El Palau Bofarull i l'arquitectura reusenca del segle XVIII

EL PALAU BOFARULL i l’arquitectura reusenca del segle

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 1

XVIII

24/05/10 12:42

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 2

24/05/10 12:42

EL PALAU BOFARULL i l’arquitectura reusenca del segle

XVIII

Albert Arnavat (dir.)

Pere Anguera Montserrat Corretger Borja de Querol Francesc M. Quílez Manuela Yeste

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 3

02/06/10 16:18

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

4

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 4

BOFARULL

24/05/10 12:43

Sumari

7 / Presentació Josep Poblet i Tous President de la Diputació de Tarragona 11 / El Reus del segle XVIII Pere Anguera. Catedràtic d’Historia, URV 24 / Els Bofarull i el seu Palau de Reus Borja de Querol. Advocat i historiador 63 / L’activitat pictòrica de Pere Pau Muntanya al Palau Bofarull de Reus Francesc M. Quílez. Historiador de l’art, MNAC 99 / El Palau Bofarull a Los Porpras.

Crónicas familiares del tiempo del Rey Amadeo (1930), de Ferran de Querol i de Bofarull Montserrat Corretger. Departament de Filologia Catalana, URV 119 / El Casal dels Bofarull i l’Olimpo Albert Arnavat. Doctor en Història i publicista 138 / El Palau Bofarull, avui 141 / Sobre l’arquitectura del segle XVIII a Reus Pere Anguera 142 / 148 / 154 / 158 / 180 / 184 / 194 /

La casa Quer, Manuela Yeste. Historiadora de l’art La casa March, Pere Anguera La casa de la Perla, Manuela Yeste El Casal dels Miró, Pere Anguera La casa Comas, Manuela Yeste La casa Borràs de Gay, Manuela Yeste Els Quarters, Pere Anguera

204 / La destrucció del patrimoni arquitectònic sota el franquisme 206 / Fonts i bibliografia 207 / Crèdits i agraïments

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 5

24/05/10 12:43

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

6

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 6

BOFARULL

24/05/10 12:43

Presentació Josep Poblet i Tous President de la Diputació de Tarragona

Quan l’any 1985 la Diputació de Tarragona va adquirir el casal dels Bofarull de Reus, hi havia dos objectius molt clars a assolir: la rehabilitació i conservació del patrimoni i la transformació dels espais per convertir-se, per una banda en la seu institucional de la Diputació a Reus, i en seu cultural, per una altra.

En aquells moments la casa es trobava força deteriorada i van caldre actuacions urgents adreçades a la rehabilitació arquitectònica i adaptació dels seus espais a les noves funcions a les quals anaven destinats. L’edifici s’ho valia, igual que els seus elements decoratius, especialment les pintures del saló. I encara més: l’edifici també s’ho valia com a exemple d’una arquitectura del Camp de Tarragona, fruit del desenvolupament dels pobles i ciutats, amb la viticultura i el comerç com a fonts econòmiques d’una burgesia que volia prestigiar-se amb obres públiques i particulars.

Conscients de tot això, es va comprar l’edifici del carrer Llovera i, una vegada restaurat i adaptat a les noves funcionalitats, es va destinar als serveis que li són propis: institucionals i culturals. Per una banda, als de la Diputació i la seva presidència, atenent qüestions relatives al territori amb l’objectiu d’acostar l’administració pública de manera efectiva i real als ciutadans i gestors socials, culturals, polítics o econòmics. D’altra banda, hi destina espais a l’Escola i Conservatori de Música de la Diputació a Reus. Així, l’Escola i Conservatori Professional disposa d’un auditori, l’Higini Anglès, i de les aules i equipaments precisos per desenvolupar la tasca docent i cultural pròpia del centre. A més, a l’edifici també hi ha un espai destinat a sala d’exposicions i actes culturals. Tot plegat és un servei més que la Diputació ofereix a la ciutat de Reus, a la comarca i a tota la ciutadania del Camp de Tarragona.

Amb tot aquest historial i voluntat de servei, ens plau de manera especial la publicació d’aquesta obra, El Palau Bofarull i l’arquitectura reusenca del segle XVIII, escrit per diversos autors i dirigit per Albert Arnavat. Ens plau perquè l’obra recull al detall la història de l’edifici, dels seus propietaris i de la nissaga dels Bofarull, però també s’endinsa en el coneixement d’altres edificis reusencs com són les cases Quer, March, “la Perla”, Miró, Comas, Borràs de Gay o els Quarters. Si bé no desconeixíem del tot la història d’aquesta arquitectura, com la bibliografia aportada pels mateixos autors demostra, és cert que amb el llibre que teniu a les mans aquests coneixements s’amplien en imatges i detalls, i ens l’ofereix de manera agrupada i com a objecte editorial esplèndid, tant pel contingut com per la presentació.

Convido el lector a llegir l’obra i a gaudir de les seves imatges com si realment entrés físicament en els seus edificis i es passegés per carrers i places gràcies a la guia dels autors del llibre. I el convido, alhora, a visitar el Palau Bofaull que tenim, coneixem i disposem, però, sobretot, a admirar-lo amb ulls d’historiador. •

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 7

10/06/10 11:58

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

8

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 8

BOFARULL

24/05/10 12:43

EL

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 9

PA L AU

B O FA R U L L

•

9

24/05/10 12:43

Pelai Mas. AHMR

1 0

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 10

BOFARULL

24/05/10 12:43

El Reus del segle XVIII

PERE ANGUERA

A l’inici del segle XVIII Reus comptava, segons el recompte d’Aparici, amb 902 cases, el 1708, una xifra confirmada per una font local per al 1714, mentre que el 1716, segons una estadística estatal, en tenia sols 740. La contradicció demostra l’escassa fiabilitat de les fonts d’origen fiscal i, malgrat la minsa credibilitat, la incidència negativa de la Guerra de Successió. Els nous censos donen a l’entorn de les 800 cases al segon decenni, 1.168 el 1763 i 2.026 en el darrer cens del segle en el qual es contemplen, el del 1773. Per altra banda, el cadastre del 1700 constata l’existència de 34 carrers, 4 places i 4 ravals. El de 1724, 33 carrers, 5 places i 3 ravals. El del 1750, 34 carrers, 5 places i 4 ravals, en un creixement irrisori. El del 1775, 54 carrers, 5 places i 5 ravals. El del 1798, 70 carrers, 5 places i 5 ravals. El 1787, segons Celdoni Vilà, «los cinco arravales que tiene son muy dilatados, rectos, lIanos y muy anchísimos que hacen brillar en un todo esta Villa», alhora que afirma que té 15 places i «ciento y ocho calles públicas rectas, anchas, largas y muy lIanas, incluso el CalIejón de las Moscas, sin contar otros varios callejones, que son muchos».

El plànol de Reus fet per Miguel Moreno, el 1750, constata gràficament que, fins aleshores, el creixement havia estat irrisori. La part edificada i habitada continuava sent en essència el clos intern del tomb de ravals. La part exterior d’aquests ravals no passava de ser com una cornisa d’edificacions, que oferia sols una certa amplitud en els actuals ravals de Robuster i de Sant Pere, sobretot darrere el primer, on ja possiblement al XVI havia bastit la seva casa el gremi de pagesos. La resta de carrers que presenten, fora muralla, un mínim d’estructura són el del Vent, el de Llovera i el d’Amargura. Tota la resta del futur Reus és un entramat d’horts i camps de conreu amb alguns magatzems isolats.

El creixement urbanístic, doncs, es produeix a partir de l’inici de la segona meitat del segle, fet que la demografia confirma en bona part. En un primer

Carles Fargas. MAHR

El creixement del segle XVIII

1. La plaça del Mercadal, amb algunes de les cases del segle XVIII, ja enderrocades, en una fotografia de 1920. La casa Bolló, al capdamunt del carrer de la Mar, amb unes columnes i porxos sota, fou enderrocada a l'inici de la Guerra Civil de 1936-1939, la qual cosa dóna al Mercadal la seva forma actual.

2. Escut de la Ciutat, al centre de la bandera processional de l’Ajuntament de Reus, del 1774.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 11

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 1

24/05/10 12:43

Carles Fargas. MAHR

1. Maces d'argent de l'Ajuntament de Reus, amb simbologia austracista, de 1712.

1 2

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 12

moment, a la primera meitat, la gent nouvinguda s’encabí en els indrets ja edificats i tal volta en cases abandonades. En canvi, després del 1750, es trenca l’esquema i s’amplia considerablement i progressiva l’espai urbà. De fet, ja el 1713 la muralla es considerava inútil, cosa que vol dir que hom ja havia construït amb una certa amplitud fora del clos murat, i l’ajuntament la cedia als particulars o n’autoritzava l’enderrocament, en bona part realitzat el 1728 i pràcticament enllestit el 1766, quan s’ordenà d’enderrocar els portals que subsistien, tot i que no conservaven les portes. En un sol any, el 1751, l’ajuntament acorda vendre el 28 de gener a sis veïns els terrenys situats darrere les cases respectives, mirant sols que la venda «no imperfeccionàs el Arreval»; el 6 d’octubre es venen «diferens porcions dels corredors y buyts dels Arrevals» que s’havien convertit en «racons de immundicies i abrichs de maldats» a vuit persones (alguns noms es repeteixen de la venda anterior) amb casa als ravals de Santa Anna, Monterols i Robuster; el 29 de gener altres tres veïns havien estat autoritzats a tancar el carreró de Gay, que sortia del carrer de Sant Pere, permís que és confirmat el 25 de juny del 1754. Vilà, en el seu text del 1787, afirma que de les fortificacions antigues, «en el día solo se conservan pequeños vestigios».

El municipi vetllava per la millora urbana: s’empedren diversos carrers (el del Vidre el 1728), el 1757 s’ordena enderrocar les barbacanes de les cases per fer més lluminosos els carrers i el 1758 s’ordena treure, per motius d’higiene, els corrals dels casc urbà. Així mateix, per motius de seguretat, l’ajuntament declarava obligatori per a tots els veïns, el 24 d’abril del 1751, escurar una vegada a l’any les xemeneies per evitar els incendis. El 1778 s’acordà que l’amplada dels carrers fos de trenta pams, mentre es començava la construcció de fonts públiques. De fet, la iniciativa veïnal fou en certa mesura anterior a les disposicions de les autoritats. Així, el febrer del 1751, diversos veïns del carrer de Monterols s’ofereixen per «traurer y tirar a terra las eicidas de sas respectivas casas [...] per abellir dit carrer», tot i que algun altre propietari s’hi oposi. En canvi, el març del 1756, és el mateix ajuntament que envia un regidor a Barcelona per obtenir de les autoritats «la corresponent llicència pera poder fer retirar y tallar totas las eixidas del carrer Major». La millora significava la possibilitat d’una millor circulació de les trameses comercials i un embelliment dels carrers, tot i que oficialment s’al·legués sols que era per a permetre de treballar més hores amb llum natural als tallers de la zona i facilitar el pas de les processons.

Una mostra de les gestions fetes per a millorar l’estructura urbana i, alhora, dels canvis fisonòmics introduïts en el paisatge medieval de la vila és la configuració de la plaça de la Farinera. El 23 de febrer del 1756 l’ajuntament decidí «comprar lo Patí de Marcó, casas de Llagostera y Papiol per fer la plaça del Oli». El patí esmentat, situat a la cantonada dels carrers de Santa Anna i de Vallroquetes, era en realitat «la casa, en tot derruhida», pairal del bisbe Robuster. Els regidors creien que, «respecte al que se havia poblat esta Vila

BOFARULL

24/05/10 12:43

Joan Rius. MAHR

Joan Rius. MAHR Joan Rius. MAHR

2. Plànol de la ciutat de Reus, de 1750, aixecat per l'enginyer Miquel Moreno, de Barcelona, un dels projectistes de les casernes de cavalleria. La muralla pràcticament ja ha desaparecut entremig de les cases dels ravals, tot i que els portals resten dempeus i queden algunes torres.

3-4. Rètols de la primera senyalització dels carrers, de ceràmica, del segle XVIII. EL

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 13

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 3

24/05/10 12:43

Carles Fargas. MAHR Carles Fargas. MAHR

1-2. Gravats d'alambics per a elaborar aiguardents, del segle XVIII.

1 4

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 14

de pochs anys ensà, apar que no sols estaria bé, si que se necessita de una plaça perque aquella part de la Vila logria ab ella lo corresponent desahogo, y ja perque se puga transferir a ella la botiga, lo pes de la farina y lo destino y lIoch pera poder vendrer lo Oli». L’ajuntament acordà demanar a la Reial Audiència «permís per poder vendrer o permutar las casas que lo present Comú té en lo carrer de la Merceria y cantó del Carrer de la Mar [...] y la que vuy també té en lo pati de las Carnisserias». Amb els diners obtinguts compraria el pati esmentat i les cases contigües de Llagostera i Papiol. El regidor delegat per a obtenir el permís del capità general informava la resta del consistori que l’havia obtingut, el mes de maig. I tot seguit s’iniciaren les gestions.

El 1754 es documenta la tal volta primera temptativa d’especulació urbanística a Reus. EI 18 d’octubre, els regidors comentaven que «Josep Alegre ha comprat terreno en lo carrer nou que se ha de formar des del carrer del Padró als Quartels [...], en lo qual terreno dit Sr. Alegre pretén y demana lo permís [de] edificar casas y magatzem». El permís fou concedit, alhora que s’acordava que s’eixamplés el carrer fins a trenta pams, reculant «algunes parets de algunes petitas cassas que estan fabricadas a la part de dit carrer a la esquerra» perquè hi pogués circular millor la tropa, prèvia indemnització als veïns. L’afany especulatiu el fa suposar el plural de cases, així com l’actual nomenclatura dels carrers de la zona que duen enganxat el nom del seu promotor al del sant titular. El maig del 1758 es produeix una operació similar en autoritzar Gornais a obrir un carrer en terreny de la seva propietat en direcció al Camí de Riudoms. O, encara, el novembre del 1760, s’autoritzava Francesc Sardà a fer un carrer a la seva propietat que era vora la riera de la Sang.

El creixement comporta un canvi de situació del centre sumptuari. Si fins a aquell moment sembla que els grans casals eren situats a l’entorn de la plaça de Sant Pere, als carrers de la Font i de l’Abadia, el centre sumptuari es desplaça cap a l’actual plaça de Prim i els grans carrers que hi conflueixen, entre altres motius per la seguretat d’una oferta més generosa d’espai edificable. A l’entorn de la plaça hi haurà els casals dels Bofarull, els Miró, els Comes i, una mica més allunyats, els March: els Gai o el casal del comte de Granyena, després conegut com cal Quer.

Quin és el ritme de creixement? Quines són les seves línies mestres geogràfiques? A diferència de períodes anteriors, per l’aspecte de Reus a finals del segle hi ha diversos testimoniatges. El 1801, Josep Rius, franciscà, ultrareialista i afusellador dels manuscrits de Celdoni Vilà, que escrivia en un espanyol forçat i grinyoladís, afirmava en el seu manuscrit inèdit El árbol de la vida plantado en medio del paraíso: «Aunque tan numerosa empero esta Villa, consta únicamente de un quartel, pero este esta dividido en quatro barrios, que se subdividen en muchas islas o manzanas [...]. És fácil diferenciar aquí los barrios, manzanas,

BOFARULL

24/05/10 12:43

Carles Fargas. MAHR

Carles Fargas. MAHR Carles Fargas. MAHR

3. Mapa militar francès del Camp de Tarragona, del segle XVIII. 4-5. Sant Antoni i Sant Llop, patrons del gremi, i escut del Gremi de Blanquers de Reus, a la bandera processional de 1798.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 15

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 5

24/05/10 12:43

Carles Fargas. MAHR

1. Marca de fàbrica de Tomàs Font, veler, del segle XVIII. 2. Casa bastida al final del segle XVIII, a la cantonada del carrer de Llovera amb el camí de l’Aleixar, en una imatge de 1919.

1 6

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 16

calles, plazas y casas por las inscripciones, que se presentan en los azulejos, los que fixó la superioridad política de este Pueblo en las esquinas de las calles y puertas de las casas, para la dirección de los miradores. Por los libros del Real catastro del próximo año de 1802, consta que el número de plazas de Reus es quince, el de arrabales o ramblas cinco, y el de las calles ciento y ocho, entre las quales algunas son muy anchas, espaciosas, bellas y alegres por sus bien provistas y ricas tiendas y todo género de artes y oficios [...]: No se comprehenden en esta enumeración varios callejones antiguos de poca consideración y algunas calles recientemente principiadas. Los cinco indicados arrabales son cosa grande, de una amplitud espaciosa, de una longitud muy notable, de caserío hermoso y que por lo mismo dan mucha gracia, grandeza y capacidad a esta población. Sus casas son en gran parte brillantes y de buen gusto y algunas de los principales Caballeros contienen unos salones que por su capacidad, figura, excelentes pinturas y magníficos adornos, no cederán a otros algunos del Principado, y pueden juzgarse como a dignos de una Corte y aún de un Príncipe.»

«Sin embargo, para que se conozca que amamos la verdad, hemos de confesar con franqueza, que aunque en las nuevas casas que incesantemente se construyen en Reus, hay muchos edificios buenos; pero tampoco puede negarse, que una gran parte de sus casas son muy triste cosa, y esto proviene, de que en Reus qualquiera quiere tener casa propia y esto aunque no tenga mas finca que sus brazos, de que resulta forzosamente, que no pueden levantarse sino unas pequeñas y desaliñadas chozas. Esta falta no obstante se cubre y disimula mucho por la dirección recta que a todos se obliga a guardar por el espíritu político [...]. Cuidan hasta el exceso, de que sus casas sean el albergue del aseo y blancura; nada parece faltaría para que los forasteros quedasen sorprehendidos a la sola vista de este insigne y esclarecido Pueblo».

«Entre las quince plazas arriba insinuadas es muy recomendable la del mercado, que a la verdad, atendidas todas sus circunstancias, es una de las más hermosas y de más espíritu del Reyno. Su figura forma un quadrilátero regular, no del todo perfecto, cuyo diámetro es de trescientos y dieciseis palmos. Las casas que la ciñen o forman son muy capaces, altas, hermosas, y adornadas de agradables pinturas. Por casi todas partes la circuyen arcos y magníficas tiendas [...].»

«Es también cosa arrogante y bellísima el paseo que se ha construido en las inmediaciones septentrionales de la Villa. Atendida su anchura de doscientos y diez palmos, su longitud de mil seiscientos y ochenta, sus varios órdenes de gallardos álamos y otros muy extraños árboles y plantas, su elevación, su vista de mar y tierra en dilatadísima extensión, a que con facilidad se añadiran estatuas y bellos juegos de aguas; nada tendrá que ceder a otro alguno del principado, y aún del Reyno».

El 1787 Celdoni Vilà, en el seu conegut text editat el 1955, que constitueix

BOFARULL

24/05/10 12:43

Antoni Escolà Gibert. CIMIR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 17

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 7

24/05/10 12:43

Pelai Mas. AHMR Pelai Mas. AHMR

1. La Font de la plaça de la Sang, amb un escut barroc de Reus, construïda el 1779, en una imatge del 1920.

2. La Font de Neptú, a la plaça del Rei, instal·lada el 1789, en una imatge del 1920.

3. Ampliació del Convent de Sant Francesc, construïda el segle XVIII, en una imatge de 1906.

4. Estampa religiosa de Sant Pere dels pescadors, impresa per Pierre Porxe, a Reus, el 1780.

1 8

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 18

la primera guia de la ciutat, donava ja 108 carrers, 15 places i 5 ravals. Vilà, en parlar del Mercadal, en una breu referència, dóna com un dels seus mèrits «su capacidad y elevación de las casas a tres pisos». A la sentida descripció apologètica de Vilà i a la mercenària de Rius, de l’expansió i estat urbanístic de Reus, es poden afegir alguns testimoniatges forans i desapassionats. L’anglès Swinburne escrivia el 1775: «Reus creix cada dia en extensió i població; el nombre d’habitants ha crescut aquests quinze anys darrers dos terços [...].

L’eixampla ja ocupa el doble que la ciutat vella». Al seu torn, el baró de Maldà, Rafel d’Amat, anota al darrer quart del XVIII: «los carrers en general, són amples, empedrats y limpios, ab bona caseria; algunas de sas fachadas pintadas; memorable lo Mercadal de Reus qual forma una plasa que és la Major de la vila [...] y bellíssims paseigs».

De les cites adduïdes hom constata que els carrers de la vila eren amples i empedrats, que les cases dels llocs cèntrics eren ornades amb esgrafiats i que coexistien els casals amb pretensions de palau, amb les cases de molta més humil aparença i realitat. Els grans casals setcentistes foren edificats per gent provinent de pagès, que combregaren amb l’opció política triomfant a la guerra de Successió, que esdevingueren comerciants i/o industrials i que amb els seus beneficis construïren els grans casals i obtingueren les patents dels títols menors de noblesa. Els grans casals setcentistes eren pura façana, fins i tot en el sentit literal. Hom edificava per impressionar i ser vist, no pas per viure en condicions de gran comoditat i en espais agradosos. La gran inversió es realitza a la façana i a la sala noble destinada a fer ballades i oferir festes.

La resta de l’edifici és molt més engavanyada. La vida quotidiana s’havia de realitzar en indrets més reduïts i adotzenats. Eren cases pensades, per dir-ho senzillament, de cara enfora i no de cara endins. Si, malgrat les modificacions efectuades a l’edifici, hom compara el volum, els metres cúbics, del gran saló de cal Bofarull, amb les mides totals de l’edifici en trobarà la constatació més clara. A Reus aquests edificis són bastits per fortunes recents, amb afany de grandesa, i mai per velles famílies de rendistes congènits. Tanmateix, aquests edificis són les excepcions, grandiloqüents i enlluernadores, si es vol, però sols anècdotes. La categoria, la donen les innombrables cases de menestrals, artesans, pagesos, petits comerciants i propietaris. El fet ja és constatat per Josep Rius. Cadascú vol ser el propietari de l’indret on viu. Això vol dir edificis de petites dimensions, en extensió i alçada, fabricats amb materials poc nobles.

L’absència de pedra, fàcilment constatable fins i tot en els casals senyorials, entra en contradicció amb l’afirmació de Bofarull que a partir del 1720 les construccions de tàpia són substituïdes per les de pedra de Castellvell, quan hauria de ser més encertat, en tot cas, dir que ho són per les de maons.

AI segle XVIII a Reus predominaven les cases unifamiliars. A partir dels inventaris postmortem continguts als protocols notarials se’n pot intentar una tipologia bàsica. A la planta baixa hi havia l’entrada, el corral i la denominada botiga, denominació genèrica que es podia referir al magatzem, l’obrador o

BOFARULL

24/05/10 12:43

Joan Rius. MAHR

Àngel Toldrà Viazo. CP

la tenda. Al primer pis es trobava la cuina, la sala i les alcoves, més una habitació que feia de golfes. De forma més excepcional tenien un soterrani o un segon pis on, generalment, hi havia el rebost, més habitacions i fins i tot una cambra per a la criada. L’estructura no era unívoca i podia conèixer algunes variacions segons l’ofici: així, els pagesos tenien a la planta baixa la quadra i el celler i alguns artesans situaven l’obrador al primer pis. Característiques comunes de totes les cases reusenques setcentistes serien el cobriment de l’edifici amb teulades, amb una presència nul·la o molt escassa de terrats, la divulgació dels balcons sovint amb baranes de ferro forjat ben trebalIades i la presència de barbacanes o ràfecs.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 19

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 9

24/05/10 12:43

3. La Casa Alba, construïda el segle XVIII, al costat de l’Ajuntament, a la plaça del Mercadal, en una imatge dels primers anys del segle XX. Ramon d’Alba fou alcalde el 1846. La casa fou reformada el 1910 i s’hi construí una façana modernista.

2 0

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 20

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

1. Exterior de la capella dels marquesos de Tamarit, acabada de construir el 1706, sota les pautes renaixentistes, com a ampliació de l’església de Sant Pere.

2. La capella dels Dolors, amb la portalada lateral de Sant Sebastià, és una ampliació del segle XVIII de l’església de Sant Pere.

Malgrat tot, hi havia cases i pisos de lloguer, sencers o a parts. Una curiosa llibreta de comptes del marmessor de Jerònima Sulivan i Claveria en dóna unes interessants, tot i que fragmentàries, notícies. Així, el 1792 anota que ha cobrat de Pau Simó «la anyada de la caseta sita en lo Cr. de Monterols», que pujava a 85 lliures; dues altres cases situades en lloc indeterminat de la vila en pagaven 40 i 170. La liquidació dels lloguers es feia cada any o cada semestre. En una altra nota, del 1793, explica que el matrimoni Teixidor ha «pagat lo lloguer de la casa per los tres anys han habitat, so és lo primer any 55 lliures que per esta quantitat los la llogà Da. Jerònima, per averse reservat lo quarto bo y la cunya sempre que dita vingués a Reus; y los dos anys 75 lliures». I en una del 1794 afirma haver rebut del veler Pau Simó «la quantitat de 160 lliures, so és 75 lliures per lo lloguer de un any del pis de la Sala y gorfa de la casa gran, y 85 lliures del lloguer de la casa petita»; les dues cases eren situades al carrer de Monterols. •

BOFARULL

24/05/10 12:43

Lluís Bartrina, CP

EL

LLIBRE P. BOFARULL.1.INTRO (p.1-21).indd 21

PA L AU

B O FA R U L L

•

2 1

24/05/10 12:43

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR.

2 2

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 1

BOFARULL

24/05/10 13:08

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 2

PA L AU

B O FA R U L L

•

2 3

24/05/10 13:09

2 4

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 3

BOFARULL

24/05/10 13:09

La família Bofarull i el seu palau de Reus BORJA DE QUEROL

Calveras/Mérida/Sagristà. © MNAC - Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona.

El cognom Bofarull procedeix dels Pallaresos, poble situat entre Tarragona i Reus i, de fet, el fogatge de 1553 ja parla d’«en Baffaburull» als Pallaresos. Alguns historiadors afirmen que possiblement Bofarull sigui un cognom de família morisca. D’altres investigadors, però, atribueixen un origen francès al llinatge.

El Llibre Major d’en Francesc de Bofarull (o Llibre d’Executòries) fa referència al nobiliari del llicenciat Trias de Albornoz, que ens parla d’un Jayme Bofarull pels volts de l’any 1374: «fue el primero, que allí sentó en el lugar de Pallaresos...». D’altra banda, el Llibre Major d’en… ens explica que els Bofarull dels Pallaresos i de Reus eren pagesos. En aquest sentit, l’historiador Josep Iglésies diu: «Montserrat Bofarull, el qual en el segle XVI feia de pagès als Pallaresos. El seu fill Jaume Bofarull feia de blanquer a Reus i va contraure matrimoni l´any 1591. Jaume inicia una dinastia de blanquers reusencs que, a la tercera generació, per bé que una rama mantingué la professió, l’altra donà un boter, el filipista Pere Bofarull i Llagostera». Segons segueix informant el Llibre Major d’en…, Montserrat Bofarull, pagès, va contraure matrimoni amb Magdalena i, d’aquesta unió, naixeren dos fills: Jaume, casat amb Isabel Clergue, i Lluís, que «fue reputado por labrador honrado en la Villa de Reus» i es va casar amb Tecla Rosic. El descendent de Lluís i de Tecla fou Josep Bofarull, que s’uní en matrimoni amb Paula Llagostera. Així doncs, fossin pagesos o blanquers, el que resulta veritablement remarcable és el menyspreu que comportava el fet de treballar amb les mans, un menyspreu del qual ens il·lustra l’ús de l’expressió «labrador honrado», emprada amb el mateix sentit amb què es parlava de l’existència de burgesos o de ciutadans honrats.

Pere Bofarull i Llagostera, fill de Josep Bofarull i de Paula Llagostera, fou boter de professió. Aquest Pere havia estat capità d’unes esquadres civils, organitzades a despeses seves; la seva casa de Reus havia estat saquejada, i fou mort a Alcover per les partides del guerriller Pere Joan Bar-

Autor desconegut. CIMIR

1. AVANTPASSATS I HERÀLDICA

1. Francesc de Bofarull i Miquel, en un oli de Pere Pau Muntanya, posterior a 1780.

2. Portalada del Casal dels Bofarull, en una fotografia de cap al 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 4

PA L AU

B O FA R U L L

•

2 5

24/05/10 13:09

celó, anomenat el Carrasclet. Al seu article L’elit social reusenca del segle XVIII, Laureà Pagarolas fa referència a un Bofarull Llagostera, fet ciutadà honrat l’any 1710, mentre que Cabestany Fort esmenta Pablo Bofarull a Aportación a la nómina de los «ciutadans honrats» de Barcelona. Pere Bofarull i Llagostera tingué tres fills: Teresa, casada amb Josep Garrell, pagès; Bonaventura, negociant; i Josep Bofarull i Gavaldà.

Autor desconegut. CP

Heràldica de Josep de Bofarull i Gavaldà Josep Bofarull i Gavaldà aconseguí primerament el títol de Ciutadà Honrat de Barcelona i, després, el de Cavaller i el de Noble, tres distincions que expliquen l’aparició de la preposició introductòria «de» al seu llinatge.

A més, en qualitat de nou membre de la noblesa, li fou concedit un escut d’armes. Aquest escut, que encapçala la portalada i, alhora, presideix el saló principal del Palau Bofarull de Reus, reprodueix en nou quarters els escuts dels cognoms Bofarull, Llagostera, Gavaldà, Cabré, Rosich, Clergué, Magrinyà, Arbonés i Savall. A més, l’ex-libris de Josep de Bofarull mostra un escut amb quatre quarters corresponents a les famílies Bofarull, Gavaldà, Llagostera i Cabré.

D’altra banda, el Llibre Major d’en… detalla la descripció dels quatre quarters corresponents als cognoms Bofarull, Gavaldà, Llagostera i Cabré, descripció que seguidament s’exposa: Escut de Bofarull, Quarter I “Un Escudo azul, con un Castillo formal blanco, y quatro Roques de oro, a sus angulos altos y bajos [...] y siendo los Blasones, Geroglíficos o Emblemas [...] parece preciso de este lugar, dar la razón de los que estos representan: Que por el Campo Azul, Zelo, Justicia, con Caridad, Hermosura, y Lealtad al Príncipe, y el Castillo denota, que alguno de esta familia le ganó, o defendió, siendo Caudillo del Ejército, o Governador de Plaza.”

1. Façana del Casal dels Bofarull, en una targeta postal de 1931.

2. Josep de Bofarull i Gavaldà, en un oli de Manuel Tramulles, de cap al 1772-1791, provinent del Mas de Bofarull.

2 6

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 5

“Un Escudo de Plata, con Torre Colorada, Almenada con su Omenage, y Chapitel Azul, y quatro estrellas rojas, dos à cada lado del Omenage [...], por el Campo de Plata, representan las calidades y limpieza de sangre de este Linage, Y el castillo demuestra, que alguno de esta familia le ganó, o defendió, siendo Caudillo del Ejército, o Governador de Plaza [...], y las estrellas obstentan Claridad, Paz, y Verdad en los hechos, asistencia al servicio del Príncipe, y favor al Patrio Suelo.”

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

Escut de Gavaldà, Quarter II

BOFARULL

24/05/10 13:09

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 6

PA L AU

B O FA R U L L

•

2 7

24/05/10 13:09

Escut de Llagostera, Quarter III “un Tablero de Escaques de Azul, y Oro, segun se demuestra en el tercer quartel, bajo de la mano izquierda del Escudo [...] los quales representan que estos se sentaron en el Principado de Cataluña, han expuesto sus vidas, al tablero de la Guerra en defensa de la Religion, Rey y Patria.”

Escut de Cabré, de Quarter IV “[...] una Cabra, que mantienen hasta nuestros tiempos, puesta de su Color, sobre Campoverde, [...] representando por la Cabra lo alusivo à el Apellido, que comprueba la antiguedad de esta familia y ser originaria de Aragon.”

Pelai Mas. AHMR

2. LES CASES DE JOSEP DE BOFARULL I GAVALDÀ

1. Portalada del Casal dels Bofarull, en una fotografia de 1920.

2. Façana del Casal dels Bofarull, en una targeta postal de 1906.

2 8

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 7

Abans de parlar de la Casa o Palau Bofarull de Reus, cal conèixer prèviament la biografia de Josep de Bofarull i Gavaldà, per tal d’entendre l’abast i el valor simbòlic d’aquesta construcció, símbol de l’ascens d’un burgès fet a si mateix al segle XVIII, en plena efervescència il·lustrada.

Josep de Bofarull i Gavaldà naixé i morí a Reus (1711-1779). Personatge de l’antic règim d’aquest país, pot ésser considerat el fundador del llinatge dels Bofarull i de la casa-palau Bofarull de Reus. Entre els seus descendents, figuren els directors de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Pròsper, Francesc i Manuel de Bofarull; arxivers i historiadors com Andreu i Antoni de Bofarull; poetes i novel·listes com Casimir de Bofarull i Miquel, Antoni de Bofarull i Ferran de Querol; homes d’empresa al segle xviii com Josep i Francesc de Bofarull i Miquel; i, més endavant, juristes com Guillem de Brocà i Montagut, Salvador de Brocà i de Bofarull o, ja en ple segle XX, Fernando Querol Lombardero.

Josep de Bofarull i Gavaldà, burgès català del segle xviii, es va enriquir amb el comerç de l’aiguardent, i ho va fer de ben jove, a l’edat de vint-inou anys. Cap al 1740, gràcies a la seva folgada posició econòmica, se li presentà la possibilitat d’ocupar càrrecs a l’administració local. A partir de l’any 1738, començà a adquirir propietats urbanes a Reus i propietats rústiques a Tarragona, Reus i Constantí. Individu religiós, això no li va impedir, però, de mostrar interès per llibres com Instituciones Políticas, del Baró de Bielfeld, un llibre que Ernest Lluch concep com «una de las obras que más influyeron en la entrada a Europa entre 1760 y 1789 […]

La obra de Bielfeld, escrita a la sombra de Prusia, penetró en España con fama justificada de que era un libro netamente anticatólico». Malgrat la seva vinculació a les iniciatives de la Junta de Comerç de Barcelona, Josep de Bofarull i Gavaldà s’interessà per la col·lectivitat; és en aquesta línia que s’han d’interpretar la seva aportació a la reconstrucció de l’Hospital dels

BOFARULL

24/05/10 13:09

Àngel Toldrà Viazo. CP

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 8

PA L AU

B O FA R U L L

•

2 9

24/05/10 13:09

Pelai Mas. AHMR

3 0

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 9

Pobres de Reus i les seves iniciatives de promoció del desenvolupament del port de Salou. A més, la seva activitat de mecenatge el portà a encarregar els seus retrats per a la casa Bofarull i per a l’Ermita de Misericòrdia.

S’ha conservat un retrat a l’oli de Josep de Bofarull i Gavaldà, en el qual, amb la mà esquerra, agafa un paper en el qual es llegeix la llegenda següent: «Al noble Josep Bofarull i Gavaldà rector de l’Ermita de N.S.A. de Misericòrdia nacido en Reus el 24 de abril de 1711» En les seves notes familiars, Fernando Querol Muller, descendent de Josep de Bofarull, indica a les seves Notas familiares (1957) que «Presidió la Junta que, sobre una ermita ya existente, levantó el santuario de Misericordia, en uno de cuyos altares se puso el blasón de la familia. Al erigir el santuario, trajeron de Roma los cuerpos de tres santos, entre ellos el de San Policarpio; a ello es debido, seguramente, que fuese patrono de varios de sus descendientes.»

El Llibre Major d’en… detalla els càrrecs que Josep de Bofarull i Gavaldà va ocupar a l’administració local. Va ser regidor vitalici de Reus durant nou anys de manera ininterrompuda i consta que «se aplicó con la mayor actividad a la pilla de Vagabundos, y Mal Entretenidos [...] Sirvió de Regidor y Regente muchas veces la Baylia de la misma Villa de Reus en el año mil setecientos cincuenta y seis». També va ser bayle (administrador) de la Baronia de Mascalbó (1757-1758) i subdelegat de Marina de Reus (1748-1772), «teniendo a su cargo la quadrilla, y Gremio de Mareantes de el Puerto de Salou, y el cuydar de recoger, y distribuir los fondos u caudales de esta […;] se aplicó también a reclutar gente voluntariamente, para el servicio de la Marina». En obtenir «la Gracia de Ciudadano Honrado de Barcelona», el 20 de maig de 1760, va ésser la companyia comercial de què era propietari la que, a instàncies dels seus dos fills, Josep i Francesc Bofarull (que també treballaven a l’esmentada companyia), la que va sufragar les despeses derivades de l’obtenció dels títols de cavaller (1772) i de noble (1774) a favor del seu pare.

Josep de Bofarull i Gavaldà es va dedicar al comerç a l’engròs d’aiguardent, vi, oli i grans. El cadastre de Reus ens informa que l’any 1740, quan tan sols comptava vint-i-nou anys, ja era propietari d’una fàbrica d’aiguardent, una casa al carrer de Monterols, una altra al Raval de Monterols, un matxo i tres peces de vinya. Deu anys més tard, ja s’havia convertit en un dels primers fabricants d’aiguardents de Reus, però no estava inclòs a la llista dels deu màxims impositors reusencs que figuren al Cadastre de 1750.

Entre 1750 i 1760, comprà cases al Raval de Monterols i seda a l’Aragó, alhora que signava i li eren reconeguts nombrosos debitoris. Al 1763, ja era propietari de quatre cases a Reus, i continuava tenint la fàbrica d’aiguardent i disset peces de terra, gairebé totes a la partida de la Roureda, amb vinya i olivera. Va comprar diverses cases a Reus, inclosa la de l’actual carrer de Llovera, on més endavant es construiria el que avui es coneix com a Palau Bofarull. També va adquirir petites propietats rústiques a Reus (el Mas de La

BOFARULL

24/05/10 13:09

Pelai Mas. AHMR

Roureda, més endavant anomenat Mas de Bofarull), al terme de Constantí i al territori de Tarragona, on va defensar els seus drets de rec. En aquestes terres, a més d’invertir en censals, debitoris i d’altres drets reials, fins i tot va aconseguir abolir l’obligació de «apacentar el ganado en ellas». A tot això cal afegir els interessos al cinquanta per cent que tenia a diferents forns de pa de Reus, com el del carrer de Sant Jaume i el del carrer dels Recs, i la quarta part del conducte anomenat «de las vinasas» que posseïa.

L’any 1765, ja havia format una companyia de comerç amb els seus fills Josep i Francesc. Sabem que aquesta companyia comprava mocadors de seda a València i a Galícia per a l’exportació. Josep Bofarull i els seus dos fills intervenien en moltes de les iniciatives econòmiques promogudes per la Junta de Comerç de Barcelona, com ara la Sociedad y Compañía de Seguros d’aquesta Junta; la Companyia de Comerç amb les illes de Santo Domingo, Puerto Rico i La Margarita per Hondures i Guatemala, i la Societat de Fons Perduts. D’altra banda, la Companyia dels Bofarull també participà amb Pablo de Miró i Clavaguera en negocis de barca en el port de Mataró. A més, els Bofarull tenien negocis ensems amb altres ports, com ara els d’Arenys de Mar, Salou, Mataró i Canet de Mar, dirigits a l’explotació de saethias, i també compraven fusta de roure a Itàlia per fer les botes de vi. Finalment, a Reus també gestionaven interessos d’altres empreses com Wombwells, Arabet, i Compª de Barcelona.

En el retrat que es conserva a Reus de Josep de Bofarull, el nostre personatge hi apareix amb un llibre a una de les mans, com a senyal de la relevància que el retrat concedia a l’activitat intel·lectual.

Sabem que Ferran de Querol i de Bofarull, el darrer descendent que concentrà ell tot sol a les seves mans la propietat de l’avui anomenant Palau de Bofarull i del Mas de Bofarull, heretà els llibres de la biblioteca del Palau Bofarull i que aquests llibres, en morir-ne el seu hereu l’any 1935, es van repartir entre els seus quatre fills. L’any 1936, però, alguns dels llibres que havien anat a parar al Mas Bofarull de Reus van desaparèixer juntament amb una carrossa que ara s’exhibeix al vestíbul d’entrada del Palau, carrossa que suposadament havia pertangut als Bofarull del segle XVIII; la família Bofarull mai no la va recuperar, per bé que avui sembla que algú no reconegut com a descendent de Ferran de Querol en va fer donació. Presentem i comentem aquí alguns dels llibres que encara es conserven d’aquesta biblioteca, tots ells editats abans de la mort de Josep de Bofarull i Gavaldà, l’any 1779, i amb el seu ex-libris: 1. Diálogos de los muertos antiguos, y modernos, de F. Salignac de la Mota Felenon (1759). Traducció de D. Miguel Joseph Fernández. Aquest mateix Felenon va escriure, l’any 1699, Les aventures de Telémaque, un

Pelai Mas. AHMR

Alguns llibres de Josep de Borfarull i Gavaldà

1-3. Un dels atlants i els dos lleons de la portalada del Casal dels Bofarull, en imatges de 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 10

PA L AU

B O FA R U L L

•

3 1

24/05/10 13:09

Autor desconegut. CP

Àngel Toldrà Viazo. CP

1-2. Targetes postals del saló del Casal dels Bofarull, editades el 1906 i cap al 1930.

