La Girona Medieval by Ajuntament de Girona

LA GIRONA MEDIEVAL

ELS ITINERARIS Aquest itinerari forma part de la col·lecció “Girona, itineraris” que edita l’Ajuntament de Girona. Els itineraris d’aquesta col·lecció tenen com a objectiu principal donar a conèixer el medi natural i urbà de la ciutat a partir d'una sèrie d'activitats, com ara un passeig, un conte, un joc. D'aquesta manera, els itineraris ens poden ajudar a mirar i a descobrir aquells aspectes quotidians del nostre entorn que sovint ens passen desapercebuts. La proposta inclou tant itineraris per espais naturals de la ciutat com recorreguts que mostren els seus diversos aspectes històrics, econòmics o socials. Perquè és amb la interacció dels dos elements, el natural i el derivat de la intervenció de l'home, que es va conformant l'evolució d'un territori, cosa que ens permet interpretar millor els canvis de la ciutat que hi va creixent. Els itineraris que presentem poden portar-se a terme des de l'escola. En aquest cas, el mestre serà el guia de l'activitat i podrà adaptar-los al nivell i l'interès dels seus alumnes. Però també es poden fer els itineraris a nivell individual, amb la família, associacions d'esplai, associacions de veïns, o amb qualsevol altre grup amb ganes de conèixer la ciutat.

QUÈ US PROPOSEM? A partir del segle XI, Girona va començar a créixer fora de les muralles, formant diversos burgs o barris. Del segle XII a mitjans segle XIV, la ciutat va augmentar cinc vegades la seva superfície i fins a nou la seva població. En aquest itinerari us proposem un passeig pel creixement urbà de la Girona medieval, observant carrers, edificis, voltes o ponts, alhora que es fa un repàs a altres elements configuratius de l’època com poden ser els poders que la governaven o detalls de la vida més quotidiana com és, per exemple, la configuració de la casa medieval.

LA GIRONA MEDIEVAL. INTRODUCCIÓ Notes bàsiques de topografia i urbanisme

L’accidentat relleu de la riba dreta de l’Onyar fa que molts carrers d’aquesta zona tinguin forts pendents, rampes i escales. A la imatge, mur medieval d’una casa a l’inici de les escales de la Llebre, a l’antic barri de la Vilanova.

La ciutat de Girona s’assenta sobre un relleu força irregular. Mentre la riba esquerra del riu Onyar (on hi ha el barri del Mercadal i els eixamples més grans i importants de la ciutat actual) forma part del pla de Girona, i per tant ocupa un terreny perfectament llis, la riba dreta, on es troba la ciutat primitiva, se situa damunt dels darrers contraforts de la serralada de les Gavarres, i per això té un pendent accidentat amb forts desnivells. Dins de la Força Vella el desnivell arriba a ser d’uns 60 m en 300 m lineals d’est a oest. Aquest pendent està dividit en una sèrie de terrasses (Torre Gironella, plaça dels Lledoners, plaça de la Catedral i carrer de la Força), connectades segons els llocs de manera més suau (pendents) o més abrupta (petits penya-segats). En fundar la ciutat de Gerunda vers la tercera dècada del segle I a.C., els romans van intentar dividir-la en illes de cases rectangulars tot i la dificultat dels desnivells; per això al Barri Vell hi ha carrers en sentit est-oest molt costeruts, en forma de rampes o d’escales (carrer Cúndaro, carrer Sant Llorenç), i en canvi els que circulen nord-sud (com el carrer de la Força) són una mica més planers perquè aprofiten les terrasses naturals. Cap al nord, a la zona de Sant Feliu, s’aprofità la petita planura del curs final del Galligants, tot i que més enllà, a Santa Llúcia, ja es construïa a la falda de Montjuïc. Per contra, la zona sud tingué dues àrees orogràfiques molt ben diferenciades: la Vilanova, costeruda i accidentada (escales de la Llebre) i l’Areny, més planer, al costat del riu (carrer Ciutadans, la Rambla).

Això ha tingut una importància determinant en la configuració urbanística del traçat urbà, que es va fer en funció d’aquests desnivells i amb una planificació més o menys ordenada segons el lloc i l’època. La Força Vella (en època romana) i l’Areny (al segle XII), així com algunes parts del Mercadal, van ser urbanitzades amb una estricta distribució dels espais i dels carrers, com ho seria part de l’Eixample al segle XIX. Per contra, algunes altres parts de la ciutat (Santa Llúcia, la Vilanova, part del Mercadal) es van organitzar en funció sobretot de la dificultat del relleu, però també segons la distribució de les possessions i, encara, seguint el traçat dels camins o altres cursos (com la sèquia Monar) que arribaven a la ciutat.

Història del creixement urbà

Plànol del creixement urbà medieval de Girona

Els romans varen fundar Girona com a punt de control i domini de la via Heraclea, la principal via de penetració a la Península Ibèrica que, més endavant, es va anomenar via Augusta. L’emplaçament costerut i la complicada topografia van determinar la forma del recinte urbà que, a vol d’ocell, dibuixava un triangle imperfecte on els vèrtexs coincidien on avui troben la torre Gironella, a llevant, el portal de Sobreportes, al nord, i el capdavall del carrer de la Força, a migdia. Les muralles marcaven el perímetre urbà i, malgrat que es van refer en el segle III d.C. es va respectar el recorregut original que es va mantenir intacte fins al segle VIII. A l’interior, la divisió original era d’illes de cases rectangulars, que amb el temps es van anar desfigurant i combinant en illes més grans que es menjaren alguns dels carrers. Fora de les muralles no hi va haver durant aquests segles cap creixement important: si bé es podria parlar d’alguns suburbis de molt poca entitat, als vorals de la

ciutat i sobretot dels camins que hi arribaven hi havia principalment agrupacions de tombes (neròpolis, és a dir els cementiris de la ciutat, ja que en el món romà era prohibit d’enterrar els difunts a l’interior del perímetre urbà. L’any 785 els habitants de Girona van sortir del domini sarraí i van lliurar la ciutat als francs. Girona era llavors terra de perillosa frontera i, per aquells anys, s’aixecaven unes muralles noves molt sòlides que van representar una puntual ampliació urbana cap al nord, en el sector del Passeig Arqueològic. El veritable creixement urbà fora murs no es va produir fins ben entrat el segle XI. Primer tímidament al voltant de la vella església de Sant Feliu, que va consolidar el burg o barri homònim i, des del segle XII, amb empenta arreu. El temps que va del segle XII a mitjan segle XIV fou molt dinàmic per a la ciutat que va augmentar la superfície urbana cinc vegades i la població fins a nou. Al sud del carrer Ballesteries s’obria l’Areny que es va urbanitzar intensament a partir del segle XII al voltant del mercat que s’hi celebrava que, per entendre’ns i situar-nos, s’ubicava a l’espai comprès entre els actuals carrers Mercaders i la Rambla En poc més de cinquanta anys va esdevenir el burg amb més pes demogràfic i comercial de Girona. L’expansió urbana no s’aturava i s’anava estenent com una taca d’oli fundant altres barris: el Cap de l’Areny, Vilanova, el Puig de Vilanova i Vallnegra. Plegats conformaven un gran espai urbà que s’estenia des de les Pedreres fins al riu Onyar i des de la plaça de l’Oli al començament del carrer del Carme. En el segle XIII es van fornir altres burgs menors lluny de l’Areny: el de Sant Pere de Galligants a redós del monestir, el de Santa Eulàlia, amb la petita església parroquial enfilada sobre les primeres costes de Montjuïc, i el de Pedret. Finalment cal esmentar la urbanització de la riba esquerra del riu Onyar que va esdevenir en el barri del Mercadal. A la segona meitat del segle XIV la inestabilitat política i militar va comminar el rei Pere III a ordenar la fortificació de la majoria de viles i ciutats de la corona. Girona no en va ser una excepció i això obligà a bastir una nova muralla que havia de cloure i protegir tots el barris crescuts més enllà del recinte murallat de la ciutat antiga que, d’aleshores ençà, es va conèixer com la Força Vella. El final de la baixa edat mitjana va ser dura per Catalunya i Girona no se’n va escapar: epidèmies, males collites, crisi social, fallida financera de la corona, guerres... Aquests factors van convergir en una davallada demogràfica general de la ciutat que arribà al punt més crític al final de la guerra civil catalana, en el segle XV, i que no va començar a remuntar fins el segle XVI. Les notícies documentals de l’època ens parlen d’escassa o nul·la inversió urbana, de cases arruïnades, fins i tot, de carrers sencers enderrocats com el de Ballesteries que es no es va reconstruir fins a partir del 1500. Tanmateix l’estructura urbana general de la ciutat es va mantenir en el temps amb pocs canvis significatius fins a les acaballes del segle XIX.

