43 minute read
Contraban per la costa
TOMÀS MUT, NEUS FERNÁNDEZ
CONTRABAN A CALVIÀ: DE L’ECONOMIA DE SUBSISTÈNCIA A LA INVERSIÓ TURÍSTICA
Advertisement
Deia l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria que és increïble la complicitat dels mallorquins amb el negoci del contraban. Des de les classes més altes a les més baixes no trobaven cap objecció al foment del contraban. I és que ha estat considerat una activitat popular, no delictiva o, com a molt, tolerada. Fins i tot ara, quan se’n parla i es recorre a l’anecdotari, es fa amb certa befa, com una mescla entre la complicitat i l’admiració. Potser és un tret identitari, o no, però el que és clar és que ha estat habitual per a molts d’illencs. El funcionament del contraban a Calvià no era diferent al que es va donar en altres punts de la costa mallorquina. Es tractava d’«anar contra el ban oficial, desconèixer-lo, burlar-se’n, contravenir-lo», és a dir, no pagar impostos a l’Estat i introduir productes que després es venien al mercat negre. Un delicte? Una manera de fer doblers ràpidament? Bàsicament per als calvianers, un complement a uns sous miserables que permetien dignificar l’economia domèstica. La costa calvianera, molt retallada, va ser sens dubte un indret propici per al contraban, malgrat que hi ha pocs testimonis d’aquesta activitat i la pressuposam intensa. El procediment normalment consistia en l’arribada d’embarcacions del nord d’Àfrica a la costa que eren descarregades de nit en
amagatalls coneguts per pocs i anomenats «secrets». El gènere restava en secret un parell de dies fins a trobar el moment oportú i segur per introduir-lo en el mercat. Era habitual que després d’una descàrrega, i per no deixar marques, s’amollàs una guarda d’ovelles per eliminar qualsevol petjada. Ens asseguren per activa i per passiva que Calvià encara està farcida de secrets, camins i topònims, que des de la primera meitat del segle XX s’ha desenvolupat amb força. Amb la bonança econòmica, l’entrada a la Unió Europea i la globalització sembla que el contraban ha arribat a la fi o, almenys, així com es coneixia en temps primer.
DEFINICIÓ I ABAST BIBLIOGRÀFIC
Segons el diccionari, contraban és la introducció furtiva de mercaderies prohibides, o per les quals hom no ha pagat els drets d’entrada. En aquest sentit, segurament ens caldria fer la següent reflexió: qui de nosaltres, no fa gaires anys, no anava a Andorra o a Canàries i, aprofitant l’avinentesa, intentava retornar a casa amb algun producte adquirit a molt més baix cost sense declarar-lo a la pertinent duana? Doncs això és contraban. Aquest fet congènit a l’ésser humà per ventura ens pot servir per entendre i assimilar millor la
APROXIMACIÓ
Punta des Carregador, on antigament es feia contraban.
tolerància social que tingué aquesta il·lícita activitat. D’això, però, ens n’ocuparem una mica més endavant. Abans, caldria no confondre la temàtica d’aquest dossier amb l’estraperlo És molt habitual que ambdós conceptes s’emprin com a anàlegs. De fet, existeixen algunes semblances que ens aboquen a aquesta creença. Potser que l’acte d’introduir productes d’amagat intentant burlar els controls establerts sigui el tret distintiu que afavoreix la confusió. El comerç estraperlista es donà durant un moment molt puntual de la nostra història més recent rememorant un cas de corrupció que s’esdevingué durant el Govern de la Segona República1. Durant el període de racionament decretat pel règim de Franco, amb les famoses cartilles de racionament, aparegué un mercat negre amb unes connotacions molts semblants a l’escandalós afer de la Segona República. D’aquesta analogia tornà a revifar la paraula estraperlo per tal de designar tot allò que tingués a veure amb negoci fraudulent. Per tot plegat, podríem resumir dient que el tret que diferencia ambdós conceptes sigui el fet d’ultrapassar o no fronteres.
Així, el contraban és tot aquell negoci que aconsegueix rendibilitat evitant que els seus productes passin els corresponents aranzels duaners, mentre que l’estraperlo fou un comerç intern, que s’aprofità de les circumstàncies socials del moment fent negoci amb uns productes que escassejaven per vendre’ls a preu d’or.
L’ECONOMIA DE SUBSISTÈNCIA
La conjuntura social i política dels anys de la postguerra espanyola no sols afavoriren que l’activitat contrabandista tornàs a revifar, sinó que també es veiés amb bons ulls la seva pràctica. Molts dels personatges entrevistats convingueren en dir-nos que aquella època fou una etapa molt mala d’empassar. Ens asseguraren que la fam omplia els carrers, i el contraban, lluny de resultar una activitat il·legal, que ho era, resultava ser la resposta que permetia a la gent poder afrontar amb més solvència aquells anys de carestia. Ja ho intentà fer veure l’any 1916 el president del Consell de Ministres, el comte de Romanones, dient que la manera més efectiva de com-
(1) Es tracta de l’escandalós afer polític que tingué a veure amb la introducció d’una ruleta fraudulenta quan a Espanya el joc estava prohibit. Els seus estafadors (Strauss, Perle i Lowann, dels quals prové l’acrònim estraperlo), per tal de poder dur a terme el seu propòsit, hagueren de recórrer als habituals suborns.
El mateix punt en l’actualitat, prop de Marineland.
