Entorn de Calvià núm. 11 Música Setembre 2020

Entorn

MÚSICA de Calvià

Música

La música forma part de tota la història de la humanitat, un llenguatge universal que, al llarg dels anys, ha acompanyat totes les cultures i societats en les seves diverses manifestacions. Ha anat evolucionant així com la seva importància i la seva funció en la societat: cultura, religió, tradicions, economia, fenòmens meteorològics, actes bèl·lics i/o festius ... Des del paleolític, en què homes i dones utilitzaven el propi cos per fer sons, fins avui dia, en què es pot fer tot amb un ordinador des de casa. La música és un aspecte de la humanitat innegable i irreemplaçable.

La revista Entorn tracta sobre les persones i la vida de Calvià, sobre aspectes transcendents que han format el municipi com avui dia el coneixem i la música no hi podia faltar. Perquè la música és part dels nostres costums i de les nostres arrels identitàries, i fa d’element integrador de la diversitat cultural que ha caracteritzat sempre el municipi.

Aquest número recorre la història del nostre poble a través de la música. Des de principis del segle XX, en què les dones cantadores de Calvià i des Capdellà ens deixaren un bon recull de cançons de tradició oral que reflecteixen la vida pagesa de l’època, fins al 2020, en què la varietat i qualitat de la música calvianera es pot apreciar en artistes tan diversos i tan «nostres» com Antònia F. Rubio, Baaldo o Chenoa.

Un moment que ha marcat la història recent és, sens dubte, la creació de la Banda Municipal de Música de Calvià i de l’Escola Municipal de Música el 1984, gràcies a la iniciativa de l’aleshores regidor Josep Rubio. L’Associació Cultural Musical Pere Josep C añellas va consolidar aquests inicis i hi va incorporar l’Escola de Ball de Bot i el Cor. Actualment l’activitat d’aquesta entitat, recolzada en aquests quatre eixos, significa una oferta cultural de qualitat imprescindible per al municipi.

Una qüestió recurrent en altres edicions d’Entorn (com ara les dedicades a les migracions, al turisme, a l’arquitectura del territori...) i que també es reflecteix en aquesta és el del «boom» turístic, que va representar un canvi dràstic en l’economia, en la societat i en la cultura del municipi. La música en viu es va convertir en un atractiu turístic per a l’entreteniment i l’oci nocturn calvianer, però també per a les persones que vivien i convivien en un Calvià que s’anava enriquint amb una àmplia oferta cultural.

La societat de la informació i el coneixement ha permès grans avenços també en la música que han sabut aprofitar els artistes calvianers, capaços de produir música de moltíssima qualitat i que arribi a tots els racons del planeta.

Les polítiques públiques i la situació econòmica en cada moment també han estat variables que han afectat l’impuls de la música i la cultura. Calvià ha estat un referent en la música en molts d’aspectes i la posada en marxa de la ràdio pública, la creació de bucs d ’assaig o els concursos de noves promeses en són clars exemples. El sector privat també ha jugat un paper fonamental en el desenvolupament musical del municipi, i actualment la iniciativa publicoprivada s’ha convertit en un binomi imprescindible per continuar gaudint d’una oferta musical àmplia i de qualitat.

Els calvianers i calvianeres podem dir que tenim vida amb banda sonora, possiblement cadascuna diferent però amb moltes similituds, grans esdeveniments musicals que associam a les diferents etapes de les nostres vides. Una persona calvianera que ara tengui quaranta anys, como jo, recorda, en l’adolescència, els concerts de grans artistes a Aquapark o al Pavelló Galatzó; en la joventut, els festivals com l’Isla Deencanta o el Calvià Hip Hop i discjòqueis internacionals en discos locals; i en l’edat adulta, el Mallorca Live Festival o els concerts del Recinte el Molí de Santa Ponça. I això, mirant al futur amb l’esperança de poder seguir gaudint i sentint la millor música, sense sortir del nostre municipi. Durant la redacció d’aquesta revista, enmig d’una pandèmia mundial produïda pel Covid-19, la música ha tingut un gran valor a les llars. Ha estat un element cohesionador, capaç de emocionar-nos, d’animar-nos i d’acompanyar-nos en un dels moment més difícils de la història recent.

Com deia Nietzsche, «sense música la vida seria un error».

MARTA DE TEBA FERNÁNDEZ

Directora general de Comunicació i Smart Office de l’Ajuntament de Calvià

Entorn de Calvià, núm. 11 Setembre 2020

Edita Ajuntament de Calvià c/Julià Bujosa Sans, batle, 1 07184 www.calvia.com

Direcció Departament de Comunicació

Coordinadora tècnica, redacció i entrevistes Neus Fernández Quetglas

Disseny i maquetació Editorial MIC

Disseny publicitari Ajuntament de Calvià

Consell de Redacció

Antoni Aguareles García, Agustí Aguiló i Llofriu, Jordi Amengual López, Catalina Caldentey Pascual, María Calderón Díaz, Cristina Gamundí Massagué, Neus Fernández Quetglas, María Antònia Ferragut Carreño, Emmanuelle Gloaguen Murias, Sandra Sedano Colom, M. Teresa Pagès Mas

Assessorament i correcció lingüística Servei Lingüístic de l’Ajuntament de Calvià, O. J. Crespí Green i J.J. Sánchez Rowell

Col·laboracions externes Baaldo, Bartomeu Canyelles Canyelles, Pep Díaz, Bàrbara Duran Bordoy, Víctor Moragues Valencia, Claudia Nagyivan, Josep Oliver Rubio, Ignasi Pons Moll, Joan Pons Payeras, Aina Ramis Plomer, Arnau Reynés Florit

Fotografia de la portada Festival World Dance Mallorca, 2001, Santa Ponça.

Foto: Tolo Ramon D.L.: PM 1206-2015

SUMARI

Setembre 2020 •Núm 11

6DOSSIER

L a creació d’un tramat artístic per la necessitat de satisfer unes inquietuds musicals

Josep Oliver Rubio, músic

24

34

P ERSPECTIVA

C ançons de tradició oral a Calvià i Capdellà a principis del segle XX B àrbara Duran Bordoy, musicòloga

PARLAM

A ntònia Rubio Terrassa, cantant i professora de ball de bot

38

P INZELLADA

L a música religiosa a l’Església de Mallorca al segle XX: Calvià Arnau Reynés Florit, professor de la UIB i organista

40 L’harmònium de la Capella de la Pedra Sagrada O.J. Crespí Green, treballador de l’Ajuntament de Calvià

52

DOSSIER

L a música en viu va ser un reclam històric per a l’arribada i l’entreteniment de turistes a Calvià B artomeu Canyelles Canyelles, historiador

PARLAM

P ablo Sanllehí Gómez, bateria de Los Bravos

56

PARLAM

Chenoa, cantant

59

64

JOVES INVESTIGADORS

L a producció musical a casa: com gravar una maqueta decent amb el mínim cost possible Aina Ramis Plomer, periodista

ASSAIG JOVE

L a música es una movida B aaldo, artista

68 L a imatge que alimenta la música Ignasi Pons Moll, professor de Cultura Audiovisual a l’Escola d’Art de Menorca 70

D OSSIER

L a música en el sector públic Catalina Caldentey Pascual, cap de servei del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Calvià

84 PINZELLADA

Els himnes de Calvià

Maria Antònia Ferragut Carreño, funcionària de l’Ajuntament de Calvià

116

D OSSIER

C alvià és un municipi amb talent musical propi i importat. Les figures de la música des de la família de Pere Josep Cañellas als nostres dies Josep Pons Payeras, historiador Neus Fernández Quetglas, periodista

P ERSPECTIVA

Les joves promeses de la música a Calvià despunten en tots els estils Jordi Amengual López, dinamitzador juvenil

86

P ERSPECTIVA

L a música té un poder sanador Neus Fernández Quetglas, periodista

126 PARLAM

Toni Fernández Castillo, músic expert en enregistrament

94

97

P INZELLADA

Cómo el canto puede protegernos del Covid 19 Claudia Nagyivan, professora de cant

P ERSPECTIVA

Q uasi un segle des que la ràdio posa la banda sonora a la nostra vida Pep Díaz, locutor i productor de ràdio

130

PINZELLADA

Totes les indústries tenen una música V íctor Moragues Valencia, dissenyador de so Neus Fernández Quetglas, periodista

132 ENTORN JOVE

L a música empeny a ser i a sentir la joventut de ple Grup de Joves a Es Generador

JOSEP OLIVER RUBIO / Músic

LA CREACIÓ D’UN TRAMAT ARTÍSTIC PER LA NECESSITAT DE SATISFER UNES INQUIETUDS CULTURALS

El primer concert de la Banda va ser una sorpresa per al poble de Calvià. Sense anunciar-lo, la Banda havia preparat un concert a la sortida de l’Ofici de Sant Jaume

BREU HISTÒRIA DE COM NASQUÉ TOT

El 31 de maig de 1984, en el Ple municipal que celebrava aquell dia l’Ajuntament de Calvià, l’aleshores regidor Josep Rubio, en el seu torn de paraula, va desplegar uns papers que duia dins la butxaca per disposar-se a llegir-los. A davant tenia les atònites mirades d’altres regidors que no sabien ben bé què anava a proposar i mitges rialles d’altres que ja sabien el que tramaria, ja que s’havia tractat la qüestió a la Comissió de Cultura. L’atenció dels presents anava augmentant a mesura que anaven coneixent el contingut de la moció que elevava el regidor: la creació d’una escola de música i d’una banda municipal a Calvià. El consistori, format per P SOE, UM, AP i UC, aprovà la iniciativa per unanimitat i acordà que Josep Rubio i Amengual en fos nomenat director.

Així és com nasqué la proposta de Josep Rubio, molt conegut com «el Tio Pep», amb el qual començà tot. O, vist des d’un altre punt de vista, així és com «el Tio», davant la necessitat de satisfer les inquietuds culturals d’un poble, posà punt f inal a un període culturalment pobre. Precisament perquè ell havia format part de l’antiga banda i altres formacions mu-

sicals. De fet, comptà amb alguns antics companys per emprendre la nova etapa, com el seu fidel i lleial amic Gabriel Pallicer, o també Guillem Sastre.

El primer concert de la Banda va ser una sorpresa per al poble de Calvià. Sense anunciar-lo, la Banda havia preparat un concert a la sortida de l’Ofici de Sant Jaume. El poble escoltava amb orgull i incertesa aquelles notes –estridents, però amb g ust dolç– que els membres de la Banda s’havien preparat amb molt poc temps però amb molta il·lusió.

Davant l’opinió expressada per l’aleshores batle, Francesc Obrador, que l’any que v e sonarien millor, «el Tio» respongué: «D’aquí a un any podrem anar a tots els pobles de Mallorca!». I tal dit tal fet: l’any següent ja començaven a actuar en diversos pobles de l’Illa i més envant participarien en les trobades i festivals de bandes de la Federació Balear de Bandes.

Josep Rubio i Amengual era una persona alegre i motivadora. Fins al punt que, quan va crear la banda de música, anava assignant instruments a la gent així com els veia passar pel carrer. Se’l recorda també

Primer concert de la Banda a la sortida de l’Ofici de Sant Jaume, 25 de juliol de 1984.

per la seva exigència i disciplina. Tot i ser molt bona persona, Rubio tenia ben clars els seus objectius, i si t’havia de donar un escarment ho feia d’una manera que no et sentissis ofès. En altres facetes de la seva vida, cal destacar les seves proeses a escala nacional en el món del tir amb arc, i l a seva aportació a la dinamització social de Peguera, on va viure molts d’anys.

Estava tot preparat per funcionar. La Banda oferiria actuacions en les dates més a ssenyalades i l’Escola de Música seria la font que proveiria de músics la banda. Però faltava un element que asseguràs la continuïtat del projecte, una vegada Josep Rubio deixàs el càrrec de regidor. Així q ue dos anys després de la fundació de l’Escola de Música i de la Banda es creà una associació que seguiria gestionant el projecte una vegada el director deixàs el càrrec municipal. L’acte fundacional va tenir lloc el catorze de setembre de 1986. Així nasqué l’Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas, nom amb el qual es feia reconeixement a aquest compositor calvianer. La nova associació s’encarregaria de gestionar el servei de formació i foment de les activitats musicals en el municipi de Calvià.

L’Associació ja comptava amb els dos collectius fundats: la Banda i l’Escola. Però tot seguit va reclutar altres col·lectius del municipi per tal de centralitzar-ne la gestió econòmica, de cara a obtenir les subvencions culturals de l’Ajuntament. Això no obstant, en l’organització de les activitats hi havia dues mancances. Ens referim a dues activitats que havien estat essencials en el poble de Calvià en èpoques p assades i que aleshores recuperarien un protagonisme que encara ara perdura: l’Escola de Ball de Bot i el Cor.

L’Escola de Ball de Bot de Calvià es va crear immediatament després de la fundació de l’Associació, amb la intenció de fer arribar la cultura tradicional al major nombre de gent possible, utilitzant aquest ball com a eina d’integració de diferents col·lectius amb cultures d’origen divers i posant en valor i en lloc preferent la divulgació cultural i la satisfacció dels usuaris. La nova secció, coordinada per Antònia Rubio, creixeria de manera exponencial amb l’establiment de seus a gran part del municipi.

Pel que fa al Cor, cap a mitjans de l’any 1987, alguns membres de l’Associació te -

L’Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas té quatre eixos d’activitat: l’Escola de Música, la Banda, l’Escola de Ball de Bot i el Cor

nien l’enyorança d’haver format part del cor parroquial que funcionà als anys setanta, però que havia desaparegut. Així doncs, es posaren a cercar un director i fundaren el Cor de Calvià, que va fer la primera actuació a Sa Societat el febrer de 1988. Amb la creació del Cor, l’Associació complementava l’oferta cultural que volia oferir.

Així és com es consolidà, sota la presidència de Josep Rubio i Terrasa, l’Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas, la qual va fundar les quatre seccions històriques i ininterrompudes que han configurat els eixos de la seva activitat fins a l ’actualitat: l’Escola de Música, la Banda de Música, l’Escola de Ball de Bot i el Cor. A més a més, sota la gestió de l’Associació es varen aglutinar gairebé totes les activitats culturals del moment en el municipi, sobretot en la seva primera dècada, com per exemple el Ballet de María Rosa (Calvià), el grup Waning (Peguera), l’Agrupació Musical i de Folklore del Toro, la Colla de Xeremiers (Calvià i es Capdellà), el Grup de Teatre s’Aigua Dolça i les Majorettes des Capdellà, entre d’altres.

Pel seu tarannà, l’Associació ha estat sempre compromesa en tot allò relacionat

Alumnes de piano esperant el seu torn en l’audició de Nadal a l’Ajuntament de Calvià, 1992.

Alguns alumnes de l’Escola davant l’església, any 1994, desè aniversari.

amb la cultura, com ara la reivindicació de la utilització del Teatre Sa Societat –on va tenir la seu durant un temps– per part del poble, en el marc de la qual fins i tot produí una obra de teatre ( Això no pot morir, s’ha d’obrir, de Bartomeu I. Oliver, 2001) per demanar-ne la reobertura; la divulgació de la cultura tradicional, oferint classes de ball de bot de manera gratuïta des dels inicis; el foment de l’educació històrica i cultural amb el tríptics divulgatius «Es Baluard» (de Bartomeu I. Oliver); la difusió de la història mitjançant canals artístics, amb l’obra de teatre musical La joia en el si de la mar, de Mario Errea i Bartomeu I. Oliver (2000); la recuperació de la tradicional representació teatral de l’Adoració dels Tres Reis Mags; l’oferiment d’una alternativa operística descentralitzada de les produccions de Ciutat amb el Festival d’Òpera de Calvià; l’aportació de la seva perspectiva a l’hora d’organitzar, en les Festes del rei En Jaume, la imatgeria, la música i el ball popular. En definitiva, durant els seus més de trenta anys d ’història, aquest grup de gent a qui un dia Josep Rubio va motivar i que a hores d’ara segueix actiu amb una continuïtat generacional, s’ha encarregat de brodar bona part del teixit cultural del nostre municipi

per la simple necessitat de satisfer les inquietuds culturals del poble.

L a tasca de l’Associació sempre s’ha caracteritzat per la relació directa amb l ’Ajuntament, sobretot amb el Departament de Cultura. Cal entendre la funció d ’una associació sense ànim de lucre com un motor dinamitzador de la zona on actua, que treballa molt i normalment sense d emanar res a canvi. És per això que hi ha hagut temporades realment dures, en les quals els membres de la junta directiva de l’entitat es demanaven si realment v alia la pena seguir endavant. Però tot d’una tornava la raó, pensant en l’autèntic benefici d’un col·lectiu d’aquestes característiques, que és el benefici social i, en aquest cas, educatiu i cultural. Perquè no tota la riquesa es compta amb monedes.

En la Nit de la Cultura de l’Obra Cultural Balear celebrada el 12 de desembre de 2014 a l’auditori d’Alcúdia, en l’acte de lliurament dels Premis 31 de Desembre l’Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas va rebre el premi «Bartomeu Oliver», pels seus trenta anys de dinamització de la cultura i la revalorització de la cultura popular.

El 2016 l’Associació entrà a formar part de la Comissió Gestora de Sa Societat.

Actualment, i des de la renúncia d’«el Tio» el juliol de 2010, presideix la junta directiva de l’entitat Joan Rubio, nebot de Josep Rubio i membre de la junta directiva des de la primera assemblea fundacional.

L’ESCOLA DE MÚSICA

Després que el regidor Josep Rubio fes la proposta en el Ple municipal i quedàs aprovada per unanimitat, s’havia de posar fil a l’agulla. El més important era trobar un lloc on poder fer l’activitat. S’ha de tenir en compte que aquell Ple en què es va decidir tot es va fer on era llavors la casa consistorial, situada a la plaça de l’Església, on actualment hi ha l’Escola de Música. I, on es ferien les primeres classes de solfeig? A les Escoles Velles, que paradoxalment estaven situades on hi ha actualment l’Ajuntament. No eren uns edificis gaire adequats per impartir classes, però els alumnes de l’Escola de Música ja comptaven amb un lloc per aprendre i assajar. Es començà amb un claustre de tres professors i a mesura que anava madurant el projecte s’hi anaren incorporant docents, que a més a més es desplaçaven a les escoles d’EGB per impartir-hi les classes de música.

El funcionament de l’escola era bàsic. S’havien d’ensenyar els coneixements i tècniques mínimes per poder tocar a la Banda l ’instrument que generalment t’havia assignat «el Tio». Els alumnes que acabassin aquests estudis continuarien l’aprenentatge al Conservatori. Així va ser fins que la Banda va tenir un nombre considerable de músics d’una qualitat que el tercer any d’existència va fer un total de trenta actuacions, entre festes i cerimònies del municipi i altres concerts en festes majors, rues, trobades de bandes i cavalcades de reis en pobles com ara Felanitx, Andratx, Alaró, Llucmajor, Manacor, s’Arracó i Santa Maria. Així que es va plantejar la idea d’oferir més instruments que no entraven dins la Banda, com el piano, la guitarra o el violí. Aquests dos darrers, amb la intenció de recuperar la primitiva Rondalla de Guitarres de Calvià.

A finals de l’any 1987 s’havien d’enderrocar els edificis de les Escoles Velles per construir el nou Ajuntament, així que era convenient trobar un nou lloc per dur-hi a terme les tasques que gestionava la jove Associació Pere Josep Cañellas. La junta directiva havia proposat sol·licitar Sa Societat com a nova seu, ja que aquesta feia temps que estava tancada. Es demanaren permisos als propietaris, hereus o associats de Sa Societat i es creà, juntament amb les associacions de veïns i de la tercera edat, un compromís de coordinació d’aquesta entitat que ga-

rantís la bona utilització i conservació del seu edifici. Sa Societat, doncs, passà a ser la nova localització de l’Escola i de la Banda, així com de la recentment constituïda Escola de Ball de Bot i, en molt poc temps, també del nou Cor. Tot i que s’hi va fer molta feina i que havia estat una satisfacció tornar a obrir un edifici tan emblemàtic i simbòlic com era Sa Societat, l’estada va ser curta. Per diversos interessos, i molt a pesar de la junta directiva, es va haver d’abandonar novament aquella seu. L’edifici quedà altre cop tancat i entrà en una altra època fosca de les moltes que ha tingut el vell immoble.

Va ser un moment d’incertesa durant el qual la banda assajà a Can Verger, l’Escola de ball de bot al nou edifici consistorial, i l’Escola de Música i el Cor a ses Quarterades, fins que el març de 1990 se’ls assignà part de l’antic edifici consistorial, conegut encara ara com l’Ajuntament Vell, on ha conviscut amb l’Escoleta Municipal i Ràdio Calvià.

L’Escola de Música ha estat sempre molt accessible a tothom gràcies als seus preus gairebé simbòlics, cosa que suposa donar un servei municipal excepcional. Per això, a mesura que la demanda anava creixent, anaren arribant nous professors experimentats que perfilarien el pla educatiu i els criteris d’acceptació d’alumnes, molts dels quals adquiriren els estudis de grau mitjà al conservatori de Palma.

L’any 1991 es creà el Cor Infantil, que faria actuacions arreu del municipi i col·laboraria amb el Cor i la Banda. Una fita destacable s’esdevingué el curs 1994-1995, quan, per primera vegada i precedint futurs casos, dos alumnes de l’Escola, Damià Muñoz i David García, passaren a ser part del claustre de professors, motiu de satisfacció especial per a l’Escola.

En acabar el curs 1994-1995, Josep Rubio decidí retirar-se de la direcció de l’Escola. És atractiu atribuir la decisió a la romàntica idea que, en veure que aquells antics alumnes ja formaven part del claustre, la continuïtat de l’escola estava garantida. Però el cas és que ja es trobava a l’edat de jubilació i aquesta en fou la raó. Tot i deixar la direcció de l’Escola, mantindria la batuta de la banda per dos anys més i la presidència de l’Associació fins a l’any 2010.

S’havia fet una convocatòria per a suplir el director, a la qual l’únic projecte presentat fou el del fins aleshores professor de l ’Escola i director fundador del Cor, Francesc Bonnín. Aquest elaborà un projecte am biciós amb diversos paràmetres que exprimirien una mica més la qualitat de l’Escola i la motivació i interacció entre els alumnes i les famílies. Bonnín dugué les audicions a un altre nivell, amb molta participació de públic. Va promoure alguna sortida per assistir a concerts i òperes. Es feren gravacions de la feina feta p els alumnes durant el curs que després s’emetrien a Ràdio Calvià juntament amb la participació en directe dels alumnes a l’estudi, per incentivar l’activitat musical entre els oients del municipi.

A més a més, Bonnín va proposar l’ampliació de l’oferta musical a altres nuclis del municipi com Bendinat i Santa Ponça, cosa que va descentralitzar l’Escola i va funcionar bé durant un temps.

Per la densitat de feina que tenia, Bonnín havia creat el càrrec de director adjunt. A l’inici del curs 1998-1999, i després de la renúncia a aquest càrrec per part d’Antònia Vidal per motius laborals, se li proposà ocupar-lo a Bàrbara Pallicer, que l’acceptà.

Cor infantil a la casa de cultura de Son Ferrer, Nadal de 1995.

A finals del curs 2000-2001, Francesc Bonnín anuncià que havia estat nomenat director musical en el Teatre Principal de Palma i que havia d’abandonar la direcció de l ’Escola i del Cor. La proposta, tant per part seva com de la junta directiva, va ser que la directora adjunta, Bàrbara Pallicer, passàs a ocupar el càrrec de directora. Pallicer estudià la proposta i acabà acceptant-la, de manera que passà a ser la primera alumna de l ’Escola que transitava totes les etapes de la docència: alumna, professora, directora adjunta i directora.

Bàrbara Pallicer agafà el càrrec amb valentia, coneixements i responsabilitat, tres paraules que figuren literalment en el llibre d’actes de la junta directiva en referir-se a la nova directora. La seva aportació durant els quatre anys que va estar al capdavant de l’Escola de Música va ser molt positiva. Va recuperar l’aula de música tradicional oferint classes de xeremies i flabiol i tamborí. Va instaurar també l’oferta d’ensenyaments reglats. També va haver de lluitar amb alguns contratemps, els quals va solucionar amb elegància.

El mes de juny de 2005, en acabar el curs, Pallicer anuncià que havia de deixar el lloc de direcció per motius professionals, i proposà per rellevar-la la professora Elena Pintado, la direcció de la qual va coincidir amb l ’obertura del centre juvenil Es Generador, edifici que feia temps que estava buit. Gràcies a l’Escola de Música i a altres escoles com la de dansa, l’edifici s’omplí d’alumnes (tot i que més envant Es Generador passaria a ser d’ús exclusiu de l’Àrea de Joventut). Si bé és cert que amb la direcció de Pintado no es promocionaven gaire els instruments de banda, que era la idea inicial de l’Escola, hi havia un gran nombre d’alumnes de piano i violí, cosa que permeté consolidar l’orquestra de cambra de Laszlo Fülöp. Pintado també va haver de traslladar l’Escola al CEIP Ses Quarterades durant un curs, arran de les obres de la segona segregació d’aules de l’Escola per ampliar l’escoleta.

En acabar el curs 2012-2013, Pintado va decidir abandonar la direcció de l’Escola per motius personals, tot i posar-se a disposició

de les necessitats de l’Associació per al que fes falta, fins al punt que va passar a formar part de la junta directiva de l’entitat durant un temps i va fer una tasca clau en la confecció del projecte per al concurs de licitació del servei de formació i foment de les activitats musicals, que seria aquell estiu.

En aquells moments la junta directiva em proposà a mi com a nou director, ja que jo tornava a Mallorca després d’un temps d’estudiar fora. El motiu de la proposta era que consideraven que, alhora que tenia els estudis musicals que el càrrec requeria, era bon coneixedor de la dinàmica de l’Associació, perquè havia estat alumne de l’Escola i de l’Escola de Ball de Bot, membre del Cor Infantil, membre de la Banda, professor de percussió i trombó a l’Escola i, a més, havia fet alguna actuació amb el Cor. Endemés, era codirector de la Banda. Vaig acceptar la tasca i també vaig assumir el càrrec de gerent de l’Associació, la qual recuperava aquesta funció per centralitzar en una persona totes les comunicacions de l’entitat, sobretot amb l’Ajuntament.

Els membres de la junta recorden aquell estiu amb molta amargor, ja que per primera vegada en gairebé trenta anys d’història no veien clar que el servei continuàs obert, després de les valoracions del concurs i d’alguns episodis de deslleialtat. Finalment, però, el curs va poder començar! Les meves principals idees eren recuperar un equilibri d’instruments en les matrícules de l’Escola, cosa que afectaria positivament la Banda. També, celebrar la festivitat de Santa Cecília, recuperant el sopar de l’Associació i fent una programació cultural a l’entorn d’aquella setmana amb diferents actes, conferències, actuacions, exposicions, etc. Vaig recuperar l’antic càrrec de director adjunt, llavors cap d’estudis, el qual vaig assignar a la professora Katia Tebar.

L’any següent organitzàrem la celebració del trentè aniversari de l’entitat. Durant l’acte es va retre homenatge, i es lliuraren diversos obsequis, a Magdalena Martínez com a membre més antiga de la Banda; a Laszlo Fülöp i Antoni Miranda, per ser els professors més antics de l’Escola; i a Ga -

briel Pallicer, Tòfol Pinya i Josep Rubio, per ser els membres de la junta que més temps havien exercit com a tals. A més a més, es feren actuacions i es va projectar un documental, produït per a l’ocasió, sobre la història de la Banda i de l’Escola. L’acte acabà amb la presentació d’un gegantó confeccionat en honor al «Tio Pep» que ballava el pasdoble que li vaig dedicar, «El Tio Pepe de sa Pipa».

D urant la meva direcció, vaig optimitzar els recursos humans de l’Escola, donant importància al foment d’un bon ambient que repercutís en el treball i s’encomanàs als alumnes. A més a més, vaig donar impuls a l’àrea de jazz, amb noves assignatures i amb la creació de la Big Band Melody, nom que havia tingut l’antiga banda d e ball de Josep Rubio. També creàrem el «segell» JazzaCalvià, que organitzaria concerts de jazz amb col·laboració amb el Departament de Cultura.

Després de quatre cursos lectius, vaig decidir deixar el càrrec de director de l’Escola, per poder dedicar més temps a la creació artística. La junta decidí proposar el càrrec al professor de guitarra Mateu Malondra, i aquest l’acceptà i començà la seva tasca el curs 2017. Durant el seu breu període de direcció, va crear la biblioteca i fonoteca de l’Escola. També vàrem organitzar, juntament amb la junta directiva, l’homenatge per la jubilació del

La directora Bàrbara Pallicer va recuperar l’aula de música tradicional oferint classes de xeremies, flabiol i tamborí

professor Laszlo Fülöp, a qui obsequiàrem al final de l’audició de violí amb una placa commemorativa i donàrem el seu nom a l’aula de l’Escola on ell havia impartit classes. Durant el segon trimestre del següent curs, Malondra manifestà que per motius laborals i personals deixaria el càrrec abans d’acabar el curs. Katia Tebar, que aleshores era cap d’estudis de l’Escola, passà a ser-ne la directora accidental.

Abans de començar el curs següent, la junta directiva, a proposta del gerent, proposava Katia Tebar per ocupar el càrrec de direcció, per la seva responsabilitat, compromís incondicional envers l’Escola i l’Associació i el seu coneixement d’aquesta. Katia ocupà oficialment el càrrec a partir del començament del curs 2019-2020. Durant el seu any de direcció ha dinamitzat el claustre de professors i ha administrat cada tasca de la millor manera. A més a més, ha gestionat, d’una manera impecable, la inesperada situació que ens ha tocat viure durant aquest curs arran de la situació sanitària provocada per la pandèmia del Covid-19, amb totes les complicacions que aquesta ha ocasionat en el món docent.

No m’agradaria acabar la secció d’aquest article dedicada a l’Escola sense abans mencionar la tasca de les administratives que hi han fet feina durant la història de la institució. Aquest ofici ha estat un pilar fonamental en totes les gestions, administracions, resolució de conflictes i altres nombrosíssims afers i ha suposat una ajuda tant per a la junta directiva i l’Escola com per a qualsevol secció de l’entitat. En gairebé tots els casos, com és el de l’actual administrativa, Magdalena Martínez, la feina feta ha estat molt més que una assistència a les direccions, ja que ha transcendint fins i tot a l’ajuda en la presa de decisions.

LA BANDA DE MÚSICA

Anteriorment a la creació de la Banda de Música actual, varen existir a Calvià diverses agrupacions musicals com ara La Unión Patriótica, que es creà l’any 1928 gràcies a la generositat d’uns quants senyors que compraren els instruments i e n nomenaren director Andreu Pol, qui també dirigia la banda d’Esporles. Aquesta banda durà fins a l’any 1931. En aquell any, i amb els mateixos instruments, es va formar la banda Unión Republicana, sota

la batuta de Mariano Torres, músic de la Banda del Regiment de Palma. Aquesta banda actuava sobretot a les festes patronals de Calvià i des Capdellà, fins a la s eva desaparició el 1936. L’any 1944 es formà a Calvià una rondalla de guitarres, mandolines, bandúrries, llaüts i altres instruments de corda que, amb el pas del temps, s’anaren canviant per instruments de vent. L’any següent es formà una banda dirigida per Mateu Pallicer, que durà u ns tres anys. El 1947, amb els músics més destacats d’aquella banda, es creà l’Orquestra Melody, liderada pel pianista Guillem Cantallops, i de la quan formava part Josep Rubio i Amengual a la bateria i trompeta. Aquesta banda actuava generalment els dissabtes a Ca s’Escolà, però t ambé feia concerts en altres nuclis del municipi i fins i tot a Palma. Passats uns anys, els seus membres anaren abandonant el poble per motius laborals i la formació va desaparèixer. A partir d’aquell moment Calvià no va tornar a tenir música pròpia fins a l’any 1984.

L’inici de l’actual Banda està íntimament lligat als inicis de l’Escola, ja que fun -

Concert de final de curs a l’auditori de Peguera, juny de 2019.

dar-ne una sense l’altra no hagués tingut sentit. El primer concert de la Banda va ser dia 25 de juliol de 1984. Era una data molt assenyalada per als músics. Però abans del concert, el públic assistent encara no sabia res. Va ser una «emboscada musical» en tota regla. Els músics prepararen les cadires i faristols davant la porta de l’església durant l’ofici de Sant Jaume per tal de sorprendre el públic a la sortida de missa. S’havien preparat en poc temps tres cançons que interpretarien davant un públic sorprès. A pesar que, per la sonoritat d’aquelles cançons, l’agrupació musical denotava poc temps de vida, el públic va fer repetir el repertori un parell de vegades. Era la primera vegada, després de molts d’anys, que Calvià tornava a tenir una formació musical pròpia.

Durant els primers anys, la Banda actuava en tots els actes de l’Ajuntament i ben aviat faria actuacions fora del municipi en processons, concerts, rues, festivals i trobades de bandes. Va patir els mateixos canvis de seu que l’Escola de Música, amb la diferència que aquesta, quan v aren tancar Sa Societat, s’allotjà durant

poc temps a ses Quarterades i la Banda, en canvi, va haver d’anar a assajar a Can Verger, abans de tenir la seu definitiva a l’edifici de l’Ajuntament Vell. Aquest coll ectiu de músics, endemés, era un element de cohesió social dins el poble. Una de les peculiaritats de les bandes és que hi comparteixen afició i treball grups socials d’allò més divers, de manera que hi p ot compartir faristol una persona de la tercera edat amb un infant que acaba de començar. A això cal afegir que la Banda organitzava viatges culturals, majoritàriament a la Península, als quals s’apuntava molta gent del poble.

El febrer de 1990, la Banda va formar part dels actes d’inauguració del nou edifici consistorial. I l’any 1994 se celebraren una sèrie d’actes culturals per c ommemorar el desè aniversari de l’Escola i de la Banda sota el lema «10 anys d e música a Calvià»

En deu anys, Josep Rubio aconseguí una banda nombrosa i de qualitat musical digne de poder actuar arreu de l’Illa, però sobretot dins el municipi, i fent una mit-

jana d’unes vint-i-cinc actuacions a l’any. E s podria dir que la consolidació d’aquest projecte fou el concert de Santa Cecília de 1995 celebrat a l’església de Calvià. La Banda, amb uns quaranta membres, hi actuà juntament amb el Cor de Calvià, integrat per uns cinquanta cantaires, i el Cor Infantil, que comptava amb unes vint veus blanques. Així, unes cent deu persones en total, que s’havien educat musicalment en un mateix context, oferiren una producció espectacular.

Dia 7 de juliol de 1997, Josep Rubio anuncià a la junta directiva la seva intenció de deixar la direcció de la banda i que el 27 de juliol faria el seu darrer concert com a director de la formació. Casualment, coincidint amb la baixa de Rubio, les propietàries del local del carrer Jaume III on hi havia l’hamburgueseria, que antigament havia estat un cinema i anteriorment part de la central elèctrica, li comunicaren a Rubio que quedava buit de llogaters. Tenint en compte que la banda assajava a les aules de l’Escola de Música i que, per tant, no tenia ni espai ni acústica adient per fer la feina, aquell local era ideal per a la

Concert de Santa Cecília de 1995, amb la Banda, el Cor i el Cor Infantil interpretant Carmina Burana.

Banda. Així que feu la proposta a la junta directiva, i davant la conformitat d’aquesta es començà a adesar el local per poder-hi assajar. Fins i tot s’hi implicaren els mateixos membres de la banda, per poder-s’hi instal·lar al més aviat possible.

L’actual local l’estrenà el nou director Jean Cristophe Brunet, el qual, tot i que donà resultats musicals bons, va mantenir poc temps la batuta. Aquell estiu la B anda va anar a tocar a les Coves de Vinromà (Castelló) en un intercanvi amb la b anda d’aquest poble valencià. Després d’aquell viatge, en què el concert el va haver de dirigir finalment Josep Rubio, que anava en qualitat d’acompanyant, Brunet abandonà el conjunt. Aquell any, Josep Rubio va haver de treballar en funcions, en la que fou la seva darrera etapa com a director de la Banda.

Mentrestant, es varen fer les gestions oportunes per trobar nou director a la formació. A principis de 1999 es proposà Mario Errea per ocupar el lloc vacant.

Des del primer moment, Mario Errea creà un nou ambient de motivació amb noves idees de treball. Aquell mateix any proposava anar a tocar a les Falles de València, viatge que la Banda repetiria els anys vinents fins al 2007. A més a més, es recuperaren els concerts pedagògics que es feien a les escoles del municipi i formà la Banda Jove, que serviria perquè els alumnes de l’Escola tinguessin una primera presa de contacte amb la Banda.

L’any següent proposava fer un concert de Cap d’Any, juntament amb l’Escola de Ball de Bot, a la Plaça Nova, que seria la primera de moltes més actuacions posteriors en què aquestes dues formacions col·laborarien. Mentrestant, continuaven actuant en moltíssims actes de l’Ajuntament, tant en format de concert com de cercavila.

Va ser l’any 2000 quan Mario Errea va fer una de les seves majors aportacions a la cultura de Calvià i de Mallorca en general. Ens referim a la composició de la música per a l’obra de teatre de Bartomeu I.

Oliver La joia en el si de la mar, que posteriorment arranjarien com a poema simfònic, interpretat per la Banda a les festes d e Santa Ponça fins al 2017. El 2018 la composició va ser rearranjada per Josep Oliver en format de jazz i interpretada per Silentium Ensemble. El poema simfònic original, a més a més, ha estat interpretat en nombroses localitats d’arreu de les Illes Balears, de la Comunitat Valenciana i de Catalunya. L’obra narra els fets de la conquesta del rei En Jaume.

El caràcter estricte d’Errea es veia compensat amb les seves idees creatives i l a seva manera de cohesionar el grup. Organitzava sortides (Menorca, Formentera, caps de setmana a hotels), dinars d e germanor o concerts en diferents formats. Mantingué durant molts d’anys l’organització del Festivals de Bandes de Calvià, on s’aplegaven bandes d’arreu de Mallorca.

Dia 25 de juliol de 2004 se celebrà el vintè aniversari de la Banda i de l’Escola.

Representació de La Joia en el si de la mar, setembre de 2012.

La Banda actuà en el mateix lloc en què havia fet el seu primer concert i hi interpretà les mateixes peces, aquesta vegada, p erò, amb una altra sonoritat. S’estrenà també l’obra composta per commemorar aquella efemèride i que duia per títol 2 0è Aniversari , escrita pel llavors trompista de la Banda, César Herreros. A més a m és, es va retre homenatge a Catalina Ferrer, aleshores única membre activa de la Banda que havia tocat en la primera actuació. Aquell any s’enregistraria un disc amb les obres que havien sonat durant les celebracions del municipi, gairebé totes compostes per Mario Errea i amb lletra de Bartomeu I. Oliver, tret de dues obres de Pep Toni Rubio i l’obra d’Herreros. El disc es titulà Música per a una festa (2004). L’octubre del mateix any la Banda feu una actuació en l’acte de cloenda de l’Olimpíada d’Escacs, en què estrenà l’«Himne de l ’Olimpíada», amb música composta per Mario Errea i lletra de Bartomeu I. Oliver.

L’agost de 2012 Mario comunicà que, per motius d’incompatibilitats laborals,

havia de deixar el càrrec de director de la Banda de Calvià. Errea deixava un llegat cultural d’una gran riquesa, amb composicions seves com La joia en el si de la mar, Marxa del rei En Jaume, Terra de foners, Yebisah 1235, Música per a un bell festeig… , amb l’honor afegit que totes aquestes peces foren estrenades per la Banda de Calvià.

Quan decidí partir, Errea recomanà com a director un músic de la banda, que en aquell moment estudiava fora de Mallorca, amb un perfil adient tant en l’aspecte musical com pel seu bon coneixement del col·lectiu. Aquell músic era un servidor i, com que em trobava estudiant a l’estranger, vaig decidir fer un projecte comú de codirecció amb el meu company Jordi Miralles, oboista de l’Orquestra Simfònica. Així que començàrem el projecte compaginant les gestions en equip, amb Miralles com a director musical. El projecte incloïa la recuperació d’antics membres de la banda, cosa que va ser positiva tenint en compte que els darrers anys hi havia hagut

moltes baixes i la banda freturava de músics. Es va recuperar la figura de la Comissió de Banda com a gestora del col·lectiu, que s’havia perdut. Paral·lelament es creà la Xaranga Bratitzava, institució sempre independent de la Banda, tot i que amb la majoria de músics compartits, que descarregaria la Banda del compromís de fer segons quines actuacions i donaria una certa consideració al col·lectiu.

Amb Miralles, la Banda va funcionar molt bé. Va créixer en nombre de músics i s’hi exigia una qualitat musical elevada. A més a més, com que Miralles és un bon coneixedor de la música per a bandes, va aportar un repertori molt adequat tant per als concerts i les festivitats de Setmana Santa, en què introduí noves marxes de processó, com per a les festes de S anta Ponça, a les quals incorporà diverses marxes sarraïnes, en el bressol de les quals, Alcoi, ell havia nascut.

Miralles fou el director musical de l’acte que commemorà el trentè aniversari de la formació amb una actuació de la Banda i el Cor, de l’estrena del documental 30 a nys de música a Calvià , de l’estrena del pasdoble «El tio Pepe de sa Pipa» i de la presentació del gegantó del mateix nom.

A finals de l’estiu de 2014, Jordi Miralles comunicà a la junta que, per motius laborals, no podia continuar en el càrrec i jo vaig continuar amb el projecte. Havien estat dos anys breus, però d’una aportació musical i humana extraordinàries per p art de Miralles.

Vaig prendre la batuta amb ganes d’aportar noves idees i fórmules per mantenir e l públic content i els músics motivats. L’any següent, just abans del concert de Sant Jaume a la Plaça Nova, vaig anar a saludar el Tio Pep. Aquest va treure la seva batuta de dins la camisa per regalar-me-la, acte simbòlic que record amb m olta il·lusió.

Incorporàrem en els concerts de Pasqua la figura del solista convidat, que tocava

Pausa durant la batalla del caló d’en Pellisser a les Festes del rei En Jaume, setembre de 2019.

acompanyat de la banda. També vaig proposar que, aprofitant que en el Concert de Nadal el teatre sempre s’omplia, es podia posar un preu a l’entrada i convertir-lo en un acte benèfic per destinar els doblers recaptats a associacions altruistes.

La primavera de 2016 la banda organitzà un concert d’homenatge als directors que havien passat per la Banda, en agraïment a la seva tasca.

La Banda sol tenir, entre altres propostes, un seguit d’actes fixos durant l’any, ja sigui en format cercavila, com ara les cavalcades de Reis, la Setmana Santa o les festes del rei En Jaume, ja sigui en format concert, com ara l’espectacle de ball amb l’Escola de Ball de Bot, el concert de Pasqua, el de Sant Jaume, el de Santa Cecília i el de Nadal. També col·labora assíduament amb altres entitats del municipi com ara la Falla del Toro, el Patronat de Confraries, l’Associació Hotelera Palmanova-Magaluf, la Confraria Virgen de la C abeza o l’Associació Hotelera Peguera - Cala Fornells.

Actualment, seguesc amb la batuta, fent feina braç a braç amb l’Escola de Música per nodrir de membres la Banda, cosa que a poc a poc va donant resultats positius.

L’ESCOLA DE BALL DE BOT

L’Escola de Ball de Bot de Calvià s’ha caracteritzat sempre per la seva premissa més important: apropar la cultura tradicional a tots els residents de Calvià donant prioritat a la divulgació cultural i a la satisfacció dels usuaris. El ball tradicional és, en aquest cas, un element integrador de grups heterogenis, d’orígens culturals diferents. És per això que l’Associació sempre ha volgut oferir aquesta activitat de manera gratuïta i oberta a tot el poble.

Uns anys abans que l’Escola de Ball de Bot de Calvià iniciàs la seva activitat com a tal, hi havia una jove parella del poble, Pep Rubio i Carme López, que impartien classes a Ca ses Monges i al Teatre Parroquial, però varen deixar de fer-ho. Uns anys més tard,

aprofitant la creació de l’Associació, es creà l’actual Escola de Ball de Bot de Calvià, que data de 1986, tot i que, quan es va fundar, ja existien dues escoles, la des Capdellà i la del Toro, que tot d’una s’adheriren a la gestió del servei. La intenció era fer arribar la cultura tradicional al major nombre de gent possible, utilitzant aquest ball com a eina d’integració. La secció, que d’ençà la seva creació ha estat coordinada per Antònia Rubio, creixeria de manera exponencial amb l’establiment de seus a tot el municipi.

A l’igual que la Banda, l’Escola de Música i posteriorment el Cor, l’Escola de Ball de Bot, també coneguda col·loquialment com «els Boleros», tingué els seus inicis a les Escoles Velles. Passà posteriorment a la platea de Sa Societat, que llavors era un espai polivalent on les cadires es col·locaven o retiraven segons l’ús. Anys més tard, quan l’Escola es traslladà a ses Quarterades i la banda a Can Verger, a l’espera de passar definitivament a l’antic edifici consistorial, el Ball de Bot començà a impartir-se en el recent inaugurat edifici de l’Ajuntament, que és on s’han fet les classes de Calvià des d’aleshores, llevat d’un grapat d’anys en què es traslladaren a ses Quarterades.

A partir de l’any 1994, a sol·licitud dels veïns, es començaren a fer classes a Son Ferrer i a Magaluf i, també a petició veïnal, anys més tard també a Palmanova, P eguera, Portals Nous, el Toro i Santa Ponça (en aquesta localitat, primer al poliesportiu i posteriorment a l’escola Puig de sa Morisca).

Des dels inicis, la dinàmica del curs era cloure la temporada lectiva amb una mostra de ball de bot de totes les escoles. Aquesta mostra es feia amb la vestimenta antiga, cosa que limitava la participació del alumnes que no en disposaven. Posteriorment, com que la idea central de l’Escola de Ball de Bot era apropar el ball a la gent i desfolkloritzar-lo (és una dansa viva i en evolució), es va decidir que l’actuació es faria amb roba moderna, però, per donar-li elegància, els balladors i balladores

anirien de blanc i negre, simbolitzant la parella. A més a més es faria l’actuació de manera que totes les aules estiguessin unificades. Aquest acte de cloenda s’ha fet sempre durant la setmana de festes de Sant Jaume a Calvià vila, llevat d’uns anys, en què que es va fer per Sant Joan.

Convé marcar la diferència entre el que és la cloenda del curs i les mostres de ball de bot. La primera és un espectacle de dansa per mostrar la pràctica dels alumnes durant el curs amb punts i coreografies actuals, que s’aprenen per ballar a les ballades populars. Les mostres, en canvi, són, com el seu nom indica, interpretacions de com era el ball i la indumentària f a més de cent anys. Tant a les mostres com a la cloenda, la majoria d’alumnes tenen edats compreses entre els quatre i els vuitanta-un anys, cosa que demostra que aquí l’edat no és un problema, ni per a la convivència en les activitats socials ni tampoc per fer activitat física.

L’Escola de Ball de Bot de Calvià ha duit a terme durant la seva trajectòria moltíssimes actuacions dins el municipi de C alvià, però també algunes a fora. Ha actuat en nombroses inauguracions, entre d’altres la del túnel de Peguera o la col·locació de la primera pedra del CEIP Puig de sa Morisca, on actualment s’imparteixen classes de ball de bot. Ha organitzat tallers a les escoles i ha participat en els oficis de gairebé totes les parròquies de Calvià fent el Ball de l’Oferta, juntament amb els Xeremiers de Calvià. Ha estat una mostra de cultura per a molts de turistes estrangers dins el programa «Calvià, un invierno europeo». També ha estat la primera mostra cultural que rebien els nins sarahuís quan v enien a passar els estius dels anys 90. L’any 2000 l’Escola anà a actuar a l’EXPO de Hannover, juntament amb els músics de l’Agrupació Folklòrica del Toro. També ha fet diverses actuacions conjuntes amb la Banda. I l’any 2019 va fer un intercanvi amb la Rondalla d’Alaior. En resum, l es actuacions de l’Escola de Ball de Bot són incomptables i, com a mostra del ta -

rannà de l’entitat, és habitual que en les actuacions s’acabi convidant el públic a ballar, tengui aquest l’origen que tengui i encara que no hagi practicat mai el ball de bot.

Per donar la màxima dignitat possible a les recreacions de la indumentària antiga en les mostres de ball de bot, i no fer la impressió que s’usaven disfresses, es va crear en 2001 el Taller d’Indumentària Mallorquina. Aquest taller, que s’ha ofert sempre de manera gratuïta per promoure les activitats culturals tradicionals, va ser resultat d’una sèrie d’actes encaminats a difondre les tècniques de confecció dels vestits antics. Acabava la temporada amb una gran exposició, que s’organitzà per primera vegada l’estiu de 2001. La mostra, instal·lada dins una casa antiga d’estil mallorquí que s’havia muntat en el pati d’exposicions de l’Ajuntament, recopilava una extensa mostra d’indumentària de gran valor patrimonial que havien cedit vint-i-nou famílies del poble. L’exposició va tenir tant d’èxit que es va repetir l’any següent, aquesta vegada acompanyada de

la presentació del llibre Com vestien els nostres avantpassats, de Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal i Glòria Franquet.

L’any 2005, la mestra del taller Antònia Vicens publicà un llibre d’un extraordinari valor divulgatiu, en el qual explicava d ’una manera molt clara i detallada les tècniques de tall i confecció emprades antigament per elaborar les peces de roba. El llibre es deia Vestimenta tradicional mallorquina. Tall i confecció

L’any 2015 s’organitzà una exposició a l’Escola de Música amb el treball que havien fet els alumnes dels cursos del Taller d’Indumentària Mallorquina.

A partir del curs següent, Antònia Vicens deixaria el càrrec i seria substituïda per una altra mestra, Paquita Caimari, que encara ara continua al capdavant del taller.

En la fira JoanArt de 2019 s’organitzà una exposició-espectacle d’indumentària mallorquina guiada, on participava l’Es -

cola de Ball de Bot, diversos xeremiers i e l grup Gipó.

Actualment l’Escola de Ball de Bot fa al llarg de l’any una sèrie d’actuacions fixes: l’acte commemoratiu del Desembarcament, actuacions i tallers en escoles i escoletes coincidint amb festes tradicionals com Sant Antoni i les Verges o la cloenda del curs escolar, o l’espectacle de ball de bot amb la Banda Municipal a la Fira de Calvià, entre moltes altres. En l’actualitat l’Escola imparteix classes de ball de bot a Calvià, a Santa Ponça i al Toro.

A més a més, l’Escola de Ball de Bot és responsable de part de la imatgeria de les Festes del Desembarcament a Santa Ponça, per una part, amb el Ball dels Cavallers, i, per l’altra, amb el Ball dels Escamots, ambdós creats per executar-se e xclusivament durant les Festes del rei En Jaume, amb coreografies d’Antònia Rubio i música de Pep Toni Rubio (l’arranjament del Ball dels Cavallers és de Mario Errea).

Ball dels cavallers a les Festes del Rei En Jaume de Santa Ponça.

El Ball dels Cavallers és una dansa representada amb cavalls fets de cartró pedra que simulen sis cavallers, tres cristians i tres sarraïns. Aquesta dansa simbolitza una lluita fictícia entre els sarraïns i els cristians en la qual, en acabar, no hi ha ni vencedors ni vençuts, i que vol deixar en els espectadors la imatge d’una convivència afable entre les dues cultures. L a dansa es representa durant l’acte de lliurament d’estendards, amb l’acompanyament de la Banda i al llarg de les dues de sfilades amb els xeremiers. Actualment els sis cavallers són representats per sis dones, alumnes de l’Escola de Ball de Bot.

El Ball dels Escamots és una dansa de bastons amb ritme de bolero, acompanyat pels xeremiers. També simula la b atalla entre sarraïns i cristians amb un possible final feliç, però en aquest cas no són cavallers concrets, sinó que els dansaires són membres de les colles de tot el municipi. La tècnica d’aquest ball l’ensenya l’Escola de Ball de Bot durant el mes d’agost.

EL COR

A mitjan de 1987, Josep Rubio, l’aleshores president de l’Associació Pere Josep Cañellas, considerà que a l’entitat hi mancava

una activitat que podria estimular la gent a trobar una porta cap a la música, i va proposar la creació del Cor de Calvià. La proposta la va fer al seu nebot Josep Rubio Terrasa, que, juntament amb els seus antics companys de cor, sentia enyorança per l’expressió vocal de conjunt. Ja havien passat uns anys des que el cor parroquial del qual formava part, dirigit per Pere Julià i promogut per l’ecònom Joan Colí, havia desaparegut.

El «Tio Pep» insistia que havien de trobar un bon director per poder fer l’activitat. La Federació de Cors de Mallorca n’estava assabentada, però Josep Rubio trobava que la decisió s’havia de prendre abans que la Federació els en assignàs un sense poder-lo triar. Josep Rubio nebot havia sentit a parlar d’un jove talentós, Francesc Bonnín, que dirigia el cor El Taller, i per sort tenien una amiga en comú, la qual els va presentar. A Bonnín li va agradar la idea i el dia següent ja tenia concertada una entrevista amb Pep Rubio. Aquest, en veure el projecte i l’experiència de Bonnín, el va proposar com a director del cor. L’octubre de 1987, després d’una esperada resposta per part dels membres de la formació, l’Ajuntament va acceptar la proposta i Bonnín es convertí en director del Cor de Calvià, lloc que ocupà fins a l’any 2001.

El Cor ja tenia director i disposava de seu a les Escoles Velles. Només hi faltaven els cantaires! Tot i que una part dels interessats a ser-ho eren antics membres del cor parroquial, que feia anys que s’havia dissolt, també acudiren a la crida altres joves del municipi, molts ja membres de l’Escola de Música. Així que els aspirants foren convocats per fer les proves i decidir a quina corda aniria cada veu.

En un lapse de temps relativament breu, el Cor va preparar un repertori suficient com per fer una presentació oficial. L’ocasió es va presentar al teatre de Sa Societat, compartint escenari amb el grup calvianer de ball de bot Aliorna, que presentava el seu primer disc, A la fi! El batle Francesc Obrador presentà l’acte d’aquell diumenge dia 28 de febrer de 1988, en què l’èxit estava assegurat. Aquell dia d’estrena, a les files del Cor hi havia tres persones que, segurament sense pensar que hi romandrien tant de temps, encara ara en formen part. Eren Rosalina Guerrero, Joan Juan i Maria Vidal.

Després d’aquell concert, vingueren una sèrie d’actuacions d’estiu i concerts comentats a les cases de cultura d’arreu del municipi, que serviren per donar a conèixer el Cor i convidar a tothom qui volgués a formar-ne part. També s’hi afegiren els que serien tradicionals concerts de Cap d’Any, en els quals moltes vegades hi participaven altres cors convidats d’arreu de Mallorca, i fins i tot un de Bèlgica. D’entre les actuacions de la primera època del Cor de Calvià, en podem destacar la que oferí en ocasió de la inauguració de la nova casa consistorial de l’Ajuntament de Calvià.

La segona etapa del nostre Cor arribà, coincidint amb una maduració musical del col·lectiu, amb la participació a la V Temporada d’Òpera del Teatre Principal l’any 1991. Va ser una col·laboració proposada pel director Bonnín, que ja feia feina al teatre palmesà, i que va marcar un nou tarannà en el col·lectiu, ja que despertà l’afició dels membres envers l’òpera. La participació consistí en la representació del cor d’esclaus de l’òpera Aïda , de

Actuacions de l’Escola de Ball de Bot i Banda a la Fira de Calvià, 2019.

Giuseppe Verdi. Va ser un gran estímul per als membres del cor calvianer. Posteriorment es varen fer altres col·laboracions am b el Teatre Principal, concretament els anys 1993, 1994 i 1995, en les òperes Nabucco i Turandot

A partir de l’any 1993 es creà la Nit de Sarsuela, en què el cor actuava en format de concert no escenificat i que se celebraria habitualment durant les festes de S ant Jaume i posteriorment de Sant Joan, a Calvià vila, fins a l’any 2007 i comptant amb col·laboracions de solistes.

Aquesta dinàmica va tenir continuïtat, i cal destacar-ne actes com ara la gravació del disc de la Federació de Corals de Mallorca el 1994, o la commemoració del centenari de l’Església de Calvià el 1996.

A partir de l’any 1997 i amb motiu del IV Pregó de Setmana Santa de Calvià, s’iniciaria la tradició del Concert de Pasqua, de temàtica sacra.

L’any 1998, amb motiu del desè aniversari del Cor, es va publicar un llibre escrit per tots els membres de la formació i dirigit per Rosalina Guerrero, La Coral de Calvià (1988-1998), en el qual tots els integrants

de la coral explicaven les seves vivències amb la formació al llarg d’aquell decenni.

Però la proposta que definitivament faria definir el caràcter del Cor i posaria el municipi de Calvià en el mapa del món líric illenc arribaria l’any 1999 amb la Temporada d’Òpera de Calvià. Amb la intenció d’apropar aquest gènere a tota la població i «deselititzar» els patis de butaques, així com oferir una oferta descentralitzada d’òpera fora del Teatre Principal, Bonnín va proposar la producció d’una òpera completa. El Cor acceptà l’envit, i l’Ajuntament també. I així s’estrenà la I Temporada d’Òpera de Calvià amb La Italiana in Algeri de G. Rossini, en un teatre improvisat muntat dins el Pavelló Galatzó.

El Cor va enregistrar la missa de Pere Josep Cañellas amb motiu de la X Nit Bielenca celebrada l’any 2000 a la Fundació ACA (Búger). L’any següent, Francesc Bonnín, després de tretze anys de feina intensa i d’una completa dedicació, va haver de deixar la batuta, tot i mantenir la feina de director artístic en les òperes. El seu successor seria el jove talentós calvianer Damià Muñoz, que ja havia col·laborat amb Bonnín i que havia acompanyat el Cor amb el piano. Muñoz va assumir la responsabilitat de continuar la feina del seu predecessor.

En 2001, Feliu Prats i Josep Rubio Terrasa proposaren a la junta directiva de l’Associació de crear un grup d’aficionats a l’òpera. Aquest grup, que passaria a ser una nova secció, seria els Amics Calvianers de l’Òpera, que organitzarien actes divulgatius per educar i apropar el públic al gènere operístic, com ara l’emissió a Ràdio Calvià del programa In Bocca al Luppo , petits concerts comentats, representacions d’operetes per a estudiants, o els sopars-col·loquisconcerts anomenats «Pa-amb-olid’òpera», als quals convidaven els solistes de les òperes a manera de complement del Festival d’Òpera.

