11 minute read
Cristina Fenollar, Premi Narcís 2020 - eq' 52_12/20
Cristina Fenollar i Manuel Ochoa Premis Narcís 2020
Per Sergio Caballero
Advertisement
En el moment en què em proposaren entrevistar Cristina i Manuel em va il·lusionar tant la idea de tornar a retrobar-me amb dos dels actors valencians més estimats i respectats de la nostra professió, amb els quals he tingut la fortuna de treballar i compartir, que no vaig poder dir que no. Viure amb, i d’ells, la passió i el respecte que ambdós tenen pel seu ofici.
Coincideixen en moltíssimes coses. Són quasi dues vides paral·leles. En la part artística, en l’emocional. Ambdós d’Alacant. Els noms dels seus inicis es repeteixen. Comparteixen moments vitals actuals. També allò que l’èxit d’un actor és poder viure del seu ofici. Fins i tot, comparteixen Premi Narcís. Encara que cadascú el seu per mèrits i èxits propis. Que no han sigut pocs!
L’admiració que continue tenint pels dos com a lluitadors en el seu treball a pesar de les seues circumstàncies personals, m’anima per a poder xerrar tranquil·lament amb ells: riure, aprendre de les seues paraules i experiències i poder oferir alguns fragments de les converses del dia després.
Moments en què reiteren tot el seu agraïment per haver sigut guardonats amb el Premi Narcís 2020.
Cristina Fenollar Premi Narcís 2020
Cristina Fenollar el dia de l'entrevista
Foto: Pablo Díaz del Río
Magnètica, forta, còmica, fràgil, amb caràcter, caòtica, carinyosa, dramàtica, hiperbòlica, sensible… No pots deixar de mirarla. Faça el que faça. Diga el que diga. És divertida, excepte quan es posa seriosa. Sap escoltar, encara que no ho parega. Sap escoltar molt. Té experiència. A borbotons. En la vida i en les taules. Li posa humor, ironia, alegria a la vida. La Fenollar, Cristina. Responsable i extremadament professional. Entregada. Inimitable. Exemple de constància i de tornada a començar. L’únic que puc fer, és deixar-me portar per ella.
Cristina Fenollar i Sergio Caballero durant l'entrevista
Foto: Pablo Díaz del Río
Dia després. La ressaca. Com se sent.
Vaig a dir quelcom molt important i molt de veritat. Ahir, abans d’estar en l’escenari, com tot és tan familiar, vaig eixir allà al centre… i el cap em va fer un Ahh!!... vaig pensar (pausa silenciosa): Jo puc. Jo puc. Per què no? Tinc moltes tecles. Però estic en un punt en què tinc tan assumit el que ja tinc… que no sé quan ni com, però…
Exclusiva!!!
Vaig a tornar! (molts riures) Fa un temps potser era impensable. Però després companyes com Teresa Lozano i molts altres, t’animen. Tampoc no sé si és una fantasia d’este matí en l’habitació de l’hotel. Però després de la ressaca et puc dir que vull escenari, ho note de veritat.
Saps que hi ha demanda de Fenollar, tant del públic com dels companys…
(entre astorada i divertida). Doncs clar, vaig eixir a l’escenari, aní cap al piano… i una… una ja sap (riures).
Cristina Fenollar a l'escenari del Teatre Principal durant el lliurament del seu premi Narcís.
Foto: Clara Muñoz
La teua decisió. Eixe moment en què una aposta.
Jo vaig vindre a València a estudiar Psicologia. Fins i tot, vaig demanar el trasllat, però… vaig buscar una escola d’Art Dramàtic. Jo no coneixia a ningú, ni a Alacant a Jácara… i vaig vindre ací a València. Vaig fer unes proves i m’agafaren… Però bé, anava a estudiar Psicologia! I jo que sóc de sospesar - bé, ara ja sé que no… abans creia que sí, però ara que em conec. No sospese res! Què vaig a ser de sospesar? Jo no sospese res! (riures)- I en l’últim tràmit de la cua per a la Facultat de Psicologia… (pausa dramàtica) em vaig dir: (xiuxiuejant) No! Com a mínim el primer any em vaig a permetre estudiar Art Dramàtic.
