Arquitectura industrial modernista i noucentista del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre by Albert Arnavat

arquitectura

industrial modernista i noucentista

d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l â&#x20AC;&#x2122; E b r e

arquitectura

industrial

modernista i noucentista

d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l â&#x20AC;&#x2122; E b r e

arquitectura

industrial modernista i noucentista

d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l ’ E b r e

Albert Arnavat [dir.] Tate Cabré Pròleg José Corredor-Matheos

v La nostra arquitectura industrial

l volum que teniu a les mans, dedicat a l’Arquitectura Industrial del Modernisme i del Noucentisme, completa la trilogia de la col·lecció de Difusió Cultural dedicada a l’arquitectura de finals del segle XIX i principis del XX a les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre; i amb la qual hem redescobert l’arquitectura modernista i noucentista del nostre territori. Som conscients del nostre bellíssim patrimoni industrial? Coneixem la nostra espectacular arquitectura agrària? Els autors d’aquest volum, Albert Arnavat i Tate Cabré, ens mostren el nostre patrimoni d’una forma sintètica i rigorosa, il·lustrativa i ordenada, mitjançant unes fitxes de fàcil i pràctica consulta. Us recomanem endinsar-vos en aquests llibres, en els tres volums, en estones de calma, en la complaent companyia de la brisa marina, sota l’ombra de les oliveres, en un paisatge d’avellaners, o en qualsevol altre entorn mediterrani que combregui amb l’esperit que va moure Jujol, Martinell, Vives-Castellet o qualsevol altre dels nostres arquitectes, a projectar les obres que ens acompanyen. Donar a conèixer per valorar i estimar el nostre patrimoni i el nostre país. Aquests són els valors que transmet la col·lecció de Difusió Cultural i que tenim el goig d’oferir-vos en aquest volum que us presentem. Gaudiu-ne i compartiu-los tant com pugueu.

Josep Poblet i Tous President de la Diputació de Tarragona

v Sumari

v SALUTACIÓ 5 Josep Poblet i Tous. President de la Diputació de Tarragona v PRÒLEG José Corredor-Matheos v

PANORÀMICA DE L’ARQUITECTURA INDUSTRIAL MODERNISTA I NOUCENTISTA A LA CATALUNYA MERIDIONAL Albert Arnavat i Tate Cabré

v GUIA DE L’ARQUITECTURA INDUSTRIAL MODER NISTA I NOUCENTISTA AL CAMP DE TARRAGONA Plànol de situació 28 L’ALT CAMP VALLS v Celler de la Cooperativa Agrícola 1919-20 30 v Magatzems Cros c. 1922-24 31 AIGUAMÚRCIA v Celler del Sindicat Agrícola 1919-21 32 ALIÓ v Celler del Sindicat Agrícola 1911 i 1917 33 ALCOVER v Magatzem d’avellanes c. 1920 34 CABRA DEL CAMP v Celler del Sindicat Agrícola 1919 36 NULLES v Celler del Sindicat Agrícola 1918-20 38 EL PLA DE SANTA MARIA v Celler de la Cooperativa Agrícola 1913 40

SANTES CREUS v Celler del Sindicat Agrícola VILA-RODONA v Celler de la Cooperativa Agrícola

1919-21

1918-19

EL BAIX CAMP REUS v Antic Escorxador Municipal 1889-94 44 v Estació Enològica 1906-10 46 v «La Manufacturera de Algodón» 1907-08 48 v Fàbrica Bertran c. 1910 49 v Fàbrica Baget 1910-11 50 v Fumera de la fàbrica Weger 1911 51 v Magatzems Llopis 1911 52 v Magatzems de la Casa Gasull 1911-12 53 v Pavelló Neteja Institut Pere Mata 1911-13 54 v Magatzems Vilella 1913 i 1919 56 v Taller d’Hipòlit Monseny 1918 57 v Oficines de la Casa Sabater 1918-19 58 v Destil·leria de Licors Massó 1920 59 CAMBRILS v Celler de la Cooperativa Agrícola 1919-22 60 DUESAIGÜES v Viaducte dels Masos 1889 61 EL BAIX PENEDÈS LLORENÇ DEL PENEDÈS v Celler del Sindicat Agrícola MASLLORENÇ v Sindicat Agrícola

1920 i 1932

1931

LA CONCA DE BARBERÀ MONTBLANC v Celler del Sindicat de Vinyaters 1919-22 v Antic Escorxador Municipal 1928-31 BARBERÀ DE LA CONCA v Celler del Sindicat Agrícola 1919-29 L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ v Celler del Sindicat Agrícola 1912 i 1929 v Antic Escorxador Municipal c.1928 PIRA v Celler del Sindicat Agrícola 1919-20 ROCAFORT DE QUERALT v Celler del Sindicat Agrícola 1918 i 1931 SARRAL v Celler del Sindicat de Vinicultors 1914-31

64 65 66 68 70 71 72

v GUIA DE L’ARQUITECTURA INDUSTRIAL MODER NISTA I NOUCENTISTA A LES TERRES DE L’EBRE Plànol de situació 96 EL BAIX EBRE TORTOSA v Mercat Municipal 1884-87 98 v Antic Escorxador Municipal 1905-08 100 v Bòbila Anguera 1908 102 v Magatzems Casa Bau 1912-15 103 v Estació del Carrilet 1929-30 104 v Cooperativa de Santiago c. 1923 106 ROQUETES v Antic Escorxador Municipal 1922 107

EL MONTSIÀ AMPOSTA v Antic Molí de Cercós c. 1910 108 1919-22 76 v Antic Escorxador Municipal 1928-31 109 v Pont penjant d’Amposta 1913-21 110 1919-20 78 SANTA BÀRBARA v Antic Escorxador Municipal 1928 112 EL TARRAGONÈS ULLDECONA TARRAGONA v Molí d’oli del Sindicat Agrícola 1922-23 113 v Antic Escorxador 1898-1902 80 v Fàbrica Chartreuse 1884 i 1911 82 LA RIBERA D’EBRE v Antigues Cotxeres Ripoll 1910-13 83 MÓRA D’EBRE v Mercat Central 1911-15 84 v Xemeneia de La Ribereña del Ebro 1911 114 v Magatzem Bonsom i Cia. 1914 86 v Fàbrica Aceites Ebro c. 1930 115 v Magatzem Steiner 1925 87 v Fàbrica de la Tabacalera 1922-31 89 LA TERRA ALTA LA SECUITA GANDESA v Cooperativa Agrícola de l’Argilaga 1928 90 v Celler de la Cooperativa Agrícola 1919-20 116 VILA-SECA EL PINELL DE BRAI v Fàbrica de Gas 1909-10 91 v Celler del Sindicat Agrícola 1919-22 118 v Celler del Sindicat Agrícola 1919-20 92 v ALTRES CONSTRUCCIONS INDUSTRIALS 124 v ARQUITECTES, ENGINYERS I MESTRES D’OBRES DE L’ARQUITECTURA INDUSTRIAL 126 v PER SABER-NE MÉS 128 v CRÈDITS I AGRAÏMENTS 130 EL PRIORAT FALSET v Celler Cooperatiu CORNUDELLA DE MONTSANT v Celler Cooperatiu

v Pròleg José Corredor-Matheos Crític d’art i escriptor

Aquesta iniciativa de donar a conèixer l’arquitectura industrial del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre és molt remarcable. Hem passat massa temps, no només de menysprear el nostre patrimoni, sinó també de deixar que es malmeti per desídia i ignorància. El passat forma part del present, és el mateix sòl en el qual vivim. La tasca que tan meritòriament exemplifica aquest llibre ha requerit un treball de camp i en arxius i biblioteques que imaginem llarg i laboriós i, com fan notar els autors, l’anàlisi i l’estudi dels edificis i la relació entre el lloc i l’espai que els envolta. I, com a fruit, uns textos ben documentats i rigorosos. Les imatges d’aquestes construccions serviran també perquè un públic ampli se senti atret a gaudir d’aquest capítol tan interessant i ric de la nostra història. Albert Arnavat i Tate Cabré hauran tingut molts moments de satisfaccions i altres d’haver de superar dificultats, a vegades insospitades. És coneguda, per altra banda, la dificultat de fotografiar l’arquitectura, pel seu caràcter particular, les seves ubicacions i els problemes que planteja d’escollir el punt de vista que permeti donar-ne una imatge prou clara i significativa. Obres que, a més són d’activitats ben diferents: cellers, fàbriques, magatzems, escorxadors, tallers, oficines, destil·leries, cooperatives, molins, xe-

meneies, dipòsits d’aigua, bòbiles, mercats, viaductes, ponts… I això és també plenament assolit. La senzillesa de moltes d’aquestes construccions i la gran monumentalitat d’unes altres resulten evidents, amb una excel·lent qualitat fotogràfica. Podem veure que l’arquitectura industrial d’aquestes comarques catalanes és molt diversa. Els cellers són especialment representatius, tant pel seu nombre com per la gran categoria artística de les construccions d’alguns dels arquitectes. Cèsar Martinell, que dóna flexibilitat al seu modernisme i ens el fa apreciar pels seus valors propis, que evolucionen de manera personal amb relació als seus orígens gaudinians. Les seves façanes evoquen una serenor clàssica sòbria que l’endinsa, com en la façana i les torres del celler de Gandesa, en el nou moviment noucentista, mentre que els seus interiors, per la manera com obre l’espai i aixeca els arcs i crea les voltes, adquireixen a vegades la grandiositat d’un temple gòtic, especialment en el celler de Pinell de Brai. És interessant constatar que aquesta categoria artística, paral·lela a la seva funcionalitat, no es limita a Martinell, sinó que hi ha uns altres arquitectes rellevants que varen treballar també en aquestes comarques. Com

Lluís Domènech i Montaner amb els seus magatzems, els Llopis i la Casa Gasull, i en el Pavelló de Neteja de l’Institut Pere Mata, on, lluny de l’agosarada aventura artística d’alguns dels seus edificis de Barcelona, cenyeix la prioritat del disseny a la funció útil, que no impedeix que puguem admirar l’harmoniosa claredat dels espais. Pere Domènech Roura, arquitecte que té també un lloc significatiu a la història de la nostra arquitectura, és autor d’uns altres magatzems i dos cellers, igualment dignes d’especial atenció. El que més importa, però, d’aquest passeig que ens conviden a fer Arnavat i Cabré és apreciar en primer lloc la importància del conjunt d’aquest patrimoni arquitectònic i industrial de les comarques tarragonines, resultat dels treballs de molts arquitectes, alguns d’ells desconeguts. I tot és ben explícit en aquest llibre editat acuradament per la Diputació de Tarragona. Com assenyalen els autors: «Un patrimoni arquitectònic (…) és un element definidor de la identitat col·lectiva»; i l’estudiat té aquí, com afegeixen aquests autors, «un valor històric, tecnològic, social, arquitectònic o científic, producte de la Revolució Industrial». Una revolució que no és possible d’oblidar i que ha estat decisiva en la configuració de la Catalunya moderna. •

v Carros portant la verema al Celler del Sindicat AgrĂcola del Pinell de Brai, cap al 1945. (AHAFR) 12

v Panoràmica de l’arquitectura industrial modernista i noucentista a la Catalunya meridional

Albert Arnavat Doctor en història i publicista

Tate Cabré Periodista i escriptora

El desenvolupament industrial de Catalunya, afavorit per la seva posició geogràfica i per l’esperit emprenedor de la seva societat, ha deixat un important rastre arquitectònic al llarg dels darrers segles. Un patrimoni arquitectònic que és un element definidor de la identitat col·lectiva. Les seves construccions són proves materials d’iniciatives, esforços, projectes exitosos o fracassos i conflictes socials que han protagonitzat el nostre passat col·lectiu i que han forjat el nostre present. El patrimoni industrial són totes aquelles restes de la cultura industrial que posseeixen un valor històric, tecnològic, social, arquitectònic o científic, producte de la Revolució Industrial.1 I la principal disciplina històrica que estudia aquest

patrimoni és l’anomenada arqueologia industrial. El seu mètode de treball es basa en la compil·lació de fonts documentals, el treball de camp a través de la localització, l’anàlisi i l’estudi dels edificis i la relació entre el lloc i l’espai que els envolta. Per tant, l’arqueologia industrial estudia un ampli àmbit cronològic que abraça des del segle XVIII fins que les instal·lacions i tecnologia industrials han quedat obsoletes. Nascuda a Anglaterra la dècada de 1950, no arribà a Catalunya fins al 1979, quan es creà la primera associació d’arqueologia industrial, l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya, i fructificà amb la creació el 1982 del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que estudia, preserva, difon i, si escau, reutilitza el patrimoni industrial.

1. El Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, d’acord amb la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, ha redactat i aprovat un llistat de valoració i reconeixement de 150 elements del patrimoni industrial català considerats com els millors entre la diversitat d’àmbits i tipologies existents i distribuïts arreu del territori. Entre aquest 150 elements n’hi ha 24 a la Catalunya meridional. Quinze d’ells estan al Camp de Tarragona. A l’Alt Camp: Celler Cooperatiu de Nulles; i Molins paperers de la Riba. Al Baix Camp: Túnel de la Torreta a l’Argentera; i Torre de l’Esquirol a Cambrils. A la Conca de Barberà: Molins fariners de la Vila a Montblanc; Fassina de l’Espluga de Francolí; Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí; Celler Cooperatiu de Barberà de la Conca; i Celler Cooperatiu de Rocafort de Queralt. Al Priorat: Celler Cooperatiu de Falset; Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsant; i Mines de Plom de Bellmunt del Priorat. Al Tarragonès:

fàbrica La Chartreuse de Tarragona; Escorxador Municipal de Tarragona; i fàbrica de Tabacs de Tarragona. I nou a les Terres de l’Ebre. Al Baix Ebre: Bòbila Anguera de Tortosa; Escorxador Municipal de Tortosa; Pont del Mil·lenari de Tortosa; Assut de Xerta; Far del Delta de l’Ebre; Pont penjant d’Amposta; i Observatori de l’Ebre, de Roquetes. I a la Terra Alta: Cooperativa Agrícola de Gandesa; i Celler Cooperatiu del Pinell de Brai. I aquest darrer celler del Pinell, juntament amb el paisatge de les Mines de plom de Bellmunt de Siurana, formen part dels deu elements catalans seleccionats en els «100 elementos del Patrimonio Industrial en España» de The International Committee for the Conservation of the Industrial Heritage i l’Instituto del Patrimonio Cultural de España, de la Dirección General de Bellas Artes y Bienes Culturales del Ministerio de Cultura. Ambdues seleccions són una mostra de la importància de l’arquitectura industrial del nostre territori.

El context català i l’arqueologia industrial

Un assaig de cronologia A les comarques meridionals de Catalunya, com a la resta del país, es poden distingir tres grans etapes en l’arquitectura industrial dels segles XIX i XX, a més d’una cronologia específica per a l’arquitectura agrària. I això sense comptar les restes de la protoindustrialització del segle XVIIII –magníficament representada pels molins paperers de la Riba– i les de la primera revolució industrial dels tres primers quarts del segle XIX –amb grans edificis com el Vapor Vell, de Reus. La primera etapa estudiada comença amb les dues darreres dècades del segle XIX amb un premodernisme eclèctic, representat per la reforma de la fàbrica Chartreuse (1884) i la construcció del Mercat de Tortosa (1884), el Mercat del Vendrell (1887), el Viaducte dels Masos a Duesaigües (1889) o l’Escorxador de Reus (1889). La segona etapa és la plenament modernista, que introduí en l’arquitectura industrial modificacions estructurals, a la vegada que n’enriquí els valors artístics. Comprèn entre l’any 1898 de l’Escorxador de Tarragona al 1912 dels magatzems Bau de Tortosa i del celler de l’Espluga de Francolí, que s’interpreta com el tret de sortida de l’arquitectura del cooperativisme monumental. Els anys de més volum constructiu són el 1910 i el 1911. Els edificis són estilísticament clars i encara no s’ha iniciat el gran moviment capitanejat per Cèsar Martinell i l’impuls de la Mancomunitat sota la ideologia del Noucentisme. La tercera etapa és la de l’eclosió dels cellers dels sindicats agrícoles, la noucentista, entre el 1913, any del pont penjant d’Amposta i el 1933, any del Sindicat Agrícola de Cabacés. Els anys amb més activitat constructiva 14

foren el 1918 i el 1919. Existí un buit d’un any, el 1915, en el qual no s’encetà cap obra nova, durant la Primera Guerra Mundial. I dins d’aquesta cronologia de quasi 50 anys hi ha inclosa la dels cellers, més breu, de 31 anys. Des del primer, el Sindicat de baix de Barberà de la Conca, considerat el primer celler cooperatiu de l’Estat espanyol començat a edificar el 1901, als darrers, el de Rodonyà i el Celler de dalt de l’Espluga de Francolí, del 1932. La història dels cellers té dues etapes separades pel breu parèntesi del 1915, ja esmentat. A la primera etapa es construeixen nou cellers; la segona etapa és la d’eclosió, amb Martinell al front i amb una trentena de cellers. Tipologies constructives: fàbriques i magatzems Els vapors, les fàbriques tèxtils fruit de la industrialització que funcionaven amb màquines de vapor, apareixen a la Catalunya meridional al segon terç del segle XIX. I un dels aspectes més innovadors va ser que s’installessin en grans edificis construïts expressament. En l’època del modernisme encara se’n construïren algunes, com la sedera Puig i Wiechers (1901), o s’hi feren construccions auxiliars, com és el cas del Vapor Vell, el 1907, ambdues a Reus. O bé se’n reformaren d’altres, com la pionera La Fabril Tarraconense (1856), transformada en la Chartreuse, a Tarragona, a partir de 1884. També destaquen la fàbrica Baget (1910-11) a Reus i els magatzems d’avellanes (c.1920) d’Alcover, amb unes similituds formals evidents dins el Modernisme industrial, la fàbrica de licors Massó (1920) i ja dins el Noucentisme, els magatzems Vilella (1919) a Reus, de Pere Domènech Roura.

