Entorn n . 8 LA MAR

Entorn

2 Entorn de Calvià

Presentació

«El mar. ¡Sólo la mar!». Evocant el poeta Rafael Alberti, el mar, la mar, és el motiu al voltant del qual gira aquest número de la revista Entorn de Calvià . És un fet que, per als qui vivim en una illa, és inevitable la irrupció del mar –la mar– en les nostres vides, circumstància que es tradueix en un fort lligam entre ella i nosaltres. En l’àmbit de la psicologia, s’ha parlat de la relació de la mar amb el líquid amniòtic i el cervell, que tenen, en essència, una composició similar. Però no solament existeix aquesta relació física. La mar ha estat espai de convergència social, política i econòmica des de l’Antiguitat fins als nostres dies. Un medi que, culturalment parlant, és present en l’imaginari creatiu dels habitants, dels símbols i de les metàfores, dels fets i de les coses. Tanmateix, vulguem o no, la mar amara sempre la nostra vida: paraules, topònims, illes, platges, costes, conquestes, viatges, cançons, mariners, pescadors, pirates, contraban, guerres, naufragis, ritus i cultes, fars, torres, vaixells, peixos, sal, fons marí, turisme, art i literatura...

Aquí, a les Illes, i a Calvià concretament, totes les realitats, totes les trames, conflueixen en la mar. La mar ens envolta, ens protegeix i ens separa de la resta del món, però a la vegada ens obre una via per partir vers nous horitzons o per rebre nous visitants. Podem parlar de la mar, bella i inspiradora, símbol de llibertat, però també de la mar cruel, fosca, misteriosa, profunda, insegura. La mar és un contrast continu, tal com descriu el poeta Vinyoli a El guany : «Entra / mar negre endins i baixa al fons. / Quan pugis, coraller, i t’hagis tret / el feixuc escafandre, / t’hauràs guanyat una mar llisa / i el vol del gavià».

La mar, passat, present i futur que, segons el context, com en la novel·la de Blai Bonet, adés esdevé incòmoda, tèrbola i malsana, adés vital, colorista i reparadora. La mar, sempre ambivalent, a voltes insegura, perillosa i violenta enfront de la mar que conhorta, repara i purifica. Una mar que ens atreu i que ens crea una necessitat física, emocional, de veure-la i de viure-la, i una dependència econòmica quan vivim d’ella. El mar /la mar, masculina o femenina segons ens convengui o segons qui l’evoqui. Oblidat pulmó del planeta, convertit en femer de plàstics, envaït i contaminat per la mà humana. Tomba de tantes persones que al llarg de la història passada i recent han fugit de l’horror i han cercat una terra millor.

Calvià, pel seu entorn geogràfic, ha passat de viure molt de temps d’esquena a la mar, a viure-hi de cara, a partir del boom turístic i fins a l’actualitat, explotantla com a motor econòmic en alguns casos, o com a lloc de repòs, d’estiueig i d’esbarjo en d’altres, font de riquesa després de tot, espiritual i econòmica alhora. Així passa encara durant les estacions. Els calvianers i calvianeres a l’hivern giram la cara cap a Galatzó, cap al camp i la muntanya, per tornar-la a girar a l’estiu envers la costa, la mar i les platges. Ben igual que aquells contrabandistes que baixaven dels predis de Calvià o des Capdellà cercant el botí i, després de recollir-lo a la costa i d’amagar-lo en algun secret, tornaven a tocar mare a l’interior.

En qualsevol cas, tenguem sempre present, com deia Karen Blixen, que el remei per a tots els mals és sempre aigua salada: suor, llàgrimes o la mar. Per això, i recordant el títol de l’obra de Carme Riera, en aquest número d’Entorn us deixam la mar com a penyora.

M. ANTÒNIA FERRAGUT

Entorn de Calvià, núm. 8 Novembre 2018

Edita

Ajuntament de Calvià c/Julià Bujosa Sans, batle, 1 07184 www.calvia.com

Direcció Maria Antònia Ferragut

Coordinació tècnica i redacció Neus Fernández Quetglas

Disseny i maquetació Editorial MIC

Disseny publicitari Ajuntament de Calvià

Consell de Redacció

Agustí Aguiló, Catalina Caldentey, María Calderón, Neus Fernández, Maria Antònia Ferragut, Emmanuelle Gloaguen, Cristina Rubio, Sandra Sedano

Assessorament i correcció lingüística Servei Lingüístic de l’Ajuntament de Calvià, J. Sánchez, O.J. Crespí

Col·laboracions

Ángel Aparicio, Amàlia Grau, Antoni Grau, Tomàs Mut, Josep Noguerol, Joana Maria Petrus, Jaume Seguí

Portada

Maria Arcos a la reserva marina del Toro (2017). Fotografia de www.tomasmasia.com D.L.: PM 1206-2015

SUMARI

Novembre 2018 • Núm 8

DOSSIERS

6 La navegació i els intercanvis marítims durant la prehistòria a les costes de Calvià María Calderón Díaz, Emmanuelle Gloaguen Murias, Manel Calvo Trías

18 Les torres i talaies de la marina de Calvià Àngel Aparicio i Pasqual 32 Tres torres s’encengueren a Calvià pels drets humans dels refugiats 33 El capità Barceló i l’església des Capdellà

34 Contraban a Calvià: de l’economia de subsistència a la inversió turística Tomàs Mut i Neus Fernández

48 La pesca i els recursos marins del litoral de Calvià Amàlia Grau i Antoni Grau

62 Residir, estiuejar i treballar a la costa: canvis sociodemogràfics i productius al Calvià del segle XXI Joana Maria Petrus

PARLAM

77 Isabel Moreno, biòloga marina 80 Xavier Pastor, activista 83 Joan Mario Rebassa, mestre d’aixa 86 Laura Quetglas, paddle surfista

91 PERSPECTIVES

91 La posidònia garenteix el valor ecològic i social de la costa Servei de Medi Ambient

97 Els capdellaners i calvianers emigraren a Cuba per fer de pescadors d’esponja

98 Ball de mots. De la vella a la nova toponímia de la costa de Calvià Josep Noguerol

105 La mar de Calvià, protagonista cinematogràfica Maria Antònia Ferragut

112 ASSAIG

112 La mar dibuixada Catalina Caldentey

114 La costa de Calvià: un paradigma d’amor vs. odi per als habitants del municipi Antoni Aguareles

121 El relat de la Conquesta de Mallorca des de la crònica àrab

123

PINZELLADES

123 Les pedres de la mar: l’explotació del marès a la costa del municipi de Calvià

María Calderón Díaz, Emmanuelle Gloaguen Murias, Manel Calvo Trías

127 La costa de Calvià en el Derrotero i l’Atlas Marítimo del cosmògraf Vicente Tofiño de San Miguel Agustí Aguiló

131 El far de cala Figuera

132 Una dona marinera sempre mira d’on ve es vent Neus Fernández Quetglas

136 La flora emblemàtica, rara i amenaçada de la costa de Calvià Jaume Seguí

ENTORN JOVE

142 Joves de Calvià: Per una mar neta i un turisme sostenible Transcripcio d’O. J. Crespí

LA FINESTRA

145 El conqueridor de la mar, de Harold Davis Agustí Aguiló

146 Col•lecció Calvià. Fotografies de Juan Llompart, Torrelló Maria Antònia Ferragut

MARÍA CALDERÓN DÍAZ, EMMANUELLE GLOAGUEN MURIAS, MANEL CALVO TRÍAS

LA NAVEGACIÓ I ELS INTERCANVIS MARÍTIMS DURANT LA PREHISTÒRIA A LES COSTES DE CALVIÀ

es illes no es poden entendre sense el mar que les envolta. Aquest sempre ha estat una font de riquesa, de connexió i de diversitat de productes, persones i idees, però també una font de perills i de problemes. Les illes sempre han viscut dins aquesta dicotomia, de la mateixa manera que, en ocasions, la mar ha estat un element de contacte i, en d’altres, un element d’aïllament.

En qualsevol cas, i a diferència d’altres indrets, el mar balear s’ha constituït, d’ençà que les illes foren ocupades per primera vegada per les comunitats humanes, com un element de contacte i de connexió.

Al llarg d’aquest article s’analitza com la mar jugà un paper determinant en la vida diària de les comunitats prehistòriques insulars, fent una especial incidència en els

jaciments del municipi de Calvià que estan directament connectats amb la mar i els intercanvis marins que s’hi desenvoluparen.

COM MIRAR LES ILLES: IMATGES, ARQUETIPS I NOUS PLANTEJAMENTS

Etimològicament, el terme illa , que deriva del llatí insula, es relaciona amb altres termes com ara aïllament, aïllat, insularitat, etc.

Tots aquests termes ens donen una certa idea de la percepció que normalment es té de les illes com uns espais no només envoltats d’aigua, sinó també com unes realitats geogràfiques en què la connectivitat amb els continents és molt més difícil i condicionada. Aquesta mateixa imatge es projecta sobre els hàbitats de les illes que, en moltes ocasions, són considerats com a societats aïllades, amb una càrrega molt forta d’identitat i amb un cert grau de conservadorisme i suspicàcia respecte dels qui venen de fora.

Aquests aspectes no només s’han projectat en el nostre imaginari, sinó que, a la vegada, han construït una manera determinada de veure les illes i els seus habitants. El fenomen de construcció de l’imaginari illenc queda clarament reflectit al llarg de la història en molts d’àmbits de la nostra cultura i de la nostra literatura.

Un breu repàs ens permetrà veure com les illes sempre han estat vistes com quelcom misteriós, màgic, però també en ocasions com uns espais perillosos on l’aïllament dificulta la vida dels seus habitants i marca unes clares distàncies, quan no desconeixement, per part de les societats continentals.

De fet, un dels mites més clàssics vinculats a les illes és el que afirma que en aquests espais hi vivien unes societats primitives,

aïllades dels avenços del continent. El cert és que, si bé aquest és un dels mites més clàssics i recurrents, reforçat pels viatges d’exploradors com Cook, no deixa de ser paradoxal que en els darrers anys una de les notícies científiques més innovadores en relació a l’evolució de l’ésser humà s’hagi donat a una illa. Concretament a l’illa de Flores, on es va descobrir una evolució molt específica del gènere Homo que només es pot explicar per l’efecte d’aïllament associat a aquesta illa. De fet, no és sorprenent que sigui a les illes on aquest efecte «aïllament» provoqui un nombre d’evolucions que donin lloc a endemismes propis de cada un dels espais insulars. En aquest sentit, es com es poden explicar les varietats de sargantanes que trobam a l’arxipèlag de Cabrera, o com un bòvid es va convertir en l’únic gran mamífer que va habitar les Balears abans dels humans, el Myotragus.

De manera paral·lela a aquesta visió, les illes ens ofereixen altres estereotips molt marcats que configuren el nostre imaginari. Les illes com a paradisos és una altra de les imatges més recurrents. Aigües blaves, arena blanca i palmeres és un tòpic del que no s’escapen les illes dins l’imaginari col·lectiu d’un lloc idíl·lic. Sens dubte, artistes com Gauguin varen influir en aquest imaginari i en la idea del «bon salvatge». En aquesta línia cal dir que la literatura està plena de referències a les illes com a llocs idíl·lics per viure i on es desenvolupen societats modèliques. Molts d’exemples ens il·lustren aquesta idea. En aquest sentit, no és una

Ceràmica trobada a la Torre I del puig de sa Morisca, amb claus de bronze al seu interior.

casualitat que Thomas Moro, en la seva Utopia, ubiqui la seva societat modèlica en una illa, o que el mateix Plató ens parli de la societat avançada i feliç de l’Atlàntida i que també la ubiqui en una altra illa.

De fet, les illes vistes com a llocs idíl·lics és un fet recurrent en moltes cultures i per això no és estrany veure com en alguns casos aquests indrets són les morades dels déus. Per exemple, en la mitologia Xinesa, l’illa Penglai és la casa dels déus.

En qualsevol cas, els arquetips i estereotips vinculats a les illes són tan variats que, al costat d’aquesta idea de l’illa com un espai paradisíac per viure, en trobam un altre totalment oposat, el de les illes com a llocs perillosos on viuen éssers que poden causar greus problemes als viatgers. Una altra vegada, la mitologia i la literatura ens il·lustren sobre aquesta percepció. Només algunes referències per reafirmar aquesta idea. Per exemple, el lloc són illes on viuen Circe i el Cíclop que tants de problemes causen a l’Ulisses homèric. Però també és a una illa, a mans dels seus habitants, on mor el capità Cook, fet que va generar tot un corrent de percepció de les illes del Pacífic com un lloc on vivien cruels, perillosos i primitius habitants.

És en aquesta mateixa línia de percebre les societats illenques com quelcom diferent i en ocasions exòtic que podem situar la visió clàssica que es té de les cultures prehis-

No és una casualitat que Thomas Moro, en la seva Utopia , ubiqui la seva societat modèlica en una illa, o que el mateix Plató ens parli de la societat avançada i feliç de l’Atlàntida i que també la ubiqui en una altra illa

Vista panoràmica de la costa des del puig de sa Morisca.

Excavacions del puig de sa Morisca.

tòriques de la Mediterrània occidental. La monumentalitat de les seves construccions ha ajudat a configurar aquest idea. Ens estam referint, per exemple, als propis talaiots, als nurags de Sardenya o als torreans de l’illa de Còrsega.

La investigació científica en relació a les illes tampoc no ha pogut distanciar-se del fort caràcter que marca la insularitat. De fet, durant molts d’anys, i encara en l’actualitat, l’estudi de les illes s’ha fet des de perspectives que venien molt condicionades per les variables geogràfiques i d’aïllament que suposava la contraposició entre l’espai terrestre i l’espai marí que envoltava l’illa.

De fet, un dels paradigmes que més impacte ha tingut en la manera en què s’han analitzat les illes es va generar al segle XIX i entenia que la separació física de les illes respecte dels continents equivalia, a la vegada, a un aïllament i endarreriment social. Varen haver de passar gairebé 100 anys perquè aquesta idea-força fos superada per una altra que propugnava que les fronteres físiques d’una illa en termes geogràfics no suposaven, necessàriament, la generació de societats aïllades i socialment homogènies. En qualsevol cas, la idea que les illes, en tant que tenen unes fron-

teres molt marcades, poden funcionar com un laboratori en el qual es pot tenir una informació més acurada dels fenòmens socials, i traslladar les conclusions que s’aconsegueixen a les dinàmiques continentals, no deixa de ser una idea, i al nostre parer errònia, profundament arrelada en molts dels paradigmes que conformen la base de l’estudi de les societats illenques.

Una ruptura d’aquesta visió fou protagonitzada per l’escola dels Annals que, en la seva divisió de les illes entre illes conservadores, illes que tenien un baix nivell de connectivitat i illes-corredors –les que tenien una alta connectivitat i que es col·locaven en el centre de les dinàmiques històriques d’un moment determinat–, va incorporar la idea de la contingència històrica a conceptes que fins ara havien estat emprats gairebé com a absoluts quan es referien a les illes i a les societats insulars: aïllament i conservadorisme. Aquesta visió, més la que es deriva d’alguns dels plantejaments postmoderns, han fet que, en les darreres dècades, la visió de les illes, i la manera en què se n’ha d’enfocar l’estudi, hagi variat radicalment. Només alguns apunts sobre aquesta manera de veure les illes. En primer lloc, l’aïllament que sempre se’ls atribueix és un fenomen contingent i que, per tant, pot variar molt al llarg del temps. En

Els insulars, més enllà del nivell de connectivitat que tengui l’illa, no se solen sentir aïllats, ja que els seu univers insular és complet

aquest sentit, una illa en un moment determinat pot estar aïllada i en un altre enormement connectada. En qualsevol cas, aquest aïllament no es vincula tant a variables geogràfiques com a variables socials i històriques. En segon lloc, el concepte d’aïllament és un concepte que parteix del punt de vista etic, és a dir, d’una perspectiva forana a la visió insular. Els insulars, més enllà del nivell de connectivitat que tengui l’illa, no se solen sentir aïllats, ja que els seu univers insular és complet. Només en els moments en què l’esquema de mentalitat dels insulars sobrepassa la visió de l’illa és quan es produeixen aquestes sensacions internes d’aïllament. De fet, és en l’actualitat que les illes estan més connectades que mai, que els insulars se senten aïllats, ja que els seus referents estan dins una globalització mundial i, dins aquest context, una

fallida o una dificultat en les connexions de vols o vaixells provoca aquesta sensació d’aïllament.

El segon gran punt de ruptura fou entendre que, en cap cas, les illes, encara que permetien un major control de les variables, podien ser considerades com a laboratoris per analitzar fenòmens socials i traslladar les conclusions a les societats continentals. La crítica a aquest punt de vista ve d’autors que revisiten la forma d’analitzar les illes. Entre ells, cal destacar-ne Brookbank, que entén que, més enllà d’una visió geogràfica, no és tan fàcil determinar els límits de les societats illenques, ja que aquests estan molt relacionats amb les connectivitats que presenten en un determinat moment històric, fet que dilueix el concepte

de frontera illenca. A la vegada, entén que la comparativa entre les societats continentals i les insulars no és possible, perquè els contextos on es generen les dinàmiques socials són diferents. En aquest sentit, la idea que les conclusions del «laboratori illenc» eren traslladables presenta importants febleses teòriques i metodològiques.

El tercer gran punt de ruptura a l’hora d’analitzar les illes ha estat rompre els suposats límits físics i geogràfics d’aquestes. En realitat, aquests límits són molt més fluids del que semblen i responen en molts de casos a una «visió cartogràfica» de les illes. El dia a dia de les societats illenques ens reflecteix clarament que la frontera entre terra i aigua és una frontera fluïda i que la mar forma una part inalienable de la vida

Excavacions del puig de sa Morisca.

dels illencs, tant pels recursos que incorpora com per les connexions que genera, tant en el terreny positiu com en el dels perills que també porta la mar. Això, ha fet incorporar als investigadors nous conceptes i idees com la d’«islandscapes», que integren tant el paisatge terrestre com el paisatge marí o «aquapelago», en què es genera una nova realitat geogràfica a la qual la unitat d’anàlisi no és l’illa, sinó l’arxipèlag, i inclou tant la part terrestre com la marítima.

En definitiva, la nova forma de veure les illes es podria resumir en la següent afirmació de Brookbank: «En realitat, el que ens hem de preguntar és com les illes configuren les persones, però també com aquestes persones reconfiguren les illes»

ELS CAMINS DINS L’AIGUA

A primer cop d’ull, hom podria pensar que dins la mar es pot viatjar en qualsevol direcció. Si bé això podria ser cert en l’actualitat, en què els motors incorporats als vaixells han donat aquesta llibertat, el fet és que la navegació anterior a aquesta innovació tecnològica, que es feia bàsicament a vela, estava molt condicionada pels vents i els corrents marins i altres aspectes com la visibilitat de la costa. Tots aquests elements generaven unes rutes específiques que no sempre tenien per què coincidir amb la distància més curta existent entre el lloc d’origen i el de destinació. Són els camins dins l’aigua els

que varen condicionar la navegabilitat i la connectivitat marítima al llarg dels segles fins a l’arribada i la incorporació del motor d’explosió als vaixells vers el segle XIX.

Per tant, a l’hora de parlar de la navegació prehistòrica és imprescindible tenir en compte aquestes variables meteomarines, que condicionen la navegabilitat entre Mallorca i les resta d’illes i entre aquestes i el continent.

El primer aspecte a tractar és el clima, que té una forta influència en la circulació atmosfèrica i, per tant, en el règim estacional de vents i corrents marins superficials que tanta incidència tenen en la navegació prehistòrica. Si bé encara s’està treballant en aquesta matèria, és bastant probable que el règim estacional dels vents s’hagi mantingut bastant estable durant els darrers 2.400 anys, fet que permet utilitzar, com a projecció, les dades meteorològiques registrades en els darrers 100 anys. Si bé això ens dona una idea general, hem de tenir en compte que hi poden haver tendències específiques a escala local que poden modificar aquesta tendència general i que tenen una marcada influència en la navegació específica d’una zona.

Les fons escrites d’època clàssica ens informen que la navegació es feia principalment en un període de temps favorable,

que aniria des de la primavera a la tardor. Obres com Els treballs i els dies d’Hesíode ens il·lustren clarament aquesta finestra òptima per a la temporada de navegació. En qualsevol cas, cal tenir en compte que en la navegació de cabotatge, que suposa petites distàncies sempre amb referència visual a les costes, és probable que els navegants prehistòrics i de l’antiguitat poguessin navegar gairebé tot l’any. Aquesta seria la situació de l’arxipèlag balear, on les característiques geogràfiques i climàtiques permeten el desenvolupament d’una navegació fora de la temporada òptima, especialment si es navega a sotavent pel sud de Mallorca en direcció a les altres dues illes principals.

En relació al règim general de corrents i vents dominants, cal tenir en compte l’anomenada circulació activa del golf de Lleó, especialment en l’hivern, i en les costes del nord de l’arxipèlag. Aquesta circulació genera un predomini dels vents del quadrant nord, especialment vents de tramuntana i mestral, que són els dominants. En el sector sud de l’arxipèlag, al voltant d’Eivissa i Formentera, el règim de vents dominants no és tan definit, encara que aquesta zona està influenciada per la circulació activa que es genera entre les illes Balears i el nord d’Àfrica, on hi ha un predomini dels vents de component est i nord-est durant l’estiu i oest i sud-oest durant l’hivern.

En el cas de Mallorca, també cal tenir en compte el règim de vents tèrmics que es generen a causa de l’orografia de l’illa, que produeixen entre els mesos d’abril i octubre, quan pugen les temperatures, uns vents tèrmics (embats) que poden tenir certa incidència en la navegació, especialment en les hores centrals del dia. Aquest règim de vents afavoreix la navegació al sud de Mallorca i ajuda també en la travessia entre Mallorca i Menorca i Eivissa i Mallorca, ja que, pels efectes de la calor, són vents que es poden estendre fins a una distància de 10-15 milles de la costa.

De manera conjunta als vents, cal tenir en compte els corrents marins superficials, encara que en el mar balear aquests són de baixa intensitat. En qualsevol cas, donen lloc a l’anomenat «circuit satèl·lit balear», que forma part d’un règim de corrents més importants anomenat «circuit hespèric», que engloba tota la Mediterrània occidental i que aniria del golf de Lleó passant pel golf de València, la costa argelina i el mar de Sardenya. A aquest circuit s’incorporen unes variants a tenir en compte en la navegació del continent a les Illes. En especial, cal destacar un corrent que se separa del continent a l’altura del cap de Creus i que es dirigeix cap a Mallorca i Menorca, i un altre que se separa a l’altura de l’Ebre i arriba a les costes menorquines. També afavoreixen

la navegació entre les costes de València, especialment des de la zona del cap de la Nau i Eivissa i d’allà a Mallorca i Menorca.

Juntament amb els corrents marins i els vents dominats, cal tenir present que la navegació entre el continent i les Illes, i, dins l’arxipèlag balear, gairebé sempre es fa tenint com a referent visual la costa i, per tant, no es perd de vista la terra ferma. De vegades, la visibilitat és directa entre Mallorca i Menorca i, en altres ocasions, entre Eivissa i Mallorca. Encara que en aquest darrer cas la visibilitat és mes reduïda, sempre s’està dins el radi de visibilitat de la costa de destinació quan encara tens visibilitat sobre la costa d’origen.

LA NAVEGACIÓ DURANT LA PREHISTÒRIA A LES COSTES DE CALVIÀ

La informació disponible per conèixer la navegació i la connectivitat marítima de les comunitats prehistòriques que varen viure a les costes de Calvià és reduïda, fet que ens dificulta poder oferir una visió continua i global de les dinàmiques que es varen generar i de la influència que va tenir el mar, la navegació i els contactes i intercanvis marítims sobre les comunitats costaneres de Calvià.

En qualsevol cas, per la seva localització geogràfica, amb una bona connexió amb

Material trobat a l’excavació del puig de sa Morisca.

Eivissa i per la gran quantitat de costa que té el municipi de Calvià, el mar i els contactes marítims entre les comunitats prehistòriques varen jugar un paper fonamental en aquesta regió. De fet, encara que la informació és reduïda i fragmentària, els jaciments del municipi de Calvià, especialment estacions com el puig de sa Morisca i el turó de ses Abelles, o el derelicte del Sec, són dels que ens aporten més informació sobre les connexions ma -

rítimes de Mallorca en èpoques tan rellevants com l’Edat del Bronze o el final de l’època talaiòtica.

Sens dubte, la primera navegació de la qual es té constància a Mallorca es relaciona directament amb l’arribada per primera vegada de l’ésser humà a l’illa. Com no podria ésser d’altra manera, la navegació marítima va ser el mitjà de transport que varen utilitzar els primers humans que varen arribar a

Visibilitat acumulada entre l’illa d’Eivissa i el sud-oest de Mallorca.

Visibilitat acumulada de jaciments costaners del Bronze Final.

les Balears. La colonització humana, tant de Mallorca com del conjunt de l’arxipèlag, no es pot considerar un fenomen accidental sinó profundament planificat. En aquest sentit, cal distingir entre el descobriment de les Illes per part de les comunitats prehistòriques continentals, fet que sí que pot ser atzarós, i la seva colonització estable. Les primeres evidències de colonització permanent de les Balears ens permeten veure com no només es varen ocupar tots els ecosistemes, sinó que els primers humans que hi varen habitar de forma estable varen portar amb ells tot un conjunt d’animals (ovelles, cabres, bous, etc.) i de plantes (principalment cereals) que reflecteixen aquesta enorme planificació en la colonització de les illes. En qualsevol cas, aquests primers moments ens generen més interrogants que respostes, ja que a dia d’avui les investigacions fetes ens impedeixen saber amb certesa d’on provenien aquests primers habitants. Probablement, provindrien d’una zona geogràfica que abastaria des del golf de Lleó a la zona de València. Tampoc no podem conèixer la tecnologia nàutica emprada, ja que a la Mediterrània occidental no s’ha localitzat cap vaixell d’aquesta època. Potser allò més clar que tenim és l’època, en què les Illes semblen ser ocupades de forma duradora per les comunitats prehistòriques. Això, amb tota probabilitat, va succeir al voltant del 2700-2500 AC Però aquestes dates només ens informa del procés final i exitós de la colonització de les Illes. L’època del seu descobriment i de la seva exploració i utilització amb caràcter previ a la decisió d’una colonització definitiva encara roman fora del coneixement dels arqueòlegs. Finalment, tampoc no sabem les raons que varen portar a unes comunitats continentals a navegar fins a les Balears per habitar-les de manera permanent. Probablement, i això encara és motiu de debat, el desenvolupament de l’agricultura, la necessitat de nous territoris, juntament amb un augment demogràfic i alguna situació de conflicte, poden plantejar-se com a factors que influïren en aquesta colonització definitiva.

Per il·lustrar aquesta primera fase de l’assentament humà a les illes Balears, Calvià compta amb un jaciment, la cova d’en Pellicer, recentment excavat per un equip coordinat pel Dr. Aramburu, que en els nivells més antics ha documentat la presència de materials arqueològics d’aquestes primeres èpoques de la història de les comunitats humanes a Mallorca, vers el 2.500 AC.

Una vegada colonitzades les Illes, aquestes foren contínuament visitades, ja que, més enllà de les diferents dinàmiques i intensitats de connexió entre l’arxipèlag i el continent, les Balears mai no varen estar aïllades. En qualsevol cas, cal destacar un segon moment de la prehistòria de les Balears en què sembla que hi ha un augment del nivell de contactes i d’intercanvis ultramarins. Es tracta del Bronze Final, vers el 1.400-1.000 AC. Aquest és el moment en què trobam un altíssim nivell de homogeneïtat cultural entre totes les illes que conformen l’arxipèlag. A Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, els poblats i els objectes que fabricaren i empraren aquestes comunitats del Bronze Final foren enormement semblants. Aquest fenomen de convergència només és explicable si va existir un alt i intens nivell de connectivitat entre totes les illes, capaç de generar aquesta espècie de koiné 1 de cap a cap de l’arxipèlag.

Alguns elements fan especialment interessant la connectivitat marítima que es produeix en aquest moment i que caldria comentar.

En primer lloc, cal destacar la creació de tota una infraestructura de connectivitat al llarg de totes les Balears, que generà un model específic de mobilitat marítima. Al llarg de la costa es construí tota una xarxa de punts de desembarcament i promontoris de referència visual per a la navegació, que organitzaren un complex sistema de navegació de cabotatge mitjançant constants referents visuals, que no només permetien l’orientació a prop de la costa, sinó

(1) Llengua comuna que s’estableix unificant els trets de diverses llengües o dialectes.

El desenvolupament de l’agricultura, la necessitat de nous territoris, juntament amb un augment demogràfic i alguna situació de conflicte, poden plantejar-se com a factors que influïren en aquesta colonització estable

El bronze és un aliatge compost per coure i estany. A les Balears no hi ha estany i, per tant, tot aquest augment d’objectes de bronze fou possible gràcies a un sistema de connectivitat marítima que va permetre el contacte continuat amb les costes continentals a la recerca d’aquest metall

que també, en molts de casos, assenyalaven els punts de desembarcament. Aquest tipus de mobilitat marítima es caracteritzà per singladures curtes realitzades mitjançant derrotes sempre amb connexió visual.

Dins aquesta xarxa de jaciments de suport a la navegació del Bronze Final trobam dues tipologies. Per una part, els anomenats promontoris o estacions de referència costera, i, per altra, les escales o llocs de fondeig. Dins aquest segon tipus, s’hi inclourien distintes ubicacions, com ara illots, platges d’arena o petites cales.

Actualment, es coneixen a totes les illes Balears unes tretze estacions que es podrien classificar com a promontoris (vegeu-ne la taula 2). Totes es caracteritzen per localitzar-se ens espais propers a la línia de costa, en llocs de rellevància visual, com per exemple istmes (nou estacions), promontoris (dues estacions) o elevacions properes a la costa (una estació).

Aquests elements tenen una gran rellevància visual quan es navega a prop de la costa, ja que no només possibiliten identificar la zona per on s’està navegant sinó que, en molts de casos, permeten identificar els punts propers de desembarc i, per tant, les comunitats prehistòriques de les illes Balears amb les quals els navegants entraran en contacte.

En qualsevol cas, la configuració d’alguna d’aquestes estacions amb la presència d’elements de protecció, o zones d’hàbitat, i amb un gran control del paisatge marítim, ens parla d’un conjunt de decisions –elecció del lloc, funció i característiques– que, si bé estan relacionades amb la connectivitat marítima, no foren adoptades pels navegants de l’època, sinó que foren concebudes i executades per les comunitats de terra. En qualsevol cas, aquest fenomen també ens parla de l’interès de les comunitats costaneres per definir els espais on es generaren les zones d’intercanvi i contacte entre la gent vinguda de la mar i les comunitats prehistòriques costaneres.

En el cas del municipi de Calvià, comptam amb un d’aquests promontoris de referèn-

cia visual. Ens estam referint al puig de sa Morisca. Per la seva ubicació geogràfica, el puig de sa Morisca té una gran importància en la navegació de cabotatge que connecta l’illa d’Eivissa i els sud-oest de Mallorca. Quan es navega des d’Eivissa cap a Mallorca es pren com a referència visual la muntanya del Galatzó, però, quan un s’apropa a la costa i vol entrar a la badia de Santa Ponça, es canvia de referència visual i s’emproa la nau cap al puig de sa Morisca, que permet la identificació, no només de la badia, sinó de la zona de desembarcament utilitzada durant la prehistòria, que fou l’actual port esportiu de Santa Ponça. La importància del puig de sa Morisca com a referent visual en aquesta connexió no només fou rellevant durant el Bronze Final, sinó que es va convertir en estratègica durant la fase final de l’època talaiòtica, quan s’estableix una marcada relació entre les comunitats talaiòtiques del puig de sa Morisca i la colònia púnica d’Eivissa, de tal manera que la zona de Santa Ponça, amb el poblat del puig de sa Morisca al capdavant, es convertiran en una de les dues zones més importants d’entrada de material púnic a Mallorca.

De manera complementària als promontoris, dins aquesta infraestructura de connectivitat marítima també cal destacar, com ja s’ha apuntat, la presència de llocs de fondeig i de desembarcament. Hi podem distingir tres tipus de jaciments: els que estan ubicats en illots propers a la costa, com na Moltona (Colònia de Sant Jordi) o l’illot des Porros (Santa Margalida); els que estan ubicats en platges, com per exemple la naveta de Cala Blanca, a Menorca; i les cales, que, si bé no han proporcionat restes arqueològiques, tenen una relació directa amb els promontoris analitzats en l’anterior apartat.

Per desgràcia, totes les tasques de prospecció fetes a Calvià, tant a les platges com als illots, no ens han permès trobar restes arqueològiques per poder identificar una d’aquestes estacions de fondeig, més enllà de la ja comentada desembocadura del torrent del puig de sa Morisca, en l’actual port esportiu de Santa Ponça.

En qualsevol cas, a banda de la documentació d’aquest sistema de mobilitat marítima del Bronze Final, el que actualment els investigadors estan treballant té com a objectiu conèixer quins eren els productes que s’intercanviaven. Si bé aquesta és una qüestió encara de debat i recerca, ja començam a tenir alguna idea de la complexitat dels contactes i intercanvis que es varen generar. En primer lloc, en relació als productes, matèries i objectes. Un element clau que sembla que va jugar un paper important en aquest sistema de mobilitat i contacte ve donat pels intercanvis de metalls. Durant el Bronze Final es genera un gran desenvolupament tecnològic relacionat amb els metalls, que dona lloc a una autèntica explosió d’objectes, formes i tecnologies que utilitzen com a base el bronze. Com és sabut, el bronze és un aliatge compost per coure i estany. A les Balears no hi ha estany i, per tant, tot aquest augment d’objectes de bronze fou possible gràcies a un sistema de connectivitat marítima que va permetre el contacte continuat amb les costes continentals a la recerca d’aquest metall. De la mateixa manera, és en aquest moment quan arriben a les Balears objectes fins al moment desconeguts, com ara espases, destrals, uns tipus específics de collars, etc. Per tant, amb els metalls també viatgen objectes que després seran copiats o, més ben dit, reinterpretats per les comunitats insulars. Finalment, en aquest moment també s’incorporen noves tècniques metal·lúrgiques, com la cera fosa o el sobremoldeig. És a dir, l’intercanvi entre el continent i les Balears en relació a la metal·lúrgia abasta tots els camps: la matèria prima, els objectes i els coneixements tecnològics.

En el món ceràmic passa una cosa semblant. En aquest moment del Bronze Final hi ha un alt nivell de coincidència en les formes ceràmiques que són idèntiques, especialment entre Mallorca i Menorca. Les anàlisis de les pastes ceràmiques ens indiquen que la major part d’utensilis d’aquest material va ser feta per cada una de les comunitats que després les empraren i que, tret d’algunes excepcions, no hi va haver

Distància en temps des del puig de sa Morisca.

Reconstrucció del poblat del puig de sa Morisca. Il·lustració L. Crespí.

intercanvi de ceràmica entre les illes. Això implica que l’alt nivell de convergència, que no només fa referència a les formes sinó especialment a les tècniques de fabricació, suposa el moviment de persones amb el coneixement tècnic necessari per generalitzar una manera molt concreta de fer la ceràmica. L’aprenentatge de la fabricació de la ceràmica és un procés llarg que pot durar uns dos anys, ja que requereix de la interiorització de tota una sèrie de moviments amb les mans. En aquest sentit, la homogeneïtzació tècnica entre les illes de l’arxipèlag balear és explicable no només

amb el moviment de persones, sinó amb el fet que aquestes es quedassin a viure en els poblats i transferissin, al llarg del temps, el seu coneixement tècnic. Si bé no es pot saber del cert, actualment la fabricació de la majoria de la ceràmica a mà dins contextos domèstics està feta per les dones. Per tant, no és descartable que la homogeneïtzació de la fabricació de la ceràmica que trobam en el Bronze Final, principalment entre Mallorca i Menorca, tingui alguna relació amb l’intercanvi de dones –algunes d’elles amb coneixement sobre la fabricació de ceràmiques– entre ambdues comunitats insulars.

Torre postalaiòtica ubicada en el castellum del puig de sa Morisca.

L’inici de l’època talaiòtica marca una ruptura amb el model de connectivitat a les Balears. La majoria dels jaciments costaners de l’Edat del Bronze s’abandonen i sembla que el model es col·lapsa. Sense que sapiguem encara quin tipus de relació i connexió hi pot haver, el cert és que a partir d’aquest moment, cap al 850 AC, apareixen amb força a la Mediterrània uns nous actors que aniran condicionant gran part de la connectivitat marítima que s’hi desenvoluparà. Ens estam referint als fenicis i a la creació de les colònies fenícies d’occident en el llevant peninsular. Especialment important per a nosaltres serà la fundació que es farà una mica més envant a l’illa d’Eivissa. A partir d’aquest moment, i especialment a partir del segle VI AC, Eivissa dominarà la major part de relacions, contactes i intercanvis que tindran lloc a les Balears.

Si bé encara està en fase d’estudi, a diferència de molts altres jaciments costaners del Bronze Final que s’abandonen, el puig de sa Morisca es desenvolupa enormement. Primer amb la construcció d’una torre amb una amplíssima connectivitat visual i marítima a dalt del puig, i després, a partir del segle V AC, mitjançant la creació de tota una estructura de control visual i defensiu amb tres torres més i el desenvolupament d’un poblat a la zona baixa, a les faldes del puig. El gran creixement del puig de sa Morisca té una relació directa amb la connexió que s’estableix amb la colònia feniciopúnica d’Ebusus i l’intercanvi que es generarà al llarg dels segles IV-III AC.

Com hem comentat abans, tant els corrents com els vents dominants, així com la bona connectivitat visual entre Eivissa i la costa de Calvià, va facilitar que es generàs una sòlida ruta marítima de connexió entre la major de les Pitiüses i Mallorca. Aquesta ruta no tenia només com a destinació final el puig de sa Morisca, sinó

No és descartable que l’homogeneïtzació de la fabricació de la ceràmica que trobam en el Bronze Final tingui alguna relació amb l’intercanvi de dones, algunes d’elles amb coneixement sobre la fabricació de ceràmiques

que des de les costes de Calvià es generava tota una ruta al sud de Mallorca que permetia la connexió dels ebusitants amb les comunitats d’aquestes costes, però també amb l’illa de Menorca remuntant les costes de llevant. Aquesta ruta, protegida pels vents de component nord, era la més segura de connexió entre les tres illes i fou la principal ruta d’entrada de totes les matèries i objectes forans que

varen arribar a Mallorca al llarg de la segona meitat del primer mil·lenni. Aquesta ruta, a la vegada, es va estructurar a partir d’estacions de fondeig i d’intercanvi entre els púnics i les comunitats prehistòriques insulars. Sens dubte, el puig de sa Morisca es convertí en un dels principals llocs d’intercanvi i d’entrada de materials púnics, no només a Santa Ponça, sinó redistribuïts des d’allà cap a l’interior de l’illa. Altres estacions que també varen tenir un paper important en la connectivitat marítima entre els púnics i les comunitats insulars foren els illots d’en Sales (Calvià), na Galera (Palma) i na Guardis (Colònia de San Jordi). Pel que fa al primer, encara està per determinar quina funció va tenir, el segon fou un santuari púnic, i el tercer, una factoria. Tots tres, especialment els dos darrers, varen generar tot un complex sistema de contacte, d’intercanvi i de redistribució.

La major part dels productes intercanviats es relacionen amb el vi, la vaixella ceràmica i les salaons, però al seu voltant també es varen introduir nous costums, rituals i idees que foren reinterpretats per les comunitats illenques i que generaren uns canvis profunds dins aquestes societats.

En definitiva, i en contra del que normalment es pensa, l’arribada dels humans a les Illes Balears no va suposar una història d’aïllament i desconnexió, sinó tot el contrari. Una vegada les Balears es varen incorporar a les dinàmiques humanes de la Mediterrània occidental, entraren i estigueren en contacte i participaren de tots els fenòmens històrics que des d’aquells moments es generaren a la Mediterrània i a les seves costes. Aquesta dinàmica es pot percebre clarament durant la prehistòria, però encara es va fer més marcada en l’època romana i durant l’Edat Mitjana, en què Mallorca, tant en la fase islàmica com en la cristiana, es va convertir en un referent de comerç, d’intercanvi i de diversitat d’idees i de persones.

LES TORRES I TALAIES DE LA MARINA DE CALVIÀ

INTRODUCCIÓ

La situació estratègica de l’Arxipèlag Balear l’ha convertit, al llarg dels segles, en peça desitjada de tots els qui la consideraven clau per controlar les rutes del comerç.

A mesura que milloraven les tècniques de navegació es feu notori l’increment de naus a les nostres mars, no sempre amigables. Adesiara, s’apropaven vaixells amb tèrboles intencions llunyanes de transaccions afables i comercials, mercantils o financeres. La situació, doncs, era ben diferent i sovint es traduïa en ensurts i malifetes. Amb tot, la costa calvianera no n’era escàpola, d’aquesta conjuntura, i prou conegudes són les demesies que al llarg dels anys es produïren, degudes, majoritàriament, a la manca d’un sistema preventiu i, sobretot, d’eficàcia defensiva. La situació s’agreujà especialment a causa de les constants i freqüents guerres que durant molts anys es van mantenir amb països europeus.

Un altre factor influent, igualment negatiu i que atansava la situació, era representat pels corsaris i pirates, que, si bé no eren tan assidus, abastaven una ampla i nombrosa diversitat d’enemics. L’historiador Onofre Vaquer, quan tracta el capítol dedicat als corsaris, com a enemics potencials, considera que durant els segles XVI i XVII el corsarisme era una activitat generalitzada al Mediterrani i que els mallorquins en varen ser víctimes, sobretot del barbaresc. En aquest sentit, s’ha de considerar que el període comprés entre els anys 1530 i 1540 va ser especialment virulent a les Balears. S’arribà al punt que el rei Carles I prohibí que la flota mercant i els vaixells de pesca naveguessin sense l’escorta de l’Armada Guardacostes d’Andalusia. Afortunadament, la col·laboració de Portugal amb el pacte signat per Carles V, va esdevenir crucial, i minvà ostensiblement la presència corsària a les nostres mars. En alguns casos, quan es tracta la qüestió dels corsaris magrebins, s’indica clarament que no eren els únics enemics que amenaçaven les nostres costes, sinó que, desapareguda l’amenaça turca a finals del segle XVI, el perill d’invasió provenia de les potències europees enemigues de la Monarquia Hispànica, França i Anglaterra.

Nombrosos historiadors assignen la gènesi de la construcció de torres i talaies a Mallorca al Col·legi de la Mercaderia, influent sobre el Gran i General Consell i principal interessat a mantenir una constant activitat comercial lliure de perills

Mapa d’Europa i la Mediterrània, en una còpia de l’Atles català atribuït a Abraham Cresques.

Tanmateix, venia d’antuvi, aquesta activitat. L’any 1400, al parlament de Tortosa, els síndics representants varen debatre aferrissadament l’actuació de Catalunya, València i les Illes per a la defensa de la mercaderia. Són nombrosos els historiadors que assignen la gènesi motivadora de la construcció de torres i talaies a Mallorca al Col·legi de la Mercaderia, molt influent sobre el Gran i General Consell i principal interessat a mantenir una constant activitat comercial lliure de perills, que facilités l’arribada de naus al port de Ciutat i

mantingués obertes les rutes de comerç oferint una assegurança davant la rapissaria genovesa.

Arribats a aquest punt, convé fer esment al dualisme que sorgeix a l’hora de determinar el perquè es van construir les torres i talaies. Possiblement, a tall de suggeriment, n’hauríem de cercar la resposta encerclada en un doble objectiu. D’una part protegir el talaier, i, d’altra, a més del poder intimidatori visual, defensar la contrada i impedir desembarcaments.

La confluència de factors negatius, com pugui ser la seguretat del talaier, feia palesa la creença, per a alguns certesa, que la notòria presència d’una talaia constituïa un element dissuasiu. En aquest sentit, es valorava positivament una torre d’aguait com un element de caràcter intimidatori de cara a l’enemic. Seria lògic pensar que des d’una nau que s’intentés apropar, el fet de veure la silueta d’una talaia de vigilància constituïa per si sol un motiu altament dissuasiu que induïa indefugiblement a creure que ja se l’havia descobert. Aleshores, calia considerar que els talaiers haurien donat l’alarma i que ja s’haurien pres les mesures preventives per evitar un desembarcament. Amb tot, l’enemic desistia de qualsevol intent d’apropar-se a la vorera en el paratge on ja se l’havia descobert. Alguns trets de l’artilleria feien la resta i l’objectiu bàsic d’allunyar el perill s’havia aconseguit. D’aquesta manera, la inèrcia aconseguida en aquest procés de protecció del Regne afavoreix que la propensió dels mandataris flueixi cap a una única tendència: la construcció de talaies d’aguait i torres de defensa.

ATACS I ENSURTS

Les fonts documentals ens permeten testimoniar la cruesa de la situació. Així, sabem que el 1375 el governador Francesc de Sagarriga determinava que a causa d’haver-hi a les mars de Calvià algunes galiotes de moros fesen escoltes per guisa que negú en alguna manera per los dits moros no puxen esser dampnificat en persona ne en bens. L’afer de la vigilància no resultava fàcil de resoldre en temps d’especial carestia. Marratxí, que havia de sufragar les despeses dels escoltes de Calvià, particularment els del cap de Trefalempa (actual cala Figuera) i del port de Peguera, s’hi oposava a causa de l’extrema pobresa i la manca de «mans». El 1397 seria el governador Hug d’Anglesola, després de recórrer les marines, qui tractaria amb els batles d’Andratx, Calvià i Puigpunyent els temes de la defensa. Dissortadament, la vigilància no es va incrementar. Amb tot, per la pressió i exigències del Col·legi de la Mercaderia s’acabà organitzant una petita armada per solcar les aigües balears que protegís els vaixells que feien la ruta del Continent. A mitjan segle XV, respecte als talaiers i escoltes i amb la qüestió sense resoldre, els jurats del Regne tractaren de cercar solucions a la perillositat del cap de Trefalempa com sia hun dels caps e lochs pus perillosos del present Regne.

Si bé és cert que aquest indret va ser un dels que més va veure incrementada la vigilància, el perill no havia desaparegut i els talaiers i escoltes, aprofitant la inèrcia generalitzada arreu de Mallorca, posaven de manifest la inseguretat que patien. El 1528, els Jurats del Regne determinaren que haver-hi un únic talaier a Rafalbetx (Cristòfol Barceló) era molt perillós i li nomenaren Gabriel Barceló per company. No obstant això, la solució quedava lluny de resoldre’s. A principis d’estiu del 1531 es produeix un atac enemic a les marines de sa Porrassa, Magaluf, Peguera i Santa Ponça, segons sembla amb total impunitat. Els atacants prengueren bestiar i romangueren a terra durant alguns dies. Com que els escabrosos fets es repetiren, el setembre se’ls va posar un parany i aconseguiren matar dos turcs a prop de sa Porrassa.

Per a la gent que vivia de cara a la mar eren temps fatídics, perquè continuava la situació d’indefensió i perill. L’angúnia i l’angoixa eren el dia a dia d’aquells que vivien a prop de la costa. El setembre de 1560 el governador Guillem de Rocafull inspeccionà les marines de Ponent, dedicant especial esment al tema de la defensa de Calvià. La causa obeïa a les notícies que es tenien que a l’ Alger s’estava preparant una gran armada amb la intenció de venir a les illes.

Res no s’havia fet i l’infortuni va deixar petjada. Durant l’estiu 1570, una trentena de moros desembarcaren i atacaren la possessió de son Còvens fent-se escàpols després d’un petit enfrontament. Convé recordar, igualment, l’atac del 1574 quan un avalot d’uns 150 moros

Dibuix d’uixer a l’Atles Català dels Cresques (1375).

va atacar Son Torrens, Son Còvens i el casal de mossèn Baltasar Serralta. Dos anys després els «moros» prengueren per sorpresa els talaiers de Rafalbetx. Com que no serien els únics, ningú no volia fer guarda arreu a Mallorca. Com a prompta solució s’augmentaren els salaris. Als talaiers de Calvià se’ls va incrementar la remuneració de 40 a 52 lliures amb la prescripció d’haver-hi dos guardes contínuament. Malgrat aquestes precàries mesures, s’arrossegava la por i l’angúnia i arran d’aquesta situació, un any després (juliol 1577), s’acordà la construcció de dues torres. La torre de Rafalbetx i la de cala Figuera. L’encarregat de construir-les va ser el mestre picapedrer Antoni Planes. Finalment seria Perot Garau qui conclouria la construcció cap al 1579.

Cal considerar que s’havia iniciat la construcció de la torre de ses illetes. Amb el referit encara fresc, l’agost del 1580 va sortir-ne a encant la guarda. Resulta curiós d’observar (document del 1583) les facilitats per deixar la torre desemparada. La causa obeïa al fet que, pel fet d’estar situada a una illeta, disposava per a ús exclusiu dels torrers d’una barca per poder anar a terra ferma. Entre altres coses perquè no disposava d’aljub sinó de dos barrils per tenir-hi aigua, i aquesta molt sovint mancava fins que va disposar d’aljub interior.

El 1585 el virrei Lluís Vic, fins aleshores el més compromès amb la defensa de Mallorca, va visitar les torres de ponent. Respecte a les del terme de Calvià, cal dir que ja n’hi havia tres de bastides i dues que s’estaven enllestint, del que serien un total de set. El virrei descriu en primer lloc la torre de les Illetes, que curiosament va considerar petita i ordenà «crecer», per poder-hi muntar una peça d’artilleria, que judicà de molt necessària. Resseguint la costa va projectar una torre a la punta Negra, perquè considerava que era un lloc on s’havien produït massa desembarcaments corsaris. Igualment va determinar que es construís una torre a cala Portals, per ser un port arredossat i segur, bon amagatall per a vaixells enemics. Referint-se a aquesta torre va afirmar que el mes de maig estaria acabada.

Visità la torre de cala Figuera, de la qual digué que podria ser millor i estar col·locada a un indret més adient perquè tenia poca visibilitat, fet pel qual s’havien esdevingut per aquells voltants moltes algarades. De la de Rafalbetx no trobà res a dir i sí que ho fa de la torre de davant les illes del cap Malgrat , por ser malísimo vezino de esta Ciudad y Reyno, de la qual esmenta que va ser acabada el maig i fornida d’una peceta d’artilleria. En aquest sentit, potser estàs enllestida abans, perquè consta documentat que la primera setmana ja s’hi havien nomenat els torrers. Curiosament, projectà una altra torre a Santa Ponça per a defensa d’aquesta cala i de la Caleta, la qual, considerant-la molt necessària, ordenà que fos començada de seguida. Tanmateix, com veurem, no va ser fins a mitjan segle XVIII que es va construir.

Paral·lelament, el mestre picapedrer Pere Moll havia enllestit la torre de Portals, aprofitant l’aportació de 300 lliures feta pel Collegi de la Mercaderia. Els documents no són prou explícits, però tot plegat fa pensar que bona part d’aquests doblers es van destinar a l’adquisició d’un canó per a la torre que finalment s’hi va portar el 1586. A les acaballes d’any, els jurats del Regne van debatre sobre la conveniència de reforçar o reedificar, com hem vist, la torre de ses Illetes. Així mateix, el Col·legi de la Mercaderia pressionava per a la construcció de les torres traçades a la Punta Negra –de manera especial– i de Santa Ponça per ser llocs tan freqüentats de moros i que allí captiven a moltes persones i prenen vaixells de mercaderies. No obstant això, les arques eren buides i l’afer va romandre paralitzat. Aprofitant la conjuntura que les torres i talaies són el mitjà més adient, ja que serveixen per protegir el Regne, el virrei forçà un acord. Es destinaren 250 lliures per començar la torre de la punta Negra, i el Gran i General Consell n’aprovà la construcció. Malgrat la proliferació de torres, són molts els testimonis dels talaiers que parlen de la presència de «moros» solcant aquelles mars amb total impunitat.

Era palès que, malgrat haver-se construït algunes torres repartides pel litoral calvi-

El Col·legi de la Mercaderia pressionava per a la construcció de les torres a la Punta Negra i de Santa Ponça per ser llocs tan freqüentats de moros

aner, les pèrfides escomeses continuaven produint-se. Per manca d’espai, només posarem d’exemple el succeït el 1591, quan el talaier d’Andratx va ataüllar dues fragates de moros davant les illes de Malgrat encalçant un bergantí que havia salpat del port de Ciutat.

Cap al 1595, l’historiador, matemàtic, i astròleg J. B. Binimelis descriu la costa calvianera situant la torre de guarda de les Illetes damunt de la major de les tres illes, a prop del port de Ciutat. En referència a la Porrassa, diu ser un port segur i gran on caben molts vaixells de rem, per ser de poca fondària. De cala Portals destria la importància del redòs, puix té capacitat per a bergantins i vaixells semblants. Quant a cala Figuera, per la seva situació, diu que poden estar-s’hi fins a quatre galeres resguardades dels vents. Destria que el perill és que poden desembarcar-hi corsaris impunement, especialment de nit, perquè des de la torre no es pot controlar la cala. Diu que pren els focs (d’avís) de la torre del cap Blanc i Enderrocat i els transmet a la de Rafalbetx. Respecte d’aquesta darrera, diu que és una torre de guarda que paga la Univer-

sitat i que descobreix la torre de Malgrat i la de la mola d’Andratx i, pel llevant, les del cap Blanc, Enderrocat i la d’Illetes. Igualment descobreix el campanar de la Seu. De la marina de Santa Ponça diu que està guardada per la torre de Malgrat, situada davant els illots, on els corsaris acostumen a arrecerar-se.

Benet Verger, considerat el primer requeridor o inspector de les torres i talaies, acomplint un ordre del virrei Ferran Sanoguera el 1597, feu un recorregut pel litoral. Així, podem disposar del primer inventari documentat de les torres del litoral. Pel que fa a la costa de Calvià, sabem que hi comptabilitzà cinc torres. A la torre d’Illetes hi va trobar el torrer Domingo Fortesa. Aquest li va ensenyar el canó de bronze d’uns 12 quintars de pes (488 quilos), que estava carregat i tenia 13 projectils. Els torrers tenien per armament manual un mosquet de murada i disposaven d’un fester per fer els focs. Quan va arribar a la torre de Portals hi va trobar els dos torrers, que li mostraren la peceta d’artilleria de 3 a 4 quintars (d’entre 129 i 171 quilos, que, de ser així, devia fer renou i fum, però d’efectivitat, gens ni mica), amb 17 projec-

tils. Els torrers tenien dos mosquets però, no hi havia cap fester, ja que aquesta torre no feia focs d’avís. A la de cala Figuera no hi va trobar cap dels dos torrers. Un d’ells es va presentar després d’una hora i mitja. Tenien dos arcabussos, un mosquet i dos festers. A la de Rafalbetx hi havia Joan Roca amb el seu fill, que tenien un mosquet, dos arcabussos i un fester. A la torre de Malgrat els dos torrers tenien una peça d’artilleria carregada amb onze projectils (no n’esmenta el calibre ni el pes), dos mosquets i un fester. Com hem pogut veure, encara no era construïda la torre de sa Porrassa ni tampoc el castell de Santa Ponça. A l’albada d’aquest any el Gran i General Consell plantejà construir-ne una a damunt l’illot de sa Porrassa. Finalment, es va decidir edificar-la en un indret proper a la punta de na Nadala.

La paüra i l’angoixa no cessaven i ben entrat el segle XVII el perill no havia minvat, ans al contrari. Aleshores, el Gran i General Consell, el 9 de febrer de 1615, determinà construir una torre a la punta d’en Pasqual Martí que protegís el port de sa Porrassa. Ben aviat en començaren les obres i el juliol de 1616 els jurats feren concessió de

Fester. Estri que utilitzaven els torrers i talaiers per fer els senyals d’avís.

Torre de sa Porrassa.

El talaier era la persona que, de dia i situada en un lloc elevat per poder abastar una ampla contrada, vetlava les marines. Durant la nit i col·locat el més a prop possible de la mar, ho feia l’escolta, que, tenia per funció intentar oir qualque renou que delatés la presència enemiga

les guardes sota el nom de torre de Santa Coloma de la Porrassa. Se la va fornir d’armament i d’una petita peça d’artilleria. A mitjan segle XVII s’hagué de reconstruir a causa del mal estat en què es trobava i se n’hagué d’adobar la cisterna o aljub interior. Ben igual succeïa amb l’artilleria, que, considerada insuficient o d’escassa capacitat debel·ladora, hagué de ser baratada. No tenim a l’abast documentació concloent, però convé senyalar que tal vegada s’aprofités l’ocasió per incrementar el nombre de peces d’artilleria.

