—02 «ENTREACTES» Primavera 2017 Edició digital
GIRONA CULTURA
«ENTREACTES» ENTREVISTES
Isa Campo per Jordi Camps Linnell Josep Casamartina per Jordi Falgàs
A FONS
Prudenci i Aurora Bertrana Oriol Ponsatí-Murlà
«ENTREACTES» Girona Cultura
1
—02 «ENTREACTES» Primavera 2017 Edició digital
Textos: Jordi Camps Linnell
Fotos: AJUNTAMENT DE GIRONA. CRDI ÈRIK ESTANY
2 «ENTREACTES» Girona Cultura
ISA CAMPO
Isa Campo (Oviedo, 1975) és guionista, realitzadora, productora i professora de direcció cinematogràfica a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Porta anys exercint en el sector audiovisual i artístic, però ha estat amb La propera pell, pel·lícula que ha codirigit amb Isaki Lacuesta i guardonada amb tres premis Gaudí i un Goya, que ha pujat un esglaó mediàtic. L’apassiona el cinema i ja està concebent el guió i la producció de la segona part de La leyenda del tiempo, i ultimant un guió per a un director uruguaià.
«ENTREACTES» Girona Cultura 3
Què fa una enginyera industrial, llicenciada en Filosofia, fent cinema? Doncs ha estat una mica per atzar, la veritat. Després de fer una enginyeria, vaig embrancar-me en una altra llicenciatura i en un doctorat. I va ser mentre feia la tesi que em vaig integrar a l’equip de rodatge de La leyenda del tiempo (2006). Al tornar d’aquelles setmanes rodant a Cadis va ser quan l’Iñaki [Lacuesta] tenia la idea de fer La propera pell, aleshores la gènesi del film que ara hem realitzat plegats, i volia escriure-ho amb una dona.
M’agrada dialogar amb els actors i és assajant quan poden sorgir detalls que milloren el guió Com que ell tenia poc temps i no tenia cap guionista, em va demanar que comencés a fer les escaletes del guió i, de mica en mica, em vaig trobar escrivint-lo i encantada fent-ho. Va ser aquesta la primera pel·lícula que vaig
4
«ENTREACTES» Girona Cultura
escriure. Des de llavors, no he parat, tant escrivint per a l’Iñaki com per altra gent, l’Alba Sotorra [al documental Game over] o en Federico Veiro. I quin és el cinema que més t’agrada? Avui te’n diré un i demà te’n diré un altre, però sobretot m’agraden les pel·lícules de directors com Wong Karwai, Jean Cocteau, Margarite Duras... Però no només aquests, i és que m’agraden tipus molt variats de cinema i de gèneres, com es pot veure a la meva filmografia. No crec en allò d’una carrera autoral sempre homogènia i sí molt en la varietat. Quin aspecte et motiva més a fer cine? Escriure guions, produir, dirigir... Produir segur que no! Escriure m’agrada molt, però per damunt de tot, m’encanten els rodatges. Aquesta fase la disfruto moltísssim. I és que tinc una concepció de guionista peculiar. Sigui perquè no tinc la confiança per fer-ho o perquè és així com m’agrada treballar, a diferència de guionistes que no apareixen als rodatges, jo sempre hi estic ficada, disposada a reescriure constantment, si cal. M’agrada dialogar amb els actors i és assajant quan poden sorgir detalls que milloren el guió. Després ho reescric a les nits. Tot això fa que tingui molta relació amb els intèrprets i que sovint m’encarregui més de la direcció d’actors durant els rodatges. També trobo molt apassionant la posproduc-
ció, com quan vam fer Els passos dobles (2011). Era una pel·lícula molt juganera en aquest aspecte. I a La propera pell (2016) he descobert com el muntatge de so pot ser un aspecte molt ric en matisos. Des de fa ja uns anys, a Girona està sorgint una bona fornada de cineastes: Isaki Lacuesta, Edmon Roch, Albert Serra, Christophe Farnarier, Pere Vilà, Marc Creuet..., a què creus que es deu això? La veritat és que no ho sé, no s’ha detectat cap detonant concret perquè això es produeixi. Sembla més una
causalitat. No es pot parlar de cap escola gironina, perquè tots anem per un costat. Cadascun al seu aire i amb el seu propi estil. En els seus últims projectes, com Murieron por encima de sus posibilidades (2014), la producció va ser molt complexa i el rodatge es va haver de fer per terminis. I amb La propera pell els problemes han vingut sobretot en l’àmbit de la distribuïció. Costa molt fer cinema avui dia i s’ha de picar molta pedra per portar a terme projectes. No has pensat mai de deixar-ho i dedicar-te a una altra cosa?
