El cas Y2K by Alex Castell

Versiรณ de mostra

Ã&#x20AC;lex Castell

El cas

Y2K

© 2019, Àlex Castell © Dels textes: Àlex Castell literatura@alexcastell.com / www.alexcastell.com Primera edició: desembre 2019 Tots els drets reservats Obra registrada a: Safe Creative Disseny de portada i maquetació: MaqEdit-Maquetació Editorial ISBN: 9781699102480

Aquest llibre no va dedicat a ningú en especial, però des d’aquestes línies, si que vull donar les gràcies a tots aquells que, d’una forma o altra, m’heu donat ànims perquè no el deixés mai de banda.

Pròleg

En la prehistòria de la informàtica, quan les computadores es limitaven a fer petites funcions de càlcul, un petit error va estar a punt de provocar un autèntic caos digital a les generacions futures. Al llindar del s. XXI, fruit d’aquest “petit error”, va aparèixer un temor de dimensions víriques conegut com “Efecte 2000”. Això va posar en alerta a tots els experts mundials, per la sospita que milions de màquines deixessin de funcionar correctament al canviar de l’any 1999 al 2000. Ara sabem que tot allò no va succeir mai, però és en aquests moments de la història quan els més aprofitats, els més llestos, saben trobar l’escletxa oportuna per provar d’enriquirse encara més. El cas Y2K ens explica una història ocorreguda a Barcelona. Un important empresari, ansiós de poder i ben connectat políticament, intenta aprofitar aquesta posició preferent per fer negoci amb les necessitats dels demés. Però de vegades, aquestes ànsies de més i més poder topen amb personatges disposats a deixar-s’hi la pell per evitar-ho. Aquesta és la història del Jordi Fortuny i el Robert Anglada.

—I— Persecucions a sac

Divendres, 30 de juliol de 1999, 19:00 Amb el pas de les hores, aquella jornada s’havia tornat en una de les que hom desitja que s’acabin pràcticament abans de començar. Feia molta calor, i els últims dies havien rebut clients de tota mena, però sobretot d’aquells que no aporten pràcticament res. Això havia provocat que el Robert, el cinquanta per cent de “Ro & Ca, Detectius Privats”, sortís de l’oficina al límit de la desesperació. El seu soci, el Carles, havia marxat escassament un quart d’hora abans amb ganes d’iniciar dues setmanes de vacances. Com tanta gent aquella mateixa tarda. Però segurament ningú ho faria en la mateixa situació que el Robert. —Marco el codi de l’alarma: 2-4-8…, tanco la porta amb clau. Som-hi! Sortia vestit amb el característic mono de pell que porten els bons moteros, quan surten a fer quilòmetres, i tan metòdic com sempre, per concentrar-se recitava pràcticament cada pas que feia. Anava acompanyat per la Júlia, la seva fidel secretària. De camí a l’ascensor, aprofitaven per comentar quatre detalls intranscendents de la jornada. Ja estava a punt de pitjar el botó de la segona planta de l’aparcament, quan va deixar anar un renec. —Merda! Em deixo el casc! Ara torno. M’esperes? —I tant! —Ella no va dubtar ni un instant a respondre. La noia es va esperar al replà, sense parar de tocar-se i posar-se bé la lleugera brusa de seda de color clar, mentre s’emmirallava a les lluents portes d’acer inoxidable de l’ascensor. Amb prou feines 9

havien passat un parell de minuts quan ell va tornar. Portava el casc a la mà. Semblava un astronauta disposat a pujar al seu transbordador, aquella moto esportiva japonesa que tan s’estimava. —Va cap a casa? —Sempre l’hi mostrava un gran respecte. —No. Bé, de fet primer vull passar pel pis a recollir algunes coses, però me’n vaig a passar uns dies a la casa d’Andorra. A respirar una mica d’aire pur. —Està bé, és una bona idea. Jo soparé a casa, i després aniré una estona de festa amb unes amigues… Abans no va acabar la frase, l’ascensor ja havia arribat al seu destí. Els dos aparcaven a la mateixa planta. —Espero que us divertiu, aquesta nit! —Gràcies! Que passi bones vacances! —Igualment —va dir ell, sense ni tan sols mirar-la. Des que el Robert havia trencat amb l’Anna, feia encara no dos anys, no s’havia tornat a fixar en cap altra noia. I la Júlia no tenia per què ser diferent. Ja hi estava acostumada. Es van acomiadar i se’n van anar cap als seus vehicles. Ella tenia el seu petit Twingo, d’un simpàtic color groc, aparcat molt a prop de la rampa de sortida. El Robert tenia la seva Kawasaki al costat oposat de l’aparcament. Quan el temps acompanyava, preferia anar en moto perquè el feia sentir més lliure. Però sempre la deixava a la mateixa plaça on de normal hi aparcava el cotxe. Quan algú li preguntava per què no la deixava a la primera planta, en un espai habilitat per les motos, ell sempre responia que era qüestió de costums. Va introduir la clau al contacte i es va posar el casc i els guants. Semblava un cavaller modern, a punt de disputar una justa. De seguida va fer girar la clau, i el cavall mecànic es va posar en marxa de forma rabiosa. Embragatge, primera marxa i amb un lleuger, però sonor derrapatge de la roda posterior, anunciava el seu despertar. Els metres començaven a passar ràpid, i encara era a l’interior de l’aparcament. “Llum natural, ja sento la llibertat…” Malgrat les seves aspiracions de llibertat, no estaria sol a la carretera. I no precisament pels milers de conductors que començaven vacances aquella mateixa tarda, segurament de camí a algun punt de la costa. No. Sense que ell en fos conscient, a l’altre costat del carrer hi havia un cotxe, negre com la nit, envoltat de puntes de cigarret al terra i amb el motor en marxa.

Quan la moto va aparèixer per la sortida de l’aparcament, el cotxe també es va posar en moviment.

