—02 «ENTREACTES» Primavera 2017 Edició digital
GIRONA CULTURA
«ENTREACTES» ENTREVISTES
Isa Campo per Jordi Camps Linnell Josep Casamartina per Jordi Falgàs
A FONS
Prudenci i Aurora Bertrana Oriol Ponsatí-Murlà
«ENTREACTES» Girona Cultura
1
Josep Casamartina
—02 «ENTREACTES» Primavera 2017 Edició digital
Des de fa quinze anys, Josep Casamartina i Parassols (Sabadell, 1956) s’ha guanyat un reconegut prestigi com a crític d’art a les pàgines d’El País. Però per la seva trajectòria com a historiador de l’art i comissari d’exposicions, molt més amplia, ha esdevingut un referent d’una disciplina minoritària i alhora essencial en qualsevol cultura.
12 «ENTREACTES» Girona Cultura
Textos: Jordi falgàs
Fotos: AJUNTAMENT DE GIRONA. CRDI ÈRIK ESTANY
«ENTREACTES» Girona Cultura 13
Més enllà de la seva llarga i diversa carrera com a crític i historiador de l’art modern vostè també és un dels màxims especialistes en art tèxtil del país, des dels teixits modernistes fins a les creacions dels grans dissenyadors d’alta costura, i aquest hivern ha pogut fer realitat a la Casa Masó de Girona un projecte que feia deu anys que tenia al cap, una
14 «ENTREACTES» Girona Cultura
exposició sobre Rafael Masó i els teixits. Què té d’especial la relació de Masó amb els teixits que li hagués cridat l’atenció? En el seu llibre sobre Masó, Joan Tarrús i Narcís Comadira ja parlaven d’una sèrie de teixits de Masó i això em va cridar l’atenció. Arquitectes com Josep Puig i Cadafalch o Antoni M. Gallissà havien fet alguna senyera, de forma puntual,
però en el cas de Masó ja es veia que n’hi havia una certa quantitat i que, a més, formaven una seqüència fluida junt amb algunes labors casolanes, de les quals Tarrús i Comadira ja en feien esment. Quan l’any 2000 del museu tèxtil de Terrassa em van demanar una exposició sobre les arts aplicades del Modernisme, jo els vaig dir que podíem fer-la només sobre el teixit,
Aquí l’art no era total, encara hi havia art de primera, de segona i de tercera!
doncs, a diferència del que s’havia anat dient, que l’aportació del tèxtil català al Modernisme havia estat bàsicament en l’arquitectura, aquí també s’havia teixit Modernisme, però com que la roba es malmet per l’ús i després es llença, a penes n’havia quedat. Però jo en coneixia, perquè, per exemple, el meu cobrellit era modernista i encara el feia servir. D’altra banda
era la ocasió per incloure algunes d’aquelles obres que ja se sabia que existien, com ara les de Masó, però que no s’havien reunit mai en una exposició monogràfica. L’exposició de Terrassa, que vam titular “Les fàbriques i els somnis”, em va permetre fer un treball ampli de rastreig i catalogació que va servir per desmuntar molts dels tòpics que s’havien anat repetint sense base, i ens va permetre mostrar totes les vessants del teixit modernista, des de la moda, que si que s’havia estudiat una mica, a la indústria i les arts aplicades i sumptuàries, de les que se’n coneixia molt poc. I aquí és quan vaig poder aprofundir en el món de Masó. Vaig venir a Girona, vaig conèixer Narcís-Jordi Aragó i les tres filles de l’arquitecte, que em van ensenyar peces molt boniques, la majoria de les quals ara podem veure a l’exposició de la Casa Masó. Va ser una de les filles Masó, no recordo si la Montserrat o la Rosa, que em van parlar i ensenyar els exemplars de Stickereien
und Spitzen del seu pare, la magnífica revista alemanya de puntes i brodats, que jo no coneixia. Després he anat descobrint que a Catalunya molts altres artistes –homes, curiosament– també la rebien, i la utilitzaven com a font d’inspiració. En aquesta revista, i també en altres del mateix editor, l’Alexander Koch, es pot veure com els teixits es posen a la mateixa categoria que la resta de produccions artístiques, els mobles, els interiors, i fins i tot els edificis de la Secessió centreeuropea. Stickereien und Spitzen no era una revista dedicada de forma exclusiva al món femení sinó a tothom qui l’interessés la nova estètica. És la idea del tractament igualitari entre les diferents disciplines artístiques que Masó i la seva generació van adoptar i introduir a Catalunya. Exacte, la idea de l’art total. Aquí l’art no era total, encara hi havia art de primera i art de segona, i art de tercera! Però a la Secessió
«ENTREACTES» Girona Cultura 15
