MARCA REGISTRADA! Empreses del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre al B.O. Propiedad Industrial

MA®CA

REGISTRADA! Empreses del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre al Boletín Oficial de la Propiedad Industrial (1886 - 1938) Albert Arnavat (dir.) Maria Jesús Muiños Vicent Terol

MA®CA

REGISTRADA!

MA®CA

REGISTRADA!

Empreses del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre al Boletín Oficial de la Propiedad Industrial (1886 - 1938)

Albert Arnavat [dir.]

Maria Jesús Muiños Vicenç Terol

MARQUES

SALUTACIÓ

Josep M. Cruset i Domènech

President del Port de Tarragona

Una marca és el nom comercial d’un producte o empresa que s’ha registrat davant l’autoritat competent. És essencial perquè representa la identitat de l’empresa i és la forma en què es reconeix. I d’aquí la importància del seu estudi en un territori. Una de les diverses maneres d’enfocar un període històric des d’un punt de vista econòmic, és veure’l a través de la inscripció oficial de les marques dels productes fabricats, venuts o patentats.

En l’obra que teniu a les mans veureu un registre excepcional de les marques registrades en les ciutats i pobles de la Catalunya meridional entre 1886 i 1938 que evidencia la seva potencialitat i que té un valor extraordinari per la seva vessant gràfica. En aquest sentit, és, com diu el director de l’obra, Albert Arnavat, professor a la Universidad Técnica del Norte, «un autèntic gaudi visual».

L’anàlisi de la majoria de les 924 marques estudiades correspon a la fabricació i/o venda de productes agraris alhora que també de la química de baixa tecnologia. En aquest període, on les comarques meridionals eren la segona zona de Catalunya en potencialitat econòmica, el sector alimentari va encapçalar la industrialització del territori, vinculat a la producció agrària, i, paral·lelament, s’estenien les vies de ferrocarril pel litoral. Així, mentre la capacitat portuària d’altres ports del territori no va poder absorbir l’increment de producció del camp, el port de Tarragona va agafar el relleu per esdevenir un nucli exportador de gran importància per a la ciutat i per al seu hinterland.

Els professors de la Universitat Rovira i Virgili, Maria Jesús Muiños i Vicent Terol fan una cerca exhaustiva i meritòria sobre l’economia de la demarcació de Tarragona. Felicito els autors que han posat en relleu la importància econòmica del territori en el desenvolupament econòmic d’una manera tan singular i, alhora, és un goig impulsar l’edició d’una obra innovadora pel que fa a unir el modern concepte de marca amb el desenvolupament econòmic i, per tant, social, del territori català. Una obra que ha d’esperonar altres estudis i que reflecteix la importància de l’economia de les comarques de Tarragona al conjunt de l’economia nacional, de les quals el Port de Tarragona sempre n’ha estat un soci i impulsor.

Un cop més, des del Servei de Publicacions del Port de Tarragona, hem volgut acostar-nos a l’estudi de la història del nostre territori, perquè tot i el nostre compromís en el desenvolupament territorial, social i econòmic del nostre entorn, també volem contribuir a esbrinar les nostres arrels per comprendre millor els fonaments de la nostra projecció actual que té com a objectiu el desenvolupament sostenible. •

< [Marca registrada de «Noisettes Tarragona-Port», 1922].

6 INTRODUCCIÓ

SUMARI

6

SALUTACIÓ Josep Maria Cruset i Domènech President del Port de Tarragona

9

INTRODUCCIÓ Albert Arnavat.

11

Doctor en història i publicista. Universidad Técnica del Norte

ECONOMIA I MARQUES REGISTRADES A LES COMARQUES DE TARRAGONA. 1886-1938 Maria Jesús Muiños.

Vicenç Terol.

29

Doctora en història. Universitat Rovira i Virgili

Doctor en història. Universitat Rovira i Virgili

SOBRE EL DISSENY I REGISTRE DE MARQUES A LA CATALUNYA MERIDIONAL. 1886-1938 Albert Arnavat

LES MARQUES: 38 90 172 218 254 340 348 350 352

MARQUES DE VINS I LICORS MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS MARQUES DE FARMÀCIA MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS REGISTRES DE MODELS D’UTILITAT FONTS I BIBLIOGRAFIA CRÈDITS VERSIÓN EN ESPAÑOL

MARQUES

INTRODUCCIÓ

Albert Arnavat

Doctor en història i publicista. Universidad Técnica del Norte, Ecuador.

Una marca de fàbrica és tot signe o senyal que serveix per diferenciar una mercaderia d’una altra, generalment acompanyada d’una llegenda de signes iconogràfics o emblemes. En aquesta publicació trobareu les marques de vins i licors, olis d’oliva, fruita seca i arròs, farmàcia, indústries tèxtils, altres indústries i comerços, i registres de models d’utilitat, és a dir, totes les marques registrades a la Catalunya meridional, entre 1886 i 1938.

8 INTRODUCCIÓ

^ [Exemplar del Boletín Oficial de la Propiedad Intelectual e Industrial, i pàgina del catàleg de l’exposició Tresors Gràfics, Barcelona, 1998]

L’interès inicial per aquest tema va néixer l’any 1999 en veure al Saló del Tinell del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona l’exposició «Tresors Gràfics», organitzada per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, comissariada per Jordi Pablo i America Sanchez. En ella, i en el seu magnífic catàleg, hi havia entre les 99 peces, un exemplar del Boletín Oficial de la Propiedad Industrial (1886-1938), que ens cridà fortament l’atenció i l’interès. Els comissaris de l’exposició ja advertien que el conjunt de marques que conté «és un excepcional registre il·lustrat de totes les marques comercials d’Espanya. És una bíblia inexplorada per a qualsevol anàlisi de signes i de publicitat. [...]

En les seves pàgines es poden descobrir marques desconegudes dels grans dibuixants del moment (Ricard Opisso, Joan Junceda, Gaspar Camps) al costat de registres d’alfabets i de tota mena d’objectes».

Fou seguint aquesta crida a una prometedora exploració gràfica que iniciarem la recerca de les marques registrades de les ciutats i pobles de la Catalunya meridional, de les comarques de la província de Tarragona, que ja al segle XIX era la segona zona de Catalunya en potencialitat econòmica, després de Barcelona. El Boletín Oficial de la Propiedad Industrial era una revista oficial editada a Madrid, però les marques enregistrades a Catalunya sobrepassen la meitat del total. Cada any es compon de dotzenes de volums amb milers de marques.

La llarga recerca sistemàtica ha estat, però, un autèntic gaudi visual.

Aquest llibre presenta les marques registrades d’empreses i particulars de les ciutats i pobles de la Catalunya meridional, segons el Boletín Oficial de la Propiedad Industrial, i els seus successors, des del seu origen el 1886 fins al 1938, a les acaballes de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. La gran majoria de les marques devien ser creades pels propis empresaris, sobretot les que només eren una denominació, però d’altres comptaren amb la participació de reconeguts –o no– artistes catalans. A més del sentit estètic, l’evolució de les marques és també en bona part la de la indústria i el comerç de la Catalunya meridional i s’hi observa la transformació de la indústria, la medicina i en general de la producció, el comerç i el consum.

Els historiadors de l’economia Maria Jesús Muiños i Vicent Terol, professors de la Universitat Rovira i Virgili, emmarquen immillorablement el moviment econòmic de la Catalunya meridional i l’interrelacionen amb el registre de marques. I jo mateix en faig una breu ullada des del punt de vista iconogràfic.

Els centenars de marques registrades han estat ordenades per sectors econòmics, i dins d’aquests, cronològicament. La visió sectorial presenta les marques agrupades segons l’activitat econòmica i mostra la preponderància d’una o altra activitat. El recorregut cronològic mostra l’evolució tipogràfica i estètica, i el canvi de productes i serveis segons cada època.

Els papers sobre els quals s’han imprès les diferents èpoques del Boletín han estat majoritàriament de poca qualitat. No ha de ser estrany, doncs, que la reproducció feta d’aquests registres que han sobreviscut al pas del temps sembli, en molts casos, de poca qualitat, malgrat la utilització de les més avançades tècniques de reproducció digital actuals. I és que s’ha optat per respectar les deficiències estructurals i només fer una mínima tasca de neteja que no impliqués cap perill de deformació del traç original.

Finalment, volem manifestar el nostre agraïment a l’Autoritat Portuària de Tarragona que generosament ha fet possible l’edició d’aquest llibre. Moltes gràcies. • MA®QUES REGISTRADES 9

10 INTRODUCCIÓ

ECONOMIA I MARQUES REGISTRADES A LES COMARQUES DE TARRAGONA (1886-1938) Maria Jesús Muiños Villaverde Vicent Terol Grau Doctors en Història Universitat Rovira i Virgili. Tarragona

Hi ha diverses maneres d’enfocar un període històric des d’un punt de vista econòmic tenint en compte les fonts documentals que disposem. En les línies que segueixen trobarem una d’aquestes formes de veure una etapa històrica a través de l’enregistrament oficial d’allò que feien, és a dir, de l’enregistrament de les marques dels productes fabricats, venuts o patentats a la demarcació tarragonina.1 Per a veure aquests anys finals del segle XIX i primer terç del XX a través de les marques registrades al Boletín de la Propiedad Industrial de la provincia de Tarragona hem utilitzat una divisió senzilla. En primer lloc, i per tenir un millor coneixement del context, exposem la situació econòmica del territori tarragoní durant aquests anys; en segon lloc, fem un estudi de les marques enregistrades agrupades per sectors i productes. La combinació d’aquestes dues parts mostra clarament com intentaven vendre els nostres avantpassats els productes que elaboraren i les armes gràfiques amb què ho feien.

L’economia a la Catalunya meridional durant el període 1886-1938

1 Tota la informació i dades referents a l’economia de la demarcació de Tarragona entre 1886 i 1938 són el resultat de les nostres recerques a diversos arxius municipals, comarcals i de l’Estat.

< [Marca registrada de la tarragonina «Refinería Catalana de Petroleo», de 1896].

El territori format per les comarques tarragonines vivia un bon moment econòmic durant els anys vuitanta del segle XIX. El sector agrícola veia com les vinyes incrementaven arreu la seva superfície conreada, sobretot a les comarques del Camp i al Priorat. Per la seva part, l’olivera s’expandia per les comarques de l’Ebre, mentre que la producció de l’arròs iniciava el seu creixement, lent al principi i més ràpid en començar el segle XX, al delta del riu Ebre i a les terres pròximes.

Tortosa anava convertint-se en un centre agrourbà important d’un ampli territori on l’agricultura ocupava una bona part de la població activa d’aquelles comarques meridionals.

La indústria arribava a un punt considerable de desenvolupament. El sector alimentari i el tèxtil encapçalaven la industrialització del territori quant a centres d’activitat, i en tots dos s’havia produït una certa modernització que es manifestava per una mecanització creixent dels béns de consum que, dia rere dia, anaven fabricant-se als nuclis industrials. Reus, segona ciutat de Catalunya en població i en nivell d’industrialització, reflectia en una gran activitat mercantil els avenços fets en els sectors industrials indicats i en altres d’una importància global menor.

Les vies de ferrocarril anaven estenent-se per les terres de la demarcació, sobretot pel litoral, mentre que cap a l’interior les línies ferroviàries eren més limitades i anaven complementant els traçats de les escasses carreteres i camins en bon estat que, de nord a sud i est a oest, construïen una trama molt important per a MA®QUES REGISTRADES 11

[1886]

l’arribada de matèries primeres i la sortida dels productes industrials elaborats en aquestes contrades. En aquest sentit, i disminuïda ja la capacitat portuària de Salou, el port de Tarragona s’havia convertit en un nucli exportador de gran importància, i no només per a la ciutat sinó també per al seu hinterland.

Tot plegat es manifestava en un gran dinamisme demogràfic, de manera que en el cens de població de 1887 s’arribava quasi als 350.000 habitants, xifra mai assolida fins aleshores, i les taxes de creixement, malgrat no ser gaire altes, eren pràcticament positives a totes les comarques des de mitjans del segle XIX. Els nuclis urbans i semiurbans anaven consolidant-se, mentre que la població rural disminuïa els seus percentatges.

Aquest panorama, que podem qualificar d’engrescador per a la majoria del territori, comença a trontollar quan la fil·loxera inicia la invasió dels camps de vinyes de la demarcació l’any 1889, moment en què es fa present a les terres del municipi de Salomó, situat al sector nord-est del Tarragonès. Tanmateix, no serà només el subsector vitivinícola el que, amb diferents graus d’incidència, mostrarà l’aspecte trist de l’economia tarragonina, ni tampoc serà la malura fil·loxèrica l’única causa d’uns decennis d’un cert estancament econòmic en el conjunt territorial, que anirà recuperant-se durant els anys de la Primera Guerra Mundial. Resulta curiós que l’etapa que tot seguit mostrarem comenci amb una crisi generada al camp i s’acabi amb una altra crisi, aquesta molt més greu, la provocada per la guerra civil del 1936-1939. El mig segle que transcorre entre una crisi i l’altra posarà de manifest que els «anys dolents» d’un Antic Règim ja finit podien reviscolar en una societat que, culturalment i artística, es movia amb rapidesa assimilant els nous corrents, propis i forans.

El sector primari En els últims anys del segle XIX i primer terç del XX es produïren una sèrie de canvis en el camp tarragoní que marcaren el seu futur fins, almenys, la dècada dels seixanta del proppassat segle. Al mateix temps, i com ja hem indicat anteriorment, l’arribada de la fil·loxera provocà conseqüències econòmiques importants en determinades comarques, com en el cas del Priorat o l’Alt Camp, mentre que a d’altres, amb l’experiència que es tenia de les primeres invasions a les vinyes i els remeis dels nous peus de ceps americans, els efectes foren menys greus del que es podia es esperar. Cal destacar tres fets rellevants en l’agricultura de la província tarragonina: l’extensió del regadiu, la intensificació del conreu de les vinyes i l’aparició i desenvolupament d’un nou conreu, l’arròs.

Pel que fa a la superfície de regadiu, les terres de la demarcació es multiplicaren quasi per quatre entre 1858 i 1930, passant de 58.000 ha a una xifra pròxima a les 200.000 ha entre aquests dos anys. En aquest increment van ser molt decisius la construcció del Canal de la Dreta de l’Ebre, acabat el 1886, i el Canal de l’Esquerra que, després d’uns anys de problemes i incerteses, fou conclòs el 1912. La importància d’aquests canals no l’hem de mirar solament des del punt de vista del regadiu, sinó també pel que significà de positiva salubritat per a les noves terres de conreu del delta, d’augment de la població de la zona i de l’expansió dels arrossars.

Tot plegat, influí decisivament en canvis en l’estructura de la propietat, de manera que les petites i mitjanes propietats (<50 ha) representaven el 70% en els moments immediatament anteriors a la guerra civil.

En altres comarques, l’expansió de les terres regades també augmentà, tot destacant la construcció del pantà de Riudecanyes (Baix Camp) que, començat el 1907, no fou inaugurat fins al 1919. Les aigües d’aquest pantà tenien una doble finalitat: regar les terres d’alguns municipis pròxims i proporcionar aigua a la ciutat de 12 ECONOMIA I MARQUES

Reus. També en aquestes contrades s’aprofitaven les escasses aigües de rius i rieres que travessen les terres tarragonines, com el Francolí i el Gaià, però potser era més important l’aigua extreta de les mines, és a dir, de pous, sent molt important les comarques del Camp de Tarragona, que des d’antic aprofitaven les aigües subterrànies.

Superfície conreada a les comarques de Tarragona cap al 1890 dels tres cultius més importants Tipus de conreu Cereals* Vinyes Oliveres

1890 29.693 ha 111.028 ha 57.330 ha

* No s’inclou l’arròs.

Sens dubte era el conreu de la vinya el que ocupava un major nombre d’hectàrees, com es pot veure al quadre adjunt. Així, les vinyes quadruplicaven la superfície dedicada als cereals, tradicionalment deficitaris, i duplicaven la d’un altre conreu important, l’olivera. L’arribada de la fil·loxera i les seves negatives conseqüències originaren un continuat descens de la superfície vitícola, de forma que cap al 1930 havia davallat en un 40%. Tanmateix, aquesta disminució del conjunt va ser menys intensa en algunes comarques (Terra Alta, Baix Camp) que en altres (Priorat, Conca de Barberà), mentre que en dues (Baix Ebre i Baix Penedès) s’incrementà lleugerament.

Amb tot, la producció de vi continuà sent fonamental i, fins i tot augmentà la seva representativitat dins del total dels béns comercialitzats de procedència agrària. La tradició d’aiguardents i vins es remuntava a segles anteriors, sobretot al XVIII, quan Reus se situà a l’avantguarda dels mercats mundials en la comercialització dels productes vinícoles i la fixació dels seus preus.

Especialment important va ser l’exportació de vins de tota classe una vegada superada la crisi fil·loxèrica. En aquest sentit, va ser més que notable el treball desenvolupat per l’Estació Enològica de Reus des del 1907 en el combat contra les plagues i en la millora de les qualitats dels vins. El port de Tarragona es va convertir en un centre exportador de vins de primer ordre, sobretot durant els anys de la Primera Guerra Mundial, quan la conjuntura econòmica afavorí l’exportació de vi, malgrat la seva escassa competitivitat i el manteniment d’unes tècniques endarrerides. Els anys vint, i sobretot els trenta, del segle XX mostraren aquests defectes, tot i que alguns aranzels, com el del 1922, beneficiava el vi, però la nova entrada en escena dels grans països productors (França i Itàlia) i la incorporació de nous (Xile, Argentina) provocaren una continuada pèrdua de mercats per als vins tarragonins. L’any 1927 es va tocar sostre en les exportacions, quan s’arribaren a superar el 1.400.000 hl enviats des del port tarragoní. A partir d’aquest anys el descens és ja imparable, de forma que el 1936 només s’assolien poc més de 200.000 hl.

Les nombroses construccions de cellers i de seus de sindicats i institucions agrícoles edificades durant els primers decennis del segle XX, moltes d’elles modernistes, mostren l’esperit emprenedor dels pagesos de les comarques de Tarragona i el seu sentit associacionista es manifestava en la creació de cooperatives que, en el cas del vi, buscaven una sortida digna mitjançant la seva comercialització.

En el cas de l’olivera, superada la crisi del tercer quart del segle XIX, es va produir el fenomen contrari: creixement constant entre 1886 i 1935, amb un per-

[1911]

MA®QUES REGISTRADES 13

[1886]

centatge d’augment que el podríem situar en poc més del 30%. Especialment important va ser l’increment experimentat per les terres de l’Ebre, on Tortosa es va convertir en un centre de primer ordre en l’elaboració d’oli d’oliva i, sobretot, en la seva comercialització. Reus era l’altre centre olier destacat, malgrat disposar d’una producció inferior a l’ebrenca, però de major envergadura quant a l’elaboració. En tots dos casos, la introducció de noves tècniques d’extracció (productes químics dissolvents) i maquinàries (premses hidràuliques, dipòsits metàl·lics) potenciaren la venda interior i l’exportació del líquid d’or. La gran quantitat de marques d’olis enregistrades durant aquests anys i les nombroses etiquetes eren un senyal distintiu de la procedència tortosina o reusenca de l’oli.

La ramaderia no ocupava un lloc principal en el paisatge agrari de les comarques catalanes meridionals. En tots els tipus de bestiar, les contrades tarragonines no ocupaven un lloc destacat dins del conjunt de Catalunya, excepte en els ramats mular i asiní, fet no gens estrany, si valorem la importància que el treball agrícola i la tragineria de mercaderies tenien durant l’època que veiem. En algun cas, com en el de les comarques del Camp de Tarragona, la comercialització de gran quantitat de productes, almenys fins als inicis del segle XX, tenien en les mules i ases el seu mitjà de transport. La consolidació de la xarxa ferroviària anà eliminant de les zones per on passava el ferrocarril aquests equins.

L’explotació forestal i l’extracció de minerals no eren activitats primàries que destaquessin a tota la demarcació, malgrat que en alguns llocs concrets la fusta i els jaciments miners tenien una importància força notable. En el cas dels boscos, la zona muntanyenca dels Ports de Beseit tocant el Montsià disposava d’una certa massa forestal que es feia servir en petita escala per a la construcció. També en alguns punts de les muntanyes de Prades, del Montsant o de la serra de Llaberia es feia carbó vegetal, sempre però amb un caire quasi casolà.

L’extracció de minerals tenia certa importància al Priorat, especialment al poble de Bellmunt, on des d’antic eren explotats jaciments de plom. De les 18 concessions d’explotació donades al conjunt de la demarcació entre 1886 i 1905, 10 corresponien a aquest municipi prioratí. Aquesta situació es va consolidar encara més entre 1906 i 1935, anys en què Bellmunt se situà en un primer pla de les explotacions mineres. Malgrat tot, els propietaris de les mines tenien el seu domicili fora del territori tarragoní, sobretot a Barcelona i, en alguns casos, amb cognoms estrangers, fet que pot indicar-nos la destinació forana dels minerals extrets.

El sector secundari Hem indicat anteriorment la importància que la vinya i l’olivera tenien en el camp tarragoní. L’elaboració de vi i d’oli i la seva posterior comercialització situava la indústria alimentària en la primera posició del rànquing del sector secundari, tot i que la molturació de cereals col·laborava a aquest lloc de predomini. El tèxtil ocupava la segona posició, però bastant distanciat de l’alimentació, i per sobre de la resta de sectors, com el metàl·lic, químic, pell, paper, etc., com es pot veure en el següent quadre, on hem intentat fer una síntesi de dos anys diferents.

14 ECONOMIA I MARQUES

Sectors industrials a les comarques tarragonines durant els anys 1901 i 1932 (% de quota fiscal)

Tipus d’indústria Alimentació i begudes Tèxtil i confecció Metall i mecànica Química Paper i arts gràfiques Pell Fusta i suro Gas i electricitat Altres

1900 54,5 14,3 5,6 5,6 2,6 2,1 1,4 10,2 3,7

1932 40,7 16,1 7,0 6,1 4,6 1,1 6,7 5,2 12,5

La indústria alimentària, malgrat la davallada experimentada entre 1900 i 1932 pel que fa a la quota fiscal, continuà ocupant el primer lloc en el llistat de les activitats industrials, ja que el nombre de contribuents augmentà un 32% entre aquests dos anys. El vi i l’oli, amb diversos alts i baixos de tipus conjuntural (guerra mundial, crisi dels anys trenta, introducció d’altres olis vegetals), col·laboraren en mantenir aquest lloc privilegiat. En el cas de l’oli, per l’increment de la seva producció, sobretot a les comarques del Montsià i del Baix Ebre, on moltes famílies instal·laven senzilles premses que, de manera casolana i familiar, feien créixer l’elaboració del líquid daurat durant el primer terç del segle XX. Tortosa es va convertir en la ciutat de l’oli i en el centre de la seva comercialització, mentre Reus es dedicava més a l’elaboració d’olis de la seva zona més pròxima, però també d’altres contrades més allunyades.

Quant al vi, superada la crisi dels anys de la fil·loxera, inicià una ràpida recuperació, no tant en la superfície dedicada a la vinya, que disminuí, sinó en l’increment de la seva producció dedicada a l’exportació, la qual arribà al seu cim en l’indicat any 1927. La creació de cooperatives i d’empreses vinícoles de caràcter exportador augmentaren durant aquests anys. Així, mentre Reus concentrava una quantitat important d’aquestes empreses, el port de la ciutat de Tarragona es convertia en un sortir quasi continu de vaixells carregats de vi cap a diferents països del món, sobretot cap al mercat europeu, on França s’emportava un 83% del total embarcat al port tarragoní. Això no obstant, i malgrat algunes mesures positives, com uns aranzels favorables, la promulgació el 1932 de l’Estatuto del Vino pel govern de la República o el reconeixement oficial de les denominacions d’origen de la demarcació, la guerra civil estroncà les il·lusions de pagesos i empresaris, que no solament veien disminuir les exportacions, sinó que van haver de suportar les destrosses materials de les terres, magatzems, port i ferrocarrils, amb les conseqüències negatives que tot plegat va suposar per a l’economia de tot el territori tarragoní.

Un complement gens menyspreable a la indústria de l’alimentació era el dels sectors fariners i el de la fabricació de pastes, malgrat el fort dèficit de cereals de les terres tarragonines i de tota Catalunya. A finals del XIX encara eren abundants els molins fariners locals que utilitzaven pedres, però ja feia algunes dècades que havien començat a instal·lar-se fàbriques de farina que utilitzaven màquines de vapor, com era el cas de La Industrial Harinera de Reus i d’altres que anaren introduint nous sistemes i tècniques de molturació. Pel que fa a l’elaboració de pastes per a sopa, que ja tenien certa importància abans de 1880, continuen existint durant les primeres dècades del segle XX, algunes amb intencions d’introduir-se en mercats

[1896]

MA®QUES REGISTRADES 15

[1897]

16 ECONOMIA I MARQUES

de fora de Catalunya, com així ens ho indica l’etiquetatge d’aquest producte, amb unes fàbriques situades a les comarques del Camp, com no podia ser d’altra manera en una producció on la proximitat de la població era un factor de localització important.

Diverses fàbriques de fruits secs, situades a Reus, de manipulació de l’arròs, localitzades a Amposta i Tortosa, intentaven completar el panorama del sector industrial alimentari. Assenyalem que una part dels fruits secs eren utilitzats en l’elaboració de dolços i, sovint, fabricaven xocolata substituint el tradicional cacau, tot i vendre-la a diferents llocs de Catalunya i de l’Estat.

La indústria tèxtil ocupava el segon lloc durant els anys estudiats, experimentant un suau increment entre 1900 i 1932, segurament a causa de l’augment del gènere de punt confeccionat, que lògicament l’incloem dins del mateix grup del tèxtil. La distribució geogràfica dins de la demarcació tarragonina es mantenia a finals del segle XIX gairebé igual que a mitjans d’aquest segle, és a dir, que l’eix Reus-Valls concentrava quasi la totalitat de l’activitat tèxtil, però amb una diferència quantitativa, ja que el nombre de fusos, quasi tots mecànics, i telers havien minvat, sobretot en algunes localitats que, com Alcover o el Pla de Santa Maria, no van poder fer front a un dels grans problemes de tot el tèxtil català: els condicionants energètics. Mancats de corrents fluvials suficients per aprofitar l’energia hidràulica, les fàbriques tèxtils del Baix i Alt Camp es van veure abocades a l’ús del carbó que, comprat fora del país, suposava uns costos addicionals que en cap moment foren compensats pel del carbó català a causa de la seva migrada producció.

Reus continuava concentrant la major part del tèxtil, sobretot cotoner i seder.

La Industrial Algodonera i la Sedera Reusense eren les grans empreses del ram, però, així i tot, els resultava molt difícil superar la qüestió energètica. El problema hauria estat menor si el carbó aragonès de la conca d’Utrillas hagués arribat amb facilitat als centres tèxtils del Camp, però les dificultats del transport encarien més encara la seva utilització. La idea de construir un ferrocarril que unís totes dues zones era un punt de confluència en els interessos d’ambdues parts, però els retards constants dels projectes i la debilitat de l’impuls necessari per part de les societats que havien d’explotar la línia acabaren per desinflar les il·lusions. El tren arribà finalment a Tortosa (no a Reus) i ho feu en una data, 1941, en un context de postguerra en què la crisi del tèxtil era una realitat sense marxa enrere.

El 1932, malgrat la mecanització quasi total dels fusos i la molt avançada dels telers, el ram cotoner havia disminuït molt la seva importància; la seda se centrava només a Reus; i la llana en alguns nuclis de l’Alt Camp, com el Pont d’Armentera i el Pla de Santa Maria, que continuaven així la seva tradició llanera, tot i que ara amb uns efectius empresarials i humans força disminuïts. Valls, que havia estat un centre de gran importància en el filat i teixit de cotó en els anys centrals del segle XIX, perdia empreses i població, potser per mirar més a Barcelona que al seu voltant, però també perquè, incomprensiblement, es va veure privada de bones connexions viàries amb Reus i Tarragona.