3 2

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 11

text considerat jansenista i contrari a l’absolutisme.

2. Instituciones Políticas, del Baró de Bielfeld (1767). Traduït por D. Domingo de la Torre y Mollinedo a Madrid, a la impremta de D. Gabriel Ramírez. Com ja s’ha esmentat, Ernest Lluch considera que aquest llibre és una de les obres que més influïren en l’entrada de les idees anticatòliques a Europa, entre 1760 i 1789.

3. El gran Diccionario Historico [...] de la Historia Sagrada y Profana (1753). Traduït del francès per Luis Moreri, «en París y en Leon de Francia».

4. Mystica ciudad de Dios, milagro [...] historia divina y vida de la Virgen [...] 1765, Madrid. Imprenta de la Causa de la Venerable Madre.

A l’Europa del segle XVIII, els llibres de temàtica religiosa predominaven a les biblioteques particulars.

5. Grammaire angloise-françoise, corregida, reformada i ampliada per M. Mather Flint, París, Chez Briasson, 1767. A diferència dels altres volums,

BOFARULL

24/05/10 13:09

Lluís Bartrina. CP

Lluís Bartrina. CP

aquest presenta un desgast evident que dóna idea de la freqüència amb què va ésser consultat. Així doncs, sembla que l’activitat econòmica amb França i Anglaterra va impulsar Josep de Bofarull i Gavaldà a adquirir coneixements de les llegües francesa i anglesa. Del fet que manegés un diccionari bilingüe en dos idiomes que no li eren propis podem deduir que, en efecte, degué arribar a dominar-los tots dos prou bé. A més, els seus dos néts que havien d’heretar el negoci familiar estudiaren dos anys a Anglaterra per assolir els coneixements teòrics necessaris per seguir desenvolupant l’empresa.

6. Noticia del establecimiento y poblacion de las colonias inglesas en la América Septentrional. Sacada de varios autores por Francisco Álvarez, 1778, Madrid, Oficina de Antonio Fernández. La corona espanyola va donar suport al procés d’independència de les tretze colònies angleses a Amèrica del Nord, procés que culminaria l’any 1776 i en el qual es troben –cal no oblidar-ho– els antecedents de la Revolució Francesa de 1789.

3-4. Targetes postals del saló del Casal dels Bofarull, editades el 1910.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 12

PA L AU

B O FA R U L L

•

3 3

24/05/10 13:09

Lucien Roisin. CP

Actitud i mentalitat

1. Targeta postal del saló del Casal dels Bofarull, editada cap al 1920.

2. Maria Miquel i Pagès, esposa de Josep de Bofarull i de Gavaldà, amb qui es casà el 1732.

3 4

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 13

L’interès de Josep de Bofarull per la col·lectivitat queda palès en les diferents iniciatives de promoció i finançament gratuït d’edificis públics que el personatge reusenc dugué a terme al llarg de la seva vida, tant a la ciutat de Reus com a Salou. En aquest sentit, les seves donacions destinades a la reconstrucció de l’Ermita de Misericòrdia i a l’Hospital dels Pobres de Reus reflecteixen la seva bona disposició vers les millores en benefici de la comunitat, tal com es recull al document notarial de Josep Alonso de Valdés de l’any 1777, quan diu: «... Administradores y Regidores del Pio Hospital de Pobres ... dixeron expresaron que otorgavan haver recibido de Dn Joseph de Bofarull ... la cantidad de quatrocientas y quinze libras...

L’any 1732, quan només comptava vint-i-un anys, Josep de Bofarull es va casar amb Maria Miquel i Pagès, de Reus, amb qui va tenir set fills, tres noies i quatre nois. Pel que fa a les noies, Teresa es va casar amb Ramon Monté; Rosalina, amb Narcís Suñer Veciana; i Juliana, amb Francesc Freixa Veciana. D’altra banda, els dos fills grans, Josep i Francesc, van continuar amb el negoci familiar, mentre que els altres dos fills, Casimir i Gabriel, optaren per l’exèrcit. Tal vegada fos fruit de la casualitat que dos dels seus fills es dediquessin al comerç i els altres dos, a la carrera militar, però un autor vinculat al pensament econòmic català com Mateo Antonio Barberí sosté que «seria auxilio convenientissimo el que en cada familia de la Nobleza pobre, ó no muy acomodada, huviese un hijo Comerciante que sufragasse à los previsos dispendios de la carrera militar». Així, doncs, tampoc seria agosarat pensar que Josep de Bofarull, en decidir sobre el futur dels seus fills, potser va actuar animat pel mateix esperit pràctic i, sobretot, des del punt de vista històric, burgès, que batega en les paraules de Mateo Antonio Barberí.

Quant a la relació amb la seva muller, Josep de Bofarull mostra respecte i afecte per ella en el seu testament. L’absència de Maria Miquel a les activitats relacionades amb el negoci familiar no significa, però, que ella no exercís una forta influència dins l’àmbit familiar, terreny en el qual, en realitat, tingué un paper destacat. De fet, en el testament de Josep de Bofarull hi ha un seguit d’indicadors en els quals apareix la intervenció de Maria: d’una banda, la nomena marmessora (que és un càrrec de confiança), tot emprant diverses expressions d’afecte; d’altra, la converteix en usufructuària dels seus béns, sense necessitat, assenyala, de recórrer a cap fiança.

El testament inclou un repàs de les llegítimes per a cadascun dels fills, i en ell s’explica que hi ha dos fills, Casimir i Teresa, que en el moment de testar el pare tenen deutes amb el seu progenitor. L’hereu podrà reclamar el deute de Casimir, mentre que, pel que fa al deute de Teresa, el testador permet que el pagui la mare, ja que, d’aquesta manera, la filla Teresa podrà cobrar, a més de la llegítima paterna i materna rebuda en signar els capí-

BOFARULL

24/05/10 13:09

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 14

PA L AU

B O FA R U L L

•

3 5

24/05/10 13:09

Pelai Mas. AHMR

tols matrimonials, un llegat de 2.050 lliures barcelonines. La influència de la mare de Teresa suavitzant el rigor del pare, tot i que un dels principis bàsics de Josep de Bofarull –fidel al seu indiscutible tarannà burgès– era que els deutes sempre havien d’ésser pagats, és una mostra de com havia d’intervenir Maria Miquel en la vida familiar dels Bofarull.

Pel que fa a l’educació dels set fills de Josep de Bofarull, s’observa una clara diferència entre, d’una banda, la que reben les noies, clarament dirigida al matrimoni, i la que, de l’altra, es dóna als nois. Com ja s’ha assenyalat, el pare va pagar la carrera militar a Casimir i a Gabriel, mentre que Josep, l’hereu, i Francesc es van dedicar al comerç. A més, sabem que Francesc va estudiar llatí a Reus i que va anar a fer pràctiques a diverses cases de comerç de Barcelona, on també va aprendre francès.

La casa de Josep de Bofarull i Gavaldà, habitatge, magatzem... i també palau?

1. Un dels cantons del saló del Casal dels Bofarull, amb el bust d’un borbó, el 1920.

3 6

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 15

La família Bofarull mai no es va referir a l’edifici que avui es coneix com a Palau Bofarull anomenant-lo «palau»; ans al contrari, per als seus membres sempre va ésser «la Casa Bofarull» o «Can Bofarull». Sigui com sigui, val a dir que, encara que es tracta d’un edifici majestuós, va ésser, sense cap mena de dubte, la residència d’un burgès, no la d’un noble, atès que l’ús de les plantes baixes sempre es va destinar a botiga o magatzem, mentre que la planta pis es va reservar com a habitatge principal del propietari. Més encara, la Memòria de la Cabuda del Cups, estiba per posar vi, estiba per posar oli, y Sitges per posar grans. Any 1786 (Arxiu Família Bofarull, AFB) del seu fill Josep de Bofarull i Miquel constata la preocupació per emmagatzemar a la casa les mercaderies (vi, oli i grans) amb les quals la família comerciava.

L’any 1732 Josep Bofarull i Gavaldà es casa amb Maria Miquel, filla de Francesc Miquel, que, segons el Cadastre de Reus, té, entre d’altres propietats, casa al carrer de Monterols i una fàbrica d’aiguardent. El cadastre reusenc de l’any 1738 segueix parlant d’aquests béns que ara, però, apareixen a nom de la vídua de Francesc Miquel, i dins la mateixa nota de referència ja s’esmenta el nom de Josep Bofarull i Gavaldà, encara que no en qualitat de propietari.

S’atribueix a Josep Bofarull i Gavaldà la construcció del Palau Bofarull de l’actual carrer reusenc de Llovera perquè a la façana hi figura inscrita la data de 1739. Ara bé, el cert és que Josep de Bofarull no apareix al cadastre de Reus fins l’any 1740 i que fins l’any 1738 no es troba cap escriptura de compravenda de cap immoble a nom seu. El document de l’any 1738 tracta de la compra d’una peça de terra situada al costat de la casa i fàbrica d’aiguardent que fins aquell moment apareixen al cadastre a nom de la sogra de Josep Bofarull; és en aquesta peça de terra on es va construir la

BOFARULL

24/05/10 13:09

Carles Fargas. IMMR

Carles Fargas. IMMR

Carles Fargas. IMMR

primera de les cases de Josep Bofarull, l’any següent, és a dir, l’any 1739.

Cal interpretar, doncs, que la data que figura a la façana del Palau –1739– no és, de fet, errònia, sinó que fa referència a la primera de les edificacions que, al llarg del temps, acabarien configurant l’actual Palau Bofarull.

Ferran de Querol és autor de la novel·la Los Porpras, ambientada en una casa que, de fet, és el Palau Bofarull, i protagonitzada per una família, els Porpras, que són, clarament, els Bofarull, durant el Sexenni Revolucionari a Reus. En ella, l’autor diu: «Describieron, más o menos heráldicamente, cuarteles y lambrequines, lemas y cimeras, del Escudo de armas esculpido en el bloque central. Deletrearon las cifras romanas que contemplan debajo del blasón, MDCCXXXIX, fecha de la terminación del edificio». D’altra banda, el cadastre de Reus de 1751 informa que Josep Bofarull i Gavaldà ja tenia en propietat una casa al carrer de Monterols i una altra al Raval de Monterols –on més endavant adquirirà més coses–. Posteriorment, el raval de Monterols serà conegut com el carrer de Sant Pere d’Alcàntara, que en l’actualitat és el carrer de Llovera.

Una altra dada que contribueix a precisar la història de l’edifici que avui és el Palau Bofarull és el fet que els documents de l’època sempre facin referència a una «casa». En aquest sentit cal interpretar la documentació que dóna notícia de la renúncia de Josep de Bofarull i Gavaldà, l’any 1772, al càrrec de subdelegat de Marina a favor de Bonaventura Bofarull, fill de Pere Bofarull i Magdalena Nolla. La seva dimissió va estar motivada, segons informa el notari Josep Alonso de Valdés, «porque respeto de no permitirle ya su abandonada edad y achaques continuar siriviendole con el desempeño que hasta ahora». L’acte formal de traspàs del càrrec de

2-4. Successius escuts senyorials de la família Bofarull, del Llibre Major de Francesc de Bofarull i Miquel, del segle XVIII, conservat al Museu d’Art i Història de Reus.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 16

PA L AU

B O FA R U L L

•

3 7

24/05/10 13:09

3 8

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 17

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

Pelai Mas. AHMR

1. Un dels cantons del saló del Casal dels Bofarull, amb el bust d’un borbó, el 1920.

2. Teresa Mascaró i Salas, esposa de Francesc de Bofarull i Miquel, amb qui es casà el 1765.

tinent subdelegat de marina es va celebrar a Reus amb tota la formalitat que l’ocasió requeria en «una Sala de su propia Casa sita en el Arraval de Monterols de la Villa referida...» (Josep Alonso de Valdés).

Un altre document de l’any 1781 concreta encara més la història del Palau Bofarull quan precisa que la casa Bofarull està situada al carrer de Sant Pere d’Alcàntara (avui carrer de Llovera) i, a més, detalla quins eren els seus veïns. Conèixer els veïns ens ajuda a esbrinar quan es van construir la façana i el saló del que més tard seria el Palau Bofarull: «en lo oratorio de una casa... llevo dicho obligo especialmente toda aquella casa y jardín anexo ... tengo y poseo en los Arravales... St. Pedro de Alcantara, y confina por un lado con Christoval Baget torcedor de seda parte, y parte con Joseph Baduell cubero; por otro con Juan de Barberà; por detrás por Joseph Grases tratante vecinos...». El document s’està referint a la casa del fill de Josep de Bofarull i Gavaldà, és a dir, Josep de Bofarull i Miquel.

Gràcies al ja esmentat document de 1786 Memoria de la Cabuda dels Cups estiba..., sabem que, després de 1781, es fa fer una obra nova a la casa de Josep de Bofarull i Miquel. Com hem dit abans, conèixer els veïns ens permet saber que aquesta obra nova era una ampliació de l’edifici situat a Sant Pere d’Alcàntara i que aquesta ampliació es va fer on eren les cases dels veïns anomenats Ramon Peys i Joan de Barberà: «de la botiga o magm gran de la obra nova construïda al paratge ahont eran las casas de J. De Barberà y Ramon Peys». Aquesta obra va servir per construir un magatzem gran damunt el qual es va establir el saló noble del Palau Bofarull. Fou en aquest moment quan Josep de Bofarull i Miquel proporcionà uniformitat a tota la façana i quan hi va intervenir el pintor Muntanya. D’altra banda, la Memoria de la Cabuda dels Cups... també ens indica que «20 carretades de Verema que caben al cup de la Botiga o Magm. Gran de la obra nova, construida al paratge ahont eran las casa de Jph de Barbera y Ramon Peys». I més endavant afegeix: «També y a sota la obra del saló una gran botiga y rebotiga ...». Finalment, també especifica: «Als magatzems sota la obra nova dels saló hi caben ...».

Quin significat tenia la construcció del Palau Bofarull? Segons interpreta Josep Iglésies, es tractava d’un homenatge i d’una mostra d’adhesió a la casa de Borbó. Altrament, Ferran de Querol, en destacar a la seva novel·la, Los Porpras, la magnificència de la façana, el saló i la galeria dels retrats de l’edifici, posa de relleu l’admiració que aquesta construcció despertava al segle XIX. La ploma literària del descendent de Josep de Bofarull plasma aquest efecte de fascinació en una escena del capítol IX de l’obra, en la qual un grup de visitants reacciona amb una onada d’exclamacions i admiracions davant l’arquitectura que se’ls mostra: «-¿Que tal, eh? //, ... //-Mucho, mucho!... ¡sopla!, ¡qué brutalidad!//... -Hermoso...! hermoso! balbuceaba el tamaritano, con convicción y –acaso inconcientemente –con codicia.//...//Pero; inmenso!...¡Bestial!».

BOFARULL

24/05/10 13:09

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 18

PA L AU

B O FA R U L L

•

3 9

24/05/10 13:09

Pelai Mas. AHMR

1. Làmpara del saló del Casal dels Bofarull, el 1920.

4 0

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 19

Sembla que, en efecte, la construcció del Palau Bofarull és un homenatge als Borbons per la seva política econòmica envers Catalunya –ja que li va permetre comerciar amb Amèrica–. Ara bé, més enllà del reconeixement a la Corona borbònica, si tenim en compte que fou Josep de Bofarull i Miquel el vertader artífex de la uniformitat que avui permet anomenar «palau» a la que sempre va ésser considerada pels seus propietaris la «Casa» Bofarull, cal interpretar que l’edifici és també, i sobretot, l’homenatge que el fill de Josep de Bofarull i Gavaldà va retre al seu pare. Els tres nous elements arquitectònics –la façana, el saló i la galeria dels retrats– estan ambientats en el context de la vila de Reus, la segona població més important de Catalunya des del punt de vista econòmic, i que reclama des de fa anys el tractament de ciutat, com recull el mateix ajuntament reusenc en una carta del 20 de maig de 1775 conservada a l’AFB: «Que el prodigioso Comercio activo, q. Florece tiempo hace en la referida Villa acreditado, y notorio en todas las Plazas maritimas de Europa, ha producido en los Vecinos, y moradores aquella opulencia, y ventajas, que hace regulares el fomento de este nervio del estado, a que contribuye la oportunidad de su situacion, que esta en el centro del fertil campo de Tarragona por circunstancias se regula prudencialmente, sin exageracion que passan de Diez mil forasteros los que entran y salen cada semana en la villa con solo objeto del comercio y su numerosa Poblacion la mas grande del Principado despues de su Capital». I Josep de Bofarull i Gavaldà, sens dubte, fou una de les figures que més clarament encarnaren l’esperit comercial i econòmicament dinàmic d’aquella ciutat emergent. De tot això s’infereix la raó que sigui l’escut de Josep de Bofarull i Gavaldà i no el del seu fill Josep Bofarull i Miquel) el que presideix tant «el portal gran» de l’edifici com el sostre del saló noble. En definitiva, doncs, podem parlar d’un homenatge triple: l’homenatge al projecte econòmic de Carles III de Borbó; el reconeixement a l’aportació d’una figura cabdal del desenvolupament del Reus d’aquella època; i, finalment, l’homenatge personal del fill al pare, que es concreta en l’aparició de la data de 1739 (que correspon a la primera construcció de Josep de Bofarull i Gavaldà) esculpida a la porta d’entrada principal.

Aquest palau és, per tant, la representació arquitectonicoartística de la vila que demana ser ciutat, mitjançant l’homenatge a una de les figures que més van contribuir al seu desenvolupament econòmic. Davant la vella noblesa, esdevé una reivindicació dels nous nobles amb mentalitat burgesa, homes que no porten una vida ociosa, sinó, ben al contrari, plenament dedicada al treball i a la col·lectivitat. La disposició dels dos atlants de la porta principal, un d’ells més jove i l’altre més gran, tots dos en clara posició d’esforç, és una al·legoria evident del treball, el pilar que veritablement sustenta el comerç i la indústria.

El mateix esperit al·legòric i, alhora, clarament modern, es fa palès a la narració iconogràfica de les pintures del saló, que, en tant que mostra

BOFARULL

24/05/10 13:09

de la consciència de representació d’una nova força econòmica i social, s’avança uns anys a les pintures dels salons de la Duana de Barcelona. I els burgesos ennoblits no construiran el palau a Barcelona, sinó a la seva vila, la vila que demana el reconeixement com a ciutat. En conseqüència, el que l’Ajuntament reusenc reivindica per carta ja l’any 1775 és el mateix que reivindica el palau des de la seva façana i les seves pintures, i és, precisament, aquesta reivindicació arquitectònica el que li confereix la singularitat i l’especificitat que el diferencien ben clarament dels altres palaus reusencs de la mateixa època. La diferència singular del Palau Bofarull s’evidencia també en comparar les seves pintures amb les de la Casa Castellarnau de Tarragona, que parlen de la riquesa dels seus propietaris, i no de la riquesa del comerç i de la indústria pròpiament dits, concebuts com a font de progrés, que és del que parla la iconografia del Palau Bofarull.

3. EREN ELS BOFARULL UNA FAMÍLIA D’IL·LUSTRATS?

Hereu de Josep de Bofarull i Gavaldà va continuar el negoci de l’aiguardent juntament amb el seu germà Francesc. Ocupà diversos càrrecs a l’Ajuntament de Reus, i també juntament amb el seu germà Francesc, impulsà nombroses actuacions culturals i socials (el Teatre de les Comèdies i l’Hospital dels pobres). És l’autèntic responsable de la construcció del Palau Bofarull, la façana del qual, realitzada per ell, definitivament proporciona unitat a les cases adquirides per Josep de Bofarull i Gavaldà i a les que ell mateix comprà. Probablement, la façana fou dissenyada entre els anys 1781 i 1786 per encàrrec de Josep de Bofarull i Miquel, amb la col·laboració del seu germà Francesc i de l’equip del pintor Pere Pau Muntanya.

Sobre els solars de dues cases adquirides per Josep de Bofarull i Miquel es va construir un gran magatzem, damunt el qual s’edificà el saló noble decorat amb pintures del pintor Muntanya. Al bell mig del sostre del saló hi figuren les imatges de Carles III i de Carles IV i la seva esposa i, entre les dues imatges, l’escut de nou quarters de Josep de Bofarull i Gavaldà.

Al voltant d’aquest conjunt central, a les galeries, hi figuren vuit pintures que representen els pobles d’Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica.

Dels tres quadres que pengen a les parets –en un principi, havien d’ésser quatre, però finalment Muntanya sols en va pintar tres–, segons la documentació familiar, un és obra del pintor Muntanya, mentre que els altres dos foren pintats per Flaugier. El quart quadre de les parets no es va arribar a realitzar, segons explica des de sempre la família, perquè el senyor de la casa va voler controlar l’evolució d‘aquella quarta pintura, i aquesta actitud curiosa va molestar tant el pintor, que el va conduir a l’extrem de negar-se a fer l’obra. Sigui com sigui, el cert és que la relació entre els Bo-

Pelai Mas. AHMR

Josep de Bofarull i Miquel

2. Làmpara central del saló del Casal dels Bofarull, el 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 20

PA L AU

B O FA R U L L

•

4 1

24/05/10 13:09

farull i el pintor Muntanya no va acabar gens bé, com la correspondència familiar corrobora. Finalment, els bustos de marbre que hi ha al saló, un a cada cantó dels quatre que el configuren, representen els monarques Felip V, Lluís I, Ferran VI i Carles III. Al Mas de la Roureda, comprat pel seu pare, Josep de Bofarull i Miquel hi construí una font amb una imatge de la Verge de Misericòrdia i un batan per al blanquejat de pells. A més, va ampliar el traçat de la mina d’aigua.

Arxiu de la Corona d’Aragó. Barcelona

Francesc de Bofarull i Miquel i els seus fills Francesc i Pròsper de Bofarull i Mascaró

2. Pròsper de Bofarull i Mascaró (17771859), director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en un retrat a l’oli de Claudi Lorenzale.

4 2

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 21

Al voltant de l’any 1787, Pere Pau Muntanya va realitzar un retrat a l’oli de Francesc de Bofarull en el qual apareix un escut d’armes amb nou quarters dels cognoms Bofarull, Llagostera, Gavaldà, Cabré, Rosich, Clergué, Magrinyà, Arbonés i Savall, també descrits al Llibre Major d’en....

Una vegada més, es tracta de l’homenatge del fill al pare, aquest cop retut pel segon fill.

Al fons del quadre, a mà dreta, s’observa una biblioteca de tres prestatges plens de llibres. A l’inventari de béns post mortem de Francesc de Bofarull podem llegir la menció explícita als llibres que posseïa: «sets cents tomes de llibres la major part enquadernats a la francesa, Espanyols, Francesos e Italians, Algunes màquines de física experimental, i altres joguines, junt amb tres globus geografichs, una caixa de llibres Eclessiasticles...». Darrere Francesc de Bofarull, mig amagat per la seva mà dreta, trobem un drap amb uns signes, possiblement les seves marques comercials. Darrere el drap, unes botes de vi o aiguardent, símbol d’una de les fonts d’enriquiment dels Bofarull. Al fons, hi apareix una marina amb una talaia de la zona de Salou i un vaixell, sens dubte una al·lusió al comerç marítim. Recordem que els Bofarull participaren en diferents negocis a ultramar, especialment amb Amèrica.

El Llibre Major d’en... també explica que Francesc de Bofarull va estudiar llatí a Reus i va aprendre francès a Barcelona, on va fer pràctiques a diverses cases de comerç.

L’any 1768, Francesc de Bofarull va associar-se amb el seu pare i el seu germà Josep. Van constituir una companyia de comerç, i a la mort de Francesc, la seva part en el negoci passà a mans del seu fill gran, Francesc de Bofarull i Mascaró.

L’any 1780, Francesc de Bofarull i Miquel va ser nomenat administrador de l’Ermita de Misericòrdia, Verge de la qual ell era molt devot, i va ocupar aquest càrrec fins a la seva mort. Va ésser síndic dues vegades, el 1772 i el 1777, i també ocupà el càrrec d’administrador de l’Hospital dels Pobres de Reus, des de l’any 1773 fins l’any 1786. En qualitat d’administrador de la institució esmentada, per tal d’obtenir-ne ingressos destinats

BOFARULL

24/05/10 13:09

Arxiu de la Corona d’Aragó. Barcelona

a la seva millora, va dur a terme dues iniciatives importants: d’una banda, va construir dos forns; de l’altra, l’any 1775, va començar la construcció del Teatre Principal, com ens informa el Llibre Major d’en....

Es conserva una carta al pintor Muntanya en la qual Francesc dóna instruccions al pintor amb relació a uns quadres que s’havien de pintar durant el temps que el seu germà Josep ocupà el càrrec de regidor a l’Ajuntament. Veiem, doncs, que Francesc no només col·labora amb el seu germà Josep en els afers comercials, sinó també en els culturals i en aquells que tenen a veure amb la política local.

La manera de pensar i, conseqüentment, d’actuar de Josep i Francesc de Bofarull i Miquel va ésser tan coincident, que fins i tot enviaren els seus respectius fills primogènits, Joan de Bofarull i Morell i Francesc de Bofarull i Mascaró, a estudiar junts dos anys (1785-1787) a Londres, on arribaren després de passar per París, Lió i Montpelier. A Londres estudiaren «la lengua inglesa, cuentas [...] carácter de letra, dibujo, y porte de libros en partida doble, juntamente con el álgebra... para enterarse del trato, costumbres, particularidades, y curiosidades...», segons el Llibre Major d’en....

L’any 1787, els dos cosins tornaren a Reus, però tornaren a marxar aquell mateix any per fer pràctiques de comerç a casa de Joan Saluda, d’Alacant.

A més, van visitar València, Sevilla, Madrid, Màlaga, etc.

Cal també fer menció d’un altre fill de Francesc de Bofarull i Miquel, Pròsper de Bofarull i Mascaró (1777-1859), que va ser director i organitzador de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, autor de l’obra Los Condes de Barcelona vindicados i membre de la Real Academia de la Historia de Madrid i de la Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. A més, va iniciar la Col· lecció de Documents Inèdits de l’Arxiu General de la Corona d’Aragó. El seu fill Manuel de Bofarull i de Sartorio (1816-1892) va continuar la tasca de direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i, a ell, alhora, el succeí en el càrrec el seu fill Francesc de Bofarull i Sans (1843-1938).

Casimir de Bofarull i Miquel Nascut el 1749, Casimir de Bofarull i Miquel fou militar i poeta. A causa de la seva professió, va viatjar molt, i els seus viatges li van permetre gestionar els interessos de la família a Amèrica. Ascendit a mariscal de camp, morí l’any 1802 en una missió a les Balears. Com en el cas dels seus germans Josep i Francesc, destaca la seva defensa de l’ensenyament popular, una actitud que explica que organitzés, també una escola d’arts i oficis a Puerto de Santa María. D’altra banda es conserva un document a la Biblioteca de Catalunya en el que defensa l’ensenyament popular, un discurs fou pronunciat a la Societat Econòmica d’Amics del País del Puerto de Santa María (Cadis) titulat Copia del discurso que el día 22 de noviembre de 1785 pronunció el teniente coronel Don Casimiro de Bofarull.

2. Manuel de Bofarull i de Sartorio (1816-1892), director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en una fotografia de Pau Audouard i Cia.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 22

PA L AU

B O FA R U L L

•

4 3

24/05/10 13:09

Família Ruiz de Querol. AFB

Joan de Bofarull i Morell (Reus ? - Barcelona, 1802) Fill primogènit de Josep de Bofarull i Miquel i destinat, per aquesta raó, a ésser l’hereu del Palau Bofarull, Joan de Bofarull i Morell va rebre una sòlida formació comercial i comptable a Londres durant dos anys, i després va fer pràctiques de comerç a Alacant.

La noblesa catalana sempre valorava la pertinença a ordres militars espanyoles, raó per la qual Joan assolí la dignitat de cavaller de la Real Maestranza de Ronda (de fet, existí un retrat seu, vestit amb uniforme de cavaller d’aquesta ordre). Seguint la tradició del seu pare i del seu avi, també fou nomenat administrador de l’Ermita de Misericòrdia.

Joan de Bofarull i Morell morí sense descendència l’any 1802. La seva mort s’esdevingué quan, durant un acte presidit per Carles IV i la seva esposa en honor de la Princesa d’Astúries, que arribava provinent de Nàpols al port de Barcelona, una xalupa va sotsobrar.

4. EL PALAU BOFARULL PER DINS Com més amunt ja s’ha explicat, la Casa Bofarull del segle XVIII era una casa amb magatzems. En una escriptura pública de l’any 1948 es descriu com una casa situada a Reus, al carrer de Llovera, número quinze, «compuesta de bajos con tiendas y patio al detrás, piso principal y alto». Ara bé, més enllà de l’existència dels magatzems, un seguit de característiques permeten concloure que, alhora, es tractava d’una «casa» o d’un «palau» similar a d’altres del Reus del segle XVIII, que l’edifici estava format per cinc habitacles, tenia una façana molt àmplia amb una porta de grans dimensions i la planta pis –és a dir, aquella on la família vivia– tenia més alçada que una casa ordinària i, a més, balcons que donaven al carrer. Tant la façana principal com l’interior de l’edifici foren dissenyats de manera sumptuosa, especialment el saló noble.

1. Façana del Mas de Bofarull.

4 4

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 23

Els magatzems L’any 1786, la casa i els magatzems de Josep de Bofarull i Miquel – ubicats entre els actuals carrers de Llovera i de l’Amargura– tenia, d’una banda, un magatzem gran i un altre de petit, ambdós situats al carrer de Llovera, és a dir, sota el Palau Bofarull, i destinats a guardar la verema, el vi i l’oli. D’altra banda, a la part posterior, hi havia diferents espais a l’aire lliure, unes «cases», és a dir, l’habitatge i la fàbrica d’aiguardent del sogre de Josep de Bofarull i Gavaldà, i també diferents «coberts» que s’empraven per emmagatzemar productes i materials varis. En aquesta zona tampoc no es deixava d’emmagatzemar llenya, material fonamental quan s’havien d’utilitzar les olles o els alambins per el·laborar l’aiguardent. Finalment, en aquesta part també estaven la premsa per a l’oli i la sènia.

BOFARULL

24/05/10 13:09

Planta pis d’habitatge. Habitacions de gala El pis principal i la façana constitueixen el que s’ha acabat identificant amb el Palau Bofarull. Gràcies al fet que la família conserva la Llibreta dels Domasos Casa de Don Josep de Bofarull Reus. Any de 1799 (AFB), sabem que en determinades ocasions la casa es guarnia per a la seva exhibició.

Aquesta llibreta informa que uns dies concrets i molt especials de l’any es decoraven amb gran profusió de domassos de tres colors –149 domassos de color carmesí, 28 domassos verds i 58 de color llimó– el saló, la sala de la Verge, l’alcova del saló, els dormitoris de l’hort i el quarto del carrer, a més dels balcons i la portalada.

Cal interpretar aquest afany de guarnir l’exterior i de mostrar l’interior de l’habitatge, que gairebé es podria qualificar de «sumptuós» i que caracteritza la família Bofarull de la segona meitat del segle XVIII, com la conseqüència de la influència de les novetats procedents de l’estranger, una influència que introdueix canvis tant a les diferents cambres de les cases, com en el comportament de la gent, de manera que les visites, si abans només entraven a la sala o al saló, a finals de la centúria ja entren a més habitacions, com poden ésser els dormitoris.

El saló és l’habitació principal de la casa i apareix concebut com un conjunt harmònic, la magnificència del qual es basa en tres elements fonamentals: la decoració de les parets i els sostres (pintures, estucat sobre fusta i la tècnica del trompe l’oeil), els domassos i el mobiliari. La seva comunicació amb l’alcova principal de la casa no era fortuïta. Els dies de gala, ambdós habitacles es guarnien amb damassos carmesins per tal de realçar-ne la rellevància. Aranyes de cristall venecià molt voluminoses il· luminaven el saló, en el qual també hi havia dues cornucòpies amb motius vegetals i cadascuna amb la seva corresponent consola. D’altra banda, la decoració dels sòcols i de la fusta pintada que imita el marbre i suggereix columnes jòniques acompanyava les pintures de sostres i parets realitzades pels pintors Muntanya i Flaugier.

Pelai Mas. AHMR

Planta pis d’habitatge. Habitacions d’ús ordinari A la novel·la Los Porpras es descriuen les habitacions d’us quotidià de la planta principal del Palau Bofarull: «Un rimero de salas: el vestíbulo, el hogar, un comedor donde podía darse una batalla, un pasadizo semioscuro... Hacia los aposentos de delante: dos gabinetes de entresuelo, gemelos, cuyos balcones miran a la calle de San Pedro. Propiamente se detenían en el mas cercano; uno, tapizado de papel lustroso, sobre el fondo blanco, donde campaban unos rosales de flores y follage azules... El llamado cuarto primero, para distinguirle del que le seguía o sea del cuarto segundo...»

L’entrada del passadís es realitzava mitjançant una mampara vidriada. Gràcies a aquesta novel·la, sabem que la cuina estava a la part posterior de la casa, amb accés des del pati gran i el jardí.

2. Banquetes del saló del Casal dels Bofarull, el 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 24

PA L AU

B O FA R U L L

•

4 5

24/05/10 13:09

Família Ruiz de Querol. AFB

1. Capella del Mas de Bofarull.

4 6

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 25

Els mobles Durant la primera meitat del segle XVIII, el moble català continua la tendència del segle XVII, mentre que a la segona meitat del segle XVIII la influència de les innovacions angleses i franceses marcaren un canvi evident. El saló del Palau Bofarull de la segona meitat del segle XVIII plasma aquest canvi en el mobiliari, que s’enriqueix amb una esplèndida col·lecció de cadires de noguera de respatllers decorats amb figures mitològiques que Joan de Bofarull i Morell portà d’Anglaterra després de viure-hi dos anys.

Els mobles característics de l’època presents en aquest espai són: un canapè (que substitueix l’antic banc de fusta amb respatller), un armari amb una porta vidriera i les consoles i cornucòpies ja esmentades.

La Llibreta dels Domasos... comptabilitza amb detall el nombrosíssim cadiratge que trobem als dormitoris, al saló i a la sala de la Verge de Misericòrdia, i empra diversos termes per fer-ne referència: «asientos», «Cadiras de brassos», «Cadira poltrona», «Tamboret» o, senzillament, «cadira». Cal pensar, però, que aquest era només el cadiratge de lluïment de la casa i que, paral·lelament, en devia haver també un d’ús diari.

La capella Mirant cap a la porta principal de l’edifici, es distingeix un balcó al qual s’accedeix des de dues portes, entre les quals hi ha una finestra petita amb un porticó que normalment romania tancat. Darrere el porticó hi havia una imatge de la Verge de Misericòrdia, i en determinats dies de l’any el porticó s’obria i la imatge, que habitualment mirava cap a l’interior, es girava mirant en direcció al carrer. La novel·la Los Porpras inclou algunes referències a aquesta capella. Al balcó, treballat en ferro, hi figuren una creu i una essa, símbols catòlics inequívocs. Més amunt hi figura una lletra ema en ferro llaurat, que es pot interpretar com una referència ambivalent que remet o bé a les senyores de Bofarull anomenades Maria, o bé a la Verge de Misericòrdia.

Els documents de l’arxiu familiar informen que es podia celebrar missa a l’oratori de la Casa Bofarull, que una comissió de Tarragona l’havia beneït, com també havia beneït els seus guarniments, i fins i tot ha quedat constància d’una visita de l’arquebisbe de Tarragona. Igualment, es disposava de llicència o permís per construir i celebrar missa «en la Casa de campo de la Roureda». Gràcies a un inventari de plata de l’any 1787 (AFB), hi ha constància que, a la Casa i al Mas de Bofarull, els anomenats guarniments eren de plata: l’oratori tenia una creu de plata amb peu de pedra, un reliquiari gran dels màrtirs Vicenç, Pròsper i Victorí, una pica gran per a posar aigua beneïda i un reliquiari de Sant Ramon de Penyafort.

La Sala dels retrats A la seva novel·la Los Porpras, Ferran de Querol i de Bofarull descriu

BOFARULL

24/05/10 13:09

La coberteria Ja des del segle XVII i principis del XVIII s’observa una tendència a regular el comportament a taula. A mitjans del segle XVIII, aquest comportament adquireix un aire més refinat, s’imposa l’ús de nous utensilis a taula, com ara plats, gots, ganivets, culleres i forquilles individuals. La norma passa a ésser no fer ús dels dits i no servir-se directament de la safata a la boca. Es tracta d’una manera d’individualisme, en la qual cadascú és l’amo del seu servei –plat, got i coberts–. Cal emprar la coberteria per portar els aliments dels salers, plates i salseres comuns al plat de cada comensal. La manera de menjar, doncs, es convertí en signe de distinció social.

Al segle XVIII, els Bofarull menjaven amb coberteria de plata. Segons indica l’inventari de plata esmentat (AFB), d’una banda, les peces de plata de llei eren, entre d’altres, «6 Candeleros a la moda, Una Palangana Gerro a forma de Puchell Cuello y bola, 2 vinagreras a la moda, 24 marselinas, 2 Azefatas, 3 Platerets, y 3 Espabilladoras...», mentre que, de l’altre, les altres peces de plata «2 sotacopas, 1 Palmatoria a la moda, Una Escudella gran ab tap, 3 dotzenas culleres y forquilles per lo servei de taula, 5 Dotzenas de Gavinets, Per 2 Sucreras, y 2 Pebreras, Una dotzena Culleres per Café, 3 Gots de Plata, Un Cullero, Per 4 Cullerots, Per 6 Furquillots...».

M. de Querol Pedrol. AFB

una sala que anava de l’escala al saló noble del Palau Bofarull, «una galería o sala de paso que conducía al salón principal –on estaven penjats els retrats–, los Porpras de varias generaciones, varones y damas, aparecían retratados de tamaño natural en una colección de telas». Qui eren els Bofarull retratats? Fernando de Querol i Muller, en les seves Notas familiares, que són un esborrany de 1957, ens en facilita la resposta: «En uno de ellos estaba solo José Francisco de Bofarull Plandolit, de uniforme de Ronda. En los otros tres estaban sus padres – Francesc Policarp de Bofarull i Maria Bofarull–, sus abuelos –Josep de Bofarull i Miquel i Maria Morell– y sus bisabuelos –Josep de Bofarull i Gavaldà i Maria Miquel–.

5. ELS BOFARULL AL PALAU BOFARULL ALS SEGLES XIX I XX Francesc Policarp de Bofarull i Morell (1771- 1843) També fill de Josep de Bofarull i Miquel. En morir el seu germà gran, Joan, l’any 1802, Francesc Policarp de Bofarull i Morell es convertí en l’hereu universal. Amb ell, però, la dinastia d’empresaris es va truncar, ja que havia iniciat, l’any 1784, la seva carrera militar com a cadet al Colegio Militar de Puerto de Santa María, a Cadis, on va assolir el grau de Coronel l’any 1815. Va ingressar a la Real Maestranza de Ronda, seguint el costum tan arrelat entre la noblesa catalana d’aquesta època; com el seu germà Joan i el seus avantpassats, fou administrador de l’Ermita de Misericòrdia

2. El militar Francesc Policarp de Bofarull i Morell (1711-1843), en un retrat a l’oli d’autor desconegut.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 26

PA L AU

B O FA R U L L

•

4 7

24/05/10 13:09

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

de Reus. Francesc Policarp va participar en diverses campanyes: intervingué a la del Rosselló, entre 1793 i 1795; organitzà els terços de defensa a Tarragona entre 1795 i 1797; lluità a la guerra contra Portugal l’any 1801; i l’any 1808, sol·licità la inhabilitació per a la carrera militar a causa d’una contusió de quart grau provocada per una caiguda a cavall durant la guerra contra les tropes de Napoleó. Val la pena fer menció de l’anècdota que, precisament durant la guerra contra Napoleó, un general francès es va passejar a cavall pel saló del Palau mentre comentava en to despectiu que a ell aquell saló tan sumptuós dedicat als Borbons només li servia per entretenir el seu cavall. Entre els anys 1813 i 1815, ocupà el càrrec de regidor degà de Reus. L’any 1814, Ferran VII i el seu germà Carles passaren una hora escoltant un concert de música al saló del Palau Bofarull. L’any 1827, va anar a esperar Ferran VII entre Cambrils y Salou, per tal de fer front a la revolta «dels malcontents».

Francesc Policarp es va casar amb Maria de Plandolit i Gusta, de Barcelona, filla de Narcís Plandolit, un membre de la Junta de Comerç de Barcelona. En morir Francesc Policarp, la seva vídua començà a comprar renda fixa, a causa de la seva precària situació econòmica.

1. Antoni de Bofarull i de Brocà (18211892), escriptor i historiador, en un retrat a l’oli del pintor Tomàs Bergadà.

4 8

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 27

Josep Francesc de Bofarull i de Plandolit (1803 - Tarragona, 1869) Heretà el Palau i el Mas de Bofarull de Reus l’any 1852, quan va morir la seva mare, Maria de Plandolit. Va estudiar Dret i sembla que va viure a Barcelona i a Tarragona fins que, l’any 1852, arran de la mort de la seva mare, va traslladar la seva residència a Reus.

