduard Medrano amb el títol «Tres meses de guerra. Podemos ganarla. Cómo se gana».

Durant els fatídics bombardejos de l’aviació feixista sobre la ciutat, el 17 de setembre de 1937 una bomba esclatà al casal del Centre de Lectura, afectà les instal·lacions i matà una bibliotecària, fet que provocà la paralització de tota mena d’activitat. El mateix dia el Bartrina tancà les portes al públic.

Arran dels bombardejos que afectaren el Centre, es creà la Comissió Organitzadora del Festival Pro Centre de Lectura, que edità un full volant amb la següent crida: «Distingit soci: L’últim bombardeig sofert per la nostra ciutat, deixà impossibilitat el desenrotllament de les tasques culturals que sempre s’han portat a terme al Centre de Lectura. Nosaltres, com a socis, no podem consentir-ho. Ans el contrari: és un deure per tots els qui estimem aquell Casal, esforçant-nos per a restaurar-lo el més prompte possible. És per això que, fentnos ressò de les subscripcions que s’estan obrint arreu de Catalunya, hem organitzat unes funcions teatrals que voldríem obtinguessin un franc èxit per tal de fer una bona aportació a l’obra esmentada. No dubtant que us fareu càrrec del fi altruista d’aquest benefici, esperem assistireu a les representacions que anunciem en el present programa. Us ho agraeix anticipadament. La comissió».

Per aquestes funcions solidàries utilitzaren el Teatre Fortuny.

Reus era una ciutat allunyada del front de batalla, però l’ambient de guerra es respirava amb molta intensitat per la població, a causa dels bom· bardeigs constants i sagnants de l’aviació feixista. Durant la guerra calia que la rereguarda mantingués una activitat lúdica d’espectacles i cinema tant per ajudar a rebaixar la tensió psicològica que la proximitat de la mort provoca en la població, com per obtenir resursos econòmics per a les necessitats bèl· liques, entre elles les sanitàries. També perquè calia aprofitar els professionals de l’espectacle que s’enquadraven en una estructura de gestió socialitzada i amb presència determinant dels sindicats, sobretot la CNT. I, quan l’ocasió ho requeria, per utilitzar el Teatre per mobilitzar i elevar la moral combatent de la població. En aquest context cal situar les informacions fragmentàries que s’han conservat de la programació del Bartrina durant la guerra.

Per situar com era aquell ambient teatral, fins que la fatídica bomba que caigué al Centre de Lectura obligà el tancament del Bartrina, s’ha de pensar en les sirenes, els refugis, els talls elèctrics i, sobretot, la mort de civils, que provocà el desencís amarg dels actius elencs locals que deixaren d’actuar.

1 8 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El tancament del Teatre Bartrina i del Centre de Lectura

1 8 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1937-1938

1 8 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1938-1939

1. Reus sota les bombes de l’aviació fexista, durant la Guerra Civil, el 1937.

1 8 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1939-1940 1940-1941 1941-1942

1 8 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1 8 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1942-1943

1. CelebraciĂł feixista, el 18 de juliol de 1943.

Teatre sota el franquisme: Teatro Bartrina de Educación y Descanso La victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil suposà un trencament absolut amb els temps anteriors i el nou ordre significà una ferotge repressió, fam i un desert cultural. El 1939 tingué lloc la confiscació del Teatre Bartrina i de tot el Centre de Lectura, per la Central Nacional Sindicalista, sindicat vertical únic d’afiliació obligatòria. El secretari de l’Ajuntament feixista, Juan Juderias, intentà aleshores fer canviar l’escriptura del registre de la propietat posant-la a nom del municipi, però el registrador es negà a fer-ne el canvi, si no era presentada l’acta de dissolució de l’entitat propietària. Amb certa celeritat, el Bartrina passà a ser controlat per l’Ajuntament, que en cedí l’ús a la Obra Sindical de Educación y Descanso, que n’assumí el control en els primers anys.

Tot i que s’ha constatat una mínima activitat la temporada 1941-1942 – l’opereta Rose Marie el 3 de setembre de 1941 i Ràpido Internacional per Curt-Doarlay, el 26 de febrer de 1942– la utilització sistemàtica del Bartrina no es produí fins que es feren unes obres d’arranjament en el vestíbul i l’escenari, imprescindibles després dels bombardejos.

Acabades les obres, el 19 de desembre de 1942 tingué lloc el que es pot considerar la reobertura oficial del Teatre: una «Gran función a beneficio del Aguinaldo de la División Azul» organitzada per la Delegació local de la Secció Femenina de la FET i de les Jons, el primer acte públic oficial al Bartrina en el franquisme. A l’acte, destinat a recaptar diners per comprar aliments i utensilis per enviar al front de Rússia on lluitava la División Azul, hi actuà la Companyia de comèdies de Paco Tuset que s’estrenava amb la comèdia dramàtica La enemiga, de Darío Niccodemi.

1 8 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1942-1943. Teatre sota el franquisme Teatro Bartrina de Educación y Descanso

1 8 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Dins aquests actes per finançar la lluita dels feixistes de la División Azul també actuà, el 20 de desembre de 1942, la companyia de comèdies de Paco Tuset i Emília Baró que representà La malquerida, de Jacinto Benavente, i La Papirusa, d’Alfonso Torrado i Leandro Navarro.

Per les festes de Nadal, també s’organitzà, per finalitzar l’inici de l’activi· tat al Teatre, un concurs de nadales entre les diverses escoles de la ciutat per tal «de exaltar el sentimiento religioso y fomentar el gusto artístico entre todas las niñas de España».

El 25 i 26 de desembre de 1942 es pogueren veure les «grandes funciones de Zarzuela» La viuda alegre, La tabernera del puerto, La generala i El conde de Luxemburgo, amb la companyia de Pere Plana Gumà i Enrique Torrijos.

El 22 de gener de 1943 la companyia Bassó-Navarro representà Un americano en Madrid.

El 2 de febrer de 1943 es representà la sarsuela El trece mil, musicada per Graña-Godés.

El 7 de febrer de 1943 es representà la sarsuela Romanza Húngara, amb música de Dortras Vila.

El 2 d’abril de 1943 Pedro Grande i Esperanza Barrera protagonitzaren la comèdia Amores y amoríos, dels germans Quintero, els beneficis de la qual van ser destinats als establiments benèfics de la ciutat. La Banda Municipal amenitzà els entreactes «con un selecto concierto».

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 18 de març de 1943 es celebrà el I Concurso de Cantores, amb el programa següent: Los gavilanes, per Joan Salvadó de Tarragona; La del Soto del Parral, per Gabriel Alcover de Reus; La del Soto del Parral, per Frederic Bernal de Reus; El huésped del sevillano, d’Ignasi Tomàs de Tarragona; Maruxa, per Jaume Rius de Barcelona; Marina, per Rosita Toledo de Barcelona; Romanza Húngara, de Maria del Pilar Bargo de Reus; La tabernera del puerto, per Joaquima Muntada de Barcelona; Cabanita de «El Barbero de Sevilla», per Jaume Vila de Cornellà; La Traviata, per Mercè Vilaur de Barcelona; La Dogaresa, per Salvador Ferris de Sants, i Katiuska, per S. B. Caballé de Reus.

Després de les actuacions es féu el lliurament de premis, radiat per l’emissora EAJ 11 Ràdio Reus.

El 15 d’abril de 1943 s’organitzà el II Concurso de Cantores a base de sarsueles, cançons regionals i melodies modernes. En aquesta ocasió hi col· laborà l’orquestra de jazz Ritmo Subis i la tintoreria La Ràpita oferí 300 ptes. en premis per als concursants. Mercedes Senderos guanyà el concurs.

El 15 de juny de 1943 la Hermandad de Artesanos Albañiles de San Antonio de Padua va celebrar les festes del patró amb un ball a la platea.

El 10 de juliol de 1943 s’organitzà un gran ball amb motiu de les festes de Sant Cristòfol, patró dels conductors, en el qual actuaren les orquestres Ritmo Subis i Casanovas-Lago Azul. Entre el públic femení es sortejà un regal de la perruqueria Aymerich i es lliuraren els premis als cotxes més ben deco· rats i més elegants.

ACTES DIVERSOS El Teatre Bartrina acabarà substituint al Teatre Fortuny com a lloc de con· centració d’actes falangistes paral·lelament a la seva progressiva pèrdua de capacitat de mobilització. Durant els anys que Europa patia la Segona Guerra Mundial, el feixisme del partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, s’expressà amb tota la seva cruesa ideològica.

Durant el 1943, la Delegación Local de Educación y Descanso orga· nitzà un cicle de conferències. El 20 d’abril de 1943 el Dr. italià Domingo Leone dissertà sobre l’autenticitat del Llençol Sant de Torí.

El 4 de maig de 1943 dins aquest cicle, Juan Juderías, regidor de l’Ajun· tament i director del Banc d’Espanya de Reus, féu una conferència sobre «Los catalanes precursores de la banca».

El 21 de maig de 1943 s’anuncià l’ajornament de les conferències pro· gramades a càrrec dels catedràtics de la Universitat de Barcelona, Martín Al· magro i Guillermo Diaz Plaja, provocat pel període d’exàmens.

El 26 de maig de 1943 la Delegación Local de Educación y Descanso celebrà una sessió en la qual dissertaren Salvador Sedó Llagostera, inspector provincial «de Educación Nacional de FET y de las JONS», sobre els emblemes imperials dels Reis Catòlics, i Enric Bayerri, director de l’Arxiu Municipal de Tortosa, sobre «Un gran problema histórico de la España Imperial: la naci· onalidad de Colón». El cicle es clausurà el 25 de juny amb «El espíritu de la ciudad» pel destacat falangista José Maria Fontana Tarrats.

L’1 de juny de 1943 la Delegación Local de Educación y Descanso orga· nitzà la vuitena conferència del cicle sobre «Arte fugaz (itinerario fotográfico, con proyecciones)» que pronuncià Joan Torrents Saeda.

El 18 de juliol de 1943 la «Fiesta de Exaltación del Trabajo y Aniversario del Alzamiento Nacional» esdevingué «un gran acto de afirmación nacional sindicalista», al qual acudiren diverses empreses amb els seus treballadors.

Quan havien finalitzat els parlaments difosos per la ràdio del general Franco, tots els assistents s’aixecaren i cantaren el «Cara al sol». A continuació i sota la presidència de l’alcalde accidental, Juderías, del comandant militar i del cap accidental del Movimiento, J. Cardoner, acompanyats d’altres autoritats,

1 8 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

CINEMA El 6 de març de 1943 l’Obra Social de Educación y Descanso anuncià la inauguració de les sessions de cinema amb «un selecto programa del cual se destaca la gran producción española “La condesa María”». També es projectà Escuadrilla del Pacífico.

El març de 1943 es pogueren veure Frente de los suspiros, Viaje sin destino, Malvaloca i ¡A mi la Legión!

La programació de l’abril de 1943 va incloure l’estrena de La culpa de otro, La Venus ciega, Vidas cruzadas i La corona de hierro.

Les pel·lícules del maig de 1943 foren Cristina Guzmán, Deliciosamente tontos, Vuelta al ayer i Educación de príncipe.

El juny de 1943 es projectaren Una boda accidentada, Siempre mujeres, El prisionero de Santa Cruz, El mundo temblará i París 1900.

1-3. Celebració feixista, el 18 de juliol de 1943.

s’inicià l’acte de propaganda nacional-sindicalista amb un discurs del cap sindical comarcal, Miralles. Després va combatre aquells que criticaven les consignes del Movimiento i afirmà que «de no haber sobrevenido el Movimiento Nacional, España habría entrado en guerra el 3 de Septiembre al lado de Francia y hoy tendrían que acatar la disciplina del ejército alemán de ocupación pues los intereses y compromisos del Frente Popular español eran los mismos [...] del Frente Popular francés y ambos obedecían a los poderes secretos e internacionales que hoy ha juntado, sobre el campo de batalla, al capitalismo absorbente y el comunismo destructor». Acabà exhortant la consigna «Patria, Pan y Justicia». L’empresa sedera Puig i Carcereny, proposada per la Delega· ción Sindical com a empresa model, repartí les gratificacions al seu personal.

Tot seguit, Educación y Descanso obsequià aquells mateixos obrers amb una sessió gratuïta de cinema. Tancà l’acte el discurs de l’alcalde accidental.

1 9 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1943-1944 1943-1944 El 15 de gener de 1944, cinquè aniversari de l’entrada de les tropes fran· quistes a la ciutat, es representà la primera òpera de la postguerra, Carmen, de Bizet, per la Gran Companyia del Teatre del Liceu de Barcelona. Hi participa· ren Pablo Civil i Conchita Callao, cantant reusenca d’òpera i sarsuela.

1 9 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 19 de desembre de 1943 es dedicà una sessió matinal a les «Misiones por el Aspirantado de los Jóvenes de Acción Católica» durant la qual es recita· ren poesies i es representà la sarsuela missional Semilla de mártires. Els actes s’intercalaren en la conferència acompanyada de projeccions del «Rvdo. P. Antonio del Niño Jesús de Praga, C. D».

El 17 de març de 1944 el professor de l’Institut del Teatre de Barcelona, Bartomeu Olsina, oferí un recital de poesia clàssica i moderna com a acte inaugural del Ciclo de Actos Culturales organitzat per la Delegación Local de Educación Nacional. Presentà l’acte, gratuït i obert al públic, el delegat local d’Educación Nacional de FET y JONS, el poeta Antoni Correig.

El 25 de maig de 1944 l’Orfeó Reusenc de Educación y Descanso oferí un concert popular dirigit pel mestre Mateu. L’èxit i els aplaudiments que re· beren els mestres Mateu i Tous en interpretar les obres originals «La filadora» i «El goig de tenir germana», obligà el grup a tocar alguns bis.

CINEMA El setembre de 1943 es projectaren La madre guapa, Una mujer en la noche, Era un deber, Boda sosegada i Un enredo de familia.

L’octubre de 1943 es pogueren veure Las 9 lecciones de química, Huella de luz, Yo quiero vivir así, Un caballero famoso i El hombre de los muñecos.

El 25 de novembre de 1943 la Delegació Sindical Comarcal en col· laboració amb el Teatre Bartrina de Educación y Descanso programà la sego· na sessió de cinema per a productors, amb el programa següent: «NO-DO 46, Submarinos, Fabricación sintética del algodón, Noches en los bosques de Viena por Magda Schneider, La que no quiero por Charles Chase. Aquest mes també es pogueren veure La boda de Quinita Flores, Ídolos, Esta noche nada nuevo i Búfalo Bill, de Cecil B. De Mille.

El 3 de desembre de 1943 l’Obra Social de Educación y Descanso oferí una altra sessió cinematogràfica especial per a productors, amb un noticiario, La novia de Escocia, amb Martha Eggerth, actriu de la UFA alemanya, i una cinta còmica. També es projectaren Cuando el ladrón encuentra al ladrón, Mi vida en tus manos, Capitán Furia, Su vida íntima, Volvieron 5, La chica del

ACTES DIVERSOS El 17 d’octubre de 1943 s’entregaren els primers subsidis als treballa· dors agropecuaris de la província de Tarragona. L’acte l’organitzà l’Obra Sin· dical de Previsió Social i la Delegació Provincial de l’Institut Nacional de Previsió, i hi assistiren les primeres jerarquies provincials.

El 18 de gener de 1944, dins el cicle de conferències organitzat per la Juventud de Acción Católica entre el Teatre Fortuny i el Bartrina, el sociòleg catòlic mossèn P. Joaquín Aspiazu tancà el cicle dissertant sobre «El nuevo orden cristiano después de la paz».

L’1 de febrer de 1944 es repartiren els premis del XV Concurs de Pes· sebres de la Congregació Mariana. Durant la celebració, el mossèn Miguel Melendres pronuncià una conferència sobre «Poesía de Navidad».

El 19 d’abril de 1944 el religiós Pere Batlle, director del Museu Diocesà de Tarragona, parlà sobre «El arte cristiano de los primeros siglos».

El 3 de maig de 1944 Juan Juderías Cano dissertà sobre «¿Qué es la mujer?», i afirmà que «el concepto de la capacidad femenina para el trabajo social ha cambiado radicalmente desde [...] 1914 y plantea a los educadores el delicado problema de propulsar el amplio florecimiento de todas las cualidades físicas, intelectuales y morales de la mujer, sin excluir la más preponderante de todas, el instinto maternal».

L’1, el 17 i el 24 de juny de 1944 s’organitzaren unes conferències dins el Ciclo de Actos Culturales de la Delegación Local d’Educación Nacional.

Josep M. Borrell Aloy, regidor de l’Ajuntament, parlà sobre «La evolución de la poesía española»; el mossèn P. Antoni Romanyà, el director de l’Observa· tori de l’Ebre, i Josep Cusidó, director del Diario Español, ho feren sobre «Mo· dernas ideas sobre la estructura y edad del Universo» i «La vida sencilla», res· pectivament. El 27 de juny es clausurà el cicle amb la conferència «Trayectoria política de España en África», del falangista Francisco Labadíe Otermin.

El 6 de juny de 1944 es programà la conferència d’Antoni Valls Julià sobre la gestió dels interessos municipals en etapes successives del govern i de l’administració de la ciutat.

1 9 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

gato, Viviendo al revés, Rosas de otoño i Eloísa está debajo del almendro.

El gener de 1944 es projectaren Tú y Yo, La historia de Irene Castle, Sueño dorado, Caballero y ladrón i Pinocho.

El 2 d’abril de 1944 els nens acollits a l’Asil del Sagrat Cor, Germanes Tereses de Sant Josep i Convent de Maria Immaculada i Ensenyament, assisti· ren convidats a una sessió de Pinocho, de Walt Disney.

El juny del 1944 es pogué veure La ciudad soñada.

El 18 de juliol de 1944, dins els actes de celebració del VIII Aniversario del Glorioso Alzamiento Nacional y Fiesta de Exalatación al Trabajo, la Casa Sindical Comarcal organitzà una «acta de afirmación nacional sindicalista» amb una sessió de cinema cultural i esportiu. Prengueren la paraula Cardoner i Miralles i l’auditori dret cantà l’himne falangista «Cara al sol» acompanyat dels crits feixistes obligatoris.

1944-1945 1944-1945 Les úniques representacions teatrals de la temporada foren l’1 de novem· bre de 1944, quan es representà el tradicional Don Juan Tenorio, de Zorrilla, tant al Teatre Bartrina, al Teatre Fortuny i a l’Orfeó Reusenc de Educación y Descanso.

1 9 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 12 de novembre de 1944 s’oferí el concert tradicional de Santa Cecília a càrrec de la Banda Municipal i l’Orfeó Reusenc.

El 13 de desembre de 1944, amb motiu de Santa Llúcia, l’Obra Social de Educación y Descanso organitzà un ball en honor a les modistes.

El 31 de desembre de 1944 es celebrà el ball de Cap d’Any en el qual es sortejaren un estoig de manicura i un lot de Nadal.

L’1 de febrer de 1945 es repartiren els premis del XVI Concurs de Pes· sebres de la Congregació Mariana. L’Orfeó Reusenc de Educación y Des· canso amenitzà l’acte amb un concert de cançons nadalenques amb «Cant de Nadal», «Fum, fum, fum», «Sant Josep i Sant Joan», «Dimoni escuat», «La filadora», «Non noneta i Mare de Déu» i «La donzelleta».

El 20 de març de 1945 la pianista Maria Teresa Gibert acompanyà al mestre Enric Roig en la conferència sobre «Paraísos de sonidos» amb les pe· ces «Preludio» de, J. S. Bach; «En la pradera», de Cyril Scott; «Jardines bajo la lluvia», de Debussy; «En las montañas», de Grieg; «Sonata Pastoral op. 28», de Beethoven; «Idílio», «Mac Dowell», «En el bosque, id», «Luz de la mañana» i «La primavera».

CINEMA Durant setembre, octubre i novembre de 1944 es pogueren veure Mi enemigo y yo, Gente alegre, El vaquero y la dama, El gran amor, El hijo de Montecristo, El libro de la selva, El sueño blanco, La hora fatal, Las aventuras del barón Munchausen, Siempre Eva, Capitán Furia, El capitán Cautela, El clavo, En la noche del 16 de Enero, El ladrón de Bagdad i Tuvo la culpa Adán.

El desembre de 1944 es projectaren El dedo acusador, El caballero que las enamora, Quien conquista es la mujer, ¿Qué hay Nellie? i El guapo. Hi tingueren entrada lliure tots els socis de l’Obra que presentessin la targeta d’identitat d’Educación y Descanso.

El gener de 1945 es pogueren veure Hace un millón de años, de 1940 de Hal Roach; Celos equívocos, El caso Varé, Música mágica, Marinos a la fuerza, La mujeres no son ángeles, i El amor y la suerte.

Les projeccions del febrer de 1945 foren La quimera del oro, de Charles

Chaplin, apta per a menors; Casados sin casa, Perfidia i La jungla en armas.

La programació del març de 1945 va incloure Fin de curso, amb Luchy Soto i Fernando Freyre de Andrade, Ella, él y sus millones, El expreso de Broadway, Estudiantes en Oxford, i s’estrenà el film declarat d’interès nacional Inés de Castro.

L’abril de 1945 es projectaren 4 culpables, amb Syd Walter i Eu Lyon; Tierra y cielo, amb la interpretació de Maruchi Fresno i Armando Calvo; Ni sangre ni arena, de Cantinflas; El fantasma y doña Juanita, El quarto mandamiento i Crimen a medianoche.

1 9 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ACTES DIVERSOS El 18 de maig de 1945 el falangista Pedro Miralles Canals, inspector comarcal del Movimiento i cap de la Central Nacional Sindicalista pronuncià la conferència «Lo que escribimos en blanco» sobre les convulsions de la hu· manitat, on analitzà els factors psicològics i ambientals.

El 25 de maig de 1945 Alberto Sánchez, catedràtic de Literatura de l’Ins· titut d’Ensenyament Mitjà, dissertà sobre «Don Juan en la literatura realista».

El 14 de juny de 1945 es celebrà l’última conferència del cicle organitzat per la Delegación Local d’Educación Nacional sobre «Libros y lectores (di· vagaciones intrascendentes)», de la qual es va fer càrrec l’advocat i publicista Joaquin María de Nadal.

El 6 de juliol de 1945 Acción Católica organitzà un gran acte de propa· ganda missional. Juan José Pérez Ornazabal, delegat nacional «de la Cruzada Misional de Estudiantes», José Artero, catedràtic de la Universidad Pontifí· cia de Salamanca, i el director nacional de les Obras Missionales, Ángel Sa· gárnunaga, s’encarregaren de subratllar «la trascendencia del problema que plantea la extensión del reino de Cristo y el procurar una ayuda eficaz a la abnegada labor de los misioneros en tierras de infieles».

Durant aquesta temporada es celebraren, a més, una conferència sobre art i el festival de música folklòrica.

1945-1946 1945-1946 El 23 de novembre de 1945 es representà la comèdia musical Rutas de ilusión.

El desembre de 1945 la Secció Teatral de l’Orfeó Reusenc de Educación y Descanso va fer una representació extraordinària d’Els pastorets, –la prime· ra en català sota el franquisme. A partir d’aquest moment, els elencs locals re· presentaren obres en llengua catalana, de caràcter menor, de temàtica popular o religiosa, on destaquen diverses versions d’Els Pastorets. I les companyies professionalitzades no passaven d’una mena de vodevil lleuger, un gènere que a l’època s’arribà a associar com el genuí teatre català.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El desembre de 1945 es celebrà Santa Cecília, patrona de la música, amb un concert a càrrec de l’Orfeó Reusenc de Educación y Descanso i la Banda Municipal.

CINEMA Aquesta temporada es projectaren els films La fugitiva de los trópicos, El santo en Londres, El castillo maldito, Los usurpadores, Al sur de pago-pago, Lo que piensan las mujeres, El gendarme desconocido, Navidades en Julio, Felipe Derblay, Garbancito de la Mancha (el primer llargmetratge de dibuixos fet a Espanya), Vidas ambulantes, Hace un millón de años, Sucedió mañana, Aguas turbias, Zaza i El gran hotel.

1 9 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ACTES DIVERSOS El 13 de març de 1946 tingué lloc la conferència del religiós P. Ignacio Puig S. J. sobre «el tema de relevante actualidad “La bomba atómica”».

1946-1947 1946-1947 El 22 d’octubre de 1946 es celebrà una vetllada missional. Un grup de la Juventud Femenina de Acción Católica representà El perdón por la venganza, drama original de P. José Julio Martínez.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 17 de setembre de 1946 s’organitzà una festa artística i folklòrica, en la qual col·laboraren la Cobla Reus i el tenor Emili Vendrell. El mateix dia la Central Nacional Sindicalista programà una vetllada poètica i musical. L’acte fou evidentment en castellà però totes les poesies i cançons del programa eren catalanes: es pogueren sentir «L’emigrant», de Jacint Verdaguer; «Cançó de taverna», amb lletra i música d’Apel·les Mestre, etc.

El 24 de setembre de 1946 se celebrà la sessió literària i musical comme· morativa del DOMUND, organitzada pels Joves d’Acció Catòlica.

El 19 de novembre de 1946 la Congregació Mariana de Reus organitzà la conferència «El radar y las comunicaciones interastrales».

El 4 de gener de 1947, dins els actes organitzats per la Colònia Valenci· ana de Reus en honor a sant Josep, s’oferí un vermut a l’americana amenitzat per l’orquestra Bargalló i la vocalista Lina Seguer. Es representà la tragicomè· dia Es mi hombre, d’Arniches, amb Jaume Llauradó com a primer actor. Es sortejaren joguines per als nens, i acabà puntual per poder assistir a la caval· cada de Reis. A la nit, el ball es va reprendre amb les orquestres Excelsior Jazz i Bargalló «con derroche de confetti y serpentinas y siendo decorado el salón al estilo valenciano».

El febrer de 1947 es celebrà el repartiment dels premis del XVIII Con· curs de Pessebres de la Congregació Mariana de Reus.

El 8 de febrer de 1947 el Club de Futbol Reddis organitzà el Ball de la Rosa, amb la participació de la Joventut Excursionista.

El 9 de febrer de 1947 es celebrà el concurs de ball i cant. La música anà a càrrec de l’orquestra Ritmo Subis i hi participaren elements locals.

El 15 de febrer de 1947, dins el festival de la Colònia Valenciana, actu· aren les orquestres Bargalló i Excelsior Jazz. Amenitzaren l’acte la vocalista Rosa del Castillo i Farrera d’E. Caro.

L’1 d’abril de 1947 la Banda Municipal de Reus, dirigida per Xavier Vidal, oferí un concert amb motiu del Día de la Victoria. El repertori estava format per «Largo», de l’òpera Xerxes, de Händel; «Romaza sin palabras», de Mendelssohn; «Ave María», de Shubert; «Redención», «Aria de la suite en re», de Bach, i l’obertura d’Egmont, de Beethoven. L’entrada a l’acte era gratuïta i fou retransmès per Ràdio Reus, amb el patrocini de l’Ajuntament.

El 27 de maig de 1947 l’economista i advocat Joan Carandell oferí una

1 9 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 26 de febrer de 1947 un grup local juvenil va representar el drama Marianela, de Pérez Galdós, que destinà els beneficis a les Germanetes dels Pobres.

El 18 de març de 1947 es celebrà una vetllada teatral en homenatge a l’actor reusenc Ricard Ardèvol cridat al Servei Militar. Es representà el drama en tres actes, El llop, dirigida per Pere Jansà. Hi actuaren Montserrat Roca, Anna Sugranyes, Ricard Ardèvol, Josep Roig, Manel Esteve, Josep Solans i Josep Fabregat. Després de la funció es féu un recital de poesia i cant a càrrec dels artistes locals Montserrat Roca, Enric Virgili, Josep Solans, Melitón Miar· nau i el tenor Francisco López, guanyador de l’últim concurs de cant.

conferència sobre els «Antecedentes materiales que prepararon la guerra y consecuencias económicas de la paz».

El 25 i 26 de juny de 1947, dins els actes de la Festa Major de Sant Pere, es representà l’espectacle Cascabel.

El 27 de juny de 1947, dins el mateix marc, la Joventut Excursionista organitzà un gran concurs de ball i cant. Els premis foren en metàl·lic i su· maren la quantitat de 1.000 ptes. donades per Ràdio Bamo, Tintoreria la Rápida, Vermut Rofinos i l’entitat organitzadora. Actuaren fora de concurs el Dúo Martín-March i la cantora Manolita Olivar, de Tarragona, amb cançons espanyoles, mexicanes, cubanes i argentines.

La resta de temporada les activitats celebrades consistiren en diverses festes privades, com la del Gremi de transportistes.

CINEMA El novembre i desembre de 1946 es projectaren El rey de la policía montada, Andres Harvey se enamora, La casa de la calle 42, Por fin se decidió, California, Laura, Noche de pesadilla, Lazos humanos, Vuelve Arsenio Lupín, El cura gaucho i Melodía para tres. La programació es perd fins al juny de 1947 en què es projectà Fin de semana.

1947-1948 1 9 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1947-1948 El 21 d’octubre de 1947 l’Associació de les Joves d’Acció Catòlica orga· nitzà la representació d’El collaret de la princesa, drama original de Francisco Gay. El 25 d’octubre de 1947 Li Chang, mag català, el «mandarín chino», presentà l’espectacle El embrujo de Asia (La revista de los misterios).

El 30 de desembre de 1947 i l’1 de gener de 1948 «el elenco artístico de la Juventud Excursionista Reus del C. De F. Reddis» representà Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús, de J. M. Folch i Torres.

Del 28 de febrer al 2 de maig de 1948 es representà Don Juan Tenorio, amb «su gran intérprete Josep M. Terrassa, [y] la eminente actriz cinematográfica, Silvia de Soto, [que] interpretará el papel de Doña Inés. Formarán también en la compañía los notables artistas Paquita Bofill, Jesús Puche, Lluís Estivill y Ramón Banyeres».

El 15 d’abril de 1948 es representà el drama Mireu-nos amb ulls d’amor, de Joan Besora Barberà, que glossa l’aparició de la Verge de Misericòrdia.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 23 de novembre de 1947 actuà el professor Alba, «el mejor fascinador de todos los tiempos y el más importante del mundo».

CINEMA El desembre de 1947 es projectaren Robe un millón, Guadalcanal, Alma rebelde i Casablanca.

El gener de 1948 es pogueren veure Sólo se vive una vez, Enamorados, Lo que piensan las mujeres, Niebla en el pasado, La carga de la brigada ligera, El fantasma y Doña Juanita, El sargento York, Doble boda, 30 segundos sobre Tokio, Nuevo amor de Andres Harvey i La señora Miniver.

El febrer de 1948 es programaren Melodía para tres, La ninfa constante, Sólo se vive una vez, Enamorados, Las rocas blancas de Dover, Una nación en marcha, El espía negro, Pesadilla i Policía montada del Canadá.

ACTES DIVERSOS El 3 de febrer de 1948 es repartiren els premis del XIX Concurs de Pes· sebres de la Congregació Mariana.

Fins aquesta temporada, l’abril de 1948, no pogué ser reobert el Centre de Lectura, sota la presidència d’Enric Aguadé. El 10 d’abril de 1948 se cele· brà una reunió general de socis del Centre deLectura, clausurat des del 1939 i reobert feia pocs dies, presidida per l’alcalde, on s’aprova per unanimitat un reglament nou de l’entitat.

El 17 d’abril de 1948 es celebrà un concurs de pentinats. El guanyà la perruqueria Rosa, amb el primer i tercer premi.

En el context del Centre de Lectura acabat de reobrir el 1948, i amb el Teatre Bartrina requisat per l’Obra Sindical de Educación y Descanso, el 8 de juny de 1949 es celebrà per primera vegada un acte organitzat per una secció del Centre amb la platea plena a vessar. La Secció de Ciències Morals, Polítiques i Socials organitzà un espectacle teatral dedicat a l’Amor, impulsat per Pedro Guirao i Lluís Grau. Consistia en la representació d’El Banquet, de Plató, traduïda del grec per Pedro Guirao i adaptada al català per Rafael Vilà Barnils, seguida de tres comunicacions sobre el tema. Al programa es maqui· llaven alguns trets referents a l’espectacle: no s’hi deia que fos una represen· tació teatral i, encara menys, en català. Tot plegat per esquivar la censura. Els actors foren Xavier Amorós, Rafael Vilà Barnils, Enric Virgili, Josep Balcells, Jaume Aguadé, Roser Cavallé, Jaume Llauradó i Mercè Vilella.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 23 d’octubre de 1948 l’Hermandad Textil Beato Claret organitzà una revetlla amenitzada per les orquestres Atlántida i Ritmo Subis. Durant el ball s’escollí la «Pubilla Tèxtil 1948».

1 9 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1948-1949

1948-1949

El 2 de desembre de 1948 es celebrà un gran ball organitzat pel Gremi del metall amb motiu de la festa de Sant Eloi.

El 9 de desembre de 1948 el Gremi Comarcal de la Confecció organitzà un gran ball amb motiu de la festa patronal de Santa Llúcia. Durant l’acte s’escollí la «Lucieta 1948», Inés Bernarda, entre les «modistillas» que partici· paren en el ball. També es sortejaren dues cistelles nadalenques exposades als aparadors de la Casa Marquet.

El desembre de 1948 el famós filòsof espanyol José Ortega y Gasset realitzà una conferència amb el títol «Filosofía y práctica de vivir», que fou acompanyada de projeccions.

CINEMA El desembre de 1948 s’organitzà una sessió cinematogràfica amb do· cumentals cedits pel Consolat General Britànic. També es van veure El arco mágico i Historia de amor.

Durant el primer trimestre de 1949 es projectaren Cásate y verás i di· versos documentals en anglès. En l’anunci d’aquest acte al Diario Español s’avisava als lectors que aquesta activitat seria possible si no hi havia cap tall en el subministrament d’electricitat.

ACTES DIVERSOS L’1 de febrer de 1949 es repartiren els premis del XX Concurs de Pesse· bres organitzat per la Congregació Mariana.

Durant el primer trimestre de 1949 es representà Marieta Cistellera, a càrrec del Gremi de transportistes.

2 0 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1949-1950 1949-1950 Al final de 1949 es produí un canvi d’arrendament del Teatre, a nom de Josep Llombart, enlloc del de Joaquim Sugranyes, fet el 3 d’abril de 1948, per 2.500 ptes. mensuals, més 200 ptes. per l’assegurança d’incendi.

El 20 de gener de 1950 i, dins els actes que va organitzar el Gremi Co· marcal del Transport, es representà Un milionari del Putxet, comèdia de Gastó A. Màntua, a càrrec del grup del Teatre Romea dirigit per Pere Jansà.

El 10 de juny de 1950 actuà l’Aula de Declamació del Centre de Lectura amb Érase una vez en Bagdad, d’Eduardo Marquina, dirigida per Bartolomé Olzina.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 21 de juny de 1950 Enrique Virgili presentà i amenitzà la festa de final de curs de l’Esbart Montserrat del Centre de Lectura.

El 23 de juny de 1950 l’Esbart Montserrat del Centre estrenà Les gitanes del Vallès amb motiu de la revetlla de Sant Joan.

CINEMA El febrer de 1950 es pogueren veure Belinda i El Monasterio de Santa María de Poblet, de Juan Español Badia, que va servir per il·lustrar una confe· rència de Bernardo Moragues.

El març de 1950 es projectaren La otra sombra, amb Valeriano León; 4 mujeres, Caperucita roja i Los chicos crecen.

2 0 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-2. Érase una vez en Bagdag, per l’Aula de Declamació del Centre de Lectura.

2 0 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-3. Festivals de fi de curs de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura, el 1950 i 1951.

ACTES DIVERSOS El nombre d’activitats organitzades fou molt reduïda, tònica que es re· petirà durant la primera meitat de la dècada dels anys cinquanta. Entre les activitats programades cal destacar la festa del Gremi tèxtil, amb l’actuació de les orquestres Bargalló i Ritmo Subis; una conferència a càrrec del professor Ignasi Puig amb el títol «¿Es posible provocar artificialmente la lluvia?»; un concert del Trio Monserrat organitzat per la Secció de Música del Centre; el ball del Gremi d’hostaleria i similars, amb les orquestres Ritmo Subis i Clay· ton; una festa del Club de Futbol Reus Deportiu amb les orquestres Atlántida i Ritmo Subis i l’espectacle amb Aníbal Rey i Ramón Tunión.

El 7 de febrer de 1950 es lliuraren els premis del XXI Concurs de Pes· sebres organitzat per la Congregació Mariana. L’Orfeó Reusenc, dirigit per Estanislau Mateu, amenitzà l’acte amb cançons nadalenques.

1950-1951 El 1950 es va rebre, mitjançant acta notarial, una carta del Banc de Bilbao que notificava l’embargament d’«útiles y enseres» de Josep Maria Llombart, arrendatari del Bartrina. Tot i això, l’arrendament continuà fins al 1953.

L’1 de novembre de 1950 una companyia d’afeccionats local dirigida per Pere Jansà representà Don Juan Tenorio.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 30 de setembre de 1950 s’organitzà un ball selecte per festejar el pa· tró de la Guàrdia Municipal, sant Miquel Arcàngel.

El 16 de desembre de 1950 es celebrà el tradicional ball de Santa Llúcia, organitzat pel Gremi de l’agulla.

2 0 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1950-1951

2 0 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 31 de desembre de 1950 el Gremi tèxtil organitzà un ball de cap d’any i del raïm amb les orquestres Bargalló i Selecta i un concurs de ball.

El 29 de maig de 1951 es celebrà el festival de final de curs de l’Escola de Dansa del Centre, amb la col·laboració de la Secció de Música.

ACTES DIVERSOS El 17 de juny de 1951 es celebrà el Campeonato Provincial de Mecano· grafía, organitzat per la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Reus.

CINEMA L’octubre de 1950 es projectaren El capitán tormenta, Viviendo el pasado, La cumparsita, Si me han de matar mañana, El león de Damasco, Mercado de ladrones i Legión de tiradores.

El novembre de 1950 es pogueren veure La vida es así, amb Spencer Tracy; El soldado profesional, Viva mi desgracia, El hombre rico, El tesoro de

1-2. Campionat Provincial de Mecanografia, el 1951.

2 0 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

la Sierra Madre, La quimera del oro, Opio i El vaquero y la dama.

Els films del desembre de 1950 foren El otro amor, Viva la desgracia, Débil es la carne, Los Blandings ya tienen casa, Julia se porta mal, Misión blanca, Muchachas en libertad, La encontré en París i La calle de los conflictos.

El gener de 1951 es pogueren veure El sol sale mañana, El hombre de mis amores, Una noche en blanco, Hoy no pasamos lista, La cautivadora, Eres un caso, Juego de pasiones, San Antonio i Viaje sin retorno.

La programació del febrer de 1951 va incloure Cayo Largo, La hora de los fantasmas, Esta es la fecha, Noche en el trópico, Pasión gitana, Intermezzo, Compañero de mi vida, Las mil y una noches i Yebala.

El març de 1951 es projectaren Que el cielo la juzgue, amb Gene Tierney i Cornel Wilde; La casa del miedo, amb Basil Rathbone; La princesa y el pirata, Noche eterna, Sudán, Vidas confusas, La vida íntima de Julia Norris, La historia del tango, Un hombre fenómeno, Rivales por un beso i Hagan juego.

L’abril de 1951 es pogueren veure Harka i films de l’anterior mes.

1951-1952 1951-1952

2 0 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

L’1 de març de 1952 la companyia del Teatre Romea, dirigida per Pere Jansà, representà per primer cop L’hostal de la Glòria, de J. M. de Sagarra. El 15 de març representà Fidelitat, de J. M. de Sagarra i el 27 de març Els savis de Vilatrista, de Santiago Rusiñol. Destacaren la substitució d’Enriqueta Fort per Roser Cavallé i l’actuació de Joan Aymamí.

El 3 de maig de 1952 Amàlia, Amèlia i Emília, de Lluís Elies tancà la temporada bisetmanal de teatre selecte català que va oferir la companyia del Teatre Romea. Destacaren els comentaris del redactor Karty: «sin ánimo de molestar a nadie [...] consideramos un error haber dado por terminado tan pronto este magnífico ciclo de escogido teatro catalán».

També es representaren en aquesta temporada Cinc fulls, coincidint amb les festes del Gremi tèxtil, i La bona gent, de Santiago Rusiñol, a càrrec de la companyia del Romea.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 20 d’octubre de 1951 es celebrà la «tradicional fiesta del arte textil» a la platea del Teatre, amb un gran ball i l’elecció de la pubilla tèxtil de 1951.

Hi participaren les orquestres Ritmo Subis i Conjunto Broters.

El 3 de novembre de 1951, el Teatre Bartrina es transformà en un «elegante salón de te» on Paul D’Gi presentà una desfilada de moda d’alta cos· tura. S’hi mostraren obres de Madame Farregut, de París; Madame Araceli, de Barcelona i pells que sobrepassaven el milió i mig de ptes., cedides per la Pelleteria Bosch. També hi participaren la Joieria Pasqual de Reus, Bolsos Durà i Calçats Mallorca.

El 14 de novembre de 1951 l’Esbart Montserrat del Centre de Lectura oferí «un gran festival de danzas catalanas», de les quals se n’estrenaven sis.

El 12 de desembre de 1951 Mario Mateo, presentat com un dels compo· sitors més prestigiosos de l’època, oferí La religiosidad de la música, Fátima y el Occidente, acompanyat de la soprano M. Fàbregas.

El 3 de juny de 1952 el ministre d’Educació Nacional, Joaquín Ruiz Ji· ménez, actuà de mantenidor en el V Certamen Literari del Centre de Lectura.

El Teatre fou engalanat i el ministre i els acompanyants foren rebuts amb una ovació mentre la Banda Municipal interpretava l’Himne Nacional d’Espanya.

El ministre ocupà la presidència amb el director d’Arxius i Biblioteques, Fran· cisco Sinetes; els governadors civil i militar, José González Sama i Manuel S. Ascaso; el de la Diputació, Enric Guasch; l’alcalde de Reus, Joan Bertran; el jutge Francisco Pera; el director de l’Institut, Josep Caixés, i el prior Francesc Duch. El jurat era presidit per Francisco Navarro i format per Enric Aguadé

2 0 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-2. V Certamen Literari del Centre de Lectura, el 1952.

2 0 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Parés, Salvador Vilaseca, Lluís Grau, Domingo Freixa, Antoni Sardà, Joaquim Saura, mossèn Josep Llauradó, i Joan-Amat Albouy com a secretari. El premi «Pàtria» s’atorgà a Félix Ros, de Madrid, per la poesia «A la patria». I el premi «Fe» se l’emportà Joan Arús, de Sabadell. Els premiats pujaren a l’escenari a recollir els premis i els diplomes que lliurava «la Reina de la Festa». També es celebrà una audició d’obres musicals de Mario Mateo.

CINEMA Les poques estrenes de la temporda 1951-1952 foren Las mañanitas, Soltera y con gemelos, En el viejo Buenos Aires, La serpiente de cascabel, En la corte de Napoleón, El rey de Sierra Morena, Destino de un día, Mañana como hoy, Robinsones atómicos, El secreto de Mayerling, Sublime decisión, Catalina la grande, Desde aquel beso, Una noche en el Ta-Ba-Rin, Equívoco feliz i S.O.S. Dakar.

Durant la temporada es realitzà una sessió de cinema, organitzada per celebrar la festa dels estudiants el dia de sant Josep de Calassanç i dirigida exclusivament als xiquets i xiquetes de les escoles de la ciutat, amb la projec· ció de diverses pel·lícules espanyoles, documentals i un reportatge sobre el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona que es realitzà aquell any.

2 0 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-2. Campionat d’Escacs del 1951.

ACTES DIVERSOS El desembre de 1951 se celebrà un Campionat d’Escacs amb partides múltiples i un joc amb figures humanes amb un gran tauler sobre l’escenari.

El 2 de febrer de 1952, la Secció Social del Sindicat Comarcal de l’Es· pectacle organitzà simultàniament al Teatre Bartrina, Fortuny i Cinema Mon· terrossa, les festes en honor a sant Joan Bosco, patró de la cinematografia. Al Bartrina es realitzà un ball de la cinematografia, amb les orquestres Ritmo Subis i Atlántida, i el concurs Jitedurg.

El 18 de març de 1952 l’Obra Social de Educación y Descanso organit· zà una gran vetllada de lluita lliure amb quatre combats. Cat, excampió de Catalunya, contra Santana (Troya), excampió de les Canàries. Maga Z, «rápido estilista», contra Català, «rudo batallador». Vallnet contra Herrero, «violento luchador». Morales, «duro batallador», contra F, «gran fiero luchador».

El 19 de juny de 1952 es celebrà el festival de final de curs del Centre de Lectura dirigit per Misericòrdia Besora.

El 20 de juny de 1952 es celebrà el V Campionat Provincial i el VII Re· gional de Mecanografia, patrocinats per la Cambra de Comerç i Indústria de Reus, amb la col·laboració de les Cambres de Comerç i Indústria de la Zona Catalana. Roger Vendrell, de Valls, guanyà el primer premi.

1952-1953 2 1 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1952-1953 El 8 de novembre de 1952 un elenc d’afeccionats reusenc representà Foc nou, d’Ignasi Iglésias, amb l’actuació de Joan Prats, inaugurant el II Cicle de Teatre Català.

L’1 de desembre de 1952 l’empresa del Teatre Bartrina oferí un 20 % de descompte als socis del Centre de Lectura per a les representacions del II Cicle de Teatre Català, a càrrec de la formació del Teatre Romea.

El 6 de desembre de 1952, el col·lectiu del Romea representà La bona gent, de Santiago Rusiñol. Destacaren Isabel Freixenet, Mires, Enric Virgili, Joan Aymamí i Jaume Llauradó.

Dins les festes del Gremi tèxtil, el 23 de novembre de 1952, el grup del Romea representà Cinc fills.

El 26 de març de 1953 s’anuncià la represa de les actuacions a càrrec de la Companyia Teatral Romea amb Com més serem, més riurem, de Gastó A. Màntua, que «el público amante del teatro vernáculo espera con el natural interés».

CINEMA El setembre de 1952 es projectaren, entre d’altres pel·lícules, Servicios en la mar i Oliver Twist.

L’octubre de 1952 es pogueren veure Iremos a París i Alma fuerte.

El desembre de 1952 es projectà Los siete niños de Ecija.

El gener de 1953 es celebrà la tercera sessió de cinema documental men· sual. També es pogué veure Cuatro días de permiso.

El febrer de 1953 s’organitzà una nova sessió de cinema documental.

El març de 1953 es pogué veure El pato atómico i El ayudante del Rey. L’abril de 1953 es projectaren Reclutas, La vida futura, Feliz y enamorada, El ciclón del Caribe, Fabricación de lentes (en tecnicolor), Los Boys Scouts i Juegos Olímpicos en Asia.

El maig de 1953 es pogueren veure «dos noticiarios de actualidad», tres documentals i Entre hoy y mañana i Bajo el cielo de Astúrias.

El juny de 1953 acollí la projecció de Mis canciones vuelven.

2 1 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 15 d’abril de 1953 es celebrà el Festival de Danzas, Poesía y Can· ciones de Cataluña. Hi participà l’Esbart Montserrat del Centre (adherit als Ballets de Catalunya) dirigit per Adelina Tarés, l’Aula de Declamació i el tenor Miquel Pàmies, «fieles y genuinos intérpretes del folklore y del alma de nuestra Región». L’Esbart estrenà La Balanguera (Ribera de Cardós), de Daniel Sanahuja; Ball Pla –El Rossinyol– (Pallars), de Josep Taxés, i La Quadrilla (Granollers), de Josep Maria Tarridas. L’Aula de Declamació interpretà l’obra en vers La careta, de Josep Maria de Sagarra, i l’Esbart tornà a actuar amb el Ball de Tres (Castelló d’Empúries), de Manel Oltra; L’Espunyolet (Ripo· llès), de Josep Maria Grivé i Francesc Tous, i L’Espolsada (Premià de Dalt) de Daniel Sanahuja. L’Esbart estrenà el Ball dels Nans (Reus), de Francesc Tous; el Ball de les Majorales (Ulldemolins), de Daniel Sanahuja, i La Dansa (Campdevànol) de Manel Oltra. Miquel Pàmies oferí un recital però l’esde· veniment el tancaren els balls de l’Esbart Galop de Cortesia (Gurb), de Josep Serra; La Morisca (Gerri de la Sal), de Josep Taxés, i Els Bombers Catalans (Barcelona), de Manuel Oltra.

El 10, 11 i 12 de maig de 1953 es celebrà el VI Concurs-Exposició de Roses del Centre de Lectura, organitzat per la Secció d’Art i la Secció de Tec· nologia. L’exposició s’instal·là a la platea i escenari del Teatre, i altres estands ocuparen el vestíbul interior de l’edifici.

El 19 de maig de 1953 el grup de cors i danses de la Secció Femenina oferí un festival folklòric abans d’iniciar la gira pels Estats Units.

El 16 i 17 de juny de 1953 es celebrà el festival de final de curs de l’Aca· dèmia de Dansa dirigida per Misericòrdia Besora. Hi assistiren el governador civil i el president de la Diputació Provincial acompanyats per la delegada de la Secció Femenina, Carme Dalmau, i els alcaldes de Reus i de Tarragona. Els alumnes representaren Blanca Neus, i Scherezade, de Rimsky Korsakow. Sar· dà i Virgili intervingueren com a rapsodes, mentre que Juli Garola i Salvador Torrell s’encarregaren dels decorats i vestuari.

2 1 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. VI Concurs-Exposició Nacional de Roses del Centre de Lectura, el 1953.

2-3. Representació de Rabindranath Tagore, poeta de la India. per l’Acadèmia de Dansa del Centre, el 1954.

ACTES DIVERSOS El 5 de gener de 1953 es lliuraren els premis del XXIV Concurs de Pes· sebres organitzat per la Congregació Mariana.

El 31 de març de 1953 Enric Coromines Cortés, professor d’avicultura de l’Escola Superior d’Agricultura de la Diputació de Barcelona, participà en el curs de conferències de temes avícoles organitzat per la Cooperativa Co· marcal d’Avicultura de Reus amb la col·laboració del Centre de Lectura.

El 7 d’abril de 1953 Jesús Sainz Pardo, catedràtic de la Facultat de Vete· rinària de Madrid, dissertà sobre «Avances actuales de genética avícola».

El 28 d’abril de 1953 es realitzà una nit de boxa en homenatge a les velles glòries reusenques, amb les figures de pes mig Monso i Llorca.

1953-1954 1953-1954 El 1953 es renova l’arrendament del Teatre a Josep Maria Llombart per 3.088,33 ptes. mensuals.

El 25 de novembre de 1953 el nou repartiment dels Joves de Acció Cul· tural, dirigits per Francesc Domènech, oferiren En mi casa mando yo.

CINEMA El setembre de 1953 s’estrenà El silencio es oro.

L’octubre de 1953 s’estrenà Rabiosilla.

El 20 de novembre de 1953 es celebrà una sessió organitzada pel Centre de Lectura amb la col·laboració de l’Instituto Italiano di Cultura de Barcelona, que oferí diversos documentals turístics.

El 18 de desembre del 1953 s’organitza una sessió similar amb la col· laboració de la Casa Americana de Barcelona.

El 22 de gener, el 19 de febrer i el 26 de març de 1954 novament la Casa Americana de Barcelona col·laborà en la programació de la sessió de cinema documental.

El febrer de 1954 es celebrà una nova sessió de cinema documental amb films cedits per l’Instituto Italiano di Cultura de Barcelona, i altres documen· tals espanyols. Es felicità el «Grupo fotográfico de cine amateur» de la Secció

2 1 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 18 de març de 1954 la Secció de Literatura i la Secció de Música del Centre van presentar Rabindranath Tagore, poeta de la India. La vetllada ar· tística de teatre i ballet va ser organitzada per l’Acadèmia de Dansa amb la col·laboració del grup escènic Corifeo de Barcelona.

L’abril de 1954 s’organitzà un festival benèfic homenatge a la gent gran, en el qual es projectà Acusado de alta traición, basada en el procés judicial del cardenal Mindszenty i la posterior actuació de la Rondalla Catalunya dirigida per José Hernaiz.

Del 8 a l’11 de maig de 1954 es celebrà el VII Concurs-Exposició Regi· onal de Roses del Centre de Lectura, considerada la més important d’Europa i que fou inaugurada pel governador civil de Tarragona González-Sama.

El 29 de maig de 1954 es portà a terme la fase provincial i regional del Concurs Nacional de Corals i Danses de la Secció Femenina. Hi participaren grups de Tarragona, Reus, Tortosa, el Vendrell, Flix i Falset.

El 18 i el 19 de juny de 1954 l’Acadèmia de Dansa del Centre, dirigida per Misericòrdia Besora celebrà el festival de final de curs que culminà amb la representació de Coppelia, de Leo Delibes.

Excursionista del Centre, responsable de l’èxit de les sessions de cinema do· cumental.

L’abril de 1954 s’estrenaren Condenados, Misión extravagante, Yo le maté, Al diablo la celebridad i Amor maldito.

El maig de 1954 s’estrenaren Esa pareja feliz, El espía i El presidio.

ACTES DIVERSOS El 2 de febrer de 1954 es lliuraren els premis del XXV Concurs de Pes· sebres de la Congregació Mariana de Reus. En aquesta edició hi participaren 120 pessebres.

1954-1955 1954- 1955

2 1 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. Els empleats del Bartrina, el 1955.

2. VII EL Concurs-Exposició Nacional de Roses del Centre de Lectura, el 1954.

Aquesta temporada no es féu cap representació teatral, i l’explotació co· mercial es limita a l’exhibició cinematogràfica, sense que els arrendataris tin· guessin cap mena d’obligació contractual d’oferir espectacles teatrals. Aquest fet va ser criticat al Reus Semanario, l’1 de gener de 1955, afirmant que era «por desídia de sus propietarios y por conveniencia de sus empresarios, ya no cuenta como teatro», en un moment prou significatiu doncs s’iniciava l’activi· tat del Teatre de Cambra del Centre de Lectura. Van haver de passar més de quinze anys perquè el teatre acollís una activitat teatral autònoma, només sotmesa a la rèmora de la censura.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 30 de novembre de 1954 l’Orfeó Reusenc i la Banda Municipal ofe· riren el concert de Santa Cecília, dirigit per Estanislau Valls i Xavier Vidal Fargues. Patrocinà l’esdeveniment la Delegació de Cultura i d’Esports de l’Ajuntament de Reus.

Del 8 al 10 de maig de 1955 es celebrà el VIII Concurs-Exposició de Roses del Centre de Lectura. El concurs va englobar les modalitats d’afeccio· nats, noves varietats, professionals i flor aplicada. El NO-DO filmà aspectes de l’acte d’inauguració, que en aquesta ocasió fou especialment solemne.

El 14 i 15 de juny de 1955 es celebrà el festival de final de curs de l’Aca· dèmia de Dansa del Centre dirigida per Misericòrdia Besora amb la coopera· ció musical de Carme Duran. El programa va incloure peces com Ete, d’Arlan; La rateta presumida, de Heller; Leslie, El vol del moscardó i El llac del cignes, que «alcanzó un éxito artístico y de perfección pocas veces igualado».

2 1 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

2 1 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

CINEMA El 16 de desembre de 1954 tingué lloc la sessió de cinema gratuït per als socis del Centre i familiars.

Les filmacions que es pogueren veure durant el desembre de 1954 foren La Isla del Deseo, amb Linda Darnell; Revuelta en Haití, El pequeño fugitivo, Los hijos no se venden i Mama es mi rival.

El gener de 1955 es projectaren Chantaje criminal, Los gamberros, Llama un desconocido, La primera sirena, Casablanca, Yo confieso, Alta costura, Madame de..., No estamos casados, El gallo Giro i El tesoro del cóndor de oro.

El febrer de 1955 es van veure Amor sobre ruedas, Correo diplomático, Tulsa, El padre Pitillo, La reina de Saba, El pescador de coplas i El torero.

El març de 1955 es pogueren veure Cuatro páginas de una vida, Misión peligrosa, Especialista de señoras, La cicatriz, La reina virgen, Reto a la muerte, Guantes grises i Venus era mujer.

Durant la Setmana Santa de 1955 com era habitual des de l’acabament de la Guerra, no es permeteren cap tipus d’espectacles, ni les pel·lícules.

A l’abril de 1955 es reemprengueren les sessions amb La rubia de los cabellos de fuego, El pozo de la angustia, El capitán Panamá, Bajo el cielo de París, Eterna agonía, El manantial i Huracán de emociones.

El maig de 1955 es pogueren veure Aquí viene el novio, Crimen imposible, Lo que el viento se llevó, El millonario i La Mansión Sangaree.

Les pel·lícules del juny de 1955 foren La ciudad en sombras, de Charlton Heston; Cumbres doradas, Sierra maldita, Me casé con una estrella, Proceso a la ciudad, Dos caraduras con suerte, Esta es mi vida i Tarzán en la selva escondida.

El juliol de 1955 es projectaren La envidiosa, de Joan Crawford; Soplo salvaje, de Gary Cooper; Carrusel napolitano, Marcado a fuego, La justicia del Lobo, La guerra de Dios, El caballero andaluz, Fierecilla, Él y su enemiga i Mulatito.

L’agost de 1955 es pogueren veure La patrulla del coronel Jackson, de John Wayne; La ley del revólver, Horizontes lejanos, Cielo negro, Gardenia azul, El mercader de Venecia, Alas de fuego i El moderno Barba Azul.

ACTES DIVERSOS L’11 de febrer de 1955 va tenir lloc el repartiment de premis del XXVI Concurs de Pessebres de la Congregació Mariana.

Empleats del Teatre Bartrina, cap al 1955. (CFOP)

2 1 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. Concert de l’Orfeó Reusenc i la Banda Municipal de Reus, el 1954.

2 1 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1955-1956

1955: teatre independent i Teatre de Cambra del Centre de Lectura

El 1955 i emmarcat en el procés de renovació teatral que es vivia a Catalunya, –amb el referent de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, creada aquell any– es fundava a Reus el Teatre de Cambra del Centre de Lectura, sota la direcció de Bonaventura Vallespinosa, president de la Secció de Literatura, i de Joaquim Saura, Jordi Malapeira i Avelina Briansó, directors de l’Aula de Declamació. El Teatre de Cambra era una associació d’espectadors que reprenia tímidament la que ja tenia el Centre durant els anys de la República.

Es van celebrar sis representacions al Bartrina, un bon programa provinent de l’Institut del Teatre de Barcelona. Vallespinosa no tan sols dirigí els espec· tacles sinó que també traduí al català fins a 41 obres de l’anglès, francès o italià, la majoria de les quals publicades i representades arreu de Catalunya.

El Teatre de Cambra produïa les seves representacions al Bartrina i portava a Reus espectacles de companyies de teatre independent.

El 14 de desembre de 1955 la Secció de Literatura organitzà la I Ses· sió de Teatre de Cambra en la qual el Teatre Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, dirigit per Ricard Salvat, representà El fantasma de Marsella, de Jean Cocteau, i Mañana amanecerá, de Montherland. L’acte començà amb el monòleg de Cocteau, qualificat com «arabesco teatral», i el seguí l’estrena a España de Mañana amanecerá, que és «muy buena, de gran intensidad dramática, profundamente humana y muy bien trazada. En cuanto a la interpretación no podemos pedir peras al olmo.

Fué discreta puesto que los intérpretes no eran profesionales».

El 31 de gener de 1956 el Teatre de Cambra, amb la col·laboració de Núria Espert, presentà tres obres d’estrena en una sessió, amb la voluntat d’oferir tres tipus de teatre: lleuger, sentimental i francès modern. Les obres foren Matí de festa, d’Avel·lí Artís, amb Pilar Orta i Jaume Joan Magrinyà; Operación quirúrgica, de Jacinto Benavente, amb M. Dolors Ardèvol, Josep M. Rebull i Enric Virgili, i La veu humana, de Jean Cocteau, traduïda i dirigida per Bonaventura Vallespinosa i interpretada per Núria Espert.

2 1 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1955-1956 El Teatre de Cambra del Centre de Lectura (1955)

El 29 de febrer de 1956 se celebrà la III Sessió de Teatre de Cambra amb la representació de la comèdia El criat de dos amos, de Carlo Goldoni, tra· duïda per Joan Oliver, presentada per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, Secció de Teatre del Cercle de Sant Lluc, i dirigida per Pau Garsaball. El pro· jecte de decoracions i figurins era d’Alexandre Cirici Pellicer, realitzats per J. Pou Vila i J. Llorens amb música de Narcís Bonet, interpretada per Juventudes Musicales. Hi actuaren Narcisa Toldrà, Núria Huevas, Gil Blancher i Josep Barderi. La premsa estimà que «La interpretación no pudo ser más acertada.

Una compañía profesional no la hubiera dado mejor».

El 22 de març de 1956 es celebrà la IV Sessió de Teatre de Cambra, en la qual es representaren Doctor Death, de 3 a 5, d’Azorín, i Las preciosas ridículas, de Molière. La interpretació anà a càrrec del grup Palestra de Arte Dramá· tico de Barcelona, «que tantos éxitos ha obtenido y que con tanta brillantez convalidó recientemente en sus actuaciones en París». Per la indisposició d’un intèrpret important es suspengué el pròleg d’Azorín. La crítica qualificà la direcció de Diego Asensio d’encertada i plena de bon gust. També elogiaren a Guillermina Deu, Amparito Baró, Narcís Ribes i Mateu Molina.

2 2 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. L’actriu Núria Espert a La veu humana, de Jean Cocteau, el 1956.

1. Figuretes de vidre, pel Teatre de Cambra del Centre de Lectura.

2 2 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 25 d’abril de 1956, en la V Sessió de Teatre de Cambra, la Secció de Literatura escollí el Teatro Español Universitario de Barcelona, dirigit per Mario Cortés i Antonio Chic, que representà el drama No me esperes mañana, d’Horacio Ruiz de la Fuente i que gira al voltant de l’eutanàsia. A més, es presentà com a novetat el teatre circular, en què el públic envoltava l’acció dramàtica formant un cercle: «El teatro no bastaba con verlo y oirlo, hay también que sentirlo. El Teatro es algo demasiado serio para tomarlo como simple pasatiempo». La interpretació de Guillermina Dea i Leonardo Echegaray «no fué sólo magnífica sinó absolutamente excelente».

El 28 de maig de 1956 es representà Aurora negra, d’Horacio Ruiz de la Fuente, en benefici del Patronato Local de Homenajes a la Vejez i patrocinat per l’Ajuntament de Reus.

El 7 de juny de 1956 s’estrenà Figuretes de vidre (The Glass Menagerie), de Tenessee Williams, traduïda i dirigida per Bonaventura Vallespinosa, a càr· rec del Teatre de Cambra del Centre de Lectura. La representació fou prohi· bida en un principi però es va poder representar, finalment, amb la condició que es realitzés a porta tancada i amb la seguretat que cap diari ni ràdio se’n faria ressò. Desenganyats per la manca de permisivitat, el grup dessistí de fer més representacions a l’escenari del Teatre.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Del 13 al 15 de maig de 1956 es pogué visitar el IX Concurs-Exposició de Roses del Centre de Lectura, la inauguració de la qual fou presidida pel cardenal i clausurada pel governador civil de torn.

El 31 de maig de 1956 es portà a terme el festival de ballet organitzat per l’Esbart Montserrat del Centre de Lectura per commemorar el vuitè aniversari de la seva fundació, en el qual tots els socis del Centre hi van ser convidats.

El 20 i 21 de juny de 1956 es celebrà el festival de final de curs de l’Escola de Dansa de la Secció de Música del Centre de Lectura. Dirigí l’acte Misericòrdia Besora, i hi col·laboraren Carme Duran, Jaume Aiguadé, Juli Garola i Jaume Batiste. Interpretaren San Nicolás, La muerte del cisne, Danza negra (de Aida), Peter Pan, Las sirenitas, Los niños perdidos, Los cisnes, La Nuit de Valpuguis (Ballets de Faust), de Gounod i una coreografia titulada Pizzicatto.

2 2 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. VIII Concurs-Exposició Nacional de Roses, el 1955.

CINEMA El setembre de 1955 es projectaren Río de sangre, amb Kirk Douglas; Sucedió en Sevilla, Pescador de coplas, Gavilanes del estrecho, Congorila, Viento del norte, Amor sobre ruedas i Camino a Bali.

L’octubre de 1955 es projectaren Mi amor brasileño, amb Lana Turner; Torre de los ambiciosos, El honor del capitán Lex, Crimen perfecto, Soborno, Infierno blanco, Hondo, Scaramouche, Cautivos del mal i Don dólar.

Les pel·lícules del novembre de 1955 foren Mogambo, amb Clarck Ga· ble; Teresa, Martín el gaucho, Las aguas bajan negras, La ley del látigo, No me abandones, Las hermanas Dolly i La hermana San Sulpicio. També es projec· taren documentals facilitats per la Casa Americana.

El desembre de 1955 es pogueren veure Infierno bajo cero, El milagro del cuadro, La gran amenaza, El invisible Harvey, Fugitivos del terror rojo, Un americano en París, La viuda alegre, Tres amores i Guantes de acero. El 15, dins les sessions de cinema documnetal per a socis, es projectaren films cedits per ENIT i l’Instituto Italiano di Cultura de Barcelona.

El gener de 1956 es projectaren Travesía del desierto, Los caballeros las prefieren rubias, Esclava del pecado, Spartaco, Mr. Denning asesino, Atila, rey de los Hunos i Puebla de las mujeres. El 19 es projectaren nous films docu· mentals cedits per ENIT i l’Instituto Italiano di Cultura de Barcelona.

El febrer de 1956 es pogueren veure Una vida por otra, d’Ava Gardner i Robert Taylor; Un gran secreto, Cañas y barro, Congreso en Sevilla, El último baluarte, La señal roja, Sabrina i Una dama en el oeste.

Les pel·lícules del març de 1956 foren Música y lágrimas, Tierras lejanas, Los crímenes del museo de cera, Sepultada viva, Perdóname, En una isla contigo, Sansón y Dalila, El pirata y la dama, El triunfo de Búfalo Bill i Gengis Khan. Mentre que l’any anterior s’havien suspès les sessions cinematogràfi· ques, en aquesta ocasió adaptaren la programació al calendari religiós.

L’abril de 1956 es projectà El amor nació en París, Corazón de hielo, El pirata de los siete mares, La mujer y el monstruo, Perseguida i Escuela de vagabundos.

El maig de 1956 es projectaren El caballero del Mississippi, Prueba heroi-

ca, La alfombra mágica, La isla de los corsarios i La lotería del amor.

Les pel·lícules de juny de 1956 foren Extraña aventura, La reina mora, Trágica información, Adán y... ella, Días de amor, Perdóname, Gran Houdini, Dos caraduras con suerte i Sólo el cielo lo sabe.

El juliol de 1956 es projectaren Las nieves del Kilimanjaro, Los hijos no se venden, Morena Clara, Ivanhoe, Ensayo dramático, Raíces profundas, La bella del Pacífico i Un gramo de locura.

L’agost de 1956 es pogueren veure El sueño de Andalucía, Prisionero de Zenda, Educando a papá, Esa voz es una mina, Romanza en alta mar i Lo que el viento se llevó.

1956-1957

1956-1957

Aquesta temporada no es féu cap representació teatral. La censura i el desgast de les seves traves havien aconseguit l’efecte desitjat pel règim.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 22 de desembre de 1956 la Secció de Música organitzà el festival de Santa Cecília, exclusiu per a socis i familiars.

El 29 de desembre de 1956 l’Acadèmia de Dansa, dirigida per Mise· ricòrdia Besora, interpretà el ballet Peter Pan i una sèrie de danses. L’acte finalitzà amb Paseo, d’Andersen.

El 5, 6 i 7 de maig de 1957 es celebrà el X Concurs-Exposició Nacional de Roses, sota l’obra de la salutació feixista del general Franco. L’escut del Centre estava format per 145 flors, clavells i semprevives.

CINEMA El setembre de 1956 es projectaren Cuando ruge la marabunta, Mi mujer está loca, Soplo salvaje, La mujer X, La nave de los condenados, La casa de la colina, Cuerpo y alma, Mi prima Rachel, Romeo y Julieta i Camino a Bali.

L’octubre de 1956 es pogueren veure La gran mentira, La calle desnuda, Una tarde de toros, Fanfan el invencible, Sor Angélica, Cancha vasca, La condesa descalza i El indiano.

Les pel·lícules del novembre de 1956 foren La fierecilla domada, amb Carmen Sevilla; El fantasma de la calle Morgue, Cleopatra, La flota silenciosa, Historias de la radio, Salida al amanercer, El derecho de nacer i El rapto.

La programació del desembre de 1956 va incloure Alerta en el sur, Mientras estés a mi lado, Todos los hermanos eran valientes, Rapsodia, Las últimas vacaciones, Nosotras las mujeres, Obsesión, i La pícara molinera.

El gener de 1957 es projectaren Tras sus propias huellas, Mi amor brasileño, Siete novias para siete hermanos, La guerra privada del Mayor Benson,

2. IX Concurs-Exposició Nacional de Roses, el 1956.

3. Festival de fi de curs de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura, el 1957.

Fiebre de venganza, Dos amores y una mujer, Tempestad en la cumbre i Rose Marie.

El febrer de 1957 es projectaren Abdulla el grande, Caravana de mujeres, El príncipe estudiante, Hogar dulce hogar, La ventana indiscreta, Los últimos cinco minutos, El mayor espectáculo del mundo, El soltero i Siete mujeres.

El març de 1957 es projectaren Los sublevados de Lomanach, Entre dos mujeres, Picnic, Locuras de verano, Cita en Honduras, El soltero, Siete mujeres, Con sus mismas armas, Vals real i Balas de Oregón.

L’abril de 1957 els responsables deixaren d’adaptar la programació al calendari religiós i es pogueren veure La chica del barrio, Torero por alegrías, Singoalla, La calle de las sombras, Orquídeas para mi esposa, Una doncella en apuros, Santos, el magnífico i La ironía del dinero.

El maig de 1957 es projectaren Era el comandante Callicut, La luz brilló dos veces, Abril en París, Fort venganza, Justicia al acecho i El demonio de las armas.

El juny de 1957 es pogueren veure Norte salvaje, El tren expreso, Sombrero, El ídolo, Una aventura de Gil Blas, El hijo del Dr. Jeckill, Pasos en la niebla, Mas dura será la caída, Si no amaneciera i Faldas de acero.

Les pel·lícules del juliol de 1957 foren Si Versalles pudiese hablar, Yo tenía siete hijas, Vuelve Martín Corona, Nace una canción, El mundo del silencio, Susana y yo i No hay crimen impune.

La programació de l’agost de 1957 va incloure La Chica de Río, amb Sofía Loren; Bellíssima, Ferroviario, Los enamorados, Atracado en las nubes, Chica para matrimonio, El caso O’Hara, Ritmo, amor i picardía, Siete esposas para un marido i Red invisible.

2 2 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ACTES DIVERSOS El 8 de juny de 1957 el delegat provincial de sindicats i procurador «de Cortes», Francisco Aromir, protagonitzà la conferència «Impresiones sobre un viaje a Estados Unidos». L’acte, organitzat per l’Hermandad Sindical de La· bradores y Ganaderos i la Cooperativa Comarcal d’Avicultura de Reus, va posar especial èmfasi al crèdit agrícola, les organitzacions cooperatives i les explotacions agràries.

1957-1958 Aquesta temporada no es féu cap representació teatral.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 24 de novembre de 1957 l’Acadèmia de Dansa del Centre de Lectura celebrà Santa Cecília amb una sessió de ballet per als socis, amb l’escenifica· ció del conte L’aneguet lleig, d’Andersen.

1. Festival de fi de curs de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura, el 1957.

2-4. X Concurs-Exposició Nacional de Roses, el 1957.

2 2 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1957-1958

2 2 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 31 de maig de 1958 la Colònia Valenciana de Reus organitzà un festi· val teatral com a mostra de gratitud pel suport demostrat arran de les inunda· cions. Els beneficis es van destinar a mobles per a la Casa de Caritat.

L’11 de maig de 1958 el governador civil inaugurà l’XI Concurs-Exposi· ció Nacional de Roses, declarat d’interès artístic nacional, instal·lat a la platea del Teatre i a les sales annexes, i que s’allargà fins al dia 13.