Amb tot, durant els anys vint i trenta del passat segle, el sector tèxtil tingué una certa tendència a expandir-se, malgrat que feblement, per altres comarques.

El Tarragonès, la Conca de Barberà, el Baix Ebre i el mateix Baix Camp van veure obrir fàbriques de confecció i gèneres de punt que, sense grans pretensions, omplien el buit d’abastir un mercat demogràfic important, com era el del Camp i el de les terres de l’Ebre.

La resta de sectors industrials evolucionaren de diferent manera al llarg del període que veiem. Així, mentre que la pell (adoberies) disminuïa la seva importància i el paper es mantenia (la Riba n’era el seu centre, tot i el seu declivi), les indústries mecàniques incrementaven la seva presència a causa de la construcció de maquinària per als productes del camp, com era el cas de les premses. També la química

experimentà un lent creixement, sobretot per l’elaboració d’adobs i insecticides.

Per una altra part, l’ús del gas, tan important en la segona meitat del segle XIX, anà perdent força davant l’empenta de l’electricitat, que amb la creació de grans empreses, com Riegos y Fuerza del Ebro, avançava ràpidament en l’electrificació urbana i en la seva utilització en determinats centres fabrils.

El sector terciari El comerç era l’activitat més important del sector terciari en el territori tarragoní de finals del segle XIX i principis del XX. Lògicament, una bona xarxa de transports era imprescindible per desenvolupar millor l’activitat mercantil que suposava traslladar cap a altres contrades, pròximes o allunyades, la producció agrària i industrial que anava generant-se a les comarques de Tarragona.

Establerta l’actual divisió provincial el 1833, un aspecte a destacar en la xarxa comercial del territori era el paper que jugaven allò que avui diríem capitals de comarca, i que en els darrers decennis del segle XIX i primer terç del XX eren nuclis de població amb mercat (o fira) on hi anava gent dels pobles veïns a vendre la seva producció, agrària fonamentalment. Molts d’aquests municipis esdevingueren caps de partit judicial en la divisió de 1834. En realitat, quan el 1897 Font i Sagué realitza un mapa comarcal de Catalunya, la demarcació tarragonina era dividida en cinc comarques (Conca de Barberà, Camp de Tarragona, Priorat, Gandesa i Tortosa), ja que l’actual Baix Penedès formava part de l’anomenat Penedès històric (Alt i Baix Penedès i Garraf). La Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya, creada el 1932, acabà dividint el territori en les deu comarques que avui dia coneixem, tenint en compte criteris econòmics i de mercat, de manera que, denominacions comarcals a part, la majoria dels actuals caps de comarca eren centres de diferents graus d’influència mercantil: Reus i Tortosa eren els dos centres comercials més importants; de mitjana influència hi havia Tarragona, Valls i el Vendrell, de petita influència, Falset, Gandesa, Móra d’Ebre. Destaquem també que en algunes comarques, com era el cas de la Conca de Barberà (Montblanc, Santa Coloma de Queralt i l’Espluga de Francolí), no hi havia una clara capitalitat econòmica. Al sud, Amposta disposava d’una tan reduïda influència comercial, que pràcticament es limitava al seu terme municipal, fet no gaire estrany si tenim en compte la proximitat de Tortosa i la potencialitat que en tots sentits tenia aquesta ciutat.

Exceptuant Reus, Tortosa, Tarragona i Valls, on els seus trets urbans i seu també d’una classe social més aburgesada, la resta de centres comarcals realitzaven principalment transaccions mercantils basades en productes agrícoles i ramaders, així com terrisses i estris relacionats amb el sector primari. Les quatre grans ciutats de la demarcació disposaven de dos factors favorables al desenvolupament comercial: eren centres fabrils i tenien un volum de població important. De fet, en totes quatre es fundaren Cambres de Comerç, Indústria i Navegació en diferents dates: la de Reus el 1886, la de Tarragona el 1887, i les de Tortosa i Valls l’any 1908.

Aquestes institucions proporcionaren al món empresarial de les comarques tarragonines eines de col·laboració i impuls de les activitats econòmiques.

També el món financer es va moure aviat, ja que les entitats bancàries pròpies començaren a establir-se el 1863 amb la creació del Banco de Reus, seguit pel Banco de Tarragona (1864) que més tard passaria a anomenar-se Banco Local de Tarragona (1880) que, després de grans dificultats, desapareixeria el 1907. Durant els anys de la Febre d’Or es fundaren el Banco de Tortosa i el Banco de Valls, tots dos el 1881, en una època d’auge de l’economia catalana en general. La veritat és que, amb els alts i baixos corresponents, hi hagué un cert dinamisme financer fins a la guerra civil, completat el 1919 amb la creació del Banco Comercial de Tarragona.

[1922]

MA®QUES REGISTRADES 17

[1906]

18 ECONOMIA I MARQUES

De tota manera, les dades que tenim no mostren un gran entusiasme en la creació d’empreses per part d’aquestes entitats.

Quant a la xarxa de transports i comunicacions, el territori tarragoní tenia algunes mancances que no afavoriren gens el desenvolupament econòmic de determinats llocs i comarques entre 1886 i 1938. Pel que fa a les carreteres, l’eix fonamental era la carretera de Barcelona a València, de la que sortien cap a l’interior vies secundàries en bastant mal estat, predominant els camins de carros i de bast. Aquesta situació milloraria lleugerament amb les planificacions viàries de la Mancomunitat de Catalunya i als anys vint del segle passat, quan l’increment dels vehicles motoritzats anà augmentant progressivament. Tanmateix, continuaven existint greus deficiències, com deixar a una vora Valls de la carretera Reus-Montblanc-Lleida; la inexistència d’una via interior paral·lela a la de la costa; l’aïllament de determinades zones de l’interior (Baixa Segarra, el Priorat històric...), etc.

Els trets essencials de la xarxa ferroviària provincial ja estaven construïts a finals del segle XIX, però també tenia aspectes poc favorables a l’economia. Tres exemples només ens serveixen per evidenciar aquesta afirmació: Valls va quedar sense connexió directa amb Tarragona, el que suposava que la producció industrial i agrària de l’Alt Camp tenia dificultats per arribar al port tarragoní, que era el punt de sortida natural cap a altres indrets més o menys allunyats; Reus, la segona ciutat industrial de Catalunya, quedà al marge de la línia ferroviària Barcelona-València; les terres de l’Ebre no van arribar a tenir connexió per ferrocarril amb la zona del Baix Aragó fins al 1941. Totes aquestes deficiències, i d’altres més greus, suposaren diversos desequilibris econòmics en el territori, alguns dels quals encara s’arrosseguen en l’actualitat. Potser el més important, pel que significà per a la ciutat, va ser la construcció de la línia Valls-Vilanova-Barcelona, que no solament va allunyar la producció vallenca cap a Barcelona, on la seva competitivitat disminuïa, sinó que també va allunyar la població cap a la capital i la seva àrea metropolitana, produint-se a l’Alt Camp una situació de pèrdua d’indústries i de gent.

Com a resum, podem afirmar que, si l’etapa 1835-1885 es va caracteritzar per uns prometedors inicis de la industrialització, els anys que van del 1886 al 1938 mostren un cert estancament industrial i una tendència cap a la terciarització de la població. Que en quaranta-tres anys, temps transcorregut entre els censos de 1887 i 1930, la població absoluta de les comarques de Tarragona augmentés només en 2.089 habitants demostra de manera clara l’estancament productiu de l’economia del territori durant aquests anys.

En realitat, s’havien format dues zones molt clares en la distribució geogràfica de l’economia: per una part, les comarques del Camp, capitanejades econòmicament per Reus i administrativament per Tarragona, amb el pes de la important tradició industrial de Valls; per una altra, les terres de l’Ebre, amb un centre clar i indiscutible, Tortosa, que basava la seva força en un hinterland agrari de gran impuls comercial i amb unes extenses terres en procés d’integrar-les a l’agricultura.

El problema era que totes dues zones vivien quasi sense saber de la seva existència mútua, i a aquest fet col·laborava la miopia a l’hora de projectar vies de comunicacions que veritablement unissin persones i economies. La Guerra Civil estroncà el passat industrial del Camp i la vitalitat econòmica de les comarques de l’Ebre.

Hauríem d’esperar vint-i-cinc anys més per iniciar un nou enlairament cap a la modernitat i cap a unes noves metes econòmiques.

ELS PRIMERES REGISTRES DE PATENTS, LLIBRES, MARQUES I INVENCIONS DE LA CATALUNYA MERIDIONAL

1887

1888

1900

1901

1903

1904

MA®QUES REGISTRADES 19

Les marques registrades entre 1886 i 1938

[1914]

Un cop esbossats els grans trets de l’economia provincial entre 1886 i 1938, passarem a analitzar la informació específica que se’n deriva de les marques registrades al Boletín de la Propiedad Industrial durant aquest període. Com era d’esperar, els agents econòmics de la demarcació buscaren la identificació i diferenciació de producte en els sectors emblemàtics que acabem d’esmentar, aquells que eren objecte d’una ampla comercialització i que d’alguna manera definien el pols de la riquesa provincial.

En el període estudiat, se’n registraren un total de 924 marques, la immensa majoria de les quals corresponien a la fabricació i/o venda de productes agraris: olis, vins, fruita seca i farines per aquest ordre. Menor era el pes de la resta d’indústries, on sobresortien encara les tèxtils, mentre sorprèn la proliferació de productes farmacèutics que, juntament amb la química de baixa tecnologia (llegiu, sabons, vernissos i insecticides), ocuparien un lloc predominant en volum de marques registrades.

Sector Olis: fabricació, refinat, venda Vins, licors, aiguardents, anisets Alimentació i begudes Indústries tèxtils Altres sectors industrials Farmàcia i química Models d’utilitat Altres: hostaleria, cinemes, publicacions

Nombre marques 174 340 166 124 124 87 154 67 242 242 17 17 47 47

Si atenem la cronologia dels registres, obtenim algunes dades interessants. La creació de marques s’accelera a partir del 1910, arribant al seu punt màxim durant la dictadura de Primo de Rivera. Per al conjunt dels sectors, una primera explicació fora causada per la revifalla econòmica de la zona un cop superats els efectes de la fil·loxera. Dit això, caldria diferenciar els rams de transformació agrària dels industrials pròpiament dits.

Sector Vins Olis Alimentació/begudes Indústries tèxtils Altres indústries Farmàcia i Química Models d’utilitat Altres TOTAL

1890-1900 15 -3 7 11 ---36

1901-10 25 18 11 10 2 8 -2 76

1911-20 31 94 23 18 17 45 -8 236

1921-30 81 55 64 39 26 164 7 28 464

1931-38 14 7 23 13 11 25 10 9 112

En el cas dels primers, l’acabament de la Primera Guerra Mundial marca un punt d’inflexió. És sabut que el conflicte havia obert unes possibilitats excepcionals a l’exportació, possibilitats que difícilment seguiran sent sostenibles en retornar la pau, ja que els tradicionals competidors, abans en lluita, tornaren a normalitzar la 20 ECONOMIA I MARQUES

seva activitat comercial. La finalització de la guerra inaugurà una etapa de dificultats per a l’economia provincial; tanmateix, és entre 1918 i 1922 que localitzem la més gran quantitat de marques registrades en els rams de transformació agrària.

L’explicació, senzilla, ens suggereix també l’esperit d’iniciativa que caracteritzà alguns dels agents econòmics que controlaven aquests sectors. Diferenciar producte i fer incís en la qualitat, a través tot just de marques de fabricació i comercials, constituí una estratègia de mercat amb la que els exportadors temptaven de mantenir la demanda dels seus productes, en un marc cada cop de més ampla concurrència.

A la resta de sectors industrials, que treballaven bàsicament per al mercat intern, s’insinua un procés de substitució d’importacions a les acaballes de la guerra, reforçat per la Llei de Protecció a les Indústries Noves del 1917, i per l’Aranzel Cambó del 1922. Això és particularment notable en el cas de les metàl·liques (predominants entre 1917 i 1919) i de la química de baixa tecnologia de la zona, que incrementa l’elaboració de productes diferenciats a partir del 1922 i durant gairebé tota la dictadura.

Pel que fa a la localització de les cases més actives, les dades no presenten sorpreses: Baix Camp, Tarragonès i Baix Ebre concentren el gruix de marques registrades, mentre són també un petit grapat de negocis a cada sector, aquells que destaquen per la creació i registre de noves etiquetes.

[1919]

Els sectors de transformació agrària: vins i olis En el cas dels vins i licors, Tarragona i Reus creen el 67,8% del total de les marques registrades, seguides a força distància per Valls, Tortosa i el Vendrell (en conjunt, representen el 83,6%). En la majoria dels casos, es tracta d’una diferenciació comercial del producte, per bé que res no sembla indicar un procés paral·lel en l’àmbit de la producció. Les etiquetes, en aquest cas, no assenyalen en general trets distintius de qualitat o especificitat respecte dels competidors, llevat d’algun cas minoritari que fa incís en l’autenticitat de la procedència del vi envasat, concretament referint-se al Priorat (a Scala-Dei). Això sí, estem parlant d’un sector heterogeni (licors, anisets, aiguardents, vins, vermuts, xampanys), cosa que explica la dispersió de les companyies implicades (111 per a 166 marques).

Així i tot, si ens centrem en la fabricació i venda de vins exclusivament, el 55,1% de les marques del sector són registrades per set empreses de Tarragona i Reus. Destaquem la Sociedad Vinícola S&L Durlacher, que opera a Tarragona a partir de 1904, té connexions estrangeres i contactes habituals amb Benicarló, Vilafranca i Vimbodí. Aquesta empresa esdevé La Vinícola Ibérica SA després de la Gran Guerra, mostrant-se molt dinàmica en les seves activitats. Als anys trenta, a Tarragona encara, destaca Pernod SA. A Reus, amb més tradició en l’elaboració de vi, són quatre les cases remarcables, sempre atenent a la creació i registre de marques: Enrique Izaguirre i els seus successors; J. Gili i Cia, les marques de la qual són després assumides per Narcís Musté (vermuts i licors); la Sociedad Vinícola Reusense, que també treballa amb fruita seca, i els Successors de J. Boule, Mayner y Pla S en C. En l’àmbit dels olis, destaca Tortosa (el 58% de les marques), seguida a força distància per Reus (el 29,8%). En un cas i l’altre, però, les estratègies de mercat i la tendència a la concentració a poques mans són idèntiques. La zona de l’Ebre sembla canalitzar tota la seva producció vers les refineries de la seva capital, atès que d’aquesta surten la immensa majoria de les marques (hi ha una representació testimonial a Ulldecona i a Santa Bàrbara).

Situats ja a Tortosa, tres empreses registren més de la meitat de les marques MA®QUES REGISTRADES 21

[1920]

de la zona (el 32,75% de les provincials en el sector). Es tracta de firmes ben conegudes: Josep Bau->Aceites Bau SA, amb contactes internacionals en l’exportació (italians en la importació d’olis per refinar), que també fabricarà sabons (molt lligats al sector de l’oli) durant la dècada dels trenta. Les seves etiquetes indiquen clarament l’exportació que hi efectuava, atès que porten les explicacions en anglès i en francès; d’altra banda, insisteixen en la qualitat del producte i en l’absència de barreges en l’envasat, garantit tot plegat amb la rúbrica del fabricant a tall de reclam publicitari.

Fernando Pallarés Hermanos segueix aquest mateix esquema. En el seu cas, a banda de mercats francesos i anglosaxons (incloent-hi els EUA), les etiquetes reflecteixen una exportació sistemàtica a l’Argentina i Uruguai. Tenen casa a Barcelona i sucursals a Cabra (Còrdova) i a Sevilla. La companyia de Juan Panisello, a partir de la Gran Guerra, seria la tercera en nombre de marques. En general, la comercialització d’oli sembla assentar-se sobre una xarxa internacional prou sòlida i interconnectada; a la zona de l’Ebre, hi operen diverses companyies estrangeres, que fan incís en la procedència geogràfica dels olis que distribueixen, essent significativa la presència d’italians en aquest sentit.

A Reus, en la mateixa línia, alguns envasats subratllen l’origen tortosí i del Baix Aragó dels seus olis, les etiquetes també apareixen en francès i en anglès, alhora que exporten a diversos mercats americans a través de la Gatry Company. En aquest cas, tres firmes registren el 73,6% de les marques reusenques, i el 24,1% de les provincials en el sector. Es tracta de Fèlix Gasull SA, que simultàniament s’hi dedica a la comercialització de fruita seca, i el 1933 farà a més sabó; José Sabater Roig, també exportador de fruita seca, i P. Fontana Gatells -> Fontana i Vilanova S en C, amb una refineria. De Tarragona, amb una presència molt menor, destaquem La Oleícola de Tarragona SA, a partir dels anys vint.

Aliments i begudes L’apartat d’alimentació i begudes, de nou, és monopolitzat per Tarragona i Reus, amb el 63% de les marques registrades a la província en el sector; Tortosa les segueix amb un discret 13,7%, sobretot si tenim en compte que més d’un terç d’aquest percentatge s’hi correspon amb noms comercials per a botigues de comestibles.

Ram Fruita seca Arròs Farines Pastes i purés Pinsos Confiteria i conserves Xocolates Productes de granja Gasoses i refrescos Venda al detall de comestibles Altres

Tarragona 3 7 0 0 1 4 17 0 9 1 5

Reus 8 0 6 5 1 7 2 0 1 0 1

Tortosa 0 2 2 0 2 1 0 1 0 6 3

Tant a Reus com a Tortosa, les societats més actives són les mateixes que ja demostraven aquest dinamisme en el sector dels olis: la reusenca de José Sabater Roig, que comercialitza fruita seca, i la tortosina de Fernando Pallarés y Herma22 ECONOMIA I MARQUES

nos, que ho fa amb cereals i arròs. Altres firmes remarcables són La Industrial Harinera, amb sucursal a Casp, i Frutos Secos SA, exportadors durant la dictadura de Primo de Rivera.

A Tarragona, la casa Blandinieres de gasoses i refrescos (Viuda de Blandinieres y Cia -> P. Olivé Sanromà als anys vint), juntament amb la fàbrica de xocolates Orti, Piera y Brugueras SA, aglutinen la meitat de les marques registrades en el sector. Bona part de l’altra meitat és ocupada per marques d’exportació: Arroces Hispania SA i La Avellanera Tarragona SA, del 1922. Ambdues eren integrades en un projecte ambiciós de la burgesia local, Tarragona Port, portat endavant per Macià Mallol, Pere Lloret i els germans Bonet, que pretenia muntar una gran empresa exportadora capaç de canalitzar la producció agrària de tota la província, això amb drassanes i flota pròpies, i que fracassà durant la dictadura de Primo de Rivera.

Fins ara, hem abordat el 50,3% de les marques registrades, corresponents a sectors lligats a la transformació i comercialització agrària. En general, es tracta de diferenciar producte, no sempre amb correspondència real, basant-se sobretot en la qualitat que la procedència geogràfica confereix a la matèria primera: olives, raïm, arròs. Pel caràcter d’aquestes indústries, hom no pot esperar una excessiva diversificació dels béns oferts, i difícilment toparem amb productes nous.

Entrem, tot seguit, en el gruix de marques corresponents als sectors industrials no agraris. Parlem d’un total de 396 marques, de les quals 180 són productes farmacèutics, 87 tèxtils, 62 productes químics, 21 productes metàl·lics i mecànics, i la resta correspon a una munió de sectors molt diversos, que anirem especificant.

[1930]

Farmàcia i química El conjunt de les marques d’aquest sector procedeixen dels centres econòmics tradicionals de la província: el Camp de Tarragona, amb Valls inclosa, i la zona de l’Ebre (tot plegat, el 87,6% de les marques, i un 59,5% concentrat a Reus). Pensem que és molt significativa aquesta recuperació de les antigues capitalitats. És obvi, quan ens endinsem en les dades, que ens estem referint a química de baixa tecnologia i farmàcia en bona part basada en l’apotecari tradicional; tanmateix, estem parlant de sectors nous des d’un punt de vista industrial, que requereixen inventiva i perspectiva. En aquest sentit, sembla que la trajectòria històrica de les ciutats més avall relacionades determina una particular conformació del seu capital humà, amb capacitat d’iniciativa i una relativa formació, més enllà de les conjuntures econòmiques que portaren algunes d’aquestes viles al declivi.

Ram Farmàcia i perfumeria Sabons i lleixius Adobs, insecticides, prod. químics Tintures, pintures, esmalts Altres

Reus 111 18 6 0 9

Tortosa 21 1 2 0 4

Tarragona 10 6 5 0 1

Valls 6 0 8 2 2

Per marques, a Reus destaquen dos farmacèutics: en primer lloc, A. Punyed Lloberas, que operarà primer en solitari, formant companyia estable amb A. Quiroga Camba després de la I Guerra Mundial; eventualment, col·laboraran amb tercers en algun específic concret, per crear el 1925 (registre el 1929), els Laboratorios Iberoamericanos Punyed y Quiroga SA, força actius durant la dictadura. En aquesta trajectòria, els implicats registraran 48 específics farmacèutics i d’higiene corporal.

MA®QUES REGISTRADES 23

En segon lloc, insistim que per nombre de marques, tenim a Antoni Serra Pàmies, pioner en el salt industrial de la farmàcia a Reus, que el 1919 registrarà els Laboratorios Serra. La seva primera marca, del 1908, són les pastilles Granulinos Serra; d’acord amb les etiquetes, el 1911 té permís de Bayer per treure set compostos emparats en aquesta firma, mentre el conjunt de les seves elaboracions posteriors està integrat per específics farmacèutics, perfumeria, productes alimentaris tonificants, xarops i compostos efervescents, fins a un total de 32 marques.

Finalment, ja entrats els anys vint, Pau Ornosa Soler, amb 26 marques de química i farmàcia sobretot, i Salvador Vallverdú Gebellí, amb 12 de medicaments completarien l’escenari que hem referit.

Per bé que molt conegut i prestigiós, el primer farmacèutic de Tarragona (Antoni Delclós) està molt lluny dels anteriors, mentre a Tortosa destaca Gerard Vergés que, el 1919, juntament amb A. Oliveres, registraran el Laboratorio Quimioterápico del Ebro, i que faran alguns específics farmacèutics.

Fora d’això, els productes ideats ens donen alguna pista sobre la realitat de l’època. Per exemple, la creació a Valls, el 1929, d’un centre contra la tuberculosi (Institutos Saponifimicos); o el preparat de Joan Salvador Pallarés (Reus, 1924) Licor Americano Salvador, per tractar malalties de les aus, tot just en un moment en què l’aviram de la ciutat dona les primeres passes significatives; o bé els dos preparats d’Enric Brull Rey (El Perelló, 1916-17), contra la malària i el paludisme, precisament als voltants d’una zona on els aiguamolls de l’Ebre havien fet estralls des d’antic amb la propagació de la malària entre la població. Per descomptat, els xarops i quines per complementar l’alimentació (Vino al Jugo de Carne de Toro A. Serra Pàmies), i les litines, l’aigua mineral de la gent pobra.

Com hom pot veure al quadre corresponent, la química de què parlem és força bàsica i d’arrel tradicional: sabons i lleixius (A. Colon Coca, amb la marca Tortuga, i F. de Paula Baró, que també registrarà una agència de transports, tots dos de Reus, són els productors més destacats); insecticides per a mosques, rates i, en menor grau, sulfats (destaca Pau Galimay Gasull en els primers, i l’Anticriptográmico R. Abelló Coll del fabricant homònim, tots dos de Valls); vernissos, betums, cremes per als cuirs, tot plegat de petita escala. Per descomptat, a Tarragona opera la Unión Sulphur SA Española, de refinament de sofre, que registra la seva firma el 1920.

El tèxtil

[1935]

24 ECONOMIA I MARQUES

Pel que fa a les marques tèxtils, el 70,6% surten de fàbriques reusenques, seguides molt de lluny per les ubicades a Tarragona (un 11,5%). Els registres reflecteixen de manera fidedigna l’evolució tèxtil de la zona. En el cas de Reus, predominen els de torçats i cordoneria del cotó (quasi un 70%) sobretot destinats a mitges i mitjons, tot i que també s’hi fabriquen esques per a encenedors i espelmes. Només dues empreses treuen marques de fils per a màquina: Lorenzo Aulesa, i sobretot La Industrial Algodonera, ambdós a la dècada dels vint.

Altres empreses emblemàtiques, com La Fabril Algodonera, que es dediquen al teixit, només treuen una marca, probablement perquè en aquest àmbit és el nom de la fàbrica l’autèntic segell de qualitat del producte (hom podria aplicar això també als Sucesores de Joaquín Navas S. en C., o a la mateixa Industrial Algodonera quan, de les vuit marques que treu, reserva la constituïda pel seu nom al teixit). D’altra banda, el teixit, en ser un bé intermedi, no resulta tan susceptible de diferenciació com altres tèxtils acabats. Així i tot, cal destacar algunes societats que patenten determinades barreges de color i dibuix, a fi de remarcar-ne l’exclusivitat: així ho fan Luís Querol Tomàs (el 1921 patenta un jacquard), i Freixa, Solé y Cia (VilavertTarragona) que, entre 1925 i 1927, fan allò mateix amb el jaspiat de dos teixits.

A més, a Reus se’n fan mitges i gèneres de punt, destacant amb quatre marques, la societat Mestres y Escoda S. en C., que també en fa els torçats corresponents. Tot just, els gèneres de punt, a partir de la Primera Guerra Mundial, acaben constituint el subsector pel qual s’hi decanta el tèxtil de la zona; a jutjar per les marques registrades, era també el territorialment més estès: n’hi havia, a més de Reus, a Tarragona, Borges, Tortosa i Valls.

A Tarragona sobresurt la coneguda firma Soliano (José Soliano Maro à, Jaime Soliano, sucesor de J.J. Soliano, a partir dels anys trenta). Primer fan confecció en tots els teixits, per especialitzar-se més tard en gènere de punt. Com a curiositat, l’any 1935, patenten un vestit de bany amb reforços abdominals. A més, en aquesta ciutat té una sucursal de torçats de llana la casa Torredemer, i se’n fa lona (Lorenzo Recasens Casas, que el 1926 treu també una marca de la fàbrica de Pobla de Montornès).

Vestigi d’antigues tradicions locals lligades al conreu i elaboració en cànem, és el registre d’una marca d’espardenyes a Alcover, de sacs al Vendrell, i de lona i cànem a La Riera; a Valls, com hom podrà veure més avall, Antonio Vives Dols patenta un model d’espardenya amb taló i sola de cuir, que recorda una sabata, producte aquest al que també s’hi dedica.

[1922]

Altres indústries Per bé que hi hem inclòs tota una munió de sectors diversos, destaquen en la creació i registre de marques els rams propis del segon boom tecnològic; pel contrari, els tradicionals de la zona: cuirs (Reus), paper (La Riba i La Sénia), vidre (Vimbodí), en altres temps molt importants, han romàs com a béns intermedis i, com ho dèiem per al teixit, no semblen buscar més diferenciació que la pròpia de la identificació del negoci que els elabora, cosa que explica l’escàs nombre de registres que efectuen en aquest període. De totes maneres, i a diferència del tèxtil, tampoc no són gaires les firmes que utilitzen aquests béns intermedis per fer acabats a la província, no almenys diferenciant les seves elaboracions: libritos de paper de fumar (dues marques), sabates (tres marques) i marroquineria (una marca).

En conjunt, estem parlant de 67 marques, el 72,7% de les quals són registrades a Tarragona i a Reus. Per nombre, destaquen les indústries metàl·liques i mecàniques. En aquest sentit, acabant-se la Gran Guerra, Antoni Roig de Tarragona, registra catorze marques de metalls refractaris i aliatges diversos, com a distribuïdor nadiu de cases estrangeres (W.E. Watsons-Marine Bearing Metal, Babbit, Locomotive Antifriction Metal, IQM), o bé directament en col·laboració amb elles (amb Atlas Metal & Alloys Cº). Registrada a Tarragona per part d’Antoni Roig hi és també la Internacional Químico-Metalúrgica SA (1917), que als anys trenta té la Sociedad de Placas y Polvos para Soldar SA, amb dues marques de soldadura metàl·lica.

