El govern de la ciutat (I) by Ajuntament de Girona

1 Segona República i Guerra Civil a Girona (1931-1939) 2 Església, societat i poder a Girona. Segles xvi-xx 3 Girona i la Guerra del Francès (1808-1814) 4 Girona 1939-1953 Exilis, repressions i complicitats 5 Ensenyar i aprendre. Mestres i estudiants a la Girona del segle xx 6 El govern de la ciutat (I) De la Gerunda romana (segle i aC) a la Girona borbònica (segle xviii)

ISBN 978-84-8496-164-2

9 788484 961642

EL GOVERN DE LA CIUTAT (I). De la Gerunda romana (segle i aC) a la Girona borbònica (segle

xviii)

Conferències a l’Arxiu Municipal

EL GOVERN DE LA CIUTAT (I) De la Gerunda romana (segle i aC) a la Girona borbònica (segle xviii)

5 5

Conferències a l’Arxiu Municipal

Ensenyar i aprendre. Mestres i estudiants a la Girona del segle xx

1 Segona República i Guerra Civil a Girona (1931-1939) 2 Església, societat i poder a Girona. Segles XVI-XX 3 Girona i la Guerra del Francès (1808-1814) 4 Girona 1939-1953 Exilis, repressions i complicitats 5 Ensenyar i aprendre. Mestres i estudiants a la Girona del segle XX

ISBN 978-84-8496-151-2

9 788484 961512

Conferències a l’Arxiu Municipal

EL GOVERN DE LA CIUTAT (I) De la Gerunda romana (segle i aC) a la Girona borbònica (segle xviii)

EL GOVERN DE LA CIUTAT (I) De la Gerunda romana (segle i aC) a la Girona borbònica (segle xviii) Edita: Ajuntament de Girona. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP) © dels textos: Joan Boadas, Lluís-Esteve Casellas, Anna Gironella, Josep M. Nolla, Lluís To, Josep M. Torras i Xavier Torres © de les fotografies: Pàg. [11] Ajuntament de Girona. AMGi. Fons Ajuntament de Girona, Correspondència dels jurats, anys 1658-1661. Escut de la ciutat de Girona. Pàg. [63] Josep M. Oliveras. Vas Apolinar: vas de plata en forma de mil·liari on s’assenyala el recorregut per terra seguint la via de Cadis a Roma. Museu d’Art de Girona. Pàg. [89] Josep M. Oliveras. Estàtua de Sant Carlemany, segle xiv. Catedral de Girona. Pàg. [115] Ajuntament de Girona. AMGi. Fons Ajuntament de Girona, Bossa per al sorteig de dots per a noies pobres, segle xvii. Pàg. [133] Ajuntament de Girona. AMGi. Fons Ajuntament de Girona, Actes del Ple, any 1719, cosit entre els f. 45 i 46. Decret de Nova Planta. © foto de la portada: Ajuntament de Girona. AMGi. Fons Ajuntament de Girona, Llibre dels insaculats, anys 1626-1723. Realització: Curbet Edicions ISBN: 978-84-8496-164-2 Imprès a Catalunya Dip. legal:

ÍNDEX INTRODUCCIÓ Xavier Torres Sans............................................................................ 7 DOCUMENTS DE GOVERN: DELS ORÍGENS AL MUNICIPI BORBÒNIC (SEGLE XVIII) Joan Boadas, Lluís-Esteve Casellas i Anna Gironella............... 11 Govern i poder polític a Gerunda (segles I-VIII) Josep M. Nolla............................................................................... 63 LA GIRONA CAROLÍNGIA I FEUDAL (SEGLES VIII-XI) Lluís To.............................................................................................. 89 EL MUNICIPI DE LA CASA D’ÀUSTRIA: INSACULACIÓ I ARISTOCRATITZACIÓ (segles XV-XVII) Xavier Torres..................................................................................115 DE JURATS A REGIDORS: L’AJUNTAMENT BORBÒNIC DE GIRONA EN EL SEGLE XVIII Josep M. Torras.............................................................................133

Nota: La conferència “Veguers, batlles i jurats de la Girona medieval (segles xiino ha pogut ser incorporada en aquest volum per causes alienes a l’editor.

xiv)”

INTRODUCCIÓ El fil conductor d’aquesta nova edició del cicle de conferències de l’Arxiu Municipal ha estat el govern de la ciutat de Girona al llarg de la història. El tema, per descomptat, és amplíssim, i això en més d’un sentit. Perquè govern, segons com, és potser un terme massa neutre o polit per designar la realitat del poder local, a vegades ben crua, i per saber, en definitiva, qui manava veritablement a la ciutat en un moment donat. Si es té en compte, a més, que en alguns períodes, certament reculats en el temps, no hi havia pròpiament o tècnicament parlant institucions municipals, tal com posen de manifest algunes de les primeres contribucions d’aquest volum, aleshores el risc de pecar per defecte augmenta considerablement. Altrament, cal recordar que el govern de la ciutat, i fins i tot allò que es pot anomenar (per mirar de donar una primera estrebada al nostre vocabulari) el poder urbà, ni mai ni enlloc no ha estat autàrquic o exclusivament local, sinó que, de grat o per força, sempre ens apareix enmig d’una xarxa més àmplia d’interessos (econòmics) i d’autoritats (polítiques) més o menys llunyanes. Per tot plegat, es va demanar als participants, tots ells reconeguts especialistes en les èpoques examinades, que fessin l’esforç d’abordar la problemàtica enunciada en una perspectiva múltiple, és a dir, no solament de portes endins (assenyaladament, el municipi, en qualsevol de les 7

seves variants), sinó també en relació amb aquelles instàncies externes (imperi, comtat, Església, monarquia) que condicionaven i, arribat el cas, constrenyien el governament local. Alhora, una perspectiva semblant tampoc no es podia reduir a l’anàlisi de les institucions formals, fossin de la ciutat o del seu entorn polític, sinó que també havia de prendre en consideració, i per les raons ja adduïdes, la influència eventual d’aquelles xarxes de poder informal (clienteles i faccions), sempre a l’aguait, i susceptibles en suma de desvirtuar el sentit i l’actuació de les institucions urbanes. En poques paraules, l’anàlisi havia d’arribar també al nivell de les persones i de les personalitats. Sempre que, és clar, la documentació o l’estat de la recerca, ho fes possible. Per la seva amplitud cronològica, va semblar recomanable repartir la matèria en dos cicles successius de conferències (el segon, l’any 2012). En aquesta edició o primer lliurament, doncs, el període considerat –encara dilatadíssim, certament– va de l’antiguitat o ciutat antiga (la Gerunda romana) fins a la darreria de la Girona borbònica (segle xviii). Tot i així, ha estat necessari condensar aquesta llarga evolució secular en uns pocs talls, a saber: a més de la Gerunda romana i borbònica, la ciutat carolíngia (segles viii-xi, aproximadament), els orígens del municipi (una contribució, cal dir, que no ha pogut figurar en aquest recull per raons alienes a la voluntat dels organitzadors, però que confiem poder incorporar més endavant a la versió digital de les conferències), i el municipi de la primera època moderna o del règim insaculador (segles xv-xvii). No tots aquests moments històrics tenen a hores d’ara un 8

mateix gruix de recerca al darrere, i quan és així, els autors ho han fet constar explícitament. Esperem, si més no, que els talls seleccionats puguin donar, almenys, una idea general de la trajectòria del govern urbà gironí en el període considerat, i fins i tot que, de passada, les contribucions dels diferents autors puguin engrescar noves o renovades recerques al voltant de la matèria. Finalment, si la història, tal com es diu, ajuda a explicar el present, el fenomen invers, és a dir, una mirada retrospectiva, també pot ser igualment il·luminadora de cara al futur. En una època, com ara l’actual, de dissolució –o confusió– de sobiranies, arran de la globalització i el procés simultani de la convergència i unió europea, pot ser escaient i fins i tot instructiva una reflexió sobre el govern local en el passat. Aquesta ha estat, si més no, la intenció dels participants i els organitzadors d’aquest cicle de conferències que ara prenen el format escrit. Xavier Torres Sans Catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Girona

Joan Boadas Lluís-Esteve Casellas Anna Gironella

DOCUMENTS DE GOVERN: DELS ORÍGENS AL MUNICIPI BORBÒNIC (SEGLE XVIII)

Perspectives entorn la documentació L’arxiu de la ciutat és inherent a la seva pròpia administració, a les seves característiques i limitacions i a la seva evolució al llarg del temps. Per tant, l’existència de la documentació del fons de l’Ajuntament constitueix una evidència del seu funcionament i desenvolupament des dels seus orígens. Tanmateix, la comprensió en una perspectiva històrica de l’evolució del govern de la ciutat a partir del pòsit documental que aquest mateix ha generat no sempre és senzilla. No ens referim als buits accidentals o fins i tot intencionats en la documentació conservada, sinó principalment a l’anàlisi de la funció d’aquests mateixos documents, per a què servien i per a qui. Les aproximacions tradicionals a l’anàlisi dels fons municipals, especialment dels més antics, s’ha vist condicionada per diversos factors. Primerament, el de la fascinació pels mateixos documents, la qual cosa va comportar la selecció per al seu estudi en funció de la seva estètica o sumptuositat, o per la informació que puntualment podien contenir. No cal dir que això suposava deixar de banda bona part de la documentació menys interessant, generalment aplegada en lligalls. Aquesta mena d’intervencions han donat lloc sovint a relacions inacabables d’agrupacions documentals (o sèries en el millor dels casos) que no permetien ni una valoració global del fons ni com ni per què s’havia format. Més recentment, des de la darreria del segle passat, les intervencions ja plenament arxivístiques han abordat

l’estudi de la documentació des de la perspectiva de les competències municipals, perspectiva que permet unes primeres aproximacions transversals a la documentació produïda al llarg dels segles i, alhora, també una primera comparativa entre diferents institucions municipals. No obstant això, la classificació que se’n deriva, amb independència del sistema utilitzat, parteix més d’àmbits de competència que no de les funcions que l’Administració exerceix sobre aquests. Això dificulta la comprensió real dels canvis produïts en la institució i emmascara les funcions inicials del govern municipal i com han anat evolucionant al llarg del temps. És a dir, partir dels àmbits de competència d’un ajuntament del segle xx o xxi suposa una perspectiva del tot esbiaixada per analitzar correctament la documentació produïda en època medieval o moderna, quan conceptes com la protecció del medi ambient o la planificació urbanística o no existien, o s’entenien de manera ben diferent. Conscients d’aquestes limitacions, no han faltat tampoc propostes que defensaven tractaments diferenciats segons la cronologia de la documentació. Tot i així, aquestes mateixes propostes difícilment escapaven de les dificultats fins ara plantejades. A partir d’aquestes consideracions, l’Arxiu Municipal de Girona va iniciar ja fa uns quants anys una proposta de sistematització de la documentació municipal que, si bé parteix de l’anàlisi detallada de la documentació actual, té una clara voluntat de connectar amb l’evolució de la institució municipal al llarg del temps. D’altra banda, aquesta línia de treball també té per objectiu poder oferir a la ciutadania una visió simplificada del que fa un ajuntament, tant 14

actualment com al segle xiv, i això només és possible a partir de l’anàlisi de les funcions que realitza. Aquest és el plantejament sota el qual descriurem la creació i l’acumulació de la documentació administrativa de l’Ajuntament fins al segle xviii, tot i que actualment ja tingui la consideració de documentació històrica. En aquesta línia hem definit vuit grans àmbits de competència, tres dels quals són inherents a qualsevol organització (direcció, administració i recursos econòmics) i que en l’àmbit municipal identifiquem com a bàsiques: • Organització política i competències. • Administració general. • Gestió econòmica. Els altres cinc àmbits són específics d’un ajuntament, és a dir, allò que el fa diferent d’un altre tipus d’organització: • Ordenació i gestió del territori. • Prestació de serveis comunitaris. • Prestació de serveis a les persones. • Desenvolupament econòmic i social del territori. • Serveis a altres institucions o cooperació amb altres administracions. Aquesta perspectiva ens permet observar fàcilment com els tres àmbits de competència bàsics (direcció, administració i recursos econòmics) tenen el seu reflex en la documentació ja des dels inicis de la Universitat de Girona, denominació original de l’actual Ajuntament. És més, també podem observar com en els orígens, la documen15

tació municipal fou generada principalment pels òrgans de govern i l’administració econòmica de la institució. En canvi, la derivada de l’administració general i l’organització es desenvolupà progressivament i en paral·lel a la consolidació de la institució, en ple segle xv, circumstància que ens permet avaluar com era el funcionament de la institució en els seus inicis. Entre els àmbits de competència específics d’una administració municipal la més significativa des dels seus inicis és la referida a l’ordenació i gestió del territori, principalment sobre l’edificació i l’ús del sòl. Dins d’aquest àmbit s’inclou la gestió d’equipaments i d’infraestructures públiques, i també, el control de les activitats econòmiques. Aquesta funció de supervisió i control de l’activitat econòmica estigué estretament lligada a la figura del mostassaf, malgrat que aquest càrrec tradicionalment s’ha vinculat gairebé sempre a la gestió dels mercats. A partir del segle xviii, aquest àmbit també inclourà les funcions derivades dels registres de població. Amb un primer cop d’ull és fàcil adonar-se com la resta de funcions s’anaren desenvolupant molt lentament, especialment les funcions centrades en la prestació de serveis, ja fossin comunitaris, adreçats a la ciutadania en general, o destinats a satisfer necessitats concretes de les persones. En aquest darrer cas, fou així malgrat la important funció de beneficència dels hospitals vinculats a la Universitat, tot i que també cal tenir present la finalitat de control social que alhora exercien. De fet, per al desenvolupament de serveis tal com els entenem actualment caldrà esperar fins al segle xx, mentre que els iniciats al llarg del segle xviii, 16

i també del xix, (entorn de la salubritat, per exemple), tingueren una clara finalitat preventiva més que un caràcter bàsic o de prestació directa. Quant a l’evolució cronològica de la institució per a l’època tractada, cal assenyalar a grans trets tres etapes, malgrat que en la contextualització de la documentació que es presenta es tractin de manera conjunta. Primerament, la dels orígens a la consolidació de l’Administració municipal, que situaríem des del privilegi d’en Prohensal, de 1284, que institueix les bases de la Universitat de Girona, fins a la instauració del procediment de la insaculació per a l’elecció dels representants municipals, el 1457. En aquesta etapa, es consolidarien les formes de govern, les bases per a l’obtenció de recursos econòmics per a la institució i, també, de la regulació de les activitats econòmiques desenvolupades a la ciutat. La segona etapa es pot delimitar a partir del 1458, el primer any d’aplicació de la insaculació, que posaria fi a la conflictivitat entorn de la representació de les mans de la ciutat, i fins a la promulgació del Decret de Nova Planta. Aquest període suposà una certa continuïtat en les formes i les bases de govern, però cal remarcar el seu desenvolupament en tots els àmbits en relació amb l’etapa anterior. Finalment, el període que arrenca de la implantació de la monarquia borbònica arran de la fi de la Guerra de Successió fins a l’inici de la Guerra del Francès. En aquest sentit, l’aplicació del Decret de Nova Planta i, després, de la Reial cèdula sobre organització del govern municipal, el 1716 i 1718 respectivament, provocà canvis radicals en la institució, des del canvi de denominació com a Ajun17

tament de Girona, fins als seus càrrecs i règim de funcionament. No obstant això, els àmbits de competència i les funcions realitzades es poden considerar que es mantenen força estables, malgrat que el seu pòsit documental canvià o reflectí, ja sigui per característiques o per volum, els canvis produïts en la institució.

L’organització política i les competències municipals L’origen de l’administració municipal de Girona com a entitat pròpia i amb autonomia de govern, ni que sigui limitada, se situa al 25 de gener de 1284, arran del privilegi anomenat d’en Prohensal. Anteriorment, la ciutat estava sota el control directe del veguer i del batlle, representants del poder reial, tot i que és probable que existís un consell municipal de caràcter consultiu similar al Consell de Cent de Barcelona. Aquest privilegi, atorgat per Pere II, s’emmarcà en el llarg procés de consolidació del poder reial enfront de la noblesa a partir del recolzament ofert pel patriciat urbà. Aquest nou grup social aconseguí influir en el poder reial mitjançant la participació, primer, en les Assemblees de Pau i Treva de Barcelona, el 1198, i posteriorment, a les Corts catalanes. A canvi, la monarquia obtenia una nova font d’ingressos per a finançar les seves campanyes de conquesta contra els sarraïns i la seva expansió per la Mediterrània. Aquesta situació fou la que permeté que des de 18

final del segle xii i, sobretot, al llarg del segle xiii el rei concedís progressius enfranquiments als seus súbdits residents a ciutats i viles i, també, drets per a la defensa dels seus interessos. Aquest fou també el cas de la ciutat de Girona. Tanmateix, no fou fins al 1284 que la ciutat aconseguí el dret a constituir un govern municipal, per tant, en plena política expansionista per la Mediterrània i en el marc de la croada contra Aragó, iniciada per la Guerra de Sicília i, un cop més, amb les arques reials força buides. En vint-i-un articles el privilegi de 1284 autoritzava la ciutat a l’elecció de sis prohoms, dos per a cada mà o estament (anomenats jurats a partir de principi del segle xiv), la possibilitat d’establir talles i designar qui en fes la recapta, la regulació jurídica segons els Usatges de Barcelona, la creació d’una fira d’onze dies per Sant Martí i la protecció de la comunitat jueva a canvi del compromís de sufragar la meitat de les despeses derivades de les obres de defensa de la ciutat. La documentació dels primers anys del govern municipal és pràcticament inexistent, excepte alguns privilegis atorgats a la ciutat que, posteriorment, serien també transcrits al primer dels llibres de privilegis de la ciutat, concretament al Llibre Verd. Probablement, aquest fet sigui un indici més del funcionament poc estructurat del govern dels sis prohoms de la ciutat durant els primers anys d’autonomia municipal. De fet, a banda dels problemes derivats de la seva elecció, sempre conflictiva, la incipient Universitat estava mancada d’estructura organitzativa i, segurament, es continuava recolzant en l’estructura administrativa dels representants del rei a la ciutat. 19

En aquest sentit, és significativa la disputa de 1312 sobre la fixació de preus de les escriptures públiques i dels salaris dels notaris i escrivans de la ciutat, en la qual el notari de la cort reial es manifestà en desacord davant del rei per la decisió presa per part dels jurats. El rei hagué d’intervenir i finalment les parts arribaren a un acord. Tot i així, no és d’estranyar que a partir de 1320 els jurats acudissin al notari Guillem Desquers perquè exercís com a notari de la ciutat. Aquesta decisió tingué una repercussió immediata en l’organització de la documentació municipal, atès que es començaren a transcriure les primeres minutes de les sessions del Consell de la Ciutat, relligades segurament al segle xvi conjuntament amb cartes de franqueses i correspondència dels jurats, que constituïren el que actualment denominem com a Llibre del notari de la ciutat. És en certa manera lògic, doncs, que la primera documentació produïda, o si més no conservada, tingui a veure amb la gestió dels òrgans de govern d’una banda i, de l’altra, amb l’obtenció dels privilegis que dotaven de competències la institució. Progressivament, i molt clarament a partir de 1345, es constituïren els Manuals d’acords del Consell, amb les corresponents deliberacions i decisions preses, al mateix temps que també es començaran a emetre i recopilar les ordres dels jurats que donaren lloc als Llibres d’ordinacions dels jurats, compilats segons la matèria tractada, com fou el cas de les referides al Sagramental (1314) o al manteniment de l’ordre públic (1394). Paral·lelament, als mateixos anys i de la mà del notari de la ciutat Ramon Bruguera, s’inicià la transcripció i 20

compilació dels privilegis que acabaria conformant el Llibre Verd i, més endavant, el Llibre Vermell al segle xv. Per a la ciutat, l’obtenció de privilegis i la seva gestió era d’una importància de primer ordre, atès que eren els instruments sobre els quals els jurats i el Consell podien regular i aplicar el poder que els concedia el rei. Per tant, els llibres de privilegis o els mateixos documents de concessió, ja fossin en pergamí o en format de lletra reial, en paper, foren documents essencials a preservar per al govern de la ciutat, des dels seus inicis, o inclús abans, fins a principis de segle xviii, en què foren abolits. D’igual manera, adquirí especial rellevància la negociació per a la seva obtenció a partir de les peticions dels jurats adreçades al rei, generalment a les corts. La seva concessió o no depenia de la contraprestació pactada a canvi a favor de la corona, normalment d’un preu en diner. Aquestes negociacions es recollien en els memorials que acabaren constituint la sèrie de Capítols de corts. Tot i així, algunes concessions no obtingueren altra contrapartida, si més no directa, que el prestigi per a la ciutat. En són clars exemples la institució del Ducat de Girona el 1351, el Delfinat el 1387 i, finalment, el Principat de Girona el 19 de febrer de 1416, que fou vigent fins a la seva abolició amb el Decret de Nova Planta borbònic. També dins del marc de l’organització política d’aquests anys fou especialment important l’elecció dels càrrecs municipals, normalment força conflictiva fins a la instauració de la insaculació. Un exemple n’és el fet que el 1339 el rei ordenés al veguer i al batlle que no deixessin sortir els prohoms encarregats de la seva elecció del convent de 21

Sant Francesc, on es reunia habitualment el Consell de la Ciutat, fins que no haguessin pres la decisió definitiva sobre l’elecció dels jurats. Cal tenir en compte que cada mà o estament havia de triar dos electors; per tant, sis electors havien de posar-se d’acord sobre quins serien els sis jurats, amb un mandat anual. A més, també escollien la resta de càrrecs municipals. En un intent de simplificació, el 1345 el nombre de consellers s’establí en 80 i, a la vegada, passaven a ser escollits pels jurats sortints, que al seu torn triaven directament els jurats, amb la qual cosa el problema de representativitat estava servit, sobretot per als membres de la mà menor, els menestrals. Després de diversos intents de reforma, finalment el 1457 s’instituí l’elecció mitjançant l’atzar pel mètode d’insacular tots els possibles candidats. D’aquest procés derivaren els llibres d’insaculats, amb el nom de totes les persones elegibles i les que finalment foren elegides, des de 1458 fins a la seva abolició pel Decret de Nova Planta. A més dels jurats, el sistema de la insaculació també s’utilitzava per a escollir els altres càrrecs municipals, com el mostassaf, el clavari, els oïdors de comptes, els sobreposats d’obres, els missatgers, els ambaixadors, etc. La insaculació permeté, si més no, una certa estabilitat en la forma d’accés al poder municipal que es mantingué fins a la seva derogació el 1716. Es pot dir, que fins al 1716 els únics canvis significatius foren la reducció determinada pel Consell de la Ciutat el 1576 de sis a quatre jurats i la incorporació de l’estament noble i militar dins del conjunt de ciutadans insaculats. Aquesta incorporació fou apro22

vada pel mateix Consell de la Ciutat, no sense polèmica, el 4 d’abril de 1601, i ratificada pel rei el dia 29 del mateix mes, i d’aplicació a partir de l’any següent, el 1602, tal com consta al primer llibre d’insaculats. També durant aquests anys sorgiria la figura del jurat en cap Pocs després, el 1652, s’introduiria un altre canvi: el Consell de la Ciutat es reduïa de 80 a 60 consellers, i posteriorment encara fins a 45. El Consell quedava format per sis nobles, divuit ciutadans honrats, divuit mercaders i divuit menestrals. Tanmateix, els canvis amb més transcendència documental són els originats arran del desenvolupament de les funcions del govern. Així per exemple, es constituïren comissions de jurats o adjuncions, o consells menors sobre temes diversos, com el morbo, per les pestes que patí la ciutat durant els segles xvi i, sobretot, el xvii, la guerra, les botigues o gestió de monopolis, taula de canvis, etc. D’aquestes es conserven els corresponents llibres de matrícules, anomenats Llibres de les adjunctions, amb la relació dels membres de les comissions, mentre que les actes foren transcrites als Manuals d’acords del Consell. També relacionades amb el govern aparegueren sèries documentals que tractaven aspectes concrets dels jurats. Aquest seria el cas dels llibres de testaments dels jurats, en els quals els jurats a la fi del seu mandat feien balanç de la feina feta i, també, deixaven constància d’allò que quedava per fer. La continuïtat de la sèrie abraça des de 1577, any del primer volum conservat, fins a 1709. Una altra seria la sèrie dels llibres del cerimonial de jurats o llibres del nou redrés (1596 i 1708), sobre el protocol a seguir per part dels jurats en actes públics de representa23

ció de la ciutat, motiu pel qual cadascun dels jurats en tenia una còpia. Paral·lelament a aquestes noves sèries, les ja existents continuaren al llarg dels segles xvi i xvii, tot i que amb sort diferent. Així, mentre que els manuals d’acords esdevenien més complets i voluminosos, amb incorporacions de més documents, copiats i cosits, els privilegis a transcriure, ara ja en els llibres Vermell i Groc, foren cada vegada menys freqüents. El mateix podem dir dels capítols de corts, especialment habituals durant els segles xiv i xv, i més excepcionals als xvi i xvii, atesa la nova font d’ingressos que suposava per a la monarquia l’arribada de productes d’Amèrica. No obstant això, el trencament definitiu fou la promulgació del Decret de Nova Planta, el 1716, i la Reial cèdula sobre l’organització municipal, de 1718. La Universitat passà a ser l’Ajuntament de Girona, i se suprimiren el Consell de la Ciutat, el càrrec de jurat i la insaculació com a sistema d’elecció. En el seu lloc, el rei nomenava vuit regidors amb caràcter vitalici i un corregidor amb caràcter també de cap polític i militar, per sota del qual hi havia un tinent del rei o del corregidor, també anomenat alcalde major. L’alcalde major actuava com a màxima autoritat municipal en absència del corregidor. Aquesta estructura de govern només es veié alterada arran de les reformes motivades pel motí d’Esquilache, que provocà la promulgació d’alguns canvis reformistes. Així, el 30 de juliol de 1766 es crearen les figures del síndic personer i dels diputats del Comú, quatre en el cas de Girona, escollits entre els diferents barris de la ciutat. La 24

funció del síndic personer era la de fiscalitzar l’actuació dels regidors, mentre que els diputats del Comú intervenien en àmbits com els abastaments, els mercats i els arrendaments municipals, sectors clau per a la subsistència de la població i per a l’equilibri econòmic. Amb anterioritat, el 1760, també s’havia creat el càrrec de síndic procurador general amb la pretesa intenció d’erigir-se en el defensor de l’Ajuntament i dels seus interessos. Posteriorment, encara hi hauria un altre canvi, el 1771, que seria la reducció del nombre de regidors de vuit a sis. Els canvis originats a partir de 1766 tenen el seu reflex en la documentació agrupada sota l’epígraf Elecció de càrrecs. Llevat d’aquells càrrecs nomenats directament pel rei o els seus delegats, la resta es feia a través de juntes de vocals d’electors (propostes, nomenaments, convocatòries). A l’Arxiu Municipal s’ha conservat el llibre d’actes de la junta per a l’elecció dels diputats del Comú i el síndic personer, 1766-1784. A nivell documental, l’ajuntament borbònic mantingué els manuals d’acords, si bé a partir d’ara seran sempre en castellà. També tingueren continuïtat en aquest àmbit de govern els bans i edictes impresos. En canvi, suposà la interrupció i supressió dels llibres de privilegis, dels capítols de corts, dels llibres d’insaculats, dels llibres de testaments i dels de cerimonial dels jurats. Apareix també nova documentació relacionada amb juntes específiques, entre les quals cal remarcar la Junta de Reials Obres (1737-1766), dedicada sobretot a la obres de defensa militar de la ciutat, i la Junta de Propis i Arbitris, amb finalitat fiscal i de la qual es conserven les corresponents actes de 1767 a 1808. 25

L’organització i la gestió administrativa Pel que fa a l’administració general, l’estructura administrativa es consolidà entre 1360 i 1460. Tanmateix, el pòsit documental d’aquest àmbit de competència no es concreta en una documentació específica, com podria ser el cas del municipi contemporani. Els canvis organitzatius de la Universitat es visualitzen sobretot en les decisions sobre el seu funcionament i la gestió de càrrecs i personal municipal que consten en els documents de govern de la ciutat, que són per excel·lència els manuals d’acords del Consell. Des d’un punt de vista més formal, també podem fernos una idea de l’organització i el funcionament de la institució a partir de l’anàlisi de la documentació: en quins àmbits de competència predomina la documentació i durant quins períodes, com evoluciona la producció documental de la Universitat o quins criteris de gestió s’hi aplicaren. Així, i a tall d’exemple, podem observar com es passà d’uns quaderns independents d’esborranys d’actes, correspondència, cartes de franquesa i altres documents en l’origen de la institució, a la seva enquadernació conjunta uns segles més tard (quan probablement la persona encarregada de fer-ho ja no era capaç de llegir-los), que donà com a resultat un volum miscel·lani el qual denominem llibre del notari de la ciutat, atès que n’era el responsable. Aquest llibre, datat entre 1323 i 1329, es pot considerar el primer registre de documents de la incipient escrivania municipal. Aquesta dispersió documental és característica d’una administració municipal i de la seva

cancelleria o escrivania, en procés de formació. Cal tenir en compte que tot just el 1284 la ciutat havia rebut el privilegi de tenir govern municipal, i el convent de Sant Francesc feia les funcions de Casa de la Ciutat. En les seves sales, o quan feia bon temps en els claustres, s’hi celebraven les reunions del Consell General i, també, hi havia l’Arxiu –armari– de la Ciutat. Aquests lligams entre el govern de la ciutat i el convent de framenors es poden explicar, en part, pel fet que un dels primers notaris de la ciutat, Guillem Desquer, era una persona estretament vinculada a l’orde franciscà, tal com ha posat en evidència l’estudi realitzat per Eduard Sierra sobre els registres de correspondència municipal.1 També observem com progressivament la documentació produïda ja no es materialitza únicament en volums relligats, sinó que apareix documentació solta complementària, fruit d’una organització més complexa que anà creant noves estructures administratives com la Taula de Canvi i Comuns Dipòsits o el Banc de la Ciutat. En aquest sentit, la mateixa compilació i transcripció de documents considerats d’interès per a la ciutat en els anomenats llibres de privilegis són indicis clars de la voluntat de desenvolupar una administració eficaç. En la mateixa línia, podríem incloure les primeres referències a inventaris de documents de l’Arxiu de la Ciutat, datats el 1459, entre altres de més tardans, donats a conèixer per l’arxiver Lluís Batlle i Prats. 1 Sierra, Eduard. Correspondència dels jurats de Girona, 1323-1336 (treball en curs. Títol provisional).