El 25 i 26 de juny de 1958 es celebrà el festival de final de curs de l’Acadèmia de Dansa del Centre. Els alumnes executaren ballets com Voces de primavera, En el circo, Aladino, amb música d’Alexandre Luigini, i una coreografia clàssica, el ballet Giselle, basat en una obra de Heinrich Heine i musicat per Adolph-Charles Adam.

CINEMA El setembre de 1957 es projectaren Esta es la noche, Misión temeraria, Ahora y siempre, No serás un extraño, Beau Brummell, Noche salvaje, Cuatro pasos por las nubes i La princesa y el capitán.

Les pel·lícules de l’octubre de 1957 foren Brumas de traición, Perdóname, Andrea Chenier, El Zorro pierde el pelo, Elena y los hombres, Martes negro, Casta diva i Los gamberros.

El novembre de 1957 es pogueren veure La Strada, Un marido de ida y vuelta, Limosna de amores, Atormentada, Malagueña, La escondida, Amenaza siniestra, Enigma de un diario i La condesa de Castiglione.

El desembre de 1957 es projectaren Camelia, Gitana tenías que ser, Cara de bronce, Apasionadamente, Horas de pánico, Las aventuras de Kit Carson, Siete novias para siete hermanos i Las tres noches de Susana.

Les pel·lícules del gener de 1958 foren El último cuplé, Notre Dame de París, París, Palace Hotel i Orgullo de raza.

El febrer de 1958 es projectaren Las diabólicas, Coraza negra, Ilusión de medianoche, Argelia, Amanecer en puerta oscura i Atraco perfecto.

El març de 1958 es programaren Cuando suena el tam-tam, El misterio del mono rojo, Tifón sobre Nagasaki, El fenómeno, La mujer del día, Romanza en alta mar, Pan, amor y celos, Tragedia y triunfo de Verdi, Sabela i Los maridos no cenan en casa.

L’abril de 1958 es pogueren veure Hombres en la sombra, La lupa, El Piyayo, Ángeles de manos negras i La Quintrala.

La programació del maig de 1958 va incloure Fuego escondido, Safari, La bella campesina, Serenata en Méjico, El marido, Yo soy la Pimpinela rosa, Guendalina i Mamá nos quita los novios.

El juny de 1958 es projectaren Vacaciones en Italia, Payaso, Lucha de corazones, Tu mujer, El jugador i Cautivo del terror.

El juliol de 1958 es programaren La sombra de una mujer, El hombre de las llaves de oro, Kitty, La silla vacía, El bígamo, La casa grande de Jamaica, Los amores de un impostor i Cariño, ¿por qué lo hiciste?

L’agost de 1958 es pogueren veure La víbora, Sólo una bandera, O.s.s.

117 no ha muerto, Calabuch, El hombre del impermeable, El genio alegre, Maravilla i Falsa obsesión.

ACTES DIVERSOS El 26 de març de 1958 es celebrà la primera eliminatòria del Campionat Regional de Boxa d’Aficionats. Organitzà l’acte el Boxing Club de Reus i la Federació Catalana de Boxa.

1958-1959 1958-1959 Aquesta temporada no es féu cap representació teatral. El Bartrina es convertí aquells anys en una sala d’exhibició cinematogràfica a la qual s’ac· cedia des del carrer de la Concepció, núm. 4. Les obres d’aquesta nova por· ta-vestíbul, que separava l’entrada del Teatre de la del Centre, començaren el desembre de 1958, amb l’enderroc de la façana que una vegada reconstruïda s’adaptà a l’entrada del Teatre Bartrina. Així, es pretenia que la porta prin· cipal del carrer Major fos exclusiva per als socis del Centre de Lectura. Ja el 1955 s’havia adquirit la casa d’aquest carrer per 50.000 pessetes, i les obres les dirigí l’arquitecte Josep Piqué.

CINEMA El setembre de 1958 es programaren Su gran deseo, La casa del abuelo, Johnny Guitar, El solitario, Amanecer sangriento, El pescador de coplas, Aquellos tiempos del cuplé, Pasaje a Venezuela, Más allá de la duda i La enigmática Señora Loverly.

L’octubre de 1958 es pogueren veure Marino al agua, La Sra. Chesney, Cuatro caras del oeste, Ángela, Mi mujer es doctor i Confesión.

Les pel·lícules del novembre de 1958 foren La violetera, Bella, la salvaje, Lilí falta a clase, El inspector Stuggart, Hacia el crimen, Luna de miel agitada, Casino de París, Cuatro en la frontera, Orient Express i Sissí.

El desembre de 1958 es projectaren Diana, Confesión ante cuatro ojos, Donatella, Maniquíes de París, Pan amor y..., La castellana del Líbano, Svengali i El cantor de Méjico. Amb motiu del Nadal es féu doble sessió.

Els films del gener de 1959 foren Jamaica, Bon jour Kathrin, Maruzzella, No te fíes de tu marido, El abrigo de visón, Duelo en la jungla, El escándalo, Un hombre solo, Policía internacional i Pablo y Carolina.

1-2. Festival de fi de curs de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura, el 1958.

2 2 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 23 de novembre de 1958 la Secció de Música del Centre de Lectura, l’Acadèmia de Dansa de Misericòrdia Besora i l’Esbart Montserrat van fer possible el festival de Santa Cecília.

Del 3 al 5 de maig de 1959 se celebrà el XII Concurs-Exposició Nacio· nal de Roses.

2 2 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El febrer de 1959 es programaren Los misterios de París, Manos sucias, Amor a medianoche, La ley del silencio, La promesa, Papá, mamá, la muchacha y yo, Mar eterno i Retaguardia.

Les pel·lícules del març de 1959 foren La bandera negra, Un castillo en el Tirol, Las chicas de la Cruz Roja, Los aristócratas, Atrapa un ladrón, La ciudad que nunca duerme, Más allá de Mombasa i Entre dos amores.

L’abril de 1959 es pogueren veure El príncipe y la corista, Héroes anónimos, Casco de acero, A pie, a caballo y en coche, A París con el amor, Hoguera de odios, El secreto del pirata i Carta delatora.

Les pel·lícules del maig de 1959 foren Mi hermana Helena, El temible Robin Hood, Los sobornados, Expreso de Andalucía, Un hecho violento, La guerra privada del Mayor Benson, Rififí i El hidalgo.

La programacio de juny de 1959 va incloure Tú y yo, Sucedió en Aden, Papá piernas largas, Sólo Dios me detendrá, No se case en Montecarlo, Piedad para el caído, Melodía interrumpida i Adiós, Sevilla.

El juliol de 1959 es pogueren veure Un hombre en la red, Las muchachas de azul, Los líos de Susana, Nuestro tiempo, Tierra de faraones, Historias de Madrid, Regreso del infierno i El imperio del sol.

Les projeccions de l’agost de 1959 foren La dinastía del petróleo, Redada, La novia de acero, Prisionero de su traición, La vida es bella, Retorno al pasado, Heidi, Atraco en las nubes i Secreto de confesión.

ACTES DIVERSOS Durant l’abril de 1959 s’organitzaren «competiciones provinciales de cultura» al Teatre dins els actes del centenari de la fundació del Centre de Lectura.

El 28 de juny de 1959 es celebrà el VI Certamen Literari del Centre de Lectura, dins els actes del primer centenari de l’entitat, plantejat com uns Jocs Florals. El mantenidor fou el ministre de Justícia espanyol, A. Iturmendi, la reina de la festa S. Sabater i les dames de la cort A. M. Vidal, M. March, C. Salvadó, M. Sabater, M. V. Estrada, R. Barberà, M. López, M. Busquets, C. Vilanova, A. Cuadrada, I. Ornosa i E. Sabater. El jurat el formaven F. Reca· sens, E. Aguadé, J. Llauradó, D. Freixa, B. Vallespinosa, J. Blanch, L. Òdena, A. Mercader, G. Ricard, C. Giró i F. Font de Rubinat. La majoria d’obres pre· sentades eren en català, i entre les premiades, que foren publicades pel Centre de Lectura, destacaren narracions de Folch i Camarassa, una peça de teatre de Josep M. Espinàs, treballs històrics de Pere Català, d’Eufemià Fort, i poe· mes de Xavier Amorós –que guanyà la flor natural–, Josep M. Arnavat Vilaró i Ramon Muntanyola. El públic que omplia el Teatre ovacionà discretament el ministre i, en canvi, ovacionà llargament mossèn Muntanyola, per la seva actitud en favor de la catalanitat i la democràcia.

1-6. VI Certamen Literari del Centre de Lectura, el 1959.

2 2 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1959-1960 1959-1960 Aquesta temporada no es féu cap representació teatral.

2 3 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 22 de novembre de 1959 es celebrà la Festa en Honor de Santa Cecília, per l’Acadèmia de Dansa i l’Esbart Montserrat del Centre de Lectura, dirigida per Misericòrdia Besora amb direcció musical de Carme Duran.

El 8 de maig de 1960 s’inaugurà el XIII Concurs-Exposició Nacional de Roses, declarat d’interès artístic nacional.

CINEMA El setembre de 1959 es projectaren La ciega de Sorrento, Viva lo imposible, Crimen por hora, Las locuras de Tin-Tan, Ansiedad trágica, Las girls i Los tres mosqueteros.

L’octubre de 1959 es pogueren veure Aventuras de Quintín Duward, El hechizo de la selva, Ellos y ellas, Un médico en la familia, Un poco de cielo, Al otro lado del puente, Mi desconfiada esposa, Nunca es demasiado tarde, Un médico fenómeno i Venganza en el circo.

Les projeccions del novembre de 1959 foren Yo y el coronel, La ronda del diamante, Las de Caín, Sueños de oro, El mundo es de las mujeres, La cigüeña dijo si, Dos vidas en su mano i Las mellizas y su rival.

El desembre de 1959 es programaren Secretaria para toda, Es grande ser joven, El tren de las 3.10, Mensajeros de paz, Tizón, Cantinflas, El diablo de las aguas turbias, El rey y yo i El amor llega en verano.

Les pel·lícules del gener de 1960 foren Ana de Brooklyn, Miguel Strogoff, Cruce de destinos, Libertad o muerte, Viva las Vegas, María de la O, El hijo pródigo, Luna de miel, Mambo i Cómo casarse con un millonario.

La programació del febrer de 1960 va incloure Más allá de las lágrimas, Cinco pistolas, Mi tío, El gorila os saluda, Gigi, Pasión bajo el sol, Cenizas bajo el sol i El rey del barrio.

Els films del març de 1960 foren Jubal, Culpables, Me enamoré de una bruja, Desiré, Trapecio, Secretaria peligrosa, Eligiendo novio i Veracruz.

L’abril de 1960 es projectaren Carmen la de Ronda, Cadetes del aire, No hay tiempo para morir, El archiduque y la costurera, Vacaciones sin novia, Amor constante, Babbete se va a la guerra, Los Miserables i Diez fusiles esperan.

El maig de 1960 es pogueren veure Los puentes de Toko-Ri, Su primera cita, Al Capone, Kean, El puente sobre el río Kwai i Coartada perfecta.

Les projeccions del juny de 1960 foren Un beso antes de morir, La reina

1. Sopar d’homenatge a Enric Aguadé, president del Centre de Lectura, el 1960.

2 3 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

de Montana, El viento no sabe leer, Música de ayer, Sube y baja, La novia de San Petesburgo, Boy i Torpedo.

El juliol de 1960 es programaren El hombre que nunca existió, Conspiración de silencio, Rojo atardecer, El último rebelde, Furia en el valle, Un mundo nuevo, Imitación de la vida, Los dos rivales, Escucha mi canción i Viva las Vegas.

Les pel·lícules de l’agost de 1960 foren Volverás a mi, Ahí está el detalle, El baile de los malditos, El hombre del paraguas, Cita en el sol, El marido propone y... Tumba de acero i Alta sociedad.

1. XIII Concurs-Exposició Nacional de Roses, el 1960.

2. Festival de fi de curs de l’Escola de Dansa, el 1961 3. Concurs-Exposició Nacional de Roses, del 1961.

ACTES DIVERSOS El desembre de 1959 s’organitzà un festival de gimnàstica a càrrec del Club de Gimnàstica del Centre de Lectura. Oferiren una sèrie d’exercicis de paral·leles, salts de poltre, mortals, exercicis d’anelles i de trapezi. L’equip, uniformat per a l’ocasió, el formaren el director i professor Antonio Domingo i els gimnastes Josep Martínez, Sebastià Faulo, Domingo Andreu, Mariano Mojón, Antoni Vernet i José Antonio Rodríguez. Actuà el trio d’harmòniques Ludor’s, que simularen un foc de campament, i es projectà una col·lecció de transparències en color sobre temes de muntanya originals d’Antoni Esco· là, Juli Vernis, Antoni Cavallé, Josep Ferré i Josep Massó. Les imatges de les muntanyes de la comarca, dels Pirineus i dels Alps anaren acompanyades de cançons de temes muntanyencs per la Coral Santa Cecília dirigida per Josep Fusté. En acabar, i com a estrena, es projectà el NO-DO en color Alto Pirineo.

El 20 de febrer de 1960 es celebrà un homenatge a Enric Aguadé, presi· dent del Centre de Lectura, amb motiu del centenari de l’entitat.

1960-1961 1960-1961

2 3 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Aquesta temporada no es féu cap representació teatral.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 27 de novembre de 1960 es commemorà Santa Cecília amb l’actuació de l’Acadèmia de Dansa, l’Esbart Montserrat i el Cor Eco de Clavé.

El 7 al 10 de maig de 1961 se celebrà el XIV Concurs-Exposició Nacio· nal de Roses.

El juny de 1961 l’Acadèmia de Dansa celebrà el festival de final de curs que va obtenir l’èxit habitual entre els familiars i amics.

CINEMA El setembre de 1960 es projectaren La esposa del mar, La ley es la ley, El hombre del traje gris, Chao chao bambina, La hora final, Una versión de la verdad, Con la muerte en los talones i Demetrio y los gladiadores.

L’octubre de 1960 es pogueren veure Dónde vas triste de ti?, Simbad y la princesa, La muchacha de Berlín, Su propio destino, Los bucaneros, Los forasteros, Peter Voos ladrón de millones, Gran mundo en Montecarlo, El largo y cálido verano.

Els films de novembre de 1960 foren Con quién andan nuestras hijas, El luchador de Kentucky, Oh, los hombres, Venta de Vargas, Regreso de la eterni-

2 3 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

dad, Barrio peligroso, La ley del talión i La muchacha de la plaza de S. Pedro.

El desembre de 1960 es programaren El diario de Ana Franck, Oasis, Horizontes de grandeza, Kit Carson, Altas variedades, Proa a los mares del sur, Un marido en apuros, Las campanas de Teresa, Los hermanos Karamazov i El puente de la paz. El 17 de desembre, emmarcades en les sessions de cinema documental per a socis, es projectaren pel·lícules cedides per France Press, Oficina del Turisme Francès de Barcelona.

Les pel·lícules del gener de 1961 foren La gata sobre el tejado de zinc, El cerro de los locos, Rendición jamás, Policía federal, Labios sellados, Un americano en Toledo, Saphire i Fortunella.

La programació de febrer de 1961 va incloure Vaya marineros, La casa de los siete halcones, Maribel y su extraña familia, Rufufú da el golpe, Martes de carnaval, Amanecer incierto, Un sombrero lleno de lluvia i Bajo el cielo andaluz.

Els films del març de 1961 foren Operación pacífico, El baile, Esta pícara colegiala, Delito de fuga, El hombre que sabía demasiado, La vida alrededor, Sayonara i FBI contra el imperio del crimen.

L’abril de 1961 es projectaren Harry Black i el tigre, Cielito lindo, Como un torrente, Loco por el circo, La vida parisién, Valentina, Orquídea negra, El destino se divierte, Il roseetto i Páginas de un gran amor. També es projectaren documentals italians en color.

El maig de 1961 es pogueren veure La condesa tiene un secreto, Los dientes del diablo, Infierno en la ciudad, Mayordomo aristócrata, Los que no perdonan i Los novios de la muerte.

El juny de 1961 es programaren Todas las mujeres quieren casarse, Charlestón, La historia de Ruth, Un trono para Christy, El favorito de la reina, Madmoseille de París, Gran hotel. Habitación X i Agua viva.

El juliol de 1961 es projectaren les pel·lícules Esposa culpable, Café de chinitas, La corista, El primer actor, No os comáis las margaritas, Al este del edén, Príncipe encadenado, Chicago, año 30, Desafío en la ciudad muerta i 15 bajo la lona.

L’agost de 1961 es programaren Aníbal, Cómo atrapar un marido, Promesa rota, Estudiante mendigo, Orfeo negro, Pelusa, Objetivo: Banco de Inglaterra i S.O.S. abuelita.

1961-1962 2 3 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1961-1962 El 1961 s’acorda la prórroga de l’arrendament del Teatre al fill de Josep Llombart Juanpere, Josep Llombart Feliu, amb un increment en el preu.

Aquesta temporada no es féu cap representació teatral.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 10 de desembre de 1961 les alumnes de l’Acadèmia de Dansa del Centre actuaren en honor a Santa Cecília.

Del 6 al 8 de maig de 1962 es celebrà el XV Concurs-Exposició Nacio· nal de Roses, durant el qual s’exhibirien peces de llenceria i de moda feme· nina de primavera.

1. XIV Concurs-Exposició Nacional de Roses, el 1961.

2. Festival de fi de curs de l?escola de Dansa, el 1961.

3-4. XV Concurs-Exposició Nacional de Roses, el 1962.

2 3 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

CINEMA El setembre de 1961 es projectaren La primera vez, Nosotros los gánsters, La esclava libre, Domingo es siempre domingo, Viento salvaje, A la orden, almirante, La noche es mi enemiga, Tal vez mañana, Los económicamente débiles i Nina.

L’octubre de 1961 es pogueren veure La última bala, Asfalto húmedo, Retrato en negro, Un ángel tuvo la culpa, Los diablos del Pacífico, La máscara submarina, Sangre en primera página i La casa de las tres muchachas.

Les projeccions del novembre de 1961 foren Resurrección, Hablemos de amor, Busca tu refugio, Rosaura a las 10, Agárrame ese vampiro, Mañana es esperanza, La cuadrilla de los 11 i No hay amor más grande.

El desembre de 1961 es programaren Loco por Anita, amb Jerry Lewis; El santo contra los gánsters, El gran delito, Pórtate bien, Las noches de Cabíria, La maldición de Frankenstein, Drácula, A volar, joven, Psicosis i Caravana hacia el sur.

1. XV Concurs-Exposició Nacional de Roses, el 1962.

2. Festival de fi de Curs de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura, el 1962.

3. Representació de Fedra, el 1963.

Les pel·lícules del gener de 1962 foren El árbol del ahorcado, El bolero de Raquel, Hombres temerarios, Las siete colinas de Roma, Interludio de amor, Las pícaras doncellas, Los tramposos i La Chatte afila sus garras.

La programació del febrer de 1962 va incloure Sed de mal, d’Orson Welles; Los bandeirantes, de Marcel Camus; Un maldito embrollo, Una rubia para un gánster, Los siete machos, El valle de las mil colinas, Una cara con ángel i El héroe solitario.

El març de 1962 es projectaren 39 escalones, d’Alfred Hitchcock; Rebelión de los esclavos, Papá se ha enamorado, Los sueños de Nello, Nosotros los pecadores, Oklahoma, Cena de acusados, Que bella eres, Roma, Ursus i Gayarre.

L’abril de 1962 es projectaren Margarita se llama mi amor, Vacaciones en Mallorca, Un vaso de whisky, El salario de la violencia, La reina de Tabarín, Vacaciones de invierno, Cuando llegue septiembre i Adiós mariquita linda.

Les projeccions de maig de 1962 foren Viviré siempre contigo, Hércules y la reina de Lidia, El multimillonario, La noche de los líos, El precio de un hombre i Seguiré tu camino.

El juny de 1962 es programaren Mi mujer me gusta más, Princesa moderna, Al borde de la eternidad, Sinfonía de amor, Bajo diez banderas, Mesas separadas, La bella mentirosa, Un tío imponente, Música en la sangre i Navidades en junio.

Les pel·lícules del juliol de 1962 foren La cumparsita, Senderos de violencia, Pendiente de un hilo, Con la vida de otro, Los crímenes del Dr. Mabuse, Hundid el Bismark, Escrito sobre el viento i Eddy Duchin.

La programació de l’agost de 1962 va incloure La hija de Juan Simón, de Gonzalo P. Delgrás; Puente al sol, La novia salvaje, El sheriff de Dodge City, Cuando hierve la sangre, No soy para ti, Bandido i Los conflictos de Irene.

1962-1963 1962-1963 El 22 de març de 1963 es dugué a terme l’audició teatral de la tragico· mèdia L’home dels papers, de Rafel Tasis, adaptada per ser gravada per Bona· ventura Vallespinosa.

Sense una continuïtat regular i per motius puntuals, la Secció de Litera· tura del Centre de Lectura va organitzar o acollir diverses activitats teatrals.

La primera, el 21 de maig de 1963, en l’any del Cinquantenari de les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, i a benefici del bust de Mossèn Cinto Verdaguer, organitzà la representació de la tragèdia Fedra, de Jean Ra· cine, traduïda i versificada per Bonaventura Vallespinosa. Per a la crítica local,

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Del 12 al 14 de maig de 1963 es convocà el XVI Concurs-Exposició Nacional de Roses.

El 19 i 20 de juny de 1963 es celebrà el festival de final de curs de l’Aca· dèmia de Dansa del Centre de Lectura.

CINEMA El setembre de 1962 es projectaren Apenas un duende, de Ladislao Vajda; Todo en una noche, Primavera en París, Fray Escoba, Cita en Hong Kong, La colina del adiós, Patricia mía, Vacaciones para enamorados i Puente de coplas.

2 3 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

la representació i el vestuari apropiat aportaren una solemnitat inusitada a l’obra. La representació fou admirable, sobretot pel repartiment femení en el qual destacà Maria Teresa Sardà com a protagonista.

2 3 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

L’octubre de 1962 es pogueren veure Duelo en el barro, Aquí están las vicetiples, El conde de Luxemburgo, Vengan a Apache, La esposa del embajador, La fiera anda suelta, El capitán i David y Goliat.

Les projeccions del novembre de 1962 foren El rey cruel, El secreto de los hombres azules, La chica de la maleta, El extraño caso de Wilby, Regreso a Payton Place, El hombre de las pistolas de oro, Llamad al 2222 inspector Sheridan i Rififí entre las mujeres.

El desembre de 1962 es programaren Pero quién mató a Harry?, d’Alfred Hitchcock; Venganza del corsario, A pleno sol, Solteros de verano, Melodías inolvidables, Los corruptores de Alaska, Un hombre solitario, Vaya par de vivos, Cazador de forajidos, La revista sonada, Empezó con un beso i Abuelita charlestón.

Les pel·lícules del gener de 1963 foren La colina de los diablos de acero, d’Anthony Mann; Feria en Sevilla, Escándalo en la corte, El magistrado, Al Sur del Pacífico, Pobre y millonario, El niño de las monjas i Carta fatídica.

La programació del febrer de 1963 va incloure El manantial de la doncella, d’Igman Bergman; Un sabio en las nubes, Al otro lado de la ciudad, El alcalde, el guardia y la jirafita, Brumas de inquietud, Ahí va otro recluta, La vida privada de fulano de tal i Vampiresas 1930.

El març de 1963 es projectaren Cuando la mujer dice sí, El varón y su yate, Río salvaje, Parrish, Entre dos pasiones, Operación Calais, Canción de juventud, Los corsarios del Caribe, La furia de los justos i Escala en Tokio.

L’abril de 1963 es pogueren veure Tómbola, El Zorro en París, Polyana, Una bala es mi testigo, Mi rubia adorada, Atraco audaz, Espía por mandato i El secreto de Mónica.

Les projeccions del maig de 1963 foren Los cuatro jinetes del Apocalipsis, de Vincente Minelli; Tatiana, Gritos en la noche, Un amor en el confín del mundo, María, matrícula de Bilbao i El gran impostor.

El juny de 1963 es programaren Adiós a las armas, de Charles Vidor; Las travesuras de Morucha, El mundo perdido, El sabor de la violencia, Las manos de Orlac, Honorables sinvergüenzas, La obsesión, Mi adorable esclava, Cartouche i Natalia agente secreto.

Les pel·lícules del juliol de 1963 foren Juntos ante el peligro, El indómito, Viaje al fondo del mar, La casa de bambú, Soltero en el paraíso, La banda de los 8, Una razón para vivir i Tierra mágica.

La programació de l’agost de 1963 va incloure Traición en Atenas, El mariscal, Cada minuto cuenta, Puente de coplas, El Conde de Montecristo, Suspense hora cero, La guerra de Troya, La humanidad en peligro, Conspiración para matar i Ley de guerra.

1963-1964 1963-1964 El 4 i 5 de desembre de 1963 s’homenatjà Santiago Rusiñol amb la representació d’El místic, dirigida i protagonitzada per David Constantí. La recaptació es destinà a finançar el bust de mossèn Cinto Verdaguer.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Del 10 al 12 de maig del 1964 es celebrà el XVII Concurs-Exposició Nacional de Roses.

1. Festival de fi de curs de l’Escola de Dansa, el 1963.

2 3 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

CINEMA El setembre de 1963 es projectaren Salvatore Giuliano, de Francesco Rossi; Espartaco, d’Stanley Kubrick; Melodías de hoy, Madame Sans-Gêne, El sexto sentido, El cabo del terror i Así canta una española.

L’octubre de 1963 es pogueren veure Ocho sentencias de muerte, La espada de doble filo, Fedra, Siempre te quise, Suave como visón, Los clarines del miedo, Llegan cinco forajidos i Escala prohibida.

Les projeccions del novembre de 1963 foren Dulce pájaro de juventud, Crimen a las 7, Suave es la noche, Potro salvaje, El violetero, Odio en los bosques i Extraño testigo.

El desembre de 1963 es projectaren El testamento del Dr. Mabuse, Abogado defensor, Marcha o muere, Canción de cuna, Homicidio, La noche de los maridos, El último tren de Gun Hill, Cintia, El tesoro de Pancho Villa i Torrejón City.

Les pel·lícules del gener de 1964 foren Cerco de fuego, Daniela, Juicio universal, Escuela de seductoras, La bahía de los contrabandistas, Siega verde, Fanny i Un militar y medio.

La programació del febrer de 1964 va incloure Bésalas por mi, El precio de una duda, El crimen se paga, La millonaria, Zafarrancho en el casino, Cena de matrimonios, Marco Polo, El capitán fuego, El día y la hora i Mentirosa.

El març de 1964 es projectaren Tierra de todos, Crónica familiar, El vagabundo y la estrella, Amoríos, Fin de semana, Vida privada i La muchacha que sabía demasiado.

L’abril de 1964 es pogueren veure Escándalo en las aulas, Cuidado con las personas formales, Romance en Venecia, Aprendiendo a morir, La frontera del terror, Don José, Pepe y Pepito, El gran espectáculo i Requiebro.

Les projeccions del maig de 1964 foren Tiara Tahití, La venganza del Zorro, Hotel internacional, El tesoro de los nibelungos, Desayuno con diamantes, Pánico infinito, La fragata infernal i Pijama para dos.

El juny de 1964 es programaren Túnel 28, La gran olimpiada, Una moneda con aureola, El mujeriego, Noches de Casablanca, El guardia, el ladrón y

la camarera, Una vez a la semana i La banda del terror.

Les pel·lícules del juliol de 1964 foren Los pájaros, d’Alfred Hitchcock; Internado de señoritas, Rocambole, La becerrada, La isla de Arturo, El secreto de una noche, Dos semanas en otra ciudad i El temible Mr. Cory.

La programació de l’agost de 1964 va incloure El buscavidas, La espada del Islam, Charada, Una reina para el César, Chica para todo, Los crímenes del Dr. Mabuse, Un rey sin corona, Rapto en Hamburgo, Tarzán y el safari perdido i Cristo negro.

1. XVII Concurs-Exposició Nacional de Roses, el 1966.

ACTES DIVERSOS El 20 d’abril de 1964, amb el patrocini del Ministerio de Información y de Turismo, el director de teatre Mario Antolín oferí una conferència sobre els vint-i-cinc anys de teatre espanyol il·lustrada amb la interpretació de diverses obres realitzades pels actors del Teatro de Bolsillo. Destacà María Fernanda d’Ocón, esposa del director i «posiblemente, la mejor actriz del teatro de hoy», acompanyada de Clara Suner, Ricardo Acero i Manuel Toscano.

1964-1965 1964-1965 Es renova el contracte d’arrendament amb Josep Lombart amb el res· pectiu augment de preu, encara que en aquesta temporada no es féu cap representació teatral.

2 4 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 23 de novembre de 1964 es celebrà el festival de Santa Cecília, orga· nitzat per l’Escola de Dansa del Centre.

Del 9 al 11 de maig de 1965 se celebrà el XVIII Concurs-Exposició Na· cional de Roses, organitzat per la Secció de Tecnologia i Arts Aplicades.

CINEMA El setembre de 1964 es projectaren Página en blanco, El federal, Cautivos de la venganza, Plaza de Oriente, La cita, Vida de Roma, Los titanes i Raffles.

L’octubre de 1964 es pogueren veure Piel de serpiente, Rómulo y Remo, Fuego, La novia, La isla misteriosa, Gerónimo, Prometidas sin novio, Los jóvenes salvajes, Operación fisco i Las tres caras de Eva. Les projeccions del novembre de 1964 foren Playas de Florida, El apartamento, Arsenio Lupín contra Arsenio Lupín, Chiflados del Rock&Roll, El mundo de Suzie Wong, Desafío en Scotland Yard, Samantha i Sangre en el rancho.

El desembre de 1964 es projectaren Una chica casi formal, Al final de la noche, Un balcón sobre el infierno, Las apariencias engañan, Amores con un

extraño, La clave del enigma, El profesor chiflado i Viaje al centro de la tierra.

Les pel·lícules del gener de 1965 foren Confidencias de medianoche, El vengador solitario, Rififí en Tokio, La feria de San Marcos, Su propio infierno, El último cuplé, Siete novias para siete hermanos, Extraña misión, Pistolas en la frontera i Perro golfo.

La programació del febrer de 1965 va incloure Gran jugada en la costa azul, Cuidado con papá, Proceso en Venecia, Ana Such (Ana Smith propiedad privada), Raíces profundas, Destino Barajas, La batalla de Siracusa i FBI frente a Scotland Yard.

El març de 1965 es projectaren Que noche la de aquel día, Tres hombres buenos, La ley de los sin ley, La fugitiva del Rhin, La puerta de las siete cerraduras, Aliki i el destino, La tentación vive arriba i Luz en la ciudad.

L’abril de 1965 es pogueren veure El gran MacLintock, El vengador de California, Mujer en la niebla, Como triunfar en el amor, 100.000 dólares al sol, Bellezas en Auto Stop, Camping, Sólo soy una mujer i El estrangulador.

Les projeccions del maig de 1965 foren El desierto de Pigalle, Júrame, El hombre de Oklahoma, La isla desnuda i La caída del Imperio Romano.

El juny de 1965 es programaren Al borde del abismo, Juventud alegre y loca, El señor de Hawai, El imperio de la violencia, El misterio del cuarto número 13, Viva el oeste, La noche de la iguana i Esclava de Roma.

Les pel·lícules del juliol de 1965 foren Los normandos, La revoltosa, El triunfo de Búfalo Bill, Blanca nieves y los tres vagabundos, Tránsito en Saigón, Los tres caballeros, La intriga, Susan Slade, Piso de soltero i La rubia tuvo la culpa.

La programació de l’agost de 1965 va incloure El valle de los reyes, Si fueras hombre, La policía montada del Canadá, Un tío imponente, El capitán Newman, Chocolate para dos, Su juego favorito i El trapisondista.

1965-1966 Aquesta temporada no es féu cap representació teatral.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 23 i 24 de novembre del 1965 els alumnes de l’Escola de Música i de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura protagonitzaren els actes commemo· ratius de Santa Cecília.

El 8, 9 i 10 de maig de 1966 es pogué visitar el XIX Concurs-Exposició Nacional de Roses.

El 21 i 22 de juny de 1966 es celebrà el festival de final de curs de l’Aca· dèmia de Dansa.

2. Festival de fi de curs de l’Escola de Dansa, el 1964.

2 4 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1965-1966

2 4 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

CINEMA El setembre de 1965 es projectaren Los invencibles, Cara a la muerte, Lady Hamilton, Los 7 espartanos, Doris Day en el oeste, Las minas del rey Salomón, El tren de las 4.50 i Regalo para soltero.

L’octubre de 1965 es pogueren veure Cyrano y d’Artagnan, d’Abel Gance; Pedro el cruel, de Ferdinando Baldi; El confidente, El abismo del miedo, El club de la canción, Este perro mundo, Suspense, Miguelín, Secuestro bajo el sol i Crimen.

Les projeccions del novembre de 1965 foren Gánster a la fuerza, Eva 63, Brigada 21, Un beso para Birdie, Totò de Arabia, A las cinco de la tarde, La sombra del vengador i El último chantaje.

El desembre de 1965 es programaren Sandokan, Dos corazones en Heidelberg, La primavera romana de la señora Stone, Horizontes en llamas, El sabor de la venganza, Pacto de silencio, Mis seis amores i Traidor a su sangre.

Les pel·lícules del gener de 1966 foren La venenosa, de Miguel Morayta; Mary, Mary, Tela de araña, Tres dólares de plomo, Tulipán negro, Cantando bajo la lluvia, Arriba las mujeres, Los barbudos, Bailando llegó el amor i El Rolls Royce amarillo.

La programació del febrer de 1966 va incloure Ninotchka, d’Ernst Lu· bitsch; La muerte no deserta, Amazonas negras, Amores en Ischia, Luz que agoniza, Escala en Tenerife, Johnny «el frío» i Una pistola al amanecer.

El març de 1966 es projectaren Mujer sin pasado, La mansión de los Fury, Una casa no es un hogar, A sangre y fuego, King Kong, Pueblo de odios, El enigma del clavel chino i Toscanito i los detectives.

L’abril de 1966 es pogueren veure Moulin Rouge, de John Huston; Juicio a puerta cerrada, Al volante y a lo loco, Espías en Beirut, Empezó con un beso, Su propia víctima, La casa de Montevideo, El especulador, Mauricio y la menor i Hombres que dejan huella.

Les projeccions del maig de 1966 foren El momento de la verdad, Winchester 73, El premio, Rueda de sospechosos, Cita en las Vegas i Dulcinea.

El juny de 1966 es programaren Un pie en el infierno, Cuatro bodas... y pico, Viento en las velas, Relevo para un pistolero, Esa clase de amor, Los jinetes del terror, Valiente marino i Yo, el cuervo.

Les pel·lícules del juliol de 1966 foren La pérgola de las flores, amb Marujita Díaz; La muerte juega a carambolas, Atraco en Milán, Puente al sol, El noviazgo del padre de Eddie, La esfinge sonríe antes de morir, Los asesinos también tiemblan, Duelo en el mar, La isla del terror i Los mangantes.

La programació de l’agost de 1966 va incloure El último homicidio, Salvaje y encantador, Venganza, Las mujeres los prefieren tontos, El alucinante mundo de los Ashby, Armas contra la ley, Amor prohibido i El precio de la muerte.

2 4 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-2. XIX Concurs-Exposició Nacional de Roses del 1966.

1966-1967 1966-1967 Aquesta temporada no es féu cap representació teatral.

2 4 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Del 7 al 9 de maig del 1967 es celebrà el XX Concurs-Exposició Naci· onal de Roses.

CINEMA El setembre de 1966 es projectaren FBI Contra el imperio del crimen, La reina del Nilo, El último torpedo, El coloso de Rodas, Dos chicas locas, locas, Raíces del cielo, Jandro i El terror de las chicas.

L’octubre de 1966 es pogueren veure Una chica para dos, amb el Dúo Dinámico; Entre dos fuegos, de Robert Mitchum; Teléfono rojo, volamos hacia Moscú?, d’Santey Kubrick; El tercer día, Juzgado a la italiana, El hijo de Jesse James, Aliki en la marina, Sombrero de copa, El salvaje i Fango en la cumbre.

Les projeccions del novembre de 1966 foren Por un puñado de dólares, Alma aragonesa, La mentirosa, Astucias de mujer, Ana, El diablo en vacaciones, Mary Poppins i Dos pistolas y una insignia.

El desembre de 1966 es programaren Estambul 65, El éxito, Genoveva de Brabante, El robo del banco de Inglaterra, Dos en la guillotina, Sendas de barro, La taberna del irlandés, Canción de juventud, La trampa del dinero i El hombre de la ametralladora.

Les pel·lícules del gener de 1967 foren Candilejas, de Charles Chaplin; El pistolero desconocido, El tigre, Rosas perdidas, Oeste salvaje i Un soltero en apuros. Es projectà per última vegada a Reus Lo que el viento se llevó.

La programació del febrer de 1967 va incloure El rey del tabaco, amb Gary Cooper; Tabú, Furia en Bahía, El caso de Lucy Harbin, Elisa, Moll Flanders, El espía que surgió del frío i Mil caras tiene el amor.

El març de 1967 es projectaren Los cuatro hijos de Katie Elder, Currito de la Cruz, Primera victoria, Boeing boeing, Espejismo, El ejército blanco i Las flores del diablo.

L’abril de 1967 es pogueren veure Doc, manos de plata, El magnífico aventurero, El tigre se perfuma con dinamita, La boda, Los raíles del crimen, Las otoñales, Asesinato por error, 500 dólares vivo o muerto, Los diez gladiadores i El caballero negro.

Les projeccions del maig de 1967 foren La caza del hombre, La intriga, Lady L, Regresa un desconocido i El soñador rebelde.

El juny de 1967 es programaren Dónde están los espías, El estafador, El

infierno de Mekong, Persecución implacable, Su excelencia el Embajador, Kid Rodelo, La maldición de la calavera i Mi abogado defensor.

Les pel·lícules del juliol de 1967 foren Nevada, Nido de Águilas, El rey del juego, X 3 operación dinamita, Presa desnuda, Trampa para Catalina, Persecución a un espía, Misión en la jungla, Whisky y Vodka i Escuadrón 633.

La programació de l’agost de 1967 va incloure María Rosa, en català; Un beso en el puerto, Zulú, Trampa para un espía, Más bonita que ninguna, Gloriosos camaradas, Cómo matar a su propia esposa i Secreta invasión.

1967-1968 1967-1968 El 1968 es renova el contracte d’arrendament del Teatre amb la rescissió del cafè, que es posa a disposició del Centre de Lectura.

Aquesta temporada no es féu cap representació teatral.

CINEMA El setembre de 1967 es projectaren Flechas sangrientas, Fiebre en la sangre, La vida vale más, El Sheriff no dispara, El padre Manolo, La marca del cuervo, Operación rubí negro, Las pistolas no discuten, Cuando tú no estás i El jinete de la noche.

L’octubre de 1967 es pogueren veure El Dr. G. y su máquina de bikinis, Las pistolas del norte de Texas, Young Dillinger, Penélope, La diosa de fuego, Amazonas negras, La muerte tenía un precio i Amor a la española.

Les projeccions del novembre de 1967 foren Como te amo, amb Gigliola Cinquetti; La carga de la policía montada, El Dr. Terror, Zorba el griego, Entrega inmediata, La barrera, Duelo de reyes i El bebé de la discordia.

El desembre de 1967 es programaren El diamante más grande del mundo, Jandro, Cuando ruge la marabunta, El secreto del Dr. Orloff, Camas separadas, El código del Hampa, Rinocerontes blancos, Los Atracadores de Fargo, Camino del Rocío i Tierra violenta.

Les pel·lícules del gener de 1968 foren Sansón y Dalila, de Cecil B. de Mile; En el valle de los tigres, Una esposa americana, Delicado delincuente, La furia de los cobardes, Trenzas doradas i El ataque de los kurdos.

El febrer de 1968 es pogueren veure Situación desesperada, pero menos, Los jóvenes caníbales, El último rey de los Incas, Texas, Siete pistolas para Timothy, Siete días de Mayo, Los jueces de la Biblia i Desafío en Río Bravo.

2 4 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Els dies 5, 6 i 7 de maig del 1968 es celebrà el XXI Concurs-Exposició Nacional de Roses.

2 4 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. XXI Concurs-Exposició Nacional de Roses del 1968.

El març de 1968 es projectaren 006 contra los pepitas, Harlow, la rubia platino, El fabuloso mundo del circo, Tiempo de morir, Los héroes de Telemark, La mano negra, Peligro línea 7000, El hombre del cadillac, Un retazo de azul i Hoy como ayer.

L’abril de 1968 es pogueren veure El teatro de la muerte, Esposa ingenua, El Zorro contra Maciste, La señal, Operación Mata-Hari, Licencia para matar, Día tras día desesperadamente i Hotel Paradiso.

Les projeccions del maig de 1968 foren Los chicos con las chicas, Un gato del FBI, Plan diabólico, Un dólar agujereado, Doble sacrificio de las esclavas i El mundo loco de dos caraduras.

El juny de 1968 es programaren Grito de batalla, Operación matrimonio, Inquietante suceso en Gondra, El aguilucho, Regalo a los rusos, Comisario X, Agente 505 muerte en Beirut, Falso ídolo, Robo de diamantes i El Dorado.

Els films del juliol de 1968 foren Lawrence de Arabia, de David Lean; Un lugar en el Sol, El gran golpe de los siete hombres de oro, El poder de la gloria, Tokio hora 0, Como su propia casa, Divorcio a la americana i Como un espejo.

La programació de l’agost de 1968 va incloure ¿Qué hacemos con los hijos?, amb Paco Martínez Soria; El ladrón de cadáveres, El asalto de los apaches, Cupido contrabandista, Divorcio a la italiana, Luchadoras contra la momia, Neutrón, el enmascarado negro, i La mafia del crimen.

2 4 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

2 4 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1968-1969

1968: El Teatre de Cambra del Centre de Lectura

1968-1969 El nou Teatre de Cambra del Centre de Lectura (1968)

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Del 4 al 6 de maig de 1969 es celebrà el XXII Concurs-Exposició Naci· onal de Roses.

CINEMA El setembre de 1968 es projectaren La carrera del siglo, El indomable, Crónica de nueve meses, El jinete negro, Cosecha de pistolas, Emboscada en la bahía, El extraño viaje i Operación cabaretera.

L’octubre de 1968 es pogueren veure El sheriff implacable, Asalto en la rue Latour, Fireball 500, Vida sin freno, El jefe, La senda del crimen, Las dos huerfanitas i Varsovia, situación desesperada.

Les projeccions del novembre de 1968 foren La trampa, Rififí en la ciudad, Deuda saldada, El canario amarillo, Los espías matan en silencio, Dos

2 4 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 1968 nasqué el Teatre de Cambra del Centre de Lectura, impulsat per Xavier Amorós i Joan Ballester, que presentà una acurada programació teatral dins les evidents limitacions de l’època. Era hereu del que el 1962 Amorós havia impulsat al Teatre Fortuny amb el nom de Teatre de Cambra de l’Agru· pació Pericial.

El 8 de maig de 1968 celebrà l’última representació com a Agrupació Pericial, amb l’adaptació teatral de Daniel Bohr de Diario de un loco, de Nicolai Gogol, a càrrec de Nuevo Teatro Experimental.

El 18 de novembre de 1968 es representà Juan del Enzina, esta fue su vida, a càrrec del Pequeño Teatro de Madrid, dirigida per Antonio Guirau, amb el patrocini de l’organisme oficial de Cultura Popular y Espectáculos.

El 30 de gener de 1969 el grup de teatre independent reusenc La Tartana va representar Woyzeck, de Georg Büchner, traduïda al català per Carme Serrallonga, i dirigida per Ramon Gomis i Josep Borrell. Entre els intèrprets hi havia Lluís Pasqual, Rosa Cabré o Pere Prats.

2 5 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

toreros de aupa, Prométele cualquier cosa, Propiedad condenada, El hombre que murió tres veces i Azafatas con permiso.

El desembre de 1968 es programaren Brigada anti-gans, Clint el solitario, Una historia de amor, Cuatro dólares de venganza, Espartaco y los diez gladiadores, La dama de Beirut, El mestizo i El paraíso del capitán.

Les pel·lícules del gener de 1969 foren Marruecos 7, Los nuevos internos, Operación Snafu, Casino Royale, Retorno al pasado, Más peligrosas que los hombres, Fieras humanas i Luna de miel en familia.

La programació de febrer de 1969 va incloure Tabú, de Javier Setó; Las luchadoras contra el médico asesino, El hombre del brazo de oro, Promesa sagrada, Kindar, león del desierto, Rasputín, Cleo de 5 a 7 i Mátame, tengo frío.

El març de 1969 es projectaren El tesoro de Makuba, Semáforo en rojo, La casa de las 1.000 muñecas, Préstame a tu marido, Crónica de un atraco, Ojos perdidos, Un golpe de mil millones, Tres danesas en París, La caja de las sorpresas i Bésame y no me mates.

L’abril de 1969 es pogueren veure Eva, Los invasores, El justiciero de Kansas, El portero, Los caballeros teutónicos i El rapto de Bunny Lake.

Les projeccions de maig de 1969 foren El espadachín diabólico, Cuidado con el mayordomo, Django, Cuidado con los espías, Adiós Charlie i Relato íntimo.

El juny de 1969 es programaren Duelo en Diablo, La sombra verde, Primavera en el corazón, El enigma del ataúd, Nueva York llama a super Drago, En la mitad de la noche, Comando secreto i El hombre y el monstruo.

Les pel·lícules del juliol de 1969 foren De la tierra a la luna, De aquí a la eternidad, Flor salvaje, El código del Hampa, El derecho de los hijos, 24 horas para matar, Una tumba al amanecer i Neutrón contra los asesinos.

La programació de l’agost de 1969 va incloure La mano que aprieta, 001 operación Caribe, El aventurero de Guaynas, Clarines y campanas, El barón del terror, Campaña para un asesino, El terrible de Chicago, Fugitivos en la jungla, Dinamita Jim, Tobruk, La vida de Ruth i Llaman de Jamaica, Mr. Ward.

1969-1970 1969-1970 El 26 de febrer de 1970 el grup Els Joglars van presentar l’espectacle de mim El Diari, dirigit i interpretat per Albert Boadella, Montserrat Torres, Glòria Rognoni, Jaume Sorribes i Josep M. Vallverdú.

El 17 de març del 1970 el grup El Camaleó i G.T.I. del Cicf represen· taren El Retaule del Flautista, de Jordi Teixidor, amb escenografia de Fabià Puigserver. El mateix Teixidor dirigí el grup d’actors encapçalat per Nadala Batiste, Alfred Lucchetti, Jaume Fuster i Ovidi Montllor. Malgrat la poca assis· tència de públic, la representació va ser memorable. Aquesta ha estat l’obra més representada del teatre català.

L’última representació de la temporada fou el 9 d’abril de 1970 amb El Knack o qui no té grapa, no endrapa, d’Ann Jellicoe, amb versió catalana de Terenci Moix. Dirigí l’espectacle Ventura Pons i els intèrprets foren Claudi Sentís, Carles Velat, Xavier Dotu i Rosa Maria Sardà.

CINEMA El setembre de 1969 es projectaren Mundo cruel, Julieta engaña a Romeo, El escuadrón de la muerte, A todo riesgo, El gran robo i Viaje al vacío.

L’octubre de 1969 es pogueren veure La caza, de Carlos Saura; El coleccionista de cadáveres, Mercado negro, El solterón y el amor, La mujer más guapa del mudo, El poder del oro i Hombres violentos.

Les projeccions del novembre de 1969 foren El jugador, Esta noche me lanzo, Duelo a muerte en Río Rojo, El clavo, Catalina de Rusia, El día de la lechuza, Charada internacional, Apartamento para tres, Uno después de otro i Mayores con reparos.

El desembre de 1969 es programaren Aventuras de las islas Cies, Sissí, Atraco imperfecto, La revancha de Clint Cooper, Varsovia situación desesperada, El asesino salió del oscuro, King Kong se escapa, Canuto Cañete recluta del 7, Estrategia matrimonial i Reto a los asesinos.

Les pel·lícules del gener de 1970 foren Siete veces siete, La ley del superviviente, Cruzada en la mar, El dedo en el gatillo, Crónica negra de un policía,

2 5 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Del 10 al 12 de maig de 1970 es celebrà el XXIII Concurs-Exposició Nacional de Roses.

Al final de juny de 1970 es celebrà el festival de final de curs de l’Acadè· mia de Dansa del Centre de Lectura, dirigit per Misericòrdia Besora i Carme Duran.

La vuelta, Cumbres de violencia i El club de los solteros.

La programació del febrer de 1970 va incloure Intriga en el Gran Hotel, La muerte llama otra vez, El detective, Hasta el viento tiene miedo, Superargo, el gigante, Nacida libre i Alvarez Kelly.

El març de 1970 es projectaren La mujer X, amb Lana Turner; Los monstruos invaden la tierra, La conquista de la Atlántida, Alas y garras, Georgina, Harper investigador privado, Malenka i La balada de Johnny Ringo.

L’abril de 1970 es pogueren veure La presa fácil, Aquí robamos todos, Neutrón contra el doctor Caronte, No hagan olas, Siete minutos para morir, En país enemigo, Esclavos del Hampa i Santo contra el espectro del estrangulador.

Les projeccions del maig de 1970 foren Sissí emperatriz, Donald en el oeste, Aquellos tiempos del cuplé, Follón en el hospital, Taffy, cazador de la jungla, El mundo de las drogas i Cazador de recompensas.

El juny de 1970 es programaren Intriga brutal, Leyenda de un valiente, Rosa escarlata, Playas de la Riviera, Sangre en la tierra, Chubasco, Juicio de Faldas i Siguiendo pistas.

Les pel·lícules del juliol de 1970 foren El crepúsculo de los dioses, Los ángeles del infierno, Pampa salvaje, La última tentativa, Cinco dragones de oro, Johnny West i Rebelión Apache.

L’agost de 1970 es projectaren El baile de los vampiros, El puente de Waterloo, Cena de los cobardes, Tres superhombres, Tarzán en la gruta del oro, Ladrón a la fuerza, Cuadrilátero, Tú perdonas, yo no, Entre Dios y el diablo i El hombre del golpe perfecto.

2 5 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1969: El Cine-Club del Centre de Lectura El 1969 es fundà el Cine-Club del Centre de Lectura, impulsat en mo· ments successius per Enric Roig, Ramon Llop i Venanci Bonet; i que, des d’aleshores, ha ofert sessions cada setmana al Teatre Bartrina. D’aquesta manera, el Cine-Club ha possibilitat el visionat d’obres mestres del cinema universal, que d’altra forma mai s’haguessin exhibit a Reus. La programació del Cine-Club suplia l’absoluta manca de visió artística dels empresaris cine· matogràfics locals, i entre molts altres mèrits, va donar a conèixer els clàssics del cinema. A més, moltes vegades la programació dels films s’ha fet ressò de la problemàtica política i social.

2 5 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

2 5 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1970: Els primers Premis Reus de Teatre en català

El 27 de juny de 1970 es lliuraren els primers Premis Reus de Teatre en català convocats al febrer per la Secció de Lletres del Centre de Lectura. Es tractava d’un dels premis més importants que en aquell temps es donaven en el teatre català, tant per la quantia com pel prestigi dels concursants i del jurat. El clima d’expectació es traduí en una gran quantitat d’obres de qualitat que es presentaren al certamen, dividit en dos premis de teatre i dos premis d’assaig sobre teatre. El premi Josep Aladern, per a autors de teatre, i l’Antoni Bofarull, d’assaig teatral, estaven dotats ambdós amb 100.000 ptes. i la pu· blicació de l’obra. L’Hortensi Güell, d’assajos sobre temes teatrals d’autors menors de 25 anys, i el Josep Ferré «Queri», per a autors de teatre menors de 25 anys, estaven dotats amb un lot de llibres valorats en 5.000 ptes. i la publicació de l’obra. Quaranta-nou obres optaren al premi Aladern, quatre assajos al premi Bofarull, vuit al Güell, i una al premi Ferré «Queri». La convo· catòria, feta possible en gran part per l’aportació popular reusenca, es dugué a terme «per intentar d’establir una ajuda al fet teatral, un dels més afeblits de la cultura catalana».

Jaume Melendres s’endugué el Josep Aladern amb Meridians i paral·lels, que superà els finalistes Josep Maria Benet i Jornet amb Marc i Jofre o la fortuna dels alquimistes, i Terenci Moix amb El vici i la virtut. Xavier Fàbregas guanyà l’Antoni Bofarull amb Àngel Guimerà: les dimensions d’un mite. El premi Hortensi Güell quedà desert, i Carles Reig Morell de Lleida, autor de Resclum si més no, s’endugué el Josep Ferré «Queri». Destacaren els membres del jurat dels premis Josep Aladern i Antoni Bofarull. El Josep Aladern el presidí Joan Oliver, amb Bonaventura Vallespinosa, Feliu Formosa, Joan de Sagarra, Ventura Pons, Xavier Amorós i Joan Ballester. L’Antoni Bofarull el presidí Joan Fuster, acompanyat de Joaquim Molas, Josep Maria Castellet, Josep Maria Carandell, Gabriel Ferrater, Rosa Cabré i Josep M. Escoda.

Durant l’acte de lliurament de premis, rodejant les taules i en contacte amb el públic, es representà Varietats-2 o l’home de la Coca-cola, de Maria Aurèlia Capmany, dirigida per Josep Antoni Codina i interpretada per Carme

2 5 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Els primers Premis Reus de Teatre en català

Sansa, Josep Torrents i Frederic Roda, amb l’orquestra Els Blaps, amb els mú· sics Joan A. Amargós i Toti Soler, amb música de Josep M. Martí, que s’havia representat a La Cova del Drac de Barcelona.

L’obra guanyadora, Meridians i paral·lels, de Jaume Malendres, va ser prohibida per la censura franquista, cosa que impossibilità la seva publicació i estrena. El 1971, la revista de teatre Yorick la publicà en castellà. El 1972 només fou autoritzada la publicació en català com a fulletó i per fascicles a l’interior de la Revista del Centre de Lectura. La primera edició de l’obra en format de llibre no fou possible fins al 1977, per Edicions 62.

1970-1971 1970-1971

2 5 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 1970 el Centre de Lectura es planteja recuperar el Teatre Bartrina, per això proposa a Josep Llombart la rescissió del contracte de l’arrendament del Teatre. Aquest demana les màquines de projectar a canvi de la rescissió, cosa que no accepta el Centre.

El 14 d’octubre de 1970 va tenir lloc la darrera sessió del Teatre de Cambra del Centre de Lectura amb Cambrera Nova i Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver. Fou dirigida per Ventura Pons, amb escenogra· fia de Guinovart, i els intèrprets foren Joan Borràs, Mercè Bruquetas, Claudi Sentís, Joan Pera i Maribel Altés. La premsa local afirmà: «Muy interesantes las veladas que dicha entidad viene celebrando en el Teatro Bartrina, con las que se pretende, y ojalá se consiga, revitalizar la afición a la escena en nuestra ciudad».

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 21 de novembre de 1970 l’Acadèmia de Música protagonitzà el reci· tal en honor a Santa Cecília.

El 23 de novembre de 1970 la Secció de Música del Centre de Lectura presentà el Real Ballet de Cámara de Madrid, amb la col·laboració de l’Ajun· tament de Reus. La directora artística era Margarida Diego, Aurelio Bogado el mestre de ballet, Roberto Trinchero el director coreogràfic i Eduardo Risler el director general. Hi col·laboraren Edith Mariño, Carmen Delgado, Ximena Quintana, Miguel Cortés, Antonio Asensio i Horacio Álvarez. El programa in· clogué La favorita, de Donizetti; La mort del cigne, del Carnaval dels animals, de Siant-Saens; Miracle etern, de Britten; Don Quixot, de Minkus i Simfonia reial, de Juan Crisóstomo de Arriaga.

Del 9 a l’11 de maig del 1971 es celebrà el XXIV Concurs-Exposició Nacional de Roses al Centre de Lectura.

CINEMA El setembre de 1970 es projectaren Misión suicida, Patrulla en Río Grande, La alegre divorciada, El secreto de Santa Vittoria, Embrujo, Los luchadores del infierno, El gran robo, La vida sigue igual i Rostro oculto.

L’octubre de 1970 es pogueren veure La Kermesse heroica, de Jacques Feyder; El bolero de Raquel, El indomable, El nadador, Objetivo Bi-ki-ni, El deseo y la bestia, Un espía de más, Edipo, el hijo de la fortuna, Gran golpe contra las S.S., Estaciones de nuestro amor i La piscina.

Les projeccions del novembre de 1970 foren Isadora, amb Vanessa Red· grave; Un, dos, tres al escondite inglés, de Iván Zulueta, Alambradas de violencia, Hacha diabólica, Un trabajo en Italia, La busca, Péndulo i Barón Drácula.

El desembre de 1970 es programaren Cinco para el infierno, Una mujer espera, Operación Dalila i Adivina quién viene esta noche.

Les pel·lícules del gener de 1971 foren Un muchachito como yo, amb Pablito Ortega; Ese maravilloso mundo, Ulises, La última aventura del Zorro, King Rat i Sentencia para un dandy.

La programació del febrer de 1971 va incloure Siete contra la muerte, Ladrona por amor, La heredera de Singapur, Escapada en Japón, Cuarenta grados a la sombra, Cuatro historias de amor i Piel de espía. Dins el curs d’història del cinema es va poder veure El noi dels cabells verds, de Joseph Losey; Elvira Madigan i Espías en acción.

El març de 1971 es projectaren Salvatore Giuliano, Los aventureros, Una sirena sospechosa, S.O.S. El mundo en peligro, No hay flores para OSS 117, Misión en Ginebra i Cómo salvar un matrimonio.

L’abril de 1971 es pogueren veure Batalla más allá de las estrellas, El gendarme se casa, Solo contra el Hampa, Digan lo que digan, El precio del placer, Como son las mujeres, Un hacha para la luna de miel i Mujeres prehistóricas.

Les projeccions del maig de 1971 foren Confidencias de mujer, Un hombre solo, Un atraco de ida y vuelta, Crónica de nueve meses, El terrible de Chicago, El tigre del Kiber, Julio César, Desafío en el rancho i Los perros de mi mujer.

El juny de 1971 es programaren El magnífico Tony Carrera, La guapa y su fantasma, Escándalo en la familia, Agentes dobles, Persecución hasta Valencia, La hora 25, Los despiadados i Rebelión en la India.

Les pel·lícules del juliol de 1971 foren Gallos de pelea, La madriguera, Una maleta para un cadáver i Diamantes vía Moscú.

La programació de l’agost de 1971 va incloure También un sheriff necesita ayuda, Las llaves del reino, Mercenarios sobre el Congo i Pánico en la mafia.

2 5 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 16 de juny de 1971 es celebrà el festival de final de curs de l’Acadè· mia de Dansa.

1971-1972 1971-1972

2 5 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. La Companyia de Ballet Experimental.

El 1972 la Junta del Centre de Lectura torna a parlar sobre l’arrendament del Teatre, i es nomena una comissió formada per Xavier Amorós, Ramon Amigó, Josep Vila i Joaquim Oliva per estudiar-ho.

Animats per l’èxit assolit en la I Setmana de Teatre de 1972 que va or· ganitzar el Grup de Teatre Luís Vives de la Universitat Laboral de Tarragona, Enric Roig i Ramon Llop, que també portaven el Cineclub del Centre de Lectura, van reprendre l’activitat teatral i, per evitar tràmits amb el Ministerio, continuaren utilitzant el nom de Teatre de Cambra del Centre de Lectura, sense pretendre ser la seva continuació.

El maig de 1972 va tenir lloc la primera representació de La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, a càrrec del grup teatral Catarsis, un muntatge força innovador tant pel que fa a l’espai escènic i escenografia com pel tractament del text, a l’estil Living Theatre. Joan Carles Vinyoles, el di· rector, utilitzava l’obra teatral de Lorca per exposar teories sobre la repressió sexual de W. Reich. Hi actuava Maria Fort, reusenca i membre de la Tartana teatre-estudi.

La segona activitat se celebrà el 8 de juny de 1972 amb la Companyia de Ballet Experimental, dirigida per Consolació Villaubí, amb músiques de Xavier Benguerel, Luís de Pablo, Josep Cercós, Josep Soler i Joan Guinjoan.

Les coreografies van ser interpretades pels ballarins Enric Castan, Jean Barh· man i Joana M. Crespo, entre altres.

El tercer espectacle fou la representació, l’11 de juliol de 1972, de Facem Comèdia, d’Alexandre Ballester, una farsa expressionista publicada amb el nom Dins un gruix de vellut, premi Josep Maria de Sagarra 1967, a càrrec del NGTU (Nou Grup de Teatre Universitari) que dirigia Frederic Roda.

El primer curs s’havia tancat amb una mitjana d’assistència d’uns 250 espectadors i el preu màxim de les entrades fou de 60 ptes, ja que un dels objectius dels organitzadors fou mantenir l’activitat amb preus populars.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Del 14 al 16 de maig del 1972 es convocà el XXV Concurs-Exposició Nacional de Roses.

El 4 de juny de 1972 actuà l’Agrupació Instrumental ORRF, de la Uni· versitat Laboral de Tarragona.

CINEMA El setembre de 1971 es projectaren Jóvenes al sol, El club de los asesinos

2 5 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

de Brooklyn, La ruta de Corinto, Pal Joey, Los profesionales del oro, El aventurero de la rosa roja, Charro i Educando a un idiota.

L’octubre de 1971 es pogueren veure Cómo robar un cristal de diamantes en Rusia, Adiós Texas, Los profesionales de la muerte, Satanik, El monstruo del terror, Tres asesinos, Siete hombres y un cerebro, Uno a uno sin piedad, La orilla i El monumento.

Les projeccions del novembre de 1971 foren El ataque duró siete días, A cualquier precio, Horror de Frankenstein, Algo amargo en la boca, S.O.S. Invasión, Rompecabezas chino, El día de las madres i Ahí va ese bólido.

El desembre de 1971 es programaren Detective con rubia, La cabalgada de los malditos, Las aventuras de Ulises, Tambores de África, Mademoiselle de Maupin, Sugar Colt, Un cerebro electrónico i Rosie, una señora riquísima.

Les pel·lícules del gener de 1972 foren Interludio de amor, Enviado especial K, Tarzán y el tesoro escondido, El aprendiz de clown, Chiflados del espacio, Siete espías en la trampa, El novio de mi mujer, El salario del miedo i Abuelo made in Spain.

La programació del febrer de 1972 inclogué Seducción, El gran golpe de los siete hombres de oro, El más valiente entre mil, El señorito, La leyenda del indomable, Homicidio justificado, Reporter a la fuerza i El comisario y los tres perros verdes.

El març de 1972 es projectaren En las garras del dragón rojo, Rosas blancas para mi hermana, El perfil de Satanás, Voy, le mato y vuelvo, Como lobos sedientos, Salvaje y libre, Cerco de terror, Yo soy la revolución, El Dorado i Carola de día, Carola de noche.

L’abril de 1972 es pogueren veure Arizona Colt, Al este del edén, Red siniestra, La perversa, Diminuto asesino, Nunca me olvides, El millón de ojos de Sumuru i Triple Cross.

Les projeccions del maig de 1972 foren La tonta del bote, El último día de la guerra, Por qué lloras, Susan?, El caso de las dos bellezas, Su nombre gritaba venganza i Historias de Scotland Yard.

El juny de 1972 es programaren Diablos de la oscuridad, Quince horcas para un asesino, Guapa, ardiente y peligrosa, Diabolik, El mayor mujeriego, Siete winchester para una matanza, Los corrompidos i Piso de soltero.

Les pel·lícules del juliol de 1972 foren Toma el dinero y corre, de Woody Allen; Reverendo Colt, Héroes sin patria, La bella Lola, Chuka, La ambiciosa, Johnny el vengador, La última aventura, Blanca por fuera y rosa por dentro i La furia y el deseo.

La programació de l’agost de 1972 va incloure El bastardo, Un día es un día, Carne de perdición, Una cuerda al amanecer, El precio del fracaso, La ametralladora, La llamada i Thompson 1880.

1972-1973

2 6 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1972-1973 El curs 1972-1973 va iniciar-se l’11 d’octubre amb Berenàveu a les fosques, de Josep M. Benet i Jornet, un drama realista que havia guanyat del I Premi Ciutat de Sabadell de Teatre 1971. Fou representada pel grup de teatre d’Esparreguera GOG, dirigit per Francesc Castells.

El 31 d’octubre de 1972, gràcies a la col·laboració de Lluís Pasqual, va representar-se l’espectacle Quejío, de la companyia La Cuadra de Sevilla.

Aquest estudi dramàtic sobre cante i baile d’Andalusia amb direcció, lletres i muntatge de Salvador Távora i Alfonso Jiménez va ser l’espectacle teatral més impactant de l’any a tot l’Estat i va tenir molta repercussió a Europa i a molts dels països de l’Est pels quals va fer gira.

El 28 de novembre 1972 es representà Cruel Ubris, d’Els Joglars, consi· derada per la crítica l’obra més important del teatre català del 1973.

El 30 de gener de 1973 actuà, per primera vegada a Reus, la companyia Els Comediants amb el seu primer espectacle Non Plus Plis, obra que va repre· sentar a Catalunya al Festival Internacional de Teatre de Nancy. Els organit· zadors van creure que l’èxit estava assegurat, però no va ser així i només van assistir-hi 34 persones. L’espectacle va desenvolupar-se a la platea i per la qual cosa van haver-se de treure les butaques i anivellar el sòl del Teatre. El Bartrina era buit. Anar per davant de Barcelona tenia també els seus perills.

El 20 de febrer de 1973 el NGTU (Nou Grup de Teatre Universitari) representà Cap cap pla cal al cap del replà, d’Alexandre Ballester. «Sota aquest embull [...] s’amaga una reflexió sobre un tema actual i d’abast ampli: l’enfrontament de dos posicions culturals, la científica i l’artística i la impossibilitat de la comunicació d’aquests dos mons tancats en ells mateixos (sic.)».

El 5 de juny de 1973 es representà La comèdia dels errors, de William Shakespeare, amb traducció de Josep Maria de Sagarra, interpretada pel grup de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants, sota la direcció de Josep Anton Co· dina, amb escenografia de Víctor Raola i maquillatge i màscares dissenyades per Josep Massagué i Jacobo Ruibal. A partir d’aquest espectacle Òmnium Cultural va patrocinar algunes de les obres que es programaven.

La temporada 1972-1973 va tancar-se amb una mitjana d’assistència de 200 persones i, els preus de les entrades, que van continuar tenint el seu marcat caràcter popular, va oscil·lar entre les 70 i 110 ptes.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Del 13 al 15 de maig de 1973 es convocà el XXVI Concurs-Exposició Nacional de Roses.

ALTRES ACTES El 27 de març de 1973 se celebrà una conferència sobre aspectes de l’ac· tualitat avícola, organitzada per la Cooperativa Comarcal d’Avicultura.

1. Conferència organitzada per la Cooperativa Comarcal Avícola, el 1973.

2 6 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

CINEMA El setembre de 1972 es projectaren Drácula, príncipe de las tinieblas, de Terence Fisher; La invasión de los bárbaros, Gentleman Jo, Sentencia de muerte, No disponible, El presidente del Borgoroso F. C., Pánico, La maldición del altar rojo, Valor de un cobarde i Pierna creciente, falda menguante.

L’octubre de 1972 es pogueren veure Cambio de mente, Mr. Jericó, Qué fue de tía alice, Dinamita Jim, El rebelde, Riesgos del oficio, Forajidos implacables i Las trompetas del apocalipsis.

Les projeccions del novembre de 1972 foren Tarzán y las increíbles amazonas, Misión suicida, Comando, Muerte a plazos, Las ocho campanadas, El sheriff no dispara, Chicas, golpes y la mili i Una historia perversa.

El desembre de 1972 es programaren La mansión de los crímenes, Tepepa, Un hombre impone la ley, Sal y pimienta, Una lagartija con piel de mujer, Los compañeros, Hombres y banderas, La mujer infiel, Llego, veo, disparo i Los ángeles del infierno Les pel·lícules del gener de 1973 foren Dos veces Judas, Celos a la italiana, El especialista, El turismo es un gran invento, La mujer sin rostro, El pistolero que odiaba la muerte, Dele color al difunto i Antes llega la muerte.

La programació del febrer de 1973 va incloure Hombre, orgullo y venganza, El gato de las nueve colas, Siete mujeres, El sabor de la venganza, Corre, ángel, corre, Aventuras del oeste, Deuda de muerte i Lola, espejo oscuro.

El març de 1973 es projectaren O’Cangaçeiro, La liga no es cosa de hombres, Macho Callahan, Los chicos del tren, El sobre verde, La quebrada del diablo, Bucaneros siglo XX, Ninguno de los tres se llamaba Trinidad, Una viuda de oro i La ciudad violenta.

L’abril de 1973 es pogueren veure Vuelve a mi lado, Borsalino, Buscando a Gregory, Los malvados de Firecreek, La destrucción del Herculano, El ocaso de un pistolero, Justicia sin palabras i Los fabulosos de Trinidad.

Les projeccions del maig de 1973 foren Un par de asesinos, Quién?, Komba, Veinte pasos para la muerte, Orloff y el hombre invisible i Cuatro cabalgaron.

1973-1974

2 6 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1973-1974 La temporada s’inicià el 10 d’octubre de 1973 amb l’obra Cuento para la hora de acostarse, de l’irlandès Sean O’Casey, escenificada pel mític grup de teatre Esperpento de Sevilla, que en aquell moment estava de gira per Catalunya, i del qual havia format part Alfonso Guerra, exvicepresident del primer govern del PSOE. El 17 d’octubre de 1973 es representà Mary d’ous, la nova obra d’Els Joglars, amb una espectacular escenografia dissenyada per Iago Pericot, un dels muntatges més emblemàtics d’aquest grup teatral que es presentava així: «Mary d’Ous. Espectacle crític, satíric, atrevit i novíssim. Espectacle d’enfrontament colèric contra tot el que és quotidià convertit en vici. Espectacle on l’home és jutjat com un obcecat negador de la seva pròpia vida». Les instal·lacions elèctriques de l’escenari del Teatre estaven molt deteriorades i, quan faltava poc per començar la representació, es va fondre la instal·lació elèctrica. Grà· cies a les habilitats del luminotècnic i xofer de la companyia es va poder fer la representació, connectant els quadres de comandament a la xarxa elèctrica general del carrer.

El 28 de novembre de 1973 el Grup A-71 de la Sala Gaudí representà La farsa dels metges, basada en L’amor metge, de Molière. Dirigida per M. Gual amb figurins de Fabià Puigserver i escenografia de Frederic Amat, estava emmarcada en el centenari del naixement d’Adrià Gual, el qual en féu la tra· ducció. El muntatge tenia un pròleg i un epíleg de Jaume Vidal Alcover.

El gener de 1974 es representà Mirando hacia atrás con ira, de John Osborne.

El 7 de març de 1974, poc temps després de l’estrena a la Cova del Drac de Barcelona, es programà l’espectacle musical Botxirel·lo, Botxirel·lo, de Maria Aurèlia Capmany, amb música de Josep M. Martí, dirigit per Josep Anton Codina i interpretat per Carme Sansa, Miquel Cors, Pilar Simón, Llo· rens Torres i Xavier Serrat.

El 13 de març 1974 actuà la companyia peruana de Betty Dávila amb Dos viejos pánicos, del cubà Virgilio Piñera, dirigida per Hugo Benavente i in· terpretada per Betty Dávila i Rocco Petruzzi. La companyia també representà Electra Garrido, de Virgilio Piñera.

El 9 de maig de 1974 el Grup de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants representà Les trapelleries de Scapí, de Molière, dirigida per Josep Maria Co· dina.

La temporada 1973-1974 va tenir una mitjana d’assistència d’uns 150 espectadors i els preus de les entrades no van sobrepassar les 125 pessetes.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Del 12 al 14 de maig de 1974 es celebrà el XXVII Concurs-Exposició Nacional de Roses.

CINEMA El gener de 1974 es projectaren La casa de la calle 92, produïda per Twenty Century Fox, amb Leo G. Carroll i Lloyd Nolan, i Alarma en el expreso i Enviado especial, ambdues dirigides per Alfred Hitchcock.

El febrer de 1974 es pogueren veure La conjura de los Boyardos i Iván el Terrible, ambdues del director Sergei M. Eisenstein; i, dins el Cicle dedicat a John Ford, Diligencia i Qué verde era mi valle.

