29 minute read
Esport i art
MARIA ANTÒNIA FERRAGUT CARREÑO
L’ESPORT I LES ARTS
Advertisement
RELACIÓ D’AMOR I ODI DE L’ESPORT AMB LES LLETRES I LES ARTS AL LLARG DE LA HISTÒRIA
L’EDAT ANTIGA
L’art i l’esport convergiren de forma natural a l’Antiga Grècia, on els Jocs Olímpics eren punt de trobada en què poetes i músics cantaven els triomfs dels atletes, i escultors, pintors, ceramistes posaven en valor la bellesa del cos dels competidors. Tenien lloc cada quatre anys i es dedicaven a Zeus, el rei dels déus.
Si examinam escenes d’entrenaments pintades en un vas, l’escultura d’un esportista o alguns dels versos dedicats a la glòria d’un atleta guanyador, veurem que els artistes de l’època varen deixar testimonis valuosos que ens han proporcionat diverses maneres de conèixer els Jocs de l’antiguitat.
El poeta Píndar (517 aC) va dedicar bona part de la seva obra al tema de les Olimpíades. Cap altre poeta grec va saber expressar com ell la tradició recuperada dels jocs olímpics panhel·lènics. Tan gran va ser la seva fama que quan Alexandre Magne assetjà Tebes, l’any 335 aC, va deixar intacta la seva casa.
Una de les obres més reconegudes i admirades del món de l’art relacionades amb l’esport és l’escultura El discòbol, obra esculpida per Mirón cap a l’any 455 aC, que representa un atleta en el moment del llançament d’un disc. Destaca també Púgil en repòs, famosa escultura grega de gran realisme creada entre el final del segle IV aC i el segle II aC.
A totes aquestes competicions olímpiques només es permetia participar els homes lliures ciutadans de Grècia, la qual cosa significava que homes d’altres països i esclaus n’estaven exclosos.
Cap de secció de Comunicacions de l’Ajuntament de Calvià
Les dones casades tenien prohibit assistir als Jocs. La llei castigava tota dona que la infringís llançant-la des de la muntanya Tipeu, un lloc escarpat pròxim a la ciutat d’Atenes.
L’única dona a la qual se li permetia l’entrada, i la presència de la qual era habitual, era la gran sacerdotessa de Demèter, que tenia reservat un setial enfront dels jutges suprems dels Jocs. Els atletes competien nus, exhibit els seus cossos com a símbol de perfecció i dedicació. Amb el temps els espectadors hi varen fer incloure dones joves i fadrines.
Els temes amb referències a curses, escenes de lluita i altres activitats esportives són també recurrents a les ceràmiques i els frescos etruscs, i apareixen als mosaics romans. En alguns casos hi apareixien dones vestides, a diferència de les imatges nues dels homes, fent exercicis, però no hi ha gaire informació sobre el tema o aquestes són contradictòries.
El declivi dels jocs va arribar amb l’emperador romà Teodosi I, un convers al cristianisme que no tolerava actes que considerava pagans al seu imperi, i que els va abolir el 393 dC.
L’EDAT MITJANA
Amb la desaparició de l’imperi romà es va deixar de banda la relació entre esport i art, ja que durant l’Edat Mitjana (del segle V al XV) es deixen de practicar la majoria dels esports atlètics, i el que es practica són els entreteniments físics enfocats a la guerra.
El cristianisme, molt present a Europa en aquesta època, fou molt crític amb la pràctica de l’esport, ja que predicava la salut de l’ànima i menyspreava els jocs i els esports, que es consideraven una pèrdua de temps, fins al punt que els condemnaren durant quasi 200 anys. Fins i tot alguns reis publicaren decrets que els prohibien.
En un moment en què tantes forces anaven en contra de l’esport, una institució, la cavalleria, va ser la defensora del seu desenvolupament. Els tornejos i les justes es convertiren en mostra de l’esperit cavalleresc i en exercicis o jocs militars en temps de pau i de treva.
La gent del poble practicava la lluita i els jocs de taulada , i esports de pilota que es
podrien considerar com els predecessors del rugbi o el futbol. També practicaven el tir amb arc, actualment considerat esport olímpic, i de ballesta, dins les activitats enfocades a la defensa.
Les justes i els tornejos, juntament amb la caça, que era un dels entreteniments més freqüents, són els temes més recurrents que es reflecteixen a l’art de l’Edat Mitjana i que es relacionen amb l’esport. Es reflecteixen a miniatures i frescos. En aquesta època els trobadors i joglars varen ser els encarregats de narrar la vida dels herois que realitzaven aquestes pràctiques. També a les novel·les o a les recopilacions de poesia, com es el cas del Codex Manesse (segle XIV), algunes imatges que acompanyen els textos són dibuixos de caça.
