Entreactes [Girona Cultura Hivern 2016-17]

GIRONA CULTURA

«ENTREACTES» Lluís Pasqual

Per Xavier Castillón

ALICIA KOPF

per Imma Merino

«ENTREACTES» Girona Cultura

1

Textos: Xavier Castillón

Fotos: Ajuntament de Girona. CRDI Èrik Estany

2 «ENTREACTES» Girona Cultura

Lluís Pasqual Lluís Pasqual (Reus, 1951) és un dels noms més destacats i amb més projecció internacional del teatre català, com un dels fundadors, ara fa 40 anys, del Teatre Lliure, que dirigeix des del 2011. Pasqual ha combinat la gestió d'alguns dels principals teatres europeus amb la direcció escènica d'una quantitat inabastable de muntatges teatrals i operístics, l'últim dels quals ha estat In memoriam (La quinta del biberó), que va inaugurar la 25a Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona.

«ENTREACTES» Girona Cultura 3

La seva relació teatral amb Girona va començar ara fa quaranta anys, l’any 1976, ja abans de la creació del Lliure, amb la representació de Roses roges per a mi al Teatre Municipal.

Sí, tota la gent de la professió vam crear l’any 1976 l’Assemblea d’Actors i Directors. Ens vam encarregar de la gestió del Festival Grec i vam fer quatre espectacles de producció pròpia, un dels quals va ser Roses roges per a mi.

Com ha vist evolucionar teatralment Girona en aquestes quatre dècades?

Per començar, el 1976 pràcticament no hi havia companyies enlloc i ara n’hi ha moltes: aquesta és la gran diferència. Llavors no es podia fer una programació estable perquè no hi havia prou companyies i ara es poden fer programacions senceres, ja des de fa molts anys, amb produccions i companyies del país, i a vegades no hi caben totes.

Jo sempre recordo la imatge d’en Salvador Sunyer amagat darrera la cortina d’una llotja mirant els assajos que fèiem amb el Lliure al Teatre Municipal, perquè vam venir uns anys a assajar al setembre a Girona: preestrenàvem aquí dues o tres produccions i després obríem el teatre a Barcelona. Això ens permetia fer aquella cosa que la gent troba tan normal en el món de l’esport: els jugadors estan concentrats a tal lloc i ningú s’estranya, i nosaltres també ho fèiem

4

«ENTREACTES» Girona Cultura

perquè no és el mateix la pressió que reps a Barcelona que estar en un lloc tranquil com Girona, on en Pere Codina et donava la clau del Teatre Municipal i estaves a casa teva. A més, era més barat, i això era essencial en aquell moment, perquè molts de nosaltres estiuejàvem a l’Empordà i venir aquí ens sortia més a compte que tornar a Barcelona.

De quins anys parla?

Estic parlant dels anys 1977, 1978 i 1979, de la mateixa època en què també vam estrenar Una altra Fedra, si us plau, d’Espriu, amb Núria Espert. Després jo recordo que quan fèiem les gires internacionals amb el Centro Dramático Nacional, Girona era la primera plaça sempre: aquí vam fer Luces de bohemia i El público.

Girona va començar a ser un punt de referència teatral per a mi, i aviat va ser-ho també per a molta més gent: Temporada Alta va començar amb unes mides molt petites i s’ha convertit en un festival molt important.

Quins records té del Teatre Municipal?

El problema gros del teatre de Girona eren els decorats: els havies de descarregar a baix, amb una furgoneta petita davant la porta de l’Ajuntament, i anar carregant-los a pes fins a dalt. I ara hi ha una plaça al darrera, que jo li donaria un premi a l’arquitecte, perquè era la plaça més difícil de resoldre del món i està molt ben resolta per a aquestes qüestions logístiques. És

un teatre que, quan estàs a dintre, realment el món de fora deixa d’existir. Hi ha teatres que et toleren i teatres que t’ajuden, que t’acullen, i aquest és un teatre acollidor.

A més, hi he assajat tantes vegades que el meu cos ja se’l sap, pel que fa a les mides, el so, etc. El conec molt bé.

Aquest any el Lliure celebra 40 anys i Temporada Alta, 25. Dos projectes de llarg recorregut que van néixer des de la més estricta autogestió.

