3 II

Època II. Número 3. Novembre-desembre.

QUADERNS DELS TREBALLADORS DE L'ENSENYAMENT DEL PAÍS VALENCIÀ

A bústia oberta CARTA ABIERTA DEL COLEGIO NACIONAL RAMIHO DE MAEZTU (En relación al articulo aparecído en «Información» el domingo, 25 de octubre, pàgina 33, bajo el epígrafe «Siete mil alumnos no reciben educación religiosa en Elche».)

En relación con las aseveraciones aparecidas en dicho articulo en las que se afirma: «En el Ramiro de Maeztu, de 21 unidades, nueve profesores las imparten "con miedo" y quedan 12 sin cubrir», puntualizarnos lo siguiente: 1. Durante el mes de septiembre de 1980, este centro realizó una encuesta entre los padres de los alumnos, en la cual libremente manifestaren el deseo de que sus hijos recibíeran formación religiosa un total de 427 alumnos, sobre un censo escolar de 756.

2. En el claustro de profesores de fecha 9 de octubre de 1980, y según consta en acta del mismo, de una forma libre y voluntària, nueve profesores se ofrecieron a impartir las clases de religión.

3. Estos nueve profesores la impartieron a 288 alumnos.

4. Para los 139 restantes se pidió la colaboración de la parròquia. Por íncompaíibilidad de horarios entre parròquia y centro, no se pudieron atender. (Los 139 ninos procedtan de 12 unidades, y de ellos, 49, de lasseis unidades de segunda etapa.)

Considerando que en las unidades de estos nueve profesores no todos los alumnos habían optado por recibir dicha formación: 1. Ellos impartieron no solo a sus cursos, sinó a otros alumnos procedentes de otras ciases.

2. Resulta, por tanto, errónea la afirmación de que 12 unidades quedaron por cubrir, sinó 139 alumnos de esas 12 unidades.

3. Quede también claro que esos nueve profesores no se vieron presionados, ni obstaculizados, ni actuaron «con miedo», porqueobraron libremente.

4. Ei resto del profesorado colaboró para que la formación religiosa fuese dada a los alumnos de sus unidades que lo deseaban, al tiempo que se hacian cargo de los alumnos que no deseaKm 'lichas clases, irnpartiendo formación t-:icà \ moral.

Juzguen ustedes «que miedo» pueden tener unos profesores que encuentran tat colaboración por parte de los demàs profesores y asociación de padres.

Aclarada la situación en lo que estrictamente nos atane, a nivel de centro, pasamos a hacer algunas matizacíones ai resto del articulo: 1. Nos parece erróneo el titulo del articulo porque, como se ha visto en nuestro caso (y suponemos que en otros muchos), no es cierto que la totalidad de alumnos de las doscientas unidades que se cita en dicho articulo no reciban formación religiosa. Asimismo parece desprenderse del articulo que la totalidad de los alumnos de EGB tengan obligación de recibir la formación religiosa.

2. Recordamos que, según la Constitución espanola, en su capitulo segundo, artículos 16-1 y 27-3, y orden ministerial que regula la ensenanza de la formación religiosa en los centros docentes, profesores y alumnos son libres de dar o recibir, respectivamente, la «formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones». Esto implica, por una parte, la libertad del profesor para impartir o no la religión y, por otra, la libertad del padre para decidir si su hijo va a recibir o no forrnación religiosa, Rechazamos este tipo de información basada en datos erróneos y apreciacíones subjetivas.

Esperando que haya quedado claro este tema y que, para el futuro, asuntos de tanta trascendencía se consulten directamente a los implicados, para tener una información objetiva y exacta.

EL CLAUSTRO DE PROFESORES

INDEX Editorial

3

Acció Sindical Una consigna de moda: Mas ninos, menos maestros

4

Presupuestos para el ano 1982: La mortadela, al poder

5

El pleno confederal de UCSTE y los presupuestos generales . .

El congreso de UCSTE

6 7

El baremo alevoso Col·lectiu de mestres contractats: El luxe de poder treballar .

8

Una batalla aún pendiente: La jubilación

8

El escandalo de las becas

9

Instituto de Bachillerato de Llíria: Ganarnos la batalla

9

U. I. de Alacant: Crònica sindical Nunca segundas partes fueron buenas: II parte

7

10 11

Tèlex

12

Corresponsals

13

Historia urbana: Isabel de Villena .

15

Millorem el llenguatge: «Ahorro» .

15

Experiències Consejo de Educación de Elx: Picasso en la escuela

16

Una unidad didàctica: Picasso .

18

Dossier El STE del PV entrevista a Amparo Cabanes: «Sentada en su poltrona...»

