LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
20 www.terrassa.cat/museu
Catàlegs del Museu
Cultura
20
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA L’abans i el després de la ciutat Museu de Terrassa
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 2. Xarxa hidrogràfica de la ciutat de Terrassa. Situació del 1962, abans dels aiguats. Plànol base: Ortoimatge 1:5000. Institut Cartogràfic de Catalunya, 2009. Font: Vistes aèries 1956-1957. CECAF. Diputació de Barcelona.
6
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
La riuada de 1962. Societat i cultura Manuel Márquez i Berrocal Historiador i magister en Història Moderna i Contemporània
Hi ha fets i dates que conformen els moments històrics fonamentals per a la formació de la memòria col·lectiva d’una societat. Terrassa, sense cap dubte, té en la riuada del 25 de setembre de 1962 un punt d’inflexió en el seu esdevenir històric. La memòria pot ser construïda en forma de mite, sense realitat històrica contrastada, però l’experiència real dels fets patits pels terrassencs i terrassenques, en aquells dies, com a víctimes o testimonis, marcaren profundament els esdeveniments posteriors de la història de la vella Ègara. La influència de la riuada en la vida dels ciutadans de Terrassa fou extraordinària. Les persones moriren i patiren, les propietats elementals durament reunides es perderen i les il·lusions s’hagueren de refer, malgrat els problemes econòmics, polítics i socials que la immensa majoria de la Fig. 3. Precarietat als barris suburbials, dècada de 1950. Autor: Josep M. Alberó. població, els treballadors, suportava. Procedència: Cristóbal Castro. La mort va donar vida, ningú no oblidà la tragèdia, ni els morts, ni els responsables. D’aquella foscor va sorgir la llum en la negra nit franquista. Una Terrassa més combativa naixia de la mà del moviment veïnal i amb el recolzament de l’oposició sindical i política.
7
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista
Terrassa, l’any 1962, era una ciutat en plena explosió demogràfica i filla de la immigració. Aquest any és quan arribà als cent mil habitants, cada dia el nombre de terrassencs augmentava en vint-i-dues persones; gairebé la meitat havien nascut fora de Catalunya i prop del 30% eren andalusos. Una natalitat del 23,4‰ i un creixement natural d’un 14,2‰, en el període 1961-1965, va fer que tinguéssim una població immigrant més jove que la catalana i dedicada al treball: dues de cada tres persones en edat de treballar ho feien. La indústria, en la dècada dels seixanta, ocupava tres de cada quatre terrassencs i gairebé la meitat treballava al sector tèxtil. L’analfabetisme de la població mostra la discriminació de les dones en l’accés a l’educació, i per això el percentatge d’analfabetes és superior en 10 punts al dels homes (4,7%), l’any 1960, i no millorarà en una dècada. La riuada no aturà el procés de creixement, ans al contrari: l’any 1963 és el que presenta la taxa de creixement anual més elevada de tota la història terrassenca del segle XX (9,2%). Cada dia arribaven a la ciutat vint-i-cinc nous terrassencs, i uns divuit eren immigrants. Hom es pot preguntar com la Terrassa de la dictadura franquista va rebre aquesta allau humana que cercava una vida millor. La resposta és senzilla: no hi havia rebuda organitzada per part de l’Administració pública. La presència de persones dedicades a oferir habitacles era habitual a les andanes de les dues estacions terrassenques. Els nouvinguts intentaven aixoplugar-se on podien, a casa d’amics o familiars, en propietats dels empresaris que els contractaven o en habitacions de lloguer miserables, com el famós “Barco de la Juana”. Els habitatges atapeïts, els rellogats o les barraques i coves no eren elements estranys en la vida quotidiana dels nous terrassencs durant els primers mesos o anys d’estada a la ciutat, com en queda constància en diferents informes municipals dels anys cinquanta.
Fig. 4. Família immigrant, c. 1957. Autora: Juanita Biarnés. AMAT.
8
Els nouvinguts arribats durant les onades migratòries de final dels anys cinquanta i seixanta s’instal·laren als barris perifèrics de la ciutat i en habitatges majoritàriament d’autoconstrucció, o als nous polígons. La manca de planificació urbanística va comportar un creixement desordenat, sense cap directriu
La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista
Fig. 5. Coves instal·lades als talussos de la plaça Catalunya, final de la dècada de 1940 i principi de 1950. AMAT.
Fig. 6. Interior d’una de les barraques del “Barco de la Juana”, c. 1952. Autor: Francino. AMAT.
9
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
o programació que pogués garantir unes formes urbanes homogènies. Això determinà un teixit urbà discontinu que dificultà enormement l’estructuració de la ciutat, així com la creació de les infraestructures urbanes bàsiques que donessin cohesió a una de les ciutats més importants de Catalunya. Però eren anys d’especulació. La ciutat es veia farcida de carrers sense urbanitzar i d’espais buits, i hi mancaven vials de comunicació entre els diferents barris en creixement; en resum, era una ciutat desestructurada i amb espais reservats per a futures accions especulatives. L’any 1962, l’únic pla d’urbanisme vigent i aprovat era el de Vinyals (1934) i la seva reforma de Josep Pratmarsó (1949). L’any 1958 Pratmarsó, amb Jordi Alsius, per encàrrec de l’Ajuntament dissenya un nou pla, que en línies generals respectava la zonificació i els vials del Pla Baldrich (1951), i es va fer seguint les directrius de la Carta d’Atenes. Però no se’n va aprovar ni aplicar cap.
Fig. 7. Barraques del “Barco de la Juana”, 1952. Autor: Francino. AMAT.
La manca de planificació urbanística fa que els habitatges obrers, majoritàriament de persones immigrades, es construeixin seguint l’espai definit per
Fig. 8. Barraques del “Barco de la Juana”, dècada de 1950. Autora: Juanita Biarnés. AMAT.