I que surten d’una necessitat. No és algú que decideix que hem de tenir una carrera de fórmula 1 o hem de tenir un festival de teatre o hem de tenir un teatre d’aquest tipus, sinó que és al revés: ve de dintre cap a fora. És un grup de gent que, portada per una passió, per una admiració vocacional pel teatre, decideix portar endavant un projecte. Tots dos són, en principi, projectes amb poques possibilitats de futur, quan neixen. L’any 1976, quan nosaltres decidim que muntaríem un teatre, uns tallers i una companyia, ens deien que estàvem bojos. I amb Temporada Alta també va passar el mateix: imaginar que es podia crear un festival, un focus important de teatre fora de Barcelona en aquell moment, quan culturalment tot el que no era Barcelona es considerava una mica l’extrarradi, a no ser per algunes iniciatives petites o sorgides al voltant de la universitat, quan tot començava o estava per co-

“El Lliure i Temporada Alta van néixer de la necessitat i la passió”

mençar... Doncs Temporada Alta fa 25 anys i el Lliure en fa 40, contra tota lògica, i han crescut molt bé.

Com a director va debutar amb Roots (Arrels), amb el grup de teatre independent reusenc La Tartana, el 1968. Se sent fill del Maig del 68?

No, no m’hi sento, tot i que l’estiu del 68 vaig fer el meu primer viatge a París i encara vaig poder ensumar molt de prop els resultats d’aquella revolta. Però jo crec que aquí nosaltres, desafortunadament, no ens podíem permetre un Maig del 68: podíem fer un Maig del 68 personal, vestint-nos

de hippies més o menys, fumant porros, però la resta no ens ho podíem permetre, no casava del tot amb ser antifranquista. No sé com explicar-ho... La primera vegada que una classe de l’Institut del Teatre vam sortir a fer teatre al carrer, a la Rambla, vam acabar a comissaria a Via Laietana, i ens va haver de treure el director de l’Institut a les quatre de la matinada, i a tots ens van fer una fitxa. I ara dius: això passava? Sí, això passava.

Portàvem una motxilla de plom i no ens podíem permetre el nostre Maig del 68 fins que no fotéssim aquesta motxilla de plom enlaire.

«ENTREACTES» Girona Cultura 5

Ha dit sovint que en aquella època fèieu teatre perquè no podíeu fer política.

I és exactament així: jo sóc molt conscient que vaig començar a fer teatre a Reus, amb La Tartana, perquè això substituïa qualsevol activitat política. Me’n recordo molt més dels assajos que de les funcions, perquè sovint assajàvem obres que sabíem perfectament que no ens deixarien representar: Homes i no d’en Pedrolo, que ens la van prohibir; assajàvem Tot esperant Godot sabent que no érem capaços de fer-la, però mentrestant discutíem i arreglàvem el món, perquè teníem 15, 16 o 17 anys, i el teatre suplia

altres activitats. Quan es va morir aquell home i ja es va poder parlar en veu alta de política, el teatre es va convertir en una altra cosa.

Però en aquells moments era el nostre aliment ideològic. Segurament per això jo començo a fer teatre polític: la primera cosa grossa que faig és La Setmana Tràgica (1975), sobre el moviment obrer de principis del segle XX, i la segona és Camí de nit (1976), l’espectacle que va inaugurar el Teatre Lliure, també amb una dimensió històrica i social, perquè en realitat aquestes obres eren una continuació del que m’havia portat a mi a fer teatre des de molt jove.

“La crítica (...) no porta ni un espectador al teatre.

El que porta l’espectador al teatre és el boca-orella” 6 «ENTREACTES» Girona Cultura

Un crític va escriure sobre Camí de nit: “El treball de Lluís Pasqual com a director ha estat molt superior al del Lluís Pasqual autor”. Des d’aquell primer moment, fins a quin punt la crítica ha condicionat la seva carrera?

La crítica (i això està comprovat estadísticament) no porta ni un espectador al teatre. El que porta l’espectador al teatre és el boca-orella, la recomanació personal i, de vegades, una cosa que està a l’ambient i que no se sap ben bé per què, per determinats títols o temes, fa que la gent vagi al teatre. Però això no ho sap ningú com funciona: si ho sabéssim, tindríem la clau de l’èxit i tots encertaríem sempre. En general, no llegeixo les crítiques de les obres que jo dirigeixo. Quan dirigeixo un teatre sí que llegeixo totes les crítiques, perquè una cosa és la meva responsabilitat personal com artista i una altra la que tinc com a gestor. El que sí m’ha servit molt, més d’una vegada, és tenir converses amb crítics, que és diferent.

Perquè els crítics dels diaris tenen un gran problema, i la gent no ho sap, que és l’espai: de cop i volta, la publicitat, un succés esportiu o la mort d’algú fa que el que ells pensen quedi reduït de 20 a 7 centímetres, o sigui que el text publicat tampoc no reflecteix del tot el seu pensament.

No prefereix dirigir teatre que dirigir un teatre, amb tota la part feixuga de gestió i administració que això comporta?

