Entorn de calvià n.9 Esport

Entorn de Calvià

2

Entorn de Calvià

Presentació

L’esport ha arribat als nostres dies com un generador de fenòmens socials en què convergeixen diferents subjectes que es rendeixen al seu influx i al seu poder seductor perquè millora el físic, la ment i les emocions. A Calvià, l’esport ha estat ben present al llarg de la història, i des de l’inici de la democràcia ha format part de totes les polítiques públiques, que l’han tengut ben present com una eina cohesionadora del municipi.

Per a les persones que no practicam cap esport o no en practicam amb constància, aquest és un món paral·lel que apareix davant els nostre ulls amb tentacles que abracen diferents espais, aparentment diferenciats entre si, però que convergeixen en la pràctica esportiva. Així podem relacionar l’esport, i totes les seves modalitats siguin recreatives o d’alt rendiment, amb activitats tant dispars com la música, les arts plàstiques, la literatura, la ciència, la tecnologia, la medicina, l’antropologia, la comunicació, la biomecànica, el turisme, la bioquímica, la fisiologia, l’economia, la història, el dret, la política, la moda i moltes altres.

No us sorprengui, doncs, trobar alguns d’aquests temes tractats a la revista, d’altres que s’han quedat a la carpeta de l’escriptori per manca d’espai, i fins i tot alguns, per desconeixement o ignorància, no hauran quedat reflectits. Per això, en aquets casos animam el lector o lectora perquè n’agafi el relleu. Com sempre deim, l’Entorn de Calvià és una finestra que pretén despertar la curiositat sobre un tema i empènyer altres persones curioses a investigar i escriure articles nous o ampliar i aprofundir sobre els ja escrits. Aquesta revista pretén obrir pas a aquestes noves investigacions. Aprofitam, també, per agrair la seva col·laboració a totes les persones que han fet possible que un nou Entorn surti al carrer.

Aquest número 9 de la revista Entorn de Calvià també pot ser d’interès per a molta gent que no té l’esport ni la seva pràctica entre els seus objectius, ja que, tal vegada, trobarà entre les seves pàgines qualque conegut o coneguda que practica alguna

modalitat esportiva o hi descobrirà alguna tendència o curiositat que desconeixia, o fins i tot li obrirà el cuquet de la curiositat per posar en pràctica algunes de les disciplines, moltes d’aquestes a l’abast en el nostre municipi.

I com que la música sempre ha estat lligada a l’esport, em permet deixar-vos una banda sonora que us pot acompanyar, si us ve de gust, en aquesta lectura. Són algunes de les cançons que quan sent la paraula esport em venen al cap:

Les bicicletes i la volta ciclista a Espanya és un esdeveniment que, per a mi, estarà sempre lligat a la música del grup Azul y Negro amb el tema «Me estoy volviendo loco», que animava els avorrits diumenges en família davant la TV. No puc pensar en atletisme sense que al cap em vengui la melodia de Vangelis «Chariots of Fire». O no puc celebrar una victòria sense taral·lejar el «We are the Champions», de Queen, o «The Best», de Tina Turner. El patinatge artístic el llig a una preciosa cançó dels Antònia Font, «Calgary 88». Pujar unes escales se’m fa menys feixuc si ho faig amb la melodia de Survivor «Eye of the Tiger», que immortalitzà Rocky ; i quan tenc un mal dia sent debilitat per «Hurricane», que Bob Dylan dedicà a Rubin Carter, que va poder ser campió del món de boxa –sempre trobes qui pot estar pitjor. Els jocs olímpics, tots, tindran la banda sonora de Mercury i la Caballé, «Barcelona» per a mi és sublim. Si m’anim a fer esport i pens que aquesta vegada sí que m’hi enganxaré, m’acompanya «Feeling Good», de Nina Simone. I per acabar amb un somriure i ser un poc irreverent, us propòs la cançó del grup La Pandilla Voladora, «Del deporte también se sale».

En tot cas, independentment de la banda sonora que triem cadascú i que molts i moltes fa anys que intentam entrar a l’esport sense aconseguir-ho, des d’aquí deixam palesa la nostra admiració cap a tots el referents esportius, dones i homes, nines i nins, que tenim i tendrem a Calvià, i que ben segur que continuaran deixant el llistó ben alt en el món de la competició i en el dia a dia.

M. ANTÒNIA FERRAGUT CARREÑO

Entorn de Calvià, núm. 9 Juliol 2019

Edita

Ajuntament de Calvià c/Julià Bujosa Sans, batle, 1 07184 www.calvia.com

Direcció

Maria Antònia Ferragut Carreño

Coordinació tècnica, redacció i entrevistes Neus Fernández Quetglas

Disseny i maquetació Editorial MIC

Publicitat

Disseny de Marisol Gorreta Martín i textos de Juan Abarca Castro

Consell de Redacció Agustí Aguiló i Llofriu, Maria Calderón Díaz, Maria Antònia Ferragut Carreño, Emmanuelle Gloaguen Murias, Aina Maria Mas Sastre, Sandra Sedano Colom, Neus Fernández Quetglas

Assessorament i correcció lingüística Servei Lingüístic de l’Ajuntament de Calvià, Caterina Canyelles Marquès, O. J. Crespí Green, J.J. Sánchez Rowell

Col·laboracions externes

Juan Espina Rovira, Francina Mora Cerdà, Joan Munar Martínez, Cristina Prats Vidal, Lina Prats Vidal, Alejandro Sánchez Palomero, Xavier Terrasa García

Portada Corredor (2019), grafit damunt paper vegetal de Javier Garló D.L.: PM 1206-2015

Entorn de Calvià

SUMARI

Juliol • Núm 9

DOSSIERS

6 L’esport en edat escolar, element clau en el desenvolupament dels infants Biel Barceló Bisquera, ICE

22 L’esport esdevé un valor transversal per a tothom Jaume Thomàs Calafat, ICE, i Francesc Mulet Albertí, expolític

38 Inicis del futbol a Calvià Xavier Terrasa García, historiador 52 L'esport i les arts Maria Antònia Ferragut Carreño, Ajuntament de Calvià

PARLAM

64 Merxe Batidor Llabrés, rugbi 68 M. Lluïsa Viver Garrido i Carles Vich Ramírez, escacs 72 Noelia Grau Castillejos, Javitxu Lirio González, i Carlota Muñoz Coll, karate

PERSPECTIVES

77 Salut, activitat física i altres hàbits saludables

Merxe Batidor Llabrés, ICE 85 Lina Prats Vidal, culturista natural 86 De la A a la Z, el protagonisme de l’esport a Calvià Redacció 98 30 anys en remull: el Club Natación Calvià

Javier Tascón Piña, Expresident del Club Natación Calvià

ASSAIG

106 25 anys de cicloturisme

Juan Espina Rovira, hoteler 110 Calvià com a destinació del turisme esportiu

Dones i esport, trencant estereotips

Sandra Sedano Colom, Ajuntament de Calvià 121 Cristina Prats Vidal, corredora

El vòlei, una passió que uneix als Martínez Portales

Alejandro Mendoza Wendorff, becari ICE 126 Corrent per les muntanyes de Calvià

Angie Rigo Bibiloni, Ajuntament de Calvià

Discapacitat, activitat física i esport Francina Mora Cerdà, Ciències de l’Activitat Física i l’Esport

Alejandro Sánchez Palomero, triatleta paralímpic

BISQUERRA Tècnic

En les darreres dècades multitud d’estudis i informes científics han constatat la rellevància que tenen l’activitat física i l’esport en la vida de la població en edat escolar, no solament pels beneficis que aporten a la seva salut i el seu benestar sinó també per la transcendència en el desenvolupament de la seva personalitat i les seves capacitats intel·lectuals, cognitives, emocionals i socials, així com dels coneixements, valors i competències per arribar a ser persones autònomes i preparades per a l’exercici de la ciutadania.

BIEL BARCELÓ

de l'Institut Calvianer d'Esports

ACTIVITAT FÍSICA I ESPORT, LA PÍNDOLA MÀGICA PER A LA SALUT INFANTIL

Són diverses les institucions i els organismes relacionats amb la salut i el desenvolupament de la infància i la joventut que destaquen la importància de la pràctica regular d’esport o activitats físiques en les edats primerenques, en certifiquen els beneficis i en promouen la pràctica. Així, en l’àmbit internacional trobam que l’Organització Mundial de la Salut (OMS), en el seu document Recomanacions mundials sobre l’activitat física per a la salut , adverteix que tots els infants haurien de realitzar diàriament activitats físiques en forma de jocs, esports, desplaçaments, activitats recreatives, educació física, etc., pels beneficis fonamentals que l’activitat física reporta en la seva salut, segons s’ha observat a través dels resultats de diversos estudis científics (CDC 2008, Janssen 2007,  Janssen i Leblanc 2009). Alguns dels beneficis

documentats per l’OMS són: millora de la forma física (tant de les funcions respiratòries com de la força muscular), reducció del greix corporal, reducció del risc de patir malalties cardiovasculars i metabòliques, millora de la salut òssia, reducció dels símptomes de depressió, etc. Entre tots aquests beneficis de l’activitat física, l’OMS posa el focus en la capacitat de combatre el sobrepès i l’obesitat infantil, un dels problemes més sonats d’aquest segle. A Espanya prop d’un 35 % dels infants en pateix. Un estudi de l’Imperial College i l’OMS indica que, en el món, el nombre d’infants i joves entre 5 i 19 anys amb obesitat s’ha multiplicat per 10 en les últimes quatre dècades. Els culpables? Els mals hàbits com el sedentarisme.

En l’àmbit nacional, aquestes recomanacions de l’OMS estan en línia amb les que realitza el Govern d’Espanya en el web del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, www.estilosdevidasaludable.mscbs.gob.es . Aquest organisme

afegeix algunes recomanacions més per al mateix grup d’edat (5 a 17 anys), com ara reduir els períodes sedentaris prolongats, minimitzar el temps de transport motoritzat, realitzar un transport actiu, amb recorregut a peu o en bicicleta almenys part del camí, fomentar les activitats a l’aire lliure, limitar el temps d’oci davant les pantalles, com la televisió, els telèfons mòbils, tauletes, ordinadors o altres a un màxim de dues hores al dia.

El mateix lloc web també ofereix recomanacions saludables per a menors de 5 anys que no caminen, com ara: realitzar activitat física diverses vegades al dia en entorns segurs mitjançant jocs en terra o activitats supervisades a l’aigua; minimitzar a menys d’una hora seguida el temps que passen asseguts o subjectes a cadires, cotxets o balancins quan estan desperts; i evitar que els menors de dos anys passin temps davant pantalles com és ara la televisió.

1. Realitzar com a mínim 60 minuts diaris d’activitat física, de moderada a vigorosa, que poden estar repartits en diverses sessions diàries (per exemple dues tandes de 30 minuts). L’activitat física diària hauria de ser, en la seva major part, aeròbica: marxa ràpida, córrer, fer bicicleta, nedar, ballar, etc. L’activitat física durant un temps superior a 60 minuts diaris reporta majors beneficis per a la salut.

2. Practicar com a mínim tres dies per setmana els tipus d’activitats següents:

• Activitats d’intensitat vigorosa.

• Activitats de força muscular que enforteixin els músculs i ossos, i que incloguin els grans grups musculars del tronc i les extremitats.

• Activitat aeròbica d’intensitat moderada.

3. Reduir els períodes sedentaris prolongats:

• Minimitzar el temps de transport motoritzat.

• Realitzar un transport actiu, amb recorreguts a peu o en bici almenys una part del camí.

• Fomentar les activitats a l’aire lliure.

4. Limitar el temps davant pantalles:

• Reduir el temps davant pantalles de televisió i altres tipus de pantalles.

• Limitar el temps davant pantalles amb fins recreatius (mòbils, videojocs, ordinadors, tauletes, etc.) a un màxim de dues hores al dia. *Fonts: Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar social, Govern d’Espanya. www.estilosdevidasaludable.mscbs.gob.es Organització Mundial de la Salut. Recomendaciones mundiales sobre la actividad física para la salud. Ginebra: Edicions de l’OMS. 2010.

Com ha quedat palès, l’activitat física i l’esport poden actuar com a píndola miraculosa perquè prevenen malalties tant físiques com psíquiques (asma, obesitat, cardiopaties, diabetis, depressió, ansietat, estrès…), rehabiliten la salut, participen en processos del creixement, milloren les habilitats motrius (coordinació, equilibri, percepció espai-temps....) i les capacitats condicionals (força, resistència, flexibilitat i velocitat) i faciliten l’adquisició d’hàbits saludables. Però també són activitats equilibradores i socialitzadores. Mentre es practica, en el cervell hi actuen neurotransmissors (dopamina, norepinefrina, noradrenalina i serotonina entre d’altres) que produeixen una sensació de calma, benestar, felicitat i una disminució de l’ansietat. A més a més, totes dues suposen bones eines per treballar els valors, la cohesió grupal, l’esforç, la constància, el compromís, la superació personal, el respecte, la tolerància i la solidaritat. Sense oblidar que també afavoreixen el rendiment acadèmic: estudis en neuroeducació confirmen que milloren la memòria, activen l’atenció i la motivació. En definitiva, l’efecte positiu de fer esport té transcendència sobre el desenvolupament tant físic, psicològic, social, emocional, afectiu i cognitiu.

Per totes aquestes raons es considera de màxima importància que els nins i nines puguin accedir a una pràctica fisicoesportiva i, sobretot, gaudeixin de bones experiències relacionades amb l’activitat física i l’esport. D’aquesta forma, tal com assenyalen diversos estudis (Telama, Yang, Laakso i Viikari, 1997; Telama, Yang, Viikari, Välimäki, Wanne i Raitakari, 2005), es potencia l’adherència a la pràctica esportiva al llarg de tota la seva vida.

AMB L’EDUCACIÓ FÍSICA DE L’ESCOLA NO N’HI HA PROU

En canvi, malgrat ser ben conegut el poder preventiu i curatiu de l’exercici, malgrat totes les recomanacions oficials i la demostrada importància de l’activitat física en l’etapa d’edat escolar, les hores dedicades per les administracions educatives

a l’educació física dins l’actual currículum escolar a Espanya es demostren totalment insuficients per aconseguir els valors de pràctica recomanats. «N’estam aprofitant només un 10 % del seu potencial», explica al diari El País del passat 28 de març, Víctor Arufe, docent, investigador i director de la Unitat d’Investigació de l’Esport Escolar, Educació Física i Psicomotricitat (UNIDEF) de la Universitat de la Corunya.

Amb l’entrada en vigor de la Llei orgànica d’educació (LOE, 2006), es produí un fet totalment paradoxal i contradictori a les necessitats que detecta la comunitat científica i a les recomanacions de la Unió Europea: els mínims recomanats per a l’àrea d’educació física varen quedar reduïts a dues hores setmanals tant per a l’etapa d’educació primària com per a l’etapa d’educació secundària (ESO). Aquests 120 minuts a la setmana queden molt lluny dels 420 minuts setmanals recomanats per l’OMS. La Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE, 2013) actualment en vigor, va intro -

duir modificacions a l’anterior però tampoc va aportar cap millora real respecte al volum lectiu de l’educació física. Mentrestant els índexs d’obesitat i sobrepès infantils creixen de forma alarmant i els hàbits d’oci vinculats als videojocs i a les activitats sedentàries són de cada vegada més freqüents entre la joventut.

Per tot això resulta de vital importància treballar el cos i el moviment al marge de l’educació física que reben els nins i nines a l’escola. I en aquest sentit, l’esport desenvolupat fora de l’horari lectiu esdevé un vehicle ideal per pal·liar aquestes mancances. La pràctica esportiva durant les activitats extraescolars o bé desenvolupada en els clubs i associacions esportives, centres especialitzats i altres entitats, així com totes les pràctiques d’hàbits actius com els desplaçaments no motoritzats (a peu, en bicicleta, en patinet…) contribuiran a la consecució dels nivells òptims d’activitat física per a un desenvolupament saludable i integral de la població més jove.

CONCEPTES BÀSICS SOBRE L’ESPORT EN EDAT ESCOLAR

Tradicionalment l’esport s’associava a l’existència de competició però avui dia el concepte d’esport ja no fa només referència a la pràctica esportiva reglada i de competició, sinó que és utilitzat de manera molt més àmplia i inclou aspectes com la recreació, la salut i la integració, entre molts d’altres. La Carta Europea de l’Esport del Consell d’Europa –Rodas 1992– defineix l’esport com a tot tipus d’activitats físiques que, mitjançant una participació, organitzada o d’un altre tipus, tinguin per finalitat l’expressió o la millora de la condició física i psíquica, el desenvolupament de les relacions socials o l’assoliment de resultats en competicions de tots els nivells.

L’amplitud d’aquesta definició fa que els camps d’estudi de l’activitat física i l’esport siguin també molt amplis i variats, i sovint s’hi dona el que s’anomena una confusió terminològica de diferents conceptes. De vegades ens trobam amb conceptes que reben diversos noms per part d’autors diversos o bé un mateix mot que és utilitzat per fer referència a diferents conceptes de l’àmbit esportiu.

L’esport referit a les etapes primerenques de la vida no n’és una excepció. Són molts

els mots que s’han utilitzat i es continuen utilitzant quan ens referim a l’esport i l’activitat física practicats per infants i jovent: esport base, esport de base, esport escolar, esport en edat escolar, esport extraescolar... Per tant, es fa necessari precisar alguns conceptes que evitin interpretacions distorsionades i ajudin a una millor comprensió d’aquest àmbit.

El context sociocultural és de gran influència sobre el llenguatge, així que en funció del país, regió, comunitat o grup de persones en què ens fixem, trobarem que es fa ús d’una terminologia o d’una altra, en part també per mor de les diferències culturals i organitzatives de l’«esport escolar» en els diferents contextos. Però també hi ha estudis que estableixen uns criteris sòlids que permeten fer un ús comprensible de la terminologia i coherent amb les pràctiques físicoesportives a les quals ens referim. Aquest és el cas de l’article «¿Qué se entiende por «deporte escolar»? Concepto y finalidades en España y la Comunidad de Madrid», de Yannick Hernández Bourlon (GT 29 Sociología del Deporte, Federación Española de Sociología), el qual fa una revisió detallada dels usos lèxics que actualment acompanyen la paraula esport en l’entorn educatiu. Aquest pren com a referència la bibliografia especialitzada i els textos ofi-

cials principalment en l’àmbit espanyol, francès i europeu per acotar les definicions següents.

Iniciació esportiva. Fa referència al procés d’ensenyament-aprenentatge de coneixements, habilitats, destreses i conductes tècniques i tàctiques bàsiques de determinats esports. Aquest terme també incorpora el sentit socialitzador del procés d’introducció en el món de l’esport com un fenomen sociocultural que implica l’assumpció de determinats valors, conductes, rangs, ritus, actituds…, propis del grup social o l’àmbit en el qual es produeix la iniciació. Aquest terme s’associa a la competició però no com la seva finalitat última. La iniciació esportiva pot tenir un caràcter recreatiu, competitiu o de formació.

Esport base o esport de base. És l’esport amb caràcter competitiu, selectiu i amb finalitat de rendiment esportiu que representa la fase prèvia i inicial del denominat alt nivell, per tant és l’esport que serveix de base per a l’esport d’alt nivell. El terme prové de les categories de base dels esports federats que de forma popular solen denominar-se «planters». L’esport base fa referència només a una dimensió restringida de l’esport en edat escolar: la que va a la recerca de l’èxit competitiu i

el rendiment. En alguns esports, s’ha acoblat el terme base al terme específic per a les etapes inicials, com per exemple futbol base

Esport extraescolar o extracurricular. Són aquelles pràctiques físiques i esportives que es cursen a l’escola fora del currículum de les matèries oficials del sistema educatiu i en horari no lectiu, a manera de «segon temps» pedagògic o reforç educatiu destinat a continuar la formació integral de l’alumnat. Poden estar incloses o no en el projecte de centre i poden realitzar-se en el mateix centre escolar o a fora sota diferents models organitzatius. S’assimilen a altres activitats extraescolars com les activitats musicals, escèniques, cursos d’idiomes, etc. Des del punt de vista normatiu, les activitats extraescolars es defineixen amb exactitud en el Reial decret 694/1995, de 20 d’octubre.

Educació física. Fa referència a la matèria curricular basada en l’activitat física i l’esport que és obligatòria en la major part dels sistemes educatius del món i obligatòria en tots els països de la Unió Europea (Hardman, 2008). A Espanya actualment s’imparteix de forma obligatòria en les etapes de primària, secundària i primer curs de batxillerat.

Esport escolar. Fa referència a les activitats fisicoesportives de participació voluntària que s’organitzen des dels centres educatius en horari no lectiu, basades principalment en campionats entre centres escolars i el seu alumnat respectiu. Aquestes tenen objectius prioritàriament educatius de formació integral en consonància amb el projecte educatiu de centre. Aquesta pràctica està molt arrelada en altres països com França. En canvi, a Espanya es va iniciar al final del segle XIX amb la Institución Libre de Enseñanza (ILE), una institució privada, laica, a la qual seguiren les institucions educatives religioses i posteriorment l’administració pública; però els fets històrics i polítics que succeïren a Espanya durant el segle XX varen frenar aquesta evolució i deixa -

Zona esportiva de Portals Nous.

ren de banda l’esport escolar realitzat al marge de les federacions.

En l’àmbit internacional, l’esport escolar sí que va arrelar i avui dia té la seva pròpia federació, la International School Sport Federation (ISF), la qual organitza campionats internacionals per a l’alumnat d’educació secundària. Aquesta està reconeguda pel COI, la UNESCO i la FIEP, i té 82 països membres, entre els quals també hi consta Espanya. A diferència d’altres països, com ara França, Espanya no disposa de federació nacional d’esport escolar pròpia. La legislació actual ho impedeix, ja que la Llei de l’esport 10/1990 i el Reial decret 1835/1991, sobre federacions esportives espanyoles, dicten que només hi podrà haver una federació nacional per a cada modalitat esportiva; per tant, és el CSD qui té totes les competències en matèria d’esport escolar internacional.

En l’àmbit normatiu de l’esport a les Illes Balears, tot i que la Llei de l’esport de les Illes Balears (2006) empra el terme esport escolar en el capítol II per referir-se a l’activitat esportiva escolar, en el Decret pel qual es regula l’activitat esportiva en edat escolar a les Illes Balears , de publicació més recent (2015), ja es passa

a utilitzar el terme esport en edat escolar, tal com veurem a continuació.

Esport en edat escolar. Es considera esport en edat escolar l’activitat física i esportiva organitzada, de naturalesa recreativa o competitiva, practicada en horari no lectiu, subjecta a una orientació educativa i formativa, ja sigui dins o fora dels centres escolars. Comprèn l’etapa d’escolarització obligatòria i el segon cicle d’educació infantil, i inclou l’alumnat des de tres fins als setze anys.

Aquesta és la formulació que trobam al Decret 38/2015, de 22 de maig, pel qual es regula l’activitat esportiva en edat escolar a les Illes Balears, i que es troba en línia amb la definició que fa el CSD en el seu document Pla integral per a l’activitat física i l’esport, 2010 Avui dia és la terminologia més emprada a Espanya en l’àmbit normatiu per referir-se a les activitats físiques i esportives dels infants i el jovent.

La utilització d’aquest terme està justificada per diversos motius: es tracta d’un concepte inclusiu perquè té un denominador comú (l’edat dels participants); l’esport en aquesta etapa ha de tenir un irrenunciable caràcter educatiu i ser accessible a tota la població per igual, independentment de si té una orientació fonamentalment lúdica o marcadament

competitiva; és un concepte que respecta la diversitat de pràctiques esportives i organitzacions, i els ofereix una estructura, uns objectius i un marc comú de referència; finalment dins del seu espectre hi tenen cabuda les diverses modalitats que coexisteixen en aquests moments, és a dir: l’activitat física i l’esport escolar que té lloc als centres educatius, l’esport oferit pels clubs i entitats esportives, i altres activitats fisicoesportives oferides per associacions del teixit social.

Per tant, aquesta és la definició més integradora i la que farem servir d’ara endavant per aglutinar tot tipus d’activitats esportives que poden desenvolupar-se en aquestes edats, independentment de la seva organització.

EL MARC NORMATIU DE L’ESPORT EN EDAT ESCOLAR DE LES ILLES BALEARS

A Espanya les competències en matèria d’esport en edat escolar estan plenament transferides a les diferents comunitats autònomes, encara que aquestes mantenen reunions periòdiques per definir el calendari de les activitats en l’àmbit estatal i la projecció de les activitats internacionals. L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears atribueix a

la comunitat autònoma la competència exclusiva en matèria d’activitats esportives i d’oci. Però si volem continuar delimitant el terreny de joc de l’esport en edat escolar a les Illes Balears, és imprescindible fer una mirada més acurada a la Llei 14/2016, de 17 d’octubre, de l’esport de les Illes Balears i al Decret 38/2015, de 22 de maig, pel qual es regula l’activitat esportiva en edat escolar a les Illes Balears, anteriorment esmentats.

LA LLEI 14/2016, DE 17 D’OCTUBRE, DE L’ESPORT DE LES ILLES BALEARS Aquest document atén específicament l’activitat esportiva escolar i fixa com a objectius de la política esportiva de les Illes l’ordenament, la difusió i el foment de la pràctica esportiva en edat escolar. S’hi determinen les competències en matèria d’activitat física i esport de les diferents administracions públiques de les Illes Balears i també s’hi estableix que aquestes han de col·laborar entre si sota els principis de cooperació, col·laboració, coordinació, descentralització i informació multilateral. De la mateixa manera, atribueix la competència per convocar i regular els programes de promoció esportiva a l’Administració de la Comunitat Autònoma.

ILLES BALEARS

Aquest document desenvolupa els capítols II i III de la Llei 14/2006 i té per objecte la regulació de l’activitat física i esportiva en edat escolar en l’àmbit territorial de les Illes pel que fa a l’organització, la planificació, la programació i la col·laboració administrativa, a l’efecte de garantir-ne un correcte desenvolupament. Els seus principals objectius són: fomentar, difondre i impulsar l’esport en edat escolar; crear hàbits de pràctica esportiva des d’edats primerenques; garantir la coordinació de les diferents administracions públiques i agents implicats; determinar les directrius dels programes d’esport per a l’edat escolar que s’articularan a través del Pla de l’activitat física i esportiva per a l’edat escolar a les Illes Balears.

Els seus articles estan dedicats als valors de l’esport en edat escolar, als agents implicats, el finançament, els programes, els mecanismes de protecció a l’esportista, a la resolució de conflictes, les installacions esportives, el personal tècnic, els àmbits de participació i a les categories esportives, entre d’altres.

EL DECRET 38/2015, DE 22 DE MAIG, PEL QUAL ES REGULA L’ACTIVITAT ESPORTIVA EN EDAT ESCOLAR A LES

Els dos darrers punts esmentats, els àmbits i les categories esportives, mereixen ser tractats de manera independent:

ELS ÀMBITS DE PARTICIPACIÓ EN L’ACTIVITAT FÍSICA I ESPORTIVA EN EDAT ESCOLAR

Els àmbits de participació que estableix el Decret 38/2015 en relació amb l’activitat física i esportiva per a l’edat escolar de les Illes Balears són:

1. Promoció. És l’activitat física esportiva adreçada a tota la població en edat escolar que té com a objectiu la familiarització amb una o diverses modalitats o especialitats esportives. Els seus objectius són fonamentalment lúdics, formatius i recreatius, i es desenvolupa en els àmbits territorials municipal i insular.

2. Iniciació. És l’adreçada als esportistes en edat escolar que desitgin participar en jocs o competicions d’àmbit territorial municipal o insular, amb finalitats bàsicament formatives i recreatives.

3. Competició. Va adreçada als esportistes en edat escolar interessats a desenvolupar un nivell esportiu d’àmbit federatiu més alt. Els seus objectius, a banda de formatius, passen a ser també competitius i de rendiment. Es desenvolupa en el marc d’entitats autoritzades i en els àmbits territorials insular i autonòmic.

LES CATEGORIES ESPORTIVES

Quant a les categories, el Decret 38/2015, a l’article 13, determina que la participació dels infants en els programes esportius s’han d’organitzar en funció de les categories i edats següents*:

1. Preiniciació (cicle d’educació infantil). Pertanyen a aquesta categoria els infants entre tres i sis anys.

2. Iniciació (cicle inicial d’educació primària). Infants de set o vuit anys.

3. Benjamina (cicle mitjà d’educació primària). Infants de nou o deu anys.

4. Alevina (cicle superior d’educació primària). Infants d’onze o dotze anys.

5. Infantil (primer cicle d’educació secundària obligatòria). Infants de tretze o catorze anys.

6. Cadet (segon cicle d’educació secundària obligatòria). Joves de quinze o setze anys.

*Els períodes d’edat anteriors són d’aplicació l’any en què acaben les activitats dels programes.

En el mateix article es puntualitza el següent:

• Tots els infants esportistes han de participar en les activitats de la categoria que els correspon segons la data de naixement.

• Després de l’autorització prèvia de la Direcció General d’Esports, les entitats organitzadores dels programes de l’activitat física i esportiva per a l’edat escolar poden adaptar les categories esportives en aquelles modalitats i especialitats esportives les característiques de les quals així ho requereixin. Aquesta adaptació s’ha de fer constar en els reglaments tècnics específics de la modalitat esportiva que correspongui.

• Els infants esportistes en edat escolar que participin en les activitats de l’àmbit de la competició poden participar en una categoria d’edat superior, sempre que aquesta possibilitat estigui prevista en la normativa de la modalitat esportiva.

• Atesos el nombre i les aptituds de les persones esportistes inscrites en els programes d’esport per a l’edat escolar, cada categoria esportiva pot dividir-se en diferents nivells constituïts d’acord amb criteris esportius.

ELS HÀBITS ESPORTIUS DE LA POBLACIÓ ESCOLAR

Com s’ha comentat abans, és ben palesa la importància que tenen l’activitat física i l’esport en la formació integral de les persones, i en l’edat escolar aquests es consi-

deren fonamentals per a la creació d’estils de vida actius. No obstant això, un dels pocs indicadors disponibles per conèixer el nivell de pràctica esportiva de les noves generacions havia estat fins ara la presència de l’educació física dins el currículum acadèmic. En canvi, els estudis demostren que aquesta pràctica no és suficient per assolir els nivells òptims d’activitat física recomanats; aquest fet porta la comunitat científica i les administracions a analitzar l’activitat física i esportiva dels nins, nines i jovent fora de l’horari lectiu per determinar-ne els hàbits reals. Conèixer la seva activitat i les seves preferències en aquest àmbit, resulta essencial per dissenyar polítiques efectives que permetin reduir en el futur els elevats índexs de sedentarisme i obesitat presents en la societat.

En aquest sentit, dos dels estudis més recents dels quals es poden treure conclusions sobre els hàbits esportius de la població escolar són, en l’àmbit estatal, l’Informe 2016: actividad Física en niños y adolescentes en España, liderat per la Fundación para la Investigación Nutricional; i de caire més regional, l’Estudi d’hàbits esportius de la població escolar de Mallorca (2016), de la Direcció insular d’Esports del Consell de Mallorca.

L’INFORME 2016: «ACTIVIDAD FÍSICA EN NIÑOS Y ADOLESCENTES EN ESPAÑA»

Aquest informe és el resultat del treball conjunt desenvolupat per personal d’investigació i persones expertes en activitat física de diverses universitats i centres d’investigació espanyols. Basat en el model de l’informe Active Healthy Kids Canada, que han seguit diversos països com els EUA, Anglaterra, Gal·les, Escòcia, Mèxic, Polònia o Colòmbia, entre d’altres, fa una anàlisi del grau de compliment de les recomanacions d’activitat física i sedentarisme en els infants i adolescents espanyols.

Els esports més practicats per les nines són les activitats coreogràfiques 21,8 %, la natació 14,55 %, la gimnàstica 9,22 % i el bàsquet 8,7 %

I com ho fa? Analitza les dades obtingudes –principalment a través d’enquestes nacionals representatives i de publicacions científiques de qualitat–  sobre nou indicadors, i la informació recollida es compara amb les recomanacions d’activitat física i sedentarisme per a la població infantil i juvenil. Segons el grau d’adherència a les recomanacions, assigna una puntuació a cada indicador. Els indicadors que avalua són l’activitat física global, la pràctica d’esport en el temps de lleure, l’activitat en els desplaçaments, l’activitat a l’escola, el suport de la família, les característiques de l’entorn urbà, el sedentarisme i les polítiques de promoció de l’activitat física.

L’informe complet està disponible en format PDF a www.activehealthykids.org , i algunes de les dades més preocupants que aporta sobre els infants i el jovent espanyols són:

• Només un 30 % del nins i un 12 % de les nines menors de 10 anys acumula un mínim de 60 minuts diaris d’activitat física moderada o vigorosa.

• Només el 6 % dels nins i el 7 % de les nines de 2 a 5 anys realitza un mínim d’un pic per setmana algun esport o activitat física organitzats fora de l’horari escolar.

• Només un 17 % dels adolescents i un 26 % de les adolescents de 13 a 18 anys dediquen menys de 2 hores diàries a activitats sedentàries.

• Un 67 % dels nins i nines de 9 anys té menys de 2 hores setmanals d’educació física a l’escola.

• Només un 44 % dels nins i un 33 % de les nines de 7 i 8 anys passen més de 2 hores jugant a l’aire lliure.

• Només un 38 % dels adolescents i un 40 % de les adolescents de 17 anys utilitzen mitjans de transport actius en els seus desplaçaments.

A partir d’aquestes dades, l’informe realitza una sèrie de propostes per a la millora dels indicadors, com per exemple:

• Promoure l’activitat física i l’esport a les escoles amb l’augment del temps dedi-

cat a l’assignatura d’educació física i amb l’increment dels recursos a l’ESO i batxillerat, moment quan més minven els nivells recomanats de pràctica.

• Oferir activitats físiques divertides i motivadores com a alternativa a les activitats sedentàries i promoure les interrupcions o els descansos actius, així com els jocs actius durant esbarjos de l’escola, i limitar l’ús dels mòbils durant aquest temps.

• Potenciar el desenvolupament de les habilitats i destreses motrius en les edats primerenques, prèvies als programes d’especialització esportiva, mitjançant programes multiesportius perquè l’alumnat pugui triar el seu esport.

• Millorar la comunicació entre els professionals de l’activitat física i l’esport amb el personal de pediatria.

• Augmentar la disponibilitat i l’accés a les instal·lacions esportives escolars en horari extraescolar i augmentar les zones d’esbarjo a tots els barris, amb la generació d’un hàbitat que faciliti la vida activa i on es pugui afavorir la pràctica del joc infantil.

• Augmentar la pràctica d’esport no competitiu i l’esport inclusiu amb diversitat de disciplines esportives i activitats.

• Oferir un ventall ampli d’esports adequats als interessos, característiques i motivacions de tots els infants i adolescents, especialment de les nines i dels infants amb manco capacitats.

• Conscienciar els pares i mares de la importància de la seva influència per promoure l’activitat física i l’esport en els seus fills i filles.

• Promoure l’activitat física entre els adults per a exercir d’exemple a seguir entre els fills i filles i integrar el joc a l’aire lliure com a activitat social amb la família i les amistats.

• Augmentar els programes d’activitat física familiar i treballar perquè els infants siguin promotors de l’activitat física i l’esport dins la família.

• Augmentar el nombre de rutes segures, carrils bici, camins escolars, etc., per facilitar el transport actiu, així com el nombre d’aparcaments de bicicletes o patinets.

Aquestes recomanacions tenen l’objectiu de mobilitzar tots els actors implicats en la promoció de l’activitat física i l’esport per treballar conjuntament en el disseny, posada en marxa i avaluació de programes, eines de promoció, disseny d’estratègies, etc., que reverteixin en un augment del nivell d’activitat física, una disminució del sedentarisme en infants i adolescents i, consegüentment, un augment de la seva salut.

ESTUDI D’HÀBITS ESPORTIUS DE LA POBLACIÓ ESCOLAR DE MALLORCA

Aquest és actualment l’estudi de referència en l’àmbit insular, confeccionat el 2016 per l’Observatori Esportiu del Consell de Mallorca i el personal de la seva Direcció Insular d’Esports, ofereix una radiografia de l’esport en edat escolar a l’illa de Mallorca i a les seves diferents comarques mitjançant l’estudi dels hàbits esportius dels escolars entre 6 i 16 anys. L’estudi, realitzat mitjançant una enquesta, i que va comptar amb la participació de 2.707 escolars i 2.469 famílies de 99 centres educatius, desglossa la pràctica esportiva d’aquest col·lectiu i aporta dades sobre la pràctica esportiva tant dels escolars com dels adults, la motivació per fer esport, l’esport en el temps d’esbarjo, les installacions esportives o les actituds més presents en aquesta pràctica.

Si ens fixam en els resultats que l’estudi ens ofereix sobre l’esport en edat escolar, algunes de les conclusions més rellevants són:

• A Mallorca, un 13,18 % dels infants en edat escolar no practica cap esport.

• La població escolar a Mallorca fa un esport més variat en comparació amb la resta de l’estat, i a mesura que creixen es van especialitzant en un esport.

Els esports més practicats pels nins són el futbol 30,3 %, el bàsquet 19,29 % i la natació 10,97 %

• Els esports més practicats pels nins són: futbol 30,30 %, bàsquet 19,29 % i natació 10,97 %.

• Els esports més practicats per les nines són: activitats coreogràfiques 21,80 %, natació 14,55 %, gimnàstica 9,22 % i bàsquet 8,7 %.

• El motiu principal d’iniciació a la pràctica esportiva dels infants és per decisió familiar (46 % dels casos).

• En un 67 % de les persones enquestades les hores de pràctica esportiva dels fills i filles estan relacionades directament amb les hores que hi dediquen els progenitors.

• Un 83 % dels enquestats practiquen esport perquè els agrada i en gaudeixen, en un percentatge superior que a la resta de l’Estat.

• A Mallorca la pràctica esportiva en edat escolar té un component menys competitiu que a la resta de l’Estat. Només un 0,9 % dels infants i joves fan esport amb la motivació d’arribar a ser esportistes professionals, en contrast amb el 9 % estatal.

• Un 34 % dels infants i joves de l’illa abandonen la pràctica esportiva per falta de temps.

• Un 6,98 % dels infants no fan esport per falta d’ingressos a la seva unitat familiar.

• El lloc més comú per practicar esport a Mallorca són les instal·lacions esportives (clubs, gimnasos, centres de fitnes…), amb un 62 %. Crida l’atenció que malgrat l’entorn i el bon clima de l’illa, només un 6 % faci esports a la natura –tres punts per davall de la mitjana estatal.

• Un 70 % dels infants perceben actituds positives relacionades amb la pràctica esportiva (tant pel que fa al suport que reben dels pares com dels entrenadors i entrenadores), mentre que aquesta percepció baixa fins al 54 % en el cas dels progenitors.

• L’activitat més practicada el temps de pati és la fisicoesportiva (42 %) però hi ha diferències importants entre els nins (48 %) i les nines (37 %). I un 38 % dels infants no fa cap tipus d’activitat fisicoesportiva durant el temps de pati.

• Pel que fa als pares i mares, un 80 % dels enquestats fan algun tipus d’activitat física (sobretot activitats practicades al gimnàs, natació i ciclisme), encara que un 30 % d’aquests hi dedica menys d’una hora a la setmana i, per tant, s’haurien de considerar població sedentària.

L’ESPORT EN EDAT ESCOLAR AL MUNICIPI DE CALVIÀ

L’enquesta de l’estudi d’hàbits esportius de la població escolar de Mallorca, comentat anteriorment, es realitzà a totes les comarques de l’illa i, tot i que els seus resultats no ofereixen dades concretes sobre la pràctica esportiva dels calvianers i calvianeres, sí que se’n poden extreure algunes dades sobre la comarca de Ponent que poden ser extrapolables al municipi de Calvià:

• A l’estudi hi participaren 244 nins i nines de la comarca de Ponent, la qual comprèn els municipis d’Andratx i Calvià.

• Segons les dades recollides, la comarca de Ponent és una de les que tenen menys infants que no fan cap esport, un 11 % dels enquestats. Aquesta dada és positiva si es compara amb el 15 % de la comarca de Palma. Aquest resultat s’atribueix a una menor oferta d’oci i una major oferta esportiva en els municipis de Ponent.

• La comarca de Ponent és també on els infants són més actius perquè és on practiquen més hores d’esport a la setmana. Un 38 % dels enquestats en fa més de 3 o 4 hores per setmana, un 17 % més de 5 o 6 hores, i un 23 % en fa més de 6 hores setmanals. Aquestes dades es relacionen amb una oferta esportiva més àmplia i variada que a la resta de Mallorca: als municipis de Ponent hi ha més clubs i són més representatius, l’oferta nàutica és major que en altres comarques, etc.

• Els municipis de Ponent són també on la influència de la família té un component més important sobre la iniciació dels infants en la pràctica esportiva.

• Ponent, després de Palma, és la comarca on el percentatge d’escolars que practiquen esport a l’escola és major (23 %).

Calvià té una població en edat escolar prou activa gràcies a una cultura i hàbits esportius

Aquesta dada es pot relacionar amb el foment de les activitats esportives extraescolars que es fa des dels seus ajuntaments.

• Respecte a la utilització de les instal·lacions esportives privades per part de la població escolar, aquest és el lloc de pràctica més habitual a la comarca de Ponent. Un 62 % dels enquestats diuen que en fan ús; un percentatge situat a la mitjana en comparació amb altres comarques.

• La comarca de Ponent és on els infants menys aprofiten les zones urbanes per fer esport (només un 5,5 % dels escolars diuen que n’hi fan), però en canvi és la comarca on més s’utilitza el medi natural (8,79 %). Això es relaciona amb una major diversitat de llocs per practicar esport en el medi natural i una major proximitat a aquests, sense necessitat d’agafar transport, cosa que també en redueix la inversió de temps, així com la inversió econòmica per accedir-hi.

Per tant, a través d’aquestes dades es pot concloure que Calvià, com a municipi de la comarca de Ponent, té una població en edat escolar prou activa gràcies a una cultura i hàbits esportius consolidats de les seves famílies; a una àmplia oferta esportiva, integrada per un gran nombre de clubs i infraestructures esportives; al foment de polítiques locals de desenvolupament de l’esport escolar (programa d’esport extraescolar, subvencions de clubs, beques als joves esportistes, esdeveniments esportius infantils...), i a un fàcil accés als esports en el medi natural (orografia muntanyosa, bon clima, proximitat amb el mar, etc.), així com als esports nàutics (54 km de costa i 5 ports esportius). Diguem que les condicions del municipi són molt avantatjoses per al desenvolupament de l’esport en edat escolar. Només cal seguir aprofitant-les més i més!

consolidats de les seves famílies

DESENVOLUPAMENT DE L’ESPORT EN EDAT ESCOLAR A CALVIÀ

Ara sabem que l’esport en edat escolar a Calvià gaudeix de bona salut gràcies a unes condicions òptimes per a la pràctica esportiva, però, com va començar tot? A continuació incidirem en els fets més destacables de la promoció esportiva escolar en el municipi des dels anys setanta fins a l’actualitat.

ELS INICIS

Abans de la dècada dels vuitanta ja hi havia clubs a Calvià que desenvolupaven l’esport amb joves del municipi. El CD Calvià, fundat ja abans de la guerra civil i federat des de 1952, inicià dins la dècada dels anys setanta la seva recuperació. En la temporada 197576 es formà un equip de juvenils que encara és recordat pels més veterans.

Un altre dels clubs que va deixar petjada al municipi la dècada dels setanta va ser el CADE (Club Deportivo CADE Peguera), creat el 1976 i dissolt el 1990 a causa de la fusió amb el CF Platges de Calvià.

DOSSIERS

DÈCADA DE 1980

Es pot dir que durant els anys vuitanta va arribar el veritable desenvolupament de l’esport en l’etapa escolar al municipi. El 1982 neix l’escola femenina de bàsquet a l’escola Ses Quarterades de Calvià, impulsada per Joan Cañellas, que era mestre d’educació física de l’escola. El 1983 es creà l’àrea d’esports de l’Ajuntament de Calvià. Eren els anys del programa «Deporte para todos» i es comencen a desenvolupar les primeres proves esportives. En aquesta època, l’Ajuntament dotà les escoles de monitors i monitores per desenvolupar l’assignatura d’educació física. Seguint el model francès d’esport escolar, els mateixos monitors s’encarregaven de captar els escolars perquè s’inscrivissin a les activitats extraescolars desenvolupades quan acabava la jornada escolar. El 1984 es posà en marxa el primer programa de natació d’estiu a la piscina des Capdellà. Eren els temps del Club Costa de Calvià, amb seu a Palmanova. Era un club multiactivitat amb sis seccions diferenciades: handbol, bàsquet, atletisme, vòlei, escacs (i més endavant també natació sincronitzada). A tots aquests esports s’hi podien inscriure els infants del municipi.

El 1985 s’iniciaren les activitats extraescolars i també es crearen les escoles esportives municipals a partir de les seccions d’aquest club. Llavors les instal·lacions esportives disponibles al municipi eren: el poliesportiu de Santa Ponça (a mig construir), el camp de futbol de Calvià, seu del CD Calvià, i les instal·lacions privades del CADE (Club Artístico Deportivo) de Peguera, on es desenvolupaven activitats de futbol, judo i tir amb arc, totes amb categories escolars.

Posteriorment, al final d’aquesta dècada, la Conselleria d’Educació dotava per primera vegada l’assignatura d’educació física amb el professorat especialista. A

partir de llavors, l’Ajuntament es dedicà a coordinar les activitats extraescolars i a contractar els monitors per dur-les a terme.

L’any 1986 s’inaugurà l’escola municipal de vela de Port de Portals i un any més tard, el 1987, es posa en marxa el programa municipal de vela escolar, una activitat oferida per l’Ajuntament de Calvià a tots els col·legis per poder iniciar els seu alumnat en la vela durant l’horari lectiu.

L’any 1987 l’Ajuntament instaurà el programa «Calvià a la neu», uns viatges organitzats per anar a esquiar durant l’hivern per fomentar la cohesió social entre els diferents instituts d’educació secundària del municipi. Del programa se’n podia beneficiar tot l’alumnat, ja que des del departament de serveis socials municipal s’oferien beques a les famílies amb menys recursos. Aquest programa desaparegué el 2003.

L’any 1988 es va inaugurar el poliesportiu de Calvià i es posà en marxa també el programa de natació escolar en horari lectiu de les escoles.

DÈCADA DE 1990

Els anys noranta de l’esport en edat escolar a Calvià estan marcats per un boom de nous clubs esportius. D’altra banda, les associacions de mares i pares de les escoles comencen a agafar el protagonisme que tenen avui dia en l’organització de les activitats extraescolars. Amb aquesta eclosió de clubs també n’hi ha que en sortiren perjudicats, com per exemple el club de futbol CD Maganova - Juve, el qual el 1990 va haver de fusionar-se amb els clubs CD CADE Paguera i CD Santa Ponça amb el nom CF Platges de Calvià.

El 1991, l’Ajuntament crea el programa «Clubs amics» mitjançant el qual facilita l’accés dels clubs locals a les instal·lacions esportives municipals perquè siguin aquestes entitats les que promoguin les activitats. Aquest programa incloïa: el CN Calvià i el Club Temps Esport Calvià (TEC), des del qual s’organitzen activitats dirigides per a adults, els campus esportius per a infants o monitors i monitores de vela a l’estiu.

L’any 1992 es varen celebrar els Jocs Olímpics de Barcelona i l’empremta que varen deixar en les polítiques de promoció de l’esport a tot l’estat és innegable. Des del dia que es va conèixer l’elecció de Barce -

lona com a seu dels Jocs, les inversions i els recursos dedicats cap a la base de la piràmide esportiva es varen multiplicar i això va canviar tota l’estructura esportiva del país, les ajudes als esportistes de base

es varen consolidar... I totes aquestes accions incidiren de manera directa en el bon desenvolupament de l’esport escolar.

La Universíada de Palma de 1999 va tenir també la seva influència sobre l’esport calvianer. L’oportunitat d’allotjar el Village a Magaluf va fer possible connectar l’esport universitari amb la societat calvianera, les infraestructures esportives es varen millorar en benefici de tots els esportistes del municipi.

