Arquitectura noucentista a reus by Albert Arnavat

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS Jordi March Jordi Bergadà Albert Arnavat, María Jesús Muiños, Jordi Tous Amb fotografies de Joan Rius i Arcadi Vilella

 Sumari  Reus, del Modernisme al Noucentisme .............................................................................................................. 8 Lluís Miquel Pérez i Segura, alcalde de Reus  Panoràmica de l’arquitectura noucentista a Reus ........................................................................................... 14 Jordi Bergadà Masquef, regidor d’Arquitectura i Urbanisme de l’Ajuntament de Reus i president de la Demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

 Reus en els temps del Noucentisme................................................................................................................... 24 Albert Arnavat, María Jesús Muiños, Jordi Tous, historiadors

 L’arquitectura del Noucentisme a Reus ........................................................................................................... 40 Jordi March Barberà, historiador de l’art

 Catàleg de l’arquitectura noucentista de Reus Jordi March Barberà, historiador de l’art



Casa Gasull

Carrer de Sant Joan, 29

Lluís Domènech i Montaner 1911



Mas del Parsifal

Carretera d’Alcolea

1914



Centre de Lectura

Carrer Major, 15

Josep Simó Bofarull

1916



Teatre Bartrina

Plaça del Teatre, 1

Josep Simó Bofarull

1918



  

Carrer Ample, 17

Josep Simó Bofarull

1917



Oficines de la Casa Sabater

Carrer de Josep Anselm Clavé, 21

Josep Simó Bofarull

1918



Magatzems Vilella

Carrer de Sant Esteve, 15

Pere Domènech Roura

1919



Casa Pellicer

Avinguda Prat de la Riba, 33-35

Domènec Sugrañes Gras

1919



Hotel Europa

Raval de Santa Anna, 13

Josep Simó Bofarull

1920



Casa Fàbregas

Raval de Santa Anna, 80

Josep Simó Bofarull

1920



Mas Plana / Villablanca

Autovia de Bellissens, s/n

c. 1920 102



Casa Serra

Raval de Santa Anna, 32-34

Joan Rubió Bellver

1924



Mas Llevat

Avinguda de l’Onze de Setembre, 124 Domènec Sugrañes Gras

c. 1924 116



Casa Vilella

Raval de Santa Anna, 10

Pere Caselles Tarrats

1925

120



Grup Escolar Pompeu Fabra

Carrer de Sardà, 23

Pere Caselles Tarrats

1926

122



Dispensari antituberculós

Carrer de Sant Joan, 34 A

Joan Rubió Bellver

1926

126



Institut Pere Mata

Carretera de l’Institut Pere Mata, 1

Pere Domènech Roura

1925

128



Casa Marco

Raval de Santa Anna, 23-25

Pere Domènech Roura

1926

132



Edifici de la Caixa de Pensions

Plaça del Pintor Fortuny, 1

Enric Sagnier Villavecchia

1929

136

106

 Plànol general de situació

144

 Textos en español / English translation / Version française

146

 Bibliografia

186

 Crèdits

188

6 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 7

 Reus, del Modernisme

al Noucentisme Lluís Miquel Pérez i Segura Alcalde de Reus

Sovint la perspectiva historiogràfica ens fa pensar que els fets i els esdeveniments van succeir-se a remolc dels compartiments estancs dels períodes. És a dir, que els canvis i les evolucions del pensament o dels postulats artístics estan marcats per fronteres infranquejables que diferencien una etapa de l’altra. Que entre el Modernisme i el Noucentisme, posem per cas, hi ha un trencament clar que destria les obres que pertanyen a cadascun dels períodes. Aquesta visió del passat, certament útil per entendre’n els plantejaments, no deixa de ser una construcció amb voluntat pedagògica. La realitat del present, de cadascun dels moments presents que integren l’esdevenir de la història, és feta de juxtaposicions, de cruïlles on es barregen moviments en apogeu i en decadència amb propostes emergents. I és justament el resultat d’aquest diàleg, de les tensions entre el que Pierre Bourdieu anomena centre i perifèria, que és possible el canvi, que és possible entendre l’evolució dels moviments i el sentit últim del seu afany de diferenciar-se, sovint a partir de la contraposició més radical, d’allò que els ha precedit. En el cas de l’arquitectura reusenca, la trajectòria de Domènech i Montaner és prou il·lustrativa d’aquest procés en els primers anys del segle XX. Nom destacadíssim de l’arquitectura modernista a la ciutat, fou també l’impulsor del canvi d’aires que acostà a Reus noves preocupacions estètiques i nous enfocaments arquitectònics entroncats amb el Noucentisme. Amb el

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 9

projecte de l’edifici del carrer de Sant Joan de l’industrial Fèlix Gasull Roig, Domènech i Montaner obria la porta a noves coordenades de treball que marcarien la tònica dels anys següents. S’iniciava la mirada enrere per retrobar els referents clàssics i emmarcar les noves construccions en el context de la nova perspectiva urbana suggeridora d’ordre i civilitat. El fill de Domènech i Montaner, Pere Domènech Roura, continuà la tasca signant obres com els magatzems Vilella, al carrer de Sant Esteve, en aquest cas encara amb elements modernistes apreciables, i la casa Marco, un edifici notable situat al raval de Santa Anna. També els deixebles de Gaudí que van treballar a la ciutat experimentaren aquest desig d’assajar noves formulacions. La casa Serra, al raval de Santa Anna, i el Dispensari Antituberculós del costat de l’Hospital de Sant Joan són, en aquest sentit, dues obres destacables de Joan Rubió Bellver, com ho és, en el cas de Domènec Sugrañes, el Mas Llevat, a l’actual avinguda de l’Onze de Setembre. Al costat d’aquests noms, i en aquest cas plenament integrat en l’ideari noucentista, cal situar l’arquitecte Josep Simó Bofarull, autor de dues construccions prou significatives: l’Institut de Puericultura i, sobretot, la seu del Centre de Lectura, a l’antic palauet dels marquesos de Tamarit, la façana del qual expressa clarament la voluntat monumentalitzadora de la construcció. Igual que el Modernisme, el Noucentisme s’expressà en diferents àmbits de la cultura i de la creació. Si l’arquitectura en fou un dels més privilegiats en el primer cas, en el segon la seva incidència fou menor, però no per això menys interessant. És en aquest sentit que no és possible jutjar la petjada noucentista a Reus amb una anàlisi estricta del llegat arquitectònic, de la mateixa manera que l’espectacularitat i la incidència de l’arquitectura modernista no exclou la importància de la plasmació de l’ideari de l’Art Nouveau en altres àmbits, com la creació literària o les arts plàstiques. En un cas i en l’altre, l’arquitectura és un dels camins d’entrada —un camí immillorable— per a

la descoberta de la realitat i les aspiracions d’una ciutat que iniciava el segle XX com la segona ciutat de Catalunya. Efectivament, el Noucentisme a Reus troba també exemples especialment rellevants en els que foren els àmbits de producció i d’expressió més importants del moviment: la literatura i l’assaig. Noms com el de Joaquim Santasusagna, Josep Prous i Vila o Bonaventura Vallespinosa són prou il·lustratius d’aquesta contribució reusenca a un moviment que, des de Barcelona, connectà les principals ciutats del país a redós d’uns plantejaments ideològics i estètics comuns. Una realitat en la qual la tasca del Centre de Lectura, l’entitat degana de la ciutat, esdevé referència indiscutible. Sense l’espectacularitat de la densa trama de motius que singularitza les construccions modernistes, la plasmació de l’ideari d’ordre del Noucentisme, viu fins als anys 40, va permetre a la ciutat, a més d’ampliar el catàleg d’edificacions destacades, incorporar el concepte de paisatge urbà. Una bona raó, sense cap mena de dubte, per mirar de resseguir en la memòria de la pedra que integra avui la fesomia de la ciutat el treball d’uns arquitectes que van fer un pas més en el llarg i apassionant procés de recerca artística del segle XX. Posar de rellevància aquesta herència, mostrar-ne el procés que la va fer possible i establir les relacions pertinents per connectar aquesta realitat reusenca amb la del conjunt del país és, sens dubte, una iniciativa profundament enriquidora. No solament pel plaer de descobrir la història que hi ha darrere dels edificis que integren la ciutat sinó, molt més enllà, per adonarse que la nostra ha estat, sempre, una ciutat encarada al progrés col·lectiu. Una ciutat amatent a les noves idees i als nous plantejaments ideològics i estètics que han estat la base de les millores materials en la qualitat de vida i el benestar de les persones. Una ciutat que ha cregut sempre en la cultura, en la força de la creativitat, de la innovació i l’assumpció de nous reptes i per a la qual l’expressió de la intel·ligència ha anat sempre de bracet amb la capacitat d’expressar –i compartir– els desitjos i les emocions a través dels llenguatges artístics. 

12 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Panoràmica e l’arquitectura noucentista a Reus  Jordi Bergadà Masquef

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 13

 Panoràmica

de l’arquitectura noucentista a Reus

Dins el procés cultural de tota col·lectivitat, les transformacions no es produeixen d’una forma sobtada, sinó com a graduals aproximacions i proposicions sobre la manera d’afrontar, i per tant d’intentar resoldre, les problemàtiques plantejades per aquesta col·lectivitat. Només el necessari distanciament temporal permet distingir-ne els resultats i alhora proposarne una definició sobre la qual bastir una determinada anàlisi. El concepte «noucentista», força estructurat i acceptat com a isme que explica la cultura, la creació i la ideologia del primer terç del segle XX al nostre país com a signe d’identitat i de relativa cohesió estilística, es desdibuixa una mica quan l’apliquem a l’arquitectura.

14 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Jordi Bergadà Masquef,

arquitecte

Regidor d’Arquitectura i Urbanisme de l’Ajuntament de Reus i president de la Demarcació de Tarragona del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya

És de moltes maneres diverses que els arquitectes catalans arriben a projectar en termes que podem anomenar noucentistes. Aquesta complexitat és la que ha fet que diversos autors es plantegin si és possible parlar clarament d’Arquitectura noucentista, com és el cas d’Oriol Bohigas. D’altres, com Ignasi de Solà-Morales, intenten explicar d’una manera global l’arquitectura del nou-cents com un projecte per tal d’assolir una Arquitectura nacional i moderna a partir de la successiva i coetània, per tant força cops contradictòria, transformació del Modernisme. Així podem referir-nos a un Noucentisme classicista, en què es prioritza la recuperació dels llenguatges clàssics en tant que garantia de forma urbana (Folguera, Rubió i Tudurí…), o a un altre que tendeix al monumentalisme (Florensa, P. Domènech...). Una recuperació 1. Casa Gasull. Detall façana.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 15

de llenguatges clàssics, en part florentins, romans, en definitiva italians, o tal vegada en altres de l’eclecticisme francès. Finalment existeix un corrent gaudinista (Sugrañes, Rubió i Bellver, Martinell,…) atès que són arquitectes sorgits del taller del mestre. Els temes preferits en aquest moment són els de caràcter públic i civil: biblioteques, museus, temples, cellers, escoles, ateneus… en definitiva equipaments que cerquen millorar el nivell cultural de la població, i en el 1

camp de la residència sorgeix amb força l’habitatge suburbà (Masó a Girona, Florensa a Barcelona, Simó a Reus…) a semblança de l’anglesa ciutat-jardí, sense oblidar encara les cases senyorials i les burgeses plurifamiliars, amb les quals construir ciutat. Podríem concloure que aquest moviment, certament coetani amb el final del Modernisme, vol reaccionar contra aquesta realitat: l’excessiu localisme i decadentisme en què havia caigut cert modernisme. Les noves propostes volen incidir en la possible i desitjada recuperació dels models i formes clàssiques com a garantia d’una pràctica artística amb domini tècnic, amb la voluntat de conciliar aquest retrobament amb fórmules clàssiques des de la vocació de modernitat, i en termes més generals amb la plena convicció del protagonisme social i cultural de l’art. Cal observar, i els exemples de la nostra ciutat que aquest llibre presenta ho demostren, com encara els diversos oficis de la construcció, i que tan necessaris són a l’arquitectura, hi són presents en tota la seva força i plenitud, mantenint l’extraordinari impuls que havien viscut en el període modernista. És destacable la implicació que molts d’aquests arquitectes tenen en els afers públics. Si per força hem de convenir que l’Arquitectura és art social, en la mesura que facilita que des del propi procés cultural s’allotgin les activitats humanes de tota índole, sembla gairebé determinant que el següent pas d’aquests arquitectes, junt amb el de mantenir la vocació de fer Arquitectura, donat el compromís ideològic i cultural, sigui el d’assumir i protagonitzar funcions polítiques i públiques de representació democràtica, per tal d’aprofundir i portar a la pràctica les seves tesis. En definitiva, crec que en les seves participacions en la tasca cívica i política, decidida alguns cops per patriotisme i d’altres per vocació, s’hi troba un tret inequívoc de

1. La Plaça de Catalunya cap al 1929. (CP)

16 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

«noucentisme», que es fa evident en l’atenció especial que dediquen als aspectes culturals de la política. Caldria, en els temps actuals, reflexionar sobre aquestes consideracions i poder recuperar aquestes aspiracions cíviques i culturals en el món polític. El programa noucentista, en allò que vol ser modernitzador, pren la ciutat com a emblema de modernitat. Esdevé una de les consignes del programa, fins i tot d’Ors hi fa referència insistenment en els seus textos: construir un nacionalisme modern és fer Ciutat, fer cultura ciutadana, civilitat. Des de la

literatura i les altres belles arts aquest compromís, exemplificat amb la voluntat d’estendre la cultura a totes les classes socials, especialment les més dèbils socialment i econòmicament, s’estén amb força notorietat. En l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme, aquest programa no resulta tan efectiu ni notori, doncs és necessari que el desenvolupament d’aquestes transformacions urbanes tinguin un període llarg de concreció i construcció, i com tothom sap les convulsions polítiques de finals del primer terç del segle passat no foren les adients per a aquests processos culturals. De tota manera, no hem d’excloure del discurs la dosi de conservadorisme que en tot aquest període hi és present. A les classes dirigents burgeses, tant industrials com comercials, tot i afegir-se a aquests moviments culturals i artístics, tant en el període modernista com en el noucentista, els és molt dificultós superar el seu esperit conservador, cosa que també succeeix en el cas dels representants polítics. És cert que molts d’aquests creadors no acabaren responent a les promeses dels seus inicis, i en canvi, sí que ho feren d’altres que avui són plenament reconeguts. En el primer cas és com si estiguessin forçats a desdibuixar els esforços d’innovació i modernitat sota la sordidesa conservadora dels seus clients, que desitjaven models i referències als eclecticismes anteriors. En l’altre cas, figures com Gaudí, Domènech i Montaner, Jujol..., que en la seva obra estan totalment allunyats del conservadorisme, són avui internacionalment reconeguts. No podem obviar la realitat cultural i política de la burgesia, i d’una certa intel·lectualitat catalana de finals del segle XIX i del nou-cents: saber mantenir uns moviments compactes i definits, com el Modernisme, que tenia arrels revolucionàries, però alhora postergar-lo tants cops només a la superfi2. El Carrer Ample, cap al 1923. (CP)

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 17

cialitat de la moda; com en el Noucentisme, malbaratat en vulgars imitacions històriques. I si això ocorria a la capital, també és cert que, en la seva justa proporció, passava a la nostra ciutat. Si allà titubejaven amb el Palau de la Música Catalana i proposaven enderrocar la casa Milà, aquí no eren capaços d’acceptar el projecte pel Santuari de Misericòrdia de Gaudí. Ben mirat, un centenar d’anys després, a la nostra ciutat tampoc hem estat capaços, encara ara, de valorar, explicar i acceptar el projecte d’Enric Miralles per a la definitiva urbanització dels passejos vuitcentistes. 1

Les arquitectures presentades en aquest volum, profusament i abundosament fotografiades, junt amb les anteriors del volum del Modernisme, exemplifiquen el període històric de la nostra ciutat en què la producció arquitectònica ha assolit un major nivell de qualitat. La suma d’arquitectes forans junt amb els locals, el magnífic nivell dels artesans, mestres d’obres i oficials de la ciutat i entorns, tots d’un nivell de professionalitat i rigor en els seus oficis molt significatiu, explica aquest fenomen. Dins el panorama reusenc, la figura més clarament noucentista fou Simó Bofarull; format a l’Acadèmia Beaux-Arts, encarna la vessant francesa dins les actituds noucentistes. Fou alcalde de la ciutat i també arquitecte municipal. És, a semblança del cas de Domènech i Montaner en l’etapa modernista, l’arquitecte escollit per la burgesia i la intel·lectualitat local del moment, en què Reus comença a perdre la condició de segona ciutat del país, tot i que és sens dubte un dels focus agitadors noucentistes fora de la capital barcelonina, com a materialitzador de les seves inquietuds i de les seves arquitectures. A partir de la relació amb Evarist Fàbregas, s’encadenen els projectes de la seu actual del Centre de Lectura juntament amb el teatre Bartrina, de la casa Fàbregas i de l’Institut de Puericultura, tots els edificis que ja formen part indestriablement del paisatge urbà i arquitectònic de la ciutat. De tota manera, a part d’aquests projectes, l’aportació més important de Simó fou el projecte per a les instal·lacions que el Reus Deportiu promogué l’any 1925. En una zona de la ciutat clarament idònia pel seu creixement i

1. El raval de Santa Anna, cap al 1920. (CP)

18 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

delimitada per les dues xarxes ferroviàries nacionals, l’entitat esportiva hi fixa el seu interès i convoca un concurs per a la ubicació de les seves insta·lacions esportives. Sota les premisses programàtiques del Dr. Domènech, Simó aprofita la necessitat del club per projectar un creixement ordenat i racional de la ciutat a l’entorn del nucli esportiu, d’equipaments i d’espais lliures. Com en altres ocasions el projecte no s’arriba a materialitzar; algunes instal·lacions del club es construeixen, avui ja desaparegudes, i de la part de creixement residencial projectat, en resta la zona de ciutat-jardí del carrer de Frederic Soler, on encara subsisteix, reformat, el xalet del propi Dr. Domènech, projectat pel

propi Simó, d’una factura geomètrica i puresa volumètrica, pròxim a l’obra de Mallet-Stevens i al moviment Déco, en el qual demostra la capacitat d’evolució en la seva obra. Amb voluntat de formalitzar i qualificar la ciutat, remarcable és el projecte per a la casa Fàbregas, que constitueix la trobada del raval de Santa Anna amb la plaça de Catalunya, amb una façana contínua, profusament decorada, emfatitzant el punt de gir a la plaça. Dels deixebles i col·laboradors reusencs de Gaudí, destaca en el cas de Domènec Sugrañes, el Mas Llevat. Peça d’una clara i precisa implantació, maltractada pel veïnatge actual d’una benzinera, en destaquen els esgrafiats de les façanes i el treball amb voltes de maó, amb diverses geometries, dels sostres. De Joan Rubió Bellver, que tingué també representacions polítiques i públiques destacades, dos projectes força diferents. La casa Serra, la façana posterior de la qual vull ressenyar, despullada d’ornamentació, però veritablement noucentista. I el pavelló del carrer de Sant Joan, peça molt autònoma, que defuig aquella voluntat de construir ciutat, però d’especial factura i resolució pètria. De la seva obra podem destacar un gran domini constructiu, tant en pedra com en maó, solucions estructurals eficients i una gran resolució decorativa integrada en el mateix procés constructiu. Creativitat i imaginació, components essencials de l’univers gaudinià, són convenientment racionalitzats en l’obra de Rubió.

2. La Farmàcia Cavallé, amb decoració noucentista dissenyada per Josep Rocarol, cap al 1920. (CP)

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 19

De les peces ressenyades en el catàleg, i potser de les més noucentistes, en destaca el grup escolar Pompeu Fabra, de Pere Caselles, darrerament recuperat i ampliat, i que fou objecte d’un intent d’enderroc a finals dels anys setanta, que sortosament no reeixí gràcies a la tossuderia de dos joves, aleshores, però ja compromesos, arquitectes locals. D’una gran claredat compositiva, tant volumètrica com planimètrica, és una obra de gran qualitat. Molts dels arquitectes que es formen i comencen a projectar i construir durant el primer terç del segle XX al nostre país, de formació i entorn per tant bàsicament noucentista, evolucionen cap a plantejaments culturals identificats 1

amb les teories funcionalistes i estètiques que determinen el que entenem per Moviment Modern. L’exemple paradigmàtic és Duran Reynals. De ben segur que es troben en les arrels dels conceptes noucentistes els mecanismes que els permeten aquesta evolució cap als postulats moderns. A la nostra ciutat hi recala una figura que respon a aquest perfil, i que a pesar de no estar ressenyat en aquest llibre, tinc la necessitat de referirm’hi. Es tracta de Francesc Mitjans, que projecta i construeix dues obres, que si bé cronològicament no coincideixen amb el període que il·lustra aquesta publicació, sí que hi tenen una clara referència.

La primera és la casa Cochs, a l’avinguda Prat de la Riba, que segurament és l’última casa senyorial que es construeix a la ciutat, de factura noucentista en la seva concepció i disseny de la façana principal, en la qual el llarg transcurs de les obres, fa evolucionar cap a un racionalisme modern, exemplificat en el cos de cotxeres del carrer de Pròsper de Bofarull. L’altra obra que vull significar, d’una elegantíssima i noucentista factura, com ho demostra la seva neutralitat a pesar de la complexitat del tema, és la intervenció d’uns nous aparadors i accés a l’emblemàtica botiga de la casa Navàs, on la integració amb la potent arquitectura original es resol amb una acurada sensibilitat i sense cap estridència. Modernisme i Noucentisme, en definitiva i per damunt de tot la bona arquitectura, s’hi troben i conviuen pel nostre gaudi. 1. La Casa Cochs. 2. Reforma de l’entrada del comerç de teixits dels baixos de la Casa Navàs. 3. El Cinema Kursal, de Pere Domènech Roura, cap al 1920. (Foto Antoni Escolà, FMR) 4. Plànol del Cinema Kursal. (AHCR)

20 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Saber retrobar a la nostra ciutat, i en la seva justa contemporaneïtat, el valor cultural que l’Arquitectura hi ha d’aportar, lluny de l’exclusiu, estèril i especulatiu negoci immobiliari, és tasca de tots! 

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 21

Reus en els anys del Noucen  Albert Arnavat, María Jesús Muiños, Jordi Tous Historiadors

1. Panoràmica de Reus, a finals de la dècada dels anys 20. (FMR)

22 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ntisme

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 23

 Reus en els anys

del Noucentisme

1. Panoràmica de Reus cap al 1929. (CP) 2. Revista Llaç, 1919-1920. (BCLR)

24 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Les manifestacions del Noucentisme a Reus La difusió fora de Barcelona del Noucentisme, fenomen ideològic dominant a Catalunya entre el 1906 i el 1923, que aplegarà un sector de la burgesia catalana compromesa amb l’activisme cultural i cívic i que contribuirà a establir noves pautes de comportament social, suposarà la consolidació de diversos nuclis culturals a les comarques i ciutats més dinàmiques del país. Els seus integrants procediran, sobretot, de les classes mitjanes i els professionals liberals; el seny, l’ordre, la norma i la mesura, sintetitzaran alguns dels principis estètics i ètics que sustentarà. A la Catalunya meridional, Reus i en especial el Centre de Lectura esdevindrà el principal fogar noucentista. El Noucentisme exercirà la seva influència principalment amb la publicació d’articles i llibres de contingut bàsicament literari i d’assaig. En el cas dels noucentistes reusencs, la revista Llaç, editada entre el 1919 i el 1920, hi jugarà un paper determinant, i mitjançant aquest periòdic els joves

Albert Arnavat, María Jesús Muiños, Jordi Tous Historiadors

intel·lectuals reusencs presentaran llurs idees curulles d’un fort component noucentista, no exempt, d’altra banda, de coincidències programàtiques amb el Modernisme decidit, també partidari d’una reforma modernitzadora del país a fi d’europeïtzar-lo i, especialment, d’algunes de les noves tendències d’avantguarda. I és que en el cas de Reus, més enllà d’uns escriptors adscrits al nou isme, el Noucentisme serà, essencialment, un clima que impregnarà moltes accions culturals. Coincidint amb els anys de la Primera Guerra Mundial, la ciutat experimentarà des d’una perspectiva cultural un nou impuls renovador, el màxim exponent del qual el trobarem en l’edició de La Columna de Foc, publicació inscrita en el moviment futurista. Subtitulada Fulla de Subversió Espiritual, es farà ressò de les actituds transgressores i avantguardistes que circularan per Europa, que en bona part assumirà com a pròpies i contribuirà així a renovar el panorama artístic i literari.

3. Revista La Columna de Foc, 1918-1920. (BCLR)

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 25

1. El carrer de Sant Joan, cap al 1920. (CP) 2. El raval de Santa Anna, el 1924. (CP)

26 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Reus comptarà també en aquests anys amb una considerable oferta editorial, i als diaris, que des de ja feia temps que s’hi editaven caldrà afegir-hi les publicacions de caràcter cultural, polític i esportiu a més dels diversos butlletins que canalitzaran la informació de caire més gremial, sense oblidar l’estol de revistes humorístiques i satíriques de totes les tendències. Als anys vint l’empremta arquitectònica noucentista prendrà definitivament el relleu a les fórmules constructives modernistes que havien dominat el panorama local d’ençà 1890 i, especialment entre la segona i la tercera dècada del XX, esmaltarà la ciutat d’edificis que maldaran per recuperar el llenguatge clàssic i de projectes encaminats a millorar la qualitat de vida i a promoure l’enriquiment cultural dels ciutadans. El Dispensari Antituberculós, de Joan Rubió Bellver, l’Institut de Puericultura, popularment conegut com La Gota de Llet, obra que acabarà Josep Simó Bofarull, la construcció del Grup Escolar Pompeu Fabra, de Pere Caselles Tarrats o la reforma del Centre de Lectura, duta a terme també per Simó, en seran uns bons exemples. L’escenari del Noucentisme: una realitat frenada, però capaç El Noucentisme, corrent d’inspiració alemanya, reflecteix a la perfecció la dicotomia pròpia de les societats que l’acullen. Expressa una voluntat modernitzadora, l’enaltiment dels valors urbans en el seu sentit més pragmàtic, i per això mateix conté una doble consciència: la de l’endarreriment que caracteritza la societat en què s’inscriu, com també la de la seva capacitat per prosperar. Difícilment podríem trobar res semblant en un context molt avançat, o bé absolutament ensopit. Atès que el Noucentisme intenta emmotllar la realitat en un patró ideal, i rarament analitza les causes profundes que el contradiuen –cosa que el diferencia de manera definitiva del Modernisme–, no se’l pot entendre com una reivindicació utòpica i deslligada de les possibilitats palpables que ofereix el col·lectiu: és aquest col·lectiu, dins un corrent organicista i vertebrador, el que presenta de manera inconfusible els trets dinàmics que justifiquen l’acció i la confiança en l’èxit. Reus, que havia estat un potent focus modernista, és també una candidata ideal per acollir les idees civilitzadores –en el sentit etimològic de civitas– del Noucentisme. Tot just s’hi estenen en unes dècades aparentment pròsperes, quan, després dels desgavells del tombant de segle, la ciutat semblava recuperar part del seu antic dinamisme. Enfilarà els darrers decennis de la Restauració borbònica com una ciutat en procés de canvi i a mesura que s’endinsarà en el segle XX, les restes d’una societat basada en l’agricultura, el comerç i la producció artesanal es difumi-

3. PlÃ nol de Reus, cap al 1914. (CP) 4. El raval de Santa Anna, cap al 1925. (CP)

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 27

1. La Plaça de Catalunya, cap al 1925. (CP) 2. Nens amb un aparell de ràdio, la gran novetat dels anys vint. (FMR)

28 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

naran progressivament mentre que a l’skyline reusenc, amb la generalització de la mecanització de la feina, s’hi imposaran definitivament les xemeneies, algunes de les quals l’arqueologia industrial ha recuperat com a testimoni de tota una època. El creixement de l’espai urbà durant les primeres dècades del XX, limitat com a conseqüència lògica de l’estancament demogràfic, comportarà el millorament general de l’estructura ja existent, per bé que mancat d’una planificació racional, d’un marc teòric mínimament lúcid a partir del qual dur a terme les intervencions urbanístiques, exigència necessària per encarar la renovació i la modernització del teixit urbà. En aquest procés ascendent, Reus comptarà amb un nucli urbà modern en què el poder econòmic de les classes benestants es palesarà en les noves construccions arquitectòniques, en l’adopció i popularització de la tecnologia domèstica i, en definitiva, en l’assumpció per part d’un nombre creixent de ciutadans d’un estil de vida decididament urbà i cosmopolita. Qualsevol aspecte de la convivència col·lectiva mostra el caràcter dual que justifica el sentit del Noucentisme: confiança en el triomf final, sobre els entrebancs presents. Així, si bé és veritat que el procés de transformació de la societat reusenca s’afermarà en aquests anys i la puixança del poder econòmic de les classes dominants s’expressarà decididament en clau de modernitat, Reus també serà, simultàniament, una ciutat obrera on la classe treballadora malviurà en condicions higièniques deficients, amb problemes quotidians de subsistència, la primera causa de la qual serà la pobresa. L’evident difusió de l’estil de vida urbà no impedirà la pervivència d’uns hàbits encara rurals, com és ara la cria d’aviram a les cases, cosa que generarà problemes higiènics i de salubritat. Els menys afortunats hauran de convertir el centre de treball també en residència habitual. En el temps de lleure les classes populars participaran en les associacions recreatives de tota mena i en les organitzacions polítiques tan abundants a Reus fins a finals dels anys trenta, mentre que el carrer serà el principal escenari de joc de la canalla. Pel que fa a les condicions alimentàries de la majoria de la població, s’aconseguirà una millora objectiva i ja no podrem parlar de gana, llevat d’entre els sectors més pobres. Sí que, en canvi, hi haurà una clara distinció qualitativa, cosa que dibuixarà una frontera nítida entre les classes populars i les dominants. Una de les causes de mortalitat més esteses entre les classes populars serà encara la tuberculosi, malaltia estretament lligada a unes condicions laborals deficients. Malgrat tot, Reus, que com altres poblacions europees sofrirà el 1918 una grip de caràcter epidèmic, comptarà amb un balanç sanitari aparentment prou favorable. Això no obstant, l’hospital continuarà sent una

mostra de la persistència del sistema sanitari de l’antic règim del tot ineficaç i incapaç de donar resposta adequada als pacients. En una etapa en què la medicina pública i gratuïta serà pràcticament inexistent, la inauguració de l’Institut de Puericultura el 1919 esdevindrà una iniciativa revolucionària i innovadora a la ciutat. L’ensenyament i la culturització hi continuaran sent, com a la resta del país, dues assignatures pendents. L’elevat grau d’analfabetisme persistirà fins ben entrada la centúria i el 1920, a Reus, cinquena ciutat de Catalunya amb 30.266 habitants, la xifra d’analfabetisme encara se situarà al voltant del 35,8% del total de la població. L’elevat absentisme escolar, sens dubte motivat per la necessitat dels nens i nenes de posar-se a treballar i contribuir a la subsistència del nucli familiar, en serà una de les causes determinants. En segon lloc cal esmentar la desídia manifesta dels successius governs de la monarquia pel que fa a la instrucció pública. Davant d’aquest desert de polítiques i d’instruments al servei de la formació dels ciutadans i de la culturització en general, les organitzacions obreres, progressistes i republicanes locals de totes les tendències, convençudes que només una instrucció generalitzada faria possible el funcionament d’una societat civil avançada i democràtica, intentaran capgirar la situació tant per la via de la crítica com mitjançant la creació d’entitats docents amb funcions de suplència per tal de contrarestar la desídia governamental i la intensa influència clerical en la instrucció de la ciutadania. Quant a la vestimenta, la moda s’estendrà en les peces de vestir i la indumentària s’homogeneïtzarà i es democratitzarà. Així, la majoria d’obrers canviaran la brusa per l’americana i es generalitzarà l’ús del barret entre la classe mitjana mentre que els joves s’afeccionaran a no portar-lo els mesos d’estiu, de la mateixa manera que barbes i bigotis desapareixeran progressivament entre la majoria de la població masculina. Pel que fa al vestit de la dona, a partir dels anys deu s’abandonarà la profusió ornamental i la distorsió anatòmica de la vestimenta i, sota l’influx de la moda parisenca, es promourà una estilització de la figura femenina. L’extensió del treball femení i la proliferació de botigues de roba ben assortides de tota mena de teles seran algunes de les conseqüències que la creixent influència de la moda generarà. En tots aquests anys, al costat de les tradicions i les festes populars que encara es mantindran ben vives, es difondran altres formes d’entreteniment i de lleure que, com el cinematògraf o els esports de masses, tindran molt bona acollida i de mica en mica substituiran les pràctiques culturals i de divertiment fins aleshores tradicionals. Paral·lelament, a cavall entre el món educatiu i el

3. Arribada d’una etapa de la VI Volta Ciclista a Catalunya, el 1929. (CP) 4. Partit de futbol del Reus Deportiu, al campionat de Catalunya, el 1924. (CP) 3

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 29

lleure s’estendrà la pràctica de l’esport, una activitat que requerirà en força casos unes instal·lacions mínimes adequades a les diferents disciplines esportives i amb què es dotarà la ciutat entre el 1909 i el 1923, període en què es fundaran el Reus Deportiu (1909), l’Agrupació Excursionista de Reus (1915), el Club Natació Reus Ploms (1918) i el Futbol Club Catalunya (1922).

1. Interior d’una fàbrica tèxtil reusenca, el 1915. (FMR) 2. Taller de sastreria a Reus, cap al 1920. (AHCR)

30 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Les transformacions econòmiques En l’àmbit econòmic, el Reus noucentista era també escenari d’un doble procés. D’una banda, als seus carrers apareixien signes innegables dels nous temps: s’hi estenia l’electrificació, com també els usuaris de telèfon i els vehicles matriculats, proliferaven les petites botigues, amb aparadors cada cop més atractius, mentre es garantia una certa regularitat en l’aprovisionament d’aigües amb la construcció del pantà de Riudecanyes, o bé s’hi alçaven noves i luxoses edificacions, fruit de l’eufòria provocada per la Gran Guerra. De l’altra, i simultàniament, l’economia reusenca continuava perdent teixit industrial, a favor de la comercialització de productes agraris, mentre la seva burgesia travessava la conjuntura sense variar essencialment les seves estratègies, deixant escapar, també ella, l’oportunitat oberta per la neutralitat bèl·lica. Els nous serveis, que conferien prestància a la ciutat i li donaven un toc de modernitat, afectaven un grup molt reduït de ciutadans; la seva demanda era difícilment ampliable, en un context en què el marge de benefici encara anava lligat a la sobreexplotació del treball. Per tant, i encara que l’electricitat, el telèfon o els cotxes siguin sectors inserits en el nou model de renovació tecnològica i energètica que s’estava dissenyant dins les economies industrialitzades, la seva presència polaritzada a la ciutat, indica una estructura econòmica ancorada en el segle XIX, i incompatible amb aquell model. L’estructura econòmica reusenca, en efecte, començava a distanciar-se de les pautes marcades pels països punters del moment. Havia viscut, al llarg del XIX, un procés d’industrialització lligat al tèxtil i als cuirs, amb els quals la ciutat s’havia situat com a capdavantera de la Catalunya Sud, en l’àmbit econòmic, i també en les relacions socials i en la defensa de valors que se’n derivaven. Cent anys més tard, els dos sectors emblemàtics de la ciutat travessaven una clara decadència, mentre els nous rams industrials –mecàniques, químiques, generació d’electricitat– topaven amb dificultats per a la seva expansió: manca de capitalització, insuficient incorporació tecnològica, capital humà poc qualificat o bé demanda fàcilment atendible i amb creixement lent en el cas del rerepaís reusenc. El problema més greu que hagué d’afrontar l’economia de la ciutat, però, fou la manca d’aigua, cosa que li impedí substituir el carbó

per la hidroelectricitat, i aprofitar de manera ràpida els avantatges que el nou tipus d’energia comportava. Durant aquesta etapa, trobem dues fàbriques generadores d’electricitat: Gas Reusense i Electra Reusense; la guerra de tarifes que mantingueren, amb la consegüent disminució del preu de l’energia subministrada, no es veié compensada amb un increment proporcional de la demanda, sinó amb una fallida, encoberta per la compra que sobre elles efectuà Energía Eléctrica de Cataluña, el 1912. En aquella època, la forma predominant d’energia era encara el vapor, amb el benentès que aquest s’havia incorporat a una fracció mínima de la producció reusenca, mentre la majoria utilitzava mecanismes manuals. Deu fàbriques comptaven amb generadors de vapor el 1910, amb una força total de 2.500 cavalls; el fet que, entre les mateixes, hi trobem els negocis tèxtils que sobrevisqueren a la davallada del tombant de segle, i de nou retrobem les principals fàbriques de la ciutat mogudes amb electricitat després de la Gran Guerra –quan el carbó esdevingué prohibitiu–, indica que la productivitat lligada al factor energètic fou determinant d’aquesta supervivència, i situa en la seva dimensió el problema per a l’economia de Reus. La decadència industrial no és detectable només per la disminució quantitativa d’instal·lacions fabrils, sinó, i sobretot, pel caràcter de les supervivents. Bona part dels negocis creats en la conjuntura excepcional de la guerra feren fallida en tornar a la normalitat (un 40,5%, el 1921), mentre el Banc de Reus, potser per causa del seu immobilisme en l’oferta de serveis financers, resistí. De l’antic i esplendorós sector de la pell, només tingué una certa competitivitat en endavant la marroquineria, i la basava en la qualitat artesanal de l’acabat. Pel que fa al tèxtil, reduït a la mínima expressió en termes del que havia estat al segle XIX, resistí la seda, per les mateixes raons. El ram del cotó s’especialitzà en béns intermedis amb destinació a les fàbriques de Barcelona, o sobrevisqué amb la confecció de mitjons a través de xarxes domèstiques. Lluny de mantenir el seu potencial arrossegador, el sector es replegava i adaptava a la quota de mercat que li quedava: demandes inelàstiques en un sentit o altre, i una munió de petits negocis locals que se’n proveïen, sobretot la confecció. Finalment, la construcció de maquinària, que havia donat signes de vitalitat abans de la guerra, no pogué donar el salt qualitatiu que li hagués permès esdevenir un sector alternatiu, proveïdor de béns d’equipament per a la ruralia. Respecte d’aquesta, Reus acomplí progressivament una funció redistribuïdora d’entrada i sortida –fertilitzants, peix salat, sulfats, plom, carbó, cereals, ous–, o bé canalitzava la producció agrària del rerepaís cap a l’exportació. Hi tingué una certa transcendència en l’elaboració d’olis, en menor grau de

3. Exportació pel Port de Tarragona, durant els anys de la Primera Guerra Mundial. (CP) 4. El Carrer de Monterols, cap al 1929. (CP)

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 31

1. Lluís Ferré Estela: Cartell, 1925. (FdR)

32 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

vins, però allà on s’afiançà fou en l’exportació de fruits secs, majorment sense processament i, per tant, sense capacitat per reproduir teixit industrial ni ocupació –amb l’excepció d’una casa que desclovellava el producte, per tal de fer front a la competència nord-americana i italiana. Destacava absolutament la comercialització d’avellanes: els 2/3 de les exportades a tot l’estat passaven, en aquells moments, per mans reusenques. Tot plegat incidí en un progressiu apropament amb Tarragona, ara reconeguda per Reus com el seu port natural, amb la qual cosa s’abandonaven definitivament antigues disputes; de la mateixa manera, hi convergien les postures aranzelàries, tributàries i sobre la xarxa de transports que afectaven les comarques. En definitiva, passats els efectes de la guerra, l’estructura econòmica de Reus no havia estat modificada essencialment. La indústria tèxtil, juntament amb l’exportació de productes agraris, dominats per capitals familiars i per societats col·lectives i comanditàries, continuaren essent els eixos bàsics de l’economia local. Ambdós sectors eren els únics –com abans de la guerra– amb una certa concentració empresarial, detinguts per una vintena d’industrials i comerciants, l’alta burgesia local. La resta de la panoràmica econòmica no havia aconseguit sortir de la dispersió i atomització que la caracteritzava. Només un sector trenca aquesta imatge: es tracta de l’explotació d’aviram. El pioner de l’avicultura a la Catalunya meridional fou Pau Font de Rubinat, que des del 1898 instaurà una granja destinada a la producció d’ous; el complement de producció de carn de pollastre, i la important indústria de la incubació, no foren significatius fins a la dècada dels vint, la que ara ens ocupa. La pauta de l’avicultura industrial europea la marcà el Congrés Mundial d’Avicultura, celebrat a La Haia l’any 1921. Hi participà el pioner de l’avicultura catalana, Salvador Castelló, que, per part seva, transmetia les novetats a avicultors reusencs com Ricard Banús, Esteve Margellí i Lluís Massó. Tot just a la Granja Banús és on es col·locaren les primeres bateries per a gallines ponedores, i també les primeres incubadores. Si el 1921, hom considerava encara «estranys» els productors que s’hi dedicaven, durant la dècada dels cinquanta, l’avicultura es va estendre com a complement de l’agricultura tradicional, i fou a la dècada següent quan es va desenvolupar a gran escala. La clau d’aquesta expansió va ser el desenvolupament de la fabricació de pinsos, afavorida per la proximitat del port de Tarragona, com també la millora de la dieta del conjunt de la població espanyola, lligat això a la parcial millora de les seves condicions de vida que generà el Pla d’Estabilització del 1959. La dimensió real del fenomen, doncs, escapa al període que ens ocupa; l’assenyalem, sobretot, per tal com esdevindrà

un ram clau i emblemàtic en l’economia reusenca futura. Els protagonistes de l’ambient noucentista L’escola alemanya dóna lloc a corrents organicistes, que conceben l’individu en funció de la seva pertinença a un col·lectiu, considerant aquest darrer una unitat. Des de la darrera dècada del segle XIX, diferents accepcions del pensament alemany irrompen amb força dins l’estat espanyol. El Noucentisme, entre altres coses que hem especificat, centra amb claredat aquest col·lectiu-unitat en la nació catalana, les parts de la qual compara, tot aspirant a abatre la mentalitat rural que encara hi pugui persistir, a favor de la mentalitat urbana que té la ciutat de Barcelona com a principal estendard. Més enllà de les concrecions artístiques, el Noucentisme és un estat d’ànim, àvid d’eficàcia, que envaeix la política practicada a Catalunya pels partits no dinàstics en general, i els catalanistes en particular. És en aquest sentit que, finalment, exposarem els avenços cívics –i les dificultats i contradiccions també– que caracteritzen la política reusenca de l’etapa. L’ascens del catalanisme polític En el Reus de les dues primeres dècades del XX es consolidarà el catalanisme polític que havia emergit a la ciutat a la darreria del segle anterior. Ara, però, nacionalisme i republicanisme se serviran a parts iguals i un catalanisme renovat, essencialment burgès, liberal i republicà aspirarà a ser present a les institucions a través d’una decidida participació electoral. La nova orientació empresa s’articularà a redós del Foment Republicà Nacionalista que a partir de l’octubre de 1906 fondrà, sota unes mateixes sigles, nacionalistes liberals i republicans i federals «pi-margallians», traurà a la llum el setmanari Foment, reconvertit en diari a partir del març de 1909, i fundarà la Joventut Nacionalista Republicana que, a finals de la segona dècada es decantarà clarament per l’opció sobiranista. El FRN concorrerà en solitari a les eleccions municipals convocades a finals de 1909 i aconseguirà per primera vegada representació al consistori. Després d’aquests resultats, l’Ajuntament es configurarà amb dinou regidors de la coalició Cercle Republicà Possibilista - Centre Republicà Radical Autonomista i quatre representants dels Comitè d’Acció i Defensa Social, a més del candidat del FRN. Serà ara també quan sorgirà una nova formació política, la Fraternitat Republicana Radical, nascuda amb la pretensió de representar l’ortodòxia oficialista del lerrouxisme a la ciutat. A partir de 1914-1915, la Fraternitat es convertirà en la Casa del Poble.

2. Arc de rebuda dels Reis d’Espanya, Alfons XIII i la seva esposa, al carrer de Sant Joan, el 1924. (FMR) 3. Interior de l’oficina principal del Banc de Reus, al raval de santa Anna, als anys vint. (CP)

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 33

1. Acte del catalanista Foment Republicà Nacionalista, el 1911. (CP)

34 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Liquidada la Solidaritat Catalana, federals i nacionalistes republicans constituiran l’abril de 1910 la Unió Federal Nacionalista Republicana amb el propòsit d’aglutinar el contingent esquerrà, republicà i catalanista del país. El nucli reusenc s’hi adherirà i el financer i filantrop Evarist Fàbregas es convertirà en un dels homes del FRN més ben relacionats amb els capdavanters del catalanisme progressista de l’època. Sota les sigles de la nova marca electoral, el FRN despertarà les simpaties d’un sector de l’electorat que es traduirà en l’obtenció de quatre regidors a les eleccions municipals de novembre de 1911. Tot i que els comicis confirmaran la majoria absoluta per a la coalició possibilista-lerrouxista enfront d’una oposició fragmentada amb cinc opcions polítiques –nacionalistes republicans, republicans independents, conservadors, catòlics i carlins– també evidenciarà el salt qualitatiu del FRN i per primera vegada se’l considerarà com a possible futura alternativa de govern. La dissolució de la Solidaritat Catalana empenyerà els sectors més conservadors del catalanisme reusenc a fundar a principis de 1912 una delegació del partit de Francesc Cambó a la ciutat amb el propòsit decidit d’aconseguir representació política directa a l’Ajuntament. Un dels projectes del govern municipal encaminat a pal·liar l’endèmica escassetat d’aigua de la ciutat consistirà a portar-ne del Mas Caballé, finca situada al terme de Tarragona. Amb la signatura del contracte, les entitats que se’n consideraran perjudicades es mobilitzaran i sota la denominació de Candidatura Patriòtica, els nacionalistes republicans, la Lliga Regionalista i els radicals de la Fraternitat Republicana, bastiran un front opositor que a més comptarà amb el suport decidit de les principals organitzacions econòmiques de la ciutat. El novembre de 1913 la Patriòtica guanyarà els comicis, posarà fi a vint-i-cinc anys d’hegemonia possibilista i propiciarà l’entrada al govern dels representants del nacionalisme esquerrà. Aquesta política d’aliances entre els liberals, els conservadors, els mauristes i el FRN entrarà en crisi el 1917 quan els conservadors, davant del nou cicle electoral, tindran com a prioritat frenar l’expansió de la Lliga Regionalista i per això no dubtaran a arribar a una entesa amb els possibilistes. L’impacte de la Primera Guerra Mundial Ideològicament, la Primera Guerra Mundial dividirà l’opinió pública entre una dreta monàrquica i catòlica germanòfila i una esquerra republicana i socialista aliadòfila. Aquest esquema es reproduirà en el cas de Reus amb la peculiaritat que els socialistes de La Justicia Social adoptaran un to clarament

pacifista. Serà, però, entre els agents econòmics on la conflagració suscitarà una profunda inquietud i en un primer moment farà témer que les exportacions en siguin afectades negativament. Contràriament, però, la posició de neutralitat del Govern i la demanda dels països bel·ligerants beneficiarà el comerç amb l’exterior. L’augment del ritme econòmic desfermarà una ràpida onada d’alça de preus que explicarà en gran mesura el descontentament popular i l’agitació obrera. És precisament en aquesta conjuntura que la ciutat patirà la lluita social més greu i dilatada de tot el primer terç de segle. El conflicte s’iniciarà el març de 1915 al Vapor Nou i la intransigència empresarial provocarà un ampli moviment de solidaritat i mobilització obrera que la patronal contestarà amb el lock-out. Fins a l’octubre l’agitació social dominarà la vida ciutadana i obrers i empresaris mesuraran llurs forces. En el transcurs de la confrontació s’evidenciarà la feblesa i la divisió dels treballadors i la derrota obrera afeblirà considerablement el moviment sindical a Reus que ja no es recuperarà fins a la dècada de 1920 amb l’apogeu dels Sindicats Únics. De l’Assemblea de Parlamentaris a la crisi institucional A partir del 1917 una triple crisi política, militar i social sacsejarà l’Estat espanyol i amenaçarà la monarquia d’Alfons XIII per bé que, finalment, serà reconduïda i el procés polític s’estabilitzarà. Davant la negativa del Govern a reobrir les Corts, Cambó impulsarà l’Assemblea de Parlamentaris per pressionar-lo i en el decurs de la qual es prendran acords favorables a l’autonomia municipal. El consistori, presidit pel regionalista Josep Simó, s’hi adherirà alhora que protestarà enèrgicament per la violència que s’exercirà contra els parlamentaris. Dos dies després el substituirà el conservador Manuel Sardà, alcalde de Reial Ordre, designació que posarà punt i final a la Candidatura Patriòtica i derivarà en una crisi institucional i ciutadana que finirà quan possibilistes i radicals autonomistes trencaran el pacte establert amb la resta de grups i retornaran a la sala de plens. I és que la Coalició Republicana s’adonarà que el suport a l’alcalde de RO els proporcionarà una certa influència dins el consistori tot i no posseir-hi la majoria i, el més important, les bones relacions amb l’alcaldia esdevindran decisives a l’hora de «preparar» els propers comicis. El resultat de les eleccions de novembre confirmarà la validesa d’aquesta tàctica i els permetrà controlar, amb la complicitat dels dinàstics, l’Ajuntament. La victòria, però, de la Coalició Republicana ben aviat demostrarà les seves limitacions, quan a l’hora d’escollir l’alcalde la majoria de govern optarà pel candidat conservador Manuel Sardà, la qual cosa només es pot explicar des d’una posició de clientelisme polític. Per la seva part, la davallada de la Candi-

2. Ballada de sardanes a la plaça del Mercadal, el 1923. (FMR)

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 35

datura de Renovació que havia ajudat a bastir el FRN obligarà els nacionalistes republicans a replantejar-se la política d’aliances seguida fins llavors en l’únic àmbit d’actuació real en què es mouran: la política municipal.

1. Concentració catalanista, a la plaça de Prim, el 1923. (FMR) 2. Manifestació catalanista en la visita de l'Orfeó Català a Reus, el 1919. (CP)

36 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

La reivindicació autonomista Coincidint amb la fi de la Gran Guerra, la Lliga Regionalista impulsarà una campanya, secundada pel republicanisme, per a la consecució d’un estatut d’autonomia. L’efervescència del moment es reflectirà al consistori quan el novembre de 1918 aprovarà dos dictàmens favorables al reconeixement dels drets nacionals de Catalunya i el gener de 1919 s’adherirà a les Bases per a l’Autonomia presentades pel Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya. El moviment autonomista afavorirà l’apropament de posicions entre els homes del FRN i el nucli possibilista, que es distanciarà dels qui durant més de vint anys en foren aliats, els lerrouxistes, i amb l’elecció de Jaume Simó com a alcalde s’encetarà una nova etapa marcada per la recomposició de forces de resultes de la qual la majoria consistorial dependrà des d’ara de la Lliga Regionalista, del FRN, del Cercle Republicà Català i del Partit Republicà Radical, mentre que els conservadors i el CRRA restaran a l’oposició. Les limitacions de la burgesia Amb l’esclat, el febrer de 1919, de la vaga de la Canadenca, el camí encetat uns mesos abans pel moviment catalanista s’estroncarà. La intensificació de la lluita de classes engendrarà la por entre les classes conservadores que optaran per aixoplugar-se a redós del poder de l’Estat, mentre que l’enfrontament social passarà a ocupar l’espai central de la política catalana alhora que una espiral de violència impregnarà les relacions laborals de la qual Reus no restarà al marge. En aquesta conjuntura es convocaran eleccions locals i a Corts. Un abstencionisme creixent, afavorit pels esdeveniments que restaran qualsevol interès que pogués tenir la confrontació política, i els intents d’arribar a una entesa entre els expossibilistes, el FRN, els liberals i els republicans autonomistes amb el clar propòsit de deixar al marge els candidats dinàstics i amb l’objectiu prioritari d’evitar de totes passades qualsevol mena de confrontació que atiés l’ambient de crisi que es vivia, caracteritzaran els comicis a Reus. Finalment, el cop d’estat de setembre de 1923 avortarà tota proposta de canvi i el règim feixistitzant de Primo de Rivera obligarà a ajornar fins a la proclamació de la Segona República, l’abril de 1931, qualsevol projecte inspirat en els principis de la democràcia, el progrés i la catalanitat. 

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 37

 L’arquitectura

del Noucentisme a Reus Jordi March Barberà Historiador de l’art

Consideracions prèvies Abans d’iniciar la tasca d’estudiar l’arquitectura noucentista de la ciutat de Reus caldria preguntar-se què és el que entenem per aquest terme. A diferència del que passa amb el Modernisme, en què ens trobem amb una arquitectura molt estudiada des de ja fa uns quants anys, sobretot a les principals ciutats del país, fent un repàs a l’encara breu bibliografia publicada sobre el Noucentisme arquitectònic ens adonarem que no és fàcil trobar una idea unànimement acceptada per identificar-lo. El Noucentisme fou un concepte ideològic i literari que va tenir una plasmació prou nítida en el món de les arts plàstiques, però no podem dir el mateix en el camp de l’arquitectura. Si els autors que han tractat el tema han convingut a reconèixer com a noucentista part de la producció d’arquitectes tan dispars com Masó, Rubió Tudurí, Florensa, Goday, Duran Reynals o els germans Puig 1

Gairalt entre d’altres, ens hem de preguntar quines són les seves característiques comunes; aviat ens adonarem que aquests trets en comú són gairebé inexistents. L’arquitecte Ignasi de Solà-Morales, un dels primers estudiosos que s’interessaren per analitzar aquest isme arquitectònic, en un dels seus primers treballs publicats sobre el tema assenyala aquesta qüestió i identifica quatre grans blocs en els quals es pot dividir l’arquitectura d’aquest període:

1. Casa gasull. Detall. 2. Centre de Lectura. Detall façana.

40 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

- La producció dels deixebles de Gaudí, que a redós del seu taller foren

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 41

testimonis d’una nova manera d’afrontar la professió d’arquitecte, empírica i ben allunyada de les lliçons oficials rebudes de mans dels professors de l’Escola d’Arquitectura. Formen part d’aquest nucli, entre d’altres, Joan Rubió Bellver, Domènec Sugrañes Gras, Josep M. Jujol, o Cèsar Martinell, als qui es pot afegir un grup d’arquitectes més joves com per exemple Isidre Puig Boada, Joan Bergós o Lluís Bonet Garí. - Els arquitectes que segueixen el camí marcat per les experiències de l’escola de Glasgow i la Secessió vienesa, agafant com a model de la nova arquitectura la producció de figures claus de l’arquitectura centreeuropea com Mackintosh, Olbrich o Hoffman. Un exponent clar d’aquesta vessant són les propostes desenvolupades per l’arquitecte gironí Rafael Masó, al costat de l’obra de Raspall, Pericas i part de la producció de Puig i Cadafalch. - L’obertura d’una nova via de recerca d’una arquitectura nacional, basada en les solucions de l’arquitectura tradicional i la recuperació d’elements del barroc «popular», que passa a considerar-se l’arquitectura pròpia i propera al poble, com queda palès en la descripció que d’Ors fa del poble d’estiueig de La Ben Plantada. El Barroc no s’entén com una confrontació amb el classicisme, 1

sinó com un complement. Una determinada interpretació de l’arquitectura local, derivada de la recuperació d’elements dels models de l’església, la masia i el palau del segle XVIII pot ajudar a superar l’eclecticisme. Aquest grup està lligat a les experiències que s’estaven portant a terme a la resta de l’Estat al voltant de les arquitectures regionals, representades per Aníbal González i Leonardo Rucabado al «VI Congreso Nacional de Arquitectos» de Donostia. Aquesta via és en bona part traçada per les escoles projectades per Josep Goday, per encàrrec de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i exposada per Pere Torné Esquius a Els dolços indrets de Catalunya, publicat el 1910. També hi participaren Ràfols i Francesc Folguera entre d’altres. - L’arquitectura derivada de la recuperació del llenguatge clàssic, emmirallant-se en tres possibles models, l’arquitectura florentina de Brunelleschi, la romana del cinquecento, o la francesa del XVII-XVIII. La voluntat de monumentalitzar la ciutat necessitava una arquitectura que fes possible aquest propòsit, i la trobarà en la tradició Beaux-Arts, que a Catalunya tindrà dos vies de penetració directes: L. Jaussely, arquitecte francès que el 1903 guanyà el concurs per al Pla d’Enllaços de Barcelona, i Forestier, arquitecte que introduí les noves idees

1. Casa gasull. Detall.

42 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

en la jardineria. Aquesta línia presenta a més l’avantatge de comptar amb una norma ja acceptada, equiparant-se a altres països europeus mitjançant aquest llenguatge universal. En aquest grup s’hi inclouen obres tan diverses com per exemple les delicades construccions de Nicolau M. Rubió Tudurí, per exemple l’església de Nostra Senyora de Montserrat de Pedralbes, el Palau de les Arts Gràfiques de Duran Reynals i Martínez Paricio, el Restaurant de Miramar de Ramon Reventós, la monumentalitat de l’Estació de França de Duran Reynals i Muguruza, l’eclecticisme urbà manifestat a l’edifici de Correus de Barcelona, obra de Josep Goday i Jaume Torres, o al Cinema Coliseum de Francesc de Paula Nebot. L’escenari reusenc Per estudiar l’escenari reusenc ens hem centrat en edificis construïts entre el 1911 i el 1929. El primer intent, però no per això discret, d’aparició de les noves formes en contrast amb les formes modernistes que fins al moment havien dominat la construcció local, el trobem en l’edifici que Lluís Domènech i Montaner projectà al carrer de Sant Joan per a l’industrial Fèlix Gasull Roig. En aquest edifici de façanes colossals, qui havia estat l’introductor del modernisme a la ciutat es decanta per unes formes molt més reposades, amb predomini de les superfícies llises, la reducció del joc de volums i la recuperació de formes de

tradició clàssica. S’ha dit que aquest canvi en la producció de l’arquitecte respondria en part a una major col·laboració del seu fill, Pere Domènech Roura, titulat arquitecte des de l’any 1904. D’aquest últim, trobem edificis a Reus que, malgrat les evidents diferències formals presents entre ells, podem incloure dins aquest recull d’arquitectura noucentista: els magatzems Vilella del carrer de Sant Esteve, l’antic habitatge del sotsdirector i del mossèn de l’Institut Pere Mata i la casa Marco, al raval de Santa Anna. És interessant no oblidar també l’estudi de sala de ball que realitzà per a El Círcol, en el qual un llenguatge plenament historicista i de monumentals proporcions envaeix l’espai fins gairebé menjarse’l, que pot recordar obres tardanes seves com la participació en la definició del Palau Nacional de Montjuïc, projectat per Pedro Cendoya i Enric Catà (1923). El primer bloc d’arquitectura assenyalat per Solà-Morales, format per l’obra dels col·laboradors de Gaudí, el tenim ben representat a la ciutat amb les obres de dos arquitectes reusencs, Joan Rubió Bellver i Domènec Sugrañes Gras. Ambdós arquitectes estaven relacionats amb la Diputació de Barcelona presidida per Prat de la Riba i més endavant amb la Mancomunitat de Catalunya, que amb la seva política cultural, dictada directament per Eugeni d’Ors, actuà com

2. Projecte d’un colossal saló de festes per a El Círcol, de l’arquitecte Pere Domènech i Roura, cap al 1920, i que no arribà a ser construït. (EC)

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 43

a plataforma de l’ideal noucentista. Mentre Rubió dissenyà, per exemple, part del complex educatiu de l’Escola Industrial, Sugrañes per la seva banda fou professor de l’Escola del Treball, un dels grans projectes formatius portats a terme per la Mancomunitat. De l’activitat reusenca del primer en aquest estudi ens interessen la casa Serra i el Dispensari Antituberculós, mentre que del segon el Mas Llevat i la casa Pellicer. Un dels camins de l’arquitectura catalana de les primeres dècades del segle XX més fàcilment identificable amb el Noucentisme és el de la recuperació dels models clàssics. Se’n poden distingir dues vies, una de més depurada, com l’església de Montserrat a Pedralbes de Rubió Tudurí (1920), i una altra marcada pels models dels segles XVII i XVIII francesos i la tradició de «l’Académie», com el Cinema Coliseum de Barcelona, a la Gran Via de les Corts Catalanes, de Francesc de Paula Nebot (1923). Aquests camins enllacen amb la voluntat per part d’alguns sectors de la societat de monumentalitzar les ciutats; així es dissenyen edificis representatius, per exemple l’edifici de Correus i Telègrafs de Barcelona, de Josep Goday i Jaume Torres, que marca l’ingrés a la Via Laietana, un dels projectes urbanístics més importants del moment. L’obra de l’arquitecte Josep Simó Bofarull 1

Dins d’aquesta línia cal assenyalar un grup important de l’arquitectura noucentista reusenca que per la seva singularitat requereix una especial atenció; és el conjunt d’edificis projectats per Josep Simó Bofarull. Simó nasqué a Reus el desembre de l’any 1889, fill de l’advocat originari de Porrera Jaume Simó Martori, professió que seguí el seu germà Jaume, quedant orfe ben jove. Amb l’ajuda familiar marxà a estudiar a París, on estudià arquitectura i l’any 1913 es titulà Architecte Salubiste a l’Escole Spéciale d’Architecture. Quan tornà de França la seva formació no li fou reconeguda oficialment però això no li va impedir portar a terme una molt interessant activitat constructiva. Per resoldre el problema burocràtic de la manca d’un títol reconegut, els plànols dels seus projectes que havien de ser presentats a l’administració local per sol·licitar la pertinent llicència d’obres, foren signats per arquitectes coetanis com per exemple el tarragoní Josep Maria Pujol de Barberà, o més endavant el reusenc Adell. De la seva producció fora de Reus, cal recordar-ne l’edifici d’habitatges plurifamiliar situat al número 139 del carrer Aribau de Barcelona, que construí com a obsequi per a la seva promesa Dolors Alimbau Codina, amb qui es casaria l’any 1918. En aquest edifici ja queda palesa la influència de les experiències franceses, a la vegada que aplica una interessant solució compositiva amb

1. Casa Fàbregas. Detall.

44 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

l’ordenació dels pisos en diferents nivells. També a la capital catalana realitzà la decoració del cinema Kursaal de la Rambla Catalunya, sota la direcció de l’arquitecte Josep Domènech, el 1922; l’any següent participà en la construcció del Pathé Palace de la Via Laietana, reformà la seu del Banc de Catalunya, a la Rambla dels Estudis i intervingué en la decoració interior de l’Hotel Ritz de la Gran Via de les Corts Catalanes. El seu matrimoni amb la jove hereva de la família Alimbau, que li propicià continuar gaudint d’una bona posició econòmica i social, marcà de ben segur un dels aspectes característics de la seva producció, l’escassetat d’encàrrecs realitzats, donada la seva possibilitat d’escollir en quins projectes volia treballar. D’entre aquests destaquen els sorgits de la iniciativa personal d’Evarist Fàbregas Pàmies, entre els quals trobem l’Institut de Puericultura, el Centre de Lectura, la pròpia casa de Fàbregas a la Plaça Catalunya, i el Mas dels Frares de la Mussara. Al seu costat també participà en treballs al Teatre Romea, l’empresa del qual durant uns anys va estar en mans del filantrop reusenc, en un intent d’afavorir la representació de teatre d’autors catalans. Segurament fou al Romea on Fàbregas i Simó entraren en contacte amb Josep Rocarol, pintor, decorador i escenògraf, que col·laborà amb ells. També lligat a la figura de Fàbregas, realitzà l’esmentada seu central del Banc de Catalunya i el 1919 les instal·lacions de la casa Exportadora Agrícola Española del reusenc carrer Tívoli.