Es va casar amb una cosina segona seva, Magdalena de Bofarull i Brocà, germana d’Andreu i d’Antoni de Bofarull. Andreu fou arxiver i autor dels Anals Històrics de Reus, mentre que Antoni, oficial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, també fou escriptor, historiador i periodista. Entre l’obra d’Antoni de Bofarull i Brocà destaquen Historia crítica, civil y esclesiástica de Catalunya, Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña i Hazañas y recuerdos de los catalanes ó colección de leyendas.

Sembla que el matrimoni de Josep Francesc de Bofarull i Plandolit amb la seva cosina Magdalena no va complaure la família i que per aquesta raó la parella va residir a Barcelona i a Tarragona. Va adquirir la part inferior del retaule de la capella del Mas Bofarull i la va restaurar l’any 1860, però es va limitar a blanquejar-la amb calç. El retaule anterior fou destruït durant les guerres napoleòniques i només se’n va salvar la part superior.

L’any 1858, va arrendar «el piso principal con el jardín, galerías, parte de azotea con cuarto para habitación de un criado en los entresuelos y frente la escalera principal, y por ultimo una tienda con su almacen para habitación del conserje» (AFB), però la capella o oratori va quedar exclòs de l’arrendament. L’arrendatària, la societat El Olimpo, sol·licità de manera

BOFARULL

24/05/10 13:09

explícita que al lloguer s’hi incloguessin «los seis alambres y dos espejos que hay en el salón grande....y de otros dos espejos colocados en la pieza inmediata.....mas los bancos que hay alrededor de dicho salón grande» (AFB). Al contracte de lloguer també constava l’obligació de l’arrendatària de la devolució de l’immoble en les mateixes condicions que l’havia trobat, amb el mateix nombre d’envans, miralls, pintures del saló gran, daurats...

Possiblement, les botigues de la planta baixa també eren llogades a un altre arrendatari.

Quan va heretar el Palau Bofarull, Josep Francesc va contreure l’obligació, per via testamentària, de donar habitació al seu oncle Vicenç de Bofarull i als seus germans Policarp i Francesc de Bofarull i Plandolit.

Ferran de Querol i de Bofarull (Reus, 1857 - Tarragona, 1935) Quan Ferran de Querol i Bofarull va finalitzar el batxillerat, la família es va traslladar a Barcelona, i allà va ocupar una casa a la plaça de Catalunya, llavors sense urbanitzar, on s’instal·laven barracons, xurreries, cavallets, etc.

Acabada la carrera de Dret, la família va seguir vivint a Barcelona, perquè la guerra carlista feia perillosa l’estada a poblacions de segon ordre. De tornada a Tarragona, es van instal·lar a la casa Castellarnau, al carrer Cavallers, número 14. El 1886, Ferran de Querol es va casar amb M. Elisa de Rius i de Olózaga (1865-1893), filla del polític liberal Marià Rius, que va ésser diverses vegades diputat a Madrid i president de la Diputació de Tarragona.

Marià Rius formà part de la Comissió de diputats que anaren el 1869 a Torí a buscar Amadeu de Savoia. Quan el rei Amadeu visità Tarragona el 1871, es va allotjar a la casa de Marià Rius, situada al carrer Real. Més tard,

AFB-BQQ

Es va casar amb Joaquim de Querol i Gatell (Torredembarra,1824Tarragona, 1891), que va cursar els seus primers estudis al seminari de Tarragona i després, al Col·legi de Nobles de València. Nascut a Torredembarra, on tenia casa i terres, Joaquim de Querol fou advocat. Quan va néixer el primer fill de Misericòrdia, Ferran de Querol i de Bofarull, la família traslladà la seva residència de Reus a Tarragona, al carrer de la Granada, confiant que el clima més benigne de la capital tarragonina afavoriria la salut delicada de Misericòrdia. El matrimoni arreglà el Mas de la Roureda o Mas Bofarull: va convertir en dormitoris la galeria coberta posterior, va pintar la façana i va plantar les vinyes i els arbres de la plaça (els volts de l’any 1860) i el parc.

Joaquim de Querol fou Caballero de la Orden de San Juan de Jerusalén i Caballero Gran Cruz de Isabel la Católica. Amic del general Prim, en certa ocasió organitzà un gran ball en honor seu al saló gran del Palau.

Autor desconegut. AFB

Misericòrdia de Bofarull i de Bofarull (Reus, 1831 - Tarragona, 1893)

1. Ferran de Querol i de Bofarull (18571935), advocat i escriptor, en una fotografia de cap al 1900.

2. Ex-libris de Ferran de Querol i de Bofarull.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 28

PA L AU

B O FA R U L L

•

4 9

24/05/10 13:09

Maria Luisa Ruiz de Querol. AFB

1. Elisa de Olózaga, en un retrat a l’oli atribuït al pintor Frederic Madrazo.

2. L’Auditori Higini Anglès de la Diputació de Tarragona, al Palau Bofarull.

5 0

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 29

Amadeu el nomenà gentilhome i majordom major de Palau, i li concedí el títol de Comte de Rius. Forma part de la tradició familiar explicar l’anècdota que eren aficionats a jugar a escacs i que el rei li digué que, si guanyava la partida, li concediria un títol. Quan el rei Amadeu abdicà, Marià Rius fou l’únic diputat que l’acompanyà fins a Lisboa i Torí.

Marià Rius va treballar molt per la ciutat de Tarragona i pel seu port.

L’any 1870, l’Ajuntament de Tarragona acordà que pogués utilitzar l’escut de la ciutat com a blasó propi. Era maçó i políticament pertanyia al grup del general Prim i alhora, per matrimoni, al de Salustiano Olózaga, amb la filla del qual, Elisa de Olózaga i Camarasa, s’havia casat. El nom d’Elisa s’ha conservat a la família, i és per això que diferents descendents encara el mantenen. Li va costar integrar-se al sistema polític de la Restauració.

Finalment, l’any 1883, Sagasta aconseguí que reconegués la nova monarquia. La seva afició a la política el va arruïnar. Era copropietari del Monestir d’Escaladei, on li agradava passar temporades, en pau i tranquil·litat.

Salustiano de Olózaga (Oyón, 1805-Madrid, 1873) va estudiar Dret a Madrid. Va ésser membre de la Real Academia de la Historia (1853) i de la Real Academia de la Lengua Española. Maçó i políticament progressista, fou secretari de Mendizábal, a més d’un hàbil orador i diputat per Madrid i per Logroño, governador civil de Madrid, alcalde de Madrid l’any 1840, diverses vegades ambaixador a París, president del Congrés dels Diputats de Madrid i president del Consell de Ministres.

Ferran de Querol i de Bofarull degué sentir durant la seva joventut simpaties o afinitats amb les idees liberals de la família de la seva primera dona, Elisa de Rius i de Olózaga, que va conèixer gràcies a la seva relació amb polítics progressistes. Es tornà a casar l’any 1899 amb Dolors Duran i Brichfeus, membre d’una aristocràtica família barcelonina. Va ésser un dels primers propietaris d’automòbil a Tarragona. L’any 1912, va atropellar dues nenes davant el Teatre Principal i, encara que solament els va causar lesions lleus, es va desfer del cotxe i ja mai més no en va tornar a tenir cap.

Va ésser diputat provincial per la Lliga Catalana. Va publicar diferents obres en català, i entre elles destaquen els seus contes editats a la revista Il·lustració Catalana, per a alguns la millor part de la seva obra literària.

També destaquen els contes integrats sota el títol de Clichés. Va col·laborar en diverses publicacions: el diari La Cruz, Semanario Católico de Reus, el Butlletí de la Societat Arqueològica Tarraconense, societat de la qual en fou president (1901-1912). Va ésser conseller del Banc d’Espanya, membre de l’Academia de San Fernando de Madrid (1899), i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1903); participà activament en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906); a més, l’any 1924, va formar part de la Comissió de Monuments de Tarragona com a vocal i com a president.

L’any 1930, va publicar la seva darrera obra, Los Porpras, en castellà. Es tracta d’una la novel·la que transcorre a Reus durant la Primera República

BOFARULL

24/05/10 13:09

Espanyola i l’arribada del rei Amadeu de Savoia, i en ella es barregen ficció i realitat amb nombroses explicacions sobre els Bofarull sota el nom de Porpras. A més, l’obra inclou referències al Palau Bofarull, moltes d’elles inventades, però algunes també vertaderes.

Joaquim de Querol i Rius (Tarragona, 1889 - Tarragona, 1953) i germans Maria Elisa, Ferran i Enric Joaquim de Querol i Rius, primogènit de Ferran de Querol i de Bofarull, va néixer a Tarragona, al carrer de Cavallers. Quan era un nen, la família es traslladà a Casa Rius, al carrer Reial, 5. Va estudiar el batxillerat a l’Institut de Tarragona i, després, les carreres d’Enginyeria Industrial i de Ciències Exactes a Barcelona.

Joaquim de Querol heretà el Mas Bofarull. A més, fou cohereu, junt amb els seus germans Maria Elisa, Ferran i Enric, del Palau Bofarull de Reus. Als volts de 1950, els germans van vendre l’edifici, que van dividir en tres parts: la finca coneguda com Las Américas, d’una superfície de 475 m2; una segona finca formada por dues botigues de la planta baixa, que es comunicaven pel darrere, amb una extensió de 285 m2 i una altura de 6,39 m, venuda a la societat Creus, Reig i Amorós, sa; finalment, la tercera finca estava constituïda per una planta baixa amb un portal que tenia la seva corresponent escala d’accés als pisos, una botiga coneguda com a Casajuana i formada per planta baixa i entresòl, de 100 m2 en total, un pati petit parcialment edificat (de 27 m2), un segon pati amb sortida al carreró de la Misericòrdia (de 600 m2) i el pis o planta principal, que es va vendre a l’entitat esportiva Club Natació Reus Ploms.

L’edifici, després d’haver deixat de tenir funcions d’habitatge privat, va tenir diversos usos socials en el decurs del temps. De primer va acollir la societat recreativa El Olimpo, fins l’any 1936, quan va ser confiscat per la Federació Anarquista Ibèrica, que hi instal·là un petit teatre. En la postguerra va ser ocupat pel Frente de Juventudes, i d’ençà de 1948 s’hi instal·là el Club Natació Reus Ploms, entitat que va modificar força els seus espais interiors i jardins existents per tal de bastir-hi una sala de ball i un bingo.

L’any 1985, la Diputació de Tarragona va comprar la tercera finca, que avui es coneix com a Palau Bofarull, restaurà i rehabilità íntegrament l’edifici, el va destinar a serveis de l’administració pública i com a seu de l’Escola i Conservatori de Música, amb diverses aules d’estudi, sales d’exposició i l’Auditori Higini Anglès. Des de la dècada de 1990, el president de la Diputació, que hi té despatx obert, hi rep els reusencs que hi estan interessats. •

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

L’evolució de les funcions de l’immoble

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 30

PA L AU

B O FA R U L L

•

5 1

24/05/10 13:09

5 2

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 31

BOFARULL

24/05/10 13:09

NOTES: 1. Segons Vilar Pascual citat a la bibliografia Diccionario..., el primer Bofarull de la localitat dels Pallaresos va ser Ramon Bofarull –citant documents de l’ACA, el pergamí 239 del rei Pere I-; després, Guillem; Jaume que apareix als Pallaresos el 1364; el seu fill Ramon que va tenir Antoni; fill d’aquest últim va ser Pere; fill de Pere va ser Jaume; fill de Jaume va ser Antoni, casat amb Antònia Beamont, pares de Montserrat casat amb Magdalena. S’ha d’anar en compte amb les dades que dóna Vilar, ja que en ocasions proporciona informació sense verificació prèvia.

2. Veure la genealogia dels descendents de Bonaventura Bofarull i Gavaldà (germà de Josep de Bofarull i Gavaldà). Quadre núm. 5.

3. Veure Descendents de Josep Bofarull Miquel. Quadre núm. 2.

4. Veure Descendents de Francesc Bofarull Miquel. Quadre núm. 3.

5. Segons el seu testament de Ramon Monté i Freixa, fet el 17 d’agost de 1810, davant el notari de Reus Gregori Alonso de Valdés, ((A)rxiu (H)istòric (T)arragona), es va casar amb Teresa de Bofarull i Miquel i van ser pares de Ramon (lector en Sagrada Teologia del Convent de P P Franciscanos de Mexico, en las Indias), Mariano, Mariana i Maria Antònia. Aquesta última es va casar amb Joan de Dalmau i de Fals i tingueren tres fills: Domènech, Ramon i Joan.

6. Segons el testament de la seva germana Juliana (3 de desembre de 1793, davant el notari Gregori Alonso de Valdés (AHT)), Rosalina estava casada amb Narcís Sunyer de Veciana.

7. Casada amb Francesc Freixa de Veciana (pels Freixa veure l’article de Jordi Andreu, citat a la bibliografia), hereu dels béns de Francesc i Jaume -pare i fill-, (veure el llibre d’Iglésias citat a la bibliografia i el lligall Freixa de l’AHMR-); herència a què fan referència tant la seva germana Teresa com el seu marit en els seus testaments, suposo que devia ser una herència suculenta –segons el cadastre de 1790, que ens informa que Francesc Freixa era el primer contribuent de Reus. Juliana Bofarull morí el 22 de abril de 1826.

8. Casat amb Luisa Lagarda. Al testament citat de la seva germana Juliana hi consta: a mos cuatre germans tos Nobles [...] D. Casimiro de Bofarull Coronel y Comandant del Segon Batalló de Voluntaris de Barcelona. Gran Enciclopèdia Catalana. Vol. 3. BAG BCC-Barcelona 1971, pàgina 650. I Enciclopèdia Espasa. Barcelona. Tom VIII. Pàgina 1301. Militar. Reus 1749. M 1804.

General de divisió al 1802. Era hombre de armas a la par que literato y gran protector de la cultura y enseñanza militar. Fundó varias escuelas.

9. Al testament citat de la seva germana Juliana consta: a mos cuatre germans tos Nobles [...] D. Gabriel de Bofarull domiciliat en la Ciutat de Palma de Mallorca.

Segons el testament de Josep de Bofarull i Gavaldà, davant el notari A. Carreres i Pallarés el 8 de gener de 1772 (AHT, Reus -645-), va ser militar destinat a la contaduria de Mallorca.

El testament del seu germà Josep ens indica que va morir el setembre de 1798, deixant vídua Mariana Galera i tres filles solteres: Maria Bernardina, Teresa i Maria Regia (AHT Reus 7831795-1827, not. Gregori Alonso de Valdés).

QUADRE 1 AVANTPASSATS I FILLS DE JOSEP BOFARULL I GAVALDÀ (1711-1779)

Pelai Mas. AHMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 32

PA L AU

B O FA R U L L

•

5 3

24/05/10 13:09

5 4

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 33

BOFARULL

24/05/10 13:09

NOTES: 1. Veure quadre núm. 3: Descedents de Francesc de Bofarull i Miquel.

2. Reus 1771-1845. Per a més informació sobre els Bofarull Morell, veure el meu article Nobles y comerciantes.... Segons el testament de Francesc Policarp (ref. AHT Caixa 1068. Reus, notari Baró i Jovenic, en el moment de testar tenia quatre fills amb Maria Plandolit: Josep Francesc, Policarp, Maria i Francisca.

3. Casada amb Ramon de Nicolau i de Folch. AHPT. Lligall Reus núm. 783, not. G. A. Vallés 1795-1827. Testament de Josep de Bofarull i Miquel.

4. Dr. en Dret Civil i Canònic. Graduat Dr en Lleis per la Rl Universitat de Huesca.... AHPT. Lligall Reus núm. 783, not.

G. A. Vallés 1795-1827. Testament de Josep de Bofarull i Miquel.

5. Morta el 28-1-1790. Casada amb Francesc Narcís Sunyer. AHPT. Lligall Reus núm. 783, not. G. A. Vallés 1795-1827.

FONTS: (A)rxiu (H)istòric (P)rovincial de (T)arragona. Lligall Reus núm. 783, not. G. A. Vallés 1795-1827. Testament de Josep de Bofarull i Miquel.

Testament de Josep de Bofarull i Miquel.

6. Veure quadre núm. 1.

7. Notes subministrades per Ferran de Querol de Muller: Policarpi de Bofarull i Plandolit es casà amb Assumpció Barata, amb qui tingué un fill, Jesús Ramon de Bofarull Barata*, que es casà amb Josepa Gil Llopart (mor 1947) (AF mor 1940), que tingueren 5 fills i 3 filles: Josep, Guadalupe, Rafael, Montserrat, Francesc, Ramon**, Cosme**, i Assumpció**. * A Armand de Fluvià li consten dues persones: Jesús i Ramon Bofarull Barata. ** Segons Armand de Fluvià.

8. Informació recabada de Notas familiares de Ferran Querol i Muller: de la que descienden los Fontcuberta Pascual; Forgas Pascual, Vizcondes de Forgas, los Bofill Pascual, Marqueses de Pascual; Pascual Pons, Marqueses de Villota de San Martin. Per la noblesa dels Pasqual veure l’article d’Armand de Fluvià: La noblesa dels Ayguavives, els Bertran, els Pasqual, els Viala i els Vigo, plana 31. Revista Paratge, 13. Els capítols matrimonials de Maria amb Sebastià Anton Pasqual es van signar a Barcelona (19-6-1842) amb el notari Constantino Gilbert.

9. Informació subministrada per Armand de Fluvià.

10. Segons informació d’Armand de Fluvià, Josep de Bofarull i Miquel va ser pare també de Tomàs Patrici i Casimir.

QUADRE 2 DESCENDENTS DE JOSEP BOFARULL I MIQUEL (1734-1809)

Pelai Mas. AHMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 34

PA L AU

B O FA R U L L

•

5 5

24/05/10 13:09

5 6

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 35

BOFARULL

24/05/10 13:09

NOTES: 1. Veure quadre núm. 5: Descendents de Bonaventura Bofarull i Gavaldà.

2. Veure quadre núm. 2: Descendents de Josep Bofarull i Miquel.

3. Casada amb Ramon de Miró Guardiola Bové 4. Casat amb Mª Dolors Sartorio. Veure quadre núm. 4.

5. Casada amb Josep Brocà i Jover. Veure quadre núm. 4.

6. Veure quadre núm. 4.

7. Veure quadre núm. 4.

8. Francesc d’Asís va néixer el 2-9-1801 (segons el llibre d’Executòries de Francesc de Bofarull i Miquel).

Casat amb Teresa Borràs i Sunyer. Veure quadre núm. 5. Nota 1. Els seus fills són: Francesc, Mercé, Magdalena i Josep Maria.

9. Josep Romuald va néixer el 6-2-1803. Casat amb Felipa Casaus el 1833. Van tenir un fill, Antoni?.

Es va tornar casar en segones núpcies amb Maria de la Concepció Casaus el 1836, germana de la seva

FONTS: Llibre Major de Francesc de Bofarull i Miquel.

primera dona i van tenir 6 fills: Arcadi, Laia, Natalia, Adolf, Constància i Antoni.

10. Veure quadre núm. 2 11. Neix el 1810 i mor el 1882. Arxiver municipal de Reus. Autor d’Anales Históricos de Reus.

12. Casada amb Josep Mª Losada Sanmartin.

13. Casada amb Francesc Gusí Mercader. Els seus fills són Pere Gusí de Bofarull (casat amb Francesca Centelló Carreras, amb la que tingué set fills: Peret, casat amb Dolors Comte-Lasarte Palau-Forniol; Teresa, amb Enric Massó; Maria; Paquita; Paco, casat amb Montserrat Díaz Puig; Josefina, casada amb Eduard Estrada Serra i Isabel) i Francesc Gusí de Bofarull (casat amb Dolors Castell Devesa). Informació del profesor Salcedo de la Universitat Rovira i Virgili.

14. Neix el 1817 i mor el 1819.

15. Carles Antoni neix el 1821i mor el 1892. Casat amb Carme Bonany amb la que tingué tres fills: Antoni de Bofarull Bonany, Andreu de Bofarull Bonany (1862-1917) i Maria Lluïsa, casada amb Emili Macià Domènech. Pere Anguera: Sis estudis sobre Antoni de Bofarull, l’estudi de Jordi Ginebra: Noves dades biogràfiques i bibliogràfiques d’Antoni de Bofarull, ps.140-142. Ascendència i descendència: la família Bofarull. Per a més informació veure: J. Iglésies, L’Epistolari... op.cit.

QUADRE 3 DESCENDENTS FRANCESC DE BOFARULL I MIQUEL (1737-1797)

PÀGINA 59:

1. Busts de Felipe V, Luis I, Fernando VI i Carlos III, reis borbons d’Espanya, al Saló del Casal dels Bofarull.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 36

PA L AU

B O FA R U L L

•

5 7

24/05/10 13:09

NOTES: 1. Al llibre de J. Iglesies citat a la bibliografia, L’Epistolari..., apareixen notícies dels arxivers i dels Manjarres, de la cunyada Antònia, del seu germà Joan Calixte (Juanito), Dídac i Francesc de Bofarull i Mascaró. Per la seva obra veure el llibre citat a la bibliografia de Ruiz Cabriada Bio-Bibliografía....

2. Francesc de Bofarull i Sans en la font esmentada indica que va tenir tres filles Maria Arancha, Mercè i Carme. La última casada amb Lluís Guimet, amb el que va tenir dos fills: Josep Oriol i Pilar.

3. Mª Matea Bofarull i Mascaró casada amb Josep Brocà i Jover. Pares de Salvador Brocà i Bofarull, que va tenir a Guillem Brocà i de Montagut.

4. Joan Calixte nasqué a Reus el 1786 i morí el 1838. Militar i arxiver de l’A.C.A.. Per a més informació veure J. Iglesies L’Epistolari... i Llibre major de Francesc de Bofarull i Miquel.

5. Josep de Manjarrés i de Bofill va néixer a Barcelona el 1816 i, des de molt jove, es dedicà a estudis d’art. El 1848 ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i el 1852 a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona.

FONTS: ACA - CODICES-Varia XI. Genealogia feta per Francesc de Bofarull i Sans.

QUADRE 4 ELS BOFARULL ARXIVERS DE LA CORONA D’ARAGÓ

5 8

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 37

BOFARULL

24/05/10 13:09

NOTES: 1. Magdalena Nolla, filla de Joan Nolla i Francesca Freixas. A més de Bonaventura, va tenir tres filles: Teresa, Paula i Gertrudis i dos fills més: Pere (monjo de Poblet) i Francesc de Paula.

Teresa, casada amb Francesc Borràs (1767)- la seva filla Maria Mercè Borràs Bofarull es casà amb Josep Maria Sunyer (1801) i tenen Teresa Sunyé i Borràs, que es casa amb Francesc Bofa-

FONTS: Lligall Bofarull i testaments de l’Arxiu Històric Municipal de Reus. Article de Salvador Vilaseca i Anguera. Datos para la genealogía..., referenciat a la bibliografia.

rull i Brocà (1831), veure quadre 3, nota 8-; Paula, casada amb Josep Grasses i Gertrudis, casada amb Agustí Alegret. Segons els testaments de: Magdalena Nolla de 1782 (not. J. Alonso de Valdés) i 11-2-1793 (not. J.P. Hortet Oliver).

2. Comptador de Fragata de la Armada. Subdelegat de la Marina de Reus en substitució de Josep de Bofarull i Gavaldà.

3. Primeres núpcies amb Antònia Ferrer (fills: Teresa i Josep) i segones amb Francesca Gay. El tercer fill, Bonaventura Bofarull (casat amb Maria Molins i el seu fill, Bonaventura, va ser sacerdot) és segons Vilaseca. Armand de Fluvià comenta si Josep i Bonaventura no eren la mateixa persona.

QUADRE 5 DESCENDENTS DE BONAVENTURA BOFARULL GAVALDÀ germà de Josep de Bofarull i Gavaldà

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 38

PA L AU

B O FA R U L L

•

5 9

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

6 0

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 39

BOFARULL

24/05/10 13:10

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 40

PA L AU

B O FA R U L L

•

6 1

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

6 2

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 41

BOFARULL

24/05/10 13:10

L’activitat pictòrica de Pere Pau Muntanya al Palau Bofarull de Reus FRANCESC M. QUÍLEZ

L’activitat pictòrica desplegada per Pere Pau Muntanya (1749-1803) per terres del Camp de Tarragona constitueix un dels episodis més destacats d’una trajectòria creativa fonamentada en la repetició estandarditzada dels models academicistes. A partir de la dècada de 1770, la seva producció es decanta cap a la realització dels grans cicles pictòrics de les residències de personalitats importants de la societat catalana setcentista i entre les quals sobresurt, en tractar-se d’una de les primeres, el programa iconogràfic desplegat al saló noble del Palau Bofarull de Reus.

En el darrer quart del segle XVIII, l’eclosió d’una cultura figura­tiva de tipus academicista generà una dinàmica inercial caracteritzada per una repetició mimètica dels models compositius i, d’alguna manera, donà lloc a l’aparició d’un grup d’artistes que fona­mentaren la seva praxi en la utilització d’un gran nombre d’estampes. Tanmateix, l’ús d’un repertori d’imatges gravades no va constituir cap novetat en un marc artístic que sempre havia mostrat una tendència declaradament oberta i abusiva envers aquest tipus de pràctiques. On residí, doncs, la novetat o, més ben dit, la diferència? Creiem que una de les possibles diferències fou la institucionalització d’un sistema d’educació artís­tica que derivà, amb el pas del temps, en una perenne uniformització del gust artístic i que també representà una fossilització de les formes pictòriques catalanes; una situació que perdurà fins ben entrat el segle XIX. Una de les expressions més singulars de la nova sensibilitat consistí en el notable increment dels programes pictòrics de tipus decoratiu. Entre d’altres factors, el sorgiment d’una classe social burgesa benestant que, amb la seva demanda artís­tica, imitava les pautes de comportament nobiliari i assumia el seu mateix sistema de valors, fou un dels factors determinants a l’hora d’explicar el perquè d’aquest fenomen. Encara que sigui extremament arriscat especular sobre les actituds artístiques d’un sector important de la societat ca­talana de les acaballes del segle XVIII, sí que sembla del

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

Introducció

1. Saló del Casal dels Bofarull.

2. Part central del sostre del saló del Casal dels Bofarull, amb l’escut de la família.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 42

PA L AU

B O FA R U L L

•

6 3

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1. Saló del Casal dels Bofarull.

2. Part central del sostre del saló del Casal dels Bofarull, amb l’escut de la família.

6 4

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 43

tot indiscutible pensar que molts d’aquests cicles pictòrics responien a la necessitat de projectar una imatge mediàtica de prestigi social. Ara bé, quin podia ser el potencial destinatari d’unes imatges que, d’una banda, i encara que resulti paradoxal, havien estat pensades per ser contemplades i, sobretot, admirades, en un àmbit d’evident privacitat, com era el marc del palau familiar i, d’una altra, únicament adquirien la seva veritable dimensió si eren observades pel nombre més elevat possible de persones? Tanmateix, amb l’anterior afirmació no volem insinuar que es produís un fenomen de socialització de la imatge, ans al contrari, en cap moment es va veure alterada la seva significació elitista. Per tant, i en resposta a l’interrogant que fa uns moments plantejàvem, sembla clar que els clients perseguien, a parts iguals, tant la complicitat, com el beneplàcit, de tots aquells que compartien una mateixa condició social. Amb l’exhibició d’aquests conjunts es palesava el desig de fer ostentació d’uns signes d’identitat, d’un estatus social, on la pintura tenia un mer paper ins­trumental al servei d’aquesta causa. Tampoc no volem, però, minimitzar el valor artístic d’aquestes manifestacions, ni efectuar judicis de valor que puguin derivar en una interpretació mecanicista de la història de l’art. És evident que al darrere d’aquest moviment també prevalia una voluntat esteticista que s’advertia, sobretot, en la contractació d’artistes socialment reconeguts.

Al costat dels cicles pictòrics privats, en aquesta mateixa època a la ciutat de Barcelona es van crear dos programes que, a diferència dels anteriors, van tenir una notable repercussió social; ens referim, d’una banda, als treballs de decoració de l’edifici de la Llotja i, de l’altra, a la decoració de la que llavors era la seu de la Duana. Totes dues mostres pictòriques van estar presidides per una mateixa voluntat de difondre i propagar les virtuts comercials del poble català. Cal no oblidar que al darrere de tots dos programes es trobava la Junta de Comerç de Catalunya, una institució que, amb la seva política il·lustrada, tot i el seu evident paternalisme proteccionista, va afavorir, entre d’altres activitats, la pràctica artística amb el propòsit de fomentar i d’incentivar el desen­volupament del teixit industrial català. En aquest context, la creació, l’any 1775, de l’Escola Gratuïta de Dissseny i Nobles Arts, s’ha d’entendre, al marge de les indiscutibles consideracions artístiques que es puguin realitzar, com una conseqüència de la polí­tica dirigista practicada per una institució que mediatitzava i connotava totes les seves actuacions d’una ideologia marcadament mercantilista.

No volem, però, subestimar ni infravalorar l’activitat d’un grup d’artistes que, malgrat aquests condicionants creatius, va saber desplegar, de ma­nera força convincent i reeixida, un repertori gràfic de signe al·legòric que, malgrat que posteriorment va derivar en un fenomen de continuisme decadent, en el moment de la seva aparició va suposar l’epifania d’una nova cultura figurativa en el pano­rama artístic català, on fins llavors, a diferència d’altres centres artístics, no havia existit una tradició d’aquest tipus.

BOFARULL

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 44

PA L AU

B O FA R U L L

•

6 5

24/05/10 13:10

Pelai Mas. AHMR

L’activitat pictòrica de Pere Pau Muntanya a la ciutat de Reus

1-2. Pere Pau Muntanya. La continència d'Escipió. Cap al 1801. Saló del Palau Bofarull de Reus.

6 6

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 45

Fins ara ens hem limitat a realitzar algunes consideracions o reflexions de tipus genèric sobre determinats aspectes sociològics o històrics de l’art català de l’època; tot seguit volem focalitzar el nostre interès en la figura del pintor Pere Pau Muntanya (1749-1803) que, a partir de les darreres dècades del segle XVIII, va protagonitzar un dels episodis creatius més fecunds en l’escenari artístic català de l’època. En certa manera, la història del nostre protagonista va seguir un curs paral·lel, amb moments de clara convergència, amb la línia traçada anteriorment per nosaltres quan descrivíem algunes de les principals peculiaritats que van caracteritzar el desenvolupament de la pintura catalana. Així doncs, ens trobem en presència d’un personatge que, en primer lloc, llevat del primer període de formació, sempre va mantenir, ocupant diferents càrrecs, un vincle permanent amb la principal institució acadèmica del país: l’esmentada Escola Gratuïta de Disseny i Nobles Arts; i, en segon lloc, va conrear amb gran assiduïtat la decoració pictòrica al fresc, gènere en el qual va sobresortir la seva tasca com a director dels treballs decoratius de dos dels edificis més emblemàtics de la ciutat de Barcelona: la Llotja i la Duana. En ells, sobretot en el primer, va articu­lar un discurs pictòric carregat d’una profunda significació simbòlica que va servir de referent im­prescindible per a les futures generacions de pintors que, igual que Muntanya, també van practicar la decoració pictòrica mural.

Tanmateix, l’objectiu fonamental del present article és doble: d’una banda, intenta efectuar una aproximació a la metodologia de treball desen­ volupada per l’artista i, de l’altra, a partir d’una creació retratística que es conserva en el Museu Nacional d’Art de Catalunya i que hem d’atribuir a Muntanya, ens acostarem, atesa la condició del personatge retratat, al seu periple creatiu per terres tarragonines, centrat en els anys d’activitat a Reus.

Les primeres notícies documentals de l’activitat creativa de Muntanya són del 1776 i van tenir com a escenari la població de Reus, ciutat on el pintor va participar en els treballs de decoració pictòrica del Teatre de les Comèdies. Malauradament, la pèrdua de la totalitat d’aquest conjunt no permet valorar la importància i la significació de la participació en unes tasques que, segons es dedueix de la consulta de la documentació conservada, van tenir una naturalesa fonamen­talment escenogràfica. En aquest sentit, resulta il·lustrativa la notícia referent al pagament, el 20 de febrer de 1777, de 140 lliures al nostre pintor per la realització d’un teló de teatre amb la representació de la faula de Pegàs.

En el procés de remodelació del teatre reusenc va tenir un especial protagonisme la persona de Francesc de Bofarull i Miquel (1737-1791), que esdevingué un dels principals promotors d’aquesta iniciativa, fins al punt que el 12 de febrer de 1775 va presentar als seus companys de la

BOFARULL

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 46

PA L AU

B O FA R U L L

•

6 7

24/05/10 13:10

Pelai Mas. AHMR

1-2. Pere Pau Muntanya i Josep Bernat Flaugier. Alexandre agenollat davant el sacerdot Yeddoa. 1790-després de 1803. Saló del Palau Bofarull de Reus.

6 8

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 47

Junta de l’Hospital un plànol definitiu, on apareixien plasmades les noves reformes. Encara que no existeixi una confirmació documental, sembla del tot plausible considerar l’esmentat membre de la família Bofarull, al costat del seu germà Josep, com uns dels responsables de la contractació de Muntanya. Avalarien aquesta hipòtesi les futures intervencions que va realitzar en la decoració mu­ral de la residència familiar, a partir de 1788, i que constitueixen un testimoni prou evident de l’existència d’un vincle permanent entre la nissaga dels Bofarull i el pintor. Creiem que un retrat del citat Francesc de Bofarull i Miquel, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, (MNAC/MAC 69503) s’ha d’emmarcar en el context d’aquestes relacions de clientelisme. L’efigiat era fill de Josep de Bofarull i de Gavaldà (1711-1779) i de Maria Mi­quel i Pagès. Va contreure matrimoni amb Teresa Mascaró i Salas, filla del comerciant reusenc Andreu Mascaró. Entre les seves activitats més destacades sobresortiren la de ser síndic personer de Reus i la d’administrador de l’Ermita de Misericòrdia i de l’hospital local.

Amb el seu germà Josep continuà l’activitat econòmica familiar amb el nom social de José i Francisco Bofarull, i també eren els propietaris d’una botiga administrada per Joan Urgell.

Considerada com una producció anònima que reprodueix una imatge del retratat, massa conven­cional i estereotipada, la tela presenta un notable interès històric, atès que ens brinda alguns elements documentals referents al personatge, notablement valuosos per configurar la seva identitat. Una de les primeres informacions contingudes en el text de la cartel·la, (Nobilis Dom. Franciscus de/ Bofarull Administrador Sancti/ Noscomii Eremitorii Sancte/ Marie Virginis de Misericordia/ Oppidi Vulgo Reus/ Natus die 2 Febraarii añi/ 1737) que acompanya la figura retratada, és la que fa referència a la data del 2 de febrer de 1737 com la del seu naixement. El text també fa al·lusió a la condició nobiliària de Francesc, un títol que va obtenir, igual que el seu germà Josep, el 21 d’octubre de 1776, segons consta en el llibre de privilegis del comú de la Vila de Reus. L’escut d’armes representat a l’oli, concedit per Carles III al seu pare Josep de Bofa­rull i Gavaldà, el 18 d’octubre de 1772 i l’em­punyadura de l’espasa que sobresurt per damunt de la casaca vermella, subratllen visualment un determinat estatus social.

El model vesteix la indumentària civil de l’època: casaca, calçó i armi­lla, acompanyat per la camisa amb corbata. La moda d’aquest moment mostra una clara influència dels models francesos i l’ús del tradicional tern masculí començà a generalitzar-se a Catalunya a partir de 1680. Seguint el dictat i les pautes estètiques franceses, el personatge cobreix el seu cap amb una perruca de les denominades in folio. El postís va formar part del vestit tradicional dels cavallers de la classe alta i cal interpretar-ho com un signe extern de distinció social. Encara que no deixa de constituir un tòpic visual, la presència en el costat dret d’una llibreria, així com l’escribania que descansa sobre la taula, són elements que contribueixen a projectar

BOFARULL

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 48

PA L AU

B O FA R U L L

•

6 9

24/05/10 13:10

Pelai Mas. AHMR

1-2. Pere Pau Muntanya i Bonaventura Planella. Sesostris al temple de Vulcà.

1790-després de 1803. Saló del Palau Bofarull de Reus.

7 0

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 49

una imatge d’una mar­cada voluntat intel·lectual. Segons consta a l’inventari postmortem, la biblioteca de Francesc de Bofarull estava formada per un número aproximat de set-cents volums i una caixa plena de llibres de temàtica religiosa. Aquestes xifres resulten prou eloqüents i justifiquen la pre­sència tan destacada dels llibres en la pintura de Muntanya. Completa la icono­grafia de l’obra el marc marítim que es contempla a través de l’obertura d’una finestra situada al costat esquerre de la composició i que, en aquest cas, cal considerar com una referència a l’activitat econòmica familiar, que consistia en la comer­cialització dels fruits secs i especialment de l’avellana i de l’aiguardent, com a principals productes destinats a l’exportació. Amb el seu germà Josep tenien participació en diversos negocis de barca en els ports, entre d’altres, d’Arenys de Mar, de Mataró i de Sitges, i també amb la companyia de Comerç de Barcelona, fundada el 4 de maig de 1755 amb la finalitat de restablir el comerç metropolità amb les illes de Santo Domingo, Puer­to Rico i la Margarita. Els interessos comercials de l’empresa familiar eren gestionats per Onofre Glòria, que ocupava el càrrec de cònsul de Malta a la ciutat de Barcelona. Tanmateix, aquest paisatge marítim podria tractarse d’una al·lusió al paper protagonitzat per Francesc en la tasca de defensa i redreçament del port de Salou. De la lectura de la informació continguda a la cartel·la s’infereix que Francesc de Bofarull va ser administrador de l’Hospital i de l’Ermita de la Misericòrdia de Reus, càrrec per al qual ell i el seu germà Josep van ser nomenats l’any 1780.

Pel que fa a l’autoria de la peça proposem, com una hipòtesi versemblant, que pugui tractar-se d’una creació autògrafa de Pere Pau Muntanya. Des d’un punt de vista formal, el retrat mostra un alt nivell de coincidència estilística amb el retrat ofi­cial de Manuel de Terán, baró de la Linde (1714-1793), que va ser intendent del Principat de Catalunya, realitzada per Muntanya. La tela conservada al Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi va ser realitzada per Muntanya en una data indeterminada, tot i que el 29 de març de 1787 es va passar al gravador i primer director de l’Escola de la Llotja, Pasqual Pere Moles (1741-1797) l’encàrrec de realització dels retrats de Juan Felipe de Castaños i el del baró de la Linde. Apuntem com una probable data per a la pin­tura del MNAC la posterior a 1780, atès que va ser en aquest any quan va tenir lloc el nomenament de Francesc de Bofarull com a administrador del Santuari de la Misericòrdia. Resulta força plausi­ble establir aquesta cronologia si, tal com hem indicat, va existir una constant relació entre el client i l’artista, tal com certifica la carta que el pintor adreça a Francesc de Bofarull el 30 de desembre de 1785 i en la qual, a més d’expressar la seva gratitud als dos germans Bofarull, postula la seva candidatura per realitzar la decoració pictòrica de «la bodega del Salón de la casa de la Villa». Hem de suposar que Muntanya es refereix al Palau que la família havia construït al carrer de Llovera de Reus, les obres del qual van ser iniciades cap a l’any 1770 i degueren finalitzar a l’entorn

BOFARULL

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 50

PA L AU

B O FA R U L L

•

7 1

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

7 2

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 51

BOFARULL

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

de 1788, data que figura en una de les decoracions que el pintor barceloní va realitzar en el sostre del Saló Noble. Indubtablement, aquesta és una de les realitzacions més emblemàtiques de l’activitat del mestre al Camp de Tarragona i constitueix l’episodi culminant de la relació de clientelisme existent amb la família Bofarull. L’actuació a Reus inclou també tres quadres a l’oli amb les imatges dels sants patrons de la ciutat, que no han estat localitzades. Coneixem la notícia gràcies al testimoni del propi autor que, en la relació de mèrits presentats el 6 d’octubre de 1799, per obtenir el títol d’acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, esmenta l’existència d’aquest encàrrec.