Aquests canvis també s’aprecien en l’escassa documentació específica d’aquest àmbit competencial, que pràcticament es redueix en aquestes èpoques als registres de correspondència i a la correspondència rebuda. Aquesta correspondència s’anà gestionant de forma més acurada fins a la seva organització per remitents i de manera enquadernada al segle xviii. Els remitents de la correspondència rebuda conservada són múltiples: reis i virreis, oficials reials, autoritats religioses, síndics de la ciutat, particulars, universitats d’altres pobles i un llarg etcètera. Algunes de les cartes rebudes en època medieval i moderna es cosiren en els manuals d’acords o altres llibres i d’altres es conserven soltes, agrupades per corresponsals. Un dels grups més destacats és el constituït per les Lletres reials, és a dir, les cartes enviades pels monarques, els lloctinents reials o altres delegats del govern reial, com per exemple jutges. Són quasi dos mil cartes datades entre 1293 i 1713, que contenen comunicats, manaments, advertiments, etc. La correspondència rebuda entre els segles xiv i xvii per part d’altres autoritats o institucions municipals, dels diputats del General, de governadors, de síndics de la ciutat, etc., s’agrupà originalment en Correspondència amb diversos pobles, Correspondència amb Barcelona i Correspondència amb Madrid. A partir del segle xviii les cartes rebudes es cosiren en uns llibres segons el seu remitent: el governador, Intendència, la Reial Audiència, el capità general i el bisbe i Capítol, i se’n feren els corresponents índexs. 28

És d’especial interès la identificació, a través de la correspondència, de col·laboracions interadministratives entre els jurats de Girona i els de Barcelona que intercanviaven experiències en relació amb matèries concretes. En són un exemple, les cartes dels jurats de Barcelona en relació amb l’exempció del pagament de passatge per part dels carnissers en base a l’experiència de Girona i a la inversa, l’assessorament dels de Barcelona sobre com portaven a terme les talles municipals, ambdues transcrites al Llibre Verd i amb data 17 d’abril i 25 de setembre de 1325 respectivament. També com a documentació específica tenim constància, pràcticament des dels orígens de la institució, dels primers plets en els quals la ciutat va prendre part o bé va actuar de mitjancera, en base al manament que el rei féu al veguer, al batlle i al jutge de Girona per a què els jurats fossin citats en tots els processos de la vegueria. Aquesta major intervenció del govern de la ciutat en diversos àmbits s’anà estenent de manera més o menys constant, principalment en dues línies: la primera, en l’obtenció de recursos econòmics i la segona, en la intervenció sobre el territori i les activitats que s’hi realitzaven. Cal remarcar que aquesta acció litigiosa es mantingué al llarg de tot el període estudiat. Finalment, i com a documentació també específica, però en aquest cas de l’Ajuntament borbònic, cal esmentar el registre de títols de noblesa, iniciat el 1781, amb la finalitat de donar suport institucional a aquelles persones que pretenguessin postular-se per a un ascens a un estament social de rang superior. 29

La gestió econòmica L’administració econòmica de la Universitat de Girona també esdevingué més complexa amb el pas dels segles. El privilegi d’en Prohensal, de 1284, autoritzava la ciutat a imposar talles i a designar qui les col·lectava. La talla era una imposició directa sobre cada foc o llar d’un territori segons la seva estimació de riquesa i recaptades per a finalitats concretes d’interès públic. La seva gestió va donar lloc a les sèries documentals corresponents a les Talles, i les Estimes, la base sobre la qual es calculaven els imports a recaptar. Les talles foren les principals fonts d’ingressos del govern de la ciutat fins al 1334, quan encara les despeses municipals eren poc importants. Tot i així, la imposició de talles fou força excepcional fins al 1370, any en què es convertí un impost habitual. No obstant això, també podien aplicar-se exempcions, com per exemple per a la instal· lació de determinades activitats econòmiques al barri del Mercadal a final del segle xiv. La talla va néixer, doncs, com un impost directe de tipus esporàdic, que era recaptat per la Universitat segons les exigències financeres de la monarquia. La major freqüència de les talles anà acompanyada d’un increment de la pressió econòmica de la reialesa, fins que es va fer necessari recórrer a nous recursos fiscals, paral·lelament al grau d’exigència d’una major organització administrativa municipal. A partir del segon quart del segle xiv, el govern municipal començà a recaptar imposicions. Com les talles, calia també llicència reial per a ser recaptades, però a di30

ferència d’aquestes les imposicions eren uns impostos indirectes que gravaven el consum, la producció o el comerç de determinats productes. El rastre documental d’aquestes imposicions se segueix, per exemple, en els llibres del clavari i, sobretot, en els llibres de recaptació de la imposició del vi, de la farina i de la carn, que daten des del segle xv fins, en algun cas, entrat el segle xix. De fet, la creixent complexitat d’aquestes imposicions va fer necessari el nomenament d’un segon clavari o clavari de les imposicions, que apareix en la documentació a partir del segle xvii. El tercer pilar dels recursos municipals el constituïen els censals i els violaris. A partir de mitjan segle xv els recursos fiscals esdevingueren insuficients per a fer front a les exigències de la monarquia i de l’administració municipal. Per això, la ciutat va recórrer a l’emissió de deute públic per tal d’obtenir líquid per a pagar el que se li requeria. En donen compte els llibres de censals i violaris, on es registraven les obligacions contretes i, també, els llibres d’àpoques o registres de rebuts de pagament de pensions per crèdit. De fet, amb els anys, la recaptació de les imposicions es destinà al pagament de les pensions dels censals, el tipus de crèdit més habitual en les universitats medievals. Fou doncs en aquest període, entre 1360 i 1460, que es creà la figura del clavari com a responsable de les finances municipals i de les claus del cofre dels cabals. Del càrrec de clavari emanaren els comptes de clavaria que, al seu torn, eren fiscalitzats per un altre càrrec, els oïdors de comptes, semblantment a la figura del mestre racional de la Cancelleria Reial. Els oïdors de comptes eren escollits 31

juntament amb la resta de càrrecs municipals per insaculació, en nombre de tres, un en representació de cada mà. Habitualment, la recaptació de les imposicions era arrendada mitjançant subhasta pública, de la mateixa manera que ho era l’explotació de drets econòmics que el municipi exercia en règim de monopoli. La Universitat inicià l’explotació d’aquests drets patrimonials a partir de principi del segle xv, com per exemple la botiga del forment, la taula del vi i taula de la carn, també gràcies a privilegis reials. Així doncs, arran de l’administració del patrimoni municipal s’anaren constituint les sèries documentals corresponents a l’Administració de drets i monopolis, amb documentació referida als arrendaments, les subhastes i els plecs de condicions per a la seva concessió, d’ençà del 1372. També, inclou l’administració de les taules municipals, que aplega, entre altres els llibres de la botiga del forment, els llibres del tall de les carns o els llibres d’administració de la taula del glaç. L’administració de taules i botigues tradicionalment ha estat tractada des de la perspectiva de la fiscalitat o de la gestió dels abastaments. Cal assenyalar doncs que el fet de situar-les dins l’explotació natural del patrimoni senyorial (en aquest cas municipal) d’Antic Règim, és una forma diferent d’aproximar-nos a la documentació econòmica generada pel municipi. Això permet entendre millor, per exemple, que el 1602 els jurats decidissin municipalitzar el bordell existent prop del convent del Carme, aprofitant les pressions del bisbe per allunyar-lo del convent. La Universitat de Girona adquirí per 200 lliures el dret a parar bordell a mossèn Bartomeu Oliva, prevere i beneficiat 32

de la Seu. L’explotació municipal del bordell s’allargà fins al 1611, en què es construí el convent de Sant Francesc de Paula, atès que els jurats es limitaren únicament a traslladar la seva ubicació a l’altre costat de riba de l’Onyar. Al llarg del segle xvi i principi del xvii també es municipalitzaren carnisseries, peixateries, l’explotació de glaç i, sobretot, els molins. En relació amb els molins, és d’especial interès, un memorial sobre les concessions relatives a la gestió i ús dels molins i l’aigua del monar reial entre 1341 i 1459, compilat per l’arxiver reial Pere Miquel Carbonell. Posteriorment, ja al segle xvi és significativa la documentació generada per la seva concessió i explotació, com per exemple els arrendaments dels molins, els comptes de les moltures de blat, etc. Aquestes operacions requerien disposar de diners, i per aquest motiu al 1599 els jurats aconseguiren del rei la concessió del dret a encunyar moneda, 241.000 lliures. Aquesta fou la primera vegada que s’encunyà moneda a Girona, atès que les concessions anteriors (excepcionals per motiu de guerra) s’encunyaren a Barcelona malgrat que portessin el segell de Girona. D’aquestes encunyacions s’han conservat els llibres de la fàbrica de moneda, corresponents als segles xvi i xvii. Aquest recurs de finançament es continuà efectuant puntualment, tot i que amb resultats diversos. L’encunyació de moneda suposava disposar d’efectiu i beneficis a curt termini, però també una major inflació i un major risc de crisi financera per al municipi perquè la moneda es rebutjava sovint. Aquest fou el cas de l’emissió de 133.000 lliures entre 1641 i 1645, el 90% de les quals varen haver de ser recollides i venudes a pes d’aram a Barcelona el 1645. A 33

partir d’aquest moment l’encunyació serà molt més excepcional, com per exemple durant els setges a la ciutat de la segona meitat de segle xvii, i ja sempre en argent. El pas a l’Ajuntament borbònic també suposà canvis en aquest àmbit. Així, de la mateixa manera que el secretari substituí definitivament el notari de la ciutat, el tresorer de propis i arbitris substituí el clavari, i els comptes del clavari esdevingueren els comptes de propis i arbitris, a partir de 1745. Els canvis, però, també afectaren la gestió econòmica. Així, per exemple, l’obligació al 1738 d’arrendar tots els molins fariners i els drets de portes, els principals ingressos municipals en aquells moments, suposà l’inici d’una davallada important dels ingressos, agreujada amb la supressió definitiva del dret de portes el 1767.

L’ordenació i gestió del territori L’àmbit d’aplicació de les prerrogatives concedides a la ciutat se circumscrivien a un territori concret i a la població que hi vivia. Això no obstant, durant els primers anys de funcionament de l’administració municipal, aquesta no estava en disposició d’elaborar registres administratius de població més enllà de la seva finalitat recaptatòria en forma de talles. Tot i així, l’organització municipal sí emetia cartes de franquesa als seus ciutadans en base als privilegis concedits, alguns d’ells fins i tot d’abans de 1284. Aquesta funció es veié reforçada a partir de 1293 quan el rei va permetre ser ciutadà de Girona a totes les persones que acre34

ditessin la seva residència a la ciutat durant més d’un any, la qual cosa els donava dret a beneficiar-se dels enfranquiments atorgats a la ciutat. En són testimoni els llibres de cartes de franquesa atorgades pels jurats de la ciutat a aquelles persones que volien esdevenir ciutadans de Girona, datats entre 1323 i 1426. Sens dubte, però, el principal interès del govern municipal era la intervenció sobre l’ús del sòl sota jurisdicció de la ciutat. Per això es crearen per concessió reial dues figures clau: els sobreposats d’obres públiques, el 1315, i el mostassaf, el 1351. Pel que respecta al mostassaf, aquest era escollit inicialment per l’infant o pel mateix rei per un any, però a partir del segle xv aquesta designació ja era competència del Consell de la Ciutat. La seva funció donà lloc al llibre que porta el seu nom, Llibre del mostessaf de la ciutat de Girona, i a tot un seguit de documentació (quaderns de crides, control de pesos, mides i mesures, plets, etc.) vinculada a l’aplicació de les ordinacions dels jurats en matèria de control de les activitats econòmiques desenvolupades a la ciutat, la legalitat dels pesos i mesures, la qualitat i mode d’elaboració dels productes, el lloc i les condicions on es podien realitzar. Alhora, també tenia capacitat per a jutjar els infractors i, si fos el cas, penyorar-los, potestat que més endavant exercí en estreta col·laboració amb els gremis professionals. El càrrec de mostassaf es mantingué fins al Decret de Nova Planta, el 1716, any en què fou suprimit. No obstant això, igual que altres administracions municipals, l’Ajuntament de Girona el continuà nomenant uns quants anys més fins a la seva supressió definitiva a mitjan segle xviii. 35

Els sobreposats d’obres públiques eren tres, un per a cada mà, i s’escollien conjuntament amb els jurats municipals. Tenien per funció supervisar totes les obres d’utilitat i d’interès per a la ciutat, administrar on es podia construir i de quina manera, protegir els espais d’ús comú i, també, contribuir a l’embelliment de la ciutat. Un exemple d’intervenció urbanística el tenim en el permís de construcció atorgat el 23 d’abril de 1321 transcrit al Llibre Verd i que, probablement, constitueix el primer permís d’obres documentat de la ciutat. Cal tenir present que en ocasions la ciutat havia obtingut la facultat de dictar ordinacions sobre temes del seu interès, com per exemple sobre els molins (1331), malgrat que la seva titularitat continués en mans reials. En altres casos, els jurats obtingueren concessions d’administració directa, com per exemple de l’Areny de l’Onyar, per a la realització de fires, mercats, activitats de menestrals, o simplement com a zona de passeig dels ciutadans (1345). O també, la concessió dels aiguadeixos del Ter per a la seva explotació directa, en aquest cas per a sufragar les despeses de construcció i reparació de ponts. La construcció d’infraestructures d’interès general com les fortificacions de la ciutat, les obres de defensa dels rius, la construcció i reparació de ponts i de molins, etc., era un altre aspecte clau i, sobretot, el seu finançament. Aquestes obres eren prerrogativa reial, el monarca manava construir-les, però la ciutat n’havia de sufragar els costos segons li convingués, normalment amb talles i concessions temporals obtingudes del rei, com per exemple el dret de pontatge per a la construcció del pont de Pedret (1424) o per a la reparació del pont Major (1424). 36

Les primeres referències documentals sobre infraestructures públiques són els llibres de registre de les contribucions per a la construcció de la muralla de la vila nova, arran de la concessió feta per Pere III el Cerimoniós el 1368. Vinculats a aquesta obra també s’han conservat alguns registres de despeses derivades de la seva construcció. També en relació amb la defensa de la ciutat cal fer esment, per la seva importància, de la documentació derivada de la reparació, construcció i reforma de la muralla i de les casernes de Figuerola, Torre Gironella, Sant Francesc de Paula, Portal de la Barca i Sant Pere a final del segle xvii, motivades tant per la guerra amb França com, de manera definitiva, per la incidència dels aiguats de 1678. Arran d’aquesta reconstrucció s’ha conservat la documentació generada entorn de la subhasta de les obres, alguns registres comptables, un copiador de cartes dels jurats a la reina, un plet derivat de les obres entre la Universitat i el convent dels Carmelites Calçats (1659-1689) o un acord amb el de Sant Agustí. En aquest sentit, la documentació derivada de les obres de defensa dels efectes dels rius també és rellevant, i molt especialment el seu finançament, com evidencia el plet que enfrontà els jurats amb el Capítol de la catedral i la Cúria eclesiàstica el 1430, sobre si els clergues havien o no de col·laborar econòmicament en aquestes obres. D’època posterior, s’han conservat memorials, inspeccions i valoracions de mestres d’obres sobre els efectes dels aiguats de 1678 i, també, les actes de deliberacions dels jurats, el Capítol i els representants de la vegueria i la batllia sobre el mateix assumpte. 37

Altres actuacions en aquest mateix àmbit competencial i vinculades als cursos fluvials o a l’explotació de l’aigua són la reparació i construcció de ponts i passeres i, també, de molins. Dels primers tenim constància documental d’obres de reparació de diversos ponts, del Pont Major a partir de 1624, del pont de les Peixateries a partir de 1660 o de l’inici de la gestió d’arbitris per a la construcció del nou pont de pedra a partir de 1799. Sobre els molins la documentació existent és diversa, però cal remarcar que les referències documentals a la reparació i reforma de la sèquia Monar o rec dels Molins, la seva neteja, així com la de les rescloses, i la documentació de control comptable de les despeses, daten des de mitjan segle xv fins a època contemporània. És d’especial interès el quadern amb actes notarials dels testimonis experts que descriuen les característiques de la presa del portal de França entre els anys 1458 i 1512.

Els serveis comunitaris En relació amb la Universitat de Girona, parlar de serveis comunitaris entesos des de la perspectiva actual, és a dir, aquells que s’adrecen per defecte a tot el conjunt de la població sense distinció, es fa difícil, sinó impossible. Tot i així, l’interès per exemple per la seguretat pública, la salubritat pública o la gestió de les aigües brutes també hi era present, però no en forma de servei constituït que generés documentació de gestió. El seu reflex el trobem en les or38

dinacions dels jurats, els acords del Consell o fins i tot en un manament del rei, que ratifica els jurats en el sentit de que no es guardin porcs a la ciutat si no és en llocs closos i amagats (1321). Especialment rellevant és la documentació generada entorn de la salut pública durant les pestes que tingueren lloc al segle xvi i, sobretot, les del segle xvii. Un primer exemple és el llibre d’ordinacions sobre el morbo (16301632), però el conjunt principal deriva de la pesta de 1650. El govern municipal constituí d’urgència una Junta del Morbo per administrar la situació de crisi que vivia la ciutat, fet que donà lloc a diversos llibres de registre, com són els llibres de contagiats i òbits de la morberia de Girona, registres de roba de persones contagiades desinfectada a la bugaderia o els testaments dels mateixos empestats. Cal remarcar que, tot i no ser estrictament documentació municipal, el dietari d’aquests anys de Jeroni del Real de Fontclara, jurat en cap de la ciutat en diverses ocasions, constitueix un testimoni extraordinari d’aquests fets. Una altra de les funcions d’aquest àmbit és la seguretat de la ciutadania. Tanmateix, l’única documentació atribuïble a aquesta funció són documents de govern ja esmentats, com les ordinacions destinades a evitar escàndols i bregues, sobretot amb motiu de l’elecció de jurats, o el llibre de bans i disposicions contra bandolers (1573). També s’ha conservat documentació vinculada a la protecció de la ciutadania, com per exemple el llibre de mesures a prendre en cas de guerra (1367). Quant a l’Ajuntament borbònic també hi ha poca cosa a dir, excepte que de final del segle xviii es conserva algu39

na documentació referida a les accions dutes a terme en relació amb el sanejament d’aigües de la ciutat, concretament mitjançant la construcció de clavegueres. També, per la seva singularitat, cal esmentar la documentació referida al servei d’enllumenat d’oli, de 1797, el qual donà lloc a la creació de la figura del sereno.

Els serveis a les persones A l’època medieval i moderna el serveis adreçats a les persones per a satisfer necessitats concretes se situaven exclusivament en l’àmbit assistencial, a l’entorn generalment d’hospitals i d’institucions dedicades a obres pies. A Girona, i des de la perspectiva municipal, aquesta funció se centrava sobretot entorn de la gestió de l’Hospital Nou, o de Santa Caterina, destinat a alberg dels pobres. L’origen de l’Hospital de Santa Caterina es remunta al 1212, vinculat a una confraria laica, però en la seva reorganització de les primeres dècades del segle xiv passà a estar sota el control dels jurats. Així, ja el 1319 eren els jurats qui escollien el comanador i els tres cònsols encarregats de la seva administració. L’hospital coexistia amb l’hospital de Sant Llàtzer o dels llebrosos, a Pedret, també vinculat al govern municipal, del qual en resta molt poca documentació, amb altres beneficis i obres pies religioses, encapçalades per la Pia Almoina de la Seu. De la funció municipal de tutela dels dos hospitals en deriva la sèrie de Llibres d’administració de l’Hospital de 40

Santa Caterina (1428-1650) i els Llibres d’administració de l’Hospital de Sant Llàtzer o dels Mesells, la majoria dels quals són del segle xvii, tret d’un llibre de 1497 i 1498, que els seus procuradors lliuraven als oïdors de comptes municipals. Al segle xvii, el govern municipal, i principalment el seu jurat en cap Jeroni del Real, impulsà la refundació de la Casa o Hospital de la Misericòrdia destinat a infants i ancians desprotegits, a partir d’una iniciativa anterior no reeixida del bisbe Margarit, entre els anys 1534 i 1544. La gestió d’aquest Hospital era compartida per la Universitat i pel Capítol i s’havia de finançar a través de les rendes pròpies, pel treball en el sector tèxtil (especialment de la llana) dels mateixos asilats i per les donacions voluntàries dels ciutadans. L’Hospital fou inaugurat el 12 de febrer de 1637 en el lloc de l’actual Casa de Cultura, i ja es preveien possibles ampliacions a partir de l’adquisició del col·legi d’en Beuda el 1635. Anys més tard, just al davant es construiria el nou Hospital de Santa Caterina, inaugurat el 1679; l’anterior havia estat enderrocat el 1654 per raons de defensa de la ciutat i remodelació de les muralles en el sector de l’actual del mercat del Lleó (plaça Calvet i Rubalcaba). La gestió de l’Hospital de Santa Caterina a partir del segle xvii també fou compartida entre la Universitat i el Capítol de la catedral, igualment que la gestió de la Pia Almoina de la Seu. Els diversos pactes que ho regulaven foren copiats al Llibre Groc, entre els anys 1628 i 1635. Tanmateix, l’Arxiu Municipal no conserva la documentació derivada de l’administració de la Casa de la Misericòrdia, probablement perquè al segle xviii constituí 41

part fundacional del nou hospici, sota la tutela del Bisbat. Arran de les revoltes socials de mitjan segle xviii la monarquia impulsà el 1766 un política d’erecció d’hospicis amb la finalitat de recollir la gent gandula, ociosa i mal entretinguda; per tant, amb una clara i explícita intenció de control social. L’Ajuntament havia recolzat la iniciativa i demanat la possibilitat d’acollir-s’hi. Fruit d’aquesta petició, el 1776 es creà l’Hospici a partir de la fusió de la Pia Almoina de la Seu, la Casa de la Misericòrdia i de totes les obres pies de la catedral i del Bisbat. La nova institució inicià el seu funcionament els anys 1780-1781 i fou inaugurada el 1785, amb la reforma de la Casa de la Misericòrdia. La participació del municipi es reflectí en documentació diversa com esborranys de capítols, còpies d’ordenances i estatuts, informes, etc. A nivell de beneficència, el municipi també organitzava sorteigs anuals de dots per a les donzelles pobres, el nom de les quals també era insaculat en una bossa que encara es conserva. El llibre Índice de las donzellas que sortearon las 50 libras conté assentaments des de 1661 fins a 1869. A més, es conserva diversa documentació relativa als sorteigs: sol·licituds de participació, paperetes de sorteig, etc. Destaca, pel nombre, la documentació relativa al sorteig de 1771. Pel que fa als serveis de l’àmbit cultural i educatiu, l’Arxiu Municipal disposa de documentació sobretot a partir de final del segle xviii. En relació amb el teatre cal vincular l’existència de documentació sobre la creació, el 1768, d’un teatre estable a l’antic edifici del Pallol, situat darrere la Casa de la Ciutat, i actual Teatre Municipal. 42

No obstant això, la poca documentació conservada data de 1782 i són principalment comptes i inventaris. Respecte dels estudis universitaris, el rei Alfons IV concedí la creació de l’Estudi General, el 1446, arran de la sol·licitud dels jurats municipals, però la ratificació vaticana es va fer esperar i les classes no van començar fins al 1572. Malauradament, de l’Estudi General només se’n conserva un lligall amb documentació molt fragmentària, sense que se’n coneguin les causes, que tant poden ser atribuïbles a la seva radical supressió pel Decret de Nova Planta com pel fet d’ubicar-se amb tota probabilitat fora de l’edifici de l’Ajuntament, a l’edifici de les Àligues. D’especial interès és la recopilació del final del segle xviii, Orijen y visicitudes de la Universidad de Gerona, i un volum relligat amb documentació aparentment desordenada, Creación de la Universidad de Gerona, recopilat per Francisco Oliver y Cruañes, advocat i arxiver de l’Ajuntament, per a un memorial per al rei. També dins dels estudis universitaris cal situar la creació del Col·legi de Girona de Montpeller, instituït pel metge Joan Bruguera, que estudià i treballà a Montpeller. A la seva mort, el 1452, disposà en el seu testament una deixa al govern de la ciutat amb la finalitat d’acollir anualment dos estudiants de la ciutat i diòcesi de Girona, per a estudiar medicina a la Universitat de Montpeller. La documentació conservada és bàsicament correspondència, comptes, alguns documents sobre plets, la memòria constructiva i els plànols de la casa de Girona a la ciutat francesa de 1751, i alguns treballs impresos dels estudiants gironins, el més antic dels quals data de 1744. 43

Quant a l’educació bàsica, els manuals d’acords del Consell recullen informacions sobre el funcionament d’escoles de primeres lletres d’iniciativa municipal a final del segle xvii, així com de l’aprovació de les matèries docents a impartir pels jesuïtes en les escoles de llatinitat a final del segle xvi. Les peticions reiterades del Consell de la Ciutat per a la creació d’escoles de llatinitat municipals no obtingueren resultats fins al 1772, any en què finalment es pogueren crear en base a les rendes heretades de les memòries pies dels germans Agullana, que abans ingressaven els jesuïtes. Tanmateix, la documentació conservada és escassa. Finalment, també cal fer esment de l’Escola de Dibuix, inaugurada el 1790, de la qual cal destacar els bans sobre l’obertura de l’escola i la documentació referida a la rifa per al manteniment de l’escola, entre altres documents.

