Masó: Arquitectura pública durant la Mancomunitat [llibre] by Ajuntament de Girona

Masó

1917 Remodelació del Palau dels Agullana Remodeling of the Agullana Palace Girona

Vegeu Història de la Diputació de Girona (Girona: Diputació, 1989), 17. Ib., 235.

1 2

See Història de la Diputació de Girona (Girona: Diputació, 1989), 17. Ibid., 235.

Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat 3

Vegeu les cartes recollides i extractades a Joan Ganau, “La reforma interior i l’inici de la conservació del centre històric a Girona (1850-1920)”, Estudi General, núm. 13 (1993): 259-83. Els originals es conserven a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona, Documentació Jeroni Martorell.

See the letters collected and excerpted in Joan Ganau, “La reforma interior i l’inici de la conservació del centre històric a Girona (1850-1920),” Estudi General, n. 13 (1993): 259-83. The originals are preserved in the Institut Municipal d’Història de Barcelona, Documentation Jeroni Martorell.

Actes de la Diputació de Girona, 12 desembre 1916, Arxiu de la Diputació de Girona.

Minutes of the Diputació de Girona, 12 December 1916, Arxiu de la Diputació de Girona.

Vegeu “Certificado de empadronamiento de Gaudencio Masó Espejo, hacendado”, al carrer Escola Pia núm. 2, pis 1r, de Girona, expedit per Julián de Chia, secretari de l’Ajuntament de Girona, 7 març 1871, Arxiu de la Fundació Rafael Masó, núm. reg. 20.

See “Certificado de empadronamiento de Gaudencio Masó Espejo, hacendado,” on Escola Pia Street n. 2, 2nd floor, Girona, expedited by Julián de Chia, secretary of the Ajuntament de Girona, 7 March 1871, Arxiu de la Fundació Rafael Masó, reg. no. 20.

Edició Edited by Jordi Falgàsuna conferència com 6 deJoan Roca Pinet va pronunciar 6 Joan Roca Pinet gave a speech as representative of the a representant la comissió, a més de laDomènech, que va fer in addition to that given by Jeroni MarAmb textos de Withdetexts by Gemma Jordicommission, Falgàs, Rosa M. Gil, Joaquim M. Puigvert Jeroni Martorell, al Saló de Descans de l’Ajuntament, el 8 de gener de 1917. Vegeu Diario de Gerona, 10 gener 1917.

Actes de la Diputació de Girona, 12 desembre 1916, Arxiu de la Diputació de Girona.

Ib.

Diario de Gerona, 12 gener 1917.

10 Joaquim Folch i Torres, “El Palau de la Diputació de Girona”, Diario de Gerona, 10 gener 1917. L’article s’havia publicat originalment el dia 9 a la “Pàgina artística” de La Veu de Catalunya, il·lustrat amb tres fotografies de l’edifici i acompanyat per un altre text, “El Palau de la Diputació: nostre criteri”, sense signar però atribuïble a Rafael Masó, que s’havia publicat en castellà al Diario de Gerona el dia 6. 11 Diario de Gerona, 13 gener 1917. 12 Carta de Rafael Masó a Jeroni Martorell, Girona, 16 febrer 1917, a Ganau, 279. 13 Vegeu Pelai Negre Pastell, “La Casa Agullana i el castell de Cabrera”, Revista de Girona, núm. 102 (1983): 1-3. 14 Vegeu Martí de Riquer, Quinze generacions d’una família catalana (Barcelona: Planeta, 1979), citat per Negre, 2.

torell, in the Saló de Descans de l’Ajuntament, 8 January 1917. See Diario de Gerona, 10 January 1917.

Minutes of the Diputació de Girona, 12 December 1916, Arxiu de la Diputació de Girona.

Ibid.

Diario de Gerona, 12 January 1917.

10 Joaquim Folch i Torres, “El Palau de la Diputació de Girona,” Diario de Gerona, 10 January 1917. The article was originally published on 9 January on the “Pàgina artística” of La Veu de Catalunya, illustrated with three photographs of the building and accompanied by another text, “El Palau de la Diputació: nostre criteri,” unsigned but attributable to Rafael Masó, previously published in Castilian in Diario de Gerona on 6 January. 11 Diario de Gerona, 13 January 1917. 12 Letter from Rafael Masó to Jeroni Martorell, Girona, 16 February 1917, in Ganau, 279. 13 See Pelai Negre Pastell, “La Casa Agullana i el castell de Cabrera,” Revista de Girona, no. 102 (1983): 1-3. 14 See Martí de Riquer, Quinze generacions d’una família catalana (Barcelona: Planeta, 1979), cited by Negre, 2. 15 Ibid., 3.

15 Ib., 3.

16 Minutes of the Diputació de Girona, 9 January 1917, Arxiu de la Diputació de Girona.

16 Actes de la Diputació de Girona, 9 gener 1917, Arxiu de la Diputació de Girona.

17 Letter from Masó to Martorell, Girona, 1 January 1917, in Ganau, 276.

17 Carta de Masó a Martorell, Girona, 1 gener 1917, a Ganau, 276.

18 See Ganau, 259-73.

18 Vegeu Ganau, 259-73.

195

Mas贸

Arquitectura p煤blica durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

Masó

Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

Edició de Edited by Jordi Falgàs Amb textos de With texts by Gemma Domènech, Jordi Falgàs, Rosa M. Gil, Joaquim M. Puigvert

Masó

Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat Aquest llibre s’ha publicat amb motiu de l’exposició Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat, a la Casa Masó, Fundació Rafael Masó, del 9 de maig de 2014 al 31 de gener de 2015. This book was published on the occasion of the exhibition Masó: Public Architecture During the Mancomunitat, at the Casa Masó, Fundació Rafael Masó, from May 9, 2014 to January 31, 2015. Coberta Front cover Detall de la fig. 31, pàg. 77 Detail of fig. 31, p. 77. Coberta posterior Back cover Detalls de la fig. 31, pàg. 159; fig. 9, pàg. 211; i fig. 13, pàg. 240. Details of fig. 31, p. 159; fig. 9, p. 211; and fig. 13, p. 240.

© Edició Edition Fundació Rafael Masó Úrsula Llibres Primera edició, Girona, abril de 2014 First edition, Girona, April 2014 Edició de Edited by Jordi Falgàs Textos Texts Gemma Domènech Jordi Falgàs Rosa M. Gil Joaquim M. Puigvert Totes les obres reproduïdes en aquest llibre són de Rafael Masó Valentí, excepte quan s’indica el contrari. All works reproduced in this book are by Rafael Masó Valentí, except when otherwise indicated. Procedència de les imatges Images provided by Ajuntament de Juià Arxiu Comarcal de la Garrotxa Arxiu Municipal de Canet de Mar Arxiu Municipal de Girona, Ajuntament de Girona Caixafòrum Girona Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Demarcació de Girona (AHCOAC-G) Lluís Cuspinera Fundació Rafael Masó Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Museu d’Història de Girona, Ajuntament de Girona Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona Fotografia i tractament digital Photography and digital treatment Jordi Puig Disseny Design Joan Colomer Maquetació Layout Vador Minobis Correcció Proofreading Eva Vàzquez Traducció a l’anglès English translation Pat Lunn Impressió Printed by Vanguard Gràfic ISBN 978-84-9411-013-9 DLGI 451-2014

Agraïments Acknowledgments Narcís-Jordi Aragó i Masó Alberto Biarge Xavier Carmaniu M. Antònia Carrasco Lluís Cuspinera Helena Grau David Iglesias Raquel Lacuesta Vanessa Massip Josep Navarra Sílvia Planas Montse Pumareta Carles Sàiz Sandra Santiago Carme Segura Iolanda Serrano Joan Tarrús Àlex Viñas Aquesta edició ha estat possible gràcies a la generosa col·laboració i el patrocini de l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. This edition has been made possible thanks to the generous collaboration and patronage of the Ajuntament de Girona, the Diputació de Girona, and the Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

Fundació Rafael Masó info@rafaelmaso.org www.rafaelmaso.org Úrsula Llibres info@ursulalllibres.cat www.ursulallibres.cat

Aquest llibre no podrà ser reproduït totalment ni parcialment per cap mena de procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, sense l’autorització escrita del titular del copyright. Tots els drets reservats a tots els països. This book may not be totally or partially reproduced by any method, including reprography and computerised treatment without the written authorisation of the copyright holder. All rights reserved in all countries.