Abans d’introduir-nos, pròpiament, en el comentari del programa pictòric desenvolupat en el saló noble del Palau Bofarull, ens agradaria tor­nar a puntualitzar alguns aspectes relacionats amb el retrat de Francesc de Bofarull. Segons el relat novel·lat de Ferran de Querol i de Bofarull de l’any 1930 titulat Los Porpras, cal Bofarull albergava una extensa galeria de retrats dedicats a evocar la imatge d’alguns dels membres més destacats de la nissaga. Resulta versemblant pensar que entre els quadres localitzats en una galeria o sala de passeig que conduïa al saló principal pogués trobarse el realitzat per Muntanya. Tot fa pensar que en aquest grup de «varias generaciones, varones y damas, que apare­cían retratados de tamaño natural, en una colec­ción de telas, encuadrados en marcos barrocos», també hi figuraria el retrat de Josep de Bofarull i Miquel (1734-1809) i que, amb tota seguretat, el seu autor seria el mateix pintor. Igualment, anotem la possibilitat, com una hipòtesi versemblant, la presència, en aquest conjunt, del retrat de Josep de Bofarull i Gavaldà (1711-1779), pare dels dos citats anteriorment, obra conservada al Museu d’Art i Història de Reus i que cal considerar com una producció autògrafa del pin­tor Manuel Tramulles (17151791). Pel que fa a la cronologia de l’obra, la inclusió a la tela de l’escut d’armes apunta a establir una datació posterior a 1772, any en què li va ser concedit aquest atribut nobiliari. L’atribució de la composició a Tramulles és plau­sible si comparem la grafia del text que s’inclou a la cartel·la amb la inclosa en altres obres docu­mentades del mateix pintor.

La decoració pictòrica del Palau Bofarull El conjunt del Saló Noble del Palau Bofarull constitueix una manifestació paradigmàtica del quefer creatiu del pintor barceloní. Realitzat el 1788, esdevé un exponent prou representatiu de la metodologia de treball emprada per ell, en el sentit que en tot el conjunt preval la idea renai­xentista de l’ornato, com un principi estètic comú a la majoria de realitzacions de l’època. Al nostre entendre, en aquest tipus de treballs sobresurt, com un aspecte destacat, una clara voluntat escenogràfica. L’espai sofreix un procés de transformació amb unes clares connotacions teatrals. Interessa,

1-2. Pere Pau Muntanya. A la perpètua memòria de Carles III. 1788. Saló del Palau Bofarull de Reus.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 52

PA L AU

B O FA R U L L

•

7 3

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1. Escut nobiliari dels Bofarull sobre la portalada del casal familiar.

2. Pere Pau Muntanya. Escut nobiliari dels Bofarull, al sostre del saló, amb la llegenda Victori Fidelitas / Sanguine Obsignata.

7 4

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 53

doncs, crear un impacte visual, un efecte teatral que pugui projectar una imatge d’ostentació, de riquesa i de luxe que difongui la magnificència del propietari d’aquella residència. D’aquí que, per exemple, l’escut d’armes familiar, amb la corresponent divisa de la nissaga, ocupi un lloc central en la decoració del sostre. Per acon­seguir aquest propòsit, la pintura com a element de narració, però, sobretot, com a suport d’un missatge al·legòric hi té un paper fonamental, però no és menys cert que a l’espectacle visual i l’espectacularitat que l’acompanya contribueixen altres elements decoratius que, aparentment, podrien tenir una funció subsidiària, però que a la pràctica esdevenen aspectes complementaris im­prescindibles. Ens referim a l’activitat desen­volupada pels denominats artesans: escultors, fusters, guixaires, dauradors i d’altres oficis, que amb la seva intervenció potencien el resultat final. Tanmateix, no pretenem, ni de bon tros, insinuar que la consideració per aquestes darreres pràctiques fos idèntica a la que es podia tenir vers la pintura. Indubtablement, aquesta darrera pràctica ocupava, com no podia ser d’altra manera, un lloc de pri­macia en qualsevol sistema jeràrquic de les diferents arts figuratives.

Tot seguit, volem abordar aspectes relacionats amb el programa iconogràfic desplegat en aquest cicle pictòric. En termes quantitatius, el conjunt està constituït per un total de quinze pintures de tipus al·legòric, realitzades al tremp i que cobreixen la totalitat del sostre del saló noble, així com les escòcies corresponents als quatre murs de l’estança. Pel que fa a les primeres, ocupa el lloc central l’escut de la família Bofarull, pintat en grisalla, acompanyat de les representacions de les al·legories del temps, la fama i el déu Mart. A tocar de l’anterior, i també a la zona del sostre, hi trobem dues pintures destinades a evocar i exaltar les figures dels monar­ ques espanyols: d’una banda, en una, Carles III i, de l’altra, Carles IV i la seva muller Maria Lluïsa de Borbó. A la banda de les escòcies hi trobem, reproduint un efecte de trompe l’oeil, dotze al·legories, compositivament estructurades en escenes independents i compartimentades, del comerç amb Amèrica, Àsia, Àfrica i Europa. Completa el cicle pictòric un grup de tres pintures a l’oli que, situades a banda i banda de les parets laterals i seguint una disposició de correspondència simètrica, reprodueixen episodis de la vida d’Escipió l’Africà, Alexandre el Gran i de Sesostris. Els temes desenvolupats són: La continencia d’Escipió, Alexandre davant el sacerdot Yeddoa i Sesostris al temple de Vulcà. Un cop restaurades pels tèc­nics de la Diputació de Tarragona, les teles van ser exposades l’any 1996 en el seu emplaçament origi­nal, on es poden contemplar en l’actualitat. Inicialment era previst que el grup de teles es completés amb una representació de la monarquia dels perses i medes, molt probablement l’escena prevista era la de Soló el legislador davant Creso que finalment, tot i que es va reservar un espai per albergar l’oli, no es va arribar a materialitzar a causa de la negligència mostrada per Muntanya, qui, en contra del que en un primer

BOFARULL

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 54

PA L AU

B O FA R U L L

•

7 5

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

7 6

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 55

BOFARULL

24/05/10 13:10

Pelai Mas. AHMR

moment havia pactat amb la família Bofarull, només va arribar a realitzar una de les quatre teles previstes. Per tant, les altres dues obres que actualment es troben localitzades en el seu emplaçament original no poden ser considerades com a creacions seves i caldria incloure-les en l’activitat d’altres pintors, tal com, d’altra banda, s’albira a partir de la contemplació i l’anàlisi visual de totes dues composicions.

A l’arxiu familiar dels Bofarull es localitza un document molt valuós i extremament útil, perquè ens ajuda a reconstruir alguns dels avatars històrics de l’encàrrec realitzat a Pere Pau Muntanya. Es tracta d’una carta que un membre de la família Bofarull –probablement Josep de Bofarull i Miquel– adreça a una persona desconeguda; hem de suposar que, segons

1. Pere Pau Muntanya. Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, Reis d’Espanya. 1788. Saló noble del Palau Bofarull de Reus.

2. Saló del Palau dels Bofarull, el 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 56

PA L AU

B O FA R U L L

•

7 7

24/05/10 13:10

Pelai Mas. AHMR

1. Saló del Palau dels Bofarull, el 1920.

7 8

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 57

es desprèn de la lectura del text, a algun integrant de la pròpia nissaga, per tal que el mateix destinatari o, conjuntament, amb una tia comuna, anomenada Rosalina, facin les opor­tunes diligències davant la muller o el gendre del pintor, amb la finalitat d’obtenir els tres dibuixos preparatoris que, tal com consta en el document, havia afirmat tenir enllestits: «Segons relació y alguna car­ta de Montaña digué tenia treballat los dibuixos de los quadros. Ab aquesta inteligencia veurem ab quina idea estan, sa muller o gendre, per poder tirar las midas que millor me aparegan, pues a no haverh guardat tanta atenció y comportat ab ell tan generosament hauria fet servir amb mauors aventatges». Així mateix, l’anònim comunicant, sol· licita la mediació del receptor de la missiva per tal que convenci el pintor Francesc Roca, director de l’Acadèmia de Girona, i, segons indica, molt amic

BOFARULL

24/05/10 13:10

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

seu, que completi el treball inacabat, atès que els intents de contractar Josep Bernat Flaugier no van prosperar, perquè el provençal no mantenia una bona relació amb Muntanya, que, precisament, s’havia negat a contractar-lo en els treballs de decoració pictòrica del Palau Bofarull de Reus; població on el francès va realitzar el conjunt decoratiu del malauradament desaparegut Casal dels Miró. Conegut a través de fotografies antigues, el cicle pictòric realitzat per Flaugier, gravitava a l’entorn del mite de Prometeu i tenia una estructura narrativa molt similar a la del Palau Bofarull: estava format per una pintura mural de sostre i quatre teles laterals. La cronologia de les pintures del palau Miró, caldria situar-les entre 1788 i 1790, moment que coincideix tant amb un seguit de reformes a la residència dels Miró com amb la documentada estada de Flaugier al monestir de Poblet.

Pel que fa a la probable datació de la carta, en podem deduir una de posterior a 1803, any de defunció de Muntanya, segons s’infereix, tant de la necessitat de demanar els dibuixos preparatoris a la dona del pintor, Antònia Cantó, com al seu gendre. Corrobora aquesta hipòtesi l’afirmació de l’autor lamentant el fet que, des que va acceptar l’encàrrec que, lògicament, hauríem de situar en una data propera a la de realització de les pintures al tremp (1788) i transcorreguts uns catorze o quinze anys, només havia arribat a realitzar-ne, feia uns dos anys, el tema d’Escipió l’Africà. Per tant, tot i la vaguetat i els lapsus memorístics, podem establir una datació per a la pintura de la monarquia dels romans, propera als anys 1801-1802 i, com a tal, considerar-la una producció molt tardana del pintor.

Les altres dues composicions, que, lògicament, van ser ultimades amb posterioritat a l’any 1803, ens endinsen en el territori de les especulacions i de les incerteses, derivades tant de la lectura de la carta com de les seves característiques estilístiques. Pel que fa al primer dels elements disponibles, un cop analitzat, sembla versemblant anotar una hipotètica participació del pintor, d’altra banda pràcticament desconegut, Francesc Roca.

Tanmateix, l’exercici de contemplació de les pintures introdueix nous elements que, en algun cas, obliguen a deixar obert el problema de l’autoria i a no desestimar, com del tot improbable, la pos­sible intervenció de Muntanya en les altres dues creacions. Lògicament, la contradicció sorgeix si les obres van ser realitzades després de la seva mort, qüestió que n’invalidaria totalment una hipotètica participació. No obstant això, caldria considerar com a plausi­ble que, tot i que l’any 1803 les pintures encara restaven per acabar, el barceloní ja hagués iniciat el procés de creació, però que per raons desconegudes no l’hagués culminat. En aquest sentit, l’observació d’una de les teles, en concret la de Sesostris al tem­ple de Vulcà, permet establir un gran nombre d’analogies compositives amb la creació que sobre el mateix tema va realitzar Muntanya, entre 1790 i 1792, a un dels salons de la Duana de Barcelona. Aquestes coincidències estilístiques afec­ten l’ús d’unes mateixes tipologies figuratives, així com també a la utilització d’un

2. Una de les escòcies decorades del Saló del Palau dels Bofarull, el 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 58

PA L AU

B O FA R U L L

•

7 9

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1. Pintures de Pere Pau Muntanya en una de les escòcies del saló del Palau dels Bofarull, el 1920.

8 0

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 59

mateix model de composició. El mimetisme existent entre les dues obres il·lustra perfectament el tipus de sistema de treball vigent a l’obrador del barceloní, que, com era habitual, denota la participació d’un gran nom­ bre de col·laboradors, així com una tendència a la repetició mecànica de fórmules compositives que es mostren més o menys encertades, segons el grau d’habilitat demostrat pel pintor encarregat de la representació. Volem apuntar el nom de Bonaven­tura Planella (1772-1844) com el probable autor de l’escena; una atribució que realitzem a partir de la comparació amb altres creacions d’ell, l’autoria de les quals no pre­senta cap mena de dubte. Unes solucions compositives molt similars van ser adoptades en un gran nombre de les pintures que decoren els diferents salons de la Duana. Anotem,

BOFARULL

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

com a mer exemple testimonial, tant l’escena dels Ambaixa­dors romans davant d’Asdrúbal, com la d’Enric II en l’acte d’atorgar les prerrogatives als mercaders i navegants catalans.

Per tant, creiem que les altres dues pintures que encara no eren acabades a la mort de Muntanya, devien ser finalitzades per membres del taller del pintor; col·laboradors que, al nostre entendre, van seguir al peu de la lletra el plantejament compositiu dissenyat per ell en els dibuixos preparatoris. La dificultat principal, però, rau a discernir la identitat dels artistes que van participar en la tasca d’ultimar les obres. En el cas de la creació d’Alexandre agenollat davant el sacerdot Yeddoa, advertim una diferència estilística molt acusada entre el grup de l’esquerra de l’espectador, format

2. Pintures de Pere Pau Muntanya en una de les escòcies del saló del Palau dels Bofarull, el 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 60

PA L AU

B O FA R U L L

•

8 1

24/05/10 13:10

8 2

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 61

BOFARULL

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al saló del Palau dels Bofarull.

per Yeddoa i el seu seguici, i el de la dreta, constituït per Alexandre i un soldat. Pel que fa al primer dels grups esmentats, cal considerar-lo com una creació indiscutiblement autògrafa de Muntanya. La configuració anatòmica de les figures, els seus trets facials, la disposició emfàtica dels personatges i l’estructura compositiva general evoquen clarament episodis pictòrics del mateix artista. Com a exemple més evident podem citar l’escena dels Desposoris de Josep i Maria, o la de la Circumsició, obres pertanyents al cicle que sobre la vida de la Mare de Déu i provinent de la barcelonina casa de Manuel Bertran, antiga residència dels Vedruna, es conserva al Museu de les Arts Decoratives del Palau de Pedralbes i que, al nostre parer, de manera equivocada s’ha atribuït al quefer creatiu de Josep Bernat Flaugier.

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

La coin­cidència de molts dels personatges representats en aquestes escenes amb els protagonistes de la tela de Reus contribueix a reforçar la nostra proposta d’autoria.

Per contra, i tornant a l’anàlisi formal de l’obra d’Alexandre agenollat, les figures de la dreta dibuixen una personalitat artística completament diferent que, per les seves característiques estilístiques, s’acosta al quefer creatiu del pintor Josep Bernat Flaugier. Anotem, pel que fa a la tipologia dels rostres de les figures, amb els seus convencionalismes estere­otipats, l’existència d’una gran similitud amb moltes de les creacions incloses en el catàleg d’activitat del provençal. Tanmateix, la participació de Flaugier, encara que, per la seva dimensió, pugui ser considerada com a molt menor,

2. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al saló del Palau dels Bofarull.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 62

PA L AU

B O FA R U L L

•

8 3

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1-2. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al saló del Palau dels Bofarull.

8 4

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 63

resulta problemàtica si recordem, segons consta a la carta, la seva oposició, traduïda en una declarada animad­versió a col·laborar en la finalització d’un conjunt en el qual Muntanya no va voler que participés en la seva etapa inicial. No obstant això, el darrer paràgraf del document obre una possibilitat a la hipotètica intervenció de Flaugier. En aquest sen­tit, són significatives les paraules referides a les inten­cions del pintor, quan afirma que: «y en tal cas voldria fer un sacrifici de la obra y sino ho deixaria com [...]», paraules que permeten aventurar la seva implicació final en el treball.

El problema d’autoria present en les pintures del Palau Bofarull entronca directament amb el tema de l’activitat de l’obrador de Pere Pau Muntanya.

Aquesta és una de les qüestions historiogràfiques més complexes, difícils i

BOFARULL

24/05/10 13:10

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 64

PA L AU

B O FA R U L L

•

8 5

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al saló del Palau dels Bofarull.

8 6

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 65

controvertides i que, evidentment, atesa la dimensió del problema, no sempre troba una resposta satisfactòria si el que es pretén és discernir o dife­renciar les diferents personalitats que conflueixen en un mateix encàrrec pictòric amb la intenció de remarcar la distància qualitativa que separa l’actuació del mestre, de la de la resta dels seus col·laboradors. Indubtablement, un simple cop d’ull permet observar l’existència de notables i acusades diferències estilístiques entre les diverses composicions que integren un mateix programa artístic. La diferència es palesa amb més intensitat entre el grup de pintures que conformen el conjunt decoratiu plasmat a les parets dels salons de la Duana de Barcelona, on cobren un sentit especial les paraules del pintor Josep Arrau i Barba (1802-1872), quan, referint-se a la figura

BOFARULL

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

de Muntanya, afirma: «Pedro Pablo Montaña, otro hábil maestro y el segundo de los Directores generales que tuvo la escuela de nobles artes de Barcelona, gefe de otra cohorte de artistas en la cual figuraron Don Francisco Vidal, José Comas, Don José Arrau y Estrada, Don Pablo Rigalt, Don Buenaventura Planella, Don Francisco Solanes, Don Benito Calis, Don Cayetano Pont, Don José Coromina y Don Pablo Montaña hijo del maestro: todos los cuales a la mayor parte sirvieron de grande ausilio a su maestro y dieron prueba de un conocimiento en las obras al temple y al fresco que hizieron bajo la dirección de tan acreditado profesor en las salas del Consulado de Comercio, en los Salones de la Real Aduana y en otras varias salas de nobles y particulares». Es tracta d’un testimoni d’una

2. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al saló del Palau dels Bofarull (detall).

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 66

PA L AU

B O FA R U L L

•

8 7

24/05/10 13:11

8 8

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 67

BOFARULL

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al saló del Palau dels Bofarull.

notable importància, atès que entre els col·laboradors citats s’inclou el nom del seu propi pare, Josep Arrau i Estrada. Per tant, hem de suposar que la relació dels artistes va arribar a Arrau i Barba a través del testimoni oral patern, amb qui, segons la notícia inclosa en els seus apunts autobiogràfics, es va exiliar a Reus, l’any 1808. Que existia, doncs, un grup important de col·laboradors que treballaven a les ordres de Muntanya, sembla un fet innegable si fem cas, tant de les proves documentals, com del testimoni de Josep Arrau i Barba. Ara bé, la principal dificultat sorgeix quan intentem reconstruir la participació individualitzada d’algunes de les personalitats artístiques que treballen en aquesta gran empresa que dirigeix el segon director de l’Escola de Llotja. Tampoc no podem precisar a partir de quin

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

moment de l’itinerari pictòric de Muntanya aquesta participació es fa més intensiva. Sembla, però, que els treballs realitzats, a partir de 1790, en els salons de la Duana, marquen un notable punt d’inflexió amb relació a la etapa anterior. Tanmateix, pel que fa a les obres realitzades en el període precedent a 1790, tampoc no disposem de suficients elements de judici, o de comparació, com per extreure conclusions definitives. Sí que advertim, però, una sensible diferència amb relació a les decoracions de sostre del saló noble del Palau Bofarull; un conjunt que no presenta l’alt nivell de desigualtat o de diferenciació entre les seves diferents parts i que, per tant, semblen correspondre a l’activitat d’una mateixa i única personalitat pictòrica. No obstant això, la dimensió de l’encàrrec realitzat a Reus va ser

2. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al saló del Palau dels Bofarull (detall).

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 68

PA L AU

B O FA R U L L

•

8 9

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al sostre del saló del Palau dels Bofarull.

9 0

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 69

molt menor i, d’altra banda, la pèrdua d’una part de la decoració, present en algunes de les dependències del Palau, no ens permet superar el terreny de les conjectures. No podem menystenir la casual coincidència que l’autoria dels programes artístics desplegats en els sostres i en les parets dels respectius salons nobles de Reus i Barcelona, van ser creacions autògrafes de Muntanya, que va tenir un especial interès a exhibir les seves capacitats artístiques en la zona més emblemàtica de l’edifici; un espai que, atesa la seva notable significació so­cial, exigiria, per part del client, la participació del mestre. En aquest sentit, cal recordar que la inclusió de les inicials P.P.M., una més que probable signatura de l’autor, constitueix una mostra evident de la importància especial que Muntanya va atorgar a aquest grup pictòric.

BOFARULL

24/05/10 13:11

Volem, tot seguit, efectuar algunes consi­deracions sobre el programa artístic desplegat en el saló noble del Palau Bofarull. Es tracta, d’una banda, d’intentar efectuar una lectura interpretativa sobre el significat simbòlic del conjunt pictòric i, de l’altra, de reconstruir, en la mesura del possible, algunes de les fonts gràfiques utilitzades pel pintor. Pel que fa al primer aspecte, creiem que tot el conjunt, pintura mural i les tres teles dels murs laterals, respon a una voluntat programàtica comu­na i que no s’han de dissociar o interpretar separadament. Resulta evident que assistim a una escenificació al·legòrica, transformada en exaltació triomfal, de les virtuts morals atresorades per la nissaga dels Bofarull. La presència de l’escut i de la divisa familiar, Victori Fidelitas/Sanguine Obsignata, cal interpretar-les com a dues manifestacions inequívoques de la nova condició nobiliària, estrenada l’any 1772. També consti­tueixen una manifestació de gratitud i respecte vers la Corona espanyola i dos dels seus monarques, Carles III (1716-1788), ja difunt, segons consta en el text que acompanya la seva imatge i que diu: “Caroli III. Ad. Perpetuara Memoriam/ Vita Functi/ XIX Kal. Ian MDCCLXXXVIII” i Carles IV (1748-1819), que en el moment de realització dels frescos ja figura, com a nou sobirà coronat de la monarquia hispànica, al costat de la seva muller Maria Lluïsa de Parma, amb qui havia contret matrimoni l’any 1765. El text de la cartel·la que acompanya les figures dels nous monarques diu: “Carolo IV et Mariae Lodoicae/ Spei.

Hispanorum Magnae. Inevnte. Regno/ XIX Kal. Ian. MDCCLXXXVIII/ Joph. Bofarull Dicavit”. Resulta del tot indiscutible que la iniciativa de realització del programa decoratiu del palau fa­miliar va partir del més gran dels dos germans Bofarull, Josep de Bofarull i Miquel.

A l’espai que formen les escòcies del saló, hi trobem la representació de diverses escenes que per­sonifiquen les al·legories de les quatre parts del món, un tema, d’altra banda, molt recurrent en l’es­cenari pictòric espanyol de la segona meitat del segle xviii. La inclusió d’aquests elements s’ha d’interpretar com una manifestació de la idea del domini territorial, de la sobirania política que els monarques espanyols exercien sobre els territoris d’Àsia, Àfrica, Amèrica i Europa. La repetició, uns quants anys més tard i en el marc de la decoració de la sala noble de l’edifici de la Duana de Barcelo­na, d’aquest mateix motiu temàtic i amb unes característiques tipològiques també idèn­tiques, demostraria la fortuna del tema en el taller de Muntanya.

Com a aspecte nou, hem de comentar que el pintor barceloní va utilitzar, com a principal font compositiva per a les seves composicions de les quatre parts del món, els gravats que Louis Surugue va realitzar, l’any 1720, de les pintures que decoraven la desapareguda escala d’ambaixadors del Palau de Versalles i que van ser executades per Charles Le Brun (1619-1690) entre

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

El programa iconogràfic del saló noble del Palau Bofarull

2. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al sostre del saló del Palau dels Bofarull.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 70

PA L AU

B O FA R U L L

•

9 1

24/05/10 13:11

9 2

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 71

BOFARULL

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al saló del Palau dels Bofarull.

1674 i 1679. Les coincidències entre els dos conjunts són totals i, atès el nivell de mimetisme existent, no podem considerar que es tracti d’una mera i retòrica incorporació de determinades citacions, o el resultat d’una assimilació epidèrmica d’algunes formulacions compositives. Hem de fer una valoració en el context de l’activitat d’un taller que va utilitzar, com a metodologia habitual de treball, aquelles fonts instrumentals que, com el gravat, es van transformar en un procediment eficaç i útil per introduir nous horitzons temàtics. Precisament, tal com ja hem insistit, l’observació de tot el corpus pictòric realitzat per Muntanya i el seu taller permet efectuar un acostament força precís a un sistema de treball que fa un ús abusiu de la reiteració tipològica i compositiva. La dinàmica d’actuació és encara molt

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

més ostensible quan es tracta d’utilitzar tot un repertori ornamental que assoleix la seva màxima expressió en els populars motius triomfals romans de clares connotacions classicistes, l’ús dels quals es generalitza en la majoria dels pintors catalans del darrer terç del segle XVIII. Es tracta d’un aparell ornamental que és introduït a Catalunya per pintors que, com el propi Muntanya, els germans Tramulles, Manuel i Francesc, o Francesc Pla, dit «el Vigatà», practiquen una pintura de tipus decoratiu i que, lògicament, hem de pensar, com a hipòtesi més plausible, en una penetració a través de les fonts gravades que ja des d’època renai­xentista es difonen arreu d’Europa.

També hem identificat l’ús d’una determinada font gràfica per a una de les teles que formen part del programa. En concret, el tema d’Alexandre

2. Pintures al fresc de Pere Pau Muntanya al saló del Palau dels Bofarull.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 72

PA L AU

B O FA R U L L

•

9 3

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

agenollat davant el sacerdot Yeddoa presenta evidents punts de contacte amb una estampa realitzada pel gravador francès François Chauveau (1613-1676), autor d’una sèrie de sis gravats, basats en escenes de la vida d’Alexandre el Gran i que tradueixen sengles pintures de Charles Le Brun. Tanmateix, les coincidències es palesen d’una forma molt més acusada si comparem la pintura amb un dibuix que es conserva la Biblioteca Nacional de Madrid i que ha estat atribuït a Chauveau. Aquest exercici de comparació permet observar similituds que fan pensar en la utilització per part del pintor d’una font gravada i de la qual només ha estat possible localitzar el seu més que probable dibuix preparatori.

Finalment, cal apuntar que la iconografia representada a les tres teles —en realitat quatre— dels murs laterals, entronca, d’una banda, amb el tema recurrent dels orígens mitològics de la monarquia hispànica; uns orígens que arrelen en la creença que la figura d’Hèrcules, representat en el sostre del saló noble, va ser el primer membre d’aquesta nissaga. No obstant això, creiem que, en el context comentat, hem d’interpretar la presència d’altres grans dignataris, representants de les monarquies roma­na, persa, egípcia i grega, com una manifestació del principi d’autoritat clàssica que acredita histò­ricament, a través de la successió temporal, un conjunt de virtuts que són consubstancials a l’ideari monàrquic. En aquest sentit, hem d’observar que no es tracta d’una proclamació de les tòpiques virtuts d’heroisme, de valor, o de gestes bèl·liques que, de manera tradicional, acostumen a associar-se a la imatge del rei. Per contra, es tracta d’una exaltació, encara que també pot resultar estereo­tipada, que fa una exegesi visual de tot un seguit de virtuts morals que han estat extretes de les fonts històriques de l’època. En el cas d’Escipió, es fa una sublimació de la seva generositat i mag­nanimitat; de Sesostris destaca la seva condició de benefactor públic; de Creso, la seva saviesa; i, finalment, d’Alexandre Magne, la seva obediència religiosa. Totes quatre obres il·lustren episodis històrics i, des d’aquesta perspectiva, poden ser considerades com a manifestacions de la denomi­nada pintura d’història, encara que, tal com ja hem observat en una ocasió anterior, en referir-nos a algunes de les realitzacions de Bonaventura Planella, a Catalunya les aportacions al gènere no van assolir ni la importància ni la dimensió que sí que van tenir en l’àmbit de la pintura madrilenya de l’època. •

1-2. Saló del Palau dels Bofarull.

9 4

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 73

BOFARULL

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 74

PA L AU

B O FA R U L L

•

9 5

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

9 6

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 75

BOFARULL

24/05/10 13:11

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 76

PA L AU

B O FA R U L L

•

9 7

24/05/10 13:11

Joan Rius. BCLR

9 8

•

E L

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 77

BOFARULL

24/05/10 13:11

El Palau Bofarull a Los Porpras. Crónicas familiares del tiempo del Rey Amadeo (1930), de Ferran de Querol i de Bofarull MONTSERRAT CORRETGER

La novel·la Los Porpras. Crónicas familiares del tiempo del Rey Amadeo, del reusenc, i darrer hereu de la saga Bofarull, Ferran de Querol i de Bofarull (1857-1935) és l’única que l’autor escrigué en castellà després de la publicació de cinc altres obres narratives i diversos aplecs de contes en català. Fou editada a Reus (Imp. de José Sanjuan) el 1930, en un moment històric -la Dictadura de Primo de Rivera- que secundà la inveterada actitud crítica de l’autor envers el pensament liberal. El llibre, d’una longitud molt considerable -dos volums de 415 i 395 pàgines- té un cert valor de testament ideològic, atès que l’escriptor molt poc després de publicar-lo inicià un procés de malaltia que cinc anys més tard el dugué a la mort. El títol substitueix simbòlicament a la novel·la el nom del llinatge Bofarull pel de Porpra o el plural familiar -en castellà- Porpras, que fa referència al color predominant dels domassos i dels altres elements decoratius -com les pintures de Muntanya i Flaugier- que ornen el gran saló del casal, fet decorar a partir de 1784 per Josep de Bofarull i Miquel, rebesavi de l’escriptor. El cognom coincideix així mateix amb la denominació d’una partida del terme de Reus: Pórpores o Porpres, fet que també s’esdevé -amb petites modificacions ortogràfiques- amb els cognoms d’altres personatges -Estallers, Raureda, Roquís, Ayguaverts (Aigüesverds), Blancafort- i amb el lloc d’origen que identifica Isidro, el Topo de Bellisens (Bellissens), home de confiança del protagonista -Juanito Vallclara- en el partit dels radicals.

El nom de la ciutat a la narració, Burgar, prové de tres partides reusenques (el Burgar o Brugar, el Burgar Lluny o Brugar Lluny i el Burgaret o Brugaret), fet que reforça l’evidència de la seva vinculació a la capital del Baix Camp. I els noms de pila i renoms familiars de la majoria de personatges són simbòlics, metàfores de la personalitat o del capteniment de cadascun o bé homenatges als avantpassats Bofarull, de fàcil desllorigador: Arcángel (la bondat), Magdalena (el sofriment), Peponas (la hipocresia i la maldat), Ninfa (la satisfacció), Don Juan (la seducció), Joaquín (la noblesa), Rita (la poca intel·ligència), entre d’altres.

Lucien Roisin.. AHMR

El Palau Bofarull: la Casa de los Santos o el Casal dels Porpras

1. Coberta del llibre Los Porpras, de Ferran de Querol i de Bofarull, editat el 1930.

2. La portalada del Casal dels Bofarull, cap el 1922.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 78

PA L AU

B O FA R U L L

•

9 9

24/05/10 13:11

Los Porpras és una obra coral, que explica amb detall -sempre des de la visió conservadora de l’autor, des de la qual es focalitza el relat- les vivències dels esdeveniments postrevolucionaris a Reus, el 1869, dins el nucli familiar dels Porpras i el ressò al casal, també des de la ciutat, dels principals fets polítics esdevinguts entre 1870 i 1873: la República virtual de 1869, l’arribada del rei Amadeu de Savoia, la mort de Prim, el fracàs de la monarquia i la proclamació de la República.

A Querol li dolien, en especial, l’anticlericalisme i el progressisme polític, conegut -aquest segon- de ben a prop en les figures de l’avi matern de la seva primera muller -Salustiano Olózaga- i del seu pare, el comte de Rius. En aquest sentit, les seves novel·les -i molt especialment Los Porpras- són un al·legat en favor del catolicisme i de la continuïtat o del retorn de l’estat de coses de l’Antic Règim. Per això esdevenen històriques, sempre situades al segle XIX. Pel que fa a la relació de Ferran de Querol amb el Palau Bofarull cal recordar que el 1856 -un any abans de néixer ell- el seu pare, Joaquim Querol i Gatell, s’havia casat amb Misericòrdia de Bofarull i de Bofarull i havia establert la seva residència familiar al casal de Reus, on, des de 1852, en heretar-lo, s’havia traslladat a viure el seu sogre, Josep Francesc de Bofarull i Plandolit (18031869), vidu, amb la filla, que en tenia cura, provinents de Tarragona.

Maria Plandolit, besàvia materna de l’escriptor -i hereva universal del marit des de 1845-, havia dividit l’herència, en enviudar, entre els seus quatre fills: Josep Francesc, Policarp, Maria i Francesca, i havia estat la responsable de la desmembració del patrimoni familiar, atès que amb ella va desaparèixer la institució de l’hereu.

El matrimoni de Josep Francesc amb la cosina Magdalena de Bofarull i Brocà enterbolí per sempre les relacions entre Maria Plandolit i el seu fill gran. D’altra banda, la manera de testar del marit i la negativa de la mare a instituir Josep Francesc com a hereu universal semblen confirmar aquesta animadversió envers el matrimoni dels cosins. El Palau Bofarull fou la part del primogènit i, per tant, en morir la mare, el 1852, Josep Francesc de Bofarull s’instal·là al casal de Reus amb la seva filla. Quatre anys més tard, Misericòrdia de Bofarull 1 0 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 79

i Joaquim de Querol iniciaren la vida matrimonial en aquest palau, al costat del pare, que caigué apoplèctic en dates properes al naixement del seu nét, Ferran de Querol, el 1857. Des de 1857 fins uns mesos abans de la Revolució de Setembre la família, amb l’avi impedit, visqué al palau de Reus. Poc temps abans de 1868 es traslladà al carrer de la Granada, de Tarragona, oficialment per millorar la salut delicada de Misericòrdia, però en gran mesura a causa de l’ambient revolucionari i republicà que es vivia a Reus, contrari al pensament familiar, més proper al món social conservador de la Tarragona dels anys seixanta.

Ferran de Querol, darrer hereu dels Bofarull, va poder descriure, doncs, de manera exacta el casal on havia nascut el 1857, on havia viscut els mateixos anys que Paquito -l’infant que observa i jutja sense parlar- i que havia conegut amb detall en les dates de l’acció de la novel·la -encara que ja no hi residís-, entre els 13 i 16 anys. Aquesta situació li permeté reconstruir no només l’arquitectura i els espais interns de l’edifici, sinó també l’ambient que s’hi vivia i les actituds dels seus estadants, sempre sota una òptica subjectiva. Los Porpras constitueix, així, una completa crònica social i política que amaga sota clau personatges i fets reals, llocs i situacions ben coneguts pel lector i confegeix una sàtira sovint cruel i despietada.

El Casal dels Porpras: símbol familiar, escenari històric i talaia ciutadana El casal és el símbol de la família Bofarull/Porpras, construït com a fruit de l’esforç empresarial dels seus avantpassats del segle XVIII. S’eleva en la zona d’eixample respecte de la vila medieval reusenca i és la marca externa de la titànica lluita familiar per bastir un imperi comercial, tal com exposen les pintures del saló. Al darrer terç del segle XIX els familiars que hi resideixen procuren ser dignes successors d’aquells avantpassats emprenedors, per bé que la pubilla i l’avi en són només una representació mínima, feble i passiva, atès que han perdut l’arrel burgesa i actuen com a aristòcrates rurals, sense l’actitud creativa i enèrgica que originà el llinatge. La novel·la tracta, seguint la

BOFARULL

24/05/10 13:11

“Quien llega a Burgar, si es por vez primera, no tarda en conocer, siquiera exteriormente, la “Casa de los Santos”. Es una casa palacio de artística fachada. Un alero amplísimo, cuyo banquillo corona una hilera de jarros monumentales. Carazas mofletudas, embocando sendos canalones a modo de gárgolas.

Balconería espléndida de macizo herraje y pasamanos de latón.

Plafones esgrafiados. Tales son los elementos de aquella obra arquitectònica. A los cuales, por cierto, relegan a la categoria

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

realitat familiar immediata a l’autor, d’una jove pubilla casadora, del seu cosí -un infant de deu anys- i de l’avi d’ambdós, un vell paralitzat de cames per una apoplexia des de la tardor de 1869. Tots tres inhàbils per a continuar la lluita comercial i allunyats definitivament -per adscripció social- de les activitats econòmiques, viuen del seu patrimoni. Per aquest motiu, són víctimes dels depredadors del seu mateix braç social o de representants de braços socials inferiors: la jove, de l’arrogant Juanito Vallclara, que s’hi casa mogut per l’ambició i la vanitat; l’avi ha de sofrir els maltractes i la hipocresia de la família que té al servei de la casa, caricaturitzada amb el nom grotesc de “las Peponas” i “el señor Pepet”; i el nen -contrafigura de l’autor i àvid aprenent de la vida -, ha de romandre llargues temporades intern en un col·legi de Mataró separat de l’avi que tant estima.

Viuen, doncs, -sempre amatents al respecte envers les tradicions- de les glòries passades i de la fortuna heretada.

Les relacions d’amistat i els parents que freqüenten el casal són de la seva mateixa arrel rural aristocràtica o d’anàloga ideologia conservadora: el savi i bonhomiós Arcángel Calsans -dibuix literari d’Andreu de Bofarull-, la innocent cosina Rita Estallers o persones -sempre bondadoses- de confiança, com el poeta i doctor de la casa Mas y Aljups -potser inspirat en Martí i Folguera- o el venerable senyor Ramon Baldoví. Els elements discordants arriben amb Vallclara i el seu seguici de polítics i de tropa liberal, oficials de grau d’un exèrcit observat amb reticència des dels ulls de la tradició familiar carlina que simbolitza l’avi, Francisco Antón de Porpras y de Calsans.

El nom de Casa de los Santos que rep el palau reusenc a la novel·la apareix justificat al llarg passatge que dedica l’ autor a l’inici de l’obra a la descripció de la façana principal i, en especial, de la gran porta historiada:

1. El saló del Casal dels Bofarull.

de secundarios la magnitud del portal y el gran escudo nobiliario, de múltiples cuarteles y lambrequines historiados. Dos jayanes sostienen, a guisa de columnas, el balcón principal.

Entre las dos ventanas de éste, se abre -como en muchas casas de la población- una capillita dedicada a la Virgen de la Piedad.

La Imagen, con todo, no se vé, oculta como está de ordinario, merced a una puerta de roble, no menos adornada que el nicho que cierra, y que lo restante del edificio, por el floreo de una profusa ornamentción plateresca. Pocos años antes de la Revolución eran detalles característicos del inmueble, hasta cuatro piezas de artillería, gallardamente clavadas frente al portal, a guisa de guarda-ruedas, y, bajando hasta ellas, dos largas cadenas que sostenían con la boca, desde las enormes bases en que estaban asentados, a ambos lados del portal, dos leones, de aspecto altivo y desdeñoso. Bronces y cadenas -testimonio de hospedaje Regio-, se habían retirado, pero la fachada quedó con su antigua majestad, y el edificio con el sobre nombre de Casa de los Santos, que solía aplicársele y se originaba del error vulgar de llamar tales –como a la mayor parte de los iconos- a los dos colosos referidos”.

Aquest casal és l’escenari bàsic de la novel·la, que el fa reviure amb tot el seu esplendor domèstic, però també com a referent ciutadà i àmbit d’informacions, de celebracions, de pors i amenaces, un termòmetre que mesura els esdeveniments polítics en les tertúlies habituals del cuarto primero i a partir de les idees dels seus estadants i visitants, no sempre compresos ni acceptats EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 80

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 0 1

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

L’edifici, eix neuràlgic de l’obra, està descrit també des de la façana posterior, menys vistent, fet que permet introduir la disposició de l’habitatge de la família de servei, futur “despatx íntim” del marit de la protagonista:

1. El saló del Casal dels Bofarull.

a la ciutat de Burgar. Aquest escenari plural i polièdric, on s’aixopluguen aventures, festes, il·lusions, decepcions, visites reials, malentesos, persecucions, seduccions, enganys i escenes íntimes i socials de tota mena, es va coneixent progressivament arran de les vívides descripcions que inclouen la narració dels fets i les situacions familiars. En aquest sentit, la novel·la posa atenció en els elements externs del casal -les façanes, els balcons, l’entrada i el vestíbul-, testimonis d’esdeveniments ciutadans i polítics, i en les perifèries de l’àmbit intern: el jardí, el pati, les golfes, les bodegues i la misteriosa gruta o rebost refrigerat. I dibuixa amb la força que els encomanen les vivències més íntimes les cambres, les sales, les alcoves, el gran saló, la cuina, l’oratori, el cuarto primero, la galeria dels quadres, l’estrado mayor i fins el despacho íntimo o garçonnière que, amb l’excusa de la política, es fa instal·lar Vallclara al Pabellón del Pozo, en la part posterior de l’edifici i amb sortida al Callejón de las Vacas o carreró de Misericòrdia. També s’utilitzen en la narració de la vida quotidiana referències detallades i constants als elements domèstics: mobles, quadres, objectes de decoració, el braser, les vaixelles, les peces de vestir i els diversos abillaments i utensilis que rodegen els protagonistes.

1 0 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 81

“Al extremo del pasadizo que separa el jardín de las galerías, corre un lienzo de tapia. Es parte de la que circunda toda la fachada posterior de la Casa, y separa aquellas dependencias del callejón de las Vacas. […] Bien familiar le era aquella esquina, que precisamente formava en el entresuelo de las galerías, el llamado Pabellón del Pozo, vivienda de las Peponas, contigua aunque independiente de la de los Señores”.

Les sales i altres dependències del casal s’obren per primera vegada al lector en explicar el recorregut habitual dels assistents a la tertúlia quotidiana: “¿Íntimos? Todos los días al anochecer, así que estaba de vuelta don Francisco Antón de la Ermita de la Piedad, cuatro señores, que regresaban también de su paseo, llamaban a la gran cancela de campanillas. La abría Manolo -el golfillo de marrasy los visitantes eran conducidos salas adentro… Un rimero de salas: el vestíbulo, el hogar, un comedor donde podía darse una batalla, un pasadizo semioscuro… Hacia los aposentos de delante: dos gabinetes del entresuelo, gemelos, cuyos balcones miran a la calle de San Pedro. Propiamente, se detenían en el más cercano; uno, tapizado de papel lustroso, sobre fondo blanco, donde campaban unos rosales de flores y follaje azules… El llamado cuarto primero, para distinguirle del que le seguía o sea del cuarto segundo, éste decorado con arpas y trompetas negruzcas sobre papel amarillento”.

