Manuel Ochoa, Premi Narcís 2020 -

from eq' iliquà 52_12/20 - PREMIS AAPV 2020

by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

Cristina Fenollar, Premi Narcís 2020 - eq' 52_12/20

Cristina Fenollar i Manuel Ochoa Premis Narcís 2020

Per Sergio Caballero

En el moment en què em proposaren entrevistar Cristina i Manuel em va il·lusionar tant la idea de tornar a retrobar-me amb dos dels actors valencians més estimats i respectats de la nostra professió, amb els quals he tingut la fortuna de treballar i compartir, que no vaig poder dir que no. Viure amb, i d’ells, la passió i el respecte que ambdós tenen pel seu ofici.

Coincideixen en moltíssimes coses. Són quasi dues vides paral·leles. En la part artística, en l’emocional. Ambdós d’Alacant. Els noms dels seus inicis es repeteixen. Comparteixen moments vitals actuals. També allò que l’èxit d’un actor és poder viure del seu ofici. Fins i tot, comparteixen Premi Narcís. Encara que cadascú el seu per mèrits i èxits propis. Que no han sigut pocs!

L’admiració que continue tenint pels dos com a lluitadors en el seu treball a pesar de les seues circumstàncies personals, m’anima per a poder xerrar tranquil·lament amb ells: riure, aprendre de les seues paraules i experiències i poder oferir alguns fragments de les converses del dia després.

Moments en què reiteren tot el seu agraïment per haver sigut guardonats amb el Premi Narcís 2020.

Manuel Ochoa Premi Narcís 2020

Quan estàs en escena… i mires al company… eixa mirada… quan és de veritat…

**Manuel Ochoa en un moment de l'entrevista**
Foto: Pablo Díaz del Río

Xicotet i gran, com eixut, abraçable, valent, lleial, agraït, simpàtic, graciós, entranyable, responsable, divertit, noble, sincer, treballador… així és entre altres moltes coses Manuel Ochoa. Així se’ns mostra en la vida i en molts dels seus personatges. També és una persona lluitadora, somniadora, persistent, amb caràcter davant les injustícies i sempre agraït a la seua professió. Però sobretot als seus companys. Ell és un gran company d’escenari, de sets de rodatge, de vida… Eixe és Manolo Ochoa.

**Manuel Ochoa i Sergio Caballero durant l'entrevista**
Foto: Pablo Díaz del Río

Dia després. La ressaca. Com se sent.

Jo ja estava preparat per a sentir-me emocionat, la veritat (riures). Però amb la gala encara em vaig emocionar més. Vaig poder aguantar. Vaig parlar poquet, perquè el següent haguera sigut la llagrimeta… però molt, molt content. Molt emocionant. Molt agraït. I per això, voldria reiterar el meu agraïment a l’AAPV, el detall del reconeixement a Cristina i a mi. Sempre s’agraeix que t’afalaguen d’alguna manera, i si són els teus companys amb els que has compartit vida personal i professional, encara més; quan estàs en una situació de retirada, com la nostra, emociona molt que t’oferisquen una nit com la d’ahir. Vull reiterar-me que estic molt agraït.

**Manuel Ochoa al moment d'agrair el Premi Narcís**
Foto: Clara Muñoz

Tu saps que eres un actor estimat, apreciat pels teus companys… ho notes…

(li tremola la veu / balbuceja com tímid) Sí, ho note. I si també m’he dedicat tants anys a açò ha sigut per la gent que m’he anat trobant en el camí (riures còmplices). I de veritat, de veritat, que he aprés tant dels meus companys. És de qui més he aprés. Dels directors també. Però dels companys més.

I és perquè jo crec que en el teatre hi ha molts moments que es poden definir com a màgics. Però per a mi el més màgic és quan estàs en escena… i mires al company… Eixa mirada… quan és de veritat… i trobes en la mirada dels companys que estan allí… com que formen part del que estàs fent tu, t’adones que tot el teu treball, en el fons és un tot amb el de els altres. I això és el que més m’ha omplit en el món del teatre, anar tots a una. La màgia està en la mirada del company, en l’escolta. És com que notes que t’estan recolzant.

I si després, a més, fora de l’escenari, notes eixe carinyo, eixa estima… doncs més que un afalac… és tindre eixa sensació que tu estàs amb tots i tots estan amb tu. I quan no es dona eixa comunió, o algun company fa que no es done… em sobra.

Ens conta una anècdota de l’obra “Enrique IV”, quan els seus companys li protegien dels atacs inexplicables de tos. Ho relaciona amb el companyerisme dins i fora del treball. Egoistament vol seguir vivint això. Compartint. No troba un altre treball que puga igualarse.