Però potser l’edifici més singular i monumental de l’arquitectura industrial és la fàbrica de la Tabacalera, a Tarragona. Quan el 1922 la Compañía Arrendataria de Tabacos decidí instal·lar a la capital tarragonina una de les seves fàbriques, era l’única indústria tabaquera existent a Catalunya. Una factoria que és extemporània perquè no respon a cap model d’arquitectura industrial que s’estilés a l’Europa del seu temps, sinó que seguia el model i la tradició de les fàbriques reials impulsades per les monarquies absolutes. L’edifici s’estructura com el Palau de Versalles, amb una simetria total, dins d’un esperit academicista: pavellons amb jardins i fonts en un gran recinte amb un programa decoratiu Beaux Arts, ple d’elements escultòrics. Bòbiles De bòbiles –forns continus de coure rajoles, teules, etc.– se’n construïren arreu del territori. A la Catalunya meridional en trobem dues de remarcable interés i bellesa arquitectònica: la bòbila Sugranyes, a Reus, amb estructura poligonal i fumera central de 19 metres, tot just rehabilitada després de dècades d’absolut abandonanent; i la bòbila Anguera, a Tortosa, semblant a l’anterior però amb la fumera força més alta, ambdues de les úniques d’aquesta tipologia que es conserven al nostre país. En general, l’estructura de les bòbiles consta de quatre elements: el forn, la xemeneia, les naus d’assecatge i les naus d’emmagatzemament. Xemeneies Al llarg del segle XIX i primers anys del XX, les ciutats i diverses viles van veure transformada la seva silueta 16

per l’aparició de les fumeres industrials, construïdes amb totxo massís. Aquestes sagetes fumejants, part indispensable de les fàbriques tèxtils i les bòbiles, els molins o les ferreries, i en general de totes les fàbriques amb forns i màquines de vapor, són una part del paisatge urbà de les ciutats industrialitzades que, com agulles cap al cel, recorden encara l’època fabril. Destaquen, entre d’altres, la impressionant xemeneia de la plaça del general Domènech Batet a Tarragona (1899) i la de la fàbrica Weger a Reus (1911), projectades pels enginyers industrials Josep Pagès i Joan Tarrats, respectivament. Però també la de la fàbrica d’electricitat del Gas Reusense (1898) o la Fumera de la bomba d’aigua del Mas Tarrats (c.1920), al terme de les Borges del Camp. L’obra pública: escorxadors Els escorxadors construïts a l’entorn del 1900, en l’inici del Modernisme –com els de Reus (1889-1894), Tarragona (18981902) i Tortosa (1905-1908)–, presenten una gran qualitat constructiva i estilística. Combinen la pedra vista i l’obra de maó i presenten solucions compositives molt elaborades, amb la utilització d’alguns elements estructurals com a elements decoratius. La simplicitat estructural, un treball d’artesania acurat i ric de formes, la seva riquesa de color juntament amb la vivacitat de les seves formes els converteixen en peces arquitectòniques destacables. Pocs anys després, el desenvolupament demogràfic en el primer terç del segle XX i la política de modernització de la Mancomunitat de Catalunya afavoriren la construcció de nous serveis públics en l’àmbit dels abastiments: són els escorxadors noucentistes, potser menys espectaculars, però igual de necessaris, com els de Santa Coloma de

Queralt (1913), l’Espluga de Francolí (c.1920), Roquetes (1922) i, ja durant la Dictadura de Primo de Rivera, els de l’Arboç (1925) i Montblanc, Amposta i Santa Bàrbara (1928). Tots ells comparteixen uns trets comuns com estar situats fora muralles per motius de salubritat –excepte el de Tarragona; tenir grans espais diàfans i ben il·luminats; amb patis al voltant de l’edifici on se situaven els corrals, diferents dels patis d’accés per a treballadors i clients que se situen a la porta principal. Mercats i dipòsits d’aigua Els grans mercats públics coberts, basats en l’arquitectura del ferro, arriben al nostre país el darrer terç del segle XIX. A la Catalunya meridional, l’exemple més primerenc és el Mercat Municipal de Tortosa (1884-1887), encara dins l’arquitectura eclèctica, seguit pel del Vendrell (1887). En els anys següents es construïren mercats modernistes com el de Tarragona (1911-1915), i noucentistes, com el de Cambrils (1923-1926). En una data indeterminada, però segurament seguint l’exemple del mercat de Sant Josep de Barcelona, que fou cobert pel mateix sistema el 1914, l’arquitecte Pere Caselles cobrí l’antiga plaça neoclàssica de les Peixateries Velles de Reus (1854), amb una estructura d’encavallades metàl·liques parabòliques i una teulada de zenc, que convertí l’espai en un mercat tancat, l’únic de la ciutat durant dècades. Arquitectònicament, destaquen també diversos dipòsits d’aigua, com el de l’estació del ferrocarril de les Borges del Camp (c.1910), format per una sèrie d’arcs faixons amb una coberta de voltes de maó de pla, i el dipòsit vell de Vilaplana (1921), construccions que combinen bellesa i funcionalitat. 18

Viaductes, ponts, i estacions Encara avui resulten impressionats els viaductes de Duesaigües i el de Capçanes (1889), a la línia fèrria de Tarragona a Saragossa, destacats per les seves dimensions i per la seva bellesa constructiva. Com també resulta admirable el majestuós pont penjant d’Amposta (1913-1921), tota una obra d’enginyeria, dinamitat el 1938 a les acaballes de la Guerra Civil i reconstruït durant la postguerra, en el traçat de la carretera general de Barcelona a València. I a Tortosa, la cèntrica Estació del Carrilet és un bon exemple de l’arquitectura del Noucentisme monumentalista, que transita ja cap al racionalisme. L’arquitectura agrària. Cellers cooperatius: les catedrals del vi L’arquitectura industrial agroalimentària, l’arquitectura agrària, arriba a la seva màxima expressió a la Catalunya meridional amb els cellers cooperatius construïts durant les primeres dècades del segle XX, sota l’impuls de la Mancomunitat de Catalunya a l’agricultura i al cooperativisme agrari, en un context de modernització de la societat catalana. De fet, en molts pobles, el celler cooperatiu és l’orgull dels vilatans i l’edifici més singular, juntament amb l’església. Amb el pas dels anys s’han convertit en símbol i icona del camp tarragoní, reflex del caràcter de la seva gent. Popularment anomenats «catedrals del vi», no es podrien entendre fora de les comarques on van néixer, abocades a la producció de vi i oli d’oliva; en el moment històric que ho van fer, en plena ebullició del cooperativisme, el suport del govern regionalista de la Mancomunitat –d’aquí les quatre barres a moltes de les façanes dels cellers– i els crèdits del Banc de Valls.

Els seus autors són arquitectes vinculats a la terra i al gaudinisme –principalment el vallenc Cèsar Martinell (que en algun projecte es basà en estudis previs de Joan Rubió), Bernardí Martorell, Claudi Duran, però també Pere Domènech Roura i Josep M. Vives Castellet– i utilitzen materials autòctons i sovint mà d’obra voluntària. La Mancomunitat vehiculà la força de les organitzacions agràries que possibilità la construcció dels cellers i seus dels sindicats agraris, la majoria a les comarques de l’Alt Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i la Terra Alta. Dels cellers realitzats, en destaquen set, projectats i construïts entre 1918 i 1923, que han estat declarats Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN) com a monument històric. Són els de Cornudella de Montsant, Falset, Nulles, Barberà de la Conca, Rocafort de Queralt, Gandesa –el més gran dels projectats per Martinell– i Pinell de Brai, la seva obra més perfeccionada i impressionant. Martinell, deixeble de Gaudí i gaudinista acèrrim –un dels bucs insígnia del moviment reivindicatiu del mestre de l’arquitectura, amb les seves nombroses publicacions i la fundació d’Amics de Gaudí al 1952– en aquesta arquitectura agrària aplica les tesis del seu mestre en les solucions espaials, i també en les formes i materials que ens remeten a les filigranes en maó de les golfes de la Pedrera, del Bellesguard, als pilars i columnes creatius dels soterranis del palau d’Astorga i del palau Güell, als arcs parabòlics decoratius de totxo aplantillat d’Astorga, i als arcs parabòlics estructurals del celler Güell del Garraf. A la seva funcionalitat s’hi afegeix el fet que es construïren en la prolongació d’un Modernisme tardà en el Noucentisme, tant en la seva lògica constructiva com material, tant a nivell teòric com pràctic. Arquitectò-

nicament, el resultat principal són exteriors en planta basilical, amb la nau central més alta i ampla que les dues laterals i interiors amb grans estructures sostingudes amb encavallades que en els cellers més aconseguits evolucionen cap a arcs diafragmàtics i en alguns casos parabòlics. Sobre els arcs en diafragma, que són estructures portants perfectes, recolzen directament i de manera transversal les bigues o corretges que suporten longitudinalment una coberta de fusta i normalment de dos aiguavessos, recoberta de teula àrab, una solució comuna i original de l’art gòtic català. Sovint els arcs són parabòlics o gaudinians –on l’intradós té forma de paràbola, la directriu de la qual es disposa verticalment i coincidint amb la fletxa de l’arc. Les voltes gegants esdevingueren perfectes per a crear els grans espais diàfans de l’arquitectura industrial catalana. Martinell en aquesta arquitectura agrària rep, a més de la influència de Gaudí, la de Domènech i Montaner tant en els materials com en la profusió decorativa a les façanes. Els cellers són una fusió de funcionalitat, estètica i economia de mitjans. Materials senzills –maó, rajola, teula àrab- i autòctons –sorra, pedra, fusta... Són edificis autosuficients, ecològics, perquè estan ben ventilats, amb cambres d’aïllament i ventilació senzilles, les tines sobre revoltons perquè no absorbeixin la humitat del terra, ben il·luminats i diàfans per evitar humitats, els fongs i la llum artificial. La seva estructura és funcional: amb un moll de recepció del raïm i les olives i les sales d’elaboració a la part posterior de l’edifici i normalment en un cos perpendicular a les naus principals. Les tines i cups se situen en fileres al llarg de les naus principals, tot i que existeixen variants de planta i de sistemes, i al celler de Cornudella de 19

Montsant, per exemple, les tines són al soterrani. Estèticament, sovint tenen els baixos exteriors de pedra carejada, que moltes vegades s’estèn a tota la façana, i la resta arrebossada, excepte els elements estructurals que són de maó. La decoració sol ser de majòlica o esgrafiat, i l’interior sol ser tot de maó vist, de vegades aplantillat, com a Pinell de Brai o Vila-seca. Un dels pioners a la zona fou l’arquitecte Claudi Duran Ventosa, que ja el 1911 construí el celler d’Alió. Innovador i coetani de Gaudí, participà en la primera empresa de fabricació de formigó armat a Catalunya. El seguí l’arquitecte Pere Domènech Roura, que el 1912 construí el Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí, amb influències modernistes, potser inspirat en el pavelló de neteja de l’Institut Pere Mata de Reus, projectat pel seu pare, Lluís Domènech i Montaner, el 1911, la millor mostra d’arquitectura industrial modernista a la capital del Baix Camp. Aquest va ser el celler que inspirà al dramaturg Àngel Guimerà l’afortunada expressió de “Catedral del Vi”, durant la seva estada al poble, el 1921. El maó vist, la pedra, l’arrebossat i la ceràmica es conjuguen per aconseguir una estètica característica i unes formes impactants. Grans arcades d’inspiració clàssica, molta llum en els interiors i tots els detalls tecnològics de l’època aplicats a l’elaboració de vins són la resta d’elements que caracteritzen aquests temples vinícoles. L’analogia amb l’arquitectura religiosa Guimerà l’encertà quan va idear l’expressió de catedrals del vi, ja que les analogies dels cellers amb els temples són diverses: ja hem vist com algunes solucions 20

estructurals són pròpies del gòtic català; el neogòtic propi de l’arquitectura religiosa dels segles XIX i XX se substitueix pel neogaudinisme de Martinell o pel neobarroc de Vives Castellet al celler de Valls. Pel que fa als elements estructurals canònics, la planta sovint és basilical, de vegades amb creuer i tot, com en el cas del celler de Cambrils, de Bernardí Martorell, que fins i tot té claraboies. El campanar se substitueix pel dipòsit d’aigua elevat i és en el cas del de Barberà de la Conca, on l’analogia es veu més clara, ja que el dipòsit es va construir a imitació del campanar de Santa Maria. La cripta és substituïda pel soterrani, on hi pot haver els cups, o també les tines en els casos de Cornudella o del Vendrell. I al celler de Valls hi ha un atri a l’accés principal i, al de Sarral, una exedra per a la bàscula. Un darrer element estructural comú, en aquest cas trencador, és un sol arc per a tota la façana com el que Gaudí utilitza a la capella del celler del Garraf i Martotell al moll de recepció del celler de Cambrils. Pel que fa als elements decoratius, els vitralls emplomats se substitueixen per les gelosies de maó, els pinacles per boles; i a la Cooperativa de Nulles estava previst col·locar a la façana un plafó ceràmic de Sant Isidre de grans dimensons, com si es tractés d’un edifici religiós. Finalment també hi ha elements estructurals que es disposen de manera decorativa, com les successions de finestres verticals acabades en fals arc o en punt rodó que ressegueixen la façana seguint la curvatura del coronament o les línies de la teulada. A Nulles, per exemple, són espectaculars. També són estructurals alhora que decoratius els pilars cruciformes de Santes Creus, el maó aplantillat dels quals ens transporta al Gaudí d’Astorga, d’uns anys abans.

L’especificitat de les Terres de l’Ebre Les Terres de l’Ebre van patir un endarreriment industrial força considerable, i la seva indústria es concentrà en l’agroalimentària i en la transformació de productes minerals, guix i ciment. El fruit de l’olivera era la base d’una bona part de la indústria de la zona: primer amb els molins, per a l’obtenció d’oli d’oliva, i després amb la pinyola o sansa a les fàbriques de «sulfuro», on s’extreia l’oli de pinyola utilitzat principalment com a lubrificant, per a la fabricació de sabó i per a tints i aprestos. El panorama es completava amb les fàbriques d’alcohol, o alcoholeres, que l’obtenien mitjançant la destil·lació i la rectificació de la brisa del vi fermentada. Actualment, encara es poden veure vora el riu les restes de la cimentera de Jaume Mayor de Benifallet, construïda entre 1891 i 1914, amb les altes xemeneies, emplaçada en un lloc inaccessible i amb fort pendent. Conserva cert encant i és un bon exemple de l’arquitectura industrial del canvi de segle. També cal esmentar la fàbrica-habitatge coneguda com La Farinera, a Móra d’Ebre, projectada per Pere Domènech Roura, ja el 1951, inacabada, en un estil plenament deutor del Noucentisme de postguerra. Els edificis desapareguts. Enderrocs El patrimoni arquitectònic industrial és possiblement el més maltractat dels que podem trobar avui en dia. Moltes de les velles construccions industrials a hores d’ara ja han estat enderrocades o pateixen una degradació constant. Creiem imprescindible elaborar un catàleg exhaustiu i dedicar esforços a la recuperació d’aquelles més repre22

sentatives en què encara s’hi estigui a temps. Són unes restes amb un doble valor afegit: historicopedagògic i turístic. Pedagògicament, tenen un valor important per a entendre la història de la tècnica, ja que són directament observables i emocionalment lligades a l’entorn més proper. En l’aspecte turístic, són un actiu cultural i lúdic gens menyspreable. No pot caure en l’oblit la destrucció patrimonial provocada per l’enderroc d’una munió d’edificis arreu del territori. A Reus, la Sedera Puig i Carcereny (1901), projectada per Pere Caselles, amb una bonica portalada modernista; el Teatre Circ (1901) de Pere Caselles, enderrocat el 1935; el Cinema Sala Reus amb una vistosa façana modernista; el Cinema Kursaal (1909), de Pere Domenech Roura, elegantment noucentista, enderrocat els anys 70 del segle XX; els magatzems de l’empresa exportadora de vins Romà Perpinyà; les naus i la xemeneia dels olis Sabater; la imponent xemeneia del vapor Vell; les elegants naus de la fàbrica Cavallé, edificada els anys 30 amb maó vist per l’arquitecte Simó, enderrocades els darrers anys, per a bastir-hi anodins blocs d’habitatges, etc. A Cambrils, l’edifici noucentista del Pòsit de Pescadors (1924-25) situat al centre del barri mariner, un signe d’identitat per a molts cambrilencs, va ser enderrocat el 2005; mentre que l’Escorxador Municipal (1935-36), de l’arquitecte Antoni Pujol Sevil, el 1965. A Picamoixons, la fàbrica Papelera Catalana (1933-37) de Cèsar Martinell, i a Blancafort, els safarejos públics, noucentistes, han estat enderrocats. A Falset, trobem les restes de l’alcoholera Puig i de les Peixateries públiques, del 1925, destartalades des de la Guerra Civil arran dels bombardejos del 1938. A Móra d’Ebre, els darrers anys s’han enderrocat

diversos molins d’oli, alguns de grans dimensions amb imponents fumeres, com el molí Monlleó. També s’hi han enderrocat diverses fàbriques d’alcohol, com l’Anís de la Asturiana, en la qual fins fa pocs anys encara es podia veure la silueta de la fumera circular. A Ascó, a final dels anys 80, va ser enderrocada la fàbrica d’oli de pinyola, el «sulfuro», amb la seva gran xemeneia de totxo. A Amposta, el magatzem noucentista del molí d’Escribà; i, a la Galera, el Sindicat de Sant Isidre Llaurador, també noucentista, etc. I podríem continuar la relació... I entre les que s’han conservat, algunes necessiten grans inversions per a sobreviure al pas del temps. Per exemple, el celler de l’Espluga de Francolí, ha valorat els costos de rehabilitació en un milió d’euros, però, tot i les esquerdes que el malmeten i les bastides que l’apuntalen, continua éssent a la vista dels visitants un espai impressionant i sumptuós. Actualment, el seu estat fa que estiguin programades o s’estiguin fent obres d’arranjament de diversa importància als cellers de l’Espluga de Francolí, Rocafort de Queralt, Falset, Nulles, Gandesa i el Pinell de Brai. Per altra banda, a les comarques del Camp de Tarragona existeixen d’altres construccions industrials remarcables, que, en no tenir elements estilísticament modernistes ni noucentistes, no tenen cabuda en aquesta guia, tot i ser coetànies. Per exemple, destaquen el Túnel de l’Argentera o de la Torreta, inaugurat el 1890, un dels més llargs d’Espanya, amb 4.050 metres, i que el 1892 ocupava el 17è lloc del rànquing mundial, començat a construir el 1887 amb el sistema de dues galeries d’avançament progressiu, sota la direcció de l’enginyer Eduard Maristany, en la línia de l’antiga companyia de Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona. O els quatre 24