Els poders i la ciutat medieval

Plànol dels dominis directes de la ciutat medieval

Un vell tòpic volia presentar la ciutat medieval com una illa de llibertat en el món feudal, però això no va ser pas així. En realitat, els espais urbans s’inclouen perfectament dins la dinàmica de la societat prefeudal i feudal, amb una sèrie de matisos representats pel règim d’administració municipal que malgrat tot no aconsegueixen desfer un marc bàsicament feudal. Des de la crisi de les estructures de l’Imperi Romà, l’Església va assumir en una part molt important les atribucions de l’autoritat pública, especialment durant l’existència del regne visigot hispà (ss. V-VII). Després del breu parèntesi musulmà, la inclusió de la ciutat dins l’Imperi Franc va representar l’aparició d’un nou poder públic, el del comte, que compartia amb el bisbe nombroses atribucions però que se situava teòricament per damunt d’ell. Tanmateix, tant en l’àmbit urbà com en el rural, les possessions del clergat eren cada cop més importants, i en això es basava una autoritat real més enllà de la institucional. Amb la constitució del casal comtal de Barcelona-Girona, el bisbe restava com a màxim possessor i alhora màxima autoritat urbana de fet, acompanyat dels canonges de la catedral, que havien de prendre un relleu importantíssim des de la darreria del segle desè. Aquesta preeminència eclesiàstica ha tingut una importància determinant en la configuració i fins i tot l’aspecte de la ciutat, ja que els clergues detentaren la possessió de la majoria d’immobles de la Força Vella i també de bona part dels terrenys on havia de créixer la ciutat (Vilanova, Mercadal...). A més, fins i tot la muralla urbana, clar signe de l’autoritat pública, anava essent infeudada a particulars per fragments, juntament amb les cases adjuntes. La feudalització de la ciutat és molt clara si contemplem la infeudació dels tres castells situats damunt les antigues portes urbanes de la Força Vella (Gironella, Sobreportes, Cabrera). De totes maneres, el comte, i a partir de 1137 el rei, continuava essent el poder públic principal de la ciutat, tot i que amb una base de possessions més aviat escassa. Entre 7

1160 i 1172 el poder directe reial s’afirmà amb la possessió de la zona de l’Areny, on tenia lloc el pròsper mercat de la ciutat; però no més enllà. L’autoritat superior del rei es va manifestar, però, d’una manera molt més rellevant: abans de 1182 Alfons I concedia als gironins, per primer cop a Catalunya, un règim autònom de govern municipal, confirmat el 1184 i basat en la constitució d’un consell de sis jurats que tenia, entre altres coses, la potestat de recaptar impostos generals o talles. D’aquesta nova administració en quedaven exempts els clergues i la comunitat jueva, amb furs propis, però en tot cas es definia clarament un nou marc jurídic urbà situat sota la potestat directament reial. Encara a finals de segle el rei alliberava els gironins d’una sèrie de mals usos característics del règim feudal. La resta de la història de la ciutat, fins ben bé el segle XIX, va quedar marcada per aquesta configuració en diferents autoritats i poders (el rei, els jurats, el bisbe, el capítol de la catedral, i l’aljama dels jueus fins a 1492) que sovint s’enfrontaven per preservar els seus drets i privilegis. Tot un altre context del que avui ens pot inspirar la moderna ciutat governada per un ajuntament com a únic representant d’un poder públic indiscutible.

El carrer i la casa medieval

Planta i perspectiva restitutives d’una casa medieval del carrer Ciutadans, avui part del colmado Moriscot. 1) pati, 2) celler, 3) sala, 4) badiu, 5) galeria volada, 6) carrer i porta d’accés

A dalt de tot, es pot veure el badiu, terrassa coberta molt habitual a la casa medieval.

La imatge romàntica de la ciutat medieval fressada per un laberint de carrers, estrets i sinuosos ha abonat la idea falsa d’un urbanisme gairebé espontani i poc endreçat. Els carrers del barri Vell de Girona ens han arribat modelats per la successió de modes i necessitats, i per segles de pressió de la propietat privada sobre la via pública, però sovint aquesta s’ha exercit amb més impunitat en èpoques posteriors a la medieval. A la Girona dels segles XII al XIV el flux demogràfic del camp a la ciutat va anar en augment i va crear una demanda cada vegada més forta de sòl urbà. En aquestes circumstàncies la construcció de cases esdevenia una inversió profitosa. La rendibilitat, però, exigia una planificació acurada en el disseny de les illes urbanes amb la finalitat d’aprofitar al màxim l’espai disponible. Aleshores no hi havia blocs de pisos i cada casa tenia una sortida independent al carrer. Per això es feien estretes de façana i generalment fondes. L’economia d’espai va popularitzar en el segle XIII la paret mitgera (compartida per dos immobles contigus), un precedent clar de la casa aparellada, i va procurar solucions enginyoses com ara la de construir sobre els espais públics mitjançant voltes, pilars i arcades que no obstaculitzaven la lliure circulació dels vianants. Un bon exemple el tenim en les voltes de la Rambla o les d’en Rosés. Les cases també van haver de créixer en alçada: sovint tenien només una estança per planta i fins a quatre o cinc pisos. Només les famílies benestants gaudien de cases de façana ampla, la qual cosa era un signe de riquesa i èxit social. La Fontana d’Or, la llar que la família Sitjar va construir cap el 1221, n’és un bon exponent. Malgrat la diversitat constructiva, a la casa medieval hi ha una sèrie d’elements que es repeteixen gairebé invariablement i permeten proposar un model prototípic. Normalment la casa s’articulava en diversos cossos juxtaposats que tenien un pati en una posició intermèdia. Aquest pati era l’element central que feia de distribuïdor, donava llum interior i recollia l’aigua de pluja en una cisterna o un pou. El pati també solia articular els accessos a la primera planta mitjançant una escala, que qui podia feia arribar fins una galeria porxada a nivell del primer pis. La planta baixa es destinava a celler, magatzem, quadres, cuina, latrines i altres menes de serveis. La planta noble o primer pis era on el propietari fixava la seva residència; l’estança

principal, que es procurava que donés al carrer, sovint s’anomena sala o aula en els documents coetanis, destacant el seu caràcter principal. Podia haver-hi entre un i tres pisos més, i al capdamunt de la construcció, el badiu, que és una mena de golfa molt oberta o terrassa coberta molt habitual a la casa medieval.

L’ITINERARI TINERARI

Itineraris:els barris

A. Burgs de Sant Pere i de Sant Feliu Aquests dos nuclis, situats al nord de la ciutat i separats a grans trets pel curs del riu Galligants, van ser la primera ampliació urbanística de la ciutat amb hàbitats en extensió marcadament fora del antics murs de la Força Vella, que tingué lloc a partir del segle XI (uns dos-cents anys abans, l’ampliació carolíngia de l’antiga muralla, a la zona del claustre de la catedral, només va reajustar-ne el traçat). La raó de la seva distinció, a més de les raons físiques, obeeix a raons de domini fiscal i puntualment jurisdiccional: el burg de Sant Feliu tenia una part que pertanyia al rei, a la zona dels Banys, i una altra de més gran, al voltant de l’església i cap al nord, que pertanyia a les esglésies de Sant Feliu i de la Catedral; en canvi, el burg de Sant Pere pertanyia íntegrament a l’abat del monestir, qui fins i tot n’adquirí la jurisdicció civil i criminal. A l’extrem nord, el petit burg de Santa Eulàlia pertanyia també a la seu. 1. Santa Llúcia Sacosta

Plaça de Santa Llúcia, que era l’antiga plaça principal del monestir de Sant Pere de Galligants, l’església del qual es veu a la dreta. Darrera els xiprers, els absis de Sant Nicolau, i al fons, la muralla de Santa Llúcia.