Les dones, relegades un altre pic als espais domèstics, no practicaven els esports, centrats únicament en la figura de l’home. Evidentment al món de les arts i les lletres tampoc hi participaven o les mantenien ocultes. Boccacio (1313-1375), en aquesta època, afirmava: «L’art és aliè a l’esperit de les dones».
L’EDAT MODERNA
La importància de l’esport retorna a l’edat moderna (XV- XVIII). Com durant tota la història, en aquesta època, l’art i la literatura han recollit en imatges i textos els esports més practicats per la noblesa i el poble.
Al segle d’Or (XIV-XV), els aristòcrates practicaven, d’una banda: cavalcada, canyes, caça, corrides de bous, esgrima (ben present als escenaris teatrals), joc de pilota, justes i tornejos, natació, anelles i trucs. I de l’altra, els populars: volantins i engronsadores, jocs atlètics, lluita i tir. Diversos autors deixaren en les seves obres pàgines dedicades a l’esport i als jocs, com ara Cervantes, en el Persileso o Lope de Vega a Porfiar hasta morir o a El caballero de Olmedo.
A ciutats com Holanda, amb canals gelats a l’hivern, el patinatge era una pràctica comuna en aquesta època. El document gràfic més antic referit a escenes de patinatge es va presentar el 1498 en forma d’una talla esculpida per Johannes Brugman (1400-1473), en la qual es representa la caiguda fatal que va tenir patinant la jove Lidwina de Sheidam (Holanda) l’any 1395. Pieter Brueghel el Vell va ser l’autor de Paisatge hivernal amb patinadors i trampa per a ocells
La cultura humanista del Renaixement (XVXVI), seguint els models de les civilitzacions clàssiques, fa ressorgir l’interès per l’educació física i la incorpora a l’educació. La re-
cerca de l’equilibri en l’home situa la forma física juntament amb altres valors humans, i el cos es converteix en un interès dels educadors però també dels artistes.
Els nus atlètics foren restablerts a les arts plàstiques com a màxima expressió estètica, Miquel Àngel (1475-1564) sentia fascinació pel cos humà, i les seves obres mostraven físics atlètics. Va morir frustrat veient que el Concili de Trento prohibia l’aparició del cos nu a l’art religiós, i que Pius IV va contractar da Volterra per ocultar la nuesa de les seves obres. Rafael (1483-1520) dotà el cos de perfecció i moviment; Donatello (1386-1466) revolucionà el relleu amb la tècnica de l’stiacciato i va esculpir una de les primeres estàtues eqüestres del renaixement. Leonardo da Vinci (1452-1519) va realitzar importants estudis del cos humà de gran valor gràfic i científic. Leonardo, amb L’Home de Vitruvi, provà de definir, mitjançant la simetria utilitzada en l’arquitectura, l’home perfecte.
Malgrat les poques dades de dones artistes o escriptores, Sofonisba Anguissola (1535-1625) va ser considerada la primera pintora d’èxit del renaixement, a la qual s’atribueix l’obra La partida d’escacs.
A Itàlia el calcio, joc de pilota ben diferent del futbol actual, també era practicat per nobles i intel·lectuals, entre ells els germans Mèdici, per la qual cosa era una escena recurrent a les obres artístiques de l’època.
Al Barroc (XVI-XVIII), l’equitació militar va ser present a les grans composicions
pictòriques dels més reconeguts artistes. També es representaven, sobretot, escenes de caça i equitació, i així ho demostren artistes com Brueghel el Vell, (1525-1569) amb obres com Caçadors a la neu, o Velázquez (1599-1660), amb obres com Felipe IV, caçador, entre moltes d’altres obres on la figura del cavall era ben present.
Els jocs de raquetes i pales també tenien molta d’acceptació, ja des del segle XV es fabricaven raquetes amb cordes de butzes d’animals. A partir del segle XVII aquest joc es va posar de moda entre l’aristocràcia francesa i també a la resta d’Europa, com Anglaterra o Espanya. Goya (1746-1828), en el cartró per a tapis El juego de la pelota a pala , il·lustra de manera fidel un partit de pala entre un grup de cortesans. Un gravat anònim datat aproximadament de 1570, Italia Tenis, ens mostra també una escena d’aquest joc.
El kolf, joc antecessor de l’hoquei sobre gel, apareix també representat en gravats del segle XVII de Barent Avercamp (16121672 o 1679).
Judith Leyster (1609-1660), pintora del segle d’or neerlandès, va pintar El joc del tric-trac, o backgammon , un joc de taula practicat a l’època.