Hem pensat de deixar la producció, però malauradament estem lligats a continuar fent-la, almenys fins a la propera películ·la. El cinema no, enganxa molt! Tens la possibilitat de viure vides que normalment són inaccessibles, i això el fa únic. Però sí, és realment molt i molt difícil tirar endavant projectes, costa molt aixecar-los si no tens distribuidora. I prèviament també, perquè malgrat que comptis amb una subvenció se t’exigeix que la producció compti amb un 50 per cent de diners privats. Tot plegat i, sobretot trobar diners per al finançament, pot resultar un infern.
«ENTREACTES» Girona Cultura 5
Tot és qüestió d’educació social. Hem de donar més vitalitat a les nenes, les noies i les dones
I pel fet de ser dona, costa encara més? Si m’haguessis fet aquesta pregunta fa dos anys t’hauria dit que no. Aleshores tan sols era guionista. Com a directora, es nota molt! Els càrrecs de guionista i productora són més invisibles, però ara que tens més visibilitat com a directora notes la diferència, en el sentit que, o bé no et citen a molts mitjans o quan sol·liciten una entrevista és a l’Isaki qui volen. I en el cas que estiguem tots dos fent-la, sovint les preguntes solen anar dirigides a ell. Haig de dir que, en la majoria de casos, estic convençuda que es fa de forma inconscient i sense mala fe. Malauradament, això passa a tots els àmbits i costa molt traspassar-ho. Fa anys que treballes intensament, però mediàticament ara que has ad-
6 «ENTREACTES» Girona Cultura
quirit un major relleu a la premsa, sembla que siguis tot un descobriment, una professional “novella”. Suposo que és perquè, com li deia, el paper de la direcció és més vivible que no pas el de guionista. A tothom li costaria citaruns quants de guionistes. Malgrat això, encara hi ha molts mitjans que quan fan referència a La propera pell parlen o escriuen de “la pel·lícula d’Isaki Lacuesta”... Per això a la gala dels Gaudí l’Iñaki va recordar durant el discurs que som dos a la direcció. Ell ho ha viscut molt i li sap molt greu que això passi. Tot i així, l’endemà ens vam trobar amb molts titulars com “Isaki guanya el Gaudí per...”. No és qüestió que ell porti vuit pelicules i jo només una, és una altra cosa. El problema és que a mi em costa molt queixar-me. Tot és una qüestió d’una educació social que hem d’anar canviant entre tots. De fer visibles les nenes, les noies i les dones en tots els àmbits; de no permetre que restin en càrrecs menors. Fa molta por veure el ventall de models que ofereixen a les nostres filles i observar que en un moment de les seves vides fan un tomb i la societat decideix que restin en un segon pla. El problema és la visibilitat! Quan Lacuesta portava a terme els seus primers treballs, ell mateix declarava que “ja hi havia milions d’idees de l’Isa”. És per aquest motiu que l’Iñaki va passar a signar
artísticament Isaki, com a acte d’agraïment o reconeixement? A mi sempre m’ha dit que ho va fer com a acte d’amor, però això li hauríes de preguntar a ell [riu]. Els condemnats (2009) és la primera pel·lícula en què apareix el teu nom als títols de crèdit. Però quan i com us vau conèixer amb l’Isaki Lacuesta i vau decidir treballar junts? A Cravan vs Cravan (2002) apareixo acreditada com a assessora d’arxius i a La leyenda del tiempo com assessora del director. Com que a Els condemnats jo volia anar al rodatge, em vaig acreditar com a script per a poder-ho justificar davant dels productors. I va ser genial, així vaig poder exercir de guionista que treballa amb els actors i reescriure el guió durant aquell rodatge intens. Viure com els personatges de la història, allà aïllats a la selva del Perú, una aventura emocional va ser un veritable màster, que vaig disfrutar molt. I com que no us agraden els rodatges intensos... [Riu] Molt, molt! Som molt Herzogs en aquest aspecte. Ens encanta viure així, intensament els rodatges. A Els passos dobles i El quadern de fang (2012), vam haver de filmar a Mali a més de 40 graus i físicament va ser molt dur però alhora fascinant. En comparació, La propera pell ha estat un relax, i això que rodàvem a alta muntanya, a temperatures sota zero i d’allò més abrigats.