«tinglados» del moll de costa de Tarragona, els més antics construïts el 1898 en un atractiu neoclacicisme; el pantà de Riudecanyes (1904-18); la xemeneia de la fàbrica del raval dels Filadors i la de l’antiga fàbrica tèxtil Vallduví, que avui forma part del Mercat Central, ambdues a Valls, entre d’altres. A la relació final, a tall d’inici d’inventari, hem inclòs altres construccions industrials edificades en aquests anys, algunes de les quals es mereixerien, sens dubte, un tractament individualitzat. Justificació final Ja en els inicis del treball de camp d’aquest estudi sobre l’arquitectura modernista i noucentista al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre vàrem veure que l’abundància i qualitat de les edificacions existents superaven les espectatives i demanaven segregar-ne l’arquitectura industrial en un volum independent. El material aplegat era copiós i els inventaris existents barrejaven l’arquitectura modernista amb la noucentista i sovint l’arquitectura industrial quedava desclassada i reduïda, amb el cap ben alt però amb el pas canviat, a les catedrals del vi de més anomenada. Per això, amb la mateixa estructura dels llibres anteriors, hem confegit aquesta guia que teniu a les mans dedicada específicament a les construccions industrials i agràries. Creiem que el seu contingut constituirà una grata sorpresa per als qui desconeixen l’abast d’aquesta arquitectura a les terres meridionals catalanes. Finalment, ens agradaria que, en llegir aquest llibre, tinguéssiu present que darrere les construccions seleccionades no hi ha només la història d’unes empreses i dels seus edificis, sinó que hi ha també la dels homes i les dones, anònims però imprescindibles, que hi treballaren. •

Lâ&#x20AC;&#x2122; A R Q U I TECTURA INDUSTRIAL MODERNISTA I NOUCENTISTA DEL CAMP D E TA R RAGONA

ARQUITECTURA INDUSTRIAL MODERNISTA I NOUCENTISTA AL CAMP DE TARRAGONA

LA CONCA DE BARBERÀ

Rocafort de Queralt

37 35 33 34

Barberà de la Conca

Montblanc

Santes Creus EL Pla de Sta. Maria 28 Aiguamúrcia 8 27 10 Llorenç del P. L’ ALT CAMP Vila-rodona Banyeres del P. Alió 2 Valls 1 29 Masllorenç 4 Nulles 7

5 Alcover

EL BAIX PENEDÈS

EL PRIORAT EL BAIX CAMP

Cornudella

Duesaigües

Falset

El Vendrell

La Secuita

EL TARRAGONÈS

Reus

Tarragona Vilaseca

24 Cambrils

9 3

Cabra del Camp

L’Espluga de Francolí

Sarral

Pira

L’ALT CAMP

18 v Magatzems de la Casa Gasull

PIRA

VALLS

19 v Pavelló Neteja de l’Institut Pere Mata

35 v Celler del Sindicat Agrícola

1 v Celler de la Cooperativa Agrícola

20 v Magatzems Vilella

ROCAFORT DE QUERALT

2 v Magatzems Cros

21 v Taller d’Hipòlit Monseny

36 v Celler del Sindicat Agrícola

22 v Oficines de la Casa Sabater

SARRAL

23 v Destil·leria de Licors Massó

37 v Celler del Sindicat de Vinicultors

AIGUAMÚRCIA 3 v Celler del Sindicat Agrícola ALIÓ 4 v Celler del Sindicat Agrícola ALCOVER 5 v Magatzem d’avellanes

CAMBRILS 24 v Celler de la Cooperativa Agrícola

EL PRIORAT

DUESAIGÜES

FALSET

25 v Viaducte dels Masos

38 v Celler Cooperatiu

CABRA DEL CAMP 6 v Celler del Sindicat Agrícola NULLES 7 v Celler del Sindicat Agrícola

CORNUDELLA DE MONTSANT EL BAIX PENEDÈS

39 v Celler Cooperatiu

EL VENDRELL 26 v Celler del Sindicat Agrícola

EL TARRAGONÈS

BANYERES DEL PENEDÈS

TARRAGONA

27 v Celler del Sindicat Agrícola

40 v Antic Escorxador

LLORENÇ DEL PENEDÈS

41 v Fàbrica Chartreuse

28 v Celler del Sindicat Agrícola

42 v Antigues Cotxeres Ripoll

VILA-RODONA

MASLLORENÇ

43 v Mercat Central

10 v Celler de la Cooperativa Agrícola

29 v Sindicat Agrícola

44 v Magatzem Bonsom i Cia.

EL BAIX CAMP

LA CONCA DE BARBERÀ

46 v Fàbrica de la Tabacalera

REUS

MONTBLANC

LA SECUITA

11 v Antic Escorxador municipal

30 v Celler del Sindicat de Vinyaters

47 v Cooperativa Agrícola de l’Argilaga

12 v Estació Enològica

31 v Antic Escorxador Municipal

VILA-SECA

13 v La Manufacturera de Algodón

BARBERÀ DE LA CONCA

48 v Fàbrica de Gas

14 v Fàbrica Bertran

32 v Celler del Sindicat Agrícola

49 v Celler del Sindicat Agrícola

15 v Fàbrica Baget

L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ

16 v Fumera de la fàbrica Weger

33 v Celler del Sindicat Agrícola

17 v Magatzems Llopis

34 v Antic Escorxador Municipal

EL PLA DE SANTA MARIA 8 v Celler de la Cooperativa Agrícola SANTES CREUS 9 v Celler del Sindicat Agrícola

45 v Magatzem Steiner

Celler de la Cooperativa Agrícola 1919-1920

Josep Maria Vives Castellet Carrer del Marquès de Vallgornera, 9 / Carrer del Tren, s/n. VALLS (L’ALT CAMP)

El Celler de la Cooperativa de Valls impacta per la seva gran volumetria i sorprèn per la seva estructura d’una planta rectangular amb terrat perimetral i una segona planta, més petita, amb coberta de dos aiguavessos. En lloc de façana posterior té una nau rectangular perpendicular que acollia la sala de màquines i els molls de recepció del raïm. La façana encarada al carrer del Tren té el pinyó ondulat a conjunt amb la façana principal, que es troba a una alçada superior. De fet, tot l’edifici fa pendent cap a l’entrada principal. Vives Castellet el va concebre com la metàfora d’un temple barroc, amb atri d’entrada a l’accés principal, coronaments ondulats, ornaments de boles de ceràmica vidriada verda, i torres com campanars. I a l’interior, una estructura d’arcs parabòlics. Però sense respectar gens l’edifici original, s’hi han fet afegits, han desaparegut les teulades originals, els esgrafiats, i s’han obert moltes portes als baixos i diversos establiments comercials a la part posterior. 30

Magatzems Cros c. 1922-1924

Arquitecte desconegut Muralla de Sant Antoni, 10. VALLS (L’ALT CAMP)

La dècada de 1920 va ser de forta expansió per a la Societat Anònima Cros, fundada el 1904 a Barcelona, productora de fertilitzants amb fàbriques i magatzems arreu de la geografia espanyola. El de Valls es va construir dins el nucli urbà i amb una qualitat arquitectònica al nivell del prestigi de la gran companyia química, que amb els anys i les fusions es convertiria en Ercros. El representant de la Cros a Valls, Maximí González, va ser regidor de l’Ajuntament el 1917. La Primera Guerra Mundial havia tallat les importacions i incrementat la demanda de productes agraris i el camp vivia una modernització productiva. La façana dels magatzems té dos pisos i terrat amb balustrada i torreters. La composició és simètrica, amb tres grans portals per a les mercaderies, flanquejats per dues portes de punt rodó. Sobre cada portal hi ha un balcó amb reixa noucentista i sobre les portes una finestra. Ornamenten el conjunt vuit pilastres rematades amb volutes que separen les crugies.

Celler del Sindicat Agrícola 1919-1921

Cèsar Martinell Brunet Carretera de Santes Creus, 27. AIGUAMÚRCIA (L’ALT CAMP)

En aquest celler cooperatiu Martinell es va inspirar en les masies tradicionals catalanes, amb el capcer de la façana principal a dues aigües tallat recte i coronat amb dues peces ceràmiques de boles, un ràfec treballat amb teules i modillons, porta de punt rodó adovellada i una galeria de cinc finestres de punt rodó. Unes rajoletes contenen les inicials SAA, Sindicat Agrícola d’Aiguamúrcia, i la data. L’edifici és auster, amb un treball mínim en maó a les obertures de la façana principal, inexistent a les finestres triforades laterals. Té un sòcol perimetral de pedra carejada rematat amb una verdugada de maó que s’enfila per l’arc de la porta i la ressegueix com una arquivolta. Separant els panys de façana també hi ha una línia d’imposta a mode de cornisa. La planta és rectangular, amb una habitació més elevada al darrere per a rebre la collita, un pati i un petit edifici. A l’interior la coberta de teulada àrab se sosté sobre encavallades i bigues de fusta, arcs catenaris i rampants. 32

Celler del Sindicat Agrícola 1911 i 1917

Claudi Duran Ventosa Avinguda de Montserrat, 21. ALIÓ (L’ALT CAMP)

És el celler pioner de l’Alt Camp, el segon del Camp de Tarragona després del de Barberà de la Conca (1903), i el tercer de Catalunya després del d’Alella, de Jeroni Martorell (1906). Va ser impulsat per l’empresari agrícola Lluís Batalla, assessorat pels enòlegs de Vilafranca i Reus, l‘enginyer agrícola Isidre Campllonch i l’empresari vitivinícola Manuel Raventós. El projecte és de Claudi Duran, introductor del formigó armat i per això és el primer celler amb cups de ciment. El 1917 Martinell va ampliar l’edifici, abans de començar les seves catedrals del vi, sense modificar l’existent, tot i que no era del seu gust. La nau principal té planta rectangular i quatre petits edificis adossats; una coberta a dues aigües sostinguda per encavallades de fusta; bigues i solera de rajoles bordes. Els dipòsits de formigó s’alineen en dues fileres, sobre una de les quals també hi ha cups més moderns. La part més vistosa és la decoració modernista de la façana amb l’escut amb les quatres barres.

Magatzem d’avellanes c. 1920

Arquitecte desconegut Passeig de l’Estació, 7-9. ALCOVER (L’ALT CAMP)

Situat estratègicament al costat de l’estació de tren, aquest antic magatzem i trencadora d’avellanes, de grans dimensions, és un testimoni de l’expansió agrícola de la dècada de 1920. Amb l’estructura de la façana intacta, la maçoneria per filades que combina fàbrica de maó i parament de maçoneria concertada, ens recorda les fàbriques Baget i Bertran, de Reus. Tanmateix en aquest cas la pedra carejada de la maçoneria és la de les pedreres locals, coneguda com pedra d’Alcover, amb una tonalitat més clara que contrasta amb el roig del maó. En molts fragments la pedra se substitueix per paredat ordinari. La llarga nau horitzontal de dotze crugies seriades, amb jardinets al carrer de Sitjar, comença amb una portalada de maó tipus serlià. Les primeres sis crugies tenen pinyó i finestra al primer pis mentre que les sis restants també tenen porta als baixos. Va ser col·lectivitzat durant la Guerra Civil i ha arribat als nostres dies transformat en habitatges i establiments comercials. 34

Celler del Sindicat Agrícola 1919

Cèsar Martinell Brunet Raval de la Creu, 9. CABRA DEL CAMP (L’ALT CAMP)

Martinell va projectar un celler i molí senzills per al Sindicat Agrícola de Cabra amb els recursos que experimentà en els edificis agraris anteriors: una petita nau rectangular acollia la bodega i un cos posterior, el trull. La coberta de dos aiguavessos amb encavallades de fusta era de teula àrab, però avui és de xapa metàl·lica. Hi havia cups subterranis i tines de formigó sostingudes sobre voltes de maó, que quedaven separades de la part d’entrada del raïm per una gran mampara de triple arcada a dues alçades. A l’exterior s’han conservat intactes tots els recursos ornamentals que es condensen per a produir una magnífica façana, propera a l’arquitectura industrial de les grans estacions de ferrocarril. En lloc d’entramats de ferro i vidre verticals és construïda amb pilars de maó i vidre. El sòcol és de pedra carejada, amb la seva filada en una línia sinuosa. El parament de paredat arrebossat conté els plafons ceràmics i el protagonista és el treball finíssim del maó dels finestrals. 36

Celler del Sindicat Agrícola 1918-1920

Cèsar Martinell Brunet Carrer de l’estació s/n. NULLES (L’ALT CAMP)

El celler de Nulles té un aspecte monumental per fora i transparent i eteri a l’interior, on els arcs parabòlics tenen els carcanyols calats amb finestretes en fals arc. La diafanitat es tradueix en una il·luminació natural i una perspectiva immillorable. És el tercer en ser projectat per Martinell i presenta millores com la supressió de mur de separació entre les dues naus, que facilita la circulació dels operaris per sobre de les tines. La façana s’inspira, a demanda del Sindicat, en el celler de l’Espluga de Domènech Roura del 1912. El projecte preveia un plafó ceràmic de Sant Isidre entre les dues naus. Els arcs parabòlics tenen 8 rosques, les quatre primeres formen un intradós de rajola de través a mode de cintra (localment dit xindri) i les quatre restants són de maó. Sostenen dues cobertes de bigues, llates, solera de rajola i dues teulades. Transversal a la façana posterior, s’hi troba el mòdul de la sala de màquines i de recepció del raïm i al davant de la principal, la bàscula. 38

Celler de la Cooperativa Agrícola 1913

Claudi Duran Ventosa Carrer del Sindicat / Carrer d’Anselm Clavé. EL PLA DE SANTA MARIA (L’ALT CAMP)

És un dels cellers pioners de l’etapa anterior a Martinell, construït per Claudi Duran després dels de Barberà (1903), Alió (1911) i l’Espluga (1912). L’estructura és senzilla i ha perdurat intacta fins avui: nau principal rectangular amb una de més petita transversal al darrere amb la premsa i un cobert per a la descàrrega, coberta a dues aigües, encavallades de fusta, bigues i solera de rajola. A l’interior, les tines s’alineaven en dues fileres centrals i dues de laterals. El recinte esta tancat amb el reixat de pletines helicoïdals i pilons. La façana, geomètrica, que alguns autors han apuntat que anticipa l’Art Déco, té com a trets distintius quatre merlets i un gran rètol esgrafiat amb el nom de l’edifici. Els merlets de maó són la continuació de quatre pilastres que arrenquen de la base del triangle que conforma el frontó de l’edifici, que tenen decoració ceràmica i que emmarquen dotze finestres verticals. Dos portals d’arc de mig punt arrodoneixen la composició. 40

Celler del Sindicat Agrícola 1919-1921

Cèsar Martinell Brunet Carrer de Pau Casals, 17. SANTES CREUS (L’ALT CAMP)

Celler construït el mateix any que el d’Aiguamúrcia, municipi al qual pertany; va entrar en desús com a tal l’any 1987 i va ser restaurat al 2005. Té planta basilical, una nau central més aixecada que les laterals i tres cobertes de teula, una per a cada nau. La façana principal està presidida per un gran finestral de maó d’arc de mig punt, flanquejat per un finestral similar però més petit a les naus laterals. Al mig hi lluu una esplèndida porta de maó, amb arc rebaixat de tres rosques de totxo a sardinell o plec de llibre. La gràcia del portal és que està emmarcat dins un trencaaigües esgraonat i mixtilini i té tot l’extradós de maó. La resta del parament és arrebossat de blanc excepte un sòcol senzill i els elements estructurals de maó: pilastres, línies d’imposta, cornises, arcs i les mènsules que els suporten. A l’interior, els pilars que separen les naus són cruciformes de maó, i la nau central té encavallades de fusta i bigues mentre les laterals tenen bigues paral·leles a la façana.