A Los Porpras, les descripcions de l’interior del casal suggereixen sempre les persones que l’habiten i, de fet, són majoritàriament plenes de vida, de moviment i d’emocions. El recurs principal per obtenir aquesta sensació de calidesa és la creació d’escenes i el relleu que es dóna als objectes que les poblen, així com la presència de personatges que s’hi mouen constantment. Res més lluny d’un palau fred i luxós -malgrat l’imposant salói res més a prop d’una llar acollidora on l’avi, la néta i l’infant mostren les seves emocions en les situacions quotidianes, recreades amb la rememoració dels utensilis i de les actituds: “Momentos después, la gran bandeja chinesca, depositada por la serrana sobre la mesa de roble, herrada, que campea en medio de la espaciosa dependencia, ha traido las marcelinas de plata, las jícaras de loza inglesa, los pequeños platos cincelados, las pilas de secalls (bizcochos), los vasos de cristal tallado y el

BOFARULL

24/05/10 13:11

argentino jarro de agua, templada. Que a no menos frugalidad se acomodaban los desayunos de aquel tiempo, en que la manteca aun no había traspuesto las fronteras de la cocina, y el uso de la leche se limitaba a dosis vergonzantes, de la de burra, cuando se tenía tos. La cámara del señor de Porpras era clausura vedada a todo profano hasta que salía de ella Rosaura, dejando a su amo arreglado y pulido. Entonces, un tirón a la gran banda de cañamazo bordado movía un centenar de metros de alambre, agitando fuertemente la campana del vestíbulo del entresuelo, y daba aviso a los señoritos de que el Abuelo aguardaba. Corrían, reverentes, los nietos, y entraban a besar la mano de don Francisco Antón. Quién, por cierto, desde el ataque sufrido, eran pocos los días en que, al pagarles la salutación con sendos ósculos, lo hacía sin lágrimas”.

Rere aquesta escena, l’assistència de la família i d’uns quants íntims a missa en l’oratori del palau, en un dia de neu -i d’estrena dels Pastorets al teatre local- permet no només descriure el reclinatori -ara inhàbil- de l’avi, “de raiz de encina, con tiradores para las novenas y columnitas salomónicas en el que habían rezado varias generaciones de Porpras”, sinó que transporta el lector fins a la majestuosa “sala del Reloj”, de la qual dóna notícia detallada: el teginat sumptuós del sostre, els vidres emplomats, la taula massissa i ferrada, les cornucòpies penjants i les cadires de noguer i boga fina, on seuen els tertulians habituals. L’escena de la missa, celebrada per mossèn Pascual Roquís, suggereix les mínimes dimensions de la capella o oratori, també entapissada d’un ric domàs porpra, il·luminada per una esplèndida aranya de vidre i presidida per una tela amb la representació d’un descendiment de la Creu. El matís final rebla la funció de l’estança: “La claridad, férvida i discreta: luz de santuario”. La reunió social íntima rere la missa es produeix en l’àmbit recollit i artístic habitual a les tertúlies de la casa: “Los señores graves se habían trasladado al estrado mayor, es decir, a aquel del primer piso cuyo balcón es uno de los que miran a la calle de San Pedro [Llovera], y él tiene, pintadas al fresco, en sus entrepaños, las estaciones del año, en sendos medallones ovalados, con golpe de cuernos de la abundancia, carcax de flechas amatorias, antorchas de Himeneo y otros parecidos atributos simbólicos”.

La màxima expressió artística del casal és el saló, precedit per la galeria de los retratos, que, en ambdós casos, es presenten al lector amb el recurs d’una primera visita de Vallclara a la família, gens entusiasmada en

aquest primer contacte poc prometedor. La descripció de l’avi, desganada, és succinta i poc precisa: “Los frescos, de Fray Juncosa. Las grandes telas de los entrepaños, de Montaña. Los plafones centrales del techo, apoteosis de los Reyes… La galería, colección de tipos e indumentaria de las Regiones, y de las Indias… Las arañas, de cristal de Venecia… y las grandes cornucopias… Sí; los cuadros representaban hechos culminantes de la Historia. De diversas civilizaciones: Sesóstris… Alejandro… Escipion…”

La prolixa descripció dels retrats de la galeria té com a missió recordar la història dels avantpassats Porpras amb tot detall, amb un lleu filtre ficcional i alguns paranys amb què l’autor juga habitualment amb el lector.

Es tracta de dades ambigües o enganyoses respecte de la realitat, un recurs que Querol ja ha utilitzat abans, com en el cas de l’atribució fal·laç de les pintures del saló a Fra Juncosa o de la data de construcció del palau, llegida pels visitants en les “cifras romanas que campaban debajo del blasón” i fixada el 1739, tot avantçant-la més de trenta anys respecte de la data real de construcció.

El relat de les explicacions dels retrats és molt significatiu pel fet que sorgeix en boca d’un personatge de respecte -el Comandante Llopart- que coneix la família arran de la seva amistat amb Don Arcángel Calsans, l’erudit serè i pacífic, cosí de Don Francisco Antón.

Aquesta explicació, pronunciada davant de Vallclara i del seu amic -“progresista cerril”-, té dues funcions: ridiculitzar la ignorància gosada i l’ambició dels visitants i informar el lector. Els detalls de cada avantpassat coincideixen gairebé exactament, inclosos els noms de pila i les dates, amb els que aporten els arxius de la família Bofarull i els estudis que s’hi basen, per bé que en algun cas desdobla un personatge real en dos a la novel·la o elimina una generació del llinatge Bofarull en la ficció. Es tracta d’un dels fragments històrics i emotius més intensos del llibre, que en moments com aquest adquireix el valor d’homenatge a la família Bofarull.

Apareixen explicats els fets de les vides dels principals representants dels Popras/Bofarulls, des de l’avantpassat Pere, fundador de l’estirp -Pere Bofarull Llagostera, boter mort el 1719-: “el famoso Capitán Pedro de Porpas, que había levantado a sus costas una compañía, y muerto heroicamente al frente de la misma, cerca EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 82

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 0 3

24/05/10 13:11

de Cambrils, en defensa de los derechos de Felipe V, contra el Archiduque”. I confon dos personatges en la persona de Josep Bofarull Gavaldà (1711-1779): ”Otro, había mandado construir la Ermita de la Piedad. Un tercero, había sido Sub-delegado de Marina. Este, Regidor perpétuo y Bayle del Castillo”. Finalment, es refereix a Joan Bofarull Morell, mariner, que havia visitat moltes vegades els ports anglesos i havia adquirit mobles d’aquell país per al mas Bofarull. La seva mort esdevingué realment en un accident marítim tal com explica en la ficció: “Un Don Juan, primer Maestrante de la familia, hombre de relevante erudición, cuya muerte prematura proporcionaba al señor Llopart el gusto de lucir un relato histórico que, al igual que las demás noticias biográficas que iba vertiendo, tenía oidas como medio centenar de veces a Don Arcángel Calsans.

El Maestrante, pues, se había ahogado en el Puerto de Barcelona cuando la visita de los Reyes Carlos IV y María Luisa, en Septiembre de 1802, junto al navío que condujo desde Nápoles a la Princesa de Asturias”. En aquest cas, l’autor ha obviat una generació de la família Bofarull. Entre Josep Bofarull Gavaldà i Joan Bofarull Morell hi ha el fill hereu del primer, Josep Bofarull Miquel. Joan fou l’hereu -amant de la cultura i comerciant- mort prematurament el 1802 de Josep Bofarull i Miquel. A causa de la seva mort, passà a les funcions d’hereu Francesc Policarp de Bofarull i Morell, militar, que, pel fet de dedicar-se a l’exèrcit, capgirà en certa mesura el caràcter comercial i empresarial de la família.

Després d’aquesta llarga descripció de la galeria dels retrats, les cambres més anomenades a la novel·la i més utilitzades per la família són les que acullen les converses quotidianes amb els habituals de la casa, els esmentats cuarto primero, amb funcions d’“aduana de noticias” -ateses les lectures de periòdics i els comentaris d’actualitat que s’hi fan-, i el cuarto segundo, testimonis de tota mena de vivències i amb balcons amatents al carrer de Sant Pere d’Alcàntara, abans anomenat del Padró i actualment Llovera. Només ocasionalment -per raons de dol i pregària, per exemple- la tertúlia o reunió familiar passa a la Sala de los Retratos, “vuelta hacia su interior la santa Imagen de alabastro que presidía la fachada de la casona”, és a dir, la imatge de la Mare 1 0 4

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 83

de Déu de Misericòrdia -Virgen de la Piedad- protegida dins la fornícula amb porticons que presideix la façana entremig de la balconada.

Un dels elements més valorats per la família i veritable fetitxe de l’avi Porpras és “el gran sillón, labrado ad hoc, y usado no más, y una sola vez, por la Majestad del Rey Absoluto”. Les reflexions d’aquest patriarca sobre les pròpies conviccions, en decidir la seva negativa a l’assistència a la jura de bandera de l’exèrcit del nou monarca italià el gener de 1871, delaten el seu diàfan i sempre defensat pensament polític carlí, antirevolucionari, enyorat d’un rei com Fernado VII -l’únic usuari en la realitat externa a la novel·la, i segons la tradició familiar, del fòtil protocolari- i contrari a la monarquia importada per Prim i per Mariano el Constituyente -futur comte de Rius per la gràcia d’Amadeu de Savoia-: “Él, militar retirado; él, individuo de una Real Maestranza; él, realista sincero, cuya casa había ostentado, hasta poco hacía, en su fachada, trofeos que la señalaban como hospedaje regio, en el salón de la cual se custodiaba el gran sillón […]; él ¡mirar impasible como los Institutos armados juraban fidelidad a un Rey… ¡revolucionario!”

Prou distant d’aquest àmbit noble -i amb accés des d’una porta falsa del vestíbul-, se situa la cuina del casal, amb una altra sortida per l’escala de servei; està presidida per una immensa llar, amb fogons suplementaris i té una àmplia vidriera. És un lloc vital per als criats, que hi esmorzen fent gresca, del qual surten plats en ocasions descrits amb detall, com en el cas de la “crema mechada de bizcochos y sembrada de diminutos confites de colores” que els nens mengen amb els ulls abans d’hora. La cuina té una altra porta falsa, oberta al passadís que “salía a la escalera del jardín”, immediata a la “puerta del retrete”, “separadas no más que por el montante del marco” i propera a una finestra del mateix corredor.

Els jocs i recerques pel casal de Paquito -el nét Porpras-, Felipín Baldoví -nét d’un íntim de la famíliai Manolo -el paje de Casa Porpras-, de catorze anys, permeten al lector conèixer el jardí -“serio y arcaico”, amb brollador, bancs, testos amb plantes i boixos retallats-, el pati, les golfes, les bodegues i els espais més amagats del casal:

BOFARULL

24/05/10 13:11

“El linfático Baldoví participaba más de las aficiones de Manolo, y para él no había delicia comparable a la de recorrer la inmensa casona, huroneando por sus dependencias más recónditas. Como le agradaba, por ejemplo -y más aún que brincar por el jardín y jugar a los bolos en el patio-, pasar largos ratos en los desvanes, que eran largos, amplios, semioscuros a toda hora y llenos de trastos en desorden!”

“De los cajones que fueron graneros, salían a lo mejor, no solo ratas como liebres, sino sorpresas fantàsticas. Un día era un miriñaque, arreo femenino recién desterrado, cuya inspección provocaba una franca hilaridad. Otro dia era una espuerta de calderilla antigua […] Otro, era un cofre arrinconado, en cuyo fondo yacían -sabe Dios desde cuando- casacones, prendas de uniforme, espadas, sombreros de tres picos… despojos apolillados, con los cuales los traviesos muchachos se disfrazaban con delicia. La insaciable curiosidad de los exploradores se traducía también en excursiones a las bodegas, a los molinos de aceite, a las cocheras, etcétera”.

La carrossa familiar -part de la qual és exposada al vestíbul del Palau- és objecte molt especial de descripció, atès el sentiment evocador de l’escena en què apareix, centrada en la recuperació momentània de l’esplendor aristocràtic de la família, del qual el vehicle esdevé símbol: “era libre el acceso a un rincón de almacén donde se pudría lentamente la caja suntuosa de la antigua carroza de camino con la que los Porpras de pasadas generaciones se trasladaban a la Corte. Ruedas, estribos, sopandas, cien otros órganos del histórico carruaje, habían desaparecido, víctimas del abandono y de los años. Pero todavía el tierno descendiente de aquellos Regidores Perpetuos y de aquellos Maestrantes, cuando jugaba, se podía hacer la ilusión de que estaba viajando señorilmente, como viajaron ellos; de que los almohadones en que se sentaba con su amigo, no estaban roídos de ratones, ni la concha de los respaldos cuarteada, ni llenos de orín los pomos y los clavos, ni petrificadas de polvo ennegrecido las que fueron ricas maderas, ni borradas de su superficie las pinturas, que fueron exquisitas […] ni encallado para siempre más el armatoste que un tiempo arrastraba, calzadas reales adelante, vistosa recua de mulas poderosas”.

Tot amb tot, “lo que más tentaba a los niños era la gruta”, “mansión fantástica” que perdura clausurada en les interioritats més inhòspites del casal i el 1871 constituïa un recurs pràctic només per a privilegiats:

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

L’autor utilitza aquestes descripcions arrelades en la innocència de la descoberta per part de les criatures per a fer homenatge als avantpassats comerciants i militars de costums burgesos:

1. El saló del Casal dels Bofarull.

“Subterráneo circular, abovedado en media naranja; especie de Campana de Huesca, cueva gélida y mohosa, cuyas paredes rezumaban humedad constantemente. A aquella, que parecía mazmorra, se bajaba por un angosto declive, mediante una cuasi trentena de peldaños alineados y resbaladizos; y no tenía ella más uso -ni existe tradición que la atribuya otro- que los cuasi idílicos de conservar viandas, y enfriar agua, melones, y tantos otros artículos gastronómicos que lo reclaman, durante los meses de verano”.

Aquesta cova té, més endavant en la novel·la, un paper fonamental per a explicitar la covardia innata de Vallclara que s’hi vol amagar durant el “golpe de mano” de la partida de Nabor, el 30 de juny de 1872, sobre Burgar, per bé que qui hi romangué tancat per accident fou aquest oficial carlí.

Exteriorment, el primer contacte amb la casa és l’entrada, amb el trucador que demana l’atenció d’una dona del servei: “la serrana vocea, la cuerda arrastra la cancela. Suenan las campanillas. Se pasa recado”. I és que “existía de antiguo en aquella casa una a modo de etiqueta tal que ni las personas que entraban en ella todos los días franqueaban la mampara vidriada del corredor sin que antes fuesen anunciadas ceremoniosamente”. I tothom -tant la gent humil que anava a EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 84

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 0 5

24/05/10 13:11

demanar com els renteros- solien esperar asseguts ”en el banco monumental de junto a la escalera”. El paje Manolo cridava, doncs -entre formal i còmic-, el nom complet dels visitants i rere aquest compliment s’asseien en una de les dues enormes caixes de núvia que servien de banc prop de l’entrada. Aquests dos setials, situats davant per davant, amb “unos viejos tapices colgados a guisa de respaldos” i “un fanal de vidrio sobredorado [que] pendía del techo…” constituïen el mobiliari del vestíbul, enrajolat amb peces octogonals i amb el sostre sostingut amb bigues de cedre, oloroses.

I entre el casal i la ciutat l’element d’unió -i de segregació desitjada sovint- és la balconada plural; els balcons emmarquen tota mena d’esdeveniments -les festes ciutadanes, els actes religiosos, les revoltes, l’arribada inesperada dels guerrillers carlins, l’arrogància de la milícia urbana i de la tropa liberal, amb el quarter a la Plaça d’Armes, al capdamunt del carrer de Sant Pere-, vinculats a les emocions que l’exterior aporta als membres de la família, des de l’enamorament contingut de Magdalena -“sentada junto al balcón del cuarto segundo, mirando como caracoleaba abajo el potro de Vallclara”- fins als moments més esqueixats del Carnaval, que també es filtra, balcons amunt, fins al casal, amb un descarament aliè a la severitat familiar: “los cuartos primero i segundo de la Casa de los Santos no se cerraron en todo el día. ¡Tan bien situados como estaban, abriéndose, más que a la calle de San Pedro, a la Plaza de las Descalzas, en aquel entonces no urbanizada, a causa del reciente derribo […] Precisamente aquel extenso solar del antiguo convento era la estancia del Carnaval. […] Allí dentro, cercada de telas alegres, ornada de mástiles arlequinescos y flotantes gallardetes, se había instalado la carroza del Regio Pelele […]

Allí se organizaba […] y de allí partía, la cabalgata que escoltaban las parejas de bailadores hasta la plaza del Mercadal, en cuyo burladero inmenso tenía lugar la fiesta tradicional que presentaba mayores reminiscencias de cultura de entre las de aquel jolgorio: las Danzas”

El casal de la família Porpras ateny el màxim protagonisme quan Juanito Vallclara -Don Juan-, un cop casat amb Magdalena al principi de l’estiu de 1871, concep la idea d’hostatjar el rei Amadeu de Savoia al “seu” palau durant la visita reial a Catalunya, una estada al casal que en la realitat mai no es produí. L’ambició desmesurada del gendre es fa evident en el relat del projecte -un crític 1 0 6

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 85

judici d’intencions fet per l’autor- que en la intimitat li permet ja acaronar un títol de noblesa -l’únic element que li ha mancat en el matrimoni amb una pubilla de l’aristocràcia rural- atorgat pel favor del monarca: “¿Qué merced negaria el Rey al cortesano que le hospedara en un palacio como la Casa de los Santos? Cómo dejaría de aprovechar aquel pretexto para coronar una nobleza tan rancia y tan ilustre? Era nada menos que el Marquesado de Porpras lo que se jugaba en la partida. Esto, sin contar con el encasillado para Diputado a Cortes. Y prescindiendo del prestigio inmenso que todo ello daba a su personalidad… Cosa segura, por otra parte, tratándose de una Dinastía no arraigada, a la que la Grandeza volvía la espalda y que necesitaba, por consiguiente, a todo trance, hacerse con otra; la cual, era preciso sacar de la vieja nobleza rural, para que no resultase ridícula”.

Magadalena duu ben a contracor les negociacions prop del vell patriarca Porpras per tal d’obtenir la seva aquiescència i beneficiar així el seu marit. Tanmateix, l’avi no cedeix en el seu credo: “No! Sencillamente, no! Un Rey intruso! Un Rey liberal!

Bombas! Y allí, en aquella casa de la lealtad! Y cuando todavía, en el ánimo de sus moradores se guardaba luto por el Mártir glorioso, sacrificado precisamente por los parciales de un Tirano excomulgado! Un Rey extraño, que acaso vendría del brazo de su hermano Humberto, el presunto heredero del Santo Trono usurpado, y que como a tal Príncipe usurpador era recibido y festejado aquellos mismos días en Madrid! No, bombas, no!”

Don Francisco Antón de Porpras, finalment, subjugat per la néta i només per satisfer-la a ella, falla, amb severitat adusta envers Juanito: “ –Bien está. Vendrá a la casa, pero yo no le recibiré. Después de todo, en ausencia mía, ya que no el edificio, la habitación es la vuestra, é invitáis en ella a quien os plazca. […] -Yo, con Marqueta [el cotxer] me hospedaré, todos estos días, en casa de Arcángel- ”.

A partir d’aquest moment el casal passa per una gran transformació -una allau d’”operarios y artesanos”- que l’ha d’habilitar com a palau reial. El relat minuciós -i sempre en clau irònica- de la “campanya” de les obres -finançada amb diners manllevats per Vallclara a la seva família tamaritana-, dels canvis de tota mena -en l’arquitectura interior de l’edifici i en els serveis domèstics- i de les múltiples adquisicions d’objectes de luxe sota les ordres de Don Juan -amb la marginació

BOFARULL

24/05/10 13:11

“Paquito gozaba, viendo engalanar aquella fachada, sobria de suyo, con golpe de trapos y letreros, hasta dejarla hecha un mamarracho. Lo que más le interesaba eran los rótulos. Más aún que el libro de la Constitución, clavado en lo alto, y del que pendían, recogidas a ambos lados, dos guirnaldas ridículas, entre las cuales se habían amontonado adornos novísimos, a saber: la indispensable matrona, con corona mural que representaba a España; el león simbólico, echado a sus pies; el retrato del Rey, sostenido, a guisa de rodela; las consabidas columnas de Hércules y el adjunto non plus ultra; y los obligados sables y cañones, atributos del Ejército, locomotora, colmena, paquete de manufacturas, chimenea de fábrica, màstil de bajel, etc. Todos los lugares comunes, pictóricos, de tales decoraciones. Los rótulos empezaban en los medallones que contenían las iniciales Regias: A. y V. […] Y dos leyendas, que necesitaron especial aclaración de don Arcángel. El Rey llega, y yo muero. ¡Viva el Rey! Me cuesta la vida, pero queda Monarca. Últimas palabras del general Prim.”

La figura de Vallclara pren, sens dubte, el to més grotesc en aquesta situació d’apariar el casal dels Porpras on ha de pernoctar el rei i córrer atrafegat rere el seguici reial durant diversos dies per Burgar i Barcelona.

Aquesta llarga seqüència de l’acolliment reial es clou, tanmateix, amb una declaració de fe carlista -postposada aquí a la submissió al marit- en el pensament de Magdalena Porpras: “Después, con la nueva espina en el alma, se preparó a cumplir sus deberes de huéspeda del Rey. […] Era difícil en ella.

Carlista ferviente, como todos los suyos; católica i vaticanista; herida en aquellos sentimientos por recientes sucesos públicos y privados; en aquellos precisos momentos triste y disgustada; provinciana, además, y jovencita, sin otras lecciones de mundo que las que comenzaba a recibir de la adversidad; desconocedora en absoluto de la etiqueta ¿cómo saldría del paso?”.

Tot amb tot, Magdalena aconsegueix desagreujar l’avi en un punt concret, que serveix a l’autor per a interpretar l’actitud d’aquiescència de la família en aquella visita reial: “Un solo detalle se había modificado, a última hora, por voluntad exclusiva, y no comunicada a nadie, de la Señora. La silla de talla, que un día sirvió de trono a Fernando VII se vio substituida por otro sillón…, elegantísimo, pero sin historia. ¡Delicadeza ofrecida en homenaje a las afecciones del dueño

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

dins la pròpia llar de Magdalena i el nen- ocupa moltes pàgines i culmina en l’explicació detallada de l’estrafolària decoració de la façana -“monumento dinástico y primista”- en honor del rei:

1. El saló del Casal dels Bofarull.

de la casa, desterrado! Tal vez, protesta personal, compatible con la obediencia de esposa… De todos modos, acto de dominio ejecutado en nombre de los Porpras, demostrativo de que aquello que sucedía no era más que tolerancia deferente, de ninguna manera oblación voluntaria”.

El retorn a la normalitat rere la fastuositat momentània arriba també de la mà de Magdalena, que en dos dies ha de solucionar el desordre de la casa -“que había quedado como una era”- després de la visita reial. Vallclara corre darrere del rei a Barcelona, on espera que en 48 hores arribi la seva muller, per acomboiar-lo en les festes monàrquiques del cap i casal. Mentre, la jove, al marge d’atendre les penes íntimes i la tristesa de l’avi, ha de restaurar la vida quotidiana a l’edifici: “A escape se tuvo que hacer todo. Retirar de la casa lo prestado o maltrecho: follaje, tiestos, alfombras de alquiler, algunos objetos de arte, hasta algún mueble… Poner en orden lo propio o adquirido… Eliminar lo roto e inservible, que no era poco.

Restituir, en suma, la vivienda a su pristino sosiego, normalizar en lo posible el trastorno espantable sufrido para alojar tristes 24 horas, en ella, un personaje, sino odioso, odiado allí.”

I, acabat el període de canvis per a rebre el nou rei, el casal es veu novament torturat per una nova iniciativa de reformes projectada per Vallclara amb l’excusa EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 86

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 0 7

24/05/10 13:11

de la necessitat d’un despatx polític i amb la voluntat de posseir un àmbit privat i lliure allunyat de la tutela de l’esposa, amb qui l’uneix només l’interès social i econòmic. La ironia de l’autor deixa clara la intenció ignominiosa del gendre Porpras tot explicant els detalls de la materialització del projecte: “La casa era harta para la poca gente que la habitaba. Era preciso dar una caminata para ir de un extremo a otro de ella. Se pasaban semanas sin que, en algunos de sus aposentos entrara alma viviente. Y, ello no obstante, el Señor Vallclara se fijó en el pisito del Callejón de las Vacas, desalojado por las Peponas, para convertirlo en despacho. -Para recibir a la gentuza política. Para no apestar con vahos liberalescos, este santuario histórico de la lealtad, -había dicho, queriendo echarlo a broma, al proponérselo al Abuelo. Este después de todo, no dejaba de agradecer que se alejasen tales esencias.La reforma costó un dineral. Conservando el ingreso por el callejón -que era lo esencial- y dejando practicable la comunicación por el pasadizo de la cocina, para alguna vez que resultase útil, se hizo un verdadero rigodón de tabiques en la casita, hasta dejarla apta para su nuevo destino. Después, muebles, librería, cuadros… ¡Como delataba, todo aquello, los dineros de Doña Ninfa Rubials! Un vestibulillo, una antecámara, un despacho suntuoso, un saloncito para conferencias reservadas -¡la política exige tantas intrigas i secretos!-, un sillón-cama para descanso del héroe, lavabo, gabinetito… Todo, una monada!

-Mal empleada para el personal que la ha de visitar! –decía, riendo, el nuevo inquilino. Pero una monada, cuyo acceso por la parte de la casa principal, y consecuentemente por parte de la Señora, era difícil, incómodo, y apenas decoroso. Una verdadera chambre de garçon, había dicho el poeta, traduciendo la idea, más gráfica y menos modestamente expresada, de Doña Felipa Baldoví. -Ay, Magdalena -había añadido la terrible dama -esto es monísimo. Pero ¡hum! Paréceme muy coqueto y femenino para club de Radicales. A pesar de cuya opinión, la deliciosa oficina fue estrenada, y bien aparatosamente, con una cena política, el dia de la constitución del Comité Radical de Burgar, del que era Presidente el anfitrión […]”

Cambres, sales, galeria, saló noble i totes les dependències de palau tenen sentit en la mesura que són escenari de la vida familiar, incloses les actituds destructives de Juanito Vallclara, el membre afegit i discordant del nucli Porpras. La família i els seus costums dibuixen l’escenari, donen caliu al casal i li confereixen el paper de símbol. El palau dels Porpras esdevé així l’eix del relat, perquè conté les essències tradicionals, els valors genuïns dels protagonistes i, en aquest sentit, és un illot i una metàfora de la vivència religiosa i del tradicionalisme duts a extrem en una ciutat republicana i anticarlina.

Com a espai tancat i emmurallat, que viu d’esquena a 1 0 8

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 87

la ciutat -sotjada només des dels balcons i coneguda a través del relat indirecte dels contertulians o a través de les narracions matusseres del paje Manolo-, el palau esdevé un àmbit elevat, inassolible i diferent per a la resta dels ciutadans. Aquest espai central de la narració -el casal- és alhora un observatori ciutadà i un referent conservador per al poble, que en ocasions l’utilitza com a lloc de trobada tàcit en manifestacions, desordres i bullangues.

En aquest sentit, i a tall d’exemple, trobem com durant el juny de 1871 la família vol preparar la casa per celebrar públicament el vint-i-cinquè aniversari de la pujada al soli pontifici de Pius IX. Vallclara -“no dispuesto de ninguna manera a dejar escapar de sus manos un ángel y una fortuna por homenaje más o menos”-, més enllà de la continència verbal que hauria hagut de mostrar davant les converses dels Porpras entorn de la celebració, participa en la tria dels rètols i en els projectes de decoració de la façana per a l’esdeveniment. Ell, savoià i radical exaltat, se sotmet al fervor vaticanista i antisavoià de l’avi, que considera Víctor Manuel un heretge i un bandoler. El frontispici -segons Magdalena- hauria de portar tapissos als balcons i un rètol al centre -“A Pío IX, Rey de Roma”-, amb la fornícula de la Verge de la Pietat oberta a la pública veneració. Per a Vallclara -¡Yo miro más arriba¡”- els quatre balcons han de dur la professió de fe catòlica, una paraula en cada balcó: “Siempre, Católicos, Apostólicos, Romanos”. Finalment, el diumenge 18 de juny de 1871, dia de la tercera proclama matrimonial de la parella -rere el prometatge, celebrat el 31 de maig-, en què “Juanito había de comer en la casa de los Santos”, a Burgar “los clericales” ornen profusament la vila amb una munió de fanals per a la il·luminació nocturna i gran quantitat de domassos amb els colors blau i blanc del Papa de la Immaculada. La serenitat del dia fa creure al senyor de Porpras que “Burgar podrá vanagloriarse de ser un pueblo culto, si los hay”. Tanmateix, el migdia porta agitació al carrer per part de “los elementos avanzados” que, reunits a “la plaza de la Colegiata” (de Sant Pere) volen impedir “la procesión de los desagravios”. La família, un cop desaparegut Vallclara per anar a obtenir informació, frisa darrere els balcons, atès que “a lo lejos

BOFARULL

24/05/10 13:11

[…] el rumor era febril, matizado de gritos aislados, de bramidos colectivos, acentuados…” Finalment, en sentir-se dos trets, els esdeveniments s’acceleren i el casal concita l’odi del poble -representat molt parcialment a la novel·la per un grup de trinxeraires-, que veu el palau com la metàfora del clericalisme i el conservadorisme ultrats i culpables:

La família Porpras: personatges i context historicosocial La intenció literària de Querol a Los Porpras fou realment de cronista -punyent i crític, acordat amb les pròpies idees antiliberals- i dugué a terme, per tal d’elaborar la seva crònica, una minuciosa i pacient tasca d’historiador i memorialista del passat immediat. De fet, la seva recerca partí de les pròpies experiències d’infant, tant les felices i serenes, viscudes en el si de la família Bofarull, com les inquietants i desballestadores per a ell, conegudes als onze anys durant la Revolució de Setembre. A Los Porpras es projecta en el jove Paquito, nét de Don Francisco Antón de Porpras y de Calsans, que té un feble per la criatura. Aquest personatge ancià, referent ideològic de la família Porpras, és la contrafigura de l’avi de l’autor, Josep Francesc de Bofarull i Plandolit, encara que també comparteix trets del pare d’aquest darrer -i besavi de Ferran de Querol-, el militar reialista absolutista Francesc Policarp de Bofarull i Morell (1771-1845), que, després d’anar a rebre el rei Fernando

Pelai Mas. AHMR

“La calle de San Pedro, entonces, estava cuasi desierta.

Pero venía con gran alboroto una masa de gente por Plateros [Monterols]. Pronto se vió que eran como una cinquantena de arrepiezos, ya talludos, armados de guijarros y palos, con los que iban rompiendo cuantos faroles encontraban al paso, de los destinados a la iluminación de aquella noche, sobre todo. Dominando el griterío, se oía, de más en más cercano, el rumor de vidrios rotos y pedradas. En casa Porpras, arriba, se habían puesto en los balcones hacheros de metal para la cera, pero en el entresuelo y en sus tentáculos del mismo arte se habían colocado unos faroles ochovados, en forma arcaica y monumental, guardadores de sendas bombillas, con alumbrado de aceite. Rápido, ganando de mano a la agresión, Marqueta corrió a cerrar el balcón del cuarto primero, donde todos se encontraban. En el mismo instante, una docena de piedras hizo trizas los fanales, y también las vidrieras… Y en tanto, berreaban abajo los agresores, hasta desgañitarse. -Mueran los curas! Muera el Papa!”.

1. Teresa Borràs de Bofarull, en un retrat a l’oli de Daniel Ferrer, de 1832.

VII a Valéncy, l’hostatjà per unes hores al Palau Bofarull i li oferí un concert, ocasió en què ocupà la cèlebre cadira de talla ja anomenada. Es fa ben avinent en el transcurs de la novel·la aquesta projecció de l’escriptor en Paquito, l’infant de la família, aliè a la comprensió dels fets per l’edat, però un observador òptim, des del qual es focalitzen esdeveniments i escenes inoblidables.

La criatura participa dels dos trets més remarcables en l’autor: el rebuig i l’horror que li produeixen les imatges d’escenes revolucionàries que contempla a La Ilustración Española y Americana i la pietat religiosa que l’acompanyà tota la vida: “El carácter del pequeño Porpras, de fondo tan honrado y candoroso, no solo le movía a dar importancia a todas las cosas, sino a sentirse vejado por la indiferencia con que le mirasen los

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 88

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 0 9

24/05/10 13:11

“¿La Casa de los Santos? Un abuelo: Don Francisco Antonio de Porpras y de Calsans, Maestrante. Cadete retirado. Viudo. Muy noble. Muy carlista. Muy raro. Pobre señor! Era hemiplégico, con una piera arrastrando y un brazo inútil... […]”. Un nieto, ídolo del anciano. De nueve a diez años. Hijo de una hija casada con um militar. Boda de amor, desaprobada, infeliz, de la que no queda otro recuerdo que el chiquillo. Una nieta. Huérfana asimismo.

Hija del hereu… Veinte y tres años… Rubia… Riquísima por su madre, poseyendo un castillo en Pedregós [Escala Dei] -orilla del río- al cuidado de una parienta pobre […] Un primor, la pubilla!

Y el patrimonio… ¡la mar! Servicio ¡una legión! La yaya, nodriza que fue de la militara. Montañesa, de la parte de Berga…

Un cochero, servidor antiguo de la casa: socarrón… truan…

Una cocinera vizcaina. Una rapaza, serrana también, para la escoba. Un golfillo para los recados. Ah! y el ama de llaves. Eso, sin contar la lavandera, la costurera, el jardinero, el relojero que pasaba todas las semanas a dar cuerda a los relojes de pared y de las consolas, y a reparar la saboneta del Amo.”

Pelai Mas. AHMR

El mateix informador presenta el cosí de l’avi, inspirat en la figura de l’escriptor i erudit Andreu de Bofarull i Brocà:

1. Teresa de Bofarull i de Borràs, en un retrat a l’oli, d’autor desconegut.

demás. Cuando en su teatrillo de cartón se ponía “Los pastorcillos de Belén”…; cuando en el lujoso altar de juguete que le trajeran antaño los Reyes Magos se celebraban funciones religiosas, no toleraba el concienzudo director de aquellos actos que el auditorio los tomase a broma. Criados y vecinos tenían que guardar una formalidad intachable”.

L’autor presenta els Porpras al complet a l’inici de la novel·la, amb constants contrapunts -encara que no transposables exactament-, en fets, situacions i personatges, amb la família Bofarull, i utilitza un personatge secundari per a fer aquesta presentació adreçada a Vallclara, que, tot just arribat a Burgar, vol introduir-se al casal.

Així, Cosme -el “Guapo” de Pedregós-, diputat radical i col·laborador de Don Juan, l’assabenta minuciosament: 1 1 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 89

“Don Arcángel Calsans? El tipo más popular de la Ciudad?

Un santo varón. Célibe. Viejo. Perlático. La cabeza ¡pobre hombre! Le tiembla que es compasión… Simpatiquísimo. Fumador empedernido. Vive solo, con una criada lela, allá por los callejones de detrás de la Iglesia. Y no se ocupa sino de coleccionar cosas inútiles: estampas, librotes, pinturas denegridas… Nada ha sucedido en Burgar, desde el tiempo de los moros, o quién sabe de cuando, que él no tenga apuntado”.

De manera recurrent, també es va mostrant a la novel·la la família de servei -sempre poc útil- formada per l’intendente Pepet i les Peponas, la seva muller i filla, un nucli que representa la inversió dels valors dels Porpras i que a la novel·la té la missió de desequilibrar l’harmonia del casal: són descreguts, sense moral, hipòcrites i interessats.

Els personatges centrals de l’obra se situen a l’entorn de Don Francisco Antón, el més passiu exteriorment, immòbil dins la Casa de los Santos, però observador sofrent de tots els esdeveniments familiars. Veu canviar i enderrocar-se el món en el qual exerceix com a patriarca, i en la seva posició de contemplador es troba una mica al marge de la família activa, malgrat que n’és el conseller i tots n’estan pendents. Aquest personatge, per la seva situació fixa a la casa pairal, esdevé l’eix sobre el qual gira la narració i el fil que lliga els diversos episodis. L’apoplexia el va sorprendre en ple assaig republicà

BOFARULL

24/05/10 13:11

a Burgar, l’octubre de 1869 -data de la mort de l’avi de l’autor-, rere una reunió a la Casa Consistorial on fou dut des del palau -“el señor y sus visitantes se hallaban en el cuarto primero, de pie, junto a los vidrios del balcón, observando…”- per la força pública comandada per “un hombrecillo ruin”, malanomenat Pus, funcionari de l’ajuntament, factòtum de la revolució del 68 a la ciutat -contrafigura sinistra de Josep Güell i Mercader, bèstia negra del conservadorisme local- i director de La Emancipación Social -nom al·lusiu al periòdic La Redención del Pueblo-, per a ser auditat com un dels “mayores contribuyentes”.

El caràcter tendre -emotiu i de llàgrima fàcil-, vacil·lant -“irresoluto por caràcter”- i fort alhora -evident en la passió amb què defensa les seves idees i en els exabruptes innocents que utilitza, com el seu típic “¡Bombas!”- caracteritza l’avi al costat del carlisme fervent que professa i que el duu a denominar ple d’ira la nova monarquia de Savoia “apoteosis carnavalesca de Macaroni primero”. La convicció carlina apareix sovint explícita en boca de Don Francisco Antón, com, per exemple, en l’ocasió d’una conversa amb el comandant de l’exèrcit a Reus, en els dies posteriors a la mort de Prim, quan dubta de les solucions del militar contra les insurreccions federalistes: “Usted verá, señor Porpras, como, si vuelven a propasarse, se les sentarán las costillas. - El abuelo movía la cabeza con gesto de duda.

Quiá -balbucía, irguiendo el dedo, enérgico: -Cabrera, se las sentaría!-” Una altra expressió -ben plàstica- de Don Francisco Antón, “la cocina se ha subido al estrado”, serveix en dues ocasions per a il·lustrar amb el to burlesc que també li és habitual el rebuig que sent per tot allò que s’allunya de l’únic ordre jeràrquic que ell concep, tant en política com en el món domèstic.

Home de costums austers, convençut “de haber malogrado su vida por debilidad”. De no haber tenido nunca energías, sino momentáneas. De haberse dejado siempre vencer por el corazón”, Don Francisco Antón veu lliscar de manera pautada, serena i entristida la darrera etapa de l’existència. L’ocasió del comiat de Joaquín Blancafort -militar amic de la família i enamorat en secret de Magdalena- il·lustra aquest ordre vital:

“El pobre oficial no acertaba a cumplir aquel deber penoso.

Eligió la hora ceremoniosa del medio día, después que el señor de Porpras, salido del dormitorio, tomado su frugal tente en pié y oido misa, se había detenido en la sala-chimenea, desde cuyo balcón pasaba melancólicamente la vista por el jardín, y donde se disponía a recibir las visitas que hubiere”.

Cal destacar, finalment, que el valor de l’avi Porpras més preuat per l’autor, el més representatiu del braç de la veritable noblesa, és, des del seu punt de vista -una mostra evident de l’escala de valors de Querol-, la qualitat humana i espiritual, superior a tota mena de títols aristocràtics i reconeixements socials: “la nobleza de su corazón mil veces más preciada que la que debía a su nacimiento y a toda una serie de generaciones ilustres…”.

Ben altrament, Juanito Vallclara, contrafigura de Salustiano Olózaga -avi de la muller de Ferran de Querol, Maria Elisa Rius i d’Olózaga, filla de Marià Rius i Montaner, primer comte de Rius-, encara que encarnat també, a partir de detalls concomitants, amb el seu sogre, Marià Rius, és el personatge més caricaturitzat a l’obra, que, de fet, sembla haver estat gestada només per a desacreditar la seva personalitat falsa i per desemmascarar els seus fets mesquins i els seus triomfs ficticis.

