Nova normalitat vs nova realitat [Entreactes Estiu 2020]

www.girona.cat/cultura twitter/@cultura_gi facebook.com/GironaCultura youtube/GironaCultura

Entre

Estiu 2020 Juny — agost

Nova normalitat vs nova realitat

Actes

Estiu 2020 Juny — agost

Entreactes

Nova normalitat vs nova realitat

6

Doble & Hug Sound per Plataforma Rap de Girona

12 Meritxell Yanes per Marta Comasòlivas 20 L’estranyament, un nou estat transitori per a la cultura? per Jordi Mitjà 26 Edmon Roch per Jordi Camps 36 En temps de la Covid-19 per Montserrat Moliner 48 Mirant cap enrere des del futur: vida d’una llibretera per Mònica Armangué 56 Artistes Confinades Clara Gispert Vidal i Alícia Bullich Luzán

Estiu 2020

Entreactes

4

Nova normalitat vs nova realitat Carles Ribas i Gironès Regidor delegat de Cultura de l’Ajuntament de Girona

Estiu 2020

5 Ara que es parla tant del concepte de nova normalitat, m’agradaria recordar que el Servei de Cultura de l’Ajuntament de Girona, des de fa tres anys, treballa en la confecció d’un pla d’estructuració del que ha de ser la política cultural. Portem temps treballant per construir una nova realitat adaptable a cada situació i a cada necessitat del sector.

L’aparició del concepte de nova normalitat en cap moment ha de suposar un entrebanc, sinó una oportunitat per poder accelerar aquesta nova realitat.

Aquest ambiciós projecte parteix de la necessitat de crear una política clara, estructurada i equilibrada en tota la cadena de valor de cadascun dels àmbits de la cultura. L’objectiu és dotar cada segment de la cultura de les eines, inversions, suports i equipaments que els permeti néixer, créixer i esdevenir realitats.

Aquest objectiu parteix de la necessitat de treballar des de la base ludicosocial, formativa i creativa fins a la professional.

Amb motiu de la crisi provocada per la COVID-19, l’Ajuntament de Girona ha activat part d’aquest ambiciós projecte amb una bateria de mesures per ajudar el sector cultural

i artístic, un sector molt precaritzat abans de la pandèmia.

Una de les apostes principals ha estat l’increment fins als 200.000 € de l’import destinat als ajuts Girona Kreas. Un augment que representa el doble de pressupost d’anys anteriors.

Els ajuts Girona Kreas consisteixen en beques i subvencions per a projectes de formació artística no reglada, de recerca i creació artística, i de producció i exhibició de les arts.

Aquesta no és l’única convocatòria d’ajudes que augmenta el pressupost, l’Ajuntament ha incrementat la dotació de les subvencions Amplia Cultura, passant d’un pressupost de 30.000 € el 2019 a 100.000 € el 2020.

Som aquí i volem construir una nova realitat, una nova manera de fer política cultural.

Aquesta convocatòria presenta una novetat per a aquest any, la creació d’una nova línia de suport destinada a activitats culturals amb finalitat inclusiva i d’acció social, i que es distingeix de la línia d’activitats culturals complementàries a l’oferta municipal.

En paral·lel hem dotat de més força les polítiques d’acompanyaments i residències artístiques.

El programa de suport a la creació de La Marfà – Centre de Creació Musical ja tenia previst un increment de 40.000 € per a la convocatòria d’enguany, i té un pressupost total de 61.800 €. També és de nova creació el programa d’acompanyament a projectes audiovisuals i cinematogràfics de la Girona Film Office amb 20.000 € de pressupost.

El Bòlit, Centre d’Art Contemporani, continua amb la seva línia d’intercanvis amb altres centres d’art i ofereix una beca per a l’intercanvi amb La Chambre Blanche (Québec) de 3.100 € i una beca per a l’intercanvi amb Rad’Art Project (Itàlia) de 1.650 €. Aquest any comença una nova col·laboració amb Lo Pati – Centre d’Art de les Terres de l’Ebre (Amposta) amb un concurs de projectes que ofereix 1.208,79 €.

Entreactes

També continua el projecte Bòlit Mentor, amb 17.500 € d’honoraris per al comissariat i els artistes més la producció. Així mateix, enguany es convoca el concurs de projectes vinculats a la ceràmica, en col·laboració amb l’Escola Municipal d’Art, amb 1.150 € i l’aportació de material de l’EMA. Per poder donar forma i estructurar aquestes eines, cal que la recent creada Oficina de Foment de les Arts (OFA) sigui un verdader referent per al sector i ofereixi un servei d’assessorament i suport al sector artístic i creatiu, als artistes i empreses del sector de les indústries culturals i creatives de Girona i al seu entorn en els àmbits de la creació, producció, exhibició i promoció exterior.

Som aquí i volem construir una nova realitat, una nova manera de fer política cultural.

Volem deixar de costat les especulacions i els discursos buits i interessats per tal que Girona esdevingui, amb la suma de tots, un referent cultural. ∫∂

6

Música

Pol Plaja (Palafrugell, 1998) i Lluis Huguet (Girona, 1998) són Doble & Hug Sound, una de les formacions més destacades de la nova música urbana gironina i ara apuntant més enllà de les nostres fronteres amb el focus mirant cap a la conquesta de tots els escenaris possibles aquí i a l’altre costat de món. Qualitat sonora i actitud oberta i desenfadada són la carta de presentació d’aquest parell de talents. Comercial Shit – Basement Records 2020 – és el seu darrer treball.

Estiu 2020

7

Doble & Hug Sound text: plataforma r ap de girona foto: eddy kelele

Quines novetats hi ha de cara al 2020?

Des de bon començament aquest any hem tingut la possibilitat de treballar amb artistes d’arreu de la península, cosa que ens ha donat una major visibilitat en altres parts del país. Encarem aquest any amb un nou àlbum com a projecte principal anomenat Comercial $hit en què descobrim noves sonoritats i nous estils, però sempre sense abandonar la nostra essència.

Aquest any arriba ple de sorpreses: concerts, col·laboracions, gires… Fins i tot amb algun gènere mai vist en la nostra carrera musical com la salsa. Esperem que la situació actual pugui millorar i tots els artistes puguem retornar a la normalitat.

@rap_de_girona

Creieu que la vostra repercussió a les xarxes és equivalent a la vostra repercussió als mitjans públics?

Som conscients que tenim una major repercussió a les plataformes digitals, tot i així ens agradaria tenir més aparicions en mitjans públics i seguirem treballant perquè així sigui.

Quin creieu que és el factor que ha fet que el vostre tema “3 AM” tingui tan d’èxit a YouTube, amb més de 15 milions de visualitzacions?

Aquest tema és especial, i no només per la repercussió que ha tingut, sinó per la història que hi ha al darrera. És una mala experiència amorosa que va tenir una gran importància en la meva vida personal,

Entreactes — Música

8 a causa d’això el meu cap es va veure obligat a escriure una cançó per tal de treure tot el neguit i el conflicte que tenia amb mi mateix. Intueixo que el fet de ser alguna cosa tan pura i sincera, com trista i comuna, acompanyat d’una molt bona feina en quant a la producció, gravació i visuals, ha creat aquest moviment tan gran i inesperat per a nosaltres. I és que realment, es va gravar a les 3 AM del mateix dia que vaig tenir aquest desengany amorós.

El hip-hop té un espai en el món cultural del nostre territori?

Cada vegada hi ha més oferta i sobretot de gèneres com el hip-hop i derivats.

Estan naixent molts projectes que ajuden molt a la cultura hip-hop com la ràdio Rapnrap o el festival Rap de Girona entre d’altres. Cal destacar que aquests gèneres cada cop agraden més i també tenen més participació a festivals de la zona com per exemple el festival Neu o el Tramunfest.

Treballar des de Girona, ha estat un impediment en alguna ocasió per assolir els vostres objectius?

Molts artistes o grups anteriors a nosaltres com Geronacion, Ariana Puello i d’altres ens han aplanat el camí. Tot i així ens hem espavilat des del primer dia i hem intentat ser autosuficients. I aquesta és una filosofia que encara mantenim. És clar que el fet de viure en una gran ciutat et proporciona més facilitats i possibilitats però, com nosaltres intentem demostrar, res és impossible.

Creieu que la vostra feina ha influenciat d’alguna manera l’escena local?

Tal com comentàvem, diversos artistes i grups han estat molts anys donant nom i visibilitat a l’escena local, tot i així des del nostre punt de vista vèiem una escena

9 poc consolidada i quan vam començar el projecte Basement Records, al 2017, vam notar un increment dels joves de la nostra ciutat, impulsats per les ganes i per la resposta que estàvem rebent en aquell moment. Sempre ens ha agradat veure Basement com un centre neuràlgic on hem tingut la sort de conèixer molts artistes locals, i col·laborar-hi, amb qui ara mantenim una relació d’amistat més enllà de la música. Al final, l’essència més pura de la música és el fet de poder-la compartir amb aquells que més l’aprecien, ja siguin consumidors o artistes.

Quins consells donaríeu a un/a artista que té ganes de començar la seva carrera?

Que es nodreixi de moltíssima música, que no s’estanqui en un sol gènere, que aprengui a estimar el procés de créixer com a artista i a no tenir pressa per voler aconseguir reconeixement. Tots comencem des de zero, tots tenim somnis i objectius a complir. Creiem que amb constància, passió, sacrifici i un bon equip tot és possible.

Quins són els vostres referents artístics?

A tots dos ens agraden molts gèneres de música i gaudim sense estancar-nos en un sol estil. Els nostres referents provenen de diferents estils com el reggae, el jazz, la salsa o la música negra en general fins als mons més New Era. Ens hem vist influenciats per artistes com Cráneo, Travis Scott, J Dilla, Rubén González, B.I.G., i d’altres amb els quals fins i tot hem pogut col·laborar, com Soukin.

Hug Sound: vaig iniciar-me en la música des de ben petit, als cinc anys ja tenia curiositat pels instruments, i vaig entrar al conservatori de música Isaac Albeniz de Girona, on a part de tota la teoria musical, vaig descobrir el món de la percussió. Des de petit volia ser artista,

Estiu 2020

Entreactes — Música

10 però el meu pare -que és cantant- m’ho desaconsellava en to humorístic. Vaig anar deixant el conservatori i aprenent de manera autodidacta diferents instruments com el baix, el piano i la guitarra. Acompanyant al meu pare als seus concerts em despertaven una gran curiositat tots aquells botonets que hi havia davant de l’escenari, i vaig anar descobrint el món més tècnic de la música i me’n vaig enamorar. Des dels tretze anys que produeixo, influenciat per tota la música que s’escoltava a casa, sobretot música brasilera com la bossa nova o la samba, entre altres. Ara tenim la possibilitat de fer cançons de fusió, com ara cançons de jazz en una base de hip-hop, innovant i fusionant diferents estils però sempre mantenint-nos en la nostre línia.

Doble: influenciat pràcticament per la música que escoltaven el meu avi i el meu germà, des del jazz i el soul fins al hip–hop, underground nacional i nord americà, combinat amb els llibres de poesia del meu pare, se’m va despertar un gran interès per tot aquest món. Ja estimava la música abans de fer-la, era el primer en ballar a totes les festes i sempre imaginava tenir el meu propi projecte musical. Amb catorze anys vaig començar a escriure les meves primeres cançons, amb setze vaig gravar el meu primer tema, i avui en dia amb vinti-un tinc la sort de poder tenir un projecte consolidat, seguidors i seguidores arreu del món i un gran equip de treball.

Podeu explicar el procés creatiu d’una cançó des de zero?

Sempre varia una mica, nosaltres tenim diverses maneres de treballar però en la majoria dels casos creem des de zero, a l’estudi quan estem junts. Realment plasmem el sentiment que tenim en aquell moment i ens deixem portar per nous gèneres, i és que mai tenim por de provar

11 coses noves. La relació que tenim és la gran essència de la nostra música, ens exigim l’un a l’altre, ens entenem molt bé, i fluïm fàcilment quan treballem junts.

