Dossier premsa Joan Francesc Mira VLC

DOSSIER DE PREMSA JOAN F. MIRA ‘EL TRAMVIA GROC’ València 16/10/13

| www.agenciagesta.com |

ACN - AGÈNCIA CATALANA DE NOTÍCIES | ENLLAÇ

16.10.2013 - 14.50 h

Joan Francesc Mira rememora a 'El tramvia groc' la seva infantesa i el final d'una societat tradicional

L'antropòleg i escriptor valencià lamenta la destrucció del paisatge i reconeix la dificultat de "reconnectar" amb els seus primers anys a l'elaborar el llibre València (ACN).- L'antropòleg, assagista i novel·lista Joan Francesc Mira rememora al seu darrer llibre, 'El tramvia groc' (Proa), els seus anys d'infantessa i adolescència en un exercici que reconeix que li ha suposat alguna complexitat i molt temps d'elaboració.

Mira ha presentat el llibre en roda de premsa a València aquest dimecres, on ha relatat als mitjans que ha intentat explicar al llibre "no la meua vida, sinó els recursos que poden eixir de la meua experiència com expressió d'una forma de viure, del final de la societat tradicional". L'escriptor ha afegit que no es tracta d'una autobiografia a l'ús perquè no és un relat cronològic sinó "literatura de la memòria o memòria convertida en literatura".

Llegeix més

| www.agenciagesta.com |

EL PAÍS-CV | ENLLAÇ

Mira novela la memoria de su Valencia entre rural y urbana ‘El tramvia groc’ recoge sus recuerdos de una infancia feliz

Ferran Bono - Valencia 16 OCT 2013

Joan Francesc Mira, tras la presentación de su libro. / JOSÉ JORDÁN

| www.agenciagesta.com |

No es una autobiografía al uso: ni recoge anécdotas más o menos divertidas o chocantes de su infancia ni recrea un ambiente aristocrático e intelectual en el que creció su vocación como hizo Vladimir Nabokov o Elias Canetti. No. La última novela de Joan Francesc Mira, El tramvia groc (editorial Proa), es la “memoria convertida en literatura”, un ejercicio de “literatura de la memoria” en el que el escritor valenciano (1939) ha reunido sus recuerdos de infancia y primera adolescencia de la pedanía de La Torre, un pedazo de huerta ahora arrasada.

El antropólogo y reputado autor de Borja Papa, Premio Nacional de la Crítica, y de una versión de la Divina Comèdia, Premio Nacional de Traducción, relata un mundo desparecido en el que un tranvía amarillo, de madera representaba la conexión entre el entorno rural y el urbano. “Vivía a caballo entre la huerta y la ciudad y el tranvía era el hilo que conectaba los dos mundos” que confluían en uno, la España que salía de la Guerra Civil y la Europa que se introducía en la Segunda Guerra Mundial, comentó Mira en la presentación del libro en Octubre Centre de Cultura Contemporània de Valencia.

Como en toda la literatura del escritor, tan importante es, o más, la escritura en sí mismo, la estructura de la novela y la música de su prosa, como lo que se cuenta y se dice. En este caso, el escritor y colaborador de EL PAÍS se ha dejado la ficción para exprimir sus recuerdos de una infancia feliz, que no estuvo marcada por grandes traumas ni por la malsana relación con sus profesores curas. Una infancia que transcurrió en el paisaje único de la huerta valenciana trabajo de orfebrería acometido desde tiempos inmemoriales y que aún hoy se conserva en al norte de Valencia.

“Cuando oigo hablar de la exuberancia y el barroquismo de la huerta me da un coraje...

Porque la perfección de los límites y la pulcritud de los campos no tienen nada que ver con ello”, señala el autor.

Hoy, cuando vuelve a su territorio de la infancia mira “con tristeza infinita” cómo ha sido “destruidos” o “degradados”. En lugar de “modernizar” el entorno, se ha llevado a cabo una “destrucción insensata” de la huerta valenciana, sobre todo en el sur. “Lo que se ha hecho no tiene nada que ver con el progreso, se ha convertido la belleza en algo horroroso”. “Es”, continúa, “el triunfo de la fealdad”.

En todo caso, Mira no quiere participar de “esa especie de pesimismo catastrófico general que parece haberse extendido”, que está bien visto sobre todo en círculos intelectuales y de izquierda, como tampoco participó en su día del “triunfalismo”, apuntó. Es más, tiene “esperanzas, a veces acompañadas de fe”, ironizó, y esta vez espera que no se frustren. El que fue candidato al Congreso por el Bloc incluye en estas esperanzas el cambio político en la Comunidad Valenciana.

La crisis obedece a una “bajada o punto de inflexión en una curva que ha sido ascendente durante muchos años”, sostiene. Hay que tener perspectiva histórica. “Si no se tiene una visión del pasado no se puede evaluar el presente”, subraya el también ensayista, que recuerda el hambre que pasaban muchos cuando él era niño, los pocos jóvenes que podían estudiar el Bachillerato o la inexistencia de la Seguridad Social.

| www.agenciagesta.com |

QUADERN D’EL PAÍS | ENLLAÇ

La València viscuda L'Horta i la ciutat reviuen en el record en el nou llibre de Joan Francesc Mira Francesc Calafat 16 OCT 2013 - 20:31 CET1 Heròdot va dir que la història servia perquè “els esdeveniments dels homes” no “s’esvaïsquen amb el temps”. És una aproximació bàsica, però és el principi fonamental de la memòria. El record ajuda a pastar el que hom ha sigut, és i vol ser. El record és vida, vida revisitada que empeny a més vida. Per tant, les memòries són història en primera persona, són l’empremta del temps en les vivències de cadascú. Per aquesta raó, a una cultura, a banda de la història professional, li és indispensable la memòria escrita, perquè aporta als esdeveniments els temors, les emocions, els terrors, les frustracions i les il·lusions que viu la persona. I la vida escrita a consciència té un plus: a banda del gaudi estètic, s’escarrassa per trobar-hi sentits, a lligar-la amb el passat i amb el context. És a dir, a projectar-la i redimensionar-la més enllà de la vivència estricta.

En aquesta òrbita, El tramvia groc de Joan F. Mira és d’un valor enorme. D’una banda, pel gruix de la mirada i la força de la prosa, i perquè és una tessel·la més en el mosaic de la vida narrada dels valencians, un espai que fins fa poc era més aviat un desert.

Qui conega l’obra narrativa de Joan F. Mira no el sorprendrà gens que ara centre el nou lliurament literari en la reconstrucció de qui va ser, perquè la seua novel·lística esta farcida de records, més o menys transfigurats segons la necessitat de la ficció. De fet, la introducció d’El tramvia groc és una reflexió sobre els sentits de memòria, que sintetitza algunes de les idees que han aparegut en Literatura, món literatures i on deia que l’evocació és imprescindible en l’escriptura. Ara el que fa és una mica a la inversa: posa tota la seua saviesa narrativa en la reconstrucció de la infantesa i la preadolescència fins a la mort del pare el 1954, quan el narrador tenia quinze anys.

Veiem com les vivències esculpeixen el xic que va ser, perquè, si em permeteu les imatges, un jovenet és un cànter per omplir d’experiències, un imant que tot l’afecta, perquè tot li és nou. I en aquesta circumstància de figura fràgil, innocent –però no ignorant, com dirà més d’una vegada– el seu món funciona per esferes i on tenen més relleu els més pròxims: els pares i els germans, la família, la casa, la Carretera Reial, el veïnat, els amiguets, els edificis i les empreses del voltant, les escoles primeres i els Escolapis del carrer de Carnissers, a València, després.

El gruixut El tramvia groc recau en deu capítols, cada un dels quals té un eix dominant.