**Amb Sergio Caballero, Paco Trenzano i Manuel Maestro a “Enrique IV” | 2008 | | TGV**
Foto: Vicente A Jiménez

Trobes a faltar compartir… en un escenari…

Es porta malament. Hi ha fases. Es el treball que t’agrada fer i t’adones que has d’acceptar la teua malaltia, entendre la teua situació… intente viure-ho gaudint quan veig els companys. Deixe que em facen disfrutar. Em deixe seduir. I per sort a València he treballat amb molts actors i actrius… ja que he gaudit d’ells quan estava actiu, ara els disfrute des de una altra manera.

(veu en off de broma fàcil: ¡Ara de passiu!)

(riures)… Però gaudisc! Mira hi ha una frase que diu: no et fixes tant en el que no pots fer i fixa’t més en el que encara pots. I com no puc pujar a un escenari… el que sí puc fer es seure’m en un pati de butaques i gaudir del que fan molts dels meus companys, que a més estime. I amb eixa predisposició: disfrute.

Exclusiva!!!

Però no descarte, ara que em trobe millor, ja que he dirigit, si sorgeix, poder dirigir algun projecte. Involucrar-me en aquells projectes on puga disfrutar de este treball amb les meues condicions físiques (il·lusió i ganes en la seua mirada). Però cal ser realista.

Apareixen històries de “Happy End”, paradoxalment la seua (pen)última funció. Parlem de les condicions laborals del nostre sector que mai milloren. De la inestabilitat. Del companyerisme. I que l’èxit d’un artista és poder viure dels seu treball

**Amb Begoña Santalices, Vicent Domingo, Miquel Mars i Santiago Martínez a “Happy End” | 2016 | D: Salvador Bolta | Teatre del Poble Valencià + CulturArts GVA + Diputació de València**
Foto: Vicente A Jiménez

La teua primera vegada…

Amb quinze anys a l’institut. En la meua primera funció. Un professor de Llengua i Literatura un dia en classe va dir: “Eixe xiuxiueig, eixa veu que escolte contínuament és la teua, veritat?” Jo ho vaig reconèixer, és que era molt revoltós, també era aplicat… però molt revoltós- i em va dir que volia muntar un grup de teatre. Ell era Juan Luis Mira. I muntarem “El retaule del flautista”, de Jordi Teixidor. Vaig fer una prova llegint un text. I em va dir: “Llig com parles en classe. En veu alta” (riures). I Em donà el personatge del sabater. I em vaig quedar un mica pillat. Assajàvem. Comencí a gaudir-ne. Arribà l’estrena. I vaig gaudir molt més.

I eixe grup es va convertir en una companyia professional de 35 anys: Jácara Teatre. Per la qual passaren molts actors alacantins com Toni Misó, Gloria Sirvent, Paco Sanguino i molts més… Eixe va ser el nucli del teatre alacantí. Així, que eixe institut, el Jaume II, marcà ja la meua vocació.

**“La venganza de Rock Mendo” | 1984 | D: Juan Luis Mira Candel | Jácara Teatro**

**“De par en par” | 1986 | D: Paco Sanguino | Jácara Teatro**

**“013 Varios: informe de prisión” | 1988 | D: Juan Luis Mira | Jácara Teatro**
Foto: Chicho

**“Elvis (Elviro Pérez)” | 1990 | D: Juan Luis Mira Candel | Jácara Teatro**

**“El quinto mosquetero” | 1992 | D: Juan Luis Mira + Paco Sanguino | Jácara Teatro + Escalante CT**
Foto: Vicente A Jiménez

**“L’augment” | 1994 | D: Sergi Belbel | Jácara Teatro + TGV**

Alacant-València-Castelló

Sí, massa centralisme ha hagut sempre amb el teatre a València. Excessivament centralista. Clar que s’han fet produccions fora d’esta ciutat a la que adore, i en la qual he viscut. Però eixe tipus de produccions es fan perquè s’han de fer, però no tenen cap tipus d’interés a ferles.

Exemple: “Ulises in Berlín”. Un treball molt seriós, rigorós. Amb quatre actors alacantins: Fenollar, Misó, Mira i un servidor. Dirigit per Pau Durà. Tan sols 8 funcions. És un pal. Treballar tant perquè done el mateix a les institucions, a l’Administració, ja no em renda. I sempre continua passant. O ni tindre la possibilitat que una distribuïdora/productora puga explotar el muntatge, per a seguir donant treball a la gent implicada en eixe projecte.

**Amb Toni Misó a “Ulisses in Berlín” | 2014 | D: Pau Durà + Paco Sanguino | El Club de la Serp + CulturArts GVA**

I això passa perquè el teatre no interessa a València. És molt minoritari i per als polítics… no saben ni de què va el tema. No tenen ni idea de lo que és el teatre. No està ni en la seua agenda, ni depén del color polític. No interessa. A ningú.