Tan bon punt es va treure el títol de detectiu privat, cinc anys enrere, el Robert va començar a treballar en una petita agència de la ciutat. Motivat pel Carles, el seu gran amic de tota la vida, van decidir fundar la seva pròpia agència i en poc temps havien passat a convertir-se en referents de la ciutat. Encara no havia fet els vinti-vuit anys i ja col·laborava sovint amb la policia, resolent casos difícils de robatoris, estafes a asseguradores o fraus milionaris de diversa mena. Ara portaven prop de quatre mesos treballant en un cas que es complicava per moments, investigant a un important empresari de la ciutat. La Maria Dolors Domènech, que era sòcia amb el seu home al cinquanta per cent de Software del Barcelonès, el passat mes de març s’havia posat en contacte amb ells perquè sospitava que el seu home l’estava enganyant amb una noia molt més jove. A part de la possible infidelitat, sospitava que motivat per la noia podia estar desviant diners de l’empresa a un compte numerat d’algun banc suís. Malgrat les clares sospites de la dona, i d’haver trobat algunes coincidències entre les suposicions i els fets, fins al moment no havien pogut provar res de tot allò. Tot el que havien pogut demostrar a hores d’ara, no anava més enllà d’algunes trobades de l’empresari amb aquella noia en un conegut restaurant del carrer Aribau. La investigació estava arribant a un punt difícil, i la factura començava a pujar molts diners. A la dona, a casa l’ambient se li estava fent irrespirable i començava a no estar gens satisfeta amb els resultats. —Se perfectament que el meu home m’està amagant alguna cosa! —Havia dit una tarda, durant una reunió amb els detectius. —Entenem el seu neguit, cregui’ns! —assegurava el Carles—. Però fins ara no hem pogut provar que estigui desviant diners cap enlloc. I la veritat, més enllà d’algun sopar, i algun que altre viatge a la fàbrica de Tarragona, tampoc hem trobat res que faci pensar en cap infidelitat. Tot sembla indicar que només son reunions de treball. Res més.

—No dubti ni un sol instant que el seguirem de ben a prop — afegia el Robert—. La tindrem informada si apareix alguna prova nova, per insignificant que sigui. La informarem puntualment! Després d’aquella trobada de finals de juny, no havia aparegut ni una sola nova pista. Ni un sol moviment sospitós. Tot semblava tan immaculat, que era sospitós per sí mateix. Però fins ara, poc hi podien fer.

El Robert acabava de sortir al carrer amb la seva Kawasaki, cargolant amb nervi el puny del gas. A contracor, es va haver d’aturar en un dels semàfors de l’avinguda de Pedralbes. “On va aquest boig, amb les llargues enceses a aquestes hores? —es va preguntar mentre feia una ullada al retrovisor—. Que potser no t’hi veus, amb el sol que fot!” Passaven pocs minuts de les set de la tarda, i no era molt normal que els conductors de turismes anessin amb els llums encesos. I menys encara amb les llargues, sobreres a totes totes. A finals de juliol, la llum natural era més que suficient. Però el Robert era detectiu, i estava entrenat per sospitar de qualsevol senyal. Sens dubte, allò el va posar en estat d’alerta. El semàfor es va posar en verd, i en un tancar i obrir d’ulls va obrir gas. La moto va aixecar lleugerament la roda davantera. Circulava a cinquanta quilòmetres per hora per l’Avinguda de Pedralbes, direcció als túnels de Vallvidrera. Aquesta era la seva ruta habitual per anar al seu pis de Terrassa. En breus instants va tenir la certesa que aquell cotxe fosc, sospitós pel fet de portar els llums encesos fora de temps, l’estava seguint. Va decidir forçar una mica més el gas de la moto, salvant les corbes amb agilitat. El conductor del turisme de seguida va respondre a l’atac, però no semblava que tingués intenció de fer mal. Com a mínim de moment. “Collons, sembla que volen jugar! Espero esfumar-me aviat per entremig del trànsit…” Els dos ocupants del cotxe semblaven preocupats. —Em cago en la puta! Espero que no hi hagi cues, o aquest paio se’ns follarà vius! —Putes motos, Santi! —Va replicar el Toni mentre feia mans i

mànigues al volant per no perdre’l de vista—. No les suporto. Costa molt seguir-les! Per sort per aquell parell, el trànsit no era massa dens i el cotxe encara hi tenia alguna cosa a dir. Dels cursets que el Robert havia fet feia un parell d’estius, sobre perfeccionament en la conducció de motos d’elevada potència, semblava que aquella tarda tindria ocasió de posar en pràctica totes i cadascuna d’aquelles tècniques. Però tenia pinta que al darrera també portava un experimentat conductor. I el cotxe semblava potent. La moto esquivava amb agilitat el poc trànsit que hi havia, mentre que l’automòbil el seguia a distància. Atent. “Vaig a 150 per hora, i no me’n desempallego! Em fotré per Sant Cugat —va pensar—, a veure si els puc despistar… Vinga!” A aquelles velocitats, els carrils es feien estrets per moments, i les llums dels túnels jugaven amb la ment. Per precaució, va fer un cop d’ull a l’indicador del combustible. “Sort que al matí he omplert el dipòsit. Com a mínim no em quedaré sec!” Mentre la persecució pujava de ritme, els dos ocupants del cotxe intentaven no perdre la moto de vista. —Vés amb compte, Toni! Ja saps que l’Amo el vol sencer a ell. I també a nosaltres! —No pateixis, hòstia! —Merda, que s’escapa! —va cridar el Santi—. Que no corre més, aquest trasto? L’agulla del compta-quilòmetres marcava per sobre dels doscents quilòmetres per hora, mentre els altres cotxes quedaven reduïts a simples punts de llum. —Espero que no vagi massa lluny. Si el perdem, l’Amo ens mata! —Com em dic Toni que aquest paio no s’escapa… Corbes obertes a dreta i esquerra feien que els pobres mortals que circulaven per allà, en la mesura del possible, s’apartessin en veure aparèixer les dues fletxes pel retrovisor. Perseguidors i presa s’hi jugaven plenament el físic. Aquella persecució completament absurda, es va veure interrompuda durant

uns instants pel peatge dels túnels. Gràcies al peatge electrònic, cap dels dos va haver d’aturar-se. La moto va cuejar lleugerament al frenar. Per la seva banda, el Toni va haver de clavar els frens del seu cotxe per poder ajustar la velocitat i passar pel peatge sense problemes. Encara no hi havia massa trànsit, i les distàncies entre els dos es van reduir sobtadament. Passat el peatge, el Robert va tornar a cargolar el gas de la moto, aixecant de nou la roda davantera. Amb el canvi de segona a tercera, el cotxe va perdre uns segons molt valuosos. La moto guanyava la partida amb una millor capacitat d’acceleració. Però seguia sent divendres trenta de juliol, i poc a poc el trànsit s’anava fent més dens. La moto es perdia a l’horitzó, fins que els seus perseguidors no van tenir més remei que abandonar la cursa. —Putes motos, Santi! —Maleït trànsit! L’hem cagat, tiu. Se’ns ha escapat!