Celler de la Cooperativa Agrícola 1918-1919

Cèsar Martinell Brunet Carretera de Santes Creus, 4. VILA-RODONA (L’ALT CAMP)

Aquest celler es va construir sobre un projecte inicial de Joan Rubió Bellver, que va passar la feina a Martinell, que llavors treballava en el de Rocafort de Queralt. Rubió i l’enòleg Campllonch preveien dues naus paral·leles amb les tines arrenglerades i un passadís al mig per accedir a les subterrànies. Un segon condicionant per a Martinell va ser que el Sindicat va voler aprofitar les encavallades de fusta d’una fàbrica que havia comprat. A cada encavallada se li correspon, a la façana principal, una pilastra de maó. És l’únic celler que té entrada per un lateral enlloc del tester, i diversos edificis annexos. L’amplada de la façana principal dignifica l’edifici i li atorga ampul·lositat. L’accés també està magnificat per un arc rebaixat de totxos a sardinell amb una filera de cinc finestrals alts i estrets, més dos finestrals cecs a cada costat, emmarcat dins d’un gran arc peraltat, i un tester de tipus basilical. Recorre la façana un sòcol amb obertures romboïdals per a la ventilació. 42

Antic Escorxador Municipal 1889-1894

Francesc Borràs Soler i Pere Caselles Tarrats Carrer de l’Escorxador, 1. REUS (EL BAIX CAMP)

L’antic escorxador és actualment la seu de la biblioteca central Xavier Amorós i de la UOC. Malgrat haver perdut –amb el canvi d’ús- la immensitat i diafanitat espacials originals, la il·luminació zenital, i detalls funcionals com les barres per penjar els animals, la nau central o l’antiga sala de sacrificis, segueix impactant per l’alçada de les seves columnes de ferro colat, rematades amb filigranes del mateix material. El conjunt és fruit d’un primer projecte del 1883 de l’arquitecte provincial Francesc Barba, d’un segon redactat el 1889 per l’arquitecte municipal Francesc Borràs, d’una tercera intervenció del 1891 de Josep Subietas, arquitecte municipal interí, i d’una quarta de Pere Caselles el mateix any, acabat de llicenciar, seguint el protomodernisme del moment. A Borràs es deu la nau central i a Caselles, els edificis que l’envolten i la tanca. L’adaptació a l’ús actual és de l’arquitecte Joan Figuerola. Arrodoneix el conjunt l’escultura «Cos de Llum» de Jaume Plensa a l’entrada del recinte. 44

Estació Enològica 1906-1910

Pere Caselles Tarrats Passeig de Sunyer, 4-6. REUS (EL BAIX CAMP)

Les estacions enològiques es van crear en el moment de replantació de vinya americana, després de la fil·loxera. Impulsada pel seu primer director, l’enòleg Claudi Oliveras, la de Reus va ser la més gran de l’Estat, dotada amb la tecnologia i les instal·lacions més modernes. Els edificis, construïts amb maó vist, sobre un sòcol de pedra, en l’estil modernista floral domenequià, tenen diferents alçades i usos: oficines, aules, laboratoris... En destaquen el pavelló central, que acollia els antics habitatges i oficines, de tres pisos i torratxa –on se situaven els aparells meteorològics- i la reixa de tancament, amb pilars coronats i esferes de mosaic romà. A la decoració hi destaquen els elements de la terra –raïm, magranes, olives– i els símbols monàrquics, escuts i corones que es repeteixen arreu, ja que la construcció va ser sufragada pel Ministeri de Foment durant el regnat d’Alfons XIII. Actualment acull instal·lacions de l’INCAVI i del Consell Comarcal del Baix Camp. 46

«La Manufacturera de Algodón» 1907-1908

Pere Caselles Tarrats Carrer de Sant Serapi, 2. REUS (EL BAIX CAMP)

La nau, que forma part d’un recinte fabril tèxtil molt més ampli, ha arribat al segle XXI com un testimoni arquitectònic del que va ser ‘La Manufacturera de Algodón’, coneguda com el Vapor Vell. Es tracta d’una nau industrial rectangular d’una sola planta, amb façanes al carrer de Sant Serapi i a un pati interior, soterranis de voltes de canó i teulada de dos aiguavessos. La fita més espectacular és la portalada grandiloqüent d’accés al pati, a l’estil de les grans fàbriques barcelonines del 1900. Per sobre de la porta de reixa s’eleva un arc monumental rebaixat, construït en maó sobre mènsules de pedra cisellada, que culmina en tres merlets coronats per arcs rodons. Les dues façanes, de composició similar, tenen un sòcol de pedra carejada, el parament d’obra vista i carreus de pedra. El coronament es remata amb arquets de punt rodó amb un pinyó addicional a la façana del pati. Les reformes de l’arquitecta Fina Royo van convertir l’edifici en la seu del COAC a Reus, l’any 2006. 48

Fàbrica Bertran c. 1910

Arquitecte desconegut Passeig de Prim, 5-7. REUS (EL BAIX CAMP)

Malgrat que no està documentada l’autoria de l’antiga fàbrica Bertran d’olis i sabons –que va arribar a ser una de les més importants del país– és probable que Pere Caselles en fos l’arquitecte per la manera de combinar la pedra carejada i el maó, com va fer en d’altres edificis industrials. Només dues de les tres naus originals han arribat als nostres dies. Són d’una sola planta, tenen forma de L amb pati interior –avui obert– i actualment estan ocupades per un restaurant. De les façanes exteriors en destaquen per sobre de tot el parament de pedra carejada i les finestres i portes amb fals arc, reixes de pletines helicoïdals i un emmarcament decoratiu de maó que forma un disseny dentat que es repeteix a les cantonades de l’edifici. Arrodoneixen la composició les filades de maó al nivell del sòcol, a mitja alçada de la planta baixa i sota el ràfec. Als interiors s’aprecien els murs de maçoneria rústica, els sostres de volta catalana o de maó de pla i les encavallades metàl·liques.

Fàbrica Baget

1910-1911 Pere Caselles Tarrats

Passeig de Sunyer, 34 / C. de Jacint Verdaguer / C. d’Espronceda. REUS (EL BAIX CAMP)

Està domiciliada al passeig de Sunyer, on el trosset de façana original en xamfrà és minso i està modificat. Però la fàbrica de productes alimentaris de Josep Baget Lastortres, avui magatzems de calçat, discorre al llarg del carrer i ocupa tota la llargada de l’illa. Tot i el mal estat de conservació de l’exterior, amb la majoria de les onze arcades tapiades i amb la supressió dels mainells de quasi totes les finestres del pis superior, es tracta d’una nau industrial modernista elegant i singular. De planta rectangular, dos pisos i terrat, va ser construïda amb una qualitat de materials que no es troben en altres edificis industrials, especialment la pedra cisellada: la maçoneria de pedra carejada és refinada amb les pedres tallades planes, la fàbrica de maó a les filades, a les pilastres i als arcs de llinda de les obertures, a plec de llibre o sardinell, és acurada. I carreus de pedra emmarquen les onze obertures de la planta baixa, amb boniques mènsules esculturades que sostenen els arcs. 50

Fumera de la Fàbrica Weger

1911 Joan Tarrats

Passeig de Mata, 16. REUS (EL BAIX CAMP)

Amb els seus 50 metres d’alçada, la fumera de la fàbrica Weger, ha resistit més d’un segle sense ni una esquerda; segurament gràcies al bon ofici de l’enginyer industrial Joan Tarrats i a la qualitat del maó massís que composa tant el tronc com el seu suport. Des de l’any 1886 existia al solar una fàbrica d’àcid tartàric o cremor tàrtar. Es tracta d’un component utilitzat en la indústria enològica per corregir l’acidesa del vi, en la de begudes gasoses i efervescents i en reposteria. Al 1909 es va fer càrrec de la planta l’alemany Emil Weger, raó per la qual a partir de llavors se la va conèixer com “la fàbrica dels alemanys”. El 1911 Pere Caselles va projectar el nou edifici –com sempre amb signatura de Pau Monguió- i Joan Tarrats la seva gran fumera, una de les darreres supervivents del passat industrial que va situar Reus en el mapa del món. Està rematada amb una filigrana en treball de maó: una galeria d’arcs cecs rebaixats amb un fris a sobre que forma cenefes.

Magatzems Llopis

1911 Lluís Domènech i Montaner

Raval de Sant Pere, 5 / C. d’Eugeni Mata / C. baix de Sant Salvador. REUS (EL BAIX CAMP)

Dels antics magatzems de fruits secs que Lluís Domènech i Montaner va projectar per a l’exportador Joan Llopis Fontana s’ha conservat tot l’edifici, però transformat. La part més interessant és l’interior, on les quatre plantes eren diàfanes, de planta lliure. Les estructures portants són esveltes columnes de ferro colat disposades longitudinalment, que recullen els esforços de les voltes catalanes de maó de pla. Hi trobem dues variants de columnes: unes amb el perímetre del capitell octogonal i les altres amb un capitell jònic invertit. En algun moment es van afegir balcons, que no consten al projecte. L’edifici va ser reformat cap al 1970, per l’arquitecte Lluís Tarragó, per adeqüar-lo a unes oficines bancàries. Es van compartimentar les plantes i part del parament de les tres façanes, al voltant de les finestres, es va recobrir amb planxes metàl·liques. El 1912, a l’altre costat del raval, Domènech va reformar la gran casa del propietari amb entrada pel carrer de Sant Pere, 6. 52

Magatzems de la Casa Gasull 1911-1912

Lluís Domènech i Montaner Carrer de Josep Sardà Cailà, 1. REUS (EL BAIX CAMP)

La Casa Gasull és la primera obra purament noucentista del Camp de Tarragona i el darrer gran projecte de nova planta de Domènech i Montaner. Com en el cas dels exportadors d’oli Bau de Tortosa, el també empresari oleícola Fèlix Gasull Roig va encarregar a un arquitecte de prestigi un gran complex industrialresidencial dins del nucli urbà, que ocupa quasi tota una illa de cases. Gasull volia una mansió que estatgés els magatzems del seu negoci i les seves oficines, en les quals va ser assassinat, el 1922, en els anys del pistolerisme. Per això es va fer substituir la porta d’accés a les oficines per la finestra central de la planta baixa. La sala industrial, diàfana i de sis metres d’alçada, ocupa quasi tota la planta baixa de l’edifici i del terrat, seguida del pati d’accés dels camions. No té cap columna gràcies a una estructura de jàsseres metàl· liques d’arc rebaixat que suporten la coberta de maó de pla. Sota terra s’hi conserven més de trenta cups o trulls per a emmagatzemar l’oli.

Pavelló de Neteja Institut Pere Mata 1911-1913

Lluís Domènech i Montaner Carretera de l’Institut Pere Mata, 1. REUS (EL BAIX CAMP)

El pavelló de Neteja de l’Institut Pere Mata va ser dissenyat, en els anys finals del Modernisme, com una gran nau diàfana i lluminosa, destinada al rentat i desinfecció de la roba del sanatori. L’edifici és tan senzill com bonic, tant a l’exterior, amb planta rectangular, teulada a dues vessants i una decoració a joc amb la resta de pavellons, com a l’interior, on reprodueix els arcs ogivals i diafragmàtics del gòtic català. L’aportació de Domènech són els carcanyols calats amb tres finestres verticals amb arc de punt rodó. És la mostra més destacada d’arquitectura industrial a Reus i un precedent del celler que el 1913 Domènech construí a l’Espluga. Es considera el model que va inspirar Cèsar Martinell per als seus cellers, tot i que hi ha quatre cellers modernistes anteriors: els del Vendrell (1906) i Alió (1911) a les comarques del Camp de Tarragona, el de Gaudí al Garraf (1895-1901), i el de Puig i Cadafalch a les caves Codorniu de Sant Sadurní d’Anoia (1901-1904). 54

Magatzems Vilella

1913 i 1919 Pere Domènech Roura Carrer de Sant Esteve, 15-17. REUS (EL BAIX CAMP)

Alguns enigmes envolten la poc coneguda façana dels magatzems d’estil noucentista que l’exportador de fruita seca Ramon Vilella Estivill va encarregar a Pere Domènech Roura: per què aixecar una façana monumental amb tres tipus de pedra de qualitat, virtuosa fàbrica de maó, i un arquitecte de primera línia al carrer del darrere en lloc de lluir-se a la façana principal, del raval de Jesús, 44? Per què fer signar el projecte a Pau Monguió en lloc de rubricar-lo el mateix Domènech Roura? Sigui com sigui es tracta de la primera intervenció de Pere Domènech a Reus i manté una certa unitat amb la façana veïna, construïda el 1913 pel mateix promotor. És un edifici entre mitgeres de planta baixa, entresòl i dues plantes. La composició de façana es caracteritza pel frontó i el treball de maó al ràfec i a la part sud. Embelleix la façana un medalló de terracota amb l’emblema de la casa comercial –un déu Mercuri sobre el planisferi terraquï –i les inicials del seu propietari «RV». 56

Taller d’Hipòlit Monseny 1918

Pere Caselles Tarrats Carrer de Cristòfor Colom, 8-14. REUS (EL BAIX CAMP)

Aquest taller de fang i ceràmica vidrada per a la construcció i l’ornamentació continua en actiu des que el 1852 el fundà Hipòlit Monseny Pàmies. Va ser el gran proveïdor de peces de la construcció del Reus modernista i noucentista i encara reprodueix els elements originals que es van malmenant. De les instal· lacions, en van sortir els millors dissenys per a les obres de Domènech i Montaner i de Pere Caselles a la ciutat. A més de la maquinària que conserva intacta, l’element més característic del taller d’Hipòlit Monseny és la seva façana policromada amb vistoses composicions de peces ceràmiques vidrades en verds, grocs, marrons i ocres, producte de la casa. Els diferents edificis que formen el taller contenen els antics forns, la maquinària de compactació del fang, les sales d’assecatge, els estris de tallar, motlles de guix, etc. i es disposen al voltant d’un pati on hi ha una gran xemeneia escapçada. El conjunt conserva encara l’aire d’un taller artesà de l’època del 1900.

Oficines de la CasaSabater 1918-1919

Josep Simó Bofarull Carrer de Josep Anselm Clavé, 21. REUS (EL BAIX CAMP)

La casa Sabater, exportadora de fruits secs arreu del món, necessitava unes oficines luxoses al centre de Reus, al nivell de la seva expansió comercial, així que l’empresari Josep Sabater Roig li va encarregar al jove arquitecte Josep Simó un edifici noucentista estil Beaux Arts. L’edifici és de planta quadrada, dues façanes, un sol pis i terrat i actualment està ocupat per la societat municipal Aigües de Reus. L’interior conserva l’aire d’un banc, ja que l’empresa actuava com a tal, avançant diners als productors. En destaquen la claraboia central i la gran profusió d’elements decoratius neoclàssics com columnes i pilastres estriades amb capitells i motllures, garlandes, volutes i sanefes, tot de guix. A l’exterior les façanes són recorregudes per una elegant galeria de cinc finestres d’arc carpanell i reixa bombada al carrer de Sant Miquel i quatre finestres i porta d’accés al de Josep Anselm Clavé. El toc més sofisticat el donen els esgrafiats de dos morters: granat i beix clar. 58

Destil·leria de Licors Massó 1920

Pere Caselles Tarrats Carrer de Pròsper de Bofarull, 7-11. REUS (EL BAIX CAMP)

La destil·leria de Josep Massó Sendrós, fundada el 1910, produïa una gran varietat de licors. L’edifici, construït el 1920, és de planta baixa amb un pati interior i ocupa una illa de cases. Les façanes són d’aplacat de pedra polida i rústega i els interiors d’obra vista, de colors terrosos. La gran espacialitat de l’interior s’obté gràcies a l’alçada dels sostres, fets de revoltons de volta catalana de maó de pla atirantats i sostinguts per arcades de punt rodó que descansen sobre pilars quadrats de totxo aplantillat. La maçoneria exterior és de pedra carejada o bé de paredat simple segons la façana, en la qual s’alternen les finestres amb les portes d’accés; i la pedra clara amb la fosca. Altres elements decoratius són les peces de pedra: uns cercles a la part superior de la façana, a tocar de la cornisa, i uns carreus en forma de punta de diamant. El 2007, després d’una restauració a càrrec de Núria Salvadó i David Tàpias, es convertí en un centre d’art contemporani municipal.