No, a mi m’agrada. I m’ho han preguntat moltes vegades: no et fa mandra la part de despatx? No me’n fa gens, en primer lloc perquè he tingut la sort de tenir equips molt bons. El teatre no és una cosa que un fa sol, sempre hi treballes amb gent. En aquest sentit, m’agrada l’exemple del cinema americà, on és molt habitual que directors com ara Scorsese i Spielberg també produeixen les pel·lícules d’altres realitzadors, i ningú no ho troba estrany. A mi em produeix la mateixa satisfacció que surti bé un espectacle meu o un espectacle d’un altre quan jo estic dirigint un teatre. A més, encara que sigui una manera frívola d’explicar-ho, sóc gèminis i a dins meu hi ha com dos germanets que poden ocupar-se de coses diferents.

Quan assajo, no penso en la gestió, tinc aquesta sort i no se’m barregen les dues coses, però és com si assagés una altra persona per mi.

I el tracte amb els polítics que gestionen la cultura?

Evidentment, és un factor important, però també depèn de qui sigui la persona amb la qual et tocar dialogar i entendre’t en cada moment. He tingut molts ministres de Cultura, però una cosa és Javier Solana i una altra la resta, i tampoc no és el mateix Jack Lang que Jacques Toubon. Tot

depèn de l’interlocutor que tinguis.

Amb la seva experiència podria fer bones comparatives entre les diferents polítiques culturals europees. Alguna conclusió?

Sobretot era un altre moment. Ara hi ha la pràctica (no sé fins a quin punt encertada o no) de convocar concursos per dirigir els teatres. En aquell moment, era una qüestió de confiança, i per a mi ho va ser a Madrid, a París, a Venècia... Per tant, ja s’establia un pacte de confiança amb el governant i això ho feia més fàcil.

Culturalment, sempre tenim la sensació que aquí estem en una situació molt pitjor que a l’Europa civilitzada.

Fins a quin punt aquestes comparatives són justes?

No sé si són justes, més aviat diria que són indignants: som un país ignorant, un país inculte de base.

L’educació és molt deficient i aquí està l’arrel de tot el que vindrà després en l’aproximació de la gent a la cultura. Potser sona molt prosaic, però tot plegat és una qüestió de diners: si nosaltres mirem la part del PIB que dediquem a la cultura i la comparem amb el que hi dediquen França, Itàlia, Alemanya o Anglaterra, doncs ja no tenim. Hi ha coses per a les quals es necessita talent, imaginació, sort, sentit de l’oportunitat, etc., i hi ha coses que no, que es necessiten només diners per fer-les. Igual que es necessi-

taven diners per arreglar els teatres quan estaven plens de goteres als anys setanta, i això es va fer amb paletes i amb ciment, amb diners ara es paguen equips de gent.

Ara hi ha gent molt preparada, perquè la gent volta molt. En aquests moments qualsevol jove de 20 anys se’n va a Londres a veure una obra de teatre, torna, fa un curs... La gent es mou molt i això necessita uns recursos. Són uns diners que no els hauria de demanar ningú: els propis governants haurien de saber que aquests diners són els més ben invertits. Els governs influeixen molt: en quatre anys del PP a tot l’Estat espanyol el llistó cultural ha caigut molts metres, perquè la televisió és infinitament més vulgar i més partidista, perquè triomfen de cop i volta coses molt elementals i banals. Els governs marquen l’educació i, per tant, també la cultura.

Com a mínim marquen un 21% a la baixa...

A més! És una pura qüestió de concepte: pensar que veure Don Joan costa un 21% d’impostos i que veure Don Joan en versió porno costa un 4% és un disbarat.

Com a director del Teatre Lliure ha demostrat una àmplia visió intergeneracional, treballant amb consagrades com Rosa Maria Sardà i Núria Espert, però també amb els joves de La Kompanyia Lliure.

Jo sempre penso, quan tinc un actor al davant, que és el millor actor del món, es

«ENTREACTES» Girona Cultura 7

digui com es digui, i tingui l’edat que tingui. El que passa és que la companyia jove té un component que jo puc assumir ara i que no hauria pogut fer abans: un component pedagògic, de transmissió d’experiència i coneixements. Aquest és un ofici que ja te’l poden explicar i mig ensenyar en una escola, però s’aprèn a l’escenari. És com els jugadors que volen més minuts de futbol, per molt que entrenin. Els actors també volen minuts d’escenari.

I veig els joves quedar-se entre caixes: quan vam fer El rei Lear, cada vegada que sortia l’Espert a fer el gran monòleg del tercer acte, estaven tots allà per escoltar-lo dia rere dia. O un actor jove que, quan vam representar les dues obres d’Eduardo De Filippo, cada dia mirava per un foradet l’escena de Jordi Bosch. Jo sempre he pensat que al teatre ha d’haver-hi gent molt diferent.

Què el motiva després de tants anys d’escenaris?