Xoc familiar amb pestanya postissa.
Mon pare em deixa de parlar. Dos anys, Sense dir-me ni pruna! Econòmicament: família humil, jo era la petita a la que li podien pagar una carrera… i ara va i vol ser actriu (recorda orgullosa de la decisió). Així que vaig pensar que això m’ho havia de costejar jo. Aleshores, en segon d’Art Dramàtic les nits treballava al Café Teatre La Boheme. Per les nits em posava la pestanya postissa i feia esquetxos… i de matí feia Txèkhov, Shakespeare, Genet…
Les cruïlles.
Allí vingueren a veure’m José Alberto, Rafa Calatayud… Vaig fer teatre de carrer on estaven Pilar Almeria, Aureli Delgado… I com tenia els peuets a la terra… la manera de guanyar-se la vida era: caféteatre i music-hall (treballà a la Belle Époque) i teatre de carrer. I en eixe moment, eixa idea, era ja una realitat. Això va ser als 19 anys.
La idea era i és, aprendre per a treballar, i viure d’açò. Per a mi l’èxit radica en poder treballar d’açò tota la meua vida. i sent que he treballat molt el pic i la pala. I com això és sempre així, els traurem una altra vegada (somriu).
Amb Germán Montaner a “Escapa't amb mi, monstre” | 1990 | D: R Calatayud | La Pavana
Foto: Vicente A Jiménez
Què has fet per a no sentir-te desapegada del tot este temps?
Els meus vídeos en Youtube. Si jo abans no sabia ni que era ni allò de pujar? En el canal? Però comencí a penjar vídeos, anècdotes, pensaments… Vaig descobrir que molta gent em comentava… em vaig animar… i de sobte, un dia: un poema de Miguel Hernández, un text surrealista del germà de Pere Reig…
Així que d’alguna manera no he deixat mai d’actuar; perquè la dels vídeos, encara que se m’assemble, no sóc jo.
Trobe a faltar els escenaris, però quasi enyore més els camerins.
Sergio Caballero i Cristina Fenollar en un moment de l'entrevista
Foto: Pablo Díaz del Río
Cristina es mou per seua habitació de l’hotel mentre acaba de tancar la maleta. Beu aigua. Ens riguem amb favades. Apaga el so de seu telèfon que no ha deixat de notificar. Li recorde el seu primer vídeo en xarxes: el seu pardalet Chun. Es sorprén i recorda. Es gira i diu:
Li propose a Cristina que continue amb els ulls tancats… Què i qui et venen dels teus inicis?
Dues persones molt importants. Un lloc molt important per a Juli Leal, qui em seleccionà per a uns sainets a l’Escalante per a Canal 9. Vaig començar en figuració i immediatament em passà a protagonista en “Les coentes”, “Gresca al palmar”, “Postdata: el teu gat ha mort” , …
Amb Pepa Juan, Pepe Gil i Amparo Moreno a “Les coentes” | 1991 | D: Juli Leal | RTVV
“Gresca al Palmar” | 1991 | D: Juli Leal Duart | CDGVA
Amb Rafael Calatayud a “Postdata: El teu gat ha mort” | 1992 | D: Juli Leal Duart | CDGVA
Amb Juanjo Prats a “El camaleón” | 2002 | D: Juli Leal Duart | TGV
Ho explica d’una manera molt il·lusionada. Una nostàlgia assumida sense perdre ni mica de quimera.
I Rafa Calatayud. Per suposat. Hem treballat de totes les formes. Com a còmica sóc un poc la seua filla. La filla després s’enlaira. Però amb Rafa m’entenc molt bé en la comèdia. Rafa és important.
Amb Victoria Salvador | “Pánico contenido” | 1993 | D: R Calatayud
Foto: Luis Vidal
Amb Mamen Garcia a “Alarmas & excursiones” | 2002 | D: R Calatayud
Foto: Jordi Pla
L’admiració i carinyo que sent per Rafa es reflexa en la seua història.
