Falla GALLERA 2023

Falla La Gallera

ALZIRA falles 2023

SECCIÓ GRAN

Salutació del President

Paraules a la Fallera Major Comissió Recompenses

Junta Directiva

Explicació de la falla gran i esbós

SECCIÓ INFANTIL

Paraules a la Fallera Major Infantil Comissió Infantil Recompenses

Explicació de la falla infantil i esbós

Programa d’Actes

Actes fallers exercici 2022

Comiats Representants 2022

Actes fallers exercici 2022-2023

COL·LABORACIONS LITERÀRIES

HIMNE DE LA FALLA

PUBLICITATS

EDITA

Associació Cultural Falla

La Gallera Hort dels Frares DIRECCIÓ

Emili Sanchis Esparza

COORDINACIÓ

Marina Costa Llopis

Aureliano J. Lairón Pla

Adela Gallardo Górriz

Alfredo Garés

PORTADA

Nacho Nájera

LEMA del LLIBRET

La Música és la Festa

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Marina Costa Llopis

DIFUSIÓ DIGITAL

www.issuu.com

www.fallagallerahortdelsfrares.com

DISSENY i IMPRESSIÓ

Grupo Gráfico Alzira, S.L.

DEPÒSIT LEGAL

V-69-2017

EDICIÓ

750 exemplars

EXPLICACIÓ dels MONUMENTS

La comissió

Xavi Ureña

TEXTOS ACTES i PORTADETES

Marina Costa Llopis

COL·LABORADORS LITERARIS

- José Beteta (La Fúmiga)

- Lluís Gisbert

- Xavi Pérez

- María Lairón Peris

- Vicent Sanchis Martínez

- Edgar Talens

- Rosa Mengual

- Alfons Rovira

- Leo Giménez

- Emili Sanchis

- Vicent Alonso Climent

- José Grau Benedito

- María Fernández Villa

- Andrés Felici Castell

- Lluís Fornés

- Miguel Ángel Martínez Tortosa

- Alberto Sánchez Castillo

- Marisa Martín Casterà

- Miguel Cervera Sanz

- David García Fernámdez

- Aurelià Lairón Plá

- Ruben Pastor Bautiste

- Vicent Ordaz

- Ede Cuenca

- Mireia Sampedro

- Andrés Hernández Cogollos

- María Fernández Vila

FALLES D´ALZIRA Festes d´Interés Turístic Nacional PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL DE LA HUMANITAT

Este llibret participa en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció i l’ús del valencià. Concurs de llibrets en format gran de Junta Local Fallera d’Alzira.

Saluda Víctor Grande Peris

Benvolgut CORRAL,

Des de la Junta Directiva vos saludem a l’inici d´aquest nou exercici faller després d´uns anys atípics, amb la incertessa que a vegades encara ens acompanya, però amb immenses ganes d´oferir a totes i tots allò que ens ha caracteritzat sempre: ESFORÇ I UNIÓ.

La comissió la formem tots. L’executiva no és més que un grup de persones que treballem de manera desinteressada per poder començar amb un nou projecte, un nou cicle a la nostra Gallera. Per davant ens queden nous reptes i, indubtablement, els superarem. Som una gran falla.

Gràcies a tots els que enteneu el que aquest càrrec comporta. Tots som importants i es reconeix i agraeix la il·lusió a tots els que han estat, estat i estaran.

Il·lusió amb la que rebem a Arantxa, la nostra Fallera Major i la meua companya per a aquest exercici. Tomàs i jo farem que tant tu com Martina passeu un any inoblidable i que sempre porteu amb vosaltres l’estima que esta falla trasmet als seus representants.

Arantxa, Martina i Tomàs, gaudiu i sentiu-vos orgullosos de pertànyer a aquesta gran família.

La semana fallera son dies de pòlvora, tradició, art efímer i, tal com diu el nostre CANT DEL GALL 2023, MÚSICA.

Sols em queda dir que gaudiu de la millor festa del món, i que visca la falla La Gallera!

Falera Major

Arantxa Montañana García

Era el deler de ta vida

Arantxa, el més desitjat, que naix de forma sentida i et du a la felicitat.

La Gallera es vist de gala i el nostre saló daurat, redobla amb el saló àrab un toc de solemnitat.

Batega al so de la flama, estima al compàs del cor, viu la festa valenciana i escriu-la amb lletres d’or.

Les notes de l’alegria ressonen al teu costat i pregonen nit i dia l’inici del teu Regnat.

El Cant del Gall ja proclama a la llum de nostra albada, que sigues tu la sultana i de llorer coronada.

Edgar Talens Lozano

Em dirigisc a tots vosaltres com a Fallera Major de la nostra estimada comissió, un càrrec que des de fa uns anys tenia el somni d’ostentar.

Encara que no he sigut fallera d’aquesta falla des de menuda, ara ja fa dotze anys que vaig decidir formar part d’aquesta comissió, i és la millor decissió que he pogut prendre.

M’ agradaría aprofitar estes línies per a dirigir-me a tots els fallers i falleres de la falla, tant majors com menuts, que disfruteu i estimeu tant la festa com jo Som una gran comissió que al mes de març vibra amb el primer tro de la despertà, gaudeix com cap altra de cada cercavila, ens encissa l’olor a pólvora de cada mascletà, ho donem tot en els scalings, engal·lanats en les nostres millors gal·les, desfilem en l’ofrena i destaquem con ningú amb el nostre estimat pasdoble. Sols em queda desitjar que aquest 2023 visquem tots junts unes falles inoblidables i mostrem a la ciutat com diu el nostre himne, que la Gallera és la falla més gran.

A Martina vull dir-li, estic molt emocionada i contenta de que sigues la representant infantil. Contagies el teu sentiment faller a tot el que està al teu voltant. Anem a viure un any màgic ple de vivències i de moments extraordinaris. Sé ben bé que ho viuràs al màxim i que sempre guardaràs tots estos moments al teu record.

A Tomàs, que és el millor Presi infantil no podiem tindre. Sempre estàs disposat a tot i amb moltes ganes, contagies la teua alegria allà on vas. Estic molt contenta de poder gaudir aquest any amb tu. Espere que ho disfrutes moltíssim.

I a Víctor, que aquest any tant tu com jo ostentem un rol diferent del que hem tingut fins ara. Estic molt contenta de que tu sigues el nostre President, sempre atent i preocupat perquè tot isca el millor possible. Hem guadit de moltes vivències junts, però ara ens queden per viure les més importants.

Arantxa Montañana García

AGRAZ FUENTES RAQUEL AGUILAR PELLICER CONCHA ALAMANZÓN GONZÁLEZ VICTORIA ALBENTOSA MASIÁ ALEJANDRA ALEGRE CUCARELLA CARLOS

AMORÓS RODRÍGUEZ MARTINA ANDREU SANTANDREU GLORIA ANDÚJAR CARRACEDO CATERINA AÑÓN ROMEU CARLOS ARANDA GIMÉNEZ CARLA

BARTOLOMÉ

SALVA

ARBONA HIDALGO LAURA AUSINA CARBONELL PABLO BALLESTER BISBAL PABLO BAÑÓN MARTÍNEZ AMPARO BARBER BELDA SONIA

GUIMERÁ

BARTOLOMÉ PICOT PAULA BELINCHÓN MOLINA MARTA BENEDITO ÁLVAREZ ANDREA BENEDITO ÁLVAREZ JOSÉ

BERNABEU LLINARES INMA BLASCO PRATS PALOMA BLASCO VILA SANTIAGO BONO MENGUAL MARIBEL BONO TRULL LORENA

CABAÑERO CANTAVELLA CRISTINA CAMARASA DARIES QUIQUE CAMARASA GARCÍA QUIQUE CAMARASA GREGORI ADELA CAMPOS-SUÑER BORRÁS OLGA

CATALINA

CAMPS CAMPOS-SUÑER

CAMPS PERIS JOSÉ ENRIQUE CANET BENEYTO DARLING CANET SAIXO SUSANA CAÑES HURTADO NURIA

CÁRDENAS TRIBALDOS ANTONIO CARDONA SIMÓ MIRIAM CARRIÓ ESPAÑA A. IRENE CEBOLLA CARRIÓ JORGE CEBOLLA PARDO JUAN JOSÉ

CEBOLLA CARRIÓ PAULA CEBRIÁN PERIS MARÍA CEBRIÁN PERIS RAÚL. CHORDÁ BLAY ANAÍS CHORNET LÓPEZ JOSÉ L.

CLIMENT CASTILLO MARÍA CLIMENT ORTEGA AMPARO COLLADO MASCARELL SALVA COLLADO PELLICER PATRI COLOMER ROSELL ERNESTO

COLOMER ROSELL SERGIO CUENCA GÓMEZ EDER CUENCA PEYRÓ EDE DAMIÁ OSCA ROBERTO DÍAZ ARGENTE JOSÉ

DÍAZ MENA IVÁN DONAT DELGADO MARTA DURÁ LÓPEZ ADRIANA ELORZA OVIEDO BORJA ENGUIX BALAGUER KIKO

ENGUIX PÉREZ NATALIA ESCANDELL PRESENCIA CARLA ESPAÑA BRUDER GUILLE ESPARZA ALMANZÓN ÁLVARO

ESPARZA ALAMANZON SARA

ESPARZA BOTELLA EUGENIO ESPARZA BOTELLA MONTSE FENOLLAR SALA PAULA FENOLLAR BIXQUERT ALFREDO FERNÁNDEZ APARISI MIRIAM

FERNÁNDEZ HEVILLA BEATRIZ FERRÁN ARAMBURU AMADEO FERRÁN ARAMBURU MARÍA FERRE TALENS MIGUEL A. FERRER ARGENTE DESIRÉ

FERRER BALLESTER TOMÁS FERRER BLASCO BENJAMÍN FERRER PÉREZ PABLO FERRER ÚBEDA JOSÉ ANDRÉS

FERRER ÚBEDA QUIQUE

FERRANDO MOLL MARGA

FLORES SÁEZ ALBA FUSTER GARCÍA TERESA

FUSTER LÓPEZ MARÍA

GALLARDO GÓRRIZ ADELA

GALLARDO PALAU EDU

GALLARDO PALAU ESTELA GARCÍA ANTICH EVA GARCÍA ANTICH ROSA GARCÍA CORRAL JUAN

GARCÍA GIMENO JULIO

GARCÍA GIMENO TERESA GARCÍA PONS JOSÉ GARCÍA SOLER NATALIA GARCÍA SUÑER MARTA

MARIA GARÉS SALA

GARÉS NÚÑEZ ALFREDO GARÉS SALA ISABEL GIL CASTERÁ PATRICIA GIMÉNEZ VÁZQUEZ PABLO

GOIG ADÁN CASANDRA GÓMEZ IBORRA PAULA GÓMEZ PASTOR SALVA

GONZÁLVEZ GARCÍA PABLO HEREDIA MARTÍNEZ BELÉN

HERRERO PEINADO NURIA

HEVILLA CUCARELLA DAVID J. IBORRA MASERES MARIBEL JORDÁ ARBONA MARTA

JORDÁ ARBONA MIGUEL ÁNGEL

JORDÁN AGRAZ ADRIÁNA JORDÁN AGRAZ PABLO

JORDÁN MORENO JUAN LAIRÓN PERIS ANA

LAIRÓN PERIS MARÍA

LAIRÓN PLA AURELIANO LLOP PELUFO BLANCA LLISO IBORRA REYES LÓPEZ CLAR CARLA

LÓPEZ GARCÍA CARLA

LÓPEZ LÓPEZ BORJA LÓPEZ LÓPEZ ÓSCAR LÓPEZ RODRÍGUEZ ESTER LUCAS BERNABEU ELOY

LUCAS BERNABEU IRINA

MACARRO RODRÍGUEZ JOSÉ C. MAGRANER PERIS JOSÉ VTE.

MAGRANER PERIS NURIA MAIQUES ALONSO BERNARDO

MAIQUES GARCÍA BERNAT

MANCEBO BELMONTE CHRISTIAN MANCEBO BELMONTE VERO MARTÍNEZ GAY PACO MARTÍNEZ HERRERO CARLA

MARTÍNEZ RUIZ RAQUEL

MARTÍNEZ SIERRA ROCÍO

MARTÍNEZ VALLE ADRIÁN

MARTÍNEZ VALLE JORGE MASCARELL FONS ÁNGELA

MASCARELL RODA BLANCA

MENA GALLACH PAULA MIRÓ PALAU JAVI MOLINA PUCHADES CARMELA MOLINA TORMO JUANJO

MOMPÓ ALCARRIA BORJA

MONTALVÁ SANJUÁN MARÍA MONTAÑÉS VAYÁ MARTA MORALES MARTÍNEZ SALUT MORENO SARIÓ AINHOA

MOYA CAMARASA HÉCTOR

MOYA CAMARASA RUBÉN NÁJERA PELLICER ANTONIO NÁJERA PELLICER NACHO NÁJERA PELLICER VICTORIA

ORGA MONTAGUD VICTORIA ORTEGA SABATER LAURA ORTOLÁ BELDA SONIA PALACÍN PÉREZ KIKO

PALAU PÉREZ CARLOS PALAU PÉREZ SERGIO PALAU SUÑER KIKE PALOP MARTI ELENA

ROMEU TOMAS MALENA PARRA ASINS BERNARDO PASCUAL SAFONT PABLO PAZ SIMEÓN NÉSTOR

PELLICER ALFONSO INMA PÉREZ ALARCÓN SONIA PÉREZ ALÓS ADELA PÉREZ CARDONA MIRIAM

NÚÑEZ MARTÍNEZ ÓSCAR

MONTEAGUDO MOLINER SILVIA

PARDO BOTELLA BELÉN

PEIRÓ GOMIS AMALIA

PÉREZ SALORT ANA

PÉREZ SOLER LUIS PERIS CHIRLEU MARÍA PERIS GARRIGUES DAVID PERIS SANCHO ROSA

PRATS PONS EVA PRATS PRATS CARLA PUCHADES CARBONELL CARMINA QUIJANO SANSALONI FERNANDO

REMIGIA CLIMENT PAULA REMIGIA PELLICER DAVID ROCA ALMELA RICARDO ROCA GALLARDO CRISTINA

ROCHINA VERDEJO ELISA ROCHINA VERDEJO MARTA RODRÍGUEZ BAUDRU VÍCTOR ROIG GARRIGUES JAUME

SALA CEBOLLA ISABEL SALA CEBOLLA ROSEMY SALVADOR BERNABEU PAULA SALVADOR GÓMEZ JESÚS

PICOT MARTÍN Mª ÁNGELES QUINTANA JOVER JAVIER

ROCA GALLARDO MIREIA

RUANO SELFA ALEJANDRO

SAMPEDRO FAUS MIREIA

SANCHIS ESPARZA EMILI SÁNCHIS TAURONI ÁLEX SANCHO SANSALONI SARA SANFRANCISCO MANZANEDA ARANCHA

SANJUÁN ARTÉS MIRIAM

SANJUÁN ASES ROSI SANJUÁN PÉREZ LUCÍA SARRIÓ CLIMENT CARLOS SARRIÓ MONTÉS IGNACIO

SCHULZ VIDAL HUGO

SOLER GIMÉNEZ SANDRA SUÑER BENITO ALFREDO SUÑER BENITO MARTA SUÑER MAÑEZ MARÍA

SUÑER PELLICER TERESA

SUÑER SOLER PASCUAL TALENS PERIS SARA TAURONI MASIÁ COCO TRIBALDOS BONILLO ANA BELÉN

TUDELA CARBONELL FELIPE

SELFA PERIS NACHO SELFA PERIS SALVA SERRA PLA ARMANDO SERRA PLA PACO

SERRA PLA SONIA

TUDELA PÉREZ FELIPE TUDELA PÉREZ JORGE TUDELA SORIANO SARA ÚBEDA FERNÁNDEZ ANDRÉS

VALERO PABLO JUAN VALERO TEROL JOSÉ VALLE ESTEVE SARA VAYÁ CLIMENT VERO

CAMARASA GARCÍA ESTHER

ALAMANZÓN GONZÁLEZ REGINA MIRO TUDELA MARÍA SEMPERE PÉREZ ADA G.

UGOLINI AMADUCCI ROBERTA

VIDAL ESPARZA ÁNGELES VILLANUEVA UGOLINI ALEJANDRO YAGO ALARCÓN MARTA

VAYÁ VAYÁ PURA

MARTÍNEZ SUÑER ANA

ARBONA PIERA ROSA

ESPARZA SOLER BORJA JAVI ARBONA MIGUEL ÁNGEL

Assessores de Presidència

Juan García Corral

Bernardo Maiques Alonso

Vicepresident Activitats Diverses

Enrique Ferrer Ubeda

Vicepresident Econòmic

Pablo Pascual Safont

Vicepresident Monument

Borja Mompó Alcarria

Vicepresident de Festejos

José Andrés Ferrer Ubeda

Vicepresident Atípics

Sergi Peris Clari

Vicepresident Presentacions i Protocol

Francisco Serra Plá

Vicepresident Cultura i Llibret

Darling Canet Beneyto

Vicepresident Comunicació i RRSS

Eduardo Gallardo Palau

Vicepresident Responsabilidad Corporativa

Ernesto Colomer Rosell

Vicepresident Jurídic

Alfredo Garés Núñez

Secretària

Maria Lairón Peris

Vicesecretària

Ana Lairón Peris

Tresorer

David J. Hevilla Cucarella

Comptador

Javier Miró Palau

Junta directiva

President Víctor Grande Peris

Fallera Major

Arantxa Montañana García

Vicecontador

Alfredo Suñer Benito

Delegats JLF

Ricardo Roca Almela

Oscar Núñez Martínez

Delegat Censos, Recompenses i Sector

José Luis Llinares Clausi

Delegats Cultura i Llibret

Emili Sanchis Esparza

Aureliano Lairón Plá

Adela Gallardo Górriz

Nacho Nájera Pellicer

Rosemy Sala Cebolla

Isabel Sala Cebolla

Delegats Xaranga

Oscar López López

Miquel Micó Alcázar

Delegat Esports

Alex Casas Llinares

Luis Pérez Soler

Delegats Loteries

Rosa García Antich

Eva García Antich

Delegats Infantils

Ana Belén Tribaldos Bonillo

Delegats Pasdoble

Marina Costa Llopis

Delegats Activitats Diverses

Andrea Benedito Alvarez

Héctor Moyá Camarasa

José Benedito Alvarez

José Vte. García Pons

Antonio Cárdenas Tribaldos

Roberto Damiá Osca

Benjamin Ferrer Blasco

Alejandro Ruano Selfa

Blanca Mascarell Roda

Salvador Gómez Pastor

Borja Elorza Oviedo

Pau Boscá Fabra

Silvia Monteagudo Moliner

Victor Rodríguez

Carolina Ferrandis Bellvis

Javier Quintana Jover

Carla López Clar

Juan Valero Pablo

Patricia Collado Pellicer

Sol Palacios Pellicer

Salvador Collado Mascarell

María Fuster López

Guille España Bruder

Ignacio Sarrió Montés

Jaime Lliso Esparza

Jorge Cebolla Carrió

José Luis Chornet López

Juanjo Cebolla Pardo

Margarita Ferrando Moll

Gallers Muntanyers

Francisco Enguix Balaguer

Arxiver

Javier Llinares Pellicer

Vocals

Raquel Agraz Fuentes

Concha Aguilar Pellicer

Vicente Aguilar Pellicer

Regina Alamanzón González

Victoria Alamanzón González

Ana Alarcón Segarra

Alejandra Albentosa Masiá

Carlos Alegre Cucarella

Cristian Amargos Julio

Adrian Amargos Mengual

Martina Amoros Martínez

Gloria Andreu Santandreu

Caterina Andújar Carracedo

Pablo Andújar Trabazos

Carlos Añon Romeu

Ana Aramburu Pina

Carla Aranda Gimenez

Adrian Araujo Ataz

Laura Arbona Hidalgo

Rosa Arbona Piera

María Arredondo Montoya

Pablo Ausina Carbonell

Cecilia Ausina Carbonell

Irene Azorín Aguado

Ernesto Baeza Martínez

Pablo Ballester Bisbal

Salvador Ballester Sifre

Amparo Bañón Martínez

Sonia Barber Belda

Paula Bartolomé Picot

Salvador Bartolomé Guimerá

Marta M. Belinchón Molina

Inma Bernabeu LLinares

Andrés Bernal Martínez

Romualdo Bertomeu Pérez

Carmen Bertomeu Canet

Arturo Blasco Ferrer

Paloma Blasco Prats

Santiago Blasco Vila

Bernat Blay Bosch

Maribel Bono Mengual

Lorena Bono Trull

Cristina Cabañero Cantavella

Andrea Cabañero Cantavella

Jorge Cabezuelo Carbonell

Enrique O. Camarasa Daries

Esther Camarasa García

Quique Camarasa García

Adela Camarasa Gregori

Olga Campos-Suñer Borras

Laura Camps Alamanzón

Quique Camps Alamanzón

Catalina Camps Campos-suñer

José E. Camps Peris

Susana Canet Saixo

Anna Cantos Prats

Carla Cañes Camps

Miriam Cardona Simó

Amparo I. Carrió España

Natalia Casas Llinares

Carmen Castells Aciego

Paula Cebolla Carrió

María Cebrián Peris

Raul Cebrián Peris

Anais Chordá Blay

María Climent Castillo

Amparo Climent Ortega

Sergio Colomer Rosell

Ede Cuenca Gómez

Octavio Cuenca Gómez

Edelmiro Cuenca Peyró

Lucía Cuesta Pastor

Laura Cuesta Sanjuán

Marta Cuesta Sanjuán

José Diaz Argente

Marta Donat Delgado

Adriana Durá López

Natalia Enguix Pérez

Paula Enguix Pérez

Carla Escandell Presencia

Sara Esparza Alamanzón

Alvaro Esparza Alamanzón

Montserrat Esparza Botella

Eugenio Esparza Botella

Borja Esparza Soler

Adrian Faus Mármol

Alfredo Fenollar Bixquert

Paula Fenollar Sala

Miriam Fernández Aparisi

Beatriz Fernández Hevilla

Amadeo Ferrán Aramburu

María Ferrán Aramburu

Miguel Angel Ferre Bañón

Miguel Angel Ferre

Sergio Ferre Bañón

Desiré Ferrer Argente

Tomás Ferrer Ballester

Alejandro Ferrer Colomer

Pablo Ferrer Pérez

Alba Flores Saez

Alejandra Frutos Pérez

María Furió Escola

Vicente S. Fuster Albentosa

Carmen Fuster García

Teresa Fuster García

Pablo Fuster López

Javier Gallardo Magraner

Estela Gallardo Palau

Carmela Gallardo Vázquez

David García Fernández

Sara García Ferrer

Julio García Gimeno

Teresa García Gimeno

Daniela García García

Natalia García Soler

Marta García Suñer

Isabel Garés Sala

María Garés Sala

Alexandra Gil Casterá

Eugenia Gil Casterá

Patricia Gil Casterá

Mireia Gil Selfa

Pablo Gimenez Vázquez

Cassandra Goig Adán

Paula Gómez Iborra

Ana Gómez Iborra

Pablo Gonzalvez García

Laura Granell Moreno

Andrea Guijarro García

Marina Guijarro García

Belen Heredia Martínez

Nuria Herrero Peinado

Marta Herreros Motilla

Maribel Iborra Maseres

Miguel Angel Jordá Arbona

Marta Jordá Arbona

Adriana Jordán Agraz

Pablo Jordán Agraz

Juan Jordán Moreno

Esther Lara Martí

José Luis Llinares Pellicer

Reyes Lliso Iborra

Arantxa LLop Arroyo

Blanca Llop Pelufo

María López Arroyo

Patricia López Alarcón

Carla López García

Carmen López Layunta

Galo López Layunta

Enric López Llorca

Borja López López

Esther López Rodríguez

Eloy Lucas Bernabeu

Irina Lucas Bernabeu

José Carlos Macarro Rodríguez

Clara Magraner Casterá

Nuria Magraner Peris

Bernat Maiques García

Paula Maiques García

Christian Mancebo Belmonte

Verónica Mancebo Belmonte

Miren Marco Curiel

Rosa Martín Almela

María Martín Almela

Helena Martínez Artes

Francisco Martínez Gay

Carla Martínez Herrero

Ernesto Martínez Magraner

Carlos Martínez Martínez

Juan Martínez Rodríguez

Raquel Martínez Ruiz

Rocio Martínez Sierra

Ana Martínez Suñer

Adrian Martínez Valle

Jorge Martínez Valle

Alma Martorell Huguet

Angela Mascarell Fons

Teresa Mascarell Roda

Ariadna Maseres Mañanes

Andrea Masiá López

Juan Bautista Mateu García

Pablo Mazo Miró

Paula Mena Gallach

Raquel Mengual Pelufo

Salvador Miquel Casanova

Marta Miquel Casterá

Antonio Miró Tudela

María Miró Tudela

Marta Miró Tudela

Carmela Molina Puchades

Juan José Molina Tormo

Sergio Montalvá Oron

Clara Montalvá Sanjuán

María Montalvá Sanjuán

Marta Montañes Vayá

Salut Morales Ramírez

Rebeca Moreno Sampedro

Ainhoa Moreno Sarió

Rubén Moyá Camarasa

Francoise Moyá Llinares

Mª Victoria Nájera Pellicer

Antonio Najera Pellicer

Mª Victoria Orga Montagud

Laura Ortega Sabater

Sonia Ortola Belda

Francisco Palacin Pérez

Pau Palacin Serra

Soledad Palacios Sorribes

Carlos Palau Pérez

Sergio Palau Pérez

Enrique Palau Suñer

Alba Palomares Martínez

Elena Palop Martí

Lara Pardo Alonso

Mª Belen Pardo Botella

Bernardo Parra Asins

Nestor Paz Simeon

Inmaculada Pellicer Alfonso

Alejandra Pellicer Gradoli

María Pellicer Marin

Esperanza Pellicer Pérez

Francisco Pellicer Pérez

Adela Pérez Alos

Asuncion Pérez Alarco

Marta Pérez Arenas

Miriam Pérez Cardona

Ana Pérez Salort

Adrian Pérez Vila

David Peris Garrigues

Laura Peris Pérez

Bernardo Peris Sancho

Rosa Mª Peris Sancho

Mª Angeles Picot Martín

Daniela Piera Hurtado

Adrián Porras Lorja

Guillermo Prats Plá

Eva Prats Pons

Carla Prats Prats

Carmen Puchades Carbonell

Fernando Quijano Sansaloni

Ines Ramírez Guitart

David Remigia Pellicer

David Roca Almela

Mireia Roca Gallardo

Cristina Roca Gallardo

Elisa Rochina Verdejo

Marta Rochina Verdejo

Alba Rodilla Martínez

Victor Rodríguez

Jaume Roig Garrigues

Helena Romero López

Malena Romeu Tomás

Carolina Ruiz Pérez

Rosa Salom Camarasa

Paula Salvador Bernabeu

Jesús Salvador Gómez

Moisés Salvia Rosell

Mireia Sampedro Faus

Arancha Sanfrancisco Manzaneda

Vicente Sánchez Albero

Emma Sanchis Tauroni

Alejandro Sanchis Tauroni

Sara Sancho Sansaloni

Miriam Sanjuán Artes

Rosa Sanjuán Ases

Lucía Sanjuán Pérez

Carlos Sarrió Climent

Hugo Schulz Vidal

Camilo Sebastiá Sancho

Salvador Selfa Peris

Juan Ignacio Selfa Peris

Paula Sempere Castro

Ada Gemma Sempere Pérez

Guillermo Serra Carrió

Armando Serra Plá

Sonia Serra Plá

Sandra Soler Giménez

Marta Suñer Benito

María Suñer Mañez

Teresa Suñer Pellicer

Alfredo Suñer Pellicer

Pascual Suñer Soler

Sara Talens Peris

Consuelo Tauroni Masiá

Jorge José Tonda Ramos

Felipe Tudela Carbonell

Felipe Tudela Pérez

Jorge Tudela Pérez

Sara Tudela Soriano

Mª José Ubeda Cabanilles

Andrés Ubeda Fernández

Sonia Ugolini Amaducci

Roberta Ugolini Amaducci

José Valero Terol

Sara Valle Esteve

Verónica Vayá Climent

Pura Vayá Vayá

Angeles Vidal Esparza

Rubén Vila Navarro

Alberto Villanueva Ahicart

Alejandro Villanueva Ugolini

Marta Yago Alarcón

REcompenSES

atorgades

José Luis Llinares Clausi

Flama d’Or, Murta i brillants

per Junta Local Fallera d’Alzira

Alfredo Fenollar Bixquert

Felipe Tudela Carbonell

Kiko Enguíx Balaguer

María Ángeles Picót Martín

Marta Suñer Benito

Montse Esparza Botella

Rosemy Sala Cebolla

Sandra Soler Giménez

fotos cedides per “locos por las fallas”

Flama d’Or Col·lectiva a la Falla La Gallera pels seus 35 anys.

Flama d’Or

Adela Gallardo Górriz

Ana Belén Tribaldos Bonillo

Ángeles Vidal Esparza

Bernat Maiques Alonso

Borja Mompó Alcarria

Cassandra Goig Adán

Eva García Antich

Eva Prats Pons

Francisco Palacín Pérez

Ignacio Sarrió Montés

Javier Miró Palau

Juanjo Molina Tormo

María José Úbeda Cabanilles

María Victoria Nájera Pellicer

Quique Ferrer Úbeda

Rafael Camarasa Gregori

Rosi Sanjuán Ases

Sara Tudela Soriano

Sergio Palau Pérez

Tomás Ferrer Ballester

Verónica Mancebo Belmonte

Alexandra Gil Casterá

Arantxa Montañana García

Borja Elorza Oviedo

Carla López Clar

Cristian Mancebo Belmonte

Desiré Ferrer Argente

Eloy Lucas Bernabeu

Ernesto Colomer Rosell

Felipe Tudela Pérez

Inmaculada Pellicer Alfonso

Maria Belen Pardo Botella

Maria Lairón Peris

Marina Costa Llopis

Oscar Núñez Martínez

Patricia Gil Casterá

Paula Mena Gallach

Pepe Llinares Pellicer

Ricardo Roca Almela

Romualdo Bertomeu Pérez

Rosa Arbona Piera

Rosa García Antich

Rosa Maria Peris Sancho

Rubén Moya Camarasa

Salvador Collado Mascarell

Susana Canet Saixó

Teresa Fuster García

Flama d’Argent

Adrián Araujo Ataz

Adrián Faus Mármol

Adrián Porras Lorja

Adriána Jordán Agraz

Alba Palomares Martínez

Alejandra Albentosa Masiá

Alfredo Suñer Pellicer

Ana Gómez Iborra

Andrea Benedito Álvarez

Andrea Masiá López

Ángela Mascarell Fons

Antonio Miró Tudela

Ariadna Maseres Mañanes

Benjamin Ferrer Blasco

Bernat Maiques García

Borja Esparza Soler

Carlos Palau Pérez

Carolina Ruiz Pérez

Catalina Camps Campos-Suñer

Caterina Andújar Carracedo

Cristina Cabañero Cantavella

Cristina Roca Gallardo

David Roca Almela

Elisa Rochina Verdejo

Ernesto Ferrandis Celda

Eugenia Gil Casterá

Guillem España Bruder

Helena Martínez Artés

Iván Díaz Mena

J. Ignacio Nájera Pellicer

Javier Llinares Pellicer

Jorge Cebolla Carrió

Jorge Martínez Valle

José Luis Chornet López

José Vte. Magraner Peris

Juan Fco. Jordán Moreno

Juan Ignacio Selfa Peris

Juan Valero Pablo

Lara Pardo Alonso

Laura Arbona Hidalgo

Laura Peris Pérez

Lucía Sanjuán Pérez

María Arredondo Montoya

María Ferrán Aramburu

Maria Furió Escolá

María Fuster López

María Martín Almela

María Pellicer Marín

Maria Suñer Máñez

Maribel Bono Mengual

Marta Cuesta Sanjuán

Marta Jordá Arbona

Marta Yago Alarcón

Marta Zaragozá Zayas

Miren Marco Curiel

Míriam Fernández Aparisi

Natalia Villanueva Ugolini

Pablo Giménez Vázquez

Patricia Martínez Gregori

Pau Palacín Serra

Paula Enguíx Pérez

Paula Fenollar Sala

Pura Vayá Vayá

Raquel Agraz Fuentes

Sergio Ferre Bañon

Sonia Barber Belda

Sonia Ortolá Belda

Víctor Valls Pérez

Reconei xement

per a EPI

María Lairón Peris

El passat 3 de desembre el nostre “gall per antonomàsia” Epi va rebre la Flama d’or i Murta amb Brillants en l’acte de lliurament de recompenses de Junta Local Fallera.

Este ben merescut reconeixement, és fruit de tota una vida treballant i fent falla a la nostra Gallera. Per això volem repassar i destacar alguns dels aspectes més rellevants de la trajectòria fallera d’Epi.

