Unes vacances… perfectes?

Versiรณ de mostra

Unes vacances… perfectes? Àlex Castell

© 2017, Àlex Castell Boget © Dels textes: Àlex Castell Boget Disseny de portada: Àlex Castell Boget 1a edició Tots els drets reservats ISBN: 9781521038550

A la Clàudia, una noia d’Andorra que vaig conèixer l’agost de 1992 a Pals, durant les meves vacances d’estiu.

1a Part

Capítol 1 A Granollers, aquell dissabte onze de juliol de 1998 es va llevar amb ganes de fer força calor, tal com a pràcticament la resta de Catalunya. El cert és que l’home del temps ja ho havia previst, però malgrat la forta onada d’altes temperatures que afectava tot el país, durant les últimes tres setmanes i fregant avui els trenta-set graus, a la capital del Vallès Oriental hi havia qui no semblava que li afectés massa. Feia poc que l’Eloi s’havia llicenciat en lletres a l’Universitat de Barcelona i es veu que tenia ganes de celebrar-ho. Ens havia convocat a tota la colla aquell migdia a la nostra terrassa preferida, perquè deia que volia compartir aquell èxit amb tots nosaltres. La veritat és que ens tenia en vetlla.

L’Eloi Fernàndez és un paio molt particular, amb vint-i-tres anys recent fets, el seu metre vuitanta-vuit centímetres d’alçada, aquell cos fibrat amb el que havia estat obsequiat per la natura, la llarga melena de color ros, d’ulls blaus i amb aquell posat lleugerament arrogant que el caracteritza. En aquesta època de l’any, per rematar-ho, gaudia vestint camises florejades i unes bermudes, tot a l’estil hawaià. Si hagués tingut diners, estic segur que s’hauria comprat un cotxe com el que conduïa el Magnum, aquell detectiu privat que vivia de préstec, un dels seus personatges preferits de la televisió. Es podia permetre aquella semblança, no hi ha dubte, però

9

Unes vacances… perfectes?

una cosa era vestir com ell, i una altra ben diferent era conduir el mateix vehicle. Ell era més de les motos i fa sis anys es va comprar una Yamaha FZR 600 que, de fet, era com la seva segona nòvia, la cuidava com poques coses en aquesta vida.

En aquella terrassa l’esperàvem tota la colla. Bé, tots menys un. L’Arnau era un altre personatge ben curiós. Ell és el més gran de la colla, a punt de fer-ne vint-i-quatre, aficionat als ovnis, forats negres i fets paranormals de tota mena, l’havíem batejat com “El Marcià”. Diguem que el seu estil de vestir tampoc el normalitzava massa. Entre la roba cenyida, que no aconseguia amagar aquells quilets que li sobraven i l’engominada que portava al cabell s’havia guanyat a pols aquell mot. Però ho portava bé, mai es va molestar perquè li diguéssim. Només faltava ell perquè sempre arribava aquells cinc minuts tard que el distingien, tot i que no vivia pas massa lluny del nostre punt de trobada habitual, a peu en prou feines hi tenia deu minuts. Malgrat haver-se tret el carnet de conduir, no havia considerat necessari comprar-se cotxe, de vegades feia servir el de la seva mare.

Quan l’Eloi va acabar amb el seu ritual per aparcar la moto es va girar per saludar-nos, però encara quedava l’última part de la coreografia: assegurar aquella preciositat, perquè no volia que caigués en mans inapropiades.

–Bon dia gent! –Va dir al final de tot allò, mentre caminava cap a nosaltres– Espero que no us hagi fet esperar massa?

Allà ja l’esperàvem per iniciar l’altre ritual, el de saludar-nos.

Sempre fèiem el mateix. Primer una encaixada de mans típica, després agafats pel polze tancant els dits de la mà, deixàvem lliscar les mans fins a quedar unides com un enganxall de tren amb els polzes encarats, seguint amb un intercanvi de puny amunt-puny avall (sempre primer l’Eloi a dalt) i finalment puny contra puny.