N’existeixen plurals antecedents a Oratges de tardor (1909), la novel·la de Querol anterior a Los Porpras on es comença a perfilar com un personatge molt negatiu. És l’antagonista del grup familiar del casal: cínic, manipulador, hipòcrita i infatuat, un veritable “petimetre” i seguidor -en la mesura que és capaç de ser coherent i tenir fidelitats- de les doctrines liberals, fins al punt de ser el president a Burgar del Comité del Partit Radical Democrático Monárquico, d’arribar a tenir grau a la Milícia Urbana i participar en la defensa de Burgar contra els carlins. El narrador hi al·ludeix sempre amb apel·latius irònics com “el héroe tamaritano” -fent referència no només a la seva falsa valentia sinó al seu origen-, “el grande hombre”, “Don Juan”, “Petronio burgarés”, “árbitro de las elegancias”, i descobreix la falsedat que s’amaga rere aquesta bellesa i arrogància, així com la brillant capacitat oratòria -inspirada en la d’Olózaga- que l’encèn en els moments transcendentals i que no elimina la seva real covardia, i el seu doble EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 90

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 1 1

24/05/10 13:11

interès obsessiu: “varón de pensamientos atrevidos y altas aspiraciones, tenía Don Juan Vallclara por norte de las suyas no menos que una poltrona ministerial y una rica heredera. Una pobilla”. En efecte, Vallclara vol aconseguir un títol nobiliari en el moment en què l’ascens dels radicals a Madrid, amb el govern de Zorrilla, li ho permeti. I a aquesta finalitat dedica les seves intrigues, que triomfen amb el matrimoni que aconsegueix fer amb la bella i rica pubilla Porpras, que depassa en tots els aspectes -en especial en el moral i econòmic- la seva pobra personalitat. Totes les seves traïcions amoroses envers Magdalena, les seves actuacions infatuades lluny de la família i, finalment, les falses gestes contra els carlins disgusten no només la seva muller, sinó el vell Francisco Antón que l’acusa de “defección” i el titlla de “Capitán Araña”.

Els moments àlgids del quimèric triomf social de Vallclara, basat en les aparences sense fons, corresponen a la seva entrada a Burgar per la Mare de Déu d’agost de 1872 comandant el flamant Batallón de Guías de la Diputación, que, després de fer nit a la ciutat, a la matinada havia de “salir a operaciones“. El relat de l’arrogància de l’heroi, de la fal·làcia del batalló tot just format, sense preparació de cap mena, i de la vergonya familiar en veure’l ocupa llargues pàgines, d’una mordacitat i un colorisme memorables.

Una notable escena ciutadana i íntima alhora narra -com sempre en clau irònica en parlar de Vallclara- la contemplació, des dels balcons del casal -un cop més observatori privilegiat-, per part dels Porpras, de la desfilada de Don Juan encapçalant el Batalló a primera hora del matí per iniciar la persecució de las partidas facciosas, sense que en cap moment hagi anat a saludar la família.

Magdalena Porpras duu el nom de l’àvia materna de Ferran de Querol, Magdalena de Bofarull i Brocà, i concreta en ella les circumstàncies familiars per les quals passà la mare de l’autor. En efecte, Magdalena Porpras dedica bona part de la seva vida a tenir cura de l’avi immobilitzat per l’apoplexia de la mateixa manera que Misericòrdia de Bofarull i de Bofarull dedicà la seva a atendre el seu pare, vidu des dels trenta-tres anys i impedit per la mateixa malaltia. Les virtuts són les 1 1 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 91

habituals en les dones aristocràtiques que apareixen a les novel·les de Querol: generositat, noblesa de cor, paciència, bondat, dolcesa, prudència, habilitat social i moltes d’altres. De fet, Ferran de Querol ret en aquesta novel·la un darrer homenatge íntim a les dones més properes i enyorades de la família: l’àvia materna, Magdalena, que havia mort en néixer la seva mare -i que, per tant, no havia arribat a conèixer-, i la pròpia mare, Misericòrdia, abnegada en la cura de l’avi Bofarull, de primer a Tarragona i després, des de 1852, al casal Bofarull de Reus, fins al retorn tarragoní prop de la Revolució de 1868. Magdalena Porpras personifica, doncs, els valors tradicionals que les dones de la família Bofarull van anar transmetent en les generacions anteriors a Ferran de Querol: és l’heretatge espiritual, tan valorat per l’escriptor, que llegaren la seva mare, la seva germana Montserrat, la seva primera dona, Maria Elisa Rius, la seva filla, Maria Elisa Querol, i també la seva segona esposa, Dolores Durán i Brichfeus.

Pel que fa als nombrosos personatges secundaris, tenen prou força per ajudar a confegir el quadre social de la novel·la, que esdevé, a causa d’aquesta àmplia i detallada nòmina, una obra sociològica; n’és un exemple Cosme, castís camalluent -apel·latiu aplicat als mossos vestits amb els calçons i mitges blanques típics de la Ribera d’Ebre-, l’home de confiança de Vallclara, al· ludit com a “Ribereño” pel narrador. És el prototipus del jove elemental, fort, procliu a enlluernar les dones amb el seu aspecte brau, que acaba formant part com a oficial del batalló comandat per Vallclara. Cal pensar que la sàtira de l’autor envers aquest personatge i tots els que rodegen el marit de Magadalena Porpras, liberals, republicans i radicals -eix motriu de la novel·la-, no els resta, tanmateix, en cap moment un fort atractiu colorista. Fins i tot, es pot dir que els “enemics” de la ideologia carlina dominant a la Casa de los Santos es mantenen lluny de la feresa i la grolleria patrimonials de la massa popular o de la milícia reialista que serveix de rerefons constant i de contrapunt al capteniment naturalment bondadós i ferventment conseqüent amb la fe catòlica, dels Porpras.

El personatge que apareix al rerefons històric del llibre amb més força és, sens dubte, Mariano el Cons-

BOFARULL

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

tituyente -apel·latiu donat a l’inici del relat- o Conde de Rius, “el último Mayordomo Mayor de Palacio”, anomenat així quan el rei Amadeu abandona Espanya i ja li ha adjudicat el títol nobiliari. Són aparicions molt breus, que permeten exportar molts trets del capteniment d’aquesta figura real envers la personalitat de Vallclara. És així com, al principi, en una tertúlia dels Porpras, es parla d’una carta rebuda per Mas y Aljups signada per un jove molt apreciat, fill d’un amic íntim: “el yerno de Don Salustiano de Olózaga, o sea el político tarraconense, a quien hemos oído llamar Mariano”. I així, també, el narrador es pot esplaiar amb la relació amistosa entre Marià Rius i el monarca de Savoia que l’havia de fer noble: “Mariano el Constituyente tantas veces citado, había concebido por el Príncipe, según el Poeta, una amistad súbita y sincera, bien correspondida siempre mas”.

De fet, ambdós personatges, Mariano el Constituyente i Vallclara, acaben convergint en el fictici, atès que del primer, real, no se’n parla més i el segon, sota nom en clau, permet una crítica molt més lliure.

D’altra banda, la figura de Juanito acaba d’adobar-se amb elements extrets de la personalitat de Salustiano Olózaga -sogre de Mariano Rius-, d’idees progressistes, contràries a la tradició de pensament de les famílies Querol i Bofarull.

Tot amb tot, el joc d’ambiguïtat entre aquests personatges és fa recurrent a la novel·la. En aquest sentit es crea una duplicitat ben original quan Amadeu de Savoia ha d’arribar a Tarragona, després de visitar Reus i pernoctar al Palau. Rius, ben diferenciat en aquest cas com a personatge de Vallclara, apareix consecutivament patint la mateixa angoixa que aquest darrer per aconseguir l’èxit de la visita reial: “Lo verdaderamente importante era resolver lo del Rey. Y lo urgentísimo. […]. El veintinueve de Agosto llegaron los novios [Magdalena Porpras i Juanito Vallclara] a Burgar. El tres o cuatro de Septiembre salía el Rey de Madrid. […] Mariano, el prócer amadeísta íntimo amigo de Mas y Aljups, hacía días que se hallaba en Tarragona, preparando su casa para recibir el gran honor…”.

1. El frare franciscà Raimundo Monte de Bofarull, fill de Teresa de Bofarull Miquel, en un retrat a l’oli de Francisco Clapera, de 1804.

Burgar i la vida a la Casa de los Santos La novel·la dóna fe dels esdeveniments quotidians i dels extraordinaris al casal Porpras, gairebé sempre connectats amb la ciutat -mitjançant informacions indirectes- i amb la vida política espanyola, a la qual estan amatents Vallclara, per interès personal, i el cercle de la tertúlia familiar, per fidelitat al propi credo i per rebuig als fets polítics i socials que s’hi oposen. En aquest sentit, Burgar és un espai plural, evolutiu i pintoresc, que batega al fons de qualsevol escena del llibre. Els ciutadans apareixen sempre com una multitud viva, amb EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 92

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 1 3

24/05/10 13:11

moviment i color constants, presta a manifestar els seus sentiments de manera sorollosa i irreflexiva. L’escriptor observa des d’un prisma grotesc aquest grup humà i sovint l’utilitza com a referent negatiu, contrari a les idees del casal, que es fa ressò adolorit de les doctrines disolvents, republicanes i radicals defensades al carrer.

La severitat i alta cultura de la casa imposa un model de capteniment basat en l’ordre i en el respecte a les tradicions seculars. Per aquest motiu, a la novel· la els fets i les accions se succeeixen de manera lineal, seguint les estacions de l’any, el cicle litúrgic i les festes ciutadanes, en especial les processons -Setmana Santa, Corpus, Sant Pere- i el Carnaval, al qual dedica una dilatada descripció, molt crítica amb el gust general de la festa i mordaç en concretar el plantejament ideològic refractari a aquesta celebració.

Les habituds domèstiques donen, per damunt de tot, la mesura de la vida al casal. Les tertúlies diàries, sota la llum del quinqué d’oli o avançadíssima “lámpara solar”, són el centre neuràlgic de les idees de la Casa de los Santos, on es conversa -bàsicament sobre l’actualitat política, sovint referida a Burgar-, es llegeixen notícies de periòdics i de cartes d’amics o parents que viuen a la cort de Madrid, i s’hi fan confidències i pregàries -novenes, rosaris- en moments o dates rellevants. Hi tenen assistència fixa, al costat de l’avi Porpras i de la seva néta, les persones de confiança de la casa i familiars com Don Arcángel Calsans, Mosén Pascual Roquís, el doctor de la casa i poeta Mas y Aljups i Don Ramón Baldoví. Només circumstancialment s’hi presenten altres contertulians, com, entre d’altres, el Comandante Llopart, del quarter de la Plaza de Armas, per a qui -excepcionalment- s’obre una tauleta de joc per al tresillo-, i, quan arriba de Madrid, Joaquín Blancafort, l’artillero. El nét, Paquito, lluita sovint per romandre també a les converses, pel goig d’acompanyar l’avi, escoltar les narracions i anècdotes més coloristes i mirar les il·lustracions dels diaris i revistes que s’hi mostren.

La tertúlia dels Porpras és, en definitiva, el fogar ideològic familiar -referent del conservadorisme ciutadà-, un àmbit per a les emocions i els patiments, i la garantia d’estabilitat de les conviccions del casal.

Al marge de les escenes d’interior, la novel·la presta 1 1 4

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 93

també molta atenció a la vida de carrer, a les connexions del món ciutadà amb el casal i, per aquest motiu, es prodiguen les seqüències exteriors, el relat de la vida de Burgar filtrada a través de la Casa de los Santos i viscuda pels seus estadants. L’alegria i la llum entren a dolls al casal en els dies de festa, quan des dels balcons la família contempla, fent especial atenció al nen, les desfilades i les processons.

La família Porpras, com moltes altres de Burgar, té una preferència especial pel passeig -amb el vehicle familiar o a peu- fins a l’ermita de la Piedad (de Misericòrdia). Els hi impulsen tant la fe i la veneració cap a la Patrona de la ciutat com el goig a trobar els paratges naturals i relaxants dels voltants de l’ermita. Un altre dels àmbits ciutadans explicitats com a espai de passeig és el dels porxos del Mercadal, el centre neuràlgic de la ciutat. Altres espais de Burgar són perllongacions o antítesis de l’escenari del casal. Així s’esdevé amb el Mas de Porpras -amb paper protagonista en altres obres narratives i poètiques de Querol-, el palco principal dels Porpras al Teatre de les Comèdies, els Jardines de Calipso (l’Euterpe) –on Vallclara només té ulls per a la funambulista, Dolly, amb qui manté durant l’època de l’espectacle una relació al “despacho íntimo”, i -ben a contracor de la família- el canallesc Casinito, o de malnom “Torre Nesle”, fundat i freqüentat per Vallclara.

El Mas de Porpras es manté a la novel·la en un rerefons gairebé oblidat: “Una casona vieja, grande, apenas alhajada para uso del aperador, situada en lugar ameno, pero tan olvidada de sus dueños, que éstos no aparecían por ella sino de año en año, en lunes de Pascua, rindiendo tributo a la costumbre comarcal de comer en el campo la torta clásica llamada mona.“ Aquesta “mole informe y obscura, pero auriolada de luz crepuscular” -el Mas Bofarull o Mas de la Roureda, construït per Josep de Bofarull Gavaldà el 1771- encara és visible a la carretera de Reus a Tarragona, entre les partides de La Raureda i de Quart.

Des del punt de vista ideologicopolític, Los Porpras relata alguns moments d’acció ciutadana fonamentals: la visita reial, amb concomitàncies hilarants amb el Carnaval -“La entrada del Rey, en concepto, sobre todo, de Manolo, resultó bastante por debajo de la del último

BOFARULL

24/05/10 13:11

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1. Dibuix de la façana de la societat L’Olimpo, instal·lada al Palau Bofarull, engalanada amb garlandes i banderes en la celebració de la fi de la darrera guerra carlina, el març de 1876.

Carnestolendas”-; els atacs dels republicans de Burgar contra el casal, àmbit de catarsi dels odis progressistes, incrementats el 1873 amb la proclamació de la República -i amb la distància màxima entre la Casa de los Santos, agredida i vexada, i Vallclara, més republicà que mai, i triomfant a Madrid-; i, finalment, la sortida èpica de l’exèrcit liberal -els cipayos, comandats pel Cerrajero-, acompanyat del Batallón de los Guías de Vallclara, per a neutralitzar, en una trobada acarnissada, la partida carlina de Nabor -els hojalateros-, prop de Reus, als pobles de Cau i Recau, apel·latius populars que amaguen irònicament qualsevol topònim del Camp i que es

refereixen no només al fet de caure en el parany carlí, sinó al crit que acompanya el joc de cartes del “cau”: “cau, recau i Sant Vicenç!”.

Els darrers episodis de Los Porpras demanen, sens dubte, el contacte directe del lector amb aquesta novel·la fonamental per a comprendre la història de les idees a Reus des dels moments posteriors a la Revolució de 1868, amb què s’inicia, fins a les acaballes de la Dictadura de Primo de Rivera, en què aparegué publicada, després que Querol hagués covat, durant vint anys, la seva versió literària del breu període històric que constitueix aquest text inoblidable. • EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 94

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 1 5

24/05/10 13:11

1 1 6

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 95

Estanislau Pedrola Rovira. CIMIR

1. Ball de gala de L’Olimp en les festes del 75è aniversari de la fundació de l’entitat, al saló del Casal dels Bofarull, l’1 de juliol de 1933.

BOFARULL

24/05/10 13:11

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 96

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 1 7

24/05/10 13:11

Eduard Borràs Sotorra. CIMIR

1 1 8

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 97

BOFARULL

24/05/10 13:11

El Casal dels Bofarull, seu de la societat L’Olimp (1863-1936) ALBERT ARNAVAT

Al llarg del segle XIX i especialment durant la seva segona meitat es crearen a Reus, com arreu de Catalunya, una gran quantitat d’ateneus o entitats culturals i recreatives. En ordre cronològic, han deixat rastre documental la Sociedad de Amigos (1839), El Liceo (1840), Fomento de la Instrucción (1841), La Juventud (1849), Casino Reusense (1850), El Círculo (1852), L’Olimp (1858), Centre de Lectura (1859), El Liceo Instructivo (1860), La Filarmónica (1860), La Joven Literaria (1862), El Alba (1862), La Minerva (1863), Ateneo Artístico y Literario (1863), La Armonía (1864), La Estrella (1864), La Joven Instructiva (1864), Casino Industrial (1866), Sociedad de Bellas Artes (1866), La Esmeralda (1868), La Artesana (1868), La Violeta (1871), i La Oriental (1874), entre d’altres.

L’Olimp fou una societat creada per la menestralia, fundada el 16 de maig del 1858, per 170 socis, encapçalats pel president Andreu Bonastra i el secretari Frederic Romero, seguits per Francesc Estivill, com a soci número 1, al carrer de la Presó, 13, a la casa coneguda com a cal Nicolau.

Segons el primer Reglament, manuscrit, l’objecte principal de l’entitat, és “gozar de la amena sociedad que proporciona el trato de las personas, que lo componen, la lectura de varios periodicos y el lícito recreo que faciliten aquellos juegos que no estén prohibidos por la ley.”

Com era habitual en aquestes entitats, s’intentava eliminar tot possible motiu de discòrdia i es manifestava “agena a todo pensamiento o tendència política” i, per tant, es declarava que no es prendria part en cap esdeveniment i assumpte polític, ni es permetria en els seus salons cap discussió sobre “negocios de gobierno, religiosos ni tampoco cuestiones empeñadas sobre musica.” Tal volta el fet que fossin socis numeraris els dos mestres directors d’orquestra de la ciutat i el fet que estatutàriament haguessin de tocar alternativament en els balls o funcions de l’entitat –que havien de ser en nombre parell– explica la darrera i estranya prohibició. Tampoc es permetia llegir els periòdics ni llibres en veu alta ni treure’ls de la bibli-

AHMR

La Fundació de L’Olimp

1. Façana del casal dels Bofarull engalanada amb domassos en les Festes del 75è aniversari de la fundació de L’Olimp, l’estiu de 1933.

2. Coberta del primer reglament, manuscrit, de L’Olimp, de 1858.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 98

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 1 9

24/05/10 13:11

1 2 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 99

BCLR

BCLR

BCLR

1. Portada de la primera edició del reglament de L’Olimp, de 1858.

2. Coberta de la segona edició del reglament de L’Olimp, de 1877.

3. Coberta de l’opuscle El Olimpo. En el LXXV aniversari de la seva fundació, editat el 1933.

oteca. S’havien de celebrar un mínim de quatre balls a l’any, dos d’ells de màscares, i si ho demanava una cinquena part dels socis se’n podien fer dos per setmana pel Carnaval i quatre de mensuals la resta de l’any. El reglament fundacional fou successivament modificat el desembre de 1908, el maig de 1910, l’abril de 1921 i el setembre de 1928.

L’Olimp només estigué els seus cinc primers anys d’existència a la Casa Nicolau –l’actual Centre Catòlic-Bràvium Teatre– i el 1863 passà a ocupar el magnífic Casal dels Bofarull, propietat de les famílies Bofarull-Miró, al carrer de Llovera.

En les festes de celebració del canvi de segle, que van tenir lloc el 1901, L’Olimp encarregà a l’arquitecte Pere Caselles Tarrats (Reus, 1864-1936) la remodelació de les escales –de marbre– i de l’entrada del casal dels Bofarull.

El projecte incloïa tres portes vidrieres gravades a l’àcid amb decoració al·legòrica de L’Olimp, molt posiblement obra del gravador Francesc Solà Llagostera, que treballà a la casa comercial Artés i Puig, de Reus.

Segons explica una descripció en un opuscle de 1933, les dependències del local eren força espaioses, ventilades i altes de sostre. A més de les de servei (cuina, lavavos, etc.), hi havia el rebedor i la consergeria, el cafè; la “sala llarga” i la “sala quadrada”, amb taules de jugar al “tresillo” i de prendre cafè; la sala de billars; la secretaria, la sala de juntes, el salonet de conversa; la Biblioteca “ben proveïda de llibres, revistes i periòdics”; l’avantsaló i el saló de festes, el més notable de la casa i de tota la ciutat. És una gran sala quadrangular, d’uns 300 metres quadrats, d’uns 8,60 metres d’alçada, “bellíssim en proporcions i en decorat”. El saló té dues

BOFARULL

24/05/10 13:12

Eduard Borràs Sotorra. CIMIR

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

portes centrals i sis d’accessòries, i dos balcons. Una de les primeres portes, per mitjà d’un entarimat, forma el fòrum de la tribuna destinada als músics, conferenciants i concertistes. Del sostre penjaven quatre aranyes de cristall, amb sis tulipes cada una, i una altra aranya, central, amb vint-i-dues. El mosaic era de marbre blanc i negre, amb capricis geomètrics. Els sòcols eren plafonats i tapissats –d’un to corint– i feien de respatller a les banquetes que s’hi adossaven tot pel voltant. Entre els sòcols i la cornisa, de gran volada, s’aixequen 28 pilastres acanalades, en blanc esmaltat, rematades per breus capitells daurats, en garlanda. L’escòcia s’inicia amb un sòcol imitació jaspi verd, amb incrustacions de motllures daurades, estil imperi. A un extrem i altre del saló, miralls antics, de marcs tallats i daurats.

Segons la Memòria, el saló era “fogar i testimoni solemnial de les reunions més cordials, brillants i memorables de la nostra classe mitjana”, i “en aquest saló esplèndit s’hi confon, sense suscitar contrastos violents, el ressò apaivagat de l’antiga senyoria amb la remor vibrant d’una democracia fervorosa i culta que és la característica social més genuina de la ciutat nostra en l’actualitat”.

L’Olimp i el Carnaval de Reus El Carnaval de Reus era una de les festes més viscudes de la ciutat, i L’Olimp hi participava intensament. Una de les accions sonades de l’entitat fou quan, per al Carnaval de 1927, L’Olimp contractà a “Deixamann Sendra, ambaixador plenipotenciari de S. M. l’emperador Carnestoltes, el

4. Emblema de L’Olimp, gravat a l’àcid en el vidre d’un fanal de la societat.

5. El Tanc de L’Olimp, al Carnaval de Reus de 1919.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 100

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 2 1

24/05/10 13:12

Eduard Borràs Sotorra. CIMIR

Autor desconegut. CIMIR Autor desconegut. CIMIR

1. El saló noble del casal dels Bofarull, preparart per a l’àpat d’homenatge al soci número 1, el 2 d’abril de 1927.

2. Àpat d’homenatge al soci número 1 i President honorari de L’Olimp, Marià Nolla Marca, al saló noble del casal dels Bofarull, amb 140 comensals, el 2 d’abril de 1927.

3. Túmul mortuori del Rei Carnestoltes, i cap de dol, al saló del Palau Bofarull, el 1916.

1 2 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 101

“negre autentic”, pobre criatura humana que per un modic guany s’oferia a servir de befa a tota una ciutat, disposat a suportar qui sap quines proves sagnants, però que, al llarg de les cerimonies i les platxèries a les quals va concorrer com figura principal, no rebé més que honors, compliments i delicadeses, sense la més lleu ferida a la seva dignitat, i se’n torna de Reus amb el pensament meravellat, el cor pIe d’emoció i les butxaques carregades, no soIs de l’import de la contracta, sinó deIs donatius espontanis que li feren els nostres consocis”.

Durant el Carnaval, les societats recreatives celebraven animats balls i, un cop mort el Carnestoltes, era L’Olimp qui n’organitzava el dol: “les portes del casal es tanquen en senyal de dól i al Saló és instalada la capella ardent, per davant de la qual i de l’inconsolable cap-de-dol hom veu passar a donar el pésam durant tot el vespre milers de persones, gran i petites. El túmul –alguns dibuixos del qual són obra de l’excellent pintor reusenc Josep Llovera–, és install.at al Saló, il·luminat per antorxes que li donen un tetric aspecte”.

L’Olimp fou representat en els principals carnavals per les següents carrosses: el 1860, el Fort Martin; el 1862, la Fragata; el 1872 i el 1876, no ha quedat rastre de quins carros el representaren; el 1880, el Congrés Carnavalesc; el 1882, el Carro Egipci i la Fragata de L’Olimp; el 1893, el Carro Egipci; el 1908, el Gerro; el 1916, el Carro Romà i el 1919, el Tanc.

BOFARULL

24/05/10 13:12

Autor desconegut. CIMIR

La quota social Els socis de L’Olimp havia pagat, des de la fundació de la societat fins al desembre de 1928, la quota de 2,50 pessetes al mes i, a partir del gener de 1929, 3 pessetes, que es mantingué fins la desaparició de l’entitat el 1939.

L’Olimp i l’assistència social L’Olimp no fou una entitat creada amb fins benèfics, però dedicava tots els mesos una part dels seus ingressos a subvencionar la Junta Autònoma d’Extinció de la Mendicitat, l’Institut de Puericultura, l’Asil d’Ancians (les Germanetes dels Pobres) i l’Asil del Sagrat Cor. També la Creu Roja, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’emissora Radio-Reus. I també, indirectament i de forma voluntària pels socis, la Vidriola de l’Infant i l’Asil de Sant Joan de Deu.

4. Àpat d’homenatge al soci número 1 i President honorari de L’Olimp, Marià Nolla Marca, al saló noble del casal dels Bofarull, amb 140 comensals, el 2 d’abril de 1927.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 102

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 2 3

24/05/10 13:12

Autor desconegut. CIMIR

Decadència i ressorgiment

1. Concert de l’Orfeó Reusenc a L’Olimp al saló del Casal dels Bofarull, probablement el primer que hi celebrà, l’abril de 1920.

1 2 4

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 103

Els anys 1925 i 1926 marcaren una de les més fortes crisis que sofrí l’entitat: la gent jove es donava de baixa, les festes s’anaren restringint i les poques celebrades foren desanimades. A principis del 1927, es produí un canvi de tendència provocat per l’activitat d’una junta, formada per joves, que prengué la direcció de l’entitat. En la seva declaració d’intencions, “Explicació necessària”, declarava: “Cal reaccionar i hem d’intentar un suprem esforç per tal que L’Olimp no desaparegui, víctima de l’anèmia.

Un estol de joventut ardida està disposada a afrontar les responsabilitats de la situació... Aspirem a què la nostra Societat tingui el vertader caire de recreativa que li pertoca.” I se’n sortiren, ja que un ambient d’optimisme envaí la societat: es feren balls a dojo, concerts, exposicions, s’incrementà l’entrada de nous socis amb la supressió de la quota d’entrada. Fou un èxit absolut i només el febrer de 1927 es donaren d’alta 612 socis. L’Olimp, en plena dictadura de Primo de Rivera, omplia un buit en donar acolliment a ciutadans que no tenien societat on anar. Si en acabar l’any 1926 només

BOFARULL

24/05/10 13:12

Amadeu Valveny Fuguet. CIMIR

tenia 355 socis, el 1927 en tenia 826, i el 1928 arribà als 890, per passar a la fi de l’any 1929 a 686 socis.

Alguns projectes no realitzats Una altra preocupació recurrent de L’Olimp fou procurar-se un local d’estiu. Així, les juntes dels anys 1919 i 1920 es preocuparen per ampliar el local social i proposaren construir una terrassa damunt el jardi; el resultat, però, fou nul. El 1927 es parlà d’habilitar el jardí per a les temporades d’estiu.

Es preveia la construcció d’una pista de ciment i mosaic d’un diàmetre de 17,25 m per mitjà d’una ampliació de terreny d’un pati veí. El pressupost era de 12.000 pessetes incloent jardineria, decorat i construcció d’una vela de lona, però la idea fou finalment rebutjada.

Segons consta en la memòria del 1929, l’entitat, presidida llavors pel sindicalista Àngel Pallejà Vall (Porrera, 1890-Reus 1976), tenia projectat cobrir el pati llindant amb el magatzem de Les Amèriques per fer un guardaroba, instal·lant a continuació la Biblioteca. Un corredor separaria aquestes

2. Àpat social de L’Olimp, al saló del Casal dels Bofarull, cap al 1930.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 104

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 2 5

24/05/10 13:12

Autor desconegut. CIMIR

dependències del banys i dutxes. L’escala del jardí seria substituïda per una de recta al llindar del nou cos d’edifici i una terrassa d’obra i vidre cobriria els patis de sota, la sala-cafè i la consergeria, amb un pressupost de 40.000 pessetes. El propietari de l’edifici, però, els advertí que no pagaria res de les obres. Sigui com sigui, l’entitat estava en una situació econòmica prou sanejada, amb un capital líquid actiu de més de 90.000 pessetes.

Alguns actes de L’Olimp

1. Aspecte del saló, en un dia de ball de la Societat L’Olimp, cap al 1929.

1 2 6

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 105

Les activitats de L’Olimp no es limitaven a la celebració de balls i a la vida de relació, sinó que també acollí actes propis i aliens de caire cultural, artístic, econòmic, etc. A partir de 1872, per exemple, el saló acollí concerts vocals i instrumentals. En anys posteriors, destacats compositors i guitarristes passaren pel saló de l’entitat, com Francesc Tàrrega (Vilareal, 1852-Barcelona 1909), Andrés Segovia (Linares, 1893-Madrid, 1987),

BOFARULL

24/05/10 13:12

Autor desconegut. CIMIR

o Regino Sainz de la Maza (Burgos, 1896-Madrid, 1981). També es feren exhibicions de billar, com les del cèlebre campió Domènec Murtra –conegut com el mag del billar–, i sessions de cinema, per al que el 1905 s’adquirí una màquina de projecció, tot i la ressistència del propietari de l’immoble.

El mateix 1905 es constituí dins l’entitat la rondalla de guitarres, llaüts i bandúrries anomenada Rondalla Reus, dirigida per Francesc Fuster. Alguns balls de disfresses especialment destacats foren el ball “Blanc i Negre”, el febrer de 1907, “Or i Blanc”, de febrer de 1912, i el “Ball de la Coca”, pel Carnaval de 1916. La primera audició de concerts feta a L’Olimp per l’Orfeó Reusenc, fou l’abril de 1920, amb un èxit absolut.

Per la Candelera del 1927 s’inauguraren els balls de tarda, els balls de Pinyata, i s’instituí la Festa de la Micàreme. També se celebrà la festa excepcional d’homenatge al soci número 1, Marià Nolla Marca, “venerable figura de l’entitat” a la qual havia pertanyut fins aleshores durant 64 anys.

L’àpat commemoratiu se celebrà al saló, amb 140 comensals socis, i al preu

2. Aspecte del saló, en un dia de ball de la Societat L’Olimp, cap al 1929.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 106

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 2 7

24/05/10 13:12

Amadeu Valveny Fuguet. CIMIR

popular de 8 pessetes el cobert, ja que el vi, licors i cigars foren pagats pels socis Josep Bofarull, Eugeni Coca, Hipòlit Monseny, Narcís Musté, Tomàs Hortoneda, Gabriel Ferraté, Joan Cogul i la societat Llauradó, Freixa i Amigó.

El mateix 1927 se celebrà l’exposició de caricatures “Gent de la Casa”, originals del soci Joan Magriñà, dibuixant. L’increment de l’activitat lúdica queda palesa en els 32 balls de tarda, 18 balls de nit i 6 concerts celebrats durant aquell any.

A partir de 1928 s’implantà a L’Olimp el costum de celebrar el cap d’any amb l’obsequi de cistelletes de raïm que caracteritza els reveillons, les festes més sonades que celebrà l’entitat, en les quals tocaren les millors orquestres de Catalunya. Fins al 1930 se celebraren al saló però a partir del 1931 la festa es desplaçà al Teatre Bartrina, de major capacitat. El mateix passà amb els balls de Carnaval, ja que l’any 1930 es començà a celebrar-los al Teatre Fortuny, en col·laboració amb El Círcol, per a passar-los al Teatre Bartrina els anys següents.

El 1929 fou també un any prolífic en festes multitudinàries celebrades al saló de L’Olimp, així com els anys següents, fins el 1936. Valguin com a exemples el Ball de l’Aviació, els balls humorístics, Ball de Sombrero, Ball de la Mona, Ball de la Confitura, Ball de Reis, Ball de les Midinetes, etc. o els concerts-vermouth i les festes de Sant Joan.

L’Olimp també cedí el saló per a actes d’altres entitats o personalitats, com per al banquet ofert al ministre de Foment del govern d’Espanya Fermín Calbetón (San Sebastian, 1853-Madrid, 1919) en la seva visita a Reus el 1910; o per a la sessió inaugural del I Congrés de la Confederació Esperantista Espanyola i el VII de la Federació Catalana d’Esperantistes, inaugurada per Valentí Carulla, rector de la Universitat de Barcelona, el 1916; o el 30 de juliol de 1931 quan la Comissió organitzadora de propaganda de l’Estatut de Catalunya organitzà una conferència de divulgació del jurisconsult Francesc Maspons Anglasell (Barcelona, 1872- Bigues, 1966); o per a la constitució de l’Associació de Creditors del Banc de Reus, el 24 d’agost de 1931.

Les festes del 75è aniversari de L’Olimp, el 1933

1. L’escala del Casal dels Bofarull, decorada per les festes commemoratives del 75è aniversari de L’Olimp, l’estiu de 1933.

1 2 8

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 107

Del 23 de juny al 2 de juliol de 1933 se celebrà el 75è aniversari de la fundació de l’entitat amb una sèrie d’actes públics, i l’edició de l’opuscle de 52 pàgines La societat recreativa El Olimpo en el LXXV aniversari de la seva fundació. La preparació de l’esdeveniment començà amb una crida pública per mitjà de la premsa a totes les persones posseïdores de documents, fotografies o objectes alusius a L’Olimp, per tal de deixar-los per una exposició retrospetiva. La Junta Directiva era formada per Estanislau Figuerola Porqueras, president; Josep Borràs Bruguet, sots-president; Artur Rabassa Barbenys, tresorer; Francesc Llauradó Buldó, Pere Xifré Pedrola,

BOFARULL

24/05/10 13:12

Joan Rius. MAHR-IMMR

AHMR

Eduard Borràs Sotorra. CIMIR

2. Cartell de les festes commemoratives del 75è aniversari de la fundació de L’Olimp, original del pintor Ramon Llunes, al Cafè de l’entitat, el 1933.

3. Imprès de convocatòria a una junta general extraordinària de L’Olimp, el 1927.

4. Dibuix del projecte d’il·luminació i decoració de la façana del casal dels Bofarull, de Salvador Alarma, en les festes del 75è aniversari de L’Olimp, el 1933.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 108

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 2 9

24/05/10 13:12

Amadeu Valveny Fuguet. CIMIR

1. Entrada del Casal dels Bofarull, decorada per les festes commemoratives del 75è aniversari de L’Olimp, l’estiu de 1933.

1 3 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 109

Delfí Duch Grau i Isaac Buquera Artiga, vocals; i Conrad Tomàs Andreu i Pere Cailà Balsells, secretaris. Es constituïren tres comissions organitzadores: Ornamentació, amb Josep Borràs, Ramon Llunes, Josep Carbonell i Ramon Bové; Exposició retrospectiva, amb Artur Rabassa Barbenys, Àngel Pallejà, Josep Capdevila, Ricard Serra, Lluís Òdena i Lluís Vélez; i Ball de gala,amb Francesc Llauradó, Pere Xifré, Pere Ambrós, Francesc Llevat, Antoni Biarnés, Francesc Fontanals, Isaac Boquera, Josep Rovellat, Antoni Llovet, Joaquim Olesti, Eduard Sardà, Antoni Martra Nolla, Josep Carbonell, Artur Rabassa Pujol i Francesc Llorens. El cartell anunciador fou obra del pintor local Ramon Llunes.

L’ornamentació i il·luminació s’executaren sota la direcció del reconegut escenògraf i decorador Salvador Alarma Tastàs (Barcelona, 1870-1941). Inspirada en l’estil del segle XVIII, decoraven la façana penjarelles i domassos de vellut vermell als balcons, amb garlandes retallades de jardineria, i l’antiga capelleta central fou tapada amb un plafó amb l’emblema de L’Olimp. Al

BOFARULL

24/05/10 13:12

Eduard Borràs Sotorra. CIMIR

balcó central onejaven la bandera simbòlica de la societat i, de part a part de carrer, la catalana i l’antiga de la ciutat.

L’entrada fou decorada amb un gran tapís de 3x5 metres a cada banda, que representaven l’Amor i Neptú amb els seus seguicis. Sota d’ells, una composició de jardineria i un grup escultòric representant dos nens, complementat amb angles i garlandes de jardineria. A l’escala i al primer replà hi havia un altre grup escultòric de dos nens, sobre un fons vegetal que cobria el pany de paret. Completaven la decoració quatre pinacles de verdor als tombs de barana; aquesta i els angles d’escala eren decorats amb jardineria del mateix estil i, en arribar al nivell del pis, les obertures eren dissimulades per nou plafons decorats amb símil de tapisseria. L’avantsaló era cobert de tapisseria color cendrós, com els dels grups escultòrics. El complement decoratiu era compost de jardineria i d’unes cornucòpies sobre els domassos ornamentals. La façana era il·luminada per quatre potents llums col·locats enfront la societat i l’entrada era il·luminada per una aranya amb

2. Entrada del Casal dels Bofarull, decorada per les festes commemoratives del 75è aniversari de L’Olimp, l’estiu de 1933.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 110

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 3 1

24/05/10 13:12

Eduard Borràs Sotorra. CIMIR

1. Avantsaló del Casal dels Bofarull, decorat en les festes commemoratives del 75è aniversari de L’Olimp, l’estiu de 1933.

1 3 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 111

bombetes elèctriques. El decorat i la il·luminació de les altres dependències fou d’iniciativa de la junta i l’execució dels treballs anà a càrrec dels artistes habituals de la casa. Les sales d’exposició eren també decorades amb plantes, parterres i garlandes que enquadraven els plafons expositius.

La il·luminació del saló substituí les sis antiestètiques làmpares elèctriques que penjaven del sostre, per un doble efecte de llum produït per una bateria de bombetes blanques i vermelles invisibles, col·locades a la cornisa i que il·luminaven, alhora o alternativament, l’escòcia i el sostre, que permetia la contemplació de les magnífiques pintures.

L’exposició retrospectiva era formada per una sala d’impresos –la “sala llarga”– i una sala de gràfics. En la primera hi havia nou plafons expositius amb targes de convit, convocatòries, programes de festa i fascicles editats per la societat. S’hi exposaven també vint-i-cinc bàndols, esqueles mortuòries i testaments de carnaval. Cridà molt l’atenció un diorama de projeccions fixes del cinema de L’Olimp de l’any 1905, i la part alta de la sala l’omplia una sèrie dels cartells anunciadors de les festes de L’Olimp.

BOFARULL

24/05/10 13:12

Eduard Borràs Sotorra. CIMIR

La sala de gràfics –la “sala quadrada”– completament tapissada de verd fosc, contenia set plafons expositius que, a excepció d’un –dedicat a vistes de la façana, festes i homenatges–, detallaven fotogràficament –en imatges adquirides a l’Arxiu Mas de Barcelona– les magnífiques pintures del saló.

També s’hi exposaren fotografies del Carnaval de Reus, originals d’Eduard Borràs, i altres quadres que havien estat exposats en la mateixa sala, com el que mostra la façana de l’entitat en les festes de la fi de la darrera Guerra Carlina, el 1876. Completava l’exposició un aparell rotatiu de diapositives estereoscòpiques amb 50 vistes sobre els carnavals. La inauguració d’aquesta exposició se celebrà la diada de Sant Pere, i hi va assistir el comissari de la Generalitat de Catalunya a Tarragona Pere Cavallé Llagostera (Reus, 1880-1939); l’alcalde Enric Cavallé Muixí; la directiva de L’Olimp, i representants de la premsa, comissions i altres entitats. Tot seguit se celebrà un concert-vermut amb el sextet Giró. Poc després féu acte de presència el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol (La Selva del Camp, 1893-Tarragona, 1980), i diversos diputats. A la nit,

2. Sala de gràfics de l’exposició retrospectiva de L’Olimp en les festes commemoratives del 75è aniversari de la fundació de l’entitat, a la “sala quadrada” del Casal dels Bofarull, l’estiu de 1933.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 112

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 3 3

24/05/10 13:12

Eduard Borràs Sotorra. CIMIR

la Mickey Orchestra fou l’encarregada d’amenitzar el concert al jardí de l’entitat, i després el gran ball al saló. L’endemà fou l’Orquestra Happy la que oferí un concert al saló.

El dissabte 1 de juliol a la nit se celebrà el gran ball de gala al saló, un ball “selecte per excel·lència, exclusiu, que de temps immmorials no s’havia realitzat”, amenitzat per l’Orquestra Joventut Artística, de Barcelona, on s’efectuà el sorteig d’obsequis. Finalment, l’àpat de confraternitat se celebrà el diumenge 2 de juliol al saló, servit per l’Hotel de Londres, com a darrer acte de les festes. Es disposaren 15 taules per als 125 comensals –amb només 32 d’ells senyores i noies–, amb un preu de 12 pessetes el tiquet, amenitzat per l’orquestra Happy.

1-2. Sala d’impresos de l’exposició retrospectiva de L’Olimp en les festes commemoratives del 75è aniversari de la fundació de l’entitat, a una de les sales del casal dels Bofarull, el 1933.

1 3 4

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 113

Epíleg: de l’incautació per la FAI a la del Frente de Juventudes Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) provocat per

BOFARULL

24/05/10 13:12

Amadeu Valveny Fuguet. CIMIR

l’aixecament militar feixista, el local social de L’Olimp, fou requisat el 1936 per la Federació Anarquista Ibèrica, la FAI que hi instal·là el seu local.

Malgrat el seu radicalisme, no produí cap desperfecte en el casal.