Alguns dels temes fonamentals són la Torre, barri-poble, situat a Sant Vicent de Fora, travessada pel camí Reial de Madrid i que passa per davant la casa, la casa i l’hort, el tramvia –tot un emblema de l’època, els espais i els personatges dels voltants, les escoles... Hi ha moments espectaculars, pel fet que, per exemple, la carretera no és només una via de trànsit, és el cúmul de la història: per davant de la finestra on observa l’infant passava la Via Augusta i ha passat a través de cossos –els uns derrotats, els altres vencedors– una bona part de la història que ha travessat València i Espanya. En aquesta corda de narrador-antropòleg també esdevé força atractiva la manera com | www.agenciagesta.com |

s’imagina l’autor la transformació de terres improductives en l’horta fèrtil del seu temps. Joan F. Mira és d’aquells autors que consideren que lligar les coses dins d’un procés, d’una història i d’un context és fer-les fèrtils i plenes. Per això, dedica pàgines molt instructives a les històries dels familiars, no tant per fet de ser llinatge, sinó més aviat pel que contenen d’esforç i de petita mitologia, d’ambició, de projectes arriscats, però també de fracassos i dels viratges que cal fer-ne per tirar endavant. Les aventures i la humanitat que respiren els retrats dels diversos familiars dels Mira i els Casterà, inclosos els pares del protagonista, són pàgines d’una emotivitat i empatia intenses. Uns adjectius semblants podrien emprar també respecte a la rècula llarga de personatges que desfilen pel llibre: amigues, mestres, gent d’oficis: fuster, mecànic, aiguader, peller, capador, drapaire..., pobres, mestres, rics que es movien pel barri... Amb tot això, sembla dir-nos l’autor que aquesta pluralitat de personatges tan diferents i sovint incompatibles eren un festival per a l’infant, ja que era manera d’intuir la complexitat del món.

El tramvia groc, com el lector comprendrà, és moltes més coses: el barri de Velluters, els escolapis, dies assenyalats de la València de l’època, la religiositat, els rosaris eterns, l’escassetat del menjar, etc. Però, per damunt de tot això, m’impacta l’empatia i l’escrupolositat amb què explica i detalla les coses: el viatge en tramvia és una meravella: el procés puntós del seu funcionament, el tipus de gent que hi puja, què feia, com hi pujava, com es comportava. I les olors, les formes i els colors d’aquell maremàgnum humà. El mateix podríem dir la feina del camp i d’altres activitats que es feien en el barri.

Malgrat la foscor del moment i l’ombra de la misèria i de la tragèdia, la narració és il·luminada per l’agraïment, per la idea que la vida és, malgrat tot, un regal: “aquella ciutat era la meua, i la terra dels camps treballats i regats era més meua encara, no envege el lloc de naixença de ningú”. Més endavant afirma: “Ser feliç escrivint i llegint, als sis o set anys, és un regal que no ha estat concedit a tothom”. El llibre és una elegia i un cant a un món antic, que ja no existeix, però també una denúncia amarga a una ciutat oblidadissa, espantada del que ha sigut i encara és. En aquest punt l’autor no estalvia la munició grossa: “Com si la modernitat, el benestar, i tot això que en diuen el progrés, hagueren de suposar necessàriament la destrucció d’un dels més singulars, bells i densos paisatges humans, allò que els valencians hem sabut produir com a cosa única i pròpia. I el triomf definitiu de la lletjor”. Perquè, la ciutat a part, l’horta de València ha sigut un dels espais més singulars i esplendorosos que es podien trobar. Siga com es vulga, El tramvia groc és un llibre amb molt valors, escrit amb una prosa proteica i ondulant, i guiada per un ritme supertreballat però fluid, que t’arrossega sense adonar-te’n. Una joia.

| www.agenciagesta.com |

LEVANTE-EMV

| www.agenciagesta.com |

LA VANGUARDIA | ENLLAÇ

Joan F. Mira recupera la memoria la niñez en 'El tramvia groc' Critica las "políticas suicidas" que han degradado Velluters, han destruido la huerta valenciana y han ideado el MuVIM o Sociópolis Comunidad Valenciana | 16/10/2013 - 15:52h | Última actualización: 16/10/2013 - 17:33h

VALENCIA (Europa Press) El escritor Joan Francesc Mira (Valencia, 1939) recupera la memoria de su niñez y los primeros años de su adolescencia en 'El tramvia groc', un libro que retrata la forma de vida de una época a caballo entre el mundo rural y la vida urbana, recién salida de la Guerra Civil para entrar en una guerra mundial.

"No es un libro autobiográfico --al estilo cronológico--, es la memoria convertida en literatura", ha explicado durante la presentación del ejemplar en Valencia.

A través de sus páginas, Mira evoca la Valencia de los años 40 y 50, entre campo en el que vivía y la capital donde estudiaba, con el tranvía como "hilo de conexión" entre ambos mundos; paisajes que sin embargo, ahora "con tristeza infinita" como ha sido "destruidos" o "degradados", ha lamentado.

En lugar de "modernizar" el entorno, se ha llevado a cabo una "destrucción insensata" de la huerta valenciana, sobre todo en la parte sur, y ahora apenas queda nada, ha criticado. "Lo que se ha hecho no tiene nada que ver con el progreso, se ha convertido la belleza en algo horroroso", es lo que Mira ha tildado como "el triunfo de la fealdad".

Según el autor, cuando él era niño, esta era una tierra cultivada con una de una perfección "de orfebrería" pero se han hecho "bestialidades absurdas" como el proyecto de Sociópolis, una "fantasía" que ha dejado la zona "absolutamente desolada", ha criticado.

| www.agenciagesta.com |

'ESTÚPIDA COLLONADA' "Como en tantas otras cosas --ha continuado-- hemos sido capaces de destruir el nivel que teníamos" con "políticas suicidas". Así ha ocurrido con el barrio valenciano de Velluters, antes lleno de vitalidad y ahora "degradado" o con el hospital que se derribó para hacer un jardín y la "estúpida collonada' del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernidad (MuVIM).

En cualquier caso, Mira no quiere participar de "esa especie de pesimismo catastrófico general que parece haberse extendido" como tampoco participó en su día del "triunfalismo", ha apuntado. Es más, de cara a un futuro, tiene "esperaznas, a veces acompañadas de fe", ha ironizado, y espera que no se frusten.

En su opinión, el momento de crisis actual obedece a una "bajada o punto de inflexión en una curva que ha sido asecendente durante muchos años", y ha abogado por "ampliar el sentido de la memoria histórica" más allá de la represión franquista. "Si no se tiene una visión del pasado no se puede evaluar el presente", ha subrayado.

De este modo, ha recordado el hambre que pasaban muchos cuando él era niño, los pocos jóvenes que podían estudiar el Bachillerato o la inexistencia de la Seguridad Social. Así, frente al "pesimismo cósmico" actual, en el que "parece que es más pogre hablar de todo en sentido negativo", Mira se ha pronunciado: "Yo no soy catastrofista".

De hecho, pese a la "miseria" que había cuando él era joven, Mira ha asegurado que su infancia le deja "sensaciones positivas, de cierta plenitud" y se ha mostrado "contento" de haber vivido de esa manera. En este sentido, ha señalado que los niños de entonces tenían "más libertad" que ahora con cinco o seis años. Se podía ir de casa durante horas y no se preocupaban.

"Podían pasar cosas --ha admitido-- pero formaban parte de la vida" y prefiere haber tenido la oportuidad de vivir esas experiencias a la "sobreprotección" que, en su opinión, hay en la actualidad hacia los niños.

"PENSANDO" EN UNA SEGUNDA PARTE Preguntado por la posibilidad de escribir una segunda parte del libro que continúe su historia por donde la deja --a los 15 años--, Mira ha admitido que "se lo está pensando", ya que ha sido un proceso "muy complejo y muy duro, incluso emocionalmente", ha confesado.