L’església de Santa Llúcia Sacosta, originalment anomenada de Santa Eulàlia, es troba situada dins l’angle més al nord de la muralla que protegia l’ampliació nord de la ciutat de Girona i fou una antiga església parroquial documentada d’ençà del segle XI, tot i que la tradició la volia fer remuntar fins a època visigoda. El seu terme parroquial arribava fins a Campdorà per Montjuïc, mentre que pel vessant gironí només abastava un petit burg de poques cases a redós del vessant de la muralla. De l’edifici romànic en coneixem ben poc, només alguns murs i el timpà de la porta, que es poden

remuntar al segle XIII. La resta del temple actual és fruit d’una reforma del segle XVII, al qual s’afegiren reformes posteriors com el curiós campanar neogòtic de base triangular. Entre els anys 2003-2005 va ser rehabilitada com a equipament municipal. 2. Sant Pere de Galligants, Sant Nicolau, Hospital dels Capellans A la dreta del curs del riu Galligants s’obre la plaça de Santa Llúcia; té una estructura allargassada que en realitat és testimoni de la seva primitiva funció, ja que es tractava de la plaça del monestir de Sant Pere de Galligants. D’aquest monestir benedictí, del qual hi ha notícies documentals d’ençà del segle X, se’n conserva perfectament l’església de planta basilical i amb transsepte, construïda al segle XII, amb el seu claustre; actualment és la seu gironina del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Mirant a la façana de l’església, a la dreta hi ha una filera de cases que pertanyien a les dependències del monestir: la més propera a l’església havia estat la casa de l’abat, i encara mostra un escut esculpit a la llinda del portal. A l’altra banda de la plaça hi ha l’església de Sant Nicolau, una altra del conjunt monàstic, situada damunt d’una antiga necròpolis de l’Antiguitat Tardana. Fou construïda al segle XI i molt reformada al segle XII i posteriors. Finalment, a l’entrada de ponent de la plaça hi queda un edifici, a l’esquerra, fet amb carreus ben tallats: és l’antic Hospital dels Capellans o de la Seu, una institució d’assistència als pobres i malalts que funcionà a partir del segle XIII i que actualment és de propietat privada. 3. Carrer de la Barca, Carrer de les Mosques, arc de Trasfigueres

Arc de Trasfigueres, exemple d’un dels mecanismes constructius més habituals a la Girona medieval i a moltes altres ciutats.

Travessant el Galligants s’accedeix a l’antic burg de Sant Feliu pel carrer de la Barca. A principis del segle XIII es va construir un mur de contenció arran de riu que l’alliberava del perill recurrent dels aiguats i que en va permetre la urbanització, especialment de la galta de ponent del carrer. Paral·lel a l’esmentat mur es va bastir la

muralla en el segle XIV amb el portal de la Barca d’on el carrer va prendre el nom. En els carrerons adjacents encara es pot apreciar l’estructura medieval del barri. L’arc de Trasfigueres, una de les icones plàstiques de la ciutat, remunta a la primera meitat del segle XIII i exemplifica el costum tan medieval de construir sobre la via pública mitjançant arcades i voltes. 4. Plaça de Sant Feliu

La Lleona de Girona, escultura d’una columna del porxo d’una casa medieval avui desapareguda. Al fons, el campanar de Sant Feliu en restauració.

Entre els carrers de la Barca i Calderers s’obre la plaça de Sant Feliu. A l’època medieval era una esplanada sense urbanitzar que no es va integrar definitivament al teixit urbà del barri fins al segle XIV. A banda de l’esplèndida vista del temple de Sant Feliu que domina el paisatge es conserva, vora l’entrada del carrer Calderers, una columna de pedra amb una lleona esculpida que ha esdevingut un dels símbols de l’imaginari popular de la ciutat. Tanmateix es tracta d’un element arquitectònic traslladat que prové de la llotja o galeria d’una casa civil de la segona meitat del segle XIII. 5. Carrer Calderers Entre els segles XIII i XIV es va aixecar la renglera de cases assentades sobre el mur de contenció del riu Onyar. La construcció de la muralla de la segona meitat del segle XIV comportà inconvenients al carrer. Especialment un fossar i un portal interiors –el

vall de na Clara- que tallava el trànsit del cap de migdia del carrer, vora l’arrancada de la pujada de Sant Feliu. El setge que patí la ciutat durant la guerra remença (segle XV) provocà la ruïna i enderroc de moltes de les cases que no es van poder refer fins el segle següent. 6. Pujada de Sant Feliu De la trobada dels carrers dels Calderers i de les Ballesteries arrenca una pujada que mena directament al portal de migdia de l’església de Sant Feliu, i per això du el seu nom. El pendent constant deixa a la seva dreta una filera de cases adossades a la part baixa de la muralla de la Força Vella: una finca que fou enderrocada als anys 90 del segle XX permet veure restes d’aquesta muralla i avaluar el seu traçat. Al capdamunt de la pujada s’arriba a una plaça eixamplada que, a més de donar accés al temple de Sant Feliu, funcionà com a cementiri d’aquesta col·legiata durant molts segles. La imponent església de Sant Feliu se situa damunt l’àrea d’un antic cementiri d’època romana on probablement fou enterrat el màrtir Feliu a inicis del segle IV. La seva tomba degué ser l’origen del lloc de culte cristià que perdurà al llarg dels segles, i on segons tots els indicis se situaren les primeres dependències episcopals de la ciutat. Actualment és un temple de planta basilical amb transsepte construït entre els segles XIII i XV, amb moltes reformes dels segles XVI (campanar), XVII (façana) i XVIII (capella de Sant Narcís). Al seu interior es conserva el conjunt d’escultura més espectacular de tot Girona: vuit sarcòfags romans i paleocristians (ss. III-IV) d’una qualitat artística i una riquesa iconogràfica excepcionals. 7. Portal de Sobreportes i Banys Àrabs

A prop dels Banys Àrabs, el casal de Sarraïnes conserva bona part de la seva estructura medieval, fins i tot amb algunes obertures del segle XIII. Des d’aquí es pot tenir una bona perspectiva del campanar (restaurat) de Sant Pere de Galligants.

Rere la imponent capçalera de Sant Feliu hi trobem el portal de Sobreportes. Era la porta nord de la Força antiga i un dels principals bastions defensius de la ciutat. Les dues potents torres cilíndriques obrades en el segle XIV que el flanquegen embolcallen, al seu torn, les dues torres de planta quadrada construïdes a finals del segle III. Seguint cap a llevant i deixant enrere l’antiga església de Sant Lluc, seu dels manaies, aviat veurem la llanterna dels anomenats “banys àrabs”. Es tracta d’un establiment de banys públics que imita la disposició dels banys musulmans medievals que els cristians van descobrir després de la conquesta de Lleida i Tortosa en el segle XII. La majoria de ciutats i viles importants catalanes en disposaven però els de Girona són els més ben conservats de Catalunya. Els va construir el noble Arnau de Llers sota llicència reial el 1194 i, cent anys després, es van haver de refer dels desperfectes que patiren en el setge de 1285. L’estructura interna està compartimentada en quatre estances seguides amb funcions diferenciades: el vestuari, la sala freda, la tèbia i finalment la calenta amb dues piscines i el forn i la caldera al capdavall. 8. Passeig Arqueològic Podem continuar el nostre camí vers la Força Vella pel Passeig Arqueològic (o Passeig de la Reina Joana), un camí condicionat als anys 60 del segle XX que en realitat passa per l’espai d’antigues hortes en les terrasses situades damunt el riu Galligants. Tot passejant-hi podem contemplar a mà dreta la muralla nord de la ciutat vella, corresponent en aquest sector (el del claustre de la catedral) a l’eixample del segle IX. Però sobretot, a mà esquerra, tindrem una visió general i molt completa del barri que acabem de visitar: l’església de Sant Pere de Galligants i el seu claustre en primer terme, a baix, més enllà del riu; darrera seu, l’església de Sant Nicolau i tota l’extensió del burg de Sant Pere; més amunt, les poques cases del barri de Santa Llúcia, presidides per l’antic temple amb el seu campanar característic; i, més enllà de la muralla conservada, el vessant sud de la muntanya de Montjuïc, on si ens hi fixem podrem identificar les restes del castell del segle XVII. Al capdamunt del passeig, seguint el curs del riu, podrem albirar el monestir de Sant Daniel al cor de la vall del mateix nom. B. Força Vella És el nucli originari de la ciutat, implantat pels romans al segle I aC i molt poc modificat en el seu perímetre. De fet, la base del seu urbanisme interior és la xarxa de carrers i illes de cases que delimità la implantació romana original, que ha estat força modificada al llarg dels segles però que encara conserva part dels seus caràcters originals. El veritable eix és el carrer de la Força, l’antic kardo maximus i recorregut urbà de la Via Augusta (anomenada també en època medieval la Via Francisca, el camí de Barcelona o el camí ral) a partir del qual neixen una sèrie de carrerons perpendiculars que delimiten illes rectangulars. El domini de tot aquest sector pertanyia a la Seu, i en realitat, si deixem de banda el call jueu, les cases de la ciutat vella eren els habitatges, en una alta proporció, dels membres del clergat catedralici, canonges i sobretot beneficiats.