Hug Sound: com a productor, la màgia de la música és saber trobar la combinació perfecta per transmetre allò que sents, a vegades una cançó requereix molta simplicitat, i d’altres requereixen una complicitat especial, i és que cada lletra té la seva banda sonora pròpia, i l’habilitat més gran d’un productor és saber entendre què sent el cantant i què diu realment a les seves lletres. Hi ha cops que en Doble escriu lletres i a posteriori faig la instrumentalització, parteixo de la idea que ha tingut per a la lletra i m’imagino quins sons hi encaixarien millor. En d’altres moments m’inspiro sol i li ensenyo idees que tinc en procés i triem quines són les que més ens convencen, però sobretot ens agrada molt començar les idees junts a l’estudi, encara que la inspiració ens arribi a altes hores de la nit.

Produïm molts i molts esborranys que en un futur es converteixen en cançons, però també en descartem molts, ja que ens agrada estar molt convençuts de la música que traiem. Per exemple en l’àlbum Livin’ the Hug Life ens vam tancar a l’estudi durant una setmana i vam crear catorze idees que després es van convertir en els nou temes que formen l’àlbum. Mentre jo anava afegint sons i instruments a la base, en Doble escrivia les lletres assegut al meu costat.

Doble: els processos de creació, tal i com comenta l’Hug, són diversos segons la situació o el moment, tot i així ens agrada molt treballar junts a l’estudi, la creació dels temes a partir d’aquest funcionament tenen una essència totalment coordinada pels dos, per tant, segurament de més qualitat. És un format molt més divertit que no pas treballar per separat, i com a

Estiu 2020

cantant seria incoherent no treballar així quan tens aquesta possibilitat.

Les lletres sorgeixen d’experiències, bones o dolentes, la qüestió és viure per tal de tenir quelcom per explicar. Com podreu veure en les nostres cançons, sempre parlo de la família, les vivències i d’anècdotes diverses, hàbits del dia a dia, valors, amors, reflexions… És un conjunt de tots els pensaments que em passen pel cap i intento transportar-los al paper per tal que la gent se senti identificada amb la meva història. A vegades tinc una idea i l‘apunto al mòbil per tal de no oblidar-la, d’altres estic hores treballant en una cançó i d’altres combino estrofes prèviament escrites amb el que penso en aquell precís moment. Escriure és realment un món, gravar un altre i expressar-te en un videoclip un altre, la combinació dels tres crea la figura pròpia de l’artista.

Com ha afectat el confinament en la vostre inspiració creativa i els vostres projectes?

El 2020 era un any molt ambiciós per a nosaltres però la situació generada pel covid-19 ens ha impedit assolir els objectius que teníem plantejats com per exemple gravar els videoclips del nou àlbum. També ens ha fet posposar pràcticament tots els concerts que teníem previstos per aquest 2020, entre els quals la gira a Llatinoamèrica i diversos festivals que ens feien molta il·lusió.

Viviu la música com una eina important que pot generar canvis en la nostra societat?

La música sempre ha estat una eina de reivindicació, tant col·lectivament com individualment, des de moviments socials a estats d’ànim.

La gran meta de l’artista és arribar a fer sentir a aquell que l’escolta, el mateix que sentia al moment de fer-la. A crear un canvi en la mentalitat de l’oient, i que es faci

seu el projecte. Ens agrada transmetre un sentiment molt familiar en la nostra música, i poder mantenir una relació propera amb els nostres seguidors i seguidores. Creiem que això té una influència en els valors i els pensaments de la gent que ens escolta.

Agraïm poder expressar-nos lliurement amb ella i tenim la gran sort de gaudir-la, ja sigui fent-la o escoltant-la.

La música ens ha canviat la vida, literalment.

Quin missatge voleu donar amb el vostre projecte?

Nosaltres tenim la idea de promoure el nostre art a tot arreu, sense perdre la nostre essència, i només fent música quan realment ens surti de dins. Estem segurs que mai traurem cap tema del qual no estiguem orgullosos, tot i així som conscients del progrés que hem fet en aquests tres anys, i ens encanta escoltar cançons antigues i veure com ha evolucionat tot plegat. Tot això va més enllà d’unes visites, d’unes reproduccions, és un estil de vida.

Somiem poder viure de la música junts, poder aprendre encara més i crear els nostres projectes paral·lels a la música com la marca de roba Doble o la discogràfica Basement Records. I volem fer-ho envoltats de la gent que sempre ha estat al nostre costat i que considerem el nostre equip, com en Narcís Fajula com a community manager, l’Urban com a mànager o com en Mateu Punti, darrere la càmera. Tenir un equip darrere de nosaltres és una gran sort, sense ells tot seria molt més feixuc, segurament no seríem on som ara mateix. L’ideal per a nosaltres seria poder-nos retirar de la música i poder dir que hem aconseguit el nostre somni, costés el que costés, i per més entrebancs que ens puguem trobar al camí, estem destinats a fer el que ens agrada, i això és la nostra música. ∫∂

Entreactes — Música

Arts escèniques

12

Quedem amb la Meritxell Yanes Font (Girona, 1976). Estem confinades i en la fase 1 de l’estat d’alarma per la pandèmia del COVID-19. Ens trobem telemàticament per parlar de cultura i teatre. La Meri és dona, mare, filla, germana, amiga i moltes altres coses, però també és actriu. Actriu de cap a peus i en cos i ànima.

La seva primera experiència teatral va ser quan tenia dotze anys, a l’escola de l’A nnexa.

Aleshores ja s’havia despertat en ella la passió pel que seria el seu ofici. A dia d’avui l’avala una llarga i sòlida experiència professional sobre els escenaris.

Estiu 2020

13

Meritxell Yanes text: marta comasòlivas fotos: marcel asso

Portem molts dies tancades a casa.

Com portes el confinament?

He passat el confinament a casa meva, a Celrà, amb el meu home (l’actor David Planas), els meus dos fills i el nostre gos.

Al principi, el confinament va ser molt dur perquè em venien uns mesos de molta feina, tenia bolos de les obres Dolors, Kilòmetres, Ventura i Llibràlegs, a banda dels bolos de teatre infantil. Havien de ser uns mesos molt potents de feina que m’haguessin permès estar tranquil·la a l’estiu i encarar projectes nous de cara a la tardor. Portava un ritme molt bèstia i a la que es va parar tot en sec, em vaig espantar molt perquè es va fer encara més evident que el sector en què treballem els que fem cultura és molt precari. En aquestes condicions, la precarietat es

multiplica per deu mil perquè, de cop i volta, et quedes amb una mà al davant i l’altra al darrera. Em vaig quedar “congelada”. Ara, després de dos mesos, m’adono que pel tema de la conciliació familiar, el confinament ha estat com un regal perquè hem pogut estar tots quatre junts, amb tots els pros i contres que això suposa. Penso que hem estat uns privilegiats perquè nosaltres vivim en una casa gran amb un pati i és un espai molt agradable. Viure en un poble també ens ha facilitat molt les coses perquè tot fa la sensació d’estar més controlat i hi ha menys gent. De tota manera, la paranoia de portar el “bitxo” a casa, l’he tingut. He sortit a comprar només un dia a la setmana i ho he desinfectat tot a l’arribada. Ha estat una feinada i tot plegat una mica angoixant.

Entreactes — Arts escèniques

14

15 Una vegada vas dir que “et moriries si no poguessis fer teatre”? Quan i com comença aquesta aventura?

Jo tota la vida he dit que volia ser actriu.

Des que el meu padrí em portava el tortell i em preguntava “què vols ser quan siguis gran?” i jo li responia “artista!”. Devia tenir sis o set anys. Jo veia Barrio Sésamo o pel·lícules a la televisió on sortien nens i sempre volia fer allò que feien aquells nens de la tele. Sempre pensava que ja anava tard per dedicar-m’hi perquè encara no feia classes d’interpretació ni res. A partir d’aquell moment em presentava voluntària per fer qualsevol paper a l’escola i m’apuntava a tots els grups de teatre amateur. Vaig començar a fer teatre i m’ho passava molt bé. Jo no vaig començar amb Els pastorets, com molta altra gent de la professió, sinó a l’escola. Al teatre, els meus pares no m’hi portaven però quan hi anàvem amb l’escola, és quan deia “jo vull fer això!”.

Recordo la primera vegada que vaig anar sola al teatre, tenia uns 13 anys i una mestra em va regalar una entrada per anar a veure El Talleret de Salt. L’obra era L’hort dels cirerers.

Has pensat mai què faries si no fossis actriu?

Curiosament aquests dies hi he estat pensant perquè a casa depenem tots dos del teatre, el meu home també és actor i els ingressos s’han reduït a zero.

Pensant quines feines podria fer o a les que jo podria accedir, m’ha passat pel cap treballar en un supermercat, fer unes oposicions de Correus que vaig veure l’altre dia o anar a collir pomes, com havia fet quan era més jove. Feines que podria anar fent per sortir del pas, sempre pensant en tornar a fer teatre quan tot això acabi que, al cap i a la fi, és el que sé fer i el que vull fer.

Estiu 2020

Portava un ritme molt bèstia i a la que es va parar tot en sec, em vaig espantar molt perquè es va fer encara més evident que el sector de la cultura és molt precari. La meva conclusió és que vivim en un país on la cultura té una importància política “zero” i amb polítiques culturals nefastes.

Ara s’ha vist més clar que mai.

Entreactes — Arts escèniques

16 És difícil viure del teatre?

Molta gent pensa en una actriu com algú que té la sort de treballar en el que li agrada i això és veritat però moltes vegades la feina no arriba i te l’has de generar tu mateixa. Fas les teves pròpies produccions i dins el sector, acabes fent de tot: espectacles per adults, espectacles familiars, contacontes o presentacions d’actes. Si estàs disposat a fer de tot i generar-te tu mateixa la feina, es pot viure del teatre. I penso que se’n pot viure millor fora del centralisme de Barcelona. Del teatre en viu molta gent, els actors són els que tenim més visibilitat però el teatre és una feina d’equip on hi treballen moltes persones. Quan comença tot això del confinament, a més de patir pels ingressos de casa, també estava preocupada pels tècnics, regidors i tota la gent que està al meu voltant i amb qui treballo, perquè ells també deixaven de cobrar. En el cas dels tècnics per exemple, no han tingut suport de les administracions. Les companyies hem rebut ajudes pels bolos suspesos però els tècnics, no. L’Estat ha decidit ajudar els empresaris culturals autònoms però molta part de l’equip, que són tan importants o més que els actors, no han rebut suport i ho trobo molt injust.

En moments com els actuals, compteu amb alguna associació que us doni suport com a col·lectiu i vetlli pels vostres drets i interessos?

Sí, a més, hi ha hagut molt bona organització, tant des de l’Associació deTteatre de Públic Familiar (TTP) com des de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC). En un principi, van començar a treballar de manera independent però, de seguida, es van unir i han treballat molt conjuntament amb la Generalitat. S’ha de destacar que

17 el Departament de Cultura ha estat molt obert. Pel que més s’ha treballat ha estat pel tema de les ajudes, la Generalitat paga un import per les actuacions que s’han cancel·lat i això està bé perquè els ajuntaments tampoc saben què passarà, ni si els bolos es podran posposar a la tardor o per més endavant. El que es demanava és que els diners públics, ja aprovats, no es perdessin i es quedessin en el sector cultural per ajudar a sostenir el sector.

Què diries a les persones que pensen que anar al teatre és molt car o que els actors viviu molt bé? És una falsa creença. Tot i que és cert que hi ha alguns actors molt coneguts o molt mediàtics que es poden permetre negociar el preu. En general, els convenis laborals dels actors són per flipar i els sous no són alts. Per exemple, un mes d’assajos de sis hores diàries més les hores que dediquem a aprendre el text des de casa, es cobren a mil dos-cents euros bruts mensuals. A més, és una feina intermitent i la Seguretat Social és caríssima. Potser hi ha persones que pensen que anar al teatre és car perquè van a veure grans produccions però, en les programacions dels municipis d’arreu de Catalunya, estem parlant de preus d’entrades molt assequibles, d’entre deu i quinze euros.