Acabada la guerra amb la victòria franquista, el casal fou ocupat pel Frente de Juventudes, l’organització juvenil de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, mentre L’Olimp fou il·legalitzat per les noves autoritats feixistes i mai mes no tornà a existir.

El 1948 el casal fou llogat pel Club Natació Reus Ploms, que va instal·lar-hi el seu local social. L’entitat esportiva va conservar les diverses sales, però va modificar en profunditat la part posterior de l’edifici en cobrir l’ampli pati per tal de bastir una sala de ball, convertida després en discoteca i posteriorment en un bingo.

Finalment, el 1985 el casal va ser adquirit per la Diputació de Tarragona, que en féu una rehabilitació integral per a ubicar-hi la seu de l’Escola i Conservatori de Música a Reus. •

DOBLE PÀGINA SEGÜENT: 1. Vidre gravat a l’àcid amb l’emblema de l’entitat en una de les fulles de la porta de L’Olimp, del 1901.

2. Àpat de confraternitat en el 75è aniversari de la fundació de L’Olimp, amb 125 comensals, al saló del Casal dels Bofarull, el diumenge 2 de juliol de 1933.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 114

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 3 5

24/05/10 13:12

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 115

Estanislau Pedrola Rovira. CIMIR

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

1 3 6

BOFARULL

24/05/10 13:12

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 116

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 3 7

24/05/10 13:12

EL PALAU BOFARULL AVUI Sala d’exposicions A la primera planta de l’edifici hi ha la sala d’exposicions del Palau Bofarull, a la qual es pot accedir des de les escales de la part noble o des de la zona de l’Escola i Conservatori de Música. El vestíbul del Saló Noble és un espai obert, d’uns 90 m2, amb prop de 30 metres linials de paret on es realitzen exposicions durant tot l’any.

Escola i Conservatori de Música El Palau Bofarull és, actualment, la seu de l’Escola i Conservatori de Música de la Diputació a Reus. L’edifici compta amb els equipaments necessaris per a l’activitat diària de l’escola. A les seves aules, construïdes des de la planta de les golfes, es formen anualment uns 280 alumnes, entre l’Escola i el Conservatori de Grau Mitjà.

Auditori Higini Anglès Una peça importantíssima de l’Escola de Música és l’Auditori Higini Anglès. Es va construir en el que fou l’antic jardí del Palau Bofarull, situat a la planta baixa de l’edifici i amb una capacitat de 240 butaques. A més de servir d’espai educatiu per als alumnes de l’Escola i Conservatori, en aquest magnífic auditori es realitzen audicions, concerts, conferències i altres activitats culturals. • 1 3 8

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 117

BOFARULL

24/05/10 13:12

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.2 PB (p.22-139).indd 118

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 3 9

24/05/10 13:12

Amadeu Valveny Fuguet. CIMIR Amadeu Valveny Fuguet. CIMIR

1 4 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 1

BOFARULL

24/05/10 11:47

Sobre l’arquitectura del segle XVIII a Reus PERE ANGUERA

Reus constitueix un dels exemples més clars d’empenta i dinamisme social a la Catalunya setcentista. Com a tot el litoral del país, s’hi produeix un esclatant triomf del tercer estat. Fills de pagesos, d’artesans, de comerciants migrats, assoliren, amb el comerç i la indústria, sobretot els lligats a l’aiguardent, unes fortunes considerabilíssimes. Ben aviat, sense deixar de participar en activitats lucratives, posaren de manifest les neures del temps: l’afany d’emparentar amb la petita noblesa comarcal i el desig d’obtenir ells mateixos les prevendes de la noblesa menor. A Reus, on mai no hi havia hagut aristocràcia de títol i sí tan sols algun donzell o ciutadà honrat, les noves fortunes volgueren deixar un testimoniatge ostensible i sumptuós del nivell, econòmic i social, aconseguit. Al llarg del segle s’aixecaran i decoraran els casals de les famílies que passaven a ocupar un lloc prioritari a la llista del cadastre, al mateix temps que controlaven l’ajuntament i que moltes vegades havien fet l’inici de la seva carrera combatent a favor de Felip d’Anjou i en contra de l’arxiduc Carles d’Àustria a la Guerra de Successió. D’aquesta manera s’aixecaren els casals, palaus en la nomenclatura afectada mai no emprada pels seus constructors, dels Miró, Bofarull, Borràs, March, Comas...

Tanmateix, un fenomen curiós acompanya sempre la història d’aquestes baluernes arquitectòniques: el migrat aprofitament per part dels descendents dels seus constructors. Tal volta amb l’única excepció de la Casa Borràs (o si es vol de Gay-Borràs) esmicolada pels bombardeigs feixistes durant la darrera guerra civil, l’aprofitament familiar dels altres edificis amb prou feines supera el segle.

Recordem la cita de Josep Rius, segons el qual les cases «de los principales caballeros contienen salones que por su capacidad, figura, excelentes pinturas y magníficos adornos y atavíos, no cederan a otros algunos del Principado y pueden juzgarse como a dignos de una corte y aún de un príncipe». Dissortadament, no resten descripcions coetànies de l’época de la construcció i del màxim esplendor dels casals. •

Autor desconegut. CIMIR

Els casals senyorials

1-3. Menjador i sales d’estar de tres sumptuosos casals setcentistes reusencs, sense identificar.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 2

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 4 1

24/05/10 11:47

La Casa Quer

Autor desconegut. CP

MANUELA YESTE

1. Tribuna de la Casa Quer, al camí de l’Aleixar cantonada amb el carrer dels Recs, poc abans de ser enderrocada.

2. Façana principal de la Casa Quer, al camí de l'Aleixar, el 1920. Construïda els darrers anys del segle XVIII, amb uns notables cellers i planta noble i amb les façanes esgrafiades.

L'edifici va passar a mans de la família Quer, exportadors de vins, la segona meitat del segle XIX, que la reformaren.

1 4 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 3

La Casa Quer era un dels altres grans casals senyorials construïdes durant el segle XVIII de la mà de la puixant burgesia comercial enriquida per la bonança econòmica del segle. Les primeres notícies documentals que s’han localitzat són de l´any 1802, quan als llibres de cadastre municipals consta que el casal era residència dels hereus de Joan Boix, i el 1806 hi figura “lo comte de Grañena, ans Joan Boix, la casa, magatzems i fàbrica de ayguardent”. L’any 1817 hi figura encara “lo comte de Grañena”, la qual cosa desmenteix la llegenda que deia que la casa fou residència d’un afrancesat que, en haver de fugir amb els seus protectors, amagà els seus tresors en algun lloc desconegut de l’edifici. L’any 1819 hi residia Llorenç Ortega, comte de Granyena. La família Quer la degué adquirir pels volts de 1880.

Segons Gras i Elies, fou Lluís Quer Cugat (1850-1900), home d’una intensa activitat, política, empresarial i cultural, qui l’adquirí. Casat amb Adelaida Boule, d’una de les famílies més riques de la ciutat.

El gran casalot era situat al número 12 del camí de l´Aleixar, avui Prat de la Riba, i donava a dos carrers laterals, el carrer dels Recs i el de Santa Teresa. Les dues cantonades tenien capelles: una dedicada a l´advocació de Sant Caietà i l’altra a Sant Ignasi de Loiola. Les dues capelles tenien la mateixa forma i estaven adentrades dintre de la paret cantonera. La imatge de Sant Ignasi era de pedra, i estava al nivell del primer pis. Aquesta figura no estava protegida i, com a conseqüència, va sofrir les inclemències del temps. En canvi, Sant Gaietà estava situat dins la tribuna que la rodejava amb vidres de colors; per tant, no era molt visible des del carrer, possiblement fou aquesta la raó del seu salvament. Aquesta imatge de marbre representa el sant vestit amb hàbits sacerdotals i el nen Jesús en els seus braços. En enderrocar-se la casa Quer, l´escultura fou donada al museu de la ciutat.

De la casa Quer destacava els baixos, uns magatzems immensos destinats a bodegues. Part de les sales tenien el sostre sostingut en arcades vagament gòtiques, de nervis encreuats i tot el conjunt produïa l´efecte d´una nau d´església. En aquests baixos s´havia instal·lat, des de finals del segle XVIII, una fàbrica d´aiguardent; després es va convertir en uns cellers de vi,

BOFARULL

24/05/10 11:47

Pelai Mas. AHMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 4

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 4 3

24/05/10 11:47

Pelai Mas. AHMR

1. Part superior de la façana principal de la Casa Quer, al camí de l’Aleixar, el 1920.

2-7. Esgrafiats a la façana principal de la Casa Quer, el 1920.

1 4 4

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 5

que van arribar a ser qualificats com a “catedrals del vi”. La part alta estava dedicada a vivenda. Al primer pis o planta noble, totes les sales havien estat ornamentades amb un gust exquisit i aristocràtic, sense luxes superflus.

L´antic casal dels Quer contenia diversos elements d´interès artístic, alguns avui conservats a la casa-museu Castellarnau de Tarragona. Tenia unes ceràmiques interiors molt bones, plafons i uns mosaics. Estava decorada amb pintures que representaven paisatges amb un gran domini de tècnica i de color i una deliciosa escena d´angelets panxuts al sostre d´una sala, que donaven una idea prou clara del que havia estat la casa en els seus anys d´esplendor. L´edifici, com molts altres de la seva època i categoria, tenia també un oratori particular.

Pel que fa a l´exterior, hi eren visibles en perfecte estat l’àliga de ferro forjat que abundaven pels balcons de les cases setcentistes com també els grans esgrafiats al·legòrics que ornaven la façana, amb temes diversos que

BOFARULL

24/05/10 11:47

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

poden ser una referència al comerç d´alcohols a què es dedicava la família.

Era un autèntic edifici singular, un dels pocs que restaven en la ciutat dignes d´ésser conservats. El 1974 va ser destruïda la casa, víctima de l’especulació urbanística, al·legant, com sempre, un suposat estat ruïnós. L’enderroc provocà l’edició d’un número monogràfic de denúncia de la Revista del Centre de Lectura. •

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 6

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 4 5

24/05/10 11:48

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

Autor desconegut. AHMR

1. Capelleta de la cantonada de la casa Quer, amb una imatge de Sant ignasi de Loiola el 1920.

2. Senyores benestants en un balcรณ de la Casa Quer, els primers anys del segle XX.

1 4 6

โ ข

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 7

3. Esgrafiats a la faรงana principal de la Casa Quer, en una imatge de 1920.

4. Tribuna de la Casa Quer, poc abans de ser enderrocada.

5-6. Patis interiors de la Casa Quer, poc abans de ser enderrocada.

BOFARULL

24/05/10 11:48

Josep M. Ribas Prous. AHMR

Josep M. Ribas Prous. AHMR Josep M. Ribas Prous. AHMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 8

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 4 7

24/05/10 11:48

La Casa March

Albert Martín. CIMIR

PERE ANGUERA

1. Detall de la portalada de la Casa Marc, al carrer de sant Joan, el 1912.

2. Façana actual de la Casa March, després d’haver-se enderrocat el terrat lateral, a l’alçada de la planta noble.

1 4 8

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 9

Una altra bona mostra de casa senyorial, amb una decoració interior i exterior molt més austera, però, en canvi, amb una tipologia arquitectònica molt més lligada a la tradició catalana, és la casa March o Borràs de March.

La casa fou construïda per ordre d’Antoni de Folch. Folch, nat a Vinyols el 1730 i que morí el 1791, pertanyia, a diferència dels Miró i els Bofarull, a una família de la petita noblesa tradicional de la comarca. El 1763 es casà amb Magdalena de March i, segons L. Pagarolas, fou poc abans que féu construir la casa del carrer de Sant Joan, tot i que la propietat no consta fins al cadastre del 1770, quan tributa 5 lliures. A favor de la data de construcció proposada per Pagarolas cal esmentar que a l’àliga ornamental de ferro que hi ha al final de l’escala consta l’any 1762. En contra, l’edifici no consta assenyalat en el plànol del projecte d’urbanització dels carrers dels Recs, de Santa Teresa i de Sant Elias del mateix 1762. L’edifici no consta tampoc en el plànol de Reus del 1750 aixecat per Miguel Moreno.

En restar vidu, el 1764, Antoni de Folch es tornà a casar amb Teresa de Miró, filla de Pau de Miró, fet que posa de manifest l’endogàmia de les oligarquies econòmiques comarcals. La casa restà en poder d’Antoni de Folch, com a mínim fins al 1786, quan tributava 5 lliures i 8 sous. El 1788 era propietat del seu cunyat Bonaventura March (1753-1809), que hi degué accedir per compra. Bonaventura era fill de Salvador March, el reusenc constructor del gran casalici de la Rambla barcelonina, que el 1751 comprà per 15.000 rals el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona i el 1773 obtenia quasi simultàniament els de cavaller i de noble. El títol de noble l’havia sol·licitat ja el 1763 per a ell i els seus descendents, i aleshores exposava ser senyor del lloc i del castell de Vilafortuny, recordava el seu «pingue patrimonio» i els càrrecs administratius detentats a Reus, i de nou el demanà el 1769. Bonaventura romangué a Reus, on feia de corresponsal dels negocis del seu pare, i assolí una gran fortuna personal, sobretot amb inversions en finques rústiques, alhora que ocupava diversos càrrecs en el govern municipal. B. March obtingué de la corona, el 1801, el títol de baró de la Torre o de la Torre d’en Dolça, nom d’una propietat seva al terme de Vila-seca de Solzina. A la seva mort, la casa

BOFARULL

24/05/10 11:48

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 10

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 4 9

24/05/10 11:48

Pelai Mas. AHMR

1. Pati d‘entrada i escales principals de la Casa Marc, el 1920.

1 5 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 11

passà a la seva vídua Isabel Virgili i d’aquesta, al seu fill i hereu Josep Antoni de March, nat el 1779, que la posseïa encara el 1836.

Com passava als edificis anteriorment comentats, els propietaris abandonaren aviat la seva residència. El 1850, Tomàs de March, germà de Josep Antoni, nat el 1788, llogà el casal al Casino Reusense, entitat pionera de l’associacionisme reusenc, que s’hi estigué fins a la seva dissolució, el 1865.

A diferència dels dos casos anteriors, la família tornà a viure al casal. El 1907, la propietària, que hi residia, Caterina de March, demanava permís per a conduir les aigües de la pluja i el 1918 el seu fill, Joaquim Borràs de March, sol·licitava l’autorització per a canviar «la repisa de balcón» del carrer dels

BOFARULL

24/05/10 11:48

F. X. Cabrero. MAHR-IMMR

Recs. Durant la dictadura de Primo de Rivera, part del pis principal fou ocupat pel partit únic i oficial de la Unión Patriótica, els pupins en la terminologia política popular de l’època.

En l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el 1936, el casal fou incautat pel partit polític independentista Estat Català. La incautació fou feta pel marit de la propietària, que militava en el partit nacionalista, per evitar-ne l’espoliació per part d’alguna altra organització política o sindical.

En acabar la Guerra Civil, el 1939, fou incautat de nou, aquesta vegada per la Falange femenina, que donà pas a l’organització sindical del règim, la Central Nacional Sindicalista, després d’haver estat utilitzat pel servei de recuperació de mobles. La CNS sols abandonà l’edifici per instal·lar-se a la casa de nova planta a l’actual plaça de Villarroel, moment en què l’alcalde Joan Bertran tornà les claus als propietaris.

Els baixos de l’edifici, que havien hostatjat durant anys la impremta del diari republicà, i després portaveu d’Acció Catalana, Les Circumstàncies, foren ocupats després de la guerra, primer per un gimnàs, depenent de la denominada Educación y Descanso i, després, per les joventuts paramilitars del partit dels vencedors, la Organización Juvenil Española, la OJE. Els baixos de sota el terrat foren utilitzats els primers anys del segle XX per una de les primeres botigues dedicades a la venda de cotxes.

La Casa March és l’únic casal setcentista que continua habitat pels descendents de la família tradicionalment propietària. És de planta quadrada i consta de planta baixa, un petit entresòl, el pis noble i les golfes. La casa es manté fidel a l’estructura constructiva medieval, tot i que no en mantingui l’estil. L’edifici s’organitza al voltant d’un pati central, obert, on neix l’escala que condueix a la planta noble. S’hi accedeix per un portal de pedra treballada, amb motllura neoclàssica, que dóna a un gran cancell situat sota les sales del pis principal, i a la paret del qual pati, en data recent i voluntat ornamental, es col·locaren les anelles per a lligar-hi els cavalls. Tres dels costats del pati tenen arcs rebaixats i al de l’esquerra neix l’escala d’accés a l’entresòl i al pis.

La volta de l’escala és d’aresta, sostinguda en cada un dels seus dos trams per un doble arc fals de mig punt. Exteriorment és d’una gran sobrietat, amb les parets d’obra vista, tot i que degueren ser recobertes, excepte les cantonades on les parets es lliguen amb carreus. Les llindes de les obertures i els arcs de descàrrega a plec de llibre són de maó, com la resta de les parets. L’escala i el pati, en canvi, són empedrats. Originàriament, el pati era empedrat amb palets de riera i les lloses hi foren dutes a començaments de segle, des d’Ascó, per Borràs, marit de la propietària. A mà esquerra hi havia les quadres i al fons guardaven els carros. L’edifici és cobert a quatre aigües, amb una gran barbacana. A l’interior, que no guarda cap element d’interés artístic, cal destacar l’estructura modular, que comporta que els sostres estiguin a una alçada proporcional a l’amplitud variant de les diverses sales. L’antiga sala de ball, situada damunt de la portalada, ha estat moblada amb molt de gust pels

2. Portalada de la Casa Marc, al carrer de sant Joan, a l’actualitat.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 12

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 5 1

24/05/10 11:48

Autor desconegut. CP

1. Façana del terrat lateral de la Casa March, actualment enderrocat, ocupat per un taller d’automòbils, el Casal del Ford, en una targeta postal del 1931.

2. Façana de la Casa March, confiscada per Estat Català durant la Guerra Civil de 19361939.

1 5 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 13

actuals propietaris. Segons la tradició, en una festa, el general Prim hi entrà a cavall. En l’estructura original, donaven al terrat tres salons consecutius i comunicats entre si. Originàriament, al seu lateral esquerre hi havia un terrat, a l’alçada de la planta noble, que fou derruït el 1969 per edificar-hi una baluerna d’habitatge. Algunes de les columnes de pedra de la barana es guarden al museu municipal.

L’entresòl de la Casa March acollí, el 1813, la Reial Audiència del Principat de Catalunya, treta de Barcelona per motiu de la Guerra del Francès i, segons la tradició, als seus baixos s’instal·là, a la mateixa època, la Casa de la moneda de Catalunya. •

BOFARULL

24/05/10 11:48

Estanis Pedrola. CIMIR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 14

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 5 3

24/05/10 11:48

La Casa de “la Perla”

Autor desconegut. ARD

Autor desconegut. ARD

MANUELA YESTE

1-2. Cambres interiors del Casal de la Perla, edificicació setcentista, quan era local social del Reus Deportiu, el 1959.

3. Perspectiva inèdita del Casal de la Perla, durant l’enderroc del Casal dels Miró, el 1974.

L´edifici de la Perla, situat al número 2 del carrer del mateix nom, era un bon exemple dels casals bastits per la burgesia comercial reusenca enriquida al llarg del segle XVIII. A la portalada principal d´entrada hi havia un arc de pedra, l´únic element conservat encara avui dia, on s´aprecia la data de finalització de la construcció de l’immoble: 1776. La seva planta era trapezoïdal i tenia tres façanes que donaven a tres carrers, Puvill Oriol, Galió i, la façana principal, al de la Perla. Estava composta de planta subterrània, entresòl, pis i golfes, amb una coberta a quatre aigües.

Els valors històrics i artístics eren els més acreditatius de l´edifici.

L´estructura de la seva façana es conservava ben bé intacta; en canvi, no passava el mateix amb l´interior, on s´havia realitzat ja múltiples reformes.

Amb el pas dels anys, i a banda del seu original destí com a vivenda senyorial, la casa de la Perla havia estat utilitzada per diverses entitas socials i culturals. Abans de la Guerra Civil de 1936-1939, el partit catalanista Foment Republicà Nacionalista hi tenia la seva seu, que va ser posteriorment requisada per la Guàrdia Civil, el 1939, que utilitzà l´immoble com a caserna durant bastants anys. L´edifici també va servir com a seu d´organitzacions esportives, així, el principal club esportiu local, el Reus Deportiu, també tingué la seu social desde 1953 a 1985 a l´antic casal senyorial.

Abans que fos incomprensiblement enderrocat els anys 1991-1992, víctima de l’especulació immobiliària ja en plena democràcia, era un dels pocs edificis singulars que encara mantenia l´estructura gairebé íntegra i l´aspecte de l´època en què va ser construït. D´aquest casal setcentista, només resten alguns elements de la façana originària, ja que l’Ajuntament autoritzà l´enderroc de l´edifici, malgrat les diferents protestes ciutadanes per a la conservació total. •

DOBLE PÀGINA SEGÜENT: 1. Portalada del Casal de la Perla quan era local social del Reus Deportiu, el 1977.

2. Perspectiva inèdita del Casal de la Perla, el 1974.

3. Saló del Casal de la Perla quan era local social del Reus Deportiu, el 1959.

1 5 4

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 15

BOFARULL

24/05/10 11:48

Antoni Zaragoza Mercader. CAZM

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 16

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 5 5

24/05/10 11:48

Josep Borrel GarciaPons. AHMR

1 5 6

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 17

BOFARULL

24/05/10 11:48

Antoni Zaragoza Mercader. CAZM Josep Borrel GarciaPons. AHMR

Autor desconegut. ARD

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 18

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 5 7

24/05/10 11:48

El Casal dels Miró

Pelai Mas. AHMR

PERE ANGUERA

1. Part superior de la torre del Casal dels Miró, el 1920.

2. Detall de la part posterior del Casal dels Miró, amb les restes de la torre medieval cilíndrica, incorporada, en una imatge del 1920.

1 5 8

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 19

El desaparegut casal dels Miró ofereix problemes de datació. Al cadastre del 1755 s’esmenta don Francisco de Miró, com a resident al carrer de Monterols, que pagava 4 lliures per la casa que habitava. El 1760, don Pau de Miró i Clavaguera pagava 6 lliures i 10 sous «per altre case al arreval de Monterols, que habita (i) per 4 casses en dit arreval unidas en la antecedent», quota i descripció que es mantenen el 1765, mentre que el 1770 pagava 7 lliures i 6 sous «per la casa que habita». Com en el cas anterior, el pas al singular fa pensar de nou en la unificació de les cinc cases anteriors en el gran casal. Sembla, per tant, errònia la informació donada per Gras i Elías, segons el qual «fue construido a principios del siglo XVIII por don Pablo de Miró i Clavaguera, que adquirió unos grandes rediles, situados junto a la puerta de Monterols que afeaban por completo aquel sitio». El 1827 l’edifici tributava 27 lliures i 6 sous.

M. Tarragó cita una acta municipal, del 1789, que sembla fer referència a les obres de l’edifici en el sector del carrer de la Perla. L’Ajuntament parlava «sobre la obertura del carré que dóna al frente de la casa del Sr. Jaume Martí Coll, y al present se troba edificant en aquella part lo Sr. Don Pau Miró y March, que ha fet present a este Ajuntament del projecte perque deliberàs la amplada que dega tenir y lo modo que ha de quedar dita obertura».

Pau de Miró i Clavaguera (1695-1773), fill del paraire Josep Miró, fou l’impulsor de l’esplendor familiar. Es dedicà bàsicament a l’arrendament de drets senyorials, sobretot del llinatge dels Medinaceli, amb els quals obtingué una gran fortuna. Miró, de forma més primerenca que els Bofarull, obtenia el grau de ciutadà honrat de Barcelona el 7 de juliol del 1755 i el de cavaller, amb escut d’armes propi, el 30 d’agost del 1757. El seu fill, Pau de Miró i de March, incrementà el patrimoni i la seva fortuna es calculava al moment de la seva mort en més de 100.000 lIiures. El segon Pau de Miró inicià els tràmits per a l’ampliació del casal. El 17 de setembre del 1801 presentà un memorial a l’intendent de Catalunya, tot sol·licitant que li fos venut un tros de terreny, de quinze per quaranta pams, que hi havia sense edificar a la cantonada del carrer de Monterols amb l’actual plaça de Prim, que retallava la

BOFARULL

24/05/10 11:48

Pelai Mas. AHMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 20

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 5 9

24/05/10 11:48

1 6 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 21

Àngel Toldrà Viazo. CP

1. Façana del Casal dels Miró, construït a mitjan del segle XVIII, en una targeta postal de 1906. Del 1880 a 1971 es convertí en l’Hotel de Londres, que fou finalment enderrocat, víctima de l’especulació immobiliària, els darrers anys del franquisme, el 1973.

BOFARULL

24/05/10 11:48

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 22

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 6 1

24/05/10 11:48

Pelai Mas. AHMR Pelai Mas. AHMR

1. Les restes de la torre medieval, cilíndrica, incorporada a la part posterior del Casal dels Miró, vista des del terrat superior, el 1920.

2. Teulada de la part frontal del Casal dels Miró, el 1920.

1 6 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 23

façana de la casa, que ocupava ja tota una cara de la plaça. Posada la proposta a consulta entre els veïns de la plaça i del carrer, la majoria de respostes foren en contra. El febrer del 1802 l’Ajuntament es manifestava en contra de la venda per trobar massa baixa l’oferta econòmica feta per Miró i recollint el sentir dels veïns. Mentrestant, mort P. de Miró el 1802, el seu fill i hereu, Agustí, féu el mateix any una nova oferta millorada, 1.000 lliures en lloc de les 750 inicials, que continuà topant amb l’oposició del veïnat. El plet es mantenia encara el 1807. Possiblement fou el fill d’Agustí, Josep, que assolí un elevat protagonisme polític durant els períodes absolutistes del primer quart del XIX, el que aconseguí de fer-se amb el terreny, tot i que aquest era encara sense edificar el 1843. A la nova part incorporada, amb porta pròpia i numeració independent del carrer, s’hi construí la casa de l’administrador de les propietats familiars. De totes maneres, no fou fins el 1856, segons Gras i Elías, quan s’enllestí la construcció de la façana de la plaça. Aquesta mateixa data és la que figurava en una banderola de ferro del balcó que feia cantonada amb el carrer de Monterols. Amb tot, altres fonts indirectes fan intuir que el solar en disputa havia estat incorporat a la propietat dels Miró en una data imprecisa, però anterior al 1851.

BOFARULL

24/05/10 11:48

Pelai Mas. AHMR Autor desconegut. CP

La construcció del gran casalot respectà en part l’estructura dels edificis preexistents en el seu espai. La prova més contundent la dóna la subsistència de part d’una torre rodona de la muralla, situada a la part de darrere del casal a l’indret on conflueixen els carrers de Galió i de la Perla. La torre, d’uns deu metres de diàmetre intern, denominada popularment la plaça de toros, tenia unes parets de pedra sense polir i obra d’un metre d’ample. Els seus propietaris són ben documentats fins a finals del XVII. Fou reomplerta amb enderrocs a començaments del XVIII, o més probablement al moment de fer-se la nova casa, quan fou aprofitada per a bastir-hi el jardí elevat. Aquest respecte als elements anteriors i les diverses fases constructives li conferiren una imatge final força irregular. Les seves façanes ocupaven 9,8 metres al carrer de Monterols, 34 a la plaça de Prim, 24 al raval de Jesús, 14,2 al carrer de la Perla i 14 al de Galió.

Mentre fou residència de la família Miró s’hi allotjaren Ferran VII i el seu seguici en tornar de França el 1814. Ferran VII hi estigué de nou el 1827 i la seva vídua Maria Cristina i la seva filla lsabel II s’hi hostatjaren el 1844, durant les seves estades a la ciutat.

El diari El Porvenir comentava el 21 d’agost del 1860, «con satisfacción vemos que adelantan los trabajos de arreglo de la fachada de la cassa de D. Joaquín de Miró» i dos dies després, el mateix diari, informava que les monges carmelites, situades davant per davant, també volien arreglar la façana ja que hom preveia que la reina s’havia d’hostatjar al casal dels Miró. Segons Torné, en lloc de la reina va venir el general Prim i, a més dels Miró i les monges, havien d’arreglar la seva façana els de la Casa Comas.

Afectes, els Miró, a la ideologia carlina, s’hagueren d’exiliar a França durant la primera carlinada, fet que d’altra banda els permeté entroncar amb el llinatge dels Ortaffà i heretar la titularitat de la baronia homònima, en casar-se Joaquim de Miró i de March amb Celestina d’Ortaffà.

El novembre del 1868, Ferran de Miró i d’Ortaffà llogà el casal al Centre de Lectura, que hi instal·là el seu local social. El Centre instal·là el seu museu a la sala del balcó central del primer pis, vora el qual hi havia, en una altra gran sala, la biblioteca, mentre reservava el saló amb les pintures atribuïdes a Flaugier per a sala d’actes. Al segon pis hi havia les aules i el lloc d’assaigs del cor i, a l’entresòl, el cafè. Els socis podien gaudir també del jardí de la part posterior de l’edifici. El gener del 1879, Ferran de Miró exigí al Centre, que pagava un lloguer de 150 pessetes al mes, el desatllotjament immediat de l’edifici, que no es produí fins al mes d’octubre.

El desnonament del Centre cal atribuir-lo al fet d’haver rebut el propietari una oferta econòmica més suculenta de lloguer, en voler aplicar l’edifici a hotel. L’11 de setembre del 1880, Gabriel Masdéu, fins aleshores responsable de l’antic hostal de l’Aixemús, hi inaugurava l’oficialment denominat «Gran Hôtel de Londres». Segons el comentari coetani de Las Circunstancias, hom remarcava les «preciosas condiciones del local, extraordinaria comodidad de

3. La torre medieval, cilíndrica, incorporada a la part posterior del Casal dels Miró, vista des del pis principal, el 1920.

4. Targeta postal de la plaça de Prim, amb el Casal dels Miró i la casa Comas, el 1931.

DOBLE PÀGINA SEGÜENT: 1. Façana del Casal dels Miró, convertit en Hotel de Londres, en una imatge del 1929.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 24

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 6 3

24/05/10 11:48

1 6 4

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 25

BOFARULL

24/05/10 11:48

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 26

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 6 5

Amadeu Valveny. AHMR

EL

24/05/10 11:48

1 6 6

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 27

BOFARULL

24/05/10 11:48

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 28

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 6 7

Lucien Roisin. IEFC

EL

24/05/10 11:48

Pelai Mas. AHMR

DOBLE PÀGINA ANTERIOR: 1. El Casal dels Miró, convertit en l´Hotel de Londres, en una imatge de cap al 1932.

1 6 8

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 29

las habitaciones y esmerado servicio, que convertiran, a buen seguro, aquel establecimiento en uno de los de primer orden en su clase». L’Hotel de Londres acollí, efectivament, els més notables esdeveniments socials de la ciutat, durant una cinquantena d’anys. Després del 1939 fou rebatejat com Hotel de España, tot i que a nivell popular persistí el nom antic, que es mantingué fins a la seva clausura el 1971.

BOFARULL

24/05/10 11:48

Entre les obres efectuades al casal es poden esmentar les de conducció de les aigües de la pluja per canaleres arrapades a la paret, tot deixant inutilitzades les gàrgoles, d’acord amb el permís municipal obtingut el 1898. El 1903 es repintà, a causa del seu mal estat de conservació, tota la façana del carrer del Galió i part de les altres. L’agost del 1919 la propietària, Antònia de Miró i Anguera, demanava permís per a fer obres de consolidació ja que «en

1. Vista parcial del saló de ball del Casal dels Miró, en una imatge de 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 30

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 6 9

24/05/10 11:48

1 7 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 31

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

1-2. Detalls de les riques decoracions interiors del Casal dels Miró, en imatges de 1920.

la fachada posterior [...] han aparecido algunas grietas que podrían comprometer la solidez del referido edificio por la parte de la citada fachada [...].

Conviene construir una serie de correas de ladrillo» i, tal volta, consolidar els fonaments. El gener del 1926 amenaçaven ruïna 15 o 16 metres de la façana de la plaça de Prim, motiu pel qual se sol·licità el permís municipal per a enderrocar el necessari i reconstruir-lo. El maig del 1929, a causa del mal estat de la decoració de tota la façana, es decidí d’estucar-la enterament de nou.

L’edifici desaparegué víctima de l’especulació immobiIiària el 1973, davant la més absoluta negligència de totes les autoritats reusenques. Amb anterioritat, el 1961, s’havien efectuat diverses obres de consolidació i remodelatge de les parts de l’edifici que amenaçaven ruïna. A nivell extern, consistiren bàsicament en l’enderroc de les restes de la torre medieval, de la torratxa que presidia l’edifici i dels gerros de pedra que el coronaven. Fins al moment de la seva demolició, l’edifici es mantingué propietat dels descendents de la família, primer els Miró, després els de Dueñas i, finalment, els Rodríguez Solano. Fins als darrers moments, l’edifici conservà part de la decoració mural del gran saló, atribuïda a Josep Flaugier, així com altres mostres de

BOFARULL

24/05/10 11:48

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

la decoració d’època com els plafons dels sostres de l’habitació on, segons la tradició, havia dormit Isabel II, que reproduïen els signes del zodíac.

Un cop enllestida la seva construcció, la desapareguda casa dels Miró ocupava tota una cara de la plaça de Prim, des del carrer de Monterols fins al raval de Jesús, on l’edifici girava cap al carrer de la Perla. La façana, de línies molt austeres, era composta amb una tipologia que recorda la dels palaus italians: un sòcol que es desdoblava en planta baixa i entresòl, un pis noble i les golfes. La teulada restava amagada per una barana, ritmada per pilastres llises que originàriament sostenien uns gerros ornamentals. La composició era centrada per un eix que, en sentit vertical, s’enfilava per la portalada de pedra, motllurada amb un aire barroc, la tribuna del primer pis, per acabar en la torratxa octogonal amb la teulada a vuit aigües que coronava l’edifici i servia de lluerna per a l’escala. La façana era estucada, despullada, sense altra ornamentació que els gerros de damunt de la barana de la teulada, que insinuaven un ritme vertical a la construcció.

L’interior es pot reconstruir tan sols pels documents fotogràfics. D’acord amb el ritme de buits i plens de la façana, així com pels diversos documents

3-4. Detalls de les riques decoracions interiors del Casal dels Miró, en imatges de 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 32

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 7 1

24/05/10 11:48

1 7 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 33

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

1-2. Detalls de les riques decoracions interiors del Casal dels Miró, en imatges de 1920.

d’arxiu que parlen de les seves successives ampliacions, sembla que la casa no fou mai edificada com un tot des de terra. Això explicaria, per exemple, la persistència de la torre medieval. Fóra, doncs, el resultat de l’annexió i reforma de cases i espais situats vora la muralla a tocar del portal de Monterols, un cop aquest havia perdut qualsevol utilitat defensiva a causa de l’expandiment urbà setcentista.

L’edifici resultant tenia poca fondària i, per engrandir-lo visualment, l’autor de la reforma ideà una solució força intel·ligent en construir la torratxa central de l’eix de composició de la façana. Habitualment aquesta mena de torratxes se situaven al mig de l’edifici; així semblava que fos en el cas del Casal dels Miró, vist des de la de Prim, quan en realitat era tangent a la façana posterior.

La part més notable de l’edifici era, sens dubte, la sala de ball utilitzada, posteriorment, com a menjador de l’hotel. Aquesta sala, així com les habita-

BOFARULL

24/05/10 11:48

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

cions que segons la tradició havia ocupat Isabel II, tenia les parets pintades simulant relleus, en el que es denominà estil pompeià, que es posà de moda durant el primer imperi francès i que travessà amb força els Pirineus. La decoració mural arquitectònica es completava amb plafons acolorits amb blaus i verds molt brillants, que eren encara perfectament constatables, malgrat la deterioració de l’edifici, en la que sembla que fou, pels elements ornamentals, sala de música, que en el plafó del sostre reproduïa els dotze signes zodiacals i tenia a les parets petits medallons de temes paisatgístics.

Encara que no s’hagi documentat la participació de Flaugier en les pintures que decoraven el sostre del saló no­ble i altres dependències del casal, segons la informació de Francesc M. Quílez, les característiques for­mals d’aquestes composicions —conegudes a través de foto­grafies antigues— coincideixen plenament amb l’estil del pintor. El motiu temàtic representat gravitava a l’entorn del mite de Prometeu, i la decoració del sostre es complementava,

3-4. Detalls de les riques decoracions interiors del Casal dels Miró, en imatges de 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 34

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 7 3

24/05/10 11:49

Pelai Mas. AHMR

1-2. Detalls de les riques decoracions dels sostres del Casal dels Miró, en imatges de 1920.

1 7 4

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 35

segu­rament seguint el model implan­tat al Palau Bofarull, amb quatre teles amb representacions basades en la vida de Prometeu i que es trobaven a les parets laterals. Pel que fa a la cronologia de les pintures, caldria situar-les entre el 1788 i el 1790, moment que coincideix tant amb un seguit de reformes a la residència dels Miró, com amb la documentada estada de Flaugier al monestir de Poblet. D’altra banda, Flaugier entra en contacte amb Pere Pau Muntanya en aquestes mateixes dates.

A les escòcies hi havia vuit petits plafons pintats a la grisalla amb altres escenes mitològiques. La decoració de les parets es limitava a les esmentades pintures pompeianes i a una sèrie de bustos, en alt relleu, d’homes de ciència o artistes com Canova, Vitruvi o Jordi Joan, damunt cada una de les portes

BOFARULL

24/05/10 11:49

Pelai Mas. AHMR

d’accés. La simplicitat de la decoració mural era compensada per quatre grans teles a l’oli, sobre el mateix tema mitològic, obra també de Flaugier, situades sota escuts policromats de la família, i per unes petites cornucòpies de vidre amb siluetes glaçades. Al saló hi donaven accés dues magnífiques portes amb vitralls paisatgístics emplomats, que comunicaven amb el terrat que donava accés al petit jardí interior.

La resta de sales és de molt més difícil coneixement, tot i que algunes d’elles comptaven amb notables sostres enteixinats. L’esmentada torre medieval, reomplerta fins a l’entresòl, fou convertida en jardí, al qual es podia accedir, per una escala, des de la planta noble. •

DOBLE PÀGINA SEGÜENT: 1-10. Targetes postals del primer terç del segle XX, amb vistes del Casal dels Miró, convertit en l’Hotel de Londres.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 36

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 7 5

24/05/10 11:49

1 7 6

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 37

BOFARULL

24/05/10 11:49

Lucien Roisin. CP

Autor desconegut. CP

Autor desconegut. CP

Autor desconegut. CP

Autor desconegut. CP

Autor desconegut. CP

Autor desconegut. CP

Josep Obradors. CP

Autor desconegut. CP Autor descoanegut. CP

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 38

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 7 7

24/05/10 11:49

Jaume Muntaner. CP Jaume Muntaner. CP

Jaume Muntaner. CP

1 7 8

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 39

BOFARULL

24/05/10 11:49

Jaume Muntaner. CP Jaume Muntaner. CP

1-3. Detalls de les riques decoracions interiors del Casal dels Miró, en imatges de 1973, just abans del seu enderrocament.

4. Detall d’una de les pintures de JosephBernard Flaugier, “Prometeu després de robar el foc”, en una fotografia de 1973.

5. Detall de les riques decoracions interiors del Casal dels Miró, amb els signes del zodiac, en una imatge de 1973, just abans del seu enderrocament.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 40

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 7 9

24/05/10 11:49

La Casa Comas

Eduard Borràs Sotorra. CIMIR

MANUELA YESTE

1. Façana de la Casa Comas, ja remodelada i convertida en Gran Hotel París, en una imatge de Festa Major, de cap al 1931.

La Casa Comas fou un altre dels majestuosos edificis senyorials construïts a Reus per la burgesia comercial durant el segle XVIII. Era situat fora de la muralla medieval, ben aprop del Casal dels Miró, a la plaça de les monges –avui plaça Prim–, una de les àrees més representatives de la ciutat.

No sabem quasi res de la família que la féu bastir, els Comas, que ja no hi havitaven a principis del segle XX. Arran de la reforma portada a terme el 1908, dirigida per l´arquitecte modernista Pere Caselles Tarrats, la casa esdevingué el Gran Hotel Continental. Més tard va passar a ser el Gran Hotel París i Restaurant Continental.

El Gran Hotel París, propietat d´Antoni Pedrola, va arribar a tenir molt d´èxit i, fins i tot, va ser considerat com un dels millors de la seva classe. Si en les grans capitals existien veritables palaus on es reunien els avanços i refinaments del gran confort, a Reus hi havia el Gran Hotel París. Segons la publicitat de l´hotel, el seu èxit depenia de cinc factors: la situació topogràfica, ja que era situat en el punt més cèntric de la ciutat; el seu confort, perquè posseïa les millors condicions de comoditat; organització i satisfacció, perquè proveïen els clients de tots els detalls que poguessin requerir, i una cuina selecta, internacional, que malgrat tot era modesta en els preus. Tots aquests elements formaven el valor d´un bon hotel-restaurant.