Jo, personalment i artísticament, l’única cosa que necessito és sorprendre’m cada vegada a mi mateix, per poder sorprendre també l’espectador. Si jo no em sorprenc a mi mateix, si no intento trobar una porta que no hagi obert mai, no em surt a compte, perquè llavors haig de tirar d’ofici, i quan jo tiro d’ofici (que en tinc, perquè ja em toca) sóc dolent, se’m nota. Sempre es tracta d’explicar una història, però sorprenent-te, que és el que també vols que et passi a la vida, en realitat.

8 «ENTREACTES» Girona Cultura

Recentment ha publicat el llibre De la mano de Federico, presentat com la seva estrena literària. I la seva obra com a dramaturg?

Quan vaig escriure La Setmana Tràgica i Camí de nit no va ser perquè tingués cap ambició d’escriure teatre, sinó perquè a mi em semblava que no era capaç de posar en escena l’obra d’un altre.

Quan vaig comprovar que sí podia fer-ho, que va ser amb Leonci i Lena (1977), vaig decidir que ja no escriuria mai més res, que ja hi havia massa bons textos i ja em veia capaç de portar-los a escena. I realment no vaig escriure mai més res. Ni tan sols se’m va passar pel cap fer-ho: mai vaig tenir ni la necessitat ni la temptació d’escriure. Després he escrit De la mano de Federico, que és una obra d’encàrrec, i In memoriam (La quinta del biberó), que en realitat no l’he escrit jo, sinó que es una suma, feta amb paraules meves, de molts diaris, records, cartes i testimonis d’antics soldats de la lleva del biberó que he anat entrevistant un per un.

Seria més aviat com un reportatge de guerra.

Sí, he volgut fer com un documental però en teatre.

Evidentment, hi ha tota una tasca de condensació perquè tenia tant de material que no sabia per on començar perquè l’espectacle no arribés a durar una setmana. Per tant, havia de triar i reescriure aquell material dels “biberons”.

Per què va fer aquesta obra?

Jo tenia un oncle que va morir a la batalla de l’Ebre, de la lleva del biberó, però jo no ho vaig saber fins que vaig tenir 7 anys, perquè les famílies parlaven d’abans de la guerra o de després, però no de la guerra: era un trauma tan gran que hi havia un silenci de plom. I jo ho vaig descobrir perquè a les golfes de casa meva hi havia en un armari una motxilla de soldat, amb una màscara antigàs i unes cartes.

Era la motxilla que els van enviar als meus avis quan el meu oncle va morir, amb la mitja xapa que volia dir que el soldat estava mort o “desaparecido en combate” com en deien. I vaig fer preguntes que naturalment no em van contestar, perquè no en volien parlar. Després de la mort de Franco, els anys 76 i 77 els “biberons” van començar a explicar la seva experiència, però no als seus fills, sinó als seus néts. La gràcia és que molts dels testimonis estan recollits pels néts i les nétes dels soldats que havien sobreviscut i van sentir la necessitat d’explicar aquesta mena d’aventura col·lectiva absurda que els va tocar viure. I ja fa uns anys, vaig llegir els primers llibres sobre el tema, vaig anar als escenaris de la batalla de l’Ebre i em vaig dir que aquí hi havia una cosa per explicar, un homenatge per fer, en tot cas, perquè tampoc l’espectacle té forma de teatre: és com aquests actes cívics que es fan per retre homenatge a algú que s’ho mereix.

“En quatre anys del PP a tot l'Estat espanyol el llistó cultural ha caigut molts metres” «ENTREACTES» Girona Cultura 9

Tornant a Lorca, diu que és com el germà que l’ha acompanyat tota la vida.

Tots els nens tenen amics inventats i per a mi Lorca ha estat una mica el mateix, com un germà inventat, però no a partir de res, sinó a partir de l’emoció que em produïa la lectura de l’obra d’aquest home, amb el qual de seguida vaig tenir una gran afinitat. A tots ens passa: hi ha pel·lícules, músiques, llibres, fotografies amb les quals un té més afinitat que amb altres i no sap explicar ben bé per què. Per què m’agrada Milan Kundera? Perquè és bo? Bé, sí, però també hi ha altres escriptors que són molt bons i no els llegeixo.

En canvi, Kundera em toca una fibra determinada, en sigui conscient o no. I amb Lorca va començar així.

Després he tingut l’oportunitat moltes vegades de practicar-lo des de dintre, de ser amic de la seva família,

de representar-lo, de dir-lo en veu alta, de conviure amb ell de moltes maneres, i és algú que em poso a llegir-lo i tinc la impressió que sé per què ha escrit el que ha escrit, que l’entenc molt bé.

I no és veritat: m’ho invento, és clar que m’ho invento.