10
La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista
Fig. 9. Barri de la Maurina, c. 1960. AMAT.
Fig. 10. Barri de Ca n’Anglada, final de la dècada de 1950 i principi de 1960. Procedència: Aitor Torralbo.
11
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
l’illa d’eixample del model Vinyals i quedin reduïts al simple traçat dels carrers, que es connecten, o no, amb d’altres. El comprador adquireix la parcel·la (en forma rectangular, el casal, sense cap servei ni perspectives de tenir-ne) i hi edifica ell mateix, fet que dóna origen als primers barris de la perifèria terrassenca: Ca n’Anglada, les Arenes, Sant Pere Nord, la Maurina, Can Palet, Can Boada, Poble Nou i la Cogullada.
Fig. 11. Autoconstrucció dels habitatges i de les infraestructures més bàsiques, com les voreres. Barri de Ca n’Anglada, dècada de 1950. Procedència: Plácido Lordán.
Les condicions de vida dels terrassencs eren tan o més dures que als seus llocs d’origen. Viure en habitacions rellogades famílies senceres, o en barraques, sense aigua corrent, lavabo o electricitat, era habitual, com han explicat centenars de testimonis. El primer pas era l’habitació llogada; el segon, la barraqueta o cova, i el tercer, la compra d’un terreny per construir-hi amb quatre totxos i una uralita una casa pròpia, que s’aniria millorant amb el temps i els diners durament estalviats (hogares en formación, en la terminologia franquista). Lògicament, la solidesa dels habitatges d’autoconstrucció, fets pels interessats amb l’ajuda d’algun amic paleta i sense cap revisió professional (arquitecte, aparellador o mestre d’obra), era en molts casos simplement inexistent.
Fig. 12. Recollida d’àrids a la mateixa llera de la riera de les Arenes, 1955. Procedència: Saturnina Quadrado.
12
La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista
1949
1958*
Fig. 13. Plànol dels creixements urbans de la ciutat de Terrassa: 1949 i 1958. *Al sector d’Ègara i Sant Llorenç, la informació s’ha actualitzat fins a l’any 1962. Plànol base: Ortoimatge 1:5000. ICC, 2009. Fonts: Fotoplano de Tarrasa y sus alrededores 1:2000. 1949. CECAF. ICC. Fotoplano de Tarrasa y sus alrededores. 1958. CECAF. ICC. Vistes aèries 1956-1957. CECAF. Diputació de Barcelona.
13
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 14. Blocs d’habitatges del barri d’Ègara, c. 1952. Autor: Bros. AMAT.
Fig. 15. Grups Sant Llorenç, c. 1959. Autor: Màrius Heras Moreno. AMAT.
14
La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista
Fig. 16. Construcció del grup d’habitatges de Nostra Senyora de Montserrat, c. 1955. AMAT.
A Terrassa eren habituals, com a tot Catalunya, les llargues jornades laborals, les hores extres, els ritmes infernals de treball i els sous lligats a la producció, tot amb un escàs nivell de mecanització de moltes feines, i tot per obtenir uns salaris decents (molt més elevats que als llocs d’origen), però mínims per poder començar una nova vida des del no-res, sense casa ni tot el que cal en una llar. Així ho explica un informe signat pels “trabajadores textiles de Tarrasa” que es va distribuir al Sindicato Vertical i en diferents fàbriques i en què es preguntava: “¿Por qué los capitalistas textiles quieren ‘reestructurar’ el sector lanero?”, i tot seguit explicava les condicions de treball que existien en el sector tèxtil: “Desde 1955, la burguesía empezó a implantar la productividad en la mayoría de las empresas: es decir, los trabajadores tuvimos que hacer más trabajo del normal a cambio de unas primas que no representaban más de un 20% sobre el salario que veníamos cobrando. Sin embargo, en los años siguientes y hasta hoy, la productividad ha aumentado 3 veces más, mientras que los salarios sólo han subido como máximo un 40 por ciento más. O sea, que los capitalistas han visto aumentar sus beneficios a costa de nuestro trabajo 7 veces y media en 15 años. ¿Y qué han hecho para incrementar el rendimiento de nuestro trabajo? Han aumentado las cargas de trabajo de tal manera que no sabemos cuándo nos exigen a prima o cuándo exigen la actividad normal […]. ¿Qué ha ganado la patronal con todo esto? Ha ido acumulando capital a costa de nuestra fuerza de trabajo. […]” La riuada deixà al descobert la brutalitat d’una societat capitalista i sotmesa a una cruel dictadura. La negligència administrativa, tant local com supramunicipal, és la que va permetre aquesta situació, que va tenir unes conseqüències terribles per a la població. En definitiva, el desastre, com era lògic
15
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 17. Vista aèria de la riera de les Arenes, amb el barri del mateix nom, el de Ca n’Anglada i el de Montserrat, 1958. Autor: CETFA. AMAT.