José Luis Llinares Pellicer, o Epi, ja que des de menut ja li ficaren eixe segon nom per la seua semblança amb el popular personatge de Barrio Sésamo, és faller de la Gallera des dels seus inicis. Encara que ja va ser un any faller infantil de la comissió alzirenya de Pere Morell, quan la nostra falla es fundà a l’any 1987, el seu germà i els seus amics s’apuntaren com a fallers i va poder estar present només els dies de falles ja que estudiava fora. L’any següet ja es va unir ell també com a faller a la Gallera i fins a dia de hui no ha faltat cap any de Falles, sempre al peu de canyó, ocupant distints càrrecs i amb el recolzament incondicional de la seua família. Cal esmentar, que va ser en una Ofrena del dia 18 de març de l’any 1990 quan Espe i ell es conegueren i fins a dia de huí que continuen junts i en la Gallera.

Epi ha estat president un total de 7 exercicis fallers: de 1997 i 1998 amb Cristina Julio, a 1999 amb Esperanza Pellicer (Espe), a 2019 amb una servidora, María Lairón, i a 2020, 2021 i 2022 amb Silvia Monteagudo. Cal destacar que actualment totes les seues Falleres Majors continuen vinculades a la falla i mantenint una relació d’ amistat i estima.

De 1997, el seu primer any com a President, Epi sempre ha destacat la felicitat, la il·lusió i les rialles amb Cristina, amb qui va repetir l’any 1998. En 1997 Epi va propulsar la creació del sector centre amb les falles Sant Joan, Plaça Major, Camí Nou i Colmenar-Reis Catòlics, del que este any hem celebrat l’ acte del 25 aniversari. En este acte, Epi ha batut el record com a persona que més vegades ha pujat a l’escenari durant l’acte.

L’ any 1999 Epi va repetir amb Espe com a Fallera Major. Eixe any el destaca com a fantàstic i ple de diversió, el monument va guanyar el primer premi de secció i el llibret el segon premi de tota Alzira. M’imagine que va ser un moment molt emocionant i feliç per a tots. Eixes falles, el seu primer fill Pepe ja havia nascut i la falla es volcava amb la família.

Després d’eixe moment, Epi va continuar ocupant distints càrrecs en la Directiva de la comissió. Des d’assumir la vicepresidència (1996, 2001, 2004, 2005, 2014 i 2015), ser delegat de recompenses (oficialment a 2006, 2008, 2009, 2012, 2013, 2016 i 2017), fins

a delegat de loteria (1995), activitats diverses (1992), delegat de festejos (2007 i 2018), delegat de sector (2002 i 2003), comptador i tresorer (2000). Enguany ostenta el càrrec de delegat del sector.

En paraules d Epi, a qui he tingut que preguntar per saber exactament els càrrecs “menos secretario, que yo actas nunca he pasado, he hecho de todo”

A més, estava molt implicat en l’organització del sector masculí durant els pasdobles. Fent una ràpida cerca a Youtube de “Pasodoble La Gallera 2007” veureu de què parle. Altres moments divertits que recorda Epi va ser cantar per la falla una cançó de Mecano en Canal Nou.

El seu caràcter es alegre, divertit, ple d’energia i de ganes de fer festa. Sempre conciliador, busca el millor per a tots els fallers.

Al mateix temps, els seus dos fills van ser Presidents Infantils. Primer Pepe l’ any 2010 i després Javito en 2014. També, la seua neboda Victoria va ser Fallera Major en 2015.

Va ser justetament gràcies als seus fills, nebots i com no, al recolzament infinit d’Espe, “Una primera dama aunque no se vea, influye y hace mucho” que es va presentar com a President per a l’exercici 2019. Va tindre una acollida molt gran per part de tota la comissió, i va repetir a 2020, 2021 i 2022.

En 2019 puc dir de primera mà que tenia una energia infinita i estava pendent de tot en tot moment. Junts vam crear una colla de presis i Falleres Majors d’altres comissions molt bona, que feia que tancàrem totes les sales i discoteques de la ciutat. Els següents anys, amb Silvia com a Fallera Major, la festa va continuar i fins ara.

Les falleres majors que han compartit amb tú el seu any de regnat Cristina, Espe, María i Silvia volen recordar el seu any que passaren:

Segons Cristina Julio: GRAN, si una paraula et defineix, és eixa. GRAN FALLER, GRAN PRESIDENT i GRAN PERSONA. 2 anys vam passar junts com a Fallera Major i President, gaudint de moments plens de felicitat i companyerisme, que m’han deixat anécdotes molt divertides i sobre tot m’han deixat UN GRAN AMIC.

Silvia Monteagudo: Epi, Enhorabona per la recompensa que t’han donat, la Flama d’Or, Murta amb brillants. Només cal mirar enrere i veure tot el teu recorregut en el món de les falles. I com no, no puc estar més orgullosa d’haver-ne format part. Vam viure unes falles difícils, intenses, però molt emotives que no canviaria per res! No només has estat el meu president durant 3 anys, ets un amic. Una abraçada!

Epi, vull finalitzar dien-te que tota la falla estem molt agraïts per tot el teu treball, que esta insígnia només és una altra mostra de tot el que s’ha fet bé i que a nivell personal ahí estarem sempre ja que “la Gallera anirà sempre avant”. Gràcies per tant. María Lairón.

Fauna Ibèrica

El monument que tenim, obra de dos grans artistes, té als animals i als que els cacen com a grans protagonistes.

Artista:

Banyuls & Ruiz

Lema:

Fauna Ibèrica

explicació de la falla

Diana, molt ben armada, amb un arc i algunes fletxes, observa el món que l’envolta ple d’embolics i desfetes.

Com Yolanda Díaz va de cara llançant fletxes al govern, però no ens diu si se presenta pel seu partit o un més modern.

Un llop feroç que se’n va Voxiferant fumarasa perquè no repetirà i se’n tornarà a sa casa.

A José Andrés li ha passat donant-li passaport del PP en Alzira, qui agarre el relleu que no li agarre un “SINCOPÉ’

Viatjava pel món, era Bel i era “Valiente”, dels núvols es va baixar, entre tant d’ “impertinente”.

Polítics van i venen però tots se queden plens, els dóna igual alló que els digues mentre ells estiguen bé.

El cèrvol, menut, potent, quasi sempre està de festa i orgullós mostra sa força en les banyes de sa testa.

Felip VI no es clava amb allò que son pare fa però la Leti vol que algo mane o la filla no regnarà.

Fan molt bona parelleta el cacau i el tramusset. Sempre agafats de la maneta amagats pels raconets.

També la Tami i l’Íñigo que ni el “nanosegundo del metaverso” no els ha pogut separar perquè ara se van a casar.

Quatre flamencs reunits volen arreglar el món, entren, eixen i s’amaguen i xafeguen... Fent olor.

Ens deixen empastrada una llei que SÍ és SÍ no està ben feta i xafen a dones i xiquetes deixant les merdes mescladetes.

Si vols ser bon animal mira el que fa un gran pardal. Intenta eixir de la gàbia i aprén ben prompte a volar.

Aixó és el que fa Gerard volent fugir de la Shakira volar del niu per a buscar “Clara-mente” una eixida.

Animals per tot arreu, que sols fan que animalades, pel Nord, pel Sud, per Ponent i fugint de mil mirades.

Per avió, per baixell o caminant Froilán a Abu-Davi enviaran per a poder fer el que vullga i així que a l’HOLA no isca.

premis2022

Falla Gran

- 4t premi Secció Segona

Llibret

- 2n premi de llibrets format menut

- 51 premi llibret promoció i ús del valencià

- 3r premi concurs de teatre 2020

secció

Saluda Tomàs Ferrer Tribaldos Infantil

Estimats fallerets i falleretes:

Ja, jo tampòc m’ho crec… Tomàs, el xiquet reservat i a qui li agra da pasar desapercebut, President Infantil de La Gallera, però com que a mi el que més m’agrada és estar en familia i aquesta és una de ben gran… Estic com a casa.

Estic content i orgullós de represenar aquesta comissió, espere desenvolupar correctamenct aquest càrrec, almenys tal i com ho han fet els meus antecessors.

Espere que tots junts gaudim dels díes previs als de Falles, en els que ja es nota l’ambient, l’alegria, comencem a olorar la pólvora… Ja tenim algun coet que s’esclata… Dels dies de falles, que els disfrutem tant, tant, que no sapiguem quin moment de tots els viscuts és el nostre preferit.

Vull agrair el recolzament i els ànims dels meus pares, el meu ger mà i el meu cosí, que m’han animat a arribar fins ací, ben segur és que jo, per mi mateix, no m’haguera fent endavant.

A més, voldria ovacionar a l’equip directiu, fallers i falleres que de forma desinteressada s’esforcen perquè els dies de festa i de falles tots gaudim i perquè, com diu el nostre himne, siguen uns dies que mai oblidarem.

A la meua Fallera Major Infantil, Martina, en qui a més d’una com panya de festa he trobat una amiga, el nostre Presi Víctor i Arantxa la nostra Fallera Major, gràcies pel recolzament, per la companyia, i perquè sé que anem a disfrutar-ho, a viure un exercici com cap altre.

Aquestes Falles no les oblidaré mai.

M a r T i n a O l m o

Falera MajorInfantil Martina Olmo Sampedro

ai no has parat de pregar-ho, la fi te n’has ixit amb la teua, eina infantil fallera. ens un somni per davant i l·lusió per tots els costats, o podràs oblidar mai quest exercici faller que ja ha començat.

lor a pólvora que t’atrau, a llum i el foc artificial, úsica pels carrers

lor a flors per tot arreu.

S a m p E d r o

empre la primera

cudeixes al nostre casal arxant amb la falla i la xaranga assacarrer amunt i avall. res la més fallera, ins de tu una flama portes encesa iallera i plena de festa mplis d’alegria La Gallera.

Mireia Sampedro Faus

Comissió Infantil

Allò que de semblava per a mi un impossible es va fer possible fa tan sols uns mesos: representar la comissió infantil de la nostra falla per a l’exercici 2022-2023. I com tant ho desitjava, ara portaré el càrrec amb grat, força i un gran somriure.

Tinc la gran sort de no viure sola aquesta experiència: aniré acompanyada pel meu amic, el president infantil Tomás. Que junt amb Víctor i Arantxa formen ja una família. Tots quatre junts recorrerem els carrers de la ciutat d’Alzira amb il·lusió i alegria.

Tingueu per segur que ballaré sense parar al ritme del batec del meu cor quan em pose el vestit de fallera. A més, la meua banda fornida de daurats em recordarà tindre l’elegància de a qui representa. I en els moments en què estiga ben cansada, deixaré que la música me torne a encendre el fervor del gall faller que porte dins.

Tot seguit als actes locals i presentacions d’altres comissions, arribaran els dies de falles. I a més de Tomás, m’acompanyareu vosaltres, la meua estimada cort d’honor. Formada per amigues que m’arropareu quan vaig entrar per primera vegada al nostre casal.

Vull que recordeu que vosaltres sou el motiu de que, entre les parets del casal, m’haja sentit com a casa meua. En som poquets però bons. Les millors!

AMUNT GALLERA!

Martina, la vostra FMI

rets retes

MARTÍN CARRETERO CANET MAX CARRETERO CANET CLAUDIA BORRAS

BRUNO DÍAZ MENA NORBERT FERRER GRIMALDOS BORJA GALLEGO MARTÍNEZ CARLOS GALLEGO MARTÍNEZ

CARMELA GARCÍA SUÑER BOSCO MOMPÓ ORTOLÁ NEREA AMARGÓS MENGUAL ROCÍO BERTOMEU CANET

ROMA BLASCO GRANELL NOA PASCUAL RUIZ ELISA PELLICER PALACIOS DAVID PERIS CAMARASA

CAROLINA SALVADOR BERNABEU GUILLERMO SERRA CARRIÓ GONZALO SERRA MANCEBO

NACHO SERRA MANCEBO PAOLO SUÑER UGOLINI RODRIGO ÚBEDA HERRERO

GIULIA PALAU MORALES MARTINA HEVILLA ANDREU

ANNA C. SANCHIS TAURONI

Comissió Infantil

President

Tomás Ferrer Tribaldos

Fallera Major

Martina Olmo Sampedro

Delegat JLF

Nacho Serra Mancebo

vocals

Nerea Amargós Mengual

Rocío Bertomeu Canet

Claudia Borrás Peris

Roma Blasco Granell

Martín Carretero Canet

Max Carretero Canet

Bruno Díaz Mena

Martina Ferrer Toledo

Norbert Ferrer Tribaldos

Carlos Gallego Martínez

Borja Gallego Martínez

Carmela García Suñer

Martina Hevilla Andreu

Bosco Mompó Ortolá

Giulia Palau Morales

Noa Pascual Ruiz

Amalia Peiró Gomis

Elisa Pellicer Palacios

Recompenses

Coet d’Or

Elisa Pellicer Palacios

Paolo Suñer Ugolini

Paula Remigia Climent

Guillermo Serra Carrió

Rodrigo Úbeda Herrero

Bruno Diaz Mena

Gonzalo Serra Mancebo

Secretària

Carmen Aguilar Pellicer

David Peris Camarasa

Carolina Salvador Bernabeu

Anna Sanchis Tauroni

Gonzalo Serra Mancebo

Guillermo Serra Carrió

Paolo Suñer Ugolini

Jorge Tonda Salom

Catalina Tonda Salom

Rodrigo Úbeda Herrero

Coet d’Argent

Norbert Ferrer Tribaldos

Borja Gallego Martínez

Carmen Aguilar Pellicer

Martina Olmo Sampedro

Tomás Ferrer Tribaldos

Carlos Gallego Martínez

Elisa Pellicer Palacios

Premis Falla Infantil 2022

- 3r premi Secció Segona

- Millor Ninot Secció Segona

- 3r premi concurs de teatre infantil 2020

HAWAIKI

Artista:

Xavier Ureña

Lema:

Hawaiki

Conten les gents de l’illa de Maui (Hawai) que hi va haver una època en la que els homes es transformaven en taurons. La llegenda de Kamohoalii. El rei esqual que regnava en els mars de la Polinèsia ha aniuat en ment col·lectiva de moltes generacions d’illencs. Relats i aventures d’un déu metamòrfic que també va ser un xiquet normal amb ganes de jugar i divertir-se.

Es diu que una vesprada de fa segles, una jove anomenada Kalei es va apropar massa a un precipici. Ella era una de les poques que s’atrevien a apropar-se a la costa quan hi havia temporal, per+o hi anava per tal d’arreplegar Opihi, un mol·lusc marí de deliciós sabor.

Valenta per naturalesa, es va endinsar en una gruta que la va portar fins una piscina natural on el marisc abundava, però una ona la va tirar i arrossegar fins les profunditats de l’oceà. Allí habitava Kamohoalii, un déu que va quedar enamorat de la jove i la va haver de salvar.

Des d’eixe moment la va visitar totes les nits en forma humana i ambdós van viure un romanç que encara hui recorden els adolescents enamorats de Maui a Molokai.

Un amor del que naixeria un xiquet: Nanaue, el protagonista de El Rei Esqual.

Programa

DISSABTE 15 D´OCTUBRE

Comencem el Mig Any matiner. A les 8.00h ``el Clàssic´´ entre fadrins i cassats, dirigit pel col·legiat Grande Peris (El Presi). A més, gaudirem del partit de fills contra pares (ara els fills superen en altura als pares), del triangular de pàdel i els germans López ens faran suar com a pollastres amb la sessió de Boot Camp al parc de la Ciutat Esportiva. Per a recuperar totes les calories que s´havien perdut a les 10.30h es farà el tradicional esmorzar del Mig Any.

A les 11.30h activitats d´animació per als més menuts a càrrec de Gesport3. I a partir de les 12.30h possarem els calderos al foc per a donar inici al Concurs de Paelles (no hi ha tongo que valga, el que decidisca el nostre jurat format per les Falleres Majors va a missa).

I com a colofó final, actuació de la Xaranga el Dólar a les 17.30h. Farem un ``Don´t Stop The Music´´ fins que el cos aguante.

DIVENDRES 28 D´OCTUBRE

A les 20.00h en la Gallera, nomenament de la Fallera Major Infantil Martina Olmo Sampedro. Escoltarem el discurs del nostre President Infantil Tomás Ferrer Tribaldos que ens deixarà bocabadats i, seguidament, soparem tots junts en els nostres meravellosos Salons Daurat i Àrab.

DIVENDRES 4 DE NOVEMBRE

Nomenarem a la nostra Fallera Major, senyoreta Arantxa Montañana Garcia, acompanyada pel seu President Víctor Grande Peris, de la Junta Directiva i d´amics i amigues a les 20.00h en sa casa. Posteriorment ens dirigirem al nostre casal per a celebrar-ho amb tots els fallers.

DIVENDRES 9 DE FEBRER

Presentació del nostre Llibret ``La música és la Festa´´ amb l’entrega del premi ``El Cant del Gall´´ per al grup musical alzireny LA FÚMIGA.

DIJOUS 23 DE FEBRER

A les 20:00h a la Casa de la Cultura, Inauguració de l’Exposició del Ninot.

DISSABTE 25 DE FEBRER

Presentació de les nostres Falleres Majors, Arantxa Montañana García i Martina Olmo Sampedro amb les seues Corts d´Honor. Enguany canviem format d´horari. A les 10.00h tots els fallers en el Casal per a començar la cercavila de recollida de Falleres Majors del nou i antic exercici. Així que a més, arreplegarem a Silvia Monteagudo Moliner i Anna Sanchis Tauroni.

A les 12.00h donarà inici l’acte de Presentació i Exaltació de les nostres FFMM a la Sala Rex Natura. Dinarem i ens possarem en ``Modo Tardeo´´ amb l’Orquesta LA MÓNACO.

DIUMENGE 26 DE FEBRER

La ressaca és temporal, però les històries d´ahir són per a sempre. A més, no te’n recordes de res fins que repasses els stories d’Instagram.

DILLUNS 27 DE FEBRER

Et fas major quan la ressaca dura 2 dies. I encara no estem en Falles.

DISSABTE 4 DE MARÇ

A les 18.00h, missa en memòria dels fallers difunts a la Parròquia Sagrada Família.

En acabar, desfilada (o millor dit, desbandada) fins l’Ajuntament, on des del balcó es farà el lliurament dels premis dels dos ninots indultats de les FALLES 2023 (gran i infantil). A continuació, des del mateix balcó, la tradicional CRIDA a càrrec de les Falleres Majors d’Alzira 2023.

En acabar la Crida tornarem al casal per a fer el primer escaling de l´any a càrrec de la Xaranga El Pito del Sereno. Per a tots aquells que hagen arribat vius o no estan al Vela, Guinea o Patron… Soparem al Galliner. A les 23.30h FESTA DELS 80 amb la banda THE FARTON´S!! En acabar, els nostres DJ remataran la nit amb un selecte grup de valents que voldran allargar la seua agonia de festa.

DIUMENGE 5 DE MARÇ

Reprendem hàbits i costums: cassalleta, cervesseta, ulleres de sol i ``Terraceo´´. Dia de Paelles, fideuaes o gaspatxaes. Després de dinar Marina ens ensenyarà a ballar el nostre pasdoble.

DISSABTE 11 DE MARÇ

A les 14.00h dinar al Casal amb cassalleta i pilotetes a baixa temperatura.

A les 18.00h concentració al Galliner disfressats per tal d´assistir a la Cavalcada Multicolor pels carrers de la nostra ciutat. Recordeu que durant el recorregut hem d’estar tots juntets i avançar com si fora la marxa del Motí d´Esquilache.

Uns acabaran netets i altres enfangats amb olor a cassalla. Així i tot, a les 22h sopar de sobaquera i per a quan arribe la nit… Jo soc Baraja, Festa “Nit dels DJ”.

DIUMENGE 12 DE MARÇ

A les 12.30h bombones de butà i foguers damunt. Arròs, carxofetes i pimentons. En acabar de dinar, trucaeta, parxís i assaig del pasdoble al Saló Daurat.

DIMARTS 14 DE MARÇ

Primera Mascletà de les Falles d´Alzira a les 14.00 a la Plaça del Regne.

De vesprada, a la Casa de la Cultura, cloenda de l´Exposició del Ninot.

DIMECRES 15 DE MARÇ

A les 14.00h Mascletà. Al llarg del dia deixarem preparat tot el necessari per a la Plantà. Per a més informació visita la web www.oncollonsplantemenguany.com

A les 21.00h sopar de sobaquera.

DIJOUS 16 DE MARÇ

A les 7.00h el grup The Torraors començarà a calfar les brasses per a la tradicional Torrà de la Plantà. És indispensable per a poder esmorzar, ajudar amb la Plantà del monument o el muntatge del Casal. Quant més siguem, abans acabarem!!!

A les 14.00h Mascletà.

A les 18.00h Berenar infantil i una sorpresa que sí sabem, però no la diem.

Quan ambdós monuments estiguen muntats… Sopar!!! I per a quan el Casal estiga net i arreplegat… Albaes i Festa!!!

DIVENDRES 17 DE MARÇ

Anem a bones.

A les 8.00h Despertà. Com és la primera, serem 200. Recordeu que a qui no tinga carnet, el tio Alfredo no li donarà coets. Recollirem a les Falleres Majors i ens farem les primeres cassalletes. En finalitzar la recollida, esmorzar hipercalòric per a agafar forces.

A les 11.00h eixida des de La Gallera per tal de recollir a les Falleres Majors i procedir a envair tots els casals que tenim en ruta (l´objectiu és arribar a quatre, però com sempre, arribarem a un i mig).

A les 14.00 Mascletà. Avís per al 50% dels fallers que es perden, en acabar acudiu corrent al tradicional escaling on suarem totes les cassalles. Seguidament dinaret, café i puro.

A les 17.30h eixida des de La Gallera dirigits a l´Ajuntament, amb la idea de recollir una muntunà de banderins. De camí farem l´Ofrena de flors a la Mare de Déu de la Murta.

A les 22.00h sopar faller on vorem apareixer les primeres baixes. Presentarem el PLAYBACK faller i discomòbil amb els nostres DJ.

DISSABTE 18 DE MARÇ

Envide.

A les 8.00h segona Despertà, en la que vorem si arribem a la vintena. Anirem a despertar a les nostres Falleres Martina i Arantxa. Posteriorment farem el menjar més important del dia segons la University of Michigan, L´ESMORZAR!!

A les 11.00h, guiats per Xano anirem a per les Falleres Majors i visitarem les falles amigues (com el dia anterior, arribarem a vore ``una i pico´´) i corrent anirem a la Mascletà amb el 10% de la comissió. Seguidament, escaling i dinaret tranquil·let sense alçar-se de la cadira, ni cantar, ni sobretot… Posar música.

A les 18.30h concentració al nostre Casal per assistir a l´Ofrena de flors a la Mare de Déu del Lluch.

A les 22.00h sopar deluxe i a les 23.30h donem pas a la nit de més festa amb l´actuació del grup que ja va triomfar l´any passat, COPACABANA i dels nostres DJ.

DIUMENGE 19 DE MARÇ

Truque, retruque, quatre val i joc fora.

A les 8.00h última Despertà, vorem als personatges de The Walking Dead que venen d´empalmà. Anirem a casa de les FFMM i ens farem les penúltimes cassalletes i licors d´arròs. I per a evitar les rampes al pasdoble ens carregarem de proteïnes i hidrats a l´esmorzar.

A les 11.00 concentració a la Gallera a fer la cercavila per la ciutat. Ens assentarem en algun casal per a assajar el ball.

A les 14.00h apleguem a un punt crític (les cames van soles, res comprarable ni amb el mur de la Marató) Mascletà i Escaling on el nostre President volarà per l´aire i donarem la resta per poder arribar al dinar.

A les 17.30 últim assasig general del pasdoble. A continuació eixirem al carrer per tal que Alzira sensera gaudisca dels nostres balls (i ballarins professionals). Per San Isidre Llaurador que enguany no ploga!!!

A les 21.00h Cremà del monument infantil, amb els típics plors i rialles. Enguany els nostres pirotècnics faran un bon tancat per tal que no bloquen els castells de focs artificials. A continuació, sopar i depenent dels bombers, Cremà del nostre monument gran. Cantarem el nostre himne, arreplegarem els trastos ENTRE

TOTS i ens farem l´últim Gin de les Falles 2023.

memòria gràfica dels actes Fa les 2022

Presentació

BLUSÓN FEST

Música, pólvora, comboi i molta emoció en un dels dies més importants per a la comissió i, com no, per als nostres representants: la de la falla La Gallera. Moment assenyalat a més l’exercici passat perquè, davant de les adversitats encara presents de la pandèmia, vam saber aprofitar la situació i treure’ns de la mànega el Blusón Fest. Una oportunitat d’or per celebrar-nos com pertoca i traure a ballar eixe blussó a ratlles que tant ens caracteritza.

Com és tradició a La Gallera, al dia següent, el nostre Cercle Alzireny esperava, amb els braços oberts, a tots els nostres fallers que, com sempre, ens reunim per al tradicional concurs de paelles i per a eixe primer assaig del pasdoble que amb tanta il·lusió preparem cada any.

Paelles

Una cavalcada de pel·lícula! Centenars de galls disfressats dels personatges més famosos del cinema ens concentràvem a La Gallera per desfilar en la tradicional cavalcada multicolor. La de 2022 va deixar moments inoblidables, alguns vos els recordem ací.

Crida

Com eixe masclet de primer avís que anticipa una mascletà. Així va ser eixe dia marcat per la il·lusió de la nostra comissió i de tota Alzira Fallera, per sentir de mà de les regines de les festes que, efectivament, ja estàvem en Falles!

La Casa de la Cultura, com cada any, acull als ninots grans i infantils de cada comissió i els nostres representats no van voler perdre’s, un any més, la cita a l’esperada Exposició del Ninot. La del 2022 va ser una edició ben especial, ja que el nostre art efímer gaudia d’una nova oportunitat d’eixir al carrer i tancar el cicle de la flama que a alguns encara ens quedava pendent.

exposició del ninot

concurs

Com marca la tradició de cada any, alguns dels nostres fallers aprofiten el diumenge previ als dies grans de la nostra festa per compartir, amb altres comissions germanes, el concurs faller a la millor espardenyà. Sens dubte, una gran ocasió per celebrar la germanor fallera.

guardó

2022

L´any passat la nostra comissió va tindre a bé atorgar el seu quart guardó “El Cant del Gall” a l´artista alzireny Juan García Ripollés, més conegut com Ripo, que té gala a manifestar allà on es presenta que és fill d´Alzira, el seu poble.

El reputat pintor, escultor i gravador, va nàixer a la capital de la Ribera del Xúquer l´any 1932. De formació autodidacta, s’imbuí de l´art de la seua joventut a la capital de Franca on aprengué dels principals pintors contemporanis i de l´art abstracte. Després de treballar al país veí va tornar a Espanya i s´establí a Castelló, ciutat on havia viscut la seua infància i on tenia lligams familiars.

En 1962 exposà en el museu d´Art Contemporani de Barcelona i en la caixa d´estalvis de Castelló. Després vindrien les sales de Sevilla, Còrdova, Cadis i Madrid. L´any 1969, mostrà la seua obra a Nova York, on aconseguí el premi que el catapultà a la fama. Mèxic, Holanda, Bélgica, Suecia, Alemania, Suïssa i Itàlia foren altres paisos. A banda de la seua obra sobre llenç, ha realitzat murals, il·lustracions i decorats. En l´actualitat continua treballant moltíssim al seu taller de Mas de les Flors (Sant Joan de Moró).

Per circumstàncies personals no va poder arreplegar el seu guardó al Cercle Alzireny, però uns dies després de l´acte de presentació del nostre llibret, va tindre l´amabilitat de rebre´ns al seu domicili particular en Sant Joan de Moró, al President i alguns responsables de l´àrea de cultura. Recordarem sempre eixa vesprada tan agradable que va ser llarga en quant a temps però curta per com d’amena fou.

A través d´estes breus línies volem deixar constància de la nostra estima a tan entranyable artista que conta amb moltes amigues i amics a la nostra comissió quedant pendent una paella en Falles al nostre casal.

Emili Sanchis-Aure Lairón

La

plantà

és l’alçament de la falla. És tradicional la col·laboració de tots els fallers, que durant l’última nit ajudem a l’artista, i donem els últims retocs a la falla.

entrega de PREMIS

Playbacks Nit de

4. Sonia, Selena y Andreseta (Borja, José A. i Javi)

1. Gallywood (Inma, Vero, Sonia, Adela i Belén)

2. Rafaella Carrá (Montse, Maribel, Amparo, Regina, Mª Angeles, Ana, Gema, Rosi, Irene, Victoria i Ana)

3. Lola Índigo (Pablo, Ernesto i Guille)

i les guanyadores foren: les GALLYWOOD

5. Los Vengativos (Carlos, Héctor, Sergi, Luis, Borja M. i Borja E.)

6. Moulin Rouge (Óscar, Miquel i Pablo)

Ofrena

despertades

La ferida, de la Fúmiga

Passacarrers

Passacarrers Albaes

Mascletades

La Cremà és l’acte de botar foc als monuments de cartó o fusta que es planten.

Un acte emotiu, el fi i culminació de la festa. És per això que tant fallers com falleres li donem un gran valor simbòlic i sentimental.

És també alhora el principi de la festa de l’any següent.

fí de les falles 2022

Anna

SANCHIS TAURONI

GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES I GRÀCIES

Galliner, estes paraules no són d’acomiadament, ja que només s’acomiada qui se’n va i jo no me’n vaig. Passe a viure la festa i el galliner d’una manera diferent.

Crec que si les meues paraules reflectiren el que han suposat estos quatre anys que he passat com a màxima representant infantil, ompliria un llibret sencer, i no crec que això siga possible (malgrat l’interés de mon pare en tindre un llibret ben gran, extens i excels).

El meu regnat ha sigut inoblidable, he tingut l’immens honor de representar a la nostra comissió en tots i cadascun dels actes, de sentir l’himne de la nostra falla en cadascun d’ells, i vos puc assegurar que és aborronador. Un sentiment el qual sols Falleres Majors i Presidents sabran com és. He conegut a gent meravellosa, Falleres Majors i Presidents d’altres comissions amb els que espere continue l’amistat forjada, encara que ja no siguem representants.

He de donar gràcies a molta gent, a moltíssima gent. A Junta Local, que sempre ens ha acompanyat en els actes, en especial a Cándido i, com no, a LluÍs, Chente, entre d’altres. Gent que estima la festa, es desviu per ella i fa les

coses més fàcils a tots, i, com no, gràcies a totes les Falleres Majors d’Alzira amb les quals he tingut el plaer de coincidir.

Gracies a la meua xaranga, Élite, que m’ha fet ballar i alçar l’ànim en els moments de baixó. Ha sigut molt especial estar amb ells, sentir-los arribar a casa amb la falla a arreplegar-me. Passacarers, presentacions, premis... No oblidaré mai els escalings, només de pensar-ho m’emocione... Vos portaré sempre al cor, en especial a Xuti. Sou, a més de grans professionals, grans persones que feu les coses amb el cor i l’ànima.

Gràcies a María Lairón, la meua Fallera Major de l’any 2019. No som dos, des d’aquell any som una per sempre al món faller. Gràcies també a la teua família, inclòs Bernardito. Ha estat tot un plaer i la meua família i jo sempre vos portarem al cor.

Gràcies a la corporaió municipal en especial a Diego Gómez i a José Andrés, que sempre ens ha atés de forma molt carinyosa.

Gràcies a Silvia Monteagudo, la meua Fallera Major 2020-2021-2022. Ha estat tot un plaer ser la teua Fallera Major Infantil i compartir tres anys tan especials... Hem fet història. He guanyat amb tu una amiga i mon pare un amic amb el teu.

Gràcies a Pablo, el meu President Infantil. Famílies amigues abans, ara i ja per sempre. Raquel, gràcies per omplir de dolços tota la comissió infantil.

Gràcies, Espe. Si no haguera sigut per tu... Berenar a put i sempre estaves en tot. No ens ga faltat mai de res. La meua madrina fallera, no tinc paraules, t’estime.

Gràcies a la Cort d’Honor infantil, a tots i cadascun dels fallerets i falleretes que han compartit estos quatre anys amb mi, en especial Àlex, mai m’has deixat sola, i un beset ben fort per a Martín.

Gràcies als pirotècnics Mompi, Víctor, Bernardo i, com no, Don Alfredo, que tan bé m’han aconsellat triant els meus ninots indultats (amb tots els que tinc podríem fer una falla de Secció Especial).

Gràcies als artistes encarregats de fer les falles infantils de La Gallera. Borja i Xavi, haveu fet monuments meravellosos i amb molta estima i professionalitat. Un abraç ben fort també a Rubén, un altre gran i, per últim, gràcies al Tato, que m’ha tractat com a una filla, treballant perquè els monuments cada any foren magnífics.