Celler de la Cooperativa Agrícola 1919-1922

Bernardí Martorell Puig Carrer del Sindicat, 2. CAMBRILS (EL BAIX CAMP)

Obra del gaudinista Bernardí Martorell quan era arquitecte diocesà de Tarragona, l’austeritat exterior d’aquest celler cooperatiu amb l’arrebossat blanc lliscat i l’absència d’ornamentació de totxo, l’allunya de les magnífiques catedrals del vi. A l’interior, en canvi, el parentesc amb l’obra de la resta de deixebles gaudinistes noucentistes és palès gràcies a l’obra vista de les arcuacions. L’obra s’estructura en una nau basilical amb una teulada per a cadascun dels tres cossos. Com que el cos central, a dos vessants, està molt més elevat, als laterals hi lluu finestrals d’arc rodó amb gelosia de maó que guaiten sobre les teulades laterals a un vessant. A l’interior sostenen la coberta arcs parabòlics diafragmàtics, bigues i solera de rajola. La façana més espectacular no és la testera, com de masia tradicional catalana, amb tres finestretes al frontó, sinó la posterior, dels molls de recepció, amb una gran arcada de mig punt i coberta a dues aigües, avui tancada amb vidre. 60

Viaducte dels Masos 1889

Eduard Maristany Gibert Barranc dels Masos. DUESAIGÜES (EL BAIX CAMP)

Dels dos colossals viaductes de Duesaigües, el dels Masos, de 218 m de llargària i 14 arcades, de 37 metres d’alçada i 12 de llum cadascuna, és el més imponent, a tocar del poble. Van ser construïts el 1889 per l’enginyer Eduard Maristany per a la l’antiga companyia de Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona i actualment el dels Masos està declarat element del Patrimoni Industrial de Catalunya. Els carreus que el formen són de pedra vermella de Prades i estan units amb argamassa blanca. El programa decoratiu es fa amb fàbrica de maó sobreposada a la pedra, totxos de ceràmica de color groguenc que dibuixen una sanefa dentada a les cantonades, que pugen per a resseguir l’arquivolta de l’arc, que transiten en filades horitzontals al fust de les pilastres i que recobreixen tot l’intradós dels arcs fins a les impostes. El 1938 va ser dinamitat per les tropes republicanes en retirada i els dos arcs reconstruïts, de color més clar, es distingeixen a simple vista.

Celler del Sindicat Agrícola 1920 i 1932

Cèsar Martinell Brunet Carrer de Pompeu Fabra, 3. LLORENÇ DEL PENEDÈS (EL BAIX PENEDÈS)

Per a construir el celler de Llorenç es van fusionar les dues associacions agràries del poble, el 1920. Martinell va dissenyar un celler i trull amb les dues naus paral·leles actuals, però la segona no es va construir fins al 1966, amb tanta precisió que no es distingeix de l’antiga. El 1920 només es va poder aixecar una nau transversal al darrere de la gran, per a les màquines i la recepció del raïm, i una sola de principal amb cinc tines de formigó separades del terra amb un sistema de voltes de maó com al celler de Cornudella. La resta de tines van arribar més tard, com la zona posterior destinada al trull, que no es va fer fins al 1932. Totes les façanes són de paredat comú, amb pedra més grossa al sòcol. Això atorga al celler una textura naturalista semblant a la tradicional en pedra seca. Una trama ortogonal de maó que forma finestres verticals –avui tapiades– caracteritza els dos frontals, amb coronament piramidal truncat amb teules, capitells de maó i rajola verda. 62

Sindicat Agrícola

1931 Arquitecte desconegut

Carrer Nou, 1 / Carrer Major, 40-42. MASLLORENÇ (EL BAIX PENEDÈS)

Edifici tardonoucentista de planta rectangular, teulada a tres aigües i una ampla terrassa frontal, elevada respecte al carrer, va ser construït el 1931 com a seu del Sindicat Agrícola del poble. Té dues façanes, amb el mateix disseny: vuit pilastres de maó coronades per una bola ceràmica que divideixen el gran pany de paret en set fragments verticals. Dins aquestes divisions hi ha una obertura que dóna a la terrassa. La porta té tarja sobre la fusteria i s’obre en dues fulles. Entre la porta i la filada de maó que ressegueix l’arrencament de la teulada hi ha un òcul. El parament està arrebossat de color crema i hi ressalta el color roig del maó. El muret del coronament és ondulant, amb amb set línies corves entre pilastra i pilastra, i crea un ritme que es repeteix a la barana de la terrassa del carrer, que a sobre hi té una espectacular barana de ferro amb motius geomètrics. L’interior és una gran nau dividida en dos espais per una gran porta de fusta, on es troben el bar i un petit teatre.

Celler del Sindicat de Vinyaters 1919-1922

Cèsar Martinell Brunet Muralla de Santa Tecla, 54-56. MONTBLANC (LA CONCA DE BARBERÀ)

El Sindicat de Vinyaters es constituí el 1919 i l’edifici del celler, ja estava acabat el 1922. Amb els anys va viure moltes ampliacions, les més importants el 1945, d’una nau sencera i, el 1956, d’una altra per al molí d’oli i, el 1994, d’una cava. La façana principal es composa de dues naus de tines i transita paral·lela a la via fèrria. És molt desconeguda perquè no dóna a cap carrer mentre que la façana posterior és la més popular. La principal característica de la façana frontal és la porta adovellada que es va aprofitar de l’antiga presó medieval i el rètol en majòliques “Sindicat Vinyaters”. Per la seva banda, singularitza la façana de darrere, sobre els nou molls de descàrrega del raïm, el dipòsit d’aigua elevat sobre quatre peus inclinats de maó vist. A l’interior els sostres tenen encavallades i els espais se separen mitjançant arcs formers sobre pilars de planta quadrada, tot en maó, però amb els carcanyols arrebossats i no calats com en altres cellers. Ha tancat el 2012. 64

Antic Escorxador Municipal 1928-1931

Joan Anglès Farriol Carrer de l’Escorxador / Carrer de la Vinya. MONTBLANC (LA CONCA DE BARBERÀ)

Quan les autoritats sanitàries van pressionar el consistori perquè construís un escorxador extramurs, el mestre d’obres Joan Anglès es va inspirar en els cellers cooperatius noucentistes de deu anys enrere. En va fer una versió reduïda i sintètica: una nau rectangular amb encavallades, interior diàfan i soterrani; façanes arrebossades amb maó ornamental; i finestres senzilles, sense arcs, però que remeten als claristoris dels cellers. En especial es va fixar en el celler de Valls, de Vives Castellet, del qual va adoptar el pinyó mixtilini i les boles per a coronar les façanes i per a rematar l’entrada principal, avançada respecte a l’edifici. Aquest accés exempt el va embellir amb una porta adovellada com al celler de Montblanc, del qual també va adoptar les boles ornamentals. L’edifici acull des del 2010 la Biblioteca Comarcal Conangla Fontanilles, amb una reforma dels arquitectes Francesc Albín i Carles Brull, que va conservar les encavallades metàl·liques.

Celler del Sindicat Agrícola 1920-1921 i 1929

Cèsar Martinell Brunet Carrer del Comerç, 40. BARBERÀ DE LA CONCA (LA CONCA DE BARBERÀ)

Barberà de la Conca és el municipi pioner en el sindicalisme agrari, i també va ser pioner el 1903 en aixecar el primer celler, impulsat per Joan Esplugas, introductor dels ceps americans. El gran celler actual va ser construït entre 1919 i 1921 pel Sindicat Agrícola de Barberà, entitat constituïda el 1913 pels pagesos propietaris. Va ser ampliat el 1929 quan Martinell hi va afegir una nau d’estiba amb vint tines de formigó i cups subterranis, i una nau més petita perpendicular per a les màquines, les tremuges i la casa del porter. Martinell va ser l’escollit per tal d’aconseguir un edifici de prestigi. Tot el conjunt adopta l’aparença d’un temple civil i s’adapta harmònicament al pendent de la muntanya i a l’arquitectura local, especialment el dipòsit d’aigua, fet a imatge del campanar de Santa Maria. La nau principal és de planta basilical i a l’interior hi té encavallades i arcs rebaixats formers als laterals. El maó torna a ser el gran protagonista dins i fora l’edifici. 66

Celler del Sindicat Agrícola 1912-1913, 1929 i 1957

Pere Domènech Roura Avinguda de Josep M. Rendé, 5. L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ (LA CONCA DE BARBERÀ)

El poeta i dramaturg Àngel Guimerà va visitar el celler de l’Espluga i va exclamar que, més que un celler, allò semblava «una catedral del vi» expressió que faria fortuna per denominar els millors cellers cooperatius de Catalunya. Abans d’aprovar el projecte de Domènech Roura –amb clares influències del seu pare Lluís Domènech i Montaner– el sindicat havia rebutjat els de dos grans arquitectes: Claudi Duran i Eduard Ferrés. L’edifici es va inspirar en el model de celler francès aixecat a Barberà i que a la vegada va ser model d’inspiració a Cèsar Martinell per a la seva llarga sèrie d’edificis cooperatius, amb dipòsit d’aigua inclòs. Inicialment es van construir dues naus i una de petita perpendicular per a l’entrada de la verema i sala de premses, reformada i ampliada el 1929 per Martinell. I el 1957 la quarta, contigua i idèntica a les dues inicials. Els arcs diafragmàtics apuntats de l’interior que sostenen la coberta no són de totxo sinó de formigó amb filades de maó. 68

Antic Escorxador Municipal c. 1928

Mestre d’obres desconegut Carrer de les Sortetes, 50. L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ (LA CONCA DE BARBERÀ)

L’antic escorxador, reconvertit avui en casal d’entitats, és una petita construcció industrial modesta, probablement aixecada per un mestre d’obres local seguint el corrent neoclàssic del Noucentisme. L’edifici, de planta baixa, amb coberta a dos aiguavessos a la part central i plana a la resta de la nau, es troba en un solar entre mitgeres. La part frontal té un petit espai per a jardí i el recinte queda tancat per un muret d’obra, amb reixa i porta de ferro amb dues pilastres quadrades rematades amb una bola. El centre d’atenció de la façana, simètrica, l’ocupa un pinyó típic de nau industrial amb cornisa de color salmó que emmarca un portal de punt rodó amb una arquivolta, protegit per una teuladeta subjecta per dos tirants de ferro. Sobre aquesta marquesina hi figura el rètol d’Escorxador Municipal en lletres blanques sobre majòliques blau marí sota l’escut de la vila. A cada banda del portal hi comptem cinc obertures, les del mig agrupades imitant una finestra serliana. 70

Celler del Sindicat Agrícola 1919-1920

Cèsar Martinell Brunet Avinguda d’Arnau de Ponç, 16. PIRA (LA CONCA DE BARBERÀ)

Acabat de bastir el 1920, el celler de Pira té planta rectangular amb disposició basilical: el cos central més alt que els dos laterals i una petita nau perpendicular al darrere amb la sala de màquines, el moll de recepció del raïm i, en un pla elevat, el dipòsit de l’aigua. A l’interior, la teulada queda suportada per encavallades i bigues de fusta. Dues fileres de pilars de maó aplantillat en forma de rombe separen els tres cossos. I una galeria de dos pisos d’arcs separa la nau principal de la de les màquines. A l’exterior pren tot el protagonisme la trama ortogonal en totxo que forma finestres a la façana principal semblant a les dels cellers de Cabra del Camp i de Llorenç del Penedès. Però a diferència d’aquests cellers, el gran espai llis de la part superior del tester contrasta amb la treballada part inferior. El celler no té un portal destacat sinó dues portes adovellades, molt separades, i emmarcades dins un sòcol d’orde gegant que s’acaba amb una franja esgraonada per sobre dels portals.

Celler del Sindicat Agrícola 1918, 1931 i 1947

Cèsar Martinell Brunet Avinguda de Catalunya, 35. ROCAFORT DE QUERALT (LA CONCA DE BARBERÀ)

Va ser el primer celler de Martinell, de tres naus, construït en tres fases, per al qual va estudiar les innovacions que havien aplicat als cellers els seus predecessors i hi va afegir la gran millora dels arcs equilibrats o parabòlics autoportants, que se sostenen sols, gaudinians per excel·lència. Com que el sistema era desconegut a la zona, els paletes van haver d’aprendre-ho des de l’inici. Va foradar els carcanyols dels arcs, com Domènech a l’Espluga, però de manera més exagerada per tal d’estalviar materials. Sempre va fer prevaler la premissa de combinar la innovació arquitectònica amb les necessitats dels viticultors. Segueix l’estructura de les naus principals d’estiba, paral·leles, amb les tines i els cups, i una de transversal per a les màquines i la descàrrega. Exteriorment tenen un basament de maçoneria i un parament superior llis on s’obren els grans finestrals, per a l’entrada de llum natural, resolts amb maó vist. Hi dissenyà sistemes de ventilació automàtica. 72

Celler del Sindicat de Vinicultors 1914 i 1930-1931

Pere Domènech Roura Avinguda de la Conca, 33. SARRAL (LA CONCA DE BARBERÀ)

Va ser concebut en llenguatge noucentista, net d’ornamentació de maó a la façana, amb formes geomètriques depurades i amb concepció basilical. Tècnicament menys avançat que els seus anteriors, amb tirants de ferro a les arcades diafragmàtiques de l’interior. Els arcs apuntats de la nau central i els rebaixats de les laterals se sostenen sobre columnes de maó aplantillat. La nau és diàfana i lleugera, amb coberta de bigues i solera de rajola. Té una petita nau posterior per a la recepció del raïm i les màquines i situa el dipòsit d’aigua i l’exedra de la bàscula a la façana testera i la porta d’accés a una de lateral. Hi ha un treball delicat del maó en els capitells i en les voltes de creueria que sostenen les tines del vi. A l’exterior, l’única ornamentació és el sòcol de pedra, la línia d’imposta a mitja alçada i la de sota del ràfec, amb modillons, i la disposició de les finestres rectangulars. El 1930-31 el mestre d’obres Ricard Pagès construí en paral·lel una nau a semblança de l’original. 74

Celler Cooperatiu 1919-1922

Cèsar Martinell Brunet Avinguda de la Generalitat, 21. FALSET (EL PRIORAT)

A Falset, Martinell va fer dialogar el celler amb l’arquitectura medieval de la vila i va concebre un edifici que transita entre un temple basilical i un castell amb dues torres emmerletades. Per a la façana va triar una gran porta adovellada i finestres neogotitzants i per a l’interior encavallades de fusta i bigues a la nau central i separacions entre naus amb murs portants d’obra vista, fets de pilars i arcs de maó atirantats, que s’aixequen fins al sostre. Fins a un primer nivell aquests murs laterals formen balconets sobre les tines. Continuen fins dalt per sostenir les encavallades amb pilars entre els quals s’obren finestres trigeminades, de fals arc parabòlic la central i rampants les dels costats, amb la clau a sardinell i amb ampits. Les tines s’arrengleren en dues fileres laterals i dues de centrals i s’han conservat algunes de les antigues, monumentals, de roure. La nau d’estiba té al darrere la petita nau transversal, per a les màquines, les tremuges, i a sobre el dipòsit d’aigua. 76

Celler Cooperatiu 1919-1920

Cèsar Martinell Brunet Carrer del Comte de Rius, 2. CORNUDELLA DE MONTSANT (EL PRIORAT)

L’arquitecte Cèsar Martinell va projectar un celler de vi i oli d’una sola nau rectangular de tines –malgrat que ell havia proposat d’adossar-ne dues més als laterals- amb la façana principal encarada a la carretera, i amb una sala transversal al darrere, amb l’accés a un nivell més alt, per al moll de recepció de les collites i la sala de màquines. Inusualment i a causa de l’orografia del terreny, la nau principal té dos nivells: un a peu de carretera, que es converteix en soterrani a la part del darrere, i l’inferior, on tots els cellers hi tenen els cups, al qual en aquest cas es pot accedir des del carrer. Així, part de les tines estan en un soterrani visualment molt atractiu. La sala principal se sosté amb encavallades i bigues mentre que la inferior té arcs parabòlics gaudinians i voltes de maó de pla. La façana també és una de les parts més interessants, amb sòcol de llambordes, paredat de capserrat fins a l’arc rodó de la porta, i un tester calat molt ornat amb maó, ceràmica i vitrall. 78

Antic Escorxador 1898-1902

Josep Maria Pujol de Barberà Carrer de l’Escorxador, 1. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Pujol de Barberà va concebre un escorxador monumental emblemàtic inspirat en els de Madrid i Saragossa i va desplegar la seva creativitat tot encabint dins un solar irregular tres pavellons en forma d’U i dos pavellons més, amb un pati frontal amb reixa. Es tracta de l’únic escorxador que no va ser traslladat extramurs, fet que va comportar problemes d’higiene en dificultar la ventilació la muralla romana de la part posterior i els corrals tocant a les cases. El parament és de maçoneria –pedra de llisós carejada- combinada amb obra vista composada amb predominança de les verticals, fet que es tradueix en una sensació de neogoticisme. Les façanes frontals tenen el coronament esgraonat, com a l’escorxador de Tortosa, excepte la central, que el té horitzontal excepte per un petit capcer emmerletat. Després d’una rehabilitació i transformació a fons esdevingué seu del Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili, que féu eliminar les figures d’animals que remataven els cossos laterals. 80

Fàbrica Chartreuse 1884 i 1911

Pau Monguió Segura / Josep Maria Pujol de Barberà Carrer d’Smith, 55 / Carrer del Vapor. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

L’edifici avui conegut com la Chartreuse té el seu origen en la indústria tèxtil. Construït com a vapor per un arquitecte desconegut, l’edifici, d’estil acadèmic que encara s’aprecia en gran part de la construcció, va funcionar com La Fabril Tarraconense entre 1857 i 1869. El seu segon ús va ser destil·leria d’alcohols per als Muller; i el tercer, entre 1882 i 1933, el de fàbrica de licors i monestir dels pares cartoixans francesos que produïen els licors Chartreuse. A banda de la nau de tres pisos i coberta a dues aigües, l’element més cridaner del conjunt és la torre del rellotge, que Pau Monguió va reformular en estil historicista de ressonàncies mudèjars, premodernista, després d’un incendi el 1883. Una nova reforma es va dur a terme el 1911, en la qual destaca la balconada del carrer del Vapor i el jardí amb un retaule de pedra de línies modernistes, amb trencadís i rocalla, per a la Mare de Deu d’Scaladei. Avui el recinte és propietat de la Generalitat de Catalunya. 82

Antigues Cotxeres Ripoll 1910-1913

Josep Maria Pujol de Barberà Via Augusta, 6. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

La petita nau avui ocupada per un taller mecànic és una reminiscència del que l’any 1913 va ser la gran finca Ripoll. Els senyorials edificis tardomodernistes que composaven el conjunt –dels quals en queden dos- amb entrada pel passeig de Sant Antoni, tenien una casa de masovers que baixava pels acantilats on hi havia els horts, la piscina i el tennis fins a la Via Augusta on se situaven les cavallerisses i les cotxeres per als carruatges. Les antigues cotxeres tenen planta semiquadrada, sis lluernaris zenitals, i teulada a dos vessants. A l’interior conserven l’estructura de l’antiga coberta. La part més interessant és la façana modernista, simple i austera, però atractiva i equilibrada, també obra de Pujol de Barberà. Compta amb tres portes per no haver de maniobrar –la central més ampla- i tres bonics capcers en coup de fouet. Les portes tenen tarja de ferro i vidre i arc rebaixat resseguit per una cornisa trencaaigües que es converteix en imposta modernista.