El desenvolupament econòmic i social de la ciutat Des d’abans de la creació formal de la Universitat de Girona, tenim constància documental d’accions en favor del desenvolupament econòmic de la ciutat. Malgrat que no es materialitzaren en una sèrie documental concreta, en tenim coneixement a partir de privilegis atorgats pel poder reial que foren transcrits als llibres de privilegis i dels quals se’n conserva també, en alguns casos, l’original en pergamí. Així, per exemple, el 5 de juny de 1206, Pere I va establir en favor de la ciutat que tots els actes fossin 44

signats per un escrivà públic i es consideressin com a documents autèntics, entre deutors i creditors, nobles o ciutadans, homes o dones. Això a la pràctica es traduïa en la seguretat jurídica de qualsevol acord o transacció. Posteriorment, el 1232 Jaume II enfranquia els ciutadans de la ciutat del pagament de lleudes, peatges, pesades, portatge, pes i usatges a tots els seus dominis, en una acció de clar benefici per a l’activitat comercial de la ciutat. Aquest enfranquiment fou ampliat el 1315 per Jaume I i confirmat successivament pels seus descendents. Així mateix, el rei sovint havia d’emetre manaments per al seu compliment, dels quals se’n remetia còpia al Consell de la Ciutat, sovint en forma de lletra reial, i que també eren transcrits als llibres de privilegis. En són un exemple els manaments de Jaume II al batlle d’Albarrassí, el 1317, sobre el respecte de les franqueses comercials dels gironins, i altres de posteriors. No obstant això, aquests beneficis no eren gratuïts, com ho demostra la confirmació d’aquests drets feta per l’infant Alfons el 2 de maig de 1323, arran de la donació de 10.000 sous que li féu la ciutat amb motiu del seu viatge a Sardenya. En aquests anys, també tingué un paper clau en el desenvolupament econòmic de la ciutat la construcció d’una carretera nova a Sant Feliu de Guíxols, a partir de 1320. Sens dubte, aquest fet facilitaria que el 10 de juny de 1355 Pere II aprovés les condicions negociades entre els jurats de les dues ciutats per a què Sant Feliu de Guíxols esdevingués carrer de Girona, amb la qual cosa s’oficialitzava com a port de Girona. Posteriorment, el 1385, l’infant Joan concedí el privilegi de creació del Consolat de Mar, el qual fou confirmat el 1407 per Martí I. De l’activitat dels còn45

sols de mar en dóna testimoni l’únic llibre de comptes conservat, datat entre 1530 i 1539. Tanmateix, en el desenvolupament econòmic de la ciutat també foren determinants altres factors com la promoció de les fires, la regulació de l’activitat productiva i la facilitat per obtenir recursos econòmics per a l’activitat comercial. Quant a les fires tenim una primera referència documental en el privilegi fundacional de la Universitat, de 1284, pel qual es concedí l’ampliació a onze dies de la fira que es feia per sant Martí. El paper que tenia l’establiment de fires per al creixement econòmic de la ciutat és evident, tant per l’oportunitat de donar una millor sortida a la producció local com també per als ingressos municipals, atès el control i la imposició sobre l’entrada de mercaderies. Tot i així, la documentació generada és escassa, almenys per als segles xiv i xv, i cal cercar la informació sobre les fires en els llibres de privilegis, o bé, en els manuals d’acords del Consell. Pel que fa a la regulació de l’activitat productiva, l’Arxiu Municipal conserva un conjunt d’Ordinacions i reglaments referides a gremis i col·lectius professionals de la ciutat, principalment dels segles xvii i xviii. La vinculació amb el govern municipal nasqué arran de la petició dels jurats a Alfons III per a poder regular els gremis dels paraires i flassaders, a la qual el rei accedí el 26 d’abril de 1330, mitjançant ordre als jurats per a organitzar el gremi de paraires, creat el 1333 per autorització reial. Posteriorment, el Consell de la Ciutat, en el qual el pes del sector tèxtil era significatiu, aprovà les ordinacions sobre la reglamentació del treball tant de paraires com de flassaders. 46

Progressivament, el govern municipal anà assumint la tutela de les organitzacions professionals, fins al punt que no només aprovava les ordinacions sinó que també n’autoritzava els drets d’examen per a formar-ne part. De fet, la majoria de les eleccions gremials es feien a la mateixa Casa de la Ciutat, mitjançant el sistema de la insaculació, de les quals s’aixecava acta que s’inseria en els manuals d’acords corresponents. També cal afegir l’estreta relació entre el govern dels gremis i el càrrec de mostassaf, encarregat de vetllar per la qualitat dels productes, evitar fraus i imposar multes i sancions de manera conjunta o coordinada. La intervenció municipal sobre els gremis es mantingué, amb més o menys pressió, fins a l’abolició definitiva dels gremis el 1834, mitjançant decret de 24 de gener. Amb l’arribada de la monarquia borbònica i la designació directa pel rei dels regidors, la influència dels sectors menestrals que s’articulaven mitjançant els gremis, perdé poder en el govern municipal. Aquesta situació només es palesà lleugerament amb la creació de la figura del diputat del Comú el 1766, que en nombre de quatre foren escollits entre els diferents barris de la ciutat. En l’elecció d’aquests diputats els gremis de Girona tingueren un protagonisme rellevant, fins al punt d’aconseguir que el marquès de la Mina autoritzés la Junta de Comissaris dels Comuns dels col·legis i gremis. El paper dels diputats del Comú i la Junta provocà la protesta irada dels regidors, atès que l’any següent fins i tot aconseguiren participar i votar en la Junta de Propis i Arbitris. El resultat de tot plegat fou la supressió final de la Junta de Comissaris per part del nou capità general al cap de dos anys de funcionament, el 1768. 47

En relació amb l’obtenció de recursos econòmics cal fer esment a la tasca desenvolupada, principalment, per la Taula de Canvi i Comuns Dipòsits i, també, pel Banc de la Ciutat. La creació de la Taula de Canvi fou concedida a la ciutat per la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim, el 23 de gener de 1448. Tanmateix, l’aprovació pel Consell de la Ciutat de les ordinacions de funcionament, i de facto la seva creació, no tingué lloc fins al 28 de febrer de 1568. L’objectiu de la Taula era el pagament i cobrament de transaccions i la guarda de dipòsits públics, municipals, de confraries i gremis, però no les activitats creditícies, prohibides en els seus estatuts. També gestionava les amortitzacions de deutes municipals i l’administració de l’encunyació de moneda i la seva distribució. Al capdavant de la Taula hi havia un tauler o administrador, elegit pels jurats, i sis funcionaris més amb exclusivitat i reserva d’informació. Posteriorment, el 1653, es creà el Banc de la Ciutat, depenent de la Taula, obert a actuacions de crèdit, i el funcionament del qual no ha estat pràcticament estudiat. La documentació comptable d’ambdues institucions, vinculades al govern municipal, s’ha conservat a través de voluminosos llibres majors, manuals i registres d’àpoques des de la seva creació fins a la seva extinció al segle xviii. Arran del Decret de Nova Planta, el 1717, la Taula de Canvi fou abolida. No obstant això, hagué de funcionar com a caixa de dipòsits forçosos en afers judicials, legals o contractuals, a més de ser dipositària dels fons públics, fins al 5 de març de 1738, quan fou finalment anul·lada. Tot i així, el tancament comptable definitiu no fou fins al 1741. 48

Els serveis a altres institucions Per a l’època estudiada cal entendre aquest àmbit de competència com a serveis prestats a la monarquia. Aquests serveis es divideixen en dues grans funcions: la recaptatòria i la de suport militar. Pel que fa a la funció recaptatòria, hi ha dos impostos clarament diferenciats. El primer d’ells, per a l’època medieval i moderna, era el fogatge, que era recaptat per la Universitat i posteriorment liquidat a l’administració reial. El fogatge era un impost directe aplicat sobre els focs o llars, i fet en base a la seva estimació de riquesa. Per al seu càlcul es partia generalment de les mateixes estimes de cases que per a les talles municipals. El primer fogatge conservat a l’Arxiu Municipal és el de 1360 i la sèrie, formada tan sols per sis registres, abraça fins a 1652. La seva discontinuïtat en el temps ve motivada pel seu caràcter excepcional, derivat de les necessitats de finançament de la monarquia, generalment vinculades a campanyes militars d’expansió o defensa. El segon impost reial que recaptava, en aquest cas, ja l’Ajuntament borbònic era el cadastre. El cadastre taxava els béns mobles i immobles, l’activitat professional dels contribuents i els mitjans de producció que podien generar beneficis, i fou introduït a Catalunya el 1715, arran del Decret de Nova Planta. Tenia caràcter anual i es calculava en base a un repartiment assignat prèviament per la Corona. Malgrat la seva finalitat fiscal, tant els fogatges com els cadastres són fonts d’informació valuoses per a l’estudi demogràfic de la ciutat, així com també ho són les talles 49

municipals, per la relació força exhaustiva de tots els seus habitants. De fet, una de les innovacions de l’administració borbònica fou la d’establir la realització de padrons de veïns, recomptes de població amb finalitats bàsicament fiscals i militars. El primer padró és de 1720, i la sèrie continua fins la formació dels padrons municipals d’habitants a partir de 1870. Els llibres de padrons de veïns s’estructuren a partir dels tres barris que dividien la ciutat i en funció dels habitatges que hi havia. S’hi registrava el nom del cap de família i la seva ocupació, el nom dels membres del nucli familiar i el seu parentesc, edat i estat civil. Pel que fa a la funció de suport militar, aquesta es presentava amb caràcter molt primerenc ja en els primers capítols de corts que es presentaven al rei, el qual els negociava i accedia o no segons el preu que s’acordés. Tanmateix, la documentació específica d’aquesta funció és la referida a la gestió dels allotjaments de tropes a la ciutat, sempre polèmics, principalment al llarg del segle xvii arran de la Guerra dels Segadors i fins al 1737, moment en què la tropa s’instal·là ja en casernes, amb l’excepció de 215 oficials. El 1750 el marquès de la Mina va autoritzar la possibilitat d’exempció d’aquests allotjaments a canvi d’un equivalent amb diners. Tot i així, l’arribada de dos nous batallons el 1772 obligaren a una nova redistribució amb caràcter general i altra vegada conflictiva. La documentació comprèn la distribució de la tropa d’acord amb el rang militar i la pertinença social de la família que l’havia d’acollir, els llibres de pagament de tropes, els llibres d’ordres, les instruccions i oficis i la correspondència generada en la gestió de l’estada de la tropa a la ciutat. Destaca tam50

bé el quadern de pagaments als soldats de la companyia de la ciutat, que el 1644 estava allotjada a la vila de Castelló d’Empúries. Un altra conjunt de documentació important és la que es produí a partir de 1770, en què Carles III introduí l’exèrcit regular i el servei militar obligatori. El paper dels ajuntaments en general fou determinant durant més de dos-cents anys per a l’aixecament de lleves, tant com a transmissors de les ordres sobre la matèria emanades pel cap militar com per a les tasques prèvies de llistar les persones sotmeses a la prestació d’aquest servei o la gestió de la seva exempció, generalment per motius econòmics. L’administració reial borbònica inicià també actuacions de recopilació sistemàtica d’informació a partir d’interrogatoris i enquestes adreçades als ajuntaments, precedent de la funció estadística del municipi liberal. L’Arxiu Municipal conserva interrogatoris esporàdics a partir de l’any 1727 de diversa temàtica (població, indústria, comerç i ensenyament), la resposta a alguns dels quals es troba transcrita als manuals d’acords del Ple.

PRINCIPALS SÈRIES DOCUMENTALS DE GOVERN Gestió competències Llibres de privilegis 1144 - 1702 (creació a partir del segle xiv) Cartularis on es copiaven els privilegis atorgats a la ciutat, així com altra documentació important per a la seva ordenació i desenvolupament polític, econòmic i jurídic. Eren llibre luxosos per a l’època, fets amb pergamí, les cobertes dels quals eren tintades de colors diferents, per distingir-los. L’enquadernació, refeta al segle xix, es féu amb fusta coberta de cuiro reforçada amb bollons i fermalls. Els llibres de privilegis han estat transcrits i editats pel Servei de Publicacions de l’Ajuntament de Girona i constitueixen una font valiosíssima per a conèixer la història de la ciutat. 3 volums: • Llibre Verd, 1144 - 1533 (360 documents) • Llibre Vermell, 1188 - 1624 (225 documents) • Llibre Groc, 1386, 1596 - 1702 (51 documents) Privilegis 1194 - 1681 Documents en pergamí o en paper que atorguen algun benefici per al govern de la ciutat o als seus habitants. Actualment estan inclosos dins els catàlegs de les col·leccions factícies de pergamins i lletres reials. Capítols de Corts 1353 - 1702 Concessions i contraprestacions pactades entre el rei i els representants del govern de la ciutat. També poden contenir instruccions per a la realització dels fogatjaments i correspondència entre els jurats i el síndic o procurador de la ciutat, relacionada amb la recaptació del donatiu 52

reial. Són majoritàriament documents del segle xiv, coincidint amb el regnat de Pere III. Els registres dels anys 1537, 1626-1632 i 1702 presenten documentació diversa relativa a certs processos de Cort: convocatòries, memorials o instruccions per als síndics o representants de la ciutat de Girona, correspondència, etc. 23 llibres i alguns originals en pergamí.

Òrgans de govern Llibre del notari de la ciutat 1323 - 1329 Registre miscel·lani dels primers anys de funcionament del govern municipal i que aplega les minutes de les sessions del Consell de la Ciutat, la correspondència dels jurats i cartes de franquesa atorgades a ciutadans. 1 volum. Manuals d’acords del Consell 1345 fins a l’actualitat. Registre de les actes de les sessions del Consell de la Ciutat i, a partir de l’època borbònica, del Ple de l’Ajuntament. Sovint contenen altres documents produïts pels jurats o el govern de la ciutat i validats pel notari de la ciutat o secretari i, entre altres, també la transcripció de les actes de les comissions o adjuncions municipals. En alguns casos, entre els folis s’hi inclouen altres documents relacionats amb alguna sessió del Consell. El seu nom original prové del fet que recullen els acords presos pel govern municipal, majoritàriament en un format d’un llibre per any. Actualment, reben el nom de Llibres d’actes del Ple. Llibres amb cobertes de pergamí. Per a l’elaboració dels manuals d’acords, primer es redactava una minuta o esborrany que contenia els resums de les actes o dels documents; després es traslladava en net i es redactaven els documents complets, amb les fórmules desenvolupades,

en els quaderns necessaris i es numeraven cadascun dels folis. Abans de cosir els quaderns, s’inserien a les pàgines corresponents els documents que s’havien tractat en la sessió del Consell. Finalment, es relligaven els quaderns i eren enquadernats en pergamí. Cal dir que per donar rigidesa a les cobertes, abans del segle xviii, moment en què s’introduí el cartró, s’hi encartaven plecs de documents que els donaven gruix i solidesa. 420 llibres (fins a 1810). Esborranys de manuals d’acords / actes del ple Segle xv fins a l’actualitat. Contenen la minuta o resum de l’acta o document que es transcriu de forma completa al manual d’acords. 38 lligalls (fins a 1803). Llibres d’ordinacions dels jurats Segles xiv a xvi. Llibres que apleguen ordinacions, crides i correspondència emesa pels jurats. En alguns casos excepcionals es constituïren registres específics sobre temes concrets segons la importància del tema tractat, com per exemple el morbo, la seguretat i defensa ciutadana, etc. Llibres de les comissions dels jurats 1599 - 1720 Contenen la matrícula o relació dels membres que formen les diferents comissions derivades del govern municipal. També anomenats Llibres de les adjuncions dels jurats. La transcripció de les actes de les reunions de les comissions són contingudes als manuals d’acords del Consell. Les adjuncions o comissions podien ser permanents o temporals. Algunes de les més destacades són les dels Privilegis, de l’Hospital, de les Carns, dels Molins, dels Estudis, del Morbo, o de la Guerra, entre altres. Són llibres de format quart amb cobertes de pergamí. 17 llibres.

Llibres dels insaculats 1458 - 1713 Matrícula de les persones que eren insaculades, nominades i escollides, per als càrrecs i oficis de la ciutat. La sèrie està constituïda per dos únics llibres de factura acurada: un que conté les insaculacions de 1458 a 1625 i l’altre amb les de 1626 a 1708. 2 llibres. Elecció de càrrecs Segles xvi a xix. Agrupació formal de documentació solta referida a l’elecció dels càrrecs municipals, ja sigui per insaculació o elecció per juntes d’electors: propostes, nomenaments, convocatòries de les juntes, etc. A partir de 1766 inclou l’elecció dels nous càrrecs instituïts per la monarquia borbònica, els diputats del Comú, el síndic personer i, més endavant, els alcaldes de barri, mitjançant les juntes de vocals d’electors, de les quals s’ha conservat el llibre d’actes de 1766 a 1784. 4 lligalls i 1 llibre. Llibres de testaments dels jurats 1577 - 1706 Documents de balanç de les actuacions dels jurats al termini del seu mandat anual, amb els traspassos de poders dels jurats sortints als jurats entrants. 4 llibres. Bans i edictes 1500 - 1807 Crides i pregons publicats per ordre del govern municipal per a promulgar una disposició o donar notícia d’actes i resolucions. Es tracta de documentació solta, majoritàriament impresa. Algunes crides públiques estan copiades als registres de correspondència. Actualment, pràcticament no se’n fan, tot i que mantenen la mateixa funció. 7 lligalls.

Representació i protocol Llibres del nou redrés 1596, 1708 Llibres del cerimonial dels jurats o manual de directrius de protocol que havien de seguir els jurats i els membres del govern de la ciutat en els actes de representació. Alguns dels aspectes tractats són la manera de vestir o com actuar en actes públics rellevants com les visites dels monarques a la ciutat, les recepcions del bisbe, la participació en processons, etc. El 1596 es va redactar el primer llibre del nou redrés, que es va actualitzar el 1708. D’ambdós llibres se’n conserva més d’un exemplar ja que cada jurat havia de tenir el seu. Del de 1596 només en resten dos i del de 1708 tenim els exemplars del jurat en cap, del jurat de la mà major, el de la mà mitjana i el de la mà menor. 6 llibres (2 de 1596 i 4 de 1708). Visites reials 1416 - segle xix Documentació esparsa relativa als actes celebrats amb motiu de les visites de reis i prínceps a la ciutat i sobre la celebració de determinats esdeveniments, principalment vinculats amb la família reial: proclamacions, naixements, casaments, defuncions, etc. Entre aquesta documentació hi ha, per exemple, un llibre de comptes del síndic de la ciutat sobre les despeses ocasionades per la visita reial de Ferran I a Girona el 1416. 4 lligalls i 1 llibre. Documentació relativa a funcions religioses Segles xvi - xix Documentació referida a la participació dels jurats en cerimònies religioses: funció de les 40 hores, processons, tedèums, enterraments i nomenaments de bisbes, etc. 4 lligalls.

Documents de govern de la ciutat: Fons Ajuntament de Girona ÒRGANITZACIÓ POLÍTICA I COMPETÈNCIES Gestió competències Llibres de privilegis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1144 - 1702 Privilegis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1194 - 1681 Capítols de Corts. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1353 - 1702 Òrgans de govern Llibre del notari de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1323 - 1329 Manuals d’acords del Consell. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1345 fins actualitat Esborranys dels manuals d’acords del Consell . . . . . . s. xv fins actualitat Llibres d’ordinacions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . s. xiv - xvi Juntes i comissions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . s. xvii fins actualitat • Llibres d’adjuncions o comissions dels jurats. . . 1599 - 1720 Elecció de càrrecs. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . s. xvi - xix Llibres d’insaculats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1458 - 1713 Llibres de testament dels jurats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1577 - 1706 Bans i edictes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1500 fins actualitat Representació i protocol Llibres del nou redrés. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1596 - 1708 Documentació relativa a visites reials. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1416 - s. xix Documentació relativa a funcions religioses. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1416 - s. xix ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA Administració general Correspondència • Registres de correspondència. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1330 - 1838 • Lletres reials. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1293 - 1713

• Correspondència rebuda. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1300 - 1842 • Registre de títols de noblesa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1781 - 1837

Serveis jurídics Plets. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1403 - 1797

GESTIÓ ECONÒMICA Administració del patrimoni Administració de béns immobles. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . s. xv - xviii Administració de drets i monopolis • Arrendament de drets i monopolis. . . . . . . . . . . . . . . . 1373 - 1564 • Administració de la botiga del forment. . . . . . . . . 1426 - 1724 • Comptes i moltures del blat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . s. xvi - xviii • Administració de la taula de la carn. . . . . . . . . . . . . . 1563 - 1741 • Administració de la taula del glaç . . . . . . . . . . . . . . . . 1741 - 1791 • Comptes del glaç pouat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1629 - 1699 Comptabilitat Comptes de clavaria. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1366 - 1743 • Comptes del clavari • Comptes del clavari menor • Comptes del clavari de les imposicions Comptes de propis i arbitris. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1745 - s. xix Llibres de censals i violaris. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1354 - 1763 Llibres d’àpoques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1360 - 1700 Gestió tributària Talles. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1379 - 1417 Estimes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1423, 1535 Drets de portes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1507, 1651 - 1748 Recaptació d’imposicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1401 - 1853 • Llibres de la imposició del vi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1401 - 1618 • Llibres de la imposició de la farina. . . . . . . . . . . . . . . 1467 - 1722 • Llibres de la imposició de la carn. . . . . . . . . . . . . . . . . 1404 - 1853

ORDENACIÓ I GESTIÓ DEL TERRITORI Gestió de la població Llibres de franqueses. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1323 – 1426 Edificació i ús del sòl Construcció i manteniment d’infraestructura pública . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . s. xiv fins actualitat • Fortificacions • Edifici consistorial • Inundacions • Ponts • Molins Control d’activitats econòmiques Documentació del mostassaf . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . s. xiv - xviii

SERVEIS COMUNITARIS Seguretat i defensa de la ciutadania Llibre de mesures en cas de guerra. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1367 Llibre de bans i disposicions contra bandolers. . . . . . . 1573 Salut pública Documentació de la morberia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1650 Enllumenat públic Comptes del sistema públic d’enllumenat d’oli . . . . . 1796 - 1799 Sanejament d’aigües residuals Construcció i manteniment d’infraestructura pública Clavegueram . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . s. xviii fins actualitat

SERVEIS PERSONALS Assistència social Administració hospitalària

• Llibres de l’hospital de Santa Caterina . . . . . . . . . 1428 - 1650 • Llibres de l’hospital de Sant Llàtzer. . . . . . . . . . . . . 1497 - 1498, . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1630 - 1632 Educació Escoles de llatinitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1772 - s. xix Estudi General de Girona. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1442, 1572 - 1714 Col·legi de Girona a Montpeller. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1452 - s. xx Escola de Dibuix. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1790 - s. xx

DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC I SOCIAL Promoció econòmica Ordinacions i reglaments de gremis i col·legis . . . . . . s. xv - xix Administració del Consolat de Mar de Girona. . . . . . . 1530 - 1539 Administració de l’encunyació de moneda. . . . . . . . . . . . 1481 - 1809 Fires. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1663 fins actualitat Fons de la Taula de Canvi i Comuns Dipòsits . . . . . . . 1568 - 1741 Fons del Banc de Girona. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1653 - 1715 SERVEIS A ALTRES ADMINISTRACIONS Recaptació tributària Fogatges. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1360 - 1652 Cadastre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1716 - 1844 Contribució pel salari del corregidor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1723 - 1753 Exèrcit Allotjaments militars. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . s. xvii - s. xviii Funció estadística Padrons de veïns. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1720 - 1869 Interrogatoris i enquestes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1727 fins actualitat

Bibliografia usada i recomanada Alberch, Ramon; Quer, Josep. La Girona del set-cents: els límits d’una transformació (1700-1792). Girona: Ajuntament de Girona; Diputació de Girona, Quaderns d’història de Girona. 2001, 96 p. Batlle, Lluís. “Inventarios municipales gerundenses del siglo xv”, dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Girona. Núm. 6. 1951, p. 179 – 192. Boadas, Joan; Casellas, Lluís-Esteve; Gironella; Anna; Hosta, Montserrat. “Fons documental per a l’estudi i la investigació a Girona”, dins de Ensenyar i aprendre. Mestres i estudiants a la Girona del segle xx. Girona: Ajuntament de Girona; Conferències a l’Arxiu Muncipal, 5, 2010, p. 11-51. Busquets Dalmau, Joan. La Catalunya del Barroc vista des de Girona. La Crònica de Jeroni de Real (1626-1683). Barcelona: Ajuntament de Girona; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. 1, 1994, 664 p. Busquets, Joan; Simon, Antoni. Girona al segle xvii. Girona: Ajuntament de Girona; Diputació de Girona, Quaderns d’història de Girona. 1993, 96 p. Gironella, Anna. Llibre Groc de la ciutat de Girona (1386, 1596-1702). Girona: Ajuntament de Girona; Fundació Noguera, Documents de l’Arxiu Municipal, 3, 2007, 429 p. Guilleré, Christian. Girona al segle xiv. Barcelona: Ajuntament de Girona; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. 1 i 2, 1993-1994, 504 p. i 500 p. respectivament. Guilleré, Christian. La Girona medieval: crisi i desenvolupament (1360-1460). Girona: Ajuntament de Girona; Diputació de Girona, Quaderns d’història de Girona. 1992, 96 p. Guilleré, Christian. La Girona medieval: l’etapa d’apogeu (1285-1360). Girona: Ajuntament de Girona; Diputació de Girona, Quaderns d’història de Girona. 1991, 95 p. 61

Guilleré, Christian. Llibre Verd de la ciutat de Girona (11441533). Girona: Ajuntament de Girona; Fundació Noguera, Documents de l’Arxiu Municipal, 1, 2000, 746 p. Victor, Sandrine. La Girona medieval: canvis i ruptures (14601519). Girona: Ajuntament de Girona; Diputació de Girona, Quaderns d’història de Girona. 2001, 88 p.

Josep M. Nolla

Govern i poder polític a Gerunda (segles I-VIII)

L’estudi del govern municipal a l’antiguitat clàssica i tardana a Gerunda podríem comparar-lo amb una moneda amb dues cares que ens ofereix: la creu és la manca de dades documentals de tota mena que presentarem i analitzarem tot seguit; la cara és la uniformitat dels governs de les ciuitates a l’occident de l’imperi romà i, més tard, dins del regne visigot que ens fa possible resseguir un procés, amb pocs noms, molt més pobre del que voldríem, però que reflecteix, de ben segur, la realitat de manera molt precisa. En efecte, des de la segona meitat del segle i aC, totes les ciutats de tipus romà s’organitzaven políticament de la mateixa manera. Les petites diferències, molt rares, no eren sinó variacions anecdòtiques. Era un mateix model vàlid per a tothom. Semblantment, la ciutat de l’antiguitat tardana, ben diferent de la clàssica, era governada, en el marc del regne visigot, de la mateixa manera. Aquestes similituds, recolzades en dades suficients, permeten confirmar les nostres propostes. Recordem abans de continuar que la paraula llatina ciuitas que donà lloc a la catalana ciutat no té, de cap manera, el mateix significat. Definia un territori de dimensions variables, amb uns límits clars, ben definits per la presència d’altres ciuitates o pel mar. Era format per un nucli central de tipus urbà (que sol anomenar-se oppidum o urbs), definit pel pomaerium, un espai sacralitzat, clarament identificable que solia coincidir amb les muralles urbanes, on s’exercia el vot, on residien i governaven els magistrats, on se celebraven les cerimònies religioses que la comunitat (res publica, ciues) adreçava obligatòriament als déus i a l’emperador i la seva família, on tenien lloc 65

els espectacles d’esbarjo, on hi havia els grans edificis termals i el fòrum, i un territorium o ager, amb els conreus, les pastures, els boscos i els erms, les pedreres i les mines, els accidents geogràfics. Una i altra realitat formaven una unitat inseparable. Entre oppidum i ager es disposava el suburbium, una corona circular d’uns cinc quilòmetres de radi on es localitzaven els cementiris urbans a redós dels camins que entraven i sortien del nucli urbà, grans vil·les residencials (i agrícolament actives), sovint, indústries de tota mena que cercaven proximitat i espai i el lloc on se celebraven les fires, els grans mercats en dates determinades (nundinae). Convé deixar clar que presentarem la qüestió objecte d’estudi en dos moments concrets, ben diferents, que es van substituir en el temps però no de cop sinó a través d’un procés llarg d’unes quantes dècades que van portar d’un model a un altre de ben diferent. Aquestes etapes intermèdies ens defugen. Cal, doncs, tenir-ho present.

Un breu resum històric La fundació de Gerunda, nom preromà llatinitzat, nucli central d’una ciuitas encaixada entre el territori d’Emporiae, al nord, i Aquae Calidae (Caldes de Malavella), a migdia, tingué lloc a partir del 76 aC com a conseqüència directa de les guerres sertorianes. No es tractava d’una fundació ex nihilo sinó ex nouo, en partir d’una potent realitat preexistent, l’oppidum de la muntanya de Sant Julià 66

de Ramis, centre urbà d’una ciuitas stipendiaria. No degué ser altra cosa que el trasllat del nucli d’un lloc a un altre de molt ben triat, perfecte en raó de la funció principal del nou establiment –control absolut sobre la cruïlla de camins formada per la Via d’Hèracles i camins subsidiaris–, molt més a prop de l’aigua i de bons conreus i no gaire lluny, uns set quilòmetres, de l’establiment primigeni. Malgrat el que havíem proposat anteriorment, aquest desplaçament fou un premi devers els habitants de Kerunta. De ben segur que la ciuitas nova conservà l’antic nom, que passat pel sedàs de la llengua llatina esdevindria Gerunda. El nou oppidum fou dotat de muralles sòlides i eficients potenciades per una orografia ad hoc i d’un disseny interior ortogonal amb carrers nord-sud i altres est-oest que definien unes illes de cases rectangulars amb l’eix llarg disposat de llevant a ponent. Era un nou marc que pretenia, com en molts altres indrets del sector nordoriental de la Prouincia Hispania Citerior, afavorir la romanització de les classes dirigents i, al seu darrere, de la resta de la població. L’èxit de la proposta se’ns fa avinent amb la promoció de la ciutat a municipi de dret llatí durant el principat d’Octavi August, versemblantment el 15/14 aC anys en què va recórrer aquest territori organitzant-lo i dotant-lo d‘imponents infraestructures (la Via Augusta). Era una fita d’altíssim valor: la ciutat s’integrava plenament dins de l’organització romana i, de cop, es concedia la ciutadania romana plena a tots els magistrats i membres del nou ordo i a llurs famílies i es posaven sòlides bases a una extensió ràpida d’aquests avantatges als altres ciutadans. Durant la 67

dinastia flàvia, en els darrers vint anys del segle i, Gerunda hauria assolit la categoria de municipi romà, i així es tancava un llarg procés iniciat amb la fundació, uns cent setanta-cinc anys abans. La posició i el lloc de la ciutat va afavorir la seva consolidació i el seu creixement que se’ns fa palès a través de la recerca arqueològica i que hauria acabat aconseguint, ja des del segle ii, el paper preeminent entre totes les ciuitates del quadrant nord-oriental de l’actual Catalunya. Durant el segle iii o poc després, hauria incorporat al seu ager les ciuitates d’Aquae Calidae i de Blandae i, molt probablement si ja no en formaven part, les terres més occidentals d’Emporiae (Pla de l’Estany i Garrotxa). A l’entorn del 300, durant la tetrarquia, Gerunda va refer completament les seves muralles i va concentrar la màxima potència defensiva a redós de les portes. En aquells mateixos anys, el 304, se’ns documenta el martiri de Feliu i, immediatament, entorn de la seva tomba es desenvolupà un culte que va créixer amb força extraordinària. Un seguit de sarcòfags obrats, de procedència romana, d’alt cost, proven la conversió a la nova religió de membres de famílies benestants. Vers el 400, la carta d’Innocenci I ens fa avinent l’existència d’un bisbat que hauria de ser, com a mínim, d’uns cent anys d’antiguitat (vegeu Amich, 2006, 59-62). La ciutat passà al domini visigot a l’entorn del 472 no sabem de quina manera. Després de l’ensorrament (507) del regne de Tolosa i, sobretot, de la mort d’Amalaric, la nostra ciutat féu evident el seu paper de control de la via i d’element bàsic per mantenir la Septimània, l’apèndix transpirinenc, dins del regne amb èxit total. 68

A principis del segle viii, Àkhila II, amo i senyor de més d’un terç del regne, hi encunyà moneda. La ciutat passà a domini àrab a través d’un pacte cap al 717. En aquesta època encara conservava el perímetre fundacional amb un sector suburbà molt desenvolupat a redós del temple de Sant Feliu, on se situaria el conjunt episcopal i el temple martirial i molt probablement, a migdia, l’església funerària de Sant Martí Sacosta. Fins al segle ix ben entrat els gerundenses continuaven enterrant-se fora murs.