Cal esmentar, encara que el nombre de marques no sigui gran en el seu cas, algunes firmes que indiquen una implicació de capital local en indústries bàsiques, i que tenen un pes considerable en la seva economia: J. Vilella y Cia, que munta la primera refineria de petroli a la zona el 1894; Juan Busquets, que el 1935 registra una marca per a màquines d’esclovellar (pot semblar senzill i, tanmateix, el desclovellat va ser un pas endavant en la capacitat de la fruita seca local de competir en els mercats internacionals); la firma Mariné y Torrens, que fa motors a la dècada dels vint; tots plegats, de Reus.

A Reus encara, la companyia Gatell, Miguel y Vaqué (La Hidráulica Reusense) fabriquen llosetes hidràuliques i material de construcció divers. El 1925 registren, a més, dues sanefes per a rajoles, originals de la firma, cosa que ens indica una certa MA®QUES REGISTRADES 25

volada en el prestigi d’aquesta casa. A la zona de l’Ebre, s’insinua també un sector que serà prou important, registrant-se una marca de calç i guix a Tortosa; aquest tipus de negoci, força estès per la província en forma de forns tradicionals, treballa amb matèria primera susceptible de ser tractada com a ciment, cosa que ja es pot veure a través de la documentació que ara tractem: el 1921 Roé Hermanos, de Roquetes, registren una marca de ciment pòrtland.

Models d’utilitat El model d’utilitat és considerat una versió menor de la patent: el concepte s’aplica sobre producte i no pas sobre procediment, se li exigeix un grau de novetat menor, i és prou què faciliti un us nou d’una eina ja existent. No podem parlar, per tant, d’objectes que requereixin un nivell elevat de coneixements i de capital, sinó d’instruments que donen compte d’una inventiva associada a l’experiència.

Hem inclòs en aquest apartat el que és susceptible de ser considerat un model d’utilitat, si bé com a tal només pot constar des de la fi dels anys vint, per tal com és d’aleshores la primera legislació que recull aquesta figura. Com hom pot veure al quadre-resum, hi predominen els dissenys (barreges de color i fibra en teixits i pell, sanefes en les rajoles, espardenyes i vestits de bany amb algun afegitó), és a dir, combinatòries específiques d’elements generals prou coneguts en cada sector.

Entre les curiositats, resulta relativament interessant la idea de guarnir les bosses de paper amb retallables diversos; suposem que es tracta d’una estratègia ben primerenca de màrqueting, un reclam per al consumidor dels productes embalats amb aquestes bosses, que els compraria de la marca específica que les utilitza, a fi efecte de completar la col·lecció suggerida (casetes, nens, futbolista i paisatge).

Dins l’àmbit de la producció, els inventors de la zona proposen alguna millora menor per a aparells ja consolidats; així Joan Sanfeliu Sanromà, de Montblanc, que ja el 1928 registrava una marca de soles i planxes de goma, ara patenta la utilització d’aquest material per recobrir claus de ferro. Altres sectors que mereixeren l’agudesa mental dels agents locals foren l’aviram (Riudoms, una criadora amb

[1932]

Població Reus Reus Vilaverd Valls Tarragona Reus Reus Reus Reus Reus Reus Riudoms Reus Reus Montblanc Tarragona

Any 1921 1925 1925 1925 1927 1927 1932 1932 1933 1934 1934 1934 1935 1935 1935 1935

26 ECONOMIA I MARQUES

Objecte Disseny tèxtil Disseny mosaic Disseny tèxtil Model d’espardenya Disseny tèxtil Bosses paper Tap ampolles Disseny pell Atrapa mosques Planxa radiador Calculadora Criadora Batedora olives Sistema de tanca Claus Vestit de bany

Propietari Lluís Querol Tomàs Gatell, Miguel y Vaqué Freixa, Solé y Cia. Antoni Vives Dols Freixa, Solé y Cia. Josep Asens Asens Luciani Bruno Josep Maduell Pons Joan Solanes García Emili Mulet Enric Fontana Grau Francesc Cruset Gavaldà Gabriel Pujol Parés Domingo Balsells Cailà Joan Sanfeliu Sanromà Jaume Soliano

Descripció Jaspiat per a mitjons Sanefa per a rajola Combinació colors de teixits Espardenya amb sola de cuir i amb taló.

Combinació colors de teixits Bosses paper amb figures retallables Tap que substitueix el de suro Model pell bicolor distribució irregular Dispositiu atrapa mosques de tres cossos Planxa radiador per a motor explosió Taula estudi nombres fraccionaris Criadora amb regulador tèrmic Màquina batedora de pasta d’oliva Sistema doble tanca per a moneder Claus amb cap revestit de làtex, cautxú…

Vestit de bany amb reforços abdominals

regulador tèrmic), l’obtenció d’oli (Reus, una batedora) i accessoris d’automòbil (Reus, planxa per a radiador).

Altres marques Es tracta d’un apartat heterogeni de marques no encabides en els anteriors, generalment serveis i botigues, escasses dins la seva categoria, i difícilment susceptibles d’una anàlisi detallada. De totes maneres, ens dona una idea si més no intuïtiva de Reus i Tarragona durant el primer terç del segle XX, i és per això que en fem un petit esment. Cases emblemàtiques de les dues ciutats registren la seva marca de comerç ara Casa Marsol (1929), Casa Navàs (1919), Casa Pujol (1928), proliferant, sobretot a Reus, una munió de botigues al detall que semblen abandonar de mica en mica l’antic caràcter bigarrat, on es podia trobar de tot, per esdevenir en elles mateixes una marca de distinció urbana.

La societat a què ens referim, a la fi del període estudiat, havia introduït la ràdio a les llars, a poc a poc, però de manera irreversible, tant, que en començar la dècada dels vint trobem una marca registrada de publicitat sonora; publicitat són també els Anuaris i Guies que hom patenta (de Reus, dels transports en ferrocarril, de la producció), i que donen compte d’una dimensió urbana «no abastable» amb la simple memòria, d’una vida quotidiana que comença a requerir força informació per poder seguir endavant.

S’havia obert el cine Sala Reus (1908), com també diversos hotels i cafès, per servir una societat que començava a moure’s més, i que també abandonava mica en mica l’aspecte pesarós dels costums passats, la rigidesa provinciana que, malauradament, retornaria amb contundència després de la Guerra del 1936 (serveixi, com a contrapunt i llicència, l’orquestra registrada a Tarragona el mateix 1936 per part d’Hoteles Unidos SA: Los Artistas Unidos).

En definitiva, el registre de marques entre 1886 i 1938 segueix les pautes de l’evolució econòmica tarragonina durant aquest període. Els sectors que més hi destacaren per valor generat, aquells que sobrevisqueren les diferents conjuntures, són també els que més marques generaren; no és una qüestió de quantitat, atès que, a cada sector, les firmes més actives en termes de registres constitueixen una minoria dins el conjunt de negocis del seu ram; es tracta més bé d’una qüestió d’enfocament, de resposta a les condicions de mercat: diferenciar producte fent incís en la qualitat és una manera de mantenir la seva quota enfront de béns més competitius en termes de producció. Diguem-ne que és una manera creativa de reaccionar, útil al principi, però que cal anar demostrant amb una continuïtat que permeti al territori mateix esdevenir segell de qualitat.

Més enllà del resultat final, els agents econòmics de la zona optaren per aquesta estratègia, cosa que de retruc indica una discutible disponibilitat de capital per a la innovació. Els sectors que basen la seva competitivitat en una capacitat real d’innovació, no registraren marques a la demarcació tarragonina, per bé que alguns podien ser-hi presents a mans foranes; tampoc no s’hi van registrar ben bé patents, sinó models d’utilitat, la seva versió més artesana, quasi artística, lligada a la inventiva i a l’experiència. Sigui com sigui, la visió d’èmbols i xemeneies, segons la qual una zona restaria empobrida si en la seva estructura industrial hi mancava el tèxtil primer, el ferro i els béns de capital després, no resulta correcta en tots els casos. A la província de Tarragona, malgrat les dificultats que hem comentat, el procés de modernització fou imparable fins a la Guerra Civil: modernització de les mentalitats, de les rutines econòmiques, de les estratègies, amb una particular conformació del capital humà que, a la història d’altres països, n’ha demostrat l’eficàcia per assolir el progrés. •

[1937]

MA®QUES REGISTRADES 27

28 INTRODUCCIÓ

SOBRE EL DISSENY I REGISTRE DE MARQUES A LA CATALUNYA MERIDIONAL (1886-1938)

Albert Arnavat

Doctor en història i publicista Universidad Técnica del Norte, Ecuador Els antecedents: les marques de fàbrica

< [Marca de les fàbriques de paper de Josep Gomà i fills, de La Riba (Alt Camp), de 1895].

Una marca de fàbrica és tot signe o senyal que serveix per diferenciar una mercaderia d’una altra. Generalment va acompanyada d’una llegenda de signes iconogràfics o emblemes, i en la majoria hi consta el nom del fabricant i el de la ciutat d’origen. Es poden constituir en marca les denominacions, raons socials, pseudònims i noms degudament caracteritzats, vinyetes, ambients, divises, timbres, segells, exlibris, rètols i capçaleres de diaris i revistes, relleus, filigranes, escuts, monogrames, insígnies, emblemes, en la forma distintiva adoptada per cada fabricant. Es crearen marques en tots els països que entre els segles XVIII i XIX començaren la seva revolució industrial.

Si bé l’existència de marques ja en època grega, romana i medieval és un fet que l’arqueologia ha deixat fora de dubte, només d’una manera relativa han de ser considerades com a tals, en el sentit que entenem avui. Durant l’alta edat mitjana l’economia predominant era de subsistència, el volum comercial minso, i per tant, superflu tot signe exterior que indiqués l’origen d’un producte. Amb el considerable desenvolupament econòmic i social europeu de la baixa edat mitjana apareixen les primeres marques del període modern en els estats més pròspers d’Itàlia, com Florència o Venècia. A Catalunya es troben diverses pragmàtiques, com la del 1449, que parla de «marca, cuenta y peso de los tejidos de seda», dins la pràctica gremial.

Durant els segles XVI, XVII i bona part del XVIII els diferents gremis utilitzen senyals i segells per donar fe de la qualitat i procedència dels seus productes.

Però fou a partir de la protoindustrialització de la segona meitat del segle XVIII quan les marques foren usades d’una manera nova. Si abans els senyals comercials expressaven la pertinença a un gremi, en aquesta època indiquen una situació completament diferent: la llibertat de fabricació i el lliure comerç, expressant l’aparició d’un nou ordre econòmic, social i polític.

Amb la progressiva ampliació del mercat i la protoindustrialització del país apareixen les primeres normatives que regulen aquesta nova situació. Una de les més antigues és una reial cèdula de 1756 que ordenava que en els teixits figurés la marca amb el nom o la xifra del fabricant i la població. Ningú no podia comprar legalment teixits que no portessin marca, i el fet era penalitzat amb la confiscació dels teixits i una multa, en un intent de controlar el contraban estranger realitzat cap a Amèrica a través dels comerciants i fabricants del país. Amb les marques hom sabia qui elaborava el teixit. Però sembla que els fabricants de seda d’aquells anys feien poc cas de la normativa de la Junta de Comerç, fet que provocà una repetició MA®QUES REGISTRADES 29

de les ordres. La resistència d’alguns fabricants a declarar la seva marca de fàbrica o a posar el seu nom en els teixits era per temor a un excessiu control fiscal i gremial. Tot i les ordres de la Reial Audiència i la Junta de Comerç en el sentit que cada fabricant havia d’usar tan sols una marca, en general aquesta legislació no es complia, i era un fet comú que diversos fabricants utilitzessin la mateixa.

La duplicitat de les marques i l’absència de llegenda eren estratagemes que es feien servir també per encobrir teixits de diferents qualitats o procedències, i alhora un intent de despistar l’administració i el sistema fiscal. Una de les marques més emblemàtiques, antigues i de major prestigi dins el ram de la seda era la marca del Sol, i fou causa de múltiples polèmiques. Sembla que era el distintiu genèric del Gremi de Velers de Barcelona, però era emprada també i disputada pels fabricants de Reus i Manresa. Segons Jaume Carrera a la Historia política y económica de Cataluña, siglos XVI al XVIII, «un fabricante de Reus se quejó de que otros dos de aquella villa pusieran en los paquetes de pañuelos la Marca de Barcelona, que era la del Sol y ya se había convertido en distintivo genérico de la ciudad. El suplicante alegaba que él la usaba desde doce años antes, sin autorización, por supuesto. No consta en las actas que la Junta tomase determinación».

El 1789 Carles IV atorgà la llibertat de fabricació i oferia la primera normativa clara sobre les marques en els teixits, «poniendo sólo en ellos el nombre del fabricante y pueblo de su residencia, y en las manufacturas fabricadas según ordenanza deberá fixarse el sello acostumbrado en ella, para que siendo visible la diferencia entre los texidos, no haya el menor abuso en perjuicio del comprador, zelándose a fin de que no se varíe la aplicación de los sellos». Així, deia, es combinava «la libertad de los fabricantes, la perfección y diversidad en las manufacturas y la seguridad de los compradores».

El 1805 es publicà una ordre que obligava els fabricants a col∙locar en tota mena de teixits, al principi o al final, el nom del fabricant teixit en la mateixa peça de roba, i finalment, el Reial decret de 1850, va ser la primera llei de l’època contemporània sobre marques de fàbrica. En definitiva, l’assumpte central de les polèmiques era la qüestió financera, la competitivitat dels teixits, en un període de canvi on entren en contradicció els vells i caducs interessos gremials amb els creats per la nova situació econòmica i social arran de la revolució industrial.

El registre de patents i marques

^ [Marca de fàbrica de Josep Duran i Gladis, veler de Reus, del segle XVIII. Institut Municipal d’Història de Barcelona]. ^^ [Marca de fàbrica de Tomàs Font, veler de Reus, del segle XVIII. Museu de Reus]

30 DISSENY I REGISTRE DE MARQUES

El primer antecedent de l’actual Oficina Española de Patentes y Marcas –com consta a la pàgina web de la institució, que acompleix una important tasca en l’arxiu i custòdia de les patents i els signes distintius registrats a Espanya, i d’on prové tota la informació següent– fou la Junta General de Comercio y Moneda, creada el 1679. Una de les seves funcions era realitzar exàmens d’invents i proposar al rei la concessió de reials cèdules de privilegi. La documentació de l’activitat de la Junta es troba al Archivo General de Simancas. Però fou el Real Gabinete de Máquinas del Buen Retiro, obert el 1792, el que es convertí en el germen del lloc d’arxiu de les patents. Allí s’emmagatzemaven i es mostraven models i plànols de tota mena de màquines, així com la documentació de la concessió de reials cèdules de privilegi.

Quan el 1824 Ferran VII autoritzà la formació del Real Conservatorio de Artes y Oficios, s’ordenà que la informació tecnològica continguda al Real Gabinete de Máquinas passés a formar part del seu fons, entenent-se la nova institució com a registre de la propietat industrial. El 1826, el Reial decret sobre privilegis d’indústria l’assenyala, definitivament, com a lloc d’arxiu, custodia, tramitació i difusió de tot el que fa referència a les patents –que encara van seguir anomenant-se privilegis d’invenció.

El Real Conservatorio ha evolucionat a través de diverses institucions fins al que avui és l’Oficina Española de Patentes y Marcas (OEPM). Totes les modalitats de propietat industrial (privilegis, patents, models d’utilitat, models industrials, dibuixos industrials, marques nacionals i internacionals, noms comercials, rètols d’establiments, etc.) formen més de quatre milions d’expedients.

El registre d’invencions: privilegis i patents Els privilegis i les patents són monopolis exclusius que es concedien a qui intentava o introduïa noves tècniques a l’Estat Espanyol. El nom de privilegis fou mantingut per Ferran VII el 1826 –quan se sistematitzà la legislació i el procediment de registre– com a reacció a les paraules patent o certificat utilitzades anteriorment per afrancesats (1811) i liberals (1820). Es troben concessions de privilegis d’invenció des del segle XVI, però el sistema no s’organitza de manera moderna fins al segle XIX. La col·lecció de privilegis comprèn des del 1826 fins al 1878, data de la promulgació d’una nova llei sobre patents que varia la denominació i es produí un fort augment de les sol·licituds.

El registre d’invencions: models i dibuixos industrials Els models i dibuixos industrials o de fàbrica apareixen per primera vegada a la legislació espanyola en una llei de 1902, en què són tractats junt amb les marques. Mitjançant la sol·licitud de protecció sobre un model o un dibuix industrial, s’aconseguia salvaguardar la propietat d’aquells dissenys relacionats amb l’elaboració d’un producte o resultat industrial, qüestió que els diferenciava ja de les marques de fàbrica i comerç, ja que no complien una funció merament distintiva, sinó que a vegades, tenien influència en la utilitat del producte. Per això no poden ser renovats després de la seva caducitat, al contrari que les marques.

El Reglament de 1924 parla dels models i dibuixos industrials, que cada vegada van adquirint més entitat pròpia i es van diferenciant de la resta de modalitats de la propietat industrial. Serà, però, el 1929 quan s’aprofundeixi en la seva organització, donant per primera vegada una definició dels mateixos: «Se entenderá por modelo industrial todo objeto que pueda servir de tipo para la fabricación de un producto y que pueda definirse por su estructura, configuración o representación.

Se entenderá por dibujo industrial toda disposición o conjunto de líneas o colores, o líneas y colores, aplicables con un fin comercial a la ornamentación de un producto, empleándose cualquier medio manual, mecánico, químico o combinados».

Registre de signes distintius: marques d’àmbit nacional La col·lecció més important del fons de signes distintius és la formada per la documentació de marques de fàbrica, comerç i indústria. Les marques són signes distintius per protegir productes i serveis, qualsevol que sigui la seva classe i forma, amb la finalitat que el públic els conegui i distingeixi sense que pugui confondre’ls amb altres de la mateixa espècie. El 1850 per primera vegada es va legislar sobre la concessió de «certificados de marcas», amb la idea que els propietaris poguessin fer valer els seus drets davant dels usurpadors. La documentació la formen expedients amb la informació de la marca, la seva descripció i un exemplar de la mateixa (disseny o dibuix). Entre 1850 i 1878 existeixen 674 expedients; entre 1879 i 1902 n’hi ha 8.838; i de 1903 a 1929, n’hi ha 66.515.

^ [Marca de fàbrica de Tarrats i Canals, succesors de La Fabril Algodonera, de 1891-1903.

Museu d’Art i Història de Reus].

MA®QUES REGISTRADES 31

Registre de signes distintius: marques internacionals

[1894]

Les marques, de la mateixa manera que les patents, poden tenir un àmbit de protecció internacional, depenent dels acords establerts entre països en propietat industrial. El 1833 se signà el Conveni de la Unió de París per a la Protecció de la Propietat Industrial, que és el text bàsic de la protecció internacional. El 1891, es signà l’Arreglo de Madrid sobre el registre internacional de marques, que establia que amb una sola sol·licitud es pogués protegir una marca en els diversos estats signants. És l’Organització Mundial de la Propietat Industrial, a través de l’Oficina Internacional de la Propietat Industrial de Berna (Suïssa), l’encarregada d’inscriure al registre internacional la marca i notificar-ho a tots els països designats, els quals, d’acord amb les seves lleis nacionals, poden concedir-li el registre o denegar-li. A partir de 1893, existeix a l’Oficina Española de Patentes y Marcas una col·lecció de totes aquelles marques estrangeres que estenen el seu dret a Espanya, i de les espanyoles que sol·liciten o obtenen protecció internacional.

Noms comercials i rètols d’establiments

[1921]

[1930]

Altres de les modalitats dels signes distintius són els noms comercials i els rètols d’establiment, figures que fins al 1902 i 1929, no es diferencien de la col·lecció de marques. En teoria, els noms comercials són signes amb què l’industrial o comerciant realitza les seves transaccions mercantils, és a dir, la firma comercial, i tenen un àmbit de protecció nacional; mentre que els rètols d’establiment són signes distintius dirigits a la diferenciació dels establiments comercials oberts al públic, i només protegeixen en l’àmbit local. Però aquestes diferències no queden clares a la llei de 1902, que fou la primera que introduí la nova modalitat de noms comercials: «Se entiende por nombre comercial, el nombre, razón social ó denominación bajo las cuales se da á conocer al público un establecimiento agrícola, fabril ó mercantil». Entre 1902 i 1929, doncs, amb la denominació de «nombre comercial», podrem trobar des de firmes comercials fins a rètols d’establiment, encara que són aquests darrers els predominants. El Reial decret-llei de 1929 diu: «Los nombres comerciales es la materia más deficientemente regulada por la ley vigente; y lo es, porque, en realidad, el registro que hoy se acepta no es propiamente el del nombre comercial, en el sentido mercantil del vocablo, puesto que no se refiere a aquel con el que el comerciante realiza sus transacciones mercantiles, sino que alcanza exclusivamente a los rótulos de los establecimientos. Es preciso reconocer al nombre la extensión territorial completa, y separar los nombres comerciales de los rótulos de establecimiento, dándoles el diferente alcance que, en orden al comercio, deben tener».

El Boletín Oficial de la Propiedad Industrial El Boletín Oficial de la Propiedad Intelectual e Industrial començà a publicar-se quinzenalment el 1886 pel Ministerio de Agricultura, Industria, Comercio y Obras Públicas a Madrid. Fins al 1905, portà també les capçaleres de Boletín Oficial de Industria, Comercio y Trabajo de la Propiedad Intelectual e Industrial y de Estadística y Mercados i de Boletín Oficial de la Propiedad Industrial, Estadística y Demás Servicios Industriales y del Trabajo.

Fou continuat pel Boletín Oficial de la Propiedad Industrial, que es publicà de 1906 al 1964 a Madrid, pel Registro de la Propiedad Industrial, quinzenalment.

S’escindí en Boletín Oficial de la Propiedad Industrial, I: Marcas y otros signos

32 DISSENY I REGISTRE DE MARQUES

distintivos i en Boletín Oficial de la Propiedad Industrial, II: Patentes, modelos y dibujos. A partir d’aquesta data es continuà publicant fins a l’actualitat, en una nova etapa. Així doncs, el Boletín Oficial de la Propiedad Industrial s’edita sense interrupció des del 1886 amb informació sobre les sol∙licituds, concessions o incidències de patents i marques a Espanya.

El registre de la Propiedad Industrial compleix una funció de difusió de la documentació. Des del seu inici, el 1826, existia l’obligació de publicar a la Gaceta de Madrid les concessions de privilegis d’invenció. El 1886 es creà el Boletín Oficial de la Propiedad Intelectual e Industrial, acomplint així allò que preceptua el Conveni de la Unió de París per a la Protecció de la Propietat Industrial signat per Espanya el 1883. Quan es creà el Boletín cessà la publicació de l’antic Boletín de la Propiedad Intelectual al Ministerio de Fomento, i es fusionà amb el de la Propiedad Industrial. El Boletín es publicà cada quinze dies, i conté informació en dues seccions, la de propietat intel·lectual i la de la propietat industrial. L’organització del Boletín sofrirà diversos canvis al llarg de la seva història (per exemple, al principi del segle XX passa a denominar-se Boletín de la Propiedad Industrial) però ha acomplit sempre les mateixes funcions. El Boletín està format per números anuals amb els seus respectius índexs per cognoms i matèries, de 1886 en endavant.

Les primeres marques registrades de la Catalunya meridional Al llarg del segle XIX, el desenvolupament de l’economia catalana fou notable. Amb l’aplicació de la força del vapor al procés productiu s’inicià la revolució industrial, que va modificar substancialment l’estructura socioeconòmica del país.

Amb els nous aires econòmics, aviat va ser necessari prendre mesures per assegurar la venda dels productes fabricats, i una d’aquestes mesures fou la publicitat.

A poc a poc, s’anava introduint la publicitat i el registre de marques en aquelles empreses, botigues, serveis o mercaderies que volien destacar-se de la resta. I les marques foren un mitjà per a la identificació i diferenciació dels productes, en una economia cada cop més competitiva.

Els primers registres de patents realitzats des de les comarques de Tarragona són del 1887, quan la Vídua de Viñas Albanell, de Roda de Barà (Tarragonès) registrà un «nuevo lizo para la fabricación de gases»; i els reusencs Enric Murla i Salvador Ballester, «perfeccionamientos en los aparatos cafeteros», i una «prensa o ballesta», respectivament. Els primers registres de marques són de 1888, quan Joan Gili Pons de Pont d’Armentera (l’Alt Camp) registrà una marca «para distinguir limonadas gaseosas»; i els reusencs Romà Sardà Monseny una per a vins generosos, i Pere Fonts una per a xocolata. El primer registre de propietat intel· lectual fou l’any 1900 pel llibre Cosas de Reus. Recorts d’un jove que ja no ho és, del periodista i polític Josep Güell i Mercader (Reus 1840-1905).

Les primeres marques amb imatge són del 1892, de vins i licors d’Yzaguirre i Cia. i de Joan Gili, de Reus. La primera de Tarragona és del 1896, dels vins Bonsoms i Müller; la primera de Valls d’Eusebi Roig Vidal, del 190; i la de Tortosa dels Licors Emilio Nomen, del 1907.

El 1893 es registraren les primeres marques d’indústries tèxtils, com la fàbrica de filats torçats de Pau Jové, de Reus, i no fou fins al 1922 que Llorenç Recasens Casas registrà la primera marca tèxtil a la ciutat de Tarragona; i el 1925 Samuel Fabregat a Tortosa, i Sanromà i Rosell a Valls.

També el 1893 es registren les primeres marques d’altres indústries, serveis i botigues, com les fruites en almívar i dolços de Joan Montserrat, a Reus, la primera refineria de petroli de la zona, «La Pensilvania» el 1894, o les fàbriques de paper de Josep Gomà a la Riba, el 1895.

[1932]

[1936]

[1929]

MA®QUES REGISTRADES 33

La primera marca de productes farmacèutics es registrà el 1903 per Modest Nadal Riera, de Tarragona, l’Emulsion Nadal; seguida el 1905 pel Jarabe Hiposfitos Salud de Climent i Cia de Tortosa, i el 1908 per Antoni Serra Pàmies de Reus.

La primera marca d‘oli d’oliva es registrà el 1905 a Tortosa, per Josep Bau. La primera de fruita seca el 1908 per F. Montagut de Reus, i la primera marca d’arròs la registrà Arroces Hispania SA de Tarragona, el 1921; i la primera arrossera registrada de les terres de l’Ebre fou la marca Manelic, de Josep Adell Garcia, d’Amposta, el 1929.

Del modernisme a les noves estètiques

[1918]

34 DISSENY I REGISTRE DE MARQUES

Des dels darrers anys del segle XIX i durant la primera dècada del segle XX, un nou estil, el Modernisme, omplí la gràfica comercial i també les marques. El nou segle XX nasqué sota el signe del Modernisme, que comportà una modernització i una europeïtzació de la societat, deixant una bona empremta en l’arquitectura i la literatura, i també en les arts i el disseny gràfic. Els motius florals, la decoració d’arabescs, la tipografia fantasiosa, orgànica i curvilínia, els enquadraments arrodonits i les figures femenines de cabellera ondulant es multipliquen.

Fou llavors quan l’erotisme s’aferma com un dels estímuls publicitaris de l’època. En poden ser exemples la marca dels olis «La Salute» (1905) de Tortosa, el paper de fumar «Cadena» (1909) de La Riba, i les càpsules «Friné» (1913), de Reus, amb les noies amb l’espatlla nua; els cotons per a mitges de Pau Jové, de Reus (1913); els olis «Ambar» (1918) amb dues noies mig nues; «Diva» (1918), «Iris» (1918), i «La Fortuna» (1918), tots de Tortosa, amb noies suggerents; «Arroces del Ebro» (1922); la fricció «Guttamon» de Mora d’Ebre (1923); o l’«Anís Lulú» (1928), de Tortosa, amb una joveneta que invita a beure...