Un dels factors determinants pel que fa a la seguretat en relació a la vigilància va ser la transmissió d’avisos de les denominades torres de focs. L’augment de talaies i torres esdevingué essencial perquè el sistema de transmissió de senyals (foc i fum) ideat per Binimelis estigués plenament en actiu, de manera que completés un circuit que envoltava l’illa amb sucosos i esperançadors resultats. Durant el primer terç del segle XVIII, i sota les noves disposicions implantades pel Decret de Nova Planta, es va veure trastocat el sistema de control i vigilància costaner. Amb tot, en relació al sistema de senyals hauríem de considerar-lo el punt àlgid, almanco pel que concerneix a les dispo -

sicions del capità general Juan de Acuña (1719), que dissortadament per manca d’espai no podem tractar.

LA VIGILÀNCIA MARÍTIMA I LA DEFENSA. PRECEDENTS I CONSEQÜENTS

Molts i freqüents eren els perills de la mar, i la vigilància, l’únic recurs cautelar eficient per poder afrontar i combatre l’adversa situació. L’aguait, doncs, constituïa el sistema preventiu per excel·lència. Sintetitzant, el talaier era la persona que, de dia i situada en un lloc elevat per poder abastar una ampla contrada, vetlava les marines. Durant la nit i col·locat el més a prop possible de la mar, ho feia l’escolta, que, com el seu nom indica, tenia per funció intentar oir qualque renou que delatés la presència enemiga, impossibilitat de veure-hi per mor de la foscor. Generalment, talaiers i escoltes eren col·locats en els punts de vigilància des del mes d’abril fins a Sant Miquel, pel setembre, època estiuenca més adient per a la navegació. La labor d’aquests vigilants en determinades circumstàncies es veia reforçada per uns homes denominats guardes secretes, situats a llocs estratègics, on els talaiers i escoltes no podien fer el control a causa de l’orografia del terreny.

Torre de ses ILLETES

LA CONSTRUCCIÓ DE

LES TORRES I TALAIES

No hi ha un fet concret demostrat que puguem qualificar de determinant o que justifiqui l’inici de la construcció de torres i talaies. No obstant això, els documents ens parlen que, a causa de la presència d’un estol de l’armada de Khair ed-Din, més conegut per Barba-rossa, sovintejant el freu de sa Dragonera, el Gran i General Consell el 1530 proposà la construcció d’edificis sòlids on els talaiers es poguessin refugiar i defensar-se. Com a més necessària es va proposar la del cap de Rafalbetx, a Calvià. Entre debats i sense prendre decisions, el 1550 era el temut Dragut qui freqüentava aquelles mars sense que s’hagués fet res. L’esmentat Consell durant les dues darreres dècades va determinar la construcció de les primeres torres.

Set són les torres i talaies que han defensat i vigilat la costa calvianera. Per tractar-les, seguirem l’ordre topogràfic establert pels enginyers militars per descriure i controlar les fortificacions costaneres, independentment de la data de construcció.

Mancat de doblers, l’any 1584 el Gran i General Consell diu haver de menester 150 lliures per acabar-la. El 1587 se’n va donar l’escarada a Joan Torres i al seu fill. Dins el segle XVII va patir diverses reformes i adobs, entre els quals cal esmentar que es va engrandir. Entre les intervencions cal esmentar la del 1684. Els mestres picapedrers Jaume Clar i Josep Cladera feien totalment nova la terrassa o plataforma d’artilleria per escarada per 2 lliures, preu que incloïa arreglar l’aljub. Altres arranjaments rellevants, canvis d’ar-

La fesomia actual és cilíndrica. A causa de la modificació de l’estructura, com hem vist en el resum històric, el que s’havia dissenyat per ser una torre de senyals passà a convertir-se en una torre de defensa per desenvolupar ambdues funcions. La torreta original es va folrar adossant-li un altre cos envoltant-la. La finalitat consistia a aconseguir més superfície útil a la terrassa o plataforma d’artilleria per poder-hi col·locar dos canons. Aquesta peculiar traça, és a dir, la fusió de les dues torres, ara és possible veure-la fruit de l’erosió

L’any 1769 el capità general Antoni d’Alòs i de Rius va encarregar un informe als enginyers militars sobre l’estat de les fortificacions costaneres. Referint-se a Calvià, el dossier ens permet saber que la torre de les Illetes era situada dins el predi de «Bendinat», propietat del marquès de la Romana, que disposava d’artilleria i dos torrers i que feia focs d’avís. L’estat de conservació no era massa bo. Dins el mateix predi hi havia la torre de sa Porrassa amb dos torrers que tenien dos canons de ferro del calibre 8 i que no feia focs d’avís. La torre de Portals, amb dos torrers solament, disposava d’un petit canó de bronze d’una lliura de calibre, i era necessari col·locar-n’hi un de 8 de ferro. Les torres de cala Figuera i de Rafalbetx, situades dins el predi de «Sa Porrassa», propietat del marquès de Bellpuig, tenen dos torrers cadascuna i tan sols fan focs d’avís. Cap de les dues no tenia artilleria. Dins del predi de Santa Ponça, de la mateixa titularitat, hi havia la tor-

mament i d’artilleria, es van dur a terme principalment els anys 1706, 1722, 1733 i 1741. Aquest darrer any se la proveí d’una nova barca. En un dossier elaborat el 1769 s’hi registra que disposava de dos torrers i que estava situada dins terrenys del marquès de la Romana. El brigadier Reynaldo, el setembre de 1793, la

va trobar clivellada i desplomada a causa de estar hecha de mamposteria de barro, por esta causa amenaza ruina y es preciso reparar-la. A la torre hi havia dos fusells, dues espingardes i dues pistoles, tot inservible, amb trenta bales d’espingarda i vuitanta de fusell i pistola. El dossier també hi registra quatre lliures

de pólvora bona, dos sabres, deu pedres fogueres i dos festers. Constata que la torre prenia els focs de la torre de cala Figuera i els transmetia a Ciutat. Considera necessari substituir la peça per una més gran, per creuar focs amb la bateria avançada de Sant Carles.

i d’un procés de degradació permanent (temporals de llebeig). La primigènia, feta de pedra i morter, presentava un primer cos o sòcol troncocònic lleugerament atalussat i un segon cilíndric. L’interior és auster i molt reduït. No té cap tipus de fornícula ni armariets de paret. Encastat al gruix del parament de la vol-

re de Malgrat. Consta que tenia un canó de bronze de 2 lliures de calibre i que feia focs d’avís. Igualment, en aquest predi situaren la torre de Santa Ponça, amb dos canons del calibre 12 i un del calibre 6, tots tres de ferro. Aquesta torre no feia focs d’avís. Cap a finals del segle XVIII el capità general Manuel d’Oms i Sentmenat, marquès de Castelldosrius, va donar l’ordre de fer una nova avaluació. Aleshores, la torre d’Illetes estava molt malmesa i presentava grans clivells. Segurament per aquesta causa o alguna de semblant no hi consta artilleria. Es recomanà cons-

ta, que és de mitja pilota, hi ha un buit que permet pujar a la terrassa. Aquesta, conserva part de l’enllosat original de peces de marès. La segona, l’afegit o folro, és d’estructura cilíndrica, feta amb pedra sorrenca de major mida, utilitzant una tècnica semblant. Per d’adaptar-la a l’empriu de l’estament militar i accedir

truir-ne una de bell nou amb capacitat per a tres o quatre canons que poguessin creuar focs amb les peces de la bateria avançada del castell de Sant Carles. Hi havia armament manual i un fester per fer els focs. A la torre de la Porrassa era necessari adobar-hi la garita situada damunt de la terrassa i que servia de magatzem, així com el trespol que estava mig desfet. Es recomanava baratar de lloc el magatzem de la pólvora perquè es trobava molt a prop de la sortida de la xemeneia i, a més, tenia molta humitat i la pólvora es feia malbé. Hi havia dos canons de ferro amb

amb facilitat al portal elevat orientat al nord, que abans es feia mitjançant una escala de corda amb barrerons de fusta, es van clavar al parament i a l’interior de la cambra (encara es conserven) uns graons de ferro en forma de grapa. Damunt de la terrassa es conserva un vèrtex geodèsic.

quaranta-set projectils i armament manual per als dos torrers. Gairebé del mateix mal patia la torre de Portals, que necessitava una escala de fusta per poder pujar a la terrassa que s’havia d’adobar, on hi havia un canó de ferro del calibre 4 amb 23 projectils. Les mateixes necessitats tenia la torre de Malgrat. Les torres de cala Figuera i Rafalbetx es trobaven en estat de progressiu deteriorament i necessitaven un repàs. Sobre es Castellot, construït feia mig segle, s’indica que estava en perfecte estat i guarnit amb tres canons de ferro dels calibres 12, 8 i 5 respectivament.

Torre de sa PORRASSA

LA CONSTRUCCIÓ

En els documents apareix citada indistintament com a torre de Pasqual Martí, o de na Nadala. Popularment se la coneix com sa Torre Nova. Podem saber que el 1615 només era a mig fer i que calia afegir-hi 100 lliures més per poder acabar-ne la volta superior, perquè ho reclamava el Col·legi de la Mercaderia. L’any següent, el 1616, Joan Torres, que l’havia començada, diu que per menys de 1.100 lliures no la pot acabar. Finalment, s’acordà sumar-hi 400 lliures i, un cop enllestida, ben aviat s’hi dugué una peça d’artilleria. Malgrat haver-s’hi realitzat diversos adobs, l’any 1687 s’assenyalà que estava en mal estat. Tant és així, que en la inspecció s’indica que està derruïda i que s’ha de fer de bell nou. Hi ha constància que l’any 1691 es va reconstruir. Durant aquest darrer terç de segle si va portar una segona peça d’artilleria. El 1701, els torrers Pere Canyelles i Miquel Armengol hi tenen dos canons, tres espingardes, quatre arcabussos i un botavant, juntament amb cinc lliures de pólvora i dotze bales per a les armes. Sorprenentment, dos anys després els torrers diuen que s’han quedat sense pólvora. L’explicació d’aquesta inusual circumstància podria estar en el fet d’haver tirat dues canonades contra una galiota eivissenca, una altra contra un xabec que no volia «donar llengua» i altres dues contra una fragata mora.

En un inventari del 1769 hi llegim que la torre té dos torrers i que està situada dins del predi de sa Porrassa, propietat del marquès de Bellpuig. L’any 1793, el brigadier Reynaldo declarà que estava en mal estat perquè s’estava desplomant perillosament. L’informe diu que té el primer cos atalussat i que la custodien dos torrers. Que a l’interior té una escala de caragol per pujar a la bateria, on hi ha un «tinglado» per a les armes i la pólvora. El brigadier va considerar perillós aquest magatzem perquè el fumeral de la xemeneia hi estava aferrat. Disposava de dos canons de ferro amb quaranta-set projectils, dues espingardes amb cinc bales, dos fusells antics amb setze bales, dos sabres de dragons, sis lliures de metxa i noranta lliures de pólvora. Curiosament, en el dossier l’anomenà «torre del Racó de la Porrassa».

ARQUITECTURA

És troncocònica i lleugerament atalussada, construïda amb pedra i morter i rematada per un cordó semicilíndric que l’envolta. Disposava d’una única cambra interior sense envans, coberta per una volta de mitja esfera. L’accés es feia per un portal elevat situat a poc més de quatre metres del terra. A l’interior, orientada cap a la mar (migjorn), disposava d’una tronera, reconvertida en finestra. També hi ha una xemeneia encastada al gruix del parament. Igualment incrustat hi ha el coll d’una cisterna amb fornícula, per aprofitament de l’aigua de l’aljub soterrat per davall del sòcol de la torre. Una escala de caragol permet pujar a la terrassa. Les modificacions posteriors a la subhasta permeteren obrir un portal a la part inferior i fer-hi a l’interior una escala de caragol adossada. La terrassa té d’un parapet a barbeta, és a dir, sense troneres, que l’envolta. Cap a terra és més elevat i conserva, a plom amb el portal, dues mènsules o permòdols del matacà que el defensava. A la terrassa s’han fet modificacions al fumeral de la xemeneia i a la garita que cobreix la sortida. Podria ser que part de les lloses de l’entrespolat fos original. Actualment la degradació és prou manifesta.

LA CONSTRUCCIÓ

És coneguda col·loquialment com sa torre des Moro. Com hem dit, se n’inicià la construcció cap al 1584. A mitjan segle XVII va partir diverses reformes i a finals de segle es va fer de bell nou el porxo de la terrassa. A principis del segle XVIII conservava la petita peça de bronze, un falconet d’una lliura i mitja de calibre. A mitjan segle manté el canonet i es fan millores a la terrassa per poder tenir més artilleria. S’hi col·locà un canó de ferro del calibre 4.

Torre de PORTALS VELLS

ARQUITECTURA

És de forma cilíndrica, construïda amb pedra sorrenca i morter. S’hi accedeix per un portal situat a uns quatre metres del terra. Disposa d’una única cambra coberta per volta de mitja esfera. L’auster interior disposa de dues fornícules i conserva alguns fragments de l’entrespolat original. Encastat al gruix de la volta hi ha un buit per on es pot pujar a la terrassa. Aquesta està envoltada per un parapet amb dues troneres. La part corresponent al portal era més elevada i de traça de mitja ungla, que servia de porxo on hi havia, per defensar el portal, un gran matacà del qual només queden fragments dels tres permòdols. No s’aprecien restes de gàrgoles malgrat que devien existir, ja que no té d’aljub soterrat. En conjunt, a causa de la deixadesa, presenta un important deteriorament que es manifesta progressiu.

ENGINYERIA MILITAR

Encetada la Guerra de la Independència, el novembre de 1807 el coronel d’enginyers Josep Torras Pellicer, a instàncies del capità general Joan Miquel de Vives i Feliu, va fer una inspecció del litoral per veure l’estat de les defenses. Referint-se a la marina de Calvià deixà constància que la torre de la Porrassa estava situada a la punta de na Nadala, al nord de Magaluf, i a tir de canó de l’illot de sa Porrassa. L’informe diu que descobreix des del cap Falcó fins a la punta del cap Blanc. L’amidà de dotze vares d’alçària i altres dotze de diàmetre. L’accés es fa per un portal elevat emprant una escala de mà feta de fusta. Per fer-ho, a la terrassa hi ha una estreta i fosca escala de caragol. Té muntats dos canons de ferro del calibre 6 a càrrec dels dos torrers de dotació que viuen a la primera planta. Soterrat hi ha un aljub que replega les aigües pluvials de la terrassa, on hi ha un rebost per als estris. El recorregut continua dient que la torre de Portals està situada en una punta en direcció sud-est, a una distància de dues hores i mitja de la vila de Calvià. Defensa bé la cala de Portals, que és d’unes 180 braces d’amplària, arrecerada i amb capacitat per a diverses embarcacions de gran tonatge. Hi ha muntat un canó de ferro del calibre 4. No és possible collocar-n’hi un més gran a causa de tenir una terrassa molt reduïda, només de vuit peus entre els parapets. L’alçada de la torre és força bona, entorn d’onze vares. Per enfilar-s’hi és necessària una escala de corda. L’accés a la terrassa es fa per un pal gruixat en forma de forquilla que té clavats alguns travessers a manera d’escalons. A la terrassa hi ha un petit rebost per empriu dels dos torrers que té de guarnició. A la cala anomenada es Clot, hi situa la torre de cala Figuera a tres hores i un quart de Calvià. D’aquesta torre diu que no descobreix cala Figuera. És d’onze vares d’alçària i entorn de sis vares de diàmetre. No disposa d’artilleria i només serveix per fer «ahumadas». Els dos torrers hi pugen per una escala de corda i a la terrassa amb una de fusta. De la torre de la cala de Rafalbetx explica que està entre el morro d’en Feliu i la punta anomenada el Toro. Té la mateixa alçària i diàmetre que la de cala Figuera, amb dos torrers, i fa «ahumadas». De la torre de Malgrat diu que està allunyada tres quarts d’hora de la cala de Santa Ponça i a dues hores de Calvià. Té onze vares d’alçària i set vares i mitja entre els parapets. A la terrassa hi ha un canó de ferro del calibre 8 i un rebost per als dos torrers. S’ha de pujar a la torre per una escala de corda. No disposa d’aljub i els torrers han d’anar a cercar l’aigua a la Caleta, a mitja hora de distància. Cap al nord-est hi ha el castell de Santa Ponça, a una hora de distància de la torre de Malgrat i a una hora i mitja de Calvià. Defensa fermament la cala amb tres canons de ferro dels calibres 18, 12 i 4, i disposa de tres torrers. A la planta baixa hi ha un polvorí ben resguardat. S’ha de pujar a la torre amb una escala de fusta. La figura és troncocònica d’una alçària de deu vares i un diàmetre entre parapets de dotze vares i un peu. Al costat de la torre hi ha un aljub.

Torre de CALA FIGUERA Torre de

LA CONSTRUCCIÓ

LES TORRES BESSONES DE CALA FIGUERA I RAFALBETX, com hem vist construïdes entorn del 1578, mai no disposaren d’artilleria. Únicament eren talaies que feien senyals d’avís. Durant el segle XVII varen ser adobades en diverses ocasions.

ARQUITECTURA

TORRE DE CALA FIGUERA. Presenta dos cossos ben diferenciats. La part inferior o sòcol és troncocònica i massissa, adaptada a l’orografia del terreny, i la part superior cilíndrica. Està construïda bàsicament amb pedra i morter. El cos superior al qual s’accedeix per un portal elevat disposa d’una única cambra coberta per volta de mitja pilota, on només hi ha una petita fornícula. A la terrassa s’hi puja per un buit practicat al gruix de la volta. Envolta la terrassa un senzill parapet abans fornit d’un matacà per defensar el portal d’accés. Al peu de la torre es conserva enrunat l’antic aljub.

TORRE DE RAFALBETX. Era d’idèntiques característiques, estructura i tècnica constructiva que la torre de cala Figuera.

L’any 1830 l’exèrcit colonialista francès va conquistar Algèria. Arran de la nova situació desapareix la pirateria i l’activitat corsària a la Mediterrània Occidental

ENGINYERIA MILITAR

Dos anys després, el novembre de 1809, el Real Cos d’Artilleria va fer un inventari dels canons en estat de servei. A la marina de Calvià, Eusebio Martínez Comas, en el Castellot de Santa Ponça, inventarià tres peces dels calibres 18, 12 i 4. A la torre de Malgrat hi havia un canó del calibre 8. A la de Portals un canó del calibre 4 i a la torre de sa Porrassa n’hi havia dos del calibre 6, tots de ferro. L’any 1830 l’exèrcit colonialista francès va conquistar Algèria. Arran de la nova situació desapareix la pirateria i l’activitat corsària a la Mediterrània Occidental. Per altra banda, la repercussió de la revolució industrial, especialment en matèria siderúrgica, fa que la carrera armamentista es desenvolupi vertiginosament. Es fabriquen canons estriats i poc després de retrocàrrega. S’introdueix l’ús de projectils ogivals. Solquen les aigües els primers cuirassats. Per contrarestar-ho es fabriquen projectils amb càrregues explosives. Aquest vertiginós procés tecnològic fa que en unes dècades els canons d’avantcàrrega quedin totalment obsolets i amb aquests les defenses costaneres de Mallorca. Calvià no n’és escàpola. Aleshores, no sorprèn gens que, en un balanç on hi ha enregistrades les peces d’artilleria dels punts fortificats de Mallorca, datat el 29 de juliol de 1844 i signat pel brigadier comandant general d’artilleria José Balbiani, aquest només considerés de servei els quatre canons del calibre 12 del fortí de cala Llonga (Santanyí). Havia començat la decadència de les torres i talaies costaneres.

LA CONSTRUCCIÓ

Torre de MALGRAT

Torre de SANTA PONÇA

Construïda cap al 1585, cinquanta anys després es va refer la torre perquè estava a punt d’esfondrar-se. Un cop reconstruïda es guarní d’artilleria. A principis del segle XVIII encara mantenia un falconet de bronze de 3 lliures de calibre amb vuit projectils. Curiosament, el 1708 els torrers diuen que s’han quedat sense pólvora per haver disparat a diverses embarcacions enemigues. El 1724 es va refer la terrassa perquè hi havia filtracions que s’estenien i afectaven tota la volta. El 1757 s’adobà el porxo de la terrassa.

Documentalment ens ve referenciada com a castell o fortalesa, però col·loquialment se la coneix com «es Castellot». Amb tot, la contarella popular ha afavorit la faula i la llegenda i ha estès la falsa creença que en el seu emplaçament hi havia una torre sarraïnesca, «des temps des moros». El cert és, com hem assenyalat, que aquesta espectacular torre va ser una de les quatre darreres torres que es van construir a Mallorca a mitjan segle XVIII. Com anècdota i curiositat, cal dir que per disposició del marquès del Cayro, l’any 1756, per poder-hi muntar els canons que el patró Salvador Feliu hi va portar, van ser necessaris 18 artillers, que hi feren 72 jornals.

ARQUITECTURA

Encara que l’Arxiduc diu que disposava de dues voltes, els documents demostren que només tenia una sola cambra. Les restes que es conserven ens permeten saber que era troncocònica, feta amb pedra i morter i de semblants característiques a la torre de sa Porrassa.

Torre troncocònica construïda amb pedra i morter. El parament està reforçat amb sis nervis repartits de dalt a baix al llarg del perímetre exterior, fets amb carreus de marès, per donar-li consistència. Disposa de dues plantes amb dependències per als torrers i un polvorí a la planta inferior de disseny molt interessant. L’accés original era per un portal elevat defensat per una barbacana situada damunt de la terrassa. El passadís d’accés, llarg a causa de l’amplària dels murs, està defensat al sostre per una espitllera vertical. La planta inferior tenia tres grans espitlleres, una d’elles sacrificada a l’època actual per obrir un nou portal. D’aquesta planta i per una escala de pedra perimetral adossada al mur es pot accedir a la superior. Aquesta única estança està coberta per volta de mitja pilota feta amb carreus de marès d’una estereotomia excel·lent. L’interior disposa d’una tronera orientada cap a la mar. D’aquí es pot pujar a la terrassa per una escala de caragol encastada en el gruix del parament. El parapet que l’envolta és a barbeta. Encerclen exteriorment la torre dos cordons fets amb peces de marès semicilíndriques.

EL COS DE TORRERS

Malgrat l’adversa situació, el 1852, els torrers, que d’ençà de 1833 depenien del Reial Cos d’Artilleria, s’integraren formant un cos unificat independent que, per les seves peculiars característiques, esdevindria únic en tot l’Estat. S’havia constituït el Cos de Torrers. El capità general Ferran Cotoner, l’1 d’octubre de 1850, sol·licitava a la reina Isabel II l’aprovació d’un reglament específic per als torrers de Balears. El sotssecretari del ministre de la Guerra, Francesc Miralpeix, el 13 de juliol de 1852, signava a Sant Ildefons una autorització anunciant que la Reina, a instàncies del Consell de Guerra, havia aprovat la reglamentació per a l’organització i servei del Cos de Torrers presentada per Cotoner.

D’efímera hem de qualificar la durada d’aquest servei. Una reial ordre del 15 de febrer de 1867 disposava que a partir del primer de juliol quedés suprimit el Cos de Torrers i que les torres i talaies s’entreguessin al Ministeri d’Hisenda per emprament del Cos de Carrabiners.

Abans de lliurar les torres, el 1863 es va fer un inventari per saber quins canons eren

aprofitables. A la fortalesa de Santa Ponça n’hi havia tres dels calibres 18, 12 i 4 respectivament, amb 53 projectils. A la torre de Malgrat, una peça del calibre 8 amb dos projectils. A la torre de sa Porrassa, dos canons del calibre 6, amb setanta projectils. Sabem que el 1867, any que va ser subhastada, aquesta torre disposava encara dels dos canons i que estava en mal estat. A la torre de Portals, un canó del calibre 4, sense projectils. En aquest sentit, consultat el darrer inventari del 1878, sabem que els tres canons des Castellot treien un pes de 96 quintars i 31 lliures (4.431 quilos). El canó de la torre de Malgrat, 27 quintars i 95 lliures (1.276 quilos). El de la torre de Portals, 12 quintars i 75 lliures (586, 6 quilos), i els dos de la torre de la Porrassa, 38 quintars (1.748 quilos). Els mandataris consideraren que abans de la subhasta els canons havien de retirar-se, si les condicions afavorien fer-ho. Finalment, en alguns casos la despesa era més gran que el benefici i es van deixar al seu lloc. Curiosament, al bell mirador de Malgrat, que és el sòcol o base de la torre, hi ha el darrer canó que va tenir. Altres dos canons es conserven damunt de la terrassa des Castellot.

Una reial ordre del 15 de febrer de 1867 disposava que a partir del primer de juliol quedés suprimit el Cos de Torrers i que les torres i talaies s’entreguessin al Ministeri d’Hisenda per emprament del Cos de Carrabiners

Torre de Portals Vells.

La torre de cala Figuera ha entrat dins d’un procés de deteriorament progressiu i es troba en estat ruïnós a punt d’esfondrar-se.

El Grup d’Estudi de les Fortificacions Balears ha denunciat la situació en nombroses ocasions

ELS DARRERS ANYS. LA VISIÓ DE L’ARXIDUC

L’arxiduc Lluís Salvador ens deixà constància que les torres i talaies van ser subhastades per Reial Decret del 25 de juny de 1867 amb les següents taxacions: la torre i caseta d’Illetes, per 425 pessetes. La torre i la caseta de cala Portals, per 4.000. La torre i la caseta de sa Porrassa, per 6.575. Les torres de cala Figuera i Rafalbetx, per 2.325 pessetes cadascuna. La torre de Malgrat, per 3.250, i es Castellot o fortalesa de Santa Ponça, per 22.875 pessetes. Consta documentat que el marquès de Bellpuig les va adquirir per 758 lliures i 19 sous, moneda de Mallorca. És interessant explicar que, a causa del seu mal estat, les va fer adobar, tret de la torre de Malgrat, que considerà més adient esbucar-la juntament amb la caseta dels torrers, circumstància dubtosa, perquè la darrera inspecció realitzada l’any 1850 havia determinat que estava en molt bon estat. En aquest sentit, la torre de cala Figuera ha entrat dins d’un procés de deteriorament progressiu i es troba en estat ruïnós a punt d’esfondrar-se. El GEFB (Grup d’Estudi de les Fortificacions Balears), que ha denunciat la situació en nombroses ocasions, el 2017 va localitzar i destapar el sòcol de la torre de Rafalbetx, la qual durant dècades s’havia donat per desapareguda sense saber el lloc on era situada. El mes de juny de 2018 ha començat un procés per a la recuperació de la torre de ses Illetes.

L’arxiduc encapçalà la seva obra magna, el Die Balearen, exposant que els habitants de Mallorca, sempre sotmesos a atacs hostils, havien procurat, d’ençà de l’Edat Mitjana, defensar-se dels pirates moros, emprant torres que anaren construint al llarg del temps envoltant l’illa, fet que possibilitava descobrir l’enemic i avisar del perill. Afegeix que en temps de la Conquesta era coneguda l’existència d’alguna talaia i que la construcció d’aquests edificis assoleix rellevància durant el segle XVI.

Per concloure i a tall d’informació tècnica complementària, a efectes de protecció, la llei 12/1998 del patrimoni històric de les Illes Balears atorga la figura de BIC (Bé d’Interès Cultural) a totes les torres, talaies i altres fortificacions costaneres. Igualment estan incloses i catalogades a l’IPCE (Inventari del Patrimoni Cultural Espanyol).

Imatges de la torre de cala Figuera.

Torre de ses Illetes.

TRES TORRES COSTANERES DE CALVIÀ ES TORNAREN A ENCENDRE PELS DRETS HUMANS DELS REFUGIATS

Les torres varen recobrar la vida després de segles d’inactivitat i va ser per transformar la seva funció. Es tornaren a encendre aprofitant les darreres calmes de gener, no ja per alertar de l’arribada de corsaris, com antany, sinó per reivindicar els drets humans dels refugiats quan la situació de les persones que volen creuar la Mediterrània és cada vegada més desesperant. L’encesa de les torres i talaies es va dur a terme el 13 de gener, a les 13 hores i a les 18.15 hores, i es va iniciar per la torre de na Pòpia, a sa Dragonera, i va acabar a Calvià. El fum va recórrer el perímetre calvianer de les torres del cap Andritxol, Rafalbetx i cala Figuera, en el que va ser la segona encesa de «Torres de defensa pels drets humans». A cadascuna de les enceses es va fer la lectura d’un manifest per reivindicar la restauració del patrimoni arquitectònic i per denunciar les «condicions d’esclavatge» a les quals són sotmesos els refugiats, així com els incompliments dels estats europeus en la seva acollida. En aquest marc, alguns calvianers s’aplegaren per reclamar l’atenció sobre les condicions inhumanes i de privació de drets a què es veuen sotmesos milers d’éssers humans en la crisi dels refugiats, desesperats per trobar una vida digna i que tenen com a meta les nostres costes. L’Estat espanyol, durant molts de mesos, va tenir una posició immobilista i va fer tot el possible per no acollir la quota que pertocava a Espanya.

Els impulsors d’aquest projecte reivindicatiu d’encesa de les antigues torres són el professorat de l’Institut d’Ensenyament Secundari de Marratxí i la Societat Balear de Matemàtiques, amb el suport d’Amnistia Internacional (AI) i del Fons Mallorquí de Solidaritat del Consell de Mallorca. Amb aquest acte, AI exigia al Govern d’Espanya l’acompliment de forma immediata dels compromisos adquirits en matèria de reubicació i reassentament de les persones refugiades. L’objectiu va ser la denúncia del drama que pateixen els refugiats a la Mediterrània. No

coneixem amb exactitud la xifra de les víctimes mortals, dels ofegats a les aigües de la mar Mediterrània, però sí sabem que als refugiats que aconsegueixen arribar a les costes europees, malgrat tots els entrebancs que han de superar, se’ls priva de llibertat i se’ls destina a centres d’internament.

Així mateix, amb aquesta acció s’instava les autoritats a augmentar les places d’acollida, especialment per a dones, infants i persones d’especial vulnerabilitat. AI demanava que es garantissin unes condicions d’acollida dignes, que s’impulsassin mesures que assegurassin el dret d’asil i que s’establissin rutes legals i segures perquè ningú no hagi d’arriscar la vida a la recerca d’un refugi.

PEGUERA

SANTA PONÇA

EL TORO

SON FERRER

MAGALUF

PALMANOVA

PORTALS NOUS

EL CAPITÀ BARCELÓ I L’ESGLÉSIA DES CAPDELLÀ

l capità Antoni (1717-1797) és la figura clau del corsarisme a Mallorca. Antoni Barceló Pont de la Terra va néixer fa tres segles al barri de Santa Creu de Palma i la seva figura manté encara llums i ombres. Recordat per molts com un heroi, ha estat el mariner mallorquí més popular de tots. Fe, corona i mar són els tres eixos que el caracteritzen. La seva personalitat forta i individualista –a l’estil dels self-made man– i la tasca que dugué a terme entre mariner mercant i militar, fa que sigui un model reconegut com a líder per la seva manera de gestionar, eficaç, eficient i sempre endavant. El capità Barceló era mariner d’humil condició, no tenia estudis –just sabia llegir i escriure el seu nom– ni tampoc tenia títols nobiliaris. Va aconseguir el reconeixement de Carles III a títol honorífic.

Barceló no es escritor, ni finge ser santulario, ni traza de perdulario, ni lleva pompa exterior, persuade y no es orador, su aseo no es presumido, va como debe ir vestido, fía poco en el hablar, mas si llega a pelear, siempre será lo que ha sido.

J OAQUIM MARIA BOVER, corresponsal a Mallorca del Semanario Pintoresco Español

EEl Capità Barceló es va casar als 21 anys, el 1737, a Calvià, amb una capdellanera, Francisca Jaume i Sales, filla d’amos de possessió i propietaris de terres dels voltants de Son Cabot i Galatzó, as Capdellà. Les cases de les terres de Galatzó varen ser del famós Comte Mal, Ramon Burgues Zaforteza i Fuster. Un dels testimonis de la unió matrimonial va ser Agustí de Torrella i Truyols, de la noblesa. Així, el matrimoni trencava els patrons estamentals de l’època, a fi d’estrènyer relacions de la classe benestant amb els vehiculadors de les exportacions de productes de les terres que la noblesa administrava o posseïa.

Personatge complex, el capità Barceló va conèixer la sang i el dolor. Tant comú era veure tallar caps com encomanar-se a Déu. De fet, va ser un fervent promotor del culte a la Mare de Déu del Carme. Líder generós, en temps de fam va portar de Barcelona a Mallorca gran quantitat de blat. Sufragà retaules i capelles, com la que li encomanaren des Capdellà. Segons el llibre Es Capdellà i la seva església, del capellà Ramon Serra, hi ha un acta notarial en la qual consta que qui va ordenar i pagar l’edificació de l’oratori i va fundar la capellania des Capdellà va ser Jaume Palmer, el qual va manar que el capità Barceló s’encarregàs d’executar la seva voluntat mitjançant un poder notarial i hi va aportar els doblers necessaris. S’hi dedicarien 75 lliures i tenia com a condició dir-hi missa cada dia. L’església va rebre el nom de Mare de Déu del Carme, la patrona de la mar.

Clara estrella, nord i guia del terme de Capdellà, Verge del Carme, oh Maria, protegiu la ruralia com si fos un tros de mar!

Totes les referències del matrimoni de Barceló amb una capdellenera, així com la veneració de la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, evidencia el fort lligam del capità amb es Capdellà. Així, d’alguna manera, tot i estar cinc quilòmetres terra endins, fa tres segles es Capdellà començà a mirar cap a la mar.

DE: OLIVER FONT, Bernat. El Capità Antoni, un corsari mallorquí tinent general de l’Armada, Govern de les Illes Balears, Palma, 2017.

SERRA ISERN, Ramon. Es Capdellà i la seva església, Ajuntament de Calvià, Calvià, 2010.

TOMÀS MUT, NEUS FERNÁNDEZ

CONTRABAN A CALVIÀ: DE L’ECONOMIA DE SUBSISTÈNCIA A LA INVERSIÓ TURÍSTICA

Deia l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria que és increïble la complicitat dels mallorquins amb el negoci del contraban. Des de les classes més altes a les més baixes no trobaven cap objecció al foment del contraban. I és que ha estat considerat una activitat popular, no delictiva o, com a molt, tolerada. Fins i tot ara, quan se’n parla i es recorre a l’anecdotari, es fa amb certa befa, com una mescla entre la complicitat i l’admiració. Potser és un tret identitari, o no, però el que és clar és que ha estat habitual per a molts d’illencs. El funcionament del contraban a Calvià no era diferent al que es va donar en altres punts de la costa mallorquina. Es tractava d’«anar contra el ban oficial, desconèixer-lo, burlar-se’n, contravenir-lo», és a dir, no pagar impostos a l’Estat i introduir productes que després es venien al mercat negre. Un delicte? Una manera de fer doblers ràpidament? Bàsicament per als calvianers, un complement a uns sous miserables que permetien dignificar l’economia domèstica. La costa calvianera, molt retallada, va ser sens dubte un indret propici per al contraban, malgrat que hi ha pocs testimonis d’aquesta activitat i la pressuposam intensa. El procediment normalment consistia en l’arribada d’embarcacions del nord d’Àfrica a la costa que eren descarregades de nit en

amagatalls coneguts per pocs i anomenats «secrets». El gènere restava en secret un parell de dies fins a trobar el moment oportú i segur per introduir-lo en el mercat. Era habitual que després d’una descàrrega, i per no deixar marques, s’amollàs una guarda d’ovelles per eliminar qualsevol petjada. Ens asseguren per activa i per passiva que Calvià encara està farcida de secrets, camins i topònims, que des de la primera meitat del segle XX s’ha desenvolupat amb força. Amb la bonança econòmica, l’entrada a la Unió Europea i la globalització sembla que el contraban ha arribat a la fi o, almenys, així com es coneixia en temps primer.

DEFINICIÓ I ABAST BIBLIOGRÀFIC

Segons el diccionari, contraban és la introducció furtiva de mercaderies prohibides, o per les quals hom no ha pagat els drets d’entrada. En aquest sentit, segurament ens caldria fer la següent reflexió: qui de nosaltres, no fa gaires anys, no anava a Andorra o a Canàries i, aprofitant l’avinentesa, intentava retornar a casa amb algun producte adquirit a molt més baix cost sense declarar-lo a la pertinent duana? Doncs això és contraban. Aquest fet congènit a l’ésser humà per ventura ens pot servir per entendre i assimilar millor la

APROXIMACIÓ

Punta des Carregador, on antigament es feia contraban.

tolerància social que tingué aquesta il·lícita activitat. D’això, però, ens n’ocuparem una mica més endavant. Abans, caldria no confondre la temàtica d’aquest dossier amb l’estraperlo És molt habitual que ambdós conceptes s’emprin com a anàlegs. De fet, existeixen algunes semblances que ens aboquen a aquesta creença. Potser que l’acte d’introduir productes d’amagat intentant burlar els controls establerts sigui el tret distintiu que afavoreix la confusió. El comerç estraperlista es donà durant un moment molt puntual de la nostra història més recent rememorant un cas de corrupció que s’esdevingué durant el Govern de la Segona República1. Durant el període de racionament decretat pel règim de Franco, amb les famoses cartilles de racionament, aparegué un mercat negre amb unes connotacions molts semblants a l’escandalós afer de la Segona República. D’aquesta analogia tornà a revifar la paraula estraperlo per tal de designar tot allò que tingués a veure amb negoci fraudulent. Per tot plegat, podríem resumir dient que el tret que diferencia ambdós conceptes sigui el fet d’ultrapassar o no fronteres.

Així, el contraban és tot aquell negoci que aconsegueix rendibilitat evitant que els seus productes passin els corresponents aranzels duaners, mentre que l’estraperlo fou un comerç intern, que s’aprofità de les circumstàncies socials del moment fent negoci amb uns productes que escassejaven per vendre’ls a preu d’or.

L’ECONOMIA DE SUBSISTÈNCIA

La conjuntura social i política dels anys de la postguerra espanyola no sols afavoriren que l’activitat contrabandista tornàs a revifar, sinó que també es veiés amb bons ulls la seva pràctica. Molts dels personatges entrevistats convingueren en dir-nos que aquella època fou una etapa molt mala d’empassar. Ens asseguraren que la fam omplia els carrers, i el contraban, lluny de resultar una activitat il·legal, que ho era, resultava ser la resposta que permetia a la gent poder afrontar amb més solvència aquells anys de carestia. Ja ho intentà fer veure l’any 1916 el president del Consell de Ministres, el comte de Romanones, dient que la manera més efectiva de com-

(1) Es tracta de l’escandalós afer polític que tingué a veure amb la introducció d’una ruleta fraudulenta quan a Espanya el joc estava prohibit. Els seus estafadors (Strauss, Perle i Lowann, dels quals prové l’acrònim estraperlo), per tal de poder dur a terme el seu propòsit, hagueren de recórrer als habituals suborns.

El mateix punt en l’actualitat, prop de Marineland.

batre’l seria canviant la consciència de la gent, fent-li veure que aquesta activitat lluny de ser una gran obra social, era més aviat un delicte. Aquesta dualitat, sovint estesa de cap a cap de la nostra geografia, és un dels trets més característics que també s’ha fet present al llarg de les entrevistes realitzades entre els testimonis calvianers. Emperò el contraban no solament fou present en l’època post bèl·lica, sinó que perdurà al llarg de la segona meitat del segle passat fins ben entrats els anys 80-90. Evidentment, les necessitats socials evolucionaren i el contraban s’adaptà a aquests canvis. La millor manera de poder-los copsar és parant esment als productes que s’anaren desembarcant al litoral de Calvià. El que és innegable és l’aprovació social d’aquesta activitat fins a l’arribada de la droga. Existeixen multitud de ressenyes bibliogràfiques que també apunten en aquesta direcció. De fet, hem iniciat l’article adduint les paraules de l’Arxiduc. Per no estendre’ns massa més, podríem concloure l’assumpte citant un il·lustre veí calvianer, l’andritxol Baltasar Porcel, que dedicà més d’un llibre2 a tractar el tema contrabandista. Pel que fa a la complicitat del poble amb el contraban, a Les Illes, encantades ens deixà un reflexió prou explícita que ens sembla força interessant compartir: «¿Tenia més raó l’Estat de la Restauració o el de la Segona República, amb el seu caciquisme i oligarquia el primer, i amb el desballestament i excessos en què va anar evolucionant el segon, que, per exemple, qualsevol contrabandista mallorquí, que amb el seu llagut anava i venia de nit carregat de tabac? I la pregunta no és retòrica; al meu poble hi ha hagut dotzenes, centenars de contrabandistes, absolutament respectats per tothom, començant pels capellans, que deien que defraudar a l’Estat no era cap pecat, sinó només un delicte provocat per una determinada llei. [...]. A Andratx, sense el contraban, després de la guerra ens hauríem mort de fam. Era l’única feina una mica profitosa».3

CALVIÀ, DE SOCIETAT RURAL A TURÍSTICA

Fins a mitjan segle passat els calvianers no miraven cap a la mar, tot i haver estat i ser l’entrada de conqueridors, assaltants, contrabandistes... La mar era un paratge desconegut per a moltes persones, una entrada de pirates i d’invasors. Però en els seus racons guardava futurs profits i amagatalls. Era un municipi rural amb una economia basada en l’agricultura, fins que va passar a ser un municipi que mira al blau i té el turisme com una font d’ingressos enorme. Conten algunes males llengües que bona part dels primers doblers per a moltes construccions i urbanitzacions costaneres varen sortir dels cabals acumulats i generats pel contraban, especialment el que es va dur a terme després de la Guerra Civil.4

ABANS DE LA GUERRA CIVIL

Els camins durant el segle XIX estaven dedicats totalment a transportar les produccions de les finques agrícoles cap a Palma, però també servien per comunicar les possessions de Calvià amb les de Santa Ponça, es Capdellà i cala Fornells. A aquest port i a sa Caleta de Santa Ponça era molt habitual l’entrada de mercaderies. Són uns anys en què els traginers, molts d’ells habitants de la barriada de Santa Catalina de Palma, paguen per la millora de les rutes. I és que els cataliners tenien una estreta relació amb les possessions calvianeres més properes a la costa i també amb el contraban que s’hi duia a terme. La Junta de Caminos defensava que llavors la connexió amb Palma seria pel coll de sa Batalla, malgrat els calvianers defensaven que fos pel coll de sa Creu. Tanmateix, totes dues rutes són de muntanya. La costa llavors no era un camí d’interès estratègic. La nova carretera es va fer exclusivament amb prestacions personals de jornals dels veïns. En aquesta època

(2) Entre d’altres, La lluna i el Cala Llamp, Els Argonautes, Els condemnats...

(3) PORCEL PUJOL, Baltasar. Les illes, encantades . (Edicions 62, Barcelona 1984), 108.

(4) «Un dels homes forts de l’organització era el felanitxer Antoni Fontanet. […]. L’antic contrabandista no s’acontentà a jugar el capital sobre una sola carta i diversificarà les seves inversions en molts àmbits de l’economia: la construcció, la compra de grans finques, en el negoci de les granges avícoles, etc. També ha estat promotor immobiliari –juntament amb Biel Burguera foren els promotors de la urbanització de Santa Ponça a principis dels anys seixanta». FERRER GUASP, Pere. Contraban, República i Guerra. Edicions Documenta Balear, 2008, p. 115 i 116.

Secrets localitzats a sa Punta de sa Porrassa, Torrenova.

també es varen fer millores al pas de sa Mula i al creuer de Son Pillo, indrets que porten cap a Santa Ponça. Tot i que ara ens pugui semblar estrany, el principal sistema de transport de mercaderies pesants era mitjançant llaüt, perquè els camins eren penosos. Tot i aquesta situació, es ressaltava en una al·legació de l’Ajuntament de Calvià de l’any 1899 que «la carretera de Palma a Andraitx [...] sirve en una extensión de 18 km la parte baja y contingua al mar del término de Calvià, que es la más pobre [...]. En cambio la parte alta del termino de Calviá que es mas fértil no tiene ninguna carretera». I aquesta va ser la ruta per la qual l’any 1945 o 1946 Pep Sans, antic catalinero resident a Calvià, va anar a cercar un sac d’arròs de contraban amb la camiona, a prop d’Illetes, amb la mala sort que la Guàrdia Civil els fa agafar. Sortosament, emperò, un amic de la barriada palmesana de Santa Catalina va dir que era a temps de fugir. De la por de l’experiència d’aquell dia, la dona va fer net la camioneta amb tanta cura que no hi va quedar ni un sol gra d’arròs, a la camiona

Des de final del segle XIX, en el trajecte Palma-Calvià es feia una aturada a l’alçada del molí de Santa Ponça, ja que hi havia aigua de l’aqüeducte i els animals hi podien beure. També hi havia una pedrera i el telègraf. En aquest context, a principis del segle XX –possiblement en la dècada dels anys 20–, el calvianer Tomeu Quetglas, jove de Cas Piner, va relatar als nets que anava a jugar a cartes a la cantina que hi havia a prop. Un cop fort damunt la taula amb el crit de «truc!» significava que no hi havia carabiners que patrullassin el litoral calvianer i que podien descarregar el contraban de sa Caleta i carregar els paquets amb el tabac premsat i transportar-lo pel torrent de Santa Ponça per amunt. De fet, la carretera no es va millorar fins a l’any 1929, amb motiu de la celebració del 700è aniversari del desembarcament de les tropes del rei Jaume

I a Santa Ponça. La destinació final de la paqueteria, segons el relat de la neta de Tomeu Quetglas, era Galilea.

La vigilància de la mercaderia prohibida que es desembarcà durant la primera meitat del segle XX en el litoral calvianer, i que era introduïda cap als llocs de distribució i venda per algun d’aquests trajectes que acabam de descriure, era competència del Cos de Carabiners. 5 De fet, fins a l’any 1940, data en què aquest cos passà a formar part de la Guàrdia Civil, la missió principal dels carabiners era la de combatre el contraban. Cal tenir ben present aquesta distinció, perquè potser encara es caigui en l’error de pensar que ambdós cossos foren la mateixa cosa. Malgrat l’anterior apreciació, cal ser honests i reconèixer que les referències orals de carabiners al municipi han estat inexistents. Els agents repressors del contraban entrevistats ens parlaren d’èpoques més recents, anys 50-70. Per tant, tots pertanyien a la Guàrdia Civil. El petit llegat que encara perdura al municipi d’aquesta extinta institució el localitzam en algun topònim costaner, com ara la punta des Carabiners, a Peguera. L’única cosa de la qual poguérem treure aguller fou la confessió que ens confirmava el que ja sabíem: les untades que rebien per tal de fer els ulls grossos amb la descàrrega de contraban que es feia al municipi. En canvi, ens fou impossible concretar en què o en quant es materialitzaven aquestes untades.

Una altra de les institucions que també combateren el contraban fou la Companyia Arrendatària de Tabacs (CAT), més comunament anomenada pels nostres entrevistats s’Arrendatària. Ens hem de remuntar a l’any 1887, quan es creà, mitjançant llei, el monopoli del tabac a Espanya. Com que el tabac –provinent d’Àfrica, sobretot del port de l’Alger i de Gibraltar, però també de Cuba– fou un dels productes contrabande-

(5) En els seus inicis, els integrants d’aquest institut militar anaven armats amb un fusell més lleuger i més bo de manejar anomenat carabina. I així ho recull també el DCVB quan, en la veu carabiner (o carrabiner), assenyala: «Soldat armat amb carrabina, i especialment el soldat espanyol dedicat a la vigilància de les costes i a la persecució del contraban».

Accés de Santa Ponça per on els contrabadistes remuntaven el torrent per anar cap a Galilea.

jats que superà de llarg la resta de mercaderies objecte de mercadeig il·legal, la CAT es veié obligada a disposar els seus propis mitjans per tal de posar remei a l’entrada fraudulenta del producte que comercialitzaven. Hem tingut accés a l’Arxiu de la Dependència Regional de Duanes i Imposts Especials de Balears, on localitzàrem unes llibretes personals d’alguns agents de la CAT. En aquestes llibretes, com es pot veure en els documents que adjuntam, hi localitzàrem algunes captures que es feren en el municipi de Calvià, cosa que, ens confirma la utilització del litoral calvianer en afers prohibits.

JOAN MARCH

Parlar de contraban a Mallorca i no esmentar la figura de Joan March Ordinas, en Verga, esdevindria una mena d’ostracisme malintencionat. D’altra banda, pretendre tractar amb deteniment en aquest dossier la importància històrica, social, política... que tingué el personatge esmentat, esdevindria, també, un agosarat repte. En aquest sentit, ens sembla assenyat esmentar l’ingent treball del professor Pere Ferrer que ha editat diverses publicacions en les quals ha tractat amb deteniment la rellevant biografia d’aquest mallorquí que ha marcat la història més recent del nostre país. No és d’estranyar, doncs, la llarga llista de qualificatius que s’empren per a designar-lo: financer, empresari, banquer, polític, i, fins i tot, contrabandista..., així com també la d’alguns apel·latius, si més no, curiosos: «el darrer pirata de la Mediterrània»,6 «l’home més misteriós del món». Els nostres entrevistats no obviaren mencionar-lo en alguns passatges de les diverses entrevistes que férem.

Diverses fonts constaten que l’imperi de Joan March (1880-1962) tenia els orígens en el contraban. «Era fill de comerciants i aquí hi havia una llarga tradició de corsarisme i contraban. El que va fer ell va ser constituir una gran empresa comercial a partir del contraban», explica Pere Ferrer Guasp, autor de la tesi doctoral Joan March, inicis d’un imperi financer. De fet, va ser el contraban el que li va permetre crear la Banca March el 1926 amb un capital de 10 milions de pessetes.

A més a més, entre altres activitats comercials, va adquirir propietats a vorera de mar, com ara sa Vall, a Santanyí, Ternelles, a Pollença, es Cosconar, a Escorca...7, i no precisament per valors mediambientals ni per intuïció de l’arribada del turisme de masses, sinó per exercir el contraban ben còmodament.

Una de les persones que va relatar la seva experiència a Pere Ferrer és Antoni Oliver, treballador de la finca de sa Vall de ses Salines. Segons aquest testimoni, Joan March, ja de gran, i amb negocis internacionals, participava en les reunions per planificar les operacions de descàrrega de vaixells plens de contraban. En aquest context, i amb el coneixement de tots els mallorquins d’aquesta activitat il·legal i l’èxit aconseguit del llibre «El último pirata del Mediterráneo», obra de Manuel D. Benavides, que va incrementar la llegenda entorn de Joan March.

Anotacions a les llibretes localitzades a l’Arxiu de la Dependència Regional de Duanes i Imposts Especials de les Balears.

(6) Àlies que s’emprà com a títol perquè Manuel Domínguez Benavides acabàs la novel·la que Francesc Bastos inicià amb el propòsit de donar a conèixer les maquinacions emprades per Joan March que l’ajudaren a convertir-se en un dels homes més rics del món.

(7) «Joan March comprà i vengué finques rústiques i urbanes mogut per distints mòbils mercantils. En ocasions es quedà en propietat algunes finques, les quals tengueren usos ben diversos. Algunes de les que adquirí al litoral de l’illa o a la muntanya s’utilitzaren com a zona per passar contraban que posteriorment es distribuïa per tota l’illa. [...] El predi de sa Vall entraria dins aquesta tipologia de finques. [...] També les possessions situades a la muntanya –Cànoves de Mossa, el Cosconar, Ternelles, el Rafal d’Escorca i Aubarca– es transformaren en territori de contraban». FERRER GUASP, Pere. Joan March, els inicis d’un imperi financer:1900-1924. Edicions Cort, 2000. Col·lecció «Els Ullals», 2, p. 29.

Diversos productes que els entrevistats han comentat que arribaven mitjançant el contraban.

Paquets de picadura de tabac cubà possiblement comercialitzat per Joan March.

El 1963 o 1964 un grup de trenta guàrdies civils vestits de paisà –entre els quals n’hi havia un que estava destinat a Calvià– varen ser traslladats amb autocar fins a sa Vall. Cadascun dels guàrdies anava acompanyat d’algú del servei del banquer. Durant tot el dia varen revisar l’extensa finca, cercant si hi havia res d’especial o amagatalls entre les mates. La recerca va ser infructuosa, no hi trobaren res de res. Eren ja les darreries del contraban i de l’estraperlo, d’unes activitats que varen ser habituals a Mallorca fins a la irrupció del turisme en els anys seixanta del segle XX.

PRODUCTES DEL CONTRABAN

Una activitat com la de contrabandista, en la qual els beneficis s’assolien amb la venda dels productes no declarats, va experimentar durant el segle passat una clara evolució en què s’adaptà a les necessitats socials de cada moment històric. El ventall d’articles contrabandejats és prou extens i divers. Entre d’altres, els nostres entrevistats ens citaren el tabac, el sucre, l’arròs, el cafè, les calces de nylon, la farina, els medicaments (penicil·lina i estreptomicina), els recanvis de motor, els articles de plàstic (poals), l’alcohol (ginebra, whisky, conyac), els encenedors, les joguines... Davant una llista tan generosa, cal posar fill a l’agulla i dir que, a excepció del tabac, la resta de productes es desembarcà en uns períodes molts puntuals, que s’ajusten a la realitat social de cada moment. Així, podem dir que els productes de primera necessitat, com ara, sucre, arròs, farina, foren rendibles per als contrabandistes durant el període de guerra (anys 30 i 40), quan la fam era una necessitat molt mala d’apaivagar.

Les conseqüències de l’autarquia imposada a Espanya pel Govern franquista, juntament amb el bloqueig internacional després de la II Guerra Mundial, afavoriren l’entrada de tot un seguit de productes dels quals no es disposava de manera habitual. En aquest període (anys 50 i 60) és quan tenen cabuda la resta de productes, a voltes tan extravagants i peculiars com els recanvis de motor, el nylon o el plàstic.

A partir de la reactivació econòmica i el boom turístic, el whisky i el tabac passaren a ser els únics articles que la gent demanava i que oferien rendibilitat als contrabandistes. D’aquesta breu radiografia, esmentada suara, ens caldria reiterar la presència de tabac en tots els períodes i comentar que l’arribada dels medicaments per la via clandestina es deu a raons econòmiques: adquirir-los legalment, a més de necessitar recepta, era molt costós i molta gent no podia fer front a la despesa, amb la qual cosa no els quedava altre remei que haver de recórrer al contraban que, tot s’ha de dir, encara que les mesures higièniques de transport no eren les més idònies, els oferia a un preu assolible. És bo d’entendre, doncs, que l’obtenció de medicaments de contraban que salvaren tantes vides ajudàs en gran mesura a fer veure amb molt bons ulls l’activitat contrabandista. En aquest sentit, és oportú ressenyar la confessió

Uns trenta guàrdies civils varen revisar sa Vall de Joan March i no hi trobaren res de res

de dos informadors que ens asseguraren haver-se curat de tifus gràcies a la providencial intervenció dels contrabandistes. No és d’estranyar, doncs, que fets com aquests ajudassin a reprovar l’acció dels contrabandistes que hem comentat amb anterioritat.

POSTGUERRA I BOOM TURÍSTIC

En el llibre de l’historiador Pere Ferrer Guasp, Contraban, corrupció i estraperlo a Mallorca (1939-1975), s’aporta documentació, relats en primera persona, repàs de la premsa del moment, i dades diverses que permeten explicar l’acumulació de capital que va permetre a les Balears el boom del turisme. Segons el catedràtic de la UIB, gran quantitat de capitals provinents del contraban acumulats amb anterioritat a la dècada dels 1960 foren invertits en el negoci hoteler. Un exemple d’aquesta reinversió del contraban al sector hoteler és el cas d’Andreu Amengual, Castellitxo, el qual invertí en la construcció i promoció immobiliària, construí habitatges barats i en finançà l’adquisició als treballadors de la Part Forana i de la Península que anaven a Palma, i promogué la construcció d’hotels. Potser la manera com vivim avui a Calvià és filla del turisme i, per tant, del contraban que va revolucionar el segle passat. Tampoc no hi havia la diversitat d’alcohol que es demanava i no es podia satisfer allò que els turistes volien a no ser que arribàs per contraban.

A principis del segle XX i fins a mitjan anys trenta, la platja de Magaluf va viure un procés de segregació de la propietat del sòl. Les grans possessions agrícoles com sa Porrassa, Cas Saboners o Can Trujillo varen ser segregades i venudes a membres de la burgesia industrial i comercial i per a l’explotació agrícola, que precisament varen comprar les franges de sòl litoral pel seu potencial turístic i immobiliari. Així, durant els anys trenta es va concebre ja dur a terme una urbanització residencial extensiva a base de xalets.