El 1997, entre aquests dos esdeveniments, el peguerí Miquel Roca Jaume va acabar els estudis d’educació física a l’INEFC (Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya) de Lleida. El fet d’haver pogut viure en primera persona la multitud de programes i accions de foment de la pràctica esportiva a Catalunya en els anys posteriors als Jocs, el va fer decantar-se per la gestió esportiva i, durant el seu darrer any de carrera, va desenvolupar, conjuntament amb les seves companyes Antònia Bosch i Tonina Alomar, un projecte de jornades esportives entre els centres escolars del municipi de Calvià. El projecte lligava les associacions de mares i pares (AMIPA) amb l’Ajuntament, volia donar valor a l’esport que ja es desenvolupava a les escoles de forma més o menys amateur, fer-lo sortir dels centres i cohesionar els nins i nines del municipi. Aquest projecte innovador (a Mallorca encara no hi havia empreses que gestionassin les activitats esportives extraescolars) va cridar l’atenció de Manel Suárez, regidor d’esports, i es va aprovar i començar a desenvolupar a partir del curs 1998-99 a través de l’empresa creada pels tres companys, Tramuntana Esport. El programa es dugué a terme durant quatre cursos escolars, amb el suport a les AMIPA per cercar monitors i monitores amb assessorament tècnic esportiu. Aquest va ser l’inici de les jornades dels Jocs Esportius Escolars que en l’actualitat encara organitza l’Ajuntament conjuntament amb el Consell de Mallorca.

DOSSIERS

DÈCADA DEL 2000

En aquests anys es produeix una professionalització en la coordinació i promoció de l’esport en edat escolar. Pel que fa al Consell de Mallorca, que fins en aquell moment desenvolupava la seva tasca de promoció de l’esport en edat escolar mitjançant els comitès comarcals, que comptaven amb dues persones dinamitzadores de les activitats escolars per comarca, abandona aquesta estructura amateur i aposta per substituir els comitès comarcals per quatre tècnics, llicenciats en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, amb l’objectiu de professionalitzar el tractament que es feia de l’esport en edat escolar.

L’Ajuntament de Calvià, a partir de l’any 2000, i l’Institut Calvianer d’Esports (ICE) trien esports minoritzats per desenvolupar-los com a activitats extraescolars: jocs motrius, hoquei patins, atletisme, dansa i escacs. D’altra banda, les escoles esportives municipals dels clubs esportius del municipi contribueixen a l’esport en edat escolar amb l’aplicació dels preus públics publicats en l’ordenança municipal, i a canvi reben prioritat en la distribució d’instal·lacions esportives. Les escoles esportives vigents són: CN Calvià (natació), Club Costazul (gimnàstica rítmica), tennis, Club Tot Esport Calvià (Karate), Club Atrium (gimnàstica artística i trampolí). Des de llavors aquestes organitzen cada semestre inauguracions i cloendes de temporada.

FONTS DOCUMENTALS I BIBLIOGRAFIA

AUTORS DIVERSOS. Recomendaciones mundiales sobre la actividad física para la salud. Ediciones de la Organización Mundial de la Salud. 2010.

AUTORS DIVERSOS. Plan integral para la actividad física y el deporte. Consell Superior d’Esports, Govern d’Espanya. 2010.

Decret 38/2015, de 22 de maig, pel qual es regula l’activitat esportiva en edat escolar a les Illes Balears. BOIB 77/2015.

FILIPPI, Aminie. «Por qué tendría que haber más horas de Educación Física en los colegios». El País. 28 març 2019.

HERNÁNDEZ BOURLON , Yannick. ¿Qué se entiende por «deporte escolar»? Concepto y finalidades en España y la Comunidad de Madrid. GT 29 Sociología del Deporte, Federación Española de Sociología. 2013.

Informe 2016: Actividad Física en niños y adolescentes en España. Fundación para la Investigación Nutricional. 2016.

Llei 14/2006, de 17 d’octubre, de l’esport de les Illes Balears. Versió consolidada: BOIB núm. 162, de 16 de novembre de 2006.

Resolució del director general d’Esports i Joventut per la qual s’aprova el programa oficial de competició autonòmic del Pla anual de l’activitat física i esportiva per a l’edat escolar de les Illes Balears de 2019. BOIB 144/2018. WEBGRAFIA

www.elpais.com/elpais/2019/03/18/mamas_papas/1552903183_910660.html

www.cdcalvia.ffib.es/Fed/NPcd/NFG_VerNoticia?cod_primaria=5000155&cod_ noticia=1347

AGRAÏMENTS

El circuit recorria camins que avui dia estarien prohibits, ja que difícilment avui es donaria permís perquè una seixantena de participants recorreguessin 50 quilòmetres per senders que tenen algun tipus de protecció mediambiental. En aquest cas corrien pes Capdellà i per Son Pillo. Estava organitzat pel Moto Club Mallorca de Palma, però ja comptava amb nombrosos esportistes calvianers.

Text a partir de la informació facilitada per: JAUME THOMÀS CALAFAT, responsable d’Esdeveniments Esportius Internacionals i Pista d'Atletisme FRANCESC M ULET ALBERTÍ, exregidor d’ Esports a l’Ajuntament de Calvià 1983-1991

L’ESPORT ESDEVÉ UN VALOR TRANSVERSAL PER A TOTHOM

esport és una de les àrees en què Calvià més s’hi ha abocat en les darreres dècades. L’equip tècnic i organitzatiu de l’esport a Calvià ha realitzat una tasca que ha permès la pràctica esportiva, tant en l’àmbit competitiu com per a l’esbarjo. La tasca del consistori tant s’ha desenvolupant en instal·lacions, subvencions a entitats amb esportistes –federats o no–, patrocinis i organitzacions d’esdeveniments, com en foment de l’associacionisme i pla d’activitats.

En els anys vuitanta el lema que configurava les polítiques de foment de l’esport tenia com a objectiu fer-lo extensiu. Inicialment, amb «Esport per a tots», es varen promocionar les corregudes populars mitjançant subvencions. Era la manera més fàcil i amb un esport clàssic: córrer.

No obstant això, no es tractava només de practicar esport, sinó d’assentar-ne les bases, el perfeccionament i que fos un entreteniment per al temps lliure.

L’esport a Calvià no sempre ha existit, hi va haver un punt zero, a partir del qual es va fer un estudi i una planificació perquè els calvianers poguessin dur a terme la seva pràctica esportiva i associativa. És ver que hi havia clubs de futbol, però és que el fut-

bol i els camps de futbol en l’esport no ho són tot, sense menysprear el CD Calvià, el CADE Peguera o el Santa Ponça, per descomptat. La primera passa per fer créixer l’esport va ser a les escoles i amb les escoles esportives, la base de l’esport calvianer. Des de bon començament l’esport també es va lligar al turisme.

CURSETS DE NATACIÓ

Mentre no hi va haver piscina coberta pública al municipi de Calvià, es varen signar convenis amb entitats privades per organitzar cursos de natació durant els mesos d’estiu as Capdellà, a la piscina del Club de Hielo, i als apartaments Bouganvilia de la Costa de la Calma. A l’estiu de 1986 hi va haver 860 inscrits.

Més endavant es va desenvolupar una bona part d’oferta esportiva adreçada als residents. Hi havia campaments organitzats a Can Picafort i d’altres a la Cerdanya catalana. Funcionaven tres clubs que organitzaven activitats esportives de manera regular i que començaven a ser ens dinamitzadors de la pràctica esportiva: Tot Esport Calvià, el Club Natació Calvià i Temps Esportiu Calvià, tots tres tenien capacitat d’oferir una programació que es podia autofinançar. Eren els anys en què l’aeròbic

Els ral·lis a Calvià circulen pel coll des Tords, sa Creu, es Capdellà i Galilea, i se solen fer durant un cap de setmana. Normalment la concentració de cotxes té lloc a l’aparcament de l’Ajuntament de Calvià, on hi ha el parc tancat amb la verificació que els vehicles compleixin la normativa de la cursa.

era molt popular, que es feien raids a cavall pel Pas de sa Mula impulsats per Wolf Konnecker, o que Paquita Guzmán va entrenar el patinador Javier Cuesta. Fins i tot hi havia esquí aquàtic a Son Maties.

Actualment hi ha sis piscines cobertes d’ús públic a Calvià, unes instal·lacions que suposen una despesa molt alta en comparació amb el nombre d’usuaris. Com que per anar-hi, els abonaments són preus públics, generalment es tracta d’un equipament deficitari. Segons experts en planificació d’instal·lacions esportives, cal una piscina per a cada cinquanta mil habitants. No obstant això, atesa la dispersió poblacional que hi ha en el municipi, una sola piscina suposaria molts d’inconvenients de trasllats per als residents.

CALVIÀ A LA NEU

Organitzat pel servei d’esports de l’Ajuntament en col·laboració amb diverses estacions d’esquí d’Andorra, es destinava a infants i adults de Calvià perquè poguessin practicar un esport poc conegut a Mallorca. Aquesta activitat també estava oberta als centres escolars per dur-la a terme com a viatge d’estudis.

Calvià a la neu va començar l’any 1987, i només el primer any ja hi participaren 53 persones, moltes d’elles estudiants del collegi públic Puig de sa Ginesta de Galatzó.

En la mateixa línia que va iniciar el Consell de Mallorca, l’objectiu era desmitificar que els esports a la neu –dels pocs que no podem practicar a l’illa– eren per a les elits econòmiques. El programa de Calvià a la Neu es va dur a terme fins l’any 2004 de manera ininterrompuda, i se solia organitzar en els dies que després s’anomenaren setmana blanca, és a dir, al voltant del dia primer de març, Dia de les Balears i festiu. L’any 1992 la participació va ser superior a les dues-centes persones. Hi havia diferents establiments hotelers: per acollir famílies, un altre de l’alumnat d’estudiants de secundària i un altre de primària. L’experiència que varen poder viure va ser espectacular,

Saber nedar és una pràctica imprescindible per als habitants de Mallorca i convé aprendre’n de petits. El Club de Hielo era un dels pocs que tenia piscina a Calvià i es va llogar a mitjan anys vuitanta per poder fer-hi cursets de natació a l’estiu. Aquest espai, juntament amb el CADE, que va néixer a la dècada dels setanta, eren dos dels principals punts privats per a la pràctica esportiva. L’organització era a càrrec de l’Associació Deportivocultural Palmanova-Magaluf, de les primeres entitats que impulsaren la pràctica de l’atletisme, els escacs i el ciclisme al nostre municipi, i va ser gràcies a la tasca que desenvoluparen Paco Hernández i Pedro Verd.

Per cert, com a curiositat, el Club de Hielo mai no va tenir pista de patinatge sobre gel.

pel fet d’experimentar en un entorn nou, per l’organització amb la comunitat educativa i pel vincle d’un viatge d’estudis plantejat des del vessant esportiu.

PLANS D’ACTIVITATS

Els plans d’activitats van dirigits tant a la ciutadania com a visitants per a aquestes activitats el més important són els monitors, els tècnics o animadors, i evidentment comptar amb les instal·lacions necessàries.

1. Activitats populars, com els tornejos de futbol i futbol sala, el rànquing de tennis, els tornejos de tennis per equips, la mitja marató, la setmana de ciclisme, el torneig open de tennis, la marxa atlètica, etc.

2. Activitats turístiques, com la marató internacional, el torneig internacional d’escacs per equips o el de rugbi.

La marató tenia lloc al desembre, com a mesura desestacionalitzadora. Necessàriament algun hotel havia d’estar obert per acollir els participants de la mítica distància, per a la qual acudien atletes de tot el món.

El Torneig Internacional de Rugbi a Son Ferrer va ser patrocinat per l’Ajuntament de Calvià i el Club Costa de Calvià de Rugbi. Entre els equips participants en destacaven el Blagnac de França, el Livorno d’Itàlia, els madrilenys Canoe i Arco Iris, etc.

L’oferta a l’estiu per a estudiants de centres educatius del municipi intentava abastar inquietuds diverses, tant des de l’àmbit públic com del privat. Per exemple, Juan de la Cruz feia un campus de bàsquet, en paral·lel també s’organitzaven campus de l’esport rei, el futbol. A l’estiu de 2019 les futbolistes Mariona Caldentey i Patricia Guijarro dirigeixen el Women’s Football International Training Camp, un campus d’estiu organitzat per l’exseleccionador Vicente del Bosque a favor del futbol femení.

Al final de la dècada dels vuitanta un grup de jugadors varen llogar un sementer de sa Porrassa, on actualment hi ha el camp de futbol de Son Ferrer. Per primera vegada al ponent de Mallorca es practicava rugbi amb assiduïtat gràcies a la promoció de Michel Rodier i de Jackie Jonqua, dos veïns francesos que varen introduir aquest esport a l’illa.

GABINET DE PSICOMOTRICITAT

Servei creat per donar una millor qualitat a la pràctica esportiva dels usuaris. L’objectiu fonamental és la funció d’assessorament a mares i pares, com també a entrenadors, sobre les funcions psicomotrius de l’alumnat.

GABINET DE MEDICINA ESPORTIVA

Es va crear el servei l’any 1987, amb els objectius de:

• Avaluar l’aptitud per a la pràctica de l’esport.

• Orientar cap a la pràctica de l’esport o del tipus d’exercici físic més adequat.

• Controlar periòdicament les persones que practiquen exercici de manera regular.

El servei estava destinat a tota la ciutadania del municipi de Calvià que practicàs alguna activitat física o esport, o que volgués practicar-ne. Anava destinat a tres grups:

• Esport escolar.

• Esport federat.

• Esport d’oci.

"Què tal un partit de futbol?" Es tractava de tornejos per als treballadors de l’hoteleria, en aquest cas de Peguera. Era una opció de pràctica esportiva que servia com a complement necessari de les llargues jornades de feina en el sector de l’hoteleria. Aquest tipus d’iniciativa popular que es va organitzar donava continuïtat al que sindicats com UGT estaven organitzant.

El torneig de futbol sala era un esdeveniment que va tenir continuïtat, es jugava per equips a la pista poliesportiva de Santa Ponça. Inicialment es feia quan acabava la campanya alta turística, després es va canviar a principi de temporada. El futbol sala va començar a implantar-se a mitjan dècada dels vuitanta. L’objectiu marcat era que els treballadors de l’hoteleria assolissin un tipus de vida saludable i treballassin el sentiment d’equip, el que ara anomenen ‘teambuilding’. El torneig durava un mes i hi havia dos partits cada dia, un a les 16 h i un altre a les 17 h.

A les primeres edicions es deia semimarató, abans de dir-se mitja marató. No només hi havia proves per a adults amb sortides des de Peguera, es Capdellà i Calvià poble, sinó també per a menuts a Palmanova. Comptava amb l’organització del Club Esportiu Costa de Calvià, que a més a més va impulsar la pràctica esportiva dels escacs, l’handbol, el bàsquet, l’atletisme i el voleibol. Més endavant fins i tot absorbiren la natació sincronitzada del Club Natació Palma quan es varen tancar les piscines de Son Hugo. Al Club de Calvià hi feia feina el tècnic José Luis Muñoz, que després es va incorporar com a responsable tècnic d’esports de l’Ajuntament.

El Club Tennis Santa Ponça tenia com a impulsors José María García i Pedro Calvo, i comptava amb escoleta de tennis. Aquest torneig anava lligat a l’hoteleria i els treballadors de la zona anaven a jugar a les dues pistes que tenia el poliesportiu.

El Tennis Club Santa Ponça organitzava partides de frontenis, també es practicava a Peguera i normalment era per a afeccionats. Tenia molt d’èxit perquè és més bo de jugar que el tennis tradicional.

Aquesta mitja marató que es feia al final de temporada comptava amb el suport del pub Green Parrot, gestionat per l’atleta Fernando Fuentes, del Club Esportiu Costa de Calvià. La particularitat d’aquest esdeveniment era que els trofeus eren donacions d’empreses i que cada guanyador podia triar amb quin trofeu es volia quedar.

La mitja marató sortia de Peguera i tenia una participació d’uns 400 atletes. Sorprèn aquí que la imatge promocional és d’una corredora.

La marxa atlètica és una modalitat que tenia molts de corredors, ja que va causar un gran ressò l’atleta Jordi Llopart, que el 1980, als Jocs Olímpics de Moscou, va guanyar la medalla de plata. Aquesta activitat era coordinada pel Club Esportiu Costa de Calvià.

Amb el suport de la federació espanyola i la internacional, a Cala Vinyes i a Portals Vells va tenir lloc el Campionat d’Europa de Trial.

Els tornejos d’escacs per equips es feien també per perllongar la temporada turística a grans sales d’hotels, en un recinte tancat, com marca la normativa. A Calvià també s’organitzaren tornejos de partides ràpides amb jugadors d’èxit a l’aire lliure, moltes vegades a patis d’escola i places públiques.

És la tasca de vital importància on es dedica bona part de l’esforç, ja que es considera que és l’única manera de garantir el futur dels esportistes del municipi. Per això inicialment es va pensar que calien:

1. Monitors d’educació física. Cada escola tenia monitors específics per impartir l’obligatòria educació física a l’Ensenyament General Bàsic, fins a quatre especialistes es dedicaren a aquesta labor.

2. Escoles esportives municipals. Hi havia quatre disciplines esportives per a infants entre 8 i 14 anys amb monitors específics, que es varen ampliar a vuit disciplines per a infants (escacs, atletisme, bàsquet, handbol, dansa-jazz, patinatge artístic, tennis i voleibol), i dues per a adults (gimnàstica de manteniment i tennis).

3. Activitats de promoció. Amb la idea que qualsevol persona pot practicar esport, s’havia de fomentar que a tothom li pogués fer ganes. Més enllà de l’àmbit competitiu, calia pensar l’esport des d’un vessant lúdic, sense necessitat d’experiència prèvia i sense tenir en compte l’edat. Per exemple, les rutes cicloturístiques, les acampades, el muntanyisme, les curses populars a peu, les curses ciclistes populars, els tornejos de futbol sala, etc.

Les partides semiràpides s’havien d’organitzar en circuits tancats. Les partides simultànies sovint es feien en espais oberts. L’activitat estava organitzada per l’Associació de Veïns de Palmanova-Magaluf.

Un altre dels objectius del servei d’esports se centrava en el nivell tècnic, i per això aquesta escola volia apujar la professionalitat i promocionar la funció esportiva com a professió. En aquest sentit, es col·laborava amb l’INEM per a la promoció de l’ocupació juvenil. Per l’escola hi passarem prop d’un centenera d'alumnes de diverses disciplines esportives. >>>

L’Handbol Club Costa de Calvià va organitzar una activitat on hi participaven clubs d’Eivissa –on n’hi ha molta afició– i de Menorca.

Un dels clubs participants en aquest trofeu era el Shubukan, que tenia com a un dels promotors de la iniciativa Manuel Campos. L’altre club proper era gestionat per l’escola Mañes.

Els tornejos de tennis tenien lloc al Club de Hielo, un dels pocs indrets amb pistes per a la pràctica d’aquest esport a Calvià el 1987. El jutge àrbitre Luiciano Gutiérrez tenia un club de tennis. L’Ajuntament va decidir donar suport a aquest esport entre els residents amb l’objectiu de diversificar el nombre d’esports que es practicaven al municipi i així arribar al màxim de segments de la població, i captar esportistes. I així, tira a tira, tenir un efecte de reclam en el calendari del tennis balear.

La marató escolar estava organitzada per l’associació de mares i pares, era com una espècie de minijocs olímpics que servien de cloenda del curs escolar.

El vòlei de platja just començava a despuntar gràcies a l’impuls del Club Esportiu Costa de Calvià, especialment amb el promotor Alfredo Zamora, que va entrenar les categories inferiors del club de voleibol Son Amar.

De cada vegada més les platges són indrets de reclam per a la pràctica esportiva. A més del conegut vòlei de platja també s’hi poden practicar moltes altres activitats, com ara l’aeròbic de platja. En aquest cas es tracta d’una activitat impulsada per l’Associació Balear d’Aeròbic i regulada per la Federació de Gimnàstica.

La minimarató es feia en dissabte, un dia abans de la marató, i anava especialment adreçada als menuts. Hi participaven un miler d’infants de desenes de col·legis de Mallorca. La distància era curta, més o menys un quilòmetre. El primer pic es va fer a Palmanova i el segon a Santa Ponça. Amb el temps la prova es va eliminar perquè, curiosament, era massa exitosa i suposava un sobreesforç afegit a la complicada gestió de la marató del diumenge.

El 1990 encara no hi havia cap club ciclista a Calvià i per a l’organització i promoció de certes proves era necessària la col·laboració de clubs d’altres indrets, tal com marcava la Federació Balear de Ciclisme.

El cicloturisme va ser impulsat especialment al principi dels anys noranta per residents locals i afeccionats a rodar amb bicicleta.

El 1991 a Calvià ja hi havia club ciclista propi. En aquesta ocasió, i com era habitual a les festes de Sant Jaume de Calvià poble, hi havia un recorregut de 1.200 metres al qual es feien 25 voltes. Hi havia corredors afeccionats i locals.

En el cartell de la 1ª Setmana Internacional de Ciclisme, el logo de Costa de Calvià evidenciava la voluntat de lligar turisme i esport; de fet, la prova ciclista va tenir el suport de la Conselleria de Turisme del Govern de les Illes Balears. Llavors l’organització de rutes i esdeveniments era més senzilla burocràticament que no pas ara, i per exemple, no suposava un emperò que el recorregut tengués diverses etapes en el municipi veí d’Andratx.

El motocròs era una prova emmarcada en les festes de Sant Jaume de Calvià, una fita emblemàtica i puntuable en el calendari de motociclisme de les Illes Balears. Es feia a ses Quarterades, davant el col·legi, i estava supervisada per la Federació Balear de Motociclisme.

Amb motiu de les festes de Sant Jaume a Calvià poble, i amb l’impuls de l’exfuncionari de l’Ajuntament de Calvià Miquel Vich, es va fer una ruta pel torrent de Galatzó i ses Algorfes. Anteriorment s’havia fet una prova cronometrada pel torrent de Santa Ponça.

En aquesta ocasió varen participar seleccions autonòmiques en la fase final. Jugaren també al poliesportiu de Galatzó. Hi havia tres seleccions que hi participaven amb unes 15-20 persones, més l’acompanyament. No era exactament un esdeveniment com a reclam turístic, però sí de difusió del futbol sala i sobretot de l’esport femení, ja que hi havia poques federacions que en aquells moments comptassin amb equips de dones.

Calvià també ha acollit personatges de gran trajectòria esportiva, com aquests tres atletes cubans, que varen organitzar unes classes magistrals al poliesportiu de Magaluf. Cal destacar-ne la figura central, Javier Sotomayor, que encara té el rècord de salt d’alçada.

TIPOLOGIA DE LES INSTAL·LACIONS ESPORTIVES

• Mínimes: fa referència a l’aprofitament de les instal·lacions ja existents que tenen els requisits mínims de condicions d’ús, i que són municipals o d’ús municipalitzat, com ara les instal·lacions de les escoles fora d’horari de classe.

• Poliesportives: necessàries a cada nucli municipal per a la pràctica dels esports més comuns.

• Unitàries o grans: úniques a tot el municipi, que ofereixen un servei de manera exclusiva.

• L’any 1992 Calvià ja havia desplegat una important xarxa d’instal·laci -

ons esportives, del inicis de la piscina des Capdellà i del camp de futbol de Mofarès, seguint pel Palau d’Esports de Calvià, l’escola municipal de Vela a Portals, les instal·lacions esportives de Peguera, el poliesportiu de Santa Ponça i el de Magaluf. En aquest darrer es va reconvertir un espai no emprat originàriament per a la pràctica esportiva en una sala de fitnes per a peses i càrdio, en part adreçat a practicants grans. Així mateix, cal tenir en compte que el Passeig Calvià compta també amb aparells per a persones grans, per fer activitats físiques bàsiques, que en l’actualitat presenten certes obsolescències.

Actuació dels Globetrotters, Calvià, 1988.

L’organització del torneig de billar va ser un esforç gran. Es varen introduir per peces les tres taules dins el Palau d’Esports de Calvià i es varen muntar a la pista principal. Hi havia prop de 350 espectadors presencials i moltíssima difusió, ja que era la fase classificatòria del Campionat del Món a tres bandes. Eren bons anys per al billar balear dins l’àmbit internacional.

Aquesta pentatló per a policies locals constava de cinc proves: natació, cursa, tir, llançament de pes i salt de longitud. Es va fer al Palau d’Esports de Calvià per a participants de tot Espanya. La prova de tir es va haver de fer en un altre municipi perquè Calvià encara no tenia aquestes instal·lacions de la nova Prefectura.

De vegades el suport institucional es donava de manera puntual. En aquest cas es tractava d’una iniciativa privada per promocionar el Port de Portals.

PALAU MUNICIPAL D’ESPORTS

Es va presentar el 15 de novembre de 1985 davant els mitjans de comunicació i es va aprovar el maig de 1986, amb una despesa de 270 milions de pessetes i una superfície construïda de 4.400 metres quadrats, amb diverses instal·lacions: pista poliesportiva interior i exterior, piscina coberta, gimnasos, oficines, vestuaris, sala de fitnes, pistes exteriors de tennis, etc. En el ple del 2 de desembre de 1987 es va acordar adjudicar-ne a l’empresa OCISA la construcció en un termini d’un any. Es va inaugurar el 19 de juliol de 1988 amb l’arribada dels Globetrotters, grup espectacle de bàsquet.

L’ESCOLA MUNICIPAL DE VELA

Es va inaugurar el 10 de juny de 1986 en col·laboració amb el port esportiu de Pun -

ta Portals, i va ser una de les primeres escoles municipals de vela. S’hi impartien diversos cursos com ara optimist, galeó, surf… També els centres escolars del municipi aprofitaren aquesta activitat i va facilitar que tot l’alumnat de Calvià conegués el món de la vela.

POLIESPORTIU DE MAGALUF

Es va aprovar en el ple de l’Ajuntament de 25 d’octubre de 1989 amb un pressupost de 416.522.060 PTA i una superfície de 36.562 metres quadrats. El 13 d’abril es varen adjudicar les obres un altre pic a l’empresa OCISA. Es va inaugurar el 13 d’abril de 1991.

Les instal·lacions varen esdevenir la resposta de servei públic a la zona llevant de Calvià, uns serveis municipals llavors

innovadors: sis pistes de tennis, quatre d’esquaix i una piscina descoberta. S’ha de tenir en compte que la zona nord del municipi tenia el Palau d’Esports, al ponent hi havia les antigues instal·lacions del CADE, i que al sud hi havia el poliesportiu de Santa Ponça.

REFORMES I MILLORES

Les instal·lacions públiques per a la pràctica de l’esport s’han desenvolupat amb l’objectiu que qualsevol calvianer pugui accedir-hi amb un recorregut al voltant dels cinc quilòmetres. Aquesta primera aposta després es va reforçar dotant de millors equipaments els centres educatius. Feim referència a aquelles iniciatives que es realitzaren mitjançant conveni amb el Consejo Superior de Deportes, amb finançament del Ministeri d’Educació i intermediació del Govern de les Illes Balears. Bons exemples en són el mòdul de Son Ferrer, el pavelló de Galatzó o el pavelló de l’Institut d’Ensenyament Secundari de Son Ferrer.

A principis de la dècada del 2000 moltes de les instal·lacions començaven a patir el pas dels anys, per la qual cosa es va engegar un Pla Director de Reformes Esportives amb ajut del Govern de les Illes Balears a través del Consorci Centre de Tecnificació Esportiva de Calvià. En total varen arribar 6 milions d’euros per fer millores a les instal·lacions de Calvià, Magaluf, Santa Ponça i Peguera, i 5’6 milions addicionals per fer la pista d’atletisme.

Cal tenir en compte que la pràctica de l’esport és desigual al llarg dels anys. Malgrat que Calvià ha patit un fort increment de la demografia, les modes i els hàbits també són canviants. Un bon exemple de la pèrdua de practicants són l’esquaix, tant de moda al principi de la dècada dels noranta. Ara, els equipament per a aquesta pràctica s’han reduït i reconvertit. Per contra, ara ha sorgit la cal·listènia –gimnàs urbà que es fa a l’aire lliure– i que per ara els calvianers i visitants poden trobar davant el Molí de Santa Ponça o a Son Caliu.

D’altra banda, amb la darrera crisi econòmica, iniciada el 2007, molts de calvianers varen renunciar a pagar el seu abonament i molts varen optar per reprendre un esport que gairebé no necessita equipament, del qual molta gent coneix la tècnica, i que és molt barat: córrer. A més a més, es tracta d’una pràctica que es fa a l’aire lliure i amb la qual ràpidament el cos percep els beneficis si és practicat adequadament. Sortir a córrer, la moda runner, semblava la millor opció contra la crisi, barata i amb efectes positius sobre l’estat d’ànim, fet que va contribuir a poder encarar millor les dificultats de la crisi econòmica.

CENTRE DE TECNIFICACIÓ ESPORTIVA DE CALVIÀ

L’Ajuntament de Calvià va impulsar, a través d’un consorci amb el Govern de les Illes Balears, la creació d’un centre d’alt rendiment per a esportistes. El pressupost era de 130 milions d’euros, dels quals 90 havien de ser de capital privat, per comprar uns terrenys aproximadament 50 hectàrees, a la zona de Can Vairet, a

Projecte de Centre de Tecnificació Esportiva de Calvià.

prop del Toro. El finançament públic només estava pensat per cobrir un 35 % de les despeses. El projecte va ser elaborat per l’empresa Dragados, SA. Aquests terrenys necessitaven ser qualificats com a solar per a equipaments esportius, responsabilitat que requeia en el Consell de Mallorca. L’explotació del centre havia de ser de caire privat, amb especial esment a l’esport de l’hípica, el rugbi, el tennis, el futbol i l’atletisme. Naturalment també havia de comptar amb sales multidisciplinàries per a la pràctica d’altres esports. El principal objectiu era desestacionalitzar el turisme a Calvià i comptava amb el suport del sector hoteler del municipi. No obstant això, també havia de servir per millorar els serveis a l’esport base i diversificar els esports que es practiquen a Calvià. Finalment no es va construir, perquè cap licitador va voler dur a terme un projecte amb un pressupost tan elevat i també, molt probablement, per certes desavinences entre els partits que governaven les institucions del consorci.

PISTA D’ATLETISME DE MAGALUF

Una pista d’atletisme exterior de vuit carrers, circuit de cros, costes d’entrenament, mòdul cobert, sala de fitnes , vestidors i graderies ha estat per a Calvià un

Nova pista d’atletisme de Magaluf.

revulsiu per atreure atletes d’altres punts de Mallorca. Ha tengut un efecte crida per als atletes balears, i s’hi convoquen habitualment sis societats esportives, ja que les instal·lacions són de darrera generació.

La pista compta amb una superfície acabada d’estrenar, ideal per a la pràctica atlètica. El paviment sintètic nou és idoni, tant per entrenar com per competir, i proporciona una bona combinació de retorn d’energia, comoditat, seguretat i durabilitat. El material es diu Sportflex Super X 720 K35, homologat per la Federació Internacional d’Atletisme. És de color blau amb dues tonalitats alternades als carrers i gris a les zones de relleus. La superfície de les rampes d’entrenament i el carril d’arrossegament també han estat renovats recentment.

Aquesta infraestructura esportiva també contribueix a la desestacionalització turística, especialment durant un mes i mig de primavera. Hi venen atletes a fer el seus camps d’entrenament i, gràcies a un conveni hoteler, tenen un 75 % de descompte en el seu ús.

L’edició de la II Marató, del 1985, comptava amb una inscripció de prop de 240 participants.

Emperò, només varen arribar a participar-hi la meitat, ja que a la resta els va afectar una vaga de transport aeri.

El 1986 a Mallorca només hi havia dues maratons, la de la Costa de Calvià i la de Peñalver, que es feia per la Platja de Palma. Mentre al nostre municipi hi participaven uns 400 inscrits, a Palma només hi havia uns 150 corredors.

ALTRES ACTIVITATS DESESTACIONALITZADORES

• Marató Costa de Calvià.

Ha estat l’activitat que més esportistes ha mobilitzat en l’àmbit turístic i que més ha fomentat el municipi de Calvià, ja que va ser present en promoció a Madrid, Barcelona, València, Londres, Venècia, Berlín o Nova York. Amb el temps s’ha vist que aquesta prova perdia força com a esdeveniment desestacionalitzador i s’ha apostat actualment més per la mitja marató.

La marató consistia en dues voltes a un circuit entre Magaluf, Son Ferrer, el Toro, Santa Ponça i Palmanova. Inicialment

comptava amb un col·laborador internacional, Sportmans Travel, una empresa anglesa que hi aportava moltíssims de corredors del Regne Unit i que també aprofitava el circuit per fer una semimarató (una volta al recorregut). Era un cas evident i clar del lligam entre turisme i esport, i que aplegava més de 800 atletes. Passats uns anys aquesta agència va traslladar el seu suport a Malta, antiga colònia britànica i on la parla de l’anglès està més estesa. Cal destacar que aquells anys l’Ajuntament de Calvià, si acabaves la prova de la marató, et subvencionava part de la participació, i això era un incentiu molt atractiu per als participants.

El 1992 la participació va començar a davallar perquè les subvencions també ho

feren. Va ser un punt d’inflexió, llavors la participació va ser d’uns 700 atletes.

En aquesta línia altres activitats que han fomentat el turisme són:

•

La Regata Rei En Jaume

La travessia de Salou a Santa Ponça, tot i que va començar amb força el 1987, ha tengut un seguiment desigual. Fins i tot alguns anys no ha atracat al nostre municipi sinó que ho ha fet al Port d’Andratx. D’altres vegades, el que ha canviat són el tipus d’embarcació que hi participen. En tot cas, es tracta d’una regata vinculada a les Festes del Rei En Jaume i que va ser impulsada per l’exregidor de Turisme, Joan Costa.

La travessa nedant està lligada a les Festes platja del caló d’en Pellisser. L’èxit de participants n'ha estat sempre estable, al voltant d'uns 250.

Aquesta prova de piragüisme està lligada a les Festes del Rei En Jaume i sol tenir entre 120 i 200 participants. Enguany formarà part com a prova del Campionat d’Espanya.

La Universíada va tenir algunes de les subseus a Calvià vila per al bàsquet, Magaluf per al futbol, Santa Ponça i Son Ferrer per a entrenaments i el poliesportiu de Galatzó per al voleibol. També s’empraren les instal·lacions privades de Novasport per als partits de tennis. Per a Calvià va ser tot un repte, i implicava diversos departaments: Esports, Policia, Calvià 2000 i Turisme. A més a més, els 3.000-4.000 esportistes s’hostatjaven a Calvià, a Los Mirlos-Tordos. Per sort, va ser una activitat amb bona acollida entre la població resident i tot es va desenvolupar sense incidents destacables, tot tenint en compte que el centre coordinador de la Universíada estava situat al col·legi públic Cas Saboners, i a un solar a prop és on es feien les trobades, el Village. Per a aquest esdeveniment, Rose Mary Marqueta va fer una sèrie d’escultures en honor als esports.

• La triatló de Calvià

La primera triatló Costa de Calvià es va iniciar quan aquesta pràctica just començava a despuntar. La segona i tercera edició varen formar part del circuit Austral Sport, que es desenvolupava a Santander, Madrid, Barcelona i Calvià. La rebuda els primers anys va ser molt bona i s’hi aplegaven els millors atletes de triatló de tot l’Estat.

Es va dur a terme el diumenge 3 de maig de 1987. Consistia en 1.200 m de natació, carrera a peu de 12 km, i 55 km de ciclisme. A la prova s’hi varen inscriure 70 triatletes, dels quals només 10 eren mallorquins, un nombre considerable si es té en compte que aquesta prova no tenia cap tradició a l’illa. El guanyador de la prova va ser Didier Rebeyrol.

El triatló ha tengut un seguiment desigual al llarg dels anys, tot depenent de la moda, els ajuts als esportistes, el suport hoteler i, en molt bona mesura,

l’organització de l’esdeveniment. Des de 2014 es diu la Challenge Mallorca.

• L’Open Mallorca de golf.

Va ser una competició molt prestigiosa a l’àmbit estatal. Era quan Severiano Ballesteros despuntava com a golfista. Sens dubte va ser una iniciativa desestacionalitzadora impulsada per la Regidoria de Turisme.

• Galatzó Trail.

Cursa de muntanya que transcorre íntegrament per la finca pública de Galatzó i que aplega prop de 750 corredors.

• Mallorca Walking Event.

Aplega aproximadament 800 senderistes durant quatre dies per recórrer a peu camins i caminois del nostre municipi.

BEQUES I PREMIS ALS MILLORS ESPORTISTES

Durant alguns anys es va reconèixer la tasca esportiva en els apartats següents:

• Millor esportista, masculí i femení.

• Millor esportista escolar.

• Persona més destacada en la promoció esportiva a Calvià.

• Millor entitat esportiva de Calvià.

A partir de l’any 2003 es varen impulsar les BED (Beques als Esportistes Destacats), perquè aquests esportistes puguin finançar les despeses que comporta la pràctica a nivell superior i per poder arribar a nivell alt. En principi es lliuraven a esportistes destacats, i entre aquests, es diferenciava entre els que tenien fites aconseguides a l’àmbit balear i els olímpics, que signaven convenis de col·laboració amb l’Ajuntament. En els pitjors anys de la crisi econòmica

es varen suspendre aquests ajuts. Actualment a aquestes beques s’hi destinen 45.000 euros, per a esportistes que acreditin trajectòria a l’esport balear si són menors de 21 anys, i amb projecció nacional o internacional si són majors de 21 anys. La quantia màxima que pot rebre un esportista són 4.000 €. Cal destacar que el 52 % de les sol·licituds han estat d’al·lotes esportistes. El surf de rem (SUP), el trampolí i l’atletisme han estat els esports amb major representativitat.

En conclusió, un bon programa de beques, juntament amb unes bones instal·lacions que donen resposta a la pràctica reglamentària d’esports, i una pedrera d’esportistes com Melanie Costa, Joan Munar, David Bustos, Marco Asensio o Mario Mola, han configurat Calvià com un territori on l’esport és una marca.

David Bustos, atleta.

XAVIER TERRASA GARCÍA Historiador

INICIS DEL FUTBOL A CALVIÀ

N'hi

Font:

DE 1923 FINS A LA GUERRA CIVIL

Les primeres referències que tenim d’un equip de futbol a Calvià es remunten a l’any 1923, quan apareix la Unión Deportiva Capdellanense. Un any més tard, el 1924, n’apareix un altre, el Calvianense F.C.

Una dècada més tard, als anys trenta, el setmanari Foch i Fum descriu com es disputaven partits entre aquests dos equips. Segons el cronista de l’època comenta, l’equip calvianer era superior, però els capdellaners solien tenir l’àrbitre al seu favor. També destaca i critica l’actitud del públic local, que no aturava de riure-se’n dels jugadors visitants; aquest fet ens demostra la gran rivalitat que hi havia en aquests partits.

L’any 1935 es registra formalment el Círculo Recreativo de Calvià , entitat que tan sols va tenir una existència de nou mesos de vida, a causa de la incapacitat de la seva directiva de trobar un terreny de joc per disputar-hi els partits. La seva finalitat era proporcionar als associats mitjans de distracció i esbarjo. La junta directiva també s’havia d’encarregar d’organitzar vetlades, concerts, excursions, balls i tota classe d’esports. El mateix any també es fundà la Unión Deportiva Capdellanense, entitat que va tenir un terreny de joc on poder dur a terme els partits, el qual s’anomenà «Es Pouet», on va competir fins l’any 1936. Aquesta associació, a part de dedicar-se a la pràctica del futbol, també s’encarregà del foment de l’educació física.

L’HURACÁN

Popularment, l’equip de la localitat de Calvià, era anomenat l’Huracán , i solia disputar els partits a un terreny de joc situat a la finca de ses Algorfes (entre les localitats de Calvià i es Capdellà). El seu equipament lluïa els colors vermell i negre. Regularment, competien contra capdellaners i persones que vivien i treballaven a les possessions de Santa Ponça o sa Porrassa. Però, malauradament, l’arribada de la Guerra Civil (1936-39) paralitzà el futbol a Calvià durant una sèrie d’anys.

La revista Sport Balear, en data d’1 de juny de 1924, ens il·lustra sobre les societats recreatives i esportives a les Illes Balears.

apareixen dues del municipi de Calvià: Calvianense FC i Capdellanense FC.

Biblioteca Lluís Alemany. Consell de Mallorca.

Gràcies al testimoni del ja desaparegut Mateu Alemany, podem afirmar que hi havia una certa organització. L’equip duia unes samarretes que portaven l’escut brodat per cada una de les al·lotes dels jugadors. Segons el mateix Mateu Alemany, tot i que no recorda qui els organitzava, els partits es disputaven amb certa regularitat durant tot l’any (depenia del temps lliure de cada un), i durant la primavera i l’estiu es jugaven amb major freqüència, perquè el dia era més llarg i després de la feina al camp o a l’obra hi havia encara temps de sobra per disputar aquells desitjats partits, especialment contra els capdellaners, a causa de la rivalitat que hi havia en aquell temps.

GUERRA CIVIL I POSTGUERRA (1936-1950)

Durant els anys de la Guerra Civil, i amb posterioritat, el poble de Calvià no tenia gaire temps per pensar en diversions, com és lògic, sinó a fer feina per millorar la situació de precarietat provocada pel conflicte bèl·lic. Això no obstant, val a dir que Mallorca va ser dels llocs de l’Estat espanyol que va sortir més ben parat del conflicte civil, atès que el nostre territori no va ser escenari de grans enfrontaments bèl·lics. Un altre avantatge a favor del

poble és que la majoria de persones tenien els seus hortets o finques, on podien conrear productes de primera necessitat i s’estalviaven així haver d’anar a un mercat escàs o deficitari com era el d’aquell temps. Una de les mesures excepcionals que s’aplicaren després de la Guerra Civil, dictada pel batle Mascaró, fou l’obligatorietat d’haver de fer el pa de garrova, ja que el blat era molt car i escàs a l’època. La mesura, però, no va tenir gaire èxit, perquè, segons conten les persones de Calvià que visqueren en aquell temps, «no era menjador». A l’època, moltes persones conreaven blat o ordi a les seves finques i a ca seva tenien un petit forn, on podien fer pa amb aquests cereals.

EL SIGLÓN

La pràctica del futbol tornà de nou a Calvià a partir de la dècada dels anys quaranta. Segons la majoria de les fonts orals consultades, totes coincideixen a assenyalar que foren els germans Jaume i Joan Garcies, jugadors de la Salle, de Palma, els que començaren a organitzar partits de futbol, principalment durant els mesos d’estiu. En aquesta nova època s’amplià el seu radi d’acció, i es disputaren partits contra les localitats d’Andratx, Galilea i els soldats de Cala Figuera. Els

L’antic camp de ses Algorfes l’any 1952, primitiu terreny de joc on es jugaven els partits de futbol a la vila de Calvià.

Drets: Antoni Serra, Gelabert, el vicari Eugeni Segura, Pallicer, Barceló, Fortuny i Alzamora. Acotats: Miguelín, Rosselló, J. Porcel, Espin, Prats i Mayol.

Fotografia: Gabriel Pallicer Amengual.

desplaçaments normalment es feien amb bicicleta o amb el camió de Biel Bosch. Popularment, aquest equip va rebre el nom de El Siglón. Segons contava el desaparegut Xesc Bauçà, Garrit, l’equipament era dels colors vermell i blau.

Segons contava el també desaparegut Biel Quetgles, quan l’equip havia de fer desplaçaments una mica més llunyans, com per exemple a Galilea, li llogaven el camió a Biel Bosch (que era germà d’un dels jugadors, en Bernat); altres vegades els desplaçaments eren més propers, com per exemple as Capdellà, Santa Ponça, sa Porrassa o contra els soldats de les installacions militars de cala Figuera.

LA CREACIÓ DEL FRENTE DE JUVENTUDES I DEL CD CALVIÀ (1950-1956)

A partir de la dècada dels anys cinquanta entra en escena Antoni Serra Rosselló (1902-1956), membre actiu de la Falange a Calvià, persona amb contactes dins l’administració franquista i amb el RCD Mallorca. De l’estiu de 1951 conservam dues fotografies seguides temporalment (reproduïdes diverses vegades), que ens demostren que hi havia una regularitat de partits, i la persona que estarà al capdavant del futbol a Calvià, serà Toni Serra, que aportà feina i

Un altre terreny de joc que hi havia al municipi era el camp de sa Porrassa i aquesta imatge de l’any 1952 ens il·lustra un partit dels jugadors de Calvià, per al qual hagueren de desplaçar-se cap a aquest nucli de població, consolidat a partir dels anys trenta del segle XX.

Drets: A. Riera, Fortuny, Mayol, Emilio, Juan, Crespí i J. Porcel.

Acotats: Josep Crespí, Barceló, Pallicer, M. Crespí, Rosselló i Espin.

Fotografia: Gabriel Pallicer Amengual.

gran part de les seves influències perquè aquest esport s’anàs consolidant al poble.

Els primers anys l’equip l’integraven persones del poble i els partits que disputaven eren de caire amistós. Inicialment el terreny de joc se situava a la finca de ses Algorfes i els partits es jugaven contra equips de localitats properes com es Capdellà, Galilea, Puigpunyent, sa Porrassa i Andratx.

Quant a les fotografies que destacàvem anteriorment, n’hi ha una primera, datada el 16 de juliol de 1951 al camp des Capdellà, per les festes d’aquesta localitat. El resultat final del partit que se celebrà aquell dia va ser de 2 a 1 a favor dels capdellaners, i el gol calvianer fou aconseguit per Mateu Sastre, Rossa . La indumentària que duien els jugadors calvianers en aquesta fotografia era camisa vermella i calçons negres, és a dir, l’equipament del Mallorca, que havia estat cedit a l’equip calvianer pel club d’es Fortí per les bones relacions que hem comentat abans que hi mantenia Toni Serra. Segons el testimoni d’alguns dels jugadors que jugaren aquell partit, les botes que duien eren de jugadors del Mallorca d’aquell moment.

La segona fotografia d’aquell mateix estiu, la datam el 26 de juliol de 1951, deu

dies després que l’anterior; il·lustra un partit jugat al camp de ses Algorfes. En aquesta imatge veim que l’equipament és diferent, de samarretes blanques amb les bandes del coll i mànigues de color vermell i els calçons de color negre. Ens demostra que l’equip gaudia d’una organització estable, regular i amb ganes de fer les coses ben fetes. A part de Toni Serra, varen col·laborar en aquest projecte el vicari Eugeni Segura i Jaume Martorell, que en fou el president i més endavant va arribar a ser batle de Calvià.

Aquella època continuava havent-hi una forta rivalitat esportiva, sobretot quan els enfrontaments eren contra les localitats des Capdellà o Andratx. Toni Serra, a part de tenir una bona relació, no sols amb els directius del Mallorca, sinó també amb alguns jugadors, per tal de reforçar l’equip de cara als partits que es disputaven a l’estiu, va fer venir alguns jugadors com ara Prats, Campos –que va arribar a ser jugador de la Reial Societat de Sant Sebastià– o Ferrer –que va arribar a jugar amb el FC Barcelona. Inicialment Toni Serra feia les tasques d’entrenador, però amb el temps va convèncer el seu amic Paco Tomàs, més conegut com mestre Paco, perquè dirigís els partits. Aquest senyor havia estat jugador de l’Alfons XIII –antic nom del RCD Mallorca– i entrenador del Ma-

llorca. Per aquella època s’encarregava de la direcció tècnica de l’equip de La Soledat i va començar la seva vinculació amb Calvià, la qual s’allargà en el temps.

Sebastià Riera ens recorda de l’entrenador mestre Paco Tomàs el següent: «Sempre va ser una gran persona. No va cridar mai l’atenció davant la resta, ni barrejà ningú davant els companys. Els tenia un gran respecte, tot ell era amabilitat».

Sebastià Riera també ens recorda els episodis viscuts als partits que disputaven calvianers contra capdellaners, diu: «Eren altres temps, quan jugaven a sa Plana de ses Algorfes. Els capdellaners i els calvianers estaven cadascun a una banda i els al·lots, durant el partit, anaven arreplegant pedres, i en acabar el partit, pedrada ve, pedrada va, i que vagin vius si hi volen anar».

LA CREACIÓ DE L’EQUIP FRENTE DE JUVENTUDES

La temporada 1951-52 comença amb la creació d’un nou equip anomenat Frente de Juventudes , institució de caire franquista que agrupava joves de no més de vint anys d’edat. Gràcies als contactes de Toni Serra, es pogueren fitxar diversos ju-

gadors que provenien de Palma, potser el més destacat fou Manuel Sogorb, Espin , gran davanter i golejador.

