Radiofórmula

PEP DÍAZ / Locutor i productor de ràdio

Article elaborat amb la col·laboració de Bernat Ramis, Vicky Pieniazeck, Pep Recasens, Ferran Vallès, Neus Fernández, Xisco Mulet i Ana Lirio

Quasi un segle des que la ràdio posa la banda sonora a la nostra vida

NO ES POT CONCEBRE LA VIDA SENSE MÚSICA I MOLT MENYS SENSE EL MITJÀ DE COMUNICACIÓ MÉS BEN VALORAT PER LA POBLACIÓ. LES EMISSORES PRIVADES I PÚBLIQUES, COM RÀDIO CALVIÀ, RESERVEN PART DE LA SEVA GRAELLA A PROGRAMES MUSICALS

es del naixement de les emissores de ràdio, la música ha format part de la seva programació. No es pot entendre la ràdio sense música, encara que sigui una emissora de les catalogades amb l’anglicisme talk radio (ràdios de parlar), més que res perquè totes elles fan ús d’indicatius, sintonies, cortines, etcètera, que són musicals per ajudar l’oient a identificar quina ràdio escolta, quin tipus de programa

e stà en antena, separar i esponjar segments de l’emissió o, simplement, ambientar reportatges informatius. Així doncs, si les emissores parlades tenen un percentatge musical més o menys important, què hem de dir de les emissores generalistes –que combinen programes magazins o tertúlies amb altres musicals temàtics o d’autor– i de les estacions de ràdio especialitzades i que fan de la música el seu principal fil conductor. En el

cas de les emissores municipals com Ràdio Calvià, els programes musicals fets per coll aboradors i voluntaris, en la majoria dels casos, ajuda a dibuixar una graella de programació variada i en la qual els habitants del municipi es poden sentir integrats, reflectits i benvinguts.

LES PRIMERES EMISSIONS MUSICALS

Als inicis de les transmissions radiofòniques no s’emetia les vint-i-quatre hores del dia. Tan sols hi havia unes hores concretes i marcades. Els motius eren, per una banda, que no es disposava de recursos humans i tècnics a bastament per fer-ho i, per l’altra, evitar les interferències que es podien fer entre les distintes emissores. En l’oferta de la programació es podia incloure informació, que habitualment procedia de l a premsa escrita, però l’entreteniment, la cultura i la divulgació n’eren els pilars bàsics. Així, Ràdio Barcelona ja emetia l’any 1925 concerts i vetllades des del Gran Teatre del Liceu. És a dir, les poques hores del dia en què feia emissió es programava música clàssica i conferències sobre història o els invents de moda, essent –segons e xplica Sílvia Espinosa, periodista i doctora en comunicació audiovisual i publicitat, en el seu llibre Dones de ràdio (Albertí Editor SL, 2014)– «una ràdio de música culta i de monòlegs adreçada a un públic d’un cert nivell cultural, que compartia els gustos d’una programació pionera i elitista i es podia permetre el luxe de pagar un cànon per tenir un magnífic receptor a casa». Uns anys més tard, el 1927, es va crear el Quintet de Ràdio Barcelona. Però no només la música clàssica nodria les ones dels inicis de la ràdio. La música lleugera i de ball també hi tenien el seu espai. Ángeles Afuera, periodista i fundadora del servei de documentació de la Cadena SER, en el post «Las Orquestas de Madrid», de l’any 2011

(https://cadenaser.com/ser/2011/05/31/ espana/1306799414_850215.html), remarca que les distintes formacions musicals que participaven en les emissions ho feien en directe davant dels micròfons i interpretaven peces de música lleugera, de ball o clàssica, per crear expectació si havien d’ambientar l’emissió d’un concurs o per anunciar l’arribada d’un convidat especial a l’estudi. Durant les dues primeres dècades, anys 30 i 40, els discos –aleshores de pissarra– s’empraven ocasionalment.