Entre el 1918 i el 1919 projectà l’edifici que acollia les oficines de la Casa Sabater, important empresa reusenca comercialitzadora d’oli i fruits secs situada a la cantonada entre el carrer de Josep Anselm Clavé i el de Sant Miquel, on Simó demostrà un cop més la seva destresa a l’hora de crear sumptuosos espais arquitectònics, i el 1920, per encàrrec dels germans Magrinyà, redactà el projecte de l’Hotel Europa del raval de Santa Anna. El 4 de febrer de l’any 1925 guanyà el concurs convocat per redactar el projecte del nou camp d’esports del Reus Deportiu, sent president de l’entitat Joan Domènech Mas. Simó incidia així directament en el planejament urbanístic del sector nord-est de la ciutat, zona d’expansió per sobre de la barrera formada per l’antiga Estació del Nord, plantejant la connexió del passeig de Mata amb la riera de Miró, i la urbanització dels terrenys compresos entre els dos traçats ferroviaris. A més aquest projecte no complia tan sols l’interès de disposar d’unes instal·lacions esportives per a l’entitat promotora, sinó que responia a un programa més ampli perfectament alineat amb el pensament noucentista; es planejava l’inici d’urbanització d’una ciutat-jardí, la possibilitat de disposar de servei de dutxes públiques per millor la higiene de la població, la possibili2. Oficines de la Casa Sabater. Detall.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 45

tat de cedir a l’Ajuntament un espai per a la creació d’una Escola del Bosc, la creació d’un lloc d’esbarjo i representacions d’espectacles infantils instructius, i l’interès perquè la ciutat es dotés d’un parc públic. La primera fase del projecte s’inaugurà el mes de maig de l’any 1927 i les obres es van prolongar fins al 1933, quedant reduït a la part més essencial per a l’entitat esportiva. En aquest projecte, especialment en l’anomenat «xalet del tenis», edifici que s’aixecava sobre un extrem de la piscina i que havia de tenir-ne un de paral·lel a l’altre extrem, Simó experimentà un fort canvi d’estil, incorporant a la seva obra un llenguatge proper a les premisses de l’arquitectura racionalista. Aquest canvi és encara més evident en el xalet que l’any 1931 construí a la confluència entre els carrers de Frederic Soler i del Dr. Domènech per encàrrec de Joan Domènech Mas, que ja es pot considerar plenament racionalista, fins al punt que sovint s’ha atribuït a Antoni Sardà. Sembla ser que bona part del plantejament formal de la casa és degut a l’estreta col·laboració entre Josep Simó i el propietari, que deuria estar al corrent de les noves tendències estètiques, de la qual resultà una construcció caracteritzada pel joc de volums purs diametralment oposada a l’estil habitual de Simó. El 1934 projectà la Clínica del Dr. Josep M. Ibarz Grao, situada a l’angle 1

format per la confluència de l’inici del passeig de Sunyer amb el carrer de Pròsper de Bofarull. La seva producció també s’escampà fins a Salou on el 1928 construí el bell xalet de Torremar, propietat del banquer Eduard Recasens Mercadé, obra plenament noucentista que ens pot recordar certs xalets de la urbanització Terramar de Sitges, un dels projectes de ciutat-jardí més emblemàtics del moment; l’edifici s’arrenglera amb la resta de xalets construïts a la primeria del segle XX que prefiguraren el futur passeig Jaume I. També participà en els primers projectes urbanístics del nucli turístic de la població; treballà en el projecte de la USSA Urbanització de Salou SA de la qual era soci capitalista el propi Recasens i construí el xalet de la vídua Salas, al carrer de Barcelona, 16. A Reus realitzà projectes de reforma i decoració de diversos establiments comercials, com per exemple la decoració de la pastisseria Jordà del carrer de Monterols, avui en part perduda. El 1919 reformà la sabateria Gras del número 23 del carrer de Llovera, recentment desapareguda. També treballà en la decoració interior de la Sastreria Queralt, més endavant modificada, i decorà la botiga dels Moneders Durà del carrer Major, establiment avui conservat transformat en herboristeria. Un dels seus últims treballs, cap a l’any 1957, fou la reforma del Cafè del Casino de la plaça de Prim, afegint al local el característic entreso-

1. Casa Gasull. Detall.

46 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

lat amb la seva corresponent escala d’accés. També, en un capítol a banda de la seva producció, se li coneix un projecte de monument al Sagrat Cor, destinat a Bilbao. Durant la Guerra Civil Espanyola ocupà el càrrec de cap tècnic d’Obres Comunals de l’Ajuntament de Reus, i s’inscrigué al Sindicat d’Arquitectes de Catalunya, per la qual cosa va ser el responsable de la construcció de la xarxa de refugis subterranis. Acabada la Guerra fou destituït del càrrec de cap de l’Oficina Tècnica de l’Ajuntament, i va ser empresonat i jutjat en un consell de guerra. Morí l’any 1966 després d’una llarga malaltia. Malauradament la seva documentació professional, conservada fins a la seva mort en el seu despatx situat a la casa Alimbau del carrer de Sant Llorenç, patí l’abandó i la dispersió; això va comportar que es perdés inevitablement, la qual cosa ens dificulta sobre manera l’estudi amb profunditat de la seva producció. A banda de la seva activitat com a arquitecte cal recordar que fou alcalde de Reus l’any 1917, pel Partit Regionalista, i que col·laborà amb publicacions periòdiques com el Diari de Reus o la Veu del Camp. A més s’encarregà de certes tasques empresarials familiars com la direcció de l’explotació minera de Kieselguhr, material aïllant utilitzat entre altres camps en la construcció, situada a Hellín, Albacete. A més de la seva producció com a arquitecte i decorador, però encara en el camp de la creació, és interessant documentar els seus treballs en el camp del

disseny de joies, concretament de peces per a la seva esposa Dolors Alimbau. La seva àmplia cultura, la seva residència dividida entre Reus i Barcelona i la seva assídua participació en actes socials i culturals com per exemple la concessió del Premi Nadal de novel·la, la temporada del Gran Teatre del Liceu, o les tertúlies, el feren molt popular en el món cultural i social del moment. Era membre de la Sociedad Española de Higiene, de la Société des Architectes Diplomés de París, i fou distingit amb la Cruz de Caballero de la Orden Civil del Mérito Agrícola, i la medalla de la Société Colonial Française. La seva producció es caracteritza per la manifesta influència dels coneixements adquirits a París procedents de la tradició Beaux-Arts, portant a Reus una arquitectura definida per l’ús del llenguatge clàssic, amb un especial gust per les riques façanes que tant bé connectaren amb l’interès de l’ideari noucentista de monumentalitzar el paisatge urbà. Enllaçant amb aquesta línia de caràcter monumental de l’arquitectura reusenca dominada per la figura de Josep Simó, trobem l’edifici de La Caixa de Pensions, projectat l’any 1929 per Enric Sagnier Villavecchia, que protagonitza un capítol aïllat en la construcció local. Aquesta obra compleix 2. Casa gasull. Detall.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 47

una de les inquietuds dels teoritzadors del Noucentisme arquitectònic, l’interès per monumentalitzar la ciutat; gràcies al projecte del marquès de Sagnier es dignificà la confluència dels carrers de Llovera i de l’Amargura amb l’antic camí de l’Aleixar, actual avinguda Prat de la Riba. Una altra característica definitòria de la societat noucentista és la proliferació de projectes encaminats a la millora de la qualitat de vida i l’enriquiment cultural dels seus ciutadans. A Reus es conserven quatre projectes que enllacen perfectament amb aquesta idea: en el món sanitari es porta a terme la construcció del Dispensari Antituberculós del carrer de Sant Joan i la fundació de l’Institut 1

de Puericultura, popularment conegut com La Gota de Llet, i en el món cultural i educatiu es reformen el Centre de Lectura i el Teatre Bartrina i es construeix el Grup Escolar Pompeu Fabra. Un fet determinant de l’arquitectura reusenca d’aquest període és la persona d’Evarist Fàbregas Pàmies, que amb la seva activitat constructiva, i l’elecció que féu de Josep Simó Bofarull, s’erigeix en el gran mecenes de l’època, que marcà de forma definitiva aquest capítol de la història arquitectònica de la ciutat, impulsant una arquitectura de caire clarament monumental. La ciutat deu al seu impuls els següents edificis conservats en el nucli urbà: el Centre de Lectura, el Teatre Bartrina, l’Institut de Puericultura i la casa Fàbregas. A més s’hi ha d’afegir el Mas de Plana, situat a l’autovia de Bellissens, on Fàbregas es decantà per una arquitectura basada en la tradició decorativa de les construccions catalanes del segle XVIII. Per acabar, i a manera d’epíleg, volem recordar el curiós projecte fallit de reforma de la façana de la casa de Pau Font de Rubinat del carrer de la Presó, 2-4. Aquest projecte, signat el 4 de desembre de 1909, preveia una rica decoració esgrafiada amb la representació de figures humanes, columnes i altres elements, tots ells passats pel sedàs de la tradició clàssica. És interessant veure com ja l’any 1909 es projectà una decoració plenament noucentista i absolutament innovadora a Reus, que contrasta no solament amb la resta de les construccions coetànies de la ciutat, sinó també amb la decoració de la biblioteca que el propi Pau Font de Rubinat s’estava construint segons projecte del seu amic Lluís Domènech i Montaner en un annex del propi edifici. També en el camp de la decoració mural dels exteriors dels edificis, i il·lustrant l’altre extrem cronològic d’aquest estudi, recordem la decoració de l’antic Mas de Bover, l’actual Mas Carandell, refeta l’any 1940 quan l’edifici i els seus terrenys foren adquirits per la família que li ha donat el nom amb el qual es coneix actualment, moment en què es practicaren

1. Casa Serra. Detall. 2. Casa Gasull. Detall.

48 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

obres de reforma importants de la construcció, amb l’afegit del pis superior. 

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 49

50 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 51

CATÀLEG DE L’ARQUITECTURA

NOUCENTISTA

DE REUS Jordi March Barberà Historiador de l’art

52 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 53

Casa Gasull Carrer de Sant Joan, 29

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Lluís Domènech i Montaner 1911

L’any 1911, Fèlix Gasull Roig féu cons· truir un gran edifici al centre de Reus, just al davant de l’Hospital de Sant Joan i al costat del Teatre Circ, que havia d’acollir les instal· lacions industrials del seu important negoci de comerç d’oli fundat el 1835 i el domicili dels seus dos fills. Per projectar l’edifici escollí Lluís Domènech i Montaner, l’arquitecte que durant l’última dècada havia marcat de forma més cla· ra l’arquitectura de la ciutat, amb la construcció de l’Institut Pere Mata, la Casa Navàs, la sepul· tura de la família Margenat i la Biblioteca de Pau Font de Rubinat. Domènech ideà un edifici de grans dimensions en què destaca un clar canvi de llenguatge arquitectònic en la seva producció, que es fa del tot evident al comparar-lo amb la casa veïna, projectada 10 anys abans per al 54 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

notari Pere Rull. Aquest fort canvi estilístic ha fet pensar sovint en una intervenció directa del jove arquitecte Pere Domènech Roura (titulat l’any 1904), que des d’uns anys abans col·laborava activament en la direcció d’obres del seu pare. En aquest cas l’arquitecte emfatitza la volumetria cúbica de l’edifici i anul·la la deco· ració escultòrica, donant més importància als paraments llisos i les grans superfícies planes. L’esquema compositiu de les façanes, especial· ment la nord que s’alça sobre el terrat del carrer de Josep Sardà i Cailà, recorda els models de les vil·les pal·ladianes. En tot el projecte és present una evident mirada cap a models de la tradició clàssica, com en els grans capitells amb volutes de la planta baixa. Apareixen alguns elements comuns a altres obres de Domènech, com els

balustres dels balcons, que semblen una revisió classicitzant dels balustres usats a la barana de la sala del pavelló número 6 de l’Institut Pere Mata o al Palau de la Música, canviat el carac· terístic fust de vidre per una peça de ceràmica vidriada de color groc produïda al taller reusenc d’Hipòlit Monseny, que aquí sosté un capitell ja clarament jònic. La planta baixa, obrada en pedra i en la qual s’obren grans finestres protegides per reixes de forja, és entesa com un gran sòcol sobre el qual reposa la resta de l’edifici. Origi· nàriament al carrer de Sant Joan s’obrien dues portes bessones, una per cada una de les àrees de la casa, el negoci i l’habitatge, però la que donava accés directe a l’oficina, corresponent al buit central, fou suprimida i transformada en finestra després que el 1922 el propietari de

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 55

La Casa Gasull, en construcció, el 1912, i ja acabada. (CP)

56 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

l’edifici fos assassinat per membres del Sindicat Únic, en el seu despatx. A la part superior de la façana es deixa de banda l’ús de la pedra per decorar els murs amb esgrafiats. Les obertures de la planta principal, totes en forma de balcons, s’organitzen com si fossin grans finestres coronelles formades per un arc de mig punt, en el qual s’inscriuen tres obertures; els timpans resultants són decorats amb mosaics de formes vegetals estilitzades, molt probablement obra de l’artesà italià, es· tablert a Barcelona, Mario Maragliano Navone, que col·laborà en altres obres de Domènech, com l’Hospital de Sant Pau. A la planta su· perior, les obertures s’ordenen en galeries de finestres separades per pilars d’obra vista amb capitells d’inspiració clàssica. La disposició de totes les obertures de l’edifici respon a un rígid esquema simètric, que a vegades fa necessari simular obertures inexistents per no trencar-lo. Els esgrafiats que envaeixen les façanes, apa· rentment despullades de decoració, combinen la representació de gerres decoratives amb grans rams de branques d’olivera, al·lusius al negoci dels Gasull, amb medallons deutors dels models de medalles clàssiques. A la façana nord els esgrafiats presenten un disseny diferenciat, amb la repetició d’un motiu vegetal. Com a coronament de l’edifici una cornisa de ceràmica vidriada de color groc en recorre les façanes. El programa funcional de l’edifici distin· geix clarament dues zones; a la planta baixa, més àmplia que la resta de l’edifici, s’hi concen· tren els espais destinats a l’activitat de l’empre· sa oleícola «Establiments F. Gasull» amb zona administrativa i industrial, mentre que les dues plantes superiors es reserven per a l’habitatge dels propietaris. La sala d’ús industrial, que ocupa gairebé tota la planta baixa prolongant-se per sota el gran terrat de la façana nord, és una interessant mostra de l’escadussera arquitectura industrial de Domènech conservada. És una gran sala to· talment diàfana, de sis metres d’alçada, coberta per una estructura formada per voltes de maó recolzades sobre grans jàsseres metàl·liques amb forma d’arcs rebaixats. Al seu subsòl s’hi conserven encara en ús més d’una trentena de grans trulls recoberts de ceràmica vidriada, ne· cessaris per emmagatzemar l’oli. La zona sud de la planta baixa es reserva per a l’oficina, on tro· bem, adossada al mur, una mostra de columna de fosa de ferro de disseny ben característic de Domènech, que recorda per exemple les colum· nes emprades a les tribunes de la casa Fuster de Barcelona (1908-1910), o les que el mateix 1911 Domènech usa a les plantes superiors dels magatzems Llopis, del raval de Sant Pere. El vestíbul i l’escala d’accés a la zona d’habitatge reben un tractament monumental, amb un bell arrimador de peces de ceràmica vi· driada groga realitzades per Hipòlit Monseny,

La Casa Gasull, amb la porta original, cap al 1920. (CMB)

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 57

i una barana de ferro forjat de bell i lleuger disseny. A més, les grans dimensions de la caixa d’escala garanteixen una important entrada de llum que ajuda a il·luminar l’interior de l’edifici. Amb la preocupació per solucionar la il·luminació dels espais interiors, Domènech situa, al centre de la planta dels dos pisos des· tinats a habitatge, un gran espai distribuïdor que, com si fos un celobert, permet l’arribada de la llum natural zenital fins al pis principal travessant el paviment de vidre translúcid del pis superior. El pis principal presenta espais monu· mentals de cinc metres d’alçada decorats amb un gust classicista que deixa evident, una vega· da més, el canvi de llenguatge en l’obra de Lluís Domènech i Montaner. El distribuïdor central es caracteritza pel sòcol de ceràmica vidriada que combina les peces planes de color rosa amb les petites flors volumètriques grogues, rematat per una peça motllurada de marbre blanc. Sobre aquest sòcol, els murs reben un tractament d’estuc que imita un aparell regular de pedra. Al costat nord de la sala es dóna pas a l’antic menjador, amb accés directe a l’ampli terrat de la casa. Aquesta estança és decorada amb guixeries clàssiques daurades i blanques, i al sostre presenta una pintura mural d’icono· grafia clàssica al·lusiva a les arts. Simètrica al menjador, hi ha una gran sala que conserva com a única decoració els esgrafiats que ocupen la mitjacanya del carre· gament del mur i el sostre, amb la representa· ció d’una sanefa esquemàtica sobre la qual es repeteix un medalló amb un gerro d’on surten branques que recorden, pel disseny esquemà· tic, els dibuixos dels mosaics i esgrafiats de les façanes. Per al paviment de les estances s’usa la combinació de petites peces hidràuliques hexagonals llises, amb d’altres decorades amb motius vegetals, que formen una mena de ca· tifes. En alguns casos el vegetal representat és l’olivera amb fruit, en al·lusió a la producció de l’oli. Es conserven en bon estat tant les cambres de bany com la cuina als murs de les quals es combinen petites peces vidriades de color groc sobre un fons de rajola de València blanca. La cuina té la meitat d’alçada de sostre que la resta de les estances, per deixar lloc a un entresolat on es concentren les estances del servei. L’abril de 1916 es realitzà la liquidació de les obres del ram de paleta signada per Fèlix Gasull, el contractista Salvat Costa i els arqui· tectes que actuaren com a perits Enric Catà Catà i Josep M. Pujol Barberà. Aquest fou el darrer gran projecte d’arquitectura d’habitatge de nova planta de Domènech i Montaner, que morí el 1923 a Barcelona, a l’edat de 73 anys.

58 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 59

60 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 61

62 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 63

Mas del Parsifal Carretera d’Alcolea

1914

Proper a la carretera d’Alcolea s’aixeca el Mas del Parsifal, una senzilla edificació de plan· ta baixa que conserva una molt interessant de· coració, tant a l’interior com a l’exterior. El seu propietari era Ramon Fàbregas Pàmies, germà del conegut mecenes reusenc Evarist Fàbregas, que es dedicà durant una part de la seva vida a la realització d’estucats i esgrafiats decoratius, per a més endavant regentar una fàbrica de pastes alimentàries. Amb la decoració de la seva petita casa de camp demostrà l’alt nivell de qualitat assolit amb els seus treballs, desplegant un complex programa iconogràfic al voltant de la història de Parsifal. Les dues façanes principals es deco· ren amb la representació de diversos passatges d’aquesta història. En aquestes escenes de grans proporcions es representen diverses figures hu· manes, de tamany natural, que deixen veure el domini del dibuix del seu executor. Les dues

64 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

façanes menors són decorades amb la repetició rítmica de dos motius, el calze i el colom, propis de la iconografia wagneriana. Sobre les dues portes de l’edifici hi podem llegir les inicials del propietari «RF» i la data d’execució, 1914. La sala central de l’interior de l’edifici és decorada amb la recreació d’un jardí, amb pintures murals que als murs representen els troncs d’arbres que amb les seves branques plenes de fullatge envaeixen el sostre de l’es· tança. El ric programa iconogràfic encara es completava amb el mur de tanca de la finca, que reproduïa rítmicament la forma d’una lira de forja. L’elecció del tema del Parsifal per deco· rar el mas ens il·lustra la importància que en aquell temps tenia el moviment wagnerià a Catalunya, al capdavant del qual hi havia l’As· sociació Wagneriana de Barcelona. Justament fou amb l’òpera Parsifal que aquest moviment

visqué un dels seus moments àlgids, quan s’aconseguí que el Gran Teatre del Liceu fos el primer del món a representar-la un cop prescri· ta l’ordre que prohibia la seva programació fora de Bayreuth abans de 1914. Per aconseguir-ho s’estrenà poc abans de la mitjanit del 31 de de· sembre de 1913, de manera que la representació va acabar passades les cinc de la matinada. Així, veiem com quan Fàbregas escollí aquest tema era de plena actualitat, però no era una novetat a Reus, ja l’any 1902 Domènech Sugrañes Gras havia publicat a la Revista del Centre de Lectu· ra una ressenya sobre la sèrie de conferències que Miquel Domènech Espanyol pronuncià sobre el seu llibre L’apothéose musicale de la religion catholique. Parsifal de Wagner: révélations démonstratives de la signification et simbolisme musical de cette oeuvre a l’Associació Wagneriana, de la qual era soci.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 65

Centre de Lectura Carrer Major, 15

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Josep Simó Bofarull 1916-1921

Al carrer Major, a mig camí entre la plaça del Mercadal i la Prioral, s’aixeca la seu del Centre de Lectura, una de les instituci· ons culturals més antigues del país, fundada l’any 1859. Després d’ocupar diverses seus temporals, l’any 1897 el Centre de Lectura es traslladà en règim de lloguer al número 15 del carrer Major, a l’antic casal dels marquesos de Tamarit, que fins aleshores havia acollit el Cír· culo Mercantil. El 1916 Evarist Fàbregas Pàmies, que havia estat President del Centre entre el 1905 i el 1909, i fidel a la seva tasca de mecenes cultural, decidí retornar a la societat part de la seva fortuna personal i comprà l’edifici, per 66 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

fer-ne donació a l’entitat deixant d’aquesta manera de banda els problemes derivats del fet de no tenir seu pròpia, i a més costejà les despeses de la seva profunda reforma. Al mateix temps, el jove arquitecte Josep Simó Bofarull s’oferí per redactar el projecte de reforma de la seu i dirigir-ne les obres renunciant als seus honoraris. Aquesta reforma afectà profundament la totalitat de l’edifici i especialment el sector de la façana principal, que fou enderrocada i construïda de nou, de manera que va esdevenir una de les imatges més característiques de la ciutat. El 9 de març de 1920 Pere Cavallé, pre· sident de l’entitat, sol·licità la llicència d’obres

per construir la nova façana. Les obres es prolongaren fins al 1921; el dia 30 d’octubre d’aquell any el nou casal del Centre s’inaugurà amb una sèrie d’actes presidits per Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, entre els quals destaquen la con· cessió a Fàbregas del títol de fill predilecte de la ciutat i el descobriment del bust i la làpida commemoratius del reconeixement del Cen· tre al seu benefactor. Ja l’any 1917 se li havia concedit el títol de president honorari, amb l’entrega d’un pergamí pintat per Josep Rocarol i emmarcat amb una talla de Pau Gargallo. Amb el nou edifici el Centre de Lectura deixava totalment de banda l’estil que durant

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 67

anys havia dominat l’arquitectura reusenca, el Modernisme, per utilitzar un llenguatge deutor de la tradició Beaux-Arts que Simó havia rebut durant la seva formació a París. La façana, de planta baixa, dos pisos i terrat, és regida per un clar esquema simètric. A la planta baixa, parcialment revestida amb plafons de marbre, s’obren dues grans finestres que flanquegen l’entrada a l’edifici que, reculada cap a l’interior, queda aixoplugada. Les dues finestres esmenta· des són decorades amb relleus escultòrics amb la representació de personatges femenins lle· gint. El primer pis és caracteritzat per una sèrie de dobles columnes que ordenen la successió d’espais plens i buits, situant al centre una fonda terrassa, que originàriament s’utilitzava com a fumador, flanquejada per dos balcons amb baranes de balustrada convexes, que donen un cert dinamisme a la façana. Sobre aquestes columnes reposa un entaulament que marca la separació amb el següent pis. A la segona planta l’espai central és ocupat per una àmplia fines· tra emmarcada per dues parelles de columnes, mentre que als laterals s’obren dos grans òculs amb orla vegetal, flanquejats per escultures de producció seriada encarades al·legòriques a la música i la literatura, alineades amb les parelles de columnes de la planta inferior. Corona la façana una cornisa amb mènsules sostinguda per quatre parelles de cartel·les amb decoració vegetal. Segons el projecte original la façana s’ha· via de completar amb quatre hídries de grans dimensions que remarquessin els eixos de verticalitat de l’edifici. Bona part de la façana és realitzada amb pedra artificial, per la qual cosa fou criticada per certa premsa contemporània que batejà l’edifici com «la catedral de guix». Accedint a l’interior de l’edifici destaca, a la planta baixa, l’ampli i profund vestíbul on torna a aparèixer repetidament el mateix model de columnes amb capitell jònic de la façana. De la banda dreta del vestíbul arranca l’escala principal de tipus imperial, amb graons de marbre, barana de ferro forjat i il·luminació zenital, en què trobem el bust commemoratiu de la generositat de Fàbregas envers el Centre. L’escala desemboca en un distribuïdor precedit per dues columnes corínties i protegit per grans tancaments de vidre que deixa pas a l’esquerra a la sala de descans amb sortida a la façana prin· cipal, a la dreta a la gran sala d’exposicions amb il·luminació natural zenital, construïda com a sala de ball per l’anterior entitat, i al fons a les àmplies sales de la important biblioteca, verita· ble joia de l’entitat. Bona part de la decoració interior de l’edifici, així com del disseny del mobiliari ori· ginal, i el dels esgrafiats dels patis interiors és obra de l’escenògraf i decorador Josep Rocarol Fabra, que també treballà en la reforma del Teatre Bartina.

68 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 69

70 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 71

72 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 73

74 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 75

Teatre Bartrina Plaça del Teatre, 1

Arxiu Històric COAC. Dem. Tarragona Aixecament modern

Josep Simó Bofarull 1918-1920

Un espai especialment singular del Cen· tre de Lectura de Reus és el Teatre Bartrina, amb l’accés original situat al fons del vestíbul de la planta baixa de la seu de l’entitat. L’actual teatre té el seu origen en l’escenari a l’aire lliure que el maig de 1904 s’instal·là al pati posterior del casal dels Tama· rit, per acollir les representacions de la Secció Dramàtica del Centre de Lectura. A causa del gran èxit aconseguit aquell estiu aviat es veié la necessitat de transformar-lo en una instal·lació estable i així, l’any 1905, s’inaugurà el primer teatre cobert de l’entitat, segons el projecte re· dactat per l’arquitecte reusenc Francesc Batlle Amprés.

76 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Després d’anys de funcionament i diver· sos arranjaments i gràcies a l’actitud generosa d’Evarist Fàbregas, l’any 1918 Josep Simó Bo· farull inicià les obres de reforma total del teatre, inclosa l’ampliació de l’escenari amb l’annexió d’unes cases veïnes del carrer de l’Abadia, en el marc de la transformació profunda de la seu del Centre de Lectura. Amb la reforma, el pati de butaques mantingué bàsicament l’estructura original ideada per Batlle, però es revestí amb una rica decoració realitzada per l’escenògraf barceloní Josep Rocarol Faura. Val la pena ara fer un petit resum de la trajectòria d’aquest ar· tista; Rocarol (1882-1961) inicià la seva carrera com a pintor estudiant a l’escola Llotja i com·

partint el taller del número 6 del carrer Nou de la Rambla amb Picasso i Fernández Soto; el 1902 acompanyà el pintor malagueny en el seu viatge cap a París. De retorn a Barcelona, ben aviat encaminà la seva carrera cap al camp de l’escenografia i la decoració, ocupant el càr· rec d’escenògraf titular del Teatre Romea de Barcelona, al capdavant de l’empresa del qual tornem a trobar Evarist Fàbregas, al costat d’Ignasi Iglésias i Josep Canals. Entre els industrials que intervingueren en les obres del Bartrina podem citar Pere Mon· né, mestre d’obres, Miquel Bech, realitzador de les múltiples escaioles decoratives, Francesc Marca, serraller, o Emili Argilaga, ebenista.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 77

El nou teatre s’inaugurà provisionalment el 26 d’octubre de 1918, i va rebre el nom actual, en homenatge a Joaquim M. Bartrina, poeta reusenc molt lligat al Centre de Lectura; però la inauguració definitiva amb la totalitat dels treballs decoratius conclosos hagué d’esperar fins a l’octubre de 1920. El teatre segueix el clàssic esquema de teatre a la italiana amb la sala del públic, de planta sensiblement rectangular, encarada a la caixa escènica. Les localitats dels espectadors es distribueixen entre el prosceni, el pati de buta· ques, i els tres nivells de llotges que l’envolten. Un element característic de la sala és la seva platea oscil·lant que, gràcies a un mecanisme construït el 1924 per Pere Montanya, pot és· ser totalment plana per acollir balls, festes o actes diversos, o inclinar-se sensiblement per garantir una bona visió de l’escenari des de les butaques. La decoració es concentra a la boca de l’escenari, amb les llotges de prosceni em· marcades per pilastres jòniques estriades que suporten un entaulament amb puttis portadors d’expressives màscares teatrals. Presideixen l’embocadura un retrat del poeta Joaquim Bar· trina, aplicat sobre el vellut del teló i envoltat per decoració brodada, i l’escut de Catalunya acompanyat de la rosa, emblema de la ciutat, flanquejats per dos puttis, flors i fruits. El teló és decorat, com si es tractés d’un gran tapís, amb una pintura de Rocarol; del mateix autor són els quadres de l’arc de prosceni, amb la representació d’al·legories a les arts escèniques (teatre, música i literatura), acompanyades de puttis. Els pilars del nivell superior de llotges sostenen una galeria d’arcs rebaixats que, per no trencar el ritme, es manté a les cantona· des dels peus de la sala tot i que els capitells corresponents queden suspesos sobre el buit. Als carcanyols dels esmentats arcs s’hi situen elements decoratius de guixeria semblants a camafeus envoltats d’elements vegetals, si· milars als que s’apliquen sobre les baranes de fusta de les llotges. El perímetre del sostre és resseguit per una cornisa en la qual es disposen, coincidint amb el centre dels arcs de les llotges, medallons decoratius amb les inicials del teatre «TB». El centre del cel ras de la sala és ocupat per un gran floró volumètric, profusament decorat, del qual penja un bell i complex llum metàl·lic de sis braços. L’últim episodi de reformes del teatre, realitzades els anys 1995-1997 sota la direcció de l’arquitecte Anton Pàmies Martorell, a més d’afegir un cos modern a la Sala que la va dotar d’un nou accés independent des de la Plaça del Teatre i de noves instal·lacions tècniques, pos· sibilità la seva restauració integral.

78 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 79

80 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 81

82 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 83

84 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 85

Institut de Puericultura Carrer Ample, 17

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Josep Simó Bofarull 1917-1919

Una de les premisses bàsiques de l’ideari noucentista fou la creació i recolzament d’ini· ciatives destinades a la millora de la qualitat de vida i enriquiment cultural dels ciutadans. Dins aquesta línia a Reus es creà l’Institut de Pue· ricultura, sota la direcció tècnica del Dr. Frias, dedicat a disminuir la mortalitat infantil millo· rant les condicions higièniques i nutricionals de les famílies i donant coneixements bàsics de puericultura a les mares. Un cop més aquesta iniciativa comptà amb el recolzament d’Evarist Fàbregas que el 1917 comprà l’edifici del número 13 de l’ales· hores carrer Castelar, actual carrer Ample, per construir-hi la seu de l’entitat. Les obres de reforma de l’edifici, amb façanes sobre el carrer Ample i el del Dr. Joan Abelló, foren dirigides per Josep Simó Bofarull i s’allargaren fins al 1919. L’entitat s’inaugurà oficialment el 5 de gener. 86 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

En aquest edifici entre mitgeres de planta baixa, dos pisos i terrat Simó hi aplicà les for· mes noucentistes en la seva vessant més mode· rada, distribuint regularment les obertures de la façana, tres per planta, i limitant la decoració esgrafiada a la planta baixa, on juga el paper de rètol identificador de la institució, a les llindes de les finestres i a l’entaulament de la façana, on es va repetint el model de garlandes vegetals que emmarquen ovals i escuts. Pel que fa als interiors, Simó es regí per la funcionalitat dels espais, i va fer-los adients a la finalitat assisten· cial i higienista de la institució. A més, cercà aconseguir la major il·luminació natural possi· ble de les estances mitjançant grans obertures a les façanes i la creació d’un pati interior i reco· brí la part baixa de tots el murs amb ceràmica vidriada blanca per facilitar-ne la neteja. A la planta baixa s’hi concentraren la sala d’espera, el consultori, una cambra de

bany, el taulell per a l’expedició de llet i bibe· rons i els espais necessaris per preparar aquests productes. Al primer pis hi havia el rober, la sala de juntes i el laboratori, mentre que a la segona hi havia l’habitatge del conserge i la cuina i menjador per a dones embarassades i mares. Les estances públiques eren decorades amb cartells per instruir la població com per exemple «El nen té llegítim [sic] dret a ésser criat en el pit de sa mare», «el nen deu dormir sol, i almenys dormira [sic] de dotze a catorze hores» o «la dona que cria, no convé que begui vi ni licors». L’Institut de Puericultura esdevingué una institució capdavantera en el seu camp, i des de 1921 fins a l’esclat de la Guerra Civil, publicà la revista Puericultura. Publicació de l’Institut de Puericultura de Reus.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 87

Oficines de la Casa Sabater Carrer de Josep Anselm Clavé, 21

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Josep Simó Bofarull 1918-1919

L’octubre de 1918 Josep Sabater Roig, continuador d’un negoci de comerç de fruits secs i oli que arribà a ser el més important de la ciutat, amb exportacions a països tan llunyans com l’Argentina, Dinamarca, els Estats Units, Filipines, Mèxic, Suècia, Txecoslovàquia, Ro· mania, o Egipte, presentà a l’Ajuntament un projecte per construir un edifici de planta baixa al terreny situat a la cantonada de l’aleshores carrer de Sant Josep i Sant Manel amb el de Sant Miquel. El projecte original preveia un edifici amb xamfrà, en el qual es situava la por· ta principal, però l’Ajuntament respongué que per poder realitzar el xamfrà havia de modificar l’alineació dels magatzems de la pròpia casa Sabater, situats tot just on ara hi ha la plaça d’Antoni Sabater Esteve, realitzant-hi un xam· frà simètric al proposat. Davant les exigències del consistori, Sabater presentà un nou projecte 88 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

modificat, datat l’abril de 1919, en què el xam· frà es transformava en una senzilla cantonada, desplaçant l’accés de l’edifici a la seva situació actual, de manera que es centrava la façana del carrer de Josep Anselm Clavé. La construcció, obra de Josep Simó Bofarull, malgrat que els plànols presentats a l’administració són signats per Josep M. Pujol, havia de dotar l’empresa d’unes luxoses ofici· nes i despatx del propietari, representatius de la seva importància comercial. Les façanes, d’una sola planta, presenten un sòcol alt dividit en dos sectors, un d’inferior, format per grans blocs de pedra sobre el qual reposa el segon, en què es combinen llambor· des de granit amb lloses de pedra. Sobre el sòcol circula un mur decorat amb esgrafiats, en el qual s’obren les finestres d’arcs rebaixats protegides per reixes de forja de perfil bombat.

A l’interior, un vestíbul precedeix l’espai central de l’edifici, una gran sala envoltada de taulells i il·luminada zenitalment per una gran lluerna. L’aparença de seu d’entitat bancària d’aquestes instal·lacions està relacionada amb el fet que des d’antic les grans cases tractants en fruits secs actuaven com a bancs, avançant diners als productors, que més endavant eren retornats amb els productes de la collita. Aquest espai es caracteritza pel llenguatge Beaux-Arts típic de l’obra de Josep Simó, que l’any següent aplicà àmpliament al Centre de Lectura, amb l’ús de columnes i pilastres de tradició clàssica amb fusts acanalats, motllures i cornises, que aconsegueix, tot i l’ús indiscriminat de les guixeries, un resultat luxós que ajudava a donar a la casa la imatge de prestigi desitjada.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 89

Magatzems Vilella Carrer de Sant Esteve, 15

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Domènech Roura 1919

A l’estret carrer de Sant Esteve hi tro· bem una de les façanes més desconegudes del patrimoni reusenc. Es tracta dels magatzems de la casa Vilella, una mena d’ampliació de l’edifici del raval de Jesús, 44, des del qual s’hi té accés. Aquest edifici forma una certa unitat amb la veïna façana del número 17, construïda el 1913 pel mateix promotor, Ramon Vilella Estivill. Malgrat el caràcter funcional d’aquest immoble, originàriament dedicat a magatzem de fruits secs, la seva façana respon a una clara voluntat de monumentalitzar l’escenari urbà, amb l’adopció d’un llenguatge més propi d’un edifici de caire representatiu. És un edifici entre mitgeres de planta baixa, entresòl i dues plantes. La planta baixa i l’entresòl són construïts amb pedra, mentre que la resta de l’edifici presenta la façana estu· cada, menys la zona sud i la cornisa superior, on s’utilitza l’obra vista. És precisament l’ús de l’obra vista en aquests dos sectors, l’element 90 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

que caracteritza aquesta obra. La façana es corona amb una mena de fris de regust clàssic, amb petites columnes que suporten capitells de pedra de tradició jònica. Al sector sud de la façana s’hi disposa una zona vertical totalment cega decorada mitjançant la destresa en la dis· posició de les peces ceràmiques, algunes de les quals són aplantillades. Aquest sector lateral és coronat per un timpà també realitzat amb obra vista i algun element de pedra. A la planta baixa, sobre la que deuria ser originàriament la porta principal, hi ha un medalló oval de terra· cota amb l’emblema de la casa comercial Vilella i les inicials del seu propietari «RV». Es conserven dos projectes d’aquest edi· fici. Un primer, datat el mes de maig de 1919, és més proper a altres exemples de construccions del Reus contemporani, sense voluntat mo· numental i decorat amb franges horitzontals de formes vegetals; i un segon, datat el mes de novembre del mateix any, que correspon a

la façana actual. Aquest segon projecte és una mena de revestiment classicista del primer, doncs respecta la distribució dels buits arqui· tectònics de la façana i reorganitza la disposició de les obertures de la planta baixa. Malgrat que els plànols de l’edifici con· servats a l’Arxiu Municipal són signats per Pau Monguió, la qual cosa faria pensar en Pere Caselles com a possible autor, les fonts orals de la família Vilella ens informen de la intervenció en el projecte de Pere Domènech Roura. Ramon Vilella de ben segur coneixia Pere Domènech, ja que fou vocal del Consell d’Administració de l’Institut Pere Mata des de 1911 fins al 1941, i el presidí des de 1922, període en què Domènech Roura desenvolupà una important activitat projectual en el conjunt de l’hospital psiquiàtric. A més, algunes soluci· ons dels sectors d’obra vista d’aquesta façana recorden algun edifici de Domènech de Canet de Mar.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 91

Casa Pellicer Avinguda Prat de la Riba, 33-35

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Domènec Sugrañes Gras 1919

L’abril de 1919 Antoni Pellicer Montaner sol·licità permís a l’Ajuntament per re· formar la casa número 35 de l’aleshores carrer de l’Aleixar, i aixecar de nova planta la veïna, assenyalada amb el número 33. Amb la reforma de la casa preexistent, un típic habitatge plurifamiliar en cantonada, de planta baixa i tres pisos, Sugrañes realitzà una nova cornisa superior, canvià alguns bal· cons de la façana del carrer de la Verge Maria i construí una tribuna al balcó central del pis principal. Malgrat respectar la severitat de la disposició dels buits arquitectònics de la façana, s’hi afegiren diversos elements que en singularitzaren l’aspecte exterior, com per exemple les dobles cartel·les de la cornisa, el

92 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

fris format per formes circulars encavalcades, els emmarcaments decoratius de les obertures de ventilació de la cambra d’aire de sota la coberta, i les baranes de ferro forjat del ter· rat amb una reinterpretació del motiu clàssic d’una greca. Malauradament, la tribuna de la planta principal ha estat modernament refor· mada, amb la distorsió total de la seva imatge original. Per a la nova construcció del número 33, Sugrañes projectà una planta baixa amb una gran obertura d’arc rebaixat, sobre la qual es disposa una terrassa practicable des del pis principal de la casa Pellicer. Aquest terrat que· da protegit de les mirades del carrer per una galeria de dos arcs. Les baranes de ferro forjat

situades en aquests arcs presenten un disseny molt interessant, gràcies al qual, amb la mà· xima economia de material, es reprodueix fins a deu vegades la representació d’un bell motiu floral estilitzat. L’adequació d’aquest espai de terrat com a zona de descans de la planta prin· cipal de la casa Pellicer, es complementa amb la decoració mural de la paret mitgera de la casa veïna amb esgrafiats amb la representació d’una branca florida de roser que circula per la zona superior del mur. Aquesta reforma és el primer treball que tenim documentat de Domènec Sugrañes a la seva ciutat natal, que l’any anterior havia construït per encàrrec de Ciríac Bonet el xalet Vora Mar a Salou.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 93

Hotel Europa Raval de Santa Anna, 13

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Josep Simó Bofarull 1920

El 16 d’octubre de 1920, la societat anomenada Hijos de José Magriñá presentà a l’Ajuntament la sol·licitud de llicència d’obres per construir de nova planta un gran edifici, re· sultat de la unificació dels números 13 del raval de Santa Anna i el 16 del carrer del Vilar, per instal·lar-hi un modern hotel, situat al centre de la ciutat. És un edifici cantoner, de planta baixa i quatre pisos, amb façana principal sobre el raval de Santa Anna. La decoració, molt aus· tera en conjunt, es concentra bàsicament a la zona superior, entre la línia d’imposta de les obertures de l’última planta, amb perfil de mig punt a diferència de les de la resta de l’edifici, 94 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

i el coronament de l’edifici, on es combinen zones amb estries funiculades, semblants a les de les columnes de tradició clàssica, amb petits detalls de repertori vegetal. Les façanes queden delimitades superiorment per una cornisa su· portada per una successió de mènsules, carac· terística de diverses construccions reusenques contemporànies. A la cantonada de l’edifici, a l’alçada de l’últim pis, un gran medalló envoltat d’una orla vegetal que feia el paper de rètol identificador de l’establiment, on encara es llegeixen les inicials del seu nom original, Hotel Europa, reforça la visió axial de l’edifici, traient profit de la seva situació cantonera.

A la planta principal destaca la tribuna, articulada amb dos grups de dobles columnes amb capitells jònics, que juntament amb la res· ta de les obertures d’aquest nivell, sembla que cerca facilitar la major llum natural possible per il·luminar l’interior on originariàment es situava el restaurant. A la planta baixa de la façana principal s’obren dos buits arquitectò· nics, l’accés a l’escala de l’edifici, a la dreta, i el de l’actual local comercial, caracteritzat per dues elegants columnes de fosa de ferro. El treball de forja de les baranes dels balcons i de la tribuna és molt senzill i segueix un gust pel disseny lineal.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 95

Casa Fàbregas Raval de Santa Anna, 80

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Josep Simó Bofarull 1920

A la confluència entre la plaça de Catalunya, el raval de Santa Anna i el carrer del Doctor Robert s’alça l’edifici que l’any 1920 l’arquitecte Josep Simó Bofarull projectà per a Evarist Fàbregas Pàmies. Fàbregas, enriquit amb els negocis de comerç marítim durant la Primera Guerra Mundial, que li permeteren la fundació de la banca Fàbregas i Recasens, que el 1920 esdevingué el Banc de Catalunya, es va fer construir al centre de la ciutat aquest veritable palau urbà de planta baixa, entresòl i quatre plantes. La instància amb què es demanà el per· mís d’obra fou presentada per Narcís Monné en nom de Rosa Musté, esposa de Fàbregas, acompanyada dels plànols datats el 1920 i sig· nats per l’arquitecte tarragoní Josep M. Pujol, 96 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ja que, com hem dit, Josep Simó, autor del pro· jecte, no podia signar-los legalment. D’aquest treball de Simó, en destaca la destresa amb què la façana articula el canvi entre la plaça de Catalunya i el raval de Santa Anna, cosa que aconsegueix, junt amb el veí edifici de l’antic Banc d’Espanya, monumenta· litzar aquest sector del Tomb de ravals. És sens dubte la mostra més destacada de la producció reusenca d’aquest arquitecte format en la tradi· ció Beaux-Arts de l’École Spéciale d’Architecture de París, on obtingué el títol el 1913. La façana es divideix horitzontalment en tres sectors, un basament que uneix la planta baixa i l’entresòl, un cos central format pel pis principal i les dues plantes superiors, unides verticalment per grans pilastres de triple alçada

sobre les quals recolzen parelles de cartel·les que sostenen la cornisa superior, i un corona· ment amb àtic que emfatitza el sector de la can· tonada. Un element destacat són les dues grans tribunes, especialment la de la cantonada, dis· senyada mitjançant la successió d’un seguit de finestres derivades del model serlià. Per la seva banda el repertori decoratiu té ressons d’un cert neobarroquisme, per exemple en els fron· tons partits dels balcons del pis principal, o en el coronament de la façana completat amb una sèrie d’hídries de proporcions monumentals. Els interiors de la planta principal, que té accés independent des del carrer, conserven en part la decoració original, especialment el sector de l’escala monumental, i els enteixinats de diverses estances.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 97

Edificis enderrocats per construir la Casa FÃ bregas. (CP)

98 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 99

100 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 101

Mas Plana / Villablanca Autovia de Bellissens, s/n

c. 1920

A la segona dècada del segle XX el patrici reusenc Evarist Fàbregas Pàmies reformà una antiga masia del segle XVIII situada a la partida de la Vinadera, al costat de l’actual autovia de Bellissens, al sud-est de la ciutat, i la transfor· mà en una important residència senyorial de camp. A la planta baixa encara es distingeixen les antigues portes de l’edifici original, amb do· velles de pedra. A la reixa de la porta principal del mas les inicials «EF» recorden qui en fou el promotor. L’edifici és format per un cos principal de planta rectangular amb planta baixa i dos pisos i dos cossos laterals de planta baixa, perpendi· culars al primer, que avançant-se emmarquen la façana principal, orientada a migdia, i la tan· quen amb un mur i una reixa de ferro forjat. Les façanes, totes blanques, són deco· rades amb esgrafiats blaus que representen garlandes, grotescs i motius decoratius arqui· tectònics que emmarquen les obertures, tot regit per una estricta simetria. Presidint la fa· 102 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

çana principal, en la qual s’obren vuit balcons, s’alça un rellotge de sol coronat per l’escut de Catalunya portat per dos puttis, acompanyat dels següents versos: Del sol ardent fidel enamorat, aborreixo les boires tenebroses. Del pas de l’hom devès l’eternitat marco només les hores lluminoses. El disseny de la decoració de les façanes, com el dibuix dels esgrafiats, probablement és obra de Josep Rocarol, pintor, escenògraf i decorador unit a la figura de Fàbregas, per al qual treballà en el Centre de Lectura de Reus o al Teatre Romea i al Banc de Catalunya, a Barcelona. Resseguint les façanes, sobre la barana de la coberta, es disposen una sèrie d’hídries i copes decoratives de gran format. Als angles de la façana posterior hi ha dues petites tribunes en forma de prisma octogonal amb coberta

piramidal amb revestiment ceràmic; en aquesta façana s’obren finestres de grans proporcions, emmarcades amb decoració esgrafiada. L’edifici entronca amb el grup d’arquitectura noucentista que recupera elements propis de l’arquitectura barroca popular per tal d’intentar crear una arquitectura nacional. Com a mostra de l’adopció d’aquests elements del passat autòcton trobem l’ús, a la façana principal, del perfil característic de les façanes de masies i esglésies, en aquest cas completat amb una estructura de ferro forjat on es situa el penell i una petita campana, la decoració amb esgrafiats i la instal·lació de rellotges de sol. Per iniciativa del doctor tarragoní Lartigau, gendre d’Evarist Fàbregas, el Mas Plana es transformà en l’Hospital Psiquiàtric Villablanca, que més tard fou incorporat al grup Pere Mata. L’edifici s’habilità com a ha· bitatge d’interns i residència de la comunitat de monges que se n’ocupaven. Actualment està en desús.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 103

Interiors de Villablanca, cap al 1930. (CP)

104 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 105

Casa Serra Raval de Santa Anna, 32-34

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Joan Rubió Bellver 1924-1926

L’any 1924 el farmacèutic Antoni Ser· ra Pàmies encarregà a Joan Rubió Bellver la construcció de nova planta d’un edifici entre mitgeres amb façanes al raval de Santa Anna i al camí de la Selva, que unificava així les fin· ques números 32 i 34 del raval i la número 7 del carrer posterior. Quan Antoni Serra decidí construir aquesta nova casa al centre de Reus tenia 65 anys, disposava d’una destacada fortuna per· sonal, guanyada amb la seva dedicació a la farmàcia que li permeté fundar els laboratoris farmacèutics que porten el seu nom, al mateix temps que havia aconseguit un important re· coneixement social, essent nomenat regidor de l’Ajuntament, vicepresident de la Diputació de Tarragona i el 1901 president del Centre de Lectura. Pocs anys pogué fruir de la casa que s’acabà de construir l’any 1926, doncs morí el 106 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

1929 als 70 anys d’edat, dos anys després de la mort de la seva esposa, Maria Soler Llevat. Aquest no era el primer encàrrec que Rubió rebia del farmacèutic, ja li havia cons· truït uns anys abans els laboratoris situats a la carretera de Castellvell, i el 1910 havia realitzat unes reformes al Mas d’en Perdiu, que posseïa al terme Botarell. Aquesta estreta vinculació del client amb l’arquitecte no era casual, pro· venia de la relació d’una de les germanes de l’esposa d’Antoni Serra amb Rubió. Francesca Soler era l’esposa de Joan Roig, una germana del qual es casà en segones noces amb l’arqui· tecte. Precisament Rubió entre el 1915 i el 1918 havia construït per al matrimoni Roig Soler la casa coneguda amb el nom de Torre dels Pardals, que guanyà el Premi Anual d’Arqui· tectura de l’Ajuntament de Barcelona, situada a la confluència de l’avinguda de la Mare de Déu

de Montserrat amb el carrer que ha agafat el nom de la casa, al barri del Guinardó, avui però malauradament desapareguda. La façana principal de l’edifici de planta baixa i tres pisos, que presideix el sector central del raval de Santa Anna, és realitzada enterament en pedra, cosa que ens recorda l’interès manifest de Joan Rubió per les construccions tradicionals, concretament les realitzades seguint la tècnica ancestral de la pedra en sec. Per realitzar els paraments verticals s’utilitzen peces regulars rectangulars de pedra desbastada, mentre que als emmarcaments de portes i finestres s’usen peces grans de pedra allisada. Aquesta manera d’usar el material lític a la façana recorda directament altres obres de Joan Rubió com per exemple el Banc de Sóller (1910-1912), l’església de la mateixa població (1904-1912), el temple del Sagrat Cor de Gijón

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 107

(1913-1921), o el Foment de Pietat i Biblioteca Balmes de Barcelona (1916-1934). El disseny de les finestres de la planta sota coberta que coronen l’edifici, és deutor de l’emmirallament en les traceries de tradició medieval, passades però pel sedàs d’un procés de geometrització. Aquesta solució recorda altres obres de Rubió com per exemple la casa d’Isabel Pomar del carrer Girona de Barcelona (1904-1906), l’Asil del Sant Crist d’Igualada (1931-1946) o algunes de les finestres de la casa Roviralta –o el Frare Blanc– de l’Avinguda Tibidabo (19031913). La façana queda delimitada a la part superior per un perfil marcat per una mena de merlets esglaonats i un cos central a doble vessant igualment esglaonat, que Rubió usà també en l’altre edifici que construí al centre de Reus, el Dispensari Antituberculós del carrer de Sant Joan. La decoració de la façana està determina· da per la combinació de diferents textures en l’acabat de la pedra, i el disseny de les llindes de les obertures amb els seus corresponents guardapols de protecció, acabats amb incipients volutes. A les finestres i balcons s’utilitza un ordre de columnes de marbre brunyit i capi· tells de pedra despullat de decoració, de volums purs. Al pis principal s’hi pot accedir a través de l’escala noble, de la de servei i del munta· càrregues. Els espais interiors d’aquesta planta s’han conservat en bon estat, malgrat que part del mobiliari original ha estat substituït per altres peces, algunes de les quals provinents del laboratori Serra. A més, les estances conserven els paviments originals, i mostren un bell i va· riat repertori de dissenys de paviments hidràu· lics. La planta s’organitza al voltant d’una sala distribuïdor octogonal, en un dels costats de la qual es conserva l’armari que en altre temps amagava l’oratori de la família. Al sector que dóna al raval de Santa Anna s’hi troben tres estances, de les quals destaca una sala d’estar, corresponent a la tribuna central de la façana, separada d’una altra sala més petita mitjançant una interessant estructura de quatre columnes clàssiques tancades amb vidrieres emplomades de vidres incolors. A les estances que donen a la façana del camí de la Selva s’hi concentra el sector privat, amb els dormitoris i cambra de bany. Entre el vestíbul i la zona dels dormitoris, en un espai interior, es situa el menjador de la casa, il·luminat gràcies a una mena de gran tribuna que s’obre a un celobert, com si es tractés d’una de les característiques rotondes dels menjadors d’algunes cases de l’Eixample barceloní que s’obren sobre el pati interior d’illa. Aquesta estança conserva perfectament el mobiliari i la decoració originals d’un exultant gust neobarroc, en què el daurat del pa d’or, a voltes amb estofats, que cobreix motllures i columnes

108 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 109

salomòniques del bufet, taula, vitrina, cadires i butaques, acompanya els colors vius de les pintures del sostre amb la representació de grups florals i puttis, aquests situats al plafó central obra de Tomàs Bergadà, al voltant d’una gran i daurada creu grega de què penja la làmpada de cristall. Al costat del menjador hi ha la cuina, on la funcionalitat pren protagonisme, que es con· serva tal com fou organitzada per Rubió, amb els murs folrats de ceràmica vidriada decorada amb motius blaus i il·luminada per un dels diversos celoberts que travessen verticalment el volum de l’edifici per donar llum i ventilar una sèrie d’estances interiors, resultants de la profunditat del solar entre mitgeres sobre el qual es construí la casa. Sembla ser que aquest fou el primer edi· fici d’habitatges de Reus construït íntegrament amb estructura de formigó armat, malgrat que a l’església de Sant Joan, Pere Caselles des de feia uns anys ja usava parcialment peces de formigó armat encofrat per construir els arcs i nervis de les voltes. 110 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 111

112 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 113

114 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 115

Mas Llevat Avinguda de l’Onze de Setembre, 124

Arxiu Històric COAC. Dem. Barcelona

Domènec Sugrañes Gras c. 1924

A la zona coneguda amb el nom de la Munta i Baixa, corresponent a l’actual plaça de Pompeu Fabra, durant les primeres dècades del segle XX unes quantes famílies benestants de la ciutat es construïren un seguit de masos conce· buts com a residències d’estiueig properes a la ciutat. Entre els tres exemples que han arribat als nostres dies (al costat del mas Sabater i el mas Miarnau) cal destacar el mas que al voltant de 1924 Domènec Sugrañes Gras construí per encàrrec de Josep Llevat Sotorra. Es tracta d’un edifici aïllat de planta baixa i dos pisos de volum purament cúbic i cobert amb una teulada de quatre aiguavessos de teules vidriades recolzada sobre àmplies barbacanes. Les seves quatre façanes són deco· rades amb rics esgrafiats que representen, entre 116 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

altres motius, garlandes i pèrgoles sobre co· lumnes salomòniques. L’ús dels esgrafiats clars sobre fons fosc com a únic element decoratiu de l’exterior de l’edifici recorda la solució emprada al complex turístic de Sol i Mar de Salou. Accedim als jardins del mas a través de la monumental reixa de ferro forjat de doble batent flanquejada per pilastres dòriques. Un cop travessat un camí cobert amb pèrgoles, arribem a la façana principal, orientada a l’oest, on s’obre l’accés principal a l’edifici, protegit per un petit rafal d’obra vista, que recorda elements d’altres obres del mateix arquitecte, com per exemple la terrassa del xalet Loperena de Salou. A l’interior és interessant observar el sistema constructiu dels sostres d’algunes de

les estances on Sugrañes utilitza, com és ca· racterístic en algunes de les seves obres, com per exemple el xalet Bonet de Salou, voltes geomètriques de maó. Es conserva part del mo· biliari original així com la decoració pictòrica dels sostres del vestíbul i del menjador, aquest últim decorat amb representacions angelicals i garlandes de flors. Originàriament a la planta baixa s’hi concentrava el sector diürn de la casa, amb el menjador, la sala i la cuina entre d’altres, mentre que a les dues plantes superiors s’hi si· tuaven els dormitoris i les estances del servei. Malgrat que a la reixa d’accés hi apareix l’any 1928, l’edifici és anterior a aquesta data, ja que es conserven fotografies del gener de 1925 on apareix el mas ja construït, però encara amb les façanes nues de decoració esgrafiada.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 117

118 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 119

Casa Vilella Raval de Santa Anna, 10

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1925

L’any 1925 Ramon Vilella Estivill decidí reformar l’antic edifici de la família de la seva esposa, els Macaya, que ocupava la cantonada entre el raval de Santa Anna i l’antic carreró de Misericòrdia, actual carrer de Salvador Espriu; com a testimoni d’aquesta arquitectura preexis· tent, a la tarja superior de la porta d’accés enca· ra s’hi conserva una reixa original amb la data de 1842. De l’edifici, de planta baixa i tres pisos, en destaca la gran tribuna del pis principal, dis· senyada amb una rica combinació de parelles de columnes classicistes, amb capitells d’arrel coríntia, sobre les quals reposen arcs de mig punt. És especialment interessant el disseny del 120 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

sector de les dues cantonades de la tribuna on la disposició de les parelles de columnes permet l’obertura de finestres aixamfranades. Si s’estudien els plànols conservats, s’observa com el projecte original era molt més ambiciós que l’edifici que ha arribat fins als nostres dies. La tribuna havia de ser de doble alçada, i s’havia de prolongar fins a la segona planta amb un cos amb columnes de fust heli· coïdal. A més, l’edifici havia de ser coronat, a la cantonada, per una torre-mirador de dos pisos d’alçada sobre el nivell del terrat, amb una gran finestra serliana al nivell superior. La façana del raval de Santa Anna és la

que pren el protagonisme de l’exterior de l’edi· fici, ja que la gran façana lateral originàriament s’alçava sobre el molt estret carreró de Mise· ricòrdia, que per la seva amplada feia del tot impossible tenir-ne una visió de conjunt. És documentada oralment la intervenció de Pere Domènech en l’edifici, en construir almenys una enginyosa escala de fusta que comunicava directament el pis principal amb els baixos. Podria ser que també intervingués en alguns dels detalls de la façana, on trobem algunes relacions amb solucions emprades per Domènech en altres edificis.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 121

Grup Escolar Pompeu Fabra Carrer de Sardà, 23

Pere Caselles Tarrats 1926

L’arquitecte municipal Pere Caselles rebé l’encàrrec del Consistori de projectar un nou grup escolar que s’havia d’aixecar al solar de· limitat pels carrers de Sardà, de la Barceloneta, de Roig i la travessera de Sardà. S’inaugurà el 14 d’abril de 1928 en plena dictadura del ge· neral Primo de Rivera, i va esdevenir un acte d’homenatge al cap d’estat, del qual agafà el nom original. Caselles, fidel al gust imperant en aquell moment, es decantà per un llenguatge plena· ment clàssic en què columnes dòriques, fron· tons i mènsules, esdevenen els protagonistes de l’edifici. El col·legi tenia quatre aules per a nens i quatre per a nenes, les primeres situades a la planta baixa i les segones al primer pis. La planta adopta una forma de H, regida per una 122 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

forta simetria, formada per dos cossos paral·lels units per un cos transversal central que acull l’escala de connexió, i deixa espais lliures per a jardí i pati d’esbarjo dels escolars. D’aquesta manera, respon a les necessitats d’il·luminació i ventilació adequades dels espais interiors. La façana principal, orientada a ponent, queda emmarcada per dues ales paral·leles de l’edifici, i és monumentalitzada pel gran escut d’Espanya que la corona, acompanyat dels de Reus i Tarragona, aquests dos de dimensions molt més reduïdes. Al centre s’obre la porta principal de l’escola, flanquejada per dues co· lumnes dòriques. Les façanes dels dos cossos laterals sobre el carrer de Sardà, són una mos· tra de la destresa de Caselles per compondre usant elements arquitectònics de severa tra· dició clàssica. Totes les façanes, completament

estucades, presenten un tractament dels murs a base de franges horitzontals de fals encoixinat, sobre les quals es van disposant, de manera completament regular, les finestres dels dos pisos d’aules. Tot el conjunt és protegit de l’exterior amb una característica tanca formada per un mur baix d’aparell irregular de pedra, que també funciona com a basament de les faça· nes dels cossos d’edifici avançats del carrer de Sardà, sobre el qual reposa una senzilla reixa de ferro forjat. L’edifici va estar a punt de ser enderrocat als anys 60, però fou preservat gràcies a una campanya d’opinió encapçalada per la Demar· cació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 123

124 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 125

Dispensari Antituberculós Carrer de Sant Joan, 34 A

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Joan Rubió Bellver 1926

A la cantonada entre el carrer de Sant Joan i el del Vapor Nou, al costat de l’Hospital de Sant Joan, s’alça un petit edifici de planta rectangular d’un sol nivell i golfa, amb coberta a doble vessant. L’origen d’aquesta construcció es troba en la política sanitària desenvolupada durant els anys d’existència de la Mancomu· nitat de Catalunya quan, l’any 1923, aquesta institució plantejà la possibilitat de construir un sanatori antituberculós, idea que prengué forma amb l’acord subscrit l’any següent entre l’Ajuntament i la Mancomunitat segons el qual el primer cedia un terreny proper a l’Hospital per a la seva construcció. Però la desaparició de la Mancomunitat per part del govern de Pri· mo de Rivera paralitzà el projecte fins que, el 1926, es sol·licità a la Diputació de Tarragona la seva represa. Finalment, el febrer de 1927, la Diputació de Tarragona presentava la instància a l’Ajuntament en què es demanava el permís necessari per construir l’edifici. L’autor del projecte és Joan Rubió 126 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Bellver, arquitecte en cap de la Mancomunitat de Catalunya i més tard arquitecte de la Dipu· tació de Barcelona. Rubió començà a redactar el projecte el 1923, que fou aprovat pel consell permanent de la Mancomunitat el 4 de desem· bre. El dispensari queda aïllat del carrer mitjançant un petit jardí tancat amb un mur on s’obre una portalada de pedra reutilitzada, procedent de l’antic convent de les monges carmelites. La porta de l’edifici queda protegida per un petit rafal de fusta sobre dues columnes de pedra nues de decoració; al seu damunt, i sota el perfil esglaonat a doble vessant de la façana principal, s’obre una mena de finestra coronella sobre la qual trobem l’escut de la Diputació de Tarragona. De la façana lateral, en destaca el coronament, format per una sèrie de frontons esglaonats, alineats amb les finestres que s’hi obren. L’ús de la pedra desbastada és característic d’una part de la producció de Rubió, per

exemple el Banc de Sóller, la façana de l’església de la mateixa localitat mallorquina, el Foment de Pietat i la Biblioteca Balmesiana de Barcelona o la casa Serra de Reus, i ens recorda els seus estudis al voltant de les construccions tradicionals en pedra, recollits en el llibre Construccions de pedra en sec, publicat per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya l’any 1914. Però en molts d’aquests casos Rubió no usa la pedra seguint les lleis tradicionals de les construccions en sec, basades en la compressió del material, sinó que responen més a un interès estètic. Amb l’ús dels blocs de pedra simplement desbastats, l’arquitecte aconsegueix dotar d’interessants textures les façanes dels edificis. En aquest edifici hi trobem alguns paral·lelismes amb la casa Serra, construïda pel propi Rubió entre el 1924 i el 1926 al raval de Santa Anna, com per exemple el disseny de les columnetes, i del coronament esglaonat de la façana.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 127

Institut Pere Mata

Habitatge del sotsdirector i del mossèn Carretera de l’Institut Pere Mata, 1

Pere Domènech Roura 1925-1926

Quan Lluís Domènech i Montaner es re· tirà del capdavant del projecte de l’Institut Pere Mata, el succeí el seu fill Pere Domènech Rou· ra, que des de feia anys l’ajudava en les tasques de direcció d’obres d’alguns dels pavellons, com per exemple en el cos central del pavelló núme· ro 6. El jove arquitecte es mantingué fidel a la idea general del recinte hospitalari concebut pel seu pare, mort el 1924, organitzat en pavellons independents entre jardins, amb façanes d’obra vista, detalls escultòrics de pedra i decoració ceràmica que combina els colors blau i blanc. Entre els edificis projectats per ell destaquem 128 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

el pavelló de planta baixa i pis, situat al costat de la porta principal d’accés al recinte, destinat originàriament a residència del sotsdirector i del mossèn de l’hospital. D’acord amb el criteri general del recinte, l’edifici combina els tres materials característics, el maó, la ceràmica vidriada i la pedra, però determinats elements, com la sòlida columna dòrica de la cantonada oest de la planta baixa, ens mostren l’adopció de l’imaginari clàssic per part de les noves gene· racions d’arquitectes. El disseny de la tribuna, amb el maclatge de formes cúbiques recorda el de la tribuna de la casa Marco del raval de San·

ta Anna, projectada un any després pel mateix arquitecte. A l’emmarcament del balcó central, també es fa palès l’allunyament de les formes d’arrel medieval, emprades fins al moment per decorar el conjunt, i l’adopció de nous reperto· ris inspirats en la tradició clàssica i renaixen· tista, que també s’usen en la decoració del pis afegit l’any 1928 als cossos laterals del pavelló de Serveis Generals. Una altra realització de Pere Domènech a l’Institut Pere Mata és la ur· banització del passeig central, amb l’escalinata, la font i el monument al Dr. Briansó, inaugurat el 3 de març de 1928.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 129

130 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 131

Casa Marco Raval de Santa Anna, 23-25

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Domènech Roura 1926

Esteve Marco, aprofitant la relació que Pere Domènech Roura havia establert amb la ciutat des que havia substituït el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, en la direcció de les obres de l’Institut Pere Mata, li encarregà la construcció d’un edifici d’habitatges al solar situat a la confluència del raval de Santa Anna amb l’estret carrer del mateix nom. Domènech aprofità la disposició en can· tonada per singularitzar la façana de l’edifici dissenyant una curiosa tribuna caracteritzada pel maclatge de formes geomètriques, el cub i el cilindre. Mentre al primer pis la tribuna és cúbica, a les altres dues plantes és cilíndrica, però en la segona s’envolta d’un balcó amb llo· sa de perfil circular, que a la tercera passa a ser 132 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

quadrangular. La solució emprada a la tribuna a nivell de planta principal és la mateixa que la de la tribuna del pavelló de l’antiga residència del sotsdirector i del mossèn de l’Institut Pere Mata, construït per Domènech Roura el mateix any 1926. De la mateixa manera que aquella, es disposa just a la cantonada amb un gir de quaranta-cinc graus respecte l’eix de l’edifici, i repeteix un esquema compositiu molt similar, amb columnes clàssiques als vèrtexs que soste· nen una original estructura de llindes. Tant la planta baixa com la tribuna del pis principal són de pedra, mentre que la resta dels paraments de les façanes són estucats. Amb aquest edifici Pere Domènech donà

una pas endavant en l’arquitectura reusenca apropant-se a les formes pròpies de l’arquitec· tura Art Déco. La decoració està determinada per la pròpia volumetria de l’edifici, amb el recurs abans esmentat de la combinació de les formes cúbiques i cilíndriques, l’ús de motllures i mènsules dels balcons, els òculs cecs del coronament i les columnes dòriques i pilastres encastades que apareixen als diversos nivells de la tribuna. Segons el projecte original conservat, la façana s’havia de completar amb elements decoratius en forma de pinacles i es· feres de pedra, situats sobre la tribuna, cosa que emfatitzaria l’eix vertical de la façana del raval vista des del carrer de Santa Anna.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 133

El solar de la Casa Marco, en l’inici de la construcció, el 1926. (CP)

134 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 135

Edifici de la Caixa de Pensions Plaça del Pintor Fortuny, 1

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Enric Sagnier Villavecchia 1929

Al final del carrer de Llovera, just quan aquest deixa pas a la plaça de la Llibertat, tro· bem l’edifici que l’any 1929 Enric Sagnier pro· jectà per a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. El marquès de Sagnier, que havia estat l’arquitecte predilecte de l’alta burgesia barcelonina des de l’època del Modernisme, gràcies a l’amistat amb Francesc Moragas Barret, director general de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, va actuar com a arquitecte oficial de l’entitat financera, i en va construir l’edifici central a la Via Laietana de Barcelona (1914-1917) i algunes de les seves sucursals. L’entitat d’estalvi comprà a l’Ajuntament de Reus el solar que ocupava l’antiga presó per

136 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

construir-hi un edifici que combinés l’ús com a seu de l’entitat a la ciutat, amb els pisos d’habitatges particulars de les plantes supe· riors. Sagnier resolgué el projecte desplegant un repertori formal classicista amb voluntat monumental que emfatitza l’angle de visió principal des de la confluència dels carrers de Llovera i de l’Amargura (cal recordar que, en aquells moments, l’ampli espai de la plaça de la Llibertat estava ocupat per les instal·lacions dels quarters militars). És clar l’interès del projecte per monumentalitzar la ciutat, cercant dignificar eixos visuals mitjançant l’arquitec· tura, per exemple la façana principal des de la cruïlla dels carrers de Llovera i de l’Amargura, o la visió que des de l’estret carrer dels Recs es

té de part de la façana de l’avinguda Prat de la Riba, emfatitzada amb la construcció d’un cos d’edifici diferenciat i cupulat. Volumètricament l’edifici és format per dos cossos disposats en angle recte, units per un cos central amb façana de perfil convex. Cada un dels tres cossos queden remarcats per cúpules sobre tambor. La façana principal s’ar· ticula verticalment amb tres sectors, la planta baixa, que funciona com a sòcol, amb un trac· tament de la pedra diferenciat, un sector mitjà format per la primera i la segona planta, i un darrer pis coronat per les cúpules i baranes de balustres del terrat. De l’alçat en destaquen les quatre columnes d’ordre corinti de doble alçada que marquen l’eix de simetria de l’edifici. Als

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 137

pedestals d’aquestes columnes s’hi incorporen relleus escultòrics al·lusius als ideals de l’en· titat d’estalvi i un d’ells, adaptant-se al seu entorn, incorpora la silueta del campanar de la Prioral com a fons de l’escena. Aquests relleus són obra d’Eusebi Arnau, la signatura del qual apareix en cadascun d’ells, un dels escultors més destacats del període modernista, assidu col·laborador de Domènech i Montaner, que amb l’adveniment del Noucentisme continuà col·laborant en projectes arquitectònics. Sem· bla que Arnau també és l’autor de l’àngel de la façana principal del pavelló de Serveis Generals de l’Institut Pere Mata i dels models usats per a la decoració escultòrica de la casa Navàs.