Al costat del tema femení apareixen les plantes i les flors, la natura. Diverses marques presenten característiques estètiques pròpies del Modernisme. Així, la imatge del drac per distingir l’adoberia de Joan Savall (1896) presenta un dibuix característic d’aquest moviment. De la mateixa manera, la marca «El reloj», de paper de fumar, d’Eduard Gabarró, presenta un predomini de les línies sinuoses en la tipografia i les orles. Altres marques amb reminiscències modernistes són la denominada «La Recolección» (1908), d’ametlles i avellanes, on dins una orla arrodonida apareixen figures femenines i una masculina treballant en la recollida de l’ametlla. També destaca la marca de vermut dels successors de Josep Boule Mayner (1909), amb la sinuositat de la figura femenina damunt una orla floral, que encercla l’espai; o l’Himalaya i L’Atlántida, licors estomacals de Tarragona (1910).

El 1908 el Modernisme ja havia superat el seu zenit creatiu i s’estava convertint en un estil normalitzat, totalment popular i vulgaritzat. Més enllà de l’aportació dels grans artistes, fou sobretot per l’obra de molts dibuixants industrials i el fenomen de mimetisme que es va generar en l’estètica general reflectida per dibuixants i caixistes, identificats amb els estils d’èxit.

L’estètica del Noucentisme, mediterrani, clàssic i mesurat, també arribà al registre de marques de la Catalunya meridional. En són exemples les de «Noisettes Tarragona Port», «Avellanera Tarragona s.a.», Olis Jaume Cercós, i «El Campanario», de Reus, o «Arroces del Ebro», de Tarragona, totes de 1922.

L’abril de 1931, amb la proclamació de la II República Espanyola i la instauració de la Generalitat de Catalunya, s’obrí una dècada carregada de progrés en tots els àmbits. Com ha escrit Enric Satué, el disseny gràfic i la publicitat s’impregnaren de les innovadores tendències artístiques europees, de les noves tècniques gràfiques i fotogràfiques avantguardistes, i s’obriren unes perspectives clares per a la creativitat de les formes gràfiques. El generós protagonisme de les fotografies, del blanc

del paper, els dibuixos de línia clara o l’ús de noves tipografies de pal sec (l’últim crit a l’Europa racionalista), no eren només renovacions estilístiques, sinó, sovint, expressió d’uns conceptes culturals i ideològics inèdits. Pel que fa a la imatge, s’hi aprecien els nous aires estètics i gràfics i la utilització de noves tipografies de pal sec. Alguns exemples d’aquestes noves estètiques són les marques dels productes farmacèutics Colodi (1932) i Ariodo (1933); les llanes Saft (1936), els gèneres de punt Solimar (1936) o els mitjons Campero (1936), entre d’altres.

Però el daltabaix provocat per la Guerra Civil de 1936-1939 feu que el registre de marques gairebé desaparegués –se’n registrà una, que fou aprovada el juliol del 1937– i suposà un gran tall en l’evolució global de la societat.

Repertori iconogràfic de les marques de la Catalunya meridional En els diversos sectors econòmics, la iconografia utilitzada en les marques és molt variada, però en tots ells trobem una simbologia local comuna: les diverses versions dels respectius escuts de les ciutats –Tarragona, Reus, Tortosa, Valls, Vendrell– i dels seus components històrics més emblemàtics, com el pont del Diable, la torre dels Escipions, columnes romanes i el perfil urbà, per Tarragona; la rosa i la figura d’Hèrcules, el campanar, el general Prim i el perfil urbà, per Reus; el perfil de la ciutat amb el castell de la Suda per Tortosa; o els castellers per Valls.

En les marques de vins i licors s’usen escuts pseudoheràldics, divinitats clàssiques com Hèrcules –el més gran dels herois mítics, de força sobrehumana–, figures de pagesos, raïms, guants, querubins i amorets, façanes de masies i esglésies, un calze amb hòsties consagrades, marededeus, noies, vells, raïms, flors, banderes, medallons i fins a la imatge de guerrers romans, castellers, toreros, pallassos i futbolistes.

També es fan servir noms de llocs simbòlics com l’Himàlaia, «el rey de los liciores estomacales» o l’Atlàntida. Les marques no assenyalen, en general, trets distintius de qualitat o especificitat respecte a la competència, amb alguna excepció que remarca l’autenticitat de la procedència del vi, com l’històric emblema immillorable d’Scala-Dei, al Priorat, i la menció de medalles i premis obtinguts. En algunes marques, destinades a l’exportació, apareixen ja els textos en francès i en anglès. I en d’altres, pels vins de missa, en llatí, com «Vinum Altaris». La imatgeria animal és representada per galls i gallines, llops, àligues –normals i bicèfales–, lleons, cérvols, ossos polars, zebres i, la mítica, per unicorns.

Les marques d’olis d’oliva, fruita seca i arròs presenten encara una més variada iconografia: escuts pseudoheràldics, triangles, pagesos i pageses, noies, parelles festejant, famílies, escenes de recol·lecció, paisatges de l’Ebre, camps d’oliveres, branques, brots, olives, olivers, flocs d’avellanes, feixos d’arròs, masies, castells, molins de vent, al·legories de la llibertat, la victòria, la fortuna, la pau i la legalitat, banderes, senyores amb vestits folklòrics d’Aragó, València i Catalunya; mariners uniformats, cuiners, alfàbrega, el sol ixent, cometes, la terra, nimfes, amorets, cavallers grecs, soldats romans, califes àrabs, una africana, un llaminer, una vella i objectes diversos com balances, màscares de teatre, corones, gerres, porrons, ruscs, estels, campanes, llaunes, premses, filtres, àncores, vaixells, avionetes, automòbils, ponts, i creus de terme. També en aquest producte algunes etiquetes assenyalen l’origen de l’oli i apareixen en italià, francès i en anglès, les destinades a l’exportació. Els personatges –reals o de ficció– i fets famosos que donen nom a marques són: Electra –heroïna mitològica grega–; Guillem Tell –heroi mític de la independència suïssa del segle XIV–; Cristòfol Colom (1436/1451-Valladolid, 1506), navegant «descobridor» d’Amèrica; Vasco da Gama (Sines 1469 - Índia 1524), navegant i aventurer portuguès; Pavia –en honor a la batalla de 1525 entre les tropes germanoespanyoles de Carles V que venceren l’exèrcit francès; el Quixot i Sancho Panza, famosos

[1929]

[1917]

MA®QUES REGISTRADES 35

[1933]

[1927]

36 DISSENY I REGISTRE DE MARQUES

protagonistes d’El Quijote de Miguel de Cervantes; Chantecler, el gall protagonista d’una popular obra de teatre de 1910; Manelic, protagonista del drama Terra Baixa (1896), d’Àngel Guimerà; José Palafox (Zaragoza 1776 – Madrid 1847), militar que lluità contra els francesos; el militar i polític Joan Prim (Reus 1814-Madrid 1870) president del consell de ministres; José Canalejas (Ferrol 1854 - Madrid 1912), advocat i polític liberal; Henry Duprat (1878-1968) metge homeòpata suís; i el monarca Alfons XIII d’Espanya (Madrid 1886 - Roma 1941). La imatgeria animal és representada per zebres, búfals, àguiles, llops, abelles, lloros, papallones, galls, tords, galls d’indi, picaflors, gats, cavalls, ases, toros, orangutans i lleons.

En les marques de productes de farmàcia trobem també escuts pseudoheràldics, boles del món, orles, senyores escotades amb l’esquena a l’aire –per a productes contra les malalties de transmissió sexual–, mares lactants, fotografies de nadons, cares de nens, serres, creus gregues, pots, ampolles i gerres, llànties, balnearis, flors, fruita i fruiteres a vessar, la lluna, i escenes de camp. Els personatges mitològics són representats per Higia, la deessa grega de la salut, la higiene i la sanació (en la mitologia romana, Salus), que sosté la seva copa, formada per una copa (remei) i una serp (el poder) embolicada a la copa; Diana, deessa de la caça i dels boscos, d’una gran bellesa, casta i eternament jove; sirenes seductores; i Sant Martí de Tours, un dels sants més populars i amb més devoció durant l’edat mitjana. Hi trobem també màximes llatines referents a la salut. El bestiar hi és referenciat per bacallans, estruços, braus, cavalls i ases, serps, galls, gallines, àligues i lleons.

Les marques de productes del ram tèxtil presenten també un extens repertori visual: els inevitables escuts pseudoheràldics; al∙legories de la Pau; un auriga –amb el mite dels dos cavalls alats, amb una dona portant el carro–; personatges bíblics –com Moisès amb les taules de la Llei de Déu–; personatges mítics –com sirenes i el déu Neptú, associat al mar, amb els seus cavalls cavalcant sobre el mar amb un carro; la Fama, representada amb forma de dona alada que va pels aires tocant una trompeta–, personatges tan diversos com el General Prim, un herald a cavall, el Quixot, indis, soldats disparant un canó amb metxa de ble, un indi, una japonesa, un jugador de pilota basca, una segadora, un genet, un pescador, un caçador, un picador, un «cortijero» un futbolista o un arlequí–, objectes –com copes, ferradures, gerres, morters, fletxes, ars olímpics, mitjons, àncores, palmeres, volcans, flors, estrelles, el món i el sol. I les lletres G, X i Z convertides en marques. Les distincions hi són presents amb les medalles i premis obtinguts en concursos i exposicions internacionals. El bestiar hi és representat amb elefants, ratpenats, cavalls, cacatues, galls, gats, lleons, àligues, cabres i aranyes.

Les marques d’indústries i comerços diversos són igualment i amb més raó, molt variades. Persisteix els escuts pseudoheràldics, els éssers mítics i les al·legories –com Hermes o Mercuri, el déu dels invents i el comerç, i els seus atributs, un casc amb ales i el caduceu–; Fructidor –mes del calendari republicà francès–, corns de l’abundància, dracs, diables banyuts, la llibertat, la indústria catalana–, personatges –com Santa Tecla, el general Prim, pagesos, pescadors, indis, mexicans, noies, un home gras, un nen forçut, nadons, nens i nenes, ballarins de xarleston, bufadors de vidre, dones fent la bugada, ferrers en una forja–, referències al passat històric i a monuments, –com Tàrraco, el Pont del Diable i el monument a Roger de Llúria a Tarragona, el monument al general Prim a Reus, o el monument a Colom de Barcelona–, fàbriques, castells, paisatges i objectes diversos, com triangles –republicans–, corones, rellotges, creus gregues, motors, trompetes, guitarres, banderes i senyeres, flors, llimones, arbres, raïms, ous, ferrocarrils, fumeres, llibrets de paper de fumar, vaixells de vapor, velers, àncores, sínies, medalles, espardenyes, eines, lingots, màquines, torxes, pins, cistells de fruites, granges, mapes de la península Ibèrica, volcans, icebergs, l’arc de Sant Martí, el sol, i la bola del món. El bestiar és representat per gossos, abelles, lleons, elefants, cavalls, vaques, cabres, cargols, gats,

galls i gallines, perdius, conills, porcs, àligues, ratpenats, serps, tortugues, coloms missatgers, galls d’indi, ibis, marabús, cignes, orenetes, pingüins, i fins i tot rates, mosques, xinxes, escarabats, mosquits, puces, aranyes i arnes... Déu n’hi do!

En l’aspecte temàtic, la diversitat humana, vista com a exotisme, és present en marques com el paper de fumar de Josep Gomà de la Riba (Alt Camp), amb una índia americana (1895) i un Charro mexicà (1899); fruites «La Tropical» (1914), de Torredembarra (Tarragonès); metxa «El Indio» (1914) de Reus (Baix Camp); l’oli «Kalifa» (1916) de Reus; el cotó «La japonesa» (1918); el «Rhum negro Zulú» (1922 i 1925), de Tortosa (Baix Ebre), amb la figura d’un guerrer africà; el lleixiu «El Negrito» (1923), de Flix (Ribera d’Ebre), amb un negre que es torna blanc!; olis «La Africana» (1924) de Reus; el vermut «Mundial» (1924) del Vendrell (Baix Penedès), que mostra un retrat de cinc races del món: blancs, asiàtics, àrabs, indis i negres; o el sabó «El Indio» de Reus (1925), o Gasoses «La Mora» (1927), de Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre), amb una àrab amb la cara mig tapada... Com a curiositat, la marca «Anís del Polo» (1917) de Tarragona presenta un os polar sobre una caixa de fusta i ampolles, en un clar paral·lelisme fonètic i gràfic amb el famós i exitós «Anís del Mono», de Badalona.

També es troben referències polítiques catalanistes a les marques de la Refineria Catalana de petroleo (1896) de Tarragona amb un gran escut quadribarrat; el Gran Licor Solidari (1907), d’Andreu i Buldó, d’Alcover (Alt Camp), amb quatre barres de fons en honor al moviment polític unitari de Solidaritat Catalana del 1906; o l’Anís Cataluña (1912) de Valls (Alt Camp). Referències al republicanisme i a la maçoneria en marques amb una gorra frígia dins un triangle equilàter, com als vins d’Enric Huget (1922) de Torredembarra (Tarragonès). Respecte a les noves tècniques gràfiques, la primera marca que inclou un fotogravat fou la d’Anís Chirrita de Tortosa (Baix Ebre), el 1907.

També hi ha molts altres registres que són estrictament tipogràfics d’una marca, producte o denominació, sense imatge, on tota la importància recau sobre el nom i la tipografia utilitzada. I n’hi ha de ben curiosos com, per exemple, «Anís avispa», «Vermout Pureza», vins «Champion» «Vipur», «Terralta», «Zumocep».

Són potser els productes farmacèutics els que generaren noms més significatius, com «Vigorina», «Dermofilina», «Plasmoferrina», «Contrastinium», «Pastillas del Liceo» (contra la tos), «Vitamil», «Laxofrutina», «Lactagenina», «Destetina», «Poliglandulina», «Crema-Tina», «Sal sana», «Salvadents», «Kalmat», «Kalmadents», «Sarnicura», «Genitonal», «Dum-Dum», «Íntima», «Cicatrine», «Faig-Net» (higiene personal), «Desudol», «Broncopulmina», «Almendrina», o l’enigmàtica «Anti X», entre moltes d’altres.

Els registres de models d’utilitat són considerats una versió menor de la patent: el concepte s’aplica sobre producte i no sobre procediment, se li exigeix un grau de novetat menor, i és prou què faciliti un ús nou d’una eina ja existent. Es registraren des de dibuixos per a teixits i rajoles, taps d’ampolla, dissenys de pells, dispositius atrapamosques, radiadors per a motors, vestits de bany amb reforç, bosses de paper amb retallables col·leccionables, fins a una taula d’estudi dels nombres fraccionaris, un carnet d’identificació, claus, un penjador de roba, o una criadora de gallines amb regulador tèrmic.

Finalment, cal destacar que molts dels productes i serveis que les empreses publicitaven no foren mai registrats, com podem veure si comparem la publicitat comercial conservada d’aquella època, –targetes, anuncis, cartells, etc.– amb aquest registre de marques. En general, només els més importants es registraren. I, a la inversa, de moltes de les marques registrades, no ha quedat rastre que se’n fessin insercions publicitàries a la premsa, o altres tipus de publicitat. Aquí tenen les més de 1.100 marques registrades de la Catalunya meridional. Que les gaudeixin! •

[1922]

[1932]

MA®QUES REGISTRADES 37

MARQUES

DVINS I LICORS

Marques registrades de vins i licors. 1886 - 1938 Les grans empreses de vins i licors, amb arrelada tradició a la ciutat de Reus, foren les primeres a registrar les marques dels seus productes. La pionera fou del 1888, quan Romà Sardà Monseny registra una marca de fàbrica per distingir vins generosos, seguida per les d’Yzaguirre i Cia, i Joan Gili, registrades el 1892; les de Josep Boule i Lluís Quer, el 1893; o Anatoli Claudon, Charles Huÿssen, comerciants de vins originaris de França i Anglaterra. La primera de la ciutat de Tarragona fou la de Bonsoms i Müller, del 1896.

38 MARQUES DE VINS I LICORS

MA®QUES REGISTRADES 39

1892

40 MARQUES DE VINS I LICORS

1892

1892

1892

1893

MA®QUES REGISTRADES 41

1892

42 MARQUES DE VINS I LICORS

1894

MA®QUES REGISTRADES 43

1892

1892

1895 1895

44 MARQUES DE VINS I LICORS

1896

1896

1901

1901

MA®QUES REGISTRADES 45

1901

1905

1902

46 MARQUES DE VINS I LICORS

1902

1904

1904

1905

MA®QUES REGISTRADES 47

1905

1906

1907

1907

48 MARQUES DE VINS I LICORS

1905

MA®QUES REGISTRADES 49

1907

50 MARQUES DE VINS I LICORS

1908

1907

1908

MA®QUES REGISTRADES 51

1907

1908

1908

1912

52 MARQUES DE VINS I LICORS

1907

1912

MA®QUES REGISTRADES 53

1907 1907

1907

1913

54 MARQUES DE VINS I LICORS

1907

1907

1910

1911

1913

MA®QUES REGISTRADES 55

1909

1912

1913

56 MARQUES DE VINS I LICORS

1911

MA®QUES REGISTRADES 57

1912

1911

1913

1913

58 MARQUES DE VINS I LICORS

1913

1913

1914

1914

MA®QUES REGISTRADES 59

1893

1915

1915

60 MARQUES DE VINS I LICORS

1925

1916

1916

1916

1916

MA®QUES REGISTRADES 61

1918

1918

1918

1919

1919

1920

62 MARQUES DE VINS I LICORS

1922

1917

MA®QUES REGISTRADES 63

1917

1919

1920

1922

64 MARQUES DE VINS I LICORS

1919

1920

1920

1921

1920

MA®QUES REGISTRADES 65

1921

1921

66 MARQUES DE VINS I LICORS

1921

1921

1922

1922

MA®QUES REGISTRADES 67

1922

1922

68 MARQUES DE VINS I LICORS

1922

1922

1922

MA®QUES REGISTRADES 69

1922

70 MARQUES DE VINS I LICORS

1923

1923

1924

MA®QUES REGISTRADES 71

1923

1923

1923

1923

1923

1925

72 MARQUES DE VINS I LICORS

1923

1924

1924

1924

MA®QUES REGISTRADES 73

1923

1924

1924

1925

74 MARQUES DE VINS I LICORS

1924

1925

1925

MA®QUES REGISTRADES 75

1925

1925

1925

1925

76 MARQUES DE VINS I LICORS

1925

1925

MA®QUES REGISTRADES 77

1925

1925

1926

1926

1926

78 MARQUES DE VINS I LICORS

1926

1926

1926

1926

1926

1926

1926

MA®QUES REGISTRADES 79

1927

1927

1927

1927

1927

1927

1927

80 MARQUES DE VINS I LICORS

1927

1927

1927

1928

1928

1928

1929

1929

MA®QUES REGISTRADES 81

1929

1929

1929

1929

1930

1929

82 MARQUES DE VINS I LICORS

1930

1928

1930

MA®QUES REGISTRADES 83

1930

1930

1930

1930

84 MARQUES DE VINS I LICORS

1930

1930

1930

1930

1930

1930

MA®QUES REGISTRADES 85

1932

1933

1933

1933

1933

1934

1934

86 MARQUES DE VINS I LICORS

1934

1934

1934

1934

MA®QUES REGISTRADES 87

1934

1935

1936

88 MARQUES DE VINS I LICORS

1936

1936

1936

1937

MA®QUES REGISTRADES 89

MARQUES

DOLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

Marques registrades d’olis d’oliva, fruita seca i arròs. 1886 - 1938 El comerç d’olis d’oliva i de fruita seca varen tenir una gran expansió en el mercat interior i estranger, i la zona esdevingué un centre de primer ordre. Entre les marques registrades destaquen les de Sabater, Vilella i Gasull, a Reus, i les de Bau, Pallarés i Panisello, a Tortosa, que es van convertir en els comerciants del ram més importants de la zona, amb grans volums de negoci internacional, mentre el conreu de l’arròs es concentrava al Delta de l’Ebre i la seva manipulació a Amposta i Tortosa, amb marques com la de Pallarés, tot i que i la primera registrada fou Arroces Hispania SA de Tarragona, el 1921, i la primera de les Terres de l’Ebre fou la marca Manelic, de Josep Adell, d’Amposta, el 1929.

90 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

MA®QUES REGISTRADES 91

1905

1905

1905

1905

92 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1905

1905

1905

MA®QUES REGISTRADES 93

1906

94 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1906

1908

MA®QUES REGISTRADES 95

1905

1908

96 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1908

1908

MA®QUES REGISTRADES 97

1908

1908

1908

98 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1908

1908

1908

1908

1910

MA®QUES REGISTRADES 99

1909

1910

100 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1909

1912

MA®QUES REGISTRADES 101

1910

1912

102 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1911

1911

MA®QUES REGISTRADES 103

1912

1913

1913

104 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1913

1913

1914

1914

MA®QUES REGISTRADES 105

1914

1914

1914

1914

106 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1914

1914

MA®QUES REGISTRADES 107

1915

1916

108 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1915

1916

MA®QUES REGISTRADES 109

1915

1915

110 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1915

1916

1916

MA®QUES REGISTRADES 111

1915

1917

1915

112 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1915

1916

MA®QUES REGISTRADES 113

1917

1916

114 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1916

1916

MA®QUES REGISTRADES 115

1916

1918

1917

116 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1917

1918

1918

1918

MA®QUES REGISTRADES 117

1918

1918

1918

118 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1918

1918

1918

1918

MA®QUES REGISTRADES 119

1918

120 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1918

1918

1918

1918

MA®QUES REGISTRADES 121

1918

1918

122 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1918

1918

1918

MA®QUES REGISTRADES 123

1918

1918

124 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1918

1918

1918

MA®QUES REGISTRADES 125

1918

126 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1918

1918

1918

MA®QUES REGISTRADES 127

1918

1918

1918

1918

1918

128 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1918

1918

1918

1918

1918

1918

1918

MA®QUES REGISTRADES 129

1918

1918

1918

130 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1918

1918

MA®QUES REGISTRADES 131

1919

1918

1918

132 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1918

1918

1918

1918

1918

1919

1918

1919

1919

1919

MA®QUES REGISTRADES 133

1918

1921

134 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1921

1921

1921

1921

1921

1921

1921

MA®QUES REGISTRADES 135

1921

1919

1921

136 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1920

1921

MA®QUES REGISTRADES 137

1920

1921

138 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1921

1921

MA®QUES REGISTRADES 139

1921

1921

1921

1921

140 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1921

1921

1921

MA®QUES REGISTRADES 141

1922

1922

1922

1923

1923

142 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1922

1922

1922

MA®QUES REGISTRADES 143

1922

1922 1922

144 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1922

1918

1922

MA®QUES REGISTRADES 145

1922

1922

146 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1922

1922

1922

MA®QUES REGISTRADES 147

1923

1922

1923

1923

148 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1918

1925

MA®QUES REGISTRADES 149

1922

1922

150 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1923

1924

1924

MA®QUES REGISTRADES 151

1924

1923

152 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1923

1924

MA®QUES REGISTRADES 153

1923

1923

1923

154 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1923

1923

MA®QUES REGISTRADES 155

1924

1924

1924

1924

156 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1924

1924

1924

1924

1925

MA®QUES REGISTRADES 157

1925

1925

1924

158 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1925

1925

1926

MA®QUES REGISTRADES 159

1925

160 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1926

1926

1929

MA®QUES REGISTRADES 161

1928

162 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1927

1929

MA®QUES REGISTRADES 163

1929

1929

164 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1930

MA®QUES REGISTRADES 165

1930

1929

166 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1929

1933

MA®QUES REGISTRADES 167

1929

1926

1927

1934

168 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1930

1933

1935

MA®QUES REGISTRADES 169

1933

1932

170 MARQUES D’OLIS D’OLIVA, FRUITA SECA I ARRÒS

1936

1936

1936

MA®QUES REGISTRADES 171

MARQUES

DFARMÀCIA

Marques registrades de farmàcia. 1886 - 1938

En els primers anys del segle XX proliferà una gran varietat de marques de productes farmacèutics, essent el ram amb més marques registrades, sobretot en el període de la Dictadura de Primo de Rivera, del 1923 a 1930. Les indústries farmacèutiques d’A. Punyed Lloberas i Antoni Serra Pàmies, van ser les més productives i els seus preparats es venien arreu de l’Estat espanyol i s’exportaven a diversos països d’Amèrica.

172 MARQUES DE FARMÀCIA

MA®QUES REGISTRADES 173

1903

1903

1908

174 MARQUES DE FARMÀCIA

1904

1905

1905

1910

MA®QUES REGISTRADES 175

1911

176 MARQUES DE FARMÀCIA

1913

1913

1913

1913

MA®QUES REGISTRADES 177

1913

178 MARQUES DE FARMÀCIA

1912

1913

MA®QUES REGISTRADES 179

1915

180 MARQUES DE FARMÀCIA

1916

1918

MA®QUES REGISTRADES 181

1914

1914

1914

1915

1916

1916

182 MARQUES DE FARMÀCIA

1916

1916

MA®QUES REGISTRADES 183

1915

1916

1916

1917

1917

1918

184 MARQUES DE FARMÀCIA

1917

MA®QUES REGISTRADES 185

1917

1918

1919

1919

1919

1919

1919

186 MARQUES DE FARMÀCIA

1920

1920

1921

1922

1922

MA®QUES REGISTRADES 187

1921

1921

1921

1921

1922

1922

188 MARQUES DE FARMÀCIA

1922

1922

1922

1922

1922

MA®QUES REGISTRADES 189

1921

1922

1923

1923

1923

1923

1923

1923

190 MARQUES DE FARMÀCIA

1923

1923

1923

1923

1923

1923

MA®QUES REGISTRADES 191

1923

1924

1924

1924

1924

192 MARQUES DE FARMÀCIA

1924

1924

1924

1924

1924

1924

1924

1924

MA®QUES REGISTRADES 193

1924

1924

1924

1924

1924

1924

1924

194 MARQUES DE FARMÀCIA

1924

1924

1924

1925

1925

MA®QUES REGISTRADES 195

1925

1925

1925

1925

1925

196 MARQUES DE FARMÀCIA

1925

1925

1925

1925

1925

1925

1925

MA®QUES REGISTRADES 197

1925

1925

1925

1925

198 MARQUES DE FARMÀCIA

1926

1926

1926

1926

1926

MA®QUES REGISTRADES 199

1926

1926

1926

1926

1926

1926

200 MARQUES DE FARMÀCIA

1927

1927

MA®QUES REGISTRADES 201

1926

1926

1926

1927

1927

1927

1928

202 MARQUES DE FARMÀCIA

1925

1928

MA®QUES REGISTRADES 203

1927

1927

1927

1927

1927

1927

1928

1928

1928

204 MARQUES DE FARMÀCIA

1928

1927

1927

1928

1928

1929

1928

1928

MA®QUES REGISTRADES 205

1929

1929

1929

1929

1929

1929

1929

1929

206 MARQUES DE FARMÀCIA

1927

1929

MA®QUES REGISTRADES 207

1929

1929

1929

1929

1929

1929

1929

1929

208 MARQUES DE FARMÀCIA

1929

1929

1929

1929

1929

1929

1929

1929

1929

1929

MA®QUES REGISTRADES 209

1929

1929

1929

1930

1930

210 MARQUES DE FARMÀCIA

1930

1930

MA®QUES REGISTRADES 211

1930

1930

1930

1930

1930

1930

1930

212 MARQUES DE FARMÀCIA

1930

1932

1932

1933

1934

1935

1935

MA®QUES REGISTRADES 213

1933

214 MARQUES DE FARMÀCIA

1935

1936

1936

1936

MA®QUES REGISTRADES 215

1935

1936

1936

1936

216 MARQUES DE FARMÀCIA

1936

1936

1936

1936

1936

MA®QUES REGISTRADES 217

MARQUES

DINDÚSTRIES TÈXTILS

Marques registrades d’indústries tèxtils. 1886 - 1938 La indústria tèxtil fou un dels sectors econòmics més importants del Camp de Tarragona durant més d’un segle. En el XIX i XX fou el tèxtil cotoner el majoritari. El cotó torçat, filat, per a mitges, gèneres de punt, etc. representen una part considerable de les marques registrades. La Industrial Algodonera i La Fabril Algodonera a Reus i la coneguda firma Soliano a Tarragona, en foren algunes de les més destacades.