Sumari Contents Preàmbul Preface 9 Carles Puigdemont i Casamajó 11 Joan Giraut i Cot 13 Introducció Introduction Jordi Falgàs 19 Construint la Catalunya ciutat dels noucentistes: l’obra pública de la Mancomunitat Building the noucentistes’ Catalonia-city: the Public Works of the Mancomunitat Joaquim M. Puigvert 53 Seu central de Correus i Telègrafs. Girona Headquarters of the Post and Telegraph Service. Girona Rosa M. Gil Tort 83 Escola General d’Arts i Oficis. Girona General School of Arts and Crafts. Girona Jordi Falgàs 107 Casal Autonomista Català. Girona Catalan Autonomist Center. Girona Jordi Falgàs 119 Oficina del Servei de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya. Girona Office of the Telephone Service of the Mancomunitat of Catalonia. Girona Gemma Domènech Casadevall 131 Clínica d’Observació i Hospital per a Tractament de Malalties Nervioses de la Mancomunitat de Catalunya. Santa Coloma de Gramenet Observation Clinic and Hospital for the Treatment of Nervous Illnesses of the Mancomunitat de Catalunya. Santa Coloma de Gramenet Rosa M. Gil Tort 171 Remodelació del Palau dels Agullana. Girona Remodeling of the Agullana Palace. Girona Rosa M. Gil Tort 197 Cementiris de Girona, Juià i Flaçà Cemeteries in Girona, Juià and Flaçà Jordi Falgàs 231 Cooperativa La Canetense. Canet de Mar La Canetense Cooperative. Canet de Mar Gemma Domènech Casadevall 249 Làpida commemorativa de Guillem Colteller per a l’Ajuntament de Girona. Girona Commemorative Stone for Guillem Colteller for the Girona City Hall. Girona Jordi Falgàs

Preàmbul Preface

Carles Puigdemont i Casamajó Alcalde de Girona i president de la Fundació Rafael Masó Mayor of Girona and president of the Fundació Rafael Masó

a Fundació Rafael Masó ha volgut sumar-se a la commemoració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya amb aquest llibre i l’exposició que l’acompanya. Rafael Masó va ser un arquitecte profundament compromès amb la seva ciutat i amb el seu país, i per això va viure amb intensitat i esperança el període de 1914 a 1923, durant el qual no només va treballar en projectes d’obra pública encarregats per les administracions locals i nacionals, sinó que també va participar directament en la vida política com a regidor de l’Ajuntament de Girona. Així doncs, la Fundació continua la seva tasca d’estudi i difusió de l’arquitectura de Rafael Masó, fent atenció tant a les obres més conegudes com també donant a conèixer treballs i documents fins ara poc estudiats o inèdits. Per haver-ho fet possible, vull expressar el meu agraïment a les altres institucions que han col·laborat en el projecte, especialment la Diputació de Girona, l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i la demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. En aquesta ocasió, a més, la publicació coincideix amb la inauguració de la nova sala d’exposicions temporals a la planta baixa de la Casa Masó, fet que ha permès millorar les condicions i l’accés a les activitats que s’hi presentaran periòdicament. Dos anys després de la seva inauguració, la Casa Masó continua creixent al servei de la ciutat de Girona i de tothom que ens visita.

Lliga Regionalista, Les Mancomunitats: antecedents, la Mancomunitat catalana, Lley de mancomunitats. Barcelona: Lliga Regionalista, 1912. Fundació Rafael Masó.

he Fundació Rafael Masó has chosen to celebrate the centennial of the Mancomunitat of Catalonia with this book and the exposition that accompanies it. Rafael Masó was an architect profoundly committed to his city and his country, and for that reason the period 1914-1923 was one of great intensity and hope for him. During this time he not only worked on public projects commissioned by the local and national governments, he was also a member of the Girona city council. In this way, the Fundació carries out its charge to study and disseminate the architecture of Rafael Masó, both his well-known works as well as little-studied or unpublished pieces and documents. For having made it possible, I wish to express my gratitude to the other institutions that have collaborated on the project, especially the Diputació de Girona, the Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, and the Girona chapter of the Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. The publication coincides as well with the opening of a new exhibition space on the ground floor of the Casa Masó, which provides improved conditions and access for the activities that will be held there periodically. Two years after opening, the Casa Masó continues to grow at the service of the city of Girona and of all of our visitors.

Preàmbul Preface

Joan Giraut i Cot President de la Diputació de Girona President of the Diputació de Girona

his book and the exposition that acquest llibre i l’exposició que l’acomcompany it afford a unique opportunity panya són una oportunitat única offered by the Fundació Rafael Masó to que ens brinda la Fundació Rafael Masó per acostar-nos als anys en què learn about the years in which the architect l’arquitecte va mostrar, per mitjà de la showed, through his work, his firm commitseva obra, el ferm compromís amb el seu ment to his country. In fact, Masó put into país. De fet, Masó va portar a la pràctica practice his ideas of modernization and les seves idees de modernització i progrés national progress at the same time that he nacional durant el temps que va partici- participated in municipal politics in Girona. par també en política municipal a Girona. Because of this dedication to his ideals he Fruit d’aquesta entrega pels seus ideals va spent a week in prison, and found himself passar una setmana a la presó, i va veure barred from participating in public projects com la dictadura de Primo de Rivera l’in- by the dictatorship of Primo de Rivera. habilitava per fer obres públiques. The Diputació de Girona wishes to supLa Diputació de Girona ha volgut fer port the Fundació, once again, in its effort costat a la Fundació, un cop més, en l’es- to make known the work of this key figure of forç de divulgació de l’obra d’aquesta figu- Noucentisme. Part of his public work in the ra clau del Noucentisme. No en va, part de period between 1914 and 1923 was linked l’obra pública del període comprès entre to the Diputació, which justifies to an even 1914 i 1923 estava vinculada a la Diputa- greater extent, if that is possible, the particció, cosa que encara justifica més, si cal, la ipation in this project of the institution over implicació, en aquest projecte, de la insti- which I preside. tució que presideixo. The book and the exposition show once El llibre i l’exposició certifiquen nova- again that Rafael Masó is one of the great ment que Rafael Masó és un dels grans architects of our nation, and a key figure in arquitectes de la nostra nació i una figura the history and culture of Girona. We wish clau en la història i la cultura gironines. to thank the Fundació for making known Agraïm l’esforç de la Fundació a divulgar his life and work, as well as, in this case, the la seva figura i obra, així com, en aquest support received from other institutions, cas, el suport que ha rebut d’altres institu- including the Institut Català de Recerca en cions, com ara l’Institut Català de Recerca Patrimoni Cultural, the Ajuntament de Gien Patrimoni Cultural, l’Ajuntament de rona, and the Girona chapter of the Col·legi Girona i la demarcació de Girona del Col· d’Arquitectes de Catalunya. There is, howevlegi d’Arquitectes de Catalunya. Encara, er, still more of Masó to be discovered. We però, ens resta molt Masó per descobrir. El are committed to continuing to collaborate nostre compromís és continuar col·labo- in the effort to shed light on him. rant per fer-lo sortir a la llum.

“Procés del projecte de llei de les Mancomunitats”. Portada d’El Poble Català, 24 d’octubre de 1913. Fundació Rafael Masó. “Procés del projecte de llei de les Mancomunitats”. Front cover of El Poble Català, October 24, 1913. Fundació Rafael Masó.

Mas贸 Arquitectura p煤blica durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

Introducció Introduction

Introducció

l 6 d’abril de 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, sota la presidència d’Enric Prat de la Riba. Malgrat la curta vida de la institució, durant deu anys la Mancomunitat va fer possible que Catalunya recuperés una porció de l’autogovern que havia perdut dos-cents anys abans. La voluntat de construcció nacional que representava aquella fita coincidia plenament amb l’ideari cultural i estètic del Noucentisme. Com a conseqüència, tant Prat de la Riba com el seu successor, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, van donar un enorme impuls a la creació de serveis i infraestructures públics. Molts pintors, escultors, artesans i arquitectes que s’identificaven amb el Noucentisme van tenir l’oportunitat de participar en la construcció d’equipaments públics, bé per encàrrec directe de la Mancomunitat, bé de les diputacions i ajuntaments: hospitals, escoles, biblioteques, cementiris, museus, parcs i jardins, i oficines de correus i telègrafs. L’efervescència del sector públic també es va fer patent en l’auge de l’associacionisme i el cooperativisme, que igualment va promoure la construcció d’edificis propis. Fermament identificat amb el Noucentisme, durant aquests anys Rafael Masó va rebre nombrosos encàrrecs i va participar en diferents concursos d’obra pública. Al mateix temps, també va participar en el procés polític com a regidor de l’Ajuntament de Girona, primer en el breu mandat d’Albert de Quintana (1920-1921) i després en el de Francesc Coll Turbau (1921-1923). Malauradament, igual que la mateixa Mancomunitat, per a Masó el període va tenir un final fatídic amb el cop d’estat de Rafael Masó, amb barba, fotografiat amb l’alcalde Francesc Coll Turbau (a la seva dreta) i la resta de regidors de l’Ajuntament de Girona, 1920. Fundació Rafael Masó. Rafael Masó, with beard, photographed with the mayor Francesc Coll Turbau (to his right) and the other members of the city council of Girona, 1920. Fundació Rafael Masó.