El sector cultural porta molt de temps maltractat i el sector de les arts escèniques ha estat el primer a abaixar la persiana i serà el darrer a apujar-la.

Això no s’acaba d’entendre perquè ara ja es pot anar a un restaurant, a una terrassa a prendre alguna cosa, es pot anar en metro i pujar en un avió però, en canvi, no es pot anar al teatre. La meva conclusió és que vivim en un país on la

Estiu 2020

Hi ha dies que penso que tot seguirà igual i tornarà a ser com abans i d’altres que penso que aquesta crisi serà més forta que l’anterior que, culturalment, ja va ser dura.

L’Estat ha decidit ajudar als empresaris culturals autònoms però molta part de l’equip, que són tan importants o més que els actors, no han rebut suport i ho trobo molt injust. cultura té una importància política “zero” i amb polítiques culturals nefastes. Ara s’ha vist més clar que mai. El ministre de Cultura va aparèixer als mitjans per dir que no ajudarien la cultura i els artistes vam respondre amb una vaga de continguts a les xarxes durant dos dies. Després va semblar que es podria negociar alguna cosa. Les mesures que s’han fet des d’Espanya son molt tristes. Tot el sector cultural, durant el confinament, ha regalat i ofert continguts culturals sense obtenir res a canvi i de manera altruista. Hi ha hagut una mica de polèmica per això però jo penso que ha estat una reacció natural. Nosaltres som de naturalesa masoquista i penjar els continguts era una manera de col·laborar que la gent, que estava tancada a casa, es pogués distreure. No vam pensar en les conseqüències, només volíem ajudar a fer més amè el confinament. Alhora, això també propiciava l’oportunitat de generar nou públic. Penso que penjar continguts gratuïts a la xarxa no ha estat

contraproduent sinó que tot suma. La cultura en temps de crisi és la que ajuda a mantenir l’estat anímic i emocional de la població i és en situacions com aquesta, que ens adonem de la importància que té poder omplir el temps amb productes culturals que alimentin l’esperit.

Has pogut desenvolupar la teva part creativa des del confinament?

D’entrada gens. Primer em vaig estressar veient com la gent anava penjant vídeos perquè jo tenia la creativitat molt estancada i bloquejada. La meva prioritat era protegir els meus fills i després ja es veuria. Vaig compartir materials que ja tenia fets però no en podia crear de nous.

Una vegada la situació s’ha anat relaxant, han anat apareixent oportunitats: hem gravat contes amb vídeos auto editats i he hagut d’aprendre a editar. Amb les biblioteques i amb un altre projecte que tenia, hem trobat l’alternativa d’arribar al públic per via telemàtica però és un procés, un codi i un format diferent.

Entreactes — Arts escèniques

18

19 trobar l’equilibri. És obvi que el teatre és presencial, és la relació que tens amb el públic en directe, el feeling entre actor i espectador i hi ha una cosa “de pell” que no hi és a distància. Aquests dies, a través de la pantalla, he vist l’espectacle Là de la companyia Baró d’Evel i he pensat que m’hauria agradat molt veure aquest espectacle en directe. És clar que no és el mateix. Les noves tecnologies són una realitat que tenim, jo les he utilitzat en diferents espectacles meus com Kilòmetres i Dolors i, si dramatúrgicament estan ben integrades, són una bona eina.

Quins projectes personals tens de cara al futur?

Hem hagut d’aprendre a fer-ho i ens hem hagut de reinventar i adaptar-nos amb les possibilitats i els mitjans que tenim a casa. Una vegada ens hem relaxat una miqueta i ens hem acostumat a la nova situació, ha aparegut aquesta creativitat.

Parlant de reinventar-se, en la teva trajectòria trobem espectacles que aposten per la innovació i noves maneres d’entendre el teatre d’una manera menys convencional, com en el cas de Ventura, que és una proposta de teatre íntim i de proximitat fora del teatre, o el cas de Dolors, la primera sèrie pensada per fer en teatre. Com respon el públic a aquests nous formats?

El públic ha respost molt bé. El problema ha estat que, al ser propostes diferents, costa una mica que, en un principi, els ajuntaments hi apostin, però funcionen molt bé. Dolors, per exemple, és una producció molt grossa que estava funcionant i ara hem hagut de parar la gira.

És una pena perquè aquesta gira serà molt difícil de recuperar. Tan de bo m’equivoqui perquè mai se sap què pot passar. I Ventura ha estat tot un fenomen, ara ja portem més de dues-centes funcions.

Penses que el públic es mostrarà reticent a anar al teatre després de la pandèmia?

L’any passat la gent ja anava a última hora a comprar entrades amb tot el tema de vagues i manifestacions per la sentència del procés. Penso que hi haurà gent que seguirà comprant entrades per donar suport al sector però la majoria de persones pot ser que vagin més a l´últim moment. Davant d’aquesta incertesa, ja estem pensant en dues línies d’actuació: coses que es puguin fer en directe i coses que, alhora, es puguin fer en línia.

Ha entrat a formar part del joc aquesta nova peça de la tecnologia per no deixar perdre el teixit cultural. Jo penso que amb les noves tecnologies s’ha de

Estiu 2020

Hi ha nous projectes engegats de cara a la tardor, dins el marc del festival Temporada Alta, que encara no es poden dir. Però, puc avançar una nova proposta gestada durant el confinament que es diu “Compartir Ubicació”. Es tracta d’un joc en directe, en línia i participatiu. És un experiment que ha sorgit a partir de situacions, que hem trobat molt divertides, amb les videotrucades d’aquests dies. En David Planas i jo, juntament amb els dramaturgs Cristina Clemente i Marc Angelet, estem creant la història de dues persones que actuen per videoconferència. El públic, amb un màxim de 80 persones, hi assistirà virtualment i de manera sincrònica. És a dir, l’obra la farem en directe i es veurà per càmera però el públic hi podrà participar activament per tal que la història es vagi desenvolupant. El primer bolo és a mitjans de juny dins la programació de l’Ajuntament de Celrà i esperem que sigui una proposta que interessi a molts ajuntaments. D’aquesta manera, a més de generar-nos feina i seguir actius passi el que passi, podem actuar en directe i aprofitar eines, com el Zoom, que ens han estat tan útils aquests dies.

Diuen que les situacions inesperades amaguen grans oportunitats. Quines oportunitats de futur veus pel sector teatral? És difícil de dir. Estic desubicada i veig els col·legues de feina molt desubicats, també.

Hi ha dies que penso que tot seguirà igual i tornarà a ser com abans i d’altres que penso que aquesta crisi serà més forta que l’anterior que, culturalment, ja va ser dura.

Penso que vindrà una època complicada.

Tindrem crisi sanitària, econòmica i social, però això ens farà més forts i trobarem la manera de passar-ho. Tan de bo les coses es quedin, com a mínim, com estaven i el sector cultural no torni a rebre i vagi a pitjor, però no ho veig clar perquè es necessitarà una injecció econòmica en molts altres sectors.

Jo no m’atreveixo a demanar una injecció de diners en el sector cultural però, com a mínim, que no vagi a pitjor. La cultura és un aliment per a l’ànima i ens farà molta falta.

Hem de fer que la cultura sigui accessible per a tothom. Hi ha d’haver voluntat per part de la Generalitat i de l’Estat però, sobretot, per part de les diputacions. Les diputacions són entitats administratives amb una gran quantitat de diners. Jo em pregunto on és, actualment, el Departament de Cultura de la Diputació de Girona. Han desaparegut. Únicament han fet una web perquè es puguin penjar els continguts audiovisuals.

Els consells comarcals i les diputacions són els que han d’ajudar els ajuntaments en tots els sectors, des de salut fins a cultura.

Què t’agradaria fer en teatre que encara no hagis fet?

M’agradaria fer un clàssic. Un clàssic català o un Shakespeare o un Txèkhov.

Cap en concret. No n’he fet mai cap i penso que m’agradaria. De tota manera, clàssic o no, el que m’interessa més és que la proposta sigui xula i que l’equip de treball sigui “molt humà”. Això potser és el més important. ∫∂

Entreactes — Arts escèniques

Arts visuals

20

Jordi Mitjà (Figueres,1970).

Rastrejador del territori, etnògraf heterogeni, outsider amateur, dislèxic, flâneur ultralocal… Jordi Mitjà juga contínuament en la seva obra entre el llenguatge poètic i la crítica social. Sovint creant a partir d’un procés ambivalent d’acumulació i rebuig, amb materials descartats, situacions o imatges que magnifiquen i adquireixen nous significats en exhibir-les. Parteix d’un ampli univers de referències del qual s’apropia i el transforma amb esperit alquimista, reivindicant la potència universal del que és local com a estratègia de resistència, a través d’escultures, dibuixos, publicacions, fotografies, vídeos, textos i pintures.

Estiu 2020

21

L’estranyament, un nou estat transitori per a la cultura? text: jordi mitjà foto jordi mitjà: mavi carberol foto escultur a: erik estan y tigerström

Lladó, 29 de maig del 2020.

Tancats i barrats a correcuita, ens hem vist obligats a guarir-nos i, com sempre, a reinventar-nos, que és el que fem contínuament els artistes, amb les crisis que ens arriben, amb les que ens imaginem, en situacions anòmales i en aquesta, de força major.

Em dic Jordi Mitjà, sóc artista visual, visc i treballo a Lladó i he fet cinquanta anys en estat d’alarma o com jo l’anomeno, en estat d’estranyament, on tot el que fem es fa estranyament nou, com si ho féssim amb més consciència. La por ja ho té això, incrementa exponencialment el ritme cardíac i sentim els nostres propis batecs, la respiració, i el temps es fa present. Aquest 2020 no l’oblidarem mai, per tot de petits detalls que ens han ajudat a alleugerir el pas dels dies, i desgraciadament pel nombre de morts i l’increment de la misèria, que es miri per on es miri, ja ho ha canviat tot.

D’aquest tancament per llei, enyoro el gust d’uns dies sabàtics on podies dedicar-te, sense el soroll de fons, ni les preses o els compromisos, a unes rutines simples, de lectura, dibuix, escriptura, podies ordenar arxius, escoltar discs de vinil, podies degustar una quantitat ingent de cultura de forma particular i sobretot amb un sentit del temps aturat, congelat. La cultura ha estat la clau per suportar la por, el dolor i la ràbia, no oblidem mai això.

Entreactes — Arts Visuals

22 En el silenci del confinament, m’ha agafat per dibuixar. Ho feia amb una màquina d’escriure portàtil, una Olivetti Valentine, sobre papers d’impressora que tenia oblidats. N’han sortit una setantena de dibuixos que he anat publicant a Instagram com un passatemps, una rutina diària que he alternat amb altres treballs fets amb pintura per a nens, més automàtics i certament terapèutics, que no he mostrat enlloc i on apareixen molts dels monstres que s’instal·laven a casa o al meu cap.

D’aquesta sèrie potser n’han sortit uns trescents dibuixos i ara està reposant, en certa forma segueixen en quarantena.

Estic pensant que amb tot el que hem arribat a fer els artistes, tindrem un embalum de treballs gestats en confinament, que d’aquí a uns anys ens ajudaran a entendre el que hem viscut.

Per entendre aquests dies estranys que encara no comprenem del tot. ³

La crisi del 2008, molt aguda, fortíssima per al sector cultural i especialment per als creadors, ens va desequilibrar de forma lenta però implacable.

Els artistes, aleshores, al meu veure, vàrem aplicar un seguit de correccions de caràcter econòmic. treballàvem amb pocs diners, els que teníem o ens deixaven, i això afectava radicalment les propostes i els projectes que volíem materialitzar.

Les correccions a les quals em refereixo, es poden sintetitzar en dues paraules clau: supervivència i precarietat, o com jo deia aleshores, per treure ferro a tot plegat: “Amb el panorama que tenim, millor fer-se el mort”.

La majoria dels treballs a l’àmbit de la cultura després del 2008 estaven impregnats d’aquesta idea, de deixar que la crisi et passes pel damunt, que no et toqués de ple. Calia seguir treballant canviant les lògiques del capitalisme salvatge, molts cops capgirant els recursos, fent que qualsevol construcció d’un projecte, una exposició o el que fos, pogués arribar a bon port i alhora mirar també d’arribar a final de mes i pagar les factures.

