MIANORCA by Albert Mir

mianorca damiĂ coll

credits

Patrocinadors a títol personal Emili de Balanzó. Lluís Pons Casasnovas Frans i Anneke Lindsen Ana Mary Riera (Astrid • Claudia)

“La més gran declaració d’amor és la que no es fa; l’home que sent molt, parla poc.” Plató

La fotografia de la calma activa i el silenci En una illa intensament fotografiada, tenim la mirada saturada de paisatges idíl·lics, de platges verges idealitzades i d’arquitectura rural de vitrina que s’han convertit en icones de mercadeig. Més enllà, hi ha una altra Menorca, “Mianorca”, el projecte d’un visionari de la imatge poètica i un revolucionari de l’emoció visual. Damià Coll (Ferreries, 1960) ens convida a través de la seva càmera a la descoberta d’una altra bellesa menorquina, sorgida de l’autenticitat, la simplicitat i l’espontaneïtat del moment. És un dels precursors de la nova fotografia artística de natura, que irromp amb força a l’illa. Amb “Mianorca” ha engrescat un grup d’autors perquè es deixin endur per la inspiració visual de les seves imatges en un joc de fotografia i de creació literària. Després de la bona acollida del seu primer projecte, “Menorca nua, ingènua i subtil”, l’idil·li entre imatge i paraula continua ara amb “Mianorca”, una proposta artística que s’ha cuit a Verkami per a fer-se realitat a través del micromecenatge. Guard a la retina una de les imatges formidables de l’autor: unes tiges d’herba seca, daurades per la llum i refulgents amb diminutes gotes de serena. Un tresor visual, on el fotògraf ens transmet que l’or més preuat és en el més menut, insignificant i lliure. I és que la mirada de Damià Coll té un component zen. Sense pretensions aparents, simplement es deixa endur per l’emoció de la vivència, fascinat per allò natural, essencial, delicat, sublim, transmès sense artificis. La seva fotografia recorda l’estètica japonesa i el seu decàleg de principis. Ens trasllada a referents estètics i filosòfics orientals ancestrals, que recobren plena actualitat en la visió de la natura de Damià Coll: una alternativa pausada, tranquil·la i de calma activa d’observar, sentir i viure. Els 10 principis estètics japonesos d’experimentació són: Kanzo: simplicitat, senzillesa i claredat. Fukinsei: asimetria i irregularitat com a principis del moviment. La imperfecció com a part de l’existència. Shibumi: la bellesa discreta, sense ostentació. El minimalisme. Shizen: l’absència de pretensions o d’artificis, amb un propòsit creatiu, espontani, sense ser forçat. Yugen: subtilesa, bellesa amagada, profunditat misteriosa, allò ocult. Mostrar més mostrant menys. Datsuzoku: llibertat fora del rigor i la fórmula. Fugir de la rutina. Transcendir allò convencional. Seijaku: tranquil·litat, quietud, silenci, solitud. Calma activa. Wa: harmonia, pau, equilibri. Ma: el buit, l’interval d’espai o temps. El buit com a punt focal. Yohaku no bi: El no-res o allò que no s’expressa en una obra d’art. El que es deixa fora o allò que no es veu. El fotògraf, possiblement sense saber-ho, materialitza aquests 10 principis a través de la seva obra fotogràfica. Un treball no solament de qualitat tècnica i compositiva, també original, creatiu i artístic. La recerca i descoberta dels llocs més amagats, feréstecs, solitaris i salvatges de l’illa implica també un viatge iniciàtic. El repte personal de la superació dels límits i de materialitzar els somnis, de saber sintonitzar amb l’entorn natural com a observador respectuós d’un territori cada vegada més amenaçat com a simple objecte d’oci i de consum. L’atenció en un burcany, en una fulla, en un cel tempestuós, en un racó ombrívol, en una gota d’albada o en un reflex de llum a la mar fan que Damià Coll, l’explorador sensible, ens recordi que és en allò insignificant i desapercebut on radica la màgia i la poesia de l’existència. Aquesta és la grandesa de “Mianorca”, un acte d’amor nu a Menorca.

LAURA BAÑÓN

Pròleg

Un que vol ser sempre aprenent

D’un temps ençà llarg, mentre camín per Menorca aprofit per fotografiar la natura. Ara, la majoria de vegades, partesc a caminar amb el perill de, tan sols, voler fotografiar. Sigui quin sigui el motiu per trescar, he de reconèixer que la combinació d’ambdues circumstàncies, caminar i fotografiar, emocionalment, m’han enriquit enormement. Caminar em provoca pensar, i aquest pensar em reporta una intenció, acció. La fotografia em suscita curiositat i, aquesta curiositat, m’origina reflexions, conclusions. Unes conseqüències que, al final, m’han remolcat fins a aquest propòsit de composició. Observant i llegint el llibre, voldria que us imaginéssiu que el recorregut, aquesta vegada, l’esteim fent junts. Que els escrits, que acompanyen cadascuna de les fotografies, servissin per fer una aturada en el camí i que se’n percebés el contingut, ja que de tots se’n deriva una efectiva i complaent concordança. Una compensació, sens dubte, que afavoreix a realçar les imatges, i els dóna més fluïdesa i significat. Vaguejarem per camins d’interior, vorejarem el litoral meravellant-nos de la costa, descansarem davant la mar i ens plantarem davant de “senyals i manifestacions”. Unes representacions visuals, aquestes, que no sé prou bé per què, però que em fan aturar i observar. Són els instants que més em captiven i que donen sentit a la meva manera d’entendre i percebre la fotografia. Totes les imatges exposades en aquest llibre em xerren, hi mantenc un diàleg, en percep un missatge. El més difícil, però, era expressar-ho amb paraules. D’aquí la idea de sol·licitar als col·laboradors els escrits adients que hi donassin significació. Com em va dir un dia el bon amic Tomàs Rotger: “Setanta escrits que poden suposar setanta lliçons per seguir aprenent de la fotografia i del camí”. La majoria d’imatges que constitueixen el llibre són fotografies realitzades en llargues exposicions diürnes, fet que afavoreix a transmetre misticitat i solitud. I açò, al cap i a la fi, és el que hi cerc i a la vegada em sedueix. Perfecte o imperfecte, i fidel a la realitat i a allò quotidià que em proporciona el camí, entenc la fotografia com la captura d’un instant, un moment, un sentiment o una emoció. Si aquest resultat s’adverteix, em don per més que satisfet.

Damià Coll

ALBADA

Contemplar el naixement d’un nou dia és agrair el batec de la vida. Quan Menorca es desvetla del somni de la nit, resta ajaguda damunt la màrfega rocosa i terrosa que li dóna cos, gruixa i forma. Ella, estirada, ben poc ufanosa, ofereix un espectacle eteri i somriu peresosa mentre exhala la buvor que desprèn sa còrpora. Entre el cel, Menorca ajaçada i el sol que despunta, regna la calitja, boira somiosa i misteriosa que entela l’aire lentament. La primerenca remor d’uns ocells i el seus cants deixondeixen els sentits, dins la quietud de l’aurora. Els cims dels pujolets, amb l’oratge suau que s’aixeca, queden descoberts com mugrons discrets i gojosos. El tel vaporós i sinuós que cobreix les valls de Menorca, com vànova protectora, agombola i serva, còmplice, els amors de la nit. Tot està cobert de rosada: ullastres, alzines, pins, figueres, mates, penyals, roques, codolam, camins, parets, teulades, herbes, flors i fullam. Al dematí cessa el festeig. Menorca es desfà les lleganyes amb la primera claror del sol, s’espolsa la humitat que s’ha congriat en l’atmosfera i en la terra ajocada i s’exhibeix, plaent, amb els jocs de colors i clarors. Poder esguardar la revelació gratuïta i prestigiosa, des de trenc d’alba fins que surt el sol, és un regal prodigiós i providencial, un despertar de llum, de colors, de vida, que regalima fins al cor de qui ho contempla. Si qui esguarda l’amor de la terra, que és l’amor dels cors que estimen, en la terra estant (1), empès pel desig, estén els braços i tanca els ulls, podrà sentir la il·lusió d’amarar-se amb la boira que té ànsia de l’illa, i sobrevolar-la i estimar-la per gaudir del naixement d’un nou dia. Quin espectacle més meravellós, l’albada menorquina! (1) Camps i Mercadal, Francesc. “L’amor de la terra” (1916), dins Migjorn (pàg. 62). Ed. Erosa, Andorra laVella, 1979.

Magdalena Pelegrí Moll

BOIRA La pots viure viure de dins o de fora, de dalt o de baix, de prop o de lluny. Des dins és foscor i humitat; desdibuixa perfils, i confon la terra amb la mar, amaga horitzons i esborra camins. La boira, emperò, posa seny al motor, dissuadeix l’avió d’aterrar i alerta el vaixell contra esculls amagats. Caminar-hi et convida a ser més humil: no hi veuràs gaire lluny, i has d’anar pas a pas; et farà més petit, ignorant, més fiat del promès que d’allò que tu saps, més empès del desig que d’allò calculat, orientat per la veu més que no pel que has vist. Enlairat en el cim i mirant cap avall és semblant a un cotó aquós escampat per planes i valls, canalons i barrancs. La claror que allà dalt ho encén tot en el cel és la llum des d’on saps que la boira es fondrà amb el sol radiant; pujar-hi costa un poc, és ben ver, però ho paga l’esforç. I comproves, llavors, que no tot és boirós: l’horitzó s’ha eixamplat i no tot és perdut. La claror guanyarà la partida a la fosca allargada al matí. No és per sempre, la boira, és el pas de la nit al migdia. “És ben cosa del temps”, et diran els entesos. I així és. Hi ha boires espesses que són com la nit: depressions, i la guerra , el bullying persistent, la fugida topant amb filats. Ningú hi vol romandre, tothom vol sortir-ne fugint. N’hi ha prou amb la fe com a força interior per encendre un llumí en la nit? n’hi ha prou amb l’amor voluntari que ajuda, s’enfronta, acompanya el qui fuig, i obre camins? de quin punt naixerà el sol del cel que vindrà a visitar els qui passen per ombres de mort? La boira la veig i la sent com a broma del Déu Creador, com un repte impensat ben enmig del teu pas, un senyal clar d’avís, com un crit silenciós. Fins i tot una estranya presència propera que amb tu vol fer un tros de camí, i et convida a avançar més enllà (més amunt) i et diu: “Has de vèncer la nit”.

JOAN FEBRER ROTGER

EL FULGOR

Proclama el cant de l’embrancada flama on fulgura el desig, on recomença la tremolor del cos al pur escalf de l’aurora fulgent sobre les boires o els solatges difosos d’incerteses, en els cimals de consagrada ofrena cap a la nova llum que vivifica. Canta el moment en què el misteri vibra com en el místic esbarzer de l’Èxode, transfigurat paisatge sense límits en l’indicible pau dels dies breus que han tenyit d’or els braços dels sentits en els dons compartits sense temences, en el present tot agitat dels cossos dilatats en els porus de l’ardència, abandonats a un goig sense mesura. Estotja aquest moment, com la capseta que perfuma amb olors de fusta antiga el fons de calaixeres d’existència, és ara sols que et brinda l’esplendor i en reps la plenitud. A tu t’és dada. Guarda’l per aquells dies que vindran de llum passada.

PERE GOMILA

L’alè del bri, en cada gota, dins la boira

( A Damià Coll ) ... and I’ll bury my soul in a scrapbook with the photographs there, and the moss and I’ll yield to the flood of your beauty my cheap violin and my cross (Leonard Cohen. Take this waltz.) D’ençà de blaus i terra, i més que enderrossalls, la lluentor i la set del bri, qui la diria? El matí neix, s’hi gronxa en una gota, un plor, sobre la boca d’un clot, fosca escletxa i cuixa. Boca d’argila i so, portell tan necessari, igual com, dins la tanca, saber del portell. La tardor encara té hores sense enyor, cendra, d’un càlid groc, lluent, finíssim com un bri. I ja no et cal saber res més d’instants ni el temps, tan sols que has d’estimar el temps dels intents, com albes, i també l’hora freda i sense lluentor, incerta hora, fèrtil, del silenci hora. Tan sols que hi ha l’amor, la nit que escanya el somni, amor tan verd, de boira i humitat, per tu, desig de ser present, més que codolejar-te... que, del bri, totes les gotes parlen de tu.