El març del 1974 va seguir el cicle dedicat a John Ford amb La legión invencible, El hombre tranquilo, Escrito bajo el sol i La Salamandra, d’Alain Tanner. També es pogué veure Cabaret i s’estrenà Pecados conyugales.

El juliol de 1974 s’estrenà Último domicilio conocido i es projectà Patrulla maldita.

1974-1975 El 1974 s’intenta de nou que Josep Llombart rescindeixi el contracte.

Aquest diu que el rescindirà si recupera els diners invertits, unes 600.000 ptes. Es nomena una comissió per estudiar les possibilitats del Centre, forma· da per Andreu Rodríguez, Xavier Vidal, Tomàs Barberà, Enric Roig, Ramon Gomis i Benet Oriol. Després de moltes discussions, el 26 de març de 1975 Llombart rescindí el contracte per 200.000 ptes. pagades pel Centre. Per un altre cantó, l’1 d’abril de 1975 el Centre de Lectura, com a propietari d’una indústria cinematogràfica, arrenda per tres anys el Teatre Bartrina a Joaquim Oliva Valls, per 48.000 ptes. anuals.

El curs 1974-1975 va comptar amb només tres espectacles teatrals, tots el 1975. El Teatre de Cambra, que fins a la temporada anterior s’havia progra· mat des de la Secció de Tecnologia-Cineclub del Centre, a partir d’ara ho féu com a Secció de Lletres i seguia sent programat per Ramon Llop.

La temporada va començar el 28 de maig de 1975 amb Àlias Serrallonga, d’Els Joglars, dirigida per Albert Boadella, amb Pau Casares, Anna Rosa Cisquella, Elisa Crehuet, Víctor Martínez, Núria Nebot, Ferran Rañé, Fermí Reixach, Gabriel Renom i Jaume Sorribas; amb escenografia i vestuari de Fa· bià Puigserver i música de Pau Casares. Assistiren a la representació prop de 400 persones. L’aiguat va retardar uns trenta minuts l’obra i obligà part del públic a seguir l’espectacle amb paraigua. En un moment de la representació en què Boadella deia: «Clamé al cielo y no me oyó, haga justícia el cielo (en aquest moment asssenyalava el cel amb una espasa) en la tierra y no yo» i

1-2. Les trapelleries de Scapí.

2 6 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1974-1975

va caure des del sostre de l’escenari en aquest precís moment un gruixut raig d’aigua que va obligar a l’actor, totalment sorprès, a donar un salt enrere.

Anècdotes que evidencien el mal estat en què es trobava el Bartrina.

El 21 de juny de 1975 es programà La Setmana Tràgica, una creació del Grup de l’Escola de Teatre de L’Orfeó de Sants, amb text i direcció del reusenc Lluís Pasqual, amb una original escenografia de Fabià Puigserver. L’obra, es· trenada a l’Aliança del Poble Nou al gener, havia tingut un gran èxit de públic a Barcelona i, tant pel moment polític com pel tema que tractava, despertava molta expectació. L’escenografia envoltava el públic, per la qual cosa l’afo· rament de la platea era molt reduït i només en alguns punts del primer pis podia visualitzar-se l’obra. Per aquest motiu es van fer dues representacions: una sessió de tarda i l’altra de nit.

El 7 de juliol de 1975 s’estrenà Colón o la idea universal en barco, de Peter Hacks, director del Berliner Ensemble, traduïda, adaptada i dirigida per Mariano Cariñena, a càrrec del Teatro Estable de Zaragoza. L’obra s’havia d’estrenar a Saragossa però fou prohibida.

Aquesta curta temporada va tenir una mitjana de 300 espectadors i els preus de les entrades oscil·laren entre les 150 i 175 ptes. per l’augment del cost dels espectacles representats.

2 6 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS De l’11 al 13 de maig de 1975 es celebrà el XXVIII Concurs-Exposició Nacional de Roses.

CINEMA El desembre de 1974 es projectaren De Oriente a Occidente para matar, Los gallos de la madrugada, La rebelión de las muertas i French connection.

El gener de 1975 es pogueren veure Los cuatro de Fort Apache, Los que tocan el piano, Autopsia, El luchador manco, L’afaire Dominici i El amor del capitán Brando.

Les projeccions del febrer de 1975 foren Mi canción es para ti, Terror ciego, La decente, Espadas sangrientas, Stark, pistolero, Mano de hierro, Las pistolas no discuten i No firmas más letras, cielo.

El març de 1975 es programaren Cerco de sangre, Los vengadores de Ave María, La orgía de los muertos, La graduada, El resentido, Nadie oyó gritar, Si fulano fuese mengano, Tarzán en la India, El comisario San Antonio, París bien vale una moza i Érase una vez un pobre.

Les pel·lícules de l’abril de 1975 foren Las aventuras de Marco Polo, El hijo de la jungla, Accidente sin huella, Manolo la nuit, Barril de pólvora, La venganza del Dr. Mabuse, El hijo del Zorro i La venganza de la momia.

La programació del maig de 1975 va incloure El golpe mortal, Misión imposible, La novia ensangrentada, La espada de Lagardere, El insolente, El jorobado, Mi nombre es Shangai Joe i La guerra privada de Adelina.

El juny de 1975 es projectaren Gran duelo al amanecer, Cuenta atrás, Desde la terraza, Cámara de terror, El gran amor del conde Drácula, El comisario X, Marianela i Los pistoleros de la casa grande.

1. Albert Boadella director d’Els Joglars, a Àlias Serrallonga, el 1975.

2 6 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El juliol de 1975 es pogueren veure Grito de sangre Apache, Pecados inconfesables de una señora bien, La luchadora, Cuatro pistoleros de Santa Trinidad, Santo contra el doctor Muerte, El precio de un hombre i Kung-Fu al servicio de la Interpol.

Les projeccions de l’agost de 1975 foren Ovni, Colmillo blanco, La noche de la furia, La calle del infierno, El ataque de los muertos sin ojos, Sartana en el valle de oro, Las novias del monstruo, Karate a muerte en Bangkok, La banda de Jaider i El último cuplé.

2 6 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1975-1976

1975-1976

ALTRES ACTES ARTÍSTICS De l’11 al 13 de maig de 1976 es celebrà el XXIX Concurs-Exposició Nacional de Roses.

El juny del 1976 van organitzar-se les Primeres Jornades Teatrals que comptaren amb set representacions i cinc conferències de temàtica teatral.

Les obres de teatre van tenir lloc a l’escenari del Teatre Bartrina i al recuperat Cafè del Centre de Lectura. Donada la manca de teatre de qualitat a la ciutat, Ramon Llop declarava que «hem cregut que era necessària la celebració d’alguna cosa semblant a allò que fan els llibreters la Diada de Sant Jordi, és a dir, crear un dia, una setmana, un mes, a fi i efecte de centrar-nos en el fet teatral i intentar donar-li el relleu que es mereix».

La primera representació es celebrà el 9 de juny de 1976, De la infidelidad y el matrimonio, amb textos de Miguel de Cervantes i Lope de Rueda, a càrrec del Grup de Teatre Roba Estesa.

El 16 de juny de 1976 va tenir lloc la segona representació, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, dirigida per Josep An· ton Codina i interpretada per Maria-Josep Arenós, Maria-Jesús Andany, Feliu Formosa, Ramon Teixidor, Francesc Lucchetti, Josep Minguell i Xavier Serrat.

Aquest text va ser escrit amb motiu del cinquanta aniversari de l’assassinat de Francesc Layret i s’estrenà clandestinament el 1970 al local dels Amics de les Arts de Terrassa. No es va poder estrenar tal com es mereixia fins al 2

1. Mixtura indiscretament mòbil, pel Grup A-71.

2 6 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La temporada 1975-1976 va començar amb Farsa de Misser Pere Pathelin, d’autor anònim francès del segle XV, en la versió de Pere Salabert, que també dirigí la representació de l’Associació de Teatre Golen, de Tarragona.

El novembre de 1975 va presentar-se La novia, de Víctor Ruiz Uriarte, interpretada per Maria Mahor, i pactada amb el Ministerio de Información y Turismo a canvi d’una subvenció. Fou la primera vegada que al Teatre de Cambra del Centre hi assistí públic de claca, uns deu o quinze individus que fervorosament aplaudien l’actriu patrocinada enmig de la buidor del Teatre.

El gener de 1976 es representà La jungla sentimental, de Jordi Teixidor, a càrrec de la Companyia de teatre La Roda, dirigida per Josep Anton Codina i interpretada per Alfred Luchetti i Maria-Jesús Andany, entre altres.

El gener de 1976 es representà El señor de Mockinpott, de Peter Weiss, a càrrec del grup Ziasos de Barcelona.

El 26 de març de 1976 el Grup A-71, dirigit per Joan M. Gual, represen· tà Mixtura indiscretament mòbil, de Manuel de Pedrolo. La interpretació anà a càrrec de Núria Duran, Ramon Teixidor, Anna Sagristà, Ignasi Roda i Joan M. Gual.

L’abril de 1976 van representar-se L’última cinta i Acte sense paraules, dues obres curtes de Samuel Beckett, en versió catalana de Josep M. Benet i Jornet i Jaume Melendres, dirigides per Iago Pericot i Sergi Mateu, que a la vegada n’era l’intèrpret en l’inici de la seva carrera teatral.

2 6 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

d’abril de 1976. Per donar suport a aquesta representació, Joaquim Ferrer, el seu biògraf, vingué uns dies abans a fer una conferència sobre la personalitat política de Francesc Layret.

El 18 de juny de 1976 es presentà Contradansa, muntatge col·lectiu de l’equip de poesia i Alquimista, muntatge poètic de Palau i Fabre.

El 19 de juny de 1976 es representà Inventari de poble, de Miquel Martí i Pol, i Decapitacions, de Joan Oliver.

El 22 juny de 1976 va tenir lloc el darrer espectacle de les Primeres Jornades Teatrals, Dispara Flanhaghan, de Jordi Teixidor, a càrrec del grup El Globus de Terrassa, amb una cinquantena d’actors dirigits per Pau Monterde.

L’obra havia guanyat el Premi Ciutat de Granollers 1975. La lluita de classes, les estratagemes del capitalisme, les lluites pel poder i l’extermini ètnic són tractats en clau de western en els temps de la febre de l’or.

El curs 1975-1976 es tancà amb onze representacions teatrals i cinc con· ferències impartides per Xavier Fàbregas, Iago Pericot, Feliu Formosa, Jaume Melendres, i una taula rodona amb el director de teatre Joan Maria Gual, l’actriu Núria Duran i l’actor Jordi Teixidor.

La mitjana d’assistència als espectacles fou de poc més d’un centenar d’espectadors. En aquesta temporada, a Reus i a Tarragona ciutat hi havia qui programava un espectacle gairebé cada setmana, i potser aquest excés d’ofer· ta teatral va ser la causa de la caiguda de la mitjana d’assistència. Els preus de les entrades van oscil·lar entre les 75 i 180 ptes., sempre d’acord amb el cost de l’espectacle.

CINEMA El setembre de 1975 es projectaren Joe Dakota, Un verano para matar, El pantano de los cuervos, Can-can, El clan de los ahorcados, Cincuenta y cinco días en Pekín, Pacto con el diablo i Furia oriental.

L’octubre de 1975 es pogueren veure Dick Turpin, Karate sangriento, Wang Yu, el invencible, Mano rápida, Tú perdonas, yo no, La heroína legendaria, Y si no nos enfadamos i Reclutas a lo loco.

Les projeccions del novembre de 1975 foren Psicosis, d’Alfred Hitch· cock; Barro en los ojos, Sexy Cat, Sin ley ni esperanza, Eso del matrimonio, La amenaza de Andrómeda, El jinete loco, El mundo de Suzie Wong, Refugio macabro i Que noche de bodas.

El desembre de 1975 es programaren Los cuatro dedos de la furia, Tres parejas, La rebelión de las Sabinas, El último tren de Gun Hill, Fibra de valientes, Los indomables, Todos hermanos... en el oeste, Las mariposas son libres, Trapecio, Mi canción es para ti, Terror ciego i La decente.

Les pel·lícules del gener de 1976 foren Caray, qué palizas, A Dios rogando... y con los puños dando, Santo contra la magia negra, Johnny Yuma, Complot, Lo verde empieza en los Pirineos, El gran golpe de los siete hombres de oro, Viva la aventura i Forajidos de Río Bravo.

La programació del febrer de 1976 va incloure Número uno, Los muchachos de antes, La maldición de Frankenstein, El ejecutor, Un rostro impenetrable, Las estrellas están verdes, Timanfaya i Juventud pervertida.

ALTRES ACTES El 20 de febrer de 1976 es celebrà el míting «Una opció democràtica per al futur» organitzat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), encara no legalitzat, que omplí el Teatre. Fou el primer míting d’un partit polític de· mocràtic des del final de la Guerra Civil a la ciutat, i el segon de Catalunya, després del celebrat a Terrassa. Hi van intervenir Josep Colomer, Jordi Piqué, Salvador Taverna, Miquel Sánchez i Anna Sugranyes.

Durant el 1976 es realitzà el cicle de conferències «Els camins de la de· mocràcia», sobre les Terceres Vies Europees, organitzat per la Secció de Cièn· cies Polítiques i Morals. Hi intervingueren els dirigents dels principals partits polítics acabats de sortir de la clandestinitat, la majoria d’ells. Joan Raven· tós, amb un teatre ple, parlà de «L’opció socialista»; Ramon Trias Fargas de «Democràcia i llibertat», Ramon Guardans de «La democràcia dels deures», Joan Armet sobre «El Socialisme als Països Catalans», Anton Cañelles sobre «Democràcia i Comunitat», i Joan Cornudella i Joan R. Colominas sobre «La via catalana al socialisme».

1. Lliurament de premis del XXIX ConcursExposició Nacional de Roses, el 1976.

2 6 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El març de 1976 es projectaren Alegres vividores, Los compañeros del diablo, El gran Jack, El jefe de la mafia, La prima Angélica, Las manos del destripador, Caza desesperada i Mogambo.

L’abril de 1976 es pogueren veure Con él llegó el escándalo, El rey del karate, Juegos prohibidos, Judas... Toma tus monedas!, La venganza del dragón negro, Funeral en los Ángeles, El secuestro i Un hombre llamado Noon.

Les projeccions del maig de 1976 foren El comando del dragón, Noche sin fin, El valle de las viudas, La última cruzada, Rapto en Oriente, La venganza de las mujeres valientes, Los generales de la arena i El juez de la soga.

El juny de 1976 es programaren Tres flechas, Pólvora negra, La huida, La cola del escorpión, Tequila, Embassy (El caso Gorenko), Intriga internacional i 5.000 dólares de recompensa.

Les pel·lícules del juliol de 1976 foren La orgía de los muertos, Los vengadores del karate, El buque maldito, No matarás, Perversión, El asesino está entre los trece, Los días de Cabirio, Una razón para vivir, La semana del asesino i La señora doctor.

L’agost de 1976 es projectaren Marco Antonio, Maciste contra los fantasmas, La contrafigura, Vete con Dios gringo, Tarzán el justiciero, Tres superhombres en el oeste, La maldición del altar rojo i Cantando bajo la lluvia.

2 7 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1976-1977

1976-1977

1. La Madre, pel GIT.

2 7 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

En la inauguració del curs 1976-1977 l’Assemblea d’Actors i Directors de Barcelona presentà l’espectacle Faixes, turbants i barretines, de Xavier Fà· bregas, amb textos elaborats a partir d’autors catalans del segle XIX. L’espec· tacle fou dirigit Damià Barbany, Frederic Roda Fàbregas i Santiago Sans.

El 1976 el grup de teatre Ziasos va presentar l’espectacle Cortesía y buen tono, un treball col·lectiu en el qual s’escenificaven les cèlebres normes de conducta en la societat que havia escrit la comtessa de Collalto i que en aquells moments encara eren vigents en molts col·legis religiosos.

El febrer de 1977 actuà el grup de teatre madrileny El Buho, que acaba· va d’estrenar a Barcelona La sangre y la ceniza, d’Alfonso Sastre, prohibida durant dotze anys. La representació va tenir lloc dies després que el grup d’extrema dreta La Triple A els posés una bomba a la Sala Villaroel.

El 6 de maig de 1977 dins els actes del Congrés de Cultura Catalana es representà en estrena absoluta l’obra de Jordi Teixidor, Rebombori-2.

L’estiu de 1977 el grup La Tràgica, format per actors procedents de l’Es· cola de Teatre de l’Orfeó de Sants, va escenificar el muntatge col·lectiu Tripijoc-joc-trip, un treball elaborat al voltant del món dels pallassos i el circ amb evocacions al music-hall, amb una orquestrina que marcava el ritme de l’es· pectacle. Representà una fita d’inici d’una nova concepció de l’art del circ, fet a Catalunya. Entre els actors hi havia Albert Argimón, Paco Rodríguez, Jordi Janaé, Núria Fàbregas, Araceli Bruc i el guitarrista Quico Romeu.

La penúltima sessió teatral fou La Madre, una versió sobre la novel·la de Màxim Gorki que representà el grup de teatre GIT Grupo Internacional de Teatro. La música de l’espectacle havia estat composta pel cantautor Alberto Gambino amb la col·laboració de Jorge Sarraute.

El curs el tancà el 30 de novembre de 1977 l’obra La Torna, del grup de teatre Els Joglars, dirigit per Albert Boadella, amb Obdúlia Pereda, Míriam de Maeztu, Ferran Rañé, Gabriel Renom, Andreu Solsona i Arnau Vilardebó.

L’obra explicava les execucions del 1973 de Salvador Puig Antich, activista anarquista, i de Heinz Chez, un delinqüent comú i suposat «apátrida polaco» que fou utilitzat, com «la torna» pel govern franquista amb la finalitat de desorientar l’opinió pública. Segons el testimoni de Ramon Llop, el mateix dia de la representació, el tinent coronel Vidal, auditor militar, va telefonar al Centre de Lectura i exhortà que suspengués la representació, a la qual cosa es va negar, malgrat les amenaces. Els components dels Joglars van explicar que aquesta trucada ja portava cua i que els responsables a efectes penals eren els membres de la companyia, que van dubtar en aquells moments de suspendre o no la representació. Es demanà consell als senadors Carles Martí Massagué, alcalde de Reus, i Rafael Nadal Company i, finalment, Albert Boadella va de· cidir que es dugués a terme la representació. Hi assistiren dos membres de la Policia Política Social, un d’ells era l’inspector Lázaro que, tal com diu Oriol Malló en el seu llibre El Cas Boadella, desventures d’un joglar en temps de transició, semblava que s’ho passava d’allò més bé. Els serveis d’informació de la Guàrdia Civil també devien ser-hi, ja que anaren un parell de vegades

2 7 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-2. La Madre, pel Grupo Internacional de Teatro.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 1976 es presentà a Reus el grup cubà Nueva Troba Cubana. Una ac· tuació que va representar un esclat de llibertat, ja que no hi havia cap censor ni autoritat governativa al Teatre. Després d’una breu deliberació amb Amau· ray Pérez i Sara González van decidir arriscar-se i que el grup interpretés els temes prohibits. El Bartrina era una festa i el públic va seguir dret gran part de l’espectacle musical.

2 7 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

al Centre a fer preguntes. L’afer acabà amb la detenció de Boadella –i la seva posterior fugida a França– i un consell de guerra contra els membres del grup que foren empresonats per suposats delictes d’injúries a les forces armades, que desfermà una impressionant campanya per a la llibertat d’expressió. La Torna va ser el darrer espectacle del Teatre de Cambra del Centre de Lectura al Teatre Bartrina.

2 7 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 20 de gener de 1977 la Secció de Música del Centre va voler home· natjar la memòria de Pau Casals en el centenari del seu naixement, amb una vetllada en la qual la soprano Francesca Callao i el pianista Pere Vallribera, interpretarn cançons de Morera Toldrà i Mompou, i del mateix Casals. S’in· terpretà Evocació del mestre, a càrrec de Joan Alavedra.

Del 15 al 17 d’abril de 1977 es celebrà XXX Concurs-Exposició Naci· onal de Roses.

El juny de 1977 l’Escola de Dansa del Centre, dirigida per Misericòrdia Besora, celebrà el festival de final de curs. L’acte va ser presentat per Salvador Llauradó amb les veus en off de Maria Bonet i Jaume Aguadé.

CINEMA El setembre de 1976 es projectaren Fría como un diamante, Tarzán y el tesoro de Kawana, Aquellos chalados con sus locos cacharros, Bolt, agente trueno, La rebelión de los simios, El amante de la osa mayor i El hombre de Caracas.

L’octubre de 1976 es pogueren veure La chica de vía Condotti, Las vampiras, Shaft vuelve a Harlem, Los dientes del diablo, Duelo de titanes, La policía agradece, Hay que matar a B., Y cuando llegara Andrés, Naves misteriosas i Carne viva.

Les pel·lícules del novembre de 1976 foren Como un torrente, Contrólese doctor, Tras la huella del delito, El silencioso, Pesadilla en la nieve, Milán tiembla, La policía pide justicia, Reza por tu alma y muere i Una vela para el diablo.

El desembre de 1976 es projectaren Tarzán y el niño de la jungla, Canciones de nuestra vida, Pero en qué país vivimos, Década prodigiosa, Los demoledores, La prueba del valor, El karate, el Colt y el impostor i Joe y Marguerito.

Les pel·lícules del gener de 1977 foren Currito de la Cruz, Los cuatro mosqueteros, Siete novias para siete hermanos, Aquí Montecarlo, Atención a esos dos, Jack el destripador, Los crímenes de Petiot, Las cuatro plumas, Apache i El caradura, la rubia y el millonario.

La programació del febrer de 1977 va incloure Ladrón de crímenes, Las mil y una noches, El invencible dragón chino, Edicto XXI, Rifles de Bengala, Las veinticuatro horas de Le Mans, Sol rojo i Fantomas.

El març de 1977 es projectaren El amuleto del diablo, Muchas gracias Mr. Scrooge, Miedo en la noche, Karate, Nuestro hombre de Milán, Les llamaban Aleluya y Sartana, La llamada del vampiro i El forastero.

L’abril de 1977 es pogueren veure Y le llamaban El Halcón, Tarzán y la fuente mágica, Las amazonas contra los superman, ¿Quién soy yo?, Los asesinos del karate, Todos o ninguno, La ejecución, Orloff y el hombre invisible, La casa sin fronteras i La mafia.

Les projeccions del maig de 1977 foren Roy Colt, Tarzán y la mujer diablo, El extraño amor del vampiro i Chicas de alquiler.

El juny de 1977 es programà Joe el loco, La última vez que vi París, Furia oriental, El trepa, El coloso de la selva, El día más largo i Tarzán en peligro.

ALTRES ACTES El 5 de novembre de 1976 es celebrà la presentació pública d’Esquerra Republicana de Catalunya, ERC, en la qual parlaren Jordi Reixach, Josep M. Poblet, Enric Llistosella, Josep Subirats i Heribert Barrera.

El 9 de novembre de 1976 s’havia de celebrar la conferència de Josep Andreu Abelló, dirigent del Partit Socialista de Catalunya, «Els meus records del president Companys», que fou prohibida pel governador civil.

L’11 de gener de 1977, dins el cicle de conferències «Els camins de la Democràcia», parlà Josep M. Batista i Roca en la conferència «De cara al futur».

El 19 de gener de 1977 el «sacerdot-patriota, captaire de la Pau i Senador» Lluís M. Xirinacs féu una conferència sobre «Què és la Pau?».

El 31 de gener de 1977 es celebrà el míting de presentació pública de Comissions Obreres, el més combatiu sindicat obrer durant el franquisme d’inspiració comunista.

El 8 de maig de 1977 se celebrà la sessió de clausura de l’àmbit d’Arqui· tectura i Disseny del Congrés de Cultura Catalana.

El 18 de maig de 1977, en nom del Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC, mossèn Antoni Daura, en substitució d’Antoni Comín féu una confe· rència sobre la relació dels cristians amb el comunisme, on defensà la plena compatibilitat d’ambdós ideals.

El 25 de maig de 1977 Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democrà· tic, coalició formada per ERC, Partit del Treball de Catalunya, Estat Català i Associació Catalana de la Dona féu un míting amb Jordi Rebull, Berta Ra· mos, Pascual Carrilero, i Josep M. Poblet.

El 26 de maig de 1977 la Joventut Comunista de Catalunya celebrà un míting de suport al Partit Socialista Unificat de Catalunya.

2 7 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Les pel·lícules del juliol de 1977 foren Mano de hierro, Papillon, Un verano para matar, Estoy hecho un chaval, Escalofrío diabólico, Sodoma y Gomorra, Shango, la pistola infalible, La lengua de fuego de la iguana, Quien grita venganza i La dudosa virilidad de Cristóbal.

La programació de l’agost de 1977 va incloure Cuatro tíos de Texas, O.K. Stuchensko, Klima, ¿Quieres que te mate, Fredy?, Un dólar y una tumba, Aeropuerto, S.O.S. vuelo secuestrado, Sin conciencia i Ya le llaman providencia.

2 7 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1977-1978

1977-1978

1. Representació de Mori el Merma!, el 1977.

2 7 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 21 d’octubre de 1977 es representà Pitarrades –una història d’Espa· nya vista des de l’òptica de Pitarra– obra que havia estat prohibida durant tres anys, a càrrec del Grup A-71 de Barcelona, dirigit per Joan Maria Gual.

El novembre de 1977 es representà Mori el Merma!, a càrrec de la com· panyia Putxinel·lis Claca, vuit mesos abans de l’estrena oficial al Liceu de Barcelona. Hi assistí el propi Joan Miró, autor de l’escenografia i de la indu· mentària dels personatges.

El novembre de 1977 es representà Revolta de bruixes, de Josep Maria Benet i Jornet, a càrrec del Grup de Teatre Principal de Valls.

El 1978 els comissionats del Centre Jordi Escoda i Antoni Aragonès de· manen un certificat al governador civil en el qual consti que el Centre té per· sonalitat jurídica per assumir l’explotació del Teatre, ja que s’acaba el contrac· te d’arrendament de Joaquim Oliva. D’aquesta manera, l’1 d’abril de 1978, s’acabava definitivament l’explotació comercial privada de Teatre Bartrina. El Centre, com a entitat, es queda amb els drets d’explotació del Teatre.

2 7 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 23 de desembre de 1977 la Secció de Música del Centre de Lectura dedicà un recital de poemes a càrrec de les alumnes de l’Escola de Dansa, a la memòria del poeta reusenc Josep Maria Arnavat Vilaró.

Del 21 al 23 de maig de 1978 es pogué veure XXXI Concurs-Exposició Nacional de Roses.

El 23 de juny de 1978 es celebrà el festival de final de curs de l’Escola de Dansa, dirigit per Misericòrdia Besora, amb la col·laboració de Montserrat Besora de Román. Executaren la suite Copelia i dansa moderna.

El 26 de juny de 1978 es celebrà el Recital de Sant Pere organitzat per la Secció de Música del Centre, amb la Coral l’Eixam, l’Escola de Dansa i deixebles del Conservatori de Música.

L’agost del 1978 es programà al Centre un Curs d’Iniciació Teatral que impartiren i dirigiren Muntsa Alcañiz i Ramon Llop.

CINEMA El setembre de 1977 es projectaren El dios de la muerte asesina otra vez, El clan de los ahorcados, Con él llegó el escándalo, Repóker de Bribones, Call girl (la vida privada de una señorita bien), El confidente, Karate, mano de acero i Sin disparar hasta el final.

L’octubre de 1977 es pogueren veure Los ritos satánicos de Drácula, Perros salvajes, Eva, que hace este hombre en tu cama, Safari 5.000, Wang-Yu furía china, French connecttion 2, El escuadrón de la muerte, Yo soy fulana de tal, Me has hecho perder el juicio i Un rey para cuatro reinas.

Les projeccions del novembre de 1977 foren El magnífico aventurero, El silencio de la tumba, Amigos hasta la muerte, La venganza de Ulzana, Johnny cogió su fusil, El pequeño padrino de Hong Kong i La gran estafa.

El desembre de 1977 es programaren Infierno de cobardes, El hombre de medianoche, Los guardaespaldas del karate, El miedo es la clave, El triunfo de Búfalo Bill, Qué diablos pasa aquí, El hombre del clan, El adúltero, Cebo de barro i El contragolpe.

Les pel·lícules del gener de 1978 foren Bruce Lee, la leyenda del dragón, Odessa, Harry Kellerman, La llamada del lobo, El pájaro azul, El comando del dragón, Golpe mortal i Pat Garret.

La programació del febrer de 1978 va incloure Los asesinos del karate, Cinco muñecas, Indio, Las amazonas, Salomón y la reina de Saba, Romance de un ladrón de caballos, La mujer es un buen negocio i El hundimiento del Japón.

El març de 1978 es projectaren La calle del infierno, Tarzán y la selva escondida, Hong Kong 3 supermen desafío al Kung Fu, La batalla de los simios gigantes, Los supervivientes de los Andes, Los vengadores del karate i El continente perdido. L’abril es projectaren Los blancos colmillos de Alaska.

ACTES DIVERSOS El 17 de febrer de 1978 Jordi Pujol, de Convergència Democràtica de Catalunya, dissertà sobre la «Política parlamentària i eleccions municipals».

En aquesta temporada el Teatre acollí el míting de la fusió a nivell esta· tal del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i el Partit Socialista Popular (PSP). Hi participaren Enrique Tierno Galván, el dirigent de la UGT, Valentín Antón, Celestí Martí, i els parlamentaris Josep Vidal i Rafael Nadal.

El 28 de maig de 1978 es celebrà un míting d’Alianza Popular. Hi parla· ren Antoni Borràs, Jordi Carreras, Laureano López Rodó i Manuel Fraga.

2 7 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-3. Curs d’Iniciació Teatral, del 1978.

4. Míting de fusió del Partit Socialista Obrer Espan i el Partit Socialista Popular, el 1978.

2 8 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1978-1979

El 8 i 9 de novembre de 1978 la companyia del Teatre Lliure, amb Gui· llem-Jordi Graells, representà Leonci i Lena, de Georg Büchner, dirigida per Lluís Pasqual, amb versió de Carme Serrallonga, escenografia de Fabià Puig· server i els actors Muntsa Alcañíz, Lluís Homar, Anna Lizarán, Toni Sevilla, Carlota Solvevila i Imma Colomer.

El 10 de novembre de 1978 la companyia del Teatre Lliure, amb Gui· llem-Jordi Graells, representà Amb vidres a la sang, poemes de Miquel Martí Pol, dirigida per Lluís Pasqual, amb I. Colomer, L. Homar, i C. Soldevila.

L’11 i 12 de novembre de 1978 representà Hedda Gabler, d’Henrik Ib· sen, dirigida per Pere Planella, traduïda per Feliu Formosa i escenografia de Fabià Puigserver, amb els actors Fermí Reixach, Muntsa Alcañíz, Carlota Sol· devila, Anna Lizarán, Imma Colomer i Lluís Homar.

Amb els primers anys de la democràcia, el Centre de Lectura ja no pro· gramà les temporades del Bartrina, només en realitzà la coordinació, i cedí el Teatre a l’Obra Cultural de la Caixa de Pensions, que dugué a terme la 1a Campanya de Teatre i Culturàlia entre 1979 i 1981.

Dins la 1a Campanya de Teatre de l’Obra Cultural de la Caixa de Pen· sions es pogueren veure, el 19 de juny de 1979, L’oncle Vània, d’Anton P. Txèkhov, a càrrec del grup El Globus de Terrassa, amb la direcció de Pau Monterde, amb Àngels Poch, Jordi Reguant i Feliu Formosa, entre altres.

El 20 de juny de 1979 el Grup de Teatre La Persiana de Barcelona re· presentà Les arrels, d’Arnold Wesker, amb Margarida Minguillón, Ricard Re· guant i Montserrat Garcia.

El 21 de juny de 1979 Teatre del Boulevard representà Víctor o els nens al poder, de Roger Vitrac, dirigida per Santiago Sans, amb Boris Ruiz, Jordi Bosch i Carme Elias.

El 22 de juny de 1979 Xaloc, Grup de Teatre del Casal de Mataró repre· sentà Frank V, de F. Durrenmart.

El 26 de juny de 1979 el Grup La Gàbia de Vic representà Fi de Partida, de Samuel Beckett, traduïda per Lluís Solà, dirigida per Joan Anguera i amb el mateix Joan Anguera, Ramon Vila, Viqui Sans i Joan Isern.

El 27 de juny de 1979 la Companyia Bruixes de Dol de Barcelona re· presentà La Sala de les Nines, un muntatge sobre contes de Mercè Rodoreda, dirigit per Araceli Bruch, amb cançons i veu de Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, poemes i assessorament de Maria Mercè Marçal i la interpretació de Marta Serrahima, Araceli Bruch i Pep Vila.

L’1 de juliol de 1979 es representà Abraham i Samuel, de Victor Haïm, amb la direcció de Pere Planella.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS Guillem-Jordi Graells dissertà sobre les «Darreres tendències del teatre català» i realitzà una taula rodona dirigida a escolars.

El 22 de desembre de 1978 la Secció de Música del Centre de Lectura organitzà el Recital d’Hivern per les alumnes de l’Escola de Dansa.

2 8 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1978-1979

2 8 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El maig de 1979 l’Associació de Concerts presentà el Cuarteto de sa· xofones de Madrid; Joan Borràs protagonitzà un monòleg, i es celebrà una sessió de diapositives a càrrec d’Eugeni Casado sobre el Tossal dels Reis.

El maig del 1979 se celebrà el 31è Concurs-Exposició Nacional de Roses.

El 7 de juny de 1979, dins Culturàlia 1979 actuà el Grup de Dansa Heure i la companyia de dansa Batsheva Dance Company.

CINEMA El 28 d’octubre de 1978 es reemprenen les sessions cinematogràfiques al Teatre Bartrina, amb Gritos y susurros, d’Ingmar Bergman.

El novembre de 1978 es projectaren In memoriam, A un dios desconocido i Dies tranquils en Clichy.

El desembre de 1978 es pogueren veure Sacco e Vanzetti, Nel nome del padre, de Marco Bellocchio i La batalla de Chile, de Patricio Guzmán. Del 29 de desembre al 3 de gener de 1979 es celebrà el Festival Bogart, en el qual es projectaren El halcón Maltés, Casablanca, El sueño eterno, El bosque petrificado, El último refugio, Cayo largo i Tener y no tener.

Les projeccions del gener de 1979 foren La espía que me amó, La pantera rosa ataca de nuevo, Ruta suicida i Me gusta mi cuñada.

El febrer de 1979 es programaren Annie Hall, de Woody Allen; Perros callejeros, Pecando en familia, El puente, El juramento del corsario negro, Sandokán, Viaje al centro de la tierra, Asignatura pendiente i Carrie.

Les pel·lícules del març de 1979 foren Muerte en Roma, Niñas... al saloon!, La enfermera, Una extraña pareja en Polis, La venganza de un hombre llamado Caballo, Vota a Gundisalvo, Es pecado pero me gusta, La pasión de vivir i Barry Lyndon. També es realitzaren sessions de cinema infantil amb Tarzán el justiciero i Robinson y sus amigos.

La programació de l’abril de 1979 va incloure Arriba Hazaña!, Y con ellos legó la bronca, Las aventuras de Tom Sawyer, D’Artagnan el intrépido, Nunca en horas de clase, Desde Rusia con amor, Mi prima carnal, Harry el ejecutor, Todos los hombres del presidente i Pepito piscinas.

El maig de 1979 es projectaren La venganza de la Pantera Rosa, Caballos salvajes, Un hombre llamado Flor de otoño, Risas y lágrimas, La esposa virgen i El furor del dragón.

El juny de 1979 es pogueren veure La rebelión de los bucaneros, Victoria en Enttebe, El inocente, Golpe de mil millones de dólares, Investigación sobre un ciudadano libre de toda sospecha i Más fina que las gallinas.

ALTRES ACTES El 7 de febrer de 1979 l’històric partit Izquierda Republicana féu un mí· ting de presentació a la ciutat.

El 22 de febrer de 1979 Esquerra Republicana de Catalunya celebrà un míting amb les intervencions de Josep Terrades, Josep M. Poblet i Josep Maria Pi i Sunyer.

El 23 de febrer de 1979 el Partit del Treball de Catalunya, PTC, celebrà un míting amb les intervencions de Josep Lluís Martínez i Rufo Bellon.

El 26 de febrer de 1979 Centristes de Catalunya-Unión Centro Demo· crático féu un míting amb la intervenció de Joan Sabater, Josep Panisello, Enric Casals i Carles Sentís.

El 27 de febrer de 1979 Coalición Democrática, candidatura a l’entorn d’Alianza Popular, celebrà un míting electoral amb la participació d’Antoni de Senillosa, i els candidats provincials José M. de Areilza i Joan M. Fabra.

El 4 de març de 1979 es celebrà el primer míting de la Confederació Nacional de Treballadors, la CNT, desde la postguerra, amb 300 assistents.

Hi parlaren Luis Andrés Edo, Salvador Palomar i Ramon Liarte.

2 8 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. Primer míting de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) en la transició.

2 8 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1979-1980

1. La cantant calba, pel TEBAC. 2-3. Woyzeck, pel TEBAC.

1979: L’Escola Municipal de Teatre Bonaventura Vallespinosa i el Teatre Estable del Baix Camp 1979-1980 L’Escola Municipal de Teatre Bonaventura Vallespinosa El desembre de 1979, primer any de la democràcia municipal, a proposta del regidor de Cultura de l’Ajuntament de Reus, Ramon Ferran, independent pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, es fundà l’Escola Municipal de Te· atre Bonaventura Vallespinosa, encapçalada per Eduardo González i Ramon Llop. Va néixer com un centre de caràcter popular i d’àmbit intercomarcal que pretenia la investigació, docència de les arts i tècniques teatrals i de l’es· pectacle en general. Volia assegurar la continuïtat del fet teatral a la ciutat i al seu entorn, amb la formació de professionals que garantissin les tasques de producció teatral.

Va comptar amb vint-i-set alumnes matriculats. Una bona part dels mem· bres de Taronjada Natural, un dels pioners a Catalunya en el teatre de carrer i de cercavila, van formar part de l’alumnat de l’escola. Van ser professors dels diversos tallers Jaume Vidal Alcover, Mariano Cariñena, Lluís Vallverdú, Sal· vador M. Forés, Josep-Anton Codina, Eduard González, Ricard Sierra, Agustí Ros, Pere Anguera i Montse Palau.

El producte d’aquest esforç es materialitzà amb la formació d’un nou grup de teatre local, el Teatre Estable del Baix Camp (TEBAC), que propugna· va un teatre d’innovació i investigació. La seva primera producció, Woyzeck, de Georg Büchner, començà a treballar-se durant l’últim mes del curs 1980 de l’Escola de Teatre. S’estrenà al Bartrina el 24 i 25 de setembre amb tres repre· sentacions. Trencada la continuïtat amb el Centre de Lectura, la Regidoria de Cultura va traslladar l’Escola i el TEBAC a La Palma, que ja era municipal.

El 7 de desembre de 1979 el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta Teatre de l’Escorpí i el Grup de Jazz Locomotora Negra portaren sobre l’escenari l’espectacle musical Home and Blues. Fou un acte patrocinat per la Caixa de Pensions, i comptava amb els arranjaments i direcció musical de Joan Vives i

2 8 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El Teatre Estable del Baix Camp (TEBAC)

2 8 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

muntatge i direcció de Guillem-Jordi Graells i Josep Montanyés.

El 18 de febrer de 1980 es representà Sopa de mijo para cenar, de Rafael Álvarez El Brujo, dirigida per José Antonio Ortega, a càrrec de la Companyia de comèdies La Favorita, programada per l’Associació d’Espectadors del Bra· vium Teatre, que havia llogat el Bartrina aquella nit.

El 8 de març de 1980 el col·lectiu Teatre de Gags portà a l’escenari la comèdia urbana Sodoma i Gomorra.

El 10 i 11 de maig de 1980 el Grup de Teatre Boira, de l’empresa Enpe· trol del complex petroquímic tarragoní, representà La Tentación va de compras, de Jorge Llopis Establier.

Dins el cicle Culturàlia, el 26 de juny de 1980 es representà Hamlet, de Shakespeare, traduïda per Terenci Moix, a càrrec del Teatre Itinerant Català, dirigit per Pere Planella.

Dins el cicle Culturàlia, es representà Llir entre cards (cavallers, cortesans i burgesos), a càrrec del grup els Elf de Barcelona, espectacle de declama· ció de poesia catalana medieval d’autors com Cerverí de Girona, Guillem de Cabestany, Guillem de Bergadà, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Anselm Turmeda o Ausiàs March.

Dins el cicle Culturàlia 80, es representà l’obra Tres crits i una sola veu, de Carles Valls, interpretada per Joan Borràs.

Dins el cicle Culturàlia 80, es representà l’obra L’esperantu, de Francesc Castells, pel Grup El Tartí d’Esparreguera, amb Lola Lizaran.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 21 d’octubre de 1979 el popular cantautor Raimon protagonitzà un recital de nova cançó catalana.

El 23 d’octubre del 1979 Maria Rosa Calvo-Manzano, solista de l’Or· questra de Radio Televisió Espanyola i figura destacada de la música, oferí un concert, anteriorment ajornat per dificultats de l’artista. El programa va incloure temes de Dussek, Soler, Scarlatti, Nadermann, Mozart i Glinka.

El 15 de novembre de 1979 actuà el Quartet Tarragó, format per Laura Almerich, Manuel Calve, Jordi Codina i Jaume Torrent, presentat per Josep M. Espinàs, dins Culturàlia 1979.

El 20 de novembre del 1979 actuà el pianista de jazz Michael Caldwell que interpretà peces d’Aaron Copland, Samuel Barber, Charles Griffis i Ge· orge Gershwin.

El 19 de gener de 1980 actuà el Ballet Experimental de l’Eixample de Barcelona.

El 7 de maig de 1980 actuaren, dins el cicle Culturàlia 1980, els cantau· tors Joan Isaac i Josiana.

El 8 de maig de 1980 actuà el conjunt musical Traditional Jazz Studio de Praga encapçalat pel percussionista Enzo Randisi.

El 6, 13 i 22 de maig de 1980 es celebrà el cicle de Concerts de primave· ra, dins l’Obra Cultural de la Caixa de Pensions, a càrrec del grup Consonare, que interpretà diversos concerts de música instrumental antiga.

El 18 de maig de 1980 Marta Ferrusola, esposa del president de la Gene·

2 8 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

2 8 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ralitat de Catalunya Jordi Pujol, presidí l’acte inaugural del XXXIII ConcursExposició Nacional de Roses, que es va clausurar el dia 20.

El 16 de juny de 1980 l’Escola de Dansa celebrà el festival de fi de curs, dirigit per Misericòrdia Besora.

ACTES DIVERSOS El 15 de desembre de 1979 es celebrà la festa dels Premis Nit de Santa Llúcia, amb un sopar organitzat per l’Òmnium Cultural. Presentat per Dolors Juanpere i Salvador Forès, obrí l’acte l’escriptor Xavier Amorós, que féu una breu història dels 120 anys del Centre de Lectura, sempre al servei de la cultu· ra i la catalanitat, motiu pel que ha estat clausurat més d’una vegada. L’Orfeó Reusenc interpretà el «Cant de la Senyera» i «Els Segadors», corejats d’empeus per tots els assistents. Durant l’acte, però, no es permeté la intervenció d’un grup de treballadors acomiadats d’una fàbrica local.

El 10 de març de 1980 Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya (CiU) celebraren un míting en la campanya per a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, en el qual parlaren Fina Ver· gés, que presentà l’acte; Jacint Nubiola, Jordi Escoda i Miquel Coll Alentorn.

El 15 de març de 1980 el partit dretà Solidaritat Catalana féu un acte electoral amb la participació d’A. Borràs, M. Muñoz, R. Vegés, que comptà amb l’assistència del seu líder, el franquista Manuel Fraga.

El 16 de març de 1980 el partit Nacionalistes d’Esquerra feren una fes· ta-míting de final de campanya de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, amb representants de tots els Països Catalans. Prengueren la pa· raula Vicent Ventura, del País Valencià; Biel Oliver, de les Illes; Miquel Mayol, de la Catalunya Nord; Joan Rebull, Josep Maria Espinàs, Josep-Lluís CarodRovira i Jordi Carbonell. Ernest Benach presentà l’acte com a representant reusenc a la candidatura Nacionalistes d’Esquerra.

El 17 de març de 1980 el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) celebrà un míting amb la intervenció de M. Medina, Teresa Fortuny, José García Ibáñez, Josep Solé Barberà, Maties Vives i Jordi Solé Tura.

El 18 de març de 1980 Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) clo· gué la campanya electoral al Parlament de Catalunya amb un míting amb Josep Gomis, Josep Maria Garreta, Francesc Subirà, Francesc Vicens i Josep Roig.

El 29 de maig de 1980 Esquerra Republicana de Catalunya celebrà una conferència amb la intervenció d’Heribert Barrera i Francesc Subirà.

2-3. Festa de les Lletres Catalanes, Santa Llúcia de 1979.

2 8 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. Míting d’Esquerra Republicana de Catalunya, el 1979.

2 9 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1980-1981

1980-1981

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 18 de febrer de 1981 la Secció de Música del Centre organitzà un reci· tal a càrrec de Maria Teresa Martínez (violí) i Maria Dolors Nolla (piano), del Conservatori Professional de Música. Interpretaren peces de Corelli, Mozart, Beethoven, Turina, Rodrigo i Sarasate.

Del 17 al 19 de maig de 1981 tingué lloc el XXXIV Concurs-Exposició Nacional de Roses.

El 24 i 27 de juny de 1981 se celebrà la I Mostra de Joves Intèrprets, organitzat per la Delegació de Joventut de l’Ajuntament de Reus.

CINEMA El 27 de març de 1981 Òmnium Cultural presentà Catalans universals.

ALTRES ACTES El 10 de desembre de 1980 Joan Raventós, dirigent del Partit Socialista de Catalunya, protagonitzà el col·loqui «Política parlamentària a Catalunya».

El 23 de març de 1981 es celebrà la reunió general de la Cooperativa Comarcal d’Avicultura de Reus. El 31 de març de 1981 es celebrà la taula ro· dona «Per una solució hospitalària a Reus», organitzada per la Jove Cambra.

2 9 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Durant aquesta temporada s’efectuaren petites obres de consolidació estructural del sostre de l’escenari i un repintat general, a més d’un alçament de plànols, i es va substituir la instal·lació elèctrica, ja que suposava perill. Tot eren pedaços per evitar el tancament per falta de seguretat mentre s’esperava una autèntica rehabilitació.

El 20 de setembre de 1980 l’Orquesta de Cámara Española dirigida per Victor Martín féu un concert d’inauguració de la temporada organitzada per les Joventuts Musicals de Tarragona, l’Associació de Concerts de Reus i la Universidad Nacional de Educación a Distancia de Tortosa.

Del 22 al 24 de maig de 1981 es representà Muerte accidental de un anarquista, de Darío Fo, representada pel grup Teatro Estable de Zaragoza. El paper principal l’interpretà Eduardo González, director de l’Escola de Teatre Bonaventura Vallespinosa –l’organitzadora– i dirigida per Mariano Cariñena, professor de l’Escola. Fou un èxit total, hi van assistir 2.681 espectadors.

Dins Culturàlia 1981 el 7 de març es representà La viuda trapella, de Carlo Goldoni, traduïda per Alfred Lucchetti, en la versió lliure de Maria Au· rèlia Capmany, a càrrec de la companyia El Crit, dirigida per Antoni Chic.

El 15 de maig de 1981 el Grup de Teatre de l’Orfeó de Sants presentà Viatge enllunat, de Joan Barceló, organitzat per l’Òmnium Cultural.

El 15 d’abril de 1981 el Teatre Estable del Baix Camp féu una lectura es· cenificada de Lo matrimoni civil, de J. M. Bartrina, dirigida per Ramon Llop.

L’abril de 1981, el cicle La Caixa a les escoles portà a l’escenari El metge a garrotades, de Molière, en la versió catalana de Francesc Nel·lo, representa· da pel Grup de l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre de Barcelona.

1981-1982 2 9 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-3. Acte de lliurament del II Premi de Poesia Ciutat de Reus, el 1982.

1981-1982 El 14 de març del 1982 La Sínia Teatre representà Rují, la gitana verge, de Jordi Teixidor, amb textos de Juli Vallmitjana i dirigit per J. M. Segarra.

El 25 de març de 1982 es representà El retaule del flautista, de Jordi Tei· xidor, amb música de Carles Berga, escenografia de Fabià Puigserver i direc· ció de Pau Garsaball. Anunciada com «l’obra de més èxit del teatre català».

El 19 i 20 de juny de 1982 el TEBAC, Teatre Estable del Baix Camp, i l’Escola de Teatre Bonaventura Vallespinosa representaren La Cantant Calba, d’Eugene Ionesco, dirigida per Ramon Llop.

L’Escola de Teatre Bonaventura Vallespinosa organitzà el 1982 la Cam· panya municipal Teatre a l’Escola. Es representà El militar fatxenda, de Plaute, en versió de Jaume Nadal.

L’estiu del 1982 es representà el monòleg Fresc i Barat, Xata! o la peixatera, un espectacle d’Al Víctor i La Xus procedent de la Cúpula de Venus de Barcelona, programat a Les Nits d’Estiu a La Palma, però que la pluja féu traslladar al Bartrina.

ALTRES ACTES El 7 de desembre de 1981 s’omplí el Teatre en una agitada assemblea popular en solidaritat amb els catalanistes reusencs Pere Anguera, Lluís Font de Rubinat i Josep Mariné, detinguts i acusats absurdament de terrorisme.

L’actuació policial, amb pitades, corredisses i detencions, impedí que es cele· brés la concentració convocada a la plaça del Mercadal.

CINEMA El 1982 la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya oferí les projeccions d’El navegante, de Buster Keaton; El Judas, d’Ignacio F. Iquino; Rostro pálido, de Norman Z. MacLeod; El gabinete del Dr. Caligari, de Robert Wiene; Tempestad sobre Asia, de Vsevolod Pudovkin; El muelle de las brumas, de Marcel Carné; El ladrón de bicicletas, de Vittorio de Sica; La vieja memoria, de Jaime

La cantant calba, pel TEBAC.

2 9 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS L’11 d’octubre de 1981 la Delegació de Reus del Conservatori Profes· sional de Música de la Diputació organitzà un concert de la Banda la Unió Filharmònica d’Amposta composta d’uns 60 músics.

La nit de Sant Josep de 1982, en l’acte de lliurament del Segon Premi de Poesia Ciutat de Reus Memorial Josep M. Prous i Vila, membres del TEBAC i de l’Escola de Teatre Bonaventura Vallespinosa realitzaren la lectura escenifi· cada d’un recull de poemes de Prous i Vila –realitzat per Pere Anguera– amb el títol Si la sembressin de sal, dirigida per Ramon Llop.

El 27 de febrer i el 6 i 13 de març de 1982 se celebrà la II Mostra de Joves Intèrprets, organitzada per la Coordinadorea d’Activitats Musicals i les regidories de Joventut i Cultura de l’Ajuntament de Reus.

Del 23 al 25 de maig de 1982 se celebrà el XXXV Concurs-Exposició Nacional de Roses organitzat pel Centre de Lectura.

2 9 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1982

Camino; Parsifal, de Daniel Magrané i Carlos Serrano de Osma; Yo maté, de Phil Rosen; Los atracadores, de Francisco Rovira Beleta; Los farsantes, de Mario Camus; Sexperiencias, de José María Nunes; Amor y medias, d’Antoni Ribas; La novia ensangrentada, de Vicente Aranda i Informe general sobre algunas cuestiones de interés para una proyecció pública, de Pere Portabella. La Secció Excursionista projectà Everest 82, 1a expedició catalana.

1. Tan Ta-ran Tan, el 1983.

-1983 1982-1983

La creació del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta La creació del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta L’abril de 1983 es fundà el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta impulsat per Dolors Juanpere, Ramon Tàpias, Josep M. Galofre, Dolors Esquerda, Miquel Simó, Cuca Amorós, Montserrat Candini, Josep Camí, Isabel Marcó, Carme Martínez, Dolors Quintana i Xavier Filella.

2 9 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 1982 les activitats de l’Escola de Teatre Bonaventura Vallespinosa van quedar paralitzades. El Teatre Estable del Baix Camp va realitzar dos mun· tatges, La Ventafocs, de Folch i Torres, dirigida per Santi Nogués, amb quatre representacions el gener de 1983, i Tan Ta-ran Tan, un muntatge sobre farses europees dels segles XV i XVI, dirigit per Ramon Llop, amb tres representaci· ons, el 7, 8 i 9 d’octubre de 1983.

El 18 de gener de 1983 el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya representà, dins el cicle de Teatre Obert, Brossàrium 1, composta de Cavall al fons i El sabater, de Joan Brossa, dirigida per Jordi Messalles. Prevista la seva representació dins els actes del Centenari del Teatre Fortuny, els organitzadors decidiren portar-la al Bartrina, atès que la consideraven minoritària.

El 29 d’abril de 1983, dins el Congrés d’Ateneus, La Gàbia de Vic repre· sentà Laura a la ciutat dels Sants, de Miquel Llor, en la versió teatral de Jaume Vidal Alcover i dirigida per Ivà Vigatà.

El 29 de maig de 1983 La Sínia Teatre representà Mirandolina, de Jordi Teixidor, dirigit per R. Teixidor, adaptació de La Locandiera, de Goldoni.

El 27 de juny de 1983 La Vitxeta presentà el seu primer espectacle al Tea· tre Bartrina, un muntatge sobre poemes i fragments inèdits de prosa de Xavier Amorós titulada No trenqueu avellanes amb les dents. L’espectacle va incloure la cançó esperpèntica «Canço de la puta guerxa», musicada per Joan Solé.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 28 de novembre de 1982 actuà la Coral Verge del Camí de Cambrils, amb 40 veus mixtes, dirigida pel mestre Àngel Recasens. El repertori inclogué cançons populars, polifòniques, del Renaixement, romàntica i moderna.

El 22 de gener de 1983, dins el cicle organitzat pel grup Rialles del Cen· tre de Lectura, La capsa màgica presentà l’espectacle Magicmania.

El 29 de gener de 1983 Setrill Teiatru presentà Viure del cuentu.

El 25 de febrer de 1983 els guanyadors de Cançó 83 Jordi Tortosa, Tet i Àlex, actuaren amb Quico Pi de la Serra a Reus dins la gira que els portà a realitzar diversos recitals a vàries poblacions catalanes. Patrocinà l’acte la Generalitat de Catalunya.

El 16 d’abril de 1983, dins el cicle organitzat pel grup Rialles, El Teatre de la Nau presentà Esperit, viatge al record.

El 28 de maig de 1983, dins el cicle organitzat pel grup Rialles, la com· panyia La Trepa presentà El Cercle de guix.

Dins els actes del III Congrés d’Ateneus de Catalunya, el 30 d’abril de 1983, actuà la Big Band de l’Aula de Música Moderna i Popular de Barcelona, formada per 16 músics i dirigida per Francesc Burrull.

Del 15 al 17 de maig de 1983 es pogué visitar la XXXVI Concurs-Expo· sició Nacional de Roses.

2 9 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. Tan Ta-ran Tan, el 1983.

CINEMA El novembre de 1982 es projectaren, dins el cicle Alfred Hitchcock, Ricos y extraños, Número diecisiete i Treina y nueve escalones.

El Patronat per al Foment de la Sardana de Reus i Comarca patrocinà, amb motiu del seu aniversari, la projecció Som i serem-Història de la Generalitat de Catalunya, de Jordi Feliu.

En commemoració de la mort de Karl Marx es projectà El acorazado Potemkin, de Sergei M. Eisenstein. També es van poder veure Antonio Gramsci o los días de cárcel, de Lino del Fra. El desembre de 1982 es pogueren veure, dins el cicle Alfred Hitchcock, Alarma en el expreso i Inocencia y juventud.

ALTRES ACTES L’11 d’octubre de 1982 Convergència i Unió féu un míting electoral amb el Teatre ple, amb els candidats Jordi Escoda, Josep Gomis, Magí Brufau i Miquel Roca El 18 d’octubre de 1982 Alianza Popular féu un míting amb tots els candidats al Congrés i al Senat.

El 25 d’octubre de 1982 el Partit Socialista Unificat de Catalunya féu un míting amb la intervenció de l’històric dirigent del PCE Santiago Carrillo.

2-3. Míting d’Alianza Popular el 1982.

2 9 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

2 9 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1983-1984

1983-1984

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 2 de desembre de 1983, els alumnes del Conservatori Professional de Música de la Diputació de Tarragona protagonitzaren el recital de Santa Cecília. Tocà la trompeta Carles Mestres, la guitarra Josep Artur Vidal, Imma Oliveras, Xavier Aymat, Francesc X. Capdevila i Mònica Muñoz; la flauta Montserrat Expósito, i el piano Montserrat Baiges, Montserrat Vallverdú i Maria Rosa Prats, entre d’altres.

El 23 de desembre de 1983 la Coral l’Eixam de Reus i la Coral Nova Unió de Vila-Seca i Salou protagonitzaren el concert de Nadal, amb el suport de la Diputació de Tarragona.

El 8 de gener de 1984 la Secció de Música organitzà el concert de cant coral de l’Agrupació Polifònica de Vilafranca del Penedès, dirigida per Xavier Cervera, amb Lluïsa Torné al piano.

El 29 de gener de 1984 es celebrà un concert a càrrec de la flautista Do· lors Serra i del guitarrista Ferran Quiroga dins els actes del 125è aniversari del Centre de Lectura.

L’11 de febrer de 1984, dins els actes sobre la Dansa a Catalunya, es

2 9 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

L’11 de desembre de 1983 s’iniciaren les activitats infantils amb Pipo i el petit i fantàstic caçapapallones, a càrrec del grup Pessic Teatre Lloent.

El 21 de gener de 1984 el Grup de Teatre U de Cuc representà Supertot, de Josep M. Benet i Jornet, dins el Cicle d’Activitats Infantils.

El 22 de gener de 1984, dins el Cicle d’Activitats Infantils, U de Cuc representà L’explosiva obra musical Supertot, de Josep Maria Benet i Jornet, amb música de Pere Josep Puertolas.

El 19 de febrer de 1984, dins el Cicle d’Activitats Infantils, el Teatre de Sants de Barcelona presentà L’amor de les tres taronges, de Teresa Duran.

El 9 i 10 de març de 1984, dins els actes del 125è aniversari del Centre de Lectura, que no abandonà del tot la seva voluntat de programació prò· pia, es representà Vapors, de Nell Dunn, coproducció d’El Globus, el Centre Dramàtic del Vallès i Zitzània Teatre. Dirigida per Pere Planella, amb l’actriu Muntsa Alcaniz, era una obra agosarada per l’època ja que les actrius sortien totalment nues a escena i per la qual calgué reforçar l’escenari per suportar el pes d’una piscina plena d’aigua que conformava l’escenografia.

El 24 de març de 1984, dins el Cicle d’Activitats Infantils, s’inclogué la representació de L’hemisferi fantàstic, de Jaume Batiste, a càrrec del Grup Montserrat.

El 13 d’abril de 1984 actuà Sasono Mulio Dance Company de Java central, patrocinat per la Fundació Caixa de Pensions, dins les úniques quatre representacions a Espanya.

El Col·lectiu de Teatre La Vitxeta representà el 21, 22, 25 i 27 de juny de 1984 El barret de Cascavells, de Luigi Pirandello, traduïda al català per Josep M. de Sagarra, sota la direcció de Dolors Juanpere i amb escenografia de Ra· mon Tàpias, dins la programació de la Festa Major de Sant Pere.

3 0 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

programà l’actuació del grup de dansa contemporània L’Espiral, el 16 de fe· brer, el grup Heura i el 17, L’Espiral oferí un espectacle infantil.

El 26 de febrer de 1984 se celebrà un concert de guitarra a càrrec del Quartet Tarragó dins els actes del 125è aniversari del Centre de Lectura.

Dins el Cicle de Música Coral organitzat pel Centre de Lectura, el 25 de març de 1984 actuà la Coral Sant Jordi, dirigida pel mestre Oriol Martorell; el 7 d’abril actuà el Cor Montserrat, dirigit per Joan Casals; i el 14 d’abril la Coral Càrmina de Barcelona, dirigida per Jordi Casas, amb Àngel Soler.

El 24 d’abril de 1984 l’Associació de Concerts presentà el pianista Joan Moll.

El 28 d’abril de 1984 la penya El Cachirulo organitzà el Festival de les Aules, dins les Aules de la Tercera Edat. Patrocinà l’acte la Direcció General de Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya.

Del 23 al 25 de maig de 1984 se celebrà el XXXVI Concurs-Exposició Nacional de Roses organitzat pel Centre de Lectura.

El 27 de maig de 1984, dins els actes dels 125è aniversari del Centre de Lectura, se celebrà un concert a càrrec de Mercè Obiol (soprano), Antoni Colom (flauta barroca), Francesc Rius (espineta), Joaquim Elias (violoncel), Marta Sardaña (piano) i Joan Plaja (clarinet).

El 29 de març de 1984 es realitzà I Mostra de Cors de Sarsuela amb la participació de nou corals de les comarques meridionals, que interpretaren Cançó d’amor i de guerra, entre d’altres El 20 de juny de 1984 es celebrà el festival de fi de curs de l’Escola de Dansa del Centre.

CINEMA El gener de 1984, dins el Cicle de Cinema Llatinoamericà patrocinat per la Filmoteca de Catalunya, es projectà Cabezas Cortadas, de Glaube Rocha.

El febrer de 1984 es pogueren veure, dins el Cicle de Cinema Llati· noamericà, La última cena, de Tomás Gutiérrez Alea; Chircales, de Marta Rodríguez i Jorge Silva; El topo, d’Alejandro Jodorowski, i Los hijos de Fierro, de Fernando Solanas. Dins els actes sobre la Dansa a Catalunya es projectà Bodas de sangre, de Carlos Saura, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i l’Escola de Dansa del Centre de Lectura.

El març de 1984 acollí la projecció de La muerte en directo, de Bertrand Tavernier, dins el cicle del World Press Photo 83, amb la col·laboració de l’Obra Cultural de la Caixa de Pensions. Dins el Cicle de Cinema Llatinoa· mericà es pogué veure Canoa, de Felipe Cazals. Altres films projectats foren Círculo de engaños, de Volker Schlondorff; Reed, México insurgente, de Paul Leduc; Cantata de Santa María de Iquique, de Lorenzo Soler; Un minuto de oscuridad no nos ciega, de Walter Heynowski i Peter Hellmich; Actas de Marusia, de Miguel Littin i El brigadista, d’Octavio Cortázar.

El maig de 1984 es programaren, dins la programació de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, Al final de la escapada, de Jean-Luc Godard; El bello Sergio, de Claude Chabrol; Adieu Philipinne, de Jacques Rozier i La piel suave, de Françoise Truffaut.

3 0 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES El 9 d’abril de 1984, en la campanya per les eleccions al Parlament de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya féu un míting amb Joan Sa· banza, Francesc Subirà i Heribert Barrera.

El 12 d’abril de 1984 Convergència i Unió celebrà un míting amb Mi· quel Roca, Jordi Escoda i Enric Cardús.

El 14 d’abril de 1984 el PSUC féu un míting amb Nicolás Sartorius, Maties Vives i Julio Anguita; el 15 el Partit Comunista Obrer de Catalunya, amb Enrique Líster i el 16 el Partit Comunista de Catalunya, amb Joan Ramos.

3 0 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1984-1985

El maig de 1983 va constituir-se la Coordinadora de Grups de Teatre no Professionals de les comarques meridionals de Catalunya per promocionar les activitats teatrals dels grups que la integraven mitjançant mostres, campanyes, circuits... A la Primera Roda Comarcal de Teatre 1984 hi participaren els grups Els Passerells d’Alforja, La Tramoia de Capçanes, El TEBAC / Escola de Teatre Bonaventura Vallespinosa de Reus, El Col·lectiu de Teatre Els Altres de Santa Coloma de Queralt, l’Escola d’Art Dramàtic Josep Yxart de Tarragona i La Tramoia de Vila-seca i Salou. Aquesta Roda de Teatre va comportar que els grups s’intercanviessin les produccions. A Reus actuaren al Teatre Bartrina.

El 14 d’octubre de 1984 actuà La Tramoia de Capçanes amb La comèdia de l’olla, de Plaute, dins la Primera Roda Comarcal de Teatre.

El 27 d’octubre de 1984 l’Escola d’Art Dramàtic Josep Yxart de Tarragona representà La més forta i Amor Matern, d’August Strindberg, dins la Primera Roda Comarcal de Teatre.

El Servei de Teatre de la Generalitat de Catalunya i les Diputacions de Barcelona i Tarragona, amb el patrocini del X Pla d’Acció Cultural de l’Asso· ciació de Personal de la Caixa de Pensions, organitzaren la Roda de Teatre de Catalunya, amb la participació del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta. Començà el 28 d’octubre de 1984 amb El suïcida, de Nikolai Erdman, a càrrec del Grup de Teatre Caràtula de Molins de Rei. El 3 de novembre de 1984 actuà el Col·lectiu de Teatre Els Altres de Santa Coloma de Queralt, amb Sarsuela de Malves, de Serra i Fontelles, dins la Primera Roda Comarcal de Teatre.

L’11 de novembre de 1984 el grup Els Passerells d’Alforja representà Antaviana, de Pere Calders i Dagoll Dagom, dins la Primera Roda Comarcal de Teatre.

El 17 de novembre de 1984 la Companyia de Teatre de Mataró Xaloc representà El món... quina cosa l’ordre del món, dins la Roda de Teatre de Catalunya.

L’1 de desembre de 1984 el grup barceloní El Partiquí representà la trilogia Parlar a tres veus, del reusenc Ramon Gomis, formada per La petita història d’un home qualsevol, sobre la pagesia; Vermell de Xaloc, sobre els pescadors, i El llumí d’or, sobre els obrers industrials. Fou dirigida per Ferran Rovira i s’emmarcà dins els actes dels 125è aniversari del Centre de Lectura.

El 12 de gener de 1985 el grup local d’animació Teatre de Vapor presen· tà La gallina dels ous d’or, comèdia basada en les faules de Jean de La Fontai· ne. L’espectacle fou precedit de l’habitual festa Rialles al Mercadal, animada pel pallasso Enrico i pels personatges de Walt Disney.

El 19 de gener de 1985 es representà l’espectacle de mim Passeig, a càr· rec de Miscel·lània Grup de Barcelona, dins la Roda de Teatre de Catalunya.

El 26, 27, 29 i 30 de gener de 1985 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta representà L’amor em fa fàstic, muntatge sobre contes de Mercè Rodoreda.

Xavier Amorós parlà dels integrants del Col·lectiu com a «grup d’activistes».

3 0 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1984-1985 Rodes comarcals i nacionals de Teatre

3 0 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 2 de febrer de 1985 es clogué la Primera Roda Comarcal de Teatre amb Tafalitats, de Karl Valentin, a càrrec de La Tramoia de Vila-seca i Salou.

El 16 de febrer de 1985 es representà El brunzir de les abelles, de Rodolf Sirena, a càrrec del Grup Escènic Agramunt (GEA), dins la Roda de Teatre de Catalunya.

El 16 de març de 1985 es representà Morts sense sepultura, de Jean Paul Sartre, a càrrec del Grup de Teatre Principal de Valls, dins la Roda de Teatre de Catalunya.

El 20 d’abril de 1985 La noia del girasol, d’Agustí Bartra, fou represen· tada a càrrec del TEI de Sant Feliu, dins la Roda de Teatre de Catalunya.

El 29 i 30 d’abril, i l’1 i 2 de maig de 1985 els textos d’Henrik Ibsen van arribar al públic del Teatre de la mà del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, que escenificà Casa de Nines. Dolors Juanpere assumí la direcció i col·laborà en l’adaptació dels textos juntament amb Xavier Filella. Entre els actors hi havia Dolors Esquerda, Josep M. Puig, Montse Auqué i Pere Sagristà, entre altres.

El 8 de maig de 1985 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta va representar, dins la Roda de Teatre de Catalunya, El barret de cascavells, de Pirandello, muntatge ja representat la temporada anterior.

L’11 de maig de 1985 es representà L’hostal de la guerra, comèdia itali· ana all’improviso, a càrrec del Grup Spill de Sabadell, dins la Roda de Teatre de Catalunya.

El 2 de juny de 1985 l’Esbart de Castellar del Vallès representà, dins la Roda de Teatre de Catalunya, Jo seré el seu gendre, de Jaume Vilanova.

El 9 de juny de 1985, dins els actes de la Festa Major de Sant Pere, el TEBAC presentà Tartan dels Micos contra l’estreta de l’«Ensanche», de Terenci Moix.

El 16 de juny de 1985 actuà Pepe Rubianes amb l’espectacle Ño.

El 23 de juny de 1985 actuaren el grup Pessic Teatret Lluent amb Natablanca i Pep Bou amb Bufaplanetes.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 5 d’octubre de 1984 Guis Bertrand, Eric Montbel i Renat Jurie ofe· riren un recital de música popular occitana com a presentació del moviment occitanista que l’entitat Carrutxa i altres col·lectius volia difondre.

El 20 d’octubre de 1984 l’Orfeó de Sants protagonitzà Concerts Monogràfics. Centenari Antoni Pérez Moya, patrocinat per l’Obra Cultural de la Caixa de Pensions, amb obres religioses i cançons populars.

El 15 i 16 de novembre de 1984 es presentà la producció de l’Institut Municipal d’Acció Cultural i el Govern d’Andorra El despertar de les aigües, obra lírica musical per a ballet, idea i música de Natàlia Solà i poemes d’Es· teve Albert.

El 24 de novembre de 1984, dins els actes del 125è aniversari del Centre de Lectura, actuà l’orquestra de jazz La Locomotora negra.

El 27 de novembre de 1984 l’Associació de Concerts organitzà l’actu· ació de la New Traditional Jazz de Bratislava, un dels millors grups d’aquest gènere de Txecoslovàquia, dirigit per Peter Lipa.

CINEMA De l’octubre al desembre de 1984, dins la programació de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya s’oferí el Cicle de Cinema Soviètic, amb les projeccions de La huelga, de Sergei M. Eisenstein; El fin de St. Petesburgo, de Vsievolod Pudovkin; El hombre de la cámara, de Dziga Vertov; La tierra, d’Aleksandr Dovjenko; Txapaiev, de Sergei Geori Vasilevi; El circ, de Grigori Alexandrov, i El 41, de Grigori Chukhraj.

El novembre de 1984 el moviment Rialles organitzà la projecció de La flauta dels sis barrufets.

Del gener al març de 1985, la programació de la Filmoteca de la Genera· litat de Catalunya oferí el Cicle de Cinema Alemany amb les projeccions d’Escenas de caza en la Baja babiera, de Peter Felichmann; También los enanos

3 0 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 15 de desembre de 1984 el grup Rialles presentà la companyia Tite· lles Marduix.

El 15 de desembre de 1984, dins els actes dels 125è aniversari del Cen· tre de Lectura, es celebrà la Nit de Màgia amb la participació d’Alain Danis (màgia amb coloms), Los Portlands (mentalistes còmics), Aladin Show (màgia fantàstica), Kirman (faquir), Hausson (màgic), Li Chang (màgia oriental) i Tortell Poltrona (pallasso).

Del 23 de gener de 1984 al 20 de juny de 1985 la Secció de Tecnologia del Centre organitzà el Curs de Teatre per a Nois i Noies «Aprenem a fer tea· tre», impartit per Ramon Llop.

El 23 de febrer de 1985 el grup Rialles organitzà l’actuació dels pallas· sos Xip Xap. El 10 d’abril de 1985, dins l’Any Europeu de la Música, actuà l’Orques· tra Estudiantil de Praga i l’Orfeó Laudate, amb la soprano Maria Lluïsa Mun· tada, la mezzosoprano Zandra McMaster, el tenor Joan Cabrero, el baríton Iñaki Fresan i els directors Ulasta, Mirko Skampa, Àngel Colomer i del Rome· ro. Interpretaren obres d’Scarlatti, Martinú, Dvorák, Schütz, Bach i Händel.

Fou patrocinat per l’Obra Social de la Caixa de Pensions.

El 13 d’abril de 1985 el grup Rialles presentà l’espectacle musical Pum Xiviricu del grup de teatre La Trepa.

El 4 de maig de 1985 actuà la Metropolitan Jazz Band de Praga, dins la programació de l’Associació de Concerts de Reus.