–No, i ara! Tot just fa un parell de minuts que som aquí i encara no ha arribat el dormilega de l’Arnau –s’afanyava a respondre la Judit mentre els altres acabàvem amb les encaixades de mans.

Abans d’acabar tota la sèrie, el Marcià ens va honorar amb la seva presència, amb aquell caminar tan pusil·lànime que tenia amb les mans a les butxaques dels pantalons, traient només el dit polze per sobre de la costura. Venia tot tranquil per un carrer estret que dóna directa a la terrassa del bar, per fi ja hi érem tots. L’Eloi, la Judit, que és la seva nò-

10

Unes vacances… perfectes?

via i una autèntica presumida; el Martí, un bon amic meu de feia força temps; la Maria, la seva xicota; el recent arribat, l’Arnau i jo mateix.

Poc després que l’Arnau prengués lloc es va acostar el cambrer per prendre nota. Havia passat feia ben pocs minuts, però li havíem demanat que tornés després, que encara faltaven un parell per arribar, que ja no podien tardar massa.

–Què voleu prendre? –va preguntar.

Després de corregir els nostres desitjos un parell de vegades, ell va voler repassar la comanda.

–Tres Coca-Coles, un cafè amb llet i dos granissats, un de llimona i un de maduixa –nosaltres li vam confirmar que tot era correcte–. Molt bé, de seguida us ho porto.

–I doncs, què és això que ens has de dir i que sembla tant important? –preguntava la Judit, parlant en nom de tots.

La Judit era la seva xicota, sí, però sembla que d’allò ni ella en sabia res.

–Ah, sembla que tots esteu força intrigats, oi? Com ja sabeu, m’acabo de llicenciar en lletres, sempre he tingut ganes de viatjar per poder practicar els idiomes que conec amb la gent dels llocs.

El nano era tot un fenòmen pels estudis, s’ha de reconèixer, i a sobre parlava un total de cinc idiomes.

–Si, tot això està fantàstic i ho celebrem molt, de debò. Però què diantre hi tenim a veure, nosaltres? –Va deixar anar el Martí, força intrigat, tallant aquella exhibició de coneixements.

–Home, si no em deixes acabar no ho sabràs –responia irònicament l’al·ludit–. Doncs el tema és que aquest estiu pensava fer una excursió per Europa, però una moguda guapa amb colla, i aquí és precisament on entreu vosaltres en escena.

–Em permets que t’interrompi un moment? –va dir el cambrer, que ja ens portava les begudes– A veure, les Coca-Coles? El cafè amb llet? Granissat de llimona? De maduixa?

Conforme preguntava anàvem aixecant la mà, per assignar-nos cadascú la seva beguda. Quan finalment el Joan va acabar de servir-nos va desaparèixer entre les taules, buscant noves comandes.

L’Eloi seguia explicant-se.

–A veure, on havíem deixat la història… Ah sí! En el moment que vosaltres comenceu a tenir relació amb el tema. Doncs això, us voldria demanar si teniu ganes de fer aquest viatge. Què hi dieu?

11

Unes vacances… perfectes?

–Si, és una proposta interessant, però… tú què hi dius, Jordi?

L’Arnau, que em va enganxar quan jo estava més aviat distret, va decidir passar-me la pilota.

–Eh? Ah… el viatge de l’Eloi. Perdoneu, però és que he vist una noia dues taules més enllà que em recordava a algú i bé, m’he distret –vaig intentar disculpar-me–. Penso que podria ser divertit, sempre ens ho hem passat molt bé tots junts. Per què no muntar un viatge ben guapo?

Sembla que van trobar interessant la meva reflexió. Vam aixecar els gots per fer un brindis en favor de la nostra amistat.

En aquell instant algú va fer sonar el clàxon d’un BMW. La noia que estava asseguda amb la que em recordava a algú es va aixecar per anar cap al cotxe. Em va cridar l’atenció, perquè les dues eren molt atractives.

Mentrestant, nosaltres a la nostra, iniciant els plans pel viatge.

Des d’ara mateix es començaven a plantejar algunes qüestions serioses, problemes que calia resoldre. Tocava programar els dies de sortida i arribada, llocs que visitaríem i possiblement el tema més delicat de tots. D’on sortirien els diners era, sens dubte, un tema complex.