Mercat Central 1911-1915

Josep Maria Pujol de Barberà Plaça de Corsini, 9. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

L’edifici del Mercat Central de Tarragona transita entre el modernisme i el noucentisme: té elements decoratius purament art nouveau, com les lletres ceràmiques de les antefixes al rètol «Mercado Público», i la ceràmica vidrada –ja desapareguda– de les cobertes, però alhora predica la llisa netedat de façanes, la puresa de línies i la tornada al classicisme amb un neoromànic trufat d’elements historicistes. Ocupa un solar rectangular amb quatre façanes, té una sola planta, tres naus allargades i una de transversal, de volta de canó amb carenat, amb claraboies als encreuaments. Les reformes de 1932 i 1989 van conservar l’estructura de ferro amb columnes, de l’arquitecte Joan Torras Guardiola, professor de Gaudí. Al centre de cada façana hi destaca la porta amb arc monumental de mig punt peraltat, arquivoltes llises i una cornisa amb les antefixes modernistes, flanquejada per dues finestres amb el mateix esquema. Pilastres jòniques amb garlandes arrodoneixen el conjunt. 84

Magatzem Bonsom i Cia 1914

Alfons Barba Miracle Carrer de Cartagena, 21-23 / Nou de Santa Tecla, 1. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

En aquest antic barri industrial de Tarragona trobem una nau austerament modernista –per la voluntat de recuperar elements del gòtic català– amb la façana basilical que van adoptar les naus fabrils al segle XIX. Alfons Barba va convertir un antic local en aquests amplis magatzems de dos pisos, de planta poligonal i coberta a dues aigües, amb una torre que no es va arribar a fer. Les obertures de la planta baixa provenen de l’antic edifici ja que conserven un aire vuitcentista, remarcades per carreus rectangulars de pedra. Les cinc finestres són rectangulars verticals i les dues portes tenen l’arc escarser. Al segon pis la façana lateral té quatre finestres sense cap ornament i, en canvi, a la façana principal dues finestres d’arc rampant flanquegen la composició central: dues pilastres de carreus simulats pugen fins superar la cornisa i formen el capcer. Dins d’aquest emmarcament rectangular s’hi situa la finestra coronela trigeminada amb obertures d’arc trevolat. 86

Magatzem Steiner 1925

Cèsar Martinell Brunet Carrer de Cartagena, 14 / Nou de Santa Tecla, 3. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Davant del magatzem Bonsom se situa l’Steiner, de dimensions més grans i obra de Martinell, que ja havia demostrat la seva excel·lència en l’arquitectura industrial agrària. És el millor exponent de l’arquitectura noucentista que ha sobreviscut en aquesta antiga àrea industrial. La nau té planta rectangular, la coberta és a dos aiguavessos amb claraboies d’il·luminació i de ventilació zenitals. Les dues façanes més petites, d’igual composició, són les més interessants. Tenen un coronament mixtilini com les esglésies i masies del barroc català coronat amb les característiques boles que Martinell i d’altres arquitectes com Vives Castellet van col·locar en cellers cooperatius i escorxadors. El parament és arrebossat i forma motllures verticals que divideixen la façana en cinc espais, per a les finestres, que són d’arc rodó les quatre dels costats i d’arc rebaixat o de nansa de cistell la del mig. Totes estan resseguides per una motllura i tenen una clau de volta figurada en relleu.

Fàbrica de la Tabacalera 1922-1931

Roberto Navarro Blanco / Francesc Quintana Vidal / Miguel Quesada Deniz Passeig de la Independència, 3-15. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

La gran fàbrica de tabacs de la ‘Compañía Arrendataria de Tabacos’ és una de les grans fites de l’arquitectura industrial del Camp de Tarragona.Tanmateix, resulta extemporània a tot el que s’estava construint en arquitectura internacional i a Catalunya en aquells anys. Seguint la tradició de les antigues fàbriques reials espanyoles, iniciada amb les monarquies absolutes, el recinte fabril segueix l’estructura del palau versallesc, amb pavellons, patis i jardins. Tot i que l’esquelet dels edificis, presenta una estructura racionalista, les façanes van ser revestides amb un llenguatge acadèmic, classicista i ornamentació Beaux Arts. Són autors del projecte dos tècnics de la companyia, Roberto Navarro, arquitecte, i Miguel Quesada, enginyer, amb intervenció de l’arquitercte gaudinista Francesc Quintana, continuador de la Sagrada Família. Els mòduls s’organitzen en forma d’U al voltant del jardí i tenen soterranis i dues plantes. El conjunt llinda amb jaciments paleocristians. 88

Cooperativa Agrícola

1928 Arquitecte desconegut

Carrer de Sant Pau, 6. L’ARGILAGA. LA SECUITA (EL TARRAGONÈS)

L’edifici industrial de la cooperativa de l’Argilaga està format per dues naus amb coronament circular i un òcul al mig i un cos d’accés central amb capcer recte i boles decoratives de pedra blanca. Té planta baixa, pis i golfes. L’element més distintiu i més noucentista són les sis columnes blanques de fust llis i capitell jònic de quatre volutes que es distribueixen dues a cada obertura sostenint l’arquitrau: dues a la porta d’accés i dues a cada finestra lateral. El parament és llis en un to assalmonat amb maó vist ornamental als elements estructurals, la porta i les finestres triforades d’arc rebaixat. Té una línia d’imposta de maó que recorre horitzontalment la façana a l’alçada de l’arc més alt de les finestres i dues de verticals que emmarquen la nau central. Va ser projectat i construït l’any 1928 i disposa de sala de ball i d’un cafè. Al petit nucli de l’Argilaga, que és un dels agregats que formen el municipi de la Secuita, s’hi troba la Casa Domingo (1910), d’estil modernista. 90

Antiga Fàbrica de gas

1909-1910 Arquitecte desconegut

Carrer del Comte Sicart, 67-69. VILA-SECA (EL TARRAGONÈS)

L’antiga fàbrica de gas acetilè de Vila-seca és un bonic edifici fabril projectat en un modernisme atrevit per facultatius dels ‘Talleres Laureano Hereter’ de Barcelona (19051921), empresa d’enginyeria que després s’especialitzaria a fabricar avions. Amb els anys l’antiga nau central i les dues petites naus adossades han sofert mutilacions i han perdut espectacularitat, però tot i això el conjunt conserva una forta personalitat i la plaça enjardinada del carrer comte Sicart li atorga perspectiva. Gràcies a les fotografies d’època sabem que tot el gran portal trilobulat estava obert i protegit per reixes amb dissenys modernistes de volutes. Avui només està obert en part el vano central i als laterals, tapiats, s’hi han obert finestres. Les petites naus laterals no tenien porta. Lluien coronaments ondulants similars als de les cotxeres Ripoll de Tarragona i un òcul al mig de la façana, partit per un mainell. Sobre la porta, un rètol en forma d’ameba deia: «1910 Alumbrado».

Celler del Sindicat Agrícola 1919-1920

Pere Domènech Roura Carrer dels Castillejos, 19 / Camí del Celler. VILA-SECA (EL TARRAGONÈS)

Celler d’una monumentalitat clàssica, pròpia de l’arquitectura noucentista, amb concepció basilical en el qual destaca la gran obertura frontal en arc rodó. Contrasta l’auster paredat amb l’abundància de pedra picada de saldó de les Garrigues, emprada als angles, finestres, contraforts, dovelles de la porta i finestral, a totes les línies de modillons que transiten perimetralment per la façana i a les sensacionals pilastres interiors de planta quadrilobulada. També singularitza aquesta construcció l’estructura de sustentació de la coberta, amb bonics arcs formers de maó a les naus laterals i diafragmats calats de maó a la nau central, que tanmateix necessiten de tirants de ferro, la qual cosa resta diafanitat a l’espai i pren l’aparença d’encavallades. La coberta és de bigues i llates de fusta i solera i teula tradicionals. Hi havia quatre fileres de tines d’obra que descansaven sobre unes estructures de pilarets i d’arcs rebaixats de maó amb rosques. Actualment està en obres. 92

L’ A R Q U I TECTURA INDUSTRIAL MODERNISTA I NOUCENTISTA DE LES TERRES DE L’EBRE

ARQUITECTURA INDUSTRIAL MODERNISTA I NOUCENTISTA A LES TERRES DE L’EBRE

Móra d’Ebre

LA TERRA ALTA Gandesa

LA RIBERA D’ EBRE

El Pinell de Brai

EL BAIX EBRE 56

Roquetes

EL MONTSIÀ

Amposta

Santa Bàrbara

Tortosa

Ulldecona

EL BAIX EBRE

EL MONTSIÀ

LA RIBERA D’EBRE

TORTOSA

AMPOSTA:

MÓRA D’EBRE

50 v Mercat Municipal

57 v Antic Molí de Cercós

62 v Xemeneia de «La Ribereña del Ebro»

51 v Antic Escorxador Municipal

58 v Antic Escorxador Municipal

63 v Fàbrica «Aceites Ebro»

52 v Bòbila Anguera

59 v Pont penjant

53 v Magatzems Casa Bau

LA TERRA ALTA

54 v Estació del Carrilet

SANTA BÀRBARA

55 v Cooperativa de Santiago

60 v Antic Escorxador Municipal

GANDESA 64 v Celler de la Cooperativa Agrícola

ROQUETES

ULLDECONA

56 v Antic Escorxador Municipal

61 v Molí d’oli del Sindicat Agrícola

EL PINELL DE BRAI 65 v Celler del Sindicat Agrícola

Mercat Municipal 1884-1887

Joan Abril Guanyabens / Joan Torras Guardiola Avinguda de la Generalitat, 26, 40, 54 / Plaça de la Pau, 1. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

El mercat municipal de Tortosa, d’estil eclèctic protomodernista, va ser construït, com l’escorxador, sobre l’antiga llera de l’Ebre. S’ha polemitzat llargament sobre l’autoria del projecte i sembla ser que en va ser responsable l’arquitecte municipal, Joan Abril Guanyabens, amb intervenció de Joan Torras Guardiola, especialista en estructures de ferro, i de Víctor Beltrí com a ajudant. Té planta rectangular, un accés per cada façana, amb arcs rodons a les façanes curtes, teulada a dos aiguavessos i ocupa una superfície diàfana de 2.650 m2. La façana que dóna al riu és cega mentre que la de l’avinguda està recorreguda a la planta baixa per una successió d’arcs de mig punt, cadascun ocupat per un local comercial. La part superior de totes les façanes està ocupada per una gelosia de finestres verticals molt primes que asseguren la bona il·luminació interior. El parament juga amb l’arrebossat en colors crema i vermell, amb l’escut de la ciutat als dos frontons. 98

Antic Escorxador Municipal 1905-1908

Pau Monguió Segura Rambla de Felip Pedrell, 1-3-5. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

Es tracta de la millor obra de Pau Monguió a Tortosa, construït en el millor moment del Modernisme a la ciutat i rubricat amb el singular segell neomudèjar de l’arquitecte en la decoració. Es va construir amb estructura de pavellons d’una sola planta als secundaris i de dues al principal, seguint els principis higienistes de l’època i buscant la llum i el calor solar. Les façanes es caracteritzen pels coronaments en forma de gablet esgraonat i pel parament arrebossat pintat blau cel que contrasta amb el sòcol de maçoneria carejada i amb el color roig del maó dels elements estructurals de suport: columnes treballades, arcs rebaixats amb els seus mainells o bé peraltats amb capitells, ràfecs, cornises... Tot ben amanit amb ceràmica vidrada i escultures de caps d’animals. L’edifici principal consta d’un pati amb claustre i de dues torres amb teulada a quatre vessants. L’escorxador va tancar el 1997 i, amb una reforma de l’arquitecte Ramon Valls, va ser convertit en centre cultural. 100

101

Bòbila Anguera

1908

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Autovia c-42, km 9,8 / Camí d’Anguera TORTOSA (EL BAIX EBRE)

La bòbila Anguera va quedar immortalitzada per Picasso al seu quadre Fàbrica de maons de Tortosa. Ha arribat als nostres dies sense les palmeres que l’embellien el 1909, però sí que es conserva, i en bon estat, la fumera amb les inicials AMI ‘Alfarera Moderna Industrial’. L’empresa va ser fundada per Pere Anguera Farnós a Remolins al solar que després ocuparia la Cooperativa de Santiago, on va ser fins l’any 1923. Va tenir fins i tot un petit tramvia per al transport dels materials. Els seus fills Ramon i Josep Anguera Anglès van construir la bòbila el 1908 sobre els terrenys adquirits pel seu pare al 1900. La xemeneia –de les més altes d’aquest tipus– decorada amb maó de dos colors conserva l’estructura poligonal original de voltes amb 14 costats i una fumera menor. A més de la bòbila, on es fabricaven maons i productes ceràmics, també va funcionar al recinte una fàbrica d’oli de samsa. És un dels pocs exemples d’aquests tipus de construcció que es conserven a Catalunya. 102

Magatzems Casa Bau

1912-1915 Josep Plantada Artigas

C. de Ramon Berenguer IV, 28 / Sant Joan Baptista, 11-13-17 . TORTOSA (EL BAIX EBRE)

A la part posterior, i al costat de l’habitatge de l’industrial oleícola Josep Bau Vergés, existeixen els antics magatzems de l’empresa. Tres molls de descàrrega ocupen la planta baixa del terrat de l’habitatge senyorial. Cadascun té una obertura en forma d’arcada modernista, lleugerament apuntada, en ferradura, amb reixes de ferro, trigeminada, amb el marxapeus del moll de pedra calissa i amb un coronament que al frontó té una pedra cisellada amb motius vegetals i que es combina amb la barana de ferro i pilanets del terrat. El conjunt, inusualment elaborat per a una construcció industrial, es complementa amb un sòcol de pedra carejada rematat amb una imposta de dues filades de maons en punta que unifica els magatzems. Les obertures dels molls es converteixen en sis finestrals trigeminats, i el quart transformat en porta, que se separen per fragments de sanefa de pedra cisellada. Al carrer de Ramon Berenguer IV, 28, es troben la portalada i el finestral de la fotografia.

Estació del Carrilet 1929-1930

Arquitecte desconegut Avinguda de la Generalitat, 137. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

La ‘Compañía de Ferrocarriles Económicos SA’ va ser una iniciativa local finançada pel Banc de Tortosa, que va promoure el Carrilet de Tortosa a la Cava per al transport d’arròs i passatgers del Delta a la ciutat. El projecte del traçat és de l’enginyer Gaudenci Zopetti, inaugurat el 1926, però l’edifici es va construir tres anys després i, possiblement, projectat per un altre autor. D’aquell projecte exitós, amb 27 km de vies, avui ja només en queda l’estació. La línia es va clausurar el 1968. L’edifici, exempt, de planta triangular i tres pisos, està catalogat com a Bé d’Interès Local. Té un accés en xamfrà endinsat i escalinata a la cantonada i un coronament que simula torres a les cantonades. D’estructura mixta, amb murs de càrrega, pilars de fosa, forjats de revoltons a la catalana i coberta amb terrat. D’estil classicista eclèctic s’ubica dins el període tardonoucentista. Hi destaca el rètol de Tortosa amb grafia modernista. Actualment acull l’Oficina Municipal de Turisme i la Casa de l’Aigua. 104

105

Cooperativa de Santiago c. 1923

Josep Plantada Artigas? Plaça de la Immaculada, 15-18. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

Bastida per l’antiga Cooperativa de Santiago, que després es va dir de Sant Jaume de Remolins, és una construcció industrial amb dues naus de 1.450 m2, d’inspiració noucentista. S’ha conservat un projecte de l’arquitecte Josep Plantada, de 1912, però força diferent. Amb coberta a dues aigües, l’element més vistós són els dos frontons amb onze obertures verticals, d’arc rodó peraltat, que s’alternen amb pilars de la mateixa amplada amb capitell dòric. Arrenquen de la mateixa base –una línia d’imposta que separa en dues parts la façana– però la seva alçada depèn de la forma triangular de la coberta. Embelleix i recorre els dos frontons una cornisa amb motllures que als dos vèrtexs superiors i als tres inferiors compta amb una pedra ornamental a mode de clau de volta. L’edifici té un sòcol de pedra carejada grisa, parament de simulació de carreus i portals d’arc rebaixat. Avui està ocupat per la comissaria de la Policia Local i està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. 106

Antic Escorxador Municipal 1922

Arquitecte desconegut Avinguda de la Vall de Safan, s/n. ROQUETES (EL BAIX EBRE)

Aquest edifici noucentista que sembla que vulgui anticipar l’art déco va ser creat per substituir l’antic escorxador municipal dins del nucli urbà, i situar-lo a l’entrada del poble. Aixecat sobre un solar rectangular que dóna a quatre carrers, està format per tres naus rectangulars en U amb l’accés principal pel pati que queda al mig. Té una entrada secundària pel carrer de Bailén, on hi ha dos jardinets tancats amb muret d’obra, reixa i pilastres rematades amb punt rodó i una rodona al mig. Aquesta pilastra és el motiu conductor que es va repetint a tot el perímetre de la façana, sobresortint de la cornisa. Les teulades són a tres aigües les laterals i a dues la del mig. Va funcionar sempre com a escorxador excepte durant la Guerra Civil, quan va servir per a intendència militar. Després d’uns anys d’abandonament i d’una restauració que va eliminar un cos afegit als anys 40 per a la matança del porc, avui funciona com a centre d’informació i seu administrativa del Parc Nacional dels Ports.