Ah! I rescatar, encara que més endavant, a Alfaro, qui em confià un paperàs dramàtic en el “Càndid”, de Voltaire a Moma. L’únic paper dramàtic que he fet (sospira). Aquella vella que parlava mig en italià mig en valencià. Maquillada de blanc…
Amb Nacho Fresneda a “Càndid” | 1999 | D: Carles Alfaro | Moma Teatre
Amb Rafael Calatayud a “L’altre (Umbral)” de Paco Zarzoso | 1999 | D: Carles Alfaro | Moma Teatre
Foto: Jordi Pla
Se’ns va la bola visionant mentalment cartells on apareixia Cristina. Fotos teatrals. “Titànic”, de Durang entre altres, amb el tirabuixó. Sintetitza que el nostre treball és joc. També caiguem en els salts generacionals que li pillaren a Madrid. I contenta, comenta que anit a la Gala li passaren coses molt boniques. Un actor li comentà: Saps que sóc actor per tu?
“Titànic” | 1998 | D: Rafael Calatayud | La Pavana
Foto: Jordi Pla
Suposem que parlem de Madrid.
Jo me n’aní per Antonio Mercero. Un càsting per a “Manolito Gafotas”. Que no m’agafaren (riures). Aleshores m’adoní de com funcionava tot això a altres nivells. Però després em cridà per a “Los verdes campos del Edén”, del Centre Dramàtic Nacional a Madrid. Vaig fer quatre produccions seguides i em vaig quedar 10 anys! I vaig tornar a Alacant per assumptes… personals.
“Los verdes campos del Edén” | 2004 | D: Antonio Mercero | CDN
Foto: Daniel Alonso
Amb Iván Hermés a “Roberto Zucco” | 2005 | D: Lluís Pasqual | CDN
Foto: Javier del Real
“La buena persona de Sezuan” | 2006 | D: Luis Blat | CDN
Foto: Ros Ribas
“La rosa de papel” | 2009 | D: Salvador Bolta | CDN
Foto: Alberto Nevado
”Ivan-off” | 2012 | D: José Martret | La Casa de la Portera
Al programa d’esquetxos “La última noche” | 2001 | El Terrat
“Maitena: Estados alterados” | 2008 | D: Eva Lesmes | La Sexta
Amb Adrián Expósito al curtmetratge “Fumando espero” | 2013 | D: Eduardo Casanova
Quan et mire veig a un personatge de Tennessee Williams. Hipnotitzes. Tens viscut, com que et passen coses tragicòmiques… i en un escenari després això surt. Supures taules, arrel…
Mira, jo tinc dolor crònic diari. Migranya des dels nou anys. Abundant. Ja no tinc memòria sensorial del que és un cos sense dolor. I ningú diria que sóc una persona trista… ni calladeta… Potser eixos arrels, són eixos peus que tenia en terra des del principi.
“No abras a nadie” | 2014 | D: Gloria Sirvent | El Club de la Serp
Foto: Iván Jiménez
Després, en el treball sóc molt concreta. No tinc bajanades al cap. Quan ataque un personatge em deixe emportar per la intuïció. Però si és no, és no. Vaig aprendre fa temps, que em costà, que el director és qui mana. I el millor és ser una eina. La millor. Però una eina. Després hi ha directors que et deixen volar més, confien més en tu… No he tingut mala sort en això.
Amb Juli Mira a “Ulisses in Berlín” | 2014 | D: Pau Durà + Paco Sanguino | El Club de la Serp + CulturArts GVA
Què t’il·lusiona o et fa seguir pensant que vols continuar des de teua extensa trajectòria?
T’explique una cosa molt simple. Jo visc a Alacant. I amb les meues 5 germanes (riures) Quatre sense jo mateixa! que han portat una altra vida; i estic en un món que no té res a veure amb el nostre… vull dir… que no estic en el meu món… ni s’assembla… ni la gent… jo creia que érem més pareguts… sí, pensava que érem una mica estranys i estranyes… però bé tampoc tant… Ostres tampoc tant!… buah!!... una mica només? (riures).