ANTONI CATALÀ CAMPINS

Cuando era pequeño y subía hasta aquí arriba tenía la sensación, al ver este paisaje inmutable, majestuoso, de que yo tampoco iba a cambiar. No, por más que me dijeran que iba a crecer y a convertirme en un hombre, yo intuía que una parte de mí siempre seguiría siendo la misma: juguetona como esas olas que veía, inocente como el cielo rosado que me arropaba. Ahora que soy un hombre y vuelvo a subir de nuevo aquí, ahora que tengo mis preocupaciones, mis arrugas y una hipoteca, cuando vuelvo a ver este paisaje que permanece prácticamente tal como estaba renace en mí esa dicha que sentía cuando era un niño, la sensación que desde aquí el tiempo no pasa. Y corroboro y celebro que haya una parte de mí que no ha cambiado.

JOSÉ ANTONIO FORTUNY

L’absència és una altra manera de fer-se present. He pujat al castellet de Cales Coves i m’he engatat amb el silenci sagrat d’aquest matí d’hivern. Tanc els ulls i em deix agombolar pel record i l’enyor de mon pare, que fa molts anys em va regalar la descoberta d’aquest paradís. El sol i els núvols juguen a veure qui guanya, però jo crec que faran taules. Damunt la mar no hi ha horitzó, avui. Hi sura una calitja boirosa que algú deu haver posat per guardar Menorca d’ulls tafaners. Cap a terra, el penya-segat ple de forats em fa preguntes que no sé respondre. Les coves que servaven els cossos dels menorquins antics fa temps que es van buidar, però des de la fosca de cada enfony ells encara ens miren. Allà baix, davant la punta on es troben els barrancs de Biniedrís i Son Domingo, un home puja a un llaüt fondejat. Cala els rems als escàlums i comença a vogar, molt a poc a poc, cap a la boca. A la fi engega el motor, i en uns instants el perd de vista. El solc que ha deixat darrere ell s’obre a cada banda, i va a morir amb una besada damunt les roques de la vorera.

MIQUEL ÀNGEL MARIA

A FOC I PEDRA

Des del cim tenim una panoràmica pròpia de les miloques que li donaren nom. Les roques del primer pla mostren la petjada del foc intens, que va fer crepitar la part més aparent dels voltants. I amb la cadència apresa de la primera gènesi, la vida de les arrels ha tornat a brollar i a fer-se camí. El vermell argilós ha vist les mans més antigues que venien a collir el fang per a fer-ne recipients, però que després fugien pel camí del sud cap a entorns de marès, on l’aigua s’escolava i no s’hi feien pantans. Els plans de Binidelfà són terreny guanyat a aquesta aigua que, potser ofesa pel gran drenatge de síquies i torrenteres, ens abandona cada dia una mica més. És la pedra la que manté turons, avui vegetats sense bestiar ni carboners, però antany cremats i pasturats de manera repetida. És el còdol encaixat amb d’altres milers el que configura l’enorme trama de paret seca, que alberga tota casta de criatures i configura el mosaic de la terra menorquina. La pedra de roca mare que va fer emergir l’illa. A empentes. El part de durada geològica on els minuts són milions d’anys. I el maridatge posterior amb el foc, que modelaria pam a pam una nova escena, un nou hàbitat, una coberta diferent per a la nau permanentment fondejada enmig del vell mar. La miloca encara planeja a mercè dels vents, imperativament enamorada.

MIQUEL CAMPS

TALATÍ DE DALT

Luna llena. Invierno. El círculo de piedras rodea el altar y el árbol sagrado, el árbol de Irminsul, herido cien veces por el rayo que ha dado una textura mineral a su tronco, enmarca la escena. La música ondulante se anticipa a la voz que invoca: “Casta Diva che inargenti queste sacre antiche piante…” “Casta diosa que argenteas estos árboles antiguos y sagrados…” Y el aire frio y transparente queda suspendido en pura belleza… Cuando vi por primera vez el Talatí de D´Alt, hace más de treinta años, me deslumbró esta imagen: Norma en el Talatí de D´Alt, ningún escenógrafo podría mejorar esta puesta en escena, la taula, el círculo de grandes piedras, la muralla, el árbol y, al fondo, el talayot vigilante. La fotografía nos presenta el escenario al amanecer del primero de Enero cuando ya Norma, los druidas y los guerreros han desaparecido persiguiendo su destino: Norma la hoguera donde expiará su hipocresía y su traición, y los druidas y los guerreros reiniciando su lucha contra los romanos. La atmósfera que ha captado la imagen es estática, inmutable. Nada ha cambiado desde hace siglos, los ecos de innumerables invocaciones a los dioses suplicando su protección siguen enredados en ese árbol, último heredero de una larga sucesión de árboles sagrados que seguramente crecieron en este mismo lugar. La negra masa del árbol establece un contrapunto equilibrado con la horizontalidad de la muralla y el conjunto continúa su viaje a través de los siglos, indiferente a nuestra fugaz presencia.

JOSÉ NARVAIZA

L’aigua és font de vida. En major o menor mesura, tots els éssers vius l’han de menester. Les plantes, per l’ús que en fan i per com manifesten la seva dependència, possiblement siguin els éssers vius que més directament relacionam amb el cicle d’aquest líquid vital. En la flora d’un territori, les briòfites o molses formen part del que es coneix tradicionalment com a flora no vascular. En aquestes plantes els teixits estan menys diferenciats que a les plantes superiors. Per exemple, no tenen vasos o altres estructures específiques per transportar l’aigua, o bé aquestes són rudimentàries. Per tant, tampoc tenen unes arrels vertaderes per absorbir-la de la terra, la capten directament des de l’exterior pels teixits. La mancança o poc desenvolupament de teixits vasculars limita el desenvolupament de les plantes en altura, per açò les briòfites sempre són plantes baixes, de pocs mil·límetres, que sovint creixen ran de terra. Però, al mateix temps, la capacitat que tenen per captar l’aigua directament de l’exterior, els permet viure d’una font tan freqüent i senzilla com les banyadures. Ran de terra, allà on viuen la majoria de molses, és on la condensació de la humitat ambiental, la formació de banyadures, és més probable i més freqüent. La foto d’aquesta pàgina mostra amb tot detall aquest procés de condensació de les gotes de banyadura en la catifa d’una molsa. Una aigua que la planta absorbirà directament pels seus teixits i que li permetrà desenvolupar totes les seves funcions vitals. Precisament, per aquesta capacitat de viure en condicions extremes i amb pocs recursos, les briòfites o molses es consideren organismes claus en els processos ecològics. Són dels primers vegetals que colonitzen roques nues, i damunt hi creen sòls on després hi podran viure les plantes superiors.

PERE FRAGA

ESCULLS

Emergeixen esculls de l’aigua densa de la vida. Sempre. És inevitable. La mar, travessada per petjades invisibles, acosta el vianant al seu destí. Obstacles insalvables que una força que ningú no pot controlar ha jugat a posar en el llarg camí incert. L’atzar. N’hi ha que només són punts que tot just s’endevinen damunt la feixuga estora líquida, amb reflexos d’argent, que es confon amb l’horitzó. D’altres, en canvi, exhibeixen tota la seva força sobre la suau línia en què es fonen el cel i l’aigua. I, tanmateix, el vianant, navegant expert, ja sap que els esculls s’han de mirar de cara. Si el dia és clar i calm, podrà esquivar-los amb un lleuger moviment, imperceptible als ulls dels altres. Si la nit és tancada i el temps advers, hi deixarà una part del cos i de l’ànima. Nafrat, tornarà a l’illa, al refugi etern, a curar-se les ferides. I, enfortit, podrà tornar a mirar de cara els esculls que emergeixen de l’aigua densa de la vida. Sempre. És inevitable.

MAITE SALORD

L’alè sostingut

Veig que el pes del silenci l’aigua allisa i resta obedient a l’ordre dada. Hi ha un verdet al rocam que guaita i bada i s’eixuga, amb sol vell, la penya grisa. Hi ha una arena captiva que no frisa però empeny molt discreta l’encalmada; és un joc sota el mar de fina onada que du un vel fet de llum, suau camisa. Puc entendre, corprès, el seu llenguatge, puc llegir en cada plec la seua rima, la lliçó, el consell i el seu mestratge. Amb l’alè retingut que raja estima m’enduré els versos pulcres de la platja i el plaer exultant que em regalima.

BEP JOAN CASASNOVAS

BUSCANT PER MENORCA Hi ha un tros de cel que sura enmig del mar. Un cel on els àngels són ones que esquitxen de Mediterrani els mariners, barrejant verge l’alba i l’aurora... Llavors Menorca comença a la Vall, no et giris, que ja vinc cap a tu, cap a un racó de poètic perfum on estàs enterrada, enyorada Cala Fum. I en el camí que em porta a la màgia s’enlairen ales de somnis emboirats, obrint-me barreres tancades d’un paradís que ha canviat el seu nom per Cala Pregonda... O pel Pilar, musa de poemes i desventures d’amor i font d’on beuen llibertinatge i tolerància... Maleït i profund vers d’un passat amb cicatriu. No desperto, encara avui el somni roman viu. I pernoctant a la indomable Cales Coves aprenguí que sempre a seguir és el camí que marca l’espira que sap fugir del foc vell persistit pels dimonis de Cala Morell. I encara el meu somriure d’infant s’amaga entre la sorra i el mar de Santandria, buscant amb afany no envellir, amb ànsies d’aturar el temps irrefrenable, mentre la vida s’escapa i torna violenta com les ones invisibles que fugen i envesten la quietud d’un encantat paratge que regna en una Albufera des Grau salvatge. Però Musa meva i Mare Menorca, sobre la teva esquena camino i no claudico, avorrint els que un dia t’adjudicaren volent enderrocar records de la teva memòria... I és que tant d’odi t’han sembrat dins la teva ànima, tantes traïcions duus dins la sal de les teves llàgrimes, que plou sang menorquina encara en el teu pati i ens banya dolça des de la Mola fins a Punta Nati.

Jaume Anglada

Res no espanyarà el paradís

Va ser teva, la idea. Mira Joan, me vas dir, no mos ho hem de prendre d’aquesta manera, ben segur que ho podem aclarir. I ho podem fer com tantes vegades, al veler, rallant mentre la mar mos serva. Què trobes? Tu i jo arraulits ben a prop, de nit, embolcallats amb la manta, davall els estels i començant pel principi. És ver, primer de tot hi haurà retrets. Sentiràs paraules grosses i jo també n’escoltaré. Però mos coneixem, mos entenem. Quan acaba la tempesta, torna la calma. Estarem exhausts d’indignació, però a poc a poc guanyarà el silenci, i llavors les paraules dolces. Mos adormirem aixuixines, ben junts, i quan arribi el dia despertarem assossegats, avinguts, envoltats d’aquest silenci, d’aquesta mar plana de la matinada, d’aquest cel immens. Va ser teva, la idea, Pere. I saps que jo no ho volia, que sabia que no ho podríem resoldre. I ara, ja ho veus, me mires sense veure’m. Es fa de dia i la mar és plana i el cel és immens. I hi ha silenci, un silenci que creix amb la teva boca oberta d’on ja no brollen paraules, perquè és evident que ets mort, que t’he mort. Però no passis pena. Qui mos vegi d’enfora, què veurà? Veurà aquest cel que no s’acaba i aquesta mar llisa de la primera llum. I el nostre veler aturat en l’infinit. Res no espanyarà el paradís.

EMILI PONS I CARRERAS

No hi ha alteracions, a penes. De segles, roman intacte, quiet a la mirada. Hi domina la serenor primigènia amb què Déu la creà a l’inici dels dies. Ni els colors vegetals, ni les textures rocoses, ni la transparència de l’aire, ni les aigües de mar han experimentat mudances. Però la virginitat no hi és absoluta, perquè guarda memòria de tu —i, per tant, de mi—, pare. La cadència del temps rau en cada ona, en els matolls, en el tall vertical del penya-segat. La memòria de Llucalari forma una barreja de lleure i de pólvora. Festejaves, pare, una alaiorenca d’ulls ingenus. La carrera de les armes t’hi havia destinat de tinent d’acadèmia. L’asfíxia de la guerra es percebia en el rostre mateix d’uns i altres, de vencedors i vençuts. La pruïja, però, d’una destinació inaudita, en una illa recollida, d’amable batec humà, féu en tu meravelles: desares records de trinxeres i afermares un tomb vital a la teva vida, potser consolat, tot i el somni perdut de veure’t convertit en enginyer de camins. Fou així que per les contrades de Llucalari, pare, et capbussaves en les aigües de la calanca de Sant Llorenç. I et semblava no un bressol paradisíac, sinó, al capdamunt, una mar deshabitada i segura…, tota entera per tu. Per aquells volts agrestes, ara i adés, hi feies l’aguait del conill, brandant escopeta. Deambulaves bucòlic, assolint trofeus cinegètics. Altres vegades, sotjaves les fondàries amb una llarga canya, fins extreure’n captures de plata. Et rutllaven dolços els dies, pare. Una tarda, ai, l’escopeta et malferí, i la sang rajà tan de pressa que, just desembarcat sobre l’hospital de l’Illa del Rei, no hi hagué remei: el cirurgià Echevarría, humaníssim, hagué de fer l’amputació de la cama. Els paisatges de Llucalari, quan em criden com les sirenes a Homer, acaben transportant-me vora el balcó de Sant Llorenç. Posat allí, no ho puc evitar: la mar blava, batent les roques, m’omple l’ànima d’assossec. Però, alhora, brollen de seguida unes llàgrimes rebels com la rosada que donen fresca vida als records que encara perviuen incrustats, pare, en les pedres, l’aigua i el cel d’una amputació feréstega: la teva amputació, pare, habitant de la cala on, per mi, romandràs sempre bucòlic i mutilat.