El sotrac pandèmic d’avui ha fet patir molt i tindrà unes derives que castigaran

Estiu 2020

23 profundament el sector.

La post-covid té una forma com horitzontal i profunda, una forma que abasta tots els àmbits de la cultura, inclús algunes institucions que no havien estat mai amoïnades han vist per primer cop les dents al llop. La covid ha fet tancar totes les institucions de la cultura, a mi m’ha tocat especialment amb l’exposició que vaig inaugurar a principis d’aquest any al Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats de Barcelona.

“Succeeix cada dia”, un projecte de caràcter retrospectiu que tornarà a obrir les portes i on tot serà radicalment diferent, sobretot per als públics que la visitin. Desapareixen els fulls de sala, els auriculars dels vídeos, s’ha de marcar un circuit obligatori per fer la visita, es retiren les publicacions de consulta, no et pots asseure als bancs i un llarg etcètera. Per tant, ja puc afirmar categòricament que aquest primer estadi de la prevenció, de la que sóc un defensor a ultrança, fa trontollar moltes de les coses que fèiem de forma natural, pensant en els visitants i en la recepció de les obres d’art. La meva visió de tot plegat, per tant, no és gens optimista. No tindrem un món millor en l’era postcovid, com a mínim a curt termini.

I en el llarg, caldrà posarhi molta imaginació i propiciar canvis, espero que comptant amb l’opinió dels artistes, que som, com us deia, els grans especialistes en l’art camaleònic de l’adaptació a nous medis, models i situacions de complexitat extrema.

Només se m’acut una fórmula que contradiu aquell “cal fer-se el mort” del 2008, per aquest 2020 / 21. Caldrà,

segurament, tot el contrari, una certa hiperactivitat, obrir molts fronts, estar en diferents plataformes virtuals i analògiques alhora, intentar revertir els obstacles a l’experiència real, pensar nous models de recepció on la restricció sigui menys lleu, fer de l’experiència directa dels treballs el pal de paller de les institucions. Ara més que mai ens cal tornar a l’origen, a la puresa de

Entreactes — Arts Visuals

la recepció de les obres.

Ens tocarà pensar com enfrontar-nos de nou a les obres, poder inclús tocarles, comentar-les en directe, trencar amb el silenci...

Posats a canviar conductes, capgirem-les totes i contemplem la possibilitat de reformular els cànons que s’han instal·lat i que ara veiem com trontollen amb aquest nou estat d’estranyament. ³

24

Els espais alternatius, les veus crítiques, les dissonants, totes les contres, posem-les de nou en el punt de mira.

A principis de maig, contra tot pronòstic, amb la remor monotemàtica dels mitjans, com un guió de l’absurd, apareix a l’Onyar una estranya figura. Uns veïns de Girona avisen les autoritats d’un cos o una mena de cap, que veuen des de les finestres que donen al riu. Una visió propiciada, molt probablement pel fet d’estar a casa i d’aquest temps somort que ho impregna tot. El dissabte 2 de maig, la policia amb l’ajut inestimable d’un veí que s’arremanga i entra al riu, extreu el cap, que aparentment sembla una escultura del segle XVIII. El Museu d’Història de la Ciutat se’n fa dipositària per tal d’analitzar-la, concretar la procedència i tancar el cercle sobre

Estiu 2020

25 la data i l’autoria de la troballa. Des de la direcció del museu es bateja el rostre com la “Dama de l’Onyar”. L’endemà, de forma encertada, la institució publica la troballa il·lustrant-la amb dues imatges a Instagram. Una del cap dins l’aigua, amb el que aparentment i per l’efecte dels mateixos rocs, el llot i la llum sembla un cadàver, i l’altra d’un policia que la sosté a les mans, comença així un relat estrafolari i sorprenent.

El museu es fa ressò de la notícia i el dilluns 4 de maig, des d’Escòcia, en Xavier Montojo llegeix el post, m›etiqueta i responent al museu, diu: «Hola, aquesta peça és d’en @jordimitja, me la va regalar i va desaparèixer l’any 98 aproximadament, és d’un tipus de ferro fos, va estar exposada a La Sala del Cel”. El matí d’aquell mateix dia el mòbil m’avisa que he estat etiquetat, llegeixo la resposta i veig les imatges per primer cop.

Responc immediatament en @xavimontojo, dic: “Ja la pots reclamar, és teva”. En un primer moment no puc creure el que està passant.

La carambola, impossible es fa viral a l’àmbit de la premsa i les xarxes locals.

De mica en mica la taca d’oli s’escampa i sembla que, a falta de notícies que s’apartin del monotema,

l’anècdota es va fent gran.

Tothom hi posa el seu gra de sorra, es desmenteixen algunes qüestions, apareixen noves pistes, elements tots essencials de la viralitat. Uns dies més tard, després d’un estudi més profund per part del Museu d’Història i de les imatges que trobem tant en Xavier Montojo com jo fent arqueologia arxivística sobre l’escultura en qüestió, es tanca el cercle i s’obre una oportunitat d’or per parlar de la Girona de finals dels vuitanta i principis dels noranta. La d’una ciutat molt menys visible que l’actual però amb creadors molt actius, amb una actitud subversiva i contestatària que molts enyorem. Potser haurem de llegir la troballa en aquests termes, com un avís. Cal que ens fixem més en el que tenim davant i no veiem. Potser s’ha atorgat poca rellevància als creadors locals, a poetesses, discjòqueis, escriptores, pintores, cineastes, ballarines, músics, actrius, artistes joves i no tan joves que no troben el seu lloc i s’escarrassen per parlar-nos i parlar del món en què viuen. Cal estar atents, mirar de forma més reposada, escoltar les altres, baixar del pedestal, mirarles als ulls i parlar-hi de tu a tu. Fem que la nostra perifèria sigui una mica més central. Deixem-nos de

complexos, d’excel·lències i abordem les realitats que no han estat centrals. Els espais alternatius, les veus crítiques, les dissonants, totes les contres, posem-les de nou en el punt de mira. I els de fora, que són sempre molt millors que els locals, voldran formar-ne part i serem un sol projecte. La cultura sempre creix de dins cap a fora. En processos naturals d’intercanvi i de creació sempre ha estat i serà així.

Al principi d’aquesta espectacular història de l’escultura trobada al riu, vaig detectar dues visions contraposades, una es feia ressò de la importància que va tenir un espai com La Sala del Cel per aglutinar propostes, sobretot de caràcter musical, que estaven a l’avantguarda del que passava a Europa en música electrònica experimental, i l’altra se’n reia sense coneixement de causa, perquè l’objecte trobat tenia una procedència tan aparentment prosaica, referint-se a les discoteques com si no haguessin estat espais possibilitadors de cultura.

La clau, com ha estat sempre, és escollir entre una CULTURA elitista o una d’ALTERNATIVA i desacomplexada i fer-la CENTRAL i encara més, sentir-la PRÒPIA.

Entreactes — Arts Visuals

Que volem? A qui ens devem? Seran les lògiques dels recomptes i les xifres de públic les que donaran valor a les propostes? O pel contrari, els espais de la cultura i els polítics deixaran de comptabilitzar visitants i començaran a parlar-nos de la qualitat de les obres? Faran una vàlua amb els continguts o amb els comptes de resultats econòmics? Aquestes i d’altres qüestions han d’estar en les discussions del present, la proximitat i el valor que tenen davant, la carta robada que no veuen o potser no volen veure. Hem viscut massa anys sense observar i donar veu a la nostra inevitable, i certament avantatjosa, posició ultralocal. ∫∂

Audiovisuals

26

Edmon Roch (Girona, 1970).

Va fundar al 2004 Ikiru Films, S.L., productora amb seu a Barcelona que ofereix serveis de producció internacional. Ha produït i coproduït, entre altres títols, El perfum, Història d’un assassí (2006), Lope (2010), Biutiful (2010), Bruc (2010), El niño (2014), El quadern de Sara (2018), Staff only (2019) i Taxi a Gibraltar (2019). En el camp de l’animació, Les aventures de Tadeu Jones (2012), Atrapa la bandera (2016) i Tadeu Jones 2.

El secret del Rei Midas (2017).

Ha guanyat un Goya i un Gaudí al millor documental per Garbo.

L’espia (2009), que ell mateix va dirigir. A més de periodista i crític de cinema, ha exercit de vicepresident de l’Acadèmia de Cine.

Estiu 2020

27 text: jordi camps i linnell fotos: ikiru films

Edmon Roch

Des que va començar el confinament per la crisi del coronavirus, les sales de cinema han tancat, les estrenes s’han ajornat i els rodatges s’han aturat. És a dir, un desastre per al sector Sí, és una crisi global que no afecta només al sector de l’audiovisual i el cultural en general, sinó que afecta a un gran percentatge de la societat. El que és veritat és que al nostre sector la paralització és absoluta i ens ha afectat de ple. No obstant, s’ha aturat tot menys el consum! La paradoxa és que n’hi ha més que mai, però per altres finestres i mitjans: per plataformes de streaming, televisió, youtube, whatsapp... Realment la gent consumeix més continguts audiovisuals que mai però paral·lelament sí que ha davallat la capacitat per a produir-los i la forma de consumir-los.

Encara que per a mi el lloc preferent per a fer-ho continua sent el cinema, de la mateixa manera que el teatre ha de ser presencial, per molt que disfruti veient una obra del Teatre Nacional o un concert de música per una sessió de Youtube.

Històricament el cinema sempre ha hagut de fer front a moltes crisis, fos per la irrupció de la televisió en el seu dia, del vídeo, d’internet, o per la pirateria...

Creus que podríem estar vivint la pitjor?

Crec que és una cosa conjuntural. Hem de distingir entre les crisi que impliquen un canvi de paradigma, que comporta un canvi de normes i formes de funcionament permanents, o una crisi provocada per una estat d’alarma general i una crisi sanitària mundial, que fa que durant un temps el mon s’hagi aturat i amb ell totes les activitats que es feien. Tanmateix, sí que és cert, com sempre que hi ha un canvi de comportament, que hi ha l’entrada de nous hàbits i noves tendències que d’una altra manera haurien tardat anys a arribar.

Entreactes — Audiovisuals

28 Jo sóc optimista, perquè hi ha canvis consolidats que són els que la gent prefereix, com ara el fet de gaudir dels espectacles en viu i en comunitat. De la mateixa manera que la gent torna a omplir terrasses i fa cua per trobar una taula, doncs jo tinc l’esperança que passi el mateix en el nostre sector. Una altra cosa és que ho faci d’una forma tan immediata.

Dependrà molt de l’estat social i de quines coses la gent voldrà prioritzar. Si els cinemes vam ser els primers de tancar per seguretat poden estar segurs que podran gaudir d’una pel·lícula, així com d’una obra de teatre o un concert, amb la mateixa seguretat.

Dius que ets optimista de mena, però i la resta de la gent que treballa al teu sector?

Quin ambient es respira?

No, la gent està molt tocada. Hi ha gent a qui costarà refer-se i n’hi ha que potser no tindran la sort de poder continuar amb l’activitat que feien, ni entrar al procés de recuperació. El sector en general, que ja estava prim i no tenia el rebost ple, ha quedat en l’os. Ha estat realment un sotrac, una garrotada molt forta, que afectarà la recuperació immediata. Hi ha molta necessitat de tornar a posar la maquinària en marxa, perquè si la roda no gira no es pot viure. Com passa en altres sectors, el negoci ha davallat dràsticament arran d’aquesta aturada. I insisteixo, això passa quan el consum de l’audiovisual s’ha incrementat i les mesures ens impedeixen continuar amb la producció de nous continguts. Com passa en el sector la música, en què alguns s’han reunit per fer actuacions mitjançant xarxes socials que sonaven de meravella, cineastes com Fernando Leon de Aranoa o Javier Fesser han fet treballs... però, és clar, en un format poc habitual. No deixa de ser una mica com un substitut, de dir “som aquí i aviat tornarem”.