L’edifici de la Caixa de Pensions, en la fase final de la construcció. (CP)

138 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 139

140 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 141

142 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 143

lvell

de les

FA LS ET DE SB AL BI F.

BE RN AT

GI M S

PTG E. E SCO RIA L

PO NT

PO NT DE L

PO NT

C. LA

MO NE ST IR

SA C NT D’ . MO M SC N ES O AL ES NE A TI DE R ST I IR CR EU DE S RI PO LL

DR .

GINE STA C. C

NO RD C.

C. DE GE RM AN C. DE OR LLE VA NT

C. GR AN C. HA GE RM S PTGE PT . ON GE IA .O LIV C. ER D

M AT A

PA SS EIG

M AN YA NE T

C MEN. TA

C HEU . RA DO MS RIU

H C DE OSPIT . L’IN AL FA ET NT

C. BERNAT DE CABRERA

C. LA

PA RE

JOSE P C.

EL L

LLE IDA

BA DA LON A

C. MA GDA FOLC H I SO LÉ

ALAD ERN

ROU RA E DO MÈN ECH

C. AV . L LE Ó

SAR AG OS SA AVI NG UD A C. PE R

C. J OAN I CR BUSQ USA UETS T

AD A

Ba r r a

or ial DE PO BL ET sc

M AC UL

AV IN GU DA

l’E

PLAÇA PASTORETA

e cd

C. I

S JO

ET ER A

. TV OJA RR TO

CA RR

EU C. ANDRRULL DE BOFA

MA RT OR

RM CA

DE A OS JA CL RO C. TORURATS J

SARDANA C. DE LA

C. JO AN OT

IX BA

OM OM DR D ELÒ IU E. V ER PTG LD L E ÍV CAM

E T I ES FR QU LL AR SE C. CA L DE

ME JAU NT E SA AD C. S PL. DE LA O CL DONA C. TREBALLADORA

L EL ON O’D PLAÇA COMPTE DE REUS WAD -R AS

NI C. ANTO AN IA PIJO AULÈST

ÚS MB GA

C. C. PON F M RED ENT IS E TR R C. AL IC AL EG C. RI SU A D

NT VE

I AP SER

INA OD Í . C LLV DR TE C. I CAS

ER OM LD FRÉ BA C. GALO C.

R VIE XA

UD OM S

L DE C.

NT SA

ÍS LLU TÀ AIE T. G C. S

NT SA

ALS RN GO

OS LLAN JOVE

L SO DEL C.

PRI

R PO VA

A AD

JESÚS L DE

IR C. G

BILL I C. PU

RAVA EVE T. EST C. SASI ST. C. ILA IGN U ÀG L STE P C. SE C. E JO T. E RECS IS RM CA RE ES L C. PE A RL DE ÒDEN CA T AL ST. C. C.

C. VAPOR NOU

PLAÇA PRIM

NÇ RE LLO

IS OU E C. L AÏLL L L BR VE

ET ER A 31 0

TEATRE FORTUNY

T. ES LT D OR C. A LVAD SA

C. R IGO BER TA M ENC HÚ DE C LS . B L MAS DIAALL B C. VILANOVA LE S DE LS GE LA PTG GA M E. NT UL D S AS E DE PT SA LS GE C. NA . NS M IA M I

I TIV ES LL. OR C. S

DELS

ELIES

TERESA

E UL BO C.

JOAN

NT SA

D LVA A SA ER C. OV LL

C. C. DE

SANTA

SANT

PRESIDENT COMPANYS

SEIG PAS

L ESTIVIL

CA RR

P C. JOSE ILÀ I CA SARDÀ

DA AVINGU

SUNYER

LLUÏSA

C. SANT PAU

C. ST. PAU I ST. BLAI

OR C. ENG A

L’IN CAR STI RET TU ER TP AD ER E EM ATA

C OR EN

R TO IN Ó . P IR AV TAP

. Ó DR ELL C. AB AN JO

LL TE AR M

IA AR M

PASSEIG

ER AD RC ME

AN LTR PL. A. BE PEDROL RIUS LL RU FA BO

OR CT DO

S UE AG OR M

L EL LV EL ST CA

AN JO

RU FA BO

RE MA

NI TO AN

L RA NE GE

E PL

E RG VE

SOR

I ELL GÜ

GR LE ÍA AG M . ST

C. A N LLEO

SANT

C. ST PANCR . AÇ

RT BE LÓ RO UI C. ’AG D

PL. PINTOR 19 FORTUNY

UNIVERSITAT . PL. DE LA C FAC. DE PATACADA MEDICINA

. STA

M C.

. IG GE PU PT A I LL LE VI

. GE R PT NE L AY . IO M GE RR PT I FA À RD SA

P ÒS PR

YER SUN

EDA ONC ESPR

NY TU OR AF VIL

NI TO AN

RU FA BO

LA PAU

PLAÇA DE LA LLIBERTAT

S S I ELIA C. GRA

C. JACINT BARRAU

AT BIN

N JOA

HOSPITAL 16 SANT JOAN

LAS MO

PLAÇA GANDHI

NS CATALA

LE SG RA NG ES

C. PARE JOAQUIM ROIG

DE V. TR

OMS RIUD

RT BELFO

KAHLO

C. FALSET

C. DE

PA SS EIG PLAÇA RACÓ DE C. DE L’AVI CÈ L’O ES LIA LIV PL A ER R UG T I ES GA

LDE ALCA C.

PLAÇA DEL NEN DE LES OQUES

ÍAS C. DR. FR

FRIDA

ST AT

PAÏSOS

C. AM I

C. A N PT LCALDE J. BERTRA GE . M A. P AR LA CA N ÀS DÀ SAR AS TIG AR

EIG PASS R RXADO C. ESCO

AV.

FIL EL LA

IÓ

ROGER

T LEPAN

DESA C. GAN

BARRI IMMACULADA UN

AL MONT-R

IG DI A

MP DEL CA

LÀ G TA NS

L CAMP RIÓ DE

GA RC IA

ES C. GL ÉS IA

R DEL PILA

A. ST

Í UD GA

ON NT D’A . C A I ÒR CT VI NI TO . AN TRV T ST. PAU N A S

NA LE HE

T FON

Ó IR

MERCAT CENTRAL

C. I

LA RIBA AV. PRAT DE

. PTGENÇA RA ESPE

PAU

AB EL LÓ

SC CE A AN IN FR RTR N C. BA RA ER NT .F SA ST C. . C

FERRAN

Í CAM

MS E RIUDO CAMÍ D

AN TÒ NIA

PLAÇA DE L’ESGLÉSIA

URB. DE PA CLARASSÓ LS PSSEI

YRI JAUME PE

L PASCUA

E ALCALD

VILASECA

R DOCTO

ONTB PTGE. M

URBANITZACIÓ BOLEDA

G ONT-ROI PTGE. M

GINESTA C. VI CE NÇ

C. DR.

MS RIUDO

DE DÉU C. MARE

NS CATALA

ROMANÍ

JARDINS DELS CAPELLANS A TER RE AR

PAÏSOS

PISCINES MUNICIPALS

DR.

RA ARGENTE

GALL ARA AN M C. JO L’ALEIXAR

AV.

GIL C. PARE

FERRAN

DR.

PL. ARQUITECTE I LL. DOMÈNECH OL I MONTANER TÍV R E OL C. C. S R IC FO ER TÒ IS LOM ED R R F C O C. C . ST IM EP C. QU OS A .J JO ST DE T L Í A ST C. PL. DEL LE VÍCTOR CE

ISBE C. B RÀS BOR

AVIN GUD A

ARGENTERA

ILLA ZORR

CAMÍ

FARIGOLA

MOR POA

PLAÇA DEL NUCLI C.

REUS DEPORTIU

VER

T JACIN

UER DAG CAM

URBANITZACIÓ SOL I VISTA

ERÀ GUIM

EL ÀNG

NS CATALA

JOCS

DELS

PLAÇA JOAN REBULL

PICS OLÍM C.

PIN AR

IN RD JA C.

CORREUS

AV.

TE SE DE

A UD NG

PLAÇA J.M. FOLCH I TORRES

PLAÇA DE L’ESTACIÓ

BARC

E NZ L’O

I AV

SE AV GL . E XX

ALF ÀBR EGA

DA GU IN AV

PLAÇA TIRANT LO BLANC

AV IN G UD A D EL COMERÇ

R AR OC RR FE

Ç ER

ESTACIÓ DE RENFE

OS AV. PAÏS

DEL

C. GABRIELA

C. DE FRANCESC BERENGUER

M CO

A BARCELON

D’AL COL EA

BARRI GAUDÍ

AVINGUDA

C. P LÀCID ROS VIDAL ICH

NA RO

TERO L

PL. SAGRADA FAMÍLIA

S ANTE CERV SSA AGO SAR

PLAÇA D’ALMOSTER

C. D’A RB OL Í L DE

A ET

EL QU O MI ER C. CUD ES

MAS CARANDELL

MISTR

RET ERA

OSC A

NA ALO BAD

CAR

URBANITZACIÓ PELAYO

IG UE RE S

LL RE TA BO . C DECOLS R IU C.

NA LA AP MP VIL CA C. EL D

C. F

CASTELLVELL

DEL

SEIG PAS

C. BERNAT DE BELL-LLOC

IN A

SA IS TIV

ES RG BO

S LE

PT G DE E. B LC O AMRGE P S

Ma rto rell

DA LE BO PO

RD NO

de Min eta

de la

Ca m i

I IC DZ HA

DE C.

c bi Co

BO CA

VIN EBR E

ES GÜ AI ES DU C.

de l

LA A DE ELL C. TAR FA

Ba ss a

DE C.

U SP MA

No va

PLAÇA INSTITUT PERE MATA

Pe dr er a

CARRETERA

LS JO

A OV OU AN ALB VIL RN C. CO S D’E

INSTITUT PERE MATA

Ca m i

PAS SEIG

ESTACIÓ FECSA / ENDE

NORD

es im Àn

A SS À BA LL LA ACA E D B C. DEL

DEL

Cami

PASSEIG

lvell

A LL EI DA DE IL

FE RR O CA RR

IA KENT C. DE VICTÒR

Va lls a

Re us

Carrer de Sant Esteve, 15

Casa Pellicer

Av. Prat de la Riva, 33-35

Hotel Europa

CLUB FUTBOL Raval de Santa Anna, 13 REDDIS

Casa Fàbregas

Raval de Santa Anna, 80

Mas Plana/ Villa Blanca

Autovia de Bellissens, s/n

102

Casa Serra

Raval de Santa Anna, 32-34

106

Mas Llevat

Av. de l’Onze de Setembre, 124

MA RIÀ

NG UD A

Carrer de Sardà, 23

122

Carrer de Sant Joan, 34 A

126

AGO

A Carretera de l’Institut Pere Mata, 1

128

Raval de Santa Anna, 23-25

132

P LL Mata Institut Pere AP DE L’ATGE. M

A E Edifici de la Caixa de Pensions 1 RO Plaça del Pintor Fortuny, À

BE .D LL . ER A

RA E RD LA

IÀ

C. MA S D EL PEL LICE R

EL LIC ER

MAS

R VE CO AL

URB. MAS PELLICER

P ER Ú

P.P. LA ROUREDA R IC

LÓ

C. M AS

A URB. MAS ABELLÓ

136

STA

NAM C. PA

L’A B

D’ IG LÉ SI AS

CO M TE C. SS M LA AS A R D

Casa Marco

C. P

TAR R

116

120

17 M 18AS

BARRI SANT JOSEP OBRER

Pompeu Fabra

PARCEL·LES Dispensari Antituberculós SIDÓS

Mas

Raval de Santa Anna, 10

PT EL G M CA S E AS PT AL . M. RP G IE D DE A CA E. M NTE ÉU L BE . D S PT C O ZA ÉU .M GU GE S . C S AD M AS OS . PT .D A DE M LU É LA GE. U AS BO C. PA M. PE DE LO DÉ FA PT DE M U RU LA AN GE. LM A LL M GÚ . BE AS ST DÉ A TO IA U D S N E

C. M AS P COTGE VA . M PT DO . D M GE. NG ÉU AC M AR . D A EN ÉU A

C. TERESA C. DE CALCUTA CLA TERESA RAMUNT

PASCU AL I

COR TINA

RT U

Carrer de Josep Anselm Clavé, 21

Magatzems Vilella

AV I

C. LLEÓ XIII

C. DE MARIA MONTESSO RI

LLU

C. DE CARME RIE I GUILERA RA

T ME FU MA DE BLA

PO C.

C. V ILA -SE CA E

Oficines de la Casa Sabater

P ER

C. M . AN PAR TÒNIA ÍS

MA CI À

C. DE MARIE CURIE

PR C AD . ES LA

RET

CLA

ST. AN TON I

DE PTG SE E. M M PA .D RA . TS

DEN T PRESI

C. MAS DEL PELLICER

GASSOL VENTURA C. C. C ON STA NTÍ

T DE SV. NOU T. JO SEP

C. CAS RAFEL ANO VA

C. C OLL DEJO U

C H I . MO GI N N I SE AN NYO GL R ÈS

Carrer Ample, 17

L DA VI

AVINGUDA

C. BERNAT DE BELL-LLOC

C. BERNAT DE CABRERA

BO SC O DO M C. ITA L

L’H OS P

RA VA L

CE RI M ON IÓ S

EL PE RE

Institut de Puericultura

VI RO NG IG C UD IS . RO O A SE LE TA R M AU RI

Plaça del Teatre, 1

C DE ST. . B SA AIX LVA DE DO R

GA LE R

LA C. DE

IS ER IC Ò RD IA M

C COR . JOAN OM INE S

PT G DE E. B LC O AMRGE P S

Carrer Major, 15

Teatre Bartrina

PO LL

Centre de Lectura

i Cam

ER NA T

S SSE ITIÜ

CA NE LA ST DE IR I

ÍLIA SIC

P ES EL C. D

SIT

54 64

L UE L IQ PO M ÍI C. ART M

CR EU S

IA NC ERÀ TOL

Carrer de Sant Joan, 29

PÀGINA

Carretera d’Alcolea

CONSTANT Í

Mas del Parsifal

14 Casa Vilella AS 15 DGrup Escolar EL

JARDINS DEL MAS ABELLÓ

IÓ XIII UC Ó IT LLE ST C. N A PL CO NS SEP ISE JO LL A BE UD G IN AV

UM JA

C. RA E BR CA

AT RN BE

T LO SC DE

M.D.

IG RO

ER LGU E L’A C. D

ADREÇA

T NE LI O .M LA E GE PT . D

DER

CÈ ER RA M ER IA I S AR L M ÇA C. AR M

SEN

ER TS ON M

T RA

MA RIA

NOM

ES RL CA

E. PTGSEGA R CÒ

PARC DE BOMBERS

. GE SA PT RO A. ST

l Vel ISSA IV D’E

S EDÈ PEN DEL

CA RAN ILAF C. V

VALD EPER ES 1 Casa Gasull

OR TE GA

L DE LL C. EBA TR

AU TO VI A

TANATORI

C. FU STER

ELL

C. TERESA PÀM I BERTRAN IES

SO L

PLAÇA PAU PICASSO

PARCEL·LES BESCÓS

A RAS TER

SAB

AVI N

ILS

ÓN C. IRÓ NM JOA

AV VILA .C CIÀ AR MA DE C. C. TERA NA EN L FORM VI DA L I BA RR AQ UE R

ESA

CLUB NATACIÓ REUS PLOMS

MORELL

C. DE MANR

R AM

OR ULT A ESC OR C. CAM RO

RIB AS

AT ALT IGU

C. Ó MATAR

TÍ AR

RÉ

MERCAT DEL CARRILET

T ILE ÍS LU E. L SSÓ PTGAS O M

IF AB R

C C.

PLAÇA ANTONI VILLARROEL

A LECH

ESC AR

DEL

L VIDA

TUNY FOR

M C.

HORT DEL ROS

D’ARAGÓ

A LOS ES C . C E ST R M DE

LA VI

C. AN TO N

À OC BR

AB AT

LS CE

RIER A

D’IGUALADA

CARRETERA

MORELL

DEL

C. C. NYA AV DE E IN FA GU SARD IÓ DA RÚ T URB. DYNA L GE A I L A OV N A VIL C.

S VALL

CAMÍ

de mí Ca . C

RIÀ MA

ROUC. REL L

C. C.

Ó ES

P SE JO

Í AG

RI BO LLI

T ITA RS VE DI

GA ON ALL

ST.

.M ST

A LI LÀ EU A. S ST LL E D VA C E .A LC D AL Í D M CA M CA

PI SE . JO ES

A UD ING AV

VIL

À TI C. AS EB .S ST C.

AR AM

M. ARÓ C. J. I VIL T AVA ARN

DA TO

RR CA

T IN AC . J ÈS GE RG PT VE

A AD EL

ER QU

A ND RO

AN TU RÀ TE BI SU

UM JA

DA GU IN AV

AN JO IS C. AM R

DA GU IN AV

E UR

ES LM BA

DA GU IN V A

S IXÉ CA

S NE C. MA PO

PÍ

PARC DE FEDERICO GARCÍA LORCA

M LU CO

RG À

S ET

TARRAGONA

LLEIDA

LS DE

IÀ AR M

RS LE TL ME .A GE PT

P SE JO

LA AL

RO L

C A ES ER H .T C M AS C. GU

PL. PALOSANTO

ES LM BA

S OU PR

EM LL

R VE CO AL

L O LL PA

C. ES MI R PÀ TO À PIN AD C. ERG B

IA AR M

ES ED

I GU

. GE PT

LL RE O M

DE AL

C. NT A FO DE L

M ES ILL C.

PS. TIRI EN CEM

C. PINTOR TAPIRÓ

C. C.

C AL

S NY BA C.

Ó MIR

PL. MOLÍ

E .D

DE C.

OR AJ M C.

. ST

l’E

O NE ST I

da eura L'Ab

CA CIN

T EN UG BR

NA RA

FO RT U

N O M GI SE

S SA IE RE ÀM TE P C. UEL IQ M

L DE

E C. METG Y FORTUN

C. ESC. SANT FRANCESC

LI NL BE

PR C.

R IÀ

PL. PAU CASALS

. Ó IMA CR ÍSS G R N PU SA

PLAÇA

E LD CA AL

DE L

PL. ANTONI GAUDÍ

N O M GI SE

L VA RA

R LA VI DE C.

e cd or ial DE PO BL ET

SA LL E

SANTA

FOLGUERA

UDA

S AL AS

A CO RES RA ER E C. RR GU NI BA OL ANTO S ÍF LE C RT T ES MA SAN ANC

P SE JO C.

RIERA

RO BE RT

R SA

CAMP

DEL

SELVA

L NA CA

C. LÍ O M

A ET ON EL À RC RD BA SA

A LL NO DE

PL. ST. FRANCESC

PL. J. A. CLAVÉ

U PA É C. BAT À SA UM JA

C. C.

DO CT O R

PLAÇA D’HÈRCULES

. Ó RS CR UE G SO

É AV CL

L VA RA

EU C. ANDRRULL DE BOFA

SARDANA C. DE LA

MO NE ST IR

MAS LLEVAT

15 DÀ

3 PRIORAL

S OL NY VI

A Ó. N CR IGO RD PE

. ST C. NET BE

IÀ AR M

AV IN GU DA Ba r r a

M J.

. TV OJA RR TO

PLAÇA PASTORETA

PR ES

RM CA

DE A OS JA CL RO C. TORURATS J

NÇ CE VI

E A CT EIX TE I ES FR QU LL AR SE C. CA L DE

IX BA

L EL ON O’D

LM SE AN

NT SA

NT VE

MARTÍ

Í C. ANN CATALUNYA RT A MA ITÀ GO C. POL MI PL. NA S I TES E C PL. DE LA U PURÍSSIMA MES PL. L’ABAT Q TRE OLIBA C FARINERA ALLRO SANG C. . C. V CAN S ON ES EU L N A GE C. ALA G C. CAR BO RAS LES VÉ CO DE C. I F C. O H . RM O C. R NS IGU GÜ RT A ESC ERA EL EN . C LE ULT L SI PLAÇA C. C CVEL OR MERCADAL CAS . M MO TE AR DE C . L S DE PL. L T S C L’OR IA . SÚ CASTELL JE AR -AP ST. A IEN GEN IM T . M IXA Ò PE DE C. À É TA E S STO RE SS IÓ LA NGE RÍ EPC . S C. PERIE L C PL. HORTS U G L PL. T UA P C RD C. S C. ON PL. PEIXATERIES DE MIRÓ C A C .EU C PÀMERRA ST. PERE C. F A PL. DEL G MÍ MA EN IES O VE SS DE RAS TA I L’AI TEATRE ADIA LL AR G E UA SA TA AB LE NO C. C. O S X V I A UB I BO ARA L . Ó ER .C VI CR STA BU XA . . O PL. C C R AM SC Í D BALUARD E .F ST . E T D C. SC AR R L . F LA AGO ST PAU VA . C A NA AT C E OR R D

AL AV

IG RO C. SU J. S SA AN C. GN TA M C A AG . S . DA TA RV . LE VI PL. T N DA A L MORLIUS

18 12

AJUNTAMENT

ME JAU NT E SA AD C. S O CL C.

PL. DE LA DONA TREBALLADORA

LAÇA OMPTE REUS WAD -R

L DE C.

JESÚS L DE

T. ES LT D OR C. A LVAD SA

NT SA

L’AM ARG URA

RE ID S LV L DE RO C. TE ON LIÓ M GA C. L L DE IO C. OR BILL I C. PU

RAVA EVE T. EST C. SASI ST. C. ILA IGN U ÀG L STE P C. SE C. E JO T. E IS RM CA ES L RL DE CA T AL ST. C. C. UÍS L SO DEL C.

C AN

AVINGUDA

E H SB C BI NE C. MÈ DO

ALBANÈS

ESTEVEC

URB. QUINTANA

R TO IN P SE JO

ER OV LL

RECS RE C. PE A ÒDEN

DE LA ACADA

A AD

AV.

A NG LLO ILA I V

L REL MO

A ND RO

OLIVÉ FERÍ C. CE

I RD JO

T AL

PL. 6A. SABATER C.

PLAÇA PRIM

NÇ RE LLO

L UE IQ RA L M TU UE C. EN IQ V .T M C. S

P C.

R DO LVA SA C.

DELS

TERESA

TEATRE FORTUNY

IR C. G

T LE EL ST CA

AS UN S LL JAL C. PU I H EC

R TO IN Ó . P IR AV TAP

E UL BO C.

S PA

L DE

PLAÇA POMPEU FABRA AVING

I ON NT PARC DE D’A SANT JORDI

ÈN M DO

S UE AG OR M

. Ó DR ELL C. AB N

E GR LE ÍA AG M . ST

C. C. DE

C TI AN

NT PL. ARQUITECTE SA ANTONI SARDÀ PL. DR. I MOLTÓ PL. ALCALDE E FRANCESC A ANTON BORRELL D TOSQUELLES ON D A RO UD E. G G A IN D PT ÀS M PATI RO AV TO

JOAN

T AN

O AN

PALAU DE FIRES I CONGRESSOS

RR CA RO R FE

MAS BRIANSÓ

L EL LV EL ST

N RA RT BE

A OR CT DO

L RA NE GE

I ELIAS

C OR EN

R BE SO

H EC ÈN M DO

REUS DEPORTIU UDÍ

PLAÇA DE LA LLIBERTAT

C. A N LLEO

AU RN VA . A NO GE LA PT E VI D

BARRI NILOGA

RT BE LÓ RO UI C. ’AG D

PL. PINTOR 19 FORTUNY

U BO AL RN CO ES

M C.

IC ER ED

. GE PT

R LE SO FR

. IG GE PU PT A I . LL LE GE R VI PT YNE A OL M E. RI TG AR

I ON

E BR M TE SE

E NZ L’O

BR O LL

AT EG

PAU

CEMENTIRI

FERROCARRIL

LONA BARCE

Í UD GA

CA M Í

BL NT O M

S ANTE CERV SSA AGO SAR

SIU

ES GÜ AI ES DU C.

S LE

M CA

L DE

ES RG BO

VINEBRE

E GR SE

C. C.

A NI SÉ

Selva

R EB

TA RR

URBANITZACIÓ SANT JOAN

C. C.

LÍ CO AN

AG O NA

ESTACIÓ FECSA / ENDESA

CU C.

LA ROUREDA

TEXTOS EN ESPAÑOL 8 DEL MODERNISMO AL NOVECENTISMO Lluís Miquel Pérez i Segura, alcalde de Reus A menudo la perspectiva historiográfica nos lleva a pensar que los acontecimientos sucedieron a remolque de los compartimentos estancos de los periodos. Es decir, que los cambios y las evoluciones del pensamiento o de los postulados artísticos están marcados por fronteras infranqueables que diferencian una etapa de la otra. Que entre el Modernismo y el Novecentismo, pongamos por caso, hay una clara ruptura que distingue las obras que pertenecen a cada uno de los periodos. Esta visión del pasado, ciertamente útil para entender sus planteamientos, no deja de ser una construcción con voluntad pedagógica. La realidad del presente, de cada uno de los momentos presentes que integran el devenir de la historia, está formada por yuxtaposiciones, por encrucijadas donde se mezclan movimientos en apogeo y en decadencia con propuestas emergentes. Y es justamente el resultado de este diálogo, de las tensiones entre lo que Pierre Bourdieu denomina centro y periferia, que es posible el cambio, que es posible entender la evolución de los movimientos y el sentido último de su afán de diferenciarse, a menudo a partir de la contraposición más radical, de lo que les ha precedido. En el caso de la arquitectura reusense, la trayectoria de Domènech i Montaner es bastante ilustrativa de este proceso en los primeros años del siglo XX. Nombre destacadísimo de la arquitectura modernista de la ciudad, fue también el impulsor del cambio de aires que acercó a Reus nuevas preocupaciones estéticas y nuevos enfoques arquitectónicos entroncados con el Novecentismo. Con el proyecto del edificio de la calle de Sant Joan del industrial Fèlix Gasull Roig, Domènech i Montaner abría las puertas a nuevas coordenadas de trabajo que marcarían la tónica de los años siguientes. Se iniciaba la mirada atrás para reencontrar los referentes clásicos y enmarcar las nuevas construcciones en el contexto de la nueva perspectiva urbana sugeridora de orden y civilidad. El hijo de Domènech i Montaner, Pere Domènech Roura, continuó la tarea firmando obras como los almacenes Vilella, en la calle de Sant Esteve, en este caso todavía con elementos modernistas apreciables, y la casa Marco, un edificio notable situado en el arrabal de Santa Anna. También los discípulos de Gaudí que trabajaron en la ciudad experimentaron este deseo de ensayar nuevas formulaciones. La casa Serra, en el arrabal de Santa Anna, y el Dispensari Antituberculós al lado del Hospital de Sant Joan son, en este sentido, dos obras destacables de Joan Rubió Bellver, como lo es, en el caso de Domènec Sugrañes, el mas Llevat, en la avenida de l’Onze de Setembre. Al lado de estos nombres, y en este caso plenamente integrado en el ideario novecentista, hay que situar al arquitecto Josep Simó Bofarull, autor de dos construcciones bastante significativas: el Institut de Puericultura y, sobre todo, la sede del Centre de Lectura, el antiguo palacete de los marqueses de Tamarit, cuya fachada expresa claramente la voluntad monumentalizadora de la construcción.

146 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

ENGLISH TRANSLATION 8 FROM MODERN STYLE TO NOUCENTISME Lluís Miquel Pérez i Segura, mayor of Reus Often the historiographic perspective make us think that the facts and events succeeded on tow of the waterlight compartments of the periods. That is to say, that the changes and evolutions of thought or of the artistic postulates are marked by the impassable borders that differentiate one stage from the other. That between Modern Style and Noucentisme, as an example, there is a clear break that separates the works belonging to each one of the periods. This vision of the past, certainly useful for understanding the raisings, is just a construction of a pedagogic will. The reality of present, of each one of the present moments which integrate the course of history, is done of juxtapositions, of crossroads where peak movements and declining movements are mixed with emerging proposals. And this is just the result of these dialogue, of the tensions between what Pierre Bourdieu is naming centre and periphery, that it is possible the change, that it is possible to understand the evolution of the movements and the last sense of their eagerness in differentiating it, often from the most radical counterposition, of what has preceded them. In the case of Reus architecture, the trajectory of Domènech i Montaner is quite illustrative of this process in the first years of the XXth century. A very remarkable name of the modern style architecture in the town, was also the driver of the change of airs which brought near Reus to the new aesthetic worries and new architectonic focusing related to Noucentisme. With the project of the building in Sant Joan street of the industrial Fèlix Gasull Roig, Domènech i Montaner opened the door to new coordinates of work which would mark the tonic of the following years. It was started the look back to find the classical referents and framing the new constructions in the context of the new urban perspective suggesting order and civility. The son of Domènech i Montaner, Pere Domènech Roura, continued the task signing works as the Vilella stores, in Sant Esteve street, in this case still with appreciable modern style elements, and the house Marco, a notable building placed in raval de Santa Anna. Also the pupils of Gaudí who were working in the town experienced this desire a essaying new formulations. The house Serra, in raval de Santa Anna, end the Pavilion of Tuberculoses at the side of Hospital de Sant Joan are, in this sense, two remarkable works of Joan Rubió Bellver, as it is, en the case of Domènech Sugrañes, the Mas Llevat, at the avenue of Onze de Setembre. At the side of these names, and in this case fully integrated in the noucentista ideology, it must be placed the architect Josep Simó Bofarull, author of two quite significant buildings: the Institut de Puericultura and, specially, the seat of the Centre de Lectura, at the old little palace of the marquis of Tamarit, the front door of which clearly expresses the monumental will of the construction. As the Modern Style, the Noucentisme expressed itself in different ambits of the culture and creation.

VERSION FRANÇAISE 8 Des le Modernisme au Noucentisme Lluís Miquel Pérez i Segura, maire de Reus Souvent la perspective historiographique nous fait penser que les faits et les évènements avaient échu à la remorque des compartiments étanches des périodes. C’est à dire, que les changes et les évolutions de la pensée ou des postulés artistiques sont marqués par des frontières infranchissables que font différentes une étape d’une autre. Que entre le Modernisme et le Noucentisme, étant donné le cas, il y a une cassure claire que sépare les oeuvres appartenant a chacun des périodes. Cette vision du passé, certainement utile pour comprendre les exposés, arrive à être une construction avec volonté pédagogique. La réalité du présent, de chacun des moments présents qu’intègrent le devenir de l’histoire, est faite de juxtapositions, de croisée où se mêlent des mouvements en apogée et en déclin avec des propositions émergentes. Et il est justement le résultat de ce dialogue, des tensions entre ce que Pierre Bourdieu nomme centre et périphérie, qu’il est possible un changement, qu’il est possible comprendre l’évolution des mouvements et le sens dernier de son souci de se différencier, souvent des la contraposition plus radicale, de cela que leur a précédé. Dans le cas de l’architecture de Reus, la trajectoire de Domènech i Montaner est bien illustrative de ce procès dans les premiers ans du XXème siècle. Nom très détaché de l’architecture moderniste dans la ville, il fut aussi l’impulseur du change d’airs qui faisait proche Reus à des nouvelles préoccupations esthétiques et nouvelles mises au point architectoniques rattachées avec le Noucentisme. Avec tout le projet du bâtiment de la rue de Sant Joan de l’industriel Fèlix Gasull Roig, Domènech i Montaner ouvrait la porte a des nouvelles cordonnées de travail qui marqueraient la tonique des années suivantes. On commençait le regard en arrière pour retrouver les référents classiques et encadrer les nouvelles constructions dans le contexte de la nouvelle perspective urbaine qui suggérait l’ordre et la civilité. Le fils de Domènech i Montaner, Pere Domènech Roura, avait continué la tâche signant des œuvres comme les magasins Vilella, dans la rue de Sant Esteve, dans ce cas encore avec des éléments modernistes remarquables, et la maison Marco, un bâtiment notable placé au raval de Santa Anna. Aussi les disciples de Gaudí qui avaient travaillé dans la ville expérimentaient ce désir d’essayer des nouvelles formulations. La maison Serra, au raval de Santa Anna, et le Pavillon des Tuberculeux du côté de l’Hôpital de Sant Joan sont, dans ce sens, deux œuvres remarquables de Joan Rubió Bellver, comme il est, dans le cas de Domènech Sugranyes, le Mas Llevat, dans l’avenue du Onze de Setembre. Au côté de ces noms, et dans ce cas pleinement intégré dans l’idéologie noucentiste, il faut placer l’architecte Josep Simó Bofarull, auteur de deux constructions bien significatives: l’Institut de Puericultura et, surtout, le siège du Centre de Lectura, dans l’ancien petit palais des marquis de Tamarit, la façade duquel exprime clairement la volonté de monument de la construction.

TEXTOS EN ESPAÑOL

ENGLISH TRANSLATION

VERSION FRANÇAISE

De la misma manera que el Modernismo, el Novecentismo se expresa en diferentes ámbitos de la cultura y de la creación. Si la arquitectura fue una de las más privilegiadas en el primer caso, en el segundo su incidencia fue menor, pero no por ello menos interesante. Es en este sentido que no es posible juzgar la huella novecentista en Reus con un análisis estricto del legado arquitectónico, de la misma manera que la espectacularidad y la incidencia de la arquitectura modernista no excluye la importancia de la plasmación del ideario del Art Nouveau en otros ámbitos, como la creación literaria o las artes plásticas. En un caso y en otro, la arquitectura es uno de los caminos de entrada –un camino inmejorable– para el descubrimiento de la realidad y las aspiraciones de una cuidad que iniciaba el siglo XX como la segunda ciudad de Cataluña. Efectivamente, el Novecentismo en Reus encontró también ejemplos especialmente relevantes en los que fueron los ámbitos de producción y de expresión más importantes del movimiento: la literatura y el ensayo. Nombres como el de Joaquim Santasusagna, Josep Prous i Vila o Bonaventura Vallespinosa son suficientemente ilustrativos de esta contribución reusense a un movimiento que, desde Barcelona, conectó las principales ciudades del país al amparo de unos planteamientos ideológicos y estéticos comunes. Una realidad en la que la labor del Centre de Lectura, la entidad decana de la ciudad, se convirtió en referencia indiscutible. Sin la espectacularidad de la densa trama de motivos que singularizan las construcciones modernistas, la plasmación del ideario de orden del Novecentismo, vigente hasta los años 40, permitió a la ciudad, además de ampliar el catálogo de edificaciones destacadas, incorporar el concepto de paisaje urbano. Una buena razón, sin ningún tipo de duda, para tratar de recorrer en la memoria de la piedra que integra hoy la fisonomía de la ciudad, el trabajo de unos arquitectos que dieron un paso más en el largo y apasionante proceso de búsqueda artística del siglo XX. Poner de manifiesto esta herencia, mostrar el proceso que la hizo posible y establecer las relaciones pertinentes para conectar esta realidad reusense con la del conjunto del país es, sin duda, una iniciativa profundamente enriquecedora. No solamente por el placer de descubrir la historia que hay detrás de los edificios que integran la ciudad sino, mucho más allá, para darse cuenta de que la nuestra ha sido, siempre, una cuidad encarada al proceso colectivo. Una ciudad atenta a las nuevas ideas y a los nuevos planteamientos ideológicos y estéticos que han sido la base de las mejoras materiales en la calidad de vida y el bienestar de las personas. Una ciudad que ha creído siempre en la cultura, en la fuerza de la creatividad, de la innovación y la asunción de nuevos retos y para la que la expresión de la inteligencia ha estado siempre ligada a la capacidad de expresar –y compartir– los deseos y las emociones a través de los lenguajes artísticos.

If the architecture was one of the most privileged in the first case, in the second one its incidence was fewer, but not less interesting. It is in this sense that it is no possible to judge the noucentista footprint in Reus with an strict analyse of the architectonic legacy, in a same way that the spectacularity and the incidence of the modern style architecture does not exclude the importance of the representation of the ideology of Art Nouveau in other ambits, as the literary creation and the plastic arts. In one case and in another, the architecture is one of the ways of entrance – an unsurpassable way – for the discovery of the reality and the aspirations of a town which was starting the XXth century as the second town of Catalonia. Effectively, the Noucentisme in Reus finds also specially relevant examples in what were the ambits of production and expression more important of the movement: the literature and the essay. Names as those of Joaquim Santasusagna, Josep Prous i Vila or Bonaventura Vallespinosa are illustrative of this contribution of Reus to a movement which, from Barcelona, connected the main towns of the country sheltered by common ideological and aesthetic raisings. A reality in which the task of the Centre de Lectura, the doyen body of the town, becomes an indisputable reference. Without the spectacularity of the thigh link of reasons with singularises the modern style constructions, the representation of the order ideology of Noucentisme, alive until the forties, allowed the town, besides widening the catalogue of remarkable buildings, to incorporate the concept of urban landscape. A good reason, without any doubt, to try to follow in the memory of the stone which integrates nowadays the features of the town the work of some architects who effected an step more in the long and passionate process of the artistic research of the XXth century. Making relevant this heritage, showing the process which made it possible and establishing the pertinent relationship to connect this reality of Reus with the ensemble of the country is, undoubtedly, an initiative deeply enriching. Not only for the pleasure of discovering the history behind the buildings which integrate the town but, much far beyond, to realise that our town has been always a town faced to the collective progress. A town prompt to the new ideas and to the new ideological and aesthetic raisings which have been the basis of the material improvements in the quality of life and the welfare of the people. A town which always has believed in the culture, in the force of creativeness, of the innovation, and the assumption of new challenges and for which the expression of the intelligence has been always along with the capacity of expressing –and sharing– the wishes and the emotions through the artistic languages.

Comme dans le Modernisme, le Noucentisme s’exprimait dans divers ambitus de la culture et de la création. Si l’architecture fut un des plus privilèges dans le premier cas, dans le deuxième son incidence fut mineure, mais pas pour cette raison moins intéressant. Il est dans ce sens qu’il n’est pas possible juger la trace noucentiste à Reus avec une analyse stricte du héritage architectonique, de la même façon que l’spectacularité et l’incidence de l’architecture moderniste n’exclue l’importance de la représentation de l’idéologie de l’Art Nouveau dans des autres ambitus, comme la création littéraire ou les arts plastiques. Dans un cas et dans l’autre, l’architecture est un des chemins d’entrée –un chemin insupérable– pour la découverte de la réalité et les aspirations d’une ville que commençait le XXème siècle comme la deuxième ville de la Catalogne. En effet, le Noucentisme à Reus trouve aussi des exemples en spécial relevants dans ce qui étaient les ambitus de production d’expression plus importants du mouvement: la littérature et l’essai. Noms comme ceux de Joaquim Santasusagna, Josep Prous i Vila ou Bonaventura Vallespinosa sont bien illustratifs de cette contribution de Reus à un mouvement que, des Barcelona, avait connecté les principales villes du pays à l’abri des exposés idéologiques et esthétiques communs. Une réalité dans laquelle la tâche du Centre de Lectura, l’entité doyenne de la ville, devient référence indiscutable. Sans l’spectacularité de la dense trame de raisons que singularise les constructions modernistes, la représentation de l’idéologie d’ordre du Noucentisme, vif jusqu’à les années 40, avait permis la ville, en plus d’élonger le catalogue des édifications détachées, incorporer le concept de paysage urbain. Une bonne raison, sans aucune doute, pour essayer de poursuivre dans la mémoire de la pierre que intègre aujourd’hui la physionomie de la ville le travail de quelques architectes qui avaient fait un pas plus avant dans le long et passionné procès de recherche artistique de XXème siècle. Détacher cet héritage, montrer le procès que l’a fait possible et établir les rapports correspondants pour connecter cette réalité de Reus avec l’ensemble du pays est, sans doute, une initiative profondément enrichissante. Pas seulement pour le plaisir de découvrir l’histoire derrière les bâtiments qu’intègrent la ville mais, plus au delà, pour se rendre compte que notre ville a été, toujours, une ville en face au progrès collectif. Une ville attentive aux nouvelles idées et aux nouveaux exposés idéologiques et esthétiques qu’ont été la base des améliorations matérielles dans la qualité de vie et le bien-être des personnes. Une ville qu’a cru toujours dans la culture, dans la force de la créativité, de l’innovation et de l’assomption de nouveaux défis et pour laquelle l’expression de l’intelligence est allé toujours à côté de la capacité d’exprimer –et partager– les désirs et les émotions à travers des langages artistiques.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 147

14 PANORÁMICA DE LA ARQUITECTURA NOVECENTISTA EN REUS Jordi Bergadà Masquef, arquitecto Regidor de Arquitectura y Urbanismo del Ayuntamiento de Reus y presidente de la Demarcación de Tarragona del Colegio de Arquitectos de Tarragona. Dentro del proceso cultural de toda colectividad, las transformaciones no se producen de una forma repentina, sino como graduales aproximaciones y proposiciones sobre la manera de afrontar, y por lo tanto de intentar resolver, las problemáticas planteadas por esta colectividad. Solo el necesario distanciamiento temporal permite distinguir sus resultados y a la vez proponer una definición sobre la que construir un determinado análisis. El concepto «novecentista», bastante estructurado y aceptado como ismo que explica la cultura, la creación y la ideología del primer tercio del siglo XX en nuestro país como un signo de identidad y de relativa cohesión estilística, se desdibuja un poco cuando lo aplicamos a la arquitectura. Es de muchas maneras diversas que los arquitectos catalanes llegan a proyectar en términos que podemos llamar novecentistas. Esta complejidad es la que ha hecho que diversos autores se planteen si es posible hablar claramente de Arquitectura novecentista, como es el caso de Oriol Bohigas. Otros, como Ignasi de Solà-Morales, intentan explicar de una manera global la arquitectura del novecientos como un proyecto para alcanzar una Arquitectura nacional y moderna a partir de la sucesiva y coetánea, por lo tanto bastantes veces contradictoria, transformación del Modernismo. Así podemos referirnos a un Novecentismo clasicista, en el que se prioriza la recuperación de los lenguajes clásicos como garantía de forma urbana (Folguera, Rubió Tudurí...) o a otro que tiende al monumentalismo (Florensa, P. Domènech...). Una recuperación de lenguajes clásicos, en parte florentinos, romanos, en definitiva italianos, o tal vez en otros del eclecticismo francés. Finalmente existe una corriente gaudinista (Sugrañes, Rubió Bellver, Martinell,...) toda vez que son arquitectos surgidos del taller del maestro. Los temas preferidos en estos momentos son los de carácter público y civil: bibliotecas, museos, templos, bodegas, escuelas, ateneos... en definitiva equipamientos que buscan la mejora del nivel cultural de la población, y en el campo de la residencia surge con fuerza la vivienda suburbana (Masó en Girona, Florensa en Barcelona, Simó en Reus...) similar a la inglesa ciudad-jardín, sin olvidar aún las casas señoriales y burguesas plurifamiliares, con las que construir ciudad. Podríamos concluir que este movimiento, ciertamente coetáneo con el final del Modernismo, quiere reaccionar contra esta realidad: el excesivo localismo y decadentismo en el que había caído cierto modernismo. Las nuevas propuestas quieren incidir en la posible y deseada recuperación de los modelos y formas clásicas como garantía de una práctica artística con dominio técnico, con la voluntad de conciliar este reencuentro con fórmulas clásicas desde la vocación de modernidad, y en términos más generales con la plena convicción del protagonismo social y cultural del arte. Es necesario observar, y los ejemplos de nuestra ciudad que este libro presenta lo demuestran, como aún los diversos oficios de la construcción, y que tan necesarios son para la arquitectura, están presentes en toda su fuerza y plenitud, manteniendo

148 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

14 VIEW OF THE NOUCENTISTA ARCHITECTURE IN REUS Jordi Bergadà Masquef, architect Town councillor of Architecture and Town Planning of Reus Town Hall and President of the Tarragona Demarcation of the College of Architects of Catalonia. In the cultural process of any community, the transformations are not produced in a sudden way, but as gradual approaches and proposals on the way to face them, and therefore, to try to solve the raised problematic for this community. Only the necessary temporary distance allows to distinguish the results and at the same time to propose a definition on which to build a determined analyse. The concept «noucentista», quite structured and accepted as an ismus which explains the culture, the creation and the ideology of the first third of the XXth century in our country as an identity sign and of relative stylistic cohesion, is being faded a little bit when we apply it to the architecture. It is in many ways that the Catalan architects arrive to project in terms that we can name noucentistes. This complexity is the one that has made that several authors are planning it that is possible to talk clearly about noucentista architecture, as in the case of Oriol Bohigas. Others, as Ignasi Solà de Morales, are trying to explain in a global way the architecture of the nine-hundred as a project in order to attain a national and modern Architecture since the successive and coetaneous, therefore many times contradictory, transformation of the Modernism. By this way we can refer to a classic Noucentisme, in which is given priority to the recovery of the classic languages as guarantee of an urban way (Folguera, Rubió Tudurí…), or another which tends to the monumentalism (Florensa, P. Domènech…). A recovery of classic languages, in part from Florence, Roman, in short Italians, or maybe in others from the French eclecticism. Finally it exists a Gaudí stream (Sugrañes, Rubió Bellver, Martinell,…) as they are architects issued from the master works. The preferred subjects in this moment are the ones of public and civil kind: libraries, museums, temples, cellars, schools, athenaeums… in short equipments which look to improve the cultural level of the population, and in the field of the residence appears with force the suburban housing (Masó in Girona, Florensa in Barcelona, Simó in Reus…) similar to the English town-garden, without forgetting still the noble houses and the plurifamiliar bourgeois, with whom the town can be built. We could conclude that this movement, certainly coetaneous with the final of Modernism, wants to react against this reality: the excessive localism and decline in which a certain modernism had fallen. The new proposals wish to fall upon the possible and wished recovery of the classic models and forms as a guarantee of an artistic practice with technical dominion, with the will of harmonising this encounter with classical formula from the vocation of modernity, and in more general terms with the full conviction of the social and cultural protagonism of art. It must be observed, and the examples in our town that this book is presenting show it, as still the several jobs of the construction, and which so necessary are for the architecture, are present with

14 PANORAMIQUE DE L’ARCHITECTURE NOUCENTISTA À REUS Jordi Bergadà Masquef, architecte Conseilleur d’Architecture et Urbanisme de la Mairie de Reus et président de la Démarcation de Tarragona du Collège d’Architectes de la Catalogne. Dans le procès culturel de toute collectivité, les transformations ne se produisent pas d’une façon soudaine, mais comme graduelles approximations et propositions sur la façon de faire face, et pourtant d’essayer de résoudre, les problématiques posées par cette collectivité. Seulement la nécessaire distance temporale permet en distinguer les résultats et en même temps de proposer une définition sur laquelle bâtir un analyse déterminé. Le concept «noucentista», bien structuré et accepté comme un isme qui explique la culture, la création et l’idéologie du premier tiers du XXème siècle dans notre pays comme un signe d’identité et de relative cohésion stylistique, disparaît un peu quand nous l’appliquons à l’architecture. Est de très diverses manières que les architectes catalans arrivent à projeter dans des termes que nous pouvons nommer noucentistes. Cette complexité est celle qui a fait que divers auteurs se posent s’il est possible parler clairement d’Architecture noucentista, comme est le cas d’Oriol Bohigas. Des autres, comme Ignasi Solà de Morales, essayent expliquer d’une façon globale l’architecture du neuf-cents comme un projet à fin d’obtenir une Architecture nationale et moderne à partir de la successive et contemporaine, pourtant beaucoup de fois contradictoire, transformation du Modernisme. De cette façon, nous pouvons nous référer à un Noucentisme classique, dans lequel se donne priorité à la récupération des langages classiques comme garantie de forme urbaine (Folguera, Rubió Tudurí…), ou à un autre qui tend a la monumentalité (Florensa, P. Domènech…). Une récupération de langages classiques, en part florentins, romains en définitive italiens, ou peut être dans des autres de l’éclectisme français. Finalement il existe un courant de Gaudí (Sugrañes, Rubió Bellver, Martinell,…) car ils sont des architectes issus de l’atelier du maître. Les sujets préférés dans ce moment sont ceux de caractère publique et civile: bibliothèques, musées, temples, caves, écoles, athénées… en définitive des équipements que cherchent améliorer le niveau culturel de la population, et dans le champ de la résidence avait surgi avec force le logement suburbain (Masó à Girona, Florensa à Barcelona, Simó à Reus…) comme similitude de l’anglaise ville-jardin, sans oublier encore les maisons nobles et les bourgeoises pluri familières, avec lesquelles on construit la ville. Nous pourrions conclure que ce mouvement, certainement contemporain avec la fin du Modernisme, souhaite réagir contre cette réalité: l’excessif localisme et déclin dans lequel avait tombé un certain modernisme. Les nouvelles propositions veulent frapper sur la possible et souhaitée récupération des modèles et formes classiques comme garantie d’une pratique artistique avec un domaine technique, avec la volonté de concilier cette rencontre avec des formules classiques des la vocation de modernité, et en termes plus générales avec la pleine conviction du protagonisme social et culturel de l’art. Il faut observer, et les exemples de notre ville que ce livre présente démontrent cela, comme

el extraordinario impulso que habían vivido en el periodo modernista. Es destacable la implicación que muchos de estos arquitectos tienen en los asuntos públicos. Si por fuerza tenemos que convenir que la Arquitectura es arte social, en la medida en que facilita que desde el propio proceso cultural se alojen las actividades humanas de toda índole, parece casi determinante que el siguiente paso de estos arquitectos, a la vez que mantener la vocación de hacer Arquitectura, dado el compromiso ideológico y cultural, sea el de asumir y protagonizar funciones políticas y públicas de representación democrática, con el fin de profundizar y llevar a la práctica sus tesis. En definitiva, creo que en sus participaciones en la labor cívica y política, decidida algunas veces por el patriotismo y otras por vocación, se encuentra un rasgo inequívoco de «novecentismo», que se hace evidente en la atención especial que dedican a los aspectos culturales de la política. Sería necesario, en los tiempos actuales, reflexionar sobre estas consideraciones y poder recuperar estas aspiraciones cívicas y culturales en el mundo político. El programa novecentista, en lo que a modernizador se refiere, toma la ciudad como emblema de modernidad. Llega a ser una de las consignas del programa, incluso d’Ors hace referencia a ella insistentemente en sus textos: construir un nacionalismo moderno es hacer Ciudad, hacer cultura ciudadana, civilidad. Desde la literatura y las otras bellas artes, este compromiso, ejemplificado con la voluntad de extender la cultura a todas las clases sociales, especialmente las más débiles social y económicamente, se extiende con bastante notoriedad. En el ámbito de la arquitectura y el urbanismo, este programa no resulta tan efectivo ni notorio, pues es necesario que el desarrollo de estas transformaciones urbanas tengan un periodo largo de concreción y construcción, y por todos es sabido que las convulsiones políticas de finales del primer tercio del siglo pasado no fueron las adecuadas para estos procesos culturales. De todas formas, no debemos excluir del discurso la dosis de conservadurismo que en todo este periodo está presente. A las clases dirigentes burguesas, tanto industriales como comerciales, a pesar de unirse a estos movimientos culturales y artísticos, tanto en el periodo modernista como en el novecentista, les es muy dificultoso superar su espíritu conservador, así como también sucede en el caso de los representantes políticos. Es cierto que muchos de estos creadores no acabaron respondiendo a las promesas de sus inicios, y en cambio, sí que lo hicieron otros que hoy están plenamente reconocidos. En el primer caso es como si estuviesen forzados a desdibujar los efectos de innovación y modernidad bajo la sordidez conservadora de sus clientes, que deseaban modelos y referencias a los eclecticismos anteriores. En el otro caso, figuras como Gaudí, Domènech i Montaner, Jujol..., que en su obra están totalmente alejados del conservadurismo, están hoy internacionalmente reconocidos. No podemos obviar la realidad cultural y política de la burguesía, y de una cierta intelectualidad catalana de finales del siglo XIX y del novecientos: saber mantener unos movimientos compactos y definidos, como el Modernismo, que tenía raíces revolucionarias, pero a su vez postergarlo tantas veces a la superficialidad de la moda: como el Novecentismo, malgastado en vulgares imitaciones históricas. Y si esto ocurría en la capital, también es cierto que, en su justa proporción, pasaba en nuestra ciudad:

all its force and fullness, maintaining the extraordinary impulse that we have lived in the modernist period. It is remarkable the implication that many of these architects have in the public affairs. If we must agree that the Architecture is a social art, in the measure which makes easy that since the own cultural process the human activities of all kind must be lodged, it seems nearly determining that the following step of these architects, at the same time of keeping the vocation of doing Architecture, given the ideological and cultural engagement, would be the assumption and progatonism of political and public functions of democratic representation, in order to deepen and carry to practice their thesis. In short, I believe that in their participations in the civic and political task, decided sometimes for patriotism and others for vocation, there is an unequivocal feature of «noucentisme», being obvious in the special care dedicated to the cultural aspects of policy. In the actual times it should be thought about on these considerations and to be able to recover this civic and cultural aspirations in the political world. The noucentista program, in what wants to be modern, takes the town as an emblem of modernity. It becomes one of the orders of the program, even d’Ors refers insistently to it in his texts: to build a modern nationalism is to make town, to make citizen culture, civility. From the literature and the beautiful arts this engagement, as an example of the will of spreading the culture to all social classes, specially the most economically and socially weak, is spread with quite fame. In the ambit of architecture and town planning, this program does no result so effective and notorious, as it is necessary that the development of these urban transformations have a long period of concretion and construction, as everyone knows that the political convulsions of the end of the first third of the last century were not the adequate for these cultural processes. Nevertheless we must not exclude form the speech, the dose of conservative ideas that in all this period is being present. The bourgeois ruling classes, as industrial as commercial, even being added to these cultural and artistic movements, as in the modernist period as in the noucentista, it is very difficult to surpass its conservative spirit, which also happens in the case of the political representatives. It is true that many of these creators did not finish answering to the promises of their beginnings, and on the contrary, some others very recognized really did that. In the first case it is as we were forced to fade the efforts of innovation and modernity under the conservative squalor of their clients, who wished models and references to the previous eclecticisms. In the other case, figures as Gaudí, Domènech i Montaner, Jujol…, who in their work were totally far away of the conservative though, nowadays are fully recognized. We cannot forget the cultural al political reality of the bourgeoisie, and of a certain Catalan intellectuality of the end of the XIXth century and of the nine-hundred: to be able to keep some compact and definite movements, as the Modernism, which had revolutionary roots, but at the same time to postpone it so many times only in the superficiality of the fashion; as in the case of Noucentisme, spoiled in vulgar historical imitations. And if that happened in the capital, it is also true that in its just proportion, happened in our town: If there were

encore les divers métiers de la construction, et que si nécessaires sont pour l’architecture, sont présents avec toute sa force et plénitude, en maintenant l’extraordinaire impulse qu’ils avaient veçu dans le période moderniste. Il est détachable l’implication que beaucoup de ces architectes ont dans les affaires publiques. Si à la force nous devons convenir que l’Architecture est un art social, dans la mesure que facilite des le propre procès culturel se logent les activités humaines de toute sorte, il paraît presque déterminant que le suivant pas de ces architectes, en même temps de maintenir la vocation de faire Architecture, donné le compromis idéologique et culturel, soit celui d’assumer et être protagoniste des fonctions politiques et publiques de représentation démocratique, à fin d’approfondir et mener en pratique leurs thèses. En définitive, je crois que dans ses participations dans la tâche civique et politique, décidée quelques fois par patriotisme et d’autres par vocation, il y a un trait inéquivoque de «noucentisme», en se faisant évident dans l’attention spéciale dédiée aux aspects culturels de la politique. Il faudrait, dans les temps actuels, réfléchir sur ces considérations et pouvoir récupérer ces aspirations civiques et culturelles dans le monde politique. Le programme noucentista, dans cela que veut être modernisateur, prend la ville comme un emblème de modernité. Il devient une des consignes du programme, même d’Ors fait référence d’une façon insistante dans ses textes: construire un nationalisme moderne est faire Ville, faire culture catalane, civilité. Des la littérature et les autres beaux arts cet engagement, exemplifié avec la volonté de faire arriver la culture à toutes les classes sociales, en spécial les plus faibles socialement et économiquement, s’étend avec beaucoup de succès. Dans l’ambitus de l’architecture et l’urbanisme, ce programme ne résulte pas si effectif ni notoire, car il faut que le développement de ces transformations urbaines aient un période long de concrétion et construction, comme tout le monde le connaît que les convulsions politiques de la fin du premier tiers du siècle passé ne furent pas les adéquates pour ces procès culturels. De toute façon nous ne devons pas exclure du discours, la dose de conservatisme que dans tout ce période est présent là. Les classes dirigeantes bourgeoises, tant industrielles comme commerciales, malgré s’ajouter à ces mouvements culturels et artistiques, tant dans le période moderniste comme dans le noucentista, est très difficile pour eux surpasser son esprit conservateur, une chose qu’aussi se passe dans le cas des représentants politiques. Il est vrai que beaucoup de ces créateurs ne finirent pas à répondre aux promesses de ses débuts et, par contre, on l’avaient fait d’autres qu’aujourd’hui sont pleinement reconnus. Dans le premier cas est comme s’ils fussent forcés à ne pas dessiner les efforts d’innovation et modernité sous la sordidité conservatrice de leurs clients, que désiraient des modèles et références aux éclectismes antérieurs. Dans l’autre cas, figures comme Gaudí, Domènech i Montaner, Jujol…, que dans sa œuvre étaient totalement éloignés du conservatisme, sont aujourd’hui internationalement reconnus. Nous ne pouvons pas oublier la réalité culturelle et politique de la bourgeoisie, et d’une certaine intellectualité catalane de la fin du XIXème siècle et du neuf-cents: savoir maintenir des mouvements compactes et définis, comme le Modernisme, qui avait des radis révolutionnaires, mais en même temps le laisser de côté beaucoup de fois seulement dans la

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 149

Si allí titubeaban con el Palau de la Música Catalana y proponían derribar la casa Milà, aquí no eran capaces de aceptar el proyecto para el Santuari de Misericòrdia de Gaudí. Bien mirado, un centenar de años después, en nuestra ciudad tampoco hemos sido capaces, todavía, de valorar, explicar y aceptar el proyecto de Enric Miralles para la definitiva urbanización de los paseos ochocentistas. Las arquitecturas presentadas en el presente volumen, profusa y abundantemente fotografiadas, junto con las anteriores del volumen del Modernismo, ejemplifican el periodo histórico de nuestra ciudad en el que la producción arquitectónica ha conseguido un mayor nivel de calidad. La suma de arquitectos foráneos junto con los locales, el magnífico nivel de los artesanos, maestros de obras y oficiales de la ciudad y sus entornos, todos ellos de un nivel de profesionalidad y rigor en sus oficios muy significativo, explica este fenómeno. Dentro del panorama reusense, la figura más claramente novecentista fue Simó Bofarull; formado en la Academia Beaux-Arts, encarna la vertiente francesa dentro de las actitudes novecentistas. Fue alcalde de la ciudad y también arquitecto municipal. Es, de manera similar al caso de Domènech i Montaner en la etapa modernista, el arquitecto escogido por la burguesía y la intelectualidad local del momento, en el que Reus empieza a perder la condición de segunda ciudad del país, a pesar de ser sin duda uno de los focos agitadores novecentistas fuera de la capital barcelonesa, como materializador de sus inquietudes y de sus arquitecturas. A partir de su relación con Evarist Fàbregas, se suceden los proyectos de la sede actual del Centre de Lectura junto con los del Teatre Bartrina, la casa Fàbregas y el Institut de Puericultura, edificios que ya forman parte inseparable del paisaje urbano y arquitectónico de la ciudad. De todas maneras, aparte de estos proyectos, la aportación más importante de Simó fue el proyecto para las instalaciones que el Reus Deportiu promovió en 1925. En una zona de la ciudad claramente idónea por su crecimiento y delimitada por las dos redes ferroviarias nacionales, la entidad deportiva fijó su interés allí y convocó un concurso para la ubicación de sus instalaciones deportivas. Bajo las premisas programáticas del Dr. Domènech, Simó aprovechó la necesidad del club para proyectar un crecimiento ordenado y racional de la ciudad en el entorno del núcleo deportivo, de equipamientos y espacios libres. Como en otras ocasiones el proyecto no se llega a materializar; algunas instalaciones del club se construyen, hoy ya desaparecidas, y de la parte de crecimiento residencial proyectado, queda la zona de ciudad-jardín de la calle de Frederic Soler, donde aún subsiste, reformado, el chalet del propio Dr. Domènech, proyectado por el propio Simó, de una factura geométrica y pureza volumétrica, próximo a la obra de Mallet-Stevens y al movimiento Déco, en el que demuestra la capacidad de evolución en su obra. Con voluntad de formalizar y calificar la ciudad, destacable es el proyecto para la casa Fàbregas, que constituye la confluencia del arrabal de Santa Anna con la plaza de Catalunya, con una fachada continua, profusamente decorada, enfatizando el punto de giro a la plaza. De los discípulos y colaboradores reusenses de Gaudí, destaca en el caso de Domènec Sugrañes, el Mas Llevat. Pieza de una clara y precisa implantación, maltratada por la vecindad actual de una

150 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

doubting with the Palau de la Música Catalana and proposed to demolish the house Milà, here were unable to accept the project for the Santuari de Misericòrdia by Gaudí. Certainly, a hundred of years later, in our town we have not been capable, even now, of value, explain and accept the project of Enric Miralles for the definitive urbanisation of the eight-hundred boulevards. The architectures presented in this volume, profusely and with abundant photographs, together with the previous ones of the Modernism, are an example of the historical period of our town in which the architectonic production has attained a greater level of quality. The addition of outside architects together with the local ones, the magnificent level of the craftsman, master of works and official of the town and surrounding, all of very significant level of professionalism and rigour in their jobs, explains this phenomenon. In the Reus view, the figure most clearly noucentista was Simó Bofarull; formed in the Academy Beaux-Arts, he brings to life the French slope in the noucentistes attitudes. He was the major of the town and also the municipal architect. He is, similarly to the case of Domènech i Montaner in the modernist period, the architect chosen by the bourgeoisie and the local intellectuality of the moment, in which Reus is starting to loose the condition of the second town of the country, in spite that undoubtedly one of the noucentistes agitator focus of Barcelona, as a material maker of his worries and of his architectures. Since the relationship with Evarist Fàbregas, are chained the projects of the actual seat of Centre de Lectura together with the teatre Bartrina, of the house Fàbregas and of the Institut de Puericultura, all the buildings that are already a part of the urban and architectonic landscape of the town. Nevertheless, apart from these projects, the most important contribution of Simó was the project for the installations that Reus Deportiu promoted on 1925. In an area of the town clearly adequate for its growing and delimited by the two national railroad nets, the sportive body fixes its interest there and summons a contest for the placing of its sportive installations. Under the programmatic premises of Dr. Domènech, Simó profits the need of the club for projecting an ordered and rational growing of the town around the sportive core, of equipments and of free spaces. As in other occasions, the project did not reach the materialisation; some installations of the club are built, today already disappeared, and of the part of the projected residential growing, it remains an area of the town-garden of Frederic Soler street, were still remains, reformed, the chalet of the own Dr. Domènech, projected by the own Simó, of a geometric facture and volumetric purity, close to the work of Mallet-Stevens and to the Déco movement, in which he demonstrates the capacity of evolution in his work. With the will of formalising and qualifying the town, remarkable is the project for the house Fàbregas, which constitutes the one found in raval de Santa Anna and Catalunya square, with a continuous façade, profusely decorated, making emphasis on the turning point to the square. Of the disciples and collaborators of Reus of Gaudí, it detaches in the case of Domènech Sugrañes, the Mas Llevat. Piece of a clear and precise implantation, ill-treated by the actual neighbour-

superficialité de la mode; comme dans le Noucentisme, dilapidé en vulgaires imitations historiques. Et si cela se passait dans la capitale, il est aussi vrai que, dans sa juste proportion, se passait dans notre ville: Si là on hésitait avec le Palau de la Música Catalana et on proposait détruire la maison Milà, ici ne furent pas capables d’accepter le projet pour le Santuari de Misericòridia de Gaudí. Si on le regarde bien, une centaine d’ans après, dans notre ville nous n’avons pas été capables, même maintenant, d’évaluer, expliquer et accepter le projet d’Enric Miralles pour la définitive urbanisation des boulevards du huit-cents. Les architectures présentées dans ce volume, profusément et avec des photographies abondantes, ensemble avec les antérieures du volume du Modernisme, sont un exemple du période historique de notre ville dans lequel la production architectonique a réussi un plus grand niveau de qualité. L’adition d’architectes étrangers ensemble avec les locaux, le magnifique niveau des artisans, maîtres d’œuvres et officiers de la ville et les alentours, tous d’un niveau de professionalité et rigueur dans leurs métiers très significatif, explique ce phénomène. Dans le panorama de Reus, la figure plus clairement noucentista fut Simó Bofarull; formé dans l’Académie Beaux-Arts, incarne le versant français dans les attitudes noucentistes. Il fut le maire de la ville et aussi architecte municipal. Il est, pareil du cas de Domènech i Montaner dans l’étape moderniste, l’architecte choisi par la bourgeoisie et l’intellectualité locale du moment, dans lequel Reus commence à perdre la condition de deuxième ville du pays, malgré qu’elle est sans doute un des foyers agitateurs noucentistes hors de la capitale de Barcelona, comme matérialisation de ses inquiétudes et ses architectures. À partir du rapport avec Evarist Fàbregas, s’enchaînent les projets du siège actuel du Centre de Lectura ensemble avec le théâtre Bartrina, de la maison Fàbregas et de l’Institut de Puericultura, tous les bâtiments que déjà forment une part fondamentale du paysage urbain et architectonique de la ville. De toute façon, à part de ces projets, l’apport plus important de Simó fut le projet pour les installations que le Reus Deportiu avait promu l’an 1925. Dans une zone de la ville clairement adéquate pour sa croissance et délimitée par deux réseaux de chemins de fer nationaux, l’entité sportive fixe son intérêt et convoque un concours pour l’emplacement de ses installations sportives. Sous les prémisses programmatiques du Dr. Domènech, Simó profite le besoin du club pour projeter une croissance ordonnée et rationnelle de la ville autour du noyau sportif, d’équipements et d’espaces libres. Comme dans des autres occasions le projet n’arrive pas à se matérialiser; quelques installations du club s’avaient construit, aujourd’hui déjà disparues, et de la part de la croissance résidentielle projetée, il reste la zone de ville-jardin de la rue de Frederic Soler, ou encore subsiste, réformé, le chalet du même Dr. Domènech, projeté pour le même Simó, d’une facture géométrique et pureté volumétrique, proche à l’œuvre de Mallet-Stevens et au mouvements Déco, dans lequel il démontre la capacité d’évolution dans son œuvre. Avec la volonté de formaliser et qualifier la ville, remarquable est le projet pour la maison Fàbregas, que constitue l’encontre du raval de Santa Anna avec la place de Catalunya, avec une façade continue, abondamment décorée, faisant emphase au point de tour à la place.

gasolinera, destacan los esgrafiados de las fachadas y el trabajo con bóvedas de ladrillo, con diferentes geometrías, del techo. De Joan Rubió Bellver, que tuvo también representaciones políticas y públicas destacadas, dos proyectos bastante diferentes. La casa Serra de la que quiero reseñar la fachada posterior, desnuda de ornamentación, pero verdaderamente novecentista. Y el pabellón de la calle de Sant Joan, pieza muy autónoma, que elude aquella voluntad de construir ciudad, pero de especial factura y resolución pétrea. De su obra podemos destacar un gran dominio constructivo, tanto en piedra como en ladrillo, soluciones estructurales eficientes y una gran resolución decorativa integrada en el proceso constructivo. Creatividad e imaginación, componentes esenciales del universo gaudiniano, están convenientemente racionalizados en la obra de Rubió. De las piezas reseñadas en el catálogo, y tal vez de las más novecentistas, destaca el grupo escolar Pompeu Fabra, de Pere Caselles, recientemente recuperado y ampliado, y que fue objeto de un intento de derribo a finales de los setenta, que afortunadamente no fructificó gracias a la tozudez de dos jóvenes, pero ya comprometidos, arquitectos locales. De una gran claridad compositiva, tanto volumétrica como planimétrica, es una obra de gran calidad. Muchos de los arquitectos que se forman y empiezan a proyectar y construir durante el primer tercio del siglo XX en nuestro país, de formación y entorno por lo tanto básicamente novecentista, evolucionan hacia planteamientos culturales identificados con las teorías funcionalistas y estéticas que determinan lo que entendemos por Movimiento Moderno. El ejemplo paradigmático es Duran Reynals. A buen seguro que se encuentran en las raíces de los conceptos novecentistas los mecanismos que les permiten esta evolución hacia los postulados modernos. En nuestra ciudad recala una figura que responde a este perfil y a la que, a pesar de no estar reseñada en este libro, debo referirme. Se trata de Francesc Mitjans, que proyecta y construye dos obras, que si bien cronológicamente no coinciden con el periodo que ilustra esta publicación, sí que tienen una clara referencia al mismo. La primera es la casa Cochs, en la avenida Prat de la Riba, que seguramente es la única casa señorial que se construye en la ciudad, de factura novecentista en su concepción y diseño de la fachada principal, en la que el largo transcurso de las obras, hace evolucionar hacia un racionalismo moderno, ejemplificado en el cuerpo de cocheras de la calle Pròsper de Bofarull. La otra obra que quiero significar, de una elegantísima y novecentista factura, como lo demuestra su neutralidad a pesar de la complejidad del tema, es la intervención de unos nuevos escaparates y acceso a la emblemática tienda de la casa Navàs, donde la integración con la potente arquitectura original se resuelve con una cuidadosa sensibilidad y sin ninguna estridencia. Modernismo y Novecentismo, en definitiva y por encima de todo la buena arquitectura, se encuentran y conviven para nuestro disfrute. Saber reencontrar en nuestra ciudad, y en su justa contemporaneidad, el valor cultural que la Arquitectura tiene que aportar, lejos del exclusivo, estéril y espectaculativo negocio inmobiliario, ¡es labor de todos!

hood of a petrol station, are remarkable the graffito of the façades and the work with vaults of brick, with several geometries, of the ceilings. Of Joan Rubió Bellver, which also had remarkable political and public representations, two very different projects. The house Serra, of which I would like to mention the posterior façade, naked of ornamentation, but truly noucentista. And the pavilion of Sant Joan street, a piece very autonomous, which avoids that will of building town, but of special facture and stone resolution. Of his work we can detach a great constructive ability, as in stone as in brick, efficient structural solutions and a great decorative resolution integrated in the same constructive process. Creativity and imagination, essential components of the Gaudi’s universe, are conveniently rationalised in the work of Rubió. From the pieces described in the catalogue, and maybe of the most noucentistes, is detachable the scholar group Pompeu Fabra, by Pere Caselles, lastly recovered and widened, and that was object of an attempt of demolition at the end of the seventies, which luckily did not succeed thanks to the stubbornness of to young men, then, but already engaged, local architects. Of a great composition clarity, as volumetric as plan metric, it is a work of great quality. Many of the architects formed and that start to project and build during the first third of the XXth century in our country, of formation and outline basically noucentista, are evolving towards cultural raisings identified with functional and aesthetic theories which determine what we understand as Modern Movement. The paradigmatic example is Duran Reynals. It is sure that are found in the roots of the noucentistes concepts the mechanisms which allow this evolution towards the modern postulates. In our town arrives a figure which reply to this profile, and that in spite of not being described in this book, I need to mention him. It is about Francesc Mitjans, who projects and builds two works, which if chronologically do not coincide with the period illustrating this publication, they have a clear reference. The first one is the house Cochs, in the avenue Prat de la Riba, which surely is the last noble house built in the town, of noucentista facture in his conception and design of the main façade, in which the long duration of the works, makes evolve towards a modern rationalism, exemplified in the two garages of Pròsper de Bofarull street. The other work that I want to mention, of a very elegant and noucentista facture, as it is demonstrated by its neutrality in spite of the complexity of the subject, is the intervention of new shop windows and access to the emblematic shop of the house Navàs, where the integration with the powerful original architecture is solved with an accurate sensitivity and without any stridency. Modernism and Noucentisme, in short and above all the good architecture, are found there and living together for our delight. To be able to encounter in our town, and in its just contemporarity, the cultural value that the architecture must furnish, far away from the exclusive, sterile and speculative real state business, is a task of everybody!