batre’l seria canviant la consciència de la gent, fent-li veure que aquesta activitat lluny de ser una gran obra social, era més aviat un delicte. Aquesta dualitat, sovint estesa de cap a cap de la nostra geografia, és un dels trets més característics que també s’ha fet present al llarg de les entrevistes realitzades entre els testimonis calvianers. Emperò el contraban no solament fou present en l’època post bèl·lica, sinó que perdurà al llarg de la segona meitat del segle passat fins ben entrats els anys 80-90. Evidentment, les necessitats socials evolucionaren i el contraban s’adaptà a aquests canvis. La millor manera de poder-los copsar és parant esment als productes que s’anaren desembarcant al litoral de Calvià. El que és innegable és l’aprovació social d’aquesta activitat fins a l’arribada de la droga. Existeixen multitud de ressenyes bibliogràfiques que també apunten en aquesta direcció. De fet, hem iniciat l’article adduint les paraules de l’Arxiduc. Per no estendre’ns massa més, podríem concloure l’assumpte citant un il·lustre veí calvianer, l’andritxol Baltasar Porcel, que dedicà més d’un llibre2 a tractar el tema contrabandista. Pel que fa a la complicitat del poble amb el contraban, a Les Illes, encantades ens deixà un reflexió prou explícita que ens sembla força interessant compartir: «¿Tenia més raó l’Estat de la Restauració o el de la Segona República, amb el seu caciquisme i oligarquia el primer, i amb el desballestament i excessos en què va anar evolucionant el segon, que, per exemple, qualsevol contrabandista mallorquí, que amb el seu llagut anava i venia de nit carregat de tabac? I la pregunta no és retòrica; al meu poble hi ha hagut dotzenes, centenars de contrabandistes, absolutament respectats per tothom, començant pels capellans, que deien que defraudar a l’Estat no era cap pecat, sinó només un delicte provocat per una determinada llei. [...]. A Andratx, sense el contraban, després de la guerra ens hauríem mort de fam. Era l’única feina una mica profitosa».3
CALVIÀ, DE SOCIETAT RURAL A TURÍSTICA
Fins a mitjan segle passat els calvianers no miraven cap a la mar, tot i haver estat i ser l’entrada de conqueridors, assaltants, contrabandistes... La mar era un paratge desconegut per a moltes persones, una entrada de pirates i d’invasors. Però en els seus racons guardava futurs profits i amagatalls. Era un municipi rural amb una economia basada en l’agricultura, fins que va passar a ser un municipi que mira al blau i té el turisme com una font d’ingressos enorme. Conten algunes males llengües que bona part dels primers doblers per a moltes construccions i urbanitzacions costaneres varen sortir dels cabals acumulats i generats pel contraban, especialment el que es va dur a terme després de la Guerra Civil.4
ABANS DE LA GUERRA CIVIL
Els camins durant el segle XIX estaven dedicats totalment a transportar les produccions de les finques agrícoles cap a Palma, però també servien per comunicar les possessions de Calvià amb les de Santa Ponça, es Capdellà i cala Fornells. A aquest port i a sa Caleta de Santa Ponça era molt habitual l’entrada de mercaderies. Són uns anys en què els traginers, molts d’ells habitants de la barriada de Santa Catalina de Palma, paguen per la millora de les rutes. I és que els cataliners tenien una estreta relació amb les possessions calvianeres més properes a la costa i també amb el contraban que s’hi duia a terme. La Junta de Caminos defensava que llavors la connexió amb Palma seria pel coll de sa Batalla, malgrat els calvianers defensaven que fos pel coll de sa Creu. Tanmateix, totes dues rutes són de muntanya. La costa llavors no era un camí d’interès estratègic. La nova carretera es va fer exclusivament amb prestacions personals de jornals dels veïns. En aquesta època
(2) Entre d’altres, La lluna i el Cala Llamp, Els Argonautes, Els condemnats...
(3) PORCEL PUJOL, Baltasar. Les illes, encantades . (Edicions 62, Barcelona 1984), 108.
(4) «Un dels homes forts de l’organització era el felanitxer Antoni Fontanet. […]. L’antic contrabandista no s’acontentà a jugar el capital sobre una sola carta i diversificarà les seves inversions en molts àmbits de l’economia: la construcció, la compra de grans finques, en el negoci de les granges avícoles, etc. També ha estat promotor immobiliari –juntament amb Biel Burguera foren els promotors de la urbanització de Santa Ponça a principis dels anys seixanta». FERRER GUASP, Pere. Contraban, República i Guerra. Edicions Documenta Balear, 2008, p. 115 i 116.
Secrets localitzats a sa Punta de sa Porrassa, Torrenova.
també es varen fer millores al pas de sa Mula i al creuer de Son Pillo, indrets que porten cap a Santa Ponça. Tot i que ara ens pugui semblar estrany, el principal sistema de transport de mercaderies pesants era mitjançant llaüt, perquè els camins eren penosos. Tot i aquesta situació, es ressaltava en una al·legació de l’Ajuntament de Calvià de l’any 1899 que «la carretera de Palma a Andraitx [...] sirve en una extensión de 18 km la parte baja y contingua al mar del término de Calvià, que es la más pobre [...]. En cambio la parte alta del termino de Calviá que es mas fértil no tiene ninguna carretera». I aquesta va ser la ruta per la qual l’any 1945 o 1946 Pep Sans, antic catalinero resident a Calvià, va anar a cercar un sac d’arròs de contraban amb la camiona, a prop d’Illetes, amb la mala sort que la Guàrdia Civil els fa agafar. Sortosament, emperò, un amic de la barriada palmesana de Santa Catalina va dir que era a temps de fugir. De la por de l’experiència d’aquell dia, la dona va fer net la camioneta amb tanta cura que no hi va quedar ni un sol gra d’arròs, a la camiona
Des de final del segle XIX, en el trajecte Palma-Calvià es feia una aturada a l’alçada del molí de Santa Ponça, ja que hi havia aigua de l’aqüeducte i els animals hi podien beure. També hi havia una pedrera i el telègraf. En aquest context, a principis del segle XX –possiblement en la dècada dels anys 20–, el calvianer Tomeu Quetglas, jove de Cas Piner, va relatar als nets que anava a jugar a cartes a la cantina que hi havia a prop. Un cop fort damunt la taula amb el crit de «truc!» significava que no hi havia carabiners que patrullassin el litoral calvianer i que podien descarregar el contraban de sa Caleta i carregar els paquets amb el tabac premsat i transportar-lo pel torrent de Santa Ponça per amunt. De fet, la carretera no es va millorar fins a l’any 1929, amb motiu de la celebració del 700è aniversari del desembarcament de les tropes del rei Jaume
I a Santa Ponça. La destinació final de la paqueteria, segons el relat de la neta de Tomeu Quetglas, era Galilea.