Introduction

he Mancomunitat of Catalonia was constituted on April 6, 1914, under the presidency of Enric Prat de la Riba. Despite its short life, for ten years the Mancomunitat allowed Catalonia to recover a portion of the self-government that it had lost two hundred years before. The nation-building impulse represented by that milestone coincided completely with the cultural and aesthetic ideas of Noucentisme. As a result, both Prat de la Riba and his successor, the architect Josep Puig i Cadafalch, strongly supported the creation of public infrastructure and services. Many painters, sculptors, artisans and architects who identified with Noucentisme had the opportunity to participate in the construction of public projects, either directly commissioned by the Mancomunitat, or by the provincial and city governments: hospitals, schools, libraries, cemeteries, museums, parks and gardens, and telegraph and post office buildings. The effervescence of the public sector was paralleled by the rise of associations and cooperatives, which also undertook the construction of their own buildings. Rafael Masó, who fervently identified with Noucentisme, received numerous commissions and entered various competitions for public works during these years. At the same time, he also participated in the political process as a member of the Girona city council, first during the brief term of Albert de Quintana (1920-1921) and then during that of Francesc Coll Turbau (1921-1923). Unfortunately, this period ended fatefully for Masó, as it did for the Mancomunitat, with the coup d’état of Primo de Rivera, and his political commitment earned him a week in prison and a ban on engaging in

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

Cartes de Josep Puig i Cadafalch a Rafael Masó, 27 de juliol de 1916 i 14 de setembre de 1916. AHCOAC-G, núm. reg. 281 i 282. Les cartes de Josep Puig i Cadafalch fan referència a la petició de Rafael Masó perquè vingués a Girona a fer-hi una conferència sobre la Mancomunitat de Catalunya, coincidint amb la campanya per a les eleccions legislatives, en les quals Santiago Masó era el candidat de la Lliga Regionalista pel districte de Girona.

Letters of Josep Puig i Cadafalch to Rafael Masó, July 27, 1916 and September 14, 1916. AHCOAC-G, reg. no. 281 and 282. The letters of Josep Puig i Cadafalch refer to Rafael Masó’s request that he come to Girona to deliver a speech about the Mancomunitat of Catalonia, to coincide with the legislative electoral campaign, in which Santiago Masó was the candidate of the Lliga Regionalista for the district of Girona.

Introducci贸 Introduction

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

Primo de Rivera, i el seu compromís polític li va comportar una setmana de presó i la inhabilitació per fer obres públiques fins al final de la dictadura. Aquest llibre i l’exposició que l’acompanya són un estudi dels projectes d’obra pública de Masó durant els anys de la Mancomunitat amb la voluntat de donar a conèixer aspectes fins ara desconeguts i nombrosos documents, dibuixos, plànols i imatges inèdits en el context artístic, social i polític de l’època. Masó, evidentment, va fer arquitectura pública en altres etapes de la seva vida, però la que va projectar o dur a terme durant els anys de la Mancomunitat ens sembla d’una rellevància especial, ja que és una arquitectura directament relacionada amb la voluntat de Masó de dotar el país d’un nou llenguatge estètic al servei de les idees de modernització i progrés nacional formulades pel Noucentisme que la Mancomunitat va voler fer realitat. El germen d’aquesta idea ja va ser plantejat per Joan Tarrús i Narcís Comadira en la seva monografia sobre Masó, en un capítol que porta per títol “La possibilitat d’una arquitectura pública”, i per Narcís-Jordi Aragó Masó en l’exposició Rafael Masó: ciutadà de Girona, a partir dels quals hem basat la nostra recerca actual.1 Alguns projectes van ser resultat d’encàrrecs directes de la Mancomunitat, com ara l’Oficina de Telèfons a Girona i la Clínica de Salut Mental de Santa Coloma de Gramenet; d’altres estaven més vinculats a la Diputació de Girona o a alguns ajuntaments, com ara l’Escola d’Arts i Oficis, el projecte de restauració del Palau Agullana i els diferents cementiris que va construir. El projecte per a la seu central de Correus a Girona era destinat a un concurs convocat per un organisme de l’Estat, i, finalment, també hem cregut oportú incloure-hi edificis lligats a entitats privades, com ara el Casal Autonomista de Girona i la Cooperativa de

public projects until the end of the dictatorship. This book and the exhibition that accompany it are an investigation of Masó’s public works projects during the years of the Mancomunitat, in an effort to make available heretofore unknown details and numerous unpublished documents, drawings, plans and images from the artistic, social and political context of the period. Masó, of course, produced public architecture at other times in his life, but what he planned or produced during the years of the Mancomunitat seems to us to be especially relevant, because it is directly related to Masó’s desire to provide the nation with a new esthetic language at the service of the noucentista ideas of modernization and progress that the Mancomunitat attempted to realize. The germ of this idea was planted by Joan Tarrús and Narcís Comadira in their monograph on Masó, in a chapter entitled “The Possibility of a Public Architecture”, and by Narcís-Jordi Aragó Masó in the exposition Rafael Masó: ciutadà de Girona (Citizen of Girona), on which we have based the present research.1 Some of Masó’s projects were directly commissioned by the Mancomunitat, such as the Office of the Telephone Service in Girona and the Mental Health Clinic in Santa Coloma de Gramenet; others came from the province of Girona or certain city governments, such as the School of Arts and Crafts, the restoration of the Palau Agullana, and various cemeteries. The project for the main post office in Girona was designed for a government-sponsored competition. In addition, we have decided to include certain private buildings, such as the Casal Autonomista of Girona and the Cooperativa of Canet de Mar, because Masó undertook these projects in the spirit of going beyond the private nature of the commission to the acquisition of a true public function. We

Introducció Introduction

Canet de Mar, ja que Masó va afrontar-los amb la voluntat d’anar més enllà del caràcter privat de l’encàrrec i preveia que adquirissin una veritable funció pública. No hi hem inclòs, en canvi, projectes de menor rellevància històrica o menys destacats pel que fa al llenguatge arquitectònic, com ara la reforma de l’edifici que va acollir el cafè i la sala de ball de l’Orfeó Joventut de Sarrià de Ter (1921) i la reforma dels accessos al pont vell de la Bisbal d’Empordà (1921). No s’ha d’oblidar que també va ser durant aquesta dècada, entre 1913 i 1923, que Masó va dur a terme les seves obres més significatives en l’àmbit privat, sobretot cases unifamiliars com ara la Masramon d’Olot, la reforma de can Cendra d’Anglès, la casa Casas de Sant Feliu de Guíxols, i les cases Ensesa, Teixidor i Gispert Saüch de Girona. Els condicionants i les característiques d’aquests encàrrecs, òbviament, eren d’una naturalesa diferent als de l’obra pública, però són treballs que cal tenir presents, ja que es van desenvolupar de manera simultània a la taula de l’arquitecte. En tots els casos, però sobretot aquells que s’inserien en els nous eixamples de Girona i Olot, Masó va demostrar ser molt conscient de la funció que la seva arquitectura havia de tenir en la projecció pública d’una determinada classe social i del paper d’aquesta en la construcció d’un tipus concret de ciutat moderna. Queda apuntada, doncs, la nostra voluntat d’estudiar en un futur pròxim l’arquitectura domèstica de Masó durant aquest període.

have not included, however, projects that are less important historically or less outstanding in terms of architectonic language, such as the remodeling of the building that housed the café and ballroom of the Orfeó Joventut of Sarrià de Ter (1921) and of the access ramps to the old bridge of la Bisbal d’Empordà (1921). It should be remembered that it was also during this decade, between 1913 and 1923, that Masó completed his most significant work in the private sphere, especially single family houses such as the Masramon in Olot, the remodeling of Can Cendra in Anglès, the Casas house in Sant Feliu de Guíxols, and the Ensesa, Teixidor and Gispert Saüch houses in Girona. The constraints and characteristics of these commissions were, obviously, different from those of his public work, but they should be taken into consideration, because they were on the architect’s drawing board at the same time. In all of these cases, but especially in those that were to be built in the new neighborhoods of Girona and Olot, Masó showed himself to be perfectly aware of the function that his architecture was to play in the public face of a certain social class and the role of this class in the construction of a specific type of modern city. We leave for the near future, then, our intention to study Masó’s domestic architecture during this period.

Jordi Falgàs Director de la Fundació Rafael Masó Director of the Fundació Rafael Masó

Vegeu Joan Tarrús i Narcís Comadira, Rafael Masó: arquitecte noucentista (Girona: COAC, 2007), 99-104, i Narcís-Jordi Aragó et al., Rafael Masó: ciutadà de Girona (Girona: Ajuntament, 2006).