9. Portal de Sant Cristòfol L’antiga capella de Sant Cristòfol (segle XIV) va donar nom al veí portal en el segle XVIII quan unes reformes la van incorporar a les muralles. En el carrer, dins el recinte, les cases i patis que s’hi aboquen, a l’època medieval n’eren algunes més que s’han perdut, formaven part del barri catedral on clergues, dignitats i institucions religioses hi tenien residència. 10. Carrer dels Alemanys

Si el traçat del carrer Alemanys és l’original, moltes de les seves cases han estat transformades després de l’Edat Mitjana. A la façana d’algunes d’elles es veuen encara restes de les obertures medievals, com aquesta finestra bífora del segle XIII.

Per bé que el nom prové del temps en què tropes centre europees s’hostatjaren a les casernes del castell de Gironella en època moderna, és un dels carrers on millor s’ha preservat la fesomia medieval. A banda de l’ardiaca de la Selva i dels sagristans major i segon, una nodrida representació de canonges hi tenia la residència. Aquelles cases nobles han resistit prou el pas del temps malgrat els afegits i reformes posteriors. Només cal una mirada atenta per veure’n finestres, portes, patis i façanes sencers que delaten el caràcter i la serena elegància de l’arquitectura civil medieval. 11. Carrer Bellmirall i plaça de Sant Domènec El topònim ja s’esmenta en el segle XIII i aleshores feia referència a un espai urbà molt concret situat entre el call jueu i el portal Rufí. El portal es mig conserva integrat a les façanes d’ambdues bandes de la rampa que connecta el carrer Alemanys amb la plaça de Sant Domènec. El terme Bellmirall ha quedat reduït al carrer que mena a la plaça Lledoners. Els testimonis medievals abunden a les façanes actuals en murs, finestres paredades, portes i espitlleres.

12. Plaça Lledoners

A la plaça Lledoners es conserven alguns dels edificis més antics de la ciutat: és el cas d’aquesta casa, construïda amb petits blocs disposats en espina de peix i grans carreus als angles, que segurament es remunta al segle X.

L’espai de la plaça dels Lledoners sembla que ja es trobava sense edificar en el traçat urbà original d’època romana, i per tant és dels espais públics més antics de la ciutat. Avui la plaça, que en realitat oculta un desnivell notable, està ocupada per una gran font, abeurada per una cisterna que recollia les aigües de la mina del Calvari i que va ser construïda pel bisbe Bernat de Pau (1436-1457), com indiquen els escuts que encara hi ha esculpits. La plaça fou també un dels espais centrals d’aquest sector de la Força Vella, ocupada fins fa pocs segles per cases dels clergues de la Catedral: a la dreta, amb una viva cantonada de blocs de pedra sorrenca i trams de paret en espiga de peix, hi hagué la casa del sagristà segon; al fons de la plaça, a l’actual convent de les Filles de Sant Josep, hi havia la casa del sagristà major de la seu; i el límit esquerre el constitueix el palau dels bisbes, actual seu del Museu d’Art de Girona. 13. Plaça dels Apòstols

A la plaça dels Apòstols, abans ocupada per algunes cases, hi havia la residència de l’Ardiaca Major. La casa té parts molt antigues, com es veu en diferents indrets de la façana, però va ser completament reformada des del segle XVII.

El que avui anomenem plaça dels Apòstols, per raó de les escultures que fins 1936 ornamentaven la porta sud de la catedral que hi obre, tenia en època medieval un aspecte molt diferent. Com a plaça només hi existia l’espai més proper a la catedral, que també era emprat com a cementiri: la resta de la plaça era ocupada per cases, limitades per alguns carrers costeruts que pujaven en direcció a Torre Gironella. L’actual túnel a l’inici del carrer Cartañá no és més que la continuació del traçat d’un d’aquests carrers. Moltes d’aquestes antigues cases eren també vinculades a clergues de la seu; de fet, el gran immoble que encara avui es conserva al límit sud de la plaça era el palau de l’ardiaca major, la segona personalitat de la diòcesi després del bisbe. A principis del segle XVI, quan es decidí d’obrir les escales de la Pera, els canonges i el bisbe van emprendre també la reforma de la plaça: van construir una gran cisterna amb un pou a la meitat oest, que encara es conserva, i van alliberar la resta de l’espai, deixant-lo amb un aspecte semblant al que té avui. 14. La Pia Almoina i el Mercadell Deixant la Plaça dels Apòstols, baixarem fins a la font de la Pera i girarem a la dreta, de manera que ens quedarà al davant el massís de les escales de la catedral, construïdes a les darreries del segle XVII. Seguint endavant, arribarem a la Plaça de la Catedral, l’antiga plaça cívica del fòrum romà, que en època medieval hom anomenava el Mercadell, o petit mercat. Cal que ens imaginem la plaça ocupada per algunes cases i una escala de la catedral força diferent: més curta, més dreta i amb una filera de cases a cada banda. A la galta sud de la plaça hi ha un imponent edifici, molt restaurat, però construït bàsicament entre els segles XV i XVI, amb unes magnífiques finestres coronelles: és l’antiga Pia Almoina, una institució benèfica fundada al segle XIII i vinculada a la catedral. Actualment és la seu de la demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. 15. Carrer de la Força Si ens orientem cap al sud entrarem al carrer de la Força que, com indica el seu nom, és l’eix vertebrador de la Força Vella. Circula per la terrassa més baixa de l’antic recinte urbà, separat pel sorral del riu per un petit penya-segat que va aprofitar la muralla i a redós del qual, a baix, s’instal·laren les cases de la galta oriental del carrer Ballesteries. El carrer en realitat perpetua el traçat de la Via Augusta, el camí que menava a Roma: la ciutat de Gerunda, de fet, es va fundar en aquest indret per poderlo protegir i controlar. El seu desnivell és notable i té la seva cota més alta en passar pel costat de la Placeta de l’Institut Vell. Davallant pel carrer de la Força, trobem un carreró que puja cap a l’esquerra mitjançant unes escales irregulars, el carrer de Cúndaro, que és un dels que pertanyen a l’antiga xarxa urbana d’època romana. Poc més enllà sorgeix la placeta i les escales de la Pera, que tenen un traçat diagonal respecte als carrers de la Força i de Cúndaro: en efecte, no corresponen al disseny original de la ciutat, sinó que foren obertes vers 1530. Al fons de la placeta hi ha l’edifici anomenat “la Pabordia”, actualment una botiga, que representa un exemple molt notable de casa senyorial urbana amb torre (ss. XII-XVII). Una mica més avall trobarem a la nostra esquerra un carreró que puja dret amb aspecte de túnel: és el carrer de Sant Llorenç, un dels altres carrers que recorda la trama romana fundacional. Les modificacions al llarg dels segles han fet que el seu traçat hagi adquirit un aspecte sinuós i que una sèrie de voltes en cobreixin els

primers trams: la volta, que permetia el pas als vianants i donava més espai als pisos dels immobles, és un dels trets més característics de l’arquitectura urbana medieval. Cal dir que el carrer de Sant Llorenç es troba al centre de la zona del Call Jueu de la ciutat (alguns documents esmentaven el carrer de la Força com el “carrer d’Israel”); quan els jueus foren expulsats el 1492, el canvi de mans de moltes de les finques d’aquest sector provocà també un bon nombre de reformes que emmascararen l’aspecte original d’aquesta part de la ciutat.

. Façana d’una casa del carrer de la Força. Malgrat les transformacions, representa molt bé el tipus general de casa urbana medieval, estreta de façana però molt alta.

