—02 «ENTREACTES» Primavera 2017 Edició digital
PRUDENCI I AURORA
BERTRANA DOS ESCRIPTORS A LA RECERCA D’UN IDEAL
Enguany es commemora el 150è aniversari del naixement de l’escriptor Prudenci Bertrana i el 125è de la seva filla Aurora.
oriol Ponsatí-MURLÀ
Els bertrana i girona El dia 3 de gener d’aquest any, el govern de la Generalitat va aprovar els esdeveniments i personalitats objecte de commemoració l’any 2017. L’atzar de les efemèrides ha volgut que dos escriptors gironins, pare i filla, formessin part d’aquesta llista de personalitats a commemorar: Prudenci i Aurora Bertrana. Del primer en celebrem el 150è aniversari del naixement; i, de la segona, el 125è. Els escenaris pels quals transcorre la biografia d’aquests dos escriptors són múltiples. Barcelona, Berga, el poble de L’Esparra (al municipi de Riudarenes), Ginebra, el Marroc, la Polinèsia, Sant Pere Pescador, Tordera, Vilada, etc. Però tant en un cas com en l’altre, la ciutat de Girona constitueix una referència ineludible. No és en va que el conseller de la Generalitat, l’honorable Santi Vila, va escollir la nostra ciutat per fer la presentació nacional de l’Any Bertrana, el dia 11 de gener, i va destacar, en la seva intervenció, la permanent capitalitat cultural de Girona. Prudenci Bertrana, tot i haver nascut a Tordera, va viure la seva infantesa i joventut entre el poble de l’Esparra (Riudarenes), escenari de la seva novel·la L’hereu, i la ciutat de Girona, on el 1892 es va casar
24 «ENTREACTES» Girona Cultura
Retrat de Prudenci Bertrana. Oscar Le Normand, 1902. CRDI Girona.
amb la filla d’un militar de la caserna de Sant Domènec, Neus Salazar. Girona és l’escenari dels anys de formació. Però sobretot és aquí que, en contacte amb el nodrit grup d’intel·lectuals que donaven una mica de llum a la somorta ciutat de tombant de segle (Rahola, Palol, Montsalvatge...) Prudenci Bertrana va començar a desplegar la seva vocació artística: pictòrica i literària. A Girona, doncs, Bertrana hi va viure, escriure i pintar, s’hi va casar, hi
van néixer els seus quatre fills, dels quals només Aurora sobreviuria. L’únic fill mascle de la parella, Heribert Bertrana Salazar, mort de manera prematura, com dos més dels seus germans, va ser enterrat al cementiri de Santa Eugènia de Ter. Aurora Bertrana, al seu torn, va néixer a l’actual número 18 del carrer de les Hortes, l’any 1892, justament el dia de Sant Narcís, i va passar els primers vint anys de la seva vida a la nostra ciutat. Mentre el
Prudenci Bertrana. Nit de lluna a Girona, 1917. Fons d’Art de la Diputació de Girona.Museu d’Art. Museu d’Art de Girona. Núm. reg. 250.242. Foto: Rafel Bosch.