See Joan Tarrús and Narcís Comadira, Rafael Masó: arquitecte noucentista (Girona: COAC, 2007), 99-104, and Narcís-Jordi Aragó et al., Rafael Masó: ciutadà de Girona (Girona: Ajuntament, 2006).

Mas贸 Arquitectura p煤blica durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

Construint la Catalunya ciutat dels noucentistes: l’obra pública de la Mancomunitat Building the noucentistes’ Catalonia-city: the Public Works of the Mancomunitat Joaquim M. Puigvert

Volem que els nostres municipis puguin dotar-se de tots els serveis d’instrucció, de policia urbana i d’aprofitament rural proporcionats a la seva importància fins a arribar, entre l’esforç propi i els dels organismes superiors, a fer que no hi hagi un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera. Però per a això calen grans institucions culturals i educacionals que creïn la llum que ha de guiar-nos per camins propis i tota una xarxa d’institucions secundàries, tècniques, professionals i d’humanitats en les poblacions capitals de comarca que vénen a vertebrar la vida catalana. Calen grans obres públiques de tota mena: cal utilització, conservació i regularització de totes les forces naturals. Aquest és el nostre ideal, i quan un ideal no és pas una llista, un qüestionari acadèmic, sinó un sentiment o una voluntat, i un entusiasme popular, creieu, senyors diputats, que, per alta que sigui la idealitat, la realitat és ja ben a la vora.1

We want our cities to be provided with all of the services of education, of urban police and of rural progress proportional to their importance until, thanks to their own efforts and those of higher institutions, there is not a single city in Catalonia without a police force, a school, a library, telephones and highways. But in order for this to happen there must be great cultural and educational institutions to create the light that is guide us on our way, and a whole web of secondary, technical, professional and arts-based institutions in the regional capitals that constitute the backbone of Catalan life. We need grand public works of all kinds: the forces of nature must be utilized, conserved and regularized. This is our ideal, and when an ideal is not a list, an academic questionnaire, but rather feeling or will, and popular enthusiasm, believe, distinguished deputies, that however high the ideal, reality is within reach.1

hese words form part of the inaugural address delivered by Enric Prat de la Riba on April 6, 1914 before the depuquests mots formen part del mis- ties who had just elected him president of satge inaugural d’Enric Prat de the brand-new Mancomunitat of Catalonia. la Riba pronunciat el 6 d’abril de They are a good example of the importance 1914 davant els diputats que l’acabaven given by the new institution to public works d’escollir president de la flamant Manco- as an organizing force of what the noucen-

Fig. 1 Excepte quan s’indica el contrari, les fotografies i els dibuixos que il·lustren aquest article pertanyen als tres volums publicats per la Mancomunitat de Catalunya de L’obra realitzada, anys 1914-1923 (Barcelona, 1923), Biblioteca de la Fundació Rafael Masó. Foto de Jordi Puig.

Except when otherwise indicated, the photographs and drawings that illustrate this article come from the three volumes published by the Mancomunitat of Catalonia of L’obra realitzada, anys 1914-1923 (Barcelona, 1923), Library of the Fundació Rafael Masó. Photo by Jordi Puig.

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

munitat de Catalunya. I són un molt bon exemple de la importància que la nova institució donava a l’obra pública com a instrument de vertebració de la somiada Catalunya ciutat dels noucentistes. Al cap de nou anys, el 1923, la mateixa Mancomunitat editava en tres volums el llibre L’obra realitzada, on es recollien totes les actuacions resoltes o projectades, convenientment i brillantment il·lustrades (fig. 1). Possiblement fins aleshores a Catalunya cap institució pública no s’havia preocupat de compondre una obra d’aquelles característiques, on el text en llengua catalana (seguint les novíssimes normes fabrianes) i la imatge, ja fos fotogràfica o bé cartogràfica, es posaven al servei, de manera diguem-ne molt moderna, de la propagació, de manera molt sistemàtica, de les accions (algunes més projectes que realitats) desenvolupades per les quatre diputacions provincials mancomunades. Més enllà de la mina de dades que els historiadors han trobat en aquests tres volums com a font preciosa per estudiar l’etapa de la Mancomunitat, encara està pendent el seu estudi com a estratègia comunicativa institucional, en la mesura que aquests volums han projectat de manera molt eficaç la imatge que la Mancomunitat volia transmetre d’ella mateixa. Per difondre aquesta imatge, no només va disposar dels tres volums de L’obra realitzada, sinó amb una política global de publicacions molt ben dissenyada, de la qual són destacables, d’una banda, la voluntat de donar a conèixer internacionalment l’experiència d’autogovern, i de l’altra, la de difondre-la també localment, com evidencia, per exemple, el llibret de Joan Vallès i Pujals L’actuació de la Mancomunitat de Catalunya.2 En la mateixa direcció de propagar la tasca de la Mancomunitat arreu del país, hi tindria un paper molt rellevant la Crònica Oficial. Mancomunitat de

tistes dreamed of: Catalonia-city. Nine years later, in 1923, the Mancomunitat itself published the three volumes of L’obra realitzada (Work Completed), which brought together all of the projects completed or proposed, appropriately and brilliantly illustrated (fig. 1). It is possible that until then no public institution in Catalonia had bothered to put together a work like that, in which the Catalan text (written in accord with the recent norms of Fabra) and the images, whether photographic or cartographic, were at the service—in a way that can be called modern—of the systematic propagation of the work undertaken by the four provinces of the Mancomunitat (some of which was more planned than realized). Beyond the trove of data that historians have found in these volumes, which serve as a precious source of information for the study of the period of the Mancomunitat, what remains to be studied is their function as an institutional communicative strategy, to the extent that the volumes succeed in efficiently projecting the Mancomunitat’s own image of itself. To project this image, the Mancomunitat had more than the three volumes of L’obra realitzada; it had a carefully-crafted policy of producing publications to disseminate the experience of self-government not only internationally but locally as well, as with the booklet L’actuació de la Mancomunitat de Catalunya (The Performance of the Mancomunitat of Catalonia) by Joan Vallès i Pujals.2 Along the same lines of disseminating the task of the Mancomunitat throughout the country, the Crònica Oficial. Mancomunitat de Catalunya began publication in 1920, with the goal of being read, by subscription, in all of 1,087 municipalities of Catalonia. All of this advertising in the service of mancommunal and regionalist power would sometimes, as Enric Ucelay-Da Cal once pointed out, demonstrate not so much that

Construint la Catalunya ciutat dels noucentistes: l’obra pública de la Mancomunitat Building the noucentistes’ Catalonia-city: the Public Works of the Mancomunitat

Catalunya, que s’editaria a partir de 1920, amb el propòsit que estigués present, via subscripció, als 1.087 municipis de Catalunya. Tota aquesta tasca publicitària al servei del poder mancomunal i regionalista serviria a voltes, tal com en el seu moment va destacar Enric Ucelay-Da Cal, no tant per mostrar aquest poder de manera real, sinó més aviat aparent.3 A més d’aquesta insistent i eficaç campanya de propaganda, la Mancomunitat elaboraria un discurs de legitimació històrica presentant-se com a pas intermedi entre el passat obert amb la supressió de les institucions catalanes el 1714 i un nou futur d’autogovern i autonomia que, en paraules de Prat de la Riba, havia de resultat “triomfal per a Catalunya i d’estreta germanor amb els altres pobles hispànics”.4 En la mateixa direcció i amb similar argumentari, es presentava la institució mancomunal a Europa: La longue campagne entreprise par les Catalans pour le rétablissement, sous des formes modernes, des anciennes libertés de la Catalogne aboutit, en 1913, à une première réalisation dans l’ordre économique. […] C’est ainsi que la Mancomunitat, à son origine, est une institution de caractère administratif. Mais l’esprit catalanisant qui l’inspire lui a donné un noble caractère de restauration patriotique; c’est pour quoi les Catalans la regardent comme le premier échelon vers l’autonomie intégrale et comme la consécration de l’unité de la terre catalane.5

És evident que ara no podem analitzar a fons les polítiques de comunicació i propaganda desplegades per la Mancomunitat, de les quals les publicacions citades són un bon exemple, ni tampoc la tasca desplegada “per un equip particularment innovador i actiu de promocionadors i especialistes en public relations”.6 No obs-

this power was real, as that it was more often apparent.3 In addition to this insistent and effective propaganda campaign, the Mancomunitat would develop a discourse of historical legitimation, presenting itself as an intermediate step between the past that began with the suppression of the Catalan institutions in 1714, and a new future of self-government and autonomy that, in the words of Prat de la Riba, had to be “triumphal for Catalonia and of close brotherhood with the other Hispanic peoples.” 4 The mancommunal institution in Europe was presented in the same way and with similar arguments: The long campaign undertaken by the Catalans to re-establish, in modern form, the ancient liberties of Catalonia is initially realized, in 1913, in economic form. […] In this sense the Mancomunitat, in its origins, is an institution administrative in character. But the Catalanizing spirit that inspires it has given it a noble character of patriotic restoration; it is for this reason that the Catalans regard it as the first step towards true autonomy and as the consecration of the unity of Catalan territory.5