i d’esperar: una simple qüestió de temps. La manca de canalització de la riera de les Arenes, amb una amplada de 300 metres i ocupada per desenes de cases modestes, fetes amb materials barats i en zones susceptibles de ser negades; la inexistència d’una urbanització bàsica dels carrers, i la falta d’una bona xarxa de clavegueres, són els elements que tothom reconeix com a responsables materials d’aquest desastre. Evidentment, les responsabilitats profundes les hauríem de buscar en les autoritats polítiques de l’època, que mai no planificaren la ciutat com calia fer-ho; només ens cal recordar que el Pla Vinyals, quaranta-dos anys abans, ja preveia una separació entre el barri i la riera, així com també ho feien els plans Baldrich (1951) i Baldrich-Alsius (1958). La responsabilitat d’aquesta catàstrofe va ser el més radical, inhumà i criminal laissez faire et laissez passer, le monde va de lui-même de les autoritats de la dictadura i dels seus aliats, socis o familiars: els especuladors urbanístics i immobiliaris. Els ritmes i les zones de creixement, així com els tipus de possibles habitatges a edificar, els decidia el lliure mercat, l’oferta i la demanda, sense cap limitació per part dels poders polítics de la dictadura. La relació entre poder econòmic i polític en aquests anys va permetre flagrants il·legalitats, com ara construir cases al llit major de la riera –com hom pot observar comparant fotografies aèries dels anys 1958 i 1962, sobretot al barri de les Arenes i de Ca n’Anglada– i en zones que podien ser negades en cas de forts aiguats, sense que l’Administració fes res per evitar-ho. Ans al contrari, ho van permetre, al marge dret, malgrat que encara no estaven
16
La conformació d’una ciutat sota la dictadura franquista
Fig. 18. Vista aèria de la riera de les Arenes, juny de 1963. Autor: Geocart SA. © Institut Cartogràfic de Catalunya.
construïts els murs de contenció de la riera de les Arenes que tots els plans teòricament preveien. Persones amb participació en la vida política i social de l’època franquista diuen que les lleis estatals (Ley del Suelo, 1956) o els plans locals d’ordenació són paper mullat “quan es ventilen interessos econòmics de notable envergadura”. L’alcalde Josep Clapés i la seva administració van ser els responsables de la situació, per acció i per omissió. Clapés deia al Tarrasa Información que calia aturar les obres il·legals i advertir seriosament els que venien terrenys a preus abusius, però no feia res per solucionar el problema. Així ho denunciaren els arquitectes i urbanistes, durant la dècada dels cinquanta, en diferents informes municipals, com va fer Josep Pratmarsó (arquitecte municipal) o, al mateix diari, Josep Boix i, encara amb més duresa i rotunditat, Joan Baca, l’any 1961, quan era arquitecte municipal. El que hom podria considerar simplement un problema urbanístic amagava en realitat tot un entramat d’interessos econòmics i polítics de la minoria social dominant i governant. Finalment, l’any 1963 es realitzà la planificació de les àrees limítrofes entre els municipis de Terrassa i Sabadell –arran de la creació de la Mancomunitat– i la canalització de les rieres de les Arenes i del Palau. La qualitat de la canalització també va ser posada en dubte pel moviment veïnal de Ca n’Anglada, car la fondària dels contraforts o defenses no era l’adequada, per la qual cosa alguns d’aquests van caure durant la riuada del 20 de setembre de 1971.
17
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Terrassa, 1958* Zones de desbordament de les rieres. Cases totalment destruïdes i greument afectades.
Fig. 19. Plànol del desbordament de les rieres i de les zones d’afectació. Plànol base: Ortoimatge 1:5000. ICC, 2009. *Les dades del sector d’Ègara i Sant Llorenç estan actualitzades fins al 1962. Fonts: Fotoplano de Tarrasa y sus alrededores. 1958. CECAF. ICC. Vistes aèries 1956-1957. CECAF. Diputació de Barcelona. Análisis estadístico de los daños ocasionados por las inundaciones. Ajuntament de Terrassa. Octubre de 1962.
18
La riuada
La riuada
Fig. 20. La riuada al seu pas pel barri del Poble Nou, setembre de 1962. Autor: Carles Duran. CECOT.
El 25 de setembre de 1962 és un dels dies més tràgics de la història de Terrassa. La natura desfermada, aquell vespre de setembre de fa cinquanta anys, va provocar una hecatombe humana, social i política –gairebé quatre-cents morts i desapareguts–, però no com a resultat d’una fatalitat natural, sinó com a conseqüència d’una realitat de misèria i explotació en què vivien milers de catalans. La manca absoluta d’escrúpols de la classe dominant i governant franquista va fer-se palesa a la ciutat després de la catàstrofe. La ciutat, sotmesa al poder franquista local, deixava al descobert la infàmia de l’enriquiment d’una minoria a costa de la penúria de la immensa majoria. Unes pluges torrencials convertiren les seques rieres del nostre terme municipal (a l’esquerra, la riera de Palau; al mig, el torrent de Vallparadís, i a la dreta, la de les Arenes) en cabalosos corrents d’aigua impossibles d’engolir per les deficitàries infraestructures urbanes terrassenques. Les rieres anaren sembrant la mort al llarg del recorregut urbà i durant les sis hores que el cataclisme concretava el seu macabre destí. Entre les sis de la tarda i quarts d’una de la matinada del 25 de setembre, un terrible aiguat, d’entre 223 i 240 litres per metre quadrat, va provocar el desbordament de les rieres
19
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 21-22. Els efectes de la riuada a la zona de la riera de les Arenes, setembre de 1962. Autor: TAF. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.
20
La riuada
Fig. 23. Vista aèria de la zona afectada per la riera del Palau, on es pot veure el camp de futbol anomenat dels Kubales, setembre de 1962. Autor: TAF. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.
de Terrassa. L’observatori meteorològic de Sabadell registrà 361,2 litres per metre quadrat en una hora, el rècord del segle XX. La de les Arenes va arribar a portar un cabal de 700 metres cúbics per segon, i de 200 la del Palau, a la Rambla, on el corrent d’aigua assolí els dos metres d’alçada. Les hores del vespre foren les que produïren les morts, les desaparicions i els danys. Les aigües torrencials arrasaven i destruïen tot el que trobaven al seu pas; arrossegaven terra, pedres, roques, arbres, pals de telèfon o d’electricitat, que convertien el torrent d’aigua en una arma encara més mortífera. Les cases humils, d’autoconstrucció, situades al llit major de la riera de les Arenes o molt a prop, van desaparèixer ràpidament. La riera es desbordà inicialment a l’alçada del pont de la carretera de Castellar, un corrent d’aigua va recórrer el marge dret de la riera al barri d’Ègara. Un gran llac va aparèixer del no-res quan el pont de la via de RENFE va caure, en ser obstruït pels materials que portaven les aigües embogides. El barri de Ca n’Anglada també va quedar molt afectat i es van
21
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 24. Afectació dels Grups Sant Llorenç, setembre de 1962. Autor: Carles Duran. CECOT.