En el relat de cafè de Can Garrit, va explicar un dels informadors més veterans que una parenta que tenia a Magaluf era l’encarregada de guardar els primers xalets que es varen fer a la zona. De tant en tant, i de manera informada i calculada, aquesta dona facilitava la clau d’algun dels xalets de què era responsable perquè s’hi poguessin allotjar els guàrdies civils, els quals hi anaven a dormir ben tranquil·lament, la millor manera de fer els ulls grossos. De fet, el torrent de Magaluf era un indret clau, ja que era el que feia partió pel que fa a les responsabilitats dels guàrdies civils: un equip per a cada zona delimitada pel torrent de Magaluf. I en aquest indret de primers xalets turístics era on es disposaven a romandre en pau mentre a la costa calvianera es duia a terme l’activitat il·lícita.

Cal tenir en compte que a Magaluf el ritme de construcció intensiva va començar el 1967, i no va ser fins a la primera meitat dels setanta que es varen construir una mitjana de cinc hotels a l’any.

Secret de pepites dimensions.

Potser la manera com vivim avui a Calvià és filla del turisme i, per tant, del contraban que va revolucionar el segle passat

Tot el litoral calvianer va ser emprat per dur a terme l’acció de posar a terra la mercaderia del contraban

1984 2002 2006 2008

Imatges de la costa de Calvià obtingudes amb el visor de l’Infraestructura de Dades Espacials de les Illes Balears.

PRESSIÓ I EDIFICACIÓ A LA COSTA. COMPARATIVA A TRAVÉS DE MAPES

Els llocs de desembarcament, ben igual com succeí amb els productes, anaren evolucionant depenent de diversos factors. A ningú no se li escapa que una activitat com la contrabandista cercava indrets tranquils i deshabitats per poder actuar amb una certa calma i seguretat, però els testimonis orals recollits esmenten gairebé tota la costa calvianera. Del que ens han contat, podem assegurar que tot el litoral calvianer va ser emprat per dur a terme l’acció de posar a terra la mercaderia. Hem tingut notícies de desembarcaments a les platges de Peguera (des de cala Fornells fins a ses Rotes Velles), a Santa Ponça, a les Malgrat, al banc d’Eivissa, a la zona militar de cala Figuera (des de Rafalbetx fins al far de cala Figuera), a la costa de Portals Vells, a cala Falcó, a la punta Negra, a la costa de Portals Nous, a l’illa d’en Sales...

De l’anterior i extens llistat, ens ha estat impossible resoldre’n alguns dubtes, com ara quantes han estat les companyies que hi operaren o si, per contra, fou una sola la que acaparà tot el negoci del municipi. Tampoc no hem arribat a saber l’època exacta en què s’usà un indret o un altre. En aquest sentit, potser és interessant tenir present el gran canvi físic que ha experimentat el litoral de Calvià en èpoques recents. Fent cas a aquesta darrera puntualització, hem volgut incloure unes imatges comparatives on queda ben palès l’enorme transformació del litoral del municipi. Les imatges ens mostren unes ortofotografies de Peguera preses, una l’any 1959, i l’altra, en la dècada dels anys vuitanta. Evidentment, és bo d’entendre que durant els anys en què Calvià fou un municipi eminentment rural les transaccions clandestines es podien dur a terme en qualsevol indret de la costa, mentre que l’arribada del turisme ho canvià tot.

Dels cappares del contraban mallorquí que actuaren en el municipi en destaquen dos noms. El primer, i potser, el qui desenvolupà més transaccions al municipi fou l’algaidí Andreu Oliver Castellitxo 8

(8) «Andreu Oliver, Castellitxo, d’Algaida, sempre va anar a la seva. Mai no fou propietari de cap llanxa gran per anar a cercar mercaderia a Gibraltar. La noliejava a companyies que en tenien. […] Mai no l’agafaren: havia ben untat els comandaments de la Guàrdia Civil. Anava a tir segur. Els primers doblers

L’anterior ressenya bibliogràfica coincideix amb el que ens contaren a nosaltres d’aquest personatge: ens digueren que freqüentava l’hotel Bellavista, un indret estratègic en afers clandestins de la contrada de Portals Nous. Allà s’hi acostava per jugar a truc amb un vistós haiga 9 Al seu damunt, sempre, l’acompanyava una cusseta. Durant la guerra i en la dècada dels 40, els carabiners solien prestar especial vigilància a la costa, especialment entre Portals i els Hostalets (Costa d’en Blanes), on, justament, sovintejava el desembarcament de mercaderies de contraban. Allà, davant la possessió dels Hostalets, a una espècie de barraca, hi havia un secret on es guardava gènere. La majoria de les descàrregues es feien a una cala just abans de punta Negra.

Segurament, pel fet de la proximitat, l’altre cappare del contraban que ens citaren fou l’andritxol Joan Flexas de s’Almudaina. Tenia una important serradora i fou el propietari de sa Dragonera, un indret estratègic pel

L’amo en Joan Flexas de s’Almudaina. Imatge obtinguda de la revista Andraitx

Hostal Bellavista (actual Chamelis). Un punt neuràlgic del contraban a Calvià fou l’antic hostal Bellavista. Allà hi acudia sovint un dels cappares del negoci, Andreu Oliver Castellitxo. Molt a prop hi ha l’oratori de Portals, on també, si era necessari, s’hi arrecerava la mercaderia de contraban. L’església i els militars foren tapadores habituals que els contrabandistes feien servir per encobrir els seus quefers il·legals.

contraban de la contrada. L’illa, a més de proporcionar-li llenya de pi en abundància, li servia de tapadora per distreure l’atenció dels agents repressors del contraban. A finals dels anys 50, ens digueren que hi organitzà una excursió per als treballadors d’un hotel de Peguera. Amb una de les seves embarcacions, que segurament feia servir per al contraban, els dugué fins a l’illa, on feren un capfico i els convidà a menjar anfós amb trempó. De tornada, atracaren al port d’Andratx. La persona que ens contà el succeït s’estranyà que hi hagués la Guàrdia Civil esperant-los. Era sabut per tothom el lligam d’en Flexas amb el contraban, emperò la nostra confident mai no ha sabut el motiu d’aquella comitiva. Potser tenia el beneplàcit de la Guàrdia Civil, o potser l’embarcació estava fitxada i anaren a mirar el que duia...

El bar Bellavista de Portals Nous –ara es diu Chameli’s– era una estació de pas, on s’aturava la diligència i on es podia trobar de tot. D’allà comenten que a Andreu Oliver, en

que invertí en el contraban foren manllevats. […] Durant molts d’anys, l’amo Andreu Oliver fou el president de la Federació de Ciclisme. S’havia comprat un automòbil descapotable de color vermell llampant per seguir les corregudes de bicicletes. Tenia una companya inseparable: la seva cusseta Linda. A un dels seus hotels li posà el nom de la mascota». Ferrer G uasp, Pere. Contraban, República i Guerra. Edicions Documenta Balear, 2008 , p. 119.

(9) Diuen que durant els anys de la postguerra els nous rics que anaren apareixent gràcies als suculents guanys obtinguts fruit de l’especulació en negocis prohibits (contraban i estraperlo), com no podia ser d’altra manera, havien de demostrar el nou estatus social assolit bravejant davant tothom. Una de les maneres de demostrar-ho era amb l’adquisició d’un cotxe. Quan els demanaven quin model volien, en la seva resposta es palesava la seva incultura, ja que simplement volien el més gran que haiga. A partir d’aquí es popularitzà el mot haiga per referir-se als cotxes de l’època més voluminosos, molts dels quals s’utilitzaren per fer contraban. De fet, un informant ens assegurà que un d’aquests haigas duia les rodes plenes i el dipòsit de benzina al sòtil perquè pogués superar amb eficiència qualsevol control i no li poguessin foradar les rodes ni el depòsit amb trets d’escopeta.

Cal tenir en compte que la figura del contrabandista era en part admirada per la societat de l’època

Castellitxo d’Algaida, interessat en el ciclisme, urbanitzador i gran jugador de cartes, li encantava passar les hores al bar amb l’amo dels Hostalets. Castellitxo, anomenat també l’amo de Son Quint, va fer construir un velòdrom, en el qual es va fer la primera tvmovie d’IB3 TV, un drama rural ambientat a la Mallorca profunda. És la història d’un contrabandista que es fa milionari a principis del segle XX, també emprant la costa del litoral calvianer, que tenia llavors unes condicions ideals per a la pràctica del contraban. Cal tenir en compte que la figura del contrabandista era en part admirada per la societat de l’època. Se’ls considerava homes vius i astuts. De fet, sovint s’encobrien perquè eren corromputs, tot i que de vegades, també segons el negoci, optaven per delatar-se. Segons un testimoni octogenari de la zona, qui manejava tot l’embolic del contraban a Portals Nous era Francesc Bujosa Sans, exbatle de l’Ajuntament de Calvià. Per a ell feien feina tres persones: el garriguer de la finca de Costa d’en Blanes, l’amo del cafè/botiga Bellavista de Portals Nous, i l’encarregat de l’església oratori de Portals. El tràfic era de tabac des d’un vaixell gros a l’illa d’en Sales, d’allà amb embarcacions més petites es feia arribar i es guardava en dependències de l’església de Portals Nous. Aquesta via d’entrada de tabac de contraban i el modus operandi coincideixen com a mí -

nim en el relat de tres fonts que no es coneixen entre si. El que no hem pogut certificar és la implicació del batle, però sí que tots coincideixen en què es comptava amb la col·laboració de l’església.

PEGUERA I EL SEU ENTORN

A la revista Voramar de 1978, Adolfo Colomar exposa testimonis de contraban a Peguera des de 1910, duit a terme per capdellaners amb la connivència de tres o quatre parelles de carabiners, ja que en el nucli costaner encara no hi vivia gairebé ningú, no hi havia llum, ni xalets, ni hotels, ni bars i, menys encara, turistes. Per a molts de residents des Capdellà el contraban era la seva forma de subsistència. El tema de tertúlia al cafè era, per tant, com d’experts eren a l’hora de «nedar i guardar la roba», és a dir, en el camuflatge de mercaderies i en

Foto de l’illa d’en Sales: «Quan era jove, en vengué un que me va dir: −”Au, vine amb mi”. I amb una barqueta a rems mos acostàrem fins a s’illa den Sales. A davall unes mates, hi tenia un secret d’on va treure uns quants cartons de tabac per dur a vendre».

Detall de l’illa d’en Sales.

cercar la complicitat dels garriguers de les possessions properes. Hi havia veïns que s’hi dedicaven exclusivament, i d’altres que només ho feien de manera puntual i ho compaginaven amb feines de camp. Eren homes joves que participaven en el contraban de nit i que en sentir la consigna «sa Vorera» es disposaven a fer feina. Fins a l’any 1935 el contraban a Peguera va funcionar amb tota fluïdesa. Era una activitat dinàmica fins que va esclatar la Guerra Civil a Espanya.

Segons el testimoni d’un alt càrrec de la Guàrdia Civil resident al municipi, l’Hotel Villamil de Peguera servia per a l’intercanvi de sobres, és a dir, als anys seixanta hi anaven membres del cos de la Guàrdia Civil a cobrar 3.000 pessetes a canvi de callar i fer de «no veure-hi». Diuen que mai no se sabia de qui venien directament els doblers.

Per a molts de residents des Capdellà el contraban era la seva forma de subsistència

Possible secret, també poc voluminós i que ha estat parcialment tapat en l’entorn de cala Figuera.

Aquesta imatge de cala Figuera podria recordar l’estil de secrets de primera línia.

ELS SECRETS

Les diverses accepcions que apareixen en el diccionari per explicar el mot secret s’ajusten a la perfecció al sentit que aquesta paraula adquirí en afers clandestins. Així, dins el llenguatge dels contrabandistes, s’integrà el terme per designar els llocs on s’amagava la mercaderia il·legal. Per tant, quan en aquest dossier parlam de secrets ens estam referint als preuats indrets que feien servir els contrabandistes per arrecerar els gèneres, els quals, un cop posats a terra, tenien bona cura d’ocultar als agents repressors.

A l’illa de Mallorca existeix un ampli repertori d’amagatalls, tant pel que fa al lloc on es troben emplaçats com pel que té a veure amb la manera de ser obrats, que ens permeten percebre l’enginy, l’astúcia i d’altres trets que distingeixen els qui participaren d’aquest negoci. Malauradament, en el terme de Calvià ens ha estat impossible poder

aprofundir en aquesta matèria. La casuística que ens ha impedit visitar alguns dels amagatalls calvianers que es feren servir es deu fonamentalment a uns quants factors: la gran majoria de les persones entrevistades no intervingueren de manera directa en el negoci; d’altres es negaren a donar-nos-en detalls –altre cop s’imposava la llei del silenci que regí fermament en aquells anys de clandestinitat. L’altre factor que ha determinat, de manera contundent, la preceptiva tasca de camp que hauria d’haver acompanyat aquest treball és l’intens i voraç procés especulatiu que ha bescanviat radicalment la costa del municipi. La febre engolidora de territori que ha malbaratat la fesomia d’aquesta bella costa ha estat un obstacle infranquejable que ens ha impedit aquesta recerca. Hom pot palesar aquesta evidència en la comparativa d’imatges incloses anteriorment. Així i tot, hem tingut notícies de secrets a ses Planes, a cala Fornells, al

(10) Miquel Àngel Escanelles, geògraf i trescador, autor de toponimiamallorca.net

caló d’en Monjo, a sa Porrassa, a la zona militar de cala Figuera, a les illes Malgrat, a l’actual Golf de Santa Ponça, a l’illa d’en Sales i a tota la costa de les platges de Peguera. De tot aquest vast territori, tan sols hem pogut obtenir referències concretes de la ubicació de tres amagatalls i, d’aquests, solament hem pogut examinar-ne amb més deteniment el que ens revelà l’amic Escanelles10 situat a prop de sa Torre Nova. Són uns forats poc voluminosos excavats al terra. La seva tipologia constructiva és molt senzilla i s’assembla a la tècnica usada en molts altres indrets de la nostra geografia. Simplement se cercava un terreny tou per poder-lo buidar i es feia un clot circular o rectangular poc profund que després es tapava amb una llosa, o bé de marès, o bé de fusta, o d’altre material. La porta d’entrada al cau s’ocultava amb molta cura emprant els materials dels voltants, ja fos fullaca de pi, terra o arena, feixines de pi, etc. Dels quatre amagatalls que visitàrem, dos es troben completament reblerts d’enderrocs. El tercer és mig ple i el quart és l’únic que ens permeté percebre’n la profunditat total. Gairebé no assoleix els dos metres i es troba mig ocult per mor de la vegetació que ha crescut a la vora de l’amagatall a causa del desús.

Sobre els secrets de contraban del terme de Calvià caldria afegir una anotació sovint

Els garriguers eren els qui tenien cura dels secrets del contraban

Ens asseguraren que la contrada de la zona militar de Rafalbetx i l’actual golf està ple d’amagatalls. Un informant ens va revelar l’existència d’un secret a la zona de Portals Vells. L’anàrem a cercar i, curiosament, ens el trobàrem reblit de formigó. Un cop exhaurida l’activitat furtiva, aquests preuats elements deixaren de ser útils i algun, en més d’una ocasió, s’ha convertit en una trampa inesperada que ha engolit animals, maquinària pesada i, fins i tot, persones. Per evitar aquests ensurts, és habitual que els nous encarregats dels terrenys on es troben emplaçats alguns secrets hagin optat per omplir-los de pedreny. Aquest en concret, s’asseguraren prou que no hi pogués caure ningú.

reiterada pels diversos testimonis entrevistats. La persona que en tenia cura era el garriguer11 , que se’n cuidava dels terrenys on s’emplaçava l’amagatall. Així, ens parlaren del garriguer Miquel de Can Trujillo i d’en Vicenç de s’Hostalot, entre d’altres. La figura del garriguer esdevé clau en moltes de les transaccions clandestines que es feren a Mallorca i la seva intervenció es repeteix en molts altres municipis que hem consultat. A tall d’exemple, parlàrem amb el fill del garriguer d’una important possessió del terme de Llucmajor que ens confirmà la rellevància que adquirí el seu pare a l’hora de fer córrer la mercaderia de contraban que es desembarcava en els territoris costaners del seus dominis. Per analogia, podem assegurar que molts dels garriguers del terme de Calvià de ben segur que també intervingueren en aquests afers nocturns.

L’emplaçament de secrets de contraban a la zona militar de cala Figuera ens permet, també, fer referència a un altre fet sovint repetit en altres indrets, i és el de la implicació d’alguns membres de l’exèrcit en qüestions de contraban. Segons testimonis protagonistes, la connivència entre alguns comandaments militars i els contrabandistes era evident. Les persones alienes a la disciplina militar no tenien accés als aquarteraments i tampoc no s’hi practicaven escorcolls. En conseqüència,

eren indrets lliures i més segurs on poder fer i desfer sense entrebancs. En aquest sentit, cal ressenyar la confessió d’un informador que ens assabentà d’un fet curiós, el qual ens permet refermar l’aquiescència amb què actuaven certs militars. Durant la neteja del xalet d’un comandament es trobaven reunits compartint tiberi un coronel, un tinent coronel i un capità. En el transcurs de l’àpat, parlaven dels seus afers nocturns. Cada cop que el nostre entrevistat entrava al menjador continuaven la conversa xerrant en clau.

LA GUÀRDIA CIVIL, ELS MILITARS I L’ESGLÉSIA

Tot el poble de Calvià sabia l’existència del contraban, però ningú no en deia res. Era un tema tabú. Tant cobraven els joves que anaven a descarregar les mercaderies a la platja, com els guàrdies civils per mirar cap a una altra banda, el batle del moment i, fins i tot, el capellà. Tot el que se sabia oficialment en qüestions de contraban era perquè entre els diversos interessats es delataven mútuament o per enveges. Els comandaments de la Guàrdia Civil feien la «papeleta», és a dir el quadrant organitzatiu dels diversos equips amb els quals comptaven aquell dia, de manera que, si s’havien acordat descàrregues a un lloc concret, justament s’enviava els guàrdies a fer inspecció ocular

(11) «El garriguer, vista la peculiaritat de la seva feina, vivint sempre dins la pleta, és un dels personatges que millors serveis prestaren als contrabandistes: era un vigilant permanent que es podia passejar cara destapada sense donar sospites, tant en el moment de fer els preparatius, per veure si hi havia senyal de brut, com a l’hora de fer feina». B ur Guera Vidal , Joan. El contraban i la seva influència sobre la població del sud de Mallorca . Ajuntament de Ses Salines 1988, 66.

Bateries militars de Calvià.

en un indret totalment oposat on es feia el contraban. És a dir, la Guàrdia Civil rebia suborns i eren enviats a patrullar on ja se sabia que no hi hauria un desembarcament.

Al poble de Calvià hi ha persones que varen ser destituïdes del seu càrrec com a carabiner o guàrdia civil per la seva forta i descarada implicació amb el contraban. No obstant això, almenys en un dels casos no va suposar una sanció i l’afectat va continuar cobrant de l’erari públic amb correspondència als anys cotitzats en el cos nacional de seguretat. No eren casos puntuals, sinó més aviat habituals. Fins i tot ens han relatat que en una ocasió hi va haver un cas d’un tret a Son Caliu que anava dirigit a un grup de joves i que a un d’ells la bala li va fregar els calçons, però no el va ferir. En un reportatge de la periodista Joana Maria Roque per a Entorn s’afirma que un guàrdia civil va morir en un enfrontament amb una partida de contrabandistes.

Cal tenir en compte que, en l’Estat franquista, fins i tot els delictes relacionats amb el mercat negre podien ser jutjats. En el cas de béns i aliments que s’introduïen, sobretot

en temps de règim de racionament, el mercat negre era com una rebel·lió militar, per la qual varen ser jutjats els petits contrabandistes, però mai aquells que varen fer grans fortunes amb aquesta pràctica il·legal.

L’antiga caserna de la Guàrdia Civil era on actualment hi ha els apartaments Portonovo de Palmanova, davant del moll. Segons fonts oficials, els guàrdies civils varen tenir constància de partides de contraban importants a cala Figuera, cala Falcó i a ses Penyes Roges. A més a més, sabien ben bé que hi havia secrets on és ara el golf de Santa Ponça (entre Son Ferrer i ses Penyes Roges). I no només secrets a casetes d’ormejos, sinó també a unes coves pròximes a la carretera de sa Porrassa, un tros limítrof a l’antiga zona militar, on també s’hi guardaven partides, segons han relatat testimonis del poble. No obstant l’anterior, també hi ha hagut familiars de militars que han desmentit qualsevol tipus de col·laboracionisme entre l’exèrcit i el contraban a la costa calvianera.

A l’estiu de 1962 es va fer una captura a l’illa de les Malgrat, a prop de sa Caleta de Santa Ponça. Es varen confiscar 100 capses de whisky i conyac. Segurament els contrabandistes que feien aquesta tasca es veren apurats i deixaren la càrrega a l’illa. Molt possiblement l’alcohol seria de marca Johnny Walker i el conyac veritablement francès, dos productes sol·licitats pels turistes que el franquisme encara no podia abastir i que el contraban satisfeia als hotels de la costa calvianera. En la mateixa línia, un Dia de la Hispanitat de principis dels anys seixanta, i després que se celebràs missa a Peguera, hi va haver el tradicional «vino español» a un conegut hotel de la costa. L’ànim dels assistents, entre els quals guàrdies civils i altres representants de l’ordre, es veié tan alterat que just davant de l’hotel, a la mateixa vorera de la mar, es va fer una descàrrega amb total tranquil·litat i impunitat.

ANECDOTARI

Potser una de les coses més significatives és que poc abans de la postguerra –segons el relat de la periodista Joana Maria de Roque

per a Entorn– hi ha documentació trobada al campanar de l’església de Sant Joan Baptista de Calvià, que va ser emprat com a secret per a mercaderies de contraban. Cal tenir en compte unes cèlebres paraules del bisbe Jesús Enciso Viana, que als anys 60 va inaugurar el nou edifici de Duanes de Palma. Segons recull el periodista Andreu Manresa en la publicació Palau Reial, «el contraban era perseguit i penat, però que per a ell no era pecat».

Segons el relat de Joana Maria de Roque, Francisco Franco, que havia estat governador de Mallorca, un dia va dirigir-se al tinent coronel de la Guàrdia Civil, que etzibava de valent contra els contrabandistes, amb aquestes paraules: «Deje que los mallorquines fumen buen tabaco». En aquest sentit, és bo recordar que Joan March, el major contrabandista de tabac d’aquell moment, va ser el finançador del cop d’Estat franquista.

En els anys seixanta la situació logística de la Guàrdia Civil al municipi de Calvià era tan precària que encara no podien gaudir d’un sistema eficaç de transport entre diversos punts del municipi. De fet, un pic un guàrdia que anava a fer un relleu es va haver de desplaçar fent autostop i poder arribar al Toro. Justament el cotxe que va aturar i que li donà una mà era un vehicle menat per Joan Carles de Borbó, que duia al seu amic Zourab Tchokotua d’acompanyant. El que en un futur arribaria a ser el monarca de l’Estat espanyol es va sorprendre de la precarietat amb la qual els guàrdies civils feien feina. Al cap d’un mes d’haver succeït aquesta anècdota, els va arribar un cotxe 2 cavalls per fer el servei.

REFLEXIONS FINALS

Quan decidírem emprendre la investigació del passat contrabandista del municipi de Calvià ens semblava que era una quimera factible. Encara que, fins a dia d’avui, a ningú no se li hagués passat pel cap de fer-ho. Disposàvem d’algunes publicacions editades sobre la qüestió del contraban, però en cap no s’havia parlat del nostre municipi. La recollida d’informació oral semblava que, a priori, estava

El franquisme no podia abastir les marques d’alcohol que sol·licitaven els turistes i el contraban satisfeia aquesta demanda als hotels de la costa calvianera

assegurada i, per tant, ens feia l’efecte que la tasca esdevindria abundant i profitosa. Malauradament, hem de reconèixer que el resultat final no ha estat l’esperat, i ens hem quedat amb un cert regust amarg amb la informació obtinguda. L’anhelat estudi sobre el contraban a Calvià ha esdevingut més aviat un petit tast. Tot i això, ens agradaria que aquest dossier pugui ser l’espurna que, en un futur, permeti assolir unes fites més fecundes. Cal tornar esmentar el fort procés urbanístic que ha patit el litoral del municipi, el qual ha esdevingut un important obstacle a l’hora de dur a terme la preceptiva tasca de camp que ens hagués pogut mostrar alguns dels secrets que es feren servir per al negoci. L’estudi d’aquests preuats elements ens hagués permès d’obtenir dades valuoses per poder complementar l’estudi. Potser també, com a darrer punt, cal afegir la circumstància temporal, que ha anat en contra nostra. Molts dels potencials informadors sobre el contraban ja no hi són i els seus descendents no ens han pogut ajudar gaire. Ens acomiadam amb l’esperança que aquest estudi preliminar engresqui algú a voler compartir dades més rellevants.

BIBLIOGRAFIA

FERRER GUASP, Pere. Contraban, corrupció i estraperlo a Mallorca 1939-1975 Edicions Pere Ferrer, Palma 2015.

FERRER GUASP, Pere. Contraban, República i guerra . Edicions Documenta Balear, 2008.

FERRER GUASP, Pere. Sotanes, faldes i tricornis: Cròniques de postguerra . Edicions Documenta Balear, 2011.

BURGUERA I VIDAL , Joan. El contraban i la seva influència sobre la població de la zona sud de Mallorca . Joan Burguera i Vidal, Ses Salines, 1988.

PORCEL PUJOL , Baltasar. La lluna i el Cala Llamp. Edicions 62, Barcelona. Collecció Universal «El Cangur», 26, 1976.

PORCEL PUJOL , Baltasar. Els Argonautes. Edicions 62, Barcelona. Col·lecció Universal de butxaca «El Cangur», 48, 1979.

PORCEL PUJOL , Baltasar. Les illes, encantades. Edicions 62, 1984.

PORCEL PUJOL , Baltasar. Els condemnats. Tragèdia en tres actes. Premi Ciutat de Teatre de Palma 1958. Editorial Moll, 1959.

COLOM PALMER , Mateu. Catalina Homar. Història d’una passió. Miquel Font Editor, col·lecció «Miramar », 8. Mallorca, 2000.

MURRAY, Ivan. Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística . Tesi doctoral inèdita, Universitat de les Illes Balears, 2012.

MUT FERRAGUT, Tomàs. Al·lots, avui hi ha festa! Secrets i confidències desconegudes del contraban mallorquí (1930-1990). Autoedició, setembre 2017.

Revista Voramar : juny 1978, juliol-agost 1978 i setembre 1978. Articles signats per A.C.S [Adolfo Colomar Shopke] en la secció «Peguera ayer y hoy»

Molts dels potencials informadors sobre el contraban ja no hi són i els seus descendents no ens han aportat gaire

AMÀLIA GRAU I ANTONI MARIA GRAU

Amàlia Grau és doctora en Veterinària i Antoni M. Grau és biòleg. Tots dos fan feina a la Direcció General de Pesca i Medi Marí del Govern de les Illes Balears. Antoni M. Grau és president de la Societat d’Història Natural de les Balears

LA PESCA I ELS RECURSOS MARINS DEL LITORAL DE CALVIÀ

“When baselines shift, each new generation subconsciously views as ‘natural’ the environment they remember from their youth. (...) . Whatever the reasons, if people forget what the seas were once like, and consider today’s waters as something approaching natural, then we could end up trying to maintain marine ecosystems in the present degraded states. We have to do better than that.”

CALLUM M. ROBERTS

“The Unnatural History of the sea”, 2007

Quan les línies de base canvien, cada nova generació considera inconscientment com a “natural” el medi ambient que recorden de la seva joventut. (...) Qualsevol que sigui la raó, si la gent oblida el que els mars van ser una vegada i considera les aigües d’avui com una cosa propera a l’estat natural, podríem acabar intentant mantenir els ecosistemes marins en els estats degradats actuals. Hem de fer-ho millor que això”.

CALLUM M. ROBERTS ,

La Història innatural de la mar, 2007

La Llei 6/2013, de 7 de novembre, de pesca marítima a les Illes Balears defineix els recursos marins com els “organismes vius que poblen un àrea marina o salobre, de manera temporal o permanent, tant si són directament explotats com potencialment explotables per a finalitats diverses, com també les comunitats biològiques constituents de la cadena tròfica d’aquests recursos i l’entorn físic indispensable perquè es desenvolupin”. És una definició prou àmplia com per comprendre el conjunt del medi marí, però que és completament lògica des del punt de vista pesquer atès que la mateixa Comissió Europea obliga a la gestió ecosistèmica de la pesca.

Històricament, la pesca va ser, probablement, el primer impacte de l’home sobre la mar i és, encara avui a nivell global, l’activitat humana que més influència té sobre el medi marí i pot arribar a tenir efectes més greus que la contaminació, el renou submarí, la pèrdua de la qualitat de l’aigua, l’escal-

fament global o qualsevol altre amenaça emergent. Avui en dia, la major part de les pesqueres mundials es troben en un estat de sobreexplotació, incloent-hi les de la Mediterrània i les de Balears.

La sobrepesca es pot manifestar de diferents formes, sobretot en les poblacions de les espècies diana: per una banda redueix el nombre d’individus (en ocasions fins l’extinció) i, per altre, modifica la distribució de les talles. En les espècies hermafrodites en les quals el sexe està lligat a la talla, la reducció selectiva dels animals grossos i de més edat desequilibra la proporció de sexes, de manera que la capacitat de reproducció es redueix. La pesca sovint elimina els individus més grans, els més madurs, forts i valents, imposant una selecció inversa a les causes que provoquen la mortalitat natural, la qual cosa fa la reducció de les classes d’edat més grans i la rarefacció/desaparició dels grans animals predadors (taurons, vellmarins, grans rajades i mantes, tonyines, peixos espasa, etc.) que, alhora, són els més vulnera-

bles i sovint els més preuats. Les poblacions d’aquests predadors apicals (top predators) són de difícil recuperació, de manera que, a escala global i al llarg dels anys, el nivell tròfic de les espècies capturades per l’home ha anat minvant, amb conseqüències sobre el funcionament de tot l’ecosistema perquè la funció ecosistèmica d’aquestes espècies era, precisament, donar estabilitat i resiliència al conjunt. La delmació provocada a les Balears a partir de la segona meitat del segle XX és, probablement, irreversible i això és plenament aplicable a la costa de Calvià.

És important destacar tot això perquè el bon aspecte general dels fons marins de les Balears indueix a pensar que aquests es conservaren fins molt recentment en una situació prístina, cosa que és rotundament falsa. La pesca, de forma semblant a l’agricultura a terra, ha estat una activitat secular i d’ampli abast, i els mètodes senzills i primitius de pesca també tenen capacitat per modificar les comunitats de peixos. Són fets demostrats que les comunitats

tén des de Cas Català fins al cap Andritxol. Tot i ser un litoral majoritàriament rocós (el 65,7% de la costa ho és), compta amb 34 platges i cales de diversa longitud. Aquesta diversitat paisatgística propicia que a la zona litoral (entenent aquests com la franja de mar entre els 0 i els a 50 m de fondària) immediata a la costa de Calvià es puguin trobar una gran varietat d’hàbitats bentònics tant de fons durs com sedimentaris, destacant les dominants praderies de posidònia.

Fins l’arribada del turisme de masses, Calvià era una zona apartada de l’illa de Mallorca, fins el punt que Jovellanos ni la va esmentar a la seva descripció de l’illa durant la seva estança forçada (1801-1808). El desenvolupament socioeconòmic produït a Mallorca al segle XX a causa del turisme ha provocat una enorme pressió demogràfica, així com de competències i d’interessos, sobre la franja costanera, transformant-la en el motor econòmic, poblacional i turístic de l’illa. La costa de Calvià no ha estat aliena en aquest fenomen. En 2017 Calvià comptava amb un cens de més de 49.000 habitants, dels quals prop del 35% eren estrangers. Actualment, és el segon municipi de l’arxipèlag en nombre d’habitants, només superat pel de Palma. La seva població està dispersa pels diferents nuclis urbans sorgits arrel del desenvolupament turístic i urbanístic del segle XX, molts dels quals són nuclis costaners. A més, disposa de 60.000 places hoteleres, també fonamentalment costaneres, les quals constitueixen el 21%

dels allotjaments hotelers de Mallorca. Així mateix, al terme municipal hi ha 4 ports esportius.

LA PESCA A CALVIÀ

A la zona litoral coexisteixen tant la pesca professional, majoritàriament de la modalitat d’arts menors, com la recreativa, amb presència de les tres modalitats possibles: submarina, des d’embarcació i de costa.

A Calvià mai no ha existit una Confraria de Pescadors o entitat equivalent pròpia, bàsicament perquè a la seva costa no hi ha cap refugi natural important i tots els grans ports existents actualment són artificials i moderns, guanyats a la mar o excavats dins terra. No obstant això, que no hi hagi una confraria no vol dir que no hi hagi activitat pesquera professional.

Formalment, la costa del terme municipal pertany a les històriques confraries de pescadors de Sant Pere de Palma i d’Andratx, essent el Morro d’en Feliu el punt que separa els àmbits territorials d’ambdues confraries. Un dels valors pesquers més importants de la costa de Calvià són els “punts” de calada d’arts de parada, molts dels quals ja s’han perdut però dels que encara en queden en ús almenys cinc (racó de s’Almadrava a les Malgrat, Clot del Moro al Banc d’Eivissa, sa Cova Fresca a Cala Figuera, illa de sa Porrassa i Illetes).

Aquests “punts” són llocs concrets de la costa on s’instal·len trampes fixes de xarxa per capturar grans peixos pelàgics com les cirvioles i els déntols o, abans, tonyines i taurons o peixos molt més petits com els orenols o les agulles. Aquestes trampes, de les que hi ha tres modalitats (almadraves, soltes i morunes, de característiques tècniques i espècies-diana diferents) es calen a punts concrets que, per la seva orografia o altres característiques geogràfiques, els pescadors saben que el peix de vol passa. Els punts estan lligats a l’àmbit territorial de cada confraria i es sortegen cada any (o cada semestre, segons els casos) entre els pescadors de la confraria. La desídia i la ignorància han fet que molts d’aquests punts

hagin desaparegut o hagin estat ocupats per altres activitats (fondeig permanent d’embarcacions d’esplai, abalisament de zones de bany, destrucció de la costa, etc.).

Un dels punts històrics (hi ha referències de fa més de 100 anys) que s’ha perdut recentment és el de Cala Fornells, on “el vell marí dormia sobre el ferro de s’almadrava” (segons paraules d’en Macià “Cristino”, un mític pescador del Port d’Andratx) i on es pescaren grans tonyines durant dècades. Un dels vellmarins més grans capturats a Mallorca es va pescar a l’almadrava de Cala Fornells el 1922. Al port de Santa Ponça hi va haver un refugi per a pescadors, però ja és en desús.

La pesca professional d’arts menors, que és la que afecta al litoral, segueix un model pesquer comú molt similar al de les altres illes de la Mediterrània (Còrsega, Sardenya, Malta) i amb notables diferències al de les costes mediterrànies de la Península. Es practica des de petites embarcacions (5-12 m d’eslora) en jornades d’unes hores de durada, al voltant del seu port base. Les espècies diana són moltes (més de 150 espècies, fonamentalment peixos) i s’empren una diversitat d’arts de pesca, amb una rotació d’arts seguint la biologia de l’espècie diana per poder-les pescar en el moment en que són vulnerables a la pesca. Bàsicament s’empren diferents tipus de tremalls i betes, així com xarxes derivades de la xàvega (jonquillo, llampuga, Fig. 1). En els darrers 30 anys hi ha hagut una reducció dràstica del nombre d’aquest tipus d’embarcacions, passant de 706 l’any 1986 a 279 l’any 2017 (una reducció de més del 60%, i del 70% de tripulants) al conjunt de les Balears, tot i que les captures declarades gairebé no han variat i es mantenen entre 3000-4000 TM des de 1940. Les embarcacions censades que pesquen a les aigües de Calvià són una vintena, sumant-hi les llicències d’activitat d’arts menors de les confraries de Palma i Andratx.

Quant a la pesca recreativa, la base de dades del Govern de les Illes Balears no permet discriminar les llicències per municipi. El que sí podem extraure són les dades ge-

Figura 1. El «Teresa Segundo», una barca de Palma, pescant jonquillo a cala Rafalbetx.

Foto: Oliver Navarro.

nerals per a Balears i les tendències numèriques que tenen les diferents modalitats de pesca, tant professional com recreativa.

La pesca recreativa, tot i que sempre ha gaudit de gran popularitat, ha experimentat un enorme increment en el nombre de llicències: d’11.377 l’any 2000 a 46.000 l’any 2017. De les diferents modalitats de pesca recreativa, la pesca submarina representa el 4% dels practicants, la de costa el 33% i la d’embarcació el 63%, que és la modalitat més popular. Es calcula que un 9% de la població de Mallorca és aficionada a la pesca, cosa suposaria que, a Calvià, hi ha al voltant de 4.800 persones que en són afeccionades. Es pesca, fonamentalment, peix roquer (vaques Serranus scriba, donzelles Coris julis, esparralls Diplodus annnularis, etc.), serrans (Serranus cabrilla), raors (Xyrichthys novacula) i acompanyants, i peixos de fluixa (verderols, Seriola dumerili, dèntols Dentex dentex, bacoretes Euthynnus alletteratus, espets Sphyraena

viridensis, oblades Oblada melanura, etc.), així com calamars (Loligo vulgaris).

Malgrat de les diferències numèriques, la pesca professional tradicional i la pesca recreativa són activitats que, en general, no competeixen per les mateixes espècies diana, excepte casos concrets: verderol, calamar, llampuga... Però, les noves modalitats de pesca recreativa (pesca amb peix viu i “jigging”) sí poden dur al conflicte.

La pesca submarina és un cas apart. Actualment, hi ha unes 1.500 llicències d’aquesta modalitat al conjunt de les Balears, cosa que suposa un increment del 110% respecte a les llicències de l’any 2000. Són sempre llicències individuals i, d’aquestes, unes 190 serien de residents al municipi de Calvià. Aquesta modalitat és especialment selectiva cap als exemplars més grossos de les espècies diana, atès que permet triar activament la presa, però també és molt eficient, de manera que la taxa de captura

de la pesca submarina és relativament independent de la densitat de peixos-presa, contràriament al què passa amb les altres modalitats de pesca. En conseqüència, la pesca submarina pot capturar peixos allà on la resta de modalitats ja no capturen res. A més, també altera el comportament dels individus de les espècies objectiu, de manera que provoca el seu desplaçament cap a aigües més fondes. Tot i que la pesca submarina es practica sobre moltes espècies, el seu efecte és particularment nociu sobre les sedentàries de vida llarga, creixement lent, maduració tardana i nivell tròfic alt: aquestes espècies són les tècnicament anomenades “vulnerables” que, a més, moltes vegades coincideixen amb les espècies més amenaçades de manera global per totes les activitats antròpiques. L’exemple paradigmàtic d’això és el dels anfossos (Epinephelus marginatus, E. costae, E. aeneus i Mycteroperca rubra), molt escassos a les zones lliures a la pesca i abundants a les reserves marines.

S’hi pesca, fonamentalment, peix roquer, serrans, raors, verderols, déntols, espets, oblades o calamars

En els fons rocosos no tan sols hi ha peixos grossos, també hi ha moltes espècies de talla mitjana i petita: serrans, variades, cànteres, mares d'anfós, morenes,...

TIPUS DE FONS I RECURSOS ASSOCIATS

El fons litorals de Calvià són bàsicament de tres tipus: praderies de posidònia, substrats rocosos i fons d’arena i les comunitats associades són diferents i lligades a cada tipus d’hàbitat.

Les praderies de posidònia del terme municipal de Calvià, segons dades de les estacions de control de la Xarxa de Seguiment de la Posidònia del Govern de les Illes Balears (Fig. 2), tenen en general un bon estat de conservació (exceptuant el caló des Monjo) amb cobertures mitjanes del substrat d’entre el 21,4% i el 48%. Al caló des Monjo els impactes mecànics (àncores) són prou importants per haver causat una reducció de la praderia fins al 13% de cobertura.

Als alguers de posidònia dominen els làbrids i els espàrids, essent les espècies més conspíqües Symphodus tinca, Coris julis, Serranus scriba, Chromis chromis, Diplodus annularis i els juvenils de Spicara smaris. No obstant, i centrant-nos exclusivament en els peixos, hi ha una enorme quantitat d’espècies que són exclusives d’aquest hàbitat, moltes de les quals són desconegudes per al gran públic, fins al punt que no tenen nom comú. Així, podem anomenar els làbrids Symphodus rostratus (trujeta), S. donderleini i Labrus viridis (grívia) el gàdid Gaidropsarus mediterraneus (fura), el clínid Clinitrarchus argentatus, l’ofídid Parophidion vassali (donzell), els gòbids Gobius ater, G. fallax o Zebrus zebrus, els gobiesòcids Apletodon dentatus i Opeatogenys gracilis, etc. Tot i que a les praderies de posidònia són, a primera vista, un herbassar monòton perquè no hi ha grans peixos, val la pena intentar trobar els seus críptics habitants.

Quant als substrats rocosos, la seva riquesa íctica va molt lligada a la heterogeneïtat i la pendent. Si la pendent és accentuada i abunden els grans blocs amb racons, encletxes i

Tot i això, als fons rocosos no tan sols hi ha peixos grossos, també n’hi ha moltes espècies de talla mitjana i petita. Apart de compartir espècies presents a la posidònia, podem destacar serrans (Serranus cabrilla), variades (Diplodus vulgaris), cànteres (Spondyliosoma cantharus), mares d’anfós (Apogon imberbis), morenes (Gymnothorax unicolor i Muraena helena), diversos escorpènids (Scorpaena maderensis, S. notata, S. scrofa), làbrids (Labrus bimaculatus, L. merula, Symphodus mediterraneus, S. melanocercus, Thalassoma pavo), blènnids (Aidablennius sphynx, Lipophrys trigloides, Parablennius canevae, P. gattorugine, P. pilicornis, P. zvonimiri, Scartella cristata, etc.), tripterígids (Tripterygion delaisi, T. melanurus, T. tripteronotus), gòbids (Gobius bucchichi, G. cruentatus, G. paganellus, etc.). La diversitat és enorme i els cada vegada més populars concursos de fotografia subaquàtica així ho fan evident.

Finalment, tenim els fons arenosos, el regne del raor (Xyrichtys novacula) ... i de moltes espècies més. Contra el que comunament es creu, els fons arenosos i/o detrítics no són deserts marins i, des del punt de vista extractiu, són més importants que els fons de fanerògames, per la importància comercial d’algunes de les espècies que els habiten. Si ens referim a la importància econòmica, destaca el raor, clar, però també el jonquillo (Aphia minuta) i el cabotí (Pseudaphya ferreri), els molls (Mullus barbatus i M. surmuletus), les aranyes (Trachinus draco i T. radiatus), la rata (Uranoscopus scaber), els tríglids (Trigloporus lastoviza, Trigla lucerna), les palaies (Solea impar, S. kleini i S. vulgaris) i les rajades (Raja spp.). Si oblidam la part comercial, podem citar les protegides (i perilloses!) ferrasses (Dasyatis centroura i D. pastinaca), la vela llatina (Gymnura altavela), el bon-jesús (Myliobatis aquila), l’extravagant xoric (Dactylopterus volitans) o el nocturn i desconegut congre dolç (Ariosoma balericum).

Sense ser, ni molt manco, exhaustius, en poques línies hem citat 67 espècies de peixos litorals propis de la costa de Calvià, cosa que posa en evidència la riquesa i diversitat d’aquesta.

BIOLOGIA DE LES ESPÈCIES PESQUERES MÉS EMBLEMÀTIQUES

Hi ha moltes espècies d’interès pesquer, però en aquest apartat tractarem algunes emblemàtiques de la pesca litoral, com són els anfossos (Epinephelus marginatus, E. costae i M. rubra), la cirviola (S. dumerili), la grívia (Labrus viridis), l’escorball (Sciaena umbra), el reig (Umbrina cirrosa) i el caproig (Scropaena scrofa), les quals majoritàriament presenten problemes de gestió i conservació.

Totes, exceptuant el cap-roig, estan incloses al Llibre Vermell dels Peixos de les Illes Balears (2015), la qual cosa implica que són espècies amb diferents graus d’amenaça, de vulnerable a preocupació menor. Una d’elles, el cap-roig, no obstant, és el paradigma de la recuperació dels nostres recursos marins: ha passat d’estar amenaçat i inclòs a l’anterior llista vermella (2000) a ja no estar-hi i sortir-ne en només 15 anys.

ANFOSSOS

Estudis poblacionals fets en reserves marines han demostrat que els anfossos són molt bon indicadors del grau d’explotació pesquera a un lloc determinat. Per a tots els anfossos litorals, la pesca submarina representa un autèntic flagell. Allà on es practica la pesca submarina, els peixos sedentaris de gran talla (anfossos, escorballs, morenes, grívies,...) desapareixen: o moren, o s’amaguen o s’han de desplaçar a fondàries on la pesca submarina no arriba. Tot i això, en condicions naturals, els anfossos grossos en general prefereixen els fons rocosos a partir dels 20 m de fondària mentre que els juvenils i les femelles serien més superficials.

Tots els anfossos són espècies hermafrodites, amb posta de finals de primavera i l’estiu, que presenten una inversió sexual, de femella a mascle, a una edat avançada, situada entre els 8 i els 12 anys. Són, també, molt longeus (més de 60 anys) i sedentaris, amb un creixement lent. Els mascles són, per tant, els individus de gran talla i la seva eliminació selectiva minva la capacitat reproductiva del conjunt d’una població.

A la costa de Calvià estan presents cinc espècies diferents d’anfós, tots amb històries vitals similars, fins i tot de comportament. Són tots carnívors i s’alimenten de peixos i cefalòpodes. Són animals curiosos, que en absència de pesca submarina s’apropen als humans, i són tots demersals, de fons rocosos, amb diferents fondàries de preferència.

No en parlarem de tots sinó només de tres espècies: l’anfós comú (E. marginatus), l’anfós llis (E. costae) i l’anfós bord (M. rubra) per l’espectacular recuperació que tenen a les reserves marines. Els més rars Epinephelus aeneus (anfós blanc) i E. caninus (xerna) els deixarem per un altre ocasió.

Anfós (Epinephelus marginatus). L’anfós és tant demersal com litoral i es pot trobar des d’1 fins a 120 m de fondària. Els adults són molt territorials i propis de fons rocosos litorals i circalitorals, tant naturals com estructures artificials mentre que els juvenils viuen prop de la vorera, a fons rocosos o de posidònia, i poden penetrar en zones salobres. Viu perfectament en àrees portuàries amb entorns degradats i és molt longeu: pot viure més de 60 anys. Allà on no és perseguit mostra un comportament curiós i confiat cap als humans (Fig. 3)

Com per a la resta d’anfossos, a la zona litoral la principal amenaça és la pesca submarina, que captura exemplars de tota mida. En aigües de més fondària, el palangre de fons captura amb eficàcia exemplars adults. També pot ser capturat amb

Figura 3. L’anfós ( Epinephelus marginatus) adopta comportaments molt confiats i una distribució fora dels caus en aigües lliures, quan s’elimina la pesca submarina.

Foto: Oliver Navarro. Reserva marina de l’illa del Toro.

el curricà de fons i la xarxa de tremall, ormeig que té incidència entre els exemplars joves. Fa uns anys, una encefalopatia causada per un nodavirus va provocar importants mortalitats en les poblacions d’anfossos de les Balears, afectant també la Reserva Marina de l’illa del Toro.

Anfós llis (Epinephelus costae). És una espècie demersal que viu a fons preferentment rocosos (és típic de les parets rocoses i els esculls aïllats) fins a 80 m de fondària. Més ictiòfaga que l’anfós comú, és fàcil trobar-lo en la columna d’aigua i no directament en el fons. La seva forma afusada i la caudal forcada són indicis de que es tracta d’un bon nedador. Com tots els anfossos, és una espècie longeva però no tant com la xerna o l’anfós. El juvenils viuen tant en fons de fanerògames com d’arena i són molt comuns en àrees portuàries. Pot arribar als 140 cm LT. Els adults són molt afectats per la pesca submarina, fins al punt que l’anfós llis desapareix allà on aquesta activitat es practica amb certa intensitat. Els juvenils són molt agressius i són presa fàcil de la pesca recreativa de volantí o amb canya des de la vorera. Tot i això, és una espècie que ha experimentat una gran recuperació a les reserves marines de les Illes Balears.

Anfós bord (Mycteroperca rubra). Aquesta espècie viu a fons rocosos des del litoral fins als 200 m, i els juvenils a praderies de fanerògames. Es més tímid i menys “ro-

quer” que els altres anfossos i viu en la columna d’aigua sobre grans blocs de roca on s’amaga sempre que intueix perill. És més petit, fins al 100 cm LT. Sembla que té preferència per determinats indrets on sempre és present, que solen coincidir amb punts de la costa on hi ha molta fondària a poca distància de terra i forta corrent (com, per exemple, l’illa del Toro). Com en el cas de l’anfós llis, la pesca submarina és la principal amenaça d’aquesta espècie, fins el punt que l’anfós bord desapareix per complet allà on es practica aquest mètode de pesca. La creació de reserves marines ha posat de manifest que aquest anfós seria abundant en els indrets que li són propicis sense la pressió de la pesca submarina. En un altre ordre de magnitud, també és capturat amb palangre de fons i, ocasionalment, amb curricà de fons els adults i amb fluixa els juvenils.

La cirviola (Seriola dumerili). Les grans cirvioles o círvies, molt freqüents durant el segle passat, cada vegada són més difícil de veure. Els individus grossos (>20 kg) són de cada cop més rars a les nostres aigües.

És un peix epibèntic, amb juvenils pelàgics, nedador i divagant al litoral i plataforma fins a 360 m de fondària. S’agrupa entorn als accidents geogràfics (roquissars, forts, derrelictes, esculls, etc.). Exclusivament carnívor, els adults depreden sobre peixos i cefalòpodes i els juvenils també depreden

sobre petits crustacis planctònics. Pot arribar fins als 188 cm de talla però rarament ho fa; talles de més de 150 cm avui dia són excepcionals. Es reprodueix, formant grans moles, al maig – juny i té sexes separats, sense dimorfisme sexual. De comportament molt gregari, els reclutes, anomenats verderols, arriben a les costes entre juliol i octubre i s’agrupen en moles que divaguen pel litoral. Abans, en mar oberta, s’associen amb els objectes flotants. Tot i ser un peix divagant, les poblacions de reproductors són sedentàries a escala regional, amb un cicle anual de desplaçaments estacionals. A l’hivern es desplacen en àrees profundes de plataforma i en primavera tornen a la costa per menjar i fressar (juny) en la superfície d’aigües litorals.

Al litoral, els adults se solen mantenir per davall de la termoclina i així com aquesta baixa en fondària, ells ho fan també. La pesca d’encerclament té un efecte molt nociu sobre aquesta espècie, atès que localitza i captura els adults quan s’agrupen, en particular, per fresar. Un temps es feien grans captures amb arts de parada, en l’època de fressa. La captura de moles de reproductors, en el moment de la posta, ha fet minvar el reclutament i encara que la veda temporal establerta per aquesta espècie l’any 2000 (junt a la del raor) ha suposat l’increment de la talla de les captures (que sols són legals a partir del 15 de setembre) i la minva de la pressió sobre l’espècie, els seus efec-

tius continuen en recessió. El factor clau que l’explica és la disminució de l’estoc de reproductors. Els joves són molt vulnerables a la pesca artesanal i a la recreativa, molt intensa a partir de dia 16 de setembre, quan s’assenten a la costa i es fan nectobentònics. Durant uns mesos, el curricà, la fluixa, la pesca submarina i, molt especialment, les noves modalitats de pesca recreativa del jigging i l’spinning són un autèntic flagell que aprofita la voracitat i ingenuïtat dels peixos joves. També un paràsit branquial, Zeuxapta seriolae, està atacant a les poblacions salvatges, especialment juvenils, fins al punt de provocar mortalitats.

Grívia (Labrus viridis). Els làbrids, família a la qual pertanyen la grívia i altres tords similars (L. merula o tord massot i L. mixtus o tord lloro), són peixos molt afavorits per l’efecte de protecció de les reserves marines. El cas de la grívia és extrapolable als altres grans làbrids que també hi viuen a les reserves i el citam com a exemple.

És un peix bentònic que viu al litoral (0-50 m), a praderies de posidònia amb roques, on el podem trobar freqüentment a les barbades, des d’on, quan intueix perill, s’amaga lentament i dissimula entre les fulles.

És carnívor i depreda sobre peixos i invertebrats bentònics, caçant-los a l’esguard. Pot arribar als 47 cm de talla i viure 18 anys. És un hermafrodita que arriba a la madu-

resa sexual als 2 anys (16 cm) i que no té dimorfisme sexual. L’època reproductiva és de finals de l’hivern a la primavera. És un peix molt sedentari, de moviments lents i elegants, que viu solitari o en parelles. Presenta coloracions molt variables amb predominança del verd o el taronja com a base d’un reticulat característic.

Actualment, és un peix cada cop més freqüent i els individus són més grossos. Espècie molt sensible a la pesca amb tremalls de malles iguals o inferiors a 80 mm, el descens d’embarcacions d’arts menors i la conseqüent disminució del calat de xarxes d’emmallament segurament és una de les causes principals de la recuperació. Un altre és que ara hi ha més reserves marines, on la pesca submarina està prohibida, atès que també n’és molt vulnerable. Naturalment, per ser-ne l’hàbitat fonamental, la grívia es veu també afectada per la degradació dels alguers de posidònia.

Escorball (Sciaena umbra). El cas de l’escorball, víctima típica de la pesca submarina a les Balears, és paradigmàtic: la protecció n’afecta favorablement la densitat, la biomassa i la talla dels individus. Les reserves marines de les illes del Toro i Malgrat, on es permet la pesca recreativa de superfície però no la submarina ni l’artesanal, el 2011, el nombre d’escorballs observats a 10 metres de fondària va ser entre 39 i 47 vegades superior al de les

zones control (Dragonera i Rajolí). A més, el seu comportament canvia: l’escorball adopta un comportament confiat i una distribució a aigües lliures, lluny dels seus caus rocosos, quan s’elimina la pesca submarina (Fig. 5).

És un peix bentònic, que viu a fons rocosos de litoral i plataforma fins a 200 m i als alguers de posidònia. És també carnívor i s’alimenta d’organismes mòbils, tant petits peixos com invertebrats. Pot arribar als 70 cm LT i viu més enllà de 21 anys. Amb sexes separats, es reprodueix a l’estiu, de juny a agost, a les Balears. És d’hàbits crepusculars i nocturns: Durant el dia reposa indolent prop del fons o (a les zones pescades) s’enroca en encletxes, coves o davall blocs de pedra i només al vespre surt a caçar; produeix renous característics amb la bufeta natatòria. Les principals amenaces per a l’espècie són la pesca submarina i els tremalls: allà on arriben els pescadors submarins les poblacions han minvat molt i hi manquen les talles grans. Recluta a les praderies de posidònia, de manera que la destrucció d’aquestes també l’afecta greument.

Reig (Umbrina cirrosa). Peix de la mateixa família que els escorballs, els esciènids, ambdues espècies es caracteritzen per tenir una “corba” a l’esquena i per emetre renous inconfusibles mitjançant la bufeta natatòria. És un peix demersal, que viu a ai-

Figura 5: Mola d’escorballs nedant tranquils i confiats a la Reserva Marina del Toro.

Foto: Fernando Darder.

Els peixos joves són molt vulnerables a la pesca artesanal i a la recreativa, les quals són un autèntic flagell que aprofita la voracitat i ingenuïtat dels peixos joves

gües litorals sobre fons rocosos, arenosos i de fanerògames fins a 100 m. El juvenils poden viure a estuaris i albuferes perquè toleren aigües salabroses. Carnívor, s’alimenta d’invertebrats bentònics. Com l’escorball, pot arribar fins a 70 cm LT. Es reprodueix en primavera i estiu a la Mediterrània, però no tenim dades concretes de les Balears. El seu comportament és molt gregari quan són joves, en fons d’arenes fines, mentre que els adults es mouen solitaris o en grups de pocs individus. És un peix molt vulnerable a la pesca de tremall i a la pesca submarina. Aquesta espècie és paradigmàtica del que pot implicar la reducció de l’esforç pesquer i l’efecte de protecció de les reserves: la disminució d’individus va ser dràstica en els darrers 50 anys, passant de ser un peix molt comú fins a la dècada de 1970 a ser rar a primers de segle XXI. No obstant, en els darrers anys hi ha indicis de recuperació de l’espècie, que atribuïm principalment a la reducció de la flota pesquera artesanal i la conseqüent minva del calament de tremalls al litoral i també, a la protecció de les reserves front a la pesca submarina. Actualment és possible observar petits estols de juvenils sobre fons d’arena de cala Santa Ponça i a altres indrets arenosos de Calvià.