SUBCAMPIONS DE LA COPA URUGUAI

Al final de la temporada, l’equip assolí un gran èxit, obtingué els mèrits de disputar la final de la Copa Uruguai, jugada al camp des Cos d’Inca contra el Juvencia de Llucmajor, on l’equip calvianer va perdre per 6-1.

Toni Serra oferia als jugadors del Frente de Juventudes la possibilitat d’emprar material esportiu (equipament, botes, xandalls, pilotes...) del RCD Mallorca, i poder vestir-se i dutxar-se a les seves instal·lacions, quan els partits es jugaven fora camp. L’estadi d’es Fortí aleshores ja incorporava aigua calenta a les seves dutxes, ja que Toni Serra subministrava camionades de llenya perquè es poguessin encendre les calderes; això feia que les instal·lacions fossin confortables i veritablement un luxe per a aquella època.

A partir d’aquesta època l’equip començà a jugar els partits al camp de futbol de la finca de Can Estades, que no tenia vestidors, i els jugadors s’havien de traslladar després del partit a Sa Societat, on hi havia una dutxa i un vestidor. També cal dir que, a Sa Societat –teatre del poble que, durant la Segona República, acollí una organització sindical obrera i que fou clausurada durant el franquisme–, els vespres s’hi entrenaven i feien gimnàstica sota la direcció de Toni Serra. Segons ens recorda Toni Alzamora (que fou porter de l’equip), cap a l’estiu, quan el dia era més llarg, s’entrenaven dins un camp propietat de Jordi Marcó.

Una referència ben curiosa que relaciona Sa Societat i el futbol la trobam a un article de F. Tomás publicat amb motiu de la rehabilitació del vell edifici (Diario de Mallorca del 9 d’abril de 2001), en què es diu textualment: « El estado de degradación en el que habían caído estos muros empujó a que, durante los años cincuenta,

el club de futbol de Calviá utilizase este teatro para entrenar dentro».

Els jugadors que formaren part d’aquesta època recorden que jugaven damunt terrossos i les condicions eren tan dolentes que moltes vegades, abans de començar el partit, havien d’espedregar, i així i tot era molt bo de fer trencar-se un braç. Destaquen també que l’ambient era molt bo, gràcies a la companyonia que hi havia.

Quan jugaven al camp de Can Estades, la gent s’asseia a una tenassa, que feia de tribuna, i cada partit s’omplia de gent. En aquella època l’únic esport que es podia practicar i veure era el futbol. Els dies de partit hi havia un pelegrinatge de persones cap a fora vila, sobretot al·lotes joves que anaven a gaudir de l’esport i de veure jugar el seu equip.

Quan els desplaçaments eren fora camp, Sebastià Riera ens recorda que un dia a Esporles no hi havia caseta i, com que no es volien desvestir dins el cotxe, ni en Serra ho volia, els deixaren, al club es Fortí, un xandall i se’n pogueren anar amb l’equipament posat. Allà, a Esporles, la sorpresa va ser trobar un pal d’electricitat ben al mig del camp.

I Antoni Alzamora recorda també que un dia, de camí cap a Montuïri, el camió es va espenyar a les costes de Xorrigo i hagueren d’arribar colcant en un camió de llet, després de veure, mentre esperaven, com queia un camió carregat de palla en els mateixos revolts.

LA CREACIÓ DEL CD CALVIÀ

La temporada següent, corresponent a la 1952-53, per primer cop es federa un equip al municipi amb el nom de C. D. Calviá . El terreny de joc continuarà sent a la finca de Can Estades i els entrenaments continuaran a l’interior del teatre de Sa Societat. L’equip començà jugant la temporada a la categoria de Tercera Regional i es va reforçar amb incorporacions de

jugadors que provenien de Palma. L’entrenador fou Paco Tomàs Tur, que també dirigia el conjunt de la Soledat, i el president del club era Jaume Martorell Vicens.

A partir d’aquest moment varen començar a arribar jugadors de Palma per tal de reforçar el CD Calvià, com és el cas de Mayol, Rosselló i Espin, que ja havien jugat l’anterior temporada, però cal afegir-hi els noms de Pascual, Canyelles, Brunet i Romaguera. Aquests dos darrers venien de l’Hostalets, que era un filial de l’Atlètic Balears, i el seu fitxatge es va consumar gràcies a un àrbitre anomenat Pérez, que era amic de Toni Serra. Segons conta Miquel Romaguera referint-se a aquest grup de jugadors, entre setmana feien feina a Palma i s’entrenaven amb l’equip de La Soledat, ja que mestre Paco era el seu entrenador. El mateix passava amb algun jugador del poble que feia el servei militar a Palma. Només pujaven amb el correu (autobús) els diumenges per jugar el partit. Solien dinar a Ca s’Escolà i l’horabaixa jugaven el partit. Uns quants d’aquests jugadors varen conèixer la seva al·lota al poble, com és el cas de Romaguera o Espin, i després del partit l’acompanyaven al cinema, i en acabar la pel·lícula se’n tornaven cap a Palma en bicicleta, mentre que els qui no festejaven tenien temps per agafar el correu després del partit. Segons ens contava el desaparegut Biel Pallicer, i així ho confirma Miquel Romaguera, els jugadors cobraven cinc duros (25 pessetes) per partit, independentment del resultat, i així tenien per a gastar durant la setmana.

Quan havien de jugar els partits fora camp, els jugadors de Palma esperaven que Toni Serra els anàs a cercar amb el camió a la plaça de Santa Catalina Tomàs (actual plaça del Mercat de Ciutat).

LA COPA PRESIDENT: UNA FINAL GUANYADA AL CAMP I PERDUDA ALS DESPATXOS

La temporada 1953-54 l’equip realitzà una bona campanya, i va finalitzar en

segona posició de la classificació. Per aquest motiu, tingué dret a jugar la copa, on quedà englobat dins un grup de quatre equips. Ocupà la primera posició del seu grup i s’enfrontà a una final a doble partit amb el primer classificat de l’altre grup, el Consell. El partit d’anada es disputà al terreny de joc de Can Estades i l’equip local va guanyar per 7-2. La tornada es jugà al terreny de joc del Consell i l’equip calvianer tornà a guanyar, per 1-5. Llavors, el Consell al·legà alineació indeguda del jugador Manuel Sogorb, Espin , que havia signat contracte per a la següent temporada amb el RCD Mallorca. Tot i que en el moment que es jugaren ambdós partits el jugador pertanyia al club calvianer, la Federació Balear de Futbol no ho considerà així i el CD Calvià va perdre als despatxos la final que havia guanyat dins el terreny de joc.

L’ADQUISICIÓ DE TERRENYS A MOFARÈS PER AL FUTUR CAMP DE FUTBOL

L’any 1954 es comencen a fer les primeres passes perquè el CD Calvià pogués tenir un terreny de joc propi. L’Ajuntament de Calvià inicià un expedient d’expropiació d’uns terrenys denominats Es Cos i que pertanyien a la finca de Mofarès. El 19 de novembre de 1954, l’Ajuntament de Calvià adquireix uns terrenys de 8.762 m2 per un valor de 35.000 pessetes la quarterada, les quals foren abonades a Joan Marquès Ferrà. L’Ajuntament de Calvià cedí aquests terrenys al Frente de Juventudes, que s’encarregà de les obres del futur terreny de joc.

L’Ajuntament de Calvià ajudà econòmicament en el finançament de les obres, el 20 de setembre de 1956 pagà una factura de 39.854’99 pessetes i el 7 de gener de 1957 en pagà una altra de 48.000 pessetes per a la finalització del camp d’esports.

Un llibre d’actes de l’any 1955 ens permet conèixer informació interna del club i del seu funcionament. Per exemple, en la sessió del 31 de gener de 1955, les perso -

nes associades es dividien per sexes i la quantitat pagada per dones i homes era diferent. Les sòcies pagaven 3 pessetes i els socis en pagaven 5, quantitat que va ser augmentada a 5 i 10 pessetes respectivament, per culpa de la precarietat econòmica del club. D’aquesta forma podem determinar que hi havia 77 persones associades (21 sòcies  i 56 socis) a l’entitat.

En la sessió del 5 de juliol de 1955, el president Jaume Martorell presentà la dimissió i fou substituït pel vicepresident del club, Bartomeu Cañellas Capllonch. Posteriorment, el 29 d’octubre de 1956, Jaume Martorell Vicens va ser nomenat batle de Calvià, càrrec que va ocupar fins al 24 de setembre de 1970.

LA INAUGURACIÓ DEL CAMP DE MOFARÈS

A l’inici de la temporada 1955-56 es va fer una vetlada de boxa per presentar l’equip de futbol a Sa Societat, organitzada per Joan Crespí, el qual havia jugat partits amb el Calvià i era, a més, professional de la boxa, esport en el qual aconseguí el campionat de les Balears. Es varen dur a terme un total de cinc combats amb àrbitres federats. L’equip de futbol fou presentat en el quadrilàter que hi havia a l’escenari i, juntament amb els boxejadors, els jugadors foren els protagonistes de la vetlada.

El 7 de maig de 1956 el delegat provincial de l’entitat Frente de Juventudes demanà una subvenció per valor de 50.000 pessetes a l’Ajuntament de Calvià en concepte de despeses d’obres al camp d’esports de Calvià. L’Ajuntament respongué que s’estudiaria el cas i es resoldria. Finalment, el 3 d’agost de 1956 l’Ajuntament de Calvià concedí a l’entitat la quantitat de 36.883 pessetes per poder continuar les obres del camp d’esports.

Coneixem detalls d’aquelles obres gràcies a diversos testimonis orals. Biel Vidal ens recordava que primerament es va picar el terreny, operació que féu Rafel

Ortega. Sebastià Riera, persona que ha format part del CD Calvià des de la dècada dels anys cinquanta, també recorda que Toni Serra li va demanar un tractor al senyor de la possessió de Santa Ponça, en Nigorra, per poder aplanar el terreny que anteriorment s’havia picat. Un dels conductors de la màquina fou en Pere de Can Sis. Després va venir un senyor de Llucmajor per fer els marges que delimitaven el recinte. Totes aquestes despeses anaren a càrrec de l’entitat Frente de Juventudes.

Finalment es va dur a terme la construcció dels vestidors amb dutxes, un per a l’equip local i l’altre per al visitant, i una caseta per a l’àrbitre, obres en les quals participaren joves i no tan joves del poble que després de la feina dedicaven el seu temps lliure a fer un bé comú. Un dels joves participants en la construcció de les casetes, Biel Vidal, ens recordava que qui dirigia l’obra era el mestre Mateu Ramon, Calut.

El dia 7 de juliol de 1956 havia de ser un dia de festa i celebració. Tot i que encara no s’havien finalitzat les obres del camp d’esports, es va voler inaugurar-lo. D’una banda, Biel Capet havia d’anar a caçar i de l’altra, Tomeu Morei i Toni Serra se n’anaren a pescar a la zona de Cala Vinyes. Durant el moment que pescaven, Toni Serra patí un mareig i va caure d’un penya-segat: li va arribar la mort a l’edat de cinquanta-dos anys.

A partir d’aquí, desapareixia l’ànima del futbol a Calvià, la persona que l’havia impulsat i donat força, i l’havia situat dins el mapa futbolístic de Mallorca.

ELS ANYS SENSE FUTBOL A CALVIÀ (1957-1970)

En aquell moment, les persones que es posaren al capdavant d’aquest projecte foren Macià Mas i Leoncio Font, i la presidència queia en mans de Bartomeu Canyelles Capllonch. La temporada 1956-57, l’equip quedà classificat en tercera posició del campionat i el nombre de socis era de 111 persones. Tot i la bona classi -

ficació i que el nombre de persones associades havia augmentat, pareix que no es pogué trobar un relleu a la directiva i, al final de temporada, el futbol a Calvià va desaparèixer durant catorze anys.

A partir de 1957 s’obri un període sense futbol al poble de Calvià. Al camp d’esports de Mofarès no s’arribaren a jugar partits oficials i la cessió continuava en mans del Frente de Juventudes. Durant aquesta època, l’única activitat que es dugué a terme, foren uns partits jugats per una institució anomenada Educación y descanso, en què joves del poble disputaven partits contra altres equips de la zona de Ponent.

EL RETORN DEL FUTBOL A CALVIÀ (ELS ANYS SETANTA)

L’any 1970, l’Ajuntament de Calvià demana a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS el retorn del camp d’esports de Mofarès, atès que feia més de dotze anys que aquest terreny de joc no es destinava a la pràctica esportiva.

Posteriorment, un cop el camp d’esports tornà a ser propietat municipal, s’hague -

ren de fer les passes perquè aquest es pogués federar i s’hi poguessin jugar partits oficials. Llavors, el primer partit oficial que es jugà al camp d’esports de Mofarès fou un Andratx-Sóller, perquè l’equip andritxol tenia el seu camp clausurat. El terreny de joc fou tancat amb fustes amb l’ajuda de Toni Quetglas, Piner, que tenia una serradora al carrer dels Germans Montcada, cantonada amb el carrer de Son Mir, i amb el suport de la gent del poble que hi col·laborà.

LA REAPARICIÓ DEL CD CALVIÀ I LA COMPRA DE L’INDÚSTRIA

La persona que impulsà el retorn del CD Calvià fou el batle Joan Terrasa. Per aquesta comesa, posà al capdavant del club el tinent de batle, Joan Salom, que es convertí en president de l’entitat. La temporada 1970-71 contactaren amb un equip del barri de Santa Catalina, de Palma, anomenat l’Indústria. Aquest club competia des de la temporada 1967-68 i en aquella època jugava a la categoria de Primera Regional. El seu president era Sebastià Bisquerra, un petit empresari de Santa Catalina, que no podia afrontar les despeses que li suposa-

La temporada 1970-71 es comprà l’equip de l’Indústria del barri de Santa Catalina, que va arribar a jugar al camp de Mofarès i es convertí la següent temporada en el CD Calvià. Any 1971.

Fotografia: Joan Pérez Gambao.

El capità Fèlix Peralta rep l’enhorabona dels representats polítics per l'obtenció del campionat de Primera Regional la temporada 1972-73.

Fotografia: Fèlix Peralta Armijo.

va el club, llavors, al final de la temporada 1970-71, l’equip vingué a jugar a Calvià i es va convertir en el CD Calvià.

Un dels jugadors que vingué de l’Indústria fou Joan Gelabert Cortès, Pinyol, el qual recorda que «a Calvià ens sentírem gairebé professionals». Destaca la il·lusió amb què es jugava, i la que tenien de tots els seguidors: «El camp s’omplia a cada partit, i era un gaudi. Les instal·lacions no eren de primera, però el sentit de companyia ho superava tot i, amb el temps, el camp anà millorant».

Segons Antoni Tugores, que fou directiu del club en aquella època, recorda que quan només hi havia el Calvià com a club de futbol, d’això fa quaranta anys, es podia fer una taquilla de 200.000 pessetes, però tot s’endarrerí amb la creació de clubs nous al mateix terme municipal. Aquests ingressos permetien que tots els jugadors poguessin cobrar.

L’ASCENS A PRIMERA REGIONAL PREFERENT I EL TRIOMF A LA COPA PRIMAVERA

Durant les temporades següents, l’equip s’anà reforçant amb jugadors de certa qua-

litat i el CD Calvià tornà a comptar amb els serveis del tècnic Paco Tomàs Tur, que s’havia encarregat de dirigir-lo la dècada dels anys cinquanta. Llavors, el resultat fou que a la temporada 1972-73 s’aconseguí la primera posició del campionat i l’ascens a Primera Regional Preferent. Aquesta mateixa temporada també s’aconseguí la Copa Primavera, per tot això es pot afirmar que fou una temporada rodona.

ELS INICIS DEL FUTBOL BASE A CALVIÀ

La temporada 1975-76 es va obrir una nova etapa dins la història del CD Calvià, per primera vegada es creà un equip de categoria juvenil, que va servir perquè els joves del poble poguessin practicar esport i en un futur reforçar el primer equip, com fou el cas dels jugadors Kubalita, Justo, Manel Suárez, Miguel Plasencia, etc., els quals provenien d’un gran equip juvenil entrenat per Joan Llaneres i Manuel Sogorb, Espin, i que fou escalant posicions durant cada temporada.

ASCENS A LA TERCERA DIVISIÓ

Nadal Mateu assumí la presidència del club al final dels anys setanta i, juntament amb

el vicepresident Vicenç Bujosa i altres membres destacats de la junta directiva com Ramon Martorell, Llorenç Rotger, Antoni Tugores i Miquel Bestard, entre d’altres, confeccionaren un gran equip dirigit per dos magnífics tècnics, Miquel Cardell i Ángel Enrique Cobo. Després d’unes bones campanyes, no es pogué aconseguir l’ascens a la Tercera Divisió fins a la temporada 1979-80. Durant la temporada finalitzà en segona posició de la classificació i a la lligueta d’ascens quedà en primera posició del seu grup, i per primera vegada en la seva història, el CD Calvià ascendí a la Tercera Divisió.

L’ÈPOCA DAURADA DEL CD CALVIÀ (ANYS VUITANTA)

La temporada 1980-81 va ser la primera que el CD Calvià va jugar a la Tercera Divisió i va ser quan es va crear un grup propi per a les Illes Balears, i d’aquesta forma els equips insulars no varen haver de viatjar a la Península.

LA PRESIDÈNCIA DE PERE FUSTER

La primera temporada en aquesta nova categoria no fou fàcil des del punt de vista

Reportatge al diari Baleares dedicat als moments previs a l’ascens a Tercera Divisió. A la imatge apareixen els dos màxims dirigents del club en aquell moment, el president Nadal Mateu i el vicepresident Vicenç Bujosa. 28 de maig de 1980.

Fotografia: Jaume Bujosa Arbona.

Entorn de Calvià

El periodista del Baleares Gabriel Genovart entrevista el president Pere Fuster i el vicepresident Vicenç Bujosa, que expliquen com es presentava la temporada i quines en serien les novetats més destacades. 23 de juliol de 1982. Fotografia: Jaume Bujosa Arbona.

esportiu, però afortunadament es pogué mantenir la categoria. Pel que fa a la institució, el president Nadal Mateu presentà la dimissió al final de temporada, i després d’unes eleccions arribà un nou president, el català Pere Fuster, i Vicenç Bujosa va continuar com a vicepresident. La tresoreria l’ocupà Francesc Puig i la secretaria tècnica fou a càrrec de Joan Gelabert, Pinyol

Per fer-nos una idea dels pressuposts d’aquella època, cal dir que durant la temporada 1982-83 era de 5.500.000 pessetes, i la temporada 1983-84 ascendia a 6.850.000 pessetes.

A partir de l’any 1983 es va començar a jugar el trofeu de pretemporada anomenat Costa de Ponent, disputat entre equips de la comarca. El CD Calvià el va guanyar durant tres edicions consecutives (1984, 1985 i 1986). En aquesta època apareixeran altres equips al municipi de Calvià, com el Santa Ponça, CADE Peguera o Maganova, els quals començaran des de baix i aniran ascendint categories. El Santa Ponça i el CADE Peguera assoliren la fita del CD Calvià i arribaren a la categoria de Tercera Divisió la temporada 1987-88, en què tres equips del mateix municipi competiren a la categoria reina del futbol balear. El Santa Ponça va assolir un fet històric la temporada 1988-89, en què va ser l’únic equip calvianer que va jugar a la categoria de Segona Divisió B, tot i que malauradament només pogué jugar-hi una temporada.

L’ENTITAT CANVIA DE NOM: CLUB DEPORTIVO COSTA DE CALVIÀ

De la temporada 1984-85 a la 1988-89, el CD Calvià passà a denominar-se CD Costa de Calvià. La idea partí d’un regidor de turisme de l’Ajuntament de Calvià, anomenat Joan Costa, que volia promocionar el municipi amb aquest nom i per aquest motiu l’equip de futbol canvià el nom original durant una sèrie d’anys.

Quant al futbol base, cal apuntar que l’any 1983 el jugador Jaume Thomàs, format al CD Calvià i en aquells moments jugador de La Salle, fou elegit per jugar amb la Selecció Balear, un fet insòlit fins a aquell moment. La temporada 1984-85, l’equip sub-23 del CD Calvià aconseguí el subcampionat de les Balears i tingué accés a jugar el campionat d’Espanya d’afeccionats, en què s’enfrontaren al RCD Espanyol de Barcelona.

NOVES OBRES AL CAMP DE MOFARÈS

I EL FINAL DE L’ETAPA DE PERE FUSTER

Al començament de la temporada 1986-87 s’hagueren de fer millores al camp d’esports de Mofarès, on remodelaren els vestuaris, es feren oficines i bugaderia, i s’hi instal·laren sis torres d’il·luminació amb 36 focus. Durant gran part de la temporada, l’equip hagué de jugar a Santa Ponça, fet que minà els ingressos en publicitat i taquilles durant aquella campanya. Al final de 1986 s’informà en una assemblea que el club tenia un dèficit de 700.000 pessetes.

Al principi de 1988, el president Pere Fuster i la seva directiva dimitiren en bloc, per la incapacitat de poder assumir tot el pressupost, que augmentava fins a 7.300.000 pessetes. Després d’una assemblea general, una gestora assumí la direcció del club, i poc temps després Francesc Mulet, que aleshores era regidor d’esports de l’Ajuntament de Calvià, es convertí en nou president del club, on segons recorda, l’únic que cobrava segur era l’entrenador i sempre hi havia dificultats per poder pagar l’àrbitre.

En l’època en què Mulet era president, es feien rifes i sortejos per intentar salvar l’equip. També recorda que, com a president, agafava la roba en acabar el partit, «la rentàvem aquí, l’esteníem».

Els problemes institucionals afectaren esportivament l’equip i aquest finalitzà la temporada en darrera posició; va perdre la categoria després de quasi una dècada seguida a la Tercera Divisió.

LA FUNDACIÓ DEL PLATGES DE CALVIÀ

Així com s’anaren creant noves urbanitzacions a Calvià, començaren a sortir altres equips i s’hagueren de distribuir les inversions per tot el terme, tant pel que fa a infraestructures com pel que fa a l’atorgament de subvencions. El pressupost global es va haver de repartir. Els equips novells volgueren unificar-se i és quan es creà, el mes de juny de 1990, el Platges de Calvià (amb la integració del Santa Ponça, CADE Peguera i Maganova), però el CD Calvià no hi va estar d’acord, amb aquesta fusió, en va quedar al marge i va conservar la seva independència, en certa manera assumint un aïllament que no li permetria assolir reptes nous de cara al futur. A més a més, començaren rivalitats quan un equip contractava jugadors d’un altre equip calvianer. El públic minvà perquè la gent tenia més oferta futbolística al municipi.

El Platges de Calvià creà diferents categories segons les edats dels futbolistes, les quals jugaven als terrenys de joc de Magaluf, Santa Ponça o Peguera, però el primer equip jugava els partits oficials al camp d’esports de Magaluf i encara continua fent-ho avui dia. Podem dir que a partir d’aquesta època el Platges de Calvià va assumir l’hegemonia futbolística del municipi, i va jugar la majoria de temporades a la categoria de Tercera Divisió i amb un futbol base molt competitiu a escala insular, d’on han sortit els jugadors professionals següents:

• Xisco Jiménez Tejada (Santa Ponça, 1986): Format a les categories inferiors del Platges de Calvià, com a professional ha jugat al Deportivo de La Coruña, Newcastle United, Racing de Santander, Córdoba FC, RCD Mallorca, Muangthong United FC i actualment vesteix els colors del CA Osasuna.

• Dani Nieto Vela (Palmanova, 1991): Fou jugador del Platges de Calvià (1998-2005) i com a professional ha jugat al RCD Espanyol (2010-12), Alcorcón (2012-13), FC Barcelona B (201314), SD Eibar (2014-15), Skoda Xanthi FC (2015-16) i actualment vesteix els colors del CD Numancia.

• Marco Asensio Willemsen (Calvià, 1996): Començà a jugar amb el Platges de Calvià a l’edat de 5 anys, i als 11 anys s’incorporà al RCD Mallorca a la categoria aleví. Debutà amb el primer equip del RCD el 26 d’octubre de 2013. Finalment, el Reial Madrid el fitxà la temporada 2015-2016, però fou cedit al RCD Espanyol. Des de la temporada 2016-2017 forma part del primer planter de l’equip blanc, on ha assolit un bon nivell de joc i ha aconseguit tres Lligues de Campions consecutives i un títol de lliga. Debutà amb la Selecció Espanyola el 5 de setembre de 2016 i formà part de l’equip que disputà el mundial de Rússia 2018.

Els millors resultats esportius del club vingueren durant la presidència de Luis Carrasco, quan a la temporada 1990-91 s’aconseguí el campionat de la Tercera Divisió, a la temporada 1992-93 es jugà la lligueta d’ascens a Segona Divisió B i a la temporada 1995-196 foren subcampions de lliga.

A la temporada 1993-94 s’arribà a la final de la Copa Federació contra el Club Deportivo Puertollano. El primer partit es disputà al poliesportiu de Magaluf, amb victòria dels locals per 4-1, però al partit de tornada, malauradament es va perdre per 5-0, sense que el títol pogués venir fins a terres calvianeres.

Durant la presidència de Manolo Grillé (la més longeva de les que hi hagut), l’equip femení del Platges de Calvià ascendí a la Lliga Nacional i competí amb els millors equips del país. Cal destacar-ne la jugadora Melisa Nicolau Martín (Andratx, 1984), que jugà amb el club des de 1998 fins a 2004. Posteriorment, fou 37 vegades internacional amb la selecció espanyola des de 2004 fins a 2013, i fitxà pel Rayo Vallecano (2004-2010), on aconseguí dues superlligues i una Copa de la Reina, i el FC Barcelona (2010-2013), on aconseguí dos campionats nacionals i dues Copes de la Reina.

DESCENS I RETORN A PRIMERA REGIONAL PREFERENT (1990-2006)

Durant els primers anys de la dècada dels noranta, es fou sanejant el club econòmicament i l’equip protagonitzà bones campanyes en aquesta nova categoria.

La temporada 1992-93 hi hagué un relleu en la presidència: Gori Gual substituí Francesc Mulet i entraren nous membres a la junta directiva. Després d’una bona temporada, s’aconseguí jugar la lligueta d’ascens a Tercera Divisió i l’equip quedà primer del seu grup, llavors, quatre anys després, es tornà a recuperar la categoria reina del futbol balear.

BREU RETORN A LA TERCERA DIVISIÓ

La temporada 1993-94, el CD Calvià tornava a jugar a Tercera Divisió, i el pressupost

era de 8.000.000 de pessetes. L’equip fou entrenat per un experimentat Juan Bezares, el qual aconseguí una gran primera volta, va ser sisè a la classificació. Però després d’uns incidents al camp de Mofarès en un partit entre el CD Calvià i el RCD Mallorca B, l’equip agafà una deriva negativa i va tornar a descendir de categoria. Per primera vegada s’incorporaren dues dones a la junta directiva, les quals foren: Catalina Tous Salvà i Celia Martínez González.

LA PRESIDÈNCIA DE GUILLEM FERRÀ A LA PRIMERA REGIONAL PREFERENT

A partir d’aquí, es va obrir una etapa de dotze temporades seguides a la mateixa categoria, i hi va haver cinc oportunitats directes de tornar a ascendir a la Tercera Divisió.

La temporada 1994-95, Rafel Muñoz va substituir en la presidència Gori Gual, però al cap de poc temps vingué un nou president, Guillem Ferrà, que ha estat al capdavant del club un total de setze temporades, fins a l’actualitat el més longeu. Aquesta temporada el pressupost fou de 7.741.050 pessetes i la temporada 1995-96 s’hagué de reajustar fins a 5.863.750 pessetes.

UNS INCIDENTS SONATS AL CAMP DE MOFARÈS

El 29 de gener de 1995, després d’un partit entre el CD Calvià i el CD Xilvar hi hagué uns incidents al camp d’esports de Mofarès

Diario de Mallorca es feu ressò dels incidents succeïts després del partit entre el CD Calvià i el Xílvar del 29 de gener de 1995. El president del CD Calvià, Guillem Ferrà Martorell, defensà l’honor del club contra aquells que havien volgut embrutar el nom de la institució i dels seus aficionats amb unes falses acusacions. 1 de febrer de 1995.

contra el president del Comitè d’Àrbitres de les Balears, Josep Domènech Riera i el seu segon, Anselmo Martín Franco, els quals al·legaren que havien estat agredits pels afeccionats calvianers i havien patit desperfectes al seu vehicle privat. El fet transcendí a la premsa nacional i local durant algunes setmanes. A poc a poc, es pogué anar desmuntat la versió oficial de les possibles víctimes i finalment es pogué corroborar que aquestes havien mentit, i així ho dictaminà el Comitè Balear de Disciplina Esportiva en data de 10 de juliol de 1995. Mesos abans, el 24 de febrer de 1995, tots el clubs de la categoria es reuniren a Calvià i signaren un manifest on demanaren la destitució del senyor Domènech Riera.

LA VISITA DE SAMUEL ETO’O I GESPA ARTIFICIAL AL CAMP DE MOFARÈS

L’any 2004 succeïren dos fets importants al camp d’esports de Mofarès. Un fou el 14 de maig, en què una estrella del futbol internacional, en aquell moment jugador del RCD Mallorca, visità aquestes installacions esportives: ens referim al jugador camerunès Samuel Eto’o. L’altre esdeveniment succeí el 2 de juny, quan fou inaugurada la gespa artificial del camp d’esports de Mofarès. L’Ajuntament de Calvià hi instal·là gespa artificial i els diversos equips que hi jugaven comptaren des d’aleshores amb un terreny més apte per a la pràctica del futbol. Aquell dia s’inaugurà una placa en record de Toni Serra, el qual havia es-

El president del CD Calvià Guillem Ferrà, amb el futbolista Samuel Eto’o al camp de Mofarès. La visita de l’estrella camerunesa causà una gran expectació entre infants i adults, els quals pogueren compartir un bon moment aquell horabaixa de final de temporada. 14 de maig de 2004.

Fotografia: Joan Pérez Gambao.

Camp municipal de Calvià. tat ànima del club en la dècada dels anys cinquanta, i es feren dos partits de futbol entre els veterans i primers equips del CD Calvià i del RCD Mallorca. El resultat va ser d’1-6 per a l’equip vermellenc, aleshores entrenat pel desaparegut Luis Aragonés.

NOUS CLUBS DE FUTBOL AL MUNICIPI

Durant aquests anys hi hagué escissions al si del Platges de Calvià i es tornaren a crear nous clubs a Peguera i Santa Ponça. També va aparèixer un club nou a Son Ferrer, que va començar des de baix i va arribar a jugar a la categoria de Tercera Divisió les temporades 2011-12 i 2012-13. Més endavant també han sorgit al municipi els clubs de Son Caliu i de l’Àgora Portals, els quals competeixen només en categories infantils formant futurs futbolistes.

MOMENTS D’ALTS I BAIXOS: ENTRE LA PRIMERA REGIONAL I LA REGIONAL PREFERENT (DE LA TEMPORADA 2005-2006 A L’ACTUALITAT)

La temporada 2005-06, l’equip va descendir a la categoria de Primera Regional, fet insòlit des de la temporada 197273. Però la temporada següent tornà a recuperar la categoria perduda.

Després del furtiu pas per la categoria de Primera Regional, el CD Calvià va competir qua-

tre temporades a la seva categoria per excellència, però arribada la temporada 2010-11, l’equip tornà a descendir de categoria.

El més destacat d’aquesta etapa fou que a partir de l’any 2009 es començà a jugar al principi de temporada un Memorial en nom de Vicenç Bujosa (1941-2007), vicepresident del club durant la dècada dels anys setanta i vuitanta.

El CD Calvià vivia un dels pitjors moments esportius de la seva història i la situació econòmica era pràcticament insostenible. Llavors, després de dues temporades a la

categoria de Primera Regional, al final de la temporada 2012-13, una assemblea convocada per la junta directiva ratificà la desaparició del primer equip en totes les competicions, però que es mantenien el futbol base i el nom de l’entitat.

La temporada 2015-16, la junta directiva decidí confeccionar de nou un equip, el qual va començar a competir des de la categoria de Tercera Regional. Aquesta temporada l’equip quedà classificat en primera posició i ascendí a la categoria de Segona Regional, on fa tres temporades que juga, esperant l’anhelat ascens de categoria.

ALGUNS JUGADORS DESTACATS DEL CD CALVIÀ

Manuel Sogorb Santana, Espin , va néixer a Sant Vicenç del Raspeig (Alacant) el 30 de gener de 1933. Davanter. Entre 1951 i 1954 jugà amb el CD Calvià. La temporada 1954-55 fitxà pel RCD Mallorca i hi jugà tres temporades, en què va disputar tres fallides fases d’ascens a Segona Divisió. Un cop retirat com a futbolista, ha entrenat equips a les categories inferiors del CD Calvià.

Juan Bezares García va néixer a Palma el 5 de gener de 1955. Defensa. Fou fitxat al 1973 pel CD Calvià procedent del Bellavista. El juny de 1981 fitxà per l’equip del Salamanca i aquella temporada ascendí a Primera Divisió, on jugà dues temporades. La temporada 1985-86 fitxà de nou pel CD Costa de Calvià. Ha entrenat equips de les categories inferiors i el primer equip del CD Calvià.

José Gálvez Estévez va néixer a Palma el 3 d’agost de 1974. Davanter. Format a les categories inferiors del CD Calvià, debutà a Primera Divisió la jornada numero dotze de la temporada 1991-92, vestint la camiseta del RCD Mallorca. Ha jugat al València, Betis i Burgos. Va ser subcampió del món sub-17 l’any 1991.

Juan Carlos Sánchez Martínez va néixer a Calvià el 27 de juliol de 1987. Porter. Format a les categories inferiors del CD Calvià. L’any 2005 fitxà amb el Villareal Club de Futbol i debutà a Primera Divisió el 13 d’abril de 2008 a un partit contra l’Almeria. Ha jugat amb l’Elx Club de Futbol, l’Albacete Balompié, el Reial Oviedo i actualment vesteix els colors del CD Numancia.

Altres jugadors destacats que han jugat a la categoria de Segona B i que han format part del planter del CD Calvià han estat Josep Lluís Seguí Orfila, Guigui (Sporting Mahonès), Pedro Antonio Talavera (Santa Ponça) i Fernando Fernández (Atlètic Balears).

PRESIDENTS DEL CD CALVIÀ

Jaume Martorell Vicens : 1952-1955

Bartomeu Canyelles Capllonch: 1955-1957?

Joan Salom Simó: 1971-1976?

Llorenç Javaloyas : ?

Nadal Mateu Vallès :   ? -1981

Pere Fuster Denicola : 1981-1988

Francesc Mulet Albertí: 1988-1992

Gabriel Bauçà Munar : 1992

Gori Gual Amengual : 1992-1994

Rafel Muñoz : 1994

Guillem Ferrà Martorell : 1994-2010

Joan Manel Sogorb: 2010-2016

Joan Capllonch Julià: 2016 fins l’actualitat

Manolo Espin

CRONOLOGIA

• 1923-1926 La Unión Deportiva Capdellanense i Calvianense FC apareixen com a equips de futbol al municipi de Calvià.

• 1935 Registre formal del Círculo Recreativo de Calvià i Unión Deportiva Capdellanense.

• Anys trenta Partits disputats per un equip anomenat l’Huracán.

• Anys quaranta Partits disputats per un equip anomenat el Siglón.

• Anys cinquanta Antoni Serra Rosselló s’encarregà directament del futbol a Calvià.

• 1951 Es creà un equip anomenat Frente de Juventudes.

• 1952 El Frente de Juventudes jugà la final de la Copa Uruguai.

• 1952 Es crea el CD Calvià com a equip federat.

• 1954 El CD Calvià guanya la final de la Copa President, però la perd als despatxos.

• 1956 Mor Antoni Serra en un accident.

• 1956 Inauguració del camp d’esports de Mofarès sota la tularitat del Frente de Juventudes.

• 1957 Desaparició del CD Calvià.

• 1970 L’Ajuntament de Calvià recupera el camp d’esports de Mofarès de part del Frente de Juventudes.

• 1971 S’adquireix l’equip de la Indústria, que es convertirà en el CD Calvià.

• 1973 El CD Calvià guanya el campionat de Primera Regional i la Copa Primavera.

• 1974 El CD Calvià jugarà durant sis temporades a la categoria de Primera Regional Preferent.

• 1975 Es crea el primer equip de futbol base a Calvià.

• 1980 El CD Calvià ascendeix a Tercera Divisió.

• 1981 Pere Fuster Denicola es converteix en president del CD Calvià.

• 1983 Comença a jugarse el torneig Costa de Ponent amb equips del municipi.

• 1984 L’equip passa a anomenarse CD Costa de Calvià.

• 1986 Obres de modernització del camp d’esports de Mofarès.

• 1987 CD Calvià, Santa Ponça i CADE Peguera jugaran a Tercera Divisió.

• 1988 Santa Ponça ascendeix a la Segona Divisió B.

• 1989 Descens a Primera Regional Preferent.

• 1990 Fundació del Platges de Calvià.

• 1993 Retorn del CD Calvià a Tercera Divisió durant una sola temporada.

• 1994 Guillem Ferrà Martorell es converteix en president del CD Calvià.

• 1995 Incidents al camp d’esports de Mofarès que tingueren repercussió mediàtica.

• 2004 Visita de Samuel Eto’o i inauguració de la gespa artificial de Mofarès.

• 2011 Son Ferrer ascendeix a Tercera Divisió.

• 2013 Desaparició del primer equip del CD Calvià.

• 2015 El CD Calvià torna a la competició després de dues temporades absents.

MARIA ANTÒNIA FERRAGUT CARREÑO

L’ESPORT I LES ARTS

RELACIÓ D’AMOR I ODI DE L’ESPORT AMB LES LLETRES I LES ARTS AL LLARG DE LA HISTÒRIA

L’EDAT ANTIGA

L’art i l’esport convergiren de forma natural a l’Antiga Grècia, on els Jocs Olímpics eren punt de trobada en què poetes i músics cantaven els triomfs dels atletes, i escultors, pintors, ceramistes posaven en valor la bellesa del cos dels competidors. Tenien lloc cada quatre anys i es dedicaven a Zeus, el rei dels déus.

Si examinam escenes d’entrenaments pintades en un vas, l’escultura d’un esportista o alguns dels versos dedicats a la glòria d’un atleta guanyador, veurem que els artistes de l’època varen deixar testimonis valuosos que ens han proporcionat diverses maneres de conèixer els Jocs de l’antiguitat.

El poeta Píndar (517 aC) va dedicar bona part de la seva obra al tema de les Olimpíades. Cap altre poeta grec va saber expressar com ell la tradició recuperada dels jocs olímpics panhel·lènics. Tan gran va ser la seva fama que quan Alexandre Magne assetjà Tebes, l’any 335 aC, va deixar intacta la seva casa.

Una de les obres més reconegudes i admirades del món de l’art relacionades amb l’esport és l’escultura El discòbol, obra esculpida per Mirón cap a l’any 455 aC, que representa un atleta en el moment del llançament d’un disc. Destaca també Púgil en repòs, famosa escultura grega de gran realisme creada entre el final del segle IV aC i el segle II aC.

A totes aquestes competicions olímpiques només es permetia participar els homes lliures ciutadans de Grècia, la qual cosa significava que homes d’altres països i esclaus n’estaven exclosos.

Cap de secció de Comunicacions de l’Ajuntament de Calvià

Les dones casades tenien prohibit assistir als Jocs. La llei castigava tota dona que la infringís llançant-la des de la muntanya Tipeu, un lloc escarpat pròxim a la ciutat d’Atenes.

L’única dona a la qual se li permetia l’entrada, i la presència de la qual era habitual, era la gran sacerdotessa de Demèter, que tenia reservat un setial enfront dels jutges suprems dels Jocs. Els atletes competien nus, exhibit els seus cossos com a símbol de perfecció i dedicació. Amb el temps els espectadors hi varen fer incloure dones joves i fadrines.

Els temes amb referències a curses, escenes de lluita i altres activitats esportives són també recurrents a les ceràmiques i els frescos etruscs, i apareixen als mosaics romans. En alguns casos hi apareixien dones vestides, a diferència de les imatges nues dels homes, fent exercicis, però no hi ha gaire informació sobre el tema o aquestes són contradictòries.

El declivi dels jocs va arribar amb l’emperador romà Teodosi I, un convers al cristianisme que no tolerava actes que considerava pagans al seu imperi, i que els va abolir el 393 dC.

L’EDAT MITJANA

Amb la desaparició de l’imperi romà es va deixar de banda la relació entre esport i art, ja que durant l’Edat Mitjana (del segle V al XV) es deixen de practicar la majoria dels esports atlètics, i el que es practica són els entreteniments físics enfocats a la guerra.

El cristianisme, molt present a Europa en aquesta època, fou molt crític amb la pràctica de l’esport, ja que predicava la salut de l’ànima i menyspreava els jocs i els esports, que es consideraven una pèrdua de temps, fins al punt que els condemnaren durant quasi 200 anys. Fins i tot alguns reis publicaren decrets que els prohibien.

En un moment en què tantes forces anaven en contra de l’esport, una institució, la cavalleria, va ser la defensora del seu desenvolupament. Els tornejos i les justes es convertiren en mostra de l’esperit cavalleresc i en exercicis o jocs militars en temps de pau i de treva.

La gent del poble practicava la lluita i els jocs de taulada , i esports de pilota que es

podrien considerar com els predecessors del rugbi o el futbol. També practicaven el tir amb arc, actualment considerat esport olímpic, i de ballesta, dins les activitats enfocades a la defensa.

Les justes i els tornejos, juntament amb la caça, que era un dels entreteniments més freqüents, són els temes més recurrents que es reflecteixen a l’art de l’Edat Mitjana i que es relacionen amb l’esport. Es reflecteixen a miniatures i frescos. En aquesta època els trobadors i joglars varen ser els encarregats de narrar la vida dels herois que realitzaven aquestes pràctiques. També a les novel·les o a les recopilacions de poesia, com es el cas del  Codex Manesse (segle XIV), algunes imatges que acompanyen els textos són dibuixos de caça.

Les dones, relegades un altre pic als espais domèstics, no practicaven els esports, centrats únicament en la figura de l’home. Evidentment al món de les arts i les lletres tampoc hi participaven o les mantenien ocultes. Boccacio (1313-1375), en aquesta època, afirmava: «L’art és aliè a l’esperit de les dones».

El cristianisme fou molt crític amb la pràctica de l’esport, ja que predicava la salut de l’ànima i menyspreava els jocs i els esports, que es consideraven una pèrdua de temps

L’EDAT MODERNA

La importància de l’esport retorna a l’edat moderna (XV- XVIII). Com durant tota la història, en aquesta època, l’art i la literatura han recollit en imatges i textos els esports més practicats per la noblesa i el poble.

Al segle d’Or (XIV-XV), els aristòcrates practicaven, d’una banda: cavalcada, canyes, caça, corrides de bous, esgrima (ben present als escenaris teatrals), joc de pilota, justes i tornejos, natació, anelles i trucs. I de l’altra, els populars: volantins i engronsadores, jocs atlètics, lluita i tir. Diversos autors deixaren en les seves obres pàgines dedicades a l’esport i als jocs, com ara Cervantes, en el Persileso o Lope de Vega a Porfiar hasta morir o a El caballero de Olmedo.

A ciutats com Holanda, amb canals gelats a l’hivern, el patinatge era una pràctica comuna en aquesta època. El document gràfic més antic referit a escenes de patinatge es va presentar el 1498 en forma d’una talla esculpida per Johannes Brugman (1400-1473), en la qual es representa la caiguda fatal que va tenir patinant la jove Lidwina de Sheidam (Holanda) l’any 1395. Pieter Brueghel el Vell va ser l’autor de Paisatge hivernal amb patinadors i trampa per a ocells

La cultura humanista del Renaixement (XVXVI), seguint els models de les civilitzacions clàssiques, fa ressorgir l’interès per l’educació física i la incorpora a l’educació. La re-

cerca de l’equilibri en l’home situa la forma física juntament amb altres valors humans, i el cos es converteix en un interès dels educadors però també dels artistes.

Els nus atlètics foren restablerts a les arts plàstiques com a màxima expressió estètica, Miquel Àngel (1475-1564) sentia fascinació pel cos humà, i les seves obres mostraven físics atlètics. Va morir frustrat veient que el Concili de Trento prohibia l’aparició del cos nu a l’art religiós, i que Pius IV va contractar da Volterra per ocultar la nuesa de les seves obres. Rafael (1483-1520) dotà el cos de perfecció i moviment; Donatello (1386-1466) revolucionà el relleu amb la tècnica de l’stiacciato i va esculpir una de les primeres estàtues eqüestres del renaixement. Leonardo da Vinci (1452-1519) va realitzar importants estudis del cos humà de gran valor gràfic i científic. Leonardo, amb L’Home de Vitruvi, provà de definir, mitjançant la simetria utilitzada en l’arquitectura, l’home perfecte.

Malgrat les poques dades de dones artistes o escriptores, Sofonisba Anguissola (1535-1625) va ser considerada la primera pintora d’èxit del renaixement, a la qual s’atribueix l’obra La partida d’escacs.

A Itàlia el calcio, joc de pilota ben diferent del futbol actual, també era practicat per nobles i intel·lectuals, entre ells els germans Mèdici, per la qual cosa era una escena recurrent a les obres artístiques de l’època.

Al Barroc (XVI-XVIII), l’equitació militar va ser present a les grans composicions

La cultura humanista del Renaixement situa la forma física juntament amb altres valors humans, i el cos es converteix en un interès dels educadors però també dels artistes

pictòriques dels més reconeguts artistes. També es representaven, sobretot, escenes de caça i equitació, i així ho demostren artistes com Brueghel el Vell, (1525-1569) amb obres com Caçadors a la neu, o Velázquez (1599-1660), amb obres com Felipe IV, caçador, entre moltes d’altres obres on la figura del cavall era ben present.

Els jocs de raquetes i pales també tenien molta d’acceptació, ja des del segle XV es fabricaven raquetes amb cordes de butzes d’animals. A partir del segle XVII aquest joc es va posar de moda entre l’aristocràcia francesa i també a la resta d’Europa, com Anglaterra o Espanya. Goya (1746-1828), en el cartró per a tapis El juego de la pelota a pala , il·lustra de manera fidel un partit de pala entre un grup de cortesans. Un gravat anònim datat aproximadament de 1570, Italia Tenis, ens mostra també una escena d’aquest joc.

El kolf, joc antecessor de l’hoquei sobre gel, apareix també representat en gravats del segle XVII de Barent Avercamp (16121672 o 1679).

Judith Leyster (1609-1660), pintora del segle d’or neerlandès, va pintar El joc del tric-trac, o backgammon , un joc de taula practicat a l’època.

Les escoles d’equitació varen aparèixer a tots els països europeus, Itàlia, França, Espanya, Anglaterra, i deixaren escenes costumistes de la pràctica de l’hípica a pintures de l’època. En el rococó espanyol va destacar Luis Paret y Alcázar (1746-1799),

i les seves sèries de «Parelles reials», com l’escena hípica al palau d’Aranjuez, Fiesta hípica ante el Palacio Real de Aranjuez .

EDAT CONTEMPORÀNIA

Els preromàntics retornaren la vinculació amb l’esport i l’art. Els poetes com Goethe (1749-1832) practicaren la gimnàstica per dur una vida més saludable i sentir-se en millor forma. És l’època del poetes romàntics, elegants i seductors, que passejaven la seva figura del dandi, que cuida la seva forma física per seduir amb la seva presència.

Són exemples del dandisme com a tendència estètica literària Oscar Wilde (1854-1900) a Anglaterra o Baudelaire (1821-1867) a França. En aquesta època s’identificaven amb el dandisme esports com el tennis, el polo, el criquet o el golf. Tots esports en què la indumentària, els gestos i els cossos estilitzats s’impregnen d’estil, moda i elegància. Wilde, encara que no estigués en contra de l’esport, va deixar una frase lapidària per als jugadors de pilota: «El rugbi és un joc de bàrbars practicat per cavallers i el futbol, un joc de cavallers practicat per bàrbars».