Hi preparaven tota classe de plats de la cuina internacional que s´oferien al saló-menjador, abans sala de festes, situat a la planta baixa de l´edifici.

Aquest saló de recepcions estava decorat amb frescos i motius ornamentals de bon gust i colorit. Disposava de 50 magnífiques habitacions, molt àmplies i ben decorades. Cridava l´atenció la porta d´entrada, giratòria i que fins fa poc estava situada al vestíbul del Centre de Lectura.

L´edifici, de línies harmòniques i notable decoració, fou incomprensiblement enderrocat, sense cap mena de protesta ciutadana, ni el més mínim plany de les autoritats locals, –fou en ple règim franquista–per bastir-hi l´actual edifici del Banc de Bilbao, entre els anys 1947 i 1952. •

2. Façana autèntica de la Casa Comas, construïda al segle XVIII, a la plaça de les Monges –després plaça de Prim–, en una imatge de 1904.

1 8 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 41

BOFARULL

24/05/10 11:49

Roca i Ribas. AHMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 42

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 8 1

24/05/10 11:49

Adolf Zerkoviz. Arxiu Zerkoviz

1 8 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 43

Lucien Roisin. CP

Adolf Zerkoviz. Arxiu Zerkoviz

1-2. Entrada i saló restaurant del Gran Hotel de París, a la reformada Casa Comas, el 1935.

3. Façana de La Casa Comas, reformada i convertida en Gran Hotel de París, en una targeta postal de cap al 1920. A l’esquerra de la imatge, es veu una cantonada del Casal dels Miró, convertit en Gran Hotel de Londres.

BOFARULL

24/05/10 11:49

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 44

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 8 3

24/05/10 11:49

La Casa Borràs de Gay

Pelai Mas. AHMR

MANUELA YESTE

1. La senyora Gertrudis de Compte i de Bruget, en una pintura a l’oli de Vicente López, existent a la Casa Borràs de Gay, el 1920.

2. Interior d’una de les luxoses estances de la Casa Borràs de Gay, el 1920.

1 8 4

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 45

L´antiga casa senyorial de Borràs de Gay s´alçava al camí de l´Aleixar, avui carrer de Prat de la Riba, fent cantonada amb el carrer de Sant Pau. Estava dotada d´un ampli jardí i uns espaiosos salons, on es podia admirar veritables joies d´art i esplèndids mobiliaris del segle XVIII conservats admirablement.

Entre les magnífiques habitacions, no superades per cap altra casa de la ciutat, cal esmentar la sala dels retrats. En aquesta sala hi figuraven diverses obres d´artistes locals com Fortuny, Galofre i Tapiró. També es podia apreciar un mosaic romà de singular mèrit, bellíssims gerros de plata cisellada, joies i rellotges amb miniatures afiligranades en pedres precioses. Tot, en definitiva, d´un gran valor artístic i històric.

El saló on se celebraven les festes estava decorat al més pur estil Lluís XVI, amb les seves consoles i espills daurats i gerros de Saxònia. Era digne de figurar entre els millors salons de l´època. Pintures i enteixinats es conservaven amb singular dignitat.

La casa també posseïa un magnífic oratori o capella particular que era cèlebre pel seu artístic crucifix de gran tamany, que es va poder salvar dels incendis del 1835 i que procedia de l´altar que la casa Borràs tenia a l´església del convent de Sant Joan.

La biblioteca d´estil català modernitzat contenia unes 6.500 obres dels clàssics i autors contemporanis. El sostre estava decorat amb escuts de Catalunya i Reus, amb la rosa heràldica.

La casa Borràs de Gay o Gay-Borràs era magníficament decorada en la seva estructura, sostres i terres; així com acollidora d´obres d´art de la més diversa mena. La sumptuositat de la casa va desaparèixer en rebre els embats de les bombes que, a més de l´edifici, destruïren algunes de les millors peces del museu municipal que hi era instal·lat de forma provisional.

Tot i que no hi ha cap prova documental, és possible que Pere Pau Montanya (Barcelona, 1749- Barcelona, 1803), que sembla que participà junt amb l´italià Giuseppe Perruchetti en la realització de les pintures del Teatre Principal de Reus cap el 1777, i autor dels magnífics frescos del Casal dels

BOFARULL

24/05/10 11:49

Pelai Mas. AHMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 46

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 8 5

24/05/10 11:49

Pelai Mas. AHMR

1-2. Interior de les luxoses estances de la Casa Borràs de Gay, el 1920.

1 8 6

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 47

Bofarull, participés també en la decoració pictòrica de l´interior de la casa Borràs de Gay. Pere Pau Muntanya, el més italianitzant dels pintors neoclàssics catalans, degué de decorar-la abans de tornar a Reus per treballar al casal de Josep de Bofarull, l´any 1788.

L’esplèndida casa Borràs de Gay fou completament destruïda, esmicolada, pels bombardejos de l´aviació feixista durant la guerra civil de 19361939, el 24 de gener de 1938. •

BOFARULL

24/05/10 11:49

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

3. La senyora Sardà Molins, en una pintura a l’oli de Vicente López, existent a la Casa Borràs de Gay, el 1920.

QUATRE PÀGINES SEGÜENTS: 1-6. Interior de les luxoses estances de la Casa Borràs de Gay, el 1920.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 48

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 8 7

24/05/10 11:49

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 49

BOFARULL

24/05/10 11:49

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR

•

Pelai Mas. AHMR

1 8 8

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR Pelai Mas. AHMR LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 50

EL

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 8 9

24/05/10 11:49

Pelai Mas. AHMR

1 9 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 51

BOFARULL

24/05/10 11:49

Pelai Mas. AHMR

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 52

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 9 1

24/05/10 11:49

1 9 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 53

Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR Pelai Mas. AHMR

Pelai Mas. AHMR Pelai Mas. AHMR

1-3. Interior de les luxoses estances de la Casa Borràs de Gay, el 1920.

4. Un dels sumptuosos llits de la Casa Borràs de Gay, el 1920.

5. Pintura dels sostre d’una de les luxoses estances de la Casa Borràs de Gay, el 1920. En un dels medallons hi ha representat Bartolomé E. Murillo, un dels grans pintors barrocs espanyols del segle XVII.

BOFARULL

24/05/10 11:49

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 54

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 9 3

24/05/10 11:49

Els Quarters

Autor desconegut. CP

PERE ANGUERA

1. Portalada del Quarter de cavalleria, construït entre el 1751 i 1766. Allotjaren els regiments militars de 1760 fins al 1931, en l'espai que ara ocupen la plaça de la Llibertat i el carrer de Gaudí. Els pavellons foren començats a enderrocar el 1936 i el Quarter allotjà un camp de concentració franquista el 1939, que fou enderrocat el 1945.

1 9 4

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 55

La construcció institucional més important del segle XVIII, per la seva aparatositat i per la incidència que tindria en la configuració de l’espai urbà, és la dels quarters, que estaven situats a l’actual plaça de la Llibertat. Els quarters sols són ara una vaga referència en la memòria de la gent arrelada d’antic a la ciutat, però que no han deixat ni tan sols un rastre en la toponímia. Eren, fins als anys quaranta, un punt de referència obligada, l’admiració dels viatgers sensibles a l’art sense prejudicis previs i el primer contacte amb Reus de molts dels que hi arribaven per via fèrria. Segons Celdoni Vilà, el 1787, «la Real fabrica de Quartel, pavellones y la Coronela, situada a la parte mas Septentrional de la Villa, es sin dificultat alguna la mas soberbia y hermosa de quantas posee hoy en dia nuestro Monarca, en cuyo capacíssimo espacio se alojan comodamente dos Batalones de Reales Guardias de Infanteria Española y dos Esquadrones de Caballería. Tiene dos plazas una dentro, al centro del Quartel, y otra fuera, muy capaces: aquella esta en quadro, y esta forma un paralelogramo perfecto, sobre cuyos lados estan las fachadas del quartel, pavallones y la Coronela que la hermosean a dos pizos de balcones y en las primeras havitaciones con buenas rejas de hierro. Tiene esta plaza 460 palmos de longitud, de la puerta del quartel hazta la puerta de la Coronela y 522 palmos de latitud de pavallones de mano derecha hasta los de la mano esquierda». Rius, que, el 1801, copia quasi literalment el text de Vilà, precisa que la plaça exterior «es mucho más capaz» que la del Mercadal. A finals del XVIII, també anotava el baró de Maldà: «digna de ser vista la Plasa, en la que són los magnífichs quartels per la tropa y pabellons corresponents».

En el seu diccionari, publicat el 1849, Pascual Madoz anotava: «los cuarteles son sin disputa de los mejores que existen en España, edificados en 1750 sobre un plano paralelógramo aislado, presentan un grandioso edificio de arreglada y sólida arquitectura, capaz para dos batallones completos de infantería y dos escuadrones de caballería. En su fachada y equidistantes de la puerta principal hay dos fuentes con gruesos caños, y otras dos en el interior de las cuadras. A los dos lados de este edificio se prolongan las dos alas de los pabellones de los gefes y oficiales, describiendo una gran plaza de maniobra, la qual quedaria cerrada formando un complexo de obra mi-

BOFARULL

24/05/10 11:49

Carles Fargas. MAHR Carles Fargas. MAHR

litar, si se continuase el edificio, cuyos cimientos se ven levantados sobre la superficie del terreno, enfrente de la fachada del cuartel [...]. Estos edificios y otro destinado para depósito militar o caja de reclutas fueron construidos a espensas del vecindario».

El 1846 Ruiz i Cliviller escrivien: «Los cuarteles se haIlan aislados y construidos sobre un plano paralelógramo: presentan un grandioso edificio de arreglada y sólida arquitectura capaz para dos batallones completos de

2-3. Plànols del Quarter de cavalleria de Reus, projectats pels enginyers Miquel Moreno i Marc T. Tevanis, el 1750.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 56

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 9 5

24/05/10 11:49

Autor desconegut. CP Àngel Toldrà Viazo. CP

1. El Quarter i un dels pavellons de cavalleria, en una targeta postal de cap al 1909.

2. El Quarter en una targeta postal de 1906.

1 9 6

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 57

infantería y dos escuadrones de caballería. En su fachada, y equidistantes de la puerta principal, hay dos fuentes con gruesos caños, y otras dos en lo interior de las cuadras. A los dos lados de este edificio se prolongan las dos alas de los pabellones, describiendo la gran plaza de maniobra, y la que quedaría cerrada formando un complecso de obra militar si se continuase el edificio, cuyos cimientos se ven levantados sobre la superficie del terreno, en frente de la fachada del cuartel: su plaza es un cuadrado de 120 varas de lado y su superficie 14,400 varas castellanas; el espacio que ocupa el edificio del cuartel, es de 81 mil pies».

En un llibre de 1920, l’escriptor mallorquí Miquel dels Sants Oliver parla de «los dos magníficos pabellones que flanquean el gran quartel de guardias walonas. Aun hoy mismo se impone a la atención del viajero, por su magnificiencia y solemnidad, aquella construcción de los comienzos del siglo XVIII, sirviendo de fondo a una explanada militar silenciosa y desierta».

Amb més detall els descriu J. Aymat el 1905: «esta (el quarter) al norte de la ciudad [...]. Ocupa un vasto solar aislado, de forma cuadrada, de 5.899 metros. Consta de bajos y dos pisos, pudiendo alojar 1.100 hombres y 300 caballos. Las cuadras son de elevado techo y empedradas, con surcos a propósito. Hay una plaza porticada para las formaciones. En el primer piso hay ventilados dormitorios y salas para la capilla y demás dependencias del Regimiento. En el segundo piso hay dormitorios para 380 camas y salas para los repuestos o almacenes [...]. Los lados de la plaza del cuartel los ocupan dos edificios de planta baja y dos pisos que reunen 22 habitaciones para jefes y oficiales [...]. Cierra la plaza el cuarto frente con un gran edificio de 70 metros de frente el picadero para el regimiento, costeado por el arma de Caballería de esta región».

Les casernes, bastides en el moment de la seva construcció als afores de la vila, configuraren el creixement del poble i li donaren part de la seva fisonomia durant gairebé dos segles. Fracassades les gestions iniciades el 1731 per a bastir un quarter a la vila que alliberés els veïns de les servituds d’hostatjar l’exèrcit, segons les actes municipals, el 21 de març del 1750, el regidor Gabriel Munter recordava al consistori, «los vius desitgs que V. Maga, de molts añs a esta part demostra en buscar un modo y medi, com poder aliviar als individuos de esta vila del grave pes, vecsació y fatiga en que tots en particular nos vehem agraviats y oprimits, que és lo allotjament de soldats per las casas, per las molestias y graves dañs que ocasionen al cos y a la ànima de moltas personas». Amb aquest raonament, i d’acord amb la Reial ordre de 19 de març de 1750 que manava edificar una caserna als indrets on s’acostumava a instal·lar la tropa, decidiren encarregar a Josep Blanxart que iniciés a Barcelona les gestions, prop del capità general, per a obtenir el permís necessari per a construir-ne un.

El 28 del mateix mes, el capità general, marquès de la Mina, enviava amb el seu aval la petició al govern i, el 7 d’abril, el ministre, marquès de la Ense-

BOFARULL

24/05/10 11:49

Àngel Toldrà Viazo. CP

nada, autoritzava el projecte a càrrec de la vila i encarregava al capità general que enviés a Reus un enginyer perquè «reconozca el terreno y formar el plan, proyecto y tanteo del edificio, pero arreglado por ahora a los sargentos y soldados de infanteria o caballeria, que corresponda a la población [...] y prevenga se procure elegir sitio yermo y a propósito, en algún angulo de la Villa, para no causar la ruina y que la tropa en cualquier accidente pueda, sin sujeción del pueblo, entrar y salir con libertad en el quartel». L’Ajuntament no es dóna del tot per satisfet amb les limitacions imposades i el 17 d’agost considerava les dues possibilitats que se li oferien de cara als oficials, i determinava demanar permís per a construir-los uns pavellons o llogar-los cases.

L’Ajuntament es confessava disposat a fer un quarter per a set companyies d’infanteria de cent homes cada una i una de cavalleria.

El 10 de febrer del 1751 ja s‘havia rebut l’aprovació dels plànols de la caserna i el permís necessari per a aixecar els pavellons per als oficials. El marquès de la Mina, en una carta del 16 de maig, ordenava començar tot seguit les obres sota la direcció dels enginyers Miquel Moreno, de Barcelona, i Marc T. Tevanis, de Tarragona. El primer és el que aixecà el plànol de Reus de 1750. El 23 de maig l’Ajuntament nomenà una junta d’administració de les obres i, el 9 d’agost, amb «tots les fonaments oberts, de manera que no faltava res per a comensarlos a umplir», acordaven que a la tarda del mateix dia el regidor degà hi posés la primera pedra amb un text commemoratiu, en català, davant notari. Les obres devien començar tot seguit sota la direcció directa dels mestres de cases Francesc Galera o Calera, dit Venecià, Josep Verdala, Pere Nolla i Joan Vilanova, que el desembre del mateix 1751 es trobaren amb problemes ja que ningú no hi volia anar a treballar «a mesura, ço és: a tant per palm o cana». Segons Tarragó els terrenys expropiats havien estat valorats el 1751 en 469 lliures i el 1752 i el 1753 s’hagueren d’expropiar noves porcions de terreny.

El desembre del 1752 s‘havia arribat ja a l’alçada de les finestres del primer pis i es trobaren amb el dilema de com havien de fer els muntants, ja que el plànol no ho deia, si amb pedra o amb maons. L’Ajuntament decidí fer-los de pedra, ja que no es tractava d’una obra «humil, com si fos obra de capuchins», i així ho féu saber a l’enginyer responsable. Marc Serstevans, anomenat també Cestevars, és el que signa els plànols de l’obra, el 1750.

El desembre del 1753 el capità general autoritzà «de poder posar pedras de saldó, en los portals inferiors y cantoneras de la obra del quartel». El 1754 es va treure a subhasta, entre els mestres d’obra, la construcció a preu fet de les obertures i les arcades de la galeria del primer pis.

El 1756, l’Ajuntament demostra pressa a voler acabar les obres. El març demana autorització a Barcelona per a poder admetre préstecs de veïns per a comprar fusta per a l’obra i fa gestions per a construir una bòbila a tocar de les obres per a fer-hi «rajolas, tovas y tota espècie de obra cuyta». El juny del 1756 el municipi havia invertit ja en les obres més de 25.000 lliures.

3. La Font del Rei i el lateral d’un dels pavellons dels Quarters, a la plaça del Rei, en una targeta postal de cap al 1906.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 58

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 9 7

24/05/10 11:50

Autor desconegut. CP

1. La plaça dels Quarters, en una targeta postal de cap al 1914.

1 9 8

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 59

El 10 de febrer del 1760 el regiment d’Àfrica estrenà la caserna i la seva oficialitat s’instal·là a la part enllestida dels pavellons. Les obres dels pavellons no s’enllestiren fins al 1766. Segons Bofarull, en el pati interior de la caserna hi cabien perfectament 3.000 homes i 500 cavalls i el projecte pretenia tancar la plaça d’armes en forma d’u definida per la caserna i els dos pavellons, amb un quart edifici destinat a església, comandament i plana major, els fonaments del qual ja s’havien obert en ser interrompuda la construcció per la Guerra del Francès. El 1866, la Sociedad de Alojamientos volia reprendre la construcció de la darrera part dels quarters per destinar el nou pavelló a l’allotjament dels caps i dels subalterns. L’obra no es va dur tampoc a terme, i en part del terreny es començà a edificar, el 1899, el picador.

El 1863, el ministeri de la guerra comprà de forma forçosa la caserna i els pavellons a la ciutat, pel preu de 800.000 rals. El 7 d’abril del 1869, en comentar l’obertura de la plaça de la Llibertat, el Diario de Reus afirmava: «a pesar de las grandes mejoras que con lo dicho irá esperimentando la plaza, esa no podrá ser completa hasta tanto que por la administració militar se acometa de una vez el tantas veces anunciado y no realizado revoque de los

BOFARULL

24/05/10 11:50

Autor desconegut. CP

feos paredones del cuartel y pabellones que a dicha plaza miran». La importància militar de la plaça i de la guarnició anà en davallada, al llarg del segle XX, fins a desaparèixer la darrera durant la Segona República. Poc abans, el 21 d’abril del 1929, Las Circunstancias, davant la notícia que el ministeri de la guerra havia aprovat un pressupost de 300.000 pessetes per a la reforma dels pavellons, defensava la idea que amb aquells diners s’havia de construir una caserna nova més allunyada del casc urbà i convertir l’espai en un parc públic.

La seva clausura, en abandonar-los l’exèrcit el 1931, després del mes d’abril, incità l’Ajuntament i els ciutadans a reivindicar al ministre de la guerra, Manuel Azaña, durant la seva visita a Reus, el 27 de setembre del 1932, la cessió a la ciutat del picador i dels pavellons, demanda que fou contestada, de moment, amb evasives. Ja abans, l’1 de maig de 1932, la Federació Obrera Local demanava, entre altres reivindicacions, la cessió a la ciutat del «picadero antic del regiment de cavalleria per a construir-hi l’Escola del Treball». Un decret signat pel president de la república, Niceto Alcalà Zamora, i el ministre d’hisenda, A. Viñuales, del 26 d’agost del 1933, a la Granja, cedia a la ciutat el pavelló B, amb la condició que l’edifici es destinés a activitats culturals. El

2. La façana del Quarter, en una targeta postal de cap al 1914.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 60

PA L AU

B O FA R U L L

•

1 9 9

24/05/10 11:50

Lucien Roisin. CP

1. El Quarter de cavalleria, en una targeta postal de cap al 1920.

2 0 0

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 61

decret era comentat per Joaquim Santasusagna al diari Les Circumstàncies: «al capdavall l’estat ha donat una mena de satisfacció a la nostra ciutat. Ell, tan generós envers segons quins municipis en allò que fou patrimoni reial o eren establiments del ram de guerra, ha regatejat a Reus fins al darrer moment la cessió dels edificis que constituïen la caserna [...]. Dels quatre edificis que componien l’antiga caserna, es pot dir que eren tres els que necessitaven, o sia el que allotjava a la tropa i els dos pavellons que li feien costat [...], no per a una nova utilització, sinó per a lliurar-los a la pica de l’enderrocador».

Es tractava, segons Santasusagna, d’unes «baluernes que ni estèticament, ni pràcticament no ens són de cap utilitat. La cessió d’aquells tres edificis i llur enderrocament podien haver-nos resolt un problema urbà. Ara no fan sinó enlletgir una part del poble, aquella que més aviat veuen els que hi arriben de nou. Llur desaparició podria donar lloc a diverses solucions, on la bellesa i la pràctica s’agermanessin».

El 1936 l’Ajuntament revolucionari inicià l’enderrocament dels pavellons, la part arquitectònica i artística de menys interès, amb la voluntat de donar feina als obrers en atur i de construir un ampli espai urbà lúdic.

L’enderroc era enllestit el 20 de setembre. El 30 de juliol del 1936, el Comitè Antifeixista de Reus acordà, a proposta d’Eduard Emperador, d’instal·lar el quarter general de les milícies antifeixistes a la caserna.

BOFARULL

24/05/10 11:50

Antoni Escolà Gibert. CIMIR

El 1939 sols restava en peu la caserna, que l’escriptor Xavier Amorós descriu com «enorme, abandonada, maltractada de gravetat per dos o tres impactes de bomba [...]. La devastació, tanmateix, era extrema, perquè l’enorme edifici feia anys que havia estat abandonat i reutilitzat només per exigències de la guerra». A partir del 1939 fou utilitzat transitòriament com a camp de concentració de presos republicans. El maig del 1944 l’Ajuntament adquirí al ministeri de l’exèrcit els solars i els edificis que restaven del complex militar, per 894.950 pessetes, alhora que es comprometia a col·laborar en la construcció d’una nova caserna a la ciutat. El seu enderrocament es produí cap al 1945. Tan sols en perviuen la portalada principal i els escuts que la coronaven –a l’IES Gabriel Ferrater–, però no el frontó sobre el qual aquests darrers descansaven. Segons M. Tarragó els tres escuts foren tallats per Josep Prat, resident a Reus, el 1760 per 175 lliures.

Els quarters ocupaven l’espai que ara centra el començament de la plaça de la Llibertat. La caserna tenia la façana posterior al carrer de Gaudí, les laterals una a l’alçada del carrer de Castellvell i l’altra al carrer del Dr. Abelló i la principal era a l’alçada de la cruïlla de la travessia de Sant Pau amb el carrer Ample, tot i que una mica més avançada. Ocupava, per tant, l’espai on ara hi ha construïdes les cases conegudes popularment com a Casa Bloc i casa dels milionaris, amb una extensió de 5.899,89 m2. Els dos pavellons tancaven una

2. Un dels pavellons de cavalleria, cap el 1919.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 62

PA L AU

B O FA R U L L

•

2 0 1

24/05/10 11:50

Lucien Roisin. CP

1. Portalada del Quarter de cavalleria, en una targeta postal de cap al 1920.

2. Pati interior del Quarter de cavalleria, en una targeta postal de cap al 1920.

2 0 2

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 63

plaça de considerables dimensions davant seu. L’un ocupava tot el sector de ponent de l’actual plaça de la Llibertat, amb una amplada com la que té l’illa de cases posada entre el carrer Ample i el del Dr. Abelló; tancava el cantó est del carrer Ample fins davant del desaparegut cinema Kursaal. L’altre paral·lel i simètric a aquest estava aliniat amb el carrer de Sant Vicenç Alegre. El quart cantó de la plaça el tancaven, entre d’altres edificis, el del picador militar i el del cinema Kursaal, on avui s’aixeca l’edifici homònim.

Darrere de façana est del quarter i del pavelló situat a l’est hi havia una gran arbreda, centrada per l’eix que sortia de cal Boule, anomenada popularment la plaça dels Arbres i, de forma oficial, de la Llibertat. La plaça, molt més generosa, en espai i vegetació, que l’actual avinguda, és ocupada actualment per edificis oficials, correus, jutjats, policia i en part també per l’avinguda.

Els seus límits eren el carrer de Gaudí o de la Fortuna, la façana nord-est del quarter i d’un dels pavellons, la part de baix de l’avinguda i el complex ferroviari de l’estació del Nord. Segons J. Santasusagna, «el pavelló B [...] dóna una forma irregular a la plaça de la Llibertat; el pavelló A enlletgeix el petit espai obert que ha substituït l’antiga plaça del Rei; l’edifici-caserna, amb la seva gran tossa, fa malbé el carrer de la Fortuna i inutilitza el carreró que hi aflueix».

L’edifici de la caserna era de forma quadrada, amb dues plantes i un pati claustral al mig de considerables dimensions. A les quatre cares del pati s’obrien dues fileres d’arcades rebaixades que descarregaven sobre grans panys de paret i conferien al conjunt un aspecte clos i pesant. Les façanes externes tenien un tancament perimetral, amb dues fileres de finestres de reduïdes dimensions com a tota obertura, possiblement per a facilitar-ne una millor defensa en el cas de rebre un hipotètic atac. A les dues vessants de les quatre teulades, l’exterior i la del pati, s’obrien mansardes. La resta de l’espai era definit per la mateixa rigidesa tipològica, a partir de gruixuts pilars quadrats lligats per arcs de mig punt i voltes d’aresta, fetes amb rajoles.

En els documents gràfics conservats són ben visibles les grans menjadores, per als cavalls, a la planta baixa. En la trobada dels arcs i les voltes amb les parets perimetrals hi ha una bona solució arquitectònica. L’arc de mig punt fa de directriu de la volta, tot i que allò que lliga el pilar amb la paret és un altre arc, totalment cobert, quan l’edifici era en ple ús, lleugerament apuntat i disposat damunt de l’arc de mig punt visible. Una solució que recorda la de l’arc sienès. En conjunt, la caserna reusenca pertanyia a la tipologia estàndard de l’arquitectura casernària setcentista espanyola.

Com ja va assenyalar Cèsar Martinell, sota els governs borbònics «anaren aixecant-se casernes a les poblacions més importants, unificades en les mateixes normes arquitectòniques. Tot això construït amb grosses parets que poguessin servir de defensa en cas necessari, i línies arquitectòniques de molta sobrietat. Algunes vegades, com a les casernes de Reus, la porta estava decorada amb dues columnes toscanes, entaulament i frontó d’un rigurós

BOFARULL

24/05/10 11:50

Lucien Roisin. CP

vitruvianisme». AI seu torn, J. R. Triadó, en parlar de la caserna reusenca, afirma: «la planta quadrangular d’aquesta última permetia una solució espacial molt pràctica en distribuir les diferents estances al voltant d’un pati interior, cosa que permetia la correcta insolació al llarg del dia».

Els pavellons d’oficials, que la flanquejaven, eren de tres plantes amb mansardes. Amb un ritme de construcció vertical, donat per la sèrie de petits balcons, oferien molt més la imatge d’estatges de veïns que no pas d’un reducte militarista.

La desaparició del complex militar va permetre una important remodelació d’un notable sector urbà, amb la seva corresponent especulació. L’enderroc de la caserna féu perdre a la ciutat un edifici de considerables proporcions que hauria estat força útil com a seu d’organismes de gestió pública o d’activitats culturals. Una bona mostra del reaprofitament d’espais miliars per a destins socialment més profitosos pot ser la dels edificis de la Ciutadella a Barcelona o del Centro Reina Sofía, a Madrid. •

DOBLE PÀGINA SEGÜENT: 1-11. La destrucció del patrimoni arquitectònic per l'especulació immobiliària fou constant durant la dictadura franquista i en els anys de la transició a la democràcia, com en l'enderroc dels Quarters, la Casa Comas, la Casa Quer, el Palau Miró, el convent de la Providència o la Casa de la Perla, entre d'altres. Unes pèrdues irreversibles que enlletgiren la ciutat.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 64

PA L AU

B O FA R U L L

•

2 0 3

24/05/10 11:50

La destrucciรณ del p

2 0 4

โ ข

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 65

BOFARULL

24/05/10 11:50

l patrimoni arquitectònic...

...sota el franquisme EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 66

PA L AU

B O FA R U L L

•

2 0 5

24/05/10 11:50

Fonts i bibliografia

FONTS: Arxiu de la Corona d’Aragó. Barcelona Arxiu Històric de Tarragona Arxiu Històric de Reus Arxiu Família Bofarull - Fernando de Querol de Muller. Conde de Rius. (AFB-FQM):

“Inventari, o Nota de la Plata Obrada de Casa Dn Joseph de Bofarull y Miquel de Reus, en 1787. tambe va continuat lo inventari del or, y alages preciosas de dita Casa.”

“Llibreta dels Domasos Casa de D. Josep de Bofarull Reus. 1799”

”Resumen del Libro Mayor de D. Jph de Bofarull del año 1774”.

Arxiu Família Bofarull - Borja de Querol (AFB-BQQ):

“Memoria de la Cabuda dels Cups, estiba per posar vi, estiba per posar oli, y sitges per posar Grans. Any 1786 tot dins de la casa y Magatzens de Dn Jph de Bofarull y Miquel de Reus cituada al carrer de Sn Pere de Alcantara, fins al carrer del Pedró de la Villa”,

“Carta de l’Ajuntament de Reus, del 20 de maig de 1775”.

Biblioteca de Catalunya. Barcelona Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus Museu d’Art i Història de Reus BIBLIOGRAFIA: AA.DD., Historia y Alegoría: Los concursos de pintura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1753-1808), Ma­drid, 1994.

AA.DD., El vidre en museus de les comarques de Tarragona, Tarragona, 2004.

Amat i de Cor­tada, Baró de Maldà, R. d’. Viles i Ciutats de Catalunya (edició a cura de Margarida Aritzeta), Barcelona, 1994.

L’Amérique vue par l’Europe, Pa­rís, Grand Palais, 1976-1977.

Amorós, X. L’agulla en un paller, Barcelona, 1985.

Anglès, E. A. «Los orígenes del “fenómeno” de la pintura de historia del siglo XIX en España», a Academia, Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 62,1986.

Anguera, P. Breu notícia d’ateneus reusencs vuitcentistes. Reus, 1985.

– Urbanisme i arquitectu­ra de Reus, Reus, 1988.

Anguera, P.; Arnavat, A.; Amorós, X. Història gràfica del Reus contemporani. 2 vol. Reus, 1986 i 1987.

Alcolea i Gil, S. «La pin­tura en Barcelona durante el si­glo xviii», a Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, XIV, XV, 1959-1962.

Ardévol, J. Ensayo sobre la topografia y estadística de la villa de Reus en Cataluña. Madrid, 1820.

Arnavat, A. (dir.): Postals de Reus. Catàleg de postals il·lustrades de Reus. 1895-1939. Reus, 2007.

– Àlbum del Centenari del Reus Deportiu. 1909-2009. Reus, 2009.

2 0 6

•

EL

PALAU

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 67

Arrau i Barba, J. Notas autobiográficas. Apuntes autobiográficos.

Biblioteca Gene­ral d’Història de l’Art, manuscrit 35.

– El Juramento de un artista o Juan y Pepita. Relato histórico del pri­mer tercio del siglo XIX, fol. 22. Bi­blioteca General d’Història de l’Art, manuscrit 31.

Aymat Segimon, J. Monografía geográfica con el plano y guía de las calles de la ciudad de Reus. Reus, 1905.

Bassegoda, J. La Casa Llotja de Mar de Barcelona, Bar­celona, 1986.

Bofarull, A. de, Anales históricos de Reus desde su fundación a nuestros dias, 3a. ed. Reus, 1959 i 1961.

Cabestany Fort, J. F. Aportación a la nómina de los «ciutadans honrats» de Barcelona, Barcelona, 1962.

Cauvet, G. P. Recueil d’ornemens à l’usage des jeunes artistes qui se destinent à la decoration des bâtiments, Paris, 1777.

Charles Le Brun 1619-1690: celebration du tricentenaire de la mort de l’artiste: le décor de l’escalier des Ambassadeurs à Versailles, Musée National du Château à Versailles, 1990-1991.

Cid, C. «La decoración de la Casa Lonja de Bareclona», Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, VI, 3 i 4, julioldesembre, 1948.

Corretger, M. Ferran de Querol i de Bofarull i Torredembarra, Patronat de Cultura de Torredembarra, 2006.

Domènech, F. Nobiliari general català, Barcelona, 1923.

Folch i Torres, J. «Obras del pintor Flaugier (1757-1813) en tierras tarraconenses», a Destino, 956,1955, p. 28-29.

Fontbona, F. i Durà, V. Catàleg de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, I, Pintura. Barcelona, 1998.

Fontanals del Castillo, J. An­tonio Viladomat. El artista olvi­dado y maestro de la escuela de pintara catalana del siglo xvm. Su época, su vida, sus obras y sus dis­cípulos, Barcelona, 1877.

Garcia Carraffa, A. i A. Diccionario Heráldico y Genealógico de Apellidos Españo­les y Americanos, XVII, Madrid, 1924, García Sánchez, L. «La ornamentación de la Casa Lonja de Barcelona con motivo de la visita real de Carlos IV en 1802: lectura iconológica de las esculturas realizadas para la ocasión», Hispània, LIX, 1955.

García Sáiz, Ma C. «América en el arte español del siglo XVIII: tradición y cambio», a Cuadernos de Arte Co­lonial, 5, V-1989.

Mainar, J. «Les Arts Decoratives», a L’Art Català, II, Barcelona, 1958.

Madoz, P. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. vol. XIII, Madrid, 1849.

Marés, F. Dos siglos de en­señanza artística en el Principa­do, Barcelona, 1964, p. 329 i 332.

Marquès i Sureda, S. De l’Escola de Dibuix a l’Escola Municipal de Belles Arts (200 anys de projectes i realitats), Girona, 1990.

Martinell, C. El escultor Luis Bonifás y Massó. 1730-1786, Barcelona, 1948.

– Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, III, Barcelona, 1963.

Myers, M.L. French Architectural and Ornament drawings of the eighteenth century, Nova York, The Metropolitan Museum of Art, 1991.

Morales y Marín, J.L. Iconografía del descubrimiento de América, Valencia, 1991.

Morell, J. Aproximació al comerç marítim de Reus i de Salou al segle XVIII, Barcelona, 1993.

Navàs, A. [P. Anguera]: “Sobre cal Quer i els Quer”, a Revista del Centro de Lectura, núm. 256, Reus, març de 1974.

El Olimpo. En el LXXXV aniversari de la seva fundació, Reus, 1933.

Oliver, M. dels S. Historias de los tiempos terribles, Barcelona, 1920.

Pagarolas, L. L’aristocràcia al Baix Camp, Reus, 1984.

BOFARULL

24/05/10 11:50

– «L’èlite social reusenca al segle XVIII. La burgesia comercial ennoblida», a Del Museu. Butlletí del Museu de Reus, març, 1990.

Pi de Cabanyes, O. Cases senyorials de Catalunya, Barcelona, 1990.

Tarragó, M. El teatre de les Comèdies de Reus. Un exemple de vitalitat ciutadana (1761-1892), Reus-Tarragona, 1993.

– «El arte en Reus durante el siglo XVIII», mecanoscrit inèdit, 2 vol., Barcelona, 1973.

Pastor Rodrí­guez, J. Historia del Santuario de Nuestra Señora de Misericordia de Reus, Lleida, 1887.

Olesti Trilles, J. Diccionari biogràfic de reusencs, 2 vol. Reus, 1991.

Querol de Bofarull, F. de. Los Porpras. Crónicas familiares del tiempo del Rey Amadeo, Reus, 1930.

– Notas familiares (esborrany inèdit), s.ll., 1957.

Querol de Muller, R. de: La tierra y los abuelos (mecanoscrit), 1988.

Que­rol de Quadras, B. de. «Nobles y comerciantes en Reus. Los Bofarull del siglo xviii», a Pedralbes, 8-1, p. 77-82.

– «Las Alegorías de las pinturas del salón de la casa de Josep de Bofarull i Miquel en la villa de Reus, ¿mentalidad del Sr. de Bofarull o del pintor Montaña?», Pedralbes, Revista d’Història Moderna, UB, núm. 23 (2003).

– «Josep de Bofarull i Gavaldà, un empresari reusenc del segle XVIII», Informatiu Museus, Reus, núm 38, XI-2007.

Quílez i Corella, F. M. «La for­tuna crítica del pintor Antoni Viladomat: la configuració d’un mite artístic», a Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, I, 1993.

– «Una obra inèdita de Manuel Tramulles: el retrat de Carlos Antonio de Azcón Potay, comte de Vallcabra», a Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2, 1994.

– «Bonaventura Planella i la pintura catalana del primer terç del segle XIX», a Locus Amoenus, 1,1995.

– «A l’entorn de l’activitat pictòrica de Pere Pau Muntanya al Camp de Tarragona», a Locus Amoenus, 4, 1998-1999, p.

201-217.

– «Tendències acadèmiques en l’art català de finals del segle XVIII i principi del segle XIX», Llotja. Escuela Gratuita de Diseño.

Escola d’art, Barcelona, 2000, pp. 22-33.

– «L’albada de la modernitat. Josep Bernat Flaugier, Salvador Mayol: els iniciadors de la pintura costumista a la Catalunya de principi del segle XIX», Opera minora, 4, Barcelona, 1994.

Reglamento de la Sociedad titulada el Olimpo, Reus 1858.

Reglamento de la Sociedad titulada el Olimpo, Reus 1877.

Rius, J. El árbol de la vida plantado enmedio del paraiso, manuscrit inèdit, Arxiu Històric Municipal de Reus.

Rovira i Gómez, S. J. La burgesia mercantil de Reus ennoblida durant el segle XVIII, Tarragona, 1994.

Ruiz-J. Cliviller, J. Descripción geográfica, histórica, estadística e itineraria que acompaña al mapa de la provincia de Tarragona, Tarragona, 1846.

Salmon, X. «Drawings by François Chauveau in the Biblioteca Nacional, Madrid», Master drawings, 38, 2, 2000.

Santasusagna, J. Paraules d’ahir, Reus, 1974.

Subirana i Rebull, R. M. Pasqual Pere Moles i Corones. València 1741-Barcelona 1797, Barcelona, 1990.

Thornton, P. Seventeenth-Century Interior Decoration in England, France and Holland, Yale University, 1978.

Triadó, J. R. L’època del barroc: segles XVII-XVIII. Barcelona, 1982.

Tovic, “Les festes commemoratives del 75è aniversari de la fundació de El Olimpo”, a Heraldo de Reus, 14-VII-1933.

Vilà, C. Descripción de mi estimada patria la villa de Reus. Manuscrito inedito de 1787. Reus, 1955.

Crèdits i agraïments Direcció editorial i d’art Albert Arnavat Textos Pere Anguera, Albert Arnavat, Montserrat Corretger, Borja de Querol, Francesc M. Quílez i Manuela Yeste.

Reportatge fotogràfic Palau Bofarull Francesc Xavier Cabrero (Institut Municipal de Museus de Reus) Recerca i selecció d’imatges Albert Arnavat Digitalització d’imatges CIMIR, Pragma Agència de Publicitat General, sl.

Autors de les fotografies Lluís Bartrina, Eduard Borràs, Francesc Xavier Cabrero (IMMR), Calveras/Sagristà/Mérida (MNAC), Antoni Escolà, Carles Fargas, Pelai Mas, Jaume Muntaner, Estanislau Pedrola Rovira, Josep M. Ribas Prous, Joan Rius, Lucien Roisin, Àngel Toldrà, Amadeu Valveny, Antoni Zaragoza, Adolf Zerkowitz i autors desconeguts.

Agraïments Josep Argilaga, Núria Bairaguet, M. Carme Barbarà, Alexandra Bertral, Jordi Borràs, Francesc X. Cabrero, Josep Canadell, Carme Cano, Carme Carballido, Pilar Casas, Joan M. Estivill, Carles Figuerola, Montse Gumà, Carlos López, Josep Llop, Sara Martí, Josep M. Martorell, Núria Mayoral, Anna Mir, Francesc Olesti, Borja de Querol, M. de Querol Pedrol, Francesc M. Quílez, Josep M. Ribas, Baronesa de Quadras, Mª Luisa Ruiz de Querol, Arcadi Vilella, Antoni Zaragoza, Arxiu Zerkowitz, Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona (ACA), Arxiu Històric Municipal de Reus (AHMR), Biblioteca del Centre de Lectura (BCLR), Centre de la Imatge Mas Iglesias (CIMIR), Museu d’Art i Història de Reus (MAHR), Institut Municipal de Museus de Reus (IMMR), Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i Reus Deportiu (ARD).

Edició i impressió Arts Gràfiques Rabassa, sa.

Col·labora Diputació de Tarragona Projecte gràfic i maquetació

ARNAVAT | ASSESSORS DE COMUNICACIÓ Primera edició: juny de 2010 © d’aquesta edició: Arts Gràfiques Rabassa, sa. © de les imatges: els propietaris dels drets, 2010 © dels textos: els respectius autors, 2010 DL.T-519-10 / ISBN: 978-84-614-1404-8 Prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol procediment, sense l’autorització de l’editor.

EL

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 68

PA L AU

B O FA R U L L

•

2 0 7

10/06/10 12:01

LLIBRE P. BOFARULL.3 ARQ (p.140-208).indd 69

24/05/10 11:50