It is clear that we cannot here analyze in depth the Mancomunitat’s strategies of communication and propaganda, of which the publications cited are a good example, nor the work of “a particularly active and innovative team of promoters and specialists in ’public relations’.” 6 Nevertheless, it is essential to extract the facts from the interpretations that accompany them, which are of great interest for the reconstruction of the political and cultural ideas that inspired them. It is useful to take a look at the “preliminary remarks” of the first volume of L’obra realitzada, which turn out to be a declaration of principles. The principal objective of the publication was that of making known

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

tant això, es fa del tot necessari destriar “a period in the annals of the new history of les dades que contenen amb les interpre- our people, which is reclaiming itself.” 7 Aftacions que les acompanyen, que tenen ter that, it is affirmed that, despite the cenun gran interès per reconstruir l’ideari tralism of the State and the limitations that polític i cultural que les animava. flow “from the agonizing death rattle of the Paga la pena que ens capbussem un xic legal framework of the artificial and bureauen l’“advertiment preliminar” del volum cratic provinces,” the Mancomunitat had primer de L’obra realitzada, que esdevé “undertaken a vast, positive, nobly ambitious tota una declaració de principis. L’objec- labor,” because of the fact that “it has been tiu principal de la publicació no era altre infused with the rich and fecund sap of the que el de donar a conèixer, es diu, “un national patriotism in full flower in the gloperíode dels annals de la nova història rious old land of Catalonia.” 8 These phrases del nostre poble, que es recobra a si ma- make clear how a project begun de facto in teix”.7 Tot seguit, s’afirma com, malgrat the last decade of the nineteenth century el centralisme de l’Estat i les limitacions culminated in Noucentisme, with the modderivades “de l’estretor anguniosa del ernista generation that strove, in the words marc legal de les províncies artificials i of Joan-Lluís Marfany, to transform Catalan burocràtiques”, la Mancomunitat havia culture “from a traditional and regional cul“empès una labor vasta, positiva, noble- ture into a modern and national culture.” 9 ment ambiciosa”, pel fet que “li ha estat This old project, however, after the Soliempeltada la saba rica i fecunda del pa- daritat movement and the traumatic expetriotisme nacional en plena florida a la rience of the Setmana Tràgica (Tragic Week), vella terra gloriosa de Catalunya”.8 Amb would take on a much more conservative aquestes frases es compendia com en el coloration under the leadership of the ReNoucentisme va culminar un projecte gionalist League, a party that, it should be que s’havia iniciat de facto en la darrera recalled, was beginning to take over the Catdècada del segle xix, amb aquella genera- alanist movement, and that had the support ció modernista que va maldar, en parau- of many politicians, intellectuals, artists, les manllevades de Joan-Lluís Marfany, architects (such as Josep Puig i Cadafalch per transformar la cultura catalana “de and Rafael Masó) and other professionals, cultura tradicionalista i regional en cul- whether they were card-carrying members tura moderna i nacional”.9 or merely sympathizers. Masó’s political conAquest vell projecte, però, un cop supe- victions would lead him to be a city counrat el moviment de la Solidaritat i l’experi- cilor in Girona for the League from 1920 to ència traumàtica de la Setmana Tràgica, 1923, carrying out a program of sanitation prendria una coloració molt més conser- and urban reform as a member of the Provadora en ser liderat per la Lliga Regiona- motion Commission (Planning and Works).10 lista, partit, recordem-ho, que ja comença- Many members of the League, like Masó, va a ser hegemònic dins el catalanisme i were also linked to Catholicism; it is no wonque rebia el suport de no pas pocs polítics, der that they considered Bishop Torras i Bagintel·lectuals, artistes, arquitectes (com es to be their principal mentor and lodestar, ara Josep Puig i Cadafalch o Rafael Masó) especially under the auspices of the Artistic i altres professionals, independentment Circle of Saint Luke and the Spiritual League de si n’eren militants amb carnet o mers of the Virgin of Montserrat.11 simpatitzants. En el cas de Masó, el seu Not all of those who participated in the

Construint la Catalunya ciutat dels noucentistes: l’obra pública de la Mancomunitat Building the noucentistes’ Catalonia-city: the Public Works of the Mancomunitat

compromís polític el portaria a ser regidor de la ciutat de Girona per la Lliga durant el període 1920-1923, desplegant un programa de sanejament i reforma urbana com a regidor de la Comissió de Foment (Urbanisme i Obres).10 Molts d’ells, però, restaven vinculats al catolicisme, no endebades havien trobat en el bisbe Torras i Bages el seu principal mentor i referent, de manera especial a redós del Cercle Artístic de Sant Lluc i de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, com seria també el cas de Rafael Masó.11 No tots els agents que van participar en el projecte de la Mancomunitat procedien, però, de l’entorn de la Lliga i del catalanisme de base catòlica, tal com es reconeix en certa manera en els mateixos mots preliminars: “En aquesta obra, és de justícia dir-ho, hi han cooperat tots els partits, units per l’ideal d’engrandiment i llibertat de Catalunya, que és la bandera que entre nosaltres voleia sobre tota bandera, que és la meta on duen totes les rutes seguides pels catalans.”12 Va ser, ens podem preguntar, realment així? O és un discurs nacionalista merament justificatiu? Les respostes a aquestes qüestions no són ni unívoques ni simples, en la mesura que darrere de la Mancomunitat, certament, es van travar uns certs consensos polítics, tal com ho palesa el fet que en el seu Consell Permanent, a més de les quatre províncies, hi tenien representació les principals minories polítiques del país (membres dels partits dinàstics i republicans), ja que la Lliga, recordem-ho, mai no va tenir una majoria absoluta. Amb tot, tal com reconeix Albert Balcells, “el consens mancomunal no paralitzà la competició electoral dels partits.”13 Però, val la pena remarcar-ho, a l’entorn de les institucions de la Mancomunitat va existir un altre tipus de consens derivat de la participació activa en els seus projectes

project of the Mancomunitat were associated with the League and the Catholic base of Catalanism, however. This is acknowledged to a certain extent in the introductory remarks: “In this work, it must be said, all of the parties have cooperated, united by the ideal of the increase and the liberty of Catalonia, which is the flag that among us flies above all flags, which is the goal to which all roads trod by Catalans lead.” 12 Were things, we might ask, really like that? Or is a nationalist discourse merely a justification? The answers to these questions are not clear or simple. Behind the Mancomunitat there was, to be sure, political maneuvering, as demonstrated by the fact that, in addition to the four provinces, the principal minority parties of the country (dynastic and republican) were represented in the Permanent Council. The League, it should be remembered, never attained an absolute majority. As Albert Balcells observed, “the mancommunal consensus did not paralyze electoral competition among the parties.” 13 But it is worth noting that around the institutions of the Mancomunitat there was another kind of consensus, the result of the active participation in its projects of professionals and technicians from the left wing of Catalanism (which Josep Pla baptized with the revealing name of “socialist noucentistes”). As the Mancomunitat expanded its social programs, their participation would be even more significant.14 Despite the mental and ideological reservations that the members of these contingents might have had initially, they shared many of the mancommunal projects, or the idea of Catalonia-city itself, as instruments of social and cultural reform and improvement. And it is worth remembering that the professional training to which many of them had access under the wing of the mancommunal institutions was so solid and prestigious that it could well have contrib-