A partir de l’any 2004 i durant tres anys l’òpera canvià d’escenari. El nou escenari de representació en va ser el Casino de Mallorca. L’any 2006, la junta directiva de l’Associació, fent-se ressò de la petició dels membres del Cor, decidí canviar de director. Aquesta vegada seria Llorenç Gelabert qui adaptaria el Cor al seu projecte amb idees renovades. El Cor se centrà aleshores en les actuacions destacades i va reduir de manera considerable les altres actuacions. Durant el Festival d’Òpera, Bonnín continuà exercint les funcions de director artístic.

Representació de l’opereta Mikado al Teatre Sa Societat de Calvià, 2012. Primers assajos del Cor de Calvià, 1987.

L'Òpera de Calvià té la intenció d’apropar aquest gènere a tota la població

Interpretació de The Armed Man a Son Servera, estiu de 2019.

L’any 2007 es va fer la darrera representació de la Nit de Sarsuela, que ja no va s er purament un espectacle d’aquest gènere, sinó una combinació d’àries amb ò pera. Aquest mateix any, es programà novament l’òpera L’elisir d’amore de Donizetti, que ja s’havia representat l’any 2 000. Però aquesta vegada l’actuació va tenir lloc en l’acabat d’estrenar auditori de Peguera, situat a l’històric casal d ’aquest nucli.

A la fi el Cor disposava d’una sala adient per a la representació escènica i el festival que ja feia temps que estava consolidat. Però arribà la crisi, i el 2008 La Fille d u régiment de Donizetti va ser la darrera representació operística d’aquell p eríode. Després dels retalls pressupostaris patits, no es pogueren assumir les d espeses de la representació de l’any 2009 i, malgrat els esforços per reprendre les funcions, l’any 2010 es representà una versió de Don Pasquale de Donizetti austera i amb un muntatge escènic minimalista. Aquesta fou la darrera actuació de Bonnín amb el Cor.

Aquest final de l’etapa de la gran òpera coincidí amb els vint anys del naixement del Cor, i per commemorar l’aniversari la forma-

ció va enregistrar un disc amb dues obres de Baltasar Bibiloni –Salm 45 i Lloança del cant coral (amb lletra de Pere Morey)–, que es titulà 20è Aniversari (2008).

Passats uns anys, els membres del Cor i Llorenç Gelabert tenien en ment reprendre les representacions d’òpera, però era evident que no es podrien repetir les produccions anteriors. Així que Gelabert reinventà el format, i proposà fer òperes d’una manera que no implicàs un cost tan elevat com les anteriors. La primera proposta va ser Mikado de Sullivan, representada per primera vegada l’any 2012 a Sa Societat amb un resultat excel·lent, fins al punt d’haver de repetir-ne la representació a l’auditori de Peguera. Amb els pocs mitjans de què disposava, Llorenç Gelabert havia aconseguit que el públic de Calvià tornàs a l’òpera.

Aquestes funcions foren l’inici d’un ressorgiment de l’òpera a Calvià en format petit, amb actuacions anuals a dins i fora del municipi. Endemés, Gelabert proposa l’adaptació del llibret de les òperes al català perquè siguin encara més properes. En l’adaptació, fins i tot s’adopten topònims i personatges quotidians del nostre municipi, com per exemple en l’òpera Pi-

rates dels Malgrats, adaptació de Pirates of Penzance de Sullivan.

L’any 2018 es va fer un acte per commemorar el trentè aniversari del Cor, en què l a formació tornà a interpretar, comentats, petits fragments d’antics concerts, s arsueles i òperes que la formació havia presentat al llarg de la seva trajectòria.

Gelabert ha aportat també un nou repertori de musicals, acompanyats amb bandes modernes, i la realització d’altres produccions en col·laboració amb altres agrupacions, entre les quals destaca la representació, l’estiu de 2019, de la missa de Jenkins The armed man. A mass for peace, en què col·laboraren el Cor de Calvià, l’Orfeó d’Artà, la Coral de Felanitx, la Coral de Son Servera i l’Orquestra Simfònica de Calvià. Més de cent cinquanta músics dirigits per Llorenç Gelabert, que representaren l’obra en aquestes quatre poblacions.

JOSEP RUBIO I AMENGUAL

Nascut a Campos dia 19 de gener de l’any 1930, fou el quart i darrer fill de José Rubio Plaza i el segon de Francisca Amengual Amengual, que es casà amb el vidu de la seva germana. Passà part de la seva infància al quarter de carabiners de Campos, on son pare treballava, i posteriorment a ses Salines. Aviat es traslladarien per una temporada a Santa Catalina, è poca en la qual, amb set anys, rebé les primeres lliçons de solfeig en una secció d’Educació i Descans, a la plaça dels Patins de Palma. Fins que als deu anys la família es mudà a Calvià, d’on era sa mare.

E n aquesta nova etapa, amb deu anys, començà les classes de música amb el capellà de Calvià Gabriel Cabrer, alumne de Pere Josep Cañellas, que li ensenyava nocions de música juntament amb altres companys a canvi que cantassin en el cor durant la missa dels diumenges. Més envant continuà l’aprenentatge de la música amb Guillem Cantallops, mestre d’escola i professor de piano. I aprengué a tocar la bandúrria i el llaüt amb Mateu Pallicer.

Amb catorze anys ja treballava de manobre a Portals Nous i formà part d’una r ondalla dirigida per l’esmentat Mateu Pallicer. En 1945 s’havia format una banda a Calvià amb antics músics de la vella banda de 1929. Rubio en formà part amb la trompeta i altres instruments de metall que havia estudiat amb Joan Quetglas, juntament amb els companys que en un futur l’ajudarien a crear l’Escola de Música, com ara Gabriel Pallicer o Guillem S astre, entre d’altres. Aquella banda va durar poc, però va servir perquè els músics que més hi destacaven formassin l’Orquestra Melody, que feia actuacions cada dissabte a Ca s’Escolà i esporàdicament en altres indrets del municipi i a Palma. En aquesta banda, Rubio hi solia tocar la bateria i la trompeta, tot i que a vegades tocava altres instruments com el saxofon.

Li agradava molt anar provant nous instruments. Tant era així que durant aquella època va adquirir el malnom de «Pep el Jazzbandista».

Durant el servei militar voluntari, ingressà a la Banda d’Infanteria i al mateix temps assistí a les classes del prestigiós mestre i guitarrista Bartomeu Calatayud. Després del servei militar, passà uns anys fent feina al cos de la Guàrdia Civil.

D ia vuit de setembre de 1956 contragué matrimoni amb Magdalena Barceló, amb qui havia començat a sortir quan tenia desset anys i que seria per sempre la seva inseparable companya de vida, amb la qual l’any 1960 tendria la seva filla Francisca.

Ja de casat, va muntar un taller de lloguer i reparació de bicicletes i motos a P eguera, en el qual s’arribaren a llogar fins i tot cotxes. En aquell mateix lloc, ja a mitjan anys seixanta, hi fundà amb la seva esposa Magdalena una hamburgueseria, que seria un punt de trobada de la s ocietat de Peguera.

En aquella època començà a practicar l’esport amb què obtindria premis de reconeixement nacional, el tir amb arc. A més a més, s’implicà de manera molt

activa en la vida social de la localitat de Peguera, on participà en competicions esportives i formà part del CADE, equip del qual va arribar a ser president l’any 1976.

Durant els anys 70 aniria ampliant el palmarès de tir amb arc amb premis com el C ampionat d’Espanya II Categoria (1970), el Campionat Absolut de Balears (1970, 1971 i 1972), diferents records de Balears, la nominació a Millor Esportista de Balears representant el tir amb arc (1973), l ’Arco de Oro de la FETA (1976) i la nominació a Millor Esportista d’Espanya representant el tir amb arc (1976). També va ser v icepresident de la Federació Balear de Tir amb Arc (1972-77), en la qual ocupà el càrrec de president en funcions el 1977.

L’any 1978, quan tenia 48 anys, la seva vida va fer un tomb. Començà a patir artritis reumatoide, un trastorn que afecta, sobretot, les articulacions i és molt dolorós. A p esar del mal que descriuen els pacients d’aquesta patologia, a en Pep mai no se’l va veure queixar-se’n ni lamentar-se’n. Aquesta anomalia li provocà el seu característic moviment d’esquena, que es convertí en un dels seus trets distintius.

L’any 1983 es presentà a les eleccions municipals amb Unió Mallorquina i entrà al consistori com a regidor de cultura. La seva intenció era clara: crear una escola de música i una banda al poble de Calvià. Un any després feu la proposta, que va ser aprovada per unanimitat. El batle Francesc Obrador li donava carta blanca per anar

construint el que en un futur seria el seu llegat. A més a més del suport econòmic per part de l’Ajuntament, l’envoltava un context familiar i d’amistat que l’encoratjà de manera incondicional. Això el va ajudar a mantenir la motivació, i a pensar que hi hauria una continuïtat generacional. A partir d’aquí va bolcar-se completament en la seva passió i en la seva devoció, la música i el poble de Calvià. I la seva història passà a ser la història de la música a Calvià.

No era coincidència que el seu entorn familiar i amistós li donàs suport de manera incondicional, perquè ell era una p ersona altruista i respectuosa, a qui la gent volia acostar-se. Va aconseguir que els músics de dubtosa projecció que feren sonar la banda en aquell primer concert brindassin, en pocs anys, concerts d ’una qualitat musical exquisida. Costa de creure que una persona amb unes nocions musicals bàsiques aconseguís, en tan sols deu anys, que tantes persones adquirissin una educació musical i p oguessin fer aquelles actuacions. I que, en trenta-sis anys, milers de persones del municipi hagin agafat un instrument, o, fins i tot, en molts de casos, hagin convertit la música en la seva professió.

L’any 1995, quan «el Tio» es va retirar de l’Escola, se li feu un homenatge al restaurant Ses Forquetes al qual assistiren membres de totes les seccions, que li dedicaren actuacions de tot tipus. En el Ple previ a aquell acte, s’anuncià que l’Escola de Música de Calvià rebria el seu nom.

Josep Rubio i Amengu al fumant la seva pipa (1930-2018).

Josep Rubio i Amengual, de nocions musicals bàsiques, aconseguí impulsar l’educació musical de molts de calvianers

Dos anys més tard es va retirar de la direcció de la Banda, però la seva vida no d eixaria d’estar vinculada a la música, primerament perquè continuà presidint l’Associació fins a finals de 2010, en què en fou nomenat president honorífic, i segonament perquè començaria a dirigir el Cor Parroquial durant uns anys.

L’any 2015 la Federació Balear de Bandes, de la junta directiva de la qual Rubio havia format part, li concedí el premi «Rafel B auzà», que s’atorgava a persones que havien destacat pel seu suport a les bandes de música. L’any 2014, amb motiu del trentè aniversari de l’Escola de Música i de la Banda de Música, se li tornà a retre homenatge amb un documental dedicat a ell i als trenta anys de música a Calvià. També se li dedicà un gegantó i un pasdoble amb el seu nom.

Des de la seva retirada activa, va continuar vinculat al món de la música a Calvià. No es va perdre cap actuació relacionada amb el que ell havia creat. N’estava orgullós i tranquil, perquè, com deia en una entrevista al Diario de Mallorca de juliol de 1997, «he aconseguit el somni que tenia. Si he fet res malament que em perdonin. Moltes vegades he lluitat amb mi mateix per treure endavant aquest ambiciós projecte».

En Josep ens va deixar a Palma dia dos d’agost de 2018. En el seu funeral, celebrat a l’església de Calvià, la missa anà acompanyada de les actuacions de músics de la banda i dels seus familiars. Hi assistí una gentada de Calvià i moltes persones del món de la música.

UNES NOTES PER A LA REFLEXIÓ

Consider, i he proposat a la junta de l’Associació Pere Josep Cañellas, la necessitat d ’escriure un llibre en què es relati detalladament la història que he contat en aquestes pàgines d’una manera succinta, cosa que m’ha obligat ha deixar moltíssimes coses en el tinter. Un llibre que, de ben segur, inclouria una minuciosa i extensa biografia de Josep Rubio i Amengual, la qual en el present article, amb un esforç de síntesi considerable, tan sols he pogut esbossar. Però amb l’espai que brinda una monografia no seria necessari escatimar cap paraula ni imatge de la seva vida. Perquè Rubio és una personalitat de la qual, com més n’indagues la trajectòria vital, més admiració i sorpresa et produeix. Don fe, per exemple, que ni tant sols en la seva etapa d’espectador era capaç de contenir-se a donar, respectuosament, lliçons del seu saber aprofitant el moment de salutació habitual entre els assistents a la sortida d’un concert.

D’altra banda, és difícil concebre el municipi sense una institució tan relativament jove. Amb això vull dir que és fàcil pensar que l’Associació sempre ha existit i que funcionarà sempre. Però és important valorar amb qui i com va començar i, no menys important, qui està fent possible que el projecte perduri a través d’un gran esforç que reporta, ni més ni menys, uns beneficis socials i culturals immesurables.

La música és una d’aquelles coses etèries que sembla que els humans no necessitam i que morim sense elles, però que en realitat són imprescindibles, com l’oxigen. La música en si mateixa no es pot veure. Podem veure com es fan sonar els instruments o les emocions que traspuen els músics que la interpreten. Però la música no l a veim. Per la seva banda, el ball és una expressió que dona visibilitat a la música, i la dansa n’és la forma d’expressió més natural. És la transformació del ritme, que entra per les oïdes i les vibracions. Llavors passa a través de l’ànima, i mou el cos.

He classificat l’aportació de l’aprenentatge de la música des de diversos punts de vista, dividint el cicle d’una vida en quatre trams, que he experimentat pròpiament o he vist en els alumnes.

1) Durant la infantesa, la pràctica musical reforça els fonaments de l’educació. Hi aporta valors necessaris per al desenvolupament del músic, tant tècnics, pel temps d ’exigent dedicació que requereix, com interpretatius, ja que aporta al músic una llibertat ultrasensorial molt difícil d’explicar a algú que no practiqui la música.

A porta a més a més una forta sensibilitat social, necessària a l’hora de tocar en c onjunt, ja que tots els instruments han d’anar acompassats i afinats, de manera que, a partir de la suma de la ment de cada instrumentista, es crea un ens integral. Com si els músics fossin peces d’una maquinària que s’arriben a fusionar.

2) En l’etapa de la joventut la tendència és experimentar tot allò que ens passa pel cap. En certa manera es podria dir que

Orquestra Melody, amb Josep Rubio rere la bateria tocant la trompeta.

la música fa que sigui més difícil que aquestes experiències, inevitables, es puguin convertir en mals usos o abusos i siguin simples experimentacions, ja que el músic té l a seva activitat central ocupada. Podríem comparar-ho amb una barca a la deriva en la qual l’àncora és l’activitat musical i no permet que qualsevol corrent se l’endugui.

Partint del fet que tota composició musical és un conjunt de vibracions sincronitzades rítmicament i harmònicament, la música adquireix una màgia, ja que les seves vibracions arriben a les nostres oïdes i, a través d’un procés químic del nostre cos, desfermen tot tipus d’emocions inesperades. Això ens fa prendre consciència de l’encanteri de la música i es veu reflectit en el desenvolupament de les sensibilitats.

3) Molt a pesar del que se sol dir, l’etapa adulta és un bon moment per aprendre música. Que generalment sigui més fàcil aprendre quan som infants té més a veure amb el fet que tot el que rebem de petitons ens entra sense cap tipus de prejudici i sense por de provar una i altra vegada sense que la nostra ment es frustri perquè no ens surt a la primera. A més a més, els infants no tenen les obligacions ni les preocupacions que té un adult.

En molts de casos, en l’etapa adulta, ens trobam en una situació com si haguéssim fet una carrera a tota velocitat cap a algun lloc que no sabem quin és, ni què hi farem, i en el moment que hi arribam ens aturam. I, per primera vegada, observam el que hi ha davant nosaltres, decidint per nosaltres mateixos cap on volem anar. En aquest cas, l’aprenentatge musical pot aportar, a banda del que hem vist en les altres etapes, unes noves experiències que ens poden ajudar a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i a experimentar noves maneres d’aprendre i d’assolir objectius. Alhora, també ens dona l’oportunitat de conèixer un nou teixit social amb el qual experimentar.

4) L’encant de la vellesa rau en el fet que generalment tornam a perdre els prejudicis adquirits en l’adolescència, però aquesta vegada amb els coneixements i l’experiència de gairebé tota una vida. Si bé és cert que, en l ’aspecte físic, les habilitats ja no són les mateixes, la decisió d’aprendre música a aquesta edat no sol anar acompanyada de grans pretensions. Per tant, la possible falta d’habilitats no condiciona la pràctica. Al contrari, l’exercici mental i físic que implica l’hàbit musical en aprenents de la tercera edat els aporta una frescor que allunya les espirals decadents que algunes persones majors poden patir.

D esprés, morim i, com la música quan acaba, només romanen les emocions.

BIBLIOGRAFIA

Diversos Autors (juny 1994). «10 anys de música a Calvià». Revista Calvià , núm. 86.

Guerrero JuAneDA , R. (1998). La Coral de Calvià (1988-1998). Trafalempa, núm. 9

Guió del 30è aniversari del Cor de Calvià [Sebastià Pujol].

Mir , Toni (1 d’octubre de 2013). Coro de Calvià . Blog «El archivo de mis recuerdos». Recuperat de http:// elarchivodemisrecuerdos.blogspot.com/2013/10/coro-decalvia.html

oliver rubio, J. (director) (2014). 30 anys de música a Calvià , ES (documental).

oliver , Bartomeu; Fr Anquet, Glòria (2002). Com vestien els nostres avantpassats. Ajuntament de Calvià. Programa de les Festes del rei En Jaume 1999, Santa Ponça, Calvià.

rubio A MenGuAl , Josep (agost 1976). «Carta dirigida a los socios». Voramar.

vicens , Antònia (2005). Vestimenta tradicional mallorquina. Tall i confecció. El Far.

FONTS DOCUMENTALS I ORALS

Llibres d’actes de l’Associació Pere Josep Cañellas (19862020)

Diari d’actuacions de la Banda Municipal de Música de Calvià (1984-2020)

Entrevistes amb Magdalena Barceló, Pep Rubio, Joan Rubio, Antònia Rubio i Bartomeu I. Oliver

ARXIUS D’IMATGES

Associació Pere Josep Cañellas, Ajuntament de Calvià i Joan Vidal

Cançons de tradició oral a Calvià i as Capdellà a principis del segle XX

Antonina Dolç, Magdalena i Rosa Avia.

Él mapa social de la Mallorca actual està dibuixat per la primera línea conreada a l’Illa: el turisme, amb visitants de diverses procedències d’arreu del món. Certes localitats a pareixen associades, de manera immediata, a aquest flux de visitants, i esdevenen nuclis poblacionals que semblen estar molt allunyats de la Mallorca agrícola, pagesa, amb petites indústries que aparegueren a finals del segle XX i perduraren, la majoria, fins ben entrat el segle. Així, parlar de Cala Millor o de Cala Bona, de Cala d’Or o d’Alcúdia, o de Calvià mateix, condueix a la seva imatge contemporània, sempre vinculada al turisme, però molt p oques vegades es pensa que aquests llocs tenen també una història pròpia, uns vincles ferms amb la societat illenca i unes tradicions que sovint resten amagades. Les baules amb un passat no tan llunyà hi són, apareixen clarament esbossades en testimonis, documents i fotografies, i mostren la riquesa de tot un patrimoni immaterial que no s’ha de considerar perdut, sinó més aviat adormit.

Una de les formes més belles de recuperar aquest patrimoni és mitjançant la música i les històries transmeses oralment. Ara les cançons tradicionals són solament apreses a les escoles –especialment les de primària–, o, molt rarament, en festivitats locals que mantenen un repertori concret que tothom coneix –com seria la tonada del jaleo del Sant Joan menorquí, o la tonada de Sant Antoni al Llevant, una festa també molt present a Calvià. Però abans la di-

versitat era molta, i les persones tenien un extens repertori musical personal, que era cantat sovint mentre es treballava.

L’aparició dels aparells de reproducció sonora, que es començaren a fer presents a partir de la dècada dels anys 40 del segle XX va ajudar a transformar el panorama de manera definitiva. Però hi començava a haver altres factors que foren imparables en l a dècada dels 60: la progressiva desvinculació dels treballs agraris, la pèrdua de marcs religiosos i festius que propiciaven el manteniment d’un repertori – com el cant de Panades, Quintos i Salers, o bé capta de figues– i l’entrada en una nova etapa social i e conòmica que acompanyà el final del franquisme, marcat també per la progressiva laïcització de la societat.

ELS CANÇONERS. L’OBRA DEL CANÇONER POPULAR DE CATALUNYA

Els documents amb els quals es pot comptar per refer el passat musical són, sobretot, els cançoners. Entre ells cal destacar el de Massot i Planes (1884) i altres cançoners locals que sovint passen desapercebuts. Però existeix una magna obra, l’Obra d el Cançoner Popular de Catalunya (OCPC) que va guardar la memòria oral, transcrivint partitures i enregistrant fonogrames –amb un fonògraf que gravava sobre un cilindre de cera–, i que ara mateix esdevé una de les fonts primeres pel que fa a la recuperació musical, però que també ens informa de

Madò Antonina i Maria Vica, Calvià.

la vessant social i antropològica. Durant gairebé vint anys, diversos missioners recorregueren indrets dels Països Catalans recollint històries i músiques, i el material exposat aquí és el de la collita de la Missió feta a Mallorca el 1925. El principal investigador a les Illes fou el músic Baltasar S amper (1888-1966), que realitzà set Missions (1924, 1925, 1926, 1927, 1928, 1930 i 1932) acompanyat d’altres estudiosos que l’ajudaren al llarg d’aquests anys: Miquel Ferrà, Josep M. Casas Homs, Andreu Ferrer, Ramon Morey i Llorenç Duran. El 1925 S amper i Casas Homs visitaren es Capdellà, i el 1930, el mateix Samper acompanyat de Morey acudiren a Calvià. En ambdues ocasions entrevistaren un bon grapat d’informants foren entrevistats,

gairebé tot dones. Part del seu treball fou publicat en els volums Materials vol. VI (1996) i Materials vol. XIII (2003), però bona part de les transcripcions musicals no foren editades. Tant as Capdellà com a Calvià, el repertori recollit fou molt extens i de gran varietat.

A bans de les missions de l’OCPC hi ha documents que mostren, per altra banda, la vitalitat de la glosa calvianera, potser un aspecte que avui dia ha quedat en segon pla. Però les llavors hi són, i solament falta, segurament, l’espurna necessària per tornar a encendre el foc de la glosa crítica al municipi de Calvià. Així la Gran junta de cans celebrada a sa Plassa de Cauvia en el mes de juny de 1907 ens remet a cançons

1 Volem agrair la facilitació d’aquest document a Francesc Sans i M. Neus Fernández.

«escrites per un cauviané», amb el segell d’«Estampa de F. Guasp, 1907»1 El tema és vell: les contribucions que un Ajuntament estipula, en un moment determinat, per tal de recaptar diners. Els noms de calvianers coneguts llavors hi apareixen, així com malnoms que després es veuran repetits, car sorgeixen associats també a les informants de l’OCPC: Podera , en Dols , can Vich , Escolà. No podem saber si es tracta exactament de les mateixes famílies, però els malnoms són els mateixos, en un interval cronològic de devuit anys. No és gens escabellat pensar que es tracta de malnoms associats a membres que mantenien vincles familiars i que apareixen tant a la Gran junta de cans com en e l llistat d’informants de l’OCPC. El do -

Llista de cançons des Capdellà

cument de la Gran junta de cans permet, així, fer ressenya dels malnoms i llinatges que eren presents al poble en aquells moments, a més de subratllar la denúncia vers unes recaptacions municipals considerades injustes, fet que no deixa de mostrar una de les característiques de la glosa mallorquina: la crítica política i social més afilada.

Dia 30 d’agost de 1925, dins la missió de l’OCPC, Samper i Casas Homs sortiren cap a Ciutat amb el tren del matí. Allà passaren el dia, car era Santa Rosa, festa onomàstica de la mare d’en Samper, «i per preparar l’anada a Es Capdellà». Aquesta anotació indica que tenien contactes previs, que permeteren coordinar la recerca en dita població. Aquesta era una estratègia comuna en moltes de les missions, car es tractava de contactar amb a quelles persones que podien proveir, amb tranquil·litat i encert, els informants adequats per tal de recollir el màxim possible de cançons. Alguna gestió feta a Palma permeté planificar la visita as Capdellà, que tingué lloc dia 11 de setembre, perquè dia 10 una gran tempesta els impedí sortir «amb l’auto de Capdellà, on ens e sperava ja el vicari. Els pocs ratets que minvà la pluja, els aprofitem per anar de l’una banda a l’altra a fer compres o reparacions, material i faciològiques», escriu S amper. S’entreveu aquí de manera clara que el contacte que primerament havien establert els conduïa, inevitablement, a cal vicari des Capdellà. I, cosa important: hi havia un «auto» que anava as Capdellà des de Palma, cosa que potser avui dia ha quedat superada per les facilitats del transport contemporani.

El vicari ja havia cercat cantadores, i dia 12 de setembre els esperava la senyora mestra, Catalina Mateu, a l’escola. Allà hi havia tres al·lotes brodadores que veritablement estaven espantades davant el repte d’haver de cantar en públic a dos senyors vinguts de Barcelona; però la mestra les animà i acabaren cantant sis o set títols, enmig d’excuses de no saber gaires cançons o de no saber-les gaire bé. Però,

després, Samper escriu: «Animades, ja es va allargant, duplicant, quadruplicant, i, naturalment, a posta de sol, que és hora de plegar, encara no hem acabat i hem de deixar-ho tot per un altre dia. A la nit, l’escolà canta també algunes tonades de feinejar». Les brodadores, com moltes altres informants de l’OCPC al llarg dels anys de les missions, semblen reticents i bloquejades a l’hora de cantar, però quan la confiança sorgeix, brolla tot un tresor de cançons que Samper i Casas s’esforçaren a transcriure.

S ón molt interessants les anotacions que apunta Samper sobre el diumenge dia 13 de setembre, perquè al capvespre, quan visitaren la possessió de Son Hortolà, veren de tornada moltes colles de noies que passejaven soles, i així escriu: «És que aquí els joves tenen poca vida al poble i han ce cercar feina a Ciutat o fora de l’illa; molts se’n van a Amèrica».

Una situació semblant a la viscuda al taller de l’escola es repetí, dia 14 de setembre, al taller de «ca la Vidal». La llista inicial de sis o set cançons que coneixien també es doblà i triplicà, malgrat que algunes brodadores foren esquerpes. L’horabaixa acudiren al taller de brodadores de l Convent, que, ajudades per una germana franciscana molt amatent, arribaren a cantar amb bona voluntat i fins i tot entusiasme (Samper 1929: 307).

LES CANTADORES DES CAPDELLÀ. CANTAR I BRODAR

Qui eren, aquestes cantadores? Samper anota els seus noms, com també deixa constància d’una certa actitud reticent que és present, sobretot, al taller de «ca la Vidal». Una ironia d’investigador s’escola en un dels seus comentaris, quan diu que «de bell matí, des de la finestra del quarto de la Vicaria on estem allotjats, les sentíem cantar motu proprio. De totes maneres, la Cervera i, menys, la Casany no ens han deixat descontents». Com els passarà a molts altres indrets, les dones canten especialment fort i bé quan ells no són presents, malgrat que els missioners

Brodadores del taller de Ca la Mestra, as Capdellà.

són conscients que les cantaires saben que ells les estan escoltant des de lluny. És a dir, quan ells són fora, elles es recreen especialment en el cant, per demostrar que sí són bones cantadores (quan aparentment ningú les escolta). Al llarg de les missions següents, Samper sovint apareix proper a l’atac de nervis davant aquesta actitud femenina, com fou el cas de la seva visita posterior a Alaró.

Les cantadores, i cantadors, des Capdellà foren les següents (Samper 1996: 300; 30 6-308):

— Taller de brodadores de ca la Mestra: Catalina Mateu, 64 anys, filla d’Inca. Fa 20 anys que és mestra as Capdellà. Catalina Palmer Palmer, 20 anys; fins als 12 anys visqué a Buenos Aires. Magdalena Palmer Pons, 24 anys. Antònia Pujol, 19 anys. Prudència Pujol, 21 anys.

— Taller de brodadores del Convent: Catalina Ballester, 14 anys. Francisca Colomer, 19 anys, Martina Morei, 17 anys; C atalina Palmer, 12 anys; Catalina Palmer Pons, 23 anys; Maria i Magdalena Simó i Cervera, 25 i 23 anys.

— Taller de brodadores de ca na Margalida Vidal des Capdellà, «ca la Vidal»: Margalida Palmer Vidal, 30 anys, encarregada del taller de brodadores. Francisca Bauzà, 17 anys. Antònia Casany, 20 anys; Margalida Cervera, 17 anys, des Capdellà, «bona c antadora»; Magdalena Grau, 16 anys, Margalida Salvà, 22 anys, Catalina Vidal.

— Els altres informants des Capdellà són «Joan i Guiem Bosch i Fornés, germans de 40 i 33 anys respectivament, fills i veïns de Capdellà, d’on el més gran és “escolà” (sagristà). Estigueren 4 anys a Cuba, però no oblidaren les tonades que, en retornar, tornaren a emprendre». També se cita a «Guiem, picapedrer, de Capdellà, representa uns 65 anys, “havia begut dues tasses” i no podia cantar». D’aquests informants, però, no és transcrita cap cançó, m algrat que Samper diu clarament que varen cantar tonades de feina.

— Finalment, també esmenta els noms de Jerònia Parets, de 18 anys, germana del vicari des Capdellà, i Catalina Santandreu, de 61 anys, mare del vicari des Capdellà. A totes dues les cita com a nades a « Santa Eugini» (Santa Eugènia).

De totes les cançons cantades, foren publicades: El rei tenia tres fies ; A ses portes del rei moro; S’hort de l’olivera oliva ; Quant es vapor sortirà ; Mumareta, anau a missa i Soldadito. En total, sis cançons.

Però el registre total de les cançons recollides as Capdellà és molt més ample, i a braça la transcripció de 63 cançons; per tant 57 cançons resten sense publicar. D’entre aquestes, cal destacar Quantes polles –cançó de collir oliva–, El rei n’ha fetes crides, Entra i festejarem , Mambrú , A la ciutat de Nàpols, El fals confessor, A França hi ha una dama , Les transformacions, Jo tenia un moixet negre, Çô de nina , El rei tenia tres fies , A la font del Guiló i Cicília . La majoria són cançons narratives extenses, amb una lletra llarga que conta una història, un repertori comú entre les dones que treballaven en feines físicament repetitives, com filar, o que requerien d’una certa tranquil·litat i control, com era cosir o brodar.

EL REPERTORI DE CALVIÀ

Pels motius que siguin, Samper i Casas Homs no visitaren Calvià el 1925. Els dies següents a l’estada as Capdellà partiren cap a Galilea, on encara recolliren algunes cançons i finalitzaren aquesta missió d el 1925. Però uns anys després, del 17 d’agost al 19 d’agost de 1930, sí que visitaren Calvià. Com passà amb la visita del 1925, solament part del material recollit fou publicat per Samper als Materials vol. XIII (p. 275-284), i resta tot un repertori que era cantat llavors al poble, però q ue ara ja no forma part de la quotidianitat musical. Es publicaren Es verderol , Ca nçó d’entrecavar, Cançó de fer herba , Don Francisco, La infanta garrida , El comte que ha de matar la seva muller i Boleros antics . Set cançons d’un total de trenta-una recollides, més tres lletres sense música.

La missió s’inicià a Palma, on Samper i Morey agafaren l’autobús que sortia cap a Calvià a primera hora del capvespre, i s’allotjaren al cafè. Com en tants altres indrets, un conegut d’en Morey, mestre del poble, i sense deixar el mateix cafè, ja els posà en contacte amb el mestre. El mestre considerà que la persona que coneixia algunes dones que voldrien cantar era mestre Jaume de l’Orgue –no cal explicar que, efectivament, era l’organista del poble. Aquí cal destacar dos detalls: per una banda, el mestre parla de «dones» que voldrien cantar –i no homes–; p er l’altra, el qui podria donar els noms de bones cantadores era mestre Jaume de l’Orgue. Es pot aventurar que aquest darrer era el que sabia, pel seu ofici, qui era qui cantava més i millor dins el poble, potser perquè s’encarregava de la música a l’església. La seva figura queda definida a Aplec de notes històriques dels orgues de la parròquia de sant Joan Baptista de Calvià » (1999), i és interessant veure també que la construcció de l’orgue actual de l’església de sant Joan Baptista és coetània a la publicació de la Gran junta de cans , document esmentat abans, car aquest darrer és del 1907, mentre que la construcció de l’orgue és de 1908:

«Cap a l’any 1908, els germans orgueners de Llucmajor, Antoni i Miquel Cardell Oliver, començaren les obres de construcció d e l’orgue de la parròquia de sant Joan Baptista de Calvià, ja que feia una quinzena d’anys que s’havia acabat la nova e sglésia [...]. Foren contractats pel rector que aleshores hi havia a Calvià, Mn. Damià Vidal. L’orgue fou costejat pels senyors testamentaris de la casa Armengol, els quals també costejaren la nova església. El dia 24 d’abril de l’any 1910, aprofitant que a Calvià s’efectuava una Visita Pastoral, tingué lloc la benedicció de l’orgue, pel bisbe Pere Joan Campins i Barceló. A més del rector s’hi trobaven presents el batle, Joan Vich i Cabrer, així com el jutge municipal suplent, Joan Salom i Cabrer. El primer organista que el polsà fou Jaume Vicens i Cañellas, conegut com en Jaume l’Organista [...]» (l l ADó i MA ssot 1999: 54).

Cançó d’entrecavar, fer herba, etc.

Mestre Jaume, a més d ’organista, fou mestre de capella, professor de solfeig a l’escolania de la parròquia i compositor. Totes aquestes ocupacions feien d’ell un guia excel·lent, perquè li permetien saber totes les persones que cantaven bé d el poble. Els va acompanyar el dia següent. També era una manera de donar c onfiança als possibles informants que no sabien, exactament, de què anava la cosa. Era molt comú que els mallorquins de l’època s’espantassin davant dels missioners de l’Obra del Cançoner. Es produïen anècdotes divertides, que treien de p olleguera en Baltasar Samper, perquè sovint els confonien amb inspectors o recaptadors d’impostos –ja que duien carpetes i papers– i fins i tot alguns i algunes desapareixien misteriosament per tal de no cantar –o no pagar, segons ho devien veure ells.

Quan es troben amb la primera informant, madò Maciana, Samper destaca un fet molt interessant sobre les cançons recollides primerament, Es verderol , Pollaricoia i Es corre l’aigo Diu: «Aquestes cançons són cantades per dues colles de treballadors, que dialoguen i fan un joc de casaments molt curiós». S’entreveu aquí que el cant tradicional, que sovint és imaginat com una interpretació feta per un sol cantant o bé sense polifonia, era molt més ric del que es pot pensar en primera instància. Es donaven jocs de preguntaresposta entre els diferents cantaires, diàlegs cantats, a més d’interpretarse a diverses veus quan era possible, per exemple, en els tallers i en grups nombrosos de cantaires. Samper sovint anota o transcriu aquestes diferents possibilitats.

Dues de les informants són dones que tenien fama de saber moltes cançons: Antonina Pellicer i Vich, madò Vica , i la seva germana Maria. Tenien, llavors, 75 i 65 anys respectivament. Samper descriu n’Antonina com a «molt eixerida i té un inexhaurible bon humor, però la memòria ara els falla una mica». Mestre Jaume, m entrestant, no els deixa visitar Calvià tots sols, els acompanya i fins i tot els proporciona informants de casa seva:

«La seva col·laboració ens és aquí preciosa, car coneix tothom, amb tothom té confiança per imposar-se i això ens ha fet estalviar molt temps. A la nit ens ha portat a casa seva, on hem fet cantar dues n oies que estaven pelant ametlles: n’Antonina Pujol i Terrassa Mel , d e 19 anys, i na Francinaina Pellicer i Amengual Escolana , de 13 anys» (Samper 2003: 189).

Maria Dolç

Margalida Mas Serraleta

La majoria de dones entrevistades feien feina, ja sigui al camp o a ca seva. Madò Vica fou entrevistada el 19 d’agost «quan venia de collir ametlles i estava tota atrafegada», i mentre l’esperaven, Maria Podera , a la casa veïna, els va cantar tres cançons, una d’elles amb una lletra molt interessant, la que es titulava Don Francisco. S amper a vegades usa un to entre irònic i humorístic, perquè quan arriba Margalida Xorca per cantar, reclamada per alguns dels informants, diu que no cal explicar-li el que ha de fer (cantar) perquè «des de ahir ho sap tot el poble».

F inalment, acudeixen a un altre taller –tal com havien fet as Capdellà uns anys abans. És el taller de cosidores de ca na Serraleta . Allà s’hi troba Rosa Avia, que havia nascut a les Canàries, però Samper escriu que «canta amb les altres n oies en perfecte mallorquí». Ell troba

que la collita, aquí, fou escassa, i és quan apareix l’únic informant masculí de la contrada, precisament mestre Jaume de l’Orgue. Els dictà uns Boleros antics que Jaume Vicens assegurava que es cantaven uns quaranta anys abans. Samper n o deixa d’elogiar aquest organista: «És músic; a més, té bona memòria i una gran habilitat per imitar els cantaires populars i llur peculiar estil». Aquell mateix dia donaren per acabada la missió a Calvià, malgrat que a desgana. Les darreres hores pogueren sentir tonades de treball m olt interessants, però no comptaven amb el fonògraf i no les pogueren guardar. 2 S’ha de pensar que la transcripció de les tonades de camp és veritablement di -

2 El fonògraf causava molt d’impacte entre els informants, car era una trompeta dins la qual cantaven, i la veu era recollida en un cilindre de cera. Molts cantaires estaven una mica espantats, i definien aquests enregistraments com «mos han pres sa veu».

Margalida Caldentey Xorca

Catalina i Jerònia a la porta de la vicaria as Capdellà.

El cant tradicional, que sovint és imaginat com una interpretació feta per un sol cantant o bé sense polifonia, era molt més ric del que es pot pensar en primera instància

fícil. Avui dia els etnomusicòlegs o estudiosos de la cultura oral opten per l’enregistrament, sense la transcripció escrita.

En el llistat de les informants de Calvià, com es veu, apareixen Antonina Pujol i Pallicer Ma ciana (70 anys), Magdalena Mateu i Cabrer de mestre Pau (50 anys), Magdalena Vicens i Palmer Ferrera (50 anys) i Maria Dols i Mateu de can Dols (42 anys).

Aquestes cantaires interpretaren:

— Lo prim prim, verderol (C-132: 218-221)

— Cançó d’entrecavar, de fer herba ( C132: 222)

— Cançó d’entrecavar, de fer herba (C132: 225)

A més, una cançó narrativa, Don Francisco, é s interpretada per Margalida Mas (47 anys, cosidora) i també per madò Maciana (C-132: 226-234), una prova que determinades cançons eren repertori quotidià i ben conegudes arreu.

A la font del Guiló fou cantada per Magdalena Vicens (C-132: 235-238), i és una c ançó que sovint es repeteix amb el mateix títol, o també amb el d’A la font de l’Aguiló. És una cançó narrativa que clarament estava estesa per tot l’Illa, com també ho estava La porquerola Madò Maciana i Magdalena Vicens (C-132: 239-243) la cantaren a duet, i no és la primera vegada que aquest tipus de cançons narratives extenses són cantades per dues dones. De fet, en la missió de 1924 a Maria de la Salut, la mateixa cançó (C-23: 491) és cantada a duet per dues informants de Maria, madò Picona i madò Barbera . No deixa de ser interessant que una mateixa cançó sigui interpretada de manera semblant en dos indrets diferents de Mallorca. Potser era una pràctica habitual en determinades cançons. Ambdues cantadores de Maria de la Salut interpretaren conjuntament una altra cançó molt coneguda, El comte Arnau . I cal valorar aquesta pràctica de cantar cançons narratives extenses entre dues dones.

Antonina Pallicer i Vich, Vica , i la seva germana Maria Pallicer i Vich, Vica , coneixien moltes cançons de la seva àvia m aterna, cosa que és anotada per Samper. A d alt de la muntanya fou cantada per aquestes dues germanes (C-132: 244246). I després, tot un seguit de cançons, algunes de les quals es repeteixen amb lleugeres variants, i que apareixen a la carpeta C-132 des de la p. 247 a la 330:

— El rei mariner, Maria Albertí Bosch Podera.

— L a porquerola , La infanta garrida ( El dia de Sant Joan) i La font de l’Aquiló ( A la font del Guiló) foren cantades per madò Antonina Vica

— Don Francisco. Maria Colomar Pellicer Vica.

— Catalineta , Quan som a la siqui , La presó de Lleida / A la Ciutat de Nàpols i Anem-hi a Montserrat foren interpretades per Antonina Pujol Mel ( 19 anys) i Francisca Pellicer Escolana (13 anys). En la darrera cançó es va anotar: «Apresa a la costura de les monges».

— La filadora . Antonina Pujol.

— Don Francisco. Al duet de na Mel i n’ Escolana s’hi afegeix Magdalena Cabrer i Alemany, de ca s’Organista (56 anys).

— El rei mariner. Francina Pallicer, Antonina Pujol.

— Don Francisco , L’hereu Riera i Entra i festejarem són les tres cançons recollides de Maria Albertí.

— La dama d’Aragó, El comte que ha de matar la seva muller, La porquerola i Don Francisco (dues variants) foren cantades per Margalida Caldentey i Simó Xorca

— Es dia de Sant Joan . Margalida Xorca i afegitó de madò Vica.

— De Santanyí vaig partir. Margarida Mas Serralta, la sap de Ciutat d’una casa

de brodadores. També va cantar La presó de Lleida

Samper fa especial referència a Rosa Avia Abrines, de 14 anys, i que com s’ha esmentat era natural de Canàries, car era filla d’un caporal de la Guàrdia Civil. La cançó d’ El conde Flores l’aprengué a Binissalem, on visqué quatre anys (C-132: 331-334).

Mambrú (C- 132: 335-337) és una altra variant d’aquesta coneguda cançó que cantaren Antonina Pujol, Francisca-Anna Pallicer i Rosa Avia.

Clouen la collita de cançons, com s’ha citat abans, els Boleros antics / Boleros vells , cantats per mestre Jaume de l’Orgue, assegurant que feia quaranta anys e s ballaven «jotes, fandangos i boleros».

Una altra cantadora, Anna Moner, apareix com a informant d’Andratx conjuntament amb son pare i Margarida J uan. Però canta La carta de navegar, i aquesta cançó en concret és citada com a repertori de Calvià (C-133: 39-42). Tres cançons més de madò Antonina Vica són recollides en aquesta altra carpeta (C133: 231-237): La dama d’Aragó, El comte de l’Aixa i El rei tenia tres fies

LA RIQUESA DEL PATRIMONI ORAL A CALVIÀ I AS CAPDELLÀ

Si s’analitzen les aportacions de les missions as Capdellà i a Calvià, es pot veure l a gran riquesa de repertori cançonístic que llavors era comú entre els seus habitants. Destaca, com s’ha apuntat abans, e l fet que pràcticament tots els informants foren dones, llevat del cas de mestre Jaume de l’Orgue i també Guillem P icapedrer, que sembla que no va poder cantar perquè «havia begut dues tasses», a més d’altres dos informants. És ben clar que sense l’ajuda del vicari des Capdellà i del mestre de Calvià, que els remeté a mestre Jaume de l’Orgue, la confiança de les cantadores no hauria estat la mateixa. De ben segur no s’haguessin atrevit a cantar davant dos senyors arribats de Barcelona.

La repetició d’algunes cançons entre les recollides en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya és un fet, però aquí cal remarcar que Baltasar Samper les anota exhaustivament, prova que volia deixar constància de cada variant, de cada petit canvi lingüístic o musical

Un fet a destacar, que ja s’ha subratllat, és el treball quotidià de les dones i la relació amb les denominades cançons narratives extenses, que conten històries. Es Capdellà permet analitzar el r epertori que era viu dins els tallers de brodadores, un repertori que avui seria definit com a «romanços», però que corresponen al gènere de les cançons narratives. Moltes d’aquestes s’originen en un moment cronològic donat, al voltant d’una història que es pot suposar real –un crim, per exemple, o un fet extraordinari– i que narra tot un seguit d’accions o esdeveniments. Moltes són llargues, i necessiten d’un ambient relaxat per ser cantades, i no tant un ambient de festa o de bauxa, com podrien ser les cançons vinculades amb festivitats o danses. El treball de cosir, de brodar, té les característiques d’activitat repetitiva, monòtona i que necessita d’una certa concentració. Les cançons narratives permetien acompanyar la feina a la vegada que la imaginació volava amb la història contada i c antada per les treballadores.

S’ha de fer esment, però, a les cançons associades a collir oliva, que també apareixen. O les d’entrecavar i fer herba, una tasca agrícola que sovint feien l es dones. En el cas de collir oliva, totes les participants sempre subratllaven la

duresa de la tasca, que implicava aixecar-se molt de matí i partí amb molt de f red a la tasca de collir. Als municipis del nord-est hi acudien dones del Pla, que eren llogades, com testimonien informants de Maria de la Salut. Algunes d ’aquestes dones llogades hi passaven setmanes, però algunes s’hi estaven pràcticament un parell de mesos, treballant intensament.

L a repetició d’algunes cançons entre les recollides en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya és un fet, però aquí c al remarcar que Samper les anota exhaustivament, prova que volia deixar constància de cada variant, de cada petit canvi lingüístic o musical. Es veu com La Porquerola , o Don Francisco, són recollides fins a dues i tres vegades, cosa que t estimonia la riquesa de cadascuna de les variants, que fan que Samper, Casas Homs i Morey les anotin detalladament.

Aquest repertori recollit en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya és tot un món de tradició oral, de llengua i cultura que s’ha perdut, però que és recuperable mitjançant aquestes transcripcions. Un petit tresor que hauria de ser conegut a les escoles de Calvià, que així permetria tornar a reviure un patrimoni immaterial de gran bellesa.

REFERÈNCIES

F ernández Quetglas, M. Neus (2007). «Calvià». A: J. Andreu Vives i S. Serra Busquets (coord.). Les fires, els mercats i les festes populars als nostres pobles . Palma, Consell de Mallorca.

Lladó i Massot, Joan (1999). «Aplec de notes històriques dels orgues de la parròquia de sant Joan Baptista de Calvià». A: V Simpòsium i Jornades Internacionals de l’Orgue Històric de les Balears. V Trobada de Documentalistes Musicals , Pollença Ajuntament de Pollença.

Samper, Baltasar (1996). Carpetes C-38, C-132, C-133. Direcció General de Cultura Popular i Associanisme Cultural. Generalitat de Catalunya. Propietat de l’Abadia de Montserrat.

— (1996). Memòria de la Missió de Recerca de cançons i músiques populars. Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VI, i Josep Massot i Muntaner (ed.). Barcelona: PAM.

— (2003). Memòria de la Missió de Recerca de cançons i músiques populars. Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum XIII, i Josep Massot i Muntaner (ed.). Barcelona: PAM.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS

Entrevista amb

Antònia F. Rubio Terrassa (Palma, 1959) “TENÍEM UNA DEMOCRÀCIA ACABADA D’ESTRENAR

I VOLÍEM I SENTÍEM

QUE HAVÍEM DE TORNAR LA MÚSICA I EL BALL TRADICIONAL AL POBLE”

Solista del grup de música de ball tradicional Aliorna, va recollir el testimoni de Marusa Cano, que va revolucionar el folk mallorquí. Sempre vinculada a la cultura popular, es considera autodidacta o, més ben dit, diu que ha anat aprenent i enriquint-se de les aportacions de les persones amb qui ha compartit música en els assajos, tira a tira.

Com es vivia en la dècada dels setanta la recuperació del ball de bot i la música popular mallorquina?

I nicialment les poques agrupacions que hi havia feien mostres en festes de poble o actuaven per a hotels. Eren espectacles per mirar. Recuperar les cançons populars mallorquines i el ball varen ser unes de les causes del grup Aliorna. Teníem una democràcia acabada d’estrenar i volíem i sentíem que h avíem de tornar la música i el ball tradicional al poble, i que no només fos

per a los Coros y Danzas de la Sección Femenina, o cosa dels fills o filles d’en tal o en tal altre. Era una eina de democratització i amb gent del barri de s a Calatrava vàrem reivindicar també la Rua de Palma, que era més divertida que ara perquè no teníem permís i e stava prohibit, i també les festes de Sant Sebastià. Un pic vàrem aturar el trànsit del carrer de la Bosseria (entre el carrer d’en Colom i el Sindicat) durant deu minuts per ballar i reivindicar l es festes de Ciutat. Les actuacions es

varen començar a normalitzar el 1978. Abans érem titllats de «gamberros», drogadictes, i ens tiraven tomàtigues, melicotons... però vàrem continuar. Record que vàrem enviar una sol·licitud a l ’Ajuntament de Palma per actuar a la plaça Major i encara és l’hora que contestin.

Quants de components tenia el grup Aliorna i quins instruments sonaven?

Al principi era un grup obert en què tenien cabuda tant músics com balladors, però, quan

Actuació del grup Aliorna a Pòrtol, 1997.

el ball ja rodava tot sol, llavors ens vàrem dedicar exclusivament a la música: guitarra, guitarró, flauta, violí, llaüt, baix, i la veu. Conxa González era l’única dona instrumentista i tocava les flautes. En Pep Rubio, en Toni Oliver i jo, som els calvianers.

Com s’aconsegueix la recuperació del ball de bot a les places als anys vuitanta?

Era l’energia que fluïa, feia que connectàssim. Vàrem deixar que la música fluís i s’expressàs, ens vàrem trobar i sentíem i crèiem en allò, ho vàrem dur a terme i va fructificar, i encara és viu. Hem estat molt privilegiats de viure el que vàrem viure, el que vàrem compartir amb pintors i altres músics, tots vàrem poder expressar-nos. Era com una olla a pressió, que es va obrir i va vessar. La música es va adaptant a les diferents èpoques i és una manera d’expressió del que passa al moment. Ara tothom pot ballar, tant els qui ho fan molt bé com els qui no tenen tanta gràcia, és intergeneracional, i també està obert a les persones amb alguna discapacitat. Per a mi ha estat una grata eina d’integració i inserció cultural i social. La música és un canal d’expressió.

Quin paper va jugar l’Escola de Música i Danses de Mallorca en la reactivació del ball de bot?

Molt important, un dels meus referents. Va néixer el 1975 i allà vaig aprendre a ballar i tot allò que ens contava en Tomeu Ensenyat, com per exemple que antigament no era

necessari cap tipus de vestuari. La gent, en tornar de fer feina, feia percussió i es posava a ballar: picant pedra, fent mamballetes, amb una botella i una forqueta, amb unes canyes... hi ha moltes maneres de fer percussió. Érem molts els que teníem clar que el ball popular s’havia de recuperar i rompre motlles. Per això, va sortir un grup de joves que crèiem en tornar el ball al poble, i ara, per sort, ja és una cosa normalitzada a Barcelona, a Mallorca, a València, etc. A Mallorca varen començar grups com el d’en Biel Caragol amb un parell de balladors del Pla. A poc a poc tot va començar a rodar a còpia de feina. El cas de Calvià era diferent, però. L’any 1986 va néixer l’Associació Pere Josep Cañellas i, aquí, hi havia gent que no havia contactat mai amb la cultura de Mallorca, com per exemple els peninsulars. Mitjançant el ball de bot començaren a conèixer la llengua catalana, perquè jo impartesc les classes en català i encara hi ha estrangeres que no m’entenen. Hi ha una alumna que nom Heidi... i ella de vegades s’ofèn, i jo li dic: «T’ho aniré traduint».

Quina relació té la música popular amb el calendari?

Molta, cada part de l’any té unes feines determinades i cada feina té la seva música.

Per exemple, de pastar el pa, de llaurar, les tonades del camp, les nadales, Sant Antoni, les matances, etc. Antigament per Quaresma no hi havia ballades, però actualment sí. Al Pancaritat també n’hi sol haver. Des

del confinament envii vídeos de classes, i el dia de Pasqua els vaig recordar que després de missa els joves anaven a cantar els goigs amb lletres com ara «Deixant lo dol, cantem amb alegria, i anirem a dar los Pascos a Maria». Els veïns els obsequiaven amb panades i confits, i, si no els convidaven, cantaven «Sant Gabriel portava dues aixades per tomar els forns que no feien panades». Per Pasqua hi ha aquesta tradició, i la Banda de Música de Calvià encara toca els goigs.

La vida musical de Calvià li atorga una entitat pròpia?

Jo crec que sí, ara ja sí, ja fa molts d’anys que sí, des de la inauguració de l’Escola de Música i amb l’Associació Pere Josep Cañellas, amb la Banda de Música, els cors... Estan formats i s’han anat nodrint. Santa Ponça, el Toro, es Capdellà ara es coneixen i feim coses conjuntament i n’estic molt agraïda. El director de l’Escola de Música i Danses de Mallorca, en Biel Frontera, d’Ariany, ve a Calvià de tant en tant i fa noves combinacions de punts de ball de bot.

La música popular és reivindicativa o fa que es mantenguin les tradicions tal com eren? Hi ha de tot. La música popular també és una manera de reivindicar. Toni R oig, el líder del grup Al-Mayurqa, que va morir l’any 2007, feia totes les cançons reivindicatives, sobretot per al respecte a la llengua. I també hi ha les glosses, en què hi ha molts de temes que són de picat.

L’any 1986 va néixer l’Associació Pere Josep Cañellas i, aquí, hi havia gent que no havia contactat mai amb la cultura de Mallorca, com per exemple els peninsulars

Antònia Rubio ballant una jota a la plaça de Sant Jeroni, sa Calatrava, 10 de juliol de 1978.

Les cançons normalment s’interpreten de la manera establerta, excepte en les bullangueres, que es pot crear una glossa, però normalment és assajat

Els glossadors han narrat l’actualitat, tot i que molta de gent no se n’entemia. També hi havia el cas del grup Setze Jutges, que impulsaren el moviment de la Nova Cançó i defensaven l’ús de la llengua catalana amb cançons protesta i contemporànies. La música no és política, la música és música, però expressa el que està passant en el moment, com el periodisme. Aliorna va presentar el seu llarga durada a Sa Societat dia 28 de febrer de 1988, coincidint amb el primer concert del cor. I ho férem allà justament per reivindicar la recuperació d’un edifici del poble.

A mb quines lletres de cançons us quedaríeu?

El cançoner popular té cançons molt riques, de molt grosseres, veritables poesies com «Madona de sa Cabana / aixecau-vos dematí / i veureu el sol sortir / vermell com una magrana», o cançons fetes per tractar un tema. En el nostre repertori hi havia peces instrumentals (com el bolero mallorquí i els sevillanos, entre d’altres) i algunes fetes per Aliorna, com la de «Galatzó» o la de «Serra ferida», dedicada a na Burguesa quan es va cremar el 1993. Hi moltes peces que m’agraden, com ara «El bolero del meu amor», que ha fet la meva filla i que fa ballera.

Dins el CD titulat A un lloc desconegut, enregistrat pel Grup Aliorna l’any 1997, hi figura una cançó anomenada «Serra ferida» inspirada en l’incendi que patí la serra de na Burguesa l’any 1993. La lletra és de Bartomeu Ignasi Oliver Vidal i la música d’Aliorna. Fa així:

Ganes tenia d’anar a veure aquell tros de terra que estava enmig de la serra, per noltros era «es pinar». Vaig començar a fer camí cap amunt quan s’enfilava, l’absència d’olor notava d’aquelles fulles de pi. Fou tan mala sensació quan vaig arribar a aquell lloc en veure tal destrucció que havia causat el foc. Enterra tot ple de cendres sols a un racó l’esperança, sortien tres herbes tendres per tornar a emprendre la dansa. Em capfic dins la tristesa a moments que me captiva contemplant a Na Burguesa una serra sense vida. La mir i em sembla mentida, l’haurem de deixar com cal, ahir serra sense vida, avui, ja, parc natural.

Les cançons normalment s’interpreten de la manera establerta, excepte en les bullangueres, que es pot crear una glossa, però normalment és assajat. En referència al ball, el que ens va ensenyar Tomeu Ensenyat es basa en uns punts bàsics a partir dels quals vas creant el punt que tu vols, mai tens per què ballar igual. Antigament menava una dona, però ara també pot ser un home el que ho fa, i la resta que saben els punts bàsics els segueixen. Es van creant punts nous a partir dels bàsics i també s’han incorporat instruments moderns a les agrupacions, com ara la bateria, el baix elèctric, etc. Abans no era necessari, ara sí, perquè hi ha necessitat d’un ritme clar i de sentir les coses afinades.

El ball de bot és masclista?

Hi ha mestres que són homes, però en general en tot el tema cultural els homes són minoria. Jo diria que el ball de bot és matriarcal, perquè la que menava era la dona. La dona marca el punt i pot ridiculitzar l’home, al qual se’l podia enganar ballant. Ara és indiferent. En aquests darrers anys de vegades surten a ballar la Bullanguera (ball de parella en el qual es roben un dels balladors) dones amb dones

Quin paper juga la improvisació en la interpretació d’una cançó i en el ball?

Es Cavallers a la desfilada en motiu de les festes del Rei En Jaume.

i homes amb homes, i ja no és el binomi home-dona.

Què li passa a Antònia Rubio després d’una actuació?

El que més m’agrada és emocionar-me amb la música, poder expressar el que jo sent amb veu o amb ball. Record actuacions memorables, sobretot les reivindicatives o quan anàrem a Formentera, o n celebraven un festival. Era devers l’any 78. Hi havia gent que feia teresetes, actors… i noltros vàrem arrasar. Érem molts i ballàvem, ballàvem molt ràpid. Al meu alumnat els dic: «Escoltau la música i ballau per sobre d’ella, que ella us d ugui a l’expressió del sentiment». A mi la música m’entra, la sent i l’exprés. El meu goig és veure que la gent participa i s’ho passa bé i, si ho fan bé, ja és perfecte. Vull que els meus alumnes passin g ust, res d’estar pendents de si s’equivoquen o no. Les persones avui en dia estan alliberades d’aquests prejudicis. Més d arrerament vaig tenir una experiència amb la presentació de la revista Entorn dedicada a la mar, en la qual vaig interpretar la «Jota marinera» mesclada amb j azz... i vaig passar un guster. La música està viva, igual que el ball de bot, van creixent.