20 La consellera Cabanes y el delegado de Alacant: «La lengua del uno està hecha para la del otro» 22

QUADERNS DELS TREBALLADORS DE L'ENSENYAMENT DEL PAÍS VALENCIÀ DIRECTOR: Jaume Munoz CONSELL DE REDACCIÓ: Octavi Soler, Paco Moreno, Ximo Urefía, Pedró Olivares, Melchor Botella, Reme López LOGOTIPOS: Jarque IL·LUSTRACIONS: Roig REDACCIÓ, ADMINISTRACIÓ I PUBLICITAT: Gascó Oliag, 8-A, 10. Telèfon: 361 52 16. Valencià Dipòsit Legal: V. 1.454-1981 IMPRIMEIX: Foco-Berthe. Cambrils, 8. Tel. 36561 00

Claqueta: El cine de ciència ficción 24

EDITA

M/5

m

Quaderns del mestre: Joan Fuster

25

Boerías

32

Els llibres

34

Esplai

35

Dels feliços anys 60 passàrem als il·luminats 70. La il·luminació acabà en el desencant i el desencant ha desembocat en la impotència d'aquesta recent iniciada dècada. La impotència, ja se sap, és una llavor que igual fa germinar notables militàncies i contundents accions, que notables apaties i contundents reaccions. Si aquesta última possibilitat és cada vegada més real, es deu únicament a què a la impotència se li ha afegit la por. I la por està molt bé sempre i quan es sàpia dissimular-la.

SÍ avui no controlem la por, demà tindrem que controlar el pànic. I controlar la por és tenir les coses clares Í ser coherents. La incoherència, com d'altres coses, és acumulable Í, quan menys es pensa, hom està ja atravessant la barrera de la irracionalitat i perdent els seus signes d'identitat.

Dóna una cristiana compassió, per exemple, veure a «l'esquerror» signant amb la por un estatut que no se sap si és de Benicàssim o de Peníscola, si va dirigit a un País o a un Regne amb una via que és la 143 amb preteses competències del 151, quan hagués estat més senzill ferlo pel 151 amb competències del 143. Tot per a tenir el mateix estatut que Extremadura o la Región Murciana. Tot per al final no saber si s'ha plantat un magnoli o una figuera. Tot per entrar a formar part d'un Consell per «responsabilitat» (?) quan abans se n'havia eixit delí per «coherència». Com si la coherència implicarà irresponsabilitat, o com si Tejero haguera sembrat aquest país de persones responsables en compte de persones declaradament poregoses. El problema, ja ho hem dit, no és el d'ésser poregosos, sinó el de manifestar-ho massa.

El nostre sindicat, ara més que mai, necessita de la coherència. I la coherència a l'ensenyament passa en aquests moments per assumir, malgrat el retrocés actual, que els objectius no han canviat i que sense lluita no ens van a donar res que valga gran cosa.

En moments en què la participació no és, com ara, molt activa, convé recordar que és fonamental la tasca als mitjans d'informació. I això per dos motius: primer, perquè mantenir a la gent informada és convidar-la a què s'enfrente amb les seues responsabilitats, i segon, perquè no podem consentir que algunes actuacions de l'Administració resten, almenys, sense una resposta o una denúncia clara í pública.

Escriure també és una forma de lluita. Possiblement, per tot això, l'ALLI-OLI és ara més necessari que mai.

De los felices afios 60 pasamos a los ilusionados 70. La ilusión termino en el desencanto y el desencanto ha desembocado en la impotència de esta recientemente iniciada dècada. La impotència es una semilla que igual hace germinar notables militancias y contundentes acciones, que notables apatías y contundentes reacciones. Si esta última posibilidad es cada vez mas real, se debe a que a la impotència se le ha acumulado el miedo. Y el miedo està muy bien siempre y cuando se sepa disimular. Si hoy somos incapaces de controlar ei miedo, mariana tendremos que controlar el pànico. Controlar el miedo es tener las cosas claras y ser coherentes. La incoherència, como muchas otras cosas, es acumulable y, cuando menos se piensa, uno està atravesando ya la barrera de la irracionalidad y perdiendo sus senas de identidad.

Da una «cristiana compasión», por ejemplo, ver a la «izquierda» firmando con el rniedo un estatuto que no se sabé si es de Benicàssim o de Peníscola, si va dírígido a un país o a un reíno, con una vía que es la del 143 con pretendidas competencias del 151, cuando hubiese sido rnàs sencillo hacerlo por la via del 151 con competencias del 143. Todo para tener las mismas competencias que Extremadura o la Región Murciana. Todo para no saber al final si se ha plantado un magnolio o una higuera. Todo para entrar a formar parte de un Consell por «responsabilidad» í?}, cuando antes se había salido de el por «coherència». Como si la coherència implicarà irresponsabilidad, o como si Tejero hubiese sernbrado este país de personas responsables en vez de personas declaradamente miedosas. El problema, ya lo hemos dicho, no es tener rniedo, sinó manifestació demasiado.