Miquel Àngel Limón Pons

La penyora

Fèiem el camí del lloc de Sant Tomàs, as Migjorn. Ens vam aturar a un tros arrecerat d’arbres, ple de fullaraca, que semblava un paratge encantat. Feia fresca, i de bon dematí la humitat entrava fins al moll dels ossos. Fins i tot l’aire semblava banyat, empastifat, com si fos de fang. El silenci era tan intens que hauries dit que parlava. Quantes vides devien haver passat per allà, quantes il·lusions, quants defalliments! Fillets que hi venien a jugar, que en quatre dies es feien homes i després hi venien a festejar. Vells que un dia havien estat fillets plens d’esperances. Vaig pegar una puntada de peu a terra, i de sobte va ocórrer l’inesperat. Es veu que vaig ferir una capsa que va quedar oberta. Tenia un mirallet a la tapadora i una ballarina hi ballava una música puntejada, romàntica. Vaig recollir la capseta i dedins hi havia un anell embolicat amb una nota que deia: “Qui trobi aquesta penyora del meu amor que la porti al meu enimorat”. Me la vaig emportar as Migjorn.Vaig trucar de casa en casa i tothom em deia que no en sabia res, d’aquella història, i a veure si m’ho havia inventat. Al final, em vaig donar per vençut i vaig retornar la capseta al seu amagatall. Aquesta vegada era un fosquet i ja hi havia molt poca llum. Vaig poder trobar l’emplaçament. Vaig escoltar per darrera vegada la cançoneta i vaig veure ballar la ballarina abans de tancar la capsa i tapar-la de fulles seques. Quan me n’anava, vaig veure una vella endolada, amb el cabell d’un blanc resplendent i un somriure molt dolç als llavis arrugats, que va dir:

-Ja hem fet massa tard!

Pau Faner

L’ALZINA

Una mateixa soca, una sola capçada, una única arrel. Un cant a l’esperança, una voluntat infrangible, un esperit indomable. Un poema de la naturalesa, una al·legoria còsmica, una simfonia vital. Fortalesa, unió, equilibri, adaptació, miracle, harmonia, seducció. Una unitat que no està renyida amb la diversitat, ans enriquida. Cada branca, cada branqueta, cada branquilló, cada fulla amb la seva història. Arrogants, turmentades, tranquil·les, cridaneres, sotmeses, lluitadores, superbes, humils, obstinades, dòcils, pretensioses algunes. Com la vida mateixa quan s’obre camí en el temps: la diversitat de les espècies, de les llengües, de les cultures, dels pobles, de les famílies, de les creences, de l’art, dels costums, dels sentiments, de les passions i de les emocions. Tots alimentats per una mateixa saba que ens uneix i ens agermana. I enmig de tot, el misteri impenetrable del temps: d’on venim i on anem. No cal esmerçar-hi esforços, ni angoixar-se esperant la revelació. L’eternitat és el camí.

Antoni Guasch

En verano de 1984, descansando en la playa de Binigaus, leíamos en la guía (ANWB Mallorca Menorca Ibiza edición: 1975) un texto el cual recomendaba un paseo por el espectacular Barranc d’Algendar. No teníamos experiencia en senderismo, pero después de leer el artículo decidimos experimentar el recorrido y, al día siguiente, partíamos usando la descripción de la Guía. Sentíamos curiosidad. No íbamos muy preparados, pero llevábamos zapatos resistentes, café caliente y algo de fruta. Muy pronto descubrimos el cauce del torrente que serviria como referente para enlazar con Cala Galdana. El primer tramo no fue complicado, era un camino bien pavimentado, pero al llegar a la barrera del Barranc d’Algendar la ruta empezó a deteriorarse orientándonos hasta confluir con el Camí Vell de Ciutadella. Habíamos errado! Y, en un granero abandonado, descansamos para recuperar fuerzas. Volviendo sobre los pasos dados coincidimos con unos “Boys scouts” que se alojaban en Es Canaló. Les preguntamos si ese camino iba hasta la playa y, sin estar muy convencidos de ello, nos contestaron que si. Seguimos bordeando el torrente hasta que se hizo evidente, en un tramo mas ancho, que el trayecto era el correcto. En ese espacio había hamacas, toallas y también un libro en holandés, y no nos sorprendió: te encuentras holandeses en todos los rincones del mundo! Seguimos avanzando hasta llegar a un punto con vegetación muy densa de arbustos con espinas. Con un palo y a golpes con las zarzas, al final, pudimos solventar la situación y continuar, pero no sin quedar exentos de rasguños en brazos y piernas. Pasamos terrenos mas amplios y en un puente pudimos cruzar al otro lado del arroyo. Un sendero en dirección al sur nos dirigió hasta dar con una palmera grande y, seguidamente, con la urbanización de Cala Galdana. Muy próximo a la salida del barranco, en una terraza de un restaurante, aprovechamos para descansar y beber agua, teníamos mucha sed. Tomamos café y nos dirigimos hasta la playa para bañarnos y refrescarnos. No fue muy buena idea: las heridas causadas por los “abatzers”, con el agua salada, escocían mucho y salimos rápidamente. Había que regresar, aunque presagiábamos un retorno mas placentero, y con las heridas aun picando reemprendimos la vuelta. Esa fue nuestra primera excursión en Menorca, y ese fue el comienzo de nuestra afición por el senderismo. Durante las vacaciones de 1989 compramos dos libros de Dodo Mackenzie recorriendo ocho paseos de los propuestos por ella. Las recomendaciones fueron claves para seguir conociendo, de una forma especial, Menorca, y para que creciera nuestro interés por el excursionismo: El Camí de Cavalls y el senderismo todavía no eran populares. Treinta y dos años después disponemos de casi 60 descripciones de paseos y nos consideramos, aparte de unos enamorados de Menorca, unos experimentados excursionistas.

Frans y Anneke Lindsen (Wouw, Holanda)

A Toni Brunink Ulls blaus com un cel d’estiu cabells daurats, cendra cremada d’una estatura mitjana color de pell rosada. Mirada forta i profunda que tot ho expressava de poca gent es fiava turmentat de cor. Pels voltants ell pasturava tant si fa com si no fa sense sabre què cercava passar dies i volar. Racons màgics va trobar que li donaven alegria com ses coves del Pilar Santa Gibet i Son Ermità. Roba de segona mà sabates mig foradades una bossa plena de pa també dues sobrassades. Agafava caminet amb un sol que castigava una capsa Don Simón per celebrar s’arribada. I després d’un llarg somiar a poble ell tornava “ Buenos días, oh my friend, tengo un cuadro para ti...”. Racons màgics va trobar que li donaven alegria com ses coves del Pilar, Santa Gibet i Son Ermità.

Bep Camps (cançó)

Una tarda, vaig sentir el desig de despullar-me i, nua, de dalt a baix, o de baix a dalt, tota sencera i amb xancletes, enfilar-me cap a la Mola, cap a la caseta militar de la mola des de s’Arenalet... Allà hi deixava la zodiac del pare. En conservo els pops amb els quals lligàvem la lona blava, cada vegada que la deixàvem a la boia groga, subjectada al mort de davant de casa, a Fornells. Vaig plorar el matí que, finalment, després de quatre anys de tenir-la a la cotxera, se l’emportaven... Una zodiac. No una menorquina, blanca i polida, de motor cadenciós. El nostre soroll era a batzegades, trencador. “Corre como el viento, perdigón!” i tota altra mena de crits, monosíl·labs que llençàvem al vent, com si ella pogués respondre a l’energia que ens corprenia! La vivència de la meravella de la badia de Fornells! Em sentia exploradora, cap a les cales del davant, solitàries la majoria de vegades. I us puc ben dir que, com un ritual, cada matí i cada horabaixa de les nostres vacances, sense defallir, sense sentir cap mena de pesantor, renovada, m’entregava a la distància d’un mar profundament familiar, deixant enrere, no molt lluny, les perletes de sargantana. Per què de tant en tant sentia i sento el desig de despullar-me davant de la natura? Per sentir amb més intensitat un amor que ja es professa, que fa temps que es cou ben endins i vull que la pell faci memòria del joc, de les fragàncies, dels moviments, de les carícies. Per obrir-me més. Per sentir noves intensitats. I nous paisatges de fora i de dins. Fondre’m des de la pell, feta de combat, emocions que respiren i que en aquests instants de pedra, mar, camí i poble a la llunyania perceps, t’acostes als misteris dels batecs vitals. Altres han estimat. Altres estimaran. Ara, JO ESTIMO.

CLARA DEL RUSTE

Senyals, manifestacions, moments... Quan un es queda corprĂ¨s, hipnotitzat.

He passat per aquest camí tantes vegades que ja he oblidat els detalls de cada instant però, pacientment estirant d’un fil d’Ariadna, encara sóc capaç de reconstruir molts moments. Llocs, pensaments, objectes, idees o persones em transporten uns als altres i viceversa. Records xifrats en un context compost per fragments entrellaçats projecten un món metafísic. Punts de llums en un espai envoltat per una foscor inabastable. De vegades, desitjo obrir nous camins, cercant l’aventura en la incomoditat del dubte i l’oportunitat en el desconegut. Camins, alguns, que ben segur qualque dia cauran en l’oblit i s’esborraran. D’altres vegades cerco la facilitat del viarany obert per qualcú altre. Abraço pensaments il·legítims que donen llum a d’altres. M’encoratja pensar en un món somàtic i enriquit per la projecció de molts individus. Em fa feliç la idea d’un món metafísic inacabable, intemporal, capaç de desbordar el marc dels sentits. Atrapat per les limitacions de la meva naturalesa, visc en un cos evolucionat per un món físic i cruament salvatge. Em sento engabiat en un espai de temps programat dintre el meu cos animal. Condicionat per la realitat i esperonat per la curiositat, fuig cercant l’imaginable per oblidar el temps. Somio amb l’eternitat i amb l’absència de l’absurditat. Sovint m’aixoplugo en el meu rebost de records i cerco el goig en la familiaritat. Llums que m’ajuden a no perdre’m en la bogeria de la foscor i a seguir obrint nous camins i espais on guardar records i pensaments. Fujo d’una gàbia, però de seguida em trobo mirant pels barrots de la següent. Quan el meu món físic es redueixi a un sol espai i els llums es comencin a apagar, deixaré de creure en l’infinit. Llavors la foscor, sempre assetjadora i somnolenta, esdevindrà, per un moment, llunyanament familiar. Quan hagi perdut el fil i es pongui el sol, s’acabarà el meu camí, però per ventura començarà el d’algú altre.

Lluís Pons Casasnovas

Mai fins avui m’havia entretingut a buscar-te al palmell de la mà. A poc a poc ressegueixo línies explorant algun rastre teu, però les marques callen sota aquest dit cec i inexpert. Deu ser que també els astres ens ignoren. Desafiant, tanco els ulls i et penso aquí, al meu costat. La mirada juganera i el riure còmplice. T’he enyorat tant... El regust dolç dels teus llavis. Els dits desesperats, que aquesta vegada sí que ho entenen tot. L’olor del teu coll. I el desig, desfermat i salvatge, que ens engoleix... Quant temps fa que vivim al paradís prohibit? Dissimulem cicatrius i, junts, ens llepem les ferides que hem cosit i descosit durant tants anys. Perquè sense voler també ens hem fet mal. Hem enterrat retrets i promeses, i molts «t’estimo», mig a les fosques i a cau d’orella. Hem provat de viure altres vides, ignorants i innocents, com si fos fàcil. Com si fos possible. I al final hi hem tornat. El desig, desfermat i salvatge, que ens engoleix... Hem après a estimarnos d’amagat i ara, atrapats en aquesta teranyina invisible que ni ens permet volar ni ens deixa caure, potser ja no en sabríem de cap més manera.