Com a cantant, creus que la veu mallorquina té unes característiques pròpies? N o. Crec que no. Darrerament surten grups amb molta qualitat, amb joves molt preparats, i la veritat és que és un goig sentir-los. Abans de la democràcia, era un tipus de veu molt característica, com una miula nasal, com de madona. No totes tenien aquesta veu, però la imitaven [n’Antònia fa la imitació i tot seguit riu].

És més important enregistrar discos o que a cada festa es programi una ballada?

Una cosa no lleva l’altra. Avui en dia no et surt a compte gravar un CD. De fet, he xerrat amb en Pep Toni Rubio de Música Nostra i xeremier sobre la recuperació d’una contradansa del segle XVII de la qual no hi ha música enregistrada, i la necessitam tenir enregistrada. Però això no surt a compte, perquè no es rescabala. És important tenir la música enregistrada i també que hi hagi ballades. Una c osa necessita l’altra.

Quina hauria de ser la següent passa per dinamitzar la música popular mallorquina? Anam fent, va sorgint tira a tira. En el JoanArt de 2019 vàrem fer un taller d’indumentària en què la gent va fer els vestits a

l’antiga, que es cusen d’una manera específica, no com ara. Vàrem exposar roba antiga a Can Verger amb na Paquita Caimari, professora del taller d’indumentària, i n’Antònia Vicens. Per la seva banda, en Josep Oliver té un grup que es diu Gipó que fa música popular amb jazz i musicaren un poema d’en Pere d’Alcàntara Penya en el qual es descriu com va vestida una pagesa i això es va escenificar. La cosa va sortir.

Quina música escoltau actualment?

M’agraden molt els cantautors com en Lluís Llach, que és un músic i poeta brutal i genial. En Serrat, en Víctor Manuel, n’Ana Belén... o na Maria del Mar Bonet, tot i que fa molt que no l’escolt. M’agraden els músics i cantants que t’arriben, tant amb la música com amb la lletra. Solen tenir un fons ric.

* Aquesta entrevista s’ha fet durant el confinament de 2020 mitjançant videoconferència.

Cavallers plantats a Sa Trobada de Gegants a les Festes de Santa Ponça

LA MÚSICA RELIGIOSA A L’ESGLÉSIA DE MALLORCA AL SEGLE XX: CALVIÀ

Apartir del Concili Vaticà II (1962-1965) es produeix un punt d’inflexió en l’evolució del cant religiós a l’Església de Mallorca, de manera que podem establir una doble distinció a partir d’aquesta fita: el cant preconciliar i el postconciliar.

Aquesta doble divisió es justifica per dos fets promoguts pel Concili que varen suposar una gran transformació dels actes litúrgics. Ens referim, d’una banda, a la substitució del llatí per les llengües pròpies de cada regió, i, de l’altra, també en l’aspecte formal, al desplaçament dels altars (altar major), que varen passar d’estar situats als peus dels retaules a separar-se’n per tal que el celebrant pogués col·locar-s’hi a darrere i donar la cara als feligresos en lloc de l’esquena, com havia estat fins aleshores.

Així doncs, partint d’aquesta divisió, ens proposam descriure els aspectes més generals que varen influir en la música religiosa dins les esglésies de Mallorca al llarg del segle XX, prestant especial atenció al cas particular de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Calvià.

ETAPA PRECONCILIAR (FINS AL 1965)

Cal tenir present que en aquest període el culte i tota la litúrgia tenien com a llengua oficial de l’Església Catòlica la llengua llatina. Així, els feligresos i feligreses havien d ’escoltar l’acte litúrgic més important, que és la Missa, en llatí, la qual cosa originava un problema de comprensió per part dels participants en l’Eucaristia. Aquesta manca de comprensió es podia minorar amb la compra d’un petit missal gairebé sempre en castellà, perquè no estava permès emprar la llengua catalana públicament. En el missal hi havia la traducció de totes les pregàries i de tot el que formava part de la litúrgia: misses (lectures, oracions, evangeli...), viacrucis, vespres, altres pregàries...

Durant aquest temps, la música anava a càrrec d’un cor d’homes i/o de nins. Gairebé a tots els pobles hi trobam un grup de persones que, voluntàriament dirigides per algun músic –i moltes vegades pel vicari de la parròquia–, acudia a l’església per participar en la coral o cor parroquial. Normalment, en moltes parròquies hi havia els dos cors que cantaven junts, és a dir, homes i nins. Podem comprendre que no hi havia les veus de dona, al·lota o nina perquè tenien l’accés prohibit al cor (lloc elevat damunt el portal principal) de l’església, que és allà on es cantava normalment. La dona

no participava activament en el cant del cor parroquial, però sí que ho feia amb el poble des de baix, com a feligresa. Com a curiositat, les dones havien de dur un vel al cap i els homes no podien dur la gorra o el capell, ni uns ni altres no es podien cobrir el cap dins l’església, excepte en el cas del vel de les dones, que era obligat.

El motiu de cantar al cor (lloc) venia donat perquè la sonoritat de l’església així ho recomanava, ja que el so es distribuïa i es difonia millor per tot l’espai i, a més, era un lloc reservat per al cor de veus, al temps que s’hi podia treballar millor des del punt de vista de la direcció del cor. De vegades coincidia que en el mateix cor, o ben a prop, hi havia l’orgue, encara que, en moltes parròquies de Mallorca, l’orgue estava situat –i hi està– a un costat de l’església, damunt una capella lateral. Sigui com sigui, l’orgue quedava situat a poca distància del cor de l’església, depenent de la capella on se situàs.

Posteriorment, molts dels cors o corals parroquials es convertiren en corals federades de Mallorca quan es va fundar la Federació de Corals de Mallorca l’any 1980, encara que jurídicament fou el 1986. La seva funció era cantar en les festes litúrgiques de l’any: Nadal, Setmana Santa, el Corpus..., sense oblidar les misses per als difunts (anomenades funerals) i la Missa Solemne dels diumenges, anomenada col·loquialment Ofici. Però el que principalment cantaven, sobretot els homes, era el cant gregorià, en llatí, amb tota la dificultat que els va suposar aprendre’l. Serà a partir de l’any 1965 quan amb el Concili Vaticà II les dones podran pujar al cor de l’església i participar del cor parroquial, ajuntant-se als cors existents. Encara avui,

Ru ï nes del convent de Jesú s d e Palma, d’on prové l’orgue de Calvià

ARNAU REYNÉS FLORIT / Professor doctor de la UIB i organista de la basílica de Sant Francesc

podem trobar en molts d’indrets aquests cors parroquials. Però no hem d’oblidar la funció important de l’organista, que ajudava a solemnitzar totes aquestes funcions litúrgiques i moltes vegades era el mateix director del cor parroquial. S’ha de tenir en compte, que, a principis de segle, cada parròquia tenia el seu propi organista. A Petra, per exemple, que alberga un dels orgues més antics de Mallorca, s’hi va establir el 1577 el «benefici de l’orgue», la dotació del qual provenia del rendiment que s’extreia de les «quarterades de l’orgue», com encara ara es coneixen al municipi, i servia per sufragar els honoraris de l’organista, figura indispensable en les celebracions litúrgiques.1 En aquest sentit, a la parròquia de Calvià, justament una de les poques esglésies que té l’orgue situat al cor, trobam tot un seguit d’organistes oficials com ara Jaume Vicens Cañellas, parent de Mossèn Pere Josep Cañellas, 2 Antoni Vicens Ramon, Francisca Cabrer Vich, Miquel Muñoz Peñalver i Francesc Miquel Puig.

Així doncs, en les parròquies de principis de segle hi trobam el rector, el vicari, l’escolà, el manxador (hem de tenir en compte que fins passats els anys 1960 no es va introduir el motor ventilador i, per tant, era necessari la figura del manxador), l’organista i el cor parroquial amb el seu director (en el cas de la Catedral aquest era el mestre de capella). 3 El rector i el vicari rebien un sou oficial de l’Església. En canvi, a l’escolà i a l’organista els gratificava la pròpia parròquia. En general, es tractava de persones que tenien el seu propi ofici i que, a més, participaven a la parròquia amb aquests serveis. Podem trobar documents que ens revelen l’autenticitat del que comentam.

L a missió del director –i, sovint, organista–, a més de dirigir el cor, era la d’ensenyar i preparar el cant gregorià que cantaven els homes i nins del cor parroquial. Gairebé sempre es tractava de fer aprendre tots aquests cants, que eren diferents per a cada diumenge de l’any segons la litúrgia (parts pròpies): «Introitus», «Gradualis», «Ofertorius», «Communio», «Post-Communio», «Final». Els cants ordinaris de la missa (en gregorià) eren cantats per tot el poble, conjuntament amb el cor parroquial i el celebrant o celebrants, com per exemple la «Missa de Angelis», molt coneguda i popular, els himnes «Pange Lingua», «Salve

Regina», etc. A més de tot això, el responsable del cor era l’encarregat de cercar un nin o nina per ensenyar-li el cant de la Sibil·la i el de l’Àngel, que són tradicionals a Mallorca en les Matines de Nadal. Pel que fa a l a Sibil·la, paga la pena remarcar que s’ha mantingut viva a Mallorca des dels seus orígens fins a l’actualitat, a pesar de la seva prohibició al Concili de Trento (1545-1563).4

A partir de les dates del Concili de Trento, podem veure la trajectòria de segles del cant de la Sibil·la, que val a dir que prové del cant gregorià. 5 Per aquest motiu, també, els cants de la Sibil·la i de l’Àngel abans del Concili Vaticà eren cantats per un nin.

ETAPA POSTCONCILIAR (A PARTIR DE L’ANY 1965)

Des de l’acabament del Concili Vaticà II, l’Església Catòlica introdueix tot un seguit de canvis i de reformes en els àmbits formal, espiritual i lingüístic. A conseqüència de la desaparició del llatí, es produeixen una sèrie de canvis en la litúrgia en el terreny musical, d’entre els quals cal destacar la integració de la llengua catalana. Les cançons religioses populars ja es cantaven abans del Concili en castellà i en català. Com a exemples, el «Credo» de Romeu, cançons del mes de maig a la Mare de Déu («Déu vos salve Maria», «Mallorca ditxosa de Lluc», «Oh Maria, mare mia», «Venid y vamos todos»...), i altres durant el temps de l’any: Quaresma («Per vostra Passió Sagrada», «Damunt el Calvari»...), Nadal («Cant de l’Àngel» i «Qué ocurre pastores», «Campana sobre campana», «Cant de la Sibil·la»...), etc. Trobam totes aquestes cançons editades pel músic i compositor, que fou mestre de capella de la Seu, Bernat Julià i Rosselló en el seu llibre Cantoral religioso (1955).

Els compositors de les Illes, i en concret de Mallorca, es posen a compondre les parts ordinàries de la Missa –«Kyrie», «Gloria», «Credo», «Sanctus» i «Agnus Dei»–, i altres com ara motets, himnes, parts pròpies de la Missa, etc., en la llengua catalana. D’aquesta manera, el 1981 podem trobar el Cantoral: Església de Mallorca editat el 1982 pel pare Antoni Martorell i Miralles (franciscà TOR, 1913-2009), del qual l’any 1990 es va fer una altra edició, que és la que es canta actualment a tot Mallorca, i que Martorell va titular Celebrem el Senyor Per tant, abans de l’any 1981, no s’havia començat el canvi musical religiós pròpiament

a Mallorca i s’anaven cantant altres misses, com la del pare Ireneu Segarra (benedictí a Montserrat OSB, 1918-2005), i que encara és molt popular a Mallorca. També hem de fer constar que es cantaven les misses en castellà abans d’entrar a la democràcia espanyola l’any 1975 per la prohibició d’utilitzar la nostra llengua en públic, tret d’algunes parròquies com Sencelles, Felanitx, Búger (amb el rector mossèn Joan Pastor), el Santuari de Lluc amb l’Escolania de Lluc... Dins aquestes misses (les parts ordinàries) en castellà, trobam la que es va popularitzar per tot Espanya, de Tomás Aragüés.

1 2 3 4 5

1 A quest «benefici de l’orgue» era habitual extreure’l, com en el cas de Petra, d’algunes terres, o bé, en altres casos, el pagava l’Ajuntament.

2 M ossèn Pere Josep Cañellas (Calvià, 18451922) fou professor del Conservatori Balear i organista de la Parròquia de Sant Jaume de Palma (1885) i va conèixer i tocar l’orgue de Calvià, segons consta documentalment.

3 É s interessant remarcar que, en moltes parròquies, en aquesta època s’hi interpretaven misses a veus mixtes. Eren molt conegudes les de Lorenzo Perossi (1872-1956), a més de la Missa de Difunts d’aquest mateix autor italià.

4 El cant de la Sibil·la fou declarat l’any 2010 Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

5 Manuscrit del Convent de la Concepció que data del segle XV.

BIBLIOGRAFIA

Ar AGüés bernAD, Tomás (1965). Misa cantada en castellano. Salamanca: Instituto Pontificio San Pío X.

Julià i rosselló, Bernat (1955). Cantoral religioso. Palma: Diòcesi de Mallorca.

MArtorell i Mir Alles, Antoni (1982). Celebrem el Senyor. Barcelona: Editorial Claret.

Pons i PAyerAs, Joan. L’Orgue de Calvià. Calvià, Parròquia de Sant Joan Baptista, 1998.

reynés i Florit, Arnau. Panorama de la música a Mallorca des del final del segle XIX fins al XXI. Revista electrònica IN (investigació innovació). Volum III, número 2, ISSN: 19890966. Universitat de les Illes Balears, 2012.

Diversos Autors Cantoral: Església de Mallorca. Palma, Comissió diocesana de Música de Mallorca, Ed. 5a, 2000.

O.J. CRESPÍ GREEN / Treballador de l’Ajuntament de Calvià

L’HARMÒNIUM DE LA CAPELLA DE LA PEDRA SAGRADA

Visitar l’arxiu de l’Ajuntament de Calvià sempre és interessant, no només per tot el que s’hi guarda de manera sistematitzada, sinó també per la sensibilitat i cura que hi deixen els seus treballadors. És el c as de l’antiga treballadora ja jubilada Dolors Forteza-Rei, que va retratar l’harmònium de la Capella S agrada. Poques coses sabem d’aquest instrument però sí de la fàbrica, Alexandre Père & Fils.

Alexandre Père & Fils va ser una empresa familiar fundada per Jacob Alexandre (1804-1876) i dedicada a la fabricació d’harmòniums, pianos i acordions. E s considera una de les tres firmes més importants quant a fabricació d’harmòniums a França, juntament amb Debain i Mustel. Jacob Alexandre va fundar el 1829 a París una empresa que originalment fabricava acordions i harmòniques, però que el 1843, just quan Debain acabava de presentar la patent de l’harmònium, va dissenyar i comercialitzar els seus primers instruments amb el nom d’«orgues melòdics» (ja que el nom «Harmonium» estava registrat p er Debain).

Els seus instruments varen ser molt ben considerats a l’època, i varen obtenir nombrosos premis en e xposicions internacionals. Aquestes inclouen medalla de bronze a l’Exposició de París de 1844 o la m edalla d’honor a l’Exposició Universal de París de 1855, i un premi a l’Exposició de Londres de 1862. La seva fama va créixer amb elogis de diversos músics i compositors, entre ells Hector Berlioz.

Si bé Alexandre Père & Fils era un èxit en la part musical, en l’econòmica no va tenir tanta fortuna, ja que la companyia va experimentar diverses fallides. Va tenir una primera fallida el 1868 i la segona el 1877. En aquesta època, l’empresa es trobava al 106 de la rue de Richelieu. L’harmònium de la Capella de la Pedra Sagrada duu la inscripció d’aquest carrer a la placa, motiu pel qual podem saber la data a proximada de la seva fabricació. La companyia es va dissoldre el novembre de 1908 i la producció va ser assumida per la casa Fortin. La producció d’harmòniums va acabar finalment el 1955.

F àbrica d’Alexandre Père & Fils, París, principis del segle XIX.

Des dels anys seixanta, diferents iniciatives sorgides des del sector privat han permès confirmar la importància de la música en directe a Calvià. El gran pes de la seva indústria turística i l’existència d’un conjunt d’infraestructures òptimes per a la celebració de concerts de gran format han afavorit projectes escènics diversos –festivals, cicles, festes temàtiques, etc.– que, a més de diversificar la seva proposta d’oci, han portat al municipi figures de renom mundial com ara Celia Cruz, David Guetta, Kevin Ayers, Chavela Vargas, New Order, Samantha Fox, Skrillex o Tom Jones, entre d’altres.

La música ha esdevingut una de les principals respostes per a la regeneració de l’oferta complementària en els nuclis turístics madurs, c om és el cas dels nuclis costaners de Calvià. Les seves diferents manifestacions escèniques, la seva capacitat d’atracció envers els gustos de la població resident i visitant, i la seva adaptació a la diversitat d’espais existents de cap a cap del municipi –pubs, recintes firals, pavellons, terrasses, instal·lacions esportives, etc.– han facilitat la participació del sector privat en un àmbit que, més enllà del seus efectes econòmics importants, ha reforçat la vida cultural a Calvià.

Tot i que al llarg dels darrers anys s’han fet importants investigacions en les quals s’analitza la influència del turisme sobre la societat illenca, és necessari assenyalar que un dels aspectes manco estudiats el representa tot allò referent a la música. A l’hora d’abordar aquesta temàtica s ’hi perceben importants desequilibris: es parla de museística, d’arqueologia, de recursos naturals o de patrimoni històric, però les arts escèniques sovint queden condemnades a informacions residuals.

En el cas concret de Calvià, la música en viu ha jugat un paper essencial en el marc de l’oci nocturn, un dels seus principals motors econòmics. A aquest efecte, la celebració de festivals de renom, la programació periòdica de cicles musicals o les sobtades aparicions de celebritats als escenaris d’alguns dels principals hotels calvianers confirmen la importància que ha adquirit amb els pas dels anys i, més

enllà, les importants perspectives que pot crear en una indústria sotmesa a la continua necessitat de reinvenció.

LA BANDA SONORA DEL BOOM TURÍSTIC

Els anys seixanta donaren pas a una època econòmicament expansiva gràcies al turisme –ja perfilat com el nou motor econòmic de les Illes Balears–, que tingué el s eu principal reflex en el boom constructiu al litoral illenc. Les noves infraestructures hoteleres materialitzaven el progrés e conòmic i la transformació social de municipis històricament pobres, com Calvià. Però l’hotel, més que un recer luxós, e sdevenia en aquells moments un símbol de la nova cultura de l’oci i, com a resposta a les necessitats d’aquelles societats e uropees, els concerts es convertiren en una de les principals estratègies de dinamització. Petites orquestres i grups locals arriben per ser el gran reclam nocturn a les terrasses i escenaris interiors oberts no només al públic turista, sinó també a la població resident. Un cas paradigmàtic és el de l’Atlantic, que des de principis dels anys seixanta destacà per una programació regular d’actuacions musicals a la seva s ala de ball. L’alternativa era una escarida xarxa de night clubs , locals que inicià el Club Saint Tropez, inaugurat el 1957. Situat a Sant Agustí, es tractava d’un espai per a la clientela estrangera que demanava la música de chansonniers com ara Sasha Distel, Gilbert Becaud o Maurice Chevalier. Tot i les seves reduïdes dimensions, es tractava d’un local al corrent de les noves modes europees, fins al punt d’esdevenir

la primera sala de festes de Mallorca on es podia escoltar música en format disc, tal com es faria anys després a les discoteques. El seguiren l’ignot Cleopatra o La Noria de Peguera, en el qual s’alternaven les actuacions musicals d’orquestres com Costa Azul –una formació molt habitual als escenaris de Calvià– amb el format d’atraccions. En aquells moments, entre els grans productes escènics hi havia els números de varietats: espectacles en els quals es combinaven els sketchs humorístics amb la música en directe i en els quals, sovint, la figura de la vedet assumia un paper protagonista per la seva funció erotitzant. Així, en aquest primer circuit, hi aconseguiren destacar la performer Patrizia i el comediant Banana, una celebritat menor de la televisió italiana d’aleshores.

El creixement turístic que experimentà el municipi a partir de la segona meitat dels anys seixanta engreixà el nombre d’infraestructures dedicades a l’oci nocturn. A Peguera, un dels primers nuclis m unicipals en el qual la música en viu es convertí en una part important de la seva oferta turística, s’hi obriren sales de festa com El Piano, Balmoral o el nou Cleopatra’s. Mentrestant, a Palmanova, s’inauguraren el popular Club Kenne -

dy Whisky o A Frou Frou, que el músic Toni Morlà descrivia de la següent manera: «Era un lloc únic a Mallorca: quan h i entraves hi havia una escala llarga, de prop de dos pisos, però... cap avall! A l’entrada del local hi havia un porter negre; al fons, una cortina de vellut v ermell. Semblava talment la porta de l’Infern. Traspassada la cortina hi havia un acomodador que, amb una llanterna, t’acompanyava fins al teu lloc i després se’n tornava pel mateix camí. T’asseies a una butaca devora una tauleta de reduïdes dimensions i, com que estava tot t an fosc, no sabies ni si hi havia algú al teu costat. Era tal la manca de llum que [...] aquest local tenia les condicions òptimes per pegar un “tarringuet” sense p or de ser descobert». Si aquests nous clubs apel·laven principalment a la cultura pop i tractaven d’oferir una imatge de modernitat i cosmopolitisme, Bolero –una altra de les sales més importants de Palmanova, inaugurada el 1969– se’n desmarcava amb una proposta d’inspiració andalusa. «¡No hay discoteca! ¡No h ay barbacoa! ¡No hay melenudos! Pero sí hay el misterio, la belleza, la alegría de la España eterna. No lo olvide: una noche en Bolero es inolvidable», es llegia en la seva publicitat.

Altres espais destacats a finals dels anys seixanta varen ser les sales de ball de l’Hotel Delfín Playa de Palmanova, de l’Hotel Albatros o la boîte Orfeo de l’Hotel de Mar d’Illetes. L’Elephant, que podria ser considerada com la primera discoteca de Magaluf, obrí les seves portes la primavera de 1967 i, des d’aleshores, s’anunciava als principals rotatius illencs sota reclams com ara «precios populares», «local climatizado» i «música en directo» gràcies a formacions locals com Los Fénix o Los Santos, dues de les bandes més habituals del seu escenari. El palmesà Toni Morlà Palazón va ser un dels músics més actius en els escenaris dels hotels i discoteques de Calvià, on va actuar amb formacions com Los Vagabundos, Grupo G.T. o Small Band. En les seves memòries, recorda que algunes de les cançons més sol·licitades pel públic d’aleshores –i, per tant, peces fixes en els repertoris– eren versions d’«El puente» (Los Mismos), «The shadow of your smile» (Tony Bennett), «Yesterday» (The Beatles), «Fly me to the Moon» (Frank Sinatra), «Yellow river» (Jeff Christie), «Roberta» (Peppino di Capri), «Winchester c athedral» (The New Vaudeville Band), «Son of my father» (Chicory Trip), «Volare» (Domenico Modugno) o «Moon river» (Henry Mancini), entre d’altres.

El creixement turístic que experimentà el municipi a partir de la segona meitat dels anys seixanta engreixà el nombre d’infraestructures dedicades a l’oci nocturn

L’Hotel de Mar (Illetes) era un dels que més concerts en directe oferia. Foto: Joan Gené.

L’economia estava transformant la societat i les seves manifestacions culturals. Era l’època dels experts a seduir les turistes, els anomenats «picadors», i de les sueques; dels «guateques» i les minifaldilles. En aquest nou marc, la música havia passat a ser quelcom més que un element d’esbarjo. Era una indústria emergent i, també, un element de prestigi. Així, els hotels competien per les millors orquestres de la seva generació, al temps que les festes patronals de Calvià augmentaven la seva influència amb la contractació d’artistes de renom estatal com Manolo Escobar, Los Pekenikes, Los Mustang o Los Stop. «Durant l’esclafit turístic –llegim al número 42 de Veïnats, corresponent a setembre de 1986– el poble de Calvià se situa dins els més anomenats de l’Illa quant a revetles es refereix.

A l’Ajuntament hi entren gran quantitat de doblers, i en són emprats una part per dur figures tan importants». En el marc d’aquesta celebració s’hi documenta un curiós acord entre l’Ajuntament de Calvià i l’Hotel Moroco per celebrar dins l es revetles de Palmanova el I Festival de la Nova Cançó, en un moment en què la cançó d’autor –i més en llengua catalana– s’havia convertit en un alternativa a rtística que, dins el règim franquista, permetia reivindicar la identitat pròpia i els valors democràtics a partir de l’ús de la metàfora o del doble sentit. L’esdeveniment, celebrat l’11 d’agost de 1968, e mulava altres iniciatives locals –com el Festival de la Nova Cançó de Mallorca o el Festival de la Nova Cançó del Poble Espanyol– i comptava amb un cartell format pels cantautors Joan Ramon Bonet, Miquela Lladó, Gerard Mates i Marián Alberó. Amb ells hi actuà, com a convidat e special, el valencià Paco Ibáñez, una figura que aleshores ja gaudia d’un gran prestigi per haver musicat peces com «La poesía es un arma cargada de futuro», de Gabriel Celaya.

La platja de Palmanova també fou testimoni d’un altre concert sorprenent i, p aradoxalment, poc recordat. El juny de 1970, Palma celebrava el festival Barba -

rela de Conjuntos, una iniciativa a la qual es presentaren un total de 124 conjunts d’un total de quinze països. L’11 de juny, com a tancament de la darrera jornada, els membres del jurat, periodistes, mànagers, músics i treballadors del festival, gaudiren d’un pícnic en què la cantautora nord-americana Julie Felix oferí una actuació acústica. Comparada amb Joan Baez, havia col·laborat amb Leonard Cohen, publicat àlbums en segells de prestigi com Fontana i Decca i presentat un programa musical a la BBC entre 1967 i 1970. «Naturalmente, los más abundantes eran los m úsicos, inconfundibles por su físico», escrivia aleshores Pau Llull al diari Baleares. « Al menos de doscientas personas en total, jóvenes en su inmensa mayoría. Pues bien. Es la reunión al aire libre, en libertad, bajo el denominador común de la juventud, más pacífica y más silenciosa a la que hemos asistido».

La conjuntura econòmica dels primers anys setanta, encara favorable, conduiria a la inauguració de noves discoteques arreu del litoral de Calvià. Palmanova veuria néixer espais com Don Bigote, Club 21 o Disco 33. A pocs quilòmetres, Magaluf augmentava la seva xarxa d’escenaris nocturns amb Barrabás, Oh Susana! (decorada al més pur estil western), Atlantis, Banana’s o el piano-bar Coco, espais que solien obrir a les deu del vespre i tancaven a les cinc de la matinada. No oblidem altres noms destacats com el Pygmalion i Capri de Peguera, el Caramba i l’Isabela de Santa Ponça i el Chu-Chu-Ba de Portals Nous, pels quals passaren formacions locals –Junior’s 70, Aquarius, Union 70, V Combinación, Los Milords, Nuevo Mundo o fins i tot el solista Tony Frontiera– dedicades a interpretar, principalment, els grans èxits del moment. Mentrestant, la Bolero de Palmanova es reinventava sota una nova denominació –Boccachio– per oferir una programació de tendència retro amb les actuacions de formacions locals com Los Javaloyas, Los Guaguancos, Los Millonarios, Orquesta Bolero o Los Patri, entre d’altres. «La característica singular de Boccachio –llegim a Diario de Mallorca – radica en la orientación musical dada por la dirección. Una sala con sentido

“camp”, en donde la música suena lo suficiente como para que sea escuchada desde cualquier punto, a la vez que en ningún momento impide una sosegada y tranquila conversación. Algo muy necesario en medio de tanto estruendo nocturno». La programació de Boccachio inclouria també petits shows de revista a càrrec de vedets peninsulars, números de comèdia frívola en què la indumentària hipersexualitzada, les coreografies suggerents i un llenguatge carregat de dobles sentits permetien crear una sensació de major llibertat en plena dictadura franquista.

La crisi del petroli de 1973, que donaria pas a la primera gran crisi del turisme a les Illes Balears, faria que moltes d’aquestes discoteques haguessin de tancar les p ortes; d’altres, en canvi, hagueren de cercar fórmules alternatives per economitzar les despeses en un moment en què els preus s’havien disparat. Així, els grups musicals perdrien força de forma progressiva, mentre els primers discjòqueis augmentaven la presència tant als pubs com a les discoteques o als hotels. La recessió encetaria uns anys d’incertesa que es veuria reflectida en la davallada de propostes de música en viu.

El grup Aquarius, primer amb Toni Obrador, després amb Toni Vidal (Toni Frontiera), Joan Bauzá i Juan Salvador Ferrandiz.

Locals d’oci adreçats a turistes.

Al Makoki va haver el primer concert de punk de Calvià.

Fama va ser una discoteca d’èxit a Santa Ponça a mitjan dècada dels vuitanta.

UN CIRCUIT MUSICAL EN METAMORFOSI

La reducció d’escenaris respecte de la dècada passada va fer que l’activitat musical de Calvià quedàs concentrada en alguns punts concrets del municipi. Magaluf es perfilava aleshores com l’indret amb majors possibilitats, en aglutinar locals polivalents en els quals tant es podia organitzar un concert com una desfilada de moda. L a discoteca més popular d’aleshores era Alexandra’s, inaugurada la primavera de 1979 i en la qual es donarien cita multitud de celebrities espanyoles de l’època: Camilo Sesto, Susana Estrada, Fiorella Faltoyano, Juan Luis Galiardo, Sancho Gracia o Bibiana Fernández. Amb motiu del seu segon aniversari, Última Hora li dedicava una extensa crònica en la qual s’afirma que Alexandra’s porta «dos años marcando la pauta en el rollo de la noche y consiguiendo cotas increíbles [...]. En su segundo aniversario quiere mantener la línea, seguir innovando con la originalidad de siempre». Aleshores, una part important de la programació setmanal de l’Alexandra’s era el discjòquei Sting, que complementava les seves actuacions amb l’animador Mike Dee i el grup de ballarins Funky Dancers.

A Magaluf també hi aparegueren la discoteca Amnesia –res a veure amb la s eva homòloga eivissenca– i el cèlebre

Makoki Bar, situat als baixos de l’edifici Villa Blanca del carrer Pinada. En aquest darrer espai s’hi celebraria el primer concert de punk del municipi amb l’arribada dels palmesans Cerebros Exprimidos el 19 d’octubre 1985. Per contra, a Santa Ponça hi destacava Fama, una singular discoteca que, entre 1983 i 1984, tractà de ser una alternativa a les noves sales i pubs que apareixien a Palma. Un dels seus concerts més recordats és el de Vídeo, banda valenciana de tecnopop que intentà emular l ’èxit de Mecano i Olé-Olé.

Després d’uns anys en què les revetles havien quedat estancades estilísticament amb noms com ara Lucio Barbosa, Miquel Massot o Los Javaloyas, el nou consistori encapçalat per Francesc Obrador i la xarxa veïnal treballen per modernitzar les festes de Sant Jaume i apropar-les al públic jove. Una de les primeres iniciatives fou la creació de la I Nit de Rock de Calvià, celebrada per primera vegada el 23 de juliol de 1983 i que tindria en el seu cartell Kevin Ayers i Coz com a principals atraccions, als quals s’afegirien grups de l’emergent escena rockera de Palma com Rinmel, Kilómetro 5, Acero i Virus. Tot i que amb menys recursos, l’experiència es perllongà un any, amb una II Gran Nit de Rock que comptà novament amb Acero (pioners del heavy metal a les Illes Balears), Harmònica Coixa Blues Band i Taxi.

Nous clubs apel·laven principalment a la cultura pop i tractaven d’oferir una imatge de modernitat i cosmopolitisme

Va ser un moment de revifalla per a la música en viu a Calvià. 1985 marca una fita e n aquella dècada gràcies als concerts d’artistes peninsulars al camp de futbol del municipi com els madrilenys Asfalto –actuació organitzada amb la col·laboració de l’Hotel Samos– i, sobretot, Miguel Ríos. L’artista andalús, que vivia un moment professional dolç des de la publicació del disc Rock & Ríos (1982), actuava el 12 de setembre de 1985 davant prop de quinze mil persones. «El público –s’afirma en la crònica d’El Día de Baleares – se entregó desde el principio y no paró hasta el final. Ha sido el concierto más importante, el más intenso, en todo lo que va de año. Sólo por eso mereció la pena acudir a Calvià».

Des d’una altra perspectiva musical, s’han de destacar altres iniciatives en les quals intervingué la iniciativa privada directament. És el cas del cicle «Concerts a l ’Herba», esdeveniment gratuït que tenia lloc al Golf de Bendinat i que comptà amb el patrocini de l’Ajuntament de C alvià. Mitjançant el músic nord-americà Patrick Meadows –creador del Festival Internacional de Música de Deià–, que n’assumí el rol de director artístic, noms tan destacats com el Kammersinfonic de Hannover, l’Epsilon Quintet de Londres, el Bomsel String Quartet o el Geisselbretch Zebley passaren per la gespa d e Bendinat durant els mesos d’estiu de 1988 fins a 2002.

En la segona meitat dels anys vuitanta l’oci nocturn del municipi estava també en plena metamorfosi. Nuclis com ara Santa Ponça, Peguera i –sobretot– Magaluf adaptaren una part molt important de la seva oferta a noves estratègies comercials dirigides al nou perfil de turista que visitava la zona. L’alcohol jugava un paper tan important com el de la música en si mateixa mitjançant les happy hours i els tiquets de consumicions gratuïtes, alhora que el sexe aconseguia esdevenir un reclam potent i cridaner a partir de les anomenades «tiqueteres» (joves, atractives, estrangeres), les gogós o certàmens per a públic adult com Miss Tanga, Miss Banana’s o Miss Wet T-Shirt («Miss samarreta banya-

Els grups musicals perdrien força de forma progressiva, mentre els primers discjòqueis augmentaven la seva presència

L’Alexandra’s va ser un dels locals de Magaluf que varen contribuir a fer que aquest nucli fos relacionat amb l’oci d’excessos.

da»). Música, alcohol i sexe: tot i tractar-se d’un producte molt especialitzat, apel·là amb èxit a un nou perfil de turista (britànic, fadrí, de classe mitjana-baixa) que l’assimilà de forma entusiasta, de manera que convertí Magaluf, dècades abans de la seva sobreexposició mediàtica, en el primer gran paradigma del turisme de gatera de Mallorca. Discoteques com Banana’s, Sir Lawrence, The Scotchman, Kennedy’s, The Piano B ar, Lineker’s, Dicey Reilly’s, Boomerang, Tokio Joe’s, Heroes o The Underground es convertiren en els majors referents de la bauxa nocturna a Calvià. Cap d’aquestes discoteques, però, arribaria a deixar l’empremta de BCM, destinada a convertir-se en una de les discoteques més reconegudes de les Illes Balears.

Bartomeu Cursach Mas, empresari que ja comptava amb una llarga experiència professional en la indústria de l’oci nocturn, decidí fer una aposta forta a Magaluf amb la creació d’una macrodiscoteca que seria batejada amb les seves pròpies inicials. BCM fou el símbol absolut del seu poder i influència, però també dels majors reclams turístics de la zona. L’origen del projecte començà a finals de 1986. Pep Maimó, el seu primer gerent, viatjaria amb Cursach a diferents capitals europees per estudiar a fons el mercat: «Viajamos por varios países europeos con el fin de captar ideas y también, de paso, encargar los elementos de luz y sonido que nos interesaban», explicava en una entrevista a Diario de Mallorca : «Tras ver varios sistemas, escogimos una combinación de dos tubos de kripton bombardeando a uno de argón, lo cual produce una luz blanca. Se observarán ocho puntos por toda la sala, trabajando con dieciséis colores: mayor espectro aún que el arco iris. Finalmente, se instala[rá] un sistema de “scanners” de dibujos animados. Esto también es algo que no se puede explicar: hay que verlo, de verdad». Construïda damunt d’un solar de dos mil metres quadrats, BCM aconseguí destacar des de la seva inauguració tant per la seva immensa estructura –un edifici quadricular de dues plantes dissenyat per Guillem Compte– com per la seva gran cabuda, inicialment d’unes tres mil persones. La forta inversió en equip tècnic

de so (12.500 watts) i llum (450.000 watts) la diferenciava de qualsevol altra infraestructura d’oci nocturn a l’arxipèlag. L’expectació era màxima i diversos mitjans recollien que Calvià, i més concretament Magaluf, albergaria una infraestructura única a Espanya: una macrodiscoteca que reunia tots els avenços tècnics del moment i que, com a espai, superava les dimensions de qualsevol altra de les que hi pogués haver a Mallorca.

La forta campanya publicitària a ràdio i premsa escrita queda palesa en la contundència del llenguatge emprat en els anuncis: «Hace 4.500 millones de años que la Tierra empezó a girar alrededor del Sol. Han pasado desde entonces 1,6 billones de días. Una vez finalizados los ensayos, hoy inauguramos LA NOCHE». BCM obrí les seves portes la nit del 29 d’abril de 1988, fita recollida pel periodista Damià Caubet: «Anoche se inauguró en Magaluf la discoteca BCM Disco Empire, considerada como la más grande de España y una de las de mayor capacidad de Europa. El jueves, a partir de la medianoche, tuvo lugar, por parte de su promotor Tolo Cursach, la presentación del local a los medios informativos, así como a un buen número de invitados que recorrieron las dos grandes salas de que se compone este innovador complejo de diversión enclavado en una de las más importantes zonas turísticas de la isla [...]. Pudimos admirar esta nueva sala de esparcimiento nocturno y que conjuga, en una superficie de dos mil metros cuadrados, una auténtica sinfonía de luz, sonido y ambiente», escrivia Caubet en la crònica publicada a Diario de Mallorca.

Durant els estius de 1988 i 1990, en ple apogeu de la nova cultura de l’acid house i les drogues de disseny com l’èxtasi, BCM consolidà la seva marca mitjançant la programació d’actuacions d’artistes internacionals com Gloria Gaynor, Jason Donovan o Samantha Fox, i festes temàtiques com les Massive Rave, celebrades a principis de la dècada dels anys noranta. Esdeveniments fortament publicitats que no passaren desapercebuts ni per al públic turista ni per a l’autòcton. Malgrat que la premsa local havia vaticinat que BCM es convertiria

En la segona meitat dels anys vuitanta l’oci nocturn del municipi estava també en plena metamorfosi

B CM és la discoteca més emblemàtica del municipi de Calvià i, possiblement, de Mallorca.

en «la bèstia negra» de la resta de locals d’aquest nucli calvianer, la discoteca es convertí en una injecció econòmica d’una importància vital. Esdevingué un popular reclam entre els grups de visitants, revaloritzà la xarxa de comerços dels voltants i generà cada temporada un notable nombre de llocs de feina: cambrers, relacions públiques, animadors, tècnics de so i de llum o gogós arribades des del Regne Unit. Com a anècdota, cal destacar que Geri Halliwell –futura celebritat mundial en formar part del grup musical Spice Girls– va ser contractada com a gogó a BCM durant la primavera i l’estiu de 1991. Anys després, una altra membre del grup britànic tornaria als escenaris de la macrodiscoteca mallorquina: l’agost del 2000, Victoria B eckham arribava a Magaluf acompanyada per Dane Bowers i el duo The True Steppers per fer-hi una breu actuació precedida per una roda de premsa.

L a contractació d’alguns dels discjòqueis més importants dels anys noranta, com el francès Laurent Garnier o l’anglès Carl Cox, fou clau per posicionar BCM com la discoteca de referència a Mallorca. Les sessions de Cox, immortalitzades amb la publicació d’enregistraments en directe no oficials com BCM Dancemission (1996), esdevingueren gairebé una fita musical per a Calvià durant els anys noranta i, més enllà, contribuïren a la seva projecció internacional en el circuit de música electrònica.

L’ERA DELS GRANS FORMATS

Amb el canvi de dècada i de mil·lenni, Calvià se sumava al nou corrent dels grans formats escènics: festivals i macroconcerts que implicaven una forta inversió tècnica i econòmica però que, com a contrapartida, permetien convocar un públic format per milers de persones. Les polítiques municipals apuntaven cap a aquesta mateixa direcció amb la celebració d’esdeveniments com ara el Festival Calvià Hip Hop, l’Isladeencanta, el Mallorca Pop de la platja de Santa Ponça o el Festival Internacional de Trompeta. L’alternativa des del sector privat fou l’aposta decidida per grans concerts d’un únic artista en el marc de gires estatals o europees. En aquesta conjuntu-

ra, Calvià esdevenia una localització idònia: en primer lloc, perquè reunia una sèrie d ’infraestructures esportives cent per cent adaptables a un ús cultural com és la música en viu; en segon lloc, per la seva proximitat geogràfica a la capital, Palma. Alguns dels concerts més destacats d’aquells primers anys del segle XXI varen ser els de La Oreja de Van Gogh (2001), Franco Battiato (2002), Maná (2003) o Chavela Vargas (2003). La periodista Pilar Ruiz Costa recordava en el seu blog una anècdota del concert que la llegendària cantant mexicana d ’origen costa-riqueny oferí al poliesportiu de Galatzó el maig de 2003: «Esta mujer valiente, lesbiana y alcohólica declarada nos dio un poquito de trabajo. Antes de que ella subiera a hacer una prueba de sonido salió su agente del camerino para decirnos que desde el escenario se veía en una esquina de las gradas el pequeño bar del recinto, con grandes cristaleras... y ella no podía ver un bar. Con un margen de menos de una hora, en domingo y con un calor de muerte salimos todos despavoridos en busca de cualquier cosa con la que cubrir aquel escaparate del vicio. Papel de regalo, eso fue lo único que encontramos y no en un solo lugar sino en muchos, de modo que, a contrarreloj, sobre sillas empapelamos en un collage espantoso un bar que, de todos modos, estaba cerrado. Valió la pena incluso aquel rato de nervios. Qué maravilla escucharla luego, así, tan cerca, tan desde dentro».

Dins aquestes grans infraestructures també hi destaca el complex Casino de Mallorca, situat a la urbanització Sol de Mallorca. Inaugurat als anys 70 i tancat el 2011, quan traslladà la ubicació al Centre Comercial Porto Pi (Palma), aconseguiria ser un dels enclavaments musicals més importants de l’Illa durant el primer decenni del segle XXI amb actuacions a càrrec d’artistes com Celia Cruz, Tomatito, Diego El Cigala o participants en el concurs televisiu Operación Triunfo. C al dir que un dels rostres més coneguts d’aquest programa, Chenoa, va ser la cantant principal del Casino durant una sèrie d’anys previs al seu enlairament mediàtic: «El Casino de Mallorca fue mi gran escuela y a veces añoro aquella

rutina, con la vida loca que llevo ahora», declarava als 40 Principales el 2004. Hi destacaren igualment petits cicles de concerts com el «Póquer de Ases» que, presentat pel productor Roberto Menéndez, dugué al seu escenari durant la primavera i estiu de 2006 artistes com ara Alan Parsons Live Project, The Chieftains o la companyia de ball irlandès Spirit of the Dance. Una de les altres grans iniciatives que es varen celebrar al Casino de Mallorca va ser el Jazz Voyeur. «Es un proyecto muy ambicioso. Pretende ser grande y para ello necesitaremos que se involucren las instituciones que en esta primera edición, por premura de tiempo y oportunismo, no tenemos. Queremos fomentar el buen jazz español que actualmente creo que vive un buen momento», afirmava un dels seus organitzadors, Gerardo Cañellas, a la revista TomaJazz. Inspirat en festivals com el Festival Internacional de Jazz de Getxo, el Jazz Voyeur aspirava a «ser un festival para aquellos a quienes les gusta el jazz y para aquellos a los que todavía no saben que les gusta el jazz», en un marc afavorit per l’activitat turística: «Nos empezaron a surgir oportunidades como ésta –continua Cañellas– que no podíamos desaprovechar y decidimos embarcarnos para conseguir un festival grande desde ya. Con esta realidad bajo el brazo nos será más fácil buscar la esponsorización necesaria para llevar el jazz más lejos de un recinto cerrado y de pago». Noms consagrats com els de Charlie Haden o el guitarrista George Benson foren alguns dels grans caps de cartell que tingué el Festival Jazz Voyeur en la seva època al Casino de Mallorca.

Una de les altres grans iniciatives que es varen celebrar al Casino de Mallorca va ser el Jazz Voyeur

De forma paral·lela, BCM consolidava la seva preponderància dins l’escena electrònica fins a convertir-se en un dels bucs insígnia de l’oci nocturn mallorquí. Amb un públic anual que fregava les tres-centes mil persones, la macrodiscoteca del Grupo Cursach Ocio destacaria per portar a l’illa els DJ més reconeguts de l’escena mundial: Erick Morillo, Avicii, Skrillex, Deadmau5, Paul Van Dyk, DJ Snoopadelic (alter ego del raper californià Snoop Dogg), Steve Aoki, Hardwell, Calvin Harris, Dimitri Vegas & Like Mike, Alesso, Afrojack... L’espectacular currículum artístic assolit per BCM havia contribuït a internacionalitzar el nom de Magaluf i, més enllà, a posicionar la discoteca com una de les millors del món. D’aquesta forma, la revista britànica DJ Mag –considerada pels especialistes com la «Bíblia de la música electrònica»– la convertí en una habitual del seu Top-100, de manera que BCM arribà a ser considerada durant 2014 la cinquena millor discoteca del planeta. Les contínues aparicions del DJ francès David Guetta representen alguns dels moments més àlgids de BCM en el nou segle. És especialment recordada la seva actuació de l’estiu del 2010, quan ja era conegut arreu del món i cobrava més de 10.000 euros per hora. El recinte quedà estibat d’un públic desitjós d’escoltar alguns dels seus hits més coneguts, com ara «The World Is Mine», «Love Is Gone» o «When Love Takes Over». Des de les pàgines de Diario de Mallorca , Elba Morales en feia la següent crònica: «Los jóvenes caminan en aluvión. La entrada está abarrotada, lo que dificulta y retrasa el acceso. Aquello sólo es una pequeña muestra de la multitud que hay en las salas interiores [...]. El momento más esperado. Son cerca de las dos de la mañana y la estrella principal de la noche todavía no ha hecho acto de presencia. Hay tanta gente que no puedo moverme de mi sitio. Todo el aforo se emociona y empieza a agitar banderas de Francia. David Guetta ya está en su puesto para hacer felices a los más de tres mil asistentes al concierto [...]. Todo el mundo está encantando y disfruta, incluso el propio Guetta, que lleva más de cuatro horas pinchando ininterrumpidamente. Está tan a gusto que no sabe qué hora es y tienen que ser las luces las que le avisan de que ya es hora

de cerrar y volver a casa. Ha sido una noche muy intensa». Paral·lelament a la música electrònica, BCM també ha estat l’escenari de rerefons per a la celebració de concerts d’altres gèneres com el rap (Mucho Muchacho o Taboo, de la banda The Black Eyed Peas), el mestissatge (Macaco) o el soul / rhythm & blues (Jessie J).

En aquesta nova dècada també es materialitzaren projectes ambiciosos com el Mallorca Rocks, una iniciativa que no només serví per dotar l’activitat turística d’una oferta complementària mitjançant la música, sinó també per posar en marxa una fórmula innovadora en el litoral illenc. Seguint el model creat per l’Ibiza Rocks el 2005, el Mallorca Rocks neix el 2010 amb un cartell format per The Kooks, Calvin Harris o Zane Lowe, entre d’altres, a la infraestructura d’un hotel oportunament batejat com Hotel Mallorca Rocks. La contractació d’artistes capdavanters de l’electrònica, l’indie-rock i la dance respondria a un doble objectiu: atreure turistes britànics durant les seves vacances a Mallorca i, també, tot i que d’una forma secundària, la població local. La gran acollida de l’experiència va fer que es repetís el 2011 amb reclams com ara Fatboy Slim, Dizzee Rascal o Biffy Clyro, fins a fusionar-se el 2012 amb una marca única i oficial: Ibiza & Mallorca Rocks. D’aquesta manera, arribarien a Magaluf els mateixos artistes que havien actuat prèviament a Eivissa, noms llegendaris de la música anglosaxona com New Order, Madness o l’ex Oasis Liam Gallagher amb Beady Eye, però també noves estrelles de l’escena indie-pop/rock internacional com Lily Allen, The 1975, Two Door Cinema Club, Franz Ferdinand, Jacke Bugg o The Vaccines. El projecte arribà a la seva fi l’estiu de 2014, quan es confirmà que no hi hauria una nova edició del Mallorca Rocks el 2015. Ibiza Rocks, molt més rendible econòmicament, recuperaria la seva antiga denominació i se centraria en altres plans d’expansió, tal com explicaren els seus responsables.

Existeixen altres projectes comparables a partir d’iniciatives del sector privat. El Grupo Cursach reestructuraria un macroescenari dins el seu hotel BH Mallorca de

És especialment recordada l’actuació de David Guetta l’estiu del 2010, quan ja era conegut arreu del món i cobrava més de 10.000 euros per hora

En el Mallorca Rocks hi actuaven artistes capdavanters, el que configurava una oferta atractiva per als turistes britànics que venen de vacances a Mallorca.

El 2017 i 2018 es va celebrar el festival Dance Creamfields a Magaluf.

l’avinguda de les Palmeres. Allà se celebrà el cicle d’actuacions «Stage» des de l’estiu del 2016 amb una primera edició que reuní els millors DJ del moment –David Guetta, Steve Aoki, Chris Brown, Disclosure, Hardwell, Nicky Romero, Oliver Heldens, Jess Glynne o Tinie Tempah, entre d’altres– i que comptà amb la col·laboració de mitjans de comunicació com la BBC Radio 1. L’edició del 2018, que inclogué nous noms com els de Don Diablo, Martin Garrix, Tiësto o Armin Van Buuren, permetria consolidar la marca com una de les més conegudes d’aquests darrers anys.

En el camp de la música electrònica, també cal destacar la celebració a Magaluf del festival Creamfields, una de les principals cites internacionals per a subgèneres com l’EDM, l’electro house, el trap o el moombathon. Creamfields és, en si mateixa, una m arca que aglutina diferents festivals dance arreu del continent europeu a partir de la iniciativa del club britànic Cream. D’aquesta manera, coincidint amb el cap de setmana de l’anomenat «August Bank Holiday» –els dies festius que, tradicionalment, rebien al Regne Unit i a la República d’Irlanda els treballadors del món de la banca i que, més tard, inclogueren altres sectors professionals–, es donà forma a una primera edició del festival l’agost de 2016, que comptà amb quatre escenaris: l’Stage i l’Island Beach Arena, de l’hotel BH Mallorca, la discoteca BCM i el consegüent BCM Hotel. Els caps de cartell del I Festival Creamfields Mallorca foren Hardwell, Tinie Tempah, Chase & Status i Alex Gaudino. S e’n celebrarien dues edicions més (2017 i 2018) amb Tinie Tempah, Sigma, Tchami, Salvatore Ganacci, DJ Charlesy, John Gibbons, James Hype, Chris Collins, Dimitri Vegas o Rave Radio, entre d’altres.

En els darrers temps, Port Adriano, situat a la urbanització el Toro, també ha aconseguit destacar mitjançant el Port Adriano Music Festival, una iniciativa privada que compta amb el suport de diferents empreses i institucions públiques com el Consell de Mallorca o l’Ajuntament de Calvià. Des del 2013 ha aconseguit dur a Mallorca figures com ara Tom Jones, Gloria Gaynor,

George Benson, UB40, Roger Hodgson, Kool & The Gang, Earth, Wind & Fire, The Jacksons, Maceo Parker, Tony Hadley, Raphael, Buena Vista Social Club, Gregory Porter, etc. Es calcula que, des de la seva primera edició, el festival ha tingut una afluència d’unes 35.000 persones, entre les quals s’ha pogut documentar alguna celebritat com Annie Lennox, vocalista del grup Eurythmics. Igualment, Port Adriano ha estat l’escenari per a altres esdeveniments significatius com el Love The 90’s, un festival de música dance que rescatava figures destacades dels anys noranta com Ace of Base, Corona, Ice MC, Snap, Whigfield o OBK. La irrupció de Port Adriano en el panorama sonor de Calvià amb una orientació artística més clàssica ha permès connectar amb nous perfils de públic –de més edat i major poder adquisitiu– i, més enllà, rompre l’hegemonia de Magaluf com a principal epicentre de la música en viu al municipi de Calvià.

APUNTS FINALS

El recorregut històric a través de diferents iniciatives sorgides des de l’àmbit privat (festivals, cicles, festes temàtiques, etc.) permet prendre consciència del paper fonamental que ha tingut la música en viu a Calvià en les darreres dècades. La reubicació del Mallorca Live –que celebrà la seva primera edició a Son Fusteret, Palma, el 2016– a l’antic Aquapark i el sorgiment de nous espais per allotjar concerts de gran format, com el recinte firal El Molino (Santa Ponça), han permès consolidar el municipi com una zona estratègica per a la música en viu a l’illa de Mallorca. La diversitat de les propostes escèniques i la capacitat de mobilitzar dos tipus de públics diferents, el resident i el turista, han estimulat les iniciatives privades fins a provocar un doble efecte: per una banda, generar estratègies necessàriament desestacionalitzadores; per l’altra, diversificar una oferta que va més enllà del monocultiu de sol i platja i que connecta amb les actuals directrius del turisme cultural: reafirmar, en definitiva, els atributs culturals d’una destinació tradicionalment turística per adaptar-la a les exigències d’un mercat en plena transformació.

BIBLIOGRAFIA I FONTS

c Anyelles c Anyelles , Tomeu. Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca (1960-1975). Universitat de les Illes Balears, 2013.

c Anyelles c Anyelles , Tomeu; vives Ferrer , Gabriel. Magaluf, més enllà del mite. Lleonard Muntaner Editor, Palma 2020.

Morlà , Toni: Memòries d’un brusquer: diccionari dels anys 60 i 70 Ed. Clayton’s Book S.L., Palma 2011.

orDinA s GAr Au, Antoni; r iP oll MArtínez , Antònia Turisme i societat a les Illes Balears. Vol. I i II. Conselleria de Turisme del Govern de les Illes Balears / Institut Balear del Turisme, Palma 2002.

P uJAls i MA s , Margalida. Oci als seixanta: música, cançó i sales de festa . Ed. Cort, Palma 2002.

vicens viDAl , Francesc. Paradise of Love o l’illa Imaginada . Ed. Documenta Balear, Palma 2012.

Publicacions periòdiques

Baleares, Brisas, DJ Mag, Diario de Mallorca, Entre Tots, TomaJazz, Última Hora, Veïnats

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS

Entrevista amb

Pablo Sanllehí Gómez (Barcelona, 1943)

«EL

REVIVAL ÉS FASCINANT, ÉS COM SI ESTIGUESSIS DROGAT, HO SENTS I HO EXTERIORITZES»

Juan Pablo Sanllehí

Gómez és músic i empresari turístic. Ha duit una vida de contrastos amb les subtilitats pròpies del blues-rock que tant li agrada. Com a bateria de Los Bravos en els anys més esplendorosos de la formació, mostra poder i rigor. Ha fet gires arreu del món, regentant una discoteca els anys d’oberturisme i de boom turístic i gestionant una empresa de lloguer de motos a Palmanova, on continua en actiu. Amb 77 anys preveu reviure els ritmes d’aquella època amb un nou impuls a Los Bravos , gràcies a la promoció inesperada que n’ha fet el film Once Upon a time in Hollywood de Quentin Tarantino.

Quan arribàreu a Mallorca i quina és la vostra relació amb Calvià?

Per raons professionals, mon pare va decidir traslladar-nos a Mallorca. Ell tenia molta feina aquí com a visitador mèdic. Quan vaig arribar de Barcelona el 1961 amb 17 anys el primer que vaig fer va ser estudiar anglès i francès a l’escola Berlitz. Evidentment, l’objectiu era el turisme, era per adaptar-se a Mallorca des de Barcelona. A Terrassa jo havia estudiat dos anys per a pèrit industrial. He viscut a Calvià des de l’any 1975. Tenc un fill funcionari de l’Ajuntament que té més de 50 anys i l’empresa Med-Ped de lloguer de ciclomotors, on duc 45 anys. Ah, i a Calvià he actuat dos pics per les festes de Sant Jaume.

Quina era llavors la imatge d’Espanya, Mallorca i Calvià?

El concepte «franquisme» durant el franquisme no existia, és posterior. Llavors Mallorca era un punt d’inflexió dins Espanya amb l’acollida del turisme, tant de l’àmbit nacional com internacional. Tenia un grup i tocàvem als hotels, es tocava en viu. Les discoteques no estaven encara ideades com a concepte. També record fer el servei militar d’aviació a la torre de control de Son Sant Joan, com a voluntari. El dia de la jura de bandera férem un concert a la cantina i tots els soldats varen vibrar amb «Twist & Shout».

El bateria de Los Bravos, Pablo Sanllehí, segon per l’esquerra.

Com varen ser els vostres inicis musicals?

El 1964, Mr. Andsor ens va veure tocar a l’Hotel Gala de Can Pastilla i ens va demanar si ens interessaria anar a tocar rithm & blues a Alemanya. Tenia 21 anys i vaig quedar estorat. Vaig pensar: «Aquesta és la meva». Podia sortir! Anàrem a Alemanya per un mes i quedàrem un any amb Miquel Vicens i altres músics de Mallorca, com Antoni Obrador Rigo, un guitarrista molt reconegut. Allà es feien sessions musicals de vuit hores, de les vuit del capvespre a les quatre de la matinada i vàrem mesclar-nos amb grups anglesos a Hamburg, Colònia, Nuremberg, etc.

Musicalment parlant, nosaltres veníem de la branca mig blanca mig negre. Era el que sonava a Anglaterra, després d’haver passat pel filtre dels night clubs d’Alemanya. Vàrem tornar el juliol de 1965 i amb Mike & The Runaways tocàrem a Cala Major a un local que es diu Haima, devora el palau de Marivent. Allà coincidírem amb el mànager de The Animals i de Jimmy Hendrix, Mike Jeffreys, que va morir a Mallorca en un accident d’avió. Un dia, en una brusca que ens va pegar, vàrem tocar amb The Animals. Podíem competir amb grups anglesos. També al Haima és on vàrem conèixer Los Sonor, amb qui formaríem Los Bravos. Ells tocaven a l’Hotel de Mar d’Illetes, l’hotel número 1.000, que va ser inaugurat pel ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne.