218 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

MA®QUES REGISTRADES 219

1893

1893

220 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1896

MA®QUES REGISTRADES 221

1896

1903

222 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1896

1896

MA®QUES REGISTRADES 223

1893

224 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1913

1896

1903

1904

1896

MA®QUES REGISTRADES 225

1901

1901

1901

226 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1904

1905

MA®QUES REGISTRADES 227

1906

1906

228 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1904

1913

MA®QUES REGISTRADES 229

1913

1914

1914

230 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1914

MA®QUES REGISTRADES 231

1918

1919

1920

232 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1918

1919

MA®QUES REGISTRADES 233

1917

1918

234 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1924

1918

MA®QUES REGISTRADES 235

1918

236 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1920

1921

1924

MA®QUES REGISTRADES 237

1919

238 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1919

1920

1921

1922

1923

MA®QUES REGISTRADES 239

1922

240 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1924

1923

1923

1923

MA®QUES REGISTRADES 241

1923

242 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1926

1924

1925

1925

1925

1925

MA®QUES REGISTRADES 243

1925

1925

1927

1926

1927

244 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1925

1924

MA®QUES REGISTRADES 245

1926

246 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1922

1927

1928

MA®QUES REGISTRADES 247

1925

1927

1928

1928

1928

248 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1928

1929

MA®QUES REGISTRADES 249

1929

1930

1930

1932

250 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1932

1932

1933

1934

MA®QUES REGISTRADES 251

1936

1936

1936

252 MARQUES D’INDÚSTRIES TÈXTILS

1936

1936

1936

1936

MA®QUES REGISTRADES 253

MARQUES

DALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

Marques registrades d’altres indústries i comerços. 1886 - 1938

La gran quantitat i varietat de marques registrades és mostra del nivell d’activitat comercial i industrial de les comarques meridionals de Catalunya. L’estructura econòmica era força atomitzada amb nombrosos petits negocis, tal com ho demostren les múltiples varietats de marques que es registraren.

254 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

MA®QUES REGISTRADES 255

1893

1894

1894

256 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1894

1894

MA®QUES REGISTRADES 257

1896

258 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1896

MA®QUES REGISTRADES 259

1899

1896

260 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1895

1896

MA®QUES REGISTRADES 261

1895

1896

1904

262 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1904

1904

MA®QUES REGISTRADES 263

1905

264 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1909

MA®QUES REGISTRADES 265

1909

1904

1904

266 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1904

1910

1913

MA®QUES REGISTRADES 267

1908

1909

1912

1916

268 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1913

1913

1913

MA®QUES REGISTRADES 269

1914

1914

1914

270 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1915

1915

1915

1915

1915

1915

1915

MA®QUES REGISTRADES 271

1915

272 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1916

1915

MA®QUES REGISTRADES 273

1916

1914

1916

1916 1916

1921

274 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1916

1916

MA®QUES REGISTRADES 275

1917

1917

1917

1917

1917

1918

276 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1916

1916

1918

1918

MA®QUES REGISTRADES 277

1917

1917

1917

1918

278 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1918

1919

1919

1919

1919

1919

MA®QUES REGISTRADES 279

1918

1918

1919

1919

280 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1919

1919

1919

1920

1921

MA®QUES REGISTRADES 281

1921

1921

1921

1921

1921

282 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1919

1921

MA®QUES REGISTRADES 283

1922

284 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1922

1921

1921

1921

1921

1921

MA®QUES REGISTRADES 285

1922

1922

1922

1922

286 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1922

1922

MA®QUES REGISTRADES 287

1921

1922

1922

288 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1922

1922

MA®QUES REGISTRADES 289

1922

1922

1922

1923

1922

290 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1923

1922

MA®QUES REGISTRADES 291

1923

1923

1923

292 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1923

1923

1923

1923

MA®QUES REGISTRADES 293

1923

1923

1923

294 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1923

1924

1923

MA®QUES REGISTRADES 295

1924

1924

1924

1924

1924

296 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1924

1924

1924

1924

1924

1924

MA®QUES REGISTRADES 297

1924

1925

1926

298 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1924

1924

1925

1925

1925

MA®QUES REGISTRADES 299

1925

1925

1925

300 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1925

1925

1925

1925

1925

MA®QUES REGISTRADES 301

1925

1926

1927

1927

1927

1924

1925

1926

302 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1925

1925

1926

MA®QUES REGISTRADES 303

1926

1926

1926

1926

304 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1926

1926

1926

1926

1926

1926

1926

1926

1926

MA®QUES REGISTRADES 305

1926

1926

306 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1926

1927

1926

1926

MA®QUES REGISTRADES 307

1927

1927

1927

1927

1927

308 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1927

1925

1927

MA®QUES REGISTRADES 309

1928

1927

1927

1928

310 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1927

1927

MA®QUES REGISTRADES 311

1928

1928

1928

1928

1929

1929

1930

312 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1928

1928

1928

MA®QUES REGISTRADES 313

1928

1928

1928

1928

1928

1929

1929

314 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1928

1928

1928

1929

MA®QUES REGISTRADES 315

1929

1929

1929

1929

1929

316 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1928

1929

1930

MA®QUES REGISTRADES 317

1930

1930

1930

1930

1930

1930

1930

1930

318 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1930

1930

MA®QUES REGISTRADES 319

1930

1930

320 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1930

1930

1930

1930

MA®QUES REGISTRADES 321

1932

1930

322 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1930

1930

1932

1932

MA®QUES REGISTRADES 323

1932

1932

1932

1932

1932

324 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1932

1933

1932

MA®QUES REGISTRADES 325

1933

1933

1933

1934

1934

326 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1933

1933

1933

MA®QUES REGISTRADES 327

1932

328 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1933

1933

1933

1933

1933

MA®QUES REGISTRADES 329

1933

330 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1933

1935

1935

1935

1935

1934

MA®QUES REGISTRADES 331

1934

1936

1936

1936 1937

1936

332 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1935

1936

1936

1936

1936

MA®QUES REGISTRADES 333

1936

1936

1936

1936

334 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1936

1936

1936

MA®QUES REGISTRADES 335

1936

1936

336 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1936

1936

1936

MA®QUES REGISTRADES 337

1936

1937

338 MARQUES D’ALTRES INDÚSTRIES I COMERÇOS

1937

1937

1938

MA®QUES REGISTRADES 339

MARQUES

REGISTRES DE MODELS D’UTILITAT

Registres de models d’utilitat. 1886 - 1938

Els registres de models d’utilitat són considerats una versió menor de la patent: el concepte s’aplica sobre producte i no sobre procediment, se li exigeix un grau de novetat menor, i es prou amb què faciliti un ús nou d’una eina ja existent. Es registraren des de taps d’ampolla, dissenys de pells, dispositius atrapamosques, radiadors per a motors, bosses de paper amb retallables col·leccionables, fins a una taula d’estudi dels números fraccionaris, un carnet d’identificació, o una criadora de gallines amb regulador tèrmic.

340 REGISTRES DE MODELS D’UTILITAT

MA®QUES REGISTRADES 341

1921

1925 1925

1927

342 REGISTRES DE MODELS D’UTILITAT

1927

1927

1927

MA®QUES REGISTRADES 343

1932

1932

1934

344 REGISTRES DE MODELS D’UTILITAT

1934

1933

1934

MA®QUES REGISTRADES 345

1934

1934

1935

346 REGISTRES DE MODELS D’UTILITAT

1935

1935

1936

MA®QUES REGISTRADES 347

MARQUES

FONTS I BIBLIOGRAFIA

348 REGISTRES DE MODELS D’UTILITAT

AA.DD. (1986): Història i actualitat del disseny gràfic a Barcelona. Barcelona Metròpolis Mediterrània. Ajuntament de Barcelona.

AA.DD. (1998): Vías paralelas. Invención y ferrocarril en España (1826-1936). Madrid, Ed. LunaFundación de los Ferrocarriles Españoles.

AAKER, D.A. (1996): Construir marcas poderosas.

Barcelona, Gestión 2000.

ANDRÉS, S. de; ALVARADO, M. C. (1999): Del Modernismo al Decó en la Publicidad Española.

100 años de arte comercial en España. Segovia, Obra Cultural Caja Segovia.

ARNAVAT, Albert (1987): L’impacte de la I Guerra Mundial sobre l’economia reusenca. (19141923). Reus, Cambra Oficial de Comerç i Indústria.

—(1996): «El naixement de la publicitat a Catalunya». Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. vol. 7. Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

—(1996): Publicitat comercial a Reus. 1. L’skyline de l’autosatisfacció. Dels orígens a 1939.

Pròleg d’Enric Satué. Ajuntament de Reus.

—(2000): Publicitat comercial a Reus. 2. La definitiva globalització. De la postguerra als Jocs Olímpics. 1939-1992. Ajuntament de Reus.

— (1998): 250 anys de publicitat comercial a Reus. Reus, Museu Comarcal de Reus.

— (2002): «Divinitats i mites en la publicitat comercial», a BARGALLÓ, M. i ZARAGOZA, J. [eds.]: Mites i llegendes. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili-Cossetània.

—(2003): Disseny i publicitat a Reus. 18822002. 120 anys d’agències de comunicació.

Reus, Pragma edicions.

—(2006): Marques. Marques registrades d’empreses de Reus al Boletín Oficial de la Propiedad Industrial (1886-1938). Reus, Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Reus - Pragma edicions.

ARNAVAT, Albert (dir.) (1998): Reus 1900, segona ciutat de Catalunya. Reus, Ajuntament de Reus-Fundació “la Caixa”.

BAKER, E.; BLIK, T. (1985): Trademarks of the 20’s and 30’s. San Francisco, Chronicle Books.

BASSAT, L. (1999): El Libro rojo de las marcas: cómo construir marcas de éxito. Madrid, Espasa Calpe.

Boletín Oficial de la Propiedad Industrial. Madrid, 1886-1938.

BOZAL, V. (1979): La ilustración gráfica del S. XIX en España. Madrid, Alberto Corazón.

BRAÑA, J.; BUESA, M.; MOLERO, J. (1984): El Estado y el cambio tecnológico en la industrialización tardía. Un análisis del caso español.

Madrid, FCE. BUESA, M.; MOLERO, J. (1989): Innovación industrial y dependencia tecnológica de España, Madrid, EUDEMA. CABANA, F. (1994): Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Vol. III, Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

CABARGA, L.; CABARGA, M. (1991): Trademarks Designs of the Twenties. New York, Dover.

CÁMARA OFICIAL DE COMERCIO Y INDÚSTRIA DE REUS (1923): Feria Oficial de Muestras Internacional -Mercado Americano- Marzo 1923, Barcelona.

— (1923): La producción y el Comercio de Reus. Reus.

— (1922, 1923, 1928 i s.d.): Vida Económica de la Provincia de Tarragona, 1917 a 1926.

Reus.

CARDÓ, J. (1983): L’evolució dels conreus del Camp de Tarragona a partir del S. XVIII, Valls, IEV. CORAZÓN, A. (1979): El sol sale para todos, un análisis de la iconografía comercial de Madrid. Madrid, Banco Urquijo.

DURÁN, L.A. [et al.] (2001): Patentes y marcas en la era de la globalización, a Anuario de los temas y sus protagonistas. Barcelona, Difusora Internacional, p. 259-277.

GARNERÍA, J. (1989): «Grafisme Comercial», a La Fruita Daurada. 750 anys amb taronges. València, Generalitat Valenciana.

GONZÁLEZ, J. A. (1990): «La publicidad española: orígenes y consolidación». Historia de los medios de comunicación en España. Periodismo, imagen y publicidad (1900-1990).

Barcelona, Ariel.

HELLER, S. (1993): Decó España. Logos and trademarks from the ‘20 and ‘30. New York, U&lc.

HERNÁNDEZ, I. (1981): La indústria de la seda a Manresa en la segona meitat del segle XVIII. Manresa, Col. Doctors.

KAPFERER, J.N. (1991): La Marca, motor de la competitividad de las empresas y del crecimiento de la economía. Madrid, McGraw-Hill.

LOPEZ GARCIA, S. [et al.] (1997): Que inventen ellos? Tecnología, empresa y cambio económico en la España Contemporánea.

Madrid, Alianza.

MASSÓ, R. (1997): Nacimiento y muerte de las marcas: newsmaking-mix. Barcelona, Astro Uno. MUIÑOS, M. J.; TEROL, V. (2008): Articulació territorial i transformacions econòmiques a la Catalunya meridional, 1833-1936. Tarragona, Diputació de Tarragona.

OFICINA ESPAÑOLA DE PATENTES Y MARCAS (1992): De Madrid a Madrid. Cien años de marcas internacionales, Madrid.

ORTIZ VILLAJOS, J.M. (1999): Tecnología y crecimiento económico en la Historia Contemporánea. Madrid, OEPM. ORTIZ, J. M. (1999): “Tecnología y desarrollo regional en España, 1882-1935. Un estudio basado en las patentes de invención”, Revista de Historia Económica, XVII, 1, Madrid. p. 11-48.

ORTIZ VILLAJOS, J. M. (1998): La innovación tecnológica en la economía española. Un estudio sectorial de las patentes solicitadas en España entre 1882 y 1935. Madrid, Fundación Empresa Pública.

PABLO, J. i AMERICA SÁNCHEZ (1998): Tresors Gràfics. Barcelona, Ajuntament de Barcelona.

PAREJO, A.; ZAMBRANA, J.F. (1994): “La modernización de la industria del aceite en España en los siglos XIX y XX”, a NADAL, J.; CATALAN, J. [eds.]: La cara oculta de la industrialización española. Madrid, Alianza Editorial.

RUBERT DE VENTÓS; CORREDOR MATEOS; SESEÑA; CORTÉS; TRENC; SATUÉ (1985): El diseño en España. Antecedentes históricos y realidad actual. Madrid, Ministerio de Industria y Energía.

SÁIZ GONZÁLEZ, J. P. (1995): Propiedad industrial y revolución liberal. Historia del sistema español de patentes (1759-1929), Madrid, Oficina Española Patentes y Marcas.

— Legislación histórica sobre propiedad industrial. España 1759-1929 (1996): Madrid, Oficina Española Patentes y Marcas.

— Invención, patentes e innovación en la España contemporánea (1999): Madrid, Oficina Española Patentes y Marcas.

— “Los orígenes de la dependencia tecnológica española. Evidencias en el sistema de patentes (1759-1900)” (2002), a: Economía Industrial, 343, Madrid, p. 83-95.

SÁNCHEZ; MELENDRERAS; GARCÍA (1985): 100 años del cartel español. Publicidad comercial (1875-1975). Madrid, Centro Cultural Conde Duque.

SATUÉ, E. (1984): Un museu al carrer. Lletres, imatges i tècniques dels rètols comercials a Catalunya. Barcelona, Diputació de Barcelona.

— (1985-1994): El llibre dels anuncis. 4 volums. Barcelona, Alta-fulla.

— (1987): El disseny gràfic a Catalunya. Barcelona, Els Llibres de la Frontera.

— (1988): El diseño gráfico. Desde los orígenes hasta nuestros días. Madrid, Alianza.

— (1992): Los demiurgos del diseño gráfico.

Madrid, Mondadori.

— (1997): El diseño gráfico en España. Madrid, Alianza.

— (2001): El paisatge comercial de la ciutat.

Lletres, formes i colors a la retolació de comerços de Barcelona. Barcelona, Paidós.

SOCIAS, I. (1991): Les Marques de Fàbrica de Manresa. Xilografies dels segles XVIII i XIX. Manresa, C.E. Bages.

TRENC, E. (1977): Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona. Barcelona, Gremi Arts Gràfiques.

— (1983): El disseny gràfic modernista, Seminari Modernisme a Reus, Tascó, Escola Taller d’Art, Reus.

VILAGRASA, J. [ed.] (2000): Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX i XX). Lleida, Pagès.

Recursos electrònics: http://www.oepm.es/internet/archivo_historico/ historia.htm

MA®QUES REGISTRADES 349

MARQUES

CRÈDITS

Edita Autoritat Portuària de Tarragona -Servei de PublicacionsCarrer Anselm Clavé, 2 43004 Tarragona publicacions@porttarragona.cat Projecte i direcció Albert Arnavat Professor investigador de la Universidad Técnica del Norte, Ecuador Textos Albert Arnavat Professor investigador de la Universidad Técnica del Norte, Ecuador Maria Jesús Muiños i Vicent Terol Professors de la Universitat Rovira i Virgili, Catalunya Coordinació de l’edició Coia Escoda Múrria i Quim Vendrell Moreno Procedència de les marques Boletin Oficial de la Propiedad Intelectual e Industrial Boletin Oficial de la Propiedad Industrial Localització del Boletín Ateneu Barcelonès, Barcelona / Biblioteca Nacional de España, Madrid Oficina Española de Patentes y Marcas, Madrid Recerca i digitalització d’imatges Manoli Yeste i Albert Arnavat Disseny gràfic i maquetació

ARNAVAT | ASSESSORS DE COMUNICACIÓ Impressió Impremta Virgili. Tarragona ISBN 978-84-124857-1-4

Primera edició: desembre de 2021 © d’aquesta edició: Autoritat Portuària de Tarragona. Servei de Publicacions, 2021 © dels textos: Albert Arnavat, Maria Jesús Muiños i Vicent Terol, 2021 © De la selecció d’imatges: Albert Arnavat, 2021 © De les imatges: Totes les imatges reproduïdes en aquest llibre son lliures de drets Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro. org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

MARCAS

TEXTOS EN ESPAÑOL

352 – TEXTOS EN ESPAÑOL

PRESENTACIÓN Josep Maria Cruset Domènech Presidente del Port de Tarragona Una marca es el nombre comercial de un producto o empresa que se ha registrado ante la autoridad competente. Es esencial porque representa la identidad de la empresa y es la forma en que se reconoce. Y de aquí la importancia de su estudio en un territorio. Una de las varias maneras de enfocar un periodo histórico desde un punto de vista económico, es verlo a través de la inscripción oficial de las marcas de los productos fabricados, vendidos o patentados.

En la obra que tienen en las manos verán un registro excepcional de las marcas registradas en las ciudades y pueblos de la Cataluña meridional entre 1886 y 1938 que evidencia su potencialidad y que tiene un valor extraordinario por su vertiente gráfica. En este sentido, es, como dice el director de la obra, Albert Arnavat, profesor en la Universidad Técnica del Norte, «un auténtico goce visual».

El análisis de la mayoría de las 924 marcas estudiadas corresponde a la fabricación y/o venta de productos agrarios a la vez que también de la química de baja tecnología. En este periodo, donde las comarcas meridionales eran la segunda zona de Cataluña en potencialidad económica, el sector alimentario encabezó la industrialización del territorio, vinculado a la producción agraria, y, paralelamente, se extendían las vías de ferrocarril por el litoral. Así, mientras la capacidad portuaria de otros puertos del territorio no pudo absorber el incremento de producción del campo, el puerto de Tarragona cogió el relevo para convertirse en un núcleo exportador de gran importancia para la ciudad y para su hinterland.

Los profesores de la Universitat Rovira i Virgili, Maria Jesús Muiños y Vicent Terol hacen una investigación exhaustiva y meritoria sobre la economía de la demarcación de Tarragona.

Felicito a los autores que han puesto de relieve la importancia económica del territorio en el desarrollo económico de una manera tan singular y, a la vez, es un gozo impulsar la edición de una obra innovadora en cuanto a unir el moderno concepto de marca con el desarrollo económico y, por lo tanto, social, del territorio catalán. Una obra que tiene que espolear otros estudios y que refleja la importancia de la economía de las comarcas de Tarragona en el conjunto de la economía nacional, de las cuales el Puerto de Tarragona siempre ha sido un socio e impulsor.

Una vez más, desde el Servicio de Publicaciones del Puerto de Tarragona, hemos querido acercarnos al estudio de la historia de nuestro territorio, porque conjuntamente con nuestro compromiso en el desarrollo territorial, social y económico de nuestro entorno, también queremos contribuir a descubrir nuestras raíces para comprender mejor los cimientos de nuestra proyección actual que tiene como objetivo el desarrollo sostenible. •

INTRODUCCIÓN Albert Arnavat. Doctor en Historia y publicista Universidad Técnica del Norte. Ecuador El interés inicial por este tema nació el 1999 al ver en el Salón del Tinell del Museo de Historia de la Ciudad de Barcelona la exposición «Tesoros Gráficos», organizada por el Instituto de Cultura del Ayuntamiento de Barcelona, comisariada por Jordi Pablo y America Sanchez. En ella, y en su magnífico catálogo, hay entre las 99 piezas, un ejemplar del Boletín Oficial de la Propiedad Industrial (1886-1938), que nos llamó fuertemente la atención y el interés. Ya los comisarios de la exposición advertían que el conjunto de marcas que contiene «es un excepcional registro ilustrado de todas las marcas comerciales de España.

Es una biblia inexplorada para cualquier análisis de signos y de publicidad. En sus páginas se pueden descubrir marcas desconocidas de los grandes dibujantes del momento (Ricard Opisso, Joan Junceda, Gaspar Camps) junto a registros de alfabetos y de todo tipo de objetos».

Fue siguiendo este llamamiento a una prometedora exploración gráfica que iniciaremos la investigación de las marcas registradas de las ciudades y pueblos de la Cataluña meridional, de la provincia de Tarragona, que ya en el siglo XIX era la segunda zona de Cataluña en potencialidad económica, después de Barcelona. El Boletín Oficial de la Propiedad Industrial era una revista oficial editada en Madrid, pero las marcas grabadas en Cataluña sobrepasan ampliamente la mitad del total. Cada año se compone de docenas de volúmenes con miles de marcas.

Y la investigación sistemática, realizada impecablemente por la historiadora Manoli Yeste, ha sido un auténtico goce visual.

Este libro presenta las marcas registradas de empresas y particulares de las ciudades y pueblos de las comarcas de Tarragona, según el Boletín Oficial de la Propiedad Industrial, y sus sucesores, desde su origen el 1886 hasta el 1938, a las postrimerías de la Guerra Civil Española de 1936-1939. La gran mayoría de las marcas debían de ser creadas por los propios empresarios, sobre todo las que solo eran una denominación, pero otros contaron con la participación de reconocidos –o no– artistas catalanes. Además del sentido estético, la evolución de las marcas es también en buena parte la de la industria y el comercio de la Cataluña meridional y se observa la transformación de la industria, la medicina y en general de la producción, el comercio y el consumo.

Los historiadores de la economía Maria Jesús Muiños y Vicent Terol, de la Universitat Rovira i Virgili, enmarcan inmejorablemente el movimiento económico de la Cataluña meridional y lo interrelacionan con el registro de marcas. Y yo mismo hago un breve vistazo desde el punto de vista iconográfico.

Los centenares de marcas registradas han sido ordenadas por sectores económicos, y dentro de estos, cronológicamente.

La visión sectorial presenta las marcas agrupadas según la actividad económica y muestra la preponderancia de una u otra actividad. El recorrido cronológico muestra la evolución tipográfica y estética, y el cambio de productos y servicios según cada época. Los papeles sobre los cuales se han impreso las diferentes épocas del Boletín han sido de poca calidad. No es extraño, pues, que la reproducción hecha de estos registros que

MA®QUES REGISTRADES – 353

han sobrevivido al paso del tiempo parezca, en muchos casos, de poca calidad, a pesar de la utilización de las más avanzadas técnicas de reproducción digital actuales. Y es que se ha optado para respetar las deficiencias estructurales y no hacer ninguna tarea de limpieza que implicara un peligro de deformación del trazo original. Finalmente, manifestar nuestro agradecimiento al Port de Tarragona, que ha hecho posible la edición de este libro. Muchas gracias. • ECONOMÍA Y MARCAS REGISTRADAS EN LAS COMARCAS DE TARRAGONA. 1886-1938 Maria Jesús Muiños Villaverde Vicent Terol Grau Doctores en Historia. Universidad Rovira i Virgili.

Hay varias maneras de enfocar un periodo histórico desde un punto de vista económico teniendo en cuenta las fuentes documentales que disponemos. En las líneas que siguen encontraremos una de estas formas de ver una etapa histórica a través del registro oficial de lo que hacían, es decir, del registro de las marcas de los productos fabricados, vendidos o patentados en la demarcación tarraconense.

Para ver estos años finales del siglo XIX y primer tercio del XX a través de las marcas registradas en el Boletín de la Propiedad Industrial de la provincia de Tarragona hemos utilizado una división sencilla. En primer lugar, y para tener un mejor conocimiento del contexto, exponemos la situación económica del territorio tarraconense durante estos años, en segundo lugar, hacemos un estudio de las marcas registradas agrupadas por sectores y productos. La combinación de estas dos partes muestra claramente cómo intentaban vender nuestros antepasados los productos que elaboraron y las armas gráficas con que lo hacían.

La economía en la Cataluña meridional durante el período 1886-1938 El territorio formado por las comarcas tarraconenses vivía un buen momento económico durante los años ochenta del siglo XIX. El sector agrícola veía como las viñas incrementaban toda su superficie cultivada, sobre todo en las comarcas del Camp de Tarragona y el Priorat. Por su parte, el olivo se expandía por las comarcas del Ebro, mientras que la producción del arroz iniciaba su crecimiento, lento al principio y más rápido al comenzar el siglo XX, el delta del río Ebro y las tierras próximas. Tortosa iba convirtiéndose en un centro agrourbano importante de un amplio territorio donde la agricultura ocupaba una buena parte de la población activa de aquellas comarcas meridionales.

La industria llegaba a un punto importante de desarrollo. El sector alimentario y el textil encabezaban la industrialización del territorio en cuanto a centros de actividad, y en ambos se había producido una cierta modernización que se manifestaba por una mecanización creciente de los bienes de consumo que, día tras día, iban fabricándose los núcleos industriales. Reus, segunda ciudad de Cataluña en población y en nivel de industrialización, reflejaba en una gran actividad mercantil los avances

354 – TEXTOS EN ESPAÑOL

hechos en los sectores industriales indicados y en otros de una importancia global menor.

Las vías de ferrocarril iban extendiéndose por las tierras de la demarcación, especialmente por el litoral, mientras que hacia el interior las líneas ferroviarias eran más limitadas y se iban complementando los trazados de las escasas carreteras y caminos en buen estado que, de norte a sur y este a oeste, construían una trama muy importante para la llegada de materias primas y la salida de los productos industriales elaborados en estas tierras. En este sentido, y disminuida ya la capacidad portuaria de Salou, el puerto de Tarragona se había convertido en un núcleo exportador de gran importancia, y no solo para la ciudad sino también para su hinterland.

Todo ello se manifestaba en un gran dinamismo demográfico, de modo que en el censo de población de 1887 llegaba casi a los 350.000 habitantes, cifra nunca alcanzada hasta entonces, y las tasas de crecimiento, a pesar de no ser excesivamente altas, eran prácticamente positivas a todas las comarcas desde mediados del siglo XIX. Los núcleos urbanos y semi-urbanos iban consolidándose, mientras que la población rural disminuía sus porcentajes.