Les escoles d’equitació varen aparèixer a tots els països europeus, Itàlia, França, Espanya, Anglaterra, i deixaren escenes costumistes de la pràctica de l’hípica a pintures de l’època. En el rococó espanyol va destacar Luis Paret y Alcázar (1746-1799),
i les seves sèries de «Parelles reials», com l’escena hípica al palau d’Aranjuez, Fiesta hípica ante el Palacio Real de Aranjuez .
EDAT CONTEMPORÀNIA
Els preromàntics retornaren la vinculació amb l’esport i l’art. Els poetes com Goethe (1749-1832) practicaren la gimnàstica per dur una vida més saludable i sentir-se en millor forma. És l’època del poetes romàntics, elegants i seductors, que passejaven la seva figura del dandi, que cuida la seva forma física per seduir amb la seva presència.
Són exemples del dandisme com a tendència estètica literària Oscar Wilde (1854-1900) a Anglaterra o Baudelaire (1821-1867) a França. En aquesta època s’identificaven amb el dandisme esports com el tennis, el polo, el criquet o el golf. Tots esports en què la indumentària, els gestos i els cossos estilitzats s’impregnen d’estil, moda i elegància. Wilde, encara que no estigués en contra de l’esport, va deixar una frase lapidària per als jugadors de pilota: «El rugbi és un joc de bàrbars practicat per cavallers i el futbol, un joc de cavallers practicat per bàrbars».
Cercant aquesta relació entre art i esport hi ha disciplines que estan fortament unides, com ara la gimnàstica rítmica, la natació sincronitzada o el patinatge artístic Tres especialitats que integren música i dansa, dues de les belles arts més reconegudes des de sempre. Henry Raeburn (1756-1823), The Skating Minister.
Endinsant-nos en l’edat contemporània ens trobam que, amb la industrialització, l’oci en els països desenvolupats ocupa un lloc important. Els esports i les competicions augmenten i també la seva organització i regulació.
Cap al final del segle XIX el baró Pierre de Coubertin (1863-1937) proclama, a unes conferències a la Sorbona, un manifest per restablir les Olimpíades, i el 25 de març de 1896 s’inauguren els Jocs Olímpics d’Atenes. Precisament fou Coubertin qui va dir la frase «L’important no és guanyar, sinó participar». Coubertin es va interessar molt per aquests Jocs de l’antiguitat. També li va cridar l’atenció el sistema educatiu anglès, en el qual s’incloïa l’esport en el currículum escolar, una cosa inaudita a França en aquell moment.
Aquests homes moderns i pensadors com Coubertin tampoc varen facilitar l’accés de les dones a l’àmbit acadèmic ni esportiu, que va ser tardà i ple de dificultats. Pierre Coubertin argumentava que la presència de la dona en un estadi resultava antiestètica, poc interessant i incorrecta.
Els Jocs Olímpics varen obrir les portes a les dones l’any 1900 i el canvi es va fer evident i real, a pesar del seu gran estrateg. Encara així, la participació femenina es va limitar únicament i exclusiva al golf i al tennis a París, França. Aquests Jocs varen tenir el mèrit d’agrupar un nombre impressionant de competidors: mil setanta, amb només sis dones. La primera
En el model capitalista del mercat del segle XX, l’esport d’alta competició adquireix un paper protagonista, i hi apareix el culte dels nous mites esportius, idolatria impulsada pel desenvolupament dels mitjans de comunicació de masses
llorejada olímpica en tennis va ser Charlotte Cooper, d’Anglaterra.
La idea que tenia Coubertin dels Jocs Olímpics era que hi hagués incloses les competicions d’art. No ho va aconseguir fins als Jocs d’Estocolm, 1912, quan s’hi inclogueren les disciplines d’arquitectura, escultura, literatura, pintura i música. L’únic requisit per poder competir era que les obres tinguessin la inspiració en l’esport. Fins a 33 artistes (principalment europeus) presentaren les seves obres i s’atorgà una medalla d’or a cada una de les cinc categories. Varen aconseguir medalla l’italià Giovanni Pellegrini en pintura, els suïssos Alphonse Laverrière i Eugène-Edouard Monod en arquitectura , l’estatunidenc Walter Winans en escultura , l’italià Ricardo Barthelemy en música, i en literatura George Hohrod i Martin Eschbach –pseudònim amb el qual va presentar «Ode au Sport» (‘Oda a l’Esport’) el mateix baró de Coubertin.
Avery Brundage, nomenat president del COI el 1952, lluità i aconseguí que les competicions d’art desapareguessin dels Jocs. De fet, en els medallers històrics del COI aquestes medalles no estan comptabilitzades.
Apartades les Arts de la competició oficial de les Olimpíades, queden als Jocs les cerimònies d’inauguració i cloenda com a
celebració de l’esport i la cultura, i constitueixen un ritual que simbolitza la unitat de cos i ment.