LA FREQÜÈNCIA MODULADA POTENCIA LA MÚSICA A LA RÀDIO

A partir de 1965, sobretot amb la incorporació de les freqüències modulades, es va obrir tot un ventall de possibilitats per a la ràdio més musical gràcies a la millor qualitat del so i això va propiciar la consolidació de la ràdio fórmula (posteriorment es va produir el traspàs de les emissores generalistes a l’FM, encara que hi ha cadenes que mantenen l’oferta de l’Ona Mitjana). La presentació de temes musicals variats o d’un mateix estil per part d’un locutor que aporta més o menys informació són els ingredients bàsics d’una ràdio fórmula musical, encara que als darrers temps som testimonis d’emissores que opten per llistes musicals en les quals la veu gairebé no apareix. En certa manera és com una còpia de les playlist que podem fer amb aplicacions tipus Spotify. De fet, si ho pensam, la bona acollida de la música a la ràdio des dels seus inicis es fonamenta en el fet que posava aquella a l’abast de tothom. Per exemple, a mitjans del segle XX pocs podien presumir de tenir un gramòfon o tocadiscos a casa seva, però allà hi havia la ràdio amb una bona oferta musical i l’emissió de concerts. Més endavant, els més joves hi pogueren escoltar les novetats musicals que punxaven els DJ a les dis-

coteques i que ells no podien comprar amb el seu migrat sou. També en aquest cas les ràdio fórmules musicals cobrien aquesta necessitat. L’aparició de les cintes de casset i dels radiocassets va permetre –amb el disgust comprensible dels defensors dels drets d’autor– que es poguessin fer recopilatoris a mida. Quan el preu dels vinils i dels CD varen ser més assequibles, la ràdio fórmula va passar a ser una espècie d’aparador en el qual es mostraven les darreres tendències i suggeriments d’allò que havíem de trobar-nos a les botigues de discos – la ràdio s’adaptava als nous temps- i amb l’arribada de les noves tecnologies ha fet un gir més i ha entrat en la especialització dels canals musicals, ha aprofitat Internet per oferir plataformes amb continguts específics, nous formats, la creació de reservoris en els quals consultar, abocar l’arxiu històric i tornar a escoltar programes remasteritzats o, simplement, muntar-nos la ràdio a mida (també la generalista) i, a més, sense ser necessari tenir un receptor de ràdio, perquè ens basta simplement amb un telèfon mòbil.

RÀDIO CALVIÀ, PIONERA DE LES EMISSORES LOCALS

Però facem una passa enrere, uns trenta-tres anys. La freqüència modulada no just es va caracteritzar per acollir les emissores musicals, sinó que també va ser el bressol de les ràdios municipals com ara Ràdio Calvià.

El 1987 començaven les emissions en proves de Ràdio Calvià amb diversos reptes a davant, entre els quals la dispersió de la població del municipi, distribuïda en dotze nuclis, i una orografia que dificultava i dificulta encara ara la recepció d’altres emissores. Amb el pas dels anys Ràdio Calvià s’ha convertit en part de les nostres vides i és un punt de referència de la nostra història recent, la qual s’encarrega d’explicar-nos dia a dia. Ràdio Calvià és una de les emissores locals pioneres a les Illes Balears i, ja des dels inicis de les emissions des del soterrani de l’antic Ajuntament, la música hi era ben present –i no just perquè estàs al carrer Costeta de la Música, sinó perquè, com dèiem, la música n’era un dels seus principals ingredients. «Hi havia molts