Este panorama, que podemos calificar de alentador para la mayoría del territorio, comienza a tambalearse cuando la filoxera inicia la invasión de los campos de viñas de la demarcación en 1889, momento en que se hace presente en las tierras del municipio de Salomón, situado en el sector nordeste de la comarca del Tarragonès. Sin embargo, no será únicamente el subsector vitivinícola el que, con diferentes grados de incidencia, mostrará el aspecto triste de la economía tarraconense, ni tampoco será la enfermedad filoxérica la única causa de unos decenios de un cierto estancamiento económico en el conjunto territorial, que irá recuperándose durante los años de la Primera Guerra Mundial. Resulta curioso que la etapa que a continuación mostraremos empiece con una crisis generada en el campo acaba con otra crisis, esta mucho más grave, la provocada por la Guerra Civil de 1936-1939. El medio siglo que transcurre entre una crisis y otra pondrá de manifiesto que los “años malos” de un Antiguo Régimen ya finito podían cobrar vida en una sociedad que, cultural y artística, se movía con rapidez asimilando las nuevas corrientes, propios y foráneos.

El sector primario En los últimos años del siglo XIX y primer tercio del XX se produjeron una serie de cambios en el campo tarraconense que marcaron su futuro hasta, al menos, la década de los sesenta del pasado siglo. Al mismo tiempo, y como ya hemos indicado anteriormente, la llegada de la filoxera provocó consecuencias económicas importantes en determinadas comarcas, como en el caso del Priorat u otro Campo, mientras que otros, con la experiencia que se tenía de las primeras invasiones en las viñas y los remedios de los nuevos pies de cepas americanas, los efectos fueron menos graves de lo que cabía esperar. Cabe destacar tres hechos importantes en la agricultura de la provincia tarraconense: la extensión del regadío, la intensificación del cultivo de las viñas y la aparición y desarrollo de un nuevo cultivo, el arroz.

En cuanto a la superficie de regadío, las tierras de la demarcación se multiplicaron casi por cuatro entre 1858 y 1930, pa-

sando de 58.000 ha a una cifra cercana a las 200.000 ha entre estos dos años. En este incremento fueron muy importantes la construcción del Canal de la Derecha del Ebro, acabado en 1886, y el Canal de la Izquierda que, tras unos años de problemas e incertidumbres, fue concluido en 1912. La importancia de estos canales no debemos mirar solamente desde el punto de vista del regadío, sino también en lo que significó de positiva salubridad para las nuevas tierras de cultivo del delta, de aumento de la población de la zona y de la expansión de los arrozales. Todo ello, influyó decisivamente en cambios en la estructura de la propiedad, de manera que las pequeñas y medianas propiedades (<50 ha) representaban el 70% en los momentos inmediatamente anteriores a la Guerra Civil.

En otras comarcas, la expansión de las tierras regadas también aumentó, destacando la construcción del pantano de Riudecanyes (Baix Camp) que, iniciado en 1907, no fue inaugurado hasta 1919. Las aguas de este pantano tenían una doble finalidad: regar las tierras de algunos municipios cercanos y proporcionar agua a la ciudad de Reus. También en estas tierras se aprovechaban las escasas aguas de ríos y arroyos que atraviesan las tierras de Tarragona, como el Francolí y Gaià, pero quizás era más importante el agua extraída de las minas, es decir, de pozos, siendo muy importante las comarcas del Camp de Tarragona, que desde antiguo aprovechaban las aguas subterráneas.

Superficie cultivada en las comarcas de Tarragona hacia 1890 de los tres cultivos principales Tipo de cultivo Cereales* Viñas Olivos * No se incluye el arroz.

1890 29.693 ha 111.028 ha 57.330 ha

Sin duda era el cultivo de la viña lo que ocupaba un mayor número de hectáreas, como puede verse en el cuadro adjunto.

Así, las viñas cuadriplica la superficie dedicada a cereales, tradicionalmente deficitarios, y duplicaban la de otro cultivo importante, el olivo. La llegada de la filoxera y sus negativas consecuencias originaron un continuado descenso de la superficie vitícola, de forma que hacia 1930 había descendido en un 40%.

Sin embargo, esta disminución del conjunto fue menos intensa en algunas comarcas (Terra Alta, Baix Camp) que en otros (Priorat, Conca de Barberà), mientras que en dos (Baix Ebre y Baix Penedès) se incrementó ligeramente.

Con todo, la producción de vino continuó siendo importante y, incluso aumentó su representatividad dentro del total de los bienes comercializados de procedencia agraria. La tradición de aguardientes y vinos se remontaba a siglos anteriores, sobre todo en el XVIII, cuando Reus se situó a la vanguardia de los mercados mundiales en la comercialización de los productos vinícolas y la fijación de sus precios.

Especialmente importante fue la exportación de vinos de toda clase una vez superada la crisis filoxérica. En este sentido, fue más que notable el trabajo desarrollado por la Estación Enológica de Reus desde 1907 en el combate contra las plagas y en la mejora de las cualidades de los vinos. El puerto de Tarragona

se convirtió en un centro exportador de vinos de primer orden, especialmente durante los años de la Primera Guerra Mundial, cuando la coyuntura económica favoreció la exportación de vino, a pesar de su escasa competitividad y el mantenimiento de unas técnicas atrasadas. Los años veinte, y sobre todo los treinta, del siglo XX mostraron estos defectos, aunque algunos aranceles, como el del 1922, beneficiaba el vino, pero la nueva entrada en escena de los grandes países productores (Francia e Italia) y la incorporación de nuevos (Chile, Argentina) provocaron una continua pérdida de mercados para los vinos tarraconenses. En 1927 se tocó techo en las exportaciones, cuando se llegaron a superar el 1.400.000 hl enviados desde el puerto tarraconense. A partir de estos años el descenso es ya imparable, de forma que en 1936 solo se alcanzaban poco más de 200.000 hl. Las numerosas construcciones de bodegas y de sedes de sindicatos e instituciones agrícolas edificadas durante los primeros decenios del siglo XX, muchas de ellas modernistas, muestran el espíritu emprendedor de los agricultores de las comarcas de Tarragona y su sentido asociacionista se manifestaba en la creación de cooperativas que, en el caso del vino, buscaban una salida digna mediante su comercialización.

En el caso del olivo, superada la crisis del tercer cuarto del siglo XIX, se produjo el fenómeno contrario: crecimiento constante entre 1886 y 1935, con un porcentaje de aumento que podríamos situar en poco más del 30%. Especialmente importante fue el incremento experimentado por las tierras del Ebro, en Tortosa se convirtió en un centro de primer orden en la elaboración de aceite de oliva y, sobre todo, en su comercialización.

Reus era el otro centro aceitero importante, a pesar de disponer de una producción inferior a la del Ebro, pero de mayor envergadura en cuanto a la elaboración. En ambos casos, la introducción de nuevas técnicas de extracción (productos químicos disolventes) y maquinarias (prensas hidráulicas, depósitos metálicos) potenciaron la venta interior y la exportación del líquido de oro.

La gran cantidad de marcas de aceites registradas durante estos años y las numerosas etiquetas eran un signo distintivo de la procedencia tortosina o reusense del aceite.

La ganadería no ocupaba un lugar principal en el paisaje agrario de las comarcas catalanas meridionales. En todos los tipos de ganado, las comarcas tarraconenses no ocupaban un lugar destacado dentro del conjunto de Cataluña, excepto en el ganado mular y de asnos, hecho nada extraño, si valoramos la importancia que el trabajo agrícola y el porteador de mercancías tenían durante la época que vemos. En algún caso, como en el de las comarcas del Camp de Tarragona, la comercialización de gran cantidad de productos, al menos hasta los inicios del siglo XX, tenían en las mulas y asnos su medio de transporte. La consolidación de la red ferroviaria fue eliminando de las zonas por donde pasaba el ferrocarril estos equinos.

La explotación forestal y la extracción de minerales no eran actividades primarias que destacaran en toda la demarcación, aunque en algunos lugares concretos la madera y los yacimientos mineros tenían una importancia muy notable. En el caso de los bosques, la zona montañosa de los Puertos de Beceite tocando el Montsià disponía de una cierta masa forestal que se usaba en pequeña escala para la construcción. También en algunos puntos de las montañas de Prades, el Montsant o de la sierra de Llaberia

MA®QUES REGISTRADES – 355

se hacía carbón vegetal, pero siempre con un cariz casi casero.

La extracción de minerales tenía cierta importancia en el Priorat, especialmente el pueblo de Bellmunt, donde desde antiguo eran explotados yacimientos de plomo. De las 18 concesiones de explotación dadas al conjunto de la demarcación entre 1886 y 1905, 10 correspondían a este municipio Priorat. Esta situación se consolidó aún más entre 1906 y 1935, años en que Bellmunt se situó en un primer plano de las explotaciones mineras. Sin embargo, los propietarios de las minas tenían su domicilio fuera del territorio tarraconense, sobre todo en Barcelona y, en algunos casos, con apellidos extranjeros, lo que puede indicarnos el destino foráneo de los minerales extraídos.

El sector secundario Hemos indicado anteriormente la importancia que la viña y el olivo tenían en el campo tarraconense. La elaboración de vino y aceite y su posterior comercialización situaba la industria alimentaria en la primera posición del ranking del sector secundario, aunque la molturación de cereales colaboraba en este lugar de predominio. El textil ocupaba la segunda posición, pero bastante distanciado de la alimentación, y por encima del resto de sectores, como el metálico, químico, piel, papel, etc. Como se puede ver en el siguiente cuadro, donde hemos intentado hacer una síntesis de dos años diferentes.

Sectores industriales en las comarcas de Tarragona durante los años 1901 i 1932 (% de cuota fiscal) Tipo de industria Alimentación y bebidas Textil y confección Metal y mecánica Química Papel y artes gráficas Piel Madera y corcho Gas y electricidad Otros

1900 54,5 14,3 5,6 5,6 2,6 2,1 1,4 10,2 3,7

1932 40,7 16,1 7,0 6,1 4,6 1,1 6,7 5,2 12,5

La industria alimentaria, pese a la caída experimentada entre 1900 y 1932 con respecto a la cuota fiscal, continuó ocupando el primer lugar en el listado de las actividades industriales, ya que el número de contribuyentes aumentó un 32% entre estos dos años. El vino y el aceite, con varios altos y bajos de tipo coyuntural (guerra mundial, crisis de los años treinta, introducción de otros aceites vegetales), colaboraron en mantener este lugar privilegiado. En el caso del aceite, por el incremento de su producción, sobre todo en las comarcas del Montsià y del Baix Ebre, donde muchas familias instalaban sencillas prensas que, de forma casera y familiar, hacían crecer la elaboración del líquido dorado durante el primer tercio del siglo XX. Tortosa se convirtió en la ciudad del aceite y en el centro de su comercialización, mientras Reus se dedicaba más a la elaboración de aceites de su zona más próxima, pero también de otras regiones más alejadas.

En cuanto al vino, superada la crisis de los años de la filoxera, inició una rápida recuperación, no tanto en la superficie dedicada a la viña, que disminuyó, sino en el incremento de su producción dedicada a la exportación, la cual llegó a su cima en el indicado año 1927. La creación de cooperativas y de empresas vinícolas de carácter exportador aumentaron durante estos

356 – TEXTOS EN ESPAÑOL

años. Así, mientras Reus concentraba una cantidad importante de estas empresas, el puerto de la ciudad de Tarragona se convertía en un salir casi continuo de barcos cargados de vino hacia diferentes países del mundo, sobre todo hacia el mercado europeo, donde Francia se llevaba un 83% del total embarcado en el puerto tarraconense. No obstante, y pese a algunas medidas positivas, como unos aranceles favorables, la promulgación en 1932 del Estatuto del Vino por el gobierno de la República o el reconocimiento oficial de las denominaciones de origen de la demarcación, la Guerra Civil truncó las ilusiones de campesinos y empresarios, que no solo veían disminuir las exportaciones, sino que tuvieron que soportar los destrozos materiales de las tierras, almacenes, puerto y ferrocarriles, con las consecuencias negativas que todo ello supuso para la economía de todo el territorio tarraconense.

Un complemento nada despreciable a la industria de la alimentación era el de los sectores harineros y el de la fabricación de pastas, a pesar del fuerte déficit de cereales de las tierras de Tarragona y de toda Cataluña. A finales del XIX todavía eran abundantes los molinos harineros locales que utilizaban piedras, pero ya hacía algunas décadas que habían comenzado a instalar en fábricas de harina que utilizaban máquinas de vapor, como era el caso de La Industrial Harinera de Reus y de otros que fueron introduciendo nuevos productos como pastas para sopa, que ya tenían cierta importancia antes de 1880, continúan existiendo durante las primeras décadas del siglo XX, algunas con intenciones de introducirse en mercados de fuera de Cataluña, como así nos lo indica el etiquetado de este producto, con unas fábricas situadas en las comarcas del Camp, como no podía ser de otra manera en una producción donde la proximidad de la población era un factor de localización importante. Varias fábricas de frutos secos, situadas en Reus, de manipulación del arroz, localizadas en Amposta y Tortosa, intentaban completar el panorama del sector industrial alimentario. Señalemos que una parte de los frutos secos eran utilizados en la elaboración de dulces y, en ocasiones, fabricaban chocolate sustituyendo el tradicional cacao, aun vendiendo a diferentes lugares de Cataluña y del Estado.

La industria textil ocupaba el segundo lugar durante los años estudiados, experimentando un suave incremento entre 1900 y 1932, seguramente debido al aumento del género de punto confeccionado, que lógicamente la incluimos dentro del mismo grupo del textil. La distribución geográfica dentro de la demarcación tarraconense se mantenía a finales del siglo XIX prácticamente igual que a mediados de este siglo, es decir, que el eje Reus-Valls concentraba casi la totalidad de la actividad textil, pero con una diferencia cuantitativa, ya que el número de husos, casi todos mecánicos, y telares habían disminuido, especialmente en algunas localidades que, como Alcover o el Pla de Santa Maria, no pudieron hacer frente a uno de los grandes problemas de todo el textil catalán: los condicionantes energéticos. Carentes de corrientes fluviales suficientes para aprovechar la energía hidráulica, las fábricas textiles del Baix y Alt Camp se vieron abocadas al uso del carbón que, comprado fuera del país, suponía unos costes adicionales que en ningún momento fueron compensados por el del carbón catalán debido a su escasa producción.

Reus seguía concentrando la mayor parte del textil, sobre todo algodonero y sedero. La Industrial Algodonera y la Sedera Reusense eran las grandes empresas del ramo, pero, así y todo, les resultaba muy difícil superar la cuestión energética. El problema hubiera sido menor si el carbón aragonés de la cuenca de Utrillas hubiera llegado con facilidad a los centros textiles del Camp, pero las dificultades del transporte encarecían más aún su utilización. La idea de construir un ferrocarril que uniera ambas zonas era un punto de confluencia en los intereses de ambas partes, pero los retrasos constantes de los proyectos y la debilidad del impulso necesario por parte de las sociedades que habían de explotar la línea acabaron por desinflar las ilusiones. El tren llegó finalmente a Tortosa (no en Reus) y lo haga en una fecha, 1941, en un contexto de posguerra en que la crisis del textil era una realidad sin marcha atrás.

En 1932, a pesar de la mecanización casi total de los husos y la muy avanzada de los telares, el ramo algodonero había disminuido mucho su importancia, la seda se centraba únicamente en Reus, y la lana en algunos núcleos del Alt Camp, como el Pont d’Armentera y el Pla de Santa Maria, que continuaban así su tradición lanera, aunque ahora con unos efectivos empresariales y humanos bastante disminuidos. Valls, que había sido un centro de gran importancia en el hilado y tejido de algodón en los años centrales del siglo XIX, perdía empresas y población, quizá por mirar más en Barcelona que a su alrededor, pero también porque, incomprensiblemente, se vio privada de buenas conexiones viarias con Reus y Tarragona. Con todo, durante los años veinte y treinta del pasado siglo, el sector textil tuvo una cierta tendencia a expandirse, aunque débilmente, por otras comarcas.

El Tarragonès, Conca de Barberà, el Baix Ebre y el mismo Baix Camp vieron abrir fábricas de confección y géneros de punto que, sin grandes pretensiones, llenaban el vacío de abastecer un mercado demográfico importante, como era el del Campo y el de las tierras del Ebro.

El resto de sectores industriales evolucionaron de distinta manera a lo largo del período que vemos. Así, mientras que la piel (curtidurías) disminuía su importancia y el papel se mantenía (la Riba era su centro, a pesar de su declive), las industrias mecánicas incrementaban su presencia debido a la construcción de maquinaria para los productos del campo, como era el caso de las prensas. También la química experimentó un lento crecimiento, sobre todo para la elaboración de abonos e insecticidas.

Por otra parte, el uso del gas, tan importante en la segunda mitad del siglo XIX, fue perdiendo fuerza ante el empuje de la electricidad, que con la creación de grandes empresas, como Riegos y Fuerza del Ebro, avanzaba rápidamente en la electrificación urbana y en su utilización en determinados centros fabriles.

El sector terciario El comercio era la actividad más importante del sector terciario en el territorio tarraconense de finales del siglo XIX y principios del XX. Lógicamente, una buena red de transportes era imprescindible para desarrollar mejor la actividad mercantil que suponía trasladar hacia otras regiones, próximas o alejadas, la producción agraria e industrial que iba generando en las comarcas de Tarragona.

Establecida la actual división provincial en 1833, un aspec-

to a destacar en la red comercial del territorio era el papel que jugaban lo que hoy llamaríamos capitales de comarca, y que en los últimos decenios del siglo XIX y primer tercio del XX eran núcleos de población con mercado (o feria) donde acudía gente de los pueblos vecinos a vender su producción, agraria fundamentalmente. Muchos de estos municipios se convirtieron en cabezas de partido judicial en la división de 1834. En realidad, cuando en 1897 Font i Sagué realiza un mapa comarcal de Cataluña, la demarcación tarraconense estaba dividida en cinco comarcas (Conca de Barberà, Camp de Tarragona, Priorat, Gandesa y Tortosa), ya que el actual Baix Penedès formaba parte del llamado Penedès histórico (Alt y Baix Penedès y Garraf).

La Ponencia para la División Territorial de Cataluña, creada en 1932, acabó dividiendo el territorio en las diez comarcas que actualmente conocemos, teniendo en cuenta criterios económicos y de mercado, de modo que, denominaciones comarcales aparte, la mayoría de los actuales jefes de comarca eran centros de diferentes grados de influencia mercantil: Reus y Tortosa eran los dos centros comerciales más importantes, de media influencia había Tarragona, Valls y El Vendrell, de pequeña influencia, Falset, Gandesa, Móra d’Ebre. Destacamos también que en algunas comarcas, como era el caso de la Conca de Barberà (Montblanc, Santa Coloma de Queralt y la Espluga de Francolí), no había una clara capitalidad económica. Al sur, Amposta disponía de una tan reducida influencia comercial, que prácticamente se limitaba en su término municipal, hecho no muy raro si tenemos en cuenta la proximidad de Tortosa y la potencialidad que en todos sentidos tenía esta ciudad.

Exceptuando Reus, Tortosa, Tarragona y Valls, donde sus rasgos urbanos y sede también de una clase social más aburguesada, el resto de centros comarcales realizaban principalmente transacciones mercantiles basadas en productos agrícolas y ganaderos, así como cerámica y utensilios relacionados con el sector primario. Las cuatro grandes ciudades de la demarcación disponían de dos factores favorables al desarrollo comercial: eran centros fabriles y tenían un volumen de población importante.

De hecho, en las cuatro se fundaron Cámaras de Comercio, Industria y Navegación en diferentes fechas: la de Reus en 1886, la de Tarragona en 1887, y las de Tortosa y Valls en 1908. Estas instituciones proporcionaron al mundo empresarial de las comarcas tarraconenses herramientas colaboración e impulso de las actividades económicas.

También el mundo financiero se movió pronto, ya que las entidades bancarias propias comenzaron a establecerse en 1863 con la creación del Banco de Reus, seguido por el Banco de Tarragona (1864) que más tarde pasaría a llamarse Banco Local de Tarragona (1880) que, tras grandes dificultades, desaparecería en 1907. Durante los años de la Fiebre de Oro se fundaron el Banco de Tortosa y el Banco de Valls, ambos en 1881, en una época de auge de la economía catalana en general. La verdad es que, con los altibajos correspondientes, hubo un cierto dinamismo financiero hasta la Guerra Civil, completado en 1919 con la creación del Banco Comercial de Tarragona. De todos modos, los datos que tenemos no muestran un gran entusiasmo en la creación de empresas por parte de estas entidades.

En cuanto a la red de transportes y comunicaciones, el territorio tarraconense tenía algunas carencias que no favore-

MA®QUES REGISTRADES – 357

cieron nada el desarrollo económico de determinados lugares y comarcas entre 1886 y 1938. En cuanto a las carreteras, el eje fundamental era la carretera de Barcelona a Valencia, de la que salían hacia el interior vías secundarias en bastante mal estado, predominando los caminos de carros y de carga. Esta situación mejoraría ligeramente con las planificaciones viarias de la Mancomunidad de Cataluña y en los años veinte del siglo pasado, cuando el incremento de los vehículos motorizados fue aumentando progresivamente. Sin embargo, seguían existiendo graves deficiencias, como dejar a un lado Valls de la carretera Reus-Montblanc-Lleida, la inexistencia de una vía interior paralela a la de la costa, el aislamiento de determinadas zonas del interior (Baja Segarra, el Priorat histórico ...), etc. Los rasgos esenciales de la red ferroviaria provincial ya estaban construidos a finales del siglo XIX, pero también tenía aspectos poco favorables a la economía. Tres ejemplos solo sirven para evidenciar esta afirmación: Valls quedó sin conexión directa con Tarragona, lo que suponía que la producción industrial y agraria del Alt Camp tenía dificultades para llegar al puerto tarraconense, que era el punto de salida natural hacia otros lugares más o menos alejados; Reus, la segunda ciudad industrial de Cataluña, quedó al margen de la línea ferroviaria Barcelona-Valencia; las tierras del Ebro no llegaron a tener conexión por ferrocarril con la zona del Bajo Aragón hasta 1941. Todas estas deficiencias, y otras más graves, supusieron varios desequilibrios económicos en el territorio, algunos de los cuales aún se padecen en la actualidad. Quizá lo más importante, por lo que significó para la ciudad, fue la construcción de la línea Valls-Vilanova-Barcelona, que no solo alejó la producción vallense hacia Barcelona, donde su competitividad disminuía, sino que también alejó la población hacia la capital y su área metropolitana, produciéndose el Alt Camp una situación de pérdida de industrias y de gente.

Como resumen, podemos afirmar que, si la etapa 18351885 se caracterizó por unos prometedores inicios de la industrialización, los años que van de 1886 a 1938 muestran un cierto estancamiento industrial y una tendencia hacia la tercerización de la población. Que en cuarenta y tres años, tiempo transcurrido entre los censos de 1887 y 1930, la población absoluta de las comarcas de Tarragona aumentará solo 2.089 habitantes demuestra de manera clara el estancamiento productivo de la economía del territorio durante estos años.

En realidad, se habían formado dos zonas muy claras en la distribución geográfica de la economía: por una parte, las comarcas del Camp, capitaneadas económicamente por Reus y administrativamente por Tarragona, con el peso de la importante tradición industrial de Valls, por otra, las tierras del Ebro, con un centro claro e indiscutible, Tortosa, que basaba su fuerza en un hinterland agrario de gran impulso comercial y con unas extensas tierras en proceso de integrarlas agricultura. El problema era que ambas zonas vivían casi sin saber de su existencia mutua, ya este hecho colaboraba la miopía a la hora de proyectar vías de comunicaciones que verdaderamente unieran personas y economías. La Guerra Civil truncó el pasado industrial del Campo y la vitalidad económica de las comarcas del Ebro. Tendríamos que esperar veinticinco años más para iniciar un nuevo despegue hacia la modernidad y hacia unas nuevas metas económicas.

358 – TEXTOS EN ESPAÑOL

Las marcas registradas entre 1886 y 1938 Una vez esbozados los grandes rasgos de la economía provincial entre 1886 y 1938, pasaremos a analizar la información específica que se deriva de las marcas registradas en el Boletín de la Propiedad Industrial durante este período. Como era de esperar, los agentes económicos de la demarcación buscaron la identificación y diferenciación de producto en los sectores emblemáticos que acabamos de mencionar, aquellos que eran objeto de una amplia comercialización y que de alguna manera definían el pulso de la riqueza provincial.

En el periodo estudiado, se registraron un total de 924 marcas, la inmensa mayoría de las cuales correspondían a la fabricación y / o venta de productos agrarios: aceites, vinos, frutos secos y harinas por este orden. Menor era el peso del resto de industrias, donde sobresalían aún las textiles, mientras sorprende la proliferación de productos farmacéuticos que, junto con la química de baja tecnología (léase, jabones, barnices e insecticidas), ocuparían un lugar predominante en volumen de marcas registradas.

Sector Aceites: fabricación, refinado, venta Vinos, licores, aguardientes, anisados Alimentación y bebidas Industrias textiles Otros sectores industriales Farmacia y química Modelos de utilidad Otros: hostelería, cines, publicaciones

Número de marcas 174 340 166 124 124 87 154 67 242 242 17 17 47 47

Si atendemos a la cronología de los registros, obtenemos algunos datos interesantes. La creación de marcas se acelera a partir de 1910, alcanzando su punto máximo durante la dictadura de Primo de Rivera. Para el conjunto de los sectores, una primera explicación vendría dada por la revitalización económica de la zona una vez superados los efectos de la filoxera.

Dicho esto, habría que diferenciar los ramos de transformación agraria de los industriales propiamente dichos.

En el caso de los primeros, la finalización de la Primera Guerra Mundial marca un punto de inflexión. Es sabido que el conflicto había abierto unas posibilidades excepcionales exportación, posibilidades que difícilmente seguirán siendo sostenibles en devolver la paz, ya que los tradicionales competidores, antes en lucha, volvieron a normalizar su actividad comercial.

La finalización de la guerra inauguró una etapa de dificultades para la economía provincial, sin embargo, es entre 1918 y 1922 que localizamos la mayor cantidad de marcas registradas en los ramos de transformación agraria.

La explicación, sencilla, nos sugiere también el espíritu de iniciativa que caracterizó algunos de los agentes económicos que controlaban estos sectores. Diferenciar producto y hacer hincapié en la calidad, a través apenas de marcas de fabricación y comerciales, constituyó una estrategia de mercado con la que los exportadores tentaban de mantener la demanda de sus productos, en un marco cada vez de más amplia concurrencia.

En el resto de sectores industriales, que trabajaban básicamente para el mercado interno, se insinúa un proceso de sustitución de importaciones en las postrimerías de la guerra, reforzado por la Ley de Protección a las Industrias Nuevas de 1917, y

por el Arancel Cambó de 1922. Esto es particularmente notable en el caso de las metálicas (predominantes entre 1917 y 1919) y de la química de baja tecnología de la zona, que incrementa la elaboración de productos diferenciados a partir de 1922 y durante prácticamente toda la dictadura. En cuanto a la localización de las casas más activas, los datos no presentan sorpresas: Baix Camp, Tarragonès y Baix Ebre concentran el grueso de marcas registradas, mientras son también un pequeño puñado de negocios en cada sector, aquellos que destacan por la creación y registro de nuevas etiquetas.

Los sectores de transformación agraria: vinos y aceites En el caso de los vinos y licores, Tarragona y Reus crean el 67,8% del total de las marcas registradas, seguidas a bastante distancia por Valls, Tortosa y El Vendrell (en conjunto, representan el 83,6%). En la mayoría de los casos, se trata de una diferenciación comercial del producto, aunque nada parece indicar un proceso paralelo en el ámbito de la producción. Las etiquetas, en este caso, no señalan en general rasgos distintivos de calidad o especificidad respecto de los competidores, salvo algún caso minoritario que hace hincapié en la autenticidad de la procedencia del vino envasado, concretamente refiriéndose al Priorat (a Scala-Dei). Eso sí, estamos hablando de un sector heterogéneo (licores, anises, aguardientes, vinos, vermuts, champanes), lo que explica la dispersión de las compañías implicadas (111 para 166 marcas).