Fig. 25. La zona de les Fonts després de la riuada amb el pont pràcticament destruït, 1962. Procedència: Maria Jesús Montero.
22
La riuada
perdre al voltant de 150 vides, igual que el de Sant Pere. Les aigües van escampar-se per ambdós marges de la riera; els Grups de Sant Llorenç, el barri de les Arenes i el d’Ègara estaven inundats. Els testimonis de l’horror ens parlen dels crits d’auxili, dels xiscles d’horror i de gemecs que se sentien per tot arreu. El desbordament de la riera del Palau va afectar el Poble Nou, Can Boada, la Maurina, la Cogullada i les cases de les carreteres de Martorell i Olesa. El centre urbà va patir extraordinàriament, perquè el col·lector de la rambla d’Ègara no va poder engolir la massa d’aigua ni els materials que baixaven de la serralada de Sant Llorenç del Munt. En quedar obturat, la Rambla es convertí en una mena de riu cabalós que arrossegava tot el que trobava al seu pas –persones, vehicles, arbres, mobles, eines, màquines, etc.– i penetrava impunement en cases, fàbriques, botigues, tallers i magatzems del cor econòmic, industrial i comercial de la ciutat. L’Estació dels Ferrocarrils dels Catalans (FGC) va quedar completament inundada, i es convertí, com expliquen els testimonis, en una trampa mortal per als qui s’hi aixoplugaren. La rambla del Pare Alegre (Rambleta), el camp de futbol dels Kubales i les hortes adjacents van convertir-se en una mena de punt i final de trajecte de les restes del desastre. Tots els carrers adjacents van resultar greument afectats, especialment tots els establiments o els habitatges que feien cantonada. Al punt de confluència de les dues rieres, del Palau i de les Arenes, que sumaven el corrent de tots els torrents, rierols i corrents d’aigua que s’havien format, el cabal va ser enorme i va inundar la part baixa de les Fonts. La magnitud del desastre, però, no va fer-se del tot evident per als terrassencs fins a les primeres hores del matí, quan els qui dormien durant l’aiguat intentaven incorporar-se a les activitats habituals, anar a la feina, a l’escola o a comprar. La sorpresa i el terror als seus rostres van ser l’evidència més punyent del cataclisme. Terrassa va quedar incomunicada per via telefònica, viària o ferroviària, i sense conèixer que la situació era similar a altres poblacions de les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat. La informació dels fets no arribà als mitjans de comunicació locals i catalans fins dos dies després de les riuades, a causa de la incomunicació. La vigència de la riuada i dels fets succeïts és evident i, encara avui, en tots els llibres de memòries o en els nous formats digitals (pàgines web) podem trobar testimonis colpidors d’humanitat, heroisme i coratge de les persones que ho van viure o dels qui han sentit els relats d’avis o besavis. Però també el desconsol per la mort sobtada de gent plena de vida i energia que havia vingut a la nostra ciutat a cercar una vida millor, de la qual no va poder gaudir. Molts tenim a la memòria les nostres rierades o riuades (1971) i la imatge d’alguna persona estimada mirant el cel amb por; jo la tinc.
23
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 26. Dolor per la mort d’un ésser estimat. Procedència: Joan Bonastre. MdT.
Fig. 27. Desesperació dels familiars de les víctimes. Procedència: Joan Bonastre. MdT.
24
La solidaritat
La solidaritat La societat civil terrassenca va reaccionar amb una dignitat exemplar. Veïns, familiars, amics i ciutadans anònims aixoplugaren els damnificats, els donaren consol i els acompanyaren en els moments durs dels enterraments o les identificacions. Ha quedat en la memòria terrassenca la imatge d’alguns col·lectius com ara els escoltes (colles de Joves Escoltes) o la Creu Roja, els bombers, voluntaris civils, periodistes (Joaquín Soler Serrano o el redactor en cap del Tarrassa Información, Francisco Lucio, més tard militant destacat del PSUC) i fins i tot l’exèrcit (sapadors de Manresa). També, les institucions de l’Estat i el règim, que ho havien de fer per obligació, la qual cosa no vol dir que no fos admirable la dedicació de molts dels seus membres en alguns casos, i totalment decebedora i absolutament interessada en d’altres. L’Administració no tenia cap previsió ni mitjans preparats per enfrontar-se a cap tipus de catàstrofe. Un poder local miserable amb els ciutadans i sense recursos per atendre’ls, desbordat, incapaç de coordinar les ajudes, ni tan sols les activitats de recerca i recollida dels morts o la seva classificació o identificació. Aquesta tasca la varen fer, entre d’altres, els homes i les dones d’Acció Catòlica. Les mostres de solidaritat foren nombroses i arribaren d’arreu del món. El règim franquista fins i tot en va amagar i impedir algunes, com el cas de les audicions que va voler oferir el músic Pau Casals en benefici dels damnificats, que el dictador no va permetre. Cal destacar l’actuació exemplar del periodista Joaquín Soler Serrano, que des de Ràdio Barcelona (Operación Dinero) va mobilitzar la població en favor de les víctimes. La ràdio va esdevenir un punt de connexió i d’esperança, explicant el que passava i demanant diners (30 milions de pessetes de l’època), roba i queviures per als damnificats. Altres emissores que col·laboraren van ser Radio Nacional de España (11 milions) i Ràdio Terrassa (1,2 milions). El Govern Civil es va encarregar de centralitzar la recollida de donatius econòmics. Per fer-ho es va crear la Junta de Distribució de Fons, presidida pel governador civil de Barcelona, aleshores Matías Vega Guerra, i integrada pel president de la Diputació, l’alcalde de Barcelona, els delegats d’Hisenda, Auxili Social, Creu Roja i Sección Femenina, i pel que fa a les poblacions afectades, l’alcalde, un regidor, un capellà i el comandant de la Guàrdia Civil. La xifra de 134 milions és la que coneixem a partir de la informació del diari La Vanguardia (6 d’octubre), però en cap moment es varen fer públiques les xifres oficials ni les liquidacions o els repartiments. Altres fonts parlen de gairebé 200 milions. Els donatius es van publicar a la premsa i prenien una forma de solidaritat publicitària, competitiva i interessada. Tots els bancs importants van donar més d’un milió de pessetes: Banc d’Espanya (10 milions), Banc Central, la Caja de Ahorros Provincial, Banco de Santander, Banco Español de Crédito, Banco de Bilbao, Banco Hispanoamericano i Caja de Ahorros y Monte de Piedad. Les institucions del règim franquista també participaren en aquesta “solidaritat caritativa”, que substituïa la justícia social, que ni existia ni va existir durant tota la dictadura. Així, van fer donacions: la Delegación Provincial de Sindicatos (8 milions), l’Institut Nacional d’Indústria - INI (7 milions), l’Ajuntament de Barcelona (2 milions) i la Diputació de Barcelona (2 milions). Fins i tot el papa Joan XXIII, que va aportar mig milió de pessetes.