Cap-roig (Scorpaena scrofa). El cap-roig és una de les espècies a les que la disminució de l’esforç pesquer i l’efecte de les reserves marines ha afavorit, fins al punt que, avui en dia, no es considera amenaçada a les Illes Balears. Sense descartar la confluència d’altres factors ambientals i/o administratius, pensam que aquesta recuperació està relacionada amb la caiguda de la flota pesquera professional d’arts menors.

Preferentment circalitoral, és un peix demersal que viu fins a 200 m de fondària sobre fons durs des de la línia de costa fins a l’inici del talús continental. Tot i la seva aparença tranquil·la i sedentària, és un peix molt mòbil que a l’hivern podem trobar a molt poca aigua mentre que a l’estiu sempre, o gairebé, es manté per davall de la termoclina. S’alimenta fonamentalment de peixos, crustacis i mol·luscs. Dins dels peixos de la seva família, els escorpènids,

és el de major talla: pot arribar als 50 cm LT. Amb sexes separats, l’època de posta és de maig a agost. El cap-roig és i molt sedentari i solitari i les reserves n’afavoreixen notablement la recuperació. Les amenaces principals de l’espècie són les xarxes llagosteres, que es calen reiteradament als mateixos indrets i que han incrementat molt les captures en aigües de més de 50 m, i la pesca submarina a l’infralitoral. Actualment s’ha posat de moda la pesca recreativa amb uns esquers artificials (“inxicu”) aposta per capturar-lo, però no està clar que això hagi tingut un efecte significatiu sobre les seves poblacions. En qualsevol cas, l’ús d’aquest ormeig està prohibit a les reserves.

LES RESERVES DE CALVIÀ I EL SEU EFECTE SOBRE ELS RECURSOS MARINS

Les reserves marines balears són instruments de gestió pesquera que perseguei-

Figura 6. Reserva Marina del Toro.

Figura 7. Reserva Marina de les illes Malgrat.

xen una explotació sostenible dels recursos, a més de figures de protecció d’ecosistemes i espècies marines. Estan regulades per l’article 8 de la Llei 6/2013, de 7 de novembre, de Pesca marítima a les Illes Balears. Dins de les reserves, s’estableixen limitacions d’algunes activitats i es delimiten zones de protecció especial on es restringeix totalment l’activitat extractiva. Aquestes zones actuen com a focus d’alevinatge i en tota la seva àrea d’influència proliferen les espècies comercials. El Decret 41/2015, de 22 de maig, va unificar a totes les reserves marines aspectes tan rellevants com les espècies protegides dins d’elles, les talles mínimes i les quotes per a la pesca recreativa. Així mateix, va introduir dins totes les reserves la mida mínima dels hams en la pesca recreativa, mesura de provada eficàcia. Les normes d’ús de tota aquesta xarxa de reserves, els límits espacials, les restriccions normatives i

Figura 8. Biomassa mitjana (tones/km 2) entre 0 i 15 m de profunditat en àrees marines protegides de la Mediterrània occidental. Blanc: 1-5 anys de protecció; gris: 6-10 anys; negre: més de 10 anys (les dades de Cabrera i de les reserves no balears provenen de García-Charton et al. , 2004).

dicada una embarcació amb base a Port Adriano, però una segona embarcació amb base al Port d’Andratx també hi actua, amb la intenció que la activitat dels guardes no sigui fàcil de controlar pels furtius.

Un dels pilars de la gestió de les reserves marines és el seguiment de les poblacions de peixos, i així ho estableix l’article 8.6 de la Llei 6/2013. El mètode més habitual de seguiment dels peixos és el cens visual amb escafandre autònom. Tot i que els peixos més críptics i els d’hàbits nocturns són infravalorats, el mètode té l’avantatge de ser innocu per als peixos, de manera que es pot repetir indefinidament. La unitat de mostratge és un àrea de 250 m2 (5x50 m) on es compten els peixos, en dos estrats de fondària: superficial (10-15 m) i profund (20-25 m).

Figura 9. Biomassa mitjana (kg/250 m 2) entre 20 i 25 m de profunditat en distintes reserves marines de les Illes Balears. Els valors de les reserves dels Freus (2016) i de Menorca (2011) corresponen a les àrees de reserva integral.

les particularitats de cadascuna d’elles, es descriuen a la pàgina web https:// www.caib.es/sites/reservesmarines/ca/ les_reserves_marines_a_les_illes_balears-850/ o bé posant “reserves marines de la CAIB” al cercador.

A la costa de Calvià hi ha dues reserves marines: la Reserva Marina de l’illa del Toro (Fig. 6) i la Reserva Marina de les illes Malgrat (Fig. 7), ambdues declarades l’any 2004 (Ordres de la consellera d’Agricultura i Pesca de 28 de maig i de 15 de juny de 2004, respectivament) a proposta, precisament de l’Ajuntament de Calvià, que, en 1995, ja va encarregar a la Societat d’Història Natural de Balears, un estudi que va posar de manifest els valors naturals i potencialitats d’aquests illots.

Quant a les activitats de pesca, i al marge de les ja prohibides per la Llei 6/2013 i el Decret 41/2015 (arrossegament, encerclament, “gigging”, pesca submarina), les restriccions més destacables són la prohibició de les xarxes d’emmallament, dels palangres i la pesca des dels illots. També hi ha una notable restricció temporal per a la pràctica de la pesca, tant professional com recreativa, amb línies de mà (curricà, volantí, potera, etc.): durant cinc mesos a les Malgrat i nou al Toro. El curricà, tant de fons com de superfície, està prohibit al Toro per motius pesquers i de seguretat.

La vigilància de les dues reserves s’establí quatre anys després de la seva declaració, el 2008, amb l’entrada en servei del cos de guardes de pesca. Actualment hi ha de-

Des de la seva creació, a les reserves de Calvià s’han censat els peixos en 2005, 2007, 2008, 2011 i 2016. Les campanyes de seguiment han posat de manifest una evolució positiva i sostinguda en el temps de les poblacions de peixos vulnerables a la pesca tant al Toro com a les Malgrat. El principal indicador d’aquest “efecte reserva” ha estat la biomassa total d’espècies vulnerables. Al Toro l’augment ha estat continu des de 2005, tant a l’estrat superficial (incrementant-se per 2,5) com al profund (x7). A Malgrat també s’observà un increment de biomassa a l’estrat superficial (x5) i al profund (x2). La tendència d’ambdues reserves indica que encara no han assolit la seva capacitat de càrrega, i els valors de biomassa total mitjana obtinguts el 2016 (El Toro: 9,8 kg/250 m2 a l’estrat superficial i 48,4 kg/250 m2 al profund; Malgrat: 8,1 kg/250 m2 i 11,9 kg/250 m2, respectivament) les situen en posicions capdavanteres dins les reserves marines mediterrànies amb les quals s’han pogut comparar (Fig. 8) i en l’estrat profund el Toro destaca sobre totes les reserves marines de les Balears (Fig. 9).

En l’àmbit de les reserves marines balears, les biomasses mitjanes registrades tant a l’estrat superficial com al profund

COLUMBRETES

FREUS TORO CABO DE GATA CABO DE PALOS CABRER A LLEVANT DRAGONERA PALM A MENORCA MIGJORN MALGRATS

situen El Toro al primer lloc, mentre que les illes Malgrat se situen en tercera posició superada per la Reserva Marina dels Freus d’Eivissa i Formentera.

No obstant això, i respecte de la Reserva Marina del Toro, els resultats no són homogenis dins tota la reserva i hi ha diferències notables relacionades amb la qualitat de l’hàbitat: l’entorn de l’illot presenta una bio-

(10) (11) (12) (13)

massa molt superior a les altres dues zones de mostreig (Rafalbetx i es Clot des Moro). Les característiques geogràfiques i físiques de l’entorn immediat a l’illot fan que sigui un “Hot spot” per a la diversitat marina, un àrea on hi ha una concentració de biodiversitat, particularment d’anfossos en aquest cas.

Mitjançant les campanyes de censos s’ha pogut seguir perfectament al Toro el pas

Figura 10. Mola de variades nedant a la Reserva Marina dels Malgrat. Foto: Fernando Darder.

Figura 11. Anfós juvenil a la reserva del Toro. Foto: Fernando Darder.

Figura 12. Assentament de cria de cànteres (Spondyliosoma cantharus). Els mascles, de vistosa lliurea blava i blanca, defensen dels sargs els seus nius, dels quals el fons està atapeït. Foto: Fernando Darder. Reserva marina de l’illa del toro.

Figura 13. Colònia d’Oculina patagonica localitzada a la reserva de l’illa del Toro. Foto: Gabriel Morey.

d’una comunitat inicialment dominada per espàrids (bàsicament Diplodus spp., de cicle vital més curt) a una on els grans predadors i espècies longeves (anfós i escorball, sobretot) constitueixen el gruix de la biomassa. A l’estrat superficial del Toro, l’anfós i l’escorball suposen el 50% de la biomassa, mentre que el sard i la variada en representen el 42%. A l’estrat profund l’anfós suposa el 77% de la biomassa d’espècies vulnerables i l’escorball el 15%; els espàrids en suposen només el 4%.

A les illes Malgrat, en canvi, el sarg i la variada són les espècies més importants (Fig. 10), tant a l’estrat superficial (78% de la biomassa) com al profund (47%). Aquestes diferències poden ser a causa de fenòmens de depredació, major al Toro per l’abundància de grans predadors com l’anfós o el déntol, lligats, alhora, a la qualitat de l’hàbitat; o a l’efecte de la pesca, subjecta a majors restriccions a la reserva del Toro.

Està ben documentat que a les reserves marines de Balears, tant les variades (Diplodus vulgaris) com les cànteres (Spondyliosoma cantharus) són de les primeres espècies que mostren recuperació tant en talla com en abundància quan es posen en marxa accions de conservació. Posteriorment hi apa-

reixen d’altres espècies mòbils típiques de zones amb parets com els altres grans espàrids: sargs (D. sargus), morrudes (D. puntazzo), pàgueres (Pagrus pagrus), dèntols (Dentex dentex) o orades (Sparus aurata). Cercant els recer de roques i blocs, també es fan freqüents els anfossos (Epinephelus marginatus, E. costae, Mycteroperca rubra), escorballs (Sciaena umbra), mòlleres (Phycis phycis), cap-roigs (Scorpaena scrofa) i morenes (Muraena helena). A les praderies de posidònia es recuperen les espècies per a les que aquest n’és l’hàbitat idoni: galls (Zeus faber), tords massots (Labrus merula), L. viridis, escòrpores (Scorpaena porcus)….. i és el que succeeix quan es prenen mesures de protecció.

La recuperació de la població d’anfós al Toro ha estat espectacular. A l’estrat superficial, la biomassa s’ha multiplicat per 22 respecte el 2005, i a l’estrat profund per 43. Aquest fet està lligat no només a l’augment del nombre d’individus, sinó també de les talles d’aquests, sobretot a l’estrat profund, on hi són presents els individus més grans (de fins a 15-20 anys d’edat) residents al voltant de l’illa del Toro. La població d’anfós al Toro està formada per individus reproductors i també per individus immadurs, senyal de què hi ha un bon reclutament (Fig. 11). També posa en evidència l’extraordinari flagell que representa la pesca submarina per a aquesta espècie.

L’efecte de la protecció sobre l’escorball també és molt clar, amb tendències positives a ambdues reserves i amb valors de densitat i biomassa molt superiors als observats a zones lliures a la pesca. Això posa de manifest l’elevada vulnerabilitat de l’escorball a la pesca submarina i al tremall (prohibits a les dues reserves), i el paper que la protecció juga sobre el manteniment de les seves poblacions.

Quant a espècies, podem dir que les que més caracteritzen les dues reserves són l’anfós i l’escorball al Toro; i els espàrids

Les espècies que més caracteritzen les dues reserves marines són l’anfós i l’escorball al Toro; i els espàrids i els làbrids, a les Malgrat

(sarg, variada, càntera) i els grans làbrids (Labrus spp.) a les Malgrat. Els sargs i les variades són espècies de vida més curta que l’anfós i l’escorball, amb longevitats de 10 anys els sargs i de 6 anys les variades A les reserves és possible gaudir d’espectacles grandiosos com la cria de les cànteres (Fig. 12) o les moles d’espets.

A la reserva del Toro s’ha detectat la presencia del corall madrepòric Oculina patagonica (Fig. 13), una espècie que es considerava com introduïda a la Mediterrània, però que s’ha demostrat que n’és autòctona i que està en expansió probablement a causa de canvis ambientals.

ELS RECURSOS PESQUERS

A LA COSTA SENSE MESURES DE PROTECCIÓ

Com ja hem comentat abans, l’explotació pesquera i la pressió demogràfica del litoral calvianer afecten els recursos marins. La construcció de grans instal·lacions portuàries i els nous nuclis de població establerts el passat segle han provocat canvis notables en el litoral. Localment, els dragats realitzats per construir ports i la subseqüent remobilització de sediments, juntament amb la gran turbulència pel trànsit sostingut d’embarcacions, generen una situació permanent de terbolesa de l’aigua a l’estiu que, a més, provoca falta de llum. Això impossibilita que aquestes zones degradades tornin a poblar-se d’algues i fanerògames, que són les que podrien decantar i fixar els sediments en suspensió iniciant un procés d’auto-recuperació dels poblaments bentònics. La desaparició dels hàbitats de fanerògames i/o d’algues fotòfiles ha perjudicat molt als alevins que hi recluten i a les espècies de petita talla molt especialitzades i de biologia íntimament lligada a les comunitats vegetals pròpies de les zones arrecerades i de poc hidrodinamisme, precisament les susceptibles de ser transformades en instal·lacions portuàries. A Calvià encara podem veure vestigis d’aquests hàbitats al caló d’en Monjo i al caló de ses Llisses, a cala Fornells.

Un altre font de pertorbació és l’activitat pesquera, tant la present com, especialment, la passada. La pesca altera les comunitats bentòniques per una acció directa (arrossegament, etc.), però també ho pot fer pels efectes en cascada causats per l’explotació dels peixos: d’aquests, el cas més ben documentat a la Mediterrània és el dels espàrids i làbrids litorals (la minva dels quals afavoreix el bogamarí Paracentrotus lividus i aquest arrana les comunitats d’algues de substrat rocós) però probablement n’hi hagi més que desconeixem. Quan, com és el cas, s’ha produït una explotació activa duran un període molt llarg, els efectes acumulatius són irreversibles i no és possible tornar a un estat inicial teòricament pristi.

A Calvià (i a gairebé totes les Balears), a les zones litorals rocoses explotades abunden típicament els espàrids, a diferència de les zones no explotades de característiques similars, on predominen espècies sedentàries, de major longevitat i nivell tròfic més elevat (escorballs, morenes, anfossos, etc.).

AMENACES ALS RECURSOS

L’escalfament de les aigües està influint en un canvi, lent i progressiu però imparable, de la composició de la biota litoral, amb l’aparició d’espècies atlàntiques de caràcter tropical, algunes de les quals s’han naturalitzat, com els peixos Parablennius pilicornis i Scorpaena maderensis o el cranc Percnon gibbesi (Fig. 14) (el conegut fenomen de meridionalització) o de malalties directament relacionades amb l’escalfament de les aigües (com poden ser les provocades per diversos tipus de paràsits, els efectes dels quals més nocius es fan patents en els mesos més càlids de l’any).

Aprofundint en la meridionalització, en els últims 30 anys s’han detectat canvis significatius en la composició de la ictiofauna balear amb un degoteig constant de troballes d’espècies termòfiles a les Illes Balears que ha incrementat el nostre inventari de biodiversitat íctica.

Des de 1981 són prop d’una trentena d’espècies termòfiles nouvingudes a Balears i nou d’aquestes (el roncador, Pomadasys incisus ; la sorella, Caranx rhonchus ; el llistat, Katsuwonus pelamis ; les dues espècies de carboner Schedophilus ovalis i Schedophilus medusophagus , l’anfós blanc, Epinephelus aeneus ; la raboa, Parablennius pilicornis ; la guajima Pontinus kuhlii i l’escòrpora Scorpaena maderensis) han consolidat poblacions a l’arxipèlag, i algunes com C. rhonchus i P. pilicornis de forma abundant. D’altres, malgrat es capturen ocasionalment, no han consolidat la població (cas de Sphoeroides pachigaster ) després d’uns increments notables. També hi ha espècies residents termòfiles, com el raor ( Xyrichthys novacula , Fig. 15), que han augmentat lleugerament el seu rang batimètric (trobant-los ara en zones més fondes, a més de les habituals) de distribució i d’altres, com les bacoretes ( Euthynnus alletteratus) o els déntols (Dentex dentex), que s’han fet més abundants. Sembla que el canvi climàtic té una influència general i latent, que actua poc a poc, però que són d’altres factors (l’explotació directa, la destrucció de l’hàbitat, etc.) els que afecten de manera més directa i ràpida. De moment, el canvi climàtic no és un factor de primer ordre en la conservació dels peixos marins.

Sí és un fenomen recent la desaparició de les poblacions de nacres (Pinna nobilis) a tot el litoral de les Illes Balears, Calvià inclòs, degut a una malaltia causada per un protozou, Haplosporidium pinnae. La nacra és el mol·lusc més gran de la Mediterrània, d’on és endèmic. Habita des dels 0,5 als 60 m sobre praderies de posidònia, fons d’arena o de maërl. Per ser un filtrador de detritus, contribueix a la nitidesa de l’aigua. També proporciona substrat per a la fixació d’altres espècies.

Avui en dia, les poblacions de nacres de les Balears pràcticament han desaparegut. Els efectes d’aquest protozou són termo-dependents i les mortalitats són

Figura 14. Cranc Percnon gibbesi del Ponent de Mallorca.

Foto: Antoni Frau.

Figura 15. El raor ( X. novacula) és una de les espècies a les quals ha afavorit l’escalfament global. Ara es pot trobar en fondàries on abans no hi era.

Foto: Fernando Garfella.

més intenses al mesos càlids de l’any. A la tardor de 2016 es va detectar una mortalitat massiva anòmala de nacres de les Balears (Fig.16) i, tres mesos després, al març de 2017, pràcticament l’espècie havia desaparegut del nostre litoral. La situació és crítica i la nacra s’ha declarat en perill d’extinció. Els efectes ecosistèmics de la desaparició de la nacra encara són per avaluar però es demana a la ciutadania col·laboració en la detecció de nacres vives, comunicant les troballes a la plataforma ciutadana http://www.observadoresdelmar.es

Les grans densitats de peixos que es donen a les reserves marines poden tenir, de vegades, efectes negatius com poden ser la transmissió de malalties. És el cas de l’anfós i el betanodavirus , una malaltia vírica que provoca una encefalitis amb símptomes neurològics (voltes sobre sí mateixos, natació erràtica, etc.) als anfossos en general, causant-ne la mort. Els peixos afectats es troben surant a la mar, amb l’abdomen inflat per hiperinflació de la bufeta natatòria i amb ceguera bilateral. En ser una malaltia de transmissió directa per contagi, necessita d’una població important d’anfossos per expandir-se i per això es detecta fonamentalment a les reserves marines. Afecta tant a juvenils com a adults (Fig. 17) i el nombre d’individus morts per aquesta causa s’ignora però probablement va ser molt elevat. Es detectà a Cabrera l’any 2010 i l’any 2015 va arribar al Toro. Les mortalitats es produeixen als mesos càlids posteriors a l’època reproductiva, quan els peixos estan baixos de reserves després de l’esforç reproductor. Encara que una vegada introduïda la malaltia es fa moltes vegades subclínica, no es pot descartar l’aparició de nous individus afectats al Toro entre els mesos d’octubre a gener de cada any. Si s’observen anfossos afectats, es demana la col·laboració ciutadana comunicant les troballes al telèfon (971 177691) del LIMIA del Port d’Andratx, per al monitoratge de la malaltia.

AGRAÏMENTS

Aquest article no seria possible sense la tasca dels últims 25 anys en matèria de gestió pesquera i recerca de Francesc Riera, Josep Coll i Gabriel Morey, en particular del primer, una persona amb uns coneixements inabastables sobre la mar, la pesca i els peixos.

Així mateix, les fotografies d’Oliver Navarro, Fernando Darder i Fernando Garfella ajuden a fer més agradable el text. Tots tres són persones que estan en primera línia a l’hora de difondre i conservar els recursos marins del Ponent de Mallorca i la qualitat de les seves fotografies

ho

Figura 17. Anfossos malalts. S’hi aprecia la bufeta natatòria inflada i la ceguera.

Foto: Oliver Navarro.

Figura 16. Nacra ( Pinna nobilis) moribunda. Es veu el mol·lusc retret dins la closca, sense reacció als estímuls.

Foto: Eli Nebot.

JOANA MARIA PETRUS. DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA (UIB)

RESIDIR, ESTIUEJAR I TREBALLAR A LA COSTA: CANVIS SOCIODEMOGRÀFICS I PRODUCTIUS AL CALVIÀ DEL SEGLE XXI

El 1986 l’Ajuntament de Calvià va publicar el llibre Calvià, del verde al azul. Historia, economía y sociedad dels periodistes Gina Garcías i Sebastià Verd. Al llarg de dues-centes pàgines es relatava com el municipi s’havia transformat en les darreres dècades, posant especial esment en el pas d’una econonomia rural assentada en els nuclis de Calvià vila i es Capdellà a una economia enfocada en el turisme i, clarament, instal·lada a la costa del municipi. Passats més de trenta anys, el litoral calvianer ha pres encara més pes i rellevància. Per l’obligada limitació d’espai d’aquest monogràfic, no és possible actualitzar la totalitat dels temes que es tracten en el llibre esmentat; això no obstant, tractam en aquest capítol d’analitzar els canvis sociodemogràfics i productius més rellevants que s’albiren en l’horitzó d’aquestes primeres dècades del segle XXI.

EEl nom de Calvià, i encara més el d’algunes de les seves entitats de població, com ara Magaluf o Santa Ponça, ressonen indefectiblement associats a la història del turisme a les Illes Balears i, òbviament, també a la de Mallorca. El turisme ha esdevingut tan important en el municipi que som incapaços de pensar Calvià en altres termes, com si el municipi no hagués existit fins a l’esclat turístic dels anys seixanta o com si la pròpia activitat econòmica no hagués anat preparant també les condicions necessàries que convergirien en l’eclosió del turisme de masses. Les xifres avui són certament aclaparadores: el municipi ofereix el major nombre de places turístiques de l’arxipèlag (59.600 en 2017) i és associada a la intensificació d’aquesta activitat que la seva població ha augmentat exponencialment des de la dècada dels setanta fins a aconseguir, des de finals dels noranta, situar el municipi en segona posició després de Palma. En efecte, el 1998 Calvià (32.587 hab.) superà per primera vegada Manacor (30.177 hab.) en població i trencà definitivament la tradicional estructura tricèfala insular que es mantenia des del segle XIX sobre els nuclis de Palma, Inca i Manacor, cap dels partits judicials de l’illa. Calvià manté actualment aquesta segona posició quant a efectius demogràfics dins Mallorca, tot i que, dins l’arxipèlag, Eivissa vila ha superat Calvià en 626 habitants en el darrer padró

(49.063 hab. a Calvià el 2017). La tendència tanmateix és cap a una lenta disminució del total de residents a partir del 2011, en què s’assolí el zenit de població de tota la història del municipi: 52.451 habitants. (Fig. 1)

La relació entre el creixement demogràfic i l’activitat turística és, doncs, indiscutible, però no és en absolut directe, ni molt manco simple. Al llarg dels darrers seixanta anys, les xifres de turistes arribats a Mallorca han augmentat vertiginosament fins a tancar el 2017 amb 16.338.918 de turistes arribats i una població resident de 868.693 habitants. Una evolució similar ha seguit Calvià, on la població va passar en la dècada dels setanta de 4.890 habitants (1971) a 22.016 (1981).

L’evolució d’aquestes dues darreres macromagnituds, sempre a l’alça, s’ha vist reforçada per les transformacions que el turisme ha ocasionat sobre el paisatge, en especial el de la costa, tan intensament urbanitzada que ha obligat a convertir en reserva natural els pocs trams verges que hi queden. Però la transformació que l’activitat turística ha generat en el municipi va molt més enllà dels increments, any rere any, de la població, de les xifres de turistes, de les places hoteleres o de les llicències urbanístiques concedides.

Hotel Iberostar Gran Portals Nous.

Figura 1. Evolució de la població de Calvià 2008-2017.

Font: elaboració pròpia a partir del Padró d’habitants sèrie contínua (2008-2017).

L’especialització turística ha comportat també un canvi progressiu i profund en la composició de la població i en la seva distribució dins el municipi, que malgrat tot manté uns trets distintius, com ara una part significativa de la propietat de la terra en mans foranes, un volum de jornalers i assalariats important i una generació de riquesa considerable. En revisem aquí succintament les principals dades.

1. CALVIÀ I EL SEU POBLAMENT ABANS DEL TURISME

En el cens de 1857 Calvià tenia 2.308 habitants i un segle després, 2.804 hab. Tot plegat, un increment d’unes 500 persones en un segle. L’escàs poblament va ser, doncs, una constant del municipi fins als anys 70, en què la població es va quintuplicar. El 1888 el municipi mantenia la seva estructura de poblament tradicional organitzada a l’entorn de dos nuclis interiors: Calvià vila i es Capdellà, que sumaven el 75 % de la població, mentre que el 25 % restant es repartia de manera disseminada i en petits vilatges i possessions (el Racó, Santa Ponça, Son Pieres, la Vallnegra i la Vallverd). L’escassa població del municipi fins ben entrat el segle XX (VIVES, 2012), ha d’interpretar-se més com a resultat de l’estructura de propietat de la terra i no tant com a conseqüència d’una pobresa agronòmica, baixa productivitat o cultius deficients. (Fig.2) L’amillarament de 1862 de Calvià revela un tret comú a l’estructura de la propietat en la serra de Tramuntana: la concentració de les grans propietats en mans de propietaris residents a Palma. En efecte, el 91 % de les propietats de més de 100 ha eren en mans de residents a la capital (SALVÀ, 1983). Si aquestes propietats no haguessin estat rendibles, probablement no hagués existit interès a mantenir-les, però la noblesa i també l’alta burgesia va retenir-ne l’explotació per a la producció de transformats agrícoles i forestals prou importants, en especial la producció d’oli (ROSSELLÓ, 1981), però també, històricament, gel, carbó, fusta, cal, i també farina, com testimonien el molins de vent i d’extracció d’aigua concentrats entre l’albufera de sa Porrassa i Son Ferrer.

ENTITAT TIPUS EDIFICIS % POBLACIÓ %

Cala Figuera Far 3 0,34 6 0,23

Calvià Vila 367 41,28 1286 49,35 Es Capdellà Llogaret 317 35,66 955 36,65

Portals Monastir i casa 2 0,22 6 0,23

El Racó Possessió 8 0,90 27 1,04

Santa Ponça Possessió 7 0,79 12 0,46

Son Pieras Vilatge 50 5,62 90 3,45 Vallnegre Possessió 17 1,91 12 0,46

Vallvert Vilatge 26 2,92 53 2,03 Disseminat 92 10,35 159 6,10 889 100,00 2606 100,00

Figura 2. Edificis i població a les entitats de Calvià el 1888. Font: elaboració pròpia a partir del Nomenclator 1888.

El 1862, 700 persones es repartien la propietat de la terra del municipi. El 95,6 % del total de propietaris posseïen explotacions de menys de 20 ha (un 6,56 % del terme), mentre que només 4 concentraven el 66,4 % de les terres (9.416,8 ha) en possessions de més de 500 ha.

Això no obstant, la riquesa rústica a mitjans del XIX era prou important. Un bon exemple és la producció d’oli, que generava el 1858 el major valor íntegre de Mallorca (1.157.145 rals de velló) per sobre d’altres municipis amb molta més superfície dedicada a l’olivera (com Alaró o Bunyola)1. Tot i el declivi progressiu de la producció oleícola, Calvià va mantenir-ne la producció quan ja l’activitat turística havia començat, de manera que el 1932, per exemple, mentre s’inaugurava a Peguera l’hotel Malgrat, les collidores d’olives i garroves protagonitzen una històrica vaga de dones que paralitzà l’activitat agrícola en set possessions (SUÁREZ, 2008; MARIMON, 2008a; MUNTANER, 1980). Tanmateix, no podem obviar que des del vuit-cents, Mallorca es troba immersa en un procés de transformació productiva de caràcter comercial i industrialitzador, a conseqüència del qual es reorganitzaran els nuclis de població que s’uniran al port de Palma a través de l’extensió del ferrocarril i es consolidarà una burgesia mercantil capaç de capitalitzar, un segle després, les primeres activitats turístiques (MANERA 1988, 1990, 2001).

Un dels grans mites que la pròpia història del turisme ha teixit sobre si mateixa ha estat la imatge d’una illa paradisíaca, idíl·lica i plenament rural, plàcida i tranquil·la, on no va passar res mai fins que arribaren els turistes. La imatge, perfectament descrita per Santiago Rossinyol en L’illa de la calma (1922), no pot trobar-se més lluny de la realitat, però la idea perviu, per més abundoses i rigoroses que siguin les investigacions dutes

(1) L’estudi José Monlau sobre el cultiu i la producció d’oli a les províncies espanyoles el 1858 (MONLAU, 1877) situen Calvià com a segon municipi en producció d’oli, amb 260.511 litres anuals (8,5 % de l’illa). Considerant que cada olivera produeix de mitjana 2,3 l/any, hem d’estimar que a Calvià hi havia sembrades unes 113.000 oliveres, unes 55 per hectàrea, la qual cosa, tot i ser una mitjana habitual a Mallorca, representava la meitat aproximadament de la proporció d’oliveres per hectàrea de les províncies olivareres espanyoles de l’època (MOREY, 2016).

85 o més 80 - 84 75 - 79 70 - 74 65 - 69 60 - 64 55 - 59 50 - 54 45 - 49 40 - 44 35 - 39 30 -34 25 - 29 20 - 24 15 - 19 10 - 14 5 - 9 0 - 4 -5,00 -4,00 -3,00 -2,00 -1,00 ,001 ,002 ,003 ,004 ,005 % HOMES % DONES

a terme per la història econòmica (MANERA , 2001). Mentre la idea d’una illa en calma quallava en l’imaginari col·lectiu, la realitat bullia per altres indrets. El 1920, l’Estat anunciava el concurs d’un ferrocarril estratègic per unir Palma amb Andratx i la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca proposava enllaçar la nova línia amb la xarxa ja establerta des de Palma a la majoria de pobles de l’illa. La proposta preveia una línia subterrània que creuaria Palma per unir l’estació de ferrocarril amb els vapors de correu tot passant per Gènova, Cas Català, Bendinat i Illetes, endinsant-se cap a Calvià vila i es Capdellà fins arribar a Andratx i el port d’Andratx, amb estacions en els llocs més poblats; un total de 35 quilòmetres (El Financiero, 1920)2 . El projecte no va arribar a desenvolupar-se, però ens ha d’ajudar a reflexionar i comprendre que la creació d’un transport públic metropolità integrat que unís els nuclis costaners de Calvià amb Palma i d’allà a la resta de l’illa era un projecte que ja es contemplava fa un segle i que avui és una necessitat per fer sostenible la mobilitat de la població insular que viu majoritàriament concentrada a l’àrea metropolitana de Palma3

Les transformacions en l’esfera de la producció i la distribució que comportà el procés d’industrialització suposaren l’ascens de la burgesia i alhora condemnaren l’antiga classe terratinent a treure rendiments de la terra mitjançant mecanismes com l’endeutament, la segregació, la parcel·lació i finalment la venda del patrimoni (IRIGOY, 2015, 60)4. La parcel·lació, segregació i canvi de propietaris de les antigues grans possessions de Calvià possibilitaren també l’aparició de nuclis capaços de fixar una petita població inicial que es va anar consolidant a l’entorn d’urbanitzacions litorals i creant un teixit urbà que, a poc a poc, es va anar interconnectant per carretera, ja que la creació de la xarxa bàsica

Figura 3. Estructura de la població per sexe i edat 2017.

Font: elaboració personal a partir de Padró d’Habitants 2017.

de transport coincidí amb l’auge de l’automòbil. Aquest procés de ruptura amb les formes tradicionals de tinença de la terra i, el més important, els canvis en les activitats productives, varen crear les condicions idònies perquè poques dècades després l’activitat turística aprofités aquests nuclis inicials com a punts de condensació a l’entorn dels quals estendre nous desenvolupaments urbanístics. L’absència d’una legislació que ordenés aquestes transformacions territorials i l’impuls dels darrers governs franquistes a les activitats que garantissin l’entrada de divises, ajuda a explicar la resta.

2. CALVIÀ ACTUAL: POBLACIÓ I OCUPACIÓ DESPRÉS DEL BOOM TURÍSTIC

La radiografia de Calvià el 2017 presenta alguns trets significatius pel que fa a la seva estructura. Les dades de la piràmide de població posen de manifest que el 66,5 % de la població resident té entre 20 i 64 anys, d’entre la qual els menors de 20 anys representen un 20 % i els majors de 64 un 13,5 %. (vid. Fig. 3). Aquesta estructura demogràfica permet que els indicadors que mesuren l’envelliment, el sobreenvelliment i la dependència global, donin resultats relativament baixos si els comparam amb la mitjana de Balears i molt més encara amb les estatals.

Així, la taxa de dependència global és només d’un 39,7 % (P<15 i+P>65/P16-64*100), el que significa que cada 100 adults en edat activa suporten econòmicament prop de 40 persones dependents. No obstant això, aquesta xifra empitjorarà previsiblement any rere any, a mesura que vagi abandonant la vida laboral activa el nombrós grup que forma l’edat adulta. Si no augmenten els efectius menors de 15 anys, la demanda de serveis públics se centrarà gairebé de forma exclusiva en l’atenció a les persones majors, que, en un municipi amb l’estructura de poblament com

(2) No poden ignorar-se els canvis que provocà també en els nuclis interiors el desenvolupament dels nuclis litorals (vegeu Seguí, 1989).

(3) Calvià ha sol·licitat incloure aquest projecte dins el Pla Litoral de Ponent 2014-2020 que dur a terme el municipi de Palma amb finançament de la UE. Sembla, però, que la circumscripció del Pla al municipi de Palma impedirà novament resoldre un problema comú de mobilitat metropolitana.

(4) La segregació el 1925 de Santa Ponça donà lloc a Son Caliu (245 ha), les Planes (364 ha), Portals Vells (131 ha), Cas Saboners (357 ha), la Porrassa (1341 ha), Son Pillo (133 ha ) i Son Bugadelles (158 ha) (Registre de la Propietat de Calvià, Llibre 3, foli 178, citat per Irigoy, 2016) i Magaluf, arran de les possessions de Cas Saboners, la Porrassa i les Planes.

El 1920, l’Estat anunciava el concurs d’un ferrocarril estratègic per unir Palma i Andratx

Figura 4. Distribució de la població ocupada, demandant d’ocupació i en atur per sectors d’activitat. 2017.

Font: elaboració personal a partir de l’Observatori del Treball. Dades municipals. Conselleria de Treball, Comerç i Indústria. 2017.

SECTORS D'ACTIVITAT

la que ha consolidat Calvià, obligarà a l’atenció directa en cada nucli, ja que una estructura de serveis centralitzada obligaria a una mobilitat forçada de la població envellida, la qual cosa no resulta desitjable per als majors pel desarrelament que comporta i, a la llarga, esdevindria més costosa pel que fa a infraestructures i medis públics de transport necessàriament adaptats per mobilitzar-la. Una xifra que permet un cert marge d’actuació a l’Administració pública és el fet que la taxa de sobreenvelliment (P> 85/P> 64*100) no superi encara el 10 % (9,8 % el 2017), de manera que, si no es produeixen canvis en la tendència (incorporació o reducció de nous residents majors de 75 anys), hi ha un marge d’uns 15 anys per adoptar mesures que evitin el col·lapse futur dels serveis socials, si és que l’Administració pública pot alguna vegada treballar en plans estratègics planificant inversions en equipaments i serveis que resultaran imprescindibles d’aquí a pocs anys.

Des del punt de vista de l’estructura demogràfica, cal atendre també l’alta taxa d’activitat del municipi i la distribució de l’ocupació i l’atur per sectors i col·lectius. La relació de la població amb l’activitat econòmica dels municipis ha de prendre en consideració que actualment la població resident no es troba vinculada per motius laborals exclusivament al municipi on viu, de manera que es produeixen diàriament desplaçaments entre llocs de residència i feina5. Això explica que el conjunt de població en edat activa d’un municipi pugui ser inferior al volum de persones que hi treballen. L’anterior ens permet distingir entre els treballadors residents a Calvià (21.010) i aquells altres que tenen el seu centre de treball en el municipi (25.595), sense oblidar emperò que és tant la població resident com la no resident vinculada la que contribueix a generar la riquesa al municipi i que ha de ser considerada en les ràtios per capita que es calculin per dimensionar infraestructures i serveis i també, per què no, la política tributària.

La capacitat d’atracció de mà d’obra cap al municipi no és nova. En la dècada dels 70, les fluctuacions en la demanda provocada per la primera i segona crisi del petroli i els canvis en l’oferta d’allotjament feren que Palma perdés el seu paper capdavanter de la dècada prèvia en favor de la Part Forana (BARCELÓ, 2000, 44). L’arribada d’una segona onada d’immigrants peninsulars s’escampà llavors cap els municipis costaners propers, entre ells Calvià, que en concret va veure créixer la seva població resident un 350 % (de 4.890 el 1970 a 22.016 el 1981), mentre Palma registrava el 1981 saldos migratoris negatius (BARCELÓ, 2000; VIVES, 2012). Si en els anys 70-80 la població va créixer gràcies a la immigració peninsular que arribà atreta per la demanda del sector turístic i de la construcció, en els primers quinquennis del segle XX la població ha augmentat novament nodrint-se ara de treballadors estrangers i de nous residents centreeuropeus que han adquirit una bona part dels habitatges que s’han construït, el que ha contribuït a densificar els diferents nuclis. És necessari tenir present aquest procés per comprendre la realitat demogràfica actual del municipi.

La capacitat d’atracció de Calvià tant de treballadors com de residents ja era evident el 2001, quan l’INE adoptà per primera vegada el concepte de població vinculada. El cens de 2001 vinculava 13.127 persones no residents a Calvià, el que equivalia a una taxa de vinculació del 135,5 %, i representava un volum demogràfic real del municipi de 49.104 persones, una xifra semblant a la que registra el padró de 2017 (OLIVER, 2016). Com a principals motius de vinculació dels no residents, el 52 % afirma que hi té vinculació per treball i el 47 % perquè hi passa més de 14 dies a l’any en un habitatge familiar. El cens de 2011 reprodueix el mateix esquema: la població vinculada és ara de 14.446 persones que, sobre un conjunt de residents més alt (49.677), representa una taxa de vinculació menor (129 %) i dona ja al municipi un volum demogràfic de 64.123 persones. De la població vinculada no resident, novament la vinculació per treball (47 %) i la vinculació per

(5) Aquesta vinculació per motius laborals i també per estudi i segona residència va ser incorporada per l’Institut Nacional d’Estadística al cens de població i habitatge del 2001, de manera que els antics conceptes de «població de dret» i «de fet» han desaparegut en l’estadística del segle XXI. La nova nomenclatura intenta copsar la mobilitat que té la població actual, distingint entre el lloc on viu i aquell altre en el que dur a terme les seves activitats quotidianes (estudiar, treballar i passar temps d’oci).

A partir de 1970, una segona onada d’immigrants peninsulars s’escampà llavors cap els municipis costaners propers, entre ells Calvià, que en concret va veure créixer la seva població resident un 350%

Temporals

Figura 5. Tipologia dels contractes sector serveis 2017.

segona residència (42 %) en són els motius més rellevants. No obstant això, es registra per primera vegada un important volum de persones vinculades per motius d’estudi, el que pot associar-se tant al desplaçament conjunt de treballadors no residents amb els seus fills com a l’oferta de places d’escolarització en centres especialitzats i privats6

Dissortadament no existeix una estadística pròpia que ens permeti resseguir anualment aquest indicador ni d’altres decisius per la bona planificació territorial dels espais illencs sotmesos a gran pressió residencial (habitatges buits, segones residències, etc.). Això no obstant, serveixen les dades censals per entendre que la gestió dels municipis ha de fer-se considerant que els serveis i equipaments no poden dimensionar-se exclusivament atenent al padró d’habitants, perquè la població fa dècades que viu desconeixent els límits administratius.

La mobilitat quotidiana entre municipis propers i dinàmics des del punt de vista econòmic, com ara els que conformen l’àrea metropolitana de Palma, obliga a considerar aquesta realitat quan es promouen polítiques d’ocupació actives, es dissenyen infraestructures de transport o es promou la mobilitat sostenible.

Una ullada a l’avanç al Pla Insular de Transport Regular de Viatgers (PISTRVC, 2017) constata aquest fet, atès que els nuclis de Santa Ponça (73), Magaluf (65), Palmanova (65) i Peguera (60) són els que major nombre de connexions amb Palma tenen en dies feiners fins i tot en temporada baixa, que es mantenen en temporada alta afegint-s’hi altres nuclis (Magaluf, 161; Palmanova, 161; Santa Ponça, 158; Costa d’en Blanes, 137; Son Caliu, 137; Portals Nous, 136; Peguera, 133; el Toro, 88; Son Ferrer, 88, i Bendinat, 75).

Si analitzam la distribució de la població activa, hem de destacar dos trets definidors: d’una banda, l’alt nombre de treballadors ocupats i una relativament baixa xifra d’atur i, per l’altra, el pes absolutament aclaparador del sector serveis (90,59 % dels treballadors ocupats). Aquestes, que són xifres positives, han de ser

10.000 8.000 6.000 4.000 2.000 0

Figura 6. Ocupacions amb majors nombres de contractes 2017.

4.540

8.849

1.815 1.818 1.920

Cuiners assalariats Compositors, músics i cantants

Ajudants de cuina Personal de neteja d’oficines, hotels i altres establiments similars

Cambrers assalariats

oportunament matisades fent referència al tipus de contractes i als tipus d’ocupacions més sol·licitades. Així, el gruix de la contractació és temporal (86,33 %), d’entre la qual els contractes indefinits representen només un 13,67 % del total (Fig. 5). Per alta banda, les ocupacions que generen més contractació dins el sector serveis són les de cambrer, personal de neteja a hotels i oficines, ajudants de cuina, cuiners, etc., és a dir, professions per a les quals habitualment no es requereixen altes qualificacions i que no obtenen, per tant, altes remuneracions (Fig. 6). El treball assalariat és, doncs, com ja ho era fa un segle, clarament precari. Dues característiques finals respecte de la població activa: cal destacar que un 37 % dels ocupats són estrangers i que entre la població aturada hi ha dos col·lectius greument afectats (Fig. 7): els aturats de més de 45 anys, que representen el 43,18 % de tots els aturats, i l’alt percentatge de dones en situació d’atur (56,18 %).

La relació entre el perfil d’aturats i les ocupacions que generen més nombre de contractacions guarda una relació directa, que anirà empitjorant la situació de la població assalariada a mesura que aquesta envelleixi, ja que les ocupacions que proporcionen feina requereixen d’unes condicions físiques que no es mantenen intactes al llarg de la vida activa, el que previsiblement acabarà provocant una substitució dels col·lectius de major edat per altres més joves. La política d’ocupació hauria, doncs, de perseguir una doble finalitat: d’una banda, la diversificació en les activitats productives, de manera que fossin capaces d’oferir noves oportunitats laborals a la població assalariada ara ocupada de forma intensiva en el sector turístic o directament aturada, amb especial esment als majors de 45 anys i al col·lectiu de dones; de l’altra, una millora en la formació i en la demanda de qualificació dels llocs de feina que es generen al municipi, a fi d’aconseguir una major estabilitat i remuneració.

2.1. EL POBLAMENT CONSOLIDAT PEL MODEL TURÍSTIC

La progressiva aparició d’urbanitzacions i nuclis turístics costaners des dels anys 30, molts dels quals conseqüència de la parcel·lació successiva de grans possessions que vorejaven la mar, es pot con-

(6) El cens de 2011 registra 1.629 persones no residents que declaren estar vinculades al municipi per estudis. Caldria estudiar amb major detall l’atracció que exerceixen els centres d’ensenyament del municipi sobre la població menor de 18 anys, pels efectes evidents que suposa sobre la planificació dels equipaments docents.

Dones desocupades

Joves

<25 anys desocupats

Desocupats majors 45 anys

Desocupats llarga durada

Desocupats amb discapacitat

desocupats

Figura 7. Composició de la població aturada. 2017.

Font: elaboració personal a partir de l’Observatori del Treball. Dades municipals. Conselleria de Treball, Comerç i Indústria. 2017.

Figura 8. Densitat de la població que viu en nuclis i en disseminat. Calvià 2017.

Font: elaboració pròpia.

siderar consolidada arran del Pla General de 1971, que contemplà 2.555 ha urbanes/urbanitzables en la zona costanera (YRIGOY, 2015; GARCÍAS, 1986, 130). El municipi tenia llavors només 4.890 habitants i un pressupost incapaç de fer front a les abundoses inversions en infraestructures que es necessitaven per atendre les 250.000 persones que s’estimava podia arribar a assolir la zona durant l’estiu. El desenvolupisme estatal de la dècada prèvia a l’adveniment del període democràtic condicionà indubtablement l’evolució posterior del poblament. El desordre urbanístic i les infraestructures que mai no s’arribaven a construir impediren resoldre de forma adequada dos problemes fonamentals que encara avui subsisteixen: el proveïment d’aigua i l’adequada gestió de tot tipus de residus.

Abans de 1956 s’havien aprovat, a la costa est del municipi, les urbanitzacions d’Illetes (1933), Palmanova (1934), Portals (I-II, 1933 i 1939), Cas Català (1938) i la Rossegada de Bendinat (1949), i, a la costa occidental, les de Peguera (1936) i Santa Ponça (1933) (YRIGOY, 2015, 99). I, entre el 1956 i 1975, Magaluf (1967), Cala Vinyes (1972) Portals Vells, Cala Figuera, es Catellot, Son Caliu, ses Rotes Velles, Palma Sol, Voramar i Bendinat (GARCÍAS, 1986, 134), de manera que els nuclis posteriors que adaptaren els seus plans especials al PGOU de 1982 completaren la urbanització i consolidació dels darrers trams costaners que avui coneixem.

La informació corresponent a entitats inframunicipals que no tenen caràcter oficial però sí una gran tradició abans recollides en el Nomenclàtor, poden obtenir-se des del 2000 en concordança amb les xifres del padró municipal a través de l’INE. El Nomenclàtor lliga la població resident a una determinada entitat de població, que pot definir-se com a «qualsevol àrea habitable del terme municipal, habitada o excepcionalment deshabitada, clarament diferenciada dins aquest i que és coneguda per una denominació específica que la identifica sense possibilitat de confusió»7. Una entitat forma nucli si la concentració d’habitatges és superior a 10 cases o 500 habitants, mentre que altres formes disperses d’habitatges comporten per a la seva població la consideració de «disseminada». Calvià és el municipi de Balears amb un major nombre d’entitats singulars de població (18), dins les quals la població viu concentrada en altres 18 nuclis homònims. Aquest fet és rellevant a l’hora de calcular les densitats de població o d’estimar els equipaments necessaris, ja que la simple divisió d’habitants per quilòmetres quadrats no ens aproxima a la realitat de les concentracions urbanes que té el municipi. Els 18 nuclis de Calvià ocupen aproximadament una superfície de 21,7 km2 (un 15 % de la superfície municipal) i són ells els qui concentren el 99 % de la població, atès que fora dels nuclis (en disseminat) gairebé només hi viuen unes 342 persones (286 a l’entitat «Calvià» i 56 a «es Capdellà», fora del seus nuclis respectius). Això fa que el 15 % del territori suporti pràcticament la totalitat de població del municipi, inclosa la població vinculada que periòdicament treballa, estudia o hi resideix. La densitat mitjana en el conjunt dels nuclis és d’uns 2.245 hab./km2, mentre que a la resta del municipi baixa a uns 2,8 hab./km2 (Fig. 8).

Així doncs, no és cert que la població de Calvià visqui «dispersa», com sovint llegim, sinó que viu «concentrada» en nuclis molt densament poblats, malgrat que el patró d’assentaments dibuixi una trama polinuclear disposada al voltant de la costa, sense

(7) La consideració d’ habitable l’obté un lloc que hi té construïts habitatges, tan si estant habitats com deshabitats. Un àrea habitable es considerarà diferenciada d’un altra quan les edificacions i habitatges que li pertanyen puguin ser identificades sobre el terreny i siguin conegudes amb una denominació distinta de la resta. D’aquesta forma, els antics llogarets tradicionals, les colònies d’estiueig, però també les modernes urbanitzacions i zones turístiques i residencials de temporades, tenen caràcter d’entitats singulars de població, per més que estiguin deshabitades o només estiguin habitades en certs períodes de l’any (PETRUS , 2016).

Calvià és el municipi de les Balears amb un major nombre d’entitats singulars de població

Figura 9. Distribució de la població als nuclis de Calvià. 2000- 2017.

Font: elaboració personal a partir del Nomenclator-Padró d’habitants sèrie continua. INE 2000 i 2017.

No només viuen més

a Calvià sinó que el conjunt social que configuren és radicalment distint al que va veure sorgir el turisme

que el nuclis centrals (Calvià vila i es Capdellà) aconsegueixin aglutinar-ne suficientment el conjunt.

Dels 18 nuclis existents, el més poblat avui és Santa Ponça (10.413 hab.) seguit per Palmanova (6.492 hab.), Son Ferrer (5.976 hab.), Magaluf (4.301 hab.) i Peguera (3.871 hab.) (Fig. 9).

En el període 2000-2017 tots els nuclis, tret de sa Porrassa i Portals Nous, han guanyat població, essent especialment importants, en valors absoluts, els increments de Santa Ponça (+3.179 hab.), Palmanova (+2.099 hab.) i Son Ferrer (1.855 hab.), malgrat en termes percentuals els increments sobre la població preexistent el 2000 assenyalin Sol de Mallorca (+148 %) i Badia de Palma (110 %) com els de major creixement en termes relatius (Fig. 10).

2.2. COMPOSICIÓ PER ORÍGENS I NACIONALITAT DE LA POBLACIÓ CALVIANERA

Els residents a Calvià el 2017 eren 49.063 persones, distribuïdes, com acabam de veure, entre els diferents nuclis. Una dada que resulta rellevant per comprendre el canvi profund que es va operant en el municipi des dels anys 60 és analitzar la composició de la població segons el lloc de naixement (Fig. 11). El padró revela que només un 12,3 % dels residents (6.017 hab.) han nascut a Calvià (un 31,5 % dels nascuts a Balears).

Paral·lelament, els nascuts a la Península (13.395) són avui un 27,3 % dels residents, mentre que els nascuts a l’estranger (16.573) superen el 33 % del total. Els diferents substrats demogràfics, com veiem, s’han anat superposant, de manera que actualment no només viuen més persones a Calvià sinó que el conjunt social que configuren és radicalment distint al que va veure sorgir el turisme. Cal destacar que, des del 2000, Calvià ha atret població d’altres municipis de Balears i també població estrangera, que conformen, com hem vist, una part important de la població activa ocupada.

La composició per nacionalitats, que no coincideix exactament amb la del lloc de naixement, posa de

Figura 10. Distribució de la població en els nuclis de Calvià (2000, 2015 i 2017).

Font: elaboració personal a partir del Nomenclator-Padró d’habitants sèrie contínua. INE 2000, 2015 i 2017.

000101

(SES) 2.610 3.209 3.031 599 23,0 -178 -5,5 421 16,1 000201 BADIA DE PALMA 406 853 853 447 110,1 0 0,0 447 110,1 000301 CALVIÀ 1.836 2.259 2.541 423 23,0 282 12,5 705 38,4 000401 CAPDELLÀ (ES) 809 968 997 159 19,7 29 3,0 188 23,2 000501 COSTA DE LA CALMA 895 1.525 1.470 630 70,4 -55 -3,6 575 64,2 000601 COSTA D'EN BLANES 1.862 1.918 1.902 56 3,0 -16 -0,8 40 2,1 000701 MAGALUF 3.822 4.279 4.301 457 12,0 22 0,5 479 12,5 000801 PEGUERA 3.255 3.907 3.871 652 20,0 -36 -0,9 616 18,9 000901 PALMANOVA 4.393 6.558 6.492 2.165 49,3 -66 -1,0 2.099 47,8 001001 PORRASSA (SA) 119 114 101 -5 -4,2 -13 -11,4 -18 -15,1 001101 PORTALS NOUS 2.169 2.356 2.158 187 8,6 -198 -8,4 -11 -0,5 001201 SANTA PONÇA 7.234 10.940 10.413 3.706 51,2 -527 -4,8 3.179 43,9 001301 CASTELL DE BENDINAT 340 464 402 124 36,5 -62 -13,4 62 18,2 001401 GALATZÓ 1.322 1.592 1.586 270 20,4 -6 -0,4 264 20,0 001501 PORTALS VELLS 24 34 38 10 41,7 4 11,8 14 58,3 001601 SOL DE MALLORCA 265 720 658 455 171,7 -62 -8,6 393 148,3 001701 SON FERRER 4.121 5.886 5.976 1.765 42,8 90 1,5 1.855 45,0 001801 TORO (EL) 1.643 2.347 2.273 704 42,8 -74 -3,2 630 38,3 Total 37.125 49.929 49.063 12.804 34,5 -866 -1,7 11.938 32,2

Figura 11. Composició de la població per lloc de naixement.

Font: Padró municipal d’habitants.

07011-CALVIÀ

Figura 12. Composició de la població per nacionalitat i grans grups d’edat 2017.

manifest que els estrangers majors de 65 anys només representen un 12 % del total d’estrangers del municipi i que el gruix d’edats se situa entre els 16 i els 64 anys (73 %) (Fig. 12). Això ha de fer matisar la idea que el municipi s’ha convertit en una destinació de jubilats estrangers. Contràriament, la població estrangera majoritàriament treballa i contribueix a la dinàmica demogràfica del municipi. La població menor de 16 anys és majoritàriament de nacionalitat espanyola (un 17 % dels prop de 33.000 residents amb nacionalitat espanyola), però, dins el conjunt de persones amb nacionalitat estrangera, els menors de 16 anys representen el 15 %, tres punts percentuals més que els majors de 65 anys.

El cens de 2011 ens permet analitzar la composició per nacionalitat dels sis districtes censals en què es troba dividit el municipi (Fig. 14). La població estrangera representa més del 30 % en tots els districtes tret de Son Ferrer (17,4) i Calvià interior (25,85), i assoleix el seu màxim a Cas Català - Illetes (41 %) i Santa Ponça (39,4 %). Tot i que la composició actual pot veure’s

modificada, la tendència a la concentració de la població estrangera a la costa és clara, així com també el pes progressiu que va adquirint en el conjunt de nuclis.

3. L’ALLOTJAMENT TURÍSTIC REGLAT, UN EVIDENT PROCÉS DE MILLORA DE L’OFERTA

Tot i que l’oferta d’allotjament del municipi no ha variat substancialment en la darrera dècada, l’anàlisi de l’evolució del nombre d’establiments i places per categories permet comprovar la progressiva transformació que s’està operant en el conjunt de l’oferta. Consideram el període 2004-2017, que és el major interval de dades que ofereix l’IBESTAT per conèixer l’oferta d’establiments i places turístiques desagregada per municipis i tipologies d’establiments. De totes les tipologies contemplades en la classificació, l’oferta de Calvià es concentra fonamentalment en hotels (H), apartaments turístics (AP) i hotels-apartaments (HA). El 2017, aquest conjunt representa el 88,7 % dels establiments i el 98,3 % de les places, unes xifres similars a les del 2004 (86 % dels establiments i 95 % de

Figura 13. Composició per nacionalitat dels districtes de Calvià 2011.

les places) que no poden amagar, això no obstant, l’evident transformació que s’està produint en l’oferta. Des de 2004, s’observa un progressiu transvasament d’establiments i places cap a categories superiors, el que marca una tendència clara cap a un procés de millora de la qualitat. Vegem-ho amb més detall.