Antic Molí de Cercós c. 1910

Arquitecte desconegut Plaça del Castell, 13-15. AMPOSTA (EL MONTSIÀ)

L’antic molí arrosser de Cercós va ser el més important de la comarca i va funcionar fins als anys 60 del segle XX. Les seves instal·lacions comprenien l’edifici principal del molí, la fumera, els tres edificis destinats a habitatge, de planta baixa i pis, i la bàscula. El conjunt del molí limita per una banda amb el riu Ebre i per l’altra amb el canal de la dreta. L’edifici principal té forma d’U, coberta a dues aigües, és simètric i té planta baixa i tres pisos. Primer funcionava amb calderes que cremaven la closca de l’arròs i evacuaven el fum per la fumera lateral fins que aquestes es van substituir per turbines que també proporcionaven electricitat a les cases veïnes. L’edifici, que era de fusta com els antics molins es va cremar en un incendi l’any 1926, per la qual cosa va sofrir moltes transformacions, sobretot a l’interior. El solar l’ocupava el castell d’Amposta i la fumera es troba sobre l’antiga torre. Avui acull un centre cultural municipal i la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó. 108

Antic Escorxador Municipal 1928-1931

Alfons Barba Miracle Avinguda de Sant Jaume, 47. AMPOSTA (EL MONTSIÀ)

El 1922, quan Alfons Barba era arquitecte municipal, va rebre l’encàrrec de l’alcalde Palau de construir un nou escorxador. Per raons econòmiques, el projecte no es va tirar endavant, però el 1927 l’alcalde Joan Miralles va encarregar-li un segon projecte que es va posar en marxa el 1928 i es va inaugurar el 1931. El complex té planta en forma de creu. La nau principal és de planta baixa, amb finestretes i portes d’arc de mig punt i teulada a tres aigües. Seguint la terminologia de l’arquitectura religiosa, una nau més curta fa de transsepte, amb planta baixa i una porxada superior arquitravada a l’entrada a l’edifici, i un segon pis amb galeria d’arquets de mig punt i teulada a quatre aigües sobre el creuer, que actua com a cimbori i cúpula. El parament és d’arrebossat gris amb carreus en disposició dentada a les cantonades. El 2010 va acabar la restauració a càrrec de l’Escola-Taller Municipal. Des de llavors s’hi realitzen cursos d’ocupació per a joves en atur.

Pont penjant d’Amposta 1913-1921

José Eugenio Ribera Dutaste / Demetrio Ullastres Astudillo Antiga carretera n-340 / Avinguda de l’Alcalde Palau. AMPOSTA (EL MONTSIÀ)

El pont penjant d’Amposta, que va substituir les barcasses i atorga monumentalitat al municipi, és el pont més emblemàtic de Catalunya i amb les mides més grans d’arc de llum, construït emmirallant-lo amb el pont de Brooklyn de Nova York, el primer que es va fer amb formigó armat. El seu projectista, l’enginyer Ribera, de la ‘Sociedad de Construcciones Hidráulicas y Civiles’, es considera l’introductor del formigó armat al país. El pont fa 134 m de llargada, 24 d’alçada i té fonaments fins a 25 m de profunditat. Els dos pilars de pedra que el sostenen, un a cada riba, reprodueixen dos arcs de triomf d’un noucentisme neoclàssic. La seva principal característica són els cables d’acer de l’estructura metàl·lica. La superfície té una amplada entre 8 i 10 metres, dos carrils per a vehicles i s’han afegit dues passeres exteriors per a vianants. Va ser bombardejat per l’aviació feixista el 1938 i reconstruït el 1939-41 per l’enginyer Demetrio Ullastres. Va ser reformat el 1957, 1976 i 2008. 110

111

Antic Escorxador Municipal 1928

Arquitecte desconegut Passeig de les Escoles, s/n. SANTA BÀRBARA (EL MONTSIÀ)

Amb aires de templet noucentistaneoclàssic, més adient a una biblioteca que a un escorxador, aquest edifici s’inserta al bell mig d’un ampli solar, tancat per un muret amb pilastres, una caseta a l’accés principal i un accés funcional pel carrer de Freginals. La construcció principal té un sol pis, planta rectangular, un terrat sobre la façana frontal i teulada a dues aigües. Annexionat al darrere hi ha un altre edifici quadrat més petit, amb el mateix tipus de coberta i amb els vessants perpendiculars a la coberta de teules. A la façana hi destaca el pinyó, que sobresurt sobre la barana del terrat, on hi havia el rètol de l’escorxador i ara hi ha el de l’escola de música. Sobre la porta, rectangular com les dues finestres que la flanquegen, hi ha l’escut de la vila. Senzills relleus verticals a l’estucat, pintats en diferents tons, i alguns petits ornaments sintetitzen tota la decoració. L’escorxador va ser rehabilitat el 2001 i acull l’Escola municipal de música «Los Flarets». 112

Molí d’oli del Sindicat Agrícola 1922-1923

Cèsar Martinell Brunet Passeig de l’Estació, 10. ULLDECONA (EL MONTSIÀ)

Malgrat que les façanes principal i posterior de l’antic molí d’oli cooperatiu del Sindicat Agrícola d’Ulldecona han quedat mig amagades per posteriors ampliacions de l’edifici i que els finestrals arquitravats del frontó estan mig tapiats, aquest es conserva en bon estat i preserva els ornaments de la coberta. La millor perspectiva visual de la nau és des de la carretera i la via del tren. Va sofrir desperfectes durant la Guerra Civil i va ser reconstruït després. La nau té planta rectangular, teulada a dues aigües i encavallades. La façana té dos nivells de finestres, el sòcol de pedra d’Ulldecona, paredat ordinari arrebossat al parament i maó als elements estructurals: portes, finestres i cantonades. Les vuit finestres per façana dels laterals són de punt rodó amb la llum partida per una columna a la planta baixa i trigeminades al pis superior. Destaca a l’interior, un preciós entramat de bigues al sostre. El molí va ser projectat el 1922 per Cèsar Martinell, seguint l’estructura dels cellers cooperatius.

Xemeneia de «La Ribereña del Ebro» 1911

Arquitecte desconegut Carrer del Docor Borràs, 32. MÓRA D’EBRE (LA RIBERA D’EBRE)

‘La Ribereña del Ebro’ era una fàbrica d’oli de pinyola que es va constituir el 1911 i que va estar activa fins als anys 60. Alguns dels socis de la societat inicial eren Joan Peris i Josep Amella Garreta. Als anys 40 també es va dedicar a fabricar sabó i en els últims anys va funcionar com a empresa Cardona de fabricació de taüts fins la seva extinció el 1991. Encara hi figura el nom de la darrera empresa retolat sobre la xemeneia hexagonal de maons, pintada de blanc i amb un remat final. Segons les descripcions de l’època, el conjunt d’elements de ‘La Ribereña’, situada a prop del riu, constava de la fàbrica, amb quatre extractors i cabuda per a 24.000 kg de pinyola, una caldera de vapor de 80 CV, una nau pel sulfur, destil·lador, assecador, bàscula, trulls amb cabuda per a 80.000 kg d’oli, habitatge, un pati i una parcel·la de terra. La fàbrica està enderrocada i només queden dempeus la xemeneia, l’habitatge, i una nau i l’entrada al recinte, amb un arc rebaixat i coronament esgraonat. 114

Fàbrica «Aceites Ebro» c. 1930

Arquitecte desconegut Camí de les Sénies, s/n. MÓRA D’EBRE (LA RIBERA D’EBRE)

L’empresa ‘Aceites Ebro’ es dedicava a la producció d’oli de pinyola. A la segona i tercera dècades del segle XX van proliferar a la zona vinícola-olivarera prelitoral les fàbriques químiques d’obtenció de bisulfurs de carboni per a l’extracció de l’oli de pinyola i els trulls d’aquesta mena. El principal accionista de la fàbrica era Francesc Vallverdú. La façana de l’antiga fàbrica es conserva però amb algunes modificacions, amb sòcol de maçoneria de carreus de granit, un parament lliscat fins a mitja alçada i fàbrica de maó de la filada central en amunt. Dues arcades divideixen la façana en dues parts. La de l’esquerra és l’accés al pati i al recinte a través d‘una porta amb timpà de reixa vuitcentista, mentre que la de la dreta té el timpà cec i una finestra d’arc rebaixat dividida en dos vanos per un mainell i reixa modernista a cadascun. A una segona alçada, a tocar del coronament en pinyó de la nau, hi trobem dues finestres rectangulars trigeminades amb dos mainells.

Celler de la Cooperativa Agrícola 1919-1920

Cèsar Martinell Brunet Avinguda de Catalunya, 28. GANDESA (LA TERRA ALTA)

El celler i molí d’oli de la Societat Cooperativa Agrícola de Gandesa és el més gran i un dels més singulars i prestigiosos de Martinell. Ja no es tracta de naus paralel·les amb cobertes a dos vessants ni de planta basilical, sinó d’una aproximació a l’arquitectura industrial del Shed o repetició de mòduls que formen una coberta en cresteria que en aquest cas s’aproxima, més que al model europeu, a les cobertes en volta catalana del gaudinista Lluís Muncunill al vapor Aymerich, Amat i Jover de Terrassa (1907-09). Martinell prescindí de les antigues encavallades i bigues de fusta tradicionals que va substituir pels arcs parabòlics equilibrats i les cobertes de voltes de maó de pla. Treballava les estructures portants totalment en maó al mode gaudinià. Els carcanyols calats dels arcs formen passadissos que atorguen als interiors la sensació d’un bosc de columnes. La sobrietat de la decoració exterior contrasta amb la disposició geomètrica del maó a l’interior. 116

117

Celler del Sindicat Agrícola 1919-1922

Cèsar Martinell Brunet Carrer del Pilonet, 8-10. EL PINELL DE BRAI (LA TERRA ALTA)

El celler del Pinell de Brai és l’obra més perfeccionada i impressionant de Cèsar Martinell i una de les joies de l’arquitectura industrial agrària catalana. Esvelt i lluminós com l’arquitectura gòtica i embellit amb detalls, com el maó aplantillat que endolceix amb els seus arrodoniments les arcades interiors, o l’escala penjada –amb reminiscencies gaudinianes– que connecta els pisos superiors. Consta de tres naus monumentals encarades a migdia: la central de doble amplada i al darrere una quarta de més petita per a sala de màquines i la tremuja de recepció del raïm. Els interiors amb arcs parabòlics equilibrats, autosostinguts i en diafragma de maó aplantillat i amb carcanyols calats amb arcuacions aguantant la coberta constitueixen el seu gran tresor. A la façana hi ha el fris de ceràmica d’inspiració noucentista, obra del pintor Xavier Nogués, amb temes sobre l’elaboració i el consum del vi, que no van poder ser col·locades fins al 1950. 118

120

121

122

123

v Altres construccions industrials modernistes i noucentistes CAMP DE TARRAGONA L’ALT CAMP VALLS v Magatzem fàbrica de gas c. 1910 Carrer del Gas, s/n v Magatzem c. 1910 Carretera de Tarragona, 11 v Casa Clols c. 1920 Carretera de Tarragona, 14 v Casa Rull c. 1910 Carretera de Tarragona, 16 v La Hidráulica Vallense c. 1910 Carretera de Tarragona, 18 v Magatzems c. 1920 Carrer dels Molls de l’Estació, 3-5-7 BRÀFIM v Celler de la Cooperativa 1916 Avinguda Catalunya, 64-70 CABRA DEL CAMP v Antiga Societat Agrícola 1912 Carrer de Giné i Partagàs, 8-10 FIGUEROLA DEL CAMP v Cooperativa Agrícola 1921 Carrer del Solar, 17 LA MASÓ v Sindicat Agrícola 1926 Carrer de la Col, 3 EL PLA DE SANTA MARIA v La Fàbrica 1916 Avinguda Gaudí, s/n RODONYÀ v Celler de la Cooperativa 1932 Carrer de la Diputació, 1 VILA-RODONA v Magatzem Cooperativa 1919 Carrer d’Enric Benet, 2

EL BAIX CAMP REUS v Fumera del Gas Reusense 1898 Avinguda del President Macià, 7 v Dipòsit d’aigua Mas Font c. 1898 Camí vell de Riudoms, s/n Pere Caselles Tarrats v Magatzems Roig 1899 Carrer de Casals, 9 Pere Caselles Tarrats v Magatzems 1900 Carrer de Boule, 3 v Laboratoris Serra 1900 Carretera de Castellvell, 22A Joan Rubió Bellver v Magatzems Casa Miró 1908 Carrer de Sant Llorenç, 15-17 Pere Caselles Tarrats v Pirotècnia Espinós 1910 Carretera de Castellvell, 7 Pere Caselles Tarrats v Rentadors Públics 1910 Carrer Alt del Carme, 51 Pere Caselles Tarrats v Fumera del Forn Llevat c. 1915 Cra. de Castellvell / Carrer de Tivissa v Fàbrica Nicolau Mestres 1917 Carrer de Frederic Soler, 13-15 Pere Caselles Tarrats v Magatzems Vallroquetes 1918 Carrer de Vallroquetes, 7 Pere Caselles Tarrats L’ARGENTERA v Túnel de la Torreta 1887-90 Línia fèrria Tarragona-Saragossa Eduard Maristany Gibert

LES BORGES DEL CAMP v Dipòsits d’aigua c. 1910 Carrer de les Comunicacions, s/n v Fumera del Mas Tarrats c. 1920 Carretera de Reus-Alforja, s/n v Cooperativa Agrícola 1929 Avinguda de Magdalena Martorell, 41 CAMBRILS v Mercat Municipal 1923-26 Carrer de Pere III, 2 CASTELLVELL DEL CAMP v Sindicat Agrícola 1934 Carrer de Joan Maragall, 1 DUESAIGÜES v Viaducte de Duesaigües 1889 Línia fèrria Tarragona-Saragossa Eduard Maristany Gibert RIUDOMS v La Hispano Riudomense 1929 Avinguda de Montbrió, 5 VILAPLANA DEL CAMP v Dipòsit Vell d’aigua 1921 Plaça de Catalunya, 2 EL BAIX PENEDÈS EL VENDRELL v Mercat Públic 1887 Plaça del Mercat, 1 v Celler del Sindicat 1911 i 1934 Carretera de Valls, 15 Cèsar Martinell Brunet L’ARBOÇ v Escorxador municipal 1925 Avinguda de Sant Jordi, 2 Antoni Pons Domínguez BANYERES DEL PENEDÈS v Cellers de Cal Ventosa c. 1915

Carrer Major, 5 v Celler del Sindicat Agrícola 1918 Avinguda d’Àngel Guimerà, 27 SAIFORES. BANYERES v Celler Nou de Cal Mata 1911 Carrer de Dalt, 6 SANTA OLIVA v Magatzems Can Rovira c. 1915 Avinguda de Santa Oliva, s/n LA CONCA DE BARBERÀ MONTBLANC v Fàbrica Cautxú Sanfeliu 1930 Carrer Muralla de Santa Tecla, 12 Pascual Bravo Sanfeliu BARBERÀ DE LA CONCA v Sindicat de Baix 1901, 1911 i 1929 Carretera de Montblanc, s/n Vilaró / Cèsar Martinell Brunet BLANCAFORT v Celler Vell c. 1904 Plaça dels Arbres, 11 v Celler Sindicat Agrícola 1911-13 Plaça del Sindicat, 1 CONESA v Antic Sindicat 1920-21 Plaça Major, 5 L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ v Celler de dalt 1932 Passeig de Rendé i Ventosa, 5 Josep Antoni Miró SANTA COLOMA DE QUERALT v Antic Escorxador 1913 Carrer de la Indústria, 16 Magí Claramunt v Sindicat Agrícola Catòlic c. 1920 Carrer de Francesc Moragues, 6 SARRAL v Sindicat Agrícola 1913 Raval de Sant Joan, 5 SOLIVELLA v Antic Sindicat Agrícola 1932 Carrer de la Creu, 28 Josep Maria Vives Castellet