El govern municipal a l’alt imperi No sabem res de com s’organitzava políticament la ciuitas de Kerunta/Gerunda i probablement mai ho sabrem. A canvi del pagament d’un stipendium gaudia d’una àmplia autonomia. Podríem imaginar el manteniment dels costums i maneres de fer anteriors a l’arribada de Roma, potser puntualment modificats. No ens hi entretinguem, no val la pena. La communis opinio, com s’ha vist, situaria la promoció de la ciutat a la categoria de municipi de dret llatí a època d’August (supra). Sabem que gaudia d’aquest estatus abans del 79 de l’era, car Plini el Vell, que va morir aquell any, deixà constància escrita que els gerundenses eren posseïdors del dret llatí (Nat. Hist., 3. 4. 23). És l’única informació d’aquesta mena que trobem en les fonts clàssiques. Tanmateix, les dades epigràfiques, que analitzarem seguidament, misèrrimes, serveixen per aprofundir 69

en el tema que ens ocupa tot aportant dades complementàries. Vegem-les: a) L(ucio) PLOTIO L(ucii) F(ilio) GAL(eria tribu) ASPRENATI AED(ili) II(duo) VIRO FLAMINI TRIBUNO LEG(ionis) III(tertiae) GALLICAE IVLIA C(aii) F(ilia) MARCIA MARITO INDULGENTISSIMO Júlia Marcia, filla de Cai, (dedica aquesta inscripció i aquesta estàtua) al seu indulgentíssim marit Luci Ploti Asprenas, fill de Luci, inscrit en la tribu Galèria que fou edil, duòvir, flamen, tribú militar de la III legió Gàl·lica. Procedeix de l’àrea de la catedral de Girona on és conservada (Fabre, Mayer i Rodà, 1991, núm. 3, 26-27, làm. II). Datada amb fermesa dins del segle ii, ens permet reconstruir completament un cursus honorum municipal. b) C(aio) MARIO C(aii) FIL(io) PAL(atina tribu) VERO GERUNDENS(i) OMNIB(us) HONOR(ibus) IN REP(ublica) SVA FVNCT(o) FLAMINI PROVINC(iae) HISP(aniae) CITER(ioris) P(rovincia) H(ispania) C(iterior) La Província Hispània Citerior (dedica aquesta inscripció i aquesta estàtua) a Cai Mari Ver, fill de Cai, inscrit en la tribu Palatina, originari de Gerunda, que assolí 70

tots els honors en la seva ciutat i que fou flamen de la Província Hispània Citerior. Trobada a Tarragona i ara mateix perduda, ens confirma l’existència d’un important ciutadà de Gerunda, un membre de l’elit municipal, que assolí, vers el primer terç del segle ii, el flaminat provincial, un honor extraordinari que només era a l’abast de gent molt rica i ben relacionada (Alfoldy, 1973, 79; Alfoldy, 1976, núm. 293, 161). Una i altra es complementen i ens permeten conèixer l’estructura del govern de la ciutat en el moment central de l’alt imperi. El titulus de L. Ploti Asprenas, de tipus honorífic i foral, manat fer i posar per la seva muller Júlia Màrcia, ens exemplifica un cursus municipal brillant i l’inici d’una carrera eqüestre a Síria. Va ser primer edil i després duòvir, els dos graons del govern ciutadà, obtinguts mitjançant el vot o l’aclamació del populus, càrrecs col·legiats, gratuïts, d’un any de durada i jerarquitzats. El primer, d’aprenentatge i organitzatiu, i el segon, executor de les disposicions de l’ordo decurionum i amb tasques judicials (iure dicundo). Els aediles havien de mantenir el bon ordre a la ciutat, conservar els monuments urbans i tenir especial cura dels temples i del culte que s’hi desenvolupava, vigilar els preus dels productes alimentaris venuts al mercat i afrontar convenientment les males anyades. Els duouiri quedaven clarament per sobre en poder i dignitat. Eren el poder judicial i s’encarregaven de mantenir l’ordre públic i, en cas d’un atac, dirigien la defensa de la ciutat. Eren els representants de la comunitat quan calia enviar una comissió a una altra ciutat, a veure el governador o l’emperador. 71

El flaminat, sacerdoci del culte imperial, esdevenia una excel·lent cloenda d’una carrera municipal completa. Tot i no ser una magistratura, el prestigi, el protagonisme i el fet de ser un únic flamen era una fita important i perseguida per les grans famílies urbanes. Uns i altres honoraven el populus mitjançant la summa honoraria, una aportació econòmica que variava d’uns llocs a altres que complementava, moltes vegades, altres mostres d’evergetisme (banquets, sportulae, construccions d’edificis públics, espectacles gratuïts...). Magistratures i flaminat eren, alhora, un honor (honos) i una càrrega (onus). Cal deduir de la inscripció l’existència de l’ordo, el conjunt de decurions que conjuntament amb els magistrats (aediles i IIuiri) constituïen el senat municipal, l’autèntic govern de la ciutat i del qual, en nombre determinat que ens és desconegut (i que a Gerunda s’ha de suposar que no passaria d’unes quantes desenes); en formaven part els més rics de la comunitat. S’hi accedia a través de l’exercici d’una magistratura o captats pel consell i se n’era de per vida sempre que la ruïna no afectés la família i no es portés una vida de mals costums i indignitats. Hem de suposar l’existència dels quiquennales, els duòvirs elegits cada cinc anys, encara més prestigiosos, car tenien l’encàrrec de fer el cens dels ciutadans, la llista de cada un d’ells amb les peculiaritats personals del seu status jurídic i béns posseïts per poder fixar l’impost, i que tenien potestat per expulsar de l’ordo aquells que no mereixien ser-ne. La inscripció de Tarragona rebla aquest clau. En efecte, ens recorda un flamen provincial, l’honor màxim al qual podia aspirar un habitant de qualsevol dels populi i ciui72

tates que configuraven la Citerior, una càrrega sacerdotal honorífica, d’un any de durada amb residència obligada a la capital provincial. Presidia les grans celebracions del concilium prouinciae en honor del emperador divinitzat i els ludi que pagava de sua pecunia. Cai Mari Ver hagué de ser un home molt ric que no en tingué prou en desenvolupar un cursus municipal complet –se’ns diu de manera resumida omnibus honoribus in republica sua functo (havent assolit tots els honors en la seva ciutat)– sinó que aspirà i aconseguí ser flamen provincial. Fortuna i contactes, indubtablement al servei d’un prestigi d’un valor incalculable per a la seva família i de saber que, en deixar el sacerdoci, una estàtua amb un pedestal amb inscripció ornamentaria el fòrum de la província per recordar perpètuament l’honor rebut. Ha de quedar clar que l’autèntic govern de la ciuitas era en mans dels curials, de l’ordo que definia les línies d’actuació i controlava i fiscalitzava els magistrats amb eficàcia. L’autonomia municipal era, en molts aspectes, limitada i quedava sempre sota l’autoritat del governador de la província. El paper del populus era poc lluït. Tanmateix, un cop a l’any, normalment al mes de juliol, eren els que elegien els nous magistrats, edils i duòvirs. Els aspirants eren sempre, membres de les famílies econòmicament més poderoses de la comunitat. I encara que pugui semblar sorprenent, la competència entre les famílies més influents per acaparar càrrecs i magistratures feia molt competitives les eleccions. Calia prometre i complir. No fer-ho hauria significat trencar un costum ben establert i quedar fora de la lluita per 73

al poder. A canvi de deixar el govern de la ciutat en mans d’unes poques famílies, aquestes asseguraven, amb la seva fortuna, l’embelliment de la ciutat i el seu funcionament des de totes les perspectives. Un cop elegits, pagaven la summa honoraria el valor de la qual variava d’una ciutat a l’altra. Dues altres inscripcions d’un conjunt pobre es daten amb tota seguretat en la cinquena dècada del segle iii. Es tracta de dedicatòries oficials per part de la ciutat a un emperador o a la seva muller, una manera de fer típica de les comunitats urbanes durant tot l’alt imperi. Vegem-ne els texts: c) SABIN[I]AE TRANQVILLINAE AVGVSTAE RES P(ublica) GERVND(ensium) Els ciutadans de Gerunda (dediquen aquesta inscripció) a Sabina Tranquil·lina. (Fabre, Maier i Rodà, 1991, núm. 1, 23-24) d) M(arco) IVLIO PHILIPPO NOBILIS SIMO CAE SARI R(es) P(ublica) GER(undensium) Els ciutadans de Gerunda (dediquen aquesta estàtua i aquesta inscripció) a Marc Juli Phillip cèsar nobilíssim. (Fabre, Mayer i Rodà, 1991, núm. 2, 24-25). 74

És interessant, més enllà de la simplicitat de la fórmula, fer notar que en un cas i altre va ser la comunitat dels gerundenses, magistrats, ordo i populus que se’ns fa avinent amb la menció de la Res Publica Gerundensium. En altres llocs, en la mateixa època, solia ser l’ordo qui acaparava el protagonisme. No pensem, però, que tingui cap mena de significat.

El lloc del govern El text adduït i les poques inscripcions ens permeten reconstruir el govern municipal gràcies a les similituds amb el d’altres municipia. Caldria, ara, intentar definir el marc, tan romà, on els magistrats i els decurions exercien la seva autoritat i on s’aplegava el populus per votar i/o aclamar els candidats cada any. En aquest cas, també, els models es repeteixen sense canvis significatius en totes i cada una de les ciuitates, almenys de la part occidental de l’imperi. Des de la baixa república és impensable una ciutat sense fòrum, la gran plaça urbana on es concentraven un conjunt notable de monuments i que era el centre de la vida pública de la comunitat, lloc dels edificis judicials i de govern i on era situat, també, el temple principal que en aquesta època solia estar dedicat al culte imperial. Una mateixa plaça, ben situada, sovint de dimensions considerables i que concentrava en l’area i els porticats la memòria històrica de la comunitat a través de les inscripcions i 75

estàtues d’antics ciutadans il·lustres, de patrons benaurats i d’emperadors i familiars seus, solia concentrar la doble activitat que no era altra cosa que les dues cares d’una mateixa moneda. En un extrem, el temple i l’espai sacralitzat i a l’altre, l’esplanada central i els pòrtics que l’emmarcaven, amb alguns edificis necessaris sense els quals, certament, no es concebia l’existència d’un fòrum: la basílica, un edifici prou gran, un eixamplament cobert de la plaça foral on, entre altres activitats, els IIuiri administraven justícia, i la cúria, una construcció de mides molt variables on es reunien, sota la imatge del l’emperador, els decurions, i des d’on governaven la ciutat. Hi solia haver, associat a la cúria, un tabularium, l’arxiu urbà, i de vegades altres espais i llocs no tan fàcils d’identificar i reconèixer (presó, tresor, sala de votacions...). Les noves excavacions efectuades a la ciutat d’ençà 1987, la beca concedida per la Fundació La Caixa, per documentar amb rigor les restes arqueològiques conegudes, la publicació de l’Atles de la ciutat per part de la demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears i la municipalitat (Castells, Catllar i Riera, 1992) i els inicis dels treballs sobre història urbana de Girona ha permès, finalment, fer un salt de qualitat endavant que ha fet possible definir la trama teòrica fundacional, perfectament ortogonal (Burch et al., 2000, 14-19), i situar amb precisió el lloc central de la ciutat, el seu fòrum, en una zona fortament desplaçada cap a tramuntana fet que s’explicava per l’orografia complexíssima d’un lloc triat pels enormes avantatges militars. Vist amb atenció, no hi havia cap altre possibilitat en ser l’únic espai on cabia un con76

junt d’aquelles característiques que, a més, afegia l’element magnífic de disposar de dues alçades que feia factible, amb menys esforç, separar físicament l’espai sagrat de la plaça de l’àrea politicoadministrativa. El resultat final, tan estimat de l’urbanisme i arquitectura romans, devia ser tan espectacular com ho és ara la disposició de la catedral en relació a la plaça que s’obre a occident. Aquest problema urbanístic s’ha resolt de manera concloent tal com posen de manifest l’evolució del lloc, la forma a través dels segles, algunes dades arqueològiques i, especialment, documents medievals extraordinaris (Canal et al., 2003, 164-176 i 183-199 i, sobretot, Nolla et al., 2008). Així doncs, el fòrum dels gerundenses ocupava completament el sector nord de la ciutat fins a un 14% del total de la superfície urbana. Era, per necessitat, un fòrum obert. El principal carrer nord-sud, el tram intra muros de la via, el travessava i s’obria uns pocs metres més enllà de la gran porta septentrional (Sobreportes). Era una gran plaça rectangular a tres nivells. A l’est, molt més alt, un espai quadrangular a doble alçada –uns 2 m. En el primer, de dimensions més reduïdes, hi hauria l’altar, a l’altre, molt més gran, hi senyorejava el temple urbà, enmig d’una plaça enllosada i, probablement, emmarcada per tres dels quatre costats, per un porticat que a nord i llevant s’encastava en els murs de la ciutat. A l’oest, molt més baix, es localitzava l’area, també enllosada i un triple pòrtic a tot l’entorn (nord, ponent i migdia) que mitjançant criptopòrtics i escales regularitzava una continuada davallada de nivell de llevant a ponent. 77

Més enllà del pòrtic occidental caldria situar la basílica foral i la cúria urbana. Els indicis són, certament escassos (Canal et al., 2003, 164-176; Nolla et al., 2008) però, en realitat, no hi ha cap altra possibilitat. Una escala d’opus caementicium amb graons de gres, ben coneguda documentalment i arqueològica (Freixas et al., 2000, 60-64 i 89-92; Nolla et al., 2008), posava en contacte els dos àmbits, únics, de la plaça. El resultat és el d’un fòrum canònic on la basílica, que ocupava un dels costats curts de la plaça, afrontava perpendicularment el temple. La diferència, més que notable, dels àmbits forals, intensificava el domini simbòlic del món diví sobre l’humà. En aquest sector de la ciutat s’hauria concentrat la vida pública de la comunitat; lloc de sacrificis i rituals religiosos presidits pels flamines, indret d’aplegament del populus, l’assemblea, lloc de reunió dels decurions (cúria) i on tindrien el seu estatge els aediles i IIuiri i on hi hauria l’arxiu municipal (tabularium). Entre les columnes i sota els pòrtics, inscripcions, pedestals i estàtues, memòria viva de la comunitat.

El baix imperi i l’antiguitat tardana Aquest sistema de govern s’anà modificant lentament. Ja des de Trajà, havia fet aparició la figura del curator ciuitatis, un càrrec nomenat per l’emperador quan una ciutat feia fallida. Controlava tot el poder i s’encarregava de po78

sar ordre i quan ho havia assolit es tornava a la situació anterior. Aquests canvis posen de manifest petites modificacions en una manera de fer que començava a entrar en crisi i on els decurions i les famílies de les quals sortien, no podien fer front a tot allò que comportava acaparar magistratures i gomboldar el poble a canvi d’honors i reconeixement públic. No tenim, per Girona, dades de cap mena sobre qüestions de govern municipal per època tardana. Tanmateix, la uniformització del procés especialment des d’època de Dioclecià, ens permet reconstruir-lo, a grans trets, a partir d’altres dades generals. Els càrrecs s’heretaven i les responsabilitats eren grans, entre les quals la més important era el cobrament dels tributs. El poder continuava en mans dels antics decurions anomenats, en aquests anys, curials, un col·legi cada cop més jerarquitzat on havia membres molt rics i ben relacionats i altres, de ben segur, en el llindar de la pobresa atès que per ser-ne només calia ser propietari de 25 iugera de terra, unes 6’5 hectàrees. Se n’escapaven comerciants i mercaders si no havien invertit els seus guanys en l’adquisició de béns immobles, de propietats. Noves magistratures aparegueren, el curator, deixà de ser un gestor econòmic de moments de crisi per ser elegit per l’emperador o pels curials, entre els més poderosos del col·legi, per ser l’autèntic governant de la ciuitas. La situació de dificultats per als més pobres hauria arribat a tal extrem que l’emperador instaurà la figura del defensor plebis, la tasca del qual era protegir d’abusos i agressions els més desvalguts entre els homes lliures. Ben aviat, la inèrcia dels temps 79

hauria portat a que el defensor fos elegit per la cúria entre un dels seus, que passés a dir-se defensor ciuitatis i que deixés de banda la funció primigènia per esdevenir una magistratura de prestigi encarregada de fer valer els interessos dels seus davant del governador i de l’emperador. Ja des del segon quart del segle iv, aparegué en escena una altra figura la importància i el poder de la qual acabaria consolidant-se. En efecte, a partir del decret de tolerància (313) i la Pau de l’Església, els bisbes que existien o que van anar apareixent en cada una de les ciuitates, esdevingueren representants d’una comunitat, cada cop més gran, cada cop més nombrosa i rica, que anà adquirint prestigi i força i que sovint hagué d’actuar de garant dels més desgraciats. La funció jurídica del bisbe, per voluntat dels fidels, hauria entrat en competència amb la dels magistrats fins que, per decisió imperial hauria acabat esdevenint el jutge únic de la comunitat quan el sistema de govern entra en crisi fins a desaparèixer. D’ençà d’un moment imprecís dins del segle v, l’autèntic govern urbà es trobaria en mans del bisbe, de vegades, matisat puntualment per magistrats posats per l’Estat. En efecte, l’evolució del món i de la societat, els importants canvis socials ocorreguts d’ençà del segle iii, el tancament de la societat en classes cada cop més closes, la concentració de la riquesa en unes poques mans, la burocratització i control de l’estat cada cop més palès i necessari per permetre fer funcionar una màquina molt cara i mal greixada, van fer trontollar el govern tradicional de la ciutat, van posar en dubte el model clàssic de ciuitas. Cada vegada més, sobretot a partir de Teodosi, que va fer del cristianisme catòlic religió estatal, l’episcopus, el 80

bisbe, sortit de les classes més benestants, de família rica i ben relacionada, amb una excel·lent educació, acumulà un alt grau d’autoritat, de prestigi i de riquesa que li permeté, amb la connivència estatal, exercir-la. De facto, governava, actuant de jutge, aconsellant, apaivagant disputes, fent de pont entre la comunitat i el govern provincial, i defensant els seus interessos. L’Església era, altrament, la institució més activa, l’única capaç d’endegar obres de gran volada, la construcció dels complexos episcopals (palau episcopal, església catedral i baptisteri), dels grans centres martirials (esglésies i xenodochia) i de dur a terme generoses i continuades accions benèfiques en favor de vídues, orfes, malalts, pobres, desvalguts i viatgers, una autèntica i eficaç vàlvula de seguretat. Sabem que en ocasions va ser el bisbe qui promocionà i manà fer les muralles de la seva ciutat o altres obres públiques útils per a tota la comunitat. Novament, les dades textuals ens defugen per intentar reconstruir amb versemblança, a Girona, aquesta etapa. Sabem de l’existència ferma d’una església organitzada d’ençà dels inicis del segle v (carta d’Innocenci I, vegeu Amich, 2006, 59-62) però l’episodi de Feliu i la forta i ràpida embranzida que agafà el seu culte, fan pensar en un origen més antic de, com a mínim, la segona dècada del segle iv. En aquesta ciutat, com en les altres, la seva influència s’hauria fet sentir. La caiguda definitiva de l’imperi d’Occident coincidí amb l’ocupació d’aquestes terres per part dels visigots. Els indicis, més dispersos i imprecisos del que voldríem, fan pensar en un control no traumàtic d’aquestes contrades a diferència d’altres llocs on hi hagué topades i violència. 81

A partir d’aquest moment les ciutats van ser posades sota l’autoritat d’un comes, el cap militar i polític que, cal suposar, es recolzaria en la figura episcopal tot propiciant una certa continuïtat i tot cercant un equilibri que moltes vegades degué ser més que inestable. La crisi subsegüent a la derrota de Vouillé i l’enfonsament del regne visigot de Tolosa, va portar a la intervenció del totpoderós Teodoric, rei dels ostrogots, per salvaguardar els interessos del seu nét Amalaric, aleshores infant. L’interregne significà l’aplicació de maneres de fer ben provades a Itàlia entre les quals la figura del praefectus hispaniarum, que governava els romans segons les tradicions i els costums propis. El 531, Teudis, precisament a Girona, destituí el praefectus Esteve, i finalitzà aquella peculiaritat aparentment tan assenyada. La conversió en massa dels gots al catolicisme el 589, en el tercer Concili de Toledo, significà una nova etapa que marcà la història posterior del regne fins a la seva desaparició amb l’arribada dels agarens, el 711. Les altes famílies hispanoromanes i godes governaven de bracet amb l’Església. En aquesta etapa, el paper del bisbe en el govern de la ciutat degué ser determinant i degué deixar al comes, tasques militars i d’ordre públic. La carta de fisco barcinonensium (Amich, 2006, 122-127), que afectava la nostra ciutat, informa de la connivència entre poder polític i religiós. Des d’on s’exercia, durant l’antiguitat tardana, el govern de la ciutat? Al llarg de tot el segle iv i, potser, fins entrada la centúria següent, en l’àrea foral que hem descrit anteriorment (supra): els curials, com ara s’anomenaven 82

els antics decurions, els caps de les famílies més riques de la comunitat continuaven exercint, de grat o per força, el poder municipal. La riquesa i la cultura d’aquest grup se’ns fa palesa indirectament a través del conjunt extraordinari de sarcòfags decorats d’origen romà, d’enorme qualitat i d’un preu considerable, que es conserven encastats en els murs del presbiteri de l’església de Sant Feliu i que, segons hem proposat, han acompanyat constantment el cos del màrtir des del primer terç del segle iv (que reposaria en un dels sepulcres), i de les dues grans vil·les suburbanes, Can Pau Birol (o Bell-lloc del Pla), sobretot (Patiño, 2002; Rodà, 2005, 213-223; Vivó et al., 2006, 103-106), i Pla de l’Horta, a Sarrià de Ter, amb una important fase tardana que posa de manifest la riquesa i el poder dels seus propietaris (Palahí i Vivó, 1994, 157-170; Vivó et al., 2006, 99-101; Palahí i Costa, 2010, 209-217). Pel que fa a la situació del conjunt episcopal, on residiria i exerciria el seu poder el bisbe, tots els indicis, considerables i, de moment, determinants, ens el situen a redós del temple martirial de Sant Feliu que hauria estat, també, la catedral i l’únic temple gironí fins, potser, el segle vii i, segur, fins a època carolíngia (Canal et al., 2000, 30-45; Nolla, 2003, 99-114; Canal et al., 2004, 141-159). Fa ben poc, les excavacions arqueològiques efectuades a la plaça de la Catedral, davant de la imponent escalinata, van permetre posar al descobert un gran edifici que s’alineava paral·lel al Cardo Maximus, quan aquest creuava el fòrum, i que ocupava una part significativa de l’antiga area, espai públic des de la fundació. Els murs enormes que fan possible imaginar d’un segon pis, els sòls i aca83

bats, la superfície ocupada, el lloc, a tocar la porta septentrional de l’oppidum, lloc privilegiat des de tots els punts de vista, la història posterior de l’edifici a l’època carolíngia i una cronologia arqueològica adequada, de l’entorn del 500, ens han fet proposar la ubicació, en aquell indret, del palau del comes ciuitatis visigot, un lloc de prestigi, vital i immediat al conjunt episcopal, l’altre centre de poder en aquella època (García, 2004, 347-354; Nolla et al., 2008; Canal et al., 2010, 224-234). Un lloc i l’altre haurien continuat essent els símbols del poder durant el curt episodi del domini àrab que finí amb el pas de la ciutat als enviats de Carlemany per decisió dels gerundenses. Aquesta nova etapa veié canvis molt lents en la situació dels centres de govern i de prestigi, el primer i més significatiu dels quals, de forta càrrega simbòlica, va ser la creació d’una cocatedral intra muros, en lloc dominant, en el prestigiós indret on senyorejava el vell temple pagà de culte imperial, el millor espai topogràfic de tots, tal com se’ns fa evident cada dia.

Bibliografia G. Alfoldy (1973). Flamines Provinciae Hispaniae Citerioris, Madrid (Anejos de Archivo Español de Arqueología, VI). G. Alfoldy (1976). Die Römischen Inschriften von Tarraco, Berlín. N. M. Amich (2006). Les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d’època tardoantiga (segles iv-vii). Les seus episcopals de Girona i Empúries i el culte a Sant Feliu de Girona a l’antiguitat tardana, Girona (Monografies de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 19). J. Burch, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda i D. Vivó (2000). “La fundació de Gerunda. Dades sobre un procés complex de reorganització d’un territori” a Empúries, 52 (Barcelona), 11-28. J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera (2000). El sector nord de la ciutat de Girona. De l’inici al segle xiv. Girona: Ajuntament. (Història urbana de la ciutat de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 4). J. Canal, E. Canall, J. M. Nolla i J. Sagrera (2003). Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval. Girona: Ajuntamnet. (Història urbana de la ciutat de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 5). J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera (2004). “La Catedral i Girona: l’entrada del complex episcopal dins murs entre els segles x-xi” a Actes del II Congrés d’Història de Girona. La Catedral de Girona. 27 i 28 de novembre de 2003. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XLV (Girona), 141-159. J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera (2010). El palau comtal de Girona. De la fundació a la desaparició (circa 500-segona meitat del segle xii), Miscel·lània en honor de Josep M. Marquès (a cura de N. Figueras i P. Vila), Barcelona, 2010, 224-234 85

R. Castells, B. Catllar i J. Riera (1992). Girona ciutat. Catàleg dels plànols de la ciutat de Girona del segle xvii al xx, Girona. G. Fabre, M. Mayer i I. Rodà (1991), Inscriptions romaines de Catalogne. III. Gérone, París. P. Freixas, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera i M. Sureda (2000). La Catedral de Girona. Redescobrir la seu romànica. Els resultats de la recerca del projecte PROGRESS, Girona. G. Garcia (2004). Excavacions a la plaça de la Catedral de Girona, Setenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. La Bisbal d’Empordà, 347-354. J. M. Nolla (1977). La ciudad romana de Gerunda, Bellaterra (tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona) J. M. Nolla (2003). Un temple per a una ciutat, La Catedral de Girona, L’obra de la Seu (a cura de P. Freixas i J. M. Nolla). Barcelona, 99-114. J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, E. Canal, G. Garcia, M. J. LLoveras i J. Canal (2008). Del fòrum a la plaça de la Catedral. Evolució historicourbanística del sector septentional de la ciutat de Girona. Girona: Ajuntament. (Història urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 8). L. Palahí i A. Costa (2010). Excavacions a la vl·la romana del Pla de l’Horta, Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Arbúcies, 209-217. L. Palahí i D. Vivó (1994). “Anàlisi estructural de la vil·la del Pla de l’Horta (Sarrià de Ter, Girona)” a Congrés d’homenatge al Dr. Jaume Marquès Casanovas. Cultura i societat a les terres de Girona. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXXIII (Girona), 157-170. C. Patiño (2002). Les produccions musives de les vil·les suburbanes de Gerunda, Girona (Treball de Recerca de tercer cicle. Universitat de Girona).

I. Rodà (2005). El mosaic de Bell-lloc, “Girona a l’abast, VIIX”, Girona, 213-223. D. Vivó, L. Palahí, J. M. Nolla i M. Sureda (2006). Aigua i conjunts termals a les ciuitates d’Emporiae, Gerundae i Aquae Calidae... Sed uitam faciunt, Girona.

Lluís To

LA GIRONA CAROLÍNGIA I FEUDAL (SEGLES VIII-XI)

Durant el període que va de la conquesta franca fins al segle xiii, les ciutats catalanes no tingueren un govern local, formalment instituït. No hi hagué òrgans representatius, amb capacitat de recaptar impostos o una jurisdicció que els permetés imposar normes i castigar infraccions. En aquest sentit, Girona no fou cap excepció tot i ser una de les principals ciutats en les terres ocupades pels carolingis al sud dels Pirineus.