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

de professionals i tècnics que provenien del catalanisme republicà més d’esquerres (que Josep Pla batejaria amb el nom gràfic de “noucentistes socialistes”), el qual va tenir més transcendència en la mesura que eixamplaria els seus suports socials.14 Malgrat les reserves mentals i ideològiques que podien tenir aquests sectors inicialment, compartien molts dels projectes mancomunals o la mateixa idea de la Catalunya ciutat com a vies de reforma i millora social i cultural. I hom no pot oblidar que a redós de les institucions mancomunals molts d’ells van obtenir una via de professionalització prou sòlida i prestigiosa que podia contribuir decididament a neutralitzar, silenciar o disminuir les diferències ideològiques i polítiques que existissin entre ells.15 Tal com en el seu moment va dir gràficament Marfany, el preu que pagarien molts d’ells per això seria el d’haver de “callar-se les discrepàncies” i sotmetre’s, ras i curt, a la disciplina de partit.16 Dos bon exemples de col·laboradors estrets amb els projectes mancomunals que no provenien del camp de la Lliga ni del catolicisme serien l’influent i omnipresent Eugeni d’Ors (fins a la seva defenestració de 1919) i l’enginyer Rafael de Campalans (1887-1933).17 Si Ors va ser el prototipus d’intel·lectual procedent del sector de les humanitats que seria el màxim responsable de les polítiques culturals de la Mancomunitat, Campalans (vinculat al socialisme) és un bon exemple de com un jove enginyer industrial va trobar en la Mancomunitat una important plataforma de promoció professional, ja fos com a tècnic responsable d’organització de les obres públiques de la Mancomunitat, com a director de l’Escola de Treball, professor de l’Escola Superior d’Agricultura, de l’Institut d’Electricitat i Mecàni-

uted to neutralizing, silencing or minimizing the differences among them.15 As Marfany once said graphically, the price that many of them would pay for that was to have to “bury their differences” and simply submit to the discipline of the party.16 Two good examples of close collaborators on mancommunal projects who did not come from either the League or the Catholic camps were the influential and omnipresent Eugeni d’Ors (until his defenestration in 1919) and the engineer Rafael de Campalans (1887-1933).17 If Ors was the prototypical intellectual from the humanities contingent who would take charge of the cultural policies of the Mancomunitat, Campalans (with his socialist links) is a good example of a young industrial engineer who found in the Mancomunitat a means of professional advancement, whether as a specialist responsible for the organization of public works of the Mancomunitat, as director of the Trade School, professor of the Graduate School of Architecture, of the Institute of Electricity and Applied Mechanics and of the School of Library Science, or as secretary general of Technical and Professional Instruction. There were many other engineers involved with the Mancomunitat, many of them closer to the League, such as Esteve Terradas (1883-1950), director of works for Railroads of the Mancomunitat, responsible for the expansion of the telephone network, and founder and director, after 1919, of the Institute of Electricity and Applied Mechanics. Terradas was a prototypical technical and scientific professional who adapted with great ease to different political situations, as is demonstrated by the fact that, shortly after the Mancommunitat, he collaborated actively with the new National Telephone Company of Spain, founded in 1924, during the dictatorship of Primo de Rivera.18 If engineers were the professionals who were to plan and execute many of

Construint la Catalunya ciutat dels noucentistes: l’obra pública de la Mancomunitat Building the noucentistes’ Catalonia-city: the Public Works of the Mancomunitat

ca Aplicada i de l’Escola de Bibliotecàries, o com a secretari general d’Ensenyament Tècnic i Professional. A l’entorn de la Mancomunitat hi van participar no pas pocs altres enginyers, molt d’ells més propers a la Lliga, com seria el cas d’Esteve Terradas (1883-1950), director d’obres dels Ferrocarrils de la Mancomunitat, responsable del desplegament de la xarxa telefònica i fundador i director, d’ençà del 1919, de l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades. Terradas va ser un prototipus de professional tècnic i científic que es va adaptar amb gran facilitat a diverses situacions polítiques, com mostra el fet que poc després de la Mancomunitat col·laborés activament amb la flamant Compañía Telefónica Nacional de España, fundada el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera.18 Si els enginyers eren els professionals que havien de projectar i executar moltes de les obres públiques de la Mancomunitat i, amb ella, anar construint el somni de la Catalunya ciutat, no és cap casualitat que, tal com en el seu moment va afirmar Norbert Bilbeny tot analitzant la glosa d’Ors de 1906 “L’Enginyer”, el paradigma d’home noucentista fos l’enginyer, com a home de talent i enginy, creador de realitat, o com “el professional de l’arbitrarietat regulada”.19 Analitzar les principals obres públiques impulsades per la Mancomunitat com farem tot seguit no ens hauria de fer oblidar, tanmateix, el context extremadament convuls del període de la Primera Guerra Mundial i els anys posteriors, en el qual augmentaria considerablement la polarització social i s’incrementaria el preu de les subsistències. El fenomen del pistolerisme i l’enfrontament obert entre la patronal i determinats sectors obrers, d’una banda, i la divisió del món polític i intel·lectual entre aliadòfils, germanò-

the public works of the Mancomunitat and, in so doing, realize the dream of the Catalonia-city, it is no accident, as Norbert Bilbeny pointed out in his analysis of Ors’s 1906 sketch “The Engineer”, that the paradigm of the noucentista man should be an engineer, a man of talent and ingenuity, a creator of reality, “the professional of regulated arbitrariness.” 19 The analysis which is to follow of the principal public works undertaken by the Mancomunitat should not lead us to forget the extremely convulsive context of the period during and after the First World War. During this time, social polarization would escalate considerably, and the price of subsistence goods increase. The phenomenon of gangsterism and the open confrontation between management and certain segments of the labor movement, on the one hand, and the political and intellectual divisions among defenders of the Allies, of Germany and of “neutrality”, on the other, were part of the social and political landscape of the Mancomunitat.20 It is well to remember this.

The highway system The Mancomunitat dedicated considerable energy to the improvement of the roadways, both provincial highways and local roads; some 30 % of its budget would be expended on this. Its principal goal was to put an end to the isolation of the 518 municipalities (46.6 % of the total) whose capital was more than half a kilometer from a listed road. This number would decrease, to the point that, in 1935, the number of isolated municipalities had been reduced to 141.21 Beyond the investment made in improvements to the highway system, what is important is the qualitative conceptual leap in mancommunal policy with respect to roadway communication. Until that time, much more attention had been paid to roads around the provincial capitals and judicial

1915

Seu central de Correus i TelĂ¨grafs Avantprojecte de 1915. No es va construir

Headquarters of the Post and Telegraph Service Preliminary project from 1915. Not built

Girona

Mas贸 Arquitectura p煤blica durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

1915 Seu central de Correus i Telègrafs Headquarters of the Post and Telegraph Service Girona

Rosa M. Gil Tort

a participació de Rafael Masó en el concurs d’avantprojectes per a la construcció d’un nou edifici de Correus a la ciutat de Girona presenta l’oportunitat de veure com l’arquitecte va afrontar una proposta d’edifici públic que havia de personificar l’administració de Estat. La tipologia de l’encàrrec i el programa de l’edifici, la seva situació en el context urbà i fins i tot la mateixa composició del jurat que havia de dirimir el concurs van condicionar en gran manera la filosofia del projecte i el seu desenllaç. Finalment, els arguments expressats per l’arquitecte per defensar les opcions preses representen una bona lliçó d’intervenció en el context urbà, amb un edifici públic de caràcter representatiu, lligat a les tecnologies de la comunicació i al mateix temps inserit en la trama urbana immediata a la ciutat històrica. El projecte de Masó no va ser escollit pel jurat i l’edifici construït és d’uns altres arquitectes, però de la història del concurs i de les opcions aleshores en joc es desprenen interessants dades sobre l’arquitectura de Masó i la història urbana de la Girona moderna. Els precedents dels serveis de correus a Girona cal cercar-los en la ciutat antiga, concretament a la part baixa del carrer de la Força, precisament a la placeta del Correu Vell. La seva ubicació sens dubte l’hem de relacionar amb la funció de camí ral que el mateix carrer de la Força tenia en segles anteriors, i amb la condició de porta de la muralla, el portal de l’Areny, que havia tingut aquell espai i que havia originat la configuració de la petita plaça a l’entrada de la ciutat fortificada, lloc d’espera i parada de carruatges.

afael Masó’s participation in the competition of preliminary projects for the construction of a new post office in the city of Girona presents an opportunity to see how the architect approached a proposal for a building that was to be the public face of government administration. The nature of the commission and the purpose of the building, its situation in the urban context, and even the composition of the jury in charge of the competition, determined the philosophy behind the project and its outcome. Finally, the arguments made by the architect to defend his choices comprise a lesson in urban construction, with a representative public building linked to communication technology and at the same time part of the urban fabric adjoining the old city. Masó’s project was not chosen by the jury and the building was designed by other architects, but the history of the competition and the options in play provide interesting information about Masó’s architecture and the urban history of modern Girona. The precedents of the postal service in Girona are to be found in the old city, specifically at the bottom of Força Street, on the Placeta del Correu Vell (Old Post Office Square). Its location was no doubt related to the fact that Força Street had played the role of highroad centuries before, and the Areny Portal had provided entry through the city walls, resulting in a small plaza at the entrance to the fortified city, where carriages could stop and wait for passengers. At the beginning of the twentieth century, the Post Office was inadequate for a provincial capital. It had been necessary to house the telegraph service in another place, and there was an urgent need to find