Ell segurament diria una altra cosa, però jo em sento molt a prop seu. I en realitat és molt senzill: a Lorca li passa el mateix que li passa a tothom, la diferència és que ell sap dir-ho i nosaltres no. Per a això són els poetes, per trobar les paraules per dir allò que també et passa a tu però tu no saps posar-hi paraules. És com quan algú està esperant el diagnòstic d’una malaltia: quan li posen nom al que té no es cura, però sembla que almenys ja té alguna cosa per començar a posar-hi remei. És neumònia, val, ja ho sé. Doncs és el mateix: hi ha paraules que ell utilitza que expliquen exactament el que em passa i jo no ho he sabut dir mai.

El futur immediat?

In memoriam (La quinta del biberó) la portarem a Madrid i la traduirem al castellà, que és una cosa molt difícil de fer perquè aquí hi ha accents de diferents llocs, de Tortosa, de Lleida, etc., i ja veurem com ho resoldrem. I jo aquest any només faré una reposició al Teatro de la Zarzuela de Madrid (Château Margaux / La viejecita), però després em concentraré en In memoriam (La quinta del biberó), perquè vull seguir molt de prop la companyia jove, aquests nois i també les noies que estan fent Revolta de bruixes, perquè trobo que La Kompanyia Lliure és un viver molt maco. A part de programar el Teatre Lliure, m’agradaria seguir molt de prop la feina d’aquests nanos per fer aquesta tasca de transmissió que et deia abans, per passar el testimoni.

“Sempre es tracta d'explicar una història, però sorprenent-te, que és el que també vols que et passi a la vida, en realitat” 10 «ENTREACTES» Girona Cultura

«ENTREACTES» Girona Cultura 11

Textos: Imma Merino

Fotos: © Júlia Echevarría, 2016

12 «ENTREACTES» Girona Cultura

Alicia Kopf «ENTREACTES» Girona Cultura 13

Imma Ávalos Marquès (Girona, 1982) va imaginar fa un temps una dona que busca alguna cosa que resulta ser el seu cap. Kopf significa cap en alemany i Alicia és un nom que evoca el meravellós, l’altre costat del mirall, la curiositat, el fet mateix de buscar alguna cosa i de trobarne una d’inesperada. A Germà de gel, llibre que pot considerar-se la culminació d’un projecte («Articantàrtic») que, incloent exposicions presentades a la sala Joan Prats, La Capella i el Bòlit, posa en relació una recerca sobre els exploradors polars de primers del segle XX amb experiències personals i reflexions sobre la creació artística, pot llegirse: «Un amic alemany em va dir que Alicia Kopf semblava un nom de jueva emigrada. Em va semblar bé perquè, com els jueus, no em sento a casa enlloc».

Alicia Kopf, que també és un personatge que va construint-se, no sembla aliena a l’esperit nòmada, al moviment i a la vulnerabilitat. El cas és que Imma Ávalos va trobar un nom artístic amb el qual, per pudor, vol definir una separació entre la privacitat i el personatge públic, encara que en la mateixa obra pugui semblar que es confonen. Tanmateix, l’excel·lent recepció de Germà de gel, que d’entrada va guanyar el premi Documenta de 2015 i que s’ha convertit en un cert fenomen literari reconegut també amb el premi Llibreter, ha sotmès Alicia Kopf a una exposició pública que potser repercuteix en Imma Ávalos, que, havent estudiat primer Belles Arts i després Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, aborda la pràctica artística i l’escriptura de manera indestriable.

14 «ENTREACTES» Girona Cultura

Tot el que està passant és estrany, però també em fa il·lusió. No tant perquè es parli de mi, sinó perquè es parla de la meva obra i percebo que aquesta continua en la lectura que d’altres en fan. A part de fer visible Germà de gel als mitjans, valoro haver mantingut converses amb crítics i periodistes que han fet lectures atentes i que, entrevistant-me, m’han donat altres perspectives del llibre i me n’han fet veure coses diferents. Això, de fet, també em passa amb persones que m’escriuen i que em fan arribar les seves impressions i com s’han sentit interpel·lades, de manera que l’obra es vivifica en aquest intercanvi d’imaginaris.

A Germà de gel, escrivint-lo, a més, en primera persona, aportes indicis pels quals es pot suposar que parles d’experiències pròpies, que són relatives a la condició d’artista (amb les seves exigències i la seva precarietat) i al procés d’investigació que ha dut a l’escriptura del llibre: fas visibles, per així dir-ho, els materials amb què s’ha construït; però també les vivències amoroses, les relacions familiars i amistoses.

Tanmateix, escriure sobre un mateix és transformar la pròpia experiència i, per tant, ficcionar-se.