Del 6 al 9 de maig de 1985 se celebrà el XXXVIII Concurs-Exposició Nacional de Roses organitzat pel Centre de Lectura.

El 15 de maig de 1985 el Conservatori Professional de Música de la Diputació presentà el Festival de Primavera, a càrrec dels alumnes.

El 19 de maig de 1985 Jordi Camell i Mercè Obiol oferiren un concert de piano i cant.

El 20 de maig de 1985 l’Associació de Concerts de Reus organitzà un concert del pianista Rosario Andino.

El 15 de juny de 1985 se celebrà el festival de final de curs de l’Acadèmia de Música a càrrec de la Coral de colors formada pels alumnes infantils de la Coral del Centre de Lectura.

empezaron pequeños, de Werner Herzog; La repentina riqueza de los pobres de Kombach, de Volker Schlondorff, i La quimera del oro, de Charles Chaplin.

De l’abril al juny de 1985, dins la programació de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, s’oferí el Cicle Jean-Luc Godard amb Pasión, Nombre: Carmen, Lemmy contra Alphaville, Pierrot el loco, Week End, Que se salve quien pueda (La vida), Made in USA i Tout va bien.

3 0 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ACTES DIVERSOS El 27 de desembre de 1984 es celebrà l’acte públic de cloenda dels actes del 125è aniversari del Centre de Lectura. Durant el sopar, amenitzat per una orquestra, es féu un recital a càrrec de Mercè Obiol (cant), Jordi Camell (pia· no) i Joan Plaja (clarinet); a més dels parlaments protocolaris.

El 15 de juny de 1985 es lliuraren en un acte públic els premis de final de curs del Grup Juvenil Edelweis.

1. Festival de fi de curs de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura.

3 0 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

2-3. Sopar del 125è Aniversari del Centre de Lectura, el 1984.

3 0 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1985-1986

1-2. L’hostal de l’amor, pel Col·lectiu de Teatre La Vitxeta.

1985-1986

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 2 d’octubre de 1985 es celebrà una taula rodona del VII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalana.

El 29 de novembre de 1985 es celebrà el festival de Santa Cecília a càrrec del Conservatori de Música de la Diputació Provincial de Tarragona, dirigit per Regina Belza.

El 7 de desembre de 1985 l’Associació de Concerts organitzà l’actuació de la Banda de Música de la Societat La Unió Filharmònica d’Amposta, sota la direcció de Rafel Sans Mayor i la interpretació de 75 professors.

El 29 de gener de 1986 el pianista Samuel Marder i la violinista Sò· nia Vargas oferiren un concert amb peces de Händel, Beethoven, Pergolesi i Franck.

El 10 de febrer de 1986 el pianista Pavel Stepan oferí un concert.

El 24 de febrer de 1986 la soprano Mercè Obiol acompanyada pel pia· nista Jordi Camell oferí un concert.

El 15 de març de 1986 actuà la Camerata de Cançó Tradicional amb la interpretació de Sebastià Bardolet (veu), Albert Bardolet (violoncel), Joan Marginedas (guitarra), Jaume Bardolet (flautes) i Jordi Bardolet (violí).

El 28 d’abril de 1986 els alumnes del Conservatori Professional de Mú· sica oferiren el recital de primavera.

Del 18 al 20 de maig de 1986 es celebrà el 39è Concurs-Exposició Na· cional de Roses organitzat pel Centre de Lectura.

3 0 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

L’1 de desembre de 1985 es representà EH?...o les aventures de Mr. Ballon, d’Yves Lebreton, a càrrec del Théatre de l’Arbre, presentada per l’Obra Social de la Caixa de Pensions.

El 4 de desembre de 1985 i el 16, 18, 19, 23, 25 i 26 de gener de 1986 La Vitxeta va representar L’hostal de l’amor, de Ferran Soldevila, dirigida per Dolors Juanpere, amb els actors Montse Auqué i David Bagés, entre altres, que declararen: «ens hem divertit d’allò més muntant aquesta funció, estem segurs que Soldevila també escrivint-la».

El 15 de març de 1986 el grup Rialles organitzà l’espectacle musical Bèsties grosses, bèsties petites, a càrrec de la companyia Ara va de bo.

El 19 d’abril de 1986 actuaren els pallassos Pep i Bocoi, patrocinats pel Moviment Rialles.

El 26 d’abril de 1986 el TEBAC representà El dimoni Cucarell, de Guil· klem d’Effak, amb direcció de Santi Nogués.

El 28 i 29 de maig de 1986 La Vitxeta va portar a escena Antígona, de Salvador Espriu, en el marc d’un cicle d’activitats culturals en homenatge a l’autor. Dolors Juanpere dirigí la companyia, que comptà amb Montse Candi· ni, David Bagés, Jordi Bertran i la mateixa Juanpere, entre altres.

El 5 de juny de 1986 la Companyia la Moderna, de Tarragona, esceni· ficà Amb la ràbia al cos (look back in anger), de John Osborne, traduïda per Joaquim Mallafrè.

El 22 de maig de 1986 la Münchner Jugendorchester, l’Orquestra Simfò· nica de Joves de Munic, dirigida pel català Jordi Mora, oferí un concert amb peces de Mozarti Bizet, patrocinat per la Fundació Caixa de Pensions.

El 17 i 18 de juny de 1986 es celebrà el festival de final de curs de l’Es· cola de Dansa del Centre de Lectura.

El 21 de juny de 1986 es celebrà el festival de final de curs de la Coral de colors del Centre de Lectura.

CINEMA El novembre de 1985 començà el Cicle de Cinema Policíac Francès amb Rififí a Tokio, de Jacques Deray, i Solo, de Jean Pierre Mocky.

El desembre de 1985, dins el Cicle de Cinema Policíac, es projectà La viuda Couderc.

El febrer de 1986 s’inaugurà el Cicle Estimar el Cinema amb El hombre atrapado, de Fritz Lang. També es va poder veure La ruta del tabaco, de John Ford i El diablo dijo no, d’Ernst Lubitsch.

Les projeccions del març de 1986 foren Pasión de los fuertes, de John Ford; El pecado de Cluny Brown, d’Ernst Lubitsch, i Stalker, d’Andrei Tarkovsky.

L’1 d’abril de 1986 es presentà el film Hem fet el cim, que tracta la se· gona expedició catalana a l’Everest del 28 d’agost de 1985, que comptà amb membres de l’expedició per fer la presentació i el posterior col·loqui.

L’abril de 1986 s’inaugurà el Cicle Charles Chaplin que durà fins al juny, amb Un rey en Nueva York. Es programaren El vagabundo, El chico, La quimera del oro, El circo, Luces de ciudad i Tiempos modernos.

El juny de 1986 acollí la projecció de Chaplin inolvidable, Monsieur Verdoux i Candilejas.

3 1 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ACTES DIVERSOS El 21 de juny de 1986 la Secció de Música organitzà un concert de la soprano Júlia Fortuny i del pianista Jordi Vilaprinyó.

3 1 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. Representació d’Antígona, pel Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, el 1985.

2. Representació de L’hostal de l’amor, pel Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, el 1985.

3 1 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1986-1987

1986-1987

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 7 de febrer de 1987 la Secció de Música organitzà una sessió d’òpera de cambra amb Cantare con la gorgia, dirigit per Jordi Casas i Il festino nella sera di Giovedi Grasso avanti cenci, d’Adriano Banchieri.

El 5 d’abril de 1987 la Secció de Música organitzà el concert del tenor Joan Cabero i el pianista Manuel Cabero.

Del 17 al 19 de maig de 1987 es celebrà el 40è Concurs-Exposició Na· cional de Roses, organitzat pel Centre de Lectura.

CINEMA L’octubre de 1987 es projectaren El declive del imperio americano, de Denys Arcand i El diable al cos, de Marco Bellocchio.

3 1 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, dirigit per Dolors Juanpere, representà novament Antígona, de Salvador Espriu, el 26 i 27 de novembre de 1986.

L’11 de desembre de 1986 es representà Amb la ràbia al cos, de John Osborne, amb traducció de Joaquim Mallafrè, a càrrec de la companyia La Moderna de Tarragona.

El 18 de desembre de 1986 es representà Damunt l’herba, de GuillemJordi Graells, dirigida per Pere Planella.

El 28 de març de 1987 Pepe Rubianes presentà l’espectacle Sin palabras dins el cicle Primavera i Espectacles organitzat per l’Ajuntament de Reus i la Xarxa de Teatre Públics de Catalunya, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona.

L’11 d’abril de 1987 es representà Baixar al moro, de J. L. Alonso de Santos, adaptada per Carles Pons Forés, a càrrec de La Xula Companyia de Comèdies, dins el cicle Primavera i Espectacles.

El 2, 3, 23, 25 i 26 de maig de 1987 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, dirigit per Dolors Juanpere, representà la comèdia Una de… Pigmalió, de Ber· nard Shaw, adaptada per Joan Oliver i amb versió de la companyia, la qual va retre «una mena d’homenatge a Pere IV» i va intentar que «l’espectacle fos el més oliverià, el més divertit i el més proper possible».

El 6 d’octubre de 1987 es celebrà un homenatge al Dr. Bonaventura Vall· espinosa organitzat per la Secció de Lletres del Centre, amb la representació de La cantant calba, d’E. Ionesco, traduïda per Vallespinosa, a càrrec del grup de teatre La Tramoia.

El 8 d’octubre de 1987 el TEBAC representà Els Beatles contra els Rolling Stones, de Jordi Mesalles i Miquel Casamajor, dirigida per Santi Nogués.

El 17 d’octubre de 1987 actuà el grup Mabil dins el cicle de Rialles.

1987-1988 3 1 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

2-3. Reposició de l’Hostal de l’amor, pel Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, el 1987

El 23 de novembre de 1987 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, dirigit per Dolors Juanpere, repetí el muntatge L’hostal de l’amor, de Ferran Soldevila, que ja havia representat per primera vegada el desembre de 1985.

El 12 de desembre de 1987, dins el cicle de Rialles, es representà La llegenda d’Atlàntida, a càrrec del grup de teatre Curial.

El 2 de gener de 1988 es representà Que no esmorzen?, a càrrec de la companyia Xip-Xap, dins el cicle de Rialles.

El 16 de gener de 1988, dins la Mostra de Teatre Comarcal, es representà Mort accidental d’un anarquista, de Darío Fo, a càrrec del grup de teatre La Moixera de la Selva del Camp.

El 20, 21, 23 i 24 de gener de 1988 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, dirigit per Dolors Juanpere, va escenificar El mite de Nausica, de Joan Mara· gall.

El 5 de març de 1988 el cicle de Rialles oferí La màgia de la llibertat i es representà Ni fadrí, ni casat, ni vidu, a càrrec del grup Rodoneta com la poma.

El 9 de març de 1988 l’Institut Britànic oferí un espectacle de dansa de Jane Smith.

El 12 de març de 1988 es va representar Minim-mal show, de Sergi Belbel i Miquel Górriz, a càrrec de la companyia El Teatro Fronterizo, dins el cicle Primavera i Espectacles, organitzat per l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Reus amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona i la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya.

El 26 de març de 1988 es representà Nice people, a càrrec de la compan· yia Teatre Estable Independent de Sant Marçal, acte organitzat per l’IMAC dins el cicle Primavera i Espectacles.

El 26 de març de 1988 el cicle de Rialles oferí La caputxeta i el llop, a càrrec del grup de teatre L’Estufa.

El 9 d’abril de 1988 es representà Deliri, a càrrec de la companyia Teresa Calafell i Glòria Fognon, dins el cicle Primavera i Espectacles.

El 10 d’abril de 1988 el Talleret de Salt representà Informe per a una acadèmia, de Franz Kafka, traduït per Josep Murgades.

El 23 d’abril de 1988 la companyia La Gàbia Teatre representà Set i mig, dins el cicle Primavera i Espectacles, organitzat per l’IMAC. El 30 d’abril de 1988 el TEBAC representà Un mort sobre l’asfalt, de F. Lorenzo Garcia, dirigida per Santi Nogués.

El 7 i 8 de maig de 1988 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta va escenificar El Tartuf, de Molière, en la versió de Joan Oliver, en la celebració del cinquè aniversari del Col·lectiu de Teatre. A la posada en escena hi col·laboraren l’IMAC i l’Ajuntament de Reus.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 18 de desembre de 1987 se celebrà la primera Nit dels Premis Reus,

3 1 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1987-1988

organitzada per l’Ajuntament de Reus i el Centre de Lectura, amb un sopar, animat per La Vella Dixieland, i el lliurament dels diversos guardons.

El 7 d’abril de 1988 es celebrà, dins el cicle de concerts, l’actuació de Col·legium Musical de Catalunya.

L’1 de maig de 1988 l’Escola de Dansa del Centre de Lectura organitzà, dins la Gala de Dansa, la presentació de les VII Jornades de Dansa a Reus.

El 21 de maig de 1988 es celebrà el Festival de Dansa Catalana a càrrec de l’Esbart Dansaire de l’Orfeó Reusenc i la cobla La Principal de Barcelona.

El 28 de maig de 1988 es presentà oficialment el Grup de Dansa Neo· clàssica del Centre de Lectura amb l’espectacle Biotopismes.

El 7 de juny de 1988 l’Associació de Concerts organitzà un concert de la soprano Teresa Català i el pianista Xavier Pares.

El 15 i 16 de juny de 1988 l’Escola de Dansa del Centre de Lectura ce· lebrà el festival de final de curs.

El 17 de juny de 1988 l’Associació de Concerts oferí el festival de final de curs: Valsos i cançons amoroses, de Johannes Brahms, a càrrec de l’Orfeó de Manresa, dirigit per Jordi Noguera i amb les pianistes M. Glòria Massegué i Pilar López.

El 18 de juny de 1988 l’Escola de Música i la Coral infantil celebraren el festival de final de curs.

Del 17 al 19 de maig de 1988 se celebrà el 41è Concurs-Exposició Na· cional de Roses, organitzat pel Centre de Lectura.

3 1 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

CINEMA El 19 de novembre de 1987 el cicle de Rialles programà la projecció d’Una taca de tinta en el llibre de contes.

El 25 de novembre de 1987, dins el Cicle Hitchcock v. o., es projectà The Lady Vanishes.

El 30 de gener de 1988 el cicle de Rialles projectà Sonata per a una noia pitada, per Vit Ol Men. El 30 d’abril de 1988 el cicle de Rialles oferí La ciutat dels gats.

3 1 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-2. El Tartuf, pel Col·lectiu de Teatre La Vitxeta.

3 1 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1988-1989

El Centre de Lectura, el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta i el Teatre Bartrina El novembre de 1988 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta va fer públic el manifest «El Bartrina, un teatre necessari» on afirmava que «Reus és una ciutat privilegiada ja que compta amb diferents espais teatrals, tots de característiques i titularitats diverses». Denuncien que el Teatre Bartrina «demana una mica de cura i de dispendis econòmics [...]. No gaire gran, de proporcions airoses i plenes de sabor, el Bartrina és un teatre apte per moltíssimes manifestacions que no necessiten de grans sumptuositats ni mides esplèndides. Per la seva capacitat, té un intimisme capaç de travessar la distància que inevitablement, un teatre més gran estableix entre actuants i públic. [...] és un teatre viu, la cuina en la qual és possible preparar la manduca teatral. Un escenari que apart de mostrar els espectacles, és també un taller on aquests s’hi poden crear, gràcies a la seva estructura i a l’esperit de servei públic del Centre de Lectura. [...] El Bartrina compleix exactament la missió que li pertoca. Servir la quotidianitat o si voleu, la normalitat d’un esdeveniment artístic i lúdic com el teatre. La ciutat necessita d’una alternativa com aquesta i al teatre del carrer Major li calen unes quantes obres i, sobretot, l’afecte dels reusencs que no seria bo que es polaritzés en una única direcció».

Dies després, el 29 de novembre de 1988 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, representat per Xavier Filella, i el Centre de Lectura, representat pel president Josep M. Balanyà, signaren i feren públic un document sobre la necessitat de la remodelació del Bartrina. Es comprometien a «impulsar la dinamització i reivindicació del Bartrina com un dels espais més assequibles i funcionals de la ciutat». El document ratificava la llibertat d’utilització per La Vitxeta que el considerava el seu teatre oficial. S’hi pogueren veure totes les produccions que el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta havia preparat, unes 87, fins a la sessió de cloenda del Teatre el 1994.

Com a mostra d’aquesta entesa, del 1989 al 1995 Xavier Filella fou el primer director del Teatre Bartrina, i com a tal formà part de la Junta Directiva del Centre de Lectura.

1. Representació de Miralls, pel Col·lectiu de Teatre La Vitxeta.

3 1 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1988-1989 El Centre de Lectura, La Vitxeta i el Teatre Bartrina

1. Fotomuntatge d’un opuscle del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta.

L’11 i 12 d’octubre de 1988 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta reposà Una de… Pigmalió, de Bernard Shaw, adaptada per Joan Oliver.

El Col·lectiu de Teatre La Vitxeta reposà el 10, 11 i 13 de desembre de 1988, El Tartuf, de Molière, que havia estrenat la temporada anterior.

El 29 i 30 d’abril, 1 i 3 de maig de 1989 es representà Història d’un barber, a càrrec del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta dins el cicle Teatre Arreu…s.

L’obra és una adaptació de Dolors Juanpere d’Histoire de Vasco, de Georges Schéhadé. L’acte fou organitzat per l’Institut Municipal d’Acció Cultural.

3 2 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. Sopar dels Premis Reus, el 1988.

L’Institut Municipal d’Acció Cultural i el Teatre Bartrina

La majoria de les programacions de les darreres temporades del Teatre Bartrina –sobretot del 1988 al 1994– foren organitzades per l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Reus, l’IMAC. El Bartrina es va convertir, durant aquell període, en un centre productor de teatre on companyies com el TEBAC, el Grup de Dansa Neoclàssica del Centre de Lectura o l’Orquestra de Cambra Camerata XXI van preparar els espectacles i concerts. Cal destacar l’esforç fet durant els anys noranta, tant per part de l’IMAC com del Centre de Lectura, perquè el Bartrina acollís com· panyies artístiques que constituïen part d’un teatre alternatiu i de qualitat.

El 15 d’octubre de 1988, dins el cicle de Rialles, es programà l’espec· tacle de dansa Blau marí (basat en una llegenda xinesa), a càrrec del grup Roseland Musical.

El 5 de novembre de 1988, dins el cicle de Rialles, s’oferí l’espectacle de teatre musical Roda, roda molinet, a càrrec de Toc de Retruc.

El 26 de novembre de 1988 el cicle de Rialles programà El metge per força, a càrrec del Talleret de Salt.

L’1 de desembre de 1988 l’Institut Britànic oferí l’actuació de Nola Rde. El 17 de desembre de 1988 s’oferí dins el cicle de Rialles Per art de màgia, a càrrec d’Els Trapelles.

El 14 de gener de 1989 el I Cicle de Teatre per a Nois i Noies organitzat pel grup Rialles oferí Subsòl, a càrrec de la companyia L’Estaquirot.

El 21 i 22 de gener de 1989 el TEBAC presentà La cantant calba, acte organitzat per l’Ajuntament de Reus.

El 28 de gener de 1989 el I Cicle de Teatre per a Nois i Noies organitzat pel grup Rialles presentà Brams o la kumèdia dels herrors, a càrrec d’El Llamp Teatre.

L’11 de febrer de 1989 el I Cicle de Teatre per a Nois i Noies organitzat pel grup Rialles oferí Di!...Di! Divert per Opal Teatre.

El 25 de febrer de 1989 el cicle de Rialles oferí Sputnik, a càrrec de la

3 2 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

L’IMAC i el Teatre Bartrina

3 2 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

companyia teatrel Curial.

El 8 d’abril de 1989 els pallassos Fil i Didol actuaren dins el cicle de Rialles.

El 23 d’abril de 1989 l’IMAC organitzà l’actuació de l’Esbart Dansaire Ciutat de Reus.

El 24 de maig de 1989 Pessic Teatre oferí Urgeix una dona, dins el cicle Teatre Arreu…s.

2. El 42è Concurs-Exposició Nacional de Roses, el 1989.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS L’11 de novembre de 1988 se celebrà la Nit dels Premis Reus, orga· nitzada per l’Ajuntament de Reus i el Centre de Lectura, amb un sopar i el lliurament dels diversos guardons.

El 29 de novembre de 1988 l’Associació de Concerts organitzà un con· cert a càrrec del pianista Jordi Cilaprinyó.

El 18 de desembre es celebrà el concert de Nadal de la Coral infantil del Centre de Lectura.

El 22 de desembre de 1988 la Coral mixta del Centre de Lectura, la Coral de l’Ateneu Municipal de Móra d’Ebre i l’Orquestrina de cambra oferi· ren el concert de Nadal.

El 8 de gener de 1989 la Secció de Música organitzà la presentació del Cor Mestral del Centre de Lectura, amb la col·laboració de la Coral de l’Ate· neu Municipal de Móra d’Ebre.

El 9 de gener de 1989 l’Associació de Concerts organitzà un concert a càrrec del Trío Monpou, de Madrid.

El 18 d’abril de 1989 Roda de Saxos oferí un concert de jazz-swing. dins el cicle Jazz al Bartrina, organitzat per l’IMAC amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat, i d’Àctua, Escola de Músics.

El 19 d’abril de 1989 la formació Salmamí oferí un concert de salsajazz, dins el cicle Jazz al Bartrina.

El 20 d’abril de 1989 actuà Amordiscos dins el cicle Jazz al Bartrina.

El 22 d’abril de 1989 es celebrà un concert de pianofusió de Manel Camp i Josep Mas, Kitflus, dins el cicle Jazz al Bartrina.

El 26 d’abril de 1989 el quintet de veu Harmonia oferí un concert, dins el cicle de primavera de concerts al Bartrina.

El 16 de maig de 1989 actuà el quartet de cambra Concertare, dins el cicle de primavera de concerts, que oferí obres de Telemann, Haendel, Quantz i Fasch.

Del 15 al 16 de maig de 1989 se celebrà el 42è Concurs-Exposició Nacional de Roses, organitzat pel Centre de Lectura.

El 22 de maig de 1989 el Conservatori Professional de Música oferí el concert de primavera.

El 23 de maig de 1989 el grup Quatricel·li, quartet de violoncels oferí un concert amb obres de Bach, Schubert, Morera i Klengel, dins el cicle de primavera de concerts.

El 14 de juny de 1989 actuà el grup de música profana antiga Música Mundana, dins el cicle de primavera de concerts.

El 16 i 17 de juny de 1989 l’Escola de Dansa del Centre de Lectura oferí el festival de final de curs.

El 27 de juny de 1989 el Grup de Dansa Neoclàssica del Centre de Lectura estrenà l’espectacle I tu, somnies?, espectacle coproduït amb l’IMAC.

3 2 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

CINEMA El 17 de novembre de 1988 el Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura programà les sessions de cinema arqueològic.

El 2 i 3 de juny de 1989 es projectà el film d’animació Tin-tin al temple del sol.

3 2 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1989-1990

El 24 de setembre de 1989, dins la programació de les festes de Mise· ricòrdia, actuà la companyia còmica La Cubana amb l’espectacle Cómeme el coco, negro.

Del 7 a l’11 d’octubre de 1989 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, dirigit per Dolors Juanpere, va portar a escena l’adaptació d’Història d’un barber, de Schéhadé.

El 28 d’octubre de 1989 es representà I Colombaioni, a càrrec de la com· panyia Els Pallassos de Fellini, dins el cicle Teatre a la tardor, organitzat per l’IMAC amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona i la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya.

El 18 de novembre de 1989 la companyia Grappa Teatre representà Duple.X dins el cicle Teatre a la tardor.

El 21 de novembre de 1989 actuà el Teatre Invisible amb El banquer anarquista, de Fernando Pesoa, dirigida per Moisés Maicas amb l’actor Quim Lecina, dins el cicle Teatre a la tardor.

El 25 de novembre de 1989 es representà Estrips, de Toni Cabré, Premi Joan Santamaria, dirigida per Joan Lluís Bozzo, dins el cicle Teatre a la tar· dor.

El 16 i 17 de desembre de 1989 i el 14, 15 i 17 de març de 1990 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta representà Dansa de mort, d’August Strindberg, amb la traducció de Feliu Formosa. Protagonitzada per Josep M. Puig, Dolors Juanpere, Jordi Pàmies, Dolors Esquerda i Sara Domínguez, va cloure el cicle Teatre a la tardor.

El 13 de gener de 1990 el grup Rialles organitzà el II Cicle de Teatre amb Ninotarium, a càrrec de Nèssum Dorma Teatre.

El 27 de gener de 1990 dins el II Cicle de Teatre s’oferí Mutis, a càrrec de la companyia de teatre Mòbil.

El 3 de febrer de 1990 dins el II Cicle de Teatre es representà Contes breus i extraordinaris, a càrrec de Cesc Serrat.

El 17 de febrer de 1990 s’oferí Però jo sóc un ós, a càrrec del grup La Nau i dins el II Cicle de Teatre.

El 17 i 18 de febrer de 1990 el TEBAC oferí La cantant calba, d’Eugène Ionesco, en la versió de Bonaventura Vallespinosa.

El 3 de març de 1990 dins el II Cicle de Teatre es representà Marco Polo de Viceverso, a càrrec del grup de teatre Arca.

El 10 de març de 1990 Gila presentà l’espectacle Déjenme que les cuente, dins el cicle Primavera & Espectacles, organitzat per l’IMAC. El Col·lectiu de Teatre La Vitxeta va reposar el 14, 15 i 17 de març de 1990 El Tartuf, de Molière.

El 31 de març de 1990 es representà Fi de partida, de Beckett, a càrrec de la Companyia La Gàbia Teatre dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 7 d’abril de 1990 la companyia Tiranpalan representà Makinavaja, el último choriso, dirigida per Al Víctor i Pepe Miravete, i amb els actors Ferran Rañé, Raül Torrent i la música de Pata Negra, en el cicle Primavera &

3 2 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1989-1990

3 2 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Espectacles, organitzat per l’IMAC. El 12 de maig de 1990 la Companyia Infidel representà Els dos cavallers de Verona, representació inclosa dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 19 de maig de 1990 s’oferí l’espectacle La vida passa, es fon, torna i brilla, del Ballet Clàssic Mediterrània, dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 2 de juny de 1990 actuà Pepe Rubianes amb l’espectacle En directo dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 3 de juny de 1990 es representà Els dos cavallers de Verona,a càrrec de la companyia La Infidel.

Del 27 al 30 de juny de 1990 la companyia del Teatre Lliure representà Capvespre al jardí, del reusenc Ramon Gomis, dirigida pel també reusenc Lluís Pasqual, amb escenografia de Fabià Puigserver.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 5 d’octubre de 1989 la Coordinadora per a la Tercera Edat de Reus organitzà el Festival de Corals.

El 10 de novembre de 1989 se celebrà la Nit dels Premis Reus, orga· nitzada per l’Ajuntament de Reus i el Centre de Lectura, amb un sopar i el lliurament dels diversos guardons.

El 13 de desembre de 1989 es celebrà el concert de la Muestra Nacional de Cámara para Jóvenes Intérpretes.

El 22 de febrer de 1990 el cantautor Albert Plà presentà Ho sento molt.

El 8 de març de 1990 el pianista Manel Camp presentà el seu nou disc dins el cicle Primavera & Espectacles. El 24 de març de 1990 la Companyia de Dansa Contemporània Avelina Argüelles oferí l’espectacle Perfums i altres coreografies, dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 21 d’abril de 1990 oferí un concert Jordi Sabaté i Factor Quàntic dins el cicle Primavera & Espectacles. El 28 i 29 d’abril de 1990 el Grup de Dansa Neoclàssica presentà el muntatge I tu, somnies, i altres coreografies dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 10 de maig de 1990 la Secció de Música programà, dins el cicle Concerts de primavera, Catalonia Brass Quintet. Del 13 al 15 de maig de 1990 es celebrà el 43è Concurs-Exposició Nacionalde Roses, organitzat pel Centre de Lectura. El 17 de maig de 1990 la Camerata de Cançó Tradicional oferí el concert El romanç del cec, dins el cicle Concerts de primavera. El 24 de maig de 1990, dins el cicle Concerts de primavera, actuà l’arpista Teresa Espuny. El 30 de maig de 1990, dins el cicle Concerts de primavera, actuaren Toni Ola Sabaté (piano) i Àngel Perei (marimba). El 15 i 16 de juny de 1990 l’Escola de Dansa del Centre de Lectura celebrà el festival de final de curs.

El 20 de juny de 1990 l’Escola de Música del Centre de Lectura celebrà el festival de final de curs.

1-2. Dansa de Mort, pel Col·lectiu de Teatre La Vitxeta.

ALTRES ACTES El 16 d’octubre de 1989 la coalició electoral Convergència i Unió om· plí el Teatre amb un míting electoral amb Miquel Roca i els consellers Josep Gomis i Josep Laporte.

3 2 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

3 3 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1990-1991

El 20 d’octubre de 1990 es representà Historias de la puta mili, de Ramon Ivà, per la companyia Catalana de Gags, amb la direcció d’Àngel Alonso, dins el cicle Tardor & Espectacles, organitzat per l’Institut Municipal d’Acció Cultural de Reus amb la col·laboració del Departament de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona i la Xarxa de Teatres Públics.

El 27, 28 i 31 d’octubre, 1 de novembre de 1990, i el 26, 27, 30 i 31 de gener de 1991 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta representà Miralls, amb frag· ments de Pirandello i Txèchov. Jordi Gebellí, en un article al Nou Diari, deia: «La representació d’un excel·lent espectacle ens va oblidar per una nit, aquest lamentable estat del local», en referència al «tronat escenari del nostre entranyable i deliciós Bartrina, que ai las, és la cendrosa dels teatres de Reus».

El 17 de novembre de 1990 El Talleret de Salt representà Nit de Reis, de William Shakespeare, dirigida per Konrad Zschiedrich, dins el cicle Tardor & Espectacles.

El 24 de novembre de 1990 es representà Hamlet màquina, de Heine Müller, per la Compañía Atalaya de Sevilla, dirigida per Ricardo Iniesta, dins el cicle Tardor & Espectacles.

L’1 de desembre de 1990 actuà Pepe Rubianes amb l’espectacle Por el amor de Dios, dins el cicle Tardor & Espectacles.

El 15 de desembre de 1990 la Companyia de Dansa Novacelona oferí Tea for two, d’Imma Colomer, dins el cicle Tardor & Espectacles.

El 22 de desembre de 1990 Carles Canut, Joaquim Cardona i Enric Serra oferiren Sopar a quatre mans, de Paul Barz, l’últim dels espectacles del cicle Tardor & Espectacles.

El 12 de gener de 1991 Pessic Teatre presentà l’espectacle Heteròclit.

El 15 de gener de 1991 es celebrà una sessió de teatre infantil, en la programació Teatre, eina d’Escola.

El 19 i 20 de gener de 1991 Rialles presentà Els petits barrufets.

El 2 de febrer de 1991 Rialles presentà Blau Marí i Roseland Musical.

L’11 de febrer de 1991 es representà Història del virtuós cavaller Tirant Lo Blanc, a càrrec de la Companyia de Teatre del Baix Penedès, dins els actes commemoratius de l’any Tirant Lo Blanc organitzats per la Generalitat de Catalunya.

El 18 de febrer de 1991 Fli-Flit Teatre presentà Roseland Musical, dins la campanya Anem al teatre!, organitzada pel Departament d’Ensenyament de l’Ajuntament de Reus i la Caixa de Pensions, dirigida als escolars.

El 19 i 20 de febrer de 1991 La Trepa presentà El cas de la torxa olímpica, dins la campanya Anem al teatre!

El 23 de febrer de 1991 Rialles presentà El Talleret de Salt que represen· tà El Príncep de Dinamarca.

El 25 i 26 de febrer de 1991 Marduix Teatre presentà Tirant lo Blanc, dins la campanya Anem al teatre!

El 28 de febrer de 1991 s’oferí l’escenificació poètica de J. V. Foix Cròniques de l’ultrasó, a càrrec de Quim Lecina.

3 3 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1990-1991

3 3 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 2 de març de 1991 s’inicià el cicle Primavera & Espectacles’91 amb Càsting, de Jordi Purtí, a càrrec de la Companyia d’espectacles Teiatru, dirigi· da per Jordi Purtí i Enric Llort. Coincidint amb la representació s’inauguraren les obres de reforma del hall del Teatre, al Centre de Lectura.

El 7 de març de 1991 Esther Formosa la Canyí va representar Jo no em quedo per vestir sants, dins el cicle Primavera & Espectacles’91.

El 9 de març de 1991 Rialles presentà el Teatre Arca amb Telebola.

El 9 de març de 1991 es representà Woza Albert, a càrrec de Jamanu Teatre.

El 16 de març de 1991 Tortell Poltrona & Banda de Clowns representa· ren Tutto Poltrona, dins el cicle Primavera & Espectacles’91.

El 19 de març de 1991 es celebrà una sessió de teatre infantil, en la pro· gramació Teatre, eina d’Escola.

El 23 de març de 1991 Rialles presentà als pallassos Pep i Bocoi.

El 6 d’abril de 1991 Senyores i senyors, de Joan Cavallé, fou representa· da per la companyia Zàlata Teatre, dins el cicle Primavera & Espectacles’91.

L’11 d’abril de 1991 Jazz-Vocal oferí un concert amb el títol A capella, emmarcat dins el cicle Primavera & Espectacles’91.

El 13 d’abril de 1991 el grup Rialles oferí Què s’ha fet d’aquelles flors, a càrrec de l’Estenedor.

El 13 i 14 d’abril de 1991 el TEBAC portà a escena O.K. Xungo.

El 20 d’abril de 1991 Grappa Teatre representà Cloxard, dirigida per Paco Mir, dins el cicle Primavera & Espectacles’91.

El 27 i 28 d’abril de 1991 el TEBAC representà Els Beatles contra els Rolling Stones.

El 2 de maig de 1991 la companyia Teatro Geroa representà Durango, un sueño. 1439, dins el cicle Primavera & Espectacles’91.

El 18 de maig de 1991 Mozart-91 fou representada a càrrec de Sèmola Teatre, dins el cicle Primavera & Espectacles’91.

El 30 de maig de 1991 es representà No val a badar, per la companyia de Teatre Urbà, amb Pep Munné, en el cicle Primavera & Espectacles ’91.

L’1 de juny de 1991 s’oferí L’Espinguet, a càrrec dels alumnes de les escoles de teatre, música i dansa.

El 8 de juny de 1991 l’Estaquirot Teatre oferí el muntatge Biòtic, dins el cicle Primavera & Espectacles’91.

El 13 de juny de 1991 Rafael Álvarez, El Brujo, representà El Lazarillo de Tormes, adaptació de Fernando Fernán Gómez, al cicle Primavera & Espectacles’91.

El 1991 el TEBAC representà Déu, de Woody Allen, dirigida per Santi Nogués.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 3 de novembre de 1990 el cantautor Joan Amèric oferí l’espectacle Cançó dins el cicle Tardor & Espectacles.

El 10 de novembre de 1990 A Capella celebrà un concert de jazz, acte emmarcat dins el cicle Tardor & Espectacles.

CINEMA El 26 d’octubre de 1990 es celebrà un acte commemoratiu del 50è ani· versari de l’afusellament del president Companys amb la projecció de Procés a Catalunya, dirigida per Josep M. Forn.

L’1 de febrer de 1991 es projectà Mistery train, de Jim Jarmusch.

L’1 de març de 1991 es projectà Històries de Filadelfia, de Georges Cukor.

El 18 d’abril de 1991 es projectà Carros de foc.

ALTRES ACTES El 22 de maig de 1991 es programà el debat «7 candidats per a una alcaldia» amb la participació dels partits polítics que presentaven llista pròpia a les eleccions municipals de 1991 a Reus.

3 3 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 16 de novembre de 1990 se celebrà la Nit dels Premis Reus, orga· nitzada per l’Ajuntament de Reus i el Centre de Lectura, amb un sopar i el lliurament dels diversos guardons.

El 23 de novembre de 1990 el Conservatori de la Diputació de Tarragona oferí el concert de Santa Cecília.

El 30 de novembre de 1990 Jordi Sabatès musicà en directe la pel·lícula expressionista Nosferatu, de W. F. Murnau, dins el cicle Tardor & Espectacles, amb la col·laboració de la Secció de Comunicació del Centre de Lectura.

El 23 de desembre de 1990 l’Escola de Música del Centre de Lectura oferí el concert de Nadal.

El 14 de febrer de 1991, dins els actes de l’any Tirant Lo Blanc, es celebrà un concert de cançó medieval a càrrec de Dolors Lafitte i Alfons Encinas.

El 21 de març de 1991 París-Barcelona swing connection oferí un con· cert de jazz-swing, emmarcat dins el cicle Primavera & Espectacles’91.

El 4 de maig de 1991 el Conservatori de Badalona oferí un concert.

Del 12 al 14 de maig de 1991 se celebrà el 44è Concurs-Exposició Na· cionalde Roses, organitzat pel Centre de Lectura.

El 21 de maig de 1991 el Conservatori de la Diputació de Tarragona oferí el concert de primavera a càrrec dels alumnes de grau elemental.

El 25 de maig de 1991 Mal Pelo companyia de dansa oferí l’espectacle Quarere, dins el cicle Primavera & Espectacles’91.

L’1 de juny de 1991 es celebrà un concert de trompetes.

El 3 de juny de 1991 es féu la festa de fi de curs dels cursos de català i la representació de Tirant Lo Blanc.

El 14 i 15 de juny de 1991 l’Escola de Dansa del Centre de Lectura ce· lebrà el festival de final de curs.

El 21 de juny de 1991 l’Escola de Música del Centre de Lectura oferí el festival de final de curs.

3 3 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

19911992

El 19 d’octubre de 1991 la programació infantil del grup Rialles oferí una actuació de pallassos.

El 9 de novembre de 1991 es representà El gat amb botes, a càrrec del Ballet Alexia, dins el cicle de Rialles.

El 30 de novembre de 1991 el cicle de Rialles oferí la representació d’Els músics de Bremen, a càrrec de la comanyia Teatre de la Nau. Durant el 1992 es portà a terme la campanya «Bartrina No smoking» que animava a tothom a redescobrir el Teatre Bartrina. Pel mòdic preu de sis-centes pessetes qualsevol persona podia gaudir d’un dels espectacles. La campanya aprofitava també per recordar que al Teatre no és permès fumar.

El 2 de gener de 1992 la companyia T de Teatre representà Petits contes misògens, de Patrícia Higsmith, dirigida per Pere Sagristà.

L’11 i 12 de gener de 1992 el TEBAC representà Déu, de Woody Allen.

El 18 gener de 1992 va incloure la representació de Gran Parada, a cà· rrec de Circ Confeti, dins el cicle organitzat pel grup Rialles.

L’1 de febrer de 1992, dins el cicle organitzat pel grup Rialles, es repre· sentà Contes de cordó, a càrrec del Teatre de Cordó.

El 15 de febrer de 1992 es representà El pagès, si no treballa no té res, a càrrec de la Companyia Camerata de Cançó Tradicional, dins el cicle de Rialles.

El 27 febrer de 1992 es representà Viva la Pepa, a càrrec de Teatre de l’Aigua.

El 14 de març de 1992 s’oferí teatre de titelles i actors, a càrrec de la companyia l’Estaquirot.

El 21 de març de 1992 Teatreneu oferí l’espectacle Catalànish, emmarcat en el cicle Primavera & Espectacles, organitzat per l’IMAC i l’Ajuntament de Reus, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona i la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya.

El 28 i 29 de març, i el 4 i 5 d’abril del 1992 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, dirigit per Dolors Juanpere, estrenà El més feliç dels tres, vodevil d’Eugène Labiche amb traducció de Guillem-Jordi Graells, dins el cicle Prima· vera & Espectacles.

L’1 d’abril de 1992, dins el cicle organitzat pel grup Rialles la compan· yia l’Estaquirot representà l’obra de titelles Subsòl.

L’11 d’abril de 1992 es representà L’Alfa Romeo i Julieta, de Palau i Fabre, a càrrec de la companyia Teatre Invisible, dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 27 d’abril de 1992 es representà Punch & Judy, a càrrec del titellaire anglès Rod Burnett’s, dins el cicle organitzat pel grup Rialles.

El 9 de maig de 1992 Pep Bou presentà l’espectacle Sabó, sabó, dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 16 de maig de 1992 la companyia Vol Ras oferí la representació de l’obra Psssssst!, dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 16 de maig de 1992 se celebrà una sessió de teatre infantil per a les

3 3 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1991-1992

3 3 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

escoles dins el programa Teatre Eina d’Escola, i el grup Rialles celebrà una mostra de titelles al vestíbul del Teatre.

El 13 de juny de 1992 Nessum Dorma representà Con Quijote hemos topado, dins el cicle Primavera & Espectacles.

El juny de 1992 també acollí l’estrena de l’espectacle Ssscum, de Pepe Rubianes, que s’havia de realitzar a l’abril.

El 24 i 25 de juny de 1992 el TEBAC representà l’obra 20 x 20, de Joan Barbero, dirigida per Santi Nogués.

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 5 d’octubre de 1991 Pascal Comelade & Bel Canto Orchestra oferiren un concert organitzat per l’IMAC i Universals Tecnologia Recerca Cultura (KRTU).

El 9 de novembre de 1991 la Federació Catalana d’Entitats Corals de les Comarques Meridionals celebrà el concert d’inauguració del curs.

El 16 de novembre de 1991 se celebrà la Nit dels Premis Reus, orga· nitzada per l’IMAC i el Centre de Lectura, amb un sopar i el lliurament dels diversos guardons.

El 21 de novembre de 1991 el Conservatori Professional de Música de la Diputació de Tarragona oferí el concert de Santa Cecília.

El 21 de desembre de 1991 l’Escola de Dansa del Centre de Lectura celebrà el festival de dansa amb coreografies sobre nadales.

El 6 de gener de 1992 es presentà oficialment l’Orquestra de Cambra Camerata XXI. El 5 i 6 de maig de 1992 s’organitzà un curs pràctic de direcció teatral, amb activitats diverses a càrrec d’Ignasi Roda i Fàbregas.

Del 17 al 19 de maig de 1992 es celebrà el 45è Concurs-Exposició Nacional de Roses, organitzat pel Centre de Lectura.

El 6 de juny de 1992 Carles Mallol-Inés Boza presentaren Senza tempo, espectacle de dansa emmarcat dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 19 i 20 de juny de 1992 l’Escola de Dansa del Centre de Lectura ce· lebrà el festival de final de curs.

El 22 de juny de 1992 l’Escola de Dramatització del Centre de Lectura celebrà el festival de final de curs.

El 27 de juny de 1992 es programà un recital de poesia polifonètica, a càrrec de diferents grups i es presentà el n. 8 de la revista Fenici.

CINEMA El 5 i 6 d’octubre de 1991 es projectà Els retorn dels mosqueters.

El 14 i 15 de desembre de 1991 el grup Rialles oferí, dins la seva progra· mació infantil, la projecció de Viatge a Melònia i La Ventafocs.

3 3 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1-5. El més feliç dels tres, pel Col·lectiu de Teatre La Vixeta.

3 3 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1992-1993

1. El Col·lectiu de Teatre La Vitxeta al sopar dels Premis Reus, 1992.

L’11 de setembre de 1992 es representà O.K Xungo. Histèries d’un hospital, amb posada en escena i guió del TEBAC, dirigida per Lluís Graells.

El 24 i 25 de’octubre de 1992 el TEBAC representà O. K. Xungo.

El 31 d’octubre es pogué veure l’espectacle infantil Güitxi-Güitxi, amb la companyia Els Picapuça.

Del 2 al 5 de novembre de 1992 la Companyia Teatre Estable de Lleida oferí la representació d’Helena a l’illa del Bar Zodíac.

El 28 de novembre de 1992 s’oferí l’espectacle infantil Històries màgiques, a càrrec de Sim Salabim, dins el cicle organitzat pel grup Rialles.

El 12 desembre de 1992 el Ballet Alexia oferí El soldadet de plom, em· marcat dins el cicle organitzat pel grup Rialles.

El 30 de gener de 1993 el cicle de Rialles presentà Odu salven la tierra, a càrrec de Setrill Teiatru.

El 15, 16 i 17 de febrer de 1993 es representà El tigre, de Maxil Plexiglàs, dins la campanya de teatre a les escoles organitzada per l’Ajuntament.

El 13 i 14 de març de 1993 el TEBAC representà 20 x 20, de Joan Barbero.

El 9 i 10 de març de 1993, amb motiu del seu 10è aniversari, el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta va representar a la platea dues farses de Txèkhov, Un prometatge i L’ós, que formaven part del muntatge Miralls, estrenat la temporada 1990-1991. L’espectacle s’emmarcà dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 20 de març de 1993 ¡Oído cocina! es representà a càrrec de la com· panyia d’Euzkadi Trapuzaharra Teatro Trapero. El muntatge formà part del cicle Primavera & Espectacles.

El 21 i 27 de març de 1993 acull dues representacions del cicle de Rialles: Fills de la lluna, a càrrec de Teatre la Nau, i Clowni, a càrrec de Tortell Poltrona. També se celebra teatre escolar dins el programa Eina d’Escola.

El 3 i 4 d’abril de 1993 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta representà l’espectacle Cabarettrina Festa-espectacle del seu 10è aniversari, amb música en directe i amb la platea ocupada per taules on es van servir còctels i begudes diverses. L’acte s’emmarcà dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 14 d’abril de 1993 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta realitzà una lectu· ra dramatitzada de fragments d’Història sentimental, de Xavier Amorós.

El 17 i 18 d’abril de 1993 es representà El Tartuf, de Molière, a càrrec del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, dirigit per Dolors Juanpere, en commemoració del 10è aniversari de la companyia, dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 24 d’abril de 1993 es celebrà un Homenatge a Maria Aurèlia Capmany, amb la representació de Preguntes i respostes sobre la vida i mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, a càrrec de la Companyia Layret.

Del 19 al 23 d’abril de 1993 es celebraren les representacions del mun· tatge Raticonte, dins la campanya de l’Ajuntament de Reus per acostar el teatre als escolars d’Ensenyament General Bàsic.

El 22 de maig de 1993 s’escenificà ¡Porca miseria!, de Luciano Federico, dins el cicle Primavera & Espectacles.

3 3 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1992-1993

El 29 de maig de 1993 es representà Tu rai que vius bé!, amb Pere Sagristà, dins el cicle Primavera & Espectacles.

El 12 de juny de 1993 El Talleret de Salt va portar a l’escenari Degustació.

Pro gaudio ventris, espectacle emmarcat en el cicle Primavera & Espectacles.

El 26 i 27 de juny de 1993 la Companyia Teatre Lliure va representar Quartet, de Heine Müller, dirigit per Ariel García Valdés, amb Anna Lizaran i Lluís Homar, dins el cicle Primavera & Espectacles.

3 4 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 2 d’octubre de 1992 l’Associació Josep Vidal i Llecha presentà la Coral Primavera per la Pau. El 17 octubre de 1992 es representà, dins el cicle organitzat pel grup Rialles, l’espectacle de titelles Tsé-tsé de la companyia L’Estaquirot.

El 13 de novembre de 1992 es lliuren per darrera vegada al Teatre els Premis Reus, organitzats per l’Ajuntament de Reus i el Centre de Lectura. El Col·lectiu de Teatre La Vitxeta amenitzà la vetllada amb un espectacle amb guió i acció teatral de Dolors Juanpere i Xavier Filella, a partir de l’Òpera de tres rals, de Bertolt Brecht.

El 20 de desembre de 1992 es celebrà el festival de corals.

El 6 de gener de 1993 l’Orquestra Camerata XXI oferí el concert de Reis.

El 13 febrer de 1993 es representà l’obra de titelles Mama por!, a càrrec d’Alvic 2, dins el cicle organitzat pel grup Rialles.

L’1 d’abril de 1993 acollí l’audició de fi de trimestre a càrrec dels alum· nes de l’Escola de Música del Centre de Lectura.

Del 16 al 18 de maig de 1993 se celebrà el 46è Concurs-Exposició Na· cional de Roses, organitzat pel Centre de Lectura.

El 18 i 19 juny de 1993 es celebrà el festival de final de curs de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura.

El 21 de juny de 1993 l’Escola de Música del Centre de Lectura celebrà el festival de final de curs.

El juliol de 1993 l’Orquestra de Cambra Camerata XXI, dirigida per Sergio Prieto, oferí un concert. També actuà el Trío Arte, amb el violoncel·lista Edgar, el violinista Sergio Prieto i la pianista María Iris Rodrigán.

CINEMA El 16 i 17 de gener de 1993 el grup Rialles presentà la projecció La guerra del bosc.

El 12 de febrer de 1993 es projectà Temps d’estimar, temps de morir, de Douglas Sirk.

1. Àlex Sussana, Ramon Gomis, Xavier Amorós, Dolors Juanpere i Lluís Pascual, a l’escenari del Bartrina, el 1993.

2. La nit dels Premis Reus, del 1993.

3 4 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

3 4 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1993-1994

1. RepresentaciĂł de Sorra Calenta, el 1994

1993-1994

ALTRES ACTES ARTÍSTICS El 23 d’octubre de 1993 es celebrà la Trobada de Música Tradicional.

El 5 de novembre de 1993 es celebrà la lectura de poemes de Ventura Gassol en el centenari del seu naixement, a càrrec de Josep M. Puig Baiget del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta.

El 21 de novembre de 1993 es celebrà un concert de música moder· na amb Tango a Tres, organitzat per l’AMCA, el Centre Llatinoamericà i l’IMAC. El 5 de desembre de 1993 es celebrà un espectacle de varietats a benefici de Bòsnia, organitzat per l’Ajuntament de Reus i entitats ciutadanes.

El 19 de desembre de 1993 es celebrà un festival de nadales.

El 22 de desembre de 1993 s’oferí un concert de l’Escola de Música del Centre.

El 16 de gener de 1994 l’Orquestra de Cambra Camerata XXI oferí el tradicional concert de Reis.

El 22 d’abril de 1994 l’Escola de Dansa del Centre de Lectura i l’Institut del Teatre oferiren diversos tallers.

El 15, 16 i 17 de maig de 1994 es celebrà el 47è Concurs-Exposició Nacional de Roses.

3 4 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 23 i 26 de setembre de 1993 el TEBAC estrenà Pluja de clemàstecs amb el pas de la basarda, de Pere Anguera, dirigida per Jordi Vall.

El 23 de desembre de 1993 es representà Des de la trona (Assemblea Unitària de la Ment Serva), a càrrec del Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas.

L’11 de gener de 1994 es representà l’obra Las Cartas de Alou, de Mon· txo Armendáriz, organitzat per la Fundació “La Caixa”.

El 22 gener de 1994 es representà en el cicle de Rialles La flauta màgica, amb Magicmania.

El 29 gener de 1994 es representà en el cicle de Rialles Viure del cuentu, a càrrec de Setrill Teiatru.

El 16 d’abril de 1994 Teatre La Neu representà Esperit, viatge al record, dins el cicle de Rialles.

El 23 i 27 d’abril de 1994 es representà L’amor venia amb taxi, dirigida per Mònica Piñol i interpretada per professors i alumnes de la Universitat Ro· vira i Virgili, i es realitzaren tallers de l’Escola de Dansa del Centre i l’Institut del Teatre.

El 5, 6, 7 i 8 de maig de 1994 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta repre· sentà Sorra calenta, espectacle sobre Josep M. de Sagarra amb música de Pere Bayona, dins els actes del centenari del naixement de l’autor.

El 29 de maig de 1994 es representà Cercle de guix, a càrrec de La Trepa, dins el cicle organitzat per Rialles.

El 1994 el TEBAC representà Comèdies de corral, de J. Serra i Fontelles, dirigida per Jordi Vall.

El 10 de juny de 1994 l’Escola de Dramatització celebrà el festival de final de curs.

El 17 i 18 de juny de 1994 l’Escola de Dansa del Centre de Lectura ce· lebrà el festival de final de curs.

CINEMA El 19 d’abril de 1994 dins el cicle especial de commemoració del 25è aniversari del Cineclub del Centre de Lectura es projectà El gran dictador, de Charles Chaplin.

El 26 d’abril de 1994, dins el cicle especial de commemoració del 25è aniversari del Cineclub del Centre de Lectura es projectà El timbal de llauna, de Volker Schlöndorff.

ALTRES ACTES El 24, 25 i 26 febrer de 1994 se celebraren les II Jornades Didàctiques de les Matemàtiques.

1994: A reveure Bartrina.

El darrer cicle d’espectacles

3 4 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

A reveure Bartrina. El darrer cicle d’espectacles (1994) Del 17 al 26 de juny de 1994 s’organitzà el cicle de cloenda A reveure Bartrina, pel tancament del Teatre per a la seva rehabilitació, organitzat per l’IMAC i el Centre de Lectura. S’inicià amb el festival de l’Escola de Dansa del Centre, i continuà amb l’actuació de la Big Band, Pepe Rubianes amb En resumidas cuentas, La Provisional amb Literatura, SF/87 amb Història d’un mirall, el TEBAC amb El sorrut benefactor i el film Molt soroll per no res.

L’acte de cloenda, el 26 de juny de 1994, anà a càrrec del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, que va dur a terme una lectura dramatitzada del poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer i un concert de l’Orquestra Camerata XXI.

1. Representació de Sorra Calenta, el 1994

3 4 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1994-1997: projecte públic i obres de reforma El 1993 l’Ajuntament de Reus encarregà a l’arquitecte reusenc Anton Pàmies Martorell, vinculat al Centre de Lectura, la redacció del projecte exe· cutiu de reformes i ampliació del Teatre. Finalment, la pressió de les compa· nyies teatrals de la ciutat, com el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, el TEBAC o el Grup Rialles, juntament amb l’esforç del president del Centre de Lectura, Joan Ballester, i sobretot les gestions efectuades a Madrid davant el Ministre de Cultura, el socialista català Jordi Solé Tura, per part dels polítics reusencs Xavier Amorós, escriptor i senador socialista; Lluís Miquel Pérez, diputat so· cialista al Congrés dels Diputats, i l’alcalde de Reus el socialista Josep Abe· lló, van aconseguir el 1994 que la remodelació del Bartrina s’inclogués a l’addenda establerta per l’aleshores Ministeri d’Obres Públiques, Transports i Medi Ambient al Programa de rehabilitació dels principals teatres de l’Estat, i també que el Ministeri de Cultura subvencionés bona part de l’equipament escènic. L’aportació del Ministeri de Foment va suposar un 50 % del pressu· post i l’altra meitat anà a càrrec de l’Ajuntament.

Un projecte públic pel Teatre Bartrina (1994)

3 4 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El setembre de 1994 es va produir un altre fet imprescindible per a la posterior realització del projecte de rehabilitació i ampliació del Bartrina: la signatura d’un acord entre l’Ajuntament de Reus i el Centre de Lectura, que incloïa la cessió del Teatre, que passava a ser de titularitat municipal per un període de 30 anys. L’alcalde Josep Abelló i l’aleshores president del Centre, Joan Ballester, van signar aquest acord que possibilità la rehabilitació.

Les obres de reforma (1995-1997)

1. El teló metàl·lic tallafoc, instal·lat el 1929, en una imatge del 1994.

Les obres del Bartrina foren concedides per subhasta pública a l’Empresa Fomento de Construcciones y Contratas SA, i previstes per ser realitzades en 18 mesos, que s’allargaren fins a més de dos anys, de 1995 a 1997, pel mal estat de l’estructura de fusta i per algun endarreriment en la tramitació dels acords entre les administracions. Les obres, amb un cost final que superà els 450 milions de pessetes, van suposar una profunda transformació de la seva estructura tècnica, mantenint la fisonomia del Teatre, i l’ampliació d’aquest equipament cultural amb la construcció de noves dependències lligades a l’activitat artística i cultural en aquesta nova etapa. •

3 4 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

3 4 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

3 4 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

3 5 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La programació teatral del Bartrina: entre la tradició i la modernitat (1904-1939) L’apropament a la programació del Teatre Bartrina al llarg d’un segle de funcionament em fa venir a la memòria el pròleg de Josep Yxart, el més impor· tant crític teatral català, en el seu assaig El arte escénico en España, inacabada història del teatre castellà del segle XIX, que va publicar a La Vanguardia entre 1892 i 1895. En el pròleg l’autor justifica el títol de l’obra i exposa la seva mo· derna concepció de l’art dramàtic més enllà dels textos literaris. I és que el Teatre Bartrina ha estat un espai de representació en el sentit més extens del mot. Ha tingut teatre amateur promogut pels socis i ha acollit companyies professionals que han caracteritzat la major part de la seva cartellera. Aquest espai ha acollit tots els gèneres dramàtics des de la tragèdia i el drama a la comèdia, el sainet i el vodevil; el teatre líric: òpera i sarsuela; espectacles de revista, màgia i altres gèneres menors; festivals de dansa, recitacions de poemes, cants corals i concerts; exposicions de roses, celebracions de certàmens literaris i de Jocs Florals, amb reina de la festa i cort d’amor incloses; repartiments de premis, conferències, com les d’Ignasi Iglésias i Jacinto Benavente el 1924; mítings polítics durant els anys de la República i homenatges especials dedicats a escriptors destacats i apreciats dels reusencs (Rusiñol, Ventura Gassol, Apel·les Mestres, Ignasi Iglésias, etc.).

Tot plegat sense oblidar-se de donar pas a la màquina estrella del segle XX: el projector de cinema, que, tret d’algun acte esporàdic, acabarà engolint la funció de la sala arrendada per a aquesta funció després de la guerra i fins avançada l’època franquista. Espectacles diversos que entren per la mirada, com la pintura o l’escultura, que s’adrecen a la intel·ligència per mitjà de l’oïda, com la música o la poesia. Un conjunt viu que produeix el seu efecte en cada moment de manera immediata, sense possibilitat de refer-se, d’esmenar-se; sense poder mantenir els encerts, quan es produeixen, ja que cal seguir el curs de l’acte i amb la tensió adre· çada a l’acció dramàtica, i de la mateixa manera, comunicar la intensitat d’una determinada frase al públic, entès com a massa i no com a individus aïllats, fins al punt que una determinada actitud d’aquest pot potenciar o destarotar el treball curosament preparat dels actors. En l’espectacle cal captar la capacitat emotiva, els sentiments, la intel·ligència i les tendències de la col·lectivitat amb nitidesa i precisió.1 Per això, l’art escènic ha de connectar amb una intel·ligència mitjana: ni ha de temptar aspectes massa novadosos ni s’ha de rebolcar en d’altres exces· sivament reiterats. És molt important que l’actor percebi la receptivitat del públic,

2. Fotografia de l’artista Tórtola València, dedicada “A la Camprubí, del Teatre Bartrina.

3 5 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Rosa Cabré Monné

3 5 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

amb el benentès que aquest pot captar i entendre la qualitat de l’espectacle més que no pas la seva originalitat. El teatre, sigui quina sigui la representació que vehiculi, és una convenció, una arbitrarietat. Però, alerta que no em refereixo pas a convencionalismes en el sentit d’anacronismes. Unes convencions passen, i d’altres vénen a substituir-les ja sigui en la forma del recitat, en la utilització de l’escenografia, la il·luminació o el vestuari. L’evolució de l’art escènic és l’evolució de les seves convencions: «En este flujo y reflujo continuo de las modas artísticas en el teatro, en esta lucha eterna por arrancarlo hoy a las convenciones de ayer, y mañana a las de hoy, qué es lo que permanece, lo que persiste como si fuera propio o exclusivo del temperamento de toda una nación, influyendo en la educación y la cultura de autores y cómicos, principalmente.»2 Els espectacles que al llarg d’un segle han passat pel Teatre Bartrina poden donar la mesura de la cultura del seu públic. Més enllà del fet que s’autoinfluen· ciïn, el cert és que, com diu Yxart, una cosa és el món i l’altra el món del teatre.

Però també és ben cert que, per damunt d’aquesta constatació, s’ha considerat el teatre com una mena de mirall de la societat. «La obra es el público, y el público es la obra. Basta ver que se compenetran para afirmar por la una el valor del otro.

Basta ver que se repelen, para inferir del uno lo que falta o le sobra a la otra. Podrá graduarse el estado de la cultura general, tomando otro arte por medida, pero ninguna tan aproximada como el teatro, donde el juicio se ejerce sobre la marcha, espontáneamente, con toda energía, y por todos a la vez.»3 Francesc Curet, que en el seu El arte dramático en el resurgir de Cataluña (1918) es declara deutor del concepte d’art escènic, les idees i el mètode d’Yxart, com ha destacat Enric Gallén,4 afirma en el primer capítol la identitat entre teatre i la vida social d’un poble, acollint-se a la tradició que va dels tràgics grecs a Schiller i Goethe passant per Shakespeare, Tirso, Calderón, Racine, Molière o Victor Hugo. I encara es refereix al teatre modern dient que «ha aprovechado la sugestión escénica para exponer y tratar en todos sus aspectos, los más arduos e intrincados conflictos de conciencia y de moral, los problemas económicos o políticos, y como medio de divulgación y propaganda de ideas filosóficas y sociales.»5 El meu objectiu serà precisament valorar fins a quin punt el teatre que es representa al Bartrina fins al 1936 és un mirall dels problemes morals i estètics que planteja l’evolució de la cultura coetània, partint del fet que el teatre es produeix dins un procés evolutiu que afecta els autors i les tendències dramàtiques. Una evolució que es mou en el marc del binomi tradició/innovació i la reacció del públic, poc disposat als canvis.

En aquest sentit, caldrà valorar de manera molt sintètica l’apropament o l’allu· nyament dels models representats al Teatre Bartrina en relació a les exigències innovadores del teatre barceloní o madrileny (per al teatre en català o en castellà, respectivament) i, al seu torn, la seva proximitat o distància respecte dels models capdavanters a Europa.

En la present intervenció, d’entre les diferents manifestacions escèniques que ha acollit el Teatre Bartrina, em referiré preferentment a les representacions dra· màtiques, a aquest art de síntesi que en diem teatre. N’excloc el teatre líric i altres manifestacions que no formen part de la meva àrea de coneixement. Estic d’acord amb Feliu Formosa quan el 1968 definia que «el teatre és una manifestació complexa que ens cal definir a cada moment i per a cada circumstància històrica», encara que el context marxista en què situa la frase sigui, avui, poc adient.6 I és que les diverses circumstàncies històriques no tan sols ha fet canviar la ubicació

3 5 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

dels teatres i dels públics,7 l’estètica o la intenció de les obres, sinó que la figura del director, inexistent fins al final del segle XIX, esdevé, a partir de llavors, una peça clau de la representació i, encara, la presència de les obres dramàtiques s’ha substituït al final del segle XX per muntatges de textos literaris o improvisats pels autors. Encara que en alguna ocasió faci alguna referència al cinema o a l’òpera, aquestes formes d’art escènic no seran motiu de la meva atenció minuciosa. El cinema, al Bartrina, serà sempre resultat d’una programació que respondrà a les exigències de les distribuïdores i, en tot cas, als interessos dels empresaris que explotaran la sala de manera comercial. Una atenció especial mereix la progra· mació del Cineclub que funcionarà les darreres dècades del segle XX. Altres tipus d’espectacle responen a activitats de les diverses seccions del Centre de Lectura i s’adrecen a una massa social concreta que maneja criteris entre sentimentals i complaents amb el soci, a vegades al marge de tota valoració. És cert que ja el Teatre va ser objecte d’explotació comercial al cap de poc temps després que es posés en marxa. Potser estaria bé no oblidar allò que encara Max Aub, fent-se ressò d’una tradició crítica que va de Frederic Schiller i Fran· cisque Sarcey fins a Josep Yxart, deia en el sentit que «el teatro es comercio, como tal ofrece su mercancía y la vende; allí se revuelve todo. Lo más barato tiene gran salida: nada queda. Sin contar que la actualidad juega un papel considerable que los años reducen a poco.»8 Amb tot, aquest aspecte comercial depenia de la possi· bilitat de contractar companyies dramàtiques barcelonines o de la resta de l’Estat i la capacitat d’escollir espectacle, per assegurar que l’èxit de públic es traduís en guany econòmic suficient. Aquest era l’únic marge de creativitat del qual dispo· saven els qui actuaven d’empresaris. La taquilla del Bartrina enregistrarà més o menys guanys o fracassos segons el tipus d’obres que contracti, amb el benentès que el «género chico» serà el que gaudirà de més predicament entre un públic majoritari. Per aquí es podrà analitzar el nivell d’exigència cultural o decantament moral del públic reusenc.

Al tombant de segle, tot i l’extraordinària consideració que amb la recepció del Positivisme/Realisme havia agafat la novel·la dins l’àmbit cultural català, el teatre, en un sentit ampli, encara gaudia de ser la forma de diversió més genèrica entre les diverses classes socials,9 tant en l’àmbit ciutadà com en el rural, fet que s’havia assolit entre 1830 i 1879, durant els anys de predomini romàntic. A Reus, el 1882, s’inaugura el Teatre Fortuny i fins al 1890 no es tanca el Teatre Principal cada cop més ruïnós. Sabem que a més d’aquests teatres n’hi havia dos de públics i «cada Societat recreativa te’l seu que funciona sense descans».10 El problema era que, per exigències de taquilla, els teatres públics oferien espectacles de gust majoritari i, està clar, molt al marge del que haurien preferit els sectors més capda· vanters de la cultura local. Per això a principi de segle alguns socis del Centre de Lectura que formaven part d’aquest nucli més exigent es pregunten «En los teatres públics què hi veyém? Quan tothom, seguint la corrent, renega del gènero xich, ens serveixen una racció d’Aldeas de San Lorenzo ó qualsevol altre dramón que feya enternir ya á nostres besavis. En música no passem de la Marina.»11 Per altra part, el Teatre Fortuny, que era particular, al llarg dels anys va haver de combinar amb èxit desigual una programació que entretingués les tardes dels festius del públic reusenc més benestant amb un acostament a les novetats que servien les compa· nyies forànies. Amb aquest panorama, no és estrany que el Centre de Lectura, que tenia com un dels seus objectius la instrucció dels socis, acabi cap al tombant de

3 5 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

segle plantejant-se la necessitat de tenir un teatre amb la doble finalitat cultural i econòmica. Aquest primer gest es va fer sota la presidència de Lluís Quer i essent secretari de l’entitat Evarist Fàbregas el qual, en el seu projecte de millora de la gestió econòmica, pensava que el teatre hauria de portar solucions capitals. És curiosa la presència d’Evarist Fàbregas en la projecció i materialització del Teatre Bartrina de Reus almenys fins al 1917. El teatre s’hauria hagut de construir en un espai proper al del Fortuny, però la mort de Quer va suspendre les negociaci· ons amb l’Ajuntament. Però quan dos anys més tard es torna a remoure el tema, Evarist Fàbregas12 presidirà la comissió que posarà en marxa la idea d’un teatre en el marc de l’entitat de la qual serà nomenat president el 1906, dos anys més tard que s’haguessin materialitzat els seus esforços. L’èxit d’aquest banquer reu· senc al capdavant del projecte del Teatre Bartrina degué ésser un estímul impor· tant quan, el 1917, d’acord amb els precs que li havien fet sobretot Ignasi Iglésias i Josep Pous i Pagès,13 va decidir recuperar el Teatre Romea de Barcelona per a l’escena catalana en el moment que fundava una societat de banca que s’havia de transformar en el Banc de Catalunya el 1920. Però, com assenyala Josep M. de Sagarra a les seves Memòries, el fracàs en un mes de les quatre primeres obres de la temporada 1918-19 14 i les baralles de tipus econòmic amb Josep Canals, que n’era l’empresari, el va fer sortir «amb les mans al cap».15 A partir d’aleshores, Fà· bregas girà de nou la seva activitat com a mecenes envers el Centre de Lectura de Reus, ciutat de la qual va ser elegit primer alcalde republicà el 1931. Per a aques· ta institució va adquirir la propietat dels marquesos de Tamarit, al carrer Major, i d’altres al carrer de l’Abadia com a seu definitiva de l’entitat, que llavors presidia el dramaturg Pere Cavallé, i del teatre que, com assenyala Pere Anguera,16 es va fer possible, malgrat algunes veus dissidents, gràcies als emprèstits que l’entitat va contraure amb el creditor que els feia millors condicions: la banca FàbregasRecasens, comptant amb la fiança del seu mecenes i d’Antoni Serra.

I al costat de Fàbregas cal esmentar el nom de Pere Cavallé, directiu de l’en· titat amb prou motivació pel teatre com per esdevenir ell mateix un dramaturg modernista i, fins i tot, estrenar en el teatre de l’entitat.

El Teatre del Centre de Lectura es va crear quaranta cinc anys després de la fundació de l’entitat i, al llarg dels seus cent anys d’existència, va estar més o menys vinculat a la història de l’entitat. Des del seu inici, l’estiu del 1904, fins a l’actualitat, passant per moments tan emblemàtics com la seva inauguració com a teatre de propietat l’octubre de 1920 en què s’acordà donar-li el nom d’un dels socis més emblemàtics i mitificats per la tradició cultural catalana (i espanyola)17: Joaquim M. Bartrina (1850-1880). Aquest poeta, dramaturg i assagista represen· ta la tradició republicana, liberal i lliurepensadora que Josep Güell i Mercader, un dels fundadors de l’entitat, va voler imprimir-li des del seu origen. La seva memò· ria és present, avui encara, a la boca de l’escenari, que, des de la seva inauguració el 1920, es corona amb el bust de perfil d’aquest intel·lectual positivista reusenc.

El nebot de Güell, el també escriptor liberal republicà i mecenes del Centre de Lectura, Eduard Toda, va ser l’encarregat de pronunciar la conferència sobre la joventut de Bartrina, aquella que el definia com a deixeble del seu oncle en el context del Reus dels anys de la Revolució de Setembre que van marcar un canvi, entre d’altres coses, en la manera de plantejar la cultura.

El 1904 el Centre de Lectura tenia arrendat el casal dels Tamarit, que més endavant passaria a tenir en propietat gràcies a la donació d’Evarist Fàbregas, i

3 5 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

quan es va debatre la possibilitat de crear un teatre al seu jardí, més enllà dels arguments crematístics del secretari de l’entitat, s’escoltaren altres veus que inter· pretaven que aquesta finalitat, entesa com a única, no els era simpàtica. I des del primer moment s’imposa la prioritat de «fer cultura pera’l millorament moral dels individus» com es diu en la Revista del Centro de Lectura de l’1 de febrer de 1904.

Precisament, quan arran de l’èxit es decideix construir un teatre, Evarist Fàbregas envia una circular als socis per demanar-los ajut amb l’argument que no es tracta de construir un teatre més sinó de «dotar al Centro de una nueva clase popular de enseñanza, clase quizá más importante, por su carácter, que todas cuantas sostenemos». És a dir, el teatre entès com «la mejor cátedra, la mejor tribuna para la divulgación de todas las ideas» i per això, Fàbregas creu que, enfront del «lamentable estado de educación artística» que domina la ciutat, cal aglutinar esforços i recur· sos per tal que «el Teatro del Centro tenga un ideal, que responda a un fin artístico, queremos que en él se respire un ambiente diferente del que se respira en los demás teatros de nuestra ciudad». Aquest és el fet diferencial, dins la més estricta tradició regeneracionista que va de Bartrina, Almirall o Yxart fins a Jaume Brossa o Ignasi Iglésias, que el Noucentisme projectarà cap al segle XX. Una manera d’exercir d’intel·lectual dirigida a millorar la societat incidint en la formació cultural dels seus individus «para entrar en el camino del progreso moral, para ponerse al nivel que exigen los tiempos modernos». L’ideal és clar i correspon al repte de portar, a través de la diversió de qualitat, una formació intel·lectual que acosti els reusencs a la modernitat i al progrés que ha estat el gran repte del segle XIX,18 encara que la manera d’actualitzar-lo en el si de l’entitat ja no s’hi vegi tant. El moment és especialment oportú atès que els reusencs sabien com han proliferat els teatres a la capital del Principat entre 1874 i 1895 (Líric, El Dorado, Calvo-Vico, Granvia, Tívoli, Novetats, Olimp i Gran Via,19 sense comptar els locals del Paral·lel i les representacions del Teatre Íntim d’Adrià Gual, les Vetllades de l’Agrupació Avenir dirigides per Felip Cortiella i Espectacles i Audicions Graner) i també coneixien la plenitud tècnica a què havia arribat l’escenografia catalana des d’un Soler Ro· virosa, format a París abans de 1868 que transformà els escenaris en les darreres dècades del segle XIX amb la inclusió de l’enllumenat elèctric a partir de 1874, fins a Maurici Vilumara, el seu deixeble, o Salvador Alarma, amb un notable do· mini de la convergència dels diversos elements teatrals. Per tot plegat, pensaven que aquest era el moment oportú per tal que l’entitat obrís el seu teatre a la ciutat de Reus.