Fora de l’àmbit de les Olimpíades és aquesta una època en què es recupera una connexió important entre l’art i l’esport, i artistes de tot tipus, bé amb la pràctica personal, bé utilitzant-lo com a recurs a les seves obres, peguen una forta empenta al reconeixement de l’activitat esportiva, molt vinculada al món intel·lectual.
Com a representants de les arts i les lletres, les dones no varen tenir millor sort que les esportistes, ja que tampoc hi varen ser visibilitzades. Referint-se a la dona, Renoir va arribar a dir: «La dona artista és senzillament ridícula».
L’alpinisme sorgeix al final del segle XVIII i Gustave Doré (1832-1883), afeccionat a aquesta pràctica, va deixar plasmada a la seva obra la conquesta del cim del Cerví d’una manera realment impressionant: L’Ascension du Mont Cervin i Catastrophe du Mont Cervin
El segle XIX també és el ressorgir del rem i la vela com a esport, a Anglaterra les universitats de Cambridge i Oxford comencen la seva rivalitat amb el rem l’any 1829, i el mateix passa als Estats Units amb Yale i Harvard cap al 1852. To -
mas Eakins, un dels pintors hiperrealistes nord-americans més reconeguts, ens deixa unes imatges plenes de força a moltes de les seves obres, com és el cas de The Champion single sculls, 1871.
Artistes impressionistes com ara Manet (1832-1883), Cursa de cavalls en Longchamps ; Caillebotte (1848-1894), Remer amb capell de copa; Monet (1840-1926), Regata en Argenteuil; Renoir (1841-1919), Patinadors al Bois de Boulogne; Degas (1834-1917), Cavalls de curses a Longchampgs; Bazille (1841-1870), Scene d’estiu (banyistes), o Sisley (1839-1899), Regata a Molesey ; John Lavery (1856-1941), A Rally, i molts altres, utilitzaren l’exercici físic com a representació de la fugacitat –un dels objectius d’aquest moviment. Moltes es deixaren seduir pels esports britànics, la qual cosa es reflecteix en escenes de regates, partides de criquet o rem, que a més deixen molt clara la divisió de classes.
En el model capitalista del mercat del segle XX, l’esport d’alta competició adquireix un paper protagonista, hi apareix el culte dels nous mites esportius, idolatria impulsada pel desenvolupament dels mitjans de comunicació de masses, que generen, entorn dels espectacles esportius, un interès mediàtic sense precedents en la història de l’esport. L’esport és un fenomen sociològic que impregna la cultura.
Charlotte Cooper va ser la primera tennista a guanyar la medalla olímpica dels Jocs de París el 1900.
Avançant amb les avantguardes i amb la consolidació del cubisme, l’esport es converteix en protagonista, i pràctiques com l’atletisme, el tennis, la natació, l’equitació, la boxa, el ciclisme, l’automobilisme, el futbol, etc., il·lustren les obres d’artistes com: Gleizes (18811953), amb Les joueurs de foot-ball; Maruja Mallo (1902-1995), considerada artista de la generació de 1927 dins la denominada avantguarda interior espanyola, amb l’obra sense títol; Dalí (1904-1989), gran afeccionat al futbol, mostrà grans qualitats com a porter, va plasmar la seva afició en tres de les seves obres: el cartell per celebrar els 75 anys del FC Barcelona, l’obra Gol i el cartell amb el qual es va anunciar l’Estadi Municipal de Figueres; Jean Metzinger (1883-1956) va realitzar el primer quadre avantguardista quan va representar una carrera de ciclisme Al velòdrom; o el mateix Picasso, entre d’altres.
En el cas de Picasso, entre les més de 2.000 obres, n’hi ha algunes de relacionades amb l’esport, però tenen un caràcter més recreatiu que competitiu. En destaquen l’estètica dels moviments físics i la musculació dels personatges, com és el cas de La acróbata de la bola, una de les seves principals obres del període rosa, i El atleta, de la seva època cubista. Picasso va pintar cossos en moviment a la platja que pareix que ballen, solen ser dones, i relacionades amb l’esport destaca l’obra titulada La carrera. El futbol també va cridar l’atenció de l’artista i va deixar constància d’aquest joc a diferents obres: a una escultura de xapa retallada titulada Futbolista; a un dibuix, Partido de fútbol, on es poden observar diversos futbolistes de dos equips que es disputen una pilota al terreny de joc, i a una ceràmica, Footballeur, que es tracta d’una peça d’argila d’uns 30 cm d’alçada que forma part d’una edició limitada i numerada de 50 exemplars, que representa el tir a porta d’un jugador. Picasso era afeccionat a la boxa, però les obres dedicades a aquest tema són molt poques.