29 Però això és fins que no puguem tornar a anar a gaudir de concerts i a veure cinema en pantalla gran. Fins que no hi hagi una certa continuïtat, costarà. Quan tornem, tinc l’esperança que la gent s’adoni de com és d’important tornar a seguir amb els hàbits d’abans.

Hi tornarem, però també s’intueix que moltes coses, de moment, no seran igual.

Depèn de la velocitat en què anem. De la mateixa manera que el tancament va ser immediat -recordo com el 12 de març estava al cinema i el 13 tots els cines ja estaven tancats, d’un dia a l’altre-, quan es reobrin les sales no sé si tornaran els espectadors el primer dia. És important que la distribució i l’exhibició vagin de la mà. Va haver-hi un intent a la Xina de reobrir però no tenien estrenes i van haver de reposar pel·lícules i, entre això de no comptar amb novetats de continguts perquè la producció encara està aturada i la psicosi que encara persistia, no va anar bé la reobertura. S’ha de tenir en compte que de la mateixa manera que la globalització ens ha comportat poder veure una pel·lícula a Girona, posem-hi Mulan, al mateix moment que s’estrena a Beijing i a Los Ángeles, i que això té un impacte global tant pel que fa a l’estratègia de llançament com de sentiment de comunitat global -a més de no sentir-nos marginats respecte la resta del món-, també pot penalitzar, com és el cas: perquè no s’arrencarà al cent per cent fins que la resta del món no ho hagi fet. I quan dic tot el món, em refereixo als tres mercats que més ens afecten, com són els Estats Units, la Xina i Europa. Quan estiguem tots al 80 per cent, d’exhibició i distribució, tot es normalitzarà.

Estiu 2020

Quan tornem, tinc l’esperança que la gent s’adoni de com és d’important tornar a seguir amb els hàbits d’abans.

Entreactes — Audiovisuals

30

31 Pot passar doncs que a les distribuïdores els costi refiar-se d’una situació en què el seu marge de benefici es veu limitat i si no hi ha títols per estrenar les sales no obrin?

La paralització ens ha afectat de ple.

No obstant, s’ha aturat tot menys el consum. La paradoxa és que n’hi ha més que mai, però per altres finestres i mitjans. Realment la gent consumeix més continguts audiovisuals que mai però paral·lelament sí que ha davallat la capacitat per a produir-los.

Estiu 2020

Com deia, han d’anar de la mà. És més, crec que és més greu la segona part, el flux d‘estrenes, que fins i tot la limitació de cinemes. Els multicines que tinguin una programació atractiva amb novetats que provoquen l’efecte contagi podran reobrir, però no els sortirà a compte si han de repescar coses antigues.

Repeteixo l’exemple de la Xina quan es va reobrir: per molts cines que obrissin, sense una bona oferta va ser un fracàs.

Passa amb altres sectors, els hotels, els restaurants, les línies aèries..., si no pots oferir una bona oferta que permeti omplir l’aforament en uns mínims, molts empresaris malauradament preferiran mantenir-se en l’ERTE per salvaguardar els llocs de treball que tornar a un negoci que pot ser deficitari. Depenem molt de les majors i els seus llançaments mundials i tots estem expectants a veure què faran finalment amb Tenet de Christopher Nolan i Mulan de Disney, si és que l’acaben d’estrenar com és previst a mitjan juliol, i així podem començar a tornar aviat a la normalitat.

Parlem dels rodatges. La manca d’un protocol clar i la incapacitat de les productores, els sindicats i les asseguradores per posar-se d’acord, ho complica tot?

Crec que, més que la manca de protocols clars, és la viabilitat. Passa una mica el mateix, com dèiem, amb la distribució.

Hi ha protocols per poder rodar amb seguretat, però després has de veure quin impacte tenen en la economia de rodatge.

Em refereixo al sobrecost que suposa ara comptar amb les mesures de seguretat i sanitàries: mascaretes, EPI, però també la duplicació de vehicles per traslladar la

Ara ens plantegem rodar l’adaptació de Les lleis de la frontera des de finals d’agost a l’octubre; més tard ja no es correspondria amb la llum ni l’univers que tenim pensat i volem captar. gent als rodatges..., això sense comptar la pèrdua d’hores de treball! Si en una jornada rendies entre 11 i 12 hores, potser ara perdrem un 15 % aplicant aquestes mesures que abans no teníem i això implica que el que abans podies fer amb un dia ara en necessites més. Aquí hi ha el problema greu. Ara haurem de veure com ho fem perquè sigui una maquinària efectiva. La cinematogràfica és cara, perquè implica molta gent, equips, proveïdors, hotels, desplaçaments…, un equip de rodatge normal fàcilment arriba als50 o 80 tècnics i artístics de mitjana, i hi ha dies que amb 150 figurants a banda.

Pensa que en total són unes 300 persones de qui depèn que tot això rutlli.

Això sense parlar que impedeixen rodar segons què. S’hauran de reescriure guions? És clar, això per altra banda, les històries que vols explicar. Fins a quin punt veus possible fer el que vols explicar, sobretot

Entreactes — Audiovisuals

32

Quan reobrin els cinemes seré el primer de la cua!

La veritat és que em fa molta il·lusió, tanta que hi seré a les quatre de la tarda. Però no vull tornar només el primer dia, sinó per tornar-hi l’endemà, fer programa doble i el que calgui. quan hi ha molt contacte físic, com ara escenes amoroses, o les que requereixen un centenar de persones ballant dins una discoteca. Són tota una sèrie d’elements que fan difícil començar a rodar. Això sense tenir en compte que hi hagi un rebrot i ja tinguis la maquinària d’un rodatge engegada. Quan tot està en marxa pots perdre-hi molts diners i a dia d’avui no hi ha cap asseguradora que, ni pagant molt més del que ja pagues a les primes de risc, se’n faci càrrec.

Les assegurances no cobreixen les pandèmies, son considerades com un tornado o un atemptat terrorista. Tot això no fa més que afegir més incertesa a les companyies dedicades a l’audiovisual.

33 En el teu cas, heu posposat tots els rodatges?

Quan teniu previst reemprendre’ls?

Recordo que estàvem a vuit setmanes de començar la pel·lícula que volíem fer a Girona el 14 de maig, l’adaptació de la novel·la de Javier Cercas Les lleis de la frontera. El 13 de març vam haver d’aturarho tot, quan ja teníem el repartiment tancat, l’equip incorporat, les gestions i les reserves fetes. Estàvem amb l’equip de localitzacions en una furgoneta, òbviament totes les nou places ocupades, com es feia a l’era pre-Covid19, i escoltant la ràdio ja el mateix dia vam tenir clar que havíem de fer una previsió del que podria passar. El dia 12 encara vam fer localitzacions, però el 13 ja ens vam quedar a l’oficina per elaborar un pla de contingència per com afrontar tot el que ens venia a sobre i, és clar, vam fer tornar la gent a casa.

Així que tot aturat.

Bé, no del tot. L’únic que no hem aturat és la producció de Tadeu Jones 3, que de moment seguim fent, encara que sense la mateixa efectivitat que ho faríem si fóssim a l’estudi. Tenim 30 persones teletreballant perquè es pugui estrenar l’estiu del 2022. L’animació, en aquest cas, sí que s’ha salvat.

Tornem a l’anunciada adaptació de Les lleis de la frontera, que retrata aquella “Girona quinqui” de finals dels 70 i que dirigirà Daniel Monzón. Parlant de fases, en quina es troba?

Bé, la pel·lícula que volem fer està ambientada a l’estiu i teníem previst rodarla a principis d’estiu i acabar el procés de filmació a principis de juliol. Ara ens plantegem rodar-la a finals d’agost i fins a l’octubre; més tard ja no es correspondria amb la llum ni l’univers que tenim pensat i volem captar. Ara tot l’equip està en

Estiu 2020

standby; tothom parat, pendent de si les condicions i criteris de seguretat i sanitat s’adeqüen al pressupost i que la producció sigui assumible per tirar-la endavant. Si no ho veiem clar, haurem d’aturar el rodatge i reprogramar-lo de cara al mes de maig del 2021.

Has declarat que t’ha resultat complicat trobar les localitzacions on se situa la història i que no descartaves rodar escenes fora de Girona.

No és cap secret que la ciutat ha sofert una gran transformació des d’aquella Girona del 78 que descriu el llibre, sobretot urbanísticament. Moltes parts i racons que apareixen a la novel·la de Javier Cercas ja no existeixen a l’actual carrer de la Barca i el Pou Rodo. Les persones que ho van viure saben que aquell paisatge s’ha transformat i no resultaria creïble ni tampoc raonable intervenir-hi per arreglar-lo ara i poder rodar una pel·lícula allà. De la mateixa manera que vam venir a Girona a rodar El perfum (2006), ambientada a la Grassa francesa del segle XVII, o Les maletes de Tulse Luper (2003) de Peter Greenaway, les nostres localitzacions per a poder portar a terme Les lleis de la frontera estaran esquitxades de diferents llocs i bona part de les que tenen lloc al barri vell gironí les anirem a rodar a Manresa, on encara hi ha nuclis que recorden a aquells anys.

El guió el signen a mitges el guionista Jorge Guerricaechevarría i el mateix Daniel Monzón, que repeteixen tàndem per quarta vegada. Plasmaran fidelment la novel·la?

Tant en Daniel com jo som uns enamorats de la novel·la! Una passió immediata sorgida només llegir el llibre, del qual vaig comprar els drets fa cinc anys. Després de produir El niño (2014) en Daniel volia

canviar de registre i per això va fer primer Yucatán (2018), una comèdia que també vaig coproduir abans d’embarcar-nos a adaptar la novel·la de Cercas. Crec que el guió que han escrit manté extremadament l’essència del llibre, dels personatges i de la Girona del 78 i que els espectadors trobaran tota la seva adrenalina, capacitat de seducció, els clars i obscurs de l’època i l’ambient que s’hi vivia. Tot hi és molt ben reflectit al guió. Estem molt contents i sabem la sort que tenim per poder-la adaptar.

I com a espectador, tornaràs als cinemes?

Seré el primer de la cua! La veritat és que em fa molta il·lusió, tanta que hi seré a les quatre de la tarda. Però no vull tornar només el primer dia, sinó per tornar-hi l’endemà, fer programa doble i el que calgui. El cinema és la meva vida. Em dona molta energia i és part de mi. Espero que això li passi a tothom. És, suposo, com quan la gent no podia esperar més per tornar a les llibreries o els esportistes al seu club. Dec tenir la sensació d’aquella gent que ja compta enrere els dies previs de les rebaixes: tinc unes ganes que em deixin!

I quin tipus de pel·lícules et venen bé de veure. Sabem que ets molt fan dels musicals... [riu] Tens raó, cada matí desperto les meves filles amb un número musical de la història del cinema, que també envio per xarxes socials a molts amics en dates especials. M’encanten el gènere musical però del que tinc ganes és de veure bon cinema. Siguin pel·lícules de por, de riure, d’evasió, grans clàssics..., mentre sigui bon cinema. Això és el que m’omple. Ja pot ser un Scorsese, un descobriment de cine independent presentat a Sundance, com un blockbuster fet de meravella o la propera d’Iciar Bollaín, que ha d’estrenarse aviat. Tinc una llista molt llarga.

Entreactes — Audiovisuals

34 I com a espectador-consumidor, no creus que a tu també et poden haver canviat els hàbits?

Segurament hi haurà més on triar. Més producció d’audiovisual destinada a consumir-se directament a les plataformes sense haver de passar pels cinemes, però hi ha molta producció que si no l’has vist per pantalla gran no l’hauràs gaudit ni la meitat, ni que a casa tinguis el millor home cinema del mon.

El millor que ha portat la pandèmia és que ha consolidat unes finestres que ja hi eren. Canviaran les inèrcies, però vaja, l’important és que la producció de continguts culturalment interessants i d’entreteniment no cessa, al contrari.

L’important és arribar al màxim de públic possible, el consumidor podrà escollir...