El teatre d’estiu del Centre de Lectura s’alimentà fins al 1906 de l’existèn· cia d’una secció dramàtica vinculada a l’entitat. Amb actrius com Baseda, Gal· tés, Ferré, Concepció Pallardó, Pilar Comas, Artigas i Periu i actors com López, Sugrañes, Rossell, Llonchs, Bartolí, Andreu, Astell, Riba, Gassol, Ribé, Sabaté, Cabré i Cubells i amb un repertori d’obres en català i castellà que era el que oferia el teatre català i castellà dels darrers quaranta anys. La inauguració es va fer amb El cor del poble (1902), un dels grans èxits d’Ignasi Iglésias que tracta de «les virtuts de la llar obrera, i alguns perills que la sotgen».20 Cada actuació com· prenia una comèdia o un drama, seguida d’una o dues peces més curtes i durant els intermedis l’Orfeó Reusenc, que encara estava ubicat al Centre, s’encarregava d’amenitzar els entreactes amb l’acompanyament musical de quatre mestres que dirigia Estanislau Mateu.

Cal recordar que els autors que escriuen les seves obres dins el moviment

3 5 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

modernista a partir del 1892 s’arrengleren entorn de dos models principals: En· ric Ibsen21 (i, amb ell, Gerhart Hauptmann o Hermann Sudermann) que aposta per un teatre d’idees d’intenció regeneracionista amb format realista, i Maurice de Maeterlink,22 sota la dramatúrgia del qual s’abanderen els partidaris del te· atre poètic i de l’art per l’art. El teatre de Puig i Ferreter, Pere Coromines, Pere Cavallé, Pompeu Crehuet i bona part del d’Iglésias gira entorn del regeneraci· onisme ibsenià i de la idea de l’autorealització individual. Fins i tot crítics com l’anarquista Felip Cortiella n’agafen l’individualisme. Apel·les Mestres treballa alternativament amb els dos models. Aquestes dues tradicions, amb més o menys seguidors, amb més o menys èxit, marcarà les característiques del teatre català de les primeres dècades del segle XX. La influència d’Ibsen s’arrossegarà fins al 1928, any de la celebració del centenari del naixement d’aquest escriptor. Una data que marca, també, el moment de la seva liquidació de l’escena catalana, com ha assenyalat Enric Gallén.23 Al marge d’aquests dos models que polaritzen el teatre modernista, la pro· gramació del teatre català que es fa a Barcelona els primers anys del segle XX fins al 1913 passa per mantenir en el repertori peces de la tradició del Romanticisme costumista i històric, amb pinzellades de sainet i melodrama de Frederic Soler, Vidal i Valenciano, Conrad Roure i Feliu i Codina, o el Romanticisme tardà de les tragèdies i els drames de Guimerà que poc a poc s’acosten al Realisme que esclata sobretot amb les comèdies urbanes de Pin i Soler, Josep M. Pous i Pagès, i Pompeu Crehuet, passant pels sainets, comèdies de costums i fins i tot vaudevilles de Josep M. Arnau, els germans Modest i Marçal Busquets, F. Camprodon, Albert Llanas, Eduard Aulés, Emili Vilanova i R. Ramon Vidales. A Reus, aquesta vigència de tradició vuitcentista que es barreja amb les tendències dels darrers anys, durarà fins al 1919, any de les reformes de millora i decoració del Teatre Bartrina.

D’acord amb aquesta afirmació, la programació de les primeres temporades marcarà la tònica del que serà la cartellera fins al 1919. Així, el Teatre del Centre de Lectura posa en escena, al costat d’El cor del poble (1902), peces de Frederic Soler tan distants en el temps com el «singlot poètic» Coses de l’oncle, estrenada el 1866, o el drama Cèrcol de foc, de 1881. Durant el primer any s’alternaran drames romàntics com Maria Rosa (1894), de Guimerà o El pati blau (1903), de Rusiñol, amb peces més lleugeres com La capsa dels petons o El ninot de molles, de Millà. També, en aquest any, és palesa la intenció de representar teatre castellà amb drames històrics com El Arcediano de San Gil, d’Eduardo Marquina.

En la segona i tercera temporada la programació reuneix les mateixes carac· terístiques: comèdies i drames romàntics de Frederic Soler com Cèrcol de foc, La creu de la masia o Batalla de reines (1887) i de Conrad Roure (Pau Bunyegas) com L’ocasió fa el lladre (1870), s’alternen amb d’altres d’Àngel Guimerà, tenyits d’elements més versemblantment realistes, preferentment en aquelles obres de la dècada dels noranta: Mar i cel (1888), Terra baixa (1897), Maria Rosa (1894), La festa del blat (1896) i Sol, solet (1905). Aquest tipus de teatre i, en especial, el cas de Guimerà, posa en escena peces que constitueixen la darrera producció del gran dramaturg català del segle XIX. Obres que s’encavalquen amb la producció dramàtica dels escriptors modernistes. Entre aquestes darreres, s’interpreten tant peces de caràcter simbolista com El pati blau (1903), L’alegria que passa (1898), Cigales i Formigues (1901) o La mare (1907)24 de Rusiñol, com d’altres extretes

3 5 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

de les llegendes populars, com El Picarol (1901), d’Apel·les Mestres, o concebu· des dins el teatre d’idees com és Els vells (1903), La resclosa (1899) i La mare eterna (1900), d’Ignasi Iglésias, o La morta, de Pompeu Creuet,25 i, encara, en la línia de les comèdies costumistes com L’endemà de bodes, de Pous i Pagès.

Al seu costat s’incorporen, en versió castellana, les obres representatives de l’alta comèdia francesa Fedora i Tosca, del dramaturg francès Victorien Sardou, escrites per a l’actriu Sara Bernhardt i que ella va portar a Barcelona on va estre· nar la segona peça,26 o La dama de las camèlies, d’Alexandre Dumas, una obra que figurava en el repertori de les principals actrius estrangeres que passaven per Barcelona.27 I, també, obres dels dos autors més innovadors i divergents del teatre europeu del final del segle XIX. Es tracta d’Interior (1894), del simbolista belga Maurice de Maeterlinck, interessat a manifestar la impotència de l’intel·lecte humà i les forces ocultes del més enllà sobre l’individu i, de l’altra, Un enemigo del pueblo (1884), defensor del teatre realista d’idees que tanta significació va tenir dins el moviment àcrata de la fi de segle, d’Ibsen. I una presència cada cop més quantitativament important d’obres del teatre castellà que es mou entre els epígons del teatre romàntic, pinzellades de drama de costums i melodrama inver· semblant com Mariana (1892), una de les obres escrites per al lluïment de l’actriu Maria Guerrero; Lo que no puede decirse i La monja descalza, de José Echegaray, que, més enllà dels retrets que Yxart li dedicava a les seves crítiques, va ser guar· donat amb el Premi Nobel el 1904, i les obres de dos dels seus deixebles: El nudo gordiano (1878), drama històric centrat en el tema de l’honor aparent i el real, i Las Vengadoras (1884), sàtira social moralitzadora sobre les relacions entre un aristòcrata i una prostituta, d’Eugenio Sellés;28 i Juan José (1895), triangle amo· rós bastit sobre un melodrama pretesament social, però que només és populista i sentimental29 amb elements de «género chico»,30 que és l’obra més reconeguda de Joaquín Dicenta. I al costat d’aquest teatre que magnifica la imaginació i el disbarat, sota la pretesa d’idealisme, contra la versemblança que postulaven els models paradigmàtics del teatre coetani, la programació del Teatre del Centre de Lectura es completa amb Los Galeotes (1900) i La buena sombra, dels germans Serafín i Joaquín Àlvarez Quintero, que suposen el retorn al principi del segle XX d’un costumisme brillant, graciós i superficial que, emparant-se en la concepció que l’home és bo per naturalesa, dibuixa, entre la meravella i la vulgaritat, un món de color de rosa.

Per damunt dels bons desitjos inicials de fer un teatre exigent i la constatació de la tendència a posar en escena obres dels darrers vint anys amb algunes con· cessions als autors més coneguts dels darrers cinquanta anys, aviat es fa evident la necessitat de complaure el públic amb obres més decantades al gust majoritari com el sainet costumista del segle XIX (Josep M. Arnau, Frederic Soler, Conrad Roure, Francesc de Sales Vidal) o el vaudeville (Eduard Aulés). La situació s’exa· gera el gener de 1906 davant la situació precària que travessa el Centre de Lectu· ra, quan Evarist Fàbregas n’és elegit president i el Teatre es posa en mans d’uns socis que actuen d’arrendataris. Aquests, per fer negoci, programen sarsueles i obres del «género chico» que allunyen el Teatre dels objectius pels quals s’havia creat i que acaben provocant la indignació d’un grup d’altres socis. Aquesta ten· dència a l’espectacle fàcil, a més d’allunyar del Teatre les novetats que fins llavors s’hi representaven d’acord amb les finalitats instructives que l’entitat perseguia, aparta definitivament de la cartellera els espectacles en llengua catalana fins a

3 5 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

l’abril de 1907 que, amb uns supòsits culturals més rebaixats, es representarà Sirena (1906), d’Apel·les Mestres, juntament amb dos sainets, un de català, El carro de vi (1903), l’obra de Ramon Ramon Vidales més representada en aquests anys, i l’altre en castellà, ¡Pa mi que nieva!, de Joaquín Dicenta.

A partir d’aleshores el panorama teatral del Centre de Lectura funciona en català amb la barreja d’un ventall de drames escrits des de mitjan segle XIX fins al present per Vidal i Valenciano, Feliu i Codina, Roca i Roca, Guimerà, Iglésias, Ru· siñol,31 Crehuet i, més rarament, dels dramaturgs reusencs més destacats: Josep Martí Folguera i Pere Cavallé. També s’hi representen peces de tradició sainetista de Francesc Camprodon, Francesc de S. Vidal, Ramon Ramon Vidales, Eduard Aulés, Albert de S. Llanas i, a partir de 1913, Emili Vilanova i Juli Vallmitjana. En castellà, com en català, al costat d’alguns autors dramàtics del XIX com Velilla i Escudero, Echegaray, Leopoldo Cano, Joaquín Dicenta i, fins i tot, del darrer teatre de Pérez Galdós (El Abuelo, 1909), hi trobem Ramos Carrión o Vital Aza i la presència continuada dels germans Álvarez Quintero en la programació. O es repeteixen les obres ja esmentades o se n’introdueixen de noves. Tot plegat, amb la corresponent dosi anual de sarsueles i sainets.

A part mereix destacar-se la posada en escena, la tardor del 1907, dels Espectres, d’Ibsen, possiblement en la traducció catalana de Jaume Brossa estrenada el 1896; la traducció castellana de La morte civile, de S. Giacometti, una de les peces del repertori de diverses actrius italianes quan actuaven a Barcelona32 i la presència dels Espectacles i Audicions Graner.

Les temporades 1909-10 i 1910-11 es resolgueren amb la presència de com· panyies dramàtiques i líriques castellanes i, per tant, no es va fer cap representació ni d’autor català ni en aquesta llengua. El 1908 Evarist Fàbregas va arrendar el Teatre a la Societat Orquestra fins al gener de l’any següent i, el 1911, es planteja una crisi i la necessitat de fer obres per arranjar la sala. Fàbregas arrenda de nou el local a canvi d’una nova coberta. La temporada següent 1911-12 no es van fer representacions per les obres. La reobertura del Teatre el 1913 es va fer amb una nova interpretació d’Els vells, d’Ignasi Iglésias i de la comèdia Un cop d’estat (1906), de Pous i Pagès, totes dues obres interpretades per actors reusencs. De fet, Jaume Sardà havia impulsat la creació d’una Secció de Declamació del Centre.

Després de la temporada d’estiu dedicada a la sarsuela, a partir del novembre de 1913 es torna a una programació en català i en castellà del tipus que ja s’ha comentat, però amb l’afegitó que ara, al costat d’alguna obra ja programada en cursos anteriors, se n’hi afegeixen de noves. El conjunt dibuixa un panorama força complet del teatre català romàntic, costumista, realista i satíric, nodrit per dramaturgs que han marcat l’escena del segle XIX, inclosos els modernistes, amb les seves personals evolucions posteriors al moviment. Aquesta característica que possiblement tradueix la influència beneficiosa per al teatre de la creació la tem· porada 1912-13 del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, que tot i la seva vida efímera tindrà una certa influència en la programació immediata i, molt especial· ment, per a la creació del 1913 de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic de la qual, amb mestres com Adrià Gual, Ambrosi Carrion i Pompeu Frabra, sortiran ben formats els millors professionals del gènere.

Entre les obres més destacades que es representen al Teatre del Centre de Lectura durant la segona dècada del segle es dibuixa un panorama força complet de la tradició dramàtica de més nivell sense comptar una nombrosa quantitat

3 5 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

d’obres menors, adreçades a un públic més majoritari d’autor sense cap predica· ment en les històries de gènere. Així, cal assenyalar, a més d’algunes comèdies de Conrad Roure, Vidal i Valenciano, Josep M. Arnau, Albert Llanas, Francesc Cam· prodon, Ramon Franquesa i Ricard Aulés; el gran nombre de representacions que posen dempeus obres de Frederic Soler, El ferrer de tall (1874), Batalla de reines (1887), La dida (1872), La creu de la masia (1873), Lo contramestre (1878), Les heures del mas (1969), El lliri d’aigua (1886) i El pubill (1886); de Josep Roca i Roca, Mal pare (1880 i 1886); d’Àngel Guimerà, Mossèn Janot (1898), L’Eloi (1906), La Baldirona (1892), La sala d’espera (1890), La pecadora (1902), La reina jove (1911) i La filla del mar (1900); d’Ignasi Iglésias, Els vells (1903), La resclosa (1899), El cor del poble (1902), Foc nou (1909), La noia maca (1910), L’alegria del sol (1908), La festa dels ocells (1905), L’escurçó (1893), La senyoreta Marieta (1919) i La mare eterna (1900); d’Apel·les Mestres, L’avi, Sirena (1906), Niu d’àligues (1917) i La branca dels afligits (1916); de Juli Vallmitjana, A la costa brava; d’Emili Vilanova, Qui...compra maduixes? (1893) i Les bodes d’en Cirilo (1891), en una adaptació teatral de Pin i Soler; de Santiago Rusiñol, El místic (1903), La mare (1907), Ocells de pas (1908), el sainet en un acte Gente bien (1917), L’arma (1917) i La lepra (1914) i els monòlegs L’escudellòmetre (1905) i El prestidigitador (1903);33 i de Pompeu Crehuet, La morta (1904); a més de la introducció del «teatre negre» amb el Zinc-calós (1911) i La mala vida (1918). A aquesta relació cal afegir-hi la recepció de la producció dramàtica tardana de Joan Puig i Ferreter, La dama enamorada (1908), El gran Aleix (1910) i La dolça Agnès (1914); de Pous i Pagès, Senyora àvia vol marit (1912), Un cop d’estat (1905), Amor salvador, Pares i fills i L’endemà de bodes (1904); d’Avel·lí Artís, Mai es fa tard si el cor és jove i Quan l’amor ha encès la flama, i s’estrenen la pràctica totali· tat de les obres de Pere Cavallé: Els mesquins (1914), Amor és joventut (1916), La núvia (1916), i Florida tardana o Els germans Ferrerrons (1919). Alguna d’aques· tes obres es va representar més d’una i de dues ocasions.

També cal esmentar les dues traduccions de comèdies realistes burgeses de Giuseppe Giacosa: Tristos amors (1887) i Com les fulles (1900), fetes per Narcís Oller; i la versió de Pous i Pagès de L’aventurera (1848), d’Emile Augier, sobre els perills que la dona de plaer pot suposar per a l’ordre familiar. Moltes d’aquestes novetats foren servides per la Companyia de Declamació, dirigida per J. Pous i Pagès en el seu pas per la ciutat el març de 1915.

En castellà també es repeteix la mateixa situació: al costat d’obres ja repre· sentades se n’incorporen de noves dins el ventall d’autors ja esmentat. Sempre amb la presència contínua d’un bon nombre de peces diverses dels germans Álva· rez Quintero i al marge d’algunes peces d’A. Hurtado, Vital Aza i Ramos Carrión.

Una novetat destacada és la programació d’Un drama nuevo (1867), l’obra més elaborada i coneguda del dramaturg de formació romàntica Manuel Tamayo i Baus que tracta el tema del teatre dins del teatre, que, després, desenvoluparan Benavente, Martínez Sierra o García Lorca.34 José de Echegaray, considerat el gran dramaturg de la restauració borbònica i contemporani de Guimerà, és present en els repertoris d’aquests anys amb drames històrics neoromàntics o melodrames socials que freqüenten l’excés com Mancha que limpia (1895), En el seno de la muerte (1879), El gran galeoto i El loco Dios (1900), fins al 1918 que en desa· pareix. Entre els seguidors d’Ecehgaray, en aquest període només es representa a Reus un parell de cops Juan José (1895), de Joaquín Dicenta o La pasionaria

3 6 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

(1883), de Leopoldo Cano. De Feliu i Codina s’escenifiquen els drames en cas· tellà La Dolores (1892) i María del Carmen (1896), i de Benito Pérez Galdós el drama més interpretat és El abuelo (1904).

Jacinto Benavente, que obtindrà el Premi Nobel de Literatura el 1922, és un autor que es representa amb certa constància. A més de repetir una de les seves primeres obres, El nido ajeno (1894), d’ambient burgès ciutadà, es porta a l’esce· nari La malquerida (1913), situada en l’ambient rural, poc més d’un any després de la seva estrena, i La propia estimación, La ley de los hijos, Collar de estrellas o Campo de armiño (1916). Del teatre de Carlos Arniches, derivat del sainet costu· mista i decantat cap a la tragèdia grotesca que, més endavant, intentaran assimilar Jardiel Poncela o Miguel Mihura; es posen en escena algunes de les seves tragico· mèdies que plantegen el dilema entre l’aparença externa i la veritat íntima com El pie izquierdo, El brazo derecho, La chica y el gato (1921), Los caciques (1920), La locura de D. Juan (1923) i La dichosa honradez. També es comencen a repre· sentar les obres de dos dramaturgs menors, Gregorio Martínez Sierra i Linares Rivas, continuadors del teatre poètic de Jacinto Benavente, que formen part dels repertoris de companyies que passen per Reus. Del primer, gran admirador de Rusiñol i traductor d’algunes de les seves obres en castellà, s’hi van representar El ama de casa i Mamá (1912), mentre que del segon, Cristobalón (1920), La garra (1914), Fantasmas, Cobardías i El abolengo. I de Pedro Muñoz Seca i el seu teatre de gènere de «l’astracán», basat en inversemblances, equívocs i jocs de paraules que posen els trucs al descobert, s’introdueix amb El contrabando, però la major presència d’aquest escriptor en la programació serà la temporada de 1920-21 que hi figura amb quatre obres. Molts d’aquests escriptors van nodrir amb els seus llibrets el teatre líric que mereixeria un capítol a part. Entre els autors reusencs es recupera El nuevo Tenorio, de Joaquim M. Bartrina i Rossend Arús que es repre· senta regularment a la tardor.

Pel que fa a les traduccions d’obres estrangeres en castellà predomina el teatre realista i d’anàlisi interior, des de Magda (el títol original d’aquesta obra de 1893 era Heimat), potser la peça més representada a Catalunya de Herman Su· dermann, autor que retrata amb simpatia la burgesia alemanya, i Felipe Derblay (Le maître de forge, del 1883) de Georges Ohnet, que formava part del repertori de Sara Bernhardt. I, a més, La muerte civil, de Paolo Giacometti; Victoria Lamercier, d’Alexandre Dumas; Divorciémonos? i Fedora, de Victorien Sardou; La familia Rautzan, d’Erkman-Chartrian i La huelga de herreros, de François Coppée.

Tot i les concessions que els programadors del Teatre del Centre poguessin haver fet per augmentar la venda d’entrades, el cert és que a partir de 1913 es nota que els socis de l’entitat massa sovint prefereixen anar al cinema abans d’as· sistir a les vetllades teatrals. El cinema era un veritable competidor del teatre i, per això, el Teatre del Centre adquireix el 1908 una màquina de cinema, encara que, a fi de poder fer diners, l’entitat la va llogar al Teatre Circ primer i al teatre For· tuny, més endavant. En aquest sentit cal recordar que el 1904, a la Sala Mercè de Barcelona i en el marc dels Espectacles i Audicions Graner, s’havien presentat pel· lícules mudes d’Adrià Gual a les quals uns actors posaven veu darrera la pantalla.

La curiositat pel cinema i per la màquina que fa possible la meravella de la imatge en acció podia ser una de les causes que una part del públic hagués desertat dels teatres; altres, el decantament pels espectacles taurins i de «music hall», però, com ha remarcat l’historiador, crític i teòric del teatre català Francesc Curet,35 una altra

3 6 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

causa entre els sectors més cultes de la població era el desinterès pel gènere dra· màtic que manifestaren els membres de la plana major del Noucentisme, fins al punt que bons actors com Enric Borràs o Margarida Xirgu36 emigraren a Madrid i no retornaren al teatre autòcton fins a partir de 1926, coincidint amb l’atenuació del rebuig dels noucentistes pel gènere, començant per Eugeni d’Ors, que el 1920 escrivia El nou Prometeu encadenat, i continuant de la mà de J. Ferran i Mayoral amb La renovació del teatre (1917), amb la proposta de dirigir el gènere a mino· ries enteses i a partir de models manllevats als tràgics grecs igual com havia fet Jean Moréas a Ifigènia i buscant els efectes civilitzadors que pot tenir projectar els clàssics entre els contemporanis. Ambrosi Carrión fou un dels pioners a buscar la seva inspiració en el món hel·lènic i en la Bíblia, i és en aquest context que Carles Riba començarà a traduir les obres d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

El Teatre del Centre de Lectura, després de les obres de reforma i ampliació que es van fer l’estiu de 1918, va rebre el nom de Teatre Bartrina, en memòria de l’escriptor reusenc de qui cada any es representava El nuevo tenorio. El Teatre no va quedar del tot enllestit, però, tot i així, el 26 d’octubre de 1918, la companyia local d’Alexandre Nolla va posar en escena L’encís de la glòria, d’Ignasi Iglésias, i l’acte va comptar amb la presència de l’autor que va sortir a saludar al final de la representació. Foment, des de la crònica dels fets, fa referència a l’Empresa Fà· bregas com a gestora del Teatre i remarca la necessitat de dignificar-lo amb obres de qualitat, que al marge de les possibles referències a d’altres teatres reusencs com el mateix Fortuny, també pot fer referència a aspectes de la programació del Teatre de Centre que a vegades no ha estat a l’alçada dels propòsits que s’havien perseguit inicialment. Tot i així, la programació no mostra cap canvi en la línia apuntada anteriorment i es continua alternant les obres de teatre en català i en castellà amb la temporada de sarsuela i les peces de «género chico».

Del maig de 1919 a l’octubre de 1920 es realitza la darrera part de les obres del Teatre, en especial la decoració de Josep Rocarol, que també intervindrà en la realització de les escenografies. Pere Cavallé, en un escrit del 15 d’octubre, remarca que el pas del temps ha portat a la desaparició dels teatres vinculats a una entitat, ja que el gustos dels espectadors ha canviat, com ja va veure Evarist Fàbregas, un dels motors de la renovació. L’acabament de les obres del Teatre Bartrina converteix l’espai escènic del Centre de Lectura, sense desvincular-se de l’entitat que l’acull, en un magnífic espai teatral per a la ciutat de Reus. De tota manera, el nou Teatre s’inaugura sota els auspicis de procurar una educació a través de la literatura dramàtica, com recorda Pere Cavallé, president del Centre, en l’acte d’inauguració.

En la nova etapa la programació presenta algunes diferències respecte la que s’havia fet fins llavors. La progressiva presència de companyies dramàtiques de renom, catalanes i de la resta de l’Estat, que representaren en el seu escenari, començant per la de Maria Vila i Pius Daví i a la qual seguiran d’altres intèrprets de reconegut prestigi com Enric Borràs, Enric Giménez o María Fernanda Ladrón de Guevara i Rafael Rivelles; introduiran innovacions en la programació. Si més no, s’abandona la presència continua, en català i en castellà, de les obres del segle XIX i s’opta per un repertori més actual. Maria Vila i Pius Daví, que eren la com· panyia habitual del Romea de Josep Canals, havien estat formats a l’Escola Cata· lana d’Art Dramàtic dirigida per Adrià Gual37 on van tenir de professor Ambrosi Carrión, i potser per això van escollir una peça d’aquest autor, La miraculosa

3 6 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

(1920), per presentar-se al Bartrina de Reus.

En aquest període (1921-1930) els temes de major interès, lluny de l’origi· nalitat de l’heroi romàntic, giren entorn del que Carles Soldevila assenyala, amb paraules de Lenormand, de «la tragèdia en què l’home es descobreix essencialment semblant a tots els altres, a aquells dels quals pensava diferir més.»38 Els models teatrals que s’imposen a Europa són, com ha remarcat Enric Gallén,39 l’Expres· sionisme alemany i nord-americà Schnitzler, Hasenclever, Georg Kaiser i Eugène O’Neill; el teatre de l’inconscient d’Henri-René Lenormand, influït per Freud; els drames relativistes de Luigi Pirandello, el teatre intimista de Charles Vildrac i Jean Jacques Bernard i el teatre dialèctic de Bernard Shaw, Jean Cocteau, Jean Girau· doux, W.B.Yeats, Jules Romains i Simon Gautillon. Altres autors, que escriuen teatre entre 1920 i 1930, tenen una incidència irregular a l’Estat espanyol, és el cas d’Ernst Toller, Sean O’Casey, Bertold Brecht, Friedrich Kaysler o Crommelynk com a més destacats, entre d’altres. Invitats per l’empresari Josep Canals, Luigi Pirandello va visitar Barcelona el 1924, Charles Vildrac ho va fer l’any següent i Lenormand el 1928. La seva presència fou definitiva a l’hora de difondre la seva obra a Catalunya i, alguns dels dramaturgs més representatius esdevindran els seus traductors al català. Carles Soldevila i Pous i Pagès tradueixen junts Els fracassats, de Lenormand; Pous tradueix Bernard, Millàs-Raurell incorporarà Eu· gène O’Neill i Elmer Rice, Sagarra fa una versió de Pirandello, i Crehuet, sota una aparença melodramàtica, presenta influències de Pirandello i Bernard en algunes de les seves obres. En el teatre castellà Max Aub40 explica com entre 1918 i 1923 l’«estado frenético de violencia social» que es viu a tot l’Estat i la solució d’esta· blir una dictadura militar genera, per contra, entre els escriptors, un major desig de llibertat i democràcia fins que la Dictadura cau el 1930. I continua dient que «sobre este fondo no surge un teatro nuevo: no existe público para él. Los esfuerzos son individualistas y, como tales, reducidos. Los intentos de un nuevo teatro lo mismo se deben a integrantes de la generación del 98 –Unamuno, Valle-Inclán y Azorín– que a los de la generación que les sigue –Rivas Cherif y Grau– que a los más jóvenes –García Lorca, Alberti– pero no cuaja en movimiento». I afegeix, que «la República abrió otros horizontes, pronto oscurecidos por la guerra civil que particularmente fue cruel para el teatro español: acabó con lo mejor que tenía: Federico García Lorca; con el que más prometía: Miguel Hernández. Sin contar la desastrada muerte de Pedro Muñoz Seca. En 1936, por si fuera poco, mueren Valle-Inclán y Unamuno».

De fet, les obres que ara ofereix el Teatre Bartrina són el reflex de les noves tendències del teatre que es difonen des de Barcelona i, en especial, entorn de l’empresa de Josep Canals, que compta amb dos escriptors formats en l’àmbit noucentista, Josep M. de Sagarra i Carles Soldevila, que aviat començaran a pro· duir obres dramàtiques amb les quals van renovar el panorama teatral, marcat per una certa desorientació. En efecte, tal com recorda Domènec Guansé,41 entre 1921 i 1922 quan Sagarra i Soldevila comencen a escriure per al teatre, Guimerà ja havia exhaurit les acaballes de la seva producció; Iglésias, mentor de Sagarra, que havia fracassat en les seves darreres comèdies de costums, havia escrit la darrera obra, La llar apagada, el 1926, per encàrrec de Josep Canals; Rusiñol era absent i Puig i Ferreter sortia del gènere per la via de l’autosilenci i es decantava cap a la narrativa. Sagarra, a partir de 1921, amb Jardinet d’amor i La cançó de la taverna, comença un seguit d’obres des de les quals reivindica el retorn al teatre

3 6 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

en vers i al poema dramàtic42 que li proporcionarà un gran èxit fins a la Guerra Civil. Soldevila, fidel al teatre en prosa,43 aposta per la «comèdia burgesa» ciutada· na, civilitzada, a la qual s’havien intentat acostar escriptors que s’havien significat com a modernistes. És el cas de Josep Pin i Soler, Pompeu Crehuet o Josep Pous i Pagès. La seva primera peça, Civilitzats, tanmateix (1922), era ben bé un pro· grama literari que responia a la fórmula «Una omnímoda llibertat en matèria de temes, a canvi d’una rigorosa disciplina en matèria d’intencions i de qualitats.»44 Tot el que en Sagarra és fluïdesa del verb, en Soldevila és contenció, tall just, nete· dat en el dibuix, perfecta estructura, naturalitat i puresa de llenguatge fins al punt que, com remarca Guansé en el pròleg esmentat, pot semblar una joguina, quan té el valor formal d’un clàssic. Però ni Sagarra ni Soldevila estrenaran al Teatre Bartrina de Reus abans de la temporada del 1926-27.

La producció d’aquests dramaturgs vinculats al Noucentisme pujarà als es· cenaris al costat d’obres d’escriptors modernistes que, des d’uns anys enrera, també s’han decantat pel teatre. Es tracta de dramaturgs modernistes que se· gueixen les consignes de pacte entre l’artista i la societat, de relacions humanes civilitzades en les quals les dones tenen un paper secundari i mostren la seva obediència a un ordre patriarcal establert, i estan d’acord amb els principis de civilitat que els noucentistes postulen. Josep Pous i Pagès, Pompeu Crehuet i Avel·lí Artís en són els més genuïns representants. D’aquests tres dramaturgs, Pous és el que primer s’inaugura al Teatre del Centre de Lectura, el 1913, amb Un cop d’estat. De Pompeu Crehuet, La morta (1904), encara segueix en cartell al cap de deu anys. Altres escriptors modernistes es mantenen més al marge de les consignes que imposa l’empresari Canals,45 a qui Evarist Fàbregas va portar com a administrador del Romea,46 tot i que algun d’ells, fins i tot estrena en el seu teatre, com Prudenci Bertrana, que exercia de crític teatral a La Veu de Catalunya, o Puig i Ferreter. Prudenci Bertrana, ara, evitant tota mena de sentimentalisme, planteja la llunyana tensió modernista entre l’artista i la societat, en paraules de Xavier Fàbregas (1978), com una «caricatura de la societat vilatana que vol ciudanejar i només esdevé rídicula». Puig i Ferreter, que en la seva conferència «L’art dramàtica i la vida» exposà la teoria que conformarà la pràctica totalitat de la seva obra, i que ja comptava amb una obra seva representada al Teatre del Centre de Lectura; a partir del 1917 també s’havia decantat pel lirisme en Garidó i Francina (1917), i pel teatre en vers d’inspiració tradicional en La senyora Isabel (1924), a fi d’obtenir un millor èxit de públic; el 1919, en El gran enlluernament abordarà, contràriament a les tensions del Modernisme, el tema de l’acostament entre l’empresari i l’artista, fins que el 1921 reacciona de manera sarcàstica con· tra aquest plantejament amb Un home genial (1921), on parodia Josep Canals en el personatge de Cristòfol Folldringant. Ignasi Iglésias va ser el veritable agluti· nant del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans durant les temporades 1911-12 i 1912-13, i l’organitzador de la programació teatral dels primers anys de l’etapa de Josep Canals al capdavant del Romea, fins que, com Pous i Pagès, va fundar companyia pròpia. D’aquests darrers dramaturgs, entre 1914 i 1915, el Teatre Bartrina posarà en escena algunes peces de Puig i Ferreter anteriors com El gran Aleix (1912) o La dolça Agnès.

A part d’ells, Ambrosi Carrión, Ramon Vinyes, Ventura Gassol i Miquel de Palol són, en paraules de Xavier Fàbregas (1978), els qui «amb més rigor es plantegen la redacció d’una obra dramàtica profundament poètica, que en certa

3 6 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

manera vingui a continuar les principals línies que la dissolució del modernisme deixà encetades». El primer es decantà per temes trets del món hel·lènic i bíblic, el segon, va ser un teòric del teatre proper a Bertold Bretch i al teatre expressionista alemany i rus, que criticà l’alta comèdia burgesa i la mediocritat de Pous i Pagès, Artís i Crehuet, i s’allunyà de la Catalunya noucentista quan el 1913 marxà a Amèrica i només retornà a Barcelona per fer-hi estades entre 1926 i 1939, fins que s’hi exilià definitivament. Ventura Gassol, en els anys vint i trenta, escriu les seves tres peces dramàtiques basades en llegendes dins una concepció del teatre propera a la de Sagarra, però amb una finalitat completament diversa; i Miquel de Palol restà fidel a la seva carrera d’escriptor simbolista i decadent. D’aquest darrer grup d’escriptors el 1921 es van representar, d’Ambrosi Carrión, La miraculosa; de Ventura Gassol, La cançó del vell Cabrès (1921), un drama que no va tenir massa èxit quan es va representar a Barcelona; de Miquel de Palol, Senyoreta enigma (1920), L’enemic amor (1921) i l’estrena de Les petites tragèdies (1921),47 premi Evarist Fàbregas del IV Certamen del Centre de Lectura (1923) el dia que se’n reparteixen els premis. Al costat d’aquests nous dramaturgs s’enregistra la pervivència d’autors vinculats a etapes anteriors com Rusiñol (La casa de l’Art), Iglésias (La senyoreta Marieta), Apel·les Mestres (La santa soledat, A l’aigua i Sirenes), Ambrosi Carrión (La santa relíquia) i Pere Cavallé (Els germans Ferrerons).

Pel que fa a les traduccions, D’Annunzio que, amb Maeterlinck, és un dels paradigmes europeus del teatre poètic, hi figura amb La Gioconda, o la traducció que Adrià Gual va fer de Metge per força, de Molière per al seu Teatre Íntim, que era la imitació del Théatre d’Art de Paul Fort a París. El gener de 1923 la represen· tació d’Els espectres, d’Ibsen, amb escassa assistència de públic indica la liquida· ció de l’interès que havia despertat aquest escriptor en els anys del Modernisme, tot i que hi actuava el prestigiós actor de l’escena italiana Ermete Zacconi. Més interessant per innovador és la presentació al Bartrina el 1924 del teatre de Luigi Pirandello amb Un barret de cascavells (1917), en versió de Josep M. de Sagarra i El goig de ser honrat, en versió de Salvador Vilaregut, i, a l’any següent, la versió de Ricardo Baeza d’El hombre, la bestia y la virtud, presència a l’escena que es deriva de l’interès que despertà la seva estada a Barcelona.

Va ser durant la temporada 1926-27 quan van passar pel Bartrina algunes de les millors companyies de teatre català de Barcelona. Va ser llavors que la companyia del Teatre Novetats que encapçalava Enric Borràs, sota la direcció de Joaquim Montero, hi va presentar alguns dels autors més novadosos del teatre català del moment: Soldevila i Sagarra. Del primer, es posa en escena Els milions de l’oncle (1927), un dels seus grans èxits i, del segon, el poema dramàtic sobre la negació de l’ideal modernista de la vida bohèmia que és Marçal Prior (1926), a més de la darrera obra d’Ignasi Iglésias, La llar apagada (1926), i d’un clàssic del teatre català, Terra baixa, d’Àngel Guimerà. Aquest mateix any Maria Vila i Pius Daví també van contribuir a difondre el teatre de Josep M. de Sagarra a Reus, portant al Bartrina la seva obra Fidelitat (1924), la primera d’una sèrie que ells li van estrenar.

En castellà, al Bartrina seguirà triomfant fins al 1930 Jacinto Benavente i la seva crítica a la societat burgesa, tant en les obres d’ambientació ciutadana, cosmopolita o rural, allunyades de tot costumisme. La seva importància entre el públic reusenc es manifesta en la conferència que hi pronuncia el 27 de març

3 6 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

de 1924 sobre «La mujer y su mayor enemigo». També s’hi troben programades obres de Benavente, entre les quals cal destacar el seu gran èxit La mariposa que voló sobre el mar (1926), Linares Rivas, Martínez Sierra, Carlos Arniches i Pedro Muñoz Seca. Però, a principi de segle, els autors castellans més renovadors seran els que escriuen teatre poètic. L’iniciador és el català Eduardo Marquina amb el seu retorn als drames històrics i rurals en vers com La enemiga o La ermita, la fuente y el río. Entre els seus seguidors hi ha els germans Machado, amb menys fortuna com a dramaturgs que com a poetes, i José M. Pemán. Però el teatre poètic en castellà gaudeix d’una figura que té pes específic per ella sola: Ramon del Valle-Inclán, que comença a donar a conèixer les seves Prosas bárbaras a les portes del segle XX i que escriurà les peces més emblemàtiques del seu teatre (els esperpentos,49 que connecten amb el teatre expressionista europeu, i la tragico· mèdia Divinas palabras) entre 1920 i 1930. Visió deformada del món dins una determinada circumstància històrica espanyola d’aquells anys. Però Valle-Inclán és un innovador temàtic i formal, com ho és també Miguel de Unamuno amb els seus drames de consciència o Jacinto Grau o Azorín. Més encara, Valle-Inclán és un rupturista i un gran creador dins el teatre europeu.50 I, per tot plegat, ValleInclán i Unamuno seran dramaturgs amb escàs èxit entre els seus contemporanis, que les companyies no portaran en els seus repertoris i menys en les representaci· ons a comarques, encara que, extraordinàriament, al Teatre Bartrina es va poder veure en aquesta temporada la magnífica adaptació dramàtica de Julio Hoyos de la novel·la curta d’Unamuno Todo un hombre (1925).

El panorama teatral en català, després de l’embranzida del curs 1926-27, torna a ser molt migrat el 1928 i l’únic espectacle de cert interès és el sainet Un milionari del Putxet, que Gaston A. Màntua porta al Bartrina. En castellà es mantenen els autors de sempre. Només és remarcable la sessió necrològica que es dedica a Ignasi Iglésias. La situació només millorarà després que el 1929 Pau Font de Rubinat hagi estat elegit president de Centre de Lectura. Aquest any és important pel fet que un grup de socis d’Acció Catalana (Josep Banús i Sans,51 Josep Miquel i Pàmies, Pere Estrada, Francesc Balsells i Jaume Fargas) decideixen promoure una associació d’Amics del Teatre del Centre de Lectura. La idea està molt emparentada amb la necessitat que el teatre sigui un art pur i noble, mino· ritari i per a entesos, capaços de percebre el seu efecte civilitzador, que, derivada del Noucentisme, havia formulat J. Farran i Mayoral en el seu assaig teòric La renovació del teatre (1917).

Durant els seus cinc anys de vida, aquesta associació d’espectadors va tor· nar al Teatre Bartrina l’esplendor de la temporada 1926-27 i la presència a Reus de les bones companyies de teatre català, va promoure 95 funcions entre 1930 i 1935 en un moment en què el teatre convencional seguia perdent públic a favor del teatre de l’art i del cinematògraf que, a partir del desembre de 1931, augmen· tà la competència amb la introducció del cinema sonor.

El Teatre Bartrina, entre 1930 i 1935, compta amb una programació nor· mal de caire comercial i una altra dels Amics de Teatre. En totes dues s’ofereixen obres més o menys interessants, però mentre les obres contractades pels Amics del Teatre es mantenen dins un cert nivell literari, la programació més comercial només excel·leix amb obres dels germans Álvarez Quintero i descendeix fins a programar Antonio Paso el 1934, de qualitat molt inferior. Tant que la crítica se’n va fer ressò. L’anàlisi de les representacions en una i altra línia durant aquests

3 6 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

anys fa ben visible que els Amics del Teatre presenten a Reus les obres més em· blemàtiques de la producció teatral catalana, a càrrec de les millors companyies barcelonines amb un ventall d’obres de totes les èpoques del teatre català, però que sobretot incideixen en quantitat i oportunisme històric en les mostres més representatives de les darreres propostes del moment. Una cosa semblant passa amb el teatre en castellà per bé que les obres més ideològiques d’un Unamuno o Azorín no formin part de cap dels repertoris de les companyies que passen per Reus. Només, excepcionalment, es va representar la tragèdia Bodas de Sangre (1933), de García Lorca, que tot i ser molt innovador, de seguida va ser vist com un autor que connectava amb un ampli ventall del públic.

Aquestes obres van ser servides per les companyies de Maria Vila i Pius Daví; de Maria Morera, Pepeta Fornés i Just Gómez, dirigits per Antoni Martí; Emília Baró, dirigida per l’actor Joaquim Torrents, i Mercè Nicolau52 i Ramon Martori, dirigits per Enric Giménez o Josep Santpere, com a més destacades. La companyia d’Assumpció Casals, sota la direcció de Robert Samsó, va fer representacions en català i en castellà. Aquestes companyies coincidien sovint amb les dels Teatres Romea, Novetats o Poliorama. Les castellanes, en algun cas, com el de la Compa· nyia de Lluís Calvo del Novetats, tenien la seu en teatres de Barcelona. Pel que fa a la majoria de les companyies de teatre castellà no se sap quin és el criteri amb el qual se les seleccionava o si s’aprofitava el seu pas perquè actuessin a Reus. Du· rant aquest anys passen pel Bartrina la Companyia d’Antonio Vico amb Carmen Carbonell, de Ricardo Calvo, del Teatre Victoria Eugenia de Madrid, la de Maria Palou, dirigida per Felipe Sassone, i la dels actors Rosario Pino i Emilio Thuilli· er, amb Josefina Tapias; companyies força representatives de l’escena castellana, però també cal dir que ni Maria Guerrero, ni Catalina Bárcena, Lola Membrives o Margarida Xirgu, que llavors estava fent teatre en castellà, van pujar a l’escenari del Bartrina per presentar les peces més emblemàtiques del seu repertori. Només Maria Fernanda Ladrón de Guevara i Rafael Rivelles són actors importants.

La figura del director escènic s’havia establert en el teatre a partir de la Companyia estable de teatre del Duc de Saxonia-Meiningen (1870-1890), però és amb André Antoine i el Théâtre Libre (1987-1896) primer, i després amb el seu deixeble Aurélien Lugné-Poe, quan amb Paul Fort contribuí a la direcció del Théâtre de l’Art (1891) i a la fundació del Théâtre de l’Oeuvre (1893-1929), que la figura del director va agafar consistència definitiva i la seva necessitat en la po· sada en escena d’una peça dramàtica, fins al punt que des de principi de segle les bones companyies que vénen a Reus actuen sota les ordres d’un director d’escena que s’anuncia al costat dels titulars de la companyia.

Ara, amb els Amics del Teatre es consolida per primer cop al Bartrina un ti· pus de públic semblant al que omplia les representacions del Teatre Íntim d’Adrià Gual o les Vetllades Selectes que organitzava Josep Canals per als gustos de la nova burgesia. Un públic que aposta decididament pel teatre de qualitat literària, pel «teatre d’art», capaç de produir «una emoció artística» i en oposició al «teatre comercial», que en deien llavors del que no cerca «altra cosa que un èxit de taquilla» i que Carles Soldevila comenta en un article on es comparen aquestes dues concepcions de teatre. Al seu entendre, tot i la distinció clara entre una forma i altra de teatre, el cert és que la resposta a la pregunta «en què es coneix que una obra pertany a una mena o a una altra?» és força complexa. I Soldevila, en aquest article sobre «Algunes reflexions sobre el teatre»,53 raona sobre el tema a partir de

3 6 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

les intencions, la tècnica i el públic. D’aquest darrer, que podria ser un dels mo· tius de diferència, diu que «des del punt de vista pràctic, tan comercial és el teatre d’art com el teatre d’indústria. Tots dos depenen de la taquilla. La diferència no consisteix en què l’un pugui menystenir el públic i l’altre hagi d’anar-li al darrera servilment… La diferència consisteix en què cadascú té un públic i s’hi adapta. Un públic més extens el teatre comercial i un públic més restringit el teatre d’art, però tots dos suficients per a equilibrar despeses i ingressos i deixar encara un saldo favorable a l’empresari.» I és que, com recordava Josep M. de Sagarra el 1948, «una producció teatral, a més a més del seu autor, és filla del públic que l’accepta, que hi plora, o s’hi trenca de riure, i que sap trobar-hi un motiu d’autèntica emoció; perquè l’autor no escriu per als núvols, sinó per al públic que és el que en realitat atribueix la consistència a les comèdies.»54 És clar que Sagarra no deia el mateix que Soldevila, però aquesta reflexió sempre s’ha de tenir present tant si l’escriptor cerca un públic reduït i entès com l’èxit majoritari. Doncs bé, diria que finalment al Centre de Lectura s’hi ha format un veritable públic, ni d’especialistes ni d’es· nobs, que és capaç de reclamar un teatre de qualitat, amb alguns alts i baixos, i de sostenir-lo, d’acord amb els paràmetres culturals i educatius de l’entitat, que ja reclamava Yxart i que Carles Soldevila reivindica en l’article «La nova era literà· ria»55 amb el plaer que ha d’acompanyar tota emoció estètica.

Un altre encert d’aquesta associació fou la promoció al Bartrina durant el curs 1931-32 de la primera representació de teatre infantil a la ciutat, amb prou èxit perquè a partir del curs següent aquests espectacles s’oferissin de manera regular la tarda dels diumenges i festius. En aquestes funcions per a nens i nenes va ser on es van difondre les peces de Josep M. Folch i Torres, que presentà el curs següent la companyia de Pepeta Fornés, com La Ventafocs, L’anell meravellós, El secret de la capseta d’or, El rei que no reia i Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús.

Si anem a la programació, durant els cinc anys de funcionament de l’asso· ciació d’espectadors Amics del Teatre es van portar a Reus obres que pertanyien a la tradició del segle XIX, a autors modernistes que van continuar escrivint teatre durant les primeres dècades del segle XX i peces dramàtiques d’autors nous. Aquesta darrera tendència és remarcable des d’un bon començament amb la posada en escena de la traducció de Carles Soldevila d’El paquebot Tenacity (1919), de Charles Vildrac, que es presenta l’abril de 1930 en presència de l’autor i el traductor que comenten l’obra. Un esdeveniment que suposa la possibilitat de contactar el públic reusenc amb un dels paradigmes del teatre europeu i amb la traducció d’un dels millors escriptors del gènere en català. El panorama inno· vador es completa des de l’inici amb el fet que a mitjan juny la companyia de Ramon Martori, sota la direcció artística del gran escenògraf Salvador Alarma, que era partidari del teatre com a síntesi de les arts, interpreta La sorpresa d’Eva (1930), de Millàs-Raurell, que va assistir a la representació el 1930 i va aprofitar l’estada a Reus per pronunciar una conferència sobre «El teatre modern i l’obra», i, el juny del 1931 la parella Maria Vila i Pius Daví, que van estrenar l’obra a Barcelona,56 posen en escena Fidelitat (1924), de Josep M. de Sagarra, i també La roda de la fortuna, d’Avel·lí Artís (1931).

De Josep M. de Sagarra, durant aquests anys, es van poder veure obres dramàtiques estrenades uns mesos abans en teatres barcelonins i sovint pels ma· teixos actors que l’havien protagonitzat allí. Així, a més de Fidelitat, el 8 de gener

3 6 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

del 1932 s’ofereix la representació de La Priora del Roser (1931), que havia estat un fracàs en la seva estrena al Teatre Novetats de Barcelona que dirigia Josep Canals, i amb Maria Morera i Pepeta Fornés com a actrius principals. L’hostal de la Glòria (1931), a càrrec de la companyia del Teatre Romea de Barcelona, va servir per fer la cloenda del tercer curs dels Amics del Teatre. Durant la temporada 1932-33 la Companyia de Pepeta Fornés del Teatre Novetats va portar al Bartrina de Reus tres èxits d’aquest autor: Les llàgrimes d’Angelina (1928), La filla del carmesí (1929) i La corona d’espines (1931). El desembre de 1934 Josefina Tà· pies representava La plaça de Sant Joan (1934) i, a mitjan maig del 1935, Mercè Nicolau i Ramon Martori, amb la Companyia Oficial de Teatre Català que dirigia Josep Pous i Pagès, escenificava La Rambla de les floristes, acabada d’estrenar el 21 de març de 1935 per aquests mateixos actors al Teatre Poliorama. De Carles Soldevila només es van oferir dues obres: el curs 1932-33 es va poder veure en dues ocasions Escola de senyores (1929), per la Companyia de Pepeta Fornés, i la primavera del 1934 Emília Baró va portar Els milions de l’oncle (1927). Pepeta Fornés va presentar el 1933 la de Josep M. Folch i Torres, D’aquesta aigua no en beuré, i el 1935 la de Lluís Elies, Madame (1932) i El Fill del senyor Gold (aquesta dins el circuït comercial) i la de Carme Monturiol, L’huracà (1935), centrada en el tema del complex d’Edip. Mentre que de Millàs-Raurell i Avel·lí Artís ja no es va posar cap més obra en cartell.

Alguns dramaturgs vinculats al Modernisme també van pujar a l’escenari dels Amics del Teatre al llarg d’aquests cinc anys d’associació. El març de 1931 la programació en català s’obre amb El comiat de Teresa, de Prudenci Bertrana i La dama de l’amor feréstec (1921), de Joan Puig i Ferreter, obres que presenten trets característics del teatre actual. I en l’homenatge a Ventura Gassol que es va celebrar el 21 de juliol de 1931 i comptà amb la presència de l’autor, Maria Vila i Pius Daví van escenificar el poema La Dolorosa (1929), amb la participació de l’Esbart Folklore de Reus. El curs següent (1931-32) s’havia d’inaugurar amb un homenatge a Santiago Rusiñol, que es va haver d’ajornar per la impossibilitat material de portar cap companyia catalana. Aquest homenatge es va celebrar unes setmanes més tard amb la representació d’El pati blau i Els savis de Vilatrista, representatives de les etapes modernista i satírico-costumista, respectivament, del seu autor. La segona va gaudir més de l’interès del públic que la primera, tot i que la crítica constata que el català «plagat de castellanismes» va fer una mica estranya l’obra entre el públic assistent. Altres autors inicialment vinculats al Mo· dernisme i representats aquests anys són Ignasi Iglésias amb La senyora Marieta (1919), La llar apagada (1926) i Foc Nou (1909); Ramon Vinyes amb Qui no és amb mí…(1929) i Pere Cavallé amb Pares sense fills.

També es van posar en cartell obres dramàtiques d’Àngel Guimerà (Mossèn Janot, La pecadora i La sala d’espera), talment com si es tractés d’un clàssic, i no· més un drama de Frederic Soler (Lo ferrer de tall) i una comèdia d’Albert Llanas (Don Gonçal o l’orgull del gec), com a testimonis del drama i la comèdia del segle XIX. I pel que fa al teatre castellà, entre el 1930 i el 1935 les peces més modernes que es representen giren la majoria entorn del teatre poètic d’Eduardo Marquina i, excepcionalment, de la presentació de Federico García Lorca. Del primer, diverses companyies contractades ofereixen, a més d’Era una vez en Bagdad, dos dels cinc drames poètics rurals que va escriure entre 1927 i 1932 en versos de metre curt,

3 6 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

generalment octosíl·labs, cenyits a l’acció dramàtica i girant entorn d’aspectes de la problemàtica de la dona: La Salvadora (1929) i Fuente escondida (1931) i, més endavant, En Flandes se ha puesto el sol (1910), una de les obres més conegudes d’aquest dramaturg, on s’exalta la raça, el valor, l’esperit de sacrifici, la passió o la fidelitat, que pertany a la primera sèrie de drames històrics escrits entre 1908 i 1916, i també Teresa de Jesús (1933) i El monje blanco (1930), que pertanyen a la sèrie de drames històrics de l’etapa 1930-1943, on la llegenda i l’heroisme es concentra en l’àmbit religiós i en l’exaltació de la fe. El teatre de Federico García Lorca va ser l’únic que, fidel a una intenció innovadora, va merèixer l’interès de les companyies dramàtiques que el van veure assequible a un públic prou ampli, i la seva obra Bodas de sangre es va poder veure al Bartrina gràcies a la Compa· nyia de Josefina Díaz de Artigas. Aquest drama junt amb Yerma són les dues parts escrites d’un projecte de trilogia que l’autor havia concebut sobre el drama de la dona en els pobles rurals espanyols.

Pel que fa a obres d’autors que estan a cavall dels segles XIX i XX, diverses companyies van seguir portant a escena al Bartrina obres de Jacinto Benavente durant aquests anys: La melodía del Jazz-band, Los intereses creados, La moral del divorcio, La otra honra, Rosas de otoño (1905), La verdad inventada, El pan comido en la mano i Los andrajos de la púrpura (1930), basada en una obra de D’An· nunzio i E. Duce, i sobretot la famosa Pepa Doncel (1928). De Gregorio Martínez Sierra, Mamá (1912), i de Manuel Linares Rivas, Todo Madrid lo sabía (1931) i Cuando empieza la vida. Si Linares Rivas representa «el ala bronca y dura del teatro burgués de raigambre benaventina, Martínez Sierra personifica el ala blanca y ternurista.»57 Completen aquest panorama els sainets Las de Caín (1908), Mariquilla terremoto, Cristalina, Amores i amoríos, Tambor y cascabel, Los Mosquitos, Lo que hablan las mujeres, dels germans Álvarez Quintero; Para tí es el mundo, de Carlos Arniches, i Pégame Luciano i El refugio, de Pedro Muñoz Seca.

Pel que fa al teatre castellà del segle XIX, no sembla que tingui massa pre· dicament entre les companyies que passen pel Bartrina. D’Echegaray, El gran galeoto (1881), centrat en el tema de la calúmnia i Mancha que limpia, i de Joaquín Dicenta, autor de drames socials com el seu famós Juan José, només Pluma en el viento es va veure dins les sessions dels Amics del Teatre.

La companyia madrilenya de l’actor Ricardo Calvo el 1933 va dedicar una sèrie de representacions al teatre clàssic del Segle d’Or castellà com El alcalde de Zalamea o El castigo sin venganza, de Lope de Vega; Reinar después de morir, de Vélez de Guevara; La vida es sueño, de Calderón de la Barca; o del romàntic com El zapatero y el rey, de Zorrilla. A aquest repertori cal afegir El vergonzoso en palacio, de Tirso de Molina. El gest no és gratuït. Hi ha una tendència dins el teatre espanyol que pretén, en un moment de desconcert del gènere, connectar amb la força del drama i el rerefons de les tradicions, fills de la imaginació col·lectiva, que aquest havia fet circular i que arriba al seu zenit amb Lope de Vega.58 La in· tenció és captar de nou el públic que abans anava al teatre perquè els dramaturgs com Lope expressaven amb realisme el que els preocupava. Una reposició que vol reprendre un fil que sembla definitivament trencat.

Segons Xavier Fàbregas59 «els teatres controlats per Canals –sobretot el Romea i el Novetats– es converteixen en unes sales que programen i actuen d’acord amb el teatre més instal·lat d’Europa. Hi són invitats els grans actors del moment. I els autors, alguns dels quals es traslladen expressament per tal d’assistir a l’estre-

3 7 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

na catalana d’alguna de llurs obres.» En són exemple la vinguda a Barcelona de Luigi Pirandello o Charles Vildrac. Aquest darrer, fins i tot, va venir a Reus quan s’hi representava El paquebot Tenacity. Una política que va marcar les companyies de teatre català i castellà d’aquests teatres, però la seva influència poc a poc es va anar escampant i, si bé és cert que es van posar en escena moltes traduccions d’obres poc representatives, sí que es pot veure que el volum de traduccions o versions d’obres és, a més de força elevat, d’un nivell intel·lectual mitjanament alt.

Així, al Bartrina es poden veure, entre d’altres, les traduccions de Narcís Oller de La Senyora X, d’Alexandre Bisson i Tristos amors (1887), de Giacosa, que va fer en acabar la seva obra narrativa durant les primeres dècades del segle XX; la de Pous i Pagès a El foc que revifa malament, de Jean Jacques Bernard; Fanny (1931), de Marcel Pagnol, que va portar la companyia dirigida per Pous i Pagès; La dama de les camèlies (1848), d’Alexandre Dumas; Hedda Gabler (1890), d’Ibsen en la traducció de J. M. Jordà i Francesc Pujols; La verge boja (1910), d’H. Bataille; Si yo quisiera, de Géraldy Spitzer, traduïda per Carlos de Batlle; Un cap de trons, versió de La Papillona, de Sardou; Safo (1885), d’Alfons Daudet; La máscara i el rostro (1916), de Luigi Chiarelli o El derecho a amar, de Max Nordau, que es· mento com a més significatives entre moltes d’altres. I clàssics del Segle d’Or del teatre anglès com Volpone, de Ben Jhonson i Hamlet, de Shakespeare, que caldria llegir en la línia de retorn als grans clàssics apuntada anteriorment.

Després de l’esplèndida programació dels Amics del Teatre, que es dissol el 27 de juny de 1935 després de la representació de Reina, de Josep M. de Sagarra, el Teatre Bartrina només coneixerà entre el final de desembre de 1935 i gener de 1936 els espectacles de vodevil del Gran Price de Barcelona que arriben amb la companyia de l’actriu Visita López, dirigida per Manuel Giménez amb peces com La reina ho fa tot o Com més cosins... Aquestes obres no són ni noves ni úniques al Bartrina. Si repassem les cartelleres del Bartrina, la presència de companyies com la d’Alfons Roure, que instituí el «vodevil sonor», barreja d’opereta, de far· sa, de sainet, amb números de revista i «girls»; o Joaquim Montero i Gaston A. Màntua, d’autors de vodevils com Hennequin, Gandillot, Verneuil o Feedor, i de l’actor i director Josep Santpere, ens porten a aquest tipus de teatre que va nodrir les sales del Paral·lel barceloní.

En el seu conjunt, la programació del Bartrina en aquestes darreres dècades ofereix la diversitat de tendències dramàtiques que presenta tant el teatre català com el castellà. Diversitat de tendències que, com ja subratllen els crítics i his· toriadors del teatre d’un i altre àmbit lingüístic, és fruit del desajust del canvi de segle i de la crisi que desembocà en la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i que abocà a la Guerra Civil (1936-1939), primer, i a la Segona Guerra Mundial (1940-1945) al cap de poc. I és que el desconcert i la diversitat de fórmules també es dóna en les obres traduïdes que arriben als escenaris de Barcelona, Madrid o Reus. La renovació dramàtica amb unes línies ben definides que suposa el teatre modernista o la força de la irrupció de Benavente al principi de segle ara no té correspondència amb un moviment de força semblant. Tot són individualitats que deriven d’aspectes de la tradició i incorporen alguns elements innovadors. Ha tor· nat la vella qüestió del realisme en el teatre i, amb ella, la de la tesi que no és altra cosa que la moralitat que filtra la mirada de l’escriptor,60 i l’anàlisi psicològica, la consciència i la percepció interior que ara envaeix el gènere ha començat a de· formar-se en excessos de psicologisme. Amb tot, aquesta tendència originària del

3 7 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

teatre de final de segle, enriquida per un cert simbolisme coetani, posa les bases de la renovació del teatre del segle XX. Això explica que en les programacions de les companyies que passen pel Teatre Bartrina entre els anys vint i trenta, al costat de les obres dels dramaturgs actuals que triomfen amb el teatre poètic, Josep M. de Sagarra, Eduardo Marquina i García Lorca, o amb la comèdia burgesa, Carles Soldevila o Martínez Sierra, encara es mantenen en cartell alguns dels autors de tombant de segle. Així, mentre desapareix, pràcticament, el drama romàntic de «faixa i espardenya» d’un Frederic Soler i, fins i tot, de Guimerà, es manté amb prou força el de Rusiñol, Puig i Ferreter o Ignasi Iglésias, amb els seus diversos registres relacionats amb una percepció entre realista, fins a la sàtira, i intimista.

I, en castellà, veiem com en els darrers anys s’eclipsa el teatre d’Echegaray (els seus deixebles Eugenio Sellés i Leopoldo Cano) i fins i tot el de Pérez Galdós, que tot i ser molt bo no va acabar de quallar entre el públic per diverses raons que no vénen al cas. En canvi, es manté amb força el de la crítica social de Jacinto Benavente i, per descomptat, un nodrit i variat repertori d’entre els 200 sainets superficials, brillants i costumistes dels germans Álvarez Quintero.

Per tot plegat, el Teatre Bartrina, que des dels seus orígens sempre es mou entre la tradició i la innovació, evoluciona al llarg de les primeres dècades de la seva existència, sens dubte la més intensa de vida teatral, d’acord amb els com· passos de la història del gènere. És un mirall de les possibilitats del gènere amb les seves glòries literàries i les seves servituds a un públic majoritari que busca més l’espectacle que el sentit del text. Però és, sobretot, des de la formació dels Amics del Teatre i gràcies a les bones relacions que a través del Centre de Lectura i per mitjà d’Evarist Fàbregas aquesta associació estableix amb l’empresari Josep Canals, que el Teatre Bartrina es beneficia d’una programació de luxe pel que fa a la representació de les obres de qualitat més actuals del teatre català i castellà (sovint al cap de poques setmanes d’estrenar-se a Barcelona o a Madrid) i als millors actors de l’escena catalana dels anys trenta. Precisament la interrupció de l’associació Amics del Teatre marca el retorn a la realitat de les programacions habituals: el vodevil. No podem imaginar quina trajectòria hauria seguit aquest Teatre ja que la Guerra Civil del 1936-1939 no va ser només un parèntesi, sinó el tall definitiu darrera del qual s’havia d’ofegar el silenci del bon teatre que, amb dificultats però amb fermesa, poc a poc els seus socis més compromesos i sensi· bles acabaran per tornar a fer present. •

3 7 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

NOTES

1. Unamuno defensava aquesta idea uns anys més tard. Vegeu: UNAMUNO, Miguel de. «La regeneración del teatro español». La España Moderna [Madrid], VIII, n. 91 (juliol 1896), p. 5-36. Agraeixo aquesta in· formació a la meva col·lega Dra. M. José Sànchez Cascado.

2. YXART, José. El arte escénico en España. I. Barcelona: La Vanguardia, 1894, p. 11. En aquesta direcció cal esmentar: FÀBREGAS, Xavier.

Iconologia de l’espectacle. Barcelona: Edicions 62, 1979. (Llibres a l’Abast; 149). I també: FÀBREGAS, Xavier. «Els espectacles teatrals no literaris». A: Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Barcelona: Curial, 1975. (Biblioteca de Cultura Catalana; 15), p. 108-121.

3. YXART, José. Op. cit., p. 9 i 10.

4. GALLÉN, Enric. «Xavier Fàbregas, historiador del teatre català mo· dern». Estudis escènics: quaderns de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, Barcelona, n. 30 (XII-1988) [número dedicat a Xavier Fàbregas, en motiu del 75 aniversari de l’entitat, i coordinat per Joan-Anton Benach], p. 27-38.

5. CURET, Francesc. El arte dramático en el resurgir de Cataluña.

Barcelona: Minerva, 1917, p. 25 i 26.

6. FORMOSA, Feliu. «Teatre i societat». A: Per una acció teatral.

Barcelona: Edicions 62, 1971. (L’Escorpí; 28), p. 67.

7. L’aristocràcia celebrava les representacions en salons privats.

8. AUB, Max. «Prólogo acerca del Teatro Español de los años ’20 de este siglo». La Torre, n. 51 (setembre-desembre 1965), p. 109-129. Agraeixo la informació a María José Sánchez Cascado.

9. Vegeu: FÀBREGAS, Xavier. Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Barcelona: Curial, 1975. (Biblioteca de Cultura Catalana; 15).

10. Tal com es pot llegir a la Revista del Centre de Lectura (1-II-1904).

11. Revista del Centre de Lectura (1-II-1904).

12. Vegeu: ANGUERA, Pere. El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 111-114 i 129-131.

13. Vegeu: FÀBREGAS, Xavier. Història del teatre català. Barcelona: Millà, 1978, p. 218.

14. Les representacions van ser per aquest ordre: La Baronessa de Pin i Soler, «que no interessà ningú»; Gueridó i Francina de Puig i Ferreter, que «se li va quedar als dits»; Joan Bonhome o La mel i les vespes de Josep Pous i Pagès, que «fou un fracàs estrepitós», i L’encís de la glòria d’Ignasi Iglésies, «de gran ambició» però que el públic «fugí del teatre com els gats escaldats fugen de l’aigua». SAGARRA, Josep Maria de. Memòries. 2a edi· ció. Barcelona: Aedos, 1964, p. 764-765.

15. «Ignasi Iglésies també l’havia deixat la direcció espiritual de la casa i, si ja no intervenia per a res, abans d’anar-se’n exigí de don Josep Canals el compromís d’estrenar la meva obra en la data convinguda. Allí l’únic que assistia d’una manera vaga l’empresari Canals era Pous i Pagès». A partir de llavors, «Canals començà a jugar-se els seus diners i a sanejar l’economia del teatre». Ell «era l’únic que entenia el negoci i ho demostrà, perquè ell fou qui mantingué, sense desmaiar i durant prop de vint anys, el prestigi de la nostra escena». SAGARRA, Josep Maria de. Op. cit., p. 765.

16. Op. cit., p. 112.

17. Vegeu: CABRÉ, Rosa. «Joaquim M. Bartrina, un mite. Creació i evo· lució». A: CORRETGER, Montserrat; FERRÉ, Xavier (editors). Joaquim M. Bartrina, entre les raons poètiques i les científiques. Reus: Arxiu Municipal de Reus, 2002, n. 2. p. 15-49.

18. BURY. Historia de la idea de progreso.

19. Vegeu: FÀBREGAS, Xavier. Història del teatre català. Barcelona: Millà, 1978, p.143-144.

20. Vegeu: FÀBREGAS, Xavier. Història del teatre català. Barcelona: Millà, 1978, p. 190.

21. Introduït per José Yxart el 1892.

22. Introduït per: SARDÀ, Joan. «Los dramas de Mauricio Maeterlinck».

La Vanguardia (20-XII-1892). I a Obras escogidas. I. Barcelona, 1914, p.

335-341.

23. Vegeu l’article d’Enric Gallén a: MOLAS, Joaquim (dir.). Història de la Literatura Catalana. IX, p. 423 i seq.

24. Aquesta obra tracta el tema de les relacions entre l’artista i la socie· tat en termes que desenvolupen la idea final de L’auca del senyor Esteve pel que fa a les relacions entre la seva imaginació i el suport que rep de la seva família. Italia Vitaliani la inclou en el repertori del seu debut a Barcelona el 1907. Vegeu: BOHIGAS TARRAGÓ, Pere. Las compañías dramáticas en Barcelona. Barcelona: Institut del Teatre, 1946, p. 116.

25. Italia Vitaliani la inclou en el repertori del seu debut a Barcelona el 1907, en la traducció de Bignotti. Vegeu: BOHIGAS, Pere. Op. cit., p.

116.

26. Fedora havia integrat el repertori d’Adelaida Tessero, que la repre· senta a Barcelona el 6 de maig de 1885. És l’actriu Sarah Bernhardt qui porta Tosca per primer cop a Barcelona. Vegeu: BOHIGAS, Pere. Op. cit., p. 63 i 68.

27. Aquestes tres obres formaven part del repertori de l’actriu Sarah Bernhardt en la dècada dels vuitanta. Aquesta darrera peça havia estat abans representada a Barcelona per un bon nombre de grans actrius itali· anes com Virginia Marini (1869 i 1880), Elvira Pasquale (1871 i 1873), Jacinta Pezzana (1873). Vegeu: BOHIGAS, Pere. Op. cit., p. 68.

28. Yxart, que relaciona aquesta obra amb la influència de la comèdia francesa d’un Sardou, per exemple, considera en relació a aquesta obra que «este arte es inferior y secundario, y lo que le falta de artístico es precisamente lo que tiene para otros de inmoral». Vegeu: YXART, José. Op. cit., p. 163.

29. En una línia propera al dramaturg naturalista prusià Sudermann (1857-1928). En aquest sentit, vegeu: IGNATOV, S. Historia del Teatro Europeo. V, «Los Contemporáneos». Argentina: Futuro, 1957, p. 109.

Més endavant es representarà Magda, que Sara Bernhardt va estrenar a Barcelona l’octubre de 1895 i que després representaran les companyies d’Ermete Novel·li o Italia Vitaliani. Vegeu: BOHIGAS, Pere. Op. cit., p.

79.

30. Sobre el género chico i la relació amb el teatre dels bufos d’Arderíus, la sarsuela i la revista, vegeu: YXART, José. El arte escénico en España. II, «Piezas i Sainetes». Barcelona: La Vanguardia, 1896, p. 77-158; i, en edició facsímil, Barcelona: Altafulla, 1987; RUBIO JIMÉNEZ, Jesús. «El teatro en el siglo XIX». A: DÍEZ BORQUE, José Maria. Historia del teatro en España. II. Madrid: Altea, Taurus, Alfaguara, 1988, p. 695-704.

31. Obres de Guimerà, Iglesies i Rusiñol, sobretot, van formar part dels repertoris de les companyies d’actors i actrius estrangers que van passar per Barcelona fins a les primeres dècades del segle XX, i també algunes d’Echegaray i Dicenta, com posa de manifest Pere Bohigas Tarragó, Op. cit.

32. Aquesta obra va ser escrita per Giacometti per a l’actor Aquile Mayeroni, que no la va voler interpretar l’agost de 1871 perquè la tenia en cartell un actor castellà que actuava a la ciutat. A més, la representà a la capital catalana Tomaso Salvini i Virginia Marini, el 5 de maig de 1869, al Teatre Principal; Jacinta Pezzana, al Teatre Prado Catalán de Barcelona l’es· tiu de 1873; Gustavo Salvini, el març de 1904, al Novetats de Barcelona, i el 1907 encara formava part dels repertoris. Vegeu: BOHIGAS, Pere. Op. cit, p. 28, 33, 36 i 105.

33. Segons afirma: FÀBREGAS, Xavier. Història del teatre català.

Barcelona: Millà, 1978, p. 205.

34. Vegeu l’article de Jesús Rubio Jiménez a: DÍEZ BORQUE, José Maria. Op. cit., p. 652.

35. CURET, Francesc. «En pro del teatre català». El Teatre Català, Barcelona, n. 125 (18-VII-1914).

36. GALLÉN, Enric.

37. Creada per Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat.

38. Vegeu: SOLDEVILA, Carles. «Els enemics de l’intel·lecte». A: «Qüestions de literatura», selecció d’articles de la Revista de Catalunya publicats entre 1924 i 1930. A: Obres completes. Barcelona: Selecta, 1967.

3 7 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

(Biblioteca Perenne; 21), p. 1310.

39. GALLÉN, Enric. «El teatre. La vida teatral de la primera guerra mundial fins a la guerra civil». A: MOLAS, Joaquim (dir.). Història de la Literatura Catalana. IX. Barcelona, 1985, p. 424.

40. AUB, Max. Op. cit.

41. SOLDEVILA, Carles. [Pròleg de les] Obres completes. Barcelona: Selecta, 1967. (Biblioteca Perenne; 21), p. XXVIII. 42. «Jo sentia horror al pitarrisme, però un bon dia se’m va acudir que un cert pitarrisme dosificat a la meva manera, i prenent model per estructurar els meus personatges de l’esperit de Marivaux i de les situacions de Molière, tenint present aquelles delicioses comèdies de figurón dels castellans Moreto i Rojas, podria donar uns resultats teatrals que em permetrien conquistar sectors més amples de públic. […] Jo crec que el meu procediment, que no és nou sinó après dels clàssics, fou una injecció que he donat a la nostra escena, tornant, si es vol a la tradició dels drames en vers de Pitarra (La dida, El ferrer de tall), però vinculant-me a la sensibilitat i a les exigències del meu temps». SAGARRA, Josep M. de. [Pròleg de les] Obres completes. 2a edició. Barcelona: Selecta, 1979. (Biblioteca Perenne), p. XX. Marià Manent també ha definit el poema dramàtic de Sagarra com a resultat d’una conversa amb l’autor: «Diu que el teatre modern pot crear-se a base del llegendari popular, del gran tresor d’arguments dramàtics, plens d’emoció i d’originalitat, que hi ha en les cançons de la terra». MANENT, Marià. A flor d’oblit. Barcelona, 1968, p. 41-42. Cito de FÀBREGAS, Xavier. Història del teatre català. Barcelona: Millà, 1978, p. 225. De tots aquests* poemes dramàtics els més coneguts són: L’assassinat de la senyora Abril (1927), L’Hostal de la Glòria (1931), La corona d’espines (1931), El cafè de la Marina (1933).