–Si, tot això del viatge està molt bé. Com ha dit el Jordi –apuntava la Judit–, sempre ens hem divertit tots plegats, però per fer un viatge així fa falta pasta. I no pas poca.

–És cert, ella té raó. És a dir, que abans de res hauríem de saber amb quin cotxe ens mourem perquè, excepte l’Arnau, els demés en tenim però som sis i ningú de nosaltres en té un de prou gran per anar-hi tots junts. Perquè suposo que no voldreu anar amb dos cotxes, oi? Jo potser pugui convèncer al meu pare perquè em deixi la Volkswagen.

–Què dius ara! Martí, que la furgoneta aquesta ja té dotze anys, amb un viatge així té molts números de patir problemes, sense comptar que gastaria massa combustible, no sé si m’explico.

–Si, tens raó nano. A més, tampoc crec que me la deixés tants dies. Segur que tard o d’hora la necessitaria.

–Ja ho tinc! Per què no lloguem una furgoneta d’aquestes tipus monovolum? Moderna, dièsel, que gasti poc i amb totes les garanties d’arribar a qualsevol lloc.

Sembla que acabava de trobar la solució perfecte.

12

Unes vacances… perfectes?

–Exacte! –va seguir l’Eloi, lleugerament exaltat– Per la tarda em passo per una agència de lloguer de cotxes a preguntar preus.

Hi conec una noia que potser ens pot fer un petit descompte per ajudar-nos.

–Una idea genial, perquè no ens anirà malament estalviar alguns calerons.

Aquest era un dels molts matisos, que al llarg de quasi dues hores d’estar allà asseguts ens van anar sortint. Vés a saber per quin motiu s’havia tret de la màniga aquell viatge, però ens va donar molta xerrera.

Potser, de fet amb tota certesa, el moment més càlid d’aquella conversa va ser quan l’Arnau va treure el tema dels diners. I és que ja se sap, quan el tema econòmic apareix en escena no hi ha amistats que valguin. El problema més gran no va venir quan es va haver de decidir d’on sortirien tots aquells bitllets, que ja va costar, sinó que el més gran dels maldecaps va ser decidir qui aniria a fer el canvi de les pessetes a les diferents monedes dels països que podíem visitar. Hi hauria el Francs per França, les Lires per Itàlia o els Marcs alemanys, i el pitjor de tot, qui ho guardaria i en portaria els números. Les desconfiances van anar pujant de tò per moments. L’Eloi i l’Arnau es coneixien de feia onze anys, i la Judit i la Maria igual. Si a això hi afegim que la Judit i l’Eloi eren parella però que el Martí i jo havíem entrat al grup en feia només set, vaja, que cadascú tenia els seus motius com per no confiar una administració col·lectiva a qualsevol altra.

Després de donar-hi moltes voltes i d’un parell de votacions fallides, ens vam posar d’acord. Finalment seria la Judit, que segurament havia estat l’opció més lògica des del principi. La seva mare treballa de comptable en una important empresa de la zona, ella estava acostumada a sentir parlar de números des de petita. Però el que realment havia jugat al seu favor, des del principi, era estar a l’últim curs d’administració d’empreses, amb molt bones notes per cert.

A un quart de dues donàvem la reunió per finalitzada, vam quedar que ens tornaríem a reunir el dilluns a la mateixa hora, encara hi havia detalls que calia polir com conèixer què en sabia l’Eloi sobre el lloguer de la furgoneta, començar a fer un càlcul de quants diners necessitaríem dedicar a cada país i totes les preguntes que poguessin sortir fins llavors.

13

Capítol 2 Poques vegades havia tingut tantes ganes que arribés el dilluns, és cert, però aquell semblava que no volia arribar mai, l’espera s’estava fent llarga. Jo vaig intentar passar l’estona del dissabte a la tarda veient, per quarta vegada, “Retorn al futur”. Una peli que m’encanta i que passaven per televisió una vegada més. Però per fi va arribar aquell dia. A la terrassa ja hi érem tots esperant, fins i tot semblava que a l’Arnau se li havia passat la mandra. L’Eloi no va pas tardar, però els altres ja feia estona que estàvem impacients.