Des disciples et collaborateurs de Reus de Gaudí, il détache dans le cas de Domènec Sugrañes, le Mas Llevat. Pièce d’une claire et précise implantation, maltraitée par le voisinage actuel d’un poste d’essence, on peut détacher les graffito des façades et le travail avec des voûtes en brique avec diverses géométries, des plafonds. De Joan Rubió Bellver, qui avait aussi des représentations politiques et publiques remarquables, deux projets bien différents. La maison Serra, de laquelle je veux indiquer la façade postérieure, dépouillée d’ornements, mais vraiment noucentista. Et le pavillon de la rue de Sant Joan, pièce très autonome, qu’évite cette volonté de construire ville, mais de facture spéciale et résolution en pierre. De sa œuvre on peut détacher un grand domaine constructif, tant en pierre comme en brique, solutions structurelles efficaces et une grande résolution décorative intégrée dans le même procès constructif. Créativité et imagination, des composants essentiels de l’univers de Gaudí, sont convenablement rationalisés dans l’œuvre de Rubió. Des pièces décrites dans le catalogue, et peut être des plus noucentistes, il est remarquable le groupe écolier Pompeu Fabra, de Pere Caselles, récupéré et ampli dans les derniers temps, et que fut objet d’une tentative de démolition à la fin des ans soixantedix, que heureusement n’avait pas réussi grâce à l’entêtement de deux jeunes hommes, dans ce moment là, mais déjà engagés, architectes locaux. D’une grande clarté de composition, tant volumétrique comme de plans, elle est une œuvre de grande qualité. Beaucoup des architectes que se forment et commencent a projeter et bâtir pendant le premier tiers du XXème siècle dans notre pays, de formation et environs basiquement noucentista, évoluent vers des exposés culturels identifiés avec des théories fonctionnalistes et esthétiques que déterminent ce que nous comprenons comme Mouvement Moderne. L’exemple paradigmatique est Duran Reynals. Bien sûr qu’on trouve dans les radis des concepts noucentistes les mécanismes que leur permettent cette évolution vers des postulés modernes. Dans notre ville arrive une figure qui répond à ce profil, et que malgré n’être pas décrit dans ce libre, j’ai besoin de me référer à lui. Il s’agit de Francesc Mitjans, qui projette et construit deux œuvres, lesquelles si bien ne coïncident pas chronologiquement avec le période que illustre cette publication, ont une claire référence à cela. La première est la maison Cochs, dans l’avenue Prat de la Riba, laquelle bien sur est la dernière maison noble que se construit dans la ville, de facture noucentista dans sa conception et dessin de la façade principale, dans laquelle le long parcours des œuvres, fait évoluer vers un rationalisme moderne, exemplifié dans le corps des garages de la rue de Pròsper de Bofarull. L’autre œuvre que se veux remarquer, d’une facture très élégante et noucentista, comme on démontre sa neutralité malgré la complexité du sujet, est l’intervention des nouveaux étalages et accès à l’emblématique magasin de la maison Navàs, où l’intégration avec la puissante architecture originale est résolue avec une soigneuse sensibilité et sans aucune stridence. Modernisme et Noucentisme, en définitive et par dessus la bonne architecture, se trouvent là et vivent ensemble pour notre jouissance. Savoir retrouver dans notre ville, et dans sa juste contemporanéité, le valeur culturel que l’Architecture a apporté, loin de l’exclusif, stérile et spéculatif affaire immobilier, est une tâche de tout le monde!

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 151

24 REUS EN LOS AÑOS DEL NOVECENTISMO Albert Arnavat, María Jesús Muiños, Jordi Tous, historiadores LAS MANIFESTACIONES DEL NOVECENTISMO EN REUS La difusión fuera de Barcelona del Novecentismo, fenómeno ideológico dominante en Cataluña entre 1906 y 1923, que congregará a un sector de la burguesía catalana comprometida con el activismo cultural y cívico y que contribuirá a establecer nuevas pautas de comportamiento social, supondrá la consolidación de diversos núcleos culturales en las comarcas y ciudades más dinámicas del país. Sus integrantes procederán, sobre todo, de las clases medias y los profesionales liberales; el juicio, el orden, la norma y la mesura, sintetizarán algunos de los principios estéticos y éticos que sustentará. En la Catalunya meridional, Reus y en especial el Centre de Lectura se convertirá en la principal cuna novecentista. El Novecentismo ejercerá su influencia principalmente con la publicación de artículos y libros de contenido básicamente literario y de ensayo. En el caso de los novecentistas reusenses, la revista Llaç, editada entre 1919 y 1920, jugará un papel determinante, y mediante este periódico los jóvenes intelectuales reusenses presentarán sus ideas rebosantes de un fuerte componente novecentista no exento, por otro lado, de coincidencias programáticas con el Modernismo decidido, también partidario de una reforma modernizadora del país con el fin de europeizarlo y, especialmente, de algunas de las nuevas tendencias de vanguardia. Y es que en el caso de Reus, más allá de unos escritores adscritos al nuevo ismo, el Novecentismo será, esencialmente, un clima que impregnará muchas acciones culturales. Coincidiendo con los años de la Primera Guerra Mundial, la ciudad experimentará desde una perspectiva cultural un nuevo impulso renovador, cuyo máximo exponente lo encontraremos en la edición de La Columna de Foc, publicación inscrita en el movimiento futurista. Subtitulada Fulla de Subversió Espiritual, se hará eco de las actitudes transgresoras y vanguardistas que circularán por Europa, que en buena parte asumirá como propias, contribuyendo así a renovar el panorama artístico y literario. Reus contará también en estos años con una considerable oferta editorial, y a los periódicos, que ya hacía tiempo que se editaban, será necesario añadirles las publicaciones de carácter cultural, político y deportivo además de diversos boletines que canalizarán la información de carácter más gremial, sin olvidar el conjunto de revistas humorísticas y satíricas de todas las tendencias. En los años veinte, la huella arquitectónica novecentista tomará definitivamente el relevo a las fórmulas constructivas modernistas que habían dominado el panorama local desde 1890 y, especialmente entre la segunda y la tercera década del siglo XX, esmaltará la ciudad de edificios dirigidos a recuperar el lenguaje clásico y de proyectos encaminados a mejorar la calidad de vida y a promover el enriquecimiento cultural de los ciudadanos. El Dispensari Antituberculós, de Joan Rubió Bellver, el Institut de Puericultura, popularmente conocido como La Gota de Llet , obra que terminará Josep Simó Bofarull, la construcción del Grup Escolar Pompeu Fabra, de Pere Caselles Tarrats o la reforma del Centre de Lectura, llevado a cabo también por Simó, serán unos buenos ejemplos.

152 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

24 REUS IN THE YEARS OF NOUCENTISME Albert Arnavat, María Jesús Muiños, Jordi Tous, historians THE MANIFESTATIONS OF NOUCENTISME IN REUS The diffusion out of Barcelona of the Noucentisme, ideological phenomenon dominating in Catalonia between 1906 and 1923 and which will assemble a sector of the Catalan bourgeoisie engaged with the cultural and civic activism and which will contribute to establish new rules of social behaviour, will suppose the consolidation of several cultural cores in the areas and towns most dynamic of the country. Its integrants will come, mainly, from the medium classes and the liberal professionals; the sense, the order, the rule and the measure, will synthesise some of the aesthetic and ethic principles which it will hold up. In southern Catalonia, Reus and in special the Centre de Lectura will become the main noucentista hearth. The Noucentisme will exercise its influence mainly with the publication of articles and books of a contents basically literary and of essay. In the case of the noucentistes of Reus, the magazine Llaç, edited between 1919 and 1920, will play a determinant role and through this newspaper the young intellectuals of Reus will introduce their ideas full of a strong noucentista component not exempt, on the other hand, of no few programmatic coincidences with the Modern Style decided also supporter of an up dating reform of the country in order to make same more European and, specially, of some of the new trends of avant-garde. And in the case of Reus, far beyond of some writers ascribed to the new isme, the Noucentisme will be, essentially, an atmosphere that will impregnate many cultural actions. Coinciding with the years of the First World War, the town will experience from a cultural perspective a new renewing impulse the maximum exponent of which we will find in the edition of La Columna de Foc, publication inscribed in the futurist movement. Subtitled Fulla de Subversió Espiritual, it will make echo of the transgressor and vanguard attitudes that will circulate by Europe, and that a good part will assume as own and will contribute by this way to renew the artistic and literary panorama. Reus will count also during these years with a considerable editorial offer and to the newspapers being edited since many time ago it must be added the publications of cultural, political, and sportive kind besides the different bulletins that will canalise the information of a more gremial kind without forgetting the great deal of humoristic and satiric magazines of all tendencies. During the twenties the noucentista architectonic stamp will take the turn to the modern style constructive formula which had dominated the local landscape from 1890 and, specially between the second and third decade of the XXth, will enamel the town of buildings which will try to recover the classical language and of projects addressed to improve the quality of life and to promote the cultural enrichment of the citizens. The Dispensari Antituberculós, by Joan Rubió Bellver, the Institut de Puericultura, popularly know as Drop of Milk, a work finished by Josep Simó Bofarull, the construction of the Grup Escolar Pompeu Fabra, by Pere Caselles Tarrats or the reform of the Centre de Lectura, carried out also by Simó will be good examples.

24 Reus dans les ans du Noucentisme Albert Arnavat, María Jesús Muiños, Jordi Tous, historiens Les manifestations du Noucentisme à Reus La diffusion hors de Barcelona du Noucentisme, phénomène idéologique dominant à la Catalogne entre 1906 et 1923 lequel rassemblera un secteur de la bourgeoisie catalane engagée avec l’activisme culturel et civique et qui contribuera à établir des nouvelles réglures de comportement social, supposera la consolidation de divers noyaux culturels dans les contrées et villes plus dynamiques du pays. Ses intégrants procéderont, surtout, des classes moyennes et des professionnels libéraux; l’esprit, l’ordre, la norme et la mesure synthétiseront quelques des principes esthétiques et éthiques que sustentera. Dans la Catalogne méridionale, Reus et en spécial le Centre de Lectura deviendra le principal foyer noucentista. Le Noucentisme exercera sa influence principalement avec la publication d’articles et livres de contenu basiquement littéraire et d’essai. Dans le cas des noucentistes de Reus, la revue Llaç, éditée entre 1919 et 1920, jouera un rôle déterminant et moyennant ce périodique les jeunes intellectuels de Reus présenteront leurs idées pleines d’un fort composant noucentista pas exempt, d’autre part, de beaucoup de coïncidences programmatiques avec le Modernisme décidé aussi à faveur d’un réforme modernisatrice du pays à fin de le faire européen et, en spécial, de quelques des nouvelles tendances d’avant-garde. Et est le cas de Reus, plus au delà de quelques écrivains adscrits au nouveau isme, le Noucentisme sera, essentiellement, un climat qu’imprégnera beaucoup des actions culturelles. Coïncidant avec les ans de la Première Guerre Mondiale, la ville expérimentera des une perspective culturelle un nouveau impulse de renouvellement au maximum exposant duquel nous le trouverons dans l’édition de La Columna de Foc, publication inscrite dans le mouvement futuriste. Sous-titrée Fulla de Subversió Espiritual, se fera écho des attitudes transgresseurs et avant-gardistes que circuleront par Europe, lesquelles en bonne part seront assumées comme propres et contribuera de cette façon à renouveler le panorama artistique et littéraire. Reus comptera aussi dans ces ans avec une considérable offre éditoriale et aux journaux que des longtemps seront édités, il faudra ajouter les publications de caractère culturel, politique et sportif en plus de divers bulletins que canaliseront l’information de façon plus corporative sans oublier la troupe de revues humoristiques et satyriques de toutes les tendances. Pendant les ans vint la trace architectonique noucentista prendra définitivement le relais aux formules constructives modernistes qui avaient dominé le panorama local des 1890 et, en spécial entre la deuxième et troisième décade du XX, émaillera la ville de bâtiments qu’essaieront récupérer le langage classique et de projets cheminés à améliorer la qualité de vie et a promouvoir l’enrichissement culturel des citoyens. Le Dispensari Antituberculós, de Joan Rubió Bellver, l’Institut de Peuricultura, populairement connu comme la Goutte du Lait, ouvre que finira Josep Simó Bofarull, la construction du groupe écolier Pompeu Fabra, de Pere Caselles Tarrats ou la réforme du Centre de Lectura, mise aussi à bien par Simó seront des bons exemples.

EL ESCENARIO DEL NOVECENTISMO: UNA REALIDAD FRENADA, PERO CAPAZ. El Novecentismo, corriente de inspiración alemana, refleja a la perfección la dicotomía propia de las sociedades que lo acogen. Expresa una voluntad modernizadora, el enaltecimiento de los valores urbanos en su sentido más pragmático, y por eso mismo contiene una doble conciencia: la del atraso que caracteriza a la sociedad donde se inscribe, como también la de su capacidad para prosperar. Difícilmente podríamos encontrar nada semejante en un contexto muy avanzado, o bien absolutamente aletargado. Dado que el Novecentismo intenta amoldar la realidad a un patrón ideal, y raramente analiza las causas profundas que lo contradicen –lo que lo diferencia de manera definitiva del Modernismo–, no se puede entender como una reivindicación utópica y desatada de las posibilidades palpables que ofrece el colectivo: es este colectivo, dentro de una corriente organista y vertebrada, el que presenta de manera inconfundible los caracteres dinámicos que justifican la acción y la confianza en el éxito. Reus, que había sido un potente foco modernista, es también una candidata ideal para acoger las ideas civilizadoras –en el sentido etimológico de civitas– del Novecentismo. Apenas se extienden en unas décadas aparentemente prósperas, cuando, después de los desconciertos de final de siglo, la ciudad parecía recuperar parte de su dinamismo. Enfilará los últimos decenios de la Restauración borbónica como una ciudad en proceso de cambio y a medida que se introduzca en el siglo XX, los restos de una sociedad basada en la agricultura, el comercio y la producción artesanal se difuminarán progresivamente mientras que en el skyline reusense, con la generalización de la mecanización del trabajo, se impondrán definitivamente las chimeneas, algunas de las cuales la arqueología industrial ha recuperado como testigo de toda una época. El crecimiento del espacio urbano durante las primeras décadas del XX, limitado como consecuencia lógica del estancamiento demográfico, comportará la mejora general de la estructura ya existente, si bien que carente de una planificación racional, de un marco teórico mínimamente lúcido mediante el que llevar a cabo las intervenciones urbanísticas, exigencia necesaria para encarar la renovación y la modernización del tejido urbano. En este proceso ascendente, Reus contará con un núcleo urbano moderno en el que el poder económico de las clases acomodadas se manifestará en las nuevas construcciones arquitectónicas, en la adopción y popularización de la tecnología doméstica y, en definitiva, en la asunción por parte de un nombre creciente de ciudadanos, de un estilo de vida decididamente urbano y cosmopolita. Cualquier aspecto de la convivencia colectiva muestra el carácter dual que justifica el sentido del Novecentismo: confianza en el triunfo final, sobre los obstáculos presentes. Así, si bien es cierto que el proceso de transformación de la sociedad reusense se afirmará en estos años y la pujanza del poder económico de las clases dominantes se expresará decididamente en clave de modernidad, Reus también será, simultáneamente, una ciudad obrera donde la clase trabajadora malvivirá en condiciones higiénicas deficientes, con problemas cotidianos de subsistencia, cuya primera causa será la pobreza. La evidente difusión del estilo de vida urbano no impedirá la pervivencia de unos hábitos todavía rurales, como es la cría de averío en las casas, lo que generará problemas higiénicos y de salubridad. Los

THE SCENERY OF NOUCENTISME: A BRAKED, BUT CAPABLE REALITY The Noucentisme, a stream of German inspiration, reflects perfectly the own dichotomy of the societies hosting same. It expresses the updating will, the exaltation of the urban values in the most pragmatic sense, and for this same reason it contains a double conscience: the one of the delay which characterises the society where it is inscribed, as also its capacity to prosper. It is difficult to find anything similar en a very advanced context, or absolutely drowsy. Pointing out that the Noucentisme tries to mould the reality in an ideal pattern, and rarely it analyses the deep reasons which contradict it, –the thing that makes different in a definite way from the Modern Style– it cannot be understood as an Utopian vindication and untied of the feasible possibilities which offers the collective: is this collective, in an organicist and vertebrate stream, the one who presents in a non confused way the dynamic features which justify the action and the confidence in the success. Reus, which had been a powerful modern style focus, is also an ideal candidate to host the civilising ideas – in the etymological sense of civitas – of the Noucentisme. Just we can find in some decades apparently prosperous, when, after the disorders of the turn of the century, the town seemed to recover a part of its ancient dynamism. It will climb the last decennials of the Restoration as a town in a process of change and when it will get in the XXth century the rest of a society based in the agriculture, the commerce and the handcraft production will vanish progressively while the sky line of Reus, with the generalisation of the mechanisation of the work, will be definitely imposed the chimneys some of them the industrial archaeology has recovered as a witness of a whole period. The increase of the urban space during the first decades of the XXth, limited as a logical consequence of the demographic stagnancy, will represent the general improvement of the structure already existing, but with lack of a rational planning, of a theoretical frame minimally lucid from which could be carried out the urban interventions, necessary exigency to face the renewal and the updating of the urban weave. In this ascendant process, Reus will count with a modern urban core in which the economic power of the wealthy classes will be made evident in the new architectonic constructions, in the adoption and popularisation of the domestic technology and, definitely, in the assumption in the side of an increasing number of citizens of a way of life really urban and cosmopolite. Any aspect of the collective coexistence shows the dual character which justifies the sense of Noucentisme: confidence in the final success, on the present obstacles. Therefore, if it is true that the process of transformation of the Reus society will make firm during these years and the raise of the economic power of the dominant classes will be expressed decidedly in key of modernity, Reus will be also, simultaneously, a workers town where the working class will live bad in deficient hygienic conditions, with daily problems of subsistence the reason of which will be poorness. The evident diffusion of the urban style of life will not obstruct the subsistence of some habits still rural, as the breed of birds at home, a thing that will generate hygienic and salubrity problems. The less fortunate shall convert the centre of work in the

L’scénario du Noucentisme: une réalité frenée mais capable Le Noucentisme, courant d’inspiration allemande, réflexe parfaitement la dichotomie propre des sociétés que l’accueillent. Il exprime une volonté modernisatrice, l’exaltation des valeurs urbains dans son sens plus pragmatique, et par cette raison il contient une double conscience: celle du retard que caractérise la société on il s’inscrit, comme aussi sa capacité pour prospérer. Difficilement nous pourrions trouver rien pareil dans un contexte très avancé, ou bien absolument assoupi. Étant donné que les Noucentisme essaie de mouler la réalité dans un patron idéal, et rarement analyse les raisons profondes que lui contredisent –chose que lui différencie d’une façon définitive du Modernisme– il ne peut pas être compris comme une revendication utopique et détachée des possibilités palpables qu’offre le collectif: est ce collectif, dans un courent organiciste et articulé, celui qui présente d’une manière pas confondable les traits dynamiques que justifient l’action et la confiance dans le succès. Reus, qui avait été un puissant foyer moderniste, est aussi une candidate idéale pour accueillir les idées civilisatrices –dans le sens étymologique de civitas– du Noucentisme. Justement s’étendent dans unes décades apparemment prospères, quand, après les désarrois du change de siècle, la ville semblait récupérer une part de son ancien dynamisme. Enfilera les derniers décennies de la Restauration comme une ville en procès de change et à mesure que entrera dans le XXème siècle les restes d’une société basée dans l’agriculture, le commerce et la production artisanale s’estomperont progressivement tandis que l’sky line de Reus, avec la généralisation de la mécanisation du travail, s’imposeront définitivement les cheminées quelques-unes desquelles l’archéologie industrielle a récupéré comme témoin de toute une époque. La croissance de l’espace urbain pendant les premières décades du XX, limité comme conséquence logique de l’étanchement démographique, comportera l’amélioration générale de l’structure déjà existante, mais avec manque d’une planification rational, d’un cadre théorique minimement lucide à partir duquel mettre à bien les interventions urbanistiques, exigence nécessaire pour faire face au renouvellement et la modernisation du tissu urbain. Dans ce procès ascendant, Reus comptera avec un noyau urbain moderne où le pouvoir économique des classes aisées sera évident dans les nouvelles constructions architectoniques, dans l’adoption et popularisation de la technologie domestique et, en définitive, dans l’assomption de la part d’un nombre croissant de citoyens d’un style de vie décidément urbain et cosmopolite. Quiconque aspect de la cohabitation collective montre le caractère duel que justifie le sens du Noucentisme: confiance dans le succès final, sur les obstacles du présent. De cette façon, si bien il est vrai que le procès de transformation de la société de Reus s’affermera pendant ces ans et la puissance du pouvoir économique des classes dominantes s’exprimera décidément en clé de modernité, Reus sera aussi, de façon simultanée, une ville ouvrière ou la classe ouvrière vivra mal dans des conditions hygiéniques déficientes, avec des problèmes quotidiens de subsistance la première raison de laquelle sera la pauvreté. L’évidente confusion du style de vie urbain n’empêchera pas la survivance de quelques mœurs encore ruraux, comme était l’élevage de volaille dans les maisons, chose que générera des problèmes

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 153

menos afortunados tendrán que convertir el centro de trabajo también en residencia habitual. Durante su tiempo libre, las clases populares participarán en las asociaciones recreativas de toda clase y en las organizaciones políticas tan abundantes en Reus hasta finales de los años treinta, mientras que la calle será el principal escenario de juego de los niños. Respecto a las condiciones alimentarias de la mayoría de la población, se conseguirá una mejora objetiva y ya no podremos hablar de hambre, salvo entre los sectores más pobres. Sí que, en cambio, habrá una clara distinción cualitativa, lo que trazará una frontera nítida entre las clases populares y las dominantes. Una de las causas de mortalidad más extendidas entre las clases populares será todavía la tuberculosis, enfermedad estrechamente ligada a unas condiciones laborales deficientes. A pesar de todo, Reus, que como otras poblaciones europeas sufrirá en 1918 una gripe de carácter epidémico, contará con un balance sanitario aparentemente bastante favorable. No obstante, el hospital continuará siendo una muestra de la persistencia del sistema sanitario del antiguo régimen del todo ineficaz e incapaz de dar respuesta adecuada a los pacientes. En una etapa en que la medicina pública y gratuita será totalmente inexistente, la inauguración del Institut de Puericultura en 1919 llegará a ser una iniciativa revolucionaria e innovadora en la ciudad. La enseñanza y la culturización continuarán siendo, como en el resto del país, dos asignaturas pendientes. El elevado grado de analfabetismo persistirá hasta bien entrada la centuria y en 1920, en Reus, quinta ciudad de Cataluña con 30.266 habitantes, la cifra de analfabetismo aún se situará alrededor del 35,8% del total de la población. El elevado absentismo escolar, sin duda motivado por la necesidad de los niños y niñas de ponerse a trabajar y contribuir a la subsistencia del núcleo familiar, será una de las causas determinantes. En segundo lugar cabe mencionar la desidia manifiesta de los sucesivos gobiernos de la monarquía en relación a la institución pública. Ante este desierto de políticas y de instrumentos al servicio de la formación de los ciudadanos y de la culturización en general, las organizaciones obreras, progresistas y republicanas locales de todas las tendencias, convencidas de que solo una instrucción generalizada haría posible el funcionamiento de una sociedad civil avanzada y democrática, intentarán cambiar la situación tanto por la vía de la crítica como mediante la creación de entidades docentes con funciones de suplencia, con el fin de contrarrestar la desidia gubernamental y la intensa influencia clerical en la institución de la ciudadanía. En cuanto a la vestimenta, la moda se extenderá en las piezas de vestir y la indumentaria se homogeneizará y se democratizará. Así, la mayoría de obreros cambiarán la blusa por la americana y se generalizará el uso del sombrero entre la clase media mientras que los jóvenes se aficionarán a no llevarlo durante los meses de verano, de la misma manera que las barbas y los bigotes desaparecerán progresivamente entre la mayoría de la población masculina. Respecto al vestido de la mujer, a partir de los años diez se abandonará la profusión ornamental y la distorsión anatómica de la indumentaria, y bajo el influjo de la moda parisina, se promoverá una estilización de la figura femenina. La extensión del trabajo femenino y la proliferación de tiendas de ropa bien surtidas de toda clase de tejidos serán algunas de las consecuencias que la

154 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

usual residence. In the time of leisure the popular classes will participate in the recreative associations of all kind and in the political organisations so abundant in Reus until the end of the thirties which the streets will be the mail scenery of games of children. As far as the alimentary conditions of the most part of the population are concerned, will reach an objective improvement and we cannot talk about of hunger, except in the most poor sectors. In turn, it will be a clear distinction form a qualitative point of view a thing that will draw a bright border between the popular classes and the dominant ones. One of the most extended reasons of mortality between the popular classes will be still the tuberculosis, an illness tied to a deficient labour conditions. In spite of this, Reus, as other European populations will suffer in 1918 a gripe of epidemic kind, will count with a sanitary balance apparently quite favourable. Nevertheless, the hospital will continue being a sample of the persistence of the sanitary system of the old regime completely incapable of giving an appropriate reply to the patients. In a stage in which public and free medicine will not exist at all, the opening of the Institut de Puericultura in 1919 will become a revolutionary and innovative initiative of the town. The teaching and the culture will go on being, as in the rest of the country, two pending subjects. The high degree of The high degree of illiteracy will continue until the well entered century and in 1920, in Reus, the fifth town of Catalonia with 30.266 inhabitants, the figures of illiteracy will be still placed around the 35’8% of the total of the population. The high scholar absenteeism, undoubtedly motivated by the need of boys and girls to go to work and to contribute to the subsistence of the familiar core, will be one of the determining reasons. In the second place it must be mentioned the manifest laziness of the successive governments of the monarchy as far as the public instruction is concerned. In front of the desert of policies and instruments to the service of the formation of citizens and of the culture in general, the local workers, progressive and republican organisations of all the tendencies, convinced that only a generalised instruction would make possible the running of an advanced and democratic civil society, will try to turn the situation as much by the way of critics as through the creation of docent bodies with functions of replacement in order to counter the government laziness and the intense clerical influence in the instruction of citizenship. As far as the dressing is concerned, the fashion will extend itself in the pieces to be dressed and the indumenta will homogenise and democratise. For this reason, the most part of workers will change the blouse for the jacket and will be generalised the use of hat among the medium class while the young people will be affectionate not wearing it during the months of summer an in the same way the beards and moustaches will disappear progressively between the most part of the masculine population. As far the women dresses are concerned, since the tenths will be abandoned the ornamental profusion and the anatomic distortion of the dresses and, under the influx of the Parisian fashion, will be promoted an stylisation of the feminine figure. The extension of the feminine work and the proliferation of clothes shops well assorted with all kind of cloths will be one of the consequences that the increasing influence of fashion will generate.

hygiéniques et de salubrité. Les moins fortunés devront convertir le centre de travail aussi en résidence habituelle. Dans le temps de loisir les classes populaires participeront dans les associations récréatives de toute sorte et dans les organisations politiques si abondantes à Reus a la fin des années trente tandis que la rue sera l’scénario principal des jeux des enfants. En ce qui concerne les conditions alimentaires de la plupart de la population, on atteindra une amélioration objective et nous ne pouvons pas parler de faim, excepté que dans les secteurs plus pauvres. Par contre, il y aura une claire distinction des un point de vue qualitatif chose que dessinera une frontière nette entre les classes populaires et les dominantes. Une des raisons de mortalité plus étendues entre les classes populaires sera encore la tuberculose, maladie étroitement attachée à des conditions labourables déficientes. Malgré tout, Reus, que comme des autres populations européennes subira en 1918 une grippe de caractère épidémique, comptera avec un bilan sanitaire apparemment bien favorable. De toute façon, l’hôpital continuera étant un échantillon de la persistance du système sanitaire de l’ancien régime tout à fait inefficace et incapable de donner une réponse appropriée aux patients. Dans une étape dans laquelle la médecine publique et gratuite sera pratiquement inexistante, l’inauguration du Institut de Puericultura en 1919 deviendra une initiative révolutionnaire et innovatrice dans la ville. L’enseignement et la culturalité continueront étant, comme dans le reste du pays, deux matières pendantes. L’élevé degré d’analphabétisme persistera jusqu’à bien entrée la centurie et en 1920, à Reus, cinquième ville de la Catalogne avec 30.266 habitants, la chiffre d’analphabétisme écolier, sens doute motivé par le besoin des enfants de se mettre à travailler et contribuer dans la subsistance du noyau familial, sera une des raisons déterminantes. Dans la deuxième place il faut mentionner l’incurie manifeste des successifs gouvernements de la monarchie en ce qui concerne l’instruction publique. Devant ce désert de politiques et d’instruments au service de la formation des citoyens et la culturalité en général, les organisations ouvrières, progressistes et républicaines locales de toutes les tendances, convaincues que seulement une instruction généralisée ferait possible le fonctionnement d’une société civile avancée et démocratique, essayeront changer la situation tant par la voie de la critique comme moyennant la création d’organismes enseignants avec des fonctions de substitution à fin de contrecarrer l’incurie gouvernementale et l’intense influence cléricale dans l’instruction de la citoyenneté. En ce qui concerne le vêtement, la mode s’éteindra dans les pièces d’habiller et l’accoutrement s’homogénéisera et se démocratisera. De cette façon, la plupart des ouvriers changeront la blouse pour la veste et se généralisera l’usage du chapeau entre la classe moyenne tandis que les jeunes s’affectionneront a ne pas leur porter pendant les mois d’été et de la même façon les barbes et moustaches disparaissant progressivement parmi la plupart de la population masculine. En ce qui concerne la costume des femmes, des les ans dix s’abandonnera la profusion ornemental et la distorsion anatomique des vêtements et, sous l’influx de la mode parisienne, se promouvra une stylisation de la figure féminine. L’extension du travail féminin et la prolifération de magasins de robe bien assortis de toute sorte de toiles seront quelques-unes des conséquences que la

creciente influencia de la moda generará. A lo largo de todos estos años, junto a las tradiciones y las fiestas populares que aún se mantendrán muy vivas, se difundirán nuevas formas de entretenimiento y de ocio que, como el cinematógrafo o los deportes de masas, tendrán muy buena acogida y poco a poco substituirán las prácticas culturales y de diversión hasta entonces tradicionales. Paralelamente, a caballo entre el mundo educativo y el ocio se extenderá la práctica del deporte, una actividad que requerirá en bastantes ocasiones de unas instalaciones mínimas adecuadas para las diferentes disciplinas deportivas y con las que se dotará a la ciudad entre 1909 y 1923, periodo en que se formará el Reus Deportivo (1909), la Agrupación Excursionista de Reus (1915), el Club Natación Reus Ploms (1918) y el Fútbol Club Cataluña (1922). LAS TRANSFORMACIONES ECONÓMICAS En el ámbito económico, el Reus novecentista era también escenario de un doble proceso. Por un lado, en sus calles aparecían signos innegables de los nuevos tiempos: se extendía la electrificación, como también los usuarios de teléfono y los vehículos matriculados, proliferaban las pequeñas tiendas, con escaparates cada vez más atractivos, mientras que se garantizaba una cierta regularidad en el aprovisionamiento de agua con la construcción del pantano de Riudecanyes, o bien se alzaban nuevas y lujosas edificaciones, fruto de la euforia provocada por la Gran Guerra. Por otro, y simultáneamente, la economía reusense continuaba perdiendo tejido industrial, en favor de la comercialización de productos agrarios, mientras que su burguesía atravesaba la coyuntura sin variar esencialmente sus estrategias, dejando escapar, también ella, la oportunidad abierta por la neutralidad bélica. Los nuevos servicios, que conferían prestancia a la ciudad y le daban un toque de modernidad, afectaban a un conjunto muy reducido de ciudadanos; su demanda era difícilmente ampliable, en un contexto donde el margen de beneficio aún estaba ligado a la sobreexplotación del trabajo. Por lo tanto, y aunque la electricidad, el teléfono o el coche sean sectores introducidos en el nuevo modelo de renovación tecnológica y energética que se estaba diseñando dentro de las economías industrializadas, su presencia polarizada en la ciudad, indica una estructura económica anclada en el siglo XIX, e incompatible con aquel modelo. La estructura económica reusense, en efecto, empezaba a distanciarse de las pautas marcadas por los países destacados del momento. Había vivido, a lo largo del XIX, un proceso de industrialización ligado al tejido y al cuero, con los que la ciudad se había situado al frente de la Cataluña Sur, en el ámbito económico, y también en las relaciones sociales y en la defensa de los valores que de ellas se derivaban. Cien años más tarde, los dos sectores emblemáticos de la ciudad experimentaban una clara decadencia, mientras que los nuevos ramos industriales –mecánicas, químicas, generación de electricidad– topaban con dificultades para su expansión: falta de capitalización, insuficiente incorporación tecnológica, capital humano poco cualificado o bien demanda fácilmente atendible y con crecimiento lento en el caso del traspaís reusense. Sin embargo, el problema más grave que tuvo que afrontar la economía de la ciudad fue la falta de agua, lo que impidió substituir el carbón por la hidroelectricidad, y aprovechar de manera rápida las ventajas que el nuevo tipo de energía proporcionaba. Durante esta etapa, hallamos dos fábricas generadoras de electri-

In all those years, at the side of traditions and popular feasts which will be kept quite alive, will be spread other forms of entertainment and leisure which, as the cinema of the masses sports, will have a good welcome and little by little will replace the cultural and entertainment practices up to then traditional. In a parallel way, between the educative and leisure world will extend the practice of sport, an activity which will require in many cases some appropriate minimum installations in the different sportive disciplines and will appear in the town between 1909 and 1923 the period of foundation of Reus Deportiu (1909), Agrupació Excursionista de Reus (1915), Club Natació Reus Ploms (1918), Futbol Club Catalunya (1922). THE ECONOMIC TRANSFORMATIONS In the economic ambit, the Reus noucentista was also the scenery of a double process: from one side, in its streets would appear not deniable signs of the new times; the electrification was extended, as also the users of telephone and the registered vehicles; there proliferate the little shops, with shop windows each time more attractive, while is guarantee of a certain regularity in the furniture of waters with the construction of Riudecanyes marsh, or there were raised there luxurious buildings, fruit of the euphoria provoked by the Great War. On the other hand and simultaneously, the Reus economy continued loosing industrial weave, in favour of the commercialisation of agricultural products, while the bourgeoisie traversed the conjuncture without varying essentially its strategies, leaving escape, also her, the opened opportunity for the war neutrality. The new services, which conferred presence to the town and gave it a touch of modernity, affected a very reduced thickness of citizens; its request could be not easily be widened, in a context were the margin of benefit was still tied to the overexploitation of the work. Therefore, and although that electricity, telephone and cars could be sectors inserted in the new model of technologic and energetic renewal which was being drawn in the industrialised economies, its polarised presence in the town, indicates an economic structure anchored in the XIXth century, and incompatible with that model. The economic structure of Reus, in fact, started to take distance of the marked patterns of the pointed countries of the moment. It had lived, in the course of the XIXth century, a process of industrialisation tied to textile and leather, with which the town was placed as leader of Southern Catalonia, in the economic ambit, and also in the social relationship and in the defence of derived values. A hundred years later, the two emblematic sectors of the town traversed a clear decline, while the new industrial fields –mechanics, chemicals, generation of electricity– collided with difficulties for its expansion: lack of capitalisation, not sufficient technological incorporation, human capital few qualified of request easily attendable and with an slow increase in the case of the rear country of Reus. Nevertheless, the most serious problem which must face the economy of the town, was the lack of water, a thing that hindered the replacement of coal into hydroelectricity, and take advantage on a fast way the advantages that the new kind of energy comported. During this period, we can find two factories which generate electricity: Gas Reusense and Electra Reusense; the war of tariffs that they held, with the subsequent

croissante influence de la mode générera. Dans tous ces ans, à côté des traditions et fêtes populaires que encore se maintiendront bien vivantes, se diffuseront d’autres manières d’entretien et de loisir que, comme le cinéma ou les sports de masses, tiendront une bonne accueillie et peu à peu substitueront les pratiques culturelles et d’amusement jusqu’à ce moment traditionnelles. Parallèlement, à cheval entre le monde éducatif et de loisir s’éteindra la pratique du sport, une activité que requérra dans beaucoup de cas d’unes installations minimes appropriées aux différentes disciplines sportives avec lesquelles se douera la ville entre 1909 et 1923 période de fondation du Reus Deportiu (1909), l’Agrupació Excursionista de Reus (1915), le Club Natació Reus Ploms (1918), le Futbol Club Catalunya (1922). Les transformations économiques Dans l’ambitus économique, le Reus noucentista était aussi l’ scénario d’un double procès: d’une part, dans ses rues apparaissaient des signes indéniables des nouveaux temps: s’étendait l’électrification, comme aussi les usagers de téléphone et de voitures matriculés; proliféraient les petits magasins, avec des vitrines chaque fois plus attractives, tandis qu’on garantissait une certaine régularité dans la fourniture des eaux avec la construction du marais de Riudecanyes, ou s’élevaient des nouvelles et luxueuses édifications, fruit de l’euphorie provoquée par la Grande Guerre. D’autre part, et simultanément, l’économie de Reus continuait perdant le tissu industriel, à faveur de la commercialisation des produits agraires, tandis que sa bourgeoisie traversait la conjoncture sans varier essentiellement ses stratégies, laissant échapper, aussi elle, l’opportunité ouverte par la neutralité belliqueuse. Les nouveaux services, qui conféraient présence à la ville et lui donnaient un toc de modernité, affectaient un grosseur très réduit de citoyens; sa demande était difficilement ampliative, dans un contexte ou le marge de profit allait encore attaché a la surexploitation du travail. Par conséquent, et encore que l’électricité, le téléphone ou les voitures soient des secteur insérés dans le nouveau modèle de renouvellement technologique et énergétique que se dessinait dans les économies industrialisées, sa présence polarisait la ville, indique une structure économique ancrée dans le XIXème siècle, et incompatible avec ce modèle. L’structure économique de Reus, en effet, commençait à se distancier des réglures marquées par les pays extrêmes du moment. Elle avait veçu, au long du XIXème siècle, un procès d’industrialisation attaché au textile et aux cuirs, avec lesquels la ville s’avait placé comme chef de file de la Catalogne Sud, dans l’ambitus économique, et aussi dans les rapports sociaux et dans la défense des valeurs dérivés. Cent ans plus tard, les deux secteurs emblématiques de la ville traversaient un clair déclin, tandis que les nouveaux parties industriels –mécaniques, chimiques, génération d’électricité– heurtaient avec des difficultés pour sa expansion: manque de capitalisation, incorporation technologique insuffisante, capital humain peu qualifié ou bien demande facilement tenue et avec une croissance lente dans le cas du arrière pays de Reus. Néanmoins, le problème plus grave qu’allait affronter l’économie de la ville était la manque d’eau, chose qui empêchait substituer le charbon pour l’hydroélectricité, et profiter d’une façon rapide les avantages que le nouveau type d’énergie comportait. Pendant cette étape, nous trouvons deux usines génératrices

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 155

cidad: Gas Reusense y Electra Reusense; la guerra de tarifas que mantuvieron, con la consiguiente disminución del precio de la energía suministrada, no se vio compensada con un incremento proporcional de la demanda, sino con una quiebra, encubierta por la compra que de ellas efectuó Energía Eléctrica de Cataluña, en 1912. En aquella época, la forma predominante de energía era todavía el vapor, entendiendo que éste se había incorporado a una fracción mínima de la producción reusense, mientras que la mayoría utilizaba mecanismos manuales. Diez fábricas disponían de generadores de vapor en 1910, con una fuerza total de 2.500 caballos; el hecho de que, entre las mismas, se encuentren los negocios textiles que sobrevivieron al bajón de finales de siglo, y que de nuevo hallemos a las principales fábricas de la ciudad movidas por electricidad después de la Gran Guerra –cuando el carbón se tornó prohibitivo–, indica que la productividad ligada al factor energético fue determinante para esta supervivencia, y sitúa en su dimensión el problema para la economía de Reus. La decadencia industrial no se detecta solamente en la disminución cuantitativa de instalaciones fabriles, sino, y sobre todo, por el carácter de las supervivientes. Buena parte de los negocios creados en la coyuntura excepcional de la guerra quebraron al volver a la normalidad (un 40,5%, en 1921), mientras que el Banc de Reus, tal vez por causas de su inmovilismo en la oferta de los servicios financieros, resistió. Del antiguo y esplendoroso sector de la piel, solo tuvo una cierta competitividad en adelante la marroquinería, y la basaba en la calidad artesanal del acabado. En cuanto a la industria textil, reducida a la mínima expresión en términos de lo que había sido en el siglo XIX, resistió la seda, por las mismas razones. El ramo del algodón se especializó en bienes intermedios destinados a las fábricas de Barcelona, o sobrevivió con la confección de calcetines a través de redes domésticas. Lejos de mantener su potencial arrastrante, el sector se replegaba y se adaptaba a la cuota de mercado que le quedaba: demandas inflexibles en un sentido u otro, y una infinidad de pequeños negocios locales que se proveían de ello, sobre todo la confección. Finalmente, la construcción de maquinaria, que había mostrado signos de vitalidad antes de la guerra, no pudo dar el salto cualitativo que le hubiera permitido convertirse en un sector alternativo, proveedor de bienes de equipamiento para el campo. Respecto a este último, Reus cumplió progresivamente una función redistribuidora de entrada y de salida –fertilizantes, pescado salado, sulfatos, plomo, carbón, cereales, huevos–, o bien canalizó la producción agraria del traspaís hacia la exportación. Tuvo una cierta transcendencia en la elaboración de aceites, en menor grado de vinos, pero allí donde se afianzó fue en la exportación de frutos secos, principalmente sin procesamiento y, por lo tanto, sin capacidad para reproducir tejido industrial ni ocupación –con la excepción de una casa que quitaba las cáscaras del producto, con el fin de hacer frente a la competencia norteamericana e italiana. Destacaba absolutamente la comercialización de la avellana: 2/3 de las exportadas a todo el estado pasaban, en aquellos momentos, por manos reusenses. Todo ello incidió en un progresivo acercamiento con Tarragona, ahora reconocida por Reus como su puerto natural, con lo que se abandonaban definitivamente antiguas disputas; de la misma manera, convergían las posturas arancelarias, tributarias, y sobre la red

156 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

diminution of the price of the furnished energy, was not compensated with a proportional increase of the request, but with a bankruptcy, concealed by the purchase that over it would effect Energía Eléctrica de Cataluña in 1912. About this data, the predominant way of energy was still steam, with the consent that this should be incorporated in a minimum fraction of the Reus production, while the most part was using manual mechanisms. Ten factories had steam generators in 1910, with a total force of 2.500 horses; the fact that, between the same ones, we can find textile business which survived the decline of the turn of the century, and again we find again the main factories of the town moved with electricity after the Great War –when coal became prohibitive– indicates that the productivity tied to the energetic factor was determinant of this survival, and places the problem in its size for the economy of Reus. The industrial decline is not detectable only for the quantitative diminution of factory installations, but and specially, for the character of the survivors. A good part of business created in the exceptional conjuncture of the war made bankruptcy when they come back to normality (a 40’5% in 1921), which the Banc de Reus, maybe due to its opposition to progress in the offer of financing services, had resisted. Of the ancient and splendorous sector of leather, only had a certain competitivity in the future the fine leather trade, and was based in the handcraft quality of the finished product. As far as the textile is concerned, reduced to the minimum expression in terms of that it had been during the XIXth century, resisted silk, for the same reasons. The field of cotton will be specialised in intermediate products with destination to the factories of Barcelona, and survived with the manufacture of socks through domestic nets. Far away from maintaining its dragging potential; the sector was withdrawing and adapting to the market quota which remained: non elastic requests in a sense or in another, and a great deal of local little business furnishing them, as the confection. Finally, the building of machinery, which had given signs of vitality before the war, could not give the qualitative jump which would had allowed it to be an alternative sector, furnisher of equipments goods for the rural world. Concerning this, Reus accomplished progressively a redistributive function of entrance and exit –fertilizers, salted fish, sulphates, lead, coal, cereals, eggs–, or canalised the agrarian production of the rear country towards the export. It had a certain transcendence the elaboration of oils, in less degree the one of wines, but where it was made firm was in the export of dried fruits, the most part without processing and, therefore, without capacity of reproducing industrial weave nor occupation – with the exception of a house that opened the shell of the product, in order to face the North-American and Italian competition. It absolutely detached the commercialisation of hazelnuts: 2/3 of the exported ones in the whole State, passed by Reus hands. All of this had fallen in a progressive close up with Tarragona, now recognised by Reus as its natural port, and for this reason the old disputes were abandoned; in the same way, would converge the tariff and tax simpering and the net of transports affecting the areas. Definitely, once passed the effects of the war, the economic structure of Reus had not been essentially amended. The textile industry, together with the export of agrarian products, dominated

d’électricité: Gas Reusense et Electra Reusense; la guerre de tarifes qui maintenaient, avec la conséquente diminution du prix de l’énergie fournie, ne s’a pas vu compensée avec une augmentation proportionnelle de la demande, mais avec une faillite, couverte par l’achat que sur elle avait effectué Energía Eléctrica de Cataluña, le 1912. Sur cette date, la forme prédominante d’énergie était encore le vapeur, avec le bien entendu que ce se devait incorporer à une fraction minime de la production de Reus, tandis que la plupart utilisait des mécanismes manuels. Dix usines comptaient avec des générateurs de vapeur en 1910, avec une force totale de 2.500 chevaux; le fait que, entre les mêmes, nous trouvons des affaires textiles qu’avaient surveçu la descente du tour du siècle, et de nouveau nous retrouvons les principales usines de la villes mouvées avec électricité après la Grande Guerre –quand le charbon était prohibitif– indique que la productivité attachée au facteur énergétique fut déterminant de cette survivance, et place dans sa dimension le problème pour l’économie de Reus. Le déclin industriel n’est pas détectable seulement par la diminution quantitative d’installations d’usines. Mais, et surtout, pour le caractère des survivants. Bonne part des affaires créés dans la conjoncture exceptionnelle de la guerre avaient fait faillite dans le retour à la normalité (un 40’5%, le 1921), tandis que le Banc de Reus, peut être à cause de son immobilisme dans l’offre de services financiers, avait résisté. Du ancien et splendeureux secteur de la peau, seulement avait eu un certaine compétitivité en avant la maroquinerie, et la basait dans la qualité artisanale du fini. En ce qui concerne le textile, réduit a la minime expression dans termes de ce qui avait été au XIXème siècle, avait résisté la soie, pour les mêmes raisons. La partie du coton s’ spécialisait en biens intermédiaires avec destination aux usines de Barcelona, et survivait avec la confection de chaussettes à travers des réseaux domestiques. Loin de maintenir son potentiel entraînable, le secteur se retirait et adaptait à la quota de marché que lui restait: demandes inélastiques dans un sens ou un autre, et une grande quantité de petits affaires locaux que se fournissaient de cela, surtout la confection. À la fin, la construction de machinerie, qui avait donne des signes de vitalité avant la guerre, n’avait pas pu donner le saut qualitatif que lui aie permis devenir un secteur alternatif, fournisseur de biens d’équipe pour la campagne. Concernant cette, Reus avait accompli progressivement une fonction rédistributive d’entrée et sortie –fertilisants, poisson salé, sulfates, plomb, charbon, céréales, œufs–, ou bien canalisait la production agraire du arrière pays vers l’exportation. Elle avait une certaine transcendance dans l’élaboration d’huiles, en mineur degré de vins, mais où se soutenait fut dans l’exportation de fruits secs, la plupart sans traitement et, pourtant, sans capacité pour reproduire tissu industriel ni occupation – avec l’exception d’une maison que vendait le produit sans coquille à fin de faire face à la concurrence nord-américaine et italienne. Détachait absolument la commercialisation des noisettes: les 2/3 des exportées à tout l’état passaient, dans ces moments là, par des mains de Reus. Tout ensemble avait une incidence dans une progressive approximation avec Tarragona, maintenant reconnue par Reus comme son port naturel, et par conséquent, s’abandonnaient les anciennes disputes; de la même façon, avaient convergé là les postures tarifaires, tributaires et sur le réseau de transports affectant les contrées.

de transportes que afectaban a las comarcas. En definitiva, disipados los efectos de la guerra, la estructura económica de Reus no se había modificado esencialmente. La industria textil, junto con la exportación de productos agrarios, dominados por capitales familiares y por sociedades colectivas y comanditarias, continuaron siendo los ejes básicos de la economía local. Ambos sectores eran los únicos –como antes de la guerra– con una cierta concentración empresarial, retenidos por una veintena de industriales y comerciantes, la alta burguesía local. El resto del panorama económico no había conseguido salir de la dispersión y atomización que le caracterizaba. Solo un sector rompe esta imagen: se trata de la explotación avícola. El pionero de la avicultura en la Cataluña meridional fue Pau Font de Rubinat, que desde 1898 instauró una granja destinada a la producción de huevos; el complemento de producción de carne de pollo, y la importante industria de la incubación, no fueron significativos hasta la década de los años veinte, la que ahora nos ocupa. La pauta de la avicultura industrial europea la marcó el Congreso Mundial de Avicultura, celebrado en la Haya en 1921. Participó el pionero de la avicultura catalana, Salvador Castellón, que, por su parte, transmitía las novedades a avicultores reusenses como Ricard Banús, Esteve Margellí y Lluís Massó. Fue precisamente en la Granja Banús donde se colocaron las primeras baterías para gallinas ponedoras, y también las primeras incubadoras. Si en 1921 se consideraba aún «extraños» a los productores que se dedicaban a ello, durante la década de los cincuenta, la avicultura se extendió como complemento de la agricultura tradicional, y fue en la década siguiente cuando se desarrolló a gran escala. La clave de esta expansión fue el desarrollo de la fabricación de piensos, favorecida por la proximidad del puerto de Tarragona, como también la mejora de la dieta del conjunto de la población española, todo ello ligado a la parcial mejora de sus condiciones de vida que generó el Plan de Estabilización de 1959. La dimensión real del fenómeno, por tanto, escapa al periodo que nos ocupa; la señalamos, sobre todo, por el hecho de que llegará a ser un ramo clave y emblemático en la economía reusense futura. LOS PROTAGONISTAS DEL AMBIENTE NOVECENTISTA La escuela alemana dio lugar a corrientes organicistas, que conciben al individuo en función de su pertenencia a un colectivo, considerando a este último como una unidad. Desde la última década del siglo XIX, diferentes acepciones del pensamiento alemán irrumpen con fuerza en el estado español. El Novecentismo, entre otras cosas que hemos especificado, centra con claridad a este colectivo–unidad en la nación catalana, cuyas partes compara, aspirando a abatir la mentalidad rural que aún pueda persistir, en favor de la mentalidad urbana que tiene a la ciudad de Barcelona como principal estándar. Más allá de las concreciones artísticas, el Novecentismo es un estado de ánimo, ávido de eficacia, que invade la política practicada en Cataluña por los partidos no dinásticos en general, y los catalanistas en particular. Es en este sentido que, finalmente, expondremos los avances cívicos y –las dificultades y contradicciones también– que caracterizan la política reusense de la etapa. EL ASCENSO DEL CATALANISMO POLÍTICO En el Reus de las dos primeras décadas del

by familiar capitals and for collective and sleeping partnership societies, went on being the basic axes of the local economy. The two sectors were the unique ones –as before the war– with a certain enterprise concentration, held by twenty industrial or traders, the high local bourgeoisie. The rest of the economic panorama had not succeeded in going out of the dispersion and atomisation which characterised it. Only a sector is breaking this image: is about the poultry exploitation. The pioneer of poultry in Southern Catalonia was Pau Font de Rubinat, who since 1898 established a farm destined to the production of eggs; the complement to the production of chicken meat, and the important industry of incubation will not be significant until the decade of the twenties, the one being treated now by us. The pattern of the European industrial poultry was marked by the World Congress of Poultry, celebrated in Den Haag in 1921. Participated there the pioneer of the Catalan poultry, Salvador Castelló who, for his side, transmitted the novelties to chicken farmers of Reus as Ricard Banús, Esteve Margellí and Lluís Massó. Just in Granja Banús were placed the first batteries for laying hens, and also the first incubators. If in 1921, were still considered «strange» the producers dedicated to it, during the decade of the fifties, the poultry spread as a complement of the traditional agriculture, and was during the following decade when was developed in big scale. The key of this expansion was the development of the production of fodder, favoured by the proximity of the port of Tarragona, as also the improvement of the diet of the ensemble of the Spanish population, tied this to the partial improvement of their life conditions generated by The Stabilisation Plan of 1959. The real size of the phenomenon, therefore, escapes to the period we are dealing with; we mark it, above all, on the way that will become a key and emblematic sector of the future Reus economy. THE PROTAGONISTS OF THE NOUCENTISTA ATMOSPHERE The German school produces organicistic streams, which conceive the individual in function of his belonging to a collective, considering the last on as an unity. From the last decade of XIXth century, different senses of the German thought burst with force in the Spanish State. The Noucentisme, among other things that we have specified, centres clearly this collective-unity in the Catalan nation, the parts of which is comparing, every aspirant to demolish the rural mentality that could still persist, in favour of the urban mentality that has the town of Barcelona as main banner. Beyond the artistic concretions, the Noucentisme is a state of mind, eager for efficacy, which is invading the policy practised in Catalonia by the non dynastic parties in general, and the catalanists in particular. It is in this sense that, finally, we will expose the civic advances –and also the difficulties and contradictions– which characterise the Reus policy of this period. THE PROMOTION OF POLITICAL CATALANISM In the Reus of the two first decades of the XXth was consolidated the political catalanism which had emerged in the town at the end of the previous century. Nevertheless, nowadays nationalism and republicanism will be served at equal parts and a renewed catalanism, essentially bourgeois, liberal and republican will aspire to be present in the institutions through a decided electoral participa-

En définitive, une fois passés les effets de la guerre, l’structure économique de Reus n’avait pas été amendée en essentiel. L’industrie textile, ensemble avec l’exportation de produits agraires, dominés par des capitaux familiaux et par des sociétés collectives et commanditaires, continuaient étant les essieux basiques de l’économie locale. Les deux secteurs étaient les uniques –comme avant de la guerre– avec une certaine concentration patronale, détendis par une vingtaine d’industriels et commerçants, l’haute bourgeoisie locale. Le reste de la panoramique économique n’avait pas réussi a sortir de la dispersion et atomisation qui la caractérisait. Seulement un secteur casse cette image: il s’agit de l’exploitation de volaille. Le pionner de l’aviculture à la Catalogne méridionale fut Pau Font de Rubinat, lequel des 1898 avait instauré une ferme destinée à la production d’œufs; le complément de production de viande de poulet, et l’importante industrie de l’incubation, ne furent pas significatifs jusqu’à la décade des vint, de laquelle nous en parlerons maintenant. La réglure de l’aviculture industrielle européenne fut marquée par le Congrès Mondial d’Aviculture, célébré à La Haie l’an 1921. Un des participants fut le pionner de l’aviculture catalane, Salvador Castelló, lequel, de sa part, transmettait les nouveautés aux aviculteurs de Reus comme Ricard Banús, Esteve Margellí et Lluís Masso. Justement a la Granja Banús est ou furent placées les premières batteries pour des poules pondeuses, et aussi les premières incubatrices. Si en 1921, on considérait encore «bizarres» les producteurs que se dédiaient à cela, pendant la décade des cinquante, l’aviculture s’avait étendu comme complément de l’agriculture traditionnelle, et il fut dans la décade suivante quand s’avait développé à grande escale. La clé de cette expansion fut le développement de la fabrication de provendes, favorisée par la proximité du port de Tarragona, comme aussi l’amélioration de la diète du ensemble de la population espagnole, attaché cela à la partielle amélioration de ses conditions de vie qui générait le Plan d’Stabilisation de 1959. La dimension réelle du phénomène, alors, s’échappe au période duquel nous parlons; nos le signalons, surtout, la façon comme deviendra un secteur clé et emblématique dans l’économie future de Reus. Les protagonistes de l’ambience noucentista L’école allemande donne lieu à des courants organicistes, que conçoivent l’individuel en fonction de son appartenance à un collectif, considérant ce dernier comme une unité. Des la première décade du XIXème siècle, différentes acceptions de la pensée allemande font irruption avec force dans l’état espagnol. Le Noucentisme, entre d’autres choses que nous avons spécifié, centre clairement ce collectif–unité dans la nation catalane, les parts de laquelle compare, tout aspirant à abattre la mentalité rurale qu’encore puisse persister là, à faveur de la mentalité urbaine qui a la ville de Barcelona comme principal étendard. Au delà des concrétions artistiques, le Noucentisme est un état d’ esprit, avide d’efficacité, que a envahi la politique pratiquée en Catalogne pour les partis non dynastiques en général, et les catalanistes en particulier. Il est dans ce sens que, à la fin, nous exposerons les avances civiques –et les difficultés et contradictions aussi– qui caractérisaient la politique de Reus de l’étape. La promotion du catalanisme politique Dans le Reus des deux premières décades du XX se consolidera le catalanisme politique qui avait émergé