Cercant aquesta relació entre art i esport hi ha disciplines que estan fortament unides, com ara la gimnàstica rítmica, la natació sincronitzada o el patinatge artístic Tres especialitats que integren música i dansa, dues de les belles arts més reconegudes des de sempre. Henry Raeburn (1756-1823), The Skating Minister.

Endinsant-nos en l’edat contemporània ens trobam que, amb la industrialització, l’oci en els països desenvolupats ocupa un lloc important. Els esports i les competicions augmenten i també la seva organització i regulació.

Cap al final del segle XIX el baró Pierre de Coubertin (1863-1937) proclama, a unes conferències a la Sorbona, un manifest per restablir les Olimpíades, i el 25 de març de 1896 s’inauguren els Jocs Olímpics d’Atenes. Precisament fou Coubertin qui va dir la frase «L’important no és guanyar, sinó participar». Coubertin es va interessar molt per aquests Jocs de l’antiguitat. També li va cridar l’atenció el sistema educatiu anglès, en el qual s’incloïa l’esport en el currículum escolar, una cosa inaudita a França en aquell moment.

Aquests homes moderns i pensadors com Coubertin tampoc varen facilitar l’accés de les dones a l’àmbit acadèmic ni esportiu, que va ser tardà i ple de dificultats. Pierre Coubertin argumentava que la presència de la dona en un estadi resultava antiestètica, poc interessant i incorrecta.

Els Jocs Olímpics varen obrir les portes a les dones l’any 1900 i el canvi es va fer evident i real, a pesar del seu gran estrateg. Encara així, la participació femenina es va limitar únicament i exclusiva al golf i al tennis a París, França. Aquests Jocs varen tenir el mèrit d’agrupar un nombre impressionant de competidors: mil setanta, amb només sis dones. La primera

A l’Edat Contemporània, els esports i les competicions augmenten i també la seva organització

En el model capitalista del mercat del segle XX, l’esport d’alta competició adquireix un paper protagonista, i hi apareix el culte dels nous mites esportius, idolatria impulsada pel desenvolupament dels mitjans de comunicació de masses

llorejada olímpica en tennis va ser Charlotte Cooper, d’Anglaterra.

La idea que tenia Coubertin dels Jocs Olímpics era que hi hagués incloses les competicions d’art. No ho va aconseguir fins als Jocs d’Estocolm, 1912, quan s’hi inclogueren les disciplines d’arquitectura, escultura, literatura, pintura i música. L’únic requisit per poder competir era que les obres tinguessin la inspiració en l’esport. Fins a 33 artistes (principalment europeus) presentaren les seves obres i s’atorgà una medalla d’or a cada una de les cinc categories. Varen aconseguir medalla l’italià Giovanni Pellegrini en pintura, els suïssos Alphonse Laverrière i Eugène-Edouard Monod en arquitectura , l’estatunidenc Walter Winans en escultura , l’italià Ricardo Barthelemy en música, i en literatura George Hohrod i Martin Eschbach –pseudònim amb el qual va presentar «Ode au Sport» (‘Oda a l’Esport’) el mateix baró de Coubertin.

Avery Brundage, nomenat president del COI el 1952, lluità i aconseguí que les competicions d’art desapareguessin dels Jocs. De fet, en els medallers històrics del COI aquestes medalles no estan comptabilitzades.

Apartades les Arts de la competició oficial de les Olimpíades, queden als Jocs les cerimònies d’inauguració i cloenda com a

celebració de l’esport i la cultura, i constitueixen un ritual que simbolitza la unitat de cos i ment.

Fora de l’àmbit de les Olimpíades és aquesta una època en què es recupera una connexió important entre l’art i l’esport, i artistes de tot tipus, bé amb la pràctica personal, bé utilitzant-lo com a recurs a les seves obres, peguen una forta empenta al reconeixement de l’activitat esportiva, molt vinculada al món intel·lectual.

Com a representants de les arts i les lletres, les dones no varen tenir millor sort que les esportistes, ja que tampoc hi varen ser visibilitzades. Referint-se a la dona, Renoir va arribar a dir: «La dona artista és senzillament ridícula».

L’alpinisme sorgeix al final del segle XVIII i Gustave Doré (1832-1883), afeccionat a aquesta pràctica, va deixar plasmada a la seva obra la conquesta del cim del Cerví d’una manera realment impressionant: L’Ascension du Mont Cervin i Catastrophe du Mont Cervin

El segle XIX també és el ressorgir del rem i la vela com a esport, a Anglaterra les universitats de Cambridge i Oxford comencen la seva rivalitat amb el rem l’any 1829, i el mateix passa als Estats Units amb Yale i Harvard cap al 1852. To -

mas Eakins, un dels pintors hiperrealistes nord-americans més reconeguts, ens deixa unes imatges plenes de força a moltes de les seves obres, com és el cas de The Champion single sculls, 1871.

Artistes impressionistes com ara Manet (1832-1883), Cursa de cavalls en Longchamps ; Caillebotte (1848-1894), Remer amb capell de copa; Monet (1840-1926), Regata en Argenteuil; Renoir (1841-1919), Patinadors al Bois de Boulogne; Degas (1834-1917), Cavalls de curses a Longchampgs; Bazille (1841-1870), Scene d’estiu (banyistes), o Sisley (1839-1899), Regata a Molesey ; John Lavery (1856-1941), A Rally, i molts altres, utilitzaren l’exercici físic com a representació de la fugacitat –un dels objectius d’aquest moviment. Moltes es deixaren seduir pels esports britànics, la qual cosa es reflecteix en escenes de regates, partides de criquet o rem, que a més deixen molt clara la divisió de classes.

En el model capitalista del mercat del segle XX, l’esport d’alta competició adquireix un paper protagonista, hi apareix el culte dels nous mites esportius, idolatria impulsada pel desenvolupament dels mitjans de comunicació de masses, que generen, entorn dels espectacles esportius, un interès mediàtic sense precedents en la història de l’esport. L’esport és un fenomen sociològic que impregna la cultura.

Charlotte Cooper va ser la primera tennista a guanyar la medalla olímpica dels Jocs de París el 1900.

Avançant amb les avantguardes i amb la consolidació del cubisme, l’esport es converteix en protagonista, i pràctiques com l’atletisme, el tennis, la natació, l’equitació, la boxa, el ciclisme, l’automobilisme, el futbol, etc., il·lustren les obres d’artistes com: Gleizes (18811953), amb Les joueurs de foot-ball; Maruja Mallo (1902-1995), considerada artista de la generació de 1927 dins la denominada avantguarda interior espanyola, amb l’obra sense títol; Dalí (1904-1989), gran afeccionat al futbol, mostrà grans qualitats com a porter, va plasmar la seva afició en tres de les seves obres: el cartell per celebrar els 75 anys del FC Barcelona, l’obra Gol i el cartell amb el qual es va anunciar l’Estadi Municipal de Figueres; Jean Metzinger (1883-1956) va realitzar el primer quadre avantguardista quan va representar una carrera de ciclisme Al velòdrom; o el mateix Picasso, entre d’altres.

En el cas de Picasso, entre les més de 2.000 obres, n’hi ha algunes de relacionades amb l’esport, però tenen un caràcter més recreatiu que competitiu. En destaquen l’estètica dels moviments físics i la musculació dels personatges, com és el cas de  La acróbata de la bola, una de les seves principals obres del període rosa, i El atleta, de la seva època cubista. Picasso va pintar cossos en moviment a la platja que pareix que ballen, solen ser dones, i relacionades amb l’esport destaca l’obra titulada La carrera. El futbol també va cridar l’atenció de l’artista i va deixar constància d’aquest joc a diferents obres: a una escultura de xapa retallada titulada Futbolista; a un dibuix, Partido de fútbol, on es poden observar diversos futbolistes de dos equips que es disputen una pilota al terreny de joc, i a una ceràmica, Footballeur, que es tracta d’una peça d’argila d’uns 30 cm d’alçada que forma part d’una edició limitada i numerada de 50 exemplars, que representa el tir a porta d’un jugador. Picasso era afeccionat a la boxa, però les obres dedicades a aquest tema són molt poques.

L’americà George Wesley (1882-1925), integrat a l’escola Ashcan, fa la seva gran contribució al món de l’art amb les escenes al ring que retraten les baralles de boxa amateur. Hem de reconèixer que la boxa,

Albert Gleizes, Les Joueurs de football.

esport tant maltractat avui dia, ha inspirat molts de pinzells i moltes plomes.

En el camp de les lletres podem dir que l’esport ha canviat, afectat, ajudat i inspirat autors i autores literaris. Per exemple, Mark Twain (1835-1910) va adoptar el billar com el seu esport favorit. Tant és així que a ca seva tenia una taula de billar que alternava amb la seva passió per l’escriptura.

L’escriptora Agatha Christie (1890-1976), creadora del detectiu Hercule Poirot, fou una pionera de la pràctica del surf. Va conèixer aquest esport a Sud-àfrica, l’estiu de 1922, i va provar les ones de costes com les de Honolulu. The Guardian suggereix que podria haver estat de les primeres persones de la seva nacionalitat de fer surf.

George Bernard Shaw (1856-1950), autor de Pigmalió, també va ser dels atrevits de la taula de surf, i Jack London (1876-1916), autor d’Ullal Blanc, va introduir el surf a Califòrnia. El mateix London empra l’esport en les seves obres, com demostra el conte Per un bistec

La passió per l’esport també es reflecteix a moltes de les obres d’Ernest Hemingway (1899-1961), com El vell i la mar. A més de la pesca, de la caça, el futbol americà, l’atletisme, el tir esportiu i el waterpolo, a Espanya va aprendre a jugar a jai alai o pilota basca, i també es comenta que va aprendre els rudiments de la tauromàquia; però el que realment l’entusiasmava era la boxa. Va ser espàrring de figures professionals, i un cercador de baralles de carrer, capaç d’improvisar rings a qualsevol lloc. Va arribar a barallar-se amb Joan Miró i és probable que li guanyés un quadre així, La Masia, que se’n va dur a Cuba. Un altre personatge amb el qual va assajar els seus dots de boxador va ser l’escriptor Morley Callaghan. Callaghan va compartir la seva versió dels esdeveniments uns anys després a les seves memòries de 1963, Aquell estiu a París

Jack Kerouac (1922-1969), autor d’On the Road, es va quedar al costat de la literatura en comptes de fer costat al futbol americà universitari perquè es va lesionar jugant. Així

es va convertir en un heroi de la generació beat. Molts dels seus escrits sobre l’esport es poden trobar en el seu llibre Caixa Negra

Virginia Woolf (1882-1941), una de les més destacades figures del modernisme anglosaxó del segle XX i del feminisme internacional, autora de Mrs. Dalloway, també va practicar l’esport, concretament va ser el criquet la seva especialitat.

J. R. Tolkien (1892-1973), autor d’El senyor dels anells, va ser un esportista frustrat que, per una lesió, va deixar el tennis per a centrar-se en la literatura.

Arthur Charles Clarke (1917-2008), autor de 2001: Una odissea a l’espai, va ser un gran amant de l’esport. A la dècada dels seixanta, Clarke es va convertir en un consumat esquiador i submarinista.

Albert Camus (1913-1960), autor de L’estranger, era un apassionat del futbol i ho conta en el seu assaig El que li dec al futbol. Curiosament el Nobel de Literatura va declarar: «No conec res més idiota que morir en un accident de cotxe», referint-se a la defunció del ciclista Fausto Coppi en un suposat accident de trànsit, un dia abans que a ell li ocorregués el mateix a la carretera de Borgonya.

Ray Bradbury (1920-2012), escriptor de novel·les de misteri i ciència-ficció, conegut per les seves Cròniques marcianes i Fahrenheit 451, va ser un apassionat de la bicicleta, que utilitzava com a mitjà de transport.

David Foster Wallace (1962-2008), autor de La broma infinita, dedicà moltes de les seves obres al tennis. El tennis com a experiència religiosa, n’és una. Hi escriu sobre l’US Open, sobre Roger Federer i Rafel Nadal. Es tracta d’un llibre sobre la bellesa cinètica de l’esport que practicà quan era adolescent.

L’italià Erri de Lucca (1950), autor de llibres com Els peixos no tanquen els ulls, va començar a dedicar-se a l’alpinisme tardanament però, encara avui, continua practicant-lo. L’experiència apareix en el llibre Tras la huella de Nives: en el Himalaya con una alpinista, que recull les converses de l’escriptor amb Nives Meroi, una de les tres dones que han ascendit set dels catorze vuitmils.

Stephen King (1947), escriptor nord-americà mundialment conegut per les seves novelles de terror, moltes d’elles transportades al cinema i a la televisió, entre les quals destaquen Carrie i Cementiri d’animals. Va sortir de les drogues gràcies al beisbol durant la dècada dels setanta. A la pel·lícula Stand

Mark Twain.

Stephen King.

Armand Fernández ‘Arman’, Desert Bike.

by me, inspirada en un conte gairebé autobiogràfic, fa al·lusió a l’amor que sent per aquest esport.

Haruki Murakami (1949) comparteix la seva passió per la literatura amb les curses de fons. Com en un ritual, dedica dues o tres hores diàries a córrer per aclarir la ment. Afirma que és damunt l’asfalt on troba la inspiració per a les seves millors obres.

A la literatura hispanoamericana han participat de la passió per l’esport els Nobel Jacinto Benavente, Vicente Aleixandre, Pablo Neruda, Camilo José Cela i Gabriel García Márquez, amb escrits sobre atletisme, beisbol, futbol, hípica, judo, lluita, patinatge, natació, piragüisme, tennis i vela.

Però no tot ha estat amor cap a l’esport, Jorge Luis Borges (1899-1986), l’escriptor argentí més conegut universalment, és l’excepció dins aquesta llista. Va defensar els escacs per damunt del futbol: «Els escacs són un dels mitjans que tenim per salvar la cultura. Els escacs són avui reemplaçats pel futbol, la boxa o el tennis, que són jocs d’insensats, no d’intel·lectuals». Ell mai va ser amant dels esports i molt menys dels anomenats de masses com el futbol, del qual va ser un acèrrim

enemic. Té diverses frases sobre aquest tema com ara: «Futbol, aquesta cosa estúpida anglesa» o «El futbol és popular perquè l’estupidesa és popular». Això li va generar moltes polèmiques i també alguns enemics.

D’altra banda, igual que l’esport ha estat un tema de transcendència en la literatura més recent, una connexió similar ha tingut amb l’art contemporani, en les seves diverses manifestacions: pintura, escultura, i en temps més recents, la fotografia i la videocreació.

Ho constatam amb els representants del Nou realisme ( nouveau réalisme), moviment abanderat per Yves Klein (1928-1962), i en els seus col·legues Arman (1928-2005), Francois Dufrêne (1930-1982), Raymond Hains (1926-2005), Martial Raysse (1936), Pierre Restany (1930-2003), Daniel Spoerri (1930), Jean Tinguely (1925-1991) o Jacques de la Villeglé (1926), i del qual formava part Niki de Saint Phalle, de les poques artistes reconegudes que tractaren l’esport i que al final de la dècada dels noranta creà una sèrie d’escultures amb el títol Herois negres, on figures del bàsquet, la dansa i el beisbol quedaren retratades.

Figures destacades del Pop Art, Roy Lichtenstein (1923-1997), Tom Wesselmann (1931-2004) i Andy Warhold (1928-1987), també es varen sentir inspirats per l’esport. El mateix Warhol, durant els anys setanta, va fer feines per encàrrec de col·leccionistes i celebritats. Del col·leccionista Richard Weisman, afeccionat als esports, va sorgir el projecte Atletes, col·lecció de retrats d’esportistes de final del segle XX: O. J. Simpson, Muhammad Alí, Chris Evert, Willie Shoemaker, Dorothy Hamill, Jack Nicklaus, Tom Seaver, Kareem Abdul-Jabbar, Rhod Gilbert i Pelé. També realitzà representacions d’activitats esportives com els gravats  Patinador de velocitat  el 1983 i  Wayne Gretzky (El Grande) el 1984. El 1979, Warhol, per encàrrec de la BMW, va pintar un cotxe de carreres BMW M1 per a la quarta exposició del projecte  BMW Art Car. Warhol declinà utilitzar un model a escala i va pintar directament sobre el vehicle. Warhol concebia l’esport com a part de la cultura pop, per això fou un dels seus temes recurrents. «No hi ha res més quotidià que un ídol, ni res més mundà i genial que un gol, un drive, un ganxo (crochet), una basca…».

Algunes dones artistes varen destacar, encara que varen quedar eclipsades pels autors masculins. Posam en valor Rosalyn

Drexler (1926), que va tractar els dos temes que hem intentat relacionar amb l’esport: la literatura i les arts plàstiques. Drexler és una artista visual estatunidenca, novel·lista, dramaturga guanyadora del Premi Obie, guionista guanyadora del premi Emmy i exlluitadora professional. Va adaptar el guió de Rocky Ha realitzat diverses pintures basades en la lluita de dones, incloent-hi  Take Down (1963),  Lost Match (1962) i  The Winner (1965). Les pintures pop de Drexler

han estat identificades recentment com les primeres obres d’art feministes.

Quan finalitza la II Guerra Mundial el 1945 comença l’hegemonia de l’Amèrica del Nord com la major potència política i econòmica. La filosofia esportiva dels Estats Units es va exportar ràpidament, fet que contribueix a la universalització de l’esport.

A la fi del segle XX i en aquest segle XXI la pràctica esportiva s’ha convertit en la for-

ma d’entreteniment més coneguda universalment, motivada per la idea que l’esport és salut i pel culte al cos i el desig de mantenir-lo. D’altra banda, l’esport és un dels majors espectacles del nostre temps, i un del mitjans més assequibles i econòmics d’entreteniment de masses. Molts de campions i campiones són el referent ideal, els seus triomfs són magnificats pels mitjans de comunicació. Per als artistes i escriptors l’esport continua sent una font d’inspiració fins als artistes dels nostres dies.

Rosalyn Drexler, Take down

Rosalyn Drexler Lost match

Rosalyn Drexler, The Winner

Rosalyn Drexler.

L’ESPORT A LA COL·LECCIÓ LOCAL DE CALVIÀ

Dins la col·lecció local trobam algunes obres que tenen com a temàtica l’esport amb el vessant més professional i també amb el més lúdic o relacionat amb el joc. En destaquen les obres de les donacions que es realitzaven a canvi d’exposicions i de la donació col·lectiva realitzada l’any 2009 pel grup Pro Arte y Cultura. També afegim a aquesta tria tres obres adquirides per al patrimoni municipal i que formaren part de l’exposició de fons de compra que es va fer durant l’Olimpíada d’Escacs l’any 2004 a la desapareguda Galeria Portals. Així mateix mostram dues obres amb temàtica esportiva que corresponen al projecte BetArt Calvià d’art urbà. Les escultures són compres realitzades per l’Ajuntament o cessions fetes per artistes, i ocupen espais públics com ara places o jardins.

Són un total de quinze obres que il·lustren les pàgines d’aquest número d’Entorn de Calvià dedicat a l’esport i que demostren l’estreta relació entre els artistes plàstics i l’esport com a font d’inspiració.

LA COMBA (1996)

Autora: Marian Femenias Moratinos (Palma,1973)

Tècnica mixta damunt tela 130 x 89 cm

Tècnica mixta damunt tela

L’obra representa uns infants que juguen amb una corda, a un pati amb columnes. La pintura i la fotografia transferida a la tela, juntament amb el blau predominant, donen una sensació de realisme oníric al conjunt.

SENSE TÍTOL (1998)

Autor: Uwe Griese - Björn (Neumünster, Alemanya, 1941)

Oli damunt taula 100 x 70 cm

Obra que es manté dins els corrents de l’expressionisme abstracte amb algunes referències figuratives, que representa una regata en un dia assolellat utilitzant colors vius entre els quals predominen el blau de la mar i el cel, i el groc del sol, amb alguna taca de vermell i verd.

SENSE TÍTOL

Autora: Marisa Aldeguer (Palma, 1954)

Acrílic damunt tela 90 x 90 cm

Obra de dues figures en colors blaus que recorden nedadors emmarcats en uns espais abstractes i irreals.

SENSE TÍTOL (2001)

Autora: Marian Femenias Moratinos (Palma,1973)

Tècnica mixta damunt tauler 92 x 73 cm

Obra on apareix un grup de nins vestit amb camiseta blanca i calçons curts blaus, que recorden els uniformes de les escoles per a fer gimnàstica. Com a altres obres d’aquesta artista, la pintura i la fotografia transferida i el color blau són un signe d’identitat d’aquests anys de la seva trajectòria.

SOS, PENALTI EN SIERRA LEONA II (1999)

Autor: Pep Pons

Tècnica mixta damunt taula 70 x 60 cm

Aquesta obra presenta un nin mutilat davall l’arc d’una porteria amb una pilota en primer pla que representa un globus terraqüi amb la figura d’Àfrica. Els colors marrons i ocres amb el blanc de les venes dels braços mutilats, el marc de la porteria i la pilota, provoquen una sensació d’angoixa a l’espectador.

DOSSIERS

DONACIÓ PRO ARTE Y CULTURA

VELAS 4

Autora: Chus Fernández

Acrílic damunt tela 175 x 60 cm

Aquesta obra representa dues barques de vela a la mar oberta.

CONFRONTACIÓ D’ESTRUCTURES (2004)

Autor: Adolf Gil

Fotografies impreses damunt paper gravat

Dues peces de 120 x 165 cm

Representen una imatge que recorda una cartografia formada per branques dins una quadrícula.

RECORDANDO A E. ZAKON Y ESTUDIO DE BOTVINIK (2004)

Autor: Antonio Guerrero Paspartú i fusta 3 peces

150 x 60 cm la major i 40 x 40 cm les dues petites

Aquesta obra representa una partida d’escacs.

CARGA LIGERA

Autora: Marta Maldonado

Oli, acrílic i collage damunt tela 114 x 146 cm

Obra de gran format que representa una bicicleta amb una figura coberta al damunt en tons blaus, grocs i negres.

OBRES ADQUIRIDES EN EL FONS DE COMPRA DE L’OLIMPÍADA D’ESCACS 2004

BETART CALVIÀ

EL LABERINTO DE ÍCARO (2013)

Autor: Marc Peris i Carratalà (SOMA)

Inclosa a la Ruta I de BetArt Calvià Palmanova, Son Caliu, Magaluf

Obra realitzada durant el I Festival Art&MindGame, organitzat per l’Associació d’Escaquistes de les Illes Balears, en collaboració amb l’Ajuntament de Calvià, el mes d’abril de 2013.

Poliesportiu de Magaluf Av. les Palmeres, 23. Magaluf.

BALONES FUERA (2016)

Pilotes de futbol damunt paret de formigó

Autor: Héctor Francesch

Inclosa a la Ruta III de BetArt Calvià, a Peguera

Camp de futbol municipal de Peguera Adolf Colomar Schopke, s/n. Peguera

EL JOC DE LA MORT (2004)

Autora: Gabriela Seguí

Mixta sobre tela i sobre pa d’or 160 x 160 cm

Representa una dona, tal vegada la mort, sacrificant un home amb una espasa amb colors ocre i pa d’or dins una quadricula d’escacs de fons.

62 Entorn de Calvià

LIMÓN (2016)

Autora: Olimpia Velasco Pintura plàstica damunt paret Inclosa a la Ruta III de BetArt Calvià, a Peguera

Frontó municipal de Peguera Romana, s/n. Peguera

ESCULTURES

UNIVERSÍADA

Autora: Rosemary Marchetta

Col·lecció d’escultures de reminiscències naïf que es varen realitzar amb motiu de la Universíada.

Les figures són dibuixos sobre suport de fusta que representen diversos esports. Les escultures que no s’han deteriorat es poden veure al poliesportiu de Magaluf.

DISCÓBOLO (2012)

Autor: David Buzgar (Dágaro)

L’escultura, feta amb resina i acer, representa un atleta en el moment de llançar un disc.

Està situada a l’avinguda de les Palmeres de Magaluf, a prop de la pista d’atletisme.

REFERÈNCIES

https://arelarte.blogspot.com/2009/09/arte-y-deporte-en-laedad-moderna.html

http://www.apunts.org/en-l39art-testimoni-del-naixement-d39un-articulo-XX88665810712541X

https://www.wikiart.org/es/hendrick-avercamp https://computerhoy.com/noticias/life/hombre-vitruvio-significado-secretos-del-hombre-perfecto-77327

http://catalogo.artium.org/dossieres/exposiciones/ el-deporte-visto-desde-el-arte/pablo-picasso. Picasso y el deporte , publicat per Balius Juli, R. i Aproximación a la obra de Picasso a través de la representación del ejercicio físico, de Teresa González Aja.

https://www.idiomaydeporte.com/articulos/el-deporte-en-la-vida-de-cuatro-premios-nobel-de-literatura.php http://historiasdelahistoria.com/2016/08/08/sabias-la-literatura-la-pintura-fueron-disciplinas-olimpicas-los-juegos-la-moderna

http://catalogo.artium.org/book/export/html/11579 https://sipse.com/deportes/salvador-dali-futbol-soccer-pintura-arte-cultura-239860.html

https://www.elmundo.es/elmundo/2012/07/09/cultura/1341841678.html

https://www.eternacadencia.com.ar/blog/contenidos-originales/derivas-literarias/item/escritores-deportistas.html http://catalogo.artium.org/book/export/html/11579 https://www.clarin.com/deportes/escritores-deportistas_0_SyKfB5Y9vXx.html

https://elpais.com/cultura/2010/01/27/album/1264546802_910215.html#foto_gal_1 http://risterecargado.blogspot.com/2016/05/los-escritores-y-el-deporte.html

https://elpais.com/cultura/2017/08/16/actualidad/1502902921_541594.html http://www.eraseunavezqueseera.com/2016/05/04/deportes-literarios/

https://www.informador.mx/Cultura/Deportes-medio-de-inspiracion-para-escritores-20160913-0120.html http://educomunicacion.es/cineyeducacion/deporte.htm https://www.nodalcultura.am/2018/01/arte-y-deporte/

Entrevista amb

Merxe Batidor Llabrés (Palma, 1972)

«EL RUGBI NO ÉS GENS INCOMPATIBLE

AMB LA FEMINITAT»

Va ser jugadora de la selecció catalana i espanyola, amb la qual va guanyar el Campionat d’Europa de 1995. Va participar en la primera edició del torneig de les Sis Nacions el 2000 per equips femenins. El 2002 va deixar el rugbi, després d’haver jugat 47 partits internacionals.

El partit que recorda amb més estima va ser al Campionat del 2002. «Vàrem jugar contra Anglaterra, que és una potència i havien estat campiones. Si guanyàvem, passàvem a ser de les quatre seleccions millors del món. Totes estàvem emocionades, teníem a les mans un partit molt dur i intens, i podíem fer història en el rugbi femení. Vàrem perdre, però va significar molt, per la intensitat, per l’equip, i pel que hagués pogut suposar. Al final, diria que en la meva trajectòria en el rugbi ha estat la d’intentar ser una persona humil. Vaig ser l’entrenadora de la selecció de les Balears de l’equip masculí, mentre jo jugava a alt nivell contra països que eren el bressol del rugbi, i clar, jo vaig adaptar els coneixements al nivell que hi havia aquí. I així a Mallorca el rugbi va augmentar. Crec que vaig traspassar els meus coneixements per assolir aquest objectiu».

Quins valors no competitius ofereix la pràctica del rugbi?

La companyonia, la perseverança, la capacitat d’empatitzar amb els companys del mateix equip. Altres valors serien la disciplina, i és que tot està lligat. El dia a dia també és molt important, ja que, amb una disciplina, la vida et duu a aconseguir moltes coses que no siguin competitives. Altres coses? La humilitat, perquè sempre n’hi ha una de millor que tu, i el respecte al contrari, a l’entrenador, als companys... Has de donar-ho tot de la teva part encara que estiguis cansada. Si trasllades aquests valors a la vida quotidiana són molt útils. La imatge del rugbi és el de la diversitat, perquè és un esport que pot acollir qualsevol tipologia de persona, musculosa o més fluixa, perquè tothom en pot practicar, i és on veus l’esperit de superació, sempre has d’anar cap endavant. Es tracta de fer passes, del primer al darrer jugador, és el més guapo del rugbi. El rugbi és duu ben endins, no t’has

El rugbi crea molta integració, fa que al tercer temps -quan convides els contraris a una festeta i intercanvies opinions sobre el partit- es rebaixin les tensions

de pintar, no has de demostrar res, és una passió que surt del cor. Quan jugues, desplegues la teva energia i força per poder fer el millor partit de la teva vida i gaudir del joc. No és gaire visual, és més interior.

Què és el que més us agrada de l’esport del rugbi?

Ha estat una part important de la meva vida als àmbits personal i professional. He conegut un món que desconeixia. Els meus amics jugaven a El Toro Rugbi Club, i jo anava a veure’ls. Després vaig partir a Lleida a estudiar INEF a la Universitat. Allà vaig estar a l’INEF Rugby Club, perquè m’hi quedava els caps de setmana i per fer qualque cosa. Vaig començar a entrenar dur i vaig començar a jugar amb la selecció catalana. Anava avançant fins que de la selecció espanyola em varen cridar i va ser una etapa preciosa. Vaig jugar al rugbi de màxim nivell, era jugar contra les campiones del món, dels països britànics, on tenen el rugbi com a bressol de l’esport. El rugbi personalment em va donar uns valors que han vengut mitjançant la pràctica.

Heu pensat si us agradaria que el rugbi s’impartís a les escoles de Calvià?

Sí, s’ha plantejat, el que passa és que el professorat dels institut d’ensenyament secundari del municipi de vegades l’ha de fer practicar sense placatge perquè no tenen camps de gespa. S’està fent, s’està indroduint en les unitats didàctiques. Hem de tenir en compte que només hi ha camp a Son Caliu a tot el ponent de Mallorca, i el Príncipes de España a Palma. Hi ha demanda de camps de rugbi a mesura que puja el nombre de fitxes federatives. Amb més camps es pot créixer, i es pot fomentar el rugbi, perquè sem -

pre tendràs planter. És fonamental ensenyar-ne a l’escola, així coneixen si els agrada o els interessa... És un punt important perquè els infants amplien ventall d’oferta esportiva. Al rugbi hi cap tothom, no importa la condició física. Molts d’infants als quals els costa una pràctica esportiva i coneixen el rugbi, s’hi enganxen. Per exemple, el rugbi és fonamental pels valors que transmet, no només en competició o com a joc de contacte, on es pateix, sinó per la necessitat de sentit d’equip, amb qui tens contacte. El rugbi és dur i fa que quan s’hi juga tothom empenyi cap a un mateix objectiu. Si un està enterra, s’ha de sentir amb suport dels companys, siguis el líder o el grassonet, i això crea molta d’integració, fa que al tercer temps -quan convides els contraris a una festeta i intercanvies opinions sobre el partit- es rebaixin les tensions. Sempre es fa «el tercer temps», i aleshores, és com una revisió i fas germanor amb el teu contrari, tens temps per compartir, i quan jugues al camp contrari també es fa igual. L’actitud de les mares i els pares que veuen un partit de rugbi és de respecte a l’àrbitre i als contraris. Si es pren una decisió amb la qual no estàs a favor, calles, tires cap enrere físicament, i tornes a tirar cap endavant. I cada vegada a fer-ho millor. El rugbi recalca el tema del respecte des de ben petits, i això també s’inculca als pares. Jo vaig començar a la universitat i ara que hi ha base, les mares i els pares han de tenir la funció d’animadors des d’un vessant positiu, el reforç és fonamental. Són valors que els progenitors han de tenir interioritzats, ja que han de fer pedagogia en la línia dels valors del rugbi.

Pràctica coeducativa o diferenciada per sexes?

En el rugbi es fa la pràctica conjunta fins que els separes a sub14, perquè evidentment els cossos són diferents i hi ha contacte. Fins que els cossos no estan desenvolupats, sí que juguen junts, però després, per temes de força, s’han de separar. Jo aquí entrenava entre setmana amb els al·lots, i no, no tenen miraments. Al principi van alerta però després ja no.

Creis que fa falta suport institucional a aquest esport?

Sí, encara sí perquè és un esport minoritari tot i que ja és a l’Associació d’Esports Olímpics (ADO) i el rugbi a 7 és olímpic. A poc

Camp de rugbi de Son Caliu.

Quan jo jugava a rugbi, l’equip masculí anava a un hotel de 5 estrelles i nosaltres a un campament

a poc tenim visibilitat i els mitjans ens fan més cas. Això és la primera passa. Falten més ajudes per a la promoció de l’esport base de les escoles i més instal·lacions. Els mestres fan una gran feina quan ensenyen rugbi, i la federació balear també n’està fent. Tots els agents implicats hem de fer pujar aquest esport a fi que el nombre de fitxes federatives sigui major. Una lligueta és un al·licient per poder competir.

Quines virtuts té Calvià i quines mancances per a la pràctica del rugbi?

Tot són avantatges, perquè tenim un camp amb molts bones condicions i en un entorn privilegiat. Crec que tens la possibilitat de poder practicar aquest esport a Calvià. Hi ha El Toro Rugbi Club, on fan una feina esplèndida i incrementen el nombre de fitxes, tenen una escoleta impressionant, cada vegada amb més infants. Jo som del Toro i al Toro és on va néixer el rugbi. Tots els meus amics hi jugaven, en són uns apassionats, ara estan ficats dins la junta directiva, d’alguna manera continuen involucrats en aquest món. Jo vaig conèixer el rugbi per ells, sé que hi havia un home francès que era jugador de rugbi i els va entrenar molts d’anys. Ell va arribar a Mallorca i al Toro els va introduir en el món del

rugbi. Amb aquest entrenador ells es varen enlluernar. Jugaven al camp de terra de Son Ferrer, fins que han arribat on són ara.

El rugbi és l’esport que a mi més m’ha donat. També hi ha qualque desavantatge...: en el meu cas són les lesions. Quan acabes la teva etapa competitiva d’alt nivell pots tenir lesions que arrossegaràs al llarg de tota la teva vida.

Quin és el nivell de rugbi a Calvià? Qui està assolint millors resultats?

Tenen nivell de divisió d’honor B amb els Babarians, on hi ha gent de tota Mallorca per poder ser competitius. El club dels Babarians és important a l'àmbit estatal, el nivell és alt.

La continuïtat en la pràctica és igual o hi ha diferències entre homes i dones?

Hi ha de tot, la gent apassionada per l’esport hi continua vinculada de qualque manera. A Mallorca el que passa és que després de jugar durant l’etapa escolar, parteixen cap a la universitat i allà hi continuen jugant. Potser tornen aquí i reprenen l’activitat amb els veterans o els sèniors. L’abandonament de cada nin és temporal o no. Amb les nines queda molta de feina, perquè no el coneixen tant, i es tracta d’un esport molt masculinitzat. A les nines els fa més ganes la gimnàstica rítmica perquè, si no, t’encasellen en una sensació de ser més masculina, i no és així. El rugbi no és gens incompatible amb la feminitat.

En aquest sentit s’està treballant molt, en part gràcies a Nieves Alhambra. A Espanya hi ha una àrbitra de projecció mundial, reconeguda, i que posiciona la dona en el més alt nivell del món de

l’esport. Es va avançant, tira a tira. Quan jo jugava a rugbi, l’equip masculí anava a un hotel de 5 estrelles i nosaltres a un campament. Aquesta és una, però també és que els equips eren de la talla dels homes, ens havien de tallar les mànegues, i els calçons ens anaven grossos, i això afecta el joc, perquè et pots enganxar, faltava equip femení. Va ser complicat a la selecció espanyola. Era una discriminació institucionalitzada essent campiones d’Europa. La Federació espanyola de rugbi no invertia en nosaltres els doblers necessaris. La realitat és que nosaltres sempre estàvem en pitjors condicions. Ara ja ha canviat i la selecció actual va com toca, com hauria d’haver estat sempre. Nosaltres vàrem haver de lluitar això al campionat del món. Jo era la capitana, i havia de preocupar-me d’aquestes coses quan això no era la meva comesa, era lluitar en competició. Totes vàrem haver de batallar per aconseguir millors condicions per a l’esport femení.

El dolor és maculí i la cura femenina?

No, al final, surts a lluitar com una lleona i quan jugues no penses amb els cops perquè és un joc de contacte continu. Mai m’ho he plantejat, tu jugues i després el teu dolor és teu. És el que hi ha, ho has triat, ho acceptes i endavant.

És necessari donar més visibilitat a l’esport del rugbi?

Els mitjans de comunicació són els que arriben a més persones, i ara també ens ajuden molt les xarxes socials mitjançant la publicació de posts i notícies. Els mitjans estan millorant i retransmeten partits sencers. Fa poc, un Espanya-Escòcia de rugbi femení a Teledeporte. El rugbi comença a estar en els mitjans de comunicació de masses, no tot és futbol, també hi ha triatlons, patinatge..., i estam posicionant Espanya a escala mundial. És clar que hi ha esports que capten més l’audiència i l’atenció dels espectadors, i això prima.

Com és el lideratge en un equip de rugbi? Hi ha un líder però també hi ha l’equip, has de saber quan donar tranquil·litat i quan donar tensió, les has de conèixer molt, el seu caràcter dins i a fora del camp. Jo vaig capitanejar al Campionat de 2002, i elles em varen facilitar molt la tasca. Era un equip molt cohesionat, moltes d’elles havien estudiat INEF i sabien el que volien aconseguir. De vegades has de tenir sang freda per controlar tot l’equip i posicionar-lo al nivell que toca. Tant l’entrenador com l’experiència dels entrenaments durant anys permeten un lideratge més fàcil. I aquest lideratge el pots aplicar a qualsevol equip humà. Jo, que he entrenat equips masculins i femenins, mai he tengut problemes, he estat molt respectada i m’han ajudat moltíssim. Tot i que la personalitat d’un home i d’una dona són diferents, és un fet. Potser, les dones són més susceptibles, o s’impliquen més i són més perfeccionistes, i els homes..., o la part masculina, és més senzilla de dur, ho dona tot. El que passa a un camp de rugbi és el reflex de la societat: jo entrenava, feia feina fora i dins de casa, i només cobràvem 100.000 PTA quatre mesos

El rugbi pot ser un reclam turístic, existeix el turisme de rugbi

abans del mundial, i clar, gestiones molt millor el temps. Jo m’he trobat que la dona és més espremedora del temps que té.

Quin pensau que és el futur del rugbi a Calvià?

Jo el veig de manera molt positiva, es fa bona feina d’una manera seriosa i amb bons tècnics. Es cuida molt l’esport base. A partir d’aquí, i amb ajudes institucionals, es pot afavorir el creixement i passar a una Divisió d’Honor més alta que la que estam ara. Els beneficis socials per posicionar aquest esport són que és un reclam perquè, si aquí hi ha un club potent, això fa que s’hi fixin i que vulguin venir a Calvià en temporada baixa a fer training camps, és a dir, que jugadors de països de fora venguin a entrenar-se, i que això dona feina, perquè els hotels poden obrir abans. El rugbi pot ser un reclam turístic, existeix el turisme de rugbi... Ja venen a Mallorca per entrenar futbol, o atletes de triatló, i a Calvià hi ha tota una xarxa d’instal·lacions que permeten la pràctica esportiva. A més del clima, quan als països nòrdics fa fred, aquí poden venir a fer una pretemporada i preparar-se. No només s’obrin les instal·lacions per als turistes estrangers, s’obrin també els comerços, tot és un benefici per a l’economia dels calvianers.

Conversam amb

M. Lluïsa Viver Garrido (Magaluf, 1976)

Coordinadora del pla pilot dels Escacs a l’escola al CEIP Xaloc

Carles Vich Ramírez (Palma, 1979)

President de la Federació Balear d’Escacs

«ÉS IMPORTANT COMENÇAR ELS ESCACS A QUALSEVOL EDAT I TROBAR PERSONES DEL TEU NIVELL PER JUGAR-HI»

M. LLUÏSA VIVER

Tant Lluïsa Viver com Carles Vich asseguren que el públic objectiu per a jugar a escacs és tothom. A Calvià ja fa anys que els escacs, d’una manera o altra, s’imparteixen a les escoles. Fins a aquest curs n’hi havia unes 4 h de classe, com a tast, però ara al col·legi Xaloc els escacs són una assignatura de 4t de primària, de la qual se’n beneficien per ara 35 menuts. Actualment a Calvià hi ha una cinquantena de persones que juguen a escacs i estan federades. Tenim dos clubs, l’Àgora Mega Escacs (de l’escola Àgora Portals), i el Tròpic de Calvià, format per veterans i que va ser un equip molt potent. A continuació estableixen un diàleg per acostar-nos aquest esport.

CV En el joc dels escacs un petit pot guanyar a un gran. I gràcies a això molts de pares s’hi aficionen perquè els fills hi juguen. Jo vaig començar a jugar als 10 anys, i consider que m’ha donat moltes de virtuts que quan ets gran les notes.

LlV És lògic començar de petits, però és un esport per a tota la vida, fins que et mors. No necessites força, qualsevol condició pràcticament et permet jugar-hi, fins i tot amb diverses discapacitats. Amb persones estrangeres és un enllaç intercultural i una forma d’integració. Hi ha al·lots i al·lotes que tenen aquest talent des de ben petits i es nota ben ràpid. És veure les jugades teves i de l’altre, veure’n moltes amb antelació, i això es pot entrenar.

CV Combatre el talent d’un menor és difícil, però quan es fan grans s’escurcen les diferències que marca el talent. Aquells que més avancen són els capaços de calcular concretament i que, a més, tenen una intuïció innata. S’ha de dir que tot això es pot aprendre. En els escacs es tracta d’aprendre jugant, és una qüestió lúdica, i això és un avantatge. Fa que l’infant es diverteixi i estigui motivat. També és cert que un pare hi ha de tenir molt

d’interès i temps si vol que el seu infant continuï amb la pràctica d’aquest esport.

LlV Ara n’impartim una hora setmanal al col·legi públic Xaloc de Peguera, i ho empram com a eina pedagògica per impartir altres assignatures. Has de conjugar la part acadèmica i afegir-hi altres continguts curriculars. És un pla pilot, estam encara en proves, en un estadi molt inicial. Hem d’intentar que tot l’alumnat a classe estigui content i hem comprovat que no tothom s’hi enganxa igual, que no a tothom li crida igual l’atenció. A les Balears participen en aquest pla pilot tretze escoles. L’any que ve, segons com vagi enguany, s’hi apuntaran més escoles, o no. A la comissió en què jo particip estam analitzant tots els pros i contres, hi ha il·lusió i moltes de ganes de fer feina. L’alumnat de l’Àgora Portals ho tenen bé perquè juguen molt en horari lectiu, tot i que tenen pocs jugadors federats i juguen poc en competicions oficials.

CV Com tot! Ara amb el suport i finançament de la Conselleria d’Educació s’ha fet una gran passa per difondre els escacs. L’any que ve arribarem a moltes més escoles. Quan comences de petit necessites uns escacs educatius, després amb els anys n’hi ha que voldran arribar a competir. Altres just voldran els escacs per jugar, i d’altres fins i tot els poden fer servir per prevenir l’Alzheimer perquè fa que no perdis la memòria. Els efectes d’aquest esport són bons per a tothom i una de les virtuts és que has de seguir unes regles. Però, si hi jugues per Internet, això desapareix, com per exemple, la norma de tocar la peça i aturar el rellotge amb la mateixa mà, que és una de les regles bàsiques. A més a més, és important el silenci, el respecte al rival... Per Internet es perd l’essència de l’esport. En viu és oficial, a Internet és una patxanga En les competicions també hi ha relacions personals, amistats que amb una pantalla no hi pot haver. En pantalla no hi ha emocions i lleves part competitiva, ho fas molt per oci si jugues per Internet. Són partides ràpides. En un primer moment semblava que Internet

Per Internet es perd l’essència de l’esport. En viu és oficial, a Internet és una patxanga Carles Vich

s’ho enduria tot, i no, no és així.

LlV És jugar per jugar, una cosa ràpida. És important també la part competitiva, que en la part en línia no tens, per Internet simplement és jugar per jugar. Un altre aspecte significatiu del joc és saber afrontar les dificultats. Si et sents vulnerable difícilment podràs contraatacar i superar les dificultats.

CV Com és ara la cara del contrincant, que reflecteix el seu estat d’ànim. En els escacs guanya qui comet el penúltim error. Pots fer una gran partida i fer un mal moviment i perdre. Tots els moments decisius són importants, has de ser molt competitiu. Aquí hi ha la diferència entre un gran jugador i un bon jugador. Has de treure allò millor de tu. Si mostres una cara de derrota, faràs pitjor jugades, estàs alimentant el teu contrari i l’altre en traurà avantatge. De fet es treballa amb preparadors psicològics, i té moltíssima importància. Has de ser molt fort per arribar molt amunt.

LlV A moltes d’escoles s’hi pot jugar en extraescolars, organitzades sovint per les AMIPA, i tenen monitors molt bons. Es tracta d’estar exposats als escacs, si no ho veus, no et fa gola practicar-ne. La visibilitat és fonamental, que estigui a l’abast, s’ha de desmitificar que sigui per a persones intel·ligents o molt llestes, les peces són

les mateixes per a tothom, i hi ha tornejos adequats per a tots els nivells. No és per a una població concreta, l’important és trobar persones del teu nivell per jugar-hi. A Mallorca hi ha jugadors de tots els nivells per poder gaudir de l’esport dels escacs. Jo no tenc gaire nivell i a les primeres rondes d’una competició estàs més mesclat amb jugadors que desconeixes, et trobes massa desnivell, o massa fàcil o massa impossible. El sistema d’aparellar per puntuacions fa que la competició es vagi anivellant i, de vegades, a partir de la segona ronda comences a jugar amb persones del teu nivell i és un guster i estàs content.

CV En els escacs no pots demostrar emocions fora d’allò normal, has d’aguantar la tensió tota la partida, fins al final. La tensió és gran i alhora, si ho vas practicant, arribes a controlar-ho. Converses amb tu mateix contínuament i no pots expressar-ho de cap manera, has de ser neutre. És que t’has de posar en el lloc de l’altre, l’empatia és fonamental. Hi ha una part d’autocontrol, sobretot dels nervis, i d’autoconeixement dels teus punts forts i dèbils, cosa que pots després extrapolar a la teva vida diària. Per exemple, com a escaquista pots ser molt fort en partides d’atac, i si no ho ets, no has de dur la partida cap a l’atac.

LlV També és important la convivència, fer coses junts, són relacions de campus, de classe, de club. En alguns caps de setmana passes tot lo dia junts, en les menjades, etc. Són persones de diversos àmbits amb el lligam dels escacs. La meva filla és amiga de l’altra al·lota de la seva categoria perquè han crescut juntes en aquest esport.

CV En els darrers anys s’han jugat poques competicions internacionals a Mallorca. L’any 2004 hi va haver l’Olimpíada d’escacs a Calvià amb la participació de més de 200 països. Hi va haver un boom i ara només perdura el Calvià Chess Festival, la resta de competicions s’han perdudes. El Calvià Chess Festival se celebra el mes d’octubre, quan venen jugadors de menys de 2.300 punts d’Elo (mètode per calcular la força relativa dels jugadors de jocs com els escacs, que va ser inventat pel professor Árpád Élö, un físic dels Estats Units d’origen hongarès, per millorar el sistema de classificació vigent dels jugadors d’escacs). És una combinació de turisme i escacs que funciona molt bé. Els russos són molt bons, hi juguen molt i el clima hi ajuda, resten a ca seva perquè fa fred. No és cap beneitura, als països de l’est hi ha més jugadors. Ara a Noruega està creixent molt l’afició per aquest esport perquè el campió del

món és noruec. Magnus Carlsen té molt bona imatge, de fet ha estat model de marques de moda prestigioses, i els noruecs volen ser com ell. Als bars varen prohibir Internet perquè els consumidors seguien les partides per Internet!

LlV També hi ha altres països amb molta de tradició, com a l’Índia. Allà tenen un heroi nacional, Viswanathan Anand. Qui sap qui és Paco Vallejo? És el campió d’Espanya, menorquí. Ningú no el coneix i part de la culpa és dels mitjans de comunicació. Si no surts per la tele ningú ho sap! S’ha de promocionar perquè una cosa que tenen els escacs és que són barats, un taulell i peces et poden durar per a tota la vida.

CV El que està clar és que a l’hivern les partides són més lentes, un tipus de joc que a l’estiu no tendria tant d’èxit. En una partida d’escacs hi ha esforç físic, acabes cansat, de fet els grans jugadors es preparen físicament. Són partides de 3 o 4 hores fàcilment, és com un examen. Necessites estar preparat per a aquell esforç.