Es pot parlar de binomi artístic perfecte? Què aporta cadascú al resultat final? Ens resulta força difícil parlar de com treballem. Fa tant de temps que ho fem que arriba un moment en què ja no saps que fa un o l’altre. Per això ara escrivim amb colors diferents, per saber qui ha escrit una cosa o l’altra. Als dos ens agrada molt improvisar. Tenir-ho tot a punt, arribar al dia del rodatge amb les coses molt pensades, però disposats per anar modificant-les si fa falta. I per a mi això és clau en aquest binomi que formem i que, en definitiva, permet que les pel·lícules s’enriqueixin i surtin millor. El que ens diferencia, sobretot en les obres de ficció, és que jo treballo més la psicologia i l’arc emocional dels personatges. Per això quan hi ha
El cinema és una obra col·lectiva i donem molta importància al rol de cadascun dels membres de l’equip «ENTREACTES» Girona Cultura 7
un moment de crisi a l’hora de filmar, el més segur és que l’Iñaki s’aixequi i vagi amb l’operador de càmera a corregir-lo i jo m’aixequi a parlar amb els actors per si cal canviar algun aspecte. Ens coneixem moltíssim i confíem l’un amb l’altre. I no només això, el cinema és una obra colectiva i donem molta importància al rol de cadascun dels membres de l’equip. Els rodatges són molt frenètics, talment com es veu a La nit americana de Truffaut. Passen mil coses a la vegada i com que l’actor està molt focalitzat en el seu
8 «ENTREACTES» Girona Cultura
treball, qualsevol aportació seva sol ser bona. De tot el que porteu fent junts, és La propera pell la pel·lícula amb la que us sentiu més satisfets? No, en realitat m’agraden totes. Quina manca d’exigència absoluta, diràs, però és la veritat! Els condemnats em va permetre descobrir el món de la ficció. Amb Els passos dobles vaig viure una aventura amb intensitat. I en comparació a les altres, La propera pell ha estat un plaer de rodatge, tot ha resultat molt fàcil tant a
nivell físic com emocional. Hi ha ajudat molt que els actors se l’han fet seva i tant l’Emma [Suárez] com l’Àlex [Monner] s’han abocat als seus papers, aportant idees; així com la resta de l’equip tècnic. Una meravella de rodatge. Els Gaudí us han reconegut la feina, però què passa amb els Goya? Se’m fa difícil contestar, no conec gaire el món dels acadèmics. Potser és que no ens coneixen i has de viure més allà, a Madrid. Crec que en el premi a l’Emma Suárez
hi ha ajudat que ha coincidit que també optava per Julieta d’Almodóvar. Quin és l’estat de l’audiovisual en general i del cinema en concret? Una mica desolador, la veritat. Les televisions han reduït molt les aportacions i costa molt trobar finançament. Costa aixecar pel·lícules i moltes les has de fer gratis o amb presupostos molt reduïts. Això ha provocat que tot s’hagi polaritzat. Fa uns anys el ventall era molt més ampli i pel·lícules d’un pressupost
mitjà eren habituals. Ara, en canvi, trobem projectes com Les amigues de l’Àgata, que són un treball de fi de carrera, i pel·lícules com les nostres i les d’en Jonás Trueba per un costat o, per l’altre, produccions amb gran pressupost com les de Bayona, Amenábar i Alberto Rodríguez. Les del mig han desaparegut. Aquest model actual obliga que rodis en tan sols dues o tres setmanes, i fa que el marge de maniobra sigui nul. Ho complica tot.
Els hàbits canvien i hi ha molta gent que mira pel·lícules en ordinadors portàtils i fins i tot en mòbils. El cinema, en pantalla gran o a casa? En pantalla gran, sens dubte. No només per la imatge, el treball del so també està pensat per al cinema. Està concebut així i fem un treball que no es pot percebre en la pantalla petita. En un segon visionat, ho puc entendre. Però els plans mai no els pensem per com quedaran a la pantalla petita.