Girona sota el domini dels comtes Pocs anys després de la fracassada expedició contra Saragossa del 778, dos breus textos cronístics, el Cronicó de Moissac i els Annals de Barcelona donen la notícia que l’any 785 els homes de Girona lliuraren la ciutat a Carles, rei dels francs. Els dos textos, quasi idèntics en les seves paraules, no diuen gaire res sobre aquests homes de Girona. És plausible que uns representants de la població duguessin a terme les negociacions però no sabem quants eren, ni quin era el seu nom, com tampoc sabem quin mecanisme polític hauria permès acordar el lliurament de la ciutat a la monarquia franca. Els contactes dels potentats locals amb la monarquia franca s’havien activat després del pas dels exèrcits de Carlemany en direcció a Saragossa. Alguns dels seus aliats locals, els famosos hispani, aconseguiren que la cort recolzés la seva instal·lació en condicions favorables al nord de les Alberes. El gest dels homes de Girona s’hau91

ria de situar dins aquest context tot i que no en coneixem els detalls. Arreu d’Occident la crisi de les cúries romanes havia deixat el poder en mans d’un grup més informal de poderosos locals entre els quals es compten els bisbes en els llocs que eren seus episcopals. La preeminència social ja no depenia de les jerarquies d’un govern ciutadà inexistent sinó de les que oferia l’Església o les estructures dels regnes. Aquestes dues jerarquies ben formalitzades són presents a bona part de les ciutats altmedievals i són les que congreguen al seu entorn les elits ciutadanes. Però abans que aquestes poguessin cristal·litzar en un govern de la ciutat haurien de passar segles. En les quatre centúries que segueixen a la conquesta franca no tenim cap referència explícita a una representació de la comunitat local que parli amb veu pròpia. En canvi tenim diverses dades sobre els integrants de les jerarquies comtal i episcopal que utilitzaren la ciutat com un centre de poder. Del segle ix al xii, el govern de Girona, com el de tantes altres ciutats catalanes, estigué en mans de comtes que exercien la seva senyoria sobre la ciutat. Girona va ser, doncs, una ciutat comtal i després reial. Això no impedia als comtes compartir determinats ressorts del poder amb els bisbes, vescomtes, veguers o altres figures prominents de l’escena local. La senyoria comtal no va impedir que una bona part de les terres del seu entorn o dels recursos naturals més propers fossin en mans dels eclesiàstics o dels poderosos laics de la ciutat, i que en definitiva els comtes controlessin només una part del sòl urbà o del seu entorn més proper. Alguns aristòcrates fixaren la seva residència a 92

la ciutat però els seus recursos indubtablement procedien dels seus dominis rurals. Caldrà esperar els segles xii i xiii per trobar-nos amb una economia més genuïnament urbana capaç de contribuir a l’aparició d’una burgesia local. Fins a la darreria del segle x els successius comtes utilitzaren les ciutats com una de les bases del seu poder militar i polític a la regió. Les fortificacions urbanes, els murs i les torres, eren un element estratègic decisiu en un espai relativament proper a la frontera amb al-Andalus. La vulnerabilitat dels territoris ocupats pels francs a final del segle viii era ben palesa quan Córdoba enviava els seus exèrcits cap al nord-est. Per exemple, el mes d’octubre de l’any 827 les tropes enviades per l’emir Abd al-Rahman, aprofitant la revolta d’Aissó i Guillemó, arribaren fins a les portes de Barcelona i Girona. Però en ambdós casos els murs proporcionaren una protecció suficient als seus habitants. Quelcom semblant ocorregué vers el 850 quan de nou es produí l’arribada d’un exèrcit andalusí fins a Girona en un context de crisi política. Segons el text cronístic, les tropes saquejaren el territori de les rodalies de Girona sense poder prendre el nucli urbà. Precisament per aquest motiu la presa de Barcelona per part de les tropes d’al-Mansur, l’any 985, fou un considerada un fet excepcional en el seu temps, capaç de marcar un abans i un després en la història. Les ciutats com Girona tenien un valor especial per als monarques francs que a través dels comtes volien mantenir el control del territori. La cort no va trigar gaire a abandonar els seus plans expansionistes després de la presa de Barcelona el 801, i va descarregar tota la responsabilitat de la defensa militar en els comtes i els seus homes. 93

La vinculació dels comtes amb la ciutat és ben evident des dels inicis de l’ocupació franca. Segons un passatge de la vida de Lluís el Pietós de l’Astrònom, l’any 801, el cos expedicionari franc encarregat del setge de Barcelona era dirigit per Rostany, comte de Girona. Aquest és, per tant, el primer d’una llarga sèrie de comtes vinculats a la ciutat. Però la documentació del segle ix no sol especificar el lloc on exercien les seves funcions aquests comtes i aquesta és una dada que es dedueix només de l’indret on apareix el comte o dels seus acompanyants. Alguns d’ells semblen haver desenvolupat la seva activitat en diversos espais simultàniament. En els segles x i xi els descendents de Guifré el Pelós governaven alhora els comtats de Barcelona, Girona, Osona i altres. Durant el segle ix, Bernat de Septimània podia haver acaparat les funcions comtals en un territori encara més ampli de la Septimània i Marca hispànica. En les primeres dècades que seguiren la conquesta, els comtes exerciren la seva autoritat sobre un conjunt de territoria, supervivència de l’antiga organització espacial tardoantiga, que quedaven subordinats a ciutats com Girona. La subdivisió en pagi, segons la terminologia més freqüent en el segle ix, o comtats en el segle x, es correspon doncs a un procés d’estructuració territorial que en la seva culminació coincideix amb la definitiva consolidació política dels comtes hereditaris. Durant el segle ix, els comtes ho eren per designació dels monarques, i alguns d’ells van ser deposats precisament per enfrontar-se a la política reial. Com ja va observar R. d’Abadal, els més desafectes foren paradoxalment aquells que eren d’ètnia franca i que havien estat investits 94

amb el control d’un territori major que no pas els comtes indígenes. Els comtes acudien de tant en tant a la cort d’on recollien preceptes per a particulars i institucions religioses, però les visites foren cada cop més espaiades i s’acabaren durant la segona meitat del segle x com a conseqüència del procés d’emancipació política dels comtes catalans. En els primers temps del domini franc, la cort pot haver enviat al sud dels Pirineus comtes palatins com Ragonfred (comes palacio), que actuà en un plet sobre la vila de Bàscara, conegut a través d’un jurament sagramental de l’any 817. Hi ha una llarga llista de comtes beneficiaris de Girona, abans de la seva consolidació en mans dels descendents de Guifré el Pelós. En alguns casos, les notícies són molts escasses i la identificació com a comtes de Girona és només una hipòtesi. Entre els primers comtes, després de l’esmentat Rostany, se sol identificar a Odiló, Bera de Barcelona, el franc Rampó, Bernat de Septimània i el seu germà el marquès Gaucelm. El successor d’aquest fou el comte Berenguer de Tolosa a qui s’atribueix un enfrontament amb el bisbe Guimar de Girona. Segons J. M. Salrach devien estar en bàndols oposats en les lluites dinàstiques que sacsejaven la família carolíngia. D’aquí que en el precepte de Lluís el Pietós per al bisbe i la seu de Girona s’hi digui que homes malèvols amenaçaven els seus dominis. Després de la seva mort, Bernat de Septimània va retornar al poder comtal, i finalment morí executat l’any 844. Llavors la investidura dels comtats potser recaigué en Sunifred, que era comte a Urgell i Cerdanya, i que al seu torn morí víctima de la revolta orquestrada per Guillem, 95

fill de Bernat de Septimània. És en aquests temps convulsos que uns exèrcits emirals degueren plantar-se davant de Girona i posaren a prova de nou la solidesa de les seves muralles. Poc després, la dignitat comtal devia recaure en un tal Guifré, potser succeït pels marquesos francs Odalric i Humfrid, i més tard pel comte Otger i Bernat de Gòtia. L’any 878, seguint la historiografia tradicional, la investidura dels comtats de Barcelona i Girona recaigué en Guifré el Pelós, que també era comte d’Urgell i Cerdanya. No obstant R. Martí creu que a la llista de comtes, després de la desaparició de Bernat de Gòtia, caldria afegir el comte Delà o Undila, documentat al bisbat de Girona entre el 879 i el 893, i Gausfred que presidí el judici a favor del monestir d’Amer per un alou en disputa a la vall d’Anglès. Els darrers anys del segle ix també van ser un període agitat per a la seu episcopal perquè simultàniament dos prelats ocuparen la mitra gironina. D’una banda hi havia Serf de Déu, elegit bisbe el 888, i de l’altra, el bisbe Ermemir, que acompanyà el comte Sunyer II d’Empúries a la cort del rei Odó, l’any 889. Ermemir va ser expulsat de la seu i posteriorment, el 897, desposseït de la dignitat episcopal i excomunicat amb una butlla papal. Fou, doncs, Serf de Déu qui s’imposà per damunt del seu rival i potser així s’explica també la pèrdua del poder per part del comte Gausfred, i la retallada de les prerrogatives comtals amb l’ampliació del terç a la meitat dels drets dels bisbes sobre pastures i mercats amb un precepte del rei Carles el Simple del 899. Serf de Déu, que com a bisbe participà en la consagració de les esglésies de Fontanet, a la Bisbal, i Camprodon, morí vers el 906 i el seu epitafi a l’església de 96

Sant Feliu diu que s’estigué a l’episcopat durant 15 anys, és a dir, fent-lo començar el 891 quan Ermemir en va ser expel·lit de la seu. L’elecció del successor de Serf de Déu, el clergue palatí Guiu, el 908, va tenir lloc en una solemne assemblea a l’església de Sant Feliu presidida pel comte Guifré Borrell, fill de Guifré el Pelós. Aquest acte és la primera prova segura del control de Girona per part de la família del Pelós, i inaugura una llarga relació entre aquesta dinastia i la ciutat. A partir del comte Guifré Borrell, els comtes tendiren a considerar els comtats, cada cop més ben delimitats, com la seva possessió heretada més que no pas el resultat d’una investidura reial que ja no es tornaria a produir. El successor de Guifré, el seu germà Sunyer, comte i marquès (911-947), va dur a terme un acte de sobirania com la concessió del terç dels drets sobre el monedatge a la seu episcopal, l’any 934. I per remarcar encara més el sentit dinàstic en aquesta donació i en la d’un alou el 945, Sunyer i la seva muller Riquilda tingueren cura d’esmentar-hi els pares i germà difunts, i els fills. Tots ells havien de rebre col·lectivament els beneficis espirituals inherents a les donacions pietoses a l’Església. El distanciament de la nova dinastia comtal envers el poder regi es traduí en el fet que els comtes deixessin d’acudir a la cort reial, tot i que encara el comte Guifré de Besalú, el 952, i Gausfred de Rosselló, el 981, semblen haver-s’hi desplaçat. Com era d’esperar el bisbe Guiu, procedent de la cort franca, mantingué més contactes amb els carolingis que no pas els fills de Guifré el Pelós, Guifré Borrell i Sunyer. L’any 922 obtingué un novè i darrer precepte per a la seu 97

de Girona del rei Carles el Simple on s’incorporaven les darreres adquisicions del domini episcopal. El nou context polític va estimular la lluita per les eleccions episcopals i la ingerència comtal en els afers episcopals. La família de comtes de la Cerdanya i Besalú, sense cap seu episcopal en els seus comtats, desplegà una bona estratègia per tal de col·locar alguns dels seus fills en la seu arquebisbal de Narbona i en les seus episcopals de la província. El comte de Besalú Miró va poder, per exemple, ocupar la mitra gironina, l’any 971, i esdevenir alhora comte i bisbe, quelcom prou excepcional a la nostra regió. Però just abans hi hagué un o més intents de crear un nou arquebisbat que permetés sostreure les eleccions episcopals catalanes de la ingerència de l’arquebisbe de Narbona. Un únic document permet documentar un arquebisbe Delà a Girona l’any 954, potser resultat d’un intent efímer d’instaurar en aquesta seu episcopal el nou arquebisbat. Però l’intent més conegut és el del bisbe Ató, que en companyia del comte Borrell anà fins a Roma per obtenir del papa una butlla que instaurés un nou arquebisbat a Vic. Altre cop, però, la temptativa fracassà per la mort d’Ató, l’any 971, assassinat sens dubte pels contraris a la nova organització eclesiàstica. No resulta habitual poder constatar la presència dels comtes a la ciutat de Girona. Però n’és un exemple l’acta judicial que l’any 898 va presidir el comte Gausfred a la ciutat de Girona, per una reclamació que li adreçà l’abat d’Amer a propòsit d’un alou de la vall d’Anglès. Aquest mallus comtal permet documentar a Girona uns jutges, un saig i diversos bons homes, laics i eclesiàstics. També el 98

comte Borrell acudí a la ciutat de Girona, el novembre de 949, amb motiu de la consagració de l’església del monestir d’Amer per part del bisbe Gotmar. És evident, per tant, que el comte no residia permanentment a Girona. En contextos judicials apareixen a vegades uns vescomtes, però és dubtós que aquests tinguessin una delegació de l’autoritat comtal a la ciutat. Així, en un tribunal presidit pel bisbe Gotmar, l’any 841, s’esmenta al capdavant dels bons homes, un tal Guifré, vescomte, però res permet atribuir-li una potestas delegada del comte. En aquesta primera etapa del domini carolingi els vescomtes més aviat semblen formar part del grup de vassalls reials amb els quals els sobirans francs procuraven assegurar la seva autoritat. Com en altres ciutats, a Girona, els bisbes eren els principals representants del poder polític ja que hi residien de manera continuada. I no és casual que la nostra principal font d’informació sobre la Girona d’aquesta època siguin els arxius de la catedral. Tanmateix els bisbes obtenien la base del seu poder en un domini que era eminentment rural. Els privilegis que els bisbes havien obtingut dels monarques francs, des de Carlemany fins al del rei Carles el Simple, atorgat l’any 922, tenien per objectiu consolidar la immunitat els drets episcopals més enllà de les muralles de la ciutat. Gràcies als preceptes francs de la catedral avui podem fer una geografia del domini episcopal. Els preceptes ens revelen un domini impressionant per les seves dimensions, format per desenes de villae escampades per diversos indrets de la diòcesi i que s’anà ampliant encara més durant les dues centúries que seguiren la conquesta franca. Les successives consagracions d’esglésies 99

per part de bisbes com Guiu o Gotmar a mitjan segle x van permetre augmentar les rendes amb els drets parroquials. En aquest patrimoni només alguns elements es podien associar més específicament amb la ciutat. Els bisbes disposaven, segons els preceptes reials, d’una part del teloneu, un dret sobre les transaccions comercials que devia afectar els mercats urbans. Durant el segle x, l’eficàcia del poder reial franc va anar esllanguint-se i bisbes i abats van dirigir-se cap a Roma, per tal d’obtenir el reconeixement dels seus drets a través de les butlles papals. L’any 1002, el bisbe Ot de Girona va aconseguir del papa Silvestre II una butlla que li permetia assegurar els seus drets al domini episcopal inclosos els béns situats a l’interior dels murs de la ciutat i les diverses parròquies amb els seus delmes. En l’esmentada butlla s’hi inclouen també els drets episcopals en un terç de la moneda de la ciutat de Girona, els censos dels jueus i un terç del teloneu dels mercats de la ciutat i del comtat. Entre els personatges que envoltaven els bisbes de Girona, A. Constant ha observat la presència d’uns vescomtes que exercien alhora d’archilevites o ardiaques. Aquests eren una important dignitat eclesial que tenia al seu càrrec la gestió del domini catedralici. Un domini al qual s’afegia el control d’un nombre creixent de parròquies, consagrades pels bisbes gironins, amb els seus delmes i primícies. Alguns d’aquests vescomtes implicats en l’administració episcopal foren Ennec, que va participar en un judici a favor de la seu episcopal, l’any 921, o els vescomtes Audegar i Ervigi que es trobaven en l’entorn del bisbe durant els anys centrals del segle x. 100

A l’entorn del 900, la presa de possessió dels comtats per part dels fills de Guifré el Pelós, com si es tractés d’un patrimoni familiar, tingué altres conseqüències. Es perfilaren uns comtats com a entitats territorials amb uns límits ben definits, i en els documents aquests comtats tendiren a substituir els vells pagi. Aquesta delimitació dels comtats va estimular les rivalitats polítiques entre les diverses famílies comtals. Les relacions entre els comtes de Cerdanya-Besalú i els seus parents de Barcelona-Girona, per exemple, van passar per moments de forta tensió durant el segle x. Un dels primers signes de la patrimonialització dels honors comtals és precisament la concessió dels drets sobre la moneda que el comte Sunyer va concedir a la seu de Santa Maria l’any 934. El comte disposava lliurament d’un atribut del poder regi, una regalia, i en el text s’al·ludeix als oficials encarregats de la moneda (ministralibus) del comte i del bisbe. Pels volts de l’any 1000, el marc polític va experimentar canvis notables arreu dels comtats catalans. El desenvolupament de les clienteles armades i l’augment dels recursos en mans de l’aristocràcia van provocar la transformació de les estructures polítiques i socials de tradició carolíngia. Historiadors com P. Bonnassie o J. M. Salrach han destacat, en particular, la fi dels tribunals de justícia públics i l’aparició de mecanismes de resolució dels conflictes que denoten una nova correlació de forces en la societat medieval. El segle xi va veure consolidar arreu formes d’exercici del poder pròpiament feudals centrades en el control dels castells. A la ciutat Girona el nou context va tenir una influència evident en les formes de govern i s’en101

cavalquen amb altres canvis igualment significatius com els que es deriven de la reforma eclesiàstica.

Girona en els temps feudals El tradicional absentisme comtal a la ciutat es va estroncar amb l’arribada de la comtessa Ermessenda de Carcassona, muller del comte Ramon Borrell, que visqué a Girona durant una bona part de la seva llarga viduïtat (1017-1058). Els temps del comte Ramon Borrell representen un punt d’inflexió en la correlació de forces amb al-Andalus. La preeminència de les tropes cristianes va permetre capitalitzar en benefici dels comtes un flux d’or de proporcions insòlites. A més, s’afegien als recursos que proporcionava la superioritat militar els que provenien del creixement de l’economia local i d’una millor capacitat d’obtenir rendes per part de l’aristocràcia catalana. Tot això explica, en part, l’excepcional generositat amb la qual Ramon Borrell i Ermessenda s’adreçaven a l’Església gironina. Però els comtes també procuraven assegurar-se el control de la seu episcopal. Un germà d’Ermessenda, Pere Roger, en fou escollit bisbe i així s’establí en una fructífera relació entre comtessa i episcopat durant prop de mig segle. En efecte, l’any 1015, Ermessenda acompanyava al comte Ramon Borrell en una transacció amb el bisbe Pere Roger per la qual es cedia als comtes l’església de Sant Daniel a canvi de 100 unces d’or invertides en la construcció dels murs i la coberta de la seu episcopal, i d’una terra situada just 102

al costat de la ciutat, al Mercadal. L’església de Sant Daniel fou la base per a la fundació de l’abadia benedictina de monges que des dels orígens comptà amb el patrocini comtal. Les obres permeteren consagrar la nova seu de Santa Maria l’any 1038 i en la corresponent dotació la comtessa Ermessenda oferí la impressionant quantitat de 300 unces d’or per a la elaboració d’un nou frontal d’altar, sense dubte una peça d’orfebreria excepcional. La comtessa Ermessenda va retenir durant dècades els seus drets damunt del comtat i la ciutat de Girona. El llarg enfrontament amb el seu nét, el comte Ramon Berenguer I, fa palesa aquesta centralitat de Girona. Nobles com Mir Geribert es comprometeren a ajudar Ramon Berenguer a recuperar la ciutat contra Ermessenda, o senzillament a posar-se al costat del comte en la disputa amb la seva àvia. Finalment, l’any 1057, Ermessenda va cedir els seus drets comtals, inclosa la ciutat de Girona i el castell de Gironella, a canvi de 1000 unces d’or. En la donació dotal de Ramon Berenguer I a la seva esposa Almodis, del 1056, ja s’incloïen a més de la ciutat de Girona, el castell de Gironella i totes les torres i murs de la ciutat, probablement per fer que Almodis fos la veritable successora d’Ermessenda. Des dels anys 1040-1050, els juraments de fidelitat a favor de Ramon Berenguer I incloïen el compromís de preservar per al comte la ciutat de Girona amb el castell de Gironella i les altres fortaleses de la ciutat. El castell de Gironella segurament s’havia adaptat per tal de servir com a residència dels comtes a la ciutat. Torres i altres seccions de l’antiga muralla havien experimentat una transformació semblant i s’havien modificat per 103

tal que alguns nobles en poguessin fer ús com a cases urbanes. Aquest és un procés del qual se’n coneixen altres exemples en ciutats coetànies. L’any 1020, la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon donaren a la seu episcopal una torre amb els murs que l’envoltaven, un casal i un pati situat just al davant, tot plegat al costat de la catedral. Però el text ens parla d’una torre agençada per a usos diversos i que, a més, es podia segregar de la resta del recinte emmurallat. El castell de Gironella serví d’escenari per a múltiples actes de govern. Per exemple, a mitjan segle s’hi pronuncià una sentència arbitral sobre el castell de Begur en un dels actes més solemnes dels que tenim constància a la Girona del segle xi. S’hi van reunir a més dels bisbes de Barcelona i de Vic que presidien l’acte, els comtes Ramon Berenguer I i Almodis, el comte Guillem de Besalú i diversos nobles de la regió. Altres elements de l’antiga muralla, especialment al voltant de les portes de la ciutat, evolucionaren vers la formació de residències nobiliàries. Un dels casos més destacats era el castell de Sobreportes, construït al damunt de l’entrada nord de la ciutat. Un dels juraments de fidelitat al comte Ramon Berenguer I ens el mostra en mans d’Arnau, fill de Garsenda, que en cediria la potestat al comte seguint la fórmula habitual de l’època (“podestadivum farei [...] de ipso castro de Super portam de Gerunda”). Segons J. Canal i altres, caldria identificar aquest personatge amb un Arnau Ramon que féu testament l’any 1066. Aquest text no cita explícitament el castell de Sobreportes però sí una casa dins dels murs de Girona i un patrimoni rural molt extens a més d’honors tinguts pels comtes, els bisbes i altres 104

senyors. Una transacció de l’any 1082 va afectar un solar i un edifici situat a tocar d’una torre que es tenia en feu pel senescal Guillem Ramon i el seu germà Arbert. Fos o no aquesta torre el mateix castell de Sobreportes, el text demostra la presència a la ciutat del senescal, un personatge molt destacat de l’entorn comtal de l’època. Un altre sector de les muralles, al voltant de la porta sud de la ciutat, va acollir una torre dels vescomtes. Però a diferència del cas de Barcelona tenim ben poques dades sobre aquesta fortalesa vescomtal del segle xi. Tot just un document de l’any 1054, té per objecte una casa situada precisament sota aquesta torre vescomtal, on vivia el cavaller Oliba Duran. Des de principis del segle xi, tenim documentats uns vescomtes de Girona en l’entorn de la comtessa Ermessenda. La primera menció d’un vescomte de Girona correspon a Amat en una cort judicial, l’any 1018, on es dirimia la possessió d’un alou que precisament reclamava Ermessenda. Poc abans, l’any 1010, el mateix vescomte Amat disposava d’un alou a la ciutat a favor del monestir de sant Cugat del Vallès. Però els dominis del vescomte eren bàsicament rurals i un dels seus elements més destacats devia ser el castell de Montsoriu, que a vegades complementava el seu nom. L’any 1038, els vescomtes fundaren no gaire lluny d’allí, a Breda, un monestir que serviria de sepultura per a alguns membres de la nissaga. La mort prematura d’Arbert Amat a qui s’esmenta en la famosa primera convinença entre el comte d’Urgell, Ermengol, i el comte de Barcelona, Berenguer Ramon, va convertir en successora dels honors vescomtals la seva germana Ermessenda, ca105

sada amb Guerau de Cabrera, des de com a mínim l’any 1032, fundadors tots dos del monestir de Breda. La vescomtessa Ermessenda, sens dubte tenia honors pels comtes a la mateixa ciutat de Girona, probablement la torre esmentada l’any 1054. En el seu jurament de fidelitat a Ramon Berenguer I, fet pels volts de 1041-1044, es comprometia a cedir la potestat dels castells de Blanes, Argimon, Cabrera i les torres i fortaleses que tenia a la ciutat de Girona, castells i torres en el que oferia poc després a la comtessa Almodis. El seu fill i successor, el vescomte Ponç Guerau, va protagonitzar uns juraments de fidelitat molt semblants als de la seva mare envers els comtes de Barcelona, amb una reserva del que tenia a Girona per la comtessa Ermessenda. El jurament de Ponç Guerau a la comtessa Almodis és quasi idèntic al de la seva mare, i s’hi tornava a oferir la potestat dels castells i torres de Girona. La mateixa fórmula amb poques variants es retroba en els juraments de Ponç Guerau o del fill d’aquest, Guerau Ponç II, al comte Ramon Berenguer III a principis del segle xii. Però el casament de Ponç de Cabrera amb la filla i hereva d’Arnau Mir de Tost va propiciar que la família abandonés parcialment els seus interessos gironins per centrar-se en els seus dominis urgellesos, i la canònica d’Àger es convertí en la seva fundació religiosa preferida. Encara que fos per raons més o menys circumstancials, el paper polític dels vescomtes a la ciutat de Girona es va anar debilitant. El castell de Gironella, com tants d’altres, també estigué confiat a la guarda d’un castlà o bé infeudat a nobles de l’entorn comtal. Ramon Folc de Cardona, en el seu jurament a Ramon Berenguer I i Almodis, es comprometia 106

a cedir als comtes la potestat de diversos castells entre els quals hi havia el de Gironella. En una data no gaire llunyana feia el mateix Humbert, fill de Gerberga, detentor també del castell de Montpalau. A la darreria del segle xi, la castlania recaigué en els primers veguers de la ciutat de Girona. En efecte, la primera menció d’un veguer a la ciutat és del 1085: un tal Guillem, veguer, va signar una donació al monestir de Sant Daniel al costat de la comtessa Mahalta. És possible que es tracti del mateix Guillem Ramon, a vegades dit de Gironella, que apareix en diversos documents del primer terç del segle xii. En el seu testament del 1134 Guillem Ramon transmetia al seu fill i hereu Ramon la castlania de Gironella a més dels feus que tenia pel comte així com la vegueria. El pare de Guillem, Ramon Oliba, era un personatge de l’entorn comtal, i tot i que en un document del 1071 se l’esmentés amb l’apel·latiu de Gironella no es diu mai que fos castlà d’aquest castell. En el seu jurament de fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Almodis no s’esmenta tampoc Gironella. En canvi, el fill de Guillem Ramon, Ramon de Gironella, apareix documentat com a veguer i castlà de Gironella, a mitjan del segle xii i, per tant, podem deduir que el pare tingué èxit en la transmissió al fill d’aquest decisiu càrrec del poder comtal a la ciutat de Girona. És Ramon de Gironella qui, per exemple, va presidir les sessions de Girona i Palafrugell per a la redacció de l’inventari del domini comtal del 1151 que coordinava Bertran de Castellet. Per tant, la castlania de la principal fortalesa de la ciutat de Girona fou l’embrió del càrrec de veguer. Del testament de Guillem Ramon es pot destacar també que deixés 107

muller i fills sota la potestat i defensa del comte, els seus altres senyors i tots els ciutadans de Girona, nobles, clergues i laics, i aquesta és una de les primeres mencions de l’expressió omnium civium Gerunde en la documentació escrita conservada. Els Gironella eren indubtablement una de les principals famílies de la ciutat, però sobretot com a representants del comte davant de la comunitat. El seu estatge principal situat en un enigmàtic lloc anomenat Clusella i un extens domini rural mostren com encara era la terra la principal font de poder i riquesa dels més distingits habitants de Girona. Durant aquest període, els bisbes de Girona van mantenir el seu arrelament a la ciutat i la seva posició dominant en la societat urbana. A la ciutat mateix els bisbes posseïen una part important del sòl urbà a més d’alguns drets antics sobre els mercats i la moneda. Els comtes tingueren prou cura de subratllar el seu paper de protectors dels bisbats. En successius testaments, els comtes disposaren del bisbat de Girona com si fos el seu honor i el transmeteren en herència, juntament amb el comtat. Així consta en els testaments de Berenguer Ramon del 1032, Ramon Berenguer I del 1076 i Ramon Berenguer III del 1131. Ramon Berenguer I també incloïa el bisbat de Santa Maria, seu de Girona, en la seva aportació dotal a la comtessa Almodis, l’any 1056. I el bisbat consta regularment entre els principals drets dels comtes que els nobles s’obligaven a defensar en els juraments de fidelitat. No és casual, per tant, que encara a principis del segle xi s’atribuís als comtes l’elecció de Pere Roger, germà d’Ermessenda, com a bisbe. Tots els seus successors, fins a la fi del segle xii, van ser fills de llinatges nobiliaris. 108

Tot i això, la reforma gregoriana va contribuir a redefinir les relacions entre la noblesa i l’Església. La mateixa comtessa Ermessenda cap al final de la seva vida va retornar al bisbe Berenguer Guifré les esglésies, feus i alous que tenia de la seu episcopal. Poc després, l’any 1068, i en presència del llegat pontifici, tenia lloc a Girona un concili dedicat a impulsar la Pau i Treva de Déu però també els principis de la reforma pel que fa a la concessió de dignitats eclesiàstiques i la gestió dels seus dominis i drets parroquials. Un concili que fou seguit de poc per un altre, també presidit per un llegat pontifici, l’any 1078. Prèviament, però, s’havia reformat el Capítol de la seu. L’any 1019, amb motiu d’una solemne reunió de bisbes i abats, i amb el consentiment de la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer, es va decidir la construcció de l’edifici de la canònica i dotar-la d’un domini propi, segregat del que es reservava al bisbe o mensa episcopal. Almenys inicialment, bona part del domini de la canònica se situava, com el del bisbe, fora de les muralles de la ciutat. Un important document del 1068 fa un petit inventari de totes les donacions que des de la seva fundació havien contribuït a bastir el domini canonical. Els canonges procedien de famílies nobles de la diòcesi amb interessos propers als de la canònica. Les dignitats eclesiàstiques de la seu episcopal, com per exemple el cabiscol o el sagristà i d’altres van disposar també de béns, aquest cop situats dins de la ciutat, al servei de la seu episcopal. Però, per exemple el testament del cabiscol Ponç, del 1064, ens mostra un riquíssim personatge que tenia un domini en part format per cases a la ciutat, però també amb terres al pla de Girona i més 109

lluny. La presència d’aquesta elit eclesiàstica a la ciutat va ser decisiva per a la formació de persones familiaritzades amb la gestió, un element útil per a la configuració de les estructures polítiques locals. A diferència d’altres ciutats catalanes medievals, com per exemple Vic, els bisbes a Girona no tenien jurisdicció dins del perímetre urbà, que era del comte i després del rei. Només podem intuir un intent de bastir una jurisdicció episcopal al nord de la ciutat, on es documenta un burg des de la darreria del segle x. Els textos del segle xi utilitzen les expressions burg episcopal, de Sant Feliu o de Santa Maria sense donar gaires pistes sobre la seva concreció urbanística i jurisdiccional. Ara bé, les cases i el territori urbà era en bona mesura propietat de la seu episcopal, encara que aquesta fos cedida a algun eclesiàstic. L’Església n’obtenia uns bons rèdits en forma de censos en diners o en espècie, a més dels drets d’entrada o les taxes de mutació (terços i lluïsmes), seguint les pautes de l’emfiteusi. Segurament el domini urbà de la seu episcopal era més extens que el dels comtes, i aquesta desigualtat tendiria a créixer amb el temps, sobretot perquè el domini episcopal s’eixamplava constantment amb noves donacions i cessions. Però els comtes encara conservaven a la ciutat un patrimoni important. Si ja el 950 el comte Borrell disposava de solars dins dels murs de la ciutat, des del 1007 hi ha diverses referències a la terra comtal, al barri del Mercadal, a l’altra banda del riu Onyar. Per aquest indret passava el rec comtal, també documentat des de l’inici del segle xi, que servia per a moure diversos molins. A l’Areny, és a dir, l’espai situat entre el riu Onyar i la ciutat, el comte 110

també hi posseïa uns espais que a mitjan segle xii foren utilitzats per edificar-hi una àmplia zona de mercat amb tendes i obradors. En conclusió, els habitants de Girona a la fi del segle xi vivien sotmesos al poder jurisdiccional dels comtes, molts d’ells ocupaven cases que eren de propietat eclesiàstica i pagaven per això censos i altres drets. Tot i la presència de castells i residències aristocràtiques, bastides aprofitant alguns trams de la muralla, la noblesa obtenia la major part dels seus recursos de dominis rurals i en bona part va tendir a desertar de la ciutat. En canvi, la presència permanent d’eclesiàstics més o menys lligats a la seu episcopal va constituir un element important del dinamisme urbà. Però vers el 1100 i malgrat les transformacions de la població cristiana i jueva de la ciutat, la seva articulació política encara no havia cristal·litzat en unes institucions representatives o de govern pròpies. Els grups de bons homes que trobem sobretot en instàncies judicials, en l’adveració de testaments, però també en la cessió d’un alou a la canònica l’any 1054, no poden ser considerats, encara, indicadors clars de la configuració d’una instància representativa de la població gironina.