Gràcies als meus forners, David Bernia, Enrique de Sumacàrcer i Llinares, dolç i salat, salat i dolç per a llepar-se els dits.

Gràcies a la directiva que han fet possible estes falles i que tan dur han treballat, sobretot en època de pandèmia i que han tret endavant anys extraordinaris en tots els sentits, pel que fa tant a organització, com a resultats. Paquito Serra, metre de presentacions, quin art! I Juanito, el mestre de les espardenyaes.

Vull donar les gràcies també a l’equip de cultura i en especial a mon pare, que m’ha permès inaugurar la nostra primera setmana cultural entregant premis a personalitats tan importants com Elena Negueroles, Ripollés i Voro i, com no, participar en la nostra obra de teatre, actuar al Gran Teatre ha estat una experiència inoblidable. I què dir del nostre llibret, premis i més premis a Alzira i a València. Sempre tindré un gran record del meu regnat quan els veja, gràcies a tot l’equip, en especial a Adela.

Gràcies Juanjo i Irene, “compadres de mis padres” i meus quasi també. A tots els mansos i mansitos, al team cassalet i amics de sempre. Imprescindibles per a poder sentir-me acompanyada en tot moment, en especial per Eugenio i Quique, acompanyant a mon pare en cada acte... Al bar d’enfront (Colmenar Habemus).

Gràcies a Toni Lluis per fer-me les pleitessies, un record que sempre tindre d´un gran poeta i amic de la falla i Marina, per tirar-me sempre una maneta en els meus textos i fer tan grans coreografies al pasdoble, sens dubte, sense tu la falla no seria el mateix.

Gràcies a les dos germanes més canyeres de la comissió, Rosemy i Isabel, per fer-me uns candys tan xulos i decorar sempre la Gallera en cada acte.

Gràcies a XIMO DE LA NOCHE, impressionant. Sempre present i ajudant, gràcies per estimar-nos com als teus fills... I pels coets!

Gràcies també a Grupo Rex, atots i cadasqun dels seus cambrers i a Fausto, pel tracte rebut durant estos quatre anys, tot un exemple de professionalitat i saber estar.

Gràcies a la meua família. Mamà, has estat en tot i, com imaginàreu, ha sigut molta feina, moltíssima. Papà, excels, Emma, Àlex... Simpsons, vos ESTIME. Sempre al meu costat, sense vosaltres no hauria sigut possible.

A tota la comissió, GRÀCIES per estar ahí i ser com sou, únics i GALLS. Potser m’oblide d’algú però no és la meua intenció, han sigut molts anys plens de vivències i en són massa per recordar-les totes.

EPI, no m’oblide de tu, t’he deixat per al final. Dir Epi, es dir Espe, Pepe, Javito, Sol, Paco, Elisa, Solete, Bernat... Una família gran, en tamany i molt gran com a persones. M’has tret sempre un somriure i fins i tot has aconseguit que ballara. Si Espe és la meua madrina fallera, tu eres sense dubte el meu padrí. Estos quatre anys no són més que un avís... Prepara’t que en uns anys tornaré com a Fallera Major i tornaré amb tu com a President i tota la teua executiva, així que aguanta, que tornarem.

Visca la Gallera i visca Alzira fallera

Silvia

Fa ja quasi 3 anys que vaig començar aquest regnat que s’ha allargat més del previst, no obstant amb totes les seues adversitats tornaria a repetir. Però així i tot, les coses i els moments tenen un final i és amb aquestes paraules amb les quals m’acomiade de tots vosaltres. Malgrat que no es fàcil transmetre per escrit totes les emocions viscudes, espere fer-vos sentir una miqueta especial tant com jo m’he sentit. Perquè sí, tots i cadascun de vosaltres heu participat en fer d’aquests anys uns anys molt emotius.

He tingut el plaer de viure amb vosaltres molts més actes dels previstos i en tots ells m’he sentit volguda i especial. Heu sigut una comissió súper bolcada tant amb la meua família com amb mi i per això només puc tindre paraules d’agraïment.

Sempre he pensat que una fallera major no té sentit sense una comissió que li done suport i disfrute amb ella, i per a mi la meua és especial, el nostre sentiment per ella és comú i això ens fa disfrutar de cada moment i acte amb una intensitat que només els gallets sentim per dins.

Recorde amb especial il·lusió i sentiment el moment d’eixida cap a l’ofrena, on plovia intensament i un mar de paraigües es va obrir per fer-me costat. Va ser el moment mes emotiu que he tingut si tenim en compte tot el que havíem passat ja.

MONTEAGUDO MOLINER

Els dies de falles els vàrem viure intensament, perquè havien sigut esperats més de dos anys. Estar assomada al balcó de casa i veure-vos a tots vosaltres desfilar, escoltar la xaranga i sentir l’olor de traca quan veníeu per mi és una de les sensacions que mai oblidarà la meua retina. Se’m continua eriçant la pell cada vegada que tanque els ulls i recorde eixos moments.

Disfrutar de les falles amb vosaltres és una de les experiències que sens dubte marcarà la meua vida per sempre. Des de menuda ser fallera major era per a mi un somni, sense cap dubte tot el viscut ha superat les meues expectatives.

Especial agraïment voldria donar al president i la seua junta directiva, que be saben tot el que patiren perquè finalment les falles del 2022 foren les que esperàvem, tant els meus infantils com jo.

Aprofite per a desitjar a les noves representats i junta directiva un any ple de moments meravellosos iguals o millors del que jo he viscut i que l’oratge els acompanye, que és una cosa que tots els fallers sempre desitgem.

Costa ser breu i dir adeu, però no hi ha millor forma que fer-ho:

VISCA PER SEMPRE LA FALLA LA GALLERA!

Una fallera major no té sentit sense una comissió que li done suport i disfrute amb ella, i per a mi la meua és especial. La Gallera.

Silvia

Epi

JOSÉ LUIS LLINARES CLAUSI

Qui va ser aquell que va dir “segundas partes nunca fueron buenas”?

Qui m’anava a dir que des que vaig ser President al 1997 fins el 1999 tornaria a ser representant de la nostra comissió 20 anys després?

I, arribat este moment, qui em diria que podria gaudir tant d’eixos meravellosos anys? Quants coses diferents, tan xules, fins i tot inesperades. El 2019 amb Maria va ser com un somni fet realitat, tot va eixir perfecte i junt a Anna i Pablo ho passàrem fenomenal. Després va arribar la maleïda pandèmia...

Ha sigut una Presidència diferent però uns meravellosos anys on he pogut disfrutar i vore créixer a Anna i Pablo, que començaren aquesta aventura sent uns xiquets i l’acaben com uns perfectes adolescents; per a ells i les seues famílies sols tinc paraules d’agraïment.

Silvia, amb qui he disfrutat de tots i cadascun dels moments, amb aigua o sol, amb fred o calor, però sempre amb alegria i en companyia de la teua família i Ernesto. Què bé ho hem passat i tant de bo no ho oblidem mai i que aquesta amistat dure per sempre.

Per a tots els membres de la comissió sols tinc paraules d’agraïment, però molt especialment per a tots els qui heu estat sempre al meu costat, donant-me el suport necessari per dur endavant la nostra comissió. Sou la millor directiva que es pot tindre.

Està clar que aquesta etapa ha arribat a la seua fi i és per això que vull dirigir-me al nostre benvolgut artista faller Rubén, amb qui he tingut el plaer de compartir el gust per les Falles. Sent jo Presi començares i és ara quan els dos acabem. Espere que tu almenys tornes i pugues plantar els 25 monuments que volies fer en la nostra falla, gràcies per totes les alegries.

També a Fausto, a Luis i als seus treballadors de Grupo Rex, sempre a punt per a tindre les taules a l’hora de dinar o sopar, els ous de l’esmorzar... En fi, vull donar-vos les gràcies per un treball ben fet.

I a la meua benvolguda xaranga Élite, que sempre ens ha acompanyat fent sonar els seus instruments i sent els millors músics que tot President voldria tindre. Fins i tot tirant una maneta a una altra comissió que no tenia xaranga el dia de la Cremà. Ací teniu un amic per a sempre, gràcies per el vostre suport.

M’agradaria fer una menció especial a tots els Presidents de cadascuna de les diferents comissions d’Alzira. Tots sabem el gran esforç que hem fet per dur la festa fallera de tota Alzira endavant i amb alegria i germanor ho hem aconseguit.

I, per últim, comunicar que al meu cor la Falla La Gallera estarà per damunt de tot!!!

Una forta abraçada.

exercici 2023

Mig

galler

Comencem el dia amb esport

Concurs d’arrossos

Cafenet per agafar forces i... festaaaa

Gallotapas

Halloween

La gallera mai falla a la nit més terrorífica de l’any: caramels per als xiquets i festa per als majors amb les disfresses més sorprenents que fan el concurs de cada any cada vegada més complicat!

Un dels actes més recordats d’una Fallera Major és el del seu nomenament com a tal. Un dia ple d’emocions on La Gallera anuncia per tot arreu que ja té Falleres Majors, unes digníssimes representats. Rodejades de fallers, família, amics i tota la gent que els estima, Arantxa i Martina van ser nomenades Falleres Majors de La Gallera per a l’exercici 2023.

falleres Nomenaments majors

Un dels moments que marca l’inici del regnat de Arantxa i Martina, les nostres representants del 2023. De la mà de les Falleres Majors d’Alzira van rebre les bandes que les acrediten com a màximes representants de la millor falla del món.

25aniversari

falleres majors i presidents

1997 i 1998

José Luis Llinares Clausi

Cristina Julio Martí

1999

José Luis llinares Clausi

Esperanza Pellicer Pérez

2000

Rafael Sala

Susana Oliver Castany

2001

Juan Carlos Alegre Blesa

Susana Oliver Castany

2002 i 2003

José Magraner Andrés

Adela Pérez Alós

2004 i 2005

Eloy Lucas Castells

Reyes Iborra Pardo

2006

Kike Palau Suñer

Ana Belén Tribaldos

2007 i 2008

Kike Palau Suñer

Antonia Vila Enguix

2009

Armando Serra Pla

Verónica Mancebo Belmonte

2010

José Vte. García Pons

Carla Prats Prats

2011

José Vte. García Pons

Noelia Carrió España

2012

Kike Palau Suñer

Mercedes Delgado Hernando

2013

Kike Palau suñer

Ana Pérez Salort

2014

José Vte. García Pons

Clara Magraner Casterá

2015

José Vte. García Pons

Victoria Nájera Pellicer

2016

Javier Miró Palau

Inmaculda Pellicer Alfonso

2017

Javier Miró Palau

M.ª José Úbeda Cabanilles

2018

Alfredo Suñer Benito

Darling Canet Beneyto

2019

José Luis Llinares Clausi

María Lairon Peris

2020. 2021 y 2022

José Luis llinares Clausi

Silvia Monteagudo Moliner

2023

Víctor Grande

Aranxa Montañana

falleres majors i presidents infantils

1997

Bernardo Llinares Escrivá

Inmaculada March Rubio

1998 Sergio Mengual cucarella

Victoria Palomares Vivar

1999

Andres González Pellicer

Irina Lucas Bernabéu

2000

Carlos Alegre Cucarella

Irina Lucas Bernabéu

2001

Bernardo Llinares Escrivá

Isabel Garés Sala

2002

Enrique Ferrer Úbeda

M.ª José Úbeda Cabanilles

2003

José A. Ferrer Úbeda

María Lairon Peris

2004

Eloy Lucas Bernabéu

Tamara Gallardo Moyá

2005

Eloy Lucas Bernabéu

Sandra Bargues Oliver

2006

Sergio Palau Pérez

Reyes Lliso Iborra

2007

Boro Lliso Esparza

Carla Esparza Soler

2008

Felipe Tudela Pérez

Ana Lairon Peris

2009

Luis Costa Llopis

María Garés Sala

2010

Pepe Llinares Pellicer

Paloma Blasco Prats

2011

Eduardo Gallardo Palau

Carmen Fuster García

2012

Joge Tutela Pérez

Paula Bartolomé Picot

2013

Amadeo Ferrán Aramburu

Natalia García Soler

2014

Javier Llinares Pellicer

Paula Enguix Pérez

2015

Jorge Cebolla Carrió

Natalia Enguix Pérez

2016

Álvaro Esparza Alamanzón

Teresa Suñer Pellicer

2017

Carlos Sarrió Climent

Carmen Bertomeu Canet

2018

Alex Sanchis Tauroni

Paula Cebolla Carrió

2019 i 2020

Pablo Jordán Agraz

Anna Sanchis Tauroni

2021 i 2022

Anna Sanchis Tauroni

2023

Tomás Ferrer Tribaldos

Martina Olmo Sampedro

SECTOR CENTRE

Arantxaentrevista a

falera ,major 2023

Hui ens trobem cara a cara amb la nostra Fallera Major de la Gallera, Arantxa. Per tal de saber més coses sobre la nostra màxima representant i conèixer com se sent de primera mà, hem preparat unes preguntes que volem que ens conteste amb molta sinceritat.

Bon dia Arantxa, comencem l’ entrevista.

En primer lloc, m’agradaria que et descrigues i et dones a conèixer.

Bon dia. Com tots sabeu, em dic Arantxa, tinc 30 anys, vaig estudiar el grau en Història i el vaig complementar amb un Màster de Patrimoni Cultural amb doble especialitat en Conservació de Museus i en Patrimoni Bibliogràfic. Actualment em trobe treballant en l’Arxiu Municipal d’ Alzira i també continue formant-me fent diversos cursos d’ especialització. A més, m’estic preparant distintes oposicions dins del meu àmbit d’estudi, ja que la meua vocació és poder aplicar i contribuir amb els meus coneixements dia a dia. Sóc una persona amable, en la que es pot confiar, amiga de les meues amigues i alegre, encara que també perfeccionista i exigent amb mi mateixa.

Imagine que amb totes les coses a banda de la falla a les que et dediques (treball, estudis, etc.) aniràs prou ocupada. Però, què és el que més t’agrada fer en el teu temps lliure?

La veritat es que sí que vaig prou ocupada tots els dies, però en el meu temps lliure m’encanta llegir, mirar sèries, passar temps amb les meues amigues, gaudir de la natura amb la meua parella, Bernat, i sobretot consentir al meu nebot Joel.

Realitzada per María Lairón Secretària de la comissió

No podries viure sense...

El suport de la meua família i la meua parella, perquè són els pilars de la meua vida.

Si pogueres escollir viure en un moment de la història quin seria? Per què?

M’encantaria haver visgut en una civilització antiga: en l’època egípcia, grega o romana. Són grans moments per a la humanitat, tant en coneixement com en art i sobre tot pel naixement de la Democràcia.

Quin estil de música és el que més t’agrada? Quina és la teua cançó preferida?

M’agrada sobretot el pop, encara que també els grups del anys 90 en general. Quan era menuda, influenciada pels gustos de la meua germana major, escoltava molt als Back Street Boys i a les Spice Girls. Després, vaig continuar escoltant a la Oreja de Van Gogh que a dia de hui és el meu grup favorit. És difícil escollir una cançó, però jo diria que “Cometas por el cielo” de la Oreja de Van Gogh.

Un llibre?

“La emperatriz Romanov”, de C. W. Gortner. Tracta sobre la vida de Maria Feodorovna, la mare de l’últim zar de Rússia. Conta l’ esplendor i la caiguda de la dinastia Romanov. La història russa d’ eixe període històric m’ha semblat sempre fascinant.

Conta’ns un poc de la teua trajectòria fallera. Quan vas començar a ser fallera? Què records tens dels teus primers anys?

Vaig començar a ser fallera quan tenia 12 anys, que em vaig apuntar a la falla del Mercat. Ens vam apuntar el grup d’ amics de classe, perquè dos de nosaltres teníem a les nostres germanes majors a la mateixa falla. Recorde els nervis el dia de l’entrega de premis i com es volcava tota la comissió. He passat moments molt divertits en eixa falla. Quan tenia 17 anys em vaig apuntar a la Gallera per amistat, ja que Victoria i Silvia estaven en esta falla. Lo primer que recorde va ser la gran acollida per part de tota la comissió i la quantitat de gent nova que vaig conèixer i que a dia de hui forma part de la meua vida.

En la nostra comissió molts et començaren a conèixer perquè t’ agradava i t’ involucraves molt en els pasdobles i la seua organització. Què records guardes d’eixos anys?

Recorde passar molta vergonya al principi, ja que ficar-te davant de tanta gent no

és fàcil, però era i és molt gratificant vore com tanta gent és capaç d’ aprendre un ball i de que isga perfecte.

Sempre has estat molt involucrada en el món faller, feia ja temps que et rondava la idea de ser la nostra fallera major?

La veritat és que sí. No sabia quan podria ostentar el càrrec, però vaig veure l’ oportunitat i vaig pensaper què no enguany? Em parava un poc ser la protagonista: tindre que fer discursos, parlar, que tot el món em mire... però finalment les ganes i la il·lusió deixaren les meues preocupacions en un segon pla i ací estic visguent el meu somni.

I de les falles, quin és el teu acte o moment preferit?

Sens dubte el dia de la Crida. Vore a tot el món faller reunit en la plaça del Carbó, compartint en germanor l’esperit faller i esperant el tro d’ inici de les falles és molt emocionant.

Hi ha alguna cosa que t’ agrade menys o que canviaries de la festa?

La veritat és que no, pense que cada acte té la seua essència i forma part de l’engranatge que compon les falles.

De totes les particularitats que té la Gallera com a Falla, quina és la que destacaries?

És veritat que tenim moltes particularitats i això justament és el que ens fa únics. M’agrada molt el nostre casal, perquè estar allí és com estar a casa i en família i també el nostre brussó.

Estàs vivint ja molts moments i actes previs als dies grans de festa. Són com te’ls imaginaves? Què destacaries?

Són molt millor de com me’ls imaginava. Ja havia visgut molts en anys anteriors quan les meues amigues eren falleres majors, però viure-ho en primera persona és totalment diferent. Sobretot destacaria les noves amistats i la germanor entre les comissions.

Este any t’ acompanyaran Víctor, Tomás i Martina, què ens pots contar de cadascun d’ells?

Víctor, el meu presi-relacions públiques. Des del primer moment m’ha agafat de la mà i m’ha acompanyat a tot i m’ha fet més fàcil la relació amb la resta de representants, ja que ell ja els coneixia a tots. Sempre està atent a tot i m’ho fa tot més fàcil. No podria haver tingut més sort de tindre un president que és també un amic i del meu grup d’amics de la falla. Sé que és una persona en la que puc confiar.

Tomàs, el meu presi infantil, sempre tan dispost i complidor no sols amb els actes sinó també amb Martina. Sempre conta gies la teua alegria i les teues ganes de fer festa. Martina, tan menudeta però tan fallera al mateix temps. Cada acte que hem visgut juntes m’has contagiat les teues ganes i la teua il·lusió. La falla no podria tindre millor representant que ella.

Un desig per a les falles de 2023?

Després dels últims anys crec que el que vinga benvingut!

Lo important és disfrutar tots junts de la nostra festa i de la nostra falla.

Per fi eres President de la Gallera... Somni, il·lusió o responsabilitat? És una mescla de tot. És un somni d’infància, és un càrrec que comporta molta responsabilitat i no seria possible si la il·lusio no acompanyara.

Quan vas ser nomenat President, quina persona et va vindre al cap?

La primera imatge va ser la dels meus pares, sense els quals no haguera pogut donar el pas. També una persona que ja no està entre nosaltres: el meu tio Voro.

Des de quan eres faller? Sempre has format part de la mateixa comissió? Conta’ns un poc la teua trajectòria al món faller.

Soc faller des de menut encara que no recorde molt. Amb 7 o 8 anyets ja anava tots els divendres de la que era la meua falla fins als 15, Les Basses, fins que vaig canviar a la falla de la que hui soc President.

Com va amb els teus representants del 2023? Ha costat però al final hi ha equip.

T´han sorprès en algun aspecte concret?

Sí, ha costat, per com diu un refrany, el millor es fa esperar. I així ha sigut. Hem creat una xicoteta família. Martina es una xiqueta molt alegre i que sense voler es fa de voler, Tomàs és un xiquet molt educat i molt estudiós, a vegades calladet però de tant en tant et sorprén, i per a la meua companya per aquest exercici, Arantxa sols tinc adjectius bons, estic molt agraït de que donara el pas per a representar a tots els fallers i he de dir que encara que la coneixia de molts anys, em sorprèn cada dia.

Si es filmara una pel·lícula sobre la teua vida, quin actor t´agradaria que interpretara el teu paper? Per què?

L´actor deuria de ser el meu favorit, Jason Statham. M´idetifique molt amb ell ja que fa uns papers de persona molt seria i metòdica amb el seu treball.

Si pogueres convida a una cassalla a un personatge històric, a qui triaries?

No tinc cap dubte amb esta resposta, seria la benvolguda Rita Barberá, la que ha

Realitzada per Emili Sanchis

portat el món de les Falles un pas més enllà. Tindria una gran conversa sobre la gestió i idees futuristes per a millorar les Falles.

Si la teua vida fóra una pel·lícula, quin seria el seu títol?

“Si t’ho conte no em creus”

Quin ha sigut el somni més estrany que has tingut mai? El recordes?

Bff...no solc recordar els somnis ja que quan toque el llit caic als segons.

Si els teus ulls parlaren… Quina anècdota (que ens pugues contar) s’ha quedat a la teua retina per sempre i que haja passat en Falles?

Recorde una de les primeres Falles a la Gallera que ens quedàvem els joves fins a la despertà i l´equip de neteja liderat per la nostra Adelina, sense dir res, anava fent el saló àrab i poc a poc anava arraconant-nos fins que ens feia pujar dalt de les cadires i ella deixava el saló daurat com a nou. S’ha de dir que no érem ni 1 ni 2, érem uns 25-30 dalt de les cadires.

Has fet alguna bogeria per amor? La pots compartir amb nosaltres?

Com qualsevol xiquet, però res a destacar. En eixe àmbit soc prou tradicional.

Dóna’m una definició del que és la família, en concret la teua pròpia. Per a mi la família són les persones que te tenen un amor incondicional com el que te tenen el pares, però jo tinc molta sort amb la meua ja que és la millor família del món.

Quin és l’acte faller amb el que més gaudeixes?

Amb el que més gaudisc i amb el que ho passe pitjor és l’entrega de pre-

mis, però no es queden enrere les despertaes on torne a ser un xiquet tirant coets.

Quina opinió et mereix la teua Junta Directiva?

És una Directiva molt jove i tenim molt que aprendre però amb les ganes de tots i amb l’ajuda dels més veterans ens formarem per a poder dur la falla al lloc que es mereix.

Què creus que aportes a La Gallera com a President? I què t’aporta esta a tu?

Frescor, joventut i renovació.

A banda del món de les Falles, quines aficions tens?

La meua major afició és el futbol, en especial el meu València CF. Però des de fa uns 6 anys el món del futbol sala ocupa tot el meu temps lliure. Primer amb els amics i ara amb mon pare i la meua germana menuda, amb els quals assistisc tots els dissabtes al Palau per vore al gran Family Cash Alzira FS.

Parla’m del Sector Centre al 25 aniversari, creus que se li dóna la importància que mereix un sector faller?

Cal dir que som el primer sector que es va formar a Alzira, i crec que el 25 aniversari va ser tot un èxit. Va ser un acte al qual es van unir diferents comissions i quan estem junts som una única falla i això fa més gran si cap el Sector Centre.

Quines tres coses t’emportaries a una illa deserta?

És una pregunta complicada però m´emportaria una ganivet ben gran, un kit de supervivència i una botella buida.-Com aconsegueixes compaginar la teua vida professional amb la Presidència de la Falla La Gallera?

És molt complicat compaginar aquest càrrec amb tot, ja que tots els dies es deu dedicar temps perquè tot isca perfecte.

S´està produint un relleu generacional al capdavant de la Gallera. És difícil liderar eixe canvi?

És molt molt difícil, però He de dir que tinc ajuda d´algun veterà que sempre està atent a com avança la falla.

Quin model de gestió t´agradaria implantar en La Gallera?

Crec que una falla gran deu de gestionar-se de manera especial, enguany el sistema que he implantat és el de fer una executiva en la qual

cada membre té unes feines assignades i eixa persona té un grup de treball propi, que fa possible tot el que ocorre a la falla.

Defineix en una paraula a Ximo i a Xano

Imperials

Què suposa per a tu el Cercle Alzireny del qual formes part de forma activa?

El Cercle, tant jove com el d’adults, és molt important per a la Falla i viceversa, ja que sense un, no existiria l´altre.

Què sents en cremar una falla?

Cremar una falla és com tancar un cicle per poder començar un altre amb més il·lusió i ganes i ser millors l’any següent.

Sobre la pirotècnia, -que crec que tens molt a vore- què suposa per a tu?

Per a mi les Falles son pólvora, i com a un xiquet menut disfrute amb ella. També he dir que, si tinc algun fill, m’agradaria inculcar-li l’afició de preparar la cremà.

Un equip de futbol?

València CF

Afegiries un dia més a les Falles d’Alzira, tal i com ocorre a València –on el 15 de març és la Plantà oficial i el 16 ja és l’entrega de premis?

No sé si aguantaríem, i per a poder afegir un dia deuríem consultar amb tots el gremis de les Falles: artistes, musics, etc.

Un desig per a estes Falles.

Desitge que gaudim de les primeres Falles amb normalitat després de la gran pandèmia i que tot el treball es veja reflectit amb banderins rojos.

Gràcies per dedicar-nos el teu temps per a aquesta entrevis ta, i més encara pel que dediques a la teua comissió com a President. Ha estat un autèntic plaer per la meua part poder conduir esta entrevista.

Entre vista Martina i Tomás

Arriba el moment de conéixer de més a prop els nostres representants infantils. Dos xiquets que han viscut les falles pràcticament des de sempre. Els dos, Martina i Tomàs, estan molt feliços de poder viure junts i com a representants màxims de la comissió infantil, estes Falles de 2023.

Als dos els agrada molt gaudir de la festa, són molt simpàtics i els agrada aprendre coses noves.

Anem conéixer quins són els seus gustos, preferències i com senten i viuen les Falles.

Realitzada per Ana Alarcón

Tomás, des de quan eres faller?

Els meus pares m’apuntaren quan vaig nàixer. Desprès estiguérem uns anys fora d’ella, finalment tornàrem farà 5 anys.

Quants anys tens, quin curs estudies i en quin col·legi?

Tinc 12 anys i curse 1er d’ESO al col·legi La Devesa.

A més de les Falles, què és el que més t’agrada fer en el teu dia a dia?

M’agrada estar amb la meua família i dedicar temps a l’esport.

Quines són les teues aficions?

M’agrada jugar al tenis i als escacs, també els videojocs.

El teu color preferit? Verd

El teu menjar favorit? Més bé és un postre, el coulant.

T’agrada la música? Sí.

Quin tipus de música? Pop, rock i clàssica.

Toques algun instrument? No.

Si en tocares algún, quin seria? La guitarra.

Quan et va sorgir la il·lusió de ser President Infantil de la falla?

Tomás

Quan Víctor em va oferir l’oportunitat de ser-ho. Com et vas sentir el dia en què finalment et van dir que anaves a ser tu el President Infantil? Il.lusionat.

Qui t’ho va comunicar? Ma mare, després de parlar amb Víctor

Qui t’ha inculcat l’amor per les Falles? Ma mare i mon pare.

Quin és l’acte que més t’agrada de les Falles? La despertà I el que menys? El pasdoble, no m’agrada molt ballar…

Com et dus amb Martina, la teua Fallera Major Infantil? Molt bé, totes les ocasions i actes en què hem estat junts ho em passat molt bé, formen un bon equip!

Martina, des de quan eres fallera?

Quan jo tenia 6 anys, crec que era l’any 2018, ma mare es va apuntar perquè tenia moltes ganes de tornar a ser fallera. I en eixe moment també em va apuntar a mi.

Quan anys tens, quin curs estudies i en quin col·legi?

Tinc 10 anys i estudie cinqué al CEIP Gloria Fuertes. Abans estudiava a La Puríssima, però vaig canviar en tercer perquè volia aprendre més anglés.

A més de les Falles, què és el que més t’agrada fer en el teu dia a dia? Quines son les teues aficions?

M’agrada molt dibuixar, pintar, jugar a bàsquet, muntar a cavall i fer robots.

També m’interessa escoltar música, vore el futbol, llegir llibres, la fotografia i també les xarxes socials com tik tok i instagram.

El teu color preferit?

Me n’agraden molts. El que més més m’agrada és el groc perquè és cridaner, alegre i ple de vida.

També m’agrada molt el blau com el blussó de La Gallera.

I el verd aguamarina com el meu vestit de fallera major.

El teu menjar favorit?

En tinc molts perquè m’agrada molt menjar. La lasanya m’encanta, al igual que tots els menjars italians com la pizza, la pasta…

A més, el sushi, és el que solc escollir per al dia del meu aniversari. Sobretot, el que porta salmó. És el meu preferit.

I com no, com a bona valenciana, la paella i la fideuà.

T’agrada la música?

M’encanta. Sempre em vaig al llit i me desperte amb música. La música és important per a mi i forma part del meu dia a dia.

Quin tipus de música?

M’agrada tot tipus de música, des de clàssica, a grups valencians i molts grups de música en anglés.

Tot i això, el que més escolte és música de tendència de xarxes socials.

Toques algun instrument?

Sí, fins juny estava rebent classes de trombó. És un instrument que he tocat durant anys i sempre m’ha cridat l’atenció perquè el veig simple i m’al·lucina que pugues aconseguir un so o altre depenent de la posició de la vara.

A més del trombó, de vegades he tocat la gui-

Martina

tarra, l’ukelele i el teclat. Però sé poc. El que he fet ha sigut a través d’aplicacions o vídeos de YouTube.

El passat octubre estava previst que començara classes de guitarra però com que vaig eixir fallera major… Ja no donava per a tant i ho hem aplaçat per al proper any.

Quan et va sorgir la il·lusió de ser Fallera Major Infantil de la teua comissió?

Ufff!!! Fa tant de temps que volia ser que ja no recorde quan va començar la il·lusió. El que passa és que ma mare me va dir que no moltes vegades. De fet, ja no volia ni que anàrem a sopar a la falla perquè no tornara a demanar-li-ho ni per a que ningú li preguntara allí.

I quan ja m’havia conformat i ja ni treia el tema, de sobte, un dia ella me va dir que anava a ser la Fallera Major Infantil de La Gallera. Va ser màgic.

Com et vsa sentir el dia del teu nomenament?

De vegades és difícil posar paraules a sentiments tan forts. Ho definiria com una barreja d’emoció, il·lusió, alegria i nervis.

Qui t’ha inculcat l’amor per les Falles?

Definitivament ma mare. Ella és l’única persona de la meua família que té eixe amor per les Falles.

A ella li agrada escoltar les xarangues, ballar, olorar la pólvora, vore monuments, menjar bunyols… I es passa hores i hores mirant indumentària de fallera.

Fins i tot, quan encara vivíem a Catalunya, ma mare tots els anys me portava a València en Falles. Jo era molt menuda i anava amb carret. Tot i així, ella volia que m’acostumara a la música, els coets, l’olor a pólvora…

Quin és l’acte que més t’agrada de les Falles? I el que menys?

L’acte que més m’agrada és el pasdoble perquè m’agrada ballar i, a més, en esta falla organitzen coreografies molt treballades i tots s’esforcen en fer-ho bé. Hi ha trajectòria de premis des de fa molts anys.

Com et dus amb Tomás, el teu President Infantil?

Tot i que ens havíem vist per la falla, no ens coneixíem i mai havíem parlat. Però després d’unes quantes reunions que hem coincidit i els actes als que ja hem assistit, puc afirmar que he tingut una gran sort.

Tomás és intel·ligent, graciós, molt amable i pacient. Amb ell, rialles no me’n falten i cada acte avorrit es convertix en una comèdia plena d’anècdotes per a recordar sempre.

Dos xiquets que ens faran disfrutar, de segur, d’una bonica comissió infantil i d’unes Falles que sempre portaran en els seus cors, ja que Les Falles signifiquen molta alegria, és una festa per a qualsevol edat i per a disfrutar moltes generacions juntes.

el Ga liner CREIX

El mes de setembre és un mes de festa a La Gallera. Estem feliços i d’enhorabona perquè la família gallera creix, i ho fa de una manera especial: hem donat la benvinguda a Giulia Palau Morales, la primera “neta” de la Gallera.

És cert que han sigut moltes les alegries que els nous naixements han portat recentment al galliner, però este cas no deixa de ser especial. Giulia és la primera neta de fallers de la nostra comissió: Kike Palau Suñer -President de la nostra comissió durant els exercicis 2006-2007-2008-2012-2013- i Adela Pérez -Fallera Major de la comissió en 2002-2003- i filla de Sergio Palau, President Infantil a l’any 2006 i Salut Morales, Fallera Major de la falla Nou Mercat de la població veïna d’Algemesí. Giulia compta amb uns antecedents fallers de luxe, no resulta difícil pensar que potser algun dia, ella represente a la nostra comissió, i ho faça igual de bé que els seus iaios i pares.