«ENTREACTES» Girona Cultura 9
I com ho veus que grans cadenes televisives, com ara Netflix, hagin revolucionat el sector audiovisual? A l’espera d’acabar-ho de lligar del tot, en el nostre cas, que comprin els drets d’emissió de La propera pell ens salva la vida. Per la viabilitat econòmica que això suposa per al film i perquè ens dona una nova oportunitat de mostrar-la a més públic. Pensa que després de dotze anys treballant-la vam arribar al Festival de Màlaga sense distribuidor i si no n’haguéssim trobat, la pel·lícula hauria anat directament a les escombraries. No la veuria ningú i de guanyar premis, res de res. I pel que percebem, quan la gent sap que es podrà veure per Netflix guanya un cert component de prestigi. La resta de pel·lícules les tenim a Filmin, que tenen un catàleg formidable, però amb Netflix segurament la veurà un public nou, que no ens coneixia fins ara. Conxa d’Or per a Els passos dobles, un Gaudí per al documental Game over, d’Alba Sotorra (2015), i tres més per a La propera pell. Compensen els premis? S’han de relativitzar, pèro sí que ajuden a l’hora de poder reestrenar una pel·lícula. Sobretot si no pot fer, o no pots pagar, molta promoció. De cop i volta et trobes que et regalen un anunci extraordinari que, a més, esperem que ajudi els nous projectes que venen després. Pensa que hi ha producto-
10 «ENTREACTES» Girona Cultura
Em sento atreta per personatges en conflicte, dotats de grans dilemes morals res, com Movistar, que et demanen sense complexos “volem pelis que guanyin Goyas!”. Quina categoria estètica més curiosa, oi? Parlant de premis, als Gaudí, sis de vuit directors de les pel·lícules nominades eren dones. Anem bé o es tracta d’un miratge? Aquest any ha estat fantàstic, però no crec que sigui representatiu de res. És bo per allò que dèiem de la visibilitat. I és clar, amb Les amigues d’Àgata (2015) ja en són quatre de directores. Han estat alumnes meves i sé que són noies llestíssimes que han fet un primer salt. Ara caldrà veure si això es tradueix al món laboral, aquest àmbit que tant ens costa traspassar a tots i a les dones encara més. L’Associació de Dones Cineastes i Mitjans Audiovisuals (CIMA) aposta per implantar quotes
a l’hora de rebre ajuts públics. És aquesta la via o la solució? No ho sé, a priori em sembla bé per equilibrar coses que haurien de ser naturals, pero em crea un cert conflicte. Potser cal implantar-ho i després veurem si funciona, però per a mi, repeteixo, la clau és la visibilitat, que les noies pugin des de ben petites amb models vitals de feines com la nostra o d’altres àrees. Ets artista i realitzes videoinstal·lacions. L’art i el cinema van lligats? Sempre he tingut moltes inquietuds i, entre altres coses, m’encantava fer escultures. A mesura que ens fem grans, però, i com li passa a tothom, la vida ens va compartimentant gustos i preferències. Potser per això m’agrada tant fer cinema, perquè em permet coneixer vides a les quals no tindríem accessibilitat. Gràcies a aquesta feina he pogut viure
entre gitanos de Cadis, als quals encara anem a visitar quan podem, o entre africans del país dels Dogon. Temes com l’impostor i la figura del doble apareixen als teus films. Són aquestes temàtiques les que t’apassionen i t’impulsen a treballar? No crec que siguem monotemàtics, ni m’ho plantejo. Em sento atreta per personatges en conflicte, dotats de grans dilemes morals que posen en joc qüestions com ara la identitat, com els de Conrad o Dostoievski. I la maternitat, com la vius i com la compagines laboralment? La disfruto moltíssim. La part laboral i la logística familiar és la complicada, però no només a la nostra feina. Durant el rodatge de La propera pell la nostra filla només tenia un any. Els avis, que es van traslladar a tocar
les localitzacions, es tornaven per a cuidar-la fins que no arribàvem al vespre. Ella va disfrutar canviant d’ambient i essent la protagonista durant el rodatge. No vegis com li va pujar l’ego! Nous projectes? Junts, amb l’Iñaki, la segona part de La leyenda del tiempo, que produïrem nosaltres novament. Es titularà Entre dos aguas i amb ella recuperarem els personatges d’Isra, Cheíto i Saray, dotze anys després per descobrir que un exerceix de militar i l’altre malviu a San Fernando. Tot al més pur estil Jean Rouge, és a dir, jugant a partir de les seves vides, la ficció i amb imatges del film anterior. Així presenciarem el creixement físic dels personatges, no tan com Boyhood sinó més aviat com feia Truffaut amb Jean-Pierre Léaud. També estic escrivint un guió per a Federico Veiroj, el director d’El apóstata. Es
tracta d’una pel·lícula d’època molt complexa ambientada a l’Estoril dels anys 50, en plena dictadura de Salazar i quan les monarquies europees s’hi exiliaven. Exerceixes de professora i amb Termita Films produïu altres projectes com Sobre la marxa. Pretens crear escola? En el sentit que hi hagi gent que faci el mateix cinema, no cal. A les classes expliquem el gran ventall de formes i maneres que hi ha a l’hora de treballar. I, sobretot, volem mostrar als alumnes que això és possible! El cine o la vida, o el cine i la vida? No, les dues coses barrejades: el cine, que et permet viure la vida de forma intensa i diferent; i la vida, incorporada al cinema. En aquest nostre tipus de professió no se’t permet deslligar-ho. I és molt bonic!
El cine et permet viure la vida de forma intensa i diferent «ENTREACTES» Girona Cultura 11