L’americà George Wesley (1882-1925), integrat a l’escola Ashcan, fa la seva gran contribució al món de l’art amb les escenes al ring que retraten les baralles de boxa amateur. Hem de reconèixer que la boxa,
Albert Gleizes, Les Joueurs de football.
esport tant maltractat avui dia, ha inspirat molts de pinzells i moltes plomes.
En el camp de les lletres podem dir que l’esport ha canviat, afectat, ajudat i inspirat autors i autores literaris. Per exemple, Mark Twain (1835-1910) va adoptar el billar com el seu esport favorit. Tant és així que a ca seva tenia una taula de billar que alternava amb la seva passió per l’escriptura.
L’escriptora Agatha Christie (1890-1976), creadora del detectiu Hercule Poirot, fou una pionera de la pràctica del surf. Va conèixer aquest esport a Sud-àfrica, l’estiu de 1922, i va provar les ones de costes com les de Honolulu. The Guardian suggereix que podria haver estat de les primeres persones de la seva nacionalitat de fer surf.
George Bernard Shaw (1856-1950), autor de Pigmalió, també va ser dels atrevits de la taula de surf, i Jack London (1876-1916), autor d’Ullal Blanc, va introduir el surf a Califòrnia. El mateix London empra l’esport en les seves obres, com demostra el conte Per un bistec
La passió per l’esport també es reflecteix a moltes de les obres d’Ernest Hemingway (1899-1961), com El vell i la mar. A més de la pesca, de la caça, el futbol americà, l’atletisme, el tir esportiu i el waterpolo, a Espanya va aprendre a jugar a jai alai o pilota basca, i també es comenta que va aprendre els rudiments de la tauromàquia; però el que realment l’entusiasmava era la boxa. Va ser espàrring de figures professionals, i un cercador de baralles de carrer, capaç d’improvisar rings a qualsevol lloc. Va arribar a barallar-se amb Joan Miró i és probable que li guanyés un quadre així, La Masia, que se’n va dur a Cuba. Un altre personatge amb el qual va assajar els seus dots de boxador va ser l’escriptor Morley Callaghan. Callaghan va compartir la seva versió dels esdeveniments uns anys després a les seves memòries de 1963, Aquell estiu a París
Jack Kerouac (1922-1969), autor d’On the Road, es va quedar al costat de la literatura en comptes de fer costat al futbol americà universitari perquè es va lesionar jugant. Així
es va convertir en un heroi de la generació beat. Molts dels seus escrits sobre l’esport es poden trobar en el seu llibre Caixa Negra
Virginia Woolf (1882-1941), una de les més destacades figures del modernisme anglosaxó del segle XX i del feminisme internacional, autora de Mrs. Dalloway, també va practicar l’esport, concretament va ser el criquet la seva especialitat.
J. R. Tolkien (1892-1973), autor d’El senyor dels anells, va ser un esportista frustrat que, per una lesió, va deixar el tennis per a centrar-se en la literatura.
Arthur Charles Clarke (1917-2008), autor de 2001: Una odissea a l’espai, va ser un gran amant de l’esport. A la dècada dels seixanta, Clarke es va convertir en un consumat esquiador i submarinista.
Albert Camus (1913-1960), autor de L’estranger, era un apassionat del futbol i ho conta en el seu assaig El que li dec al futbol. Curiosament el Nobel de Literatura va declarar: «No conec res més idiota que morir en un accident de cotxe», referint-se a la defunció del ciclista Fausto Coppi en un suposat accident de trànsit, un dia abans que a ell li ocorregués el mateix a la carretera de Borgonya.
Ray Bradbury (1920-2012), escriptor de novel·les de misteri i ciència-ficció, conegut per les seves Cròniques marcianes i Fahrenheit 451, va ser un apassionat de la bicicleta, que utilitzava com a mitjà de transport.
David Foster Wallace (1962-2008), autor de La broma infinita, dedicà moltes de les seves obres al tennis. El tennis com a experiència religiosa, n’és una. Hi escriu sobre l’US Open, sobre Roger Federer i Rafel Nadal. Es tracta d’un llibre sobre la bellesa cinètica de l’esport que practicà quan era adolescent.
L’italià Erri de Lucca (1950), autor de llibres com Els peixos no tanquen els ulls, va començar a dedicar-se a l’alpinisme tardanament però, encara avui, continua practicant-lo. L’experiència apareix en el llibre Tras la huella de Nives: en el Himalaya con una alpinista, que recull les converses de l’escriptor amb Nives Meroi, una de les tres dones que han ascendit set dels catorze vuitmils.