43. «La poesia és una elaboració individual, mentre que la prosa és un producte social. Una poesia sublim és compatible amb un estat d’inconsciència o de letàrgia col·lectiva. Una prosa robusta només és possible dins una nació conscient i homogènia». Soldevila aposta per la maduresa civil de la societat que s’entén i s’expressa en prosa. En tot cas aposta per Carner que excel·leix per igual com a poeta que com a prosista. Vegeu: SOLDEVILA, Carles. «Vers i prosa». A: «Qüestions de literatura», selecció d’articles de la Revista de Catalunya publicats entre 1924 i 1930. A: Obres completes.

Barcelona: Selecta, 1967. (Biblioteca Perenne; 21), p. 1257-1259.

44. SOLDEVILA, Carles. «Vers i prosa». A: «Qüestions de literatura», selecció d’articles de la Revista de Catalunya publicats entre 1924 i 1930.

A: Obres completes. Barcelona: Selecta, 1967. p. 1281.

45. Va regir el Teatre Romea entre 1917 i 1932.

46. FÀBREGAS, Xavier. Història del teatre català. Barcelona: Millà, 1978, p. 217- 265.

47. D. a. IV Certamen, Centre de Lectura, Reus 1921. I. Reus: Gràfiques Navàs, 1923, p. 177-221.

48. Fundat el 1924. Vegeu l’article d’Enric Gallén a: MOLAS, Joaquim (dir.). Història de la Literatura Catalana. IX. Barcelona, 1985.

49. Per a una teoria de l’esperpento vegeu les diverses definicions que proporciona: RUIZ RAMÓN, Francisco. Historia del teatro español. Siglo XX. Madrid: Cátedra, 1997, p. 118-126.

50. Vegeu: RUIZ RAMÓN, Francisco. Op. cit., p. 94-140.

51. Autor teatral del qual, el 14 de març de 1930, s’estrenava al Bartrina Flors d’amor.

52. Actriu provinent del Teatre de l’Art a l’Estudi Cirera. Vegeu: GALLÉN, Enric. «El teatre. La vida teatreal de la primera guerra mundial fins a la guerra civil». A: MOLAS, Joaquim (dir.). Història de la Literatura Catalana. IX. Barcelona, 1985, p. 419.

53. Vegeu: SOLDEVILA, Carles. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1967. (Biblioteca Perenne; 21), p. 1322-1329.

54. SAGARRA, Josep M. de. [Pròleg de les] Obres completes. 2a edició.

Barcelona: Selecta, 1979, p. XXIV. 55. SAGARRA, Josep M. de. Obres completes. 2a edició. Barcelona: Selecta, 1979, p. 1312-1322.

56. A Josep M. de Sagarra li agradava molt que aquesta parella interpre· tés les seves obres. Vegeu: SAGARRA, Josep M. de. [Pròleg de les] Obres completes. 2a edició. Barcelona: Selecta, 1979. (Biblioteca Perenne).

57. RUIZ RAMÓN, Francisco. Op. cit., p. 55.

58. UNAMUNO, Miguel de. Op. cit., p. 5-36. Agraeixo la informació a la professora M. José Sànchez Cascado.

59. FÀBREGAS, Xavier. Història del teatre català. Barcelona: Millà, 1978, p. 220.

60. UNAMUNO, Miguel de. Op. cit.

3 7 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El Teatre Bartrina de Reus en el context del teatre català.

(1939-1994) Si el Centre de Lectura de Reus havia nascut sota l’empenta d’un grup de re· publicans federals que anys a venir només veurien prosperar políticament la seva ideologia durant uns mesos en l’únic règim republicà del segle XIX, la desfeta de l’única etapa republicana del segle XX per part de les tropes rebels suposarà una depuració en profunditat de les activitats que allí s’hi feien. De fet, després dels criminals bombardeigs que l’aviació feixista perpetrà contra la població civil i que afectaren les seves instal·lacions (1937), el Teatre Bartrina, sotmès a la Obra Social de Educación y Descanso de la Central Nacional Sindicalista, romandria inactiu fins al 1942, quan s’organitza una funció benèfica per recollir estrenes na· dalenques (l’aguinaldo) pels espellifats voluntaris de la División Azul que morien congelats al front rus recolzant la invasió nazi en el començament del final de la II Guerra Mundial. Va organitzar la «gran función» la Sección Femenina de la FET y de las JONS i posava en escena La enemiga (1916), de Darío Niccodemi (18741934), que excel·lí per les seves comèdies de bulevard de gran èxit comercial i que, amb la seva companyia encapçalada per l’actriu Vera Vergani, havia fet les delícies del públic barceloní dels anys vint, donant a conèixer Pirandello en versió original. El programa es completà amb un drama burgès de Jacinto Benavente (La malquerida, 1913) i un melodrama d’Adolfo Torrado i Leandro Navarro (La Papirusa, 1934). La representació va anar a càrrec de la companyia de Paco Tuset i Emília Baró, membres actius del teatre català de preguerra que, com tots, hague· ren d’adaptar el seu repertori a la nova situació, on la llengua catalana havia estat bandejada de l’escena, reduïda a l’estricte àmbit familiar fins a la tímida represa d’ençà 1946, i on els dramaturgs, desarticulada tota infrastructura teatral autòcto· na, van patir una brutal ruptura amb el seu públic, el qual al seu torn era víctima de l’aïllament més absolut del teatre europeu per la fèrria censura del règim.

Un inici d’activitats que defineix tota un època teatralment adotzenada pel torradisme, els germans Quintero i la sarsuela. Només un exemple: l’any 1932 al Bartrina hi conferencià Joan Llongueres, director de l’Institut Català de Rítmica i Plàstica de Barcelona, que explicava el revolucionari mètode rítmic desenvolupat per Jacques-Dalcroze al seu Institut d’Hellerau sobre l’art del moviment corporal que va entusiasmar al gran renovador de la composició espacial i de l’escenografia contemporànies: Adolphe Appia. Doncs bé, la conferència s’il·lustrà amb demos· tracions de gimnàstica rítmica dels alumnes de l’Acadèmia de Música del Centre

3 7 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Francesc Massip

3 7 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

reusenc. El 1943, en canvi, les conferències versaven sobre l’autenticitat del suda· ri de Torí (una palmària falsificació medieval) i sobre els emblemes imperials dels Reis Catòlics (el jou i les fletxes que els falangistes i els seus fills encara duen bro· dats al cor). I la il·lustració? Els exercicis marcials amb què les noies enfundades, si no vols per força, en camises blaves cenyides pel corretjam, acompanyaven els bruels del «Cara al sol». S’havia passat, doncs, de la biomecànica avantguardista a l’estultícia nacionalcatòlica i a l’ordre sòpit de la grisor. Durant anys, l’activitat escènica és reduïda al mínim. Alguna òpera, l’inefable Tenorio de Zorrilla, funció obligada del dia de Tots Sants; algun Arniches i, només mesos després del final de la Guerra Mundial, la primera peça en català: aquells tradicionals Pastorets (de· sembre de 1945) a càrrec de la Secció Teatral de l’Orfeó Reusenc, que dos anys més tard representa la Joventut Excursionista del C. de F. Reddis de Reus, ara ja amb el nom de l’autor: Josep M. Folch i Torres. Altres organitzacions juvenils, com l’Associació de les Joves d’Acció Catòlica, fan puntualment funcions teatrals, tant en castellà (Marianela, de Galdós) com en català (El collaret de la princesa, de Francesc Gay), ambdues el 1947, un any que també acollí l’actuació de l’il· lusionista Joan Forns Jordana (1916-1998), altrament conegut com «Li-Chang, el demonio amarillo» o «el mandarín chino», amb la seva primera revista fantàstica en 32 quadres El embrujo de Asia (La Revista de los Misterios), estrenada el 1945 a la Sala Mozart de Barcelona amb el títol El ensueño de Asia, i que després d’una gira per tot l’Estat s’acomiadava de Catalunya al Teatre Bartrina abans d’iniciar la tournée italiana. El màgic va tornar al Bartrina el 1984 amb motiu del 125è aniversari del Centre de Lectura participant en la Nit de Màgia juntament amb el faquir Kirman, el mag Hausson i el pallasso Tortell Poltrona.

Les peces en català es succeïen amb comptagotes: El llop (1947), drama en tres actes dirigit per Pere Jansà a benefici de l’actor Ricard Ardèvol; Mireu-nos amb ulls d’amor, drama de Joan Besora Barberà (1948); Marieta Cistellera (1949), a càrrec del Gremi de Transportistes; Un milionari del Putxet o la vestidura no fa la figura (1950), una comèdia de 1927 de Gaston Alonso Manaut, àlias Gastó A. Màntua (1878-1947), autor de vodevils d’un sentimentalisme enganxós i cursi, adequat a les ments reblanides per la dictadura.

El 1952 la companyia del Teatre Romea dirigida per Pere Jansà duu a terme, entre març i maig, un «magnífico ciclo de escogido teatro catalán» amb la repre· sentació de L’hostal de la Glòria i Fidelitat, de Josep M. de Sagarra; Els savis de Vilatrista, de Santiago Rusiñol i Amàlia, Amèlia i Emília, de Lluís Elies. Al novem· bre s’inaugurà el II Cicle de Teatre Català amb Foc nou, d’Iglésias i La bona gent, de Rusiñol, sempre amb la formació del Romea que torna el 1953 amb Com més serem, més riurem, de l’expressat Màntua. El mateix 1953, l’Aula de Declamació del Centre de Lectura va representar La careta (1924), obra en vers que Josep M. de Sagarra havia escrit expressament per al Teatre Íntim d’Adrià Gual.

Teatre de preguerra, doncs, sovint bastant tronat o carrincló, d’acord amb l’asfíxia escènica que vivia el país, amb tots els teatres comercials lliurats als sub· productes recuits a Madrid, fins que el 1954 es va fundar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que va suposar el primer projecte d’un teatre nacional cata· là, amb l’ambició d’abastar un repertori de nivell, impensable en l’escena conven· cional de l’època, amb voluntat de capllaçar ponts de diàleg i carrils de connexió amb les línies mestres del teatre europeu del moment com l’absurd o l’abstracte, el realisme èpic o el teatre document. D’aquesta manera van presentar clàssics

3 7 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

universals com Molière o Goldoni i autors imprescindibles de la dramatúrgia internacional com Txèkhov, Brecht, Dürrenmatt o Ionesco, i això en un moment polític on existien implícites prohibicions per fer teatre en l’idioma proscrit; i sense oblidar tampoc els dramaturgs autòctons, tant els clàssics com Rusiñol, Maragall, Vilanova, Carner o Sagarra, com els contemporanis Oliver, Villalonga, Pedrolo, Brossa, Blai Bonet o Espriu, i els més joves com M. Aurèlia Capmany o Baltasar Porcel. Amb recursos limitats i sense sortir de l’àmbit amateur, sovint amb sessions úniques, però amb la complicitat dels elements més actius de la so· cietat catalana de l’època, l’ADB es va convertir en un punt de referència cabdal de la creació escènica, llavors tan depauperada, i constituiria el punt d’arrencada del moviment anomenat Teatre Independent, una xarxa de grups que s’oposaven a les inèrcies de l’estantís teatre comercial.

Doncs bé, amb aquest poderós referent, Reus creava el Teatre de Cambra del Centre de Lectura, sota la direcció de Bonaventura Vallespinosa. La I Sessió Teatre de Cambra (14 de desembre de 1955) va acollir l’Agrupació de Teatre Experi· mental, un grup universitari fundat per Ricard Salvat que va representar una peça que Jean Cocteau havia escrit per a Edith Piaf (El fantasma de Marsella) traduïda per José L. Alonso i interpretada per Maria A. Fors i va estrenar a l’Estat espanyol Mañana amanecerá, de Montherlant (1896-1972), el noble dramaturg francès d’arrels catalanes. En la II Sessió (31 de gener de 1956) es van representar tres peces: Matí de festa, d’Avel·lí Artís; Operación quirúrgica, de Jacinto Benavente i el cèlebre monòleg La veu humana, de Jean Cocteau, traduït i dirigit per Bona· ventura Vallespinosa i interpretat per una joveníssima Núria Espert. La III Sessió (29 de febrer de 1956) convidà l’ADB amb El criat de dos amos, de Goldoni, versió de Joan Oliver amb escenografia d’Alexandre Cirici Pellicer i direcció de Pau Garsaball. La IV Sessió (22 de març de 1956) presentà el grup Palestra de Arte Dramático de Barcelona amb un Azorín (Doctor Death de 3 a 5) i un Mo· lière (Las preciosas ridículas). La V Sessió (25 d’abril de 1956) escollí el Teatro Español Universitario de Barcelona, dirigit per Mario Cortés i Antoni Chic, que representà el drama No me esperes mañana, d’Horacio Ruiz de la Fuente, on el públic, formant un cercle, envoltava l’acció dramàtica disposada al bell mig del teatre. En la VI Sessió (7 de maig de 1956) va ser el mateix Teatre de Cambra del Centre qui va posar en escena Figuretes de vidre, de Tenessee Williams, traduïda i dirigida per Bonaventura Vallespinosa, autoritzada només com a funció a porta tancada i amb l’explícita prohibició que ni ràdio ni premsa se’n fessin ressò.

Llàstima que aquesta intensa activitat escènica es va estroncar en un sol curs i les temporades següents (de 1956-57 fins a 1962-63) no hi hagué cap represen· tació teatral al Bartrina, bé que el 1959, amb motiu del Centenari del Centre de Lectura, es lliuraren els premis literaris, i el guardó de teatre fou per Els desterrats, de Josep M. Espinàs. El 1963, la Secció de Literatura del Centre va escenificar la Fedra de Racine, amb traducció en vers de Vallespinosa, en ocasió del Cinquante· nari de les Normes Ortogràfiques de l’IEC. El mateix any es va homenatjar Santi· ago Rusiñol amb la representació d’El místic, dirigida i protagonitzada per David Constantí. Altre cop, però, de 1964 a 1968 no hi hagué teatre. Només que per celebrar els infamants «25 años de paz» –durant els quals el cruel botxí va fer exe· cutar desenes de milers de dissidents polítics–, el director de teatre Mario Antolín va dictar una conferència sobre els 25 anys de teatre espanyol (franquista) que es va il·lustrar amb la interpretació d’obres pels actors del Teatro de Bolsillo.

3 7 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Després d’una letargia de dotze anys, el Teatre de Cambra del Centre es re· funda el 1968 sota l’impuls de Xavier Amorós i Joan Ballester. Sembla que els res· sons contestataris del maig del 68 arribaven a Reus amb aquell esperit de revolta i de renovació que va envair la joventut europea de l’època. Només començar el 1969 el Bartrina acollia al primer i més emblemàtic grup del Teatre Independent reusenc: La Tartana, fundat el 1966 per Ramon Gomis que dirigí, junt amb Josep Borrell, el Woyzeck, de Büchner, en traducció de Carme Serrallonga i interpretat, entre d’altres, per Lluís Pasqual –futur fundador del Teatre Lliure-, Rosa Cabré o Pere Prats.

S’obria una nova etapa per al Bartrina que es caracteritzarà per l’impuls de les creacions pròpies i l’increment de les produccions invitades, lluny de les grises imposicions d’abans i amb una particular exigència artística i un compromís amb la realitat del moment que fan reflorir l’esperit fundacional: el Bartrina tornarà a ser la finestra oberta a les últimes tendències escèniques que bullien al país.

La fèrtil dècada dels setanta s’enceta amb el primer muntatge d’Els Joglars com a grup professional i el que tanca la seva etapa de pantomima clàssica: El Diari (1968), una expressiva i esperpèntica denúncia de l’Espanya oficial feta a partir d’improvisacions sobre el contingut d’un periòdic, en què la companyia dirigida per Albert Boadella fa un canvi de rumb i evoluciona de l’estètica pura del mim al teatre com a art total. El silenci es trenca, apareixen els sons i l’onoma· topeia, s’introdueix un nucli argumental unitari i una estructura dramatúrgica feta de missatges curts i recolzada en l’escenografia. L’espectacle va suposar l’entrada d’Els Joglars en el mercat teatral hispànic i a Reus es va presentar el 26 de febrer de 1970.

El mateix any, al març, arribava l’espectacle que marcarà un nou cicle del teatre català: El retaule del flautista, de Jordi Teixidor (Premi Sagarra 1968), una paràbola política de tints brechtians estrenada pel Grup de Teatre Popular El Camaleó que, malgrat l’escassa assistència de públic al Bartrina, l’any següent en saltar a l’escena comercial (Teatre Capsa), i en un nou muntatge de Feliu Formo· sa, es convertiria en el primer fenomen d’èxit de l’anomenat Teatre Independent, esdevenint l’obra més representada del teatre català. Dirigia la primera versió el mateix dramaturg, amb escenografia de Fabià Puigserver, i comptant entre els intèrprets escriptors com Jaume Fuster, M. Antònia Oliver i Andreu Martín, el can· tautor Ovidi Montllor i actors com Alfred Lucchetti i Nadala Batiste. L’espectacle tornaria el 1982, dirigit per Pau Garsaball, i es rescabalà de l’anterior fiasco.

El juny de 1970 es van lliurar els primers Premis Reus de Teatre en Català que van recaure en Jaume Melendres per l’obra Meridians i paral·lels, amb Benet i Jornet com a finalista (Marc i Jofre), i Xavier Fàbregas per un assaig crucial sobre Àngel Guimerà. En l’acte de lliurament es va representar Varietats II o la cultura de la Coca-cola (1969), un espectacle de cabaret de Maria Aurèlia Capmany amb cançons i diàlegs aparentment frívols que reflexionaven sobre la guerra, la dona, el matrimoni, la societat de consum, la droga, etc., i que dirigia Josep Anton Codina.

La darrera Sessió Teatre de Cambra va tenir lloc el 14 d’octubre de 1970 amb Cambrera Nova (1937) i Allò que tal vegada s’esdevingué (1936), de Joan Oliver, sota la direcció de Ventura Pons i escenografia del pintor Josep Guinovart.

Són peces que s’estrenaven amb trenta anys de retard, un digna recuperació que no es consolidaria amb l’adveniment de la democràcia.

3 7 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Un altre grup independent de pes, el Nou Grup de Teatre Universitari, va recalar al Bartrina el 1972 per escenificar un altre Premi Sagarra: Facem Comèdia (1967), d’Alexandre Ballester, farsa expressionista publicada amb el nom Dins un gruix de vellut, que va dirigir Frederic Roda Fàbregas. El màxim representant de l’anomenada Generació dels Sagarra, Josep M. Benet i Jornet, desembarcava al Bartrina amb Berenàveu a les fosques (Premi Ciutat de Sabadell 1971), una visió crítica de la Barcelona de la postguerra on assimila la influència del teatre èpic i usa el recurs del distanciament brechtià. Per primer cop, la història recent pujava a escena amb una anàlisi de la realitat minuciosa i implacable, una fita important en el teatre català. El va muntar el grup Goc d’Esparreguera dirigit per Francesc Castells.

Per mediació de Lluís Pasqual arribava a Reus el primer espectacle de l’em· blemàtica companyia andalusa La Cuadra de Sevilla dirigida per Salvador Távo· ra: Quejío recrea l’angoixós clima en què es produeix el lament o la queixa del poble andalús. Està estructurat en 10 ritus o cerimònies i es fonen cante i baile amb les circumstàncies d’una col·lectivitat tiranitzada, on el crit tràgic dels indivi· dus només ha servit per divertir els responsables de l’opressió. Els nous formats espectaculars que Távora va posar en circulació van tenir una fonda influència en el teatre hispànic del moment.

El següent espectacle d’Els Joglars, Cruel Ubris, estrenat al Teatre Capsa de Garsaball el gener de 1972, on alternava amb l’èxit clamorós El retaule del flautista, arribava al Bartrina al novembre. Era un pas més en l’allunyament del grup dels mètodes clàssics del mim, amb la incorporació de la paraula i l’esgarip i amb l’exhibició de recursos expressius cada cop més personals. Els Joglars partien de la caricatura i, composant amb la tècnica del «còmic», duien a terme una implaca· ble paròdia de la societat contemporània.

El gener de 1973 un altre grup independent acabat d’aparèixer i destinat a una intensa i perllongada trajectòria, Els Comediants, aterrava per primer cop a Reus amb el seu primer espectacle, Non plus plis, que s’havia estrenat a Prada l’estiu anterior, i que contenia algunes de les invariants que esdevindran caracte· rístiques de la formació, com la utilització d’elements escenogràfics procedents de les festes populars (gegants, cap-grossos, focs d’artifici) i aquell esperit festiu d’ingènua alegria que convocava l’espontània participació del públic en una ce· rimònia plena de màgia i entusiasme. La funció es va dur a terme a la platea del Bartrina, desproveïda de butaques, preparada per a una explosió festiva que va quedar amortida per una escassa presència de públic.

El febrer de 1973 arribava una altra peça d’Alexandre Ballester que havia estat exclosa del cicle «Cavall Fort» del Romea per ser considerada no apta per a menors de divuit anys: Cap cap pla no cap al cap del replà, una farsa que pre· sentava la incomunicació entre dos bàndols, els científics i els humanistes, que finalment s’havia presentat en un camp de bàsquet de Badalona, i que acabava amb la participació espontània del públic instat a suggerir motius d’improvisa· ció. Duia la batuta Frederic Roda Fàbregas al capdavant del Nou Grup de Teatre Universitari.

A l’octubre, sense perdre pistonada d’actualitat, es presenta el nou especta· cle d’Els Joglars: Mary d’ous, el primer que Boadella va fer exclusivament com a director i el primer que exhibia la minuciositat i perfecció tècnica del muntat· ge que en endavant caracteritzarà el grup. Espectacle auster, contingut i refinat,

3 8 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

comptava amb una original escenografia de Iago Pericot, una estructura cúbica de barres metàl·liques, i un expressiu vestuari de Fabià Puigserver amb textures elàstiques que permetien noves experimentacions, però on el virtuosisme amaga· va la feblesa de l’argument que incloïa l’aparició d’un vell gagà de veu aflautada anomenat Ísimo on tothom hi podia reconèixer el decrèpit dictador.

Només mig any després (maig de 1975) Els Joglars tornaven amb un èxit cla· morós, malgrat el terrible fat que l’envoltà (caiguda i paràlisi de Glòria Rognoni i greu trabucada al pulmó que va rebre Al Víctor): Àlias Serrallonga, un espectacle ric i complex que investigava la figura del popular bandoler Joan Sala esdevenint una sàtira sobre el poder i un crit de llibertat contra les tiranies. L’espectacle pre· sentava tres espais d’acció: el vestíbul del teatre, on s’exposava l’auca de la vida de Serrallonga; un teatret ficat dintre l’escenari de caixa italiana que representava la cort dels Àustries i els seus sinistres validos com el comte-duc d’Olivares, i a la platea una plataforma amb una torre metàl·lica elevada a cinc metres d’alçada on se situa l’acció del poble, dels pagesos i bandolers, on s’efectua la crua repressió, i on, mentre se sentien els gemecs de la tortura i execució del protagonista, el botxí feia miques a cop de destral una tràquea de bou plena de sang. L’escenografia i vestuari anà a càrrec de Fabià Puigserver i va col·laborar decididament a fer del muntatge un espectacle total de gran capacitat comunicativa que captivava el públic, enardit amb la revolta dels segadors interpretada al so del prohibidíssim Himne nacional de Catalunya.

Al juny arribava el primer espectacle de Lluís Pasqual que, al front del Grup de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants, va confegir un muntatge històric sobre La Setmana Tràgica, un molt notable treball d’exegesi de la fracassada revolta obrera de 1909 que, a més, presentava una audaç disposició espacial i escenogrà· fica de Puigserver: el públic era situat al bell mig mentre que l’acció i les diverses estructures d’escenari l’envoltava per tots els costat. Els muntatges d’Els Joglars i de Pasqual van ser els més significatius de l’any de la mort del sanguinari general –no oblidem que va morir matant, desoint els precs del «papa rojillo» (Pau VI)–, tots dos espectacles caracteritzats pel treball de recuperació de la memòria com a clau per interpretar el present i tots dos plantejats al marge de les sales convenci· onals, amb una concepció espacial que desbordava i trencava les limitacions de l’escenari a la italiana.

A l’estiu de 1976, el Centre organitzava les Primeres Jornades Teatrals, i es va presentar una altra obra d’interpretació de la memòria històrica que feia anys que circulava de manera marginal i clandestina: Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, escrita per Maria Aurèlia Capmany el 1970 sobre la documentació recollida per Xavier Romeu, i dirigida per l’infatigable J. A. Codina. Es tractava de l’exemple més significatiu de l’anomenat teatre-document (terme encunyat per Peter Weiss) que pretenia escatir l’enfrontament entre l’obrerisme reivindicatiu i la burgesia capitalista arrepapada en el poder, amb una estructura dramatúrgica pròpia del teatre èpic, on els actors anaven assumint diversos personatges per mostrar-los com en un documental, citant les seves paraules i explicant les seves accions. Un text testimonial destinat a combatre l’amnèsia històrica, després de l’emmordassat silenci imposat per la dictadura, que es va tornar a muntar, aquest cop a càrrec de la Companyia Layret, el 1993, en homenatge a Maria Aurèlia Capmany. Van completar aquelles jornades representacions de Joan Oliver, Palau i Fabre i Miquel Martí i Pol, poe·

3 8 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

tes i dramaturgs que hom necessitava posar en contacte amb el públic català. El mateix 1976, però en l’inici de la temporada següent, Xavier Fàbregas presentava Faixes, turbants i barretines sobre textos d’autors catalans del segle XIX. El 1977, malgrat l’entusiasme per les llibertats recuperades i per les prime· res eleccions democràtiques, es va posar contra les cordes la hipocresia i la feblesa de l’anomenada transició democràtica. Des de la seva estrena el 4 de novembre a Sabadell, l’últim espectacle d’Els Joglars, La torna, que havia passat la correspo· nent censura, va fer una quarantena de representacions, aparentment sense cap problema. El 30 de novembre arribava al Bartrina i l’alarma es va disparar just abans de la representació. I és que, en l’entremig, havien sortit algunes crítiques (Joan de Sagarra al Mundo Diario de 29 de novembre i Salvador Corberó a la Hoja del Lunes del 28) que es dedicaven a explicar el contingut de l’obra, la clau del qual havia escapat als estòlids censors. Aquest desxiframent de la peça va des· tapar la capsa dels trons i va posar sobre avís la Guàrdia Civil i l’Exèrcit. La torna era una subtil tragicomèdia sobre l’execució d’Heinz Chez (1973), presumpte delinqüent comú polonès, que només trenta anys després s’ha sabut que era un fugitiu de l’antiga R.D.A., Georg Michael Welzel. Com se sap, va ser l’últim reu ajusticiat pel salvatge sistema del garrot vil, l’instrument criminal paradigmàtic del franquisme, i que ho fou com a torna per neutralitzar l’execució, el mateix dia, d’un pres polític, l’anarquista Salvador Puig Antich, víctima de la revenja sanguinària del règim arran l’assumpció al cel de Carrero Blanco per obra i gràcia d’ETA. L’obra se servia del llenguatge gestual i de les màscares inspirades en la commedia dell’arte, que permetien identificar personatges arquetípics (el jutge, el civil, la cambrera, el comissari, el borratxo, etc.) posseïdors cadascun d’ells d’un posat distintiu. A punt de començar la funció reusenca, el general auditor Pascual Vidal Aznares va trucar al Centre de Lectura perquè se suspengués, cosa que no va ser acceptada per la companyia, i es va dur a terme sota l’atenta mirada de dos membres de la Policia Política Social i algun guàrdia civil camuflat. Arran d’això, Boadella fou detingut i engarjolat, el grup va patir un consell de guerra per su· posats delictes d’injúries contra les forces armades, que va provocar una sonada campanya popular per la llibertat d’expressió, inclosa una vaga general de teatre a tot l’Estat (22 de desembre), i una no menys sonada fuga d’Albert Boadella que es va exiliar a França mentre la resta del grup es floria a la garjola. Tot plegat va deixar amb les vergonyes a l’aire la classe política i les seves claudicacions, va posar en evidència les deficiències democràtiques que encara s’arrosseguen i va significar un punt i a part radical per la companyia d’Els Joglars.

Abans, però, s’havia pogut veure l’espectacle de la Companyia Teatral La Claca Mori el merma! amb dramatúrgia de Joan Baixas, fundador junt amb Teresa Calafell de la companyia, i amb tota la plàstica de Joan Miró, que participà acti· vament en enllestir els ninots protagonistes. Fetes a partir de la sèrie de litografies que l’artista havia publicat entre 1966 i 1975 sobre el conegut personatge del rei Ubú d’Alfred Jarry, les escultures gegantines eren realitzades amb materials dúctils que permetien modelar les figures alhora ridícules i terribles de la cort del tirà Merma, dotades d’una gran plasticitat de moviment. Miró es va tancar amb La Claca a Sant Esteve de Palautordera per pintar els ninots utilitzant escombres, pinzells i un sifó japonès. L’espectacle, patrocinat per La Caixa, fou preestrenat al Teatre Principal de Ciutat de Mallorca el 7 de març de 1978 i l’estrena oficial va ser al Liceu barceloní el 7 de juny. Es tractava d’onze personatges, sis perta·

3 8 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

nyents als cercles de poder: Merma (Joan Baixas), la seva dona (Teresa Calafell), el seu monstruós cavall i els tres ministres o forces de l’ordre, tots ells violents i grotescos, mentre que les cinc fures representaven el poble oprimit. No hi havia cap fil argumental, i l’experiment va quedar-se en una simple desfilada d’aquestes criatures fantàstiques plenes de color i mogudes amb expressiva gestualitat pels membres de la companyia teatral, però no hi havia una autèntica interpretació del món mironià.

El 1978 visitava el Bartrina un grup emblemàtic de l’escena catalana con· temporània: el Teatre Lliure, fundat el 1976 per Fabià Puigserver i Lluís Pasqual, al capdavant d’una companyia que, si bé deixà gairebé de banda el teatre català, farà el millor teatre del repertori internacional a la Catalunya de l’últim quart del segle XX. A Reus van viatjar amb dos muntatges signats per Pasqual, Leonci i Lena, de George Büchner, una boirosa peça de tints romàntics, traspassada per l’amarga ironia del desengany i per l’humor sarcàstic, irreverent i despietat envers l’existència humana, i Amb vidres a la sang, muntatge sobre poemes de Martí Pol; mentre que Hedda Gabler, d’Ibsen, amb Muntsa Alcañiz i Fermí Reixach com a protagonistes, el firmava Pere Planella.

En aquesta època el Centre de Lectura havia cedit la programació del Bar· trina a l’Obra Cultural de La Caixa que encetà, el 1979, la primera Campanya de Teatre amb la programació de grups com El Globus de Terrassa (amb L’oncle Vània, de Txèkhov), el Teatre del Boulevard (amb Víctor o els nens al poder, de Vitrac), el Xaloc del Casal de Mataró (amb Frank V, de Dürrenmatt) o La Gàbia de Vic (amb Fi de partida, de Beckett), peces clau del teatre europeu del segle XX que el públic necessitava revisitar amb avidesa. Però també va incloure un espectacle sobre contes de Mercè Rodoreda: La Sala de les Nines, realitzat per la Companyia Bruixes de Dol, un grup de noies amb ganes de dir coses des de la veu i l’òptica femenines. Era la primera vegada que Rodoreda pujava als escenaris i ho feia de la mà d’Araceli Bruch, ànima del projecte que signava la dramatúrgia i la direcció de l’espectacle. Els relats eren alternats amb cançons de M. Mercè Marçal (lletra) i música de M. del Mar Bonet i Marina Rossell, en un muntatge màgic i suggerent.

Al final d’any, i amb la voluntat d’assegurar la continuïtat teatral a Reus, es va fundar l’Escola Municipal de Teatre Bonaventura Vallespinosa, que va tenir com a resultat la formació d’un nou grup de teatre local, el Teatre Estable del Baix Camp (TEBAC) que es presentava l’any següent al Teatre Bartrina amb un mun· tatge del Woyzeck, de Büchner, però escola i companyia es van traslladar aviat als locals de La Palma, de propietat municipal.

El cicle Culturàlia de La Caixa va oferir el 1980 el discutit Hamlet, en la versió de Terenci Moix, que protagonitzava Enric Majó sota la batuta de Planella, però cada vegada es feia més urgent la necessitat de rehabilitació de l’edifici del Bartrina. El 1981 el TEBAC feia una lectura dramatitzada, dirigida per Ramon Llop, d’una coneguda peça de Joaquim M. Bartrina: Lo matrimoni civil (1869) «apropòsit en un acte» que celebrava el progrés de Reus, ciutat on es va dur a terme el primer matrimoni civil de tot l’Estat (28 d’octubre de 1868), després del triomf de la Revolució Gloriosa; una obra, doncs, antiborbònica, anticlerical i republicana, en sintonia amb l’esperit fundacional del Centre de Lectura i del Tea· tre Bartrina. El mateix grup i director van muntar l’any següent La cantant calba, d’Ionesco, en col·laboració amb l’Escola de Teatre Bonaventura Vallespinosa que

3 8 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

poc després va plegar veles.

El 1982 es van programar dos èxits del Festival de Sitges: d’una banda, la recuperació de Juli Vallmitjana i la seva peça Rují, la gitana verge (1912-17), un quadre de costums que retrata el món dels zíngars catalans, amb una rica explo· ració del llenguatge esquitxat de caló que el grup La Sínia, sota la batuta de Josep M. Segarra, va produir amb la incorporació de cante jondo en català. D’altra banda, es va presentar Fresc i barat, xata! o La Peixatera, excel·lent monòleg de l’exJoglar Víctor Martínez de Lahidalga i Ruiz (Mataró, 1946) i de l’actriu Xus Estruch que en va fer una admirable interpretació rica en matisos en una parada al bell mig del Mercat sitgetà on literalment venia pedres. Després del seu pas per la Cúpula Venus barcelonina, va arribar a Reus un vespre d’estiu i, programat a La Palma, una inesperada pluja el va fer refugiar al Bartrina. Al Víctor tornaria el 1990 dirigint Makinavaja, el último choriso, amb un altre exJoglar entre els in· tèrprets: Ferran Rañé, amb qui ja havia fet un suggestiu muntatge sobre relats de Max Aub: Xampú de sang que, amb La peixatera, van ser els grans èxits populars del XIV Festival de Sitges (1981).

El gener de 1983 el Bartrina acollia Brossàrium, una de les escassíssimes oportunitats que el teatre públic d’aquest país ha donat al gran Joan Brossa per mesurar davant del públic l’eficàcia de les seves peces dramàtiques. L’espectacle, estrenat a la Sala Villarroel el novembre de 1982, fou produït dintre el cicle Teatre Obert que promovia el Centre Dramàtic de la Generalitat, i constava de dues peces dirigides per Jordi Mesalles: Cavall al fons (1962), que havia constituït el punt més àlgid del XV Festival de Sitges, i El Sabater (1956), un itinerari fascinant per l’obra escènica del poeta, on els objectes que traginaven els intèrprets feien emergir el subconscient dels personatges i on les paraules esdevenien transpa· rents, en un lúcid treball amb moments de gran teatre sobretot quan entroncaven plenament amb el món colorit, sorneguer, inquiet i transvalorador de Brossa, l’incòmode granot víctima d’un ostracisme vergonyant.

El 1983, el grup osonenc de La Gàbia, fundat vint anys abans, presentava Laura o la ciutat dels sants, coneguda novel·la de Miquel Llor adaptada per al teatre per Jaume Vidal Alcover i dirigida per Ivà Vigatà. En la mateixa època (abril) Reus veia néixer el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta que al juny estrenava el seu primer muntatge sobre textos poètics i prosístics de Xavier Amorós: No trenqueu avellanes amb les dents. D’ençà, el Teatre Bartrina serà la seu habitual del Col·lectiu que, el 1984, presentava El barret de cascavells, de Pirandello, en l’esplèndida versió de Josep M. de Sagarra. És aquest mateix any 1984 quan es va posar en marxa l’anomenada Roda Comarcal de Teatre –clar precedent de l’ulte· rior Projecte Alcover– que permetia l’intercanvi d’espectacles entre un conjunt de grups teatrals de les comarques del sud de Catalunya (Alforja, Capçanes, Reus, Tarragona, Santa Coloma de Queralt, Vila-seca i Salou). Entre d’altres represen· tacions, es va veure al Bartrina un muntatge del Col·lectiu de Teatre Els Altres de Santa Coloma, Sarsuela de Malves, de Jaume Serra i Fontelles, un autor que es va donar a conèixer el 1977 en guanyar el Premi Ciutat de Granollers de Teatre (amb El dret al revés) i el Ciutat d’Alcoi de 1979 (amb Deixeu-me ser mariner); mentre que Els Passarells d’Alforja van representar Antaviana, de Pere Calders, el gran èxit de la companyia Dagoll Dagom estrenat el 1978 i que va suposar una altra fita de l’escena catalana de l’últim quart del segle XX, en demostrar la viabilitat i la pertinença de fer pujar a l’escenari els nostres grans prosistes.

3 8 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El 1984 acabà amb la representació de Parlar a tres veus, un espectacle que presentava en un únic muntatge, la trilogia inicial del millor dramaturg reusenc dels últims temps, Ramon Gomis (1946), composta de la Petita història d’un home qualsevol (Premi Joan Santamaria 1970), on mostra el món senzill de la pagesia del Baix Camp, amb les dèries, xafarderies i pressions que configuren la vida de poble, i on l’ombra de Woyzeck pica l’ullet; Vermell de xaloc (1972), obra ambientada a Cambrils que retrata el món dels pescadors i la gent de mar; i Llumí d’or (1975), on s’expressa el món industrial dels afores de Reus, amb la lluita obrera per a la millora de les condicions laborals. L’espectacle, dirigit per Ferran Rovira, s’enquadrava en la celebració del 125 aniversari de la fundació del Centre de Lectura.

El gener de 1985 La Vitxeta duu a escena un muntatge de Ramon Tàpias sobre contes de Mercè Rodoreda, L’amor em fa fàstic, molt abans de l’eclosió d’espectacles rodoredians que es produiria en la dècada dels noranta arran la re· descoberta de les peces teatrals que la gran novel·lista havia mantingut inèdites.

La nova edició de la Roda de Teatre de Catalunya va portar el muntatge del Grup Escènic Agramunt sobre El brunzir de les abelles (1975), de Rodolf i J. Lluís Sirera, primera part de la trilogia La desviació de la paràbola, amb què els autors valencians analitzen la situació sociopolítica del país des de la revolució de 1868 fins a les guerres colonials del final de segle, des d’estratègies formals distintes: aquesta en un registre de realisme èpic i centrada en l’enderrocament de les for· ces obscurantistes que tot d’una es reorganitzen per subvertir subtilment el nou ordre democràtic fins a forçar la restauració borbònica i el retorn del caciquisme tradicional. La Roda portà també tant el TEI de Sant Feliu amb La noia del girasol, d’Agustí Bartra, un altre gran poeta oblidat per la dramatúrgia del país; com l’Esbart de Castellar del Vallès amb Jo seré el seu gendre, de Jaume Vilanova.

Per la Festa Major de Sant Pere el TEBAC va oferir un text de Terenci Moix: Tartan dels Micos contra l’estreta de l’«Ensanche», mentre s’acollia un espectacle ben singular: el Ño (1984), de Pepe Rubianes, un actor polièdric, d’amplis regis· tres, llengua mordaç i riure franc, mosca vironera de l’estupidesa humana i artista de l’onomatopeia i del gest eloqüent, capaç de crear espais de ficció, objectes i situacions a partir de la seva expressiva verbositat i la prodigiosa detonació de la seva veu, com tornaria a mostrar el 1987 amb Sin palabras, el 1990 amb En directo i Amor fou, el 1992 amb Sssscum! i el 1994 amb En resumidas cuentas.

També es va veure el primer de la llarga sèrie d’espectacles que Pep Bou i les seves bombolles de sabó porten a coll d’ençà 1982: el Bufaplanetes, un cant a la fugaci· tat, un esclat de pilotes sabonoses nascudes de qualsevol matriu, irisades de color, penetrades de fum, en una continuada transformació capaç de crear, a vegades, autèntics poemes visuals, que revisitaria el Bartrina el 1992 amb Sabó, sabó.

Durant la temporada 1985-86, La Vitxeta va presentar dos muntatges: un Ferran Soldevila, L’hostal de l’amor, l’obra amb què s’havia reprès el teatre català al Romea la temporada 1949-50; i, en homenatge al poeta traspassat el febrer de 1985, l’Antígona, d’Espriu que, escrita el 1939 i revisada el 1967, venia a ser una lectura de la tragèdia grega a la llum –o a la fosca mortífera- de l’experiència de la Guerra Civil i la subsegüent infàmia dels vencedors obsedits a esborrar les traces dels vençuts, negar-los la memòria i la cultura, fins a la vida mateixa.

La temporada següent el col·lectiu reusenc va homenatjar Joan Oliver, més conegut com a Pere Quart, que va morir el 19 de juny de 1986. Ho van fer amb el

3 8 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

muntatge de la seva esplèndida versió del Pigmalió, de Bernard Shaw. De la seva banda, la Companyia La Moderna de Tarragona van posar en escena la versió catalana que Joaquim Mallafrè va realitzar el 1956 de Look back in anger (Amb la ràbia al cos), obra d’un clàssic anglès contemporani, John Osborne, que, amb el seu llenguatge anticonformista, ambientació popular i personatges alienats i joves, va erigir-se en emblema i va donar nom a la generació de dramaturgs que van renovar l’escena britànica dels anys cinquanta: els Angry Young Men o Gene· ració dels Joves Irats.

El 1988 La Vitxeta recupera, encara, un altre clàssic català del segle XX: la Nausica, de Joan Maragall, tragèdia en tres actes sobre el tema de l’Odissea, on s’entreveu la pervivència d’una tradició clàssica mediterrània que es vincula, ni que sigui puntualment, amb els pressupòsits del Noucentisme.

L’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) de l’Ajuntament de Reus or· ganitzava d’ençà 1987 el cicle Primavera & Espectacles i, en l’edició de 1988, va acollir el segon text de Sergi Belbel, Minim-mal Show, una comèdia minimalista en 41 seqüències sobre la incomunicació, escrita en col·laboració amb Miquel Górriz, i creada amb El Teatro Fronterizo, grup fundat per Sanchis Sinisterra allà on després florirà la Sala Beckett.

Al final de 1988, després d’un manifest que va fer públic La Vitxeta a favor del rellançament del Teatre Bartrina, el Col·lectiu va signar un document amb el Centre de Lectura per impulsar l’activitat escènica d’aquell local. Xavier Filella va passar a ser el director del Teatre (1989-1995) i La Vitxeta hi presentaria totes les seves produccions, mentre que la programació es faria des de l’IMAC. El 1989, dintre el cicle Teatre de Tardor, es va oferir Estrips (Premi Joan Santamaria 1988), la primera estrena professional del dramaturg mataroní Toni Cabré, dirigida per Joan Lluís Bozzo i interpretada per Anna Briansó i Montse Puga, que l’any següent faria temporada a la Sala Villarroel de Barcelona. L’obra planteja una reflexió sobre la creació artística en general i dramàtica en particu· lar, a partir de la consideració, tan sovint menystinguda, de l’espectador, tercer component bàsic de la relació teatral que Cabré sempre té molt present durant el procés d’escriptura.

El 1990, Lluís Pasqual va voler presentar al Bartrina l’última producció del Teatre Lliure abans d’estrenar-la a Barcelona. Es tractava de Capvespre al jardí (1987), de Ramon Gomis, amb una escenografia de Fabià Puigserver inspirada en Mir, i interpretada per Anna Lizaran, Ramon Madaula, Lluís Homar i Jordi Bosch, un esplèndid i acurat muntatge que va obtenir el premi Crítica Serra d’Or (1990) i que suposava un gran salt respecte a la trilogia anterior de l’autor. És una obra ambientada en un jardí d’una casa colonial de Reus on un capvespre d’estiu té lloc un sopar de retrobament de vells amics. Si de primer, en l’esmen· tada trilogia, la mirada de Gomis s’adreçava al món i el context era el centre, ara s’endinsava en l’univers psicològic dels personatges i en els efectes del pas del temps sobre la naturalesa humana. Es tracta d’un drama que respira un intens clima txekhovià, on Gomis aconsegueix dir el temps, aquest element enigmàtic tan difícil de captar en un escenari, una peça que convertia l’autor reusenc en un dels dramaturgs catalans més interessants de la dècada. Llàstima que, després d’aquest èxit, el Centre Dramàtic de la Generalitat incompliria el compromís de muntar la següent obra de Gomis, Al fil de la mar (1992), i només fes una lectura dramatitzada d’El mercat de les delícies (1993), peces en què es concreta aquesta

3 8 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

poètica impressionista on la tragèdia arriba sense fer soroll: la interrupció del contacte escènic ha allunyat, però, l’autor reusenc de l’escriptura dramàtica.

El cicle Primavera & Espectacles de 1991 va portar, entre d’altres, l’actriu i cantant Ester Formosa amb el seu personatge de La Canyí en l’espectacle Jo no em quedo per vestir sants, i el dramaturg alcoverenc Joan Cavallé (1958) amb el mo· nòleg Senyores i senyors, estrenada a la Fira de Tàrrega (1990) per la companyia Zàlata Teatre. També es van poder veure grups que no trigarien a obtenir un reco· neixement internacional tant en el camp del teatre visual (cas de Sèmola Teatre) com en el terreny del teatredansa, com és el cas de Mal Pelo, tàndem format per Maria Muñoz i Pep Ramis, actuals ànimes de L’animal a l’esquena (un actiu Cen· tre de Creació Contemporània instal·lat a Celrà), que en aquella ocasió va oferir el seu muntatge inaugural: Quarere (1989). L’any següent el Bartrina acolliria també el primer espectacle d’una altra companyia de teatredansa: Senza tempo, d’Inés Boza i Carles Mallol, mentre es donava entrada a una formació de teatre gestual com Vol Ras, fundada el 1980 pels tres Joans: Segalés, Faneca i Cusó, amb l’espectacle Pssssst! (1992), i es muntava un altre clàssic contemporani con· demnat a l’ostracisme: Josep Palau i Fabre (1917), amb una obra sobre l’eròtica del poder, L’Alfa Romeo i Julieta, a càrrec de la companyia Teatre Invisible dirigida per Moisès Maicas i Manel Guerrero i amb Quim Lecina entre els intèrprets. Al final de 1992 La Vitxeta amenitzava l’últim lliurament al Bartrina dels Premis Reus amb un espectacle ideat per Dolors Juanpere i Xavier Filella, basat en l’Òpera de tres rals, de Brecht. El 1993 el Col·lectiu celebrava el seu desè aniversari amb Cabarettrina, una festa amenitzada amb números de cabaret i música en directe, mentre que el Lliure tornava amb un singular tête-à-tête d’Anna Lizaran i Lluís Homar que es multiplicaven en els quatre personatges principals de les Liaisons dangereuses, de Chordelo de Laclos (1782), passades per l’articulació dramàtica d’Heiner Müller al seu Quartet (1980), espectacle que es veia a Reus al juny, abans de l’estrena oficial al Teatre Municipal de Girona, amb una posada en escena d’Ariel García Valdés que sabia treure partit dels dos intèrprets, capa· ços de passar d’una màscara a l’altra amb la fluïdesa d’un ball de carnaval i de transmetre al públic, a partir de la cruesa dels esdeveniments contats, l’intel·ligent sarcasme que recorre els personatges. De la seva banda, el TEBAC estrenava Pluja de clemàstecs, de l’historiador Pere Anguera, sota la direcció de Jordi Vall.

El 1994 La Vitxeta celebrava el centenari de Josep M. de Sagarra amb l’es· pectacle Sorra calenta, amb música de Pere Bayona; i a l’estiu el Bartrina tancava les seves portes per procedir a la tan esperada rehabilitació amb un cicle titulat A reveure Bartrina, amb la participació del TEBAC (El sorrut benefactor, de Goldo· ni) i La Vitxeta amb una lectura dramatitzada del Canigó verdaguerià.

Amb noranta anys a coll de programació ambiciosa i acurada, l’entranyable sala reusenca necessitava una adequada restauració que el deixaria com a nou el 1997. •

3 8 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

3 9 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. L’entrada al Teatre Bartrina, amb un muntatge publicitari de Cantinflas (1959).

El Teatre Bartrina i el cinema Pedro Nogales Joan Ramon Mestre La història del cinema al Teatre Bartrina no té, és clar, la importància que pot tenir la de grans cinemes de Barcelona on s’estrenava puntualment el cinema de Hollywood, però marca el veritable ressò popular, intel·lectual i social del cine· ma a Reus i al país. Ens introdueix en la seva veritable implantació en la societat i en la cultura. Bona part de la història del cinema professional al Teatre Bartrina no difereix gaire de la resta de cinemes de Reus. La veritable diferència és la seva relació amb el Centre de Lectura, i amb això la impregnació del cinema en el món sociocultural de Reus. D’aquesta relació només obviarem la relació del Teatre Bartrina amb el Cineclub del Centre de Lectura, tractada en un altre article.

Si bé el Teatre Bartrina no s’inaugura fins al 1918, el 1905 es creà el primer Teatre al Centre de Lectura, i des de 1904 es feien representacions teatrals als jardins de l’entitat. La seva relació amb el cinema és anterior en el temps. En ple apogeu dels cinematògrafs ambulants, el 1903 es produí la primera experiència del Centre amb el nou mitjà d’entreteniment i comunicació. L’abril de 1903 s’in· augurà una exposició de fotografies, per la qual es llogà un cinematògraf per 8 dies per 200 ptes. i s’instal·là al cafè, i el cafè es traslladà a una sala al costat de la Secretaria. El cinematògraf serví per projectar les diapositives de les fotografies guardonades en el concurs, però, a més, s’efectuaren sessions de cinema que s’al· ternaren amb concerts, entre el 10 i 17 de maig. Tot i que costaven 20 cèntims per als socis –per cobrir-ne les despeses–, segons el Diario de Reus, eren afavorides amb una important assistència. Entre les novetats que aportava hi havia la projec· ció en colors de l’incendi d’una casa de pagès. L’experiència, però, no fou gaire positiva i aquest fet marcà l’evolució de les relacions entre el cinema, el Centre de Lectura i el Teatre Bartrina durant els primers anys. L’exposició acabà tenint un important dèficit. La Junta Directiva criticà la mala gestió de l’exposició i les grans despeses ocasionades a la Junta de la Secció Artística. Aquesta, per eixugar el dèficit, decidí crear accions de 5 ptes. per als socis «amb una amortització mensual del 50 % de recaudació de la mateixa».

Però el cinema ja havia impregnat la ciutat i la Revista del Centre de Lectura,

3 9 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Un precedent i la primera projecció

l’octubre de 1903, inserí l’article «Lo que es un cinematógrafo», que dóna petites nocions sobre el funcionament d’aquest aparell. L’article s’inscriu en la línia di· dàctica dels primers temps del cinematògraf, però al mateix temps és una crítica al cinema, ja que l’autor el qualifica de vulgar. També, en la línia apuntada pels germans Lumière, creu que no té gaire futur a la nostra ciutat atès que han passat els seus dies de glòria, una gran equivocació.

La següent experiència tampoc serà gaire satisfactòria. El març de 1907, quan el Teatre del Centre de Lectura ja portava dos anys de funcionament, s’in· tenta contractar el cinematògraf d’Aymerich per fer sessions al Teatre durant un mes, i es preveu començar el 14 de març. Aquestes sessions, però, no es podran realitzar perquè la companyia d’assegurances Aguadé Pallarés de Barcelona no autoritzà les sessions, ja que no es feien càrrec de cap indemnització en cas d’ac· cident, segons les condicions en què estava fixada la pòlissa contractada. Tot i les negociacions, retardades a l’espera de rebre informes de la casa central a Madrid, les sessions es van suspendre. L’abril de 1907 arriba la resposta: s’havia de canvi· ar la pòlissa per fer projeccions de cinema al Teatre. Així, es rescindí el contracte amb una indemnització de 100 ptes. per a Aymerich.

3 9 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El cinema després dels espectacles Graner (Sala Mercè) de 1908 Tot i que fins ara les experiències amb el cinema havien estat ruïnoses, s’in· tenta un altre cop el gener de 1908. El llavors president del Centre i empresari del Teatre, Evarist Fàbregas, inicia gestions per portar els espectacles de la Sala Mercè de Barcelona, dirigits per Graner. Aquest acorda emprendre els espectacles pel seu compte enlloc de llogar el Teatre a Graner. Així s’adquireix un cinematògraf a la Casa Gaumont de Barcelona per 1.797’50 ptes. «pagant al comptat 600 ptes i acceptant [Fàbregas] en nom del Centre dues lletres de ptes 598’75 cada una que vencen la primera el 5 Març proper i l’altra el 5 abril». També es fan modificaci· ons al corrent elèctric, a càrrec de l’Electra Reusense, i s’augmenta l’assegurança del Teatre a 35.000 ptes. per poder-hi fer tota classe d’espectacles. És difícil entendre les modificacions del corrent elèctric del Centre per instal· lar el cinematògraf perquè, segons consta en una carta de la Casa Gaumont, l’aparell podia funcionar amb corrent altern amb una resistència que ells ma· teixos fabricarien en 15 dies augmentant un 20 % el preu (359’5 ptes. més) i si volien que funcionés amb corrent continu llavors tindrien l’aparell al principi de febrer. A més, aquestes modificacions no acabaren amb el problema d’adequar el Teatre al cinematògraf. El 26 de maig l’Ajuntament denega l’autorització per a la posada en funcionament del cinematògraf ja que el Teatre no compleix les condicions establertes per la nova llei contra incendis i aconsella tirar-lo a terra, advertint-los que la llei preveu la clausura de tots el cinematògrafs que, en un període de temps concret, no s’adeqüin a les condicions establertes.

Així, amb aquesta despesa per adequar el Teatre, els espectacles de l’abril resulten poc rendibles i es suspenen a finals de mes, tot i que era un dels especta· cles cinematogràfics més importants de Catalunya i, en els quals, es projectaven algunes pel·lícules d’estrena abans que a Barcelona. Entre els films projectats trobem Peripecias de un presidiario, Fiesta del árbol de oro (en colors), Botadura

del acorazado Roma, Desastre ferroviario en Milán i Llegada de S.M.D. Alfonso XIII a Barcelona.

El setembre de 1908 el Teatre és llogat per a la resta de 1908 i el 1909, però continuen les sessions de cinema amb les estrenes de Maldito viento, En Australia o Paseo accidentado, i cada dimarts es canvien els films. Per popularit· zar el cinematògraf i, seguint l’exemple d’altres sales, el maig de 1909, Fàbregas proposa a la Junta fer unes sessions benèfiques i de moda de les que «el 50 % de la recaptació aniria a beneficència [i un] 25 % a les classes del Centre». Un concert de l’Orfeó Reusenc inaugurà la primera sessió el 2 de juliol. Les sessions, però, no van tenir gaire èxit de públic i són suspeses a finals de mes i «s’acorda ingressar el 75 % dels beneficis als fons de la Societat».

Diversos factors influïren en la decisió de deixar, de moment, les sessions de cinema i llogar la màquina a altres. L’escassa recaptació de les sessions de moda, la manca de condicions i l’oferta que fa el Teatre Circ el juliol per llogar l’aparell, foren els motius principals per apartar temporalment el cinema del Centre.

En principi el lloguer de l’aparell al Teatre Circ era pels dies laborals i, els dies festius, tornava al Centre, però el novembre de 1908 s’acorda definitivament llogar-lo al Teatre Circ per un any per 150 ptes. mensuals des del 21 de novembre.

Joan Freixa signà pel Teatre Circ.

A partir d’ara la màquina cinematogràfica es converteix en un negoci pel Centre de Lectura mitjançant el seu lloguer. Així, el 1909 es lloga a Emilio Llo· rens i José Riba per 15 ptes. setmanals entre l’1 de novembre de 1909 i el 6 de gener de 1910. El gener de 1910 se signa un altre contracte anual amb Josep Lo· zano i quan finalitza, el gener de 1911, Josep Lozano torna a signar un contracte anual a raó de 10 ptes. setmanals en nom del Teatre Fortuny, ja que ell i Morell n’eren els nous empresaris. Aquest contracte serà renovat el 1912.

A partir de 1913, la situació canvia. El Centre vol vendre la màquina cine· matogràfica a causa d’una oferta rebuda per J. Freixa. La Junta acorda que el preu de venda sigui de 1.000 ptes. i el de lloguer, 75 ptes. per any o 250 ptes. per 5 anys. Freixa no es decideix i demana provar-la. No hi ha constància que llavors sigui llogada i sí en canvi es parla de vendre-la el maig de 1914. De totes ma· neres, és llogada el juny de 1915 a J. Freixa, aleshores empresari del Teatre Circ.

Aquest és l’únic conveni de lloguer fet pel Centre de Lectura que es conserva i en ell s’especifica tots els aparells que acompanyen la màquina: un cronòmetre, una llanterna doble, una làmpada d’arc, un motor elèctric de corrent continu, una tau· la de fusta, set pel·lícules de diversa duració, dues bobines desmuntables, un disc giratori, un simple i un doble bobinador, un setrill, una ampolla d’acetona, un pot de tinta, una caixa amb cristalls per anuncis, unes tisores, una cubeta i dues corretges de cuiro. Tot això per 10 ptes. setmanals fins al 31 d’octubre de 1915.

Aquest serà l’últim lloguer de la màquina, a partir d’ara se li donarà un nou ús fins que es canviïn les màquines del Teatre. El cinematògraf serà venut a peces a partir de 1932. Aquest negoci, que s’havia fet famós fins i tot fora de la ciutat, s’havia acabat. Ara començava una nova època.

3 9 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La màquina cinematogràfica com a negoci

Els intel·lectuals i el cinema cap al 1918

3 9 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El cinema s’havia consolidat com a entreteniment per al públic. En canvi, per alguns intel·lectuals, –amb honroses i significades excepcions, com la d’Adrià Gual– havia passat de ser un invent nou i interessant a ser immoral i perniciós, especialment per als intel·lectuals catalans del Noucentisme. Reus no va ser cap excepció i la Revista del Centre de Lectura va reflectir aquesta enemistat entre la intel·lectualitat i el cinema comercial que es projectava a les pantalles reusenques.

Així, amb motiu de l’estrena a Reus d’El Alcalde de Zalamea –realitzada per Adrià Gual i Enrique Jimenez– Josep Roura escrivia a la Revista el gener de 1922 l’arti· cle «Les falsetats del cine», en el qual feia una clara diatriba al cinema comercial, ja que els empresaris només «procuren satisfer els dalers del públic, donant-li lo que més plaer li produeix, atentes solament a llur negoci». El cinema que es projecta a Reus és per a ell falsejador de la història, de la literatura, de la qual pren els argu· ments i només reflecteix les baixes passions. Aquesta crítica també era extensible a la programació del Teatre Bartrina, que no diferia gaire de la resta de cinemes de Reus, atès que durant aquests anys molts dels films estrenats són plagis de novel·les famoses com Yo acuso, Los miserables, El Conde de Montecristo o Los tres mosqueteros, aquests dos últims projectats per capítols, tots de 1921-1922.

Tot i així, escriu que el cinema pot ser «un bon instrument de cultura», definint com hauria de ser aquest cinema: «Ens referim, naturalment, al cine que parla a l’esperit i a la intel·ligència; al cine que ens permet la contemplació de la Natura, quelcom velades les seves infinites belleses, però amb prou relleu per a produir una forta i agradosa sensació; al cine que ens permet tenir una imatge prou exacta de terres llunyanes, plenes de misteri per a nosaltres, pobres desterrats en un de tants pobles del món; al cine que ens deix la recança i fins el dolor de què les ombres del Partenón, de les Piràmides, de Nötre-Dame, de Jerusalem..., no es facin tangibles, no les poguem admirar amb tota llur grandesa, no les poguem besar; al cine que deix veure els delicats amors dels ocells i de les plantes i moments de la vida de tants éssers lliures en la forest, en el fons de les aigües, fins en la sang de les nostres venes». Tota una declaració poètica d’allò que hauria d’ésser el cinema cultural, a la que s’uneix una petició a les autoritats públiques perquè ajudin a sensibilitzar la població i a projectar aquesta classe de cinema. És, a més, la descripció exacta de les sessions de cinema instructiu promogudes pel Centre de Lectura al Teatre Bartrina.

El cinema com a complement d’altres actes Abans que sorgís la idea de les sessions de cinema instructiu, aquest era con· siderat en ocasions un excel·lent complement d’altres actes que tenien un marcat caràcter educador i cultural, principalment de conferències. La primera conferèn· cia amb projeccions es celebrà el maig de 1916. R. Miquel i Planes s’ofereix per dissertar una conferència amb projeccions i la Junta acorda acceptar l’oferiment.

La idea no era nova, el Centro Católico ja havia ofert una conferència del Dr. Valls sobre els sants llocs en què es projectaren vistes.

Les sessions puntuals de films són una altra de les manifestacions de cine·

ma instructiu. Així, el 1917, en plena Primera Guerra Mundial, J. Triana ofereix gratuïtament al Centre de Lectura Les armees alliees en Orient sobre el desenvolu· pament de la guerra al front Oriental. La Junta accepta l’oferiment i programa la sessió pel març al Teatre en «sessió dedicada exclusivament als socis del Centre».

Fins i tot després que es comencés a parlar de cinema instructiu encara s’intenten fer actes en els quals el cinema és present amb un caràcter cultural i educatiu. Un exemple el trobem el juny de 1926 quan es programen una sèrie de conferències, preparades el desembre de 1924, sobre el descobriment de la tomba de Tutankamon. El president del Centre, Pau Font de Rubinat, es posa en contacte amb el duc d’Alba, president del Comitè Hispano-anglès, perquè els fa· ciliti les pel·lícules sobre el descobriment de la tomba i aquest accedeix al prec. El març de 1925 es fa públic mitjançant un petit comentari a la Revista del Centre de Lectura que es faran les conferències i que s’estan fent les gestions oportunes per projectar els films sobre el descobriment. Al principi de 1926 encara no hi havia res en concret. Finalment, el juny de 1926 es sap que les pel·lícules no es podran projectar i es decideix passar unes diapositives el 25 i 30 de juny.

Les seccions també organitzaven actes al Teatre en què el cinema era present.

El 4 i 11 de febrer de 1927 la Secció Excursionista celebra dues sessions de cine· ma esportiu amb La conquesta dels cims i Les meravelles de l’esquí. Novament, el 1930 organitza una sessió de cinema a benefici dels Minyons de Muntanya amb Excursió del Great Zeppellin, Expedició al Sàhara i Tragèdia de l’Everest.

Les primeres sessions de cinema instructiu començaren el 1923, però po· dem considerar com a origen d’aquestes sessions les projeccions benèfiques de 1908, segons podem despendre de les paraules d’Evarist Fàbregas, president del Centre de Lectura, escrites per als socis: «A fin de que los espectáculos que se dán en nuestro Teatro tengan el carácter instructivo y bienhechor que corresponde al Centro de Lectura, se organizaron para los jueves por la tarde, y se están celebrando con general aplauso, unas sesiones de cinematógrafo en obsequio á los niños y niñas de las Escuelas Públicas y de la Casa de Caridad de esta ciudad». Les parau· les denoten que les sessions enlloc de ser benèfiques eren instructives.

La idea de fer cinema instructiu es discuteix per primera vegada en una reu· nió de la Junta Directiva el 24 de març de 1914. Una comissió formada pels Srs. Borràs, Ferraté, Martin i Piñol demanà a la Junta que es condicionés la màquina de cinema del Centre per poder fer «sesiones con peliculas instructivas ...[o] conferencias con proyecciones». La Junta acordà que la comissió esbrinés les despeses d’aquestes modificacions i presentés un pressupost. Les modificacions essencials eren un transformador nou i la instal·lació elèctrica adequada. Segons els pres· supostos presentats per Antonio Fernández de Reus i José García de Saragossa, costava entre 130 i 225 ptes. El projecte es va rebutjar i el 8 de maig es parlà amb la comissió de vendre la màquina, que finalment es llogà l’any següent.

De totes maneres, les sessions es posaren en pràctica el 6 d’abril de 1923 com a part dels actes culturals que es realitzaven els divendres a les 10 de la nit.

Prèviament, l’1 d’abril es publicà un anunci a la Revista del Centre de Lectura en

3 9 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El cinema instructiu

3 9 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

què es demanava als socis que acreditessin la seva condició de socis per gaudir de preferència, ja que eren actes públics. Però aquestes sessions eren el complement d’alguna conferència adient a la pel·lícula que es projectava. En les dues úniques sessions que apareixen a la revista el 1923 els films són el complement d’una conferència sobre l’esporga de l’olivera i «El problema hidro-eléctrico en Cataluña y los Bancos». Aquestes sessions, tot i ser anomenades de cinema instructiu no són gaire diferents de les conferències amb projeccions abans esmentades.

Al final de 1923 la Junta del Centre anuncia a la revista el programa de vet· llades culturals per a 1924 al Teatre. L’anunci inclou sessions de cinema instructiu entre conferències i concerts tots els divendres des del 18 de gener. Només es ce· lebraren tres sessions: el 25 de gener, el 8 de març i el 15 d’abril. A diferència de les sessions de 1922, aquestes només projectaren films documentals i no es van fer conferències. Havien nascut les veritables sessions de cinema instructiu.

Segons les cròniques dels diaris, les sessions foren molt ben rebudes i con· corregudes, malgrat el seu caràcter experimental. Tot i això, sembla que cada nou curs o cada nova Junta del Centre es plantejava fer o no sessions de cinema instructiu. Així, el 14 d’octubre de 1924 s’acorda, dins el programa de tasques culturals a portar a terme durant el 1924 al Teatre, fer cinema instructiu, i per això Navàs «s’ofereix per a fer gestions prop de cases que trafiquin amb pel·lícules, a fi de confeccionar alguns programes». Es torna a parlar de les sessions el 16 de desembre i es vol «nomenar una comissió que es cuidi d’aquest afer», però no es concreta res, i fins al final de 1924 no es troba una casa disposada a facilitar ma· terial documental al Centre. És la Casa Gaumont, que «ofereix material de cinema instructiu al preu de dos cèntims metre». Només una sessió consta en la Revista del Centre durant el 1925.

El febrer de 1926 la Junta del Centre de Lectura discuteix realitzar sessions de cinema instructiu al Teatre Bartrina i s’acorda de fer-ne «tots aquells divendres que no hi hagi conferència o algun acte cultural». Tot i que no queda cap constàn· cia documental d’aquestes sessions ni de les següents (1927, 1928, 1929, etc.) sembla que es van fer de forma continuada. Tot sembla indicar, però, que cap al 1934 foren interrompudes, perquè a la reunió de la Junta Directiva del Centre del 29 de gener de 1935 es parla «de projectar pels socis unes sessions de cinema instructiu i s’acorda que quan vingui a Reus en Colomines de la Casa Filmofono de Barcelona se n’hi parli per tal de que prepari uns programes i poguer començar tot seguit». Finalment, les sessions es posen en marxa el febrer de 1925 i se’n fan tres, encara que es parla de les dificultats de trobar pel·lícules adients a la Junta del Centre. En aquesta mateixa reunió es comenta fer cinema per als infants, tot i que no es concreta res. A partir d’ara i fins a després de la Guerra Civil no se’n tornarà a parlar o no hi ha cap referència de cinema instructiu.

El cinema mut professional. Els anys 20 El Teatre no va veure una programació estable de cinema professional mut fins a la seva inauguració com a Teatre Bartrina. Llavors el cinema era alguna cosa més que una simple novetat o atracció, era un dels espectacles més importants de la ciutat i l’empresa d’Evarist Fàbregas, que regentava el Teatre, amb bon ull

3 9 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

comercial, no va poder resistir-se a fer cinema de forma regular.

Evarist Fàbregas havia guanyat el concurs d’arrendament del cafè i el Teatre el 1918, ja que era l’únic concursant. Les condicions foren molt bones per al Centre de Lectura: uns ingressos de 4.000 ptes. anuals i els beneficis del Teatre ce· dits per Fàbregas. L’arrendament del Teatre es renovarà automàticament el 1923 per 5 anys més, encara que amb unes petites diferències en les condicions: es po· drà sotsarrendar el cafè i ja no havia de donar els beneficis, encara que l’empresa donarà unes 3.000 ptes. anuals que s’invertiran en millores de manteniment del Teatre. Entre les clàusules d’aquest nou arrendament figurava la prohibició de fer espectacles immorals segons consideració del Centre de Lectura, el pagament de tots els impostos i la cessió del Teatre per a actes de l’entitat. Durant una dècada el Teatre estarà dirigit per l’empresa d’Evarist Fàbregas, i serà en aquests anys quan el Centre obtindrà avantatges de l’empresa arrendatària, com la contracta· ció d’un home per encarregar-se de la calefacció del Centre i del Teatre, una rebai· xa als socis del Centre d’un 30 % en les entrades de cinema i varietats el 1923 i l’entrada gratuïta a membres de la Junta Directiva i llotja reservada, amb algunes excepcions. Tot i aquests avantatges, també hi van haver petits problemes, com la queixa per la quantitat d’anuncis col·locats a les parets del Centre, el 1924.

Les primeres sessions habituals de cinema professional al Teatre Bartrina es feien una mica tard. Els altres teatres de Reus ja feia temps que projectaven cinema i, fins i tot, hi havia dues sales dedicades únicament a aquest nou espec· tacle: la Sala Reus i el Kursaal. A més, durant aquesta dècada el cinema canvià força, els films s’allarguen i les varietats van desapareixent paulatinament dels espectacles cinematogràfics. Cada cop més el cinema deixarà de ser un espectacle de fira per convertir-se en un espectacle en sí mateix, amb diverses projeccions i actuacions en els intermedis. Els xarlatans o explicadors aniran desapareixent, i les projeccions es fan amb acompanyament musical de piano o una petita forma· ció musical, tercet o quintet. En aquest context el Teatre anunciava les projeccions cinematogràfiques com a cinema i varietats, i sovint les pel·lícules s’acompanyen de cançonetistes, clowns, cupletistes, dansaires, troupes, il·lusionistes, ventrílocs…

Aleshores el cinema es feia els dissabtes a la nit i els diumenges a la tarda, i el preu de l’entrada anava de 1,25 ptes. a 1,50 ptes. encara que a finals de la dècada una entrada podia arribar a costar 10 ptes. A la pantalla es veien les grans estrelles de Hollywood com Chaplin, Max Linder, Douglas Fairbanks, Raquel Meller, Jackie Coogan, Harold Lloyd, John Barrymore, Rodolfo Valentino, Lilian Gish, Greta Garbo, Gloria Swanson, Mary Picford o Imperio Argentina. Entre la programació destaca la projecció per episodis de Búfalo Bill, el 1920; El Conde de Montecristo, el 1921 i Don Juan conquistador, el 1922; i l’entusiasme pels curts còmics de Max Linder, Limonel, Fatty i Charlot, entre altres. Els grans esdeveniments cinemato· gràfics són l’estrena de La sardanista, d’Alfons Roure, la primera pel·lícula muda amb subtitols en català, el 1922 i l’estrena d’El chico, de Chaplin, que aconseguí projectar-se quatre dies seguits (del 7 al 10 de desembre de 1922) amb preus especials. També destacaren Yo acuso, La pecadora, Intolerancia, de Griffith i Los tres mosqueteros, el 1921; Fieras humanas, el 1922; Juana de Arco i Nanouk el esquimal, documental pioner de Flaherty, el 1923; Violetas Imperiales, el 1924; Un yanqui en la corte del rey Arturo, part de Los Nibelungos i La pimpinela escarlata,

el 1925; Alas de juventud, Currito de la Cruz, Quo Vadis?, El prisionero de Zenda, La Dama de las Camelias i Fausto, el 1926; La malcasada, el 1927; El negro que tenia alma blanca, El circo, Amanecer, El hijo del Caíd i Águila Negra, el 1928 i La mujer divina, Alas i La hermana San Sulpicio, el 1929. Però encara el cinema estava supeditat al teatre, que era el rei de la programació.