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 157

XX se consolidó el catalanismo político que había emergido en la ciudad a finales del siglo anterior. No obstante, ahora nacionalismo y republicanismo se servirán a partes iguales y un catalanismo renovado, esencialmente burgués, liberal y republicano aspirará a estar presente en las instituciones a través de una decidida participación electoral. La nueva orientación emprendida se articulará al amparo del Foment Republicà Nacionalista que a partir de octubre de 1906 fundirá, bajo unas mismas siglas, a nacionalistas liberales y republicanos y a federales «pi-margallians», sacará a la luz el semanario Foment, reconvertido en diario a partir de marzo de 1909, y fundará la Joventut Nacionalista Republicana que, a finales de la segunda década, se decantará claramente por la opción soberanista. El FRN concurrirá en solitario a las elecciones municipales convocadas a finales de 1909 y conseguirá por primera vez representación en el consistorio. Tras estos resultados, el Ayuntamiento quedará configurado por diecinueve regidores de la coalición Cercle Republicà Possibilista – Centre Republicà Radical Autonomista y cuatro representantes de los Comitè d’Acció y Defensa Social, además del candidato del FRN. Será en este momento cuando surgirá una nueva formación política, la Fraternitat Republicana Radical, nacida con la pretensión de representar la ortodoxia oficialista del lerrouxismo en la ciudad. A partir de 1914-1915, la Fraternitat se convertirá en la Casa del Pueblo. Liquidada la Solidaritat Calalana, federales y nacionalistas republicanos constituirán en abril de 1910 la Unió Federal Nacionalista Republicana con el propósito de aglutinar al contingente izquierdista, republicano y catalanista del país. El núcleo reusense se adherirá a ellos y el financiero y filántropo Evarist Fàbregas se convertirá en uno de los hombres del FRN más bien relacionados con los abanderados del catalanismo progresista de la época. Bajo las siglas de la nueva marca electoral, el FRN despertará las simpatías de un sector del electorado que se traducirá en la obtención de cuatro regidores en las elecciones municipales de noviembre de 1911. Aunque los comicios confirmarán la mayoría absoluta para la coalición posibilista-lerrouxista frente a una oposición fragmentada con cinco opciones políticas –nacionalistas republicanos, republicanos independientes, conservadores, católicos y carlistas– también evidenciará el salto cualitativo del FRN y por primera vez se le considerará como posible futura alternativa de gobierno. La disolución de la Solidaritat Catalana llevará a los sectores del catalanismo reusense a fundar a principios de 1912 una delegación del partido de Francesc Cambó en la ciudad con el propósito decidido de conseguir representación política directa en el Ayuntamiento. Uno de los proyectos del gobierno municipal encaminados a paliar la endémica escasez de agua en la ciudad consistirá en traerla del Mas Caballé, finca situada en el término de Tarragona. Con la firma del contrato, las entidades que resulten perjudicadas se movilizarán y bajo la denominación de Candidatura Patriòtica, los nacionalistas republicanos, la Lliga Regionalista y los radicales de la Fraternitat Republicana, construirán un frente opositor que además contará con el apoyo decidido de las principales organizaciones económicas de la ciudad. En noviembre de 1913 la Patriòtica ganará los comicios, pondrá fin a veinticinco años de hegemonía posibilista y propiciará la entrada en el gobierno de los representantes del nacionalismo de izquierdas. Esta

158 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

tion. The new orientation taken will be articulated sheltered by Foment Republicà Nacionalista that since October 1906 would melt under the same initials liberal and republican nationalists and PiMargall federals, will publish the weekly Foment, reconverted in a newspaper since March 1909, and will found the Joventut Nacionalista Republicana which, at the end of the second decade will clearly throw in its lot for the sovereign option. The FRN will meet alone to the municipal elections convoked at the end of 1909 and will attaint for the first time representation in the consistory. After these results, the Town Hall will bew shaped with nineteen councillors of the coalition Cercle Republicà Possibilista – Centre Republicà Radical Autonomista and four representative of the Comité d’Acció I Defensa Social, and the candidate of FRN. It will be at that moment when also will emerge a new political formation, the Fraternitat Republicana Radical, born with the pretension of representing the officialist orthodoxy of lerrouxism in the town. Since 1914-1915, the Fraternity will become the House of People. Liquidated the Solidaritat Catalana, republican federal and nationalists will constitute in April 1910 the Unió Federal Nacionalista Republicana with the purpose of agglutinate the left contingent, republican and catalanistic of the country. The Reus core will support to it and the financial and philanthropic Evarist Fàbregas will become one of the men of FRN with better relationship with the leaders of progressive catalanism of the period. Under the initials of the new electoral mark, the FRN will awake the sympathies of a sector of the electorate which will be translated in the reach of four councillors in the municipal elections of 1911. Although the elections will confirm the absolute majority for the coalition possibilist –lerrouxist in face of one fragmented opposition with five political options– nationalists –republicans, independent republicans, Tories, catholic and Carlist– will also make evident the qualitative jump of the FRN and for the first time will be viewed as a possible future alternative of government. The dissolution of Solidaritat Catalana will push the most conservative sectors of Reus catalanism to found at the beginning of 1912 a delegation of Francesc Cambó’s party in the town with the decided purpose of attaining direct political representation in the Town Hall. One of the projects of the municipal government addressed to mitigate the endemic lack of water of the town will consist to bring it from Mas Caballé, property placed in the township of Tarragona. With the signature of the contract, the bodies who will be considered damaged will mobilise and under the denomination of Candidatura Patriòtica, the republican nationalists, the Lliga Regionalista and the radical of the Fraternitat Republicana, will build an opposition front which will count besides with the decided support of the main economic organisations of the town. In November 1913 the Patriòtica will win the elections, will end twenty-five years of possibilistic hegemony and will propitiate the entrance in the government of the representatives of the left nationalism. This policy of alliances between the liberal, the Tories, the maurists, and the FRN will be in crise in 1917 when the conservative, in front of the new electoral cycle, will have as priority to brake the expansion of the Lliga Regionalista and for this reason will not doubt in arriving to an understanding with the possibilistic.

dans la ville à la fin du siècle antérieur. Néanmoins, maintenant le nationalisme et républicanisme se serviront à parts égales et un catalanisme renouvelé, essentiellement bourgeois, libéral et républicain aspirera à se trouver dans les institutions à travers d’une décidée participation électorale. La nouvelle orientation entreprise s’articulera à l’ombre du Foment Republicà Nacionalista lequel à partir de l’octobre de 1906 fondra sous unes mêmes sigles nationalistes libéraux et républicains et fédéraux de Pi-Margall, portera à la lumière l’hebdomadaire Foment, reconverti en journal des mars de 1909, et fondera la Joventut Nacionalista Republicana lequel, à la fin de la deuxième décade s’inclinera clairement pour l’option souverainiste. Le FRN participera en solitaire aux élections municipales convoquées à la fin de 1909 et atteindra par première fois la représentation au consistoire. Après ces résultats, la Mairie se configurera avec dix-neuf conseilleurs de la coalition Cercle Republicà Possibilista – Centre Republicà Radical Autonomista et quatre représentants du Comitè d’Acció i Defensa Social, en plus du candidat du FRN. Il sera maintenant aussi quand sortira une nouvelle formation politique, la Fraternitat Republicana Radical, née avec la prétention de représenter l’orthodoxie officialiste du lerrouxisme dans la ville. Des 1914-1915, la Fraternité deviendra en la Maison du Peuple. Liquidée la Solidaritat Catalana, fédéraux et nationalistes républicains constitueront en avril de 1910 l’Unió Federal Nacionalista Republicana avec le propos d’agglutiner le contingent gauchiste, républicain et catalaniste du pays. Le noyau de Reus s’adhérera à ça et le financier et philanthrope Evarist Fàbregas deviendra un des hommes du FRN avec meilleurs rapports avec les chefs de file du catalanisme progressiste de l’époque. Sous les sigles de la nouvelle marque électorale, le FRN réveillera les sympathies d’un secteur des électeurs que se traduira en l’obtention de quatre conseilleurs aux élections municipales de novembre de 1911. Malgré que les comices confirmeront la majorité absolue pour la coalition possibiliste – lerrouxiste en face d’une opposition fragmentée avec cinq options politiques –nationalistes républicains, républicains indépendants, conservateurs, catholiques et carlistes– fera évident aussi le saut qualitatif du FRN et pour la première fois sera vu comme une possible future alternative de gouvernement. La dissolution de la Solidaritat Catalana poussera les secteurs plus conservateurs du catalanisme de Reus à fonder au début de 1912 une délégation du parti de Francesc Cambó dans la ville avec le propos décidé d’atteindre représentation politique directe dans la Mairie. Un des projets du gouvernement municipal cheminé à pallier l’endémique manque d’eau de la ville consistera à porter la même des Mas Caballé, propriété placée au terme de Tarragona. Avec la signature du contrat, les entités que se considéraient endommagées se mobiliseront et sous la dénomination de Candidatura Patriòtica, les nationalistes républicains, la Lliga Regionalista et les radicaux de la Fraternitat Republicana, bâtiront un front opposant que en plus comptera avec le support décidé des principales organisations économiques de la ville. En novembre de 1913 la Patriòtica gagnera les comices, finira vint-cinq ans d’hégémonie possibiliste et fera propice l’entrée au gouvernement des représentants du nationalisme gauchiste. Cette politique d’alliances entre les libéraux, les conservateurs, les mauristes et le FRN

política de alianzas entre los liberales, los conservadores, los mauristas y el FRN entrará en crisis en 1917 cuando los conservadores, ante el nuevo ciclo electoral, tendrán como prioridad frenar la expansión de la Lliga Regionalista y por eso no dudarán en llegar a un entendimiento con los posibilistas. EL IMPACTO DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL Ideológicamente, la Primera Guerra Mundial dividirá la opinión pública entre una derecha monárquica y católica germanófila y una izquierda republicana y socialista aliadófila. Este esquema se reproducirá en el caso de Reus con la peculiaridad de que los socialistas de La Justicia Social adoptarán un tono claramente pacifista. Pero será entre los agentes económicos donde la conflagración suscitará una profunda inquietud y en un primer momento hará temer que las exportaciones se vean afectadas negativamente. Sin embargo, la posición neutral del Gobierno y la demanda de los países beligerantes beneficiará el comercio con el exterior. El aumento del ritmo económico desatará una rápida oleada de alza de precios que explicará en gran medida el descontento popular y la agitación obrera. Es precisamente en esta coyuntura que la ciudad sufrirá la lucha social más grave y dilatada de todo el primer tercio de siglo. El conflicto se iniciará en marzo de 1915 en el Vapor Nou y la intransigencia empresarial provocará un amplio movimiento de solidaridad y movilización obrera que la patronal contestará con el lock-out. Hasta octubre la agitación social dominará la vida ciudadana y obreros y empresarios medirán sus fuerzas. En el transcurso de la confrontación se evidenciará la debilidad y la división de los trabajadores y la derrota obrera debilitará considerablemente al movimiento sindical de Reus que ya no se recuperará hasta la década de 1920 con el apogeo de los Sindicats Únics. DE LA ASAMBLEA DEL PARLAMENTO A LA CRISIS INSTITUCIONAL A partir de 1917 una triple crisis política, militar y social sacudirá el Estado español y amenazará la monarquía de Alfonso XIII si bien, finalmente, será reconducida y el proceso político se estabilizará. Ante la negativa del Gobierno a reabrir las Cortes, Cambó impulsará la Assemblea de Parlamentaris para presionarlo y en el transcurso de la misma se tomarán acuerdos favorables a la autonomía municipal. El consistorio, presidido por el regionalista Josep Simó, se adherirá a ella a la vez que protestará enérgicamente por la violencia que se ejercerá contra los parlamentarios. Dos días después le substituirá el conservador Manuel Sardá, alcalde de Reial Ordre, designación que pondrá punto y final a la Candidatura Patriòtica y derivará en una crisis institucional y ciudadana que terminará cuando posibilistas y radicales autonomistas romperán el pacto establecido con el resto de grupos y regresarán a la sala de plenos. Y es que la Coalició Republicana se dará cuenta de que el apoyo al alcalde de RO les proporcionará una cierta influencia dentro del consistorio a pesar de no poseer la mayoría y, lo más importante, las buenas relaciones con la alcaldía llegarán a ser decisivas a la hora de «preparar» los próximos comicios. El resultado de las elecciones de noviembre confirmará la validez de esta táctica y les permitirá controlar, con la complicidad de los dinásticos, el Ayuntamiento. Sin embargo, la victoria de la Coalició Republicana muy pronto demostrará sus limitaciones, cuando en el momento de escoger al alcalde la mayoría del gobierno optará por el candidato conservador Manuel Sardà, lo que solo se puede explicar desde una posición de clientelismo

THE IMPACT OF THE FIRST WORLD WAR Ideologically, the First World War will divide the public opinion between the monarchic, catholic and friend of Germans right and a republican and socialist left friend of allied. This scheme will be reproduced in the case of Reus with a peculiarity that the socialists of La Justicia Social will adopt a tone clearly pacifist. Nevertheless, it will be between the economical agents where the conflagration will provoke a deep anxiety and in a first moment will be feared that the exports could be negatively affected. On the contrary, the position of neutrality of the Government and the request of the countries in war will benefit the trade with exterior. The increase of the economic rhythm will untie a rapid wave of high of prices which will explain in great measure the popular dissatisfaction and the popular agitation. It is precisely in this conjuncture that the town will suffer the most serious and dilated social fight of all the first third of the century. The conflict will begin in March 1915 in Vapor Nou and the enterprise intransigence will provoke a wide movement of solidarity and workers mobilisation that the employers’ organisation will answer with a lock-out. Until October the social agitation will dominate the citizen life and workers and employers will measure their forces. In the course of the confrontation will make evident the weakness and division of the workers and the workers defeat will weaken considerably the syndicate movement in Reus as it will not be recovered until the decade of 1920 with the apogee of the Unique Syndicates. FROM THE ASSEMBLY OF PARLIAMENTARIANS TO THE INSTITUTIONAL CRISES Since 1917 a triple political, military and social crises will shake the Spanish State and will menace the monarchy of Alfonso XIII but, finally, will be reconducted and the political process will stabilize. In front of the denial of the Government to reopen the Parliament, Cambó will impulse the Assembly of Parliamentarians to press it in the course of which will be taken favourable agreements to the municipal autonomy. The consistory, presided by the regionalist Josep Simó, will adhere to it while protesting with energy for the violence exerted against the parliamentarians. Two days later will be replaced by the Tory Manuel Sardà, Major of the Royal Order, designation that will end the Candidatura Patriòtica and will derive in a institutional and citizen crises which will end when possibilists and autonomist radicals will break the treaty established with the rest of groups and will return to the hall of sessions. The Coalició Republicana will realise that the support of the Major of RO will furnish them a certain influence in the consistory even not possessing the majority and, what is more important, the good relationship with the mayoralty will become decisive at the time of «preparing» the next elections. The result of the elections of November will confirm the validity of this tactic and will allow to control, with the complicity of the dynastic, the Town Hall. Nevertheless, the victory of the Coalició Republicana very soon will demonstrate its limitations at the time of choosing the Major the most part of the government will choose the conservative candidate Manuel Sardà which only can be explained from a position of political action of customer. By its side, the decline of the Candidatura de Renovació which had helped to build the FRN will oblige the republican nationalists to raise again the policy of alliances followed up to

entrera en crise le 1917 quand les conservateurs, devant du nouveau cycle électoral, auront comme priorité freiner l’expansion de la Lliga Regionalista et pour cette raison n’hésiteront pas à arriver à une entente avec les possibilistes. L’impacte de la première guerre mondiale Idéologiquement, la Première Guerre Mondiale dévidera l’opinion publique entre une droite monarchique et catholique germanophile et une gauche républicaine et socialiste amie des alliés. Cet schéma se reproduira dans le cas de Reus avec la particularité que les socialistes de La Justicia Social adopteront un ton clairement pacifiste. Il sera, cependant, entre les agents économiques où la conflagration suscitera une profonde inquiétude et dans un premier moment fera craindre que les exportations soient affectées négativement. De toute façon, au contraire la position de neutralité du Gouvernement et la demande des pays belliqueux favorisera le commerce avec l’extérieur. L’augmentation du rythme économique détachera une rapide vague d’haute des prix que expliquera en grande mesure le mécontentement populaire et l’agitation ouvrière. Il est précisément dans cette conjoncture que la ville subira la lutte sociale plus grave et dilatée de tout le premier tiers du siècle. Le conflit commencera en mars de 1915 au Vapor Nou et l’intransigeance patronale provoquera un ample mouvement de solidarité et mobilisation ouvrière que la patronale répondra avec un lock-out. Jusqu’à octobre l’agitation sociale dominera la vie citoyenne et ouvriers et entrepreneurs mesureront leurs forces. Pendant la confrontation se fera évident la faiblesse et la division des ouvriers et l’échec ouvrier fera plus faible le mouvement syndical à Reus lequel ne se récupérera plus jusqu’à la décade de 1920 avec l’apogée des Syndicats Uniques. De l’assemblée de parlementaires à la crise institutionnelle Des 1917 une tripe crise politique, militaire et sociale bouleversera l’État espagnol et menacera la monarchie d’Alfonso XIII si bien, à la fin, sera reconduite et le procès politique s’ stabilisera. Devant la négative du Gouvernement à rouvrir les Cours, Cambó impulsera l’Assemblée de Parlementaires pour le faire pression et pendant laquelle se prendront des accords favorables à l’autonomie municipale. Le consistoire, présidé par le régionaliste Josep Simó, s’adhérera et en même temps protestera énergiquement pour la violence que s’exercera contre les parlementaires. Deux jours après sera substitué par le conservateur Manuel Sardà, maire de Royale Ordre, désignation que mettra point à la ligne à la Candidatura Patriòtica et dérivera dans une crise institutionnelle et citoyenne que finira quand possibilistes et radicaux autonomistes casseront le pacte établi avec la reste de groupes et retourneront à la Salle de Pleins. Et est ce que la Coalició Republicana se rendra compte que le support au maire de RO leur fournira une certaine influence dans le consistoire même possédant la majorité et, ce qui est plus important, les bons rapports avec la mairie deviendront décisives à l’heure de «préparer» les prochains comices. Le résultat des élections de novembre confirmera la validité de cette tactique et leur permettra contrôler, avec la complicité des dynastiques, la Mairie. Néanmoins, la victoire de la Coalició Republicana bientôt démontrera ses limitations quand à l’heure de choisir le maire la plupart du gouvernement optera pour le candidat conservateur Manuel Sardà laquelle chose seulement peut être expliquée des une position d’action de client

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 159

político. Por otro lado, el descenso de la Candidatura de Renovació que había contribuido a construir el FRN obligará a los nacionalistas republicanos a replantearse la política de alianzas realizadas hasta entonces en el único ámbito de actuación real en el que se moverán: la política municipal. LA REIVINDICACIÓN AUTONOMISTA Coincidiendo con el fin de la Gran Guerra, la Lliga Regionalista impulsará una campaña, secundada por el republicanismo, para la consecución de un estatuto de autonomía. La efervescencia del momento se verá reflejada en el consistorio cuando en noviembre de 1918 aprobará dos dictámenes favorables al reconocimiento de los derechos nacionales de Cataluña y en enero de 1919 se adherirá a la Bases para la Autonomía presentadas por el Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya. El movimiento autonomista favorecerá el acercamiento de posiciones entre los hombres del FRN y el núcleo posibilista, que se distanciará de los que durante más de veinte años fueron sus aliados, los lerrouxistas, y con la elección de Jaume Simó como alcalde empezará una nueva etapa marcada por la recomposición de fuerzas, cuyo resultado provocará que la mayoría consistorial dependerá desde ese momento de la Lliga Regionalista, del FRN, del Cercle Republicá Catalá y del Partit Republicà Radical, mientras que los conservadores y el CRRA permanecerán en la oposición. LAS LIMITACIONES DE LA BURGUESÍA Con el estallido, en febrero de 1919, de la huelga de la Canadenca, el camino abierto unos meses antes por el movimiento catalanista se interrumpirá. La intensificación de la lucha de clases instaurará el miedo entre las clases conservadoras que optarán por cobijarse al amparo del poder del Estado, mientras que el enfrentamiento social pasará a ocupar el espacio central de la política catalana a la vez que una espiral de violencia impregnará las relaciones laborales de la que Reus no quedará al margen. En esta coyuntura se convocarán elecciones locales y a Cortes. Un abstencionismo creciente, favorecido por los acontecimientos que restarán cualquier interés que pudiera tener la confrontación política, y los intentos por llegar a un entendimiento entre los ex posibilistas, el FRN, los liberales y los republicanos autonomistas con el claro propósito de dejar al margen a los candidatos dinásticos y con el objetivo prioritario de evitar fuera como fuera cualquier confrontación que avivara el ambiente de crisis que se vivía, caracterizarán los comicios en Reus. Finalmente, el golpe de estado de septiembre de 1923 abortará toda propuesta de cambio y el régimen fascista de Primo de Rivera obligará a aplazar hasta la proclamación de la Segunda República, en abril de 1931, cualquier proyecto inspirado en los principios de la democracia, el progreso y la catalanidad. 40 LA ARQUITECTURA DEL NOVECENTISMO EN REUS Jordi March Barberà, historiador del arte CONSIDERACIONES PREVIAS Antes de iniciar la tarea de estudiar la arquitectura novecentista de la ciudad de Reus sería necesario preguntarse qué es lo que entendemos por este término. A diferencia de lo que sucede con el Modernismo, donde nos encontramos con una arquitectura muy estudiada desde hace ya unos cuantos años, sobre todo en las principales

160 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

then in the unique ambit of real acting in which they will move: the municipal policy. THE AUTONOMIST VINDICATION Coinciding with the end of the Great War, the Lliga Regionalista will impulse a campaign, seconded by the republicanism, for the obtaining of an statute of autonomy. The effervescence of the moment will be effected in the consistory when in November 1918 will approve two favourable reports to the recognition of the national rights of Catalonia and in January 1919 will be adhered to the Basis for the Autonomy presented by the Permanent Council of the Mancomunitat de Catalunya. The autonomist movement will favour the approach of positions between the men of FRN and the possibilist core, which will take distances form the ones who during twenty years were allied, the lerrouxists, and with the election of Jaume Simó as a Mayor will open a new period marked by the recombining of forces as a result of which the consistorial majority will depend from now of the Lliga Regionalista, the FRN, the Cercle Republicà Català, and the Partit Republicà Radical, while the Tories and the CRRA will remain at the opposition. THE LIMITATIONS OF BOURGEOISIE With the explosion, in February 1919, of the strike of la Canadenca, the opened way some months ago by the catalanist movement will dry up. The intensification of the fight of classes will produce the fear between the conservative classes which will opt to shelter under the power of the State, while the social confrontation will occupy the central space of the Catalan policy, as well as the spiral of violence will impregnate the labour relationship at which Reus will not leave apart. In this conjuncture will be convoked local elections and to the Parliament. A growing absenteeism, favoured by the evens which will reduce any interest that could have the political confrontation, and the attempts of arriving to an understanding between former possibilists, the FRN, the liberal, and the autonomist republicans with the clear purpose of leaving apart the dynastic candidates and with the priority goal of avoiding in any way any kind of confrontation that could burn the atmosphere of crises which was lived, will characterise the elections in Reus. Finally, the coup d’état of September 1923, will miscarry any proposal of change and the fascist regime of Primo de Rivera will oblige to postpone until the proclamation of the Second Republic any project inspired in the principles of democracy, progress, and catalanity. 40 THE ARCHITECTURE OF NOUCENTISME IN REUS Jordi March Barberà, art historian PREVIOUS CONSIDERATIONS Before starting the task of studying the noucentista architecture of the town of Reus it should be asked what do we understand with this term. On the contrary to what is happening with Modernism, where we find a very studied architecture since some years ago, specially in the main towns of the country, making a review to the still brief published bibliography about the architectonic Noucentisme we can realize that it is not easy to find an idea unanimously accepted to identify it. The Noucentisme was an ideological and literary concept which had a quite bright representation in the world of the plastic arts, but we cannot say the

politique. De sa part, la descente de la Candidatura de Renovació qui avait aidé à bâtir le FRN obligera aux nationalistes républicains a se poser de nouveau la politique d’alliances suivie jusqu’à ce moment là dans l’unique ambitus d’action d’agir réelle où se mouvront: la politique municipale. La vindication autonomiste Coïncidant avec la fin de la Grande Guerre, la Lliga Regionalista impulsera une campagne, secondée par le républicanisme, pour la réussite d’un statut d’autonomie. L’effervescence du moment se réfléchira au consistoire quand en novembre de 1918 approuvera deux dictamens favorables à la reconnaissance des droits nationaux de la Catalogne et le janvier de 1919 s’adhérera aux Bases pour l’Autonomie présentées pour le Conseil Permanent de la Mancomunitat de Catalunya. Le mouvement autonomiste favorisera l’approchement des positions entre les hommes du FRN et le noyau possibiliste, lequel prendra distance de ceux que pendant plus de vint ans furent alliés, les lerrouxistes, et avec l’élection de Jaume Simó comme maire s’ouvrira une nouvelle étape marquée par la recomposition de forces comme conséquence de laquelle la majorité consistorial dépendra des ce moment de la Lliga Regionalista, du FRN, du Cercle Republicà Català et du Partit Republicà Radical, tandis que les conservateurs et le CRRA resteront à l’opposition. Les limitations de la bourgeoisie Avec l’éclat, en février de 1919, de la grève de la Canadenca, le chemin entamé quelques mois avant pour le mouvement catalaniste s’étanchera. L’intensification de la lutte de classes engendrera la peur entre les classes conservatrices qui opteront pour s’abriter à l’ombre du pouvoir de l’État, tandis que l’affrontement social passera à occuper l’espace central de la politique catalane tandis que une spiral de violence imprégnera les rapports du travail de laquelle Reus ne restera pas au marge. Dans cette conjoncture se convoqueront des élections locales et aux Courts. Une abstention croissante, favorisée par les évènements que resteront quiconque intérêt que puisse avoir la confrontation politique, et les essais d’arriver à une entente entre les expossibilistes, le FRN, les libéraux et les républicains autonomistes avec le clair propos de laisser au marge les candidats dynastiques et avec l’objectif prioritaire d’éviter par tous les moyens quiconque sorte de confrontation que puisse attiser l’ambiance de crise qu’on vivait, caractériseront les comices à Reus. À la fin, le coup d’état de septembre de 1923 avortera toute proposition de change et le régime presque fasciste de Primo de Rivera obligera à délayer jusqu’à la proclamation de la Deuxième République quiconque projet inspiré dans les principes de la démocratie, le progrès et la catalanité. 40 L’architecture du Noucentisme à Reus Jordi March Barberà, historien d’art Considérations préalables Avant d’initier la tâche d’étudier l’architecture noucentista de la ville de Reus il faudrait se demander qu’est ce que nous comprenons avec ce terme. À différence de ce qui se passe avec le Modernisme, où nous nous trouvons avec une architecture très étudiée des quelques ans avant, surtout dans les principales villes du pays, faisant une révision de l’encore brève bibliographie publiée sur le Noucentisme architectonique nous nous rendrons compte qu’il n’est pas facile de trouver une idée

ciudades del país, haciendo un repaso a la todavía breve bibliografía publicada sobre el Novecentismo arquitectónico nos daremos cuenta de que no es fácil encontrar una idea unánimemente aceptada para identificarlo. El novecentismo fue un concepto ideológico y literario que tuvo una plasmación bastante nítida en el mundo de las artes plásticas, pero no podemos decir lo mismo en el campo de la arquitectura. Si los autores que han tratado el tema han convenido en reconocer como novecentista parte de la producción de arquitectos tan dispares como Masó, Rubió Tudurí, Florensa, Goday, Duran Reynals o los hermanos Puig Gairalt entre otros, debemos preguntarnos cuáles son sus características comunes; pronto nos daremos cuenta de que estas características en común son casi inexistentes. El arquitecto Ignasi de Solà-Morales, uno de los primeros estudiosos que se interesaron por analizar este ismo arquitectónico, en uno de sus primeros trabajos publicados sobre el tema apunta esta cuestión e identifica cuatro grandes bloques en los que se puede dividir la arquitectura de este período: - La producción de los discípulos de Gaudí, que al amparo de su taller fueron testigos de una nueva forma de afrontar la profesión de arquitecto, empírica y bien alejada de las lecciones oficiales recibidas de manos de profesores de la Escola d’Arquitectura. Forman parte de este núcleo entre otros Joan Rubió Bellver, Domènec Sugrañes Gras, Josep M. Jujol, o Cèsar Martinell, a los que se puede unir un grupo de arquitectos más jóvenes como por ejemplo Isidre Puig Boada, Joan Bergós o Lluís Bonet Garí. - Los arquitectos que siguen el camino marcado por las experiencias de la escuela de Glasgow y la Secesión vienesa, toman como modelo de la nueva arquitectura la producción de figuras claves de la arquitectura centroeuropea como Mackintosh, Olbrich o Hoffman. Un exponente claro de esta vertiente son las propuestas desarrolladas por el arquitecto gerundense Rafael Masó, al lado de la obra de Raspall, Pericas y parte de la producción de Puig i Cadafalch. - La apertura de una nueva vía de búsqueda de una arquitectura nacional, basada en las soluciones de la arquitectura tradicional y la recuperación de elementos del barroco «popular», que pasa a considerarse la arquitectura propia y cercana al pueblo, como queda patente en la descripción que d’Ors hace del pueblo de veraneo de La Ben Plantada. El Barroco no se entiende como una confrontación con el clasicismo, sino como un complemento. Una determinada interpretación de la arquitectura local, derivada de la recuperación de elementos de los modelos de la iglesia, la masía y el palacio del siglo XVIII puede ayudar a superar el eclecticismo. Este grupo está ligado a las experiencias que se estaban llevando a cabo en el resto del Estado alrededor de las arquitecturas regionales, representadas por Aníbal González y Leonardo Rucabado en el «VI Congreso Nacional de Arquitectos» de Donostia. Esta vía está en buena parte trazada por las escuelas proyectadas por Josep Goday, por encargo de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, y expuesta por Pere Tornés Esquius en Els dolços indrets de Catalunya, publicada en 1910. También participaron Ràfols y Francesc Folguera entre otros. - La arquitectura derivada de la recuperación del lenguaje clásico, reflejándose en tres posibles modelos, la arquitectura florentina de Brunelleschi, la romana del cinquecento, o la francesa del XVIIXVIII. La voluntad de monumentalizar la ciudad

same in the field of architecture. If the authors who had dealt the subject have agreed in recognising as noucentista part of the production of architects so different as Masó, Rubió i Tudurí, Florensa, Goday, Duran Reynals or the brothers Puig i Gairalt among others, we should ask which are their common characteristics; very soon we can realize that these features in common nearly do not exist. The architect Ignasi de Solà-Morales, one of the first studiers which were interested in analysing this architectonic isme, in one of the first works published on the matter points this question and identifies four great blocks in which the architecture of this period can be divided: - The production of the disciples of Gaudí, which under shelter of his works were witnesses of a new way of facing the profession of the architect, empiric and very far away from the official lessons received from the teachers of the School of Architecture. Are taking part of this core among others Joan Rubió i Bellver, Domènech Sugrañes Gras, Josep M. Jujol, or Cèsar Martinell, to whom we can add a group of younger architects as for example Isidre Puig Boada, Joan Bergós or Lluís Bonet Garí. - The architects who followed the path marked by the experiences of the school of Glasgow and the Viennese Secession, taking as model of the new architecture the production of key figures of the centre European as, Mackintosh, Olbrich or Hoffman. A clear exponent of this slope are the proposals developed by the architect of Girona Rafael Massó, at the side of the work of Raspall, Pericas and a part of the production of Puig i Cadafalch. - The opening of a new way of search of a national architecture, based in the solutions of the traditional architecture and the recovery of elements of the «popular» baroque, which pass to be considered the own and close to the people architecture, as it is evident in the description that D’Ors makes of the village of resort of La ben plantada. The Baroque is not understood as a confrontation with the classicism, but as a complement. A determined interpretation of the local architecture, derived from the recovery of elements of the models of the church, the farmhouse and the palace of the XVIIIth century can help to surpass the eclecticism. This group is linked to the experiences being carried out in the rest of the Stat around the regional architects, represented by Aníbal González and Leonardo Rucabado in the «VI Congreso Nacional de Arquitectos» in Donostia. This way is being designed by the schools projected by Josep Goday, as a charge of the Commission of Culture of Barcelona’s Town Hall, and exposed by Pere Tornés Esquius in Els dolços indrets de Catalunya, published in 1910. There were also taking part in it Ràfols and Francesc Folguera among others. - The architecture derived from the recovery of a classic language, reflecting itself in three possible models, the Florentine architecture of Brunelleschi, the Roman of the cinquecento, or the French one of the XVII-XVIIIth centuries. The will of monumentalising the town required an architecture which could make possible this proposal, and it will be found in the tradition Beaux-Arts, that in Catalonia will have two direct ways of penetration. L. Jaussely, French architect who in 1903 had won the contest for the Plan of Connections of Barcelona, and Forestier, architect who introduced the new ideas about gardening. Besides this, this line is presenting the advantage of relying on an already

unanimement acceptée pour l’identifier. Le Noucentisme fut un concept idéologique et littéraire qui avait sa représentation bien nette dans le monde des arts plastiques, mais no ne pouvons pas dire le même dans le champ de l’architecture. Si les auteurs qu’ont traité le sujet ont convenu à reconnaître comme noucentista une part de la production d’architectes si différents comme Masó, Rubió i Tudurí, Florensa, Goday, Duran Reynals ou les frères Puig i Gairalt parmi d’autres, nous devons nous questionner quelles sont leurs caractéristiques communes; bientôt nous nous rendrons compte que ces traits en commun sont presque inexistants. L’architecte Ignasi de Solà-Morales, un des premiers studieux que s’avaient intéressé en analyser cet isme architectonique, dans un de ses premiers travaux publiés sur le sujet pose cette question et identifie quatre grands blocs dans lesquels on peut diviser l’architecture de ce période: - La production des disciples de Gaudí, lesquels à l’ombre de son atelier furent témoins d’une nouvelle façon de faire face à la profession d’architecte, empirique et bien éloignée des leçons officielles reçues de la main des professeurs de l’École d’Architecture. Forment part de ce noyau parmi d’autres Joan Rubió Bellver, Domènec Sugrañes Gras, Josep M. Jujol, ou César Martinell, auxquels on peut ajouter un groupe d’architectes plus jeunes comme par exemple Isidre Puig Boada, Joian Bergós ou Lluís Bonet Garí. - Les architectes qui suivent le chemin marqué par les expériences de l’école de Glasgow ou la Sécession viennoise, prenant comme modèle de la nouvelle architecture la production de figures clés de l’architecture centre-européenne comme, Mackintosh, Olbrich ou Hoffman. Un exposant claire de cette versant sont les propositions développées par l’architecte de Girona Rafael Massó, à côté de l’œuvre de Raspall, Pericas et une part de la production de Puig i Cadafalch. - L’ouverture d’une nouvelle voie de recherche d’une architecture nationale, basée dans les solutions de l’architecture traditionnelle et la récupération des éléments du baroque «populaire», qui passe à se considérer l’architecture propre et prochaine au peuple, comme reste évident dans la description que D’Ors fait du village de séjour de La Ben Plantada. Le Baroque ne se comprend pas comme une confrontation avec le classicisme, mais comme un supplément. Une déterminée interprétation de l’architecture locale, dérivée de la récupération des éléments des modèles de l’église, la ferme et le palais du XVIIIème siècle peut aider à surpasser l’éclectisme. Ce groupe est attaché aux expériences que se mettaient à bien dans le reste de l’État autour des architectes régionaux, représentées par Aníbal González et Leonardo Rucabado au «VI Congreso Nacional de Arquitectos» à Donostia. Cette voie est en bonne part tracée par les écoles projetées par Josep Goday, par commission de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, et exposée par Pere Tornés Esquius à Els dolços indrets de Catalunya, publié en 1910. On avait participé aussi Ràfols et Francesc Folguera parmi d’autres. - L’architecture dérivée de la récupération du langage classique, en se regardant en trois possibles modèles, l’architecture florentine de Brunelleschi, la romaine du cinquecento, ou la française du XVIIXVIII. La volonté de faire monumental la ville précisait une architecture qui puisse faire possible ce propos, et la trouvera dans la tradition Beaux-Arts, que à la Catalogne aura deux voies de pénétration directes. L. Jaussely, architecte français que en 1903

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 161

necesitaba una arquitectura que hiciera posible este propósito, y la encontrará en la tradición Beaux-Arts, que en Cataluña tendrá dos vías de penetración directas: L. Jaussely, arquitecto francés que en 1903 ganó el concurso para el Pla d’Enllaços de Barcelona, y Forestier, arquitecto que introdujo las nuevas ideas en la jardinería. Esta línea presenta además la ventaja de contar con una norma ya aceptada, equiparándose a otros países europeos mediante este lenguaje universal. En este grupo se incluyen obras tan diversas como por ejemplo las delicadas construcciones de Nicolau M. Rubió Tudurí, por ejemplo la iglesia de Nostra Senyora de Montserrat de Pedralbes, el Palacio de les Arts Gràfiques de Duran Reynals y Martínez Paricio, el Restaurant de Miramar de Ramon Reventós, la monumentalidad de l’Estació de França de Duran Reynals i Muguruza, el eclecticismo urbano manifestado en el edificio de Correus de Barcelona, obra de Josep Goday y Jaume Torres, o en el Cinema Coliseum de Francesc de Paula Nebot. EL ESCENARIO REUSENSE Para estudiar el escenario reusense nos hemos centrado en edificios construidos entre los años 1911 y 1929. El primer intento, pero no por ello discreto, de aparición de las nuevas formas en contraste con las formas modernistas que hasta el momento habían dominado la construcción local, lo encontramos en el edificio que Lluís Domènech i Montaner proyectó en la calle Sant Joan para el industrial Fèlix Gasull Roig. En este edificio de fachadas colosales, el que había sido el introductor del modernismo en la ciudad se decanta por unas formas mucho más reposadas, con predominio de las superficies lisas, la reducción del juego de volúmenes y la recuperación de formas de tradición clásica. Se ha dicho que este cambio en la producción del arquitecto respondería en parte a una mayor colaboración de su hijo, Pere Domènech Roura, titulado arquitecto desde 1904. De este último, encontramos edificios en Reus que, a pesar de las evidentes diferencias formales presentes entre ellos, podemos incluir dentro de esta recopilación de arquitectura novecentista: los almacenes Vilella de la calle de Sant Esteve, la antigua vivienda del subdirector y del cura del Institut Pere Mata y la casa Marco, en el arrabal de Santa Anna. Es interesante no olvidar también el estudio de sala de baile que realizó para el Círcol, donde un lenguaje plenamente historicista y de monumentales proporciones invade el espacio hasta casi comérselo, que puede recordar obras tardías suyas como la participación en la definición del Palau Nacional de Montjuïc, proyectado por Pedro Cendoya y Enric Catà (1923). El primer bloque de arquitectura señalado por Solà-Morales, formado por la obra de los colaboradores de Gaudí, está bien representado en la ciudad con las obras de dos arquitectos reusenses, Joan Rubió Bellver y Domènec Sugrañes Gras. Ambos arquitectos estaban relacionados con la diputación de Barcelona presidida por Prat de la Riba y más adelante con la Mancomunitat de Catalunya, que con su política cultural, dictada directamente por Eugeni d’Ors, actuó como plataforma del ideal novecentista. Mientras Rubió diseñó, por ejemplo, parte del complejo educativo de l’Escola Industrial, Sugrañes por su parte fue profesor de l’Escola de Treball, uno de los grandes proyectos formativos llevados a cabo por la Mancomunitat. De la actividad reusense del primero en este estudio nos interesa la casa Serra y el Dispensari Antituberculós, mientras que del segundo el Mas Llevat y la Casa Pellicer.

162 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

accepted rule, considering it equal to other European countries through this universal language. In this group are included work so different as for the delicate constructions of Nicolau M Rubió i Tudurí, for example the church of Nostra Senyora de Monsterrat in Pedralbes; the palace of graphic arts by Duran i Reynals and Martínez Paricio; the Restaurant de Miramar by Ramon Reventós; the monumentality of the Estació de França by Duran i Reynals i Muguruza; the urban eclecticism shown in the building of the Post Office in Barcelona, work of Josep Goday and Jaume Torres; or in the Cinema Coliseum by Francesc de Paula Nebot. THE REUS SCENERY In order to study the Reus scenery we have centred in buildings constructed between the years 1911 and 1929. The first attempt, but not for this reason discrete, of apparition of new forms in contrast with the modernist forms that up to that moment had dominated the local construction, we find it in the building that Lluís Domènec i Montaner projected in Sant Joan street for the industrial Fèlix Gasull Roig. In this building of colossal façades, the one who was the introductory of modernism in the town is inclined to new forms much more reposed, with the predominance of the smooth surfaces, the reduction of the game of vlumes and the recovery of forms of the classic tradition. It has been said that this change in the production of the architect would respond in part in a bigger cooperation with his son, Pere Domènec Roura, titled architect since 1904. Of this last one, we find buildings in Reus that, in spite le evident formal differences present in them, we can include them in this collection of noucentista architecture: the stores Vilella of Sant Esteve street, the old housing of the sub director and priest of the Institut Pere Mata and the house Marco, in the raval de Santa Anna. It is interesting not forgetting also the study of the dance hall who effected for el Círcol, where a language fully historicist and of monumental proportions invade the space up to nearly eating same, that can remember his late works as the participation in the definition of the Palau Nacional de Montjuïc, projected by Pedro Cendoya and Enric Catà (1923). The first block of architecture marked by SolàMorales, formed by the works of the Gaudi’s collaborators, we have well represented in the town with the works of two Reus architects, Joan Rubió i Bellver and Domènec Sugrañes Gras. The two architects were in relationship with the Diputació de Barcelona presided by Prat de la Riba and further on with the Mancomunitat de Catalunya, which with its cultural policy, dictated directly by Eugeni D’Ors, acted as a platform of the noucentista ideal. While Rubio designed, for example, a part of the educative complex of the Escola Industrial; Sugrañes by his side was teacher in the Escola del Treball, one of the biggest formative projects carried out by the Mancomunitat. Of the Reus activity of the first one in this study we are interested in the house Serra and the Dispensari Antituberculós, while of the second one the Mas Llevat and the Casa Pellicer. One of the ways of the Catalan architecture of the first decades of the XXth century most easily identifiable with the Noucentisme is the recovery of the classic models. Two ways can be distinguished, one more purified, as the church of Montserrat in Pedralbes by Rubió i Tudurí (1920); and another one marked by the models of the Frech XVIIth and XVIIIth centuries and the tradition of «l’Académie», as the Cinema Coliseum of Bar-

avait gagné le concours pour le Plan de Liens de Barcelona, et Forestier, architecte qu’avait introduit les nouvelles idées dans la jardinerie. Cette ligne présente en plus l’avantage de compter avec une norme déjà acceptée, en s’égalant à d’autres pays européens si divers comme par exemples les délicates constructions de Nicolau M Rubió i Tudurí, par exemple l’église de Nostra Senyora de Montserrat à Pedralbes; le palais d’arts graphiques de Duran i Reynals et Martínez Paricio; le Restaurant de Miramar de Ramon Raventós; la monumentalité de l’Estació de França de Duran i Reynals i Muguruza; l’éclectisme urbain manifesté dans le bâtiment de Correus de Barcelona, œuvre de Josep Goday et Jaume Torres; ou au Cinema Coliseum de Francesc de Paula Nebot. L’scénario de Reus Pour étudier l’scénario de Reus nous nous sommes centrés dans les bâtiments construits entre les ans 1911 et 1929. La première tentative, mais non pour cette raison discrète, d’apparition des nouvelles formes en contraste avec les formes modernistes que jusqu’au moment avaient dominé la construction locale, le trouvons dans le bâtiment que Lluís Domènech i Montaner avait projeté dans la rue Sant Joan pour l’industriel Fèlix Gasull Roig. Dans ce bâtiment de façades colossales, celui ci qui avait été l’introducteur du modernisme dans la ville se décante par unes formes bien plus reposées, avec la prédominance des surfaces polies, la réduction du jeu de volumes et la récupération de formes de tradition classique. On a dit que ce changement dans la production de l’architecte répondait en part à une plus grande collaboration de son fils, Pere Domènech Roura, titré architecte des l’an 1904. De ce dernier, nous trouvons des bâtiments à Reus lesquels, malgré les évidentes différences formelles présentes entre eux, nous pouvons leur inclure dans ce recueil d’architecture noucentista: les magasins Vilella de la rue de Sant Esteve, l’ancien logement du sousdirecteur et prête de l’Institut Pere Mata et la maison Marco, au raval de Santa Anna. Il est intéressant ne pas oublier aussi l’étude de salle de bal qu’avait réalisé pour el Círcol, où un langage pleinement historiciste et de monumentales proportions envahie l’espace jusqu’à presque le manger, que peut nous rappeler des œuvres tardives comme la participation dans la définition du Palau Nacional à Montjuïc, projeté par Pedro Cendoya et Enric Catà (1923). Le premier bloc d’architecture signalé par SolàMorales, formé par l’œuvre des collaborateurs de Gaudí, nous l’avons bien représenté dans la ville avec les œuvres de deux architectes de Reus, Joan Rubió i Bellver et Domènec Sugrañes Gras. Les deux architectes étaient en rapport avec la Diputació de Barcelona présidée par Prat de la Riba et plus tard avec la Mancomunitat de Catalunya, laquelle avec sa politique culturelle, dictée directement par Eugeni D’Ors, avait agi comme plate-forme de l’idéal noucentista. Tandis que Rubió avait dessiné, par exemple., une part du complexe éducatif de l’Escola Industrial; Sugrañes de sa part fut professeur de l’Escola del Treball, un des grands projets formatifs mis à bien par la Mancomunitat. De l’activité de Reus du premier dans cet étude il nous intéresse la maison Serra et le Dispensari Antituberculós, tandis que du deuxième le Mas Llevat et la maison Pellicer. Un des chemins de l’architecture catalane des premières décades du XXème siècle plus facilement identifiable avec le Noucentisme est celui ci de la récupération des modèles classiques. On peut distinguer deux voies, une de plus dépurée, comme

Uno de los caminos de la arquitectura catalana de las primeras décadas del siglo XX más fácilmente identificable con el novecentismo es el de la recuperación de los modelos clásicos. Se pueden distinguir dos vías, una más depurada, como la iglesia de Montserrat en Pedralbes de Rubió Tudurí (1920), y otra marcada por los modelos del siglo XVII y XVIII franceses y la tradición de «l’Académie», como el Cinema Coliseum de Barcelona, en la Gran Via de les Corts Catalanes, de Francesc de Paula Nebot (1923). Estos caminos enlazan con la voluntad por parte de algunos sectores de la sociedad de monumentalizar las ciudades; así, se diseñan edificios representativos, por ejemplo el edificio de Correus i Telègrafs de Barcelona, de Josep Goday y Jaume Torres, que marca la entrada a la Via Laietana, uno de los proyectos urbanísticos más importantes del momento. LA OBRA DEL ARQUITECTO JOSEP SIMÓ BOFARULL Dentro de esta línea, es necesario señalar un grupo importante de la arquitectura novecentista reusense y que por su singularidad requiere una especial atención; es el conjunto de edificios proyectados por Josep Simó Bofarull. Simó nació en Reus en diciembre de 1889, hijo del abogado originario de Porrera Jaume Simó Martori, profesión que siguió su hermano Jaume, quedando huérfano muy joven. Con la ayuda familiar fue a estudiar a París, donde estudió arquitectura y en 1913 se tituló Architecte Salubiste en la Escole Spéciale d’Architecture. Cuando regresó de Francia su formación no le fue reconocida oficialmente pero esto no le impidió llevar a cabo una muy interesante actividad constructiva. Para resolver el problema burocrático de la falta de un título reconocido, los planos de su proyecto que debían presentarse a la administración local para solicitar la pertinente licencia de obras, fueron firmados por arquitectos coetáneos como por ejemplo el tarraconense Josep María Pujol de Barberá, o más adelante el reusense Adell. De su producción fuera de Reus, cabe recordar el edificio de viviendas plurifamiliares situado en el número 139 de la calle Aribau de Barcelona, que construyó como obsequio a su prometida Dolors Alimbau Codina, con quien se casaría en 1918. En este edificio ya queda patente la influencia de las experiencias francesas, a la vez que aplica una interesante solución compositiva con la ordenación de los pisos en diferentes niveles. También en la capital catalana realizó la decoración del cine Kursaal de la Rambla de Catalunya, bajo la dirección del arquitecto Josep Domènech en 1922; el año siguiente participó en la construcción del Pathé Palace de la Via Laietana, reformó la sede del Banc de Catalunya, en la Rambla dels Estudis e intervino en la decoración interior del Hotel Ritz de la Gran Via de les Corts Catalanes. Su matrimonio con la joven heredera de la familia Alimbau, que le permitió continuar disfrutando de una buena posición económica y social, marcó de buen seguro uno de los aspectos característicos de su producción, la escasez de encargos realizados, dada la posibilidad de escoger en qué proyectos quería trabajar. De entre estos destacan los surgidos de la iniciativa personal de Evarist Fàbregas Pàmies, entre los que encontramos el Institut de Puericultura, el Centre de Lectura, la propia casa de Fàbregas en la Plaça de Catalunya, y el Mas dels Frares de la Mussara. A su lado también participó en trabajos en el Teatro Romea, la empresa del cual durante unos años estuvo en manos del filántropo reusense, en un intento de favorecer la representación del teatro

celona, in the Gran Via de les Corts Catalanes, by Francesc de Paula Nebot (1923). These ways link with the will from the part of some sectors of the society of monumentalising the towns, and for this reason are designed representative buildings, for example the buildings of Correus i Telègrafs of Barcelona, by Josep Goday and Jaume Torres, which marks the entrance to the Via Laietana, one of the urban projects most important of the moment. THE WORK OF THE ARCHITECT JOSEP SIMÓ BOFARULL In this line it should be marked an important group of the Reus noucentista architecture and that for its singularity requires an special attention, is the ensemble of buildings projected by Josep Simó i Bofarull. Simó was born in Reus in December of 1889, son of a lawyer coming form Porrera Jaume Simó Martori, profession which followed his brother Jaume, being orphan very young. With the familiar help he went to study to Paris, where he studied architecture and in the year 1913 he obtained the degree of Architecte Salubiste in the École Spéciale d’Architecture. When he came back from France his formation was not officially recognized but this fact would not stop to carry out a very much interesting constructive activity. To solve the bureaucratic problem of the lack of a recognized degree, the plans of his projects should be presented to the local administration to request the pertinent works licence, were signed by other architects as for example Josep Maria Pujol de Barberà, or later on by the architect of Reus Adell. Of his production out of Reus, it must be remembered the building of pluri familiar housings placed in the number 139 of Aribau street of Barcelona, which was constructed as a present for his fiancée Dolors Alimbau Codina, with whom he would be married in 1918. In this building makes already evident the influence of the French experiences, whilst applying an interesting composition solution with the ordering of the flats in different levels. Also in the Catalan capital he effected the decoration of the cinema Kursaal of the Rambla Catalunya, under the direction of the architect Josep Domènech, in 1922; the following year he took part in the construction of the Pathé Palace of Via Laietana, he reformed the seat of the Banc de Catalunya, in the Rambla dels Estudis and he intervened in the inner decoration of the Hotel Ritz of the Gran Via de les Corts Catalanes. His marriage with the young heiress of the family Alimbau, which propitiated him to go on enjoying of a good social and economic position, market surely one of the characteristic aspects of his production, the scarcity of charges effected, given his possibility of choosing in which projects he would work. Among these ones we mark the ones arisen of the personal initiative of Evarist Fàbregas i Pàmies, among which we find the Institut de Puericultura, the Centre de Lectura, the own house of Fàbregas in Catalunya square, and the Mas dels Frares in La Mussara. At his side he also participated in the works of Teatre Romea, the enterprise of which during years was in the hands of the Reus philanthropist, in an attempt to favour the representation of theatre of Catalan authors, surely was in the Romea were Fàbregas and Simó kept in touch with Josep Rocarol, painter, decorator and theatrical designer, who collaborated with them. Also linked to the figure of Fàbregas, he effected the mentioned central seat of the Banc de Catalunya and in 1919 the installations of the

l’église de Montserrat à Pedralbes de Rubió i Tudurí (1920); et une autre marquée par les modèles des siècles XVII et XVIII français et la tradition de «l’Académie», comme le Cinema Coliseum de Barcelona, dans la Gran Via de les Corts Catalanes, de Francesc de Paula Nebot (1923). Ces chemins enlacent avec la volonté de la part de quelques secteurs de la société de faire monumental les villes, et de cette façon sont dessinés des bâtiments représentatifs, par exemple le bâtiment de Correus i Telègrafs de Barcelona, de Josep Goday et Jaume Torres, qui marque l’entrée à la Via Laietana, un des projets urbains plus importants du moment. L’œuvre de l’architecte Josep Simó Bofarull Dans cette ligne il faut signaler un groupe important de l’architecture noucentista de Reus et que par sa singularité précise une spéciale attention, c’est l’ensemble de bâtiments projetés par Josep Simó i Bofarull. Simó était né à Reus en Décembre de l’an 1889, fils d’un avocat originaire de Porrera Jaume Simó Martori, profession qu’avait suivi son frère Jaume, restant orphelin très jeune. Avec l’aide familiale il était parti à étudier à Pari, où avait étudié architecture et l’an 1913 il avait obtenu le titre d’Architecte Salubiste dans l’École Spéciale d’Architecture. Quand il était revenu de la France sa formation ne fut pas reconnue officiellement mais cela ne l’avait empêché pas de mettre à bien une très intéressante activité constructive. Pour résoudre le problème bureaucratique de la manque d’un titre reconnu, les plans de ses projets que devait être présentés à l’administration locale pour solliciter la correspondante licence d’œuvres, furent signés par des architectes contemporains comme par exemple l’architecte de Tarragona Josep Maria Pujol de Barberà, ou plus avant l’architecte de Reus Adell. De sa production hors de Reus, il faut rappeler le bâtiment de logements plurifamilial placé au numéro 139 de la rue Aribau de Barcelona, lequel fut bâti comme un cadeau pour sa fiancée Dolors Alimbau Codina, avec laquelle il se marierait l’an 1918. Dans ce bâtiment reste évidente l’influence des expériences françaises, au temps qu’il applique une intéressante solution de composition avec l’ordination des étages dans des différents niveaux. Aussi dans la capitale catalane il avait réalisé la décoration du cinéma Kursaal de la Rambla Catalunya, sous la direction de l’architecte Josep Domènech, le 1922; l’an suivant il avait participé dans la construction du Pathé Palace de la Via Laietana, il avait réformé le siège du Banc de Catalunya, dans la Rambla dels Estudis et avait intervenu dans la décoration intérieure de l’Hotel Ritz de la Gran Via de les Corts Catalanes. Son mariage avec la jeune héritière de la famille Alimbau, que lui avait fourni continuer jouissant d’une bonne position économique et sociales, avait marqué bien sûr un des aspects caractéristiques de sa production, la manque de charges réalisés, donnée sa possibilité de choisir dans quels projets il aimerait travailler. Parmi ceux-ci on peut détacher ceux sortis de l’initiative personnelle d’Evarist Fàbregas i Pàmies, parmi lesquels nous trouvons l’Institut de Peuricultura, le Centre de Lectura, la même maison de Fàbregas dans la place Catalunya, et le Mas dels Frares à la Mussara. De son côté in avait participé dans les travaux au Teatre Romea, l’entreprise de laquelle pendant quelques ans avait été dans les mains du philanthrope de Reus, dans un essai de favoriser la représentation de théâtre des auteurs catalans, il est sur que s’était passé au Romea où Fàbregas et Simó s’étaient mis en rapport avec Josep Rocarol, peintre, décorateur et scénographe, qui

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 163

de autores catalanes, seguramente fue en el Romea donde Fàbregas y Simó entraron en contacto con Josep Rocarol, pintor, decorador y escenógrafo, que colaboró con ellos. También ligado a la figura de Fàbregas, realizó la mencionada sede central del Banc de Catalunya y en 1919 las instalaciones de la casa Exportadora Agrícola Española de la reusense calle Tívoli. Entre 1918 y 1919 proyectó el edificio que acogía las oficinas de la Casa Sabater, importante empresa reusense comercializadora de aceite y frutos secos situada en la esquina entre la calle de Josep Anselm Clavé y la de Sant Miquel, donde Simó demostró una vez más su habilidad para crear suntuosos espacios arquitectónicos, y en 1920, por encargo de los hermanos Magrinyà, redactó el proyecto del Hotel Europa del arrabal de Santa Anna. El 4 de febrero de 1925 ganó el concurso convocado para redactar el proyecto del nuevo campo de deportes del Reus Deportiu, siendo presidente de la entidad Joan Domènech Mas. Simó incidía así directamente en el planteamiento urbanístico del sector noreste de la ciudad, zona de expansión por encima de la barrera formada por la antigua Estació del Nord, planteando la conexión del paseo Mata con la riera de Miró, y la urbanización de los terrenos comprendidos entre los dos trazados ferroviarios. Además, este proyecto no cumplía tan solo con el interés de disponer de unas instalaciones deportivas para la entidad promotora, sino que respondía a un programa más amplio perfectamente alineado con el pensamiento novecentista; se planeaba el inicio de urbanización de una ciudad-jardín, la posibilidad de disponer de servicios de duchas públicas para mejorar la higiene de la población, la posibilidad de ceder al Ayuntamiento un espacio para la creación de una Escola de Bosc, la creación de un lugar de recreo y representaciones de espectáculos infantiles instructivos, y el interés de que la ciudad se dotara de un parque público. La primera fase del proyecto se inauguró el mes de mayo de 1927 prolongándose las obras hasta 1933, quedando reducido a la parte más esencial para la entidad deportiva. En este proyecto, especialmente en el conocido como «chalet del tenis», edificio que se levanta sobre un extremo de la piscina y que debería haber tenido uno paralelo en el otro extremo, Simó experimentó un fuerte cambio de estilo, incorporando a su obra un lenguaje próximo a las premisas de la arquitectura racionalista. Este cambio es todavía más evidente en el chalet que en 1931 construyó en la confluencia entre las calles de Frederic Soler y del Dr. Domènech por encargo del Dr. Joan Domènech Mas, que ya puede considerarse plenamente racionalista, hasta el punto de que a menudo se ha atribuido a Antoni Sardà. Parece ser que buena parte del planteamiento formal de la casa se debe a la estrecha colaboración entre Josep Simó y el propietario, que debía estar al corriente de las nuevas tendencias estéticas, de la que resultó una construcción caracterizada por el juego de volúmenes puros diametralmente opuesta al estilo habitual de Simó. En 1934 proyectó la Clínica del Dr. Josep M. Ibarz Grao, situada en el ángulo formado por la confluencia del principio del paseo Sunyer con la calle de Pròsper de Bofarull. Su producción también se extendió hasta Salou donde en 1928 construyó el bello chalet de Torremar, propiedad del banquero Eduard Recasens Mercadé, obra plenamente novecentista que puede recordarnos ciertos chalets de la urbanización Terramar de Sitges, uno de los proyectos de ciudad-jardín más

164 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

house Exportadora Agrícola Espanyola of Tivoli street in Reus. Between 1918 and 1919 he projected the building welcoming the offices of the Casa Sabater, important Reus enterprise trader of oil and dried fruits placed in the corner between Josep Anselm Clavé and Sant Miquel streets, were Simó demonstrated once again his ability in the creation of sumptuous architectonic spaces, and in 1920, as a charge of the brothers Magrinyà, he drafted the project of the Hotel Europa of the raval de Santa Anna. On February 4th 1925 he won the contest summoned to draft the project of the new field of sports of the Reus Deportiu, being president of the body Joan Domènech Mas. Simó entered by this way directly to the urban posing of the north-east sector of the town, area of expansion on the barrier formed by the old Estació del Nord, posing the connexion of Mata alley with Riera de Miró, and the urbanisation of the grounds placed between the two railway plans. Besides, this project not only accomplished the interest of disposing of some sportive installations for the promoter body, but it replied to a wider program perfectly lined with the noucentista thought; it was posed the beginning of the urbanisation of a garden-town, the possibility of disposing of a service of public showers for the better hygiene of the population, the possibility of ceding to the Town Hall of an space for the creation of an School of Forest, the creation of a place for amusement and representation of instructive infantile shows, and the interest that the two was endowed with a public park. The first phase of the project was opened in May 1927 extending the works until 1933, remaining reduced to the most essential part of the sportive body. In this project, specially in the named «chalet of tennis», building risen on one edge of the swimming pool and which must have another parallel in the other edge, Simó experienced a strong change of style, incorporating to his work a language close to the premises of the rationalist architecture. This change is still more obvious in the chalet that in 1931 he built in the confluence between the streets Frederic Soler and Dr. Domènech as a charge of the Dr. Joan Domènech Mas, which can be considered fully rationalist, up to the point that often has been attributed to Antoni Sardà. It seems that a good part of the formal raising of the house is due to the narrow cooperation between Josep Simó and the proprietor, who would be aware of the new aesthetic tendencies, of which resulted a construction characterised by the game of pure volumes diametrically opposed to the usual style of Simó. In 1934 he projected the Clinic of Dr. Josep M. Ibarz Grao, placed in the angle formed by the confluence of the beginning of Sunyer alley and Pròsper de Bofarull street. His production was also spread until Salou where in 1928 he built the beautiful chalet of Torrenar, propriety of the banker Eduard Recasens Mercadé, work fully noucentista that can remember us curtails chalets of the urbanisation Terramar of Sitges, one of the projects of garden-town most emblematic of the moment; the building is lined with the rest of chalets built at the beginning of the XXth century which announced the future Jaume I alley. He also participated in the first urban projects of the tourist core of the population, he worked in the project of the USSA Urbanització de Salou SA of which the same Recasens was capitalistic member and he built the chalet of the widow Salas, in 16, Barcelona street.