I gaudir d’una doble vida, com li ha passat recentment a El hoyo (2019) que, tot i guanyar al Festival de Sitges, el seu pas pels cines va ser decebedor, però en ple confinament es va convertir en un dels títols més visionats arreu del món a la plataforma Netflix.

Més que econòmicament, el que t’ofereix el reconeixement en una plataforma és prestigi. El que vol el creador és que la seva obra arribi a quanta mes gent millor.

Resulta curiós que en una de les èpoques amb més consum cultural hi hagi tan poques ajudes. Sense anar més lluny, la reacció del ministre de Cultura en plena crisi dient que ara al seu sector li tocava donar un pas al costat. Com vas rebre aquestes paraules?

35

He detectat moltes respostes positives a les xarxes aquests dies, que defensen els creadors i productors de continguts. Amb aquesta consciència es podran implantar mesures perquè tothom pugui viure de la forma més equitativa possible.

Em semblaria terrible que el sector de la cultura no tingués els recursos per seguir dempeus.

Jo entenc que es tracta d’una crisi global i que afecta a molts sectors bàsics de la societat i que s’ha d’apostar per una resposta global. El que no entendria de cap forma és que un sector crec que bàsic i també tan essencial per a

Estiu 2020

la salut, la consciència i la historia d’un país com és la cultura no es considerés.

Entenc que no és l’únic i n’hi ha altres que requereixen més urgència. El que és clar és que no podem oblidar el nostre teixit cultural. Perquè la cultura és de les coses que després s’exporten millor i fan que siguem qui som i que tinguem els referents que tenim. I per una altra banda hi el tema econòmic i la contribució al PIB. És per aquest motiu que a mi em sembla encertat parlar d’indústries culturals. De la mateixa manera que ningú no qüestiona els ajuts a les indústries de l’automòbil i les agroalimentàries, la cultural és una indústria més, que també necessita l›aportació col·lectiva per tenir la força que ha de tenir. En aquest sentit, vull creure que ha agafat a algunes persones amb un passet enrere en comptes d’un endavant arran de l’explosió d’esdeveniments inesperats i la inexistència de cap tipus de referent que plantegés una manera d’actuar. Sí que hi ha hagut països que han actuat més ràpid que d’altres...

El nom de la seva productora, Ikiru Films, fa referència a l’emblemàtica pel·lícula d’Akira Kurosawa. Ikiru (1952), que vol dir ‘viure’ en japonès. Quina paraula tan necessària avui dia.

Sí, sí! El gran Kurosawa que a part de ser un grandíssim director va ser un grandiós humanista. Creia molt en la vida i transmetia d’una forma molt empàtica aquest desig a les pel·lícules que feia. A més, en tot un ventall de gèneres: drama, epopeia, policíaques, d’aventures...

Aquesta necessitat de ser una persona viva i que ha de tirar endavant, recorre el seu cinema. ∫∂

Que caldria per incentivar el sector?

L’important és la consciència global de la política però també de la societat on han d’anar els recursos. He detectat moltes respostes positives a les xarxes aquests dies, que defensen els creadors i productors de continguts. Amb aquesta consciència es podran implantar mesures perquè tothom pugui viure de la forma més equitativa possible. Em semblaria terrible que el sector de la cultura no tingués els recursos per seguir dempeus.

Mai hem viscut èpoques de vaques grasses i aquesta fragilitat ara es nota més perquè no tenim els recursos que tenen d’altres per fer front a una crisi d’aquestes característiques. Repeteixo, la consciència col·lectiva ens ha de fer sortir d’aquesta situació!

Entreactes — Audiovisuals

Indústries culturals i creatives

36

37

“Actualment formo part de l’equip de gestió del projecte de La Volta del Barri de Sant Narcís, sóc tutora del grau en Arts de la UOC i exerceixo el càrrec de presidenta de la PAAC, l’associació d’artistes de Catalunya, de la qual són membres de junta Roger Bernat, Lola Lasurt, David Bestué, Giuliana Raccó, Pep Dardanyà, Alba Mayol, Jordi Ferreiro i Helena Febrés com a coordinadora executiva.

En els darrers anys, he estat cap de gabinet de la Regidoria d’Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona per Barcelona en Comú.

Coordinadora executiva de Xarxaprod, la xarxa d’espais de creació i producció de Catalunya. Presidenta del Patronat de la Fundació AAVCHangar. I col·laboradora d’Art Motile, plataforma de mobilitat per artistes.”

Montserrat Moliner

Estiu 2020

En temps de la Covid-19 text: montserr at moliner fotos: helena roig i joanic geniut

Aquest text pretén fer una mirada a la situació en el context artístic en temps de la Covid-19. La intermitència laboral que patim en el sector i la meva curiositat de vida i de coneixement ha fet que hagi estat vinculada a llocs, espais, projectes, iniciatives, publicoprivades en les que he pogut observar els processos i les demandes col·lectives que giren al voltant de la professió artística.

Des que es va activar l’estat d’alarma, els treballadors i treballadores de la cultura assenyalen la incertesa i la preocupació pels canvis que aquesta emergència sanitària provoca en l’exercici de la pràctica artística i la participació activa en esdeveniments culturals. Aquesta pandèmia ha canviat la forma de relacionar-nos, el distanciament físic ens ha dibuixat un espai públic allunyat i estrany. Els estats apliquen mesures i ajuts sota l’òptica d’una excepcionalitat temporal, però cada vegada més veus demanen un canvi profund, ja que el que ha fet la COVID-19 ha sigut donar l’oportunitat de veure ampliades les disfuncions d’un sistema que semblava funcionar.

Entreactes — Indústries culturals i creatives

38

Els estats apliquen mesures i ajuts sota l’òptica d’una excepcionalitat temporal, però cada vegada més veus demanen un canvi profund, ja que el que ha fet la COVID-19 ha sigut donar l’oportunitat de veure ampliades les disfuncions d’un sistema que semblava funcionar.

La crisi del 2008, produïda pel mercat financer, va suposar encara més l’afebliment de les condicions de treball, que va fer augmentar la precariat (1) en molts àmbits. Des d’aquesta condició de treball precari, els problemes que ha causat el confinament al sector

cultural són bàsicament els mateixos problemes de la majoria de la societat.

I en aquest sentit, les reivindicacions a fer són anteriors a la pandèmia.

La implementació de l’Estatut de l’Artista, l’escàs finançament a escala d’estat (0,7%) reclamat per la campanya Actua Cultura

Estiu 2020

39 2%, les reivindicacions de la cultura de base i de tot el teixit independent i moviments com el Parlament Ciutadà de la Cultura de Barcelona, són polítiques que ja abans de la crisi d’emergència sanitària anaven dirigides a pal·liar la precarietat del sector i en general, la desigualtat creixent entre rics i pobres.

Des de fa anys, els polítics fan declaracions des dels diferents governs defensant que la cultura sigui considerada un dret bàsic universal i que s’hi garanteixi l’accés de manera incondicional. La paradoxa està en el fet que aquesta afirmació no implica que les treballadores culturals i/o les artistes vegin millorades les seves condicions de treball ni es faciliti la seva professionalització.

Segons dades del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, la totalitat del sector cultural, avui, hauria de ser declarat zona catastròfica. I cal insistir que no es tracta d’un sector econòmic més: la cultura, a més de constituir el 3,4% del PIB estatal i el 3,6% de l’ocupació (700.000 professionals), abans que res, és un bé de primera necessitat, condició ineludible de la cohesió social, del progrés humà i d’una ciutadania lliure i responsable.

Entreactes — Música

40

41 Cal esmentar que la diversitat de perfils i agents en el sector ens dibuixa línies de tensió d’una gran complexitat. No és el mateix com ha afectat la COVID-19 a les institucions públiques, a l’empresa o a la industria cultural; a quina es la incidència en els projectes culturals sota la governança d’associacions sense ànim de lucre i cooperatives culturals; a la realitat dels treballadors amb contractes temporals, externalitzacions, falsos autònoms, i a l’artista independent o col·lectius d’artistes.

Els ajuts en forma de crèdits, de 20.000 a 100.000 euros, que impulsa el Ministeri de Cultura de l’Estat Espanyol, a través de la Societat de Garantía Reciproca Crea SGR (2), poden ser adequats per a algunes empreses i industries culturals, però insostenibles per a petites empreses de serveis culturals i algunes galeries, i totalment allunyats de la realitat dels artistes.

Aquestes empreses i negocis culturals tenen urgència de liquiditat, però tenen una capacitat limitada d’endeutament. Els préstecs que plantegen a quatre anys, amb una carència inicial de 18 mesos, són del tot insuficients, una durada adequada estaria per sobre dels 10 anys.

Estiu 2020

A Europa, la principal entitat de xarxes culturals, organitzacions, artistes, activistes, acadèmics i polítics, de la qual la PAAC és membre, la Culture Action Europe, CAE, alerta que els sectors culturals i creatius ocupen almenys 8,4 milions de treballadors , però en mobilitzen milions més en tot l’ecosistema cultural. I entre d’altres mesures demana, reconèixer la cultura com a part integral del pla de recuperació econòmica, social i mediambiental per a Europa dins del nou Marc Financer Pluriannal (MFP) post-coronavirus 2021-2027 i així fer costat als ja afectats sectors creatius i culturals amb almenys el 7% del Fons de Recuperació, que està previst que carregui els diners per endavant durant els primers anys de programació.(3) Des de la PAAC, l’Associació d’Artistes de Catalunya, tenim cura de col·lectius d’artistes i d’artistes independents, i amb la paraula “independent” definim l’artista que treballa de manera habitual en solitud. Estem treballant i fem d’interlocutor amb totes les administracions per aconseguir ajuts i acompanyar els artistes en les seves reivindicacions.

Hem aconseguit que durant el confinament puguin desplaçar-se sense problemes als seus tallers a treballar, hem obert una caixa de resistència i, tal com demanàvem en la proposta de mesures de la PAAC, (4) s´han incrementat els ajuts directes per a artistes, s´ha doblat la partida pressupostària de les beques per a la recerca i la innovació en els àmbits de les arts visuals, dels nous sectors creatius, de les arts escèniques, de la música i del pensament de la Generalitat de Catalunya, de 300.000 a 600.000 euros, fet que suposa que hi puguin accedir 100 artistes de totes les disciplines i de tot Catalunya (com a dada, només de la disciplina d’arts visuals s´han presentat 160 propostes).

A més, ajuntaments com el de Girona han doblat la partida de les beques Kreas de creació, formació i producció, que han passat de 100.000 a 200.000 euros, i el de Barcelona, a través de l’ICUB, es planteja també una línia extraordinària d’un milió d’euros per al teixit de la cultura de base i en ajuts directes per a artistes; són bones notícies, però insuficients.

Entreactes — Indústries culturals i creatives

42

Des de la PAAC, l’Associació d’Artistes de Catalunya, tenim cura de col·lectius d’artistes i d’artistes independents, i amb la paraula “independent” definim l’artista que treballa de manera habitual en solitud. Estem treballant i fem d’interlocutor amb totes les administracions per aconseguir ajuts i acompanyar els artistes en les seves reivindicacions.

Estiu 2020

43 També des de la Generalitat s’ha augmentat la partida fins a 250.000 euros per a l’adquisició de fons per a la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani, en la qual a banda de les galeries i centres d’art que hagin participat en la producció d’obres, s’hi han pogut presentar propostes d’artistes que no estan representats per galeries. El Pla de Rescat de la Cultura impulsat per la Generalitat també preveu línies especials d’ajut Covid-19 per pal·liar les pèrdues degudes a les cancel·lacions d’activitats culturals, a les quals, a banda d’entitats i empreses, els artistes que estan sota el RETA (Règim especial de treballadores autònomes) s’hi poden acollir.

Però, preocupa què passarà l’any 2021 i el 2022 i el 2023 i...

L’Estatut de l’artista (5), a priori, és la proposta del sector cultural per sortir de la precarietat i aconseguir la regulació laboral del treball artístic. Està aprovat en el Congrés dels Diputats, però no està implementat.