LlV La meva filla en una exposició oral va dir que des de defora els escacs són una cosa avorrida, però que per dedins passen moltes de coses. Per defora sembla que no passa res, però has de saber gestionar la victòria i la derrota. Una nina tan jove va veure que és un esport ple d’emocions, amb estratègies, defenses, atacs. Quan s’acaba la partida et dones la mà i ja està. Hi ha moltes maneres de guanyar i de perdre, tots aquests aspectes t’ajuden a madurar.

CV Si vas a una competició o a classe hi ha més jugadors que jugadores, això frena les nines a jugar-hi. Es desanimen. Si hi ha poques dones, per arribar a ser de les bones no necessites tant d’esforç, i això és un desincentiu. Passa així. Si juguen amb els nins no és tan just, si separes saps quina és la millor nina. Del campionat sub12 la campiona absoluta de Mallorca és una nina.

LlV És un estereotip que diu que els homes són més competitius que les dones. Els meus fills varen començar amb 5 anys. En el meu cas és així, i el meu fill també és més competitiu que la meva filla. L’important és protegir o matar el rei. Els escacs són un joc molt antic, té segles.

CV Són 500 anys! Hi ha diferència en els escacs de saber què és important, el rei, i què és poderós, la reina, és una peça potent que només té 5 segles.

LlV Crec que la dama és la reina Isabel I de Castella. És la peça preferida de tothom, és la millor, la més valuosa, si la perds, gairebé has perdut la partida.

CV Fa uns anys Calvià nodria molt de jugadors d’escacs federats, perquè hi havia molts d’escolars, i ara de cada vegada n’hi ha menys. Si no es dinamitza la part escolar es perden jugadors.

Una cosa que tenen els escacs és que són barats, un taulell i peces et poden durar per a tota la vida M. Lluïsa Viver

Fa uns anys Calvià nodria molt de jugadors d’escacs federats, perquè hi havia molts d’escolars, i ara de cada vegada n’hi ha menys Carles Vich

M. Lluïsa Viver Garrido juga amb el seu fill Toni Tomàs Viver. Entorn

Calvià

Conversam amb

Carlota Muñoz Coll

«YO ME QUEDO CON MI PRIMERA MEDALLA NACIONAL, PENSABA QUE NUNCA LO IBA A CONSEGUIR. TODOS CONSEGUÍAN MEDALLAS MENOS YO Y DEJÉ DE CONFIAR. SÍ PODÍA, TARDÓ, PERO LLEGÓ. LO NECESITABA. AÚN PUEDEN LLEGAR MÁS MEDALLAS.»

Javitxu Lirio Gonzalez

«ME QUEDO CON UN HECHO QUE ME PASÓ CON EL HERMANO DE CARLOTA Y MI SOBRINO, CUANDO GANARON LA FINAL AL MISMO TIEMPO. FUE UN CLAMOR EN EL NACIONAL DE CÓRDOBA. TODO EL CLUB NOS JUNTAMOS, SALTAMOS TODOS DE ALEGRÍA.»

Noelia Grau Castillejos

«SIEMPRE ME VAN A QUEDAR LOS DOS CAMPEONATOS DE ESPAÑA QUE GANÉ, POR LOS QUE TRABAJÉ UN MONTÓN Y VENCÍ. ME VA A QUEDAR VER QUE LA GENTE SE ALEGRA POR MÍ Y CONMIGO. ES UNA SENSACIÓN DE EQUIPO. ADEMÁS, GANAR ES MUY BONITO.»

«LA GENTE VE EL KARATE Y VE UN DEPORTE DE PEGARSE, Y NO, ES ENTENDERLO» NOELIA GRAU

club Tot Esport Calvià hasta

13 años

JL El karate es un camino marcial, es el Do. Es una forma de vida. Es siempre buscar que las cosas sean justas, moralmente correctas. Esa es la idea, te ayuda en el día a día, es un propósito de vida. Es algo un poco abstracto, en tu forma de ser, de ver los problemas, en la forma de ver las cosas.

NG Es como muy simple. Es que no sé como explicarlo. Me ayuda a despejarme y a relajarme. Me ha enseñado en este último mes y medio que si quiero algo hay que trabajarlo, nadie te va a regalar nada. Y eso es justo. Yo he bajado 5 kg y medio en un mes y medio y sin perder forma física.

CM Lo mismo. Quien algo quiere algo le cuesta, es algo tuyo, que está dentro de ti. El karate me ha enseñado muchas cosas, es parte de lo que soy. Es ayudar al que más lo necesita.

JL Es una actitud de guerra que nos dice que hay que ayudar a los más bajos, a los compañeros de la competición. Hay que ir a por ello, y enseña a ser más organizados. No todo es la competición, se aprende un montón cada día. Es cosa de paciencia y progresión. Con ganas cualquiera puede, es camino de vida, mientras vivas… Un hombre empezó con 59 y con 64 era cinturón negro. También los hay que vienen a probar dos meses y luego se cansan.

NG Yo tengo 15 años y empecé con 3. Cabe cualquier persona de cualquier edad con ganas de practicar. No es cosa de edades.

CM Yo tengo 16 años. En cualquier momento tienes que poner ganas de aprender.

JL En Baleares tenemos una referente mundial, Cristina Ferrer. Ella tiene cerca de 30 años y no le falta ni agresividad ni fuerza. En temas de género, en el club Tot Esport Calvià hasta los 13 años es coeducativo y poco competitivo. En el ámbito federado se separan siempre niños y niñas.

Los varones continúan siendo más agresivos, aunque ahora ya no hace falta ir a cazar (risas). Además hay algunos que tienen el componente machista, que no quieren que les gane una chica.

NG Los chicos tienen más iniciativa y son más agresivos. Cuando entrenamos con ellos nos lo ponen difícil. Se lo curran, te hacen poner a su nivel de agresividad. La ventaja de competir solo las chicas es que tenemos las mismas características. Además, somos de las mismas edades y mismos pesos hasta los 18 años. La condición física es importante, tienes que tener fondo.

En el

los

es coeducativo y poco competitivo. En el ámbito federado se separan siempre niños y niñas Javitxu Lirio

Los chicos tienen más iniciativa y son más agresivos. Cuando entrenamos con ellos nos lo ponen difícil Noelia Grau

Una vez contraté un psicólogo deportivo para que charlara con los papás y les recordara el papel que tenían que tener, y funcionó a la primera. Se trata de no levantar la voz, mantener el respeto, no increpar… Tienen que dar ejemplo. Javitxu

Lirio

CM Es más importante la mente en forma, ya que a veces crees que no puedes más. Es muy fácil rendirse. Primero tienes el físico, pero luego lo importante es la mente. El aspecto mental es el que marca la diferencia.

JL La mente y el cuerpo van juntos, es un viaje de ida y vuelta. En karate los combates duran dos minutos, y a veces se hacen cinco o seis seguidos en un solo día. La mente clara es superimportante, tanto en el karate como en la vida. Es importante saludar, dar ayuda, corregir, y si veo una injusticia, meterse. Yo llevo desde los 4 a los 38 años en el karate, y eso te obliga a llevar una vida saludable. Los que vienen al club en busca de sentirse superiores físicamente duran poco, se dan cuenta que no es su sitio. Tampoco se les da motivos para seguir, el karate está muy acotado en disciplina y no se permiten indisciplinados. He sacado a poquísimas personas, son unos pocos los garrulos que viven en un mundo machista. Son cobardes. Te pedían que les dieras suave, y con las chicas se sobrepasaban. El resto de los alumnos se daba cuenta y la situación se iba equilibrando. A estos se les para en seco, fin a según que actitudes. Hay otras disciplinas más abiertas –Muay Thai, Thai Boxing, e incluso el boxeo– en las que los que son buenos pegando un golpe a un saco pueden avanzar. Aquí seguimos un código de «caballería» que lo iniciaron los samuráis, que casi todos eran hombres.

NG La actitud antes de salir al combate es importante. Mi ritual es mirar fijamente a mi oponente, empuñar, y me pongo de mala hostia, se trata de mostrar quien soy y que les puedo ganar. Los movimientos previos son de calentamiento, pero mis gestos son serios, marciales. A pie de tatami, tenemos un ritual que es chocar las dos manos y además el entrenador me da dos tortas para que me suba la adrenalina. El saludo y luego un par de saltos al pecho.

CM Mi manera es la mirada desafiante. Nos conocen y saben que los que compiten con nosotras van a recibir.

JL No hay que vetar los deportes como el boxeo y el Muay Thai, pero evidentemente son armas de doble filo. Es como un perro potencialmente peligroso, que si está bien educado no hay problema. No creo que haya que prohibir ningún deporte, sí regular el acceso del público a los espectáculos de artes marciales mixtas, sobre todo cuando se busca al más fuerte, cuando solo es competición, cuando solo quieren retarse. Y eso es una lacra que hay que erradicar. El público que viene a ver combates de karate está compuesto de familiares, somos un deporte minoritario y no tenemos apenas repercusión mediática ni tenemos apenas visibilidad. Aunque últimamente sí, gracias a las redes sociales y a ellas dos, que han salido en medios. En Tokio 2020 el karate será olímpico y tendremos más repercusión. Hemos pasado de estar a oscuras a estar más expuestos, cada vez nos reconocen más. Pero, como decía, alguna trifulca hay entre el público, pero lo cortamos y se les invita a no venir o incluso se expulsa al alumno. Hay que apartar a los padres conflictivos, y por ello a veces pagan justos por pecadores. En las artes marciales no caben actitudes supremacistas, hay que aprender a perder. Una vez contraté un psicólogo deportivo para que charlara con los papás y les recordara el papel que tenían que tener, y funcionó a la primera. Se trata de no levantar la voz, mantener el respeto, no increpar… Tienen que dar ejemplo.

NG Los papás no se enfadan, la que me enfado soy yo. De hecho, lo más bonito del karate es que somos como una familia. En el grupo con el que yo he crecido seremos unos seis, quedamos dos chicas y cuatro chicos del grupo inicial de unos 40. Yo empecé con tres años porque mi madre oyó que Javi, que me enseñaba natación, daba clases de karate y ella quería que yo supiera defenderme.

CM Yo empecé con seis porque mis padres eran karatekas. Primero empezó mi hermano mellizo, él hizo un par de clases antes, pero yo lo vi y me apeteció. Probé y me gustó. Un vídeo de nosotros fuera de la competición es lo más bonito que puedas ver, es apoyo moral y físico, nos estamos animando y arropando todo el tiempo. El karate hay que aprenderlo despacio, es un conjunto de educación y respeto, y la técnica, todo ello es demasiado complejo para aprenderlo en el aula de un instituto.

JL No se puede basar la educación física en ciertos deportes, sino más en el conocimiento del cuerpo. Falta especialización antes de enseñar un deporte, no vale cualquiera. Se tendría que enseñar nutrición, y a nivel físico, entrenamientos funcionales que son transversales. Se trata de entrenamientos físicos generales, de acondicionamiento general, donde se tiene en cuenta la periodicidad, el entrenamiento de las diferentes fuerzas, la resistencia, la flexibilidad…, actualmente está muy mal enfocado. En INEF los especializan en 5 o 6 deportes.

En competición de karate están los combates y los katas. Los combates van por géneros, edades y por tres pesos diferentes en cada franja. También son muy bonitos los katas, se trata de secuencias de movimientos, que se parece a veces a la gimnasia deportiva, pero se trata de técnicas de karate, te metes como dentro de un trance, y eso impresiona. Sandra Sánchez, de 34 años, si la ves es impresionante…, aunque no hayas visto karate en tu vida. Ves la tensión con la que afrontan cada acción. Y cuando yo las veo a ellas pegar patadas también te quedas helado, pegan muy fuerte. Ellas marcan el nivel actual de Calvià, que es mundial. Trabajamos como los mejores, y la selección española es de las mejores del mundo. En Calvià llevamos 30 años, aquí hacemos sotokan, uno de los estilos más extendidos en España y en el mundo. Hemos pasado de ser locales a regionales, nacionales e internacionales. En Calvià ahora despuntan los adolescentes, sobre todo Noelia Grau, aunque las dos son muy especiales, desde pequeñas nos dimos cuenta. Noelia Grau lo hacía muy bien desde una actitud pausada y analítica. En Carlota Muñoz vi que tenía algo, se les ve enseguida la predisposición, los nervios, la competitividad, y saber que la derrota es parte del juego. Las dos llegan al mismo punto por diferentes caminos. A nivel físico, Noelia Grau es muy muy flexible, y Carlota Muñoz tiene más fuerza explosiva y decisión.

Los que tienen alguna experiencia en karate conocen bien como son estas dos chicas, pero su camino es el de la no violencia. En general los chicos respetan mucho a las chicas, pero siempre hay algún mal educado. Luchamos desde el club para que el respeto sea máximo. Ellas no conocen un machismo exagerado gracias al trabajo que se está haciendo en la sociedad actual, aunque desgraciados siempre va a haber y hay que inmovilizarlos.

CM Nos ayuda saber mantener las distancias, saber defenderse, y lo más importante es que si te encuentras en según qué situación, echar a correr. Yo en alguna clase, como era la pequeña, me hacían bromas. Yo avisaba tres o cuatro veces, pero acabaron con mi paciencia, y corté las bromas con un par de hostias. Hablamos de cosas normalmente en el brazo, nada muy agresivo. ¡Yo no voy pegando por ahí a la gente! A veces me dicen: ¡Hazme una llave! ¡Pero si yo no trabajo en una ferretería! Suelen respetarlo, y si no lo hacen, es su problema.

NG Hay que tener un instinto. Si alguien me siguiera, correría, y si me pilla, le pegaría. Uno de los dos acabaría mal, y creo que sería él. Creo que algunas técnicas básicas de defensa servirían a las mujeres para defenderse. A veces viene un tonto a vacilarme y les tienes que pegar un calmante en el brazo. Tengo que aguantar siempre la típica broma: «Cuidao no me voy a acercar, no me

voy a meter contigo». Incluso los profesores nos lo dicen. Es una broma muy recurrente. La gente ve el karate y ve un deporte de pegarse, y no, es entenderlo. Pegarse es lo de menos. Mi objetivo es entrenar en el Centro de Alto Rendimiento de Madrid, molaría mucho hasta que me canse, que creo que no será nunca. Y esto podría ser dentro de poco.

JL Yo estoy en la selección balear, y creo que el futuro de los karatekas en Calvià es muy prometedor. Estamos en un momento increíble a todos los niveles. Se nos reconoce. Lo veo muy bien, porque hemos estado trabajando mucho con las bases. Ellas han salido de un sistema basado en evitar el stress y evitar sufrimiento. Es verdad que hay franjas de edad de cambios, y que ellas tienen que tomar algunas decisiones en su vida y a veces abandonan el karate. Por suerte ellas tienen el soporte familiar y del club y, además, son buenas, puede que tengan futuro dentro del karate. Es cuestión de organización.

CM Yo por ahora hago un módulo de Formación Profesional en el Instituto de Bendinat enfocado al deporte.

JL En Calvià todo son ventajas, tenemos ayudas del Institut Calvianer d’Esports. Velan por nosotros, siempre aumentan partidas para los deportistas, nos ponen escalones para ir subiendo. Tenemos ayudas económicas para los traslados a competiciones, y costean un poco sus gastos según los resultados que obtienen. Al club costean los gastos técnicos, y nos dan pie a seguir formándonos, estamos muy contentos. Aún podrían darnos más dinero. ¡Ojalá! Yo quiero estar donde están mis alumnos y no siempre puedo, depende un poco de la situación económica, no somos millonarios. ¡Esto no es la Federación de Fútbol!

NG Mi madre viene conmigo a la concentración, porque quiere y, por ejemplo, el entrenador vino a mi primera preselección. A mí me lo pagan todo porque compito por España. A competir vendrán todos a verme.

Noelia Grau

Yo empecé con tres años porque mi madre oyó que Javi, que me enseñaba natación, daba clases de karate y ella quería que yo supiera defenderme

MERXE BATIDOR LLABRÉS

Tècnica de l’Institut Calvianer d’Esports

Salut ACTIVITAT FÍSICA I ALTRES HÀBITS SALUDABLES

Diu Hipòcrates que una persona és sàvia quan és conscient que la seva possessió més preuada és la salut. Per tant, depèn de tu triar el camí i posar rumb cap a una vida saludable.

La salut és un concepte que, en funció de la cultura de cada moment, ha sofert nombroses variacions al llarg de la història. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) la defineix no tan sols com l’absència d’afeccions i malalties, sinó com un estat de benestar físic, mental i social complet. La Real Academia Española defineix el concepte de Salut com «l’estat en què l’ésser orgànic exerceix totes les seves funcions normalment» i «conjunt de les condicions físiques en què es troba un organisme en un moment determinat».

A la vegada, segons l’aiurveda (ciència holística que té l’origen a l’Índia de fa més de 5.000 anys i considerada, juntament amb la medicina xinesa, la més antiga del món), la salut no és només ab -

sència de malaltia, sinó també un equilibri perfecte de l’organisme, vist com un tot organitzat i no com una simple suma de les parts. Per tant, per gaudir d’una bona salut hem de tenir un equilibri entre cos, ment, esperit i benestar social.

Un dels factors més importants és mantenir uns hàbits de vida saludable que sens dubte milloraran la qualitat de vida, ja que influeixen d’una manera determinant tant en la salut com en un envelliment saludable.

HÀBITS DE VIDA SALUDABLE

Els hàbits saludables són totes aquelles conductes que tenim assumides com a pròpies a la nostra vida quotidiana i que incideixen positivament en

el nostre benestar físic, mental i social. Com a hàbits principals, cal destacar la pràctica de l’activitat física planificada correctament, l’alimentació adequada i equilibrada, el descans, la gestió emocional, així com evitar el consum de tabac i alcohol.

És imprescindible incorporar en el nostre dia a dia, ja des de la infància, aquests hàbits de vida saludable, ja que ens ajudaran a incrementar la nostra esperança de vida. Per aquest motiu, és responsabilitat dels pares i mares educar els infants i inculcar-los, des de petits, la importància d’aquest hàbits per arribar sans a la vida adulta i poder gaudir així d’una vida plena. És cert que de vegades el manteniment d’aquest equilibri inicial pot ser afectat per diversos factors que ens ocasionen uns desequilibris físics, emocionals o espirituals que fan que el cos sigui més susceptible a les malalties, però hem de ser conscients que la nostra salut i benestar depenen en gran part de les nostres decisions.

Uns d’aquests hàbits que resulta ser un problema de salut pública mundial és la inactivitat física. Però primer de tot hem de diferenciar entre inactivitat física i sedentarisme, ja que moltes vegades es confonen i no són el mateix. Segons The sedentary Behavior Research network (Ontario University), el comportament sedentari engloba qualsevol activitat que, en estat de vigília, comporti una despesa metabòlica menor o igual de 1.5 MET (unitat de mesura de l’índex metabòlic). El comportament sedentari inclou les activitats que es realitzen tombat, reclinat o assegut, sempre que la despesa calòrica sigui inferior o igual a 1,5 MET. Un exemple seria estar asseguts durant els desplaçaments, en el treball o a l’escola, a casa i durant el temps d’oci. Mentre que la inactivitat física es defineix com el nivell insuficient d’activitat física per complir les recomanacions d’activitat física actuals que fa l’OMS. Per a adults s’aconsella realitzar-ne 150 minuts setmanals i 60 minuts diaris per als infants, atesa la importància per al seu desenvolupament.

Així, veiem que tant la inactivitat física com el sedentarisme són factors de risc de situacions patològiques. Almanco un 60 % de la població mundial no realitza l’activitat física necessària per obtenir beneficis per a la salut. Això es deu en part a la insuficient participació en l’activitat física durant el temps d’oci i a un augment dels comportaments sedentaris durant les activitats laborals i domèstiques. També hi ha influït l’augment de mitjans de transport «passius». Si observam els indicadors de salut de 2017

del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, veim que hi ha una sèrie de variables que afecten d’una manera important la nostra salut, com és ara el sedentarisme.

Tot això provoca que, segons la darrera enquesta del Ministeri de Sanitat, hi hagi un 35,28 % dels espanyols que no realitza suficient activitat física. Fins i tot l’informe sobre la inactivitat física i el sedentarisme en la població adulta espanyola de la Fundació Espanya Activa, indica que la inactivitat és la responsable del 13,4 % de les morts anuals a Espanya.

L’activitat física escassa i els hàbits no saludables o poc saludables durant la infància i la joventut no solament són perillosos per a la salut sinó que comporten una baixa forma física i una menor autoestima, la qual cosa en edat escolar deriva en un menor rendiment acadèmic i finalment en l’abandonament educatiu precoç, tal com manifesta l’ordre ECD/2475/2015, de 19 de novembre, per la qual es crea el distintiu de qualitat de centres docents «Segell Vida Saludable».

Els beneficis de la pràctica d’activitat física regular i en nivells adequats suposa:

• Disminuir l’obesitat i el sobrepès.

• Millorar la capacitat cardiorespiratòria i l’estat muscular.

• Millorar la salut òssia i funcional.

• Reduir el risc d’hipertensió, de diferents tipus de càncers (mama i colon), de cardiopatia coronària i de diabetis, entre d’altres.

• Augmentar la qualitat de vida en general.

Reduir el sedentarisme pot contribuir a:

• Millorar la forma física i mantenir un pes saludable.

• Facilitar un major desenvolupament d’habilitats socials.

• Millorar l’aprenentatge i l’atenció, el comportament i el rendiment escolar.

A la vegada es recomana la reducció del temps d’exposició a les pantalles de televisió, tauletes, mòbils, consoles, etc., ja que s’identifica com un període sedentari.

Per tant, està demostrat que, independentment de l’edat, una vida activa està associada a multitud de beneficis per a la salut. L’OMS indica que la inactivitat física és el quart factor de risc pel que fa a la mortalitat mundial, a més de ser la causa principal d’aproximadament un 21-25 % de càncers de mama i de colon, el 27 % dels casos de diabètics i devers el 30 % de cardiopaties isquèmiques (malalties no transmissibles).

Hem de ser conscients de les conseqüències que tenen la inactivitat física i el sedentarisme, així com els beneficis que aporta a la salut ser més actiu. És important conèixer les recomanacions d’activitat física mínima imprescindible a fi d’obtenir beneficis per a la salut. No obstant això, cal esmentar que un nivell major d’activitat física pot produir beneficis addicionals als ja descrits.

L’objectiu de les recomanacions consensuades i basades en l’evidència científica disponibles fins ara és promoure la salut i la prevenció i millora de l’evolució de les malalties cròniques més esteses, incidint en la importància de l’activitat física i la reducció del sedentarisme, segons el treball realitzat per un grup d’investigació sobre la «Informació i difusió sobre l’activitat física per grups d’edat».

RECOMANACIÓ D’ACTIVITAT FÍSICA I

SEDENTARISME DE 0-5 ANYS

INFANTS QUE ENCARA NO CAMINEN:

• Realitzar activitat física diverses vegades al dia en entorns segurs mitjançant jocs en terra o activitats supervisades a l’aigua.

• Reduir els períodes sedentaris perllongats: minimitzar el temps que passen asseguts o subjectes a la cadira, cotxet o balancí quan estan desperts. Es recomana menys d’una hora seguida.

• Per a menors de dos anys, es recomana evitar que passin temps davant les pantalles de TV, ordinador, videojocs, etc.

INFANTS QUE JA CAMINEN:

• Promoure que siguin físicament actius durant almanco tres hores al dia, distribuïdes al llarg de la jornada. S’hi inclou tot tipus d’activitat física, tant activitat estructurada com joc lliure, tan dins com fora de casa, amb qualsevol grau d’intensitat. A mesura que els infants creixen, és necessari anar augmentant de forma gradual la intensitat de l’activitat.

• Reduir els períodes sedentaris perllongats. Es recomana no dedicar més d’una hora seguida, quan estan desperts, a activitats sedentàries com estar asseguts o subjectes a les cadiretes, carros o balancins, o veure la televisió, jugar amb el telèfon, tauleta, ordinador, videojocs, etc.

RECOMANACIONS D’ACTIVITAT FÍSICA I SEDENTARISME DE 5-17 ANYS

• Realitzar almanco 60 minuts al dia d’activitat física moderada1 a vigorosa2. Aquests 60 minuts poden aconseguir-se també sumant períodes més curts al llarg del dia.

• Incloure, almanco tres dies a la setmana, activitats d’intensitat vigorosa i activitats d’enfortiment muscular i de millora de la massa òssia que incloguin grans grups musculars.

• Reduir els períodes sedentaris perllongats:

N Limitar el temps davant el televisor o altres pantalles amb finalitats recreatives a un màxim de dues hores al dia.

N Minimitzar el temps de transport motoritzat (cotxe, autobús) i fomentar el transport actiu, anant a peu o en bici, almanco una part del camí.

N Fomentar les activitats a l’aire lliure.

RECOMANACIONS EN EDAT ADULTA

• Realitzar setmanalment com a mínim 150 minuts d’activitat física moderada o bé 75 minuts d’activitat física vigorosa, o en tot cas una combinació equivalent d’activitat moderada i vigorosa.

• El que produeix més beneficis per a la salut és realitzar activitat física regularment, és a dir, distribuir-la

(1) Activitat física aeròbica d’intensitat moderada: augmenta la sensació de calor i s’inicia una lleugera sudoració, augmenta també el ritme cardíac i el respiratori però encara es pot xerrar sense sentir que et falta l’aire. Per exemple: caminar a pas lleuger (més de 6 km/h o passejant en bicicleta (16-19 km/h).

(2) Activitat física aeròbica d’intensitat vigorosa: la sensació de calor i sudoració són més fortes. El ritme cardíac és més elevat i costa més respirar, per la qual cosa resulta difícil xerrar mentre es practica. Per exemple: córrer o anar en bicicleta pedalejant ràpidament (19-22 km/h)

al llarg de la setmana. Les recomanacions d’activitat física també es poden aconseguir sumant períodes curts; aquests períodes han de ser almanco de 10 minuts cadascun.

• A més a més, almanco dos dies a la setmana s’han de realitzar activitats d’enfortiment muscular i millora de la massa òssia que incloguin els grans grups musculars. S’aconsella realitzar de 8 a 12 repeticions per cada grup muscular i activitats de millora de flexibilitat.

RECOMANACIONS EN MAJORS DE 65 ANYS

• A part de les recomanacions anteriors, les persones majors de 65 anys, especialment aquelles amb dificultats de mobilitat, en sortiran beneficiades si realitzen activitats per millorar l’equilibri. És recomanable que aquestes activitats d’enfortiment muscular i adaptades a la condició de cada persona, s’iniciïn a poc a poc i que tenguin una dificultat creixent. En aquelles persones que per la seva capacitat física o mental no puguin arribar als mínims recomanats, qualsevol augment d’activitat física, tot i que sigui lleu, produirà beneficis per a la seva salut.

• Pel que fa al sedentarisme i el temps davant la pantalla, les recomanacions per a la població adulta són:

N Reduir els períodes sedentaris perllongats de més de 2 hores seguides. Per tant, es recomanen, cada una o dues hores, descansos actius amb sessions curtes d’estiraments o fer una passejada curta.

N Fomentar el transport actiu (caminant, en bicicleta...).

N Limitar el temps de pantalla (TV, tauletes, consoles, telèfons o ordinadors).

La promoció d’un comportament actiu i la pràctica regular d’activitat física són fonamentals des del punt de vista del seu impacte positiu en la salut individual, en la salut pública, i a la vegada des del punt de vista de sostenibilitat del sistema sociosanitari. L’activitat física s’ha mostrat com una eina efectiva d’intervenció no farmacològica de primera magnitud, tant per prevenir com per millorar nombroses malalties cròniques i alhora per mantenir la qualitat de vida. La quantitat de malalties cròniques minvarien de manera important amb un nivell de pràctica major d’activitat física. En aquest sentit, diversos estudis han demostrat que la promoció de l’activitat física suposa un estalvi de costos per al sector de la salut.

Tenint en compte aquest factor de risc, hem de realitzar activitat física de forma regular adaptada a l’edat i al nostre estat (embarassades, persones amb discapacitat, etc.). S’ha de cercar l’exercici que més us agradi. Si es tracta d’una activitat aeròbica com ara caminar, trotar o anar amb bicicleta se n’ha de saber gestionar bé la intensitat de manera progressiva, segons quina sigui la capacitat física inicial, tal com indica la Fundación Española del Corazón,

i sempre sota la direcció de professionals qualificats. En definitiva, hem de ser actius per tal d’obtenir una major qualitat de vida i benestar.

Ara bé, un aspecte clau capaç de generar una transformació social important no es basa, únicament, en un enfocament individual del problema d’inactivitat física, és a dir, centrat en la persona, sinó que s’han d’augmentar les oportunitats perquè puguem ser físicament actius.

ACCIONS INTEGRADORES DE PROMOCIÓ D’ACTIVITAT FÍSICA SALUDABLE

Com a aposta de futur per tal de revertir la situació actual i recuperar una forma de vida activa, reintegrant l’activitat física en totes les facetes de la nostra vida, cal introduir noves accions de promoció d’activitat física saludable en el centre de treball, d’estudi, o a la llar, així com també la promoció d’un disseny urbanístic que convidi a ser físicament actius. També seria convenient promocionar un sistema d’oci actiu i esportiu més proactiu, seguir impulsant l’esport organitzat mitjançant l’associacionisme, dedicar una major atenció als grups de poblacions en risc d’inactivitat física i sedentarisme, augmentar la informació al ciutadà sobre la promoció d’un comportament actiu, etc.

ALIMENTACIÓ

Un altre dels hàbits que no pot faltar és mantenir una alimentació saludable i equilibrada, ingerint aquells aliments que ens aporten els nutrients necessaris per al bon funcionament de l’organisme, i també aquells que ens ajudin a sentir-nos bé. Per aconseguir un desenvolupaments físic i mental saludable, és necessària una alimentació equilibrada, que garanteixi les aportacions nutricionals necessàries. No és sols important la quantitat d’aliments que menjam sinó també la qualitat.

El menjar que ingerim influeix directament en el sistema immunitari, en l’estat d’ànim i també en el físic. Per tant, menjar sa no tan sols és una qüestió de moda, sinó també de salut. Una alimentació sana és sinònim d’una qualitat de vida òptima i per tal d’aconseguir-ho s’ha de conscienciar des de petits de la seva importància.

Cada any moren, com a mínim, 2,8 milions de persones a causa de l’obesitat o el sobrepès. A sobre, els infants d’Espanya estan dins els més obesos d’Europa. L’obesitat està considerada com una malaltia metabòlica crònica de conseqüències greus, ja que valors alts d’índex de massa corporal s’associen a una reducció de l’esperança de vida. L’índex de massa corporal s’utilitza per classificar l’estat ponderal de la persona segons la Sociedad Española para el estudio de la obesitat, i es calcula dividint els kilograms de pes pel quadrat de l’estatura en metres (IMC = Pes (kg)/alçada (m2)). Es considera un pes normal quan aquest índex està entre 18.5-2.9, sobrepès grau I de 25-26.9, sobrepès de grau II de 27-29.9 i partir de 30 tenim els quatre graus d’obesitat, obesitat tipus I entre 30-34.9, obesitat tipus II entre 35-39.9, obesitat de tipus III (mòrbida) entre 40-49.9 i l’obesitat de tipus IV (extrema) >50.

Tothom sap que l’obesitat infantil és un dels problemes de salut més greus del segle XXI. Entenem com a sobrepès i obesitat l’acumulació anormal o excessiva de

greix que suposa un risc per a la salut. La causa fonamental del sobrepès i l’obesitat és el desequilibri entre la ingesta calòrica i la despesa calòrica, és a dir, un desequilibri entre les calories que es mengen i les que es gasten.

Hi ha molts de factors que produeixen l’increment de l’obesitat, però bàsicament destaquen:

• L’augment d’aliments hipercalòrics rics en greixos, sal i sucres simples, però pobres en fibra, vitamines, minerals i altres nutrients.

• Una disminució de l’activitat física.

• L’augment del sedentarisme.

Això suposa un elevat risc de malalties no transmissibles com ara patologies cardiovasculars, diabetis, trastorns de l’aparell locomotor, alguns càncers (endometri, mama, ovaris, pròstata, fetge, vesícula biliar, ronyons i colon).

L’obesitat infantil pot prevenir-se i ha de ser una prioritat, per això s’han de posar mesures per tal de conscienciar la població de com es pot dur una alimentació sana i equilibrada. A vegades el problema és que no sabem menjar i s’han de canviar els hàbits. En tot cas, no ens hem de tornar bojos, sinó que de mica en mica hem d’anar introduint canvis alimentaris per tal d’adaptar-nos-hi i integrar-los de forma definitiva a la nostra rutina. Com diu Maribel Ortells, coach de salut, menjar està relacionat amb les emocions; per tant, ens hem d’oblidar del terme «dieta» i pensar que menjar sa i natural ens duu a una vida més plena i, sobretot, ens ajuda a prevenir possibles malalties.

Tot i que en alguns casos és necessari l’ajuda d’un professional, per aconseguir una alimentació més saludable hi ha una sèrie de recomanacions que va bé recordar:

• El berenar del matí és fonamental, ja que ens hauria d’aportar la major quantitat d’energia que consumirem durant la resta del dia.

• Integrar més fruites i verdures a les menjades.

• Escollir aliments que siguin baixos en greixos saturats i en colesterol.

• Limitar la ingesta de sucre i sal.

• Diversificar els grups d’aliments: cereals integrals, fruites, hortalisses, llegums, oli d’oliva, peix, carn magre, ous...

• No esperar a tenir set i, com a mínim, beure 1.5 l d’aigua al dia. La set ja és una indicador de deshidratació.

• Evitar els aliments preparats i el menjar ràpid, les farines blanques, els greixos trans i el sucre.

• Intentar consumir els aliments que ens envolten i que siguin frescs.

D’altra banda, sempre hi ha trucs que podeu emprar per menjar d’una manera més saludable:

• Començau totes les menjades amb verdures. D’aquesta manera frenareu l’ansietat de la gana. També intentau no arribar a les hores del menjar amb gana, per això heu de fer una petita menjada a mitjan dematí i a mitjan horabaixa, com ara una grapat de fruits secs (crus o torrats, no fritures), una fruita fresca o deshidratada o un snack saludable com una barreta de cereals i llavors casolana.

• Intentau menjar a poc a poc, això ajudarà a una bona digestió i menjareu manco. I evitau repetir plat.

• Utilitzau espècies per cuinar, us donaran un gust que us despertaran els sentits. O utilitzau llimona per trempar.

• Per controlar el consum de calories, s’ha de tenir cura de la mida de les porcions, per això és millor servir el menjar en plats més petits.

• Introduiu els superaliments a les menjades. Els superaliments, segons la nutricionista Beatriz Larrea, són aliments naturals que contenen una gran densitat de nutrients, fitoquímics i antioxidants. Alguns són antioxidants, amb un alt contingut en vitamines i minerals, i fins i tot n’hi ha d’altres que ajuden a combatre l’estrenyiment o l’estrès. Uns exemples són: llavors de lli o xia, baies de goji, gerdons, oli de coco, la quinoa, te matxa, etc.

Pensau que el canvi de petits hàbits és el que produeix les grans transformacions.

Altres hàbits que són molt importants a l’hora de mantenir una vida saludable són el descans i la gestió mental.

El descans diari és fonamental per mantenir el cos i la ment en bon estat durant tot el dia. Les hores de son, perquè ajudin l’organisme en la tasca de regeneració, organització i neteja del cos, han de ser de qualitat. Els beneficis físics i mentals de dormir un mínim de set hores són indubtables, atès que la falta de descans genera un desequilibri hormonal en l’organisme que afecta directament el metabolisme. En canvi, dormir bé disminueix l’estrès i millora la memòria, entre d’altres beneficis.

Consells que poden ajudar a tenir un descans reparador:

• Seguir un horari regular de son.

• Ingerir poques quantitats que no facin la digestió tan feixuga.

• Menjar proteïna d’alt valor biològic (com el blanc d’ou), la qual ajudarà la vostra musculatura a reconstruir-se i enfortir-se durant el vespre.

• Deixar els aparells electrònics a partir de les 20 h perquè la vostra ment descansi.

• Evitar els estimulants i apostar per begudes relaxants i infusions com la til·la, la camamil·la, la valeriana, la tarongina o la menta, que a banda de les seves propietats relaxants també ajuden el sistema digestiu.

La gestió mental és un altre hàbit que hem de treballar i més en els temps actuals. Estam envoltats de tecnologia que mal emprada ens pot dur problemes de salut. En aquest sentit, veim que la paraula estrès s’ha instaurat a la nostra societat i és un factor que afecta la salut d’una gran part de la població.

El benestar emocional és un estat en el qual la persona pot desenvolupar les seves habilitats, afrontar les situacions quotidianes d’estrès, treballar de forma productiva i fructífera, i és capaç de contribuir a la seva comunitat. Una mala salut física incideix negativament en la salut mental, i a l’inrevés. Per tant, el benestar emocional està íntimament lligat a la salut en general.

L’estrès suposa un fet habitual, ja que tothom, en major o menor freqüència, n’ha experimentat. Podríem definir-lo com una sobrecàrrega emocional que experimenta la persona, vinculada a una exigència desproporcionada de l’ambient, i que es manifesta en un estat de nerviosisme arran del sobreesforç que se li requereix, i que la posa en risc d’emmalaltir. No podem evitar l’aparició de l’estrès però podem treballar per afrontar-ne els efectes negatius i intentar que no ens quedem ancorats en un cercle del qual no podem sortir.

Una de les coses que ens ajudarà a controlar-lo és la respiració conscient. Quan notem que la respiració se’ns fa més curta, intentem focalitzar la nostra concentració en la respiració perquè la nostra ment es calmi, i sobretot, hem d’evitar les situacions que ens provoquen estrès: si les coneixem, podem anticipar-nos-hi i gestionar-les per tal que l’afecció sigui mínima.

Aquí tenim uns consells que poden ajudar a dur una vida més saludable en relació amb la gestió emocional:

• Centrau-vos en una tasca, no vulgueu ser multitasca.

• Caminau per poder desconnectar i tenir la ment lliure.

• Utilitzau tècniques com la meditació o la consciència plena (mindfulness).

• Gestionau el vostre temps i gaudiu del moment present.

• Reservau moments per poder fer allò que us agrada o us relaxa.

En definitiva, la salut és vida, i la qualitat de vida s’aconsegueix amb la pràctica regular d’activitat física, una alimentació sana i equilibrada, un descans regenerador i una bona gestió emocional. Enfocau l’atenció a observar els vostres hàbits i les vostres necessitats, i preneu les decisions i mesures que s’adaptin a vosaltres per fer el canvi cap a una vida saludable.

BIBLIOGRAFIA

COBIAC , L. J.; VOS , T.; BARENDREGT, J. J. (2009). Cost-effectiveness of interventions to promote physical activity: a modelling study. PLoS Medicine, 6 (7), e1000110.

Estratègia mundial sobre el règim alimentari, activitat física i salut, Organització mundial de la Salut, 2017. https://www.who.int/dietphysicalactivity/es/

Informe sobre la inactivitat física i el sedentarisme en la població adulta espanyola. Fundación España Activa. http://espanaactiva. es/wp-content/uploads/2017/06/ Informe-observatorio_web.pdf

Memòria 2017 de la Fundación Activa España, 2017. http:// espanaactiva.es/wp-content/ uploads/2018/03/memoria-fundacion-2017_w.pdf

Programa d’activitats d’Educació per a una vida saludable. https:// repository.uaeh.edu.mx/bitstream/handle/123456789/14882

Recomanacions mundials sobre activitat física per a la salut, OMS, Organització Mundial de la Salut. https://www.who.int/dietphysicalactivity/factsheet_recommendations/es/

XUAN-LAN (2018). Yoga para mi bienestar. Ed. Grijalbo.

LINA PRATS VIDAL, CULTURISTA NATURAL

para tener un entrenador personal de culturismo. Unos años más tarde llegó el spinning, seis años dándole caña al pedal, y un año de monitora en los palaus de deportes del municipio. Cerré una etapa abriendo otra: correr y culturismo natural. La de correr me duró dos años, disfrutando mucho en las curses de los pueblos, llegando a probar con las medias (21 km), hice cuatro: dos en Formentera y dos TUI.

Mi vida entregada al deporte empezó con 12 años, cuando mis padres me apuntaron a judo. Con este arte marcial llegó la competición. Finalicé esta etapa con cinturón negro I dan y 21 años. A partir de aquí, en el polideportivo de Calvià, me hice con todas las actividades de moda, pagaba 1.000 pesetas

Tengo que admitir que correr no me enganchó, entonces me quedé con el culturismo natural. Mi primera competición fue con la World Natural Bodybuilding Association, quedando tercera de España; el segundo año quedé segunda en dicha asociación. Aquí llega una bonita etapa: apoya -

da por mi marido, abro APTCenter (centro de entrenos personales www. antiagingpt.co). Actualmente llevo 19 campeonatos a mis espaldas, cuatro años con la selección española, subiendo al pódium en los tres últimos: oro, oro y bronce con la World Natural Bodybuilding Federation. Y como una bonita experiencia, compito con la British Natural Bodybuilding Federation (Gales). En 2017 organizo en Mallorca el I Campeonato de Culturismo Natural con la Asociación española de culturismo natural y con el apoyo de mi Ayuntamiento. Habrá más campeonatos, pero estoy orgullosa de ser la pionera de esta modalidad en Mallorca, Baleares y, como no, en Calvià.

De la A a la Z EL PROTAGONISME DE L’ESPORT A CALVIÀ

Calvià és terra d’esportistes, i són molts els valors i la significació que es poden destacar de la seva pràctica. Aquesta llista neix amb el propòsit de mostrar una espipellada biogràfica dels esportistes de les darreres dècades, la seva trajectòria i algunes fites. Es tracta de subratllar la transcendència de l’esport a Calvià, que, per diverses raons i circumstàncies, ha estat lligat sempre al municipi. Aquesta llista primerenca servirà en un futur de base per completar una relació que destaqui tant els esportistes excepcionals de Calvià com el seu tarannà humà. Són testimonis que mostren un tast sociològic, una primera referència bàsica per als joves esportistes amb l’objectiu que tenguin exemples a seguir.

Aquest recull del col·lectiu no acaba de ser representatiu, hi manquen desenes de calvianers i calvianeres de residència, de pas i de cor. És clar que la seva absència no és deguda ni a la manca d’esforç, ni tan sols per no haver assolit fites de rellevància. Ara com ara, és com una primera fotografia de grup, en què hi ha un ventall divers del potencial i la riquesa social dels esportistes de Calvià, vius i morts, i de diverses edats i condicions.

Moltes felicitats a tots i totes els que amb la seva pràctica esportiva han fet que els habitants de Calvià se’n sentin orgullosos. L’esport és també un vincle de ciutadania, de calvianers i calvianeres d’avui i de demà, que comparteixen instal·lacions, pertanyen a un mateix poble, i duen el nom de Calvià arreu del món.

ATLETISME

CABALLERO DE SEGOVIA, ANDRÉS (Petra, 1943). Als 40 anys va començar a córrer. El 1984 es va proclamar campió de les Balears de marató en la categoria de veterans. En els anys següents va destacar en les curses IX Inca-Palma de gran fondo, II Semi-Marató de Calvià, la Milla Urbana de Manacor, la Milla Urbana Costa de Calvià, etc. Fora de Mallorca ha participat a la Marató de Nova York, entre d’altres indrets. La prova atlètica pedestre més llarga del món era la ParísGao-Dakar, en la qual Andrés Caballero va participar i acabar dues vegades. El total del recorregut era de prop de 9.200 km.

SÁNCHEZ PÉREZ, JOSÉ MARÍA (Àvila, 1951). El 1984 va guanyar el primer Campionat de Balears de Marató fet a Calvià, amb un temps de 2:38:49. També ha estat Campió de les Balears de cros i mitja marató.

GONZÁLEZ LÓPEZ, FRANCISCO (Almeria, 1954). Atleta i maratonià, va guanyar diversos campionats de les Balears i va participar a l’ascens a divisió d’honor del Club Costa de Calvià.

GONZÁLEZ GÓMEZ, BENJAMÍN (Madrid, 1958). Llicenciat en INEF, monitor de vela i entrenador d’atletisme. Va ser vuit vegades campió d’Espanya absolut, i recordista (recordman) d’Espanya i les Balears. Semifinalista als Jocs Olímpics de Moscou i Los Ángeles. Ha assessorat el secretari d’estat per a l’esport i va ser director de la Universíada 99.

LUPIÁÑEZ ARRÁEZ, ANTONIO (Granada, 1960). Campió del món del camp a través i de marató al Japó. Va aconseguir diversos rècords de les Balears.

ROLDÁN SÁNCHEZ, ENRIQUE (Palma, 1970). Pluricampió i recordista de les Balears en 100, 200 i 400 metres llisos, en categoria cadet, júnior i promesa, entre 1986 i 1990. El 1989 va ser preseleccionat per l’equip nacional de relleus 4 x 400 metres, que va acudir al Campionat del Món Júnior a Iugoslàvia. Campió de les Balears absolut en 400 metres llisos i absolut en 200 metres llisos. El 1990 va ser medalla de bronze al Campionat d’Espanya Militar. Ha corregut pel club d’atletisme Costa de Calvià, amb el qual va ascendir a Primera Divisió Nacional de Clubs i al Colonya Pollença.

VALLCANERAS FLORES, RAFAEL (1983). Corredor de l’Ada Calvià (2011). Segon classificat a la Jean Bouin, amb un temps de 21:22, iguala així el resultats de Mario Mola (2008) en la mateixa prova.

BUSTOS GONZÁLEZ, DAVID (Palma, 1990). Esportista del CTEIB d’atletisme, especialitat mig fons, va pertànyer al club Metalnox-Ada Calvià. Entre els seus darrers resultats més destacats, ha estat subcampió d’Espanya en 1.500 p. c., subcampió d’Espanya en 1.500 p. c. per autonomies, campió d’Espanya en 800 a. l., sisè en la Gimnasiada (campionat del món, 2006), 35è en el campionat d’Espanya de cros (2006). Convocat per la selecció espanyola d’atletisme (juny-juliol 2006).

BÀSQUET

POU MARTORELL, MIQUEL ÀNGEL (Palma, 1961). Va començar a jugar al Sant Josep Obrer fins que el 1978 el va fitxar el Reial Madrid. A la lliga ACB va jugar amb el Licor 43, Cacaolat Granollers, el Pamesa de València i el Caja San Fernando de Sevilla. El 1994 passa a jugar amb el Bàsquet Inca i després amb el Costa de Calvià. El 1979 va ser campió d’Espanya júnior, amb el Reial Madrid i, el 1980, va participar amb la selecció espanyola júnior, en el campionat europeu a l’extinta Iugoslàvia.

SEGUÍ GONZÁLEZ, ADOLFO (Palma, 1966). Amb només 169 cm d’alçada va ser fitxat pel Reial Madrid, i va ser campió d’Espanya juvenil. Després va ser cedit al Collado Villalba. També ha jugat al Guadalajara, Albacete, l’Alcúdia, el Costa de Calvià, el Muro i el Palma.

BILLAR

SANTOS ANTÚNEZ, JUAN (Madrid, 1965). Campió de billar Bolla 8 de la Costa de Calvià diverses vegades.

BOXA

MAIMÓ BOELHOWERS, MARINES ANTONIO (Palma, 1966). Guàrdia civil, va iniciar-se com a nedador. Va ser campió de les Balears de pes mitjà de judo i va practicar el llançament de javelina. També va fer karate i va ser campió de les Balears de boxa tailandesa.

VÁZQUEZ FONSECA, SALVADOR (Barcelona, 1972). Instructor d’arts marcials i entrenador internacional de boxa tailandesa i estatal de kick-boxing. Campió de boxa de karate súperlleuger, de boxa tailandesa i subcampió d’Espanya de kick-boxing

CICLISME

MIR CALAFELL, MIQUEL (Calvià, 1909). Amb 16 anys va guanyar la primera correguda a Andratx. De llavors ençà es va convertir en un ídol, l’afició l’anomenava familiarment, es negre, per mor que a la primera correguda va vestir de negre. Després va dur els colors de Darder, on feia feina de mecànic. Va disputar i guanyar corregudes a Calvià, es Capdellà, s’Indioteria i per tota Mallorca. El 1927 va emigrar a França, on va fer feina de cambrer i continuava rodant amb companys com els germans Pelissier. La major fita assolida va ser el 5è lloc a la cronoescalada a Mont Faron (1929), una gesta heroica que va fer que la premsa gala el comparàs amb Vicente Trueba, corredor del Tour i especialista en etapes de muntanya. El 1931 va tornar a Mallorca i va córrer amb Josep Nicolau, campió d’Espanya de velocitat en pista el 1934. Aquest any el campió de Lloret va morir al velòdrom des Tirador de Palma als 26 anys. Això va afectar molt Miquel Mir Calafell i va precipitar la seva retirada de la competició.