25
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 28. Salvador Dalí i Gala, al Palau Provincial, fan entrega del quadre El Crist del Vallès al marquès de Castell-Florite, president de la Diputació de Barcelona, 17 de novembre de 1962. Autor: Joaquín M. Domínguez Pont. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.
Fig. 29. Inauguració de l’exposició-subhasta a l’antic Hospital de la Santa Creu. El marquès de Castell-Florite acompanyat pel ministre d’Educació, Manuel Lora Tamayo, 1 de desembre de 1962. Autor: Joaquín M. Domínguez Pont. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.
26
La solidaritat
Fig. 30. Assistents a l’exposició contemplant els quadres cedits per Pablo Picasso i Joan Miró, desembre de 1962. Autor: Joaquín M. Domínguez Pont. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.
També, en una subhasta es van reunir obres de Dalí, Tàpies, Miró, Picasso, Matisse i d’altres cedides pels mateixos autors o galeries d’art de tot Europa, però, com en altres casos, es desconeix la suma recollida. Pel que fa a Terrassa, les entitats econòmiques que aportaren recursos van ser la Cambra de Comerç (200 mil pessetes), això sí, expressant la seva gratitud al seu Caudillo, i la Caixa de Terrassa (100 mil). La televisió francesa va recollir 6 milions de pessetes destinats a construir escoles (el col·legi França). La solidaritat dels exiliats i del seu entorn va ser molt important i sistemàticament silenciada pel règim, com és el cas del Casal Català de París, accions ignorades per la premsa de l’època. Molts altres exiliats van manifestar solidaritat, però els seus missatges eren amagats. Pel que fa a la distribució de tots els béns rebuts, diners, roba o aliments, va ser tot un exemple tan sorprenent de desorganització, que la gent no s’ho podia creure. Mai s’ha pogut saber on van anar a parar, la qual cosa demostra, sigui certa o no la creença popular del malbaratament i d’un ús i destí diferents dels programats o esperats, l’elevat grau de desorganització de l’Administració franquista. No insistirem en la picaresca d’aquells anys, ni en la corrupció, prou coneguda; però el fet que mai es presentessin uns comptes clars va provocar, un cop més, que la ciutadania desconfiés d’una administració autoritària, caracteritzada per ser incompetent, prevaricadora, insolidària i corrupta, que permetia, per exemple, que el capellà (legionari) de Ca n’Anglada cobrés als veïns del barri i de les Arenes per permetre’ls construir les cases en diumenge; evidentment, sense que ningú els demanés després els permisos d’obres, plànols o cap documentació, com han explicat testimonis qualificats de l’època (J. Boix).
27
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 31 i 32. Famílies senceres sense sostre s’allotjaren als diferents centres d’acollida, 1962. Autor: Juanita Biarnés. AMAT.
28
La solidaritat
Fig. 33 i 34. Als refugis per als damnificats s’habilitaren espais d’emmagatzematge de roba i sabates, gènere que havia arribat a través dels diversos donatius, 1962. Autor: Juanita Biarnés. AMAT.
29
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 35. Franco rebut per l’alcalde de Terrassa, 2 d’octubre de 1962. Autor: Francino. AMAT.
Fig. 36. Franco visitant una de les empreses damnificades, 2 d’octubre de 1962. Autor: Ringier Bilderdienst AG. AMAT.
30
La solidaritat
Fig. 37. Franco al balcó de l’Ajuntament, 2 d’octubre de 1962. Autor: Carles Duran. AMAT.
El règim no va dubtar i el dictador, que visità Terrassa (l’octubre de 1962 i el juny de 1963), va capitalitzar l’hecatombe. A la segona visita, un gran cartell penjava de l’edifici de la Mútua de Terrassa, amb una fotografia de Franco interessant-se per les víctimes (un nen i una dona plorant) i amb l’eslògan: ¡Esto no se puede olvidar! Queda evident qui era el que havia d’aparèixer davant dels terrassencs com l’home solidari i benefactor. Franco, en el discurs del 2 d’octubre de 1962 des de la balconada de l’Ajuntament de Terrassa, va atribuir la “pertorbació” de la pau dels terrassencs i de les seves llars a una desgràcia natural: “La tromba apocalíptica de las aguas desbordadas... sentimos en nuestra carne vuestros dolores... Jamás en la historia de nuestro país, se recuerda un número tan grande de víctimas como el que aquí se sufrió... de la desgracia y del desafío de la Naturaleza, sacaremos bienes y fuerzas renovadas.” El règim sortia reforçat davant dels seus, però els terrassencs no van restar impassibles davant dels veritables culpables.