MARTA SIMON SALA

CALFRED

El prat verge penetra el tel vellutat i noto com el formigueig s’exalta quan la carícia em llisca, juganera, pel desig de la pell. El bell trau que ha solcat la llum esqueixa la terra amb misteri. S’encén l’herbam i l’esclat esdevé proclama enlluernada de la travessa. Cos a cos, els sentits fecunden l’emoció i empinen sobre la pell el canyissar nu del goig que estira l’ancoratge de la terra cap als blaus del mar suspès. I, alçats els pèls illencs, cuso amb verd filós la serenor que dibuixa límits traçant l’esquinçada plaent en el mirador que canta l’enginy del llegat. Podrà el pessic ser llavor i camí? És, ara, la terra, un calfred que el desig m’ha arrelat. Menorca, la meva pell.

DAMIÀ ROTGER MIRÓ

M’HA TOCAT SER FULLA M’ha tocat ser fulla hauria pogut ser branca, o tronc o arrel, o terra o pedra o aigua. M’ha tocat ser fulla i tenc poc temps, em diuen, ma vida és curta. Em balanceig a l’extrem d’una tija just al fil de l’aire pell de seda retallada amb puntes el sol m’escalfa, m’estameneja el vent, em folra la rosada i per dintre una corredissa verda em fa riure. Amb les llums primeres sóc d’un verd tendre-àcid-translúcid i aquí i allà unes ales ocres seques, mes germanes verd fosc les del racó ombrívol blanques a tocar de núvols bocins de cel sobre unes quantes i desprenc una aroma com d’herba lluïsa i llimona, i em mareig em fa riure. I amb la darrera llum callen els ocells diürns callen el fregadís de les fulles i l’aire i els insectes la remor de la nit encara espera temps suspès una pàtina de cel·lofana blau-turquesa-electritzant m’embolcalla i em fa riure. I amb el vellut de fosca em pesa la incertesa tot és un transitar, em diuen i em desprenc en vol fugaç cap a terra, silenci, ombra, banyadura, fang, fosca, cucs i olor feixuga agredolça renaixeré, em diuen i ara em pesa el temps.

Zulema Bagur

INSTINT

Els codis d’allò elemental s’aparellen constantment com les fulles dels arbres cauen sense voluntat. Però, mentrestant, creixen cap a la llum com un instint. Dues ànimes mortes neden la fragilitat d’un món sense cap llibertat; perquè en una altra vida sí que van tenir subjectivitat per infringir les lleis. Som tu i jo. Tu pots ser la més gruixada o la més prima. Segurament se’ns va endur el mateix vent: aquesta distorsió que ens decanta, i ens oxida, és inobviable. Per açò vam caure. No fa falta lamentar-se, noltros tampoc tenim regit. Els codis s’aparellaran novament sense cap voluntat, i també morirem en una altra vida com un instint.

Lluís Guasch Coll

Podia haver començat a llegir tots els llibres i no parar fins que tot hagués passat. Submergirme en les pàgines que a més de refugi afegirien llenya a la transformació. Aparentment, en aquell moment només es tractava de sobreviure d’amagat de la vida, que feia por. El que passa és que vaig trobar una terra envoltada de mar -o em va trobar ella- on la supervivència s’assemblava molt a la vida plena. Vaig arrelar a la pedra nua, aferrada amb les forces que ja no tenia i em vaig arraulir en el seu si tan matern i protector. I esperava. La terra no era la més fèrtil, però la llum sí. Vaig sobreviure a força de llum, de silenci i d’aire. El que ocorregués aquí no em podia fer mal. Dit d’una altra manera, com un filet de veu, primíssim i fràgil, era el fil que m’enganxava a la vida quan vaig arribar. Era el fil que elabora l’aranya. Una matinada, just abans de veure la llum del dia, vaig saber amb la pell que el fil de veu, de vida o de paraula, només tenia sentit quan formava part d’una teranyina on hi érem tots. El mateix tipus de tots que habiten els somnis.

Mariona Fernandez

CANIS MAJOR

El febrer es desplega sec i esquerp, eixutes les matinades de boira extingit el traç de la carrera

El gest de llum la fa rutilar, en un instant … cau la fulla.

… i la fulla quieta.

A terra, de fressa de conill impregnada, reposa

El batec perdura en el brancatge nu de l’arbre que dorm

daurada llebre ja corre i es projecta celeste.

... i la fulla quieta. El groc evoca el verd, i el verd el fruit de l’arbre esponerós

L’anhel de cussa creua la nit en cacera mítica,

… i la fulla quieta. Un raig s’escola entre ombres, el moment intacte

constel·lació de petjades a Canis Major, encén

… i la fulla quieta.

l’absència Prima.

LAURA BAÑÓN

En ocasiones con menos se dice mucho más. Cuando los colores invaden la retina esta se bloquea por saturación, quizás por eso siempre me dieron miedo los payasos con sus estridentes disfraces, o tal vez sea sencillamente porque soy un miope foto fóbico. En cambio el detalle, aunque parezca paradójico, es más esperanzador, como el niño que sobrevive al naufragio, o el maestro que enseña las sumas en un campo de refugiados. Ya saben lo de la gota de agua en mitad del desierto, o en la punta de las ramitas que conservan aún la postrera hoja. En el detalle, en lo pequeño en lo sencillo, focalizo mejor, me expreso mejor, lo entiendo mejor. La última no siempre es el fin de algo, es más, la última en muchas ocasiones es la antesala de algo nuevo, de algo por descubrir. Quizás sea nadar contracorriente, pero el otoño, lejos de deprimirme, me pone las pilas. Me gustan los ocres y los pastel, hacen menos ruido, son mas calmos, y estarán conmigo que en nuestros tiempos se agradece un poco de sosiego. El sosiego necesario para masticar los momentos, para saborear los detalles, en este mundo donde está de moda lo grandilocuente y lo chillón, valoro sobre manera la tranquilidad de una Menorca en Noviembre. Cuando el día es muy largo y la gente aparece por todos sitios a borbotones uno se proyecta hacia el exterior completamente, y eso está bien, en ese entorno es fácil sentirse bien y esbozar sonrisas. Pero amigo, cuando el día acorta, y las playas y las calles se quedan silenciosas el viaje es hacia dentro, y ahí sí que es importante sentirse a gusto con uno mismo, en la introspección es más delicado encontrar sonrisas, pero cuando las encuentras, su autenticidad es de tal calibre que dejan una huella indeleble. Gracias Damià

JOSÉ CABEZAS

FULLA SOLA

Per recordar que no puc donar-te a llum, sagno aquest mes el dia que vas néixer. Sóc òrfena en la sang menstrual que m’hipnotitza mentre et dic el nom, és no-mare la sang menstrual herència teva. Sóc fulla sola a l’extrem de la branca i sagno avui per recordar que no puc donar-te a llum, que no et puc fer present en cos i sang ara i aquí. Sóc fulla sola, filla sola, filla muda, filla atònita. Filla sense. Bufa vent del sud i la ràdio em diu que es mourà aquest vespre el vaixell que em porta a l’illa. Jo dic que sortiré a coberta a beure’m el vent i la sal i la fosca. Que no serà el llebeig qui m’acabarà d’arrencar de la branca, ni el vent del nord que tornarà a venir qualsevol tarda d’hivern i em paralitzarà a la plaça del Born mentre el desig m’espera en un pis arrecerat al carrer de Santa Clara. Que serà l’oblit qui esqueixarà la branca i farà caure la fulla que avui només viu perquè la retalla el cel. Travesso l’aigua un altre cop per tornar-te a la terra i sentir un poc que ets pertot, que ets endins. Mesclo cendres i terra amb les meves pròpies mans i sagno encara per recordar que ja no ets carn, que ja no ets pell, que ja no ets cos. Que no puc ni he pogut mai donar-te a llum. I sagnaré tres dies i tres nits per plorar-te, per enyorar-te, per odiar aquest buit, per sostenir-me malgrat tot —fulla sola, filla muda, fulla atònita— a l’extrem vertiginós de la branca.

Sònia Moll Gamboa

COLLARET DE PEDRES

Cada dia degota els seus minuts al camp. Queda somorta la tempesta amb el seu clam. Cent seixanta-cinc perles de plata lluent esperen morir-se a la terra sedent. Rou, llàgrimes de llum, notes al pentagrama que mormolen les lleus ferides de la rama. Com un estol d’espurnes i estels constel·lats cada gota de pluja confessa els seus pecats. Prega serena o ruixat, bressola lleugera l’enfilall de diamants de l’aigua primera. Enceses queden suspeses dues fulloles, les restes darreres, les esperances soles. Mira la teranyina xopa del delit d’aquests cent seixanta-cinc miralls esbandits.

Francesc Florit Nin

Tristesa sobre fons d’herba

És la tristesa una emoció necessària, tant com l’alegria. Tan necessària com aquest cel que respirem. I molt millor si la plorem damunt un mar d’herba fresca i flonja. Per esmorteir la caiguda en picat del dolor, quan ho permeten les llàgrimes. Cauen les llàgrimes o li cauran prest, potser, a aquest cel, i ho faran sota el paraigua d’aquesta capa dolça de natura; como si esperés mullar-se, com si aquestes herbes sabessin del cert que aquesta és l’única forma de regenerar-se. Veig aquí un mar d’herba dolça, que ha crescut salvatge i gens caòtica, amb l’harmonia de la pròpia natura. Just l’equilibri necessari que ens subjecta en els moments més tristos de la nostra vida. Més val comptar-hi per les penes que ens arriben, inevitablement, a la vida. Que formen part de la vida. Molt millor si cauen sobre un lloc segur com aquesta natura; perquè res hi ha més cert quan necessitem certeses que la natura... I res, en el fons, més reconfortant en la transcendència de la vida que el retorn a la pròpia natura. M’adono, coincidint amb l’encàrrec d’aquest text, que torno a Menorca, en part, a plorar els dols acumulats al llarg d’anys de vida. Perquè sigui menys tristesa, en aquest decorat de pura vegetació; d’arbres i plantes amb cel per mi sempre serè malgrat totes les tempestes. Menorca, per deixar penes d’una vida; perquè aquí la natura i l’entorn fan de coixí... per l’ànima... S’anuncia, com a la imatge, amb cel rogent: després de la pluja, moments de calma. I el regal de cada despertar, la fragància de l’extracte d’humitat sobre les muntanyes de Ferreries. L’herba fresca ara captada en aquesta imatge, on hom s’hi perdria... per un moment de pura felicitat. Totes les emocions són necessàries, i efímeres.

Sonia Marquès Camps

No cultivis filferros a les parets seques del cor.

Maria Galetta

RÈQUIEM

Sola. Eixuta. Oblidada. L’arena del platjal li és el jaç i l’aigua, mortalla. Tan sols unes poques espines la coronen encara, com si el combat d’existir no l’hagués abandonada del tot. Flor de card..., però flor, tanmateix. El seu discret estar, avui, sobre l’arena banyada, no li resta ni un bri de dignitat. En el seu mut posat, hom hi endevina l’esplendor de primaveres pretèrites, quan la saba corria enèrgica per la seva tija, la flor esclatava de color i la cuirassa d’espines esdevenia mur inexpugnable i altiu. Sols, llunes, pluges, rosades i vents han sigut testimoni del seu viure orgullós i humil. I encara el digne repòs... Avui, flor de card, a la platja final del teu existir, canto un adéu sentit i solemne.

Maria Camps

Una oportunidad

Aquel día mis pasos la encontraron abierta. El mar de fondo y los juncos salados de centinelas: se oía solo el susurro inquieto de la brisa. Pensé primero que era una broma, una alucinación y fue después cuando empezaron las dudas. Al cabo de un rato allí, quieta frente a esa puerta de aire, me giré de golpe y regresé borrando todas mis huellas.

ANA HARO

TREBALÚGER

Aquesta bellesa que veus podria ser perfecta. Però les aparences enganen i saps que el que hi ha reflectit damunt l’aigua del riu, en el fons, és només un miratge. Quelcom s’amaga sota la quietud emmirallada de l’ocell, dins les entranyes de la llera, en el cor d’aquest paisatge. No te’n refiïs, idò. Traspassa la imatge, remunta el riu, cerca les fonts que l’alimenten. A poc a poc -ja ho veuràs- tot canvia. I ho sabràs, que més amunt l’aigua és grisa i fa pudor i que arriba fins a la mar amb un pòsit verinós i invisible. Riu o claveguera... Heus ací, exigent, aquest joc de miralls que t’interroga. I aquesta bellesa que veus. I aquesta vergonya que sents.