–Bon dia a tothom –va dir de seguida que va arribar–, veig que encara no hi som tots.

–Perdona? Què vols dir? Quí és que falta? –Li va deixar anar la Judit, molt sorpresa–. Aquí hi som tots sis, com el dissabte. És a dir: la Maria, el Martí, l’Arnau, que avui deu haver caigut de llit, el Jordi, tú i, per descomptat, jo mateixa. Estem tots sis –va repetir ella, encara una vegada més.

Vaig pensar que potser havia invitat a aquella noia del lloguer de cotxes, com que era amiga seva, ves a saber.

–Bé, és que resulta que a partir del dissabte a la tarda ja som set. Però potser serà millor que us ho expliqui ella mateixa, tot plegat.

–Ella?

15

Unes vacances… perfectes?

Ara sí, no hi havia cap dubte que la Judit estava clarament enfadada. Suposo que es va imaginar el mateix que jo. Que el seu nòvio havia invitat a aquella amiga de l’empresa de lloguer de cotxes. Però, per què? Crec recordar que alguna vegada havia comentat que ella estava casada.

–Si, si. Heu sentit bé, he dit ella. Si em permeteu, us en faig cinc cèntims.

–Més et valdrà!

«El dissabte vaig anar a preguntar per llogar la furgo, tal com havíem quedat, però l’Ester resulta que no hi era. Es veu que havia començat vacances feia poc, i encara en tenia per un parell de setmanes. La qüestió és que quan li vaig demanar preus a la noia que hi havia al seu lloc, allò que li deia del viatge li va cridar l’atenció.

No em pregunteu el per què. Em va ensenyar catàlegs i preus d’uns quants models de monovolums d’aquests, amb els tres primers ja vaig veure el que ens interessava. He de reconèixer que per uns moments vaig pensar que se’m volia insinuar, perquè em va llençar una pregunta molt directa. Després d’explicar-li que som una colla d’amics que estem preparant un viatge per Europa, va ella i em diu si pel matí estava aquí, en aquesta terrassa. Després em va explicar una història, però això serà millor que sigui ella qui us la digui. El fet és que vaig decidir convidar-la a venir avui, així ens podrà conèixer. No crec que tardi massa en arribar.»

Per voler-nos fer cinc cèntims, no està gens malament l’estona que es va estar xerrant el nano. Ens tenia a tots molt intrigats i a la Judit, no cal dir-ho, encara més.

–Ja la veig. Bon dia! –l’Eloi la va saludar, per indicar-li ón érem–. Clàudia, et presento als meus amics: el Jordi, l’Arnau, el Martí, la Maria i la meva xicota, la Judit –segons anava dient els nostres noms, assenyalant-nos, anàvem saludant amb la mà. Semblava que estiguéssim passant llista a l’escola–. Amics, us presento la Clàudia, que ens acompanyarà a partir d’ara en aquest viatge.

Jo m’estava preguntant què havia passat. Com podia ser que el dissabte despistés la meva mirada en ella, una cara que em resultava familiar però no sabia de què i ara, de cop i volta, aquella noia estigués asseguda allà amb nosaltres. Estava impacient per sentir-la, a veure què explicava.

16

Unes vacances… perfectes?

–Bon dia a tots. Tal com us deu haver dit ell, el fet que jo sigui aquí –va mirar d’accelerar els aclariments, perquè les inquietuds de la Judit es feien ben evidents al seu rostre–, no és perquè m’hi invités el vostre amic. El motiu de debò és perquè el dissabte al matí jo estava allà asseguda –va puntualitzar mentre assenyalava el lloc amb el dit– amb una amiga, ella us havia sentit parlar sobre un viatge i què sé jo què més. Fa poc que he trencat amb el meu xicot i m’agrada viatjar, ella ho sap bé això, i va decidir que m’hi havia d’apuntar.