Ha tenido que "reconectar" con su pasado, y si logra volver a hacerlo, quizá escriba sobre sus años de juventud, donde dedicaría una parte importante a sus experiencias en la "política clandestina".

| www.agenciagesta.com |

EL PUNT AVUI | ENLLAÇ

J.F Mira rememora a ‘El tramvia groc' la seua infantesa i el final d'una societat tradicional L'escriptor valencià fuig de l'autobiografia i del relat cronològic i opta per un minuciós treball de literatura de la memòria L'assagista relata els seus primers anys de vida arrelat a l'horta de València en un exercici de reconnexió amb el passat que li ha resultat a voltes “feixuc”

16/10/13 16:34 - VALÈNCIA - ACN

A la portada del llibre, un jove Mira fa equilibris sobre el pal que marca la zona de l'horta de la seua casa del barri de La Torre on va caure un obús sense esclatar. Foto: ACN.

L'antropòleg, assagista i novel·lista Joan Francesc Mira rememora en el seu darrer llibre, El tramvia groc (Proa), els seus anys d'infantesa i adolescència en un exercici que reconeix que li ha suposat alguna complexitat i molt de temps d'elaboració. Mira ha presentat el llibre en roda de premsa a València aquest dimecres, on ha relatat als mitjans que ha intentat explicar en el llibre “no la meua vida, sinó els recursos que poden eixir de la meua experiència com a expressió d'una forma de viure, del final de la societat tradicional”. L'escriptor ha afegit que no es tracta d'una autobiografia a l'ús perquè no és un relat cronològic sinó “literatura de la memòria o memòria convertida en literatura”.

Mira ha explicat que ell va nàixer l'any 1939, l'any del final de la Guerra Civil espanyola, i que quan va començar a tindre ús de raó va ser l'any del final de la Segona Guerra Mundial, 1945, quan tenia sis anys d'edat. Per a l'escriptor, els anys que relata El tramvia groc “són anys del final de la societat precontemporània o pretecnològica on no existia pràcticament res dels

| www.agenciagesta.com |

elements que hui considerem indispensables”. L'escriptor es va criar en una casa de l'actual barri de la Torre, als afores de València ciutat, en una casa on hi havia un ambient entre el camp i la ciutat, amb germans grans que anaven a la universitat, però al costat de l'horta de València.

Triomf de la lletjor Mira ha rememorat aquells anys i ha confessat la tristor que li representa passejar per on hi havia la casa familiar, aleshores al costat de l'horta de València. “S'ho han carregat tot, comprenc els canvis per millorar allò que tens però tenint una idea, allò s'han convertit en uns paratges desolats i absurds”, ha lamentat i ha afegit que “com han fet en altres coses, hem destruït el millor que teníem”.

Segons ha explicat, a Joan Francesc Mira li ha costat temps i treball rememorar aquells anys, quasi més temps que la mateixa escriptura. Mira ha reconegut que li ha suposat més complexitat que escriure ficció, ja que, “en la ficció fabriques els personatges al teu gust i els pots encaixar, ací jo no puc fabricar personatges puc seleccionar i no puc inventar”. En aquest sentit, ha assenyalat que no hi ha cap invenció i ha comparat aquest exercici amb els de Nabokov o Cannetti, que evoquen passatges de quan tenien 3 anys.

Segona part Joan Francesc Mira ha reconegut que l'únic moment de ficció és quan rememora els fets històrics que des de l'època romana podien haver passat pel seu carrer, coincident amb la Via Augusta romana. Mira ha remarcat en diverses ocasions el fet que l'escriptura d'El tramvia groc li ha suposat un exercici feixuc, també emocionalment, “et quedes de vegades pensant que t'has gastat, estic consumint-me”, ha dit. L'escriptor ha assenyalat així que un segon volum li passa pel cap, sobretot perquè serien anys que considera importants, amb els anys universitaris a Roma i els primers anys de compromís polític. “Si puc els pròxims mesos reconnectaré amb aquells anys a partir dels 15 anys, perquè m'ha costat quasi més la reconnexió que l'escriptura, és possible que em decidisca a fer un segon volum,”, ha dit Mira.

| www.agenciagesta.com |

EUROPA PRESS | ENLLAÇ PRESENTA EN VALENCIA SU ÚLTIMO LIBRO

Cultura.- Joan F. Mira recupera la memoria de una época a través de la mirada de su niñez en 'El tramvia groc'

Foto: EUROPA PRESS

Critica las "políticas suicidas" que han degradado Velluters, han destruido la huerta valenciana y han ideado el MuVIM o Sociópolis VALENCIA, 16 Oct. (EUROPA PRESS) El escritor Joan Francesc Mira (Valencia, 1939) recupera la memoria de su niñez y los primeros años de su adolescencia en 'El tramvia groc', un libro que retrata la forma de vida de una época a caballo entre el mundo rural y la vida urbana, recién salida de la Guerra Civil para entrar en una guerra mundial.

"No es un libro autobiográfico --al estilo cronológico--, es la memoria convertida en literatura", ha explicado durante la presentación del ejemplar en Valencia.

| www.agenciagesta.com |

A través de sus páginas, Mira evoca la Valencia de los años 40 y 50, entre campo en el que vivía y la capital donde estudiaba, con el tranvía como "hilo de conexión" entre ambos mundos; paisajes que sin embargo, ahora "con tristeza infinita" como ha sido "destruidos" o "degradados", ha lamentado.

En lugar de "modernizar" el entorno, se ha llevado a cabo una "destrucción insensata" de la huerta valenciana, sobre todo en la parte sur, y ahora apenas queda nada, ha criticado. "Lo que se ha hecho no tiene nada que ver con el progreso, se ha convertido la belleza en algo horroroso", es lo que Mira ha tildado como "el triunfo de la fealdad".

Según el autor, cuando él era niño, esta era una tierra cultivada con una de una perfección "de orfebrería" pero se han hecho "bestialidades absurdas" como el proyecto de Sociópolis, una "fantasía" que ha dejado la zona "absolutamente desolada", ha criticado.

'ESTÚPIDA COLLONADA' "Como en tantas otras cosas --ha continuado-- hemos sido capaces de destruir el nivel que teníamos" con "políticas suicidas". Así ha ocurrido con el barrio valenciano de Velluters, antes lleno de vitalidad y ahora "degradado" o con el hospital que se derribó para hacer un jardín y la "estúpida collonada' del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernidad (MuVIM).

En cualquier caso, Mira no quiere participar de "esa especie de pesimismo catastrófico general que parece haberse extendido" como tampoco participó en su día del "triunfalismo", ha apuntado. Es más, de cara a un futuro, tiene "esperaznas, a veces acompañadas de fe", ha ironizado, y espera que no se frusten.

En su opinión, el momento de crisis actual obedece a una "bajada o punto de inflexión en una curva que ha sido asecendente durante muchos años", y ha abogado por "ampliar el sentido de la memoria histórica" más allá de la represión franquista. "Si no se tiene una visión del pasado no se puede evaluar el presente", ha subrayado.

De este modo, ha recordado el hambre que pasaban muchos cuando él era niño, los pocos jóvenes que podían estudiar el Bachillerato o la inexistencia de la Seguridad Social. Así, frente al "pesimismo cósmico" actual, en el que "parece que es más pogre hablar de todo en sentido negativo", Mira se ha pronunciado: "Yo no soy catastrofista". | www.agenciagesta.com |

De hecho, pese a la "miseria" que había cuando él era joven, Mira ha asegurado que su infancia le deja "sensaciones positivas, de cierta plenitud" y se ha mostrado "contento" de haber vivido de esa manera. En este sentido, ha señalado que los niños de entonces tenían "más libertad" que ahora con cinco o seis años. Se podía ir de casa durante horas y no se preocupaban.

"Podían pasar cosas --ha admitido-- pero formaban parte de la vida" y prefiere haber tenido la oportuidad de vivir esas experiencias a la "sobreprotección" que, en su opinión, hay en la actualidad hacia los niños.