d’Àustria i Alemanya tot estava al mateix nivell, i en alguns àmbits del món anglès i escocès, també. Aquí això només ho van fer Masó, Josep M. Pericas i Josep M. Jujol, curiosament tres amics i companys de la carrera d’arquitectura. Jo diria que són els únics, perquè la resta d’arquitectes es van dedicar a fer edificis però no a dissenyar puntes i brodats. La qual cosa permetria afirmar, també en contra del que s’havia dit, que el Noucentisme si que va tenir una estètica aplicada al món dels teixits, cosa que aquesta exposició corrobora. Què en pensa? Penso que el Noucentisme hauria d’anar al psicòleg [riu], perquè com més avancem més problemes té amb la seva pròpia estètica. Masó des de molt jove ja es sentia noucentista. Però molts historiadors han interpretat la primera meitat de la seva obra com a modernista, per exemple Josep Francesc Ràfols i Alexandre Cirici, primer, i Oriol Bohigas, després, igual que l’obra coetània de Pericas. Si acceptem, però, el replanteig que fan Tarrús i Comadira que ja el veuen plenament noucentista, fins i tot abans del 1910, això ens obliga a redefinir la idea que fins ara teníem de Noucentisme, sobretot de l’arquitectura i les arts aplicades. Si fem cas a aquest altre postulat, Noucentisme ja no és únicament la tendència classicitzant i conservadora dels deixebles de Puig i Cadafalch,
16 «ENTREACTES» Girona Cultura
sinó que gràcies, sobretot, a Masó, també és un moviment artístic que incorpora els conceptes renovadors que s’estaven desenvolupant arreu del centre i el nord d’Europa. Per això altres artistes que, a priori, ens podia semblar que no havien fet una obra noucentista, si que en serien de ple, com és el cas d’Ismael Smith qui, de fet, va ser nomenat el primer representant estètic del moviment pel mateix Eugeni d’Ors, ja el 1906. El Noucentisme va ser sobretot una actitud però pel que fa a l’estètica va ser molt menys definit, ja que hi confluïen tant el mediterraneisme de Joaquim Torres-García i de Joaquim Sunyer, que d’altra banda eren equidistants, i també el d’Enric Casanovas i Josep Clarà, com l’adaptació del secessionisme centreeuropeu en arquitectura i arts aplicades que van introduir Masó i altres. L’arquitecte gironí era un admirador i seguidor de Gaudí, però també ho va ser dels
El Noucentisme hauria d’anar al psicòleg; com més avança més problemes té
La grandesa de Masó és fer un còctel meravellós de coses aparentment antagòniques
corrents estètics alemanys i en va saber fer una síntesi. Aquesta és la seva grandesa, fer un còctel meravellós de coses aparentment antagòniques, tal com va veure que feien els austríacs i alemanys que miraven la tradició local, la depuraven i la van modernitzar d’una forma radical. Una cosa que a Catalunya no van saber fer-ho pas gaires arquitectes i dissenyadors del Noucentisme, perquè es van quedar atrapats només per la tradició. En el cas de Masó la síntesi reeixida entre tradició i modernitat i entre el vernacle i l’internacional s’evidencia en gairebé tot el que va fer, des de la ceràmica de la Bisbal fins als fistons i brodats casolans. Això em porta a preguntar-li per la seva feina al capdavant de la Col·lecció Antoni de Montpalau, gràcies a la qual ha salvat,
ha reivindicat i té cura d’un important patrimoni tèxtil. Jo sóc de Sabadell i el tèxtil forma part del meu ADN. Però el vaig començar a mirar amb més atenció a partir d’aquella exposició pel museu de Terrassa. Mentre la preparava em vaig adonar que s’havia estudiat molt poc el teixit modernista i, també, el de l’època Art Déco. La recerca va donar peu a l’edició d’un llibre que ha quedat com un referent i també va propiciar que pogués fer una col·lecció per al museu de Terrassa. Després, però, la vaig voler continuar a títol individual, perquè jo no treballava al museu sinó que era, i he estat tota la vida, freelance. Li ho vaig comentar a una amiga meva, l’Anna Maria Casanovas, i el 2004 vam crear la Col·lecció Antoni de Montpalau. Però em va demanar que busquéssim un nom que no fos el seu ni el meu, i per això vam triar el del protagonista de Les històries naturals de Joan Perucho, en honor de l’autor d’aquesta novel·la que ens encantava a tots dos i al qual jo havia conegut personalment. Durant els primers temps, la col·lecció estava enfocada a recopilar i conservar teixit modernista i Art Déco. Però un dia, parlant amb una de les filles de Josep de Togores, li vaig dir que el més bonic d’un retrat que li havia fet el seu pare era el vestit, i em va respondre “aquest vestit encara el tinc”. Em va convidar a casa seva i ens va regalar trenta vestits, que anaven des de 1947 fins els anys 70.