SÁNCHEZ ORNIA, JOSÉ (Pola de Siero, 1937). Fundador del Grup Cicloturista Bici-moto de Palmanova.

VALLORI MATEU, ANTONI (Caimari, 1949). Va aconseguir diverses victòries com a amateur en ciclisme en ruta, com ara Campió de les Balears en ruta, de la Volta a Cantàbria o la primera etapa de la Volta a Espanya.

VICH MARTORELL, MIQUEL (Esporles, 1950). Funcionari jubilat de l’Ajuntament de Calvià i ciclista. Va ser un dels introductors de la bicicleta de muntanya a les Balears, on va ser delegat i seleccionador. Organitzador del gran premi ciclista Costa de Calvià.

FONT ALEÑAR, JAUME (Santanyí, 1960). Mecànic i corredor de bicicletes. Va formar part del Club Ciclista Calvià i va inaugurar el Grup Ciclista Costa de Calvià. Va ser campió de karting el 1986.

ARCE ESCUDERO, LUIS JAVIER (Palma, 1978). Llicenciat en INEF i professor d’educació física. Es va iniciar en el Club Ciclista Calvià. Va ser campió juvenil de ciclisme en pista i campió sub23 en puntuació.

RIERA LEÓN, ALEJANDRO (Es Capdellà, 1981). Ha fet podi a alguns campionats de les Balears. El 1999 com a júnior i el 2000 com a sub-23 va ser medalla de bronze al Campionat de Balears de Ruta. El 2001, també en sub-23, medalla de plata al Campionat de Balears de Ruta contrarellotge.

ESCACS

BOIX PONS, CATALINA (Palma, 1964). Campiona de Mallorca i subcampiona de les Balears vuit vegades. Va jugar dues partides simultànies amb Kasparov.

CALZETTA RUIZ, MÓNICA (Suïssa, 1972). El 1985 es va federar amb el Club Costa de Calvià. Va ser campiona de les Balears el 1989, 1990, 1992 i 1993. També va ser campiona d’Espanya escolar per equips el 1987, com a universitària per equips el 1992, i campiona d’Espanya absoluta el 1997, el 2000 i el 2007. Com a membre de la selecció espanyola, va participar a quatre Olimpíades d’Escacs. Va figurar com a número u d’Espanya a la llista de la Federació Internacional d’Escacs (FIDE) i el 2003 va ser la primera jugadora d’escacs espanyola Gran Mestra Internacional.

VICENS COMPANY, FRANCESC (Mancor, 1985). Treballador de l’Ajuntament de Calvià, ha participat en diversos Calvià Chess Festivals i campionats de Mallorca. Forma part de la primera divisió d’escacs de Mallorca.

FUTBOL

COBO RUÍZ, ÁNGEL ENRIQUE (Argentina, 1931). Va venir a viure a Mallorca el 1958 després de jugar al Rayo Vallecano. Va jugar en el Mallorca i va aconseguir dos ascensos consecutius a segona divisió el 1959 i a primera el 1960. Per desavinences amb l’entrenador passa al CD Soledad, i després a l’Hércules. Va dirigir l’Orense i el Constància d’Inca, tots dos a segona, així com el Calvià i l’Atlètic Balears, a tercera.

CRESPÍ PIZÁ, JOSEP (Palma, 1932). De família d’esportistes, el germà gran, Joan, va ser campió de les Balears de boxa en pes gall i Mateu va jugar a futbol al Recreativo Mallorca i a equips inferiors del Chacarita júniors a Buenos Aires. Tots tres germans havien començat a jugar al CD Calvià. Al 18 anys jugava al Recreativo Mallorca, i hi va romandre fins a la temporada 1953-54, que va estar al RCD Mallorca a segona. Després, va passar pel Poblense, Atlètic Balears, Porreres i CD Alaró.

SOGORB SANTANA, MANUEL (Alacant, 1933). Conegut com a Espin, va començar al Trinitat, per seguir al Recreatiu Mallorca, Llubí i CD Calvià, on va jugar amb Gabriel Pellicer, Paco Mas, Jaume Brunet, Jaume Rosselló i Jaume Mayol. Del Calvià passà al RCD Mallorca, a l’Atlètic Balears, Felanitx, Pollença i a l’Alaró.

SALOM RIERA, ANDREU (Palma, 1939). Llicenciat en INEF es va formar al FC Barcelona, on va jugar a primera divisió, també a l’Elx, Múrcia i al Betis, i al Mallorca i Cartagena de segona. Va entrenar el RCD Mallorca de 2aB i l’Atlètic Balears. Fou seleccionador balear i va entrenar el Deportivo Peguera.

AMENGUAL LLOMPART, MARTÍ (Inca, 1941). Entrenador al club CADE, de Peguera, Andratx i Platges de Calvià. Va fundar la Penya barcelonista de Peguera i va ser president del CD Peguera, que va néixer quan va desaparèixer el CADE Peguera.

SEGUÍ CANTALLOPS, JUAN ENRIQUE (Sa Pobla, 1944). Es va iniciar al Poblense i va ser fix a la selecció balear de juvenils. Va jugar al Constància de segona divisió fins que va passar al Recreativo de Huelva. Després va tornar al Poblense i al Calvià, va deixar de jugar als 27 anys.

VALLESPIR BORDOY, MIQUEL (Palma, 1944). Porter de la selecció balear de juvenils, va jugar al CD Soledad, Atlètic Balears, el Mallorca, Rayo Vallecano, el Terrassa o el Còrdova. Com a entrenador va dirigir el Terrassa, el Constància, el Sóller i el Calvià.

VICH PERELLÓ, BARTOMEU (Campanet, 1952). Entrenador, entre d’altres, del Santa Ponça, el CF Platges de Calvià o el Mallorca B, amb els quals va aconseguir bons resultats.

BEZARES GARCÍA, JUAN (Palma, 1955). Futbolista. Va començar el 1976 al Constància d’Inca de tercera divisió fins que va passar al Puertollano, de segona, fins que el 1981 el Salamanca el va fitxar, any en què va ascendir a primera. Bezares va deixar l’equip el 1986 per jugar amb 31 anys al Calvià.

RIADO LÓPEZ, JUAN LUÍS (Almería, 1956). Va jugar amb el Barcelona Aficionats, l’Almeria, Poblense, Vinarós i Palència. Amb el RCD Mallorca va jugar cinc temporades, una d’elles a primera divisió. Després va passar per l’Elx, Poblense, Maganova i Platges de Calvià

PÉREZ GAMBAO, JAUME (Calvià, 1959). Entrenador i jugador del CF Calvià. Va ser president de la penya valencianista Pepe Gálvez.

THOMÀS CALAFAT, JAUME (Calvià, 1965). Treballador de l’Ajuntament de Calvià, on, entre d’altres responsabilitats, va coordinar la Universíada 99. S’inicià en el futbol al CD Calvià i va ser seleccionat per participar en el Campionat d’Espanya de seleccions territorials. Va ser vicepresident de la Federació Balear d’Atletisme.

Partit entre el platges de Calvià i el ferriolense a Malgaluf, 1998.

Autor: Joan Llompart 'Torrelló'.

GÁLVEZ ESTEVE, JOSEP (Palma, 1974). S’inicià al CD Calvià i després passà al RCD Mallorca, on jugà a primera. També al CF València i al Betis. Quan va penjar les botes, va passar a l’organigrama tècnic del Mallorca, va entrenar el primer equip i els filials.

VILANOVA TOUS, SANDRA (Barcelona, 1981). Va començar al Castellar fins que va passar al Platges de Calvià. Ha estat internacional sub-18 i internacional absoluta amb la selecció espanyola. Va militar a la Superlliga Nacional de Futbol amb el Levante UD.

MAS FLAQUER, MARGALIDA (Santa Maria, 1983). Va començar a jugar a futbol el 1999 amb el CD Marratxí. En el 2000 va passar al Platges de Calvià i va ser internacional sub-18 per Espanya dues vegades. El 2002 va ser la màxima golejadora del Platges de Calvià, i després va passar al FC Barcelona.

NICOLAU MARTÍN, MELISSA (Palma, 1984). Va fitxar pel Peguera i després va passar al CF Platges de Calvià, amb la qual va ser subcampiona d’Espanya. Ha estat internacional sub-19 amb la selecció. El 2003, en un Espanya-Noruega, va debutar amb la selecció espanyola absoluta.

HACES SOLTULLO, MARÍA VICTORIA (Alacant, 1986). Comença a jugar a futbol als 13 anys i amb 15 va debutar a la categoria nacional amb el Platges de Calvià, i es va proclamar dos pics Campiona de les Balears. El 2004 va ser preseleccionada per a la Selecció Espanyola sub-19.

MUÑOZ PERALVAREZ, CRISTINA (Palma, 1987). Formada a les categories inferiors del Platges de Calvià i al CD Santa Ponça. Va ser convocada per a la selecció espanyola sub-17.

RODRÍGUEZ ESTÉVEZ, ANDREA (Palma, 1987). Portera del Platges de Calvià. Des de 2002 va ser convocada per la selecció balear i l’espanyola sub-17.

SÁNCHEZ MARTÍNEZ, JUAN CARLOS (Palma, 1987). Era de l’equip juvenil del Platges de Calvià quan el 2003 el Vila-real el va incorporar al filial de segona B. El 2008 el primer equip el va fer participar a primera contra l’Almeria com a porter suplent. Amb només mitja hora de joc el titular va ser expulsat, per la qual cosa Juan Carlos Sánchez va debutar a l’elit del futbol espanyol.

ASENSIO WILLEMSEN, MARCO (Palma, 1996). Futbolista calvianer que juga com a  extrem al Real Madrid. Va començar al CF Platges de Calvià amb només 5 anys. Es va formar al RCD Mallorca , on va ingressar com a aleví als 11 anys i va continuar com a jugador destacat. El seu pas per l’Espanyol el va millorar com a davanter. La temporada 2015-16, Zinedine Zidane el va cridar per preparar-se per jugar al Reial Madrid. Asensio ha estat convocat per la selecció absoluta i per la seva edat se n’espera encara una trajectòria esportiva plena d’èxits.

FUTBOL SALA

TORO FRONTERA, JUAN JOSÉ (Palma, 1970). Jugador del CD Calvià va participar al Campionat del Món a Mèxic amb la selecció espanyola. Va ser campió de les Balears i tercer d’Espanya. Va ser seleccionat per participar en el Campionat d’Europa.

GOLF

GANCEDO GÓMEZ, JOSEP FÈLIX (Màlaga, 1938). Dissenyador de Camps de golf –entre els quals hi ha el de Santa Ponça– i director de la Reial Federació Espanyola de Golf. Jugador internacional i membre de l’equip espanyol, sis vegades campió en la categoria amateur

HANDBOL

OLIVER GUIMERÀ, JOSEP (Palma, 1972). Entrenador d’handbol, es va iniciar a l’equip de Calvià i va ser president de l’handbol Club de Calvià.

HÍPICA

PALMER, MONIKA BEATRICE (Suïssa, 1960). Professora d’equitació i esquí. Fundadora i presidenta del Poni Club Calvià.

PALMER BRACHER, YOLANDA (Suïssa, 1990). Els seus pares posaren en marxa un Poni Club a una finca als afores de Calvià Vila. Va començar a colcar a cavall quan encara no havia fet l’any, amb tres i quatre anys va participar en jocs hípics sobre ponis amb sa mare que l’acompanyava, i als cinc anys va començar a competir a les proves normals. Fins a l’adolescència la seva vida acadèmica a Ses Quarterades i a l’IES Bendinat es va combinar amb la vida esportiva. Entre els èxits esportius més destacables hi ha el campionat d’Espanya de ponis en doma en les categories B (2003) i C (2004). Als campionats de les Balears i de Mallorca entre els anys 1999 i 2007 sempre va ser una amazona que va assolir reptes destacables, tant amb els ponis com a la doma clàssica i en el salt d’obstacles. Va fer medalla d’or els anys 2002 i 2003 als campionats de Mallorca de doma clàssica i al campionat de les Balears de salt 2004. Va ser premiada com a millor esportista en edat escolar d’hípica 2003, 2004 i 2005. I amb el premi 100x100 Esport per la temporada 2004-2005. L’any 2008 va partir a viure a Suïssa a estudiar-hi Veterinària. Els darrers anys ha competit allà en la disciplina de concurs complet.

BOXA

CANALS GUILLAMET, PERE (Palma, 1973). Monitor d’equitació va fer feina a l’escola de Can Sis, i va ser campió de les Balears de Salts. Va crear el club d’equitació Es Pas, on es formen nous cavallistes.

TERRASSA MOLL, AINA MARIA (Calvià, 1986). Campiona de Mallorca, Balears i d’Espanya de doma clàssica i quarta de salt del campionat d’Espanya.

KARATE

GONZÁLEZ MERCADO, FRANCISCA (Còrdova, 1954). Va ser presidenta del club Tot Esport Calvià, que imparteix cursos de karate.

GIL CRUZ, JOSÉ LUIS (Madrid, 1959). Professor d’arts marcials, entrenador i jutge de karate i entrenador de kick-boxing i de boxa tailandesa, director del Gym Club Shin-kai de Santa Ponça i president de l’Associació Espanyola de Nunchaku-do.

TOMÁS LLOPIS, VICENÇ (València, 1970). Entrenador estatal de kick-boxing i karate, va guanyar diverses vegades el Campionat de València de karate, va ser campió de l’Open de karate.

FERNÁNDEZ SÁNCHEZ, DOLORES (Eivissa, 1975). Entrenadora regional de karate, Campiona de kumite i kata de Mallorca i de les Balears diverses vegades. Com a sènior va guanyar el Campionat de les Balears i d’Espanya de taekwondo, i va ser tercera en triatló.

FERNÁNDEZ SÁNCHEZ, MARÍA JOSÉ (Palma, 1976). Monitora de karate del gimnàs Kyoku Shinkay, de Santa Ponça. Va ser campiona sènior de Mallorca i les Balears. Campiona d’Espanya durant 3 anys, va participar en els Jocs Olímpics dels EUA el 1997. També fou campiona de les Balears de kick-boxing

LLUITA OLÍMPICA

SÁNCHEZ RAMIS, KARIMA (Palma, 1991). Esportista d’alt nivell, medalla d’or en els Jocs Mediterranis, ha participat en els Jocs Europeus, campionats d’Europa i del Món, entre d’altres.

MOTOCICLI SME

THOMÀS CALAFAT, JOAN (Calvià, 1959). Ha tengut diversos càrrecs dins la Federació Balear de Motociclisme. En el trial clàssic va aconseguir una tercera posició el 2010.

COBOS PRIMM, XAVIER (París, 1964). Estudià a l’escola El Circo de los Muchachos i va fundar el Moto Club Calvià.

LUDEÑA GARCÍA, MIGUEL ÁNGEL (Palma, 1974). Pilot subcampió de velocitat i de pujades d’asfalt de 80cc, 125cc i Open.

NATACIÓ

ESCALAS BESTARD, JOAN ENRIC (Palma, 1964). Bronze al Jocs de la Mediterrània i tres vegades campió absolut d’Espanya dels 400 i 1.500 m lliures, recordista d’Espanya de 400 m lliures i 4 x 200 m lliures. Va participar als Jocs Olímpics de Los Ángeles de 1984.

TASCÓN PIÑA, FRANCISCO JAVIER (Palma, 1970). Entrenador de natació, presidí el Club Natación Calvià.

JUANEDA VILA, TÀNIA (Calvià, 1984). Campiona d’Espanya en 4 x 200 metres lliures el 1997, 1998 i 1999, i en 800 metres lliures el 1999. Subcampiona d’Espanya en 400 metres estils el 1996 i 1997, en 200 metres estils, en 400 metres lliures el 1997 i en 4 x 100 metres lliures el 1998 i 1999. Medalla de bronze en 200 metres braça en els campionats d’Espanya de 1996.

COSTA SCHMID, VALENTÍN WILLIBARD (Palma, 1981). Monitor de natació, ha aconseguit diverses medalles al Campionat d’Espanya i va aconseguir les millors marques de les Balears en 100 i 200 m esquena.

COSTA SCHMID, MELANIE FELICITAS (Palma, 1989). Nedadora mallorquina especialista en els 200, 400 i 800 metres lliures. Va competir als Jocs Olímpics d’estiu de 2008, i als Jocs Olímpics d’estiu de 2012 als 400 metres lliures, on va acabar 9a a la fase de classificació, sense poder arribar a la final. Va competir també als 200 metres lliures, i va acabar 9a a la semifinal. Al Campionat del Món de natació en piscina curta d’Istanbul el 2012 hi va guanyar dues medalles, una d’or en 400 metres lliures, i una de bronze en 200 metres lliures. Al Campionat del Món de natació de 2013, celebrat a Barcelona, participà als 100, 200 i 400 metres lliures, relleus de 4 x 100 i 4 x 200 metres lliures, així com els relleus de 4 x 100 metres estils. A la prova de 400 metres lliures es proclamà subcampiona del món i va batre el rècord espanyol amb un temps de 4:02.47. Als 200 metres lliures es va quedar sense medalla després de marcar el 5è millor temps a la final. No obstant això, es va classificar per a la final amb el tercer millor temps i va establir un nou rècord d’Espanya amb una marca de 1:56.19. En els 100 metres lliures quedà eliminada a les preliminars després de quedar setena de la seva sèrie (0:55.51).

ORIENTACIÓ

EXPÓSITO MONTERO, AMADOR (Andújar, 1960). Fundador de l’Esport Club Aventura Mallorca, que organitzava diverses curses d’orientació.

EXPÓSITO PELADO, RAÚL (Andújar, 1981). Va participar en la lliga estatal d’orientació. Va ser campió d’Espanya diverses vegades. En la categoria d’elit va quedar segon classificat.

PATINATGE ARTÍSTIC

ALJAMA LÓPEZ, ÒSCAR (Sabadell, 1974). Entrenador, jutge i calculador de patinatge artístic sobre rodes i dansa. Va ser sis vegades campió de les Balears individual masculí.

CUESTA RODRÍGUEZ, JAVIER (Palma, 1984). Coreògraf i patinador artístic. Va ser campió de les Balears cinc vegades. El 1996 va començar a participar amb la selecció espanyola. Va ser campió d’Europa i d’Espanya cadet. Com a sènior també va aconseguir importants triomfs estatals, europeus i mundials.

PETANCA

JIMÉNEZ GONZÁLEZ, ANDRÉS (Granada, 1952). Fundador del Club de Petanca Olímpia, que passà de tercera a segona divisió. Assoliren el tercer premi de la lliga balear i el tercer premi estatal.

SBERT JAUME, GUILLEM (Petra, 1936). President del Club de petanca del Toro, va competir a primera, segona i tercera divisió.

PILATES

ALZAMORA BAZÁN, ISABEL MARIA (Calvià, 1996) . Coordinadora d’activitats dirigides a poliesportius municipals del terme de Calvià fins el 2010, quan va muntar un centre propi de pilates màquines a Calvià, enfocat principalment a persones amb dolències de la columna vertebral i per al manteniment físic general.

PESCA

MUNAR VIDAL, VICENÇ (Palma, 1970). Va ser entrenador del CP Platges de Calvià. Va ser campió amb l’equip de les Balears al Campionat d’Espanya.

PIRAGÜISME

SUÁREZ ESTEVE, JOSEP (Calvià, 1996). Membre del Reial Club Natació Palma i del Centre de Tecnificació Esportiva. Ha guanyat diverses vegades, en la modalitat de C1, els trofeus de promoció de les Illes Balears i el trofeu Sant Sebastià. Així mateix, ha estat subcampió de les Balears en les modalitats de C1 i C2 a totes les categories. Ha guanyat el campionat internacional de Lió en la modalitat de C1 500 m. Ha participat a tots els campionats d’Espanya de totes les categories i a totes les modalitats, i ha aconseguit obtenir resultats que l’han situat entre els 10 millors regatistes en l’especialitat de canoa de l’Estat espanyol.

RUGBI

BATIDOR LLABRÉS, MERCEDES (Palma, 1972). Llicenciada en INEF, campiona de rugbi de Catalunya i campiona d’Espanya diverses vegades. A més, campiona d’Europa amb la selecció espanyola. El seu equip també va guanyar el premi a la millor selecció.

SUBMARINISME

ALFARO RODRÍGUEZ, RAFAEL (Hellín, 1950). Presidí el Club d’Activitats subaquàtiques de Calvià i impartí classes de taekwondo al gimnàs Sun-Li, de Magaluf.

TENNIS

GARCÍA MADRID, JOSÉ MARÍA (Granada, 1953). Promotor esportiu, fundador i president del Club de Tennis Santa Ponça, on hi ha una escola de tennis i que organitza l’Open Internacional de Santa Ponça. També ha presidit el Club Esportiu Cultural de Galatzó.

GUTIÉRREZ RIVAS, LUCIANO (Granada, 1954). Monitor de tennis i coordinador del Club de Tennis de Calvià ha organitzat el Campionat d’Europa de tennis i el de les Balears júnior a l’Sporting Tennis.

TOUS AGUILÓ, ALBERT (Palma, 1962). Campió d’Espanya de categoria júnior i finalista al Roland Garros en aquesta categoria. Va ser professional deu anys i va guanyar tres tornejos de l’ATP. Va arribar al lloc 50 del rànquing. Va fundar l’escola de Tennis del Govern Balear a Palma. Va entrenar Carlos Moyà i va organitzar la Batalla de les superfícies.

PALMER MAS, MATEU (Palma, 1965). Monitor de tennis i pàdel, i director del club esportiu Nova Sport, on es va disputar el I Open Internacional de pàdel de les Balears. Va ser jugador professional fins el 1993, va ser campió de les Balears infantil, cadet, júnior i absolut. El 1989 va ser 30è al rànquing estatal i campió d’Espanya per equips. Va fundar el Club Tot Tennis de Palmanova. Director de la selecció femenina de pàdel a Finlàndia.

PUIGSERVER RIGO, ANDREU (Llucmajor, 1965). Entrenador de tennis i director del Club de Tennis de Santa Ponça.

TIR AMB ARC

RUBIO AMENGUAL, JOSEP (Campos, 1930). Va venir a viure a Calvià quan tenia 9 anys, als 38 va començar a practicar el tir amb arc i s’afilià a la Federació Balear de Tir amb Arc, que feia poc que s’havia creat. Hi va participar activament fins els 48 anys perquè una artrosi el va retirar. Durant el seu temps en actiu aconseguí un historial excel·lent i va tenir l’honor d’ésser el primer mallorquí que assolí el Campionat d’Espanya de tir amb arc. El 1970 va ser Campió d’Espanya de segona categoria, campió absolut de les Balears de Primera Categoria, i aconseguí el títol de Mestre Arquer (Estrella FETA). El 1971 va ser campió de les Balears de Primera Categoria. El 1972 va aconseguir el rècord de les Balears de 50 metres, va ser segon classificat en el II Trofeu Mediterrani i Campió Absolut de les Balears de Primera Categoria. Aconseguí els rècords de les Balears de 90-70-50 i 30 metres, i rebaixà el seu propi rècord de les Balears en 70 metres. El 1973 fou elegit el millor esportista de les Balears (Tir amb Arc) i aconseguí el títol de Mestre Arquer Internacional (Estrella FITA 1.000). El 1975 assolí el títol de Monitor provincial de FETA. El 1976 la Federació Espanyola de Tir amb Arc li concedí l’Arc d’Or i fou nomenat Millor Esportista Nacional de l’any (Tir amb Arc). El 1977 aconseguí el títol de Monitor de Club per l’Academie Française de Tir a l’Arc. Fou vicepresident de FBTA el 1972, càrrec que mantingué fins el 1977.

PONS BAUZÀ, JAUME (Peguera, 1952). Mestre arquer FETA i títol d’estrella de la Federació Internacional de Tir amb Arc. S’inicià al CADE de Peguera i fou campió de tercera i segona divisió, i subcampió de les Balears.

TIR OLÍMPIC

TORRENS ESTEVE, SEBASTIÀ (Palma, 1957). Campió de les Balears de triatló i duatló per equips, i subcampió d’Espanya de duatló en un equip de veterans.

LORENTE JUAN, DIEGO (Andratx, 1960). Subcampió en fossat olímpic i en fossat universal, subcampió de les Balears absolut en minifossat, subcampió en fossat olímpic i campió en fossat universal, entre d’altres mèrits i trofeus.

TRIATLÓ

ARCE ESCUDERO, LUIS JAVIER (Palma, 1978). Llicenciat en INEF, entrenador nacional de triatló i professor d’educació física. Tot i haver començat fent atletisme i després haver passat pel futbol, va ser en ciclisme on va destacar més (s’hi havia iniciat en el Club Ciclista Calvià). Va ser campió balear juvenil de ciclisme en pista en la modalitat del km i campió balear sub-23 en puntuació. En els darrers anys ha militat a les files de l’equip de Triatló Xtrem Calvià fent tasques d’entrenador i competint en qualque cursa.

ANDREU TROBAT, JOAN (Sa Pobla, 1970). Al final dels setanta va començar a practicar l’atletisme i va participar a totes les proves, com les d’Inca-Palma, Valldemossa-Palma, Son Ferrer-Palma i la semimarató de Calvià. El 1988 es va iniciar en el triatló i el 1989 va participar en el de Calvià, Eivissa, Madrid i Llucmajor. El 1990 es va proclamar campió d’Espanya.

MOLA DÍAZ, MARIO (Palma, 1990). Ha participat en molts i nombrosos campionats nacionals i internacionals; va competir per primera vegada amb la selecció espanyola l’any 2006, l’any 2010 va participar amb l’equip absolut en el circuit del campionat del món i l’any 2012 es va classificar pels Jocs Olímpics de Londres 2012, on va quedar en una 19a posició, tot i que era l’esportista més jove que hi participava. El primer dels seus grans èxits en triatló va ser el títol de Campió del Món en categoria júnior a Gold Coast (Austràlia) l’any 2009; seguit pel subcampionat del món de duatló i el subcampionat d’Europa de triatló. Tricampió mundial el 2016, 2017 i 2018.

VELA

TORRES DEL MORAL, JAVIER (La Corunya, 1982). Campió de Mallorca de vela i de les Balears com a cadet. Quart al campionat d’Espanya i del món.

a història de la natació al municipi de Calvià és la història del Club Natació Calvià. El punt de partida i origen del C.N. Calvià, club esportiu que ha facilitat als calvianers l’accés a la pràctica esportiva aquàtica durant els darrers 30 anys, coincideix amb l’obertura a Calvià de la primera piscina municipal coberta del municipi, la piscina del Palau Municipal d’Esports de Calvià. Des de llavors, les coses han canviat significativament i a hores d’ara tenim al municipi sis piscines municipals cobertes (Calvià, Bendinat, Son Ferrer, Santa Ponça, Son Caliu i Peguera) i dues descobertes (es Capdellà i Magaluf).

Amb el pas dels anys, l’obertura de piscines noves cobertes i l’afany del Club des del començament de facilitar la pràctica esportiva aquàtica als residents del municipi, ens ha portat a disposar en l’actualitat d’un gran equip, que disposa de secció de natació de competició, waterpolo, escola de natació artística, màsters i aigües obertes.

JAVIER

Primers nedadors del C.N. Calvià. Al fons a l’esquerra, l’entrenador Javier Tascón. Dret i amb gorra verda fosca, l’actual entrenador, Tomeu Curtó. A primera fila, agenollada, una jove Tania Juaneda.

El C. N. Calvià és el club amb major incidència sobre l’activitat esportiva dels residents a Calvià. Al llarg de gairebé tres dècades, hem tengut l’oportunitat i el plaer d’ensenyar a nedar a la majoria dels residents de Calvià mitjançant els cursets socials que s’organitzen a les piscines municipals en horari d’horabaixa i vespre. Hem impartit classes a nadons, a infants, a adults i a persones de la tercera edat. Hem ensenyat aquagim, natació especialitzada per a persones amb discapacitat i natació terapèutica o correctiva per a persones amb problemes d’esquena, a més a més de la natació escolar, per la qual ha passat l’alumnat dels deu col·legis públics del municipi i qualcun de privat, tot això sumat a l’activitat enorme en la part competitiva, tant federada com no federada.

Sense perdre en cap moment la identitat en l’àmbit balear, el C.N. Calvià ha format part de dos projectes estatals amb els quals es varen aconseguir èxits esportius rellevants. El primer de tots va néixer amb motiu de la celebració a Mallorca de la Universíada l’any 1999. Amb la idea de promocionar l’esdeveniment, es va acordar una històrica fusió entre els clubs de Mallorca de La Salle, Palma, San José, Voltor i Calvià. Tots cinc varen formar el Club Natació Universíada Palma 99 (USI’99), amb l’objectiu de crear un equip competitiu a escala estatal. Els triomfs varen ser històrics per a la natació balear i Calvià va contribuir de manera considerable a l’èxit del propòsit. El 10 de juliol de 1999, amb la cloenda dels Jocs Mundials Universitaris, es va donar el projecte per acabat.

Una vegada conclosa aquesta etapa d’èxits, i després de la retirada d’alguns clubs del projecte USI’99, es va crear el Club Natació SACASJO, en el qual els triomfs esportius es varen repetir amb la unió de les forces dels esportistes del C.N. La Salle, el C.N. Calvià i el desaparegut C.N. San José.

D’ençà 2002, ja sense el C.N. SACASJO, el Club Natació Calvià ha mantingut la identitat tant en l’àmbit balear com en l’estatal i ha duit el nom del Club a totes les competicions nacionals.

Nedadores de l’Escola de Natació Artística del Club.

NATACIÓ

No és possible, per raons d’espai, nomenar tots els esportistes del club que han aconseguit destacar en competicions dins l’àmbit balear. Només farem menció dels qui varen dur el nom de Calvià fora de les Illes, amb la seva participació per tot Espanya.

El primer nedador del Club Natació Calvià que va aconseguir la marca mínima per participar en un campionat d’Espanya va ser Valentín Costa Schmid , que el 1996 va partir amb l’entrenador Javier Tascón a Xove (Lugo). Era la primera vegada en la història del club que es duia el nom de Calvià a una competició estatal. De llavors ençà, la participació del Club Natació Calvià als campionats d’Espanya s’ha produït de manera ininterrompuda de la mà dels següents cracks de la natació calvianera:

• Tania Juaneda Vila

• Isabel Pérez Baumann

• Aina Mir Julià

• Jessica Muñoz Fernández

• Hugo Brutinel Torrecilla

• Manuel Adrián Cano López

• Sergio Rodríguez Jiménez

• Dean Golding

• Daniel Carrillo Marín

• Mario Cano López

• Jesús Díaz Alcaraz

• Miguel Caballero Mansilla

• Julio Sánchez

• María Andrino Juan

• Max Arias Day

• Daniel Carrillo Marín

• Alexandra Griffin

• Xisco Cano López

• Georgina Griffin

• Artem Pankratov

• Emma Santos Kofod

• Neus Rey García

• Adriana Salazar Basañez

• Giuliana Botti López

• Leon Perry

• Sergi Puig Blanco

• Jeroni Barrera Estades

• Marina Jover Gallego

• Paula Jover Gallego

• Estela Garau Moreno

• Nadia Corradini Kopecka

• Lua Riedmüller

• Elba Rodríguez García

• Josha Vermeer

MEDALLISTES EN COMPETICIONS ESTATALS

• Tania Juaneda Vila

• Hugo Brutinel Torrecilla

• Jessica Muñoz Fernández

• Isabel Pérez Baumann

• Aina Mir Julià

• Daniel Carrillo Marín

• Xisco Cano López

• Paula Jover Gallego

• Estela Garau Moreno

RÈCORDS VIGENTS DE LES BALEARS ASSOLITS PER NEDADORES DEL CLUB

NATACIÓ CALVIÀ

A continuació es relacionen les millors marques de la història de la natació balear que varen aconseguir nedadores calvianeres i que encara ara romanen imbatudes. O més ben dit, ningú a les Balears no ha nedat més ràpid que elles segons l’edat i les proves indicades. Cal destacar els rècords d’Isabel Pérez, que duen gairebé dues dècades sense ser batuts.

NEDADORA PROVA ANY EDAT TEMPS PISCINA

Isabel Pérez Baumann 50 braça 2001 15 anys 33,45 25m 100 braça 2001 15 anys 1,12,48 25 m 50 braça 2002 16 anys 34,02 25 m 100 braça 2002 16 anys 1,12,72 25 m 200 braça 2002 16 anys 2,34,59 25 m 50 braça 2003 17 anys 33,98 25 m 200 braça 2003 17 anys 2,40,95 50 m

Paula Jover Gallego 50 braça 2015 12 anys 36,15 25 m

Estela Garau Moreno 50 lliures 2017 12 anys 28,04 25 m 100 lliures 2017 12 anys 1,00,96 25 m 50 papallona 2017 12 anys 30,04 25 m 50 lliures 2017 12 anys 28,31 50 m 100 lliures 2017 12 anys 1,01,61 50 m 50 papallona 2017 12 anys 31,37 50 m

Estela Garau Moreno va assolir, a més a més, amb el Club Natació Calvià, la millor marca estatal de 12 anys en la prova 50 metres lliures en piscina de 50 m amb un temps de 28,31.

NATACIÓ MÀSTER

La natació màster va sorgir pels volts dels anys 80 com a resposta a la voluntat dels veterans de la natació que volien seguir practicant la natació competitiva. De llavors ençà, la natació màster s’ha convertit en un modus vivendi tant per a exnedadors com per a esportistes iniciats en la natació en edat adulta, i no només pels aspectes relacionats amb la salut i la millora de la condició física, sinó també pel valor social rellevant que té, que n’ha incrementat el nombre d’adeptes any rera any.

Les categories s’apleguen de cinc en cinc anys, primer amb una categoria premàster de 20 a 24 anys (20+), que continua amb les categories següents: 25+, 30+, 35+... 90+, 95+ i, com a darrera categoria, de 100 anys en endavant. En la modalitat de relleus, els equips es conformen amb la suma de l’edat dels quatre relleus i és la primera categoria la de 100+ (100 a 119 anys).

Els resultats més destacats del C.N. CALVIÀ en aquesta modalitat han estat els següents:

Sisena millor marca mundial l’any 1996 en el relleu 4 x 50 lliures (1:45:30) i 4 x 50 estils (2:01:12) en la categoria +100 anys, formats tots dos per Federico Planas, Javier Tascón, David Sastre i Tomeu Pascual.

L’any 2001 el nedador Manuel Clar Massanet (1971) es va proclamar Campió d’Europa en la prova de 50 metres esquena (30+) de natació màster amb el nom del Club. Manolo Clar és un exemple evident que els anys no passen igual per a tothom.

Els excel·lents resultats obtinguts l’any 2001, després d’un temps retirat de l’àmbit competitiu, s’han repetit l’any 2012 i de bell nou fa només dos anys.

ANY PROVA PISCINA CATEGORIA TEMPS

2001 50 esquena 50 m. +30 anys 28’’70 Campió d’Europa i rècord d’Espanya 50 papallona 50 m. +30 anys 26’’60 3r d’Europa i rècord d’Espanya 50 lliures 50 m. +30 anys 24’’33 4t d’Europa i rècord d’Espanya 2012

50 esquena 25 m. +40 anys 27’’93 Campió d’Espanya i rècord d’Espanya 50 papallona 25 m. +40 anys 26’’40 Campió d’Espanya i rècord d’Espanya 50 lliures 25 m. +40 anys 24’’38 Campió d’Espanya i rècord d’Espanya 50 lliures 50 m. +40 anys 24’’80 Campió d’Espanya i rècord d’Espanya 2017 50 esquena 25 m. +45 anys 28’’14 Campió d’Espanya i rècord d’Espanya 50 papallona 25 m. +45 anys 26’’89 Campió d’Espanya 50 lliures 25 m. +45 anys 24’’69 Campió d’Espanya

Cal ressaltar també el nedador d’ultrafons i esportista solidari que ha format part de l’equip diverses temporades en la secció de màsters, José Manuel López Martínez, entre les gestes del qual destaca haver fet trenta ironman durant trenta dies consecutius a Verona (Itàlia) i noranta ironman en un any.

WATERPOLO

El waterpolo a Calvià és una disciplina relativament jove. Els inicis d’aquesta modalitat són del 2011, fa només vuit anys, els quals han estat suficients per consolidar aquest esport i aconseguir que el 2018 l’equip calvianer fos campió de la lliga balear i partís a participar en el campionat d’Espanya que es va celebrar a Castelló, gesta aconseguida de la mà de l’entrenadora Clara Mas Beltrán i dels jugadors Alberto Feo Darder, Marc Herreros Albalat, Nicolás Iglesias Moretto, Iván Muñoz Calero, Sebastián Muñoz Muñoz, Álvaro Navarro Rodríguez, Óscar Navarro Rodríguez, Marco Jordi Schmidt Pedrisa, Óscar Sobrado Rosselló, Mark Tordai, Aleix Viada Fuentes, Jaume Vidal Roca i la waterpolista Irene Bennàssar Mayol.

Endemés, ja han estat cinc els esportistes que han format part de la selecció balear per participar en el Campionat d’Espanya per federacions autonòmiques, tal com es reflecteix en el quadre adjunt.

Manuel Clar toca la campana després d’aconseguir el rècord d’Espanya en la prova de 50 m esquena (febrer de 2017) amb 46 anys.

José Manuel López en el 25è aniversari del Club.

TEMPORADA SELECCIÓ BALEAR

2015-2016 Iván Muñoz Calero, Óscar Navarro Rodríguez, Nico Borrás Miró

2016-2017 Mark Tordai

2017-2018 Aleix Viada Fuentes

El jugador Iván Muñoz va participar a la concentració de la selecció espanyola de waterpolo a Valladolid el 2016.

LA NOSTRA COMPETICIÓ: EL FESTIVAL DE VELOCITAT «CLUB NATACIÓ CALVIÀAJUNTAMENT DE CALVIÀ»

El 1996 es va introduir en el calendari de la Federació Balear de Natació una competició pròpia, que té un caràcter molt especial, ja que tots els nedadors participen a la prova de velocitat per excel·lència, els 50 m lliures. Es tracta d’una ocasió única per veure «volar» els millors nedadors de Mallorca a la piscina del Palau d’Esports Melani Costa. A més a més, es dona l’oportunitat als esportistes no federats de tenir una experiència competitiva per a la qual cosa se’ls facilita la participació fora de concurs. El febrer de 2019 s’ha fet la XXIV edició del Festival de Velocitat «Club Natació Calvià - Ajuntament de Calvià», és a dir, han estat vint-i-quatre anys ininterromputs amb una cita anual de velocitat de la natació balear al municipi.

En aquesta darrera edició, els guanyadors absoluts de la competició varen ser nedadors del Club Natació Calvià. En categoria

masculina, Sergi Puig Blanco, nedador que entrena aquesta temporada a l’Escola Balear de l’Esport, el qual va aturar el cronòmetre en un temps de 25’’33 i es va proclamar així el nedador més ràpid de la competició. En dones, la nedadora Josha Vermeer, de només 12 anys, va marcar un temps excel·lent de 28’’49 i es va convertir en la guanyadora absoluta més jove de las vint-i-quatre edicions que hi ha hagut de campionat.

TRAVESSA A LA BADIA DE SANTA PONÇA

Des de setembre de 1995 i de manera ininterrompuda el C.N. Calvià ha organitzat la travessa a la badia de Santa Ponça amb motiu de les Festes del rei En Jaume. És una travessa popular oberta a tothom qui vulgui. En la darrera edició hi participaren 210 persones de totes les edats, des del més menut, que amb només dos anys va acabar amb èxit la travessa curta (400 m),

Els guanyadors absoluts del XXIV Festival de Velocitat Sergi Puig i Josha Vermeer amb la tinent de batle d’esports Eva Serra, el president del Club, Javier Tascón, i els entrenadors Tomeu Curtó i Pepe Gancedo.

Equip cadet del C.N. Calvià, campió de les Balears de Waterpolo temporada 2017-2018, amb els entrenadors Clara Mas i Joan Mut.

fins a Jorge Granados Aumacellas, assidu a aquesta prova i que té 82 anys.

La travessa s’ha convertit ja en un clàssic de l’inici de la temporada d’entrenaments per als nedadors mallorquins i en una oportunitat per a residents i turistes de participar en una prova popular que es du a terme en un ambient sa i esportiu, en un marc incomparable com és la badia de Santa Ponça.

Quan parlam de la Travessa de Santa Ponça és necessari fer una menció especial a Manuel Piña Forteza, gran esportista i assidu a la prova, el qual va participar a la travessa de l’any 2016 quan tenia 91 primaveres.

25è ANIVERSARI DEL CLUB NATACIÓ CALVIÀ

L’any 2014, el C.N. Calvià va fer vint-i-cinc anys d’activitat, ocasió especial que es va aprofitar per aplegar els esportistes i exesportistes de l’entitat a la piscina del Poliesportiu de Magaluf i es varen organitzar nombroses activitats atractives. Una de les activitats va ser la «25 hores non stop», en la qual es va mantenir durant vint-i-cinc hores seguides (una per cada any d’aniversari) almenys un esportista nedant sense aturar amb la fórmula de relleus, del divendres 4 de juliol a les

17 h fins al dissabte 5 de juliol a les 18 h. Per fer-ho, es varen muntar tendes a la gespa de la piscina perquè els esportistes poguessin descansar i així aconseguir el repte sense dificultat i passant-s’ho d’allò més bé. En total varen nedar 135.250 m. Durant les vint-i-cinc hores de natació continuada, es varen fer també nombroses activitats, com ara el Màster Classes d’aquagim, penals de waterpolo, etc.

També hi va tenir lloc un torneig de beachpolo –waterpolo a la mar– especial a Port Adriano. Va ser una experiència espectacular i gens habitual. Els equips estaven formats per set jugadors, cinc titulars i dos reserves, i es varen reunir nou equips en total per disputar eliminatòries durant tot el matí. Després d’un dinar conjunt davall d’una carpa a la platja, per l’horabaixa vàrem disputar les finals, com una fita final en una jornada històrica del waterpolo balear.

En aquest esdeveniment va participar Blanca Gil, una de les millors jugadores de waterpolo de la història, campiona de la lliga espanyola durant quatre temporades i de la lliga italiana durant set temporades. També va ser nomenada millor jugadora mundial en diverses ocasions.

Per acabar, com a acció del vint-i-cinquè aniversari, que perdurarà en el record de tots, a iniciativa del Club Natació Calvià el Palau Municipal d’Esports de Calvià va passar a dirse Palau Municipal d’Esports Melani Costa, com a homenatge a la nedadora tres vegades olímpica i campiona del món. Les seves primeres braçades i trofeus els va aconseguir en el club en el qual es va iniciar en la natació.

Amb aquest motiu, es va elaborar el mural que actualment és a la piscina del palau municipal d’esports que duu el seu nom.

L’ACTIVITAT SOCIAL DEL CLUB

La filosofia del Club sempre ha estat la mateixa, una família amb uns valors ben clars: el respecte, l’esforç, la superació, l’esportivitat i la companyonia com a eixos a través dels quals s’ha procurat contribuir a la formació dels esportistes.

Recollida de roba i aliments en el 25è aniversari del Club.

Sortida dels participants de fins a 12 anys en la Travessa de la Badia de Santa Ponça.

Una de las claus del funcionament del Club és la part social. Des de bon començament, el club ha tengut una intensa activitat social, que ha funcionat com a element cohesionador i eix vertebrador de l’entitat.

Són clàssiques les celebracions del dia de les Verges, el dia de la ensaïmada previ a la Travessa de Santa Ponça, les torrades per Sant Antoni, el sopar de fi de temporada a la piscina de Magaluf amb les mares i pares, el dia de cinema i sopar amb els esportistes, excursions i sortides de cap de setmana, viatges a Menorca, Eivissa, Port Aventura, Terra Mítica, Barcelona...

A aquesta frenètica activitat cal afegir les sortides a competicions per tot Mallorca i a fora, juntament amb les col·laboracions com a voluntaris en esdeveniments esportius com ara la Marató de Calvià, el triatló Challenge Peguera o amb associacions com l’Associació Balear d’Esclerosi Múltiple (ABDEM) i el seu «Mulla’t per l’esclerosi múltiple».

Per què us animam a practicar el nostre esport?

Perquè és un esport de baix impacte, en el qual les articulacions no pateixen, com pot passar en altres esports, i està altament recomanat pels experts en sa -

lut. Michael Phelps va començar a nedar per prescripció mèdica. Patia d’asma i el metge li ho va recomanar. Així que... mai se sap. La natació té l’avantatge enorme de ser un esport que pots practicar sigui quina sigui la teva edat o condició física. No és un esport car i, a més, a Calvià tens una piscina municipal coberta a menys de cinc minuts de ca teva.

I si encara no n’hi ha prou amb tot això, tenim un gran equip de professionals de la natació i vivim apassionats per aquest esport, que esperam que ben prest sigui també el teu. Les excuses han desaparegut en les darreres línies, així que ja ho saps, t’hi esperam!

Mural instal·lat a la piscina del Palau Municipal d’Esports Melani Costa.

Excursió a Cabrera.

JUAN ESPINA ROVIRA Exvicepresident de l'Associació Hotelera Palmanova-Magaluf

25 anys de cicloturisme a Ponent de Mar

Durant l’estiu de 1994 vàrem conèixer Stephen Roche, persona molt reconeguda en l’ambient ciclista, ja que l’any 1987 havia assolit la victòria en la triple corona (Campionat del Món, Tour de França i Giro d’Itàlia en un mateix any), i és fins ara l’únic ciclista de la història que ha aconseguit aquesta gesta juntament amb Eddy Merckx. Stephen Roche es va retirar del ciclisme actiu el 1993.

Stephen Roche volia muntar un producte ciclista de qualitat, en el qual el client afeccionat al ciclisme pogués disposar dels consells d’un gran campió, tengués un allotjament a l’alçada del producte i pogués gaudir també d’altres serveis com les rutes guiades per exciclistes professionals, lloguer de bicicletes de gamma alta, instal·lacions a l’hotel on es poguessin satisfer les seves necessitats (llocs de reunió, massatges, reserva per a ells de taules grosses al restaurant, aliments específics al buffet...) i també les necessitats de la seva bicicleta, etc. En un principi Stephen Roche havia pensat en l’illa de Lanzarote per muntar el seu producte, però aconsellat pels amics de l’equip ciclista Banesto, es va posar en contacte amb nosaltres. Ens seduïa la idea de fer feina amb ciclisme a la zona de Calvià, podíem idear rutes que sense ser massa llargues, combinarien a la perfecció trams plans amb seccions de muntanya.

A Mallorca, els anys noranta hi havia alguns hotels que feien feina amb turisme cicloturista. Gairebé tots eren a la zona de s’Arenal i de la carretera des Cap Blanc. Aquests hotels oferien la possibilitat al client de guardar la seva bicicleta en bones condicions, però poca cosa més. El client tenia la possibilitat de reservar en aquest hotel i dur la seva bicicleta. Podia emprar els garatges i algun d’ells disposava d’un taller petit on el client podia adobar la seva bicicleta. Podia sortir a fer les rutes que creia oportunes i tornar a l’hotel.

La nostra idea era crear un producte en el qual el client trobàs molts més avantatges. Vàrem ser els pioners a Mallorca en aquest tipus de turisme: les estades ciclistes. Stephen Roche va venir acompanyat de Claude Escalon, el director esportiu que el va dur a França, on va començar la seva carrera professional; i de Philippe Lauraire, exciclista professional que havia corregut amb l’equip Fagor, entre d’altres. Vàrem començar a parlar sobre el tema, i vàrem veure que hi havia possibilitats reals que aquest projecte sortís a la llum. Necessitàvem una agència de viatges que es pogués encarregar de les reserves dels clients i dels trasllats a Palma, i una altra agència francesa que seria l’encarregada de recollir les reserves a França i passar-les a l’agència de Palma, així que vàrem decidir embarcar-nos en l’aventura, i el mes d’octubre de 1994 partíem tots nosaltres cap a París: Stephen Roche, Claude Escalon, Philippe Lauraire, Joan Espina (Aparthotel Ponent Mar) i Miguel Riera (Viajes Urbis). Vàrem presentar el producte amb l’assistència d’innombrables mitjans de comunicació, i el que era molt important per a nosaltres, el canal de televisió Eurosport. Llevat de l’acte de presentació del producte, vàrem assistir a l’«Stephen Roche», marxa cicloturista que organitzaven diversos clubs de París i dels voltants com a reconeixement esportiu a Stephen Roche. Al sopar amb els prop de 1.000 participants, va ser on es va donar a conèixer la creació del producte i on els primers clients varen mostrar interès.