"PENSANDO" EN UNA SEGUNDA PARTE Preguntado por la posibilidad de escribir una segunda parte del libro que continúe su historia por donde la deja --a los 15 años--, Mira ha admitido que "se lo está pensando", ya que ha sido un proceso "muy complejo y muy duro, incluso emocionalmente", ha confesado.

Ha tenido que "reconectar" con su pasado, y si logra volver a hacerlo, quizá escriba sobre sus años de juventud, donde dedicaría una parte importante a sus experiencias en la "política clandestina".

| www.agenciagesta.com |

RÀDIO TELEVISIÓ VALENCIANA | ENLLAÇ

| www.agenciagesta.com |

RNE-CV | ENLLAÇ

| www.agenciagesta.com |

ARA | ENLLAÇ Novetat editorial

Joan F. Mira reconstrueix la infantesa a 'El tramvia groc' L'antropòleg i escriptor valencià lamenta la destrucció del paisatge i reconeix la dificultat de "reconnectar" amb els seus primers anys en elaborar el llibre València | Actualitzada el 16/10/2013 19:11

Joan F. Mira, a València L'antropòleg, assagista i novel·lista Joan Francesc Mira rememora al seu darrer llibre, 'El tramvia groc' (Proa), els seus anys d'infantesa i adolescència, en un exercici que reconeix que li ha suposat alguna complexitat i molt temps d'elaboració. Mira ha presentat el llibre en roda de premsa a València aquest dimecres, on ha relatat als mitjans el que ha intentat explicar: "No la meua vida, sinó els recursos que poden eixir de la meua experiència com a expressió d'una forma de viure, del final de la societat tradicional".

L'escriptor ha afegit que no es tracta d'una autobiografia a l'ús perquè no és un relat cronològic sinó "literatura de la memòria o memòria convertida en literatura". Mira ha explicat que ell va néixer l'any 1939, l'any del final de la Guerra Civil Espanyola, i que quan va començar a tenir ús de raó va ser l'any del final de la Segona Guerra Mundial, 1945, quan tenia sis anys. Per l'escriptor, els anys que relata 'El tramvia groc' "són anys del final de la societat precontemporània o pretecnològica, on no existia pràcticament res dels elements que avui considerem indispensables".

"S'ho han carregat tot" Mira es va criar a l'actual barri de La Torre, als afores de València ciutat, en una casa on hi havia un ambient entre el camp i la ciutat, amb germans grans que anaven a la universitat però del món rural que representava l'horta de València. Mira ha rememorat aquells anys i ha confessat la tristor que li produeix passejar per on hi havia la casa familiar. "S'ho han carregat tot, comprenc els canvis per millorar allò que tens però tenint una idea, allò s'ha convertit en uns paratges desolats i absurds", ha lamentat, i ha afegit que "com han fet en altres coses, hem destruït allò millor que teníem".

| www.agenciagesta.com |

Segons ha explicat, a Joan Francesc Mira li ha costat temps i treball rememorar aquells anys, gairebé més temps que la mateixa escriptura. Mira ha reconegut que li ha suposat més complexitat que escriure ficció, ja que "en la ficció fabriques els personatges al teu gust i els pots encaixar, ací jo no puc fabricar personatges, puc seleccionar i no puc inventar". En aquest sentit, ha assenyalat que no hi ha cap invenció i ha comparat aquest exercici amb les memòries d'escriptors com Nabokov o Canetti, que evoquen passatges de quan tenien 3 anys. Joan Francesc Mira ha reconegut que l'únic moment de ficció és quan rememora els fets històrics que des de l'època romana podien haver passat pel carrer on vivia de petit, que coincideix amb el traçat de la Via Augusta romana.

Mira ha remarcat en diverses ocasions el fet que l'escriptura d''El tramvia groc' li ha suposat un exercici feixuc, també emocionalment, "et quedes de vegades pensant que t'has gastat i penses: estic consumint-me", ha dit.

L'escriptor ha assenyalat que un segon volum li passa pel cap, sobretot perquè serien anys que considera importants, amb els anys universitaris a Roma i els primers anys de compromís polític. "Si puc en els pròxims mesos reconnectar amb aquells anys a partir dels 15 anys, perquè m'ha costat gairebé més la reconnexió que l'escriptura, és possible que em decidisca a fer un segon volum,", ha dit Mira.

| www.agenciagesta.com |

LAS PROVINCIAS | ENLLAÇ

Joan F. Mira recupera la memoria de una época a través de la mirada de su niñez en 'El tramvia groc' Critica las «políticas suicidas» que han degradado Velluters, han destruido la huerta valenciana y han ideado el MuVIM o Sociópolis 16.10.13 - 18:09 EUROPA PRESS | VALENCIA

El escritor Joan F. Mira. / LAS PROVINCIAS

El escritor Joan Francesc Mira (Valencia, 1939) recupera la memoria de su niñez y los primeros años de su adolescencia en 'El tramvia groc', un libro que retrata la forma de vida de una época a caballo entre el mundo rural y la vida urbana, recién salida de la Guerra Civil para entrar en una guerra mundial.

"No es un libro autobiográfico -al estilo cronológico-, es la memoria convertida en literatura", ha explicado durante la presentación del ejemplar en Valencia.

A través de sus páginas, Mira evoca la Valencia de los años 40 y 50, entre campo en el que vivía y la capital donde estudiaba, con el tranvía como "hilo de conexión" entre ambos

| www.agenciagesta.com |

mundos; paisajes que sin embargo, ahora "con tristeza infinita" como ha sido "destruidos" o "degradados", ha lamentado.

En lugar de "modernizar" el entorno, se ha llevado a cabo una "destrucción insensata" de la huerta valenciana, sobre todo en la parte sur, y ahora apenas queda nada, ha criticado.

"Lo que se ha hecho no tiene nada que ver con el progreso, se ha convertido la belleza en algo horroroso", es lo que Mira ha tildado como "el triunfo de la fealdad".

Según el autor, cuando él era niño, esta era una tierra cultivada con una de una perfección "de orfebrería" pero se han hecho "bestialidades absurdas" como el proyecto de Sociópolis, una "fantasía" que ha dejado la zona "absolutamente desolada", ha criticado.

"Como en tantas otras cosas -ha continuado- hemos sido capaces de destruir el nivel que teníamos" con "políticas suicidas". Así ha ocurrido con el barrio valenciano de Velluters, antes lleno de vitalidad y ahora "degradado" o con el hospital que se derribó para hacer un jardín y la "estúpida collonada' del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernidad (MuVIM).

En cualquier caso, Mira no quiere participar de "esa especie de pesimismo catastrófico general que parece haberse extendido" como tampoco participó en su día del "triunfalismo", ha apuntado. Es más, de cara a un futuro, tiene "esperaznas, a veces acompañadas de fe", ha ironizado, y espera que no se frusten.

En su opinión, el momento de crisis actual obedece a una "bajada o punto de inflexión en una curva que ha sido asecendente durante muchos años", y ha abogado por "ampliar el sentido de la memoria histórica" más allá de la represión franquista. "Si no se tiene una visión del pasado no se puede evaluar el presente", ha subrayado.

De este modo, ha recordado el hambre que pasaban muchos cuando él era niño, los pocos jóvenes que podían estudiar el Bachillerato o la inexistencia de la Seguridad Social.

Así, frente al "pesimismo cósmico" actual, en el que "parece que es más pogre hablar de todo en sentido negativo", Mira se ha pronunciado: "Yo no soy catastrofista".

De hecho, pese a la "miseria" que había cuando él era joven, Mira ha asegurado que su infancia le deja "sensaciones positivas, de cierta plenitud" y se ha mostrado "contento" de haber vivido de esa manera. En este sentido, ha señalado que los niños de entonces tenían "más libertad" que ahora con cinco o seis años. Se podía ir de casa durante horas y no se preocupaban.