Stephen King (1947), escriptor nord-americà mundialment conegut per les seves novelles de terror, moltes d’elles transportades al cinema i a la televisió, entre les quals destaquen Carrie i Cementiri d’animals. Va sortir de les drogues gràcies al beisbol durant la dècada dels setanta. A la pel·lícula Stand
Mark Twain.
Stephen King.
Armand Fernández ‘Arman’, Desert Bike.
by me, inspirada en un conte gairebé autobiogràfic, fa al·lusió a l’amor que sent per aquest esport.
Haruki Murakami (1949) comparteix la seva passió per la literatura amb les curses de fons. Com en un ritual, dedica dues o tres hores diàries a córrer per aclarir la ment. Afirma que és damunt l’asfalt on troba la inspiració per a les seves millors obres.
A la literatura hispanoamericana han participat de la passió per l’esport els Nobel Jacinto Benavente, Vicente Aleixandre, Pablo Neruda, Camilo José Cela i Gabriel García Márquez, amb escrits sobre atletisme, beisbol, futbol, hípica, judo, lluita, patinatge, natació, piragüisme, tennis i vela.
Però no tot ha estat amor cap a l’esport, Jorge Luis Borges (1899-1986), l’escriptor argentí més conegut universalment, és l’excepció dins aquesta llista. Va defensar els escacs per damunt del futbol: «Els escacs són un dels mitjans que tenim per salvar la cultura. Els escacs són avui reemplaçats pel futbol, la boxa o el tennis, que són jocs d’insensats, no d’intel·lectuals». Ell mai va ser amant dels esports i molt menys dels anomenats de masses com el futbol, del qual va ser un acèrrim
enemic. Té diverses frases sobre aquest tema com ara: «Futbol, aquesta cosa estúpida anglesa» o «El futbol és popular perquè l’estupidesa és popular». Això li va generar moltes polèmiques i també alguns enemics.
D’altra banda, igual que l’esport ha estat un tema de transcendència en la literatura més recent, una connexió similar ha tingut amb l’art contemporani, en les seves diverses manifestacions: pintura, escultura, i en temps més recents, la fotografia i la videocreació.
Ho constatam amb els representants del Nou realisme ( nouveau réalisme), moviment abanderat per Yves Klein (1928-1962), i en els seus col·legues Arman (1928-2005), Francois Dufrêne (1930-1982), Raymond Hains (1926-2005), Martial Raysse (1936), Pierre Restany (1930-2003), Daniel Spoerri (1930), Jean Tinguely (1925-1991) o Jacques de la Villeglé (1926), i del qual formava part Niki de Saint Phalle, de les poques artistes reconegudes que tractaren l’esport i que al final de la dècada dels noranta creà una sèrie d’escultures amb el títol Herois negres, on figures del bàsquet, la dansa i el beisbol quedaren retratades.
Figures destacades del Pop Art, Roy Lichtenstein (1923-1997), Tom Wesselmann (1931-2004) i Andy Warhold (1928-1987), també es varen sentir inspirats per l’esport. El mateix Warhol, durant els anys setanta, va fer feines per encàrrec de col·leccionistes i celebritats. Del col·leccionista Richard Weisman, afeccionat als esports, va sorgir el projecte Atletes, col·lecció de retrats d’esportistes de final del segle XX: O. J. Simpson, Muhammad Alí, Chris Evert, Willie Shoemaker, Dorothy Hamill, Jack Nicklaus, Tom Seaver, Kareem Abdul-Jabbar, Rhod Gilbert i Pelé. També realitzà representacions d’activitats esportives com els gravats Patinador de velocitat el 1983 i Wayne Gretzky (El Grande) el 1984. El 1979, Warhol, per encàrrec de la BMW, va pintar un cotxe de carreres BMW M1 per a la quarta exposició del projecte BMW Art Car. Warhol declinà utilitzar un model a escala i va pintar directament sobre el vehicle. Warhol concebia l’esport com a part de la cultura pop, per això fou un dels seus temes recurrents. «No hi ha res més quotidià que un ídol, ni res més mundà i genial que un gol, un drive, un ganxo (crochet), una basca…».
Algunes dones artistes varen destacar, encara que varen quedar eclipsades pels autors masculins. Posam en valor Rosalyn
Drexler (1926), que va tractar els dos temes que hem intentat relacionar amb l’esport: la literatura i les arts plàstiques. Drexler és una artista visual estatunidenca, novel·lista, dramaturga guanyadora del Premi Obie, guionista guanyadora del premi Emmy i exlluitadora professional. Va adaptar el guió de Rocky Ha realitzat diverses pintures basades en la lluita de dones, incloent-hi Take Down (1963), Lost Match (1962) i The Winner (1965). Les pintures pop de Drexler
han estat identificades recentment com les primeres obres d’art feministes.