3.1. CANVIS EN L’OFERTA TURÍSTICA: NOMBRE D’ESTABLIMENTS I PLACES

L’evolució en el període 2004-2017 de les tres principals tipologies d’establiments turístics existents a Calvià (H, AP i HA) té dos trets característics: d’una banda, la simultània reducció del nombre d’apartaments turístics (AP 31 %) i augment del nombre d’hotels-apartaments (HA 43,5%), i, de l’altra, l’augment de categoria dels establiments, principalment hotelers, de 3 estrelles a 4 estrelles (vid. Fig. 14 i 15).

Pel que fa al nombre de places, tot i que el seu volum global només s’ha incrementat un 0,18 %, presenta canvis significatius entre les distintes tipologies i categories. La major reducció de places s’ha produït en la tipologia d’apartaments turístics

Figura

Son Caliu.

Figura 16. Places hoteleres per categoria (H).2004-2017 (%/places H total).

Meliá Calviá Beach, Magaluf.

(AP), amb una minva de 4.438 places (-34,8 %) que s’ha vist compensada amb 4.152 noves places hoteleres de superior categoria (+12,2 %) i 1.990 places en hotels-apartaments (HA) (+19,8 %).

Pel seu volum, sens dubte el canvi més significatiu és el registrat en la planta hotelera, ja que suposa la desaparició del 54 % de les places ofertes en hotels de 2 estrelles (1.599 places) i el 47 % de les places en hotels de 3 estrelles (9.454 places), mentre que des de 2004 han augmentat en 13.284 (un 132 %) el nombre de places ofertes en hotels de 4 estrelles, sense desconsiderar les places de 4 estrelles superior i 5 estrelles afegides (1.244 i 1.340 places respectivament) (vid. Fig. 16).

Tot plegat, per la banda de l’oferta d’allotjament reglada, és indubtable la inversió que s’està fent en millorar la qualitat de l’oferta, conseqüència tant del canvi de model pel qual ha apostat el sector turístic com de les restriccions legals que progressivament s’han anat imposant per part de l’Administració pública a l’augment de l’oferta reglada. El canvi és especialment notori a Magaluf, un nucli que ha començat a revertir el seu procés de degradació tant de l’oferta com del tipus de turisme que aquesta atreu (turisme de gatera, etc.).

4. L’ALLOTJAMENT TURÍSTIC EN HABITATGES, UN FENOMEN ESPERABLE

De forma paral·lela al conjunt de mesures reguladores de l’urbanisme, en senti ampli, que ha aprovat el Govern de les Illes Balears8 en el darrers vint anys, les quals han pretès aconseguir un desenvolupament sostenible del territori i harmonitzar el benestar de la població i el seu desenvolupament econòmic amb la protecció dels recursos naturals, ha irromput de forma abrupta i creixent des de 2010 una nova modalitat d’allotjament turístic consistent a fer estades turístiques en habitatges particulars (ETH). El fenomen no ha estat casual sinó fruit de la convergència de diversos factors que cal explicar. De la banda de la demanda, com assenyala l’informe FEVITUR (2018), hem de considerar: la inestabilitat política de les destinacions competidores, que ha reorientat el flux turístic cap a la Mediterrània occidental, en especial cap a la costa peninsular espanyola i balear; una forta estacionalitat durant la temporada alta (RAMIS, 2016), que afavoreix la concentració temporal de la demanda i, en conseqüència, una plena ocupació de l’oferta d’allotjament reglat durant el seu moment més àlgid. L’allotjament turístic en habitatges ha permès, doncs, absorbir aquest creixement conjun-

tural de la demanda sense gairebé restar ocupació a l’oferta tradicional. Altrament, les plataformes digitals han contribuït decisivament al fenomen, facilitant que persones particulars comercialitzessin els seus propis habitatges d’una forma ràpida i senzilla. Però aquesta nova modalitat d’allotjament, que sembla voler posar fi a l’habitual segregació d’usos residencials i turístics i que està donant lloc a fortes controvèrsies entre els distints agents econòmics i socials, no hagués pogut créixer de forma tan ràpida i extensiva si no hagués existit el factor decisiu, que és l’altís-

(8) Consideram aquí la legislació sobre directrius d’ordenació territorial, sobre l’ordenació i usos del sòl, sobre el sòl rústic, sobre el règim urbanístic de les àrees naturals d’especial protecció, sobre turisme, etc., a més de l’aplec de normes que de forma urgent han aprovat mesures relatives a infraestructures, equipaments, obtenció de sòl per habitatge públic, moratòries urbanístiques fins a arribar a la comercialització d’estades turístiques en habitatges. Pot consultar-se la compilació de Mariano Peral (2018).

Magaluf és un nucli que ha començat a revertir el seu procés de degradació tant de l’oferta com del tipus de turisme que aquesta atreu

Figura 17. Proporció d’habitatge principal i no principal a Calvià i Mallorca (2001 i 2011).

Font: elaboració personal a partir del Cens de Població i Habitatge 2001 i 2011.

Figura 18. Estimació de població en l’escenari d’ocupació dels habitatges secundaris i buits com a principals. Calvià i Mallorca 2001 i 2011.

39,80

60,20 51,90 48,10

62,48 37,52

74,22 25,78

80 70 60 50 40 30 20 10 0 2001 Calvià 2011 Calvià 2001 Mallorca 2011 Mallorca

CENS DE POBLACIÓ I HABITATGE 2001 I 2011

2001 CALVIÀ 2011 CALVIÀ 2001 MALLORCA 2011MALLORCA

Població 38.841 52.451 676.516 858.765 Increment de població si NP fossin HP 48.849 38.374 310.304 272.535 Població final (estimació de 2,5 persona/llar NP) 87.690 90.825 986.820 1.131.300 Total Habitatges 35.076 36.330 394.728 452.520

Habitatges Principals (HP) 13.959 18.855 246.617 335.870 No principals NP 21.117 17.475 148.111 116.640

Habitatges secundaris (HS) 15.078 12.960 71.765 60.995 Habitatges buits (HB) 4.795 4.515 65.554 55.645 Altres 1.244 10.792

sim nombre d’habitatges construïts que romanen buits (HB) o ocupats només temporalment com a segones residències (2R).

L’estudi de la distribució espacial dels habitatges principals (HP) i no principals (NP) només pot fer-se de forma desagregada a través dels dos darrers Censos de Població i Habitatge (2001 i 2011). Les xifres pel municipi de Calvià no poden ser més reveladores (Fig. 17). El 2001, un 60,2 % dels habitatges familiars del municipi no tenien ús principal (15.078 ús 2R i 4.795 eren buits HB), una relació només superada per Andratx (63,5%), Alcúdia (62,3%) i Santanyí (60,8%). Si haguessin estat ocupats com a habitatge principal de forma permanent, a una ràtio de 2,5 habi-

tants/habitatge, la població del municipi hagués crescut un 55%, i hagués passat de 38.841 hab. a 87.690 hab. (Fig. 18).

Pel que fa a Mallorca, igualment els 148.111 habitatges no principals (NP) disponibles permetien ja el 2001 albergar un total de 986.820 persones a l’illa, una xifra que a data 1 de gener de 2018 encara no s’ha assolit (907.108 hab.). A Calvià, el creixement demogràfic registrat durant una dècada va obligar a donar ús principal a un important volum d’habitatges, de manera que, malgrat el 2011 el nombre total d’habitatges familiars no havia augmentat molt (un 3,6% entre 2001 i 2011), els d’ús familiar havien crescut a Calvià un 35% a conseqüència del

canvi d’ús d’habitatges secundaris a principals (+17%). L’existència, doncs, d’un estoc d’habitatges familiars, construïts per ser ocupats de forma permanent que romanen buits o ocupats només ocasionalment per persones que tenen el seu habitatge familiar en un altre lloc, ha facilitat la seva inclusió en el mercat de lloguer. El fet que existeixi una alta correlació entre els municipis amb major nombre d’habitatges no principals (NP) i ofertes d’estades turístiques en habitatges (ETH) obliga a concloure que el lloguer vacacional afecta més els habitatges NP que els prèviament habitats de forma permanent (FEVITUR, 2018 p.92). Segons dades de FEVITUR (2018) el nombre d’ETH ofertes a Calvià el 2017 és de 1.244, un 3,5% sobre

el volum total d’habitatges familiars del municipi i un 16,38 % inferior a les existents el 2016 (1.529)9. Amb un parc d’habitatges familiars construït i no utilitzat com a residència habitual de 17.475 l’any 2011, veritablement, el marge potencial d’ETH és encara altíssim, tot i que s’ha reduït respecte del 2001 (NP=21.117).

Si analitzem la distribució dels habitatges familiars per tipologies (HP, HS i HB) i seccions estadístiques (a partir del cens 2011), correlacionant el nombre d’habitatges de cada tipologia amb el nombre de residents per nacionalitat, obtenim: que les correlacions més altes es donen entre residents de nacionalitat espanyola i habitatges principals (0,70); entre residents estrangers i habitatges no principals (0,85) i entre residents estrangers i habitatges secundaris (0,78), la qual cosa indica que en les seccions en les quals la presència de residents espanyols supera el 70 % (Son Ferrer, el Toro, Calvià vila, Galatzó) els habitatges principals són majoritaris (hi ha pocs habitatges buits o segones residències). Contràriament, les seccions en les quals els residents estrangers superen el 30 % (Santa Ponça, Sol de Mallorca, Son Caliu, Torrenova, Illetes i Palmanova) són alhora les que concentren el major nombre d’habitatges no principals (secunda-

ris i segones residències). Fixem-nos que aquesta correlació espacial no significa que els propietaris dels immobles buits o emprats com a segona residència siguin estrangers, tan sols que hi ha una correlació espacial entre la presència d’uns i d’altres. És obvi que seria necessari conèixer amb més profunditat el règim de propietat dels habitatges familiars i les seves característiques. L’existència d’un elevat nombre de segones residències només indica que els nuclis de Calvià resulten atractius per a un bon nombre de persones, no necessàriament residents en el municipi però sí a Espanya, que les han adquirides10

5. CALVIÀ EN EL FUTUR

Aquesta succinta radiografia d’algunes de les variables més importants pel que fa a la realitat sociodemogràfica del municipi assenyalen per als propers anys algunes tendències que han de considerar-se a l’hora de pensar en el futur del municipi. Una d’aquestes tendències és el progressiu canvi en la composició social dels residents a Calvià, entre els quals es redueix la presència d’espanyols nascuts fora de les Illes en favor tant dels nascuts a l’estranger com en altres indrets de Balears, la qual cosa obligarà a adoptar mesures que facilitin la cohesió social d’aquest dos col·lectius. Una

altra tendència clau és l’augment de població major de 65 anys que residirà en el municipi, que, a més de generar un descens de potencials efectius entre la població en edat activa resident, acreixeran les demandes de serveis i d’equipaments socials per als majors en unes dècades. L’anàlisi de la població activa ocupada i de la distribució dels usos dels habitatges familiars posen l’accent en l’efecte centrípet que té l’activitat turística en l’atracció de treballadors no residents en el municipi, mentre, simultàniament, l’oferta d’immobles familiars construïts faciliten l’adquisició d’habitatges a persones també externes al municipi que o bé es converteixen en nous residents, o bé es vinculen al municipi per segona residència. Aquesta dinàmica sociodemogràfica genera una mobilitat molt alta dins Calvià i en les vies de connexió amb l’àrea metropolitana de Palma, que concentren, a més, les que es dirigeixen cap a la costa occidental (Andratx, fonamentalment). Com hem vist, sembla imprescindible que Calvià pugui gestionar adequadament la mobilitat generada per la població resident i vinculada per treball, estudis i segona residència, però també un conjunt d’equipaments i serveis d’abast metropolità (educatius, sociosanitaris, etc.). El Consorci de Transport de Mallorca11 hauria de preveure necessàriament l’especificitat del municipi en el con-

(9) La normativa sobre ETH aprovada pel Govern de les Illes Balears el 2017 va significar la baixa de 770 places turístiques, essent Calvià el municipi que n’encapçalà la llista (62 %): 180 places a Santa Ponça, 90 places a Son Caliu, 79 a Peguera i 43 a Magaluf..

(10) Les dades del Cens de Població proven que només computen les persones amb residència permanent a Espanya (independentment del seu origen o nacionalitat) i que els habitatges secundaris són el resultat de computar el nombre d’habitatges que algun resident a Espanya ha declarat que fa servir com a 2R, a banda del seu habitatge principal. Són excloses, per tant, les persones que posseeixin immobles a Espanya però no hi resideixin de forma permanent.

(11) D’acord amb la Llei 8/2006, de 14 de juny, de creació del Consorci de Transports de Mallorca, el CTM té les competències per planificar, ordenar i gestionar els serveis de transport públic regular de viatgers.

Sol Wave House, Magaluf

junt de l’àrea metropolitana de Palma, sense oblidar que la planificació del transport no pot resoldre tots els problemes derivats d’altres polítiques sectorials que no han considerat prèviament les demandes de mobilitat que generarien o la manca d’una ordenació territorial que veritablement les integri atenent a la variable fonamental, que és la població i la seva forma de vida.

Un darrer repte del futur és la integració de la zona costanera amb l’interior del municipi. La consolidació d’una estructura urbana polinuclear, concentrada en nuclis ubicats a la costa que no tenen correspondència amb nuclis interiors que permetin la interconnexió entre si, afavoreix l’existència d’un ampli territori municipal de gran valor paisatgístic i patrimonial que encara roman insuficientment conegut. Aprofundir les investigacions relacionades amb el patrimoni arqueològic, industrial i cultural del municipi i fomentar el coneixement i l’ús dels seus itineraris culturals, en especial la Ruta de Pedra en Sec GR221 i d’altres que haurien de desenvolupar-se, permetrien reconciliar el municipi amb la seva pròpia història. Recorre novament terres de pedra i garriga que un temps foren font d’una important riquesa agrícola i forestal, corregir la narració mítica dels orígens del turisme en el municipi apropant-la millor a la que va ser la seva realitat econòmica, obrera i comercial, són tasques pendents que l’Administració pública hauria d’impulsar. Calvià, a Mallorca, però també Eivissa vila, són possiblement els municipis que millor reflecteixen el que succeirà molt probablement en altres indrets de les Illes en un futur. Els canvis qualitatius i la millora de l’oferta turística que està impulsant el sector hoteler tradicional, l’augment creixent de la població estrangera resident o el viciós cercle de construcció-compra-venda com a mecanisme d’enriquiment, per no parlar dels riscos naturals que comporta la manca de gestió dels espais agroforestals (incendis) o una deficient gestió dels recursos hídrics, obliguen a considerar Calvià com un laboratori de futur, que cal estudiar amb molta més profunditat per extreure lliçons que tard o d’hora haurem d’aprendre tots.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

BARCELÓ PONS , B. (2000) «Història del Turisme a Mallorca». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 50, Vol. XV, p. 31-54, Barcelona.

COLL RAMIS , M.A. (2016). Análisis socio-espacial de la estacionalidad turística en Mallorca. Tesi doctoral. Programa de doctorat en Geografia. Universitat de les Illes Balears, Palma, p. 468.

El Financiero. «Ferrocarril de Palma a Andratx y un metropolitano en Palma», Segunda época del Hispano-americano, Madrid, 4 juny 1920, Any XX, núm. 1001.

FEVITUR (2018). El impacto de la comercialización de las estancias turísticas en viviendas (ETH) sobre las islas Baleares Federación Española de Asociaciones de Viviendas y Apartamentos Turísticos, Barcelona.

GARCÍAS , G.; VERD, S. (1986) Calvià, del verde al azul. Ajuntament de Calvià, Col·lecció «Garballó», núm. 2, p. 203.

MANERA ERBINA , C. (1988). «Mallorca y el comercio con América, 1730-1830. Por una recapitulación general». Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (BSAL), 44, p. 239-272.

MANERA ERBINA , C. (1990) «Resistir i créixer. Canvi econòmic i classes socials a la Mallorca del segle XVIII». Randa, núm. 26, p. 7-83.

MANERA ERBINA , C. (2001). Història del creixement econòmic a Mallorca, Lleonard Muntaner Editor, Palma.

MANERA , C.; MOREY, A.; MOLINA , R. (2015). «La fixació d’uns indicadors de sostenibilitat per a l’economia turística: la profunditat cronològica de la Història Econòmica». Treball per a l’Agència Balear de Turisme.

MARIMÓN, A. (2008). «Ascens i destrucció de l’esquerra calvianera». Diari de Balears, 16 de setembre de 2008.

MARIMÓN, A. (2008). «La Mallorca d’esquerres: el cas de Calvià». Diari de Balears, 9 de setembre de 2008.

MARINERO PERAL , A. M. (compilador) (2018). Código de Urbanismo de las Islas Baleares, Col·lecció «Codis electrònics». BOE http://www.boe.es/legislacion/codigo.

MONLAU, José (1877). Tratado de olivicultura o del cultivo de olivo y de la obtención del aceite. Palma de Mallorca, Tipografia de Pedro J. Gelabert.

MOREY, A.; Molina, R. ( 2016) «El retroceso del olivar en las Baleares: un itinerario a contracorriente de la evolución española (1800-1960)» Historia Agraria, 68 p. 71-101.

MUNTANER I MARIANO, Ll. (1980) «El turisme a Calvià abans de la Guerra Civil (1930-36)». Treballs de Geografia núm. 37, p. 7-20.

OLIVER AGUILÓ, M. (2016) Població vinculada i residència als municipis de Mallorca. La influència de l’activitat turística . Treball Fi de Màster (Màster Anàlisi, Planificació i Gestió en Àrees Litorals). UIB. Departament de Geografia.

Plan General de Calvià (2017) Documento inicial estratégico. Avance 2017.

PISTRVC (2017) Pla Insular de Serveis de Transports Regular de Viatgers per carretera de Mallorca, Consell Insular de Mallorca. BOIB núm. 108, de 2 de setembre de 2017.

PETRUS BEY, J. M. (2016) «Anàlisi territorial del poblament recent a les Illes Balears (2000-2015)». Jornades d’Estudis Locals d’Inca, 7-42.

ROSSELLÓ VERGER , V.M. (1981) «Canvis de propietat i parcel·lacions al camp mallorquí entre els segles XIX-XX». Randa, núm. 12 (Barcelona, Curial), PS. 19-60.

SALVÀ TOMÀS , P. (1983) «L’estructura de la propietat a la Serra de Tramuntana de l’illa de Mallorca 1862-63» Estudis d’Història Agrària núm. 6, 157-186.

SEGUÍ LLINÁS , M. (1989) «Impacto del turismo litoral sobre los núcleos del interior: Calvià y Capdellà, en el municipio de Calvià», A: Entorn, Calvià: Ajuntament de Calvià, núm. 2, p. 51-60.

SUÁREZ, M (2008) El moviment obrer a Calvià (1923-1936), Lleonard Muntaner Editor, p. 200.

VIVES REUS , A. (2012) Calvià en l’època contemporània . Departament de Patrimoni. Ajuntament de Calvià. Grup d’Estudi de la Cultura, la Societat i la Política al Món Contemporani (UIB).

Entrevista amb

Isabel Moreno, biòloga marina

«ME GUSTARÍA VER LOS HOTELES DE CALVIÀ 500 METROS MÁS ADENTRO Y ESCALONADOS, NO CON LOS MÁS ALTOS CERCA DEL MAR»

Isabel Moreno Castillo, (Londres, 1939). Catedràtica jubilada. Va estudiar biologia a la Universitat de Santiago de Compostel·la. La seva vida acadèmica ha passat per diverses universitats fins que va arribar a la de les Balears. De família d’exiliats, el pare era professor d’Oxford. Allà els intel·lectuals espanyols feien pinya: el pintor Gregorio Prieto, el poeta Cernuda, Eduardo Panero... La primera persona que li va assenyalar a un mapa on era Mallorca va ser el lingüista Joan Mascaró Fornés: «Era un hombre bajito, amable, que hablaba catalán con mi madre. Me marcó. Quién me iba a decir que yo me casaría con un mallorquín, y que acabaría viviendo aquí!».

Va arribar a Espanya el 1950, als 11 anys, un xoc, perquè Espanya comparat amb Anglaterra li semblava el tercer món. Recorda Cambridge i els bombardejos de Londres, on els seus pares treballaven per a la BBC. Va patir les circumstàncies de la guerra: haver de dur màscara de gas, sentir les sirenes dels avions, anar al refugi... I la gran festa del fi de la Segona Guerra Mundial, quan tenia cinc anys. Pensava en com poder posar pau a tot allò, no entenia les raons dels adults, i encara ara no les entén.

La vida, assegura, ha estat un anar i tornar, mai no l’han feta sentir del lloc on vivia, el que li ha configurat un caràcter fort. Malgrat tot, al final de l’entrevista es confessa d’un lloc, del mar, de la Mediterrània.

Deis en el llibre Otros mundos. Aventuras y desventuras de una bióloga inquieta que intentau fer les coses a «my way». És fàcil fer-ho així com a dona?

Como mujer no es fácil. Aprendí de mi madre, que si te equivocas que sea con tu propio criterio. Ella funcionó así. El hecho de hacer una cosa no quiere decir que lo hagas siempre como el resto, tampoco que lo tengas que hacer todo diferente. Por suerte siempre he tenido una tribu detrás, mis nueve hermanos y mis padres, esto me ha ayudado mucho. Somos una familia muy dispersa y numerosa que nos reunimos cada año. Nuestra familia funciona porque no nos hemos entrometido en la vida de los otros. Todos nos hemos ayudado, nos sentimos una piña.

La biologia té molts d’àmbits, per què la marina?

No lo sé. Tenía cinco años cuando vi el mar en Brighton. Era como un río, pero sin la otra orilla. Y luego a los diez, cuando cruzamos el canal de La Mancha. Empecé a estudiar a los invertebrados marinos… y luego me fui a Liverpool a estudiar biología marina.

Heu tengut alguna experiència com a dona que hagi posat fre a les vostres inquietuds investigadores com a biòloga marina?

En 1961, en España, cuando acabé la carrera me negaron ir a un laboratorio para trabajar de voluntaria. Me ofrecieron hacer de secretaria. Luego un profesor me dijo que lo mío era la universidad, y por ahí tiré. También he recibido puyas de compañeros que criticaban que me presentara a oposiciones si ya tenía a mi marido que trabajaba. Como directora de departamento también tuve la sensación de tener que demostrar continuamente que trabajaba bien.

De la vostra trajectòria professional, de què n’estau més orgullosa? De las semillas que he sembrado con la enseñanza, son muchas. Y encontrarme por la calle con alumnos, me encanta. Además he dado clase en los últimos siete años en la universidad para mayores, gente ávida de conocimiento, sobre todo mujeres, disfrutan. He sido más enseñante que investigadora, das más de ti. Ahora hago trabajo voluntario. Estoy en la junta directiva d’Amics de la Terra. No soy muy de acción, pero creo que es necesaria. También colaboro con la Fundación Palma Aquarium y soy socia de Greenpeace, Oceana, y socia de todo lo posible.

Quina tasca vàreu desenvolupar com a membre del Consell Científic assessor del Pla Costaner Integral de Calvià?

Lo mío era la costa. Se hizo primero un trabajo de observación para medir la importancia de todos los indicadores ambientales. Y luego se explicó el plan de gestión. Se logró que la gente de todo tipo se involucrara en la Agenda Local 21, estábamos codo con codo. Algunas iniciativas se pusieron en marcha, por ejemplo se tiraron varios hoteles, y verlo para mí fue poder creer en la política.

Quin valors té la costa de Calvià?

La costa de Calvià ha mejorado bastante, por ejemplo con el Paseo Calvià, porque quitó mucha gente de al lado del mar. Sacó de la costa a gente que quería pasear. No tiene que haber demasiados usos en un mismo sitio. La costa es para los bañistas. A mí me gusta mucho Cala Fornells. Mi marido y yo íbamos mucho después de dar clase, cuando nuestros hijos ya eran mayores. Llegábamos a casa totalmente relajados.

Com us hagués agradat que fos la costa de Calvià la primera vegada que la vàreu veure?

Me gustaría ver los hoteles de Calvià 500 m más adentro y escalonados, no con los más altos cerca del mar, porque esto afecta a la entrada de la brisa marina. ¡Es un disparate! Además, si hay que aprovechar el sol, los hoteles no pueden dar sombra a la playa.

De quina destinació n’hauríem d’aprendre, pel que fa a les qüestions de gestió mediambiental? De la Polinesia francesa. Me dio mucha envidia. Todos los hoteles están muy escondidos. Es lujo, por el sol y la arena, por los colores, las condiciones del mar... no por las instalaciones. Si esto se hubiera hecho en Mallorca! Da mucho miedo que en lugares como Puket, en Tailandia, y otros del tercer mundo, se estén balearizando.

Quin impacte podem evitar i quin és ja irrecuperable? Hay algunas cosas irrecuperables, cosas que han afectado a las corrientes costeras. Por ejemplo, naturalmente el mar lleva arena a la playa, pero con los cambios en el litoral se necesita traer arena de fuera. Si empezamos a mover arena... no tiene sentido, va a quedar encima de la pradera de posidonia, y la va a ahogar. La posidonia es el fondo que sujeta la arena, que favorece la transparencia del mar, entre otras cosas. La posidonia necesita luz y puede morirse por arena. Esperamos que con la ley de protección de posidonia se vigile más, con drones o con prismáticos, y que los clubes náuticos conciencien a sus usuarios sobre cómo se tiene que tratar el mar. Si te gusta el mar, no puedes estropearlo. Lo que hacemos aquí afecta por todo, en el mar el agua va y viene. El mar es un continuum. De la guerra del Golfo Pérsico llegaron vertidos al mar Báltico. En el arco sur mediterráneo no tienen infraestructura de gestión medioambiental como en el norte, y nuestro mar es muy cerrado por el estrecho. Jacques Costeau dijo en un congreso en Palma que el Mediterráneo se muere.

Quina actitud pot prendre un calvianer per ser més sostenible en referència a la mar? Reducir el consumo de plástico y exigir a los tomadores de decisiones que las aguas de lluvia no vayan a parar a la depuradora. Tienen que estar separadas.

Isabel Moreno a una de les seves platges preferides, cala Fornells.

Los clubes náuticos tienen que concienciar a sus usuarios sobre cómo se tiene que tratar el mar

Tenim molts de grumers i també hi ha carabelles portugueses, per què?

Hemos intervenido mucho en el mar, hemos roto el equilibrio del ecosistema mediterráneo.

Los plásticos, los vertidos, etc. La calidad del agua es peor y tenemos especies que llegan y que antes no lo hacían. Faltan depredadores como las tortugas, que no tienen playas donde desovar o se enganchan a los palangres.

Què opinau del peix de piscifactoria?

En principio es una buena idea, porque el pescado es un gran alimento, pero lo que pasa es que el sistema de alimentación no es el adecuado. Hay que tener en cuenta que a muchos peces se les dan antibióticos, y eso puede provocar un desequilibrio cuando el agua que se tira de las piscifactoria no está lo suficientemente depurada.

Què podríem aprendre els humans dels animals i de la gent de la mar?

Bueno, muchísmimo. Por una parte, utilizar los recursos con cabeza. Un pez no matará más que lo que va a comer. Un animal no estropeará su entorno. Los animales marinos tienen mucha capacidad de aprovechar los recursos, sin desperdiciar nada. Es una economía perfecta. ¡Y lo juguetones que son! Cada vez que veo una ballena, me parece increíble que aún existan estos animales. ¿Y cuando ves los surtidores? Me fascinan que sean tan enormes y tan tiernas. Incluso los lobos marinos son juguetones, es un poderío usado sin usar. Son fuertes. De los marineros se puede aprender el valor de la experiencia y de los pescadores, que saben mucho de lo suyo, pero no saben que lo saben.

A la mar, val més anar amb homes o amb dones?

Pues no lo sé, en general tengo buen trato y me interesa la gente. Los hombres son más directos. En el buque de investigación del CSIC Hespérides, de tripulación militar, se iba a trabajar, y la autoridad en un barco es fundamental. Los chicos de la Armada fueron muy interesantes, y por ser mujer quizás, o por ser gorda, me hacían confesiones. Además en un barco te tienes que llevar bien. En el comedor, te sientas en el hueco que encuentras y no puedes ser borde. Yo lo que hago es llevar un diario, y cuando te llevas mal con un compañero, pues lo viertes en el diario y se te pasa.

El coneixement dels ecosistemes per part d’una biòloga és contradictori amb la petjada ecològica que suposa viatjar?

Sí, me lo he planteado. Uno piensa en lo que te enriquece, que la experiencia sirve para poder aplicarlo, creo que merece la pena. Los viajes enriquecen la mente, siempre he empujado a mis alumnos a viajar, a ver mundo de otra manera. Quizás vuelves y te gusta más lo tuyo, pero con criterio. Cuando vamos a otros países, pues hay que salir del grupo, meterte, ver y vivir, siempre procurando ir en bicicle-

ta, o motocicleta... Hay que tener relación con los locales, evidentemente, hablar con otra gente, las ventajas, los inconvenientes... te integras. La verdad, hay que viajar, no son los paisajes, sino los ojos que miran, como lo interiorizas. Me encantaron las Seychelles, donde sólo puedes ir a 60 km/h y disfrutas del paisaje.

El millor viatge de la vostra vida? La Antártida, he estado tres veces. ¡Lo que he vivido yo! Esas extensiones sin ver nada en la Antártida, una libertad! Antes no había teléfonos y solo ocasionalmente se enviaba un fax. Era como un viaje a tu interior. Avisé incluso que si le pasaba algo a mi madre que no me dijeran nada. Rompes con todo lo conocido y duradero. Además estás muy ocupada. Es impresionante. Salí de un día de turno y me apoyé en una puerta y pensé: «¡Por favor, que no pase nada más!» Vi todo tipo de animales, pesca, paisajes fabulosos... Tuve como un síndrome de Stendhal. El mar nos da una sensación de poderío, y con todo su poderío te da sensación de placidez, te envuelve. Es una sensación de arrope muy poderosa. Era bello e interesante. Mis diarios eran densos y largos. Soy muy emotiva y viví muchas sensaciones y emociones, lo disfruté a tope.

Balears, Mediterrània, crisi de refugiats... la mar ens uneix?

Balears no existe, el Mediterráneo sí. Hay una serie de cosas en común difíciles de definir. Es una manera de pensar, de ver las cosas, quizás demasiada tranquilidad... yo ya me siento mediterránea. La crisis de los refugiados es una cosa tristísima, que no acabo de entender, son personas, mujeres, hombres, niños! No sé cómo se puede resolver. Inglaterra nos acogió a mí y a mi familia, un país como debe ser acoge. Pero en España, con el paro que hay... y hay tantas personas... es tremendo. Es un tema que me enciende, sobre todo la incapacidad para hacer algo.

Las aguas de lluvia no tienen que ir a parar a una depuradora. Si las pluviales van al mar va bien, pero no las aguas usadas. Tienen que ir separadas

Entrevista amb

Xavier Pastor, activista

«CAL AMPLIAR LES RESERVES MARINES DE CALVIÀ. LA DEL TORO ÉS LA MILLOR DE TOTA LA MEDITERRÀNIA»

avier Pastor Gràcia (El Terreno, Palma, 1950), biòleg marí. Va estudiar a la Universitat de Barcelona i va fer feina per a l’Institut Espanyol d’Oceanografia, a Greenpeace, a MarVia a l’Amèrica Central i a OCEANA. Fins on ha arribat a l’arbre genealògic, des del seu rebesavi, els homes de la família han estat lligats a la mar, a la marina militar. Diu que ell ha sortit marí de pau, tot i que és una accepció discutible.

Viu a Cas Català, al carrer que fa partió amb Palma, es va casar fa dos anys amb una dona, no té fills. Un moment clau de la seva vida va ser quan el 1982-83 va deixar la feina de funcionari i va passar ser activista a Greenpeace per fer-hi feina professional: «Ho vaig fer perquè necessitava il·lusió, volia impactar en la política pesquera. Ara la política és fins i tot de perseguir els mateixos pirates espanyols». Ara, ja jubilat, tenia ganes de llevar-se les responsabilitats de damunt, i gaudeix d’una vida més tranquil·la entre Mallorca i Montana (EUA). Tot i així, continua lligat als temes marins de les Balears, amb el GOB (Grup d’Ornitologia Balear), amb Greenpeace o amb Terra Ferida. «D’allò que n’estic més orgullós és que he tengut molta sort de crear grans, bons i eficients equips als llocs on he fet feina».

Sabem el paper que ha tengut la mar en la vostra vida professional, i en la vida personal?

Està tan mesclat que és difícil. He resistit tota la vida aquesta tendència mallorquina que quan t’agrada la mar et compres una barqueta. Ni parlar-ne! Les complicacions de manteniment, etc., no m’ho podia permetre. No som un tio que pensi a fer una volta amb la barqueta. Gairebé no naveg des que no ho faig per temes professionals. Encara, això sí, som sensible als recursos pesquers, a la sostenibilitat des d’un punt científic.

Quin valor patrimonial té la mar?

Qualsevol zona del planeta que alberga una gran biodiversitat és fonamental tant per al planeta com per a l’espècie humana, que és una busca. Tota la biodiversi-

tat ajuda que el planeta funcioni i que es produeixin un processos normals de substitució d’espècies o de captures entre les espècies. L’absorció del CO2 que actualment fan els oceans està frenant el canvi climàtic, però té una capacitat limitada. La mar s’està acidificant, CO2 i aigua fan àcid carbònic, i la mar de manera ràpida s’està convertint amb àcida, el que significa que els animals que necessiten carbonat càlcic (els de closca interna i externa, i coralls) s’està notant que estan fent les closques no tan gruixades com cal.

Hi ha molts de fronts oberts en relació amb el medi ambient, per què la mar? Jo vaig començar a estudiar biologia arrossegat per Rodríguez de la Fuente, era animaler i tenia també admiració per Jordi Sabater Pi, el qual va descobrir en Floquet de

Neu i que coneixia Dian Fossey (en qui es va basar la pel·lícula Goril·les en la boira i que va ser assassinada a Rwanda) i Jane Goodall (primatòloga experta en ximpanzés). A mi m’interessava l’etologia, la branca de la zoologia que estudia el comportament dels animals, i era el que volia fer, però vaig venir a Mallorca i, com que també m’agradava en Cousteau, i vaig veure la possibilitat d’una beca, bé ser «alumne lliure», que era fer unes pràctiques a l’oceanogràfic, on hi havia en Miquel Massutí, en Miquel Duran... No era exactament etologia, però era actiu...: sortir amb els vaixells, prendre mostres..., feina de camp.

Quines esperances teniu dipositades en el Museu de la Mar a Mallorca? Mon pare, en Javier Pastor, era practicant de la Marina i va plantejar un museu marítim. En els seus darrers anys de vida deia «Yo ya no me creo nada». Em sap molt de greu perquè se’n va anar a la tomba sense veure-ho i sense cap esperança. Ell, des de molt jove, embarcat al Juan Sebastián Elcano, era modelista naval, feia reproduccions d’embarcacions en miniatura. Va ser extraordinari des del punt de vista de fer reproduccions de vaixells històrics, era un gran perfeccionista. Aquí, quan es va muntar el Consell General Interinsular, es va desmuntar el Museu Marítim que hi havia al Consolat de la Mar, i se’n va fer un inventari. Als anys vuitanta semblava que ho cedirien a Ses Voltes, un lloc ideal, ja que hi ha sales on hi cabrien barques en sec i al Parc de la Mar hi podria haver vaixells flotants. Contínuament es comentaven llocs on es faria: a l’antiga Comandància de Marina, a la Transmediterrània, la torre de Peraires, al far de Portopí..., en fi. Jo continuu en contacte amb l’Associació d’Amics del Museu Marítim i ells continuen amb molta de força. Sembla que ara pot tornar a Ses Voltes. Ja ho veurem! Com diria ell, «yo ya no me creo nada». Mon pare va lluitar i treballar amb els Amics del Museu Marítim per poder tornar a muntar-lo. Jo crec que l’actual director de l’Associació, Manolo Gómez, coneix bé el tema, i hi està al darrera, és com el delfí de mon pare.

L’amor a la mar es practica sense respecte?

No m’agrada generalitzar, però el maltractament a la mar va en paral·lel al de la terra, i el litoral és el que més rep, i a Calvià més encara. Culturalment no hi ha un sentiment d’amor a la terra i a la mar. Hi ha grups i moviments des dels anys setanta organitzats, com la Societat d’Història Natural o artistes, que han tengut sensibilitat científica i ecologista. Jo som net de Titto Cittadini, de l’escola de Pollença, que als anys cinquanta ja es desesperava per la destrucció del paisatge. Hi ha hagut intel·lectuals, però com a poble en general, els mallorquins i els eivissencs –els menorquins no tant– hem cercat el benefici immediat. Hem estat unes illes pobres, però ja no ho som.

L’atracció de viure devora el mar, de navegar, és incompatible amb la seva preservació? Res és més ecologista que ser pobre? Si es massifica sí, el problema que passa en aquestes illes des de fa trenta anys és la massificació. Quin mal fa la meva barqueta, un volantí, pescar quatre serrans i tirar l’àncora? Quin mal fa un cotxe aparcat sobre una duna? Però si són milers, sí fan mal. Si ets pobre, l’impacte que pots causar és menor. El pobre no fa més impacte perquè no pot, potser sense consciència. Som unes illes amb enveges, misèries pròpies de les illes de la Mediterrània, a excepció de Còrsega, probablement perquè tenen un grup terrorista.

En la vostra etapa de Greenpeace, com us organitzàveu per poder assaltar grans vaixells i per atreure l’atenció mediàtica? No hi havia telèfons mòbils, un dels primers a tenir-ne varen ser a Greenpeace,

un trasto en bandolera que valia mig milió de pessetes i hi podies parlar amb periodistes. Érem molt avançats tecnològicament, empràvem el tèlex via satèl·lit, eren missatges molt curts. Teníem molts de mitjans, sobretot des de l’enfonsament del Rainbow Warrior i la mort de Fernando Pereira, que va projectar Greenpeace a tot el món. També vàrem veure néixer el fax, estàvem molt organitzats en la metodologia, després la gent a l’àmbit individual era més hippy. Llavors érem nosaltres, hi havia WWF, i poc més. Ara hi ha milers d’entitats. Nosaltres teníem 5 milions de socis que pagaven uns equivalents a 50 €/any, i teníem set barques i podíem adquirir tecnologia amb certa facilitat. Els membres de Greenpeace actius estàvem molt disposats a ser agafats, empresonats, jutjats..., hi havia molta d’implicació personal, sentíem un suport de la població molt gran que avui dia no existeix.

S’està duent una bona política de gestió mediambiental respecte a la mar? En algunes coses sí que hem millorat. Al principi, Greenpeace anava a Cartagena, Huelva, Tarragona..., i mostràvem canonades d’empresa que abocaven a la mar. Les tapàvem i rebentaven, i així es veien obligats a reduir la producció. Amb aquelles fotos, la gent es va adonar del que passava i la comunitat internacional va començar a posar en efecte les convencions internacionals i resolucions, com la balenera. Són fites importants, en els quals el periodisme també ha contribuït. Ara, amb tanta massificació, encara que avancem amb normativa, sempre quedes endarrere. Pots aconseguir que un cotxe emeti menys CO2, però ja no és un cotxe, són 20 cotxes.

Els membres de Greenpeace actius estàvem molt disposats a ser agafats, empresonats, jutjats..., hi havia molta d’implicació personal, sentíem un suport de la població molt gran que avui dia no existeix

Quins avanços de cost zero es podrien dur a terme i quins són urgents?

Cal ampliar les reserves marines de Calvià, perquè la del Toro és la millor de tota la Mediterrània, per raons de corrents i perquè està ben gestionada. Té un gran èxit biològic. Hi ha una decisió de l’Ajuntament de Calvià d’unir les dues reserves marines amb Cala Figuera, multiplicaria per 10 la mida i seria la part marina de la protecció terrestre de Rafalbetx. Fins i tot té el suport de l’Associació d’hotelers! Només afectaria els pescadors esportius, i clar, quan prens una decisió de protecció sempre afecta algú. Però s’està acabant la legislatura i res... Aquesta decisió està traslladada al Govern de les Illes Balears. En tenen constància el conseller de Medi Ambient, Vicenç Vidal, i el cap de servei de recursos marins, Antoni Grau. M’agradaria que es fes, va ser una de les darreres iniciatives que vaig fer amb OCEANA, i seria una reserva fantàstica.

Què opinau de posar límits al nombre de creuers que arriben a les nostres costes com demana el GOB?

Em sembla molt bé, el normal seria que demanassin que no arribassin creuers. A Alaska, per exemple, estava prohibida l’entrada de creuers que no complissin certa normativa mediambiental. Ports de les Balears també ho podria exigir. A OCEANA, hi havia una campanya que no anava sobre saturació de ports, sinó sobre el tractament de residus i les emissions de CO2. La companyia Royal Caribbean, que era la més grossa, va garantir per escrit que tots els nous bucs es farien amb criteris mediambientals i que els bucs que ja funcionaven, quan passassin

per les drassanes, els actualitzarien. En tot cas, per molt que contaminin menys, no és suficient si s’augmenta el nombre de creuers que arriben.

L’activisme serveix per a alguna cosa?

Allò que ha fet el GOB, que ha fet Greenpeace, OCEANA..., hi va haver 1015 anys de feina inicial que crec que si no l’haguéssim fet Mallorca seria una illa completament diferent d’allò que som. Molts de salvem, salvem, salvem,... varen crear una atmosfera de protecció que ha fet caure governs, l’activisme ha servit i serveix.

Heu pensat mai ficar-vos activament en política?

Hi va haver un moment confós, quan hi va haver el PSOE que va agafar en Garzón, a mi em varen festejar un poquet per a la política nacional. No em va interessar gens. Crec que la independència és important, som d’esquerres, però mai he estat content amb el 100 % de les

esquerres. Crec que no sobreviuria en la política. Jo he estat molt lliure, ha estat una de les benediccions de la meva feina. Potser perquè era cap, però sempre he fet el que he volgut.

Quina part de Calvià us agrada més?

A mi m’agrada la part de Malgrat i el Toro, perquè són àrees marines protegides i sobretot si s’allarga a Rafalbetx, que gràcies als militars s’ha preservat prou bé i no es va urbanitzar. Té molt de valor ecològic i paisatgístic. Des del punt de vista personal, tenc molta d’estimació a la platja de la Buguenvíl·lia, una petita platja urbana, m’agrada el xibiu i anar-hi a menjar qualque cosa, a saludar na Lisa, una dona danesa que fa feina allà.

És possible compensar el mal que hem fet a la Mediterrània?

Quan deixes en pau una zona marina, es recupera bastant bé, sempre que no l’hagis deixat arrasada. Hi ha exemples com el Toro, Cabrera..., la recuperació és ràpida, a partir de 5 anys en la biodiversitat i en l’estoc de peixos. El tema dels plàstics a la mar també s’ha de combatre. Estaria bé que es prohibissin els plats i tassons d’un sol ús tal com es preveu en el Pla de Residus, i que hi hagués aquest tipus de màquines que hi ha a Escandinàvia per quan recicles vidre, que se’t compensa d’alguna manera, amb monedes per exemple.

Diuen que la mar és traïdora, però..., pot tenir sentit de l’humor?

Crec que la mar fa forat i tapa. Alguns animals, els cetacis, tenen juguera, però la mar..., poques bromes. Ella no traeix, ets tu qui et fiques a la mar. Traïdora no és. La mar paga la pena.

Molts de salvem, salvem, salvem,... varen crear una atmosfera de protecció que ha fet caure governs, l’activisme ha servit i serveix

Xavier Pastor contempla a la reserva marina del Toro.

Proposta d’Oceana d’ampliació de l’àrea de reserves marines.

Entrevista amb Joan Mario

Rebassa,

mestre d’aixa «A CADA PORT HI HAURIA D’HAVER AMARRAMENTS DE FRANC PER A BARQUES DE FUSTA TRADICIONALS»

oan Mario Rebassa Fiol (Palma, 1966) va estudiar fins al COU (Curs d’Orientació Universitària) i el 1992 formà part de la segona promoció de mestres d’aixa al moll comercial de Palma. Comprar un llaüt d’uns 6 m a un mestre d’aixa pot costar uns 30.000 €, sense tenir en compte ni el motor ni l’IVA. Al mercat, es comercialitzen models estandarditzats de fibra que surten entre un 5 i un 10 % més barats que els fets tradicionalment amb fusta.

J

La curiositat per la professió de mestre d’aixa no li ve de família, però tenia clar que volia fer feina a l’aire lliure. Gairebé ha vist la mar cada dia, perquè encara que se’n vagi de viatge sempre mira cap a la costa, perquè li encanta mirar la mar.

Quines característiques tenen les embarcacions mallorquines en comparació amb la resta?

El llaüt, el bot, la pastera, el gusi…, podríem dir que són les pròpies d’aquí. A la resta de la Mediterrània hi ha embarcacions molts semblants al llaüt, el que canvia són les tècniques de construcció. Llevat del disseny o la bellesa que cada mestre li pugui donar, el tipus de construcció té característiques pròpies, que estan millor. Per exemple, hi ha una peça, un tauló que va de proa a popa, on totes les posts moren i on el folre va clavat i que és a la banda de la quilla. Per tant, aquesta part és totalment independent, pot estar a fora, es pot rompre i no hi entraria aigua. A les embarcacions que es fan al litoral peninsular les posts moren damunt la quilla, de manera que va calafatat entre la quilla i la post, i per tant és

un sistema menys segur. Hem de pensar que antigament la gent a Mallorca vivia de la mar, i el fet de tenir una barca de fusta era una necessitat per a molta de gent perquè hi anava a fer feina. Ara com ara és lleure, simplement, per això totes les barques de fusta es moren, perquè ja no es mantenen com es feia anys enrere. Abans, cada pescador s’arreglava la barca, tenien més vida.

Per què vos vàreu formar com a mestre d’aixa? Sempre m’ha agradat punyir, ja de jovenet teníem un llaüt, primer a Can Pastilla, i després al Toro. Aquí m’ajuntava per Pasqua amb un parell d’amics i amb 14 anys ja pintàvem, o anàvem a arreglar qualque cosa. Més endavant vaig sentir que hi havia una escola de mestres d’aixa, ho trobava una idea maca poder dissenyar, construir i navegar amb una barca, és una cosa agraïda.

Quins són els trets d’estil de vida d’un mestre d’aixa? Tant de bo em pogués dedicar només a llaüts o a barques de fusta! Tenc tantes feines diferents i barques, i que no totes són de fusta… En un dia normal vas al taller a preparar les peces i a tallar, però després tot el material te l’has d’endur al moll on hi ha l’embarcació. Segons la drassana que tenguis, si tens espai, te’n pots endur l’embarcació i tenir-la a cobro i que tot estigui eixut, i amb la maquinària a devora, i després tornes l’embarcació cap a la mar. Aquest hivern vaig tenir un botet de 5 m. El risc que té ser mestre d’aixa és quedar-se sense feina, com en moltes altres feines. Els riscos físics són martellades cada dos per tres, talls…, fins que arriba un moment que ja ni te’n tems. I alerta

Joan Mario Rebassa en el Port de Santa Ponça.

amb les eines mecàniques: el sinfín (serra de cinta), la cepilla, s’estupi…, hi ha accidents, i de vegades et surt una peça escopida i que et pot pegar. Són els mals de les feines manuals. Tot i així, més mal m’he fet jo botant a una barca que no amb les eines.

Quines han estat les vostres principals fites professionals?

Entorn del 2010 vaig iniciar un projecte de construcció d’un llaüt tradicional fet amb un sistema de motlles, que he acabat fa pocs anys. M’interessa un sistema de construcció basat en la modelació, pel qual es poden fer barques de fusta totes encolades, i no s’ha de calafatar. Té un acabat totalment diferent al d’una embarcació tradicional. Ho he mostrat per diverses fires, però hi ha poca il·lusió per voler una barca de fusta, pensen que és molta de despesa i molt de manteniment. També vaig construir una llanxeta de 5 metres, «de senyor», clàssica com les Riva de James Bond, i amb el mestre Pau Ferrer –juntament amb l’Escola de Disseny de les Illes Balears– vàrem fer un projecte nàutic. Era una embarcació petita, de 3 metres, que amb un kit, cadascú se’n podia fer un a ca seva per sortir a navegar, però Comandància Marítima ho va tirar enrere. Mentrestant, a Barcelona, sí que es va comercialitzar un projecte molt semblant. Amb els anys la meva tasca s’ha desenvolupat molt més a restaurar embarcacions.

Quin paper creis que hauria de tenir avui el mossatge?

El mossatge és gent que comença, jove…, i avui les coses han canviades, no és com abans, que n’aprenies directament d’un mestre. Avui es formen a l’escola de mestres d’aixa i ja podria dir que s’ha fet el mossatge allà dedins, que poden sortir prou preparats. Avui per avui no pots agafar un al·lot i pagar-li tres duros, li has de fer un contracte i pagaries més a la seguretat social que no a ell. Si ets autònom el que t’importa és anar a treure feines. El mossatge ha canviat i és de les escoles.

Qui s’ha preocupat més per al foment d’aquest ofici?

Els mateixos mestres d’aixa que tenien ganes de donar a conèixer la feina, no n’hi ha més. Perquè en qualque actuació del Consell, sobretot en la legislatura passada, varen deixar els mestres quasi sense feina. Varen fomentar que tots els que tenien una barca per adobar es posassin en contacte amb el Consell i que l’escola de Mestres d’Aixa els ho arreglava de franc. Els propietaris únicament havien de pagar el material. La consellera d’aquell moment deia que era l’única manera que els al·lots de l’escola no estiguessin aturats. No té sentit treure una nova fornada de mestres d’aixa al carrer i després llevar-los el pa. Un és mestre d’aixa perquè li agrada l’ofici, no és fer feina amb barques, és amb barques de fusta. Tots volem fer barques noves i reparar no tant. Se’n fan poques avui dia. (Mira al port de Santa Ponça i n’assenyala dues). La gent el que vol és una embarcació que en arribar a port li doni una manguerada i no saber-ne res pus.

Amb el mestre Pau Ferrer i l’Escola de Disseny de les Illes Balears vàrem fer un projecte nàutic: una embarcació de 3 metres, que cadascú es podia fer a casa seva per sortir a navegar. Comandància Marítima ho va tirar enrere

Hi ha dones mestres d’aixa?

N’hi havia una que jo conexia, d’una fornada anterior a la meva, però no li sortien feines, potser perquè desconfiaven i altres coses que també va tenir. I ho va deixar. No sé per què no n’hi ha, a mi m’és ben igual, no ho sé, potser no els agrada. No és una feina feixuga, la pot aguantar qualsevol. Potser que els antics propietaris de barques desconfiaven d’una mestra d’aixa i que per això no li passassin la feina.

Quins canvis han sofert les peticions d’embarcacions en els darrers anys? La fusta pot sobreviure al plàstic? Bàsicament és que van a coses de llanxes de fibra, pneumàtiques, qualque llaüt de fibra. Qui

compra una barca de fusta és perquè qualcú no la vol i la ven, i l’altre la compra per dos duros, la pinta i la posa en regla. Barques noves..., té un cost, molt de manteniment. Tot i així la fusta encara aguanta, ja veurem quant ho farà el plàstic! A més, cada barca de fusta és exclusiva, les de plàstic són clons. La meva barca darrera està feta amb motlles amb fred, que té poc manteniment, però la pots personalitzar totalment, sobretot a l’interior.

De qui hauríem d’aprendre en la valoració del nostre patrimoni marítim?

Bona pregunta (he, he!). Aquí sembla que esperen a perdre les coses per valorar-les. Hi ha patrimoni marítim mallorquí ja irrecuperable, com els pailebots, que circulen per altres països, de propietaris particulars o que funcionen com a xàrters. Aquí sembla que fan nosa. Mira, La Balear es va poder salvar. I quantes barques tenen els Amics del Museu Marítim a les coves de Bellver? És un grup de persones interessades en el patrimoni i que intenta durant anys anar-lo salvant, tot i les pegues de Capitania Marítima, que no els permet fer alguns canvis. Moltes de barques de pescadors no les poden vendre ni traspassar, ni canviar la matrícula, les han de xapar per la meitat. Podrien ser de lleure o una altra cosa… Capitania Marítima és un bon os. A Anglaterra, França…, allà els agrada molt navegar a vela amb barques de fusta. Allà hi ha més interès tant de la població com per cuidar el patrimoni. I nosaltres, quants d’anys fa que no tenim Museu Marítim? Com pot ésser que una illa que ha viscut tota la vida de la mar no tenguem un museu de tot el que bravejam! Diuen que tenim seu, però ja ho veurem!

Qui són els millors mestres d’aixa?

Desgraciadament ja molts de mestres se n’han anat, han estat gent major. Hi ha un grapat de joves que han sortit de les escoles, i hi ha fills de mestres, com en Joan Cifre a Portocolom, que tenen una drassana molt important. A la banda d’Alcúdia, en Bennàssar… Hi ha moltes de drassanes petites. A Palma ja tot és gran, i tot està en mans estrangeres. A Calvià…, un mestre d’aixa es moriria de gana.

Cada barca de fusta és exclusiva, les de plàstic són clons. La meva barca darrera està feta amb motlles en fred, que té poc manteniment. La pots personalitzar, sobretot a l’interior

Quina iniciativa vos agradaria que es posàs en marxa a Calvià respecte de les embarcacions?

He, he! Aquí tots els ports estan orientats al que veus, en el sentit que a les barques de fusta no les estimen tampoc, gens. A cada port hi hauria d’haver amarraments de franc per a barques de fusta tradicional que estiguessin mantingudes en bones condicions. Seria evitar una despesa que la podries reinvertir damunt la barca.

Quins valors té la costa per a la navegació?

L’únic tros verd que conec és el de Rafalbetx, que té uns valors importants, paisatgístics i faunístics. Jo visc al Toro perquè hi passava els estius i allà vaig conèixer la meva dona. Abans teníem una barca, però amb tantes ampliacions que han fet del port i els preus que posen engeguen la gent. Abans, al port del Toro, no Port Adriano, fèiem venir un camió per agafar-la i nosaltres arreglar-la, però ara té uns preus! Tot aquí està orientat a vaixells grossos, els dona més profit un de gros que cinc de petits.

Heu viscut la construcció de Port Adriano, quina opinió en teniu? He estat sempre en contra de les ampliacions. Quan fas una ampliació duu més barques més grosses, i venen més empreses a fer feina, i quan la feina davalla et lleven la feina a tu, perquè són més potents. Tenim saturació i anam a un desastre total. Algunes empreses de xàrter ja no volen navegar a l’estiu, diuen que són els pitjors mesos, que està saturat, no pots fondejar on vulguis i tenir intimitat. Crec que la política de tots els partits és créixer, i la solució és deixar de créixer i voler tornar enrere. Cada vegada som més… Fa més de 20 anys jo vaig sentir la paraula sostre poblacional, i no se n’ha sentit parlar pus. Al contrari, aquí la gent ve a fer feina. I hi ha feina perquè hi ha més gent. Som mercenaris, comerciants totals, potser els menorquins s’estimen una mica més. Venem la padrina per guanyar quatre doblers, només estimam el nostre redolet. Entre nosaltres no ens ajuntam, com els catalans que s’estimem més, nosaltres som més individualistes.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS

Entrevista amb

Laura Quetglas, paddle surfista

«EN MALLORCA TIENES PARA PRACTICAR

TODAS LAS DISCIPLINAS. TIENES OLAS, LO TIENES TODO…»

Laura Quetglas García (Palma, 1983), té estudis de batxillerat i és entrenadora nacional de diversos esports. Durant 15 anys va treballar a l’hoteleria com a directora d’esdeveniments i com a maître, i organitzadora d’esdeveniments, com ara noces. Després va provar l’stand up paddle (SUP), que és anar dreta damunt una taula de surf i remar. Volia dedicar-se a l’esport. Té un palmarès prou llarg, tant en competicions autonòmiques com estatals i internacionals.

Assegura que les fites que s’havia marcat a la vida ja les ha aconseguides, que és superfeliç i afortunada. S’aixeca cada matí sense maldecaps i se’n va a fer feina a Mar Balear, diu que no pot demanar res més. I de les fites esportives, diu que s’aniran acomplint. Resident del municipi, viu ara al Toro i s’ha comprat fa poc una casa a Santa Ponça, que li donaran d’aquí a dos anys.