«ENTREACTES» Girona Cultura 17
Ara la col·lecció compta amb més de 10.00 vestits
18 «ENTREACTES» Girona Cultura
Llavors vaig començar a demanar a totes les meves coneixences si havien guardat vestits i me’n van començar a caure, primer de modistes sabadellenques i després de modistes i cases d’alta costura de Barcelona, i més endavant de noms internacionals. Amb això arribem cap a l’any 2008 que és quan des de l’Ajuntament de Barcelona es va condemnar a mort el Museu Tèxtil i d’Indumentària, per ser engolit pel futur Museu del Disseny. Va ser la desapareguda Tote Barri –en aquells moments bibliotecària del museu– la que em va esperonar a fer alguna cosa davant de l’imminent desmantellament. I junt amb Victòria Combalía, Jeannine Mestre i Margarita Rivière, entre d’altres, varem fer públic un manifest i posar en marxa una campanya per intentar salvar-lo. Però, tot i que vam aconseguir una munió de signatures, el museu es va desmuntar. I com que ja no acceptaven donacions, aquestes van començar a arribar a la nostra col·lecció. Així vaig anar entrant en un món que s’anava perdent i oblidant, fent una recerca que havia iniciat la Rosa Martín i Ros, antiga directora del Museu Tèxtil. Poc a poc vaig anar coneixent dissenyadors i modistes que s’emocionaven al veure que m’interessava per la seva feina. Quan vaig contactar, per exemple, amb la Rosser, una de les figures destacades de l’època daurada de l’alta costura a Barcelona, des del primer moment em va repetir “no em deixis”.
La majoria de persones que jo contactava ja no estaven en actiu però tenien molt per explicar, eren els protagonistes oblidats de tot un món, de tota una història que calia preservar. I també molta la gent que havia guardat els vestits, de quan eren joves o de les mares o àvies, es mostraven molt receptius. Després he anat continuant contactant amb els protagonistes de l’arrencada del prêt-à-porter, als anys 60 i 70, i rere d’ells amb els dissenyadors actuals. Ha estat així com ha anat creixent la col·lecció, que ara ja compta amb més de deu mil vestits, a part de complements, teixits, dibuixos i fotografies, i és la més rellevant del nostre país perquè té un criteri transversal i enciclopèdic. I per tal de preservar-la fa tres anys varem crear una fundació. També voldria que em parlés dels seus nombrosos treballs dedicats a donar a conèixer artistes i arquitectes oblidats o si més no poc reconeguts.
Penso en les exposicions i publicacions, per citar només alguns exemples, que ha dedicat a pintors com Josep de Togores, Serge Charchoune i Marian Pidelaserra, als arquitectes Josep Renom i Juli Batllevell, o l’exposició que està a punt de presentar al MNAC sobre Ismael Smith. Com explica la seva atracció cap a disciplines artístiques o figures que fins aleshores s’havien considerat secundàries? Tot va començar de molt jove, als primers anys 70, quan jo era el component més petit de la Sala Tres, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, que va ser una de les impulsores de l’art conceptual a Catalunya. Aviat, però, jo em vaig decidir a treballar en ferm per recuperar el patrimoni local, ja fos artístic o arquitectònic. Al mateix temps que a Girona es començava a reivindicar la figura de Masó, i es mirava d’aturar els enderrocs de les seves obres, a Sabadell s’havia de salvar un
Jo sempre dic que cal mirar les coses amb la seva justa mesura «ENTREACTES» Girona Cultura 19
patrimoni, cases, despatxos, fàbriques i teatres, que tenien interès, malgrat que no fossin obres tan destacades com les que hi havia en altres llocs. Sabadell era, i és encara, una ciutat d’estar per casa, poc monumental, però amb obres que mirades de prop tenien l’encant i la història del lloc. Però tot va anar a terra. També em vaig dedicar a estudiar els artistes locals que em semblaven més interessants, encara que, situats en un panorama més general, fossin menors. Jo sempre dic que cal mirar les coses en la seva justa mesura, sense sobredimensionar-les però tampoc menysprear-les, que és els dos extrems en què sol caure el provincianisme. Per tant, per a vostè tot seria el mateix, tant si parlem de la pintura de Togores com dels dissenys de Palau Oller com de... En el fons tot té un mateix sentit i una mateixa direcció. Jo el que vull és aportar coses. Per exemple, a mi fer una exposició de Miró no m’aporta res perquè jo tampoc podré aportar res. A mi el que m’ha interessat i m’interessa és anar a buscar tot allò que s’ha estudiat poc i pots concentrar esforços per aportar-hi al màxim. Hi ha exposicions d’aparador i exposicions d’investigació. Les primeres són només de propaganda, tot i que a vegades pot ser molt útil. Les segones, les d’investigació, marquen un abans i un després, i és com jo penso que haurien de ser la majoria,