Va fer una breu pausa per ordenar-se els cabells amb una diadema. Aquell migdia bufava una lleugera brisa i el seu cabell llarg fins a sota l’espatlla li anava a la cara, suposo que això li molestava per seguir parlant. Mentrestant, jo anava lligant caps: el BMW del dissabte, aquella altra noia gesticulant, aquella cara que m’havia resultat familiar i tot això acompanyat de les seves explicacions amb aquella veu tant dolça. Em vaig quedar mig encantat, abstret del món real. Al cap d’uns moments va seguir.

–Com us deia, va ser la meva amiga que em va animar. Però al principi no n’estava gaire convençuda.

S’aturà novament per demanar una clara ben freda al cambrer, que acabava d’aparèixer. «Per què punyetes apareixes, ara?» L’Eloi també va aprofitar per demanar-ne una altre. De seguida la noia va continuar amb la seva història.

–Però quan per la tarda el vostre amic va entrar a l’oficina per llogar una monovolum, va ser quan realment vaig veure clar que hauria de provar-ho. Em vaig animar, tenia pinta de ser una aventura molt divertida, ho podia aprofitar perquè era quan jo faria vacances.

Era perfecte. I la meva amiga hi havia insistit tant, que no ho podia deixar passar.

–Ja, i resulta que el simpàtic de l’Eloi no s’hi va pas negar –exclamava la Judit en un to que ara era una mica més distès, més conciliador–. Doncs vaja, benvinguda al club, i espero que ens entenguem bé tots plegats.

–Gràcies, i no patiu que crec que ens avindrem força bé. En tinc moltes ganes, creieu-me. Penso que ens ho passarem molt bé tots junts, en aquest viatge.

Ens vam estar un bon grapat de minuts, crec que més de mitja hora, parlant de les aficions de cadascú, mirant de conèixer una mica

17

Unes vacances… perfectes?

més a aquella nova integrant del grup, que entrava amb moltes ganes de preguntar.

Després de tota aquella xerrameca, vaig decidir que era el moment de canviar de tema, passar a coses molt més transcendents.

–Bé, penso que seria qüestió de començar a parlar del tema econòmic, no us sembla?

–Vols dir que hem de parlar de les “peles” que necessitem per marxar de viatge!

Després d’aquest comentari tant aclaridor del Martí, vam començar a debatre, o més aviat a discutir, quants diners hi posaríem cadascú i quina part hi dedicaríem a cada país. Calia tenir-ho ben previst, després tocava fer el canvi de moneda al banc.

Malgrat que el dissabte ja havia quedat clar que seria la Judit qui portaria el control dels diners, no era pas tan clar encara d’on havien de sortir tots els bitllets. Segons els càlculs fets el dissabte, que revisàvem un cop més, cadascú posaria entre cent cinquanta i dues-centes mil pessetes per anar segurs. A banda hi anava el lloguer de la furgoneta, i tot plegat era molta pasta que al final podia fer perillar el projecte. Calia buscar suport econòmic. Una proposta interessant al respecte la va fer la Judit.

–A veure, entre una cosa i una altra necessitaríem, de ben segur, un milió i mig. Podem provar una cosa. Jo sé d’algú que pot parlar amb un editor per vendre-li la nostra història i així, probablement en traiem un bon pessic.

Després de fer una lleugera pausa, va engegar tot un discurs.

«El Toni, el meu cunyat, treballa al departament de publicitat d’una editorial important. Fins ara s’han dedicat bàsicament al públic infantil i juvenil, però fa uns dies em va comentar que volen començar una nova línia editorial, amb un títol molt important d’espionatge de no sé quin autor anglès. S’ha de reunir amb l’editor en cap de l’empresa, crec que em va dir, per preparar-ne la campanya de llançament. Sé que és molt bo i que el tenen molt ben considerat allà dins. Si és tant bon publicista com diuen, espero que pugui vendre la nostra història a aquesta gent, abans no la visquem. Imagineu-vos que ho convertim en un d’aquests “best-sellers”. Podríem guanyar pasta!»

–Sí, és una bona idea. Jo provaré d’aconseguir un petit des-

18

Unes vacances… perfectes?

compte pel lloguer –va apuntar la nouvinguda–, de vegades als treballadors ens ho fan, al cap i a la fí jo hi tinc alguna influència.