D’una banda, no hi ha una demanda ferotge del públic, i d’altra, per la part política, és simplement per ignorància pura i dura.

Ací hi ha un matís de pena o ràbia pensar que la gent no va al teatre i molt menys els polítics. Explica els despropòsits polítics amb la cultura al nostre petit País Valencià. Exemple: “Barioná”, “Bienvenido, Mister Marshall”… I ens endinsem a comentar, amb estupor i humor, un dels embolics en què es va ficar Camps amb el despropòsit de “Barioná”. Riguem del caràcter valencià. La nostra idiosincràsia fallera. I com d’efímers són els projectes culturals i teatrals valencians.

**“Baironá, o el juego del amor y la esperanza” | 2005 | D: Vicente Genovés | TGV**
Foto: Vicente A Jiménez

Afegeix…

Mira, jo he conegut tots els noms de la “nostra casa” (la que hauria de ser de tots); i en 30 anys he vist passar directors/es diferents, polítics… però crec que el sistema, el propi sistema, no permet que encara que arribe algú amb ganes de fer, el que puga fer. És com una maledicció (Alaba el curt recorregut de Martínez Luciano, però sense desmerèixer ningú i conclou). Han posat pegats. Mai s’ha desenvolupat un projecte. Mai ha hagut un projecte a llarg termini. Perquè a la fi els que sí que viuen del teatre, i no tinc res en contra d’ells, són els funcionaris. Nosaltres no podem viure de la nostra professió. Però de la nostra professió sí viuen els funcionaris/polítics. I t’ho dic com a privilegiat que he pogut viure del meu ofici. Perquè m’he sentit actor de la casa, en muntatges diferents, m’he desenvolupat com actor; però molt bé, molt bé tot, no…. He pogut treballar amb Strasberg, Paul Weibel, Sancho, Alfaro, Calatayud, Belbel… però la història no pot ser sota la meua visió, perquè hi ha molts actors que no han treballat mai. I cal ser crític. Jo vaig caure en una bona època: “L’home, la bèstia i la virtut”, “La señorita de Trevélez”, “El enemigo de la clase”, … em pagaven dietes! Ara això és impensable. Però és que tampoc no hi ha una petita continuïtat. I menys encara en gires.

**Amb Jaume Valls i Benja Figueres a “L'home, la bèstia i la virtut” | 1989 | D: John Strasberg | CDGVA**
Foto: Ros Ribas

**“La señorita de Trevélez” | 1990 | D: John Strasberg | CDGVA**

**Amb Toni MIsó a “El enemigo de la clase” | 1994 | D: Paul Weibel | CDGVA**

**Amb Toni Misó a “L’urinari” | 1996 | D: Carles Alfaro + Juan Alfonso Gil Albors**

Se l’il· luminen eixos ullets al parlar dels seus inicis a València. Arribà per a quatre mesos i es quedà vuit anys. Remarca que les seus referents han sigut sempre els seus companys: Teresa Lozano, Jaume Valls, Pep Molina… el seu primer treball amb 21 anys. Li molesta el provincianisme de les productores, companyies, Administració, … per no posar en valor la nostra professió. I ens mirem al recordar la cançó de Víctor Lucas en el lliurament dels Premis. Perquè moltes coses continuen igual.

**Amb Cristina Fenollar i Paco Balcells a “Escapa't amb mi, monstre” | 1990 |**

Es refugia en “Escapa’t amb mi, monstre”. Aquella mòmia. Gaudeix quan la boca se l’ompli de Pep Cortés… de Neus Agulló, Cantó, la Peris, Navarro, Prats, Juli Leal, amb els sainets d’Escalante, …

**“Els embolics de Scapin” | 2007 | D: Juli Leal | TGV**
Foto: Vicente A Jiménez

Per a mi haver-me creuat tan prompte a València amb Rafa Calatayud va ser fonamental. Fonamental. Perquè m’entenia amb ell. L’univers de Rafa. O ho captes i et sents còmode amb açò… Coincidia amb l’humor, amb i d’ell. Em feia molta gràcia. Quan eres jove, inconscient, arrisques més; i si el director sap traure… Crec que amb Rafa, ha sigut amb qui millor m’he sentit sent dirigit. Sense dubte. Així que vaig disfrutar amb el treball d’investigació traient punta al personatge de la mòmia i comencí a parlar amb la M: “Mame el mafé”. Comencí a jugar i Rafa em donava bola. Molta bola.