Recentment, abans del confinament, la PAAC, juntament amb altres associacions professionals, va participar de la primera taula de treball promoguda pel CoNCA per poder elaborar un cens d’artistes,

primera condició per saber quants som i qui som i d’aquesta manera poder establir les propostes en l’àmbit laboral. Aquest treball de definició de l’artista i creador/a és un exemple de la dificultat d’escometre les diferents casuístiques del treball artístic.

Altres veus, com el grup impulsor de la cooperativa La Murga, indiquen que la renda bàsica universal (RBU) seria la millor política cultural. Sostenen que una renda bàsica per a tothom milloraria la vida de molta gent, i alhora milloraria radicalment les condicions de les pràctiques artístiques i culturals. (6) Els/les artistes ens hem acostumat a estar fora del sistema laboral, a la falta de contractes. Arribem a aquesta pandèmia molt dependents dels ajuts públics i la interacció amb el mercat de l’art es basa en la competitivitat. És evident que la manca de polítiques culturals clares i de llarg recorregut no ens ha facilitat el camí, que des de 2015 esperem el desplegament del Pla Integral de les Arts Visuals (7) i que la davallada de l’AAVC (8) i l’inici complicat de la PAAC ha provocat un retrocés en l’aplicació de les bones pràctiques; també

suma, la tensió entre classes en relació a la pràctica artística, l’article Cuando el conflicto nos elige, posa sobre la taula que hi ha persones que treballen sense necessitar-ho i que algunes formen part de la pràctica artística i cultural (9). Si no es considera el treball artístic una feina, perdem força en la lluita pels drets dels artistes.

El treball artístic requereix talent, cert, però també és molt important que el talent vagi acompanyat de la constància i de tenir temps de qualitat per poder treballar. Segons dades de la Cartografia d’Artistes Visuals (2017) (10) realitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat, a demanda de la PAAC, dels 393 artistes estudiats, n’hi ha 253 (66%) que compaginen l’activitat artística amb una altra activitat professional, el 39% ho fa amb la docència regular, seguit d’un 22% que ho fa amb la docència ocasional, un 14% amb el muntatge d’exposicions i un altre 14% amb el disseny gràfic.I els ingressos totals bruts de gairebé la meitat dels artistes entrevistats durant els darrers dotze mesos oscil·len entre 1 i 9.000 €. El 17% dels artistes han ingressat entre 9.001 i 20.000 € i el 15%, entre 20.001 i 40.000 €. D’altra

banda, també cal destacar que un 13% dels artistes han optat per no respondre a aquesta pregunta.

La qüestió és reequilibrar les oportunitats i per això sabem que cal canviar lleis.

La ministra de treball, Yolanda Díaz, va fer unes declaracions en aquest sentit: lo que necesitamos es garantizar y consolidar relaciones laborales estables para que tengamos un modelo de protección, que creo que ha de ser redefinido más allá del ingreso vital (11). És del tot necessari establir l’Estatut de l’artista, considerar la RBU com un generador de redistribució d’oportunitats, convertir els ajuts extraordinaris en ordinaris, i complir les bones pràctiques.

Entreactes — Indústries culturals i creatives

44

45

Necessitem relacionar-nos de manera diferent, deixant de competir, sabem que cooperant serem més fortes, fem-ho!

Els/les artistes haurien d’estar dins de les estructures de les institucions culturals publicoprivades, i anar més enllà de l'encàrrec puntual en format finalista.

Si no entrem en el sistema laboral no podrem activar mecanismes de protecció, i no podrem gaudir de temps de qualitat per trobar estabilitat. En aquesta moments d’incertesa i amb la nostra història, és quasi demanar un impossible (potser he tret el primer somriure de l’article), però és del tot necessari aterrar l’estatut de l’artista, considerar la RBU com un generador de redistribució d’oportunitats, convertir els ajuts extraordinaris en ordinaris i complir les bones pràctiques. Cal generar estructures de suport per a tot el cicle artístic, des de la formació fins a la recerca, la creació, la producció i la difusió.

Necessitem relacionar-nos de manera diferent, deixant de competir, sabem que cooperant serem més fortes, fem-ho! Els/les

artistes haurien d’estar dins de les estructures de les institucions culturals publicoprivades, i anar més enllà de l’encàrrec puntual en format finalista. Podem fer accions d’acompanyament mutu que provoquin comunitat i expertesa, i que al mateix temps generin xarxes de suport econòmic.

S’estan activant iniciatives com Projecte Co- (12) que converteix la fabrica de creació L’Escocesa, en un centre de recerca artística per afrontar la crisi del Covid-19 i proposar solucions. En la convocatòria assenyalen: aquests tres grups de treball s’han articulat com un programa extraordinari de vint-i-quatre beques que L’Escocesa ha ofert internament a la seva comunitat, i es dirigeix

Estiu 2020

especialment als seus membres actualment més vulnerables. D’aquesta manera, la pròpia composició dels grups ha funcionat com una primera mesura interna, que ha contribuït a rellançar l’activitat i a auxiliar les economies de la comunitat artística. Mitjançant el Projecte Co- L’Escocesa pretén oferir alternatives a la virtualització com a única resposta possible a la crisi del contacte entre cossos que haurà d’afrontar l’escena cultural en els pròxims mesos.

També els museus i centres d’art es preparen per fer canvis: instal·lats en una dinàmica mantinguda en la mobilitat de turistes de manera permanent, hauran de redirigir les seves polítiques per atraure no només el visitant extern.

Entreactes — Indústries culturals i creatives

47



AJUTS I SUBVENCIONS A LA FORMACIÓ, CREACIÓ, RECERCA, PRODUCCIÓ I EXHIBICIÓ DE LES ARTS I LA CULTURA DE L’AJUNTAMENT DE GIRONA Subvencions Amplia Cultura · Ajuts Girona Kreas · Programa de suport a la creació de La Marfà · Programa d’acompanyament a projectes audiovisuals i cinematogràfics de la Girona Film Office Més informació

web.girona.cat/subvencions

Ó

El museu Mambo de Bologna (13) ha estat un dels primers en actualitzarse a la nova realitat i ha adequat espais expositius per oferir un suport concret als artistes locals a través de l’avís públic “Nuovo Forno del Pane”, l’objectiu del qual és seleccionar 12 artistes que podran usar espais dedicats a ells en el Mambo Chimney Hall de l’1 de juliol al 31 de desembre de 2020 per començar o crear obres i projectes artístics en un entorn institucional.

(1) https://ca.wikipedia.org/wiki/Precariat (2) https://creasgr.com/linea-covid-19-liquidez-cultura/ (3) https://cultureactioneurope.org/files/2020/04/CAE-position-onthe-post-coronavirus-2021-2027-MFF-.pdf (4) http://www.paac.cat/p/1/0/778/ Proposta-de-mesures-des-de-laPAAC-davant-de-l’emergència-sanitària-de-la-COVID-19 (5) El mes de juny de 2018 es presenta l’ “Informe de la subcomisión para la elaboración de un estatut del artista”. El setembre el Congrés dels Diputats el va aprovar per unanimitat. http://www.congreso.es/backof ce_doc/prensa/ notas_prensa/60284_1528971863805.pdf (6) https://nativa.cat/2020/04/gent-que-treballa-en-cultura-per-unarenda-basica-universal-i-incondicional/#adhesions (7) El Pla Integral de les Arts Visuals preveu un total de 91 accions repartides en vuit grans objectius estratègics, que són: 1_Articular les arts visuals contemporànies d’una manera estable i territorialment equilibrada. 2_Dotar el sector del finançament adequat. 3_Millorar el marc jurídic que afecta les arts visuals. 4_Estructurar i ampliar les polítiques públiques d’adquisició i patrimonialització. 5_Crear nous públics i ampliar la recepció de les arts visuals. 6_Millorar la relació i

La participació en un projecte com La Volta, que té en el seu ADN la generació de comunitat i que fomenta la cultura de proximitat, la relació estreta entre l’artista i el teixit de barri de Sant Narcís, la COVID-19 ha suposat una reafirmació que allò que fem és important. Generar estructures de suport i d’acompanyament ens permet créixer en tots dos sentits, sense que una part estigui supeditada a l’altra. Des d’aquest projecte defensem que la cultura i la pràctica artística contemporània són eines essencials per poder tornar a fer vincles i repensar i generar nous espais de sostenibilitat i de convivència en l’espai públic post-COVID-19. ∫∂

la presència de les arts visuals dins el sistema educatiu. 7_Estimular les relacions entre el sector públic i el privat per a la promoció de l’art contemporani. 8_Multiplicar la presència de la creació catalana als circuits i plataformes internacionals. https://cultura.gencat.cat/ca/ departament/estructura_i_adreces/organismes/dgpcc/subdireccio_ general_de_promocio_cultural/Ambits/arts-visuals/index.html (8) En paral·lel, s’anava gestant el tancament de l’AAVC després de trenta-cinc anys d’història (1979-2014). Inicialment, una part de la junta directiva va dimitir per disconformitat amb la gestió i una altra part va intentar revertir les conseqüències de la manca d’ingressos, que abocaven a una situació insostenible de l’estructura de gestió existent, molt dependent de les subvencions públiques. Després d’un període de tensions internes, es va acabar amb una denúncia penal per malversació de fons i administració deslleial dels integrants de la secretaria tècnica de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya. Com a conseqüència de tot plegat, el col·lectiu d’artistes es va reorganitzar en una nova estructura i el 2015 naixia la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya). Parramon, Ramon i Moliner, Montserrat.

Assemblearisme i art. Estat de la Cultura i les Arts 06_2018. Dimensión social de la Cultura. CoNCA (9) Rubén Martínez, Marta Domènech http://leyseca.net/ cuando-el-conflicto-nos-elige/ (10) http://www.paac.cat/p/1/108/0/Publicacions (11) https://www.elsaltodiario.com/gobierno-coalicion/yolanda-diaznuestro-pais-vive-una-reforma-laboral-permanente-desde-el-ano-84 (12) https://laescocesa.org/es/CO (13) http://www.mambo-bologna.org/news/news-141/

Entreactes — Música

Lectura i humanitats

48

Mònica Armangué (la Bisbal d’Empordà, 1975) és mare i llibretera. La seva llibreria, CalMot, a Girona, va obrir portes al desembre de 2017 i està especialitzada en llibres infantils, juvenils i àlbums il·lustrats. En plena consolidació del seu espai a la ciutat, la crisi del COVID-19 ha suposat, com a tots els sectors culturals, un trasbals del qual intenta recuperar-se. La seva vida i el seu camí com a amant dels llibres i les llibreries l’ajuden per pensar, encara amb optimisme, el futur més proper.

Estiu 2020

49

Mirant cap enrere des del futur: vida d’una llibretera text: mònica armangué

A casa érem de pagès. Vaig créixer en un poble petit i amb pocs habitants. El poble tenia una ermita, una riera, una església barroca del segle XVIII. Tenia també molts camps i tota mena d’aus. A part dels meus germans i jo, cap més nen. Només gent gran. Per no haver-hi no hi havia ni fleca. Tinc records d’en Pere, amb el burro i el carro, passant pel camí de davant de casa mentre la mare que deia: “Mira, en Pere que deu anar a comprar”.

Tardes d’agafar capgrossos amb pots de vidre. Llargs estius de caminar per les regues dels camps de blat de moro: amunt i avall fins que al vespre et picava tot pels petits talls de les seves fulles. Recordo també el despertar d’un matí d’aquells d’estiu amb la son enganxada al cos i a la mare mostrant-nos un niu encara amb els ous de perdiu. Intacte.

Els trobaven quan segaven blat i ordi amb la cosechadora -així li dèiem-. Quedaven al descobert. Recordo la melmelada de síndria i meló de la Conxita. Recordo la il·lusió boja de quan s’apropava la festa major i estrenàvem roba. Els grans ens deixaven fer una mica més la nostra. Recordo banyar-nos a la riera. La coïssor a la boca que feia la llet de les figues acabades de menjar directament de l’arbre.

Entreactes — Lectura i humanitats

50 No recordo llibres. No hi havia llibres. No ens explicaven històries. No ens llegien contes. Ni els avis, ni cap veïna, ni tampoc els pares, que estaven cansats de tota la jornada. “Prou feina que tenim ja!”. La seva era feina física. Feina de veritat.

l’enciclopèdia de l’escola que havia fet servir el pare.