"Podían pasar cosas -ha admitido- pero formaban parte de la vida" y prefiere haber tenido la oportuidad de vivir esas experiencias a la "sobreprotección" que, en su opinión, hay en la actualidad hacia los niños.

Preguntado por la posibilidad de escribir una segunda parte del libro que continúe su historia por donde la deja -a los 15 años-, Mira ha admitido que "se lo está pensando", ya que ha sido un proceso "muy complejo y muy duro, incluso emocionalmente", ha confesado.

Ha tenido que "reconectar" con su pasado, y si logra volver a hacerlo, quizá escriba sobre sus años de juventud, donde dedicaría una parte importante a sus experiencias en la "política clandestina".

| www.agenciagesta.com |

EL PUNT AVUI | ENLLAÇ

| www.agenciagesta.com |

EL TEMPS

| www.agenciagesta.com |

| www.agenciagesta.com |

| www.agenciagesta.com |

LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ | ENLLAÇ

Joan Francesc Mira rememora a 'El tramvia groc' la seua infantesa L'antropòleg i escriptor valencià lamenta la destrucció del paisatge i reconeix la dificultat de "reconnectar" amb els seus primers anys en elaborar el llibre

L'antropòleg, assagista i novel·lista Joan Francesc Mira rememora al seu darrer llibre, 'El tramvia groc' (Proa), els seus anys d'infantessa i adolescència en un exercici que reconeix que li ha suposat alguna complexitat i molt temps d'elaboració.

ACN / València Mira ha presentat el llibre en roda de premsa a València aquest dimecres, on ha relatat als mitjans que ha intentat explicar al llibre "no la meua vida, sinó els recursos que poden eixir de la meua experiència com a expressió d'una forma de viure, del final de la societat tradicional".

L'escriptor ha afegit que no es tracta d'una autobiografia a l'ús perquè no és un relat cronològic sinó "literatura de la memòria o memòria convertida en literatura".

Mira ha explicat que ell va nàixer l'any 1939, l'any del final de la Guerra Civil espanyola, i que quan va començar a tenir ús de raó va ser l'any del final de la Segona Guerra Mundial, 1945, quan tenia sis anys d'edat.

Per a l'escriptor, els anys que relata El tramvia groc "són anys del final de la societat precontemporània o prectecnològica on no existia pràcticament res dels elements que hui considerem indispensables". L'escriptor es va criar a una casa de l'actual barri de La Torre, als afores de València ciutat, en una casa on hi havia un ambient entre el camp i la ciutat, amb germans grans que anaven a la universitat però al costat de l'horta de València.

Mira ha rememorat aquells anys i ha confessat la tristor que li representa passejar per on hi havia la casa familiar, aleshores al costat de l'horta de València. "S'ho han carregat tot, comprenc els canvis per millorar allò que tens però tenint una idea. Allò s'han convertit en uns paratges desolats i absurds", ha lamentat i ha afegit que "com han fet en altres coses, hem destruït el millor que teníem". | www.agenciagesta.com |

Segons ha explicat, a Joan Francesc Mira li ha costat temps i treball rememorar aquells anys, gairebé més temps que la mateixa escriptura. Mira ha reconegut que li ha suposat més complexitat que escriure ficció ja que, "en la ficció fabriques els personatges al teu gust i els pots encaixar, ací jo no puc fabricar personatges puc seleccionar i no puc inventar".

En aquest sentit, ha assenyalat que no hi ha cap invenció i ha comparat aquest exercici amb els de Nabokov o Cannetti, que evoquen passatges de quan tenien 3 anys. Joan Francesc Mira ha reconegut que l'únic moment de ficció és quan rememora els fet històrics que des de l'època romana podien haver passat pel seu carrer, coincident amb la Via Augusta romana.

Mira ha remarcat en diverses ocasions el fet que l'escriptura de El tramvia groc li ha suposat un exercici feixuc, també emocionalment, "et quedes de vegades pensant que t'has gastat, estic consumint-me", ha dit.

L'escriptor ha assenyalat així que un segon volum li passa pel cap, sobretot perquè serien anys que considera importants, amb els anys universitaris a Roma i els primers anys de compromís polític. "Si puc en els pròxims mesos reconnectar amb aquells anys a partir dels 15, perquè m'ha costat gairebé més la reconnexió que l'escriptura, és possible que em decidisca a fer un segon volum,", ha dit Mira.

| www.agenciagesta.com |

NÚVOL | ENLLAÇ

Joan Francesc Mira: “No han pogut arrasar-ho tot” Hèctor Serra. València / 23.10.2013

La memòria com una successió d’imatges que vénen i tornen per quedar-se. El tramvia groc (Proa, 2013) és el viatge a la infantesa i a l’adolescència de Joan Francesc Mira (València, 1939), el retorn a unes coordenades frontereres entre el temps antic i el contemporani, entre l’ambient rural i l’urbà. Sense retrets, amb prosa segura i acabalada, enllaçant amb fragments d’anteriors obres seues en un encertat exercici de retroalimentació vital, l’escriptor ens acosta les dècades de la postguerra en una València en blanc i negre que esdevenia un mapa obert de bat bat i traçat d’infinites possibilitats per a l’esperit iniciàtic del jove protagonista i narrador. Amb aquest lliurament, l’experiència personal de Mira es converteix, en part, en una sòlida fotografia d’una generació així com dels seus afanys, les seues lluites, els seus fracassos. Conversem amb Joan Francesc Mira, autor d’aquest tràveling que captiva, emociona i ens recorda que això, fet i fet, és la vida.

Joan Francesc Mira | Foto: Inés-Europa Crespo.

H.S.: Fa més d’una dècada que vas traduir al català Le Tramway de Claude Simon i ara ets tu qui puges al teu particular tramvia.

J.F.M.: El tramvia és el nexe de tota aquesta història, efectivament. Un punt d’enfocament especialment interessant que no és estrictament una autobiografia, sinó una memòria: recordar en diferents àrees temàtiques. Jo em vaig criar en l’última etapa del que podríem dir la societat tradicional. Allò vindria a ser en les dècades dels anys 1940 i 1950. Amb societat tradicional vull dir que a les cases –fins i tot a una casa com la meua que no era especialment miserable- no hi havia res d’elements d’aquells que es consideren indispensables en la societat contemporània. I el camp es continuava treballant com s’havia fet des de feia | www.agenciagesta.com |

segles. Cap als anys 1960 tot això comença a canviar molt ràpidament. Per tant, hi ha una dimensió de tipus temporal: la rememoració d’uns inicis, els meus, en una època que encara era una societat antiga en gran mesura. La majoria de les meues experiències directes cent anys abans haurien sigut les mateixes, mentre quinze o vint anys després ja no. I després hi ha la dimensió espacial: jo m’he criat al barri de La Torre, a cavall entre el camp i la ciutat. I allò que fa de símbol, d’enllaç, entre el camp i la ciutat és el tramvia. Jo vivia pràcticament al camp però el tramvia em parava a la porta de casa i em portava cada dia al centre de la ciutat. El tramvia és l’element, doncs, que està cosint aquestes dimensions. És peculiar: no és el més correcte en qualsevol ciutat europea haver viscut mig al camp mig a la ciutat, una doble experiència de vida quasi rural però dins del terme municipal de València.

Ha canviat molt La Torre?