Per què vos vàreu iniciar en el món de la competició de la planxa de rem (paddle surf)? Havíeu pensat mai que estaríeu tant de temps dreta i tan a prop de la mar?

Empecé a remar y todo iba bien, iba evolucionando. Nos juntamos un grupo de gente, entrenábamos en el agua y luego también en tierra, físico, pero a pasarlo bien como el que se va a hacer crossfit (ejercicios variados ejecutados a alta intensidad). Hicieron un campeonato de

2017

Campiona de Balears 2017

1r lloc Cervera de Buitrago, Madrid. Copa d’Espanya

1r lloc Port Adriano Sup race Mallorca. Copa d’Espanya Campiona d’Espanya llarga distància. Galícia Campiona d’Espanya Beach Race. Galícia 2016

1r lloc SUPatló Palma

1r lloc 12’6 elit, NOJA SUP extrem

1r lloc SETUBAL (PORTUGAL) Prova de l’Eurotur

Campiona d’Espanya de Flat Water 2016 Campiona d’Espanya Open Water 2016

Subcampiona d’Espanya. Cursa tècnica 2016

3r lloc llarga distància ISA World Fiji 2016

3r lloc a Port Adriano SUP Race (Mallorca). Prova de l’Eurotour

3r lloc a Bilbao World SUP Challenge. Prova de l’Eurotour

Baleares, el primero, y con el grupo y el entrenador, quedé primera y fuimos al de España. Todo empezó a funcionar, todo era muy nuevo, quedé segunda. A partir de eso, todo fue solo. Sabes qué pasa, siempre he buscado el mar, desde pequeñita mi padre me dio mucho mar, playa, barca, íbamos mucho a Sant Elm, Can Barbarà y veraneábamos en sa Rápita

Em podeu relatar la primera cursa a les Malgrat? Antes salíamos a entrenar desde Peguera, y veíamos las Malgrat como inalcanzables. En la Vuelta en las fiestas del Rei En Jaume fuimos, y yo decía ¿cómo voy a llegar desde Santa Ponça? Es una carrera popular preciosa, es un paraíso.

Què és el més difícil de la planxa de rem?

La cabeza es lo más importante, en un larga distancia, es un deporte muy duro, no se valora cómo se tendría que valorar, te exige muchísimo. Si tienes una buena pretemporada a nivel físico, ya sabes a lo que vas, pero la mente juega mucho porque exiges mucho al cuerpo. Me he encontrado alguna situación dura, en esos días que hay un viento de 20km/h u olas, y te sacan al agua igual, vale que remes, pero influyen otros factores.

Com veis el futur d’aquesta disciplina esportiva?

Va solo, vamos a más, ahora lo bueno que tenemos es que ahora hay mucha base, en Mar Balear somos uno de los pioneros del deporte base. Los chicos de aquí tienen una suerte increíble, ya que el puerto nos ayuda muchísimo. Son unos 40, y algunos están aquí desde los 7 años. Hay más chicas que chicos, en proporción 60-40 o incluso 70-30.

He vist a fotos que de vegades us fan córrer sobre l’arena. Per què? Sí, tenemos varias modalidades. Están las de larga distancia, entre varios puntos. Luego las carreras técnicas, con unas boyas en las rompientes de las olas, subes a un desmarque, e intentas bajar surfeando de pie encima de la tabla, carrera en playa y vuelves. Te pone el corazón a cien, me gusta mucho porque la gente lo ve desde la playa, es muy emocionante. Se juntan todos los bañistas, y como deportistas nos gusta tener público.

Quant de temps fa que feis feina a Mar Balear?

Es la séptima temporada, decidí dejar el trabajo que tenía en hostelería y con mis socios llevamos los de stand up paddle y kayaks, entrenamos todo el año, y hay usuarios de 7 años a 50.

Què és el que més es demana a una escola com Mar Balear, pionera en alguns ensenyaments de la mar?

Stand up paddle es lo que más se solicita, llega el verano y la gente quiere remar, a todo el mundo le gusta. En inverno es una maravilla, en Port Adriano remamos todo el año, nos gusta el downwind (a sotaviento) a favor de ola y a favor de viento. Nos movemos por todo, con remolque.

L’stand up paddle és elitista?

Elitista… cualquiera no se lo puede permitir. Hay material de segunda mano, y no es fácil que todos los chavales tengan tabla, ha sido

complicado, cosa de años. A mí una marca me da cada año tabla, y yo las cedo al club, no hago reventa de material, si no, no tendrían tablas para competir. Es difícil decir a un padre, tu hijo va a hacer stand up paddle y le dices que tiene que gastar 4.000 € para una pala y un remo, y te dicen: cómo? Cuando crecen 17 y 19 años intentamos encontrar material de segunda mano. Tenemos apoyo de la administración, pero la ayuda es pequeña porque es un deporte caro.

Què s’ha de treballar per al triomf?

A ver, tu físico, hay que entrenar todo, también la mente, a estar delante, atrás, y humildad, y que esto es un sueño que viven pocos, que hay que disfrutar y vivir al máximo. Hay que exprimirlo, todo pasa, y no hay que verlo como una lamentación.

«Esfuérzate al máximo una y otra vez. No cedas ni un centímetro hasta que no suene la bocina final». La cultura de l’esforç funciona? Sí, funciona la cultura del esfuerzo. Hay que trabajar la precompetición, el estar ahí, visualizar la carrera, todo, colocarte mentalmente ahí adelante, es lo único que te va ayudar. No por ser mujer supone un esfuerzo extra. Participé en PalmaDona 2018, fue una buena experiencia porque vi que soy afortunada como deportista, estoy contenta porque soy mujer y recibo mil ayudas, no he tenido problemas. Lo he tenido que buscar, estoy con Iberostar y gracias a ellos estoy cumpliendo mis sueños y cada año uno más.

Com s’aconsegueix aquesta actitud?

Siempre he intentado ser resolutiva para mí, y a veces busco ayuda para los chavales, hay que moverse. Eso de no podemos, de no hay presupuesto…, no. A mí me han inculcado esta actitud en casa, es lo que he visto.

Quin és el principal ensenyament que hem d’aprendre de la mar? Estamos en un momento en que la gente no lo cuida, y menos en verano. Tenemos que concienciar más a la gente que alquila chárters (alquiler de embarcaciones con o sin patrón). Yo que cada día salgo con la barca, encontramos una cantidad de basura que es ¡alucinante! Todos queremos aguas cristalinas y si no lo cuidamos… El otro día entraba toda la basura en el puerto. Tendría que haber campañas entre los turistas de la Bahía de Palma, y es que más de uno vacía donde no toca, y el uno por el otro…

Laura Quetglas en competició.

Soy afortunada como deportista, estoy contenta porque soy mujer y recibo mil ayudas, no he tenido problemas

Com pensau que es podrien corregir aquestes diferències de valoració entre la competició femenina i la d’al·lots?

Este año ha habido un paso muy, muy grande, se ha avanzado algo en el stand up paddle del tour europeo, en Carolina del Norte y en Hawai. Se han igualado el importe económico de los premios. Los 3 primeros y las 3 primeras ganan lo mismo. Es verdad que se premia a los 6 primeros hombres y a las 3 primeras mujeres, pero eso va a cambiar el año que viene, seguro. Nosotras tenemos en nuestro deporte una pelea porque salimos un minuto o dos después que ellos y tenemos el problema que estamos en la cola de ellos, que los pillamos en las boyas. El año que viene creo que se va a hacer diferente. Hay conciencia y hay apoyo, hay cambios, se busca mejorar para nosotras, todo está cambiando y lleva un buen ritmo.

Aconsellau a les al·lotes que remin?

Me gustaría que hubiera más chicas, fuera ya del resultadismo y todo eso, que se animasen a competir, que estuviéramos en la línea de salida. El paddle lo puedes hacer todo el año, para estar en forma es espectacular, se implica todo el cuerpo. Más chicas en el agua, en el deporte, y en la competición, que también educa mucho. Es un deporte que te da paz, sales a remar y te olvidas de todo, solos tú y el mar, es perfecto.

Per què falta lideratge femení als esports?

Excepto en gimnasia rítmica y sincronizada, pues es lo que hay, los hombres en estas disciplinas dirán lo mismo, ahí ven lo que se ve en el deporte femenino. Es un buen tema para debatir. Siempre a nosotras en el paddle a nivel nacional y local nos dan visibilidad, aunque nos podrían dar un poco más. En 2016 en el mundial de Fidji gané medalla de bronce en larga distancia y costó que se reconociera un poco. Les cuesta un poco a las administraciones, claro, el fútbol, el basket, el tenis…

És un mite que les dones són més col·laboratives i menys jerarquitzades? També a la mar?

Podría ser, pero todo eso está cambiando. Las mujeres quieren estar en la línea de salida.

Quin és el vostre somni esportiu?

Mira, casi lo he cumplido este verano pero no ha podido ser por un tema de logística, que es cruzar la isla hawaiana de Molokai hacia Oahu, que son 50 km, pero me ha fallado el barco. El año que viene

iré, me prepararé, todo pasa por algo. Otro de mis sueños es poder compartir con alguno de los chicos del club a nivel internacional en equipo, pero que se den prisa, que el tiempo pasa. Mi sueño siempre ha sido poder vivir de lo que me gusta, y si cambia mi sueño que tenga la misma sensación, que es levantarme con ganas.

L’edat és un impediment per aconseguir els vostres objectius? No impedimento, pero no te voy a negar que cuesta más recuperar entrenos a medida que cumplimos años al día siguiente. Yo entreno con chavales de 14 a 18 años, a su ritmo y a su nivel, ellos están como rosas al día siguiente y yo tengo un uy! o un ay!, solo ese aspecto. También es saber dónde estás y hasta donde te puedes exigir. Este año voy a cumplir 35 y me gustaría seguir compitiendo un par de años más. Puedo y debo.

El títol més complet de dones i la mar es subtitula «Capitanas, corsarias, esposas y rameras», quina opinió en teniu? (Rialles). Bueno, todos tenemos que estar peleando para ir cumpliendo sueños y ser deportistas. No es fácil si tienes una familia, cualquier persona que tenga una responsabilidad… a mi me gustaría no tener que cumplir laboralmente, todo sería más fácil.

Les dones hauríem de dirigir el canvi? Claro que sí, cualquiera, además las mujeres tenemos buena planta de lideresas.

Quina part de la costa mallorquina vos agrada més i per què?

A mí la parte de la costa que más me gusta es la zona del Delta, que es donde he pasado más tiempo con mi familia, la recuerdo con un montón de nostalgia, y eso que aún no la he remado, tengo que hacerlo. Pero, a mí, todo Calvià me tiene enamorada, cuando venimos de travesía desde Sant Elm o desde Portals Vells… es precioso esto.

El lloc més increïble en el qual heu navegat? Per què?

Fidji, es un paraíso, y Hawai, tienen la fama que se merecen. Pero, si tuviera que quedarme con cualquier sitio me quedo con Mallorca, es muy privilegiado, y no lo valoramos. En Mallorca tienes para practicar todas las disciplinas. Tienes olas, lo tienes todo…

El mar o la mar?

La mar es femenina, porque tiene cuerpo propio. Yo le digo a los chicos: «No le tengáis miedo, pero todo el respeto del mundo, porque es autónoma, está y hace lo que quiere». Hay que saber que puede haber un día duro en la mar y que las condiciones pueden cambiar en cualquier momento, la mar tiene nervio.

Si tuviera que quedarme con algún sitio, me quedo con Mallorca, es muy privilegiado y no lo valoramos

Laura Quetglas aprop de l’illa del Toro.

LA POSIDÒNIA GARANTEIX EL VALOR ECOLÒGIC I SOCIAL DE LA COSTA

Per conèixer-la una mica més...

• És una planta, no una alga.

• És endèmica de la mar Mediterrània (només viu aquí!).

• Té flors que solen florir a la tardor. Les famoses «olives de mar» que arriben a la riba són els seus fruits.

• Té una multitud de papers essencials per a la salut dels ecosistemes. Per exemple, com a «guarderia» d’individus juvenils de moltes espècies de peixos.

El nostre litoral atreu milions de turistes d’arreu que troben a Calvià bon clima, diversitat de paisatges, riquesa cultural i qualitat en els serveis. L’impuls d’aquest turisme ha afavorit l’economia. No obstant això, hi ha hagut un deteriorament ambiental que es va palesar a mitjan anys setanta i que va propiciar la creació del Pla d’Acció per a la Mediterrània (MAP), a fi de compatibilitzar el desenvolupament econòmic amb la conservació de la nostra mar. A les darreres dècades, l’ús intensiu i sovint desordenat i desequilibrat, s’ha intensificat en l’entorn costaner, ha fet malbé l’estat ecològic i n’ha minvat la vàlua. A més a més, un dels problemes que ha motivat l’estacionalitat turística és l’excessiva afluència d’embarcacions que fondegen a les zones costaneres en temporada alta, un dels impactes més grans en els ecosistemes i hàbitats marins. Un repte important ara és el manteniment del sistema natural que garanteixi el valor ecològic i social.

L’objectiu general del projecte que engega l’Ajuntament de Calvià és contribuir a la gestió sostenible de la pressió de fondejos sobre les praderies de Posidònia oceànica al nostre municipi. Específicament, es tracta de dur

La submarinista Maria Arcos en un indret de la costa calvianera amb la troballa d’unes restes de l’època romana.

Foto de www.tomasmasia.com

a terme un recompte d’embarcacions fondejades durant la temporada alta als Ametlers, Son Maties, Portals Vells, cala Figuera, Santa Ponça i a cala Fornells. També cal recaptar informació sobre la quantitat, qualitat i densitat de la posidònia, com també de la presència d’espècies invasores a Santa Ponça i a Portals Vells.

Altres punts d’estudi són la investigació documental per a la recopilació d’informació prèvia de les cales d’estudi, i dur a terme una anàlisi DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats) per avaluar la problemàtica posidònia - pressió de fondeig. Així, caldrà fer propostes alternatives d’actuació, gestió i vigilància, sobre la base d’aquesta anàlisi, i proposar un pla d’acció a les alternatives de gestió.

L’inventari ambiental s’escindeix en tres subapartats: medi físic, biològic i socioeconòmic.

• Al medi físic es recapten dades climatològiques, geofísiques, d’onatge i dinàmica litoral del municipi de Calvià, posant especial èmfasi a les zones de Santa Ponça i de Portals Vells.

• Al medi biològic s’exposen en línies generals la biodiversitat marina, la d’hàbitats i d’ecosistemes presents, per concretar el model d’hàbitat de més importància a la costa calvianera, com ara les praderies de posidònia oceànica.

• Al medi socioeconòmic s’analitza l’evolució de la població, nuclis urbans, ocupació i activitat econòmica, on s’emfatitza l’activitat del sector nàutic.

ANTECEDENTS

A les Balears el coneixement de l’estat de conservació dels fons marins del litoral és escàs, ja que mai no hi ha hagut una cartografia completa de tota l’àrea marina de la nostra comunitat autònoma. La informació cartogràfica disponible es limita a determinades àrees costaneres i ha estat obtinguda en anys diferents, per la qual cosa una de las primeres coses que cal destacar és l’existència de mancances informatives. Les zones que han estat cartografiades són Lloc d’Importància Comunitària (LIC), i han estat cartografiades gràcies al projecte Life-Posidonia.

Al municipi de Calvià hi ha minsos antecedents quant a estudis marins. En el projecte actual, per a l’avaluació de l’estat de les praderies de posidònia s’han escollit les zones de Santa Ponça i Portals Vells, ja que només s’ha trobat informació prèvia de Santa Ponça, a través de Red Eléctrica España, i del Pla Integral del Litoral de Calvià, que varen estudiar la badia de manera exhaustiva. En el cas de Portals Vells no en tenim cap tipus d’informació, però es considera una zona de gran rellevància de valor ecològic per la proximitat amb cala Figuera.

Pel que fa als estudis d’avaluació de pressió de fondeig a la costa, concretament del d’embarcacions al litoral de Calvià, tampoc hi ha cap control ni seguiment de l’evolució en aquest sector.

Santa Ponça.

Portals Vells.

MATERIAL I MÈTODES

Per a l’avaluació de la pressió de fondeig s’ha recomptat el nombre d’embarcacions, l’hora i l’eslora. El recompte s’ha fet dos dies per setmana, un de feiner i l’altre en cap de setmana. En l’avaluació in situ a Santa Ponça i a Portals Vells, s’hi han assignat nou estacions a cada emplaçament, on s’han mesurat la quantitat, qualitat i densitat de les praderies de posidònia. A més de les dades dels descriptors de la praderia de posidònia, també s’ha avaluat si hi ha presència d’algues invasores i de residus a les zones properes on es fan els mesuraments.

DIAGNOSI

En referència a la pressió de fondeig, s’han analitzat i avaluat els valors recopilats. Segons aquesta anàlisi, el nombre més gran d’embarcacions fondejades correspon als mesos de juny, juliol i agost. Les embarcacions de menys de 8 metres d’eslora són el 59 % de les identificades a les cales de la mostra, el 29 % són embarcacions entre 8-14 metres i un 12 % tenen més de 14 metres d’eslora.

A les estacions de manco profunditat de Santa Ponça s’ha determinat que l’estat de la posidònia té una conservació desfavorable-inadequada i desfavorable-dolenta, i que a totes les estacions avalu-

ades a Portals Vells hi ha un estat de conservació de les praderies desfavorable-dolenta en relació amb els valors de densitat global obtinguts en comparació amb els de referència segons fondària. D’altra banda, s’ha determinat la presència d’hàbitat de mata morta de posidònia a la zona central-oest de la cala de Portals Vells, la qual cosa corrobora que hi ha un desequilibri en el sistema litoral-costaner.

Segons els estudis realitzats, es desprèn que no hi ha una única mesura, acció o programa que elimini la dicotomia «posidònia oceànica - fondeig d’embarcacions» sinó que calen diverses iniciatives de lluita des de les perspectives política, biològica, d’enginyeria, social, econòmica i territorial. Totes han de tenir una fita comuna, que és la preservació de l’espècie.

OBJECTIUS GENERALS:

• Actuar en la preservació i protecció de les praderies mitjançant una ordenació o regulació de les zones de fondeig.

• Reduir l’impacte i la pressió dels fondejos lliures, permanents o no, sobre les praderies de posidònia

PROPOSTES I PLA D’ACCIÓ

• Delimitació del perímetre, mitjançant boies d’abalisament, d’àrees de fondeig lliure sobre els fons d’arenes no vegetades i d’arenes mitjanes perquè les embarcacions de fins a 5 m d’eslora puguin fondejar de manera lliure amb els mitjans propis i sense emprar cap tipus de fondeig permanent, sempre segons calat.

• Implantació d’un camp de boies ecològiques sobre les praderies de posidònia oceànica on les embarcacions, per a eslores entre 5 i 26 m, i segons la profunditat de la cala, s’amarrin a les boies superficials i tenguin prohibició total del fondeig de qualsevol altra manera.

• Prohibició, a tota la cala de Santa Ponça, del fondeig d’embarcacions fora de qualsevol de les zones delimitades i habilitades.

PLA DE SENSIBILITZACIÓ

Des del servei de Medi Natural i Urbà de l’Ajuntament de Calvià es duen a terme programes de sensibilització del medi ambient mitjançant educació ambiental. Com per exemple, programes i tallers d’activitats a la costa, com el programa «Acosta’t a la costa» o «Cuida la platja». També es duen a terme jornades de neteja i educació ambiental, emmarcades dins la campanya Let’s Clean Up Europe. També es va dur a terme un concurs de fotografia submarina «Caçasubfoto en apnea».

Mitjançant el Servei de Medi Natural i Urbà, i amb la col·laboració de Creu Roja Illes Balears, cada estiu a Calvià es duu a terme una campanya a diverses platges. A l’estiu del 2018 el pla ha estat de 26 actuacions d’informació i ‘vigilància’ ambiental dos dies per setmana a la platja de Portals Vells, de 17 a 19 h. L’objectiu és conscienciar i informar sobre la normativa d’espais naturals i espècies protegides, amb especial esment a la posidònia oceànica, i s’ofereixen recomanacions a les embarcacions que són a prop de la costa perquè duguin a terme fondejos responsables. Les persones voluntàries de Creu Roja que participen en aquesta campanya empren caiacs, i fan tasques de neteja de la costa i reparteixen material informatiu.

Una altra de les actuacions que es realitzen són els tallers d’educació ambiental. Concretament, a la platja Palmira (Peguera), al Toro, a Santa Ponça, a Son Maties, as Carregador (Palmanova) i a s’Oratori (Portals Nous). En aquests tallers es poden descobrir amb jocs les distintes espècies que hi ha a la costa mediterrània, com també els residus i els efectes que tenen en la natura i la fauna, com afecta les espècies més vulnerables o en perill d’extinció, i a de la pesca.

Per mor de les característiques geogràfiques i de la presència de mata morta, a la zona sud de la cala de Portals Vells, es planteja una àrea marina de protecció (AP) que no només protegeixi aquesta zona sinó que es faci extensiva a la totalitat de la cala.

• Amb motiu del plantejament d’una zona marina d’exclusió de fondeig i amb l’objectiu d’afavorir una regeneració de les praderies de posidònia oceànica, se suggereix que l’àrea pugui restar englobada en la figura de protecció de l’Àrea Marina del cap de cala Figuera (Lloc d’Interès Comunitari, LIC).

• Prohibició del fondeig d’embarcacions de qualsevol tipus, lliure, permanent o amb boia a tot cala Portals Vells. Això no afecta els amarraments interns del port de Portals Vells ni tampoc la navegació de les embarcacions que hi vulguin accedir.

CONCLUSIONS

Santa Ponça i Portals Vells són les zones amb una freqüència més gran d’embarcacions fondejades i on s’ha corroborat la incipient pressió de les embarcacions.

En l’estudi desenvolupat sobre l’avaluació de l’estat de la posidònia a Santa Ponça i a Portals Vells s’ha comprovat, mitjançant el descriptor de densitat global, que a les estacions amb menys fondària de Santa Ponça estan conservades de manera desfavorable-inadequada i desfavorable-dolenta, i que a totes les estacions avaluades a Portals Vells presenten un estat de conservació de les praderies desfavorable-dolenta. Mitjançant el descriptor de cobertura, en el cas de Portals Vells, s’ha determinat la presència d’hàbitat de mata morta de posidònia a la zona central-oest de la cala, la qual cosa confirma que hi ha un desequilibri al sistema litoral-costaner.

De l’anàlisi tècnica es conclou, primer de tot, la necessitat urgent d’un marc que reguli el fondeig lliure d’embarcacions, concretament i exclusiva sobre la posidònia oceànica, una espècie protegida inclosa a la Directiva d’Hàbitats. En segon lloc, la implantació de mesures estructurals de reducció de la pressió sobre els fons mitjançant la utilització d’ancoratges ecològics. Així doncs, la protecció i preservació de l’espècie passa per la implantació de mesures de les administracions competents, en les matèries en qüestió, a través d’acords i plans d’acció conjunts.

Portals Vells.

EL NOU DECRET BALEAR DE CONSERVACIÓ DE LA POSIDÒNIA

Al final de juliol es va aprovar el decret sobre la conservació de la posidònia oceànica a les Illes Balears. La Comunitat Autònoma es converteix així en pionera a Europa pel fet de garantir la conservació d’aquesta planta, tenint en compte que és la que disposa de més superfície de praderies de tot l’Estat, concretament el 50 % del total inventariat. La posidònia, en l’àmbit europeu i estatal, ja està protegida, i la conservació, a través del Decret, es basa en la importància biològica i ecològica, ja que és un dels hàbitats marins més importants;

atès que produeix arena i disminueix l’erosió de les platges, i mitigadora del canvi climàtic, ja que capta CO 2 El Decret prohibeix, sobre posidònia, la pesca d’arrossegament, les extraccions d’àrids, l’abocament de materials dragats i el fondeig incontrolat. Així mateix, s’inclouen dins aquest règim les instal·lacions d’aqüicultura noves, els emissaris submarins nous i obres noves en aquells casos en què la tramitació ambiental corresponent determini que puguin tenir efectes negatius sobre la posidònia. També es regula l’ús que s’ha de fer de les restes de posidònia. Es prohibeix la retirada, la possessió, el transport i l’ús de restes de posidònia morta a les platges naturals sense serveis, amb l’excepció de les pràctiques destinades a usos tradicionals i amb mètodes manuals. En canvi, es pot autoritzar, a les platges naturals amb serveis determinant-ne el mètode i les zones d’extracció d’acord amb les característiques ambientals i geomorfològiques del lloc.

Pel que fa a les platges urbanes, i per raons socioeconòmiques, se’n permet

la retirada seguint el manual de bones pràctiques que recull el mateix Decret. El Decret estableix que la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca ha de cartografiar les praderies de posidònia existents en l’àmbit de les Illes Balears, d’acord amb la millor informació tècnica i científica disponible. Les delimitacions cartogràfiques i la seva catalogació han de ser incorporades a sistemes d’informació accessibles als navegants i al públic en general, i a les cartes nàutiques. El règim sancionador s’estableix per mitjà de la Llei per a la conservació dels espais de rellevància ambiental (LECO) i per la Llei 42/2007, de patrimoni natural i de la biodiversitat. En el primer cas, les sancions poden ser de 100 euros a 450.000, mentre que la normativa estatal recull multes de 100 a 2 milions d’euros. D’altra banda, el Decret també preveu la creació del Fons Posidònia, que es nodrirà de les aportacions que hi facin la Comunitat Autònoma, altres administracions, empreses, associacions, etc., i de les mesures compensatòries d’actuacions que afectin l’hàbitat i l’espècie.

JORNADES DE NETEJA DEL FONS MARÍ

El programa de neteja de fons marins i platges de l’Ajuntament de Calvià es duu a terme a diversos punts de la costa a fi d’eliminar residus. Normalment aquestes tasques es desenvolupen amb la col·laboració de voluntaris de diverses entitats com Ondine, Creu Roja, Conselleria de Medi Ambient, associacions de busseig. Així també, l’avituallament depèn de l’Associació Hotelera de cada zona, com d’hotels i el servei de transport de Calvià 2000 en la recollida de residus. La Fundació per al Foment del Desenvolupament i la Integració (FDI), en col·laboració amb el Servei de Medi Natural i Urbà de l’Ajuntament de Calvià, també

duen a terme jornades de sensibilització i conscienciació de la problemàtica dels residus i els microplàstics en l’entorn natural, una forma d’entendre millor el funcionament del litoral i les conseqüències de no respectar el medi. Bona part dels residus són rebuig, plàstic i vidre.

Sortosament s’incrementa el nombre d’actuacions de neteja a la costa calvianera i al fons marí, que malauradament augmenta el volum de material de rebuig, plàstic i vidre que es retira.

ELS CAPDELLANERS I CALVIANERS EMIGRAREN A CUBA PER FER DE PESCADORS D’ESPONJA

Abans de 1935, sense turisme encara, els joves o havien de fer de pagès o fugir. L’aventura que podia suposar emigrar no era mancada de sacrificis i peripècies, però era la promesa de fer doblers, tornar en haver guanyat 10.000 pessetes i casar-se amb l’al·lota del poble, que no era incompatible amb la que tenien a l’illa caribenya. Els calvianers que es varen embarcar cap a Cuba normalment tenien 18 anys i poc domini de la llengua castellana. Els calvianers que hi arribaven normalment feia poc que havien acabat el servei militar i ja procuraven anar recomanats o tenir algun contacte a l’illa caribenya. I, com tots els emigrants, varen tenir diferent sort. Molts d’ells es dedicaren a una feina de la mar: pescar esponja a Batabanó, l’indret de Cuba amb la colònia més significativa de calvianers, a prop d’un centenar documentats, fins i tot abans que l’illa deixàs de ser província marítima d’ultramar. Els calvianers viatjaven amb una identificació signada pel jutge, el batle o el guàrdia civil, i la condició era no comptar amb antecedents penals ni haver estat processat. Els vaixells cap a l’Havana partien des de Barcelona amb el vaixell de vapor Magallanes per 546,50 pessetes. L’embarcació feia cabotatge a Tarragona, València, Alacant, Màlaga i Cadis. Després també s’aturava a les Canàries i a la República Dominicana abans d’arribar a Cuba. La travessia durava 23 dies i a cada port s’hi estaven 4 o 5 hores. En arribar havien de tenir 30 dòlars americans i algú s’havia de fer càrrec dels desembarcats. Si no tenien qui se’n fes càrrec, eren enviats a una illa, i si ningú no els anava a cercar, o bé eren repatriats o bé enviats on fes falta mà d’obra. En aquest cas, si semblaven dèbils, eren conduïts a la

A Cuba també la diversió era cosa habitual, hi podem reconèixer el sen Geroni, en Biel Figa, en Conilleta. 1917.

selva de Cienfuegos, i si estaven en bona forma, allá, a 60 km de l’Havana. A Batabanó funcionava una barca anomenada «La Balear», propietat d’un calvianer i d’altres dos mallorquins.

El 1929 hi havia més de 300 embarcacions que es dedicaven a pescar esponja, i llogaven mallorquins –bàsicament d’Andratx, Calvià i Banyalbufar– per a aquesta tasca, ja que tenien fama de feiners. Era un indret amb molt de turista dels Estats Units.

A cada vaixell hi pujaven entre 9 i 15 homes, que després es distribuïen en diverses pasteres o, com allà es diu, xalanes, d’uns 60 quilos i fetes de fusta de cedre. S’hi pescava tot l’any amb una palanca d’uns 5 m de llargària. Aquesta feina era, com diu el llibre de Sebastián Plasencia, La emigración calvianense a Cuba, com anar a cercar esclata-sangs, hi havia dies bons i dies

Vaixell per a la pesca de l’esponja en la qual es pot veure Tomeu Pujol (cinquè per l’esquerra) entre d’altres calvianers.

que no ho eren tant. Tota la tripulació guanyava el mateix, del patró al més jove. En cas d’accidents podien acudir a la Clínica Balear, on estaven afiliats tots els mallorquins i hi havia bons metges. Es repeteixen noms de calvianers i capdellaners com Tomeu, Jaume, Joan, Antoni o Josep i llinatges com Balaguer, Vich, Pujol, Amengual o Pallicer. També es repeteixen moltes històries, com el relat de l’enyorança de l’illa de Mallorca, de la família, de voler fugir de la pobresa o del servei militar… És el relat cru de l’emigració de no fa tants d’anys i que possiblement corre en la sang de molts.

DE: PLASENCIA PLASENCIA, Sebastián. La emigración calvianense a Cuba (1860-1960). Col·lecció «Investigació», 2, Ajuntament de Calvià, 2002.

Joan Venys durant la seva estada a Cuba.

JOSEP NOGUEROL

BALL DE MOTS. DE LA VELLA A LA NOVA TOPONÍMIA DE LA COSTA DE CALVIÀ

La zona costanera de Calvià, entesa des de l’autopista cap a la mar, s’ha transformat moltíssim a partir del segle XX. El turisme i la gran quantitat de població que ha vingut d’altres indrets de Mallorca, la Península o l’estranger han forjat una toponímia completament diferent a l’agrària anterior.1

La zona costanera, al segle XIX, eren tres grans possessions– Bendinat, la Porrassa - Santa Ponça i Peguera– que s’anaren segregant. El paisatge actual és ple d’urbanitzacions, carrers, hotels, apartaments, restaurants, botigues... i té molt poc a veure amb el de la primera meitat del segle XX.

Les possessions eren espais tancats, amb poquíssima gent, que coneixia els seus redols, i, per contra, els nuclis turístics són espais oberts i plens de gent, gairebé tota nova, que ignoren completament el passat agrari. La societat preturística era, bàsicament, agrària i mallorquina; l’actual viu del món turístic i ha arribat de tot el món i

parla moltes llengües. Desconeix, per tant, l’activitat agrària anterior i, consegüentment, els topònims també fan referència a un nou ús completament terciari i urbà.

El terme de Calvià, nascut després de la conquesta catalana de 1229 com a espai geogràfic sense cap nucli important de població, se situa entre Palma i Andratx. L’espai físic s’havia mantingut pràcticament inalterat, com a gran part de Mallorca, fins a principis del segle XX, i també la toponímia. Les grans possessions anteriors a la Conquesta i les posteriors segregacions constitueixen l’estructura del terme. El nucli urbà de la Vila sorgeix a l’interior del terme vora l’església de Sant Joan a partir del segle XIV –es Capdellà encara més tard– i l’habitaran petits propietaris que, a poc a poc, van augmentant en nombre i parcel·lacions. Però els calvianers autòctons no coneixien gaire les possessions de la zona costanera, perquè els propietaris solien pertànyer a l’aris-

(1) «Medi ambient i toponímia». Revista Entorn . Ajuntament de Calvià, 1987.

tocràcia urbana, els quals duien els seus amos o majorals d’altres indrets de Mallorca. Per contra, a l’interior del terme els calvianers i capdellaners sí que coneixen molt les possessions i la geografia.

LA NOVA TOPONÍMIA

Potser podríem establir uns certs paral· lelismes entre els topònims agraris, la majoria oblidats a la costa, i els del món turístic, marcat per la seva importància com a referents d’orientació per als nous pobladors: les possessions podrien ser els nuclis turístics i les urbanitzacions; les muntanyes esdevindrien els hotels o apartaments grossos i els turons els hostals més petits; els sementers podrien ser els restaurants i bars de certa anomenada; desprès vendrien els petits topònims, que serien les botigues i d’altres establiments... Els noms de carrers actuals servirien també com a grans indicadors, però sovint són més coneguts entre molts

Antiga punta des Castellot, ara coneguda com punta del Mar.

La platja de Palmira, a Peguera. La gent més antiga encara anomena l’actual platja de la Romana com la «dels Morts», però la majoria de gent nova ja no anomena la primera com la «platja Gran», perquè ara és més petita que la de Palmira a conseqüència de les tones d’arena que s’hi abocaren, ni la segona com «dels Morts», perquè és un nom poc «comercial».

habitants del terme per algun negoci important més que pel seu nom oficial, encara que serveixen d’orientació als forans del terme i als qui hi han arribat més recentment o hi són de pas. Entre els pobladors de la costa de Calvià els referents canvien per grups socials o d’edat i l’arrelament al poble: a Peguera, per exemple, la gent més antiga encara anomena l’actual platja de Torà com la «platja Gran» i la de la Romana com la «dels Morts» (que eren els seus noms tradicionals), però la majoria de gent nova ja no anomena la primera com la «platja Gran», perquè ara és més petita que la de Palmira a conseqüència de les tones d’arena que s’hi abocaren, ni la segona com «dels Morts», perquè és un nom poc «comercial» que ha estat substituït pel de la possessió la Romana, menys pejoratiu i més asèptic.

En aquest treball intentaré exposar breument els grans canvis de topònims que

han afectat la costa de Calvià i em centraré més, quan calgui posar exemples, en la zona de Peguera i de Santa Ponça, que conec millor. A partir dels anys vuitanta vaig fer una investigació oral al llarg del terme per recollir-ne els microtopònims de les possessions d’abans del turisme i parlava amb els amos de possessió, pastors, majorals i pagesos de la zona que m’explicaven el món agrari.2 En les possessions de la costa la majoria dels informadors eren originaris d’altres indrets de Mallorca (sa Cabaneta, Artà, Mancor, Sant Joan, Ariany, Son Servera, Sineu, Marratxí...) i, freqüentment, només coneixien la microtoponímia agrària de la seva possessió. Els pescadors que coneixien els topònims de la costa eren andritxols o de Palma, perquè, en el terme de Calvià, només a sa Caleta de Santa Ponça hi havia un petit nucli de pescadors, molt modern. Calvià no havia estat mai terra de gent marinera, com ho era Andratx.

Calvià no ha estat mai terra de gent marinera

(2) NOGUEROL I MULET, J. Aproximació a la toponímia i l’antroponímia de Calvià . Ajuntament de Calvià, col·lecció «Valldargent», núm. 8 i 9, 2018.

La serra des Porcs o les Aldees, a cala Fornells, amb el Concorde a davant.

LA TOPONÍMIA PRETURÍSTICA

És curiós observar com, on ara hi ha carrers, hotels, bars i botigues, amb els seus noms moderns, abans hi havia sementers, vinyes, horts o pous. De l’autopista cap a la mar molts dels topònims antics han desaparegut completament per transformació física total i d’altres pel canvi d’activitat.

A continuació farem un un petit resum de topònims preturístics des de cala Fornells fins a Cas Català, a devora Palma. Hem assenyalat en negreta el nom de la possessió.

En es Peguerí: la Vinya Gran, la Vinya Petita, s’Hort, sa Tanca, es Pouet, s’Era, s’Esquena d’en Magre, es garrigó des Pi Ramut... han desaparegut. Altres, prou grans, com la serra des Porcs, s’han transformat en Aldea cala Fornells o Porto Fornells, i el comellar dels Magraners és ara un carrer. Alguns topònims antics, com es Pla de Peguera, s’han mantingut com a nom d’una barriada i d’altres, com sa Teulera o sa Sínia, donaren nom a petits hostals que sorgiren en el seu mateix emplaçament (però el primer va desaparèixer fa temps i el segon ha canviat per un nom més modern).

A la possessió de Peguera, de l’autopista per amunt es conserva l’antiga toponímia, però cap a la mar s’ha transformat completament: han desaparegut s’Esquena Llarga, es comellar Fondo, ses Escalives, ses Oliveres Joves, sa Carritxera, es sementer des Noguers, sa marjada de ses Abelles... Allà on hi havia es sementer de Cas Ferrer ara hi ha el pàrquing de la platja de Torà. Es Rivetó es trobava on desembocava el torrent i era un espai salvatge, amb eucaliptus i mates, a més de peixos i cloïsses, i ara hi ha l’hotel Beverly Playa. En el sementer de sa Sínia hi ha Los Almendros, però més amunt encara es pot veure l’antiga sínia abandonada.

A la Romana , com per tota la costa a la banda nord de l’autopista, es poden intuir els noms agraris desconeguts pels nous pobladors ( pla d’en Bielet, na Rosta, coll d’en Gorvió, coma d’en Rei...), però a la costa res no és igual: la cova Negra va desaparèixer amb la construcció de l’autopista, la platja dels Morts ha canviat de nom i el sementer de la Mar ara és el Hapimag o Lido Park. A la costa verge hi resten es Formiguer, ses Timbes, s’illa des Gorrions, sa punta des Gats

Santa Ponça i el puig de sa Ginesta.

A ses Rotes Velles hi ha encara es comellar de s’Aladernar, s’Ametlerar i els petits pujols, però s’Observatori ara és l’hotel Galatzó, sa teulera d’en Cabil·la només s’intueix, i, al nord del torrent de Galatzó, es Revellar i es puig Revell ara són les dotzenes de blocs d’apartaments que envolten el carrer Ramon de Montcada. Ses Veles són horts abandonats, s’hort d’en Borràs ja no hi és i les cases de la possessió són un negoci que va canviant d’ús, i les seves terres, la urbanització Costa de la Calma. Cala Blanca s’ha mantingut, així com també es Castellot, una torre oculta entre els blocs que ara s’usa com a habitatge, i la punta és ara l’hotel Punta del Mar.

Santa Ponça manté les antigues cases de possessió, però, al sud, part dels seus voltants són un camp de golf, molt construït, on es pot intuir molta de la bellíssima toponímia anterior entre els números de les pistes: sa coa de sa Rata, sa rota d’en Bonjesús, es pou des Tuf, es Carnatge, es comellar des Lli, sa Vinya, na Formigona, es pla des Xuios, ses Set Barraques, sa rota d’en Cabell... L’antic putxet Blanc és on hi ha el centre del golf. La banda més propera a la costa està molt més urbanitzada i ja hi

han desaparegut ses pedreres d’en Moreno, s’hort d’en Bou i sa mata des Trenc. Per contra, a la zona de na Morisca, per mor de les restes arqueològiques, s’han conservat prou espais antics, com ara es turó de ses Abelles, es pla des Pagos o es comellar de sa Terra des Gerrers i es Fornets. La zona d’arena de Santa Ponça ha conservat el pinar de la Platja i també es caló d’en Pellisser o sa Caleta. Cap al sud, el creixement urbanístic ha estat molt fort: el puig de sa Sirvi (o de sa Círvia, o més popularment s’Ensaïmada) es diu Palville la Cima i és ple de nous carrers i xalets. L’antic topònim Malgrat s’ha popularitzat molt en les urbanitzacions i, més avall, l’illa del Toro ha donat nom a un nucli residencial (on hi havia es Figueral, sa rota de sa Camomilla o es comellar des Cocó de sa Truja). Per contra, ses Penyes Roges ha tingut poca repercussió i ara el lloc es coneix més com a Port Adriano, un nom completament postís i sense cap lligam amb el terme. Rafalbetx, el primer nom conegut de l’actual Portals Vells, és un topònim antic de poca projecció en el món turístic. A més, ha esdevingut un topònim errant que designa la cala o la terra interior sense concretar gaire on és. El sonor cap de Trefalempa fou substituït ja en època medieval pel cap de cala Figuera. L’antic Portals, ara Portals Vells, traslladà Portals Nous al seu espai d’ara, més proper a Palma.

A la possessió de sa Porrassa (un nom ben antic que s’ha projectat molt poc en el món turístic, substituït per Magaluf, que abans

només feia referència al Salobrar), els topònims agraris romanen ran de les cases (una part s’ha transformat en un “Garden” per vendre plantes): es corral de ses Figueres de Moro, es sementer d’en Llorito, sa clova de ses Figues, es Pi Gros, ses quatre Quarterades... A prop hi va arribar a haver un avió que fou un restaurant i l’Aquapark i ara hi ha parcs temàtics d’aventura i un centre escolar. A les terres al sud de la immensa possessió es van substituir els noms antics pels dels nous propietaris del primer terç del segle XX, que han deixat el seu llinatge: Can Ferrer (ara Son Ferrer), Son Massot, Can Trujillo, Son Miralles o Can Vairet, i també el malnom, la procedència o d’altres, com ara Cas Saboners, Son Moix, Son Flor, sa Banca March, Cas Notari o Can Barral. A Magaluf, és curiós com el carrer més popular, Punta Balena, seria una metàfora de l’illa de sa Porrassa, que per la seva forma recorda aquest cetaci. Evidentment l’actual Magaluf té poc a veure amb es Salobrar antic.

A ses Planes va sorgir Palmanova com a urbanització al primer terç del segle XX. Son Caliu, taverna antiga, ha projectat el topònim a la zona. L’antiga punta Negra ha donat nom a un hotel de luxe. S’Hostalet és un topònim sense projecció turística, però, com a propietat de la família Blanes, ha projectat el topònim Costa d’en Blanes, que ha travessat l’autopista cap a na Burguesa (sa coma de sa Palla, es Caraco, sa coma des Mussols...) i a la costa (amb Marineland i el superport de Punta Portals). El

Puig de sa Sirvi, més popularment conegut com s’Ensaïmada.

L’avió de sa Porrassa, destinat a bar-restaurant (1973).

Foto de Joan Llompart Torrelló.

trasllat de la Mare de Déu de Portals va donar nom a Portals Nous i a la urbanització amb el seu oratori.

Bendinat és de les possessions urbanitzades més recentment i els noms agraris d’es camp Roig, es pla d’Illetes o es puig des Sebel·lins han desaparegut a davall el ciment. Altres topònims es conserven encara a les pistes del camp de golf, com ara es puig de s’Era, sa serra de sa Drecera, sa rota d’en Xano, es camp des Pi, es pla de ses Figueretes o es comellar des Cementeri. La coma des Corbs està urbanitzada i els seus redols també. Cas Català ha donat nom a un hotel i ses Illetes s’han popularitzat prou com a urbanització.

Molts dels grans topònims de la zona costanera anteriors al segle XX s’han projectat al món turístic en el nom dels nuclis turístics o de les urbanitzacions, com ara Illetes, Bendinat, Portals Nous, Punta Negra, Torrenova, Magaluf, cala Vinyes, Malgrat, Santa Ponça, Galatzó, Peguera o cala Fornells. D’altres han pres topònims del segle XIX o de principis del XX, com Cas Català, Son Caliu, Cas Saboners, Son Bugadelles, ses Rotes Velles o la Romana

Els grans topònims antics (possessions, illes, accidents costaners...) s’han mantingut prou bé en la nova toponímia turística, però han sorgit centenars de nous topònims completament aliens a la tradició i a la història, des del nom dels hotels i hostals als centenars de negocis més petits –bars, restaurants, botigues, xalets–, que han pres

noms de totes les noves nacionalitats que habiten el terme.

ELS NOMS DELS CARRERS

Els carrers de Calvià vila o des Capdellà, com en la resta de pobles de Mallorca, fan referència a casals antics, accidents geogràfics de la zona o a gent important. A la costa, els carrers –els noms oficials dels quals no sempre són coneguts pels pobladors, que sovint s’hi refereixen amb el nom d’un hotel important o d’un bar prou conegut– s’han hagut de batejar ràpidament, atès el creixement accelerat de l’espai urbà, i en alguns casos han pres topònims anteriors, però sovint són sèries de noms sense cap referència a l’entorn. Aquí comentarem, com a exemples, els de Peguera i de Santa Ponça, que són molt semblants a la resta del terme.

A Peguera hi ha alguns carrers amb referències toponímiques pròpies: Palmira, de Talaia, Cala Fornells, Torà o Malgrat (Niça faria referència a un petit hotel i Eucaliptus es deu al fet que hi ha sembrats arbres

d’aquesta espècie) i també de personatges importants del nucli: Adolfo Colomar, Antoni Munar, Antònia Gayà, Isabel Socias, Doctor Noë... Però la major part són sèries de noms «postisses», com ara vegetals: Llorer, Baladre, Pins, Mimosa, Tamarell, Savina, Roser, Romaní, Noguer, Llimonera, de l’Espiga, de l’Olivera o del Bosc; o noms d’illes: Dragonera, Cabrera, Eivissa, Mallorca; o tòpics turístics, com Bella Vista, de la Calma, de la Muntanya. I també n’hi ha alguns amb noms d’escriptors espanyols, com ara José Maria Pemán o Miquel Mihura, i de músics.

A Santa Ponça la situació és semblant. Alguns són topònims anteriors, com caló d’en Pellisser, Galatzó, puig Blanc, es Salobrar i na Morisca, i d’altres indiquen llocs de referència, com des Port o de la Creu. Alguns altres duen el nom de gent important, com Rosselló Planes, però la major part són una sèrie integrada per noms dels conqueridors catalans que desembarcaren amb el rei en Jaume: Ramon de Montcada, Huguet de Mataplana, Nunyo Sanç, Bernat de Santa Eugènia, Guillem de Montcada, Bernat de Campanes... I també de reis: Jaume I, Ferran II o Isabel la Catòlica. D’altres són muntanyes de Mallorca, com ara Massanella, puig Major, Randa, Teix, o altres sèries.

ELS HOTELS

A mitjan dels anys vuitanta vaig publicar un treball sobre els noms dels establiments turístics –hotels, hostals, pensions...– de Calvià.3 D’entre aquests, alguns dels més petits han desaparegut, però els noms no han canviat gaire, perquè els noms dels hotels són

(3) JOSEP NOGUEROL . «La toponímia hotelera de Calvià». Butlletí de la Societat d’Onomàstica , 1985.

dels més estables en la nova toponímia i solen perdurar, no com les discoteques, que canvien de nom molt aviat. Als 181 establiments que hi havia en aquell temps els vaig dividir en tres grans blocs: topònims geogràfics (61), antropònims (48) i altres (72). Una classificació no gaire diferent de la que es faria amb els topònims preturístics, en què els referents geogràfics propers són dels més importants, així com els noms de persona i, potser no tant, els llinatges.

Entre els geogràfics, els referents a Mallorca (16) o al mateix nucli turístic (13) són prou nombrosos, però de la resta del món abunden encara més (32): illes (12), terra (10), aigua (5) i altres (5). Entre els que fan referència a noms de persona, hi havia noms de bateig –que eren els més abundants– (25), els llinatges (10) i altres personatges (13). Entre els topònims del grup «varis», els referents a éssers vius eren 11, els noms concrets 27, els noms composts 21, i la resta (13) els dividia entre estrangeritzants (10) i estranys (3).

Són aquests darrers, la resta dels «varis», els que han fet pensar que la toponímia turística és molt diferent de la tradicional, així com el de referents geogràfics de la resta del món i els d’altres personatges. Però, si concretam en un indret antic com Peguera, podem remarcar com molts de noms d’establiments d’allotjament turístic mantenen prou referències a la toponímia tradicional i fan referència a llinatges mallorquins com Gayà, Palmer o Morlans (abans també Por-

Els noms d’hotels són més a la nova toponímia exòtica, amb pocs referents amb el món agrari anterior

Sa Caleta i sa Creu.

Puig des Revell.

cel) o a noms de bateig: Maria Dolores, Don Carlos, Casa Juanita, Villa Rosa, Don Antonio, Katya, Maria Eugenia, Villa Caty... i a la geografia del lloc: Cala Fornells, Palmira , Atalaya, Torà ... O també hostals antics que prenien el nom d’indrets de moda per al turisme quan es van fer: Niza, Venecia, Creta D’altres, potser els més grossos i «moderns», han pres noms més exòtics: Beverly, Hapimag, Club Europa, Lido Park, San Valentín, Promenade, Novo Park, Coronado... El cert és que, a la resta del terme de Calvià, els noms d’hotels són menys tradicionals i es corresponen més a la nova toponímia exòtica, amb pocs referents amb el món agrari anterior. Pel que fa als hotels de Santa Ponça, com a gran part de la resta del terme, hi remarcaríem la migrada presència de llinatges i noms de bateig i uns topònims més exòtics: Delfín Siesta Mar, Pirates Village, Golf Beach, Hesperia, Holyday Center, Sun Beach, Jardín del Mar, Jardín del Sol, Port Adriano, Portofino, Plazamar, Jutlandia ... A Magaluf i Palmanova són molts els hotels que fan referència a illes exòtiques (o a destinacions exòtiques): Barbados, Guadalupe, Samos, Bermudas, Honolulu, Caribe, Hawai, Martinique, Tobago

BARS I BOTIGUES

Hem comentat, sense fer un estudi exhaustiu i només com a exemples puntuals, com els noms dels carrers de les zones turístiques i dels hotels tenen alguna connexió, molt poca realment, amb la toponímia anterior. Ara exposarem unes reflexions sobre els noms dels que anomenaríem «topònims menors del món turístic»: bars, restaurants, botigues...

Aquests topònims menors –sobretot les botigues– canvien molt sovint de nom i es van adaptant als nous propietaris i al canvi d’ús del negoci. De segur que si es fes un estudi exhaustiu dels milers de noms comercials del terme –vius i morts– per èpoques i espais trobaríem més similituds entre els noms i les modes o tendències. Igualment, si féssim l’anàlisi per l’origen dels propietaris, aquest ens permetria establir uns criteris –de manera que la toponímia no seria tant el fruit de l’atzar com sembla indicar una mirada superficial. És evident que els bars i els restaurants mantenen molt més el nom que les botigues i sovint els més antics o coneguts serveixen d’orientació per a la gent que viu a la zona i per a la que hi està de pas. Les botigues de souvenirs, de roba o d’altres serveis varien moltíssim de nom i també d’ús i, per tant, serveixen menys com a referents per a ubicar-se. No així les grans superfícies comercials: Eroski, Mercadona, Lidl... Molts dels noms de bars o restaurants són més exòtics que els hotels i aquí n’apuntam uns exemples de Peguera i Santa Ponça, extrets a l’atzar d’un plànol publicitari d’enguany i de l’observació d’alguns més cèntrics: Wurstkaiser, Geckos, La Pampa, Asian Long, Red Rubber Duck, Reno, El Canijo, Puro Fuego, Krisnha, Alpina Bar, Mio Bar, Mesón del Rey, Luna , Stop, Nina , Ambassador, El Paradiso, Romántico, Oasis , Casa Rústica , Royal Garden , Bar Code, Royal Garden , Toms Pub, Las Olas, Sol, Vivo, i també alguns més nostrats, com ara Sargantana , Es Castellot, Malgrat o Torà . Remarcaríem com les pizzeries solen tenir nom italià: San Marco, Dolce Vita , El

Padrino, Toscana ... Alguns establiments recorden la procedència andalusa dels seus gestors: Al-Andalus , Alhambra , El Rocío... Altres són noms de persona –sovint del propietari: Casa Enrique, Casa Luís, Don Miguel, Ca’n Perico, Feliciano’s, Charly, Los Pakos

És evident que els noms comercials reflecteixen la nova població vinguda de tot arreu, la qual projecta en els seus establiments el seu nom o les seves cabòries, i en la llengua que vol. Els topònims turístics de bars i restaurants van lligats sovint a la procedència dels pobladors. Al principi del turisme hi havia molts de mallorquins que posaven noms que entenien –i també els europeus de l’oest. Després vingueren espanyols de parla castellana, amb altres preferències pel que fa al nom. I, darrerament, asiàtics –xinesos, turcs, indis...– i molta gent de l’antiga Europa de l’est. La diversitat de població i l’accés de noves nacionalitats a la propietat fa que els noms dels establiments turístics siguin cada vegada més diversificats, perquè la toponímia, com la societat, evoluciona i s’ha d’adaptar a les noves realitats. Pensam que estaria bé que hi hagués un cert respecte per l’entorn i la societat d’acollida, encara que en un món tan globalitzat i competitiu com el del turisme la lliure iniciativa comanda.

Esperam que els lectors d’aquest breu i poc exhaustiu article s’hagin entretengut i hagin copsat la idea que la superposició de cultures fa canviar els topònims i que encara resten molts de noms nous a venir i cada cop més diversos.

Els topònims turístics de bars i restaurants van lligats sovint a la procedència dels pobladors

MARIA ANTÒNIA FERRAGUT

LA MAR DE CALVIÀ, PROTAGONISTA CINEMATOGRÀFICA

Moltes són les pel·lícules que s’han enregistrat i que han utilitzat el municipi com a plató per la seva vinculació amb la mar, protagonista muda i impassible en les seves seqüències.

De les pel·lícules rodades en el municipi de Calvià, algunes de les quals s’en parla en el número 5 de la revista Entorn dedicat al cinema, la gran majoria tenen alguna relació amb la mar i han utilitzat la costa com a escenari del seu argument. Són molt recurrents les escenes rodades a les platges, entre les quals destaquen la cala de Portals, la platja de Magaluf, la de Santa Ponça, la de Peguera i cala Fornells.

OUR GIRL FRIDAY The Adventures Of Sadie (EUA)

1953

PLAYA PROHIBIDA Dirigida per Julián Soler 1955

Our Girl Friday (títol dels EUA The Adventures of Sadie) n’és una. Parlam d’una comèdia britànica de 1953 que compta entre el repartiment amb una jove Joan Collins que interpretava el seu primer paper com a protagonista. Com a curiositat, la veu del lloro era de Peter Sellers.

La pel·lícula es va basar en la novel·la de 1934 de l’escriptor australià Norman Lindsay, The Cautious Amorist . Tracta d’una jove que naufraga amb tres homes a una illa deserta del Pacífic, encara que en realitat es va rodar a Calvià, concretament a una platja de Peguera, que va haver de patir una petita transformació amb attrezzo de palmeres i aus exòtiques per ajudar a recrear l’ambient que es volia representar, encara que hi és perfectament identificable el paisatge de la costa de Peguera i l’inconfusible pinar. La pel·lícula no va satisfer les expectatives i encara que té moments divertits, el diàleg és poc original i forçat.

L’any 1955 es rodà, també a Peguera, Playa Prohibida. Dirigida per Julián Soler, amb guió de Juan Antonio Bardem, també coneguda com El desconocido. Fou protagonitzada per Rossana Podestà, Carlos López Moctezuma, Marco Vicario (que en el moment del rodatge era marit de la pro-

tagonista),

i

Mayo. Aquesta producció mexicanoespanyola és, de totes les pel·lícules rodades en el municipi, la que atorga a la mar de Calvià un major protagonisme, ja que el film es desenvolupa gairebé completament a la platja de Peguera com a escenari únic. També hi apareixen interessants imatges de la possessió de Santa Ponça, tant de l’interior com de l’exterior.

Es tracta d’una pel·lícula de cinema negre, molt recurrent en aquella època en el cinema espanyol. Rodada en blanc i negre, narra una intrigant història en la qual, després de trobar el cadàver d’un home a la platja, la policia que investiga el cas persegueix una dona considerada sospitosa.

Una altra pel·lícula rodada a Calvià deu part del seu èxit al fet de ser la primera vegada que, en una pel·lícula espanyola, apareixia un biquini. Era l’any 1962. Elke Sommer va desafiar la censura franquista apareixent a la pel·lícula Bahía de Palma amb un biquini a la platja. Aquesta circumstància sembla paradoxal, ja que el règim prohibia l’ús del biquini a les platges sota pena de multa. Per això, a Espanya, el cartell del film es va retocar i el que era un biquini es va convertir en un banyador.