31
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 38. Plànol de la canalització de la riera de les Arenes i transvasament de la del Palau. Plànol base: Ortoimatge 1:5000. ICC, 2009. Fonts: Vistes aèries 1956-1957. CECAF. Diputació de Barcelona.
32
Les conseqüències
Les conseqüències La ciutat es despertà, el 26 de setembre, conscient de la seva dualitat: al costat del centre històric, on vivien les classes mitjanes d’origen català, hi havia una realitat emergent, la nova Terrassa, l’obrera i immigrant; la que patí més que cap altra, justament per aquestes dues condicions. Així doncs, les riuades reactivaren la vida social i política dels barris, i la consternació inicial va ser substituïda per la voluntat de lluita dels milers de nous terrassencs, que no estaven disposats a continuar vivint en una situació de marginació, ni institucional ni social. Les autoritats municipals i les altes jerarquies del franquisme van haver de visitar i preocupar-se, malgrat que fos de forma cínica i interessada, pels habitants dels barris perifèrics. El poder local començava a conèixer que als indrets de la Terrassa “suburbial” hi havia una altra cosa que no eren les processons o el folklore. Immediatament després de les riuades, es produí la confluència silenciosa i clandestina entre els sectors progressistes i antifranquistes, d’una banda, i els populars, de l’altra; el cas de Ca n’Anglada és emblemàtic, car es produí un treball conjunt a l’associació de veïns entre militants del nacionalisme català moderat (UDC), l’església progressista i els comunistes del PSUC. A les Arenes la situació era similar; allà ens trobem persones properes al socialisme clandestí, a l’església combativa i a sectors progressistes del centre, i tot plegat finalitzarà, o serà el principi, d’una nova forma d’intervenció que la dictadura no s’esperava: el naixement d’un municipalisme democràtic que va infiltrar-se en la mateixa Administració local franquista aprofitant l’anomenat terç familiar, amb una candidatura guanyadora que va dur a terme una tasca de denúncia social i va ser la veu dels veïns i els seus problemes.
Fig. 39. Danys a l’interior de la fàbrica d’Hilaturas Badiella, 1962. Autor: Altimira. AMAT.
33
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 40. Treballadors netejant l’interior d’una nau al vapor Aymerich, Amat i Jover, 1962. Autor: Carles Duran. AMAT.
Terrassa es despertava sobtadament d’un somni de creixement econòmic recolzat en la misèria de la majoria. Moltes persones honestes, fins que no van trepitjar els barris obrers, no s’adonaren de la realitat punyent que tenien a uns centenars de metres de casa seva. Ciutadans en un total abandonament i absolutament discriminats respecte a altres sectors i classes socials, també afectats per les riuades, això és innegable, però privilegiats econòmicament, políticament i socialment per un sistema que els afavoria. Cal recordar que les classes privilegiades del règim, una minoria, com ara industrials, constructors, immobiliàries, entitats financeres i professionals liberals afectes o ben relacionats amb el règim, van saber treure un doble profit de la desgràcia “previsible”. D’una banda, cobrant indemnitzacions per les pèrdues patides a les seves propietats, però alhora aprofitant el camp obert a la inversió especulativa que oferia la construcció dels nous habitatges, per la tradicional i lenta reacció de les autoritats civils en aquest i altres camps. La dècada dels seixanta seguirà les pautes de creixement urbà anàrquic de la dècada anterior, però amb la intervenció, ara massiva, d’un capital privat procedent en gran part dels beneficis industrials dels anys anteriors i canalitzat per entitats de crèdit, immobiliàries i constructores, comptant amb la indiferència, si no complicitat i fins i tot la col·laboració directa, d’unes institucions sorgides del franquisme i dominades per aquest i al servei exclusiu de les classes dominants locals. Les contradiccions del règim franquista local s’agreujaren encara més en augmentar, al llarg dels anys seixanta, els dèficits tradicionals dels barris a causa d’un creixement espectacular de població (al final del franquisme hi haurà 161.047 terrassencs), però sobretot per una manca d’interès per solucionar els problemes dels nouvinguts, població desatesa en tots els aspectes, sense serveis sanitaris, escolars,
34
Les conseqüències
Fig. 41 i 42. Vista d’una nau del vapor Aymerich, Amat i Jover després de la riuada, setembre de 1962. Autor: Carles Duran. AMAT. Visita de Franco al vapor Aymerich, Amat i Jover, juny de 1963. Autor: Carles Duran. AMAT. En aquestes dues imatges es pot veure la important feina de neteja i reconstrucció que portà a terme la indústria local.