EL PRIORAT FALSET v Peixateries 1925 Carrer de Baix, 30 v Magatzems del Celler 1933-34 Carrer de Miquel Barceló, 31-33 Joan Baptista Subirana CABACÉS v Sindicat Agrícola 1933 Carrer del Mig, 47 CAPÇANES v Viaducte de Capçanes 1889 Línia fèrria Tarragona-Saragossa Eduard Maristany Gibert MARÇÀ v Sindicat Vinícola o vell 1917 Carrer de Dalt, 74 Josep Maria Barceló v Sindicat Agrícola o nou 1929 Carrer de Dalt, 74 EL MASROIG v Celler i Cooperativa 1917 Passeig de l’Arbre, 3. PORRERA v Safaretjos c. 1915 Camí de la Garranxa, s/n EL TARRAGONÈS TARRAGONA v Magatzems Anguera 1922 Avda. de Prat de la Riba, 15 (baixos) Josep Maria Pujol de Barberà EL CATLLAR v Cooperativa Agrícola c. 1920 Carrer de l’Onze de Setembre, 5-7 EL MORELL v Fàbrica Peris c. 1925 Rambla de Joan Maragall, 23-25 LA POBLA DE MONTORNÉS v Fàbrica Recasens 1922 Passeig de l’Estació, 3 LA SECUITA v Celler de Pere Mallafré 1927 Carrer de Tarragona, 2 Cèsar Martinell Brunet

TERRES DE L’EBRE EL BAIX EBRE TORTOSA v Bòbila Reverter c. 1920 Avinguda de la Generalitat, 122-124 BENIFALLET v Cimentera J. Mayor 1891-1914 Riba esquerra del riu Ebre ROQUETES v Observatori de l’Ebre 1904 Carrer de l’Horta Alta, 38 Mariano Balcells, S. J. EL MONTSIÀ AMPOSTA v Xemeneia del Molí Adell c. 1920 Passeig del Canal, s/n SANT JAUME D’ENVEJA v Dipòsit abastament d’aigua c.1931 Carretera d’Amposta, s/n LA SÈNIA v Pont Vell 1923-24 Camí vell a les Cases del Riu LA RIBERA D’EBRE BENISSANET v Fàbrica alcoholera c. 1910 Carrer de Reus, s/n MÓRA LA NOVA v Xemeneies alcoholera c. 1900 Carrer de Sant Domènech/Sant Josep LA TERRA ALTA GANDESA v Alcoholera Puig 1915 Camí de Corbera, s/n BATEA v Fàbrica d’oli de pinyola c. 1910 Camí de Casseres, s/n BOT v Antic Celler Cooperatiu 1924 Carrer Canvis, 1. Cèsar Martinell Brunet 125

v Els arquitectes, enginyers i mestres d’obres de l’arquitectura industrial modernista i noucentista a la Catalunya meridional

v JOAN ABRIL GUANYABENS (Mataró 1852 - Tortosa 1939) Titulat el 1879 v JOAN ANGLÈS FARRIOL (Montblanc ¿ - ?). Mestre d’obres v MARIANO BALCELLS, S. J. (Tarragona 1864 – Boston 1911) Enginyer v ALFONS BARBA MIRACLE (Tarragona 1887 - Barcelona 1961) Titulat el 1912 v FRANCESC BORRÀS SOLER (Reus c.1860 - ?) Titulat el 1884 v PASCUAL BRAVO SANFELIU (Saragossa 1893 - Madrid 1984) Titulat el 1918 v PERE CASELLES TARRATS (Reus 1865-1936). Titulat el 1889 v MAGÍ CLARAMUNT (Santa Coloma de Queralt ¿-?) Mestre d’obres v LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER (Barcelona 1850-1923) Titulat el 1873 v PERE DOMÈNECH ROURA (Barcelona 1881- Lleida 1962) Titulat el 1907 126

v CLAUDI DURAN VENTOSA (Barcelona c.1864 - 1926). Titulat el 1888 v CÈSAR MARTINELL BRUNET (Valls 1888- Barcelona 1973) Titulat el 1916 v EDUARD MARISTANY GIBERT (Barcelona 1855 - 1941). Enginer v BERNARDÍ MARTORELL PUIG (Barcelona 1870 - 1937). Titulat el 1902 v JOSEP ANTONI MIRÓ (Montblanc ¿ - ?) Mestre d’obres v PAU MONGUIÓ SEGURA (Tarragona 1865 - Barcelona, 1956) Titulat el 1889 v ROBERT NAVARRO BLANCO (Barcelona c.1895 - 1933). Titulat el 1918

v FRANCESC DE P. QUINTANA VIDAL (Barcelona 1892 - 1966) Titulat el 1918 v JOSÉ EUGENIO RIBERA DUTASTE (París 1864 - 1936) Enginyer de camins v JOAN RUBIÓ BELLVER (Reus 1871 - Barcelona 1952) Titulat el 1893 v JOSEP SIMÓ BOFARULL (Reus 1889 – Barcelona 1966) Titulat a París el 1913 v JOAN BAPTISTA SUBIRANA SUBIRANA (Rosario de Santa Fe, Argentina, 1904 – Barcelona 1978). Titulat el 1930 v JOAN TARRATS (Reus ¿ - ?). Enginyer industrial

v JOSEP PLANTADA ARTIGAS (Barcelona ¿ - c.1925). Titulat el 1902

v JOAN TORRAS GUARDIOLA (Sant Andreu de Palomar 1827 - Barcelona 1910). Titulat el 1854

v ANTONI PONS DOMÍNGUEZ (Barcelona 1884 - 1978) Titulat el 1909

v DEMETRIO ULLASTRES ASTUDILLO (Madrid 1907 –1997) Enginyer de camins

v JOSEP MARIA PUJOL DE BARBERÀ (Tarragona 1871-1949) Titulat el 1892

v VILARÓ (Barberà de la Conca, ¿-?). Mestre d’obres

v MIGUEL QUESADA DENIZ (Sevilla, ? - Madrid 1934). Enginyer

v JOSEP MARIA VIVES CASTELLET (Valls 1888 - 1954) Titulat el 1914

v PER SABER-NE MÉS

BIBLIOGRAFIA BÀSICA 1es Jornades Martinellianes. Cèsar Martinell i la seva època. Diputació de Tarragona, 2001. 2a Mostra fotogràfica: Arqueologia industrial Reus: Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Reus i Comarques, 1988. AGUILAR, I.: Arquitectura industrial: concepto, método y fuentes. València: Museu d’Etnologia- Diputació de València, 1998. ANGUERA, P.: Urbanisme i arquitectura a Reus. Reus: Caixa de Pensions, 1988. ARNAVAT, A., CABRÉ, T.: Arquitectura modernista del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Diputació de Tarragona, 2011. – Arquitectura noucentista del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Diputació de Tarragona, 2011. Arquitectura del Camp. Guia. Tarragona: COAC Tarragona, 1995. Asociación de Arquitectos de Cataluña. Anuario MCMXXIX para 1930. Barcelona, [s.d.] BER, R.: El Celler del Pinell i l’obra d’en Cèsar Martinell. El Pinell de Brai: Associació Cèsar Martinell, 1997. – «El Celler i molí d’oli de Gandesa», a Coup de fouet, n.1, Barcelona, 2003. BIEL, M.P.; CUETO, G.: 100 elementos del patrimonio industrial en España. Gijón: Instituto del Patrimonio Cultural, 2011. BOHIGAS, O.; LACUESTA, R.; GONZÀLEZ, A: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Barcelona: Lumen, 1983. BOQUERA, M.: «Lo Riu és vida». Percepcions antropològiques de l’Ebre català. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili, 2008. Catàleg de béns a protegir del terme municipal de Valls. Ajuntament de Valls, 2011. Catàleg municipal de monuments, edificis, ambients urbans i altres béns immobles. Ajuntament de Tarragona, 2011. 128

CERDÀ, M.: Arqueología industrial, teoría y práctica. València: Universitat de València, 2008. CORREDOR-MATHEOS, J.; MONTANER, J. M.: Arquitectura industrial a Catalunya. 1732-1929. Barcelona: Caixa de Barcelona, 1984. FELIU, A. [coord.]: Cent elements del patrimoni industrial a Catalunya. Barcelona: Lunwerg, 2002. FERRÉ, M.: El Sindicat i la Cooperativa de Falset. Falset: Cooperativa Agrícola Falsetana, 1992. FIGUERAS, L.; MANADÉ, M.; TARRATS, F.: Domènech i Montaner: el seu llegat tarragoní. Barcelona: Forbooks, 2010. FUGUET, J.: L’arquitectura dels cellers cooperatius a la Conca de Barberà: 1900-1923. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1989. FUGUET, J. [et al.]: Les Catedrals del vi. Reus: Agrupació Fotogràfica Reus, 2000. GAVALDÀ, A. SANTESMASES, J.: Història econòmico-social de les Cooperatives Agrícoles de Nulles. Valls: IEV, 1993. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Baix Penedès i El Garraf. Vol. 3. L’Alt Camp. Vol. 4. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991 i 1992. LACUESTA, R.; GONZÁLEZ, A.: Guia de Arquitectura Modernista en Cataluña. Barcelona: Gustavo Gili, 1990. LACUESTA, R. [et al.]: Catedrals del vi. Arquitectura i paisatge. Manresa: Angle, 2009. LLOP, J.: El celler de Vila-seca: l’obra i la seva definició geomètrica. Tarragona: Estació de Recerca «Margalló del Balcó», 1999. LÓPEZ DAUFÍ, A.: Guia d’arquitectura de la Demarcació de l’Ebre. Tortosa: COAC. Demarcació de l’Ebre, 2002. MARCH, J. [et al.]: L’Institut Pere Mata de Reus. Reus: Pragma, 2004. – Arquitectura noucentista de Reus. Reus: Pragma, 2004. MARCH, J.; ARNAVAT, A.; BERGADÀ, J.: Arquitectura modernista de Reus. Reus: Pragma, 2003. MARTINELL, C.: Construcciones agrarias en Cataluña. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1975. OLIVÉ, E.: La Chartreuse de Tarragona: de la

fàbrica al convent. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991. ORTIGA, R.: Història gràfica de Cambrils. Tarragona: El Mèdol, 1991. ORTUETA, E: Tarragona, el camí cap a la modernitat. Urbanisme i arquitectura. Barcelona: Lunwerg, 2000. PHILLIPS, A.: Arquitectura industrial. Barcelona: Gustavo Gili, 1993. PLA, M: Catalunya. Guia d’Arquitectura Moderna, 1880-2007. Barcelona: Triangle, 2010. Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic i Natural de la ciutat de Reus. Ajuntament de Reus, 2005. QUEIXALÓS, R.: Marçà, reculls de la seva història. Marçà: l’autor, 1992. SÀNCHEZ CERVELLÓ, J.; SOLÉ, J.: Móra d’Ebre. 1875-1936. Economia, societat i política. Ajuntament de Móra d’Ebre, 1997. SEBASTIÀ, J.: La bellesa industrial: història de la fàbrica i la seua estètica. [València]: Fundació Bancaixa, 2007. SOBRINO, J.: Arquitectura industrial en España, 1830-1990. Madrid: Cátedra, 1996. SOLÀ, À. VIRÓS, LL.: El Patrimoni industrial de les Terres de l’Ebre: actes de les VII Jornades d’Arqueologia Industrial a Catalunya. Barcelona: EIC-MCTC, 2009. VERDAGUER, N.; PRATS, Ll.: Arqueologia industrial. Girona: Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Industrials, 1993. YRAVEDRA. M. J.: Arquitectura y cultura del vino. Madrid: Munilla-Leira, 2003. RECURSOS ELECTRÒNICS CORRALES, M. I.; GÓMEZ, P.: Estudi històric i gràfic de l’obra de César Martinell i Brunet a la Terra Alta [CD-ROM]. Escola Universitària Politècnica de Barcelona, 2002 TREICH, M.: Cesar Martinell i Brunet i la Cooperativa de Falset (Priorat) [CD-ROM] EUPB, 2002 http://ahistoric.coac.net/cerca.htm http://cultura.gencat.net/invarquit/cerca.asp http://patrimoni.serviconca.org/index.php www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/ diputacio-de-tarragona/inici www.poblesdecatalunya.cat

v CRÈDITS

EDITA Diputació de Tarragona Passeig de Sant Antoni, 100 43003 TARRAGONA cultura@dipta.cat www.dipta.cat DIRECCIÓ DE LA COL·LECCIÓ Pilar Casas Rom Servei de Cultura de la Diputació de Tarragona COORDINACIÓ DE LA COL·LECCIÓ Marifé Merchan Bordallo Servei de Cultura de la Diputació de Tarragona PROJECTE I DIRECCIÓ Albert Arnavat TEXTOS Tate Cabré Albert Arnavat PRÒLEG José Corredor-Matheos

v AGRAÏMENTS

Carles Fargas: 26-27, 44, 45, 46, 93, 129 (9), 131 (3). Maria Gràcia de la Hoz: 14, 17, 18, 22, 32, 33, 36, 37, 38, 39, 41, 43, 61, 62, 63, 67, 68, 70, 71, 72, 73, 74, 79, 80, 81, 82, 83, 86, 87, 89, 93, 98, 106, 107, 110, 112, 116, 122 (5), 123 (1-4), 127 (9), 129 (6), 131 (6) i interior coberta. Joan Pau Inarejos: 131 (1). Rafael López-Monné: coberta, 1, 2-3, 6, 21, 60, 69, 75, 76, 77, 119, 120-121, 123 (2), 127 (8), 132. Núria Mayoral: 115, 118, 123 (3). Albert Prunera Baró: 12. Rafael Saludes Rams: 50, 51. Arcadi Vilella (PRAGMA): 53, 56, 58. Autors desconeguts: 54. CARTOGRAFIA Alexandra Bertral ASSESSORIA LINGÜÍSTICA Núria Bairaguet, Núria Mayoral i Maria Jesús Jiménez DISSENY GRÀFIC I MAQUETACIÓ

AUTORS DE LES FOTOGRAFIES Aleix Arnavat: 10, 47, 122 (8), 123 (5-9), 127 (6). Tate Cabré: 4-5, 15, 20, 34, 35, 94-95, 102, 103, 110, 111, 113, 122 (4), 127 (1-7), 129 (3-7-8), 131 (2-5) i contracoberta. Iban Calvet: 131 (9). Josep Maria Casanoves: 9, 16, 18, 19, 23, 24, 25, 31, 40, 42, 48, 49, 52, 55, 57, 59, 64, 65, 66, 78, 90, 97, 99, 100, 101, 104, 105, 109, 114, 117, 122 (1-2-3-6-7-9), 123 (6-7-8), 127 (2-3-4-5), 129 (1-2-4-5), 131 (4-7-8). Moisés Díaz Garcia: 30, 91. Albert Esteves (CEDIP): 84, 85, 88. 130

ARNAVAT | ASSESSORS DE COMUNICACIÓ IMPRESSIÓ Serra Indústria Gràfica, s.l.

Primera edició: maig 2012. © d’aquesta edició: Diputació de Tarragona. © dels textos: els autors. © de les fotografies: els autors o els propietaris dels drets. DL: T-679-2012 ISBN: 978-84-15264-12-5 Tots els drets reservats.

Aleix Arnavat, Jordi Bonet, Montserrat Caballero, Josep M. Cabré, Salvador Cabré, Francesc Xavier Cabrero, Carme Cano, Andreu Carrascal, Josep Maria Casanoves, Nati Castejón, Albert Esteves, Carles Fargas, Montserrat Flores, Maria Gràcia de la Hoz, Gerard Guinovart, Joan Pau Inarejos, Joan Lamarca, Joan Launes, Antoni López Daufí, Rafael López-Monné, Joana i Judit Lluch, Anton Ramon Martí, Assumpta Martí, Jep Martí, Malila Massot, Núria Mayoral, Gerard Mercadé, Joel Navàs, Toni Orensanz, Josep Papió, Eugeni Perea, M. Carme Piulachs, Josep M. Porta, Gabriel Pubill, Montserrat Pubill, Neus Reverté, Josep M. Ribas Prous, Miquel À. Riera, Josep M. Rovira, Teresa-M. Sala, Rafael Saludes, Clàudia Sanmartí, Teresa Sans, Imma Socias, Lluís Tarragó, Jaume Teixidó i Arcadi Vilella. I Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, Agrupació Fotogràfica de Reus, Direcció de Comunicació Corporativa de l’Ajuntament de Reus, Arxius Comarcals de l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Ebre, el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Montsià, la Ribera d’Ebre i el Priorat, Arxius Històrics i Biblioteca del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya de Barcelona i Tarragona, Arxius Municipals de Tarragona, Reus, Valls i Vila-seca, Centre d’Estudis i Divulgació del Patrimoni, Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, Fundació Caixa Tarragona, Institut Pere Mata, Institut d’Estudis Vallencs, Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, Museu Comarcal del Montsià, Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat, Patronat Municipal de Turisme i Comerç de Reus, i Pragma Agència de Publicitat General sl.

131

132

arquitectura

industrial modernista i noucentista

d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l â&#x20AC;&#x2122; E b r e

ISBN 978-84-15264-12-5

9 788415 264125