És evident que quan una família porta dins el seu amor per la festa fallera i per la seua comissió, La Gallera, sols poden aportar coses positives. I és que tant Kike com Adela han demostrat sempre ser fallers compromesos, que porten la seua falla al cor, una comissió tan especial com és La Gallera. Treballen dia a dia durant tot l’any, mai els sentiràs dir no a qualsevol cosa que se’ls demane: tenim més que clar que eixos valors els transmetran a la seua neta.

Emili Sanchis Delegat de Llibret Falla la Gallera

El fet d’haver representat a La Gallera des dels càrrecs més alts et fa veure les coses d’una manera diferent, però sobretot especial, amb un amor i sentiment incondicionals que, ara, corren en sang per les venes de Giulia.

Des de la falla La Gallera no podem sentir més que orgull per la família Palau-Pérez i esperem veure a Giulia gaudir de cada acte, cada festa, cada passacarrers, fer trastadetes de xiquet i veure-la jugar a les escales del nostre cercle alzireny i el nostre Ximo ens la vigile i, si em permeten imaginar... Per què no, algun dia, representar a tota la comissió.

Estem segurs que l’arribada de Giulia renovarà en els seus iaios la seua il·lusió per continuar gaudint de la festa a la falla, ara des d’una altra perspectiva. Esteu ben segurs de que cada gall rebrà a Giulia amb els braços oberts, oferint-li tot l’amor i estima que sempre hem rebut d’esta gran família gallera.

Esperem i desitgem de tot cor que açò no siga sols un relleu generacional, sinó també una xicoteta espenta a la il·lusió i a gaudir de La Gallera com la gran família que som.

“La Gallera anirà sempre avant”

Complit un SOMNI

Diuen que perquè les coses que volem es complisquen, primer les has de manifestar, sols així es fan realitat.

Arantxa, tu aquest any ho has aconseguit. Qui bé et coneix sap la il·lusió que ha suposat per tu el fet de ser la dipositària d’eixa banda que marca l’any 2023. Alça el cap i mira al teu voltant, perquè la teua volguda Gallera no pot tindre millor representant.

Com ens vas dir al nomenament La Gallera és casa, i la comissió, la teua família. I ací ens tens a les teues amigues junt a tot el “falleriolagallera” “cocotable” “fallalagallerasinsalva” i “gallinitasveraniegas” per tal de fer que et brillen els ulls tant com resplendeix la teua ànima.

No volem que oblides cap dels actes que any darrere any has gaudit amb la falla. Des de les despertades fins a la cremà amb aquestes piles “duracel” que et caracteritzen, perquè com bé sabem: “Arantxa, va a tot”.

I com a bona fallera si per alguna cosa t’has caracteritzat sempre és per l’amor a la indumentària valenciana, ja que eres del grup de falleres que si poguera es deixaria el vestit i les pintes fins i tot per dormir amb elles.

Per això hem volgut formar part del teu somni, acompanyar-te i que ens sentes amb tu a través de la creació replicada a la teua joia i adreç. Volem estar amb tu en tot moment, des de la imposició de bandes fins “La Cremà”. Volem que amb cada peça d’art que dibuixen i reproduïsquen els nostres orfebres, mans valencianes plenes d’art e història, ens portes al teu coll i a la mà.

Com que sempre dius que sents que aquest any sembla un somni, esperem que cada vegada que passes la mà per les perles i els guix, te tornen a la realitat, i veges que és molt millor del que havies somiat. Que la nostra energia t’abrace i et faça sentir volguda i la millor representant que podria tindre la nostra falla, la teua Gallera.

Brilla, balla, somriu, emocionat, plora, canta i gaudeix.

Et volem: les teues amigues.

Feno lar la falla no seria igual

Emili Sanchis

Si un animal haguera de representar el nostre protagonista de sección d´enguany, deuria d´inventar-se’n un que fóra una barretja entre una rata penada i un gall... Parlem del nostre Alfredo Fenollar. Gran valencianista i galler per igual. I és que la Gallera no seria el mateix sense ell. Amb un cor més gran que Mestalla, es un dels clàssics del galliner.

Allà per l´any 1998 arribà a la Gallera de la mà d´Epi, i com molt bé diu Rosemy, la seua dona, “encara no l´ha soltat”. Els Fenollar Sala són una gran família fallera i Alfredo i Paula són els que més senten la passió fallera. Presents en cada acte, en cada festa, sempre al peu del canó.

Esta família no es no es pot concebre sense la família Garés Sala. La seua residència, a més, en els dies de Falles i que té a Isabel com a la mare de família més feliç del món en Falles.

Alfredo, malgrat no ser un ballarí reputat, sempre oferieix la seua millor versió als pasdobles, on el seu estil sempre ens dóna punts decisius en el concurs que tantes alegries dóna a la nostra comissió.

Amic de la barra com els bons fallers, solia viure les presentacions des del Garibaldi, fins que fa uns 10 anys aproximadament, la seua amiga Sonia Serra el va liar per a presentar junto a Inma Pellicer l’acte de presentació.

Les cavalcades són una especialitat on sempre coordina les seues disfresses amb el seus amics Salva i el Cholo. Mai passen desapercebuts dins del caos que suposa la cavalcada multicolor.

Alfredo sol arribar abans del dinar i encamina la seua mirada ferma a la terrassa, punt obligat abans de cada dinar i m´atreviria a dir que el millor. Quan arriba, esclata la bogeria, la gent s´arremolina al seu vol-

tant, i llavors se sent eixa frase tan tradicional que és “ anem a fer-nos-en una...” que podríem posar a l’altura del “senyor pirotècnic, pot començar la mascletà”. Als allí presents els (ens) canvia la cara i amplia el somriure, es tracta d’una persona que trasmet el més important de la festa, l´alegria i la germanor. A continuació comença un seguit d’anècdotes i acudits que queden per al galliner... Últimament troba a faltar al seu amic Amadeo i cada vegada més. Era un clàssic junt a ell en estes prèvies i, per descomptat, sobretaules. No només en Falles. Alfredo viu tot l´any com si fóra Sant Josep: paelles, mig anys, divendres de falla, Cercle Alzireny... Fins i tot els esmorzars de Xeraco, que els que hi som fidels podem assegurar que no són el mateix sense Alfredo. Que continues regant d´alegria i bon ambient el nostre galliner per molts anys, Alfredo. Sempre avant i sempre amunt!

140 una JOIA anys de

Salvador Collado Mascarell Presidente Cercle Alzireny

Aquest any el Cercle Alzireny commemora el 140 aniversari de la seua fundació. Poques entitats alzirenyes han perdurat tant de temps i de manera ininterrompuda, la qual cosa ens deu d’omplir de goig. Amb tota seguretat que l’esperit fundacional ha sigut fonamental per a la seua pervivència establida en el seu “Reglamento general del Círculo Alcireño” del 30 de Novembre de 1.883 i que és el document més antic i la joia del nostre arxiu.

En el seus dos primers articles diuen:

Art. 1.- “El Círculo Alcireño tiene por objeto proporcionar esparcimiento y solaz a sus individuos mediante los entretenimientos y diversiones propias de la buena sociedad”

Art. 2.- “Se prohíbe todo acto que tenga tendencia política y toda discusión religiosa”

Sense dubte aquets articles estan plenament vigents en l’actualitat en la nostra entitat, on té cabuda qualsevol persona sense distinció de la seua ideologia política o creència religiosa.

El Reglament es tracta d’un manuscrit que consta de 24 fulls, 66 articles i 3 disposicions transitòries i està firmat pel President D.Severiano Goig i Secre tari Pedro Pla, que va ser Alcalde d’Alzira.

Com a curiositat el Regalment ditinguiex amb socis de “número”, socis “accidentals”, socis “honoraris” i socis “tran seúntes”, (també anomenat com foraster) que era aquell que no tenia la residencia a Alzira i el període d’associació no podia ser més de tres messos.

D’altra banda, es pot comprovar la importància que tenia el café en aquell any, que es trova regulat en el propi Regla ment, al qual se li dedica el Capítol 9:

Art. 59 “L’abastiment i servei del café estará a carrec d’un contractista mijantçant les condicions que estipule amb la Junta Directiva”.

Sens dubte un dels factors que ha contribuït a la seua llarga permanència són els seus socis, que generació rere generació han sabut inculcar als seus fills i nets el sentiment de pertànyer a alguna cosa més que a una associació.

El Cercle ha sabut adaptar-se a les diverses etapes històriques esdevingudes des de la seua creació. Guerres, canvis polítics, socials i econòmics i a èpoques de crisis.

En l’actualitat el Cercle té firmats convenis de col.laboració amb l’Asociació d’ Ames de Casa TYRIUS que tenen en el nostre edifici la seua seu social, amb la Societat Musical d’ Alzira, amb la U.D. Alzira, amb el Fútbol Sala i amb l’Ajuntamente d’Alzira, a més de col.laborar amb diverses associacions, falles i cofraries de la nostra localitat.

Durant aquets anys han format part de la seua gestió 30 presidents i multitud de membres de les diferents juntes directives, que han portat a terme la gestió de la entitat i que ens permet que hui puguem gaudir del nostre emblemàtic edifici. Es per eixe motiu que es deuen donar a conéixer les persones que hui formem part de la Junta Directiva i que són els següens:

José Luis Llinares, Emili Sanchis, Francisco Palacín, Francisco Serra, Alfredo J. Garés, José Luis Chornet, Javier Miró, Juan Fco. Jordán, Alfredo Suñer, Miguel Angel Ferre, José Vicente García, Aureliano J. Lairón, Víctor Grande, Eugenio Esparza, Alfredo Fenollar, Salvador Gómez, Ignacio Sarrió, Carlos Ferrer i Rosemy

el Pito XARANGA del SERENO

La xaranga El Pito del Sereno va nàixer l’any 2003 quan un grup de xiquets i xiquetes van decidir anar cap a Alzira a experimentar això del món faller. Des del primer moment l’esperit faller ens va envail’olor de la pólvora, els ballets de les falleres i fallers, la cassalleta fresqueta, l’esmorzaret al casal, la música i els passacarrers, els companys i amics músics que te trobaves al carrer... Van anar passant els anys, primer a una falla infantil i desprès passant per diverses falles més grans, fins arribar a dia de hui, 20 anys després.

A banda de Falles, hem participat en diversos concursos de xarangues, guanyant-ne alguns com el d’Alzira. A més a més, hem tocat en actes diferents, des d’entrades mores fins a carnestoltes, aniversaris, enllaços...

Més que una xaranga, ens hem convertit en una família. Les rialles i el companyerisme ens acompanyen allà on anem, el sentit de l’humor i les ganes de que tots els que tenim al voltant ho passen bé. Gaudim tocant tant un pasdoble com una cançó dels anys 80, passant per les cançons més actuals o una marxa mora.

Esperem que aquest any siga inoblidable en tots els sentits, perquè 20 anys musicals únicament es compleixen en una gran falla com la Gallera.

Elite XARANGA COMIAT de LA

Després de nombrosos anys tocant la banda La Élite en la nostra Falla, fins i tot amb alguns dels seus músics pertanyent a la Falla durant 20 i inclús més anys. Posant música i animant-nos la festa per a diverses generacions. La Falla La Gallera vol oferir un comunicat en el qual dona per finalitzada una etapa en el qual es pot dir que han sigut els anys de màxima esplendor de la comissió.

Agrair-los tota la seua música, ells ens han posat els pèls de punta en les escales del nostre meravellós casal, en les Despertaes, en els Pasacarrers, en les recollides a les nostres Falleres Majors, en l’Ofrena…

Sempre recordarem les notes de ``Ximo de la noche´´, ``Titanium´´, ``Mediterràneo´´, el pasdoble ``El Fallero´´ o el himne de la Falla al voltant de les flames del nostre monument.

Heu posat fi, al terratrèmol final de les mascletaes amb el ``Scaling´´. I per descomptat heu sigut una part molt important i valuós per a l’èxit del nostre pasdoble tots els 19 de marços i que és reconegut per tota la ciutat d’Alzira. Per això i per molt més ens sentim orgullosos d’haver-vos tingut i vos donem les GRÀCIES i GRÀCIES.

Des de la comissió els desitgem un feliç començament en un nou cicle. I per part de tots els fallers i falleres, La Gallera sempre serà la vostra casa.

la Fúmigaentrevista a

Realitzada per Marina Costa i Emili Sanchis

Com sabeu, des de fa ja uns anys, la nostra comissió fa entrega, cada any, del guardó “El Cant del Gall” a una persona o entitat de renom que haja suposat una figura de rellevància al panorama cultural, portant el nom de la nostra Alzira per tot arreu en diferents disciplines: teatre, esport, televisió... I enguany, com no podia ser d’altra manera en un llibret dedicat íntegrament a la música, el nostre guardó és per a La Fúmiga. Músics, alzirenys i amb molt bon rotllo. Ens fa molta il·lusió fer-los este reconeixement i, per tal que tots els puguem conèixer un poc millor, un dels seus integrants, Jose Beteta, ens ha concedit esta entrevista.

2 àlbums, 1 senzill i més de 20 cançons després ací esta La Fúmiga, qui ens ho anava a dir! Esperàveu este creixement com a grup tant important en el panorama valencià?

Nosaltres no hem tingut mai cap tipus de pretensió ni hem mirat més enllà d’un any vista, i sempre marcant-nos xicotets objectius. El nostre gran objectiu en un moment donat va ser el d’arribar a ser un grup de l’escena musical valenciana i una vegada ho aconseguírem, tot el que ha vingut ha sigut un regal: ni ens ho esperàvem ni ho buscàvem. Tot el que ve està sent un regal i una recompensa a molta dedicació.

Sempre haveu mantingut que no podeu dir coses en les cançons que després no apliqueu en la vida... Realment és així?

Nosaltres fem lletres amb un llenguatge molt quotidià i molt col·loquial. És cert que parlem de coses que ens toquen de prop, de com veiem nosaltres el món. Si alguna cosa podem dir que ha canviat en nosaltres des que pertanyem al grup és que ens ha fet millors persones, perquè verbalitzant allò que pensàvem, les coses han quedat molt més clares a dins nostre i a dins de la gent que ens escolta.

Ens agradaria que ens parlàreu dels vostres inicis com a grup. Com esteu gestionant dins del grup el pas de fer música un poc més per diversió a fer-la de manera professional?

Sempre diem que el procés de La Fúmiga ha sigut una fugida cap a endavant, un procés realment molt meteòric però a la vegada reflexiu. Ha sigut continuar, d’alguna manera, el mateix que fem des que tenim 10 anys, que és tocar junts: primer a la banda del poble, després a les xarangues, després al que era la xaranga La Fúmiga i que a poc a poc va anar evolucionant. Ho hem viscut d’una manera molt natural. El que sí notem ara és el pes de la responsabilitat i el fet de que ara hi ha gent que espera molt de nosaltres, aleshores això ens fa treballar d’una manera molt profes-

sional, ajudant-nos de gent més professional encara. Si no fóra per tots ells (tècnics, managers, amics, coneguts...) nosaltres no haguérem passat del carrer segurament.

Sou la veu d’ eixe poble que crida, que es deixa la vida i que mira endavant... Com sentiu la pàtria valenciana?

Sempre diem que la pàtria son les persones, no banderes, ni fronteres, ni administracions. La pàtria són les persones que comparteixen un espai concret i una manera de vore el món. Som valencians dins d’un món global i som d’una terra que ha estat a sovint molt dividida, molt enfrontada. Nosaltres el que volem és, trencar esquemes, trencar barreres, fer caure muralles, com dèiem en Mediterrània, i unir sensibilitats. Això, per exemple, és el que intentàrem fer en el nostre últim videoclip, el de Llavors, que parla un poc d’eixa visió que tenim nosaltres del país. En alguna de les vostres cançons teniu algun fragment en castellà també. Què ens podeu dir de la importància que s’ha de donar al plurilingüisme al nostre país?

Pense que no som conscients de la sort que tenim de tindre dues llengües històriques. Una, la de les comarques d’interior i altra la de les comarques de costa. La nostra, la de la Ribera, la d’Alzira, és el valencià, i és una llengua que està minoritzada, que no vol dir que siga minoritària. Està en retrocés i en perill d’extinció per molts factors: entre d’altres, la manca d’accés a contingut audiovisual en valencià, de prestigi i, per descomptat, l’abandonament per part de la societat valenciana.

Nosaltres creiem que en un país normal, amb dues llengües, tothom hauria de dominar les dos i, per descomptat, igual que protegim paratges, edificis... Les grans entitats haurien de posar tots els mitjans possibles per tal de fer complir la Constitució, que diu que totes les llengües cooficials seran objecte de protecció. Creiem que això no està complint-se.

Fa uns anys semblava quasi impossible fer-se un nom en el panorama musical valencià i triomfar com ho haveu fet vosaltres. La valentia dóna els seus fruits. Continuareu fidels al valencià?

És una llàstima que siga un acte de valentia cantar en valencià, però estem veient, sobretot amb l’exemple del grup Zoo, que hi ha molta gent a l’Estat espanyol, no sols a la nostra terra, que no té cap tipus de problema en escoltar en una altra llengua que no siga el castellà. Nosaltres no concebem un altra manera de comunicar-nos que no siga en la llengua que utilitzem habitualment per parlar amb la nostra gent i en el nostre dia a dia. Per descomptat que sempre, sempre, la nostra llengua de comunicació serà el valencià i seguirem intentant fer veure que amb el

valencià es poden fer coses: omplir estadis, places de bous i, en definitiva, tindre un èxit relatiu, cadascú en la seua feina. Feu vida pròpia de gent de la vostra edat? Com es el dia a dia de la gent de La Fúmiga? Ha canviat la vostra forma de ser per l’èxit? El que ens diuen molt a sovint, la gent que ens coneix dins del sector i també la gent que ve a veure’ns, és que els agrada com som perquè som gent normal, gent que continua anant a la Plaça Major a fer-se una cervesa els caps de setmana que té lliures, que continua participant en les associacions del poble, que continua vinculada al seu barri i a la seua ciutat. No entenem la vida d’un altra manera que no siga com l’hem viscuda sempre. Estem immersos en un procés dins del qual sí és cert que ens coneix molta gent, però nosaltres seguim sent els mateixos. Continuem sent igual i el dia que siguem diferents, que espere que no arribe, voldrà dir que no hem fet bé alguna cosa.

Compagineu la música amb el vostres treballs i estudis?

Fins fa ben poc no teníem altra que compaginar ambdues coses. Hui ha arribat el dia en què, d’alguna manera, podríem viure sols del grup, amb un jornal modest, això sí. Ara bé, ha sigut una decisió consensuada, i amb el seu propi pes, la de continuar amb les nostres feines, perquè ens connecta amb el món real. Perquè el matí següent a haver omplit la Plaça de Bous et penses que eres una gran estrella, però quan el dilluns vas a la fabrica a tallar ferro, o al conservatori a donar classe o a l’autoescola a ensenyar a la gent a conduir, tornes a la vida real i tens els peus en terra i això fa que la nostra musica reflectisca la nostra normalitat. Seguim sent persones normals i corrents del poble.

Alzira és la vostra casa ,la porteu al cor i també està present en les cançons. Vos sentiu reconeguts al vostre poble?

Alzira ha sigut la primera que ens ha donat el seu suport, nosaltres començàrem fent música per a la gent del poble, i la gent del poble ha sigut la que ha omplit les sales, la que ha portat a gent de fora perquè ens coneguera. Alzira ens ha donat l’oportunitat de tocar amb grans artistes als concerts del 9 d’octubre, de que ens coneguen fora del poble. Alzira ens ho ha donat tot.

Som molt conscients de que hi ha molta gent al poble que està orgullosa de nosaltres i això és un gran premi, que se senten identificats amb nosaltres. En este cas, que ens feu este reconeixement a una de les grans associacions del poble, ha sigut una de les grans alegries del 2022.

Parleu-nos de la relació del grup amb el món de les Falles. Teniu alguna relació especial amb alguna d’elles? Sou fallers?

La vinculació del grup amb el món faller està ben clara perquè nosaltres comencem a tocar al carrer perquè comencem a tocar en falles. I és ahí on hem

crescut molt musicalment i connectat amb la gent, on hem aprés quines melodies agradaven i quin era el feedback que necessitava el públic i això ho traslladem a l’escenari ara en diferent format. Molts de nosaltres seguim tocant en Falles, jo mateix he sigut faller molts anys i estem molt units al món faller en la part que suposa posar música. De fet, el nostre primer tema, Karrasketón, era un tema per a xaranga que vam voler portar a l’escenari i en un moment donat vam decidir gravar-lo i dur-lo a l’estudi. Tot va començar ahí. Estem molt orgullosos de que el carrer i les falles hagen sigut el nostre primer escenari.

Com feu per tindre un públic tan ample, plural i variat on caben totes les ideologies i edats?

Nosaltres posem poques condicions a la gent que ve als nostres concerts: respecte als Drets Humans, bon rotllo i ments obertes. El que oferim a canvi és una musica que connecta amb la tradició bandística valenciana, amb el món del carrer, de les xarangues, unes lletres amb les quals es pot identificar molta gent... I això ha fet que arribem a espais on abans no solia arribar la musica en valencià. Estem encara molt lluny de ser com els nostres predecessors; tampoc ho pretenem, però sí és cert que amb La Fúmiga estem obrint uns camins que fins ara estaven tancats.

Quan vos comunicaren el reconeixement de la Gallera amb el premi “El Cant del Gall”, quina va ser la vostra reacció?

És el primer reconeixement que rebem del poble, la primera vegada que una associaci del poble reconeix la nostra feina de manera oficial i que això ocórrega, que Alzira sàpiga que portem el seu nom allà on anem, es un reconeixement també a tota la feeina que venim fent. Estem molt contents, és un orgull. També coneixem els anteriors guardonats i esperem estar a l’altura del premi amb tot el que fem a partir d’ara.

Quina impressió teniu de la falla La Gallera?

Nosaltres tenim una relació especial amb La Gallera perquè un dels nostres primers temes del primer album, Plàstic Àiland, utilitza una de les melodies d’un tema que jo mateix vaig composar per a Darling, la vostra Fallera Major de l’any 2018. A més, pensem que sou una associació que té molta vinculació per part

de la gent jove pel que fa a l’organització i a dur endavant molts esdeveniments, donant vida a un dels edificis més icònics que tenim a Alzira, com és el Cercle Alzireny. Ja sols per això ja mereixeu tot el nostre respecte i reconeixement a tota eixa tasca que feu.

Penseu que el món faller, igual que els grups musicals com La Fúmiga, a banda de transmetre l’esperit festiu és un mitjà important per conservar les tradicions i mantenir viu el valencià?

El mon faller ha sigut i és un dels motors del valencià, es un espai on es manté viu. És la llengua preferent de comunicació, es promociona el teatre en valencià, les publicacions en valencià... Tot això fa que el món faller siga bàsic per a la supervivència del valencià. Es creen espais on el valencià es una llengua de prestigi i això no sempre s’ha sabut valorar des d’altres àmbits. Unes institucions on el valencià és llengua vehicular haurien d’estar més reconegudes en eixe aspecte.

Sou un grup compromés amb la lluita contra el canvi climàtic i l’ecologia, d’això parla el vostre tema Plàstic Àiland. Penseu que encara estem a temps de produir un canvi reial en el panorama actual pel que fa a l’actual situació de degradació del planeta?

Precisament es la cançó de la que parlàvem anteriorment. No som massa optimistes, la veritat. La situació es troba molt prop de ser irreversible i sí, és cert que els països més desenvolupats semblem estar més conscienciats però després tenim la situació dels països en vies de desenvolupament. Tenen part de raó quan diuen que a ells no els imposem mesures de protecció ecològiques perquè ens hem adonat, després de segles i anys destruint el planeta, de que estàvem errant. Ara que ells estan en vies de desenvolupament volem tallar-los les ales. Tenen raó en fer-nos veure que no som el melic del món i per això som poc optimistes. Creiem que açò és qüestió de remar tots a una. Per molt que reduïm, reciclem o fem altre tipus de consum, la solució no està en nosaltres, sinó en la gent que ens governa.

“Sopar a la fresca, terrassa i cassalla” res més alzireny, es nota que porteu el poble al cor. Ho practiqueu al Guinea i altres terrasses d’Alzira?

Nosaltres continuem fent vida al poble, som consumidors d’Alzira: ens podreu vore als locals, associacions, a la banda de música, als recintes esportius i als carrers i places.

És bàsic per a nosaltres. Vivim tots ací i la nostra manera de vore el món és veure’l des d’Alzira, Vos haveu llançat a denunciar la violència masclista i l’amor tòxic amb lletres com “qui més t’estima no et farà plorar, et durà a una festa et traurà a ballar obrirà les ales i et farà volar”. Ens podríeu parlar d’aquest aspecte de la vostra música?

Som fills del patriarcat. Som xiquets dels 80 i els 90 que vam créixer amb exemples televisius molt tòxics, lletres que parlaven de dependència emocional i vinculaven l’amor amb la possessió. Amb el pas del temps hem sabut veure les coses d’altra manera i creiem que tenim la responsabilitat de que la gent que ens escolta, sobretot els més menuts, tinguen altres referents que no hem tingut nosaltres. Així farem que el mon siga d’un altra manera

En el vostre tema “Llavors” deixeu molt clara la vostra estima per la terreta. Com explicaríeu el que sentiu per ella?

Al tema Llavors plantegem la nostra terra amb una cançó que li podríem dedicar a una mare, a una parella, a una amistat. Així és com nosaltres veiem la nostra terra. No són unes fronteres, un espai concret, sinó la gent que l’habita, els paratges i el patrimoni que estem obligats a cuidar com habitants d’este trosset de mon. Així i tot, entenem que altra gent ho veu de manera diferent i el que preteníem amb este tema era llançar un missatge inclusiu, de superar conflictes i d’unir sensibilitats i identitats amb respecte a tota la diversitat ideològica i identitària. Hi ha tantes identitats com valencians i el que pretenem és que totes siguen respectables, però òbviament nosaltres hem de fer veure la nostra, i fer veure que hi ha un altre model més inclusiu que el que tenim.

Ens hem adonat que mai feu servir un gènere concret a les vostres lletres, mai concreteu si de qui parleu és un home, una dona... Clarament un aspecte innovador i que no tot el món s’ha atrevit a tractar.

M’alegra molt que sigueu conscients de que les nostres lletres no tenen gènere. No sempre ho aconseguim. Moltes vegades, per qüestions de mètrica o rima hem de recórrer al genere masculí, però intentem sempre que una cançó no estiga

dedicada a una xica o xic, sinó a una persona, perquè així seria el contrari al que nosaltres escoltàvem de xicotets, on un home cantava a una dona amb missatges que no eren gens positius. Nosaltres parlem des d’una visió mes inclusiva, segurament no sempre ho aconseguim, però el camí esta ben marcat.

Els amants de la música de tot tipus hem aconseguit trobar “guiños” a melodies i lletres famoses a les vostres cançons: “La canción del velero”, “Física o Química”, “La Mujer de Verde”, “Bajo del mar”... Hi ha alguna que el públic no haja detectat.

Ens alegra molt també que la gent reconega totes estes referencies que nosaltres fem com a plasmació del nostre humor. Tenim un sentit de l’humor molt especial i ens agrada fer este tipus de referències a altres temes. Un que mai ha trobat ningú és una melodia de trompetes a L’Orquestra del Titànic que recorden a un tema de David Bisbal. Si algú el troba, premi!

Com sabeu, a La Gallera ens prenem molt seriosament el concurs dels pasdobles i l’any passat vam voler ballar al so de “La Ferida” com també moltes altres comissions ballaren els vostres temes. Què sentiu en escoltar la vostra música al carrer?

L’any passat al pasdoble escoltarem fins 7 o 8 falles tocant els nostres temes. És una sensació indescriptible, perquè nosaltres venim del carrer, venim de fer musica a càrrec d’altra gent i ara som nosaltres els que escoltem els nostres temes. Res ens fa més feliços que veure eixa relació d’anada i tornada amb la música que fem. Tant de bo puguem seguir fent musica que la gent puga tocar pel carrer. Tenim pendent fer molts arranjaments perquè la gent puga tocar-los amb les seues xarangues i, de veritat, ens fa molt feliços escoltar la nostra musica pel carrer.

I per últim, ens agradaria que llançàreu un missatge a la Falla La Gallera.

Moltes gràcies, gallers i galleres, perquè no sempre una persona o un grup rep l’estima en el seu poble. Sempre s’ha dit un que un profeta no ho és a la seua terra. En este cas vosaltres ens feu sentir molt estimats i reconeguts i això és el més bonic que podem rebre.

El premi sempre ha sigut la gent i, si a més la gent del teu poble t’ho reconeix amb un guardó, això no té preu. Mil gràcies. Ens teniu ací per al que necessiteu.

col.laboracions literàries

Tota llibertat comporta a la vegada una responsabilitat. La responsabilitat de fer-ne un bon ús d’ella. Com deia Vicent Andrés Estellés, “i tu, greument, has escollit”. Si esteu llegint estes línies és perquè així ho heu decidit. Heu triat atorgar-nos el vostre guardó, el vostre reconeixement a uns xiquets de la Banda d’Alzira que hui tenen la sort d’actuar a llocs on mai haguérem imaginat fer-ho. Gràcies. De tot cor, moltes gràcies. De vegades no som conscients de l’estima dels nostres veïns i veïnes per tot allò que fem. Gràcies per valorar la feina feta amb humiltat i innocència. Ens feu sentir, a més, la responsabilitat de ser alzirenys i que la nostra gent se senta identificada i orgullosa de nosaltres.

Som fills del poble, dels seus carrers i les seues places que hem xafat de ben xicotets, i sobretot som fills orgullosos de la Societat Musical d’Alzira. Allà on va començar tot. Les primeres

Jose Beteta Martínez La Fúmiga”

notes amb el nostre instrument, els primers assajos amb les diferents agrupacions, les primeres amistats per a tota la vida. Eixos xiquets que començaren a fer música amb deu anys han viscut moltes coses junts. Eixos carrers en els que jugàvem de xicotets foren els nostres primers escenaris. Quan teníem les habilitats justes per tocar quatre peces junts, començàrem a formar les primeres xarangues. La nostra via d’alliberament personal i musical, on posàvem en pràctica els coneixements que apreníem a l’Escola de Música. Una vertadera escola de vida, el carrer. Per afinitats generacionals anàvem creant agrupacions de carrer com Els Borts, Els Afro’s, The Gorrs, i tantes altres. Després, les afinitats personals feren que anàrem agrupant-nos músics d’ací i d’allà que viatjàvem per tot el país amenitzant festes de tot tipus. Una nit d’estiu decidírem posar-li nom a eixe grup de gent. La Fúmiga. Ja veus tu, quin nom. Tampoc hi havia major pretensió que formalitzar d’alguna manera allò que s’havia estat gestant al llarg de molts anys. Allò era 2012, i començàrem organitzant nosaltres mateixos les actuacions. Llogàvem una sala, veníem entrades i oferíem una nit de música i bon ambient. A poc a poc anàrem canviant el format, emprenent una fugida cap endavant sense pretensions, sense mirar més enllà de la pròxima actuació. I de manera natural vinguéren els arranjaments on ens sentíem més còmodes, incorporàrem bateria, dolçaina i la veu. Una xaranga amb cantants que fa concerts amb bateria. Cada vegada menys xaranga, cada vegada més altra cosa que no sabíem definir.

I arribaren les oportunitats, les ocasions de portar fora d’Alzira el que féiem a casa nostra. I començà a agradar. I començàrem a fer cançons pròpies. I començaren a agradar. I de sobte, tot es va accelerar. Grans festivals, dis-

cos, gires, videoclips, premis. I hui, deu anys després, acabem una gira amb quasi 70 concerts arreu de la Mediterrània, amb dos àlbums i un EP. Amb més de 20 videoclips, un milió de reproduccions mensuals i 120.000 oïents mensuals a Spotify. Quina bogeria. Ara és quan sentim el pes de la responsabilitat. L’altaveu que ens heu donat ha de ser ben utilitzat, just i solidari.

Nosaltres teníem ben clar des del principi que volíem fer música en valencià. No com a etiqueta estilística, sinó com a ferramenta de comunicació. No ho tenim fàcil, les valencianes i els valencians. Tenim dues llengües històriques a la nostra terra. La de l’interior, que anomenem castellà, o espanyol, compartida amb centenars de milions de persones arreu del món, i la de la costa, que anomenem valencià, o català, compartida també amb milions de persones, moltes menys això sí, al llarg de l’arc mediterrani. No cal dir quina de les dues està en perill d’extinció. No cal dir que el privilegi de tindre dues llengües i la llibertat d’utilitzar-ne les dues ens fa responsables de garantir-ne la supervivència. No cal dir que el valencià està en greu retrocés perquè no estem fent un bon ús d’eixa llibertat. Ací rau el problema.