35
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 43 i 44. Els crèdits rebuts foren invertits, en bona part, en la modernització de maquinària, mitjan dècada de 1960. Autor: Salada Barbarroja. Procedència: Saphil. MdT.
mitjans de transport col·lectiu, zones verdes, carrers asfaltats o enllumenat, clavegueram adequat, etc. Tot plegat es traduí en una forta solidaritat entre el veïnat per la desgràcia i els problemes comuns que aquella societat capitalista i dictatorial comportava. Davant la magnitud del problema creat, l’Església fou la primera institució que reaccionà. No solament mitjançant la creació de parròquies als nous barris i nuclis de població que anaven sorgint, també amb l’inici d’estudis seriosos per tal de conèixer la realitat existent i constatar-ne les mancances, evidenciar el problema i, a partir de dades objectives, articular les solucions. Allò que l’administració franquista local no havia fet en gairebé trenta anys de dictadura. Un treball aprofundit, en aquest sentit, fou el dut a terme per l’Instituto de Sociología y Pastoral Aplicada (ISPA) el mes de novembre de 1967, publicat l’any 1968, que va ser fonamental per iniciar els canvis que necessitava la societat terrassenca. El ball de xifres al voltant dels morts és una demostració de la ineficàcia d’una administració esquifida i al servei d’uns interessos molt particulars, que malgrat presumir de tenir un fort control sobre la societat, no coneixia ni tan sols el nombre real dels habitants de la ciutat. La gent arribava, s’instal·lava on podia i com podia, i a treballar! Aquesta era l‘única realitat que interessava a l’administració de la dictadura a Terrassa. Les dades de què disposem són contradictòries i, segons converses mantingudes al llarg de diferents treballs amb diferents persones, semblen excessives, però, més que el nombre de morts, el que realment importa és cadascuna de les vides que es van perdre. Les dades varien extraordinàriament segons les diferents fonts de què disposem, que són: Govern Civil (1962); J. Castells, M. Palomares i F. Torrella, al llibre Tarrasa y los tarrasenses, 1939-1964 (1966); diari oficial del règim, Tarrasa (1972); la revista progressista Al Vent (1987), i la revista Serra d’Or.
36
Les conseqüències
Així, els morts i desapareguts varien dels 317 de Castells als 351 del diari Tarrasa, passant pels 343 del Govern Civil (1962), fins a la xifra més gran, que és de 418 i la dóna la revista Serra d’Or (1962 i segons dades del cementiri de Terrassa). Els ferits, de 150 a 300, respectivament. Pel que fa a les edificacions, les dades encara són mes divergents: els habitatges o les edificacions destruïts totalment o parcialment van ser, respectivament: 350 i 300 (Castells i d’altres); 204 i 701 (Govern Civil); 61 i 62 (Tarrasa), i 265 i 700 (Al Vent). Pel que fa al valor de les pèrdues materials, en milions de pessetes de l’època, de béns municipals, edificis industrials, materials i comerç i agricultura, van ser les següents, respectivament. Segons Tarrasa: 16,4, 36, 110 i 84, un total de 246,4 milions. Les dades de Castells i altres són: 74,5, 300, 50 i 73, i fan un total, afegint altres epígrafs, de 800 milions. El Diario de Terrassa dóna, l’any 1987, un total de 632 milions (130 en maquinària, 202 en matèries primeres i 300 en pèrdues indirectes). Les xifres presenten unes diferències substancials que oscil·len entre els 250 i els 800 milions. En definitiva, si les xifres de morts van ser inicialment minimitzades, els danys materials van augmentant informe rere informe, i hom pot imaginar per quin motiu i en benefici de qui. Els damnificats varen ser acollits inicialment als espais públics i privats, com ara cinemes, col·legis, centres oficials, teatres, etc. Posteriorment, en habitatges prefabricats (a l’avinguda Abat Marcet, 272, i a la carretera de Montcada, 224), i tres anys després, als nous polígons d’habitatges construïts per l’Administració al barri de Sant Llorenç. Les indemnitzacions per habitatges oscil·laren entre les 10.000 i les 100.000 pessetes. Les investigacions van ser complicades, ja que no hi havia plànols, ni permisos o registres d’obres, o fotografies. Hom pot pensar que això podia afavorir una certa picaresca, potser sí, però mai en benefici dels pobres sinó més aviat dels rics i ben relacionats industrials.
Fig. 45. Com a mesura d’urgència i per tal d’acollir els afectats per la riuada, el Ministerio de Vivienda construí 500 habitatges provisionals en terrenys propers a la carretera de Montcada i a l’avinguda Abat Marcet, entre 1962 i 1965. AMAT.
37
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Fig. 46. Treballs de reconstrucció als Grups de Sant Llorenç, 1964. Procedència: Baltasar Ragon. AMAT.
Les indemnitzacions van servir com a element de propaganda i de recerca de suport popular. Les indemnitzacions per persona morta van ser de 100.000 pessetes; 150.000 si era cap de família i, a més a més, 250.000 pessetes més si estava assegurada en concepte d’accident de treball, i lògicament les corresponents pensions de viduïtat i orfandat (100.000 pessetes de l’any 1962 equivalen aproximadament a 3,7 milions de pessetes de l’any 2000). Però els industrials també van rebre una bona quantitat de diners, en concepte d’indemnització (fons perdut) o crèdits per les pèrdues patides en instal·lacions, maquinàries i matèries: els famosos 1.000 milions per a Terrassa i Sabadell, que van enriquir alguns i alhora també van permetre recuperar el sector. Aquest debat sobre els usos, els destins i el retorn dels diners que van rebre els industrials terrassencs encara dura. Jordi Calvet ha analitzat els crèdits de la riuada de forma extensa i perfectament documentada en un treball publicat a la revista d’història de Terrassa Terme, al número 17. Així, mostra l’agilitat, la capacitat de moviment de la burgesia vallesana, en especial la dels “veïns barallats”: “El matí del 26 una representació del Gremi de Fabricants de Sabadell, amb els peus enfangats pel recorregut que havien fet pels indrets assolats, es presentava a l’Institut Industrial de Terrassa per tractar de l’estratègia comuna per a redreçar la indústria. Va ser quan es començà a parlar dels danys a la indústria per valor de mil milions de pessetes.” Les necessitats dels empresaris eren diners per, primer, solucionar l’atur obrer, que a Terrassa va afectar 7.462 persones; segon, els auxilis necessaris per a la indústria: crèdits per a la reactivació, exempcions fiscals, facilitats per a la importació de maquinària i crèdits per a la resta de la indústria indirectament afectada, i tercer, préstecs. No havien passat ni quinze dies de la riuada que ja se signaven els crèdits als
38
Les conseqüències
Fig. 47. Franco visitant una mostra de l’evolució dels treballs de reconstrucció de la ciutat, 18 de juny de 1963. Autor: Francino. AMAT. Nou mesos després de la tragèdia, Franco visità novament Terrassa i va fer un recorregut similar al de la tardor anterior.