Amb Pepa Miralles a “Vis a vis” | 2003 | D: Salvador Bolta | TGV + Dramatúrgia 2000
Foto: Maque Falgás
Hi ha un 79% de mi que a Alacant no està. I eixe 79% em diu… per què el teatre? Pels assajos, pels camerins, pel primer dia, per les abraçades… Carles Pons m’abraçava tant… que no he tingut més opció que estimar-lo després de tanta abraçada i tant de bes… (riures).
Amb Teresa Lozano, Manuel Ochoa i Carles Pons a l’obra “Titànic” | 1998 | D: Rafael Calatayud | La Pavana
Foto: Jordi Pla
És això el que em fa pensar que jo pertanc a ací. Tot el que implica allò altre. Amb les maquilladores, eixa màgia, el vestuari… Que sí, que l’escenari, el plató, la càmera, el tal i el qual… això també! Però el que em fa desitjar estar ací és (onomatopeia de Carol, el su personatge de “Maniàtics”) I clar… marejar per ací i per allà! Marejar i marejar … (continua rient).
“Maniàtics” | 2006 |
Titular.
El teatre em necessita. Així que no tinc més remei que anar cap allà.
Per a ser actriu s'ha de ser curiosa?
Sí, jo sóc curiosa de la vida, de les persones. Jo pregunte. També sé no preguntar, eh? Sóc curiosa, allò que m’agrada saber, ho busque. També hi ha coses que no vull saber.
Jo necessite saber del company, ho necessite. Potser altres no. Però a mi m’agrada tindre un xicotet vincle amb la persona amb qui vaig a treballar. Si no es pot, no es pot. Però es treballa molt millor. Jo crec en l’afectivitat. I per a l’afectivitat cal tindre ganes de dotorejar, d’escoltar… humanament i això es trasllada a l’ofici.
Apareixen noms com ara Cristina Plazas, Jordi Pla, Sanjaime, Alberola, Sanguino… Manuel Ochoa també està present. Sempre. Molt de carinyo. Molt transitat. Durant l’entrevista desapareix el mal de cap. Cal tornar-la a entrevistar. O ha de tornar a les taules ja que la seua ocupació en les coses que li agraden i apassionen li fan oblidar-se momentàniament d’eixa part d’ella. I apareix l’altra en el seu màxim esplendor.
“Tres forasters de Madrid” | 1995 | D: Luis García Berlanga | TGV
Foto: Vicente A Jiménez
“Los malcasados de Valencia” | 1995 | D: Luís Blat | TGV + CNTC
Foto: Pau Ros
Amb Álvaro Báguena a “Follow me” | 2000 | D: Roberto García | L’Horta Teatre
Foto: Jordi Pla
Amb Lucrecia Cervelló, Alfred Picó i Toni Agustí a la sèrie “Check-in hotel” | 2009 | D: Rafa Piqueras | Albena Teatre + Conta Conta
Amb Isabel Rocatti, Empar Canet i Rosanna Espinós a la sèrie “Senyor retor” | 2011 | D: Rafa Montesinos + Rafa Piqueras | Nadie Es Perfecto
Abans de finalitzar. A la gent que comença…
Que estudien, que es preparen, que decidisquen on. Que es preparen i que mentre s’estiguen preparant creen projectes pels que no cobrarà segurament. Que siguen conscients ja. Sé que ho fan, hi ha generacions que venen darrere que es preparen molt. Però que continuen. Que no es queixen. Ho dic per experiència. Perquè jo em vaig queixar molt. I queixar-se no serveix de res. Cal fer qualsevol cosa! M’entens? I sobretot, que continuen.
Ens afegeix.
Ah! Per cert, el que vaig veure a la Gala, m’agradà. Vaig veure una AAPV, a una Junta amb força, amb moltes ganes. Sé que hi ha quelcom de nou. Un discurs brutal de Carlos Amador, amb humor. Com ha ser tot. Tot ha de tindre humor, perquè si no és una tabarra esta vida.