Com a fets especials cal destacar l’estrena del film local Reportaje cinematográfico de Reus, el novembre de 1925, produït per Emerita films. El seu origen rau en la celebració de l’Exposició de les Aplicacions de l’Electricitat a l’Agricultu· ra, però va ser un veritable escàndol en tota la ciutat i un desastre econòmic per a la productora. Els diaris de l’època criticaren la mala qualitat fotogràfica, la falta d’alguns llocs representatius de Reus i el mal reflex de l’Exposició.

Entre les novetats tècniques cal destacar la de 1924, quan es va fer un pri· mer intent de cinema tridimensional amb ulleres amb Plastigrams, que va tenir el mateix o pitjor resultat que tots els altres invents del cinema en 3D dels anys seixanta. Tot i que els films en color ja eren habituals al principi del cinema amb el tintat o pintat a mà de les pel·lícules, el 1927 s’anuncia com una novetat la projecció de Miguel Strogoff, com a film amb escenes en color amb el sistema Pathé-color, un altre dels primers passos per fer les pel·lícules en color que encara tardaria una dècada en popularitzar-se.

3 9 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El cinema sonor al Teatre Bartrina. Els anys 30 Però el més sorprenent del final dels anys vint al Teatre Bartrina fou l’anunci del Cinefon, el 1928. «Películas habladas. Reproducción de los movimientos y palabras o música, impresionados conjuntamente, sin ningún Gramofon. El nombre del Dr. Lee de Forest perdurará unido al de los grandes genios, pues, debido a su talento y perseverancia, ha logrado resolver un imposible, o sea: hacer hablar al arte mudo. No se trata de una combinación entre un simple gramófono y la película; sino que gracias al invento de este sabio, consistente en una lámpara especial que transforma las ondas sonoras en lumínicas, se ha podido fotografiar los sonidos al tiempo de ser tomada la cinta y precisamente en una misma película, la cual, al ser proyectada, reproduce fielmente en la pantalla los movimientos íntimamente ligados a las palabras, ruidos o música, según el asunto de que se trate. La Empresa de este Teatro, sin reparar en sacrificios será la primera en Reus que podrá presentar esta maravilla a su distinguido público». El 1927 arribà a Espanya Lee De Forest, un enginyer nord-americà inventor del Phonofilm, que incorporava so fotogràfic. Durant un any va presentar per Espanya el seu invent mitjançant la projecció d’una sèrie de petits films i el randatge de curts còmics locals. En un d’aquests viatges presentà l’invent al Bartrina. El 1929 Forest abandonà Espanya després de vendre la patent a un empresari local. L’invent no va tenir èxit per la manca de preparació de les sales. Després vindrien altres sistemes sonors com el Fox Movietone, el Melodion, el Parlophone o el Filmofono. Al principi de la dècada dels anys trenta el cinema sonor estava totalment implantat i era una condició important per a la projecció dels films a totes les sales cinematogràfiques.

Al Bartrina la nova dècada començarà amb un canvi de direcció. El Teatre pesarà a mans d’Amadeu Trius, empresari del Teatre Fortuny. Els problemes amb

3 9 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

l’arrendament del Teatre d’Evarist Fàbregas es manifestaren per primera vegada el 1927, quan el Centre va buscar, per augmentar els ingressos, la manera d’obtenir més diners per l’arrendament. El 1928 tornen a sorgir problemes per l’augment de l’assegurança a causa de l’adquisició d’una nova màquina de projeccions ci· nematogràfiques. El 1929 el problema amb la instal·lació del teló metàl·lic acaba de precipitar els esdeveniments. L’empresa d’Evarist Fàbregas no pot fer front a la despesa i es busca un nou arrendatari. Durant pràcticament un any es prorro· guen les negociacions amb Fàbregas per rescindir l’arrendament. El 6 de gener de 1930, en una emotiva reunió de la Junta Directiva del Centre de Lectura amb Fàbregas i Trius, es decideix convocar un concurs d’arrendament. El 21 de gener es resol a favor de Trius per 9.000 ptes. anuals. Amadeu Trius, que era aleshores l’empresari dels Teatres Fortuny i Circ, passava a dominar el món de l’espectacle a Reus. D’altra banda, cal destacar que els quatre concursants eren de Barcelona.

Un d’ells es comprometia únicament a fer cinema al Teatre, i un altre era l’apode· rat de la casa Gaumont, la més prestigiosa productora de cinema francès.

El repte fonamental d’Amadeu Trius serà el cinema sonor. Justament un mes després de la signatura de l’arrendament sorgeix el tema. Un dels acords de l’arrendament havia estat que el Teatre Bartrina tingués la mateixa qualitat en els espectacles que el Teatre Fortuny, i com que al Fortuny ja s’havia instal·lat el cine· ma sonor, es demana que es faci el mateix al Teatre Bartrina. Trius es compromet a posar-lo durant la temporada següent, després de les vacances d’estiu de 1930.

S’implantà el Melodion, però no va ser el millor sistema, ja que era una versió espanyola dels sistemes sonors i no estava a l’alçada dels aparells dels altres cinemes de la ciutat. Un sistema que no es canviarà fins a la dècada dels anys cin· quanta a causa dels diversos problemes que sofrí el Teatre i el Centre de Lectura.

Resolt aquest problema en sorgí un altre: l’impagament dels rebuts de l’ar· rendament del Teatre, que s’agreuja amb el crac mundial de 1929 i la fallida del Banc de Reus. L’impagament acabarà als jutjats i el 1933 es rescindeix el contracte, tot i que aquesta decisió portà cua. Un dels problemes més importants plantejats a posteriori és el deute de Trius amb les distribuïdores cinematogràfi· ques, fet en nom del Teatre Bartrina, i que sobrepassava les 1.000 ptes. Per soluci· onar-lo, el Centre reté la màquina cinematogràfica fins al pagament del deute. La màquina restarà al Centre i el problema no es tancarà fins al gener de 1936 quan el president, Jaume Roig, es reuneix amb el delegat de la casa Paramount Films i els empresaris actuals del Teatre per solucionar el deute. D’aquesta manera, la Paramount accepta com a mínim 1.000 ptes. que pagarà l’empresari del Teatre, la meitat de les quals serà a compte del Centre.

Al final de l’estiu de 1933 es resol el nou concurs d’arrendament. Només es presenta una oferta, signada per Ricard Casas, Eduard Salvat i Andreu Mas, que no s’ajustava a les bases. En aquest moment s’obre un període incert en la direcció del Teatre a causa d’una situació econòmica molt complicada per la crisi mundial. Al final de 1933 Josep Banús i Josep Miquel –molt lligats al món inte· lectual local– tenen l’explotació del Teatre, però al final de 1934 té unes pèrdues de 5.000 ptes. i la situació continua empitjorant, fins a la seva incautació per part de la Confederació Nacional del Treball, el setembre de 1936. Les relacions amb els nous gestors canviaran considerablement, encara que manifesten el seu com·

4 0 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

1. Els actors de cinema amateur de la pel·lícula El abrigo de pieles (1944).

promís per respectar els acords amb el Centre de Lectura, però la Guerra Civil estava canviant-ho tot.

A la dècada dels anys trenta el cinema espanyol serà el gran protagonista de les pantalles del Teatre, tot i que els problemes relacionats amb els empresaris arrendataris fan que les representacions teatrals tinguin més importància que les projeccions cinematogràfiques. El programa normal es consolida amb dos films, noticiari i dibuixos animats i desapareixen les varietats, tot i que en els intermedis encara es fan actuacions musicals. Amb aquest panorama al Bartrina es veuran films importants: El cameraman, el 1930; El ídolo de Broadway, el 1932; Don Quintín el amargao, Las cuatro hermanitas, El negro que tenía el alma blanca i Patricio miró una estrella, el 1935, i La hija de Juan Simón, La dolorosa, La vida privada de Enrique VIII i Currito de la Cruz, el 1936. Una programació que, comparada amb la de la dècada anterior, és poc destacable fins al 1935, com afirmaven algunes crítiques periodístiques el 1932. Els possibles problemes fi· nancers de les empreses que regentaren el Teatre fins al 1934 van provocar que durant aquests anys el cinema projectat fos escàs o de poca importància. Malgrat això, la pantalla del Teatre Bartrina va veure les últimes actuacions d’algunes estrelles del cinema mut: John Barrymore, Pola Negri, Clara Bow, Emil Jannings,

Lionel Barrymore, Buster Keaton, Mary Pickford i Lilian Gish. També l’aparició de les noves estrelles del cinema sonor: Lon Chaney, John Gilbert, Greta Garbo, Barbara Stanwyk, Marlene Dietrich, Gary Cooper, Al Johson, Claudette Colbert, Carole Lombard, Joan Crawford i Katherine Hepburn.

Durant la Guerra Civil, tot i la socialització del Teatre, es continua fent cine· ma, encara que la majoria dels films es programen conjuntament amb el Kursaal, la Sala Reus i el Monumental. Entre els films destacats trobem La isla del Tesoro, Morena Clara, La verbena de la Paloma, Sombrero de copa i Nobleza Baturra.

Finalment, el bombardeig del Centre de Lectura, el 1937, va fer que el Teatre tanqués les portes. Tardarà a tornar-les a obrir, ja que el 1939 la situació política, social i cultural de Reus serà molt diferent. Començava una nova etapa.

El cinema amateur al Teatre Bartrina A cavall entre les dues dècades es produeix un fet força interessant per a la història del Teatre. El Teatre Bartrina algunes vegades ha aparegut en films, una d’elles dins un film amateur, El abrigo de pieles, de 1944, de Joan Torrents i Josep Busquets. Ells foren els pioners del cinema amateur reusenc i, per tant, és interes· sant parlar d’ells i de la seva organització sorgida dins el Centre de Lectura l’abril de 1936. En aquests anys es plasmà una idea que es treballava des de 1935 i que, com a grup dins el Centre de Lectura, durà pocs mesos, fins a l’esclat de la Guerra Civil. Un grup d’afeccionats creà l’Agrupació de Fotografia i Cinema Amateur del Centre de Lectura, dins la Secció de Ciències Exactes Físiques i Naturals. Només va poder fer un film, Assaig, i dues projeccions públiques a la Sala de conferèn· cies del Centre de Lectura. Durant la Guerra Civil Joan Torrents i Josep Busquets realitzaren Pasita Tomàs i el gàngster, –és l’actriu nena que actuà a la ciutat durant la guerra– i el 1944, El abrigo de pieles, en el qual apareixia el Teatre Bartrina.

Aquest film va anar al Concurso Nacional Amateur de Barcelona, on va obtenir el premi a la millor interpretació femenina. Aquesta fou l’efímera trajectòria del primer grup de cinema amateur del Centre de Lectura.

Després de la Guerra Civil el Teatre Bartrina va ser el local cinematogràfic de Reus que més tardà a obrir de nou les portes. Cap al final de 1942 s’anuncia que l’Obra Social de Educación y Descanso està preparant el Teatre per tornar a obrir-lo al públic, instal·lant un nou equip de projecció. Així, obrirà el 6 de març de 1943, i estrena el film de Cifesa La condesa María, que es complementa amb la reestrena d’Escuadrilla del Pacífico. Entre 1942 i 1948 el Teatre és dirigit per Educación y Descanso. L’abril de 1948 el Teatre torna al Centre de Lectura, que ràpidament es posa mans a la feina per arrendar-lo. Tot i que les negociacions per signar el contracte d’arrendament s’allargaran tot un any, des del principi de 1948 s’adjudica l’arrendament del Teatre a Joaquín Sugranyes Roig, empresari local, que l’explotarà fins a l’abril de 1949. José Llombart Juampere signa un nou contracte d’arrendament del Teatre per 2.500 ptes. mensuals.

En aquests anys, el cinema serà una part molt important de la programació

4 0 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El cinema després de la Guerra Civil. Dels anys 40 als 60

4 0 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

del Teatre, ja que s’amplien els dies dedicats al cinema. Durant els primers anys les sessions es feien cada cap de setmana (dissabtes, diumenges i dilluns) i cap al final de 1944, gràcies a l’èxit de les temporades anteriors, s’amplien els dies d’ex· hibició amb els dijous i divendres. La resta de la dècada es fan cinc dies de projec· cions, però les sessions sovint es veuran interrompudes per les males condicions de la postguerra, bàsicament pels talls de subministrament elèctric. Així, el gener de 1949 la Junta Directiva del Centre de Lectura atén una petició de l’empresa del Teatre per tal de negociar un cupó especial de subministrament elèctric per a l’en· titat per poder fer les sessions, ja que sovint s’havien de suspendre. L’altra gran novetat és la censura obligatòria per a tota projecció i el permís corresponent per a tot acte públic. Un fet que assumeixen amb normalitat tots els arrendataris del Teatre i persones vinculades al món del cinema de Reus.

Durant l’etapa d’Educación y Descanso la programació es nodria d’estrenes de films de la productora espanyola Cifesa fins al canvi de propietaris. De mica en mica, mentre el règim canviava de posicions polítiques en plena Guerra Mundial, la programació que Educación y Descanso oferia també variava. Bàsicament, sem· pre va ser cinema espanyol però es complementava primer amb films alemanys i després amb nord-americans. Els canvis més sobtats es fan entre 1946 i 1948.

Educación y Descanso s’uneix a la resta d’empresaris cinematogràfics de la ciutat (Kursaal i Sala Reus) per contractar conjuntament els programes i abaratir costos, i es va fer durant una temporada el mateix programa i es convertí en un cinema de reestrena. La tendència continuarà la resta de la dècada dels anys quaranta, fins i tot amb el canvi d’empresari, només amb estrenes o programes atractius per Nadal. En aquesta situació, la pantalla del Teatre Bartrina veurà films importants: Malvaloca, A mi la legión, Vidas cruzadas, La corona de hierro, Huella de luz, Ídolos, Búfalo Bill i Eloisa está debajo del almendro, el 1943; Tú y yo, Pinocho, El vaquero y la dama, El libro de la selva, Las aventuras del barón de Muchausen, El clavo, El ladrón de Bagdad i Tuvo la culpa Adán, el 1944; La jungla en armas, La quimera del oro, Ella, él y sus millones, Inés de Castro i El cuarto mandamiento, el 1945; Lo que piensan las mujeres, Navidades en julio, Garbancito de la mancha i Sucedió mañana, el 1946; Guadalcanal, Casablanca i Laura, el 1947 i Solo se vive una vez, El sargento York, 30 segundos sobre Tokio i La señora Miniver, el 1948.

Entre les projeccions destacades dels anys quaranta cal mencionar Pinocho i La ciudad soñada, ambdues de 1944. Pinocho va destacar perquè es col·locà un gran cartell encunyat a l’entrada del carrer Major que cridava molt l’atenció del públic i perquè es celebrà una sessió especial per als nens dels asils i col·legis de la ciutat. L’altra projecció destacada, La ciudad soñada, projectada al juny, era un film alemany i va ser el primer en color que es projectà al Teatre Bartrina, quan ja havien passat molts anys de l’estrena dels primers films en color.

La dècada següent no començà millor. L’agost de 1950 arriba una noti· ficació del Banc de Bilbao amb l’embargament dels béns de l’arrendatari del Teatre, Josep Maria Llombart. Tot i això, ell i la seva empresa continuarà amb l’arrendament del Teatre que es prorrogarà en successius contractes el 1953 i el 1958. L’empresa arrendatària passarà durant aquesta dècada de pare a fill, de Josep Maria Llombart Juanpere a Josep Llombart Feliu, i els altres socis seran la família Sugranyes. Normalment, en cada nou contracte milloren les condicions a

4 0 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

favor del Centre de Lectura, que passà de les 3.000 ptes. inicials a les 4.000 ptes. mensuals de l’últim. A banda dels moments en què s’ha de tractar el nou arrenda· ment, els assumptes que la Junta Directiva del Centre tractà sobre el Teatre seran les despeses per a les millores que habitualment traslladava l’empresari del Teatre: nous cortinatges, el 1951; la nova caldera, el 1951-52; l’apropiació del piano del Centre de Lectura, el 1953, i l’estat de conservació dels seients, el 1953.

En la programació cinematogràfica, continuarà la tendència de la dècada an· terior: una programació de reestrenes, i les poques estrenes importants es progra· men en funció dels altres cinemes de la ciutat com l’estrena de Belinda, el febrer de 1950; Catalina la Grande, la temporada 1951-52; Oliver Twist, el 1952; El silencio es oro, el 1953 i Esa pareja feliz, el 1954. Només hi haurà una excepció durant la temporada 1954-1955 per l’abundància d’estrenes a l’Estat espanyol.

Durant aquesta dècada es projecta quatre dies a la setmana, de divendres a dilluns. Només entre 1950 i 1952 es van reduir les sessions als dissabtes, diumenges i dilluns. En general, aquestes sessions consistien en un programa doble (dos films) de reestrena amb els seu noticiari (NO-DO) i dibuixos animats.

Entre els films més destacats hi trobem El tesoro de Sierra Madre, El vaquero y la dama i Los Blanding ya tienen casa, el 1950; Cayo largo, Intermezzo, Sudán, La vida íntima de Julia Norris i Que el cielo la juzgue, el 1951; Los siete niños de Ecija, el 1952; Yo confieso, El manantial, Lo que el viento se llevó, Horizontes lejanos, Crimen perfecto, Cautivos del mal, Mogambo, Martín el gaucho, El invisible Harvey i Un americano en París, el 1955; Los caballeros las prefieren rubias, Sabrina, Música y lágrimas, La mujer y el monstruo, Raíces profundas, Cuando ruge la marabunta, La nave de los condenados, La condesa descalza i Historias de la radio, el 1956; Siete novias para siete hermanos, Caravana de mujeres, La ventana indiscreta, El mayor espectáculo del mundo, Picnic, Siete mujeres, Locuras de verano, Si Versalles pudiese hablar, Mundo del silencio i Atormentada, el 1957; El último cuplé, Orgullo de raza, Notre-Dame de París, Las diabólicas, El piyayo, Calabuch, Johnny Guitart, La violetera, Orient expres i Sissí, el 1958 i La ley del silencio, Las chicas de la Cruz Roja, Atrapa a un ladrón, El príncipe y la corista, Hoguera de odios, Mi hermana Helena, Los sobornados, Papá piernas largas, Tierra de faraones i Ellos y ellas, el 1959.

Entre els fets destacats trobem la sessió especial de l’1 d’abril de 1951, commemoració del final de la Guerra Civil del Frente de Juventudes, en la qual es projectà Harka. També cal destacar l’estrena de Los hijos no se venden el novem· bre de 1954. L’èxit de públic obligà a projectar-la set dies consecutius. També es fan millores tècniques, com el canvi de projector al principi dels anys cinquanta, posant una OSSA, una de les millors màquines del moment; l’estrena de noves llanternes el 1957, que van millorar la nitidesa de la imatge i les primeres projec· cions en cinemascop, l’agost de 1957, amb La chica del río i Los enamorados.

En la dècada dels anys seixanta no es produeixen gran canvis. El contracte d’arrendament es prorroga el 1961, 1964 i 1967 a favor de Josep Llombart Feliu, amb augment dels preus mensuals. Només hi haurà problemes amb l’arrenda· ment del cafè per les males relacions entre els arrendataris del Teatre i els sotsar· rendataris del cafè, que resol la Junta Directiva cap a finals dels anys seixanta.

Respecte a la programació, la dècada comença amb la mateixa tendència

que la dècada anterior, un cinema de reestrena quatre dies a la setmana, de diven· dres a dilluns. La situació canvia el 1962, amb la projecció de cinema d’estrena, tot i que el 1963 es combinen estrenes amb la típica programació de dobles films de reestrena. El 1966 el Teatre Bartrina comença a notar la crisi del sector cinema· togràfic i es suprimeix la sessió dels dilluns, i s’introdueixen reposicions de films clàssics. En aquests anys es pogueren veure Como casarse con un millonario, Mi tío, Gigi, Veracruz, El puente sobre el río Kwai, Ahí está el detalle, Con la muerte en los talones, El largo y cálido verano, El diario de Anna Frank i Horizontes de grandeza, el 1960; La gata sobre el tejado de zinc, El hombre que sabía demasiado, Como un torrente, Los dientes del diablo, Los que no perdonan, No os comáis las margaritas, Al este del edén, Las noches de Cabiria, Drácula i Psicosis, el 1961; Los tramposos, El bolero de Rachel, Sed de mal, Una cara con ángel, Vacaciones en Mallorca, Mesas separadas, La hija de Juan Simón, La colina del adiós, La chica de la maleta i Pero ¿quién mató a Harry?, el 1962; El manantial de la doncella, Los cuatro jinetes del apocalipsis, La humanidad en peligro, Salvatore Giuliano, El cabo del terror, Espartaco, Dulce pájaro de juventud i El último tren a Gun Hill, el 1963; Desayuno con diamantes, Pijama para dos, Los pájaros, El buscavidas, Charada, Gerónimo, El apartamento i El profesor chiflado, el 1964; Confidencias a medianoche, Raíces profundas, La tentación vive arriba, La isla desnuda, La caída del imperio romano, La noche de la iguana, Las minas del rey Salomón i Sandokan, el 1965; Cantando bajo la lluvia, Moulin rouge, Winchester 73, El premio, Teléfono rojo, volamos hacia Moscú, El salvaje, Por un puñado de dólares i Mary Poppins, el 1966; Candilejas, Tabú, La espía que surgió del frío, María Rosa, Cómo matar a su propia esposa, La muerte tenia un precio i Zorba el griego, el 1967; 7 días de mayo, Licencia para matar, El Dorado, Lawrence de Arabia, El indomable i El mestizo, el 1968; i De aquí a la eternidad i La caza, el 1969.

Al final de la dècada dels seixanta s’apuntava una crisi que esclatarà en tota la seva dimensió al principi dels setanta, pero això ho veurem més endavant.

Abans de continuar l’evolució del cinema professional, hem de tornar enrere per veure l’evolució de l’altre cinema que es projectava al Teatre Bartrina.

4 0 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La lenta represa del cinema cultural després de la Guerra Civil El 1948, amb la reobertura del Centre, es tornen a programar actes culturals i el cinema torna a ser el complement ideal, però sovint les activitats amb projec· cions cinematogràfiques es fan a la Sala d’Actes del Centre i no al Teatre. Entre les activitats cinematogràfiques que sí es van celebrar al Teatre hi trobem la sessió de cinema del 13 de juny de 1949 amb films sobre l’aviació, dins els actes de celebració del 90è aniversari de la fundació del Centre de Lectura i l’estrena del NO-DO Alto Pirineo, amb gran èxit de públic, el 1959, dins el Festival del Teatre Bartrina amb motiu del centenari de la Secció Excursionista (1859-1959).

Després de la Guerra Civil el Centre de Lectura torna a reprendre les sessi· ons de cinema instructiu, ara anomenades cinema documental al Teatre Bartrina.

Les primeres sessions es dugueren a terme el gener i febrer de 1949 amb un pro· grama de pel·lícules enviades pel Consolat anglès a Barcelona. Aquesta serà la diferència essencial de les sessions d’abans de la Guerra. Ara el cinema instructiu es converteix principalment en cinema d’ambaixada, igual que faran altres enti·

4 0 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

tats després com el Cineclub del Reus Deportiu en els seus inicis.

Als anys quaranta, però, la projecció d’aquest cinema tindrà problemes.

Un d’ells, la restricció de la llum, és conseqüència lògica de la postguerra. El març de 1949 s’escriu al Consolat anglès per dir-li que no enviés, de moment, més pel·lícules «por razón de las restricciones eléctricas». L’altra problema serà la censura. El novembre de 1949 es prohibeix la sessió de cinema que s’havia de celebrar el dia 18 perquè no «llevan autorización de la Censura Nacional», ja que les pel·lícules de les ambaixades no havien passat aquest tràmit obligatori per al cinema que es projectava a Espanya. Tot i això, es segueix fent cinema documental el 1950, regularitzant-se la situació a finals d’any, després d’una reunió amb el governador civil, en la qual reben les autoritzacions pertinents del delegat de Edu· cación Popular per fer aquest cinema de forma gratuïta tots els tercers divendres de cada mes. D’ara en endavant el cinema instructiu es converteix en un fet habi· tual durant cada temporada un divendres de cada mes. A partir de 1954 aquestes sessions es passen al dijous per conveniències de l’empresa del Teatre Bartrina i, durant el 1960, se celebren dues sessions cada mes, tal com s’havia fet durant les Setmanes de Cultura Europea de 1959 que hem esmentat abans.

Fins al 1954, la Junta Directiva del Centre de Lectura és, en la majoria de vegades, l’encarregada de celebrar aquestes sessions. A vegades, alguna secció del Centre s’encarregava d’aquests programes, com la sessió del 16 de febrer de 1951 organitzada per la Secció Excursionista, que contactà amb la companyia Enher per poder oferir Cuenca del Ribagorzana, desglossada en tres pel·lícules.

Però en la majoria d’ocasions la Junta Directiva i el grup encarregat de fer les projeccions enviava una carta demanant pel·lícules als consolats o oficines de turisme. Entre les delegacions estrangeres de Barcelona o Madrid a les quals se’ls demanà pel·lícules hi ha Gran Bretanya (Consolat de Barcelona i Ambaixada), Estats Units (Consolat General i Casa Americana), Suïssa (Comissariat General de Turisme), Suècia (Consolat), França (Oficina de Turisme, Direcció General de Turisme i Consolat de Barcelona), Itàlia (Institut de Cultura) i Àustria (Oficina Nacional de Turisme). Un cop creat el Grup de Fotografia i Cinema Amateur del Centre de Lectura, el 1954 se li encarrega tirar endavant les sessions de cinema instructiu o documental, que ho farà fins a la seva dissolució.

Durant els anys cinquanta també sorgiren problemes. Entre 1956 i 1959 les sessions es traslladen a l’Escuela de Maestría Industrial (actual Institut Baix Camp). No se’n saben les causes, només es parla que el Centre de Lectura no disposava d’un projector de 16 mm. El Grup de Fotografia i Cinema Amateur en demanà un a la Junta Directiva del Centre el 1956, però la seva adquisició es va retardar. El novembre de 1958 la Secció Excursionista demana amb urgència l’adquisició del projector «puesto que la mayoría de los socios no concurren a las sesiones por razón de celebrarse en la Escuela de Maestría muy separada del centro urbano». El problema es perllongà durant la major part de 1959, fins al 7 de setembre, quan el president anuncia a la Junta Directiva del Centre que, gràcies a les gestions fetes «todos los jueves tendremos sesión de cine en el nuevo salón de actos, en el cual se colocarán los bancos de la sala de conferencias además de sesenta butacas que la Escuela de Maestría ... prestará», però la màquina encara no va ser adquirida i no es comprà fins al març de 1962, quan, aprofitant un viatge a Andorra del president Enric Aiguadé s’adquirí el projector. Les sessions

4 0 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

de cinema documental ja havien tornat al Teatre Bartrina el 1960. Però aquestes duraren ben poc. Les experiències de les sessions de cinema amateur i d’altres activitats amb un projector de 16 mm deixat o propi a partir de 1962 fa que moltes de les activitats de cinema es facin als salons del Centre enlloc del Teatre, com les setmanes monogràfiques sobre cultures europees. Les sessions de cinema documental es traslladen a la seu del Centre de Lectura. Finalment, la creació del nou Cineclub sorgit a finals de 1968, la història del qual es comenta més enda· vant, anirà eclipsant les sessions de cinema documental. El documental no podrà competir amb l’atractiu que suposaven les pel·lícules argumentals i sessions en les quals s’hi barrejaven cinema i protesta contra el franquisme, amb pel·lícules no comercials, pel·lícules prohibides, tertúlies i debats. Amb aquest cinema s’obria una nova etapa que venia impulsada pels nous aires culturals i socials que cor· rien al principi de la dècada dels anys setanta. De tota manera, les sessions de cinema documental dels dijous es continuaren fent fins a la dissolució del Grup Fotogràfic i de Cinema Amateur del Centre de Lectura, però llavors aquest tipus de cinema s’havia convertit en un fet pràcticament puntual dins la programació cinematogràfica alternativa que feia el Centre de Lectura al Teatre Bartrina.

A banda de les sessions de cinema instructiu i documental que s’hi feien regularment, hi haurà una altra manifestació cinematogràfica puntual en la qual el cinema va ser el protagonista: l’antologia de cinema italià del febrer de 1960.

L’antologia es programà a raó d’una carta del Consolat italià en què oferia l’an· tologia al Centre de Lectura per fer-la el 15, 16, 22 i 23 de febrer, ja que formava «part d’un cicle o cues que segueixen diverses localitats». La Junta Directiva del Centre acceptà l’oferiment i encarregà al Grup Fotogràfic i Cinema Amateur la seva posada en pràctica. L’antologia era un repàs complert a la història del cinema italià des de 1896, amb un reportatge documental sobre el Papa Lleó XIII, fins a l’actualitat, amb Cuatro pasos por la nubes. Tot i la bona acollida de l’antologia, l’experiència no es repetí, suposo que per problemes d’infraestructura, encara que sí es repetiren alguns films com Las cuatro estaciones, el juny de 1961.

Moltes de les activitats que hem vist abans van ser encarregades al Grup de Fotografia i Cinema Amateur del Centre de Lectura. Un grup que naixia el febrer de 1954 dins la Secció Excursionista, en la qual restà fins al 1962, quan demanà el canvi per la Secció de Ciències Exactes. Aquest nou grup tindrà la fotografia com a eix principal, i així ho deixen ben clar a les cartes, com per exemple en l’enviada al president de la Secció Fotogràfica de l’Obra Sindical de Educación y Descanso de Vilanova i la Geltrú, el març de 1949, en la qual diu que la «Secció Excursionista del Centre de Lectura ha concebut una sub-secció que es dediqui exclusivament a la fotografia». Tot i això organitzà les sessions de cinema docu· mental o instructiu, sessions esporàdiques de cinema amateur i creà un concurs de cinema amateur, encara que era un apèndix dins el concurs de fotografies re· lacionat amb les roses, i les Setmanes de Cinema de Divulgació Científica (19691982), en les quals es feien projeccions de documentals i conferències sobre te· mes científics. Moltes d’aquestes activitats les feia a la Sala d’actes del Centre de Lectura, mentre que les abans comentades es van fer al Teatre Bartrina. L’aparició el 1969 del Cineclub restarà protagonisme cinematogràfic al Grup, que cada ve· gada es dedicarà més a la fotografia i menys al cinema fins a la seva desaparició, a finals de la dècada dels anys setanta.

Dins aquesta nova etapa s’hi poden distingir dues èpoques segons la relació entre els intel·lectuals reusencs i el cinema, tal com podem veure a la Revista del Centre de Lectura. La frontera d’aquestes dues etapes està marcada pel naixement del Cineclub al Centre de Lectura. Fins al 1970 la presència d’articles que parlin de cinema és ben escassa. En ells veiem com reapareix una vella polèmica des· fermada els anys vint i trenta vers el cinema; la polèmica de si el cinema és bo o dolent. Així, durant aquest període conviuen aquestes dues posicions. Una que el considera poc menys que vulgar i satànic, i una altra que lloa el bon cinema.

En la primera posició trobem, a la Revista del Centre de Lectura, I-1953 l’ar· ticle de J. Erre «Cine y deportes», del qual m’agradaria destacar les següents frases: «Cierto que [el cine] podría ser, que debiera ser fuente y vehículo de cultura; cierto que podría y debiera divulgar conocimientos de todo orden y de toda clase; cierto que podría y debiera llevar a cabo un apostolado de educación superior al libro, a la escuela y al teatro, pero cierto, ciertísimo, evidente, innegable que, en general, el cine es el fomento de la barbarie, de la incivilidad, de la inmoralidad, del error y de la ignorancia. [...] El daño que hace el cine a la juventud, en este país como en todas las latitudes, es inmenso e irreparable». L’exemple és, a més, una clara jus· tificació del control cinematogràfic que la dictadura franquista va fer del cinema, control demanat per intel·lectuals propers a sectors intransigents del catolicisme, que sempre va condemnar el cinema com a eina demoníaca pervertidora de la gent, com el mateix Erre afirma una mica més endavant: «El gusto está tan pervertido que la gente llena los locales donde se exhiben cintas espectaculares, vulgares y ruidosas, no acudiendo, en cambio, a aquellas sesiones selectas, científicas, históricas, documentales o sencillamente instructivas que de cuando en cuando pueda organizar una entidad como nuestro Centro del Lectura». L’article també fa una petició al poder d’un cinema que ensenyi a la gent, que li ensenyi una cultura «suigeneris», i és, a més, una reivindicació de la tasca que el Centre de Lectura, amb les sessions de cinema instructiu, fa en pro de la cultura cinematogràfica i de l’encarrilament de la societat cap a paràmetres acceptables.

Enfront aquesta posició trobem gent com Armando Galán Moro que, en el seu article «Balmes, la filosofía y el cine», defensa el cinema comercial o, com el qualifica ell, «arte popular». Per a ell, el cinema «ha estado presente en todas nuestras actividades. Nos ha recogido la historia, los adelantos técnicos, sociales y políticos. Nos ha explicado la guerra, sus causas y consecuencias. Ha defendido el amor, la solidaridad y el trabajo. Ha unido los espíritus, ha hermanado las voluntades, ha sido el propagador de usos y costumbres. Y sobre todo, su ojo atento ha examinado al hombre y sus problemas”. Tot i això, com escriu José María Constantí i Cunillera en dos articles apareguts a la Revista del Centre de Lectura, hi ha un grup de gent que considera que el bon cinema s’ha deixat de fer al principi dels seixanta i que el bon cinema es feia en èpoques passades. I, finalment, ressalta el paper del cinema documental, eix de les sessions de cinema del Centre de Lectura en aquells moments al Teatre Bartrina. Un cinema documental considerat com la millor eina d’educació social i cinematogràfica de la gent.

Aquests articles ens serveixen per establir la posició d’alguns intel·lectuals a la dècada dels cinquanta i principi dels seixanta, però els articles sobre cinema en

4 0 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El nou ambient cultural i el cinema

una revista cultural com la Revista del Centre de Lectura eren escassos. Després, a partir de 1970, el panorama canvia i el cinema té una presència pràcticament constant gràcies a la gent del Cineclub amb el comentari de les pel·lícules que feien, però també amb articles d’opinió que reflectien una nova mentalitat vers el cinema: la mentalitat d’una nova generació de cinèfils en una societat canviant, una societat que veu com el moviment cineclubista català i estatal, en ple auge, converteix la visió del cinema per a la gent en una forma d’art i no només en un entreteniment, a la vegada que llocs de debat i d’oposició al règim. El Cineclub proporcionarà, en principi, dos canvis fonamentals: el cinema documental deixa de tenir la importància cabdal que havia tingut i es valorarà molt més la produc· ció cinematogràfica actual. Ara, el cinema comercial també pot ser una eina cultu· ral i d’instrucció –instrucció, principalment, cinematogràfica–. Tot i que demanen insistentment un cinema de qualitat enlloc del cinema que es veu habitualment a les pantalles de la nostra ciutat. Els punts de contacte entre la gent del Cineclub i la del cinema documental és la idea que el cinema pot ensenyar a la gent coses noves, nous mons i noves idees; que el cinema, documental o argumental, és, al cap i a la fi, una eina de cultura, i per tant tenen en comú la idea de difondre la cultura entre la gent de Reus.

4 0 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El final del cinema professional al Teatre El 1971 esclata la crisi que acaba amb la programació estable de cinema comercial al Teatre Bartrina i, amb el seu retorn, l’administració i explotació per part del Centre de Lectura. Aquesta crisi va unida a la de les explotacions cinema· togràfiques de la ciutat. El cinema començava a ser ruïnós.

El 13 de juliol de 1971, Josep Llombart, aleshores arrendatari del Teatre, fa la primera oferta al Centre de Lectura per rescindir el contracte a canvi de l’adquisició de les màquines de projectar. No s’arriba a cap acord i l’oferta no és acceptada. El 14 de juliol de 1974 es tanca el Teatre amb la projecció de l’estrena d’Último domicilio conocido i Patrulla maldita, i Josep Llombart torna a plantejar la rescissió del contracte, formant-se una comissió per negociar-ho formada per Andreu Rodríguez, Xavier Vidal, Tomàs Barberà, Enric Roig, Ramon Gomis i Benet Oriol. Després de vuit mesos de negociacions i discussions de diverses op· cions (compra de material, sotsarrendament, indemnització), totes rebutjades pel Centre, s’arriba a un acord el març de 1975: «Josep Llombart Joampere a partir del dia 26 de març rescindeix el contracte d’arrendament del Teatre Bartrina i ven al Centre de Lectura les màquines de projecció, altaveus, pantalla i tot altre utillatge [que havia estat instal·lat per Llombart que valorava la inversió en 600.000 ptes. segons consta a les actes de la reunió de la Junta Directiva del Centre de Lectura del 16 de juliol de 1974], perquè el Centre pugui continuar la insdústria cinematogràfica, pel preu de 200.000 ptes que el Sr. Llombart ja ha rebut».

A la mateixa reunió s’acorda que des de l’1 d’abril de 1975, el Centre de Lectura, «com a propietari d’una indústria cinematogràfica en funcionament, l’arrenda a Joaquín Oliva Valls el qual haurà de satisfer totes les despeses d’electricitat, calefacció, impostos i totes altres relacionades amb la indústria arrendada i ptes. 4.800 anuals, com a participació a la prima d’assegurança d’incendi». En

4 0 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

realitat Oliva ja portava la gestió del Teatre des del Nadal de 1974 quan tornà a obrir amb De oriente a occcidente para matar i Los gallos de la madrugada. Amb ell, que llavors era el gerent del cinema Monterrosa, ja s’havia contactat el 1972 per fer un avantprojecte de contracte d’arrendament que no va tirar endavant. En la nova etapa, que durarà tres anys, es projecten pel·lícules d’estrena els dissabtes i diumenges. Per Pasqua de 1978 es tanca la programació cinematogràfica del Teatre amb l’estrena de Los blancos colmillos de Alaska i El continente perdido.

Al principi dels anys setanta la programació és similar a la de la dècada dels anys seixanta: films de reestrena i alguna reposició destacable. La qualitat dels films projectats va decaure molt, com per exemple, el 1970 es projectaren Los monstruos invaden la tierra o Santo contra Espectro. Títols semblants eren abun· dants a la cartellera del Teatre Bartrina, encara que a vegades es programés algun bon film nou com Isadora, Adivina quien viene esta noche o El salario del miedo; o alguna reposició, tot i que de no gran qualitat, com Sissí emperatriz, Rebelión en la India o Drácula, príncipe de las tinieblas. La millor qualitat cinematogràfica l’oferia llavors la programació del Cineclub que havia començat el 1969.

Després de l’etapa de Joaquim Oliva el Teatre tornà a ser explotat directa· ment pel Centre de Lectura. El 22 de desembre de 1977 s’acorda consultar als so· cis per crear un patronat o comissió gestora a partir d’abril. L’1 d’abril el Centre de Lectura pren possessió de l’explotació del Teatre. El 28 d’octubre de 1978 es reemprenen les sessions cinematogràfiques, amb l’entrada pel carrer Major, cada dissabte i diumenge. La idea era convertir el Teatre Bartrina en un cinema d’art i assaig, segons la nova legislació aprovada, alternant projeccions en versió original amb films doblats al castellà, sempre amb la premissa de la qualitat. L’encarregat d’aquesta missió era Ramon Llop. Días tranquilos en Clichy estrena la nova etapa i la seva programació prometia molt amb films com En el nombre del padre, La batalla de Chile, El halcón Maltés o El bosque petrificado. Aquesta fórmula mixta de cinema d’art i assaig i cinema actual va fracassar per les condicions econòmiques i de programació que imposaven determinades distribuïdores. Això explicala mix· tura de títols de pel·lícules tan singular i contradictòria.

A partir del 20 de gener de 1978 els films projectats són reestrenes de films presentats al Teatre Fortuny. En aquells moments a Reus només hi treballaven dues empreses: La Soldevila –dels fills de Vila Cardona–, que portava el Fortuny des de feia molts anys, i Zúñiga, que explotava el Palace i el Monterrosa. Tot i això aquesta nova etapa porta títols com Investigación sobre un ciudadano libre de toda sospecha o l’estrena de La rabia, film català d’E. Anglada i M. Porter Moix.

Però la rendibilitat econòmica no funcionava i la Junta Directiva del Centre de Lectura acorda crear una comissió de finançament del cinema integrada per J. M. Balañà, Antoni Aragonès i Pere Anguera. Tot i els intents d’aquesta comissió i del propi Centre de Lectura, al principi de 1979, el dèficit del cinema comercial al Teatre Bartrina és de 200.000 ptes. Finalment, l’explotació comercial del cinema al Teatre Bartrina s’abandonà quan finalitzà aquella temporada, tot i que al Teatre es continua fent cinema amb les sessions del Cineclub fins a l’actualitat, tot i el parèntesi de les temporades en què es tancà el Teatre per a la seva restauració.•

4 1 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 1 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 1 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El Cine-Club del Centre de Lectura (1969-1994) Venanci Bonet

El 4 de desembre de 1969 es feia públic el naixement del Cineclub amb la projecció de Los olvidados (1950), de LuísBuñuel, presentada per Miquel PorterMoix. Aquest fet fou la culminació de l’esforç realitzat, enfront les condicions polítiques adverses, per un grup de persones interessades pel cinema amb ganes d’oferir alguna cosa més a l’espectador reusenc. Aquest grup de pioners estava format per Enric Roig, primer president del Cineclub del Centre de Lectura; Pere Prats, creador de l’anagrama del Cineclub; J. Ricart i Josep Borrell.

En la primera època, el Cineclub es nodria, principalment, de dues fonts: el cinema d’art i assaig, nascut el 1967, i els lots de pel·lícules inèdites dels països de l’est d’Europa que tenia la Federació Espanyola de Cineclubs. Amb aquest material es van poder suplir unes mancances evidents en l’exhibició local. Amb això, l’espectador reusenc va poder veure els films més interessants del moment i, per primer cop, en versió original.

Repulsió, de Roman Polanski; El jove Törless, de Volker Schlöndorff; El servent, de Joseph Losey; Hiroshima mon amour, d’Alain Resnais o el Cicle Ingmar Bergman, format per El setè segell, Maduixes feréstegues, El manantial de la donzella i Els qui combreguen; projectat a les darreries de 1970, són exemples de la primera font. Els films més importants de realitzadors com Milos Forman, Jan Nemec, Andrzej Wajda o Dusan Makavejev, en són exemples de la segona.

Juntament a aquestes dues fonts, les mostres del jove cinema europeu com la nouvelle vague francesa, el free cinema anglès, amb films com La solitud del corredor de fons o The Knack; les obres dels joves realitzadors italians com Marco Bellochio, Bernardo Bertolucci o Marco Ferreri; van ser possibles gràcies a la gestió del Cineclub i, fins i tot, la descoberta més profunda de l’anomenat nou cinema espanyol va ser realitat amb les obres d’un Saura, Berlanga o Summers que, si havien estat projectades a la nostra ciutat, ho van ser de tan mala manera que passaven desapercebudes.

A partir d’aquesta primera aproximació es pot veure que una de les tasques principals que s’ha anat imposant el Cineclub és suplir la manca de visió artística dels empresaris locals, i així s’ha pogut conèixer, amb més o menys extensió, el ci· nema més modern, que, per por a trobar-lo no comercial, ningú s’hi volia arriscar, i la bona acollida d’aquestes obres desmenteix la poca visió dels exhibidors.

4 1 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Trajectòria cinematogràfica del Cineclub

4 1 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Un altre objectiu ha estat el coneixement i estudi dels clàssics del cinema.

En aquesta línia, una de les primeres fites fou la programació, el 1971, del Curs d’Història del Cinema-I, format per conferències que anaven destriant la història del cinema i que foren exposades per Miquel Porter-Moix i Miquel Montserrat, entre altres, amb projeccions cronològiques que abastaven des de films dels ger· mans Lumière, Meliès, Eisenstein (amb la projecció clandestina d’El Cuirassat Potemkin, amb jugada de pell col·lectiva), Porter, Griffith i expressionisme ale· many fins a una mostra del cinema cubà dels anys seixanta. Aquest curs, rigorós i exhaustiu, fou ben rebut. Els directors clàssics de cinema com John Ford, Alfred Hitchcock, Orson Welles o John Huston també han estat objecte de diversos ci· cles. Tots els gèneres cinematogràfics, com l’històric de ficció-científica de la tem· porada 1972-73 i l’exhaustiu-mostra de cadascun dels gèneres de la temporada 1981-82, hi han estat presents. El 1979 el primitiu cinema català va ser l’objectiu d’un cicle, i el cinema underground, amb obres d’estrangers com Philoppe Garrel o catalans com Marcel Pey, ha estat present al Cineclub.

Les presentacions i col·loquis realitzats abans i després de les projeccions fo· ren altres al·licients de les projeccions del Cineclub. Moltes pel·lícules eren intro· duïdes per presentadors i acabades amb col·loquis, encara que aquesta pràctica s’ha anat abandonant durant les darreres temporades.

La temàtica dels films per fer possible un col·loqui ha estat un motiu per re· alitzar un cicle. S’han fet cicles com «Protagonista: la dona», «L’home contra l’ho·

4 1 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

me» o «Cinema i psiquis», tots en la temporada 1975-76, per canalitzar els proble· mes i les inquietuds de la societat contemporània. Com a enumeració d’activitats cinematogràfiques, s’han fet cursets de formació cinematogràfica i de llenguatge cinematogràfic, normalment encarats al jovent. També s’han celebrat projeccions maratonianes, com les 6 hores de Cineclub, el 1974, o les 24 hores de Cineclub amb motiu del 10è aniversari.

Un altre objectiu del Cineclub ha estat, mitjançant les projeccions, fer-se ressò de la problemàtica política i social del nostre país i també a nivell interna· cional. Moltes projeccions clandestines han fet conèixer diversos fets concrets: des de Nit i boira, de Resnais, on vam veure els horrors del camp d’extermini de Mauthausen; el Septiembre chileno, de Matteiard, on vam conèixer els fets de Xile del 73; la projecció de curtmetratges sobre la lluita contra el franquisme (Alto· parlante, Vitoria, o les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976) o el conei· xement de la història de la revolució soviètica amb les obres cabdals d’Eisenstein fins a l’exposició de la repressió a Palestina.

El cinema avantguardista també ha estat present al Cineclub. El 1979, les obres de Philippe Garrel o Marcel Pey van donar a conèixer un cinema d’impos· sible exhibició pública a les sales comercials. En els darrers anys les obres de cinema independent han tingut el seu lloc en la programació. Qui hauria estrenat l’obra d’un Peter Greenaway, Jim Jarmusch o, més recentment, Lars von Trier o Takeshi Kitano? Els darrers anys també han estat un reflex puntual del cine·

ma contemporani i, d’aquesta manera, és possible conèixer les obres del cinema alemany d’un Fassbinder, Herzog o von Trotta; o d’altres realitzadors europeus contemporanis, com Alain Tanner o Jean-Luc Godard.

No pretenc fer un repàs exhaustiu de més d’un miler de films projectats, però si voldria fer-me ressò de diferents criteris cinematogràfics de l’equip del Cineclub: l’exhibició de pel·lícules d’arreu del món que no tenen cabuda en els programes de les sales d’exhibició locals o, si més no, hi tenen un trànsit molt fugaç; l’exhibició d’obres contemporànies que tenen un interès palès i que són un contrapunt de la programació comercial, gairebé sempre a remolc de la indústria cinematogràfica ianqui, alternant-ho amb la programació esporàdica d’un clàssic de la història del cinema, pràctica que cada cop es fa més difícil atès l’escàs ressò que un clàssic genera. Tampoc podem oblidar la projecció de documentals. A tall d’exemple, només cal constatar l’èxit que ha tingut l’exhibició de documentals com Bowling for Columbine, de Michael Moore o La pelota vasca, la piel contra la piedra, de Julio Medem.

Les projeccions s’han fet en 35 mm al Teatre Bartrina i en 16 o 8 mm a la Sala d’actes del Centre de Lectura.

4 1 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Les persones vinculades al Cineclub Qui ha fet possible aquests anys de Cineclub? Amb la temença de deixar d’esmentar col·laboradors valuosos, intentaré marcar les etapes més definitòries del Cineclub.

El nucli fundacional del Cineclub estava format per un grup de persones que, en un moment de pèssima conjuntura política, va voler canalitzar les seves inquietuds cinematogràfiques, polítiques i socials a través de la formació d’un ci· neclub, per poder oferir un seguit de films de difícil visió i, a partir d’això, intentar cercar un mitjà de comunicació que sortís del fet exclusivament cinematogràfic.

Els pioners foren Enric Roig, president de la Secció i del Cineclub durant els primers anys; Pere Prats, J. Ricart i Josep Borrell. Posteriorment i, quan només hi restava Enric Roig, van incorporar-se a l’equip Ramon Llop i Antoni Giménez; més endavant, Venanci Bonet i Claudi Arnavat i, finalment, Joan Pàmies. El criteri de selecció dels membres gestors de l’activitat del Cineclub es regí per les inquie· tuds i coneixements mínims del fet cinematogràfic. Una participació activa com a públic i un afany d’engrandir més intensament una afecció ja present eren motius suficients per entrar a formar part del grup de membres gestors.

Les tasques a realitzar eren variades i intercanviables. Tot es feia entre tots: la selecció i recollida de pel·lícules, la redacció de comentaris, la confecció de cartells, la venda d’abonaments, l’assistència a les reunions de la Vocalia Catala· no-Balear de la FECC, la coordinació amb altres cineclubs i, fins i tot, atendre la correspondència del públic.

Els objectius ideològics estaven molt lligats amb l’època que es vivia. L’ob· jectiu principal era oferir un punt de trobada per a un públic i, mitjançant la pro· jecció d’un film interessant, fer possible un col·loqui que reflectís les inquietuds del públic d’acord amb el film visionat. Va ser una etapa de formació del cineclubisme a Reus i, al mateix temps, de formació cinematogràfica dels membres integrants de l’equip.

Al final de la temporada 1975-76 els temps eren diferents. Vist amb la dis· tància dels anys transcorreguts, les motivacions de l’obligada dimissió del presi·

Centre de Lectura i Cineclub Un president obert com Emili Argilaga va fer possible la integració del Ci· neclub dins el Centre de Lectura. Aleshores fou un desafiament pel moviment

4 1 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

dent i fundador Enric Roig no són tan clares com aleshores, però el fet és que s’inicià una nova etapa que només durà la temporada 1976-77 i que va ser alta· ment polititzada i enormement anàrquica, però la gran quantitat de films oferts aquell any fou molt interessant, reflex de l’etapa que vivia el nostre país. Del nucli de la primera etapa restaven Ramon Llop, Joan Pàmies, Assumpció Anguera i Ve· nanci Bonet, i van incorporar-se a l’equip un gran nombre de persones, quasi bé totes molt joves, i la situació interna va esdevenir un xic desordenada, cosa que obligava a nous plantejaments perquè la situació no es podia mantenir.

Les dues temporades següents, 1977-78 i 1978-79, van ser el pol oposat de l’anterior. Només resta una persona al capdavant del Cineclub, Ramon Llop, que, amb l’ajuda informal i esporàdica d’un grup de persones, portà a terme les dues temporades. Cal destacar l’especial i intensiva col·laboració de Lluís Vallverdú.

L’enfocament fou molt personal, però la qualitat dels films i de les activitats des· envolupades fou molt remarcable. En aquestes temporades s’aprofundeix en el coneixement dels clàssics soviètics i coincideix amb la celebració del 10è aniver· sari del Cineclub, amb un seguit d’activitats molt originals, com les 24 hores de Cineclub. El 1979 es produí un fet insòlit que marca la seva evolució:es constitu· eix la Secció de Ciències de la Comunicació del Centre de Lectura, és a dir, el fet de pertànyer finalment a la secció adient i amb la qual el Cineclub s’identificava plenament. Aquesta nova situació suposà una renovació de plantejaments i la incorporació de gent interessada en el cinema. Hi continua Ramon Llop, es rein· corporen antics membres del Cineclub com Claudi Arnavat, Assumpció Anguera i Venanci Bonet, i n’entren de nous i valuosos com Ramon Salvat, Josep M. Martí, Joan M. Pàmies, Lluís Albert Font de Rubinat i Àngels González. Una de les fites importants d’aquesta època fou la publicació de les fitxes, el nou i definitiu signe d’identitat del Cineclub, i que no s’ha estroncat en cap moment des d’aleshores.

La temporada 1979-80 s’inicia amb més mètode i organització. Acabada aquesta temporada es produïren un seguit de divergències entre els integrants de l’equip del Cineclub i, a més, diferències de criteri amb la Junta Directiva del Centre de Lectura. Resultat: l’única vaga del Cineclub, que va durar tota una tem· porada i que va motivar la reducció de l’equip gestor.

Afluixades les tensions que van patir els membres del Cineclub i la Secció, amb el nou president del Centre de Lectura, Xavier Amorós, es reemprén el Cine· club durant la tardor de la temporada 1981-82, amb un equip de persones més reduït, format per Venanci Bonet, Claudi Arnavat, Joan M. Pàmies, Lluís Albert Font de Rubinat, Àngels González, Ramon Llop, Assumpció Anguera i Josep M. Martí; amb un petit canvi, s’inserí a la secció Xavier Vidal (antic col·laborador de l’etapa primitiva del Cineclub) en el lloc de Josep M. Martí.

En els darrers anys, alguns membres han cessat les seves activitats i se n’han incorporat d’altres. Noms contemporanis del Cineclub són Pilar Anguera, Venan· ci Bonet, Pere Campi, Arnau Farré, Félix de la Fuente o Sílvia Riera, sense oblidar els noms que han omplert una part d’aquests anys com Xavier Robert, Xavier Ar· navat, Gerard Casas o Alfred Artiga. En la redacció de les fitxes destaca la valuosa col·laboració de Marisa Nicolàs, Isabel Peinado, Gerard Casas i Venanci Bonet.

d’idees i gent que això comportava, però així resta com un fet històric.

El Cineclub, fins a la creació de la Secció de Comunicació, era un departa· ment amb autonomia pròpia de la Secció de Tecnologia i Arts Aplicades, i la Junta de Seccions estava integrada tant per membres del Cineclub com de Tecnologia, ja que les activitats no eren les mateixes. Dels dos membres de la Secció que tenien accés a la Junta Directiva del Centre sempre n’hi havia un que pertanyia a l’equip de Cineclub i, així, la Directiva rebia informació de primera mà de les seves activitats, quan les tensions mútues ho permetien.

Tanmateix, l’activitat del Cineclub ha empès el Centre de Lectura a ser co· negut de portes enfora i això ha comportat moltes vegades malentesos. Quan Ramon Amigó era president, encara que normalment les relacions eren cordials, es produïren discrepàncies a nivell ideològic o de gestió. Després del tempestuós període electoral de 1975 que portà a la presidència Jordi Escoda, les relacions entre els membres del Cineclub i la presidència van estar plenes de pujades i baixades, i acabaren amb la ruptura estrepitosa que representa la vaga de la tem· porada 1980-81.

Amb la presidència de Xavier Amorós, l’equip format pel Cineclub coin· cidí amb les altres esferes de gestió del Centre i, conseqüentment, les relacions i col·laboracions no podien ser més estretes. Amb aquest equip, encapçalat pel president Josep M. Balañà, la política mútua seguida és d’independència i no d’interferència entre l’equip al poder i el Cineclub, i les relacions mútues, si no tan estretes com amb la presidència anterior, són prou bones com per a no entor· pir les tasques mútues.

Si s’hagués d’extreure una reflexió d’aquests anys de contínua convivència amb el Centre de Lectura, es podria inferir que malgrat les grans o petites tensions que hagin pogut sorgir en el decurs del temps, el Cineclub ha pogut gaudir d’una independència necessària per poder portar endavant el seu funcionament.

4 1 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Les presentacions i col·loquis del Cineclub Entre els aspectes més importants d’un cineclub i, fins i tot, la seva raó d’exis· tència, trobem les presentacions i comentaris posteriors de les projeccions. En els primers anys de funcionament això era una pràctica molt freqüent i, gosaria a dir, necessària, com un dels pocs punts d’esbravament públic d’una sèrie de proble· mes i inquietuds que per altres canals no es podien assolir. En l’època inicial del Cineclub, les condicions polítiques i socials eren completament adverses. L’únic mitjà públic per expressar qualsevol opinió era aquesta mena de debats cinema· togràfics que es prodigaven per tot l’Estat. Una acurada anàlisi de la pel·lícula a exhibir permetia introduir temes roents del moment. Per això, el públic podia canalitzar les seves inquietuds cinematogràfiques i alhora els seus anhels polítics i socials mitjançant aquests fòrums. Un inigualable equip de preuats cinematògrafs, tant locals com forans, estimularen l’espectador inquiet. Josep Argilaga, Ramon Pallisé, Francesc Subirà, Joan-Lluís Herault i la col·laboració esporàdica d’algun dels integrants del Cineclub foren els representants locals d’aquesta modalitat cinematogràfica. Miquel Porter-Moix, Joan Enric Lahosa, Domènec Font, Miquel Montserrat, Joaquim Romaguera o Joan Lorente es desplaçaven a la nostra ciutat per alliçonar-los sobre cinema i inquietud social.

Un cop restablerta la normalitat democràtica, aquests hàbits van anar desa· pareixent i restà només el fet estrictament cinematogràfic. Aleshores, les activitats

suplementàries s’encarrilaren vers unes conferències il·lustratives d’un cicle o pro· jecció concreta, com en el cas de la xerrada sobre «La caça de bruixes del senador McCarthy», pronunciada per l’especialista Esteve Riambau o el curset «Cinema i Literatura», realitzat conjuntament per les seccions de Llengua i Literatura i de Ciències de la Comunicació, tots dos realitzats el 1990. Actualment, es segueix una política de col·laboració amb altres entitats o actes com poden ser el COS, la Setmana Solidària o el molt reeixit Festival Europeu de Curtmetratges.

En les darreres temporades no s’ha comptat amb presentacions en viu, llevat d’una experiència portada a terme pel presentador i crític barceloní Joan Lorente, que, a causa d’un canvi de mentalitat, no va ser ben rebuda pel públic, malgrat la qualitat del presentador. En el decurs dels anys que el Cineclub porta funcionant, s’han fet comentaris a priori i col·loquis al final de la projecció. Aquesta pràctica ha comptat amb més o menys participació del públic d’acord amb l’interès del film, la capacitat comunicativa del presentador o la hipotètica inhibició dels assis· tents a manifestar-se públicament.

Cal retre un homenatge a un grup de persones vinculades a l’anomenada Vo· calia Catalano-Balear de la Federació Espanyola de Cineclubs, que es desplaçaven sovint a la nostra ciutat per presentar-nos un film concret i, fins i tot, facilitar-nos material fílmic, com és el cas de Miquel Porter-Moix. També cal recordar, entre altres, els noms de Joan Enric Lahosa, Domènec Font, Miquel Montserrat, José Enrique Monterde, Pere Roca, Joaquim Romaguera, Lluís Herault, el Dr. José Ma· ría Argilaga, el reusenc resident a Barcelona, Josep M. Carandell i Lluís Pasqual, molt ben acollits sempre pel públic reusenc.

En darrer terme, els propis components del Cineclub han realitzat també presentacions i, a vegades, ha estat l’inici de la seva col·laboració dins el Cineclub.

Entre ells cal esmentar Enric Roig, Venanci Bonet, Ramon Llop i Joan Pàmies.

La raó principal de l’existència d’un cineclub és el públic i el servei que aquest vol rebre. La continuïtat del Cineclub del Centre de Lectura no hauria estat possible sense el suport d’un públic constant que, si en un moment deter· minat deixà d’assistir-hi, donà pas a un públic nou. L’homenatge principal que el Cineclub pretén retre és adreçat exclusivament al seu públic.

En un principi el públic es nodria de tota aquella gent inquieta, tant de Reus com de la rodalia, afeccionada al cinema, però que demanava alguna cosa més que una simple exhibició de cinema interessant: volien poder assistir a un acte social que canalitzés les seves inquietuds artístiques, polítiques i socials. De Reus, en un principi, es comptà amb la presència d’un grup d’afeccionats al cinema que va mantenir col·loquis molt animats amb els espectadors. S’han d’esmentar les excel·lents presentacions del Cicle Bergman, a cura del Dr. Francesc Subirà i les presentacions de cicles o pel·lícules soltes a cura de Ramon Pallicé.

Aquest públic s’ha anat engrandint principalment de gent jove, encara que mai no hi ha mancat un públic madur i fidel. Les fonts d’afluència provenien pri· mordialment de l’ensenyament mitjà i, en produir-se la fundació de la Universitat Rovira i Virgili, s’engrandí amb els seus alumnes.

Com és lògic, en el decurs dels anys els gustos i necessitats han anat evolu· cionant i, conseqüentment, el públic no s’ha mantingut constant i s’ha renovat.

La radiografia més apreciable d’assistència està marcada pel ressò que podia tenir

4 1 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

El públic

un film determinat a Barcelona, car aquesta assistència no és sempre constant, si més no fluctua d’acord amb el paràmetre.

En aquests anys, les circumstàncies polítiques i socials han anat evolucio· nant. L’espectador contemporani vol satisfer les seves apetències cinematogràfi· ques, atesa la precària situació del cinema local. El públic de 2004 fou integrat per un 70 % de públic jove i un 30 % de públic adult, molts dels quals són els que, en un moment determinat, van deixar d’anar-hi, i quan les circumstàncies personals ho permeteren, tornaren a integrar-s’hi. Aquest públic vol veure bon cinema en versió original i, a més, tenir un contacte social estimulant, un dels fets extracinematogràfics tradicionals en la trajectòria del Cineclub.

4 2 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Coordinació amb les federacions i altres cineclubs Des del seu inici, el Cineclub ha estat membre de la Federació Espanyola de Cineclubs, però l’enllaç més directe ha estat l’antiga Vocalia i, en l’actualitat, la Federació Catalana de Cineclubs. Els companys de la Vocalia han permès el desenvolupament del nostre Cineclub, ja que la seva ajuda, a nivell d’oferta de presentadors, material fílmic, idees, suport dels nostres interessos enfront la Fe· deració, coordinació i coneixement d’altres cineclubs veïns, han estat un signe de constància que també ha permès la nostra continuïtat.

Per altra banda, el fons fílmic de la Federació Espanyola ha estat tan ric que ha permès la confecció de temporades senceres de programació. A banda d’utilit· zar aquest material, s’ha assistit a reunions a nivell estatal que s’han celebrat anu· alment en algun indret de la geografia espanyola, i, si això no ha estat possible, s’han delegat els vots d’aquestes reunions, sempre seguint els criteris mesurats dels cineclubs catalans.

El contacte més directe s’ha mantingut amb la Vocalia, tal com hem esmen· tat abans, i s’ha assistit a les seves reunions. Fruit d’aquestes relacions fou, durant uns quants anys, la coordinació més estreta amb altres cineclubs, la qual cosa propicià l’actuació conjunta del Cineclub de Valls (un dels cineclubs amb el qual s’ha mantingut una relació més estreta, per proximitat i afinitat), el Cineclub de la Selva del Camp, el Cineclub de l’Hospitalet de l’Infant, el Cineclub de la Uni· versitat Rovira i Virgili i el Cineclub del Centre de Lectura.

A causa de la desaparició de molts d’aquests cineclubs i del distanciament dels restants, actualment cadascun va per lliure, però esperem retrobar el contacte a través de les reunions previstes, a cura de la Federació Catalana i, tanmateix, pel nou lligam amb la Generalitat, ja que fa força temps que el Cineclub del Centre de Lectura està inscrit en el seu registre.

L’economia i el Cineclub El Cineclub sempre ha funcionat d’una forma autàrquica. El suport del pú· blic associat ha estat l’únic que ha possibilitat la seva vida. Amb les quotes re· collides s’han pogut cobrir totes les despeses inherents a la seva explotació i els resultats econòmics propis s’han pogut compensar d’una temporada a l’altra i, amb aquesta mitjana i el suport del Centre de Lectura que ha absorbit les pèrdues quan s’han produït, s’arriba al final de temporada amb un minso dèficit.

Pel que fa a les subvencions només es pot esmentar alguna ajuda econòmica en concepte de premi a la millor gestió d’un Cineclub que, paradoxalment, va ser

atorgat per la delegació del Ministerio de Cultura de Tarragona. En els dos darrers cursos, la Diputació de Tarragona ha subvencionat els costos del Cineclub.

El Cineclub i la trajectòria políticosocial a Catalunya En èpoques passades, el Cineclub va estar adherit a l’Assemblea de Catalunya i, fins i tot, hi havia representants a les seves reunions a nivell de membres actius.

Una altre acció important es va emprendre en la campanya per a la llibertat d’ex· pressió de 1978.

El Cineclub ha estat sempre un organisme conscienciat. Ha col·laborat amb campanyes concretes promogudes per la Vocalia Catalana de Cineclubs, entre d’altres. Com a exemple, les accions empreses durant la detenció, de Pere Angue· ra, Josep Mariné i Lluís Font de Rubinat, el desembre de 1981. El Cineclub també s’ha fet ressò i ha fet publicitat de causes importants d’altres indrets. Cal recordar l’acte contra la repressió del poble palestí, els homenatges al poble xilè i el trist recordatori dels catalans als camps nazis, amb la presència d’un exdeportat.

Les activitats entorn del Cineclub Una de les activitats no cinematogràfiques ha estat l’organització de festes i exposicions entorn d’una projecció. Casablanca, els 60 anys del Tintín d’Hergé, la festa dels pirates i la festa del vampirisme van donar una nota lúdica que va ser possible gràcies al treball d’un equip entusiasta.

Quina ha estat la petjada gràfica del Cineclub en tots aquests anys? Des de l’emblemàtic anagrama de Pere Prats fins a les fitxes, hem tingut una representa· ció gràfica variada i original. Durant les primeres temporades s’editaven, projec· ció rere projecció, cartells il·lustratius de les pel·lícules. Pere Prats, Pep Borrell, Anton Raja, Claudi Arnavat i Arcadi Vilella van dissenyar amb constància un seguit de cartells que constitueixen el patrimoni artístic del Cineclub.

Els fulls ciclostilats de les primeres etapes foren escrits per Enric Roig, Ve· nanci Bonet i Ramon Llop, entre altres. Durant una temporada es van publicar dossiers més monogràfics que abastaven tot un cicle. D’aquest període són El Dossier de SF, Dossier de Cinema Socialista i Dossier de Cinema Ibèric.

Una altra publicació extensa fou un petit fanzine anomenat Fulls de Cine Club, editat des de la temporada 1976-77 fins a la temporada 1978-79, en el qual es recollien els comentaris dels films que es projectaven. Els col·laboradors més habituals eren Joan Pàmies, Ramon Llop i Venanci Bonet.

Durant la temporada 1979-80 es va produir una novetat important dins aquest terreny: l’edició setmanal d’una fitxa impresa, corresponent al film que es projectava, que es donava als espectadors en iniciar-se la projecció. La idea gràfica fou de Claudi Arnavat i Joan M. Pàmies, i les revisions de Xavier Arnavat. A la temporada 1981-82, 1982-83 i 1983-84 es tornaren a editar les fitxes.

No voldria acabar aquesta aproximació sense mostrar el meu agraïment a les persones que han fet possible les nostres projeccions. En aquest sentit, la presència constant des del primer dia del nostre operador Lluís Ardèvol ha salvat, fins i tot, projeccions perilloses. •

4 2 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Les publicacions del Cineclub

4 2 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

NTRACORR CONTRAC

La definitiva reivindicació del Teatre Bartrina, 1988-1997 XAVIER FILELLA

4 2 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

CORRENT

4 2 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Contracorrent.

La definitiva reivindicació del Teatre Bartrina, 1988-1997 Xavier Filella

El 29 de novembre de 1988 el Centre de Lectura i el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta van plasmar en un document la voluntat de treballar conjuntament per contribuir a: «- la dinamització i reivindicació del Teatre Bartrina, com un dels espais més assequibles i funcionals de la ciutat, adequat a les característiques d’aquest i altres col·lectius semblants.

- donar un servei als socis i a la ciutat en general.

- ratificar la llibertat d’utilització del Teatre Bartrina per part de la Vitxeta amb el profit mutu a totes dues entitats».

Al mateix temps, el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta editava un manifest, El Bartrina, un teatre necessari, on s’afirmava que «el Bartrina compleix exactament la missió que li pertoca. Servir la quotidianitat o, si voleu, la normalitat d’un esdeveniment artístic i lúdic com ho és el teatre. La ciutat necessita d’una alternativa com aquesta i al teatre del carrer Major li calen unes quantes obres i, sobretot, l’afecte dels reusencs, que no seria bo que es polaritzés en una única direcció».

El 30 de novembre de 1988 en un roda de premsa convocada a l’escenari del Teatre, el secretari general del Centre, Joan Ballester, deia «que una vegada acabades les reformes del Teatre Fortuny ara és precís enfocar tots els esforços cap a la recuperació del Teatre Bartrina amb l’esperança de poder crear-se un consorci» (portada del Diari de Tarragona de l’1 de desembre de 1988). Tota una premonició, aleshores utòpica, del que finalment ha esdevingut.

Segons el president de la Junta Directiva del Centre de Lectura de 1988, Josep M. Balañà, els primers passos en la reivindicació del Teatre ja es van fer cinc anys abans, el 1983, quan es va fer arribar a la Generalitat –el director general de Música, Teatre i Cinema de la Generalitat era llavors Jordi Malu· quer–, un primer avantprojecte de les obres a escometre, principalment a l’es· cenari del Teatre, per la qual cosa ja s’havien adquirit els immobles contigus de Cal Iglésias que tocaven paret per paret amb l’escenari. L’1 de març de 1983 el Centre de Lectura va elaborar un dossier sobre les necessitats reals i immediates de l’entitat, ja que eren a prop del 125è aniversari. El dossier va ser lliurat al conseller de Cultura, Max Canher, amb el propòsit d’aconseguir la col·laboració institucional de la Generalitat. S’hi considerava necessari tre·

4 2 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La definitiva reivindicació del Teatre Bartrina

4 2 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ballar en la resolució i posada al dia de la infraestructura material de vàries dependències del Centre, entre les quals el Teatre Bartrina era el problema més gruixut: «El tercer problema, sens dubte el de major gruix i dimensió per tal com és també aquell la resolució del qual més de conseqüències positives i duradores comportaria, és el de la restauració i l’equipament adequat del Teatre Bartrina. Una restauració que caldria efectuar amb un respecte total i absolut envers la seva configuració originària i un equipament que li hauria de permetre atenir-se al compliment de les normes vigents del reglament general de la policia d’espectacles públics i d’activitats recreatives. El Teatre Bartrina, ja d’ençà la seva fundació el 1904, ha estat a Reus l’escenari per excel·lència de tota mena de manifestacions populars i una lliure palestra de l’opinió ciutadana, exercint així unes funcions que han transcendit de molt els límits de l’interès i de les possibilitats del Centre de Lectura, fins a inserir-se de ple dins la vida comunitària reusenca i jugar-hi un destacat paper en tant que eix catalitzador de tot d’actes públics d’àmplia ressonància». La petició no va aconseguir el ressò desitjat i les col·laboracions que es van obtenir de la Generalitat pels actes del 125è aniversari no van anar en la línia de millorar l’infraestructura del Centre.

Segons les declaracions de Balañà al Diari de Tarragona el novembre de 1988, l’anterior president de la Diputació, Josep Gomis, havia manifestat el seu interès a participar en la restauració, mentre que l’alcalde de la ciutat deia, en referència a la immediata reobertura del Teatre Fortuny, «que l’Ajuntament hi participaria en les properes temporades d’espectacles a banda del que es pogués fer al Fortuny». Balañà manifestava també al Reus Diari de la primera setmana de desembre de 1988 «que a partir d’ara el Centre comença una campanya de gestions per a restaurar el teatre Bartrina. Fins ara no s’ha pogut finançar perquè hi havia un altre teatre en restauració».