TOMEU TRUYOL

T’agrada el camp? Possiblement, si es fes una enquesta amb aquesta pregunta sa resposta majoritària seria que sí. Clar, a quasi tothom li agrada passejar pel camp, respirar aire pur, suar i descarregar tensions dins es marc d’un paisatge camperol, veient, però, només sa part bucòlica de s’assumpte: floretes, benets, vaques pasturant, olor de pi, etc. Bé, tot açò és molt lloable i està molt bé, però perquè la cosa sigui així com és hi ha una feina a fer... i una gent que la faci, i aquest és un detall que convé tenir en compte a s’hora de fer valer es dret que tothom té de gaudir de sa natura. Moltes vegades s’ha dit que es turisme és sa gallina dels ous d’or de Menorca. Jo no ho veig així. Crec més tost que es turisme seria sa truita que se’n resulta, d’aquests ous. S’autèntica gallina filosofal és sa mateixa illa en si, amb es seus paisatges i cales, es seu mar, sa seva cultura, ses seves tradicions d’un passat que es remunta a temps talaiòtics i moltes coses més, però sobretot, i per damunt de tot, per sa seva gent, que estima una terra que és sa millor heretat que hem rebut dels nostres majors. Dins aquest context, és idò més necessari que mai no comportar s’abandonament del camp. Res seria el mateix sense tanques llaurades, boscarrons ben esporgats, enderrossalls aixecats, bestiar ben cuidat, etc. Ara es fa necessari mirar sa gent del camp no només com a productors de llet, formatge, carn, fruita o verdura, que també, sinó com a part importantíssima del nou teixit econòmic i social que es nous temps han conformat. Gaudim idò, tant com puguem, del camp, pensant sempre, però, que és tan polit com és perquè hi ha algú que l’ajuda a ser-ho.

MARC TRUYOL

L’ÀNIMA DE CÒDOLS

Amb la calma inexcrutable del temps geològic, poderoses forces tectòniques van alçar de la mar un gran i atapeït rocam. Va ser el naixement d’una illa pedregosa i inhòspita, que se va mantenir inaccessible, o potser menyspreada, fins fa molt poc pels éssers humans, uns 4.000 anys. Els esperava un paratge agrest i accidentat, un immens i estèril codolar cobert per una indòmita i espessa vegetació. Després d’una llarga i atzarosa travessia navegant, amb bestiar i eines per cultivar, què devien sentir?, què devien pensar els primers en arribar? Imaginem expressions d’estupefacció i impotència, davant la ciclòpia tasca de retirar còdols i pedregam, de desbrossar la vegetació per obtenir un petit terreny per sembrar. I què fer amb tots els còdols, tants còdols descartats? Un senzill munt de còdols seria suficient per començar, però prest se van percatar que disposant-los en fileres podien separar, limitar i guardar. Seria en més d’una generació, però ben aviat van aprendre a armar una filera damunt l’altra, ajustant amb parsimònia un còdol amb el següent i tots lligats a la vegada per construir les primeres parets seques, i la primera tanca… Aquest patró original se va anar estenent i propagant, i generació darrere generació van anar aixecant aquesta ànima de còdols que configura actualment el paisatge de l’illa, una immensa i omnipresent quadrícula pètria única al món. La paraula “paradís” prové d’una antiga paraula persa que vol dir “jardí envoltat de parets”. Aquella estupefacció primera davant un indòmit codolar, amb el temps, amb la dedicació i amb la suor de tantes generacions, ha anat mudant en satisfacció i alegria davant d’aquesta gran malla de parets seques que enquadren tanques, com a jardins… I a Punta Nati, encara més, l’ànima de còdols brilla per la seva clara geometria.

Anton Soler i Ferrater

Illa de Ses Bledes... Fascinat per aquest illot i per tota la costa nord.

La immortalitat

Tot, i per sempre, quin avorriment! A Ulisses, ric en ardits, la immortalitat la hi va oferir la bella Calipso, que l’acollí amorosament a l’illa d’Ogígia en naufragar davant les seues costes. L’entrada de la cova on la nimfa habitava era tapada per un bosc sagrat de xiprers, arbres de cementeri. Gruta envoltada de jardins naturals on creixien violes flairoses; cova profunda, pregona. Pregonda s’anomena aquella verge cala menorquina. I el verb kalýptein en grec significa ‘ocultar’. Què serà, doncs, que amaga Calipso? Passat el tràngol del malfraig, ara la mar és mare fèrtil en fruits i prometences, tot bonança i feliç disseny d’aurores. La deessa procura al mariner errant menjar bo i beguda embriagadora, i una càlida acollida al seu jaç. Quin temps aquell en què els déus i els humans podien establir contubernis! L’eterna joventut i la bellesa del món, no les voldríeu? Li agrada tant la companyia que fas, aquí la tens, si tu la vols: l’eternitat en flor. Ulisses, emperò, ha dit que no. Només l’humà sap dir que no. Cal ser valent i decidit per fer la tria. Ell, que superà el cant de les sirenes, opta per deixar l’illa de Calipso i el repòs de felicitat eterna; abandonarà l’estabilitat còmoda i sortirà de bell nou a l’aventura, a la recerca de la seua Ítaca, port de sortida i recer de tornada, i serà un llarg camí. Un mortal ha d’assumir la seua condició esclava del temps i de la finitud, i fer-se a si mateix i veure’s créixer i envellir, donant valor a la seua travessia, tot enriquint-se en l’experiència. Ítaca és petita i rònega, però és ca teua, i per açò te l’estimes. Hauran passat vint anys, i en tocar terra t’exposaràs al risc que ni Penèlope ni els teus familiars et reconeguin; només Argos, el ca fidel, tan vell que just suara es morirà després de borinar sa coa, quin senyal. I encara, rei, et tocarà tesar l’arc i matar els pretendents.

Joan F. López Casasnovas

MENORCA: NATURALESA I ARQUEOLOGIA VIVA

De ses entranyes de la mar he emergit per contemplar sa teva bellesa, Menorca. Ets noble i senzilla, pacífica i amorosa, de mirada neta i transparent, i en un ball de música i aromes que saben a camamilla i romaní mos regales sa teva existència. Has estat bressol de cultures, tolerant i exigent al mateix temps, sempre hospitalària. I avui es teus fills canten orgullosos de ser descendents d’un heterogeni mestissatge, que va iniciar sa seva caminada adornant sa teva pell de taules i talaiots. Fenicis, grecs i també cartaginesos han deixat sa seva empremta sobre es teu rostre, creant ses ciutats de Jamma i Maghen. Els romans per a ells te van prendre i te van anomenar Balears Minor, deixant-nos mosaics, estàtues i infinitat d’inscripcions. I a musulmans vas atreure perquè mos obsequiessin amb un elenc de topònims, sent es castell de Santa Águeda sa seva particular talaia. I és així com s’escriu sa història, fins a s’arribada d’Alfons III, que te conquistà i t’abraçà per incorporar-te a sa cultura catalanoaragonesa. Sí, ja ho sé, també vas haver de suportar ses tràgiques incursions dels pirates turcs, amb saqueig i destrucció, morint molts dels teus descendents per sa noble i honrosa causa de defensar es teu honor. Després d’haver estat posseïda pels britànics i pels francesos, com una au fènix vas ressorgir de ses teves cendres per convertir-te novament en sa primera terra d’Espanya que veu sortir es sol. És així com avui te professam amor etern, per donar-mos sa possibilitat de contemplar sa teva pell nua, i gaudir de tot un ventall de colors que tapissa sa teva cara. Blanques arenes, profunds barrancs i penya-segats majestuosos que, juntament amb ses onades suaus que cobreixen es teu rostre, han fet de tu un edèn, on home i naturalesa se donen sa mà. Tu, Menorca, ets naturalesa i arqueologia viva, en perfecta harmonia amb s’home.

Joan Huguet Rotger

ESTIUS AL NORD

Lliures de crema solar, el calçat de goma que ens protegia els peus, dins i fora de l’aigua, ens deixava una marca ben visible al final de cada estiu. Ens passàvem tot el dia al sol en el nostre paradís particular. Nedàvem sense manies en un fons de pedres i algues; cercàvem tresors que la mar escopia després dels temporals; ens amagàvem entre alocs i tamarells; jugàvem a futbol, i organitzàvem campionats de tir amb fletxes d’escarsillons i punta de quitrà solidificat. Compartíem amb els adults llargues sobretaules de cau robat, sortides amb barca fins al Pilar, es Codolar o cala en Calderer, i totes les modalitats de pesca que es podien practicar: amb canya as Bufador, as Cercatjador, la pesquera de l’amo en Paco; amb fluixa o curricà, morenells i palangres. Sortíem a tirar les xarxes i guardàvem, gelosament, les senyes dels caladors que ens proveïen de les millors captures. A la porta de la caseta de llenya, hi penjàvem les cues d’orades, déntols o llagostes i, orgullosos, les exhibíem com a trofeus als convidats. A taula, assaboríem amb el mateix delit serrans fregits, oliaigua amb pegellides o una bona caldereta. Contemplàvem incrèduls com submarinistes francesos o italians menjaven, amb fruïció, els indesitjables vogamarins, quan encara ens resultava molt estranya la presència d’estrangers en aquell racó de la costa nord inexistent als mapes turístics. No hi havia agost sense por d’una tempesta de trons i llamps, ni sense la serenor de les vetllades contemplant una pluja d’estels. El vespre que vam aconseguir fer funcionar un petit televisor descobrírem, embadalits i exultants, la història en blanc i negre d’un home que amagava el secret de la seva força a la cabellera. Va ser l’única sessió de cinema que vam viure durant aquells estius salvatges d’infantesa que crèiem eterns.

Maria Coll Villalonga

Els penyals de l’ Anticrist

Els topònims, malgrat que puguin ser fixats en mapes i llibres, viuen només mentre són emprats i estan a la boca de les persones. Per açò són històrics. No sabrem mai com els talaiòtics van anomenar les cales, platges, pujols i muntanyes de Menorca, com tampoc coneixem la cultura menorquina de la terra de les èpoques romana i àrab. Ben segur també que molts topònims menors emprats en els darrers segles per les nostres comunitats de pagesos, caçadors i pescadors s’han perdut per sempre en morir els seus protagonistes. Com més viscut és un paisatge, més noms reuneix tota la seva topografia, perquè cada racó utilitzat és afillat. Els pagesos menorquins van arribar a posar nom a totes les tanques de l’illa i els nostres pescadors de vorera tenien apamada tota la seva costa. Els topònims moren en desaparèixer la cultura dels pobles que els van fer vius i també quan es destrossa el seu paisatge. Cultura i país van agafats de la mà. Va ser un pescador el qui, necessitant posar fita a una pesquera, va batiar amb el nom dels penyals de l’Anticrist una cresta, que fa por, de la costa nord menorquina? I en quin moment devia succeir? El gran menorquinista Josep Mascaró Passarius, que coneixia pam a pam l’illa i va fer una gran mapa del país que estimava, va assenyalar que el primer plànol que recull aquest topònim és el de Miquel Sorà, fet devers 1860. Els mapes anteriors no recullen el topònim perquè malgrat que existís i estigués en la boca dels menorquins els cartògrafs no el van fixar en el paper o perquè en realitat no existia i va ser en l’època de Sorà que els penyals van ser batiats? Ben segur que mai ho arribarem a saber del cert. Mentre no trobem el desllorigador, estimem però la natura, el paisatge, la llengua i la gent de l’illa, perquè només amb amor fem lluny la vinguda al món de l’Anticrist.

JOAN PONS ALZINA

ES FRARES

Són jocs entre terra i mar, és s’espai tens on s’empalma es front d’un i altre reialme que es temps sempre vol canviar, i s’embat mos sorprendrà ben igual que fa sa calma i es retall de punta o balma sa vista agraciarà. Així esculpeix sa natura quan és fruit de dues mares, fins que despunten es Frares com a moderna escultura, folguem de sa conjuntura per contemplar formes clares, no són eternes ses cares, només es canvi perdura...

Moisès Coll (Zes)

SETGE

Penyals testimonis de belles batalles, d’arronsades ferotges i immòbils murades, parets perdurables a l’embat més salvatge de l’horitzó capritxós portador de l’oratge. La pau, la calma s’altera, la fosca s’atraca a la immensa vorera i el vent xiuxiueja la fuita covard del sol neguitós rere del baluard. Les gavines al vol fan bram de dol, desafien l’escreix a ras d’onatge, entre esquitxos de sal senyes del setge de la mar esverada que prediu el condol. Foragitades les aigües amb llur valentia, l’airina ha pres força durant tot lo dia, i empeny sense escrúpols enfuriosida i en companyia de contundent melodia. Els núvols plorosos preguen clemència, per hores de drama a les penyes esveltes, fort càstig de la imperiosa tempesta que prova de rompre tal magna defensa. Sotmès a esclafits i glopades l’espadat reprimeix l’escalada, l’oceà abatut fa blanca senyera i amenaça amb venjança propera. Segles i segles d’amargues batalles als colossos rocams inexpugnables, on ni la immensa mar més severa ha causat més que lleu llagrimera.