La bona acollida de la música a la ràdio des dels seus inicis es fonamenta en el fet que posava aquella a l’abast de tothom

de programes temàtics» –recorda Bernat Ramis, tècnic i locutor de l’emissora municipal en diverses etapes: «sarsuela, clàssica, revival, pop, rock, heavy metal...». Una vegada obert l’àlbum de records tornen a sonar els noms dels espais i els seus presentadors, com ara ¿Dónde vas Alfonso XII?, títol del programa de sarsuela que conduïen Paco Comes i Víctor Ibáñez; el de música lleugera Temps de Bona Música, amb el recordat Mateu Amengual; els temes nostàlgics que punxava Joan Vidal a Yesterday o, a l’altre cantó d’estils, Tiempo de Rock, un dels primers programes de música heavy, que signava Jorge Blázquez. «La major part dels que feien aquestes emissions eren voluntaris i afeccionats a la ràdio que hi participaven amb ganes», explica Ramis, que afegeix: «Però també fèiem transmissions i enregistraments de concerts com el de Santa Cecília o el de Cap d’Any que tocava la Banda Municipal a l’església parroquial», el que suposava tota una odissea. El fet que el material tècnic era car i escàs implicava que «haguéssim de desmuntar pràcticament l’emissora: micròfons, magnetòfons, platines... Per sort, teníem més d’una taula de mescles», recorda Bernat Ramis. No hi havia res que aturàs l’embranzida i l’entusiasme dels inicis. De fet, «el primer programa fet amb la unitat mòbil va ser la transmissió de la nit de Cap d’Any d’entrada al 1988 des de Sa Societat», i Ramis també té viu en la memòria l’acte inaugural de l’actual edifici de l’Ajuntament i concerts com els de Carlos Cano, Joan Bibiloni o No me pises que llevo chanclas.

BLUES I PUNT

No podem fer un recull minuciós de tots els programes musicals que ha acollit Ràdio Calvià, però sí que podem aportar l’experiència d’alguns dels presentadors que han passat pels micròfons de l ’emissora, com, per exemple, Vicky Pieniazeck i el temàtic Blues i Punt, que es va estrenar el 21 d’octubre de 1995 i va estar en antena fins al 1998. «Al programa punxava blues i gòspel, explicava la història dels músics i divulgava la cultura d’aquest estil musical», comenta Pieniazeck, i apunta que «jo era de les poques dones que conduïa un programa de blues». Per preparar la llista musical que conformava l’hora d’emissió el primer any i després les dues hores de les següents temporades «feia servir la meva col·lecció de discos, que ja tenia i que vaig ampliar». Si feim esment dels convidats, Pieniazeck reconeix que «estar dins l’ambient m’ajudava a fer contactes i a tenir convidats i músics», ja que tenia relació amb el bar Blues Ville de Palma des que aquest es va inaugurar. Vicky Pieniazeck continua fent memòria: «Intentava moure’m per l’actualitat del sector, convidava a qui era notícia, ja fos perquè venia a l’Illa per fer un concert o perquè arribava d’una gira». Reconeix que no va fer massa directes en el seu programa perquè «tècnicament era complicat», però que si en sortia l’oportunitat «sempre es podia fer algun tema en acústic». L’única condició que va posar per fer Blues i Punt fou que «no hi hagués publicitat, que els llocs o espectacles esmentats ho fossin de manera altruista».

LA GRAN AVENTURA

Més o menys per aquella època, si Vicky Pieniazeck ens convidava a escoltar blues, Pep Recasens ens proposava viure La Gran Aventura , els capvespres de dilluns a divendres, un programa que va heretar d’Antonio Rubio –aleshores es deia Una Aventura – i que