–Influències? –va preguntar l’Arnau, molt sorprès.

–Si. No us ho he explicat, però crec que és un bon moment –afegia–. El meu pare té un concessionari de Ford a Barcelona, i la majoria de vehicles que tenim els ven ell i en fan el manteniment al seu taller. Coneix al director de l’agència d’aquesta zona, segur que algun descompte puc aconseguir.

Amb aquest comentari, no cal dir-ho, ens va deixar a tots força desconcertats. De seguida ens en vam refer xerrant durant una bona estona. Ja passava quasi un quart de les dues de la tarda, no ens va quedar més remei que anar marxant, es feia tard per moments.

Quan el dimecres ens vam tornar a trobar tots, com sempre, al mateix lloc a mig matí, hi havia moltes novetats a comentar. Havíem fet deures i ara tocava presentar-los. Com sempre, nosaltres teníem la nostra taula preferida, que és on vam seure. De seguida va aparèixer el Joan per atendre’ns i ràpidament ens vam posar a despatxar temes, com si es tractés d’un gabinet de crisis d’algun govern important. L’Eloi va prendre la iniciativa, en un to molt cerimoniós.

–Bon dia nois i noies. Com van les negociacions?

La primera en agafar la paraula va ser la Clàudia.

–Bé, si voleu podem començar per la furgo. Sembla que em faran un 40% de descompte pel lloguer, potser una mica més. Demà m’ho confirmen. Però us haig de dir que, per alleugerir el tema, ja l’he reservat. No ens quedéssim sense.

–Ben fet. Al final encara hi farem negoci amb aquest viatge –va respondre l’Eloi, amb certa ironia–. I com has aconseguit una rebaixa tan gran?

–Diguem que em tenen ben considerada. A més, hi han influït alguns factors personals entre el meu pare i el cap de zona de l’agència. El dilluns per la tarda vaig fer una trucada a la central de Barcelona –explicava amb la il·lusió de qui s’acaba de guanyar un nou lloc de treball–, a veure si podia parlar amb aquell home. Vaig aconseguir que em rebés l’endemà mateix al matí. I entre una cosa i una altra, al final vaig aconseguir aquest bon descompte. Òbviament, aquella noia entrava amb molt bon peu en el grup, i jo me la començava a mirar amb més atenció. Però enmig d’aque-

19

Unes vacances… perfectes?

lla bona notícia, va i apareix el Martí amb una altra de no tan bona.

No acostuma a fallar mai, optimista i amb ganes d’apuntar-se a tot, però no sempre les coses depenen d’un mateix.

–Per cert, crec que us haig de fer saber una cosa. Ho sento penya, però resulta que m’han convidat a un casament el dissabte que havíem de marxar. Em sap molt de greu, però no hi puc faltar.

–Per què? –el vam interrogar tots plegats, sorpresos.

Ens va explicar la història d’un accident que li havia passat feia uns quants anys. Ja ens ho havia explicat alguna vegada.

–Suposo que recordeu aquell accident que em va passar fa sis anys, a l’Estartit?

«Els meus pares tenien un apartament llogat per les vacances, i aquell matí vaig anar a comprar a la botiga de sota amb la meva germana, que és set anys més petita. Quan sortíem de la botiga, mentre la vigilava a ella se’m va tirar al damunt un anglès. Pel que sé, es veu que el paio conduïa begut. Sembla que el cop va ser molt vistós, però per sort no em va passar res greu. Hi havia una parella que ho van veure tot i es van encarregar d’avisar l’ambulància. El que més els hi va costar va ser saber qui era, ma germana estava molt nerviosa, però van aconseguir calmar-la perquè els hi digués a on estaven els nostres pares. Jo havia perdut el coneixement, i no el vaig recuperar fins més tard, ja a l’hospital. No sé què hauria passat si el Miquel i la Sandra no haguessin passat per allà. No els puc deixar penjats, ara.»

Havia donat una explicació tan detallada, que quasi vam sentir el cop en els nostres propis cossos. Naturalment, tots vam comprendre perfectament la seva situació.