La vigilància de la mercaderia prohibida que es desembarcà durant la primera meitat del segle XX en el litoral calvianer, i que era introduïda cap als llocs de distribució i venda per algun d’aquests trajectes que acabam de descriure, era competència del Cos de Carabiners. 5 De fet, fins a l’any 1940, data en què aquest cos passà a formar part de la Guàrdia Civil, la missió principal dels carabiners era la de combatre el contraban. Cal tenir ben present aquesta distinció, perquè potser encara es caigui en l’error de pensar que ambdós cossos foren la mateixa cosa. Malgrat l’anterior apreciació, cal ser honests i reconèixer que les referències orals de carabiners al municipi han estat inexistents. Els agents repressors del contraban entrevistats ens parlaren d’èpoques més recents, anys 50-70. Per tant, tots pertanyien a la Guàrdia Civil. El petit llegat que encara perdura al municipi d’aquesta extinta institució el localitzam en algun topònim costaner, com ara la punta des Carabiners, a Peguera. L’única cosa de la qual poguérem treure aguller fou la confessió que ens confirmava el que ja sabíem: les untades que rebien per tal de fer els ulls grossos amb la descàrrega de contraban que es feia al municipi. En canvi, ens fou impossible concretar en què o en quant es materialitzaven aquestes untades.
Una altra de les institucions que també combateren el contraban fou la Companyia Arrendatària de Tabacs (CAT), més comunament anomenada pels nostres entrevistats s’Arrendatària. Ens hem de remuntar a l’any 1887, quan es creà, mitjançant llei, el monopoli del tabac a Espanya. Com que el tabac –provinent d’Àfrica, sobretot del port de l’Alger i de Gibraltar, però també de Cuba– fou un dels productes contrabande-
(5) En els seus inicis, els integrants d’aquest institut militar anaven armats amb un fusell més lleuger i més bo de manejar anomenat carabina. I així ho recull també el DCVB quan, en la veu carabiner (o carrabiner), assenyala: «Soldat armat amb carrabina, i especialment el soldat espanyol dedicat a la vigilància de les costes i a la persecució del contraban».
Accés de Santa Ponça per on els contrabadistes remuntaven el torrent per anar cap a Galilea.
jats que superà de llarg la resta de mercaderies objecte de mercadeig il·legal, la CAT es veié obligada a disposar els seus propis mitjans per tal de posar remei a l’entrada fraudulenta del producte que comercialitzaven. Hem tingut accés a l’Arxiu de la Dependència Regional de Duanes i Imposts Especials de Balears, on localitzàrem unes llibretes personals d’alguns agents de la CAT. En aquestes llibretes, com es pot veure en els documents que adjuntam, hi localitzàrem algunes captures que es feren en el municipi de Calvià, cosa que, ens confirma la utilització del litoral calvianer en afers prohibits.
JOAN MARCH
Parlar de contraban a Mallorca i no esmentar la figura de Joan March Ordinas, en Verga, esdevindria una mena d’ostracisme malintencionat. D’altra banda, pretendre tractar amb deteniment en aquest dossier la importància històrica, social, política... que tingué el personatge esmentat, esdevindria, també, un agosarat repte. En aquest sentit, ens sembla assenyat esmentar l’ingent treball del professor Pere Ferrer que ha editat diverses publicacions en les quals ha tractat amb deteniment la rellevant biografia d’aquest mallorquí que ha marcat la història més recent del nostre país. No és d’estranyar, doncs, la llarga llista de qualificatius que s’empren per a designar-lo: financer, empresari, banquer, polític, i, fins i tot, contrabandista..., així com també la d’alguns apel·latius, si més no, curiosos: «el darrer pirata de la Mediterrània»,6 «l’home més misteriós del món». Els nostres entrevistats no obviaren mencionar-lo en alguns passatges de les diverses entrevistes que férem.
Diverses fonts constaten que l’imperi de Joan March (1880-1962) tenia els orígens en el contraban. «Era fill de comerciants i aquí hi havia una llarga tradició de corsarisme i contraban. El que va fer ell va ser constituir una gran empresa comercial a partir del contraban», explica Pere Ferrer Guasp, autor de la tesi doctoral Joan March, inicis d’un imperi financer. De fet, va ser el contraban el que li va permetre crear la Banca March el 1926 amb un capital de 10 milions de pessetes.
A més a més, entre altres activitats comercials, va adquirir propietats a vorera de mar, com ara sa Vall, a Santanyí, Ternelles, a Pollença, es Cosconar, a Escorca...7, i no precisament per valors mediambientals ni per intuïció de l’arribada del turisme de masses, sinó per exercir el contraban ben còmodament.
Una de les persones que va relatar la seva experiència a Pere Ferrer és Antoni Oliver, treballador de la finca de sa Vall de ses Salines. Segons aquest testimoni, Joan March, ja de gran, i amb negocis internacionals, participava en les reunions per planificar les operacions de descàrrega de vaixells plens de contraban. En aquest context, i amb el coneixement de tots els mallorquins d’aquesta activitat il·legal i l’èxit aconseguit del llibre «El último pirata del Mediterráneo», obra de Manuel D. Benavides, que va incrementar la llegenda entorn de Joan March.
Anotacions a les llibretes localitzades a l’Arxiu de la Dependència Regional de Duanes i Imposts Especials de les Balears.
(6) Àlies que s’emprà com a títol perquè Manuel Domínguez Benavides acabàs la novel·la que Francesc Bastos inicià amb el propòsit de donar a conèixer les maquinacions emprades per Joan March que l’ajudaren a convertir-se en un dels homes més rics del món.
(7) «Joan March comprà i vengué finques rústiques i urbanes mogut per distints mòbils mercantils. En ocasions es quedà en propietat algunes finques, les quals tengueren usos ben diversos. Algunes de les que adquirí al litoral de l’illa o a la muntanya s’utilitzaren com a zona per passar contraban que posteriorment es distribuïa per tota l’illa. [...] El predi de sa Vall entraria dins aquesta tipologia de finques. [...] També les possessions situades a la muntanya –Cànoves de Mossa, el Cosconar, Ternelles, el Rafal d’Escorca i Aubarca– es transformaren en territori de contraban». FERRER GUASP, Pere. Joan March, els inicis d’un imperi financer:1900-1924. Edicions Cort, 2000. Col·lecció «Els Ullals», 2, p. 29.
Diversos productes que els entrevistats han comentat que arribaven mitjançant el contraban.
Paquets de picadura de tabac cubà possiblement comercialitzat per Joan March.