Fent públic el document reivindicatiu del Teatre Bartrina en uns moments en què s’inaugurava el nou flamant Teatre Fortuny, es pretenia cridar l’atenció del món cultural perquè l’atracció generada pel Teatre Fortuny no buidés ni el contingut ni la programació del teatre que estava en pitjors condicions.

Es donava el tret de sortida a unes gestions per a les quals es requeria una fe cega i molt de voluntarisme. Les possibilitats reals d’aconseguir atreure la inversió requerida, després d’haver vist el resultat de les gestions anteriors, eren molt limitades.

A partir del compromís adquirit pel Centre de Lectura, pel Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, per altres entitats, per les Seccions del mateix Centre, i també de la voluntat manifestada per l’Ajuntament de Reus de no deixar sol el Teatre Bartrina, s’hi van incorporar més activitats que mai. Unes més ambicioses, altres ja habituals (Cineclub) i algunes més innovadores que van anar acostant el Teatre a un públic cada vegada més nombrós (teatre infantil amb Rialles, teatre escolar –Eina d’Escola o les campanyes d’ensenyament de l’Ajuntament–, les programacions de l’IMAC, les activitats dels Instituts, les estrenes dels espectacles de La Vitxeta, del TEBAC, del Grup de Dansa Neo· clàssica, dels grups de música del Centre, les Escoles d’estiu, els Premis Reus o l’Exposició Concurs-Nacional de Roses).

El següent pas en el procés d’atreure inversors va produir-se el març de 1989, quan la Revista del Centre va editar un monogràfic amb el títol «El Bartrina un teatre per a la ciutat?» on, des de la línia editorial, passant pels articles de Josep Murgades, Pere Anguera, Joaquim Mallafrè o Anton Pàmi· es (qui hi definia les intervencions arquitectòniques previstes), fins al recull

4 2 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

d’opinions que donaven «sobre els records, sobre l’estat de conservació del teatre o sobre quina funció sociocultural s’hauria de desenvolupar al Teatre Bartrina» Josep Abelló (alcalde), Ernest Benach (regidor de Cultura), Dolors Juanpere (Col·lectiu de Teatre La Vitxeta), Jaume Vidal i Alcover, Ramon Go· mis, Ramon Amigó, Josep M. Fargas (gerent del Teatre Fortuny), Misericòrdia Besora (escola de Dansa del Centre), Ramon Llop (exdirectiu del Cineclub i del Teatre de Cambra del Centre), i el Grup de Dansa Neoclàssica del Centre, «es reclamava la recuperació física del teatre».

El juny de 1989 Joan Ballester accedeix a la presidència del Centre de Lectura. Una de les primeres decisions fou la de nomenar, per primera vega· da, un director del Teatre Bartrina. Aquest gest de Joan Ballester de nomenar director a Xavier Filella es veu com un compromís per sortir del criteri exis· tent fins a llavors, pel qual les relacions de la Junta del Centre amb el Teatre es portaven des de la Secretaria o la Presidència. Es tractava de donar un nou pas qualitatiu amb el qual es pretenia involucrar molts sectors ciutadans.

A partir de la col·laboració cada vegada més estreta amb l’Ajuntament, coordinada primer amb Ernest Benach i després amb Lluís Miquel Pérez, s’establien les bases necessàries per endegar un gran nombre de gestions per comprovar si algú es mostrava receptiu a la reivindicació feta des del Centre.

El 1991 és l’any clau en les gestions que van permetre agafar l’últim vagó de l’últim tren de la restauració del Teatre. No va passar com el 1986 quan Xavier Amorós, l’incansable reivindicador del Teatre, acompanyat de Josep Abelló i Lluís Pasqual, van intentar negociar-la amb Javier Solana, ales· hores ministre de Cultura, de qui van rebre la resposta, via director general de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques (INAEM), José Manuel Garrido Guzmán, «que hi havia peticions més velles que la del Bartrina, de més de seixanta teatres almenys tan valuosos com aquest».

El 1991 coincideixen una sèrie de condicions favorables. El ministre de Cultura de l’Estat és Jordi Solé Tura, el ministre d’Obres Públiques és Josep Borrell, Xavier Amorós encara és senador a Madrid i Lluís Miquel Pérez serà diputat a Madrid a més de regidor de Cultura de l’Ajuntament de Reus.

Assabentades totes les persones que es mouen al voltant del Centre de Lectura i del Teatre Bartrina que el Ministeri d’Obres Públiques havia parti· cipat en una fase anterior, iniciada el 1983, en la restauració de 50 teatres de l’Estat espanyol, amb un cost de 8.600 milions de ptes., dels quals Obres Públiques n’havia aportat 4.500, els ajuntaments i comunitats autònomes 3.500 i el Ministeri de Cultura 750 mitjançant l’Institut Nacional de les Arts Escèniques, i que existeix la possibilitat d’afegir-s’hi en una nova llista, amb la qual el Ministeri vol tancar el compromís de restaurar el patrimoni tea· tral estatal (llista coneguda com addenda); és el moment de tornar a provar d’incloure-hi el Teatre Bartrina. Si altres gestions amb la Generalitat, amb la Diputació o amb empreses privades no havien donat cap resultat, ja que totes deien que ja n’hi havia prou amb el Teatre Fortuny, ara per tornar-ho a provar, demanant-ho una vegada més a Madrid no s’hi perdia res. En el pitjor dels casos es tornarien a rebre les carabasses del 1986.

Per iniciar les gestions amb el Ministeri de Cultura calia saber, però, quins tràmits eren necessaris per poder ser inclosos en la famosa addenda dels teatres a restaurar.

A causa de la insistència de Xavier Amorós amb Joan Francesc Marco, director general de l’INAEM, es desplaça a Reus l’assessor en matèria de tea· tres del Ministeri de Cultura, l’arquitecte madrileny Miguel Verdú, tècnic amb

4 2 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

qui Anton Pàmies mantenia relacions professionals.

En un dinar en un restaurant del raval de Sant Pere al qual assisteixen Pérez, Amorós, Ballester, Filella i Pàmies, s’explica a l’arquitecte madrileny la necessitat i la idoneïtat del projecte de restauració del Teatre, ja que l’equipa· ment es troba en una fase de greu deteriorament que pot portar a la clausura i eliminació de l’activitat que en aquells moments s’hi realitzava. Després del dinar es fa una visita d’obres al Teatre que, segurament, resultà fonamental per a l’informe tècnic posterior que va augurar la reforma del Teatre. Miguel Verdú va quedar sorprès per les possibilitats del Teatre, la seva arquitectura i la platea basculant. Després de mostrar-li també l’edifici del Centre de Lectu· ra, on s’observava un flux important de gent i d’activitat cultural, Verdú es va convertir en la persona que podia donar fe que el Bartrina no era un teatret qualsevol. A partir d’aquesta visita s’albirava la possibilitat d’una inversió pública de la qual se’n podria obtenir una rendibilitat futura immensa.

El detall de l’activitat que, temporada rere temporada es feia al Teatre, i que va quedar resumida en l’article publicat pel director del Teatre a la Revista del Centre el maig de 1991, on es destacava que, durant la temporada 1989-1990 s’hi havien representat 112 espectacles amb una ocupació total de 177 dies i que en la temporada 1990-1991 es sobrepassarien els 180 dies d’ocupació efectiva del Teatre; es va fer arribar al Ministeri, a Madrid, per tal de corroborar que una vegada acabades les obres no passaria com en altres teatres, que una vegada restaurats gaudeixen de poc rendiment cultural.

Abans, el 16 de març de 1991, s’havia inaugurat oficialment el nou vestíbul i els nous serveis sanitaris de la planta baixa del Centre de Lectura, una in· tervenció obligada per tal de dignificar unes precàries instal·lacions que fins aleshores no reunien les condicions de dignitat mínimes. Conjuntament amb la inauguració d’aquests nous serveis es van presentar, en unes cartelleres instal·lades al mateix vestíbul del Teatre, els plànols de l’avantprojecte per a les obres de recuperació del Teatre, realitzats per l’arquitecte Anton Maria Pàmies Martorell i l’arquitecte tècnic Jordi Royo Bieto.

El 22 de desembre de 1991 va visitar la nostra demarcació el ministre d’Obres Públiques, Josep Borrell, per inaugurar diverses obres dels voltants de la ciutat, com la nova antena de la Mussara. En l’agenda del dia constava la visita al Teatre Bartrina, un moment que no es podia desaprofitar per in· sistir amb la voluntat d’incloure’l a la llista de teatres de l’Estat espanyol que calia restaurar. Era el moment, segons Lluís Miquel Pérez, «d’agafar, sinó el vagó principal, almenys el darrer vagó ministerial que permetés tard o d’hora accedir a l’ajut sol·licitat».

Després de la visita del ministre, Xavier Amorós torna a agafar la iniciati· va. El 22 de gener de 1982 s’adreça, amb tres cartes diferents, a Joan Francesc Marco, a Antonio Llardén, sotssecretari del Ministeri d’Obres Públiques, i a Jordi Solé Tura, ministre de Cultura. En la carta a Joan Francesc Marco es· criu: Benvolgut amic, Saps detalladament –no cal dir-ho– la nostra necessitat i el nostre gran desig de restaurar el Teatre Bartrina. En la darrera conversa, ens vas dir que ara calia articular l’acció del vostre ministeri amb el d’Obres Públiques. Fa tres setmanes va venir a Reus Josep Borrell, i l’alcalde –al qual ja coneixes– va ferli el prec. El ministre va tenir temps de visitar el teatre. Vam explicar al ministre Borrell els contactes que ja havíem tingut amb tu i la visita de l’arquitecte.

4 2 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Josep Borrell ens va dir que encara que l’operació de restauració de teatres és a punt de concloure, encara li queda una resta de diners.

El que ens passa ara és que no sabem què hem de fer. Avui escric al ministre Jordi Solé Tura i també escric a Antonio Llardén. Per a Reus i els reusencs aquesta fóra una gran ajuda. La Generalitat, amb la Diputació i l’Ajuntament, ha restaurat el Teatre Fortuny, però no és suficient per a l’afecció al teatre que hi ha a Reus; estem convençuts, (després de fer càlculs que hem procurat dur a terme amb la major objectivitat que ens ha estat possible) que som una de les tres o quatre poblacions d’Espanya amb un major nombre d’espectadors de teatre a proporció dels habitants. Necessitem, doncs, els dos teatres que per això existeixen, perquè van ser fruit de les necessitats. El Teatre Bartrina ha ofert sempre una programació més avançada. Si veiessis la programació al llarg dels anys, especialment a partir del 1920, suposo que et sorprendria agradosament. El president de la Generalitat troba que amb un teatre és suficient. I no és cert en absolut; a banda que és un pecat deixar enrunar el Bartrina.

Et prego que vulguis dir-nos el que hem de fer. Seria greu quedar-nos fora de joc per no plantejar bé la petició.

Amb tot l’afecte, Xavier Amorós i Solà

El coneixement que a Madrid hi havien bones referències de com era el Bartrina i del què s’hi anava fent, i les possibilitats de futur que oferia l’equipament van influir en el fet que, des del Centre i des de l’Ajuntament, es forcés la màquina i es lluités per aconseguir les subvencions necessitades.

Així, en quatre visites successives a Madrid, els anys 1991 i 1992, hi anaren a fer gestions amb el Ministeri d’Obres Públiques l’alcalde de la ciutat, Josep Abelló; el president del Centre, Joan Ballester; el director del Teatre, Xavier Filella, i el regidor de Cultura, Lluís Miquel Pérez, acompanyats, quasi bé sem· pre, pel considerat ambaixador oficial del Teatre, Xavier Amorós. Va ser clau el seu paper com també, en la concreció de l’acord, el de Lluís Miquel Pérez, que va aprofitar les obligades estances a Madrid en la condició de diputat per establir contactes amb càrrecs importants de diferents ministeris.

Semblava, doncs, que el cercle s’anava tancant i que les gestions amb el Ministeri d’Obres Públiques i el Ministeri de Cultura estaven suficientment coordinades com per poder pensar que la utòpica reivindicació del 1988 anava agafant cos i que per primera vegada existien possibilitats reals que la inversió es portés a terme.

El 14 d’abril de 1992 el diari El Observador, de Barcelona, detallava la roda de premsa conjunta dels Ministeris d’Obres Públiques i de Cultura en la qual facilitaven l’addenda, la llista complementària al programa dels 50 teatres previstos inicialment. La nova llista incorporava 10 nous teatres susceptibles de restaurar-se amb diners públics. El Bartrina era un dels 10, juntament amb teatres com el Principal de Girona, el Teatre de Maó, el d’Ar· nedo, el de Tui, el d’Aranjuez, el de La Laguna i el Gran Teatro Cervantes de Tànger. Només quedava superar els tràmits administratius. Calia complir, segons els serveis tècnics dels ministeris, quatre requisits perquè els ministeris hi poguessin invertir: que la titularitat del teatre fos pública, que fos d’interès arquitectònic, que fos viable una programació teatral continuada i que el cost econòmic pogués ser finançat.

Unes gestions administratives que necessitaren molt enginy i que fins i tot Joan Ballester va definir com si fos «una operació d’enginyeria cultu-

4 3 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ral». Després de moltes consultes, principalment entre l’advocat del Centre, Ramon Marcer, i els tècnics de l’Ajuntament, entre els quals hi va tenir molt a dir Jordi Lamas, i el mateix alcalde, Josep Abelló, es va decidir comunicar a Madrid que la fórmula decidida conjuntament entre el Centre de Lectura i l’Ajuntament fóra la de la cessió del dret de superfície del solar ocupat pel Teatre a l’Ajuntament per un període de 30 anys. Madrid ho va considerar suficient.

El 22 de juny de 1992 en assemblea extraordinària de socis del Centre de Lectura s’aprovà per unanimitat les propostes d’acord realitzades per la Junta del Centre on es segregava la parcel·la corresponent al conjunt de la fin· ca del carrer Major 15, per tal de separar-la de l’escriptura total del Centre. A més s’acorda: «se separarà d’aquesta escriptura la part que correspon al jardí per tal de poder-la aportar junt amb l’edifici del carrer l’Abadia número 9, a la remodelació del teatre i al seu entorn urbanístic». L’assemblea va decidir atorgar el dret de superfície del solar del Teatre per una durada mínima de 30 anys, per incloure el Teatre al programa estatal de subvencions per a la recu· peració de teatres. També s’acorda establir un període prudencial per realitzar les obres de tres anys i que el Centre es reserva el dret d’ús del Teatre durant un període de 115 dies a l’any per a les seves activitats pròpies. Finalment l’assemblea també concertà que per gestionar el Teatre s’establís un ens de gestió entre l’Ajuntament i el mateix Centre.

Tota una operació de disseny que va permetre recuperar el Teatre sense cap cost de compra, gràcies a la generosa voluntat del Centre, i en la qual l’Ajuntament havia d’aportar el 50 % de l’import de la remodelació. L’altre 50 % de les obres el pagava el Ministeri d’Obres Públiques. Per a més enda· vant quedava l’equipament escènic, en el qual intervenia el Ministeri de Cul· tura amb una subvenció que anava del 50 al 70 % del preu de l’equipament.

En total es preveia un cost total del projecte aproximat d’uns 400 milions de ptes. per a les obres i d’uns 75 milions per a l’equipament.

El diumenge 15 de novembre de 1992 surten publicades al Nou Diari les inversions que el Ministeri d’Obres Publiques té previstes per al 1993, entre les quals destaca que l’única actuació prevista a la nostra demarcació és la que adjudica a la rehabilitació del Teatre Bartrina 85 milions de ptes. És evi· dent que a partir d’ara cal tenir en compte agilitar les gestions administratives del Teatre i començar a pensar en el tancament provisional del Teatre.

També, i coincidint amb el compromís de Madrid d’invertir en el Teatre, l’Ajuntament inicia una nova actuació dins el Pla especial de reforma del nucli antic (Peri), segons publica el Nou Diari el 27 de gener de 1993, per remo· delar l’entorn urbanístic del Teatre i reactivar una zona molt degradada pel pas del temps. Dins aquesta intervenció es pretén rehabilitar 220 habitatges, la construcció de 100 a 150 habitatges nous i de 4 a 8 mil m2 destinats a comerços i equipaments, i la construcció de noves places públiques i d’apar· caments soterranis. En aquest marc, l’Ajuntament sol·licita la col·laboració de la Direcció General d’Habitatge i els cedeix dos solars (un al carrer la Racona i l’altre al carrer Rosselló) per a la construcció de blocs de cases.

El camí que arriba fins al tancament provisional per les obres del Teatre s’allarga fins al 26 de juny del 1994. Aquest dia es celebrà un acte de clo· enda, protagonitzat alhora pel Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, que escenifica el Canigó, de Verdaguer, i per l’Orquestra Camerata XXI, que interpreta «La mort i la donzella», de Jordi Cervelló i la «Simfonia en do major», de C. Ph. E. Bach. Abans s’han acomiadat del Teatre els Premis Reus, que s’hi lliuraren

4 3 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

per darrera vegada el novembre del 1992; els altres grups associats al mateix teatre (El Grup de Dansa Neoclàssica, el Teatre Estable del Baix Camp), les programacions de primavera i tardor que hi feia l’IMAC, els espectacles infan· tils programats pel grup Rialles (després per la Xarxa de Teatre Infantil), les programacions del Cineclub o, fins i tot, el Concurs-Exposició Nacional de Roses. Aquest tancament s’allarga en el temps pel fet que els terminis legals van dilatar-se i que les empreses concursants necessitaven complir les condi· cions establertes en el projecte d’obres.

El maig del 1994 l’Ajuntament publica el número 48 de Plaça de Mercadal dedicada, en part, al Teatre Bartrina. S’hi detalla el pressupost definitiu d’obres, que és de 531 milions de ptes. dels quals els Ministeris de Cultura i d’Obres Públiques n’aportaran 247 i l’Ajuntament 284. També diu que la remodelació ha estat dividida en tres fases: la primera se centrarà en la sala, considerada una de les parts més valuoses del Teatre per l’estructura de fusta i de la platea basculant; la segona actuació s’orientarà cap a la superfície late· ral que guanyarà terreny amb la nova entrada lateral al costat de la plaça del Teatre; i la tercera intervenció es farà a l’escenari, que caldrà fer-lo tot nou i que tindrà una alçada de més de 15 m. En la part dreta s’hi faran camerinos i els despatxos de l’administració. L’exterior del Bartrina canviarà radicalment amb la nova façana de pedra natural i vidre.

Per la seva part, el Centre de Lectura dedica monogràficament la Revista del Centre de l’octubre de 1994 al Teatre Bartrina. La revista recull un extens reportatge d’Anton Maria Pàmies que parla de les novetats més destacades del projecte del nou Bartrina, i detalla aspectes com el de la restauració de la sala, la fossa d’orquestra, la platea basculant, la sala, els sanitaris de les plan· tes superiors i la caixa escènica amb tots els seus components (les galeries, la sala de dimmers, els tiratges i contrapesats, els telons i la cambra negra, la preescena, el vestíbul d’accés dels artistes, els camerinos, la sala de dansa, els vestuaris i la planta d’administració).

En la publicació també hi ha escrits de Dolors Juanpere en els quals demana que el Teatre es converteixi «en punt de referència obligada per a teatraires, músics, dansaires, programadors i, sobretot, públic»; textos de Xavier Amorós, que explica que amb la remodelació s’inicia una segona època per al Teatre i que també reprodueix les paraules que, en una de les seves visites al Teatre Bartrina, li expressà Fabià Puigserver: «Si deixeu que aquest teatre se us mori, vosaltres també mereixereu pena de mort». Per sort, les coses acaben bé i Xavier Amorós i la gent vinculada al Centre pot respirar alleugerida. La revista la completen dos articles de Lluís M. Pérez i de Xavier Filella, on diuen que s’obre un nou futur per al Teatre i que cal treballar des d’ara i en els dos anys que es preveu la duració de les obres, per tal que quan es reobri el Teatre tot estigui a punt.

L’acord entre el Centre de Lectura i l’Ajuntament ratificat per l’assemblea general del Centre i el ple municipal no va rubricar-se fins al 19 de setembre de 1994, amb la signatura de l’escriptura de cessió del dret de superfície a l’Ajuntament per 30 anys i que va formalitzar-se a la casa consistorial entre l’alcalde de la ciutat, Josep Abelló i Padró, i el president del Centre de Lectura, Joan Ballester i Grau, amb la presència del notari Francisco Cantos Albertos.

En la mateixa escriptura d’agrupació, segregació i cessió hi queden descrites les condicions aprovades pel Centre de Lectura i l’Ajuntament, les finques re· gistrals objecte de cessió i la necessitat de constituir un «ens de gestió suficient i paritari entre el Centre de Lectura i l’Ajuntament per a assegurar el manteni-

4 3 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

ment i la gestió del teatre, per tal de desenvolupar al mateix una programació permanent d’espectacles de dansa, música, teatre, cinema i qualsevol altra manifestació artística i-o cultural d’interès públic» pels 250 dies de l’any que no queden d’ús exclusiu del Centre de Lectura.

Les obres de remodelació, però, no comencen fins al 6 de febrer de 1995, quan l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) assu· meix l’obra. En un principi s’instal·len les casetes de l’obra i es fa una primera intervenció molt espectacular, consistent en l’enderroc de l’escenari mitjan· çant una enorme grua mòbil. Una primera operació que va ser seguida per molts curiosos i pels mitjans informatius, que no van deixar de seguir amb tenacitat l’evolució de les obres. Així, per exemple, un article publicat al Diari de Tarragona el 15 d’agost de 1995, donava a conèixer que les obres podien allargar-se, ja que s’havia trobat que les bigues que sostenien la platea del Teatre estaven podrides i que es requeria intervenir-hi el més aviat possible, apuntalant tots els pilars de la sala i deixar per a més endavant recalçar-los amb formigó.

Mentre es preveia la duració de l’obra civil, des del Centre de Lectura i la Regidoria de Cultura es va prendre la determinació d’actuar en dos aspectes molt importants. El primer, que calia donar resposta a tots els grups, col· lectius i Seccions del Centre de Lectura vinculats directament al Teatre mentre duressin les obres; i l’altre, que fóra convenient redactar un projecte de funci· onament que permetés establir de quina manera funcionaria el Teatre quan es tornés a obrir. Els dos dubtes es van resoldre amb rapidesa.

D’una banda, el grup d’usuaris decideix donar un nou impuls mentre durin les obres al Teatre, a la Sala d’actes del Centre del Lectura. Així, el Ci· neclub hi seguirà fent les sessions els dijous i els divendres, la Xarxa de Teatre Infantil hi programarà els espectacles de titelles i d’animació, el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta hi iniciarà un Cicle de Lectures Dramatitzades anomenat En Veu Alta, amb la presència dels autors o traductors dels textos; el Teatre Estable del Baix Camp hi farà un Cicle de Conferències amb directors teatrals i dramaturgs, i s’aprofitarà qualsevol activitat de les Seccions del Centre per plantejar-la, dins les possibilitats que ofereix, a la Sala d’actes. Tota una acti· vitat que, afegida a la que de manera regular proposa el Consell Directiu del Centre, converteix la Sala d’actes en un espai d’ús quasi diari.

De l’altra, i a iniciativa de Lluís Miquel Pérez, es nomena una comissió assessora (de tècnics) de persones relacionades amb el teatre, la música i la dansa, per elaborar un projecte de funcionament del Teatre. Quan aquests tèc· nics hagin elaborat les seves conclusions, es lliuraran al Centre de Lectura i a l’Ajuntament per considerar la seva idoneïtat. El 3 de febrer de 1995 es cons· titueix una comissió assessora d’onze persones: Xavier Filella, Alfred Fort, Antoni Sáez, Joan Ballester, Ramon Gomis, Pere Bayona, Xavier Amorós, Joaquim Mallafrè, Santiago Nogués, Lluís Graells i Venanci Bonet. Els tres primers s’encarregaran de marcar la iniciativa en la redacció del projecte.

La comissió assessora es reuneix una vegada al mes fins al novembre de 1995 i articula un projecte de funcionament dividit en sis apartats.

Els capítols desenvolupats són: 1--Preàmbul: 1.1 Història. 1.2 Necessitat de tenir aquest espai. 1.3 Vo· luntat de tenir una eina engrescadora. 1.4 Possibilitat d’acollir iniciatives rela· cionades amb la creació artística. 1.5 L’espai físic. Idees en el projecte.

2--Filosofia de funcionament: 2.1 Teatre obert a tothom. 2.2 Obert a la ciutat. Obert a projectes d’abast comarcal o d’abast català. 2.3 Relació amb

4 3 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

altres teatres de Catalunya. 2.4 Plantejament públic amb criteris de funció cultural. 2.5 Màxima utilització. 2.6 Despeses baixes de manteniment. Des· peses baixes d’ús.

3--Estructura de funcionament: 3.1 Organigrama. 3.2 Consell General / Direcció Artística (Consell Executiu). 3.3 Administrador / Comissió Asses· sora. 3.4 Drets d’ús del Centre de Lectura. 3.5 Funcionament de la sala / Estructura laboral. 3.6 Relació amb l’IMAC. 3.7 Dotació pressupostària. 3.8 Programacions pròpies. Programacions foranes.

4--Organisme autònom: 4.1 Fórmules administratives. 4.2 Estatuts. 4.3 Comparacions amb altres teatres.

5--Formació. Cursets: 5.1 Relacionat amb centre de formació o de batxi· llerat artístic. 5.2 Cursos monogràfics: veu, drama, mim, dansa, música, tite· lles... 5.3 Tècniques complementàries al teatre, música i dansa. 5.4 Aplicació de noves tecnologies a l’espectacle.

6--Creació de fons de projectes artístics: Espectacles en cartera per a futures programacions.

El projecte de funcionament, redactat amb un total consens de les onze persones, es lliura a l’Ajuntament el 12 de desembre de 1995 i s’envia una còpia al Centre de Lectura. En l’acte de lliurament fet a l’Ajuntament s’hi adjunta un possible calendari per seguir fins a l’1 d’octubre de 1996, data prevista en primera instància per a la reobertura del Teatre.

Durant el període de redacció del projecte de funcionament es produei· xen dos esdeveniments importants per al Teatre Bartrina: Joan Ballester deixa la presidència del Centre de Lectura el juny de 1966 per haver esgotat el mà· xim de sis anys de permanència en el càrrec, segons marquen els estatuts del Centre de Lectura; i Lluís Miquel Pérez es presenta, de forma només testimo· nial, a les eleccions municipals del maig i deixa així el seu càrrec de regidor de Cultura. Els substitueixen Josep Maria Balañà, que ja havia estat en l’etapa anterior a Ballester president del Centre, i Josep Maria Galofre, que es fa càr· rec de la regidoria de Cultura i de l’IMAC. Tot i aquests canvis, en l’acte de lliurament del projecte, els representants municipals manifesten estar d’acord amb la filosofia de funcionament plan· tejada per la comissió assessora nomenada per l’anterior regidor de Cultura i es comprometen a treballar per concretar la fórmula administrativa i jurídica que sigui millor per gestionar el Teatre. Segons declaracions del nou regidor de Cultura al Nou Diari el 17 de febrer de 1966, aquesta fórmula de gestió s’interpreta des de la regidoria com «una feina més política». Serà justament en aquest punt quan les negociacions entre l’Ajuntament i el Centre de Lec· tura s’allargaran més temps del previst per arribar a uns estatuts consensuats per totes les parts.

El febrer de 1996, coincidint amb la visita que el sotssecretari del Minis· teri d’Obres Públiques, Antonio Llardén, va fer al Teatre el dia 5, es decideix, des de l’Ajuntament, constituir un «consell general del teatre amb caràcter provisional», amb vint persones. El consell el composarien les onze persones que ja formaven part de l’anterior comissió tècnica i, a més, Josep Maria Galofre, Josep Maria Balañà, Carme Cano (Ajuntament), Josep M. Roig Rom (IMAC), Joaquim Besora (IC), Ferran Benach (ERC), Andreu Pujol (CiU), Engelbert Borràs (PP) i Pilar Llauradó (IMAC). Dins la mateixa comissió s’estableix una comissió executiva encarregada de proposar el tipus d’ens a crear i la redacció dels estatuts d’aquest nou ens (Joan Ballester, Xavier Filella, Carme Cano i Alfred Fort).

4 3 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La fórmula finalment decidida i aprovada pel consell per tal de gestionar el Teatre va ser la d’un consorci entre l’Ajuntament i el Centre de Lectura, que respectés escrupolosament l’esperit reflectit en l’escriptura de cessió del Teatre per part del Centre i amb la voluntat de gestionar conjuntament d’una forma paritària l’equipament.

L’11 de juliol de 1996 es presenta, en la línia de la proposta suggerida per la comissió que va redactar el projecte de funcionament del Teatre, la convocatòria d’un fons de projectes artístics per dotar el Teatre d’una sèrie de programacions i activitats abans de la futura reobertura.

Durant tot el procés, les obres compten amb una visita com a mínim set· manal, on hi són presents els tècnics i també Joan Ballester, com a represen· tant de la comissió. Mentre les obres segueixen el seu curs regular, encara que amb un petit endarreriment provocat pels imprevistos apareguts, es comença a parlar del pressupost de l’equipament escènic i de la subvenció que per tal motiu haurà d’aportar el Ministeri de Cultura. Així, en articles publicats el 12 de juliol de 1996 al Nou Diari i al Diari de Tarragona, el regidor de Cultura, Josep Maria Galofre, manifesta que el pressupost total de l’equipament és de 72 milions de ptes. i que s’espera una subvenció del 50 al 80 % que encara està per lligar amb Madrid.

L’agost de 1996 es manté la darrera reunió del consell general provisi· onal, en la qual el Centre de Lectura defensa davant la regidoria de Cultura el seu compromís de participar en una cogestió paritària del Teatre Bartrina tal com quedava estipulada en la cessió i en l’esperit de l’acord establert amb l’Ajuntament el 1994.

El setembre de 1996 es produeix un fet que trasbalsa tot el procés con· sensuat fins aleshores: el dimecres 4 el Diari de Tarragona publica un article del periodista Rafael Villa on s’anuncia que les obres del Teatre es paralitzaran per manca de diners del Ministeri de Cultura, i on diu el regidor de Cultura que no seria convenient avançar la totalitat del pressupost de les obres ja que la «intervención no nos dejaría si no hay una partida o un documento que la prevea, y el convenio marco entre los ministerios de Fomento y Cultura no nos sirve en este caso». Ja que no hi ha cap desmentit sobre aquesta paralització de les obres, es produeixen un seguit d’accions per aclarir la situació real i es· brinar quina evolució seguiran les obres del Teatre i l’equipament escènic. El grup polític d’Esquerra Republicana presenta una moció amb caràcter d’ur· gència al ple municipal sobre el finançament de les obres del Teatre i demana que s’acordi: «1.-Agilitzar les negociacions amb el Ministerio de Cultura per tal de signar amb la màxima urgència el conveni relatiu a l’equipament escènic del Teatre Bartrina. 2.- En el cas que la signatura de l’esmentat conveni s’endarrereixi més enllà de meitats del mes d’octubre, procedir a efectuar els canvis de partida necessaris (per aquelles partides que siguin de difícil execució per a aquest any), per tal de dotar amb crèdit suficient la partida que l’Ajuntament té prevista per a l’equipament escènic del Teatre Bartrina ...».

Segons el Nou Diari del 7 de setembre de 1996, la proposta no va ser acceptada pel procediment d’urgència i el grup de govern (PSC i CiU) va in· dicar la voluntat d’arribar a un acord amb el Ministeri de Cultura per signar el conveni que pugui fer començar les obres a l’escenari.

El 10 de setembre de 1996 cinc entitats usuàries del Teatre Bartrina (el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, el Teatre Estable del Baix Camp, el Grup de Dansa Neoclàssica, el Cineclub del Centre i la Xarxa de Teatre Infantil) pu· bliquen un manifest en el qual demanen que no s’aturin les obres, i que es

4 3 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

busquin solucions, ja que consideren necessari el Teatre per desenvolupar-hi els seus projectes: [...]«A nosaltres, que hem estat anys treballant en el Bartrina en condicions mínimes, no ens cauran els anells si l’equipament cobreix només les necessitats més peremptòries i bàsiques. Volem un teatre per seguir treballant, perquè no s’acabi la nostra il·lusió i perquè ens agradaria veure que la voluntat política coincideix amb l’esforç desinteressat i generós d’una gent que encara creu en la cultura i l’art. Hem de conèixer quin dia s’obrirà el teatre per poder agafar compromisos concrets. Volem saber si cal plantejar-nos el futur amb o sense el nostre teatre Bartrina. Què passarà amb tots els nostres projectes? Els hem de perdre? La ciutat els ha de perdre? Quan tornarem a treballar al nostre teatre? Necessitem el teatre Bartrina ja!»[...].

A partir d’aquí apareixen articles de solidaritat amb el manifest, i després d’una reunió a l’Ajuntament amb les entitats usuàries en la qual es planteja parar provisionalment les obres per tornar-les a començar el gener següent, els col·lectius afectats decideixen crear una llista d’adhesions al manifest que anirà encapçalada per Lluís Pasqual, amb la voluntat que no s’aturin les obres.

Finalment, i sense que es faci pública la possible llista d’adhesions al mani· fest, l’Ajuntament decideix, en la comissió de govern del 20 de setembre i per unanimitat, procedir a un canvi de partida del pressupost d’inversions per continuar les obres del Teatre i seguir fent els tràmits necessaris a Madrid da· vant el Ministeri de Cultura per obtenir la subvenció convinguda. Uns tràmits que en successius viatges s’encarregaren de resoldre els regidors Josep Maria Galofre i Miquel Àngel López Mallol, i que segons el Diari de Tarragona del 18 d’octubre del 1996, podria arribar al 70 o 80 % del pressupost, tot i que el cobrament podria ajornar-se de tres a quatre anys.

Començava, doncs, segons diverses opinions i comentaris apareguts en els diaris El Punt, Diari de Tarragona i La Vanguardia, «el compte enrere per al nou Bartrina» i s’anunciava que s’havien rebut més de quaranta projectes artístics pel Fons de Projectes creat el juliol.

Només faltava saber quan s’aprovarien els estatuts del Consorci del Te· atre Bartrina i quin dia s’inauguraria el Teatre remodelat. Les circumstàncies van propiciar que primer es sabés quin dia s’obriria el Teatre i que seria en una data anterior al final de les negociacions sobre el redactat dels estatuts del Consorci, que s’allargaria fins al setembre de 1997, i la constitució del nou ens estava prevista per al novembre de 1997, després d’haver-se fet el cicle inaugural i tot un seguit d’actes el juny i una vegada dissenyada la pro· gramació de tardor.

Va ser a finals del 1996 quan es va concretar la data d’inauguració. Lluís Pasqual, coneixedor de l’estat avançat de les obres i de les expectatives que s’havien generat al voltant del Teatre Bartrina, en la vinguda a casa dels seus pares durant les festes de Nadal, va coincidir amb l’alcalde de Reus, Josep Abelló, i acceptà l’encàrrec de dirigir un cicle inaugural a partir del 21 de maig de 1997.

Si ens posem a resumir en poques línies tot el procés que ha seguit la remodelació del Teatre veurem que la legítima defensa i reivindicació d’un teatre com el Bartrina s’ha hagut de fer sempre contra corrent i lluitant pel que semblava obvi des d’un bon començament: el Bartrina necessitava una remodelació. Res hauria de contraposar-se a una aspiració tan lloable com és la voluntat de recuperar un edifici històric que forma part del nostre patri· moni ciutadà. •

4 3 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 3 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 3 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

La reforma i ampliació del Teatre Bartrina (1994-1997) Anton Pàmies La reforma i ampliació del Teatre Bartrina: algunes dades per a la seva història La inauguració de les obres de reforma i ampliació del Teatre Bartrina, el 21 de maig de 1997, va deixar enrere més de dos anys d’obres que suposaren una profunda transformació de l’estructura del Teatre, mantenint-ne la fiso· nomia i plantejant-ne l’ampliació amb la construcció de noves dependències lligades estretament amb l’activitat artística i cultural de la ciutat.

La durada de les obres s’havia previst inicialment en un any i mig, però s’allargaren uns mesos arran dels problemes sorgits pel descobriment del mal estat de l’estructura de fusta, amagada sota el paviment o darrera l’escaiola ornamental dels proscenis, a banda d’algun endarreriment en la tramitació de l’acord entre les administracions actuants.

Amb la reobertura del Teatre Bartrina, hom disposa ja d’un nou equi· pament escènic prou complet que satisfà les necessitats de les companyies teatrals locals, de les que estan de gira i dels espectadors de Reus i comarca.

Al principi de la dècada dels anys vuitanta, essent president del Centre Jordi Escoda, vaig dirigir diverses obres de consolidació estructural del sostre de l’escenari, l’entapissat de les butaques i un repintat general i, ja al final de la dècada, l’enginyer Josep Lluís Esporrín va dirigir la substitució de la instal·lació elèctrica a causa del perill existent, davant l’amenaça municipal de clausurar el Teatre.

Tot eren pedaços col·locats per evitar el tancament definitiu mentre s’es· perava una remodelació i ampliació definitives tal com es mereixia un teatre que, malgrat el mal estat que oferia i, tot i acabar de reinaugurar-se el Teatre Fortuny, el 1985, seguia utilitzant-se un mínim de 260 dies l’any, entre obres de teatre, cineclub, conferències o festivals de dansa.

El 1993, per encàrrec municipal, vaig redactar el projecte executiu de reformes i ampliació del Teatre Bartrina, partint d’un alçament de plànols

4 3 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Els primers passos

4 4 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

que havia efectuat el 1981, quan l’aleshores president del Centre de Lectura, Josep M. Balañà, ja havia reivindicat la urgència de la intervenció per evitar les amenaces de tancament per manca de seguretat. L’equip col·laborador en la redacció del projecte el formaven els enginyers Jaume Pàmies i Albert Cava· llé, en el càlcul de l’estructura; l’enginyeria LERSO, amb Alfred Lerga i Manel Solé en les instal·lacions de lampisteria i climatització; l’enginyer tècnic Josep Ll. Esporrín pel que fa a les instal·lacions elèctriques i comunicacions, l’arqui· tecte tècnic Jordi Royo Bieto en el pressupost, control i direcció de l’obra; el físic Higini Arau en l’acústica de la sala, i Claudi Arnavat en el disseny gràfic i la senyalització del Teatre. Cal fer constar també l’agraïment pels consells rebuts de prestigiosos companys com Miquel Verdú, Josep Gràcia, Pep Llinàs, Joan Pascual, Pau Pérez i J. L. Tamayo, especialista teatral madrileny suggerit per Lluís Pasqual. També el suport rebut de les empreses Kremesa, Theatrend i Decoresport que va enriquir-me amb més coneixements tècnics.

Pel seguiment de l’execució de l’equipament escènic, l’Ajuntament comp· tà amb la col·laboració de Joan Ponce, especialista en maquinària escènica, que malauradament va morir de sobte durant les obres, i amb la del seu com·

Descripció de les obres projectades 1. La sala per al públic La sala dels espectadors manté l’aspecte original, tal com s’ornamentà el 1920. Té una planta rectangular de 17 x 24 m d’amplada. La platea bascu· lant mesura 17 x 10 m d’amplada i s’hi van disposar 228 butaques en grups desmuntables. Al seu voltant la distribució de les localitats és la següent: a nivell de la planta baixa s’apleguen 2 proscenis més alts de sostre i 25 llotges, amb diversos elements desmuntables que les separen. A la segona planta es

4 4 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

pany de treball, Ricard Martínez, especialista en il·luminació espectacular.

Pel que fa a l’execució global de l’obra cal destacar el suport rebut dels tècnics de l’empresa adjudicatària, Fomento de Construcciones y Contratas SA, en especial la del seu delegat a la zona, l’enginyer Alfonso Fuentes, l’apa· rellador Hipòlit Passarrius com a cap d’obra i l’enginyer tècnic Martí Valls, així com la dedicació del seu encarregat Enric Barrot.

4 4 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 4 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 4 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

disposen 8 llotges amples i 2 fileres de cadires a cada costat de la cabina de control de llum i so.

Tot i mantenir l’aspecte original, s’efectuaren grans intervencions a la sala, tant en l’estructura com en els acabats. El descobriment durant les obres de greus patologies a la base dels pilars de fusta va obligar a estintolar-los un a un i recalçar-los amb perfils metàl·lics. També es va refer l’estructura del prosceni dret i tots els sostres del segon pis.

Respecte als acabats principals, cal destacar l’estucat venecià en fred dels ornaments verticals i els paviments de parquet de jatovera, encolat i envernis· sat a l’obra, substituint les gastades peces de diverses ceràmiques existents.

Es restauraren totes les baranes de fusta i l’ornamentació d’escaiola. Se n’encarregà l’empresa Tabi-guix, de Vila-seca, i reposà escuts, medallons i ca· pitells amb l’ajuda de nous motlles fets expressament.

El pintor Jaume Biosca ajudat pels seus fills i per l’Isidre van daurar bona part del sostre i restaurar les pintures del sostre del prosceni, atribuïdes a J. Rocarol, que després de la guerra havien estat restaurades pel pintor reusenc Pere Calderó, que visità les obres per aquest motiu.

4 4 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Es recuperà l’aranya o el gran llum central de gran valor artístic. El llum, de llautó polit, presenta un mecanisme manual per desplaçar-lo verticalment.

També es restauraren els aplics dels pilars de fusta i els llums dels sostres de les llotges. La localització dels motlles dels vidres difusors en una empresa valenciana possibilità la seva fidel reproducció. La restauració s’adjudicà a l’empresa reusenca Lámparas Aladino i fou dirigida per la família Rehues.

Cal destacar, com a novetat, la construcció d’una plataforma mòbil a tota l’amplada del prosceni, amb capacitat per a una vintena de músics i impulsada per dues tisores hidràuliques. Les seves quatre posicions, des de la inferior –a nivell del sota-escena–, fins a la superior –a nivell de la corbata, línia que marca el límit de l’escenari–; permeten engrandir la platea basculant o també l’escenari, abocant-lo cap al públic. La seva construcció anà a càrrec d’una empresa madrilenya, subcontractada per ORONA, que va instal·lar l’ascensor dels camerinos i la plataforma hidràulica de càrrega i descàrrega.

La boca de l’escenari, repintada igual que les baranes dels proscenis, va rematada, a la part superior, per una rèplica de la cortina històrica brodada que inclou el retrat del poeta Bartrina. El seu mal estat va aconsellar la con·

fecció d’una de nova. La troballa al barri de Bonavista de mans artesanes de qualitat com les que l’han brodat justifiquen plenament la decisió presa.

Finalment, mereix un comentari l’anivellament de les llotges de platea amb l’escenari i la recuperació de la platea basculant, per tal d’evitar l’esglaó dels proscenis i l’antic escenari. Així es facilita la mobilitat dels minusvàlids i l’accés des de l’escenari a les llotges que envolten la platea. Per això, vaig de· cidir situar el nivell de l’enfustat del nou escenari al mateix nivell que el de les llotges, és a dir, el nivell de l’antic vestíbul del Teatre i el del nou vestíbul amb accés des de la plaça del Teatre. Això m’obligà a recalçar la boca de l’escenari però també em va permetre millorar la visibilitat dels espectadors, modificant la inclinació inicial de la platea basculant, passant d’un 3,5 % a gairebé un 6 %. Per assolir-ho es recalçà tot el perímetre de la ferradura, es rebaixà el terreny on s’hi encastaven enginyosament les bigues mòbils i es pavimentà la superfície afectada, atès que també s’aprofità l’avinentesa per utilitzar aquest espai com a retorn de l’aire condicionat de la sala.

Les 6 jàsseres formades per perfils en gelosia d’acer laminat reblonat dis· posades com he esmentat abans per la coneguda empresa reusenca Montaña, es van poder conservar, reforçar i, fins i tot, s’aprofitaren les llates de fusta que les mantenien unides i que ara seguien suportant el tauler hidròfug on va encolat el parquet i fixades les noves butaques de l’empresa Figueras.

La capacitat màxima del Teatre és de 575 persones, entre butaques de platea i cadires de llotges. És inferior a la inicial, però es valorà més la como· ditat i les bones condicions de visibilitat que no pas l’augment de la xifra a qualsevol preu.

La caixa escènica, el cor de qualsevol teatre, es va fer totalment de nova planta, mantenint només la boca existent de 7,60 m d’amplada i augmen· tant una mica l’alçada útil. Presenta una planta de forma trapezial amb una amplada de 19 m i una profunditat de 13 m en el centre. La part d’enfustat desmuntable de l’escenari mesura 12 m d’amplada i 10 de fondària, per tant, té una superfície de 120 m2 amb la possibilitat d’unir-les.

L’enderroc de la casa de la família Iglésies, que feia uns anys havia adqui· rit el Centre de Lectura, va permetre engrandir l’escenari i fer-lo gaudir ara de dues espatlles de 4 m d’amplada i projectar un conjunt de 3 galeries penjades del sostre, suficients i còmodes per a la maquinària escènica instal·lada per l’empresa Decoresport. L’alçada de la primera pinta (des d’on es pengen els decorats) passà de tenir 13 m a tenir-ne 15 i es disposa d’una de superior de 17 m damunt de l’escenari.

Finalment cal fer constar la instal·lació de 30 talls contrapesats, 13 de tiratge manual per a les bambolines i 5 talls motoritzats, 1 per a la pantalla de cinema i els altres 4 per a les barres dels projectors d’il·luminació.

També es disposa d’un ciclorama de fons i del teló de boca just després del teló tallafocs fet tot nou. El teló de boca, que evoca diferents autors de la tragèdia grega, estava pintat damunt de tela i estava molt deteriorat pel pas del temps. El pintor Jaume Biosca va fer-ne la restauració i consolidació pel darrere, al magatzem que les brigades municipals tenien al camí de Riudoms, avui ja enrunat.

4 4 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

2. La caixa escènica i el seu equipament

L’obra va suposar també la renovació total i ampliació de les possibili· tats de la xarxa elèctrica, que compta amb un grup electrogen autònom instal· lat al terrat, i la construcció d’una cabina de control que acull la taula de so i de llums, disposada al mig de les llotges de la primera planta. També es va renovar la cabina de projecció de cinema, mantenint-la en el lloc original.

Dins el camp de les comunicacions, s’instal·là un circuit tancat de tele· visió que permet seguir l’espectacle des dels 2 vestíbuls i els passadissos dels camerinos. També s’instal·là un porter automàtic al vestíbul d’accés dels artis· tes, megafonia interior combinada amb fil musical i un sistema d’intercomu· nicació telefònica que facilita el treball dels tramoistes dins la caixa escènica.

4 4 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

3. Els vestíbuls, serveis i administració A banda del vestíbul del Teatre quan s’hi accedeix des del Centre de Lectura que aplega una taquilla i el guarda-roba, se’n projectà un altre de 86 m2 per quan s’accedís al Teatre des de la nova plaça del Teatre, urbanitzada entre els carrers de l’Abadia, de la Racona i de la Concepció. Tant aquest llu· minós vestíbul com els superiors que a manera de balcons comparteixen un mateix espai de 7 m d’alçada, es situen dins el cos lateral que constitueix la veritable ampliació del Teatre. Es tracta d’una crugia de 6 m d’amplada ados· sada a l’antiga façana lateral. Va permetre situar-hi, a més, una sala d’assaig o de dansa d’uns 80 m2 damunt del referit vestíbul i també serveis, camerinos i els despatxos d’administració a la part restant. Des d’uns anys després de la inauguració del Teatre, el vestíbul és presidit per una espectacular pintura que recrea una boca d’escenari realitzada pel reconegut pintor Carles Amill, traspassat el 2004. Curiosament, l’obra s’havia pintat als baixos d’una casa del carrer de la Racona, situada davant del Teatre.

Pel que fa als camerinos, a banda de la preescena situada a la planta baixa, se’n disposen 2 amb capacitat per a 6 o 8 artistes a la planta primera i segona, i un altre per a 2 persones a la primera planta, amb totes les comodi· tats requerides. A la planta tercera hi ha els vestuaris i el despatx relacionats amb la sala de dansa o d’assaig ja referida abans, i a la planta quarta els diferents despatxos per a l’administració i la direcció del Consorci, i una sala de reunions convertible en biblioteca per als artistes. Per últim, a la planta cinquena, reculada de la línia de la façana per motius compositius i tècnics, s’hi apleguen les diferents sales d’instal·lacions pel grup electrogen, l’ascensor elèctric, les calderes de calefacció i l’aigua sanitària del Centre de Lectura.

La superfície rehabilitada de la sala del públic és d’uns 1.000 m2, la superfície ampliada en cos lateral és de 1.150 m2 i la de tot l’escenari, amb el soterrani i les galeries superiors és de 1.040 m2. Tot això suma un total de superfície reformada o ampliada d’uns 3.200 m2, a banda de la del vestíbul i el cafè, ja reformats fa uns anys, dins el Centre de Lectura.

La inversió final ha superat els 450 milions de ptes. (uns 2.700.000 e), que foren finançats conjuntament per l’Ajuntament de Reus i el Ministeri de Foment, més la col·laboració del Ministeri de Cultura, que participà en el finançament de l’escenari.

4 4 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 5 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Per acomodar les necessitats volumètriques i de composició de façanes del Teatre a la normativa urbanística vigent, prèviament al projecte havia re· dactat una modificació parcial del Pla especial del barri vell.

Alguns dels objectius del Pla eren el manteniment de l’ús residencial en el sector, amb la creació de blocs d’habitatges de promoció pública; l’obten· ció d’una gran plaça davant del Teatre i l’increment dels usos culturals públics dins aquest quadrant aleshores tan degradat del barri vell de Reus.

Actualment, podem constatar que tant la construcció dels tres edificis d’habitatges de promoció pública, com la urbanització de la plaça del Teatre, la del Baluard i la dels carrers que l’envolten són ja una realitat. Un conveni de finançament conjunt signat entre l’Ajuntament de Reus i la Direcció Gene· ral d’Actuacions Concertades de la Generalitat de Catalunya va fer possible la remodelació final d’aquest sector en dates recents. També la iniciativa priva· da, com s’esperava i, a remolc de la pública, ha realitzat dues o tres actuacions d’habitatge complementant així tot el sector. •

4 5 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4. L’actuació urbanística al voltant del Teatre Bartrina

4 5 2 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 5 3 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 5 4 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 5 5 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

FONTS I BIBLIOGRAFIA Fonts documentals

4 5 6 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

BIBLIOTECA DEL CENTRE DE LECTURA DE REUS: - Llibres d’Actes de la Junta Directiva del Centre de Lectura de Reus. 1900-1989 - Comunicacions del Centre de Lectura. 1900-1936.

- Correspondència de la Secció Excursionista del Centre de Lectura. 1948-1955.

ARXIU DEL TEATRE FORTUNY DE REUS: Col·lecció Lluís Òdena Blanchar: - Àlbum El teatro de aficionados en Reus. Des de 1858.

- Àlbum Listas de compañías. El teatro en Reus. De 1814 a 1894.

- Quaderns de programes de mà El teatro en Reus. Vol. I: 18941905; vol. II: 1905-1912; vol. III: 1913-1919; vol. IV: 19201924; vol. V: 1925-1927.

- Quaderns de fulls volants El teatro en Reus. Vol. I: 1907-1910; vol. II: 1910-1917; vol. III: 1917-1923; vol. IV: 1923-1928; vol. V: 1928-1931; vol. VI: 1932-1937.

- Àlbum Programas de varietés de teatro y sociedades. Circos ambulantes. 1900-1920.

- Àlbum Historial de los teatros Fortuny y Circo. 1929-1931.

- Carpetes de cartells i fulls volants, 1900-1979.

- Col·lecció de cartells de cinema.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE REUS: - Capses de programes de mà de teatres de Reus.

Diaris i revistes: - Revista del Centro de Lectura de Reus. 1904-1905, 1919-1934, 1952-1979. - Diario de Reus. 1904-1939. - Las Circunstancias. 1904-1930. - Semanario Católico de Reus. 1904-1936.

- Pàtria Nova. 1905. - El Teatro. 1905. - Ars. 1906. - Foment.

1909-1936. - Athenaeum. 1910-1911. - El Imparcial Reusense.

1912. - El Teatre Català. 1912-1913. - El Camell. 1913. - L’Estisora. 1917. - Grimegia. 1917. - El Loro. 1917. - Heraldo de Cataluña. 1917-1921, 1922-1934. - Clic-clac. 1919. - Migranya. 1921. - Les Circumstàncies. 1930-1939. - Diario Español.

1939-1986. - Cámara. 1942-1950. - Diario de Tarragona.

1943-1944. - Reus. Setmanari de la Ciutat. 1952-1987. - La Vanguardia. 1964 i 1970. - Revista del Centre de Lectura.

1987-1990, 1997.

Articles i llibres: ALEGRE, Sergi i altres. El cine en Cataluña, una aproximación histórica. Barcelona: PPU, 1993.

ALIER I AIXALÀ, Roger; MATA, Francesc. El gran teatro del Liceo. Barcelona: Mata, 1991.

ALIER, Roger. «L’òpera als anys de la restauració». L’Avenç Barcelona, XII-1979.

ALSINA THEVENET, Homero. El libro de la censura cinematográfica. Barcelona: Lumen, 1977. ÁLVAREZ, Rosa; SALA, Ramon. «El cinema a Catalunya durant els anys de la guerra civil». L’Avenç, Barcelona, XII-1978.

ANGUERA, Pere. El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana. Barcelona: Edicions 62, 1977.

–– «El Círcol». 125 anys d’una societat. Reus: Societat El Círcol, 1977.

ANGUERA, Pere; ARNAVAT, Albert; AMORÓS, Xavier. Història gràfica del Reus contemporani 1803-1979. 2 volums. Reus: Ajuntament de Reus, 1987 i 1988.

ARNAVAT, Albert (dir.). Teatre Fortuny, més d’un segle. 18821988. 2 volums. Reus: Consorci Teatre Fortuny, 1994 i 1997.

ARNAVAT, Albert; MUIÑOS, M. Jesús; TOUS, Jordi. “Reus en el temps del Noucentisme”, a DD.AA. Arquitectura noucentista a Reus. Reus: Pragma edicions, 2004.

ARBONÉS, Jordi. Teatre català de postguerra. Barcelona: Pòrtic, 1973.

ARTAUD, Antonin. El cine. Madrid: Edicions Alianza, 1964.

AUB, Max. «Prólogo acerca del Teatro Español de los años ’20 de

CIRICI PELLICER, A. «El cartel teatral de hace medio siglo». Estudios escénicos, Barcelona, 1, 1957.

COCA, Jordi. L’agrupació dramàtica de Barcelona. Intent de teatre nacional (1955-1963). Barcelona: Institut del Teatre de la Di· putació de Barcelona i Edicions 62, 1978.

COCA, Jordi; GALLÉN, Enric; VAZQUES, Anna. La generalitat republicana i el teatre (1931-1939). Barcelona: Institut del Te· atre de la Diputació de Barcelona i Edicions 62, 1982.

COLON PERALES, Carlos. Introducción a la historia de la música en el cine. Sevilla: Ediciones Alfar, 1993.

CURET, Francesc. El arte dramático en el resurgir de Cataluña.

Barcelona: Minerva, 1917.

–– «En pro del teatre català». El Teatre Català, Barcelona, n. 125 (18-VII-1914).

–– Història del teatre català. Barcelona: Aedos, 1967.

–– El teatre català davant el renaixement patriòtic. Reus, 1916.

–– «Converses sobre teatre». Revista del Centre de Lectura [Reus], 15-VI-1922, 1 i 15-IX-1922.

DD. AA. 1969-1984. Quinze anys del Cine-Club del Centre de Lectura. Reus: Centre de Lectura, 1984.

DD. AA. 25 anys de Cine-Club al Centre de Lectura. Reus: Centre de Lectura, 1994.

DD. AA. Arquitectura noucentista a Reus. Reus: Pragma edicions, 2004.

DD. AA. «Els orígens del cinema estable a Reus». Cinematògraf Barcelona: Societat Catalana de Comunicació, n. 2, 1995.

DD. AA. IV Certamen, Centre de Lectura, Reus 1921. I. Reus: Grà· fiques Navàs, 1923.

DÍAZ PLAJA, Guillermo. La voz iluminada, Barcelona: Instituto del Teatro, 1952.

DIEZ, José M. Historia del teatro en España. II. Madrid: Taurus, 1988.

EISLER, Hans i W. ADORNO, Theodor. El cine y la música. Fundamentos. Madrid, 1976.

FÀBREGAS, Xavier. Iconologia de l’espectacle. Barcelona: Edici· ons 62, 1979. (Llibres a l’Abast; 149) –– Les formes de diversió en la societat catalana romàntica.

Barcelona: Curial, 1975.

–– Història del teatre català. Barcelona: Millà, 1978.

–– Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona: Curial, 1972.

–– Teatre català d’agitació política. Barcelona: Edicions 62, 1969.

–– Teatre en viu (1973-1976). Barcelona: Institut del Teatre, 1990.

–– De I’Off Barcelona a l’acció comarcal, Dos anys de teatre català 1967-1968. Barcelona: Institut del Teatre, 1976.

–– «El teatre a tombant de segle 1874-1909». L’Avenç, Barcelona, XII-1979.

–– «El teatre anarquista a Catalunya». L’Avenç, Barcelona, XII1979.

FERNÁNDEZ TUBAU, Valentín. El cinema en definicions.

Barcelona: Ixia llibres, 1990.

FERRAS, Juan Ignacio; FRANCO, Andrés. El teatro en el siglo XIX. Madrid: Taurus, 1989.

FORMOSA, Feliu. «Teatre i societat». A: Per una acció teatral.

Barcelona: Edicions 62, 1971. (L’Escorpí; 28).

FORT, Jaime: Anales de Reus desde 1860 a nuestros días, IX vo· lums. Reus, 1924-1931.

FORT, Jaime. Dietario Reusense. Reus, 1924.

–– Guía de Reus estudio monográfico de los años 1924-25. Reus, 1925.

–– Sinopsis y dietario Reusense del año 1925. Reus, 1935.

GALLÉN, Enric. «Xavier Fàbregas, historiador del teatre català

4 5 7 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

este siglo». La Torre, n. 51 (setembre-desembre 1965).

AYMAT SEGIMON, José. Monografía geográfica con el plano y guía de las calles de la ciudad de Reus. Reus: Sanjuan, 1905.

BACARDIT, Ramon; BATLLE, Carles. Romea, 125 anys.

Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1989.

BANÚS SANS, José. Charlas del Reus de antaño. Reus: Ràdio Reus, 1953.

–– «Amics del Teatre». Revista del Centre de Lectura, Reus, X1952.

BALLESTER GRAU, Joan. «La II Campanya Nacional de Teatre, a Reus» I i II. Revista del Centro de Lectura, Reus, XI-1969 i I-1970.

BALLÚS, Carme. La renovació teatral. Barcelona: Barcanova, 1993.

BARTOMEUS, Antoni. Els autors de teatre català. Testimoni d’una marginació. Barcelona: Curial, 1976.

–– «Teatres a Catalunya». A: Teatre a Catalunya. Barcelona: Fun· dació Jaume I, 1994.

BATLLE I GORDO, Ramon. Quinze anys de teatre català. Els teatres Romea i Novetats de 1917 a 1932. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i Edicions 62, 1984.

BERENGUER, Àngel. El teatro en el siglo XX (hasta 1936).

Barcelona: Taurus, 1992.

BERNAT Y DURAN, José. Teatre Català. estudi critich. Empresa.

Autors. Actors. Decorat. Públic. Barcelona, 1899.

BOHIGAS TARRAGÓ, Pere. Las compañías dramáticas en Barcelona. Barcelona: Institut del Teatre, 1946.

BONET, Venanci. «Cine-Club del Centre de Lectura de Reus». Cinematògraf, Barcelona: Federació Catalana de Cine-Clubs, n.

1, 1984.

BONNIN, Hermann. Adrià Gual i l’escola catalana d’art dramàtic (1913-1923). Barcelona: Rafael Dalmau, 1974.

BURGUET, Francesc. La CNT i la política teatral a Catalunya (1936-1938). Barcelona: Institut del Teatre, 1984.

BURY. Historia de la idea de progreso.

CABRÉ, Rosa. «Joaquim M. Bartrina, un mite. Creació i evolu· ció». A: CORRETGER, Montserrat; FERRÉ, Xavier (editors).

Joaquim M. Bartrina, entre les raons poètiques i les científiques.

Reus: Arxiu Municipal de Reus, 2002, n. 2.

CAIXÉS GILABERT, Josep. «El cinema i la novel·la». Revista del Centre de Lectura, Reus, 1-VII-1925.

CAPARRÓS, J. M.; CASTILLO, Josep. La història del cinema.

Barcelona: Casals S.A., 1983.

–– El cine español bajo el régimen de Franco 1936-1975. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1983.

CARANDELL, Josep M. «Reus y su teatro». Primer Acto, Madrid, X-1967. Reproduït a Revista del Centre de Lectura, Reus, XI1967.

CAVALLÉ, Pere. «El teatre d’aficionats». Revista del Centre de Lectura [Reus], IV-1923.

–– «Del Reus vuitcentista: Nous temps, nous costums», «Artistes de carrer» i «Els teatres d’aficionats». Revista del Centre de Lectura [Reus], II, IV, V-1923.

–– «Don Àngel Guimerà». Revista del Centre de Lectura, Reus, 1VIII-1924.

–– «Les tragèdies de Víctor Balaguer». Revista del Centre de Lectura, Reus, 15-XII-1924.

–– «Resum de l’any teatral 1902». Revista del Centre de Lectura, Reus, 15-XI-1903.

–– «L’any teatral». Revista del Centre de Lectura, Reus, 1-11-1904.

–– «E1 teatro». Revista del Centre de Lectura, Reus, 1-1V-1901.

–– «Crónica artística». Revista del Centre de Lectura, Reus, 15-VII1903.

4 5 8 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

modern». Estudis escènics: quaderns de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, Barcelona, n. 30 (XII-1988).

–– «El teatre. La vida teatral de la primera guerra mundial fins a la guerra civil», a: MOLAS, Joaquim (dir.). Història de la Literatura Catalana. IX. Barcelona, 1985.

–– El teatre a la ciutat de Barcelona durant el règim franquista (1939-1954). Barcelona: Institut del Teatre, 1985.

GÓMEZ B. DE CASTRO, Ramiro. La producción cinematográfica española de la transición a la democracia 1976-1986. Bilbao: Edicions Mensajero, 1989.

GONZÁLEZ, Palmira. História del cinema a Catalunya. I L’època del cinema mut, 1896-1931. Barcelona: Els llibres de la Fron· tera, 1986.

–– Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923).

Barcelona: Institut del Teatre, 1987.

GORT, Ezequiel; GOMIS, Josep. Annals de I’Orfeó Reusenc (19181993). Reus: Orfeó Reusenc, 1994.

GUAL, Adrià. «Acció de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic». Revista del Centre de Lectura, Reus, l-V-1920.

GUINART, Ricard: «Per la cultura musical de Reus». Revista del Centre de Lectura, Reus, 15-VIII-1920.

GRÀCIA, Josep. Teatres de Catalunya. I i II, Barcelona: Institut del Teatre, 1986.

GRAS ELIAS, Francisco. Historia de la ciudad de Reus desde su fundación hasta nuestros días. Reus, 1901.

–– «El periodismo en Reus desde 1813 hasta nuestros días». Revista del Centre de Lectura, Reus, 15-IV- a 1-V-1904.

GUARNER, José Luis. 30 años de cine. Barcelona: Kairós, 1971.

GUBERN, Romàn. Història del cine. 3 volums. Barcelona: Barber, 1992.

–– El cine sonoro en la II república 1929-1936. Barcelona: Lumen, 1977.

–– La censura, función política y ordenamiento jurídico bajo el franquismo 1936-1975. Hospitalet de Llobregat: Edicions Pe· nínsula, 1981.

IGNATOV, S. Historia del Teatro Europeo. V, «Los Contemporá· neos». Argentina: Futuro, 1957.

JANÉS NADAL, Alfonsina. L’obra de Richard Wagner a Barcelona.

Barcelona: Rafael Dalmau, 1983.

MANENT, Marià. A flor d’oblit. Barcelona, 1968.

MARTÍ BAIGES, Antoni. «Teatres». Revista del Centre de Lectura, Reus, 1925-1930.

MARTÍ I POL, Miquel; TEIXIDOR, Emili; PASQUAL, Lluís. Teatre lliure 1976-1987. Barcelona: Edicions del Teatre Lliure, 1987.

MILLA, Lluís. Catàleg d’obres teatrals catalanes. Barcelona, 1926.

MUNTANYA, Claudi. «El museu del teatre, la musica i la dança».

Revista del Centre de Lectura, Reus, 1-1V-1921.

–– «Teatres». Revista del Centre de Lectura, Reus, de 1920 a 1923. ÒDENA BLANCHAR, Lluís. «Cinquanta anys de teatre català a Reus». Revista del Centre de Lectura, Reus, VI-VII-1929.

OLESTI, Josep. Diccionari biogràfic de reusencs. 2 volums. Reus: Ajuntament de Reus, 1991-1992.

OLIVA, César; TORRES, Francisco. Historia básica del arte escénico. Madrid: Cátedra, 1992.

ORDUÑA PIZARRO, Javier. El teatre alemany contemporani a l’estat espanyol fins el 1975. Barcelona: Institut del Teatre, 1988.

PECORI, Franco. Cine, forma y método. Roma: Bulzoni, 1974.

POBLET, Josep M. Les arrels del teatre català. Barcelona: Selecta, 1965.

PORTER I MOIX, Miquel. Història del cinema a Catalunya 1895-

1990. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992.

–– Adrià Gual i el cinema primitiu a Catalunya (1897-1916).

Barcelona: Universitat de Barcelona, 1985.

–– Història del cinema a Catalunya (1895-1990). Barcelona: De· partament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992.

PORTER I MOIX, Miquel; GONZALEZ, Palmira. Las claves del cine. Barcelona: Ariel, 1988.

POZO, Santiago. La industria del cine en España. Barcelona: Edi· cions Universitat de Barcelona, 1984 P.P.A. «Lo que es un cinematógrafo». Revista del Centre de Lectura, Reus, 15-X-1903.

RACIONERO, Lluís; BARTOMEUS, Antoni. Mester de joglaria.

Els joglars 25 anys. Barcelona: Edicions 62 i Generalitat de Catalunya, 1987.

RIGOLA, R. «Cronica de teatre».Germinal. Reus, l-VIII-1905.

RIMBAU, Esteve; TORREIRO, Casimiro. Temps era temps. El cinema de l’Escola de Barcelona i el seu entorn. Barcelona: Depar· tament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1993.

ROMAGUERA, Joaquin. «La Gente Joven del Cinema amateur».

Cinematògraf, Barcelona: Societat Catalana de Comunicació, n. 1, 1992.

ROURE, Josep: «Les falsetats del cine». Revista del Centre de Lectura, Reus, 1-I-1922.

RUBIO JIMÉNEZ, Jesús. «El teatro en el siglo XIX». A: DÍEZ BOR· QUE, José Maria. Historia del teatro en España. II. Madrid: Altea, Taurus, Alfaguara, 1988.

RUIZ RAMÓN, Francisco. Historia del teatro español. Siglo XX. Madrid: Cátedra, 1997.

–– Historia del teatro español. 2 volums. Madrid: Alianza, 1992.

SAGARRA, Josep M. de. Memòries. Barcelona: Aedos, 1964.

–– Obres completes. 2a edició. Barcelona: Selecta, 1979.

SALVAT, Ricard. Escrits per al teatre. Barcelona: Institut del Tea· tre, 1990.

–– El teatro, como texto, como espectáculo. Barcelona: Montesinos, 1988.

SÁNCHEZ BIOSCA, Vicente. EL cine clásico y nosotros: teoría, historia. València: Filmoteca de la Generalitat Valenciana, 1993.

SÁNCHEZ, Alberto. Cine amateur e independiente en Aragón. Za· ragoza: Gandaya. Asociación Cultural Aragonesa. Cine-Club.

SÁNCHEZ, Bernardo. 1896-1955 del cinematógrafo al cinemascope. Logroño: Consejería de Cultura de la Rioja, 1991.

SANTASUSAGNA, Joaquim. Reus i els reusencs en el Renaixement de Catalunya fins al 1900. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1982.

SARDÀ, Joan. «Los dramas de Mauricio Maeterlinck». La Vanguardia (20-XII-1892). I a Obras escogidas. I. Barcelona, 1914.

SOLDEVILA, Carles. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1967.

TORRELLA, Josep. Crónica y análisis del cine amateur español.

Madrid: Rialp, 1965.

–– «Els inicis del cinema amateur a Catalunya i els seus anys dau· rats». Cinematògraf, Barcelona: Societat Catalana de comuni· cació, n. 1, 1992.

UNAMUNO, Miguel de. «La regeneración del teatro español». La España Moderna, Madrid, VIII, n. 91 (juliol 1896).

VIDAL, Plàcid. «Els singulars anecdòtics-Ignasi Iglesias». Revista del Centre de Lectura, Reus, 1-1X-1925.

–– «Els singulars anecdòtics-Pere Cavallé». Revista del Centre de Lectura, Reus, 15-VI-1922.

–– «El teatre». Revista del Centre de Lectura, Reus, 15-IV-1903.

YXART, José. El arte escénico en España. 2 volums. Barcelona: La Vanguardia, 1894-1896.

4 5 9 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 6 0 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

4 6 1 – 1 0 0 A N Y S D E T E AT R E B A R T R I N A

Edita PRAGMA General d’Edicions, SL Col·laboren Ajuntament de Reus. Àrea de Cultura Consorci del Teatre Bartrina de Reus. Centre de Lectura de Reus Direcció i selecció iconogràfica Albert Arnavat

Campoamor, 6 baixos Tel. 977 311 093 • Fax 977 330 887 www.pragmaedicions.com info@pragmaedicions.com

43202 REUS

Textos Albert Arnavat, Joaquim Besora, Venanci Bonet, Rosa Cabré, Xavier Filella, Francesc Massip, Joan Ramon Mestre, Marina Navàs, Pedro Nogales, Eva Palau, Anton Pàmies Documentalistes Jordi Escoda, Ramon Llop, Montse Macaya, Joan Ramon Mestre, Xavier Milian, Marina Navàs, Santi Nogués, Elena Núñez, Eva Palau, Gerard Pouget, Mireia Romeu Fotografies J. A. Benach, Francesc Boqueras, Milian Carbo, Carles Fargas, Adolf Mas, Tjerk van der Meulen, J. Muntaner, Niepce, Fotografia Artística E. Puig, Josep M. Ribas Prous, Lucien Roisin, J. Solà, Francesc Subirà, Fototípia Thomas, Joan Rius, Jaume Soler, SPOT, Fototipia Thomas, Amadeu Valveny i autors desconeguts.

Procedència de les imatges i col·laboradors Arxiu Històric Comarcal de Reus, Arxiu Històric Municipal de Reus, Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Tarragona, Arxiu del Teatre Bartrina, Arxiu del Teatre Fortuny, Biblioteca del Centre de Lectura de Reus, Institut Municipal d’Acció Cultural, Fototeca Municipal de Reus. Institut Municipal de Museus de Reus, Col. Teatre Estable del Baix Camp, Col. Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, Unitat d’Investigació de Cinema de la URV, Col. Xavier Amorós, Col. Arnavat-Nomen, Col. Edelmira i Josep Banús Pons, Col. Venanci Bonet, Col. Jordi Escoda, Col. Xavier Filella, Palmira González, Col. Ramon Llop, Col. Pere Martorell, Col. Josep Lluís Masip i succ., M. Pilar Mendoza, Col. Joan Ramon Mestre, Col. Francesc Olesti, Col. Andreu Ortiz, José Carlos Suárez, Col. Antoni Zaragoza Mercadé, Col. particular i Arxiu PRAGMA, entre d’altres.

Disseny gràfic i digitalització d’imatges PRAGMA Agència de Publicitat General, SL Impressió Arts Gràfiques Rabassa, SA. Reus © Copyright de l’edició: PRAGMA General d’Edicions, SL, 2005 / © Copyright dels textos: els autors, 2005 DL: T-761-05. ISBN vol. 1: 84-933752-6-8 • ISBN vol. 2: 84-933752-7-6 • ISBN obra completa: 84-933752-5-X Prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol procediment, sense l’autorització de l’editor i dels autors.

Director gerent Arcadi Vilella Director editorial i d’art Albert Arnavat

Aquest primer volum de commemoració dels Cent anys de Teatre Bartrina s’ha acabat d’imprimir a Arts Gràfiques Rabassa, SA, el 27 de març de 2005, Dia Mundial del Teatre.