Jo vaig vindre a València sense ningú. Hi havia una ebullició teatral en tots els teatres a la vegada… i eixa gent eixíem i celebràvem. Vaig tindre sort de viure un bon moment. Ens pagaven un xec de dietes i sous i ens réiem perquè se’ns acumulaven els xecs. Ens pagaven molt bé. Amb Cristina cada vegada que ens eixia alguna feina ens regalàvem una planta… i planteta a planteta tinguérem un viver. Va ser una molt bona època. Això ara mateix… Ara hi ha més diners que abans, però menys interés.

**A “Titànic” amb Carles Pons**
Foto: Jordi Pla

“Titànic”. Funció frustrada perquè faltà Carles Pons. I va ser una obra molt boja, i molt divertida. Veure a la Lozano i al Pons jugant sense pudor. Això era felicitat total.

**Amb Esther Vallés a “El Narciso en su opinión” | 2009 | D: R Calatayud | TGV**
Foto: Vicente A Jiménez

“El Narciso en su opinión” En vers! I havia de baixar unes escales enormes, junt amb una música. I vaig haver d’adaptar eixe text a la durada de la música. Que semblava impossible, doncs en l’últim esglaó havia de finalitzar el text. Evidentment, amb rima i tot, em vaig inventar alguna estrofa en alguna ocasió (riures). I junt a la meua companya d’escena, Esther Vallés, ens réiem molt quan acabàvem. Perquè estàvem tant ficats, però confiant tant en les direccions de Rafa, que en ocasions ens semblava difícil fer-ho. Però eixia. I tot això li ho he d’agrair a Rafa.

**Amb Manolo Melero i Albert Forner a “El metge a garrotades” | 1994 | D: R Calatayud**

“El metge a garrotades”, de Calatayud també. Junt a Manolo Melero. Amb aquell perrucot… molt marieta, un barret amb moltes plomes, una cosa negra que em penjava fins ací… (rialles).

Parlem de la nostra tele.

**Amb Carles Alberola a “Maniàtics” | 2006 |**

Amb el temps m’he adonat del tros de sèrie que teníem aleshores, “Maniàtics”,: la química, els guions… valorar el treball dels companys des de la distància. No s’ha fet res igual. En eixe moment no tens temps d’adonar-te’n. Et quedes amb el dia de gravació amb el que no t’ha agradat. I després quan ho veus, no eres capaç de veure una altra cosa que l’errada. Ara en la reposició la he gaudit moltíssim. Perquè la teua mirada, afortunadament, ja no té tot això. I sèries com eixa, i “Da Capo”, amb la BS d’Arnau Bataller… amb eixe gran equip… i és que si eixos projectes es fan en un altre lloc, i ho exploten… Ais, és que és València!

**A la sèrie de RTVV “Unió Musical Da Capo” | 2009 | D: Rafa Montesinos + Rafa Piqueras | Albena Teatre + Conta Conta**

Però no sols que alguna està bé. Sinó és que alguna està… molt bé. I no cal tindre vergonya de reconèixer el treball ben fet, amb un bon nivell. Aprendre a reconèixer. Ah! I amb el temps me n’he adonat, m’ha costat una dècada, no odiarme quan m’he vist en certes coses.

**Amb Joan Gadea a la minisèrie “Severo Ochoa. La conquista de un Nobel” | 2001 | D: Sergio Cabrera**

I amb eixe pòsit que se’t queda de l’experiència, què li dius a la gent que comença en açò?

(rebufa) Com que no puc separar la meua vida de la meua professió, perquè han anat a la par, tornaria a intentar-ho. Perquè el que importa és sentir-se feliç. El treball dóna la felicitat quan el treball et fa feliç. I com jo sóc dels que pensen que ca l ser feliç cada dia, malgrat les dificultats de la vida. Doncs ho tornaria a intentar. La vida, de vegades, et deixa en el camí sense que tu decidisques res. Així que diria: intenta-ho. Si et fa feliç el teatre, ves a per això. La vida et posa, et lleva, i si açò et fa feliç: intenta-ho.

És com viatjar. A mi m’agrada viatjar. He tingut la sort de viatjar. Ara no puc, però tinc eixa experiència. Conèixer gent, cultures, aprendre… i la interpretació té eixe viatge de ficar-se en persones que no eres tu. Un viatge personal cap l’essència de l’ésser humà, d’entendre’l, de tindre empatia… això et forma com a persona i són coses molt positives. Sens cap dubte. El teatre serà positiu sempre. No trobe molts treballs més que reunisquen tot això. Ser compatible amb els teus companys, un viatge en equip, treballar en equip, llevar-te inseguretats, … tot és molt positiu. L’únic que té de negatiu és que és molt difícil viure d’açò (riures). Tot no podria ser bonic. Però és el risc del viatge. Jo he sigut de tirar-me a la piscina. M’he llançat. De vegades, sense aigua. Algun os m’he trencat. Però cal tirar-se! Paga la pena.