–Bé, doncs per comptes de sortir el dissabte com teníem previst, potser ho haurem d’ajornar una mica. Ben mirat, tampoc ens anirà malament –va comentar l’Eloi–. Recullo la furgoneta igualment el dissabte i aprofitem el cap de setmana per preparar les bosses. Podem sortir el dilluns ben d’hora, amb tot a punt. Per cert, què en saps d’allò de l’editorial?

–Ahir vaig parlar amb el meu cunyat. Li va comentar a l’editor i pensa que pot ser interessant, però que ho ha de confirmar amb els seus superiors. Ja em dirà alguna cosa. De totes maneres, si això al final tira endavant, diu que nosaltres hauríem de portar la història escrita. Si després els hi agrada ja s’encarreguen ells de corregir-ho, i

20

Unes vacances… perfectes?

amb sort en podem treure alguns diners, però haurem de fer un gran viatge. Ho hem de viure a tope! També vaig visitar les oficines dels bancs amb els que hi tenim més bona relació, pel canvi de moneda. És molta varietat i ho han de demanar, però m’han dit que ho tindran preparat pel divendres. Ens haurem d’espavilar a reunir-ho tot. Màxim el dilluns els hi haig de portar.

–Vaja, que ja podem córrer a buscar cadascú la seva part –va deixar anar la Maria.

–De moment no ens ho paga ningú, és un risc elevat però penso que mereix la pena assumir-lo –deia l’Arnau–. Penya, ara el que toca és fer un viatge de collons!

La xerrada havia sigut força intensa avui. El rellotge marcava dos quarts de dues i es feia tard, calia abreviar. Quan cadascú de nosaltres posés la seva part dels diners i els tinguéssim reunits, vam decidir que en faríem cinc parts iguals, una per cadascun dels països que teníem previst visitar. França, Itàlia, Alemanya i Suïssa eren les quatre monedes estrangeres que ens farien falta, més una cinquena part que es quedaria en pessetes per les despeses imprevistes. La Judit, que ja hi tenia experiència en això de viatjar pel món, ens va dir que si calia ja canviaríem després a la moneda del país on ho necessitéssim. De cada grup de moneda, l’administradora (que era el títol que havia rebut ella per part de tots nosaltres) s’encarregaria de posar-ho en un sobre amb el nom del país, i ho guardaríem en una petita caixa forta portàtil.

Per la seva banda, l’Eloi i l’Arnau s’havien posat d’acord per trobar-se aquella mateixa tarda i començar a preparar la ruta. A l’Arnau li agradava planificar, sempre pensant en tots els detalls, però a l’Eloi no li agradava perdre el control de les coses. Al final era ell el que portava la batuta, però ja li anava bé que un altre aportés idees, sabia delegar molt bé. Vam quedar que quan ho tinguéssim tot ben planificat i detallat ens tornaríem a convocar en plè, com si del senat es tractés per debatre una nova llei, per tal de plantejar-ho i acceptar-ne suggeriments si calia modificar la ruta. Era important decidir els llocs de parada per visitar, tenint en compte els quilòmetres que hi havia d’un lloc a un altre. Tampoc feia falta que fos una cosa mil· limètrica, era bo deixar una mica de marge a la improvisació, però si que convenia anar amb les coses clares.

21

Unes vacances… perfectes?

Després de tot allò, encara ens vam anar reunint unes quantes vegades per acabar de polir alguns petits detalls, que poc a poc s’anaven resolent. Estava clar que l’Eloi passaria a buscar la furgoneta el dissabte al migdia, abans no tanquessin. També havíem parlat molt sobre què endur-nos a les bosses de viatge. El cotxe era gran, hi havia espai per les maletes, però set persones ocupen, i l’equipatge també. Malgrat ser el mes d’agost, no a tot arreu hi fa la calor d’aquí i seria necessari preveure que en alguns llocs faria falta roba d’abric, sense ocupar-ho tot amb peces innecessàries. Una maleta i una bossa de mà serien suficients per cadascun de nosaltres. Segur que acabaríem comprant records, i llavors l’espai se’ns quedaria petit.