Hagués estat possible aquell èxit sense cassets i sense turisme?

Possiblement sí. L’èxit rau en dos factors fonamentals: primer, teníem un grup ben

format amb un gran cantant, Mike Kennedy i, després, uns managers de Columbia a E spanya i Decca a Londres que ens varen preparar una sèrie de cançons que varen tenir una gran repercussió mundial.

La manera en què es varen promocionar Los Bravos era tot un seguit d’encerts o un producte de màrqueting?

Les dues coses. Una seqüència d’encerts i diversos caps pensants. Jo crec que la llavor era la música i els seus components. Nosaltres veníem amb un grup format, teníem personalitat musical, i això va cridar l ’atenció, va ser el trampolí.

Quins elements típicament espanyols s’exportaven amb Los Bravos?

Els toreros... Hi ha qualque videoclip sobre això. Espanya de cara als ulls d’Europa i dels EUA era un país molt diferent, duia just deu anys a l’ONU gràcies al suport del president Eisenhower. A Espanya encara no podíem fabricar aigua destil·lada, ho sé perquè mon pare era químic. Era un país obscur als ulls dels estrangers, era en blanc i negre. Quan el 1966 vàrem anar a Anglaterra per gravar per primera vegada vàrem creuar la frontera per l’accés de ciutadans provinents de la Commonwealth. No entràvem per on entraven els europeus. Llavors Espanya no era Europa, per a ells estàvem subdesenvolupats.

Los Bravos va ser el primer grup de rock que va tocar al Teatro de la Zarzuela? Quin significat té?

Va ser un esdeveniment realment extraordinari, molt trencador. Molt, perquè era un

teatre de música clàssica, de tot... menys de rock. Aquella irrupció significà un pas de gegant, hi havia un reconeixement en el món de la música que allò era una cosa nova per a Espanya. Va ser preparat per la Cadena SER i la discogràfica. De fet, vàrem néixer amb un programa de ràdio que es deia El Gran Musical que duia Tomás Martín Blanco i Rafael Revert... una espècie de olimpíada musical dels diumenges dematí connectada amb totes les emissores de la SER d’Espanya a les onze del matí. La final va ser entre Joan Manuel Serrat i Los Bravos, i nosaltres vàrem ser els qui finalment vàrem guanyar. La gent ens va posar el nom de Los Bravos i a partir d’aquí vàrem progressar. Tocar amb una orquestra al Teatro de la Zarzuela va ser una presentació en societat per la porta gran, una dedicatòria per al grup, un èxit.

Com va ser l’enregistrament de les pel·lícules Los chicos con las chicas de Javier Aguirre y Dame un poco de Amooor de José María Forqué? En quin rodatge us ho passàreu millor?

En la primera ens ho vàrem passar més bé, era molt espontània, en algunes escenes hi ha improvisació. Nosaltres entràvem a un col·legi de monges com a llanterners, semblava que havíem d’arreglar alguna cosa i acabàrem literalment amb l’aigua al coll, l’aigua pujava i pujava. Després hi havia els enregistraments musicals a TVE amb Mr. Zum, Valerio Lazarov, però no existia el videoclip com avui. Normalment el que es feia era que moltes persones ens filmaven en Súper 8. Nosaltres, vídeos en vàrem fer ben pocs. Hi ha filmacions que no tenen res a veure, com la de la cançó

Llavors Espanya era un país obscur als ulls dels estrangers, era en blanc i negre

Pablo Sanllehí ara té 77 anys.

«Bring a little lovin’», amb persones vestides a la moda sevillana, res a veure amb l a cançó, però ens hem de posar a dins la camisa del productor de TVE de l’època. Avui no té sentit la comparació, grinyola.

S’empraven també veus de doblatges, la de Pablo Sanllehí era la de Víctor Agramunt, veu que solia doblar a Ryan O’Neal, Robert Duval o Franco Nero. Us identificau amb aquesta veu i estil?

No puc jutjar. Fa molts d’anys que no veig la pel·lícula. Les veus d’aquella època. La productora ens va dir que ens va posar unes bones veus, fantàstiques.

«Black is black», la peça més bona de relacionar amb Los Bravos explica que els homes s’enamoren és de bon de veres. En aquest sentit, hi ha diferències amb les dones?

Jo duc casat molts d’anys i des d’aquest punt de vista no puc jutjar les dones encara, no tenc prou coneixements. No hi havia perspectiva de gènere llavors. Nosaltres érem cinc al·lots que ens vàrem casar per amor. Jo als 21 anys ja era pare i marit.

Us he vist passar molt de gust tocant la bateria.

No hi ha queixa. Record comprar la bateria de Los Javaloyas, una Ludwig, i ara en tenc una d’elèctrica Roland. Jo crec que totes les coses bones a la vida tenen ritme.

L’amor per una dona és capaç de rompre un grup?

Normalment, sí. En aquella època hi havia com una mena de consigna entre els membres del grup que deia que –jo segurament era molt masclista i segurament avui seria

molt impopular dir això– les dones estan molt bé on són, però, si entren dins el grup, el grup es desbarata.

Tots els grups del moment ens dúiem molt bé fora dels escenaris: Los Sírex, Los Mustang, Los Brincos, Los Pekenikes... Ara, damunt l’escenari hi havia competència, érem músics. Vàrem coincidir a l’estranger amb molts altres. Aquí a Mallorca amb Tom Jones al Haima de Cala Major. Ell va venir a veure’ns tocar quan estava cantant a la sala de festes Tagomago.

Quina importància té un frontman en un grup?

En aquella època gens, avui molta. Per exemple, hi havia el grup que es deia Los Shadows que no tenien cantant. Eren quatre instrumentistes que acompanyaven un c antant que era el frontman , però ells ja tenien personalitat musical com a grup instrumental. A Los Bravos, cadascú posava en música el que podia i sabia, de manera equitativa. Nosaltres vàrem tenir una gran època que va acabar als tres anys quan vàrem perdre el cantant. Realment ens el varen sostreure. El nostre cantant era Mike Kennedy, el que s’adreçava al públic, el que feia preguntes i donava respostes.

Com va ser la carrera de Los Bravos sense Mike Kennedy?

Allò va ser un gran canvi i vàrem durar un parell d’anys més per allò del «mono». Fins i tot vàrem aconseguir guanyar el Festival Internacional a la macrodiscoteca Barbarela de rock l’any 1970 amb l a cançó «People talking around». Va ser una alegria molt gran que demostrava

que ens havíem actualitzat. Aquell mateix any vàrem actuar al Festival Varadero, a Cuba, amb l’orquestra del festival, amb gran èxit. De fet, molts de cubans els van dir que «Te quiero así» es una cançó clau per a tota una generació. També vàrem tocar amb Compay Segundo a l’Hotel Internacional. Llavors el grup, a poc a poc, e s va anar debilitant fins que jo vaig decidir tornar de Madrid a Mallorca. Jo ja tenia dos fills, era l’any 1972. Després vaig muntar el local El Rodeo, per lligar amb sueques i fer concerts amb directe, i El Rodeíto, per a gent més estufada, en els millors anys de la plaça Gomila, devora el Sargent Pepper’s, per cert, on vaig veure actuar en directe Jimmy Hendrix.

De fet, amb l’inici del declivi, Pablo Sanllehí i Miquel Vicens, que tenien negocis a Mallorca, volien que la base d’operacions de la formació s’instal·làs aquí per desplegar l’activitat en l’àmbit nacional i internacional. Sense acord amb la resta de components, decidiren que era moment d’un comiat honorable, i feren un punt i a part fins passat l’estiu, amb una actuació a la Costa Brava el 12 d’octubre de 1971. De fet, Pablo Sanllehí pensava a «descansar» i atendre el seu negoci i va assegurar que mai no tocaria amb un altre grup que no fos Los Bravos. Mike digué de tornar a cantar amb Los Bravos el 1971. Realment ho tornà a fer el 1975, però l’aventura durà poc i el grup es desintegraria de manera definitiva.

Los Bravos no varen triomfar més temps perquè això és Espanya i està ple d’envejosos o Los Bravos no haguessin existit mai sense l’Espanya d’aquell moment? Nosaltres ens hem de situar en aquella època... «sábado sabadete, camisa blanca i casquete». Teníem un cantant alemany amb un anglès perfecte, i els músics amb recorregut internacional. També és important que vàrem coincidir en una zona turística, molt viva. Per ventura sense això no haguéssim existit.

El 1986 es publicà Bravos forever, una recreació dels principals temes de la primera etapa, que reagrupava de bell nou e ls llegendaris Los Bravos, a excepció de Pablo Sanllehí. Per què?

Jo feia deu anys que feia feina amb l’empresa que tenc. I em vaig afeccionar molt

Pablo Sanllehí fullejant el número 10 de la revista Entorn de Calvià sobre Migracions

a la informàtica, m’hi vaig enganxar, i vaig tenir molt bons mentors nord-americans. Jo tenia l’opció de tornar al grup o d ’anar a Sillicon Valley a documentar-me. Vaig triar anar a Standford, on v aig fer moltes hores d’estudi. I aquests coneixements em varen donar una gran satisfacció. Vaig optar per això i no per retornar a la música, que la tenia ben viva, però no tant com l’empresa.

Com us heu guanyat la vida? Durant l’època musical, amb la música. Mon pare tocava el violí i jo he escoltat música clàssica des del ventre de ma mare. A mi em varen fer aprendre solfeig. L’afició per la bateria em ve de casa, quan ja érem a Mallorca. Feia servir ganivets

i plats de ma mare. Primer amb amics i això. Amb la música vàrem fer molts de doblers. Nosaltres i tota la gent que hi havia a devora nosaltres. Era una cosa de 50/50, aquesta era la filosofia.

Ordenau per preferències AC/DC, The Animals, Beatles, Led Zeppelin o els Rolling.

L’has encertat. L’ordre no altera el producte. Primer, els Rolling Stones. The Beatles per descomptat: són una miqueta la llavor inicial a tot el món. Després Jimmy Hendrix, que el vull afegir a la llista. AC/DC va venir molt més tard i és un senyor grup. The Animals, no només musicalment sinó també perquè vàrem coincidir amb ells en un programa musical a Anglaterra i aquí a

LOS BRAVOS TORNAM

Tot ha vingut com a conseqüència de l’èxit de la pel·lícula de Quentin Tarantino O nce upon a time in Hollywood Ens ha despertat d’un son perllongat. Estam parlant de la que és ara la meva cançó preferida, «Bring a little lovin’», una cançó que ha servit per al trailer

hem d’obrir els ulls, intercanviar idees amb persones alienes al grup. Hem previst moltes coses i amb aquesta situació hem hagut de repensar-les.

Ara es tracta de transmetre a les noves generacions el que Los bravos varen fer

Haima. I Led Zeppelin, era una fusió de diversos grups pioners i capdavanters a Anglaterra, era la flor i nata, eren monstres musicals en tots els instruments.

Què ha aportat de positiu el confinament pel Coronavirus?

Molts de temps per pensar, recopilar i generar idees. Perfeccionar, replantejar la vida de manera radical. Meditar sobre les relacions humanes, la família... H i ha una interconnexió tremenda durant el confinament.

* L’entrevista s’ha fet a un bar de Son Caliu amb vistes esplèndides a primera línia de la mar en un dia de ple estiu, ben calorós. L’entrevistat ha passat l’estona bevent dos cafès amb llet.

racions és el misteri de l’experiment. S ospitam que donarà un resultat i, perquè és música, serà positiu.

Vàrem presentar la idea oficialment dia 31 de gener i 1 de febrer al Teatre de Santanyí. Va sortir molt bé. Dúiem una

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS

Qüestionari a

Chenoa (Mar del Plata, Argentina, 1975)

«TODO

EL MUNDO SE ESTÁ DESAHOGANDO CON MÚSICA, CREO QUE ES UNA

TERAPIA»

María Laura Corradini Falomir, Chenoa, és una de les artistes més conegudes d’Espanya i ha venut més d’un milió de discos. Va créixer escoltant Quincy Jones o Earth, Wind & Fire, i va estudiar música i dansa. El 2017 va llegir el pregó de les Festes del rei En Jaume i començava així: «Tengo años de experiencia de subirme a un escenario, de cantar en público, de responder a preguntas en las entrevistas, de salir en televisión, de exponer mi imagen ante la gente. Pero os aseguro que hoy me enfrento a uno de los retos personales más difíciles y emocionantes desde que inicié mi carrera artística. Y es que hoy voy a hacer algo que pocas veces hago y que me cuesta hacer en público. Hoy os voy a hablar de mí, de mis recuerdos, de mi relación con Calvià, desde el corazón. […] Porque Calvià fue el municipio que me vio nacer y crecer como artista».

Als dotze anys va començar a cantar amb els pares. Als setze es va fer cantant professional i amenitzava les nits en hotels.

«Calvià también ha sigo testigo directo de mi crecimiento como profesional. Las oportunidades de trabajo que he tenido aquí han sido claves a lo largo de mi trayectoria. Primero, trabajando en hoteles en Magaluf, en Palmanova, en Son Caliu, en Peguera. Unos inicios que hemos vivido tantos de nuestro gremio, y que han sido una verdadera escuela para los que nos dedicamos al mundo de la música. Teníamos mucha ilusión y los escenarios de los hoteles nos permitían demostrar a la gente –a los turistas, en especial– que teníamos muchas ganas de enseñar lo que sabíamos hacer. Porque esto es lo que realmente deseábamos hacer».

Es guanyava la vida cantant en bars del circuit mallorquí amb la seva banda Koan Fussion, que adaptava temes clàssics i els fusionava amb sons de jazz i rhythm & blues . Mentrestant es va diplomar en educació infantil per la UIB i va aconseguir ser s olista a l’espectacle del Casino de Mallorca. «Para mí, el salto definitivo, el gran paso que di en mi carrera profesional, fue en mi época del Casino Palladium. Este último fue el pilar de mi desarrollo y aprendizaje en el espectáculo, algo que ha marcado mi vida. Allí fue donde, realmente, me di cuenta de que si quería dedicarme a

la música debía trabajar duro día a día, de forma incansable. Allí conocí a gente que me enseñó muchas cosas que me han servido y que he ido recordando a lo largo de mi vida profesional. Allí supe que si quería llegar lejos tenía que ser constante, disciplinada y no perder nunca las ganas de aprender y mejorar». El 2002 , després de passar pel programa de TVE Operación Triunfo, on va quedar en quarta posició, va publicar el seu primer disc, Chenoa . Va ser un èxit de vendes, amb més de mig milió de còpies. A més, Chenoa va obtenir dues nominacions als Premios Amigo, el Premio Dial 2002 i 2005, i el premi a la millor intèrpret europea en el concurs Eurobest , un certamen on competia un concursant d’Operación Triunfo enviat de cada país d’ Europa , i que va guanyar amb el tema «It’s Raining Men».

Després va publicar Mis canciones favoritas, un disc intimista amb cançons d’artistes consagrats que es va convertir en disc d’or en una setmana. El 2003 treu Soy mujer, que assoleix el número 1 de la llista de vendes. Després es dedica a escriure nous temes per al disc Nada es igual, produït per Dado Parisini – Nek, Laura Pausini i Paolo Vallesi, entre d’altres– en el qual destaquen cançons com «Nada es igual». La gira, amb el mateix nom, va tenir bones crítiques i un gran èxit de públic. El desembre de 2006 publica un DVD enregistrat a la Plaça de Toros de Pal-

ma davant 10.000 persones i que es va convertir en DVD d’or en menys d’un mes.

L’any 2007 publica Absurda Cenicienta , el primer àlbum totalment compost per ella. El seu primer single, «Todo irá bien», va ser núm. 1 en sis països i doble platí en les descàrregues espanyoles. El gener de 2009, Chenoa compon i enregistra Desafiando la gravedad . El 2013 estrena àlbum en espanyol i en anglès. El 2016 publica Soy Humana, número 1 de la categoria pop d’iTunes Espanya. El 2019 publica una composició conjunta amb l’artista Barei en la qual reivindiquen el trencament amb els estereotips femenins.

També és notable la seva participació en programes de televisió. El 2015 va formar part del jurat del programa musical Oh Happy Day de TV3, el 2016 del Likes de la cadena #0. Aquell mateix any va participar a OT: El Reencuentro, en el qual els setze protagonistes fan un concert. Mentrestant, i fins al 2018, Chenoa va formar part del jurat de Tu cara me suena y Tu cara no me suena todavía o Zapeando. El 2017 Chenoa publica un llibre autobiogràfic titulat Defectos perfectos, que esdevingué també un èxit de vendes.

Com estàs passant el confinament i que t’està aportant?

El confinamiento me permite hacer cosas que no tenía tiempo de hacer o las que decía que no tenía tiempo de hacer, porque a veces te das cuenta de que has puesto el tiempo como excusa… Además hago más deporte que nunca, siempre lo he hecho, pero ahora más aún. Estoy leyendo muchísimo, intento ver las noticias lo justo, no mucho. Básicamente es eso, pasar los minutos en calma y con temple. Hablo mucho con mi familia y amigos para asegurarme que están bien.

Cerques inspiració per a un nou treball o sempre t’agafa fent feina?

Las ganas e inspiración de hacer un nuevo trabajo ya las tenía, así que en realidad es cuajar todo para que el proyecto salga adelante. Sí, es verdad que un nuevo álbum

Chenoa llegint el pregó de les Festes del Desembarcament.

siempre requiere para mi un mínimo de un año. Desde mi último disco, Soy humana , hasta aquí he hecho dos singles: «A mi manera» y «Las chicas buenas». Ahora ya me estoy planteando uno nuevo. Está en un punto de gestación.

En aquests dies molta gent s’esplaia cantant. I Chenoa?

E s verdad que todo el mundo se está desahogando con música, creo que es una terapia, pero no por gusto sino que es una terapia de verdad. Lo hacemos para bailar, para sacar la voz, para sacar las emociones que tenemos estancadas. Yo no canto mucho ahora mismo, no tengo tantas ganas, porque me vuelvo un poco más introspectiva y me gusta estar en silencio. Aprovecho ese silencio y esas vibraciones que han bajado en la ciudad para bajar también las mías. Quizás me vuelva un poquito más cerrada. Al estar aislada me cierro un poquito más, pero no por estar triste o depresiva sino por estar en paz, porque ahora mismo es lo que más necesito. Creo que cada uno busca su manera de desahogarse, y si la música es la vía, pues maravilloso.

Quin ha estat el darrer concert al qual has assistit?

Al último concierto que he ido fue a uno de Pablo Alborán la última vez que estuvo en Madrid. ¡Me encanta! A Pablo lo conozco, es amigo y lo quiero mucho, es un gran artista. Me acuerdo también de la última vez que estuve en un estudio de grabación, que fue con Carlos de Il Divo e Innocence. Estaban haciendo un proyecto de duetos que ahora creo que van a retrasar por toda esta situación... Pero bueno, cantamos una canción preciosa, que espero que salga en algún momento. Mi última actuación fue con Soraya, justo antes del confinamiento. Hice un dúo con ella, «Luces y sombras», para su último trabajo que espero que pronto vea la luz.

Prefereixes actuar per a grups petits o en grans concerts?

Todo tiene su magia. La verdad es que los conciertos pequeños me gustan mucho porque tengo la oportunidad de hablar, de interactuar, de preguntar... aparte de cantar. Formamos un pequeño grupo de

gente a la que le gusta lo mismo, así que compartimos mucho. Los grandes conciertos son espectaculares, la adrenalina es brutal, sales como... «whoa»... muy arriba! Creo que se comparte una energía muchísimo más titánica. Luego, es verdad, que en la soledad del hotel hay un bajón notable. Pero los dos tipos de conciertos me gustan, los disfruto a mi manera.

Has viscut alguna experiència del #Me Too? Si és així, com hi reaccionares?

Alguna experiencia he tenido, pero mi manera de reaccionar es muy obvia. No soy una mujer que se calle o que no exija su respeto como ser humano.

Quines són les dones referents per a tu? Para empezar las mujeres de mi familia y luego siempre me han gustado las mujeres luchadoras. Para dar un ejemplo, Frida Kahlo es un icono, pero es verdad que me gusta como gestionaba su dolor con su arte. Este tipo de mujeres que han sido capaces de lo malo sacar lo mejor me producen mucha, mucha admiración.

Ets una persona molt polifacètica. En quin àmbit gaudeixes més?

¡Me gusta todo! Todo lo que sea curiosear, salir de las zonas de confort, ahí me apunto. Porque creo que mi vida es mía, sólo tengo una y no puedo estar pendiente del que dirán. Hay una frase muy bonita: «Cuánta gente ha dejado de hacer cosas por el que dirán». Pues yo no quiero ser una de ellas. ¡Quiero hacerlo! Siempre que se me propone hacer proyectos de televisión, de radio, de escribir un libro, aunque sea mi experiencia, me apunto. Si sale mal, aprender; si sale bien, genial y a seguir aprendiendo. Esa es un poco mi meta en la vida, no dejarme nada de lo que me apetezca hacer.

A judes d’alguna manera a les persones confinades i afectades pel Covid-19?

Todos aportamos nuestro granito de arena como podemos. Creo que lo más importante es el #QuedateEnCasa, que deberíamos tomarnos en serio todos. A nivel personal tengo en casa a mi pareja que trabaja en un hospital y desde ahí también he intentado ayudar ayudándole.

Quin és el primer lloc de Calvià on aniràs després del confinament?

¡Desde luego a la calita de Bendinat! Es uno de mis rincones favoritos, a donde iba desde muy pequeña. También Portals... Echo mucho de menos Calvià porque es el lugar donde he crecido y donde me he movido más. Cualquier rincón del municipio después de lo que estamos viviendo será un paraíso.

I la primera cançó que t’agradaria cantar davant el teu públic?

Seguramente «Todo irá bien», porque es una canción que se ha hecho eco de esta situación y es muy positiva, muy sencilla, pero que da muy buen rollo. Creo que necesitamos mucho de eso ahora...

Enyores el temps en què actuaves al Casino Palladium?

Más que echarlo de menos, cuando utilizo una herramienta que aprendí durante mis años de trabajo en el Casino me acuerdo de ello, me lleva a mi experiencia, es como un flash. Fueron muchos años de aprendizaje, de ganas de avanzar, me dieron muchas oportunidades. Creo que gracias a e sa escuela logré luego estar preparada para muchas otras cosas. Siempre estaré muy agradecida por esa experiencia.

Tornaràs a cantar en català? ¡Seguro! El mallorquín me parece muy musical, a la hora de componer por ejemplo. Creo que fonéticamente es muy musical.

Si una de les teves cançons hagués de definir la teva vida, quina seria i per què? No puedo decir una. Tengo un batiburrillo de canciones que hacen un poco mi idea de vida... Ahora me viene a la mente «Nadie es inmortal», del disco Soy humana... La misma «Soy humana» me refleja bastante. Este ultimo álbum refleja bastante mi estado vital. Todas esas canciones tienen parte de mí.

*Laura Corradini ha respost de manera diligent i sense obviar cap pregunta a aquest qüestionari durant els dies de confinament més estrictes de l’estat d’alarma decretat arran de la pandèmia del Covid-19.

AINA RAMIS PLOMER

en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i autora dels llibres Produce y distribuye tu música online y Cómo formar una banda de rock y conseguir que funcione

«El planeta Terra és blau i no puc ferhi res», cantava desoladorament David Bowie l’any 1969. I era veritat, poc podia fer-hi el personatge de qui parlava l a seva cançó, el Major Tom, sol a l’espai, en la seva aventura musical dins a quella petita llauna, davant aquell imponent i gran planeta. Mentrestant, l’ésser humà se n’adonava aquell mateix any que la tecnologia havia arribat oficialment al nivell de la ciència-ficció. Dos homes aconseguien trepitjar l a superfície lunar mentre Space Oddity vaticinava, de fons, que allò canviaria radicalment el curs de la història de la humanitat.

L’aparició progressiva d’Internet com el coneixem avui dia potser no es va viure amb tanta expectació com l’arribada d’aquells dos homes a la lluna, ni tampoc va rebre una banda sonora especial, però la situació és podria dir que és b en bé la mateixa. Els avenços tecnològics ens demostren que el futur com ens l’imaginam pot ser molt diferent a la realitat del moment, i que una cosa que abans no era possible ara es troba dins la normalitat. Els descobriments a l’espai ens van fer canviar el xip, fentnos creure que l’ésser humà és molt petit, una gota enmig d’un oceà, i que poc hi podem fer. Internet, en canvi, ens ha fet sentir ben bé el contrari: som petits, i hi ha molta, moltíssima gent al món, però podem estar i sentir-nos més a prop que mai.

La situació ha canviat radicalment per a totes les persones que decideixen dedicar-se al món de la música, i això només en unes dècades. Internet ha permès als artistes aprendre a tocar un instrument des de casa i de manera gratuïta. Els ha ensenyat a muntar un estudi de gravació a casa i ha posat a la seva disposició eines de promoció i distribució tan potents com l’ull d’una discogràfica als anys 70. Ara, encara que són una part essencial de la indústria musical, els artistes i els grups musicals ja no necessiten l’atenció de

les discogràfiques i els representants de la mateixa manera, almenys pel que fa a la part de gravar un disc i donar-se a conèixer.

L’ESTUDI DE GRAVACIÓ A CASA

La producció musical és el procés pel qual una cançó passa de ser una idea a un projecte complet. Inclou el desenvolupament com a concepte, la gravació – normalment per parts– dels instruments i la seva posterior modificació o correcció perquè acabi de sonar de manera professional. La producció requereix una sèrie de coneixements tècnics i musicals i no es pot prendre a la lleugera, ja que, al cap i a la fi, el productor musical és l’última persona responsable de la cançó. Abans de l’aparició d’Internet i sense els avenços tecnològics dels darrers anys, era extremadament difícil que una persona sense els coneixements pertinents dugués a terme aquesta tasca, i molt menys des de casa. Ara, les circumstàncies ja no són les mateixes, ja que per aconseguir un resultat mitjanament decent només cal saber manejar un ordinador, una interfície d’àudio o targeta de so i un programa d’edició musical o DAW (Digital Audio Workstation), que n’hi ha de gratuïts; a més, és clar, dels micròfons, amplificadors, altaveus i auriculars necessaris per gravar cadascun dels instruments per separat. Res més.

El primer pas és adquirir una targeta d’àudio externa o interfície d’àudio. N’hi ha per quaranta euros aproximadament que funcionen molt bé, tenint en compte que els preus poden variar. La targeta de so és un dispositiu extern on es connecten els instruments abans de passar cap a l’ordinador. Interpreta els senyals elèctrics que li arriben dels instruments o del micròfon (si es grava veu) i els transmet a l’ordinador en forma de llenguatge binari. Funciona com un traductor. El segon pas és comptar amb un programa, que és el que rebrà el senyal d’aquesta targeta. Aquests programes funcionen com una ceba:

Ara, els artistes i els grups musicals ja no necessiten l’atenció de les discogràfiques i els representants de la mateixa manera

El metrònom és d’inestimable importància.

els instruments es col·loquen mitjançant un sistema de capes independents que es poden modificar i retocar d’incomptables maneres. Així és com es construeix una cançó. Es graven un per un els instruments (també la veu) amb uns micròfons especials i, a través de la targeta de so, arriben al DAW, on ja pot començar la màgia. Tot això es pot fer des de casa i per un preu més que acceptable, i no es necessari res més.

CEBES, METRÒNOMS I LA CARTA DE PRESENTACIÓ

Les cebes, a més de coure als ulls, amaguen una manera d’organitzar-se molt e ficaç. Funcionen per capes. Davall de la pell hi ha una primera capa. Si es treu, n’apareixerà una altra, i així fins que s’acabi la ceba. Entendre això és fonamental per saber com funciona el DAW i així poder muntar la cançó. Aquests programes informàtics han estat expressament creats per a la gravació i composició de cançons, i són una meravella perquè possibiliten l’edició de només la guitarra, el baix, l a veu, la trompeta o el sintetitzador per separat, però sense perdre la visió de la cançó en conjunt. Els DAW són indispensables i tots funcionen seguint aquest ma-

teix mecanisme, fet que facilita en gran mesura canviar de programa si és necessari i entendre com funciona. Un DAW que v a agradar molt en el seu moment és el REAPER, i encara avui es manté en el pòdium dels recomanats per a grups i artistes que comencen.

C al fer una pausa en el camí per fer especial incís en l’ús del metrònom a l’hora de gravar. El metrònom és una eina molt infravalorada, ja que un gran nombre d’artistes i grups musicals assagen i graven les c ançons sense fer-lo servir. Per a qui no ho sàpiga, un metrònom és una eina que, de manera sonora, indica el ritme d’una cançó. És un «tac, tac, tac» que pot salvar la vida a més d’un grup, perquè fer tota una feina de gravació d’instruments durant setmanes per després veure que no hi ha manera d’encaixar les pistes d’àudio... és una tortura. Per suposat, molts de músics amb una certa carrera i experiència en prescindeixen, però de moment quedemnos amb la idea de la seva inestimable importància.

Posar a disposició eines com els DAW a través d’Internet ha estat un regal per a

les persones que no trobaven la manera de donar-se a conèixer o que no aconseguien l’atenció de les discogràfiques o representants. És molt difícil per a un grup m usical aconseguir certa visibilitat més enllà del territori on fa els concerts, perquè el públic de fora es troba a Internet. Si els grups i artistes en solitari no disposen d’una carta de presentació potent, com és una maqueta o una simple cançó que s’escolti en condicions, no tindran material amb què atreure fans a les xarxes, i recórrer tot el món resulta una mica difícil. Per tant, la producció musical a casa, combinada amb una bona estratègia de distribució, ha estat un autèntic bàlsam, una oportunitat que ha permès a molts de grups petits penjar una maqueta a les xarxes. I això obre portes molt més significatives.

El primer pas és adquirir una targeta d’àudio externa o interfície d’àudio

Estació de treball d’ à u dio digital o DAW, amb diversos instruments gravats REAPER.

L’EDICIÓ, ELS MIXERS I LA MASTERITZACIÓ

Darrere de la producció musical hi ha tot un món de perfils tècnics. Gravar un disc comporta tenir en compte molts d’aspectes. Un n’és la mescla o la correcta unió de tots els instruments, en termes bàsics. Aquesta tasca és feina dels mixers o «mescladors», persones que es dediquen únicament a corregir i consolidar la barreja d ’instruments i efectes sonors, entre altres variables. És un factor que pot semblar insignificant, però en el món de la música aquestes figures són molt necessàries i respectades. Michael Brauer, per exemple, és un mixer que molts d’artistes demanen per als seus projectes. Amaral, Martha Wainwright, Coldplay, Manolo García i The Kooks es troben entre els noms d’artistes i grups que han treballat amb ell, i la llista és llarga. Com hem dit al principi, no és un camp per prendre’s a la lleugera.

Amb els conceptes bàsics –fer servir una DAW, disposar d’una targeta de d’àudio que dugui a terme el seu propòsit i gravar amb paciència els instruments–, un grup o artista musical pot arribar molt lluny, sense necessitat de pensar gaire més en la mescla o en la masterització, un altre camp que requereix coneixements i feina. La majoria de grups que comencen es graven per primer cop durant un assaig a la seva sala, fet que està molt bé si la qualitat de la

imatge i el so és mínimament acceptable, però el públic necessita qualitat, i els propis artistes han de tenir en compte la seva manera de consumir música per entendre com l’han de fer. Molt poca gent, per no dir ningú, escolta gravacions en mala qualitat mentre és al transport públic, a casa o caminant pel carrer. La melomania és exigent, per això la comunitat musical també ho ha de ser.

Després de gravar tots els instruments a través de la targeta de so cap al DAW, és possible que la cançó soni una mica planera. Fins aquí tot semblava molt fàcil, al cap i a la fi només hem posat un micròfon davant els instruments i hem format una cançó. Aquí és on entren els anys d’experiència, que, per a les persones que comencen, e s pot substituir en un petit percentatge per la màgia d’Internet i els coneixements compartits. Ho sabem i ho repetim: Internet està ple de coneixements, com ara tutorials per aprendre a donar cos a les cançons, escrits sobre com utilitzar correctament l’equalitzador –un element bàsic de la producció musical que els productors de casa haurien de saber manejar–, vídeos demostratius sobre efectes com el delay i el reverb, i un llarg etcètera. És molt possible que la generació que ha nascut amb un mòbil sota el braç ja no senti la mateixa por que va envair el Major Tom a l’espai, sol, davant aquell impotent planeta. Aquesta

generació cercarà a Internet com anar a la lluna i, en uns anys, ben segur que fins i tot això es podrà fer des de casa.

ELS INSTRUMENTS VIRTUALS

Per si de cas encara no ha quedat clar l’abast de les possibilitats que contenen els DAW, és necessari que parlem dels instruments virtuals. Aquí és on les idees es converteixen en realitat. A través d’un piano connectat a l’ordinador i mitjançant altres eines, podem escriure una melodia des de casa que després es traduirà en un so en concret. És a dir, podem convertir les notes d’un piano en una bateria, una arpa, una trompeta o fer que la bateria que hem gravat soni com la del mateix John Bonham. Els instruments virtuals formen part del món dels plugins VST (Virtual Studio Tecnology) i permeten posar a la pràctica qualsevol so, nota o melodia que ens hàgim imaginat per a la nostra cançó. Ens permeten tocar i gravar qualsevol instrument des de la nostra plataforma DAW, que permet utilitzar sintetitzadors i instruments diversos sense disposar físicament de l’instrument o aparell.

Aquests instruments estan disponibles a Internet, una gran majoria de manera gratuïta. Els més professionals són de pagament, i l a seva adquisició resulta tan fàcil com dirigir-se a la pàgina web del fabricant i descarregar-los-en. La creativitat i l’enginy

Els instruments virtuals obren un m ó n d e possibilitats. Plugin VST. MT POWER DRUMKIT.

exploten en aquest punt de la producció musical, que sol enamorar la majoria de persones que posen el peu en aquest món, que ofereix tantes possibilitats com idees es poden tenir. I recordem, tot des de casa.

LA DEMOCRATITZACIÓ DE LA PRODUCCIÓ MUSICAL Compondre música és un exercici preciós. Això no obstant, aquest procés creatiu sovint topa frontalment amb els interessos de les grans discogràfiques, que per bé o per mal necessiten que el producte que venen vagi en línia amb els seus interessos econòmics i en consonància, en certa manera, amb la moda predominant. Aquestes companyies no estan en aquest negoci per la benvolença divina, com resulta obvi. Aquest fet no vol dir que els interessos de les discogràfiques sempre siguin antagònics als dels artistes i grups, però sí que ha suposat l’arribada exprés a la mercantilització musical, que moltes vegades peca de trobar-se per sobre de la qualitat. Un cas molt notori va ser el d’aquell artista formalment conegut com a Prince. Era una persona tan creativa que la Warner Bros li va haver de dir que paràs el carro, o almenys aquesta és la versió oficial, sense tenir en compte altres conflictes entre aquestes dues figures sobre l’autoria i la pertinença dels seus temes musicals. La sortida de Prince va passar per treure discs

de manera autònoma sota un símbol, mai amb el seu nom, per evitar les denúncies de la discogràfica amb qui havia signat, encara que la discogràfica no es va quedar mans plegades i el conflicte va durar anys. L’entrada d’Internet i l’exponencial posada en comú de coneixements sobre producció musical, a més dels avenços tecnològics, farà que moltes persones, grans estrelles en potència i petits grups, descobreixin que no és necessari esperar que vengui ningú a descobrir-los, i gràcies a aquesta independència podran produir un contingut cultural que no respondrà tant a interessos econòmics com a l’amor per la música i a la transmissió d’idees pròpies. A poc a poc, la comunitat musical es llaura el camí de manera autosuficient, fet que permet estar en el punt de mira de molts de fans sense cap inversió important al darrere. La producció musical és ara més democràtica, s’acosta a un major nombre de persones. Fins i tot les que no pertanyien abans al món de la música poden ser ara perfectament capaces de compondre una cançó. Aprofitem, com a artistes, l’oportunitat que se’ns brinda de dur a terme una feina professional des de l’àmbit de l’autoaprenentatge. Les eines hi són, aprofitem l’ocasió per compartir la música que ens surti del cor, i, per què no?, la que faci arribar més Majors Toms a altres galàxies llunyanes, que la Terra la té massa vista i no n’hi ha per tant.

Les grans discogràfiques per bé o per mal necessiten que el producte que venen vagi en línia amb els seus interessos econòmics i en consonància, en certa manera, amb la moda predominant

Compondre m ú sica i tocar-la davant gent é s u na de les experiè ncies m é s e nriquidores per als artistes. Glasford en concert.

LA MÚSICA ES UNA MOVIDA

CÓMO EMPEZAR TU CARRERA MUSICAL EN PLENA CUARENTENA

BAALDO Artista audiovisual nacido en la urbanización de La Pantera Rosa

Llevo dos semanas encerrado en mi casa: esto lo empiezo a escribir el 30 de marzo de este 2020. Posiblemente cuando lea esto en la revista todos podamos echarnos unas «risotas» pero, ahora mismo, para ser honestos, esto es una mierda. Por suerte, soy panterino y tengo a mi perrita Lola, a la que puedo pasear y, gracias a ella, ver las flores de la primavera, que llegan muchas veces a la altura de mi cadera.

Aprincipios de este año salió la luz mi primer disco, El chico de la doble A , un álbum debut el cual creo que no ha sido nada fácil sacar, pero ahora veo y siento que por fin he cumplido un sueño y he cerrado una etapa que me ha costado toda la vida. Hoy o s quiero contar por qué mi mente ya se ha mentalizado de que soy una estrella y, aunque todavía no tengo el brillo necesario, cada día siento que subo las escaleras n ecesarias para hacerlo. Nada ha sido sencillo, y por eso quiero explicaros mi historia.

La primera toma de contacto que tengo con la música es en el salón de mi casa con «Wannabe» de las Spice Girls. Recuerdo cantar ese estribillo sin tener ni idea de lo que decía, pero a mí me encantaban. Victoria era mi favorita. En casa teníamos un VHS de la película, que, sí, mucha gente dirá que es el peor film de la historia, p ero ¿tiene tu largometraje favorito un VHS morado y no negro? Pues ya está, fin de la discusión.

Desde pequeño siempre me interesó la música que popularmente es categorizada como música de «petardeo», lo que en los 2000 era la música que sonaba en el Caribe Mix: Sonia y Selena, Thalía, Raúl... Me inventaba todo tipo de coreografías

en el salón de casa. A los seis años, si no recuerdo mal, las fiestas populares de La Pantera (Urbanización Galatzó) fueron el lugar donde tuve mi primer contacto con un escenario: los bailes populares protagonizados por los niños del barrio que habían preparado sus coreografías durante todo el verano, que exponían a todo el vecindario y personas del municipio. Bailé «Bye Bye» de David Civera, un temazo, no digáis que no. Esa sensación, esos nervios previos, esa adrenalina… no me lo daba ni un cacharrito de la feria, ni un columpio en el parque, ni que mi madre me diese unas pesetillas para comprar chuches en la «Manoli». Subirme al escenario era algo que quería hacer todo el tiempo, y ya con esa edad sentía que yo tenía que ganarme la vida en esto. Año tras año bailaba. Una vez, David Bisbal, otra, 3+2 (como casi todos los chavales, que éramos fans de Eurojunior), y, cuando crecí, RBD y Erreway. A sí soy yo, un mamarracho.

El instituto fue una época en la que decidí esconder mi pasión por la música. Quizá cantar no era lo mío, quizá bailar tampoco… hasta que en 2008 escuché cómo un piano electrónico acompañaba dos nombres: Red One, Ga-ga. Lady Gaga marcó un antes y un después en mi vida. «Just Dance» o «Poker Face» en 2009 sonaban en todas las fiestas de espuma, pero «Love

Tasques d’enregistrament de videoclips.

Game» y, sobre todo, su actuación en los MTV VMA’s con su canción «Paparazzi» me emocionaron tanto que esta última se convirtió en mi canción favorita y volví a sentir que necesitaba un escenario para sentirme realizado.

DESPUÉS DE LA ESO

No fue hasta 2012 cuando, pasada la pesadilla adolescente llamada ESO, mientras estudiaba un grado medio de laboratorio de imagen en el IES Calvià, decidí apuntarme a su concurso de talentos. Canté « Summertime Sadness» de Lana Del Rey. Tenía 18 años y, no sabía cómo, pero necesitaba un aplauso, la reacción del público. Recuerdo que había tres premios y a mí me dieron uno. En 2012 estaba tan obsesionado con Lana Del Rey y su álbum Born To Die que cuando volví a cantar en el instituto hice un cover de su canción «Cola» y en mitad de la actuación saqué una extensión del bolsillo y me la puse en la cabeza. Ese fue, sin duda, uno de los días en que más completo me he sentido: ahí sabía quién quería ser, ahí volví a nacer.

Desde entonces me puse a buscar como loco lugares en los que podría cantar. Recuerdo que mi primer concierto fue un jueves en las fiestas del barrio. Canté una hora, busqué bailarinas, cambios de ropa… Tenía claro que tenía que sorprender. Nunca ha sido fácil, y una parte de mi apoyo se la debo a todo el equipo de Joventut Calvià, que intentaba ayudarme de

l a mejor forma posible y así promocionar mi música.

Siempre he tenido trabajos con los que nunca me he sentido satisfecho. No me emocionaban, no me hacían levantarme con ganas, y siempre he pensado que yo quiero ir a la tumba haciendo lo que me gusta. Mi objetivo es convertir mis pasiones en trabajo y creo que es el mayor premio que uno se puede llevar: cumplir sueños. La música es algo complicadísimo, principalmente porque, uno, es caro, y dos, nadie da un duro por ti. Por suerte, creo que vivimos en un país en el que, si ahorras y subes por tu cuenta tu proyecto, lo mismo puedes tener suerte. Así que eso hice: trabajo que tenía, dinero que invertía en mi música.

En 2017 ahorré para sacar «Alien», mi primer single. Me dejé un pastón yo solo pero, después de estudiar en Sevilla el curso de iluminación, captación y tratamiento de la imagen, estaba ansioso por hacer l as dos cosas que más me gustan y unirlas en un proyecto: música y videoclips. El rodaje no fue sencillo, era una locura, pero e sa locura me encantaba. Creo que mis videoclips no son fáciles de grabar porque q uiero que todos los detalles funcionen y quiero tener el control de todo. Eso me lleva meses de preproducción, pero al final las cosas, no sé cómo, salen. Después de «Alien» saqué «Embarca», dos canciones que no tenían nada que ver la una con

l a otra, pero eso es algo que sinceramente no quiero perder. No quiero ser un artista que dé la sensación de que siempre hace las mismas canciones. Tengo claro que mi género es el pop y, a partir de él, experimentar con otros géneros. Creo que ese es el lado divertido que te puede aportar a la hora de crear música.

Ninguna de mis dos primeras canciones había sido un pelotazo y yo quería ahorrar y sacar un disco, pero intentar vivir de la música es complejo. Necesitaba darme a conocer. Mandaba mis canciones a la prensa, pero nadie les hacía caso. Aquel verano hice fiestas en el municipio, pero todo lo hacía gratis. Me bastaba con que pudiera demostrarle a alguien lo que «yo» era como artista. A pesar de todo, sin medios para crecer, decidí desconectar y preparar el disco que tanto soñé con tiempo, a sí que me fui a vivir a Finlandia seis meses: así de claro. Pensé mucho. Escribí muchas canciones. Viví un tiempo que siempre voy a llevar en mi mente. Allí aprendí a s er libre, a aceptarme, a valorarme, a quererme más.

Al volver, mi mejor amigo Aitor y yo terminamos de crear el dúo de DJ’s más petardos y cutres de la historia. Un portátil, un micrófono, un vestuario estrafalario y muchas ganas de bailar. Nosotros éramos y somos a día de hoy Ojeras Hidratadas. Estábamos hartos de escuchar la misma música en las discotecas y sabíamos que,

Enregistrament del vídeo de la cançó Vull ballar amb tu

si combinábamos nuestra música favorita petarda de los 2000 con la música actual que nos gustaba y que no siempre sonaba en las discotecas, la gente se volvería loca. Y lo hicimos. Y lo seguimos haciendo. Nos encanta ver las reacciones del público, ver cómo conectan con las canciones que todos alguna vez hemos escuchado y a la vez dar la oportunidad a artistas que nos fascinan y que el público merece conocer.

Desgraciadamente, en esta industria sólo se conoce lo que suena en una discoteca y lo que te ponen en la radio cincuenta veces al día y creo que todas las generaciones debemos aceptar que existe más música aparte de esa y que no hay música buena o música mala porque todo es subjetivo.

En mayo de 2019 saqué el primer single de mi disco. Estaba decidido. No tenía nada escrito, pero sí sabía cómo quería que sonase cada canción. Tenía algunas ideas y me daba igual lo mucho que me costase. Tenía que sacar mi disco, tenía que cumplir mi sueño. «Boys Act Like This» fue la presentación del disco, y me dejé un dineral. Pero me daba igual, me gusta la canción, me encanta el mensaje que transmite y quería ir a por todas. Aunque no fue como esperaba. Creo que, en la música, de los muchos fracasos, algo sale bien y así seguí a muerte defendiendo mi música y mi futuro disco. Conocí a Diego,

un productor de Valencia que hacía cosas loquísimas. Le escribí y le dije: «Oye, quiero hacer un reggaeton en mallorquín y me encantaría poder hacerlo contigo». Me dijo que sí y así empezamos a trabajar a distancia. Me mandó varias producciones que no me convencían del todo, hasta que di con una con la que me surgió la melodía al vuelo. Fui a grabar las voces de «Vull Ballar Amb Tu» y de dos canciones más para el disco. La conexión trabajando me encantó. Cuanto más crecía la canción, más presentía algo que no pasaba con el resto: tenía algo diferente. Terminó produciendo conmigo todo el disco.

«Vull Ballar Amb Tu» ha hecho que saque el disco. Tenía pensado sacar unas copias en físico por mi cuenta y ver qué pasaba, pero recibí una llamada: Produccions Blau quería sacar mi disco. El 21 de febrero salió El chico de la doble A , mi primer disco. En El Corte Inglés, en Fnac, en Amazon… En físico, en España y para el mundo. Un disco que, como siempre digo, es el disco más egocéntrico que vas a escuchar porque es un álbum que habla de mí, de cómo m e ha costado todo, de cómo todo se complica, de las veces que me he subido a un escenario y nadie ha entendido quién soy o quién quiero ser. La música es compleja, es un mundo de envidias, de desprecios a tu arte, de invertir mucho y de que nunca valoren lo suficiente tu trabajo. Es un círculo horrible del que no puedes salir. Pero es a la vez lo que más me motiva, lo que hace que me levante todos los días y decida seguir siendo el artista visual que quiero ser. Quiero crecer siendo fiel a mí mismo. Con mi pelo, con mi ropa extravagante y con mis canciones.

Si estás en tu casa aburrido y siempre has tenido un sueño pendiente de hacer, creo que lo mejor es que dejes esta revista a un lado (por un tiempo) y pienses realmente en cómo cumplirlo. Porque eso es a lo que yo me dedico, a creer en un sueño y luchar por realizarlo. Así que no seas rancio/a y compra o escucha mi disco en plataformas, que está chulo apoyar a los artistas que buscan crecer y vivir de ello.

Vivimos en un país en el que, si ahorras y subes por tu cuenta tu proyecto, lo mismo puedes tener suerte

LA IMATGE QUE ALIMENTA LA MÚSICA

Pot sorgir de l’artista, d’un o d’una membre de la banda o d’un suggeriment del realitzador o realitzadora del v ideoclip, però el guió és la clau del què, del com i de quina manera arribarà a l’espectador. La inspiració per fer aquest videoclip pot sorgir de la pròpia cançó, d’un còmic, d’un quadre, d’un llibre..., o de la ment d’alguns dels creadors i creadores més atrevits i innovadores del segle XX i XXI, com ara John Landis, Spike Jonze, Sofia Coppola, Michel Gondry o Isabel Coixet.

És evident que la lletra, l’harmonia i el ritme de la cançó són factors condicionals per al videoclip, però, a partir d’aquí, les possibilitats són infinites. Des de mostrar la bellesa i virtuts dels cantants, contar una història a l’estil T hriller de Michael Jackson, que s’ha convertit en tot un referent, o combinar imatges reals i animació per crear dos universos enfrontats, com en el Take on me d’A-ha. L’objectiu no és altre que potenciar la imatge de marca, seduir el màxim de públic i diferenciar-se de la resta.

Vivim en l’època de les tecnologies de la informació i la comunicació, les xarxes socials i, en resum, dins la societat de la imatge. El poder de fascinació de la imatge h a excedit tot els àmbits de la societat de consum i ha envaït tots els hàbits de vida. I el món de la música no n’és una excepció.

Amb l’aparició de l’MTV, l’1 d’agost del 1981, el concepte de música i imatge es va fusionar mitjançant la creació del videoclip, un format creatiu i amb valor artístic per donar a conèixer i promocionar els artistes i grups musicals emergents.

E n la creació d’un videoclip hi entren en joc molts de factors i aspectes a tenir en compte: el públic objectiu a qui va dirigit, la imatge que es vol vendre, el to que s’adoptarà, els recursos disponibles o la inversió i difusió que s’està disposat a fer. En tot açò present, la idea és el que prima.

Des de Nino Bravo o María Jiménez, que varen enregistrar a Calvià en els anys 70, passant per produccions internacionals, com Mans Zelmelröw, o destacades artistes n acionals contemporànies com Núria Fergó, les Balears representen un escenari magnífic, únic i complet per les bondats del seu clima, una gran varietat paisatgística en pocs quilòmetres de distància, i una infinita oferta de serveis que les converteixen en idònies per dur-hi a terme qualsevol proposta vinculada amb el sector audiovisual.

Al final, el que queda és un producte audiovisual d’un interessant valor estètic i amb un influent impacte en la cultura popular.

I és que un videoclip ben fet pot ser molt més que una estratègia de producte comercial i tenir un valor artístic que apel·la a les emocions, conta una història, inspira tendències, comportaments, actituds... i pot arribar a marcar la vida interior i social de diverses generacions.

IGNASI PONS MOLL / Professor de Cultura Audiovisual a l’Escola d’Art de Menorca

CATALINA CALDENTEY PASCUAL

Cap de servei de Cultura de l’Ajuntament de Calvià

La música en el sector públic

UN RECORREGUT PELS ESDEVENIMENTS MUSICALS IMPULSATS PER L’AJUNTAMENT DE CALVIÀ

Què trobarem, en aquest recorregut? Intentarem primerament definir què és aquest art, i com d’important és comptar amb un patrimoni artístic, i tot allò que fa falta per gestionar-lo. Detallarem, seguidament, activitats i esdeveniments musicals que el Departament de Cultura organitza, inclosos els patrocinis i les col·laboracions i pegarem una ullada cap enrere per veure què s’ha fet en les darreres dècades.

LA GESTIÓ DEL PATRIMONI MUSICAL I LA PROGRAMACIÓ D’ACTIVITATS

SONA LA FLAUTA DE LES MUSES

La música, del grec mousikē , és, en el sentit literal, l’art de les muses. D’aquestes, que en un principi eren un bon grapat, se’n consolidaren nou i Hesíode fou qui els atorgà nom. Euterpe, representada per una flauta, fou la de la Música i, per tant, serà ella qui ens guiarà per aquest passeig que farem per conèixer com l’Ajuntament de Calvià ha contribuït a promocionar aquesta combinació coherent de sons i silencis tan útil per a la nostra evolució com a humans.

És, la música, una modalitat artística i una eina de comunicació i molt s’ha parlat de la seva potència en tots els àmbits. Farem només referència a Schopenhauer, per la importància que li donà, i a Eduard Punset, pel caire científic que atorga a aquesta disciplina artística.

Schopenhauer, en El món com a voluntat i representació, té un especial e sment, a l’hora de parlar de les arts, a fer un apartat per a la música, atesa la seva incidència immediata, diu, sobre la voluntat, això és, sobre els sen -

Comtessa musical entre les muses i els Pierides, obra de Tintoretto, vers 1540, Verona, Museu Castelvecchio.

timents, passions i afectes de qui l’escolta. Diu, a més a més, que repercuteix en les persones de manera tan potent i magnífica que pot ser comparada a una llengua universal l a claredat i eloqüència de la qual supera tots els idiomes de la terra. Eduard Punset, en L’ànima és al cervell, cita Oliver Sacks: «el cervell sintonitza especialment amb la música, fins i tot en aquelles persones de les anomenades “poc musicals”. Creixem en un entorn en què hi ha música arreu, ja sigui música popular o sofisticada, jazz, música clàssica... Tots hem crescut en un entorn musical, i el cervell és sensible a la música. La música és present a totes les cultures, i és important per a la persona».

Però com «funciona» tot això? Quines mans intervenen perquè, des que una persona compon una música fins que unes altres poden escoltar-la, en el cas que ens ocupa, en directe, es produeixi el «miracle»?

Hi ha d’haver un creador, un compositor que posi la màquina en marxa; un arranjador, sovint, que transformi l’obra ja creada i faci possible que allò mateix pugui ser executat per altres instruments o veus diferents dels originals; un executor, un intèrpret – moltes de vegades el compositor mateix– que, acompanyat o no, amb un simple instrument o amb un equip de so de milers i milers de vats arribi a unes persones que han a cudit al lloc a sentir, a gaudir, a ballar.

L’ART COM A PATRIMONI. POLÍTICA CULTURAL I ARTISTES

L’art, com a patrimoni col·lectiu que és, té necessitat de ser protegit, incentivat i encoratjat per tal de generar un patrimoni cultural i artístic; un patrimoni al qual tothom té dret a accedir-hi perquè, n’estam ben segurs, contribueix a millorar els humans com a individus i com a societat.

Aquest accés és una de les tasques que tenim com a Administració. Els objectius són sempre els mateixos: el desenvolupament moral de la ciutadania a través de la promoció cultural i de les manifestacions artístiques. I això ja ve d’enrera, de la Revolució Fr ancesa, perquè és a França, al segle XVIII, quan l’estat adquireix el rol de custodi del patrimoni cultural nacional.

Tot i així, no és fins acabada la Segona Guerra Mundial quan es parla de «política cultural» com a eina per cohesionar i f omentar l’estat del benestar. Aquest foment ha de garantir, per una part, la llibertat d’expressió i, per l’altra, contribuir que tothom hi pugui tenir accés. A v egades costa d’entendre, sobretot en temps de crisi, que es destinin uns doblers a l’activitat cultural. Som del parer que mai no s’ha d’aturar aquesta activitat tot i sabent, no cal dir-ho, que això ha de ser així un cop cobertes les necessitats bàsiques de la ciutadania.

A ctualment, les polítiques culturals s’orienten a promoure la identitat i la diversitat cultural, fomentant la creativitat i la participació. Sabem que no som en compartiments tancats sinó que anam cap a un univers descentralitzat: els públics assumeixen un paper autònom en la decisió dels productes que volen rebre. Escoltar per totes les bandes i facilitar, aquesta és la nostra tasca. El públic és, en tot aquest entrellat, una part essencial, com a consumidor, és clar, però també com a peça fonamental a l’hora de fer-nos arribar les s eves inquietuds, els seus gustos. Ens

feim nostra la següent pregunta: l’obra artística, pot ser considerada com a tal si un cop creada desapareix, o roman inèdita, o no podem accedir-hi? Per a nosaltres, el coneixement per part del públic és essencial, i a això dedicam els esforços, a fer una propagació des del moment que l’obra neix, es crea, fins al moment que el públic en gaudeix.

No oblidam la part més important, l’artista, el que ho fa tot possible. La Conferència General de l’Organització de l es Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco), va aprovar a Belgrad a l’octubre de 1980 la «Recomanació relativa a la condició de l’artista» i va donar així el primer pas per a u n marc legal unificat de les condicions dels artistes. S’hi exposava la necessitat de reconèixer que les arts són i haurien de ser part integrant de la vida, per la qual cosa cal que els governs contribueixin a crear i mantenir el clima propici p er a la llibertat d’expressió artística, i també les condicions materials que facilitin la manifestació d’aquest talent c reador. L’artista, diu, té dret a gaudir de seguretat atorgant-li, en el pla moral i material, el suport adequat a fi de posar

remei a les seves dificultats i comprometent-se les administracions, en el nostre c as, a destinar una part de les despeses públiques a treballs artístics. Es t racta, i a Calvià feim nostres aquestes recomanacions, de fomentar la tasca dels artistes en la seva disciplina, destinant sobretot una part de les despeses p úbliques a treballs artístics.

Hem volgut destacar sempre la necessitat de complir aquesta «Recomanació» q uant a considerar els artistes com a treballadors culturals amb les mateixes condicions que qualsevol altre. També mantenim allò que es diu «respecte» a través de la contractació, amb seleccions professionals, oferint espais adequats amb la millor tècnica possible. Això no vol dir deixar de banda els artistes que no en fan professió, del seu art, sinó que ens el mostren des de la dedicació més sincera. També estam a l’aguait per acollir aquestes propostes i oferir-los uns espais i uns equipaments tècnics amb les mateixes condicions que als professionals.

GESTIONAR LA CULTURA?

Com? Programar? Què? La tasca del Departament de Cultura en el marc de

Concert d’Andrés Suárez, Auditori de Peguera, gener de 2019.

l’Administració pública. Quines passes hem de seguir, què se selecciona i per què ens hem referit a art, a artistes, a públic… i continuam amb la gestió. Gestionar l a cultura, així, en general, no és altra cosa que administrar els recursos materials i humans que una entitat, en el nostre cas una entitat local, decideix destinar-hi per tal d’oferir serveis relacionats amb el món artístic, defensant sempre l’interès general. Es tracta de facilitar a les persones un adequat accés al patrimoni cultural i, amb aquest objectiu, duim a terme programes o projectes culturals de diferent naturalesa. En el cas que ens ocupa i és objecte d ’aquest article, la música.

Som, per tant, simples mediadors entre la creació i el públic consumidor i, alhora, fomentadors de la participació en activitats culturals de les persones. La nostra gestió es converteix en intermediació entre artistes i usuaris, entre músics i persones que acudeixen a escoltar-los i, alhora, ens fan arribar la seva opinió.

Aquesta mediació, fent feina en una administració pública, requereix i ens obliga a moure’ns en un marc jurídic a vegades massa encaixonat i poc disposat a adap -

tar-se a les necessitats d’un món artístic difícil de fermar en unes normes estrictes sovint pensades per a coses més materials. No podem perdre mai de vista que el nostre quefer, en qüestions de programació, ha d’estar subjecte, com a ens públic, a la necessitat d’actuar amb submissió plena a la llei i al dret, però massa sovint pensam que no és el mateix fer un contracte per comprar rajoles que fer-lo per promoure un festival, per posar-ne un exemple.