Tant bon punt el Robert es va adonar que el trànsit l’havia afavorit, i que ja no el perseguien, va anar reduint la velocitat. “No se si serà segur passar pel pis… —es va dir a sí mateix—. Potser saben on visc” Mentalment va fer un repàs a les opcions que tenia. Sortint de l’oficina s’havia endut una motxilla amb el portàtil i un grapat de documents en paper. “Si tinc sort —va pensar—, podré arribar a Andorra sense tornar-me’ls a trobar. M’he quedat amb la vostra matrícula, nois!” De moment, la sort semblava estar de part seva. Eren quarts de deu del vespre quan va arribar a la casa de la muntanya. Va guardar la moto a sota del cobert de l’entrada, i després d’una lleugera recerca per les butxaques del mono, va donar amb les claus de la casa. Va obrir la porta amb cert nerviosisme mentre l’alarma iniciava els primers sons, marcant el temps de marge. Va teclejar el codi. Quan va ser a l’interior, després de deixar la motxilla al sofà de la sala d’estar, va agafar el mòbil per marcar el número del seu soci. A l’altre costat, el timbre va sonar un parell de vegades.

—Carles, escolta’m i sobretot fes-ho amb molta atenció, d’acord? —Si, és clar. Què és el que et passa? Et noto molt alterat! Feia molts anys que es coneixien, i el Carles de seguida sabia quan li passava alguna cosa greu al seu amic. —Mira, no puc parlar-te’n per telèfon. Ja saps que no me’n refio massa, d’aquests trastos. És urgent que ens trobem. Pots venir a la meva casa de la muntanya? —Vols dir la d’A… —No ho diguis! —el va tallar de sobte—. Si, evidentment que vull dir aquesta! —Si, cap problema. —Sabràs arribar-hi? Si no recordes l’adreça, parla amb la Júlia, ella te la donarà. —Suposo que hi sabré arribar. Ens veiem cap allà al migdia. Et va bé? —És realment urgent! Hauria de ser abans. Sobre les deu seria perfecte. T’espero! —Em fotràs llevar d’hora… El Robert Anglada i Masjuan venia d’una família socialment ben situada. No havia tingut mai problemes per disposar de recursos econòmics, ni per les seves necessitats ni tampoc pels seus capricis. El seu pare era andorrà, i durant molts anys hi va tenir negocis. Es va fer construir aquella torre a principis dels anys vuitanta, i quan es va morir per culpa d’una malaltia coronària, tres anys enrere, l’hi havia deixat en herència. La casa estava situada molt a prop de les pistes d’esquí de Soldeu. Des de llavors, el Robert hi anava sovint. El feia sentir més a prop del seu pare. La seva mare era de Barcelona, i com el Robert, també vivia a Terrassa. Però ella sempre havia estat una dona molt independent, i amb cinquanta-sis anys com tenia, mentre el seu fill l’anés a veure i la truqués, ja en tenia prou. Havia sortit de Barcelona amb la intenció de passar pel seu pis, menjar alguna cosa i viatjar tranquil. No havia estat possible. Ni una cosa, ni l’altre. Per sort, a la motxilla hi duia tot el que necessitava: un bon grapat de dossiers amb informació del cas de la companyia d’informàtica. En aquell cas hi havia massa punts foscos, i no aconseguien avançar. Necessitava repassar tot allò amb calma.

Es va preparar alguna cosa ràpida. Tenia gana, però no tenia pas intenció d’entretenir-se massa a la cuina. Estava cansat i per davant encara li quedava molta feina, abans de trobar-se amb el seu soci l’endemà al matí. De seguida se’n va anar a la sala d’estar. Va engegar el seu portàtil i va connectar el cable del mòdem, per poder accedir a internet. Es va asseure al sofà, d’estil senzill i confortable, entapissat amb motius florals de tons terrosos. Des d’allà assegut, podia veure les robustes bigues de fusta que aguantaven el pis superior, on hi havia els dormitoris. Davant seu hi tenia una tauleta de centre, feta amb taulons gruixuts de fusta de pi amb un vidre gruixut al damunt. Hi va deixar el got de whisky que s’havia servit feia uns instants, amb els dos glaçons encara sencers fent soroll amb el moviment del got. Darrera seu hi tenia una columna de pedra, com totes les parets de la casa, que l’hi donava aquell aire rústic a l’espai. Un cop ben acomodat, va aixecar la tapa del portàtil per buscar la informació que necessitava. El mòdem va deixar anar els primers tons per connectar-se. Mentre havia durat la persecució de la tarda, sortint de Barcelona, havia aconseguit memoritzar la matrícula d’aquell cotxe. Malgrat la tensió a la que havia estat sotmès, havia tingut temps per fixar-se en aquest petit detall i programar-se mentalment què havia de fer quan arribés a casa. Gran part dels casos que havien treballat aquest any eren menys importants, i ara s’alegrava de portar tots aquells papers que havia arreplegat abans de marxar. La persecució de la tarda demostrava un nivell molt alt. Per força havia d’estar relacionada amb aquell cas. Era l’únic que hi encaixava d’alguna forma. La nit avançava mentre repassava, una i altra vegada, tots aquells dossiers, obrint i tancant arxius del seu ordinador. Es va aixecar del sofà una vegada, cap a dos quarts de dues de la nit, per connectar el cable d’alimentació. La bateria del portàtil s’havia anat descarregant, i estava quasi esgotada. Encara va seguir una bona estona més, fins que passats uns minuts de les tres de la nit va tancar l’ordinador. Ja tenia un munt de notes fetes, i molts papers escampats per tota la taula. L’atacaven molts pensaments, moltes idees que podien ajudar a entendre aquell cas que es complicava per moments, però les parpelles ja feia estona que li pesaven. Es va rendir a l’evidència. Demà seria un altre dia.