Sin embargo, si nos centramos en la fabricación y venta de vinos exclusivamente, el 55,1% de las marcas del sector son registradas por siete empresas de Tarragona y Reus. Destacamos la Sociedad Vinícola S & L Durlach, que opera en Tarragona a partir de 1904, tiene conexiones extranjeras y contactos habituales con Benicarló, Vilafranca y Vimbodí. Esta empresa se convierte en La Vinícola Ibérica SA tras la Gran Guerra, mostrándose muy dinámica en sus actividades. En los años 30, en Tarragona aún, destaca Pernod SA. En Reus, con más tradición en la elaboración de vino, son cuatro las casas destacables, siempre atendiendo a la creación y registro de marcas: Enrique Izaguirre y sus sucesores; J. Gili y Cía, las marcas de la que son luego asumidas por Narcís Musté (vermuts y licores), la Sociedad Vinícola Reusense, que también trabaja con frutos secos, y los Sucesores de J. Boule, Mayner y Plan S en C. En el ámbito de los aceites, destaca Tortosa (el 58% de las marcas), seguida a bastante distancia por Reus (el 29,8%). En un caso y otro, sin embargo, las estrategias de mercado y la tendencia a la concentración en pocas manos son idénticas. La zona del Ebro parece canalizar toda su producción hacia las refinerías de su capital, dado que de esta salen la inmensa mayoría de las marcas (hay una representación testimonial en Ulldecona y Santa Bárbara).

Situados ya en Tortosa, tres empresas registran más de la mitad de las marcas de la zona (el 32,75% de las provinciales en el sector). Se trata de firmas bien conocidas: José Bau -> Aceites Bau SA, con contactos internacionales en la exportación (italianos en la importación de aceites para refinar), que también fabricará jabones (muy ligados al sector del aceite) durante la

década de los 30. Sus etiquetas indican claramente la exportación que efectuaba, ya que llevan las explicaciones en inglés y en francés, por otra parte, insisten en la calidad del producto y en la ausencia de mezclas en el envasado, garantizado todo ello con la rúbrica del fabricante a modo de reclamo publicitario.

Fernando Pallarés Hermanos sigue este mismo esquema. En su caso, aparte de mercados franceses y anglosajones (incluyendo los Estados Unidos), las etiquetas reflejan una exportación sistemática Argentina y Uruguay. Tienen casa en Barcelona y sucursales en Cabra (Córdoba) y Sevilla. La compañía de Juan Panisello, a partir de la Gran Guerra, sería la tercera en número de marcas. En general, la comercialización de aceite parece asentarse sobre una red internacional suficientemente sólida e interconectada; en la zona del Ebro, operan varias compañías extranjeras, que hacen hincapié en la procedencia geográfica de los aceites que distribuyen, siendo significativa la presencia de italianos en este sentido.

En Reus, en la misma línea, algunos envasados subrayan el origen tortosino y del Bajo Aragón de sus aceites, las etiquetas también aparecen en francés y en inglés, al tiempo que exportan a varios mercados americanos a través de la Gatry Company. En este caso, tres firmas registran el 73,6% de las marcas reusenses, y el 24,1% de las provinciales en el sector. Se trata de Félix Gasull SA, que simultáneamente se dedica a la comercialización de frutos secos, y en 1933 hará además jabón; José Sabater Roig, también exportador de frutos secos, y P. Fontana Gatell -> Fontana y Vilanova S en C, con una refinería. De Tarragona, con una presencia mucho menor, destacamos La Oleícola de Tarragona SA, a partir de los años 20.

Alimentos y bebidas El apartado de alimentación y bebidas, de nuevo, es monopolizado por Tarragona y Reus, con el 63% de las marcas registradas en la provincia en el sector; Tortosa las sigue con un discreto 13,7%, sobre todo si tenemos en cuenta que más de un tercio de este porcentaje se corresponde con nombres comerciales para tiendas de comestibles.

Ramo Frutos secos Arroz Harinas Pastas y purés Piensos Confitería y conservas Chocolates Productos de granja Gaseosas y refrescos Venta detal de comestibles Otros

Tarragona 3 7 0 0 1 4 17 0 9 1 5

Reus 8 0 6 5 1 7 2 0 1 0 1

Tortosa 0 2 2 0 2 1 0 1 0 6 3

Tanto en Reus como en Tortosa, las sociedades más activas son las mismas que ya demostraban este dinamismo en el sector de los aceites: la reusense de José Sabater Roig, que comercializa frutos secos, y la tortosina de Fernando Pallarés y Hermanos, que lo hace con cereales y arroz. Otras firmas destacables son La Industrial Harinera, con sucursal en Caspe, y Frutos Secos SA, exportadores durante la dictadura de Primo de Rivera.

En Tarragona, la casa Blandinieres de gaseosas y refrescos (Viuda de Blandinieres y Cia. -> P. Olivé Sanromà los años 20), junto con la fábrica de chocolates Orti, Piera y Brugueras SA,

MA®QUES REGISTRADES – 359

aglutinan la mitad de las marcas registradas en el sector. Buena parte de la otra mitad está ocupada por marcas de exportación: Arroces Hispania SA y La Avellanera Tarragona SA, de 1922. Ambas eran integradas en un proyecto ambicioso de la burguesía local, Tarragona Puerto, llevado adelante por Macià Mallol, Pere Lloret y los hermanos Bonet, que pretendía montar una gran empresa exportadora capaz de canalizar la producción agraria de toda la provincia, esto con astilleros y flota propias, y que fracasó durante la dictadura de Primo de Rivera.

Hasta ahora, hemos abordado el 50,3% de las marcas registradas, correspondientes a sectores ligados a la transformación y comercialización agraria. En general, se trata de diferenciar producto, no siempre con correspondencia real, basándose sobre todo en la calidad que la procedencia geográfica confiere a la materia prima: aceitunas, uva, arroz. Por el carácter de estas industrias, no se puede esperar una excesiva diversificación de los bienes ofrecidos, y difícilmente encontraremos con productos nuevos. Entramos, a continuación, en el grueso de marcas correspondientes a los sectores industriales no agrarios. Hablamos de un total de 396 marcas, de las cuales 180 son productos farmacéuticos, 87 textiles, 62 productos químicos, 21 productos metálicos y mecánicos, y el resto corresponde a una multitud de sectores muy diversos, que iremos especificando más abajo.

Farmacia y química El conjunto de las marcas de este sector proceden de los centros económicos tradicionales de la provincia: el Camp de Tarragona, con Valls incluida, y la zona del Ebro (todo ello, el 87,6% de las marcas, y un 59,5% concentrado en Reus). Pensamos que es muy significativa esta recuperación de las antiguas capitalidades. Es obvio, cuando nos adentramos en los datos, que nos estamos refiriendo a química de baja tecnología y farmacia en buena parte basada en el boticario tradicional, sin embargo, estamos hablando de sectores nuevos desde un punto de vista industrial, que requieren de inventiva y de perspectiva. En este sentido, parece que la trayectoria histórica de las ciudades más abajo relacionadas determina una particular conformación de su capital humano, con capacidad de iniciativa y una relativa formación, más allá de las coyunturas económicas que llevaron algunas de estas villas al declive.

Ramo Farmacia y perfumería Jabones y lejías Abonos, productos químicos Tinturas, pinturas,esmaltes Otros

Reus 111 18 6 0 9

Tortosa 21 1 2 0 4

TGN 10 6 5 0 1

Valls 6 0 8 2 2

Por marcas, en Reus destacan dos farmacéuticos: en primer lugar, A. Punyed Lloberas, que operará primero en solitario, formando compañía estable con A. Quiroga Camba después de la I Guerra Mundial; eventualmente, colaborarán con terceros en algún específico concreto, para crear el 1925 (registro en 1929), los Laboratorios Iberoamericanos Punyed y Quiroga SA, bastante activos durante la dictadura. En esta trayectoria, los implicados registrarán 48 específicos farmacéuticos y de higiene corporal.

360 – TEXTOS EN ESPAÑOL

En segundo lugar, insistimos en que por número de marcas, tenemos a Antonio Serra Pàmies, pionero en el salto industrial de la farmacia en Reus, que en 1919 registrará los Laboratorios Serra. Su primera marca, de 1908, son las pastillas Granulinos Serra; de acuerdo con las etiquetas, en 1911 tiene permiso de Bayer para sacar compuestos amparados en esta firma, mientras el conjunto de sus elaboraciones posteriores está integrado por específicos farmacéuticos, perfumería, productos alimenticios tonificantes, jarabes y compuestos efervescentes, hasta un total de 32 marcas. Finalmente, ya entrados los años 20, Pablo Ornosa Soler, con 26 marcas de química y farmacia todo, y Salvador Vallverdú Gebellí, con 12 de medicamentos completarían el escenario que venimos refiriendo.

Aunque muy conocido y prestigioso, el primer farmacéutico de Tarragona (Antonio Delclós) está muy lejos de los anteriores, mientras en Tortosa destaca Gerardo Vergés que, en 1919, junto con A. Olivos, registrarán el Laboratorio Quimioterápicos del Ebro, y que harán algunos específicos farmacéuticos.

Por lo demás, los productos ideados nos dan alguna pista sobre la realidad de la época. Por ejemplo, la creación en Valls, en 1929, de un centro contra la tuberculosis (Institutos Saponifimicos), o el preparado de Juan Salvador Pallarés (Reus, 1924) Licor Americano Salvador, para tratar enfermedades de las aves, apenas en un momento en que las aves de la ciudad da los primeros pasos significativos, o bien los dos preparados de Enrique Brull Rey (El Perelló, 1916-17), contra la malaria y el paludismo, precisamente en las inmediaciones de una zona donde los humedales del Ebro habían hecho estragos desde antiguo con la propagación de la malaria entre la población. Por supuesto, los jarabes y cuáles para complementar la alimentación (Vino el Juego de Carne de Toro A. Serra Pàmies), y los faciliten, es decir, el agua mineral de la gente pobre.

Como se puede ver en el cuadro correspondiente, la química de que hablamos es bastante básica y de raíz tradicional: jabones y lejías (A. Colon Coca, con la marca Tortuga, y F. De Paula Baró, que también registrará una agencia de transportes, ambos de Reus, son los productores más destacados); insecticidas para moscas, ratas y, en menor grado, sulfatos (destaca Pablo Galimay Gasull en los primeros, y el Anticriptográmico R. Abelló Coll del fabricante homónimo, ambos de Valls); barnices, betunes, cremas para los cueros, todo ello de pequeña escala. Por supuesto, en Tarragona opera la Unión Sulfuro SA Española, de refinado de azufre, que registra su firma en 1920.

El textil En cuanto a las marcas textiles, el 70,6% salen de fábricas reusenses, seguidas muy de lejos por las ubicadas en Tarragona (un 11,5%). Los registros reflejan de manera fidedigna la evolución textil de la zona. En el caso de Reus, predominan los de torcidos y cordonería del algodón (casi un 70%) sobre todo destinados a medias y calcetines, aunque también se fabrican esquís para mecheros y velas. Solo dos empresas sacan marcas de hilos para máquina: Lorenzo Aulesa, y sobre todo La Industrial Algodonera, ambos en la década de los veinte.

Otras empresas emblemáticas, como La Fabril Algodonera, que se dedican al tejido, solo sacan una marca, probablemente porque en este ámbito es el nombre de la fábrica el auténtico

POBLACIÓN Reus Reus Vilaverd Valls Tarragona Reus Reus Reus Reus Reus Reus Riudoms Reus Reus Montblanc Tarragona

AÑO 1921 1925 1925 1925 1927 1927 1932 1932 1933 1934 1934 1934 1935 1935 1935 1935

OBJETO Diseño textil Diseño mosaico Diseño textil Modelo de alpargata Diseño textil Bolsas papel Tapón botellas Diseño piel Atrapa moscas Plancha radiador Calculadora Criadora Batedora aceitunas Sistema de cierre Clavos Vestido de baño

PROPIETARIO Luís Querol Tomàs Gatell, Miguel y Vaqué Freixa, Solé y Cia. Antonio Vives Dols Freixa, Solé y Cia. José Asens Asens Luciani Bruno José Maduell Pons Juan Solanes García Emilio Mulet Enrique Fontana Grau Francisco Cruset Gavaldà Gabriel Pujol Parés Domingo Balsells Cailà Juan Sanfeliu Sanromà Jaime Soliano

sello de calidad del producto (se podría aplicar esto también a los Sucesores de Joaquín Navas S. en C., o en la misma Industrial Algodonera cuando, de las ocho marcas que saca, reserva la constituida por su nombre al tejido). Por otro lado, el tejido, al ser un bien intermedio, no resulta tan susceptible de diferenciación como otros textiles acabados. Aun así, cabe destacar algunas sociedades que patentan determinadas mezclas de color y dibujo, a fin de subrayar su exclusividad: así lo hacen Luís Querol Tomàs (en 1921 patenta un jacquard para calcetines), y Freixa, Solé y Cia (Vilaverd-Tarragona) que, entre 1925 y 1927, hacen lo mismo con el jaspeado de dos tejidos.

Además, en Reus se hacen medias y géneros de punto, destacando con cuatro marcas, la sociedad Maestros y Escoda S. en C., que también hace los torcidos correspondientes. Apenas, los géneros de punto, a partir de la Primera Guerra Mundial, acaban constituyendo el subsector por el que se decanta el textil de la zona; a juzgar por las marcas registradas, era también el territorialmente más extendido: había, además de en Reus, en Tarragona, Borges, Tortosa y Valls.

En Tarragona sobresale la conocida firma Soliano, (José Soliano, Jaime Soliano, sucesor de J.J. Soliano, a partir de los años treinta). Primero hacen confección en todos los tejidos, para especializarse más tarde en género de punto. Como curiosidad, el año 1935, patentan un traje de baño con refuerzos abdominales.

Además, en esta ciudad tiene una sucursal de torcidos de lana la casa Torredemer, y se hace lona (Lorenzo Recasens Casas, que en 1926 saca también una marca de la fábrica de Pobla de Montornès).

Vestigio de antiguas tradiciones locales ligadas al cultivo y elaboración en cáñamo, es el registro de una marca de alpargatas en Alcover, de sacos en El Vendrell, y de lona y cáñamo en La Riera, en Valls, como se podrá ver más abajo, Antonio Vives Dols patenta un modelo de alpargata con tacón y suela de cuero, que recuerda un zapato, producto este en el que también se dedica.

Otras industrias Aunque hemos incluido toda una multitud de sectores, des-

DESCRIPCIÓN Jaspeado para calcetines Cenefa para baldosa Combinación colores de tejidos Alpargata con suela de cuero y con talón Combinación colores de tejidos Bolsas papel con figuras recortables Tapón que sustituye el de corcho Modelo piel bicolor de distribución irregular Dispositivo atrapa moscas de tres cuerpos Plancha radiador para motor de explosión Tabla para estudiar números fraccionarios Criadora con regulador térmico Máquina batidora de pasta de aceitunas Sistema doble cierre para monedero Clavos con cabeza revestida de látex, caucho…

Vestido de baño con refuerzos abdominales

tacan en la creación y registro de marcas los ramos propios del segundo boom tecnológico; por el contrario, los tradicionales de la zona: cueros (Reus), papel (La Riba y La Sénia), vidrio (Vimbodí), en otros tiempos muy importantes, han permanecido como bienes intermedios y, como lo decíamos para el tejido, no parecen buscar más diferenciación que la propia de la identificación del negocio que los elabora, lo que explica el escaso número de registros que efectúan en este período. De todos modos, y a diferencia del textil, tampoco son muchas las firmas que utilizan estos bienes intermedios para acabados, no al menos diferenciando sus elaboraciones: Libritos de papel de fumar (dos marcas), zapatos (tres marcas) y marroquinería (una marca).

En conjunto, hablamos de 67 marcas, el 72,7% de las cuales son registradas en Tarragona y Reus. Por número, destacan las industrias metálicas y mecánicas. En este sentido, acabándose la Gran Guerra, Antoni Roig de Tarragona, registra catorce marcas de metales refractarios y aleaciones diversas, como distribuidor nativo de casas extranjeras (WE Watson-Marine Bearing Metal, Babbit, Locomotive Antifriction Metal, IQM), o bien directamente en colaboración con ellas (con Atlas Metal & Alloys C º).

Registrada en Tarragona por parte de Antoni Roig está también la Internacional Químico-Metalúrgica SA (1917), que en los años 30 tiene la Sociedad de Placas y Polvos para Soldar SA, con dos marcas de soldadura metálica en la ciudad.

Hay que mencionar, aunque el número de marcas no sea mayor en su caso, algunas firmas que indican una implicación de capital local en industrias básicas, y que tienen un peso considerable en su economía: J. Vilella y Cia, que monta la primera refinería de petróleo en la zona en 1894; Juan Busquets, que en 1935 registra una marca para máquinas de descascarar (puede parecer sencillo y, sin embargo, el descascarado fue un paso adelante en la capacidad de los frutos secos locales de competir en los mercados internacionales), la firma Mariné y Torrens, que hace motores en la década de los veinte, todos juntos, de Reus.

En Reus aún, la compañía Gatell, Miguel y Vaqué (La Hidráulica Reusense) fabrican losetas hidráulicas y material de construcción diverso. En 1925 registran, además, dos cenefas MA®QUES REGISTRADES – 361

para azulejos, originales de la firma, lo que nos indica una cierta envergadura en el prestigio de esta casa. En la zona del Ebro, se insinúa también un sector que será bastante importante, registrándose una marca de cal y yeso en Tortosa; este tipo de negocio, bastante extendido por la provincia en forma de hornos tradicionales, trabaja con materia primera susceptible de ser tratada como cemento, lo que ya se puede ver a través de la documentación que ahora tratamos: en 1921 Roé Hermanos, de Roquetes, registran una marca de cemento Portland.

Modelos de utilidad El modelo de utilidad es considerado una versión menor de la patente: el concepto se aplica sobre producto y no sobre procedimiento, se le exige un grado de novedad menor, y es suficiente con que facilite un uso nuevo de una herramienta ya existente.

No podemos hablar, por tanto, de objetos que requieran un nivel elevado de conocimientos y de capital, sino de instrumentos que dan cuenta de una inventiva asociada a la experiencia.

Hemos incluido en este apartado todo aquello susceptible de ser considerado un modelo de utilidad, si bien como tal solo puede constar desde finales de los años 20, ya que es entonces la primera legislación que recoge esta figura. Como se puede ver en el cuadro-resumen, predominan los diseños (mezclas de color y fibra en tejidos y piel, cenefas en las baldosas, alpargatas y trajes de baño con algún añadido), es decir, combinatorias específicas de elementos generales bastante conocidos en cada sector.

Entre las curiosidades, resulta relativamente interesante la idea de adornar las bolsas de papel con recortables varios; suponemos que se trata de una estrategia bien temprana de marketing, un reclamo para el consumidor de los productos embalados con estas bolsas, que los compraría de la marca específica que las utiliza, a fin de completar la colección sugerida (casetas, niños, futbolista y paisaje).

Dentro del ámbito de la producción, los inventores de la zona proponen alguna mejora menor para aparatos ya consolidados, así Juan Sanfeliu Sanromà, de Montblanc, que ya en 1928 registraba una marca de suelas y planchas de goma, ahora patenta la utilización de este material para recubrir clavos de hierro. Otros sectores que merecen la agudeza mental de los agentes locales fueron las aves (Riudoms, una criadora con regulador térmico), la obtención de aceite (Reus, una batidora) y accesorios de automóvil (Reus, plancha para radiador).

Otras marcas Se trata de un apartado heterogéneo de marcas no ajustada en los anteriores, generalmente servicios y tiendas, escasas dentro de su categoría, y difícilmente susceptibles de un análisis detallado. De todas formas, nos da una idea al menos intuitiva de Reus y Tarragona durante el primer tercio del siglo XX, y es por ello que hacemos una pequeña mención. Casas emblemáticas de las dos ciudades registran su marca de comercio ahora (Casa Marsol (1929), Casa Navàs (1919), Casa Pujol (1928), proliferando, sobre todo en Reus, una multitud de tiendas al detalle que parecen abandonar poco a poco el antiguo carácter abigarrado, donde se podía encontrar de todo, para convertirse en sí mismas una marca de distinción urbana.

La sociedad a que nos referimos, al final del período estudia-

362 – TEXTOS EN ESPAÑOL

do, había introducido la radio en los hogares, poco a poco, pero de manera irreversible, tanto que al comenzar la década de los veinte encontramos una marca registrada de publicidad sonora; publicidad son también los Anuarios y Guías que se patenta (de Reus, de los transportes en FC, de la producción), y que dan cuenta de una dimensión urbana “no abarcable” con la simple memoria, de una vida cotidiana que comienza a requerir fuerza información para poder seguir adelante.

Se había abierto el cine Sala Reus (1908), así como varios hoteles y cafés, para servir a una sociedad que empezaba a moverse más, y que también abandonaba poco a poco el aspecto pesaroso de las costumbres pasadas, la rigidez provinciana que, desgraciadamente, retornaría con contundencia después de la Guerra del 1936 (sirva, como contrapunto y licencia, la orquesta registrada en Tarragona el mismo 1936 por parte de Hoteles Unidos SA: Los Artistas Unidos).

En definitiva, el registro de marcas entre 1886 y 1938 sigue las pautas de la evolución económica tarraconense durante este período. Los sectores que más destacaron por valor generado, aquellos que sobrevivieron las circunstancias, son también los que más marcas generaron, no es una cuestión de cantidad, dado que, en cada sector, las firmas más activas en términos de registros constituyen una minoría dentro del conjunto de negocios de su ramo, se trata más bien de una cuestión de enfoque, de respuesta a las condiciones de mercado: diferenciarse producto haciendo hincapié en la calidad es una manera de mantener su cuota frente a bienes más competitivos en términos de producción. Digamos que es una manera creativa de reaccionar, útil al principio, pero que hay que ir demostrando con una continuidad que permita al territorio mismo convertirse en sello de calidad.

Más allá del resultado final, los agentes económicos de la zona optaron por esta estrategia, lo que de rebote indica una discutible disponibilidad de capital para la innovación. Los sectores que basan su competitividad en una capacidad real de innovación, no registraron marcas en la demarcación tarraconense, aunque algunos podían estar presentes en manos foráneas; tampoco se registraron bien patentes, sino modelos de ‘utilidad, su versión más artesanal, casi artística, ligada a la inventiva y a la experiencia. Sea como sea, la visión de émbolos y chimeneas, según la cual una zona quedaría empobrecida si en su estructura industrial faltaba el textil primero, el hierro y los bienes de capital después, no resulta correcta en todos los casos. En la provincia de Tarragona, a pesar de las dificultades que hemos comentado, el proceso de modernización fue imparable hasta la Guerra Civil: modernización de las mentalidades, de las rutinas económicas, de las estrategias, con una particular conformación del capital humano que, en la historia de otros países, ha demostrado su eficacia para alcanzar el progreso.• SOBRE EL DISEÑO Y REGISTRO DE MARCAS EN LA CATALUÑA MERIDIONAL. 1886-1938 Albert Arnavat. Doctor en Historia y publicista Universidad Técnica del Norte. Ecuador Los antecedentes: las marcas de fábrica Una marca de fábrica es todo signo o señal que sirve para

diferenciar una mercancía de otra. Generalmente va acompañada de una leyenda de signos iconográficos o emblemas y en la mayoría consta el nombre del fabricante y el de la ciudad de origen. Se pueden constituir en marca las denominaciones, razones sociales, seudónimos y nombres debidamente caracterizados, viñetas, ambientes, divisas, timbres, sellos, exlibris, letreros y cabeceras de diarios y revistas, relevos, filigranas, escudos, monogramas, insignias, emblemas, en la forma distintiva adoptada por cada fabricante. Esta definición sitúa el amplio campo semántico de las marcas que, naturalmente, no es un fenómeno aislado de Cataluña, sino que se dio en todos los países que entre los siglos XVIII y XIX empezaron su revolución industrial.

Si bien la existencia de marcas ya en época griega, romana y medieval es un hecho que la arqueología ha dejado fuera de duda, solo de una manera relativa tienen que ser consideradas como tales, al menos en el sentido que entendemos hoy. Durante el alta edad media la economía predominante era de subsistencia, el volumen comercial exiguo, y por tanto, superfluo todo signo exterior que indicara y justificara el origen de un producto. Con el considerable desarrollo económico y social europeo de la baja edad mediana aparecen las primeras marcas del periodo moderno en los estados más prósperos de Italia, como Florencia o Venecia. En Cataluña se encuentran varias pragmáticas, como la del año 1449, que habla de «marca, cuenta y peso de los tejidos de seda», dentro de la práctica gremial. Durante los siglos XVI, XVII y parte del XVIII los diferentes gremios utilizan una serie de señales y sellos para dar fe de la calidad y procedencia de sus productos. Pero fue a partir de la protoindustrialización de la segunda mitad del siglo XVIII cuando las marcas fueron utilizadas de una manera nueva. Si antes las señales comerciales expresaban la pertenencia a un gremio, en esta época indican una situación completamente diferente: la libertad de fabricación y el libre comercio, expresando la aparición de un nuevo orden económico, social y político.

Con la progresiva ampliación del mercado y la protoindustrialización del país aparecen las primeras normativas que regulan esta nueva situación. Una de las más antiguas es una real cédula de 1756 que ordenaba que en los tejidos figurara la marca con el nombre o la cifra del fabricante y la población. Nadie podía comprar legalmente tejidos que no llevaran marca, y el hecho era penalizado con la confiscación de los tejidos y una multa, en un intento de controlar el contrabando extranjero realizado hacia América a través de los comerciantes y fabricantes del país.

Con las marcas se sabía quién elaboraba el tejido. Pero parece que los fabricantes de seda de aquellos años hacían poco caso de la normativa de la Junta de Comercio, hecho que provocó una repetición de las órdenes. La resistencia de algunos fabricantes a declarar su marca de fábrica o a poner su nombre en los tejidos era por temor a un excesivo control fiscal y gremial. A pesar de las órdenes de la Real Audiencia y la Junta de Comercio en el sentido que cada fabricante tenía que usar tan solo una marca, en general esta legislación no se cumplía, y era un hecho común que varios fabricantes utilizaran la misma.

La duplicidad de las marcas y la ausencia de leyenda eran estratagemas que se usaban también para encubrir tejidos de diferentes calidades o procedencias, y a la vez un intento de despistar la administración y el sistema fiscal. Una de las marcas más

emblemáticas, antiguas y de mayor prestigio dentro del ramo de la seda era la marca del Sol, y fue causa de múltiples polémicas.

Parece que era el distintivo genérico del Gremio de Veleros de Barcelona, pero era utilizada y disputada por los fabricantes de Barcelona, los de Reus y los de Manresa. Según J. Carrera «un fabricante de Reus se quejó de que otros dos de aquella villa pusieran en los paquetes de pañuelos la Marca de Barcelona, que era la del Sol y ya se había convertido en distintivo genérico de la ciudad. El suplicante alegaba que él la usaba desde doce años antes, sin autorización, por supuesto. No consta en las actas que la Junta tomase determinación».

El 1789 Carlos IV otorgó la libertad de fabricación y ofrecía la primera normativa clara sobre las marcas en los tejidos, «poniendo solo en ellos el nombre del fabricante y pueblo de su residencia, y en las manufacturas fabricadas según ordenanza deberá fixarse el sello acostumbrado en ella, para que siendo visible la diferencia entre los texidos, no haya el menor abuso en perjuicio del comprador, zelándose a fin de que no se varíe la aplicación de los sellos». Así, decía, se combinaba «la libertad de los fabricantes, la perfección y diversidad en las manufacturas y la seguridad de los compradores».

En 1805 se publicó una orden que obligaba los fabricantes a colocar en todo tipo de tejidos, al principio o al final, el nombre del fabricante tejido en la misma prenda de ropa. Después de estas normas y leyes se sucedió un periodo de reglamentaciones difusas hasta llegar al Real Decreto de 1850, que fue la primera ley de la época contemporánea sobre marcas de fábrica. En definitiva, el asunto central de las polémicas era la cuestión financiera, la competitividad de los tejidos, en un periodo de cambio donde entran en contradicción los viejos y caducos intereses gremiales con los creados por la nueva situación económica y social a raíz de la revolución industrial.