avait collaboré avec eux. Aussi attaché à la figure de Fàbregas, il avait réalisé le mentionné siège central du Banc de Catalunya et en 1919 les installations de la maison Exportadora Agrícola Española de l’homme de Reus de la rue Tívoli. Entre 1918 et 1919 il avait projeté le bâtiment qui accueillait les bureaux de la Casa Sabater, importante entreprise de Reus qui commercialisait l’huile et les fruits secs placée dans le coin entre la rue Josep Anselm Clavé et celle de Sant Miquel, où Simó avait démontré une fois de plus sa habileté à l’heure de créer des somptueux espaces architectoniques, et en 1920, pour charge des frères Magrinyà, il avait rédigé le projet de l’Hotel Europa du raval de Santa Anna. Le 4 Février de 1925 il avait gagné le concours convoqué pour rédiger le projet d’un nouveau champ d’sports du Reus Deportiu, étant président de l’entité Joan Domènech Mas. Simó avait frappé de cette façon directement dans l’exposé urbain du secteur nord-est de la ville, une zone d’expansion par dessus de la barrière formée par l’ancienne Estació del Nord, posant la connexion de l’allée Mata avec la Riera de Miró, et l’urbanisation des terrains compris entre les deux traçages de chemins de fer. En plus ce projet n’accomplissait seulement l’intérêt de disposer des installations sportives pour l’entité promotrice, mais qu’elle répondait à un programme plus ample parfaitement ligné avec la pensée noucentista; on posait le début d’urbanisation d’une ville jardin, la possibilité de disposer de service de douches publiques pour la meilleure hygiène de la population, la possibilité de céder à la Mairie un espace pour la création d’une Escola del Bosc, et l’intérêt de que la ville fuisse douée d’un parc publique. La première phase du projet s’avait inauguré le mois de Mai de l’an 1927 en se rallongeant les œuvres jusqu’au 1933, restant réduit à la part plus essentielle pour l’entité sportive. Dans ce projet, en spécial dans le nommé «chalet du tennis», bâtiment qui se levait sur un extrême de la piscine et qui devait avoir un parallèle dans l’autre extrême, Simó avait expérimenté un fort change d’style, en incorporant à sa œuvre un langage proche aux prémisses de l’architecture rationaliste. Ce changement est encore plus évident dans le chalet que l’an 1931 il avait bâti dans la confluence entre les rues Frederic Soler et Dr. Domènech par charge du Dr. Joan Domènech Mas, lequel peut se considérer pleinement rationaliste, jusqu’au point que souvent a été attribué à Antoni Sardà. Il paraît que bonne part du exposé formel de la maison est du à l’étroite collaboration entre Josep Simó et le propriétaire, qui devait être au courent des nouvelles tendances esthétiques, de laquelle il avait résulté une construction caractérisée par le jeu de volumes purs diamétralement opposée à l’style usuel de Simó. En 1934 il avait projeté la Clínica del Dr. Josep M. Ibarz Grao, placée dans l’angle formé par la confluence du début de la promenade Sunyer avec la rue Pròsper de Bofarull. Sa production s’avait répandu aussi à Salou où le 1928 il avait construit le beau chalet de Torremar, propriété du banquier Eduard Recasens Mercadé, œuvre pleinement noucentista que peut nous rappeler certains chalets de l’urbanisation Terramar de Sitges, un des projets de ville – jardin plus emblématiques du moment; le bâtiment s’aligne avec le reste de chalets construits au début du XXème siècle qui préfiguraient la future promenade Jaume I. Il avait participé aussi dans les premiers projets urbanistiques du noyau touristique de la population, il avait travaillé dans le projet de l’USSA Urbanització de Salou SA de laquelle était membre

emblemáticos del momento; el edificio se alineó con el resto de chalets construidos a principios del siglo XX que prefiguraron el futuro paseo Jaume I. También participó en los primeros proyectos urbanísticos del núcleo turístico de la población; trabajó en el proyecto de la USSA Urbanització de Salou SA de la que era socio capitalista el propio Recasens y construyó el chalet de la viuda Salas, en la calle Barcelona, 16. En Reus realizó proyectos de reforma y decoración de diversos establecimientos comerciales, como por ejemplo la decoración de la pastelería Jordà de la calle Monterols, hoy en parte perdida. En 1919 reformó la zapatería Gras del número 23 de la calle Llovera, recientemente desaparecida. También trabajó en la decoración interior de la Sastrería Queralt, más adelante modificada, y decoró la tienda de los Moneders Durà de la calle Major, establecimiento hoy conservado transformado en herboristería. Uno de sus últimos trabajos, hacia el año 1957, fue la reforma del Cafè del Casino de la plaça de Prim, incorporando al local el característico altillo con su correspondiente escalera de acceso. También, en un capítulo aparte de su producción, se le conoce un proyecto de monumento del Sagrat Cor, destinado a la ciudad de Bilbao. Durante la Guerra Civil Española ocupó el cargo de cap técnic d’Obres Comunals del Ayuntamiento de Reus, y se inscribió en el Sindicat d’Arquitectes de Catalunya, siendo el responsable de la construcción de la red de refugios subterráneos. Acabada la Guerra fue destituido del cargo de cap de l’Oficina Tècnica del Ayuntamiento, siendo encarcelado y juzgado en un consejo de guerra. Murió en 1966 después de una larga enfermedad. Desgraciadamente, su documentación profesional, conservada hasta su muerte en su despacho situado en la casa Alimbau de la calle Sant Llorenç, sufrió el abandono y la dispersión, causando su inevitable pérdida, lo que nos dificulta en gran medida el estudio con profundidad de su producción. Aparte de su actividad como arquitecto es necesario recordar que fue alcalde de Reus en 1917, por el Partit Regionalista, y que colaboró con publicaciones periódicas como el Diari de Reus o la Veu del Camp. Además se encargó de ciertas tareas empresariales familiares como la dirección de la explotación minera de Kieselguhr, material aislante utilizado entre otros campos en la construcción, situada en Hellín, Albacete. Además de su producción como arquitecto y decorador, pero aún en el terreno de la creación, es interesante documentar sus trabajos en el campo del diseño de joyas, concretamente de piezas para su esposa Dolors Alimbau. Su amplia cultura, su residencia dividida entre Reus y Barcelona y su asidua participación en actos sociales y culturales como por ejemplo la concesión del Premi Nadal de novela, la temporada del Gran Teatre del Liceu, o las tertulias, lo hicieron muy popular en el mundo cultural y social del momento. Era miembro de la Sociedad Española de Higiene, de la Société des Architectes Diplomés de París, y fue distinguido con la Cruz de Caballero de la Orden Civil del Mérito Agrícola, y la medalla de la Société Colonial Française. Su producción se caracteriza por la evidente influencia de los conocimientos adquiridos en París procedentes de la tradición Beaux-Arts, trasladando a Reus una arquitectura definida por el uso del lenguaje clásico, con un especial gusto por las ricas fachadas que tan bien conectaron con el interés del ideario novecentista de monumentalizar el paisaje urbano. Enlazando con esta línea de carácter monu-

In Reus he effected projects of reform and decoration of several commercial shops, as for example the decoration of the confectioner’s Jordà of Monterols street today partially lost; in 1919 he reformed the shoe shop Gras of 23, Llovera street, recently disappeared; he also worked in the interior decoration of Sastreria Queralt, later on amended; and he decorated the shop of Moneders Durà of Major street, shop today conserved and transformed in a herbs shop. One of his last works, around 1957, was the reform of the Cafè del Casino of Prim square, adding to the local the characteristic hillock with its corresponding stair of access. Also, in a chapter apart of his production, it is know his project of a monument to the Sacred Heart, destined to Bilbao. During the Spanish Civil War he occupied the charge of Technical Head of the Community works of Reus Town Hall, and was inscribed to the Syndicate of Architects of Catalonia, being the responsible of the construction of a net of underground refuges. At the end of the War he was ceased of his charge of Head of the Technique Office of the Town Hall, being in prison and judged in a council of war. He died in 1966 after a long illness. Unfortunately his professional documentation, kept until his death in his desk placed in the house Alimbau of Sant Llorenç street, suffered the abandon and the dispersion, producing its inevitable lost, a thing that make us difficult the study in depth of his production. Apart from his activity as an architect we should remember that he was the Major of Reus in 1917, for the Partit Regionalista, and he collaborated in periodical publications as the Diari de Reus or La Veu del Camp. Besides this, he was in charge of certain familiar enterprise tasks as the direction of the mining exploitation of Kieselghur, isolating material used among other fields in the construction, placed in Hellín, Albacete. Besides his production as architect and decorator, but still in the field of the creation, it is interesting to document his works in the field of design of jewels, concretely pieces for his wife Dolors Alimbau. His wide culture, his residence divided between Reus and Barcelona and his continuous participation in the social and cultural acts as for example the concession of the Premi Nadal of the novel, the season of the Gran Teatre del Liceu, or the social gathering; made him very popular in the cultural and social world of the moment. He was a member of the Sociedad Española de Higiene, of the Société des Architectes Diplomés de París, and was distinguished with the Cruz de Caballero de la Orden Civil del Mérito Agrícola, and the medal of the Société Colonial Française. His production is characterised by the manifest influence of the knowledge acquired in Paris coming for the tradition Beaux Arts, carrying to Reus a defined architecture for the use of the classic language, with an special taste for the rich façades that so well linked with the interest of the noucentista ideal of monumentalising the urban space. Linking with this monumental character of the architecture of Reus dominated by the figure of Josep Simó, we find the building of La Caixa, projected in 1929 by Enric Sagnier Villavecchia, being protagonist of an isolated chapter in the local construction. This work accomplishes one of the worries of the theoretic of the architectonic Noucentisme, the interest in monumentalising the town;

capitaliste le même Recasens et il avait bâti le chalet de la veuve Salas, dans la rue de Barcelona, 16. À Reus il avait réalisé des projets de réforme et décoration de divers magasins commerciaux, comme par exemple la décoration de la pâtisserie Jordà de la rue de Monterols, aujourd’hui partiellement perdue; le 1919 il avait réformé la cordonnerie Gras de la rue Llovera, 23, récemment disparue; il avait travaillé aussi dans la décoration intérieure de la Sastreria Queralt, plus tard modifiée; et il avait décoré le magasin des Moneders Durà de la rue Major, établissement conservé aujourd’hui transformé en herboristerie. Un de ses derniers travaux, vers 1957, fut la réforme du Cafè del Casino de la Plaça Prim, ajoutant au local la caractéristique petite hauteur avec son correspondant escalier d’accès. Aussi, dans un chapitre à part de sa production, on lui connaît le projet de monument au Sacré Cœur, destiné à Bilbao. Pendant la Guerre Civile Espagnole il avait occupé le charge de Chef technique d’œuvres Communales de la Mairie de Reus, et il s’avait inscrit au Syndicat d’Architectes de Catalogne, étant le responsable de la construction du réseau de refuges souterrains. Une fois finie la Guerre il fut cessé de son poste de Chef du Bureau Technique de la Mairie, étant mis en prison et jugé dans un conseil de guerre. Il était mort l’an 1966 après une longue maladie. Malheureusement sa documentation professionnelle, conservée jusqu’à sa mort dans son bureau placé dans la maison Alimbau de la rue Sant Llorenç, avait subi l’abandonnement et la dispersion, en produisant sa inévitable perte, chose qui nous fait difficile en grande mesure l’étude avec profondeur de sa production. À part de sa activité comme architecte il faut rappeler qu’il fut le maire de Reus l’an 1917, pour la Partit Regionalista, et qu’il avait collaboré avec des publications périodiques comme le Diari de Reus ou La Veu del Camp. En plus il s’était chargé de certaines tâches d’entreprise familiales comme la direction de l’exploitation minière de Kieselghur, matériel isolant utilisé entre d’autres champs dans la construction, placée à Hellín, Albacete. En plus de sa production comme architecte et décorateur, mais encore dans le champ de la création, il est intéressant documenter ses travaux dans le champ du dessin de bijoux, concrètement de pièces pour sa épouse Dolors Alimbau. Sa ample culture, sa résidence divisée entre Reus et Barcelona et sa répétée participation dans des actes sociaux et culturels comme par exemple la concession du Premi Nadal de roman, la saison du Gran Teatre del Liceu, ou les cercles; le firent très populaire dans le monde culturel et social du moment. Il était membre de la Sociedad Española de Higiene, de la Société des Architectes Diplomés de Paris, et fut distingué avec la Cruz de Caballero de la Orden Civil del Mérito Agrícola, et la médaille de la Société Colonial Française. Sa production se caractérise par la manifeste influence des connaissances acquises à Paris provenant de la tradition Beaux Arts, portant à Reus une architecture définie par l’usage du langage classique, avec un spécial goût pour les riches façades que si bien avaient enlacé avec l’intérêt de l’idéal noucentista de faire monumental le paysage urbain. Enlaçant avec cette ligne de caractère monumental de l’architecture de Reus dominée par la figure de Josep Simó, nous trouvons le bâtiment de La Caixa, projeté l’an 1929 par Enric Sagnier Villavecchia, étant protagoniste d’un chapitre isolé dans la construction locale. Cette œuvre accomplit une des inquiétudes des théoriciens du Noucentisme architectonique, l’intérêt

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 165

mental de la arquitectura reusense dominada por la figura de Josep Simó, encontramos el edificio de La Caixa de Pensions, proyectado en 1929 por Enric Sagnier Villavecchia, protagonizando un capítulo aislado en la construcción local. Esta obra cumple con una de las inquietudes de los teorizadores del Novecentismo arquitectónico, el interés por monumentalizar la ciudad; gracias al proyecto del marqués de Sagnier se dignificó la confluencia de las calles de Llovera y de la Amargura con el antiguo camino de l’Aleixar, actual avenida Prat de la Riba. Otra característica definitoria de la sociedad novecentista es la proliferación de proyectos encaminados a la mejora de la calidad de vida y el enriquecimiento cultural de sus ciudadanos. En Reus se conservan cuatro proyectos que enlazan perfectamente con esta idea; en el mundo sanitario se lleva a cabo la construcción del Dispensari Antituberculós de la calle de Sant Joan y la fundación del Institut de Puericultura popularmente conocido como La Gota de Llet, y en el mundo cultural y educativo se reforman el Centre de Lectura y el Teatre Bartrina y se construye el Grup Escolar Pompeu Fabra. Un hecho determinante de la arquitectura reusense de este periodo es la persona de Evarist Fàbregas Pàmies, que con su actividad constructiva, y la elección que hizo de Josep Simó Bofarull, se erige en el gran mecenas de la época, que marcó de forma definitiva este capítulo de la historia arquitectónica de la ciudad, impulsando una arquitectura de cariz claramente monumental. La cuidad debe a su impulso los siguientes edificios conservados en su casco urbano: el Centre de Lectura, el Teatre Bartrina, el Institut de Puericultura y la casa Fàbregas. Además hay que añadir el Mas Plana, situado en la carretera de Bellisens, donde Fàbregas se decantó por una arquitectura basada en la tradición decorativa de las construcciones catalanas del siglo XVIII. Para terminar, y a modo de epílogo, queremos recordar el curioso proyecto fallido de reforma de la fachada de la casa Pau Font de Rubinat de la calle de la Presó, 2-4. Este proyecto, firmado el 4 de diciembre de 1909, preveía una rica decoración esgrafiada con la representación de figuras humanas, columnas y otros elementos, todos ellos pasados por el tamiz de la tradición clásica. Es interesante ver que ya en 1909 se proyectó una decoración plenamente novecentista y absolutamente innovadora en Reus, que contrasta no solo con el resto de las construcciones coetáneas de la ciudad, sino también con la decoración de la biblioteca que el propio Pau Font de Rubinat se estaba construyendo según proyecto de su amigo Lluís Domènech i Montaner en un anexo del propio edificio. También en el campo de la decoración mural de los exteriores de los edificios, e ilustrando el otro extremo cronológico de este estudio, recordamos la decoración del antiguo Mas de Bover, el actual Mas Carandell, rehecho en 1940 cuando el edificio y sus terrenos fueron adquiridos por la familia que le dio el nombre con el que se conoce actualmente, momento en que se practicaron obras de reforma importantes de la construcción, con el añadido del piso superior. 54 CASA GASULL - Calle de Sant Joan, 29 Luís Domènech i Montaner / 1911 En 1911, Fèlix Gasull Roig hizo construir un gran edificio en el centro de la cuidad de Reus, justo delante del hospital de Sant Joan y al lado del Teatre Circ, que debía acoger las instalaciones industriales

166 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

thanks to the project of the marquis of Sagnier was dignified the confluence of the streets Llovera and Amargura with the ancient way to Aleixar, the actual Prat de la Riba avenue. Another definition characteristic of the noucentista society is the proliferation of projects addressed to the improvement of the quality of life and the cultural enrichment of its citizens. In Reus are kept four projects which perfectly link with this idea; in the sanitary world is been carried out the construction of the Dispensari Antituberculós of Sant Joan street and the foundation of the Institut de Puericultura popularly know as La Gota de Llet; and in the cultural and educative world are reformed the Centre de Lectura and the Teatre Bartrina ans is being built the Grup Escolar Pompeu Fabra. A determining fact of the Reus architecture of this period is the person of Evarist Fàbregas i Pàmies, who with his constructive activity, and the election made of Josep Simó i Bofarull, he appears to us as the great patron of the period, which marked in a definitive way this chapter of the architectonic history of the town, propelling an architecture of clearly monumental kind. The town is in debt to his propulsion in the following buildings kept in his inner part: the Centre de Lectura, the Teatre Bartrina, the Institut de Puericultura and the house Fàbregas. Besides this, it must be added the Mas de Plana, placed in the road of Bellisens, where Fàbregas was inclined to an architecture more based in the decorative tradition of the Catalan constructions of the XVIIIth century. In order to finish and as an epilogue, we would like to recall the failed curious project of reform of the façade of the house of Pau Font de Ribunat of 2-4, la Presó street. This project, signed on December 4th 1909, was foreseeing a rich graffito decoration with the representation of human figures, columns and other elements, all of them passed through sieve of the classic tradition. It is interesting to see how, already in 1909 was projected a decoration fully noucentista and absolutely innovator in Reus, which makes contrast not only with the rest of the coetaneous constructions of the town, but also with the decoration of the library that the own Pau Font de Rubinat was building according to the project of his friend Lluís Domènec i Montaner in an annex of the own building. Also in the field of the wall decoration of the exteriors of the buildings, and illustrating the other chronological end of this study, we can recall the decoration of the old Mas de Bover the actual Mas Carandell, redone the year 1940 when the building and its grounds were purchased by the family that has given the name with whom is actually known, moment when were practised important works of reform of the construction, with the addition of the superior floor. 54 CASA GASULL - Carrer de Sant Joan, 29 Lluís Doménech i Montaner / 1911 The year 1911, Feliu Gasull Roig decided to build a great building in the centre of Reus, just in front of the Hospital de Sant Joan and at the side of the Teatre Circ, which had to shelter the industrial installations of his important business of commerce of oil founded in 1835 and the domicile of his two sons. To project the building he had chosen Lluís Domènech I Montaner, the architect who during the last decade had marked in the most clear way the

pour faire monumental la ville; grâce au projet du marquis de Sagnier s’était faite digne la confluence des rues Llovera et Amargura avec l’ancien chemin de l’Aleixar, actuelle avenue Prat de la Riba. Une autre caractéristique définitoire de la société noucentista est la prolifération de projets cheminés à l’amélioration de la qualité de vie et l’enrichissement culturel des citoyens. À Reus sont conservés quatre projets qu’enlacent parfaitement avec cette idée; dans le monde sanitaire est mis à bien la construction du Dispensari Antituberculós de la rue Sant Joan et la fondation de l’Institut de Puericultura de façon populaire connu comme La Gota de Llet; et dans le monde culturel et éducatif sont réformés le Centre de Lectura et le Teatre Bartrina et on construit le Grup Escolar Pompeu Fabra. Un fait déterminant de l’architecture de Reus de ce période est la personne d’Evarist Fàbregas i Pàmies, lequel avec sa activité constructive, et l’élection que fit de Josep Simó i Bofarull, nous apparaît comme le grand patron de l’époque, qui avait marqué de forme définitive ce chapitre de l’histoire architectonique de la ville, en impulsant une architecture de façon clairement monumentale. La ville doit à son impulse les suivants bâtiments conservés dans son casque urbain: le Centre de Lectura, le Teatre Bartrina, l’Institut de Puericultura et la maison Fàbregas. En plus il faut ajouter le Mas de Plana, placé dans la route de Bellisens, où Fàbregas s’avait décanté par une architecture plus basée dans la tradition décorative des constructions catalanes du XVIIIème siècle. Pour finir, et comme un épilogue, nous aimerions rappeler le curieux projet non réussi de rçéforme de la façade de la maison de Pau Font de Rubinat de la rue de la Presó, 2-4. Ce projet, signé le 4 de Décembre de 1909, prévoyait une riche décoration en graffito avec la représentation de figures humaines, colonnes et des autres éléments, tous ceux passés par le tamis de la tradition classique. Il est intéressant voir comme, déjà l’an 1909 s’avait projeté une décoration pleinement noucentista et absolument innovatrice à Reus, qui contraste non seulement avec le reste des constructions contemporaines de la ville, mais aussi avec la décoration de la bibliothèque que le même Pau Font de Rubinat était en train de construire selon le projet de son ami Lluís Domènech i Montaner dans un annexe du même bâtiment. Aussi dans le champ de la décoration des murs des extérieurs des bâtiments, et illustrant l’autre bout chronologique de cet étude, nous rappelons la décoration de l’ancien Mas de Bover l’actuel Mas Carandell, refaite l’an 1940 quand le bâtiment et ses terrains furent acquis par la famille que lui a donné le nom avec lequel est connu actuellement, moment dans lequel on pratiquaient des œuvres de réforme importantes de la construction, avec l’ajouté du étage supérieur. 54 CASA GASULL - Carrer de Sant Joan, 29 Lluís Domènech i Montaner / 1911 L’an 1911, Feliu Gasull Roig avait décidé construire un grand bâtiment au centre de Reus, juste devant de l’Hospital de Sant Joan et à côté du Teatre Circ, qui devait accueillir les installations industrielles de son important affaire de commerce d’huile fondé le 1835 et le domicile de ses deux fils. Pour projeter le bâtiment il avait choisi Lluís Domènech i Montaner, l’architecte que pendant la dernière décade avait marqué plus claire l’architecture de la ville, avec la construction de l’Institut Pere Mata, la maison

de su importante negocio de comercio de aceite fundado en 1835 y el domicilio de sus dos hijos. Para proyectar el edificio escogió a Lluís Domènech i Montaner, el arquitecto que durante la última década había marcado de forma más clara la arquitectura de la ciudad, con la construcción del Institut Pere Mata, la casa Navàs, el sepulcro de la familia Margenat y la Biblioteca de Pau Font de Rubinat. Domènech ideó un edificio de grandes dimensiones en el que destaca un claro cambio de lenguaje arquitectónico en su producción, que se hace evidente al compararlo con la casa vecina, proyectada 10 años antes para el notario Pere Rull. Este fuerte cambio estilístico ha hecho pensar muchas veces en una intervención directa del joven arquitecto Pere Domènech Roura (titulado en 1904), que desde unos años antes colaboraba activamente en la dirección de obras de su padre. En este caso el arquitecto enfatiza la volumetría cúbica del edificio y anula la decoración escultórica, dando más importancia a los paramentos lisos y las grandes superficies planas. El esquema compositivo de las fachadas, especialmente la norte que se alza sobre la terraza de la calle Josep Sardà i Cailà, recuerda a los modelos de las villas paladinas. En todo el proyecto está presente una evidente mirada hacia modelos de la tradición clásica, por ejemplo en los grandes capiteles con volutas de planta baja. Aparecen algunos elementos comunes en otras obras de Domènech, como los balaustres de los balcones, que parecen una revisión clasicista de los balaustres usados en la barandilla de la sala del pabellón número 6 del Institut Pere Mata o en el Palau de la Música, cambiado el característico fuste de vidrio por una pieza de cerámica vidriada de color amarillo producida en el taller reusense de Hipòlit Monseny, que aquí sostiene un capitel ya claramente jónico. La planta baja, obrada en piedra y en la que se abren grandes ventanas protegidas por rejas de forja, se entiende como un gran zócalo sobre el que reposa la parte restante del edificio. Originariamente en la calle de Sant Joan se abrían dos puertas gemelas, una por cada una de las áreas de la casa, el negocio y la vivienda, pero la que daba acceso directo a la oficina, correspondiente al hueco central, fue suprimida y transformada en ventana por motivos de seguridad después de que en 1922 el propietario del edificio fuera asesinado por miembros del Sindicat Únic, en su propio despacho. En la parte superior de la fachada se abandona el uso de la piedra para decorar los muros con esgrafiados. Las aberturas de la planta principal, todas en forma de balcones, se organizan como si fueran grandes ajimeces formados por un arco de medio punto, en el que se inscriben tres aberturas; los tímpanos resultantes están decorados con mosaicos de formas vegetales estilizadas, muy probablemente obra del artesano italiano establecido en Barcelona, Mario Maragliano Navone, que colaboró en otras obras de Domènech, como por ejemplo el Hospital de Sant Pau. En la planta superior, las aberturas se ordenan en galerías de ventanas separadas por pilares de obra vista con capiteles de inspiración clásica. La disposición de todas las aberturas del edificio responde a un rígido esquema simétrico, en el que a veces es necesario simular aberturas inexistentes para no romperlo. Los esgrafiados que invaden las fachadas, aparentemente desvestidas de decoración, combinan la representación de jarras decorativas con grandes ramos de ramas de olivo, alusivos al negocio de los Gasull, con medallones deudores de los modelos de medallas clásicas. En la

architecture of the town, with the construction of the Institut Pere Mata, the house Navàs, family Margenat’s grave and Pau Font de Rubinat’s library. Domènech planned a building of great size in which detached a clear change of architectonic language in his production, which is made completely evident when comparing with the neighbour house, projected 10 years before for the notary Pere Rull. This strong stylistic change has made thought often in a direct intervention of the young archtect Pere Domènech Roura (with degree in 1904), who since some years before collaborated actively in the direction of works of his father. In this case the architect emphasised the cubic volumetry of the building and cancels the sculptoric decoration, giving more importance to the smooth ornaments and the great flat surfaces. The composition scheme of the façades, specially the north one which raises on the roof of carrer Josep Sardà I Cailà, remembers the models of the Palladian villas. In the whole project it is present an evident glance towards models of the classic tradition, for example in the great capitals with scrolls of the ground floor. There appear some common elements in other works of Domènech, as the balusters of the balconies, which seen a revision of classic style of the balusters used in the veranda of the hall of pavilion number 6 of the Institut Pere Mata or in the Palau de la Música, changed the characteristic shaft of glass for a piece of vitreous ceramics of yellow colour produced in the works of Reus of Hipòlit Montseny, which here holds a capital already clearly ionic. The ground floor, worked in stone and in which are opening great windows protected by forge bars, in understood as a great socle on which is resting the rest of the building. Originally, in carrer Sant Joan were opened two twin windows, one for each one of the areas of the house, the business and the housing, but the one giving direct access to the office, corresponding to the central void, was suppressed and transformed in window for reasons of security after that in the year 1922 the proprietary of the building was murdered by members of Sindicat Únic, in his own desk. In the superior part of the façade is left apart the use of the stone in order to decorate the walls with graffito. The openings of the main floor, all in form of balconies, are organised as if they were great colonel windows formed by an arch of half point, in which are inscribed three openings, the tympanums resulting are decorated with mosaics of stylised vegetable shapes, very probably work of the Italian handcraft, established in Barcelona, Mario Maragliano Navone, who collaborated in other works of Domènech, as for example the Hospital de Sant Pau I la Santa Creu. In the superior floor, the openings are ordered in galleries of separated windows by pillars of seen work with capitals of classic inspiration. The disposition of all the openings of the buildings replies to a rigid symmetric scheme, which from time to time makes necessary to pretend inexistent openings for not breaking it. The graffito which invade the façades, apparently naked of decoration, combine the representations of decorative jars with great bunches of branches of olive tree, allusive to the business of the family Gasull, with medallions in debt of the models of the classical medals. In the façade north the graffito present a differentiated design, with the repetition of a motive of vegetal inspiration. As a crowning of the building a cornice of vitreous ceramics of yel-

Navàs, la sépulture de la famille Margenat et la bibliothèque de Pau Font de Rubinat. Domènech avait pensé un bâtiment de grandes dimensions dans lequel détache un clair change de langage architectonique dans sa production, qui se fait complètement évident en le comparant avec la maison voisine, projetée 10 ans avant pour le notaire Pere Rull. Ce fort change stylistique a fait penser souvent dans une intervention directe du jeune architecte Pere Domènech Roura (titré l’an 1904), lequel des quelques ans avant collaborait activement dans la direction d’œuvres de son père. Dans ce cas l’architecte fait emphase à la volumétrie cubique du bâtiment et annule la décoration sculptrice, donnant plus d’importance aux ornements plats et aux grandes surfaces plaines. L’schéma de composition des façades, en spécial la nord que se lève sur la terrasse de la rue Josep Sardà i Cailà, rappelle les modèles des villes palladiennes. Dans tout le projet se trouve présent un évident regard vers les modèles de la tradition classique, par exemple dans les grands chapiteaux avec volutes du re de chaussée. Apparaissent quelques éléments communs dans d’autres œuvres de Domènech, comme les balustres des balcons, qui semblent une révision classiciste des balustres usés dans la balustrade de la salle du pavillon numéro 6 de l‘Institut Pere Mata ou au Palau de la Música, changé le caractéristique fût de verre par une pièce de céramique vitrée de couleur jaune produite dans l’atelier de Reus de Hipòlit Monseny, que ici soutient un chapiteau déjà clairement ionique. Le re de chaussée, ouvrée en pierre et dans lequel s’ouvrent des grandes fenêtres protégées par des grilles de forge, est comprise comme un grand socle sur lequel repose le reste du bâtiment. En origine, à la rue de Sant Joan s’ouvraient deux portes jumelles, une pour chacun des domaines de la maison, l’affaire et le logement, mais celle qui donnait accès directe au bureau, correspondant au vide central, fut supprimée et transformée dans la fenêtre par raisons de sûreté après que l’an 1922 le propriétaire du bâtiment eusse été assassiné par des membres du Sindicat Únic, dans son propre bureau. Dans la part supérieure de la façade se laisse à part l’usage de la pierre pour décorer les murs avec des graffito. Les ouvertures du étage principal, toutes en forme de balcon, s’organisent comme s’il s’agissait des grandes fenêtres colonelles formées par un arc de demi point, dans lequel s’inscrivent trois ouvertures, les tympans résultants sont décorés avec des mosaïques de formes végétales stylisées, très probablement œuvre de l’artisan italien, établi à Barcelona, Mario Maragliano Navone, qui avait collaboré dans des autres œuvres de Domènech, comme par exemple l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creeu. Dans l’étage supérieur, les ouvertures s’ordonnent en galeries de fenêtres séparées par des piliers d’œuvre vue avec des chapiteaux d’inspiration classique. La disposition de toutes les ouvertures du bâtiment répond à un rigide schéma symétrique, lequel parfois fait nécessaire simuler des ouvertures inexistantes pour pas le casser. Les graffito qu’envahissent les façades, apparemment nues de décoration, combinent la représentation de vases décoratifs avec des grands bouquets de branches d’olivier, allusifs au affaire des Gasull, avec des médaillons débiteurs des modèles de médailles classiques. Dans la façade nord les graffito présentent un dessin différentié, avec la répétition d’un motif d’inspiration végétale. Comme couronnement du bâtiment une corniche de céramique vitrée de

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 167

fachada norte los esgrafiados presentan un diseño diferenciado, con la repetición de un motivo vegetal. Como coronamiento del edificio una cornisa de cerámica vidriada de color amarillo recorre todas las fachadas. El programa funcional del edificio distingue claramente dos zonas, en la planta baja, más amplia que el resto del edificio, se concentran los espacios destinados a la actividad de la empresa oleícola «Establiments F. Gasull» con zona administrativa y industrial, mientras que las dos plantas superiores se reservan para la vivienda de los propietarios. La sala de uso industrial, que ocupa casi toda la planta baja prolongándose por debajo de la gran terraza de la fachada norte, es una interesante muestra de la esporádica arquitectura industrial de Domènech conservada. Es una gran sala totalmente diáfana, de 6 metros de altura, cubierta por una estructura formada por bóvedas de ladrillo apoyadas sobre grandes jácenas metálicas con forma de arcos rebajados. En su subsuelo se conservan aún en uso más de una treintena de grandes trujales recubiertos de cerámica vidriada, necesarios para almacenar el aceite. La zona sur de la planta baja se reserva para la oficina, donde encontramos adosada al muro, una muestra de columna de fundición de hierro de diseño muy característico de Domènech, que recuerda por ejemplo las columnas utilizadas en las tribunas de la casa Fuster de Barcelona (1908-1910), o las que en el mismo 1911 Domènech utilizó en las plantas superiores de los almacenes Llopis del arrabal de Sant Pere. El vestíbulo y la parte de acceso a la zona de la vivienda reciben un tratamiento monumental, con un bello zócalo de piezas de cerámica vidriada amarilla realizadas por Hipòlit Monseny, y una barandilla de hierro forjado de bello y ligero diseño. Además, las grandes dimensiones de la caja de escalera garantizan una importante entrada de luz que ayuda a iluminar el interior del edificio. Siguiendo con la preocupación por solucionar la iluminación de los espacios interiores, Domènech situó, en el centro de la planta de dos pisos destinados a la vivienda, un gran espacio distribuidor que, como si fuera un patio de luces permite la llegada de la luz natural cenital hasta el piso principal atravesando el pavimento de vidrio translúcido del piso superior. El piso principal presenta espacios monumentales de 5 metros de altura decorados con un gusto clasicista que pone en evidencia, una vez más, el cambio de lenguaje en la obra de Lluís Domènech i Montaner. El distribuidor central se caracteriza por el zócalo de cerámica vidriada que combina las piezas planas de color rosa con pequeñas flores volumétricas amarillas, rematado por una pieza moldurada de mármol blanco. Sobre este zócalo, los muros reciben un tratamiento de estuco que imita a un aparejo regular de piedra. En el lado norte de la sala se da paso al antiguo comedor, con acceso directo a la amplia terraza de la casa. Esta estancia está decorada con yeserías clásicas doradas y blancas, y en el techo presenta una pintura mural de iconografía clásica alusiva a las artes. Simétrica al comedor, hay una gran sala que conserva como única decoración los esgrafiados que ocupan la mediacaña de la entrega del muro y el techo, con la representación de una cenefa esquemática sobre la que se va repitiendo un medallón con una jarra de la que salen ramas que recuerdan, por el diseño esquemático, a los dibujos de los mosaicos y esgrafiados de las fachadas. Para el pavimento de todas estas estancias se usa

168 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

low colour is going across by all the façades. The functional program of the building clearly distinguishes two areas, in the ground floor, widener than the rest of the building, are concentrated spaces destined to the activity of the oil enterprise «Establiments F. Gasull» with the administrative and industrial area, while the two superior floors are reserved for the housing of the proprietary. The all of industrial use, which occupies nearly all the ground floor extending itself under the great roof of the north façade is an interesting sample of the spare industrial architecture which is kept. It is a hall totally diaphanous, of 6 meters of height, covered by an structure formed by brick vaults supported on great metallic beams in the form of rebated arches. In his underground they are still kept in use more that thirty big oil mills recovered of vitreous ceramics, necessary to store the oil. The south area of the ground floor is reserved for offices, where we find, leaned on the wall, a sample of the columns of melting iron of a quite characteristic Domènech’s design, which remembers for example the columns used in the stands of the casa Fuster of Barcelona (1908-1910), or the ones that the same 1911 Domènech was using at the superiors floors of the stores Llopis, of raval de Sant Pere. The lobby and the stairs of access to the area of housing receive a monumental treatment, with a beautiful furniture of pieces of vitreous ceramics in yellow effected by Hipòlit Montseny, and a forged iron veranda of beautiful and light design. Besides this, the great size of the stairs box guarantee an importance entrance of light which helps to illuminate the interior of the building. Following with the worry of solving the illumination of the interior spaces, Domènech places, in the centre of the floor of the two flats destined to housing, a great distributor space which, as if it were an inside court, allows the arrival of zenital natural light until the main flat crossing the pavement of translucent glass of the superior flat. The main flat presents monumental spaces of 5 meters of height decorated with classicist taste which leaves evident, once more, the change of language of the work of Lluís Domènech i Montaner. The central distributor is characterised by the socle of vitreous ceramic which combines the flat pieces of pink colour with the little yellow volumetric flowers, finished off by a mounding piece of white marble. On this socle, the walls receive a treatment of stucco which imitates a regular engine of stone. In the north side of the hall is given pass to the ancient dining room, with a direct access to the wide roof of the house. This room is decorated with classic golden and white plaster, and the ceiling presents a mural painting of classic iconography allusive to the arts. Symmetric to the dining room, there is a big hall which keeps as a sole decoration the graffito which occupy the half cane of the delivery of the wall and the ceiling, with the representation of an schematic ornamental border on which it is repeating a medallion with a jar were are issuing branches which remember, for the schematic design, the drawings of the mosaics and graffito of the façades. For the pavement of all these rooms it is used a combination of little hexagonal and smooth hydraulic pieces, with others decorated with vegetables, which form a kind of carpets. In some cases the vegetal represented in the olive tree with fruit, in allusion to the production of oil. They are kept in

couleur jaune parcourt toutes les façades. Le programme fonctionnel du bâtiment distingue clairement deux zones, dans le re de chaussée, plus ample que le reste du bâtiment, on concentre les espaces destinés à l’activité de l’entreprise d’huiles «Establiments F. Gasull» avec zone administrative et industrielle, tandis que les deux étages supérieurs se réservent pour le logement des propriétaires. La salle d’usage industriel, qu’occupe presque tout l’étage en se rallongeant par dessous de la grande terrasse de la façade nord est un intéressant échantillon de la restante architecture industrielle de Domènech conservée. Est une grande salle totalement diaphane, de 6 mètres d’hauteur, couverte par une structure formée par des voûtes de brique appuyés sur des grandes poutres métalliques en forme d’arcs rabaissés. Dans son sous-sol on conserve encore en usage plus d’une trentaine de grands moulins à huile recouverts de céramique vitrée, nécessaires pour magasiner l’huile. La zone sud du re de chaussée se réserve pour le bureau, où nous trouvons, adossée au mur, un échantillon de colonne de fondue de fer de dessin bien caractéristique de Domènech, qui rappelle par exemple les colonnes usées dans les tribunes de la maison Fuster de Barcelona (1908-1910), ou celles que le même 1911 Domènech utilise dans les étages supérieurs des magasins Llopis, du raval Sant Pere. Le vestibule et l’escalier d’accès à la zone de logement reçoivent un traitement monumental, avec un joli meuble de pièces de céramique vitrée jaune réalisés par Hipòlit Montseny, et une balustrade de fer forgé de beau et léger dessin. En plus, Les grandes dimensions de la caisse de l’escalier garantissent une importante entrée de lumière qu’aide à illuminer l’intérieur du bâtiment. Suivant avec la préoccupation pour solutionner l’illumination des espaces intérieurs, Domènech place, au centre de la plante des deux étages destinés à logement, un grande espace distributeur que, comme s’il s’agissait d’un cour, permet l’arrivée de la lumière zénithale jusqu’au étage principal traversant le pavé de verre translucide du étage supérieur. L’étage principal présente des espaces monumentaux de 5 mètres d’hauteur décorés avec un goût classiciste que laisse évident, une fois de plus, le change de langage dans l’œuvre de Lluís Domènech i Montaner. Le distributeur central se caractérise par le socle de céramique vitrée que combine les pièces planes de couleur rose avec les petites fleurs volumétriques jaunes, achevé par une pièce moulurée de marbre blanc. Sur ce socle, les murs reçoivent un traitement stuc qu’imite un appareil régulier de pierre. Au côté nord de la salle se donne passage à l’ancienne salle à manger, avec accès directe à l’ample terrasse de la maison. Cette chambre est décorée avec des plâtres classiques dorées et blanches, et au plafond présente une peinture murale d’iconographie classique allusive aux arts. Symétrique à la salle à manger, il y a une grande salle que conserve comme unique décoration les graffito qu’occupent la demi canne de la livraison du mur et du plafond, avec la représentation d’une bordure schématique sur laquelle se répète un médaillon avec une vase de laquelle sortent des branches que rappellent, pour le dessin schématique, les dessins des mosaïques et graffito des façades. Pour le pavé de toutes ces chambres s’utilise la combinaison de petites pièces hydrauliques hexagonales plats, avec d’autres décorées avec des motifs végétaux, que forment une sorte de tapis. Dans quelques cas le végétal représenté est l’olivier avec du fruit, en allusion à la production d’huile.

la combinación de pequeñas piezas hidráulicas hexagonales lisas, con otras decoradas con motivos vegetales, que forman una especie de alfombras. En algunos casos el vegetal representado es el olivo con fruto, en alusión a la producción de aceite. Se conservan en buen estado tanto los cuartos de baño y la cocina, en cuyos muros se combinan pequeñas piezas vidriadas de color amarillo sobre un fondo de azulejo blanco. La cocina tiene la mitad de altura que el resto de las habitaciones, para dejar espacio a un altillo donde se concentran las estancias del servicio. En abril de 1916 se realizó la liquidación de las obras de albañilería que, firmada por Fèlix Gasull, el contratista Salvat Costa y los arquitectos que actuaron como peritos Enric Catà Catà y Josep M. Pujol Barberà, se conserva en el Arxiu Històric de la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Este fue el último proyecto de arquitectura de vivienda de nueva planta de Domènech i Montaner, que murió en 1923 en Barcelona, a la edad de 73 años. 64 MAS DEL PARSIFAL - Carretera de Alcolea 1914 Cercano a la carretera de Alcolea se alza el Mas del Parsifal, una sencilla edificación de planta baja que conserva una muy interesante decoración, tanto en el interior como en el exterior. Su propietario era Ramon Fàbregas Pàmies, hermano del conocido mecenas Evarist Fàbregas, que se dedicó durante una parte de su vida a la realización de estucados y esgrafiados decorativos, para más adelante regentar una fábrica de pastas alimentarias. Con la decoración de su pequeña casa de campo demostró el alto nivel de calidad logrado con sus trabajos, desplegando un complejo programa iconográfico en torno a la historia de Parsifal. Las dos fachadas principales están decoradas con la representación de diferentes paisajes de esta historia. En estas escenas de grandes proporciones se representan diferentes figuras humanas, de tamaño natural, que permiten observar el dominio del dibujo de su ejecutor. Las dos fachadas menores están decoradas con la repetición rítmica de dos motivos, el cáliz y la paloma, propios de la iconografía wagneriana. Sobre las dos puertas del edificio podemos leer las iniciales del propietario «RF» y la fecha de ejecución, 1914. La sala central del interior del edificio está decorada con la recreación de un jardín, con pinturas murales que en los muros representan los troncos de los árboles que con sus ramas llenas de follaje invaden el techo de la estancia. El rico programa iconográfico aún se completaba con el muro de cierre de la finca, que reproducía rítmicamente la forma de una lira de forja. La elección del tema de Parsifal para decorar la masía nos ilustra la importancia que en aquel tiempo tenía el movimiento wagneriano en Cataluña, al frente del cual estaba la Associació Wagneriana de Barcelona. Justamente fue con la ópera Parsifal que este movimiento vivió uno de sus momentos álgidos, cuando se consiguió que el Gran Teatre del Liceu fuera el primero del mundo en representarla una vez prescrita la orden que prohibía su programación fuera de Bayreuth antes de 1914. Para conseguirlo, se estrenó poco antes de la medianoche del 31 de diciembre de 1913, terminándose pasadas las cinco de la madrugada. De esta forma

good state in the bathroom and kitchen and in the walls of which are combined little vitreous pieces of yellow colour on a background of tile from Valencia white. The kitchen is half height of ceiling than the rest of the rooms, for leaving an space to an small hill where are concentrated the rooms of the service. This one was the last great project of architecture of housing of new plant of Domènech i Montaner, who died in 1923 in Barcelona, when he was 73 years old.

Se conservent en bon état tant les chambres à bain comme la cuisine aux murs desquelles se combinent des petites pièces vitrées de couleur jaune sur un fond de brique de València blanche. La cuisine à la moitié d’hauteur de plafond que le restes des chambres, pour laisser lieu à un petite hauteur où se concentrent les chambres du service. Celui-ci fut le dernier grand projet d’architecture de logement de nouvelle plante de Domènech i Montaner, lequel était mort le 1923 à Barcelona, aux 73 ans.

64 MAS DEL PARSIFAL - Carretera d’Alcolea 1914

Near to Alcolea’s road it raises the Mas del Parsifal, a simple edification of ground floor which keeps a very interesting decoration, as much as in the interior as in the exterior. His owner was Ramon Fàbregas i Pàmies, brother of the known patron of Reus Evarist Fàbregas, who was dedicated during a part of his life to the realisation of decorative stucco-works and graffito, and later on he directed a factory of alimentary pasta in Zaragoza. With the decoration of his little farmhouse he demonstrated the high level of quality attained with his works, unfolding a complex iconographic program around the history of Parsifal. The two main façades are decorated with the representation of several passages of this history. In these scenes of great proportions are represented several human figures, of life size, which let see the dominion of drawing of his executor. The two minor façades are decorated with the rhythmic repetition of two motives, the chalice and the pigeon, own of the Wagnerian iconography. On the two doors of the buildings can be read the initials of the owner RF and the date of execution, 1914. The central hall of the interior of the building is decorated with the recreation of a garden, with mural paintings that on the walls represent the trunks of the trees that with its branches full of leaves invade the ceiling of the room. The rich iconographic program still was completed with the wall of the fence of the property, which reproduced rhythmically the shall of a forge lira. The election of the subject of Parsifal to decorate the farmhouse illustrates us the importance that in those time had the Wagnerian movement in Catalonia, in front of which there was the Associació Wagneriana de Barcelona. Just was with the opera Parsifal that this movement lived one of its algid moments, when was attained that the Gran Teatre del Liceu would be the first one in the world to represent it once prescribed the order which prohibited its programming out of Bayreuth before 1914. To attaint it was opened some minutes before the midnight of December 31st 1913, finishing when were five hours in the morning. By this way, we see the reason why Fàbregas had chosen this subject because it was of full actuality, but it was not a novelty in Reus, as in 1902 Domènech Sugrañes Gras had published in the Revista del Centre de Lectura an outline about the lectures that Miquel Domènech i Espanyol pronounced about his book L’apothéose musicale de la religion catolique. Parsifal de Wagner: revelations demonstratives de la signification et simbolisme musical de cette oeuvre in the Associació Wagneriana, of which he was member.

Proche à la route d’Alcolea se lève le Mas del Parsifal, une simple édification de re de chaussée que conserve une très intéressante décoration, tant dans l’intérieur comme dans l’extérieur. Son propriétaire était Ramon Fàbregas i Pàmies, frère du connu mécène de Reus Evarist Fàbregas, qui s’avait dédié pendant une part de sa vie à la réalisation d’ stucage et graffito décoratifs, pour diriger plus avant une fabrique de pâtes alimentaires à Zaragoza. Avec la décoration de sa petite maison de champ il avait démontré l’haut niveau de qualité atteint avec ses travails, en déployant un complexe programme iconographique autour de l’histoire de Parsifal. Les deux façades principales se décorent avec la représentation de divers passages de cette histoire. Dans ces scènes de grandes proportions se représentent diverses figures humaines, de grandeur nature, que laissent voir le domaine du dessin de son exécuteur. Les deux façades mineures sont décorées avec la répétition rythmique de deux motifs, le calice et le pigeon, propres de l’iconographie wagnérienne. Sur les deux portes du bâtiment on peut lire les initiales du propriétaire RF et la date d’exécution, 1914. La salle centrale de l’intérieur du bâtiment est décorée avec la récréation d’un jardin, avec des peintures murales qu’aux murs représentent les souches d’arbres que avec ses branches pleines de feuilles envahint le plafond de la chambre. Le riche programme iconographique se complétait encore avec le mur de fermeture de la propriété, lequel reproduisait rythmiquement la forme d’une lire en forge. L’élection du thème du Parsifal pour décores la ferme nous illustre l’importance que dans ce temps là avait le mouvement wagnérien à la Catalogne, en tête duquel il y avait l’Associació Wagneriana de Barcelona. Juste fut avec l’opéra Parsifal que ce mouvement avait veçu un de ses moments algides, quand on avait obtenu que le Gran Teatre del Liceu fusse le premier du monde à le représenter une fois prescrite l’ordre qu’interdisait sa programmation hors de Bayreuth avant 1914. Pour l’atteindre s’avait étrenné peu avant du minuit du dernier du 31 de Décembre de 1913, en finissant après cinq heures du matin. De cette façon nous voyons comme quand Fàbregas avait choisi ce thème était pleine actualité, mais n’était pas une nouveauté à Reus, car l’an 1902 Domènech Sugrañes Gras avait publié dans la Revista del Centre de Lectura une notice sur la série de conférences que Miquel Domènech i Espanyol avait prononcé sur son livre L’apothéose musicale de la religion catholique. Parsifal de Wagner: révélations démonstratives de la signification et symbolisme musical de cette œuvre à l’Associació Wagneriana, de laquelle il était associé.

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 169

vemos que cuando Fàbregas escogió este tema era de plena actualidad, pero no era una novedad en Reus, ya que en 1902 Domènec Sugrañes Gras había publicado en la revista del Centre de Lectura una reseña sobre el conjunto de conferencias que Miquel Domènech Espanyol pronunció sobre su libro L’apothéose musicale de la religion catholique. Parsifal de Wagner: révélations démonstratives de la signification et simbolisme musical de cette oeuvre en la Associació Wagneriana, de la que era socio. 66 CENTRE DE LECTURA - Calle Major, 15 Josep Simó Bofarull / 1916-1921 En la calle Major, a medio camino entre la plaza del Mercadal y la Prioral se alza la sede del Centre de Lectura, una de las instituciones culturales más antiguas del país, fundada en 1859. Tras ocupar diversas sedes temporales, en 1897 el Centre de Lectura se trasladó en régimen de alquiler al número 15 de la calle Major, al antiguo casal de los marqueses de Tamarit, que hasta entonces había acogido al Círculo Mercantil. En 1916 Evarist Fàbregas Pàmies, que había sido Presidente del Centro entre 1905 y 1909, y fiel a su tarea de mecenas cultural, decidió devolver a la sociedad parte de su fortuna personal y compró el edificio, para donarlo a la entidad dejando así de lado los problemas derivados del hecho de no tener una sede propia, y además costeó los gastos de su profunda reforma. Al mismo tiempo, Josep Simó Bofarull se ofreció para redactar el proyecto de reforma de la sede y dirigir las obras renunciando a los honorarios correspondientes. Esta reforma afectará profundamente a la totalidad del edificio y especialmente al sector de la fachada principal, que fue derribada y construida de nuevo, convirtiéndose en una de las imágenes más características de la ciudad. El 9 de marzo de 1920 Pere Cavallé, presidente de la entidad, solicitó la licencia de obras para construir la nueva fachada. Las obras se alargaron hasta 1921; el día 30 de octubre de aquel mismo año el nuevo casal del Centre se inauguró con una serie de actos presididos por Josep Puig i Cadafalch, presidente de la Mancomunitat de Catalunya, entre los que destacan la concesión a Fàbregas del título de hijo predilecto de la ciudad y el descubrimiento del busto y la lápida conmemorativos del reconocimiento del Centre a su benefactor. Ya en el año 1917 se le había concedido el título de presidente honorífico, con la entrega de un pergamino pintado por Josep Rocarol y enmarcado con una talla de Pau Gargallo. Con el nuevo edificio, el Centre de Lectura abandonó totalmente el estilo que durante años había dominado la arquitectura reusense, el Modernismo, para utilizar un lenguaje deudor de la tradición Beaux-Arts que Simó había recibido durante su formación en París. La fachada, de planta baja, dos pisos y terraza, se rige por un claro esquema simétrico. En la planta baja, parcialmente revestida con plafones de mármol, se abren dos grandes ventanas que flanquean la entrada al edificio que, reculada hacia el interior, queda cobijada. Las dos ventanas mencionadas están decoradas con relieves escultóricos que representan personajes femeninos leyendo. El primer piso se caracteriza por una sucesión de dobles columnas que ordenan la sucesión de espacios llenos y vacíos, situando en el centro un honda terraza que originariamente

170 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

66 CENTRE DE LECTURA - Carrer Major, 15 Josep Simó Bofarull / 1916-1921

In Major street, at half way between plaça del Mercadal and the Prioral raises the seat of Centre de Lectura, one of the cultural institutions most ancient of the country, founded the year 1859. After occupying several temporary seats the year 1897 the Centre de Lectura transferred in regime of rent to the number 15 of Major street, at the ancient palace of the marquis of Tamarit, which up to that moment had sheltered the Círculo Mercantil. The year 1916 Evarist Fàbregas Pàmies, who had been President of the Centre between 1905 and 1909, and faithful to his task of cultural patron, decided to return to the society a part of his personal fortune and bought the building, in order to make donation to the body leaving by this way aside the problems derived from the fact of not having an own seat, and besides this he paid the expenses of its deep reform. At the same time, the young architect Josep Simó Bofarull offered himself to draft the project of reform of the seat and to direct the works renouncing to the corresponding fees. This reform deeply affected the totality of the building and specially the sector of the main façade, which was demolished and built again, becoming one of the most characteristic images of the town. In March 1920, Pere Cavallé, President of the body, requested the licence of works to build the new façade. The works were extended until 1921, on October 30th of that year the new manor house of the Centre was opened with a series of acts presided by Josep Puig i Cadafalch, president of the Mancomunitat de Catalunya, among which the concession to Fàbregas of the title of favourite son of the town and the discovery of a bust and stone commemorative of the recognition of the Centre to its benefactor. Already in 1917 it had been granted to him the title of honorary president, with the delivery of a parchment painted by Josep Rocarol and framed with a carving by Pau Gargallo. With the new building the Centre de Lectura left totally aside the style which during years had dominated the Reus architecture, the modern style, to uses a language in debt of the tradition of the Beaux Arts which Simó had receiving during his formation in Paris. The façade, the ground floor, two flats and roof, was directed by a clear symmetric scheme. At the ground floor, partially redressed with marble panels, are opened two big windows which flank the entrance to the building which, put back to the interior, remains sheltered. The two mentioned windows are decorated with sculptoric reliefs with the representation of feminine personages reading. The first floor is characterised by a succession of double columns which order the succession of full and empty spaces, placing in the centre a deep terrace, which originally was uses as an smoking room, flanked by two balconies with convex verandas of balusters, which give a certain dynamism to the façade. On these columns rests a plank floor which marks the separation with the following floor. At the second floor the central space is occupied by a wide window framed by two couples of columns, while in the laterals are opened two big eyes with a vegetable fringe, flanked by sculptures of serial production facing allegorically to the music and literature, lined with the couples of columns of the inferior floor. It crowns the façade a cornice with corbels held by four couple of con-

Dans la rue Major, à demi chemin entre la place du Mercadal et la Prieurale se lève le siège du Centre de Lectura, une des institutions culturelles plus anciennes du pays, fondée l’an 1859. Après d’occuper plusieurs sièges temporales, l’an 1897 le Centre de Lectura était transféré en régime de louer au numéro 15 de la rue Major, dans l’ancien palis des marquis de Tamarit, lequel jusqu’à ce moment là avait accueilli le Círculo Mercantil. L’an 1916, Evarist Fàbregas Pàmies, qui avait été Président du Centre entre 1905 et 1909, et fidèle à sa tâche de mécène culturel, avait décidé retourner à la société une part de sa fortune personnelle et avait acheté le bâtiment, pour le donner à l’entité laissant de cette façon à part les problèmes dérivés du fait de n’avoir pas une siège propre, et en plus se faisait charge des dépenses de sa profonde réforme. En même temps, le jeune architecte Josep Simó Bofarull s’avait offrit pour rédiger le projet de reforme du siège et diriger les œuvres en renonçant aux honoraires correspondants. Cette réforme avait affecté profondément la totalité du bâtiment et en spécial le secteur de la façade principale, laquelle fut démolie et construite de nouveau, devenant une des images plus caractéristiques de la ville. Le 9 mars de 1920 Pere Cavalle, Président de l’entité, avait sollicité la licence d’œuvres pour construire la nouvelle façade. Les œuvres se rallongeaient jusqu’au 1921, le 30 d’octobre de cet année là la nouvelle grande mansion du Centre s’avait inauguré avec une série d’actes présidés par Josep Puig i Cadafalch, président de la Mancomunitat de Catalunya, parmi lesquelles la concession à Fàbregas du titre de fils préféré de la ville et la découverte du buste et dalle funéraire commémoratifs de la reconnaissance du centre `´a son bienfaiteur. Déjà l’an 1917 on lui avait concédé le titre de président honoraire, avec le livraison d’un parchemin peint par Josep Rocarol et encadré avec une taille de Pau Gargallo. Avec le nouveau bâtiment le Centre de Lectura laissait totalement à part l’style que pendant des ans avait dominé l’architecture de Reus, le modernisme, pour utiliser un langage débiteur de la tradition Beaux Arts que Simó avait reçu pendant sa formation à Paris. La façade, deux étages et terrasse, est dirigée par un clair schéma symétrique. Dans le re de chaussée, partiellement revêtue avec des plafonds en marbre, s’ouvrent deux grandes fenêtres que flanquent l’entrée au bâtiment laquelle, reculée à l’intérieur, reste abritée. Les deux fenêtres mentionnées sont décorées avec des reliefs sculptoriques avec la représentation de personnages féminins lisant. Le premier étage est caractérisé par une succession de doubles colonnes qu’ordonnent la succession d’espaces pleins et vides, plaçant au centre une fonde terrasse, laquelle en origine s’usait comme fumeur, flanquée par deux balcons avec balustrades de balustre convexes, donnant un certain dynamisme à la façade. Sur ces colonnes repose un entablement que marque la séparation avec le suivant étage. Dans la deuxième plante l’espace central est occupé par une ample fenêtre encadrée par deux couples de colonnes, tandis que aux latéraux s’ouvrent deux grand oculus avec orle végétale, flanqués par des sculptures de production sériée visées allégoriques à la musique et a la littérature, lignées avec les couples de colonnes de la plante inférieure. Couronne la façade une corniche

se utilizaba como fumadero, flanqueada por dos balcones con barandillas de balaustrada convexas, que dan un cierto dinamismo a la fachada. Sobre estas columnas reposa un entablamento que marca la separación con el siguiente piso. En la segunda planta el espacio central está ocupado por una amplia ventana enmarcada por dos parejas de columnas, mientras que en los laterales se abren dos grandes ojos de buey con orla vegetal, flanqueados por esculturas de producción seriada encaradas, alegóricas a la música y la literatura, alineadas con las parejas de columnas de la planta inferior. Corona la fachada una cornisa con ménsulas sostenida por cuatro pares de cartelas con decoración vegetal. Según el proyecto original, la fachada debía completarse con cuatro hidrias de grandes dimensiones señalando los ejes de verticalidad del edificio. Buena parte de la fachada está realizada con piedra artificial, por lo que fue criticada por cierta prensa contemporánea que bautizó el edificio como «la catedral del yeso». Accediendo al interior del edificio destaca, en la planta baja, el amplio y profundo vestíbulo donde vuelve a aparecer repetidamente el mismo modelo de columnas con capitel jónico de la fachada. De la parte derecha del vestíbulo arranca la escalera principal de tipo imperial, con escalones de mármol, barandilla de hierro forjado e iluminación cenital, en la que encontramos el busto conmemorativo de la generosidad de Fàbregas para con el Centre. La escalera desemboca en un distribuidor precedido por dos columnas corintias y protegido por grandes cierres de vidrio que deja paso a la izquierda a la sala de descanso con salida a la fachada principal, y a la derecha a la gran sala de exposiciones con iluminación natural cenital, construida como sala de baile por la anterior entidad, y al fondo a las amplias salas de la importante biblioteca, verdadera joya de la entidad. Buena parte de la decoración interior del edificio, así como del diseño del mobiliario original y los esgrafiados de los patios interiores, es obra del escenógrafo y decorador Josep Rocarol Fabra, que también trabajó en la reforma del Teatre Bartrina. 76 TEATRE BARTRINA – Plaza del Teatre, 1 Josep Simó Bofarull / 1918-1920 Un espacio realmente singular del Centre de Lectura de Reus es el Teatre Bartrina, con el acceso original situado al fondo del vestíbulo de la planta baja de la sede de la entidad. El actual teatro tiene su origen en el escenario al aire libre que el mes de mayo de 1904 se instaló en el patio posterior de la casa de los Tamarit, para acoger las representaciones de la Secció Dramàtica del Centre de Lectura. Debido al gran éxito conseguido aquel verano, pronto se vio la necesidad de transformarlo en una instalación estable y así, en 1905, se inauguró el primer teatro cubierto de la entidad, según el proyecto redactado por el arquitecto reusense Francesc Batlle Amprés. Después de años de funcionamiento y diferentes arreglos, y gracias a la actitud generosa de Evarist Fàbregas, en 1918 Josep Simó Bofarull inició las obras de reforma total del teatro, incluida la ampliación del escenario con la anexión de unas casas vecinas de la calle de l’Abadia, en el marco de la transformación profunda de la sede del Centre de Lectura. Con la reforma, el patio de butacas mantuvo básicamente la estructura original ideada por Batlle, pero

soles with vegetal decoration. According to the original project, the façade should be completed with four hydrias of great size remarking the axes of verticality of the building. A good part of the façade is effected with artificial stone, for which reason was criticised by certain contemporary press which baptised the building as the «cathedral of plaster». Accessing to the interior of the building it detaches, in the ground floor, the wide and deep hall where appears again repeatedly the same model of columns with ionic capital of the façade. On the right side of the hall pulls up the main stairs of imperial kind, with marble steps, veranda of forged iron and zenithal illumination, in which we find the bust commemorative of the generosity of Fàbregas toward the Centre. The stair flows into a distributor preceded by two Corinthian columns and protected by big glass closings which leaves pass to the left to the hall of rest and with issue to the main façade, at the right to the great hall of exhibitions with natural zenithal illumination where in 1924 was exposed La Vicaria by Marià Fortuny, after being purchased by popular subscription for the Joint of Museums of Barcelona, and at the bottom to the wide halls of the important library, true jewel of the body. A good part of the interior decoration of the building, as well as the design of original furniture, is due to the theatrical designer and decorator Josep Rocarol Fabra, who also worked in the reform of Teatre Bartrina.

avec des consoles soutenue par quatre couples de consoles avec décoration végétale. Selon le projet original la façade devait se compléter avec quatre hydries de grandes dimensions remarquant les essieux de verticalité du bâtiment. Une bonne part de la façade est réalisée avec de la pierre artificielle, par laquelle chose fut critiquée par une déterminée presse contemporaine qui baptisait le bâtiment comme «la cathédrale en plâtre». En accèdent à l’intérieur du bâtiment détache, au re de chaussée, l’ample et profond vestibule où retourne à apparaître de façon répétée le même modèle de colonnes avec chapiteau ionique de la façade. Du côté droit du vestibule arrache l’escalier principal de sorte impériale, avec des échelons en marbre, balustrade de fer forgé et illumination zénithale, dans laquelle nous trouvons le buste commémoratif de la générosité de Fàbregas vers le Centre. L’escalier débouche dans un distributeur précédé par deux colonnes corinthiennes et protégé par des grandes fermetures en verre que laisse pas à gauche à la salle de repos avec sortie à la façade principale, à la droite à la grande salle d’expositions avec illumination zénithale ou le 1924 s’avait exposé La Vicaria de Marià Fortuny, après d’être acquise par suscription populaire par la Junta de Museus de Barcelona, et au fond aux amples salles de l’importante bibliothèque, vrai bijou de l’entité. Une bonne part de la décoration intérieure du bâtiment, ainsi comme du dessin de la fourniture originale, est œuvre de l ’scénographe et décorateur Josep Rocarol Fabra, qui aussi avait travaillé dans la réforme du Teatre Bartrina.