No eren ni les vuit de la tarda que ja havien perdut de vista a la seva presa. La moto, amb molta potència i sobretot molta més agilitat en trànsit dens, s’havia esfumat per entremig de rotondes i carrers estrets. El cotxe no podia jugar en aquesta lliga, no hi era benvingut. Van aparcar a la sortida de Sant Cugat, en un aparcament prou gran i tranquil. Necessitaven valorar les seves opcions. —I ara què fotem? No podem anar a veure a l’Amo amb les mans buides! —És veritat, però necessitem alguna carta que ens doni avantatge. I ara mateix no en tenim cap —el Santi analitzava la situació—. Per no tenir, no tenim ni la fotuda adreça d’aquest paio. On collons vius, malparit! —Ni puta idea d’on viu. No l’hi vas preguntar, al teu contacte? El Toni, molt més impetuós i home d’acció, acabava de desarmar al seu company, sempre molt més calculador. Es van estar aturats uns deu minuts. Allà a prop van veure un supermercat. S’hi van acostar per comprar alguna cosa per picar. Uns quants snacks, patates fregides i un parell de llaunes de cervesa ajudarien a passar el mal tràngol. Mentre el Robert havia seguit camí d’Andorra, aquell parell van decidir girar cua i tornar cap a la ciutat. El Santi hi tenia un contacte, i alguna informació en traurien. Però dubtava que arribessin a temps per localitzar-lo. Totalment derrotats, quasi una hora després aparcaven en un carrer estret del barri de Sant Andreu, per fer una visita a aquell contacte. El Santi va baixar del cotxe. Va trucar insistentment al timbre del quart primera. Com a mínim va sonar quatre vegades, sense que ningú obrís la porta. Eren les nou del vespre tocades. El més probable era que el seu contacte hagués anat de festa. Com que ja se’l coneixia, segurament fins l’endemà al matí no es deixaria veure per casa. No acostumava a anar massa sovint ni al mateix lloc, ni tampoc hi anava amb la mateixa amiga. —El Kiku no hi és —sentenciava mentre obria la porta del cotxe—. Haurem de tornar demà, a veure si aquest cabró ens pot passar la informació que necessitem. Van tocar el dos. Allà parats no hi feien res, i el temps corria. Molt de pressa, que ho feia. Havien d’informar al seu superior, i no

seria una papereta gens fàcil. Però ho havien de fer. La seva missió era atrapar-lo a la sortida de l’oficina i acollonir-lo. Que deixés de donar pel sac. Però s’havia escapat com un ratolí s’escapa de les urpes d’un gat.

Després d’un bon grapat de setmanes de recerques, aquell parell de gossos marxaven amb la cua entre cames. Se’ls girava feina. Tocava explicar per quin motiu no havien estat capaços d’agafar al detectiu. I el pitjor de tot: s’havien delatat sense saber ni tan sols on el podien trobar. Potser el dilluns, a l’oficina. Potser no. El que estava clar és que després de la persecució fallida, el seu cap voldria alguna resposta. Exigiria responsabilitats. El rellotge marcava les nou i deu minuts. Després de tres trucades sense resposta, van aconseguir parlar-hi. —Què! —exclamava perplex—. Que no l’heu pogut agafar? Sóu uns autèntics inútils! Amb el que cobreu, fa temps que hauríeu d’haver apartat aquest poca-cosa! —De debò que ho sentim molt, Senyor Fortuny. Demà anirem a veure el nostre contacte a hisenda i descobrim on viu —va dir el Santi, que intentava defensar-se—. De seguida anem a per ell. Li prometem! —Demà, demà, demà! Sempre ha de ser demà! Tinc la dona que em segueix pel seu compte, llogant a aquest paio per saber on vaig i què foto, i un bon grapat de problemes més cada dia! Si demà no localitzeu a aquest mitja-merda us juro que… —No es preocupi. Li prometem que demà l’enxampem. —Més us val! —va cridar nerviós— Mantingueu-me ben informat de cada pas. I aneu per feina, que n’hi ha molta, de feina per fer! —Per descomptat, Senyor —afirmava el Santi. Abans de fer aquella trucada ja s’ho ensumaven, però en van sortir ben escaldats. Ara tocava descansar. Recuperar energies. Recuperar la moral. L’orgull que portaven ferit. Tenien poques hores de marge per mirar d’arreglar el problema.

Dissabte, 31 de juliol de 1999, 07:30 L’entrega del Robert a la seva feina era tal, que es va estar fins a altes hores de la matinada navegant per internet, recollint i repassant informació. La connexió s’havia penjat un parell d’ocasions, però va aconseguir descobrir la procedència d’aquell cotxe. Se’n va anar a dormir prenent tot tipus de precaucions. No sabia si aquella colla coneixien aquella adreça, ni tampoc sabia quines intencions portaven. Tocaven dos quarts de vuit del matí al despertador digital, situat a la tauleta de nit, i quasi de forma automàtica s’aixecava del llit. Una bona dutxa era vital, segons ell, per estar ben atent a qualsevol detall sospitós. Després tocava l’inevitable got de llet i les torrades amb mantega i melmelada, mentre repassava una i altra vegada tots els detalls d’aquest cas que tant se li resistia. Quasi una hora abans, al seu pis de Terrassa, el Carles feia més o menys el mateix. El Carles Sandoval Palacios era l’altre cinquanta per cent de l’empresa “Ro & Ca, S.L. Detectius Privats”. A banda de ser socis, també eren amics des de ben petits. De fet, dels pocs amics que tenia el Robert, el Carles n’era el millor. Però el seu veritable punt feble era aquella maleïda debilitat per les noies. Sempre que tenia un moment lliure, l’aprofitava per sortir amb alguna de les moltes amigues que tenia. Això l’hi havia portat problemes, i havia fet perillar la seva amistat en alguna ocasió. També li encantava aprendre idiomes. Per poc que pogués, mirava d’estudiar-ne o perfeccionar els que ja sabia. A part del català i el castellà, dominava el francès i l’anglès. Havia après l’italià uns anys enrere. Un estiu havia conegut unes noies de Milà, que quasi l’hi van fer perdre el cap. No dominava aquell idioma, però l’havia après d’oïda, durant aquelles llargues nits d’estiu, i el cert és que el xerrava força bé. Ara s’estava plantejant fer un curset d’alemany. Passaven pocs minuts de les deu del matí de dissabte. Pel cap del Robert li passaven un munt de preguntes, mentre voltava amunt i avall per la casa.