Fernando Rey

Alfredo

Elke Sommer era una actriu molt cotitzada, perquè havia de rodar a Hollywood la pel·lícula The Prize amb Paul Newman, per la qual l’any 1964 fou guardonada amb un Globus d’Or. Sota la direcció de Joan Bosch, l’alemanya, «Olga» en la pel·lícula, i l’espanyol Arturo Fernández, protagonitzaren un film que contava la història de Mario, un jove i talentós pianista amb un passat traumàtic que decideix acceptar un lloc de feina mediocre en una sala de festes de Palma. Allà coneixerà Olga, una jove rica, i la seva cosina, Clara, que s’enamora d’ell. La pel·lícula esdevingué un èxit de taquilla gràcies possiblement al biquini i a l’expectació que aquest va crear, encara que només apareixia en pantalla un parell de minuts. Un altre pic la mar de Calvià esdevé protagonista, i Santa Ponça, on viu Olga en una casa espectacular, es mostra amb vistes de postal de les illes Malgrat. En la línia de promocionar turísticament l’illa, en els cartells anunciadors de la pel·lícula es podia llegir: «No puede dejar de ver un paraíso como Mallorca, una mujer como Elke Sommer, una película como Bahía de Palma». La cinta es va estrenar el 4 de desembre de 1962 a la Sala Astoria de Palma, amb la qualificació de «4», que volia dir que es considerava «gravemente peligrosa y desaconsejable para todos los públicos».

BAHÍA DE PALMA

La primera vegada que, en una pel·lícula espanyola, apareixia un biquini 1962

BÚSQUEME A ESA CHICA

Los novios de Marisol 1955

Per això, durant l’estrena, la Guàrdia Civil controlava a l’entrada de la sala que els espectadors tinguessin l’edat necessària. Bahía de Palma formà part d’una trilogia ideada pel qui fou ministre espanyol d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, el ministeri del qual tenia també assignades les competències per a la producció cinematogràfica i que no tenia altra intenció que promocionar turísticament a l’estranger els atractius de sol i platja de la costa espanyola.

En un visionat actual de la pel·lícula, l’escena que més crida l’atenció és una on el protagonista masculí li pega una sonora galtada a la cara a la protagonista femenina. L’escena recorda la famosa bufetada que Glenn Ford propinà a Rita Hayworth a Gilda . En aquella època –hi ha 15 anys d’una pel·lícula a l’altra–, i això coincideix en les dues pel·lícules, s’associava el paper masculí amb un rol d’heroi romàntic i el paper femení amb un rol de dona hipersexuada, subordinada i cossificada. Ara veuríem els actors com a maltractadors i criticaríem la glamourització de la violència masclista que ha fet i encara fa el cinema i la televisió, el que ens fa pensar que, per sort, alguna cosa està canviant.

Malgrat tot, la pel·lícula fou un gran èxit a Alemanya, probablement per l’origen de la protagonista, i va servir, tal com pretenia en Fraga, com a reclam per als turistes alemanys, que no han deixat de visitar el terme de Calvià i la resta de Mallorca.

L’any 1964 es va filmar la comèdia musical Búsqueme a esa chica, de Fernando Palacios (també titulada en alguns països de parla hispana Los novios de Marisol), protagonitzada pel Dúo Dinámico i Pepa Flores, més coneguda com a «Marisol». Els acompanyaven en el repartiment José Bódalo, Robert Hutton, Isabel Garcés, Juan Carlos Mareco, Fernando Sánchez Polack i Fernando Guillén. Marisol i el seu pare viuen a Mallorca cantant i ballant davant els turistes que visiten l’illa. Mentrestant, Toni i Mariano són dos joves que també canten, però amb un estil més modern. Tot canvia amb l’arribada de John Morrison, un elegant i ric americà que ajudarà la jove en la seva carrera artística. La pel·lícula té, entre d’altres, escenes del Dúo Dinámico cantant a la platja de Santa Ponça, i en un baret d’aquesta, la cançó «En Palma de Mallorca».

La visita d’aquests protagonistes tan mediàtics i de la jove Marisol degué revolucionar els banyistes i residents de la zona durant

EL MAGO The Magus (EUA)

El títol de la pel·lícula va donar nom a una bella cala de Portals Vells que tothom coneix de llavors ençà com «platja d’el Mago»

1967

els dies de rodatge. La pel·lícula, com era d’esperar, fou un èxit i es convertí en una de les més taquilleres de l’any a Espanya.

The Magus es pot considerar la pel·lícula més emblemàtica i perdurable en el record per als calvianers, ja que el seu rodatge l’any 1967 i el títol de la pel·lícula va donar nom a una bella cala de Portals Vells que tothom coneix de llavors ençà com a «platja d’el Mago», refugi nudista avui, i on encara queden restes de l’esplanada de formigó damunt la qual es va emplaçar la casa creada com a decorat. Aquesta pel·lícula està basada en la famosa novel·la de John Fowles, que també va ser-ne el guionista. L’atzar fou el que va fer que la pel·lícula s’enregistràs a Calvià. De primer havia de ser rodada a Grècia, però el cop d’Estat anomenat «dels Coronels» va impedir-ne la filmació en aquell país.

La pel·lícula, rodada en part a Portals Vells narra la història de Nicholas Urfe (Michael Caine), un professor d’origen anglès que arriba a una illa grega per ocupar una plaça vacant. La notícia del suïcidi del seu antecessor en estranyes circumstàncies li provoca un gran desassossec. Durant la seva estada coneix Maurice Conchis (Anthony Queen), un estrany personatge,

donat per mort per molts, que a poc a poc el fa entrar dins un joc pervers i fascinant. Candince Bergen i Anna Karina són les protagonistes femenines de la cinta. El director Guy Green, que també en fou guionista, va guanyar un Oscar com a director de fotografia per la pel·lícula Great Expectations.

La novel·la de Jon Fowles The Magus es va publicar originàriament en 1965, encara que Fowles en va reescriure el final l’any 1977 (aquesta darrera és la versió que sempre es publica). Fowles també va escriure La Mujer del teniente francés. Quan li va entregar el manuscrit al seu editor Tom Maschler, un cop llegit, aquest va telefonar a Fowles i li digué que la novel·la era molt bona. En el seu llibre de memòries, Maschler escriu: «Immediatament li vaig telefonar per expressar-li la meva admiració, i ja llavors li vaig dir que podria ser una pel·lícula meravellosa. Tampoc no em vaig resistir a criticar la versió cinematogràfica d’El Mag, perquè no crec que la complexitat del llibre justifiqui una pel·lícula inintel·ligible, amb un treball banal de Michael Caine, Candice Bergen i Anthony Queen. Estic convençut que és la pitjor pellícula que he vist en la meva vida. Per això vaig insistir que la primera obligació de

John en el cas de la dona del tinent francès era la novel·la, la qual cosa significava no vendre-la de qualsevol manera, és a dir, no vendre més que una opció encara que li oferissin molts de diners pels drets».

The Magus, que tenia tots els ingredients per ser una bona pel·lícula, no va tenir molt bona acollida. Ni tan sols es va estrenar a Espanya i fou un fracàs de taquilla, encara que va ser nominada a un Premi BAFTA a la Millor Cinematografia a càrrec de Billy Williams. Tal vegada va ser una pel·lícula avançada al seu temps, que l’espectador no va saber comprendre. Tampoc els mateixos actors, ja que Caine va afirmar que va ser una de les pitjors pel·lícules en què havia participat, perquè ningú no sabia de què es tractava i Candince Bergen va dir que ella, durant el rodatge, no sabia què fer. El mateix Woody Allen va afirmar en una entrevista que, si pogués tornar a viure una altra vegada la seva pròpia vida, triaria fer-ho tot igual, llevat de tornar a veure The Magus

Amb el temps ha esdevingut una pel·lícula de culte per a alguns i sembla que la cinta va agradar molt a directors com Alain Resnais o David Lynch, la qual cosa ja fa pensar que, amb tanta diversitat d’opinions d’aquests referents cinema -

LARGO RETORNO

1974 MUERTE BAJO EL SOL

Evil under the Sun (EUA) Basadaenunaadaptaciódela novel·lahomònimad’AgathaChristie 1982

togràfics, bé paga la pena perdre una horeta i mitja visualitzant la cinta per formar-se’n una opinió pròpia.

L’any 1974 es rodà la pel·lícula Largo retorno, de Pedro Lazaga, amb exteriors de cala Fornells en algunes de les seqüències. Narra una història de ciència-ficció en què una parella jove veu truncada la seva felicitat quan ella pateix una malaltia incurable. El marit, quan veu que està a punt de morir, decideix hibernar-la esperant que la ciència hi trobi una solució. Quaranta anys després es troba solució a la malaltia i l’home espera amb por la reacció de la dona davant d’un escenari en què trobarà un amant no tan jove i una societat i un temps molt diferents. El repartiment el formaven Mark Burns, Lynne Frederick, Charo López, entre d’altres. Cala Fornells, una de les localitzacions més recurrents de Calvià, es converteix en l’escenari de romàntiques passejades de la parella protagonista.

Una altra de les pel·lícules emblemàtiques que s’enregistraren a les costes de Calvià fou Muerte bajo el sol, dirigida per Guy Hamilton i basada en una adaptació de la novel·la homònima d’Agatha Christie, amb la participació de Peter Ustinov –encarnant el famós detectiu Hèrcules Poirot–, Jane

entre d’altres. Ambientada en una illa de l’Adriàtic, aquesta pel·lícula, rodada l’any 1982, va ser estrenada el mateix any als cinemes Chaplin, avui desapareguts.

Arlena Marsahall és una famosa actriu coneguda pel seu treball i per la seva actitud de diva. Durant unes vacances a Grècia, apareix el seu cadàver i Hèrcules Poirot, que es troba al país hel·lènic, comença a investigar-ne l’assassinat, cosa que no li serà senzilla.

Evil under the Sun, amb escenes filmades a cala Fornells, entre altres indrets de Mallorca, va utilitzar com a escenari la casa de s’Estaca, d’estil eivissenc, promoguda per Álvaro Urzaiz, que va ser l’home de Natacha Rambova, ballarina, directora artística, coreògrafa i parella de Rodolfo Valentino abans de conèixer Urzaiz.

L’any 2009 es filmà The Damned United. És un biòpic esportiu dirigit per Tom Hooper, basat en la novel·la The Damned Utd, de David Peace. Protagonitzat per Michael Sheen. El film té un rodatge impecable i un ritme intens, amb una molt bona interpretació de Michael Sheen, i va ser un èxit de públic i de crítica tant a la Gran Bretanya

Birkin, Colin Blakely i Maggie Smith,

com als Estats Units i Europa. Conta la historia del tècnic de futbol Brian Clogh que va dirigir un petit equip, el Derby County, que abandonà la darrera posició de la segona divisió per assumir el lideratge a la lliga de la primera divisió davant el seu rival, el Leeds United. Una de les escenes importants de la pel·lícula és quan el tècnic accepta fitxar pel Brighton & Hove Albion i demana que abans li paguin unes vacances a ell i a Taylor, amb la família, a «un lloc on faci molta calor». Aquest lloc serà Mallorca i concretament Calvià, i la seva platja de Palmanova. Estirat en una tovallola en aquesta mateixa platja, l’entrenador Clough rep la visita d’un representant que li ofereix entrenar el Leeds United.

Los supercutres, comèdia juvenil del director Ben Palmer rodada a Magaluf l’any 2011, té moltes escenes filmades a la platja d’aquesta zona de Calvià. Altra volta l’illa de Mallorca suplanta Grècia com a plató de rodatge. Els protagonistes, els actors Simon Bird, Joe Thomas, James Buckley i Blake Harrison, representen quatre amics amb poc èxit social que decideixen anarse’n de vacances a una platja grega on es ficaran en problemes tot just arribats a l’illa. Encara que la pel·lícula figura que és Grècia, Magaluf i concretament el carrer

THE DAMNED

UNITED És un biòpic esportiu dirigit per Tom Hooper, basat en la novel·la The Damned Utd, de David Peace

2009

Punta Balena i el passeig de la Platja hi són fàcilment identificables. La pel·lícula fou el pas a la pantalla gran d’una sèrie de moda de la televisió britànica, The Inbetweeners

La darrera pel·lícula rodada a Calvià de la qual hem tengut notícia, encara pendent de la seva estrena, és de 2017 i porta per títol The Hustle. Es tracta d’una seqüela d’Un par de seductores, de Frank Oz, protagonitzada en 1988 per Steve Martin i Michael Caine i que, a la vegada, era una seqüela d’una cinta de 1964 protagonitzada per Marlon Brando i David Niven. La trama d’aquesta comèdia se centrava en la rivalitat de dos homes que es juguen qui pot estafar primer 50.000 dòlars a una rica americana. Qui perdi l’aposta haurà d’abandonar la Costa Blava francesa, lloc on els dos exerceixen com a timadors. En aquesta darrera versió Jac Schaeffer actualitzarà el guió amb la inclusió de dues dones com a protagonistes, Anne Hathaway i Rebel Wilson –també productora del film–, que comparteixen repartiment. Diverses seqüències de la pel·lícula varen ser filmades a Port Portals, convertit, en aquest cas, en un indret de la Costa Blava, i a l’Hotel Maricel, on la mar i les vistes serviren, a més de com a espectacular escenari de la filmació.

LOS SUPERCUTRES

Comèdia juvenil del director Ben Palmer 2011

PARADISE INN

La direcció és de Toni Bestard, quen’haescritelguió juntamentambArturoRuizSerrano . 2018

El títol de la pel·lícula havia de ser Nasty Women, que es podria traduir per «dones brutes» o «dones desagradables», i s’inspirava en la frase que Donald Trump va dedicar, durant la cursa electoral cap a la Casa Blanca, a la seva contrincant Hillary Clinton, i que s’ha convertit en un lema del moviment feminista i que també ha estat un dels hashtags més virals de les xarxes socials. En la pel·lícula, faria referència a les protagonistes que volen enganar un magnat del sector tecnològic.

En aquests moments i just abans d’imprimir la revista Entorn, hem pogut assistir al rodatge d’una nova filmació a Calvià. El títol del projecte és Pardise Inn, encara que aquestes coses a vegades canvien i pot ser que el títol inicial no sigui el que finalment aparegui en els crèdits. La direcció és de Toni Bestard, que n’ha escrit el guió juntament amb Arturo Ruiz Serrano. Els protagonistes són el nin Keba Diedhou i la nina Alba Bonnín, acompanyats per Armando Buika, Monica Kowalska, Rafel Ramis, Lara Martorell. Aquesta nova proposta té com a punt de partida el multipremiat curt El Viaje. En el primer dia de vacances d’estiu un nin i una nina viuen una aventura recorrent diferents llocs d’una zona turística de Mallorca, en els quals es trobaran amb diferents

personatges ben singulars, extrems però no inversemblants. El reclam d’una llum intermitent a l’horitzó portarà els dos infants a emprendre una odissea per diferents enclaus turístics entre Palma i Calvià (Portopí, Cala Major, Magaluf, Santa Ponça...). Durant aquests dies viuran un viatge iniciàtic cap a la maduresa, la qual es troba més a prop del que ells haguéssin imaginat.

Una de les seqüències més interessants està rodada a la platja de Santa Ponça. Els protagonistes, que estan fent un castell a l’arena, es topen amb un personatge un poc sinistre que es dedica a vendre refrescs i fruita als turistes i amb el qual mantenen una llarga conversa. També apareixen ubicacions a Magaluf, el carrer Punta Balena, per exemple, fent referència a un carrer d’oci turístic amb molt de pubs, discoteques i bars, per on els nins caminen embadalits per les llums de neó. També hi trobarem una zona de vianants amb botigues i souvenirs plens de gent, on els infants viuen una desagradable experiència en topar-se amb un turista que s’ha precipitat per un balcó d’un hotel. Veurem una escena ubicada en un complex hoteler molt luxós, amb botigues i restaurants i una gran piscina penjada en l’aire, on els nins miren des de baix, fas -

cinats, com algunes persones bussegen dins la piscina. Toni Bestard és un cineasta mallorquí que ha estat nominat tres cops als premis Goya en la categoria de Millor Curtmetratge de Ficció i Documental i Millor Llargmetratge Documental. Auguram molts d’èxits a aquest nou projecte, en què el director s’enfronta a la segona pellícula de ficció de la qual assegura que s’ajusta al que, com a espectador, li agradaria veure en una gran pantalla. Una història en què cada escena és plena de quotidianitat, però amb un subtext i imatges poderosament simbòliques. Rodada amb un petit equip tècnic, pretén accedir als festivals més prestigiosos del món.

Caldria destacar, sortint un poc dels llargmetratges, que també és molt normal mirar un anunci publicitari, una sèrie o un videoclip en què llocs o paisatges de Calvià en siguin protagonistes i la mar també hi sigui ben present. Però aquest pot ser un tema per a un proper article. En qualsevol cas, sí és cert que les càmeres estimen Mallorca, com ho demostren tantes filmacions fetes a les illes. Dependrà un poc de les polítiques que es desenvolupin per saber si aquesta illa tendrà un futur com a protagonista o simplement el seu paper serà secundari en el món de la indústria cinematogràfica.

LA MAR DIBUIXADA

«Ceci n’est ce pas une pipe», deia Magritte en un quadre titulat «La traïció de les imatges» on precisament hi havia pintada una pipa, una representació d’una pipa, deia ell. I era veritat. Si ho miram bé, no era una pipa, era el dibuix d’una pipa.

Aquest article va d’això, de parlar sobre les imatges de la cosa que es vol representar, que no és vertaderament l’objecte en sí perquè se’ns fa difícil dur la mar mateixa a aquestes pàgines. I, com es pot deduir del títol, mostram unes imatges pintades amb la intenció que enllacin la mar amb el nostre municipi; per això hem escollit els quadres del nostre patrimoni que hi fan referència, i hem anat un poc més enllà perquè no només veurem quadres, també hi contemplarem altres manifestacions artístiques, sempre, és clar, amb la mar com a fita comuna.

La mar sempre ha estat objecte de mirades artístiques, especialment per als pintors; les «marines» esdevenen, així, si no un gènere pictòric de primer ordre, sí un gènere que ha tengut, al llarg de la història de l’art, un desenvolupament creixent. La mar, les batalles navals, embarcacions de tots tipus, ... Si anam enrere, podem arribar fins a Grècia i les decoracions marines d’àmfores i altres objectes decoratius. A partir d’aquí i fins avui en dia, mar i vegetació marina s’han plasmat en moltes teles, tot i que no va ser fins a finals de l’Edat Mitjana quan la marina es convertí en un gènere per si mateix i agafà força en el s. XVII, sobretot en la pintura holandesa, reflex de la seva puixança comercial cap a l’exterior.

La mar blava, tranquil·la, ennuvolada, oberta, gran, acollidora, perillosa... totes les vessants hi apareixen perquè és així com és aquest mare nostrum . Si observam totes les terres que voreja, ens temem de la varietat de coses que toca: des de fa segles i segles civilitzacions diverses (àrabs, egipcis, turcs, italians...), pobles avui extingits, platges de tots els voltants han pogut contemplar-la, témer-la i gaudir-la. No debades es parla de «cultura» i de «civilització mediterrània», que inclou no només la part artística sinó també tot allò que fa referència a costums, a menjar, a una manera de viure.

Aquesta mar que veim en aquestes fotografies és la mateixa on es banyen els turcs o els algerians; on es mengen plats semblants als mallorquins com ara la mussaca o les

panades; on els albanesos o els egipcis hi contemplen les mateixes postes de sol i la música que senten és feta per instruments i tonades que no ens són gens estranyes.

I dels colors i de les formes, què en podem dir? La mar verda, blava, de plata, grisa... en un sol dia podem ser al davant d’una paleta difícilment traslladable a les teles, tot i que, com podeu observar, molts pintors ho aconsegueixen. I la mar plana, arrissada, d’ones grosses i petites, ens crida a endinsar-nos-hi amb les ganes de sentir aquest mig calfred de les aigües acollidores.

Tal volta viure en una illa, ser illencs, ens fa més propers a la mar? La sentim més nostra per tenir-la més a prop? Segurament! La nostra visió és més blava que en altres voltants perquè tenim el seu color molt arran, ens hi amaram des de ben petits.

Calvià ha tengut relació amb la mar, i molta! Com tot Mallorca, li va donar molts d’anys l’esquena però a mitjan del segle passat s’hi obrí. Però de molt i molt de temps abans ja s’havien batiat molts indrets de la costa. Josep Noguerol, en el seu llibre Aproximació a la toponímia i l’antroponímia de Calvià en fa un bon recull. Tenim cales, caletes i calons; trobam coves i esculls; veim illes i illots; podem trepitjar punts i platges. Tot això ens conforma, ens «calvianitza».

Així en parla Brígida Gomila en el quart volum de la col·lecció «Memòria de Calvià», titulat Els antics oficis a Calvià. En l’apartat «Viure d’esquena a la mar», pàgina 37, hi llegim:

«Freqüentment s’ha pensat en els calvianers com a gent que vivia d’esquena a la mar, però el nombre de mariners és el segon grup professional que es destaca en els padrons... A mitjans de la dècada de 1920 la població marinera va anar desapareixent fins a ser pràcticament inexistent l’any 1955... Dels oficis relacionats amb la mar hem pogut constatar la presència, a més dels mariners, de pescadors, peixaters i faroners/torrers.

1. Blanco marino, de Carmen Zulueta Acrílic sobre tauló de 170x110

2. Huellas en la orilla, d’Ana Vivas

Oli damunt tela de 35x135. col lecció «pro arte y cultura»

3. Costa de Calvià, de Rosa Palou Oli damunt tela de 81x100

4. Velas, 4, de Chús Fernández Acrílic damunt tela de 175x60

5. El pescador, de Joan Covas Pujol Oli damunt tela de 130x81. premis calVià

6. Caló d’en Monjo, de David Gamero Oli damunt tela de 130x97

7. Les Malgrat, de Miguel Navarro Aquarel·la de 53,5x36,5

ANTONI AGUARELES GARCÍA

en una societat autàrquica, el centre de la qual era la possessió, i, en concret, la possessió de Galatzó. Mai en la seva joventut no va freqüentar la costa, i de major mai no va voler acompanyar-nos-hi. No se li havia perdut res, a la platja. Preferia quedar-se a la terrassa de la nostra casa des Capdellà, amb la seva pamela, a l’ombra i mirant amb ulls d’enyorança els camps de cultiu i la muntanya màgica, com no, es Galatzó. Potser en el seu interior no oblidava una costa que per a ella significava la fugida de la pobresa a través de l’emigració, i en particular d’éssers estimats que o no tornaven, o, si tornaven, com va ser el seu cas, tornaven amb diners però amb la salut trencada, i solament amb la intenció d’habitar i morir en pau en la seva volguda i enyorada illa. També supòs que els seus tristos ulls marrons, quan tornaven al passat, li evocaven un Mediterrani dur i cruel, igual a l’època que li va tocar viure, en la qual ocasionalment alguns dels fills i fills de familiars i amics eren d’Andratx, els quals s’havien de guanyar el pa que no podien obtenir al seu poble d’origen treballant durament com a pescadors, mariners i, en algunes ocasions, jugant-se la llibertat, i alguna cosa més, com a contrabandistes.

Una altra visió, antagònica, encara que sor-

gida del mateix si, és la del meu pare, en Toni Aguareles Coll, de «Can Menut». Mon pare coneixia i estimava –i em va fer estimar també a mi– la costa de Calvià. Com tots els de la seva generació, a qui mai no deixaré d’admirar, varen passar de ser ostatges d’una societat autàrquica, que els tancava en el cercle de la pobresa (carboners, garriguers, jornalers) i al servei dels latifundistes propietaris de la terra, a ser el protagonistes del seu futur. Sense futur, només amb la seva desesperació i valentia, varen superar una guerra civil, i varen emigrar a Palma i a zones costaneres, varen entendre com ningú la importància de l’incipient turisme de finals dels 50, i les oportunitats que comportava. S’autoformaren, i varen participar en el seu desenvolupament, primer com a paletes, després com a cambrers, i, després d’una lluita titànica, molts d’ells com a empresaris del sector.

Mai no oblidaré les històries de la seva joventut, que mon pare m’explicava assegut a les roques del caló d’en Monjo i de la platja de cala Fornells. Com em va ensenyar a nedar, a pescar i a bussejar, i, el més important, a respectar la costa i la mar Mediterrània, que en moltes ocasions li va llevar amics i oportunitats –va ser pesca-

Mai no oblidaré les històries de la seva joventut, que mon pare m’explicava assegut a les roques del caló d’en Monjo i de la platja de cala Fornells. Com em va ensenyar a nedar, a pescar i a bussejar, i, el més important, a respectar la costa i la mar Mediterrània

Illes Malgrat.

dor, marí i crec que alguna aventura com a contrabandista va protagonitzar–, però al llarg del temps també li va donar a ell i als seus paisans possibilitats de créixer i avançar en la vida. Com a anècdota, em va explicar que la platja de Torà, a Peguera, en els anys 40, solament servia per portar-hi bestiar, especialment el porcí, a rentar i a netejar, i al final dels 60, juntament amb un altre soci, n’Andreu des Fasset, varen obrir a l’entorn de la mateixa platja de Torà la primera sala de ball del municipi, El Madrigal, que posteriorment, en mans d’un altre amic del meu pare, Adolfo Colomar Shokpe, es va convertir en uns dels hotels pioners de Peguera, l’Hotel Madrigal.

Per centrar el tema, i havent percebut ja en el si de la meva família –sense retrocedir gaire en la història– sentiments clars d’amor i d’odi envers la costa calvianera, crec que fer un petit viatge al llarg dels segles per veure com ha evolucionat aquest paradigma amor/odi envers la costa ens servirà per entendre una mica millor la relació entre el nadiu calvianer i l’estranger que hi arribava per portar-hi el bé o el mal, depenent del moment històric en què es trobàs la mar Mediterrània.

Des de la presència dels primers habitants del municipi a l’entorn del puig de sa Morisca (Nova Santa Ponça), en plena època talaiòtica, el contacte amb les civilitzacions provinents d’altres indrets de la Mediterrània a través del comerç

va ser un fet. Sense aquest comerç, que va ajudar a créixer i a evolucionar les primeres comunitats de calvianers, no hagués estat possible l’evolució dels assentaments talaiòtics d’una cultura agrícola ramadera de caràcter endogen als contactes amb el món oriental fenici –estem parlant de l’últim mil·lenni abans de Crist i especialment de l’entorn de la badia de Santa Ponça. El pas a un nou model d’intercanvis amb les cultures mediterrànies no va ser neutre. Tal com diuen els arqueòlegs Calvo i Guerrero , «no va ser neutra i va generar importants transformacions en la societat talaiòtica. Això no es deu únicament a l’arribada de nous productes, sinó també a les idees i models que s’introdueixen amb els nous agents. Si bé durant el Talaiòtic aquests no es varen visualitzar d’una forma molt clara, amb el desenvolupament del Posttalaiòtic i amb l’augment dels intercanvis amb el món púnic, la influència semítica es documentarà tant en la cultura material, amb la incorporació de la ceràmica al torn, com en aspectes de tipus ideològic, com així sembla testificar-ho la documentació en la necròpolis de la Cometa des Morts (Lluc) de tota una estatuària d’aus i galls de clara influència semítica. Al seu torn, l’intercanvi amb els agents comercials fenicis crea transformacions en les comunitats indígenes, ja que obliga a desenvolupar interlocutors vàlids amb la suficient capacitat per generar els processos d’intercanvi entre els produc-

tes que incorporen els fenicis i aquells de què disposen, des de la generació d’un estoc amb aquesta finalitat, les comunitats talaiòtiques. Aquest fenomen, a la llarga, produirà processos d’individualització o preeminència d’uns grups dins l’estatus social de les comunitats talaiòtiques».

El contacte amb la Mediterrània, al principi sota la colonització púnica, el comerç, i fins i tot la participació de nadius en els seus exèrcits (foners balears), va fer que ens veiéssim afectats per la primera gran confrontació de poder en la Mediterrània: les guerres entre les dues grans potències de l’època, Cartago i Roma. La nostra participació primerament va ser a favor dels púnics, però, després de la derrota de Cartago en el 202 a. de C., les comunitats indígenes de Mallorca, i per extensió les de Calvià, es replantejaren les seves estratègies enfront de les potències colonials, i es passaren al bàndol guanyador, com no podia ser d’altra manera.

Aquesta època marca el desenvolupament dels enclavaments posttalaiòtics de Santa Ponça, en particular a l’entorn del puig de sa Morisca i de la factoria des turó de ses Abelles (ambdós a Santa Ponça Nova). Els mallorquins, en aquest moment, ja començam a adonar-nos del nostre caràcter fenici i proteccionista: no lluitar contra les potències exteriors colonialistes amb possibilitat de victòria. De fet, ja l’historiador romà Tit Livi conta que, mentre les tropes

Gravat Die Balearem de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria.

Jaume I i Bisbe Berenguer de Palou.

Pirates sarraïns.

d’Escipió assetjaven Cartago, uns «balearibus insulis legati» es varen presentar davant Escipió sol·licitant-li la pau.

Els romans varen conquistar les Illes a partir del 123 a. de C. i la societat posttalaiòtica, tret d’alguna petita resistència i d’algun mac de torrent que acabà abonyegant un casc romà, va iniciar un procés de romanització, primer feble, amb canvis, això sí, profunds en les estructures indígenes pròpies de la cultura talaiòtica, i més envant total, procés que no es va truncar fins a la conquesta musulmana al segle X. La conquesta romana va significar la intensificació dels contactes comercials amb la resta de l’Imperi. L’erradicació de la pirateria de les Illes, la conseqüent seguretat marítima i la presència de contingents i poblacions romanes varen contribuir sense cap mena de dubtes a un increment del volum d’importacions i de circulació comercial. Mostra d’això és l’augment del nombre de derelictes documentats, entre els quals destaca, precisament en les costes de Calvià, el derelicte del Sec (trobat a davant la urbanització Sol de Mallorca).

És un fet. El canvi de colonitzador no solament no va ser negatiu, sinó que va afavorir uns dels primers períodes de creixement i evolució de les primigènies poblacions calvianeres. Destacam en aquest període l’assentament rural romà de sa Mesquida (Santa Ponça), dedicat a l’explotació dels recursos del territori i

Després de la derrota de Cartago en el 202 a. de C., les comunitats indígenes de Mallorca, i per extensió les de Calvià, es replantejaren les seves estratègies enfront de les potències colonials, i es passaren al bàndol guanyador, com no podia ser d’altra manera

Conquesta Jaume I, creu Santa Ponça.

que va funcionar també com a terrisseria de ceràmica comuna.

En general, les Illes Balears varen romandre en l’òrbita del món de tradició clàssica mediterrània entre la conquesta romana i el final de l’ocupació bizantina. Aquests si fa no fa més de mil anys varen deixar un bagatge que d’alguna manera ha perdurat fins als nostres dies i que forma part del nostre patrimoni cultural. Els canvis varen ser profunds i duradors, com palesen els conqueridors romans en definir els hispans com «els últims a ser conquistats i els primers a ser romanitzats».

La conquesta musulmana, a inicis de segle X, va representar una ruptura amb els esquemes d’organització de la població i del territori, però aquests canvis varen afectar més l’elit social dirigent, la que havia tingut més contactes amb els contingents bizantins que varen arribar a Mallorca. Aquestes elits varen ser les que varen oposar més resistència davant la conquesta islàmica, ja que, presumiblement, no va haver-hi oposició per part de la resta de la població, que va ser assimilada a poc a poc per la societat islàmica.

Després de la conquesta cristiana, en 1229 –molt se n’ha escrit–, hi va haver lluites, sang i foc, però al final passà allò de sempre, que la població assumí els nous costums i es cristianitzà, però sense perdre en cap moment les arrels, fenícies, romanes i musulmans.

La tendència d’aïllament, unida a una societat arcaica dominada per la propietat latifundista, es va mantenir arrelada en els habitants del municipi, que fins ben entrat el segle XX no varen començar a tenir relació amb la costa

Durant molts anys, la Mediterrània no va ser una mar segura. Els pirates berberescs i turcs reptaven la Cristiandat. La costa, per als calvianers, significava allò desconegut, la por a l’estranger, i, fins ben entrada l’època contemporània, la Mediterrània, que sempre havia estat portadora de riqueses i cultura, es va convertir en un horitzó tenebrós, en el qual la presència de veles sarraïnes solament podia significar una cosa per als habitadors de Calvià: el terror i el saqueig. Per aquest motiu els assentaments a la costa es desplaçaren cap a l’interior i les possessions properes al litoral es convertiren en gairebé castells. I en els penya-segats de la costa aparegueren torres de defensa i talaies, des de les quals es vigilava el mar i, en veure una sola vela a l’horitzó, ja encenien les fogueres per donar-ne avís. Gràcies al sistema de coordinació entre torres, talaies i possessions fortificades, els avisos arribaven a les poblacions interiors, la qual cosa en permetia organitzar la defensa i la mobilització dels homes d’armes.

Com bé va dir Josep Maria Tous i Maroto en la seva descripció de la possessió de Santa Ponça, «més que una finca rural, Santa Ponça tenia l’aspecte d’una fortalesa. Les seves gruixudes paredasses amb barbacanes i matacans, artillats i proveïts d’armes llancívoles, circumdaven tot el recinte de les cases de labor. Sobre el conjunt, l’alta torre quadrada, constituïa l’últim reducte on els habitants del predi podien trobar refugi fins a ser alliberats o fins que els assaltants prenguessin de nou el camí del mar. Va ser el destí de l’illa durant molts segles. Els habitants de les zones costaneres havien de manejar amb igual destresa l’arada que l’espasa o la ballesta. El risc d’invasió era un perill constant que obligava els homes a tenir un ull en el solc i un altre escrutant constantment el llunyà horitzó».

És força interessant el contrapunt d’aquest odi a la costa, vist des del costat sarraí. Ho il·lustra la llegenda d’Alhamar, un noble sarraí que, seduït per les històries de la costa de Calvià sentides en boca dels seus avantpassats, va intentar la conquesta de

la zona i, comandant una galera plena de guerrers sarraïns, es va endinsar en la badia de Santa Ponça i hi va descendir a terra: «La terra dels seus majors estava allí, gairebé a l’abast de la seva mà, i el jove somiava amb impressionants gestes al capdavant de les seva reduïda tropa. Tot va succeir en un moment. Una pluja de pedres i fletxes va caure sobre els assaltants; el tronar dels arcabussos arrencava centelles de foc a la part alta de les paredasses i la campana de la torre repicava frenèticament i escampava l’alarma pel contorn. L’empresa era ja inútil. En franca desbandada, delmats pel defensors, els sarraïns varen fugir cap al mar, cercant la protecció de la galera. Però el vent no bufava i tota la força dels remers no va ser capaç d’arrencar-la de la sorra on havia encallat».

Aquella va ser la fi d’Alhamar, sobre la blanca arena de Santa Ponça. Arribat des de molt lluny, mogut més per la nostàlgia que per la rapinya i el saqueig, s’hi va quedar per sempre més, però sense haver pogut veure aquella terra ni gaudir aquella estimada illa, de la qual els seus avantpassats cantaven i relataven històries plenes d’enyorances del Paradís perdut.

Aquesta tendència d’aïllament, unida a una societat arcaica dominada per la propietat latifundista, es va mantenir arrelada en els habitants del municipi, que fins ben entrat el segle XX no varen començar a tenir relació amb la costa.

A meitat del segle XIX, les Illes varen començar a tenir contacte amb Europa a través dels primers estrangers que viatjaren a Mallorca. Parlam dels viatgers romàntics que es varen acostar a les costes de l’Illa i que varen tornar a redescobrir, primer per a Europa i després per a la resta del món, el paradís mallorquí. Entre aquests primers viatgers, que no turistes, hi havia militars, il·lustrats, intel·lectuals i científics, imbuïts tots per l’esperit aventurer i per les ganes de conèixer nous mons que triomfava en l’Europa posterior a la Revolució Francesa i en ple desenvolupament del paradigma romàntic.

Els mallorquins, atàvicament i des de tots els estaments de la societat insular, varen acceptar, de manera sorprenent, de molt bona manera aquests nous visitants, que sens dubte enriquien l’anquilosada societat mallorquina de ben entrat el segle XIX. Aquests viatgers –André Grasset de Saint-Sauver, Gaston Vuiller, George Sand, Frederic Chopin, Charles Willian Wood, Charles Toll Bidwell, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria...– es varen endinsar en el territori, la història i la societat de l’illa i esdevingueren el precedent del que posteriorment es convertiria en l’allau de turistes que arribaren a les Illes a partir dels anys seixanta. S’ha de destacar que aquests viatgers varen ser acceptats i acollits amb respecte i afecte per la societat mallorquina, tant la de Ciutat com la de la Part Forana, amb alguna excepció, com ara el cas de George Sand i Frederic Chopin. I aquí obrim un parèntesi per referirnos-hi: encara que en el llibre de George Sand – Un hivern a Mallorca – es trobin algunes de les descripcions del paisatge mallorquí més belles que s’han escrit, la

seva presència a Mallorca al costat del compositor polonès Frederic Chopin, les seves idees liberals en una societat encara molt controlada per l’església, la seva forma de vestir, i, sobretot, la malaltia –la tuberculosi– que patia el pianista, no varen ser mai ben rebudes pels habitants de Valldemossa, i tinguem en compte que la parella tampoc no va fer molt, pel que sembla, per ser acceptada. Conclusió: en el llibre citat, els mallorquins no surten molt ben parats a l’hora de fer-ne el retrat. Retornant al paper pioner dels viatgers, val a dir que ells foren en gran manera, juntament amb el convenciment de part de la societat mallorquina que l’estranger era benvingut, els artífexs de l’inici del matrimoni entre turisme i Mallorca. Fites com ara la incorporació d’ofertes de vacances a Mallorca de la companyia britànica de viatges Thomas Cook, l’aparició a principis del segle XX de la societat Foment del Turisme, o la construcció del Gran Hotel a Palma, varen fer que, des d’aleshores, Mallorca i la seva societat percebessin d’una forma clara i inequívo -

ca quin era el seu futur, els viatgers primer i els turistes després.

Ja per acabar, no hem d’oblidar que el boom turístic dels 60 també va tenir els seus detractors, sobretot l’Església catòlica, partint de la societat rural de la qual encara era referent espiritual. Això fa ver que en aquells anys de bogeria en la gestió turística desbocada es començassin a sentir les primeres veus en contra.

En els primers anys 50, el bisbe de Mallorca Juan Hervás va ser un dels principals enemics del bikini. En una de les seves diatribes des del púlpit va arribar a dir: «Dones, per patriotisme, per decòrum social, per la nostra pròpia dignitat. Les que acudeixin a la platges, useu un vestit de bany decent». També és curiós ressaltar com, el 1979, uns veïns de Calvià varen fer arribar una carta al batle, aleshores l’independent Font, sol·licitant que s’impedís el topless a les platges del municipi i que es vigilàs a favor de mantenir-hi els bons costums cristians.

Port Adriano.

Que a les platges i caletes del nostre litoral també hi han arribat en moltíssimes ocasions el progrés i el benestar.

Els nostres predecessors tenen ben assumit, i per alguna raó serà, que el foraster ha de ser ben tractat i acollit. Aquest sentiment està fortament arrelat en els gens dels calvianers

Per tant, és un fet inqüestionable que la costa de Calvià històricament ha estat a voltes odiada, a voltes temuda, però aquesta mateixa sàvia història ens ha fet aprendre alhora que a les platges i caletes del nostre litoral també hi han arribat en moltíssimes ocasions el progrés i el benestar. Els nostres predecessors tenen ben assumit, i per alguna raó serà, que el foraster ha de ser ben tractat i acollit. Aquest sentiment està fortament arrelat en els gens dels calvianers.

Dit tot això, i tornant al present, al meu parer l’important és conjugar, sense temor, les dues realitats, turisme i sostenibilitat. Mallorca està destinada geogràficament i històricament a rebre visitants, en tot temps i conjuntura, per la qual cosa no podem posar barreres a un fet irreversible. El que sí podem fer –i ho hem de fer– és aprendre dels nostres avantpassats que hem de mantenir les nostres arrels, territori i cultura el més fora de perill possible, adequar la nostra oferta a la demanda acceptable i analitzar el model de turisme que ens permetrà evolucionar positivament, com ho hem fet des de fa diversos milers d’anys. El viatger no és l’enemic, l’estranger sempre ens ha enriquit i ha permès l’evolució de la nostra societat i cultura, però a poc a poc, impregnant-la, mai substituint-la.

No oblidem que nosaltres som els nostres propis enemics, perquè, vivint en un paradís com és la nostra illa, permetem prostituir-la amb algunes pràctiques econòmiques salvatges que ens poden portar a trencar la gallina dels ous d’or. Sostenibilitat, però amb intel·ligència. Permeabilitat a allò nou, enriquidor i diferent. La nostra cultura històrica ha de ser permeable a les influències positives que venen de l’exterior, sense deixar de venerar i respectar les nostres arrels. Això ens permetrà seguir avançant com a societat. Tant de bo els calvianers segueixin mirant la costa i, si de cas arribàs Ulisses cansat de navegar, que se l’aculli, se’n tengui cura i se l’escolti, fins que reprengui el seu viatge cap a Ítaca.

BIBLIOGRAFIA

AGUARELES , A.; CALVO, M., et alt. (2011). Calvià Patrimonio Cultural Fundación Calvià, 2 volums. Calvià.

CANYELLES , T. (2015). L’illa desvestida. Moralitat contra nuesa a les platges mallorquines Lleonard Muntaner Editor, Palma de Mallorca.

CORTADA , J. (1948). Viaje a la Isla de Mallorca . Ediciones R.O.D.A. Palma de Mallorca.

GRASSET DE SAINT-SAUVEUR , A. (1952). Viaje a las Islas Baleares y Pithiusas. Ediciones R.O.D.A. Palma de Mallorca.

GRAVES , T. (1997). Un hogar en Mallorca . José J. Olañeta Editor, col·lecció «La Foradada». Palma de Mallorca.

RIERA , C. ; GARAU, L.; et alt. (2011). La mirada forana: les Illes Balears vistes pels viatgers. Conselleria de Presidència del Govern Balear. Palma de Mallorca.

RIPOLL , L. (2000). Nuestro carácter (psicología y carácter de los mallorquines). Col·lecció «Panorama Balear», 1. Palma de Mallorca.

SABRAFÍN , G. (2001). Cuentos fabulosos y otros relatos fantásticos de las Islas Baleares. José J. Olañeta Editor, col·lecció «La Foradada». Palma de Mallorca.

EL RELAT DE LA CONQUESTA DE MALLORCA DES DE LA CRÒNICA ÀRAB

L’any 1915 el militar Rafel de Ysasi Ransome, en preparar la defensa costanera de l’illa de Mallorca, registrà a través de la seva càmera lúcida el paisatge que es podia contemplar des del puig d’en Saragossa, indret essencial on es va lliurar la gran batalla.

Massa sovint la història la conten els vencedors i quan ho fan els vençuts és el relat del victimisme. Hi ha, però, excel·lents excepcions, en què rigor i sentiment permeten confrontar el que s’ha difós de la història. El punt de vista d’Ibn ‘Amira Al-Mahzumi de la sobtada aparició de la flota de Jaume I per conquerir Mallorca i el seu desembarcament n’és un clar exemple.

Inicialment les tropes catalanes tenien previst desembarcar a Pollença, però per raons meteorològiques varen adreçar-se a la costa sud-oest. Els jornalers de la costa calvianera informaren el valí Abu Yahya al-Tinmalli del que passava i asseguraren haver vist amb els seus propis ulls com remolcaven els seus regiments militars i marítims, i que havien comptat fins a 150 veles, les quals gaudien de bon vent a favor i que la singladura per la costa calvianera era ràpida, que s’acostaven al port de Santa Ponça. «És veritat que l’estol enemic ha fet acte d’aparició». S’hi envià un grup de gent per interceptar l’avanç cristià i aturar-ne el desembarcament al port calvianer. Pernoctaren a l’ancoratge, però les línies catalanes eren

La gran batalla a la serra de Portopí, on l’enfrontament entre cristians i musulmans mallorquins acabà amb la vida dels Montcada, queda ben reflectida a les imatges del casal dels Caldes, fidel reflex de les narracions tant de la Crònica com del Kitáb Tãrïh.

tan atapeïdes i nombroses que la negror del conjunt impedia veure l’obscuritat de la nit. Es complaïen amb begudes embriagants, s’emborratxaven, malgrat es trobassin a punt d’entrar en combat.

El paisatge que es podia contemplar des del puig d’en Saragossa era el del camí de sa Porrassa, Rafalbetx, ses Penyes Roges, el puig de sa Morisca, sa Caleta, el morro d’en Grosser, ses Rotes Velles, el cap Andritxol... El primer combat amb els musulmans va ser a Santa Ponça, i després un altre a sa Porrassa i l’anomenada batalla de Portopí, llavors a cinc quilòmetres de Madina Mayurqa. No hi va haver més sortida que combatre la ciutat amb tots els efectius i ofegar-los «com un eixam de llagosts disseminats i papallones desbaratades, perquè quan arribàs l’hora de la resurrecció s’agrupassin i es moguessin empenyent-se els uns amb els altres i acaramullant-se els uns sobre els altres com si fossin ones de la mar». Conta el relat que la gent estava atemorida, que els influents estaven embriacs de paüra perquè els caien a sobre les fatalitats, la saliva s’assecava dins la boca, l’exuberància de la vida s’esvaïa.

No veia igual Jaume I el Conqueridor la costa calvianera des del mar que els residents a la costa que veien venir les embarcacions des de terra. La crònica àrab de la Conquesta de Mallorca descriu amb minuciositat l’ambient tibant entre les autoritats almohades, els andalusins de Mayurqa, la rancúnia dels exiliats almohades, la preocupació dels pagesos per defensar la ciutat assetjada, l’ambigüitat dels mallorquins, la traïdoria.

Tanmateix, foren assetjats i, finalment, vençuts. Segons la crònica àrab, el valí de Ciutat, Abu Yahya al-Tinmalli, fou sorprès amb un petit grup fora del castell i se l’empresonà a l’interior d’una de les cases. Segons la versió cristiana, el valí fou encerclat a l’interior de l’alcàsser, el rei En Jaume li va enviar una delegació per negociar la pau i posteriorment feren Abu Yahya presoner. És a dir, dues cròniques diferents per als mateixos fets.

DE: AL-MAHZUMI, Ibn’Amira. Crònica àrab de la conquesta de Mallorca (Kitab Ta’rih Mayurqa). Edició de Muhammad ben Ma’Mar, Universitat de les Illes Balears, Palma, 2009.

MARÍA CALDERÓN DÍAZ, EMMANUELLE GLOAGUEN MURIAS, MANEL CALVO TRÍAS

LES PEDRES DE LA MAR: L’EXPLOTACIÓ DEL MARÈS A LA COSTA DE CALVIÀ

Mallorca, al llarg de l’Edat Mitjana, es va produir una autèntica revolució arquitectònica. La conquesta de l’illa feta pel rei Jaume I, amb la seva integració dins la Corona d’Aragó i la consegüent incorporació a la cristiandat, va suposar no només la introducció d’una nova llengua sinó el canvi radical de costums, religió, estructura social i poblacional. Aquesta nova cosmovisió va dur aparellada unes noves propostes arquitectòniques. Potser les més espectaculars les trobam a Palma, amb tot un nou programa arquitectònic públic, on la Seu, l’església de Santa Eulàlia, la Llonja o el Castell de Bellver en són els representants més destacats. Però de manera parallela a aquestes grans construccions, també es desenvolupa tot un programa privat de construccions i remodelacions, tant a les cases de ciutat, moltes de les quals varen ser destruïdes per la conquesta, com a la ruralia, on moltes de les antigues alqueries i rafals islàmics es convertiren en les possessions que avui coneixem i que varen estructurar tota l’organització agrícola i social del camp de Mallorca.

Pedrera de Portals Vells des de l’exterior.

Aquest desenvolupament arquitectònic es va trobar amb la necessitat de matèria primera per poder dur-lo a terme. És el moment en què comencen a explotar-se les pedreres de marès. Per les seves característiques, la pedra arenosa es va convertir en la matèria primera bàsica, ja que permetia un sistema d’extracció més fàcil que la calcària i a més es podia treballar la roca, i aconseguir blocs regulars que facilitaven no solament el transport, sinó també l’emmagatzematge i la posterior col·locació als edificis.

Per tal de facilitar el transport d’aquesta matèria primera a Palma, principal focus constructor, es varen explotar les pedreres de marès que hi havia a la costa. D’aquesta manera, una vegada feta l’extracció dels blocs de marès, aquest eren carregats en vaixells i transportats

cap a les zones de construcció. La coincidència de grans dipòsits de marès a les costes de la badia de Palma i la poca distància respecte a la capital va fer que a molts indrets de la costa sud de Mallorca s’explotassin a cel obert i fossin transportades les peces en vaixell cap a Palma. D’aquesta manera es va tancar un cercle, on la mar mateixa i els plegaments geològics varen configurar aquests estrats de marès que, milions d’anys després, foren explotats per les persones que varen utilitzar la mar com a mitjà de transport per poder traslladar aquests milers de tones del material constructiu per excellència de l’època.

Avui dia, si un passeja per moltes de les costes de la badia de Palma com s’Arenal, la zona entre cap Enderrocat o cap Blanc, pot veure encara una costa amb

talls regulars que evidencien la continuada explotació d’aquestes pedreres de marès. Les costes de Calvià no en són una excepció i també s’hi poden veure aquestes pedreres, que varen nodrir algunes de les construccions medievals més reconegudes de Mallorca.

Les pedreres de cala Figuera es troben al costat sud de la desembocadura d’una torrentera i estan molt a prop d’un abric amb un tancament de pedra en sec que, probablement, fou el refugi temporal dels treballadors. Aquesta pedrera, amb els retalls rectangulars realitzats per extreure el marès, es situa a dos nivells. El primer és a l’altura de la mar, fet que permetia un trasllat fàcil amb vaixell cap a Palma. El segon nivell es localitza a una cota més alta, entre uns 15-30 metres per sobre del nivell de la mar, i fins a uns 50 metres cap a l’interior.

Interior de la pedrera de Portals Vells.

Esglaons excavats a la roca a la pedrera de cala Figuera.

té constància documental que la major part d’aquestes pedreres, foren emprades per a la construcció de la Seu de Mallorca

Es

A la part oposada a la pedrera, a l’altra part de cala Figuera, es poden observar dos trams d’escala de tipus irregular, retallats a la roca seguint el pendent de baixada i que es converteixen en el lloc de pas per entrar i sortir de la cala, i accedir a les pedreres de marès.

Les pedreres de Portals Vells són de les més antigues del municipi. Es localitzen al costat sud de Portals Vells, amb bons accessos per la mar, que facilitaven el carregament dels blocs de marès dins els vaixells. A diferència de les altres pedreres, on l’explotació de la pedra es va fer a cel obert, en aquest cas, l’explotació d’aquesta matèria primera es va fer retallant el penyassegat, fet que va generar una gran cova artificial amb tres entrades orientades cap a la mar. A l’interior d’aquesta cova, on es poden observar els retalls d’extracció, que generen una configuració regular, es poden veure dos grans pilars de pedra natural deixats durant l’extracció del marès per tal de donar

consistència a la cova i que la divideixen en una sèrie d’àmbits d’extracció.

Una vegada fou abandonada l’explotació del marès, aquesta cova fou emprada com a lloc de culte. A la paret oest de la cova es veuen dues petites capelles amb motius decoratius. Durant el segle XIX en aquestes capelles hi havia dipositada la Mare de Déu de Portals, que actualment es pot veure a l’ermita de Portals Nous.

La pedra d’aquesta pedrera fou emprada per a la construcció de la Seu de Palma i l’església de Santa Eulàlia. Durant el segle XV les pedreres de Portals Vells eren propietat del monestir de Santa Maria del Carme.

Les pedreres de cala Vinyes també es troben molt a prop de la costa i s’hi poden apreciar les labors d’extracció del marès amb els talls regulars característics que han quedat a la roca, igual que a tota la gran zona d’explotació de marès que es pot observar al llarg de tota la costa de Rafalbetx.

Es té constància documental que la major part d’aquestes pedreres, especialment les de Portals Vells, cala Vinyes i cala Figuera, foren emprades per a la construcció de la Seu de Mallorca, i que, per exemple, la capella de Sant Bernat fou construïda amb blocs de marès que procedien majoritàriament de la pedrera de Portals Vells. La documentació existent ens conta que entre l’abril i l’agost de 1368, les barques que transportaven els blocs per construir la Seu venien a carregar a cala Figuera. Aquests blocs foren utilitzats per construir el primer pinacle i l’arcbotant sud de la Catedral, enfront del Palau Episcopal. A la vegada, el material extret de cala Vinyes era molt utilitzat per reblir els murs.

D’aquesta manera, la història i la geologia del municipi de Calvià passaren a formar part dels grans edificis històrics medievals que avui dia es poden veure a Palma.

Evidències d’extracció de marès a la pedrera de cala Salomó.

Evidències d’extracció de marès a la costa de cala Figuera.

El mariner, cosmògraf i matemàtic Vicente Tofiño de San Miguel.

AGUSTÍ AGUILÓ I LLOFRIU

LA COSTA DE CALVIÀ EN EL DERROTERO I L’ATLAS MARÍTIMO DEL COSMÒGRAF VICENTE TOFIÑO DE SAN MIGUEL

E

l segle XVIII és època de viatges i exploracions científiques arreu del món, però també de guerres i enfrontaments entre les potències europees amb la mar com a escenari bèl·lic destacat. La disputa per Menorca –i l’estratègic port de Maó– entre anglesos i francesos n’és una mostra paradigmàtica. Tot plegat és en l’origen de l’eclosió d’obres i relats que descriuen les costes i els litorals no només des d’un punt de vista geogràfic, sinó també militar. A l’Estat espanyol s’editaren diverses col·leccions de mapes i viatges que exemplifiquen aquesta pruïja descriptiva. Alguns exemples en són l’Atlas geográfico del reino de España , de Tomás López, de 1757, el Viaje de España , d’Antoni Ponz, de 1787, o les obres de Vicente Tofiño, d’entre les quals ens n’interessen dues que inclouen la costa de Calvià entre les seves descripcions: el Derrotero de las costas de España en el Mediterráneo y su correspondiente de África , publicat el 1784, i l’Atlas marítimo de España , que s’edità entre els anys 1783 i 1788.

El gadità Vicente Tofiño de San Miguel (17321795) fou mariner, cosmògraf i matemàtic, i dirigí les companyies de guàrdies marines espanyoles de Cadis, el Ferrol i Cartagena. Era membre de l’Acadèmia de la Història i publicà diverses obres científiques. Participà en l’expedició del rei Carles III contra l’Alger i els seus corsaris (1775) i en el setge de Gibraltar (1782). A Tofiño se li encarregà l’aixecament cartogràfic de les costes hispàniques i en aquest context s’emmarquen els seus treballs sobre el litoral de les illes Balears i Pitiüses.

EL DERROTERO DE LAS COSTAS DE ESPAÑA EN EL MEDITERRÁNEO Y SU CORRESPONDIENTE CARTA DE ÁFRICA1

En termes nàutics, una derrota és el camí, rumb o direcció que segueix una nau per anar d’un lloc a un altre, i els llibres que apleguen aquests rumbs es coneixen com a derroters Són obres que ofereixen informació útil per garantir als mariners i navegants en general una navegació segura: meteorologia, ports, fars, ancoratges, baixos fons, perfils visuals de les costes, etc. Ara i en el passat, són eines imprescindibles per a la navegació.

Vegem a continuació com descriu Tofiño, sota aquests paràmetres, la costa de Calvià en el seu Derrotero. Hi hem remarcat en cursiva els topònims de Calvià i en nota a peu de pàgina hi feim alguns aclariments que consideram útils per al lector.

«DESCRIPCIÓN DE LA COSTA DE LAS ISLAS DE MALLORCA Y CABRERA, QUE EXPLICA SU CARTA PARTICULAR

[...] Sus cabos y puntas principales [de l’illa de Mallorca] son cabo Blanco, de Salinas, de Pera, de Farruch, del Pinar, Formenton [sic], punta la Rebasada y Cala Figuera , entre las cuales hay otros cabos y puntas menos salientes [...].

Forman la bahía de Palma el cabo de cala Figuera y el cabo Blanco, que distan entre sí 4½ leguas 2 al ESE. 1° S. y al contrario.