111

Bibliografia R. d’Abadal i de Vinyals. Els Diplomes carolingis a Catalunya (Catalunya carolíngia). Barcelona, 1926-1952, 2 vols. R. d’Abadal i de Vinyals. Els primers comtes catalans. Barcelona, 1978. X. Alberch - J. Burch (coords.). Història del Gironès. Girona, 2002. [Història de les comarques gironines, 3]. M. Aurell. Les noces del comte: matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona, 1998. M. Aurell. “Les avatars de la viduité princière: Ermessende (ca. 975-1058), comtesse de Barcelone”, a M. Parisse (ed.). Veuves et veuvage dans le haut moyen âge. Paris, 1993, p. 201-232. I. Baiges, G. Feliu i J.M. Salrach (dir.). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Barcelona, 2010. Th. Bisson. Fiscal accounts of Catalonia under the early countkings: 1151-1213, Berkeley, 1984. P. Bonnassie. Catalunya mil anys enrera. Creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Catalunya, de mitjan segle x al final del segle xi, Barcelona, 1979-81, 2 vols. J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla, J. Sagrera. Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval. Girona, 2003. [Història urbana de Girona, 5-6] J. Coll i Castanyer. “Els vescomtes de Girona”, a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. 30, 1988, p. 39-98. A. Constant, “Entre Elne et Gérone : Éssor des Chapitres et stratégies vicomtales (IXe-XIe siècle)”, a H. Débax (éd.). Vicomtes et vicomtés dans l’Occident médiéval. Toulouse, 2008, p. 169-187. L. Costa (dir.) – J. Maroto (coord.). Història de Girona. Girona, 2006 (2a edició revisada). 112

G. Feliu i J.M. Salrach (dir.). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Barcelona, 1999. A. Kosto, Making agreements in medieval Catalonia: power, order, and the written word, 1000-1200. Cambridge, 2001. J. M. Marquès. Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (s. ix-xiv). Barcelona, 1993, 2 vols. J. M. Marquès, Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300). Barcelona, 1997. R. Martí, “Territoria en transició al Pirineu medieval (segles v-x)”, a La vida medieval als dos vessants del Pirineu. Actes del 3r curs d’arqueologia d’Andorra 1991. Andorra, 1995, p. 37-83. R. Martí. Col·lecció diplomàtica de la seu de Girona (8171100). Barcelona, 1997. R. Martí. “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes prínceps de Barcelona”, a I Congrés d’història de l’església catalana des dels seus orígens fins ara. Solsona, 1993, vol. I, p. 369-386. A. Pladevall (dir.). Catalunya romànica (vol. 5: El Gironès, la Selva, el Pla de l’Estany). Barcelona, 1991. E. Pruenca. Diplomatari de Santa Maria d’Amer. Barcelona, 1995 J. Rius Serra. “Cartes antigues de Sant Martí Sacosta” a Analecta Sacra Tarraconensia, 4, 1928, p. 347-394. G. Roura. Girona carolíngia. Del 785 a l’any 1000. Girona, 1988. [Quaderns d’història de Girona]. J.M. Salrach. El procés de formació nacional de Catalunya (segles viii-ix). Barcelona, 1978. J. M. Salrach. “Disputes i compromisos entre l’església de Girona i la noblesa: Notes d’unes difícils relacions. Segles xi i xii”, a Anuario de estudios medievales, 29, 1999, p. 927-958. S. Sobrequés i altres. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. Barcelona, 2003, 2 vols. [Catalunya carolíngia, 5]

113

Xavier Torres

EL MUNICIPI DE LA CASA D’ÀUSTRIA: INSACULACIÓ I ARISTOCRATITZACIÓ (segles XV-XVII)

115

La Girona de l’època moderna comença, es pot dir, l’endemà de l’acabament de la guerra civil catalana del segle xv (1462-1472), amb la lenta represa de les activitats econòmiques i la gradual reconstitució de la demografia urbana. Pel que fa, però, al municipi austriacista (segles xvixvii), l’origen cal anar a cercar-lo una mica abans i tot, és a dir, pels volts de l’any 1457, i arran de la introducció del sistema insaculador. De la insaculació s’han dit, certament, moltes coses, i sovint, no gaire bones. La historiografia catalanista del vuit-cents presentava aquesta innovació institucional com un veritable cop d’estat; si no com el cop de gràcia d’unes institucions de la terra força afeblides, sobretot després del desenllaç del Compromís de Casp (1412) i l’entronització al país de la dinastia castellana dels Trastàmara. Ben mirat, però, potser no n’hi havia per tant. Ni la insaculació era un invent castellà ni les seves conseqüències tan i tan dràstiques com imaginaren alguns estudiosos. Per contra, la insaculació era un sistema de provisió de càrrecs públics o polítics prou antic o universal i la seva finalitat primordial arreu i sempre era la neutralització d’un grau excessiu d’oligarquització institucional mitjançant la introducció d’un factor aleatori: el sorteig o l’extracció per sort. Als municipis de la Corona d’Aragó, els primers indicis de la pràctica insaculadora daten almenys de l’últim quart del segle xiv (abans de Casp, doncs) i es localitzen en llocs com ara a Ciutadella (1370), ciutat de Mallorca (1372) o Lleida (1386), tot i que, efectivament, va ser en temps dels Trastàmares, i sobretot del rei (o comte rei) Alfons el Magnànim (1416-1458), que el sistema es va co117

mençar a difondre, a dins i a fora del Principat català: Xàtiva, 1427; Saragossa, 1442; Castelló de la Plana, 1446; Vic, 1450, i Girona, 1457, entre altres. El protocol de la insaculació era, si fa no fa, igual a tot arreu. Però qualsevol descripció de la mecànica electoral i el cerimonial subseqüent haurà de començar per recordar que a l’origen del sistema –o de la seva filosofia, si es vol– hi havia la taxativa divisió o discriminació estamental del període. Per dir-ho amb la franquesa d’un reputat eclesiàstic gironí de la darreria del segle xiv, Francesc Eiximenis (c. 1330-1409), una de les condicions de tota cosa pública –o de qualsevol regiment ideal– era que “tots los hòmens de la comunitat no poden ésser iguals”, tal com es deduïa –afegia aquest autor– de la sàvia política o policia aristotílica. A ciutat, això significava que els individus o els caps de família es classificaven estrictament i forçosa en les anomenades mans major, mitjana i menor. Eiximenis mateix en dóna una idea o definició –igualment explícita– de cadascuna. Així, la mà major o principal aplegava els honrats ciutadans, és a dir, un grau de rendistes que s’equiparava en tot o gairebé a la cavalleria o petita noblesa. La mà mitjana, al seu torn, comprenia juristes, notaris, mercaders i drapers poderosos, i en general tots aquells que tenien grans riqueses però no títols de noblesa. Finalment, la mà menor o petita, com en deien gràficament a Girona, era la dels menestrals o mestres gremials. Si els primers, els de la mà principal, havien de tenir estudis (assenyaladament gramàtica i “altres ciències quadrivials” o humanístiques), perquè estaven cridats a governar la resta, els darrers, els menors només havien d’escarrassar-se en una o altra art mecànica. 118

Si la desigualtat i la jerarquització subseqüent eren, doncs, una precondició de la cosa pública ideal, l’organigrama del govern urbà en general i el sistema insaculador en particular n’havien de ser necessàriament la plasmació. Amb aquesta finalitat una comissió de magistrats municipals confeccionava les anomenades matrícules o nòmines de ciutadans estamentalment aptes per a cadascun dels diversos càrrecs (jurats i consellers) i oficis (clavari, síndic, oïdor de comptes, mostassaf, etc.) de la ciutat. El procediment era el següent: els noms dels candidats s’escrivien en unes cèdules de pergamí; les cèdules s’enrotllaven i es posaven a continuació dins d’uns rodolins o tubs de cera, i finalment els rodolins s’introduïen i guardaven en unes bosses que corresponien a cadascun dels càrrecs i oficis de govern, però sempre respectant les distintes categories estamentals: hi havia una bossa de jurats i consellers de la mà major, una altra de la mà mitjana, i una tercera de la mà menor; però també la bossa del clavariat, exclusiva de la mà major, la del mostassaf, reservada per a candidats de les mans major i mitjana, i encara algunes altres. Tot seguit les bosses es tancaven dins d’una caixa amb quatre panys o claus diferents, i que només es podia obrir en presència de quatre membres del consistori. Vet aquí, doncs, la insaculació pròpiament dita. Quan calia procedir a l’extracció o renovació de càrrecs (l’exsaculació, en realitat), els noms o rodolins dels matriculats s’introduïen en un cubell o gibrell ple d’aigua, i tot seguit una mà innocent (un nen menor de deu anys, segons s’especifica en el cas gironí) treia un per un i a l’atzar el nom dels nous consistorials. A Girona, igual com a la resta de municipis catalans, aquest ce119

rimonial municipal es repetia anualment en una diada assenyalada, i que, en el cas gironí, era el dia de cap d’any o Ninou. Periòdicament, una comissió de magistrats municipals s’encarregava de reposar les eventuals vacants (per mort o abandó de la ciutat i, més rarament, sanció o inhabilitació per càrrecs públics) de les matrícules. Ja hem dit que la introducció d’aquest règim no va ser exactament obra dels Trastàmara. Ara, però, cal afegir que la seva institucionalització local, prou variable en el temps i en la geografia, respongué tot sovint a veritables atzucacs municipals; sobretot, perquè el sistema precedent i habitual de la cooptació –uns magistrats sortints que designaven directament els seus successors– creava inevitablement fortes tensions al si de les oligarquies locals, tradicionals i/o ascendents, i acabava per desembocar tot sovint en la formació de faccions urbanes i la guerra de bàndols subseqüent. Tard o d’hora, els consells municipals procuraren mitigar aquest gènere de violències mitjançant l’establiment d’alguna mena d’incompatibilitats, com ara que un magistrat sortint no pogués tornar a ocupar el mateix càrrec o qualsevol mena de càrrec fins passat un cert nombre d’anys. En general, però, aquesta mena d’expedients o arribaven massa tard o resultaven encara insuficients. El cas és que les bandositats urbanes entre faccions oligàrquiques no trobaren aturador. Foren cèlebres –tràgicament cèlebres, cal dir– les de la ciutat de Barcelona a la darreria del segle xv, entre els destorrentistes (o seguidors dels Destorrent) i aquells altres prohoms barcelonins que Jaume Vicens Vives, estudiós del conflicte, va optar per anomenar oposicionistes, atesa la falta de substància ideològi120

ca de l’enfrontament. I que van acabar, no pas per casualitat segurament, amb la laboriosa instauració del règim insaculador al Consell de Cent l’any 1498, en temps de Ferran el Catòlic, tot i que el procés de reforma municipal, força dilatat, havia arrencat a principis de la dècada del 1480 i no va culminar fins l’any 1510. Però Barcelona no era un cas isolat. A Girona, la introducció de la insaculació municipal va ser comparativament precoç, però no pas menys conflictiva ni tampoc gens aliena a les violències i bandositats locals.

La insaculació a Girona La introducció del règim insaculador al municipi gironí té –igual que en altres indrets– una llarga història. D’acord amb el privilegi de Pere III de l’any 1345, el govern municipal de Girona estava format per un consell general de 80 membres i un consell executiu o juraderia de 6 jurats, dos per cadascuna de les tres mans urbanes. Al consell general, la quota estamental era d’un tenor semblant: 26 membres de la mà major i 27 de cadascuna de les altres. Aquesta (des) proporció, falsament igualitària o força decantada cap a les mans superiors o menys representatives quantitativament del conjunt de la població, s’accentuava encara més pel fet que en el decurs del segle xiv, si més no, la mà petita o menor gironina no comprenia solament menestrals, sinó també mercaders i drapers de rang o recursos encara insuficients per a figurar de ple dret a la mà mit121

jana. Això va suscitar una (primera?) protesta menestral l’any 1376. Pel que fa a la renovació de càrrecs, l’autèntic cavall de batalla de la conflictivitat municipal, juntament amb la representativitat de les mans, la norma, a la mateixa època, era la cooptació o la lliure designació pels magistrats sortints. Ja sabem, però, que aquest sistema elector era la causa de trifulgues i violències interminables entre els prohoms locals i els seus adherents. A la Girona de principis del segle XV, aquesta guerra de bàndols, que involucrava Agullanes, Sarrieres i altres famílies ascendents de l’elit local, era tan cruenta i arrelada que va forçar la intervenció de la reina lloctinent, Maria, l’esposa del Magnànim, i una primera modificació, l’any 1437, del sistema de renovació de càrrecs. D’ençà d’aleshores, els magistrats sortints eren els encarregats de confeccionar tres censos de candidats, cadascun d’una mà diferent, però la tria o elecció dels seus successors es feia per un sistema de sorts que anunciava ja la insaculació ulterior: pergamins, rodolins, cubells d’aigua, etc. Però el sistema es va desnaturalitzar perquè els interessats, és a dir, els magistrats sortints procuraren sempre reduir al màxim el nombre de candidats idonis, amb la qual cosa sempre tornaven a sortir els seus, de candidats. La reina Maria va contraatacar, el 1446, amb una altra mesura preventiva: que els censos fossin elaborats, no pas pels jurats que plegaven, sinó per una comissió de nou persones (tres per cadascuna de les mans), escollides entre els membres cessants del consell general i pel sistema de sort o exsaculació. També es va reforçar, alhora, el règim d’incompatibilitats. 122

Tot plegat, endebades. Les bandositats urbanes originades al voltant del govern local –ara eren els Samsó, Cavalleria, Sarriera i Margarit contra els Segurioles, Vern, Pere, Miquel i altres– tampoc no s’aturaren. Però la gota que va fer vessar el vas de la paciència règia va ser segurament l’agitació menestral gironina de l’any 1453; en una època, cal recordar, que, a Barcelona mateix s’enfrontaven els partits urbans de la Busca o Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona i la Biga. Si a la capital catalana, els buscaires (una coalició de mercaders, artistes, menestrals i poble menut, bàsicament) aconseguiren (amb l’ajut d’alguns oficials reials) una democratització substancial del Consell de Cent, a Girona, els menestrals no sempre es distanciaren prou de les bandositats urbanes –atacs de significació dubtosa a les persones i béns dels Margarit i Samsó que portaran cua– ni assoliren algunes de les seves reivindicacions, assenyaladament una més gran influència en l’elaboració dels censos de candidats municipals. Sigui com sigui, però, la barreja explosiva de bandositats i revolta menestral accelerà la introducció del règim insaculador al municipi gironí; no pas sense una forta resistència dels interessats, però: calgué la insistència –les pressions– del lloctinent general Joan de Navarra, i tot i així, la reforma electoral va tirar endavant per una petita diferència de vots: 26 a favor (7 de la mà major; 8 de la mitjana; i 11 de la menor) per 19 en contra; 5 de dilatoris; i un absentisme d’una trentena de consellers, senyal potser d’una disconformitat –o indiferència?– més àmplia. El resultat va ser el privilegi del 18 de març de 1457, que regulava el procediment electo123

ral i ajustava algunes de les peces de l’organigrama municipal, com ara un augment substancial del nombre de menestrals insaculats a la bossa de la mà menor (passaren de 36 a un centenar) i la reducció del nombre de consellers de 80 a 74: 25 per a les mans major i mitjana, i 24 per a la menor.

L’evolució del règim insaculador La gairebé immediata guerra civil catalana (1462-1472) i les seqüeles d’aquest conflicte a la darreria del segle xv, en forma de renovades bandositats nobiliàries, no eren probablement un escenari gaire idoni per constatar, a la pràctica, les bondats del nou règim municipal. Les bandositats entre Agullanes i Sarrieres, a principis del segle xvi, i la revolta menestral dels agermanats dels anys 1520-1521, tampoc. En el primer cas, i si cal creure alguns cronistes del moment, la pugna entre agullanes i sarrieres hauria propiciat prop d’un miler de morts en menys de trenta anys i en un radi geogràfic que abastava de l’Empordà fins a Barcelona tot passant, és clar, per Girona i els seus voltants (Riquer, 1963-1964). Les Germanies, per la seva banda, van ser, a Girona, una prolongació del faccionalisme municipal; no debades, entre els seus principals cabdills hi havia el jurat en cap Rafael Querol i el noble Jaume de Cardona, senyor de Sant Mori, Verges i La Tallada, la qual cosa –diu E. Duran, l’estudiosa del conflicte– no podia no incentivar la bandositat latent entre Jaume de Cardona i Antic de 124

Sarriera (el qual, no cal dir-ho, prengué partit, per aquesta raó, contra els agermanats locals). Els menestrals, certament, tenien les seves reivindicacions particulars i inequívoques: reducció o supressió d’impostos i una ampliació de la seva participació al govern de la ciutat. No aconseguiran ni una cosa ni altra. Després de les Germanies, el règim insaculador s’estabilitza –sembla– per una llarga temporada, i sempre segons el patró del privilegi del 1457. Les innovacions, si de cas, són del darrer quart del segle xvi. D’una banda, una reducció, acordada l’any 1576, del nombre de jurats, que passarà de sis a quatre (per raons, segons es diu, d’operativitat, com en diríem ara) i, en compensació, la restitució de la vuitantena de membres del consell general (que s’havien quedat en una seixantena a la darreria del segle xv, potser per la contracció demogràfica experimentada per la ciutat). Així, la juraderia gironina seguirà una pauta estamental rotatòria o triennal com ara aquesta: Primer any Segon any Tercer any

Mà major

Mà mitjana

Mà menor

2 1 1

1 2 1

1 1 2

Tot i que aquesta reducció d’efectius pot ser interpretada com una relegació afegida de la mà petita gironina, el canvi més substancial de l’organigrama municipal arribarà una mica després, a principis del segle xvii (16011602), i arran d’un altre període de conflictivitat municipal. La raó, aquest cop, era la demanda de la noblesa per 125

entrar al municipi, talment com la mà major de ciutadans. Un interès semblant era, en part, un resultat del desembarcament a ciutat de la noblesa dels voltants, però també de l’ennobliment simultani o consecutiu d’alguns llinatges de la burgesia urbana: un fenomen de fusió estamental que s’accelerà, sembla, d’ençà de la fi de la guerra civil (1462-1472) de mitjan segle xv. Ben entès, els nouvinguts no eren pas uns exponents de la gran noblesa del nord-est català, com ara els vescomtes de Cabrera o els de Rocabertí. Es tractava més aviat d’una petita i mitjana noblesa comarcana en auge, com ara els Margarit, una nissaga que arrencà amb un cives Gerunde i un senyor de Castell d’Empordà, i que donarà no gaire després algunes personalitats de renom com és el cas del cardenal Joan Margarit (1422-1484) i el de Pere Margarit, probablement no tan conegut, però que va acompanyar Cristòfor Colom en el seu segon viatge, l’any 1493, al tot just descobert Nou Món. Al costat dels Margarit prosperaren igualment els Agullana, originaris d’una família de donzells de Peralada; els Sarriera, senyors de Vulpellac; els Cruïlles, barons de Peratallada i Llagostera, entre altres llocs, i molts altres llinatges semblants de la contrada, com ara els Sitjar, Xammar, Cartellà, Raset, Foixà i Biure. No debades, com assenyalava Santiago Sobrequés, “a cap altra regió del Principat no era tan nombrosa la petita i mitjana noblesa com a les terres del Nord-Est”. La Girona de principis de l’època moderna es pot considerar una prolongació d’aquest microfeudalisme de pagès. Simultàniament, però, la burgesia urbana també s’ennoblia. La primera passa era l’acumulació patrimonial. 126

Els mercaders gironins –talment com els de qualsevol altre indret– aplegaven masos amb regularitat, que explotaven en règim de parceria al terç. Si alguns d’ells en tenien només un, de mas (i que sapiguem), d’altres, com ara els Ferran o els Fexeres (o Texeres), i els Bahurt o els Vedruna, n’acumulaven (també pel cap baix) dos i tres, respectivament. Rafael Nadal, al seu torn, en tenia no pas menys de quatre, tots plegats a Riudellots. La palma, tanmateix, se l’emportaven, sens dubte, els Cerdà, aquesta família oriünda de Perpinyà, i arribada a la ciutat de Girona l’endemà de l’acabament de la guerra civil catalana, el 1473, i que n’arribà a sumar, de masos, no pas menys de vuit fins a principis del segle xvii; juntament amb camps, feixes, i boscos; i delmes, censos i tasques. Simultàniament o consecutiva, alguns d’aquests mercaders entroncaren, a més, amb la petita noblesa local; o assoliren per una via o altra el títol de cives o ciutadà, que els assimilava a la noblesa, i els facilitava, a més de l’intercanvi matrimonial, la confraternització subseqüent al si de l’exclusiva confraria local i nobiliària de Sant Jordi i la participació en les justes o torneigs anuals que aparellava davant la Casa de la Ciutat. No és pas casualitat que entre els membres de la confraria de començaments del segle xvii hi hagués personatges com ara Joan Miquel, fill d’un doctor en drets, i nét d’un altre Abrich, Miquel Martí, que havia estat notari, draper i mercader (tot alhora) a mitjan segle xvi. Ni que entre els participants d’una justa de l’any 1614 hi haguessin excomerciants com els Bahurt, els Vedruna o els Saconomina. Ben entès, aquests no eren pas els únics antics mercaders habilitats o enno127

blits; també hi havia els Bas, Cerdà, Ferrer, Ornós, Vivet… L’aristocratització de la ciutat explica l’aristocratització del municipi. La primera sol·licitud formal de l’entrada de la noblesa local al municipi, l’any 1595, va rebre una rotunda negativa, tot i tenir l’aval del veguer gironí, Guerau de Marimon, i fins i tot del virrei de Catalunya, el duc de Maqueda. Segons un dels testimonis dels fets, i part implicada en el procés, el ciutadà Jeroni Saconomina, la majoria de consellers no es refiaven gaire dels sol· licitants, perquè “com los cavallers eren més poderosos y més orgullosos, dubtaven que convingués llur entrada, y també per moltes altres raons...”. Uns anys després, però, les negociacions fructificaren, i tot i haver-hi un nucli d’opositors irreductible, la majoria del Consell aprovà, a la primavera de l’any 1601 (sessió del 4 d’abril), l’admissió dels cavallers o militars, com també en deien, dins la mà major de la ciutat, però en una bossa escrupolosament separada, i amb la condició o garantia que cada any hi hauria necessàriament un cavaller en una de les dues primeres places de la juraderia. Un cop més això es pot interpretar en clau d’aristocratització urbana i relegació simultània de la mà menor local, però el resultat de la votació final i el curs mateix de les negociacions prèvies són una mica paradoxals. Així, l’oposició principal va venir sempre d’alguns membres de la mà major, assenyaladament el ciutadà honrat Rafael Vivet, i d’alguns juristes, com ara el doctor Bernat Valencas, potser per raons tècniques, és a dir, perquè la innovació alterava un privilegi reial anterior. També es manifesta128

ren sempre en contra de l’admissió alguns membres de les altres dues mans, assenyaladament el mercader Josep Cerdà i el fuster Josep Domènech. Els arguments eren, si fa no fa, els mateixos de l’any 1595: el govern de la ciutat havia estat sempre cosa del braç reial, i els militars, a més, eren persones poderoses i de punt (o punt d’honor), amb “molts privilegis [...] diners, estament i jurisdicció”, raó per la qual, afegia l’irreductible Vivet, si eren admesos al govern de la ciutat “se’n poden seguir moltes inquietuds, dissensions i bandositats, a les quals és estada esta terra sempre aparellada”. Alguns també sospitaven que els militars al·legarien la seva condició estamental per eximir-se de pagar impostos, tal com havia passat i com passaria en altres municipalitats catalanes. A l’hora de la veritat, però, l’entrada dels militars al govern de la ciutat es va aprovar per una ajustada majoria de 23 vots a favor i 19 en contra, amb un total d’11 abstencions. La distribució per mans del vot positiu mostra el paper determinant de la mà menor (i viceversa, el de la mitjana, majoritàriament en contra) en la resolució final del contenciós. Senyal potser de l’existència d’un clientelisme nobiliari? L’entrada de la noblesa al municipi de Girona (1601): vots per mans

Mà major Mà mitjana Mà menor

A favor

En contra

Abstencions

6 1 15

4 8 7

3 4 2

129

Epíleg: el municipi en guerra El seguit de conflictes bèl·lics de la segona meitat del segle xvii, de la Guerra de Separació o dels Segadors (16401659) fins a la de Successió (1705-1714), tot passant per les reiterades guerres amb França (1672-1678; 1683-1684; 1688-1697), trasbalsaren la ciutat, assetjada més d’una vegada (1652, 1653, 1675, 1684, 1694, 1710, 1712); sota domini francès més d’un cop (a la dècada del 1640, els anys 1694-1698); i sempre pendent de les fortificacions (castell de Montjuïc, les Pedreres, baluards i muralles de la ciutat). Però encara no sabem ben bé fins a quin punt aquesta mena d’esdeveniments afectaren l’estructura corporativa municipal en general i el sistema de la insaculació en particular. Hi hagué potser cap temptativa, per exemple, de confiscar i depurar les bosses d’insaculats per part de les autoritats reials a les acaballes de la guerra dels Segadors, tal com sabem que va succeir efectivament en el cas de Barcelona? O viceversa: els anys de dominació francesa, alteraren gaire el model municipal local o si més no les matrícules de les mans gironines? Tot allò que podem dir, ara com ara, és que l’any 1654 hi hagué un altre reajustament a la baixa, i propiciat segurament per la caiguda demogràfica dels anys precedents (sobretot arran de la pesta dels anys 1650-1651) del Consell General, que va passar de 80 a 60 membres, amb aquesta composició estamental: 6 cavallers; 18 ciutadans honrats; 18 mercaders i 18 menestrals. I que Girona no feia tanta por segurament com Barcelona als ulls de les autoritats reials.

130

No són els únics buits, però. Tampoc no disposem a hores d’ara de cap estudi monogràfic sobre el municipi i les seves relacions no sempre idíl·liques amb els oficials reials locals –batlles i veguers–, la Cancelleria Virregnal o les institucions eclesiàstiques de la ciutat –assenyaladament, un Capítol catedralici prou influent i sempre combatiu en matèria de drets i jurisdiccions. Finalment, ens manca encara una veritable sociologia del poder, és a dir, la identificació de les famílies que despuntaren al llarg del període en el govern local, els seus patrimonis, les vies d’ascens social i polític, els lligams familiars i clientelars. En suma, tot allò que podria donar-nos un índex de l’oligarquització municipal en temps de la insaculació. La impressió d’alguns bons coneixedors de la documentació del consistori gironí no convida pas a l’optimisme, però: abans de la Guerra dels Segadors, “la repetició dels noms –escriu Joan Busquets– revela el pes excessiu de certs llinatges: els Saconomina, Ferrer, Bas Bell-lloc, Real, Vivet, Burgués, etc., moltes vegades emparentats entre ells, es van alternant en els càrrecs i mantenen l’hegemonia a la ciutat”. Altrament dit, la insaculació no va deturar el procés d’aristocratització del govern local. Això sí, el pitjor era encara per arribar: la nova planta municipal borbònica del segle xviii va reblar el clau.

131

Bibliografia Busquets, Joan (1992). “Les ciutats catalanes de l’Antic Règim: la reforma del govern municipal de Girona el 1601”, a Manuscrits, núm. 10, p. 415-439. Duran, Eulàlia (1982): Les Germanies als Països Catalans. Barcelona: Curial. Guilleré, Christian (1984). Diner, poder i societat a la Girona del segle xiv. Girona: Ajuntament. Sobrequés, Santiago (1975). “El règim municipal de Girona a la Baixa Edat Mitjana”, dins Íd., Societat i estructura política de la Girona medieval, Barcelona, Curial, p. 75-136 (original, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, t. X (1955), p. 165-234. Torras Ribé, Josep M. (1983). Els municipis catalans de l’Antic Règim (1453-1808). Barcelona: Curial. Torres, Xavier (2001): “La ciutat de Girona a l’època moderna: de capital del drap a plaça forta”, a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XLII, p. 25-44. Vicens Vives, Jaume (1936-37). Ferran II i la ciutat de Barcelona, 1479-1516. Barcelona: Tipografia Emporium, 3 vols. (hi ha reed., Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010). Webster, Jill (a cura de) [1980]. Francesc Eiximenis. La societat catalana al segle xiv, Barcelona: Edicions 62, 2a. ed.

Josep M. Torras

DE JURATS A REGIDORS: L’AJUNTAMENT BORBÒNIC DE GIRONA EN EL SEGLE XVIII

Aquest treball forma part del projecte “La red urbana catalana en los siglos xvixvii” (Ref. HAR2008-02972), dotat pel Ministerio de Ciencia e Innovación.