El 1963 o 1964 un grup de trenta guàrdies civils vestits de paisà –entre els quals n’hi havia un que estava destinat a Calvià– varen ser traslladats amb autocar fins a sa Vall. Cadascun dels guàrdies anava acompanyat d’algú del servei del banquer. Durant tot el dia varen revisar l’extensa finca, cercant si hi havia res d’especial o amagatalls entre les mates. La recerca va ser infructuosa, no hi trobaren res de res. Eren ja les darreries del contraban i de l’estraperlo, d’unes activitats que varen ser habituals a Mallorca fins a la irrupció del turisme en els anys seixanta del segle XX.
PRODUCTES DEL CONTRABAN
Una activitat com la de contrabandista, en la qual els beneficis s’assolien amb la venda dels productes no declarats, va experimentar durant el segle passat una clara evolució en què s’adaptà a les necessitats socials de cada moment històric. El ventall d’articles contrabandejats és prou extens i divers. Entre d’altres, els nostres entrevistats ens citaren el tabac, el sucre, l’arròs, el cafè, les calces de nylon, la farina, els medicaments (penicil·lina i estreptomicina), els recanvis de motor, els articles de plàstic (poals), l’alcohol (ginebra, whisky, conyac), els encenedors, les joguines... Davant una llista tan generosa, cal posar fill a l’agulla i dir que, a excepció del tabac, la resta de productes es desembarcà en uns períodes molts puntuals, que s’ajusten a la realitat social de cada moment. Així, podem dir que els productes de primera necessitat, com ara, sucre, arròs, farina, foren rendibles per als contrabandistes durant el període de guerra (anys 30 i 40), quan la fam era una necessitat molt mala d’apaivagar.
Les conseqüències de l’autarquia imposada a Espanya pel Govern franquista, juntament amb el bloqueig internacional després de la II Guerra Mundial, afavoriren l’entrada de tot un seguit de productes dels quals no es disposava de manera habitual. En aquest període (anys 50 i 60) és quan tenen cabuda la resta de productes, a voltes tan extravagants i peculiars com els recanvis de motor, el nylon o el plàstic.
A partir de la reactivació econòmica i el boom turístic, el whisky i el tabac passaren a ser els únics articles que la gent demanava i que oferien rendibilitat als contrabandistes. D’aquesta breu radiografia, esmentada suara, ens caldria reiterar la presència de tabac en tots els períodes i comentar que l’arribada dels medicaments per la via clandestina es deu a raons econòmiques: adquirir-los legalment, a més de necessitar recepta, era molt costós i molta gent no podia fer front a la despesa, amb la qual cosa no els quedava altre remei que haver de recórrer al contraban que, tot s’ha de dir, encara que les mesures higièniques de transport no eren les més idònies, els oferia a un preu assolible. És bo d’entendre, doncs, que l’obtenció de medicaments de contraban que salvaren tantes vides ajudàs en gran mesura a fer veure amb molt bons ulls l’activitat contrabandista. En aquest sentit, és oportú ressenyar la confessió
de dos informadors que ens asseguraren haver-se curat de tifus gràcies a la providencial intervenció dels contrabandistes. No és d’estranyar, doncs, que fets com aquests ajudassin a reprovar l’acció dels contrabandistes que hem comentat amb anterioritat.
POSTGUERRA I BOOM TURÍSTIC
En el llibre de l’historiador Pere Ferrer Guasp, Contraban, corrupció i estraperlo a Mallorca (1939-1975), s’aporta documentació, relats en primera persona, repàs de la premsa del moment, i dades diverses que permeten explicar l’acumulació de capital que va permetre a les Balears el boom del turisme. Segons el catedràtic de la UIB, gran quantitat de capitals provinents del contraban acumulats amb anterioritat a la dècada dels 1960 foren invertits en el negoci hoteler. Un exemple d’aquesta reinversió del contraban al sector hoteler és el cas d’Andreu Amengual, Castellitxo, el qual invertí en la construcció i promoció immobiliària, construí habitatges barats i en finançà l’adquisició als treballadors de la Part Forana i de la Península que anaven a Palma, i promogué la construcció d’hotels. Potser la manera com vivim avui a Calvià és filla del turisme i, per tant, del contraban que va revolucionar el segle passat. Tampoc no hi havia la diversitat d’alcohol que es demanava i no es podia satisfer allò que els turistes volien a no ser que arribàs per contraban.
A principis del segle XX i fins a mitjan anys trenta, la platja de Magaluf va viure un procés de segregació de la propietat del sòl. Les grans possessions agrícoles com sa Porrassa, Cas Saboners o Can Trujillo varen ser segregades i venudes a membres de la burgesia industrial i comercial i per a l’explotació agrícola, que precisament varen comprar les franges de sòl litoral pel seu potencial turístic i immobiliari. Així, durant els anys trenta es va concebre ja dur a terme una urbanització residencial extensiva a base de xalets.
En el relat de cafè de Can Garrit, va explicar un dels informadors més veterans que una parenta que tenia a Magaluf era l’encarregada de guardar els primers xalets que es varen fer a la zona. De tant en tant, i de manera informada i calculada, aquesta dona facilitava la clau d’algun dels xalets de què era responsable perquè s’hi poguessin allotjar els guàrdies civils, els quals hi anaven a dormir ben tranquil·lament, la millor manera de fer els ulls grossos. De fet, el torrent de Magaluf era un indret clau, ja que era el que feia partió pel que fa a les responsabilitats dels guàrdies civils: un equip per a cada zona delimitada pel torrent de Magaluf. I en aquest indret de primers xalets turístics era on es disposaven a romandre en pau mentre a la costa calvianera es duia a terme l’activitat il·lícita.
Cal tenir en compte que a Magaluf el ritme de construcció intensiva va començar el 1967, i no va ser fins a la primera meitat dels setanta que es varen construir una mitjana de cinc hotels a l’any.
Secret de pepites dimensions.
Tot el litoral calvianer va ser emprat per dur a terme l’acció de posar a terra la mercaderia del contraban
1984 2002 2006 2008
Imatges de la costa de Calvià obtingudes amb el visor de l’Infraestructura de Dades Espacials de les Illes Balears.