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

A principis del segle xx, aquella Casa de Correus no reunia les condicions idònies per a una capital de província. El servei de telègrafs s’havia hagut d’instal·lar en un altre lloc, i urgia cercar espai per a les oficines de telèfons de l’Estat. Es requeria un edifici de caràcter modern, amb millors condicions i representativitat, capaç d’englobar tots aquests serveis. Paral·lelament, s’estava produint l’enderroc de les muralles, i la ciutat iniciava la recuperació dels espais dels baluards, com a darrer episodi del desmantellament de la infraestructura defensiva en benefici de l’expansió urbana que es necessitava. En aquesta conjuntura, el regidor Santiago Masó va proposar al consistori, el febrer de 1914, acollir-se a la Real Orden per la qual els ajuntaments de les capitals de província podien oferir terrenys a l’Estat per tal que aquest hi construís cases de correus i telègrafs.1 Es tractava d’una bona ocasió per aconseguir l’equipament que la ciutat necessitava, i al mateix temps ajudaria a solucionar l’espinosa qüestió del retorn dels baluards a la ciutat per part de l’Estat. Probablement, Santiago i Rafael Masó ja tenien al pensament aquesta possibilitat i, també, l’oportunitat que el projecte de la seu central de Correus representaria per a l’arquitecte. Després d’estudiar diverses opcions, la comissió encarregada de cercar solars va proposar els terrenys dels baluards de Sant Francesc i de Figuerola. Finalment es va optar per oferir aquest darrer a l’Estat, el qual va convocar el concurs d’avantprojectes el 12 de juny de 1915. Durant els primers mesos d’aquell any ja s’havia procedit a l’enderroc del baluard per poder plantejar-hi el nou edifici (fig. 1). Les bases específiques per a la Casa de Correus de Girona van ser publicades a la Gaceta de Madrid el 16 de juliol, i reme-

space for the offices of the state telephone service. The building had to be modern in character and better adapted to the needs of those services. At the same time, the wall was being torn down, and the city was beginning the process of recovering the space occupied by the bastions, which was the last step in the dismanteling of the defensive infrastructure to allow for needed urban expansion. At this point, the city councilman Santiago Masó proposed to the council in February of 1914 to take advantage of the Royal Order according to which the city governments of provincial capitals could use state property for the construction of telephone and telegraph buildings.1 This was an opportunity to acquire the infrastructure that the city needed, and at the same time it would help to solve the thorny problem of the return of the bastions to the city from the central government. Santiago and Rafael Masó probably had this possibility in mind, as well as what the main post office project would mean for the architect. After considering various options, the committee charged with looking for locations proposed the site of the bastions of Sant Francesc and Figuerola. It was finally decided to offer the latter to the state, which announced the competition for preliminary proposals on June 12, 1915. Demolition of the bastion had already begun in the first months of that year in order to make way for the new building (fig. 1). The specific criteria for the Post Office of Girona were published in the Gaceta de Madrid on July 16, and were based on the generic conditions for post offices in all of the provincial capitals that had been published in the Gaceta of April 25.2 All Spanish architects were invited to submit preliminary projects to the organization within three months. The available site measured 909 square meters, and the building was to be of

1915 Seu central de Correus i Telègrafs Headquarters of the Post and Telegraph Service Girona

tien al plec de condicions genèriques per a cases de correus de totes les capitals de província, que s’havien publicat a la Gaceta del 25 d’abril.2 Es convocava tots els arquitectes espanyols que s’hi volguessin acollir perquè en el termini màxim de tres mesos fessin arribar els avantprojectes a l’organització. El solar disponible era de 909 metres quadrats, i es requeria un edifici d’un mínim de 500 metres quadrats. El pressupost total, honoraris inclosos, era de 293.730 pessetes. L’operació s’inseria en una zona en ple procés d’urbanització, destinada a dotar la ciutat antiga de nous equipaments, en l’entorn immediat del riu. El 1898 l’arquitecte municipal, Martí Sureda, havia redactat el projecte d’escorxador, i pocs anys més tard s’hi projectaria la seu del cos de bombers i la central llete-

at least 500 square meters. The total budget, including honoraria, was 293,730 pesetas. The operation would take place in an area by the river then under development, which was to provide the city with new infrastructure. In 1898 the municipal architect, Martí Sureda, had designed the slaughterhouse there, and a few years later he would design the main fire station and the dairy. The criteria of the competition said that the project had to comply with municipal ordinances, especially with regard to the colonnaded arches which were under construction in the neighboring Independence Square. In compliance with the deadline, Masó submitted the preliminary project on September 12, 1915. His was one of three submitted to the competition, along with those submitted by Josep M. Coll Bacardí and by

Fig. 1 Vista a vol d’ocell de la plaça de la Independència i de l’avinguda Ramon Folch, a primer terme, al principi de la qual es pot veure el solar que es va destinar a l’edifici de Correus. Fotografia d’autor desconegut, c. 1915. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona, núm. reg. 064809.

Bird’s-eye view of Independence Square and of Ramon Folch Avenue, in the foreground, at the beginning of which can be seen the lot designated for the Post Office building. Photographer unknown, c. 1915. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona, reg. no. 064809.

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

ra. Tal com recollien les bases del concurs, el projecte havia d’adaptar-se a les ordenances municipals, especialment pel que feia a les voltes porticades que s’havien començat a construir a la veïna plaça de la Independència. Complint estrictament el termini, Masó va signar la memòria de l’avantprojecte el 12 de setembre de 1915. El seu va ser un dels tres treballs que es van presentar al concurs, al costat dels signats per Josep M. Coll Bacardí i per Enric Catà i Eusebi Bona. Coll Bacardí era un arquitecte modernista nascut a Terrassa que, desgraciadament, moriria de malaltia el 1917. El projecte escollit, de clara inspiració monumental, era fruit de la col·laboració d’Enric Catà (1878-1937), professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i el begurenc Eusebi Bona (1890-1972), alumne de la promoció de 1915, que tot seguit s’incorporaria al claustre de professors de la mateixa escola. Es tractava d’una proposta en la línia de recuperació de les formes clàssiques que aquell centre vivia en els anys del Modernisme epigonal (fig. 2). La composició del jurat va ser determinant a l’hora d’optar per aquesta tendència, ja que estava integrat per l’arquitecte de la Direcció General de Correus i Telègrafs, per un professor de l’Escola d’Arquitectura de Madrid, per un arquitecte de la Real Academia de San Fernando i per dos més que havien estat nomenats a proposta de la Sociedad Central de Arquitectos. Comparant el projecte guanyador amb la proposta de Masó, val la pena destacar la dissonància del primer respecte a la silueta urbana de la Girona vella, que li serveix de teló de fons i que tant havia preocupat Masó. La segona característica, en part derivada de l’anterior, seria la disposició de la façana respecte a l’eix marcat per la cúpula claraboia del centre.

Enric Catà and Eusebi Bona. Coll Bacardí was a modernista architect born in Terrassa who, unfortunately, died of an illness in 1917. The project chosen, clearly monumental in nature, was the fruit of the collaboration between Enric Catà (1878-1937), professor at the School of Architecture of Barcelona, and the Begur-born Eusebi Bona (1890-1972), who graduated from the School in 1915 and immediately joined the faculty. Their proposal was very much in line with the neoclassicism practiced there in the declining years of Modernisme (fig. 2). The key to the choice of this style was the jury, composed of the architect of the governing body of Post Offices and Telegraphs, a professor of the School of Architecture of Madrid, an architect of the Royal Academy of San Fernando, and two others who had been nominated by the Central Society of Architects. Compared with Masó’s proposal, the winning project is clearly at odds with the urban silhouette of old Girona, which serves as its backdrop and which had so concerned Masó. The second characteristic, derived in part from the first, is the disposition of the façade with respect to the axis formed by the central domed skylight. This disposition dominates the perspective of a good part of what is today the Gran Via Jaume I, at the cost of the context of the Cathedral and the historic part of the city. Nevertheless, Catà and Bona’s building has a dignity and monumentality that emphasize the official image of what was and continues to be one of the principal entrances to the city. Masó marshalled all of his arguments in a narrative in which he analyzed the project from four points of view: functional, technical, esthetic and legal (fig. 3 and 4). The functional, which he called “practical utilitarian,” referred to the criteria established for the competition. A reading of these criteria reveals how much freedom was allowed the

1915 Seu central de Correus i Telègrafs Headquarters of the Post and Telegraph Service Girona

Aquesta disposició aconsegueix dominar la perspectiva de bona part del que avui és la gran via Jaume I, a costa d’oblidar el context de la Catedral i el barri vell. No obstant això, el projecte de Catà i Bona revesteix una dignitat i monumentalitat que emfasitzen la imatge oficial del que era i continua essent una de les principals entrades a la ciutat. Masó va desplegar tots els seus arguments en una memòria en què analitzava el projecte des de quatre angles: el funcional, el tècnic, l’estètic i el legal (fig. 3 i 4). En el funcional, que ell anomenava “pràctic utilitari”, referia el programa fixat en les bases. La lectura d’aquests requisits ens serveix per calibrar el grau de llibertat amb què actuaven els arquitectes i quines condicions els eren imposades des

architects, and what conditions were imposed from Madrid. The program required that the ground floor be reserved for service to the public, and all posting and receiving of mail (fig. 5-7); the second floor, for offices and installations (fig. 8-10); the third, for four rooms (two for the heads of Post and of Telegraphs, and two more for their assistants (fig. 11-13), and above that he put a covered attic (fig. 14). There was also to be a “journalists’ room” on the ground floor, and a library on the second. Masó foresaw a public use for the library, and said in the narrative: “In an attractive, private and independent place we have located what can, in time, be an interesting Library of the Post and Telegraph Corps […] capable of transformation into a public library, at the will of the competent Authority.” 3

Fig. 2 Enric Catà i Eusebi Bona, seu central de Correus i Telègrafs de Girona, 1916-1921. Fotografia d’autor desconegut, feta poc temps després de la inauguració de l’edifici. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona, núm. reg. 064936.