20 «ENTREACTES» Girona Cultura
perquè l’exposició és una oportunitat per ampliar el coneixement sobre un tema concret i poder donar-lo a conèixer. Per exemple, quan [el 1997] vaig fer l’exposició sobre Togores –que, per cert, l’havia proposat a la Generalitat i a “la Caixa”, i aquí tothom em deia que era boig i que Togores no valia la pena, fins que me la va acceptar el Museu Reina Sofía– hi va haver qui va publicar que aquell reconeixement era com un funeral i que de Togores ja no se’n parlaria mai més, però va ser totalment a l’inrevés. A partir de l’exposició se l’ha reconegut. Jo no dic pas que tota la seva obra tingui la mateixa vàlua, sinó que precisament l’exposició va servir per reivindicar allò que va fer d’interessant i evitar que fos menystingut per culpa del conjunt de la seva producció. Hi ha artistes amb un talent i un nivell que dura sempre; i en canvi n’hi ha altres amb incoherències, o trajectòries trencades. Quants quadres fan un bon pintor? A vegades un, dos o tres, enmig d’altres d’intranscendents. El que hem de saber és destriar. Exacte, i admetre que molts artistes consagrats també tenen obres fallides o mediocres. Absolutament. Una vegada en unes jornades celebrades a Figueres ho vaig dir: quan estudiem a fons un artista o un arquitecte o un dissenyador hem de mirar de no enamorar-nos del personatge, per més que ens agradi, hem de mantenir sempre la
distància, per saber destriar el gra de la palla. Dalí també va fer moltes obres insulses, igual que tants altres artistes famosos, però no passa res. Hi ha gent que es manté bé al llarg de tota la seva trajectòria i altres que, com deia, tenen una producció truncada o irregular.
Hem de saber mantenir la distànica per destriar el gra de la palla «ENTREACTES» Girona Cultura 21
Sobre el que comentava abans, que en més d’una ocasió les seves propostes primer han estat acollides per museus o fundacions de Madrid abans que a Barcelona, m’agradaria saber la seva opinió sobre el moment que travessen tant els museus com les galeries al nostre país, i quines són les mancances que veu en el sector. Jo crec que una de les coses que falla en les institucions d’aquí és per culpa d’una certa covardia, o por a fer el ridícul, de qui les dirigeix, almenys aquesta ha estat la tònica fins fa poc, ara sembla que tot està canviant una miqueta. Durant molt temps no s’ha volgut apostar per propostes que no fos anar sobre segur, parlo sobretot d’artistes històrics, en l’art contemporani potser ha estat diferent. D’exposicions de noms famosos tots els museus en voldran sempre, tantes com sigui possible,
però arriscar per altres temes que no siguin segurs no és fa gaire. Tot i que a vegades també s’ha fet just al contrari, sobredimensionar la importància d’un artista de poca volada. Tal com deia, és difícil assolir la mida justa. En el cas de les galeries, la meva impressió és que moltes són botigues. I ho són perquè precisament no hi ha gaire bon col·leccionisme. Recentment, a nivell privat s’han fet col·leccions que acaben tenint importància no pas per una qualitat excel· lent de les obres i els autors representants sinó més aviat pel volum de peces aplegat, un fet també propiciat per la manca de col·leccions realment bones o per la manca de visibilitat d’aquestes, si és que existeixen. I els grans col·leccionistes d’obres indiscriminades passen a ser considerats mecenes. Però un mecenes és algú que dona alguna cosa a canvi de res, i això, per desgràcia, aquí no ho fa quasi ningú.
El cert és que treballo per afinitats, tant si són artistes vius com no 22 «ENTREACTES» Girona Cultura
I finalment li volia preguntar per la situació de la crítica d’art a Catalunya, que també ha canviat molt en els últims anys. Per mi, el crític d’art és algú que mira, intenta entendre, opina i difon. És cert que s’ha perdut bastant aquest concepte, i sobretot s’ha bifurcat. D’una banda ha evolucionat cap al que podríem anomenar periodisme cultural, que només difon, i de l’altra cap a la teoria de l’art que entra de ple en el camp filosòfic i, sovint, si no se sap explicar molt bé, resulta inintel·ligible per al lector. Jo procuro mantenir-me al mig, donar la meva opinió i fer-me entendre. El cert és que treballo per afinitats, tant si són artistes vius com no. Triar no deixa de ser una feina bastant creativa. I si una cosa no m’interessa, no en parlo. De segons què, a vegades, la millor crítica és el silenci.