PRESSIÓ I EDIFICACIÓ A LA COSTA. COMPARATIVA A TRAVÉS DE MAPES
Els llocs de desembarcament, ben igual com succeí amb els productes, anaren evolucionant depenent de diversos factors. A ningú no se li escapa que una activitat com la contrabandista cercava indrets tranquils i deshabitats per poder actuar amb una certa calma i seguretat, però els testimonis orals recollits esmenten gairebé tota la costa calvianera. Del que ens han contat, podem assegurar que tot el litoral calvianer va ser emprat per dur a terme l’acció de posar a terra la mercaderia. Hem tingut notícies de desembarcaments a les platges de Peguera (des de cala Fornells fins a ses Rotes Velles), a Santa Ponça, a les Malgrat, al banc d’Eivissa, a la zona militar de cala Figuera (des de Rafalbetx fins al far de cala Figuera), a la costa de Portals Vells, a cala Falcó, a la punta Negra, a la costa de Portals Nous, a l’illa d’en Sales...
De l’anterior i extens llistat, ens ha estat impossible resoldre’n alguns dubtes, com ara quantes han estat les companyies que hi operaren o si, per contra, fou una sola la que acaparà tot el negoci del municipi. Tampoc no hem arribat a saber l’època exacta en què s’usà un indret o un altre. En aquest sentit, potser és interessant tenir present el gran canvi físic que ha experimentat el litoral de Calvià en èpoques recents. Fent cas a aquesta darrera puntualització, hem volgut incloure unes imatges comparatives on queda ben palès l’enorme transformació del litoral del municipi. Les imatges ens mostren unes ortofotografies de Peguera preses, una l’any 1959, i l’altra, en la dècada dels anys vuitanta. Evidentment, és bo d’entendre que durant els anys en què Calvià fou un municipi eminentment rural les transaccions clandestines es podien dur a terme en qualsevol indret de la costa, mentre que l’arribada del turisme ho canvià tot.
Dels cappares del contraban mallorquí que actuaren en el municipi en destaquen dos noms. El primer, i potser, el qui desenvolupà més transaccions al municipi fou l’algaidí Andreu Oliver Castellitxo 8
(8) «Andreu Oliver, Castellitxo, d’Algaida, sempre va anar a la seva. Mai no fou propietari de cap llanxa gran per anar a cercar mercaderia a Gibraltar. La noliejava a companyies que en tenien. […] Mai no l’agafaren: havia ben untat els comandaments de la Guàrdia Civil. Anava a tir segur. Els primers doblers
L’anterior ressenya bibliogràfica coincideix amb el que ens contaren a nosaltres d’aquest personatge: ens digueren que freqüentava l’hotel Bellavista, un indret estratègic en afers clandestins de la contrada de Portals Nous. Allà s’hi acostava per jugar a truc amb un vistós haiga 9 Al seu damunt, sempre, l’acompanyava una cusseta. Durant la guerra i en la dècada dels 40, els carabiners solien prestar especial vigilància a la costa, especialment entre Portals i els Hostalets (Costa d’en Blanes), on, justament, sovintejava el desembarcament de mercaderies de contraban. Allà, davant la possessió dels Hostalets, a una espècie de barraca, hi havia un secret on es guardava gènere. La majoria de les descàrregues es feien a una cala just abans de punta Negra.
Segurament, pel fet de la proximitat, l’altre cappare del contraban que ens citaren fou l’andritxol Joan Flexas de s’Almudaina. Tenia una important serradora i fou el propietari de sa Dragonera, un indret estratègic pel
L’amo en Joan Flexas de s’Almudaina. Imatge obtinguda de la revista Andraitx
Hostal Bellavista (actual Chamelis). Un punt neuràlgic del contraban a Calvià fou l’antic hostal Bellavista. Allà hi acudia sovint un dels cappares del negoci, Andreu Oliver Castellitxo. Molt a prop hi ha l’oratori de Portals, on també, si era necessari, s’hi arrecerava la mercaderia de contraban. L’església i els militars foren tapadores habituals que els contrabandistes feien servir per encobrir els seus quefers il·legals.
contraban de la contrada. L’illa, a més de proporcionar-li llenya de pi en abundància, li servia de tapadora per distreure l’atenció dels agents repressors del contraban. A finals dels anys 50, ens digueren que hi organitzà una excursió per als treballadors d’un hotel de Peguera. Amb una de les seves embarcacions, que segurament feia servir per al contraban, els dugué fins a l’illa, on feren un capfico i els convidà a menjar anfós amb trempó. De tornada, atracaren al port d’Andratx. La persona que ens contà el succeït s’estranyà que hi hagués la Guàrdia Civil esperant-los. Era sabut per tothom el lligam d’en Flexas amb el contraban, emperò la nostra confident mai no ha sabut el motiu d’aquella comitiva. Potser tenia el beneplàcit de la Guàrdia Civil, o potser l’embarcació estava fitxada i anaren a mirar el que duia...
El bar Bellavista de Portals Nous –ara es diu Chameli’s– era una estació de pas, on s’aturava la diligència i on es podia trobar de tot. D’allà comenten que a Andreu Oliver, en
que invertí en el contraban foren manllevats. […] Durant molts d’anys, l’amo Andreu Oliver fou el president de la Federació de Ciclisme. S’havia comprat un automòbil descapotable de color vermell llampant per seguir les corregudes de bicicletes. Tenia una companya inseparable: la seva cusseta Linda. A un dels seus hotels li posà el nom de la mascota». Ferrer G uasp, Pere. Contraban, República i Guerra. Edicions Documenta Balear, 2008 , p. 119.
(9) Diuen que durant els anys de la postguerra els nous rics que anaren apareixent gràcies als suculents guanys obtinguts fruit de l’especulació en negocis prohibits (contraban i estraperlo), com no podia ser d’altra manera, havien de demostrar el nou estatus social assolit bravejant davant tothom. Una de les maneres de demostrar-ho era amb l’adquisició d’un cotxe. Quan els demanaven quin model volien, en la seva resposta es palesava la seva incultura, ja que simplement volien el més gran que haiga. A partir d’aquí es popularitzà el mot haiga per referir-se als cotxes de l’època més voluminosos, molts dels quals s’utilitzaren per fer contraban. De fet, un informant ens assegurà que un d’aquests haigas duia les rodes plenes i el dipòsit de benzina al sòtil perquè pogués superar amb eficiència qualsevol control i no li poguessin foradar les rodes ni el depòsit amb trets d’escopeta.