Enric Catà and Eusebi Bona, Headquarters of the Postal and Telegraph Service, Girona, 1916-1921. Photo by unknown photographer, taken shortly after the inauguration of the building. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona, reg. no. 064936.

Mas贸 Arquitectura p煤blica durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

1915 Seu central de Correus i Telègrafs Headquarters of the Post and Telegraph Service Girona

de Madrid. El programa preveia que la planta baixa anés destinada a l’atenció al públic i a tots els serveis de recepció i entrega del correu (fig. 5-7); la primera, a les oficines, els despatxos i les instal·lacions dels serveis (fig. 8-10); la segona, a quatre habitatges (dos per als caps de Correus i de Telègrafs, i dos més per als ordenances de cadascun dels dos serveis (fig. 11-13), i al damunt hi prescrivia unes golfes sota coberta (fig. 14). S’hi preveia també una “sala de periodistes”, a la planta baixa, i a la primera, una biblioteca del servei. Masó la va projectar amb vocació de biblioteca pública, i afirmava en la memòria: “En sitio vistoso, retirado e independiente hemos colocado lo que, con el tiempo, puede ser interesante Biblioteca del Cuerpo de Correos y Telégrafos […] en situación de poderse transformar en pública, a la sola voluntad de la Autoridad competente.”3 En l’aspecte constructiu, el plec de condicions no dictava cap més instrucció que la de tenir present que es tractava d’un edifici governamental i públic, cosa que havia d’influir, fins a cert punt, en l’elecció dels materials i en el caràcter del conjunt: “Queda a buen juicio de los autores el adoptar para los edificios el sistema de construcción, estilo y disposición que mejor estimen, pudiendo emplear los elementos de composición que prefieran, en completa libertad artística, pero bien entendido que no deben sacrificarse al aspecto monumental de la edificación las condiciones de acertada edificación y buen Servicio.”4 Això explicaria el fet que a la façana tant Masó com Catà i Bona optessin per la utilització de l’obra vista combinada amb la pedra. Aquesta associació de materials era molt freqüent en les obres d’Enric Catà d’aquells anys, per exemple a les destil·leries Regàs (1907) i Gerunda (1911), al barri del Pont Major de Girona. En el cas de Fig. 3 Portada de la carpeta que conté la memòria de Rafael Masó per al “Concurso de anteproyectos de edificio destinado al servicio de Correos y Telégrafos de Gerona”, 1915. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-43. Cover of the file containing Rafael Masó’s narrative for the “Competition of preliminary projects for the building to house the Postal and Telegraph service of Girona,” 1915. AHCOAC-G, reg. no. 9528-43.

With respect to construction, the criteria provided no instruction except to keep in mind that that the building was public and governmental, which would to a certain degree influence the choice of materials and the character of the whole: “The authors may use their best judgment as to the system of construction, style and disposition of the buildings, making use of those elements of composition that they prefer, with complete artistic freedom, but with the understanding that they are not to sacrifice to the monumental aspect of the edification the conditions of careful construction and good Service.” 4 This would explain the fact that both Masó and Catà and Bona chose exposed brick combined with stone. This combination of materials was quite frequent in the work of Enric Catà in those years, for example in the Regàs (1907) and Gerunda (1911) distilleries in the Pont Major neighborhood of Girona. In the case of Masó, however, it was the first time he chose to use this combination, which he would not use again until 1918, for the ground floor storerooms of Casa Teixidor (1918) and the wall surrounding Casa Ensesa (1931-32). Masó combined tiles with rounded pieces of stone, especially on pillars and openings. In the narrative, he justified the profuse use of stone on the exterior for its nobility and durability, and of exposed brick, for adding character. In his projects up to that point, most of them domestic, he had chosen plastered walls and tile, a material that he valued for its warmth, beauty and durability. In the narrative he also argued for the use of tile, especially on the eaves, the roof and the inside of the vault, for which he specified white or light tile: “We also use tile at the base of our cupola, for no other material would harmonize so well with the roof and with the metallic copper covering which we propose for said cupola.” He also planned Fig. 4 Última pàgina de la memòria. Last page of the narrative.

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

Fig. 5 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta baixa i esbossos, 1915. Tinta sobre paper de calc, 44 × 64 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-11. Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Ground Floor and Drawings, 1915. Ink on tracing paper, 44 × 64 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-11. Fig. 6 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta baixa, 1915. Tinta i aquarel· la sobre paper, 33,5 × 65 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-25. Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Ground Floor, 1915. Ink and watercolor on paper, 33.5 × 65 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-25. Fig. 7 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta baixa, 1915. Tinta i aquarel·la sobre paper tela, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-26. Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Ground Floor, 1915. Ink and watercolor on canvas paper, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-26.

1915 Seu central de Correus i Telègrafs Headquarters of the Post and Telegraph Service Girona

Fig. 8 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del primer pis, 1915. Tinta sobre paper de calc, 44 × 63,5 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-12. Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Second Floor, 1915. Ink on tracing paper, 44 × 63.5 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-12. Fig. 9 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del primer pis, 1915. Tinta i aquarel·la sobre paper tela, 34 × 65 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-29. Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Second Floor, 1915. Ink and watercolor on canvas paper, 34 × 65 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-29. Fig. 10 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del primer pis, 1915. Tinta i aquarel·la sobre paper tela, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-28. Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Second Floor, 1915. Ink and watercolor on canvas paper, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-28.

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

Fig. 11 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del segon pis, 1915. Llapis, tinta i aquarel·la sobre paper de calc. 44 × 56 cm. AHCOAC-G, núm. reg, 9528-16. Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Third Floor, 1915. Pencil, ink and watercolor on tracing paper, 44 × 56 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-16. Fig. 12 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del segon pis, 1915. Tinta i aquarel·la sobre paper tela, 33,5 × 65 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-33. Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: plan of Third Floor, 1915. Ink and watercolor on canvas paper, 33.5 × 65 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-33. Fig. 13 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del segon pis, 1915. Tinta i aquarel·la sobre paper tela, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-31. Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Third Floor, 1915. Ink and watercolor on canvas paper, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-31.

1915 Seu central de Correus i Telègrafs Headquarters of the Post and Telegraph Service Girona

Fig. 14 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del tercer pis (golfes i magatzems), 1915. Tinta i aquarel·la sobre paper tela. 34 × 65,5 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-34. Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Fourth Floor (Attic and Storerooms), 1915. Ink and watercolor on canvas paper. 34 × 65.5 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-34.

194

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

eren vigents i a punt per ser aplicades, per això en determinats ambients cultes de la ciutat i en la mentalitat d’arquitectes com ara Masó va sorgir una nova consciència sobre el patrimoni arquitectònic que connectava amb el pensament d’urbanistes europeus com ara Camillo Sitte i Cornelius Gurlitt. A la declaració de monument de la Casa Agullana el 1918, van seguir la del Palau de Caramany (que Masó havia rehabilitat el 1912-1913) i la de la Fontana d’Or, sobre la qual també pesava l’amenaça de mutilació. Designant-los monuments, aquests casals quedaven protegits i alhora treien sentit als plans de reforma, que cada dia eren més qüestionats. La voluntat de Masó de conservar la Girona antiga en sintonia amb el pensament més progressista del moment es va fer encara més evident a partir de 1922, quan ell mateix, com a regidor de Foment, i Ricard Giralt Casadesús, com a arquitecte municipal, van refer la política de tractament dels barris històrics amb remodelacions com la que va afectar la zona de la pujada de Sant Feliu i també el projecte de passeig arqueològic, que es va començar a forjar aquells anys.

ISBN 978-84-9411-013-9