“Aquell parell de goril·les saben on visc? El Carles sabrà trobar-me?” Quasi mitja hora després va sonar un timbre. Primer, es va pensar que era el mòbil, que l’havia deixat sobre la taula de centre de la sala d’estar. Però de seguida es va adonar que era el de la porta. —Carles! Com m’alegro de veure’t, de debò! Es van fer una forta abraçada, com si fés una vida que no es veien. Al Carles li va sobtar tota aquella mostra d’afecte. —Caram, si no fa ni vint-i-quatre hores… —Mai m’havia alegrat tant de veure’t! De debò! —No, si ja et crec. Però no m’he llevat a quarts de set per fer un munt de quilòmetres i estar-me aquí fora… —Insinuava que estava allà dret, i que no tenia intenció de quedar-s’hi tot el dia. —Perdona. —Es va girar per fer-li una indicació amb el braç dret—. Endavant, passa. L’interior era típic de les cases de muntanya. Construcció de pedra, unes robustes bigues de fusta i una acollidora sala d’estar presidida per una gran llar de foc. Al centre hi havia la taula, que durant la nit havia servit de despatx improvisat, envoltada pel sofà en forma d’ele. Al davant, un gran televisor de gamma alta i disseny elegant trencava amb l’estil rústic del conjunt. —I bé, què és això que m’havies d’explicar, que no ho podies fer per telèfon? —Si, perdona. Anem al gra. Vols alguna cosa de beure, abans de començar? És que n’hi ha per una bona estona, saps? —Si tens un cafè amb llet, perfecte. Mentre el Robert servia els cafès, va començar a explicar amb pèls i senyals com havia anat la persecució de la tarda anterior. Cada detall anava acompanyat de gesticulacions amb les mans, ensenyant com es plegava amb la moto. I com el cotxe intentava seguir-lo, sense èxit. Naturalment no es descuidava els detalls de com havia aconseguit despistar-los per entre els giratoris i els carrers dels afores de Sant Cugat. Aquella zona se la coneixia bé. Calia que quedés ben clar. Prop de dues hores després, el Carles ja s’havia posat al corrent de com estava tot el merder. Els dos estaven d’acord. Tocava

actuar amb peus de plom, perquè semblava que aquell parell no estarien per massa romanços. A més, encara no sabien exactament ni quines intencions duien, ni per qui treballaven. Calia començar a organitzar un plà d’investigació, coordinar-se i, sobretot, no donarse mai per vençuts. Esperaven poder comptar amb els diners de la seva clienta, però tampoc podien confiar-hi massa. Potser ella també estaria atentament vigilada. Arribat a aquest punt, hi havia algunes preguntes que calia resoldre: Per on començar? Quines intencions duien, per les diverses bandes per on els podien atacar? A qui investigaven primer? Era evident que calia treballar de valent, i a més, fer-ho en diversos fronts. Caldria organitzar-se i investigar per separat. Potser haurien de buscar un lloc discret on reunir-se de tant en tant. No sabien de quant temps disposaven, abans no els trobessin. Si és que els trobaven. Però el cert és que s’havia fet un xic tard, i van decidir sortir a dinar a alguna banda. No tenia ganes de posarse a cuinar. A Andorra hi havia una àmplia oferta de restaurants, no calia posar-se a cuinar.

Per fortuna, aquell parell de bèsties encara no en sabien res, d’Andorra. Tenien molta feina per davant. Uns minuts abans de dos quarts de deu del matí tornaven al barri de Sant Andreu. Igual que la tarda anterior, aquell timbre va tornar a sonar amb insistència. —Si? —Una veu ronca i lleugerament embarbussada va ressonar per l’altaveu. —Kiku, obre! Soc el Santi! Necessito que em busquis urgentment una informació! —Collons, no pots esperar? —Fot el favor d’obrir! No et dic que és urgent! Finalment es va obrir la porta. —Toni —va fer un gest amb la mà per indicar al seu company que el seguís—, anem a veure si descobrim on viu aquell desgraciat. Al pis els esperava un home d’uns trenta i tants, amb els pantalons curts del pijama, panxa lleugerament corbada i badallant sense parar. —Què cony passa… que ja no es pot dormir ni en dissabte?

—Espavila —va etzibar-li el Santi—, que tenim un problema greu i necessito que ens busquis l’adreça d’un paio. Suposo que ho pots fer? Clarament endormiscat i molt a contracor, va posar en marxa el mòdem i l’ordinador. Entre un aparell i l’altre, es van escoltar un munt de sorollets mecànics i electrònics. Semblava que no es volien acabar d’engegar mai. Al cap d’uns minuts ja podia buscar el programa per entre les carpetes de l’ordinador. Uns segons després mostrava una pantalla on demanava entrar un usuari i una paraula de pas. Va teclejar-los, temorós que aquells dos el veiessin. Com si això els importés massa. —A veure, què és el que necessites? —L’adreça o adreces que pugui tenir aquest paio —el Santi l’hi va acostar una targeta amb el nom i cognoms del detectiu—, si és que en té més d’una. Mentre es bevia una llauna de refresc, entrava algunes dades en aquell programa. Els altres s’ho miraven amb curiositat. Com podia ser que des de casa pogués treure aquella informació? Però ben mirat, mentre els hi trobés, tant els hi fotia. Després de molt esperar, va imprimir un full amb el que havia trobat. Només apareixia un pis, a Terrassa, de més de cent metres quadrats. De moment, això va semblar satisfer les necessitats del Santi i el seu col·lega —Gràcies Kiku. Ara continua dormint —l’hi va posar la mà dreta sobre l’espatlla i l’hi va estrènyer amb força—, que bona falta et fa, cabronàs! Van sortir cagant llets d’aquell carrer estret. Les rodes del cotxe van derrapar lleugerament. El temps corria en contra seva, però gràcies al seu contacte d’hisenda, ara ja sabien on vivia el Robert. Era un tercer primera, de cent trenta metres quadrats en un bloc de pisos amb servei de porteria, a tocar de Vallparadís. Entrarhi no va ser fàcil. Després de trucar al pis del Robert, i no trobar-lo, el porter no els volia deixar passar. Les instruccions sempre havien estat molt clares en aquest sentit. El més segur és que estigués fora, però ells hi van insistir molt, amb l’excusa que eren uns amics seus. L’home no ho va veure massa clar, però amb aquells posats que portaven, més aviat de pocs amics, potser seria millor no jugar-se-la i deixar-los passar. De nou sonava un timbre, sense que ningú obrís la porta. El