16. Placeta del Correu Vell Al capdavall del carrer de la Força hi trobem la placeta del Correu Vell, un petit eixample del carrer que es trobava antigament de part de dins de la porta sud d’accés a la ciutat vella, anomenada porta de l’Areny. Aquesta porta estava protegida per una torre rodona que fou enderrocada l’any 1859. Cap a l’esquerra pugen les escales d’Oliva i Prat, que ens durien a la zona de l’antic castell de Requesens que protegia aquest sector de la muralla. La part baixa de la placeta, passades les escales, ja es troba fora de la ciutat antiga; el carrer de Carreras i Peralta perllonga el traçat de la Força tot seguint el curs de la Via Augusta, i havia estat en època romana una zona de necròpolis a banda i banda del camí.

C. Areny Aquesta zona, que correspon a l’antic sorral (arenarium) del riu Onyar, va ser la que va experimentar un creixement urbanístic més espectacular enllà de les muralles de la Força des del segon quart del segle XII. La raó és molt clara: la plaça del Mercadell havia quedat petita per al mercat urbà, que reflectia la prosperitat econòmica de la ciutat, i les transaccions econòmiques es van traslladar a la planura del costat del riu, a tocar del camí que en aquest sector ja circulava a peu pla. La instal·lació del mercat va propiciar la ràpida urbanització del sector, on confluïen interessos sobretot del comte-rei i de la catedral; l’impuls s’estengué fins a la zona del carrer Albereda i més enllà, que els documents anomenen el “cap de l’Areny”. No només la zona planera de l’Areny fou objecte d’urbanització, sinó també el desnivell que se situava immediatament a l’est, que s’anomenava la “Vilanova”. En aquest sector els principals actors van ser l’església de Sant Feliu i la canònica de Sant Martí Sacosta. La urbanització de l’Areny va poder realitzar-se en bona part de cap i de nou en aquell moment, i per això hi identifiquem el traçat força regular dels carrers i una divisió original en parcel·les de dimensions semblants. Moltes de les cases medievals conservades en aquest sector obeeixen encara a aquestes pautes originals. A l’Areny s’hi van instal·lar els comerciants, els menestrals i també alguns rics ciutadans, així com alguns llinatges de la noblesa local. Molts dels carrers i places, per això, duen noms d’oficis (ferreries, peixateries) o de les mercaderies que s’hi venien (oli, castanyes, cols). 17. Plaça de l’Oli

Restes de la façana d’una casa al fons del carrer del Sac, prop dels Marges Grossos i al peu d’un antic carrer que permetia pujar a la zona de l’actual Pujada de Sant Martí. Avui es pot veure conservada a l’interior de les dependències de la Diputació de Girona.

Al final del carrer Carreras Peralta s’obre la plaça de l’Oli, amb forma de triangle no gaire regular. A la dreta s’estreny per anar a la zona de la Cort Reial, on hi havia les oficines del govern reial a la ciutat. A l’esquerra dóna pas a unes escales que desemboquen en l’església de Sant Martí Sacosta, que mostra una façana barroca però que és una fundació del segle XI, on residia una comunitat de canonges. Avui hi ha instal·lat el Seminari, Arxiu i Biblioteca diocesans, a més de l’Institut Superior de Ciències Religioses. Al costat nord de les escales, el Palau dels Agullana és un imponent edifici bàsicament del segle XVII amb una gran arcada per sota de la qual circula un tram d’escales en direcció a Sant Domènec; però al final de l’escalinata encara es poden observar traces de la casa medieval que ocupava l’extrem superior d’aquesta galta. Més endavant, continuant per la plaça en direcció al carrer Ciutadans, trobem encara el carrer del Sac, un carreró que surt cap a la nostra esquerra i que aparentment finalitza en un cul de sac, tancat per un edifici on hi ha oficines de la Diputació de Girona. Dins d’aquestes oficines es pot veure encara part d’una antiga façana del segle XIII al costat del qual circulava un carrer que, tot fent ziga-zagues, pujava fins a la zona de l’actual seminari. És un sector amb forts desnivells on es marcava molt clarament la separació física entre l’Areny, a peu pla, i la Vilanova, enfilada al vessant. Aquesta àrea concreta es coneixia com “els Marges Grossos”, ja que el desnivell quedava organitzat en forma d’un petit penya-segat. 18. Carrer Ciutadans

La Fontana d’Or, una de les cases més luxoses de la ciutat medieval, vista des del carrer Ferreries Velles, on es manifesten molt bé les dimensions dels carrers de

l’Areny.

Deixant enrera la plaça de l’Oli entrem al carrer de Ciutadans, que rebé aquest nom perquè hi havia instal·lades diverses residències de ciutadans benestants i fins i tot palaus d’algunes famílies de la noblesa rural de la regió. Antigament havia rebut també el nom de carrer de la Draperia, l’activitat econòmica més important de la ciutat fins al segle XVII, base de la fortuna de molts d’aquests ciutadans benestants. Si bé el traçat del carrer és un dels eixos originals de la urbanització de tot el sector de l’Areny, poques de les cases medievals que hi havia s’han conservat. Una d’elles és la Fontana d’Or, seu avui de la Fundació Caixa de Girona que, tot i que fou molt restaurada als anys 70 del segle XX, conserva bona part dels seus trets originals medievals, com ara el pati amb escala i galeria, l’estructura dels cossos d’edifici i algunes de les obertures, així com l’organització de les façanes i els badius reproduïts als nivells superiors. La casa pertanyia a la influent família dels Sitjar, que demostrava la seva situació privilegiada amb una façana molt ampla. Al tram final del carrer, a la galta esquerra, hi ha també alguns immobles que malgrat les reformes i malmenaments conserven també part de la seva estructura original. Se’n pot veure algun exemple en alguns dels comerços d’aquest tram de carrer i també una part integrada dins les actuals dependències de l’Ajuntament de Girona. 19. Plaça del Vi

Voltes de la plaça del Vi, les antigues Albergueries, que han esdevingut un popular lloc de trobada.

Al final del carrer de Ciutadans s’obre la plaça del Vi, que antigament rebia el nom de plaça de les Albergueries. Els edificis han canviat molt amb el temps, però l’estructura de les voltes és clarament d’època medieval; fins i tot en un dels arcs de la galta dreta s’hi conserva una inscripció del segle XIV. En part de les cases d’aquest sector hi podríem veure encara restes del pati amb escala i galeries; a voltes, al capdamunt es poden endevinar restes dels badius més o menys modificats. A l’altra banda de la

plaça hi trobem la Casa de la Ciutat, molt i molt modificada, però que ja tenia aquest emplaçament a tombants del segle XIV. A partir de les Albergueries començava la zona del Cap de l’Areny, vertebrada per un carrer que seguia el curs del camí de Barcelona i que rebé el nom de carrer Albereda. Aquesta denominació procedeix del nom d’un dels seus habitants, documentat a les darreries del segle XII. 20. Carrer Abeuradors i carrer de les Ferreries Velles Si girem ràpidament cap a la dreta ens trobarem amb un curt carrer que desemboca a la Rambla i que rep el nom de carrer d’Abeuradors. Tornant a girar de seguida a la dreta entrem al carrer de les Ferreries Velles, paral·lel al de Ciutadans, que juntament amb els carrers dels Mercaders i de les Peixateries Velles (avui conservat en un tram curt) constituïen els eixos longitudinals d’organització de l’urbanisme de l’Areny. De nou moltes cases han estat modificades, però a la part final del carrer, en l’encreuament amb el carrer Minali, observem una casa que encara conserva les voltes medievals, que envaeixen part del carrer però permeten la circulació. Més enllà es pot veure la façana posterior de la Fontana d’Or. 21. Plaça de les Castanyes

Voltes del carrer Minali, que comunica la Rambla i el carrer Ciutadans amb la plaça de les Castanyes.