pare pintava, la filla aprenia a tocar el violoncel amb el mestre Tomàs Sobrequés i s’incorporava a l’orquestra del Teatre Municipal. La seva carrera musical prosseguiria a Barcelona i, més tard, a Suïssa, on la seva empenta i esperit aventurer la portarien a fundar el primer trio de jazz femení d’Europa. El verí de l’escriptura que li havia inoculat el pare, però, acabaria fent aparició més tard. I, de la mateixa manera que Prudenci Bertrana, tendiria a substituir la pintura per la literatura. Aurora abandonaria la música per consagrar-se a l’escriptura, convertint-se en una de les autores més singulars de la literatura catalana del segle xx, proporcionant-nos obres úniques en el nostre panorama literari com les dues novel·les sobre la post-segona guerra mundial Entre dos silencis i Tres presoners. El carrer de les Bernardes (actualment, Santa Clara), el carrer de les Hortes, la
pujada de Sant Martí, la placeta del Correu Vell, o la Rodona de Santa Eugènia van acollir consecutivament els domicilis de la família o bé l’estudi de pintura del pare. El 1912, la família va marxar definitivament cap a Barcelona, però una part important tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana va acabar tornant a casa. La major part de l’obra pictòrica del pare, en primer lloc, que es va integrar al Fons d’Art de la Diputació de Girona, al Museu d’Art, i que enguany tindrem l’ocasió de redescobrir. Però també un percentatge molt rellevant de la documentació personal, tant del pare com de la filla, avui integrada al Fons Prudenci i Aurora Bertrana de la Biblioteca de la Universitat de Girona. No és gens estrany, doncs, que Girona lideri de manera natural el gruix d’actes que, al llarg d’aquest any 2017, tindran lloc per commemorar les figures d’Aurora i Prudenci Bertrana. Al llarg dels propers mesos, tindrem l’ocasió de fer tornar aquests nostres dos escriptors a Girona mitjançant iniciatives com un cicle de taules rodones organitzades per Òmnium Cultural (març), un cicle de conferències a l’Escola Municipal d’Humanitats (abrilmaig), grans exposicions com les que preparen tant el Museu d’Art (maig-octubre) com el Museu d’Història de Girona (octubre 2017 – març 2018), clubs de lectura i altres iniciatives de les nostres biblioteques, el rodatge
íntegre a la nostra ciutat de la versió cinematogràfica de Josafat, etc.
Prudenci i Aurora: oposicions i coincidències Prudenci i Aurora Bertrana són dues personalitats perfectament diferenciades. Oposades, en molts aspectes, fins i tot. Ella estava tocada pel virus de l’aventura, i aquest virus la va portar a viure a Suïssa, a França, a Tahití o al Marroc. Ell, en canvi, molt probablement no va arribar a sortir de Catalunya sinó per arribar-se, ocasionalment, a Perpinyà. Tot i aquesta diferència de tarannàs, pare i filla comparteixen un enamorament espontani, que traspua constantment en la seva literatura, per tot allò salvatge, bàrbar, verge, no maculat per la hipocresia de les convencions socials i el llast dels prejudicis. El pare intueix aquesta santa simplicitat en els seus herois particulars: llenyataires, tapers, peladors, carboners amb qui havia tingut ocasió de tractar assíduament durant la seva joventut a la Selva o, al llarg de la vida, durant les nombroses expedicions cinegètiques en les quals va participar. No ens consta que Bertrana fos un gran caçador però, fins i tot si el sarró tornava del tot buit, cada sortida de caça acabava per a Bertrana
«ENTREACTES» Girona Cultura 25
Aurora Bertrana a la Polinèsia francesa, 1928. Foto: Memòries d’Aurora Bertrana, Pòrtic, 1975