Isaac Pons de Rosa

CREPUSCLE INDÒMIT

Torre de Sanitja (Cavalleria) Estranya calma m’ofereix el mar de tramuntana en el crepuscle indòmit, mentre la quietud pinta un paisatge metàl·lic amb el coure que ara vessa. El mut silenci em parla sense veu de la bellesa natural que em fibla la ment pel gaudi d’un instant idíl·lic que em transporta al misteri de la màgia. Màgia que m’atrau al seu embruix que em permet admirar-la amb els ulls plens del magnetisme que desprèn salvatge del seu cos de deessa de les ones. Orgullosa la torre resta alerta de les naus que naveguen amb les sigles d’internautes que solquen aquest mar!

ANNA MARIA TICOULAT I COLL

V.E.I.A.

Volar. Sentir el aire en la cara, extender los brazos como en un abrazo al viento. Y volar. Elevarse. Llegar a lo alto y ser como Dios allá arriba. O, por lo menos, contemplar a sus criaturas y sus geografías, la Tierra y el Mar, como si fueran tuyas. Desde lo más alto. Al alcance de tu mano. Inspirar. Allí el aire es más puro y fresco. Cerrar los ojos. Expirar. Soltar los nudos que nos atan. Aspirar. Abrir los ojos. Saber qué hay más allá del horizonte, más allá del último azul. Volver a respirar. Amar. Querer el bien a las cosas y a las personas, que es una manera de amar sin posesivos. Abrir los ojos por la mañana e iniciar el día con el deseo ardiente de volver a ver tus cosas y a tus seres queridos. Y no cansarse de mirar. Ni de querer. Cada día.

Juan Elorduy

GÀRGOLA ENFURIDA

Fa molts anys, era un dia d’agost, un pescador del qual no recordo el nom, al temps que muntava xarxes per pescar al tresmall, em va contar aquesta història. Em deia que fa molts anys la nimfa filla de Nereo i de Doris, l’Oritia, germana de les cinquanta nimfes que habitaven a les profunditats de la Ciutat de Parella, es va enamorar del fill del patró Ciris. Conten que era tanta la bellesa de l’Adoín que totes les nereides emergien del fons del mar per contemplar el pas del noi. L’Oritia desoí les ordres del pare, Nereo, segons les quals les nimfes que habitaven a les profunditats marines no podien enamorar-se de cap ésser de la terra, ans havien de guardar la seva virginitat pels fills d’altres déus marins. Un dia que l’Adoín havia sortit sol amb la barca i aprofitant la calidesa de les aigües es va capbussar nu, l’Oritia, pensant que era aquell el moment de fer seua la bellesa d’aquell noi, d’amagat del pare i les germanes, va emergir de la Ciutat de Parella per enamorar amb els seus cants de sirena l’Adoín. L’endemà d’haver sortit de passeig el fill del patró Ciris amb la barca, aquesta va aparèixer amarrada al port, i del noi mai més se’n saber res. Saps, em va dir el mariner, l’Oritia va ser castigada pel pare, per gosar enamorar-se d’un ésser de la terra. La va expulsar de la Ciutat de Parella i la transformar en una roca en forma de gàrgola enfurida, figura grotesca i aterradora, perquè cap mariner gosés passar-hi a prop mai més, i així fins que el món deixi de ser món.

PILIO PIRIS

RELLOTGE DE PEDRA

Va ser com si la por hagués davallat del cel agrisat, la inquietud hagués rodolat dels penyals ensangonats, la preocupació hagués sorgit de la gola profunda de la mina de coure, el temor hagués lliscat de la retxa trencada de l’horitzó i la preocupació i el terror haguessin emergit de la superfície de l’aigua de la cala empedrada amb còdols vermells, ovalats i rodons. Es Codolar cantava. Era com si ens digués que érem minúsculs, que la sal que dúiem aferrada a la pell i als cabells no ens agermanava amb la mar, que la pols rogenca i l’arena silícia soldada a les cames no ens acostava a la terra i que l’única sortida que teníem per no desaparèixer dissolts amb el vent del nord era estimar-nos i estimar abans de la fatalitat del definitiu descans. I prou. El cant del codolar ens passava pel damunt, sorgia d’un punt profund i lliscava com una serp que abandona els ous a punt d’esclatar (ous enormes, vermellosos, antediluvians) perquè s’està apropant un poder encara més latent i amenaçant. Ens tenim. El batec dels nostres cors també s’ha unit en un de sol i queda inserit en el frec dels ous prehistòrics que es freguen l’un a l’altre com si volguessin ocupar el seu lloc i desplaçar-se. Tal vegada ho fan. Potser són el rellotge de la finitud del temps que s’accelera i avança. Potser és l’escenificació puntual de la lluita entre aquest temps i la bellesa representada per l’aigua. El perdedor de la contesa és l’espai i tots els éssers vius que l’habitem. Es Codolar canta. I la seva indiferència és la prova que continuem vius.

JOAN PONS

TAULA PARADA

Llenya, només són llenya. Soques llescades per la mà de l’home, xapades i confegides en mínima metamorfosi. Taulons que oblidaren el dolor de la serra esmolada i, amb la nafra de saber-se fermats a terra, enyoren la llibertat dels troncs que treu la mar i esperen la tempesta que els retornarà de nou a navegar sense més rumb que el de sentir-se vius i a mercè del vent i les onades. Camaleons d’avet amarats de la terra roja que el vent arrabassa tenyint els cossos. Pols roja, aferradissa, com la violenta bellesa que accelera els polsos als sensibles. Venim de pols i a la pols anam i, entre tanta catarsi, el repòs, a redòs del privilegi de la millor fila a una estrena diària i sempre nova. Podríem seure en terra, però seurem amb la terra, i per la terra, just per ser fang com els que han perdut l’alè diví i romanen sense paraules. Talaies de fusta a la vora del salobre vetlen l’infinit que desafia i frustra els humans, petits com grums d’arena davant la magnitud dels seus límits: el temps, la distància i les incògnites que el ponent traspassa. Metàfora i simetria. Matèria i energia. Noblesa dels elements sense elegia. Veritat crua, Menorca nua, com un sempre que no admet mesura i demana desmesura. Simbiosi del lloc exacte on tots els elements conflueixen, còpula precisa de totes les màgies i perfeccions silvestres, on el temps esdevé un instant fugaç i vertader, en un ritual d’efímera i sublim meravella que presenta ofrenes al culte sagrat mediterrani: vianda, beure, paisatge i companyia. Semblen aturades, però estan parades. Semblen immòbils, però bateguen. Austera fortuna per als erudits en l’art de contemplar les riqueses que només els lliures d’esperit posseeixen. Aquestes són les eternes i immortals taules de Menorca.

TONI GOMILA

Ho sabies. Des del principi sabies que no era possible. No és la primera vegada que saps de la incapacitat de la majoria dels humans –i, especialment, la teva– per trobar les paraules que puguin descriure sentiments i emocions. La natura, per fortuna, no té cabuda als diccionaris, a cap diccionari de cap llengua del món. Josep Pla, el gran mestre dels adjectius, ho deia sovint: “Mai els acabo de trobar”. Mires aquesta imatge que et mostra el fantàstic i repetit inici d’un nou dia, el lent escapar de la foscor. A trenc d’alba, unes llums, fràgils encara, exhibeixen ja, en amable silenci, el miracle dels colors que desperten. Infinits, indefinibles, colors. Encara no s’han deixondit del tot les olors i els renous. Una mar emmidonada de grisos i blaus acarona les arenes de la riba. T’ho mires amb tendresa, amb devoció, inclús. El gran espectacle de la naturalesa es desplega davant tu, i aquest és només un dels milions d’espectacles que la natura ens regala cada jornada, un brevíssim instant de la seva inabastable grandesa. No pots descriure el que sents en veure aquest racó de l’illa, la teva petita pàtria que avui s’emmiralla a la mar davall d’un cel que, de tan nítid, sembla que no hi és. Feliços aquells que ho saben veure i s’ho estimen. Si ben mires, però, hi veuràs també una de les tantes nafres que nosaltres, irreverents i ambiciosos, anam deixant damunt la seva pell. Moltes vegades, massa vegades, frívols, petulants i beneits, no recordam que som part d’aquesta sumptuosa i fantàstica festa, i hem urpat, mutilat, aquesta harmonia. Com a petits déus superbs i despietats, hem pensat que tot això era nostre. Una derrota previsible: destruint, arruïnant, devastant això ens demolim a nosaltres mateixos. Hem oblidat, ai!, que possiblement Déu és la natura.

Emili de Balanzó

Un llibre obert

Infinites històries petrificades en un nombre infinit de pàgines durant un temps infinit. Un laberint de matèria impresa que trobem per tot Menorca. Una història repartida en molts racons de l’illa i que es desmunta com si fos una gran biblioteca antiga. Ho fa en forma d’episodis que, com si fossin llibres caiguts, s’acumulen i creen una nova història. I, al cap del temps, es rendeixen a les forces de l’erosió i la fragmentació, i donen lloc a nous llenguatges. Són roques que escriuen i descriuen la història. Cada forma, cada roca, cada racó són una babel de la geomorfologia insular on es condensen el temps, els fets, els fenòmens. Les roques són el testimoni del passat i del present.

Xisco Xavier Roig

Vora els penyals de Punta Roja

Dret dalt el cingle, garbuix de roques desordenades que els segles han configurat com un espai esquerp, irregular i eixut, contemplo el mar que, infinit, es confon al llunyedar amb un cel opac i de núvols incerts. Hora foscant, noto la incertesa i el desassossec que provoca la solitud i em sento petit, gairebé irrellevant, en aquest entorn majestuós i silent que trenca, però, de manera quasi imperceptible, la petita remor d’unes aigües profundes que han deixat de moure’s quan el vent s’ha reclòs al seu cau i ha fet que la calma ensenyoreixi l’indret. Em giro de sobte i veig un panorama desolat, sense vegetació a penes. Només uns matolls escarransits i aspres i els socarrells punxeguts que han crescut entre les escletxes d’un roquissar que amb prou feines conté unes poques embostes de terra. Tot el terreny em sembla primari, antic, inhòspit, com inhòspita és de vegades la vida que ens duu per verals sorrencs. Però de sobte m’adono, en aquest entorn solitari, que la immensitat de les aigües que l’horabaixa ha enfosquit tenen la innata bellesa de l’obra ben feta, d’una natura que l’home mai no ha sollat. I aquest sentiment que brolla de manera inesperada em convida també a observar tot allò que hi ha d’ocult al nostre interior, mentre es desvela davant dels meus ulls el poder vigorós de la mà invisible que ha modelat l’univers. Qui ha mesurat amb la mà l’aigua del mar o ha apamat el firmament?, em demano llavors com Isaïes. Qui podrà calcular quanta pols hi ha a la terra o pesar amb les balances les muntanyes i els turons? I m’estremeixo davant del Senyor com s’estremí la terra davant del Déu de Jacob, aquell que converteix –com diu el salmista– les roques en estanys, la pedra dura en dolls d’aigua viva. És aleshores quan em vénen al cap uns versos d’en Ponç: Enllà del buit, on fosc creix el no-res hi ha Déu que estima.

Josep M. Quintana

UNPLUGGED D’UN ESTIU

Percussió. Primer, un toc suau. L’ona feixuga descarregant sobre els macs. Després, vent. La ressaca de la tramuntana esperitosa regalant les orelles amb un xiuxiueig que encoratja l’ànima. A continuació, la corda. Acords nascuts d’una guitarra il·luminada per un llum envoltat de papallons embadocats. Hi sumem la veu. Harmonies fugint de qualsevol pentagrama esclavitzant, dibuixant una melodia empesa pel sentiment i no per la tècnica. I llavors, la nit. La lluna silenciosa, que t’encalça quan corres pel costat del mar. Aquell mussol amagat que no vol passar desapercebut. La rosada, que cau però que no es veu, que banya però no ens deixa xops. I la cançó de bressol de les ones, l’anar i venir suau de tones i tones d’aigua salada. I la son. I el dia. El despertar al costat del mar. El sol només per tu. L’aigua només per tu. La barqueta a punt. La mar, només per tu. Aquell pop que badalla entre les roques. Aquells peixets. Deuen haver dormit? Hauran tancat els ulls durant el vespre? I la llibertat. La sensació de tot i de no- res. No tenir més obligacions que les que tu t’obligues. I viure. I respirar. I sentir. I descobrir. Ninetes d’ull entre les pedretes. Secrets per guanyar les partides de brisca. Pues de bogamarí a la planta del peu que reaccionen davant la pell de sobrassada. I sentir que el secret de la vida és viure-la. No passar-la, sinó viure-la. I tornar enrere, i reviure aquells estius al costat del mar. Mirant l’horitzó quan el sol immens es dissol com una goteta dins un mar infinit. Mirant enrere sense ancorar-nos en el passat, però amb el nostre bagatge sempre a la nostra motxilla. Orgullosos de ser qui som, de venir d’on venim i d’anar on nosaltres decidim anar.