Ha canviat brutalment. A València, l’entorn de base ha patit una destrucció molt gran. Quan mires des del cotxe o des del tren el conjunt d’aquella Horta Nord (Alboraia, Foios, Meliana, Albuixec…) te n’adones que encara s’ha conservat o mantingut relativament. Però l’Horta Sud és una altra cosa. La zona de Benetússer, Alfafar, Sedaví, Paiporta, Picanya… ha quedat molt arrasada per una industrialització mal feta, sense planificació, on ara són tot alqueries abandonades, perdudes, enderrocades… S’ha destrossat la bellesa i ha triomfat la lletjor. No ho puc resistir, és una imatge penosa. I passa el mateix amb la població: al barri aquell, quan era menut, la gran majoria eren valencians i tan sols hi havia un nombre reduït de famílies que parlaven castellà (una de molt rica i dos o tres més d’immigració posterior a la guerra) que per a nosaltres eren “castellans” o “xurros”. Fora dels barris més burgesos (Gran Via, Ciril Amorós, Velluters potser), el valencià era pràcticament l’única llengua a Russafa, el Carme i per descomptat al meu barri. La composició demogràfica ha canviat, l’estructura social i lingüística també, tot aquell poble que es coneixia, això ha deixat d’existir. Hi ha hagut una alteració destructiva i una modificació interna total. De cap manera és el que era.

Parles de l’Horta. I ho fas admirant la bellesa i la perfecció del camp valencià.

N’estic absolutament convençut. Conec molts paisatges agraris d’arreu del món, des de les vinyes de Califòrnia fins a Egipte i als oasis del Marroc i la vall del Po, però no hi ha cap paisatge de regadiu tan pulcre i tan ben aprofitat i tan exacte i tan perfecte, on la terra té aquella delicadesa i aquella finor, sense res de barroquisme, malgrat que alguns valencians imbècils, els que viuen a Madrid sobretot, parlen enaltits d’una horta barroca. Res d’això: és com un tauler d’escacs, un paisatge quadriculat, absolutament sever, seriós. No té res de superficial ni decoratiu. La bellesa està en la perfecció de la línia, en la perfecció del treball. Tu mires aquelles superfícies de l’horta quan van a passar l’entauladora i els solcs sempre són rectíssims, perfectes. A qualsevol altra horta que vages, ja siga l’Ebre o el Llobregat, això no ho trobes. Eixa exactitud en el treball del camp tan sols l’he trobada ací.

No debades, dius que se’t coneixia com “el xiquet de l’Hort”. Eixe hort que tenies enfront de casa, a més a més, és protagonista de la cridanera portada. I té una història al darrere.

La fotografia és molt graciosa. Buscava fotos antigues i gracioses, vaig trobar aquesta, l’editorial la va veure molt encertada i s’ha quedat com a portada. Circumstancialment, enllaça amb una cosa que en aquella part de l’Horta es va experimentar però de manera derivada o no dramàtica. A la portada es veu l’hort típic del paisatge rural, al fons una fàbrica gran i al costat estava el refugi del que havia sigut la fàbrica de municions durant la guerra. Els meus germans i els meus pares em parlaven de la guerra i de quan passaven els avions que anaven a bombardejar a algun lloc. Una vegada, va caure sense explotar un obús al mig de l’hort i a ma casa allò va quedar com un símbol. Un temps després, vaig clavar aquell pal al clot que hi havia quedat i vaig pujar-me davant el meu germà que em va fotografiar. És un símbol del que en gran part ha sigut la meua vida des de menut: una espècie d’equilibri inestable.

Ha estat molt costerut rebobinar fins els anys de 1940 i 1950 i transportar-nos-els?

Molt. Hi ha una particularitat: a diferència d’altres llibres de memòries de grans escriptors que coneixia i he llegit, jo no m’invente res. Observaràs que pràcticament converses no n’hi ha. Jo he llegit llibres de memòries en què Vladimir Nabòkov o Marguerite Yourcenar o Elias Canetti, quan tenen setanta anys, reprodueixen en deu pàgines una conversa que suposadament havien mantingut tants anys enrere. Dubte que una conversa siga tan fàcil de recordar. El que sí que hi ha és un esforç de rememoració. Això és qüestió de relaxar-se, concentrar-se i esperar que vinguen les imatges, que al final vénen. I eixes imatges es van lligant l’una amb l’altra i tornes a veure les coses. És un esforç diferent a quan fas una novel·la de creació o d’invenció. De fet, alguns personatges importants que no he aconseguit rescatar, no els hi he posat. Quan no entre en detalls és perquè no venien, no els he vist.

| www.agenciagesta.com |

Potser l’únic passatge on has donat més soltesa a la imaginació és el d’aquell infant que mira per la finestra de casa i veu, literalment, la Història.

Així és, això no enganya ningú. Perquè un xiquet de vuit o deu anys, efectivament, no sap prou història per a tindre eixa visió. Per a mi és la manera per a poder situar aquell lloc en la Història. Aquell límit meridional de València on em vaig criar té la singularitat que va ser Via Augusta, i abans de ser Via Augusta ja era un camí important de tot l’eix nord-sud de la vora de la mar. Per davant de ma casa ha passat tot. En eixe passatge concret, jo m’imagine un xiquet que ho veu passar tot. És una recuperació de fets reals. El que és imaginari és el xiquet. Es tractava de situar aquell lloc i donar-li dimensió històrica de llarga durada.

Com diries que ha estat la teua infantesa?

La recorde com una època de molta plenitud. Hi havia moltes experiències, molt directes, immediates i diverses. En el meu cas, el fet de tindre el camp al costat em donava l’oportunitat d’eixir i veure coses, i eixa sensació tan gran de laxitud segurament no la tenia un xiquet de ciutat per molta llibertat que tinguera.

Quan jo eixia, a ma casa ningú es preocupava d’on podia estar. Jo no puc dir que he tingut una infància traumàtica. En conjunt, tinc un record molt bonic, diria que durant la meua infància he sigut feliç, de les moltes paraules que es podrien dir. Si hi ha cap cosa que haja sigut més traumàtica, alguna la pose al llibre, però d’altres les deixe córrer, perquè al final fas una selecció de la memòria. No és que transmetes un missatge específic, però el lector va assimilant aquelles sensacions, aquella visió del món, aquella societat a través de la narració.

Creus que en la València d’avui encara queda algun racó o alguna postal d’aquella València dels anys 1940 i 1950?

A València o a qualsevol ciutat sempre hi haurà racons que remeten a la tradició, però el paisatge està molt modificat. D’aquella València que jo vaig transitar al barri de Velluters, que comptava amb un element tan important històricament per a aquesta ciutat com era l’hospital antic, ja no en queda res. Tu ara el veus i no sabies el que era abans: el barri de Velluters està totalment degradat i jo el vaig conéixer en una època que estava pletòric. De fet, era el barri on hi havia les cases de putes i recorde un ambient molt urbà, molt de barri, molta vida… D’aquells barris antics, hi ha alguns que encara estan semi-intactes com el barri de la Xerea o algun racó del Carme. Clar que queden racons, perquè València era molta València. València intramurs era d’una riquesa històrica i arquitectònica sensacional. No han pogut arrasar-ho tot.

Joan F. Mira | Foto: Inés-Europa Crespo.

| www.agenciagesta.com |

Aquest llibre és una forma, doncs, de fer història. O almenys d’incentivar la memòria històrica.

No és un objectiu tan explícit. Sí, es pot dir que és una forma de fer història, però d’una forma que faça possible que alguns milers de persones que puguen llegir aquest llibre puguen compartir aquella experiència a través dels textos. No és un llibre per a llegir de pressa com si fóra una llibre d’aventures. La qüestió és poder rememorar les experiències del que va ser una altra forma de viure diferent a l’actual. Fins i tot, algú pot trobar motius per a emocionar-se.

Com definiries la teua generació?