Castellitxo d’Algaida, interessat en el ciclisme, urbanitzador i gran jugador de cartes, li encantava passar les hores al bar amb l’amo dels Hostalets. Castellitxo, anomenat també l’amo de Son Quint, va fer construir un velòdrom, en el qual es va fer la primera tvmovie d’IB3 TV, un drama rural ambientat a la Mallorca profunda. És la història d’un contrabandista que es fa milionari a principis del segle XX, també emprant la costa del litoral calvianer, que tenia llavors unes condicions ideals per a la pràctica del contraban. Cal tenir en compte que la figura del contrabandista era en part admirada per la societat de l’època. Se’ls considerava homes vius i astuts. De fet, sovint s’encobrien perquè eren corromputs, tot i que de vegades, també segons el negoci, optaven per delatar-se. Segons un testimoni octogenari de la zona, qui manejava tot l’embolic del contraban a Portals Nous era Francesc Bujosa Sans, exbatle de l’Ajuntament de Calvià. Per a ell feien feina tres persones: el garriguer de la finca de Costa d’en Blanes, l’amo del cafè/botiga Bellavista de Portals Nous, i l’encarregat de l’església oratori de Portals. El tràfic era de tabac des d’un vaixell gros a l’illa d’en Sales, d’allà amb embarcacions més petites es feia arribar i es guardava en dependències de l’església de Portals Nous. Aquesta via d’entrada de tabac de contraban i el modus operandi coincideixen com a mí -
nim en el relat de tres fonts que no es coneixen entre si. El que no hem pogut certificar és la implicació del batle, però sí que tots coincideixen en què es comptava amb la col·laboració de l’església.
PEGUERA I EL SEU ENTORN
A la revista Voramar de 1978, Adolfo Colomar exposa testimonis de contraban a Peguera des de 1910, duit a terme per capdellaners amb la connivència de tres o quatre parelles de carabiners, ja que en el nucli costaner encara no hi vivia gairebé ningú, no hi havia llum, ni xalets, ni hotels, ni bars i, menys encara, turistes. Per a molts de residents des Capdellà el contraban era la seva forma de subsistència. El tema de tertúlia al cafè era, per tant, com d’experts eren a l’hora de «nedar i guardar la roba», és a dir, en el camuflatge de mercaderies i en
Foto de l’illa d’en Sales: «Quan era jove, en vengué un que me va dir: −”Au, vine amb mi”. I amb una barqueta a rems mos acostàrem fins a s’illa den Sales. A davall unes mates, hi tenia un secret d’on va treure uns quants cartons de tabac per dur a vendre».
Detall de l’illa d’en Sales.
cercar la complicitat dels garriguers de les possessions properes. Hi havia veïns que s’hi dedicaven exclusivament, i d’altres que només ho feien de manera puntual i ho compaginaven amb feines de camp. Eren homes joves que participaven en el contraban de nit i que en sentir la consigna «sa Vorera» es disposaven a fer feina. Fins a l’any 1935 el contraban a Peguera va funcionar amb tota fluïdesa. Era una activitat dinàmica fins que va esclatar la Guerra Civil a Espanya.
Segons el testimoni d’un alt càrrec de la Guàrdia Civil resident al municipi, l’Hotel Villamil de Peguera servia per a l’intercanvi de sobres, és a dir, als anys seixanta hi anaven membres del cos de la Guàrdia Civil a cobrar 3.000 pessetes a canvi de callar i fer de «no veure-hi». Diuen que mai no se sabia de qui venien directament els doblers.
Possible secret, també poc voluminós i que ha estat parcialment tapat en l’entorn de cala Figuera.
Aquesta imatge de cala Figuera podria recordar l’estil de secrets de primera línia.
ELS SECRETS
Les diverses accepcions que apareixen en el diccionari per explicar el mot secret s’ajusten a la perfecció al sentit que aquesta paraula adquirí en afers clandestins. Així, dins el llenguatge dels contrabandistes, s’integrà el terme per designar els llocs on s’amagava la mercaderia il·legal. Per tant, quan en aquest dossier parlam de secrets ens estam referint als preuats indrets que feien servir els contrabandistes per arrecerar els gèneres, els quals, un cop posats a terra, tenien bona cura d’ocultar als agents repressors.
A l’illa de Mallorca existeix un ampli repertori d’amagatalls, tant pel que fa al lloc on es troben emplaçats com pel que té a veure amb la manera de ser obrats, que ens permeten percebre l’enginy, l’astúcia i d’altres trets que distingeixen els qui participaren d’aquest negoci. Malauradament, en el terme de Calvià ens ha estat impossible poder
aprofundir en aquesta matèria. La casuística que ens ha impedit visitar alguns dels amagatalls calvianers que es feren servir es deu fonamentalment a uns quants factors: la gran majoria de les persones entrevistades no intervingueren de manera directa en el negoci; d’altres es negaren a donar-nos-en detalls –altre cop s’imposava la llei del silenci que regí fermament en aquells anys de clandestinitat. L’altre factor que ha determinat, de manera contundent, la preceptiva tasca de camp que hauria d’haver acompanyat aquest treball és l’intens i voraç procés especulatiu que ha bescanviat radicalment la costa del municipi. La febre engolidora de territori que ha malbaratat la fesomia d’aquesta bella costa ha estat un obstacle infranquejable que ens ha impedit aquesta recerca. Hom pot palesar aquesta evidència en la comparativa d’imatges incloses anteriorment. Així i tot, hem tingut notícies de secrets a ses Planes, a cala Fornells, al
(10) Miquel Àngel Escanelles, geògraf i trescador, autor de toponimiamallorca.net
caló d’en Monjo, a sa Porrassa, a la zona militar de cala Figuera, a les illes Malgrat, a l’actual Golf de Santa Ponça, a l’illa d’en Sales i a tota la costa de les platges de Peguera. De tot aquest vast territori, tan sols hem pogut obtenir referències concretes de la ubicació de tres amagatalls i, d’aquests, solament hem pogut examinar-ne amb més deteniment el que ens revelà l’amic Escanelles10 situat a prop de sa Torre Nova. Són uns forats poc voluminosos excavats al terra. La seva tipologia constructiva és molt senzilla i s’assembla a la tècnica usada en molts altres indrets de la nostra geografia. Simplement se cercava un terreny tou per poder-lo buidar i es feia un clot circular o rectangular poc profund que després es tapava amb una llosa, o bé de marès, o bé de fusta, o d’altre material. La porta d’entrada al cau s’ocultava amb molta cura emprant els materials dels voltants, ja fos fullaca de pi, terra o arena, feixines de pi, etc. Dels quatre amagatalls que visitàrem, dos es troben completament reblerts d’enderrocs. El tercer és mig ple i el quart és l’únic que ens permeté percebre’n la profunditat total. Gairebé no assoleix els dos metres i es troba mig ocult per mor de la vegetació que ha crescut a la vora de l’amagatall a causa del desús.