Toni es va mirar el pany, va buscar per les butxaques dels pantalons i en va treure un petit joc d’eines. —Deixa’m un moment, que l’obro. El Santi es va apartar per deixar fer al seu company, i en pocs segons ja eren a dins. Van aprofitar per fer una mica d’exercici físic, regirant tots els racons del pis fins a convertir-lo en l’escenari del pas d’un huracà. Els calaixos del moble de sota el televisor, la tauleta de centre, el moble del rebedor, els coixins del sofà… De la sala d’estar van passar al dormitori, regirant les tauletes de nit, l’armari i qualsevol racó que els hi semblés interessant. La cuina, el lavabo, el menjador. Finalment, allà no hi van trobar gran cosa d’interessant, més enllà d’alguns bitllets de cinc i deu mil pessetes. Però no eren diners el que buscaven. Un grapat de revistes de motor i algunes factures de la llum. Allà dins no hi havia res que els hi fos d’utilitat. Devia ser fora, però no tenien ni la més remota idea d’on podia haver anat. Després de tancar la porta i fer un cop d’ull al replà, van decidir trucar algun timbre, i a veure què passava. —Bon dia. Perdoni les molèsties, però estem buscant al senyor Anglada. Per casualitat no sabrà on és? La dona, abans d’obrir va dubtar una estona. —Qui son vostès? —Venim d’hisenda —va respondre el Santi—. Necessitem parlar amb ell i no el trobem enlloc. No sabria pas on el podem localitzar? Mirava de mostrar-se diplomàtic. Era important guanyar-se el favor d’aquella dona. No era molt habitual que en dissabte, i a les portes de les vacances d’estiu, aquella gent estigués treballant. Però es mostraven tant amables, que l’hi va semblar correcte col·laborar-hi. —Si, i tant! Té una casa al Pirineu. —El Pirineu? Si ens pogués ajudar una mica més. Concretar, ja m’entén. El Pirineu és molt gran. —És clar, és clar. Passa les vacances a una casa que té a Andorra. A Soldeu. Una casa típica, molt gran que l’hi va deixar el seu pare. Sé que està a tocar de les pistes d’esquí, però no en sé l’adreça. Ho sento. —No es preocupi. Crec que ja ens servirà. Moltes gràcies senyora! I disculpi per les molèsties.

—No es mereixen, jove! Aquella dona, sense saber-ho, acabava de cometre un greu error. Però l’home semblava tan simpàtic, que no se’n va poder estar. Si hisenda es molestava en buscar una persona en dissabte, a tocar de vacances, qui era ella per no col·laborar? El seu pis estava al costat oposat del passadís, i el més probable és que no hagués sentit res del terrabastall que aquell parell acabaven d’organitzar. Van marxar a cor què vols escales avall, sense prendre’s la molèstia de cridar l’ascensor i esperar. Entraven al turisme negre, tancant les portes amb ràbia. El motor va roncar amb força i els pneumàtics del darrera van fer una llarga derrapada. Sortien cagant llets cap a l’autopista, gas a fons, per arribar a Andorra el més aviat possible. No podien tornar a decebre al seu amo, o es tornaria a posar fet una fúria.

Eren quasi dos quarts de quatre quan tornaven de dinar. Van aprofitar per seure una estona i relaxar-se, mentre assaborien els plaers d’un bon whisky de quinze anys. —Tu si que saps cuidar-te, sagal! —Una vegada va escoltar aquest mot, i li va fer gràcia. Des de llavors, que el Carles acostumava a adreçar-se-li així—. Salut, company! Els dos van aixecar els gots i van brindar. Pels infinits anys d’amistat. Per tots els moments bons i dolents que havien passat junts. Brindar per brindar. Què més donava, el motiu! Portaven prop d’una hora xerrant de coses més personals. El Carles ho va aprofitar per fer gala de totes les conquestes que havia fet. Tots els cors trencats aquí i allà, i de pas mirar de convèncer al seu amic perquè es prengués la vida d’una altra manera. Que sortís de tant en tant a divertir-se. —A veure si un dia anem de marxa, i te’n presento alguna. —Si, potser un dia d’aquests. Ja saps que quan em va deixar l’Anna, ho vaig passar molt malament. Però tenia raó. Visc per la feina, Litus. —Prou que ho sé! Per això et va deixar ella, i et convé afluixar una mica, home.

El Carles es va aixecar un moment del sofà. —No ho sé, potser tens raó. Un dia d’aquests ja quedarem. —Si home, ja veuràs que t’ho passaràs bé —es va acostar a la finestra i en va córrer una de les cortines—. Per cert, els veïns tenen un sèrie 5 de color negre? —Què? No ho sé, no tinc ni idea de quin… No va acabar la frase. Aquella pregunta ressonava amb força al seu cap. De seguida es va aixecar del sofà per observar el cotxe. El Patrol del Carles, aparcat al carrer, l’hi tapava la matrícula. Pintura negre, vidres foscos… des d’allà no ho podia assegurar, però s’assemblava sospitosament al cotxe que l’havia estat perseguint la tarda anterior. —Vaig un moment a dalt, a veure si des d’allà el veig més bé. Espera’t un moment. —Va pujar amb rapidesa els dotze graons de l’escala. Un minut després els baixava sorollosament. Semblava que el perseguís el mateix dimoni—. Merda! —Què passa? —Son els mateixos d’ahir! Com collons ens han descobert? L’adreça d’aquesta casa no la sap ningú, a part de la Júlia i tu. No ens podem quedar aquí quiets. Què fotem? —Ni idea. Però alguna cosa haurem de fer. Quines alternatives tenim? —Si ens han trobat aquí, segur que han passat pel pis… —el va atacar un pensament i va fer una pausa, que el va fer reaccionar—. Merda! Deu haver estat la senyora Antònia. Maleïda vella xafardera! —Molt bé. Però qui cony és l’Antònia aquesta? —Què? No res, una veïna. Una dona que sempre està on menys et penses. Al passadís, l’escala, l’ascensor… i sempre pregunta. Un any, per vacances, li vaig explicar que tenia aquesta casa i que hi venia a relaxar-me. Si aquesta gent ha passat pel pis, segur que se l’han trobat i ho ha xerrat. Merda! —va repetir un cop més. —Val, ara ja sé qui és l’Antònia aquesta, però centrem-nos en el que ens ocupa. Què fotem ara? Ens quedem aquí dins i esperem que s’esfumin, com per art de màgia? —No crec que desapareguin. El cotxe està a nom d’un tal Toni Silva, ex-pilot de cotxes que prometia molt i per culpa d’un accident, i una mala recuperació, va perdre quasi tota una temporada. A resultes d’això es va quedar sense fitxar per un important equip. Llavors es