La nostra generació era molta gent i una mínima proporció d’aquesta gent som els que vam començar a fer una espècie de petita revolució en aquest país a partir dels anys de 1960 que després ha tingut un cert impacte. Som el primer grup que comença a canviar d’idees i a fer coses organitzades. Sí, érem quatre gats però ens menejàvem molt. Sense aquella reflexió i aquella capacitat de resistència i aquell activisme organitzat d’aquella generació meua, sense aquell embrió de quinze o vint persones, jo no sé com haguera evolucionat aquest país. Hem aconseguit una cosa molt important: políticament no hem tingut un gran èxit, però hem canviat la perspectiva inclús dels grans partits espanyols. Sense la nostra generació, segurament el País Valencià seria molt diferent. Durant l’època de la República i després de la guerra, ací ni socialistes ni comunistes ni sindicalistes ni esquerres ni ningú aplicava una visió nostrada de país, feien ací el mateix que haurien fet a Guadalajara. A nivell cultural, també hem aconseguit reconstruir la cultura pròpia, de manera hegemònica fins i tot, des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu.

A banda d’això, jo sempre he dit que sóc de la generació dels Beatles i de la minifalda. Són dues coses transcendentals, perquè van canviar l’actitud de la música i de l’estètica. També vam ser els primers que anàvem a París i compràvem discos francesos. Això era una cosa absolutament insòlita. I aquelles trobades que organitzàvem els diumenges de vesprada en casa d’algú, tenien com a banda sonora Jacques Brel, Édith Piaf… o els primers discos dels Beatles: de fet, vam ser els primers que vam ballar rock & roll a València quan ningú sabia encara el que era això als anys 1960. Però això ja no entra en aquest volum. Si n’hi ha un de nou, hi entrarà.

Llavors, hi ha la idea de traure’n una continuació en un altre tom?

Hi ha la idea. I m’estan burxant per molts costats. Primer haig d’intentar concentrar-me i si vénen imatges, potser ho faig. Però és una cosa molt interior. Aquest acaba amb la mort de mon pare, quan jo tenia 14 anys. Va ser un trauma molt gran i des de llavors va començar una etapa de la meua vida molt diferent.

Després vaig ser seminarista als Escolapis. Si hi ha una segona part començarà per ací. I també abordaré la meua etapa d’estudi a Roma a la Universitat Gregoriana.

Comences citant Descartes.

Sí, per a introduir el tema del sentit de la memòria com a fonament de l’existència de les persones.

Els clàssics són importants en la teua obra.

Per a mi els clàssics tenen tota la importància del món. M’he criat amb ells des de ben menut. Als deu anys ja llegia los clásicos castellanos i als onze llegia El Quijote i també Pérez Galdós. I quan començàvem a fer llatí al col·legi, el batxillerat antic, ja estàvem traduint històries natives o guerres de Gàl·lies de Juli Cèsar.

Els clàssics formen part de la meua argumentació. No haguera traduït ni La Divina Comèdia ni L’Odissea ni els Evangelis del Nou Testament sense aquest bagatge. Fins a l’últim dia estaré damunt dels clàssics.

Com veus la salut de la literatura a les nostres latituds?

Mai en la vida hem tingut tants escriptors d’una certa categoria ni tanta producció literària. Fa uns anys sols hi havia un senyor que es deia Fuster i un altre que es deia Estellés i poca cosa més. Ara hi ha una gran varietat en diferents formes i modalitats de literatura. Literatura que enganxa com la de Ferran Torrent i que mai se n’havia fet. Des del punt de vista de la lectura, també direm que millor que mai perquè fa cinquanta anys ací ningú llegia res en valencià, però a dia d’avui hauríem de tindre molts més lectors dels que tenim. Sóc valencià, visc al País Valencià, escric en les formes valencianes, faig llibres sobre temes valencians, i jo tinc força més lectors a Catalunya que ací. No hi ha un sentit col·lectiu de considerar que aquesta literatura i aquesta cultura i aquests autors són “els meus”. I estem apartats institucionalment, per desgràcia. Però la producció literària al País Valencià i en valencià és molt més interessant, abundant i | www.agenciagesta.com |

sòlida que en castellà. Autors valencians que visquen ací i escriguen en castellà hi ha molt poca cosa, i aquells més interessants se n’han anat a Madrid ja fa uns anys i estan integrats en la literatura espanyola i en l’ambient cultural madrileny. De valencians i en valencià, n’hi ha més i de més qualitat. Lectors? Això ja és una altra cosa.

Amb tot, i per a finalitzar, podem ser optimistes?

Sí. Ara bé, una condició: que l’optimisme no siga passiu. És a dir, hem de ser optimistes però optimistes actius. Cal la militància en partits polítics, sindicats, organitzacions… La tertulieta no serveix per a res. Hi ha gent que va a una manifestació i a un concert i ja està cofoia. Però hem d’esforçar-nos per col·laborar en el terreny polític, sindical, associatiu, cultural… Així sí que podem ser optimistes.

| www.agenciagesta.com |

BLOG AIXÒ ÉS COM TOT | CARLES FENOLLOSA | ENLLAÇ

Això és com tot Parlar per parlar, de llibres, principalment.

divendres 18 d’octubre de 2013

Les cendres de la vida Recordar és l’últim privilegi dels infeliços. I la felicitat l’emperadriu de les amnèsiques. Hi haurà qui negarà amb el cap rotundament davant d’aquestes paraules. Deixarem ací, però, un debat prematurament etern en què Joan Francesc Mira entraria sobtadament per a dir amb el dit alçat que, més que un privilegi, recordar és una pura necessitat. No som perquè pensem, diria mentre rebenta el clàssic, som perquè recordem. I escriure, cavallers, és recordar. La resta dels presents, arrecerats ja en el nostre silenci, assentiríem greument.

Joan Francesc Mira comença d’una manera semblant la seua última obra, El tramvia groc (Proa, 2013), un garbell de records necessaris, impenitents, de la seua infantesa entre camps i carrers. Es decideix per un petit pròleg, un assaig impagable sobre la memòria, per a començar una obra que descabdella precisament això: el seu món infantil esvaït, allà, al barri de La Torre, sempre a la vora de la via, a tocar d’una ciutat on s’endinsa per a tornar.

Un món innocent, sobretot innocent, i humil, i tendre, i pobre, sense exaltacions ni luxes, d’eterna“existència precària”, d’un pare i d’una mare, de personatges anònims, o amb nom, o amb nom i cognoms, però sempre discrets, un món d’oficis perduts, de granerers i matalafers, que imagina la guerra i viu la postguerra, que menja pa blanc i veu menjar pa negre, que acaba on ho fa l’horta. Entre la urbs i el camp, dues cares d’una moneda: “una cara rural i una altra d’urbana gravades sobre el mateix metall preciós”. Un món que es mor.

Mira es decanta per la narració allargada, suau, de pauses distants i discretes, qui sap si en homenatge als cabdells sintàctics de Proust, un altre mestre del record. O no. El secret, siga com siga, és i serà tan seu com aquell estil entre solemne i irònic, com contat amb un somriure agre a la boca, d’adjectius efervescents i vius, que creua tota la seua obra i que té en El tramvia groc el seu últim brindis. Un brindis, aquesta vegada, per la memòria.

Una memòria personal, humil, que no pot evitar decantar-se cap a la història social, la que intenta trobar els perquès de la vida dels homes i les dones que passen per aquest món amb més o menys pena i més o menys glòria. Se li escapa, clar, aquell antropòleg de pedra picada que porta dins tan íntimament lliga a la història d’un poble que sap seu. No sap – no pot – contar la seua història sense contar la del seu país.

Sempre a la vora de la via, dèiem, entre camps i rails per on discorren uns tramvies que no poden no ser una metàfora: “van nàixer quan València pensava que era una ciutat rica i moderna, i van entrar en la lenta agonia quan potser sospitava o temia que era pobra o | www.agenciagesta.com |

antiga”. La ciutat, sempre. València. La seua ciutat, retratada tantes vegades, des d’El desig dels dies a Els treballs perduts, una vegada més elevada, passejada, recuperada d’entre les ombres. Especialment aquell Velluters de postguerra, regne de prostitutes destruïdes, fosc d’uns carrers que ja queien esventrats pel progrés urbanístic de l’avinguda de l’Oest. Un progrés fal·laçment messiànic davant el qual Mira, com aquell personatge seu que feia els treballs d'Hèrcules, no pot evitar aquell reducte nostàlgicament reaccionari de l“abans plovia més”. Inevitable, potser.