En el mes de febrer de 1995 vàrem rebre els primers clients i va començar la nostra feina. Treballàvem amb els ciclistes des de mitjan febrer fins al final de maig, i tam-

Stephen Roche (Giro d'Italia 1987).

Stephen Roche (Tour de France 1993).

bé al setembre i octubre. Aquell primer any, vàrem rebre unes 400 reserves. Gens malament per ser el primer any i tot tenint en compte que no ens volíem moure per quantitat sinó per qualitat. Per a l’hotel eren molt importants aquestes xifres, ja que parlàvem de reserves en temporada baixa. Aquestes reserves, juntament amb les dels clients (no ciclistes) de llarga estada, ens permetien mantenir l’hotel obert durant molts de mesos.

Amb el temps, Stephen Roche va crear la seva empresa i va deixar de fer feina amb agències de viatge exteriors. L’hotel li va cedir un local per emprar com a oficina i botiga d’articles ciclistes. Les reserves ja arribaven directament a la seva empresa.

Cada cert temps portàvem a l’hotel qualque llegenda del ciclisme perquè pogués compartir amb els clients les seves experiències. Així vàrem poder veure a l’hotel corredors i excorredors professionals de nivell alt com ara Miguel Indurain, José María Jiménez, Marino Lejarreta, Raymond Poulidor, Claudio Ciapucci, Marco Pantani, etc. Llevat d’aquests ciclistes hem pogut conviure amb altres excel·lents esportistes que, una vegada retirats, s’han afeccionat al ciclisme i en practiquen, com és el cas del quatre pics campió del món de Fórmula 1, Alain Prost.

La publicitat que es feia de les nostres estades als finals d’etapa del Tour de França era de gran vàlua. Vàrem començar a assistir a fires amb contingut cicloturista que ens ajudaven a donar-nos a conèixer per poder continuar captant clients, tot i que nosaltres sempre vàrem pensar que la millor publicitat era la que ens podien proporcionar els clients que havien passat per l’hotel i que en partir parlaven bé del nostre producte a les amistats. El nombre de clients repetitius anava en augment.

Actualment feim feina ja amb el nostre producte propi, el «Ponent Mar Cycling». Amb aquest producte el client arriba a l’hotel i rep l’habitació que ha reservat. L’hotel disposa de vuit tipus d’habitació diferents, i el client pot optar a qualsevol d’aquestes, apartament o estudi, vistes a la mar o a la muntanya, terrassa normal o molt grossa, etc. El règim alimentari també és opcional, la majoria d’aquests clients es decanta per la mitja pensió.

Quan arriba a l’hotel, el client es posa en contacte amb el personal, que s’encarregarà del seu producte ciclista. Abans de la primera sortida se’l convoca a una reunió en la qual s’expliquen detalls sobre l’estada, es parla de seguretat vial, i es

fa especial esment en l’obligatorietat d’emprar casc protector. Es parla també de les diverses rutes a les quals podran optar els dies de l’estada. S’han dissenyat unes rutes més llargues i d’altres de més curtes, unes amb més pendents i d’altres amb manco. També es tenen en compte les velocitats a les quals el ciclista vol circular, és a dir, que són «sortides a la carta». Se li mostren les instal·lacions ciclistes i, si duu la seva pròpia bicicleta, se li mostren els garatges on la pot guardar. Si ha llogat una de les nostres bicicletes es comproven les mides i tot queda a punt per a la primera sortida, que normalment tendrà lloc l’endemà de l’arribada.

Quan els clients es troben preparats per sortir, es formen els grups, amb un o dos monitors cadascun i s’emprèn la marxa. En un moment prèviament determinat del matí, tots els grups s’apleguen a un punt on puguin descansar una mica. S’hi serveixen cafès i sucs, i es reprèn la marxa. Al voltant de les 13 h, els clients ja són tornats a l’hotel, deixen les bicicletes als garatges i, si necessiten qualque reparació, el nostre mecànic se n’encarrega. Temps lliure al capvespre amb possibilitat d’emprar l’spa. Així, els massatgistes els fan dur millor el cansament. Al vespre, els monitors sopen amb ells i després del sopar s’entretenen amb l’animació de l’establiment hoteler. A dormir prest i llestos per a un altre dia de sortida.

Les instal·lacions que l’hotel posa a la disposició dels clients cicloturistes són: les dependències per guardar-hi les bicicletes, el taller mecànic, un local perfectament condicionat que serveix com a oficina de les estades i venda de material. L’spa de l’hotel és d’ús comú per a tots els clients hostatjats, però en el cas dels nostres ciclistes és molt valorat, així com les diverses terrasses solàrium que comparteixen també amb la resta de clients, i una zona del restaurant reservada per a ells.

L’equip humà de l’hotel especialitzat a atendre aquest turisme està format per: una persona que és la que dirigeix el producte ciclista, una persona a l’oficina que gestiona les reserves, el personal de recepció de l’hotel, que també assumeix les tasques administratives en el procés de reserves. A més a més, hi ha dos monitors que són a l’establiment de manera permanent, mentre que la resta de monitors es contracten puntualment segons les necessitats. També hi ha sempre un mecànic i una persona que gestiona les xarxes socials i dedica part de la jornada al turisme cicloturista.

CALVIÀ COM A DESTINACIÓ DEL TURISME ESPORTIU

Calvià fa temps que aposta per al desenvolupament del turisme esportiu com la principal estratègia per lluitar contra l’estacionalitat turística a la zona. Aquesta afirmació es sustenta en la gran quantitat de productes esportius que s’hi han desenvolupat i que impliquen el desplaçament anual, durant els mesos de temporada baixa, de més de 25.000 persones.

ESDEVENIMENTS INTERNACIONALS COM A EIX VERTEBRADOR DE L’OFERTA

Calvià té una àmplia oferta d’esdeveniments esportius internacionals que es duen a terme entre els mesos de gener a maig i d’octubre a desembre a diversos nuclis del municipi. Aquests esdeveniments, a més d’aportar valor per si mateixos sobre l’impacte econòmic a la zona i rendibilitat de les activitats, són un motor potent que serveix perquè atletes nacionals i internacionals coneguin el municipi i llavors hi vulguin desenvolupar les estades d’entrenament, pretemporades, etc., tot aprofitant la xarxa àmplia i moderna d’instal·lacions esportives amb què compta Calvià.

Esdeveniments internacionals de triatló, atletisme, futbol, vòlei de platja, senderisme, rugbi o tennis configuren l’oferta de Calvià, que cerca posicionar-se com el millor lloc d’Europa per a la pràctica i la competició esportiva a l’aire lliure.

ACTIVITAT MES TIPUS D’ESDEVENIMENT

ITF Tennis Febrer-març

Galatzó Trail Març

Rallye Classic Illa de Mallorca Març

Quatre tornejos de tennis per a joves promeses internacionals

Correguda internacional de cursa de muntanya (43 i 23 km)

Competició de cotxes clàssics de caràcter internacional

Santa Ponça Cup Abril Torneig de futbol base internacional

Mallorca Beach Rugby Abril Torneig de rugbi de platja internacional Sol Half Marathon Magaluf Abril Correguda d’atletisme internacional (21 i 10 km)

Mallorca Walking Event Abril

Port Adriano SUP Race Abril

Mallorca football tournament Maig

Esdeveniment de senderisme internacional

Campionat internacional de surf de rem ( paddle surf )

Tres tornejos de futbol internacional per a cossos de seguretat i emergències

Torneig internacional amateur de vòlei de platja Mallorca Open (WTA Tennis tournament) Juny Torneig internacional de tennis femení

BVWA Palmanova Maig

Regata Salou - Calvià Setembre Regata de caràcter nacional

Chess Festival Octubre Torneig d’escacs de caràcter internacional Challenge Peguera Mallorca Octubre

Triatló internacional de mitja distància

Kàrting de Magaluf, 1970. Fotografia: Joan Llompart 'Torelló'. Pretemporada del Real Mallorca en el Golf de Bendinat, 1997. Fotografia: Joan Llompart 'Torelló'.

Alguns dels esdeveniments destacats en aquest àmbit són:

COL·LABORACIÓ PUBLICOPRIVADA

La suma d’esforços entre administració pública local, promotors d’esdeveniments esportius i altres agents del municipi, com ara associacions hoteleres o clubs esportius, ha estat clau per a l’actual desenvolupament del turisme esportiu al municipi de Calvià.

L’Ajuntament de Calvià fa feina en diverses línies per fer efectiva l’estratègia de turisme i esports. Les més importants són les següents:

1. La gestió directa d’esdeveniments esportius internacionals, en la qual la institució pública, en col·laboració amb altres agents realitza projectes que entén que afavoreixen l’impacte turístic mitjançant la pràctica esportiva en temporada mitjana o baixa.

2. El suport als promotors que aposten per desenvolupar esdeveniments esportius que asseguren un mínim d’impacte turístic a la zona en temporada baixa. El suport es concreta en cessió de materials, instal·lacions, o ajuts econòmics que els puguin fer possibles.

3. Convenis i acords amb associacions hoteleres i clubs esportius municipals per al desenvolupament d’iniciatives esportivoturístiques que asseguren l’accés a installacions esportives i altres recursos municipals en condicions avantatjoses.

4. La gestió de reserves a instal·lacions esportives municipals per a usos turístics de diversos agents internacionals (clubs, agències de viatges, federacions, etc.).

5. El desenvolupament de la marca CALVIÀ ESPORT a fi de convertir la zona en referent de la pràctica esportiva a l’aire lliure a l’àmbit internacional.

6. Les ajudes als clubs esportius i als esportistes locals que fomenten la presència de Calvià en les competicions locals, nacionals i internacionals en les quals participen.

7. Fundació Calvià 2004, institució participada entre l’administració pública local, les associacions hoteleres del municipi i altres patrons, que té com a funció principal la gestió de productes i serveis que millorin la competitivitat turística del municipi.

Calvià compta amb 54 km de costa i 36 platges. El clima és mediterrani, i gaudeix de més de 300 dies de sol a l’any.

ENTORN I INSTAL·LACIONS DE PRIMER NIVELL PER A LA PRÀCTICA ESPORTIVA

Mallorca compta amb un clima suau que permet la pràctica esportiva a l’exterior a qualsevol època de l’any. Per part seva, el municipi de Calvià disposa d’un espectacular entorn que combina paisatges costaners i de muntanya, que possibilita l’acompliment de gairebé qualsevol esport a l’exterior. Si a aquests factors hi sumam una àmplia xarxa d’infraestructures esportives municipals, entre les quals en destaquen algunes de primer nivell com la pista d’atletisme de Magaluf, el camp de rugbi de Calvià, les sis piscines cobertes municipals o els set camps de futbol de gespa artificial de què disposa el municipi, a més d’altres atractius com ara la Finca pública de Galatzó o els passejos per als vianants que uneixen els diferents nuclis de Calvià, el resultat és la configuració d’una oferta global que permet als atletes internacionals multitud d’opcions d’entrenament.

Actualment, la pista d’atletisme de Magaluf és la instal·lació emblema de la lluita contra l’estacionalitat a Calvià. El seu paviment proporciona la combinació ideal de retorn d’energia, comoditat, seguretat i durabilitat, que resulta perfecte tant per entrenar com per competir. Aquestes característiques, al costat dels serveis complementaris que ofereix, fan de la pista una de les infraestructures d’aquest tipus capdavanteres a Espanya i Europa, i per tant, una alternativa molt atractiva per a albergar-hi les estades d’entrenament que realitzen clubs i esportistes eu -

ropeus. La pista registra dades d’aforament màxim durant els mesos d’abril i maig.

Aquest mapa que combina un entorn propici amb infraestructures necessàries per a la pràctica esportiva, es completa amb un ampli catàleg d’infraestructures privades també a la disposició dels esportistes, com ara els tres camps de golf, els dos clubs de tennis o els quatre clubs nàutics de què disposa el municipi.

ELS SERVEIS COMPLEMENTARIS

Entrenar, competir i gaudir al màxim de l’entorn, tot això amb els millors serveis:

• Una planta hotelera de primer nivell mundial amb oferta d’allotjaments adaptada a totes les necessitats.

• Gastronomia de màxima qualitat que fusiona la millor cuina mediterrània i espanyola amb totes les opcions de cuina internacional. L’oferta gastronòmica s’adapta a totes les necessitats, i compta amb restaurants guardonats amb Estrelles Michelin i altres reconeixements culinaris internacionals.

• Oci i cultura per completar el temps lliure amb multitud d’opcions d’entreteniment per a tots els perfils.

• Una ubicació sensacional: a tan sols 20 minuts de l’aeroport i a 15 quilòmetres de la capital de Mallorca, Palma.

Entrenar, competir o gaudir de l’esport a qualsevol època de l’any són ara raons de pes per triar Calvià com a lloc d’estada.

SANDRA SEDANO COLOM Cap de Secció d’Igualtat a l’Ajuntament de Calvià

Dones i esport, TRENCANT ESTEREOTIPS

ELS ESTEREOTIPS DE GÈNERE I L’ESPORT

«L’esport té el poder de transcendir les barreres del sexe, la raça, la religió i la nacionalitat» Segons UN Women, «promou la salut i el benestar, millora l’autoestima i ensenya lideratge, habilitats per treballar en equip i perseverança» Però, per què l’àmbit esportiu és ple de dificultats per a les dones? A pesar d’haver anat sobrepassant obstacles i superant entrebancs, l’accés de les nines i les dones al món esportiu ha estat tardà, per culpa dels estereotips socials i culturals, fet que ha provocat menys oportunitats, inversió, capacitació i seguretat a l’hora de practicar un esport. El poc interès dels mitjans de comunicació, la manca de mesures de conciliació familiar, professional i personal, la precarietat

laboral, la desigualtat en el reconeixement dels èxits, en les ajudes, etc., són els problemes que han d’afrontar les esportistes en el seu dia a dia.

L’any 2015 es va establir el full de ruta per assolir la igualtat per al 2030 a l’Agenda per al Desenvolupament Sostenible, que reconeix que l’esport és un facilitador important per a l’apoderament de les dones. És necessari que les institucions i la societat reconeguin l’esport femení per arribar a tenir les mateixes regles de joc i els mateixos premis, acabar amb la discriminació i l’assetjament sexual o per raó de sexe, els abusos i les agressions sexistes, actualitzar la legislació, crear i dotar les lligues professionals femenines, augmentar el nombre de referents femenins dins un món tan antropocèntric i fer un canvi

radical en els mitjans de comunicació, la cobertura dels quals sobre l’esport que fan les dones és irrisori.

Els estereotips de gènere són idees preconcebudes, val a dir prejudicis, que s’han anat construint i transmetent en les societats amb el pas del temps. Són, doncs, construccions culturals i socials que classifiquen els atributs psíquics i físics de les persones, i les divideixen en homes i dones, de manera que en limiten les respectives possibilitats de desenvolupament de certes capacitats personals, culturals, socials, econòmiques, polítiques, esportives, emocionals, etc. D’altra banda, els rols de gènere expressen el comportament que, en una societat concreta, s’espera d’una persona per raó del seu sexe, sempre dins la categoria del binarisme.

ALGUNS ESTUDIS DE REFERÈNCIA

La professora Eleanor Metheny (19081982) va ser una de les primeres a identificar els estereotips de gènere a l’esport. Considerava que la societat espera que homes i dones adoptin i duguin a terme rols específics de gènere seguint estereotips establerts, és a dir, que els homes siguin forts, independents i atlètics, i les dones callades, obedients i atractives cuidadores. A la seva anàlisi de 1965 determinava que la societat exigeix l’obligatorietat de la norma del gènere. Quan es violen aquestes normes, és habitual establir etiquetes o que es plantegin preguntes per ridiculitzar les persones que surten d’aquesta norma.

El 1978, la sociòloga esportiva canadenca Ann Hall va presentar formalment el concepte de «gènere» en els estudis esportius, en una monografia titulada Esport i gènere: una perspectiva feminista sobre la sociologia de l’esport, en què va revisar la investigació sociològica i la bibliografia en relació amb la dona i la seva experiència en l’esport des d’una perspectiva feminista. La introducció del «gènere» en el discurs dels estudis sobre l’esport dels anys setanta reflectia i depenia de la convergència d’una sèrie de factors interrelacionats: la introducció de «gènere» en el discurs de l’acadèmia per dones acadèmiques, especialment en els estudis de dones i dones de la història; el desenvolupament de disciplines en general i el desenvolupament acadèmic dels estudis esportius específicament, que incloïen un èmfasi en la teoria (a diferència de la pràctica); el feminisme de la segona onada i l’augment de la participació de les dones en l’esport.

Kane & Snyder (1989) confirmaren l’estudi de Metheny i identificaren com a característica principal dels estereotips de gènere a l’esport els aspectes físics. A la societat actual, la pràctica de l’esport i l’adoració dels cossos són aspectes molt relacionats, ja que no només es tracta d’una qüestió de salut, sinó també social

i sobretot d’imatge, promogut pels cànons de bellesa i físics socialment acceptats i normatius que han generat modes i estereotips que la societat accepta i promou entre els seus membres (Greenleaf, 2002; Krane et al., 2001; Snoeyenbos, 2002; Lallana, 2006).

Ibone Lallana (2006), a l’estudi sobre la identificació d’esportistes d’elit amb els estereotips transmesos pels mitjans de comunicació, descobreix que, mentre que els estereotips masculins estan clarament relacionats amb les qualitats físiques, els femenins estan connectats amb l’estètica, i es valora nombroses vegades la bellesa de l’esportista.

No podem negar que existeixen diferències biològiques entre els homes i les dones: els òrgans genitals, les hormones i els cromosomes. Però aquestes diferències no justifiquen desigualtats, i la qüestió dels estereotips no només es basa en com els sexes són diferents, sinó en com la gent considera que són diferents. La majoria de les cultures han establert una sèrie de llistes i funcions diferents per a cada sexe i s’han naturalitzat.

El gènere no hauria de ser un impediment per a la pràctica esportiva. Tothom hauria de poder triar l’esport que vol. El COI hauria d’eliminar de manera immediata i amb urgència els obstacles que impedeixen a un al·lot competir en natació sincronitzada o a una dona a boxa, com ja ha fet amb altres esports com la perxa o la lluita.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Les definicions de masculinitat i feminitat s’han imposat socialment a les activitats esportives i els mitjans de comunicació han col·laborat en el tractament negatiu de les dones i dels homes esportistes que no encaixen dins l’ideal imposat, fins i tot posant en dubte la seva sexualitat.

Els mitjans han reproduït i reprodueixen en els esports les desigualtats de gènere i simplement hi invisibilitzen les dones. Segons un

estudi de la universitat Carlos III de Madrid, la premsa esportiva només dedica un 5 % d’atenció a les dones, a pesar de l’augment de la seva presència i els èxits que van assolint. Un estudi sobre la informació recollida als principals canals de televisió pública i privada de l’Estat espanyol, a partir de la visualització dels informatius del migdia i del vespre durant una setmana, ha detectat que les notícies més rellevants i amb continguts generalment masculinitzats són la política, l’economia i l’esport. A més, aquest darrer té un tarannà sexista i androcèntric, centrat en el model masculí. La informació esportiva se centra en la promoció de l’esport espectacle masculí pels seus importants interessos econòmics i polítics, i converteix així l’esport en un instrument d’alienació.

No obstant això, poden ser el millor aliat per transformar models tradicionals, promoure noves imatges a favor de la participació de les dones a l’esport i desafiar les desigualtats. Un aspecte curiós que du a la reflexió és el costum de no qualificar els esdeveniments esportius masculins com a masculins, sinó que ja es dona per fet que és masculí. De veres que la finalitat és l’economia del llenguatge? Més aviat és una manca de precisió, ja que no hi ha inconvenient a especificar si es tracta d’un campionat local, nacional o internacional. S’està aplicant una òptica androcèntrica que pren per norma l’esport practicat pels homes i subordina el practicat per les dones, quan el considera una excepció a la norma. Les conclusions dels estudis que investiguen la presència de dones en els mitjans de comu-

nicació troben escasses dones esportistes i poques dones que comenten sobre esports.

EL LLENGUATGE ESPORTIU

El llenguatge és una eina fonamental per a la professió periodística. A través del llenguatge donam significat a la realitat que s’explica. Les paraules estan carregades de significat i són els mitjans de comunicació qui els donen aquest significat. Si utilitzen un llenguatge androcèntric, poden limitar les expectatives i l’esperança d’aconseguir les metes de moltes dones.

En el món esportiu, se sol definir una esportista amb adjectius, diminutius i frases condescendents o relacionades amb la seva imatge, estat civil o maternitat que no contribueixen a la valoració de la participació de les dones en l’esport. Segons un estudi de la Universitat de Cambridge, 160 milions de paraules proven el tracte masclista i denigrant de les dones als Jocs Olímpics: per a les dones, «edat», «embarassada», «fadrina» i «casada», «lluiten», «competeixen», «participen»; i per als homes, «ràpid», «fort» i «fantàstic», «guanyen», «dominen» o «batallen».

LA PRESÈNCIA DE LES DONES ALS JOCS OLÍMPICS

Any 776 abans de Crist, ciutat d’Olímpia, Grècia - L’esport ha estat un terreny vetat a les dones com a esportistes i com a espectadores. Només les dones fadrines hi poden assistir.

Any 1900 després de Crist, Jocs Olímpics d’estiu de París, en el qual hi varen poder participar dones que jugaven a golf o tennis. Pierre Coubertin, fundador dels Jocs Olímpics moderns, argumenta que la presència de la dona a un estadi resulta antiestètica, poc interessant i incorrecta. De 997 esportistes, només 19 són dones. La primera campiona olímpica de tennis va ser Miss Cooper, d’Anglaterra.

1917 - La francesa i remera de llarga distància Alice Melliat fundà la Federació de Societats Femenines de França (FFSF) i el 1921 organitza la Federació Internacional Esportiva Femenina (FSFI), amb el suport dels Estats Units, Gran Bretanya, Itàlia, Txecoslovàquia i França, que posa en funcionament els primers Jocs Mundials Femenins, a París el 1922, a Praga el 1930 i a Londres el 1934. A pesar dels obstacles constants de la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF), va ser la inclusió progressiva de proves femenines d’atletisme als Jocs Olímpics i la seva irrupció triomfal i definitiva el que va fer que es dissolgués la FSFI. L’objectiu ja estava assolit.

1967 - Katherine Switzer va canviar la història a Boston botant-se la prohibició per la qual les dones no podien participar a una marató. No només va córrer, sinó que ho va fer en quatre hores i vint minuts. El seu dorsal era el 261 i es va convertir en símbol de la igualtat.

Fins l’any 1998, els Estats Units és el país amb més representants dones als Jocs Olímpics, seguit de Gran Bretanya, Alemanya i el Canadà.

2012, Jocs Olímpics de Londres - Per primera vegada a la història, les dones competeixen a tots els esports del programa.

2016, Jocs Olímpics de Rio - 4.700 dones esportistes, el 45 % del conjunt de participants.

Nadia Comaneci, Mildred Didrickson, Fanny Blankers-Koen, Theresa Zabell, Marlene Ahrens, Evelyn Ashford, Maria Caridad Colon, Zola Budd, Mary Decker-Slanney, Sara Simeoni, Jeanatte Campbell són noms de dones, grans esportistes, que formen part de la història esportiva dels Jocs Olímpics. En definitiva, la dona ha aconseguit els seu paper en els Jocs, ha atorgat grans espectacles i ha rebut admiració i expectació del món.

LES DONES TAMBÉ VOLEM FER ESPORT

L’interès de les dones per l’esport ha crescut notablement els darrers 50 anys, la qual cosa ha reduït el biaix entre els homes i les dones respecte a aquest tema. Fa temps que l’esport ha deixat de ser cosa exclusiva dels homes. La salut i els beneficis emocionals són els principals motius que impulsen les dones a practicar esport.

Les dones a l’esport tornen referents, inspiracions i models a seguir per a tota la societat, i especialment per a la població més jove. Si les nines desconeixen l’oportunitat de l’exercici d’un esport pel simple fet de no saber que existeix o de no poder formar part d’un equip, automàticament desapareixerà l’opció i, per tant, la motivació per practicar-lo. Consegüentment, els nins descartaran la possibilitat d’incloure-les en el joc i, fins i tot la imatge de les nines formant-ne part. Les dones esportistes desafien els estereotips i mostren homes i dones com a iguals.

L’escriptor Jorge García, autor d’El origen del deporte femenino en España, destaca que, al principi del segle XX, l’esport es va convertir en una altra forma de conquesta social i de gènere per a les dones, de l’espai públic.

Fets històrics com les guerres o les dictadures i la manca d’importància donada a l’esport, han ocultat la presència de les dones esportistes que sí apareixen a fototeques i hemeroteques. Explica Jorge García que al principi del segle XX, entre els anys vint i trenta, es constituïren a Espanya els primers clubs esportius, amb un caràcter plenament de reunió social, amb l’objecte de crear cercles d’amistat influents. Quan s’hi va permetre la incorporació de les dones burgeses i la creació de les seccions femenines, es va afegir l’objectiu de promoure obres de caritat. És a dir, l’esperit esportiu competitiu gairebé no es tenia en compte. Però

quan les dones varen veure en l’esport un mode de distinció i reconeixement, es va fer produir un canvi cap a una perspectiva per la qual batre marques i aconseguir mèrits esportius pesava més que la caritat o el prestigi social.

Va ser la primera passa per a l’accés de les dones a l’esquí o el tennis, que entre el final del segle XIX i la Guerra Civil, es va ampliar a altres esports com ara escacs, atletisme, bàsquet, boxa, futbol, esgrima, golf, hípica, natació, motociclisme, vela, entre d’altres.

Curiosament, durant la Segona República varen aparèixer notícies sobre esport femení a la premsa fins a unes 250 vegades en un sol any, i es dedicaren nombroses portades a esportistes dones a diaris com el Marca o l’As. Res a veure amb l’actualitat.

TRENCANT MOTLOS

Un altre triomf de les dones a l’esport va ser rompre l’obstacle de la indumentària. Les germanes Moles i Aurora Villa varen substituir les molestes mànigues de les seves bruses per camisetes de retranques i calçons curts, fet que va ser imitat per altres dones i va provocar un augment del nivell de joc i de la seva visibilitat en els mitjans de comunicació. Per contra, també s’ha convertit en un cavall de batalla actualment. Per exemple, el vòlei platja és un dels esports que més joc dona. Fins al 2012 les jugadores d’aquest esport tenien l’obligació de dur biquini per

jugar. Gràcies a les protestes i les crítiques, aquesta norma va desaparèixer. Una de les imatges que va fer la volta al món i una de les més comentades dels Jocs Olímpics de Rio va ser la de les dues jugadores, la indumentària de les quals era un vestit que cobria tot el cos i un vel, en el cas de la representant d’Egipte, i un biquini minúscul en el cas de l’alemanya.

Continuam centrant l’atenció en el cos de les dones i no en el seu joc. Hi ha països que consideren el cos d’una dona pecaminós i, per tant, ha de ser cobert. A d’altres, és considerat objecte de desig, i per tant, s’ha de lluir. Finalment, el que ens hem de demanar és fins a quin punt les dones som lliures a l’hora de vestir i practicar un esport.

L’esport és un senyal d’identitat de les societats contemporànies. Per tant, es fa primordial que les dones siguin valoritzades en aquest àmbit i visibilitzar la seva participació dins el món de l’esport, perquè d’aquesta manera s’influeix en l’imaginari col·lectiu. Gràcies als mitjans de comunicació, als moviments feministes, a esportistes que reivindiquen i visibilitzen o a referents masculins i femenins al món de l’esport, es desperten consciències, es capgiren els enfocaments i ens adonam que el masclisme i el sexisme encara prevalen al món de l’esport, i en conseqüència, ens interpel·len a continuar exigint el lloc de les dones al món en igualtat de condicions que els homes.

BIBLIOGRAFIA

https://www.iberdrola.com/conocenos/deporte-femenino/otros-deportes/mujer-deporte-actualidad

http://www.unwomen.org/es/news/in-focus/women-and-sport

https://www.abc.es/deportes/abci-deporte-femenino-situacion-deporte-femenino-igual-hace-25-anos-201803080830_noticia.html

https://www.fes-sociologia.com/estereotipos-de-genero-en-la-practica-deportiva-de-jovenes-adolesce/congress-papers/2275/

«La influencia de los estereotipos de género tradicionales en la participación deportiva de las mujeres y su reproducción en los medios de comunicación», Sagarzazu Olaizola, Itxasne; Lallana Del Rio, Ibone; https://idus.us.es/xmlui/bitstream/handle/11441/38818/Pages%20from%20 LIBRO%20ACTAS%20I%20CONGRESO%20COMUNICACI%C3%93N%20Y%20 G%C3%89NERO11-6.pdf?sequence=1

http://www.cdp.udl.cat/tallers/index.php/ca/estereotips-i-rols-de-genere/introduccio

http://wgst.athabascau.ca/awards/broberts/forms/Wilde.pdf - «Women in Sport: Gender Stereotypes in the Past and Present», Kristin Wilde.

https://mujerydeporte.wordpress.com/2007/08/11/historia-de-la-mujer-en-el-deporte/

https://www.huffingtonpost.es/sonia-sierra/las-mujeres-y-el-deporte_b_11562150.html

«Gender and sports studies: an historical perspective», Susan J. Bandy, College of Education and Human Ecology, Department of Kinesiology, Ohio State University, Columbus, Ohio (USA). Received 5 February 2013 - Accepted 27 October 2013.

«Mujer, deporte y medios de comunicación», Pedro Ángel Latorre Román, doctor en Educació Física, professor de la Universidad de Jaén.

CRISTINA PRATS VIDAL, CORREDORA

El 27 de juliol tendrà lloc una edició més del Desafío Somiedo a Astúries, en uns paratges i terreny totalment diferents dels que tenim aquí, a la nostra serra de Tramuntana. I allà seré, formant part de la Selecció Balear. Serà la meva primera cursa fora de l’illa, perquè, encara que enguany he passat a la categoria de Veterana A, jo encara em sent un poc novella en aquest món, potser perquè ja m’hi vaig iniciar amb trenta i tants anys, i amb dos fills petits, i a poc a poc he anat fent un bon grapat de curses, però totes dins Mallorca.

Una d’aquestes curses, i la que m’ha donat el pas a poder formar part de la selecció, és la Tramuntana Travessa, que va tenir lloc el passat desembre i que es tracta d’una cursa d’uns 130 quilòmetres i uns 5.000 metres de desnivell +, de s’Arracó a Pollença -es diu aviat... Ja l’havia feta el 2016, però sense preparar-la específicament, i aquesta vegada volia veure de què era capaç en aquestes distàncies. Així que la vaig preparar bé, amb el meu entrenador

Pablo Escobar, moltes hores d’entrenaments, molt de sacrifici, dur una dieta ben sana (cosa que ja sol fer sempre) i molts quilòmetres acumulats. I el resultat no va poder ser millor: segona dona absoluta (la primera va ser na Ragna Debats, campiona del món de Trail) i campiona d’Ultradistància de les Balears. Aquest fruit va fer possible que entràs a formar part de les persones seleccionades per representar les Balears a les curses per muntanya d’àmbit nacional. Dins la selecció es creen uns grups segons el tipus de cursa i jo, pel meu resultat a la Tramuntana Travessa, aniré amb el grup que correrà a Somiedo, on enguany es disputa el campionat d’Espanya d’ultradistància. Tot això és un regal per a mi, mai m’hauria pogut imaginar, quan el 2014 vaig fer la k21 Mallorca, la meva primera cursa per muntanya, que arribaria a viure el que estic vivint actualment.

El Desafío Somiedo és el meu objectiu principal d’enguany i, seguint la planificació del meu entrenador i un

estil de vida saludable, i posant-hi tot el meu esforç i tota la meva il·lusió, intentaré obtenir-hi un bon resultat. Així que el primer de tot és estudiar la informació que tenc de la cursa, com ara el perfil i el recorregut o la distribució i contingut dels avituallaments o el material obligatori o recomanable. Tot és nou per a mi, fins i tot canvia el terreny, no tot és terreny tècnic, com aquí, amb roca i pedra majoritàriament, el recorregut discorre per camins i per pista forestal. Té devers 82 quilòmetres, 5.000 metres de desnivell + aproximadament, prop de 10.000 de desnivell acumulat, i una cota màxima de devers 2.200 metres. Els avituallaments són bastant sovint, cada 7 o 10 quilòmetres aproximadament, cosa que m’agrada, perquè en aquestes curses tan llargues aquests punts els prens com a petites metes, petits trams que vas assolint fins a arribar a la meta final i tan desitjada. No puc prometre la millor posició, però sí puc prometre que faré tots els possibles per aconseguir-ho.

MENDOZA WENDORFF Becari de l’Institut Calvianer d’Esports

El vòlei, UNA PASSIÓ QUE UNEIX ELS MARTÍNEZ PORTALES

Família Martínez Portales al Campionat de  d’Espanya seleccions autonòmiques 2011.

Si cerques «frases cèlebres passió» a Google hi surten un bon grapat de citacions històriques que ben bé podríem aplicar als Martínez Portales, el llinatge per excel·lència del voleibol a Calvià. Que si «sense passió i bogeria què valdria la vida», que si «les passions són necessàries per donar moviment a tot» o que si «amb les passions un no s’avorreix mai i sense elles, s’idiotitza». Totes d’escriptors de renom, tant nacionals com internacionals –Internet no coneix fronteres–, gairebé impossibles d’atribuir amb certesa, però que fan bonic a Facebook. Siguin d’un gran autor o d’un hipster del barri de Santa Catalina, totes tenen raó en atribuir-se a Manolo Martínez i Encarna Portales. Perquè ells són els responsables que al nostre municipi avui tenguem un club referent en una disciplina poc comuna.

El voleibol és un esport minoritari. Segons dades del Consejo Superior de Deportes, l’any 2017 a Espanya n’hi havia 78.333 persones federades (un 73 %, dones), xi -

fres que augmenten any rere any –el 2013 hi havia 51.755 fitxes. Tot i això, la xifra representa només el 2,1 % del total d’esportistes amb llicència, fet que no evita que l’esport del bloqueig, col·locació i remat tengui un llarg recorregut en el nostre municipi.

ELS INICIS ALS ANYS NORANTA

La història del voleibol a Calvià està lligada de manera ineluctable als Martínez Portales. Sense ells no existiria. I això ve de lluny. Quan encara pagàvem amb pessetes, el vòlei ja era a Son Ferrer. És fàcil endevinar d’on sorgeix la idea.

Aquesta passió de tot generadora és la que va empènyer Manolo Martínez, juntament amb la insistència de la seva dona, Encarna, a dedicar-se a dirigir algunes al·lotes de Son Ferrer. Sense més pretensions inicials. Només per gaudir del seu esport preferit. Encarna es va fer càrrec de la situació i va reunir un grup d’adolescents de 15, 16 i 17 anys un horabaixa. «Au, a entrenar», li va

ALEJANDRO

Primer equip femení del Club Voleibol Son Ferrer, 1995.

Primer equip mascuí del Club Voleibol Son Ferrer, 1996.

dir al seu marit. Tot seguit, varen federar l’equip i varen entrar en competició. Varen quedar darreres, però a ningú li va estranyar perquè venien del no-res. El més difícil ja estava fet. La pilota ja havia creuat la xarxa per primera vegada.

Manolo Martínez havia estat lligat al voleibol des de la seva joventut. Hi havia jugat en diversos equips de Palma i notava que havia de fer una passa més. Després de casar-se i de tenir el seu primer fill, tocava el segon. Però aquest no necessitava 40 setmanes de gestació ni tendria nom de persona. Seria més fàcil de decidir: què, esport i lloc. Club Voleibol Son Ferrer. Era l’any 1995 i la passió havia cristal·litzat en una entitat esportiva. Més tard s’hi varen afegir més nins i nines, i l’any 1998 el club es va constituir legalment amb NIF propi.

De bon principi l’equip va demostrar que aquella darrera posició del primer any quedava en anècdota. L’any 1999 el femení sènior va ascendir a lliga autonòmica, la màxima categoria a escala balear i que es corresponia amb la tercera divisió al futbol. I des de llavors s’ha mantingut entre els millors clubs de les Illes. A poc a poc, s’ha fet un lloc entre els històrics del voleibol autonòmic –Manacor, Pòrtol, Sóller– i ha situat Son Ferrer al mapa d’aquest esport.

AMB DIFICULTATS

El procés sembla natural, com cremar fases per inèrcia fins a arribar a un punt predeterminat, però els inicis no varen ser fàcils. Manolo Martínez encara recorda quan l’equipament de les nines i els arbitratges es pagaven de la seva butxaca. D’un dia per l’altre havia nascut un esport a una població que el desconeixia i que, com ell rememora irònicament, pensava que el voleibol era quadrat. Sense ajudes econòmiques, amb els patrocinadors orientats al futbol, només els Martínez Portales confiaven en el projecte. I a un fill se li dona suport sempre.

Les dificultats, com a tot bon projecte, no han desaparegut mai. Han pogut agafar

Equip superlliga Urbia Voley Palma amb Javi Martínez Portales.

Club Voleibol Son Ferrer, campió de les Balears 2015.

un altre caire, però mai anar-se’n. El Club Voleibol Son Ferrer lluita cada any per mantenir-se fort i créixer. El tema econòmic és recurrent en els esports minoritaris. Manolo Martínez, president i entrenador del primer equip, toca a la porta de diverses empreses abans d’iniciar la temporada per demanar-ne la col·laboració, i quan es troba amb un sí, l’alegria inunda el club. Per a la 2018-19 va aconseguir el restaurant Oceans Beach Club de Magaluf, el bar Es Trinxet de Calvià Vila i l’òptica de Santa Ponça. Tres actius que, juntament amb la subvenció municipal i les quotes de les jugadores, ajustades al màxim, permeten cobrir unes despeses que superen els 20.000 € i treure així endavant el curs.

Les instal·lacions limiten també el creixement de l’entitat. Els equips entrenen al pavelló de l’IES Son Ferrer i rarament al mòdul, els quals han de compartir amb el club de futbol sala.

Un club que, d’altra banda, tampoc ajuda al desenvolupament del voleibol, ja que capta els infants a edats primerenques i els fa descartar un esport que requereix més tècnica i dedicació. L’eterna lluita contra l’imperi futbolístic. No obstant això, tenen l’avantatge que a Calvià només el bàsquet ofereix equips i competicions exclusivament femenins, i això fa que moltes nines se sentin atretes pel vòlei. Els set equips federats del Club Voleibol Son Ferrer són de nines.

EN FAMÍLIA

Potser per a una altra persona enfrontar-se a aquests problemes hauria suposat plegar. S’hauria estimat més arribar a casa després de treballar i no tenir altra preocupació que decidir si veure la tele o fer la migdiada. Però Manolo Martínez no podria arribar i seure al sofà. Sense voleibol es troba inquiet. És per això que es recolza en la seva família i els supera.

La satisfacció que dona continuar val la pena. Es fa amb gust. I amb orgull, el mateix que sent en veure el seu fill i la seva filla involucrats en el projecte.

Javier, de 25 anys, ha destacat des de ben petit en l’esport. Ha estat molts d’anys campió autonòmic de vòlei platja –els jugadors de pista enllacen amb l’arena en acabar la lliga–. i l’any passat va jugar la Superliga amb l’Urbia Voley Palma, màxim representant balear en l’àmbit nacional i hereu del mític CV Son Amar Palma. Silvia, de 21 anys, milita a l’equip sènior del club i també hi col·labora. L’altra gran pota que estabilitza la cadira és Encarna Portales. Una cadira sobre la qual s’han assegut més de 1.500 persones en tota la història del Club Voleibol Son Ferrer. Encarna es va titular en el nivell 1 d’entrenadora quan va néixer l’entitat i ara exerceix de segona preparadora de l’equip absolut.

ELS VALORS DEL VÒLEI

Tota la família comparteix els mateixos valors que intenten inculcar a les jugadores del club, els valors del voleibol: companyonia, compromís amb l’equip, capacitat de superació; tot tenint en compte que es tracta d’un esport sense contacte físic i en què el mèrit d’un punt és tot el conjunt que l’aconsegueix. És aquesta petita voluntat de transcendència més enllà

Javier Martínez Portales en acció.

Equip superlliga Urbia Voley Palma amb Javi Martínez Portales.

d’allò esportiu el que queda quan la pilota deixa de volar. El goig que els produeix reconèixer a la graderia algunes de les al·lotes que varen entrenar quan eren infantils o cadets i que ara hi duen les seves filles, petites però ja amb les genolleres posades.

En el treball amb la base radica el futur del club. A la temporada 2018-19 el Club Voleibol Son Ferrer compta amb prop de 130 jugadors i jugadores repartits entre la nombrosa escoleta de minivòlei i els set equips federats, tots femenins (dos d’absoluts, un de juvenil, un de cadet i tres d’infantils). I no són més al club per les limitacions amb les instal·lacions i per una qüestió d’ètica en la formació, ja que Manolo Martínez considera que omplir una pista amb grups alevins de 20 o més infants no permet oferir un bon ensenyament.

UN CLUB GUANYADOR ACTUALMENT

Si la pedrera aconsegueix alimentar l’equip sènior, els èxits esportius del voleibol calvianer estaran més a prop. L’equip femení no ha deixat mai de competir al màxim nivell autonòmic d’ençà que va assolir la categoria. A més a més, l’any 2010 es va proclamar campió de lliga i també acumula alguns subcampionats al seu palmarès.

Fins aquí podria semblar que la samarreta del Club Voleibol Son Ferrer només l’han defensada jugadores. Però ni a prop ferhi. De fet, els majors triomfs de l’entitat dels Martínez Portales han estat gràcies a l’equip absolut masculí. A la retina, el 2016. El conjunt sènior va guanyar la lliga balear i va organitzar a casa seva la fase d’ascens a Primera Nacional –equiparable a la segona divisió B del futbol. Varen venir combinats d’Elx i de Barcelona, però no varen aturar un Son Ferrer que va ascendir de categoria. I com que la glòria deixa un dolç regust, la temporada següent varen tornar a assaborir-la. Varen quedar en segona posició a Primera Nacional i varen provar la promoció a Superlliga 2, la segona categoria en importància. Va ser la 2016-17 la millor temporada del club i la darrera en què va jugar Manolo Martínez. Sí, amb 48 anys encara hi competia, al costat del seu fill. Per diverses raons, l’equip es va desarborar l’any següent, però els jugadors sempre quedaran en el record com els que varen fer lluir el nom del Club Voleibol Son Ferrer.

Manolo Martínez va poder jugar fins als 48 anys –edat mínima per jugar certs tornejos de veterans–, però això no indica que el físic no sigui important en aquest esport. En contra del que molts opinen, el voleibol requereix un estat de forma òptim. Segons diversos estudis, en un partit d’alt nivell un

jugador pot arribar a saltar una mitjana de 18 pics per set, amb una intensitat variable, fet que desgasta considerablement el cartílag del genoll i les lumbars. Manolo Martínez reconeix que no coneix cap jugador o exjugador que no estigui tocat dels genolls. La xifra de salts per partit s’ha reduït des del canvi de regles l’any 2000, ja que abans només puntuava l’equip que estava en possessió del servei. Així els enfrontaments es feien molt més llargs i dificultaven el negoci televisiu. Amb l’entrada de les televisions, els partits varen reduir la durada i també es varen fer més espectaculars amb la implantació de la figura del lliure el 1998, que va enfortir les defenses i en conseqüència va fer els punts més llargs i intensos.

El fet de ser més emocionant ha atret molts afeccionats i jugadors al voleibol. És un esport en auge, tant a la pista com a la platja. Lluny queden els anys en què gairebé l’única xarxa que es veia a l’arena calvianera era la dels Martínez Portales, al costat del restaurant Ciro’s de la platja des Carregador de Palmanova, bressol del vòlei de platja. Aquest és el gran èxit de Manolo Martínez i de la seva família: haver contribuït a donar a conèixer el vòlei. Simplement això. Perquè ho duen a les venes. I per aquest motiu continuaran fent créixer l’esport a Son Ferrer. En família. Com sempre, units per una passió.

Equip masculí Club Voleibol Son Ferrer, subcampió primera nacional 2016-2017.

Celebració com a campions de les Balears 2015-2016.

Corrent

PER LES MUNTANYES DE CALVIÀ

Fa quasi vint anys, vaig començar a córrer per muntanya. Érem molt pocs els que ho fèiem. Gaudíem de córrer en aquest medi d’una forma diferent de l’actual: la competició era amb nosaltres mateixos i entre col·legues, quasi no hi havia curses, els equipaments eren molt diferents i les rutes molt poc transitades.

Aquest córrer entre col·legues per la muntanya és el que avui dia s’anomena «curses per muntanya».

LES PRIMERES COMPETICIONS

La primera competició oficial de què tenc constància a l’illa, va ser l’any 2000, al terme municipal de Sóller.

L’any 2002 va néixer la Copa Balear de curses per muntanya. Es tractava d’un circuit de diferents curses al llarg de la temporada on es valorava la regularitat dels atletes. Aquest circuit de curses es manté a l’actualitat, organitzat per la Federació Balear de Muntanya i Escalada.

ELS MEUS INICIS COMPETITIUS I EL DESENVOLUPAMENT DEL TRAIL RUNNING

L’any 2006, animada per un grup d’amics, vaig començar a competir en curses per muntanya. En aquell moment, els meus entrenaments no eren gens seriosos, no es feia planificació. Corria un parell de pics durant la setmana i el cap de setmana sortia a fer excursions, escalar o sim -

plement a gaudir de la muntanya. Quan hi havia alguna cursa, hi participava. Tots ens coneixíem, simplement érem un grup de muntanyers xalats que en lloc de caminar corríem per la muntanya i ens ho passàvem bé.

A poc a poc anava creixent el nombre de persones que participava a les competicions. Perquè us en faceu una idea, a les curses de l’any 2006 hi havia, com a molt, devers 70 participants, dels quals tan sols 2 o 3 eren dones. Aquestes dades contrasten amb la realitat actual, que es caracteritza pel gran creixement del nombre de participants a aquest tipus de curses i també de l’oferta de competicions tant oficials com organitzades per entitats privades.

ANGIE RIGO BIBILONI

Corredora i treballadora de l’Ajuntament de Calvià Mapes : MATEU CAÑELLAS BLANES Corredor i treballador de l’Ajuntament de Calvià

Fotografia: Xavi Torrens

PROFESSIONALITZACIÓ I UN NOU LLOC D’ENTRENAMENT

L’augment de participació a les curses va produir també un augment del nivell competitiu, per tant, si volia aconseguir bons resultats, havia d’entrenar més i millor. Era el moment de cercar llocs a prop de casa per tal d’entrenar diàriament. Va esser així que vaig començar a explorar els camins que em conduïen als cims de les muntanyes de Calvià. La serra de Na Burguesa va ser el meu primer descobriment; després, els camins que pugen cap a Son Font per acabar al cim de Na Bauçana, i més tard, la finca de Galatzó.

El maig de 2006 l’Ajuntament de Calvià va comprar la possessió de Galatzó. Des d’aquell moment tots en podíem gaudir de la manera que més ens agradàs: passejar, córrer, visitar el seu patrimoni arqueològic, etc. Al principi, els camins no estaven senyalitzats i el seu estat era més salvatge que actualment, plens de vegetació. Amb el projecte «Galatzó per a tots» es varen dissenyar els tres primers itineraris de muntanya ben senyalitzats: ses Sínies, sa Vinya i ses Planes.