Anem a guaitar per tot aquest procediment. Abans de veure què hem fet, vegem com s’ha fet, què fa falta perquè el resultat sigui el millor possible. Primer de tot, què triam i per què? La tasca del Departament de Cultura és, en un principi, la d’estar a l’aguait de tot allò que passa al nostre voltant, de mirar i sentir què es fa, què pot agradar, com podem oferir varietat i qualitat. El pressupost és, a principi d’any, el q ue ens determina en gran mesura tot allò que podem preveure en la programació. En funció del que tenim disponible i de l’oferta que hem cercat o ens han f et arribar, començam a planificar les activitats, sabent que sempre hi ha unes fites ineludibles en el calendari: si parlam de música, el concert de Santa Ce -

El pressupost municipal no és suficient per abraçar tota l'oferta, i per això la iniciativa privada hi juga un important paper

L’Orquestra Simfò n ica a la finca p ú blica Galatzó, juny de 2020.

cília, els de la Banda Municipal, l’òpera, el concert de Nadal, el Festival Mallorca Live... A partir d’aquí, valoram totes les propostes que ens arriben, tant de productores com de músics a títol individual: es tudiam el pressupost, les necessitats tècniques de llum i so; pensam quin espai és el més adient; en quina època de l ’any és millor oferir-lo, com encaixa en el programació anual i ho comparam amb ofertes anteriors. El pressupost municipal no és suficient per abraçar tota l ’oferta, i per això la iniciativa privada hi juga un important paper, sobretot en els grans esdeveniments, ja que aquests no serien assumibles només amb pressupostos públics. Moltes de les activitats que es mencionen en aquest article han estat i són fruit d’aquesta col·laboració (Trui, Rubio Produccions, Deacorde, Los 40 Principales, Mallorca Live AIE, entre d’altres).

També, amb manco intensitat, hi ha les subvencions d’altres administracions o col·laboracions, massa minses sovint i, sobretot, acompanyades de massa paperassa. Es tracta, en aquesta primera fase, de veure què es fa i com es fa. Com en altres projectes del Departament, sempre tenim cura d ’encabir-hi els presentats per calvianers, perquè els nostres espais escènics són, no ho oblidam mai, públics. Un exemple ben recent és el concurs Talent Calvià, en el qual la participació que hi ha hagut de pianistes, guitarristes, violinistes, bateries, veus..., per

parlar només de músics, ens han demostrat que a Calvià hi ha bona llavor musical amb la qual no podem perdre el contacte.

Amb tot això la nostra selecció es dirigeix a la qualitat i a la varietat, sobretot. L’oferta ha de ser prou àmplia per arribar a tots els gustos musicals.

El tancament de la programació comporta, just abans, visites tècniques per v alorar l’espai de l’actuació, tant si és exterior com interior, amb un estudi també del públic que s’hi espera.

Tot això ens mena a la segona passa: com ho donam a conèixer? Hem de dissenyar el pla de comunicació, integrar-lo en el fullet, animar el públic a assistir a les actuacions, estudiar-ne la gratuïtat o no i quins descomptes hi calen.

I ja hi som: dies previs a l’actuació, hem d’acordar els assajos i les proves de so, organitzar la taquilla, veure si cal reservar aparcament, proporcionar servei de b ar i neteja de les instal·lacions… Quan s’apaguen els llums, amb la darrera nota, no acaba la nostra història. Hem de controlar el desmuntatge, intentar, si es pot, conèixer les impressions del públic, i, passats uns dies, conformar les factures, fer-ne una memòria per, en el futur, saber on érem i on hem arribat, i també per témer-nos que hi ha esdeve -

niments que perduren i per als quals no p assa el temps, i d’altres que els nous temps obliguen a canviar de format. I tornar a començar, un nou esdeveniment, una nova activitat.

Tot això, és clar, no és un camí que se segueix sempre fil per randa. Hi ha moltes v ariants, sobretot depenent de si la iniciativa és pública o privada, si és un espai o bert o tancat, si és un espectacle de masses o un concert íntim. Parlem ara de la col·laboració amb altres entitats que feim des de l’Ajuntament. A Calvià, com ja en parlava el «Pacte per la Cultura», hi ha mancat sempre una major implicació i vinculació dels empresaris del sector turístic envers la promoció de la cultura, i això es fa més palès si parlam de música. Com a llenguatge universal que és, ofereix una plataforma idònia perquè les activitats que s’organitzin comptin amb el suport privat, atesa la repercussió que tenen per a tot un públic potencial que ve aquí a prendre el sol, però que difícilment rebutjarà una oferta complementària de qualitat

En aquest sentit, cal destacar el programa «Hivern europeu», iniciat en 1992 i d esenvolupat ininterrompudament des de llavors. El programa inclou activitats variades i gairebé sempre concerts en directe en uns horaris i unes condicions que, tot i ser enfocats exclusivament als

Efecto Pasillo, Santa Ponça, Festes del rei En Jaume, setembre 2017.

turistes, suposen una activitat per als artistes illencs.

A continuació farem un recorregut pels esdeveniments musicals organitzats, patrocinats o produïts per l’Ajuntament de Calvià. Contarem on som ara i a nirem cap enrera per saber què es feia anteriorment. Aquest repàs retrospectiu ens donarà una àmplia visió de l a multitud d’esdeveniments que s’han duit a terme en els darrers gairebé deu lustres a Calvià, tot fent-nos veure l’impuls dels darrers anys, sobretot si parlam de varietat.

LA PROGRAMACIÓ MUSICAL DE L’AJUNTAMENT DE CALVIÀ

1. ANTECEDENTS

Des de fa anys i panys la música és present en la programació cultural de l’Ajuntament de Calvià, la majoria de la qual ha partit del Departament de Cultura, tot i que, com veurem tot seguit, hi ha hagut implicats altres departaments municipals com ara Joventut i, sobretot, ha comptat amb la valuosa col·laboració, com hem dit, d’empreses privades i de diverses associacions, entre les quals destaca, pels motius que veurem en aquest m ateix apartat, l’Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas.

E l repàs que som a punt de començar l’hem fixat a partir de la dècada dels 70,

quan tot es mou, el país i el nostre municipi es sacsegen i res no tornarà a ser igual. Tot i així, volem fer una referència a la implicació que de més antic l’Ajuntament tenia en la programació de les f estes, sobretot amb les revetles de les festes d’estiu.

L’Arxiu ens ha obert les portes a trescar per carpetes i hi hem vist les Festes, com s’organitzaven, com es pressupostaven i, per la part que ara ens interessa, quines activitats musicals s’hi feien.

Abans de la dècada dels 70 hi veim, sobretot, com s’organitzaven les festes de C alvià i des Capdellà, les de Sant Jaume i la mare de Déu del Carme, especialment.

Al mes d’agost, a Calvià vila, en 1960, hi tocaren l’Orquestra Palca, Melodians, Banda de Música Isleña, Blue Parrots, Xeremies; en 1964, Los Javaloyas i Luís Aguilé; en 1967, Manolo Escobar, Los Talaiots, Los Pekenikes i Los Bravos; en 1968, Los Mustangs, Los Gatos Negros i José Guardiola; en 1969, Los Beta, Los Canarios, Los Talaiots, i Los Hermanos Calatrava i un cercavila amb banda de cornetes i tambors de l ’escolania parroquial de Calvià. Són les primeres mostres de participació de l’administració pública en el món musical. Tot, és clar, amb el corresponent permís de Governació Civil, que no falta mai en els expedients de l’època. A la revista En-

torn de Calvià de maig de 2002, Pep Díaz, en un article titulat «Sa Societat, Sala Palmanova i Pavelló Galatzó, tres sales amb una ampla oferta cultural», comença dient: «Als darrers anys l’oferta cultural a Calvià i els espais destinats a acollir concerts musicals, exposicions pictòriques o fotogràfiques, llocs habilitats per dur a terme taules rodones, conferències, simposis, convencions, seminaris, etcètera, han augmentat. Per una banda, s’ha donat resposta a una necessitat que hi havia de llocs d’encontre per als calvianers i, per altra, s’ha millorat l’oferta complementària de cara als turistes que ens visiten». I això no tan sols no ha c anviat, sinó que s’ha incrementat amb nous espais (Casal de Peguera, recinte El Molino, Can Verger…) que permeten eixamplar l’oferta i oferir al públic la varietat de producció i escenaris necessaris. I així tenim la nostra oferta actual.

2. LES FITES ANUALS EN LA PROGRAMACIÓ ACTUAL

El Departament de Cultura organitza la programació cultural repartida al llarg de tot l’any. La nostra tasca és oferir ciutadania una oferta variada i de qualitat que permeti el gaudi de les diverses disciplines artístiques que es poden dur a terme en els espais escènics o bé en altres espais interiors o exteriors que puguin servir de marc adequat. I, dins aquesta programació, hi juga un important paper la música, com podem veure tot seguit.

Jasmina Petrovic i la banda Polonski, Can Verger, Vespres Culturals 2020.

El JoanArt

Fa 5 anys l’Ajuntament de Calvià posà en marxa aquest projecte per crear una fita commemorativa del patró del municipi i que la celebració fos més gran del que era fins al moment. És un passeig artístic multidisciplinari que congrega artistes i creadors en una jornada ben particular per al municipi. Entre les nombroses activitats que s ’hi organitzen (exposicions, jocs infantils, tasts gastronòmics, tallers d’artesania...), la música ocupa un dels llocs més rellevants, i música en els seus diversos formats, segons el lloc on soni: als jardins de l’Ajuntament, a la plaça de la Vila o de l’Església, a Can Verger o a la Rectoria.

Els Vespres Culturals

La programació específica dels mesos de juliol i agost continua la línia de la programació anual quant a varietat i qualitat, però, és clar, a l’estiu allò més agradable és seure a la fresca i per això, llevat d’algun espectacle que per les seves característiques tècniques o escenogràfiques s’hagi de fer en un recinte tancat, les activitats de música, dansa i teatre es fan a l’aire lliure. La música té uns e spais d’allò més adients en el mirador de les illes Malgrats –hi hem escoltat jazz amb Perikas Jazz i Brasilian Jazz–, a Can Verger, on han actuat Arantxa Andreu, Jo Jet o La Banda Polonski, i a la c lastra de la finca Galatzó, amb el Cor de Calvià i, enguany, el que ha resultat ser un esclat de música amb la Simfòni -

ca i les magnífiques veus de tres tenors, pe r només donar-ne unes mostres.

A vegades l’acústica no és d’allò tan perfecte, però som conscients que vespres c om els que ens ofereixen aquests escenaris són dignes de sacrificar una micoia d ’excel·lència sonora en pro del gaudi que suposa una vetllada contemplant les estrelles mentre ens acaronen l’oïda.

L’Indirecto

L’any passat, el mes de febrer, començà aquest projecte, una nova aposta per la música promogut pel Departament de Cultura amb la intenció, una vegada més, de diversificar l’oferta, tant pel que fa al tipus de música com a l’espai escènic. Indierecto vol ser un balcó per a la música indie que s’obre des de la Sala Palmanova. L’any passat estrenàrem amb Turnedo, B ilo i Lia Gibert i esperem que enguany pugui tenir continuïtat.

La Caminada per la Memòria

L’acte d’homenatge als desapareguts que cada estiu s’ha fet al cementeri de Calvià ha comptat sempre amb una actuació musical adient a la jornada, un acte de Memòria Històrica. Júlia Colom, el duet Voicello, Versendins… han estat excel·lents e xemples de com la música no és tan sols una harmonia de sons, sinó que pot esdevenir també un clam reivindicatiu, en aquest cas envers una etapa de la nostra història que pot caure en l’oblit.

Els concerts al recinte El Molino

La diversitat d’espais en què compta el municipi de Calvià per dur-hi a terme activitats culturals permet poder seleccionar el lloc adient per a cada un dels actes, ja sigui un monòleg o un concert de milers de persones. Aquests darrers tenen l’indret més encertat al recinte de El Molino. Els darrers anys s’hi han duit a terme grans concerts i festivals, com ara el d’Antonio Orozco en 2016, Melendi en 2017 i David Bisbal en 2019, cosa que ha suposat la consolidació del recinte com a lloc idoni per a grans esdeveniments musicals.

El Concert de Nadal

El desembre de 2016 el Departament de Cultura encetà un nou cicle de concerts, per Nadal, que es fan a l’Auditori de Peguera. Estrenàrem amb Núria Fergó i continuàrem amb Funambulista, Andrés Suárez i B elén Aguilera. Cantants de reconegut prestigi i disposats a acomiadar o a estrenar l’any al nostre municipi adaptant-se a l’espai i en un format acústic que els fa d’allò més atractiu. La resposta del públic és la millor manera de valorar-los i, així, podem parlar de projecte reeixit que es mou en dates diferents, sempre entre Nadal i els Reis, depenent de les possibilitats dels mateixos artistes i de l’altra programació nadalenca.

3. LES FESTES DEL REI EN JAUME

Dins la programació cultural de l’Ajuntament feim un apartat especial per a les

Concert de David Bisbal, Recinte firal El Molí, agost de 2019.

Festes del rei En Jaume, perquè és, sens dubte, l’esdeveniment cultural amb més història i més arrelat del municipi, i perquè va lligat indissolublement a la música.

La funció de la música és, bàsicament, per acompanyar el treball, la religió o la festa. L’home comença a fer música segurament abans de tenir un llenguatge estructurat, per manifestar els seus estats d’ànim, especialment per celebrar els sentiments de triomfs o alegria. Des de llavors, música i festa són inseparables.

I on té això, un reflex més clar? No hi ha dubte que a les Festes del rei En Jaume, les que cada any, entrant el setembre, celebra l’arribada de Jaume I a Mallorca i el desembarcament a Santa Ponça. Són gairebé dues setmanes d’actes relacionats amb el fet històric, activitats infantils, e sportives, rutes… i sobretot música. Música a l’escenari de la plaça que anima, el vespre, mallorquins i estrangers a ballar a vorera de mar, en un marc especialment adient per acollir grups de versions, de rock… i fer que la plaça bulli per tots costats. Els darrers anys ens han acompanyat Chenoa, Efecto Pasillo i tributs diversos.

Però la relació més íntima entre música i el rei En Jaume és, sens dubte, la que va ser creada precisament per a la festa, la que va ser pensada per recrear el nostre passat, per traslladar-lo al present tot fent palès d’on venim.

A l a revista Entorn de setembre de 1995 hi trobam una interessant entrevista sota el títol «Música per a una conquesta». Antonia Pastrana parla amb Andreu J ulià, compositor resident a Santa Ponça que «va pensar que el Rei En Jaume i l a seva arribada a la costa de Calvià havien de tenir el seu propi escenari i el seu propi himne de recepció», i així, amb un orgue, aquell any Jaume I fou rebut amb la Suite del desembarcament , a nimada per l’escriptor Pere Morey i, pel que diu l’article, una plasmació del so dels rems amb un final d’un tedèum d’acció de gràcies. No tenim constància que tingués continuïtat. Durant els anys de consolidació de la Festa s’han anant creant diferents peces musicals per acompanyar les desfilades i els balls i la imatgeria creada.

La joia en el si de la mar Escrita per Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal, va ser representada en 2000 durant les festes amb la participació d’una vuitantena d’actors i actrius aficionats de Calvià que treballaren ferm, encarregant-se de tots els detalls, des de la tramoia fins al vestuari. Amb música en directe de la Banda Municipal de Calvià, en aquesta obra es representa el moment en què el rei Jaume I va convèncer els nobles perquè col·laborassin en la conquesta del regne de Mallorca, aleshores sota domini àrab. La direcció musical anà a càrrec del mateix compositor de l’obra, Mario Errea,

director de la Banda Municipal de Calvià entre 1999 i 2012. La dificultat del muntatge impedí que es tornàs a representar, tot i que des de llavors s’ha mantingut la part musical a càrrec de la Banda Municipal, amb la veu de Joana Oliver Rubio i l a narració de Gaspar Servera, coneguda amb el nom de Poema simfònic: La joia en el si de la mar.

Els balls de la festa i la música el bAll Dels c AvAllers

Es una peça musical creada l’any 1997 per Pep Toni Rubio, amb arranjaments de Mario Errea. Té un clar estil morú, amb alguns compassos d’amalgames. Està dissenyada per poder-la sonar amb les xeremies i el flabiol i tamborí per acompanyar la colla dels cavallers, el ball dels quals fou creat per Antònia Rubio Terrassa partint dels punts bàsics del ball popular mallorquí. Es representa durant la desfilada mora i cristiana i el lliurament d’estendards. Els primers anys de la festa aquest ball també es representava a la Creu de Santa P onça durant l’acte protocol·lari, juntament amb els gegants. La peça ha estat e nregistrada al CD dels xeremiers de sa Calatrava amb el nom d’Isam Al-Hawlani i al CD de Ximbomba Atòmica amb el nom de S’esmolador.

el b All Dels e sc AMots És una dansa que, a petició dels integrants de les colles de moros i cristians, que són els autèntics protagonistes de les Festes

La funció de la música és, bàsicament, per acompanyar el treball, la religió o la festa

Concert de La joia en el si de la mar, Santa Ponça, Festes del rei En Jaume, setembre de 2011.

del rei En Jaume, s’executa a l’inici de la desfilada sarraïna i abans de la batalla final a la platja de Santa Ponça. Es tracta d’un ball de bastons que es va executar per primera vegada en 1999. La coreografia és obra d’Antònia Rubio Terrassa i la música la va compondre Pep Toni Rubio, ambdós calvianers. És un ball pensat per ser executat exclusivament per les colles de moros i cristians que representen ser, inicialment, petits grups de soldats, això és escamots; d’ací la seva denominació.

L’any 2004, coincidint amb l’Olimpíada d’Escacs, és va enregistrar un CD – Música per a una festa– que recopila totes les peces creades per a les Festes del rei En Jaume.

el b All Dels GeGAnts

El varen dissenyar els mateixos creadors dels gegants i després l’adoptaren els joves geganters. Els gegants fan el ball durant la desfilada cristiana i la trobada de gegants. Els primers anys de la festa també ballaven a la Creu durant l’acte protocol·lari, juntament amb els cavallers. É s ja una tradició que es faci una ballada popular amb els millors grups de música tradicional de Mallorca i on participen els alumnes de les escoles de ball de bot del terme, els participants de les colles i aficionats al ball de bot de tot l’Illa.

4. ELS CONCERTS

La música en directe més propera Consideram les actuacions de malabaristes, amb intervencions instrumentals i vocals de l’Edat Mitjana, com els precedents dels actuals concerts A partir del segle XVI, Itàlia, Alemanya o França estengueren aquesta pràctica i en el segle XIX arribà la diversificació entre concerts vocals i concerts instrumentals. Més endavant, ja dins el segle X X, el fenomen s’havia estès arreu del món, cada vegada amb una major diversificació.

Guaitam per la programació calvianera i feim mamballetes a tots els concerts que s’hi han duit a terme. Com veureu, n’hi per triar i remenar: música pop, clàssica, flamenc... Els primers grans concerts a Calvià tingueren com a marc les Festes del rei En Jaume, tot i que no tots es feren a Santa Ponça, i s’hi afegiren, més endavant, els de les festes de Sant Jaume, que es feien al camp de futbol de Calvià vila. Se n’han organitzat també en diverses places, al poliesportiu de Galatzó i al recinte d’El Molino. En tots, l’entusiasme del públic ha estat, juntament amb la qualitat dels artistes, el més destacat. Maria del Mar Bonet, en 1983, actuà a l’actual plaça de l’Església, en aquell temps seu de l’edifici consistorial, i fou dels primers concerts amb cantants i grups de prestigi que es

feien en el marc de les Festes del rei En Jaume. En aquests anys les Festes es caracteritzaven per repartir les activitats entre diferents llocs del municipi: Calvià vila, Magaluf, es Capdellà… i, per suposat, Santa Ponça. En 1984, i a la mateixa plaça de l’Església, Luis Eduardo Aute oferí un «magne recital», com diu el programa mateix. Va ser el 14 de setembre. Fa pocs mesos, enmig del confinament, Aute va morir, i això despertà en molts de calvianers s entiments d’enyorança recordant aquella gran nit, tot i els problemes que es presentaren quan l’organització s’assabentà que la convocatòria havia sobrepassat les expectatives més optimistes. Però el més important és que el concert es va fer i que l’emoció superà amb escreix les limitacions tècniques que hi hagué.

Membres de la revista Veïnats entrevistaren el músic per parlar no només de música, també de pintura, d’inspiració, i d’una frustrada convidada a xocolata amb ensaïmada, que no va poder ser perquè el protagonista havia patit un còlic nefrític. Hi publicaren, també, en una pàgina sencera, la dedicatòria que els feu.

En 1985 fou Miguel Ríos el convidat. Va ser l’única activitat del programa de Festes del rei En Jaume que no era gratuïta (l’entrada valia 500 pessetes) i el motiu era ben clar, com explica el mateix programa de festes: «Todos los actos son gratuitos a excepción, por su elevado coste, del concierto de Miguel Ríos». El mateix any triomfa un dels grups més emblemàtics de la dècada: l’Orquesta Mondragón. I l’any següent, en juliol de 1986 i a un preu de 500 pessetes, Joan Manuel Serrat ho feu al camp de futbol de Calvià. El seguiren, un any més endavant i pel mes de setembre, Mecano, amb un preu d’entrada que ja havia pujat a 750 pessetes.

Maria del Mar Bonet estava previst que tornàs en 1988 i se’n programà un concert juntament amb Marina Rosell a la m ateixa plaça on havia actuat cinc anys abans, que no es pogué fer a causa de la pluja, com consigna la revista Calvià d’aleshores Un any més tard, en 1989, fou també una dona la protagonista del concert de Sant Jaume: Luz Casal.

Ball dels Escamots just abans de la Batalla Final a la platja de Santa Ponça.

Els any 90 i 91 foren per als grups La Frontera, La Granja i Los Inhumanos, en un únic concert, i Gabinete Caligari al camp de futbol de Calvià.

En el 91, també, es va fer la «Festa 3.000» per celebrar el Pla d’Habitatge 3.000, amb actuacions de grups com Ciudad Jardín o No me pises que llevo chanclas.

Joaquin Sabina va ser la gran estrella el juliol de 1992 al camp de futbol de Calvià. Féu un únic concert a Mallorca amb un preu d’entrada de 1.500 pessetes. La premsa en destacà l’assistència d e més de 4.000 persones i, en una entrevista posterior a la revista Calvià, p arla de com va veure un públic sensacional tot i que, diu, va coincidir amb la n it d’inauguració dels Jocs Olímpics.

Rosendo, Burning i Susie Q actuaren el 24 de juliol a les festes de Sant Jaume de 1993 i, en 1994, Presuntos Implicados ho feren al camp de futbol de Calvià, amb una entrada de 1.200 pessetes. L a recaptació d’aquest darrer concert anà íntegrament destinada al «Pont de solidaritat Calvià-Ruanda», al qual el nostre municipi aportava diners per a un orfenat.

El concert «Palabra de guitarra + Friends» es preparà a la platja de Santa Ponça per al 8 de setembre de 1996, en el marc de les Festes del rei En Jaume. Hi havien d’actuar Joan Bibiloni, Ray Gómez, Larry Coryell, Raimundo Amador, Damià Timoner… però els assistents només pogueren gaudir una estoneta de la música, perquè la pluja obligà a suspendre el concert poc temps després de començat, amb el consegüent desencís de les més de 15.000 que s’hi havien congregat.

El 1999 se celebrà la «Festa dels 20 anys d’ajuntaments democràtics». Un esdeveniment tan assenyalat com la celebració d ’aquesta efemèride havia d’anar obligatòriament acompanyat de música i així va ser. El 7 de maig, al Dorado (Magaluf), se celebrà un concert que marcà el calendari cultural. La revista Entorn de juliol d’aquell any hi dedicà una pàgina. Hi llegim que hi hagué prop de 10.000 assistents que pogueren escoltar-hi, repartits en tres escenaris, grups i solistes de primer ordre: Hevia, La Granja, Antònia Font, 7 Leguas i grups de rock de Calvià.

Però el concert que marcà de ben segur aquesta festa commemorativa va ser el de Lluís Llach el 25 d’abril de 1999 al poliesportiu Galatzó.

C eltas Cortos actuaren juntament amb Melón Diesel i grups locals el maig de 2000 al Western Park, en una multifesta.

La Oreja de Van Gogh, l’abril de 2001, al Western Park, ajuntà més de 8.000 persones, que també tingueren l’oportunitat d’escoltar, el mateix vespre, Antònia Font i Fora des Sembrat, entre d’altres grups més propers.

L’Orquestra Musiziergemeinschaft del Mozarteum de Salzburg va fer dos concerts el febrer de 2002 i de 2003 al Pavelló Galatzó, acompanyada de concerts pedagògics en els quals els escolars quedaren «captivats per la màgia de la música clàssica», tal com reflecteix la premsa que se’n va fer ressò.

Aquest 2002 fou un dels anys més atapeïts de concerts al pavelló Galatzó. Primer hi actuà José Mercé, en un concert que s’emmarcà en les activitats per celebrar el Dia I nternacional de la Dona Treballadora. El seguiren Cómplices, l’abril, i Alaska a l’estiu. L’artista més internacional, Franco Battiato, hi actuà pel maig, en el que era el seu primer concert a Mallorca.

Però el 2003 no quedà enrere i visitaren el nostre municipi, a la primavera, Enrique Bunbury, Chavela Vargas, en dos memo -

Concert de Lluís Llach, poliesportiu de Galatzó, abril 1999.

rables concerts al pavelló Galatzó, i, just entrat l’estiu, el juny, el grup Manà, que actuà a l’Aquapark.

Pablo Milanés, l’agost de 2008, actuà al poliesportiu de Galatzó i el setembre ho feu Gloria Estefan al recinte d’El Molino, quan començava a funcionar com a espai de grans concerts. Tres anys més tard, en 2011, el concert de Seal confirmà la idoneïtat d’aquest recinte per als grans esdeveniments musicals.

El Cicle de Cantautors

«Tot és senzill, però solemne, / com sempre quan un poeta pren la veu», diu un poema de Joan Vinyoli. Aquesta veu poètica, senzilla i solemne alhora va ser la que segurament va envoltar aquest cicle que tingué lloc a la Sala Palmanova i que va esdevenir així, durant uns anys, l’escenari de concerts de cantautors de tot el panorama nacional, amb cançons que solen anar farcides de temàtica social, política o filosòfica, cosa que crea, entre els intèrprets i el públic una atmosfera difícil de definir per actuacions inoblidables.

Des de 2001, amb Jorge Drexler, fins al 2004, amb Amancio Prada, la Sala Palmanova acollí les veus i les guitarres de Kiko Veneno en primavera i de Lito Vitale a l’estiu. Tancà el cicle anual Ismael Serrano. El 2003 acollí les actuacions de Javier Rubial, Paco Ibáñez i Julia León i Leo Masliah, i el 2004, les de Tomeu Penya el març, Alejandro Filio el maig i Amancio Prada el juny.

Els cicles de jazz

Es feren, a partir de 2003, cicles de jazz al Casino de Mallorca, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Calvià i, més r ecentment, Sa Societat ha acollit concerts d’aquest estil musical. El primer el dedicàrem a Chris Cheek i en 2016, dins el programa d’Alternatilla Jazz, hi trobam Toni Miranda & The Jazz Fingers; en 2017, la jove bateria, compositora i cantant noruega Siv Øyunn Kjenstad. En el mateix any, a partir de juny poguérem gaudir a Sa Societat de Ferments, el mapa sensitiu d’una illa , de la mà de Miquel Brunet, i, dins el programa de les Festes del rei En Jaume, del concert de Silentium Jazz Ensemble, a partir de l’obra L a joia en el si de la mar, de què hem parlat en l’apartat de dedicat a aquestes festes. També es va fer un concert pedagògic, Jazzdzero, per als més petits. En 2018, actuaren Alberto Moreno i The Litlle Great Ensemble. Tots a iniciativa de «Jazz a Calvià», cicle creat per Josep Oliver Rubio.

Els Concerts a l’Herba Des de 1986 se celebraren uns concerts especials, els Concerts a l’Herba, al Real Golf de Bendinat, amb el patrocini de l’Ajuntament de Calvià. A cada edició es feien una mitjana de quatre concerts que es repartien al llarg de l’estiu i que brindaven al públic el gaudi de la música en un espai d’allò més adient per als vespres estiuencs. La revista Calvià de setembre de 1993 parlava que els concerts ja es -

taven consolidats i que «han esdevingut e l millor encontre de música clàssica de l’illa». Aquests concerts es dugueren a terme al llarg de dècades, cosa que permeté que l’herba del golf fos escenari d e molta varietat de bona música i que, aquesta vegada sí, hi hagués col·laboració entre empresa privada i administració pública.

5. ELS FESTIVALS CALVIANERS

Entram en un apartat destinat, podríem dir, a les «grans festes», als esdeveniments que aglutinen gran quantitat de g ent gaudint de música en directe, a vegades acompanyada d’altres activitats complementàries.

No són d’ara, els festivals. Si miram enrere, veim que els egipcis, fa més de 4.000 anys, ja feien espectacles que s’hi poden comparar, acompanyats de música i dansa. Grecs i romans també en celebraren i continuaren a l’Edat mitjana, promoguts pels gremis. En el segle passat fou quan el fenomen esclatà. Les dècades del seixanta i setanta foren un esclat de música rock i pop. Recordam els de l’Illa de Wight en 1968 en el sud d’Anglaterra i el Festival de Woodstock en 1969 als Estats Units i, després, un creixement any rere any, que engrandiren l’oferta i la varietat musical.

A Calvià, els Festivals s’han organitzat des de fa dècades i n’hi trobam de totes classes i per a tots els públics.

Siv Oyunn Kjenstad, Sa Societat, desembre de 2017.

El Festival Hip Hop

Se celebrà en juliol de 2001 al poliesportiu de Magaluf amb un bon grapat de m úsics, concurs de grafits, actuació de break-dance i DJ session.

El Festival Es Generador

En 2004 i 2007 se celebrà, promogut pel Departament de Joventut de l’Ajuntament, un Festival multidisciplinari amb g rups de música locals i altres activitats (grafit, break dance, ball...). La intenció era donar a conèixer l’edifici que es projectava i anar familiaritzant-se amb el n om, Es Generador, que, en l’actualitat, ja és el lloc de referència dels joves calvianers.

E l Festival Creaction

Hereu del Festival Es Generador, es posà en marxa en 2009 el Festival Creaction, que perdurà fins al 2012. L’edifici ja s’havia inaugurat i s’aprofitaren totes les seves instal·lacions, i també les del recinte firal El Molino. El Creaction tenia una gestió conjunta entre els joves, la Fundació Calvià i l’Ajuntament de Calvià, i això d onava un clar protagonisme als creadors del municipi. Foren dues jornades e n què la música es combinà amb activitats diverses com ara concurs de grafits, exposició de fotografies, tallers de c apoeira, etc. En 2012 se’n feu una edició especial, el Creaction Women, creat per i per a les dones i en 2013 Creaction Musical, edició exclusiva feta a Es Generador.

L’Isladencanta

El 2002 fou l’any d’un dels grans festivals que hi ha hagut al nostre municipi, l’Isladencanta. El 19, 20 i 21 de juliol es dedicaren al pop alternatiu i a la música electrònica amb Oasis, The Charlatans, Das pop, Millionare, Fangoria i un bon grapat de músics que pujaren als escenaris de Magaluf en aquest Festival que ja s’havia celebrat a Esporles i que continuaria a Palma. No només era música, hi havia també c arpes per a activitats diverses d’audiovisuals i arts plàstiques, zones de descans i c arpes ADSL, etc. Magaluf es convertia, en aquests tres dies, en un espai que acollí un macroesdeveniment lúdic en 80.000 m etres quadrats que aplegaren prop de 20.000 persones, en un grandiós escenari i amb l’actuació d’una seixantena de grups. «L’Isladencanta és aquí per obrir els sentits musicals de la ciutadania, residents i forans», llegim a la premsa del moment. I una cosa que podríem qualificar d’excepcional: s’organitzà un «vaixell de l’amor», que partí de Barcelona en un prefestival que durà vuit hores just abans de començar la música a Magaluf.

El Festival Internacional de Trompeta L’abril de 2002 s’estrenà aquest Festival amb un seguit de classes magistrals, recitals, seminaris i demostracions d’intèrprets, i s’anuncia, per a l’any següent, el I Concurs Internacional de Trompeta de Calvià, nascut amb la intenció de fomentar i promocionar la cultura i apropar la

música a la societat i als joves en particular. Els premis eren d’entre 1.500 i 6.000 e uros. Era el primer festival per a trompeta que celebrava en tot el territori espanyol, i va ser dirigit per Juan Rodríguez – que qualificà el festival de «festa de la música»– i comptà amb figures internacionals com ara Edward Tarr, György Geiger i Wolfgang Haas, a més de la participació de l’orquestra de Cambra de Budapest, que actuà al Pavelló Galatzó.

El Mallorca Live Festival Aquest és, sens dubte, el festival per excel·lència dels darrers anys, que ha suposat tornar a posar Calvià en el mapa dels g rans esdeveniments. El Mallorca Live és un festival de música d’esperit eclèctic que se celebra a Calvià d’ençà de 2017 i que, enguany, per motius de tots coneguts, s’ha hagut de suspendre. El Departament de Cultura va acollir des del primer moment el Festival amb tot l’entusiasme que suposa que en el nostre municipi se celebri un festival que s’ha anat reconeixent a escala mundial i que ha permès que a ls escenaris de l’antic recinte d’Aquapark hi hagin actuat grups i intèrprets de tot arreu com ara Placebo, The Prodigy, Jamiroquai, Vetusta Morla, Izal, la Mala Rodríguez, etc. Però si la part artística és important, i ha fet que el Mallorca Live ja sigui un referent de la primavera musical, també ho és l’impacte econòmic que suposa un festival d’aquestes característiques.

Mallorca Live Festival 2019.

5. ELS CONCURSOS A CALVIÀ

Cal dir, en aquest apartat, que el Servei de Joventut de l’Ajuntament és el més implicat a l’hora d’organitzar-los.

El Calvià Hip Hop

Se celebrà en 2001 i 2002, davant el poliesportiu de Magaluf.

El Re-nou!

Aquest concurs s’organitzà entre 2003 i 2006 en diferents llocs del municipi. Estava destinat a solistes i grups calvianers i el premi consistia a enregistrar un disc en un estudi professional i fer un intercanvi a Rivas Vaciamadrid, lloc de referència per a grups nacionals, a més de premis per comprar material musical. El maig de 2003 tingué lloc una convocatòria especial d’aquest concurs, el Re-nou per la Pau, amb la finalitat d’aconseguir ajuda humanitària per a l’Irak. Hi participaren Orishas, Elefantes, Piratas i quatre grups finalistes del Renou 2003

El Musicalvià

Des de 2016 se celebra aquest concurs que començà al Generador i continuà posteriorment al recinte El Molino. L’any passat es lligà al Mallorca Live Festival amb concerts a la platja de Magaluf i al Momentum Plaza, amb sessions de DJ acompanyats de menús i degustacions gastronòmiques. L’organit-

za també el Servei de Joventut municipal, amb premis que van des de xecs regal de material musical a l’enregistrament d’una maqueta, a més de la possibilitat d’una actuació. El concurs és una oportunitat de fer-se conèixer per a solistes, grups i DJ, calvianers i joves d’entre 12 i 30 anys.

Participació de Calvià en el concurs Art Jove 2000 de Palma

Fora del nostre municipi, però relacionada amb Calvià, trobam una notícia a la revista Entorn de juliol de 2000 sobre el concurs Art Jove 2000 celebrat al Parc de la Mar de Palma: «Calvià s’endú la final del concurs pop-rock del certamen d’Art Jove», que guanyaren els Comemierda des Capdellà i els Detrimental Threat de Cas Català.

6. L’ESCOLA DE MÚSICA1

L’Escola de Música de Calvià, creada l’any 1984, ha estat, i continua essent, un dels eixos cabdals a l’hora de lligar administració pública i música i de promoure el gust per aquesta. Per la revista Calvià de gener de l’any següent sabem que hi havia 125 alumnes inscrits en els diferents col·lectius de coral i ball de bot, a més a més de les classes

1 Per a aquest darrer apartat referit a l’Escola de Música volem agrair l’ajuda de Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal.

de diversos instruments i de llenguatge musical, que permetien, i així és encara ara, un ensenyament de qualitat de primer nivell.

L’Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas, impulsora des del primer moment del projecte, ha proporcionat des de sempre una formació i un foment en la música difícil de superar. Aquesta formació es reflecteix any rere any en actuacions i audicions que fan els alumnes tant a l’Escola com als espais escènics del municipi. Podem parlar, així, dels concerts de Nadal, dels de fi de curs, i de les nombroses audicions repartides al llarg de l’any dels diversos instruments.

Atès que, en un altre article d’aquest número d’Entorn s’explica detalladament l’evolució de l’Escola de Música, a continuació tan sols farem referència a les activitats que du a terme aquesta entitat relacionades directament amb el Departament de Cultura.

El Cor de Calvià les GAles líriques De sArsuel A Varen tenir, durant anys, un lloc destacat en la programació musical en el marc de les Festes de Sant Jaume. Aquest gènere, que combina parts cantades amb parts parlades, és d’allò més adient per fer un espectacle a la fresca, com són tots els que s’organitzen –llevat per exemple del cine infantil– durant la setmana més gran de Calvià vila, les festes de Sant Jaume. Entre 1993 i 2007 les millors i més conegudes cançons de sarsuela s’interpretaren a la Plaça Nova, i esdevingueren un dels vespres més esperats de les festes.

els concerts De setMAnA sAntA

La Setmana Santa marca també una fita en el calendari musical pels concerts que es feien en aquesta època de l’any, que recorda i recrea els darrers moments de la vida de Jesucrist a la Terra, el que hom coneix com la Passió, Mort i Resurrecció. En 1998 aquests concerts celebraren el 10 anys amb una actuació a l’Ajuntament que demostrà, com diu la revista Calvià del mes de març d’aquell any, «el nivell de solidesa i professionalitat que ha adquirit durant els darrers deu anys».

Concert de la Banda municipal de Calvià, Sa Societat, desembre de 2017.

l’òPerA

A l’empara de les Festes del rei En Jaume, va néixer la producció pròpia d’una òpera a proposta de Francesc Bonnín, director aleshores de l’Escola Municipal de Música i del Cor de Calvià, amb el suport de l’Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas i de l’Ajuntament de Calvià. L’estrena va ser al poliesportiu de Galatzó amb l’obra L’italiana in Algeri. Amb el temps, aquesta producció es va traslladar a altres indrets com el Casino de Mallorca o l’Auditori de Peguera, fins que finalment es va desvincular del programa de les Festes del rei En Jaume i ara es fa en altres dates. Des de llavors i fins avui, hem vist representades les millors obres del gènere operístic, sempre en la mesura de les possibilitats de l’escenari i de l’equipament tècnic, i que han comptat amb la implicació i dedicació de la Coral de Calvià. Durant uns anys es feia també un concert dramatitzat, fins que finalment es va deixar de produir per diferents raons.

Hi va haver uns anys que l’òpera, com a gran esdeveniment, s’incloïa en la programació cultural no només amb la representació pròpiament dita, sinó a través d’activitats paral·leles distribuïdes al llarg de tot l’any: conferències, projeccions de representacions, petits concerts, etc., tot destinat tant a públic adult com a infants i joves. L’Associació d’Amics Calvianers de l’Òpera, integrada en la mateixa Pere Josep Cañellas, fou, en moltes ocasions, la impulsora principal de tot el que es movia al voltant de la representació.

Al mateix poliesportiu de Galatzó, entre 2000 i 2002 s’hi representaren, cada mes de setembre, L’elisir d’amore, Don Pasquale, que anà acompanyada d’una conferència explicativa i d’un sopar al restaurant de l’Ajuntament, i Il turco in Italia.

En 2003 no es féu la representació operística, però sí una sèrie d’activitats entre març i novembre: concert, conferència sobre La Traviata i projecció de La cenerentola , així com una mostra d’indumentària de produccions operístiques i la representació de Don Giovanni Tenorio a càrrec dels alumnes de l’aula de cant de l’Escola de Música de Calvià.

A partir de 2004 es reprengueren les representacions i es feren durant tres anys al Casino Paladium. S’hi representaren Il Conte Ory, La sonnambula i Le Villi (en concert).

En 2007, tot just inaugurat el Casal de Peguera després de la reforma que permeté comptar amb el nou espai de l’Auditori, s’estrenà L’Elixir d’amore i els dos anys següents es mantingué al mateix lloc amb les representacions de La fille du regiment i Don Pasquale.

Els dos anys següents, 2012 i 2013, l’òpera es féu a Sa Societat –representacions de The Mikado i La corte del faraón – i en 2015 tornà de nou a l’escenari de l’Auditori de Peguera. Entre 2016 i 2019 s’hi han estrenat Els pirates dels Malgrats, La venjança del ratpenat, La rosa de Persia , Cosí fan tutte i HSM Pinafore o El vaixell encorsetat

Altres ActuAcions

No incloses en cap dels apartats anteriors hi trobam diverses actuacions del Cor de Calvià: una Missa Calvianera, de Josep Rubio Amengual per la Festa de la Puríssima de 2001 a l’església de Sant Joan Baptista; un Tribut als Musicals, en 2009, a l’Auditori de Peguera; Musicals amb el Cor; i un Concert benèfic el desembre de 2009 per comprar aliments per a les persones més necessitades a l’església de Sant Joan Baptista, juntament amb Pro Música Chorus de Sóller i amb alumnes de la UIB, que arribà a ajuntar setanta veus i tretze instruments.

Alguns anys es dugueren a terme concerts de nadales i de Cap d’Any. Aquests darrers s’han mantingut i els darrers anys se celebren a les esglésies de Calvià i Palmanova. I també col·laboren amb altres corals fora de Calvià, en uns interessants intercanvis.

La Banda Municipal

els concerts De s AntA cecíliA

Si hi hagués d’haver un mes de la música, aquest seria, sens dubte, el novembre, per la celebració de Santa Cecília. La banda municipal ha mantingut viu l’homenatge a aquesta màrtir, venerada com a santa

per diverses confessions cristianes, i que va esdevenir la patrona dels músics perquè, segons la tradició, morí mentre estava cantant a Déu.

els concerts De nADAl

Com els anteriors, es fan a Sa Societat, just abans de les vacances nadalenques, i tenen sempre el repertori adequat a les dates.

els concerts D e s A nt JAu M e També són una fita del calendari, en aquest cas de les activitats a la fresca a la plaça Nova de Calvià vila.

A ltres ActuAcions

En 2000 s’iniciaren uns concerts amb la col·laboració de l’Escola Municipal de Ball de Bot que es repetiren fins a 2003. Tot i ser el mes de gener, aquests concerts de música popular mallorquina, a companyats de boleros, copeos i jotes, es feien també a la plaça Nova.

La Banda Municipal de Calvià ha participat en nombroses trobades i festivals d ’ençà de 1987 i fins a 2014, tant si es feien en el nostre municipi com si es duien a terme a fora. A partir de 2003 es feien a la plaça Nova de Calvià vila, per les festes de Sant Jaume, llevat de tres anys (de 2008 a 2011), en què es dugueren a terme a la Pinada de Santa Ponça, en el marc de les Festes del rei En Jaume.  * * *

Aquest article no pot acabar sense una referència explícita a tot allò que en ha trastocat aquest 2020. La pandèmia que esclatà el passat mes de març ha capgirat el món, i en allò que al Departament afecta més directament, el món cultural. Hem viscut uns mesos de vertigen que fins ara pensàvem fora de la nostra realitat i ens hem temut que és molt bo de fer, massa, perdre l’equilibri en què vivim, més fràgil del que crèiem.

Això ens ha duit a nous plantejaments que, entre tots, anam assumint. Per als artistes és, sens dubte, un trastocament de tot allò que tenien pendent de fer. Les administracions som ara més necessàries que mai per no oblidar la recomanació de la Unesco a què fèiem referència al principi d’aquest article i adaptarnos a una nova realitat que no ens farà tombar.

MARIA ANTÒNIA FERRAGUT CARREÑO / Funcionària de l’Ajuntament de Calvià

Els himnes de Calvià

UN HIMNE PER EXALTAR ELS IDEALS DE LA XXXVI OLIMPÍADA D’ESCACS CELEBRADA A CALVIÀ

A nunci de l’Olimpíada d’Escacs de Calvià el 2014.

L’any 2004 va tenir lloc la XXXVI Olimpíada d’Escacs, durant la qual Calvià es va convertir en la capital mundial d’aquest esport amb un torneig obert, un torneig només per a dones i un grapat d’esdeveniments per promoure el joc dels escacs. Calvià va ser la primera seu espanyola en vuitanta anys d’història de l’Olimpíada. Cap competició d’escacs, excepte els Jocs Olímpics, havia reunit tants de participants i tan variats. Durant dues setmanes C alvià va promocionar l’esport mental per excel·lència, i la cobertura que els mitjans en feren va servir alhora per promoure el turisme a Calvià i la seva oferta hotelera i de serveis en temporada baixa.

L’Olimpíada va reunir 1.204 jugadors de 137 seleccions, un nou rècord de participació en la història de l’Olimpíada d’escacs pel que fa al nombre de països participants. Va comptar amb els millors jugadors del món, com la búlgara Antoaneta Stefanova i l’uzbek Rustam Kasimzdanov; el millor jugador anglès de la història dels escacs, Michael Adams; el millor de la selecció espanyola, el letó Alexéi Shirov, juntament amb el menorquí Paco Vallejo Pons, entre d’altres; a més de l’indi Viswanathan Anand. Els grans absents en varen ser Vladímir Krámnik, Péter Leko i Garri Kaspárov. L’equip espanyol tenia bones expectatives, però finalment acabà desè. El pòdium va ser per a Ucraïna en primera posició, Rússia, en segona, i Armènia en tercera.

Com en qualsevol gran esdeveniment esportiu, en aquesta Olimpíada els organitzadors varen voler comptar amb un himne musicat per immortalitzar l’esdeveniment. L’alma mater de l’Olimpíada d’escacs a Calvià, Antoni Rami, va contactar amb Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal, membre de l’Associació Cultural i Musical Pere Josep Canyelles, entitat que gestiona la banda

municipal, per a la lletra, i amb l’aleshores director d’aquesta, Mario Errea del Pago, per a la música. Un parell de mesos més tard es va presentar l’himne. Errea, aprofitant que en el concert de cloenda de la 36a Olimpíada estava prevista l’estrena de l’obra Terra de foners, de la qual també era autor, va decidir utilitzar diversos compassos de l’esmentada obra per crear l’himne. D’aquesta manera pretenia que quan s’escoltés Terra de foners es recordàs sempre l’esdeveniment olímpic.

La peça musical va ser escrita per a banda de música i dos cantants, soprano i tenor. Aquestes veus, segons el director, representen la dualitat dels escacs: blanques i negres, atac i defensa, impuls i estratègia. D’aquí la instrumentalització per a una veu masculina i altra femenina. Mario Errea pensa que tot això és el que representen els escacs.

El 24 d’octubre de 2004, i dins la cerimònia d’obertura de la 36 Olimpíada d’Escacs, es va escenificar l’espectacle de la Fura dels Baus Sissa . Els més de deu mil espectadors que es calcula que assistiren a la cerimònia presenciaren un espectacle de so, llum i teatre amb espectaculars efectes i elements escenogràfics en un indret natural també espectacular com és la platja de Santa Ponça. L’espectacle feia referències simbòliques als escacs: el tauler és el món i, quan tenim totes les peces en el seu lloc, tenim l’ésser humà preparat per viure, que és començar la partida.

En el mateix acte, i abans de la representació de l’espectacle de la Fura, l’himne es va escoltar per primera vegada. Bartomeu Ignasi Oliver recorda un detall que el va molestar molt aquell dia: «Segons estava programat, havia de sonar l’himne de la 36a Olimpíada. Vaig demanar a l’organització que el CD es reproduís mitjançant

l ’equip que havia d’emprar la Fura dels Baus per al seu espectacle, petició que em fou denegada. Això va fer que l’himne se sentís defectuosament. Em va fer la impressió que no donaven gens d’importància a l’himne oficial».

En la cerimònia de cloenda de l’Olimpíada l’himne s’interpretà en directe al Casino de Mallorca. La Banda Municipal de Música de Calvià, amb quaranta-sis músics, va s er l’encarregada d’interpretar la música, i les veus les posaren Joana Oliver Rubio i Feliu Prats Vidal. L’himne de l’Olimpíada no s’ha tornat a interpretar mai més.

HIMNE PER AL POBLE DE CALVIÀ QUE REIVINDICA LES NOSTRES ARRELS

HIMNE

DE LA XXXVI OLIMPÍADA D’ESCACS CALVIÀ 2004

Esperit olímpic es respira a Calvià, quan tu hi arribis segur que t’omplirà. Emprant justícia, cercant un món millor amb convivència, sense discriminació. Unes partides són les que hem de jugar a l’olimpíada.

La cita és a Calvià.

A una illa, Mallorca, enmig de la mar, Mediterrània.

La cita és a Calvià.

Curiosament, i abundant en el tema dels himnes de Calvià, Antoni Pallicer, veí de Calvià que va ser regidor de l’Ajuntament de Calvià i Defensor del Ciutadà, va escriure un himne lloant el seu poble i la s eva gent, tant l’autòctona com les persones que vingueren de la Península cercant una vida millor i varen adoptar Calvià com la seva nova residència, com la seva nova terra. Antoni Pallicer em va contar que va escriure aquest himne un vespre que no podia dormir, un mes de juny de 2014, amb la curolla i el temor que, amb la vinguda de tanta gent de l’estranger, alguns dels quals no s’acaben d’integrar, no siguem capaços de conservar les nostres arrels. Potser algun dia es musicarà.

Venim d’una història llunyana de sofriment i de resignació. Venim d’aquella raça forta feta de privacions.

La bellesa de la nostra terra i de la mar ens donaren esperança i conhort. Tenim unes arrels mil·lenàries que no podem ni volem oblidar. Avui som més, som un poble obert al món que cerca un futur sense oblidar el passat. Dins els ull conservam la bellesa de la terra i de la mar. I nosaltres arrelats aquí, com una olivera centenària, amb saba nova d’aquí i d’allà. Calvià, Calvià, Calvià! Entre tots el farem amunt i el futur serà per a tots. Conservarem dintre dels ulls la bellesa de la nostra terra i de la mar. Amunt Calvià, Calvià, Calvià!

De fons en aquesta pàgina, la partitura de treball de Mario Errea sobre l'himne de l'Olimpíada d'Escacs.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista PERSPECTIVA

La música té un poder sanador

La música és el llenguatge universal per excel·lència, sobrepassa qualsevol barrera. Per g audir de la música no és necessari saber-ne, no cal conèixer compositors, estils ni formes. No és necessari saber identificar els instruments, els grups tímbrics, les possibilitats sonores i artístiques... Per gaudir de la música no cal un coneixement de la tècnica musical, tot i que pot s er desitjable ja que l’educació en l’esperit musical és fonamental per arribar a c aptar –per sobre d’èpoques, estils i formes– el sentit anímic i el sentit imitatiu de l a música, aquells mitjançant els quals es pot treballar en la gestió emocional, tant de manera individual com grupal.

L’establiment o restabliment de relacions interpersonals és una necessitat bàsica de tots els grups humans, i la música el propicia. A més a més, pot contribuir a fer que

els éssers humans, en admirar la bellesa, siguin progressivament millors. Està comprovat que la teràpia amb música minva e n gran mesura els nivells d’ansietat i d’estrès relacional, i que contribueix a una cohesió del grup mitjançant la millora en les habilitats socials, especialment les relacionades amb els comportaments de la frustració. La música té possibilitats en l’establiment de relacions entre les persones, per compartir actituds, complicitats i conviccions, per viure la pertinença a grups socials, per transmetre m odels de sentir i de ser. És una teràpia, un pilar fonamental per al desenvolupament integral de la nostra realitat i per a l ’estabilització de la nostra complexitat, argumenta la directora d’orquestra basca Imma Shara.

Hi ha experiències en què, després de fer música junts, tots ens sentim feliços, men-

tre que abans, en canvi, potser estàvem enfadats. Per al professor de batucada de l’Associació de Persones amb Discapacitat de Calvià (ASDICA), Víctor Uwagba, «hem de tenir més hores de música per tot, perquè es nota molt, ajuda a tenir un equilibri mental i això en el terreny psíquic és el més important. Les noves tecnologies i la música és el que està salvant les persones en el confinament». Amb més hores de música s’aconsegueix un nivell més alt de socialització i cohesió dels individus i dels grups i s’eviten així conductes disruptives. Segons la coach vocal Tonia Pamies, « si te expresas con un instrumento o con tu voz, aportas tu esencia, es una riqueza muy particular. Nosostros somos música, y eso tiene una repercusión en el ámbito colectivo».

La música és històricament un art expressiu i de comunicació. Algunes pintures

La coach vocal Tonia Pamies impartint un taller a la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears.

rupestres primerenques ja mostraven éssers humans ballant, i un dels primers instruments tecnològics dels que es té constància és com una mena de flauta amb un ullall amb forats. En èpoques remotes existia el mite del poder sobrenatural de la música sobre les persones i de la seva eficàcia contra els mals esperits. A l’Antic Testament es parla, per exemple, del clamor de les trompetes que varen tomar les murades de Jericó. També hi ha la famosa llegenda índia que narra com el poble de Bengala va ser salvat d’una sequera terrible gràcies a la veu d’un cantant que aconseguí atreure els niguls i la pluja. En contraposició, Víctor Uwagba argumenta que la música és ben natural i que cal estudiar-la antropològicament: «Jo, que venc de l’Àfrica, vaig néixer amb la música. Els africans no és que tinguem ritme, és que sempre tenim presència de música i de ritme, i potser en altres societats és més estricte i més convencional. La dansa africana sempre està més a prop de la terra i es balla amb tot el cos, es mou molt i es treballa molt l’emoció. En contraposició, en els països del nord tot és més convencional, més conservador, no hi cap tant l’espontaneïtat». Així també considera cultural separar música i dansa quan no és a escala professional: «Tenc clar que la música i la dansa han d’anar de la mà. Pot haver-hi música que és per escoltar, és per a la quietud. I d’altra, que és com un pecat no moure’s. En la batucada, com es possible tocar un ritme sense moure tot el cos? No moure’s és com ser un robot. Feim música i l’hem de gaudir, ballar-la».

L’ús de la música pot ser molt enriquidor, ja que és una forma d’alliberament difícil d’assolir amb les tècniques de comunicació oficial. Per exemple, la improvisació musical pot ajudar a eliminar problemes emocionals, ja que permet una expressió clara d’un subjecte. Segons la coach Tonia Pamies, quan no has d’estar pendent de la part tècnica en tocar un instrument o cantar, tens més soltesa i t’atreveixes a improvisar i a navegar en les emocions, ets més tu i creix l’autoconeixement.

Així, un altre aspecte a considerar és el de la música com a medicina. Ve de enfora la creença que la música és apta per curar malalties mentals, el que avui en part tracta la musicoteràpia. És vera que la música ens influeix a totes les persones de manera diferent perquè tots tenim tendències mentals i emotives diverses. Cadascú extraurà de la música aquella espècie de sentiment que li sigui natural. L’expressivitat, doncs, pot ser considerada amb aspectes diversos. Hi ha composicions musicals que per la seva qualitat, timbre, moviment, tessitura, tonalitat, harmonia, etc., ens comuniquen psicològicament sensacions emocionals que coincideixen amb sensibilitats distintes. Hi trobarem el sentit anímic, aquell que en escoltar un fragment musical ens afecta de manera emocional.

ESTATS ANÍMICS PRIMARIS

ESTATS ANÍMICS CARACTERÍSTICA MUSICAL

BONDAT

Tranquil·litat Alegria Cordialitat Pietat Humilitat Amor Compassió Indulgència

MALDAT

Irreverència Ingratitud Enveja Gelosia Crueltat Menyspreu

GRANDESA Valor Honor Orgull Esperança Ànima, esperit Disposició d’ànim Passió

AFLICCIÓ

Melangia Desesperança Torbació Pena Penediment

EXCITACIÓ

Desassossec Exaltació Violència Vehemència Ira Temor Horror Desordre mental

TIMBRE: càlid o clar TESSITURA: mitjana o aguda HARMONIA: mode major FRASEIG: melòdic o repetició regular MOVIMENT: reposat ORQUESTRACIÓ: simple RITME: regular, no percussiu

TIMBRE: aspre o opac TESSITURA: mitjana o greu HARMONIA: mode menor o atonal FRASEIG: repetició irregular MOVIMENT: lent ORQUESTRACIÓ: simple RITME: irregular

TIMBRE: brillant o clar TESSITURA: mitjana o aguda HARMONIA: mode major FRASEIG: melòdic grandiloqüent MOVIMENT: mitjà ORQUESTRACIÓ: plena RITME: regular

TIMBRE: opac o càlid TESSITURA: greu o subgreu HARMONIA: mode menor o atonal FRASEIG: irregular o regular MOVIMENT: lent o reposat ORQUESTRACIÓ: simple RITME: irregular, no percussiu

TIMBRE: clar i incisiu TESSITURA: mitjana, aguda o greu HARMONIA: atonal FRASEIG: irregular MOVIMENT: irregular ORQUESTRACIÓ: complexa RITME: irregular marcat

IRONIA

Ridiculesa Mordacitat Extravagància Bon humor

TIMBRE: clar, aspre i incisiu TESSITURA: aguda o greu HARMONIA: mode major o atonal FRASEIG: regular MOVIMENT: reposat o viu ORQUESTRACIÓ: simple RITME: marcat, percussiu

Font: Rafael Beltrán Moner. La ambientación musical, IORTVE.