Ell se’n fa càrrec: “no ocultaré que em mou la passió del patriotisme profund dels llocs de la pròpia infantesa”. Rotund. Uns llocs perduts, com l’horta on cresqué, esvaïda com els carrers i palaus devorats pel desarrollismo franquista. Ara, la seua no és una contemplació melancòlicament anestesiada, bucòlicament inútil. No. Entre els records se li cau la ràbia, la revolta, contra el suïcidi col·lectiu valencià: “perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d’aquests camps de l’Horta, serà capaç de destruir-ho tot”. Una vegada més, no s’aguanta la pedrada assagística, la crítica actual, l’acidesa present. No pot.

Mentrestant, les lectures que l’han acompanyat durant tota la vida cauen com les fulles a la tardor. Pel seu propi pes. És un dels pocs privilegiats que pot fer-ho sense semblar pedant.

Perquè no ho és. L’erudició se li escola per les mànegues camisa discretament, quotidianament, necessàriament.

El tramvia groc tindrà peròs, segurament, però no seré jo el qui li’ls pose.

Simplement és l’última peça d’un mural incontestable: l’obra de Joan Francesc Mira. Una obra de les grans. La millor? La pregunta seria estúpida. No sóc amant de pòdiums. I menys en literatura. Però és que sense Mira, allò que anomenem literatura catalana actual quedaria, senzillament, tristament orfe. Encara més: perillosament orfe. Els déus no ho vulguen. Per molt de temps.

Mira escriu, al capdavall, els seus ancestres: “escrites en vers, aquestes planes serien un himne en honor seu”. I un mor que moria, ja ho hem dit. Un món que ja està mort. I ara, “passat més de mig segle qui se’n recorda, qui se’n recorda de res”. Qui se’n recorda d’aquelles cendres de la vida que deia Josep Pla? Ell, per suposat. I sent aquella necessitat animal, afirmativa, incontestable, d’escriure-ho. Ho fa amb un assaig, deu feixos de records i un final com una alba.

| www.agenciagesta.com |

MELDEROMER TV | ENLLAÇ

| www.agenciagesta.com |

MAKMA, REVISTA DE CULTURA CONTEMPORÀNIA | ENLLAÇ

“LA CULTURA NO ES COSA DE PATRIAS Y BANDERAS” 30 octubre, 2013

Bel Carrasco

‘El tramvia groc’, de Joan Francesc Mira Editorial Proa De venta en librerías Una evocación del pasado sin ira ni rencores y una visión del futuro sin catastrofismos. La mirada de Mira denota la sabiduría y ecuanimidad de quien ha vivido tiempos mucho peores que los presentes, ‘cuando muchos pasaban hambre, muy pocos estudiaban el Bachillerato y no existía la Seguridad Social’. De ese pretérito imperfecto pero feliz, que destila una dulce nostalgia, habla en El tramvia groc (Editorial Proa), primera parte de sus memorias. El tranvía amarillo es el hilo conductor entre sus paisajes familiares en la huerta de la Torre y el centro de Valencia, donde estudiaba en los Escolapios. En ese largo viaje por el tiempo lo que más le indigna es ‘la destrucción de gran parte de la huerta, la transformación de su belleza en algo horroroso; el triunfo de la fealdad’.

Joan Francesc Mira. | www.agenciagesta.com |

¿Cómo sabe uno que ha llegado el momento de escribir sus memorias?

En mi caso, era una idea que me rondaba por la cabeza mucho tiempo. Cuando terminé la traducción de La Odisea de Homero, pensé que había llegado el tiempo.

Entonces, uno se concentra, los recuerdos afloran poco a poco, toman cuerpo, y ya sabes que puedes empezar a darle forma al texto. ¿De qué forma se rellenan los inevitables vacíos del olvido?

Se rellenan con calma, evocando imágenes, dejando que una cosa se asocie a otra. Y si ves que el vacío no se llena, no hay que forzar ni inventar substitutos: hay que dejar el espacio vacío y pasar a otra cosa. ¡Y tampoco es necesario ni posible hablar de todo! ¿Cuáles son los mayores objetos de nostalgia de su infancia en la Torre?

La forma de vivir, en casa, en la calle, en el campo, que era todavía una cultura tradicional, casi la misma de siglos antes. Y la visión de la huerta, y el tranvía, y el tráfico de la carretera, y la carpintería vecina. Y todo. ¿Qué ha ganado y perdido la ciudad de Valencia en los años que usted la ha vivido?

Ha ganado bienestar y modernidad, como cualquier ciudad de Europa. Pero ha perdido gran parte de su personalidad histórica y urbana, se ha banalizado, ha destruido gran parte de su patrimonio, como el antiguo Hospital, como tanta arquitectura en ruinas. El barrio de Velluters, por ejemplo, por donde yo pasaba para ir a las Escuelas Pía. No imagino otras ciudades europeas, como Florencia o Burdeos o Amsterdam, con un urbanismo tan destructor como el de Valencia. ¿Existe el valencianismo? Intente definirlo en un par de párrafos.

Podría ser cualquier forma de afecto, interés o pasión, por todo aquello que cubra la palabra ‘Valencia’ o ‘valenciano’: una ciudad, una lengua, un territorio, una historia, y hasta un club de fútbol. Más seriamente, debería ser un sentido de lealtad y responsabilidad cívica, cultural o política por el País Valenciano. Para algunos, lo es. ¿Se puede hablar de cultura valenciana/cultura catalana, o la cultura es algo universal sin patrias ni banderas?

La cultura, genéricamente, es universal. Pero siempre tiene unas formas y unos contenidos específicos, propios de sociedades o espacios concretos: contenidos que afortunadamente son diferentes y constituyen la gran riqueza de la variedad humana. No es cosa de patrias y banderas: es cosa de paisaje humano, de historia, de arquitectura, de lengua y literatura, y de tantas cosas que nos hacen ser aquello que somos, no una masa general indiferenciada: no somos hormigas, somos personas. En nuestro caso, hay ciertamente un espacio cultural que podemos llamar valenciano/catalán, con muchos elementos comunes y otros más específicos, y otros compartidos a escala europea. Sobre este tema, ya he escrito varios libros, y muchísimos artículos. | www.agenciagesta.com |

¿Qué es lo que más le preocupa de la situación que atravesamos?

Me preocupa la realidad de tanta gente que sufre, pero también me preocupa esa sensación de catastrofismo, de estar hundidos y sin solución posible: es algo que puede conducir a la rabia destructiva, o a la indiferencia, al egoísmo y a la inhibición. O a las tentaciones de la demagogia y de la extrema derecha. ¿Cómo calificaría la actividad cultural que genera nuestra Comunidad?

La producción cultural es bien rica en muchos sentidos, desde la literatura a la música popular, por ejemplo. Tenemos más escritores valencianos y en valenciano que en ninguna otra época, y de un nivel perfectamente homologable. Lo que falta es público lector, quizá por falta de ese mínimo patriotismo que da valor a lo que es propio, como en cualquier país. Pero no hay mayor miseria que una cultura que despierta indiferencia o menosprecio a sus propios responsables públicos. ¿Cómo describiría el prototipo del valenciano?

No lo describiría de ninguna manera, porque no existe. Todos los estereotipos son básicamente tópicos y superficiales: el del valenciano, o el del catalán, el castellano, el inglés o el alemán.

| www.agenciagesta.com |

LA VANGUARDIA | ENLLAÇ

| www.agenciagesta.com |

EL MUNDO-CV (SUPLEMENT ‘ARTS’)

| www.agenciagesta.com |