Certament. Escriure és ficció i, per tant, ficcionar-se. Crec que el caràcter del llibre, la seva forma, fa evident que no he escrit una autobiografia. Però com que

parlo d’algunes experiències personals, encara que reconvertides en relat i metàfora, m’ha semblat honest escriure des del jo i, per tant, utilitzar la primera persona.

Jo, de fet, ho defineixo com una autoficció. En fi, són conceptes problemàtics, però crec que, en certa manera, tot autor fa autoficció, de manera més explícita o més implícita. Ho fa encara que no parli de res que hagi viscut. Sempre es parteix d’una inquietud personal.

Allò revelador és que parlant dels exploradors polars ho fas d’alguna cosa relacionada amb tu mateixa. Però a la vegada també explores altres mons i els fas presents en la seva alteritat.

El cas és que aquests exploradors m’han ajudat a pensar sobre la condició de l’artista. Per què van aventurar-se en terres gelades, quan no hi havia maquinària per afrontar-ho,

exposant-se al perill, al no-res i al fracàs? Per una necessitat de conquesta posada al servei d’interessos patriòtics? Potser sí, però no ho explica tot. Jo em faig preguntes, que sovint són difícils de respondre. Però trobo analogies, que és allò que m’interessa: treballar amb les metàfores, observar semblances inesperades.

Com aquells exploradors, els artistes s’obsessionen en alguna cosa sense que potser aconsegueixin arribar enlloc. Per què hi ha persones disposades a un cert sacrifici i a l’aïllament per formalitzar una pràctica artística? Aquesta actitud remet a una ferida interior?

Per què aquesta necessitat?

No ho dic en un sentit negatiu. Aquesta inquietud fa fer coses que, si no fos per ella, no es farien.

“Escriure és ficció i, per tant, ficcionar-se.

Crec que el caràcter del llibre, la seva forma, fa evident que no he escrit una autobiografia” «ENTREACTES» Girona Cultura 15

Suposo que, en el cas de l’artista, es refereix que no faria l’obra. Però se m’acut una altra cosa: si no hagués estat pel projecte, potser no hauria anat a Islàndia. És una manera de dir que no només ha treballat sobre experiències viscudes, sinó que n’ha viscut de noves. És clar. I en el cas del viatge a Islàndia, va ser molt important. Tot viatge té una cosa d’iniciàtica. Tot i que, més que iniciar res, en aquest cas més aviat va tancar: no sé fins a quin punt jo mateixa ho sabia, però havia d’anar a Islàndia per cloure el projecte. Va ser una experiència de retrobament i de neteja; em va ajudar a

16 «ENTREACTES» Girona Cultura

desfer plaques de gel dins meu. Havia fet molta feina de documentació, però necessitava tocar la matèria.

Ho vaig fer plenament a Islàndia, on hi ha molta aigua, moltes glaceres, però també moltes cascades. La congelació du a la descongelació.

Això és alliberador, com ho és una cascada. De fet, el llibre és com una cascada. O potser puc dir que comença congelat i després es va descongelant. La descongelació és moviment. I això em fa pensar que l’impuls del moviment és el desig, que és sobre el que ara vull treballar.

Així que puc dir que, després d’un projecte llibre blanc, el pròxim serà vermell.

En relació amb el que hem parlat fins ara, com per fer-ne una recapitulació, em ve al cap una de les frases que tinc anotades del llibre: «Ens llegim a nosaltres, quan llegim els altres? És dins o davant que mirem quan escrivim?» Més endavant, cita el Casanova (Vicenç Altaió) d’Història de la meva mort, d’Albert Serra: «L’escriptura no és dins, és davant teu». Tot seguit, ho llegeixo, s’hi afegeix que tal afirmació ens pot portar en dues direccions: «l’escriptura com a diàleg amb el món i no com a eina d’introspecció o, en un segon sentir que no es contradictori amb el primer,

propi desig i al dels altres. l’escriptura com a pura Per això m’alegra que molts forma materialitzada en lectors m’hagin dit que es el text, mer llenguatge».

Tanmateix, diria que no li reconeixen en el que he escrit sense que les seves acabes de donar la raó al experiències i reflexions no Casanova d’Altaió/Serra: siguin, evidentment, idèntique la teva idea és que ques a les meves. l’escriptura (o l’art) tant és dins com al davant.

El que dius em fa Certament, crec que és pensar que parlant d’un una cosa i l’altra. Ve de dins, mateix es parla de l’altre: però no acaba de ser fins el jo mai està sol i és únic. que no ho tens al davant.