va tirar a la beguda durant un temps. No vegis quin historial té, el paio! Després d’això, un bon grapat de baralles a diferents bars i discoteques de Barcelona, Sabadell i algun altre lloc —Durant la nit havia recollit molta informació, i ja se la sabia de memòria—. A dins el cotxe hi ha algú més. Segur que deu ser un altre perla semblant. No tinc ni idea per qui treballen o per què em perseguien. Ni punyetera idea. Però em fa l’efecte que darrera les banyes que suposava la senyora Domènech, s’hi amaga alguna cosa més. El tal Jordi Fortuny no és aigua clara. Té molts bitllets. —Si, bitllets ja vam veure que en té molts. Però sembla que son nets. —Quan hi ha tants bitllets junts, mai estan nets, company. Mai! —Però el teu pare tenia diners. No estaràs acusant al teu pare, també? —Mai em vaig ficar en els negocis immobiliaris del pare. No em queixo del que em va donar. Aquesta casa, per exemple. Me la va donar en herència quan es va morir. Però que no m’hi fiqués, no vol dir que no sabés el que feia. —Ostres, no ho sabia. Vols dir que també havia fet coses lletges? Era la primera vegada que el Robert parlava més o menys obertament dels negocis del seu pare. Sempre havia sigut reservat amb això. Se l’estimava. A més, l’hi havia pagat tots els capricis que havia tingut, i això es mereixia un silenci. Però ara que ja havien passat tres anys de la seva mort, algunes coses es veien amb un prisma diferent. Aquell home s’havia relacionat amb la banca privada, negocis de tabac i havia tingut algunes empreses de construcció. En aquella època havia fet molts diners, i ell no havia preguntat mai d’on sortien. A fora es va escoltar la porta d’un cotxe. El Robert es va acostar de nou a la finestra per fer una ullada a l’exterior. —Va, deixem-nos d’històries. Si ens quedem aquí dins, en qualsevol moment se’ns tiren al damunt. Hem de tocar el dos. On anem? Tens alguna proposta? El Carles se’l va mirar amb cara de no entendre res. Normalment era ell el que donava per bones les propostes del seu soci, no pas qui les havia de fer. Ara semblava que l’hi passaven una bona patata calenta. Passats uns segons, va mirar de respondre.

—Si hem de seguir amb el cas, el millor serà que ho fem des d’allà. Hem de trobar una manera de moure’ns sense que ens vegin. —Tinc una idea —va dir el Robert, després de pensar-s’ho un moment—. Però abans, deixa que faci una trucada. Es va treure el mòbil de la butxaca esquerra de les bermudes, i va fer una recerca ràpida per l’agenda fins a trobar el número que buscava. —Mario, necessito que em facis un favor. —Hombre, Robert! Ja saps que per tu, el que faci falta! El Mario és un capità de la policia espanyola, destinat al control de duanes d’Andorra amb qui el Robert hi mantenia una molt bona amistat. —En mitja hora passarà per la frontera un BMW sèrie 5, de color negre, vidres foscos i matrícula de Barcelona. Necessito que els entretinguis una bona estona. El Mario i el Robert es coneixien de feia uns disset anys, quan amb el seus pares havien anat a casa seva, a la Seu d’Urgell. El Robert amb prou feines tenia deu anys quan el va veure per primera vegada, i vestit amb aquell uniforme imposava respecte. Des de llavors, sempre havia sentit curiositat per l’ofici de policia, tot i que la seva condició social l’empenyia cap a altres destins. Finalment es va decidir per l’ofici de detectiu, però des de llavors que mantenien una bona relació. Si mai cap dels dos necessitava res, només calia que s’ho demanessin i s’ajudarien mútuament.

Sense perdre més temps, va arreplegar l’ordinador, els cables i tots els dossiers i papers que havia escampat entre la nit anterior i el matí. Ho va posar tot en una motxilla i la va agafar enèrgicament amb la mà esquerra. Al costat de la columna de pedra que guardava les esquenes al sofà, hi tenia un petit moble amb tres calaixos. Va obrir el de dalt de tot i després de remenar-hi un moment, en va treure un joc de claus i uns comandaments a distància. —Segueix-me. Anem al garatge, que hi tinc l’Alfa. —I amb el meu cotxe, què fem? —El deixem aquí. No l’hi passarà res al vell Patrol. No pateixis!

La casa estava construïda a diversos nivells. Per darrera de la sala d’estar i la columna central, hi havia quatre graons que portaven a la zona on hi havia la cuina i el menjador, lleugerament elevats. A l’esquerra hi havia vuit graons de baixada, que donaven al garatge. El sensor de moviment va posar en marxa la il·luminació d’aquella mena de cova secreta. —Collons noi, quin muntatge que tens aquí! —Va, no t’entretinguis Litus! Ja t’ho miraràs un altre dia. S’havia quedat mirant una lona que cobria el que semblava un cotxe, al fons del garatge. Era força baix i ample en comparació al Mini que hi tenia al costat. Hi havia pressa. Darrera del seient de l’Alfa hi va deixar amb delicadesa la motxilla on hi portava l’ordinador i els dossiers. —Vinga, puja, espavila! El Carles va fer mitja volta, va passar pel darrera de l’Alfa Romeo Spider per obrir-ne la porta i entrar. No estava acostumat a seure en esportius descapotables, i el parabrises el va destorbar en inclinar-se i deixar-se caure a l’interior del cotxe. La porta del garatge es va obrir, i quasi sense temps per acomodar-se, el cotxe es va posar en marxa. El motor va pujar intencionadament de voltes. —Toni, sembla que hi ha moviment a la casa. Surt algú. Estigues al cas. Els dos ocupants del turisme negre, que ja tenia el motor en marxa, no s’esperaven aquella maniobra. Amb el comandament remot, el Robert ja havia obert les portes de sortida del carrer. —Litus, agafa’t fort, que venen corbes! Se’l va mirar amb una cara barreja, a parts iguals, de sorpresa i espant. Sentir el motor pujar de voltes d’aquella manera, en un espai tan curt com era la distància entre la porta del garatge i la del carrer, com a mínim era per posar-se nerviós. Però el Robert es coneixia perfectament l’angle de sortida. Va girar el volant al temps que utilitzava el fre de ma. Les rodes del darrera van derrapar, deixant una bona fumera al seu darrera i el cotxe va quedar encarat per sortir a tota velocitat. La segona i tercera marxa es van succeir ràpidament. —No hi ha res com un bon cotxe italià! —va exclamar el Robert, emocionat pel comportament d’aquella petita criatura mecànica.