Sobre els secrets de contraban del terme de Calvià caldria afegir una anotació sovint
Ens asseguraren que la contrada de la zona militar de Rafalbetx i l’actual golf està ple d’amagatalls. Un informant ens va revelar l’existència d’un secret a la zona de Portals Vells. L’anàrem a cercar i, curiosament, ens el trobàrem reblit de formigó. Un cop exhaurida l’activitat furtiva, aquests preuats elements deixaren de ser útils i algun, en més d’una ocasió, s’ha convertit en una trampa inesperada que ha engolit animals, maquinària pesada i, fins i tot, persones. Per evitar aquests ensurts, és habitual que els nous encarregats dels terrenys on es troben emplaçats alguns secrets hagin optat per omplir-los de pedreny. Aquest en concret, s’asseguraren prou que no hi pogués caure ningú.
reiterada pels diversos testimonis entrevistats. La persona que en tenia cura era el garriguer11 , que se’n cuidava dels terrenys on s’emplaçava l’amagatall. Així, ens parlaren del garriguer Miquel de Can Trujillo i d’en Vicenç de s’Hostalot, entre d’altres. La figura del garriguer esdevé clau en moltes de les transaccions clandestines que es feren a Mallorca i la seva intervenció es repeteix en molts altres municipis que hem consultat. A tall d’exemple, parlàrem amb el fill del garriguer d’una important possessió del terme de Llucmajor que ens confirmà la rellevància que adquirí el seu pare a l’hora de fer córrer la mercaderia de contraban que es desembarcava en els territoris costaners del seus dominis. Per analogia, podem assegurar que molts dels garriguers del terme de Calvià de ben segur que també intervingueren en aquests afers nocturns.
L’emplaçament de secrets de contraban a la zona militar de cala Figuera ens permet, també, fer referència a un altre fet sovint repetit en altres indrets, i és el de la implicació d’alguns membres de l’exèrcit en qüestions de contraban. Segons testimonis protagonistes, la connivència entre alguns comandaments militars i els contrabandistes era evident. Les persones alienes a la disciplina militar no tenien accés als aquarteraments i tampoc no s’hi practicaven escorcolls. En conseqüència,
eren indrets lliures i més segurs on poder fer i desfer sense entrebancs. En aquest sentit, cal ressenyar la confessió d’un informador que ens assabentà d’un fet curiós, el qual ens permet refermar l’aquiescència amb què actuaven certs militars. Durant la neteja del xalet d’un comandament es trobaven reunits compartint tiberi un coronel, un tinent coronel i un capità. En el transcurs de l’àpat, parlaven dels seus afers nocturns. Cada cop que el nostre entrevistat entrava al menjador continuaven la conversa xerrant en clau.
LA GUÀRDIA CIVIL, ELS MILITARS I L’ESGLÉSIA
Tot el poble de Calvià sabia l’existència del contraban, però ningú no en deia res. Era un tema tabú. Tant cobraven els joves que anaven a descarregar les mercaderies a la platja, com els guàrdies civils per mirar cap a una altra banda, el batle del moment i, fins i tot, el capellà. Tot el que se sabia oficialment en qüestions de contraban era perquè entre els diversos interessats es delataven mútuament o per enveges. Els comandaments de la Guàrdia Civil feien la «papeleta», és a dir el quadrant organitzatiu dels diversos equips amb els quals comptaven aquell dia, de manera que, si s’havien acordat descàrregues a un lloc concret, justament s’enviava els guàrdies a fer inspecció ocular
(11) «El garriguer, vista la peculiaritat de la seva feina, vivint sempre dins la pleta, és un dels personatges que millors serveis prestaren als contrabandistes: era un vigilant permanent que es podia passejar cara destapada sense donar sospites, tant en el moment de fer els preparatius, per veure si hi havia senyal de brut, com a l’hora de fer feina». B ur Guera Vidal , Joan. El contraban i la seva influència sobre la població del sud de Mallorca . Ajuntament de Ses Salines 1988, 66.
Bateries militars de Calvià.
en un indret totalment oposat on es feia el contraban. És a dir, la Guàrdia Civil rebia suborns i eren enviats a patrullar on ja se sabia que no hi hauria un desembarcament.
Al poble de Calvià hi ha persones que varen ser destituïdes del seu càrrec com a carabiner o guàrdia civil per la seva forta i descarada implicació amb el contraban. No obstant això, almenys en un dels casos no va suposar una sanció i l’afectat va continuar cobrant de l’erari públic amb correspondència als anys cotitzats en el cos nacional de seguretat. No eren casos puntuals, sinó més aviat habituals. Fins i tot ens han relatat que en una ocasió hi va haver un cas d’un tret a Son Caliu que anava dirigit a un grup de joves i que a un d’ells la bala li va fregar els calçons, però no el va ferir. En un reportatge de la periodista Joana Maria Roque per a Entorn s’afirma que un guàrdia civil va morir en un enfrontament amb una partida de contrabandistes.
Cal tenir en compte que, en l’Estat franquista, fins i tot els delictes relacionats amb el mercat negre podien ser jutjats. En el cas de béns i aliments que s’introduïen, sobretot
en temps de règim de racionament, el mercat negre era com una rebel·lió militar, per la qual varen ser jutjats els petits contrabandistes, però mai aquells que varen fer grans fortunes amb aquesta pràctica il·legal.
L’antiga caserna de la Guàrdia Civil era on actualment hi ha els apartaments Portonovo de Palmanova, davant del moll. Segons fonts oficials, els guàrdies civils varen tenir constància de partides de contraban importants a cala Figuera, cala Falcó i a ses Penyes Roges. A més a més, sabien ben bé que hi havia secrets on és ara el golf de Santa Ponça (entre Son Ferrer i ses Penyes Roges). I no només secrets a casetes d’ormejos, sinó també a unes coves pròximes a la carretera de sa Porrassa, un tros limítrof a l’antiga zona militar, on també s’hi guardaven partides, segons han relatat testimonis del poble. No obstant l’anterior, també hi ha hagut familiars de militars que han desmentit qualsevol tipus de col·laboracionisme entre l’exèrcit i el contraban a la costa calvianera.