Les activitats en grup, especialment les que incorporen música i moviment com el cant i el ball, creen sentiments de companyonia, de confiança, de cohesió entre tots els integrants

Deia el filòsof racionalista René Descartes que la música és el mitjà d’expressió d els estats anímics. O també podria dirse que la música és com una parella, que quan més l’escoltes més l’entens, i així es genera una espècie de comunió mitjançant la qual pots explorar i expressar les teves emocions. La tristor, la melangia, l’alegria, l’humor, la passió... són sentiments humans que la música pot expressar mitjançant la melodia, el ritme, l ’harmonia, el timbre i la forma. «I també la ràbia. Amb el treball amb persones discapacitades, un pic la treballàrem. Un participant tocava massa fort, llavors vàrem posar roba dins el tambor perquè no p ogués sonar tan alt i treure més ràbia encara. Va ser el darrer dia que el jove va tocar així de fort», exposa Víctor Uwagba. Són les expressions dels sentiments primaris. Per exemple, els fragments musicals en els quals predomina una tessitura aguda i una tonalitat major ens produeixen sensació de claredat. Per això e ls relacionam amb l’estat anímic de goig, sinceritat, diversió, admiració, etc., és a dir, expressions agradables. Si la tonalitat és menor produeix sensacions de

melangia, tristor, resignació, desesperança... en una paraula, aflicció. Els sons de tessitura greu produeixen, en major, sensacions de tranquil·litat, paciència, desig, h onor, orgull i, en menor, torbació, temor, sospita, cansament. Mentre que els sons extrems –subgreus i sobreaguts– amb harmonia atonal produeixen sensació de terror, pesadesa, malícia, irritació..., és a dir, expressions desagradables. Òbviament, el moviment ràpid produeix excitació i el lent, repòs o calma.

En aquest context cal parlar també del silenci, que té un enorme valor semàntic. Pot crear una sensació de buit, d’oblit, o ser esglaiador, gloriós. De vegades, la música pot ser una cosa que «tapa» el silenci o un renou ambiental desagradable. Per tant, és també un intermediari en ambients freds o sense vida.

QUALITAT DELS TIMBRES

CÀLID: instruments de corda, trompa, guitarra elèctrica, arpa de tessitura mitjana-greu, vibràfon.

ASPRE: oboè, fagot, saxofon, guitarra elèctrica amb distorsionador, trompeta amb sordina.

CLAR: flauta, flabiol, clarinet.

INCISIU: instruments de metall, xilofon, piano.

OPAC: corda amb sordina, flauta i clarinet en tessitura greu, violoncel, contrabaix.

No s’esmenten els orgues i sintetitzadors, ja que aquests poden produir tots els timbres exposats.

Per suposat, cap estat d’ànim, trist o alegre, superficial o profund, juganer o somniador, pot ser evocat per característiques de sons aïllades; dependrà del gir melòdic, de l’harmonia, del ritme, del moviment, dels matisos dinàmics, és a dir, del conjunt de la construcció del fragment musical. Un moviment reposat, doncs, exposat en tonalitat major, amb tema melòdic i timbre càlid, ens suggereix tranquil·litat, amor... Per a Pamies, «la música te permite alcanzar un plano meditativo, nos calma internamente y también podemos concentrarnos. A veces necesitamos sacar la emoción». Però, si en aquest temps en què la música és lenta hi concorren atonalismes, timbres aspres, percussió entretallada i fraseig melòdic de repetició irregular, el resultat serà el contrari, el d’intranquil·litat i d’avorriment.

La música crea una atmosfera que pot esdevenir totalment buida de significat, contradictòria, pot ser una distracció o fins i tot empitjorar les coses. «Es posible porque hay música que es ruido y si pones esta música muy alta puede ser perjudicial», argumenta Pamies. I això ho saben perfectament els experts en màrqueting sonor, que segons la tria d’una música o d’una altra aconsegueixen augmentar o minvar vendes. Això no sempre funciona de manera directa, però, per exemple, una atmosfera que és agradable gràcies a la música pot fer que passem més temps en uns grans magatzems. De fet, les marques comercials compten amb estratègies sonores pròpies.

JUGA LA MÚSICA UN PAPER EN LA MORAL?

Els grecs així ho pensaven. Per al filòsof Plató, la música educaria els joves en la bellesa i en l’harmonia espiritual. I així també ho creu Antònia Juan, professora de música en el municipi de Calvià des de fa 27 anys i que actualment fa feina a l’Institut d’Educació Secundària de Bendinat. Ella reconeix que sempre ha prioritzat valorar i estimular positivament l’estat anímic del l’alumnat abans que altres aspectes de tipus acadèmic. El confinament de 14 de març de 2020 va fer que part del seu alumnat en edat adolescent es tancàs a l’habitació per demostrar el seu malestar, una situació que va generar estats d’angoixa, ansietat i fins i tot depressió. Això havia de desaparèixer i va començar a pensar de quina manera, com a professora de música, podria ajudar-hi: «De portes endins... què podien fer? De quina manera poden evadir-se i oblidar una estona les dificultats que estan patint? Com puc convidar a rompre aquest cercle?».

L’etnomusicologia és ben conscient que la música sempre té un impacte social, a

SENTIT IMITATIU A DESCRIURE CARACTERÍSTICA MUSICA L

VIVACITAT Moviment Acció Vitalitat Decisió Humor

TIMBRE: clar TESSITURA: aguda HARMONIA: mode major FRASEIG: regular MOVIMENT: ràpid ORQUESTRACIÓ: simple o plena RITME: regular, marcat

QUIETUD

Restricció Intimitat Proximitat Tancament Calma Nocturnitat

ESFORÇ

Potència Pes Energia Robustesa

TIMBRE: càlid o opac TESSITURA: mitjana o greu HARMONIA: mode major o menor FRASEIG: melòdic MOVIMENT: reposat ORQUESTRACIÓ: simple RITME: regular, no marcat

TIMBRE: incisiu TESSITURA: greu HARMONIA: mode menor o atonal FRASEIG: irregular MOVIMENT: reposat, enèrgic ORQUESTRACIÓ: plena, complexa RITME: marcat

MAGNITUD Grandiositat Cataclisme Espai gran Obertura Infinit

ELEGÀNCIA

Belle sa Riquesa Color Noblesa Moda Distinció Exquisidesa

IRREALITAT Fantasia Prehistòria Exotisme Interplanetari Sobrenatural Conte

TIMBRE: clar, brillant TESSITURA: aguda, mitjana o greu HARMONIA: mode major o atonal FRASEIG: regular MOVIMENT: reposat, lent ORQUESTRACIÓ: plena RITME: regular

TIMBRE: càlid TESSITURA: mitjana HARMONIA: mode major FRASEIG: melòdic MOVIMENT: reposat ORQUESTRACIÓ: simple o plena RITME: regular

TIMBRE: clar o opac TESSITURA: aguda, sobreaguda o greu HARMONIA: atonal FRASEIG: regular, obsessiu en sons perllongats MOVIMENT: lent, mig ORQUESTRACIÓ: simple o plena RITME: irregular

Font: Rafael Beltrán Moner. La ambientación musical, IORTVE.

A sdica (Associació de Persones amb Discapacitat de Calvià).

El confinament de 14 de març de 2020 va fer que part de l’alumnat de l’IES Bendinat en edat adolescent es tancàs a l’habitació per demostrar el seu malestar, una situació que va generar estats d’angoixa, ansietat i fins i tot depressió

més d’un impacte sonor. La idea de socialitzar mitjançant la música no és gens nova. No hi ha dubte que la música és una potent i eficaç eina per generar cohesió social. I és que les activitats en grup, especialment les que incorporen música i moviment com el cant i el ball, creen sentiments de companyonia, de confiança, de cohesió entre tots els integrants. Tothom canta, escolta, toca o es mou alhora, i això fa que cadascú se senti útil i necessari en la dinàmica del grup, valori la companyia i se senti valorat pel que fa. Per a V íctor Uwagba, «la bellesa es veu en un grup que respon, que a poc a poc de manera conjunta veuen el seu progrés, que comparteixen ritme de manera conjunta. Amb el confinament estic fent batucada en línia a asdica.tv, feim música amb coses que tenim a casa: un poal, una cullera, un rotllo de paper de vàter... i els pares ens envien vídeos dels infants tocant, i a mi m’ajuda a preparar la sessió per poder afrontar la següent setmana».

La professora Antònia Juan de l’IES Bendinat argumenta que «havia de cercar un vincle de l’alumnat amb les famílies mitjançant la música. I el vaig trobar. Els pares, que han passat també per l’adolescència, formen part d’una generació amb una música i unes cançons que identifiquen la seva època. Doncs, per què no hem d’utilitzar aquestes cançons que varen marcar la seva generació i gaudir-les amb els fills? Ho provam?». A partir d’aquí va cercar una llista de cançons emblemàtiques estructurada per anys en una adre -

ça d’Internet que recollia la millor música de cada moment, The Nostalgia Machine. A continuació, l’alumnat havia de cercar l’any en què el seu pare/mare tenia vint anys. Quina música ballaven ells? Havien de triar la que més els agradàs. «Era un treball en equip, de pares amb adolescents, encara que no tots el varen poder fer junts, com per exemple un alumne que tots dos pares són metges i estaven tot el dia a l’hospital. Llavors havien de cercar el vídeo musical de la cançó triada i fer una coreografia amb passos, vestuari, maquillatge... com en el vídeo. Havien de ballar tots junts! L’objectiu era provocar un moment de diversió amb els qui eren els seus “carcellers”, de passar-s’ho bé amb la música com a fil conductor, de riure... L’enviament de les activitats es va fer de forma privada, encara que, una vegada totes lliurades, vaig demanar que qui ho volgués mostràs la seva feina a la resta del grup. Això va cohesionar el sentiment de pertinença al grup, de que estam tots junts i que junts ens en sortirem».

D’altra banda, hi ha el sentit imitatiu de la música, el que pot fer superiors en efectivitat artística les situacions naturals poc rellevants. Quin seria el valor de l’escena dels atletes de Carros de foc sense la música de Vangelis? El sentit imitatiu ens suggereix imatges mentals i tota música té alguna cosa d’imitativa. Un paisatge bucòlic, el vent, un tro, la pluja, la nit... i altres molts elements naturals poden ser representats per sons i combinacions musicals, però no necessàriament d’una

El professor de batucada Víctor Uwagba amb companys de l’Associació de Persones amb Discapacitat de Calvià.

COMPORTAMENT EN MUSICOTERÀPIA I LECTURA PSICOSOCIAL DIMENSIONS MUSICOTERÀPIA

Ritme constant

Ritme inconstant

Repetició dels motius

Varietat rítmica

Cop equilibrat i regular; expressió del so relacionat amb la improvisació; bona coordinació motora

Canvi rítmic resistent; agressiu en l’execució; dependent; canvi amb facilitat de l’arxiu; reacciona instintivament

Té memòria de ritmes que ha entrenat abans

Canvia constantment el ritme

PSICOSOCIAL

Capacitat de lideratge; ser respectat; preocupació per la resta; actitud reflexiva i equilibrada

Resistents al canvi (en relació amb el «jo» i «la resta»); inseguretat; manca d’autoestima; impulsivitat respecte a l’altra i a les seves diferències; provocació

Por que se’n riguin; defensa; por de fracassar davant del grup o de qualsevol membre del grup

Inestabilitat emocional; inseguretat; irritació; tristor; eufòria

Rà pid : participa sempre ràpid; accelera massa sovint

Canvis de temps

Melodia Actitud individual

Actitud col·lectiva

Expressió musical Intensitat Interpretació

Moderat : respecta les alteracions de temps

Lent : executa molt lentament i fora de temps

Escolta sons quan està tot sol No escolta sons quan està tot sol Escolta sons quan està amb la resta No escolta sons quan està amb la resta

Mostra molta intensitat en l’expressió musical

Mostra poca intensitat en l’expressió musical

Interpreta amb precisió Interpreta amb poc rigor o gens

Escolta el grup; reflexiu; escolta o presta atenció a algú en particular Ràpid : impulsivitat; manca de coordinació motora; actitud provocativa Moderat : equilibri, atenció, reflexió, vol fer-ho bé, coordinació Lent : indiferència, confusió, alienació, nostàlgia, tristor

Equilibri, reflexió, introversió Indiferència, confusió, alienació Sociabilitat, equilibri Confusió, petita reflexió

Intervenció, independència, dinamisme, extraversió

Indiferència, apatia, introversió, dependència Intervenció, dinamisme, organització Indiferència, apatia

manera real sinó amb l’expressió artística pròpia de la música descriptiva. En la majoria d’obres musicals hi ha fragments més o menys descriptius, de vegades imaginats per l’autor i d’altres no.

L a música desperta en nosaltres totes les funcions socials quan la feim junts. Som una espècie social i no podríem haver sobreviscut al llarg de l’evolució sense cooperar ni comunicar-nos, si no haguéssim manifestat un comportament social amb

altres individus. Mentre feim música tornam a viure totes aquestes experiències i posam en marxa totes aquestes funcions socials, és a dir, esbrinam què vol l’altre o què intenta o què desitja o què creu, sense que ens ho digui de manera explícita. L’educació a través de la música es configura com una eina integradora que uneix i inclou l’ésser humà. També és important la figura del facilitador i que aquest empri les eines adients, sosté Uwagba: «La música és integradora si s’aconsegueix con -

Temps Silencis

Font: José M. Fernández-Batanero y Jorge Manuel Cardoso Felício. «Musicoterapia e integración social en menores infractores. Un estudio de casos». Perfiles Educativos , vol. XXXVIII, núm. 152, 2016 (IISUE-UNAM).

«Qui escolta música sent que la soledat, de cop, es pobla» Robert Browning, poeta i dramaturg anglès

nectar amb l’emoció. El món musical no té per què ser un camí estricte. El paper integrador és mitjançant l’emoció, assegurant-nos que els infants connecten amb l ’instrument, la nota, etc.».

Beethoven sostenia que la música ens transporta a un món superior, en què l’ànima sent un plaer inefable. Encara que potser durant l’estat d’alarma ha estat de manera virtual, estar junts i compartir experiències estètiques és un plaer. És el desig humà de ser necessitat i acceptat per la resta, i això implica assumir responsabilitats amb un mateix i amb els altres, com és adequar-se a les normes, la cooperació, l’afany de superació, la tolerància c ap a la resta de membres del grup, o el respecte cap a les aportacions dels altres. En aquest context, al municipi de Calvià hi ha iniciatives que no han deixat de funcionar durant el confinament, com l’Associació Pere Josep Canyelles, amb l’ànim de promoure la cultura musical i tradicional mallorquina de Calvià.

Recordem que la música és per gaudir-la, ens fa feliços. Les veus i els instruments, la música, ajuden a crear una atmosfera anímica i a canviar el comportament. Segons la coach vocal Tonia Pamies, «la música es más que técnica, es una energía que ayuda a autoconocernos. Te ayuda a alinear mente, cuerpo y espíritu. Si indagas musicalmente en ti, se abren múltiples códigos internos que no recordamos». És sabut que la utilització de la veu, com a instrument musical, i ritmes musicals nous com el hip-hop (per cert, la música més escoltada a la plataforma Spotify), contribueixen de manera molt significativa a reduir les dificultats de reinserció d’alguns joves a la societat. De manera col·lateral, hi ha també una millora en els resultats acadèmics generals.

L’alumnat més desafavorit socialment i menys estimulat cognitivament aprofita satisfactòriament el reforç musical i millora el rendiment i la integració social. Si bé el requadre de l’estudi Musicoterapia e integración social en menores infractores

fa referència a menors, i és fàcil entendre que no hi ha ni un adolescent en el planeta que no estigui obsessionat amb la música –com ha de ser–, aquesta també té un paper important entre les persones grans, ja que una de les formes més comunes d’estimulació cognitiva i de sociabilitat és mitjançant activitats culturals, com els concerts de música, els balls, les corals i les festes. Ho ha estat ara durant el confinament i ho ha estat també en els anys de l a Postguerra, quan una de les poques diversions que tenia la gent era la d’arreplegar-se al voltant de la ràdio per escoltar c ançons populars. Les coplas , narraven històries d’infortunis que commovien el públic, que se sentia identificat amb les misèries que cantaven. És el record, per exemple, de la intèrpret Concha Piquer. També hi havia cançons animades que convidaven al ball i a oblidar les penes. Per a la professora de secundària Antònia Juan, de tots és conegut que la música en els balcons durant el confinament, les cançons «himne» com Resistiré del Dúo Dinámico..., han trencat el silenci que el tancament havia provocat.

La música també es pot entendre com un luxe i un entreteniment, una sensació agradable, com ho pot ser un bon plat de menjar o una beguda. En el sentit contrari, hi ha consideracions com la de l’escriptor Emil Cioran, el clarinetista Oscar Muixca, la coach Tonia Pamies, en què s’assevera que la música és un plaer distint, un p laer que pot portar a l’èxtasi. Leopold Stokowski, en el llibre Música per a tots nosaltres, va escriure: «La música té una part més elevada en la qual ritmes, melodies amb els seus contrasts respectius, harmonies i timbres, són alguns dels elements d’expressió. Aquests ens poden procurar un plaer infinit per si mateixos. Però, per damunt d’aquests, hi pot haver encara una esfera més elevada de sentiment, imaginació, intuïció i emoció; una tranquil·litat celestial i una violenta i aclaparadora agitació; un humor, caprici o èxtasi engalipador; una esfera de revelació divina en la qual els cels semblen obrirse». I en el confinament, quina falta ha fet sentir que podíem tenir el cel obert!

BIBLIOGRAFIA

A lsin A M A s M itJ à , Josep «La música en les competències bàsiques». VIII Jornades de la Música , UB, Barcelona, 2013.

Girál Dez , Andrea (coord.). Didáctica de la música . Ed. Grao, Ministerio de Educación, Madrid, 2010.

«Consider la música com un descans o diversió després de la feia diària» Aristòtil

Alumnat de l’IES Bendinat fent interpretacions musicals.

CLAUDIA NAGYIVAN

És una vocal coach professional i ha fet feina internacionalment com a professora de cant des de fa molts d’anys. Va estudiar cant líric al conservatori de música de Maastricht, Holanda, i va completar els estudis a Londres amb personatges importants del món de l’òpera. Claudia Nagyivan no només ha fet feina com a cantant d’òpera i professora de cant, sinó també com a ballarina, coreògrafa i professora de dansa. Una combinació perfecta per als seus tallers, ja que no només és una experta en matèries de la veu, sinó que alhora n’és en les matèries del moviment i de l’expressió corporal. Ha dut a terme molts de tallers amb èxit gran i sessions de coaching, tot combinant les seves habilitats multifacètiques.

Cómo el canto PUEDE PROTEGERNOS DEL

COVID 19

the world’s a stage, And all the men and women merely players

By

«Resistiré» es la canción que cantan todos los españoles cada noche a las 20 h, cuando se aplaude la actuación de las enfermeras y los médicos. Cantan y bailan en sus balcones y aprovechan el momento para hablar con sus vecinos y saludar a sus amigos. Una canción se convierte en un himno en tiempos de una pandemia global. Y es el canto mismo que nos libera y nos hace olvidar nuestras preocupaciones por un momento.

All

William Shakespeare

Cantants amateurs de Calvià assajant a la Sala Palmanova.

¡CANTAMOS!

Cuando las emociones crecen, hablar ya no es suficiente. La voz se eleva con la emoción, porque ninguna otra parte del cuerpo está tan conectada con nuestro estado de ánimos como la voz. Cuando estamos tristes y queremos llorar, sentimos un nudo en la garganta. Cuando estamos abrumados por la alegría, nos reímos y nos alegramos. Cuando estamos asustados y enfadados, gritamos, pero cuando no podemos decir lo que sentimos dentro a menudo nos quedamos afónicos.

Y luego cantamos, para darnos valor, para celebrar un evento, para fortalecer nuestro sentido de comunidad. Juntos podemos superar la crisis.

En la temprana historia humana, antes de que se desarrollara el lenguaje, expresábamos nuestras emociones a través de sonidos. Probablemente empezamos a cantar porque queríamos imitar a los pájaros. Luego empezamos a cantar en los rituales, y las canciones rítmicas de guerra inspiraban a los soldados a rendir al máximo. Las canciones folclóricas surgieron y unieron generaciones y regiones. El canto y la música siempre tuvieron una función de conexión entre las personas. Finalmente, el canto individual surgió y se mezcló con el teatro: nació la ópera.

Como la música y la ópera son espectáculos costosos, eran un símbolo de estatus para los reyes y príncipes, y sus argumentos solían tratar sobre ellos.

ÓPERA PARA TODOS

Así se creó la impresión errónea de que la ópera esté creada sólo para la élite. Afortunadamente esto cambió con obras de compositores como Puccini, por ejemplo con su La Bohème, cuyo argumento trataba de gente sencilla y de sus problemas cotidianos.

Wagner llevó el arte de la ópera a un nuevo nivel filosófico en sus «Gesamtkunstwerken». Cualquiera que comprenda El anillo de los Nibelungos sabe lo ingeniosamente actual que es el Crepúsculo de los Dioses (Die Götterdämmerung): el

hombre destruye la naturaleza y a sí mismo por su codicia de poder.

L amentablemente, la ópera está perdiendo hoy en día cada vez más popularidad, a pesar de las producciones contemporáneas, pérdida que yo explico por una cierta degeneración del cerebro, especialmente de las generaciones más jóvenes, debido a la digitalización y al consiguiente acortamiento de la concentración y a la reducción de la receptividad.

Sin embargo, la ópera es algo grandioso: experimentamos sentimientos intensos con todos nuestros sentidos que nos «purifican» mentalmente. A este fenómeno los griegos lo llamaron «catarsis».

EL EXPERIMENTO DE LA ÓPERA EN CALVIÀ

Hace unos años empecé un «experimento» en Calvià en colaboración con el Ayuntamiento: ofrecí un taller de ópera –gratuito–que tuvo lugar todos los sábados por la mañana en el Teatro Palmanova durante varios meses. El paso final era la preparación de una producción de ópera. El equipo incluía un pianista y un director musical. El grupo destinatario eran los estudiantes de canto del Conservatorio, pero justamente fueron ellos los que no mostraron ningún interés y no se apuntaron.

Se presentaron un puñado de cantantes aficionados, que se lanzaron a los ejercicios y a los experimentos con gran entusiasmo. Viniendo de la danza y de la ópera, yo combiné ejercicios de movimiento y de voz con improvisación teatral. Dejé que los participantes calentaran sus voces con escalas s encillas, acompañadas por el pianista, mientras caminaban por el teatro a diferentes velocidades, expresando diferentes emociones. Recordemos: la voz y la emoción son inseparables.

A través de este método los participantes pronto descubrieron nuevas dimensiones de su voz y su capacidad de expresión. En los juegos de escena en pareja, las situaciones emocionales, desde el amor hasta el conflicto, se probaron en una escala de intensidad

del 1 al 10. Los objetos que se encontraban por ahí, sin importar si eran una bufanda, una aspiradora o un portátil, estaban incluidos y no había límites para la fantasía en los juegos de atrezzo.

RUPTURAS Y MILAGROS

Finalmente llegamos a mi ejercicio favorito: cada participante tuvo que preparar una canción o aria de memoria. Junto con todos los participantes elaboramos escenas sorprendentes y nuevas interpretaciones de arias conocidas. En la dirección escénica se habla de «ruptura» cuando la acción no refleja la música o el texto como se esperaba. La típica escena predecible se «rompe» con una contra-acción (un efecto muy actual si pensamos en los conflictos de nuestra generación). Esta técnica produjo repetidamente efectos inesperados y brillantes actuaciones.

Los participantes mostraron una gran imparcialidad hacia la improvisación, tal vez debido al hecho de que eran aficionados. Sus voces y actuaciones crecían a cada minuto; y fuimos testigos de verdaderos milagros durante estos sábados en Calvià.

El objetivo de mi taller era una actuación en el escenario de un teatro para presentar lo que los participantes habían aprendido. No tenía que ser una ópera, pero podía convertirse en una nueva obra, con canciones y arias unidas por diálogos. Con solo un puñado de cantantes aficionados y medios financieros muy limitados, uno tiene que ser inventivo y creativo…

Así que en dos años creamos dos obras completamente nuevas. Primero, La piuma al vento, y luego La boda de Susana, esta última basada en la idea de Le nozze di Figaro de Mozart. Por cierto, ambas actuaciones fueron muy concurridas y se convirtieron en verdaderos éxitos.

Sin embargo, durante los ensayos también hubo ciertas tensiones.

LA ÓPERA COMO PSICOTERAPIA

En una producción de ópera, no importa si el teatro es pequeño o reconocido, o si los

artistas son famosos o desconocidos; las tensiones y los dramas, las historias de amor y las separaciones ocurren durante cada producción de ópera. Creo que es porque la ópera, la unión de la música y la actuación, intensifican nuestros propios sentimientos, como el viento azuza las olas del mar. Visto de esta manera, la ópera funciona como una psicoterapia. Miedos, anhelos y tensiones reprimidos salen a la superficie. La vivencia de sentimientos intensos en una escena con música tiene un efecto liberador y purificador.

Durante el ensayo de un diálogo en la producción de La piuma al viento, uno de los cantantes no quiso decir ni una sola palabra en castellano en el escenario y finalmente amenazó con irse sólo una semana antes del estreno. La situación llegó a un momento crítico. Finalmente tuve que ceder y dejarlo hablar en catalán, una situación inimaginable en una producción teatral profesional.

Durante los ensayos de La boda de Susana surgieron algunos conflictos porque los actores, preparando las escenas, empezaron a sufrir de miedo escénico y se pusieron celosos unos de otros. «Vine aquí para divertirme», me dijo una de las intérpretes con reproche en ese momento, ya que no podía soportar el estrés de la última fase de ensayo –también algo inimaginable en una situación de ensayo profesional.

El taller de ópera, sin duda, es una buena prueba para la resistencia psicológica al estrés y permite que los participantes sientan en su propia piel lo que tienen que «sufrir» los actores y cantantes profesionales durante la fase de ensayo y durante las actuaciones. Porque, a pesar de toda la belleza y fama romántica de ser artista, la profesión de cantante de ópera es dura y «isn’t always fun».

LA VOZ: LA CLAVE PARA LA CONFIANZA EN SÍ MISMO, EL CARISMA Y EL ÉXITO

A través del taller, los participantes no sólo han florecido vocalmente, sino que también han logrado actuaciones de rendimiento máximo como actores y cantantes. Su confianza en sí mismos ha crecido enormemente a través de la experiencia escénica – un aprovechamiento para toda su vida.

En definitiva, la voz no sólo es el resultado de la resonancia en las cavidades de resonancia del tracto vocal, pues la postura y la respiración también tienen un papel significativo en la proyección de la voz y, por lo tanto, también en el habla y en el canto.

Es decir, que empezamos a hablar antes de usar la voz: nuestra postura y nuestro carisma son los primeros mensajes que comunicamos a los demás.

M ediante el aprendizaje de estas técnicas prácticas de respiración, movimiento, postura y vocalización, no sólo empezamos a influir y controlar nuestro sonido vocal, sino también nuestro carisma. El efecto es recíproco, pues una postura de autoconfianza y una voz segura fomentan nuestros sentimientos positivos y estimulan nuestra seguridad y nuestra autoestima en general. Como resultado, nuestro carisma y nuestro éxito profesional y social se ven aumentados.

Sin embargo, el canto no sólo tiene un efecto positivo para nuestra confianza en nosotros mismos, sino también para nuestra salud, porque cantar tiene una serie de efectos positivos en la salud física y mental de cada persona.

CANTAR: REFUERZO INMUNOLÓGICO, ANTIDEPRESIVO Y PREVENCIÓN NATURAL CONTRA EL COVID-19

La respiración se intensifica al cantar, se aumenta la saturación de oxígeno en la sangre, se mejora el sistema cardiovascular, se estimula la actividad intestinal, se estimula la circulación.

Nuestros pulmones y cuerdas vocales, mayormente atrofiados, se reactivan y entrenan mediante una intensa respiración diafragmática cuando cantamos. Esta es sin duda la mejor prevención natural contra el famoso coronavirus, y todo sin tener que usar medicamentos.

Además, el canto refuerza el sistema inmunológico, reduce los síntomas de la ansiedad y del estrés y, como «antidepresivo» natural, levanta el ánimo. Después de sólo treinta minutos de cantar, nuestro cerebro

produce las «hormonas de la felicidad» y se puede comprobar un aumento de los niveles de betaendorfina, serotonina y noradrenalina. Las hormonas del estrés como el cortisol, por ejemplo, se reducen.

Se activa el sistema nervioso parasimpático, una ventaja más para todos aquellos que están bajo estrés y sufren de trastornos de ansiedad y depresión. Al concentrarnos en la música y en nuestro cuerpo, la respiración y el sonido de la voz, encontramos l a paz interior y momentos de estar cien por cien en el presente: «mindfulness».

Al final, y acabo, un cuerpo en equilibrio es mucho más capaz de defenderse contra un virus y cualquier enfermedad porque los poderes de autocuración están funcionando.

C ANTAR EN LUGAR DE ACURRUCARSE DURANTE EL «DISTANCIAMIENTO SOCIAL»

Cantar incluso crea sentimientos de amor: Tanto el cerebro como el corazón producen la «hormona del amor», la oxitocina, mientras cantamos –una hormona que normalmente sólo surge durante el nacimiento, la lactancia, y cuando nos besamos, abrazamos y hacemos el amor. La oxitocina crea vínculo entre madre e hijo, y entre amantes y parejas, por lo cual se la conoce como «hormona de amor». Buenas noticias para todos los solteros que sufren del «distanciamiento social» durante el Covid-19. Cantar en lugar de sexo: una alternativa saludable.

L a oxitocina también promueve la capacidad de concentración, la confianza y el sentimiento de unión.

Y así volvemos al principio: ¡«Resistiré»! Ojalá que nos siga uniendo la música, y que los políticos no se olviden de apoyar a los cantantes, músicos, bailarines, en fin, que apoyen la cultura en estos tiempos difíciles, que nos enriquece la vida.

Claudia Nagyivan

Contacte: Claudia.tanzania@gmail.com www.claudia-nagyivan.com

PEP DÍAZ / Locutor i productor de ràdio

Article elaborat amb la col·laboració de Bernat Ramis, Vicky Pieniazeck, Pep Recasens, Ferran Vallès, Neus Fernández, Xisco Mulet i Ana Lirio

Quasi un segle des que la ràdio posa la banda sonora a la nostra vida

NO ES POT CONCEBRE LA VIDA SENSE MÚSICA I MOLT MENYS SENSE EL MITJÀ DE COMUNICACIÓ MÉS BEN VALORAT PER LA POBLACIÓ. LES EMISSORES PRIVADES I PÚBLIQUES, COM RÀDIO CALVIÀ, RESERVEN PART DE LA SEVA GRAELLA A PROGRAMES MUSICALS

es del naixement de les emissores de ràdio, la música ha format part de la seva programació. No es pot entendre la ràdio sense música, encara que sigui una emissora de les catalogades amb l’anglicisme talk radio (ràdios de parlar), més que res perquè totes elles fan ús d’indicatius, sintonies, cortines, etcètera, que són musicals per ajudar l’oient a identificar quina ràdio escolta, quin tipus de programa

e stà en antena, separar i esponjar segments de l’emissió o, simplement, ambientar reportatges informatius. Així doncs, si les emissores parlades tenen un percentatge musical més o menys important, què hem de dir de les emissores generalistes –que combinen programes magazins o tertúlies amb altres musicals temàtics o d’autor– i de les estacions de ràdio especialitzades i que fan de la música el seu principal fil conductor. En el

cas de les emissores municipals com Ràdio Calvià, els programes musicals fets per coll aboradors i voluntaris, en la majoria dels casos, ajuda a dibuixar una graella de programació variada i en la qual els habitants del municipi es poden sentir integrats, reflectits i benvinguts.

LES PRIMERES EMISSIONS MUSICALS

Als inicis de les transmissions radiofòniques no s’emetia les vint-i-quatre hores del dia. Tan sols hi havia unes hores concretes i marcades. Els motius eren, per una banda, que no es disposava de recursos humans i tècnics a bastament per fer-ho i, per l’altra, evitar les interferències que es podien fer entre les distintes emissores. En l’oferta de la programació es podia incloure informació, que habitualment procedia de la premsa escrita, però l’entreteniment, la cultura i la divulgació n’eren els pilars bàsics. Així, Ràdio Barcelona ja emetia l’any 1925 concerts i vetllades des del Gran Teatre del Liceu. És a dir, les poques hores del dia en què feia emissió es programava música clàssica i conferències sobre història o els invents de moda, essent –segons explica Sílvia Espinosa, periodista i doctora en comunicació audiovisual i publicitat, en el seu llibre Dones de ràdio (Albertí Editor SL, 2014)– «una ràdio de música culta i de monòlegs adreçada a un públic d’un cert nivell cultural, que compartia els gustos d’una programació pionera i elitista i es podia permetre el luxe de pagar un cànon per tenir un magnífic receptor a casa». Uns anys més tard, el 1927, es va crear el Quintet de Ràdio Barcelona. Però no només la música clàssica nodria les ones dels inicis de la ràdio. La música lleugera i de ball també hi tenien el seu espai. Ángeles Afuera, periodista i fundadora del servei de documentació de la Cadena SER, en el post «Las Orquestas de Madrid», de l’any 2011

(https://cadenaser.com/ser/2011/05/31/ espana/1306799414_850215.html), remarca que les distintes formacions musicals que participaven en les emissions ho feien en directe davant dels micròfons i interpretaven peces de música lleugera, de ball o clàssica, per crear expectació si havien d’ambientar l’emissió d’un concurs o per anunciar l’arribada d’un convidat especial a l’estudi. Durant les dues primeres dècades, anys 30 i 40, els discos –aleshores de pissarra– s’empraven ocasionalment.

LA FREQÜÈNCIA MODULADA POTENCIA LA MÚSICA A LA RÀDIO

A partir de 1965, sobretot amb la incorporació de les freqüències modulades, es va obrir tot un ventall de possibilitats per a la ràdio més musical gràcies a la millor qualitat del so i això va propiciar la consolidació de la ràdio fórmula (posteriorment es va produir el traspàs de les emissores generalistes a l’FM, encara que hi ha cadenes que mantenen l’oferta de l’Ona Mitjana). La presentació de temes musicals variats o d’un mateix estil per part d’un locutor que aporta més o menys informació són els ingredients bàsics d’una ràdio fórmula musical, encara que als darrers temps som testimonis d’emissores que opten per llistes musicals en les quals la veu gairebé no apareix. En certa manera és com una còpia de les playlist que podem fer amb aplicacions tipus Spotify. De fet, si ho pensam, la bona acollida de la música a la ràdio des dels seus inicis es fonamenta en el fet que posava aquella a l’abast de tothom. Per exemple, a mitjans del segle XX pocs podien presumir de tenir un gramòfon o tocadiscos a casa seva, però allà hi havia la ràdio amb una bona oferta musical i l’emissió de concerts. Més endavant, els més joves hi pogueren escoltar les novetats musicals que punxaven els DJ a les dis-

coteques i que ells no podien comprar amb el seu migrat sou. També en aquest cas les ràdio fórmules musicals cobrien aquesta necessitat. L’aparició de les cintes de casset i dels radiocassets va permetre –amb el disgust comprensible dels defensors dels drets d’autor– que es poguessin fer recopilatoris a mida. Quan el preu dels vinils i dels CD varen ser més assequibles, la ràdio fórmula va passar a ser una espècie d’aparador en el qual es mostraven les darreres tendències i suggeriments d’allò que havíem de trobar-nos a les botigues de discos – la ràdio s’adaptava als nous temps- i amb l’arribada de les noves tecnologies ha fet un gir més i ha entrat en la especialització dels canals musicals, ha aprofitat Internet per oferir plataformes amb continguts específics, nous formats, la creació de reservoris en els quals consultar, abocar l’arxiu històric i tornar a escoltar programes remasteritzats o, simplement, muntar-nos la ràdio a mida (també la generalista) i, a més, sense ser necessari tenir un receptor de ràdio, perquè ens basta simplement amb un telèfon mòbil.

RÀDIO CALVIÀ, PIONERA DE LES EMISSORES LOCALS

Però facem una passa enrere, uns trenta-tres anys. La freqüència modulada no just es va caracteritzar per acollir les emissores musicals, sinó que també va ser el bressol de les ràdios municipals com ara Ràdio Calvià.

El 1987 començaven les emissions en proves de Ràdio Calvià amb diversos reptes a davant, entre els quals la dispersió de la població del municipi, distribuïda en dotze nuclis, i una orografia que dificultava i dificulta encara ara la recepció d’altres emissores. Amb el pas dels anys Ràdio Calvià s’ha convertit en part de les nostres vides i és un punt de referència de la nostra història recent, la qual s’encarrega d’explicar-nos dia a dia. Ràdio Calvià és una de les emissores locals pioneres a les Illes Balears i, ja des dels inicis de les emissions des del soterrani de l’antic Ajuntament, la música hi era ben present –i no just perquè estàs al carrer Costeta de la Música, sinó perquè, com dèiem, la música n’era un dels seus principals ingredients. «Hi havia molts

La bona acollida de la música a la ràdio des dels seus inicis es fonamenta en el fet que posava aquella a l’abast de tothom

de programes temàtics» –recorda Bernat Ramis, tècnic i locutor de l’emissora municipal en diverses etapes: «sarsuela, clàssica, revival, pop, rock, heavy metal...». Una vegada obert l’àlbum de records tornen a sonar els noms dels espais i els seus presentadors, com ara ¿Dónde vas Alfonso XII?, títol del programa de sarsuela que conduïen Paco Comes i Víctor Ibáñez; el de música lleugera Temps de Bona Música, amb el recordat Mateu Amengual; els temes nostàlgics que punxava Joan Vidal a Yesterday o, a l’altre cantó d’estils, Tiempo de Rock, un dels primers programes de música heavy, que signava Jorge Blázquez. «La major part dels que feien aquestes emissions eren voluntaris i afeccionats a la ràdio que hi participaven amb ganes», explica Ramis, que afegeix: «Però també fèiem transmissions i enregistraments de concerts com el de Santa Cecília o el de Cap d’Any que tocava la Banda Municipal a l’església parroquial», el que suposava tota una odissea. El fet que el material tècnic era car i escàs implicava que «haguéssim de desmuntar pràcticament l’emissora: micròfons, magnetòfons, platines... Per sort, teníem més d’una taula de mescles», recorda Bernat Ramis. No hi havia res que aturàs l’embranzida i l’entusiasme dels inicis. De fet, «el primer programa fet amb la unitat mòbil va ser la transmissió de la nit de Cap d’Any d’entrada al 1988 des de Sa Societat», i Ramis també té viu en la memòria l’acte inaugural de l’actual edifici de l’Ajuntament i concerts com els de Carlos Cano, Joan Bibiloni o No me pises que llevo chanclas.

BLUES I PUNT

No podem fer un recull minuciós de tots els programes musicals que ha acollit Ràdio Calvià, però sí que podem aportar l’experiència d’alguns dels presentadors que han passat pels micròfons de l ’emissora, com, per exemple, Vicky Pieniazeck i el temàtic Blues i Punt, que es va estrenar el 21 d’octubre de 1995 i va estar en antena fins al 1998. «Al programa punxava blues i gòspel, explicava la història dels músics i divulgava la cultura d’aquest estil musical», comenta Pieniazeck, i apunta que «jo era de les poques dones que conduïa un programa de blues». Per preparar la llista musical que conformava l’hora d’emissió el primer any i després les dues hores de les següents temporades «feia servir la meva col·lecció de discos, que ja tenia i que vaig ampliar». Si feim esment dels convidats, Pieniazeck reconeix que «estar dins l’ambient m’ajudava a fer contactes i a tenir convidats i músics», ja que tenia relació amb el bar Blues Ville de Palma des que aquest es va inaugurar. Vicky Pieniazeck continua fent memòria: «Intentava moure’m per l’actualitat del sector, convidava a qui era notícia, ja fos perquè venia a l’Illa per fer un concert o perquè arribava d’una gira». Reconeix que no va fer massa directes en el seu programa perquè «tècnicament era complicat», però que si en sortia l’oportunitat «sempre es podia fer algun tema en acústic». L’única condició que va posar per fer Blues i Punt fou que «no hi hagués publicitat, que els llocs o espectacles esmentats ho fossin de manera altruista».

LA GRAN AVENTURA

Més o menys per aquella època, si Vicky Pieniazeck ens convidava a escoltar blues, Pep Recasens ens proposava viure La Gran Aventura , els capvespres de dilluns a divendres, un programa que va heretar d’Antonio Rubio –aleshores es deia Una Aventura – i que

va convertir en «una ràdio fórmula d’autor amb la vista posada sobre allò que es feia a Mallorca i amb molta música local, com els Flying Dogs des Capdellà o Lupus Grupus». De fet, Ràdio Calvià s’havia fet un nom en el terreny musical. Prova d’això va ser que, a través d’Antonio Rubio, «Ràdio Calvià va emetre en primícia el tema “Sa vida és un teatre” d’Antònia Font. A més –continua Recasens–, no hem d’oblidar que l’emissora va organitzar festivals com el que es va dur a terme al camp de futbol de Calvià per repoblar la serra després de l’incendi de na Burguesa o el Calvià sense Fronteres durant les festes del Rei en Jaume». Així doncs, no sorprèn que hi hagués formacions musicals que demanassin a Recasens que escoltàs les seves maquetes o que volguessin que els aconsellàs. Entre les seccions de La Gran Aventura podem destacar la que feia Miquel Ramon, en la qual presentava versions si més no sorprenents de coneguts èxits de tots els temps –per cert, que Miquel Ramon es va implicar tant que va substituir Pep Recasens quan aquest va deixar el programa el 2003. Quant a les entrevistes, es defugia de les tradicionals i acadèmiques i es cercava mostrar l’altra cara dels músics. Recasens riu quan li ve a la memòria el fet anecdòtic que «amb els Murder In The Barn varen començar a parlar d’esclata-sangs i tota la conversa es va centrar a parlar sobre on hi havia agres per trobar picornells i pixacans». En l’apartat dels directes, reconeix amb un somriure a mig camí entre la nostàlgia i la peresa que «duia molta història, sobretot si tenien bateria que s’havia de muntar a l’estudi 2 (la resta del grup tocava a l’estudi 1, on també hi havia l’entrevistador) i, com que no teníem peus de micròfon a bastament, els havia de penjar del fals sostre per fer la presa de so».

ELECTROCALVIAGRAMA

Si hem de fer esment d’algun programa que hagi muntat de forma periòdica un concert o actuació musical a l’emissora local de Calvià aquest és ElectroCalviagrama, amb Ferran Vallès: «Dúiem bandes –conta Vallès– a tocar en directe cada dimecres gràcies a David Martín, en l’actualitat Hombre Lobo Internacional, que feia les proves de so i la realització en directe», i reforça allò que ja ha apuntat Pep Recasens quan diu que «els músics sabien que venien a un espai que podria tenir una gran difusió a través de les ones, i feien l’esforç de dur tot el material, des de la microfonia fins a la bateria i els amplificadors». Com a prova de l’interès que tenien els grups a participar

Material d’arxiu de programes musicals de Ràdio Calvià.

en les emissions, Vallès comenta que «malgrat que les combinacions d’autobusos no eren bones, els grups omplien els cotxes particulars com si anassin a fer un concert normal i corrent. Així, cada dimecres, durant un any i mig, hi va haver concerts en directe a Ràdio Calvià amb grups de tot l’Illa, encara que –puntualitza– sempre intentàvem convidar bandes de la zona: Calvià, es Capdellà, Peguera, Andratx...». El menú musical d’ElectroCalviagrama es completava amb els CD particulars de la Ràdio o els que aportaven els convidats. El motiu era que «si només haguéssim posat la música del fons musical de Ràdio Calvià el programa hagués sonat igual que la resta i el que volíem era fer quelcom d’especial i diferent». Amb una mica d’enyorança, Vallès puntualitza que «tots els que participàrem a ElectroCalviagrama érem joves molt inquiets i amants de diferents estils de música: des del soul i el reggae a la música electrònica, el rap, el rockabilly... i fer un programa de ràdio on poder punxar els nostres gustos musicals era un somni fet realitat que ens omplia moltíssim».

LA IMPORTÀNCIA DE LA MÚSICA EN LA RÀDIO

Amb testimonis com els presentats, queda palesa la importància de la música a Ràdio Calvià, des de sempre. «Record la meva padrina que sempre estava amb la ràdio i la música», evoca Vicky Pieniazeck, i afegeix que «jo no som de ràdio fórmula, m’agraden el programes amb continguts temàtics, que són molt interessants, i dins la meva línia, com ara Radio 3 de RNE. Ferran Vallès, per la seva banda, opina que «a través de la música el locutor de ràdio pot transmetre molta informació a l’oient, a part de fer-ho amb la paraula, és a dir, la música complementa les entrevistes i acaba d’explicar el que no s’ha pogut dir». Considera que s’ha de donar importància «als espais entre cançons: com es mescla una cançó amb una altra o com es dona pas a l’entrevista després d’una música». Pensa que «no és només la música, sinó com s’ofereix, amb quin ritme i amb quina finalitat, a més d’estar ben triada i col·locada en el moment just», i assegura que «hi ha d’haver un equilibri entre paraula i música, un còctel que només s’aprèn a fer després d’escoltar i fer ràdio durant anys», abans de considerar que «lamentablement la gran majoria de ràdios comercials

posen música per posar, per omplir, i fer-ho sense criteri és tudar temps i recursos».

L’acceptació dels programes musicals per part de l’audiència es pot reflectir en dades fredes com les que aporta l’Estudio General de Medios (EGM) –encara que les emissores municipals no hi solen estar incloses– o per una font menys matemàtica però, tal vegada, més fiable: l’oient. Bernat Ramis rememora la gran acollida de Tu i nosaltres, el programa de peticions musicals que presentava juntament amb Xisco Mulet, un dels artífex de Ràdio Calvià i conductor, entre d’altres, del programa de cinema i, per extensió de bandes sonores, Patio de Butacas . També Pep Recasens recorda les telefonades dels oients i les converses sobre g ustos musicals que tenia amb ells o com, en el cas de Ferran Vallès, «algunes senyores del poble ens felicitaven, especialment quan posàvem música negra, soul i funk antiga o quan sonava el pop mallorquí dels 60 de Los Javaloyas, Z66 o Los Bravos. Aquí les felicitacions i el seu entusiasme eren majors». Vicky Pieniazeck va més enllà i considera que «a la ràdio la imatge no despista l’oient, que centra la seva atenció en allò que escolta». Per això «la gent m’aturava pel carrer, perquè reconeixia la meva veu».

A l’inici de l’article afirmàvem, agosaradament, que no es pot concebre una vida sense música i molt menys una ràdio sense ella. Hem traslladat aquesta idea a Vicky Pieniazeck, qui s’hi mostra totalment d’acord, mentre que Ferran Vallès se situa en el lloc contrari: «Però hi hauria d’haver uns presentadors de primera divisió», remarca, i es planteja «per què no una ràdio amb altres recursos com ara sons de la naturalesa, el so de la mar, del bosc, de les muntanyes o de l’espai exterior. De fet podria ser un projecte súper interessant per treballar la relaxació i la introspecció», aventura.

CAMÍ DEL FUTUR

No deixa de ser paradoxal que abans la gent telefonava a les emissores –i més enrere en el temps hi enviava cartes manuscrites– i ara, que podem escoltar la ràdio amb un telèfon mòbil no el feim servir per contactar amb el locutor o enviar un correu electrònic, sinó que ens estimam més enviar una nota d’àudio per whatsapp. D’aquesta manera, hem passat de fer servir la ràdio en mitjans del segle passat com una gramola a un punt de trobada per escoltar novetats i les darreres tendències musicals, o espais hiperespecialitzats adreçats a minories que no tindrien cabuda en una emissió per ones però si en reservoris i plataformes en línia. Així i tot, en les emissores encara podem trobar programes oasi en els quals escoltar bona música acompanyada de comentaris acurats, que permeten posar en pràctica el senzill gest d’escoltar una emissió musical simplement per gust.

Sigui com sigui, la ràdio, el mitjà de comunicació més ben valorat per la població, fa gairebé cent anys que arribà a les nostres vides i, malgrat que moltes vegades se n’ha vaticinat la mort o decadència, si més no allò cert és que s’ha reforçat i reinventat a cada època per sortir-ne rejovenida i amb moltes idees i formats per aportar. Aquesta és la seva grandesa.

Equip de Ràdio Calvià. Marian Juan (comercial), Pep Díaz, Jesús Tomás Benito (director), Ana Lirio, Pep Recasens, Eduardo de la Fuente i Clara Viñuela. Agost, 2002.

CALVIÀ

ÉS UN MUNICIPI

TALENT MUSICAL

AMB

PROPI I IMPORTAT LES FIGURES DE LA MÚSICA DES DE LA FAMÍLIA DE PERE JOSEP CAÑELLAS ALS NOSTRES DIES

JOAN PONS PAYERAS / Historiador NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

La música és un vincle de ciutadania, de calvianers i calvianeres d’avui i de demà que comparteixen moments i enforteixen el vincle de comunitat. Calvià és terra de molts i bons músics, dels quals es pot destacar un ventall divers de potencialitats. L’objectiu d’aquest dossier és subratllar la transcendència de la música a Calvià, que, per diverses raons i circumstàncies, ha estat lligada sempre al municipi. El desenvolupament del dossier té dos blocs. Per una banda, la semblança biogràfica de l’organista i compositor mossèn Pere Josep Cañellas que ha redactat l’historiador Joan Pons Payeras, amb noves dades sobre la vida d’aquest destacat músic calvianer. D’altra banda, una relació de figures de la música extreta bàsicament del llibre Músics a Calvià, del guitarrista calvianer Antoni Mir Marquès i la musicòloga Irina Capriles González.

Mn. Pere J. Cañellas a la caleta de Santa Ponça, amb la senyora de Mofarès, Manuela Alemany, tercera per l’esquerra, i la madona Antònia Fiol Gelabert , ca. 1908. Foto per gentilesa de la familia Tomàs Calafat.

L

a publicació Músics a Calvià posa de relleu que entre la ciutadania calvianera destaquen sobretot les figures dels compositors, dels cantants, dels instrumentistes, de les persones que dirigeixen orquestres i corals, dels mestres de música i, no menys important, dels dinamitzadors socials que, mitjançant la música, mantenen la vida musical activa a través d’institucions com ara Ràdio Calvià, l’Escola de Música, les corals, la Banda i, evidentment, difonen la música tradicional i religiosa d’antic. Tots aquests temes es desenvolupen també en aquest número de la revista Entorn de Calvià dedicat a la música al municipi i en el qual, sens dubte, s’havia de posar de relleu la figura de Pere Josep Canyelles.

APROXIMACIÓ A L’OBRA DEL COMPOSITOR MN. PERE JOSEP CAÑELLAS , PER JOAN PONS PAYERAS

Endinsar-me en la vida d’un compositor calvianer de la segona meitat del segle XIX i gairebé el primer terç del segle XX, Pere Josep Cañellas i Jaume, «el capellà de Can Comallongues» (1845-1922), fou el que em mogué l’any 1999 a fer-ne un esbós biogràfic per diferents motius: en primer lloc, Cañellas donava nom a l’associació cultural musical del poble; en segon lloc, el cor de Calvià, amb motiu del centenari de les obres de l’església (1998), havia recuperat una missa centenària seva; i, en tercer lloc, la veritat és que poques coses sabia la gent d’aquest calvianer músic. Ara, de forma sintetitzada i amb noves dades biogràfiques, de bell nou em pos a la boca el seu nom.

LA FAMÍLIA CAÑELLAS JAUME

Del matrimoni Pere Josep Cañellas Martorell, «de Can Comallongues», i Antonina Jaume Carbonell, «des Pontet» (nascuda el 13 d’octubre de 1844), el dia 24 de setembre de l ’any següent naixia el nostre Pere Josep. Després vendrien els seus cinc germans: Isidre (1847), Bartomeu (1849), Joan (1851), Catalina (1855) i Antònia Maria (1860). Tota una família de conradors.

Són els anys en què el poble de Calvià viu una forta crisi socioeconòmica. L’aigua escassejava de debò, les secades no hi mancaven i els terratinents o potentats que vivien a Ciutat només anaven al poble una volta a l’any a cercar el seu producte. El sou que guanyaven no donava per a res, ni per un parell d’almuds de blat, la qual cosa feia que la gent es veiés obligada a emigrar.

Quan neix en Pere Josep (1845) la situació havia millorat una mica, ja que constatam que l’Ajuntament en el pressupost municipal consigna partides destinades a l’ensenyament. Hi havia preocupació perquè els nins anassin a l’escola i poguessin fer estudis superiors a Ciutat.

ELS COMALLONGUES, UNA NISSAGA DE MÚSICS

Des del segle XVIII i fins a la dècada dels anys trenta del segle XX, dos músics «Canyelles» faran nom al costat de Mn. Pere Josep.

Pere Josep Cañellas Cañellas, padrí patern seu (1787-1877), casat amb Catalina Martorell, era un pagès que treballava a la finca de la Vallverd. Rebé les primeres lliçons de solfeig del seu germà prevere, molts d’anys vicari des Capdellà, Mn. A ntoni (1779-1862). Apareix documentat com a organista tot seguit a l’adquisició de l’orgue de Calvià (1843).

Jaume Vicens Cañellas (1861-1937), cosí germà de Mn. Pere Josep Cañellas, de

professió era fuster i el seu nom com a organista apareix l’any 1888. Es casà amb Bet Maria Clar de Son Malero en primeres núpcies, i amb Magdalena Cabrer de ses Barraques, en segones. A més del primer organista de l’actual orgue de l’església de Sant Joan Baptista de Calvià, fou mestre de capella i professor de solfeig a l’escolania de la parròquia i compositor, i ens deixà un Te Deum per a tres veus, la romança Ven a la Barca i les sarsueles Es ca rabiós i Pagès de l’olla . Del seu mestratge en gaudiren altres viles, com llegim en el Diario de Palma : «[...] pudiendo saborear los raudales de armonía con que nos recreaba y hasta levantaba nuestro espíritu el modesto y cuanto inteligente, D. Jaime Vicens organista de Calvià» (Banyalbufar, 9 d’agost de 1891). També va ser el contacte per as Capdellà i Calvià i l’únic home informador per als estudiosos de la missió que hi va dur a terme Baltasar Samper, amb Josep M. Casas i Ramon Morey, per col·laborar amb l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. El reputat etnomusicòleg Baltasar Samper va destacar q ue Jaume Vicens Cañellas fos músic, així com la seva bona memòria i la gran habilitat per imitar els cantaires populars amb el nostre peculiar estil.

L ES PRIMERES PASSES DEL PRIMOGÈNIT DE CAN COMALLONGUES. ESTUDIS ECLESIÀSTICS

Pere Josep Cañellas aprèn a llegir i a escriure a l’Escola d’Instrucció Primària per

a n ins –aleshores no hi tenia cabuda la coeducació– amb els mestres Joan Lluís Sancho i Antoni Quetglas. Es familiaritza amb el món de la música acompanyant el seu padrí patern (organista de la parròquia), o els oncles capellans a les funcions de l’església, tant a Calvià com as Capdellà.

No dubtam que acompanyava els seus pares i germans petits als quefers que sempre hi havia a les finques de la Vallverd, de Can Comallongues, entre d’altres, així com en el treball de guixaire als forns que tenia son pare. De tota manera, cal dir que aquesta família pertanyia al sector dels pobres, atès que els terrenys que tenien eren gairebé improductius.

Als 16 anys, Pere Josep manifesta a la família que vol ser capellà, i ingressarà al Seminari de Palma directament a tercer any d’Humanitats (l’1 d’octubre de 18 61). Fins als 27 anys, romandrà Cañellas a la barriada ciutadana de la Calatrava i obtindrà una formació acadèmica s òlida i completa, ja que la biblioteca del Seminari Conciliar de Sant Pere era en aquella època la millor biblioteca en general de tot Mallorca, especialment en relació a les matèries relacionades amb les ciències físiques i naturals. El 21 de desembre de 1872, rebrà l’orde de prevere a Menorca, per malaltia del bisbe de Mallorca.

L’AFICIÓ PER LA MÚSICA

Per mitjà del «Diari del bisbe Salvà», tenim coneixement que als 19 anys, essent filòsof, Pere Josep Cañellas ja comença a tocar l’orgue de la parròquia ciutadana de Sant Jaume. Als coneixements adquirits en l’adolescència amb els seus parents se li ha afegit, en els primers anys de Seminari, el mestratge de Miquel Tortell (Muro, 1802 - Palma, 1868), l’autor de «S’estrella de s’auba», un organista i compositor de renom, amb els seus condeixebles, futurs organistes de Mallorca, Guillem Massot (Palma, 1842-1900), A ndreu Torrens (Santa Maria del Camí, 1845-1927), Bartomeu Torres (Valldemossa, 1840-1908), Joan Albertí (Fornalutx, 18501916) i Nicolau Bonnín (Palma, 1879-1928),

Mn. Pere Josep Cañellas amb un grup de calvianers, caleta de Santa Ponça, c. 1908. Foto per gentilesa de la familia Tomàs Calafat.

Amb motiu de la celebració del VII centenari del naixement del rei En Jaume, Cañellas s’hi fa present amb l’ Himne Patriòtic

Bochsa fils pour l’Herpe, Musica di Gioachino Rossini (Milano, Napoli, Firenze) i Mu ndial Música (València, març de 1917).

Un any després (29 de maig de 1881), a les festes en honor del segon centenari de la mort de Pedro Calderón de la Barca (16001681), el seu nom apareix en el jurat del concurs de composicions musicals.

El rector d’Esporles, antic company de Seminari, el solleric Mn. Antoni Deyà i Rullan, futur rector de Calvià (1892-1902), vers l’any 1885 li encarrega la Triple misa a tres voces Anys després (juny de 1893) aquesta missa fou estrenada a Calvià en ocasió de la benedicció de l’església.

2) «Trisagio a la Santísima Virgen (completo) a solo y coro unísono con acompañamiento de órgano y harmonium (textos castellano-catalán)».

3) «Dos Cánticos a la Santísima Virgen. I. De místicas flores; II. Venid y vamos todos. A coro unísono y copla a solo con acompañamiento de órgano o harmonium (textos castellano, catalán y vasco».

4) «Salve Regina en tonalidad gregoriana. A coro unísono con acompañamiento de órgano o harmonium».

«discípulos de este maestro», com llegim al Diario de Palma , l’any 1879

D’aquesta manera, Cañellas anirà adquirint una certa reputació com a organista, com a professor i més endavant com a compositor.

EL RENOM DEL MESTRE CAÑELLAS L’any 1879, serà nomenat professor de solfeig del Conservatori. Aquest mateix any, en la IV Vetlada Musical en el mateix Conservatori, Cañellas entrarà en el llistat de participants i compartirà la melodia Adoremus amb els col·legues Joan Llorens, Francesc Montis i Espinosa, per a piano, violi, violoncel i harmònium. La premsa s’omplirà d’elogis envers l’organista de la parròquia de Sant Jaume.