amb un feix d’impressions, imatges i expressions vivíssimes, que acaben desfilant per les seves millors pàgines literàries. La filla, que va aprendre a estimar des de ben petita la naturalesa durant les llargues caminades al costat del pare (que, afectuosament, l’anomenava «la sargantaneta») va acabar trobant el seu particular paradís no corromput, literalment, a l’altra punta de món. Entre 1926 i 1929, poc després de contraure matrimoni amb l’enginyer suís Denys Choffat, Aurora Bertrana es va establir amb el seu marit a la capital de Tahití, Papeete, a la Polinèsia francesa. En l’exotisme
26 «ENTREACTES» Girona Cultura
de les Illes de la Societat, l’escriptora hi trobaria un autèntic filó temàtic, que la convertiria de seguida en una escriptora d’èxit. De Tahití estant, Bertrana va començar a publicar a la revista catalana D’ací i d’allà diverses cròniques de la vida polinèsica que li valgueren un prestigi pràcticament immediat. El seu naixement a la fama és, en aquest sentit (com tants altres aspectes de la seva biografia), del tot sorprenent: es fa famosa des de l’altra punta del planeta, sense que ningú hagi tingut, pràcticament, l’ocasió de conèixer-la personalment. I, tot just aterrada a Barce-
lona, es posés a treballar en el que serà el seu primer gran èxit literari: Paradisos oceànics (1930), que recull l’experiència polinèsica i que va tenir una acollida formidable. Tot i portar-se vint-icinc anys justos, Prudenci i Aurora Bertrana van viure el moment més dolç com a escriptors de manera pràcticament coincident. En el cas del pare, el reconeixement es pot dir que és tardà, perquè coincideix amb els seus últims deu anys de vida. El 1931 la seva novel·la L’hereu (primera part del seu gran cicle de literatura del jo Entre la terra i els núvols) obté el prestigiós Premi Crexells. Tot just dos anys més tard, aquesta novel·la és reeditada perquè ja s’ha esgotat la primera edició i, aquell mateix any, ja apareix la segona part de la trilogia, que narra precisament la seva joventut a la ciutat de Girona: El vagabund. A Aurora Bertrana, en canvi, li succeeix gairebé el contrari: són les seves primeres obres, també publicades als anys trenta (Paradisos oceànics, 1930; Peikea, princesa caníbal, 1934; El Marroc sensual i fanàtic, 1936), les que li proporcionen notorietat pública. Però la seva trajectòria es veu prematurament escapçada per l’adveniment de la guerra civil i l’inici d’un llarg exili que no finalitzarà fins al 1949. Abans de la guerra, pare i filla publiquen l’única obra que signen conjuntament: la novel·la L’illa perduda (1935), que esdevé
el punt simbòlic de trobada entre dues trajectòries literàries profundament dissemblants. Quan Aurora Bertrana torna a Catalunya reprèn l’activitat literària i publica pàgines grandioses, com ara les novel·les Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958). La situació cultural i política dels anys cinquanta, però, ja no té res a veure amb la que Aurora Bertrana havia conegut als inicis dels anys trenta. Prudenci Bertrana havia mort dos anys després de finalitzar la guerra, el 1941. Els efectes de la dictadura els hauria de patir de manera pòstuma. La tercera part de la seva trilogia, la novel· la L’impenitent, enllestida en el moment de la mort, no podria veure la llum fins al 1948. I, després d’aquesta obra, passarien gairebé vint anys sense que cap obra de l’escandalós autor de Josafat pogués ser publicada. Aurora Bertrana, en canvi, veié completament condicionat el desenvolupament de la seva maduresa creativa pel retrocés en tots els ordres
Primera edició de Josafat, 1906. Foto: Fundació Rafel Masó
que significà la dictadura franquista i això l’acabà conduint a la reclosió i al record. No en va, les últimes pàgines que ens va llegar són els dos voluminosos toms de les seves Memòries, que continuen sent, més enllà del seu indiscutible valor literari, el testimoni d’una vida excepcional.