Davant d’això estem, malauradament, els activistes. Perquè és trist que algú haja de ser activista de la seua llengua per tal que no desaparega, però eixa anomalia l’acceptàrem fa molt de temps. I és per això que s’associa la música feta en valencià, de qualsevol estil, amb la reivindicació nacional i valencianista, perquè moltes vegades sentim que des de molts sectors de la societat valenciana no s’és conscient de la pèrdua social i cultural que signi-

fica la desaparició d’una llengua. Cada llengua és una manera de vore el món. Protegim boscos, paratges, edificis. Però tenim una llengua que a sovint ens és totalment indiferent que desaparega.

Com déiem, ahí hem estat els activistes dins de l’escena musical valenciana, des d’Ovidi i Raimon, Carraixet i Al Tall, fins l’explosió al panorama musical alternatiu amb Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata Sound System i molts altres. Tota eixa gent va plantar la llavor per tal que ara nosaltres i molts més tinguem l’altaveu per comunicar-nos amb la nostra gent amb la música.

Nosaltres, sovint criticats per no estar a l’altura musical i ideològica dels nostres predecessors, utiltizem el valencià amb la mateixa naturalitat i normalitat que vosaltres quan aneu a comprar el pa. Com havíem de cantar en la nostra altra llengua si no és la que utiltizem al nostre dia a dia? Com fer-ho sabent, a més, el greu perill en el que es troba el valencià? És l’ús que fem de la nostra llibertat de dir el que volem i fer la música que ens abellix. I el que ens abellix, a més, és que ens escolte cada dia més gent, que arribem a espais on no arribava la música feta en valencià. Obrir ments, despertar sensibilitats, unir identitats, promoure el respecte a la diversitat. A totes les diversitats, no només a les que tenim en ment. I això és el que fem i pel que, intuïm, ens heu donat el vostre guardó.

Nosaltres també volem fer un reconeixement a la tasca que s’ha fet cul-

turalment des del món faller. Responsables de fer teatre en valencià, publicacions en valencià com este Llibret, de promoure la indumentària valenciana, de recuperar i posar en valor el cant tradicional, la música tradicional, els compositors locals. Heu fet, en general, un bon ús de la vostra llibertat com a associacions culturals i vos animem a que seguiu obrint ments, fent caure muralles i teixint col·lectivitat. Nosaltres hem eixit d’eixe teixit associatiu, sempre podrem dir-ho.

Del futur de la Fúmiga, l’escena musical pròpia, i el valencià, no en sabríem dir massa. A nosaltres encara ens queden uns anyets, no massa, de divertir-nos als escenaris i intentar fer un món un poc més just. Apretant per darrere venen noves propostes molt interessants. Hem aconseguit desplaçar el nucli de la creació musical en valencià cap a la nostra comarca, en concret cap a la nostra ciutat d’on estan eixint grups que de segur tindran molt a dir en un futur no massa llunyà. Esperem que tinguen el mateix reconeixement que nosaltres. Serà senyal que la flama seguix encesa. El valencià, però, ho

té negre. I no és una lluita perduda, ni molt menys. És com la casona al bell mig del poble, que ha vist passar generacions, que està descuidada i maltractada pel pas del temps i per altres modes arquitectòniques, però que tan sols necessita una miqueta d’estima col·lectiva per recuperar-la. El cas és voler fer-ho. I en este cas passa per les noves generacions. Uns xiquets i xiquetes que tenen molt difícil l’accés a contingut audiovisual en valencià. Que estan tan acostumats a vore la vida en l’altra llengua que creuen decidir utilitzar-la i deixar de costat la que aprenen a casa. Repetim. Creuen decidir. No li demanem als nostres nanos i nanes que siguen activistes, perquè ells sols han de ser feliços i créixer com a personetes. Per això estem la resta, els ciutadans i ciutadanes, i en el nostre cas els grups de música i les associacions culturals i festives on es creen ambients propicis per al prestigi de la nostra llengua.

Fem un bon ús de la responsabilitat de ser lliures. Salut i molta música.

Gràcies gallers i galleres.

música i la lectura en valencià

Aconseguir que els nostres fills i filles estimen la música i la lectura, és un procés llarg que requereix molta constància, paciència i dedicació. Si tenim clar que l’art, la lectura i la música són competències bàsiques que contribueixen a la formació dels nostres menuts, el resultat serà tan gratificant que els adults ens adonarem que la inversió ha valgut molt la pena. Així que només cal, dedicar una part del nostre valuós temps a transmetre l’estima per les paraules, les cançons i la literatura i gaudir en família dels moments únics que les disciplines artístiques ens aporten.

Rosa Mengual directora de la Fundació Bromera

per la

No hi ha trucs infal·libles, però per aconseguir despertar el cuquet per la música i la lectura, són necessàries accions que motiven als menuts a familiaritzar-se amb la musicalitat, les emocions i el llenguatge.

Si des de ben menuts els habituem a anar a concerts, visitar exposicions i anar a la biblioteca, entendran que la música i la lectura formen part de les seues rutines d’oci. Si quan ens acompanyen amb el cotxe, els oferim cançons infantils o audiocontes, afavorirem la seua inquietud per la música i la lectura. Si els acostumem a veure que la música i els llibres formen part dels seus regals d’aniversari, entendran que són un joc fantàstic que estimula la seua creativitat. I el més important: si nosaltres escoltem música i llegim, els nostres fills i filles també ho faran. No hem d’oblidar que som el seu model.

La música i la lectura ocupen un paper important en la trajectòria de qualsevol persona. Entre la infantesa i la maduresa canvien els nostres referents musicals així com també les nostres aficions literàries, referents amb qui creixem i modifiquem la nostra forma d’enfrontar-nos al món.

Aquesta encaixada i llarga relació que tenim amb la música, la literatura i les arts en general com a manifestacions artístiques i lúdiques, progressivament mobilitzen també altres aspectes que els professionals del món de la docència saben aplicar molt bé en les seues classes per a introduir continguts acadèmics; fomentar el pensament crític; impulsar valors; treballar en equip o simplement provocar en el jovent l’interès per les arts i la cultura. A més, l’en-

senyament musical incideix directa i positivament en el desenvolupament intel·lectual dels menuts, ja que amb el pas del temps, van quedant establerts els beneficis de l’oïda i del vocabulari.

La sensibilitat per les arts escèniques i les disciplines artístiques aporten també grans beneficis a nivell sensorial i psicomotriu i ja no cal dir que en edats primerenques, la poesia i les cançons de bressol fan que els menuts reconeguen la nostra veu i ens ajuden a comunicar-los tot l’amor que sentim per ells. Un altre gran benefici que aporta la música és la millora de la capacitat d’expressió i, per tant, el desenvolupament de la personalitat, ja que la música té el potencial d’apropar a les persones que la comparteixen. És en aquest sentit quan som capaços d’expressar-nos cantant, fins i tot inventant lletres per a les melodies i compartir-les amb la resta d’amics o familiars, aconseguim una major empatia amb ells. En definitiva, els beneficis d’escoltar i posar-los música de distints gèneres des de ben menuts als nostres fills i filles són inqüestionables.

Amb les cançons d’autors com Dani Miquel o Damaris Gelabert els més menuts aprenen vocabulari, a estimar la terra i l’entorn cultural; amb grups com Ramonets viatgen a través de les seues versions dels èxits internacionals, i a poc a poc, aniran tastant altres ritmes i altres grups com Smoking souls; Zoo; Maluks, Pupil·les, La Fúmiga, Esther o el Diluvi fins que arriben a l’adolescència i a la maduresa musical.

Des de les institucions públiques així com des de les entitats de caràcter cultural i social, com ara les associacions, les biblioteques, les llibreries, els centres educatius i les fundacions públiques i privades, hem d’apostar per donar suport, difusió i visibilitat a la música en valencià perquè no hi ha dubte que és la millor manera de donar a conéixer els costums i les tradicions del nostre poble.

En la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, entitat sense ànim de lucre que té com a finalitat principal fomentar la lectura, especialment la literària i formativa, entre tots els sectors de la societat en general, però amb una atenció específica cap a la població infantil i juvenil, la llengua, la cultura i l’educació, som conscients que hem d’apostar per posar en marxa projectes que compten amb la col·laboració de tot el teixit cultural i associatiu valencià, bé siguen associacions culturals, com ara les falles i les institucions públiques i privades d’arreu el territori valencià, perquè no ens ha de moure cap afany de protagonisme, sinó el desig sincer i compromés de posar en marxa campanyes eficaces que fomenten el plaer per la música i la lectura en valencià.

És així com, entre tots i totes, aconseguirem que els valencians i les valencianes estimem la nostra llengua, valorem la nostra cultura i els nostres costums i com no, formem una societat més culta que llig i escolta música en la seua pròpia llengua.

POT haver-hi

sense música?

Andrés Felici Castell

De vegades l’ésser humà es fa preguntes que poden paréixer d’entrada un poc absurdes, però reflexionar al voltant d’elles pot resultar prou interessant. És el cas d’aquesta qüestió que hem fet al títol.

Per tal d’abordar la resposta d’una manera adequada hem de valorar certes coses, inicialment d’una manera terminològica. Segons el diccionari de l’AVL, una falla és “una construcció de material combustible, bàsicament centrada en figures corpòries de caràcter caricaturesc, que es planta en els carrers de moltes poblacions valencianes per la festa de Sant Josep i que es crema la nit d’eixe dia”.

Però quan parlem de Falles, en plural i majúscula, segons la mateixa font, ens referim a “un període durant el qual se celebra esta festa”. El diccionari de la RAE matisa un poc més aquesta definició: “Período durante el cual se celebran en Valencia los festejos de San José”.

A partir d’aquestes definicions, podem intuir que allò imprescindible per a celebrar les Falles és realitzar, muntar i cremar una falla. I per a tot aquest procés, la veritat siga dita, no cal música. Cap co missió contracta una banda per a amenitzar a l’ar

tista faller durant la realització del monument o de la seua plantà. Estrictament tampoc cal música per a cremar un monument, el que fa falta és alguna cosa per a botar foc.

Després hauríem de tindre en compte el plural d’aquest terme, la festa en sí. Si ens n’anem a altra font d’internet, la wikipedia, aquesta parla de tota una sèrie d’actes que es realitzen fonamentalment a València capital: la Crida, exposició del Ninot, cavalcada del Ninot, del Regne (després denominada Folklòrica Internacional, que deixà de fer-se el 2012), mascletà, plantà, despertà, arreplegà de premis, ofrena, castells de focs artificials, cavalcada del foc i cremà.

Ara caldria parar-se a reflexionar sobre la “necessitat” de la música, és a dir, quan resulta imprescindible i quan no. Dins del món folklòric valencià tenim certs elements que necessiten de música per a poder realitzar-se, com per exemple són els balls o les danses. Si no hi ha música, no hi ha res que ballar. Per això mateixa en moltes poblacions han desaparegut molts balls o danses tradicionals: perquè, entre altres coses, van deixar d’haver músics que saberen o pogueren tocar eixes músiques.

Tots els actes que hem citat en relació amb la festa fallera estrictament poden realitzar-se sense música: un passacarrer, una despertà, una ofrena o una cavalcada es poden fer sense cap acompanyament musical. Sols caldria assenyalar el cas de les cavalcades, on les comissions moltes vegades solen desfilar fent algun tipus de ball o coreografia, on sí que resulta imprescindible la música. Però aquesta, en la immensa majoria dels casos, no és música en directe, sinó que és música enregistrada amplificada per altaveus.

Així, tornant a la pregunta inicial, efectivament, les Falles podrien realitzar-se sense cap tipus de música. Però això sí, si podem escollir entre fer una festa amb música o sense música, crec que la resposta tots la sabem...

Fa bona olor… Fa olor a flor de taronger en l´horta...

I és que quan fa bona olor, s’olora a la Terra nostra nostra.

És per això, que en aquest ambient que es manifesta, a Alzira i als seu entorn, també es respira la festa.

És respira Falles, coets, pólvora que no és de guerra...

Els masclets i els trons de bac, petards que esclaten a terra...

Despertaes, passacarrers, composicions per a orquestra...

I tabalets i dolçaines... I partitures de festa...

Tota la ciutat es troba de notes i gràcia plena, omplint de llum i color les flors de la nostra Ofrena. Es respiren les xarangues... I la música de Falles...

Amb què pels carrers gaudeixen centenars de bandes.

I s’oloren els acords, que executen amb mestria, i embalsamen els ressons de l’aire que es respira. No falten els pasdobles en tota la nostra terreta

“Horchatera Valenciana”... “Una estoreta velleta”...

“Paquito el xocolatero” i l’universal “València”...

que és la terra de les flors, de la llum i dels miracles...

i “El Fallero”... i “L’Entrà” i, com no, “València en Falles”.

María Fernández Villa

I el nostre Himne Regional, que sense ser coincidència, no hi ha un himne tan grandiós com l’Himne de València. I en els ambients joiosos del musical món sencer, en ningú falta el festiu “Paquito el xocolater”.

(El grandiós parc valencià, que li diuen Gulliver, ha nascut meravellós, en un obrador faller).

Beneïdes les nostres Falles, beneïda la nostra festa, beneïda la nostra música, que és del món sencer la mostra tan solemne, tan festiva, i tan volguda i tan nostra!

també en Falles

José Grau Benedito

Assessor Tècnic Docent a la Direcció General de Personal de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana. Catedràtic de Música d’Educació Secundària.

El Decàleg de la Música Fallera diu al seu article número 1 que la música genuïna de les Falles és el pasdoble faller. També diu a l’article número 2 que per a interpretar Música s’ha de tindre una acceptable formació musical. Però moltes vegades, massa vegades, en la festa fallera, s’escolta altre tipus de música que no té molt o res a vore amb les Falles, i s’escolten també interpretacions, com a mínim, qüestionables des del punt de vista tant artístic com de salut auditiva. Hauríem de plantejar-nos seriosament que cal dignificar la música fallera, o siga, salvar la música fallera. Vull recordar que antigament la desfilada del pasdoble del dia 19 de març era molt diferent, era el moment on els protagonistes eren, no els fallers, sinó els músics. L’objectiu era interpretar un pasdoble, ben assajat prèviament, amb la màxima concentració, i sense cap coreografia que puga distraure la focalització en la música i els músics. Fa dos exercicis fallers es va fer a Alzira un intent de recuperar eixe acte tal com era originàriament, però pareix ser que no ha tingut continuïtat (de moment).

Se li hauria de fer més cas al benvolgut pasdoble faller, respectar-lo, i donar-li la importància que té realment. No m’imagine a les festes de Moros i Cristians d’Alcoi escoltant les barbaritats musicals que s’escolten a Alzira en la festa fallera. L’actitud també s’ha de tindre en compte, la música festera ha de ser interpretada correctament, i no amb una actitud irrespectuosa tant musical com visualment. He escoltat i vist moments lamentables que m’han produït vergonya aliena com a músic i com a alzireny.

No hi ha un moviment o plataforma reivindicativa per a salvar la música fallera, encara que sí que trobem a l’àmbit docent la preocupació per salvar la música a l’ESO. I ara em faig una pregunta, salvar la música vol dir dignificar-la? Per què no s’han sentit més veus queixant-se de que al seu institut es va haver de prescindir d’utilitzar les aules de música i, per tant, no es va poder impartir la matèria d’una manera digna? Per què no s’han sentit més veus negant-se a utilitzar a les classes de música procediments que no s’utilitzaven des de feia més de 30 anys?

Si el concepte de salvar la música no és (exactament) dignificar-la, què ho és (aproximadament)? Tindre més hores de música obligatòria a l’ESO salva o dignifica la música? Tindre-les però sense importar quines siguen les condicions de treball és l’únic objectiu? L’alumnat, al que se li dona l’oportunitat d’estudiar música a 3r d’ESO i diu que no vol, serà millor que se li obligue? Dignificar la música és obligar a estudiar música a tot l’alumnat, inclús a qui l’importa un pito la música i considera el professor com el seu enemic, i no li mereix cap de respecte? Ens aproparia açò a la tradició, a la nostra manera de fer societat com a valencians? Contribuiria a la formació dels músics que van a tocar a les Falles, i quedaria clara d’una vegada quina és la genuïna música fallera i com s’ha d’interpretar?

Pel que sé i per la meua experiència, als instituts intentem donar una cultura musical necessària però molt general. Els músics que van a tocar a Falles no han aprés a tocar el clarinet, la tuba o el saxo a l’institut, han hagut d’estudiar (necessàriament) en un centre d’Educació Musical, i dedicar moltes hores d’estudi. Evidentment, l’objectiu d’estudiar música no és tocar en una xaranga, és (o hauria de ser) molt més ampli. Donar-li a eixa formació la importància que té és dignificar la música, al menys per a mi.

Dignificar la música també és respecte, a la mateixa música, als músics... Als que ens dediquem a la docència de la música, que ho podem fer per diferents motius, pot ser que la teua carrera musical s’haja frustrat per alguna circumstància de la vida, també perquè hages vist en la docència una oportunitat de poder treballar en el que siga, o perquè realment tens vocació docent. Tampoc la formació musical no ha sigut la mateixa en tots els casos, entre el professorat de música hi ha intèrprets, musicòlegs, compositors, directors, biòlegs, historiadors... Per això entenc que el concepte de dignificar la música puga ser diferent per a cadascú, però l’objectiu hauria de ser el mateix, lluitar perquè la teua matèria siga digna i respectada, per una música digna.

En eixe sentit, no hem d’oblidar l’important paper que té, en la dignificació de la música, la comunitat educativa, els equips directius, la inspecció educativa... I ha d’haver una implicació o, al menys, respecte. Quan el músic mediocre, al que li dona igual fer música amb dignitat o fer el ridícul, ensenyar música amb dignitat o com siga... És tractat igual o millor que el músic que respecta la seua professió i vocació, realitzant-la amb dignitat, amb condicions, amb criteri... Este es desmotiva, i pot seguir reivindicant el que és de sentit comú, o pot anar-se’n del lloc...Però que la música que sone, sempre siga música digna, també en Falles.

descobrir la Intentant

de la festa fallera

Miguel Ángel Martínez Tortosa

Sense música no hi ha falles. Podeu imaginar-se una desfilada als matins sense que els sons de les xarangues ens acompanyen? I una Ofrena passejant en el més pur silenci? O, sempre que esclata una traca fugissera en la porta de les Falleres Majors eixiren elles amb tan sols els aplaudiments de la comissió? I més encara, la nit de la Cremà, quan les flames guanyen la partida a la bestiola del fum negre emmagatzemat dins de la falla no escoltàrem el pasdoble València per tal d’emocionar-se i derramar alguna llàgrima per les galtes de les falleres? Per tant, música i Falles és un matrimoni inseparable que marquen la perfecció de la festa.

Però no tot és tan bonic com pareix, la música en la festa de les Falles també és sens cap dubte una de les assignatures pendents que no hi ha manera possible que solucionem. Anem per parts, d’entrada no hi ha una música concreta que s’identifique amb la festa. Podríem dir que els pasdobles valencians (Amparito Roca, Ateneo musical, Paquito el chocolatero, Xàbia, etc.) seria la música més genuïna de les falles, comptant que el Fallero, del mestre Serrano, o Valencia de José Padilla són les dos obres que al llarg dels dies de falles més sonen per totes les places i carrers.

Evidentment caldria preguntar-nos i reflexionar sobre el que hem fet malament en la música festera i per què hem arribat a este punt i no identifiquem una música de falles com cal.

A finals dels anys 60 i prin-

cipis dels 70, hi havia una invasió de bandes de cornetes tambors per tal de fer les (dianes) despertaes. Estes agrupacions musicals, poc a poc anaren desapareixent. Es va passar a la contractació de bandes de música que solien tindre entre 25 i 30 músics. Amb este nombre de components, la música fallera podria haver enlairat, però no va ser així. L’economia es va apoderar i les comissions anaven acurtant cada any les bandes que es convertiren en xarangues de 10 a 12 components per tal de quadrar els seus pressupostos.

Posats ja en antecedents i per fer un paral·lelisme, cal mirar a la nostra festa germana, els Moros i Cristians. Ells sí que han sabut fer una música exclusiva. Infinitat de Concursos de Música Festera han donat més de 5.000 partitures de composicions i adaptacions, tan sols una diferència, les comparses, les esquadres, han sigut capaços de mantindre per a les entrades, eixes bandes de música amb un nombre de components mínims que poden interpretar les partitures i desfilar amb una sonoritat més que bona, de vegades excel·lent.

Al contrari, les Falles s’han dedicat a fomentar la creació de concursos de pasdobles, que de normal són composicions que porten els noms de les Falleres Majors de les poblacions o comissions, són obres pensades per a bandes simfòniques i que per descomptat i en contades ocasions són audibles pel carrer.

Tot açò degenera en allò que jo anomene la cultura del ‘lololo’, és a dir unes xarangues amb 10/12 músics que intenten donar-li marxa a la gent jove, cantant i no tocant, però que s’allunyen molt de la BSO de la festa fallera.

Si observen este tema, en les xarangues, des de fa anys, s’ha imposat el carro de percussió, aparell on l’intèrpret aporreja desenfrenadament les diferents caixes i plats. El carro fa que els músics de metalls o vents que van darrere hagen de doblar esforços (bufar més fort) per tal que la melodia passe per damunt de la percussió. Tot este artefacte arrossegat per dos persones, ah se m’oblidava, moltes vegades amb els baixos del carro aprofitats per a dur beguda i no precisament aigua.

Passa el temps i els fallers no posem remei a este mal, al contrari, permetem diferents irregularitats com per exemple, que en un acte oficial, com l’Ofrena o el pasdoble, els músics, (no tots per descomptat) no vagen honrosament vestits i en açò vull dir com toca i no baix el paraigua de la uniformitat s’escuden amb els polars o bruses.

Un altre dels temes a debatre és la poca continuïtat en el temps que tenen les xarangues en les comissions, sempre amb excepcions com la vostra, un grup de músics excel·lents que fa més de vint-i-cinc anys que estan tocant com cal les melodies pels carrers, ah i sense carro de percussió, a ells no els fa falta.

Però si no en teníem prou, des de fa ja alguns anys, hem afegit a l’embolic musical, la substitució en certs actes, dels músics per altaveus amb un soroll insuportable perquè tota la comissió puga sentir allò que sona per la disc mòbil ambulant. Si anem estalviant, acabarem amb uns auriculars enganxats al telèfon i ballant cadascú la seua melodia.

Per a finalitzar, i com a una reflexió molt personal dic que, caldria unificar criteris per les dos parts, els músics no són fallers, són professionals que han estudiat o estudien una carrera, que trauen al carrer el seu instrument i per tant cobren el seu sou, no mesclem treball amb festa.

Sembla que tota la culpa d’allò que passa en la música i la festa fallera siga dels músics, res més lluny de realitat, la culpa és dels fallers i de les entitats que gestionen la festa, i ho deixe ací.

Musica

Musica ,

´ ´ ,

Quan vaig pensar què anava a escriure, el primer que em va vindre al cap és: què és la música a la vida d’una persona?

Tota la nostra vida va acompanyada d’ella des del nostre naixement: les nanes que ens cantava la nostra mare; els jocs amb amics a la infància; l’adolescència compartint rialles i música; eixa cançó que escoltàrem i ballàrem al nostre primer amor… De sobte, una cançó ens trasllada a un moment determinat de la nostra vida, ens recorda alegries o tristors, persones que fa molt que no vegem o que ja no estan amb nosaltres… Segur que tots tenim un repertori d’eixes cançons que han significant tant per a cadascun de nosaltres.

I la música a l’educació? La nostra terreta és lloc de grans músics i compositors: Vicente Martín i Soler (segle XVIII), José Serrano (segle XIX) autor del nostre himne, Joaquín Rodrigo (segle XX)… De grans cantants: Concha Piquer, Nino Bravo, Camilo Sesto… De grans bandes de música, quin poble no la té? com la Banda Societat Musical d’Alzira. Tot açò fa que molts xiquets comencen a aprendre a tocar instruments musicals, que tinguen il·lusió per arribar a pertànyer a bandes, i com no, en Falles, a xarangues. No es compren la festa fallera sense la música.

Marisa Martín i Casterá Mestra de Primària

mestra!

En la meua experiència com a mestra, porte 37 anys a la docència, hem disfrutat amb els nostres alumnes tant als festivals de nadales com el de fi de curs. Els alumnes i mestres els preparen amb il·lusió. Si els pares poden vore’l i escoltar-lo, els seus fills es converteixen en gran artistes per un dia.

Com a tutora que sóc de Tercer o Quart de Primària, fa uns pocs anys vaig pensar que podríem tindre una cançó de classe que poguérem aprendre i utilitzar al final del dia per a acomiadar-nos fins al dia següent. Pense que açò uneix al grup, ens iguala i, a més compartim un moment d’alegria per acabar la jornada escolar. La primera cançó que vaig escollir va ser “A quién le importa” d’Alaska. Pense que va ser perquè és com un himne per a la meua vida: “Mi destino es el que yo decido, el que yo elijo para mí. ¿A quién le importa lo que yo haga? ¿A quién le importa lo que yo diga? Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré…” Va ser al curs 2018-2019 quan era tutora de Quart B.

Vull donar les gràcies als alumnes dels que vaig aprendre molt i compartirem grans moments: Vega Alapont, Jorge Alcaraz, Marta Ardit, Mario Azorín, Sara Berenguer, Leyre Bravo, Erik Buceta, Nieves Colom, Claudia Dolz, Daniel Enguix, Lucía Faus, Jorge Ferrandis, Carla Gil, Alberto Lahuerta, Naiala Lozano, Silvia Martí, Aitana Martínez, Carlos Martínez, Carlos Masó, Rubén Ortiz, Nacho Pellicer, Kevin Peral, Santi Pérez, Mauro Pérez, Paula Remigia, África Soares, Carlos Soares i especialment a Anna Sanchis i Tauroni, ja que em va fer viure les Falles des de dins i vam compartir moments espectaculars com el seu nomenament i la seua presentació. Sempre vos recordaré quan em dèieu: ¿Cantamos, Marisa?

en la

Miguel Cervera Sanz

La música, com a llenguatge universal, té la capacitat d’arribar a tots els individus de diferents formes i estils, a través d’un conjunt de sons successius combinats, que produeixen un efecte estètic i expressiu, que resulten agradables a l’oïda. La música enforteix l’aprenentatge i la memòria, regula les hormones amb l’estrés, la pressió arterial i el pols. També modifica l’estat d’ànim dels joves i estableix i millora les relacions interpersonals, estimula la memòria i eixampla el vocabulari dels

Com no podia ser d’altra forma, i tenint en compte que la paremiologia està present en totes les activitas i relacions humanes, la música no podia quedar al marge de la intromissió del refranyer, que a continuació passem a relacionar uns quants

1.- Xaranga al carrer, poble content.

2.- Música de processó i passió, s’escolta amb emoció.

3.- Música al carrer, desperta sentiments.

4.- La música amansa les feres.

5.- Música de passacarrer trau a la gent al carrer.

6.- Música de concert s’escolta amb silenci.

7.- Música de revetlla fa parella.

8.- La música i el tambor convoquen fins al rector.

9.- A la festa del patró: repicar, coets, música i sermó.

10.- Música pagada no sona bé.

11.- De músics, metges i poetes, tots en tenim una miqueta.

12.- Música d’acordeó ball de caseró o carreró.

13.- Músic pagat, content i desafinat.

14.- Música i flors criden amor.

15.- Per Santa Cecília, música per tot arreu.

16.- Llibre en l’estant i guitarra en el racó, no fan cap so.

17.- Música i cacauets, prop estan els coets.

18.- La música és la poesia de l’aire.

19.- Al so de tabals no s’agafen els pardals.

20.- Al músic vell li queda el compàs.

21.- Deixa fer vent, que la música és de qui l’entén.

22.- El músic que s’alaba, mal comença i mal acaba.

23.- No hi ha pitjor veí que un aprenent de violí.

24.- De pare músic, fill ballador.

25.- Si l’enveja fora música, ballariem tots.

26.- A putes i a músics no els pagues per endavant.

27.- A Sant Andreu del Palomar, sense música no es pot ballar.

28.- Al so que toquen balla.

29.- Anar de festa en festa, com els dolsainers.

30.- Pescador de canya i músic de vent, no cal fer testament.

31.- Música sense doblers no pot ser.

32.- No hi ha festa sense música ni campanar sense campanes.

tan necessària La Musica

a les Falles

Alberto Sánchez Castillo

La música és un dels elements fonamentals de les Falles. Música que prové tant de les bandes de música com de les xarangues i agrupacions musicals tradicionals.

Les bandes solen estar formades per un nombre de 15 fins a 40 integrants, mentre que en el cas de les xarangues es parla d’un número menor, de 10 a 20, a vegades la xifra és menor a aquesta. Tant bandes com xarangues són les encarregades de posar la banda sonora a les festes Josefines, declarades Patrimoni de la Humanitat de la Unesco el passat 2016.

València és una terra de músics, I l’exemple és que hi ha més bandes que pobles a la nostra Comunitat Valenciana.

La música acompanya tots els actes fallers, parlem de cercaviles, de cavalcades, despertaes, l’entrega de premis, l’Ofrena o de les nits de festa en els cassals.

Falles és sinònim de pasdobles com l’emotiu ‘València’, el conegut ‘El Faller’, el tan ballat “Paquito El Xocolatero” o el famós ‘Amparito Roca’entre d’altres.

La música és la fidel companya dels fallers, per això no és d’estranyar que quan arriba

el dia 20 cap d’ells puga escoltar el silenci sinó els pasdobles i les versions de les cançons del moment ressonant als seus caps.

En les Falles no tot sona a colp de bombo, trombons, tubes, saxos o clarinets. Hi ha una part molt important i fonamental que està directament relacionada amb les arrels de la festa, es tracta del “tabal i la dolçaina”, dos dels instruments més antics, presents des del segle XV, i lligats a la cultura valenciana.

Moltes comissions han implantat durant els últims anys la coneguda com la nit dels ‘albaes’. Una nit en la qual el ritme del tabal i la dolçaina acompanya als versadors i cantaors que s’encarreguen d’interpretar cançons amb ritmes repetitius que dediquen a les figures més representatives de les comissions falleres, Presidents i Falleres Majors.

Les Falles suposen la festa regina de la Comunitat Valenciana. Molts són els curiosos que s’acostaran fins a València durant aquest mes de març per a comprovar en primera persona la passió per la cultura, la pólvora i la música. La veritat és que els músics estan ja preparats per a omplir amb les seues melodies els carrers de la ciutat, animant i fent gaudir tant a fallers com a veïns i turistes. El que és clar és que sense música no hi hauria Falles.

fallesmúsica i LA

Andrés Hernández Cogollos

La música és un dels elements fonamentals de les Falles. Música que prové tant de les bandes de música com de les xarangues i agrupacions musicals tradicionals. Les bandes solen estar formades des de 10 fins a 50 integrants, mentre que en el cas de les xarangues es parla d’un número menor, de 10 a 15, a vegades la xifra és menor a aquesta. Ambdues són les encarregades de posar la banda sonora a les festes grans de la ciutat de València, declarades Patrimoni de la Humanitat de la Unesco en 2016.

València és una terra de músics. N’hi ha per totes les parts. Encara que fins que arriben les Falles sembla que estan amagats o directament no existeixen. Però la veritat és que durant l’any continuen tocant juntament amb les seues agrupacions o conjunts en aquells llocs on sol·liciten els seus serveis o simplement en els seus llocs habituals d’assaig on preparen totes les interpretacions. Tant és així que més del 50% de les agrupacions musicals d’Espanya pertanyen a la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana.

La música acompanya tots els actes fallers, parlem de cercaviles, de cavalcades, de les sonores “despertaes”, de la recollida de premis, del camí fins a l’Ofrena o de les nits de festa en els casals. La mú sica és la fidel companya dels fallers, per això no és d’estranyar que quan arriba el dia 20 cap d’ells puga escoltar el silenci sinó els pasdobles i les versions “pa xangueres” de les cançons del moment ressonant als seus caps.

Diferències entre les bandes de música i les xarangues

El que molts desconeixen és que pel fet que el nombre de comissions falleres a València és superior al nombre de bandes de música existents a la ciutat són

Profesor música Col.legi Ave Maria de Carcaixent

moltes les agrupacions que venen des de fora per a acompanyar en la setmana fallera a les diferents comissions.

Falles és sinònim de pasdobles com l’emotiu “València”, el conegut ‘El Faller’, el tan ballat “Paquito El Xocolatero”, el famós “Amparito Roca” o la tan animada interpretació de ‘La Manta al Coll’.

Entre la banda de música i la xaranga existeixen diferències, una de les més destacades és el tipus d’instruments que les formen:

En les bandes de música trobem les següents famílies d’instruments:

-Família de vent-metall: tubes, trombons, trompetes, trompes i bombardins.

-Família de vent-fusta: clarinets, saxos alts, saxos tenors, flautes i flautins.