Nuestro sindicato necesita de la coherència ahora mas que nunca. Esta coherència en el mundo de la ensenanza pasa en estos momentos por asumir, a pesar del retroceso actual, que los objetivos no han cambiado y que sin lucha no nos van a dar nada que valga gran cosa.

En momentos en que la participación no es, como ahora, muy activa, convíene recordar que es fundamental el trabajo en los medios de informacïón. Y ello por dos motivos: primero, porque mantener a la gente informada es invitaria a que asurna sus propias responsabilidades, y segundo, porque no podemos consentir que algunas actuaciones de la Administración queden, al menos, sin una respuesta o una denuncia clara y pública.

Escríbir también es una forma de lucha. Posiblemente por todo ello, ALL-I-OLI es mas necesario que nunca.

UNA CONSIGNA DE MODA

MAS NI NOS, MENOS MAESTROS Todos los afíos, cuando llegan estàs fechas, surgen los mismos problemas; los presupuestos estan a punto de aprobarse y el sector de la ensenanza, como todo el sector publico en general, se ve víctima de la ineficàcia por falta de fondos públicos suficientes que den satisfacción a las necesidades planteadas.

No es de extranar, entonces, que los sueldos de ampiios sectores de trabajadores de la ensenanza pierdan, atïo tras ano, poder adquisitivo y que los viejos problemas que arrastra el sistema educativo —por todos conocidos— sigan siendo resueltos mediante el tradicional uso del sistema «parcheo».

Vamos en sentido contrario de lo que debe ser atenc/on prioritaria al desarrollo de un sistema de «consumos colectivos» como medio de reducción de las desigualdades sociales y extensión progresiva del salario índirecto o social. Ello entronca cada vez mas con la teoria de los nuevos economistas neoliberales que han planteado la conveniència de frenar y reducir el gasto publico en favor del sector privado como fórmula para superar la crisis. Fervoroses admiradores de este sistema, y, por lo tanto defensores del mismo, son en nuestro país los senores Garrigues Walker (1), Ferrer Salat (2} y Pedró Schwartz, todos ellos miembros de la Trilateral (3t.

Precisamente hace escasos días, los empresarios de la CEOE justificaban su retirada del Acuerdo Nacional sobre Empleo (ANE) en base a tres puntos fundamentales de los presupuestos generales del Estado co'i los que estaban en desacuerdo: a) Aumento de la partida dedicada a desernpleo. b) Incremento de la inversión pública, c) Concesión de una partida de ochocientos millones de pesetas a los sindícatos.

Y es que el senor Ferrer Salat, en el colmo del cinisrno, pïensa que se va a la estatalización de la economia espanola, cuando la inversión pública, aquí y ahora, sigue siendo insuficiente a todas luces.

Esta política responde a los nuevos vientos que soplan fundamentalmente en EEUU, con Reagan, y en Inglaterra, con la senora Thatcher, y que se refleja, en lo que hace referència a la educación, en la actitud adoptada por un organisme internacional como es el Banco Mundial, a través de su documento de política sectorial-

educación, Washington, D. C., abril de 1980, y en los acuerdos adoptados en la doce sesión de la conferencia permanente de ministros de Educación celebrada en Lisboa el pasado mes de junio, bajo los auspicios del Consejo de Europa, sobre el tema «La educación de los ninos de tres a ocho afíos en los afíos 80».

El Banco Mundial, en su informe, habla de la necesidad de aumentar el número de alumnos por aula o por profesor como un medio para ahorrar fondos. Al respecto, entresacamos un texto del articulo elaborado por Martín Carnoy (4) y publicado en la revista «Perspectives», de la Unesco, con el titulo: «Las instituciones internacronales y la política educativa»:

(1) Garrigues Walker. Uno de los trece espanoles miembros de la Comísión Trilateral, presidente del Consejo Mundial de Abogados, consejero de IBM, Ford, Rolex, Altos Hornos de Vízcaya, Colgate Palmolive, General Foods Spain, Euroamericana de Financiación e Inversiones. Es el hombre de las multínacionales americanas por excelencia.

(2) Ferrer Salat. Uno de los trece espanoles miembros de la Comisíón Trilateral.

Presidente de la CEOE, presidente del Grupo Ferrer Internacional, un «holding» químicofarmacéutico con dieciséis filiales extendidas por todo el mundo, fundador y presidente del Banco Europa y de Investing. Ha participado en el Club de Roma y en algunas reuniones del Instituto Atléntico.

(3) La Comisión Trilateral. Asociación monopolista internacional de los capitalistas que se reparten el mundo.

(4) Martin Carnoy. Nacido en los Estados Unidos de Amèrica, es profesor de educación en la Universidad de Stanford. Especialista en economia de la educación, desarrollo económico, economia política. Entre sus numerosas publicaciones: «Education as cultural ímperialism», «Econòmic change and educational reform in Cuba: 1955-1974».