Llorenç Allès Camps

Les branques d’una altra vida lluny van quedar i naveguem plens d’història sense saber nedar a mercè dels corrents després de l’esquinç de les serres i les tempestes vam comprendre que podíem surar. La sorra ens va acollir a la platja i bressolà els nostres somnis els dies vestits de sol. Modelats per l’experiència, sensibles coneixements, apresos amb noblesa de fusta. Aquesta sorra ens parla de les seves roques i els seus organismes de la seva mar envestida de ser. I esperem, esperem les mans que deixin en nosaltres un nou capítol en aquest encalmat capvespre mentre canvien de to els horitzons d’albes, de capvespres, de tempestat i de bonança, ungits vermells, ors i platejats.

Ina G J

GRISES

Fue como, si del lienzo, se hubieran ido exiliando los colores… Como si en su mundo, de pronto, solo cupieran blancos y negros, aunque él únicamente percibiera ya estos últimos. ¿Cómo comenzó todo? ¿En qué preciso momento su infancia le fue violentamente arrebatada y lanzada al, hasta ayer, plácido mar de tantas y tantas jornadas de infancia ahora sajada? Conocía la respuesta. Fue en sábado. Fue en Sa Nitja. Fue en hora mala… Tardaba. Tardaba… El niño se sentó sobre el muelle y dejó que Roig le acariciara la última herida de la última batalla de ficción del último día, sí, de su inocencia… Inútilmente aguardaba el regreso de “Nausica”. Luego entendió por vez primera qué era eso a lo que los adultos llamaban presentimiento. No erró. El horizonte no le devolvió ya ese punto blanco y lejano que, paulatinamente, se iba acercando a la orilla, adquiriendo volumen y que, día tras día, le devolvía a su padre. Ese padre que luego le relataría las aventuras de día y oficio. “Y luego dicen que el pescado es caro”, le iteraba Padre emulando el título de un cuadro de Sorolla…

Y el niño, atónito, junto a Roig, escuchaba luego sus historias…

No erró…

Ese día no hubo relato…

Ese día los colores huyeron de Sa Nitja, huyeron del lienzo…

Su madre le habló del cielo, pero él buscaba –le buscaba- en la tierra.

No hubo transición a la pubertad, a la mayoría de edad. Tan solo un zarpazo… Tardó en regresar a Sa Nitja… Cuando lo hizo recordó a Padre y su amor incondicional. Obvió blancos (salvo el de un cielo metido a poema) y negros. Y se dejó arrastrar por una rica gama de grises. A la postre, la vida tal vez fuera eso…

JUAN LUIS HERNÁNDEZ GOMILA

NOVEMBRE

Novembre m’ha sonat sempre com una cançó de Leonard Cohen. Favàritx m’ha recordat sempre el mes de novembre. És una sensació. A mesura que passen els anys, novembre s’assembla més i més a un final de camí, a la soledat; la soledat que em recorda el paisatge desolat de Favàritx, aquest negre tacat de verd i aram. Som habitant de Favàritx quan mor la tardor. Els darrers dies de novembre m’hi trobareu. És el lloc on em puc unir millor a la terra. Vaig vorera de la mar fins a s’Enclusa. Vaig vorera de la mar fins a cala Rambles. Un i altre cop pels mateixos camins. Ja no hi ha turistes que transitin per aquest món. Quan arriba novembre, desapareixen com en un encanteri. Nosaltres hi quedam, perquè formam part d’aquests paisatges. El far emergeix i, sentinella desenfeinat, ens guia i ens recorda com voldríem que fos l’illa. Podem passar hores contemplant aquestes roques tan fosques, com metàl·liques, i la mar, amb la seva ànima amorosa, amb el seu cor de fera. Nosaltres hem vist com es transformava Menorca i ens pensam que encara hi queden paratges protegits, com aquest. Així ens enganyam, imaginant que és verge i salvatge quan la fotografia és repetida a la maleta dels souvenirs. Favàritx m’ha semblat sempre una cançó de Leonard Cohen; no l’Al·leluia, sinó El darrer vals. Favàritx m’ha semblat sempre el mes de novembre, després de les pluges i abans de l’hivern.

Josep Portella Coll

UNE îLE

Tota la meva pàtria és l’illa verda de Robinson, el coral impossible dels mars llunyans del sud, un petit tros de terra que m’aïlla com un nàufrag fervent de boires i d’escumes. Ítaca potser era ja ca nostra, confosa de blau cel com fan totes les illes d’un blanc retorn. Camus, segur, s’equivocava: sempre hi ha terres perdudes més enllà del record.

Diego Prado

I d’aire pràcticament no en fa, com si tingués por de trencar la pau absoluta que em rodeja.

SANGLOT

Per ventura no haurà estat el dia un parèntesi desafortunat? Delicadament disposa el vespre angles imperfectes als camps llaurats i un cel de rubor rosenc testuritza ara la pedra. Tremolau, branques, com el llavi del plor que esdevé de la llum sols un presagi! I si preludien aquestes ombres el fosquet de la teva flaquesa?

Llucia Palliser

Dotze mil quilòmetres

Què defineix el nostre paisatge? Ni les platges verges, ni els plans de l’interior, ni l’illa que som, ni la mar que sempre veim. Nosaltres som fills d’una roca gravada amb traces de paret seca. Camín arran d’una paret de còdols. Observ l’estructura consistent que formen les pedres encaixades entre elles. Sé de la perícia dels bons paredadors quan el pedreny és viu. Pens en els còdols del nord, lloses de pissarra fosca que formen parets de difícil equilibri. Visualitz les parets fetes amb pedres de marès que quasi ja és sauló: la seva vida estarà sotmesa a l’atzar dels enderrossalls. Camín amb el pensament embolicat, perdut a trobar les claus que ens fan sentir la pertinença a un territori. Cerc una sortida als embulls mentals esdevinguts reflexions insistents, a la vegada que desig un botador, un portell, un enderrossall. Botar, travessar, saltar el mur per anar més enllà de la tanca d’enclova que ara ve, malgrat saber que una altra paret m’aturarà i una altra tanca de cards vindrà, en el camí cap a la mar. De cop m’he aturat. He format una monjoia en el punt exacte on som. He mirat la paret de còdols davant meu i el paisatge s’ha fet un quadre. Som a deu metres d’aquesta línia perfectament dibuixada que provoca les nostres ànsies: les parets de còdols uneixen o separen? La resposta ràpida, intuïtiva, ancestral, contradiu el que veig: el cel blau guarnit de núvols blancs i grisos s’uneix al verd que va omplint de formes capricioses el color marró de la terra mare. M’alç en vertical, com si fos un dron, i les parets de còdols es dupliquen, tripliquen, s’escampen pertot arreu en una quadrícula que umpl el territori. Mir cap a l’esquerra i veig la paret que es perd en el cor de l’illa, dins una xarxa de venes que fan palpitar la terra. Mir cap a la dreta i la paret puja amunt, com una ona lineal, supera planes, marines i elevacions impossibles, i s’atura de cop davant la mar. He baixat de la meva levitació virtual i he mirat de nou la paret de còdols de davant meu: m’he sentit a ca meva. No necessitam Lawrence Durrell; dotze mil quilòmetres de paret seca han cristal·litzat en els nostres esguards. La fesomia dels fills recorda els pares.

Joan J. Gomila

motiu concret d’una catifa persa

el misto ens fa l’efecte d’apagar-se, no desaparèixer, lleu, darrere la línia - una cartografia de la vibració, cos en aniversari que els herbívors celebren -; & malgrat tot el que no puc percebre hi pressent, màgic en serveis mínims, a l’escenari que es prepara 24/7, l’anunci vertical

edgar alemany

Retallada sobre la mar, taca marró de pèl, banyuda amb bella protecció retorçada pel temps i, entre brins d’herba fresca, jo, que amb els rostolls en tinc prou per nodrir-me, em dibuixo, perplexa, devora la roca per on faig saltirons. Atrapada en un estrany clic, que em perpetua en el record del passejant, tan sorprès com jo, en aquest instant precís en què les nostres mirades coincideixen. De testimoni, l’argent de l’aigua pintat pel sol.

jordi odri

damunt sa retxa

Quan res s’interposa a la nostra mirada, aquesta arriba molt enfora. El límit és l’horitzó. És pertot arreu, ja que el determina la nostra percepció. Des de l’illa l’horitzó és protagonista, és absolut, perquè està sempre definit per la frontera contundent del mar. De petita m’agradava mirar el mar des de darrera la paret que separava la terra fèrtil de la platja. L’horitzó de paret seca feia de transició, de segon horitzó. La barca petita s’anava allunyant i llavors sonaven aquelles paraules que construïen la imatge: són quasi damunt sa retxa! Trepitjar i travessar la línia de l’horitzó pertany al terreny de l’imaginari. L’horitzó és inabastable i manté encesa la imaginació i l’esperança. Aquesta sivina alçada al cim de l’illa i exposada i modelada pel temporal té desig d’horitzó. Està sotmesa a la gravetat i, alhora, estira les branques per desfer la vertical. L’horitzó és l’espai del desig, estimar-lo és mantenir viu el desig amb tot el seu potencial i els seus paranys. El text de Petrarca, que relata la pujada al Mont Ventoux, s’ha fixat com el primer testimoni d’una estètica europea del paisatge. Cita el paràgraf de Sant Agustí, que va llegir davant la immensitat: “Els homes van admirant els cims de les muntanyes, les onades del mar, la llarga trajectòria dels rius, la immensitat de l’oceà i l’òrbita de les estrelles, i han oblidat mirar-se ells mateixos”. La visió de l’horitzó des de dalt Sa Muntanya Mala ens segueix retornant la mirada cap a nosaltres mateixos i cap als nostres espais infinits. Acció “enganxar l’horitzó”. Des de la platja, de cara a l’horitzó, de manera constant, persistent, calmada, conscient, pacient i convençuda, intento enganxar l’horitzó. Faig servir un ganxo lligat a una corda llarga, vaig rodant i llançant el ganxo, el recullo i el torno a llançar, el recullo i el torno a llançar, el recullo i el torno a llançar...

TÓNIA COLL

EL QUE ESTIMA LA PLUJA

És un home emprenedor que, on nosaltres veim un camí, ell ja intueix una carretera a una gran urbanització.

M’ha dit que la fe és un do que Déu no regala a tothom i m’ha semblat molt injust que aquest déu seu faci parts i quarts.

•

El silenci sol donar classes magistrals.

Hi ha una edat en què els camins volen ser tots de tornada.

• Nietzsche fa llargues caminades i conversa amb la seva ombra. N’hi ha que, en grup, sempre trepitgen la dels altres.

• Els núvols, fosforescents, passaven espectaculars, immensos, però ningú no va poder sortir defora a contemplar-los perquè eren radioactius.

• Ha sortit a cercar inspiració pel camp, però no hi havia cobertura.

• Gent que camina d’esquena i corre de genolls.

• Seguia les seves passes convençut que li marcaven el bon camí, però va resultar que eren de fugida i deserció.

• Pensar i escriure des del marge, caminar lluny del mercadeig de l’Art, crear bellesa i poeticitat.

• Tant com més humans, més divins.

•

Somiar és de franc. El que somien, no.

Les flors avisen que arriba la primavera. Les promeses dels polítics, que s’apropen les eleccions.

• Que siguem tants i ens sentiguem tan sols!

• De vegades, callar i llegir és una forma de millorar el món.

ponç pons

Final d’estiu. Temps inestable.