“No sé pas què us ensenyen a l’escola ara! A ser burros!

Res no us ensenyen! A veure d’aritmètica si sabeu res...”. I mentre obria el tomaco esgrogueït ja tremolàvem tots tres. Això ho recordo bé.

Als dotze anys, una cosina més gran em va donar uns llibres com qui es treu una cosa que fa nosa. Havien sigut lectures obligatòries de l’institut. M’agradaria recordar el moment just en què els vaig obrir i fullejar. Començar a posar una paraula darrera l’altra. Recordar com comença el fil d’aquesta història, la meva. Però no ho aconsegueixo. L’únic que crec que recordo era haver-los d’amagar.

Recordo una vegada -amb una sola n’hi ha va haver prou- que el pare em va dir: “Què fas amb això?

Que no tens prou feina?

Perdre el temps! Això fas!”.

En vaig tenir prou. Això ho recordo bé. No crec que pugui imaginar-ho. No em va caldre cap més avís per saber que allò no estava bé.

Aleshores, vaig començar a dur-los a la cintura, amagats entre la goma del pantaló i la panxa.

A l’escola tampoc. A l’escola tampoc llegíem. A l’escola tampoc ens llegien.

A l’escola no dedicàvem cap estona de cap matí a llegir. A l’escola no hi havia biblioteca. Només recordo un armariet tancat amb clau amb diccionaris.

M’esforço buscant algun record concret relacionat amb la lectura i no el trobo. A l’escola no ens deien que era important llegir. N’havíem de saber, això sí. Saber llegir i escriure. Al poble tampoc hi havia llibres. I als pobles dels voltants tampoc.

Estranyesa.

A casa no hi havia llibres. Cap conte. Cap novel·la. Només hi havia

Vaig tenir sort amb els llibres de la cosina Isabel.

Solitud de Victor Català i El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger són els que recordo. Deu ser perquè els vaig llegir tres vegades seguides. A casa no hi havia llibres.

No sabia què feia. No era conscient de la importància de la lectura. Ningú m’havia dit mai que fos

Estiu 2020

51 important llegir. Que hi descobriria mons, que viatjaria, que hi podia créixer, que els dubtes començarien a apropar-me a altres llibres. Que podria fugir hores viatjant entre les històries dels llibres.

Que aprendria maneres diferents de pensar. Que l’ànima se m’eixamplaria.

Que em sentiria part del món. Que podria deixar de sentir-me sola. Que riuria.

Que ploraria d’emoció. Que m’ensenyarien que tot és possible. Fins i tot allò que sempre havia imaginat impossible.

No sabia què estava fent però no vaig deixar de fer-ho mai més. Això ho recordo bé.

De camí a l’institut.

M’agrada imaginar que tenia 15 anys. Va ser un pensament fugisser, un d’aquells pensaments que tenim sense gairebé ser-ne conscients. El vaig tenir tot just on ara és el Museu del cinema de Girona: “Com m’agradaria de gran treballar a la 22!”.

Vaig arribar a Girona als divuit anys. Després d’un parell de feinetes no massa importants de seguida em va aparèixer la possibilitat de començar de treballar a Les Voltes.

Sort, destí, casualitat. No recordo què vaig pensar en

No recordo llibres. No hi havia llibres.

No ens explicaven històries. No ens llegien contes. Ni els avis, ni cap veïna, ni tampoc els pares, que estaven cansats de tota la jornada. “Prou feina que tenim ja!”.

La seva era feina física. Feina de veritat.

Entreactes — Lectura i humanitats

52

Vaig tenir sort amb els llibres de la cosina Isabel.

Solitud de Victor Català i El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger són els que recordo. Deu ser perquè els vaig llegir tres vegades seguides.

aquell moment. Tornaven a aparèixer els llibres. El meu segon contacte amb el món del llibre. Però aquesta vegada era diferent. O crec que era diferent. La feina més important era entrar tot el fons a una base de dades. Vaig tocar, mirar, catalogar i endreçar de nou gairebé tots els llibres de la llibreria. Aleshores no teníem accés a Internet.

Havies de buscar cada llibre pels prestatges. Tot havia d’estar al cap. No dic que ara no hagi de ser així.

Continuo pensant que un llibreter sempre té al cap els seus llibres. Al cap i al cos. N’hi ha que s’hi queden

per sempre i n’hi ha d’altres que mai més els hi saps.

Però això és un altre tema.

Continuo.

Després d’un any, una nova oportunitat. Cobrir una vacant a la 22. Sort, o el que sigui, de nou. Encara vaig aprendre més, molt més. I ja no he parat. Abacus. La Llibreteria. Abacus. Sempre caminant de llibreria en llibreria, de vegades més grans i d’altres més petites.

Amb els anys, la passió no ha parat de créixer. En algun moment, no recordo ni puc imaginar-me quan, vaig arribar a la certesa que això és el que vull fer.

Estiu 2020

53 Gaudir sempre a prop dels llibres.

En aquests vint-i-cinc anys de llibretera he carregat caixes, etiquetat llibres, canviat preus, repassat albarans, he fet inventaris, demanat i tornat molts llibres. N’he tret la pols a molts . He fet taules temàtiques i exposicions.

He ordenat alfabèticament.

He preparat i viscut vinti-cinc Sant Jordi. He embolicat milers de llibres.

He escoltat i recomanat molts llibres. Molts.

Escoltar. Escoltar i deixar que la intuïció t’apropi a aquell llibre per aquella persona concreta.

Dos anys i mig enrere vaig decidir obrir la meva llibreria, CalMot. Totes havien estat les meves llibreries, però aquesta és potser una mica més meva.

Crec. De vegades els més petits confonen la meva llibreria amb una biblioteca i això em fa pensar -moltes vegades ho he pensat- que les històries o els records que ens inventem es tanquen com els cercles.

Fa tres mesos, o una mica més ja, em va semblar que tot això podia aturar-se.

De cop. Sense entendre què estava passant perquè no tenia res a veure amb els llibres. Havíem de tancar les llibreries.

I les biblioteques. Havíem de parar de llegir. De nou, no hi havia llibres. O això em va semblar. Em vaig espantar. Al cap d’uns dies, alguna cosa va començar a canviar. Les llibreries seguien tancades. Les biblioteques, també. Però el meu mòbil i el meu ordinador no paraven de rebre missatges. Els primers eren d’ànims. Els que van venir després eren diferents. Em demanaven recomanacions de llibres.

Vaig començar a contestar els missatges tímidament, abans de pensar les respostes durant una llarga estona. Al cap d’unes setmanes ja no donava abast. Tot havia tornat a començar. Era diferent.

Però era igual. Tornava a haver-hi llibres.

Diuen que els moments de crisi són els millor per reinventar-nos, per trencar dinàmiques que potser ja no ens convenen.

Per adaptar-nos. Potser la crisi que estem passant ens pot servir per això, per reconèixer que els llibres poden formar part de les nostres vides. Com va escriure Víctor Frankl: “Les circumstàncies externes poden despullar-nos de tot menys d’una cosa: la llibertat d’escollir com respondre a aquestes circumstàncies”.

Ara puc atrevir-me a pensar des del futur.

M’enfoco en un futur proper en què podré continuar transmetent la il·lusió pels llibres. Podré seguir fent la meva feina de llibretera. Ho desitjo amb tota l’ànima i no me la imagino d’una altra manera. M’imagino aquest futur amb una miqueta més de temps lliure per poder estar més amb els que estimo. Però també el vull amb els dies plens de recerca de llibres.

Descobrint sempre noves històries, escollint novetats amb les quals em sento reconeguda. Endreçant, reubicant i creant espais nous. Amb ganes de poder oferir de nou les activitats de contacontes,

presentacions, concerts de petit format i clubs de lectura especialitzat. Amb una llibreria viva. Amb totes les llibreries vives.

Tenia 26 anys i, com sempre, treballava en una llibreria. S’hi va presentar una mestra de primària.

Era l’Anna. Feia molts anys des que havia vingut a fer una suplència a la meva escola. Van ser unes setmanes només. Recordo que el meu cervell va explotar i el cor va bategar molt fort quan m’hi vaig dirigir. Vaig escoltar de nou la seva veu. Era aquella dona que ens havia fet pujar a una aula petiteta de dalt de tot de l’escola, a la mateix planta on hi havia el menjador.

Com va escriure Victor Frankl: “Les circumstàncies externes poden despullarnos de tot menys d’una cosa: la llibertat d’escollir com respondre a aquestes circumstàncies”.

Entreactes — Lectura i humanitats

54 des dels més menuts fins als més grans. Ara tenim escoles ben vestides amb els seus espais dedicats només a llibres. Amb estores i coixins on les nenes i els nens hi poden seure i llegir.

També poden endur-se els llibres a casa o a l’aula.

Mestres, bibliotecàries i bibliotecaris, pares, mares, avis i àvies, tietes i tiets, cosines i cosins grans, germanes i germans grans, cangurs, amics i veïnes llegim a les nenes i als nens.

No deixem de fer-ho mai.

Fins que ens facin fóra. El gaudi, el regal, és per qui escolta aquesta lectura però potser encara més per qui llegeix. Aquest hàbit és una petita llavor, una petitagran normalitat que serà part de la motxilla dels més petits. Sempre serà allà.

A l’ala dreta de vegades i fèiem música i a l’ala esquerra no hi anàvem mai.

Fins que va arribar l’Anna.

En aquella aula de dalt de tot l’Anna ens havia llegit en veu alta als de sisè i setè Las minas del rey Salomón, de H. Rider Haggard. En escoltar de nou la seva veu, em va venir tot a la memòria. Recuperada, vaig lligar caps i li vaig atribuir l’inici de l’amor pels llibres.

Un amor que encara em sorprèn per la força amb què hi és. Amb la força que s’hi va instaurar. De fet, crec que em van salvar la vida.

No hi havien llibres a casa.

I no ens llegien contes.

Ara sí que n’hi ha. A casa en tenim per tot arreu: al cotxe, al menjador, a les habitacions, a sobre les taules, a la cuina i al rebost i al bidet. Mal oberts, ben posats i mal posats.

Sempre a punt. Ara tenim biblioteques municipals càlides, còmodes i plenes de llibres ordenats per temàtiques, per edats i especialitzats. Per a grans i per a petits. Amb professionals apassionats.

Amb activitats constants per apropar els llibres

Estiu 2020

Marcel Proust va dir que hi ha un tipus de memòria que no es pot atribuir a la voluntat i que s’escapa al domini de la intel·ligència. És la memòria involuntària.

Recordo -crec recordar, però no n’estic segura- tot això. Recordo, però tots sabem que els records, quan els posem en comú, no sempre coincideixen amb allò que realment va passar. Recordo, però no faig trampes. ∫∂

Soc de

55

Més de 15.000 persones ja gaudeixen dels descomptes i avantatges de la targeta Girona Cultura Fes-te la targeta Girona Cultura: www.girona.cat/cultura/targeta Consulta tota la programació a: www.girona.cat/cultura Entreactes — Música

Artistes confinades

56

57

Clara Gispert Vidal Il¡lustradora i maquetadora www.claragispert.com / @claragispertvidal

Estiu 2020

Entreactes — Artistes confinades

Artistes confinades

58

59

Alícia Bullich Luzán Fotògrafa @bu_chilll

Estiu 2020

Entreactes — Artistes confinades

Edita Ajuntament de Girona Àrea de Cultura Consell de redacció Aniol Casadevall Artur Iscla Natxo Morera de la Vall Laura Merino Jordi Pons Carme Sais Jep Sànchez Edició i coordinació Laura Merino Correcció lingüística CNL de Girona Disseny Workship.es Impressió Editorial MIC Dipòsit Legal DL Gi 336-2020

www.girona.cat/cultura twitter/@cultura_gi facebook.com/GironaCultura youtube/GironaCultura

Entre

Estiu 2020 Juny — agost

Nova normalitat vs nova realitat

Actes