A l’estiu de 1962 es va fer una captura a l’illa de les Malgrat, a prop de sa Caleta de Santa Ponça. Es varen confiscar 100 capses de whisky i conyac. Segurament els contrabandistes que feien aquesta tasca es veren apurats i deixaren la càrrega a l’illa. Molt possiblement l’alcohol seria de marca Johnny Walker i el conyac veritablement francès, dos productes sol·licitats pels turistes que el franquisme encara no podia abastir i que el contraban satisfeia als hotels de la costa calvianera. En la mateixa línia, un Dia de la Hispanitat de principis dels anys seixanta, i després que se celebràs missa a Peguera, hi va haver el tradicional «vino español» a un conegut hotel de la costa. L’ànim dels assistents, entre els quals guàrdies civils i altres representants de l’ordre, es veié tan alterat que just davant de l’hotel, a la mateixa vorera de la mar, es va fer una descàrrega amb total tranquil·litat i impunitat.
ANECDOTARI
Potser una de les coses més significatives és que poc abans de la postguerra –segons el relat de la periodista Joana Maria de Roque
per a Entorn– hi ha documentació trobada al campanar de l’església de Sant Joan Baptista de Calvià, que va ser emprat com a secret per a mercaderies de contraban. Cal tenir en compte unes cèlebres paraules del bisbe Jesús Enciso Viana, que als anys 60 va inaugurar el nou edifici de Duanes de Palma. Segons recull el periodista Andreu Manresa en la publicació Palau Reial, «el contraban era perseguit i penat, però que per a ell no era pecat».
Segons el relat de Joana Maria de Roque, Francisco Franco, que havia estat governador de Mallorca, un dia va dirigir-se al tinent coronel de la Guàrdia Civil, que etzibava de valent contra els contrabandistes, amb aquestes paraules: «Deje que los mallorquines fumen buen tabaco». En aquest sentit, és bo recordar que Joan March, el major contrabandista de tabac d’aquell moment, va ser el finançador del cop d’Estat franquista.
En els anys seixanta la situació logística de la Guàrdia Civil al municipi de Calvià era tan precària que encara no podien gaudir d’un sistema eficaç de transport entre diversos punts del municipi. De fet, un pic un guàrdia que anava a fer un relleu es va haver de desplaçar fent autostop i poder arribar al Toro. Justament el cotxe que va aturar i que li donà una mà era un vehicle menat per Joan Carles de Borbó, que duia al seu amic Zourab Tchokotua d’acompanyant. El que en un futur arribaria a ser el monarca de l’Estat espanyol es va sorprendre de la precarietat amb la qual els guàrdies civils feien feina. Al cap d’un mes d’haver succeït aquesta anècdota, els va arribar un cotxe 2 cavalls per fer el servei.
REFLEXIONS FINALS
Quan decidírem emprendre la investigació del passat contrabandista del municipi de Calvià ens semblava que era una quimera factible. Encara que, fins a dia d’avui, a ningú no se li hagués passat pel cap de fer-ho. Disposàvem d’algunes publicacions editades sobre la qüestió del contraban, però en cap no s’havia parlat del nostre municipi. La recollida d’informació oral semblava que, a priori, estava
assegurada i, per tant, ens feia l’efecte que la tasca esdevindria abundant i profitosa. Malauradament, hem de reconèixer que el resultat final no ha estat l’esperat, i ens hem quedat amb un cert regust amarg amb la informació obtinguda. L’anhelat estudi sobre el contraban a Calvià ha esdevingut més aviat un petit tast. Tot i això, ens agradaria que aquest dossier pugui ser l’espurna que, en un futur, permeti assolir unes fites més fecundes. Cal tornar esmentar el fort procés urbanístic que ha patit el litoral del municipi, el qual ha esdevingut un important obstacle a l’hora de dur a terme la preceptiva tasca de camp que ens hagués pogut mostrar alguns dels secrets que es feren servir per al negoci. L’estudi d’aquests preuats elements ens hagués permès d’obtenir dades valuoses per poder complementar l’estudi. Potser també, com a darrer punt, cal afegir la circumstància temporal, que ha anat en contra nostra. Molts dels potencials informadors sobre el contraban ja no hi són i els seus descendents no ens han pogut ajudar gaire. Ens acomiadam amb l’esperança que aquest estudi preliminar engresqui algú a voler compartir dades més rellevants.
BIBLIOGRAFIA
FERRER GUASP, Pere. Contraban, corrupció i estraperlo a Mallorca 1939-1975 Edicions Pere Ferrer, Palma 2015.
FERRER GUASP, Pere. Contraban, República i guerra . Edicions Documenta Balear, 2008.
FERRER GUASP, Pere. Sotanes, faldes i tricornis: Cròniques de postguerra . Edicions Documenta Balear, 2011.
BURGUERA I VIDAL , Joan. El contraban i la seva influència sobre la població de la zona sud de Mallorca . Joan Burguera i Vidal, Ses Salines, 1988.
PORCEL PUJOL , Baltasar. La lluna i el Cala Llamp. Edicions 62, Barcelona. Collecció Universal «El Cangur», 26, 1976.
PORCEL PUJOL , Baltasar. Els Argonautes. Edicions 62, Barcelona. Col·lecció Universal de butxaca «El Cangur», 48, 1979.
PORCEL PUJOL , Baltasar. Les illes, encantades. Edicions 62, 1984.
PORCEL PUJOL , Baltasar. Els condemnats. Tragèdia en tres actes. Premi Ciutat de Teatre de Palma 1958. Editorial Moll, 1959.
COLOM PALMER , Mateu. Catalina Homar. Història d’una passió. Miquel Font Editor, col·lecció «Miramar », 8. Mallorca, 2000.
MURRAY, Ivan. Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística . Tesi doctoral inèdita, Universitat de les Illes Balears, 2012.
MUT FERRAGUT, Tomàs. Al·lots, avui hi ha festa! Secrets i confidències desconegudes del contraban mallorquí (1930-1990). Autoedició, setembre 2017.
Revista Voramar : juny 1978, juliol-agost 1978 i setembre 1978. Articles signats per A.C.S [Adolfo Colomar Shopke] en la secció «Peguera ayer y hoy»