El registro de patentes y marcas El primer antecedente de la actual Oficina Española de Patentes y Marcas –como consta en la página web de la institución, que cumple una importante tarea en el archivo y custodia de las patentes y los signos distintivos registrados en España– fue la Junta General de Comercio y Moneda, creada el 1679 y una de sus funciones era realizar exámenes de inventos y proponer al rey la concesión de reales cédulas de privilegio. La documentación a la cual dio lugar la actividad de la Junta se encuentra, hoy en día, en el Archivo General de Simancas. Pero fue el Real Gabinete de Máquinas del Buen Retiro, abierto el 1792, el que se convirtió en el germen del lugar de archivo de las patentes.

Allí se almacenaban y se mostraban modelos y planos de todo tipos de máquinas, así como la documentación de la concesión de reales cédulas de privilegio.

Cuando el 1824 Fernando VII autorizó la formación del Real Conservatorio de Artes y Oficios, se ordenó que la información tecnológica contenida al Real Gabinete de Máquinas del Buen Retiro pasara a formar parte de su fondo, entendiéndose la nueva institución como registro de la propiedad industrial. El 1826, el Real Decreto sobre privilegios de industria lo señala, definitivamente, como lugar de archivo, custodia, tramitación y difusión de todo aquello en lo referente a las patentes (que todavía siguieron denominándose privilegios de invención), centra-

MA®QUES REGISTRADES – 363

lizando en él todas las cuestiones relacionadas.

El Real Conservatorio ha evolucionado a través de varias instituciones hasta el que hoy en día es la Oficina Española de Patentes y Marcas (OEPM), pero básicamente la actual oficina sigue cumpliendo las mismas funciones que antaño. Todas las modalidades de propiedad industrial (privilegios, patentes, modelos de utilidad, modelos industriales, dibujos industriales, marcas nacionales e internacionales, nombres comerciales, letreros de establecimientos, etc.) forman más de cuatro millones de expedientes.

El registro de invenciones: privilegios y patentes Los privilegios y las patentes son monopolios exclusivos que se concedían a quién intentaba o introducía nuevas técnicas en el Estado Español. El nombre de privilegios fue mantenido por Fernando VII el 1826 –cuando se sistematizó la legislación y el procedimiento de registro– como reacción a las palabras patente o certificado utilizadas anteriormente por afrancesados (1811) y liberales (1820). Se encuentran concesiones de privilegios de invención en España desde el siglo XVI, pero el sistema no se organiza de manera moderna hasta el siglo XIX, promulgando normas generales y centralizando el registro. La colección de privilegios comprende desde el 1826 hasta el 1878, fecha de la promulgación de una nueva ley sobre patentes que varía la denominación.

A partir de 1878, pues, se permutó el nombre de privilegios por el de patentes y se renumeró la colección. Hay que destacar un fuerte aumento cuantitativo y progresivo de las solicitudes.

Entre 1878 y 1902 –año en que se produjo un nuevo cambio en la legislación sobre propiedad industrial– hay 30.973 expedientes de patentes de invención e introducción. En el periodo siguiente, desde el advenimiento de Alfonso XIII hasta el golpe de estado de Primo de Rivera (1903-23), hay 57.873 expedientes de patentes. Durante la Dictadura de Primo de Rivera hasta julio de 1929, año en que se decretan las bases del que se denominará Estatuto de la Propiedad Industrial, hay 24.954 patentes más.

El registro de invenciones: modelos y dibujos industriales Los modelos y dibujos industriales o de fábrica aparecen por primera vez a la legislación española en una ley de 1902, en qué son tratados conjuntamente con las marcas. Mediante la solicitud de protección sobre un modelo o un dibujo industrial, se conseguía salvaguardar la propiedad de aquellos diseños directamente relacionados con la elaboración de un producto o resultado industrial, cuestión que los diferenciaba ya de las marcas de fábrica y comercio, puesto que no cumplían una función meramente distintiva, sino que a veces, querían tener influencia en aspectos como la utilidad del producto. Por este motivo, los modelos y dibujos industriales no pueden ser renovados después de su caducidad, al contrario que las marcas.

El Reglamento de 1924 que regula la ejecución de la ley de 1902, habla de los modelos y dibujos industriales, que cada vez van adquiriendo más entidad propia y se van diferenciando del resto de modalidades de la propiedad industrial. Será, pero, al 1929 cuando se profundice en su organización, dando por primera vez una definición de los mismos: «Se entenderá por

364 – TEXTOS EN ESPAÑOL

modelo industrial todo objeto que pueda servir de tipo para la fabricación de un producto y que pueda definirse por su estructura, configuración o representación. Se entenderá por dibujo industrial toda disposición o conjunto de líneas o colores, o líneas y colores, aplicables con un fin comercial a la ornamentación de un producto, empleándose cualquier medio manual, mecánico, químico o combinados».

Entre 1902 y 1923 se conservan al archivo de la Oficina Española de Patentes y Marcas 3.583 expedientes de modelos y dibujos. Desde 1924 hasta la promulgación de la nueva Ley sobre propiedad industrial, el 1929, es decir, durante la Dictadura de Primo de Rivera, se conservan 3.450 expedientes. Esto hace un total de 7.123 expedientes entre 1902 y 1929 de todo el Estado.

Registro de signos distintivos: marcas nacionales La colección más importante del fondo de signos distintivos es la formada por la documentación de marcas de fábrica, comercio e industria. Las marcas son signos distintivos para proteger productos y servicios, cualquier que sea su clase y forma, con el fin de que el público los conozca y distinga sin que pueda confundirlos con otros de la misma especie. Fue uno Real Decreto de 1850 el que por primera vez, legisló sobre la concesión de «certificados de marcas», con la idea que los propietarios de estos distintivos pudieran hacer valer sus derechos ante los usurpadores. La documentación, la segunda más antigua después de los privilegios, la forman expedientes numerados con la información de la marca, su descripción y un ejemplar de la misma (diseño o dibujo); libros de registro y de incidencias que contienen, los primeros, los datos básicos de entrada del expediente y, a veces, el diseño de la marca, y los segundos las incidencias del expediente a lo largo de su vida administrativa (fechas de registro, renovaciones, etc.); y, por último, álbumes que contienen un ejemplar de la marca con su número, organizados por materias. Entre 1850 y 1878 existen 674 expedientes de marcas.

Entre 1879 y 1902 hay 8.838 expedientes. De 1903-1923, desde el principio del reinado de Alfonso XIII hasta la Dictadura de Primo de Rivera, hay 43.313 expedientes. Y durante la Dictadura hasta la promulgación de la EPI (1924-1929), 23.200 expedientes. Además, se conserva un volumen de 52 álbumes de marcas anteriores a 1929.

Registro de signos distintivos: marcas internacionales Las marcas, del mismo modo que las patentes, pueden tener un ámbito de protección internacional, dependiendo de los acuerdos establecidos entre diferentes países en materia de propiedad industrial. El 1833 se firmó el Convenio de la Unión de París para la Protección de la Propiedad Industrial, que es el texto básico, todavía hoy en día, de la protección internacional en esta materia. Pocos años después, el 1891, se firmó lo Arreglo de Madrid sobre el registro internacional de marcas, que establecía que con una sola solicitud se pudiera proteger una marca en los diversos estados firmantes de lo Arreglo de Madrid. Con esto no se anuló el registro nacional de marcas, sino que se abrió la posibilidad que un propietario registrado en uno de los países miembros, mediante la solicitud de registro internacional, pudiera garantizar sus derechos en cada uno de los países firmantes que designe. Es la Organización Mundial de la Propiedad Industrial,

a través de la Oficina Internacional de la Propiedad Industrial de Berna (Suiza), la encargada de inscribir al registro internacional la marca y notificarlo a todos los países designados, los cuales, de acuerdo con sus leyes nacionales, pueden concederle el registro o denegarle. Esto provoca que en los países acogidos a lo Arreglo de Madrid se tenga que organizar un registro diferenciado de las marcas internacionales a medida que la Oficina Internacional va remitiendo la documentación. Por lo tanto, a partir de 1893, es posible encontrar a la Oficina Española de Patentes y Marcas una colección de todas aquellas marcas extranjeras que extienden su derecho en España, y de las españolas que solicitan u obtienen protección internacional. Entre 1893 y 1902 hay 3.195 expedientes, entre 1903 y 1923 hay 31.077 y entre 1924 y 1929, 18.728.

Nombres comerciales y rótulos de establecimientos Otras de las modalidades de los signos distintivos son los nombres comerciales y los letreros de establecimiento, figuras que hasta el 1902 y 1929, respectivamente, no se diferencian de la colección general de marcas. En teoría, los nombres comerciales son signos con los que el industrial o comerciante realiza sus transacciones mercantiles, es decir, la firma comercial, y tienen un ámbito de protección nacional; mientras que los letreros de establecimiento son signos distintivos dirigidos a la diferenciación de los establecimientos comerciales (locales, etc.) abiertos al público, y solo protegen a nivel local. No obstante, estas diferencias que acabamos de exponer no quedan tan claras en la ley de 1902, que fue la primera que introdujo la nueva modalidad de nombres comerciales: «Se entiende por nombre comercial, el nombre, razón social ó denominación bajo las cuales se da á conocer al público un establecimiento agrícola, fabril ó mercantil». Entre 1902 y 1929, pues, con la denominación de «número comercial», podremos encontrar –como pasaba en el caso de los modelos y dibujos industriales– desde firmas comerciales hasta letreros de establecimiento, aunque son estos últimos los predominantes. El Real decreto ley de 1929 dice: «Los nombres comerciales es la materia más deficientemente regulada por la ley vigente; y lo es, porque, en realidad, el registro que hoy se acepta no es propiamente el del nombre comercial, en el sentido mercantil del vocablo, puesto que no se refiere a aquel con el que el comerciante realiza sus transacciones mercantiles, sino que alcanza exclusivamente a los rótulos de los establecimientos. Es preciso reconocer al nombre la extensión territorial completa, y separar los nombres comerciales de los rótulos de establecimiento, dándoles el diferente alcance que, en orden al comercio, deben tener». Entre 1902 y 1923, podemos encontrar 6.889 expedientes, y entre 1924 y 1929 esta cifra es de 4.955.

Esto hace un total de 11.844 expedientes, entre 1902 y 1929.

El Boletín Oficial de la Propiedad Industrial El Boletín Oficial de la Propiedad Intelectual e Industrial empezó a publicarse quincenalmente el 1886 por el Ministerio de Agricultura, Industria, Comercio y Obras Públicas en Madrid. Durante la primera época, hasta el 1905, llevó también las cabeceras de Boletín Oficial de Industria, Comercio y Trabajo de la Propiedad Intelectual e Industrial y de Estadística y Mercados y de Boletín Oficial de la Propiedad Industrial, Estadística y Demás Servicios Industriales y del Trabajo.

Fue continuado por el Boletín Oficial de la Propiedad Industrial, que se publicó ininterrumpidamente de 1906 al 1964, a cargo del Registro de la Propiedad Industrial de Madrid, también quincenalmente, escindido en Boletín Oficial de la Propiedad Industrial. I: Marcas y otros signos distintivos y en Boletín Oficial de la Propiedad Industrial. II: Patentes, modelos y dibujos.

A partir de esta fecha se continuó publicando hasta la actualidad, en una nueva etapa. Así pues, el Boletín Oficial de la Propiedad Industrial se edita periódicamente y sin interrupción desde 1886 para ofrecer información sobre las solicitudes, concesiones o incidencias en materia de patentes y marcas en España.

Todo registro de la Propiedad Industrial cumple una importante función de difusión de la documentación. Desde su inicio, el 1826, existía la obligación de publicar a la Gaceta de Madrid las concesiones de privilegios de invención, así como otras cuestiones relativas en su caducidad u otras incidencias. Esta tarea fue desarrollada por la Gaceta hasta que por el Real Decreto de 1886 se creó el Boletín Oficial de la Propiedad Intelectual e Industrial, cumpliendo así aquello preceptuado al Convenio de la Unión de París para la Protección de la Propiedad Industrial firmado por España el 1883, que establecía la obligación de la publicación periódica en las diversas naciones firmantes de una «hoja oficial». Cuando se creó el Boletín cesó la publicación del antiguo Boletín de la Propiedad Intelectual del Ministerio de Fomento, y se fusionó con el de la Propiedad Industrial. El Boletín se publicó, en un principio, cada quince días, y contiene información en dos secciones, la de propiedad intelectual y la de la propiedad industrial. En esta segunda edición se publica el número de solicitudes, el estado de tramitación de los expedientes, el número de concesiones, el número de expedientes caducados por falta de pago, incluso legislación nacional y extranjera. La organización del Boletín sufrirá varios cambios a lo largo de su historia (por ejemplo, cuando a primeros del siglo XX pasa a denominarse Boletín de la Propiedad Industrial) pero básicamente ha cumplido desde el día de su creación las mismas funciones. El Boletín está formado por números anuales con sus respectivos índices por apellidos y materias, de 1886 en lo sucesivo.

Las primeras marcas registradas de la Cataluña sur A lo largo del siglo XIX, el desarrollo de la economía catalana fue notable. Con la aplicación de la fuerza del vapor al proceso productivo se inició la revolución industrial, que modificó substancialmente la estructura socioeconómica del país.

Con los nuevos aires económicos, pronto fue necesario tomar medidas para asegurar la venta de los productos fabricados, y una de estas medidas fue la publicidad. Poco a poco, se iba introduciendo la publicidad y el registro de marcas en aquellas empresas, tiendas, servicios o mercancías que querían destacarse del resto. Y las marcas fueron un medio para la identificación y diferenciación de los productos, en una economía cada vez más competitiva.

Los primeros registros de patentes realizados en las comarcas de Tarragona fueron del 1887, cuando la Viuda de Viñas Albanell, de Roda (Tarragonès) registró un “nuevo lizo para la fabricación de gases”; y los reusenses Enric Murla «perfeccionamientos en los aparatos cafeteros», y Salvador Ballester una «prensa o ballesta». Los primeros registros de marcas son de

MA®QUES REGISTRADES – 365

1888, cuando Joan Gili Pons de Pont d’Armentera registró una marca “para distinguir limonadas gaseosas”; y los reusenses Romà Sardà i Monseny una marca para vinos generosos, y Pere Fonts una para chocolate. El primer registro de propiedad intelectual fue del libro Cosas de Reus. Recorts d’un jove que ja no ho és, de Josep Güell i Mercader, en el año 1900.

Las primeras marcas con imagen son de vinos y licores, de Yzaguirre y Cia. y de Joan Gili, de Reus, de 1892. La primera de Tarragona es de 1896, de los vinos Bonsoms y Müller; la primera de Valls fue la de Eusebi Roig Vidal, de 1901, y la de Tortosa la de los Licores Emilio Nomen, de 1907. Forman parte de un sector muy heterogéneo, con una producción muy variada.

En 1893 se registraron las primeras marcas de industrias textiles, como la fábrica de hilados torcidos de Pau Jové, de Reus, y no fue hasta 1922 cuando Llorenç Recasens Casas registró la primera marca textil en la ciudad de Tarragona; y el 1925 Samuel Fabregat en Tortosa y Sanromà y Rosell en Valls. También el 1893 se registran las primeras marcas de otras industrias, servicios y tiendas, como las frutas en almíbar y dulces de Joan Montserrat, en Reus, la primera refinería de petróleo de la zona, “La Pensilvania” en 1894, o las fábricas de papel de Josep Gomà en la Riba, el 1895.

La primera marca de productos farmacéuticos se registró en 1903 por Modesto Nadal Riera, de Tarragona, la Emulsion Navidad, seguida el 1905 por el jarabe Hiposfitos Salud de Climent y Cia de Tortosa, y en 1908 por Antoni Serra Pàmies de Reus.

La primera marca de aceite de oliva se registró en 1905 en Tortosa, por Josep Bau. La primera de frutos secos el 1908 por F. Montagut de Reus, y la primera marca de arroz la registró Arroces Hispania SA de Tarragona, en 1921, y la primera arrocera registrada de las tierras del Ebro fue la marca Manelic, de Josep Adell Garcia, de Amposta, en 1929.

Del modernismo a las nuevas estéticas Desde los últimos años del siglo XIX y durante la primera década del siglo XX, un nuevo estilo, el Modernismo, llenó la gráfica comercial y también las marcas. El nuevo siglo XX nació bajo el signo del Modernismo, que comportó una modernización y una europeización de la sociedad, dejando una buena huella en la arquitectura y la literatura, y también en las artes y el diseño gráfico.

Los motivos florales, la decoración de arabescos, la tipografía fantasiosa, orgánica y curvilínea, los encuadres redondeados y las figuras femeninas de cabellera ondulante se multiplican.

El erotismo se afianza como uno de los principales estímulos publicitarios de la época, –como las cápsulas Friné, y los algodones para medias de Pau Jové, de Reus (1913), los aceites Ambar, Diva, Iris y La Fortuna, de Tortosa (1918), la fricción Guttamon de Mora de Ebro (1923), o el Anís Lulú, de Tortosa (1928)– y junto al tema femenino aparecen las plantas y las flores, es decir, la naturaleza. Varias marcas presentan características estéticas propias del Modernismo. Así, la imagen del dragón para distinguir la curtiduría de Joan Savall (1896) presenta un dibujo muy característico del movimiento. Del mismo modo, la marca “El reloj”, de papel de fumar, de Eduard Gabarró, presenta un predominio de las líneas sinuosas en la tipografía y orlas. Otras marcas con reminiscencias modernistas son la denominada «la

366 – TEXTOS EN ESPAÑOL

Recolección», de almendras y avellanas, donde dentro de una orla redondeada aparecen dos figuras femeninas y una masculina trabajando en la recogida de la almendra. También destaca la marca de vermut de los sucesores de Josep Boule Mayner (1909), con la sinuosidad de la figura femenina encima de una orla floral, que rodea el espacio; o el Himalaya y La Atlántida, licores estomacales de Tarragona (1910).

El 1908 el Modernismo ya había superado su cenit creativo y se estaba convirtiendo en un estilo normalizado, totalmente popular y vulgarizado. Más allá de la aportación de los grandes artistas, fue sobre todo por la obra de muchos dibujantes industriales y el fenómeno de mimetismo que se generó en la estética general reflejada por dibujantes y cajistas, identificados con los estilos de éxito. La estética Novecentista también llegó al registro de marcas, con ejemplos en las de Noisettes Tarragona Puerto, Avellanera Tarragona s.a., Óleos Jaume Cercós, y El Campanario, de Reus, o Arroces del Ebro, de Tarragona (todas de 1922).

En abril de 1931, con la proclamación de la II República Española y la instauración de la Generalitat de Cataluña, se abrió una década cargada de progreso en todos los ámbitos. Cómo ha escrito Enric Satué, el diseño gráfico y la publicidad se impregnaron de las innovadoras tendencias artísticas europeas, de las nuevas técnicas gráficas y fotográficas vanguardistas, y se abrieron unas perspectivas claras para la creatividad de las formas gráficas. El generoso protagonismo de las fotografías, del blanco del papel, los dibujos de línea clara o el uso de nuevas tipografías de palo seco (el último grito en la Europa racionalista), no eran solo renovaciones puramente estilísticas, sino, a menudo, expresión formal de unos conceptos culturales e ideológicos inéditos.

En cuanto a la imagen, se aprecian los nuevos aires estéticos y gráficos y la utilización de nuevas tipografías de palo seco.

Algunos ejemplos de estas nuevas estéticas los encontramos en las marcas de los productos farmacéuticos Colodi (1932) y Ariodo (1933); las lanas Saft (1936), los géneros de punto Solimar (1936) o los calcetines Campero (1936), entre otros.

Pero el descalabro provocado por la larga Guerra Civil de 1936-1939 hizo que el registro de marcas prácticamente desapareciera –se registró una, que fue aprobada el julio del 1937– y supuso un gran corte en la evolución global de la sociedad.

Repertorio iconográfico de las marcas de la Cataluña meridional En los diversos sectores económicos, la iconografía utilizada en las marcas es muy variada, pero en todos ellos encontramos una simbología local común, con varias versiones de los respectivos escudos de las ciudades –Tarragona, Reus, Tortosa, Valls, Vendrell– y de sus componentes históricos, como el puente del Diablo, la Torre de los Escipiones, columnas romanas y el perfil urbano, por Tarragona; la rosa y la figura de Hércules, el campanario, el general Prim y el perfil urbano, por Reus; el perfil de la ciudad con el castillo de la Suda por Tortosa, o los “castellers” por Valls. Y muchas otras son estrictamente marcas tipográficas de una marca, producto o denominación, sin imagen.

En las marcas de vinos y licores se utilizan escudos pseudoheráldicos, divinidades clásicas, figuras de campesinos, racimos, guantes, querubines, fachadas de masías, un cáliz, vírgenes, chicas, medallones y hasta la imagen de un soldado romano, de

toreros y futbolistas. Las marcas no señalan, en general, rasgos distintivos de calidad o especificidad respecto a la competencia, con alguna excepción que remarca la autenticidad de la procedencia del vino, como el emblema inmejorable de Scala-Dei, en el Priorat, y la mención de medallas y premios obtenidos. En algunas aparecen ya los textos en francés y en inglés. La imaginería animal es representada por gallos y gallinas, lobos, águilas, leones, osos polares y cebras.

Las marcas de aceite de oliva, frutos secos y arroz presentan todavía una más variada iconografía: escudos pseudoheráldicos, triángulos republicanos, campesinos y campesinas, “pinchos”, chicas, una pareja festejando, una familia, escenas de recolección, paisajes del Ebro, campos de olivos, ramas, brotes, olivas, copos de avellanas, fajos de arroz, masías, castillos, alegorías de la libertad, la victoria, la fortuna, la paz y la legalidad, banderas, señoras con trajes folclóricos de Aragón, Valencia y Cataluña; marineros uniformados, cocineros, albahaca, el sol naciente, cometas, la tierra, Electra, ninfas, soldados romanos, un califa árabe, una africana, un hombre goloso, una vieja y objetos diversos como balanzas, máscaras de teatro, coronas, jarras, porrones, colmenas, campanas, latas, prensas, filtros, anclas, barcos, avionetas y automóviles, puentes, castillos y cruces de término. También en este producto algunas etiquetas señalan el origen del aceite y aparecen en francés y en inglés, al ser destinadas a la exportación. Los personajes o hechos famosos que dan nombre a marcas son Guillermo Tell, Cristóbal Colón, don Quijote y Sancho Panza, Palafox, Canalejas, Pavía, y Alfonso XIII. La imaginería animal es representada por cebras, búfalos, águilas, lobos, abejas, loros, mariposas, gallos, zorzales, pavos reales, picaflores, gatos, caballos, asnos, toros, orangutanes y leones.

En las marcas de farmacia encontramos también escudos pseudoheráldicos, globos terráqueos, orlas, señoras escotadas – para productos contra las enfermedades de transmisión sexual–, madres lactantes, fotografías de bebés, caras de niños, cruces griegas, frascos y botellas, balnearios, fruta, y personajes mitológicos como sirenas, la diosa Diana cazadora o San Martín de Tours. El ganado está referenciado por bacalaos, avestruces, toros, caballos y asnos, serpientes, gallos, gallinas y leones.

Las marcas de ramo textil presentan también un extenso repertorio visual: escudos pseudoheráldicos, alegorías de la paz –un auriga, una mujer estirada por dos caballos alados–, y de personajes bíblicos –como Moisés con las tablas de la Ley de Dios–; míticos –como sirenas o Neptuno arriba de un carro–, personajes diversos –como un heraldo a caballo, don Quijote, indios, soldados disparando un cañón, un indio, una japonesa, un jugador de pelota vasca, una segadora, un pescador, un cazador, un picador, un «cortijero» un futbolista o un arlequín–, objetos –como una copa, una herradura, una jarra, un mortero, una flecha, un calcetín, una ancla, una palmera, un volcán, el mundo, estrellas y el sol. Estrellas de la paz y del precio. El ganado se ha representado con elefantes, murciélagos, caballos, cacatúas, gallos, gatos, leones, águilas, cabras y arañas.

Las marcas de industrias y comercios diversos son igualmente y con más razón, muy variadas. Persiste los escudos pseudoheráldicos, los seres míticos y las alegorías –como el dios Hermes-Mercurio, Fructidor, cuernos de la abundancia, dragones, diablos, la libertad, la industria catalana–, personajes –como

Santa Tecla, campesinos, pescadores, indios, mexicanos, chicas, un hombre graso, niños y niñas, bailarines, sopletes de vidrio–, referencias al pasado histórico y a monumentos, como Tàrraco, el Pont del Diable y el monumento a Roger de Lauria en Tarragona o el monumento a Prim en Reus. Fábricas, castillos, paisajes y objetos diversos, como triángulos –republicanos–, relojes, cruces griegas, trompetas, guitarras, banderas, flores, limones, ferrocarriles, veleros, alpargatas, máquinas, antorchas, pinos, cestos de frutas, granjas, mapas de la península Ibérica, volcanes, icebergs, y el globo terráqueo. El ganado es representado por abejas, leones, elefantes, caballos, vacas, cabras, caracoles, gatos, gallos y gallinas, perdices, conejos, cerdos, águilas, murciélagos, serpientes, tortugas, palomas, pavos reales, ibis, marabús, cisnes, pingüinos, y hasta ratas, moscas, chinches, escarabajos, mosquitos, pulgas, arañas y polillas... Casi nada.

Los registros de modelos de utilidad son considerados una versión menor de la patente: el concepto se aplica sobre producto y no sobre procedimiento, se le exige un grado de novedad menor, y es suficiente con que facilite un uso nuevo de una herramienta ya existente. Se registraron desde dibujos para tejidos y baldosas, tapones de botella, diseños de pieles, dispositivos atrapamoscas, radiadores para motores, trajes de baño con refuerzo, bolsas de papel con recortables coleccionables, hasta una tabla de estudio de los números fraccionarios, un carné de identificación, claves, una percha de ropa, o una criadora de gallinas con regulador térmico.

En el aspecto temático, la diversidad humana, vista como exotismo, se presente en marcas como el papel de fumar de Josep Gomà de la Riba, con una india americana (1895) y un Charro mexicano (1899); frutas La Tropical de Torredembarra (1914); mecha “El Indio” de Reus (1914); el aceite “Kalifa” de Reus (1916); el “Rhum negro Zulú” de Ismael Homedes de Tortosa (1922); la lejía “El Negrito”, de Flix, que se vuelve blanco!

(1923); aceites “La Africana” de Reus (1924); el vermut Mundial de Salvador Esvertit del Vendrell, de 1924, que muestra un retrato de cinco razas –blancos, asiáticos, árabes, indios y negros; o el jabón El Indio de Reus (1925), o Gaseosas la Mora (1927).

Como curiosidad, la marca Anís de Polo de Grau y Rodon de Tarragona, del 1917 presenta un oso polar sobre una caja de madera y botellas, en un claro paralelismo con el famoso Anís del Mono. Se encuentran referencias políticas catalanistas en las marcas de la Refinería Catalana de petróleo de Tarragona (1896) con un gran escudo cuatribarrado; el Gran Licor Solidario, de Andreu y Buldó, de Alcover, con cuatro barras de fondo (1907); el Anís Cataluña de Valls (1912). Referencias al republicanismo en marcas con un gorro frigio en los vinos de Enric Huget de Torredembarra (1922). Respecto a las nuevas técnicas gráficas, la primera marca que incluye un fotograbado fue la de Anís Chirrita de Tortosa el 1907.

Finalmente, cabe destacar que muchos de los productos y servicios que las empresas publicitaban no fueron nunca registrados, como podemos ver si comparamos la publicidad comercial conservada de aquella época, –tarjetas, anuncios, carteles, etc.– con este registro de marcas. En general, solo los más importantes se registraron. Y, a la inversa, de muchas de las marcas registradas, no ha quedado rastro que se hicieran inserciones publicitarias a la prensa, u otros tipos de publicidad. •

MA®QUES REGISTRADES – 367