Galatzó va ser el gran descobriment. Era el lloc perfecte per als entrenaments: camins públics, possibilitat de realitzar els desnivells necessaris per a la preparació de les competicions gràcies a les seves dues grans muntanyes, sa Mola de s’Esclop (927 m) i el puig de Galatzó (1.027 m), sense oblidar-me del puig Batiat (641 m), etc.; terrenys més o menys tècnics segons les necessitats del moment; un paisatge meravellós i a deu minuts de casa. Què més podia demanar...? Bé, una sola cosa, algun punt d’aigua per a reomplir els bidons –cosa bastant graciosa tenint en compte el gran nombre de fonts que hi ha a la possessió i que tal vegada el seu topònim ve d’aquí: Aqua latior > Agalatzor > Galatzó.

LA PRIMERA CURSA DE MUNTANYA A CALVIÀ

L’any 2013 s’organitzà la primera cursa per muntanya a la finca pública de Galatzó: la K42. Segons la meva opinió aquesta cursa va ser el canal per tal que molts de corredors d’altres punts de l’illa o de fora de l’illa, coneguessin la possessió. També per promocionar aquest esport entre els residents de Calvià. En Mateu Cañellas n’és un clar exemple. Va col·laborar com a voluntari a la primera K42 i l’any següent va debutar com a corredor de muntanya en aquesta mateixa cursa. Ell ens explica el seu punt de vista:

«Potser la visió d’aquest esport, entre els que el practicam, no és molt diferent i en certa mesura ens uneix una mateixa passió, per les muntanyes, per l’esforç físic, per la capacitat de superació del sofriment i per compartir experiències».

Cada corredor afegeix més o menys ingredients, segons els seus objectius, a la seva vida esportiva.

Part d’aquests objectius s’aconsegueixen entrenant amb l’exigència que un es proposi, per a complir aquestes metes.

Els que hi som afeccionats hem après a córrer per sensacions, deixant a un costat el rellotge i els temps que ens marca l’atletisme. És més important ser conscients del recorregut, del paisatge que t’envolta, de les vistes i de sentir que ets capaç de fer alguna cosa que abans no t’hauries imaginat ser capaç de fer.

Un pot complir etapes i evolucionar per posar-se objectius nous, per sentir motivació, però sempre he tingut en ment no competir per una marca sinó ser capaç de ser exigent amb mi mateix i tenir com a objectiu travessar la línia de meta sabent gaudir del que m’ha donat la carrera.

Em sent privilegiat de viure a Calvià per la proximitat i la relació amb les muntanyes, que em permeten calçar-me unes sabatilles i en poc temps passar de l’asfalt als camins de terra i de muntanya. I part d’aquests camins són els que discorren per Galatzó.

Per a mi la possessió va ser un gran descobriment a nous camins, a explorar recorreguts que em duien fins als punts més elevats de Calvià, a perdre’m per molts d’ells, i en definitiva a estimar-la i respectar-la.

Galatzó ja forma part dels meus sentiments esportius, de les meves cicatrius (per més d’una caiguda), de les meves lesions, de les meves llàgrimes, dels meus somriures i alegries, i de compartir moments i experiències amb molts de companys.

A la possessió vaig realitzar la meva primera carrera de trail el 2014 i sempre pens que m’agradaria realitzar-hi la meva darrera carrera quan les cames diguin basta.

El millor de tot és que les muntanyes i la finca sempre seran allà i en major o menor mesura podré continuar gaudint-ne encara que ja no corri.

Una de les millors coses que em deixa aquest esport, malgrat ser individual, són els amics que he conegut i amb els quals he compartit tantes hores de muntanya.

Al final no importa l’etiqueta que ens puguin posar. Si amateurs, si professionals, si finishers, si afeccionats, si ultrarunners, si mountainrunners , si skyrunners , etc. L’important és respectar-se i respectar els llocs que travessam o les muntanyes que ascendim; és aprendre el que ens puguin donar o llevar aquestes muntanyes i intentar, en la mesura que puguem, contribuir perquè es conservin i es respectin».

Córrer per muntanya és molt més que córrer, és un cúmul de sensacions difícils d’explicar. Estar en contacte amb la natura et fa sentir viu, l’esforç et fa sentir fort i la majestuositat dels paisatges et fa sentir lliure.

Fotografia: Xavi Torrens

CURSES PER MUNTANYA AL MUNICIPI DE CALVIÀ:

Galatzó Trail : cursa de muntanya que transcorre per la finca pública de Galatzó en dues modalitats diferents:

• La Galatzó Legend, amb un recorregut de 43 km i un desnivell acumulat de 4.350 m, ascendint als dos cims de més altitud del terme, el puig de Galatzó (1.027 m) i la mola de s’Esclop (927 m).

• La Galatzó Half, amb un recorregut de 23 km i un desnivell acumulat de 1.837 m.

Cursa Trail Solidària Policia Local : en benefici de l’associació ADAYO-PBO, organitzada per la Policia Local de Calvià, l’Institut Calvianer d’Esports de l’Ajuntament de Calvià i l’Associació d’Ajuda i Orientació Paràlisi Braquial Obstètrica.

PERFIL TRAIL SOLIDÀRIA POLICIA LOCAL 2017 - 15,3 km

PERFIL TRAIL SOLIDÀRIA POLICIA LOCAL 2017 - 10,2 km

Per a més informació, consultau el web oficial: http://www.galatzotrail. com/

Per a més informació consultau la plana web: https://www.elitechip. net/index. php?zwshow= compdet&idcomp=6105286 (els perfils d’aqueta cursa són opcionals)

RECORREGUTS D’ENTRENAMENT CIRCULARS DES DE L’APARCAMENT DE LA FINCA PÚBLICA DE GALATZÓ:

SA VINYA. Distància: 6,5 km

Desnivell positiu: 250 m.

PUIG DE GALATZÓ – MOLA DE S’ESCLOP. Distancia: 25,5 km

Desnivell positiu: 1.500 m.

RECOMANACIONS:

• Planificau la ruta segons el vostre estat de forma física.

• Consultau la meteorologia.

• Equipau-vos correctament.

• Calculau les hores de llum.

• Si sortiu tots sols, deixau dit on sereu.

• Recordau dur prou aigua i alguna cosa per menjar.

• Millor si duis telèfon mòbil.

Informació de la finca pública de Galatzó: http://www.calvia.com/responsive/general.plt?KPAGINA=2687&KIDIOMA=2

MORA CERDÀ

DISCAPACITAT, ACTIVITAT FÍSICA I ESPORT

Avui dia encara hi ha gent que, per manca d’informació, suposa que les persones discapacitades no poden realitzar activitat física; o que tenen moltes restriccions a l’hora de realitzar exercici físic. I és important que totes aquelles persones que tenen algun tipus de discapacitat sàpiguen que, efectivament, poden realitzar exercici físic.

En primer lloc, aclarirem la terminologia a la qual es fa referència quan es parla de

discapacitat. Pérez (2010) identifica tres tipus de distincions:

• Deficiència: s’entén per una anormalitat d’una estructura o funció anatòmica, psicològica o fisiològica.

• Discapacitat: tota restricció o absència de la capacitat de realitzar una activitat en la forma o dins el marge considerat de normalitat per a l’ésser humà.

• Minusvalidesa: és la situació de des -

avantatge per a un individu determinat, a conseqüència d’una discapacitat, que limita o impedeix el desenvolupament d’un rol que és normal en el seu cas (en funció de l’edat, el sexe i factors socials i culturals).

D’altra banda, seguint un criteri qualitatiu, la discapacitat es divideix en tres grups:

• Física: provocada per una deficiència d’una estructura corporal o una funció fisiològica o anatòmica.

FRANCINA

Graduada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport per la Universitat de La Corunya

• Intel·lectual: provocada per una deficiència d’una funció cognitiva, que comporta limitacions funcionals tant en el funcionament intel·lectual com en la conducta adaptativa expressada en les habilitats conceptuals, socials i pràctiques.

• Sensorial: provocada per una deficiència d’una funció sensorial, principalment auditiva o visual.

Així doncs, la discapacitat és una conseqüència personal derivada de la deficiència, i la minusvalidesa és una conseqüència social de la discapacitat. Per tant, és molt important tenir en compte que el terme discapacitat en cap moment es refereix a una malaltia. Fa referència a l’entorn de l’individu, és a dir, a la limitació en l’activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions. En conseqüència, si es modificàs l’entorn, no hi hauria una barrera que limitàs o impedís la participació plena i efectiva en la societat.

ACTIVITAT FÍSICA I ESPORT ADAPTAT

DePauw i Doll Tepper (1989) definiren l’activitat física adaptada (AFA) com «tot moviment, activitat física i esport en el qual es posa especial èmfasi en els interessos i capacitats de les persones amb condicions limitants, com ara discapacitat, problemes de salut o persones majors». En referència a això l’activitat física adaptada al nostre país, tal com esmenten Pérez i col. (2012), «es circumscriu quasi en exclusiva a les persones amb discapacitat» i no a aquelles que es troben en altres estats o condicions (malalts crònics, embarassades i/o tercera edat).

L’esport adaptat és, per tant, una part més de l’activitat física adaptada, la qual engloba les modalitats esportives que s’adapten al col·lectiu de persones amb algun tipus de discapacitat per facilitar-ne la pràctica. Tant si és perquè s’ha realitzat algun tipus d’adaptació i/o modificació, o perquè la mateixa estructura de l’esport en permet la pràctica.

D’aquesta manera, tal com expliquen Pérez i col. (2012), «alguns esports convencionals han adaptat una sèrie de paràmetres per poder ajustar-se a les necessitats del col·lectiu que el practica (ex. bàsquet en cadira de rodes) i, en altres casos, l’esport s’ha dissenyat a partir de les necessitats i especificitats de la discapacitat (ex. golbol per a persones amb discapacitat visual)».

BENEFICIS QUE OFEREIX L’ACTIVITAT FISICOESPORTIVA

Hi ha una gran quantitat de programes d’activitats fisicoesportives i recreatives per a persones amb discapacitat, els quals tenen distints objectius. Un exemple en són els que exposa González (2003): y Afavorir l’autoestima y Millorar la capacitat motora y Millorar la capacitat de comunicació y Millorar les possibilitats de desenvolupament vital y Permetre l’accés al món laboral i al gaudi de l’oci y Beneficis de l’activitat física per a persones amb discapacitat

Més específicament podem agrupar, de la mateixa manera que feren Sañudo i col. (2012), els beneficis de la pràctica esportiva en persones amb discapacitat en les categories següents: y Beneficis físics i/o fisiològics:

Millora el sistema cardiorespiratori

Millora/augmenta el control dels moviments

S’incrementen la força general i la flexibilitat

S’incrementa la capacitat de desplaçament y Beneficis psicològics i emocionals:

Eliminen estrès i tensions

Es senten millor i més satisfets amb si mateixos (augmenta l’autoestima)

Els produeix plaer, es diverteixen

y Cognitius:

ƒ Incrementa la capacitat d’adquirir nous coneixements ƒ Desenvolupa/afavoreix la creativitat y Actitudinals: ƒ Incrementa l’autonomia ƒ Millora la destresa ƒ Augmenta la capacitat per manejar eines y Beneficis socials: ƒ Millora la capacitat de relacionar-se amb els altres ƒ Es fan amistats noves

POSSIBILITATS DE PRÀCTICA FISICOESPORTIVA ADAPTADA AL MUNICIPI DE CALVIÀ

Al nostre municipi comptam amb diverses possibilitats de pràctica fisicoesportiva adaptada, indistintament de la discapacitat, on petits i grans poden realitzar exercici físic des d’una perspectiva lúdica fins a una de competició.

Dins l’Associació de Persones amb Discapacitat de Calvià (ASDICA) es poden realitzar activitats de distinta índole, entre les quals ofereixen alguna activitat destinada a realitzar exercici físic, activitat que varia en funció de la demanda dels joves integrants.

D’altra banda trobam dos clubs esportius inscrits al municipi de Calvià, DiscaEsports fundació Rudy Fernández i Associació Bushido Calvià. En primer lloc, DiscaEsports és un club que està enfocat a la pràctica del bàsquet; compten amb un equip mixt de competició en cadira de rodes (competició de nivell estatal), un equip inclusiu sènior femení (competició de nivell balear) i una escola per als més joves (de 6 a 17 anys). I, en segon lloc, a Bushido es pot trobar una àmplia oferta per a la pràctica d’arts marcials, que en l’actualitat inclou alumnes amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA).

Dins l’Associació de Persones amb Discapacitat de Calvià (ASDICA) es poden fer activitats de distinta índole, entre les quals ofereixen alguna activitat destinada a fer exercici físic, activitat que varia en funció de la demanda dels joves integrants

A més, el municipi també compta amb l’empresa Handisport, que ofereix, tant per a turistes com locals, la pràctica d’una gran varietat d’activitats adaptades: golf, busseig, esquí aquàtic, blokart, vela i senderisme per la serra de Tramuntana amb vehicles 4x4 adaptats.

CONCLUSIÓ

La pràctica d’activitat física i esport comporta, independentment de si es té o no algun tipus de discapacitat, beneficis físics, psíquics i socials; motiu pel qual l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ens recomana una pràctica d’activitat física esportiva «mínima» en funció de l’edat: 60 minuts diaris les persones entre 5 i 17 anys, 300 minuts setmanals d’activitat física moderada o bé 150 minuts setmanals d’activitat física intensa aeròbica per a persones entre 18 i 65 anys, i 150 minuts setmanals d’activitat física moderada o 75 minuts setmanals d’activitat física aeròbica vigorosa per a persones majors de 65 anys.

BIBLIOGRAFIA

DEPAUW K. P.; DOLL Tepper G. (1989). «European perspectives on adapted physical activity». Adapted Physical Activity Quarterly, 6 (2), 95-99.

GONZÁLEZ , J. M. (2003). Actividad Física, Deporte y Vida: Beneficios, perjuicios y sentido de la actividad física y del deporte. Cuerpo y Espíritu, Fundación Oreki.

PÉREZ , J.; REINA, R.; SANZ , D. (2012). «La Actividad Física Adaptada para personas con discapacidad en España: perspectivas científicas y de aplicación actual». Calle libre (7), 213-224.

PÉREZ , M. (2010). Deporte adaptado para discapacitados. Recuperat de: http:// www.discapacidadonline.com/deportes-adaptados-discapacitados.html

SAÑUDO, B.; MARTÍNEZ , V.; MUÑOA , J. (2012). Actividad Física en Poblaciones Especiales. Salud y calidad de vida . Sevilla: Wanceulen.

Cursa solidària de la Policia Local de Calvià, 2017.

MI EXPERIENCIA EN LA CURSA SOLIDÀRIA DE LA POLICÍA DE CALVIÀ ALEJANDRO SÁNCHEZ PALOMERO, TRIATLETA PARALÍMPIC

Vivir en una sociedad más justa e igualitaria para todos depende de cada uno de nosotros. Se dice que para cambiar el mundo tienes que empezar por cambiar tu mismo y las cosas de tu alrededor. Pequeños cambios que generen más cambios en cadena. Y de verdad así lo creo.

Hace tiempo, un compañero del +QTrail, un club que nace del deseo de reivindicar el papel de la mujer y de las personas con discapacidad gracias al deporte, en una discusión entre amigos sobre adaptar el deporte de competición para que cualquier persona con discapacidad tuviera la opción de practicarlo me dijo: «No hay mayor desigualdad que tratar a todos por igual». Esa frase me dejó reflexionando mucho tiempo y se ha convertido en un nuevo leitmotiv para mí. Conocer y ser consciente que hay personas con necesidades diferentes a lo establecido pero con los mismos derechos que cualquiera, debería de generar en cada uno de nosotros una responsabilidad social prioritaria en mejorar las cosas. Yo creo en ello. Lo siento así y lo practico en cada acto o evento que puedo. Y volviendo al principio, no pienso en grandes cosas inalcanzables. Me refiero a pequeñas acciones que cualquiera puede realizar.

¿CÓMO PUEDES HACERLO TÚ?

Ya que el deporte es una de las mejores herramientas de inclusión, existen multitud de carreras o eventos deportivos solidarios en los que se defiende y se reivindica esta lucha igualitaria para las personas con discapacidad. He corrido muchas carreras solidarias, simplemente por lo de colaborar, pero también con ganas de ponerme el dorsal y dar lo mejor de mí.

Pero también he tenido la suerte de apadrinar en algunos casos eventos deportivos solidarios ofreciendo mi nombre en la carrera, sirviendo como reclamo para un día reivindicativo o para recaudar fondos en beneficio de una asociación. Carreras en Madrid, Cantabria, Salamanca y Mallorca.

La última de ellas, en Calvià y con una asociación que significaba mucho para mí y con la que comparto muchas cosas.

La Cursa Solidària de la Policia de Calvià del pasado 25 de noviembre sirvió para ayudar a ADAYO PBO (Asociación de ayuda y orientación Parálisis Braquial Obstétrica), para niños a los que al nacer les producen, por una mala praxis médica, una lesión, con su correspondiente grado de discapacidad. Alexis es un chico con PBO y desde que le conocí, he tenido la suerte de compartir algunos momentos de su vida y conocer a otros valientes en su misma situación. Valientes que como su madre Yolanda y toda su familia, les toca adaptarse a una situación que desde luego ellos no eligieron.

La carrera fue un éxito, con distancia para los más pequeños y para los no tan niños, pero que en cada zancada de cada uno de los participantes, se plasmaba la ilusión de participar en una carrera con un valor especial.

Cruzar la meta de una prueba, superar tus objetivos, mejorar tiempos y recompensar tu esfuerzo diario produce una sensación indescriptible. Pero luchar y esforzarse por otras personas que no disponen de las mismas oportunidades que tú..., eso no tiene precio.

Joan Munar Martínez, atleta paralímpic

“A FORÇA DE MOMENTS DIFÍCILS, ANAVA APRENENT I ENTENENT”

Equip de futbol Calvià. Gaudint durant quatre temporades amb els meus amics. Un més del grup.

Tot començà a l’escola de futbol de Peguera quan tenia cinc anys. Il·lusió per fer un esport amb més infants de la meva edat. Jo sabia que la meva visió no era com la de la resta de l’equip, però no tenia cap tipus d’importància per a mi. Només volia seguir els passos del meu germà Toni. Vaig estar un lustre passant per les categories de futbol set fins que vaig fer el canvi al club de Calvià, on tenia els companys de classe de Ses Quarterades. A partir d’aquí, ja em costava seguir el ritme del futbol onze. Un camp massa gran per poder controlar totes les situacions, encara així, amb l’ajuda de l’equip i els entrenadors, podia seguir jugant els partits, sempre que fossin en horaris diürns. Jugava de lateral esquerre i només destacava per la meva velocitat. En les quatre temporades que vaig jugar a futbol onze no vaig fer ni un gol. Això sí, passava molt de gust formant part d’un equip tan unit i afable.

El setembre de 2010 començà una vida esportiva totalment nova, a la pista d’atletisme de Magaluf, al club ADA Calvià. El futbol ja quedava enrere. La meva visió necessitava un canvi. Atletisme, un esport individual, sense obstacles en el meu cas, un esport que requereix persistència i disciplina, era el que jo volia, el que s’adiu amb el meu caràcter. Només tenia catorze anys i les tres sessions setmanals estaven enfocades a aprendre totes les disciplines de l’atletisme. Des de la velocitat fins als llançaments. Era l’únic amb una discapacitat, però com sempre, em sentia un més del grup.

El gener de 2011 vaig fer la mínima per participar als 60 metres llisos del campionat d’Espanya de pista coberta de categoria sub16 sense discapacitat. La vaig fer sense preparar aquesta prova en concret. A partir d’aquest moment ja em varen donar l’opció d’entrenar exclusivament velocitat amb el que va ser el meu entrenador durant quatre

Campions de les Balears d’hivern 2013 al relleu 4x60 a la pista de Magaluf. Un grup d’entrenament amb una gran amistat i bons resultats, encapçalat pel Jose, el que va ser el meu entrenador.

temporades, Jose Solomando, una de les persones a qui tenc més estima per la seva dedicació, aprenentatge, esforç, moments bons i complicats viscuts i aventures que hem passat dins aquest esport, entre d’altres. El campionat, al final de febrer, va ser a Oviedo. Una pista coberta on no hi veia quasi gens, però ho havia d’intentar. Les eliminatòries varen ser un èxit, marca personal i classificat per les semifinals, però quan vaig arribar a meta vaig caure. Moltes ferides i raspades que em varen impedir córrer la ronda següent. Va ser la primera i darrera vegada que he competit en una pista coberta.

Uns mesos més tard em varen obrir un nou món, el de l’esport adaptat. El juny de 2011 va ser la meva primera competició amb gent que també tenia una discapacitat visual. Va tenir lloc a Madrid, acompanyat sempre pen Jose, vàrem aconseguir l’or als 100 metres, i vàrem deixar el seleccionador nacional molt il·lusionat. Amb quinze anys tot començava a agafar forma.

La temporada 2011-2012, sense cap dubte, ha estat de les més especials fins el dia d’avui. Els entrenaments ja eren totalment específics i amb una mica de duresa. Al meu cos li costava adaptar-se als entrenaments, amb moltes molèsties, però sempre les resolíem. El juny de 2012 vaig anar al meu primer campionat d’Europa absolut d’atletisme adaptat, a Holanda. Campió d’Europa de 100 i 200 metres, i plata al relleu 4x100. No era el resultat esperat, ja que només per haver aconseguit la classificació ja era un gran repte assolit. D’Holanda als Jocs Paralímpics de Londres, això sí que era un somni.

Era el més jove de l’expedició i va ser la primera vegada que passava cinc setmanes fora de casa. Deu dies a Logronyo entrenant amb la selecció i vint dies a Londres.

Córrer en un estadi olímpic, amb vuitanta mil persones, va ser fins a aquell moment el que més m’havia impactat. He de dir que no ho vaig gaudir del tot, massa nervis, però els havia de passar, la primera vegada és així.

A la prova de relleus 4x100 vàrem guanyar la semifinal. Creuar la meta en primer lloc ja era un altre somni. Sé que els meus familiars que estaven a la grada tampoc s’ho podien creure, però aquella mateixa nit, a la final, ens varen desqualificar i les emocions varen canviar per complet. Decepció, impotència de no poder fer-hi res i llàgrimes, moltes llàgrimes. Tot l’equip desconsolat, no hi havia qui ens animàs. Aquell resultat va ser positiu després d’un curt temps, ja que vaig entendre que no sempre les coses surten

Entrant en primera posició a les semifinals del relleu 4x100 als Jocs Paralímpics de Londres 2012.

Primera medalla en un campionat del món. Bronze en el relleu 4x100 a Doha l’any 2015. Una alegria dins una mala competició per part meva en altres proves.

com un espera, perquè fins a aquell moment tot m’havia sortit quasi a la perfecció. Va ser un dels millors pals que m’ha donat la competició, que m’ajudà a madurar i a no donar res per fet.

La temporada següent, pel que fa als entrenaments, va ser impecable. A la pista de Magaluf no em faltava res. Bon clima, bones instal·lacions i en Jose obstinat a anar millorant a poc a poc. Marques personals, mínimes de 100 i 200 metres per al mundial, però tres setmanes abans de l’esdeveniment, una lesió greu als isquiotibials me’n deixà fora. Un cop dur, ja que tenia opcions clares d’aconseguir la meva primera medalla absoluta a uns campionats del món. A força de moments difícils, anava aprenent i entenent diverses coses. Per exemple, molts esportistes quan guanyen una medalla, sigui del material que sigui, s’emocionen. A part d’aquell moment al pòdium, les llàgrimes venen per tots els moments i esforç

que hi ha durant la temporada, fins i tot durant diverses temporades. Començava a valorar els mèrits.

La temporada següent, el dia que complia devuit anys, el febrer de 2014, vàrem guanyar el campionat de les Illes Balears de clubs Absolut d’atletes sense discapacitat amb l’ADA Calvià. Havíem de guanyar la darrera prova, la de relleus, i vaig tenir l’oportunitat de formar part d’aquest equip. Sempre m’ha agradat molt córrer aquesta prova, ja que és l’única que no és individual, i de tant en tant divertir-se competint, sense gaire expectatives, és necessari.

Aquell agost tenia l’europeu a Gal·les. Això significà que en Jose i jo ens passaríem tot l’estiu a la pista i el gimnàs. La veritat és que m’agrada entrenar en aquestes dates, perquè no hi ha gent, hi ha totes les instal·lacions per a quatre persones si hi arriba. A Gal·les tot va anar com esperà -

vem. Dos bronzes i una plata, corrent similar a les meves millors marques.

Passam a l’octubre de 2015, on la temporada finalitzava a Doha amb el campionat del món. Un any ple de canvis. Dos mesos abans del mundial deixava el que havia estat fins ara la meva única seu d’entrenament. Feia un canvi radical, de Calvià al Centre d’Alt Rendiment a Sant Cugat, Barcelona. Necessitava aquest salt fora de casa, tenia l’oportunitat de fer el pas a ser atleta professional, convivint amb els millors esportistes nacionals, i entrenant amb un grup d’elit, sent l’únic d’atletisme adaptat. A Doha les coses varen anar molt pitjor del que esperàvem. Vaig arribar passat de forma, és a dir, estava per competir al setembre, i al final d’octubre ja no tenia forces. Un sisè lloc als 400, una desqualificació als 200 metres per trepitjar línia em deixaven lluny de les meves possibilitats, però el darrer dia, un bronze al relleu 4x100 em va treure un somriure. La meva primera medalla a un mundial.

L’any 2016 era especial, any Paralímpic a Rio. Em preparava per als 400 metres. M’estava costant molt adaptar-me als nous entrenaments i la mínima per anar als Jocs se’m resistia. Sincerament, tenia molta fe en mi mateix i havia d’arribar a sortir, i així va ser. A la penúltima oportunitat, a Segòvia, la vaig aconseguir, per dues dècimes.

Record que estava preparat per a la sortida i em vaig dir a mi mateix «és el moment, avui sí», estava molt motivat.

Segons Jocs Paralímpics, sense cap dubte, plantejats d’una manera molt diferent als anteriors. Anava a totes, amb l’objectiu de passar a la final. Així va ser, a la final pels pèls, però dins. I a la final, una quarta posició que em deixà content, ho havia donat tot durant les eliminatòries, semifinals i final, no em podia recriminar res.

La temporada següent el MesclatSport era el meu nou club, un grup recent al municipi, on hi havia els meus amics de sempre, les persones que han estat amb mi des del primer dia.

La primera part de l’any 2017 va ser la més especial en la meva etapa com a esportista, i hi vaig aconseguir les meves dues primeres medalles individuals al mundial de Londres, un bronze als 100 metres i una plata als 200. Vaig gaudir cada ronda, tornar a competir en aquell estadi olímpic cinc anys després era molt emocionant. En canvi, la segona part d’aquell any va ser molt complicada. Una lesió interminable, que nou mesos més tard, al maig de 2018, va acabar al quiròfan. Una intervenció necessària per poder estar al màxim rendiment. Un estiu de recuperació a Sant Cugat, on només pensava a tornar a entrenar

amb normalitat, sense dolor. Per octubre ja començava a fer entrenaments de pretemporada i el desembre, a entrenar amb normalitat. Ara començ a tornar a estar en forma, i esper competir a un bon nivell a partir de maig. Tenc moltes ganes de competir, i poder estrenar la pista de Magaluf, que m’ha vist créixer.

Des de la meva perspectiva he de dir que la meva carrera com a esportista m’està ajudant en quantitats infinites a ser totalment independent, cosa que per a una persona amb discapacitat és molt important. Conèixer moltes persones de cultures totalment diferents t’obre la ment. Les ganes d’entrenar cada dia per millorar. No perdre la il·lusió per aquest esport. Ajudar a fer comprendre als més petits i no tan petits, que les persones amb discapacitat ho podem fer pràcticament tot, de vegades amb una execució diferent, però arribant al mateix punt, i això ho saben molt bé els meus pares i germans Toni i Miquela, que mai s’han amagat de qui sóc i sense ells tot això no hagués pogut tenir un inici, ho tenc ben clar.

Em queden molts bons moments dins aquest esport, i Calvià és un dels responsables que avui pugui contar totes aquestes fetes, perquè tenim unes instal·lacions totalment adaptades, i el més important, persones que són capaces d’adaptar-se.

Transcripció: O. J. CRESPÍ GREEN Treballador de l'Ajuntament de Calvià

LA PRÀCTICA DE L'ESPORT COM UN COMPLEMENT VITAL

Artem Pankeratov

Viu a Cala Vinyes, té 20 anys i ha practicat la natació professional dels 9 anys fins als 18. Va participar al campionat d’Espanya, i la natació va deixar una bona impressió a la seva vida. Ara entrena pel seu compte a les piscines municipals de Calvià, i de vegades surt a córrer.

Nátaly Dávalos

Té 19 anys. Viu a Palma, però estudia, fa feina i s’entrena a Calvià, al club de vòlei de Son Ferrer. Va començar a jugar-hi als 13-14 anys mentre residia a l’Argentina. No li agrada faltar als entrenaments i considera que a base d’esforç es pot arribar enfora. Gràcies a l’esport ha pogut fer molt bones amistats, tant aquí a Mallorca com també a l’Argentina.

Savannah González

Van Loenen

Té 23 anys i viu a Santa Ponça. Juga a futbol des dels 6 anys. Ha estat al Mallorca i a la selecció balear dels 13 als 18 anys. Ha estat convocada per jugar a la península: Galícia, Cadis, València, Barcelona... El futbol és la seva vida i allò amb què més gaudeix. Tampoc li agrada faltar als entrenaments.

Javier Martínez

Rodríguez ‘Javo’

Viu a Santa Ponça, expresident del Santa Ponsa Club de Fútbol. Ha jugat fins fa un parell d’anys arreu de l’illa. Es considera bastant dolent com a jugador, però ha fet molt bones amistats gràcies a l’esport. També ha participat a altres esdeveniments esportius més aviat de caire lúdic.

uatre joves de Calvià ens expliquen la seva relació amb l’esport, què significa per a ells, i com duen el dia a dia de la seva pràctica esportiva particular. Comencen la xerrada explicant quina disciplina esportiva practiquen, i com veuen l’esport com a observadors.

Com a observadora, a na Savannah no li agrada gaire això de veure els altres jugar, «jo he de ser al camp», diu. Va jugar a tennis fins els 11 anys, però ho va deixar perquè no podia amb dos esports, ja que era una mica dur. «També he jugat a bàdminton i he fet natació, però els vaig haver de deixar també, perquè m’agradava molt més el futbol, i vaig voler seguir amb el futbol», explica. No es trobava molt a gust practicant esports individuals, i li agradava més el futbol bàsicament perquè era més d’equip i perquè «després dels partits es pot prendre alguna cosa, fer unes rialles...».

A en ‘Javo’ li agrada avui, com a ususari, fer esport, però sense estar lligat a un equip, perquè requereix molt de temps i sacrifici, i s’estima més fer coses com senzillament sortir a córrer. També va al gimnàs els dies que pot, perquè, si no, «el cos ho sap, i el metabolisme estreny». Com a seguidor actiu, no es consideraria seguidor de cap esport, perquè el futbol el veu de manera ocasional, i més que res per socialitzar-se amb els companys. Tampoc segueix massa esport a la televisió, «sobretot a xarxes, els resultats i poc més», diu.

Sobre la importància de l’esport a Calvià, n’Artem considera que al municipi hi ha una gran quantitat de centres esportius «tenim molts de camps de futbol, de piscines crec que n’hi ha unes cinc o sis, si no vaig malament, gimnàs, pista d’atletisme...». Pensa que l’existència d’aquesta àmplia oferta és una cosa important, i en destaca la facilitat que hi ha per accedir-hi, perquè l’abonament, considera, està bé de preu. També valora la quantitat de clubs esportius que hi ha a Calvià.

En ‘Javo’ comenta que creu que hi ha unes vint modalitats esportives a Calvià, «la

qual cosa és una barbaritat, no ens enganyem, vint modalitats esportives amb possibilitat d’accés lliure, és un nombre bastant gros». Na Nátaly, per la seva banda, explica que es troba molt a gust a l’equip de vòlei de Son Ferrer, i que és un equip amb una bona cohesió. «Cada dia estic esperant que arribi l’hora d’entrenament, l’hora del partit, sempre estic amb aquestes ànsies», assenyala.

Na Savannah, xerrant sobre els abonaments de l’ICE, recalca que «si ets resident a Calvià, i no estàs treballant, et surt de franc». Comenta que s’ha de renovar cada sis mesos, però troba que està molt bé. També parla de com entrena un equip infantil de nins entre quatre i sis anys de Santa Ponça. Està molt contenta perquè és el primer any que han començat a jugar partits oficials, i considera que fer d’entrenadora és una tasca molt gratificant.

Quan surt el tema del Passeig Calvià, na Savannah diu que l’empra molt. En canvi, n’Artem acostuma a anar a córrer més per muntanya i camins de terra. Normalment va per la zona de Cala Vinyes, on hi ha bastants de camins, i pensa que, amb tantes opcions, qui no fa esport és perquè no ho vol. En ‘Javo’ diu que el Passeig Calvià es pot fer servir per córrer, però també per anar en bicicleta, ja que disposa d’una distància bastant llarga com per poder entrenar en condicions. Considera que està bastant bé.

Respecte de l’autodisciplina i el compromís grupal, i el fet de rendir adequadament per no fer una cosa irresponsable que afecti tot el col·lectiu, na Savanah hi està ben d’acord, i explica el seu cas: «Jo, per exemple, m’entrenava els dilluns, dimecres i divendres, i després em tocava partit dissabtes o diumenges. Llavors, potser els divendres acabava d’entrenar-me a les deu o deu i mitja de la nit, i l’únic que volia era sopar i anar-me’n a dormir per estar bé per al cap de setmana». Però, malgrat això, l’esport per a ella no és una obligació, sinó senzillament una cosa que li agrada.

Savannah González Van Loenen

Després dels partits es pot prendre alguna cosa, fer unes rialles

Na Nátaly afegeix que «l’esport et dona felicitat i ganes de fer de tot, i a més, si dus una alimentació sana i un condicionament físic, és que ho notes tu mateix, tant a l’hora de jugar, com a l’hora de demostrar. En els esports de competitivitat, lluites per un lloc. Fins i tot dins un mateix equip es lluita per una titularitat. I te n’adones i es veu la diferència entre la persona que s’entrena cada dia, que duu una alimentació adequada, un condicionament físic, i una vida sana, per dir-ho d’alguna manera, amb la que no». Conclou que es nota molt la diferència a l’hora del partit.

N’Artem considera que si qualque persona no s’entrena molt, o no és disciplinada, no és possible destacar: «En natació és impossible. Si no t’entrenes, no destaques». I ho explica un poc més dient que és cert que de vegades hi ha joves de 13 i 14 anys que tenen un físic més desenvolupat del que seria normal, i llavors sí, destaquen, però a mesura que passen els anys, si no s’entrenen, van quedant enrere. Conclou que hi ha moltíssims casos de joves que destaquen de petits, però que després s’estanquen. Na Nátaly hi està d’acord, i hi afegeix que hi ha molts joves que es pensen que tenen el doble d’energia, però no se n’adonen que, passats els anys, tota la mala alimentació i la manca de condicionament físic, els repercutirà a la vida. «És que es nota a la llarga», conclou na Nátaly.

«El potencial físic o el desgast que has de fer per sentir-te bé amb 20 anys no és el mateix que has de fer amb 27», diu en ‘Javo’ completant el que han dit n’Artem i na Nátaly, amb qui està completament d’acord. Acaba la seva reflexió dient: «I sí que és cert que es nota, t’has de cuidar més per obligació, no per una qüestió intranscendent com podria ser el «tinc una competició demà, idò avui toca sopar bé». No, t’has de cuidar perquè, si no, al dia següent estaràs bastant lamentable».

Quant al tema de l’esport com a eina d’integració, na Nátaly conta el seu cas personal. Explica que quan va arribar a l’Argentina, els primers sis mesos es va estancar en una situació de depressió que només volia tornar a Espanya amb la seva família i els seus amics. No s’integrava a l’escola. Fins que un dia va anar a provar un entrenament de vòlei, perquè el seu pare n’era jugador, i li va dir d’anar-hi. «I la veritat que des del minut u va canviar totalment la meva vida», diu amb satisfacció. «Em va fer integrar-me amb les nines, em va fer conèixer un grup d’amigues que consider que són amigues de veritat i per a tota la vida. Em va ajudar a integrar-me, no només en l’esport, sinó a l’escola. Em va facilitar fer amics, bàsicament».

L’esport et dona felicitat i ganes de fer de tot Nátaly Dávalos

Llavors va tornar a Espanya, i va haver de passar una altra vegada pel mateix. Aquí va començar a entrenar i va començar a fer amics. «La veritat que em va ajudar molt, perquè era un moment complicat, per dir-ho d’alguna manera», explica. «És un moment de la vida en el qual es fan amics, es comença a sortir, etc. L’esport em va ajudar molt, i sobretot em va mostrar que m’estimava més estar entrenant quatre hores diàries que estar pel carrer sense fer res. Hi ha molts joves, que diuen «no tenim res a fer» i comencen a fumar, i a ajuntar-se només a fumar. Tot això a mi mai m’ha cridat l’atenció, perquè estava molt implicada en una altra cosa».

També en relació amb el tema de l’esport com a eina d’integració, n’Artem comenta que al seu esport, la natació, també hi ha una gran integració, però sobretot a les competicions on es veu la gent animar, però no a un equip, sinó a una persona. Es poden veure persones d’altres clubs que animen una persona que no és del seu club. És com una situació d’empatia més que una sensació d’equip, saber que l’altre s’està esforçant. A diferència d’esports com per exemple el futbol –on s’anima l’equip– a la natació és diferent (a banda de les proves de relleus), ja que s’anima la persona. «Crec que és una forta eina d’integració, aquest sentiment d’empatia i amistat», assenyala.

Na Savannah deixa caure que també motiva més entrenar amb gent que tot sol, «perquè no dones el mateix», diu. Troba que si entrena tota sola, no dona el cent per cent, però també reflexiona dient que en el futbol és una mica complicat el tema de la integració, perquè hi pot haver conflictes tipus «ell és millor que jo» i coses així. Acaba la seva intervenció explicant que «si tots estam units, tot sortirà millor».

A continuació, en ‘Javo’, arran de la reflexió de na Savannah, comenta la seva experiència personal explicant que «amb el pas dels anys és quan més es comença a veure la funció integradora dels més grans, perquè arriba un punt en què ja no estàs úni-

cament amb la gent de la teva edat, sinó que ja passes a ser amateur, i has de competir amb i contra gent que potser té deu anys més que tu. I són ells els que t’ajuden a integrar-te bastant, a esforçar-te més, són ells també els que et requereixen que no surtis els caps de setmana». També explica que hi ha una retroalimentació i una sinergia que surt de forma natural, perquè s’ha de competir per a una mateixa finalitat.

N’Artem també rememora una història de la seva experiència personal, i conta com va viure com es batia un rècord del món. Recorda que era a un campionat d’Espanya, i que Mireia Belmonte feia una 1.500. Tota la gent animava, «tant feia l’equip, tothom [estava] aixecat cridant. Al final sí, ho va aconseguir. I va ser una experiència molt bona, la veritat».

Canviant de tema, en ‘Javo’ creu que la igualtat de gènere a l’esport és una cosa necessària. Pensa que és un tema candent i que cal parlar d’igualtat de condicions, i no únicament d’exclusió; per exemple, de per què les dones varen poder inscriure’s a maratons més tard. «Ha de ser tot el contrari, s’ha de fomentar la participació activa de la gent en general, no segregar per sexes», afirma.

N’Artem hi està d’acord, i afirma que la branca femenina de l’esport és menys vista. També troba que és important que es promocioni perquè, entre d’altres coses, per exemple, a mesura que es veu més, s’aconsegueix cada vegada més repercussió, fet que suposa més finançament, i que es pugui a la llarga viure més de l’esport, de la mateixa manera que es fa en l’esport masculí. Llavors recalca que aquí gairebé els únics esports gràcies als quals es pot viure, són futbol i bàsquet: «Als Estats Units més, però aquí a Espanya, només futbol i bàsquet. Mireia Belmonte, que és l’estrella espanyola de la natació, dubt molt que pugui, després de deixar-ho, seguir molt de temps sense fer feina».

Comparant amb el cas per de Michael Phelps, explica que als Estats Units és una

altra cosa, perquè allà l’esport es duu a un altre nivell, «hi ha universitats que es dediquen professionalment a esports, a natació per exemple. Michael Phelps, crec que va arribar a tenir seixanta milions en el seu compte després de tot el que va fer», afirma. Conclou que als Estats Units es viu molt més l’esport que aquí a Espanya, on només es pot viure del futbol i del bàsquet, i del masculí.

Na Nátaly explica que per a ella, més que un ingrés, és tot el contrari, perquè ella paga per poder jugar. En el seu esport, el vòlei, les nines paguen per poder jugar una quota anual que més o manco es troba entre els quatre-cents i els vuit-cents euros. Pensa que s’hauria de promocionar l’esport, perquè hi ha gent que vol practicar-ne, però no s’ho pot permetre, «no és fàcil pagar 500 € d’una vegada», assenyala. I en relació amb la igualtat de gènere a l’esport, li sembla bé que el vòlei estigui dividit entre homes i dones, però troba que també es podria fer una lliga mixta. Explica que quan comencen, nins i nines estan tots junts, perquè per l’edat, més o menys juguen tots igual, però que, «quan creixen, els nins es desenvolupen moltíssim més que les nines. No és ni masclisme

Nátaly Dávalos, jugadora de vòlei.

Crec que l’esport és una forta eina d'integració, aquest sentiment d'empatia i amistat Artem Pankeratov

Pel que fa a l'accés, al manteniment, al foment de la inclusió del gènere femení amb l’esport, és important que s’aconsegueixi una igualtat real Javier Martínez Rodríguez ‘Javo’

està bé separar en nins i nines, perquè és molt diferent. Els al·lots es desenvolupen d’una altra manera i juguen totalment diferent a les al·lotes. Un joc d’al·lots és més explosiu, i un d’al·lotes és més lent».

«A l’àmbit esportiu no crec que hi hagi discussió, és cert que el desenvolupament d’homes i dones és diferent», diu en ‘Javo’ , i continua dient que «pel que fa a l'accés, al manteniment, al foment de la inclusió del gènere femení amb l’esport, és important que s’aconsegueixi una igualtat real». Indica també que quan es veuen anuncis de qualsevol tipus d’esport, hi sol haver una predominança de l’home, i que, en aquest cas, troba que s’ha de discriminar en positiu una mica la dona, ja que així sí que s’aconseguiria equilibrar una mica la balança.

ni feminisme, és la realitat que vivim: els nins són més explosius, juguen molt més ràpid, i amb molta més força». Raona que a l’hora d’entrenar-se, no és el mateix un entrenament femení que un entrenament masculí, que són totalment diferents. Els entrenadors quan tenen equips femenins i masculins, no poden fer el mateix entrenament per als dos equips, sinó que han de pensar i preparar l’entrenament condicionat a l’equip que tenen. Explica que de vegades, quan ha acabat els seus entrenaments, s’ha ficat a l’entrenament masculí la darrera mitja hora, i arriba a la conclusió que és molt diferent «No crec que estigui bé mesclar-los. Jo crec que

Na Savannah relata el seu cas particular, ja que quan va començar a jugar a futbol, als sis anys, ella era l’única nina del club, i el club de Santa Ponça tenia deu equips. De fet, dels sis als tretze anys, va haver de jugar amb nins. Detalla que possiblement hi havia unes deu nines comptades a tot Mallorca que jugaven a futbol, però que ara veu gratament que les coses estan millorant molt: «Per exemple, al Collerense hi ha tres clubs femenins; a Son Sardina, que hi he estat, hi ha quatre clubs femenins, i bé, bàsicament a cada club més o manco... També a Son Sardina hi ha un equip infantil mixt que té vuit nines». Està contenta perquè a poc a poc es va veient més el futbol femení, i considera que és una millora en general en aquest sentit. Explica que ara a la selecció balear hi ha sub-10, sub-12 i sub-13.

Una curiositat que destaca n’Artem és que, durant la seva trajectoria esportiva, ha vist que les nines destaquen bàsicament en desenvolupament i rendiment físic, mentre que els nins destaquen en general pel que fa a competitivitat i l’agressivitat a l’hora de practicar l’esport. Ho explica dient que «al meu club hi havia nines que eren molt grans físicament i destacaven molt, però que no tenien el cap competitiu; i amb els

nins passava el contrari, no destacaven molt quant a resultats, però eren molt competitius». També afegeix que la competitivitat en l’esport és una cosa positiva si es vol arribar enfora. Na Nátaly apunta que si la competitivitat és sana, llavors està bé. N’Artem hi està d’acord i afegeix que mentre la competitivitat sigui legal i sana, doncs perfecte; i que per aconseguir una igualtat més efectiva, tal vegada s’hauria d’incitar més la competitivitat en l’àmbit femení, amb la finalitat que les allotes puguin destacar més.

Na Savanah diu que fa dos o tres anys, al canal Gol de televisió, no es podia veure cap partit de primera divisió femenina, «primera divisió!», exclama. I diu que «ara sí que se’n poden veure partits, per exemple, Sevilla contra Betis, Barça contra València; ara sí es poden gaudir al canal Gol».

Seguint amb el tema, en ‘Javo’ assenyala que hi ha una creença en la societat que el fet que els dirigents de clubs esportius no apostin per l’esport femení és perquè no veuen un resultat econòmic, però recorda que els clubs masculins no solen, per norma general, aportar tampoc un guany econòmic. Conclou que aquesta creença és «una excusa fora de lloc» i «molt acceptada», i que la gent ho entén com una cosa natural, quan no ho és. Troba que si no es vol apostar per l’esport femení, que no es digui que és perquè no genera beneficis, perquè el futbol masculí a petita escala tampoc genera cap tipus de benefici».

Sobre el futur de l’esport, n’Artem comenta que troba complicat que es facin visibles i es popularitzin més altres tipus d’esports no tan coneguts, i entén que a la gent que no practica cap esport, els atreguin més el futbol, el bàsquet, i esports més populars... «Sé que no serà molt fàcil de canviar», diu, mentre reflexiona. «M’agradaria que es poguessin promocionar els altres esports, perquè la gent en pugui viure». Explica que molts de joves arriben als 18 anys, i encara que són molt bons en l’esport que practiquen, veuen

que no tenen un futur econòmic (parlant de sosteniment financer per a poder viure). Conclou que està molt bé fer esport, però clar, després malauradament s’ha de seguir amb la vida, un s’ha d’organitzar l’economia, la vida en general. Na Nátaly en aquest sentit opina que per això s’ha de combinar l’esport amb l’estudi.

Acabant la xerrada, es parla un poc dels esports més alternatius. Xerrant del patinatge sobre gel, n’Artem comenta que a Rússia està molt popularitzat, i que en els jocs olímpics, Rússia destaca bastant en aquest aspecte, com també en hoquei i altres esports sobre gel. Na Savanah recorda que la pràctica d’un esport depèn també de la zona on es viu.

Na Nátaly conta com va començar a patinar amb roller als set anys i li agradava molt, i encara li encanta a dia d’avui. Troba que és una manera d’evadir-se quant estam sobrecarregats de problemes o estrès. Explica que mai va saber on ni com podia desenvolupar-ne, i que només enguany ha conegut una botiga a Palma on se’n fan classes i que promocionen molt el patinatge. Sobre aquest descobriment, diu: «Em va encantar conèixer-los perquè fan una cosa que a mi m’hauria agradat

que m’haguessin ensenyat quan era petita, perquè jo vaig aprendre a patinar al carrer tota sola».

Xerrant de canvis i possibles millores de futur, na Nátaly pensa que aquí no es dona tanta importància al vòlei, com a altres llocs. Li agradaria que als clubs, a part de dos o tres dies d’entrenament a la setmana, hi hagués també dos o tres dies a la setmana d’anar al gimnàs totes juntes, és a dir, que es promocionàs també un condicionament físic extra.

Na Savanah contesta dient que cal recordar que les noves tecnologies poden ser un problema, perquè pareix que tothom té, per exemple, la mà enganxada al mòbil. O que «potser no surts a córrer, perquè et fa peresa, i prefereixes estar a ca teva veient Netflix, per exemple». Na Nátaly pensa que depèn de com s’utilitzi, i na Savanah hi està d’acord, però afegeix que està sent un gran problema que explica per què la gent no fa esport.

Com a broma final i darrera aportació, en ‘Javo’ demana que, pensant en el futur de l’esport, «si, per favor, algun lector amb possibilitat d’invertir ens llegeix, inventau una xocolata que no engreixi».