És l’únic testimoni que recorda l’ampla i espaiosa plaça on, ja en el segle XII, se celebrava el mercat de l’Areny. Des de 1160 la urbanització d’aquest indret va ser vertiginosa fins al punt que cap a començaments del segle XIII havia quedat configurada més o menys tal i com és ara. El pas del temps ha reformat l’aspecte dels edificis dels voltants però l’estructura general es manté intacta. Fins i tot les voltes i arcades dels trams coberts dels carrerons que hi aboquen han pervingut inalterables des del segle XIII. 22. Carrer Mercaders És paral·lel al carrer de les Ferreries Velles en el seu traçat i història. Ambdós es van planificar en l’ordenació del mercat que manà el comte Ramon Berenguer IV el 1160. A començaments del segle XIII estava completament urbanitzat. 23. Carrer de les Olles Perpendicular a Mercaders connecta amb la Rambla. De fet, si ens hi fixem bé, tots els carrers de l’Areny, des de Ciutadans fins a la Rambla i des de la Cort Reial fins Abeuradors, es disposen en direcció nord sud o est oest. Formen una densa trama urbana d’illes allargassades bastant regulars i que encara ho serien més si afegíssim alguns dels carrerons que avui han desaparegut. Aquí com enlloc del barri vell és on es pot apreciar la simplicitat de la forma urbana medieval però al mateix temps la acurada planificació pensada per donar sortida exterior a totes les cases encabint-ne el major nombre possible. L’aspecte exterior de les façanes poden haver canviat en el decurs dels segles però la xarxa viària s’ha mantingut inalterada des del segle XII. 24. Rambla i Argenteria

Façanes de la galta est de la Rambla, on es conserven nombroses obertures dels segles XIII, XIV i XV.

En el segle XII, la Rambla era la prolongació cap els arenals del riu Onyar de la plaça del mercat. La urbanització sistemàtica de la zona va fer arribar les primeres cases a la línia interior de la Rambla ja a finals d’aquell segle. En els primers anys del segle següent, es va construir un llarg mur de contenció que havia de protegir el nou barri de les escomeses del riu. Gairebé immediatament el batlle reial va començar a atorgar 25

llicències per construir sobre el carrer que passava entre les esmentades façanes i el mur de contenció (les primeres notícies remunten a l’any 1203 i les darreres al 1252). Per tal d’assegurar la lliure circulació de la via pública, cada veí interessat havia d’aixecar els pilars propis fonamentats en el mur i, per damunt, els arcs que havien de suportar el nou eixampla de la casa bastit sobre el carrer: eren les voltes de la Rambla. Hi havia diversos trams que rebien noms diferents perquè encara no s’havia popularitzar el nom de Rambla: les voltes dels Esparters, les de la Merceria... De les voltes fins al riu Onyar s’hi continuava celebrant el mercat amb nombroses parades fixes perfectament reglamentades i organitzades que determinaven sectors diferents. Així hi havia entre altres la plaça de les Cols, les taules dels canvistes, la peixateria nova i la plaça de la Fruita. A l’Argenteria les cases es van recolzar directament sobre el mur de contenció de l’Areny sense cap carrer entremig. Per aquesta raó no s’hi van construir voltes. En el cap de migdia i fins al segle XIX hi hagueren instal·lades les mesures oficials de la ciutat que eren cabdals per al mercat de la ciutat i, cap a l’areny del riu, taules i parades que conformaven espais urbans amb nom propi com la plaça dels Raïms o de la Palla. A mitjan segle XIV el rei donà llicència per construir cases vora el riu. Es començava a edificar la galta de ponent de la Rambla i Argenteria. Finalment la muralla nova, a la segona meitat del segle XIV, acabà encerclant i definint el límit d’aquest àmbit. 25. Pont de Sant Agustí Des de l’Argenteria es pot travessar el riu Onyar pel pont de Sant Agustí. El nom prové del convent que s’instal·là a l’actual plaça de la Independència en època moderna. Tanmateix, el 1339 ja s’hi esmenta un pont en el mateix lloc; era el pont d’en Pelegrí. En el document s’aclaria que era el pont que anava del portal d’en Pelegrí a l’horta de Figueroles. D. Mercadal

Al llarg del carrer Santa Clara, prop de l’església de Santa Susanna, es conserva alguna resta dels antics habitatges medievals, com aquest fragment de façana del segle XV.

És el barri que ha patit més modificacions i canvis urbans en el temps, que li han fet perdre bona part de la fesomia medieval. El barri avui es projecta des de la Plaça de la Independència, al nord, fins a la plaça del Lleó (Calvet i Rubalcaba) al sud, i des del riu Onyar, a llevant, fins a la Gran Via de Jaume I a ponent. En origen s’hi diferenciaven tres termes. El Mercadal pròpiament dit comprenia tot allò que romania al nord del rec Monar. A la primerenca vil·la romana, s’hi afegí una necròpolis suburbana i també nombrosos molins que aprofitaven la força hidràulica dels diferents braços del rec Monar, que en els segles X i XI era anomenat Rec Comtal. Cap al sud i fins a l’actual carrer de Pompeu Fabra s’estenien les hortes de Fontanilles, un topònim que rememorava les fonts públiques situades vora el riu Onyar i que encara avui recull el carrer de Fontanilles. A l’època medieval aquest era el principal accés a la ciutat venint del camí de Vic o de Santa Eugènia. La fundació del convent de Sant Francesc d’Assís, en el segle XIII, va engegar la urbanització dels entorns però no es va completar fins a principis del segle XIV. El terç de migdia del Mercadal corresponia al terme de Cuguçac. El nom li venia del rec que discorria parcialment pel mateix traçat de l’actual Gran Via abans de desguassar a l’Onyar. El mas Pla, bastit en el segle XI vora l’actual edifici del Bolet, conreava els camps i horts de l’indret. A mitjan segle XIII, els Pla van iniciar els primers establiments de famílies en solars per tal d’edificar-hi les primeres cases dels que serien els carrers de Canaders, Savaneres i Flassaders. En el segle XIV aquests termes antics es van anar diluint enmig d’una urbanització cada vegada més global. A la fi del segle XIV es va aixecar una muralla que els tancava tots tres dins un mateix recinte. Des d’aleshores el topònim Mercadal es va anar imposant. Tanmateix la davallada demogràfica i econòmica del segle XV va ser més acusada en el Mercadal que enlloc de la ciutat i això en va afavorir els canvis urbans posteriors. La construcció dels baluards, en el segle XVII, obligà el trasllat del convent de Santa Clara i de l’hospital de Santa Caterina a l’interior del recinte murallat del Mercadal. En el segle XVIII es va construir l’hospici, avui la Casa de Cultura. Al segle XIX, la construcció de la fàbrica Gròber, l’enderroc del convent de Sant Francesc i l’obertura del carrer Nou i, finalment, al segle XX, l’enderroc de les muralles i la construcció de la Gran Via Jaume I varen acabar de donar al barri l’aspecte que avui a grans trets el caracteritza. 26. Plaça de la Independència i carrer Santa Clara La plaça és coneguda popularment amb el nom de Sant Agustí en record del convent que s’hi aixecà en època moderna. Tanmateix la plaça actual es va concebre a la fi del segle XIX i no es va enllestir fins vora cent anys després. D’allí en surt el carrer de Santa Clara, que rebé aquest nom pel convent que s’hi instal·là al segle XVII. A l’època medieval ja hi havia en el seu mateix curs un carrer principal que, des del portal de Figueroles a la muralla, menava cap a migdia fins al Pont de Pedra, el més antic de la ciutat, que es va construir a la tercera dècada del segle XIII. Cada tram del carrer rebia un nom diferent, fins arribar a la plaça del Mercadal on s’apilonaven els molins ubicats sobre el rec Monar. 27. Carrer del Perill i església de Santa Susanna del Mercadal El carrer Perill enfila l’antic camí que passava a frec del rec Monar i que, sortint del Mercadal, es convertia en la via Monera que anava a Salt; a l’inici forma una petita

plaça, a l’angle de la qual es pot contemplar part d’un immoble amb finestres d’arc conopial, del segle XV, que és una de les poques restes visibles d’habitatges antics al barri. Cal destacar l’estructura austera i recollida de l’església de Santa Susanna del Mercadal, que fou, des del segle XI, la parroquial del barri. L’obra actual remunta als segles XIV i XV. El campanar, enderrocat a la guerra civil com les voltes interiors, va ser redissenyat recentment. 28. Plaça Josep Pla L’espai havia estat ocupat per les instal·lacions de la fàbrica Gróber i en època medieval pel cementiri del convent dels franciscans. A l’angle sud-est de la plaça hom pot observar una ampla arcada de pedra. Es tracta d’un dels arcs diafragmàtics que coronaven el sostre de la sala capitular del convent. 29. Carrer Nou Es va obrir en el segle XIX i es va batejar amb el nom de carrer del Progrés, tot un emblema de les aspiracions urbanes dels gironins de l’època. Malauradament es va haver d’enderrocar l’antic convent de Sant Francesc, una de les principals peces arquitectòniques medievals de la ciutat. Miraculosament s’han conservat elements i vestigis prou importants tant de l’església com del claustre incorporats en els edificis de la galta de migdia del carrer, que un bon observador pot reconèixer. Les restes del claustre menor en una galeria d’art i alguns trams imponents de les naus del temple a l’Hotel Peninsular i finques adjacents donen fe de la finor i magnificència d’aquella obra. 30. Avinguda de Sant Francesc

L’antic convent dels Mínims, una de les nombroses instal·lacions religioses de la ciutat, que es trobava a l’actual plaça Salvador Espriu. (Ajuntament de Girona. CRDI. Autor: Josep Maria Burch.