Una d’aquelles reunions va ser el divendres, abans de marxar.

Havia sortit una petita llacunaamb el recorregut que havíem planificat, calia resoldre-ho. Reunits a casa de l’Arnau, tan bon punt ho vam deixar enllestit, ja només calia fer les maletes i esperar pacientment el “dia D”.

El dilluns tres d’agost, l’Eloi sortiria de casa a les set del matí.

Segurament la Judit es quedaria aquella nit a casa seva, eren parella feia temps, i això ja ho feien sovint. Des de casa seva anirien a buscar l’Arnau i cap a La Garriga, a la coneguda Plaça del Silenci cap allà un quart de vuit. Allà els estaríem esperant el Martí, la Maria, la Clàudia, que ens va comentar que l’acostaria fins allà una amiga seva, i jo mateix. Havíem decidit trobar-nos en aquell punt del poble perquè és un lloc molt popular, des d’on acostumen a sortir els autobusos d’escoles o penyes esportives.

Crec que va ser un cap de setmana molt llarg per tots, però segur que ho va ser més pel Martí que tenia aquell casament pel mig.

Segons ens havia dit, li feia bastanta mandra perquè, més enllà dels nuvis tampoc hi coneixia ningú. Quan el dilluns ens vam trobar allà amb les bosses, va esclatar de felicitat. Se’l veia content d’haver arribat finalment allà. Aquell dia tant desitjat, el dilluns tres d’agost, finalment havia arribat. Tant bon punt vam veure arribar aquella monovolum, no cal dir-ho, ens va envair una sensació d’alliberació.

Després de tantes tensions, el nostre particular autocar ens venia a buscar i ja podíem començar la nostra gran aventura. Les nostres vacances per Europa.

22

Unes vacances… perfectes?

–Bon dia a tothom! –Van exclamar els primers ocupants del vehicle, en arribar i veure’ns allà esperant, impacients, a la plaça.

–Bon dia! –Vam cridar.

Les nostres eren cares en les que es barrejava la son i l’alegria a parts iguals. Ens vam precipitar cap a la porta corredissa lateral d’aquella monovolum, una Ford, que era absolutament espectacular amb aquell color vermell metal·litzat que brillava sota la llum de les primeres hores del dia. Mentre ens organitzàvem per carregar les bosses i saludar-nos amb aquell curiós ritual que teníem d’encaixades de mans, vam sentir com algú feia una pregunta. No sabíem qui era, però de seguida vam entendre que es dirigia a nosaltres.

–Veig que esteu a punt de marxar. Ón aneu, si es pot saber?

Era la veu d’un home que passava ocasionalment per allà, però que semblava tenir-hi molt d’interès. A saber què se li havia perdut per allà, a aquelles hores.

–Si. Anem de vacances. Cap a França!

Mentre la Judit ajudava a tancar la porta lateral de la furgoneta, es va afanyar a respondre amb energia, però sense perdre temps en converses va tornar cap al seu seient al costat del conductor. Aquell home que preguntava era un jardiner, o com a mínim anava vestit amb uns pantalons verd fosc, una samarreta d’un verd més clar i unes botes d’aquelles de treball. Semblava que anava a cuidar els jardins de la plaça.

–Que tingueu bon viatge!

–Gràcies! –Va respondre l’Eloi mentre tornava de tancar el maleter.

Quan vam estar tots ben situats a l’interior del cotxe es va posar al volant, posava la clau al contacte i després d’esperar uns segons a que els injectors del dièsel fessin la seva feina, va engegar.

Un minut després ja vam desaparèixer de la vista d’aquell jardiner, potser massa curiós amb les nostres coses.

23

On es pot comprar a Si us han agradat aquests dos primers capítols, i esteu interessats/ades en comprar el llibre, el podeu trobar en format eBook o imprès a la botiga d’Amazon.es Recordeu compartir la vostra experiència amb el hashtag #UnesVacancesPerfectes a les vostres xarxes socials.

+ info: alexcastell.com/u

aquesta novel¡la?

unes-vacances-perfectes/