Quan finalitza la II Guerra Mundial el 1945 comença l’hegemonia de l’Amèrica del Nord com la major potència política i econòmica. La filosofia esportiva dels Estats Units es va exportar ràpidament, fet que contribueix a la universalització de l’esport.
A la fi del segle XX i en aquest segle XXI la pràctica esportiva s’ha convertit en la for-
ma d’entreteniment més coneguda universalment, motivada per la idea que l’esport és salut i pel culte al cos i el desig de mantenir-lo. D’altra banda, l’esport és un dels majors espectacles del nostre temps, i un del mitjans més assequibles i econòmics d’entreteniment de masses. Molts de campions i campiones són el referent ideal, els seus triomfs són magnificats pels mitjans de comunicació. Per als artistes i escriptors l’esport continua sent una font d’inspiració fins als artistes dels nostres dies.
Rosalyn Drexler, Take down
Rosalyn Drexler Lost match
Rosalyn Drexler, The Winner
Rosalyn Drexler.
L’ESPORT A LA COL·LECCIÓ LOCAL DE CALVIÀ
Dins la col·lecció local trobam algunes obres que tenen com a temàtica l’esport amb el vessant més professional i també amb el més lúdic o relacionat amb el joc. En destaquen les obres de les donacions que es realitzaven a canvi d’exposicions i de la donació col·lectiva realitzada l’any 2009 pel grup Pro Arte y Cultura. També afegim a aquesta tria tres obres adquirides per al patrimoni municipal i que formaren part de l’exposició de fons de compra que es va fer durant l’Olimpíada d’Escacs l’any 2004 a la desapareguda Galeria Portals. Així mateix mostram dues obres amb temàtica esportiva que corresponen al projecte BetArt Calvià d’art urbà. Les escultures són compres realitzades per l’Ajuntament o cessions fetes per artistes, i ocupen espais públics com ara places o jardins.
Són un total de quinze obres que il·lustren les pàgines d’aquest número d’Entorn de Calvià dedicat a l’esport i que demostren l’estreta relació entre els artistes plàstics i l’esport com a font d’inspiració.
LA COMBA (1996)
Autora: Marian Femenias Moratinos (Palma,1973)
Tècnica mixta damunt tela 130 x 89 cm
Tècnica mixta damunt tela
L’obra representa uns infants que juguen amb una corda, a un pati amb columnes. La pintura i la fotografia transferida a la tela, juntament amb el blau predominant, donen una sensació de realisme oníric al conjunt.
SENSE TÍTOL (1998)
Autor: Uwe Griese - Björn (Neumünster, Alemanya, 1941)
Oli damunt taula 100 x 70 cm
Obra que es manté dins els corrents de l’expressionisme abstracte amb algunes referències figuratives, que representa una regata en un dia assolellat utilitzant colors vius entre els quals predominen el blau de la mar i el cel, i el groc del sol, amb alguna taca de vermell i verd.
SENSE TÍTOL
Autora: Marisa Aldeguer (Palma, 1954)
Acrílic damunt tela 90 x 90 cm
Obra de dues figures en colors blaus que recorden nedadors emmarcats en uns espais abstractes i irreals.
SENSE TÍTOL (2001)
Autora: Marian Femenias Moratinos (Palma,1973)
Tècnica mixta damunt tauler 92 x 73 cm
Obra on apareix un grup de nins vestit amb camiseta blanca i calçons curts blaus, que recorden els uniformes de les escoles per a fer gimnàstica. Com a altres obres d’aquesta artista, la pintura i la fotografia transferida i el color blau són un signe d’identitat d’aquests anys de la seva trajectòria.
SOS, PENALTI EN SIERRA LEONA II (1999)
Autor: Pep Pons
Tècnica mixta damunt taula 70 x 60 cm
Aquesta obra presenta un nin mutilat davall l’arc d’una porteria amb una pilota en primer pla que representa un globus terraqüi amb la figura d’Àfrica. Els colors marrons i ocres amb el blanc de les venes dels braços mutilats, el marc de la porteria i la pilota, provoquen una sensació d’angoixa a l’espectador.
DOSSIERS
DONACIÓ PRO ARTE Y CULTURA
VELAS 4
Autora: Chus Fernández
Acrílic damunt tela 175 x 60 cm
Aquesta obra representa dues barques de vela a la mar oberta.
CONFRONTACIÓ D’ESTRUCTURES (2004)
Autor: Adolf Gil
Fotografies impreses damunt paper gravat
Dues peces de 120 x 165 cm
Representen una imatge que recorda una cartografia formada per branques dins una quadrícula.