va convertir en «una ràdio fórmula d’autor amb la vista posada sobre allò que es feia a Mallorca i amb molta música local, com els Flying Dogs des Capdellà o Lupus Grupus». De fet, Ràdio Calvià s’havia fet un nom en el terreny musical. Prova d’això va ser que, a través d’Antonio Rubio, «Ràdio Calvià va emetre en primícia el tema “Sa vida és un teatre” d’Antònia Font. A més –continua Recasens–, no hem d’oblidar que l’emissora va organitzar festivals com el que es va dur a terme al camp de futbol de Calvià per repoblar la serra després de l’incendi de na Burguesa o el Calvià sense Fronteres durant les festes del Rei en Jaume». Així doncs, no sorprèn que hi hagués formacions musicals que demanassin a Recasens que escoltàs les seves maquetes o que volguessin que els aconsellàs. Entre les seccions de La Gran Aventura podem destacar la que feia Miquel Ramon, en la qual presentava versions si més no sorprenents de coneguts èxits de tots els temps –per cert, que Miquel Ramon es va implicar tant que va substituir Pep Recasens quan aquest va deixar el programa el 2003. Quant a les entrevistes, es defugia de les tradicionals i acadèmiques i es cercava mostrar l’altra cara dels músics. Recasens riu quan li ve a la memòria el fet anecdòtic que «amb els Murder In The Barn varen començar a parlar d’esclata-sangs i tota la conversa es va centrar a parlar sobre on hi havia agres per trobar picornells i pixacans». En l’apartat dels directes, reconeix amb un somriure a mig camí entre la nostàlgia i la peresa que «duia molta història, sobretot si tenien bateria que s’havia de muntar a l’estudi 2 (la resta del grup tocava a l’estudi 1, on també hi havia l’entrevistador) i, com que no teníem peus de micròfon a bastament, els havia de penjar del fals sostre per fer la presa de so».

ELECTROCALVIAGRAMA

Si hem de fer esment d’algun programa que hagi muntat de forma periòdica un concert o actuació musical a l’emissora local de Calvià aquest és ElectroCalviagrama, amb Ferran Vallès: «Dúiem bandes –conta Vallès– a tocar en directe cada dimecres gràcies a David Martín, en l’actualitat Hombre Lobo Internacional, que feia les proves de so i la realització en directe», i reforça allò que ja ha apuntat Pep Recasens quan diu que «els músics sabien que venien a un espai que podria tenir una gran difusió a través de les ones, i feien l’esforç de dur tot el material, des de la microfonia fins a la bateria i els amplificadors». Com a prova de l’interès que tenien els grups a participar

Material d’arxiu de programes musicals de Ràdio Calvià.

en les emissions, Vallès comenta que «malgrat que les combinacions d’autobusos no eren bones, els grups omplien els cotxes particulars com si anassin a fer un concert normal i corrent. Així, cada dimecres, durant un any i mig, hi va haver concerts en directe a Ràdio Calvià amb grups de tot l’Illa, encara que –puntualitza– sempre intentàvem convidar bandes de la zona: Calvià, es Capdellà, Peguera, Andratx...». El menú musical d’ElectroCalviagrama es completava amb els CD particulars de la Ràdio o els que aportaven els convidats. El motiu era que «si només haguéssim posat la música del fons musical de Ràdio Calvià el programa hagués sonat igual que la resta i el que volíem era fer quelcom d’especial i diferent». Amb una mica d’enyorança, Vallès puntualitza que «tots els que participàrem a ElectroCalviagrama érem joves molt inquiets i amants de diferents estils de música: des del soul i el reggae a la música electrònica, el rap, el rockabilly... i fer un programa de ràdio on poder punxar els nostres gustos musicals era un somni fet realitat que ens omplia moltíssim».

LA IMPORTÀNCIA DE LA MÚSICA EN LA RÀDIO

Amb testimonis com els presentats, queda palesa la importància de la música a Ràdio Calvià, des de sempre. «Record la meva padrina que sempre estava amb la ràdio i la música», evoca Vicky Pieniazeck, i afegeix que «jo no som de ràdio fórmula, m’agraden el programes amb continguts temàtics, que són molt interessants, i dins la meva línia, com ara Radio 3 de RNE. Ferran Vallès, per la seva banda, opina que «a través de la música el locutor de ràdio pot transmetre molta informació a l’oient, a part de fer-ho amb la paraula, és a dir, la música complementa les entrevistes i acaba d’explicar el que no s’ha pogut dir». Considera que s’ha de donar importància «als espais entre cançons: com es mescla una cançó amb una altra o com es dona pas a l’entrevista després d’una música». Pensa que «no és només la música, sinó com s’ofereix, amb quin ritme i amb quina finalitat, a més d’estar ben triada i col·locada en el moment just», i assegura que «hi ha d’haver un equilibri entre paraula i música, un còctel que només s’aprèn a fer després d’escoltar i fer ràdio durant anys», abans de considerar que «lamentablement la gran majoria de ràdios comercials

posen música per posar, per omplir, i fer-ho sense criteri és tudar temps i recursos».