-Família de percussió: bombo, plats i caixa.

Cal destacar que si es tracta d’una àmplia banda també se solen incorporar dues dels instruments de vent estrella: l’oboé i el fagot.

Per part seua, les xarangues, subjectes a moltes variacions en la mena d’instrument, estan compostes per:

-Família vent-metall: trompetes, trombons i tubes.

-Família vent-fusta: principalment saxos, tant alts com tenors i clarinets.

-Família percussió. Ací ocorre alguna cosa semblant al que passa en les bandes de música. Com a peculiaritat la mateixa persona que toca els plats, fa sonar també el bombo.

En les Falles no tot sona a colp de bombo, trombons, tubes, saxos o clarinets. Hi ha una part molt important i fonamental que està directament relacionada amb les arrels de la festa, es tracta del tabal i la dolçaina, dos dels instruments més antics, presents des del segle XV, i lligats a la cultura valenciana.

Moltes comissions han implantat durant els últims anys la coneguda com la nit dels “albaes”. Una nit en la qual el ritme del tabal i la dolçaina acompanya als “versaors i cantaors” que s’encarreguen d’interpretar cançons amb ritmes repetitius que dediquen a les figures més representatives de les comissions falleres, Presidents i Falleres Majors. Suposa un dels moments més emotius de l’agenda fallera. Encara que el binomi musical valencià també és protagonista de cercaviles, danses i altres esdeveniments culturals que es duen a terme durant la festa fallera.

Com a curiositat, el tabal i la dolçaina són els que acompanyen tant a les Falleres Majors com a les seues Corts d’Honor des de la seua eixida des de l’Ajuntament de València fins a la Plaça de la Verge el dia de l’Ofrena.

Les Falles suposen la festa reina de la Comunitat Valenciana. Molts són els curiosos que s’acostaran fins a la ciutat durant aquest mes de març per a comprovar en primera persona la passió per la cultura, la pólvora i la música. La veritat és que els músics estan ja preparats per a omplir amb les seues melodies els carrers de la ciutat, animant i fent gaudir tant a fallers com a veïns i turistes. El que és clar és que sense música no hi hauria Falles.

la MÚSICA Valenciana

ÉS IDENTITAT VALENCIANA

Leo Giménez

La música i les falles són unes manifestacions culturals indissociables en gran part de la Comunitat Valenciana. També el fenomen musical i les festes de Moros i Cristians van lligats l’un a l’altre. En realitat, la música és acompanyant necessària de qualsevol manifestació festera. També acompanya els dols en determinades ocasions. Els himnes són música que representa nacions, països, credos polítics, religiosos, exaltacions, etc. En la majoria de casos i formes, la música és alegria, emoció, festa per a l’oïda, bones sensacions, bons sentiments, encara que també, a vegades, pot fomentar emocions agressives, com és el cas d’alguns himnes “nacionals” o ideològics, i marxes “patriòtiques”, però en la immensa majoria, sentir música és disfrutar, perquè beneficia el benestar en general, ajuda a regular les emocions, i crea felicitat i relaxació en la vida quotidiana. També pot traslladar-nos a un estat d’ànim molt més positiu, recordar moments feliços, augmentar l’autoestima i la confiança en nosaltres mateixos.

Però la música, per si sola, sense acompanyar res ni representar cap cosa, també, i sobretot és una grandíssima manifestació cultural. L’òpera, els concerts, els certàmens són demostracions de cultura en majúscules. I la música, tota, és, probablement, el llenguatge més universal que existix. Però al costat dels valors universals que representa, la música té valor identitari en molts llocs, territorialment, socialment, generacionalment.

En el nostre cas, com a valencians, l’expressió musical té valors identitaris. La música popular, de carrer, de pasdobles representa identitat valenciana. Despertar-se un xiquet o una xiqueta, de bon matí, en les festes del poble, del barri o per altre tipus de celebració, sentint la banda de música, fent el clàssic i tradicional passacarrer, és un fet que unit a altres elements culturals i socials conformen una part important de la identitat valenciana i que sempre recordaran/ recordarem. Com sentir la banda de la falla, de la foguera o de la comparsa de Moros i Cristians. O la música de les processons, sentir la dolçaina o xirimita i tabalet.

La música de banda, principalment, és la nostra aportació a la música global. I som el país o territori que més músics professionals aporta a la gran nòmina o gremi musical del món. Les societats de bandes musicals són un bon exemple de la democratització de la pràctica musical. Fins a finals del segle XIX la música era exercici i goig de les classes acomodades i benestants. La música es feia en les catedrals, en els palaus de l’aristocràcia i altres espais elitistes. A partir d’eixa època es generalitzaren la fundació de bandes de música, especialment en terres valencianes i amb això, l’ensenyament, la pràctica i la delectació musicals populars. El fenomen musical bandístic arrelà amb més força en el territori valencià, que es considera capdavanter en la formació de bandes en tota Espanya. I la música s’expandí les places i als carrers. I aixina continua i continuarà. I seguirà aportant músics i representant valenciania per tot el món.

en el RIURAU

Lluís FORNÉS

Això diu que era una vegada un dia d’estiu. En aquell riurau hi havia una festa, se celebrava el vint-i-cinqué aniversari de la posada en funcionament d’una firma comercial. Ningú s’explicava per què, en compte de parlar de l’IBEX 35 o coses així, la festa estava presidida per un piano que era el cos principal de l’esdeveniment. I el pianiste, un jove amb mans beneïdes pels àngels, anava traient les notes de dins del piano, com si foren granets de magrana, rojos com la sang del sol que anava desapareixent darrere de les muntanyes que travessaven de punta a punta el final de l’estructura d’aquell riurau que moria per la part de ponent. Mentrestant, Debussy ens acostava sons francesos; i Falla, Albéniz, Rodrigo, etc. Ens acostaven unes notes ben espanyoles (amb perdó i permís dels que preferirien que diguera estatals, però no ho faré).

Una firma comercial celebrant una festa amb música clàssica, i dins d’un riurau. No és normal, veritat? En un moment donat, i per sorpresa sorpressíssima i sorprenent, sonava clarament, sense sostinguts ni bemolls que les distorsionaren, ni augmentades i/o disminuïdes, no: clarament, dic, sonaven les notes de “Tinc una barraqueta que no té trespol…” I jure que aquelles notes màgiques, valencianíssimes i eternes no desmilloraven gens al costat del Debussy, eixe tan famós i tan francés, gens ni miqueta.

I la nit anava avançant, i, davant dels nostres ulls, una suor extrema anava inundant l’esquena del jove intèrpret que es xopava suaument en el riu que se li marcava, entre omòplat i omòplat, espina dorsal avall, en un davallar immisericordiós i tenaç, mentre la màgia dels dits –que no veiem, però intuíem- del jove músic no parava d’inundar de música, de músiques… El riurau, els comerciants, els treballadors de la firma, els alcaldes i regidors… Fins i tot, a una nena joveníssima que, assentada en primera fila, no es va perdre

ni una nota del magnífic recital, i només acabar cada peça es posava a aplaudir amb un entusiasme que entusiasmava (i perdonen que hui no vaja al diccionari de sinònims). He dit ‘només acabar’, i ho aclarisc: no és correcte, ni de bona educació, aplaudir quan els músics encara estan fent el seu treball; l’espectador o espectadora, per molt entusiasme que li produïsca la interpretació, ha de ser persona respectuosa amb les que estan tocant, i amb les notes que va escriure l’autor, o siga la partitura. Primer s’escolta fins que s’acabe la peça –controlant les emocions- i, quan ja ha finalitzat la nota darrera d’allò que s’està interpretant, llavors és quan la persona que escolta educadament, comença a gratificar a l’intèrpret o intèrprets, amb els seus aplaudiments. I aquella joveníssima que tenia davant de mi, en la primera fila, s’ho sabia. Igual és un músic genial, i un dia me la trobe en París o Londres; qui sap! (tinc un dubte: no puc dir que aquella jove era ‘una música genial’, veritat? O sí? Ai! Això del llenguatge inclusiu em porta de cap).

En acabar el concert de piano, i mentre degustàvem una copa de vi divinal, la banda de música, allà lluny, en el centre del poble, començà a tocar un pasdoble. I les campanes de l’església començaren a contestar amb unes notes que pareixien celestials, i segurament ho eren… Ah, ja sé: Aquell poble havia d’estar en festes, i clar! Què seria de nosaltres sense música…?

de SOCIETAT i

Ecos DISCOS dedicats

Alfonso Rovira

Radio Alzira de la Societat Espanyola de Radiofusió, en emisió de sobretaula, obria un popular programa amb gran profusió per l’audiència denominat “Ecos de sociedad, discos dedicados”.

Locutors que van realitzar esta transmissió van ser els coneguts i recordats Joaquín Sanchis, Paquita Sanfrancisco, Bernardo Romey, Angelines García, Vicente Correcher, Ismael Mascarell, Amador Díaz, Delfina Esteve, Carmen Morales…

Era molt popular, on es radiaven els discos preferits pel públic, el dia que preferien, principalment el de la celebració de l’onomàstica popular, com podria ser el dia de Sant Josep, Sant Bernat i les Germanetes. També ho era en les dates de la celebració de les primeres comunions, on el disc preferit era “Mi primera Comunión” que interpretava Juanito Valderrama. En estos dies, les peticions eren quantioses i el temps que durava la cançó, uns tres minuts; en lectura de les dedicatòries s’emprava al voltant d’un quart d’hora. L’estipendi que costava cada dedicatòria era de tres pesetes.

A l’hora del començament de l’emissió sonaven unes campanetes que provenien d’un rellotge que, en finalitzar, donaven pas al locutor que anunciava “ecos de sociedad, discos dedicados”.

Discos que eren sol·licitats, eren els més escoltats en aquells temps com

“Mi casita de papel”, amb música i lletra de Francisco Codoñer Pascual, que va popularitzar el cantor valencià Jorge Sepúlveda, que deia:

“Encima las montañas tengo un nido, que ndie ha viston cómo es. Está tan cerca al cielo, que parece que ha sido construido dentro de él.

Encima las montañas viviremos, el día que tu aprendas a querer, y así podrás saber cómo es el cielo, viviendo en mi casita de papel.

¡Que felices seremos los dos, y que dulces lo besos serán!. Pasaremos la noche en la Luna, viviendo en la Casita de papel. Viviendo en mi casita de papel”.

Un altre popular disc que era molt sol·licitat, va ser “L’examen de Maginet”, obra del locutor de Ràdio Tarragona, José María Tarrasa, que el 15 d’octubre de 1934, a la referida emissora, va presentar l’estrena que havia gravat en un disc de 78 rpm. amb l’orquestra de Raúl Abril i la col·laboració, a l’enregistrament dels professors Don Ramón i Don Joaquín. En realitat el protagonista era Maginet Pelacanyes. També van ser molt populars en aquest programa, les cançons de Manolo Escobar.

Este popular programa de Radio Alzira donaria començament a meitat de la dècada dels anys 40, quan l’emissora es trobava ubicada en la que llavors era la Plaça del Cabdell nº 51, 3er, i va seguir en la següent, fins que va desaparéixer d’antena. En la nova ubicació dels estudis a la Plaça del Regne des de juny de 1971: la programació passà a ser més sofisticada i important amb altres professionals.

La foto que acompanyem es va prendre als anys 60 del passat segle, en el locutori de l’antiga ublicació, on es troben realitzant un programa els locutors María Cruz Carrió, Delfina Esteve i Ismael Mascarell.

Música Indie

David García Fernández

Què és l’indie? Segur que has sentit parlar de l’indie, fins i tot hauràs gaudit d’alguna cançó o grup etiquetat dins d’aquest gènere tan popular en Espanya en aquests últims anys. La paraula indie prové de la paraula anglesa “independent” i és una forma de fer música o distribuir-la, allunyada de les grans companyies i majors, que ha acabat per ser un gènere propi.

Des de la seua aparició, són molts els grups indie que triomfen al nostre país, alguns continuant la seua essència més independent, com el seu nombre indica, i altres en les altes esferes de la música en grans segells discogràfics. Cal dir que l’indie no haguera pogut arribar a tanta gent sense el suport que li donaren en un primer moment alguns segells discogràfics independents que nasqueren en aquells anys. Tampoc, ho hagueren aconseguit sense l’ajuda d’alguns festivals com el FIB, Sonorama o Contempopranea ni sense la difusió que li donaren algunes revistes com Rockdeluxe MondoSonoro o algunes ràdios com Ràdio 3.

Entre els grups d’indie o de música alternativa més rellevants a nivell nacional, ens trobem a Love Of Lesbian, Los Planetas, Vetusta Morla, Izal, Miss Caffeina, Iván Ferreiro, Viva Suecia, Dorian, La habitación Roja, Lori Meyers, Napoleón Solo molts altres, i en l’escena internacional podem tro-

bar a grups com Arctic monkeys, The Strokes, Flaming Lips, Bloc Party, The Killers, Franz Ferdinand, The Hives, The Cribs.

Love of Lesbian és grup català va aparéixer en 1997 i encara que va començar cantant en anglés, en el 2007 va llançar el seu primer treball íntegrament en castellà “Cuentos chinos para niños del Japón”. Tot un èxit entre la crítica i entre els seus fans. Un dels seus majors èxits va ser aconseguir el disc d’or en “El Poeta Halley”.

Un altre referent de la música indie en Espanya és Vetusta Morla, qui ha demostrat que la seua música no té límits. Aquest grup madrileny va nàixer el 1998, després de més de dues dècades en el panorama musical, segueix sent un referent per a les bandes rock indie tant fora com en el nostre país.

Des de la seua aparició en 2010, Izal s’ha guanyat ser un dels millors grups indies d´aquesta dècada. Actualment es cap de cartell en la gran majoria de festivals nacionals i en els seus concerts sempre penja el cartell de “Sold Out”. El seu estil pop/rock ha calat entre el seu públic aconseguint premis com el de Millor Grup Revelació per Rolling Stone en el 2013. Per no parlar del seu single “Copacabana” elegida com la cançó de l’any en Colombia en 2016, una de les millors cançons que tenen, cantada per la nostra comissió cada nit.

Però si hem de parlar del grup indie per excel·lència, no podem deixar de parlar de Los Planetas i el seu mític disc “Una semana en el motor d’un autobús”. Moltes de les cançons que formen aquest disc, van associades a grans festes indies, ja siga en festivals com en sales de tot el país. En definitiva, podem dir que l’indie espanyol viu una època daurada en la qual, van sorgint cada dia nous grups que continuen l’estela que van deixant els grans d’aquest gènere musical tan seguit.

ANYS DE MÚSICA EN MESTALLA

Emili Sanchis i Esparza

Mestalla, l’estadi que enguany celebra el seu centenari, és el més antic de la lliga espanyola, i per això tal vegada és tan especial, per als jugadors, tècnics, visitants i sobretot per als valencianistes. Un estadi únic amb història per on han passat els millors equips i jugadors del món i on s´ha jugat un mundial, olimpíades, champions, finals de copa… Es respira ambient de futbol en cada racó. El teatre dels somnis.

I és que de la casa dels valencianistes destaquem la seua música, música en sentit més ample de la paraula.

Tenim bandes de música en cada partit que, com a equip local, juga el nostre València CF. Costum instaurada per don Francisco Roig Alfonso, es convida en cada partit a una banda de música dels pobles de la geografia valenciana, homenatge que és motiu d’orgull per als músics, un reconeixement que s’ha convertit en tradició i senya d’identitat del poble valencià que mai s’ha de perdre.

El punt mes àlgid fou el 27 de maig de 2018. Mestalla fou l’escenari de 10 rècords Guiness de bandes de música. La Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana organitzà un acte per a celebrar el seu 50 aniversari i retre homenatge als seus músics. El 27 de maig l´estadi i els 14.000 músics valencians protagonitzaren un concert on es van batre 10 rècords Guiness. 14.000 músics de 420 societats musicals de la Comunitat Valenciana convertiren les grades de Mestalla en un escenari de rècords. Es van poder batre 10 dels 15 rècords als que s’aspirava, incloent el de major desfile de bandes de la història. Es van batre els

rècords Guiness en les categories següents: major ensemble de saxofons, oboès, corns anglesos, bombardins, trompes, clarinets, percussió corporal, trompetes i trombons i el major desfile al voltant de Mestalla. Es quedaren pendents els ensembles de fagots, flautes, fliscorns, tubes i el rècord a la banda més gran, que continua en poder dels músics noruecs des de 1964 amb 20.000.

També tenim música de vent. I no precisament dels instruments que li donen nom, si no quan l´exigent afició valencianista, de forma organitzada i harmònica premia al seu equip per una dolenta actuació amb una forta xiulada.

Música coral al crit de “burro! Burro!” quant el trencilla de torn, especialment amb la visita de l’equip de la capital del regne (Reial Madrid) visita Mestalla i té una actuació anticassolana que fa que les goles de Mestalla s´entonen.

En Mestalla també ha sonat el tango de la mà de mítics jugadors uruguaians i argentins com Fernando Morena, Miguel Ángel Bossio, Mario Alberto Kempes o “El Piojo” López entre altres. La tarantel·la italiana amb Claudio Ranieri, Amedeo Carboni o Genaro Gattusso, la samba de Romario, Waldo o Mazinho, la gaita asturiana de David Villa, Eloy Olaya, Carrete…

Però per a mi, com a valencianista que comença als anys 80 amb la famosa general de peu, la música que m´aborrona la pell és sentir a la corba nord, animar sense descans al nostre València des del minut 1 al 90 i cantar l´himne regional amb tota l’ànima i el cor. I és que el València és un sentiment... Sempre al teu costat!!

Ara i sempre, AMUNT VALÈNCIA!

LA al Monestir de La Murta Música

d’ALZIRA

En el terme municipal d’Alzira, formant part de la unitat geogràfica coneguda com a Serra de Corbera, es troba la vall de la Murta. Al cor de la citada vall, al peu dels sengles del Cavall Bernat, es localitzen les ruïnes de l’antic monestir de Santa Maria de la Murta, cenobi en el qual van viure entre l’any 1401 -fundació del monestir pels monjos de Cotalba, cenobi que va actuar com a casa matriu- i 1835 -Desamortització de Mendizábal, decret de dissolució dels ordes religiosos masculins-, amb excepció feta de dos breus períodes (1811-1814: exclaustració per l’ocupació francesa i 1820-1823: Exclustració del Trienni Constitucional), els monjos de l’Orde de Sant Jeroni.

De la història del mencionat convent alzireny s’han ocupat en els darrers anys diferents autors, tot i que sobre aspectes concrets i en temps limitat, com no pot ser d’una altra manera si atenem l’amplitud cronològica de la seua existència: 434 anys, i la varietat de temes susceptibles d’estudi1

Els monjos, una vegada establits, es dedicaren a la vida de comunitat. La justificació de la seua activitat apareix molt clarament contemplada en els escrits del sant de Betlem.

El centre de la vida, de l’activitat del monjo jerònim i, sobretot, dels sacerdots i coristes, va ser el temple. Les misses eren complement de l’ofici diví -constituït, almenys, per les huit hores canòniques-.

Les Constituciones de 1731, disposaven, entre altres coses, que “en qualquier monasterio de nuestra Orden sea celebrada cada día, en quanto buenamente se pudiere, a lo menos una missa convntural cantada. Y los sacerdotes celebren con

Aureliano J. Lairón Pla Cronista Oficial d’Alzira

frequencia, mayormente en los domingos y fiestas”2

L’esplendor i la solemnitat del culte en els monestirs de l’Orde de Sant Jeroni van ser extraordinaris. La seua atenció va ser una de les principals qualitats distintives i es va mantindre al llarg dels segles. D’entre els elements considerats d’eixa solemnitat J. López-Calo en destaca la duració, “una duración considerada tan a la letra, de modo tan metronómico, subordinando a ella otros elementos que objetivamente parecen más importantes, que no puede menos que presentarse a nuestros ojos como exagerada”3. Els oficis eren molt llargs. Eixe autor posa estos exemples: les matines que començaven, excepte dies excepcionals a les dotze de la nit, duraven, segons la solemnitat entre una hora i tres quarts i tres hores, i encara tres hores i quart, la missa conventual uns tres quarts d’hora, les vespres d’hora i quart a hora i tres quarts, i així proporcionalment, les altres parts de l’Ofici Diví4. Quant al ritu, pel que sembla, tots coincidixen a assenyalar que va ser el romà, amb les variants puntuals de cada església. López-Calo conclou que la música utilitzada en els Oficis Divins en l’Orde de Sant Jeroni era, fonamentalment, el cant gregorià o romà i que el que distingia als jerònims d’altres ordes era la solemnitat amb la qual oficiaven els ritus i la perfecció amb què interpretaven els cants.

En eixa direcció s’inscriu la notícia que, recollida pel pare Sigüenza, ha arribat fins a nosaltres i té per protagonista fra Pere Valentín, monjo el monestir alzireny:

“Venía un día de fuera con otro compañero, llegaron muy tarde a hora que ya no se podía abrir la puerta, echáronse allí junto a la de la iglesia hasta que viniesse el día. Dezian aquella noche maitines cantados, oyeron muchas vozes, como de muchachos de coro, que cantavan dulcemente a bueltas con los frailes. Enojóse mucho desto fray Pedro, entendiendo que el prior en su ausencia avía recebido para novicios algunos muchachos, como era tan religioso y zeloso de la observancia, parecióle cosa indecente, porque en muchachos no puede caber la madureza y gravedad que esta religión trae consigo y siempre le parecía mal verlos en otras religiones. Entrando en la mañana en casa, reibió la bndición del prior y començó a demostrarle su sentimiento porque avía recebido muchachos al hábito. Temo padre (le dixo) que los frayles por hazer hombres a los muchachos no se hagan muchachos con ellos. Espantóse el prior y los frailes que con él estavan de lo que dezía de recebir muchachos, certificáronle que no se avía recebido alguno, ni entendían que en todo el convento le huviesse. Porfiavan fray Pedro y su compañero que todos los maytines los avían oydo cantar con ellos en el choro en tanto que estuvieron a la

puerta de la iglesia. El prior, enndiendo lo que podía ser, l certificó que no avía ninguno y que quando los huviesse no se podían esconder, que él lo vería, y dissimulando le dixo: Devistesos de engañar. Entendió todo el convento el caso y echaron de ver que Nuestro Señor quiso mostrar a su siervo cómo los ángeles acompañavan y se mezclavan con los choros de los religiosos que le alaban a la medianoche. Este milagro de oyr vozes de ángeles en nuestros choros ha acontecido en esta religión muchas vezes y de este convento en particular lo han afirmado muchos. Los caçadores que de aquellos pueblos cercanos vienen de noche a aquel monte y a la ribera de un arroyo que está cerca lo han certificado jurando que ohían vozes de muchachos que, con gran suavidad y destreza, ayudavan a los religiosos cantar a la medianoche maytines”5

Els coristes van ser, juntament amb els sacerdots, el grup més important i nombrós de les comunitats jerònimes, ja que representaven en el seu conjunt les dues terceres parts d’aquelles.

Que se’ls exigia de cara a la seua admissió i ingrés en el monestir?. Puix, unes aptituds relacionades amb la funció què anaven a desenrotllar: qualitat de veu, bona oïda i vista i facilitat per al llatí, llengua en que estaven escrites, majoritàriament, les lletres de les composicions que es cantaven.

Els coristes assajaven i aprenien les lliçons sota les directrius dels correctors del cant i de la lletra i ho feien, pel que sembla, en el mateix cor de l’església, que en el cas de la Murta –almenys en el temple que coneixem tenia unes dimensions considerables: 9 x 4 metres. Per prestar-se, per les seues proporcions, es van dur a terme en este, quan l’ocasió ho va requerir, capítols del monestir. L’accés al cor es feia a través d’una escala que comunicava des del claustre amb el primer pis, just per damunt de les capelles laterals del temple, també es podia accedir des de la part sud. En el cor se situaven diversos faristols, un moble per als llibres, l’òrgan i els seients necessaris6. A penes tenim informació dels llibres corals del monestir. En relació amb altres cenobis jerònims i per les notícies que ens han aplegat, podem assenyalar que la llibreria coral de la Murta va ser humil.

Des del carreu del cor els monjos seguien els distints oficis litúrgics i allí mateix exercitaven les seues habilitats, especialment la de la lectura i el cant.

L’òrgue va ser un instrument musical fonamental per a les funcions religioses. El monestir de la Murta va haver de posseir-lo des del primer moment- L’any 1597 Agustí Camalada, organista de València, “dejó y dio al monasterio” un per valor de 200 lliures; el 1659 el capítol va acordar la venda del que tenia que es considerava menut i va aprovar l’adquisició d’un de nou; el 1722 la comunitat va assentir a la proposta del seu prior de fer un orgue nou; el 1734 es va renovar l’òrgan i s’hi van afegir més registres de música i trompes, el revestiment d’eixe òrgan, amb pa d’or, el va sufragar fra José Sanz7. El 1767 “se le añadió el registro del bajocillo y se recortó el clarín”, tot a càrrec de la Comunitat. A penes tenim notícies de les característiques dels òrgans dels temples jerònims, però atesa la importància que la música va tindre en la litúrgia de l’Orde, degueren ser, generalment, de gran qualitat. Amb l’orgue coneixem l’acompanyament d’altres instruments. La Memòria de la Murta dona compte de l’aptitud de diversos monjos en l’ús d’altres instruments tals com l’arpa i la corneta, el baixó, l’oboé, la flauta i la trompeta.

El monestir de la Murta va comptar amb organistes molt experts i afamats entre els quals destaquem fra Gaspar Morales8, fra José Perandreu9, fra Nicolás Boades10, fra José Benavent11, fra Vicente Benavent12 i fra Vicente Olmos13

El cor, alçat, als peus de l’església, no va ser invenció jerònima però sí que va ser característic, consubstancial, dels temples jerònims. Fra José de Sigüenza no deixà lloc al dubte, i així en parlar de l’església vella d’El Escorial “en un momento en que se

quitó el coro elevado y se puso a ras del suelo la comparó con una de los cartujos”. El risc dels cors en resoldre’s sobre l’arc rebaixat per a assolir un equilibri entre l’alçària necessària i l’amplària de la nau va ser una constant en totes les esglésies jerònimes. El cor, en principi, es tendia de costat a costat de la nau i el seu front va ser pla.

Encara hui s’aprecia, entre les ruïnes del cenobi murtenc, les restes del cor de l’última de les tres esglésies amb què comptà al llarg de la història la comunitat de Santa Maria de la Murta. Es localitzava sobre la porta d’accés al recinte sagrat, que tenia una disposició canònica tal i om es pot vore en una de les aquarel·les acolorida el 1846, per Ignacio Fargas que reproduïx al natural la vista interior de l’església presa des de la taula de l’altar major. El poble entrava al temple pel costat nord del sotacor del monestir.

Els coristes van disposar de cel·la en el segon alt del claustre del monestir, a la part del migdia, molt a prop del cor. Eren habitacions menudes amb finestres que donaven a l’exterior.

De l’atenció diària del cor, de la seua neteja i ordre, se n’encarregava “uno nuevo” de l’escola designat pel mestre de novicis. Tots els dies havia de netejar amb un drap la pols de les cadires, el faristol, la barana i l’orgue. Les Costums de la Murta donen compte que en les dobles havia de traure un faristol a vespres i laudes cobert per una tovalla

que fue quien ordenó y compuso el Divino Oficio y distribuyó los salmos para las horas de la noche y del día”14.

L’ofici diví no sempre era cantat. Com advertix Hernández “todo estaba en relación con la categoría del día: de feria, sinple, doble de 2ª o 1ª clase, festividad…15”. Quan s’havia de fer cada cosa estava perfectament reglat- Pel que sabem, seguint el mateix autor, “maitines era la hora que menos se cantaba. Otras, nunca eran recitadas, como vísperas. De cualquier modo, el tiempo marcado se cumplía a rajatabla. Frecuentemente los salmos se recitaban con un fabordón sencillo a cuatro voces”. El gregorià o cant pla va ser, sens dubte, la base de la missa i dels oficis en els monestirs jerònims “y era cantado por todos los asistentes del coro sin excepción, al menos en los recitativos y en las partes más comunes”.

Les Costums del monestir de la Murta donen compte de manera explícita, a banda dels resos i oficis habituals, de tot el que els monjos murtencs cantaven en determinades festivitats. Al tractar dels dobles de primera i segona classe s’assenyala:

“En todas las fiestas que celebra el Prelado, que son: Circuncisión, Ephifanía, Purificación, Pasquas de Navidad, Resurrección y Pentecostés, Ascensión, Trinidad, Corpus Christi, San (Juan), San Pedro, Santiago, Asumción y Natividad de Nuestra Señora, San Miguel, nuestro Padre San Gerónymo, Todos Satos, día de finados y (…) se cantan maytines, y, asimismo, se canta la prima. También se canta la tercia antes de la misa. Pero si fuese día de ayuno se reza con la sexta inmediatamente a la prima y se cantará la nona antes de la misa. También se cantará la nona después de comer día de la Ascensión del Señor y Corpus Christi. En todas las sobredichas fiestas se cantan vísperas y completas y las segundas completas van algo más corridas que las primeras”16

La capella de música del monestir degué ser relativament important a jutjar pels instruments musicals que hem mencionat que hi existiren en el mateix.El repertori d’obres degué evolucionar amb el temps. Rubio ha assenyalat “que sin olvidar la polifonía del siglo XVI, de cuya interpretación quedan vestigios hasta muy avanzado el XVIII, aceptan los jerónimos las nuevas corrientes que se inician a principios del XVII con el uso de la música pluricoral a ocho y más voces” i incidix en l’acompanyament de l’òrgan o de l’arpa o d’ambdós, que “abren la puerta a la irrupción de otros instrumentos que, junto con el órgano, o sin la intervenciónd e este, serán el sostén de toda la música vocal que se oirá en este templo -es referix a l’Escorial- a lo largo del siglo XVII y sobre todo de XVIII”.

Desconeixem fins a quin punt es va poder donar en la Murta el conreu de la música polifònica, tant la clàssica com la contemporània, atés que aquella degué ser patrimoni d’un grup reduït de monjos. Sí que podem afirmar que en l’execució de les melodies gregorianes intervenia tota la Comunitat. De la interpretació del cant gregorià i de la seua pràctica per part dels monestirs jerònims es va ocupar fa uns anys Samuel Rubio en un breu però dens article17.

Prototip de germans coristes en el monestir de la Murta, segons la Memoria, varen ser, entre altres, fra Antonio Bru; fra Luis Gimeno la veu del qual “era de las mejores de la Orden”; fra Miguel Alfonso, “amigo de que siempre uviesse muchos religiosos n el choro y él era muy puntual en seguirle”; fra Gaspar Morales, “muy importante para el coro”, fra José Soler que “canta dignamente mientras pudo servir a la capilla”, fra José Barquero que posseïa “buena voz”, fra José Matoses, que “era muy lindo músico y tenía un contraalto muy famoso y regalado, tanto que se hizo mucho lugar en el monasterio de El Escorial”, fra Nicolás Boades que “sabía la música con mucho fundamento”; fra Ignacio Úbeda, “de mucha habilidad para el coro y muy esencial”; fra Francisco Tomás a qui va rebre la Comunitat “por su buena voz y músico… que despreció ir a otros monasterios

de la Orden de corrector”, fra Vicente Reig que “sirvió a Nuestra Señora de tiple, que le tuvo regalado con filis y arte de buen cantor”, i fra Vicente Benavent que tenia “muy buena voz y destreza”.

Però si a algú s’ha de destacar entre els jerònims murtencs per la seua afició a la música, la seua dedicació al culte litúrgic i per ser subjecte “de caba inteligencia en la composición y en el órgano”, eixe va ser, sens dubte, fra Juan Soler.

El pare Soler que va ingressar en el monestir de la Murta el gener de 1702, va rebre en el monestir alzireny una bona formació teològica, humanística i musical. A pesar de que no s’ha conservat la totalitat de la seua obra musical, podem assenyalar que va escriure un tractat titulat De re Musica i una obra denominada De lamentatione Ieremie. Esta última es conserva per partida doble, en l’arxiu de la Catedral Metropolitana de València i en el del Regne de València”18.

Cal assenyalar també la circumstància dels coristes perpetus, açò és aquells que la seua condició de cantors anava a ser definitiva, és a dir que no anaven a aspirar al sagrament de l’Orde. El 1742, i és l´únic cas que coneixem, el monestir de la Murta va admetre com a tal fra José Ferrús.

Per últim, donaré compte de dos dels oficis ad beneplacitum del monestir vinculats especialment amb la música. Es tracta del monjo corrector del cant i del monjo corrector de la lletra.

El corrector del cant va ser un dels oficis litúrgics més importants de tots els que es van exercir per part dels coristes i sacerdots del monestir. Era, en opinió de Luís Hernández, “una figura singular y determinante en la aventura diaria de la celebración solemne del oficio divino”19. El càrrec el proveïa el prior del monestir, després de la seua elecció, directament entre els monjos que, a parer seu, reunien les qualitats necessàries.