¿Per què llegir els Bertrana, avui? L’objectiu de qualsevol commemoració que tingui per objecte un escriptor no pot ser altre que contribuir a un major coneixement de la seva vida però, sobretot, de la seva obra. És a dir, si commemorem el naixement d’un escriptor és només perquè estem convençuts que val la pena de llegir-lo. Les obres de Prudenci i Aurora Bertrana són, en el desplegament dels temes i en l’estil, molt diferents. No en va, l’imaginari literari del pare s’abeura, sobretot, de la Catalunya (especialment rural) de finals del segle xix i principis del xx, mentre que el de la filla poua temes i personatges de les seves experiències internacionals viscudes, sobretot, als anys vint i trenta del segle XX. En molts sentits, es pot dir que pertanyen a mons diferents. Prudenci Bertrana és autor de deu novel·les, un centenar llarg de contes, desenes d’articles publicats a la premsa,
Portada de Memòries dins al 1935
deu obres teatrals, gairebé totes estrenades en vida, que el van convertir en un dramaturg reconegut i apreciat. Una producció, en definitiva, abundant, variada i sostinguda. El lector d’avui reconeixerà en Bertrana un autor d’una gran espontaneïtat lèxica, que sovint ens permet reviure la manera de parlar de la gent senzilla de fa cent anys, quan el català no tenia diccionari i pràcticament ningú no l’escrivia, però tothom el parlava amb un vivacitat que avui, pendents i constrets com estem per la normativa, ens és del tot desconeguda. Bertrana, juntament amb Caterina Albert, Joaquim Ruyra i Josep Pous i Pagès, lidera, en profusió lèxica, la literatura catalana de la primera meitat del segle xx. Una profusió que és difícilment imaginable en autors procedents d’un entorn urbà com el de Barcelona. Però més enllà de la seva riquesa de vocabulari, Prudenci Bertrana és un autor d’una
«ENTREACTES» Girona Cultura 27
penetració psicològica admirable. Josafat, la seva novel·la sens dubte més coneguda, revela amb una contenció espaordidora el drama d’un personatge psicològicament desarmat. Però és igualment admirable la profunditat amb què se’ns descriuen les vides atrapades de personatges com mossèn Joaquim (Nàufrags), Claudina (Tieta Claudina) o, fins i tot la innocent protagonista que dóna nom a la seva primera novel·la, Violeta. I, encara més. Bertrana escriu amb ull de pintor. És a dir, atrapa, amb pinzellades breus però precises, un paisatge, una atmosfera, una imatge. Aquesta qualitat és especialment apreciable en molts dels seus contes, on la brevetat del gènere imposa la necessitat de la descripció concisa, capaç de deixar impresa, com una fotografia, una determinada escena en la retina del lector. La tràgico-còmica processó funerària de «L’enterrament de l’amo
Portada de Violeta
28 «ENTREACTES» Girona Cultura
Pauvirol» (La lloca de la viuda i altres narracions), o el tragí, escales amunt, per fotografiar un infant acabat de morir (la mort, per cert, és un tema majúscul, en Bertrana), de «Un retrat» (Crisàlides) només poden ser recordades pel lector com qui ha vist un quadre detallar, o una fotografia, de l’escena relatada per Bertrana. Aurora Bertrana és una autora quantitativament menys prolífica que el seu pare però la seva producció abraça temes tan diferents com la literatura de viatges (Paradisos oceànics, Peikea, princesa caníbal, El Marroc sensual i fanàtic), la ciència-ficció (La ciutat dels joves), la literatura memorialística (Memòries, en dos volums, recentment reeditats per la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona), o la novel·la de guerra (Entre dos silencis, Tres presoners). Aquest últim apartat mereix, segurament, una menció especial. Aurora Bertrana se singularitza, amb aquestes dues novel·les, com una veu única, en la literatura catalana de la segona meitat del segle xx. I, una vegada més, és la seva excepcional biografia la que li permet dotar-se d’una veu literària tan personal. El periple d’exili d’Aurora Bertrana abraça des de la guerra civil espanyola fins la post-segona guerra mundial. Després de 1945, l’escriptora va viure durant uns mesos a la petita localitat francesa d’Étobon, a tocar la frontera amb Suïssa, on la retirada
Primera edició de la novel·la Tres presoners, d’Aurora Bertrana. Albertí, 1957.
de les tropes nazis s’havia saldat amb l’afusellament de tots els homes del poble. El testimoni de les dones supervivents i la memòria dels seus marits assassinats va inspirar a Aurora Bertrana la redacció d’Entre dos silencis. La presència, en el mateix poble, de tres presoners de guerra alemanys, destacats a Étobon per ajudar a reconstruir el poble devastat, inspira a Bertrana Tres presoners, de tal manera que les dues novel·les esdevenen un díptic literari que intenta fer comprensible, lluny de maniqueisme, la complexitat humana que s’amaga darrere els efectes d’una guerra.