Però també que la relació Ho has de tenir davant. Ara bé, si no tens res a dir des de amb l’art i la literatura no dins no sé si pots fer res amb és només per reconèixernos-hi, sinó per conèixer el que hi ha davant. Però que no som, que no no en fas prou amb el de vivim, potser el que desitdins, amb tu mateix i amb gem: l’altre d’un mateix. els teus sentiments: t’has En tot cas, per exemple, d’alimentar amb el de fora teu i treballar-ho. L’escriptu- parles de sentiments tan compartits com el ra és un diàleg amb el món de l’amor sense corresi a la vegada llenguatge: pondència o viscut d’una t’has d’enfrontar amb la manera tan diferent que pàgina en blanc, barallar-te separa. amb la forma per trobar-la.

Ai, això és una tragèdia: Una novel·la (o una obra que dues persones no puartística) és una pregunta guin sentir el mateix o, d’alque dura molt de temps. Ha tra banda, que encara que de ser així per mantenir la s’estimin tinguin uns desigs tensió. Aquesta pregunta és o unes necessitats tan diverun motor i no vol dir que se li hagi de donar una resposta ses que fan que no puguin estar juntes. En fi, l’atracció i, encara menys, conclusiva. és un misteri i encara més El treball és per formalitquan és recíproca: l’engrazar-la. De fet, les preguntes natge del desig no té lògica. que pugui fer-se l’escriptor, l’artista, no són específiques. Però quan passa, passa, i és emocionant. Ho és que ens Són universals. L’artista no està en un altre món. O no hi pugui embadalir un simple gest de qui t’estimes. hauria d’estar. Jo, en tot cas, no hi vull estar. Estic en conSóc una entusiasta de tra de l’elitisme. Em preocuCarol.... pa el que li pot preocupar a Ho sé. A mi també em tothom. Estic en diàleg amb sembla una pel·lícula merael món, amb els altres, amb vellosa. els enigmes de l’existència. Em plantejo coses per Hi ha qui m’ha dit: entendre’m a mi mateixa i «Però, per què aquestes la gent, el món, que tinc a dues dones s’enamoren? l’entorn. És fer atenció al

Què hi veu cadascuna en l’altra? No ho sabem, no ens ho expliquen». No sé per què ens ho haurien d’explicar: ni elles mateixes ho saben; és el misteri de l’enamorament. L’important és que cadascuna veu l’altra d’una manera que ningú més veu. De totes maneres, no parles de Carol, ni de cap pel·lícula amb una història semblant, sinó de Carta d’una desconeguda.

Si no recordo malament et refereixes a la novel·la de Stefen Zweig i no a l’adaptació cinematogràfica que va fer-ne Max Ophuls, però, en fi, es tracta de la història d’una dona que s’enamora perdudament i per sempre d’un home que no la veu per molt que se li posi al davant.

D’un home iceberg, com un que també apareix a Germà de gel. Per què m’atrauen els icebergs? Visc el romanticisme com una malaltia de la qual m’hauria de curar. I no en parlem més.

Parlem, si vols, del tema de l’autisme, al qual et refereixes d’una manera personal i concreta, però que també pot ser una manera d’abordar la dificultat de la comunicació.

En relació amb aquesta qüestió hi ha molt a comentar. Sí, podem pensar en la incomunicació, però l’autisme existeix per ell mateix com un trastorn que afecta a qui el pateix, però també les persones entorn seu i concretament els familiars, que

«ENTREACTES» Girona Cultura 17

viuen condicionades pel fet de conviure amb una persona dependent. A mi se m’ha acusat de ser impúdica per parlar-ne, en relació amb el meu germà i, per tant, la meva pròpia família, però tota persona té dret a parlar de les seves circumstàncies, siguin les que siguin, no veig perquè els familiars dels dependents han de callar més.

El que puc dir és que aquest llibre ha exercit una catarsi familiar molt positiva. Tot està ficcionat, però potser per això mateix ha servit per trencar el gel: parlar costa, però finalment pot ser alliberador. I si el llibre ens ha servit a nosaltres, per què no pot servir a d’altres? És pel mateix tractament ficcionat, literari, metafòric que no només és una catarsi personal. Hi ha moltes persones que m’han fet arribar que parlo d’una situació semblant a la que viuen. A més, m’agraeixen que ho faci visible, que exposi la problemàtica. O és que no se’n pot parlar, de l’autisme i de com afecta les persones pròximes? Crec que una funció dels artistes és parlar del que, com si fos un tabú, costa de parlar. I, com sempre, és qüestió de trobar la forma.

En relació amb aquest tema, hi ha l’actitud de la mare, la cura assumida per les dones. Ara penso que el llibre comença parlant d’una èpica masculina, encara que sigui la d’uns exploradors que no van ser aliens al fracàs, però hi va apareixent una èpica femenina: també

18 «ENTREACTES» Girona Cultura

un desplaçament dels espais exteriors cap els interiors. De fet, una èpica que potser és el contrari de l’èpica.