L’Orde de Sant Jerònim, tan observant i meticulosa en el que concern a la litúrgia solemne, “el principal instituto” de la religió, segons fra Martín de la Vera20, considerava l’ofici de corrector com un dels més rellevants del cor i, encara el més principal ja que regia, dirigia i governava i a qui tots havien de seguir, tal i com assenyalava l’Ordinario

Les qualitats que havia de tindre el monjo elegit per al càrrec, eren estes:

-Bona veu –dicció, pronunciació i musicalitat– per a mantindre la corda i que el seguira el cor.

-Destresa en el cant.

-Nocions per a saber donar el to.

-Coneixements memorístics de l’entonació de psalms, càntics, himnes, versos, etc…

-Capacitat per a saber corregir bé i a temps, i

-Per a la correcció, una gran paciència.

Era el corrector del cant el que habitualment disposava en ordre a l’examen del cant pla imprescin-

dible per a tots els que pretenien l’hàbit per a coristes. Les de l’Orde de Sant Jerònim assenyalaven sobre el particular, en clara al·lusió a l’ofici, el següent:

“…pero si el pretendiente no está capaz en la lengua latina y tiene otra habilidad importante para el coro, como es grande organista, arpista, maestro de capilla, buena voz, con inteligencia de la música o de algún otro instrumento con que pueda servir a la Comunidad, precediendo examen de su habilidad por los monges que lo entienden y fueren para esto señalados por el prior y diputados, y hallando ser su habilidad buena y necessaria para la Comunidad, se le podrá suplir alguna falta de gramática y proponerlo al convento para que sea recibído por corista”21

El corrector del cant del monestir de la Murta exercia la seua labor, instruïa en les lliçons del cor, segons les Costumbres nuestro Padre San Gerónymo hasta la Quinquaxésima…, después de com pletas siempre que se dizend espués de zenar y no ha avido capas en las vísperas, y desde la Pasqual de Resurrección hasta la fiesta de nuestro Padre San Gerónymo… solamente en los domingos acavada nona”

Desconeixem l’existència en el monestir alzirenyd’algun Directorio del corrector mayor, text que ens consta que posseïen alguns monestirs jerò nims, almenys els més importants, com el d’El Escorial. En ells es regulava minuciossament “para cada día del año y para cada hora del día, según la fiesta y calidad del rito” allò que s’havia de cantar.

Corrector del cor i organista havien d’actuar en sintonia. Este últim no podia tocar ni més ni menys del que corresponia perquè, si no es feia així el corrector es veia obligat a mudar el compàs avivant o detenint el cor, “por lo que debían tener cuidado los dos en ir a una en la decencia e igualdad del culto, ayudándose mutuamente”.

En els monestirs sempre hi van haver bons organistes, alguns com positors, distingits mestres de capella i, paral·lelament, experts correctors. Dels qui van exercir este últim ofici a la Murta coneixem els noms de fra Jaime Matoses, qui “tenía muchas habilidad para servir en el choro y así fue corrector dél”, fra Gaspar Morales, organista durant un temps de Sant Llorens d’El Escorial, amb una esplèndida veu, que “fue muchos años co rrector mayor de canto, para el qual oficio tuvo singular don de Dios”; fra Nicolás Boades que va ser “muy lindo maestro de capilla y sabía con mucho fundamento la música”; fra Juan Grau, molt aficionat al cor i corrector molts anys, fra Diego Esteban; fra Francisco Tomás, que “sirvió en su amada Casa muchos años de corrector, que lo resolvió muy bien hazer” i va reununciar al mateix ofici en altres monestir de l’Orde; fra Vicente Reig, bon músic, que va ser alguns anys “corrector maior de canto de letra, que para todos tenía abi lidad”, i fra Juan Soler que va exercir l’ofici al menys durant un dels triennis en què va ocupar el priorat fra Juan Bautista Morea (març de 1735-març de 1738).

Pel que fa al corrector de la lletra, cal dir que va ser el monjo corista o sacerdot, nomenat directament pel prior, qui en el monestir es va encarre gar de corregir tots els que acudien a la lliçó del cor.

Fra Martín de la Vera en la seua ja citada obra, text seguit en pràcticament tots els monestirs de l’Orde, assenyalava que el corrector de la lletra

en la seua tasca, s’assentava “al lado del que lee la lección, y corrige con toda desimulación y modestia”.

En la Murta eixe ofici degué anar unit, molt sovint al del corrector del cant. Les Costumbres del monestir alzireny assenyalaven respecte d’això:

“Los correctores de la letra encomendarán las lecciones en los maytines cantados mientras se canta el Venite, en (esta) forma: en las ocho fiestas mayores si la (hebdómada) está en el choro del vicario encomen(dando la) octava lección al vicario y las demás (según sea) su orden y antigüedad. En las demás (fiestas que) celebra el prior comenzará a encomendar las lecciones por los que tienen treinta años de hábito, bajando por su orden”23.

Les Actes Capitulars del monestir donen compte a més, com activitats pròpies del corrector de la lletra, de la lectura en el capítol del monestir d’aquells memorials, dictàmens i informes que el prior estimava que devia conéixer la Comunitat.

En ser nomenament directe del superior de la Casa conexixem molt pocs noms dels monjos que van exercir el càrrec ja que quasi mai es constata la designació dels mateixos en els acords capitulars.

Tan sols podem assenyalar que el 1735, sent prior fra Juan Bautista Morera, es va nomenar corrector primer de la lletra i corector segon del cant a fra Miguel Sánchez i corrector segon de la lletra, per a en el seu cas, substituir a fra Francisco Serra.

NOTES:

1 La major part de la informació utilitzada per a redactar el present article està extreta de la tesi doctoral que vaig llegir l’any 2001 titulada El monasterio de Nuestra Señora de la Murta de Alzira (1552-1835). Estudio histórico-diplomatico a través de las Actas Capitulares

2 CONSTITUCIONES DE LA ORDEN DE SAN JERÓNIMO, 1713, p. 88.

3 LÓPEZ-CALO, J., “La música en el rito y en la orden jeronimianos”, Studia Hieronimiana, I, Madrid, 1973, p. 126.

4 LÓPEZ-CALO, J., Opus cit., pp. 126 i 127.

5 SIGÜENZA, José de, Segunda parte de la historia de la Orden de San Jerónimo, (1600), pp. 608 i 609.

6 Els objectes que es localitzaven en el cor i avantcor del monestir de la Murta l’any 1812 eren els següents: “Un facistol grande de madera con un crucifixo, treinta y cinco libros de coro, tres quadros con diferentes invocaciones, una araña mdiana de cristal, una lámpara mediana de latón, una lumbrera de yerro y latón, seis facistoles pequeños, tres armarios medianos con varios libros y papeles, un casito para agua bendita de latón, dos rudas de campanitas sobre la paerd, la sillería del oro, en la torre tres campanas y un relox, el órgano completo” (Arxiu del Regne de València, Propiedades Antiguas, lligall 324, Inentari de béns del monestir de Santa Maria de la Murta, any 181).

7 Les Actes Capitulars del monestir donen compte d’un acord de l’1 de desembre de 1738 pel qual la Comunitat va vendre als pares dominics de Carlet, a canvi de misses “el organito viejo”. Vid. LAIRÓN PLA, Aureliano J., El monasterio de Nuestra Señora de la Murta de Alzira (1552-1835). Estudio histórico-diplomático a través de las Actas Capitulares, tesi doctoral, València, 2001, vol. I, p. 237.

8 D’ell diu la Memoria: “tañía el órgano muy bien y fue a El Escorial por organista. En 1629 l’Ajuntament d’Alzira va acudir a ell com a persona “molt intel·ligent y pràtiga en dita facultat” perquè reconeguera l’òrgue de la parròquia de Santa Caterina. Vid. ALONSO CLIMENT, VICENT, Órganos y organistas de Alzira, 1985, pp- 119-120.

9 “Muy habilidoso en el órgano, tanto que los jerónimos de San Jerónimo de Madrid le llamaban para que se fuera a vivir allí y les sirviera en el órgano. El general lo reclamó por organista para Lupiana y allí tuvo que ir, donde murió”. Vid. Obituari del monestir de Santa Maria de la Murta d’Azira (1579-1798), introducció i edició a cura d’Aureliano J. Lairón Pla, 2012,, p. 51.

10 “Tañía bajón y órgano muy bien… Fue maestro de capilla de la ciudad de Alicante”. Vid. Obituari…, p. 54.

11 “Se dio con infatigable anhelo al estudio de la música y órgano en que salió tan consumado que fue tenido en esta facultad por un milagro del mundo. Tocaba y acompañaba en el órgano con tal melodía y consonancia que elevava los ánimos de los religiosos… Gran maestro de órgano. Organista interino de la catedral de Sigüenza en cuyo colegio estaba. Fue muy celoso en la Murta del instituto del coro”. Vid. Obituari…, pp. 89-92.

12 La Memoria el presenta com a organista que “nunca se excusó de asistir a la capilla”. Vid. Obituari…, p. 110.

13 En 1761 va ser nomenat “mosso de capella” de la catedral de València. Amb posterioritat va aconseguir, per oposició, el càrrec de mestre de capella de la catedral de Sogorb, on va romandre fins a 1779 en què va ingressar al monestir alzireny.

14 BARRA RODRIGUEZ, M., “La música entres los jerónimos de Bornos (Cádiz)”, Revista de Musicología, 2, (1982), pp- 236-237.

15 HERNÁNDEZ, L., “La liturgia solemne de los jerónimos en el monasterio de El Escorial”, Reales Sitios, 80, (1984), p. 70.

16 LAS COSTUMBRES DEL MONASTERIO DE LA MURTA (1750), pròleg i transcripció d’Aureliano J. Lairón Pla, p. 29.

17 RUBIO, S., “Los jerónimos de El Escorial, el canto gregoriano y la liturgia”, La Ciudad de Dios., 182, pp. 225231.

18 ARV., Clero, llibre número 3.016.Es cita com a Libro del canto de la Pasión del monasterio de Nuestra Señora de la Murta.

19 HERNÁNDEZ, L., “La liturgia solemne de los jerónimos en el monasterio de El Escorial”, Reales Sitios, 80, p. 70.

20 VERA, fra Martín de la, Ordinario y Ceremonial , según las costumbres y rito de la Orden de nuestro Padre San Gerónimo, nuevamente añadido y enmendado conforme a las Reglas y rúbricas del missal y breviario romano de Pío V, de nuevo reformado por Clemente VIII y Urbano VIII, pontífices romanos y según el ceremonial de los obispos de Clemente VIII y el ritual de Paulo V, (Madrid, 1636), p. 2.

21 CONSTITUCIONES, T. VIII, C. III, 8.

22 LAS COSTUMBRES…, p. 36.

23 LAS COSTUMBRES…, p. 32.

Gallera és música

A Luis Costa i Amadeo Ferrán, in memoriam

La música forma part de la humanitat des de la Prehistòria; sense música, la vida no tindria cap sentit i, encara més, sense música no hi ha vida. Este art forma part de la societat en què vivim, de les entitats, de les associacions, de l’educació, de la vida en si mateixa: és un patrimoni de l’ésser humà.

El Cercle Alzireny la Gallera va ser fundat el 1873 davant, com quasi totes les entitats professionals o recreatives d’un poble, d’una necessitat de la societat del segle XIX, en el qual començaren a ser evidents les clares tendències agraristes de la classe dominant valenciana i que tenia com a objectiu construir un lloc de reunió per a tertúlies, oci i, per descomptat, per a la cultura i la música.

Segons el llibre d’actes de l’entitat que arreplega Salvador Andrés i Pascual en el seu llibre Historia de la Gallera 1873-1900, el 3 de febrer de 1894 «se constituye la comisión para que se puedan celebrar bailes de máscaras los días 4, 5, 6 y sucesivamente el domingo y 11 de los corrientes». L’1 de juny del mateix any, segons l’acta, «se acordó que desde el día de San Juan próximo y durante los días de fiesta de este verano, se den serenatas por una banda de música».

Estos apunts de les actes del Cercle Alzireny ja denoten l’activitat cultural i musical incipient que es desenvoluparia al llarg de la història a l’edifici de la Gallera. Un dels elements arquitectònics

Xavier Pérez i Juanes Músic i regidor de Festes i Comunicació

que revetllen l’activitat musical es troba al Saló Daurat, on en un cantó es pot contemplar una llotja en altura on els músics feien sonar els instruments per als balls que es feien en este espai, un element que a vegades passa desapercebut, però que reflexa el poder de la música en la Gallera.

Un altre element arquitectònic, la joia de l’edifici, és el Saló Àrab, una verdadera obra d’art on al llarg de temps s’han celebrat audicions i concerts on destaca l’extraordinària acústica i on han sonat agrupacions de la Societat Musical (SMA) com l’Orquestra de Cambra, el Grup de Metalls Barroc i Rumbau, grups de percussió, corda o vent o l’Aula de Conjunt Coral de l’SMA.

Als anys 80 del segle passat la música també sonà, però esta vegada per a la diversió, concretament al nou restaurant. Afamat i concorregut era el Ball dels Innocents que cada 28 de desembre organitzaven els joves socis o fills de socis i que era motiu de bon rotllo i de reunió.

Però, sens dubte, el naixement de la Falla la Gallera-Hort dels Frares ha marcat una fita en la importància de la música en este edifici i la barriada d’Escoles Pies. I és que les diferents xarangues que han passat per la comissió al llarg de la seua història han impregnat de música el Cercle Alzireny.

Recorde amb nostàlgia els anys que vaig ser membre de la xaranga Els Ànecs i que vaig tocar en Falles en esta comissió. Van ser uns anys inoblidables de fer bona música i on fallers i falleres gaudien de l’afamat moment de l’Scaling en l’escala modernista, on féiem sonar peces com «Mediterráneo» o peces de Nino Bravo, i, per descomptat, els assajos per al concurs del pasdoble que guanyaren diverses vegades. No ho oblidaré mai i tampoc les persones que formen part d’esta comissió fallera: a ells i elles, moltes gràcies pels moments viscuts.

Que continue sonant la bona música a la Gallera!

sense LA

música

NO HI HA FESTA, NO HI HA FALLES, NO HI HA VIDA.

Luis Gisbert

La música és un dels elements fonamentals de les Falles, tant les xarangues com la pólvora que ressona als carrers, les dos juntes formen la banda sonora de les festes que envaeixen al mes de març els carrers de la Comunitat Valenciana, declarades Patrimoni de la Humanitat de la Unesco el passat 2016.

València terra de músics, on es diu que en cada casa hi ha un instrument que produeix so, on al mes de març apareixen per tot arreu ja siga en xarangues, bandes o orquestres sembla que els músics dormen durant l’any i desperten en Falles.

Cercaviles, cavalcades, despertaes, recollida de premis, l’Ofrena, festa en els cassals... La música acompanya els fallers i quan passa el dia 20 de msarç encara ressona en en el cap “Paquito el xocolatero”, qualsevol pasdoble o les cançons del moment.

No tot sona a cop d’orquestres i bandes de música, hi ha una part important en la festa, es tracta del tabal i la dolçaina, dos dels instruments més antics, presents en la nit de les albaes. Una nit en què aquests acompanyen els cantaors que s’encarreguen d’interpretar cançons que dediquen a les figures representatives, Presidents i Falleres Majors.

La música sempre present en les nostres vides, en els nostres records i en les nostres vivències, ens fa somriure i plorar d’emoció, que uneix la vida i la festa en el nostre dia a dia .

El que és clar és que sense música no hi ha festa, no hi ha Falles.

la

Música d’orgue,

la gran oblidada

Els orgues i la producció musical generada al seu voltant ha estat fonamental per al patrimoni musical de la ciutat d’Alzira. L’orgue, que era conegut des de l’antiguitat clàssica, fou adoptat per l’església romana com a instrument principal per a acompanyar els oficis religiosos en el Concili de Milà de l’any 1287. I ben prompte, les nostres autoritats civils i religioses es feren ressò d’aquesta decisió i es posaren a la feina per a dotar d’un orgue de tubs les dues esglésies majors d’Alzira: Santa Maria i Santa Caterina. I de la mateixa manera ho feren els distints monestirs bastits en el terme d’Alzira. I per damunt d’ells, el monestir de La Murta que albergarà, fins a la seua exclaustració, d’una magnífica Capella de Musica amb monjos de reconeguda vàlua musical1.

Gràcies al patronatge de l’Ajuntament, les esglésies de Santa Caterina i Santa Maria tingueren orgues d’una excel·lent factura des de la meitat del segle XIV. Ben bé, podem dir que alguns d’ells eren comparables als d’una catedral. No debades, per la nostra ciutat passaren els millors mestres de fer orgues de cadascun dels períodes històrico-artístics que marcaren l’evolució de l’organística a l’església de Santa Caterina. La documentació de l’Arxiu Municipal ens llista tot un seguit de mestres de fer orgues que passaren per la nostra ciutat.

Així, l’any 1455, tenim a Alzira a Pere de Ros (o Res), conegut, també, com a Pere Pons i com a Pere Alemany, degut al seu país d’origen. Era un orguener de reconeguda solvència. Juntament amb el mestre Pere de Ros hi treballaren en l’emplaçament de l’orgue: fusters, mestres d’obra, manobres, ferrers, etc. I cal fer esment que el cèlebre pintor Jacomart s’encarregà de la decoració de les portes de l’orgue per 80 sous. Jaume Baco o Baçó, més conegut com a Jacomart (14111461), Era fill d’un satre flamenc establert a la ciutat de València; i és considerat el mestre pintor de retaules més important del panorama valencià del segle XV2. Decorà l’orgue de Santa Caterina en tornar de

Vicent Alonso Climent

Nàpols, on estava com a pintor del rei Alfons el Magnànim que l’havia nomenat el seu pintor per a totes les terres de la Corona d’Aragó.

L’any 1487, la documentació ens informa que cal renovar i actualitzar l’orgue de Santa Caterina, i els jurats contracten amb Joan Forment la nova construcció. Sabem, com ens diu Antoni Furió3, que aquest orguener ja havia fet, el 1475, l’orgue de l’església del monestir de Sant Jeroni de Cotalba. I que més tard, el 1495, seria contractat pel duc de Gandia per a adobar l’orgue del seu palau.

L’any 1511, es planteja la construcció d’un nou orgue per a dotar-lo dels recursos tecnològics necessaris per a interpretar amb totes les garanties els avanços en el terreny de la composició musical. L’orguener elegit és Joan Alamany; de “natione alemanus, civitatis de Friborch magisteri organorum”.Era un professional de molt de prestigi. A Barcelona va causar gran admiració l’orgue que va construir per a la Basílica de Santa Maria del Mar l’any 1484.

D’aquesta manera, anaren renovant-se els orgues de Santa Caterina, avançant en qualitat i prestacions, fins a arribar a la construcció l’any 1706 del magnífic orgue de Andreu Bergueró. Oriünd de Flandes, en concret de Brussel·les, ja havia treballat a Catalunya on va construir l’orgue de la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona; i també el de la catedral de Tortosa. El contracte4, per a la construcció de l’orgue per a Santa Caterina d’Alzira, ens diu que havia de fer dues caixes confrontades, cadascuna en un lateral de l’església. Una de les caixes contindria els canons i mecanismes per a fer sonar l’orgue; i l’altra, externament de la mateixa factura i amb canons vistos, solament tindria una funció decorativa i estètica, ja que no sonaria. L’orgue estava situat a l’altura del que avui és l’altar de Sant Bernat. Davant per davant, en els dos espais que en aquest moment ocupen dues pintures de Sanz Castellanos que representen el bateig de Sant Bernat i la conversió de les germanes Maria i Gràcia. La Caixa de l’orgue anava adornada amb l’escut de la vila d’Alzira. I les pilastres estaven adornades amb dos xiquets sonant unes trompetes.

Al voltant de l’orgue es constituïa la Capella de Música. Un conjunt d’instruments de corda, percussió, vent i, també, la veu dels cantors del cor; que creaven el so harmoniós que hom coneix com a música; tots baix la direcció del Mestre de capella.

En allò que fa referència a l’execució musical, a Alzira hagueren un bon grapat d’organistes i mestres de Capella. La primera notícia que tenim documentada en l’àmbit de l’organística és de l’any 1405:

“Item, a∙n Roig, prevere, per sos treballs de sonar los òrguens de les Ecclésies d’Algezira, ço que los jurats concordaran ab aquell.“ 5

Però, si hem de destacar algú, aquest és Pere Segarra. Al llarg de quaranta anys, des de 1616 fins a 1656, Pere Segarra va ésser al capdavant de l’activitat musical d’Alzira. No es limità a sonar l’orgue i dirigir la Capella de Música i exercir com a mestre d’escola, sinó que també es dedicava a la composició. Algunes de les seues obres s’han conservat fins avui, com són: el motet a 8 veus: Judicasti Domine, que es troba a l’arxiu musical de la Seu de València. L’antífona mariana a 8 veus: Regina coeli, conservada en l’arxiu musical del Col·legi del Patriarca de València. La seva obra: No más rigor, dulce esposo, amb una tornada que diu: Piedad, Señor, que es cosa clara; i una cobla que comença amb les paraules: Al hilo de mediodia; Aquesta obra es conserva a l’anomenat Cançoner Musical d’Ontinyent. Segons el gran musicòleg Felip Pedrell, existien moltes obres del nostre músic Pere Segarra a l’arxiu de la Col·legiata de Gandia. Pere Segarra establí una escola de cant per a tots aquells interessats, ja foren els capellans de la Vila o els estudiants que ho desitjaren. (Ben bé, podríem dir que l’Alzira del XVII, avant la lettre, estava constituint l’embrió d’allò que avui es diu Conservatori de Música. Així, la Capella de Música es va convertir en una veritable escola de música; i que acabarà, a partir del segle XIX, projectant-se en el naixement de les bandes de música i grups corals). La personalitat musical de Pere Segarra va transcendir més enllà de la pròpia Alzira. D’aquesta manera, l’any 1650, el trobem formant part del tribunal que va jutjar les oposicions per a mestre de capella de la Seu de València. Per tot açò, considere que cal recuperar la figura de Pere Segarra. Com a mínim, es mereix presidir el nom d’un carrer. Com a compositor, mestre de cant i organista. I pel seu reconeixement més enllà de les fronteres d’Alzira.

Posant en valor l’esforç de la parròquia de la Verge del Lluch que en aquest moment ha bastit un xicotet però harmoniós orgue de tubs, que és un exemple a seguir. Alzira es mereix recuperar un orgue de tubs, no solament per tradició, sinó perquè és un instrument grandiós i indispensable en els indrets on s’interpreta música orquestral. I així gaudir de la música per a orgue de grans compositors com Johann Sebastian Bach i Mozart. I d’altres més propers a nosaltres com Cabanilles i el mateix Pere Segarra. I a l’hora, propiciar que es formen organistes en la Societat Musical d’Alzira.

1 Veure: LAIRÓN PLA, Aureliano J.- El Monasterio de Nuestra señora de la Murta de Alzira (1552-1835). Tesi Doctoral Facultat de Geografia i Història. Universitat de València, 2001.

2 GÓMEZ FERRER, Mercedes: “ Un retablo de la Visitación del pintor valenciano Jacomart (1455)”, BSAA arte, 83 (2017)

3 FURIÓ I DIEGO, Antoni. “ Música i músics a La Ribera del Xúquer en la baixa edat mitjana”. XV Assemblea d’Història de la Ribera. Benimodo ( 2012), p. 116”

4 (1703). A.M.A. 11300/25. Fol.62 i ss.

5 (1405). A.M.A. 03/11. fol.31v

dansa tradicional valenciana

Edgar Talens Lozano

Si analitzem la identitat pròpia dels valencians, amb els vincles emocionals que això comporta, possiblement són els elements intangibles els que de primeres se’ns presenten com a estendards d’una valencianitat romàntica. I per què no dir-ho? Estereotipada: llengua, història, símbols i dansa. Possiblement, este fet no siga ni únic ni singular si el comparem amb la resta de pobles de la pell de brau, això és la península ibèrica, ni molt menys, amb aquells que travessen les columnes d’Hèrcules, és a dir, el sud, o els Pirineus.

Al remat, tothom busca un relat identitari propi que permeta la legitimació i la justificació dels propis orígens. En el nostre cas, el dels valencians, el fet no és singular però si heterogeni, i és que han sigut les diferents circumstàncies de l’esdevenir històric les que han donat forma a la identitat valenciana: rica, diversa, barrejada, hereva, mestra i alhora aprenent d’altres. Com en qualsevol territori del solar europeu, el nostre també guarda un “potet de les essències valencianes”, que com no podia ser d’una altra forma i ja s’ha ressenyat a l’inici, inclou llengua, història, símbols i dansa. Si conformen o no una cultura, seran els mateixos valencians els qui ho decidiran.

En qualsevol dels casos, és l’últim dels ingredients el que ens ocupa, la dansa. Si ens centrem en dos de les definicions que ens ajudaran, podem analitzar dos paraules intrínsecament lligades entre si. Folklore i dansa. Pel que fa a la primera d’elles, el Diccionari Normatiu Valencià la definix com, conjunt de tradicions, costums, llegendes, rondalles, refranys, danses, cançons i altres manifestacions de la cultura popular. De la dansa, en canvi, diu ball, acció de ballar o de dansar, però si ens fixem en la seua cinquena accepció, la definició s’acosta més al que busquem: balls populars valencians de carrer.

Anem a pams. Si analitzem el pes social de la dansa valenciana, podem dir que sovint, ha estat menystinguda com una germana menuda de la història de l’art, entranyable i graciosa, però prescindible. Això fonamentalment es deu a la folklorització de la cultura pròpia fins a reduir-la a una miscel·lània aigualida de manifestacions provincianes. Si bé és cert que la dansa forma part del folklore, sovint la folklorització és la culpable de no elevar esta manifestació cultural al rang que mereix. Una paradoxa. Dit d’una altra manera, si prenem a tall d’exemple altres manifesta-

cions culturals semblants, el flamenc és un bon catalitzador per a reflectir el potencial de la nostra música i dansa tradicional. Esta varietat, no únicament circumscrita al sud peninsular per contra al que molts creuen, és una bona mostra de com es pot transcendir l’àmbit purament folklòric, el flamenc ha aconseguit instal·lar-se en una gran varietat de públic, sense que necessàriament els seus usuaris reivindiquen res.

El cas valencià és molt més complex. La dansa pareix voler transcendir l’àmbit purament folklòric i reduït per poder-se instal·lar a la col·lectivitat valenciana de forma dissociada a la identitat, pensament o sentir. Probablement, l’homogeneïtzació cultural espanyola de la segona meitat de segle XX haja contribuït a la regressió de les altres espanyes: la muiñeira gallega, les parrandes murcianes, les folies canàries o els verdiales malaguenys, entre altres. La dansa valenciana tampoc no ha estat aliena al fet de regressió cultural, o almenys, de simplificació.

Si parem atenció a la definició de dansa, que hem anomenat en la seua cinquena accepció, esta és qualificada amb l’apel·latiu de “popular”, curiosament si recorrem a la definició d’esta paraula, la primera accepció ja sorprén: fet pel poble. Música popular. Llavors, hem d’entendre que el conjunt de cants, balls i cançons tradicionals varen ser creats pel poble. Per una banda, podem atribuir al poble la maternitat de part del nostre patrimoni folklòric, però no de tot, o almenys no exactament. En el cas dels balls valencians, tot i la indiscutible influència de la música popular, les composicions musicals, peces i passos, els hem heretat directament de l’escola bolera valenciana que, abans

de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, va tindre una repercussió social respectable. La Fira de Juliol o les processons cíviques del Cap i Casal, constaten una gran vitalitat per a la dansa valenciana. Més enllà de la ciutat de València, les festes patronals dels pobles de la Ribera del Xúquer, atresoren un patrimoni folklòric digne d’estudi. Varen ser nombrosos els mestres de ball en diferents poblacions i cronologies, els qui van impulsar la creació dels anomenats quadres de balls: el mestre Enric Vicent a València, Francisco Galera a Tavernes de la Valldigna, José Pla Penalva a Carcaixent, tot i que oriünd de Rotglà i Corberà, o sense anar més lluny José España Sifre a Alzira.

Fruit de la seua activitat, l’antiga roberia de València més coneguda com a Casa Insa, i mitjançant la documentació generada, és un bon exemple de la bona salut de què gaudien els pobles de la Ribera del Xúquer en el seu cicle litúrgic i processional, on més enllà dels balls estrictament rituals, també es constata l’activitat dels quadres de balls. Si bé és cert que actualment la dansa valenciana ha quedat com una activitat estrictament popular, lligada a les festes dels pobles o a la celebració d’advocacions religioses, l’execució dels seus balls i el muntatge coreogràfic, són clarament de matriu escolaritzada fruit d’un període fecund que es remunta aproximadament als anys compresos entre la segona meitat de segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola.

Gràcies al treball de camp i d’investigació realitzat pel Grup de Balls Populars les Folies de Carcaixent, a la nostra ciutat l’exponent més notable constatat és el mestre “Corretja” d’Alzira, se sap que va nàixer aproximadament cap a 1880, i que va crear diverses agrupacions a les comarques de la Ribera del Xúquer i la Safor, concretament a les poblacions de Corbera, Polinyà, Cullera, Llaurí, Simat de la Valldigna, Xeresa i Xeraco. A Alzira, obrí durant una etapa una escola de ball freqüentada per balladors de veïnes poblacions i que estava situada al carrer Sant Joan. Varen ser les deixebles del mestre Corretja, entre les quals cal destacar a Amparo Bañuls Tornero, de malnom “la Balança”, qui transmetrien gran part del repertori musical de José España a l’agrupació del veí poble de Carcaixent, les Folies. Entre estes peces es troben l’Alacantina del mestre Corretja d’Alzira, la Rapsòdia Valenciana, el Bolero del mestre Corretja, l’U i Dos, l’U i Dotze, el Bolero Andalús o la Xàquera.

Per tant, si atenem al fet que el folklore valencià beu gràcies a l’escola bolera, això és el ball escolaritzat, l’homòleg del qual podria equiparar-se al ballet francés, hem d’assumir la necessitat d’ensenyar la nostra dansa amb els criteris que mereix, dignificar la disciplina i, finalment, apel·lar les institucions a que facen una passa més enllà que, a curt termini, permeta a esta manifestació de la cultura valenciana, professionalitzar-se per a la seua recuperació, en primer lloc, qualitativa i seguidament quantitativa, però sobretot, efectiva. Un primer pas que el passat any 2022, i amb la iniciativa encapçalada per les Folies de Carcaixent amb el suport de la Federació de Folklore de la Comunitat Valenciana, es va vore acomplit amb la declaració institucional de les Corts Valencianes, per la qual, s’establia el dia 2 d’agost com el Dia de la Dansa Tradicional Valenciana. El dia per a celebrar esta efemèride tampoc no ha estat casual, ja que rescata de la memòria el naixement de Francisco Miralles, precursor de l’escola bolera valenciana i nascut a València l’any 1870, qui amb una carrera brillant aplegà a dirigir els balls populars valencians oferits a la reina Maria Cristina durant la seua visita a València i finalment, fent la seua carrera professional arreu d’Europa on se l’aplegaria a conéixer com “el ballarí dels Tsars”.

Un passat prometedor el de la nostra dansa, que mereix el seu rescat, reconeixement i projecció al futur, però també el respecte i la consideració social que un dia va ostentar, una tasca de totes i tots.

per la UN recorregut

Quan la tradició és converteix en celebració, la història és representa com una escenificació orgullosa de la nostra cultura i cada fester uneix i conjuga la seva vida amb els seves arrels, naix la festa de moros i cristians. Una cuidada i exquisida posta en escena que ens transporta a passatges i fets històrics ocorreguts a terres valencianes. Original i genuïna, única al món, durant unes hores cada localitat vist els seus carrers de gala, color, olor, llum, gent i música. La ciutat d’Alcoi te l’honor de ser la població amb els festes de Moros i Cristians més antigues que és coneixen, poguent afirmar que allí naix aquesta celebració que ja compta amb més de 3 segles d’història. Així mateix, son infinitats de poblacions les que avuí celebren aquesta tradició i constitueixen la xarxa de festes de Moros i Cristians al territori valencià inclús en altres comunitats limítrofs.

No s’expliquen els moros i cristians sense música, la Banda Sonora, la sintonia original d’aquesta festa. Esdevé un tressor i patrimoni inmaterial que cuidem en cada entrada, diana o festivitat relacionada. A dia de avuí no entenem aquesta sense les bandes de música, colles de dolçaïna i percussió, grups de música tradicional, batucades… aquestes agrupacions, moltes vegades formades per més de 80

Vicent Sanchis Martínez

músics interpretant en directe i desfilant simultaneament, configuren també l’anomenat “Boato”, un element més i indispensable per a la celebració.

El cor de cada fester/a batega al ritme de la música de la seva filà, si és cristià un ritme marcat, alegre i victoriós, mentre que si és tracta del bandol moro, una música mes pomposa, elegant i amb una cadència rítmica més pausada.

La música de moros i cristians com la coneguem actualment (marxes mores, cristianes i pasdobles), no sorgeix als inicis de la festa, més bé és un génere musical bastant jove. Antigament, acompanyaven grups de dolçaina i timbals i posteriorment grups de musics amb instruments de vent i percussió interpretant músiques militars i pasdobles per amentitzar les escuadres en la seva desfilada. No és fins ben entrat el segle XIX que s’inicia un fort interés per dotar d’originalitat a la música per aquesta festa; Joan Cantó Francés, compositor alcoyà, escriu l’any 1882 “Mahomet”, pasdoble considerat com la primera obra musical escrita per a les festes de moros i cristians, naix aleshores el gènere genuí alcoyà denominat pasdoble “sentat”. Posteriorment sorgeixen els primeres composicions expresament per al bandol moro, marxa àrab (primitives marxes mores), alguns exemples són “Benixerrajs”, “L’entrà dels Moros” de Camilo Pérez Laporta o “A-Ben *Amet” d’Antonio Pérez Verdú. L’any 1958, la filà Vascos d’Alcoy, encomana al cèlebre compositor Amando Blanquer Ponsoda, la tasca de d’escriure una música genuïna i original per aquesta filà cristiana, “Al·leluia” fou el títol i esdevé aquesta la primera marxa cristiana en la història. El gènere denominat Música Festera actualment viu un periode que gran ebullició, centenars d’autors continuen el llegat dels seus omonims predecessors i doten cada vegada més d’excel·lència, innovació i visualització a aquestes composicions. Naixen subgèneres com el Pas-Massero (marxa cristiana amb melodies tradicionals i populars valencianes), el Ballet moro (música per acompanyar grups de dança), marxes-pasdobles contrabandistes (pasdobles amb marcat carácter fester, alegres i originals), Fanfarries per a dolçaines, metalls i percussió…

Citem a continuació alguns dels autors i composicions més celebres d’aquest gènere: Jose Maria Ferrero Pastor “Chimo” (marxa mora), Francisco Esteve Pastor “Juanjo” (marxa mora), Jose Pérez Vilaplana “Guàrdia Jalifiana” (marxa mora), Miguel Picó Biosca “El President” (marxa mora), Pedro Joaquin Francés “Cid” (marxa cristiana), Rafael Mullor Grau “L’Ambaixador Cristià” (marxa Cristiana), Jose Maria Valls Satorres “Pas Als masseros” (marxa cristiana-pas massero), Mario Roig Vila “Tabal i Saragüells” (marxa cristiana-pas massero), Jose Rafael Pascual Vilaplana “Jessica” (marxa cristiana), Saul Gómez Soler “Abenserraig” (marxa mora), Francisco Valor Llorenç “Creu daurà” (marxa cristiana), entre d’altres.

Una de les millors experiències musicals i d’oci que podem fer a dia de hui és assistir a un festival. Cada any l’oferta de festivals és més amplia i no cal esperar a estiu, l’època més típica en els darrers anys, per disfrutar d’uns dies especials on la música és la gran protagonista.

El gran atractiu dels festivals, tal i com els coneguem en l’actualitat, és que la música és en directe i a l’aire lliure. A més, un festival ens permet aprofitar millor el nostre temps de vacances o un cap de setmana, ja que podem assistir a concerts de molts grups musicals que es van intercalant. Altre avantatge és que el preu d’assistir a tots estos concerts és més econòmic que el que pagaríem per entrades individuals.

María Lairón

l’assistent a l’ hora d’elegir entre diverses opcions, ja que encara que no conegues als artistes –ja tindràs ocasió en el propi festival- a banda de la música hi ha altres al·licients com vore els distints escenaris, els stands, foodtrucks, passar bons moments amb amics i inclús pujar a les instal·la cions de fira que hi ha dins d’un gran festival.

Però... quins són els orígens i com han evolucionat estos festivals fins a convertir-se en els multitudinaris esdeveniments que són a dia de hui? Bé, des de l’antiguitat, les cultures egípcies, gregues i romanes ja organitzaven celebracions amb música i balls en honor als déus que duraven diversos dies. Però el primer festival considerat com a tal en l’època moderna, va tindre lloc en 1897 a Dublín i va ser un esdeveniment de música tradicional irlandesa, conegut com a Feis Ceoil.

Altres festivals famosos que el succeïren van ser el festival de Woodstock en 1968 o el festival de Viña del Mar que se celebra des de 1960, encara que amb múltiples canvis adaptats al nostre temps. Altre Festival que ha tingut continuïtat des de 1956 i que es televisat i emés en múl-

tiples països va ser el Festival de la Cançó d’Eurovisió, que reuneix als europeus –i a gent d’altres nacions no europees tambédes de 1956.

En l’actualitat, un dels festivals més reconeguts pel públic per la seua organització i el nivell de cartel és el Tomorrowland, que des de 2005 té lloc a Bèlgica en el mes d’ agost. Si no volem anar-nos tan lluny, o no aconseguim les entrades, ja que s’esgoten en qüestió de minuts, estos últims anys hem pogut disfrutar del Medusa a Cullera, que té el mateix estil de música: l’ electrònica. A més, molts dels artistes que han anat al Medusa al llarg de les seues edicions són de talla mundial i han estat també al Tomorrowland com David Guetta, Steve Aoki o Martin Garrix.

Festivals n’ hi ha tants com gèneres musicals, o inclús més perquè en un mateix festival poden haver distints escenaris i en cadascun d’ells impera un estil musical. Un festival que és un referent en el panorama nacional i que ha sabut donar pas a artistes de distints gèneres mu-

sicals ha sigut l’Arenal Sound a Borriana. En les últimes edicions, s’ han concentrat en esta ciutat artistes referents del pop, del rock, música electrònica, reggaeton i indie.

Si el que ens agrada és la música indie, i volem un festival prop de casa, en el que no hem d’acampar o buscar un hotel on pernoctar, podem anar al Festival de les Arts, que cada primavera té lloc en un entorn privilegiat: la Ciutat de les Arts i de les Ciències.

Si començarem a nomenar festivals famosos, no pararíem, ja que l ‘oferta actualment és amplíssima i molts els tenim ben a prop, a la nostra terreta. Personalment, per a mi el millor festival és aquell al que vas amb amics, amb els que comparteixes l’amor per la música i el passar temps de qualitat junts. Espere que l’amor per la festa, la música i els festivals siga una constant en la nostra vida i que ens acompanye per sempre.

Entrevista al músic

Realitzada per Mireia Sampedro

Òscar Forés és llicenciat en Ciències de la Informació i ha treballat com a redactor, guionista i ajudant de realització, entre altres.

A més de ser presentador esportiu d’Àpunt, ha presentat programes com els talent show Cantem de cor o Un beso y una flor emesos en la televisió valenciana.

Òscar, primer que res, gràcies per concedir-nos esta entrevista on la música i la festa fallera seran els principals protagonistes.

La música és un dels elements fonamentals de les Falles. Xarangues, bandes de música i agrupacions musicals seran les encarregades de posar la banda sonora a estes festes 2023.

-Òscar, què és per a tu la música?

Un art que és capaç de fer-te reviure moments, d’evocar-te sensacions i de potenciar unes altres arts quan les acompanya. Tots tenim una banda sonora en la nostra existència, per això mateix la vida sense música seria molt més trista.

-Penses que hi ha una forta vinculació entre música i Falles? Per què?

No s’entén una sense l’altra. Formen un binomi des de sempre. Tinc amics músics que venen a València des de Mallorca sols per a tocar en l’època de falles… amb això queda tot dit, jaja.

-Què sents quan escoltes pels carrers clàssics com Paquito el xocolatero, Amparito Roca o El Fallero interpretats per xarangues?

Una sensació sobtada de voler moure el cos i d’acompanyar eixa xaranga en tot passacarrer que celebre. Tots eixos temes porten el ritme gravat a foc, així que no és difícil unir-se a la festa.

-Tu que has presentat concursos on buscaves la millor veu de la nostra Comunitat, com vas tu de veu?

No estic per a tirar coets quant a qualitat vocal… però toca, almenys crec que no soc arrítmic.

-Allò de cantar ve de família?

Sí, tots canten a casa. En Nadal és un escàndol la d’hores que invertim en el karaoke, jeje!

-En falles, eres més de música de carrer I de mascletades o d’or questres de nit?

Si puc combinar les dos, ideal, perquè les dos tenen molt d’encant.

-Com a reporter que has sigut, has vingut alguna vegada a Alzira en falles?

Sí, vaig estar tres anys seguits retransmetent en directe la cre mà del primer premi d’Especial: Plaça Major, Camí nou, El Mercat…

-T’han agradat?

Sí, molt, es nota que Alzira viu les Falles, no sols per l’ambient que es respira sinò també per l’entusiasme dels seus habitants. Per alguna cosa és, si no recorde malament, la segona potència fallera del territori, no?

-Quina impressió t’has emportat d’Alzira fallera?

Molt bona. La gent es bolca molt en la festa i els monuments res tenen que envejar als de València.

-I ja per últim i per tancar aquesta entrevista. Quin instrument escolliries i per què?

La percussió. Va amb mi, el ritme de les caixes, la sonoritat dels plats… m’encanten. Estan presents tant en les bandes de músi ca com en les simfòniques… i per descomptat, en els grups de rock com a part de la bateria, un instrument que, sense ser músic, em fa caure la baba sols de sentir-lo.

Evolució de

La música

dels huitanta fins als nostres dies

Ede Cuenca

En estos temps en els que de nou s’ha posat de moda “La Ruta”, els festivals i les festes remember, vaig a intentar fer un repàs des de la meua vivència com a DJ des dels anys 80 fins a l’època actual, no de la moguda valenciana (mal anomenada Ruta del Bakalao), sinò de l’evolució de la música des dels seus começaments fins el moment actual.

En València en els 80 va començar una revolució tant musical com a nivell d’apertura de locals, pubs i discoteques (fins a eixe moment bars i verbenes) que va canviar el món de la nit fins al dia de hui.

Começà a sonar música de grups estrangers de “guitarreo” pur, molts d’ells no buscaven l’excel·lència del so ni tan sols de la composició musical, sinò una reivindicació del moment. Allò ens va portar a una infinitat de grups i estils distints passant pel pop, rock, punk...

Ací en València en les discoteques més avantguardistes van aparcar el pop i es van dirigir cap al rock, punk, after punk, etc. Encara que indubtablement alguns temes bandera d’eixa època pop sonaren a les sales.

Tot começà a canviar a meitat dels 80 quan en dues de les més afamades discoteques de València els seus DJ començaren a moure’s per l’estranger i portar multitut de temes novedosos. Començà la introducció de les noves tecnologies com els sintetitzadors, que van donar un gir de 180 graus a tot el conegur ací fins a eixe moment. Ací és on va comencçar el techno, no com el que actualment coneixem, però sí temes que acompassaven guitarres amb bases enganxoses i sons nous. Estos DJ van començar la

vertadera revolució a València. A banda de fer música que no es podia escoltar en cap altra part que no fóra a les seues sales, començaren a mesclar els temes i no canviar-los simplement.

És ací on tots vam començar a arruinar-nos primer comprant els famosos i incombustibles plats technics, els quals et permetien tocar la seua base sense que pararen de girar i amb la compra cada cap de setmana de vinils que, en un principi eren àlbums compets, després els maxi de 6” i més tard els de 12”. Les poques persones que tenien accés a algun d’estos maxi d’importanció havien de desemborsar una quantitat important de pesetes.

Més tard van començar les discogràfiques a llençar segells nacionals amb els temes “impor” i començàrem a ser “maletillas”. Anàvem a la tenda del segell, ens emportàvem maletes de discos i recorriem tots els pubs. Dels ingressos provinents de les vendes compràvem part dels nostres vinils.

Ells 90 van suposar un altre canvi. Es van obrir molts pubs, discoteques i espais. Podies visitar el poble més remot i tenia la seua discoteca i, almenys, dos pubs i cadascun d’aquests, els seus propis DJ. Van començara a sorgir no solament estils musicals sinò línies: techno, hardcore, temes cantats, els famosos “pasteloes” i la paxanga o música en espanyol. Cada pub i discoteca mantenia la seua essència i estil i tot el món tenia el seu espai, hi havia llocs per a tots els gustos.

Els vinils preparats i editats, ja quasi tots amb el famós 4x4, et facilitaven la feina i et permetien mesclar quasi qualsevol disc amb altre i així va ser com començà la competència entre els DJ i com “els millors” començaren a destacar. Entre comentes perquè, com sempre en la vida, a vegades simplement eren els millors amcis d’algú important. En fi, així semrpe ha sigut i serà sempre.

València pegava fort i d’una manera que mai s’havia vist abans en cap altre lloc. Les millors sales, els millors DJ, la millor música, la gent més guapa, etc.

Fins que un famós documental ens denomina la ruta del bakalao i comença el declivi.

A meitat dels 90 resorgeix el que a principis dels 2000 donà una altra volta a la música. Naix un gènere que mescla funky amb ritmes enganxosos, arriba a les discos el house, naix el famós CD que et permetia descarregar temes des dels web i gravar-los. La tecnologia llança els famosos Pioneeer, que et permetien canviar de velocitat i fer quasi el mateix que amb els plats.

En els 2000 el house és la música que meravella a quasi tothom i les discoteques es dividiren en tres grups: les de house mé suau, les de techno house i les de techno. Per descomptat, segueixen existint els locales amb els clàssics, rock, paxangues, hard... Pero eixos tres son els estils que comencen a pegar fort.

És a meitat dels 2000 quan comença el segon declivi, la nova Llei d’horaris, controls d’alcoholèmia en tots les noves rotondes i Eivissa comença a posar-se de moda i dóna un bot quant a música que no ningú és capaç de portar. Naix el USB per als nous equips DJ, per la qual cosa ja no és necessari anar a comprar i passar hores escoltant música, posar-te a descarregar en casa, seleccionar els temes que t’agraden... En un pen portes 5 vides de música.

Ja en la segona d`cada dels 2000 pràcticament han sigut tancada la majoria dels locals i discoteques, van quedant menys, però en queden. I per a mí, el pitjor: comencen els ritmes decadents, el reggaeton, els mal anomenats ritmes latins... Ja pots anar a molts locals i ja no hi ha DJ, sinò una llista d’Spotify sonant. No hi ha l’ambient d’abans.

Els nous equips et permeten sincronitzar la música i pràcticament qualsevol es pot anomenar DJ. Després sí és cert que falta el criteri musicai i saber com dur una sessió de 4 hores i mantindre-la, però aixó és altre tema.

Fins hui segueix existint molta diversitat en el món de la música i DJ, professionals o no, que segueixen intentant mantindre el que sempre va ser una bona sessió. Les noves tecnologies ja no solament et permeten canviar un tema per complet sobre la marxa, amb rmx, sites... Pots fins i tot crear la teua pròpia sessió en directe i una infinitat de bases, sons, instruments...

Açò és solament una opinió personal, des de la meua perspectiva i experiència. No vull tindré la raó ni que me la lleven. Així és com jo ho he viscut i continue en este món després de 35 anys.

LA I els noms DELS CARRERS d’ALZIRA

Són catorze els vials de la ciutat d’Alzira relacionats d’alguna manera amb el món de la música. A continuació passaré a detallar-los amb raons i fonaments.

CARRER DEL BARÍTON GUILLERMO PALOMAR

(Urbanització de Santa Maria del Bonaire)

Aprovat per l’Ajuntament d’Alzira el 26 de maig del 2004. Guillermo Palomar Garcia (Alzira 1920 – Alacant 2000). Cantant i poeta. Triomfà com a baríton. Viatjà molt per hispanoamèrica i compartí escenari, entre altres, amb Estrellita Castro i Jorge Negrete. Impartí classes de cant i declamació i preparà a molts artistes. Al llarg de la seua carrera professional rebé nombrosos premis i l’any 1989 li fou atorgada la Insígnia d’Or de la Ciutat d’Alzira amb motiu dels cinquanta anys de professió. L’actual «carrer de María Zambrano» del barri de l’Alquerieta portà el seu nom entre els anys 2001 i 2004.

Rubén Pastor Bautista Membre de la Comissió de Toponímia de l’Ajuntament d’Alzira

El baríton Guillermo Palomar

CARRER DELS BEATLES

(Barri de la Nova Alzira)

Aprovat pel Ple de l’Ajuntament el 30 de novembre del 2022. The Beatles (1960–1970). Grup de música fundat a Liverpool, format per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. Són el grup de música amb més èxits i vendes de discs de la història de la música popular i han sigut reconeguts universalment com una icona popular i de la música. Els dies 20 i 21 de juliol del 2002 se celebrà a Alzira la primera Convenció Internacional de Fans dels Beatles. Fins a Alzira es traslladaren seguidors de tota Espanya i també d’Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia. També feu acte de presència a Alzira el fotògraf personal del grup, Robert Freeman. El nom del carrer és un acte de memòria d’estos esdeveniments ocorreguts a la ciutat que donaren a Alzira una projecció internacional. L’actual «carrer del Personal Gràfiques Suñer» de la colònia d’Anna Sanchis portà el nom dels Beatles entre els anys 2014 i 2022.

CARRER DELS CAMPANERS

(Polígon industrial de Fracà)

Nom aprovat per l’Ajuntament el 25 de juny del 2014. Els campaners eren les persones que s’encarregaven de tocar les campanes d’una església. Antigament, solien tocar les hores i el temps religiós. També tocaven per a avisar a la població de qualsevol tipus d’esdeveniment que passava al poble, com una mort, una festa o un perill; el tipus concret d’esdeveniment era ràpidament reconegut pel veïnat segons la musicalitat que donava el campaner amb els tocs de l’instrument. Els diferents tocs propis de les campanes configuraven la música col·lectiva d’una població; amb el seu paisatge sonor i divers conformaven un llenguatge propi, la veu d’un poble. En els anys seixanta del segle passat començà la mecanització de les campanes i amb això la desaparició dels campaners.

PLAÇA DE CONCHA PIQUER

(Barri de la Vila-Sant Roc)

Aprovat per l’Ajuntament d’Alzira el 31 de maig del 2006. Concepció Piquer López (València 1906 – Madrid 1990). Cantant i actriu, coneguda artísticament com a Concha Piquer. Fou una de les figures més rellevants de la cobla i també interpretà diverses composicions clau de la cançó espanyola. La cantant, que visità Alzira en diferents ocasions, actuà en el Teatre Cervantes el 8 de juny de 1929. El 6 de maig del 2006, Cocha Márquez Piquer descobrí la placa que retola la plaça amb el nom de sa mare; el descobriment d’eixa placa fou anterior a l’aprovació oficial del nom pel Ple de l’Ajuntament.

La cantant Concha Piquer

Els Beatles

CARRER DE L’HORT DE GORRETA

(Barri de Pere Crespí)

Nom aprovat pel Ple de l’Ajuntament del 25 de juliol de 1995. El nom del carrer és en record del desaparegut hort d’eixe nom que se situava on ara es troba el pati de l’Institut de Batxillerat Josep Maria Parra. A l’hort visqué la família de Salvador Escolà Llorens (Alzira 1917 – la Barraca d’Aigües Vives 1969), conegut –com son pare– per Gorreta. Salvador tenia molt bona veu, estava especialitzat en cant flamenc i també en tangos. Actuà com a cantant, en nombroses ocasions, en diferents teatres i concerts i col·laborà amb Ràdio Alzira.

CARRER D’IBN HAFAJA

(Barri de Materna)

Aprovat per l’Ajuntament l’1 de març de 1954. Ibn Hafaja (Alzira 1058–1139). Poeta. El més gran dels poetes alzirenys de tots els temps. Les seues composicions poètiques canten, en general, a la naturalesa i a tot allò relacionat amb rius, estanys, jardins, arbres, flors i fruits; d’ací que se’l conega amb el sobrenom del Jardiner. Molt reconegut pels estudiosos més importants de la poesia musulmana, ha sigut traduït a diferents idiomes. Du el seu nom una agrupació musical de la Societat Musical d’Alzira –creada en octubre del 2010– que ha arribat a actuar en llocs tan emblemàtics com el monestir de Santa Maria de Poblet o el Teatre Rialto de València i també amb personatges del prestigi de Pep Gimeno Botifarra, Lluís Fornés el Sifoner, Miquel Gil i Vicent Torrent d’Al Tall, Ona Nua o Joan Amèric. Fou el seu primer director Alberto Sánchez Castillo i, des del 2022 ho és Vicent Carbonell Monerri.

CARRER DE JOAN ESTANY

(Barri de l’Hospital–Caputxins)

Nom aprovat per l’Ajuntament l’11 de juny de 1990. Joan Estany Rius (Alzira 1903 – Santa Cruz de Tenerife 1983). Compositor i director. Estudià música a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. S’establí des de molt jove a Tenerife. Destacà com a pianiste i fou director artístic de l’agrupació de la Masa Coral Tinerfeña. Fou molt elogiat com a compositor de sarsueles i operetes. Realitzà nombroses gires per Europa i, a més, recorregué diversos punts d’Àfrica i d’Àsia dirigint la seua orquestra.

AVINGUDA DE LLUÍS SUÑER (Barri de l’Alborxí)

Nom aprovat el 26 de gener de 1967. Lluís Suñer Sanchis (Alzira 1910–1990). Industrial i filàntrop. Suñer donà a l’Ajuntament l’any 1989 l’edifici de la seua propietat que porta el número 62 del carrer de l’Hort dels Frares, per a ús exclusiu de la Societat Musical d’Alzira. En 1998 el municipi i la família Suñer cediren a la Societat Musical d’Alzira l’edifici; la cesió es protocol·laritzà notarialment amb un acte solemne a l’Ajunta-

El cantaor Salvador Escolà

L’Agrupació Ibn Jafadja (foto Patricio Hernández)

El compositor Joan Estany

ment. La seu porta el nom oficial d’Edifici Musical Luis Suñer Sanchis. Suñer –que es convertí en un dels principals empresaris de tot l’Estat–representà molt per a Alzira, i exercí el mecenatge de molts col·lectius i associacions de la ciutat.

CARRER DEL MESTRE GINER

(Barri de Sant Joan)

Aprovat per l’Ajuntament l’1 de febrer de 1971. Salvador Giner Vidal (València 1832–1911). Compositor i docent. En la dècada de 1880 –amb la creació d’algunes de les seues obres més populars– Giner col·locà les bases del nacionalisme musical valencià. L’any 1882 fou nomenat professor de composició i director tècnic del Conservatori de València, i el 1894 director tècnic vitalici de l’entitat. El 1903 –amb motiu de la creació de la Banda Municipal de València i específicament per al seu primer concert– Giner compongué la seua obra més famosa; el pasdoble L’entrà de la murta, inspirat en la tradició d’enramar murta pels carrers en les festes dels pobles.

CARRER DEL MESTRE PALAU

(Barri de la Sagrada Família)

Nom aprovat pel Ple de l’Ajuntament el 2 de maig de 1967. Joan Palau López (Alzira 1911 – Granada 1966). Músic. Violiniste. A finals dels vint del segle passat formava part de l’Orquestra Simfònica de València i actuava amb el Trio que duia el seu nom. L’any 1942 obtingué la plaça de primer violí de l’Orquestra Nacional d’Espanya. En els anys cinquanta del segle passat formà part del Trio de Cambra de Madrid i de l’Orquestra de Cambra de la mateixa ciutat. Estava en possessió del Premi Nacional de Violí Pablo Sarasate. En la matinada del 5 al 6 de juliol de 1966, i després d’acabar un concert a la ciutat de Granada, Palau morí de colp a repent en la seua habitació d’hotel d’un infart als cinquanta-un anys.

CARRER DEL MESTRE VILLAR

(Urbanització de Santa Maria del Bonaire)

Nom aprovat el 26 de maig del 2004. Miquel Villar González (Sagunt 1913 – Gandia 1996). Músic i compositor. Amb només setze anys es con vertí en el director més jove d’Espanya amb l’Agrupació Musical Sota i Aznar de la seua localitat natal. Al llarg de la seua vida fou director de diverses bandes (a Alzira, la del Frente de Juventudes entre 1953 i 1955). Fou l’au tor del pasdoble Radio Alcira, de l’Himne d’Alzira, d’una Marxa Processional dels Sants Patrons, de l’Himne de la Mare de Déu de la Murta i de l’Himne del Centenari Faller.

El mestre Joan Palau

El mestre Miquel Villar

El mestre Salvador Giner

CARRER DE L’ORGANISTA CABANILLES

(Barri dels Sants Patrons)

El nom fou aprovat pel Ple de l’Ajuntament el 29 de maig de 1962. Joan Baptista Josep Cabanilles (Algemesí 1644 – València 1712). Or ganiste i compositor. L’any 1666 passà a ser el primer organiste de la catedral de València i l’any 1668 fou ordenat sacerdot. De l’any 1675 a 1677 també s’encarregà de la formació dels jóvens del cor de la catedral. En 1962 les autoritats alzirenyes es sumaren a l’homenatge que rendí Algemesí a Cabanilles en el 250 aniversari de la seua mort. El 23 de juliol d’eixe any les autoritats de les dos poblacions descobriren el rètol que dona nom al carrer.

PLAÇA DE LA SOCIETAT MUSICAL D’ALZIRA

(Barri del Camí Vell)

Nom aprovat el 6 de desembre de 1979. La Societat Musical d’Alzira és, hui en dia, el col·lectiu cultural més important de la ciutat, per la seua història, la seua trajectòria i el seu nombre de membres. S’ha convertit en un referent de la música i en una senyal d’identitat de la ciutat des de la seua fundació l’any 1966. L’agrupació ha aconseguit diversos premis de rellevància al llarg de la seua història on destaquen els atorgats a la ciutat neerlandesa de Kerkrade els anys 1978, 1985 i 1997 i a València en 1975, 1977, 1994, 2000 i 2002. Cal assenyalar també la Banda Jove de la Societat Musical d’Alzira fundada l’any 1988 i integrada pels músics més jóvens que formen part de l’escola de música de l’agrupació. La Societat Musical d’Alzira fou guardonada l’any 1996 amb la Insígnia d’Or de la Ciutat.

CARRER DE VICENT OLMOS (Barri del Colmenar-Germanies)

El seu nom fou aprovat pel Ple de l’Ajuntament l’11 de juny de 1990. Vicent Olmos Claver (Catarroja 1744–1812). Músic i monjo jerònim. Mestre de capella del Palau Reial de València i de la catedral de Sogorb i, posteriorment, monjo del monestir de Santa Maria de la Murta a Alzira. El compositor i mestre catarrogí fou autor d’una nombrosa producció musical realitzada en distintes etapes de la seua vida.

L’organiste Cabanilles

La Societat Musical d’Alzira el Diumenge de Rams del 2018 (foto SMA)

De vull ser músic major

Quan arribem a certa edat, ens plantegem tindre moments per a la pràctica de hobbies, per a seguir formant-nos i cultivar la ment: cursos d’idiomes, d’informàtica i, fins i tot els més atrevits, amb la formació a la universitat a distància.

Altres donen més importància al seu cos practicant algun esport de manera més amateur: natació, córrer, senderisme i un llarg etcètera. Segons pareix, d’un temps ençà, també ha començat la gent amb més de quaranta anys a creure que és possible començar amb les ensenyances musicals de manera tardana i poder arribar a dominar i disfrutar un instrument, o és que només poden gaudir-la els més jóvens?

Què pot oferir la música per a la gent adulta?

Un cervell més saludable; segons un estudi realitzat per la Universitat de Stanford, moltes àrees importants del cervell s’estimulen a través

Vicent P. Ordaz Hidalgo

de la música, millorant la capacitat d’atenció i la memòria. De fet, diversos estudis han demostrat que els músics tendixen a tindre una millor memòria que aquells que no han rebut educació musical. A més, esta també ajuda al cervell a distingir amb més precisió els sons, desenvolupant una distinció neuro-fisiològica més forta, cosa que permet aprendre idiomes més fàcilment.

Et farà més competent al treball; l’educació musical fa a les persones més sociables, el que té un efecte més positiu tant al seu desenvolupament quotidià com al laboral. La creativitat, el treball en equip, comunicació i pensament crític són habilitats molt importants en l’ambient laboral i estes s’enfortixen mitjançant l’aprenentatge de la música.

Et farà emocionalment més sa; la música i l’aprenentatge d’un instrument també tenen un efecte en el desenrotllament personal. La música de fet, contribuïx a la producció de dopamina a l’àrea de recompenses del cervell, la mateixa que s’il·lumina en la resposta al menjar, el sexe i les drogues.

Reduir l’estrés és un benefici que sol ser més rellevant i una motivació major per als adults, els quals sovint, estan més exposats a situacions que augmenten el nivell d’estrés.

A més dels beneficis esmenats, també permet fomentar valors com la responsabilitat, tolerància, autocontrol, superació, perseverança, disciplina, paciència, amistat, respecte, empatia, flexibilitat i adaptació al canvi. Un exemple el podeu trobar a la vostra ciutat, sí, estos són molts dels valors que es poden vore a la formació musical per a adults que es desenvolupa a la nostra volguda Societat Musical d’Alzira i a la seua agrupació musical Ibn Jafadja.

de la FallaHimne

La Gallera és la falla més gran, la millor de tota Alzira. I en la festa fiquem tot el cor, entusiasme i alegria.

Poc a poc i amb la força de tots tirarem la falla amunt.

I amb les ganes de la joventut, La Gallera anirà sempre avant!

I passar bona festa és el més important des de plantar la falla fins a la Cremà. Són tres dies de festa que no oblidarem esperant-los tot l’any!

Passacarrers i traques, i una mascletà, la falla va destacant per tota la ciutat.

La Gallera és la falla més gran, La Gallera és la falla millor, La Gallera sempre estarà...

Guia

Publicitària

La Falla la Gallera Hort dels Frares i molt en especial des de la comissió del llibret, volem agrair la col·laboració de totes aquelles persones que, de forma desinteressada han treballat per este llibret: publicitat, textos, disseny, portada, creativitat, fotografia, arxiu, etc. Són moltes hores de treball que es veu, però que ara queda patent al present llibret.

Molt en especial volem donar les gràcies als col·laboradors literaris en la part dels colors, amics i persones de reconegut prestigi i que hem tingut el privilegi de tindre entre nosaltres.

Personalment, vull donar les gràcies a tot l´equip que conforma el llibre: Garés, Nacho, Aure, Adela, i molt especialment a Paco i a Marina, que tant ens ha ajudat enguany. A tots i cadascun dels que s’han sumat al Cant del Gall d’enguany, pel seu compromís.

Per últim, gràcies a President i junta directiva per haver-nos confiat un any més esta magnífica ferramenta cultural, espill de la comissió, que és el nostre Cant del Gall

Emili Sanchis

Bones

Falles 2023

Pasado y futuro Pasión

fiesta

Bones Festes Falleres

Vos desitgem bones falles!

VALENCIA: C/ 9 octubre, 10 y C/

ALZIRA: C/ Joanot Martorell, 18

GANDIA: Avda del grau, 69

Benidorm: Avda de Finestrat, 12

VALENCIA: C/ 9 octubre, 10 y C/ Ibiza, 8

ALZIRA: C/ Joanot Martorell, 18

GANDIA: Avda del grau, 69

BENIDORM: Avda de Finestrat, 12

vine a celebrar també les falles

sempre amb les falles

Bones

Falles 2023

Metge Odontòleg

Bones Festes Falleres

Vos desitgem bones falles

visca la festa fallera

Bones Festes Falleres

Pérez Galdós, 27

serveis d’impressió

Somos tu taller de confianza.

Bones falles per a tots

Molt bones falles

Vos desitja bones festes falleres

Alfredo Suñer

C/ Mossen Grau,10

ABOGADOS

Asesoramiento jurídico en Temas Mercantiles Concursales

Civiles y Penales

C/ Faustino Blasco, 21 · 1º · 46600 ALZIRA (Valencia) Tel. 96 241 58 62 · Fax 96 240 51 81 ubeda@ubedaabogados.es

Cerrajería Jumi

INSTAL·LACIONS

CONTROL I APLICACIONS

665 51 21 40

Vos desitgem bones falles a tots

Volem desitjar-vos unes bones falles

especialistes en il·luminar el teu hogar i comerç

www.efiluminacion.es

Plaza Major 49B - Alzira

VENTANAS ALUMINIO

CARPINTERIA METÁLICA FORJA

ACERO INOXIDABLE - VENTANAS PVC

MOSQUITERAS - AUTOMATISMOS

Instalación con y sin obra Financiación a su medida

Precios especiales en cercados metálicos

Att. Andrés, teléfono 605 224 227

VALENCIA BAR

C/ Saludador, 3 ALZIRA

Diana Judet

Asesoría Jurídica y Administración de Fincas

Gaudix de les falles

ALZIRA

Avd. del Puerto, 3 - 11ª - 46021 Valencia

Abogados y Administradores de Fincas