76 TEATRE BARTRINA - Plaça del Teatre, 1 Josep Simó Bofarull / 1918-1920

An space specially singular of the Centre de Lectura is the Teatre Bartrina, with the original access placed at the bottom of the hall of the ground floor of the seat of the body. The actual theatre has its origin in the stage in the open air that in May 1904 was installed at the posterior courtyard of the manor house of the Tamarit, to shelter the representations of the Secció Dramàtica of the Centre de Lectura. Due to the great success attained that summer soon was seen the need of transforming it in an stable installation and, for this reason, in 1905, was opened the first covered theatre of the body, according to the project drafted by the architect of Reus Francesc Batlle Amprés. After years of running and several arrangements and thanks to the generous attitude of Evarist Fàbregas, in 1918 Josep Simó Bofarull started the works of total reform of the theatre, included the widening of the stage with the annexation of some neighbour houses of Abadia street, in the frame of the deep transformation of the seat of Centre de Lectura. With the reform of the courtyard of stalls maintained basically the original structure thought by Batlle, but it was redressed with a rich decoration effected by the theatrical designer of Barcelona Josep Rocarol Faura. It is worthwhile do a little summary of the trajectory of this artist; Rocarol (1882-1961) started his career as a painter studying in the school Llotja ad sharing the works of the number 6 of street Nou de la Rambla with Picasso and Fernández Soto, in October 1902 accompanied the painter of Malaga in his trip to Paris. Returning to Barcelona very soon directed his career toward the field of theatrical design and

Un espace spécialement singulière du Centre de Lectura est le Teatre Bartrina, avec l’accès original placé au fond du vestibule du re de chaussée du siège de l’entité. Le théâtre actuel a son origine dans l’scénario à l’air libre que en Mai de 1904 s’avait installé dans la cour postérieure de la grande maison des Tamarit, pour accueillir les représentations de la Secció Dramàtica pour le Centre de Lectura. Du au grand succès atteint cet été là bientôt s’avait vu la nécessité de le transformer dans une installation stable et, de cette façon l’an 1905, s’avait inauguré le premier théâtre couvert de l’entité, selon le projet rédigé par l’architecte de Reus Francesc Batlle Amprés. Après des ans de fonctionnement et de divers arrangements et grâce à l’attitude généreuse d’Evarist Fàbregas, l’an 1918 Josep Simó Bofarull avait commencé les œuvres de réforme totale du théâtre, incluse l’ampliation de l’scénario avec l’annexion de quelques maisons voisines de la rue de l’Abadia, dans le cadre de la transformation profonde du siège du Centre de Lectura. Avec la réforme le cour d’stalles avait maintenu basiquement l’structure originale pensée par Batlle, mais s’avait revêtit avec une riche décoration réalisée par l’scénographe de Barcelona Josep Rocarol Faura. Il vaut la peine maintenant faire un petit résumé de la trajectoire de cet artiste; Rocarol (1882-1961) avait commencé sa carrière comme peintre étudiant dans l’école Llotja et partageant l’atelier du numéro 6 de la rue Nou de la Rambla avec Picasso et Fernández Soto, en Octobre de 1902 avait accompagné au peintre de Málaga dans son voyage vers Paris. De retour à Barcelona bientôt cheminait sa carrière vers le champ de l’scénographie et la décoration, occupant le poste d’scénographe

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 171

se revistió con una rica decoración realizada por el escenógrafo barcelonés Josep Rocarol Faura. Vale la pena hacer un pequeño resumen de la trayectoria de este artista; Rocarol (1882-1961) inició su carrera como pintor estudiando en la escuela Llotja y compartiendo el taller del número 6 de la calle Nou de la Rambla con Picasso y Fernández Soto; en octubre de 1902 acompañó al pintor malagueño en su viaje hacia París. De vuelta a Barcelona, muy pronto encaminó su carrera hacia el campo de la escenografía y la decoración, ocupando el cargo de escenógrafo titular del Teatre Romea de Barcelona, al frente del cual volvemos a encontrar a Evarist Fàbregas, al lado de Ignasi Iglésias y Josep Canals. Entre los industriales que intervinieron en las obras del Teatre Bartrina, podemos citar a Pere Monné, maestro de obras, Miquel Bech, realizador de las múltiples escayolas decorativas, Francesc Marca, cerrajero, o Emili Argilaga, ebanista. El nuevo teatro se inauguró provisionalmente el 26 de octubre de 1918, recibiendo el nombre actual, en homenaje a Joaquim M. Bartrina, poeta reusense muy ligado al Centre de Lectura; pero la inauguración definitiva con la totalidad de los trabajos decorativos concluidos tuvo que esperar hasta octubre de 1920. El teatro sigue el clásico esquema de teatro a la italiana con la sala del público, de planta sensiblemente rectangular, encarada a la caja escénica. Las localidades de los espectadores se distribuyen entre el proscenio, el patio de butacas, y los tres niveles de palcos que la rodean. Un elemento característico de la sala es su platea oscilante que, gracias a un mecanismo construido en 1924 por Pere Montanya, puede ser totalmente lisa para acoger bailes, fiestas o actos diversos, o inclinarse sensiblemente para garantizar una buena visión del escenario desde las butacas. La decoración se concentra en la boca del escenario, con los palcos de proscenio enmarcados por pilastras jónicas estriadas que soportan un entablamento con puttis que llevan expresivas máscaras teatrales. Presiden la embocadura un retrato del poeta Joaquim Bartrina, aplicado sobre el terciopelo del telón y rodeado por decoración bordada, y el escudo de Cataluña acompañado de la rosa emblemática de la ciudad, flanqueado por dos puttis, flores y frutos. El telón está decorado, como si se tratara de un gran tapiz, con una pintura de Rocarol; del mismo autor son los cuadros del arco de proscenio, con la representación de alegorías a las artes escénicas (teatro, música y literatura), acompañadas de puttis. Los pilares de los niveles superiores de palcos sostienen una galería de arcos rebajados que, para no romper el ritmo, se mantiene en las esquinas de los pies de la sala aunque los capiteles correspondientes queden suspendidos sobre el vacío. En las enjutas de los mencionados arcos se colocan elementos decorativos de yesería parecidos a camafeos rodeados de elementos vegetales, similares a los que se aplican sobre las barandillas de madera de los palcos. El perímetro del techo está recorrido por una cornisa en la que se disponen, coincidiendo con el centro de los arcos de los palcos, medallones decorativos con las iniciales del teatro «TB». El centro del cielo raso de la sala está ocupado por un gran florón volumétrico, profusamente decorado, del que cuelga una bella y compleja luz metálica de seis brazos. El último episodio importante de reformas del teatro, realizadas entre los años 1995-1997 bajo la

172 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

decoration, occupying the post of titular theatrical designer of the Teatre Romea of Barcelona, in front of the enterprise of which we find again Evarist Fàbregas, at the side of Ignasi Iglésias and Josep Canals. Among the industrials which intervened in the works of Bartrina we can mention Pere Monné, patron of works; Miquel Bech, who effected the multiple decorative plasters; Francesc Marca, locksmith, or Emili Argilaga. The new theatre was provisionally opened on October 26th 1918, receiving the actual name, in homage to Joaquim M. Bartrina, poet of Reus very tied to the Centre de Lectura; but the definite opening with the totality of the decorative works concluded should wait until October 1920. The theatre follows the classic scheme of theatre of Italian style with the hall of the audience, of plant sensibly rectangular, faced to the scene box. The seats of spectators are distributed between the proscenium., the courtyard of stalls, and the three levels of boxes which surround it. A characteristic element of the hall is its oscillating stalls which, thanks to a mechanism built in 1924 by Pere Montanya, can be totally flat to shelter dancing, feasts or several acts, or inclining it sensibly to guarantee a good vision of the stage from the stalls. The decoration in concentrated in the mouth of the stage, with the stage-boxes framed by grooved ionic pilasters which support an entablement with puttis carriers of expressive theatrical masks. It is presiding the mouthpiece a portrait of the poet Joaquim Bartrina, applied on the velvet of the curtain and surrounded by a embroidered decoration, and the shield of Catalonia accompanied of the rose symbol of the town, flanked by two puttis, flowers and fruits. The curtain ids decorated, as it was a big tapestry, with a painting by Rocarol, of the same author are the pictures of the stage-arch, with the representation of allegories to the scenic arts (theatre, music and literature) accompanied by puttis. The pillars of the superior level of the boxes hold a gallery of rebated arches which, for not breaking the rhythm, is maintained at the corners of the feet of the hall although the corresponding capitals remain suspended on the void. To the highest point of the vault of the mentioned arches are placed decorative elements of plaster similar to cameos surrounded by vegetal elements, similar to those applied on the wood veranda of the boxes. The perimeter of the ceiling is gone across by a cornice in which are disposed, coinciding with the centre of the arches of the boxes, decorative medallions with the initials of theatre TB. The centre of the heaven of the ceiling of the hall is occupied by a great volumetric floret, profusely decorated, of which it is hanging a beautiful and complex metallic light of six arms. It should be mention the last important episode of the reforms of the theatre, carried out between the years 1995-1997 under the direction of the architect Anton Pàmies who, besides adding a modern body to the Hall endowing it with a new independent access from the Plaça del Teatre and the new technical installations, making possible its integral restoration.

titulaire du Teatre Romea de Barcelona, au front de l’entreprise duquel nous allons trouver de nouveau Evarist Fàbregas, à côté d’Ignasi Iglésias et Josep Canals. Entre les industriels qu’avaient intervenu dans les œuvres du Bartrina nous pouvons mentionner Pere Monné, maître d’œuvres; Miquel Bech, réalisateur des multiples plâtres décoratives; Francesc Marca, serrurier, ou Emili Argilaga. Le nouveau théâtre s’avait inauguré provisoirement le 26 d’Octobre de 1918, recevant le nom actuel, en hommage à Joaquim Bartrina, poète de Reus très attaché au Centre de Lectura; mais l’inauguration définitive avec la totalité des travaux décoratifs conclu devait attendre jusqu’à Octobre de 1920. Le théâtre suit l’schéma classique du théâtre à l’italienne avec la salle du public, de plante sensiblement rectangulaire, en face à la caisse scénique. Les localités des spectateurs se distribuent entre l’avant-scène, le cour des stalles, et les trois niveaux de loges que l’entourent. Un élément caractéristique de la salle est sa orchestre oscillante laquelle, grâce à un mécanisme bâti le 1924 par Pere Montanya, peut être complètement plat pour accueillir des bals, fêtes ou actes divers, o s’incliner sensiblement pour garantir une bonne vision de l’ scénario des les stalles. La décoration se concentre dans la bouche du scénario, avec les loges du avant-scène encadrées par des pilastres ioniques striées que supportent un entablement avec des puttis porteurs d’expressives masques théâtrales. Président l’embouchure un portrait du poète Joaquim Bartrina, appliqué sur le velours du rideau et entouré par décoration brodée, et l’écu de la Catalogne accompagné de la rose emblème de la ville, flanqués par deux puttis, fleurs et fruits. Le rideau est décoré, comme s’il s’agissait d’un grand tapis, avec une peinture de Rocarol, du même auteur sont les tableaux de l’arc de l’avant-scène, avec la représentation d’allégories aux arts scéniques (théâtre, musique et littérature), accompagnées de puttis. Les piliers du niveau supérieur de loges soutiennent une galerie d’arcs rebaissés lesquels, pour ne pas casser le rythme, on maintient aux coins des pieds de la salle malgré que les chapiteaux correspondants restent suspendus sur le vide. Aux combles d’une voûte des mentionnés arcs se placent des éléments décoratifs de plâtre pareils à des camées entourés d’éléments végétaux, pareils à ceux-la qui s’appliquent sur les balustrades de bois des loges. Le périmètre du plafond est suivi par une corniche dans laquelle se disposent, coïncidant avec le centre des arcs des loges, médaillons décoratifs avec les initiales du théâtre TB. Le centre du plancher plein de la salle est occupé par un grand fleuron volumétrique, profusément décoré, duquel pend une belle et complexe lumière métallique de sis bras. Il faut mentionner le dernier épisode important de réformes du théâtre, menées à bien entre les ans 1995-1997 sous la direction de l’architecte Anton Pàmies lequel, en plus d’ajouter un corps moderne à la Salle douant-la d’un nouveau accès indépendant des la Place du Teatre et de nouvelles installations techniques, avait fait possible sa restauration intégrale.

dirección de Anton Pàmies, además de añadir un cuerpo moderno a la Sala dotándola de un nuevo acceso independiente desde la plaza del Teatre y de nuevas instalaciones técnicas, posibilitó su restauración integral. 86 INSTITUT DE PUERICULTURA - Calle Ample, 17 Josep Simó Bofarull / 1917-1919 Una de las premisas básicas del ideario novecentista fue la creación y apoyo de iniciativas destinadas a la mejora de la calidad de vida y enriquecimiento cultural de los ciudadanos. En esta línea, en Reus se creará el Institut de Puericultura, bajo la dirección técnica del Dr. Frias, dedicado a disminuir la mortalidad infantil mejorando las condiciones higiénicas y nutricionales de las familias y dando conocimientos básicos de puericultura a las madres. Una vez más esta iniciativa contó con el apoyo de Evarist Fàbregas, que en 1917 compró el edificio del número 13 de la entonces calle Castelar, actual calle Ample, para construir la sede de la entidad. Las obras del edificio, con fachadas sobre la calle Ample, y la del Dr. Joan Abelló, fueron dirigidas por Josep Simó Bofarull y se alargaron hasta 1919, inaugurándose oficialmente el día 5 de enero. En este edificio entre medianeras de planta baja, dos pisos y terraza Simó aplicó las formas novecentistas en su vertiente más moderada, distribuyendo regularmente las aberturas de la fachada, tres por planta, y limitando la decoración esgrafiada en la planta baja, donde juega el papel de rótulo identificador de la institución, en los dinteles de las ventanas y en el entablamento de la fachada, donde se va repitiendo el modelo de guirnaldas vegetales que enmarcan óvalos y escudos. Por lo que se refiere a los interiores, Simó se rigió por la funcionalidad de los espacios, haciéndolos adecuados a la finalidad asistencial e higienista de la institución; trató de conseguir la mayor iluminación natural posible de las estancias mediante grandes aberturas en la fachada y la creación de un patio interior y recubrió la parte baja de todos los muros con cerámica vidriada blanca para facilitar su limpieza. En la planta baja se concentran la sala de espera, el consultorio, un cuarto de baño, el tablero para la expedición de leche y biberones y el espacio necesario para preparar estos productos. En el primer piso estaba el ropero, la sala de juntas y el laboratorio, mientras que en la segunda planta estaba la vivienda del conserje y la cocina y comedor para mujeres embarazadas y madres. Las estancias públicas estaban decoradas con carteles para instruir a la población como por ejemplo «El niño tiene legítimo derecho a ser criado en el pecho de su madre», «el niño debe dormir solo, y por lo menos de doce a catorce horas» o «la mujer que cría no es conveniente que beba vino ni licores». El Institut de Puericultura llegó a ser una institución puntera en su campo, y desde 1921 hasta el estallido de la Guerra Civil, publicó la revista Puericultura. Publicació de l’Institut de Puericultura de Reus. 88 OFICINES DE LA CASA SABATER Calle de Josep Anselm Clavé, 21 Josep Simó Bofarull / 1918-1919 En octubre de 1918 Josep Sabater Roig, continuador de un negocio de comercio de frutos secos

86 INSTITUT DE PUERICULTURA Carrer Ample, 17 Joseph Simó Bofarull / 1917-1919

86 INSTITUT DE PUERICULTURA Carrer Ample, 17 Josep Simó Bofarull / 1917-1919

One of the basic premises of the noucentista ideology was the creation and support of initiatives destined to the improvement of the quality of life and cultural enrichment of the citizens. In this line in Reus was created the Institut de Puericultura, under the technical direction of the Dr. Frias, dedicated to diminish the infantile mortality improving the hygienic and nutritional conditions of the families and giving basic knowledges of child-care to the mothers. Once again this initiative counted with the support of Evarist Fàbregas who in 1917 bought the building of number 13 of the at that moment Castelar street, actual Ample street, to build the seat of the body. The works of reform were directed by Josep Simó i Bofarull and lasted until 1919, being officially opened on January the 5th. In this building between dividing of ground floor, two flats and the roof Simó applied the noucentistes shapes in its most moderate slope, distributing regularly the openings of the façade, three per floor, and limiting the graffito decoration to the ground floor, where plays the role of identification notice of the institution, surrounding the windows and in the entablement of the façade, where are repeated the model of vegetal garlands which frame ovals and shields. As far as the interiors are concerned, Simó was ruled by the functionality of the spaces, to do them appropriate to the attendance and hygienist finality of the institution; he searched to attain the most possible natural lighting of the rooms through big openings in the façades and the creation of an interior courtyard recovering the low part of all the walls with white vitreous ceramic to make easier its cleaning. In the ground floor were concentrated the waiting room, the consulting room, a bathroom, the counter for the expedition of milk and feeding bottles and the necessary spaces to prepare these products. In the first floor there was wardrobe, the hall of meetings and the laboratory, while in the second one there was the housing for the concierge and the kitchen and dining room for pregnant women and mothers. The public rooms were decorated with posters to instruct the population as for example «The child has the legal right to be bred in the breast of his mother», «the child must sleep alone, and at least he will sleep from twelve to fourteen hours» or «the woman who is breeding, must not drink neither wine nor liquors». The Institut de Puericultura became a leading institution in its field, and from 1921 until the explosion of the Civil War, published the magazine Puericultura. Publicació de l’Institut de Puericultura de Reus.

Une des prémisses basiques de l’idéal noucentista fut la création et appui d’initiatives destinées à l’amélioration de la qualité de vie et enrichissement culturel des citoyens. Dans cette ligne à Reus s’avait créé l’Institut de Puericultura, sous la direction technique du Dr. Frias, dédié à diminuer la mortalité enfantine améliorant les conditions hygiéniques et nutritionnelles des familles et donnant des connaissances basiques de puériculture aux mères. Une fois de plus cette initiative avait compté avec l’appui d’Evarist Fàbregas qui en 1917 avait acheté le bâtiment du numéro 13 de l’avant nommée rue Castelar, actuelle rue Ample, pour construire le siège de l’entité. Les œuvres de réforme du bâtiment, avec des façades sur la rue Ample et sur Dr. Joan Abelló, furent dirigées par Josep Simó i Bofarull et s’avaient allongé jusqu’au 1919, en s’inaugurant officiellement le 5 de Janvier. Dans ce bâtiment entre moyennes de re de chaussée, deux étages et terrasse Simó avait applique les formes noucentistes dans son versant plus modérée, en distribuant régulièrement les ouvertures de la façade, trois par étage, et limitant la décoration en graffito au re de chaussée, ou joue un rôle d’écriteau identificateur de l’institution, aux linteaux des fenêtres et dans l’entablement de la façade, où on répètent le modèle de guirlandes végétales qui encadrent ovales et écus. En ce qui concerne les intérieurs, Simó s’avait guidé par la fonctionnalité des espace, faisant leur adéquats à la finalité d’assistance et hygiéniste de l’institution; il chercha d’atteindre la plupart d’illumination naturelle possible des chambres moyennant des grandes ouvertures dans les façades et la création d’un cour intérieur et avait recouvert la part baisse de touts les murs avec céramique vitrée blanche pour faire facile le nettoyage. Dans le re de chaussée on avait concentré la salle d’attente, la consultation, une chambre à bain, le comptoir pour l’expédition de lait et biberons et les espaces nécessaires pour préparer ces produits. Au premier étage il y avait l’ouvroir, la salle de réunions et le laboratoire, tandis que dans la deuxième il y avait le logement pour le concierge et la cuisine et salle à manger pour les mères ou femmes enceintes. Les chambres publiques étaient décorées avec des affiches pour instruire la population comme par exemple «L’enfant a le légitime droit d’être enlevé avec la poitrine de la mère», «l’enfant doit dormir seul, et au moins il dormira de douze à quatorze heures» ou «la femme qui enlève, ne convient pas qu’elle boit des vins et des liqueurs». L’Institut de Peuriculture était devenu une institution en tête dans son champ, et des 1921 jusqu’à l’éclat de la Guerre Civile, avait publié la revue Puericultura. Publicació de l‘Institut de Puericultura de Reus.

88 OFICINES DE LA CASA SABATER Carrer de Josep Anselm Clavé, 21 Josep Simó Bofarull / 1918-1919 In October 1918 Josep Sabater Roig, continuator of a business of trade of dried fruits and oil which arrived to be the most important in town, with exports to countries so distant such as Argentine, Denmark, United States, Philippines, Mexico, Czechoslovakia, Rumania, or Egypt, presented to

88 OFICINES DE LA CASA SABATER Carrer de Josep Anselm Clavé, 21 Josep Simó Bofarull / 1918-1919 En Octobre de 1918 Josep Sabater Roig, continuateur d’un affaire de commerce de fruits secs et huile qui avait arrivé à être le plus important de la ville, avec des exportations à des pays si lointains

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 173

y aceite que llegó a ser el más importante de la ciudad, con exportaciones a países tan lejanos como Argentina, Dinamarca, Estados Unidos, Filipinas, Méjico, Suecia, Checoslovaquia, Rumanía, o Egipto, presentó al Ayuntamiento un proyecto para construir un edificio de planta baja en el terreno situado en la esquina de la entonces calle Sant Joan i Sant Manel con la de Sant Miquel. El proyecto original preveía un edificio con chaflán, en el que se situaba la puerta principal, pero el Ayuntamiento respondió que para poder realizar el chaflán tenía que modificar la alineación de los almacenes de la propia casa Sabater, situados donde ahora se encuentra la plaza de Antoni Sabater Esteve, realizando un chaflán simétrico al propuesto. Ante las exigencias del consistorio, Sabater presentó un nuevo proyecto modificado, datado en abril de 1919, en el que el chaflán se transformaba en una sencilla esquina, desplazando el acceso a su situación actual, centrando la fachada de la calle de Josep Anselm Clavé. La construcción, obra de Josep Simó Bofarull, a pesar de que los planos presentados a la administración fueron firmados por Josep M. Pujol, tenía que dotar a la empresa de unas lujosas oficinas y despacho del propietario, representativos de su importancia comercial. Las fachadas, de una sola planta, presentan un zócalo alto dividido en dos sectores, uno inferior formado por grandes bloques de piedra sobre el que reposa el segundo, donde se combinan sillarejos de granito con losas de piedra. Sobre el zócalo circula un muro decorado con esgrafiados, en el que se abren las ventanas de arcos rebajados protegidos por rejas de forja de perfil abombado. En el interior, un vestíbulo precede el espacio central del edificio, una gran sala rodeada de mostradores e iluminada cenitalmente por una gran claraboya. La apariencia de sede de entidad bancaria de estas instalaciones tiene su razón de ser en el hecho de que, en el pasado, las casas tratantes de frutos secos actuaban como bancos, anticipando dinero a los productores, que más adelante era devuelto con los productos de su cosecha. Este espacio se caracteriza por el lenguaje Beaux-Arts típico de la obra de Josep Simó, que al año siguiente aplicó ampliamente en el Centre de Lectura, con el uso de columnas y pilastras de tradición clásica con fustes acanalados, molduras y cornisas, consiguiendo, a pesar del uso indiscriminado de las yeserías, un resultado lujoso que confería a la casa la imagen de prestigio deseada. 90 MAGATZEMS VILELLA - Calle de Sant Esteve, 15 Pere Domènech Roura / 1919 En la estrecha calle de Sant Esteve encontramos una de las fachadas más desconocidas del patrimonio reusense. Se trata de los almacenes de la casa Vilella, una especie de ampliación del edificio del arrabal de Jesús 44, desde el que se tiene acceso. Este edificio forma una cierta unidad con la vecina fachada del número 17, construida en 1913 por el mismo promotor, Ramon Vilella Estivill. A pesar del carácter funcional de este inmueble, originariamente dedicado a almacén de frutos secos, su fachada responde a una clara voluntad de monumentalizar el escenario urbano, con la adopción de un lenguaje más propio de un edificio de cariz representativo. Es un edificio entre medianeras de planta baja, entresuelo y dos plantas. La planta baja y el entresuelo están construidos en piedra, mientras que el

174 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

the Town Hall the project of constructing a building of ground floor placed in the corner of the ancient streets of Sant Josep and Sant Manel with Sant Miquel. The original project had foreseen a building with chamfered edge, in which was placed the main door, but the Town Hall replied that for effecting the chamfered edge should be amended the lining of the warehouses of the own house Sabater, placed just where nowadays is the Antoni Sabater Esteve square, effecting a chamfered edge symmetric to the proposed one. In front of the exigencies of the consistory, Sabater presented a new amended project, dated in April 1919, in which the chamfered edge was transformed in a simple corner, moving the access of the building to its actual situation, making central the façade of the Anselm Clavé street. The construction, work of Josep Simó Bofarull in spite that the presented plans to the administration are signed by Josep M. Pujol, should offer to the enterprise of luxury offices and desk of the proprietor, representative of its commercial importance. The façades, of an unique plant, present a high socle divided in two sectors, an inferior one, formed by big blocks of stone on which is reposing the second one, were granite flagstones are combined with stone slabs. On the socle it is discoursing a wall decorated with graffito, in which the windows with rebated arches are protected by forge gratings of convex profile. In the interior a vestibule precedes the central space of the building, a great hall surrounded by counters and illuminated on a zenithal way by a big dormer window. The appearance of seat of bank body of these installations as its reason in the fact that since old times the great houses dealing with dried fruits were acting as banks, advancing money to the producers, who later on were returned with the products of the harvest. This space is characterised by the language Beaux-Arts typical of the work of Josep Simó, who the following year applied widely to the Centre de Lectura, with the use of columns and pilasters of classic tradition with striated shafts, mouldings and cornices, attaining, even with the indiscriminate use of the plasters, a luxurious result which helped to give to the house an image of desired prestige. 90 MAGATZEMS VILELLA Carrer de Sant Esteve, 15 Pere Domènech Roura / 1919 In the narrow street of Sant Esteve we can find one of the most unknown façades of Rues heritage. It is about the stores of the house Vilella, a kind of widening of the building of the raval de Jesús, 44 from which it is an access. This building forms a certain unity with the neighbour façade of the number 17, built in 1913 by the same promoter, Ramon Vilella Estivill. In spite of the functional character of this real state, originally dedicated to store of dried fruits, its façade replies to a clear will of monumentalising the urban scenery, with the adoption of a language more suitable of a building of representative aspect. It is a building between dividing ones of ground floor, mezzanine and two floors. The ground floor and the mezzanine are build with stone, while the rest of the building presents the stucco façade, less the southern area and the superior cornice, were is used the seen work. It is precisely the use of

comme l’Argentine, la Danemark, les États Unis, les Philippines, le Mexique, la Suède, la Tchécoslovaquie, la Roumanie ou Egypte, avait présenté à la Mairie un projet pour construire un bâtiment de re de chaussée au terrain placé dans le coin de l’alors rue de Sant Josep i Sant Manel avec celle de Sant Miquel. Le projet original prévoyait un bâtiment avec chanfrein, dans lequel se plaçait la porte principale, mais la Mairie avait répondu que pour pouvoir réaliser le chanfrein on devait modifier l’alignement des magasins de la propre maison Sabater, places juste ou maintenant se trouve la place Antoni Sabater Esteve, en réalisant là un chanfrein symétrique au proposé. Devant les exigences du consistoire, Sabater avait présenté un nouveau projet modifié, daté en Avril de 1919, dans lequel le chanfrein se transformait dans un simple coin, en déplaçant l’accès du bâtiment à sa situation actuelle, en centrant la façade de la rue Anselm Clavé. La construction, œuvre de Josep Simó Bofarull malgré que les plans présentés à l’administration sont signés par Josep M. Pujol, devait douer à l’entreprise des luxueux bureaux et cabinet du propriétaire, représentatifs de sa importance commerciale. Les façades, d’une seule plante, présentent un socle haut divisé en deux secteurs, un inférieur, formé par des grands blocs en pierre sur lequel repose le deuxième, où se combinent les pavés en granite avec des dalles en pierre. Sur le socle discourre un mur décoré avec des graffito, dans lesquels s’ouvrent les fenêtres d’arcs rebaissés protégées par des grilles en forge de profil convexe. Dans l’intérieur un vestibule précède l’espace central du bâtiment, une grande salle entourée par des comptoirs et illuminée de façon zénithale par une grande lucarne. L’apparence de siège d’entité bancaire de ces installations à sa raison d’être dans le fait que des longtemps les grandes maisons traitantes de fruits secs agissaient comme banques, en avançant de l’argent aux producteurs, lesquels plus avant étaient retournés avec les produits de la moisson. Cet espace se caractérise par le langage Beaux-Arts typique de l’œuvre de Josep Simó, qui l’an suivant avait appliqué amplement au Centre de Lectura, avec l’usage de colonnes et pilastres de tradition classique avec des fûts cannelés, moulures et corniches, en atteignant, malgré l’usage indiscriminée de la plâtre, un résultat luxueux qui aidait à donner à la maison l’image de prestige souhaitée. 90 MAGATZEMS VILELLA Carrer de Sant Esteve, 15 Pere Domènech Roura / 1919 Dans l’étroite rue de Sant Esteve nous trouvons une des façades plus inconnues du patrimoine de Reus. Il s’agit des magasins de la maison Vilella, une sorte d’ampliation du bâtiment du raval de Jesús 44, des lequel il y a un accès. Ce bâtiment forme une certaine unité avec la voisine façade du numéro 17, construite le 1913 pour le même promoteur, Ramon Vilella Estivill. Malgré le caractère fonctionnel de cet immeuble, originairement dédié à magasin de fruits secs, sa façade répond à une claire volonté de faire monumental l’scénario urbain, avec l’adoption d’un langage plus propre d’un bâtiment de façon représentative. Il est un bâtiment entre mitoyens de re de chaussée, entresol et deux plantes. Le re de chaussée et l’entresol sont bâtis en pierre, tandis que le reste du bâtiment présente la façade avec stuc, moins la

resto del edificio presenta la fachada estucada, menos la zona sur y la cornisa superior, donde se utiliza la obra vista. Es precisamente el uso de la obra vista en estos dos sectores, el elemento que caracteriza a esta obra. La fachada se corona con una especie de friso de regusto clásico, con pequeñas columnas que soportan capiteles de piedra de tradición jónica. En el sector sur de la fachada se dispone una zona vertical totalmente ciega decorada mediante la habilidad en la disposición de las piezas de cerámica, algunas de las cuales son aplantilladas. Este sector lateral está coronado por un tímpano también realizado en obra vista y algún elemento de piedra. En la planta baja, sobre la que debería ser originalmente la puerta principal, hay un medallón oval de terracota con el emblema de la casa comercial Vilella y las iniciales de su propietario «RV». Se conservan dos proyectos de este edificio, el primero, que data del mes de mayo de 1919, está más próximo a otros ejemplos de construcciones del Reus contemporáneo, sin voluntad monumental y decorado con franjas horizontales de formas vegetales; y un segundo, que data del mes de noviembre del mismo año, que corresponde a la fachada actual. Este segundo proyecto, es una especie de revestimiento clasicista del primero, respetando la disposición de las aberturas de la planta baja. A pesar de que los planos del edificio conservados en el Archivo Municipal están firmados por Pau Monguió, lo que podría hacer pensar en Pere Caselles como posible autor, las fuentes orales de la familia Vilella nos informan de la intervención en el proyecto de Pere Domènech Roura. Ramon Vilella seguro que conocía a Pere Domènech, ya que fue vocal del Consejo de Administración del Institut Pere Mata desde 1911 hasta 1941, y lo presidió desde 1922, periodo en que Domènech Roura desarrolló una importante actividad proyectual en el conjunto del hospital psiquiátrico. Además, algunas soluciones de los sectores de obra vista de esta fachada recuerdan a algún edificio de Domènech de Canet de Mar. 92 CASA PELLICER - Avenida Prat de la Riva, 33-35 Domènec Sugrañes Gras / 1919 En abril de 1919 Antoni Pellicer Montaner solicitó permiso al Ayuntamiento para reformar la casa número 35 de la entonces calle de l’Aleixar, y alzar de nueva planta la vecina, señalada con el número 33. Con la reforma de la casa preexistente, una típica vivienda plurifamiliar esquinera, de planta baja y tres pisos, Sugrañes realizó una nueva cornisa superior, cambió algunos balcones de la fachada de la calle de la Verge Maria y construyó una tribuna en el balcón central del piso principal. A pesar de respetar la severidad de la disposición de los vacíos arquitectónicos de la fachada, se añadieron diferentes elementos que singularizaron su aspecto exterior, como por ejemplo las dobles cartelas de la cornisa, el friso formado por formas circulares encabalgadas, los encuadramientos decorativos de las aberturas de ventilación de la cámara de aire de debajo de la cubierta, y las barandillas de hierro forjado de la terraza con una reinterpretación del motivo clásico de una greca. Desgraciadamente, la tribuna de la planta principal ha sido reformada modernamente, con la distorsión total de su imagen original. Para la nueva construcción del número 33, Sugrañes proyectó una planta baja con una gran

seen work in these two sectors, the element which characterises this work. The façade is crowned with a kind of frieze of classical taste, with small columns which support the capitals of stone of ionic tradition. In the southern sector of the façade is disposed a vertical area totally blind decorated through the ability in the disposition of ceramic pieces, some of them are of stencil. This lateral sector is crowned by a tympanum also effected with seen work and some element of stone. In the ground floor, on the one which should be the main door, there is an oval medallion of terracotta with the emblem of the commercial house Vilella and the initials of its owner RV. Two projects of this building are kept, the first one, dated in May 1919, is closer to other examples of constructions of contemporary Reus, without monumental will and decorated with horizontal stripes of vegetal forms; and the second one, dated in November of the same year, which corresponds to the actual façade. This second project, is a kind of classic coating of the first one, respecting the distribution of the architectonic voids of the façade and reorganising the disposition of openings of the ground floor. In spite that the plans of the building kept in the Arxiu Municipal are signed by Pau Monguió, which could make us think in Pere Caselles as possible author, the oral sources of the Vilella’s family inform us that the intervention in the project of Pere Domènech Roura. Ramon Vilella surely knew Pere Domènech, he was member of the Administration Council of the Institut Pere Mata from 1911 to 1941, and he presided it from 1922, period in which Domènech Roura developed an important architectural activity in the ensemble of the psychiatric hospital. Besides some solutions of the sectors of seen work of this façade, we can remember some buildings in Canet de Mar. 92 CASA PELLICER - Avinguda Prat de la Riba, 33-35 Domènec Sugrañes Gras / 1919 In April 1919 Antoni Pellicer Montaner asked for permission to the Town may to reform the house number 35 of the ancient Aleixar street, and rise of new plant the neighbour one, marked with the number 33. With the reform of the pre-existing house, a typical plurifamiliar housing in the corner, of ground floor and three flats, Sugrañes effected a new superior cornice, changed some balconies of the façade of the Verge Maria street and built a tribune in the central balcony of the main flat. In spite of respecting the severity of the disposition of the architectonic voids of the façade, were added several elements which singularised the exterior aspect, as for example the double consoles of the cornice, the frieze formed by crossed circular forms, the decorative framings of the openings of ventilation of the air chamber under the cover, and the verandas of forged iron of the roof with a reinterpretation of the classical motive of a Greek. Unfortunately the tribune of the main plant has been further reformed, with the total distortion of its original image. For the new construction of the number 33 Sugrañes projected a ground floor with a great opening of rebated arch, on which is disposed a terrace practicable from the main floor of the house Pellicer. This terrace remains protected from the glances of the street by a gallery of two arches.

zone sud et la corniche supérieure, ou s’use l’œuvre vue. Il est précisément l’usage d’œuvre vue dans ces deux secteurs, l’élément que caractérise cette œuvre. La façade se couronne avec une sorte de frise de goût classique, avec des colonnes qui supportent des chapiteaux en pierre de tradition ionique. Dans le secteur sud de la façade on dispose d’une zone verticale totalement aveugle décorée moyennant l’habileté dans la disposition des pièces céramiques, quelques unes desquelles sont en patron. Ce secteur latéral est couronné par un tympan aussi réalisé avec œuvre vue et quelque élément en pierre. Dans le re de chaussée, sur ce qui devrait être originairement la porte principale, il y a un médaillon ovale en terre cuite avec l’emblème de la maison commerciale Vilella et les initiales de son propriétaire RV. On conserve deux projets de ce bâtiment, un premier, avec date de Mai de 1919, est plus proche à d’autres exemples de constructions du Reus contemporain, sans volonté monumental et décoré avec des franges horizontales de formes végétales; et un deuxième, avec date du mois de Novembre du même an, qui correspond à la façade actuelle. Ce deuxième projet est une sorte de revêtement classiciste du premier, même en respectant la distribution des vides architectoniques de la façade et réorganisant la disposition des ouvertures du re de chaussée. Malgré que les plans du bâtiment conservés dans l’Arxiu Municipal sont signés par Pau Monguió, ce que ferait penser en Pere Caselles comme possible auteur, les sources orales de la famille Vilella nous informent de l’intervention dans le projet de Pere Domènech Roura. Ramon Vilella bien sûr connaissait Pere Domènech, il fut membre du Conseil d’Administration du Institut Pere Mata des 1911 jusqu’à 1941, et il l’avait présidé des 1922, période dans lequel Domènech Roura développait une importante activité de projets dans l’ensemble de l’hôpital psychiatrique. En plus, quelques solutions des secteurs d’œuvre vue de cette façade nous rappellent quelque bâtiment de Domènech à Canet de Mar. 92 CASA PELLICER - Avinguda Prat de la Riba, 33-35 Domènec Sugrañes Gras / 1919 En Avril de 1919 Antoni Pellicer Montaner avait sollicité permission à la Mairie pour réformer la maison numéro 35 de l’ancienne rue de l’Aleixar, et lever de nouvelle plante la voisine, signalée avec le numéro 33. Avec la réforme de la maison préexistant, un typique logement plurifamilier en coin, de re de chaussée et trois étages, Sugrañes avait réalisé une nouvelle corniche supérieure, avait changé quelques balcons de la façade la rue Verge Maria et avait bâti une tribune au balcon central de l’étage principal. Malgré respecter la sévérité de la disposition des vides architectoniques de la façade, on avait ajouté quelques éléments que singularisent son aspect extérieur, comme par exemple les doubles consoles de la corniche, le fris formé par des formes circulaires chevauchées, les encadrements décoratifs des ouvertures de ventilation de la chambre d’air de sous la couverte, et les balustrades en fer forgé du toit avec une réinterprétation du motive classique d’une grecque. Malheureusement la tribune de la plante principale a été modernement réformée, avec la distorsion totale de sa image originelle. Pour la nouvelle construction du numéro 33

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 175

abertura de arco rebajado, sobre la que se dispone una terraza practicable desde el piso principal de la casa Pellicer. Esta terraza queda protegida de las miradas de la calle por una galería de dos arcos. Las barandillas de hierro forjado situadas en estos arcos presentan un diseño muy interesante, gracias al que, con la máxima economía de material, se reproduce hasta diez veces la representación de un viejo motivo floral estilizado. La adecuación de este espacio de terraza como zona de descanso de la planta principal de la casa Pellicer, se complementa con la decoración mural de la pared medianera de la casa vecina con esgrafiados con la representación de una rama florida de un rosal que circula por la zona superior del muro. Esta reforma es el primer trabajo que tenemos documentado de Domènec Sugrañes en su ciudad natal, que el año anterior había construido por encargo de Ciríac Bonet el chalet Vora Mar en Salou. 94 HOTEL EUROPA - Arrabal de Santa Anna, 13 Josep Simó Bofarull / 1920

The verandas of forged iron placed in these arches present a very interesting design, thanks to what, with the maximum economy of material, is reproduced up to ten times the reproduction of a nice floral motive stylised. The fitness of this space of terrace as a rest area of the main floor of the house Pellicer is complemented with the wall decoration of the dividing wall of the neighbour house with graffito with the representation of a flourished branch of rosebush which ids going on the superior area of the wall. This reform is the first work that we have documented of Domènech Sugrañes in his native town and with which, in spite of the simplicity of the intervention carried out, makes evident his creative capacity, which has already showed in 1918 with the building of the magnificent resort house of Ciríac Bonet in Salou. 94 HOTEL EUROPA - Raval de Santa Anna, 13 Josep Simó Bofarull / 1920

El 16 de octubre de 1920 una sociedad llamada Hijos de José Magriñá, presentó en el Ayuntamiento la solicitud de licencia de obras para construir de nueva planta un gran edificio, resultado de la unificación de los números 13 del arrabal de Santa Anna y el 16 de la calle del Vilar, para instalar en él un moderno hotel, situado en el centro de la ciudad. Es un edificio esquinero, de planta baja y cuatro pisos, con fachada principal sobre el arrabal de Santa Anna. La decoración, muy austera en conjunto, se concentra básicamente en la zona superior, entre la línea de imposta de las aberturas de la última planta, con perfil de medio punto a diferencia de las del resto del edificio, y el coronamiento del edificio, donde se combinan zonas con estrías funiculares, parecidas a las de las columnas de tradición clásica, con pequeños detalles de repertorio vegetal. Las fachadas quedan delimitadas superiormente por una cornisa soportada por una sucesión de ménsulas, característica de diferentes construcciones reusenses contemporáneas. En la esquina del edificio, a la altura del último piso, un gran medallón rodeado por una orla vegetal que hacía el papel de rótulo identificador del establecimiento, donde aún se leen las iniciales del nombre original del establecimiento, Hotel Europa, refuerza la visión axial del edificio, sabiendo sacar partido de su situación esquinera. En la planta principal destaca la tribuna, articulada con dos grupos de dobles columnas con capiteles jónicos, que junto con el resto de las aberturas de este nivel, parece buscar el facilitar la mayor luz natural posible para iluminar el interior. En la planta baja de la fachada principal se abren dos huecos arquitectónicos, el acceso a la escalera del edificio, en la derecha, y el del actual local comercial, caracterizado por dos elegantes columnas de fundición de hierro. El trabajo de forja de las barandillas de los balcones y de la tribuna es muy sencillo y sigue un gusto por el diseño lineal.

On October 16th 1920 a society named Hijos de José Magriñá, presented to the Town Hall the request of works licence to build of new plant a big building, the result of the unification of the numbers 13 of Raval Santa Anna and the 16 of Vilar street, to install there a modern hotel, placed in the centre of the town. It is a corner building, of ground floor and four flats, with the main façade on the Raval de Santa Anna. The decoration, very austere in its ensemble, is concentred basically to the superior area, between the impost line of the openings of the last floor, with a half point profile different than the ones of the rest of the building, and the crowning of the building, where are combined areas with funiculate grooves, similar to the columns of classical tradition, with little details of vegetal repertory. The façades remain delimited on a superior way by a cornice supported by a succession of corbels, characteristic of several contemporary Reus constructions. In the corner of the building, a the height of the last floor, a big medallion surrounded of a vegetal border which played the role of identification notice of the establishment, where still can be read the initials of the original name of the establishment, Hotel Europa, reinforces the axial vision of the building, knowing to take out benefit of its corner situation. At the main floor it detaches the tribune, articulated with two groups of double columns with ionic capitals, which together with the rest of the openings of this level, seems to search making easy the major natural light possible in order to illuminate the interior. At the ground floor of the main façade are opened two architectonic voids, the access to the stairs of the building, at the right, and the actual commercial place, characterised by two elegant columns of melted iron. The work of forge of the verandas of the balconies and of the tribune is very simple and follows the taste of the lineal design.

96 CASA FÀBREGAS - Arrabal de Santa Anna, 80 Josep Simó Bofarull / 1920

96 CASA FÀBREGAS - Raval de Santa Anna, 80 Josep Simó Bofarull / 1920

En la confluencia entre la plaza de Catalunya, el arrabal de Santa Anna y la calle del Doctor Robert se alza el edificio que en 1920 Josep Simó Bofarull

In the confluence between Catalunya square, Raval de Santa Anna at Doctor Robert street it raises the building that in 1920 Josep Simó Bofarull

176 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Sugrañes avait projeté un re de chaussée avec une grande ouverture d’arc rebaissé, sur laquelle on dispose une terrasse praticable des l’étage principal de la maison Pellicer. Ce toit reste protégé des regards de la rue par une galerie de deux arcs. Les balustrades en fer forgé placées dans ces arcs présentent un dessin très intéressant, grâce auquel, avec la maxime économie du matériel, on reproduit jusqu’à dix fois la reproduction d’un beau motif de fleurs stylisé. L’adéquation de cet espace du toit comme zone de repos de la plante principale de la maison Pellicer se complémente avec la décoration murale du mur mitoyen de la maison voisine avec des graffites avec la représentation d’une branche fleurie d’un rosier qui passe par la zone supérieure du mur. Cette réforme est le premier travail que nous avons documenté de Domènec Sugrañes dans sa ville natale et avec lequel, malgré la simplicité de l’intervention menée à bien, laisse évidence de sa capacité créative, qu’il avait déjà manifesté par surcroît l’an 1918 avec la construction de la magnifique maison de séjour de Ciríac Bonet à Salou. 94 HOTEL EUROPA - Raval de Santa Anna, 13 Josep Simó Bofarull / 1920 Le 16 d’Octobre de 1920 une société nommée Hijos de José Magriñá, avait présenté à la Mairie la sollicitude de licence d’œuvres pour construire de nouvelle plante un grand bâtiment, résulté de l’unification des numéros 13 du raval Santa Anna et le 16 de la rue Vilar, pour y installer un hôtel moderne, placé au centre de la ville. Est un bâtiment qui fait le coin, de re de chaussée et quatre étages, avec façade principale sur le raval de Santa Anna. La décoration, très austère dans son ensemble, se concentre basiquement à la zone supérieure, entre la ligne d’imposte des ouvertures du dernier étage, avec un profil de demi point à différence de celles du reste du bâtiment, et le couronnement du bâtiment, où se combinent des zones avec des stries funiculaires, pareilles à celles des colonnes de tradition classique, avec des petits détails de répertoire végétal. Les façades restent délimitées supérieurement par une corniche supportée par une succession de consoles, caractéristique de diverses constructions de Reus contemporaines. Au coin du bâtiment, à l’hauteur du dernier étage, un grand médaillon entouré d’une orle végétale que jouait le rôle du écriteau identificateur de l’établissement, où encore on lit les initiales du nom original de l’établissement, Hotel Europa, renforce la vision axiale du bâtiment, en savant prendre profit de sa situation qui fait le coin. Dans la plante principale détache la tribune, articulée avec deux groupes de doubles colonnes avec des chapiteaux ioniques, laquelle ensemble avec le reste des ouvertures de ce niveau, semble chercher faciliter la majeure lumière naturelle possible pour illuminer l’intérieur. Au re de chaussée de la façade principale s’ouvrent deux vides architectoniques, l’accès à l’escalier du bâtiment, à droite et ceci du actuel local commercial, caractérisé par deux élégantes colonnes de fondue en fer. Le travail de forge des balustrades des balcons et de la tribune est très simple et suit un goût pour le dessin linéal.

proyectó para Evarist Fàbregas Pàmies. Fàbregas, que se había enriquecido gracias a los negocios de comercio marítimo durante la Primea Guerra Mundial, que le permitieron la fundación de la banca Fábregas i Recasens, que en 1920 se convirtió en el Banc de Catalunya, se construyó en el centro de la cuidad este verdadero palacio urbano de planta baja, entresuelo y cuatro plantas. La instancia pidiendo el permiso de obras fue presentada por Narcís Monné en nombre de Rosa Musté, esposa de Fàbregas, acompañada de los planos datados en 1920 y firmados por el arquitecto tarraconense Josep M. Pujol, ya que como hemos dicho, Josep Simó, autor del proyecto, no podía firmarlos legalmente. De este trabajo de Simó destaca la habilidad con la que la fachada articula el cambio entre la plaza de Catalunya y el arrabal de Santa Anna, consiguiendo junto con el vecino edificio del antiguo Banco de España monumentalizar este sector del Tomb de ravals. Es sin duda la muestra más destacada de la producción reusense de este arquitecto formado en la tradición Beaux-Arts de la Ecole Spéciale d’Architecture de París, donde obtuvo el título en 1913. La fachada se divide horizontalmente en tres sectores, un basamento que une la planta baja y el entresuelo, un cuerpo central formado por el piso principal y las dos plantas superiores, unidas verticalmente por grandes pilastras de triple altura sobre las que se apoyan parejas de cartelas que sostienen la cornisa superior, y un coronamiento o ático que enfatiza el sector de la esquina. Un elemento destacado son las dos grandes tribunas, especialmente la de la esquina, diseñada mediante la sucesión de una serie de ventanas derivadas del modelo serliano. Por su parte, el repertorio decorativo tiene ecos de un cierto neobarroquismo, por ejemplo en los frontones partidos de los balcones del piso principal, o en el coronamiento de la fachada completada con una serie de hidrias de proporciones monumentales. Los interiores de la planta principal, que tiene acceso independiente desde la calle, conservan en parte la decoración original, especialmente el sector de la escalera monumental, y los artesonados de diversas estancias. 102 MAS PLANA / VILLABLANCA Autovía de Bellissens, s/n c.1920 En la segunda década del siglo XX el patricio reusense Evarist Fàbregas Pàmies reformó una antigua masía del siglo XVIII situada en la partida de la Vinadera, al lado de la actual carretera de Bellisens, al sudeste de la ciudad, transformándola en una importante residencia señorial del campo. En la planta baja aún se distinguen las antiguas puertas del edificio original, con dovelas de piedra. En la reja de la puerta principal de la masía las iniciales «EF» recuerdan a quien fue su promotor. El edificio está formado por un cuerpo principal rectangular con planta baja y dos pisos y dos cuerpos laterales de planta baja, perpendiculares al primero, que avanzándose enmarcan la fachada principal, orientada a mediodía, cerrándola con un muro y una reja de hierro forjado. Las fachadas, todas blancas, están decoradas con esgrafiados azules que representan guirnaldas, grotescos y motivos decorativos arquitectónicos que

projected for Evarist Fàbregas Pàmies. Fàbregas, who had enriched thanks to business of maritime trade which allowed him the foundation of the bank Fàbregas i Recasens which in 1920 became the Banc de Catalunya, was build in the centre of the town this true urban palace of ground floor, mezzanine and four floors. The request requesting the permission of works was presented by Narcís Monné in the name of Rosa Musté, wife of Fàbregas, accompanied by the plans dated in 1920 and signed by the architect of Tarragona Josep M. Pujol, because as we have already said, Josep Simó, author of the project, could not sign them legally. Of this work of Simó is detachable the skill on how the façade articulates the change between Catalunya square and the raval de Santa Anna, attaining together with the neighbour building of the ancient Banc d’Espanya monumentalise this sector of the Tomb de ravals. It is undoubtedly the most detachable sample of Reus production of this architect formed in the tradition Beaux Arts of the École Spéciale d’Architecture de París, where he obtained the degree in 1913. The façade is divided horizontally in three sectors, a basement which joins the ground floor and the mezzanine, a central body formed by the main flat and the two superior floors, united vertically by great pilasters of triple height were lean couples of consoles holding the superior cornice, and a crowning or attic which emphasises the sector of the corner. A detached element are the two big tribunes, specially the one of the corner, designed through the succession of a series of windows derived of the Serlian model. On its side, the decorative repertory as resonance of a certain neo baroque, for example in the divided pediments of the balconies of the main floor, or in the crowning of the façade completed with a series a hydrias of monumental proportions. The interiors of the main floor, which has independent access from the street, keep in part the original decoration, specially the sector of the monumental staircase, and the panelled ceilings of several rooms. 102 MAS PLANA / VILLABLANCA Autovia de Bellissens, s/n c. 1920 The second decade of the XXth century the Reus patrician Evarist Fàbregas Pàmies reformed an ancient farmhouse of the XVIIIth century placed in the party of la Vinadera, near the actual road of Bellisens, in the south-east of the town, transforming it in an important noble residence of country. In the ground floor still can be distinguished the old doors of the original building, with stone voussoirs. In the grating of the main door of the farmhouse the initials «EF» recall us who was its promoter. The building is formed by a main body of rectangular plant with ground floor and two flats and two lateral bodies of ground floor, perpendicular to the first one, which advancing them frame the main façade, oriented to noon, closing it with a wall and a grating in forged iron. The façades, all in white, are decorated with blue graffito which represent garlands and architectonic decorative motives which frame the openings, everything being ruled by an strict symmetry. Presiding the main façade in which are opening

96 CASA FÀBREGAS - Raval de Santa Anna, 80 Josep Simó Bofarull / 1920 Dans la confluence entre la place Catalunya, le raval de Santa Anna et la rue Doctor Robert se lève le bâtiment que l’an 1920 Josep Simó Bofarull avait projeté pour Evarist Fàbregas Pàmies. Fàbregas, qui s’avait enrichi grâce aux affaires du commerce maritime que lui permettaient la fondation de la banque Fàbregas i Recasens que le 1920 était devenue la Banc de Catalunya, s’avait bâti au centre de la ville ce vraie palais urbain de re de chaussée, entre sol et quatre plantes. L’instance demandant la permission d’œuvre fut présentée par Narcís Monné au nom de Rosa Musté, épouse de Fàbregas, accompagnée des plans de date 1920 et signés par l’architecte de Tarragona Josep M. Pujol, car comme nous avons dit, Josep Simó, auteur du projet ne pouvait pas les signer légalement. De ce travail de Simó se détache l’habileté avec laquelle la façade articule le change entre la place Catalogne et le raval de Santa Anna, atteindrant ensemble avec le voisin bâtiment de l’ancien Banc d’Espanya faire monumental ce secteur du Tour de ravals. Il est sans doute l’échantillon plus remarquable de la production de Reus de cet architecte formé dans la tradition Beaux Arts de l’École Spéciale d’Architecture de Paris, ou il avait obtenu le titre le 1913. La façade se dévide horizontalement en trois secteurs, un soubassement qui unit le re de chaussée et l’entresol, un corps central formé par l’étage principal et les deux plantes supérieures, unies verticalement par des grandes pilastres de triple hauteur sur lesquelles s’appuient des couples de consoles qui soutiennent la corniche supérieure, et un couronnement ou attique que fait emphase au secteur du coin. Un élément détaché sont les deux grandes tribunes, en spécial celle du coin, dessinée moyennant la succession d’une suite de fenêtres dérivées du modèle serlien. D’autre part, le répertoire décoratif a des retentissements d’un certain nouveau baroquisme, par exemple dans les frontons partis des balcons du étage principal, ou dans le couronnement de la façade complété avec une série d’hydries de proportions monumentales. Les intérieurs de la plante principale, laquelle a accès indépendant des la rue, conservent en part la décoration originale, en spécial le secteur de l’escalier monumental, et les lambris de diverses chambres. 102 MAS PLANA / VILLABLANCA Autovia de Bellissens, s/n c. 1920 La deuxième décade du XXème siècle le patricien de Reus Evarist Fàbregas Pàmies avait réformé une ancienne ferme du XVIIIème siècle placée dans la partie de la Vinadera, à côté de l’actuelle route de Bellisens, au sud-est de la ville, en la transformant dans une importante résidence de seigneurs de campagne. Dans le re de chaussée encore on peut distinguer les anciennes portes du bâtiment original, avec des voussoirs en pierre. Dans la grille de la porte principale de la ferme les initiales «EF» nous rappellent qui fut son promoteur. Le bâtiment est formé par un corps principal de plante rectangulaire avec re de chaussée et deux étages et deux corps latéraux de re de chaussée, perpendiculaires au premier, lesquels en s’avançant

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 177

enmarcan las aberturas, todo ello regido por una estricta simetría. Presidiendo la fachada principal, en la que se abren ocho balcones, se alza un reloj de sol coronado por el escudo de Cataluña llevado por dos puttis, acompañado de los siguientes versos: Del sol ardiente fiel enamorado, aborrezco las nieblas tenebrosas. Del paso del hombre hacia la eternidad marco solo las horas luminosas. El diseño de la decoración de las fachadas, como el dibujo de los esgrafiados, probablemente es obra de Josep Rocarol, pintor, escenógrafo y decorador unido a la figura de Fàbregas, para quien trabajó en el Centre de Lectura de Reus o en el Teatre Romea y el Banc de Catalunya, en Barcelona. Recorriendo las fachadas, sobre la barandilla de la cubierta, se disponen una serie de hidrias y copas decorativas de gran formato. En los ángulos de la fachada posterior hay dos pequeñas tribunas en forma de prisma octogonal con cubierta piramidal de cerámica; en esta fachada se abren ventanas de grandes proporciones, enmarcadas con decoración esgrafiada. El edificio entronca con el grupo de arquitectura novecentista que recupera elementos propios de la arquitectura barroca popular con el fin de intentar crear una arquitectura nacional. Como muestra de la adopción de estos elementos del pasado autóctono encontramos el uso, en la fachada principal, del perfil característico de las fachadas de masías e iglesias, en este caso completado con una estructura de hierro forjado donde se sitúa la veleta y una pequeña campana, la decoración con esgrafiados y la instalación de relojes de sol. Por iniciativa del doctor tarraconense Lartigau, yerno de Evarist Fàbregas, el Mas Plana se transformó en el hospital Psiquiátrico Villablanca, que más tarde fue incorporado al grupo Pere Mata. El edificio se habilitó como vivienda de los internos y residencia de la comunidad de monjas que se ocupaban de ellos. Actualmente está en desuso. 106 CASA SERRA – Arrabal de Santa Anna, 32-34 Joan Rubió Bellver / 1924-1926 En 1924 el farmacéutico Antoni Serra Pàmies encargó a Joan Rubió Bellver la construcción de nueva planta de un edificio entre medianeras con fachadas en el arrabal de Santa Anna y en el camino de la Selva, unificando así las fincas números 32 y 34 del arrabal y la número 7 de la calle posterior. Cuando Antoni Serra decidió construir esta nueva casa en el centro de Reus tenía 65 años, disponía de una destacada fortuna personal, ganada con su dedicación a la farmacia que le permitió fundar los laboratorios farmacéuticos que llevan su nombre, al mismo tiempo que había conseguido un importante reconocimiento social, siendo nombrado regidor del Ayuntamiento, vicepresidente de la Diputación de Tarragona y en 1901 presidente del Centre de Lectura. Pocos años pudo gozar de la casa que se terminó de construir en 1926, pues murió en 1929 a los 70 años de edad, dos años después de la muerte de su esposa, Maria Soler Llevat. Este no era el primer encargo que Rubió recibía del farmacéutico, ya le había construido unos años antes los laboratorios situados en la carretera de Castellvell, y en 1910 había realizado unas reformas en el Mas d’en Perdiu, que poseía en el término

178 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

eight balconies, it raises a sun clock crowned by the shield of Catalonia, born by two puttis, accompanied by the following verses: Of the burning sun faithful lover, I hate the tenebrous fogs. Of the passage of man through eternity I only mark the bright hours. The design of the decoration of the façades, as the drawing of graffito, probably work of Josep Rocarol, painter and theatrical designer and decorator united to the figure of Fàbregas, for whom he worked in the Centre de Lectura of Reus or in the Teatre Romea or Banc de Catalunya, in Barcelona. Going over the façades, on the baluster of the cover, are disposed a series of hydrias and decorative cups of big size. In the angles of the posterior façade there are two little tribunes in form of octagonal prism with pyramidal cover of ceramic, in this façade are opened windows of great proportions, framed with graffito decoration. The building connects with the group of noucentista architecture which recovers own elements belonging to the popular baroque architecture in order to try the creation of a national architecture. As a sample of the adoption of these elements of the autochthonous pass we find the use, in the main façade, of the characteristic profile of the façades of farmhouses and churches, in this case completed with the structure in forged iron where is placed the weathercock and a little bell, the decoration with graffito and the installation of sun clocks. Due to the initiative of the Tarragona doctor Lartigau, son-in-law of Evarist Fàbregas, the Mas Plana was transformed in the Hospital Psiquiàtric Villablanca, which later was incorporated to the Pere Mata group. The building was equipped as the housing of the internals and residence of the community of nuns taking care of them. Actually it is into disuse. 106 CASA SERRA - Raval de Santa Anna, 32-34 Joan Rubió Bellver / 1924-1926 The year 1924 the chemist Antoni Serra Pàmies charged to Joan Rubió Bellver the new plant construction of a building between dividing walls with façades in the raval de Santa Anna and in the way of la Selva, uniting by this way the properties numbers 32 and 34 of the raval and the number 7 of the posterior street. When Antoni Serra decided to build this new house in the centre of Reus he was 65 years old, he possessed a remarkable personal fortune, earned with his dedication to the pharmacy which carried him to found the pharmaceutical laboratories which bear his name, at the same time he had obtained an important social recognition, being named counsellor of the Town Hall, vice-president of the Diputació de Tarragona and in 1901 President of the Centre de Lectura. He could enjoy few years of the house which finished to be built in 1926, he died in 1929 when he was 70 years old, two years after the death of his wife, Maria Soler Llevat. This was not the first charge that Rubió received from the chemist, as he has build him some years before the laboratories placed in the road of Castellvell, and in 1910 he had effected some reforms in the Mas d’en Perdiu, which he possessed in the district of Botarell. This close linking of the client

encadrent la façade principale, orientée vers midi, en la fermant avec un mur et une grille en fer forgé. Les façades, toutes blanches, sont décorées avec des graffito bleus représentant des garlandages et motifs décoratifs architectoniques qui encadrent les ouvertures, tout dirigé par une stricte symétrie. Présidant la façade principale, dans laquelle s’ouvrent huit balcons, se lève un horloge de soleil couronné par l’écu de la Catalogne porté par deux puttis, accompagné des verses suivants: Du soleil brûlant fidèle amoureux, Je déteste les brouillards ténébreux. Du pas de l’homme vers l’éternité Je marque seulement les heures lumineuses. Le dessin de la décoration des façades, comme le dessin des graffito, probablement est l’œuvre de Josep Rocarol, peintre, scénographe et décorateur uni à la figure de Fàbregas, pour lequel in avait travaillé dans le Centre de Lectura de Reus ou dans le Teatre Romea et au Banc de Catalunya, à Barcelona. Suivant les façades, sur la balustrade de la couverte, se disposent une série d’hydries et coupes décoratives de grand format. Aux angles de la façade postérieure il y a deux petites tribunes en forme de prisme octogonal avec couverte pyramidale en céramique, dans cette façade s’ouvrent des fenêtres de grandes proportions, encadrées avec décoration en graffito. Le bâtiment s’apparente à un groupe d’architecture noucentista qui récupère des éléments propres de l’architecture baroque populaire à fin d’essayer la création d’une architecture nationale. Comme échantillon de l’adoption de ces éléments du passé autochtone nous trouvons l’usage, dans la façade principale, du profil caractéristique des façades des fermes et églises, dans ce cas complété avec une structure en fer forgé ou se place la girouette et une petite cloche, la décoration avec des graffito et l’installation d’horloges de soleil. Pour initiative du docteur de Tarragona Lartigau, beau-fils d’Evarist Fàbregas, le Mas Plana s’avait transformé en l’Hospital Psiquiàtric Villablanca, lequel plus tard fut incorporé au groupe Pere Mata. Le bâtiment était habilité comme logement des internes et résidence de la communauté de sœurs que s’occupaient des internes. Actuellement il est en désuétude. 106 CASA SERRA - Raval de Santa Anna, 32-34 Joan Rubió Bellver / 1924-1926 L’an 1924 le pharmacien Antoni Serra Pàmies avait chargé à Joan Rubió Bellver la construction de nouvelle plante d’un bâtiment entre mitoyens avec des façades au raval de Santa Anna et au chemin de la Selva, unifiant de cette façon les propriétés numéros 32 et 34 et la numéro 7 de la rue postérieure. Quand Antoni Serra avait décidé se bâtir cette nouvelle maison au centre de Reus il avait 65 ans, il possédait une remarquable fortune personnelle, gagnée avec sa dédicace à la pharmacie que lui avait porté à fonder les laboratoires pharmaceutiques que portent son nom, au même temps qu’il avait atteint une importante reconnaissance sociale, étant nommé conseilleur de la Mairie, vice-président de la Diputació de Tarragona et en 1901 Président du Centre de Lectura. Il avait pu jouir peux ans de la maison qu’il avait fini de bâtir en 1926, il était mort le 1929 aux 70 ans d’age, deux ans après de la mort de

Botarell. Esta estrecha vinculación del cliente con el arquitecto no era casual, provenía de la relación de una de las hermanas de la esposa de Antoni Serra con Rubió. Francesca Soler era la esposa de Joan Roig, cuya hermana se casó en segundas nupcias con el arquitecto. Precisamente Rubió entre 1915 y 1918 había construido para el matrimonio Roig Soler la casa conocida con el nombre de Torre dels Pardals, que ganó el premio Anual de Arquitectura del Ayuntamiento de Barcelona, situada en la confluencia de la avenida de la Mare de Déu de Montserrat con la calle que ha cogido el nombre de la casa, en el barrio del Guinardó, hoy desgraciadamente desaparecida. La fachada principal del edificio de planta baja y tres pisos, que preside el sector central del arrabal de Santa Anna, está realizada completamente en piedra, lo que nos recuerda el interés manifiesto de Joan Rubió por las construcciones tradicionales, concretamente las realizadas siguiendo la técnica ancestral de la piedra en seco. Para realizar los paramentos verticales se utilizan piezas regulares rectangulares de piedra desbastada, mientras que en los encuadramientos de puertas y ventanas se usan piezas grandes de piedra alisada. Esta manera de usar el material lítico en la fachada recuerda directamente a otras obras de Joan Rubió como por ejemplo el Banc de Sóller (1910-1912), la iglesia de la misma población (1904-1912), el templo del Sagrat Cor de Gijón (1913-1921), o el Foment de Pietat y Biblioteca Balmes de Barcelona (1916-1934). El diseño de las ventanas de la planta bajo cubierta que coronan el edificio, es deudor del reflejo en las tracerías de tradición medieval, pasadas no obstante por el tamiz de un proceso de geometrización. Esta solución recuerda a otras obras de Rubió como por ejemplo la casa de Isabel Pomar de la calle Girona de Barcelona (1904-1906), el Asil del Sant Crist de Igualada (1931-1946) o algunas de las ventanas de la casa Roviralta –o el Frare Blanc– de la Avinguda Tibidabo (1903-1913). La fachada queda delimitada en la parte superior por un perfil marcado por una especie de almenas escalonadas y un cuerpo central a doble vertiente igualmente escalonado, que Rubió usó también en el otro edificio que construyó en el centro de Reus, el Dispensari Antituberculós de la calle de Sant Joan. La decoración de la fachada está determinada por la combinación de diferentes texturas en el acabado de la piedra, y el diseño de los dinteles de las aberturas con sus correspondientes guardapolvos de protección, acabados con incipientes volutas. En las ventanas y balcones se utiliza un orden de columnas de mármol bruñido y capiteles de piedra desnudo de decoración, de volúmenes puros. Al piso principal se puede acceder a través de una escalera noble, de la del servicio y del montacargas. Los espacios interiores de esta planta se han conservado en buen estado, a pesar de que parte del mobiliario original ha sido substituido por otras piezas, algunas de las cuales provenientes del laboratorio Serra. Además, las estancias conservan los pavimentos originales, mostrando un bello y variado repertorio de diseños de pavimentos hidráulicos. La planta se organiza alrededor de una sala distribuidor octogonal, y en uno de sus lados se conserva el armario que en otro tiempo escondía el oratorio de la familia. En el sector que da al arrabal de Santa Anna se hallan tres estancias, de las que destaca una sala de estar, correspondiente a la tribuna central de la fachada, separada de otra sala más pequeña mediante una interesante estructura

with the architect was not casual, it was given by the relationship of one of the sisters of Antoni Serra’s wife with Rubió. Francesca Soler was the wife of Joan Roig, a sister of whom was married a second time with the architect. Precisely Rubi´lo between the years 1915 and 1918 had built for the matrimony Roig Soler the house known with the name of Torre dels Pardals, which earned the Annual Price of Architecture of the Town Hall of Barcelona, placed in the confluence of the avenue of the Mare de Déu de Montserrat with the street with the name of the house, in the quarter of Guinardó, today unfortunately disappeared. The main façade of the building of ground floor and three flats, which presides de central sector of the raval de Santa Anna, is effected entirely in stone, a thing that remembers us the manifest interest of Joan Rubió in the traditional constructions, concretely the ones effected following the ancestral technique of the stone in dry. In order to effect the vertical ornaments are used regular and rectangular pieces of polished stone, while that in the framing of the doors and windows are used big pieces of smooth stone. This way of using the stone material in the façade remembers directly other works of Joan Rubió as for example the Banc de Sóller (1910-1912), the church of the same population (1904-1912), the temple of the Sacred Heart of Gijón (1913-1921), or the Foment de Pietat and Biblioteca Balmes of Barcelona (1916-1934). The design of the windows of the plant under cover which are crowning the building, is debtor of the reflection in the designs of medieval tradition, but passed through the sieve of a process of geometry. This solution remembers other works of Rubió as for example Isabel Pomar’s house in Girona street of Barcelona (1904-1906), the Asil del Sant Crist of Igualada (1931-1946) or some of the windows of Roviralta’s house the Frare Blanc of the avenue Tibidabo (1903-1913). The façade remains delimited in the superior part by a profile market by a kind of echeloned embattlements and a central body of double slope equally echeloned, which Rubió also uses in the other building built in the centre of Reus, the Dispensari Antituberculós of Sant Joan street. The decoration of the façade is given by the combination of different textures in the finishing of the stone, and the design of the lintels of the openings with its corresponding dust cover of protection, finished with incipient scrolls. In the windows and balconies is being used an order of polished marble columns and stone capitals naked of decoration, of pure volumes. One can access to the main floor through a noble stair, the one of the service and the one of the service lift. The interior spaces of this plant have been kept in good state, in spite that a part of the original furniture has been replaced by other pieces, some of them coming for the laboratory Serra. Besides this, the rooms are keeping the original pavements, showing a beautiful and varied repertory of designs of hydraulic pavements. The plant is organised around a hall octagonal distributor, in one of its sides is kept the cupboard which had hidden time ago the oratory of the family. In the sector oriented to the raval de Santa Anna can be found three rooms, of which is detachable a living room, corresponding to the central tribune of the façade, separated of a more little hall through an interesting structure of four classical columns closed with plumed stained glass windows of uncoloured glasses.

sa épouse, Maria Soler Llevat. Celui-ci n’était pas la première charge que Rubió avait reçu du pharmacien, car il avait bâti quelques ans avant les laboratoires placés dans la route de Castellvell, et en 1910 il avait réalisé des réformes au Mas d’en Perdiu, qu’il possédait au terme de Botarell. Cet étroit lien du client avec l’architecte n’était pas casuel, il venait donné par le rapport d’une des sœurs de l’épouse d’Antoni Serra avec Rubió. Francesca Soler était l’épouse de Joan Roig, une sœur duquel était mariée par deuxième fois avec l’architecte. Précisément, Rubió entre les ans 1915 et 1918 avait bâti pour le ménage Roig Soler la maison connue avec le nom de Torre dels Pardals, qui avait gagné le Prix Annuel d’Architecture de la Mairie de Barcelona, placée dans la confluence de l’avenue de la Mare de Déu de Montserrat avec la rue qui a pris le nom de la maison, au quartier du Guinardó, mais aujourd’hui malheureusement disparue. La façade principale du bâtiment de re de chaussée et trois étages, qui préside le secteur central du raval de Santa Anna, est réalisée toute en pierre, chose que nous rappelle l’intérêt manifeste de Joan Rubió pour les constructions traditionnelles, concrètement celles réalisées suivant la technique ancestrale de la pierre en sec. Pour réaliser les ornements verticaux s’usent des pièces régulières rectangulaires de pierre dégrossie, tandis que aux encadrements des portes et fenêtres on utilise des pièces grandes en pierre raclée. Cette façon d’user le matériel lytique dans la façade nous rappelle directement des autres œuvres de Joan Rubió comme par exemple le Banc de Sóller (1910-1912), l’église de la même population (1904-1912), le temple du Sacré Cœur à Gijón (19131921), lou le Foment de Pietat et Biblioteca Balmes de Barcelona (1916-1934). Le dessin des fenêtres de la plante sous couverte qui couronnent le bâtiment, est débiteur du mirage dans les traitements de tradition médiévale, passées néanmoins sous le tamis d’un procès de géométrisation. Cette solution nous rappelle des autres œuvres de Rubió comme par exemple la maison d’Isabel Pomar de la rue de Girona à Barcelona (1904-1906), l’Asil del Sant Crist d’Igualada (1931-1946) ou quelques des fenêtres de la maison Roviralta le Frare Blanc de l’avenue du Tibidabo (1903-1913). La façade reste délimitée dans la partie supérieure par un profil marqué par une sorte de merlons échelonnés et un corps central à double versant également échelonné, que Rubió use aussi dans l’autre bâtiment qu’il avait construit au centre de Reus, le Dispensari Antituberculós de la rue de Sant Joan. La décoration de la façade vient donnée par la combinaison de différentes textures dans l’achevé de la pierre, et le dessin des linteaux des ouvertures avec leurs correspondants cache-poussières de protection, finis avec des hâtives volutes. Dans les fenêtres et dans les balcons on utilise un ordre de colonnes en marbre bruni et des capitaux en pierre dépouillé de décoration, de volumes purs. Dans l’étage principal on peut y accéder à travers de l’escalier noble, de celui-ci de service et du montecharge. Les espaces intérieurs de cette plante ont été conservés en bon état, malgré qu’une part de la fourniture originale aie été remplacée par des autres pièces, quelques unes provenant du laboratoire Serra. En plus, les chambres conservent les pavés originaux, en montrant un beau et varié répertoire de dessin de pavés hydrauliques. La plante s’organise autour d’une salle distributrice octogonal, dans un de ses côtés de laquelle on conserve l’armoire que dans des autres temps cachait l’oratoire de la famille. Au

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 179

de cuatro columnas clásicas cerradas con vidrieras emplomadas de cristales incoloros. En las estancias que dan a la fachada del camino de la Selva se concentra el sector privado, con los dormitorios y cuarto de baño. Entre el vestíbulo y la zona de los dormitorios, en un espacio interior, se sitúa el comedor de la casa, iluminado gracias a una especie de gran tribuna que se abre a un patio de luces, como si se tratara de una de la características rotondas del comedor de algunas casas del Eixample barcelonés que se abren sobre el patio interior de la manzana. Esta estancia conserva perfectamente el mobiliario y la decoración originales de un exultante gusto neobarroco, en el que el dorado del pan de oro, a veces con estofados, que cubre molduras y columnas salomónicas del bufete, mesa, vitrina, sillas y butacas, acompaña a los colores vivos de las pinturas del techo con la representación de grupos florales y puttis, estos situados en el plafón central obra de Tomàs Bergadà, alrededor de una gran y dorada cruz griega de la que pende la lámpara de cristal. Al lado del comedor está la cocina, donde la funcionalidad toma protagonismo, que se conserva tal y como fue organizada por Rubió, con los muros forrados de cerámica vidriada decorada con motivos azules e iluminada por uno de los diversos patios de luces que atraviesan verticalmente el volumen del edificio para dar luz y ventilar una serie de estancias interiores, resultantes de la profundidad del solar entre medianeras sobre la que se construyó la casa. Parece ser que este fue el primer edificio de viviendas de Reus construido íntegramente con estructura de hormigón armado, a pesar de que en la iglesia de Sant Joan, Pere Caselles desde hacía unos años ya usaba parcialmente piezas de hormigón armado encofrado para construir los arcos y nervios de las bóvedas.