RECORDANDO A E. ZAKON Y ESTUDIO DE BOTVINIK (2004)
Autor: Antonio Guerrero Paspartú i fusta 3 peces
150 x 60 cm la major i 40 x 40 cm les dues petites
Aquesta obra representa una partida d’escacs.
CARGA LIGERA
Autora: Marta Maldonado
Oli, acrílic i collage damunt tela 114 x 146 cm
Obra de gran format que representa una bicicleta amb una figura coberta al damunt en tons blaus, grocs i negres.
OBRES ADQUIRIDES EN EL FONS DE COMPRA DE L’OLIMPÍADA D’ESCACS 2004
BETART CALVIÀ
EL LABERINTO DE ÍCARO (2013)
Autor: Marc Peris i Carratalà (SOMA)
Inclosa a la Ruta I de BetArt Calvià Palmanova, Son Caliu, Magaluf
Obra realitzada durant el I Festival Art&MindGame, organitzat per l’Associació d’Escaquistes de les Illes Balears, en collaboració amb l’Ajuntament de Calvià, el mes d’abril de 2013.
Poliesportiu de Magaluf Av. les Palmeres, 23. Magaluf.
BALONES FUERA (2016)
Pilotes de futbol damunt paret de formigó
Autor: Héctor Francesch
Inclosa a la Ruta III de BetArt Calvià, a Peguera
Camp de futbol municipal de Peguera Adolf Colomar Schopke, s/n. Peguera
EL JOC DE LA MORT (2004)
Autora: Gabriela Seguí
Mixta sobre tela i sobre pa d’or 160 x 160 cm
Representa una dona, tal vegada la mort, sacrificant un home amb una espasa amb colors ocre i pa d’or dins una quadricula d’escacs de fons.
62 Entorn de Calvià
LIMÓN (2016)
Autora: Olimpia Velasco Pintura plàstica damunt paret Inclosa a la Ruta III de BetArt Calvià, a Peguera
Frontó municipal de Peguera Romana, s/n. Peguera
ESCULTURES
UNIVERSÍADA
Autora: Rosemary Marchetta
Col·lecció d’escultures de reminiscències naïf que es varen realitzar amb motiu de la Universíada.
Les figures són dibuixos sobre suport de fusta que representen diversos esports. Les escultures que no s’han deteriorat es poden veure al poliesportiu de Magaluf.
DISCÓBOLO (2012)
Autor: David Buzgar (Dágaro)
L’escultura, feta amb resina i acer, representa un atleta en el moment de llançar un disc.
Està situada a l’avinguda de les Palmeres de Magaluf, a prop de la pista d’atletisme.
REFERÈNCIES
https://arelarte.blogspot.com/2009/09/arte-y-deporte-en-laedad-moderna.html
http://www.apunts.org/en-l39art-testimoni-del-naixement-d39un-articulo-XX88665810712541X
https://www.wikiart.org/es/hendrick-avercamp https://computerhoy.com/noticias/life/hombre-vitruvio-significado-secretos-del-hombre-perfecto-77327
http://catalogo.artium.org/dossieres/exposiciones/ el-deporte-visto-desde-el-arte/pablo-picasso. Picasso y el deporte , publicat per Balius Juli, R. i Aproximación a la obra de Picasso a través de la representación del ejercicio físico, de Teresa González Aja.
https://www.idiomaydeporte.com/articulos/el-deporte-en-la-vida-de-cuatro-premios-nobel-de-literatura.php http://historiasdelahistoria.com/2016/08/08/sabias-la-literatura-la-pintura-fueron-disciplinas-olimpicas-los-juegos-la-moderna
http://catalogo.artium.org/book/export/html/11579 https://sipse.com/deportes/salvador-dali-futbol-soccer-pintura-arte-cultura-239860.html
https://www.elmundo.es/elmundo/2012/07/09/cultura/1341841678.html
https://www.eternacadencia.com.ar/blog/contenidos-originales/derivas-literarias/item/escritores-deportistas.html http://catalogo.artium.org/book/export/html/11579 https://www.clarin.com/deportes/escritores-deportistas_0_SyKfB5Y9vXx.html
https://elpais.com/cultura/2010/01/27/album/1264546802_910215.html#foto_gal_1 http://risterecargado.blogspot.com/2016/05/los-escritores-y-el-deporte.html
https://elpais.com/cultura/2017/08/16/actualidad/1502902921_541594.html http://www.eraseunavezqueseera.com/2016/05/04/deportes-literarios/
https://www.informador.mx/Cultura/Deportes-medio-de-inspiracion-para-escritores-20160913-0120.html http://educomunicacion.es/cineyeducacion/deporte.htm https://www.nodalcultura.am/2018/01/arte-y-deporte/