«Todo el esquema, tan atractivo desde el punto de vista del Banco, consiste simplemente en obtener una mayor cantidad de ira bajo sin aumento de salarío.

Los maestros que trabajan en clases mas numerosas tienen que trabajar mas, corregir més exàmenes, prestar atención a los problemas de mas alumnos, etcètera. Por lo tanto, la eficàcia propuesta consiste en formar mejor a los maestros, però pagàndoles considerablemente menos por alumno.»

La conferencia permanente de ministros de Educación a la que aludiarnos anteriormente se cerraba con un no categórico a la escolarización obligatòria de los ninos en edad preescolar, pese a reconocer que entre los tres y los ocho anos se decide el futuro del nino.

En definitiva, nos enfrentamos a la teoria de reproducir la fuerza de trabajo con el menor costo posible. Y para ello, si es necesario, no se duda en recortar las libertades fundamentates. De aní la necesidad de buscar la unidad de acción con otras centrales sindicales y presentar un frente que baga inviable cualquier alternativa que no pase por una negociación eficaz de todos aquetlos problemas que nos afectan.

PEDRÓ OLIVARES

PRESSUPOSTOS PER A L'ANY 1982

LA MORTADELA, AL PODER 1. Els pressuposts generals de l'Estat han iniciat l'últim tros del seu camí per tal d'arribar a ser llei: són avantprojecte sotmès al debat parlamentari.

Fins ara són fruit d'una opció concreta, de la d'UCD, d'una especial manera de vore les urgències i necessitats, d'objectius concrets... i Hi ha d'altres aportacions? És cert que les haurà per part de la CEOE... i, a més a més, s'utilitzarà l'ANE per tal de fer d'ell una eina de retallament salarial..., però no per a garantir un increment de col·locació i treball per als que estan condemnats a l'atur. El que és clar és que, pel que fa a l'ensenyament, no hem estat escoltats. Reivindicacions antigues han estat oblidades als pressupostos, i per tant... absolutament oblidades: crèdits ordinaris per a la jubilació als 65 i/o 60 anys; partides per a incrementar les plantilles de l'ensenyament; supressió dels efectes de l'adicional quinta dels pressupostos del 81; proporcionalitat i homologació dels treballadors de l'ensenyament, que ho són de la funció pública, amb la resta dels funcionaris; increment salarial equivalent, al menys, a l'increment de preus al consum (IPO...

2. Els pressupostos generals de l'Estat són (exclosos els referents a la Seguritat Social) de 3.558.182'6 milions de pessetes, dels quals per al Ministeri d'Educació i Ciència es destinen 526.875'2 milions, el que suposa el 14'80% de la globalitat. En quant a percentatge, el MEC és, darrere del Ministeri de Treball, Sanitat i Seguritat Social (18'79%), el segon ministeri, seguit pel de Defensa (11'49%).

Però si analitzem els pressupostos des d'altres perspectives, com ho ha fet Miguel Barroso al «Diario de Valencià», Defensa supera en moltes partides a Educació: «El Departamento de Defensa (sin contar lo invertido en Policia Nacional y Guardia Civil, que figuran en el Departamento del Interior) recibirà el 40% de los fondos destinados a la compra de bienes y servicios, con un aumento del 31% respecto al ano anterior, que contrasta con el crecimiento del 11% de los demàs departamentos» (com vorem a continuació, en Educació aquesta partida tan sols creix un 27'9%).

3. Analitzem ara les partides fonamentals destinades al Ministeri d'Educació Í Ciència (no incloguem el capítol d'inversions reals, que tan sols té un pressupost de 316 milions de pessetes).

En els apartats que arrepleguem s'inclouen els següents conceptes:

tudiar l'evolució des dels pressupostos del 77 de les quatre partides fonamentals: 4. Si analitzem els increments globals de tot el pressupost del ME (de 1978-82) i ho comparem amb l'increment de cadascú dels capítols, resulta el quadre número 2.

En ell podem vore els següents aspectes que reflecten la política global d'UCD: a) L'únic capítol que supera l'increment de la globalitat dels pressupostos del ME és el de transferències corrents (subvencions a les empreses de l'ensenyament privat), i açò no tant per aconseguir l'increment de les retribucions dels treballadors de l'ensenyament, sinó per al manteniment d'uns centres que mai seran propietat pública. b) Els dos capítols que menys prop estan dels increments globals (capítols 4 i 2) són els que incloguen entre les seus partides: les construccions de

1. Personal: Sous i segurs del personal fixe i contractat.

2. Compres de béns i serveis: Manteniment, telèfon, neteja.., 3 Transferències corrents: Subvencions a les empreses privades (personal i manteniment), INCIE...

4. