DOSSIER:
L I T E R AT U R A I E N S E N Y A M E N T, U N A R E L A C I Ó A M B B O N S F R U I T S
LA MESTRA C RÒ N I C A FA S C I N A N T D E L S O R Í G E N S D E L’E S C O L A E N VA L E N C I À AMANDA GASCÓ
L A H I S TÒ R I A D E L’ E S C O L A E N VA L E N C I À É S L A C L AU
A R ROY O . V Í C TO R L A B R A D O É S L’ A U TO R D ’ A Q U E S TA
PER A ENTENDRE ELS INICIS DE LA NORMALITZA
O B R A D E C A P Ç A L E R A Q U E B RO M E R A R E L L A N Ç A E N
C I Ó L I N G Ü Í S T I C A D E L N O S T R E PA Í S I L A M E S T R A
L A COLLECCIÓ ELS NOSTRES AUTORS. UN LLI
É S U N A C RÒ N I C A Q U E E N S O B R I L E S P O RT E S A L’ E S
B R E Q U E D E F U I G L A F A M O S A F R A S E T E L E V I S I VA :
F O RÇ D E R E C U PE R AC I Ó D E L VA L E N C I À A T R AV É S D E
QUA L S EVO L S E M B L A N Ç A A M B L A R E A L I TAT É S P U R A
L A V I V È N C I A D ’ U N A D O N A C O M P RO M E S A , M A R I F É
C A S U A L I TAT .
a mestra és un llibre necessari perquè el temps no esborre la intensitat dels canvis que sacsaren l’escola valenciana en els anys 70 i 80, i clau per a entendre el camí de la normalització del valencià. Es tracta d’un relat que, a més, escull la vivència real d’una dona amb nom i cognoms, i li atorga un més que merescut títol d’heroïna, d’exemple d’actuació cívica en uns moments molt complicats. Eren temps en què s’havia d’eixir al carrer per a demanar llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.
que recuperar la llengua en tots els àmbits és recuperar les tradicions, la cultura, el territori, aquest trosset de món amb identitat pròpia. Ella va ser una entre tants que sabien quina escola volien als anys 70 i 80. Una escola participativa, potenciadora de l’esperit crític, basada en l’observació, apuntalada al saber buscar el saber. Una escola de qualitat i arrelada al medi. Una escola en valencià. No va ser fàcil. Quan es va posar a fer classe en valencià l’aparell del poder se li va llançar a sobre. Faltaven anys perquè arribara la somiada Llei d’Ús i Ensenyament del L Valencià, que almenys assegurava la llibertat de parlar valencià al pati. Encara hui no és fàcil, però la gent com Marifé ha Labrado aferma el relat amb les mans de qui acuradament potenciat la normalització del valencià a l’escola amb l’esforç poleix una escultura potenciant les característiques de la mapersonal, des de la base social. Ja ho va dir un president de la tèria originària. La lectura s’impregna de la desimboltura del Generalitat Valenciana: «Si voleu ensenyament en valencià, cronista que ha sigut part i espectador de la història. Del docureivindiqueu-lo». I així es van crear les Trobades d’Escoles en mentalista que arreplega fins el mínim detall. Del bon reporter Valencià, que enguany, 25 anys després, són els actes d’estima que exposa totes les seues fonts d’informació per oferir una per la llengua més multitudinaris de les nostres comarques. crònica que atrapa moments convertits en pàgines d’un llibre. La mestra és sobretot homenatge a les Marifés, els Peps, L’autor, que va compartir les vivències relatades en el lliles Empars, els Diegos, les Carmes… eixos docents entrabre amb la protagonista, cus amb mestria retalls de convernyables i apassionats per la seua feina, que dignifiquen el ses, gravacions a l’aula, fotografies, fragments de comunicats valencià i trenquen les barreres que separen l’aula del pati oficials, notícies de la premsa de l’època, els espais pam a per fer de la vida un aprenentatge continu. pam, Barx, la Drova, tots escenaris reals, tan reals com MaA més, com escriu en el pròleg Diego Gómez, president rifé i el seu marit, l’escriptor Josep Piera, d’Escola Valenciana, és un llibre que ens com el senyor Cabanilles o la inspectora convida als docents actuals, i a la societat Nieves Escamilla. en general, a continuar amb el compromís cívic i social que van encetar mestres a gent com Marifé D ’ com Marifé, perquè «traspua i contagia ha potenciat la ’ la il·lusió que hi havia entre el professorat, el treball en equip, la reivindicació normalització del Marifé, aquella mestra castellanocom a metodologia didàctica, l’estima valencià a l’escola parlant, filla de guàrdia civil, de família per l’alumnat». d’immigrants, va comprendre fa molt de amb l’esforç personal, L A MESTRA. VÍCTOR LABRADO. BROMERA, 2010. temps que el valencià enriqueix i integra,
L
L
16
des de la base