Entaula amistat amb el company prevere Joan de la Creu Font i Rosselló (1833189?), que és el primer a felicitar-lo per l’èxit a València de la seva obra Ave Maria , l ’any 1880 –Pere Josep tenia aleshores 35 anys. I serà per mitjà de Font que C añellas se subscriurà a una sèrie de publicacions musicals espanyoles, franceses i italianes. En la carpeta «Música Calvià» de l’Arxiu Diocesà de Mallorca, entre les partitures de Mn. P. J. Cañellas hi ha constància signada per ell de les revistes Paris q ui chante, núm. 119 (30 d’abril de 1905), Collection complète des oeuvres de N. Ch.

E l mes d’octubre de l’any 1888, i amb motiu de la canonització de sant Alonso Rodríguez, jesuïta i porter de Monti-Sion (Segòvia, 1532 - Palma, 1617), en l’extens programa d’actes, a la Seu, el dia 29, hi figura la següent referència: «Se cantará el motete Euge serve bone compuesto por el reputado Mtro. D. José Cañellas, Pbro.». I al Butlletí del Bisbat hi llegim la crítica: «Cuanto a las composiciones escritas exprofeso para estas fiestas y encargadas a los Maestros Torres y Cañellas, no añaden nuevos lauros a su carrera ni un átomo a la sólida reputación de que legítimamente gozan». El nom de Cañellas, per aquestes saons, camina al costat dels grans compositors mallorquins.

Amb motiu de la celebració del VII centenari del naixement del rei En Jaume (2 de febrer de 1908), Cañellas s’hi fa present amb l’Himne Patriòtic, i en el IV aniversari de l’Orfeó Mallorquí (6 de maig de 1903) ja s’havia presentat amb l’obra Pregària

Passen els anys i l’anomenada de Cañellas s’estén per les parròquies de Mallorca i arriba a Catalunya. L’any 1914, amb l’aprovació de la Junta Censora de Música Sacra de Barcelona, l’Editorial Boileau li publicarà, a la revista Lauda Sion, les següents obres:

1) «Tres Padrenuestros a solo y coro unísono con acompañamiento de órgano o Harmonio (textos castellano-catalán y vasco)».

D’aquesta manera, el capellà compositor de Can Comallongues, home experimentat als seus quasibé setanta anys, veu en les publicacions catalanes un homenatge a la seva magna i variada obra musical. No és gens ni mica estrany que la parròquia de Calvià, amb motiu del 150è aniversari del seu naixement (agost de 1995), en el full parroquial en publicàs elogis i a la vegada reclams per a recuperar aquest insigne calvianer: «Mn. Pere Josep, home intel·ligent i viu, entaula diàleg amb el món cultural, com a professor del Conservatori Balear, amb els corrents literaris contemporanis i amb el sentiment religiós del poble mallorquí manifestat a les festes de Sant Alonso Rodríguez de Monti-Sion (1888). Tot això feu que el nostre paisà tingués una determinada consideració a la Mallorca de finals del segle XIX i a la Catalunya de començament del XX, i aquí tal vota per la relació que tenia amb Mossèn Miquel Costa i Llobera».

EMBRANZIDA PER A RESSITUAR LA FIGURA DE P. J. CAÑELLAS

Arran de la mort del mestre Cañellas (2 de desembre de 1922) la premsa destacarà que «el difunto sacerdote, hombre perito en materias musicales, deja algunas composiciones religiosas muy conocidas».

Passen els anys i el poble de Calvià, gairebé cinquanta anys després de la mort del compositor, en refrescarà la memòria tot dedicant-li el 1986 una placa commemorativa a la casa on nasqué. El mateix any l ’Associació Cultural Musical pren el seu

nom per bandera i també apareixerà la primera publicació dedicada al personatge: Pere Josep Cañellas i Jaume 18451922, músic de Calvià.

Amb motiu de la celebració del centenari de l’església nova de Calvià, l’any 1996, l’Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas recupera la Missa de P.J. Cañellas ( 1885). Dos anys després, 1998, el cor parroquial, dirigit per Josep Rubio Amengual, n’estrena la Salve Regina

L a Fundació Àrea Creació Acústica

Son Bielí de Búger (ACA) li dedicà la X Nit Bielenca (16 de setembre de 2000) amb la corresponent edició d’un disc compacte. En el programa d’actes cal destacar l’«Homenatge al compositor

Mn. Pere Josep Canyelles, Calvià (18451922)». També cal assenyalar l’actuació de la Banda Municipal de Calvià en el concert a la vila de Búger, a la Sala del Piano de la Fundació ACA, parlaments i homenatge al compositor i presentació del disc compacte, enregistrat a l’església de Calvià (juliol de 2000) per l’Orquestra de Cambra de Calvià i el Cor de Calvià, i la visita a l’església de Sant Pere per escoltar obres de Cañellas a càrrec del Cor de Calvià dirigit per Francesc Bonnín.

En el marc del concert de Santa Cecília (novembre de 2000) a l’església de Calvià, es presenta l’obra de Bàrbara Pallicer Barceló i Joan Pons i Payeras Vida i obra del compositor Mossèn Pere Josep Cañellas (Calvià 1845-1922), que descriu la forja d’un camí vital que, ajuntant harmoniosament música i vocació religiosa, conforma un recorregut ple de sentit, i que inclou un estudi acurat de totes les composicions que integren el catàleg de Pere Josep Cañellas, esfilegant les partitures i traient-ne els valors musicals més destacats.

Avui, i gràcies a l’Associació Cultural Musical Pere Josep Cañellas i Jaume, així c om al Cor Parroquial de Calvià, l’obra del gran compositor calvianer Cañellas és coneguda, sentida i estimada pel nostre poble i pel món de la música.

MÚSICS DE CALVIÀ

A continuació oferim un recull de les persones relacionades amb la música al municipi, una primera referència bàsica per als músics joves i persones interessades que vulguin trobar exemples inspiradors. Es tracta d’una espipellada biogràfica dels músics dels darrers temps, la seva trajectòria i algunes de les seves fites. La relació de persones és cronològica, de manera que el lector pugui copsar la pervivència de la música clàssica al llarg del temps i, alhora, el pas del Calvià tradicional basat en un règim agrari al Calvià turístic, de la música dels pobles a la música de l’oci destinada als visitants. En aquest sentit, el llibre de Mir i Capriles Músics de Calvià tant parla de veïns del municipi com dels qui tenen o tenien aquí la seva segona residència i d’artistes que s’hi sentien vinculats, perquè Calvià ha estat i és atractiu per als músics i artistes de fora.

ANTONI MESTRES GÓMEZ

(B arcelona, 1839 - Es Capdellà, 1908) Músic i matemàtic, l’any 1900 va ser designat director de l’Institut Balear arran d e la jubilació de Francesc Manel de los Herreros. Com a guitarrista, va tenir

Antoni Mestre Gómez (dibuix de Jacinto Nadal, 1899).

alumnes com Bartomeu Calatayud i va col·laborar amb Francisco Tàrrega Eixea, amb qui coincidí un estiu a sa Pobla. Els dos mestres varen passar un estiu junts per tocar i improvisar amb la guitarra. Tàrrega, autor entre altres peces de Recuerdos de la Alhambra , va lloar les qualitats de Mestres. Va compondre per a g uitarra una grandiosa Elegía a la memoria de D. Agustín Altamira , valsos i Cançó de taverna i Minuetto, el qual va ser harmonitzat per Joan Maria Thomàs Sabater, i i nterpretat per Bartomeu Calatayud en diverses ocasions a França i a Suïssa. També va adaptar per a guitarra Mazurca de los paraguas. L’escriptor menorquí Màrius Verdaguer li dedica sis pàgines en la cèlebre obra La ciutat esvaïda , on conta la relació amb el seu professor. Entre les cites directes, hi trobam l’anècdota que Mestres, en mostrar al seu pis del carrer Apuntadors de Palma va presentar la «seva amiga», la guitarra «Mira-la. Dins el forat hi té un món». Mestres va oferirse a Verdaguer per ensenyar-li a tocar la guitarra, quan en aquella època a Palma era inconcebible la figura d’un catedràtic virtuós de la guitarra, la qual es conside -

rava un instrument plebeu, patrimoni de barbers, de rufians i de prostíbuls de la Gerreria. Mestres va morir a la possessió de sa Coma des Capdellà. Les seves restes reposen en el cementiri d’aquest nucli tradicional.

ISIDRE JAUME SALVÀ

(Calvià, 1854-1936)

Pagès i músic, va néixer a la Vallnegra. Sense tenir cap formació, tocava la guitarra i la bandúrria. També va ensenyar a tocar aquests instruments a les seves filles i als veïns del poble que en volguessin aprendre. El seu net, Bartomeu Jaume Morey, va cedir totes les partitures que posseïa, que es guardaven en dues carpetes grosses. En una de les tapes figura escrit a mà: «Cuenta de Galatzó B. de Domingo Juaneda» (qui va ser batle de Calvià el 1843), i en l’altra, «Nota de la entrada del pinar de Galatzó». Entre les partitures, hi ha algun arranjament del que seria veí de Calvià, Pere Antoni Alemany. També tenia el Método para guitarraarreglado para números con las figuras de la música i el Método de Tomás Damas, sobre Bandurria, Laúd-Lira y Octavilla (por nota), publicat vers el 1869. Formava part d’una rondalla, que segurament va actuar de l’any 1900 al 1933.

ISAAC MANUEL FRANCESC

ALBÉNIZ PASCUAL (Camprodon, Girona, 1960 - França, 1909)

Pianista i compositor, és considerat un dels grans creadors de l’escola de música espanyola contemporània. Va arribar a Mallorca el 1887 per passar-hi dues setmanes i es va instal·lar a la possessió de S anta Ponça, propietat dels marquesos de la Torre. La bellesa de la costa calvianera i la proximitat amb la caleta de Santa Ponça podrien fer pensar que aquest indret inspirà el músic en la composició Rumores de la caleta , que formava part de la col·lecció «Recuerdos de viaje». No obstant això, es tracta d’una suposició, ja que hi ha altres investigadors que relacionen l’obra amb la costa andalusa.

A leshores a Mallorca el punt de trobada dels músics era el restaurant Cas Català,

on s’organitzaven concerts. En la seva primera visita a Mallorca Albéniz va oferir d ues actuacions, la primera a la Sala Banqué del carrer Colom, 56 de Palma, on va interpretar al piano peces de Mozart, Beethoven, Chopin, Bach, Haydn i S chumann. El local, d’estil art nouveau, també era una botiga de venda d’instruments musicals. L’altra concert va ser al C írculo Mallorquín, actual Parlament de les Illes Balears, en què Albéniz va estar acompanyat del sextet Arche, que comptava amb el violinista Pablo Sarasate.

D urant el confinament de 2020, la Filmoteca Nacional ha revisat els arxius i ha trobat el que es considera el primer documental sonor dirigit per una dona a Espanya, la mallorquina Maria Forteza, amb la col·laboració en la direcció musical de Rafael Parellada i l’enregistrament sonor i producció de Ramón Úbeda. Està datat a la dècada dels trenta del segle XX i mostra imatges idíl·liques de l’Illa en homenatge a Isaac Albéniz i la seva visita a Mallorca, amb música de l’ Opus 202 dedicada a la nostra illa. A la cinta s’argumenta que la llum va influir en l’ànim d’aquell geni de

la música, i que ell, pres per l’encanteri, com una ofrena més, va abocar en el pentagrama els tresors de la seva inspiració inesgotable com a compositor: «Ofrenda. Seducidos por la exelcitud de tu Arte, recorremos, emocionados, la ruta que tu inquietud nos trazara, deseosos de tu inmortalidad. Por ello, como un fervoroso y sencillo homenaje, ofrecemos a tu imperecedero recuerdo estos pequeños trabajos cinematográficos inspirados en la estética de tu música». Així es palesa, un altre pic, la relació estreta d’Albéniz amb Mallorca.

PERE ANTONI ALEMANY PALMER (Palma, 1862-1952)

Guitarrista i compositor, va ser el primer professor de Bartomeu Calatayud Cerdà. Va formar duo tocant amb Jaume Vicens i Canyelles en projeccions de cinema mut i en teatre d’aficionat. Ocasionalment va actuar en alguna òpera i sarsuela. Arribat a Calvià el 1932, se’l coneixia com a «mestre Pedro», i va fer bona amistat amb el guitarrista Bartomeu Quetglas. Va compondre un vals i una masurca (Brillante), i una obra dedicada a la ballarina Maria Rosa Cabrer Lang. També v a formar una orquestra d’ocarines amb la qual va anar de gira per l’estranger. A Calvià va treballar com a cuidador del motor de gas que donava llum al poble. Va morir a la Misericòrdia de Palma.

JAUME MORAGUES JUANEDA (Calvià, 1866-1943)

Va estudiar instruments de corda durant el servei militar. Tocava el violí, la guitarra, la bandúrria i la mandolina. Sabater i regidor de l’Ajuntament, impartia classes de solfeig, bandúrria, i guitarra. Va fundar una rondalla que va funcionar de 1900 a 1933 i que assajava al carrer Major núm. 33. Hi participaven tant dones com homes, tot i que alguna vegada va ser només femenina. Varen actuar a dins el poble i a la base militar d’Illetes, on la presència de dones va causar un gran enrenou entre els militars, llavors tots homes. Amb Pere Antoni Alemany i Jaume Vicens Canyelles, «en Comallongues», va formar un trio i va fer diverses composicions.

Isidre Jaume Salvà, l’any 1910.

DINA MOORE BOWDEN

(Califòrnia, 1893 - Palma, 1981)

Dina Moore vivia a una casa de Portals anomenada Spindrift, i fou tan popular que aprop hi ha un punt geogràfic de la costa calvianera conegut com «sa punta de na Dina». Va estudiar a la Universitat de Berkeley fins que es va traslladar a Viena a estudiar violí i després cant a Nova York, on va conèixer el seu professor, Georges Charles Bowden, que es va convertir després en el seu marit. Ell tenia molt de prestigi perquè aplicava la tècnica Alexander i va ensenyar al famós cantant d’òpera Enrico Caruso. Ella, en el mateix àmbit, va treballar en el camp de l’educació de la veu i es va especialitzar en infants amb necessitats especials per a l’expressió oral. Va venir a Mallorca i va formar una escola-centre cultural per a infants al Terreno, The Majorca Junior Club, amb alumnat de refugiats alemanys. El 1942 es traslladà a Anglaterra, on es va fer responsable de la cantina de l’Associació Cristiana de Joves que hi havia a l’illa de Man, en una base de la secció aèria de la Royal Navy. Va tornar a Mallorca en acabar la Segona Guerra Mundial i va col·laborar en l’enaltiment de la figura de fra Juníper Serra. Era una excel·lent relacions públiques i, vestida de pagesa, va aconseguir exposar una col·lecció sobre el pare Serra a Califòrnia.

Per traslladar-se per la costa oest dels Estats Units menava una furgoneta. Aquesta tasca de reconeixement de la

figura de Fra Juníper Serra també la desenvolupà entre mallorquins i visitants mitjançant l’agrupació d’Amigos de Mallorca, que formava part del Cercle de Belles Arts. També va organitzar un homenatge a Joan Maria Thomàs, capellà i músic especialista en coral que va ser l’impulsor de l’Associació Bach, el Comitè pro Chopin a Mallorca i la Capella Clàssica. Ell i Dina Moore Bowden eren bons amics.

BARTOMEU OLIVER I MARTÍ (Felanitx 1894 - Palma, 1988) Músic militar i compositor prolífic en la producció per a banda i orquestra simfònica, va escriure per a cor mixt i guitarra. Va abordar la simfonia i el poema simfònic, així com gèneres breus com himnes, goigs i una interessant aportació a les formacions de rondalla, tan estimades durant diverses dècades a Mallorca. En 1927 dedicà una obra al poble de Calvià titulada Ball des Ciurells, Bolero de Calvià . En 1934 ingressà en el Cos de Directors de Bandes de Música Civils. I l’any 1935 aconseguí ingressar a l’École Normale de Musique de París, on perfeccionà la seva formació i tingué Joaquín Rodrigo com a condeixeble. Bartolomé Oliver tornà a Mallorca el 1936. El 1940 funda l’Orquestra Filharmònica Balear de Palma. L’any 1950, al Palau de la Música Catalana, s’estrena Sons de Mallorca (suite núm. 3), en què ell mateix dirigí la Banda Municipal de

Barcelona. Oliver morí a Palma l’any 1988. És considerat un dels millors compositors mallorquins de la història.

RAFEL PONS ENSEÑAT (es Capdellà, 1901-1989)

Guitarrista de flamenc, tenia una guitarra Ramírez que va adquirir a través del seu mestre i amic, Bartomeu Calatayud. Va ser copropietari del primer hotel de Peguera, el Playas de Peguera o Cas Ferrer.

GABRIEL CABRER CALAFELL (Calvià, 1903 - Palma, 1988)

Va estudiar solfeig i piano. Teòleg format a la Gregoriana de Roma, va assolir el grau de doctor en teologia. Era conco de la també pianista calvianera Francisca Cabrer Vich. Està enterrat al cementeri de Calvià.

NORBERT SCHULTZE (Alemanya, 1911-2002)

Compositor que va residir a Portals Nous a partir dels noranta. Va iniciar els estudis de música als vuit anys i va començar a tocar el piano. Diuen que el seu professor va veure que tenia molt de talent però poques ganes de practicar i, per tant, li aconsellà que es dedicàs a la composició. Schultze va estudiar direcció d’orquestra a l’Escola Superior de Colònia i va assolir una gran trajectòria amb les formacions de la Filharmònica de Berlín, d’Hamburg, de Viena o de Roma, on va ser rebut en audiència per Pius XII. El 1936 va estrenar Schwarzer Peter, amb molt d’èxit. Va crear una cinquantena de bandes sonores, entre les quals la de la pel·lícula espanyola El romancero marroquí (Die Erstene fon Tetuan). El 1938 va compondre Lili Marlen, una melodia mundialment famosa, especialment la versió interpretada per l’actriu Marlene Dietrich, que relata la història d’un soldat de la Primera Guerra Mundial abans de ser destinat a Rússia. De fet, Schultze també va ser actor i va treballar en un cabaret muniquès. A Schultze li agradava Manuel de Falla, i, com a cantants, Plácido Domingo, Josep Carreras i la seva amiga, Montserrat Caballé. Per la seva professió, gaudia de les temporades d’òpera al Teatre Principal de Palma.

Dina Moore Bowden i el seu marit a ca seva, Spindrift, Portals Nous, 1965.

MARIA ROSA CABRER LANG

(Bèlgica, 1912 - Calvià, 2000)

Filla d’una francesa, Maria Lang, i d’un calvianer, Francesc Cabrer, després de passar la infantesa a Sóller va partir cap a França. A París tingué una llarga carrera professional com a ballarina de ballet clàssic, espanyol, sarsuela i gimnàstica, que la feu famosa. Va ser primera ballarina del Teatre del Châtelet de P arís. El 1929 va actuar en les festes de Sant Jaume de Calvià i els beneficis de l’actuació es destinaren a comprar una figura de la Puríssima per a l’església. Essent una dona avançada en aquella època, un cop jubilada va tornar al poble el 1977, on va crear l’Escola de Dansa de Calvià.

MATEU PALLICER AMENGUAL (Calvià, 1915-1998)

Va estudiar solfeig amb el capellà Gabriel Cabrer. Va ser membre de la banda m usical de Campos i de la de Calvià. Per a cada actuació l’Ajuntament li pagava 200 pessetes. El 1945 va organitzar la rondalla integrada també per Josep Rubio, en la qual ell tocava el llaüt, Tomeu Q uetglas la guitarra i Joan Vidal la mandolina. Tocaven serenates i a la festa d e les Verges, però la formació va evolucionar i ja feia concerts, per als quals P allicer aportava els arranjaments de franc. Va formar l’orquestra Quitapenas i després la Melody.

VÍCTOR BONOMO

(Marsella, 1918 - Calvià, 2009)

Cantant d’òpera, va debutar al 1950 a Lió. El famós tenor Benjamino Gigli va dir d’ell que era un líric spinto amb un agut fàcil. A París va conèixer el compositor d’origen espanyol Maurice Pérez, que cercava un tenor per a la seva obra Rocío, ambientada a Mallorca. El 1952, Bonomo va cantar-ne tres representacions al teatre d’Alger amb altres artistes parisencs. Arran d’aquest èxit, el director de l’obra el va contractar per cantar Tosca i Werther. L’any següent va guanyar el primer premi de la seva categoria en el concurs organitzat per la Direcció de Teatres Lírics de París i hi va signar un contracte per tres temporades. El 1960 s’establí a Mallorca, quan en principi només pensava passar-hi unes vacances. La dona, però, mallorquina, li demanà de quedar-s’hi, perquè ja estava cansada de viatjar. Invertí en la compra d’un hotel a Palma. Antoni Tous, director de la Societat de l’Òpera de Mallorca, el contractà per actuar al Teatre Líric de Menorca i al Principal de Palma. Va ser cofundador i president de l’Associació d’Amics de l’Òpera, per a la qual va organitzar diversos concerts i conferències. També va fer recitals a Calvià i va col·laborar amb la Banda de Música i el Cor. Va residir al Toro de 1987 fins a la seva mort, el 2009.

GEORGE MOORE BOWDEN (Nova York, 1920- Palma, 2003)

Va estudiar guitarra amb Bartomeu Calatayud. Es va fer luthier i va muntar a

P alma un taller al barri de la Soledat, fins que es va traslladar al carrer Nicolau de Pacs, a l’Eixample. També venia p artitures i discos variats. Va fundar, juntament amb José Orti Beneyto, la marca Los Guitarreros de Mallorca Palma-Baleares-España. Alumnes seus han e stat Antonio Morales i Michael Dunn. A partir de 1969 el nom de les seves guitarres duien el de «La Guitarrería de G eorge M. Bowden», i es fabricaven al carrer del Mar. Segons dades del llibre Músics a Calvià , possiblement va construir un centenar de guitarres artesanals d e les 3.000 que varen sortir del seu taller. Es va jubilar a Son Font, on, com a l uthier, continuava cercant la perfecció del so en una guitarra.

FRANCISCA CABRER CABRER

(França, 1920 - Calvià, 2006)

Va estudiar piano a França fins al 1936, en què va venir a viure a Calvià, on va fer classes privades de piano i dansa. Va actuar a Sa Societat i a Andratx. També va f undar un grup de dansa i va cantar sarsuela amb Antoni Quetglas Lladó, de qui deien que tenia una veu semblant a la de Miguel Fleta.

ANTONI VICENS RAMON

(Calvià, 1921 - Palma, 2004)

Va estudiar solfeig i cant des de ben petit, dirigit per l’organista Jaume Vicens. També va tocar el clarinet i va participar en

Maria Rosa Cabrer Lang

Mateu Pallicer Amengual

Francisca Cabrer Cabrer

diverses agrupacions musicals. El 1934 va començar els estudis de piano amb Gabriel Cabrer. Tot i que durant uns anys va fer de mestre a Catalunya, venia molts de caps de setmana a Calvià per fer d’organista. En tornar a viure definitivament a Mallorca, va continuar tocant l’orgue alguns anys.

FERRAN ALZAMORA ALBÉNIZ (Palma, 1927-1999)

Pintor i compositor. El 1952, l’Orquestra Simfònica de Mallorca, dirigida llavors per Eaktay Ahn, li va estrenar la Jota briosa . Es va casar amb una capdellenera i va viure molts d’anys as Capdellà. És autor d’obres com Muñeco de cera , Berceuse, Danza punteada o Farruca

BARTOMEU

QUETGLAS SALVÀ

(Calvià, 1927-2005)

Guitarrista i docent, s’inicià en el solfeig el 1941 amb el rector de la parròquia de Sant Joan Baptista de Calvià, Gabriel Cabrer Calafell. Un any després, va començar a estudiar guitarra amb Bartomeu C alatayud, amb qui va mantenir una gran amistat. Quetglas va formar part de la Banda de Música de Calvià i de l’Orquestra Melody del mateix poble. A partir de l ’any 1956 i fins a 1987 va exercir com a professor de guitarra i solfeig, amb nombrosos alumnes als quals, a més dels en senyaments musicals, sempre inculcà bons valors personals.

JOSÉ LUIS PÉREZ JAVALOYAS

(València, 1928 - Palma, 2007)

Fundador del grup Los Javaloyas, va estar actiu durant més de cinquanta anys. L’agrupació pop va néixer a València l’any 1952 i comptava amb un mallorquí, Rodolfo Zambrana. L’any següent el quintet ja va editar el seu primer disc, a Alger. Després el grup va decidir venir a Mallorca i va trobar feina a locals com ara el S alón Trébol, el Cafè Riscal, Jack El Negro o El Chico, la terrassa que pertanyia a l’Hotel Bahía Palace. També va anar a tocar a l’estranger. Patí diverses reestructuracions, perquè alguns dels seus membres havien de fer el servei militar. Amb el b oom turístic, la formació va ser promocionada per Miquel Soler, de Publicitat M editerrània, amb directa rivalitat amb els Z66. Alguns dels èxits de Los Javaloyas són Bárbara-An , Reír, reír, reír y El beso Resident al Toro des de feia molts d’anys, el 2007 varen nomenar-lo faller major de la localitat. Va morir aquell mateix any i li oficiaren el funeral a la capella del Toro.

MONSERRAT MIKOFALVY

(Palma, 1929 - Portals Nous, 2012)

Va aprendre a tocar el piano amb Jaume Roig i més tard es va traslladar a Madrid per avançar en els estudis musicals. El 1960, gràcies a una beca del Ministeri de Cultura francès, continuà la seva formació a l’Escola Normal de Música de París i allà

va fer de professora a l’Institut Servigne. Membre de la Societat d’Autors i Compositors de París, ha compost diverses obres per a orquestra. Destaca també el preludi i fuga Son Amer (estrenat per l’Orquestra Ciutat de Palma el 1981), Felanitx (obra estrenada per l’Orquestra Ciutat de Palma el 1986) i les tres Melodies mallorquines (estrenades per l’Orquestra Ad Artem el 1986), inspirades en poemes de Joan Alcover, del solleric Guillem Colom –l’autor d’ El Comte Mal – i del pollencí Miquel Costa i Llobera. Aquestes melodies, per a soprano i orquestra, varen tenir m olt d’èxit a l’església de la Madeleine de París. Mikofalvy va viure gairebé sempre a París, tot i que finalment va establir l a seva residència a Portals Nous en una casa anomenada «Xeremies».

FRANCISCA CABRER VICH (Calvià, 1929-2013)

Va estudiar la carrera de piano al Conservatori de València i també sabia tocar el violí, l’harmònium i l’orgue. Durant molts d’anys va fer d’organista per a l’església de Sant Joan Baptista de Calvià, especialment en la diada del Corpus.

JOSEP RUBIO AMENGUAL (Campos, 1930- Calvià, 2018)

Va estudiar música a Palma, Calvià i Figueres, fins que el 1984 va convertir-se en l’alma mater de la Banda de Música de Calvià,

Los Javaloyas

Monserrat Mikofalvy

Josep Rubio Amengual, a l’Escola de Música.

de la qual va ser director. També va fundar i presidir l’Associació Pere Josep Cañellas i l’Escola de Música de Calvià, que duu el seu nom. Juntament amb dos fills seus, va publicar el llibre Cent anys a Calvià . Els darrers anys de vida va ser el director del Cor Parroquial.

ANDREU JULIÀ ROSSELLÓ (Felanitx,

1929)

Autor teatral i músic, va cursar pedagogia musical i rítmica Dalcroze a l’Institut J oan Llongueres de Barcelona. Va ser el director de l’Schola Cantorum del Seminari i també feia d’organista en pobles c om ara Santanyí, Capdepera i Felanitx, o al col·legi Sant Gaietà de Palma. Va dirigir la coral de l’Orfeó de Castellitx d’Algaida, la coral municipal d’Andratx, la de San Gaietà de Palma o la de Sant Andreu a Santanyí. Ha fet concerts en diversos indrets de Mallorca i en el nostre m unicipi, concretament a Calvià, Palmanova i Illetes. A més a més, ha compost n ombroses obres polifòniques i per a orgue electrònic. Viu a Santa Ponça.

GABRIEL ENSEÑAT ALEMANY

(Andratx, 1934 - Calvià, 1995)

Cantant i guitarrista, va iniciar els seus primers estudis musicals amb Bartomeu Calatayud. En una primera etapa, les seves actuacions es varen centrar en les sales de festes Jack El Negro i Trébol, on

totes les seves intervencions eren molt aplaudides. Al voltant de 1959, va participar en un certamen de cant al Teatre P rincipal, del qual resultà guanyador. La seva gran afició per la música el va portar a estudiar també orgue. Els últims anys de la seva carrera musical e ls va passar actuant majoritàriament a la zona de Peguera, entre Hapimag i l’Hotel Mar i Pins. Precisament va ser en aquest hotel on va fer la seva darrera actuació, just després de la qual va morir de manera sobtada.

PERE ORPÍ I FERRER

(Capdepera, 1936)

Eclesiàstic, musicòleg, pintor i poeta, molts dels seus poemes han servit d’inspiració a l’obra de destacats compositors mallorquins com Bartomeu Calatayud. De la seva estreta col·laboració a mb Calatayud en varen néixer un seguit d’obres principalment de caràcter r eligiós, com una missa i algunes cançons de Nadal. La primera va ser Bona n it (1969), una cançó de bressol per a guitarra. Aquest va ser l’inici del seu repertori religiós, i Els Valldemossa la varen gravar en un disc el mateix any 1969 al costat d’altres dues cançons nadalenques. Pocs anys després, conegué e l pare Antoni Martorell, amb el qual va formar un tàndem molt prolífic en l’àmbit del cant litúrgic de Mallorca. A l’agost de 1967, arribava a Peguera com a rector, on va romandre fins al 1979. Allà va continuar la seva tasca de divulgació de la cultura mallorquina i va fundar la publicació Vora Mar. D urant una temporada, tingué la il·lusió d’aprendre a tocar la guitarra i començà a assistir a les classes de Tomeu Quetglas. Pere Orpí també és autor d’himnes i cants religiosos i populars. El 2009 va presentar e l llibre Sons de Mallorca, editat per Documenta Balear, amb dibuixos de Josep C ortès.

JOAN BAUTISTA JIMÉNEZ (1942)

Veí de Peguera, és guitarrista, compositor, arranjador i concertista de guitarra f lamenca. Ha compost diversos temes com les rumbes Recuerdos de la infància , Ca ballo alegre , o el pasdoble per a

banda Duende taurino. Actualment retirat dels escenaris, dedica el seu temps a l ’estudi en profunditat del flamenc.

ILAN ROGOFF KRAMER (Tel-Aviv,

Israel, 1943)

Pianista de prestigi, es va formar a l’Escola de Música de Tel-Aviv, en el Conservatori de Música de Brussel·les i en la Juliard & Mann School of Music de Nova York. Va rebre classes de Leonard Shure, Vladimir Horowitz i Claudio Arrau. Va treballar en orquestres dels Estats Units, Colòmbia, Equador i Guatemala. El seu debut va ser amb l’Orquestra Filharmònica d’Israel el 1989 i va fer gires a l’Argentina, l’Uruguai, el Brasil o els Estats Units. Ha actuat en molts de centres musicals europeus, de Sud-amèrica, d’Israel i també en països orientals. Ha treballat amb directors com ara A haronovich, Allemandi, Barshai, Blech, Bender, Bloemstsdt, Commissiona o Chumura. Amb Kurt Sanderling va enregistrar un disc amb la Filharmònica de Londres. Va ser guardonat per Records & Recordings pels enregistraments de les Fantasies de Schumann i Shubert amb Nimbus Records. A Espanya ha fet feina com a solista per a l’Orquestra Simfònica Nacional de l’Auditori Nacional de Madrid, l’Orquestra de RTVE, la Ciutat de Palma o la Simfònica de València. També ha fet recitals a Granada, Bilbao, València, Valladolid, Palma i Eivissa. El 1992 va editar l’àlbum Chopin-Mallorca-Rogoff, un conjunt de dos CD sobre les composicions del músic polonès a Mallorca, que va ser reeditat el 1999. Dos anys més tard va editar Portraits, dedicat a Shumann. És resident a Portals Nous.

JOSÉ MANUEL DOPICO (Palma, 1943)

Resident uns anys a Santa Ponça, va ser cantant del grup sorgit en els anys seixanta Els Doger’s (acrònim de Dopico i Gerstel, l’altre fundador). Va enregistrar una desena de discos i feia versions d’èxits del moment com El turista 1.999.999 o Las chicas de Formentor Era l’època d’apogeu de grups com Los Javaloyas, els Z66, Los Cinco del Este i Els Valldemossa. Els Doger’s era considerat un grup apropiat per a hotels de categoria, per la varietat de gèneres que podia executar i l’aire romàntic de les seves interpretacions. Varen treballar

Ilan Rogoff Kramer

fins als anys vuitanta i, a Magaluf, Dopico va muntar una sala de festes. Va acabar en la indigència, fins que va aparèixer al programa de La Sexta Vidas Anónimas i, per ajudar-lo, un grup de joves varen impulsar el bloc jmdopico.blogspot.com.

MIKE KENNEDY (Berlín, 1944)

En realitat el seu nom és Michael Volker Kögel, autodidacta i professional de la música des dels 19 anys. Als 21 arribà a Mallorca i actuà amb els Mike & the Runaways i aconseguí triomfar amb Los Bravos a partir de 1966, any en què aquest grup va enregistrar als estudis Decca de Londres el seu gran èxit, Blac is black, una cançó gairebé immortal, que va ocupar el tercer lloc de vendes al Regne Unit i va ser número 1 en totes les llistes europees, excepte a França. El formaven, a més de Mike, que tant podia cantar en anglès com en castellà, Antonio Martínez a la guitarra, Miguel Vicens al baix, Pablo Sanllehí (a qui entrevistam en aquest número d’Entorn)a la bateria i Manolo Fernández al teclat. Era un grup de qualitat i un producte de l’època, reforçat amb lletres molts inspiradores per al moment, com ara Los chicos con las chicas i Dame un poco de amor. Mike Kennedy va viure a Peguera fins a la dècada dels 90, on escoltava els seus cantants preferits, com Sting, Tom Jones o Alfredo Kraus. El

fet que el tràiler de la reeixida pel·lícula de Quentin Tarantino Once Upon a Time in Hollywood empràs una de les obres de Los Bravos, Bring a Little Lovin’, els ha tornat a la popularitat. És una cançó que encaixa perfectament en l’univers del director n ord-americà, plena de ritme, amb una lletra fàcil d’entendre i que per això ha esdevingut tot un èxit en les plataformes de descàrregues musicals.

ANTONI MIR MARQUÈS (Calvià, 1944)

Va estudiar música i guitarra amb Bartomeu Quetglas, Bartomeu Calatayud, Joan Coll i Gabriel Estarellas. El 1980 va enregistrar el disc Vacaciones en Mallorca, amb temes como «Mar i Pins» (hotel de Peguera d’on va ser director) o «Vals del Mediterráneo». Col·laborador habitual de les revistes Maganova/Andratx , Entre Tots i S’Esclop, ha participat en l’elaboració de l’Enciclopedia de la guitarra . És membre de l’SGAE, la Societat Vihuela i la Sociedad Española de la Guitarra. Gran estudiós de la música, ha escrit Mètode per a guitarra , publicat per l’Ajuntament de Calvià el 1996. Concertista habitual, també ha participat en trobades de documentalistes musicals, sobretot en la recerca relacionada amb la guitarra, que li han permès fer nombrose publicacions, tant d’investigació com en llibres, com ara

Isaac Albéniz a Mallorca i La guitarra a Balears i els seus constructors. En un altre àmbit, ha publicat, juntament amb Irina Capriles, Músics a Calvià , obra de la qual surt bona part del contingut d’aquest dossier. Es pot considerar un dels grans especialistes i coneixedors del món de la guitarra a i de Mallorca.

MANUEL MARTÍNEZ PÉREZ (Guadix, 1945)

Va estudiar al Conservatori de Palma i s’inicià com a saxofonista del grup Z66,

Los Bravos, amb Pablo Sanllehí, primer a l’esquerra.

Antoni Mir Marquès

Toni Mir ha publicat, juntament amb Irina Capriles, Músics a Calvià , obra de la qual surt bona part del contingut d’aquest dossier

grup liderat per Lorenzo Santamaría. També va ser propietari d’un club de jazz de Cala Major i a principis dels noranta va tocar amb l’orquestra de Miquel Massot al Casino Paladium Mallorca. Ha residit a Portals Nous i a Palmanova.

FRANCESC MIQUEL PUIG SERVITGE (Rajadell, Barcelona, 1947)

Va estudiar solfeig i piano al Conservatori de Manresa. El dia de Tots Sants de 1954 va tocar la Missa de Angelis amb l’harmònium. Com que encara no havia acabat de créixer, per arribar als pedals li varen haver de posar dos missals grossos. També va actuar en altres dies assenyalats del calendari religiós catòlic, i nterpretant la Missa de Pius X, el Fons Bonitatis o la Missa dels Difunts . Va tocar en diverses esglésies catalanes i fins i tot a la basílica de Montserrat. Va venir a viure a Calvià en la dècada dels setanta i toca l’orgue a l’església de Palmanova i a la de Calvià.

JOSEP RUBIO TERRASSA

(Palma, 1950)

Mestre especialitzat en educació musical, va ser membre de la Banda i del Cor M unicipal de Calvià, i del grup Aliorna. És coautor, juntament amb Josep Rubio Amengual i Joan Rubio Terrassa, del llibre

Cent anys a Calvià , editat per l’Ajuntament. Resideix a Calvià i ha estat col·laborador de la revista Entorn de Calvià Dins l’agrupació d’Amics de l’Òpera de Calvià ha dissertat sobre l’obra de G. Puccini i la seva obra Turandot

ANTONIO FERNÁNDEZ CASTILLO (Múrcia, 1953)

Compositor i productor discogràfic. Imparteix classes de guitarra des de 1973 i tocava en el Centre de la Guitarra de Palma. Fundador del grup Euterpe, va publicar dos treballs, Paisaje, camino y canción i David Allan y Euterpe. Va dissenyar el seu propi estudi d’enregistrament i començà a treballar com a productor i editor discogràfic. El negoci va créixer i també va f undar la productora Ona Digital, que ha publicat més de dos-cents discs compactes, un dels catàlegs més representatius de les Illes Balears. Ha col·laborat des del seu estudi amb artistes com Annie Lennox, Presuntos Implicados o Roger Eno. Té els estudis a Cas Català Nou, on viu.

BARTOMEU IGNASI OLIVER VIDAL (Palma, 1953)

L’any 1978 es va integrar en el grup Aliorna, que va comptar amb la veu solista d’Antònia F. Rubio Terrassa. Tots d os desenvoluparen junts una activitat musical en paral·lel. Autor de diversos temes, també tocava el bombardí a la Banda de Música de Calvià i formava part del Cor. És membre de l’Associació Pere Josep Canyelles. El 1999 formà el Col·lectiu d’Actors Aficionats Independents del Terme de Calvià per recuperar L’adoració dels tres Reis Mags . L’any següent va escriure el poema simfònic L a joia en el si de la mar

ANA TORROJA FUNGAIRIÑO (Madrid, 1959)

És una de les veus més conegudes de la música pop a Espanya com a vocalista del grup Mecano, juntament amb José María i Nacho Cano. El grup es va dissoldre el 1988, i ella va optar per iniciar u na carrera en solitari amb la qual assolí gran popularitat. Des de petita ha passat temporades llargues a Calvià, on els s eus padrins tenien una casa a Portals Nous, ben davant la mar.

ANTÒNIA F. RUBIO TERRASA (Palma,

1959)

El 1978 va fundar Aliorna, agrupació de la qual era solista. La formació va actuar a molts de pobles de Mallorca, Eivissa i a Formentera, el País Valencià, Múrcia i Bèlgica, fins que el 1998 el grup es va dissoldre. Impartia classes de ball de bot de franc i el seu objectiu era fomentar la participació del poble mitjançant el ball. Actualment coordina l’Escola de Ball de Bot de Calvià. És autora de la coreografia del Ball dels Cavallers i del Ball dels Escamots, totes dues danses creades per interpretar-se durant la celebració de les Festes del Desembarcament a Santa Ponça.

PEP TONI RUBIO (Palma, 1960)

Va començar a tocar la flauta als nou anys. També va aprendre a tocar el flabiol i el tamborino, i amb Pep Rotger va formar Xeremiers de sa Calatrava. Altres instruments que ha tocat són el guitarró, les xeremies, la guitarra, el llaüt i d’altres del folk de Mallorca. De fet, sap construir xeremies. Ha enregistrat diversos discs compactes amb grups com Música Nostra, Xeremiers de sa Calatrava, Ximbomba Atòmica, Mesclat, Parado de Valldemossa, Siurell Elèctric i Marusa Cano, i ha fet col·laboracions amb Daniel i la Quartet de Baño Band, Tomeu Penya, Cucorba o Ensemble Llull. A més a més, ha interpretat la versió amb xeremies de l’himne de Mallorca. Ha enregistrat amb Joan Bibiloni, amb l’Orquestra Simfònica de les Balears, amb Joan Valent, amb Barry Conyngham, etc. Va fer la música Foner balear i Tanit per a l’Agrupació de Colles Geganteres de les Illes Balears. Ha actuat a molts de països amb agrupacions diverses, també amb l’Escola de Música i Danses de Mallorca. Imparteix classes al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. A més a més, toca amb el Joch dels Ministrils del Consell de Mallorca. Va ser membre del Consell de Cultura Popular del Govern de les Illes Balears.

FRANCESC BONNÍN SOCIAS

(Palma, 1960)

Professor de cant, piano i director, va viure al poble de Calvià durant uns anys. Va p articipar en el grup Sintagma i va ser director del Cor Es Taller, amb el qual va desenvolupar una intensa recerca i va dur

Pep Toni Rubio

a terme enregistraments d’obres inèdites. Va ser director de l’Escola Municipal de Música Josep Rubio i Amengual durant set anys i durant catorze del Cor. S’ha especialitzat en cors d’òpera i en direcció orquestral. Ha instaurat i dirigit concerts com el de Cap d’Any, el de Santa Cecília o les Nits de Sarsuela de Sant Jaume. Des de 1988 és el director del Cor del Teatre Principal de Palma i de 2001 als 2012 va ser el director artístic i musical del Festival d’Òpera de Calvià. Amb el Cor del Principal va enregistrar un CD de l’obra coral d’Antoni Noguera. També és director assistent en les temporades d’òpera i sarsuela. Ha dirigit orquestres com la Camerata de «Sa Nostra» o l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i ha fet col·laboracions amb la Sinfonietta de Lausanne, la Simfònica de Budapest o la de Berna. Destaquen, en la seva tasca de direcció, obres com Carmina Burana de Carl Off, Alexander Nevsky de Prokofiev, Don Giovanni de Mozart, Orfeu i Eurídice de Glück i Falstaff de Verdi. Ha treballat amb l’Òpera Nacional de la Xina, amb el Cor Simfònic de Pequín i al Festival de Música de Macau.

MARIA FRANCESCA MIR PIZÀ (Palma, 1960)

Va començar a cantar al cor de Sant Josep Obrer i després al Cor Es Taller, al del Teatre Principal i al de cambra Studium. Ha e stat alumna d’Eulàlia Salbanyà. Directora del Cors Infantils del Teatre Principal

des de 1995, és professora de solfeig de l’Escola de Música de Calvià, on també dirigeix el Cor Infantil. Ha participat en Jornades de Llenguatge Musical segons el mètode Irineu Segarra o en el curs de cant-expressió de l’Escola Irineu Segarra.

JULIO BELTRÁN GASPAR (Lió, França, 1960)

Professor de trompeta i intèrpret, va estudiar música al Conservatori Superior d e Lió i va completar la seva formació amb trompeta a Bèlgica, els Estats Units i París. Va obtenir una beca del Ministeri de Cultura francès per estudiar als EUA. Es va formar amb Julio Ribelles, director de la Banda Municipal de Palma (19841988), per a director d’orquestra. Ha fet de professor de trompeta de l’Orquestra Nacional de Lió i dels conservatoris d’Annecy i Aix-les-Bains, a França. A la Comunitat Valenciana va formar part d’un d uet d’orgue i trompeta amb Vicent Ros Pérez. Fundador del Quintet de Metall de València, ha col·laborat amb diverses orquestres com la de Valladolid o Astúries. El 1985 va entrar a formar part de la B anda Municipal de Palma com a trompetista solista i va fundar la Palma Brass Q uintet. A partir de 1993 forma un duet amb l’organista Arnau Reynés, amb el qual fan concerts per tot Espanya. Gràcies a la col·laboració de la Fundació ACA, e l 1998 publicà dos discs compactes, un d’un concert en directe amb el grup Con -

junt Art i l’altre de música d’orgue i trompeta. Resideix al Toro.

JAUME NADAL MARTORELL

(Palma, 1962)

Guitarrista, cantant i compositor, cursà estudis de solfeig i guitarra al Conservatori de Música de Palma. Posteriorment assistí a l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona. Fundà Aquatarkus, un dels primers grups de Nova Cançó a Mallorca. L’any 1977 formà l’Orquestrina Meravella, que, amb un repertori de salsa i rumba catalana, aconseguí actuacions arreu de l’Illa. L’any 1979 participà com a músic en el muntatge teatral L’abat de la Real amb el grup de teatre mallorquí Cucorba, basat en un text de Josep Maria Llompart. L’any 1994 fundà el grup Swing Llatí juntament amb Jacob Sureda i Hugo Sócrate. També en els 90 treballà com a músic de directe i enregistrament en el trio vocal de l’orquestra de Bonet de San Pedro. Actualment lidera diverses formacions de música llatina amb un repertori de temes clàssics del gènere (bolero, rumba, txa-txa-txa i swing). Treballa assíduament en locals de música de Mallorca com ara el Cafè Jazz Barcelona, Sa Posada de Bellver, Sa Cova o la Factoria de So de Santa Maria. La seva discografia inclou els títols En serio y en broma i Entre amigos, amb Bonet de San Pedro, Flipando el doble amb Daniel Higiénico i la Quartet de Baño Band, Conciertos y desconciertos amb Sa Finestra i Cancio-

Maria Francesca Mir Pizà

Bàrbara Pallicer Barceló

Joana Oliver Rubio

nes. Ha fet música de teatre i cercavila per als grups Cucorba, Estudi Zero i Teresetes Migjorn. En un àmbit musical molt diferent, va estrenar un concert de guitarra clàssica contemporània de composició pròpia.

BÀRBARA PALLICER BARCELÓ (Calvià, 1974)

Professora de música i clarinetista, es va llicenciar en història i ciències de la música per la Universitat de Salamanca. Va ser directora de l’Escola Municipal de Música de Calvià. Membre fundadora de la Banda Municipal de Calvià, ha estat membre de l’Associació de Bandes de Música i Associacions Musicals. També ha format part del Cor de Calvià i del de la UIB. Actualment fa de professora de secundària i és coautora del llibre Vida i obra del compositor mossèn Pere Josep Cañellas (Calvià 18451922), juntament amb Joan Pons Payeras.

DAMIÀ MUÑOZ BARCELÓ (Calvià, 1975)

Membre fundador de la Banda de Música de Calvià, també va pertànyer al cor i va fer d’assistent al director Francesc Bonnín. Professor de l’Escola de Música de Calvià, també ha estat director de la Coral de Palmanyola i d’Alcúdia, de la Banda de Música de Sant Llorenç des Cardassar, i de la Federació Balear de Bandes de Música i Associacions Musicals, amb la qual va estrenar l’obra Cinc episodis de la conquesta d e Mallorca . Dirigeix la Coral de Porreres i des de 2015 la Filharmònica Porrerenca.

ANTÒNIA

VIDAL OLIVER

(Calvià, 1975)

Mestre d’educació musical i clarinetista. Ha format part de diverses bandes –a la de Calvià hi va estar dotze anys– i corals com la de Calvià o la del Teatre Principal de Palma, interpretant tant peces tradicionals com clàssiques, d’òpera o sarsuela. També ha col·laborat amb la Coral d’Alcúdia i el Collegium Vocale. Ha estudiat cant i e xpressió amb Eulàlia Salbanyà i amb Frédérique Sizaret. Ha enregistrat la Misa de Pere Josep Cañellas o La posada de la núvia de Baltasar Bibiloni. La seva especialitat és la pedagogia musical.

JOANA OLIVER RUBIO (Calvià, 1979)

Cantant d’òpera, ha estat solista en obres com Il barbieri di Siviglia, Falstaff i Don Gio-

vanni, i en oratoris com el Rèquiem de Fauré o el de Nadal de Saint-Säens. També va estrenar i enregistrar el poema simfònic com a veu solista de La joia en el si de la mar, l’obra creada especialment per a les Festes del rei En Jaume. Va participar com a directora-preparadora del Messies participatiu de 2007 i 2008 organitzat per la Fundació “la Caixa”. És membre de l’Escola de Ball de Bot de Calvià, de la Banda Municipal i del Cor. Fa de professora de tècnica vocal i llenguatge musical a l ’Escola Josep Rubio i Amengual. Té els estudis de pedagogia del llenguatge i educació musical del Conservatori Superior de Música.

ANTONI OLIVER RUBIO (Palma, 1983)

Va començar el 1990 a l’Escola Municipal de Música Josep Rubio i Amengual per cursar estudis de llenguatge musical i violí, que després va canviar per la flauta travessera.

El 1992 entrà al Cor Infantil i dos anys més tard a la Banda, on va tocar la flauta fins al 2004. També ha estudiat baix elèctric i ha tingut grups com Tornikete Death, Creatures Room o Dropout, de manera que tant pot interpretar música clàssica com els sons més rockers. El 2002, a Ràdio Calvià, va iniciar-se com a conductor de programes de ràdio especialitzats en música. És un expert locutor de radiofórmula musical, i ha treballat per a FlaixFM i també per a televisió.

MIQUEL VERGER BURGUERA (Portals Nous, 1984)

Misser, va començar a estudiar piano als cinc anys amb Patricio Pizarro, cofundador i director de l’Orquestra de Cambra Ciutat de Manacor. Va continuar els estudis al Conservatori de València. Només amb set anys va ser el participant més jove del Concurs Internacional de Piano de França.

JOSEP OLIVER RUBIO (Palma, 1985)

De família de músics, va començar a l’Escola Municipal de Música de Calvià tocant el piano fins que el canvià pel trombó de pistons i el de vares, la tècnica del qual va perfeccionar al Conservatori Superior de les Illes Balears. També ha fet percussió, guitarra, baix, saxofon, xeremies, flabiol i tamborino. Va cantar la Sibil·la quatre anys a l’església de Calvià. Mestre, i director des de 2013, de l’Escola i la Banda de Música de Calvià, ha col·laborat amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i amb altres bandes balears i valencianes. Ha tocat en

diversos grups, de diferents estils i amb diferents instruments, com Big Yuyu & The Hot Nite Band o La Vereda. Oliver ha estat guardonat amb el premi al millor instrumentista del Festival Nacional de Xarangues, celebrat el 2018 a Burgos. És l’autor del primer dossier d’aquest número de la revista Entorn de Calvià dedicat a la música, i dels arranjaments jazzístics de la cançó «Una dona marinera» que es va interpretar en la presentació de la Revista Entorn núm.8 dedicada a la mar.

PER SABER-NE MÉS

B. PAllicer ; J. Pons (2000). Vida i obra del compositor Mossèn Pere Josep Cañellas. Calvià (1845-1922) Ajuntament de Calvià, (col·lecció «Valldargent», 6), Ajuntament de Calvià.

e stelrich, P.; MA ssot, b .; PArets , J. (1986) Pere Josep Cañellas i Jaume (1845-1922), músic de Calvià Ajuntament

e stelrich, P.; MA ssot, b .; PArets , J. (1987) Diccionari de compositors mallorquins (segles XV-XIX). Edicions Cort.

FernánDez- ciD, Antonio (1973). La música española en el siglo XX Fundación Juan March, Madrid.

Mir i MArquès , Antoni; s ol A sc A s A s i s ierr A , Trinidad (2000). Records de Bartomeu Calatayud Cerdà (18821973). Imprenta Homar, Palma.

Mir MArquès , Antoni; c APriles González , Irina (2012). Músics a Calvià . Lleonard Muntaner Editor, Palma.

PArets , Joan et al. (2000). Compositors de les Illes Balears. El Gall editor, Palma.

LÓPEZ

JORDI AMENGUAL

/ Dinamitzador juvenil de Calvià

En aquest article repassam la música local a Calvià des d’una perspectiva de dues dècades, durant les quals tocar, compondre i fer concerts ha estat per a molts un ritu iniciàtic al món de la musica. L’experiència collectiva en l’adolescència i la joventut, amb el suport de les persones dinamitzadores, ha esdevingut un impuls mitjançant el qual s’han viscut experiències inoblidables.

Sens dubte a Calvià hi ha hagut talent jove, molt, figures d’entre 12 i 30 anys que brillen de manera intensa. Hem de tenir en compte que la música i les activitats que s’hi relacionen necessiten majoritàriament d’una participació i coordinació col·lectives. Sabem que l’activitat musical per part d’adolescents i joves ajuda a crear un sentiment d’unió i d’integració. Per això de vegades cal engrescar-los, mobilitzar-los i acompanyar-los en un viatge que afavoreix la seva expressió en forma de cultura i de música i lletres.

2020 + JOVENTUT + MÚSICA

En l’adolescència i la joventut, quan la família deixa de ser un referent i hi ha una dosi gran de conflictivitat generacional, se cerca l’autonomia i noves formes de convivència. Els joves cerquen el grup amb persones d’edat semblant, amb qui s’estableix una relació d’empatia i de comprensió. Tot plegat crea un sentit de pertinença i l’oportunitat de representar un paper. Si a aquest fet hi afegim que la música ha deixat de ser analògica, i que tenim a l’abast més música de la que en tota la vida podrem escoltar i més informació musical de la que podrem mai retenir, i que tot això és a l’abast des de qualsevol dispositiu amb connexió..., de segur que podrem trobar allò amb què connectam més musicalment, com a individus o com a col·lectiu. A més a més, Google ens respon a tot. Hi podem trobar coses tan rares com l’«edició japonesa

del disc blanc dels Beatles que contenia una presa alternativa», com comenta José Payés , baixista del grup Los Amebas, un grup veterà que fa música ie-ie des de Calvià i que ha viscut en primera persona el pas del món analògic al quasi infinit món digital. Ells encara aposten per amplificadors «de l’època», com ara un Marshall de 1976, o per l’arxiconegut orgue Hammond. No obstant això, es poden considerar reductes d’una generació que aposta per la constant actualització tecnològica, com per exemple el suport en ordinadors potents que multipliquen per deu les característiques amb què es varen enregistrar discos com els de Led Zeppelin, i que toquen en locals de grups que n omés tenen trenta seguidors, amb pedals de distorsió o Pods. Avui amb un simple USB podem aconseguir el so exacte de l a guitarra de Mick Jagger o de Bryan May, tenim taules digitals multipistes a l’abast de qualsevol butxaca i sobretot la hiperconnexió que permet Internet. Els assajos s ón virtuals, en línia, i ja no fa falta enviar-se cassets per correu postal o tocar al telèfon fix per taral·lejar una idea, que es pot enregistrar amb el mòbil i enviar mitjançant qualsevol programari de missatgeria instantània. En aquest context, en què la distància sembla haver suplantat la proximitat, en què pots veure concerts en streaming o tenir un canal de Youtube des d’on transmetre un directe, amb cada músic tocant des de casa seva, també hi trobam la música local de Calvià.

Es podria parlar de l’«escena jove de Calvià» ben igual que als anys 90 amb l’eclosió del grunge de Seattle, o simplement es tracta d’agrupacions i artistes que comparteixen residència i han nascut en anys propers?

Potser ser veïns de Calvià i comptar amb iniciatives i oportunitats a les quals afegir-se sense haver d’agafar un cotxe o un

A Calvià hi ha hagut talent jove, molt, figures d’entre 12 i 30 anys que brillen de manera intensa

avió ajudi a mantenir viva l’escena calvianera. L’adolescència en els anys 90 s’enrecordarà dels concerts d’El Dorado, del C alvià Hip Hop o, més envant, del concurs Re-Nou o del festival Es Generador, i sobretot dels concerts autoorganitzats a l a sala Amplificador vers l’any 2000. Si a això hi afegim la gran varietat de recursos tecnològics i que allò «real ens estira i és insubstituïble», el resultat és que avui encara tenim molta i molt variada música en l ’àmbit artístic de Calvià.

Els esforços per defensar l’educació musical formal i no formal al municipi des de fa més de tres dècades s’han traduït també en espais com els locals d’assaig d’Es Generador i escenaris com la Sala Palmanova o la potenciació del Casal de Peguera, escenaris que treballen la música amb el suport i gestió dels departaments de Cultura i de Joventut, entre d’altres, de l’Ajuntament de Calvià, i amb la consolidació de la formació reglada de l’Escola de Música Municipal, dels col·legis de primària i secundària, formacions corals, txaranga o la Banda de Música. Es percep la música i aquesta con-

Es Generador

Sala amplificador

Genebulls a Ràdio Calvià.

L’adolescència en els anys 90 s’enrecordarà dels concerts d’El Dorado, del Calvià Hip Hop o, més envant, del concurs ReNou o del festival Es Generador, i sobretot dels concerts autoorganitzats a la sala Amplificador vers l’any 2000

tagia i fa que l’escena musical a Calvià sigui viva i, per tant, també els artistes que la interpreten. En aquest entorn cal destacar iniciatives com ara els concursos Re-Nou, Musicalvià o els festivals Creaction.

No s’ha de subestimar en aquest context el suport entre les persones i col·lectius que es dediquen a la música. És encomiable i important crear punts de trobada entre músics que comencen o que no tenen grup en jam sessions o reunions de músics, ja que si es va per lliure no sempre es fàcil formar un grup. En José Ángel Gálvez González, baixista i resident a Santa Ponça, xerrant de rock i metal, que es l’estil que practica i li agrada, diu que «si vols crear una banda es molt difícil, perquè no trobes gent, bé perquè ja són a una banda o bé perquè no els interessa l’estil».