L’espai es va crear a mitjan segle XIII per compensar l’eliminació d’un carrer (el precedent del carrer nou) que era necessària per assolir l’expansió que necessitaven els franciscans per bastir el seu convent. Es va concebre com una plaça i per això té una amplada considerable per tractar-se d’una via medieval. Avui no es conserven elements arquitectònics de l’època, però els porxos i arcades de la banda sud de la plaça perpetuen les voltes medievals que estaven perfectament constituïdes a començaments del segle XIV. Les que s’han conservat parcialment són les que s’alcen a la galta de ponent de la plaça de Catalunya –les voltes d’en Vila- i que en el seu temps se succeïen ininterrompudament des del carrer de Sant Francesc fins al gratacels popularment anomenat “el bolet”, a la plaça Salvador Espriu. En Bernat Vila era un hostaler de finals del segle XIV que regentava el seu negoci ubicat on ara s’aixeca el bolet. Era un referent del barri d’aleshores i el nom va fer fortuna, amb la plaça d’en Vila, les voltes i, fins i tot, el portal d’en Vila de la muralla. 31. Travessia Canaders i plaça del Lleó El carrer Pompeu Fabra, el més ample del Mercadal, es va crear el segle XX a partir de l’enderroc d’una illa sencera de cases que, des del segle XIII i fins aleshores, havia conformat dos carrers: el de Savaneres o carrer del Pago se situava al nord, mentre que el de Canaders passava pel sud. Des de Canaders fins a l’actual edifici del Mercat s’estenien a l’època medieval altres carrers, cases i horts sovint anomenats del Corral a les fonts coetànies. Cap a migdia, més enllà de la plaça del Lleó, campava des de 1211 l’hospital nou dit també de Santa Caterina. Pel seu entorn s’hi van edificar nombroses cases arrenglerades vora el camí de Caldes (actual Rutlla) i el camí Barcelonès (actual Migdia). La construcció del Baluard de Sant Francesc, en el segle XVIII, va obligar a desmantellar tant les cases com l’hospital que es va traslladar al carrer Canaders (ara la galta de migdia del carrer Pompeu Fabra).

ANNEX PROPOSTES DIDÀCTIQUES

Abans de l’itinerari Amb la finalitat de conèixer prèviament el lloc que es visitarà i tot allò que s’hi podrà veure, proposem: Estudiar el plànol de l’itinerari i observar els quatre burgs o barris que es visitaran: Sant Pere i Sant Feliu, Força Vella, Areny i Mercadal. Buscar als mitjans de premsa locals, o per internet, alguna notícia d’actualitat relacionada amb cada un dels barris. Buscar la definició de “època medieval” i situar els segles de durada.

Durant l’itinerari Durant l’itinerari, els alumnes poden omplir la fitxa 1, resseguint sobre el plànol el camí que es va recorrent i marcant les parades. És aconsellable que, durant l’itinerari, els alumnes portin paper i llapis per anotar les dades més rellevants que se’ls expliqui, ja que, posteriorment, els podrà servir per completar les fitxes.

Després de l’itinerari Un cop a l’aula, és important que els alumnes realitzin la resta de les fitxes per concretar i acabar el treball sobre l’itinerari de la Girona medieval.

Important Us agrairem que, un cop contestada l’última fitxa (fitxa núm. 8), ens la retorneu a la Caseta de la Devesa. Amb el conjunt de respostes rebudes, procedirem a fer un buidatge i un estudi sobre quina és la visió més subjectiva de la Girona medieval que tenen els alumnes que la visiten.

1. L’ITINERARI En aquest plànol, marca l’itinerari que heu seguit i les parades que heu fet.

2. HISTÒRIA DEL CREIXEMENT URBÀ. El veritable creixement urbà fora murs no es va produir fins ben entrat el segle XI. Ordena amb números (l’1, el barri o burg més antic; el 4, el més modern) segons l’època de la seva construcció: ( ( ( (

) Barri del Mercadal ) Barris de Sant Pere i Sant Feliu ) Força Vella ) L’Areny

A quin d’aquests quatre barris situaries cada una d’aquestes imatges?

(Voltes de la plaça del Vi)

(Façana d’una casa del carrer de la Força)

_______________________

_______________________________

(Façana d’una casa del carrer Santa Clara)

(Arc de Trasfigueres)

_______________________________

__________________ 33

Assenyala amb una creu (X) la resposta correcta: ( ( ( (

) La Força Vella és molt més gran que el Mercadal. ) La Força Vella és costeruda i el Mercadal és planer. ) La Força Vella és el primer barri fora muralles construït a Girona. ) El Mercadal va néixer al voltant de l’església de Sant Feliu.

3. EL CARRER I LA CASA MEDIEVAL A la Girona dels segles XII al XIV el flux demogràfic del camp a la ciutat va anar en augment i va crear una demanda cada vegada més forta de sòl urbà. Digues si són certes (C) o falses (F) les següents afirmacions: ( ( ( ( ( (

) A l’època medieval es van inventar els blocs de pisos per estalviar espai. ) La construcció de cases en època medieval era una inversió profitosa. ) Les voltes per sobre dels carrers eren una il·legalitat. ) Les voltes d’en Rosés són del segle XX. ) L’Areny va ser un barri dissenyat de forma molt ordenada. ) La paret mitgera es va popularitzar en el segle XIII per economitzar espai.

Marca amb una creu (X) les característiques i els elements propis d’una casa medieval: ( ( ( ( ( (

) Planta baixa i un sol pis ) Façanes molt amples en general ) Façanes amples en les cases benestants ) Planta baixa i quatre o cinc pisos ) Cisterna per recollir l’aigua de pluja ) L’últim pis era la planta noble

( ( ( ( ( (

) Una estança per planta ) Pati central ) Campanar ) Badiu a la planta baixa ) Latrines a l’últim pis ) Sortida independent al carrer

Defineix a la teva manera les següents paraules: Badiu:

Planta noble:

Galeria porxada:

Fes un breu comentari sobre els avantatges i inconvenients d’una casa medieval des del punt de vista de la construcció de les cases actuals.

4. BURGS DE SANT PERE I DE SANT FELIU Aquests dos nuclis, situats al nord de la ciutat, van ser la primera ampliació urbanística de la ciutat de Girona. Digues si són certes (C) o falses (F) les següents afirmacions: ( ( ( ( ( (

) El burg de Sant Feliu va néixer al voltant de la catedral. ) Els burgs de Sant Pere i de Sant Feliu estaven separats pel curs del riu Galligants. ) A l’Hospital dels Capellans, durant l’època medieval, hi havia una fonda. ) A la plaça de l’església de Sant Feliu hi va haver un cementiri durant molts anys. ) El burg de Sant Pere era de l’abat del monestir. ) Els burgs de Sant Pere i de Sant Feliu eren del rei.

Assenyala amb una creu (X) els carrers, places o edificis que pertanyien als burgs de Sant Pere i de Sant Feliu: ( ( ( (

) Carrer de les Mosques ) Carrer Calderers ) Plaça dels Apòstols ) Convent de Santa Clara

( ( ( (

) Carrer de les Olles ) Carrer Mercaders ) Plaça de Sant Feliu ) Església de Sant Nicolau

Explica què saps d’aquesta escultura:

5. FORÇA VELLA És el nucli originari de la ciutat, implantat pels romans el segle I aC i molt poc modificat en el seu perímetre.