In the rooms giving to the façade of the camí de la Selva is concerted the private sector with the bedrooms and the bathroom. Between the vestibule and the area of bedrooms, in an interior space, is placed the dining room of the house, illuminated thanks to a kind of great tribune which opens to back yard, as if it was about one of the characteristic circular galleries of the dinning rooms of the dining rooms of some houses of the Eixample of Barcelona which are opened on the back yard of an island. This room keeps perfectly the furniture and the original decoration of an exultant taste neo-baroque, were the golden of the gold sheet, some times with stewed, which cover the Solomon mouldings and colomns of the buffet, table, glass case, chairs and armchairs, accompany the life colours of the paintings in the ceiling with the representation of floral groups and putti, these ones placed in the central panel by Tomàs Bergadà, around a great a golden Greek cross from which is hanging the crystal lamp. Aside of the dining room there is the kitchen, were the functionality is the protagonist, it is kept by the same way s it was organised by Rubió, with the walls covered by vitreous ceramic decorated with blue motives and illuminated by one of the several back yards which traverse vertically the volume of the building in order to give light and ventilate a series of interior rooms resulting from the depth of the building site between dividing walls on which was build the house. It seems that this was the first building of housing in Reus built integrally with structure of reinforced concrete, in spite that at the church of Sant Joan, Pere Caselles was using since some years and on a partial way pieces of plank moulding reinforced concrete to build the arches and nerves of the vaults.

116 MAS LLEVAT – Avenida del Onze de Setembre, 124 Domènec Sugrañes Gras / c.1924

116 MAS LLEVAT Avinguda de l’Onze de Setembre, 124 Domènec Sugrañes Gras / c. 1924

En la zona conocida con el nombre de la Munta i Baixa, correspondiente a la actual plaza Pompeu Fabra, durante las primeras décadas del siglo XX unas cuantas familias acomodadas de la cuidad se hicieron construir una serie de masías concebidas como residencias de veraneo cercanas a la cuidad. De entre los tres ejemplos que han llegado a nuestros días (al lado del mas Sabater y el mas Miarnau) cabe destacar la masía que alrededor de 1924 Domènec Sugrañes Gras construyó por encargo de Josep Llevat Sotorra. Se trata de un edificio aislado de planta baja y dos pisos de volumen puramente cúbico y cubierto con un tejado a cuatro aguas de tejas vidriadas apoyado sobre grandes aleros. Sus cuatro fachadas están decoradas con ricos esgrafiados que representan, entre otros motivos, guirnaldas y pérgolas sobre columnas salomónicas. El uso de los esgrafiados claros sobre fondo oscuro como único elemento decorativo del exterior del edificio recuerda a la solución utilizada en el complejo turístico de Sol i Mar de Salou. Accedemos a los jardines de la masía a través de la monumental reja de hierro forjado de doble batiente flanqueada por pilastras dóricas. Después de cruzar un camino cubierto por pérgolas, llegamos a la fachada principal, orientada a oeste, donde se abre el acceso principal al edificio, protegido por

At the area known with the name of the Munta i Baixa, corresponding to the actual Pompeu Fabra square, during the first decades of XXth century some wealthy families of the town constructed a series of farmhouses conceived as residences of summer resort near to the town. Among the three examples which arrived until our days (at the side of Mas Sabater and Mas Miarnau) it should be detached the farmhouse which around 1924 Domènec Sugrañes Gras had built for assignment of Josep Llevat Sotorra. It is about an isolated building of ground floor and two flats of volume purely cubic and covered with a roof at four waters of vitreous tiles supported on wide eaves. Its four façades are decorated with rich graffito which represent, among other motives, garlands and pergolas on Solomon columns. The use of the clear graffito on dark bottom as a sole decorative element of the exterior of the buildings recalls the solution used in the tourist complex of Sol i Mar of Salou. We are accessing to the gardens of the farmhouse through a monumental forged iron grating of double beating flanked by Doric pilasters. After having crossed a walk covered by pergolas, we arrive to the main façade, oriented to the west, where is opened the principal access to the building, protected by a little canopy of seen work, which

180 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

secteur qui donne au raval de Santa Anna on trouve trois chambres, desquelles on doit détacher le salon, correspondant à la tribune centrale de la façade, séparé d’une autre salle plus petite moyennant une intéressante structure de quatre colonnes classiques fermées avec des vitraux emplumés de verres incolores. Dans les trois chambres qui donnent au chemin de la Selva on concentre le secteur privé, avec les chambres à coucher et la salle à bain. Entre le vestibule et la zone des chambres à coucher, dans un espace intérieur se place la salle à manger de la maison, illuminé grâce à une sorte de grande tribune que s’ouvre à un cour, comme s’il s’agissait d’une des caractéristiques rotondes des salles à mangers de quelques maisons de l’Eixample de Barcelona que s’ouvrent à un cour intérieur d’ille. Cette chambre conserve parfaitement la fourniture et la décoration originales d’un exultant goût néo-baroque, ou le doré du pain d’or, quelquefois avec des étouffés, que couvrent des moulures et colonnes torses du buffet, vitrine, chaises et fauteuils, accompagne les couleurs vifs des peintures du toit avec la représentation de groupes de fleurs et puttis, ceux-ci placés au plafond central œuvre de Tomàs Bergadà, autour d’une grande et dorée croix grecque de la quelle pend la lampe en verre. À côté de la salle à manger il y a la cuisine, ou la fonctionnalité prend le rôle principal, et qui se conserve de la même façon comme fut organisée par Rubió, avec les murs fourrés en céramique vitreuse décorée avec des motifs bleus et illuminée par une des diverses cours qui traversent verticalement le volume du bâtiment pour donner lumière et ventiler une série de chambres intérieures résultantes du profondeur du terrain à bâtir entre mitoyens sur laquelle s’avait bâti la maison. Il paraît que ce fut le premier bâtiment de logements de Reus construit intégralement avec l’structure de fourmillement armé, malgré que dans l’église de Sant Joan, Pere Caselles, des quelques ans avant, il usait partiellement des pièces en fourmillement en coffrage pour construire les arcs et nerves des voûtes. 116 MAS LLEVAT Avinguda de l’Onze de Setembre, 124 Domènec Sugrañes Gras / c. 1924 Dans la zone connue avec le nom de la Munta i Baixa, correspondante à l’actuelle place Pompeu Fabra, pendant les premières décades du XXème siècle quelques familles aisées de la ville s’avaient construit une série de fermes conçues comme résidences de villégiature proches à la ville. Parmi les trois exemples qu’ont arrivé jusqu’à présent (à côté du mas Sabater et du mas Miarnau) il faut détacher la ferme qu’autour 1924 Domènec Sugrañes Gras avait bâti par commission de Josep Llevat Sotorra. Il s’agit d’un bâtiment isolé de re de chaussée et deux étages d’un volume purement cubique et couvert avec un toit à quatre eaux de tuiles vitrées appuyée sur des amples barbacanes. Ses quatre façades sont décorées avec des riches graffito qui représentent, parmi des autres motifs, guirlandes et pergolas sur des colonnes torses. L’usage des graffito clairs sur fond foncé comme unique élément décoratif de l’extérieur du bâtiment rappelle la solution usée au complexe touristique du Sol i Mar de Salou. Nous accédons aux jardins du mas à travers de la monumentale grille en fer forge de double battant

un pequeño cobertizo de obra vista, que recuerda a elementos de otras obras del mismo arquitecto, como por ejemplo la terraza del chalet Loperena de Salou. En el interior es interesante observar el sistema constructivo de los techos de algunas de las estancias donde Sugrañes utiliza, como es característico en algunas de sus obras como por ejemplo el chalet Bonet de Salou, bóvedas geométricas de ladrillo. Se conserva parte del mobiliario original así como también la decoración pictórica de los techos del vestíbulo y del comedor, este último decorado con representaciones angelicales y guirnaldas de flores. Originariamente en la planta baja se concentraba el sector diurno de la casa, con el comedor, la sala y la cocina entre otras, mientras que en las dos plantas superiores se situaban los dormitorios y las estancias del servicio. A pesar de que en la reja de acceso aparece el año 1928, el edificio es anterior a esta fecha ya que en el legado Sugrañes del Arxiu Històric de la Demarcació de Barcelona del COAC se conservan fotografías realizadas en enero de 1925 donde aparece la masía ya construida, pero todavía con las fachadas desnudas de decoración esgrafiada. 120 CASA VILELLA - Arrabal de Santa Anna, 10 Pere Caselles Tarrats / 1925 En 1925 Ramon Vilella Estivill decidió reformar el antiguo edificio que ocupaba la esquina entre el arrabal de Santa Anna y el antiguo callejón de Misericòrdia, actual calle de Salvador Espriu; como testigo de esta arquitectura preexistente, en el montante superior de la puerta de acceso aún se conserva una reja original con fecha de 1842. Del edificio, de planta baja y tres pisos, destaca la gran tribuna del piso principal, diseñada con una rica combinación de parejas de columnas clasicistas, con capiteles de raíces corintias, sobre las que reposan arcos de medio punto. Es especialmente interesante el diseño del sector de las dos esquinas de la tribuna donde la disposición de las parejas de columnas permite la abertura de ventanas achaflanadas. Si se estudian los planos conservados se observa que el proyecto original era mucho más ambicioso que el edificio que ha llegado hasta nuestros días. La tribuna tenía que ser de doble altura, prolongándose hasta la segunda planta con un cuerpo con dos columnas de fuste helicoidal, y el edificio tendría que haberse coronado, en la esquina, con una torre-mirador de dos pisos de altura sobre el nivel de la terraza, con una gran ventana serliana en el nivel superior. La fachada del arrabal de Santa Anna es la que toma el protagonismo del exterior del edificio, ya que la gran fachada lateral originariamente se alza sobre el estrechísimo callejón de Misericòrdia, que por su anchura hacía del todo imposible tener una visión del conjunto. Está documentada oralmente la intervención de Pere Domènech en el edificio, construyendo al menos una ingeniosa escalera de madera que comunicaba directamente el piso principal con los bajos. Podría ser que también interviniera en algunos de los detalles de la fachada, donde encontramos algunas relaciones con soluciones utilizadas por Domènech en otros edificios.

remembers elements of other works of the same architect, as for example the terrace of the chalet Loperena in Salou. In the interior it is interesting to observe the constructive system of the ceilings of some of the rooms where Sugrañes is using, as it is characteristic in some of his works as for example the chalet Bonet in Salou, geometric vaults. It is kept a part of the original furniture as well as the pictorial decoration of the ceilings of the hall and of the dining room, this last one decorated with angelical representations and garlands of flowers. Originally in the ground floor was concentrated the daily sector of the house, with the dining room, the hall and the kitchen among others, while in the two superior floors were placed the bedrooms and the rooms for the service. In spite that at the access grating appears the year 1928, the building is some years previous because in the Sugrañes legacy of the Arxiu Històric de la Demarcació de Barcelona of the Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Demarcació de Tarragona are kept some photographs effected in January 1925 where appears the farmhouse already constructed, but still with the façades naked of graffito decoration. 120 CASA VILELLA - Raval de Santa Anna, 10 Pere Caselles Tartas / 1925 The year 1925 Ramon Vilella Estivill decided to reform the old building which occupied the corner between the raval de Santa Anna and the ancient lane of Misericòrdia, actual Salvador Espriu street; as a witness of this pre-existing architecture, in the superior card of the door of access it is still kept an original grating with the date of 1842. Of the building, of ground floor and three floors, it is remarkable the big tribune of the main floor, designed with a rich combination of couples of classic columns, with capitals of Corinthian root, on which are resting arches of half point. It is specially interesting the design of the sector of the two corners of the tribune where the disposition of the couples of columns allows the opening of chamfered edge windows. If we study the kept plans we can observe how the original project was more ambitious than the building we can see nowadays. The tribune must be of double height, extending until the second floor with a body with columns of helicoidally shaft, and the building should be crowned, in the corner, by a tower of observation of two floors of height on the level of the roof, with a big Serlian window in the superior level. The façade of the raval de Santa Anna is the one who has the one who takes the chief role in the exterior of the building, as the big lateral façade originally was rising on the very narrow lane of Misericòrida, which for his wideness made completely impossible to have of vision of the ensemble. It is orally documented the intervention of Pere Domènech in the building, building at least a wooden staircase which communicated directly the main floor with the ground. It could be that he intervened in some of the details of the façade, where there are some relationship with the solutions used by Domènech in other buildings.

flanquée par des pilastres doriques. Après d’avoir traversé un chemin couvert avec des pergolas, nous arrivons à la façade principale, orientée à l’ouest, où s’ouvre l’accès principal au bâtiment, protégé par un petit appentis d’œuvre vue, qui rappelle des éléments d’autres œuvres du même architecte, comme par exemple la terrasse du chalet Loperena de Salou. À l‘intérieur il est intéressant d’observer le système constructif des plafonds de quelques des chambres ou Sugrañes utilise, comme il est caractéristique dans quelques de ses œuvres comme par exemple le chalet Bonet de Salou, voûtes géométriques. On conserve part de la fourniture originale ainsi comme aussi la décoration pittoresque des plafonds du vestibule et de la salle à manger, ce dernier décoré avec des représentations angéliques et guirlandes de fleurs. Originellement dans le re de chaussée on concentrait le secteur diurne de la maison, avec la salle à manger, la salle et la cuisine parmi d’autres, tandis que aux deux plantes supérieures on plaçait les chambres à coucher et les chambres du service. Malgré que dans la grille d’accès on apparaît l’an 1928, le bâtiment est quelques ans antérieur car dans le héritage Sugrañes du Arixu Històric de la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Demarcació de Tarragona on conservent des photos réalisées en janvier de l’an 1925 où apparaît la ferme déjà bâtie, mais encore avec les façades nues de décoration de graffito. 120 CASA VILELLA - Raval de Santa Anna, 10 Pere Caselles Tarrats / 1925 L’an 1925 Ramon Vilella Estivill avait décidé réformer l’ancien bâtiment qui occupait le coin entre le raval de Santa Anna et l’ancienne ruelle de Misericòrdia, actuelle rue de Salvador Espriu; comme témoignage de cette architecture préexistante, dans la carte supérieure de la porte d’accès on conserve encore une grille originale avec la date de 1842. Du bâtiment, de re de chaussée et trois étages, on détache la grande tribune du étage principal, dessinée avec une riche combinaison de couples de colonnes classicistes, avec des chapiteaux de radis corinthienne, sur lequel reposent des arcs de demi point. Il est en spécial intéressant le dessin du secteur des deux coins de la tribune où la disposition des couples de colonnes permet l’ouverture des fenêtres en chanfrein. Si on étudie les plans conservé on observe comme le projet original est bien plus ambitieux que le bâtiment que nous a arrivé jusqu’à nos jours. La tribune devait être de double hauteur, en se rallongeant jusqu’au deuxième étage avec un corps avec des colonnes de fût hélicoïdal, et le bâtiment devrait être couronné, dans le coin, par un tourmirador de deus étages d’hauteur sur le niveau de la terrasse, avec une grande fenêtre serlienne au niveau supérieur. La façade du raval de Santa Anna est celle qui prend le protagonisme de l’extérieur du bâtiment, car la grande façade latérale originairement se levait sur le très étroite ruelle de Misericòrdia, que pour sa ampleur faisait tout à fait impossible avoir une vision de l’ensemble. Est documentée oralement l’intervention de Pere Domènech dans le bâtiment, avec la construction au moins d’un ingénieux escalier en bois qui communiquait directement l’étage principal avec les bas. Il pourrait être que aie aussi intervenu dans quelques uns des détails de la façade, où nous

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 181

122 GRUP ESCOLAR POMPEU FABRA Calle de Sardà, 23 Pere Caselles Tarrats / 1926

122 GRUP ESCOLAR POMPEU FABRA Carrer de Sardà, 23 Pere Caselles Tarrats / 1926

El arquitecto municipal Pere Caselles recibió el encargo del Consistorio de proyectar un nuevo grupo escolar que debía levantarse en el solar delimitado por las calles de Sardà, de la Barceloneta, de Roig y la travesía de Sardà. Se inauguró el 14 de abril de 1928, en plena dictadura del general Primo de Rivera, y se convirtió en un acto de homenaje al jefe de estado, del que cogió el nombre original. Caselles, fiel al gusto imperante en aquel momento se decantó por un lenguaje plenamente clásico donde columnas dóricas, frontones y ménsulas, se convierten en los protagonistas del edificio. El colegio tenía cuatro aulas para niños y cuatro para niñas, las primeras situadas en la planta baja y las segundas en el primer piso. La planta adopta una forma de H, regida por una fuerte simetría, formada por dos cuerpos paralelos unidos por un cuerpo transversal central que acoge la escalera de conexión, dejando espacios libres para jardín y patio de recreo de los escolares, respondiendo de esta manera a las necesidades de iluminación y ventilación adecuadas de los espacios interiores. La fachada principal, orientada a poniente, queda enmarcada por dos alas paralelas del edificio, y está monumentalizada por el gran escudo de España que la corona, acompañado por los de Reus y Tarragona, estos dos de dimensiones mucho más reducidas. En su centro se abre la puerta de la escuela, flanqueada por dos columnas dóricas. Las fachadas de los dos cuerpos laterales sobre la calle de Sardà, son una muestra de la habilidad de Caselles para componer utilizando elementos arquitectónicos de severa tradición clásica. Todas las fachadas, completamente estucadas, presentan un tratamiento de los muros a base de franjas horizontales de falso almohadillado, sobre las que se van disponiendo, de manera completamente regular, las ventanas de los dos pisos de aulas. Todo el conjunto está protegido del exterior con una característica valla formada por un muro bajo de aparejo irregular de piedra, que también funciona de basamento de las fachadas de los cuerpos de edificio adelantados de la calle Sardà, sobre el que reposa una sencilla reja de hierro forjado. El edificio estuvo a punto de ser derribado en los años 60, pero fue preservado gracias a una campaña de opinión encabezada por la Demarcación de Tarragona del Colegio de Arquitectos de Cataluña.

The municipal architect Pere Caselles received the charge of the Consistory of projecting a new scholar group which should be risen in the building site delimited by the streets of Sarda, la Barceloneta, Roig and Sardà’s cross street. It was opened on April 14th 1928, during the full dictatorship of the General Primo de Rivera, becoming an event of homage to the head of the state, of which it took the original name. Caselles, faithful to the ruling taste in that moment had inclined for a language fully classic where Doric columns, pediments and corbels, became the protagonists of the buildings. The school had four classrooms for boys and four for girls, the first ones placed in the ground floor and the second ones in the first floor. The floor adopts a form of H, directed by a strong symmetry, formed by two parallel bodies united by a transversal central body which welcome the stairs of connection, leaving free spaces for the gardens and the recreation playground of the scholars, replying by this way the appropriate needs of illumination and ventilation of the interior spaces. The main façade, oriented to the west, is framed by two parallel wings of the building, and it is monumentalised by the big shield of Spain crowning it, accompanied by the ones of Reus and Tarragona, these two a much more reduced sizes. In its centre it is opened the main door of the school, flanked by two Doric columns. The façades of the two lateral bodies on Sardà street, are the sample of the ability of Caselles for composing using architectonic elements of severe classical tradition. All the façades, completely with stucco, present a treatment of the walls in horizontal bands of false pad, on which are disposed in a completely regular way the windows of the two floors of the classrooms. All the ensemble is protected from the exterior with a characteristic fence formed by a low wall of irregular engine in stone, which also acts as basement of the façades of the bodies of the building advanced of Sardà street, on which is resting a simple grating of forged iron. The building was just being demolished in the sixties, by it was preserved thanks to an opinion campaign headed by the Demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

126 DISPENSARI ANTITUBERCULÓS Calle de Sant Joan, 34 A Joan Rubió Bellver / 1926 En la esquina entre la calle de Sant Joan y la del Vapor Nou, al lado del Hospital de Sant Joan, se alza un pequeño edificio de planta rectangular de un solo nivel y la buhardilla, con cubierta a doble vertiente. El origen de esta construcción se basa en la política sanitaria desarrollada durante los años de existencia de la Mancomunitat de Catalunya, cuando en 1923 esta institución plantea la posibilidad de construir un sanatorio antituberculoso, idea que toma cuerpo con el acuerdo subscrito el año siguiente entre el Ayuntamiento y la Mancomunitat, según el cual el primero cedía un terreno cercano al Hospital para su construcción. Pero la desaparición

182 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

126 DISPENSARI ANTITUBERCULÓS Carrer de Sant Joan, 34 A Joan Rubió Bellver / 1926 In the corner between Sant Joan and Vapor Nou streets, at the side of the Hospital de Sant Joan, it raises a little building of rectangular plant of an only level and attic, with a cover of double slope. The origin of this construction is found in the sanitary policy developed the years of existence of the Mancomunitat de Catalunya when, in 1923 this institution was raising the possibility of building an anti tuberculous sanatorium, an idea which grew up with the agreement subscribed the following year between the Town Hall and the Mancomunitat according same the first one was transferring a ground near to the Hospital for its construction. But the disappearance of the Mancomunitat on the side

trouvons quelques rapports avec des solutions utilisées par Domènech dans des autres bâtiments. 122 GRUP ESCOLAR POMPEU FABRA Carrer de Sardà, 23 Pere Caselles Tarrats / 1926 L’architecte municipal Pere Caselles avait reçu le charge du Consistoire de projeter un nouveau groupe écolier que devait se lever au terrain à bâtir délimité par les rues de Sardà, de la Barceloneta, de Roig et la traversière de Sardà. Il fut inauguré le 14 d’avril de 1928, en pleine dictature du général Primo de Rivera, devenant un acte d’hommage à la tête du état, duquel avait pris le nom original. Caselles, fidèle au goût dominant dans ce moment là s’avait décanté par un langage pleinement classique ou des colonnes doriques, frontons et consoles deviennent les protagonistes du bâtiment. L’école avait quatre classes pour garçons et quatre classes pour filles, les premières placées dans le re de chaussée et les deuxièmes dans le premier étage. La plante adopte une forme d’H, régie par une forte symétrie, formée par deux corps parallèles unis par un corps transversal central qui accueille l’escalier de connexion, laissant des espaces livres pour le jardin et la cour de récréation des écoliers, en répondant de cette façon aux nécessités d’illumination et ventilation appropriées des espaces intérieurs. La façade principale, orientée à l’ouest, reste encadrée par deux ailes parallèles du bâtiment, et elle est devenue monumentale par le grand écu d’Espagne qui la couronne, accompagne par celui-ci de Reus et Tarragona, ces deux de dimensions très réduites. Dans son centre s’ouvre la porte principale de l’école, flanquée par deux colonnes doriques. Les façades des deux corps latéraux sur la rue Sardà, sont un échantillon de l’habilité de Caselles pour composer en usant des éléments architectoniques de sévère tradition classique. Toutes les façades, complètement en stuc, présentent un traitement des murs à base de bordures horizontales d’un faux rembourré, sur lesquelles se disposent, d’une façon complètement régulière, les fenêtres des deux étages de classes. Tout l’ensemble est protégé de l’extérieur avec une caractéristique clôture formée par un mur bas d’appareil irrégulier en pierre, qu’aussi agit comme base des façades des corps du bâtiments avancés de la rue Sardà, sur lequel repose une simple grille en fer forgé. Le bâtiment était en train d’être détruit dans les années 60, mais il fut préservé grâce à une campagne d’opinion entêtée par la Demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. 126 DISPENSARI ANTITUBERCULÓS Carrer de Sant Joan, 34 A Joan Rubió Bellver / 1926 Dans le coin entre la rue de Sant Joan et celle du Vapor Nou, à côté de l’Hospital de Sant Joan, se lève un petit bâtiment de plante rectangulaire d’un seul niveau et grenier, avec couverte de double versant. L’origine de cette construction se trouve dans la politique sanitaire développée pendant les ans d’existence de la Mancomunitat de Catalunya quand, l’an 1923 cette institution avait posé la possibilité de bâtir un sanatorium antituberculeux, idée que pris corps avec l’accord souscrit l’an suivant entre la Mairie et la Mancomunitat selon lequel le

de la Mancomunitat por parte del gobierno de Primo de Rivera paralizó el proyecto final hasta que, en 1926, se solicitó a la Diputación de Tarragona su reanudación. Finalmente, en febrero de 1927 la Diputación de Tarragona presentaba la instancia en el Ayuntamiento pidiendo el permiso necesario para construir el edificio. El autor del proyecto es Joan Rubió Bellver, arquitecto jefe de la Mancomunitat de Catalunya y más tarde arquitecto de la Diputación de Barcelona. Rubió empezó a redactar el proyecto en 1923, que fue aprobado por el consejo permanente de la Mancomunitat el 4 de diciembre. El dispensario queda aislado de la calle mediante un pequeño jardín cerrado por un muro del que se abre una portalada de piedra reutilizada, procedente del antiguo convento de las monjas carmelitas. La puerta del edificio queda protegida por un pequeño cobertizo de madera sobre dos columnas de piedra desnudas de decoración; encima suyo, y bajo el perfil escalonado a doble vertiente de la fachada principal, se abre una especie de ajimez sobre el que encontramos el escudo de la Diputación de Tarragona. De la fachada lateral destaca el coronamiento, formado por una serie de frontones escalonados, alineados con las ventanas que allí se abren. El uso de la piedra desbastada es característico de una parte de la producción de Rubió, por ejemplo el Banc de Sóller, la fachada de la iglesia de la misma localidad mallorquina, el Foment de Pietat y la Biblioteca Balmesiana de Barcelona o la Casa Serra de Reus, y nos recuerda a sus estudios en torno a las construcciones tradicionales en piedra, recogidos en el libro Construccions de pedra en sec publicado por la Associació d’Arquitectes de Catalunya en 1914. Pero en muchos casos, Rubió no utiliza la piedra siguiendo las leyes tradicionales de las construcciones en seco, basadas en la compresión del material, sino que responden más a un interés estético. Con el uso de los bloques de piedra simplemente desbastados, el arquitecto consigue dotar de interesantes texturas las fachadas de los edificios. En este edificio hallamos algunos paralelismos con la Casa Serra, construida por el propio Rubió entre 1924 y 1926 en el arrabal de Santa Anna, como por ejemplo el diseño de las columnitas, y del coronamiento escalonado de la fachada.

of the government of Primo de Rivera paralysed the project until 1926, when was requested to the Diputació de Tarragona its resumption. Finally in February 1927 the President of the Diputació de Tarragona presented the request to the Town Hall asking for the necessary permission to build the building. The author of the project is Joan Rubió Bellver, he was chief architect of the Mancomunitat de Catalunya and later on we went on occupying the post of architect of the Diputació de Barcelona. Rubió started to draft the project in 1923, being approved by the permanent council of the Mancomunitat on December 4th. The dispensary remains isolated from the street through a little garden closed with a wall in which is opened a monumental portal of reused stone, coming from the convent of the Carmelite nuns which was demolished for urbanizing the actual Prim square. The door of the building remains protected by a little wooden canopy on two columns of stone naked of decoration, on it, and under the terraced profile at double slope of the main façade, it is opened a kind of colonel window on which we find the shield of the Diputació de Tarragona. Of the lateral façade it is detachable the crowning, formed by a series of terraced pediments, lined with the windows opening there. The use of the refined stone is characteristic of a part of Rubió’s production, for example the Banc de Sòller, the façade of the church of the same Majorca village, the Foment de Pietat and the Biblioteca Balmesiana de Barcelona or the Casa Serra in Reus, and remembers us his studies around the traditional constructions in stone, gathered in the book Construccions de pedra en sec published by the Associació d’Arquitectes de Catalunya in 1914. But in most of these cases, Rubió does not use the stone following the traditional laws of the dry constructions, based in the compression of the material, but reply more to an aesthetic interest. With the use of the stone blocks simply refined, the architect obtains the endowment of interesting textures of the façades of the buildings. In this building we find some parallelisms with the Casa Serra, built by the own Rubió between 1924 and 1926 in the Raval de Santa Anna, as for example the design of the little columns and the terraced crowning of the façade.

128 INSTITUT PERE MATA Vivienda del subdirector y del cura. Carretera del Institut Pere Mata, 1 Pere Domènech Roura / 1925-1926

128 INSTITUT PERE MATA Housing of the assistant director and the priest Carretera de l’Institut Pere Mata, 1 Pere Domènech Roura / 1925

Cuando Lluis Domènech i Montaner se retiró del proyecto del Institut Pere Mata le sucedió su hijo Pere Domènech Roura, que desde hacía años ya le ayudaba en las tareas de dirección de obras de algunos pabellones, como por ejemplo en el cuerpo central del pabellón número 6. El joven arquitecto se mantuvo fiel a la idea general del recinto hospitalario concebido por su padre, muerto en 1924, organizado en pabellones independientes entre jardines, con fachadas de obra vista, detalles escultóricos de piedra y decoración cerámica que combina los colores azul y blanco. Entre los edificios proyectados por él destacamos el pabellón de la planta baja y piso, situados al lado de la puerta principal de acceso al recinto, destinado originalmente a residencia del subdirector y del cura del hospital.

When Lluís Domènech i Montaner retired from the head of the project of the Institut Pere Mata succeeded his son Pere Domènech Roura, who since some years ago already helped him in the tasks of direction of works of some pavilions, as for example in the central body of pavilion number 6. The young architect kept faithful to the general idea of the hospital enclosure conceived by his father, dead in 1924, organised in independent pavilions among gardens, with façades of seen work, sculptoric details of stone and ceramic decoration combining the colour blue and white. Among the projected buildings by hem it detaches the pavilion of ground floor and flat, placed at the side of the main door of access to the enclosure, destined originally to residence of the assistant director and

premier cédait un terrain proche à l’Hôpital pour sa construction. Mais la disparition de la Mancomunitat de la part du gouvernement de Primo de Rivera avait paralysé le projet jusqu’à en 1926 on avait sollicité à la Diputació de Tarragona sa reprise. À la fin, le mois de Février de 1927 le Président de la Diputació de Tarragona présentait l’instance à la Mairie demandant la permission nécessaire pour construire le bâtiment. L’auteur du projet est Joan Rubió Bellver, il avait été architecte chef de la Mancomunitat de Catalunya et plus tard avait continué occupant le poste d’architecte de la Diputació de Barcelona. Rubió avait commencé à rédiger le projet l’an 1923, lequel fut approuvé par le conseil permanent de la Mancomunitat le 4 de Décembre. Le dispensaire reste isolé de la rue moyennant un petit jardin fermé avec un mur dans lequel s’ouvre un portail de pierre réutilisée, provenant du couvent des moines carmélites qui s’avait détruit pour urbaniser l’actuelle place de Prim. La porte du bâtiment reste protegée par un petit appentis en bois sur deux colonnes de pierre nues de décoration, sur lui, et sous le profil échelonné à double versant de la façade principale, s’ouvre une sorte de fenêtre colonelle sur laquelle nous trouvons l’écu de la Diputació de Tarragona. De la façade latérale on détache le couronnement, formé par une série de frontons échelonnés, lignés avec les fenêtres que s’ouvrent là. L’usage de la pierre dégrossie est caractéristique d’une part de la production de Rubió, par exemple le Banc de Sòller, la façade de l’église de la même ville de Mallorca, le Foment de Pietat et la Biblioteca Balmesiana de Barcelona ou la Casa Serra de Reus, et nous rappelle ses études autour des constructions traditionnelles en pierre, recueillis dans le livre Construccions de pedra en sec publié par l’Associació d’Arquitectes de Catalunya l’an 1914. Mais dans beaucoup de ces cas Rubió n’use pas la pierre suivant les lois traditionnelles des constructions en sec, basées dans la compression du matériel, mais elles répondent plus à un intérêt esthétique. Avec l’usage des blocs en pierre simplement dégrossie, l’architecte atteint douer d’intéressants textures les façades des bâtiments. Dans ce bâtiment nous y trouvons quelques parallélismes avec la Casa Serra, construite pour le même Rubió entre 1924 et 1926 au Raval de Santa Anna, comme par exemple le dessin des petites colonnes, et le couronnement échelonné de la façade. 128 INSTITUT PERE MATA Logement du sous-directeur et du prête. Carretera de l’Institut Pere Mata, 1 Pere Domènech Roura / 1925-1926 Quand Lluís Domènech i Montaner s’avait retiré de la tête du projet de l’Institut Pere Mata le successeur fut son fils Pere Domènech Roura, lequel des quelques ans l’aidait dans les tâches de direction d’œuvres de quelques pavillons, comme par exemple dans le corps central du pavillon numéro 6. Le jeune architecte s’avait maintenu fidèle à l’idée générale de l’enceinte hospitalière conçu par son père, mort le 1924, organisé en pavillons indépendants entre jardins, avec des façades d’œuvre vue, détails sculptoriques en pierre et décoration céramique combinant les couleurs bleu et blanc. Parmi les bâtiments projetés par lui on peut détacher le pavillon en re de chaussée et étage, place à côté de la porte principale d’accès à

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 183

Siguiendo el criterio general del recinto, el edificio combina los tres materiales característicos, el ladrillo, la cerámica vidriada y la piedra, pero determinados elementos, como la sólida columna dórica de la esquina oeste de la planta baja, nos muestran la adopción del imaginario clásico por parte de las nuevas generaciones de arquitectos. El diseño de la tribuna, con el maclaje de formas cúbicas recuerda al de la tribuna de la casa Marco del arrabal de Santa Anna, proyectada un año después por el mismo arquitecto. En el encuadramiento del balcón central, también queda evidente el distanciamiento de las formas de raíz medieval, utilizadas hasta el momento para decorar el conjunto, y la adopción de nuevos repertorios inspirados en la tradición clásica y renacentista, que también se usan en la decoración del piso incorporado en 1928 a los cuerpos laterales del pabellón de Serveis Generals. Otra realización de Pere Domènech en el Institut Pere Mata es la urbanización del paseo central, con la escalinata, la fuente y el monumento al Dr. Briansó, inaugurado el 3 de marzo de 1928.

of the priest of the hospital. Following a general criterion of the enclosure, the buildings combines the three characteristic materials, the brick, the vitreous ceramic and the stone, but some elements, as the solid Doric column of the west corner of the ground floor, illustrate us the adoption of the classic imaginary for the new generations of architects. The design of the tribune, with the macle of cubic forms remembers the one of the tribune of the house Marco of Raval Santa Anna, projected a year later by the same architect. In the framing of the central balcony, it remains also evident the removal form forms of middle age roots, used up to that moment to decorate the ensemble, and the adoption of new repertories inspired in the classical and renaissance tradition, which are also used in the decoration of the added flat on 1928 to the lateral bodies of the pavilion of Serveis Generals. Another realisation of Pere Domènech in the Institut Pere Mata is the urbanisation of the central walk, with the outside staircase, the fountain and the monument to Dr. Briansó, opened on March 3rd 1928.

132 CASA MARCO - Arrabal de Santa Anna, 23-25 Pere Domènech Roura / 1926

132 CASA MARCO - Raval de Santa Anna, 23-25 Pere Doménech Roura / 1926

Esteve Marco aprovechando la relación que Pere Domènech Roura había establecido con la ciudad desde que había sustituido a su padre, Lluís Domènech i Montaner, en la dirección de las obras del Institut Pere Mata, le encargó la construcción de un edificio de viviendas en el solar situado en la confluencia del arrabal de Santa Anna con la estrecha calle del mismo nombre. Domènech aprovechó la disposición esquinera para singularizar la fachada del edificio diseñando una curiosa tribuna caracterizada por el maclaje de formas geométricas, el cubo y el cilindro. Mientras en el primer piso la tribuna es cúbica, en las otras dos plantas es cilíndrica, pero en la segunda está rodeada por un balcón con losa de perfil circular, que en la tercera pasa a ser cuadrangular. La solución utilizada en la tribuna a nivel de planta principal es la misma que la de la tribuna del pabellón de la antigua residencia del subdirector y del cura del Institut Pere Mata, construido por Domènech Roura el mismo año 1926. De la misma manera que aquella, se dispone justo en la esquina con un giro de cuarenta y cinco grados respecto al eje del edificio, y repite un esquema compositivo muy similar, con columnas clásicas en los vértices que sostienen una original estructura de dinteles. Tanto la planta baja como la tribuna del piso principal son de piedra, mientras que el resto de los paramentos de las fachadas están estucados. Con este edificio, Pere Domènech dio un paso adelante en la arquitectura reusense aproximándose a las formas propias de la arquitectura Art Déco. La decoración está determinada por la propia volumetría del edificio, con el recurso antes señalado de la combinación de las formas cúbicas y cilíndricas, el uso de molduras y ménsulas de los balcones, los ojos de buey ciegos del coronamiento y las columnas dóricas y pilastras empotradas que aparecen en los diferentes niveles de la tribuna. Según el proyecto original conservado, la fachada tendría que haberse completado con elementos decorativos en forma de pináculos y esferas de piedra, situados sobre la tribuna, enfatizando así el eje vertical de la fachada del arrabal visto desde la calle de Santa Anna.

Esteve Marco, making use of the relationship that Pere Domènech Roura had established with the town, since he had replaced his father Lluís Domènech I Montaner in the direction of the works of the Institut Pere Mata, had charged him the construction of a housing building in the building site placed in the confluence of the Raval de Santa Anna with the narrow street with the same name. Domènech made use of the disposition in the corner to make singular the façade of the building designing a curious tribune characterised by the macle of geometric shapes, the cube and the cylinder. While in the first floor the tribune is cubic, in the other two floors it is cylindrical, but in the second one is surrounded by a balcony with flagstone of circular profile, that in a third one is quadrangular. The solution used in the tribune at the level of main floor is the same that in the tribune of the pavilion of the old residence of the sub director and the priest of the Institut Pere Mata, built by Domènech Roura the same 1926. In the same way that this one is disposed just in the corner with a turn of forty-five degrees in relationship to the axe of the building, and is repeating a composition schema very similar, with classical columns in the vertex which hold an original structure of lintels. As in the ground floor as in the tribune of the main floor are of stone, while in the rest of ornaments of the façades are stucco-works. With this building Pere Domènech gave a step forward in the architecture of Reus being closer to the own forms of the Art Deco architecture. The decoration is given by the own volumetry of the building, with the above mentioned resource of the combination of the cubic and cylindrical forms, the use of mouldings and corbels of the balconies, the blind eyes of the crowning and the Doric columns and the inserted pilasters which appear in several levels of the tribune. According to the original project kept, the façade should be completed with decorative elements in the shape of stone pinnacles and spheres, placed on the tribune, empathising by this way the axe of the façade of the raval seen from Santa Anna street.

184 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

l’enceinte, destiné originalement à résidence du sousdirecteur et du prête de l’hôpital. Suivant le critère général de l’enceinte, le bâtiment combine les trois matériels caractéristiques, le brique, la céramique vitrée et la pierre, mais déterminés éléments, comme la solide colonne dorique du coin ouest du re de chaussée, nous illustrent l’adoption de l’imaginaire classique pour les nouvelles générations d’architectes. Le dessin de la tribune, avec le maclage de formes cubiques nous rappelle celui-ci de la tribune de la maison Marco du raval de Santa Anna, projetée un an après pour le même architecte. Dans l’encadrement du balcon central, aussi reste évident l’éloignement des formes de radis médiévale, usées jusqu’au moment pour décorer l’ensemble, et l’adoption de nouveaux répertoires inspirés dans la tradition classiques et de la Renaissance, lesquels s’usent aussi dans la décoration du étage ajouté l’an 1928 aux corps latéraux du pavillon de Services Généraux. Une autre réalisation de Pere Domènech à l’Institut Pere Mata est l’urbanisation de la promenade centrale, avec l’escalier, la fontaine et le monument au Dr. Briansó, inauguré le 3 de mars de 1928. 132 CASA MARCO - Raval de Santa Anna, 23-25 Pere Domènech Roura / 1926 Esteve Marco, profitant le rapport que Pere Domènech Roura avait établi avec la ville, des qu’il avait substitué son père Lluís Domènech i Montaner dans la direction des œuvres de l’Institut Pere Mata, lui avait chargé la construction d’un bâtiment de logements au terrain à bâtir placé dans la confluence du Raval de Santa Anna avec l’étroite rue du même nom. Domènech avait profité la disposition en coin pour singulariser la façade du bâtiment en dessinant une curieuse tribune caractérisée par le maclage de formes géométriques, le cube et le cylindre. Tandis que dans le premier étage la tribune est cubique, aux autres deux plantes elle est cylindrique, mais dans la deuxième elle s’entoure d’un balcon avec dalle de profil circulaire, que dans la troisième passe à être quadrangulaire. La solution usée dans la tribune à niveau de plante principale est la même que celle de la tribune du pavillon de l’ancienne résidence du sous-directeur et prête de l’Institut Pere Mata, bâti par Domènech Roura le même an 1926. De la même façon que celle là se dispose juste dans le coin avec un tour de quarante-cinq degrés en rapport au essieu du bâtiment, et répète un schéma compositif très pareil, avec des colonnes classiques au sommet qui soutiennent une structure originale de linteaux. Tant le re de chaussée comme la tribune du étage principal sont en pierre, tandis que le reste des ornements des façade sont en stuc. Avec ce bâtiment Pere Domènech avait donné un pas en avant dans l’architecture de Reus s’approchant aux formes propres de l’architecture Art Déco. La décoration vient donnée par la propre volumétrie du bâtiment, avec le recours ci-dessus mentionné de la combinaison des formes cubiques et cylindriques, l’usage de moulures et consoles des balcons, les yeux aveugles du couronnement et les colonnes doriques et pilastres enchâssées qui apparaissent aux divers niveaux de la tribune. Selon le projet original conservé, la façade devait se compléter avec des éléments décoratifs en forme de pinacles et sphères en pierre, placés sur la tribune, faisant emphase de cette façon l’essieu vertical de la façade du raval vue des la rue de Santa Anna.

136 EDIFICI DE LA CAIXA DE PENSIONS Plaza del Pintor Fortuny, 1 Enric Sagnier Villavecchia / 1929

136 EDIFICI DE LA CAIXA DE PENSIONS Plaça del Pintor Fortuny, 1 Enric Sagnier Villavecchia / 1929

Al final de la calle de Llovera, justo cuando ésta deja paso a la plaza de la Llibertat, hallamos el edificio que en 1929 Enric Sagnier proyectó para la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. El marqués de Sagnier, que había sido el arquitecto predilecto de la alta burguesía barcelonesa desde la época del Modernismo, gracias a la amistad con Francesc Moragas Barret, director general de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, actuó como arquitecto oficial de la entidad financiera, construyendo el edificio central en la Via Laietana de Barcelona (1914-1917) y algunas de sus sucursales. La entidad de ahorro compró al Ayuntamiento de Reus el solar que ocupaba la antigua prisión para construir un edificio que combinara el uso como sede de la entidad en la cuidad, con los pisos de viviendas particulares de las plantas superiores. Sagnier resolvió el proyecto desplegando un repertorio formal clasicista con voluntad monumental que enfatiza el ángulo de visión principal desde la confluencia de las calles de Llovera y de la Amargura (cabe recordar que, en aquellos momentos, el amplio espacio de la plaza de la Llibertat estaba ocupado por las instalaciones de los cuarteles militares). Está claro el interés del proyecto de monumentalizar la cuidad, buscando dignificar ejes visuales mediante la arquitectura, por ejemplo la fachada principal desde el cruce de las calles de Llovera y de la Amargura, o la visión que desde la estrecha calle dels Recs se tiene de la fachada de la avenida Prat de la Riba, enfatizada con la construcción de un cuerpo de edificio diferenciado y con cúpula. Volumétricamente el edificio está formado por dos cuerpos dispuestos en ángulo recto, unidos por un cuerpo con fachada de perfil convexo. Cada uno de los tres cuerpos quedan destacados por cúpulas sobre tambor. La fachada principal se articula verticalmente en tres sectores, la planta baja, que funciona como zócalo, con un tratamiento de la piedra diferenciado, un sector medio formado por la primera y la segunda planta, y un último piso coronado por las cúpulas y barandillas de balaustres de la terraza. Del alzado destacan las cuatro columnas de orden corintio de doble altura que marcan el eje de simetría del edificio. En los pedestales de estas columnas se incorporan relieves escultóricos alusivos a los ideales de la entidad de ahorro y uno de ellos, adaptándose a su entorno, incorpora la silueta del campanario de la Prioral como fondo de la escena. Estos relieves son obra de Eusebi Arnau, cuya firma aparece en todos ellos, uno de los escultores más destacados del periodo modernista, asiduo colaborador de Domènech i Montaner, que con el advenimiento del Novecentismo continuó colaborando en proyectos arquitectónicos. Parece ser que Arnau también es el autor del ángel de la fachada principal del pabellón de Serveis Generals del Institut Pere Mata y de los modelos utilizados para realizar la decoración escultórica de la casa Navàs.

At the end of Llovera street, just when this one leaves pass to the square of la Llibertat, appears the building that in 1929 Enric Sagnier projected for the Caixa de Pensions per a la Vellesa I d’Estalvis. The marquis of Sagnier, who had been favourite architect of the high bourgeoisie of Barcelona from the time of modernism, thanks to the friendship with Francesc Moragas Barret, general director of the Caixa de Pensions per a la Vellesa I d’Estalvi, acted as official architect of the financial body, building the central building in la Via Laietana of Barcelona (1914-1917) and some of its branches. The spare body bought to Reus Town Hall the building site which occupied the old prison to build there a building which could combine the use as a seat of the body in the town, with flats of particular housings of the superior floors. Sagnier solved the project deploying a classicist formal repertory with monumental will which emphasises the angle of main vision from the confluence of Amargura and Llovera streets (it must be remembered that in those moments the wide space of the la Llibertat square was occupied by the installations of the military headquarters). It is clear the interest of the project to monumentalise the town, looking for dignifying the visual axes through the architecture, for example the main façade from the crossroad of Llovera and Amargura streets, or the vision that from the narrow street of Recs one can have of the façade of avenue Prat de la Riba, emphasised with the construction of a body of building differentiated and with dome. Volumetrically the building is formed by two bodies disposed in straight angle, united by a central body with façade of convex profile. Each one of the three bodies are remarked by domes on drum. The main façade is articulated vertically with three sectors, the ground floor, which acts as socle, with a treatment of stone differentiated, a sector half formed by the first and the second floor, and a last floor crowned by the domes and verandas of baluster of the roof. From the lift they detach the four columns of Corinthian order of double height which mark the axe of symmetry of the building. On the bases of these columns are incorporated sculptoric reliefs allusive to the ideals of the spare body and one of these, adapting itself to its contour, is incorporating the silhouette of the church tower of the Prioral as a bottom of the scene. These reliefs are work of Eusebi Arnau, the signature of which appears in each one of same, one of the most remarkable sculptors of the modernist period, assiduous collaborator of Domènech i Montaner, who with the advent of the Noucentisme continued collaborating in architectonic projects. It seems to be that Arnau is also the author of the angel of the main façade of the pavilion of Serveis Generals de l’Institut Pere Mata and of the models used to effect the sculptoric decoration of the casa Navàs.

Au bout de la rue Llovera, juste quand elle laisse pas à la place de la Llibertat, nous apparaît un bâtiment que l’an 1929 Enric Sagnier avait projeté pour la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Le marquis de Sagnier, qui avait été l’architecte préféré de l’haute bourgeoisie de Barcelona des l’époque du modernisme, grâce à l’amitié avec Francesc Moragas Barret, directeur général de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, avait acté comme architecte officier de l’entité financière, en construisant le bâtiment central à la Via Laietana de Barcelona (1914-1917) et quelques de ses branches. L’entité d’épargne avait acheté à la Mairie de Reus le terrain à bâtir qui occupait l’ancienne prison pour y bâtir un bâtiment que puisse combiner l’usage comme siège de l’entité dans la ville, avec les étages de logements particuliers des plantes supérieures. Sagnier avait résolu le projet déployant un répertoire formel classiciste avec volonté monumentale qui fait emphase l’angle de vision principal des la confluence des rues Llovera et Amargura (il faut rappeler que, dans ce moment là, l’ample espace de la place Llibertat était occupé par les installations des casernes militaires). Il est clair l’intérêt du projet pour faire monumental la ville, cherchant honorer des essieux visuels moyennant l’architecture, par exemple la façade principale des le carrefour des rues Llovera et Amargura, ou la vision que des l’étroite rue dels Recs on a d’une part de la façade de l’avenue Prat de la Riba, faisait remarquée avec la construction d’un corps de bâtiment différencié et avec coupole. De façon volumétrique le bâtiment est formé par des corps disposés en angle recto, unis par un corps central avec façade de profil convexe. Chacun des trois corps restent remarqués par des coupoles sur tambour. La façade principale s’articule verticalement avec trois secteurs, le re de chaussée, qui agit comme socle, avec un traitement de la pierre différencié, un secteur demi formé par le premier et deuxième étage, et un dernier étage couronne par les coupoles et balustrades de balustres de la terrasse. Du levé détachent les quatre colonnes d’ordre corinthien de double hauteur qui marquent l’essieu de symétrie du bâtiment. Aux piédestaux de ces colonnes s’incorporent des reliefs sculptoriques allusifs aux idéals de l’entité d’épargne et un de ceux ci, en s’adaptant à son entourage, incorpore la silhouette du clocher de la Prieurale comme fond de l’scène. Ces reliefs sont œuvre d’Eusebi Arnau, la signature duquel apparaît dans chacun d’eux, un des sculpteurs plus remarcables du période moderniste, assidu collaborateur de Domènech i Montaner, lequel avec l’avènement du Noucentisme avait continué en collaborant dans projets architectoniques. Il paraît que Arnau est l’auteur aussi de l’angle de la façade principale du pavillon de Services Généraux de l’Institut Pere Mata et des modèles usés pour réaliser la décoration sculptorique de la casa Navàs.



 ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 185

 Bibliografia AMIGÓ, R.; TOUS, J.; UCELAY, E.: Evarist Fàbregas i el seu temps. Edicions del Centre de Lectura, Reus, 1990. ANGUERA, P.: Urbanisme i arquitectura a Reus. Fundació Caixa de Pensions, Reus, 1988. ANGUERA, P.; ARNAVAT, A.; AMORÓS, X.: Història Gràfica del Reus Contemporani (1803-1939), Ajuntament de Reus, 1986. ARNAVAT, A.: L’Impacte de la Primera Guerra Mundial sobre l’economia reusenca (1914-23). Cambra de Comerç i Indústria de Reus, 1987, i a «La Gran Guerra i l’economia catalana» Recerques, 20, Curial, Barcelona, 1989. ARNAVAT, A.: «La Restauració 1900-1923». a: Reus al Segle XX. Diari de Tarragona, 2000. ARNAVAT, A.: Disseny i Publicitat a Reus. 120 anys d’agències de comunicació. Pragma edicions, Reus, 2002. ARNAVAT, A. (dir.): Reus 1900, segona ciutat de Catalunya. Ajuntament de Reus - Fundació “la Caixa“, 1998. ARNAVAT, A.; PAGÈS, M.; AMORÓS, X.: La Gota de Llet. L’Institut de Puericultura de Reus. Ajuntament de Reus, 1994. ARNAVAT, A.; PAGÈS, M.; XIMENO, J.: Història del Reus Deportiu 1909-2000. Reus Deportiu, 2002. ARNAVAT, A.; TOUS J.; MUIÑOS, M.J.: Reus en els anys de la Restauració borbònica 1874-1923. Història General de Reus, vol. III. Ajuntament de Reus, 2003. AYMAT I SEGIMON, J.: Monografía geográfica. Con el plano y guía de las calles de la ciudad de Reus. Reus, 1905. BARJAU, S.: Enric Sagnier. Gent Nostra, 102. Labor, Barcelona, 1992. BOHIGAS, O.: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Lumen, Barcelona, 1968. BRIANSÓ I SALVADÓ, J.: «L’Institut Pere Mata de Reus». a: Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya. Núm. 128. Barcelona, 1931. pp. 13-22. BUQUERAS, J.M.: Arquitectura de Reus (Vol. I). Tomb de ravals. Reus, 1985. CABRÉ, T.: Reus ciutat modernista. Guia de la Ruta del Modernisme. Mediterrània, Barcelona, 1998. 186 | ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS

Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, 113. Revista del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Demarcació de Tarragona, Barcelona, març 1976. DD.AA.: 67 façanes modernistes de Reus. Escola Taller Mas Carandell, Reus, 1995. DD.AA.: L’arquitectura del Camp. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Demarcació de Tarragona. Tarragona, 1995. DD.AA.: Exposició commemorativa del centenari de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona 1875-76/1975-76. ETSAB. Barcelona, 1977. DD.AA. El Noucentisme a Reus. Ideologia i Literatura. Edicions del Centre de Lectura, Reus, 2002. DD.AA.: Els arquitectes de Gaudí. Col.legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, 1996. DD.AA.: Història de la cultura catalana. El Noucentisme 1906-1918. Edicions 62, Barcelona, 1996. DOMÈNECH GIRBAU, Ll.; FIGUERAS, L.: Lluís Domènech i Montaner i el director d’orquestra. Fundació Caixa Barcelona, Barcelona, 1989. FORT, J.: Anales de Reus desde 1860 hasta nuestros días. vol. VIII, Reus, 1928. FORTUNY, J.: «La ciutat: la transformació urbana». a: Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Ajuntament de Reus, Fundació “la Caixa”, Reus, 1998. FULLANA, M.: Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció. Moll. Mallorca, 1999 (1974). GRAS ELIAS, F.: Historia de la ciudad de Reus. Reus, 1906. MARCH, J.: «L’arquitecte Domènec Sugrañes Gras. La seva relació amb Antoni Gaudí i la ciutat de Reus». a: Gaudí & Reus. Institut Municipal de Museus de Reus, Reus, 2002. MARCH, J.: «L’arquitectura del noucentisme a Reus», Revista del Centre de Lectura, III-2003. MARCH, J.; BERGADÀ, J.; ARNAVAT, A.; VILELLA, A.: Arquitectura modernista de Reus. Pragma edicions, Reus, 2003. OLIVERAS, J.: «La difícil formulació de l’arquitectura Noucentista». a: El Noucentisme

1906-1918. Història de la Cultura Catalana, VII. Editorial 62, Barcelona, 1996. OLIVERAS, J.: «L’arquitectura: entre les particularitats vernacles i l’homologació occidental». a: Primeres avantguardes 1918-1930. Història de la Cultura Catalana, VIII. Editorial 62, Barcelona, 1997. PÀMIES, A.: «Aproximació a la vida i l’obra de l’arquitecte Pere Caselles i Tarrats (Reus 1864-1936)». a: Reus i el Modernisme. Edicions del Centre de Lectura, Reus, 2001. PERAN, M.; SUÀREZ, A.; VIDAL, M. (et. al.): Noucentisme i ciutat. Electa, Barcelona, 1994. PERAN, M.; SUÀREZ, A.; VIDAL, M. (dir.): El Noucentisme. Un projecte de modernitat. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Centre de Cultura Contemporània, Barcelona, 1994. PUIG i FERRETER, J.: Camins de França, El cercle màgic, i «Reus ciutat del Camp» Barcelona, 1929. QUINTANA, A.; PÀMIES, A.; ARNAVAT, A.; FILELLA, X.: El Teatre Bartrina del Centre de Lectura de Reus. Edicions del Centre de Lectura, Reus, 1998. SOLÀ MORALES, I. de: Joan Rubió i Bellver y la fortuna del gaudinismo. Publicaciones del Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Barcelona, 1975. SOLÀ MORALES, I. de: «Sobre Noucentisme y arquitectura. Notas para una historia de la arquitectura moderna en Catalunya (1909-1917)». a: Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, núm. 113. (Serie Archivo Histórico, núm. 6), Barcelona, 1976. TARRÚS, J.; COMADIRA, N.: «Rafael Masó i el grup de Girona». a: El Modernisme. A l’entorn de l’arquitectura. Vol. II. L’Isard, Barcelona, 2002. TOUS, J.: Evarist Fàbregas i Pàmies (18681938) Filantrop, financer i republicà catalanista reusenc. Edicions del Centre de Lectura, Reus, 1990. VALLCORBA, J.: Noucentisme, Mediterraneisme i Classicisme. Apunts per a la història d’una estètica. Quaderns Crema, Barcelona, 1994.

 Agraïments Grup de Recerca «Art Català del Modernisme al Noucentisme» de la Universitat de Barcelona, Mireia Freixa, Santi Barjau, Isabel Marí i Laura Mercadé. Fototeca Municipal de Reus, Coia Domingo, Peter Rius, Jaume Soler i Patxi. Arxiu Històric Comarcal de Reus, Sabí Peris i Carme Puyol. Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Tarragona, Neus Reverté, Josep Canela i Agustí Rehues. Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Barcelona, Andreu Carrascal i Núria Masnou. Biblioteca del Centre de Lectura de Reus, Rosa M. Molas, Teresa Buxó i Montserrat Anciola. Centre de Lectura,Pere Anguera. Teatre Bartrina, Pilar Llauradó. El Círcol, Francesc Font de Rubinat. Institut Pere Mata, Joan Amigó, Antonio Labad, Joan Salvadó, Anton Fullat i Anna Margalef. Sanatori Villablanca, Albert Llauradó. Patronat Municipal de Turisme i Comerç de Reus, Josep Maria Cabré. A Carme Cano, Joaquim Blasco Font de Rubinat, família Busquets, Rafael Saludes, Gaspar Domínguez, Teresa Fàbregas Ponsoda, Olis Gasull, Jordi Sabater Codina, Maria Rosa Vilella, Jaume Vilella, , Ramon Cuadrada, Maria Monteverde, Mariona Quadrada, Anton Pàmies, Manel Domènech, M. Teresa Garrut, germans Ornosa Farré, Anton Pàmies, Manuel Aragonès Virgili, Carmen Aragonès Simó, Anton Tàpies Simó, Rosa Aragonès Forès, Francesc Gras Salas, Maria del Carmen Ibarz, Ramon Sugranyes de Franch, Conxita Sugranyes de Franch, Francesc M. March Juncosa, Isabel Barberà Calaf, M. Teresa Juncosa Aragonès, i Isabel Calaf Batlle. Clau de les sigles AHCR: Arxiu Històric Comarcal de Reus BCLR: Biblioteca del Centre de Lectura de Reus CMB: Col·lecció Màxim Blasco COAC: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya CP: Col·lecció particular EC: Societat El Círcol FdR: Fira de Reus FMR: Fototeca Municipal de Reus ARQUITECTURA NOUCENTISTA A REUS | 187

Textos Lluís M. Pérez Jordi Bergadà Albert Arnavat, María Jesús Muiños, Jordi Tous Jordi March Edició i producció PRAGMA General d’Edicions, SL Col·laboren Ajuntament de Reus Institut Municipal d’Acció Cultural / Patronat Municipal de Turisme i Comerç Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Tarragona Captures digitals Joan Rius i Arcadi Vilella, PRAGMA Altres fotografies Industria Fotográfica Luis Bartrina, Antoni Escolà, A. Laguna, Adolf Mas, E. Puig, Lucien Roisin, Félix Ruiz García, Thiriart, Fototípia Thomas, Torres, Angel Toldrà Viazo, Amadeu Valveny, Arxiu PRAGMA i autors desconeguts. Procedència de les fotografies Arxiu Històric Comarcal de Reus / Arxiu Històric Municipal de Reus Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Tarragona Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona Arxiu Històric Agrupació Fotogràfica de Reus / Arxiu Històric de l’Institut Pere Mata Fototeca Municipal de Reus. Institut Municipal de Museus de Reus Col·lecció Màxim Blasco / Col·lecció Joan M. Estivill Col·lecció Josep M. Martorell Busquets / Col·lecció Pere Martorell Jareño Col·lecció Josep Lluís Masip / Col·lecció Antoni Zaragoza Mercadé Digitalització d’imatges i postproducció digital Joan Rius i Salvador Daroca, PRAGMA WYSWYG Salvador Daroca i Arcadi Vilella Disseny gràfic PRAGMA, Agència de Publicitat General, SL Impressió Arts Gràfiques Rabassa, SA © Copyright d’aquesta edició: PRAGMA General d’Edicions, SL, 2003 © Copyright dels textos: els autors, 2003 DL.T-1068-03. ISBN: 84-933151-7-6 Prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol procediment, sense l’autorització de l’editor.

Campoamor, 6 • E43202 Reus Tel. +34 977 311 093* Fax +34 977 330 887 www.pragmaedicions.com info@pragmaedicions.com

Director gerent Arcadi Vilella Director editorial i d’art Albert Arnavat

<1> Arquitectura modernista a Reus Jordi March, Jordi Bergadà, Albert Arnavat <2> Arquitectura noucentista a Reus Jordi March, Jordi Bergadà, Albert Arnavat, María Jesús Muiños, Jordi Tous <3> L’Institut Pere Mata de Reus, de Lluís Domènech i Montaner <4> La Casa Navàs de Reus, de Lluís Domènech i Montaner <5> L’arquitectura de Pere Caselles Tarrats a Reus <6> Arquitectura industrial a Reus / Ceràmiques Monseny, la ceràmica del Modernisme <7> L’arquitectura de Lluís Domènech i Montaner a Reus <8> L’arquitectura de Joan Rubió a Reus <9> El Modernisme en les Arts Decoratives a Reus

Aquest llibre Arquitectura Noucentista a Reus, editat per PRAGMA Edicions, s’ha acabat d’imprimir a Arts Gràfiques Rabassa SA, de Reus, l’Onze de Setembre de 2003, Diada Nacional de Catalunya.