132

133

Abans que res hauríem de fer-nos a la idea que les conseqüències de la Guerra de Successió sobre la geografia catalana no van ser en absolut homogènies ni equiparables a tot el territori. Si bé resulta inqüestionable que la data simbòlica de la derrota de 1714 ha condicionat en gran mesura els estudis sobre la cronologia del conflicte, en el terreny municipal els seus efectes foren de llarga durada i molt desiguals per a les diverses poblacions: des de la primera reforma parcial aplicada a la paeria de Lleida, l’any 1707, com a resultat de la conquesta de la ciutat per les tropes del duc d’Orleans, seguida de l’actuació radical de Felip V després del setge de Tortosa, l’any 1708, amb la implantació primerenca d’un ajuntament de corregidor i regidors vitalicis de matriu castellana, fins a la reforma limitada posada en pràctica en el cas de Girona a partir de 1711. D’aquesta seqüència se n’hauria d’extreure la imatge que, excepte a Tortosa, l’aplicació de les reformes borbòniques en els municipis catalans estigué dictada per un gradualisme considerable, del qual el cas de Girona pot considerar-se un compendi de totes les actuacions anteriors. Girona va caure en poder de les tropes borbòniques després del setge del mariscal francès duc de Noailles a mitjans de desembre de 1710, en què els jurats informaven la Generalitat que “està del tot bloqueada y comcircuhida aquella plaça”. La capitulació de la ciutat es produí el 25 de gener de 1711, i la doctrina aplicada pels vencedors va ser aparentment contemporitzadora respecte a l’ordenament jurídic existent, tant pel que fa a les persones com a les institucions. En concret, segons consta en els llibres d’actes, el duc de Noailles afirmà de manera solemne que 135

“el Principado reconocerá en breve una entera tranquilidad, y [...] sus cosas se restablecerán en el mismo estado en que se hallavan antes del año mil setecientos y cinco”. I efectivament, durant els anys immediatament posteriors, deixant de banda que hi pogués haver alguna represàlia fulminant contra austriacistes recalcitrants, les cerimònies de la insaculació s’anaren succeint de manera rutinària any rere any, fins a 1715, amb autorització expressa del duc de Noailles a petició dels jurats. Fins i tot fou respectat el peculiar mecanisme rotatori del càrrec de jurat primer característic del règim municipal gironí, un any ocupat per nobles, i el següent per ciutadans de mà major. Concretament l’any 1711 fou extret jurat primer militar Francesc de Prats i Codina, l’any 1712 Francesc Rocha i Sitjar en la bossa de mà major, l’any 1713 Josep de Razet i Trullàs, cavaller, l’any 1714 el doctor Pere Rosselló, i l’any 1715 Josep de Font i Llobregat, noble. Aquest manteniment de la insaculació cal considerar-lo com un intent d’apaivagar els ànims de la ciutadania, i com un hàbil mecanisme de seducció sobre les classes dominants tradicionals posat en pràctica pels borbònics. Aquesta política de relativa tolerància es veié radicalment estroncada després de la caiguda de Barcelona en poder de Felip V. L’any 1715 els que havien ocupat els càrrecs fins aquell moment foren destituïts, suposadament “por haver sido mal afectos al Rey”, i en el seu lloc foren nomenats per primera vegada jurats “por real orden”, en les persones de Joan de Ciurana, donzell; Jaume Miró, doctor en medicina; Narcís Vidal, mercader, i Joan Baptista Prats, botiguer. La consigna de les noves autoritats 136

borbòniques era intentar eradicar per tots els mitjans el ritual insaculatori utilitzat fins aquell moment per a l’elecció dels càrrecs municipals: “no permita V. M. en ningún modo el sorteo ni extracción de sujetos para el gobierno político […], permitiendo continuar el regentar sus empleos a los que actualmente se hallan ejerciéndolos, hasta nueva orden”. Per tant, aquests jurats nomenats per despatx del capità general marquès de Castel Rodrigo l’any 1715 es perpetuaren en l’exercici dels seus càrrecs fins a l’any 1719, en què donaren el relleu als primers regidors borbònics pròpiament dits. Més enllà, però, d’aquesta mutació puntual en els oficis de jurats de Girona, a partir de l’any 1715 les autoritats borbòniques encarregaren a Josep d’Alós, catedràtic de dret civil i botifler notori, un dictamen jurídic extens a fi de justificar la supressió del sistema insaculatori, en el qual s’afirmava, com a element fonamental de convicció, que la insaculació era una pràctica perversa, radicalment contrària als atributs de sobirania del monarca, per la qual “los comunes se consideravan en sus empleos como independientes de la autoridad regia”. A partir de la promulgació del Decret de Nova Planta, l’any 1716, i especialment després de dictar-se la “Real Cédula instructoria...” de 1718, les noves autoritats borbòniques engegaren un llarg i minuciós procés de selecció de les persones que haurien d’ocupar els càrrecs de govern en els nous ajuntaments, de regidors vitalicis que s’havien d’implantar a les diverses capitals de corregiment. En el cas de Girona les persones proposades per entrar en aquesta selecció de les primeres autoritats municipals borbòniques foren els següents: 137

Propostes per ocupar els oficis de regidor de Girona en el primer Ajuntament borbònic Francesc d’Albertí Francesc Anglasell, noble Josep Batlle i de Sans, ciutadà honrat de Barcelona Fèlix Benages, ciutadà honrat de Barcelona Josep Boer, mercader, ciutadà honrat de Barcelona Narcís Camps i Amat, noble Joan de Ciurana i Ros, cavaller Jeroni Fondevila, ciutadà honrat de Girona Francesc de Gayolà Jaume Miró, doctor en medicina, ciutadà honrat de Barcelona Francesc de Mora i Casadevall, cavaller Josep d’Oliveras, noble Francesc de Prats i de Batlle, cavaller Joan Baptista Prats, mercader Narcís Vidal, mercader A partir d’aquesta nòmina, els magistrats de la Reial Audiència iniciaren un procés d’escrutini de fidelitats i de depuració de les responsabilitats polítiques dels proposats, amb indagacions i consultes entre els veïns i especialment entre els espies, confidents i botiflers notoris de les comarques gironines. El resultat d’aquestes perquisicions hem de suposar que ens pot donar una radiografia fidedigna del grup de partidaris de Felip V existent a Girona, i també d’alguns desafectes que malgrat la seva fidelitat dubtosa intentaren acomodar-se a la nova situa138

ció política. Francesc d’Albertí, per exemple, havia exercit el càrrec de jurat primer militar l’any 1705, i aquests antecedents li foren recriminats en la consulta sobre els candidats, tot i que finalment fou considerat buen vasallo. Francesc de Gayolà era natural de Figueres i segons consta en l’informe havia fugit a França a començaments de la guerra, “dejando su casa y crecidas conveniencias”, i es presentava com un home de confiança del duc de Noailles. Francesc de Prats i Batlle era considerat un felipista d’acreditada fidelitat, per la qual cosa fou empresonat i desterrat; per aquests mèrits havia estat nomenat jurat militar i clavari major en la refosa de 1715. El cavaller Francesc de Mora era membre d’una família influent, es negà a participar en les corts de 1705 i es posà a les ordres del marqués de Brancas en la defensa de Girona durant el setge de 1712. La família del comerciant Josep Boer havia estat perseguida durant el govern austriacista, i ell mateix empresonat durant gairebé un any; fou escollit jurat i oïdor de comptes l’any 1715, i en la consulta de la Reial Audiència es deia que “se singularizó acudiendo con las armas [a la defensa del Rey], asistiendo con sus caudales en dinero, trigo y cebada a la guarnición”. Jeroni Fontdevila era ciutadà honrat de Girona, fou perseguit i empresonat pel govern intrús, i per aquest motiu fou considerat “sugeto de grande inteligencia y de igual experiencia, fidelísimo con toda su casa al partido real”. Va ser escollit per formar part del consell municipal de real orden de l’any 1715. El noble Francesc Anglasell era considerat apasionado al Real Servicio, i per aquest motiu havia estat perseguit i empresonat pels austriacistes. 139

Participà en el setge de Barcelona de 1713-1714 a les ordres del duc de Populi, i pel seu valor y bizarría, fou nomenat veguer de Girona pel mariscal duc de Berwick. El metge Jaume Miró era considerat de fidelidad innata a la dinastia borbònica, per la qual cosa sofrí persecucions i “grave menoscabo en su hacienda y patrimonio”. Havia ocupat el càrrec de jurat segon militar l’any 1715. El cavaller Joan de Ciurana i Ros durant la guerra “padeció trabajos y notables descalabros en su hacienda”, i com a recompensa havia estat nomenat jurat interí l’any 1715. Narcís Vidal era considerat fidelíssimo per haver-se negat a secundar la revolta austriacista de 1705, per la qual cosa fou desinsaculat i perseguit pel govern intrús, i com a recompensa va ser nomenat mestre racional interí l’any 1715. El comerciant Joan Baptista Prats es mantingué fidel a Felip V des de l’origen de la revolta, per la qual cosa “atrajo el odio y encono de la barbaridad de los paisanos”. Va ser premiat amb un càrrec de jurat interí l’any 1715. El noble Narcís de Camps estava al servei de la Generalitat, i l’any 1704 participà en la defensa del portal de Mar de Barcelona durant el simulacre de desembarcament del príncep Jordi de Darmstadt. Mentre durà la guerra es mantingué fidel a Felip V, per la qual cosa fou perseguit i desinsaculat. Participà en la defensa de Girona durant el setge de 1712. Josep d’Oliveras l’any 1705 fugí a França, i la seva família fou perseguida. Retornà enrolat en l’exèrcit del duc de Noailles i participà en el setge de 1714 a les ordres del mariscal duc de Berwick. En l’ordenament institucional sorgit de l’aplicació del Decret de Nova Planta correspongueren a Girona un 140

ajuntament format per corregidor i vuit regidors, nomenats a finals de juliol de 1718, però que no prengueren possessió efectiva fins a començament de 1719, de la mà i per ordre del corregidor tinent general Tiberio Caraffa. En el mateix acte cessaren els jurats i el consell municipal interí que havien estat nomenats l’any 1715. Els flamants regidors, ordenats segons la rígida graduació de categories imposada per les autoritats borbòniques, foren els següents: Primers regidors borbònics de Girona nomenats l’any 1718 Regidor Degà: Narcís Camps i Amat, noble Regidor segon: Joan de Ciurana i Ros, cavaller Regidor 3er: Francesc de Prats i de Batlle, cavaller Regidor 4art: Josep d’Oliveras, cavaller Regidor 5è: Josep Batlle i de Sans, ciutadà honrat de Barcelona Regidor 6è: Jeroni Fondevila, doctor, ciutadà honrat de Girona Regidor 7è: Jaume Miró, doctor en medicina Regidor 8è: Joan Baptista Prats, mercader El primer que cal constatar d’aquesta nòmina de regidors borbònics és que tres dels nomenats es comptaven entre els jurats de real orden que accediren al seu càrrec l’any 1715. En aquest sentit, doncs, el primer ajuntament borbònic s’hauria mostrat manifestament continuista respecte al nou ordre instaurat pel capità general marquès 141

de Castel Rodrigo. Per contra, cap dels jurats que havien estat extrets en els consistoris interins després de la conquesta de Girona per les tropes del duc de Noailles l’any 1711 no obtingueren representació en el primer ajuntament borbònic. Això ens porta a interrogar-nos sobre els mèrits tinguts en compte en la tria, i sobre els criteris de selecció que prevalgueren finalment. A partir d’aquest moment hem de deduir que els atributs de fidelitat a la dinastia borbònica foren condicions indispensables, però no suficients, per accedir a ocupar els càrrecs de regidors vitalicis. És a dir, en la tria hi intervingueren altres elements de valoració, el principal dels quals va ser el que feia referència a la categoria estamental dels aspirants, i intentaren acomodar l’ocupació dels càrrecs de regidors a les normes d’aristocratització obsessiva contingudes en el Decret de Nova Planta. Aquesta selecció atenent a raons estrictament estamentals ja es deixava entreveure en la nòmina dels aspirants a ocupar els primers càrrecs de regidor, en la qual es percep un deliberat distanciament pel que fa a la professió dels jurats que havien ocupat els càrrecs entre 1690 i 1715. Aquest divorci respecte a l’entramat social de la ciutat s’accentuà encara més amb el nomenament definitiu dels primers regidors borbònics, en què la noblesa i altres categories assimilades (ciutadans honrats i doctors) monopolitzaren els càrrecs de govern, mentre que es veieren bruscament foragitats de la institució la menestralia i els gremis, i obtingué una sola representació el ram del comerç, en la persona de Joan Baptista Prats. Aquesta desnaturalització de l’ajuntament borbònic respecte al teixit econòmic gironí es veu rati142

ficada per la comparació amb la nòmina dels principals contribuents, majoritàriament vinculats a les activitats mercantils i artesanes: Principals contribuents en el primer cadastre de Girona (1717) Esteve Andreu, comerciant, contribuent núm. 1 Ramon Vila, notari, contribuent núm. 2 Miquel Mercader, comerciant, contribuent núm. 3 Comte de Solterra, contribuent núm. 4 Maria de Cruillas, contribuent núm. 5 Joan Ausell, blanquer, contribuent núm. 6 Pau Ferrer, mercader, contribuent núm. 7 Joan Sellas, ferrer, contribuent núm. 8 Ramon de Bell-lloch, contribuent núm. 9 Francesc Roca i Sitjar, noble, contribuent núm. 10 És a dir, cap dels principals contribuents no va ser ni pretendent ni regidor en el primer ajuntament borbònic de Girona. I aquest divorci entre poder polític i poder econòmic persistirà en gran mesura al llarg de tot el segle, i és perceptible amb escasses excepcions en la resta de talls de cadastre analitzats, corresponents als anys 1760 i 1800, tal com apareixen en l’apèndix d’aquest article. Com a valoració de conjunt, mentre que en el municipi tradicional la divisió en mans de la societat urbana gironina tenia un reflex equivalent en les bosses d’insaculació, i assegurava la presència en el municipi de totes les categories ciutadanes, a partir de 1714 les noves au143

toritats municipals foren seleccionades atenent a criteris postissos i arbitraris, tals com la fidelitat dinàstica o la categoria estamental, i donaren com a conseqüència un organisme cada vegada més escleròtic i allunyat de les mínimes pautes de representativitat que calia atribuir al govern municipal. Dels primers vuit regidors borbònics de Girona tots sense excepció intentaren perpetuar-se en l’usdefruit del poder per mitjà de la successió en el seu càrrec a favor de fills o altres familiars. Alguns ho aconseguiren i altres no. El regidor degà Narcís de Camps, per exemple, l’any 1724 intentà traspassar el càrrec al seu nét Narcís de Camps i Pujol, atenent a “hallarse con edad crecida y vexado de diferentes achaques”. Joan Baptista Prats l’any 1727 demanà poder traspassar el càrrec al seu fill del mateix nom, “a causa de hallarse de muy crecida edad, y fatigado de sus achaques”. Jaume Miró l’any 1736 intentà que el càrrec fos ocupat pel seu germà Antoni Miró i Pellisser, i en no aconseguir-ho, l’any 1750 demanà la plaça per al seu nebot Jaume Miró. El que sí va resultar irreversible va ser el procés d’aristocratització dels oficis de regidor. I no solament de les persones que ocuparen els càrrecs de regidor pròpiament dits, sinó també dels que pretengueren per un o altre mitjà obtenir aquesta distinció. És a dir, tot el cercle del poder municipal borbònic –pretendents, candidats i regidors– quedà profundament impregnat per aquesta pruïja aristocratitzant al llarg de tot el segle xviii, tal com es pot veure en el següent quadre:

144

Estructura socioprofessional dels regidors borbònics de Girona (1719-1808)

Pretendents nombre %

nobles doctors comerciants professionals menestrals no consta Total

56 21 4 13 2 8

Candidats nombre %

Regidors nombre %

53’8 44 86’3 24 70’6 20’2 6 11’8 2 5’9 3’8 - - 1 2’9 12’5 - - 2 5’9 1’9 - - - 7’7 1 2 5 14’7

104 100 51 100 34 100

La lectura d’aquestes dades pensem que resulta reveladora de la dinàmica del reclutament dels regidors borbònics de Girona. Podem veure com els pretendents, que hauríem de considerar que són els interessats personalment a accedir al govern municipal, mostren un ventall de representació social extens, amb una considerable presència de professions i grups socials. Aquesta diversitat es veu dràsticament disminuïda en la caracterització dels candidats proposats per la Reial Audiència, seguint els criteris de selecció promoguts pel règim borbònic. Finalment, les persones que reeixiren a obtenir el càrrec es concentren gairebé en un 80% en la noblesa i les categories equivalents. Els ajuntaments de regidors vitalicis i aristocratitzats imposats a Catalunya pel Decret de Nova Planta reberen severes crítiques des de l’interior mateix del règim borbònic. Sengles dictàmens del tinent general Jerónimo 145

Breziani i de l’intendent Contamina posaren de manifest el mal funcionament crònic d’aquests ajuntaments de matriu castellana, especialment a causa del caràcter vitalici dels oficis de regidor. Destaquen, per exemple, el desarrelament de la majoria dels seus titulars del teixit social i econòmic de les diverses poblacions, i les xacres de mal govern que afavoria aquesta realitat. Detecten abusos en els arrendaments urbans, en la comptabilitat municipal, en el repartiment de les quotes del cadastre, etc., tot plegat agreujat pel caràcter vitalici dels càrrecs, que impedia el passament de comptes i el control de la gestió dels titulars. Com assenyalava Breziani “con los empleos de regidores todos hazen hacienda y caudal”. I la mateixa Reial Audiència informava l’any 1725 que “en los ayuntamientos de las ciudades cabezas de partido [...] no se toman quentas de la administración de sus propios y demás emolumentos, [y] corren todos los abastos al cuydado de sus regidores, en aprovechamiento de estos, y en perjuicio de la pública utilidad”. En el cas de Girona les primeres crítiques al govern dels regidors es documenten l’any 1720, pels abusos comesos en la inspecció dels mercats per part del mostassaf o almotacen, que els síndics de la vegueria forana atribuïen a la mala gestió dels regidors. Aquestes actuacions abusives meresqueren una crítica descarnada del canonge Tomàs Regàs, que deia que “todos los [del ayuntamiento] de la ciudad eran unos traidores, ladrones y brivones, y que en el tiempo passado no se hubieran atrevido a esto”. Caldria atribuir encara una major entitat a l’escàndol de corrupció en gran escala detectat a partir de 1730, en el qual s’hi veie146

ren involucrats els regidors, que actuaven amb la connivència i complicitat del corregidor baró d’Huart. El principal implicat en la malversació de fons públics sembla que fou el regidor Joan Baptista Prats, comerciant, a qui l’any 1730 s’atribuïa un exorbitant descobert de 14.676 lliures, 11 sous i 2 diners. Un nou episodi de corrupció fou detectat l’any 1747, en què el regidor Jaume Miró fou acusat d’haver-se apropiat de diners de les taxes del dret de portes, de la comptabilitat municipal i de les liquidacions del cadastre, per un import que s’avaluà en 2.292 lliures, 15 sous i 3 diners. El que es desprèn inequívocament de la documentació és que a mitjan segle l’ajuntament de Girona presentava una imatge d’inoperància i decrepitud considerable. Entre malalties i exoneracions dels seus càrrecs, dels regidors acusats d’abusos i corrupteles, l’any 1731 el mateix ajuntament es queixava a la Reial Audiència “que sólo ay tres regidores disponibles”, per la qual cosa demanaven “que se nombren dos o tres regidores interinos”. L’any 1740 foren posats en venda dos oficis de regidor: Mateu Campmany accedí al càrrec després d’haver pagat 5.000 rals de billó, i 125 rals de media anata, i Pius Andreu adquirí un regidorat en règim de futura, que li costà 3.000 rals i 110 rals de media anata. Aquestes incorporacions, però, no resolgueren els problemes d’inoperància i desgovern, que es veieren agreujats en els anys posteriors per una cascada de dimissions entre els consistorials. L’any 1742 Joan de Ciurana volia dimitir per trobar-se delicat de salut, i sol·licità a la Reial Audiència la successió del seu càrrec en règim de futura per al seu fill 147

Joan de Ciurana i Fondevila, “con la facultad de que sirva en sus ausencias y enfermedades”. L’any 1750 Pius Andreu demanà poder renunciar al seu càrrec “a causa de sus muchos achaques”, que foren desmentits per les indagacions realitzades per la Reial Audiència: “es sugeto robusto y que no padece achaque alguno”. L’any 1751 renuncià al seu càrrec el regidor degà Francesc d’Oliveras i Prats, “por las enfermedades que de dos años a esta parte padece”. La Reial Audiència confirmà el seu delicat estat de salut, però no accedí a la seva renúncia, si bé l’eximí “de asistir a los acuerdos capitulares”. L’any 1754 Joan de Pallejà demanà poder deixar el seu càrrec “a causa de sus achaques, y serle nocivo el clima por lo húmedo”. És a dir, a mitjans segle més de la meitat dels regidors vitalicis de Girona o volien dimitir o s’excusaven de participar en les tasques consistorials. Com a d’altres ciutats de Catalunya, aquest abandonament de les seves responsabilitats, que es traduïa en una creixent deixadesa i negligència en el govern municipal, va permetre als gremis assumir progressivament una part important de les tasques relacionades amb la regulació dels mercats, amb els arrendaments urbans (carnisseria, fleca, etc.) i amb els proveïments de productes de primera necessitat. A Cervera funcionava un anomenat Gremi de la Bona Voluntat, que actuava mancomunadament per fiscalitzar la gestió dels regidors. A Mataró la Junta dels Comuns i Gremis assumí moltes de les funcions relacionades amb els consums. A Girona l’any 1760 funcionava una Junta de Comissaris dels Gremis, que pretenien obtenir la gestió del proveïment del blat i de les entrades de 148

vi en els mercats de la ciutat, amb la intenció “de aliviar el deplorable estado en que de algún tiempo a esta parte se hallan los vecinos y moradores de aquella ciudad, a causa de la grande carestía y falta de trigo y demás comestibles”. Aquesta suplència de competències consistorials per part dels gremis, que no estigué exempta d’entrebancs i tensions amb els regidors, es veié en gran part institucionalitzada per les ambicioses reformes municipals portades a terme pel govern de Carles III. L’any 1760 foren creats uns nous càrrecs municipals, coneguts com procuradors síndics generals, nomenats pels regidors per un sistema de ternes, que tenien per objectiu fiscalitzar la gestió municipal i atendre les queixes dels ciutadans. L’any 1766 es varen instituir els càrrecs de diputats del comú i síndics personers, elegits per un sufragi de segon grau: els veïns, agrupats en gremis o parròquies, elegien vint-i-quatre comissaris electors, que al seu torn havien de triar els diputats i personers que intervindrien finalment en els consistoris. L’objectiu declarat de la reforma era “evitar a los pueblos todas las vexaciones que por mala administración o régimen de los concejales padezcan en los abastos, y que todo el vecindario sepa cómo se manejan”. Consegüentment, en general foren els gremis i el ram del comerç –els grans exclosos de l’ajuntament borbònic– els principals beneficiaris d’aquesta reforma municipal, tal com queda palesat en el següent quadre:

149

Estructura socioprofessional dels càrrecs de procurador, síndic general, diputats del comú i síndics personers de Girona

Procurador síndic general nombre %

nobles 17 doctors 2 comerciants - professionals - pagesos - menestrals - no consta 1 Total

Diputats del Comú nombre %

Síndics personers nombre %

85 10 - - - - 5

13 12 3 34 1 13 15

14’3 13’2 3’3 37’4 1’1 14’3 16’5

5 23 - 10 - 2 -

12’5 57’5 25 5 -

100

A través d’aquests xifres es pot advertir que existiren notables diferències en la composició d’aquests càrrecs. Així, mentre que l’elecció per terna dels procuradors síndics generals permeté mantenir el nou càrrec en l’òrbita dels regidors, i la noblesa i els doctors monopolitzaren tots els titulars, en canvi en els càrrecs de diputats del comú i síndics personers la representació s’obrí a la totalitat del teixit econòmic i social. Aquesta diferència en l’extracció social fou perfectament percebuda pels contemporanis. Els representants dels gremis es queixaven, per exemple, que “como a los síndicos procuradores los proponen los mismos regidores siempre queda elegido el que se halla más enredado en cosas del común, y así no hace otra cosa que comerse el salario”, i en concret es criticava el comportament del baró de Foxà, procurador síndic general, del 150

qual es deia que “es de hablar mucho, oponerse a todo, y no ejecutar nada que contribuya al beneficio público”. Per contra, els regidors des de l’inici s’oposaren aferrissadament a la possessió dels nous càrrecs de diputats del comú, el de major representació popular. Al·legaven que Girona tenia menys de dos mil veïns, i en conseqüència només havia de tenir dos diputats, en lloc dels quatre que reclamaven la junta de comissaris dels gremis. Una resolució de la Reial Audiència donà la raó als representants gremials, i el 20 de setembre de 1766 dictaminà que “como consta que el vezindario de esta ciudad excede de dos mil vezinos ha resuelto S. Exª y Rl. Audiencia que ese ayuntamiento ponga en possessión de sus empleos a los dos diputados electos que no lo están”. En realitat, per dessota d’aquesta formalitat reglamentària, s’ocultava el temor a la intromissió dels gremis i les classes populars en el govern municipal, i a la tasca de fiscalització que podien portar a terme des de l’interior del consistori sobre els abusos i les corrupteles dels regidors. En concret els regidors denunciaven a la Reial Audiència que “la elección de diputados y personeros recaye en sugetos de la más baxa pleve, [y] existe una mancomunación del baxo pueblo en sacar siempre a los de su classe”. Per la seva banda, l’any 1768 els diputats i el síndic personer de Girona es queixaven “del ceño con que son mirados los diputados y personero por los regidores y sus parciales, [y] se mancomunan con otros capitulares y con la nobleza para atacar a los que promueven con solicitud y celo constante quanto reconocen beneficioso al público”. La pugna entre uns i altres desencadenà la petició dels gremis de 151

disminuir el nombre de regidors, reforma que obtingueren per resolució de la Reial Audiència de l’any 1771: “se reduzcan a seis el número de los ocho regidores que hai en la ciudad de Gerona, suprimiendose las dos plazas vacantes dexadas por Dn. Ignacio Aloy y Dn. Joseph Font”. Aquesta disminució del nombre de regidors s’agreujà encara l’any 1789, a causa de la dimissió del regidor degà Josep d’Oliveras i d’Antoni Boer. Els anys finals del segle xviii foren bàsicament continuistes en aquest panorama de deteriorament dels ajuntaments borbònics. Arreu de Catalunya començaren a sorgir veus que demanaven cada vegada amb major insistència la supressió dels càrrecs de regidor vitalicis. L’any 1769 els síndics personers de les ciutats caps de corregiment elevaren un memorial extens a la Reial Audiència, on argumentaven que amb la presència dels nous càrrecs d’extracció popular la figura dels regidors vitalicis s’havia convertit en supèrflua i perjudicial per al bon govern municipal. En representació de Girona signaren el document Faust Gafarot i el Dr. Marià Camps, que feien notar que amb aquesta supressió “es seguro que se quitaría la raiz más fecunda de los perjuicios que padecen los pueblos”. Novament l’any 1785, davant la petició de l’Ajuntament de Girona d’augmentar les places de regidor, se’ls retragué la inoportunitat de la seva demanda, ja que “la mancomunación y recíproca inteligencia de sus intereses particulares y no en favor del público, ha sido la causa de la falta de confianza que tenía el público en ellos”. Per aquest motiu els regidors reclamaven l’any 1793, en la vacant de Josep Ramon de Font, que “los empleos de regidor recaygan en personas arraigadas y 152

distinguidas, que libres de todo respecto y obligación puedan dedicarse enteramente al servicio del público”. I l’any 1798, en l’intent de provisió de la vacant de Martí de Burgués, es lamentaven que “se excusan de servir los oficios de regidor las personas más acaudaladas”. A partir del decenni de 1780 sovintejaren les peticions de suprimir els càrrecs de regidors vitalicis a diverses capitals de corregiment, com Puigcerdà, Talarn, Tortosa o Mataró, en tots els casos amb la proposta alternativa de convertir els regidors vitalicis en triennals. Probablement, però, el que ens dóna l’autèntica imatge de la crisi irresoluble en què es debatia l’ajuntament borbònic va ser la proposta de la mateixa Reial Audiència d’intentar resoldre la inoperància i els constants conflictes que patien els governs municipals per mitjà de la reintroducció del sistema insaculatori per a la provisió dels càrrecs de regidor. Entre 1790 i 1808 la insaculació es difongué a una vintena d’ajuntaments catalans, entre els quals els de Banyoles, Figueres, Arenys de Mar, Valls, Blanes, Tàrrega, Mora d’Ebre, Torredembarra, etc. De totes maneres, el més rellevant d’aquest procés de reforma va ser l’argumentació utilitzada per la Reial Audiència per a promoure la seva implantació: “La insaculación es la única ley sana que se conoce para hacer los nombramientos. Donde ésta reynó no hay pleytos, y donde no es una guerra civil, un escándalo y una ley elástica, que sólo juega a favor del despotismo, y de aquellos más poderosos de los pueblos, en cuya pandilla y familia se perpetúan las varas de justicia. Si se adopta como es justo el plan de insaculación, se oscurecerán todas las desgracias y terminarán todas las intrigas”. 153

Aquests plantejaments ens retornen a l’origen d’aquest escrit, i ens haurien de fer recordar que el procediment de la insaculació per a l’elecció dels càrrecs municipals, que ara és presentat com una panacea providencial per resoldre els problemes de desgovern municipal, havia estat eradicat violentament dels municipis catalans per les autoritats borbòniques després de la derrota de 1714. Segurament caldria considerar aquestes propostes com el millor tribut a les institucions d’autogovern vigents a Catalunya abans de la imposició del Decret de Nova Planta. Els regidors vitalicis foren abolits finalment el 23 de maig de 1812, en promulgar-se la Constitució de Cadis, que en el seu article 312 establia “que cessen en sus funciones los regidores perpetuos, y todos los individuos que componen dichos ayuntamientos”.

Apèndix: NÒMINA DE LES AUTORITATS MUNICIPALS DE GIRONA EN EL SEGLE XVIII ABARCA, Melchor de - tinent general - Corregidor l’any 1754.

ALÒS DE BRU, Ramon mariscal de camp - Corregidor l’any 1796.

ALBERTÍ, Antoni d’ - cavaller - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1752. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1766. - Regidor l’any 1767.

ALOY, Antoni - Diputat del comú l’any 1774.

ALBERTÍ, Francesc d’ - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1716 i 1726. - Regidor l’any 1727. ALBRADOR, Pere - fuster - Contribuent núm. 48 en el cadastre de 1760. ALENYÀ, Francesc - escrivà - Contribuent núm. 45 en el cadastre de 1760.

ANDREU PI, Alexandre ciutadà honrat de Barcelona - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1807. ANDREU, Esteve - mercader - Contribuent núm. 1 en el cadastre de 1717. ANDREU I SANS, Ignasi doctor en drets - Síndic personer en els anys 1807 i 1808.

ALENYÀ, Joaquim - doctor - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1796. - Síndic personer els anys 1788, 1792 i 1798.

ANDREU, Josep - adroguer - Diputat del comú l’any 1770.

ALENYÀ, Manuel - doctor - Síndic personer l’any 1796.

ANDREU, Pius d’ - cavaller - Contribuent núm. 6 en el cadastre de 1760. - Futura de regidor l’any 1740. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1748. - Regidor l’any 1749.