Marca amb una creu (X) la resposta correcta de cada enunciat. * A les cases del sector de la Força Vella, en època medieval, hi vivien en una alta proporció: ( ) metges ( ) jutges ( ) canonges ( ) notaris * El carrer de la Força segueix el traçat de: ( ) la via Ànnia ( ) el llit de l’Onyar ( ) la via Làctia

( ) la via Augusta

* A la plaça Lledoners es conserven: ( ) pous de glaç ( ) les cases més antigues de la ciutat

( ) un portal romà

* Sota la plaça dels Apòstols hi ha la font: ( ) de la Pera ( ) de la Poma ( ) Blanca

( ) dels Jueus

* El carrer de Sant Llorenç es troba al centre de: ( ) un antic mercat ( ) el call jueu ( ) un convent

( ) un hospital

* La Pia Almoina era, en època medieval: ( ) una botiga de queviures ( ) l’Ajuntament * El nom de Correu Vell correspon a: ( ) un pont ( ) una casa

( ) una institució benèfica

( ) unes escales

( ) una placeta

6. ARENY Aquesta zona correspon a l’antic sorral (arenarium) del riu Onyar i va experimentar un creixement urbanístic espectacular enllà de les muralles de la Força des del segon quart del segle XII. Marca amb una creu (X) els oficis dels ciutadans que es van instal·lar a l’Areny, o les mercaderies que s’hi venien, i que donen nom a alguns dels seus carrers o places: ( ( ( (

) drapaire ) mercader ) cargols ) castanyes

( ( ( (

) ferrer ) pintor ) oli ) olles

( ( ( (

) mestre ) argenter ) cols ) farina

( ( ( (

) peixater ) flequer ) bolets ) mantega

Digues si són certes (C) o falses (F) les següents afirmacions: ( ( ( ( ( ( ( (

) L’Areny era tot planer. ) La Vilanova era la part més muntanyosa de l’Areny. ) Al carrer Ciutadans s’hi van instal·lar molts albergs per a rodamóns. ) La plaça del Vi rebia antigament el nom de plaça de l’Aigua. ) La urbanització medieval intentava donar sortida exterior a totes les cases. ) La Rambla sempre ha mantingut la seva configuració actual. ) Les voltes dels Esparters era un tram de la Rambla. ) A la plaça de les Castanyes s’hi celebrava una part del mercat de l’Areny.

Explica per què servien les voltes en els carrers medievals.

Recordes a quines places o carrers de Girona hi ha voltes?

7. MERCADAL El Mercadal és el barri que ha patit més modificacions i canvis urbans en el temps, que li han fet perdre bona part de la fesomia medieval. Actualment, comprèn des de la plaça de la Independència fins a la plaça del Lleó, i des del riu Onyar fins a la Gran Via. Marca amb una creu (X) els noms que associes amb el barri del Mercadal: ( ( ( (

) Santa Clara ) Galligants ) carrer Perill ) hospici

( ( ( (

) Santa Llúcia ) Monar ) carrer Alemanys ) catedral

( ( ( (

) Santa Eugènia ) Onyar ) carrer del Sac ) molins

( ( ( (

) Santa Susanna ) Güell ) carrer Nou ) call

Marca amb una creu (X) la resposta correcta de cada enunciat: * El convent de Sant Francesc d’Assís es va haver d’enderrocar per construir el: ( ) carrer Perill ( ) pont de Pedra ( ) carrer Nou ( ) mercat del Lleó * El rec Monar, en època medieval, era anomenat: ( ) rec Gironí ( ) rec Comtal ( ) rec Moliner

( ) rec Mercadal

* A la plaça de la Independència hi havia hagut el convent de: ( ) Santa Clara ( ) Santa Caterina ( ) Sant Agustí

( ) Sant Domènec

* Quan es va obrir, el carrer Nou es va batejar amb el nom de: ( ) carrer Progrés ( ) carrer Llarg ( ) carrer Major

( ) carrer Convent

* A l’època medieval, al barri del Mercadal, hi havia una plaça, unes voltes i un portal de la muralla que duien el mateix nom. Aquest nom era: ( ) d’en Banyoles ( ) del Pelegrí ( ) de la Seu ( ) d’en Vila * A finals del segle XIV, al barri del Mercadal, es va construir un element que va ser molt important per a la seguretat de la ciutat en els segles següents. Aquest element era: ( ) un pont ( ) una muralla ( ) un castell ( ) una fàbrica

8. IMPRESSIONS •

Imagina’t que ets una màquina de retratar. Quina fotografia sobre la Girona medieval faries preferentment? Explica com seria (des de quin lloc, què enquadraries, amb quina llum del dia, etc.) i comenta per què.

•

Exposa la teva opinió sobre el fet de si és millor conservar o, en canvi, enderrocar els edificis antics d’una ciutat. En el cas que es conservin, creus que s’han de restaurar igual com eren abans o cal fer-hi un altre tipus d’intervenció? Explica per què.

•

En quins racons o elements de la Girona medieval et fan pensar aquestes paraules.

nostàlgia

tristesa

misteri

alegria

tranquil·litat

cansament

risc

utilitat

diversió

foscor

•

Què és el que més t’ha agradat d’aquest itinerari? Comenta per què.

•

I el que menys? Comenta-ho també breument.

BIBLIOGRAFIA CANAL, Josep; CANAL, Eduard; NOLLA, Josep M.; SAGRERA, Jordi. La ciutat de Girona l'any 1535 (Història urbana de Girona 2). Ajuntament de Girona, 1995. CANAL, Josep; CANAL, Eduard; NOLLA, Josep M.; SAGRERA, Jordi. La ciutat de Girona en la 1a meitat del segle XIV (Història urbana de Girona 3). Ajuntament de Girona, 1998. CANAL, Josep; CANAL, Eduard; NOLLA, Josep M.; SAGRERA, Jordi. Girona comtal i feudal (1000-1190). Quaderns d'Història de la Ciutat. Ajuntament de Girona, 1998. CANAL, Josep; CANAL, Eduard; NOLLA, Josep M.; SAGRERA, Jordi. El sector nord de la ciutat de Girona, dels orígens al segle XIV. (Història urbana de Girona 4). Ajuntament de Girona, 2001. CANAL, Josep; CANAL, Eduard; NOLLA, Josep M.; SAGRERA, Jordi. La Girona del segle XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1285). Quaderns d'Història de la Ciutat. Ajuntament de Girona, 2005. CANAL, Josep; CANAL, Eduard; NOLLA, Josep M.; SAGRERA, Jordi. Girona, de Carlemany al feudalisme (875-1020). El trànsit de la ciutat antiga a l'època medieval (I) (Història urbana de Girona 5). Ajuntament de Girona, 2003. CANAL, Josep; CANAL, Eduard; NOLLA, Josep M.; SAGRERA, Jordi. Girona de Carlemany al feudalisme (875-1020). El trànsit de la ciutat antiga a l'època medieval (II) (Història urbana de Girona 6). Ajuntament de Girona, 2004.

ÍNDEX ELS ITINERARIS QUÈ US PROPOSEM LA GIRONA MEDIEVAL. INTRODUCCIÓ Topografia bàsica Història del creixement urbà Els poders i la ciutat medieval El carrer i la casa medieval ITINERARIS: ELS BARRIS 1. Burgs de Sant Pere i de Sant Feliu 2. Força Vella 3. Areny 4. Mercadal ANNEX Propostes didàctiques Bibliografia

Per a més informació, suggeriments i préstec de materials relacionats amb aquest itinerari: Centre d’Educació Ambiental i Recursos Educatius de la Ciutat “La Caseta de la Devesa” Passeig de la Devesa, 1 - 17001 Girona Tel. 972 22 18 66 - Fax 972 419 401 a/e caseta@ajgirona.cat http://www.girona.cat/caseta

COL·LECCIÓ “GIRONA, ITINERARIS”

1. L’arquitectura de Rafael Masó a Girona 2. El vigilant dels cinc sentits. Itinerari pels jardins de la Devesa 3. Llegendes de Girona 4. El bosc de Palau 5. La Devesa 6. El Moviment Modern a Girona. (1930-1960). L’Arquitectura Racionalista 7. La ciutat antiga 8. Montjuïc 9. La pedra de Girona 10. La vall de Sant Daniel 11. Les Ribes del Ter 12. La Girona jueva. El call 13. Les muralles de Girona 14. Remuntant l’Onyar 15. El bosc de Taialà 16. Passeig per l’invisible. Itinerari químic per la ciutat de Girona

Edita: Ajuntament de Girona Coordina: Secció Serveis Educatius Text: Jordi Sagrera, Marc Sureda (Universitat de Girona) Il·lustracions: Jordi Sagrera (Universitat de Girona) Fotografies actuals: Jordi Sagrera, Marc Sureda (Universitat de Girona) Plànol de l’itinerari: UMAT. Ajuntament de Girona