Sí, és així, el llibre fa aquest desplaçament intencionadament: busco una èpica femenina. Només he trobat un referent èpic femení familiar i és el de la mare coratge, de la dona heroica capaç d’enfrontar les adversitats i tirar endavant amb tota mena de sacrificis.

Però ella esdevé mare coratge perquè hi ha un home absent, eludint responsabilitats. És un model al qual em resisteixo.

He observat que part de les dones de la teva generació assumiu el feminisme sense fer-ne una declaració expressa. Com si ja tinguéssiu incorporat ser feministes com una manera de mirar i repensar-ho tot plegat.

Crec que és una mirada i una manera de pensar el món necessària i de la qual em sento partícip, però el més útil seria treballar des d’una nova sensibilitat amb la qual crear noves formes de vida. Hi ha molt per fer encara i més si tenim present que moltes dones són les grans transmissores del sistema patriarcal. És una tasca que ens ateny a totes i tots fer que hi hagi igualtat d’oportunitats i que els rols es puguin definir segons les necessitats de cada persona, no segons el gènere amb què un ha nascut.

També he observat que en el que fas s’hi reflec-

teix una consciència social i de pertànyer a una classe treballadora, una reflexió sobre la funció social de l’art.

Em sembla inevitable, venint d’on vinc.

Bé, no hem parlat de Girona.

Girona és d’on sóc, d’on vaig haver de marxar per créixer i on cada vegada m’agrada més tornar. Hi ha la meva família i continuo sentint que hi tinc casa meva. Valoro molt de Girona que tingui centres que afavoreixen l’accés a la Cultura posant-la a l’abast de tothom. Hi ha biblioteques excel·lents, hi ha La Mercè, amb els cursos de formació artística i s’ha de dir que molt bones escoles públiques, a les quals van alumnes de diverses classes socials. Crec que a Girona hi ha més barreja social que, posem per cas, Barcelona.

No sé si això ha canviat, però jo almenys tinc aquesta experiència. Vaig anar a una escola pública i els millors amics que hi vaig fer són fills de metges. Me’n vaig aprofitar perquè a casa seva hi havia molts de llibres i moltes pel·lícules sense trobar cap impediment per accedir-hi.

Fa poques dècades que els fills de les classes populars d’aquest país vam accedir a la universitat pública, on ens barrejàvem amb els d’altres classes socials. Ara els fills dels rics van a escoles i universitats privades, a més de tenir les seves

sortides laborals. Això mentre la universitat pública és més cara, amb les seves conseqüències.

El cas és que d’aquestes universitats públiques n’ha sortit gent molt ben formada a la qual es condemna a la precarietat o a marxar a un altre país. És com a mínim una llarga generació, a l’entorn de la trentena, de la qual tu formes part i en parles.

La meva generació, certament, sembla condemnada a una gran inestabilitat laboral i, per tant, a la precarietat. Podem queixar-nos que generacions precedents ho han tingut més fàcil i que ocupen llocs de treball que a nosaltres ens resulten inaccessibles. Però potser només uns quants ho han tingut fàcil. D’altres han de treballar molt per sobreviure i alguns s’han quedat sense feina. Si pensem en el món cultural i l’artístic, ho han tingut més fàcil abans?

Potser uns quants sí. Però no deu ser per res que s’hagi de rescatar escriptors i artistes en situacions extremes. Si haguessin tingut reconeixement abans, potser s’hauria evitat molt de patiment.

Però en aquest país costa reconèixer el talent. I té a veure amb el fet que no es reconeix la importància de la Cultura i de l’Art, com a part imprescindible de la formació de la persona, i per tant com a àmbits integrants de l’educació, i no pas com un accessori.

Jo sóc de les que creu que ajuden a viure. En el teu cas, que n’exerceixes la pràctica, dius que ho fas per necessitat: que escriure és una malaltia que salva. És com un virus que has de cultivar. Si no el cultives, et pot amargar molt. Si et queda a dins, et pot enverinar. Si el treballes, et pot fer florir, és una potencialitat que requereix treball constant.

No vull acabar sense dir-te que he gaudit molt llegint Germà de gel, que flueix amb lleugeresa, però té molts corrents subterranis.

Que bé. Jo, en tot cas, m’he imposat unes quantes coses: no parlar del que no sé. No explicar massa les situacions. Fer servir un llenguatge transparent i, per tant, escriure amb claredat.

No caure en el formalisme perquè la paraula està al servei d’una altra cosa.

“L’artista no està en un altre món. O no hi hauria d’estar. Jo, en tot cas, no hi vull estar.

Estic en contra de l’elitisme” «ENTREACTES» Girona Cultura 19

“En aquest país costa reconèixer el talent.

I té a veure amb el fet que no es reconeix la importància de la Cultura i de l’Art” 20 «ENTREACTES» Girona Cultura