ALÒS I DE RIUS, Antoni d’ - mariscal de camp, marqués d’Alòs - Corregidor l’any 1760. 154

ALOY I PRATS, Ignasi - Regidor l’any 1791.

ANDREU, Josep - notari - Contribuent núm. 37 l’any 1760.

155

ANDREU I D’ASPRER, Pius d’ - cavaller - Candidat a un càrrec de regidor els anys 1769 i 1771. ANGLASELL, Francesc - noble - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. ANTENTAS I ROS, Bru - notari - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1752. AULET, Carles - Diputat del comú els anys 1795 i 1801. AUSSELL, Joan - blanquer - Contribuent núm. 6 en el cadastre de 1717. AZLOR DE URRIES-GURREA DE ARAGÓN, Manuel de tinent general - Corregidor l’any 1772. BADÉS, Ponci - comerciant - Contribuent núm. 57 en el cadastre de 1800. BALTÀ, Francesc - hisendat - Diputat del comú l’any 1806.

156

- Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1738. BARRIL, Joan - Contribuent núm. 13 en el cadastre de 1800. BARRIL, Llorenç - Contribuent núm. 10 en el cadastre de 1760. BAS, Joaquim - guàrdia de corps - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1786. BASSECOURT DE BRYAS, Juan de - tinent general, comte de Santa Clara - Corregidor interí l’any 1794. BATLLE I PRATS, Francesc de - cavaller - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1739. BATLLE I DE SANS, Josep ciutadà honrat de Barcelona - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. - Regidor l’any 1718. BATLLE, Pere Antoni - doctor - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1738.

- Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1786. - Diputat del comú els anys 1800 i 1806. - Síndic personer l’any 1776. BELLOCH, Joan de - cavaller - Contribuent núm. 3 en el cadastre de 1760. BELLOCH, Melcior de cavaller - Contribuent núm. 3 en el cadastre de 1800. BELL-LLOCH, Ramon de - noble - Contribuent núm. 9 en el cadastre de 1717. BENAGES, Fèlix - ciutadà honrat de Barcelona - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. BENAGES, Francec de - cavaller - Contribuent núm. 2 en el cadastre de 1760. - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1766. BENICIO LLOBERA, Felip doctor - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1726.

BARCENA, Manuel de - capità d’infanteria - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1752. - Regidor l’any 1753.

BEDIA, Enrique de - brigadier - Corregidor l’any 1782.

BERTRAN, Miquel - hortolà - Contribuent núm. 38 en el cadastre de 1800.

BARRAQUER, Joan - doctor en drets i ciutadà honrat de Barcelona

BEFARÀS, Francesc - notari - Contribuent núm. 32 en el cadastre de 1800.

BERTRAN, Salvador - hortolà - Contribuent núm. 39 en el cadastre de 1760.

BES, Pere - mercader - Contribuent núm. 19 en el cadastre de 1760. BIGAU, Domènec - forner -Contribuent núm. 26 en el cadastre de 1800. BIOSCA, Francesc - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1732. BLANXART, Francesc mercader - Contribuent núm. 24 en el cadastre de 1800. - Diputat del comú els anys 1773, 1785 i 1792. BLANXART, Narcís - mercader -Contribuent núm. 40 en el cadastre de 1760. BOADA, Josep - doctor - Diputat del comú l’any 1786. BOER I PELLICER, Antoni mercader - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1738. - Regidor l’any 1747. BOER, Ignasi - Procurador síndic general l’any 1761. BOER, Josep - mercader, ciutadà honrat de Barcelona - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1716 i 1726.

157

BOER I MIRÓ, Narcís - capità de l’exèrcit - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1766, 1771, 1773, 1776 i 1786. BOHER, Francesc - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1732. - Regidor l’any 1735. BONO, Joan de - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1766. - Procurador síndic general l’any 1784. - Diputat del comú l’any 1781. - Síndic personer l’any 1790. BOSCÀ, Francesc - negociant - Contribuent núm. 30 en el cadastre de 1760. BOSCH I CASELLAS, Joan teixidor de vels - Diputat del comú l’any 1769. BOSCH I GALCERAN, Joan causídic - Diputat del comú els anys 1777 i 1781. BOSCH, Josep - pagès - Contribuent núm. 28 en el cadastre de 1760. BOSCH, Narcís - sastre - Contribuent núm. 44 en el cadastre de 1800. BOU, Bonaventura - Diputat del comú l’any 1771. 158

BOURNONVILLE, Miguel José de - tinent general, baró de Capres i duc de Bournonville - Corregidor l’any 1715. BRU, Geroni - Contribuent núm. 9 en el cadastre de 1800. BRU, Miquel - Diputat del comú l’any 1774. BRUDÉ, Geroni - Contribuent núm. 12 en el cadastre de 1760. BUELTA FLORES, Francisco militar - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1732, 1738 i 1752. BRUGUÉS, Josep de - Candidat a un càrrec de regidor els anys 1771 i 1793. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1790. - Procurador síndic general l’any 1779. - Diputat del comú l’any 1790. BRUGUÉS, Martí de - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1793. - Regidor l’any 1794. - Diputat del comú l’any 1793. BRUGUÉS, Narcís de - cavaller - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1769. - Procurador síndic general els anys 1764 i 1766.

BUSCA, Pius - hisendat - Contribuent núm. 42 en el cadastre de 1800. BUSSOT, Geroni - cirurgià - Diputat del comú l’any 1768. CABIROL, Cristòfor - notari - Diputat del comú els anys 1768 i 1779. CABIROL, Francesc - noble - Contribuent núm. 23 en el cadastre de 1800. CABIROL, Narcís de - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1794. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1796.

CAMPS, Francesc de - cavaller - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1796. - Diputat del comú l’any 1798. CAMPS, Llàtzer Antoni de - Candidat a un càrrec de regidor els anys 1766, 1769, 1771 i 1776. - Procurador síndic general l’any 1761. CAMPS, Llàtzer Antoni de cavaller - Contribuent núm. 10 en el cadastre de 1800. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1790. - Diputat del comú l’any 1784.

CALVET, Cosme - doctor en drets - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1786. - Síndic personer els anys 1766 i 1779.

CAMPS, Marià - notari - Contribuent núm. 46 en el cadastre de 1800. - Síndic personer l’any 1768.

CALVET, Francesc - doctor - Síndic personer els anys 1797 i 1804.

CAMPS I AMAT, Narcís - noble - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. - Regidor l’any 1718.

CAMPA, Jaume - ciutadà honrat de Barcelona - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1774. - Regidor l’any 1775. CAMPMANY, Mateu administrador de la taula de dipòsits - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1738. - Regidor l’any 1739.

CAMPS I PUJOL, Narcís de cavaller - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1726. - Candidat a un càrrec de regidor els anys 1732, 1739 i 1748. CAÑAS PORTOCARRERO, Diego de - mariscal de camp, marquès de Castrillo - Corregidor interí l’any 1794. 159

CARAFFA, Tiberio - tinent general - Governador militar interí l’any 1717.

CERDÀ, Rafael de - cavaller - Contribuent núm. 8 en el cadastre de 1760.

COLL I RAMIS, Josep - confiter - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1752.

CORTADA, Francesc de ciutadà honrat de Barcelona - Síndic personer l’any 1803.

CAREMANY, Antoni de - cavaller - Contribuent núm. 58 en el cadastre de 1760. - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1748.

CHRISTIÀ I OLIVERAS, Francesc - cavaller - Contribuent núm. 34 en el cadastre de 1800.

COLLELL, Josep - sastre - Diputat del comú l’any 1779. - Síndic personer l’any 1801 i 1806.

CRUHILLES, Felip de marquès del Castell de Torrent - Procurador síndic general l’any 1770.

CIURANA, Antoni de - Candidat a un càrrec de regidor els anys 1766, 1769 i 1771.

COMADIRA, Raimon - terrisser - Contribuent núm. 26 en el cadastre de 1760.

CRUILLAS, Maria de - Contribuent núm. 5 en el cadastre de 1717.

CIURANA, Francesc de - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1793.

COMAS, Josep - adroguer - Diputat del comú l’any 1776.

CRUYLLES, Joan de - cavaller - Contribuent núm. 5 en el cadastre de 1760.

CAREMANY, Josep de - noble - Contribuent núm. 35 en el cadastre de 1800. CARLES I DE PUIG, Josep Ramon de - tinent retirat - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1807. CARLES, Martí de - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1766. - Diputat del comú l’any 1789. CASANOVAS, Joan - confiter - Contribuent núm. 52 en el cadastre de 1800. CASASDEMONT, Josep - Diputat del comú l’any 1797. CASELLAS, Pere - sergent d’infanteria - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1732.

160

CIURANA I FONDEVILA, Joan de - cavaller - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1748. - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1752. CIURANA I ROS, Joan de cavaller - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. - Regidor l’any 1718. CIURANA, Narcís - Procurador síndic general l’any 1791.

CASTELLAR, Benet - Diputat del comú l’any 1801.

CLARAMUNT, Jacint - confiter - Contribuent núm. 49 en el cadastre de 1760.

CERDÀ, Joan Baptista - doctor - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1726.

CODONY, Pere - negociant - Contribuent núm. 47 en el cadastre de 1760.

COMAS, Valentí - advocat - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1807. CONCHS, Narcissa - vídua - Contribuent núm. 33 en el cadastre de 1800. CONSTANTS, Joan - hisendat - Contribuent núm. 16 en el cadastre de 1800. CÓRDOVA ALAGÓN, José de mariscal de camp - Corregidor l’any 1738. CORMARÍ, Narcís - albarder -Contribuent núm. 60 en el cadastre de 1760. CORRALES, Miguel de - Regidor CORRETOU, Jaume - barber - Contribuent núm. 20 en el cadastre de 1760.

CROUS I BONMATÍ, Antoni - Contribuent núm. 17 en el cadastre de 1800. CROUS, Joan - Contribuent núm. 16 en el cadastre de 1760. DELÀS I SILVESTRE, Francesc de - noble, doctor en drets - Contribuent núm. 37 en el cadastre de 1800. - Candidat a un càrrec de regidor els anys 1769, 1771, 1774 i 1776. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1786. - Regidor l’any 1787. - Procurador síndic general els anys 1767 i 1782. - Diputat del comú l’any 1773. DELÀS, Josep - ciutadà honrat de Barcelona 161

- Contribuent núm. 22 en el cadastre de 1760. DESCATLLAR, Silvestre de - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1726. DIANA I PUIG, Francesc escrivà - Diputat del comú els anys 1780, 1798 i 1803.

FERRER, Pau - mercader - Contribuent núm. 7 en el cadastre de 1717.

FELIU, Ignasi - mestre de postes - Contribuent núm. 55 en el cadastre de 1760.

FERRER, Esteve - apotecari - Contribuent núm. 54 en el cadastre de 1800.

FERRER I LLUPIÀ, Antoni de - Contribuent núm. 4 en el cadastre de 1760.

FIGAROLA, Francesc - mestre de cases - Contribuent núm. 53 en el cadastre de 1760.

DORCA, Bonifaci - apotecari - Contribuent núm. 42 en el cadastre de 1760.

FERRER I ROIG, Antoni - Contribuent núm. 20 en el cadastre de 1800.

DORCA, Feliu - xocolater - Contribuent núm. 58 en el cadastre de 1800.

FERRER, Domènec - argenter - Contribuent núm. 56 en el cadastre de 1760. - Diputat del comú l’any 1768.

DORCA, Magí - cirurgià - Contribuent núm. 52 en el cadastre de 1760.

FERRER, Esteve - mestre de cases - Contribuent núm. 57 en el cadastre de 1760.

DOT, Josep - taverner - Contribuent núm. 33 en el cadastre de 1760.

FERRER I ROIG, Ignasi - doctor - Procurador síndic general l’any 1788.

DURAN, Jordi de - capità d’infanteria - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1748.

FERRER, Josep de - cavaller - Contribuent núm. 6 en el cadastre de 1800. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1796. - Síndic personer l’any 1799.

DURAN, Josep - Contribuent núm. 7 en el cadastre de 1800. ESCARRÀ, Josep - doctor en drets - Diputat del comú els anys 1791 i 1796. - Síndic personer l’any 1782. 162

FELIU, Francesc Ignasi de ciutadà honrat de Barcelona - Diputat del comú l’any 1893.

FERRER, Josep - doctor en drets - Diputat del comú l’any 1782. FERRER I COS, Narcís - doctor - Síndic personer els anys 1775 i 1781.

FLUVIÀ, Antoni de - Contribuent núm. 5 en el cadastre de 1800. FLUVIÀ I CELLES, Pere de cavaller - Contribuent núm. 7 en el cadastre de 1760. FONDEVILA, Jeroni - ciutadà honrat de Girona - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. - Regidor l’any 1718. FONT, Josep - argenter - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1786 i 1790. - Regidor l’any 1790. - Diputat del comú l’any 1780. FONT I LLORENS, Josep de cavaller - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1739. FONT, Josep Ramon de cavaller

- Contribuent núm. 15 en el cadastre de 1760. - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1766. - Diputat del comú l’any 1789. FOREST, Raimon - confiter - Contribuent núm. 24 en el cadastre de 1760. FOXÀ, Ignasi de - Contribuent núm. 4 en el cadastre de 1800. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1790. - Síndic personer l’any 1789. FOXÀ I DE BOIXADORS, Joan Francesc de - baró de Foxà - Procurador síndic general els anys 1773 i 1785. FRIGOLA, Tomàs - doctor - Síndic personer els anys 1786 i 1793. GAFAROT, Jacint - escrivà - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1752. - Diputat del comú l’any 1783. - Síndic personer l’any 1767. GALLART, Francesc - Diputat del comú l’any 1775. GARCÍA DE LA CUESTA FERNÁNDEZ DE CELIS, Gregorio - mariscal de camp - Corregidor l’any 1795. GARRIGA, Narcís - hisendat - Contribuent núm. 29 en el cadastre de 1800. 163

GARRIGOLAS, Antoni - ciutadà honrat de Barcelona - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1793. - Procurador síndic general l’any 1806. GARZÍA DE OYOS, Antonio cavaller - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1766, 1774 i 1793. - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1776. - Procurador síndic general l’any 1776. GAUBERT, Pere Màrtir - notari - Diputat del comú l’any 1787. - Síndic Personer l’any 1771. GAYOLÀ, Francesc de - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. GELABERT, Ignasi - doctor en drets - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1786 i 1796. - Regidor l’any 1797. - Diputat del comú l’any 1776 i 1796. - Síndic personer l’any 1785. GELABERT, Tomàs - Diputat del comú l’any 1771. GIBERT, Agustí - mercader - Contribuent núm. 31 en el cadastre de 1760. GIBERT, Joan Baptista mercader - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1726. 164

GINESTA, Francesc - ciutadà honrat - Contribuent núm. 9 en el cadastre de 1760.

JUANFERRER I DÒRDILA, Calixte - doctor en drets - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1748.

GINESTA, Manuela - Contribuent núm. 11 en el cadastre de 1800.

LADRÓN DE GUEVARA, Bartolomé - mariscal de camp - Corregidor l’any 1733.

GODOY, Manuel - Regidor l’any 1803.

LAGRIFA, Francesc - notari - Contribuent núm. 18 en el cadastre de 1760.

GRAU, Pere - Diputat del comú l’any 1791. GREGORIO MAURO, José de mariscal de camp, marqués de Vallesantoro - Corregidor l’any 1764.

LAGRIFA, Ignasi - notari - Diputat del comú l’any 1808. LAGRIFA, Manuel - notari - Diputat del comú l’any 1767.

GUBERN I CASADEVALL, Sebastià - confiter - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1752.

LÓPEZ BARRAGÁN, Miguel funcionari - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1752.

GUIRADO, Cristóbal - capità - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1773 i 1774.

LLACH, Francesc - blanquer - Diputat del comú l’any 1808.

GUITART, Bonaventura mercader - Contribuent núm. 35 en el cadastre de 1760. HABOR, Ladislao - tinent general - Corregidor l’any 1783. JOCRAMA, Josep - botiguer - Contribuent núm. 48 en el cadastre de 1800. - Diputat del comú l’any 1794. - Síndic personer l’any 1800.

LLACH, Joan - blanquer - Contribuent núm. 32 en el cadastre de 1760. - Contribuent núm. 22 en el cadastre de 1800. LLAMPUIG, Josep - sastre - Diputat del comú l’any 1768. LLOBERA, Narcís - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1732. MALLOL, Josep - argenter - Diputat del comú l’any 1767.

MANRESA, Ramon de - cavaller - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1807. - Procurador síndic general l’any 1800. MARÍN GURREA, Antonio comte de Bureta - Corregidor l’any 1731. MARTÍ, Francesc - ciutadà honrat de Barcelona, cavaller - Candidat a un càrrec de regidor els anys 1769 i 1771. - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1773 i 1774. - Regidor l’any 1775. - Diputat del comú l’any 1769. MARTÍ, Margarida - vídua - Contribuent núm. 31 en el cadastre de 1800. MARTORELL, G. - Contribuent núm. 17 en el cadastre de 1760. MATAS, Josep - doctor en drets - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1796 i 1807. MATÍAS, Pedro Gerardo - tinent general, baró d’Huart. - Corregidor l’any 1720. MAYNARD, Joan - funcionari - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1748. MENDOZA, Joaquín de mariscal de camp - Corregidor l’any 1802. 165

MERCADER, Josep - Diputat del comú l’any 1805. MERCADER, Miquel comerciant - Contribuent núm. 3 en el cadastre de 1717. MERCADER, Narcís - Diputat del comú els anys 1800 i 1804. MERCER, Francesc - botoner - Contribuent núm. 36 en el cadastre de 1760. MIRÓ, Antoni de - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1794. MIRÓ, Antoni - doctor - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1726. MIRÓ I BENAGES, Francesc de - noble - Contribuent núm. 2 en el cadastre de 1800. MIRÓ, Jaume - doctor en medicina, ciutadà honrat de Barcelona - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. - Regidor l’any 1718. MIRÓ, Jaume - Regidor l’any 1727. MOLINA, Francesc de - tinent d’artilleria - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1738. 166

MORA I CASADEVALL, Francesc de - cavaller - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1716, 1726 i 1732. - Regidor interí l’any 1734. NICOLAU, Fermí - impressor - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1790. NESPLES, Francesc - doctor en drets - Contribuent núm. 19 en el cadastre de 1800. - Diputat del comú l’any 1767. - Síndic personer l’any 1770. OLIVA, Antoni - llibreter - Contribuent núm. 43 en el cadastre de 1760. - Diputat del comú l’any 1767. OLIVA, Narcís - llibreter - Contribuent núm. 27 en el cadastre de 1760. - Contribuent núm. 30 en el cadastre de 1800. - Diputat del comú l’any 1772. OLIVA, Vicenç - impressor - Diputat del comú els anys 1802 i 1807. OLIVERAS I PRATS, Francesc d’ - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1732. - Regidor interí l’any 1734. - Regidor l’any 1735. OLIVERAS, Jaume - negociant - Contribuent núm. 54 en el cadastre de 1760.

OLIVERAS, Josep d’ - noble - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. - Regidor l’any 1718. OLIVERAS I CARBONELL, Josep d’ - Regidor l’any 1762. OLLER, Andreu - doctor en drets - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1807. - Diputat del comú l’any 1802. O’NEILLE, Félix - tinent general - Corregidor l’any 1780. PADRÓS, Narcís - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1726. PAGÈS, Pere - pagès - Contribuent núm. 50 en el cadastre de 1760. PALAHÍ, Narcís - notari - Diputat del comú l’any 1766. - Síndic personer els anys 1769, 1777, 1780 i 1783. PALLEJÀ, Joan de - Regidor supernumerari l’any 1747. PALLEJÀ, Narcís de - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1774. PALLÈS, Pius - llautoner - Contribuent núm. 56 en el cadastre de 1800. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1796.

- Diputat del comú els anys 1784, 1795 i 1807. PANAREDA, Josep - botoner - Diputat del comú l’any 1770. PASAPERA, Feliu - apotecari - Contribuent núm. 43 en el cadastre de 1800. PASTOR, Josep de - noble - Contribuent núm. 49 en el cadastre de 1800. - Candidat a un càrrec de regidor els anys 1793 i 1794. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1796. - Diputat del comú l’any 1790. PAYRACHS, Salvador - argenter - Contribuent núm. 40 en el cadastre de 1800. PEGUERA, marquès de - Contribuent núm. 13 en el cadastre de 1760. PEGUERA, Joan de - Contribuent núm. 8 en el cadastre de 1800. PEGUERA, Narcís de - cavaller - Contribuent núm. 11 en el cadastre de 1760. PERES, Narcís - esparter - Contribuent núm. 47 en el cadastre de 1800. PERICH I CAMPS, Josep hortolà - Contribuent núm. 27 en el cadastre de 1800. 167

PERLASCA, José de - mariscal de camp - Corregidor l’any 1796. PERRAMON, Josep de - Procurador síndic general l’any 1797. - Síndic personer l’any 1791. PETIT, Josep - sabater - Diputat del comú l’any 1766. PI I SERRA, Josep - xocolater - Diputat del comú l’any 1805.

QUINTANA, Bonaventura - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1790. - Regidor l’any 1790. - Diputat del comú l’any 1788.

PRATS, Joan Baptista - mercader - Contribuent núm. 41 en el cadastre de 1760. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. - Regidor l’any 1718.

RABELL, Josep - doctor en drets - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1807. - Procurador síndic general l’any 1803. - Síndic personer els anys 1787 i 1794.

PRATS, Joan Baptista - Regidor l’any 1727.

PI, Miquel - hisendat - Contribuent núm. 59 en el cadastre de 1800.

PRATS, Lluïsa - noble - Contribuent núm. 14 en el cadastre de 1800.

PICH, Narcís - ciutadà honrat de Barcelona, capità retirat - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1807.

PRIM, Jeroni - escrivà, ciutadà honrat de Barcelona - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1752.

PLA, Salvador - Regidor substitut l’any 1755. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1766.

PRIM, Miquel - escrivà - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1748.

POCH, Antoni - Diputat del comú l’any 1775. POL, Dalmaci de - Procurador síndic general l’any 1779. PRATS I DE FERRER, Francesc de - cavaller - Contribuent núm. 14 en el cadastre de 1760. - Regidor l’any 1749. 168

PRATS I DE BATLLE, Francesc de - cavaller - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. - Regidor l’any 1718.

RAICH, Jeroni - doctor en drets, ciutadà honrat de Barcelona - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1774. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1776. - Regidor l’any 1776. RENOVAN, Joan - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1723.

RICH, Jeroni - doctor en drets - Síndic personer l’any 1773. RIGAU, Joan - taverner - Contribuent núm. 46 en el cadastre de 1760. RIERA, Miquel - doctor en medicina - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1732. RIERA, Narcís - Futura de regidor l’any 1740. ROCA I SITJAR, Francesc - noble - Contribuent núm. 10 en el cadastre de 1717. RODIL, Jeroni - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1794. ROGER, Rafael - doctor - Diputat del comú l’any 1778.

RIBAS, Antoni - Contribuent núm. 55 en el cadastre de 1800.

ROS, Joan - cirurgià - Contribuent núm. 44 en el cadastre de 1760. ROSÉS, Francesc - apotecari - Contribuent núm. 18 en el cadastre de 1800.

QUADRA, Marquès de la - Contribuent núm. 15 en el cadastre de 1800.

RIBOT, Ignasi - doctor en drets - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1786 i 1796. - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1794. - Regidor l’any 1796. - Diputat del comú l’any 1778. - Síndic personer l’any 1774.

QUATRECASAS, Manuel argenter - Diputat del comú l’any 1786.

RIBOT, Joaquim - notari - Diputat del comú l’any 1785. - Síndic personer l’any 1795.

PUIG I ROS, Jaume - adroguer - Diputat del comú l’any 1777. PUIG, Salvador - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1766.

ROVIETA, Josep - argenter - Contribuent núm. 36 en el cadastre de 1800. SAGUÉS I COSTA, Andreu hisendat - Contribuent núm. 53 en el cadastre de 1800. 169

SALA, Pere - notari - Contribuent núm. 34 en el cadastre de 1760. SALA, Tomàs - notari - Contribuent núm. 39 en el cadastre de 1800. - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1786. - Diputat del comú els anys 1782, 1788, 1794 i 1799. SALAMÓ, Benet - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1786. SALVATELLA, Ramon - Diputat del comú l’any 1766. SAMBOLA, Josep - apotecari - Diputat del comú els anys 1797 i 1801. SELLAS, Josep - ferrer - Contribuent núm. 8 en el cadastre de 1717. SIMÓN DE CRESPO, José tinent general - Corregidor interí l’any 1794. SISÓ, Francesca - vídua - Contribuent núm. 21 en el cadastre de 1760. SISÓ, Salvador - forner - Contribuent núm. 45 en el cadastre de 1800. SOLTERRA, comte de - Contribuent núm. 4 en el cadastre de 1717. 170

- Contribuent núm. 1 en el cadastre de 1760. SOLTERRA, comte de - Contribuent núm. 1 en el cadastre de 1800. - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1793. - Diputat del comú l’any 1792. SUREDA, Feliu - pagès - Contribuent núm. 41 en el cadastre de 1800. SUREDA, Joan - pagès - Contribuent núm. 25 en el cadastre de 1760. TARANCO LLANO, Francisco Miguel - mariscal de camp - Corregidor l’any 1798. TARRÉS, Miquel - hisendat - Contribuent núm. 51 en el cadastre de 1800. TOMÀS, Joan - hortolà - Contribuent núm. 59 en el cadastre de 1760. TORRENT, Narcís - argenter - Contribuent núm. 51 en el cadastre de 1760. TORRENT, Narcís Antoni - Contribuent núm. 50 en el cadastre de 1800. TORRENT, Tomàs - escrivà - Contribuent núm. 25 en el cadastre de 1800. - Diputat del comú l’any 1783.

TORRES, Benet - argenter - Contribuent núm. 38 en el cadastre de 1760.

VILAR, Benet - doctor en drets - Diputat del comú l’any 1772. - Síndic personer l’any 1778.

TORRES, Bonaventura - doctor - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1786 i 1794.

VILAR, Ramon - doctor en drets - Pretendent a un càrrec de regidor els anys 1786, 1794 i 1795. - Diputat del comú els anys 1787 i 1793. - Síndic personer l’any 1784.

VALETA, Josep - doctor en drets - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1774. - Síndic personer l’any 1772. VEGUER, Josep - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1752. VIDAL, Francesc - Diputat del comú l’any 1804. VIDAL, Josep - doctor en medicina - Contribuent núm. 29 en el cadastre de 1760. VIDAL, Narcís - mercader - Pretendent a un càrrec de regidor l’any 1716. VILA, Ramon - notari - Contribuent núm. 2 en el cadastre de 1717. VILANA, marquès de - Contribuent núm. 12 en el cadastre de 1800.

VILARET, Jeroni - blanquer - Contribuent núm. 28 en el cadastre de 1800. VILLAR, Pau - Diputat del comú l’any 1799. VIOLA, Josep - adroguer - Diputat del comú l’any 1766. VIÑAS, Isabel - Contribuent núm. 21 en el cadastre de 1800. VINYES, Joan Baptista - confiter - Contribuent núm. 23 en el cadastre de 1760. ZAMENO, Juan - mariscal de camp - Corregidor interí l’any 1753.

VILANOVA, Josep de - Candidat a un càrrec de regidor l’any 1748. - Procurador síndic general l’any 1764. 171

Bibliografia: Bosch, Andreu. Summari, índex o epítome dels admirables y nobilíssims títols de honor de Catalunya, Rosselló y Cerdanya, y de les gràcies, privilegis, prerrogatives, preheminències, llibertats e immunitats gòsan segons les pròpies y naturals lleys. Perpinyà: Pere Lacavalleria Estamper, 1628. Constants, Luís G., “Una crónica inédita de la Guerra de Sucesión en Gerona”, a Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, V (Girona, 1950), p. 11-15. Gay Escoda, Josep M. El Corregidor a Catalunya. Madrid: Marcial Pons, 1997. Grahit Papell, Emilio. “Gerona durante la Guerra de Sucesión”, a Revista de Gerona, núm. 20 (Girona, 1895), p. 9-331. Iglésies, Josep. El cens del comte de Floridablanca, 1787 (Part de Catalunya). Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1969-1970, 2 vols. Mercader, Joan. Felip V i Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1968. —. “Del ‘Consell de Cent’ al ayuntamiento borbónico. La transformación del municipio catalán bajo Felipe V”, a Hispania, LXXXII (Madrid, 1961), separata, 114 p. —. El segle XVIII. Els Capitans Generals. Barcelona: Editorial Teide, 1957. —. La transformació dels municipis catalans en temps de Felip V. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 1963. Nadal Farreras, Joaquim. La introducción del catastro en Gerona. Contribución al estudio del régimen fiscal de Cataluña en tiempos de Felipe V. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1971. Rahola, Carles. La ciutat de Girona. Barcelona: Editorial Barcino, 1929, 2 vols.

172

Sanmartí, Antonio. Colección de órdenes relativas a la Nueva Planta de la Real Audiencia de Cataluña. Lleida: Vda. e Hija de Escuder, S.A. Torras i Ribé, Josep M. Els municipis catalans de l’Antic Règim (1453-1808). Barcelona: Edicions Curial, 1983. —. [Ed.], Escrits polítics del segle XVIII. Documents de la Catalunya sotmesa. Vic: Editorial Eumo, 1996. —. Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió sistemàtica (1713-1715). Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2005 [4ª edició 2007]. —. La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (16971714). Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 1999 [Reed. 2001 i 2007]. —. Los mecanismos del poder. Los ayuntamientos catalanes durante el siglo XVIII. Barcelona: Crítica, 2003. —. “Protesta popular i associacionisme gremial com a precedents de la reforma municipal de Carles III a Catalunya (1728-1771)”, a 2on. Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Pedralbes, 8-II (Barcelona, 1988), p. 13-25. Voltes Bou, Pedro. “La entrega de la plaza de Gerona al Archiduque Carlos de Austria en 1705-1706”, a Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, (Girona, 1949), separata, 22 p.

173