El seu amic semblava discrepar lleugerament de la necessitat d’aquella exhibició de potència. Però ara ja estava fet, i de moment l’altre cotxe semblava que es movia amb lentitud. Era massa llarg per aquell carrer, amb la línia central sense marcar i cotxes aparcats. No era prou àgil per fer maniobres com aquella. Les carreteres semblaven més estretes del que realment eren, enmig de totes aquelles grans muntanyes. El trànsit passava amb rapidesa a mesura que avançaven quilòmetres. En un altre moment de l’any, potser ho haurien tingut més difícil per escapar. Les carreteres haurien anat més plenes. Però a les acaballes de juliol, el Principat era molt diferent. Hi havia trànsit, sempre n’hi ha. La diferència estava en que no hi havia tanta gent de fora, i això es notava per algú que es coneixia pam a pam el terreny. I per la forma de conduir d’aquella gent. Mentrestant, els seus perseguidors es movien més per intuïció que no pas pel que veien. La frontera estava molt més pròxima. Allà l’esperava el Mario, que tan bon punt el va veure es va acostar per saludar-lo. Es va aturar un moment. —Bona tarda Robert. Suposo que no portes res per declarar? —Una rialla es va apoderar del seu rostre. —Un BMW negre que em trepitja els talons. A veure si me’l distreus una bona estona! —No pateixis. Jo m’encarrego d’això! Amb la seva ma esquerra va donar uns cops suaus al capó del descapotable, i amb l’altra ma li va indicar que seguís endavant. Va posar la primera per reprendre la marxa, agraint amb un gest l’ajuda prestada. Pocs minuts després s’acostava per l’horitzó un cotxe negre com la nit, amb els llums encesos i un soroll penetrant. El Mario es va posar en guàrdia per controlar la situació. El conductor no va tenir més opció que aturar-se davant la vehemència de les indicacions del policia. —Porten alguna cosa per declarar? Sense esperar la resposta, els va indicar que aparquessin uns pocs metres més endavant. Va fer baixar al conductor, amb el pretext d’obrir el maleter i comprovar-ne el contingut. La tapa del maleter es va obrir, accionada des de l’interior. El Toni, amb el seu metre setanta-vuit centímetres i musculatura fabricada a base d’hores de treball al gimnàs, va baixar per obrir-lo del tot. Un parell de bosses

d’esport es van descobrir. El policia va demanar de veure’n el contingut, que es reduïa a unes quantes peces de roba, encara per rentar, unes sabatilles d’esport i uns quants utillatges de gimnàs. Però li havia promès al Robert que els entretindria amb l’excusa que fos, i els va fer passar a les oficines. —Quin és el motiu de la seva visita a Andorra? —Hem vingut a mirar algunes coses. Coses d’esport. Però al final no ens ha fet el pes res del que hem vist, i no hem comprat res —va respondre el Santi. De la forma més eficient possible, els va prendre les dades. Entre una cosa i altra, aquell parell acabaven de perdre més de mitja hora molt valuosa. Aquells trenta i tants minuts valien tots i cadascun dels seus segons. Tant pels uns com pels altres. Com que no hi havia cap motiu de pes per retenir-los més estona, al final els va deixar marxar, aconsellant-los que moderessin la velocitat. Però el Mario ja tenia la còpia dels seus carnets d’identitat, i en podia treure molt bona informació per passar-li al seu bon amic. A hores d’ara, l’Alfa Romeo ja devia ser molt lluny.

Després de poc més de dues hores, arribaven a Barcelona. Es van aturar a la Meridiana, just davant d’un quiosc, per comprar un diari que portés borsa immobiliària. El Carles va baixar del cotxe i va agafar el que acostumava a portar l’oferta més abundant. —Em pot cobrar! —va reclamar al quiosquer. —125 pessetes —va dir l’home, que estava assegut allà dins, envoltat de revistes, diaris i un munt d’objectes. —Aquí té. Sense ni tan sols acomiadar-se, se’n va anar cap al cotxe. El quiosquer se’l va mirar amb cara de menyspreu, i per dins seu devia pensar alguna cosa semblant a “aquests fills de papà no et dónen ni les gràcies…” al temps que feia un gest de rebuig amb el cap. Però ben al contrari del que l’home devia pensar, aquell parell acostumaven a ser la mar d’amables. Només que avui no estaven de gaires històries. —A veure a la secció de pisos què hi trobem. —Mira, aquí tenim un pis al carrer Mallorca…

—No, massa lluny del bullici de la ciutat. —Tens raó. A veure què més hi tenim. Cases a Pedralbes, oficines a la Diagonal, pisos aquí a la Meridiana… Aquí! Un pis al darrera dels grans magatzems, a la Plaça Catalunya. Què hi dius? —Sí, aquest podria servir. Quin telèfon posa? —Dos vuit cinc… Mentre el Carles cantava els números, el Robert els marcava al seu telèfon. Encara estaven parats davant del quiosc. Mentrestant, el quiosquer feia anar la seva ment maquiabèl·lica, i ho va aprofitar per fer un comentari amb un client habitual. —Veus aquest parell d’allà? Els de l’esportiu? —Si que els veig. Què els hi passa? —Doncs que un d’ells ha vingut a comprar el diari, i tot just ha deixat els diners aquí sobre. —L’home indicava insistentment una revista del cor, on el noi hi havia deixat les monedes—. Ha marxat cap al cotxe que semblava que es calés foc a alguna banda, sense dir ni adéu, i ara estan asseguts allà, tan tranquils. Porten quasi deu minuts, i no han parat de xerrar pel mòbil. —I no tenen temps ni de saludar! No sé pas on anirem a parar, amb aquest jovent. —Ja tens raó, ja. Segur que deuen estar trucant a alguna senyoreta! L’home havia utilitzat un to força despectiu a l’última paraula. Uns segons després, el cotxe es va posar en marxa amb un fort derrapatge. Allò encara va encendre més al quiosquer i al seu client, que de seguida van deixar anar un altre comentari. —A sobre tenen pressa per anar a cardar. Vinga home! Malgrat la immensa saviesa del quiosquer, aquell parell no buscaven cap noia de cap anunci de relax. Estaven buscant una altra cosa. Després d’un grapat de trucades, semblava que finalment havien trobat un pis ideal. I no estava a la Plaça Catalunya. Ja eren les vuit del vespre quan finalment es decidien per un pis situat a la Plaça Reial. Amb les Rambles allà mateix i la gent anant i venint del port, encegats a la recerca dels fantàstics souvenirs de la ciutat, creien que els permetria passar més desapercebuts. Van pagar trincotrinco un mes per anticipat, més algun extra per evitar preguntes. Ja omplirien papers un altre moment.

On es pot comprar a Si us ha agradat aquest primer capítol, i esteu interessats/ades en comprar el llibre, el podeu trobar en format eBook o imprès a la botiga d’Amazon.es Recordeu compartir la vostra experiència amb el hashtag #ElCasY2K a les vostres xarxes socials.

+ info: alexcastell.com

aquesta novelÂˇla?

m/el-cas-y2k-el-llibre/

El cas Y2K

Articles inside

El cas Y2K