És important aconseguir un clima de germanor, la compartició de continguts, l’actitud col·laborativa, el suport als qui comencen i la celebració com a propi de l’èxit dels altres. Recordem que el nutrient principal, la benzina de l’artista, és el seu públic. Els qui fan «like», aplaudeixen o comparteixen enllaços mitjançant les xarxes socials, totes les persones que saben les teves cançons, que les ballen, que les coregen, són imprescindibles! I en aquest aspecte Calvià ha estat trampolí de grans figures, ja que hi conflueixen de manera sana i potent la formació, la dinamització, els recursos i les iniciatives institucionals, la solidaritat entre el col·lectiu i el gaudi del públic.

A continuació esmentarem alguns artistes joves i bandes que creixen o que ja estan assolint metes i tenen reconeixement dins el gènere o subgènere en què desenvolupen la seva música. I és que ara, després del confinament, en què la música ens ha servit d’evasió, hem de seguir la pista de les figures emergents a Calvià.

RAP A CALVIÀ

La música Rap s’ha associat sempre a la rebel·lia i a la reivindicació juvenil, i Calvià, des del temps del mític Calvià Hip Hop de principis del segle XXI, sempre ha apostat per aquest estil de música. Tro -

badors urbans? Poetes? Potser que fins i tot hi hagi quelcom de «glossadors» en els «MC’s» (com s’autodenominen els qui canten rap) i que tenen arrels calvianeres.

Hi ha calvianers veterans i rodats com ara Sick & Sake/Crema , Tabú (anteriorment coneguts com Yerroh y Nilo), S. Browns , Jota y Crespí , Calama Records o El Ojo de Horus , del col·lectiu Free Beef, que són històrics a Calvià. Entre aquests n’hi ha que tenen un estil més novaiorquès, com els Twelve , o que fan una música més underground, com LPS (La Puta Esencia) des Capdellà, amb una varietat que desmenteix el tòpic que diu que el rapers són tots iguals. Sorprèn també la capacitat que tenen aquestes «crews» o colles a aplegar-se al voltant d’un objectiu comú. Podem parlar aquí de Black Hoods , integrat per gent com Lucifer, Lipp o Porti , que impulsa i lidera les «magabattles», batalles de galls a les places de Magaluf, sense necessitat de grans escenaris o muntatges, en què en espais oberts i per rondes classificatòries s’enfronten en combats dialèctics durant un minut per desacreditar l ’oponent, d’una manera molt semblant als glossadors en un combat de picat. De fet, Rafel Sastre, Swing , ha portat a Calvià temptatives de combat entre tots dos

gèneres. A més a més, ha ofert formació de rap des del Consell de Mallorca a Es Generador, així que la improvisació i la formació poden anar juntes. Cal esmentar també les «genebulls», les batalles de galls organitzades per joves de d’una edat mitjana de catorze anys. Hi participen, encara que tenguin temes propis, MC’s o rapers com FLEXX , Á nomos , Clems , HCM , els germans Clemente, Scorpion o M c Killer, tots amb inqüestionable talent. David Viondi Ortega (27 anys) , aka Sekro#8 , recorda «que ningú no infravalori la cultura/art/música que avui dia tenim tan fàcilment al nostre abast; no li estam donant el valor que es mereix».

Alguns d’aquests rapers també són grans beatboxers, és a dir, empren els llavis i la

Batalla de galls

David Viondi

veu per emular una caixa de ritmes, i enganen fins i tot el cervell, que pot arribar a creure que aquests sons sorgeixen d’una màquina, i només amb l’habilitat de la boca fent d’instrument de percussió poden acompanyar perfectament els MC’s en les seves cançons, quan fan freestyle o en una «batalla» improvisada.

Potser seria una bona oportunitat per reivindicar l’enginy i la llibertat davant la correcció política que tenen aquests textos, sovint escrits des d’un mòbil, en un paper o només memoritzats, en ocasions plens de recursos literaris i de poesia, i en altres entranyablement parlant des del cor, que batega fort i desbocat, de manera honesta, sense cap mena de filtre i, millor, sense por a la rebel·lió davant el que creuen de bon de veres que ha de ser protestat i rapejat.

ACÚSTIC

En un format més intimista i personal tenim la música acústica, sons propers, despullats, honestos i sense parafernàlia o una gran tecnologia, només veus bones i cançons bones exemptes de «maquillatge». Els instruments són la guitarra acústica, l’ukelele i de vegades la veu a cappella . Com que no depenen d’escenaris ni d’electricitat, poden actuar al jardí del centre cultural de Can Verger del poble de Calvià i integrar-se en un marc tradicional, o fer un directe d’Instagram a les xarxes de Joventut Calvià, perquè no els cal més microfonia que la del mòbil.

Són nombrosos els artistes que poden oscil·lar entre una proposta elèctrica i rabiosa i una altra que amanseixi la fúria sonora i gairebé ens xiuxiuegi a l’oïda, com ara Mala Hierba , Consequence, Mythshine o Malavía.

D’entre els que canten sense bateria ni estridents guitarres elèctriques, sense caixes de ritme o crits furiosos, els que només necessiten un acompanyament instrumental elegant i una ànima c analitzada a la veu, hi trobam Soraduna, que amb l’ukelele ens porta a les postes de sol, als paisatges tropicals i a sentiments retratats. Per a ella la música serveix per «expressar allò que no pot amb paraules i transformar aquests sentiments en energia positiva». Emma Skantz , això no obstant, és més tradicional en el sentit d’emprar una guitarra acústica. Tot i així, tracta de fer versions especials i cançons pròpies com «Listen», la seva primera obra. Mar Sánchez , que porta des dels sis anys amb el violí a l’Escola de Música de Calvià, ha cantat en diversos cors i, un cop adquirida una base musical, aprèn pel seu compte l’ukelele i la guitarra acústica. Com en el cas d’altres tantes persones d e la seva generació, utilitza les xarxes socials personals per donar a conèixer la seva música. Per la seva banda, Joao Rommers, resident a Calvià i que ara viu a Sud-amèrica, també canta «Soy un guerrero», centrada en les batalles a l’amor i en la supervivència emocional quan ens envaeix la malenconia.

Més incisiu és Javi Saga , amb una estreta relació amb Calvià i que repeteix directes encara que sigui només semestralment. Ell va escriure una cançó d’amor durant el confinament, «El amor en tiempos de cuarentena. Una historia de amor pandémico», i va gosar cantar-la a distància a una veïna. Eloy Tolosa, d el grup Consequence, desmitifica que el metal sigui exclusivament renou perquè, sí, ens esglaia quan es canten en acústic c ançons emotives (que no balades) sobre malalties terminals i com acomiadar-se d’un ser estimat. Nico Galindo, de Malahierba , defensa la seva proposta sobradament tot fugint dels de -

Soraduna

Emma Skantz

És encomiable i important crear punts de trobada entre músics que comencen o que no tenen grup en jam sessions o reunions de músics, ja que si es va per lliure no sempre es fàcil formar un grup

Mala Hierba

cibels i arremetent les cordes vocals i les de niló, així com també ho fa Sergio Aguiló , que des de les files de Malavía tant ens pot fer aixecar per seguir el ritme amb el cap amb rock bo a l’estil de Marea, com fer que ens asseguem per embolicar-nos en una versió «relax» del seu art. Així també trobam Sergio Seoane , «Xenxo», el qual ens incita a moure cervicals (headbanging) mentre canta i toca el baix amb un heavy d’allò més potent. Ben igual que ens farà asseure per posar-nos els pèls de punta amb el seu projecte «Black Velvet» i les seves «acoustic covers».

MÚSICA ALTERNATIVA ACÚSTICA

Amb l’herència de la part més contestatària i irreverent del punk, tot mantenint el compromís social i de denúncia, arriben de la mà Jaume Porcel i Sílvia Pérez , el duet acústic Walking on the Plank , que es desmarquen dels acústics malenconiosos i intimistes. Canten amb ferocitat, denuncien tot allò que detesten de la injustícia social, radiografien els sentiments i la seva percepció de l’entorn, i mostren, fora f iltres, com de depriments són les coses que passen en l’àmbit social. La suavitat del plantejament artístic crea un contrapunt en la narrativa musical: simplement empren guitarres acústiques i veus per retratar gràficament com de lletja i desequilibrada pot ser la ment i la vida. L’embolcall pot descol·locar, ja que una de les actuacions pot desenvolupar-se amb poca llum, demanant silenci i amb el públic assegut a les estores de manera despreocupada. Quan sents el primer «fuck» d’una de les seves balades tranquil·les, saps que el propòsit és despertar les consciències adormides, i ho fan sobradament.

SOLISTES DE POP I ROCK

Dins l’àmbit més festiu i ballable, hi ha els temes més enganxosos i susceptibles de ser punxats en una ràdio comercial, com ara Ràdio Calvià, la nostra ràdio local que dona suport a la joventut, i més e ncara si són d’aquella classe de músics que poden ajuntar el que és comercial amb allò que és digne i implica integritat artística. En aquest grup hi ha Crístofer, conegut abans com Crístofer González , que es mou entre el flamenc, la rumba i sobretot el pop rock més enganxós i audible, sense perdre gens ni mica de força i energia.

Marta Kai , que va començar festejant el soul i el blues (Rihanna pot ser-ne una gran referent), ara enregistra la seva primera feina en solitari, cosa que la fa tant contenta a ella com a un creixent nombre de seguidors i seguidores seves.

Les «covers» són un terreny on Paula Mir se sent molt còmoda. La veu només és acompanyada per una base musical instrumental i la seva presència a l’escenari, amb què defensa les cançons de solistes femenines internacionals com Rihanna o Cristina Aguilera.

Xenxo

Paula Mir

INSTRUMENTAL I A CAPPELLA

Encara més agosarada és Vicky del Río com a solista, la qual s’atreveix a cantar a cappella , és a dir, només treballant la seva veu i sense necessitat de cap base o instrument musical, encara que de vegades sí que agafa una guitarra.

L lucia Gomila toca el violí, el baix i altres instruments des de fa dècades gràcies a l’ampli bagatge que li ha donat la formació musical i pujar als escenaris. Molt interessant és l’agrupació a la qual pertany, juntament amb Maria Mariona Marieta, Desirée Durán Galiana i  Mary Lynn Gaydosh. S ón les Aurea Veus. És un projecte a cappella en què quatre veus s’harmonitzen per cantar o emprar les gargamelles com a acompanyament musical tot emulant instruments i afegint-hi de vegades m amballetes o percussió corporal, agafant el millor del Gospel per exportar-lo a altres estils com ara el rock.

Si parlam de piano, hem d’esmentar Maria Llobera , alumna de l’Escola de Música de Calvià, que és capaç d’interpretar peces instrumentals amb un piano de cua.

P edro Sánchez Bonnín electrifica aquest instrument i té com a referents teclistes mallorquins de l’escena rock insular, com Pedro González, o de l’àmbit internacional, com ara Jens Johanson, Kevin Moore, J ordan Rudess o el malaguanyat i mític John Lord, de Deep Purple. Un grup que li encanta és Supertramp. Ara mateix fa les seves pròpies creacions instrumentals en qualitat de projecte solista i fa broma: «M’atrevesc a somiar una mica més fort, fins i tot podria ser la banda sonora d’una gran superproducció cinematogràfica. Però, parlant seriosament, el fet d’haver-les creat ja suposa una enorme satisfacció artística i personal».

ROCK URBÀ

Un clàssic de festivals, música una mica canalla, que canta històries d’amor i cerveses, de carrer, de l’apartament o del cotxe, l’estil que canta des de cors trencats amb veus esquinçades. Són grups c om Urbano , o els calvianers d’adopció El Mono de Jade , X-Matone, No-Lo i Ojos de Serpiente, que reten tribut a Fito, de Fito y los Fitipaldi, o a Platero y Tú. Alguns encara fan renou, com Mala Hier -

ba , q ue estrenen el llarga durada Quiero decir i que no han perdut l’ocasió de presentar-lo al Casal de Peguera, en un esdeveniment tan entranyable com inoblidable, amb uns fans d’excepció, els joves d’ASDICA que portaven orgullosos les camisetes amb el logotip de la banda. Malavía fa igual i demostra que a Calvià hi ha escena, i ha passat també pels nostres escenaris per estrenar el primer disc, Ecos de una realidad , que té com a estendard el tema «Malavía», per a alguns tot un himne. Per què?

ROCK

Tot i que alguns dels nostres artistes es poden molestar pel fet d’etiquetar-los dins el rock, ho he fet des del meu coneixement com a afeccionat i sense cap m ala intenció. A parer meu, si hi ha una bateria, un baix, una guitarra que embruta amb la distorsió i una frontwoman o un frontman que ho dona tot, això és rock. L’objectiu és sempre desbaratar una mica la migdiada de qualque veí. Aquí hi trobam un grup que puja com l’escuma, El Vecino de Arturo Álex Sánchez, e l baixista, comenta sovint «la im -

El Vecino de Arturo

portància de saber del que parles quan es tracta de música», gràcies a haver-se pogut formar, un poc de manera autodidacta i molt amb professors com Omar Lanuti o Toni Miranda de l’Escola de Música. Vivi, la cantant de la banda, endemés de ser una melòmana i molt exigent, combrega amb la cultura friki. Hi haurà una futura aliança amb Josep Oliver, guanyador del «Talent Calvià», que amb moltes de càmeres i molts d’instruments es multiplica per fer instrumentals impressionants, divertits i impecablement executats? Chi lo sa! Parlem de Racoon Ryders , un grup especial de bon de veres, amb un microcosmos a d escobrir. Tomeu, el cantant, diu que «pots fer cançons completíssimes que durin dos minuts o fins i tot menys, guardant l ’estructura bàsica d’una cançó: inici, estrofa, tornada, sol i final... amb la repetició dels fragments les vegades que calguin».

També hi ha, per suposat, allò que és inclassificable. Són els Bilo, banda amb influències eclèctiques. Videojocs? Anys 70? Psicodèlia? Rock progressiu? Bilo són Bilo, i poca cosa més es pot dir sense engrunar-se els dits.

L os Perjudicados són un grup que fan « garatge punk salvatge» i manifesten que «tocam cançons enèrgiques compostes en el nostre garatge, amb influència d e les millors bandes de la nostra dècada prodigiosa». Són un power trio creat a principis del 2020, compost per Anthony Gorozabel a la bateria (Andratx), Sergi Nadal al baix (Calvià) i Antonio Blázquez, a la guitarra i veu (Calvià).

Una altra banda de pop rock calvianera és Made by People. S’autodefineixen com a «pop rock variat». «Som una banda de cinc integrants que duu en funcionament des de 2018 i feim directes que diuen que no deixen indiferent ningú. Tocam versions dels temes que ens han anant acompanyant al llarg de les nostres vides, c omençant pels grans clàssics del hard rock com AC/DC o el pop rock més recognoscible dels anys 80, com Loquillo i Hombres G, sense deixar de costat grups que marcaren tant com Nirvana».

Una mica més concreta és la proposta de Desenterradas i l’horror punk. El gènere es podria definir com una amalgama de

post punk i rock gòtic. Tant l’estètica com les lletres ens poden portar a cementiris, a la vida després de la vida, sang, mort i decadència. Els components ens porten a una època on la música era millor i ens encanta veure-les materialitzar-ho en els seus directes, a les cinc donant-ho tot, contentes, alegres i sinistres, obscures en el seu xou teatral.

En un corrent semblant, però potser una mica més festiu, també trobam els The Monster Ones , que entremesclen estils en allò que autodefineixen com horrorpunk-glam-rock, i que fins i tot han posat música a la sala d’espera a la casa del Terror d’Es Generador (Son Caliu) per Halloween, caracteritzats com a monstres, i liderats per la cantant C ecile «The Beast», com una frontwoman que mai no ens serà indiferent.

Sick Dreamz posen el punt funky en el panorama del municipi, i prenen el punt de partida de l’etapa més respectada dels Red Hot Chili Peppers. Amb una base rítmica molt treballada pel que fa al baix i a la bateria, pretenen fer ballar,

botar i fins i tot incitar al «mosh», ball agressiu a la pista per part del públic «metalero». Mel , la veu, fins i tot gosa jugar amb l’ambigüitat sexual atrevint-se a festejar amb el travestisme per fer que tothom tengui alguna cosa de què parlar, malgrat que la música parli per si mateixa, per la seva bona factura.

METAL

Posem el peu a l’accelerador i esmentem sons més estridents i contundents, dels quals Calvià té exponents dignes. Des del heavy anomenat clàssic, a coses més insòlites i renoueres, i amalgames tècniques amb compassos propis de la matemàtica avançada i amb integrants com a atletes del màstil. Veus de caire estratosfèric o molt grotesques, amb lletres complexes o fantasioses.

Hi ha el metalcore dels Individualist, abans Unnormal Push, que ara estan inactius, però que comencen a reprendre els assajos. Comparteixen corredor a Es Generador amb Retrospect . Metalcore, metal progressiu? Música per a paladars exquisits, ments poc mandroses i sobretot molt obertes. Mytshine o Lupus Grupus poden representar el vessant més clàssic, amb harmonies molt

maidenianes (que poden recordar musicalment Iron Maiden) i veus més líriques, que agraden al heavy de pèl llarg (també canós o sense res a pentinar), canellera i texans. Hi ha joves que citen «Mi vespino es mi destino» del grup Lupus com un petit himne amb tocs d’humor que sol ser escoltada, com la majoria de cançons rockeres o heavis, fent headbanging, és a dir, sacsejant el cap esbojarradament, i amb air guitar, tocant la guitarra imaginària i fent el signe de les banyes amb la mà, corejada a plena veu.

POP ELECTRÒNIC

Tant s’atreveix amb el rock com amb els acústics, però és indubtable que Brish i el seu espectacle de llum, missatge i en ocasions ball pot sentir-se còmode, de vegades, amb l’etiqueta de «pop electrònic», una etiqueta que pot quedar petita. Acabat d’estrenar el seu nou vídeo single «Caída libre», es tracta d’un artista jove de Calvià que va guanyar el Premi Llançadora al Musicalvià i que va poder actuar al Mallorca Life Festival amb artistes reconeguts com Jamiroquai. Assegura que hi ha «talentàs a Calvià i que s’ha de seguir apostant per aquest talent des de les administracions». Un altre artista per l’estil és Baaldo, que tant en solitari, amb el seu hit «Vull ballar amb tu» (mescla

«Mi vespino es mi destino» del grup Lupus és com un petit himne amb tocs d’humor

Brish

Toni Bauzá

molt interessant de folk balear, pop electrònic i reggaeton, que no va parar de sonar a les Festes del Rei en Jaume), com en el seu xou petard d’Ojeras Hidratadas, és mostra de la diversitat del panorama musical de Calvià, sana, entretinguda i per presumir.

MÚSICA ELECTRÒNICA

BASSLEARIC (FESTIVAL DE DJ EN LÍNIA)

Parlem de la música més ballable i moderna, tot i que només sigui per la seva instrumentació, que utilitza des de bafles potents i ordinadors de darrer model fins a taules de mescla digital i mescladores. Sense perdre aquesta part artística i artesanal, podem esmentar artistes que segueixen el testimoni d’altres DJ locals com un històric d’esdeveniments a la Rua de Calvià o a les Festes del Rei en Jaume. És el cas de Toni Perea, Justin Game, que ha punxat en moltes de les discoteques de referència de Calvià, tant per a la població local com per als turistes. Tenim també Álex Hervas, sempre a l’avantguarda tecnològica. O els Drunk&Drops, que estan plenament consolidats com a DJ de l’escena local. Els Dj Black&White són dos joves de Magaluf que han punxat en esdeveniments com la Nit Jove o les Festes de Son Caliu. Solen punxar música més comercial i adaptada a les noves tendències. L’objectiu és adaptar-se a la música que és més sol·licitada per ballar i cantar massivament, sobretot per la joventut. Tant ell com la resta de DJ tenen la pressió d’haver d’estar actualitzats de manera constant i es reciclen en les noves tendències per no quedar-se obsolets, tot i que també es pot mesclar i punxar, sortint del «típic punxadiscos», música menys comercial com és ara el house, l’electro, el hardcore, el trance, el trap i la multitud de subgèneres que existeixen. Shorty Music és un altre DJ local. I, en honor a la música menys analògica, esmentem Little Liam, el qual diu que l’artista és «feina, feina i més feina, i “si eso”, una mica d’art».

REAGGE

Solem identificar la música reagge amb Jamaica, amb el pacifisme, el «bon rotllo», o fins i tot amb el consum de marihuana. Evoca les rastes, els ritmes sincopats, les trompetes, la música ska. També són postes de sol, palmeres, gandules i cales relaxants. Inevitablement ens ve al cap Bob Marley, l’exponent més popular del gènere.

A Calvià mai no ha estat un estil majoritari, però sortosament Baggybwoy s’atreveix a marcar la diferència. Des des Capdellà, entorn on s’ha criat, allunyat dels elements evocadors del reagge que podrien tenir les platges de Calvià, ha compost música i ha crescut musicalment autoproduint-se cançons com a artista independent, amb un peu a l’escena local com a rara avis i únic en la seva espècie, fusionant l’ADN rural i pagès amb l’escena reagge underground internacional. En el seu canal de Youtube compta amb temes tan dignes i defensables des de la seva posició d’afeccionat com «Se te echa de menos» o «La Caja les controla», que donen la mà al rap o l’ska. Hi ha qualque seguidor seu que ha fet broma i diu que «això podria ser la llavor de Skap-dellà» Recomanable seguir-li la pista per a amants d’aquest gènere. La darrera aventura: sis temes en un EP llançat a digital amb un títol tan rotund com Cuarentena.

FOLK IRLANDÈS

No és un estil que s’usi gaire a Calvià però la família Cormican el duu a la pràctica. No és l’únic estil amb el qual s’atreveixen, i més tenint una base de Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. No obstant això, aquesta família, que regenta un pub irlandès, fa generacions que es transmeten música els uns als altres per delectar els clients i visitants amb espectacles molt animats i alegres de música folk, amb violins, percussió i un ball completament antidepressiu. Sinead Cormican e xplica: «Jo he fet la carrera de violí

clàssic i ara començ a cantar jazz, així que aquests són els dos estils amb què m’especialitz. D’altra banda, mon pare és músic irlandès, així que a l’estiu ens guanyam la vida tocant folk i pop rock de per allà dalt. El meu germà Tommy s’ha especialitzat en música tradicional irlandesa. En canvi, la meva germana Lulu canta i s’acompanya a si mateixa amb cançons actuals i tira més cap a covers R&B».

Esperem que per a molts d’anys hi hagi «escena» a Calvià, que sempre hi hagi circuit local i música calvianera. Que en cada generació hi hagi joves herois i heroïnes i que ho siguin per a majors i menuts. La música és com l’amor, i és i ha de ser infinita i habitar en el subconscient, que provoqui que canviem d’ànim, que puguem acabar d’expressar-nos mitjançant melodies i sense haver de coartar els límits del món de les paraules.

Nit Jove

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS

Entrevista amb

Toni Fernández Castillo (Bullas, Múrcia, 1953)

“JO VAIG ENREGISTRAR QUASI TOT EL POP ROCK MALLORQUÍ DELS ANYS VUITANTA”

Autodidacta i professor d’electroacústica i informàtica musical al Conservatori Superior de Música. Al seu estudi d’enregistrament Digitals Pro de Cas Català va enregistrar el 1995 l’èxit mundial «No more “I love you’s”» del disc Medusa d’Annie Lennox, cançó per la qual la cantant escocesa va rebre el segon Grammy com a solista a la millor interpretació vocal pop femenina. Un exemple que allò local pot esdevenir internacional.

Toni Fernández posa devora la buganvíl·lea que té devora l’estudi.

Com vàreu arribar a l’Illa i on us vàreu instal·lar?

Hi vaig arribar el 1958, als cinc anys. La família primer es va instal·lar a la barriada de Son Serra de Palma. La infància va ser com si visqués a un poble, ja que estava desconnectat del centre. Amb el pas del temps em vaig iniciar a la música i vaig muntar un petit estudi. Va ser el meu camí per una qüestió vocacional.

Com

varen ser els inicis professionals?

Al Centro de la Guitarra, al carrer Montenegro de Palma, on es vivia un ambient h eterogeni de britànics, americans, de persones de Deià... S’hi experimentava amb la música. Durant el dia era una botiga d’instruments i partitures. Al vespre, al saló hi havia interpretacions amb instruments acústics i amb la condició que, mentre els músics executaven, ningú havia de consumir res... I ara això ho enyor. Vaig començar a anar-hi als 16 anys i als 1819 anys ja hi tocava. Primer hi vaig anar a aprendre i després hi vaig impartir classes de guitarra. Allà em vaig incorporar al grup Euterpe, amb el qual vàrem tenir bastanta projecció. Vàrem enregistrar discos i férem gires. Tocàvem folk rock, amb versions de Nash, Neil Young, America... gairebé tot en anglès, perquè allà l’ambient era internacional. El primer disc va ser produït per Parera Fons per al segell Hispavox, amb el qual vàrem fer una sèrie d’adaptacions del folk espanyol de la preautonomia, amb cançons de Mallorca, València, Catalunya, Andalusia... La idea va sortir a partir d’un disc sobre la Magna antología del folklore espanyol d’un musicòleg que nomia Manuel García Martos, que amb un mul i un magnetòfon va recórrer la geografia espanyola i va enregistrar peces tradicionals. Vàrem escoltar les cançons originals i vàrem adaptar les que més ens agradaven, i les vàrem actualitzar al nostre estil.

Perquè funcioni un grup, què cal?

Jo puc parlar de la meva experiència a Euterpe. Era la conjunció d’aquelles persones insubstituïbles. Si un se n’anava es desfeia el grup, que és el que va passar al final. No era un líder que podia canviar un o altre instrumentista. Sí, és important

que algú dugui el timó en un moment determinat. Si fa una cançó i la vol instrumentar amb el grup, la persona que té el concepte és la que pot insinuar que és el que li interessa, i això ho pot fer qualsevol membre. En la conjunció, cadascú té un rol i un punt de connexió positiu.

Dins tot l’espectre que suposa la música, què us sentiu: intèrpret, compositor, productor...?

Jo he tocat totes aquestes branques. El motiu de muntar un estudi d’enregistrament era que fos productiu, una activitat a llarg termini, que no fos una experiència puntual, com ho són molts de grups. Jo no som un tècnic, jo som un músic que he conegut la part tecnològica des del principi, quan no hi havia Internet ni ordinadors. És l’evolució de més de trenta anys. No només és una contribució tècnica, és una col·laboració. Jo entr en la producció artística, suggeresc idees, corregesc errors, etc.

Quin és l’instrument que més us agrada i per què?

Jo som de guitarra clàssica, acústica, elèctrica, tot allò que tengui cordes. Llavors l’instrument més comú era la guitarra acústica per fer folk rock. Si jo hagués tengut ocasió d’estudiar al conservatori la música que a mi m’agradava, com el folk rock, el jazz, el blues... Però no existia. Ara sí, a Barcelona, a Madrid, estan més oberts a aquesta música.

Per què vàreu decidir instal·lar els estudis de producció a Cas Català? Amb quin equipament i personal comptau?

El primer estudi el vaig tenir a Palma, a Son Serra, l’any 1981. Quan vaig prendre la decisió de créixer el 1990 el lloc havia de tenir una sèrie de condicions: no gaire enfora de Palma i a un lloc tranquil. Vaig mirar diferents llocs, però al final el més idoni va ser aquí. Ara mateix faig feina tot sol, però hem arribat a ser sis persones. L’equipament és el cúmul de trenta anys de professió. Tenc magnetòfons antics totalment operatius, puc des de gravar amb magnetòfons de bobina oberta fins al sistema Protools, el més evolucionat que s’empra

de manera internacional. Una persona em pot enviar una sessió des de l’estranger per WeTransfer, i jo treballar-la i retornar-la.

Sembla romàntic tornar a l’analògic. Als 90 varen està de moda els unplugged . Ara els tocadiscos fan furor. Per què passa?

Els músics de vegades ho duen confós, pensen que el so d’una bobina analògica és més càlid. Això no és així. L’important és que tu empris micròfons analògics, d’època, d’aquells que encara anaven en vàlvules. El so no és el magnetòfon, el so és tot un conjunt d’aparells. Jo tenc cinc micròfons de vàlvula, vintage, és aquí on es produeix el so càlid. La música techno coexistirà amb la música en directe, acústica, o elèctrica, igual que el jazz, en què no hi ha talla-i-enganxa, és tocar tot seguit. S’apleguen cinc músics i tot de tira, dues preses com a màxim.

Es podria fomentar la indústria del doblatge?

E s va intentar muntar quan va començar IB3, però després amb les retallades es va aturar. Els canals públics i privats són els que poden crear la demanda. Persones que poden fer doblatge aquí n’hi ha. Hi havia col·lectius que al principi d’IB3 ho varen fer. El doblatge en l’estudi ha estat per a Alemanya, Anglaterra o els Estats Units, amb artistes residents o de vacances aquí, i que necessitaven la seva veu. Arriba aquí el Quicktime i amb Protools feim amb l’artista el voice over i ho reenvii. Catherine Zeta-Jones, que era a Deià, va fer un doblatge de Simbad per a Dreamworks, en el qual ella era la veu de Marina, en la versió original.

Quins són els avantatges i desavantatges de tenir un estudi d’enregistrament professional a una illa turística?

Quan vaig decidir comprar maquinari d’alt nivell que implicava una inversió important, a Sony Madrid s’estranyaven que un e studi a Calvià volgués muntar un magnetòfon digital de 24 pistes, que llavors valia uns 40-50 mil euros. Si jo m’hagués instal·lat a Madrid o a Barcelona, hagués competit amb trenta estudis de gravació, però aquí érem un o dos. A més, jo volia la

qualitat de vida d’estar a un lloc com Calvià - Cas Català. La meva vida era conciliar família i feina, o fills i feina. Els músics professionals estan obligats a viatjar constantment i, com que el laboratori musical m’encanta, és poder donar estabilitat des del punt de vista professional. Es tracta d’adaptar-se a l’entorn. El fet d’estar a Mallorca va possibilitar que persones d’àmbit internacional que tenien contacte amb Mallorca venguessin i emprassin aquest estudi i instal·lacions.

Quin és el procés d’enregistrament i producció?

Primerament has de tenir una premaqueta de la idea. No hi importa la qualitat, el concepte és el que compta. I des d’aquí, començam. Record que fins que no va arribar la informàtica aplicada a la música allò normal era que els músics tocassin des del principi de la cançó fins al final. Jo vaig enregistrar quasi tot el pop rock mallorquí dels anys vuitanta, com ara La Granja, Malditos... Tots els grups passaven pel meu estudi. Ara no, ho pots fer per trossos. Copies el que surt repetit, talles i cuses, etc.

Creus que s’haurien de fomentar els concursos musicals?

Sí, jo crec que és bo. Jo record l’època daurada del concurs Pop Rock de Palma. Hi havia una gran quantitat de joves que es mobilitzaven. S’hi presentaven una vuitantena de grups. Jo hi vaig estar com a membre del jurat en diverses ocasions i després al guns dels premiats varen enregistrar al meu estudi. El concurs marcava un objectiu a curt termini, era un dinamitzador. Havien de presentar quatre cançons, assajar, i amb sort tenien un disc i un petit premi econòmic. No és allò de no saber on tocar. Ara un baret i ara un altre... això projecta i sí, és positiu.

Teniu comptabilitzades quantes produccions heu fet? De quines en teniu record especial?

No, imagina’t! Com a discos publicats pel nostre segell o encarregats, més de siscents! Això vol dir de discos per a Blau, per a companyies de Madrid... Tots tenen coses molt agradables. Mai hi ha hagut cap conflicte, tot molt professional.

N o és la típica imatge de sexe, drogues i rock & roll. És gent que ve per feina i agraeix l’assistència professional. Res d’excèntric. Quan va venir Annie Lennox, ella tenia una casa a Mallorca, a Esporles, i algú els va informar que a Mallorca hi havia un estudi. Va venir un dia amb el seu tècnic de Londres i amb un equip de feina molt potent: un productor, un tècnic, una cuinera... Varen estar un mes i m ig aquí per gravar quatre cançons del disc Medusa , molt famoses i que són molt conegudes, com per exemple «No more “I love you’s”»

Què sentiu quan us arriba una comanda amb un tipus de música que us agrada? I quina música no us agrada?

Hi ha estudis molt especialitzats que no saben fer més que rock dur o trash metal. Aquí he gravat música clàssica, des del Barroc a música contemporània. A mi la música que més m’agrada és la bona, no tenc una frontera. Gaudesc indistintament, i com més varietat millor, perquè é s com un refresc mental. Aquí també han gravat reggaeton... És més simple musicalment, però hi ha gent que hi posa molta il·lusió. Es tracta de fer-ho professional i tan bé com sigui possible, lluitar p er la producció.

Quin és el principal buit que té la producció discogràfica a Mallorca? I de què n’hi ha amb excés?

Estam en un moment de canvi total. Fa uns anys que la pirateria era el que més afectava. Ja no. La gent pot escoltar música en streaming gratis, com a Spotify. Què ha passat? Idò que de les vint botigues de música que hi havia a Mallorca ja només en queden Xocolat i un poc El Corte Inglés. Ara només compren discos els qui tenen una edat. D’altra banda, el fet que es puguin fer gravacions en l’àmbit domèstic fa també que moltes feines siguin autoproduïdes per músics a ca seva. Això és bo, però també resta qualitat en comparació a un estudi professional. Els músics ja no pensen en vendre discos, han d’aconseguir actuacions, per la qual cosa han de menester una gravació original per mostrar els nous temes i promocionar-se. Han de sortir a la ràdio, fer un videoclip, estar a Spotify, YouTube, Vimeo... És el camí.

Grup de músics al Centro de la Guitarra, al carrer Montenegro de Palma.

Abans venien Presuntos Implicados, que treballaven per la discogràfica Warner. Volien conciliar la feina amb la vida familiar i enregistrar a un lloc tranquil. Llogaren un xalet a cinc minuts d’aquí. Venien a peu. Mentre els infants eren a la platja, ells gravaven a l’estudi. Aquelles produccions costaven trenta o quaranta mil euros. Ara ja no. S’han retallat moltíssim els recursos i si el productor inverteix quatre mil euros ja n’hi ha!

Com ha afectat la pandèmia?

Des del moment que a Calvià hi ha tots els hotels tancats, ja em diràs! Una part de la meva activitat és assistir cadenes hoteleres. Faig sintonies per a la cadena Sol, per a Riu... Componc música per encàrrec. Tot està aturat. Fins que no surti la vacuna en un o dos anys la indústria musical estarà afectadíssima, perquè no es poden fer concerts de masses. En principi podríem anar a un concert si la gent està espaiada, però, a quatre metres cadascú, serà molt difícil de controlar.

Quina és la vostra opinió dels productes de màrqueting?

És gent que tenen seguidors a les xarxes socials, com per exemple Kiko Rivera, que va voler cantar. Se n’aprofiten del fet de sor-

tir a les revistes i a la televisió. El nivell de qualitat és molt bàsic, malgrat que la tecnologia ajuda molt, perquè ara hi ha molts de recursos informàtics que permeten que canti qualsevol. El Photoshop aplicat a la música existeix, es pot arreglar gairebé tot: copy-paste, afinar.... Però pot ser una cançó afinadament xereca.

I dels grups que en els enregistraments són substituïts per músics professionals?

És ver que de vegades hi ha grups que, a l’hora de l’enregistrament, fan servir músics professionals per substituir els del grup. S’ha fet sempre. Es tracta de productors avesats a fer feina amb certs músics professionals amb els quals tenen bona comunicació. També hi ha pressions d’altres tipus. Per exemple, Euterpe vàrem fer un disc amb David Allan i anàrem a tocar a Anglaterra. Llavors els sindicats britànics deien que, si un grup d’Espanya anava a Anglaterra, un grup anglès havia de venir aquí. Vàrem esperar cinc hores a l’aeroport, fins que varen saber que Jethro Tull havia d’actuar a Barcelona! La consciència sindical britànica en aquella època era perfecta. Aquí a Espanya cadascú anava pel seu compte.

També oferiu serveis de producció audiovisual? És indissoluble la música de la imatge? Sí. D’això se n’encarrega el meu fill Lluís, que va estudiar comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra. Ara ell fa feina per a IB3, i com a freelance fa videoclips. El camí per promocionar-se és l’audiovisual.

Quin futur veieu a la música a Calvià? Jo sé que a Calvià hi ha una escola municipal per a infants i joves que volen estudiar un instrument. S’ha de mantenir, per descomptat, és una part de la cultura. Ara bé, en relació als grups que tocaven als hotels en els anys setanta i vuitanta, llavors hi havia un grup de quatre persones a cada hotel tocant a un nivell professional. Ara com a molt hi ha un duo o un cantant amb un karaoke amb músics d’un nivell mitjà. La demanda dels hotels està limitada econòmicament. Un bon hotel, de quatre o cinc estrelles, sempre tendrà un pianista, perquè li dona un valor afegit i tendrà sortida. Però poca cosa més.

* Aquesta entrevista es va fer als estudis d’enregistrament de Cas Català, en un dia calorós de confinament, tot mantenint la distància de

A Sony Madrid s’estranyaven que un estudi a Calvià volgués muntar un magnetòfon digital de 24 pistes

En acabar l’entrevista, Toni Fernández va tocar una estona la guitarra.

s fàcil passejar per la costa calvianera i escoltar rialles, crits i capficos a la piscina... Són els sons propis del turisme estiuenc, per a alguns un renou insuportable; per a d’altres, mostra de felicitat sincera. Molt més enllà d’aquesta banda sonora pròpia de la temporada alta, hi ha la radical computer music, també coneguda com a extreme computer music (ECM), una música replena de plantejaments estètics i musicals que no trobam directament a la naturalesa. Pere Amengual Gomila, vinculat amb el municipi de Calvià i conegut amb el nom artístic de Pedro Trotz, és un d’aquests creadors sonovisuals que permet endinsar-nos en la música industrial.

Pere Amengual coneix molt bé els diversos àmbits de la música i entre molts dels seus interessos destaca el desenvolupament d’instru-

ments i les seves diferents possibilitats d’interacció, una altra de les fixacions del moviment ECM: «La interacció entre les persones i les màquines és un tema que m’ha interessat des de fa temps. El 1989 em vaig inspirar en aquest concepte per compondre Mentes y máquinas, en format cassette. Fa poc vaig acabar els estudis multimèdia en els quals vaig fer recerca sobre les possibilitats d’interacció en entorns de creació sonora i visual. Els últims dispositius amb els quals he experimentat cerquen tornar a l’arrel de les interfícies entre músic i instrument. Si analitzam el funcionament de molts instruments clàssics podem veure que la seva expressivitat depèn en gran mesura de l’articulació de dits i posició de braços i canells, de relatiu fàcil domini per part de l’usuari. Sota aquesta premissa he estat experimentant amb interfícies de seguiment de mans i dits, com el Leap-Motion, acoblat a un instrument sonovi-

sual de creació pròpia sota el llenguatge Processing, que genera simultàniament senyals visuals a través d’un làser i senyals sonors similars a les d’un sintetitzador».

Per saber una mica què és la música electrònica, primer de tot cal anar fins a Motilla del Palancar (Cuenca), on va néixer el pare de la música electrònica, Juan García Castillejo, un capellà que el 1933 va presentar el seu invent, un electrocompositor musical. Alguns han gosat dir que és el precursor de l’Spotify, però el que sí és cert és que era una ment avançada al seu temps. Plantejava tirar un cable submarí que connectàs Alacant amb Mallorca per formar un camp magnètic d’aigua i, en comptes de fer música amb les mans, serien els peixos els qui amb els seus moviments ens oferirien un concertí marí. Ni a la Sireneta de Disney! No obstant això, la versió oficial diu que és el

VÍCTOR MORAGUES VALENCIA Dissenyador de so

El tema de les escenes locals és cada vegada menys important. Encara que el contacte físic sempre proporciona una comunicació no verbal que resulta molt més completa a l’hora de transmetre una creació artística

compositor francès Edgard Varèse el pare de la música electrònica, per la seva concepció del so com a matèria viva i pel seu tractament com a energia. En aquest aspecte també cal destacar les tècniques de composició de Iannis Xenakis. El nexe entre tots dos compositors va suposar la creació de poemes electrònics experimentals per al Pavelló Philips a l’Exposició Universal de Brussel·les de 1958.

Un altre aspecte a desenvolupar és el dels enregistraments, com el seminal Acid Tracks de Phuture, un dotze polzades que en 1987 canviarà per sempre la direcció de la música electrònica i definirà un gènere nou que, en poc temps, travessarà totes les fronteres i s’estendrà a tots les pistes de ball de clubs i discoteques. DJ Pierre, component de Phuture, va definir la música àcid com a energia, més enllà de la manipulació de seqüències mitjançant l’avui icònic sintetitzador Roland TB-303. En aquest apartat és on trobam les pulsacions repetitives del techno, les seves distopies sintètiques, les propostes del col·lectiu UR, segells com Rephlex o la claustrofòbia del cyberpunk.

En tercer lloc cal parlar de la complexitat del noise amb la fúria incendiària dels manifestos futuristes, que apostaven per reproduir el sons de les màquines, els renous d’indústries en el camp de la música. En aquest àmbit trobam enregistraments tan esgarrifosos com A Blaze in the Northern Sky de Darkthrone o entitats tan anòmales com Abruptum, passant per les descàrregues abrasives de l’escena japanoise amb representants com PAINJERK o Incapacitants.

L’extreme computer music (ECM) és una comunitat heterodoxa, tan col·laborativa com esmunyedissa i, més que transversal, multidimensional. Una etiqueta on incloure Max Mathews, projectes cooperatius com Composers Desktop Project (CDP), la tercera escola de Viena en referència al moviment que va cristal·litzar al voltant dels segells Mego i Fals.ch a mitjan dècada dels noranta, etc. Col·lectius com Farmers Manual o artistes com Florian Hecker s’han interessat a investigar i desenvolupar multitud d’estratègies relacionades amb el disseny de so, les limitacions de suports d’àudio o els seus mitjans de transmissió. Un altre accés molt recomanable a l’ECM és bussejar entre les referències imprescindibles dels segells ALKU o OR. Totes aquestes propostes sonores tenen en comú la voluntat d’explorar i esdevenir problemàtiques, saber que no conformar-se amb el que s’estableix és un combustible eficaç per desenvolupar escenaris nous. Coincideixen a vincular l’experiència sonora a la definició física del so, l’experiència de sentir la vibració del so amb tot el cos. Les propostes de l’ECM estan enfocades al disseny de sons. El so no és tractat com un limitat i previsible vehicle emocional.

I COM CANVIA AIXÒ DESPRÉS DE LA PANDÈMIA?

Sobre la qüestió de trobar espais per a directes on soni ECM, Pedro Trotz considera que en la majoria de casos és només una imatge enfocada a perpetuar un model centrat en l’esdeveniment social, relegant l’experiència sonora a tan sols un teló de fons: «El tema de les escenes locals és cada vegada

menys important. Encara que el contacte físic sempre proporciona una comunicació no verbal que resulta molt més completa a l’hora de transmetre una creació artística, la veritat és que fa ja dècades que s’ha tornat irrellevant, com ocorre, per exemple, en el cas del cinema, en poder admirar a casa o en una sala de cinema el treball fet per un equip de persones que no ha hagut de desplaçar-se per comunicar el resultat del seu treball, i com continua ocorrent amb les obres de teatre. Si a això unim la cada vegada més complexa naturalesa de determinades creacions musicals electròniques, i la seva pràctica impossibilitat de ser executades en directe, gairebé m’atreviria a dir que els concerts són més un acte social que artístic. Estic convençut que internet és el millor escenari, i a vegades l’únic possible, per a determinades creacions sonovisuals que requereixen de la interacció del públic. Igual que un videojoc no és una pel·lícula, crec que hauríem d’investigar més una mena de creació musical que permeti una connexió directa entre el compositor i l’oïdor, i que aquesta connexió impliqui una interacció forçosa entre tots dos».

Resulta impossible endevinar en quines direccions es propagaran les exploracions de la comunitat ECM. Els seus actors són permeables, interessats a entendre i aprofitar tots els recursos que ofereix el present per no sols créixer en totes les direccions sinó proposar noves direccions de creixement. Avui dia els projectes i les col·laboracions es multipliquen. Segells com Anòmia, Co-dependent, ETAT o el superorganisme $ pwgen 20, entre molts altres, són bona prova d’això. I si sou agosarats, escoltau-los.

Pedro Trotz, experimentant amb la música.

Transcripció: O. J. CRESPÍ GREEN

LA MÚSICA EMPENY A SER I A SENTIR LA JOVENTUT DE PLE

Marta Caimari Coll, MCC (PALMA, 18 ANYS)

Estudiant a Calvià, fa feina amb temes propis amb la discogràfica Team33.

Justin Game, JG (SON CALIU, 22 ANYS)

Autodidacta. Formació professional en informàtica. Ha punxat al Manos i al Panama Jack’s de Magaluf.

Pedro Sánchez Molinín, PSM (SANTA PONÇA, 27 ANYS)

Va estudiar màrqueting i publicitat. Autodidacta, ha rebut classes particulars de piano, solfeig i harmonia.

Emma Skantz, ES (ES CAPDELLÀ, 22 ANYS)

Estudiant de periodisme. Ha fet cant coral, tècnica vocal, violí i orquestra.

El debat jove per videoconferència i dinamitzat per Joventut de Calvià va durar gairebé tres hores.

Calvià

Què és el que més us agrada de la música?

M CC El que més m’agrada de la música és el missatge que pots transmetre amb una cançó. Tres minuts et poden canviar tot un dia.

PSM Els records i que la música et fa unir-te a altres persones. Tenc amics que he fet gràcies a la música i als projectes musicals que he duit a terme.

ES M’agraden les històries, totes les coses que la música és capaç de contar. C adascú fa la seva història sentint una música.

JG Gràcies a la feina que faig com a DJ puc fer sentir la gent de manera positiva, puc fer que s’ho passin bé.

Teniu cap grup de música o heu fet mai música en grup?

PSM He estat en diversos grups des dels 14 anys, gairebé tots de música metal. El primer a destacar és Qualinöst, tots de Calvià. Participàvem en els primers Creaction. Després vaig estar a Battlehorn devers deu anys, i vàrem enregistrar una demo. Més tard al Golgotha, q uatre anys. Ja no estic amb ells, però hi col·labor amb el teclat. També tenc projectes en solitari. Vaig treure un disc el 2 014 d’un projecte que es deia Ancient Realm. Ara en tenc un altre, que no és exactament una banda, ens deim Kromiusa, de rock progressiu i hard rock i nspirat en els 70.

ES Quan tenia 13 anys vaig formar un duo amb el meu millor amic. Tots dos nedàvem, ell era de Calvià. Se’ns va ocórrer dir-nos Aletas. Ell tocava piano i jo cantava, fèiem cançons. Vàrem fer un videoclip, ens ho passàvem bé. Fins als

18 vaig estar en solitari, i quan vaig anar a estudiar a Girona em vaig apuntar a un cor que hi ha allà que es diu Geiorna i feim concerts.

JG Jo faig feina en directe. Ets tu i ja està. Qualque pic es pot fer un duo. No poden estar dos tocant els botons, perquè no funciona d’aquesta manera. Moltes vegades he fet un Back2back, és a d ir, un posa una cançó i l’altre hi respon amb una altra. També he fet algunes produccions per a cantants. Enregistram i masteritzam. Estic fent feina amb el remix encara de «Bella ciao». El problema é s que no sents que està acabada.

MCC Jo he fet moltes jam sessions i a partir d’això molts de contactes: un percussionista que toca brutal, i un guitarrista per cantar a hotels. Però, llavors va v enir el confinament i...

Calvià és un municipi on la música és molt present, sobretot en el sector dels DJ, ja que tenim Magaluf, que és d’àmbit europeu

Justin Game

Quines són les persones de Calvià que més admirau en música?

PSM Se m’ocorren dues persones. El meu veí Antonio Torromé, que és pianista professional i m’ha ajudat molt a c ompondre. L’altre és Jordi Amengual López. Sempre hi és per ajudar, per oferir activitats i concerts a Es Generador. M’ha recomanat grups, perquè tenim un gust musical semblant. Ell estava a l grup Lupus Grupus, del qual tenc molt bon record.

ES Jo pens amb Josep Oliver Rubio, director de l’Escola de Música. Ell sempre havia estat molt d’instruments de v ent, però de cop i volta podia entrar on assetjàvem i agafar un contrabaix i tocar, i jo sempre he flipat amb la manera en què pot agafar qualsevol instrument i tocar-lo amb ànima. I sempre a ixò em flipa.

JG Jo admir als qui donen lloc als principiants, als talents nous. En el sector dels p unxadiscos és molt difícil entrar-hi, que et donin un escenari i mostrar què pots fer. Per això tenc un especial respecte per a totes les persones que ajuden els nous talents. També admir els joves de Calvià, perquè es dediquen molt a la música. També hi ha el grup de rapers i les s eves batalles. Em motiva molt que comparteixin el seu coneixement.

M CC Jo que ara visc a Palma trob a faltar l’activitat d’Es Generador i MusicCalvià. També vull destacar el raper Porti, q ue fa lletres que diuen la veritat d’una manera que t’eriça la pell.

Què coneixeu de la història de la música a Calvià?

P SM La música a Calvià és molt activa i a través de la Revista Calvià vaig veure que

Fins fa uns anys era molt tancat de gustos, però tira a tira m’he anat obrint. Sí que es fa música de qualitat i comercial

Pedro Sánchez Molinín

Pedro Sánchez Molinín, quan encara duia els cabells llargs, tocant el teclat.

es feien concursos i festivals petits. Jo vaig ser molt actiu als Creaction de 2009 i 2010. Una banda que contractava l’Ajuntament era la cap de cartell que tocaria al final de la nit. La resta eren bandes locals, molt variat: rock, hip-hop, etc. Hi havia gran quantitat d’artistes i de bandes.

ES Calvià és un municipi que sempre ha tingut música de tot tipus. Agafen qualsevol oportunitat per treure els instruments. És una cosa que jo realment n o he vist enlloc. I és això de sortir amb els instruments, estar amb els amics, fer ball de bot, acompanyar, és una cosa que realment és un encant i es nota que és un municipi que en cap moment ha perdut aquesta essència de fer música tots junts, com a municipi i com a poble. Si entraves a l’Escola de Música, què senties? Senties un piano per aquí, un saxofon per aquí deçà, després escoltaves la banda de música, després nosaltres l’orquestra, de cop i volta venia el c or de Calvià... És com una comunitat, i realment Calvià és un municipi que s’enriqueix de fer música plegats.

M CC Jo a Es Generador, on s’accepta qualsevol tipus de música.

JG Compartesc amb els companys que Calvià és un municipi on la música és molt present, sobretot en el sector dels DJ, ja que tenim Magaluf, que és d’àmbit europeu. I després, festivals, festes de poble, i moltes oportunitats en el meu sector per participar-hi i passar-t’ho bé.

Quina és la primera cançó que recordau?

PSM La cançó d’OBK «El cielo no entiende». Tenia set o vuit anys i l’escoltava a la tele durant l’estiu en la volta ciclista de l’any 2000 («No fui yo, fue nuestro corazón»...). Després vaig començar a escoltar Pink Floyd, Supertramp... i encara.

ES Record classes de solfeig amb una professora argentina. No era el «Sol solet» del cole. N’hi havia una que deia: «Arroz con

leche, me quiero casar con la señorita de San Nicolás», o una cosa així. Aquesta i una altra que deia: «Somos los duendes de siete colores que pintan las flores de Plaza Jardín». També amb Joana Oliver Rubio, amb una cançó que m’ha seguit tots els meus anys.

JG La veritat és que tenc dues cançons que quan pens un poc en el passat em venen al cap. La primera és una de Tim Berg , que és una cançó de Bach que vaig descobrir anys més tard que era música clàssica. La posaven a un parc d’atraccions dels Països Baixos, el meu país. Em recorda els padrins i haver-ho passat bé de petit. Una altra és «Life is life», que me motiva a gaudir de la vida en cada moment.

MCC El meu padrí em cantava «Na Catalina de plaça». La cantàvem tots plegats p erquè ma mare nom Catalina.

Us agradaria escriure una lletra d’una cançó?

PSM Amb el meu projecte estam pensant una cançó que es diu «Confined». La f arem amb el vocalista i està enfocada d’una manera una mica filosòfica, amb un poc de misticisme. Descriuria coses com ara que els carrers són buits, la sensació d’incertesa... simplement hem de cercar una manera poètica de comunicar-ho.

ES M’agradaria agafar un sentiment i recollir-lo tot en una cançó, posar una lletra i, a més, seria un punt extra si aconsegueixes que aquesta lletra conti una història.

JG En el meu cas, seria una cosa més instrumental, una producció amb la qual aconseguir fer recordar coses tan tristes que et puguin posar molt sentimental, com ho fan a les pel·lícules. Arribar al fons de les teves emocions. Quan compons una cançó així, ets dels millors.

MCC Jo ja componia als quinze anys, però no estava tan estructurat llavors. Ara amb

El que més m’agrada de la música és el missatge que pots transmetre amb una cançó. Tres minuts et poden canviar tot un dia Marta Caimari Coll

l’ajuda de la discogràfica, em sent millor. Hi ha un tema, «Au, Au», tracta de desamor i de com t’enrecordaràs de mi quan no sigui al teu costat. Primer va ser en castellà i després vaig mesclar-hi anglès.

L a música comercial, és música de qualitat?

P SM Fins fa uns anys era molt tancat de gustos, però tira a tira m’he anat obrint. Sí que es fa música de qualitat i comercial. He vist també que ha minvat la inclusió d’instruments acústics. La tendència é s electrònica, m’estiren Bruno Mars i la cantant francesa Jain , que incorpora elements de música africana i asiàtica. Són dos artistes superinteressants per a mi, perquè fan una cosa diferent. O Lady Gaga i Lana del Rey, que també consider que tenen alguna cosa pròpia i personal.

ES La cultura de masses va néixer per tal de fer arribar la música i la cultura a tota la societat, no només a un cercle privilegiat, per poder gaudir de la cultura, i no crec que això faci que sigui de pitjor o de millor qualitat.

JG És per al públic de discoteques, només en part de qualitat. És molt difícil arribar

Calvià és un municipi que s’enriqueix de fer música plegats

Emma Skantz

a l’àmbit internacional per l’obstacle de l’idioma. Ara, el tema de col·laboració entre artistes... està massa enfocat a fer la cançó perfecta per comercialitzar. Un músic de qualitat és natural, canta i domina el mercat per la veu. Fins fa uns anys s’aconseguia sense retocar gaire.

MCC Per exemple, la cançó «Dance Monkey» de Tones and I no va ser pensada per ser comercial, sinó que es va convertir en un hit, és ella tocant.

JG É s un exitarro que té molt de mèrit, sense gaire més històries.

Heu compartit gustos musicals amb altres membres de la família durant el confinament?

PSM Sí, amb mon pare, un nombre limitat, com Supertramp, Electric Light Orchestra, The Alan Parsons Project, Pink Floyd. Amb la resta de la família no compartesc gustos musicals. Darrerament m’ha pegat per escoltar Lynyrd Skynyrd o the Allman Brothers. Eagles té un rotllo bastant «guai».

ES Compartir la meva música amb els meus pares no passarà mai. Però sí que... baixar i que estiguin ells escoltant un disc o un vi-

Emma Skantz es prepara per tocar una guitarra acústica.

nil, i, per exemple, Simon and Garfunkel, i jo després a Spotify ja m’ho fic. Amb la meva germana he compartit un concert per Disney+. D’altra banda, la meva àvia tocava piano al cinema mut, és a dir, tant per part de ma mare com per part de mon pare sempre hi ha hagut música.

JG Jo sí, i més durant el confinament, ja que la meva família no és a Mallorca, és a Holanda. Ens connecta. Els enviï produccions meves per si els agraden, si tenen qualque opinió, perquè la tenen molt diferent, i m’agrada. Llavors puc comparar opinions diverses. També m’agrada compartir música que em recorda algun moment del passat viscut amb la família.

MCC Jo sí, amb la meva germana. Ens encanta Beyoncé, i alguna de reggaeton.

A quin concert us agradaria anar?

PSM Tenc entrades per a un concert a l’estiu que no sé si es farà o s’ajornarà. És de Roger Hodgson, exmembre de Supertramp. M’encantaria veure un concert de Judas Priest. Ja els vaig veure en directe el 2011, però tant em va agradar que hi tornaria, tot i que no serà igual, perquè el guitarra no toca en directe, perquè té Pàrkinson.

ES Hi ha una artista que ja vaig veure fa uns anys, Shawn Mendes. Vaig flipar en el seu concert, i m’encantaria tornar-hi. I després un altre concert que sempre he dit que hi aniré amb la meva germana, i no puc haver viscut una vida sense anar-hi. És un de Taylor Swift. Tot el que canta, tot el que representa, m’encantaria veure-ho en viu.

JG M’interessen els DJ, però el meu somni és anar al festival de música electrònica Tomorrowland, veure tots els DJ junts fent feina i animant. No atura la festa i tenen un munter d’espectadors. Seria un somni, encara més, anar a mirar darrera l’escenari per veure com funciona tot, com està muntat, els 25 tècnics que fan els focs d’artifici, els llums... Deu ser una experiència única!

MCC Jo, Beyoncé, és clar! La disciplina, els balls, tot està ben preparat, «currat», és un

xou, una performance. M’encantaria, brutal. I a Billie Eilish, i a Rosalia, i a tots.

S i poguéssiu dir alguna cosa a la música, què li diríeu?

PSM Simplement, «gràcies».

MCC «M’has salvat. Ets la manera de poder seguir feliç amb la meva vida». És el meu complement estrella.

ES «Ets un complement». Sempre hi és i de veres agreesc que existeixi i que ens acompanyi tant, i que ens aguanti tant, també.

JG «Gràcies per ser-hi». És una experiència enorme veure com la gent gaudeix. «I no deixis mai d’evolucionar, sorprèn-nos, que surtin coses noves».

PREFERÈNCIES MUSICALS

Pedro Sánchez Molinín

«Who wants to live forever» - Queen «More than a feeling» - Boston «Hold the line» - Toto «Bloody Well Right» - Supertramp «Stargazer» - Rainbow

Emma Skantz

«Love story» - Taylor Swift «Little me» - Little Mix

«Es gratis» - Arnau Griso «Thank you for the music» - Abba «Count on me» - Bruno Mars

Justin Game

«Menuet in G» - Bach «Life is Life» - OPPO «No Mercy» - Racoon «Grow Up» - Simple Plan «Not Afraid» - Eminem

M arta Caimari Coll

«Heal the world» - Michael Jackson «I was here» - Beyoncé «Concrete jungle» - Bob Marley «René» - Residente «Hold up» - Beyoncé