L’acceptació dels programes musicals per part de l’audiència es pot reflectir en dades fredes com les que aporta l’Estudio General de Medios (EGM) –encara que les emissores municipals no hi solen estar incloses– o per una font menys matemàtica però, tal vegada, més fiable: l’oient. Bernat Ramis rememora la gran acollida de Tu i nosaltres, el programa de peticions musicals que presentava juntament amb Xisco Mulet, un dels artífex de Ràdio Calvià i conductor, entre d’altres, del programa de cinema i, per extensió de bandes sonores, Patio de Butacas . També Pep Recasens recorda les telefonades dels oients i les converses sobre g ustos musicals que tenia amb ells o com, en el cas de Ferran Vallès, «algunes senyores del poble ens felicitaven, especialment quan posàvem música negra, soul i funk antiga o quan sonava el pop mallorquí dels 60 de Los Javaloyas, Z66 o Los Bravos. Aquí les felicitacions i el seu entusiasme eren majors». Vicky Pieniazeck va més enllà i considera que «a la ràdio la imatge no despista l’oient, que centra la seva atenció en allò que escolta». Per això «la gent m’aturava pel carrer, perquè reconeixia la meva veu».

A l’inici de l’article afirmàvem, agosaradament, que no es pot concebre una vida sense música i molt menys una ràdio sense ella. Hem traslladat aquesta idea a Vicky Pieniazeck, qui s’hi mostra totalment d’acord, mentre que Ferran Vallès se situa en el lloc contrari: «Però hi hauria d’haver uns presentadors de primera divisió», remarca, i es planteja «per què no una ràdio amb altres recursos com ara sons de la naturalesa, el so de la mar, del bosc, de les muntanyes o de l’espai exterior. De fet podria ser un projecte súper interessant per treballar la relaxació i la introspecció», aventura.

CAMÍ DEL FUTUR

No deixa de ser paradoxal que abans la gent telefonava a les emissores –i més enrere en el temps hi enviava cartes manuscrites– i ara, que podem escoltar la ràdio amb un telèfon mòbil no el feim servir per contactar amb el locutor o enviar un correu electrònic, sinó que ens estimam més enviar una nota d’àudio per whatsapp. D’aquesta manera, hem passat de fer servir la ràdio en mitjans del segle passat com una gramola a un punt de trobada per escoltar novetats i les darreres tendències musicals, o espais hiperespecialitzats adreçats a minories que no tindrien cabuda en una emissió per ones però si en reservoris i plataformes en línia. Així i tot, en les emissores encara podem trobar programes oasi en els quals escoltar bona música acompanyada de comentaris acurats, que permeten posar en pràctica el senzill gest d’escoltar una emissió musical simplement per gust.

Sigui com sigui, la ràdio, el mitjà de comunicació més ben valorat per la població, fa gairebé cent anys que arribà a les nostres v ides i, malgrat que moltes vegades se n’ha vaticinat la mort o decadència, si més no allò cert és que s’ha reforçat i reinventat a cada època per sortir-ne rejovenida i amb moltes idees i formats per aportar. Aquesta és la seva grandesa.

Equip de Ràdio Calvià. Marian Juan (comercial), Pep Díaz, Jesús Tomás Benito (director), Ana Lirio, Pep Recasens, Eduardo de la Fuente i Clara Viñuela. Agost, 2002.