afectats amb el Banc d’Espanya a Barcelona. Terrassa va rebre 411,7 milions (101,2 per danys i 310,5 per escanyament de la producció). Aquests diners van permetre un creixement espectacular de la indústria tèxtil durant la dècada dels seixanta i un increment de la producció, gràcies a la renovació de la maquinària i al creixement de la demanda interior. Però la crisi, com va passar amb les riuades, era qüestió de temps, la competència amb els nous països emergents no era possible. Arriba el mal tràngol de la finalització dels terminis de devolució dels crèdits (desembre de 1970), justament enmig de la reconversió i la crisi del sector. Tot en una fórmula contractual estranya, “segons la qual el Banc d’Espanya deixava diners a les patronals, que eren avalades per la Diputació, però en què cada prestatari signava el préstec amb el Banc d’Espanya, i amb el temps que va transcórrer sense que ningú no demanés fermament el retorn dels crèdits, no és estrany que les responsabilitats es diluïssin a mesura que passava el temps”. Resumint, enmig del desgavell polític dels anys de la transició, ningú no volia assumir les responsabilitats, ni la Diputació ni l’Estat. Finalment, el Banc d’Espanya va aconseguir que els tribunals obliguessin la Diputació a fer-se càrrec del deute. Aquesta va cercar l’acord amb els deutors, que no van respondre, per la qual cosa va haver de recórrer als tribunals. La patronal terrassenca, l’Institut Industrial, molt reticent a l’acord, va assumir el deute i el seu pagament anual. Però la mortífera riuada de 1962 no va ser l’última. L’any 1971, també pel setembre, una nova riuada va deixar un mort i 42 cases destruïdes; la lliçó no havia estat apresa correctament pels terrassencs. Sembla difícil d’entendre, en aquest cas tan trist, la sentència clàssica: el poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. Però és així, i per això us convido a posar-hi remei.
39
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
Bibliografia BALLARÍN ELCACHO, César; CASAS SORIANO, Just, i MÁRQUEZ i BERROCAL, Manuel. Ca n’Anglada. Lluita d’un barri. Història social de Ca n’Anglada: el moviment veïnal, 1950-1995. Terrassa: AV de Ca n’Anglada, 1996. BAULLES, Jordi. El municipi de Terrassa, 1877-1977. Terrassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa, 1977. BOIX GENÉ, José. Tarrasa 1877-1977: Cien años de urbanismo. Terrassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa, 1977. CALVET I PUIG, Jordi. “Els crèdits de la riuada”. Terme, núm. 17 (Terrassa, novembre del 2002). CASTELLS I CAÑAMERAS, J.; PALOMARES TIRADO, i M. TORRELLA I NIUBÓ, F. Tarrassa y los tarrassenses (1939-1964). Terrassa: Artes Gráficas Marcet, 1966. COMELLAS, Jaume, i MONTOLIU, Joan Josep. Història d’un barri de Terrassa. Terrassa: Associació de Veïns de les Arenes, la Grípia i Can Montllor, 1989. DDAA (director: CARDÚS, Salvador). Els terrassencs del segle XX. Immigració, identitat i canvi. Barcelona: Diari de Terrassa, 2005. DDAA (director: MARCET I GISBERT, Xavier). Terrassa, segle XX (1867-1993). Terrassa: Diari de Terrassa, 1993. DDAA. “Las riadas de 1962, 25 años después”. Diari de Terrassa (Terrassa, suplement especial, 1987). DDAA. “Vint-i-cinc anys de les riuades. La gran hecatombe del franquisme”. Al Vent, núm. 96 (any XI) (Terrassa, setembre de 1987). DDAA. Riadas, ¿hasta cuándo? Terrassa, ¿a dónde vas? Barcelona: Associació de Propietaris per la Defensa de la Institució de la Propietat Privada a Catalunya i del Foment Forestal del Massís de Sant Llorenç del Munt-Castellar del Vallès, 1982. DDAA. 100 anys a ritme de llançadora. Terrassa: Museu Tèxtil de Terrassa, 1993. FERNÁNDEZ, Rubén. Les riuades del 62 a Terrassa (treball de recerca dirigit per Glòria Colomer, IES Viladecavalls, curs 2000/2001) Web: http://les_riuades.galeon.com/ [consultada el 14 d’abril de 2012]. LACUEVA, Josep Lluís; MÁRQUEZ, Manuel, i PLANS, Lourdes. Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979). Terrassa: Fundació Torre del Palau, 2007. LACUEVA MORENO, Josep Lluís. La conformació d’una ciutat: immigració, societat i economia. Terrassa (1900-1985). Montcada i Reixac: L’Abadia de Montserrat, 2008. MARCET I GISBERT, Xavier (COORDINADOR). Història de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1987. OLIVA VILÀ, Montse. Ègara: Terrassa. Col·lecció “Els Barris d’ADIGSA”, 14. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social (ADIGSA), 1995. RICART OLLER, Josep. Egara. Una parroquia obrera bajo el franquismo. Terrassa: Editorial Pedagògica del Vallès, 1979. VERDAGUER I CABALLÉ, Joaquim. Rieres i torrents del terme de Terrassa. Terrassa: Fundació la Mina, 2000.
63
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA. L’abans i el després de la ciutat
20 www.terrassa.cat/museu
Catàlegs del Museu
Cultura
20
LA RIUADA DEL 62 A TERRASSA L’abans i el després de la ciutat Museu de Terrassa