Para fondear en esta bahía, si se está en la cos -

(1) El títol complet n’és Derrotero de las costas de España en el Mediterráneo y su correspondiente carta de África. Escrito en los años de 1783 y 1784 por el brigadier de la Real Armada Don Vicente Tofiño de San Miguel, Director de las Compañías de Guardias Marinas . Nosaltres hem fet servir la segona edició d’aquesta obra, publicada el 1832, «corregida y adicionada por la Real Dirección de Hidrografía», editada per la Imprenta Real, i que es pot consultar en el web de la BIBLIOTECA VIRTUAL DEL PATRIMONIO BIBLIOGRÁFICO [en línia] <http://bvpb.mcu.es > La descripció de la costa de Calvià hi figura en les pàgines 195 i 197-200.

(2) La llegua marina (o llegua moderna) és la mida emprada en marina, equivalent a 5,55 quilòmetres i igual a 3 milles. La milla marina equival a 1.852 metres.

ta del N., esto es, en las immediaciones al primer cabo, no hay mas que reconocer la costa del O. de la bahía á la distancia que se quisiere, pues toda es limpia y hondable 3 para ir á dar vista al castillo de San Cárlos [...].

Aunque en el tránsito desde el cabo de cala Figuera hasta la ciudad de Palma se ha dicho ser toda limpia y hondable, se tendrá cuidado con la isla del Sec, que es chica, rasa, limpia, y está a 2 millas al N. 27° E. del cabo cala Figuera, con paso entre ella y la costa, pues el menor fondo es de 10 brazas. 4

Cuatro millas al NNE. del citado cabo está la isla Den Salas, 5 que es alta y limpia por su parte de fuera, pero por la de tierra no ha paso sino para faluchos. 6

(3) Hondable, és a dir, que hi pot fondejar una nau.

Cabo de cala Figuera es mucho mas bajo que el cabo Blanco, pero tambien es limpio y se puede atracar á él lo que se quiera. En lo mas elevado del cabo y próximo á él hay una torre en la que con fogatas despues de anochecido hacen señales de las embarcaciones que quedan á la vista

(4) La braça , mida generalment usada en la marina, equival a 1,67 metres.

A esta isla sigue una grande ensenada nombrada la Porrasa , buena para todos los vientos menos los del SE. al S., con los que es muy peligrosa.7 En la punta del NE. de esta ensenada hay 3 isletas pegadas á tierra, y sin paso entre ellas y la costa. Se nombran las Isletas : la de mas al S. y mas grande tiene una torre, y todas son limpias por su parte de fuera 8 [...].

Cabo de cala Figuera es mucho mas bajo que el cabo Blanco, pero tambien es limpio y se puede atracar á él lo que se quiera. En lo mas elevado del cabo y próximo á él hay una torre 9 en la que con fogatas despues de anochecido hacen señales de las embarcaciones que quedan á la vista. Cerca á su parte del N. y E. está la cala del mismo nombre que el cabo, y poco mas distante la de Portals, con una torre en cada una de dichas calas. 10

(5) Crida l’atenció que Tofiño no faci abans referència a l’illa de sa Porrassa, molt més gran que la d’en Sales.

(6) És a dir, per a llaüts. El falutx o barca de mitjana és, segons el Diccionari Alcover-Moll , una «embarcació petita, generalment d’un sol pal molt inclinat cap a proa, i una llarga vela llatina; cast. falucho. A Mallorca es diu falutxo en general a qualsevol llaüt».

(7) Recordem que els noms dels vents dels quatre quadrants a Mallorca són: Tramuntana (nord), gregal (nord-est), llevant (est), xaloc (sud-est), migjorn (sud), llebeig (sud-oest), ponent (oest) i mestral (nord-oest).

(8) Si resseguim la costa, com fa Tofiño, d’est a oest, ses Illetes es troben abans de l’illa d’en Sales. Cal suposar, doncs, tret que sigui una errada d’observació, que Tofiño considera l’ansa («ensenada») de sa Porrassa com el tram de costa comprès entre ses Illetes i la punta de sa Porrassa.

(9) Es refereix a l’antiga torre de Rafalbetx, enderrocada per bastir-hi unes bateries de costa. Recentment se n’han redescobert els fonaments gràcies a la labor de recerca del Grup d’Estudi de les Fortificacions Balears (vegeu ÀNGEL APARICIO I PASQUAL. «De talaia de Trefalempa a torre de Rafalbetx», a: III Jornades d’Estudis Locals de Calvià [en premsa]).

(10) Les dues cales que esmenta Tofiño són cala Figuera i cala Portals Vells. Pel que fa a les torres, la de Portals Vells és la coneguda com a torre des Moro, a la punta de s’Estaca. L’altra torre, la del cap de cala Figuera, és situada al mateix cap, molt a prop del far, no a la cala.

Part corresponent a Calvià en la Carta esférica de las Islas Baleares inclosa en l’Atlas de Tofiño (Font: Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico [en línia] <http://bvpb.mcu.es >).

Part corresponent a Calvià en la Carta esférica de la isla de Mallorca... inclosa en l’Atlas de Tofiño (Font: Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico [en línia] <http://bvpb.mcu.es>).

Al NO. ¼ O. de dicho cabo, distancia de media legua, está una isleta nombrada el Toro, la que es de mediana altura, y redonda, tan hondable por su parte de fuera que con un navío se puede pasar rascándola. Entre ella y la punta de su nombre á quien está próxima, hay tres islotes, los dos pegados á la punta, 11 y el otro12 á la isla, en cuyo freo mayor 13 hay paso para embarcaciones que calen menos de 12 palmos.

Al N. 30° O. 2 millas de la isla del Toro, está otra nombrada de Malgrat, mucho mayor que aquellas, mas alta, escarpada, y tendida de NE. SO. Tiene una torre de igual nombre14 con un cañon de á 8.

Entre ella i el punto mas immediato de la costa, que es cabo Negrete, por ser de color oscuro, está otra cala15 menor nombrada de los Conejos, entre las cuales hay paso hondable aunque estrecho, pero entre esta isla y cabo Negrete solo le hay para faluchos.

Entre las islas del Toro y Malgrat hace la costa ensenada al NE.; es hondable, alta, escarpada, y de color rojo las tierras que la forman, por lo que le nombran las Peñas Rotges

(11) Els illots des Pans i de ses Barbines.

(12) L’illot des Toretó.

Media legua al NO. ¼ N. de la isla de Malgrat, está cabo Andrichol, que es muy alto, tajado, y de color rojo, con su cumbre poblada de pinos. Entre estos dos puntos hace la costa grande ensenada hácia al NE. con 2 millas de saco, y se nombra de Santa Ponza, porque al N. 42° E. una milla escasa de cabo Negrete está la cala de aquel nombre, internándose al E. como 3 cables,16 en cuya boca, que es estrecha, hay 3 brazas de fondo, que disminuye hasta terminar en 4 palmos, y por consiguiente no es cómoda sino para embarcaciones chicas, las cuales quedan abrigadas de todos vientos. La punta del S. de dicha cala es alta17, y baja la del N.18

Mas al N. de la cala de Santa Ponza está el castillo del mismo nombre, 19 con dos cañones de 16 y uno de á 12, entre cuyos puntos se puede fondear con cualquiera embarcacion como sea de los vientos del NO. por el NE. hasta el SE., pero con los demas es peligroso subsistir aunque el fondo es limpio, y se está en las brazas que se quieran.

Dentro de esta gran ensenada de Santa Ponza, 20 esto es, al N. 15° 30’ O., 2 millas escasas de la isla de Malgrat, y al N. 58° E. menos de 1 milla del cabo Andrichol, está el puerto de Pa-

(13) Un freu és un estret o llenca de mar entre dues terres pròximes. Aquí Tofiño fa referència al freu conegut com es Blau del Toro.

(14) Es refereix a la torre des Malgrat, antiga torre de defensa avui desapareguda. La torre, però, no es trobava sobre l’illa, sinó a la banda de terra. Segons Josep Mascaró Passarius, s’emplaçava on ara hi ha el mirador (confer. la veu «Torre de Malgrat», a la Gran Enciclopèdia de Mallorca).

(15) Creiem que Tofiño consigna aquí erròniament cala en comptes d’ isla , atès que en les indicacions toponímiques que figuren en els marges del text original hi diu «Isla de los Conejos y cabo Negrete».

(16) El cable és una mida de longitud equivalent a la desena part de la milla marina, o sia 185 metres.

(17) Això és, el tram de costa que comprèn la creu del Desembarc, el banc des Batle, l’esquena de s’Ase i el morro d’en Grosser.

(18) La punta des Castellot.

(19) El Castellot de Santa Ponça.

(20) A aquesta gran ansa que forma la costa calvianera entre el cap Andritxol i l’illa Malgrat, el militar menorquí Joan Seguí i Rodríguez, en la seva descripció de Calvià i dels fets de la Conquesta, s’hi refereix en els següents termes: «Desde luego se comprende que, al decir lugar llamado Sta. Ponza –parla del Llibre dels Fets –, no debe entenderse precisamente la cala; hoy, ésta y la ensenada llevan este mismo nombre, y entonces Santa Ponza era uno de los doce distritos o partidas en que tenían dividida la isla los mahometanos, siendo conocida toda aquella costa bajo dicha denominación. El nombre de Paguera fue puesto más tarde por los catalanes, así como el de Malgrat». A partir d’aquesta interpretació i de l’anàlisi de les operacions

guera que se interna hácia el NO. Su boca tendrá de ancho como 2 cables: es limpio, hondable, y capaz de contener de 15 á 20 embarcaciones de un porte regular, las que se pueden amarrar en 4 y quedar abrigadas de todos vientos, y en caso de necesidad podrá abrigar á un navío de guerra fondeando en 6 brazas, pues en la boca tiene de 8 á 10 todo arena. Su conocimiento es facil, pues conocido cabo Andrichol se verá al rumbo y distancia citada una punta blanca21 de mediana altura, entre la cual y el fondo de la ensenada está dicho puerto. Los vientos mas dañosos en él son los del segundo cuadrante, pero no es cosa la mar que meten».

L’ATLAS MARÍTIMO DE ESPAÑA...22

Els atles marítims eren obres cartogràfiques destinades a plasmar cartogràficament els litorals dels diferents països.

L’Atlas Marítimo de España de Tofiño va néixer de la iniciativa de reconèixer totes les sondes i demarcacions de cada un dels ports i costes espanyoles i africanes i fou impulsat per un dels ministres de Carles III, el comte de Floridablanca, conscient de la necessitat d’elaborar un pla hidrològic nacional, atès que –com diu una estudiosa de l’Atlas – «Espanya freturava d’un mapa territorial o de les seves possessions ultramarines, precís i complet». 23 Es tracta d’una obra de «gran categoria hidrogràfica i calcogràfica que pot considerar-se punt de partida de la moderna cartografia espanyola». 24 Entre les cartes nàutiques que aquest atles dedica a les nostres illes, ens n’interessen dues: la Carta esférica de las yslas Baleares y Pityusas i la Carta esférica de la isla de Mallorca y sus adyacentes, ambdues elaborades el 1786.

En la primera, atesa l’escala del mapa i que hi ha dibuixat tot l’arxipèlag, hi trobam consignats pocs topònims, només els accidents geogràfics imprescindibles per anar fitant a grans trets els trams de costa. A la de Calvià n’hi figuren solament quatre: la punta de sa Porrassa, el cap de cala Figuera, l’illa del Toro i l’illa Malgrat.

Afortunadament, en la segona d’aquestes cartes que comentam la toponímia ja hi és més abundosa, perquè està dedicada exclusivament a Mallorca i a Cabrera, amb mapes individualitzats d’alguns bons ports i ancoratges per arrecerar-se del mal temps (el port d’Andratx, el de Sóller, el de Porto Petro, etc.). Els topònims de la costa de Calvià que s’hi relacionen són, d’est a oest, els següents (a l’interior només s’hi consigna el topònim «Calvia»): ses Illetes, punta de sa Porrassa, illa d’en Sales, cap Falcó, illa del Sec, cala Portals, cala Figuera, cap de cala Figuera, illa del Toro, Penyes Roges, illa Malgrat, cala de Santa Ponça, castell de Santa Ponça, cala Peguera i cap Andritxol.25

En conclusió, les obres de Tofiño ens permeten conèixer quina era la toponímia marítima més important de Calvià per als navegants en el segle XVIII i, alhora, en el cas del Derrotero, quins indrets es consideraven més favorables i desfavorables per menar-hi les embarcacions en ocasió de mal temps i quins eren els més perillosos i que calia evitar per no embarrancar o estavellar-se contra les roques. Es tracta d’una informació que aquells homes setcentistes, imbuïts d’un esperit científic i pragmàtic, elaboraren amb cura i que, per això mateix, tot i els avenços tècnics que des d’aleshores hi ha hagut en la navegació, encara ara serien una bona eina per als patrons dels vaixells i les embarcacions que solquen el nostre litoral.

bèl·liques, Seguí considera que el desembarcament de les tropes de Jaume I no tingué lloc a la cala de Santa Ponça, sinó a les platges de Peguera (confer. J oan s eGuí y r odríGuez . «Excursión histórica por Calviá», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana , Vol. I [1886], núm. 47, p. 2).

(21) Es Puntassó, on en altre temps hi havia es Carregador. El punt on s’emplaçava aquest darrer coincidia amb la ubicació de l’antic port de Peguera.

(22) El títol complet n’és Atlas marítimo de España, islas Azores y adyacentes . N’hem consultat l’edició que hi ha disponible en el web de la BIBLIOTECA VIRTUAL DEL PATRIMONIO BIBLIOGRÁFICO [en línia] <http://bvpb.mcu.es >, publicada el 1789 a Madrid per la Dirección de Hidrografía.

(23) Confer. Almudena de la Caridad RÓDENAS VALERO. «Arte y Ciencia: El Atlas Marítimo de España de Vicente Tofiño de San Miguel», Imafronte, núm. 24 (2015), p. 73-102.

(24) Confer. la veu TOFIÑO DE SAN MIGUEL , a l’ Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

(25) Hem relacionat els topònims amb les grafies actuals. En les il·lustracions de les cartes nàutiques de l’Atles que acompanyen aquest text el lector podrà veure la grafia en què els va consignar Vicente Tofiño.

Atesa l’escala del mapa i que hi ha dibuixat tot l’arxipèlag, hi trobam consignats pocs topònims

EL FAR DE CALA FIGUERA L’

any 1847 es va crear un Plan General del Alumbrado Marítimo de las Costas y Puertos de España e Islas adyacentes, que preveia una xarxa de llanternes costaneres i la construcció de la majoria de fars de Mallorca. El far de cala Figuera va ser obra de l’enginyer d’obres públiques, Emili Pou. El projecte es va aprovar el 1857 i s’hi varen destinar 343,521 reals, i incloïa un camí practicable per a cavalleries des de cala Portals fins al far.

El 31 de juliol de 1860 el far va començar a funcionar amb una instal·lació opticolluminosa amb llanterna octogonal i aparell catadiòptric que emetia una llum blanca fixa a una alçària de 14,3m sobre el terreny i a 35,10m sobre el nivell de la mar. Era visible a 12 milles de distància i tenien cura del seu manteniment dos faroners. El combustible per a la llanterna era oli d’oliva, que després es canviaria per lluminària. L’abastiment, d’uns 240 quilos, es feia un pic a l’any, amb una barca que venia de Palma i que descarregava a una caleta a prop del far. A partir de 1890 el far també començà a rebre aquest subministrament per carro.

El 1919 es va canviar la llum del far de fixa a discontínua, tapant la làmpada amb unes plaques metàl·liques suportades sobre una base giratòria, en forma d’anell, que rodava sobre un engranatge dentat. De les ombres que produïen aquestes plaques en deien ocultacions. Cada far, per a la seva identificació, en tenia un nombre diferent. A cala Figuera se n’hi assignaren dues. Per obtenir aquestes zones fosques era necessària una maquinària que transmetés un moviment amb una freqüència uniforme. Això es va aconseguir amb un contrapès.

A partir de 1919 es va introduir el gas acetilè, que tenia un abast lluminós de fins a 16 milles. Aquest nou sistema necessitava de dipòsit de gas, canonades, tubs de goma, camisetes de la flama, reguladors de pressió, etc. Segons el Reial Decret de 29 d’abril de 1924, els faroners de cala Figuera tenien també la feina de vigilar i mantenir la balisa de l’illa del Toro. La seva aparença era de llamps equidistants permanents amb un abast de 10 milles.

Durant els anys de la Guerra Civil (1936-1939) figuren en el llibre de registre 46 ordres de les autoritats militars en què indicaven quan el far havia d’estar encès o apagat. De fet, a partir de 1939 els faroners comencen a tenir problemes en la recepció de combustible i s’ha de tornar a habilitar la làmpada de petroli. Més endavant el far tornarà a funcionar només amb la flama nua.

El 1960 el far es modernitzà i es decidí fer-lo créixer 10 metres, de manera que assolí una alçada de 45 m sobre el nivell de la mar i un abast de 22 milles. Es pintà i se li donà aquell aspecte tan característic d’aquestes construccions amb una imatge d’espiral amb franges blanques i negres. Al 1969 s’hi instal·là un senyal radioelèctric i un d’acústic. Actualment hi ha una estació emissora de correccions GPS diferencial.

DE: FORTESA-REI, DOLORS; SABATER, JOSEP. «El far de cala Figuera 1831-1949», a: II Jornades d’Estudis Locals, Documenta Balear, Calvià, 2010.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS

UNA DONA MARINERA SEMPRE MIRA D’ON VE ES VENT

A la mar no hi ha res de rutinari, per això les dones sempre miren d’on ve es vent, que gira, que canvia,... com la vida

EEn aquest article que us presentam volem anar una mica més enllà de les dones i la mar, per posar-ho en context amb els homes i la terra. Perquè de la mar no se’n pot agafar una gota, tot és un contínuum, i per tant no pot tenir només una narració patriarcal. La dona sempre ha estat a totes les històries, també a les marineres. En tot cas, la narrativa sempre és la mateixa, la de l’excepció. O la de personatges mitològics, com la sirena, aquella preciosa criatura híbrida amb coa de peix, de cabellera llarga i fluïda, temptadora que evocava la mort i que seduïa els mariners amb el seu cant. També és a les llegendes clàssiques, on hi trobam la creença que el cos d’una dona despullada és capaç de calmar tempestes i potser per això els mascarons de proa es representen amb els pits despullats. O, en la religió catòlica, en què els mariners s’encomanen a la Mare de Déu i no a cap sant, ja que és Ella qui duu una capa blava que recorda la mar, el cel i els estels de guia.

La mar, relacionada amb la llibertat i les oportunitats a la vida, semblava un reducte d’homes mentre el de les dones era la casa. Així i tot algunes varen arriscar, i molt, i no varen claudicar a allò que deia la «norma», ni l’escrita ni la no escrita. Mujeres en el mar, de D. Cordingly, professor d’Història d’Oxford, que durant 12 anys va ser director del Museu Marítim Nacional de Londres, explica que des d’antic la mar sempre ha estat considerada de domini masculí. No obstant això, per poc esforç que una hi posi, no deixen de comparèixer exemples de dones que es feren a la mar en molts d’àmbits i per desenvolupar-hi tasques molt diverses. De vegades com a professionals, amants, heroïnes, o persones que simplement volien gaudir de la mar. No hi ha un sol estereotip de dona i mar, ni tan sols de dona i mar Mediterrània.

La mar canvia de gènere d’un litoral a un altre: és neutra en llatí o en les llengües eslaves, masculina en italià, femenina en francès, masculina o femenina en espanyol i català; té dos noms masculins en àrab; el grec, en les múltiples designacions compostes o superposades, li atorga tots els gèneres. Segons Ana Payo, experta en oceanografia: «Jo de vegades jug a dir que és el mar per als que ho miren des de fora i la mar per als que tenen sal no només a la pell sinó també a les venes». O en un sentit similar, Catalina Gayà, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona experta en narrativa i dona, explica: «És la mar i sempre ho ha estat, sí, és femenina, dura, misteriosa, forta, té tot un univers. Té alguna cosa molt magnètica, i dins ella t’hi sents molt petita perquè qualsevol cosa et pot passar, i alhora molt protegida, això que et deixi la sal sobre la pell..., t’impregna el cos. Les vegades que he estat malament a la meva vida me n’he anat a la mar, perquè allà m’hi sent acollida». En aquesta mateixa línia hi ha iniciatives com la d’Eola Team, impulsada per Teresa Pou i Mercedes Jiménez, que organitzen sortides de navegació a vela per a dones cuidadores perquè prenguin distància del dia a dia i per minvar l’impacte de sobrecàrrega en la seva salut física i psíquica. O, com relata l’experta en fotografia submarina Maria Arcos, que no coneix l’estrès perquè sap que pot veure la mar en voler, però que no podria viure mai a un lloc on no tengués mar on submergir-se.

Ana Payo, experta en oceonagrafia en una expedició a l’Antàrtida.

Catalina Gayà, periodista.

Les vegades que he estat malament a la meva vida me n’he anat a la mar, perquè allà m’hi sent acollida” Catalina Gayà

Maria Arcos al Caló d’en Monjo. Foto de Marcelo Bilevich.

En les quatre darreres dècades les dones han competit en curses transatlàntiques, i hi han demostrat capacitat, força i coratge per navegar en aigües perilloses i sobreviure en les tempestes

Sobre la dona i la mar s’ha escrit poc. A les Balears, la periodista Empar Bosch ha fet un reportatge a Gaceta Náutica on destaca les dones pioneres de la mar. Parla d’Isabel Barreto, que el 1595 fou la primer almirall de la Marina espanyola; d’Ana Maria del Soto, que aconseguí la categoria de sergent major, o d’Esther Yáñez, la primera dona que va assumir el comandament del Laya, un buc de guerra. També esmenta Margarita Frontera, la primera dona que va guanyar una oposició a faronera, una professió que en els temps bíblics es considerava per a les fèmines. Frontera, però, va ser criticada a l’Espanya postfranquista per haver guanyat un lloc de feina i haver «llevat» la plaça a un home. En aquesta llista podem afegir el nom d’Anna Corbella, la primera navegant espanyola a fer la volta al món a vela sense escales ni assistència. De fet en les quatre darreres dècades les dones han competit en curses transatlàntiques, i hi han demostrat capacitat, força i coratge per navegar en aigües perilloses i sobreviure en les tempestes.

Com pot ser que la mar, tenint en compte que a l’aigua se la considera un element femení, hagi rebutjat tants d’anys la dona? Ho ha fet en l’agenda oficial, que no ha incorporat la perspectiva de gènere. Ara es tracta d’afegir històries de dones, incloure-hi veu i narracions, tot plantejat des del punt de vista femení, començar a integrar altres temes com la cura o qui fa possible el viatge. La mar es pot mirar d’una altra manera. Catalina Gayà veu imprescindible visibilitzar les històries col·lectives de dones que s’han fet i són a la mar avui dia. És la història d’experiències com la de la patró Aina Mora: «Si ets dona i has de fer un nus, no només l’has de saber fer, sinó fins i tot amb els ulls tancats». O, com explica la científica Ana Payo: «Cal anar alerta amb la paradoxa de l’esforç. Si no t’esforces, no ho aconseguiràs. Però esforçar-te no garanteix l’èxit. Hi ha molts d’altres factors que determinaran on arribaràs». L’experta en fotografia en apnea Maria Arcos, assegura que en la competició de fotografia subaquàtica, en la qual en 5 hores s’ha de retratar el major nombre d’espècies de peixos, «els homes aconsegueixen millors resultats, segurament perquè per la seva condició física són molt més ràpids. En l’apartat de qualitat artística, tots dos gèneres estan equiparats i no hi ha diferències notables».

Vull fer una exposició mostrant les capacitats de les dones a la mar Aina Mora

El llibre de Catalina Gayà, El mar es tu espejo, és una crònica de tripulacions abandonades a la Mediterrània. En la tasca periodística Gayà passa per un procés personal de canvi com a dona gràcies al tracte amb els tripulants. Qui era ella davant d’ells? Per què anava vestida de negre? Per què duia talles més grosses de les que tocava? No era per por. Les dones de la mar que va trobar eren dones vitals, guapes, ben apoderades. El treball de recerca va venir acompanyat de saber qui era com a dona. En una línia semblant es manifesta Aina Mora: «A la mar m’he adonat de part del meu caràcter masculí però també com es potenciava la meva part de protectora i de cura». Mora duu a terme un projecte de dones de la mar, diu que la seva inquietud sobre el tema va començar perquè se sentia tota sola: «Vull fer una exposició mostrant les capacitats de les dones a la mar. Quan anava a classe sempre érem poques i de llavors ençà he anat connectant les dones que m’he trobat pel camí. I és que ser dona a la mar és complicat, perquè, per exemple, en la maternitat la teva parella segurament haurà de tenir un paper més actiu».

Actualment a la marina professional hi ha entre un 1 i un 2 % de dones. Un canvi significatiu és que a partir dels anys noranta ja hi pot haver capitanes gràcies a un canvi legislatiu que donava resposta a la demanda social. Les dones que s’han fet a la mar sovint són filles d’armadors que volien continuar a l’empresa i ser capitanes. En l’àmbit turístic és possiblement on la progressivitat de la incorporació de la dona és més ràpida. Segons diversos testimonis femenins, les patrones de xàrter

asseguren que són molt demanades perquè, reconeixen, és una tasca de tenir cura, de rebre, d’acollir dins l’embarcació. Hi ha altres àmbits, com el de la pesca, en què la presència de la dona ha estat i a la mar és minoritària, no així a les llotges, als mercats, o entre les que adoben xarxes. No obstant l’anterior, avui dia tothom pot fer feina a la mar, ja que moltes de les tasques dures reservades als homes ara s’han mecanitzat.

En aquest context evolucionat encara perviu la creença entre alguns capitans, joves també, que tenir una dona embarcada duu mala sort. Per als pirates les dones eren simples objectes de diversió i plaer, i no se les deixava embarcar, tampoc es deixava que ho fessin els infants, i s’aplicava la pena de mort si algú embarcava una dona o un menut. A més a més, es considerava que una dona refinada no podia embarcar-se. La mar era per als homes i la terra per a les dones. Segons la fotògrafa submarina Maria Arcos: «No sé per què la mar ha estat tan masculina. L’exigència física? El risc? La dona sempre ha estat més racional en aquests temes, més conscient del perill i l’home no». Sigui com sigui, no se sap ben bé l’origen de la llegenda que una dona a bord dona mala sort, i més difícil encara és constatarho amb fets. El cert és que ni Colom, ni Magallanes, ni Drake acceptaren dones als seus viatges.

Una de les maneres més habituals de les dones per embarcar-se en una aventura a la mar era fer-se passar per homes. Algunes d’elles malauradament varen ser descobertes a qualque reconeixement mèdic o per embaràs. D’altra banda, però, també és en l’imaginari popular com són de femelluts els mariners. Sabem per cartes, cançons i tatuatges, que la majoria de mariners, quan feien feina al vaixell, bona part del temps pensaven en dones. És exemplificador que l’acomodat burgès i pintor Paul Gauguin, en una pulsió de fuga, es va embarcar allunyant-se de la rutina i s’enamorà de les dones tahitianes, com va passar a molts altres mariners, ja que imperava que la permissivitat sexual només era possible amb dones d’altres races. Ara aquesta pràctica dels mariners ha canviat per mor dels contenidors, els nous dissenys de vaixells i avenços en els ports. Els mariners gairebé no toquen terra, sinó que es fa la càrrega i descàrrega ben ràpidament per poder partir com més aviat millor.

I com ho passaven aquelles dones que eren a terra tot esperant el seu espòs embarcat que feia de mariner o pescador? Probablement els enyoraven, i devien cercar consol en la família i amics. Era un amor difícil i desaconsellable perquè condemnava a llargues temporades de solitud. Les dones que miraven la mar intentant albirar el retorn de l’estimat trobaven sovint suport en dones de la seva mateixa condició i que passaven per una experiència semblant, el que avui anomenaríem sororitat.

«A la mar hi ha molts d’homes masclistes que han tengut una mala experiència amb una dona i hi ha dones que s’han fet a la mar per no voler saber res d’homes més enllà de l’àmbit professional. És un aïllament cercat que t’ajuda a apreciar el que és veritablement important», explica Aina Mora. Dins un vaixell s’hi fa feina, i la feina de tots els membres de la tripulació és imprescindible. Mora, que aquest estiu ha treballat per a la protecció de la posidònia, es defineix: «Jo som patró. A la mar la percepció de gènere s’està difuminant, tots som mariners». Com ella, moltes de dones s’adapten a les circumstàncies, enfronten emperons de duresa i solitud, i estimen la mar.

Hi ha àmbits, com el de la pesca, en què la presència de la dona a la mar és minoritària, no així a les llotges, als mercats, o entre les que adoben xarxes

Aina Mora, patró.

Dona amb la mar, de Paul Gaugin.

JAUME SEGUÍ COLOMAR

Doctor en biologia de les plantes en condicions mediterrànies

FUNDACIÓ JARDÍ BOTÀNIC DE SÓLLER

LA FLORA EMBLEMÀTICA, RARA I AMENAÇADA DE LA COSTA DE CALVIÀ

esprés de llegir el títol d’aquest article divulgatiu, inevitablement molts dels lectors pensaran en una costa de Calvià urbanitzada i ambientalment degradada, on l’interès botànic i natural és molt escàs, però, res més lluny de la realitat. Al primer volum de la revista Entorn (2013), destacàrem la important riquesa natural de l’interior de Calvià, però en aquesta ocasió, voldria donar a conèixer la part més poc coneguda de la costa de Calvià, que és la seva riquesa botànica, que curiosament es troba entre les més riques de Balears i de la Península Ibèrica.

I és que la costa del nostre municipi té unes particularitats que han fet que presenti una gran riquesa de plantes. Algunes d’elles són; 1) la seva insularitat, 2) una llarga costa de 54 km de longitud, 3) una gran varietat d’hàbitats; costa rocosa, costa arenosa, illots i zones humides, 4) i una ubicació geogràfica estratègica, que fa que hi conflueixin especies que tenen el seu límit meridional en les nostres costes (mesòfiles mediterrànies) i d’altres que hi presenten el seu límit septentrional (termòfiles mediterrànies).

Per tal de dur un ordre en la presentació d’aquestes espècies emblemàtiques i rares del nostre municipi, farem un viatge per la costa de Calvià, d’oest a est.

PEGUERA; CAP ANDRITXOL I SES TIMBES ALTES

Al Cap Andritxol, que a pesar del seu nom, té bona part dins del nostre terme, hi trobem vàries espècies de gran interès botànic. La primera és la diminuta lletrera Euphorbia maresii subsp. maresii, endèmica (exclusiva) de les illes Gimnèsiques (Mallorca i Menorca), que trobem als penya-segats marítims del Cap. La segona és l’endèmica pastanaga marina (Daucus carota subsp. majoricus), que podem observar principalment a la costa rocosa des Caló d’en Monjo,

Pastanaga marina ( Daucus carota subsp. majoricus) al caló d’en Monjo.

juntament amb les saladines (principalment Limonium minutum) i el fonoll mari (Crithmum maritimum). Aquesta darrera, a Mallorca es recull i es conserva en vinagre pel seu consum, motiu per el qual ha estat protegida per el Catàleg Balear d’Espècies Protegides, per evitar la seva recol·lecció indiscriminada.

Entre Peguera i Costa de la Calma hi trobam una petita zona de costa no urbanitzada, dominada per el pi blanc (Pinus halepensis), coneguda com ses Timbes Altes.

En aquest bell indret, hi podem observar encara algun individu aïllat d’espècies que poblaven l’antiga zona dunar de la platja des Morts (Peguera). Així, s’hi observa encara algun individu de card marí (Eryngium maritimum) i de lliri de mar (Pancratium maritimum), a més d’un endemisme gimnèsic de gran interès biogeogrà-

fic, del qual lamentablement tan sols en queda un individu aïllat, condemnat a l’extinció, ja que es tracta d’una espècie monoica (mascle o femella). Es tracta del peu de milà (Thymelaea velutina), que a Peguera presentava la població més meridional de la espècie, tan sols present a Menorca i a Mallorca.

SANTA PONÇA; ILLES MALGRAT, PUIG DE SA MORISCA I PUNTA PRIMA

El següent indret botànic que m’agradaria presentar, és una de les joies de la costa de Calvià, les Illes Malgrat. Aquestes illes, que a vista de barca donen la impressió d’estar formades per una vegetació monoespecífica de salat ver (Suaeda vera), en realitat amaguen espècies de gran interès biogeogràfic, ja que es troben distribuïdes al sud-est peninsular, i que presenten el seu límit septentrional a Calvià, com és la bufera borda ( Whitania frutescens),

la cambronera (Lycium intricatum) i una crucífera de flors grogues coneguda com Diplotaxis ibicensis

Aprop de les Illes Malgrat, a una punta coneguda com Punta Prima, hi trobam una altra joia botànica, en perill crític de desaparèixer al nostre municipi; el socarrell fulgurant (Dorycnium fulgurans). Aquest endemisme gimnèsic, tan sols es troba present a dues poblacions mallorquines, una al Cap de Formentor, i l’altre a la població calvianera de Punta Prima. A n’aquesta darrera població, al 2012 tan sols hi quedaven 50 individus, rodejats d’urbanitzacions, mentre que a dia d’avui tan sols hi queden 3 individus reproductors, pel fet que el seu hàbitat òptim s’ha vist reduït per la construcció d’una nova urbanització. Per mor d’aquest fet, a hores d’ara s’està intentant reforçar la població amb individus plantats, però la tasca està resultant de gran dificultat, a causa de la falta d’un indret idoni per a l’espècie.

Un altre racó calvianer ben interessant és el puig de Sa Morisca, que a més de ser Museu Arqueològic, amaga moltes sorpreses botàni-

ques. En aquest petit puig hi podem observar la sabina (Juniperus phoenicea subsp. turbinata), la bufera borda (Whitania frutescens), la ginesta borda (Ephedra fragilis) i una petita orquídia pròpia del sud-est peninsular, que a les Balears presenta la seva única població al puig de sa Morisca. Es tracta de la abellera papallona petita (Orchis collina), una orquídia diminuta que creix entre els matollars, i que per tant requereix una delimitació clara dels camins, per tal de no trepitjar-la.

EL TORO-SON FERRER; PENÍNSULA DE CALA FIGUERA

Sens dubte el lloc més ben preservat i ampli del litoral calvianer és la zona militar de cala Figuera, un indret privilegiat tant per als nombrosos penya-segats, coves, illots i talussos costaners, així com per la gran extensió de màquia amb sabina (Juniperus phoenicea subsp. turbinata) que hi es present. Botànicament amaga espècies d’una gran bellesa i interès. A la tardor hi podem observar abundants geòfits estacionals, que en arribar les primeres pluges després del llarg i dur estiu, omplen de color els matollars, juntament amb el ciprell (Erica multiflora) i la rabassa

Rapa Mosquera ( Dracunculus muscivorus) a cala Figuera.

Bufera borda ( Whitania frutescens).

Banc d’Eivissa a la península de cala Figuera.

llenyosa ( Viola arborescens). La més fàcil d’observar és la ceba marina (Urginea maritima), que marca amb les seves visibles flors blanques l’inici de la tardor. Però a part d’aquesta, hi ha altres geòfits que produeixen les seves flors arran de terra, que també omplen de color les pastures encara seques del llarg estiu calvianer. La més abundant és el safrà bord (Merendera filifolia), que fa unes grans flors rosades que surten directament del terra, a més normalment hi ha molts individus junts, de tal manera que es poden trobar autèntiques catifes de flors rosades. Per altra banda, passada la floració és complicat diferenciar la roseta de fulles, molt primes, i pròpies d’aquesta espècie, d’altres plantes semblants que viuen al mateix indret, però que són més complicades de veure, a pesar de la seva gran bellesa (Scilla autumnalis, Narcissus serotinus, Romulea columnae en son exemples, les quals es poden gaudir a la zona de cala Figuera).

Una de les plantes més espectaculars de la nostra flora, per la forma inversemblant de la seva inflorescència, es pot observar també a cala Figuera, es tracta de la rapa mosquera (Dracun -

culus muscivorus). Les flors d’aquesta planta emeten una olor pudenta, que juntament amb la seva aparença, recorden a carn en descomposició, de manera que aconsegueixen enganar les mosques perquè s’hi atraquin, les quals actuen accidentalment com a pol·linitzadors. Per últim destacar la gran quantitat d’endemismes presents a aquesta península, com el coixinet espinós ( Astragalus balearicus), la estepa joana (Hypericum balearicum) i la margalideta de mar (Senecio rodriguezii ), mentre que alguns d’ells lamentablement hi han desaparescut, com la camamilla de costa (Santolina chamaecyparissus), que es trobava present antigament a l’actual Port Adriano. A més de nombrosos endemismes, a aquesta península s’hi troben presents un bon grapat d’espècies rares, com Aizoon hispanicum i Arisarum simorrhinum

MAGALUF-PALMANOVA; MARINA DE MAGALUF

Finalment, el que verdaderament més sorprèn de la riquesa botànica de la costa calvianera, és que el punt més ric en espècies endèmiques del municipi, es trobi a la marina de Magaluf. En aquest in-

Saladines i Inula crithmoides a la marina de Magaluf.

dret, rodejat d’assentament turístics, s’hi troben recloses 5 espècies exclusives de Magaluf, en un espai de poc més de 10 hectàrees, que bé mereixeria ser considerada com a microreserva de flora. Aquests endemismes calvianers són cinc saladines molt properes entre elles, que segurament s’originaren per un procés d’especiació fruit de les particularitats d’aquest indret (presència d’aigua amb diferent grau d’estacionalitat i de salinitat) i del gènere (on els processos d’hibridació hi són molt comuns). Aquests endemismes de Magaluf són: Limonium magallufianum, Limonium inexpectans, Limonium calvalhoi, Limonium ejulabilis i Limonium boirae

La importància d’aquest indret húmit en el passat, abans del procés de dessecació sofrit a partir dels anys 60 (amb l’acumulació d’escombraries de les obres i excavacions de Magaluf), queda de manifest amb les cites botàniques del botànic Pare Bonafé (1977) a sa Porrassa (Magaluf), com per exemple d’ Eleocharis palustris i de Iris pseudacorus, ja no presents al municipi. A més, a aquest indret hi trobam encara espècies pròpies de

llocs húmits, com Polygonum equisetiforme, Inula crithmoides , Arthrocnemum glaucum i Juncus acutus.

ESTAT ACTUAL I AMENACES

Actualment, a la biologia de la conservació ja no ens queda més remei que passar de la protecció a la acció, ja que molts dels hàbitats que van acollir un gran nombre d’espècies en el passat, avui en dia es troben degradats o s’han vist alterats per diversos motius, com la presència d’espècies invasores, la contaminació, la sobre-freqüentació o la pèrdua d’hàbitat. El municipi de Calvià en aquest sentit té molta feina a fer, però a la vegada molt a guanyar, ja que encara ens queda un ric patrimoni natural a conservar i recuperar. El nostre municipi, de la mateixa manera que ha estat capdavanter en la creació d’una activitat turística molt pròspera, també ho hauria de ser en la recuperació del seu patrimoni natural. De manera que, animaria tant als nostres gestors com a la societat calvianera a fer un pas endavant, i passar a recuperar espais i espècies de la nostre costa, ja que encara hi som a temps.

Abellera papallona petita (Orchis collina) al puig de sa Morisca.

TRANSCRIPCIÓ D’O. J. CRESPÍ

JOVES DE CALVIÀ: PER UNA MAR NETA I UN TURISME SOSTENIBLE

La mar ha estat el tema principal d’una taula rodona que ha tingut lloc a les instal·lacions municipals d’Es Generador, en què han pres part quatre joves del municipi. Han xerrat de diversos aspectes relacionats amb la mar, entre els quals destaquen la protecció mediambiental i els límits a la massificació turística. Els participants han estat Lucía Sánchez, de 15 anys, que viu a Palmanova i estudia a l’IES Bendinat; Àlex Sánchez, de 15 anys, que viu a Son Caliu i també estudia a l’IES Bendinat; Esperança Vich, de 27 anys, que va estudiar a l’IES Bendinat i després mecànica naval, i Rubén Ramírez, de 28 anys, que viu a Peguera però va estudiar a Andratx.

RELACIÓ AMB LA MAR

Els quatre comencen el debat explicant la seva relació amb la mar. Lucía Sánchez hi viu a prop i li agrada molt. Va sovint a nedar, però no practica cap esport. Àlex Sánchez sempre ha viscut a la vorera de la mar, i li encanta. Esperança Vich, després d’anar a l’IES Bendinat va estudiar mecànica naval i actualment fa feina de tècnica a una empresa. Rubén Ramírez practica el busseig recreatiu amb molta freqüència. Esperança Vich considera que «Costa de la Calma és meravellosa. Té moltes roques, i per tant, hi ha molta vida». Bussejar per allà li agrada molt. Afegeix que «és un lloc increïble, trob que és una les costes més guapes que tenim». A Àlex Sánchez li agraden sobretot les platges de la zona de Palmanova, només que troba que hi sol haver bastanta gent en aquestes platges. A Lucía Sánchez també li agraden les platges de Palmanova, i coincideix amb Àlex que li agrada poder gaudir de la platja amb tranquil·litat.

Esperança Vich puntualitza que el problema avui dia no són les platges, sinó l’excés de gent, i duu el debat cap a la massificació turística. En relació amb aquest tema, Rubén Ramírez opina que a la zona de Calvià: «Tenim el privilegi de tenir platges petites, però costa trobar un lloc on anar a relaxar-te amb un llibre i descansar». Esperança Vich respon que creu que la massificació de les platges no és bona, però també pensa que «seria massa egoista quedar-nos-ho per a nosaltres» i tancar les portes al turisme, i recorda que l’activitat turística dona molta feina a l’illa. Creu que el problema és que les regulacions tal vegada no són adequades, o no s’estan prenent les mesures correctes.

LA CONSCIENCIACIÓ

Lucía Sánchez pensa, en relació amb la massificació turística, que anam cap enrere i que qualque cosa està fallant, mentre que Àlex Sánchez diu que a Mallorca «ens pareixem de cada vegada més a una ciutat amb tanta gent, tants de cotxes i tant de moviment, en lloc de la tranquil·litat d’una illa».

En relació a la massificació turística anam cap enrere i qualque cosa està fallant

La pràctica esportiva i d’oci vinculada a la mar és positiva, tant econòmicament com mediambiental, perquè l’esport és un component més del turisme sostenible

«A mi el que em preocupa és el que està succeïnt amb el medi ambient, com s’està acabant amb tot», comenta Rubén Ramírez mentre recorda que fa uns anys era bastant normal veure pops a cala Fornells, i fins i tot agafar-ne amb la mà. També conta que a les zones freqüentades per iots és normal veure-hi nombroses botelles de cava al fons de la mar, i reflexiona: «No estic dient que s’han de prohibir els iots, o que s’ha de prohibir aquest tipus de turisme, només que s’ha de regular i que és necessari conscienciar amb aquests temes».

Esperança Vich recorda que el tema de la conscienciació no és tan fàcil, ja que molta gent arriba de fora, i hauria de venir conscienciada des del seu país. Amb una campanya normal es conscienciaria bàsicament la gent d’aquí. Ella pensa que no és tant el fet de regular, sinó més aviat una feina de control, i posa l’exemple del mal que fan les àncores sobre les prades de posidònia i el rebuig que sovint es tira a la mar des de les barques més petites.

CURIOSITATS

Rubén Ramírez conta un poc com sol bussejar amb equipament autònom: oxigen, ulleres, etc. Explica que és necessari tenir una assegurança de vida, i que la profunditat a què pots baixar depèn dels cursos que s’hagin fet, però que està limitada a 40 metres, «que ja és», perquè com més es davalla, més consum d’aire hi ha, ja que l’aire està més comprimit, i tampoc s’hi pot estar molt de temps per limitacions fisiològiques. Xerrant de quines coses l’han impactat més de les que ha observat davall l’aigua, explica que veure «preservatius em va impactar moltíssim, perquè era a poca profunditat i

La zona on neixes i on vius durant la teva infància marca el teu caràcter durant la resta de la teva vida. Ens fa d’una manera molt especial

A la fi els mallorquins ens hem adonat de la importància de la protecció de la posidònia

devora la platja. Estava claríssim que eren dels iots de la zona i de la gent de la platja, que han acabat allà». També el va impactar trobar una bibotella de busseig a prop de la platja del Mag amb una placa en honor a un bomber mort, i que li varen posar en homenatge. També ha vist motos i cotxes a davall la mar a diferents punts de la costa illenca.

LA INSULARITAT

Quant a la insularitat i si ens afecta, del tòpic de si viure a una illa marca la personalitat, i si és vera que la gent d’illa és més tancada, Esperança Vich opina que «la zona on neixes i on vius durant la teva infància marca el teu caràcter durant la resta de la teva vida, però no crec que sigui res negatiu». Pensa que sí, que els tòpics en part són certs, però que no a tothom l’afecta de la mateixa manera, i creu que sí, que ens condiciona viure a illes i que ens canvia: «Ens fa d’una manera molt especial. No diria que ens fa tancats, sinó molt tranquils. Ens condiciona, però no diria que d’una manera negativa. És com sembrar una tomàtiga, si es sembra a una terra vermella surt d’un gust, i a terra volcànica sortirà més petita o més... Tot són les nostres arrels».

Lucía Sánchez hi està d’acord, i afegeix que «estic segura que ens condiciona d’alguna manera. No és el mateix néixer al centre de Madrid, tot ple de cotxes, d’edificis..., que viure a la muntanya de Mallorca al costat d’una cala sense ningú a prop, no és el mateix».

OCI I ESPORT VINCULATS A LA MAR Es poden fer moltes activitats a la mar, especialment les vinculades a l’oci i l’esport. Esperança Vich pensa que els esports naùtics s’estan po-

Lucía Sánchez.

Àlex Sánchez.

Esperança Vich. Rubén Ramírez.

sant molt de moda, i de cada vegada en surten més modalitats, com el paddle surf, paddle estàndard, caiac... També comenta que ja es poden veure paddles inflables a les botigues. Lucía Sánchez diu que de cada vegada veu més llocs per llogar taules de surf a les platges. «Davant de casa meva, a la platja de Palmanova, n’hi ha un», afirma.

Rubén Ramírez pensa que aquesta tendència és positiva, perquè la gent que practica esport a la mar, se sol conscienciar de protegir-la. Àlex Sánchez hi està d’acord, i afegeix que la pràctica esportiva i d’oci vinculada a la mar és positiva, tant econòmicament com mediambientalment, perquè l’esport és un component més del turisme sostenible, juntament amb viatjar per conèixer més la cultura local.

TURISME I LA MAR

Pel que fa al tema del fenomen turístic, Rubén Ramírez considera negatiu que es vengui tant el producte de sol i platja, atesa la gran quantitat de patrimoni històric que hi ha a l’illa. Quan sent a dir la típica queixa de «només hi ha turisme a l’estiu, no tenim res a l’hivern», recomanaria als que diuen això de fer una volta per l’illa i descobrir tot el que hi ha a l’hivern, a la tardor, per primavera... I recorda que per al turisme hem modificat la natura, que hem creat fins i tot platges artificials i construït damunt els sistemes dunars. Esperança Vich està en contra de com es ven el sol i platja, però també diu «és un plaer poder compartir tota la riquesa que tenim». Opina que «s’haurien de vendre més opcions culturals. L’error es troba en la manera com es ven la destinació turística. Realment el que t’impacta d’un lloc no és només una platja: és la cultura amb la platja, o a altres llocs la cultura amb la neu, amb les muntanyes...».

Vich també es queixa del menjar que es pot trobar a les zones turístiques dient «no hi ha menjar mallorquí». Comenta que gairebé tot és hamburguesa, pasta, pizza, i que és mal de fer trobar productes autòctons de veritat com ara arròs brut, un pa amb sobrassada, mel i formatge de Maó... Lucía Sánchez explica que coneix gent de fora que ha visitat l’illa, i quan els ha demanat què han fet durant l’estada, li han contestat que senzillament anar a la platja. Rubén Ramírez conta una anècdota, que un vespre estava amb uns amics a la platja de Peguera, i s’hi va acostar un jove estranger, i quan els va demanar d’on eren i varen contestar que eren d’aquí, es va quedar impressionat. Li havien venut la idea que l’illa era un resort turístic artificial sense població autòctona.

Àlex Sánchez creu que és molt trist anar a un lloc a fer turisme, i fer el mateix que fas al lloc on vius i «no canviar ni una activitat, ni tan sols el menjar. És com fer un viatge a cap banda. El turisme serveix per enriquir-te amb la cultura, per conèixer... Sempre que viatges, aprens». Parlant d’anècdotes, Àlex Sánchez recorda que una vegada a un baret d’una platja hi havia uns anglesos que havien demanat una paella i hi posaven quètxup.

LA PROTECCIÓ MEDIAMBIENTAL

Tornant al tema de la necessitat de protecció mediambiental, Rubén Ramírez critica el sistema de banderes blaves, i argumenta que «hi ha molts d’ajuntaments que estan començant a adaptar-se a altres criteris d’avaluació i a cercar altres certificats. Una bandera blava no deixa de ser un certificat de qualitat que donen a la platja, però no només per l’aspecte mediambiental de l’aigua i de l’arena, sinó que es dona també pels serveis que hi ha a la platja». També pensa que, respecte als fons marins, cal una avaluació de control d’espècies, control de natalitat, zones de cria, zones pesqueres...

Esperança Vich creu que és necessari començar a regular adequadament aquests aspectes, i aplicar més mesures preventives per tal de protegir el medi ambient. Xerrant del fet que quan s’incrementa el turisme, s’incrementa la brutor, surt el tema de l’ecotaxa, i Espenaça recorda que «és una cosa que es paga a molts de països, i és totalment respectable». Rubén Ramírez pensa que el problema és que molta gent no sap el que s’està fent o pagant amb aquests doblers, i pensa que s’haurien de fer més reserves marines. Es mostra satisfet que a la fi els mallorquins ens hem adonat de la importància de la protecció de la posidònia, i troba que es necessita més conscienciació, i «fer documentals amb més explicacions sobre els fons marins. I ja no només dels fons marins, també del que és la naturalesa de l’illa».

Àlex Sánchez creu que els illencs no embruten amb tanta freqüència com els estrangers «perquè si alguna cosa és teva, no l’embrutes, fent «mal» al lloc on vius. És més una cosa dels de fora, que quan venen aquí, com que no és ca seva, senten com a menys responsabilitat i creuen que poden fer coses que no estan permeses». Els altres es mostren totalment d’acord amb aquesta afirmació.

Davant la pregunta de si veuen a la mar la seva professió, tots responen afirmativament. Esperança Vich assegura que la mar t’agrada o no, i si és aquesta darrera opció, sempre hi ha les muntanyes. Davant la possibilitat de tenir una barqueta, la pega la troben a trobar un amarrament per a l’embarcació, com diu Rubén Ramírez, ens hem tornat un petit Mónaco, una cosa que veuen positiva, ja que és restrictiu, si no fos perquè estan destruint els ports petits. Esperança Vich demana que a la costa calvianera hi hagi com a mínim una rampa pública per ficar les barques a la mar. El debat conclou amb la necessitat d’augmentar el respecte, la vigilància i les mesures que puguin fer de la mar un lloc de gaudi per a totes i tots.

EL CONQUERIDOR DEL MAR

EDICIONS TALAIOTS

HAROLD DAVIS L’

any 2015 el jove historiador David Beltrán (Palma, 1995) va ser l’encarregat de representar la figura del rei En Jaume en les festes de moros i cristians que se celebren cada mes de setembre a Santa Ponça. Aquesta experiència, segons ha declarat ell mateix, és l’embrió de la narració que ens ofereix a El conqueridor del mar sota el pseudònim de «Harold Wilson».

Amb un llenguatge planer però eficaç, i adoptant la perspectiva del narrador omniscient, el relat novel·la els fets de la conquesta de Mallorca per les tropes catalanes el 1229. Els primers capítols se situen a Catalunya, durant els preparatius de l’expedició. La resta de la narració, que en constitueix el gruix, té com a escenari l’illa de Mallorca i els successos de la conquesta pròpiament dits.

La línia argumental pivota fonamentalment al voltant de tres personatges: n’Arnau des Vilar, un cavaller feudal; n’Oriol, el seu serf, que protagonitza els primers capítols; i, naturalment, el rei En Jaume. Un personatge eclesiàstic, Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona, també hi és un actor que intervé sovint, si bé amb un paper secundari.

La relació de n’Arnau i n’Oriol (senyor-serf), serveix a Beltrán per dibuixar alguns trets de les relacions entre la classe feudal dominant i els camperols que hi estan sotmesos. Però és la figura de n’Arnau la que tria l’autor com a eix de la narració. Aquest cavaller, estricte amb els seus serfs però tendre amb n’Oriol, s’erigeix, efectivament, en el protagonista de la novel·la, i l’autor fins i tot li atorga un paper decisiu en alguns esdeveniments bèl·lics de la conquesta, fins i tot en la victòria final dels cristians sobre els musulmans.

La figura del rei En Jaume, el personatge cabdal dels esdeveniments de 1229, hi és tractada amb pinzellades que sorprendran el lector, que potser n’esperava una caracterització més benèvola, atesa l’aurèola que ens n’ha llegat la Història El Conqueridor ens apareix aquí com un home de caràcter geniüt i autoritari, i fins i tot cruel i mancat de commiseració en alguns episodis, com en el tracte que s’ha de donar als vençuts. En la novel·la, el lector s’apropa als trets amb què Beltran esbossa literàriament el caràcter del monarca català a través de la mirada de n’Arnau, el qual, al llarg del relat, transita des d’una opinió crítica amb el rei, a qui veu com un governant feble i influenciable, a considerar-lo un admirat cabdill. Beltrán es pren la llicència narrativa d’ajuntar els dos personatges en algunes escenes de la narració i els fa protagonitzar una picabaralla singular que canviarà ni més ni menys que el destí de l’expedició.

Amb aquesta primera provatura literària, David Beltrán ha volgut apropar-nos a uns fets que, si bé afamats i prou presents en l’imaginari popular, són més aviat desconeguts en els detalls, tret dels historiadors o interessats en la matèria. Des d’aquest punt de vista, i tot i algunes llicències literàries que l’autor fa servir per narrar els fets, la novel·la contribuirà sens dubte a popularitzar i a fer més coneixedor entre la gent un dels principals capítols del nostre passat com a poble.

La figura del rei En Jaume, el personatge cabdal dels esdeveniments de 1229, hi és tractada amb pinzellades que sorprendran el lector, que potser n’esperava una caracterització més benèvola, atesa l’aurèola que ens n’ha llegat la Història

MARIA ANTÒNIA FERRAGUT

FOTOGRAFIES DE JOAN LLOMPART TORRELLÓ

CALVIÀ: «FOTOGRAFIA DE PREMSA» NÚM. 1, AJUNTAMENT DE CALVIÀ, DEPARTAMENT DE COMUNICACIÓ, 2017

LA MAR EN BLANC I NEGRE

Del llibre Calvià ahir, editat per l’Ajuntament de Calvià l’any 2017, hem fet un tria de fotografies periodístiques en què el seu autor, Joan Llompart Torrelló, ha sabut captar moments en els quals la mar de Calvià ha esdevingut protagonista. Són flaixos de la història de Calvià que l’autor va enregistrar en el moment just i amb una sensibilitat especial. Torrelló fa servir la càmera com un mitjà eloqüent i directe per fixar o enregistrar la notícia. Les seves fotografies són sinceres, sense trucs ni manipulacions, pensant únicament en la qualitat fotogràfica, captades amb una mirada humil, però que ens ajuden a descobrir les coses que passen desapercebudes a l’ull humà, massa acostumat a mirar de passada sense aturar-se a veure la realitat assossegadament.

Són fotografies que esdevenen ara record d’altre temps i que documenten imatges diferents que contrasten amb les que podem veure ara. Fotografies per conservar a l’arxiu, perquè mostren paisatges que miram amb nostàlgia i plaer alhora. Imatges que, per sort o per desgràcia, ja no tornaran, que amb el pas del temps han adquirit un valor documental indubtable per a la història de Calvià, i que ens permeten contemplar la bellesa de la mar també en blanc i negre.

Imatges insòlites de la platja de Santa Ponça a causa d’una rissaga (1977).

Simulació del desembarcament del rei En Jaume a la Creu de Santa Ponça. Festes del rei En Jaume (1997).

Filera de gandules a la platja de Peguera (1977).

Vista aèria de la nova autopista Palma-Andratx, amb la costa de Palmanova a la dreta (1976).