Aquesta fotografia, presa el 8 de setembre de 2015 al capvespre, en algun punt proper a la costa nord de Menorca, mostra un cel amenaçador. Els núvols fan visible l’existència d’inestabilitat atmosfèrica i la seva força ascendent. S’enfilen cap amunt, amuntegant-se, com a coliflors. Aquell dia, aquella tarda, hi havia inestabilitat i va haver-hi tempestes a Menorca, no generals, sinó irregularment repartides, com és propi en una atmosfera amb inestabilitat vertical. L’atmosfera presenta inestabilitat vertical quan hi ha un contrast important de temperatura entre les capes altes –prou fredes- i les capes baixes –molt més calentes-. És aquest contrast de temperatura el que permet l’ascens vigorós de l’aire calent, des de baix, ja que tot d’una que una bombolla d’aquest aire ha estat forçada a pujar un poc, tot i que es refreda per mor de l’ascens, l’ambient que troba és encara més fred, de manera que la bombolla ascendent resulta, en comparació, menys densa, més lleugera, i el seu moviment ascendent esdevé ràpid i espontani. Així es formen els núvols de desenvolupament vertical, que moltes vegades acaben per produir ruixats i tempestes. A les nostres illes, i a la Mediterrània en general, és freqüent que al setembre i a l’octubre es presentin situacions de forta inestabilitat vertical. La mar, que ha acumulat calor al llarg de l’estiu, transmet calor i humitat a l’aire. Quan arriba una pertorbació amb aire fred en altura, cosa que en aquests mesos ja és probable, el contrast de temperatures entre les capes atmosfèriques altes i baixes està garantit, i l’atmosfera és com si entrés en ebullició. Els ruixats i les tempestes apareixen, a vegades molt intensos. Mariano Medina, el primer “home del temps a la televisió”, va titular un article seu “El peligroso Mediterráneo de septiembre y octubre”. La foto fa entreveure aquesta perillositat.

Agustí Jansà Clar

Elogi als penyals del sud

Les retxes marcades als penyals foren dibuixades pel nivell del mar al llarg del temps, pujant i baixant, pujant i baixant, ens digué mon pare. Cada línia fou escrita amb les pinzellades de les incomptables onades, suaus i violentes, harmonioses i caòtiques, que portaren des de lluny i a través del Mediterrani les històries del món a les costes menorquines. Cada arruga, trenc i detall són aspectes de la seva personalitat, evidència de l’enduriment i l’envelliment patits al llarg de les inesgotables i esgotadores converses amb el vent migjorner. De la seva passió amb l’aire càlid del nord africà, foren concebudes durant la llarga i romàntica nit meridional les nostres cales, nues i verges; foren plantades les arrels dels nostres barrancs, profunds i acollidors, i fórem convidats nosaltres, homes, aus i bestiar, a desembarcar i aventurar, a construir la nostra llar i a gaudir el nostre dia. És així com els penyals del sud porten el codi de cada esdeveniment ocorregut des que tragueren el cap de l’aigua amb les primeres albes de l’illa, quan obriren els ulls per a no tornar-los a tancar. Aparegueren abans que nosaltres, i desapareixeran molt més tard. Ells no saben de nits ni de dies, no compten hores, minuts i segons. Perceben només el transcurs natural del temps, continu i constant, fluent, etern; respiren al ritme de les incessants transformacions de les tonalitats i els matisos del cel. Savis, serens i silenciosos, ens escolten i ens observen. Per a ells, cadascun dels nostres capvespres assolellats en barca, dels plàcids xubecs a l’ombra dels pinars, dels alegres castells d’arena dels nostres fills, no són més que núvols sobrepassant, pacífics un dia, negres el següent, però últimament superflus, efímers, absents. Açò és el que em passava pel cap aquell matí, quan em vas dir que semblava hipnotitzat.

Ellis Coll Terrett

¿Qué es un camino? ¿Para que existen los caminos? Supongo que para llevarnos hasta donde queremos llegar. Un objetivo, una meta nos empuja, y buscamos la senda que nos encamine hasta allí. Pero en el avanzar del viaje, el camino nos modifica, nos modela, nos enseña, nos frustra, nos delimita, nos guía, nos sorprende... Y aunque no nos demos cuenta, los colores, la textura de los árboles, el sonido del viento acariciando las ramas, dejando aparecer tímidamente los rayos de sol, todos estos estímulos se cuelan por nuestros sentidos y cambian nuestra existencia. El progresar del recorrido nos ha transformado, y ya no volvemos a ser los mismos que cuando lo iniciamos. Entonces, si ya no somos los mismos. Aquel querer alcanzar el objetivo, aquella meta que nos empujó a caminar ¿sigue teniendo sentido? Cuando logramos el final y miramos atrás, nos queda una sensación de satisfacción entremezclada con cierta nostalgia de lo que se ha dejado: una combinación de orgullo y tristeza, la cual, provoca querer transitar nuevos caminos… Quizás sea ese, el sentido.

Vanina Pons Blanco (Cordoba, Argentina)

amor meu

El meu cor, estimat, batega els darrers sospirs per tu, ànima perduda i enyorada. L’alè m’ofega, els bells records em brollen gaudint de nou en flaixos intermitents el que amb tu vaig viure, el que mai s’ha esborrat del meu ara fràgil enteniment. Els ulls s’apaguen sense força, ja no puc veure ni el sol ni a les nits els estels brillants del firmament. Com branca seca em deixo arrossegar per l’aire fresc que encara noto envoltant-me i amb subtilesa em besa dolçament. Com flor arrancada em deixo anar entre boires i núvols grisos a la tarda que em portaran, potser, al desig més anhelat, trobar-me amb tu per l’eternitat, allà, on no existeix el temps. No es pateix el dolor, soledat ni angoixa del cos abatut i cansat ni dels turmentats pensaments de la nostra ment. Espera’m allà on siguis, ja no veig a l’horitzó el mar que es fon amb el cel, tan sols et veig a tu... estimat amor meu.

Joana Bagur Florit - JBF

Rodeado por un océano denso y pegajoso, se reencuentra con una intimidad olvidada. Esta herido, pero no se rinde. Se mueve lentamente, envuelto en un líquido amniótico, viscoso y caliente. No llora, porque vive anestesiado. Su mirada es ahora más áspera. Observa el horizonte grisáceo y anhela un paisaje diferente, más alegre, más como solía ser. Sobre el peñasco deforme, siente que se tambalea. Son las imperceptibles sacudidas de un terremoto sin final. La pena se ha enquistado en cada víscera, sangrante y cruel. El futuro le duele. Ya no puede ver más allá, como si unas manos desconocidas le taparan los ojos. Tal vez algún día logre aceptar esa angustia que le acompaña siempre, perturbándole sin que se note, susurrándole al oído. Quizá la desazón no desparezca jamás, quizá algún día las palabras no sean suficientes.

maria solà

“El joc entre el cel i la terra no és un joc de a dos sinó de a tres, ja que en aquest nivell hi està present l’home, pels seus vincles privilegiats amb la terra”. François Cheng

Sents l’oratge de l’ara dins el silenci? No és només reminiscència auroral, ets tu escoltant-te, emmirallant-te en l’instant. Alçar la mirada -veure el cel i l’horitzórememora la incommensurabilitat de l’aquí i restitueix la proporció de tot, el sentit. Ets l’ull que se sap mirada però que no es veu, ets els matolls, el mar, els núvols, la brisa, la llum... Ells són tu, i no hi ha temps en l’ara. Muda és la veritable certesa: la presència del món.

Xavier Perarnau

Recordes la raó d’estimar-me?

Les flors recollides a quatre mans, els vestits de flocs fets a mida, els tovallons pintats per tu, les lliçons que em donaves… Fem memòria? Sí, aquelles que parlaven de la vida. Recordo la raó d’estimar-te, a pesar de saber que tu ja no ets tu. La claror t’il·lumina les melodies de vestits blaus de nines, fugaç memòria que recull petits bocins d’amor, trencats, malaltissos per la por de perdre, a deixar anar. La memòria et traeix i ens separa, fent difusa la raó d’estimar-me. Ets com mata rebel, que en arribar la tardor es nega a deixar-me. Murmures ofesa la fugissera salut, que de bot en bot et malmet les parpelles. Tanques vençuda els ulls i, en obrir-los, una desconeguda et besa la galta. Maleïda, impertinent, com t’atreveixes a estimar-me! El buit ple de tu fa temps reconstrueixo, perquè quan em mires encara hi ets, però vas deixar-te anar entre un mar d’odi i desraó. Recordes, llavors, la raó d’estimar-me? No trobes que és hora de posar el punt i tancar el llibre? Deixar-lo perdurar en la memòria dels que et plorarem, d’amarga tristesa enyoradissa, anhelant un retrobament que mai volem però que sempre es precipita. T’apagues a poc a poc, com la llàntia a la finestra amb la brisa de matinada, com el so d’una ona arribant a l’arena. La posta de sol mai és tan bella com quan mor la llum, deixant pas a la foscor estelada. Escolta’m i ves-te’n! Que ja no recordes la raó d’estimar-me? T’ho veig a la mà que rebutges, ignorància dement. Intento fer esment d’aquells llops que contaves amb els dits menuts d’una infància. Però resisteixes, amb la fortalesa del moribund, que d’apàtica existència no recorda com deixar anar el darrer alè. La felicitat de l’acabament, donar sentit a la vida amb un final de the end.

Itziar Lezea

el mite de la caverna

Ara representa’t l’estat de la naturalesa humana, en relació a la ciència i a la ignorància, segons el politop que et vaig a traçar. Imagina un antre minúscul, que tingui en tota la seva dimensió la grandària d’un àtom amb lliure pas de la llum, i en aquesta caverna homes minvants i minúsculs des de la infància, de manera que no puguin mudar de dimensió, podent solament veure els objectes que tenen la seva mida. Suposa un foc, el resplendor del qual els il·lumina, i els captius tenen la impressió que l’esfera on habiten gira al voltant de la llum. I donat que no veuen més que la seva esfera i són tan minúsculs, fins i tot alguns la creuen plana i única. - Ja em represento tot això Figura’t ara unes altres persones d’una dimensió tal que per elles tot aquest món accessible des del camp visual dels captius no fos més que un petit àtom del seu cos, de manera que tot això aparegui als seus microscopis només amb certa confusió, provocant a més amb les seves observacions canvis imperceptibles en el microunivers que no poden si no atribuir a l’atzar. - Estranys presoners i quadre singular! S’assemblen tanmateix a nosaltres punt per punt. La terra que trepitgen forma part d’un altre àtom que anomenarien sistema solar, i que conforma un altre ésser infinitament més gran, el qual a la vegada és matèria infinitesimal i autosimilar d’un homenot més gran. Així com nines russes sense final. I bé, aquesta és precisament la imatge de la condició humana, atrapada en una garriguella fractal. És estrany que un home, al passar d’aquesta contemplació divina a la caverna d’homes minvants, es torbi i sembli ridícul? Extret de “EL GRAN CERCLE”, novel·la inèdita de Pep Pelfort

pep pelfort

L’arbre que vaig plantar de petit em doblava quan vaig descobrir que, si hi ha foscor, també hi ha d’haver llum. Una insòlita perspectiva que em va estirar irresistiblement a viure nous camins, sense una altra brúixola que la imaginació, tan real com la llum que il·luminava la foscor, foscor abans imaginada irreal i llum fins ara desconeguda. Tot aço, sense saber-ho, és un viatge emocionant i introspectiu cap a la “Mianorca” que tots portem a dins i que aquesta simbiosi d’imatges i paraules que tens entre les mans ens ha d’ajudar a revelar.

tomàs rotger

PRÒLEG

LAURA BAñÓN

JAUME ANGLADA

LLUÍS GUASch coll

damià coll

EMILI PONS

mariona fernàndez

MAGDALENA PELEGRÍ

MIQUEL ÀNGEL LIMÓN

laura bañón

JOAN FEBRER ROTGER

PAU FANER

josé cabezas

PERE GOMILA

ANTONI GUASCH

sònia moll gamboa

ANTONI CATALÀ

FRANS I ANNEKE LINDSEN

francesc florit nin

JUAN ANTONIO FORTUNY

BEp CAMPS

sOnia marquès camps

MIQUEL ÀNGEL MARIA

clara del ruste

MARIA GALETTA

MIQUEL CAMPS

•

JOSÉ NARVAIZA 11

PERE FRAGA 12

MAITE SALORD 13

BEP JOAN CASASNOVAS

LLuís pons casasnovas 25

marta simon 26

damià rotger miró 27

zulema bagur

MARIA CAMPS 37

ANA HARO 38

TOMEU TRUYOL 39

MARC TRUYOL 40

ANTON SOLER

xisco xavier roig

ponç pons

josep maria quintana

agustí jansa

joan lópez casasnovas

llorenç allès

ellis coll

joan huguet

adelina gómez

vanina pons

maria coll

juan luís hernández

joana bagur

joan pons alzina

josep portella

maria solà

moisès coll (zes)

diego prado

xavier perarnau

•

isaac de rosa 49

•

ana maria ticoulat 50

76 63

juan elorduy

lluisa palliser

pilio piris

joan j. gomila

joan pons

edgar alemany

toni gomila

jordi odri

emili de balanzó

itziar lezea

tónia coll

pep pelfort 77

tomàs rotger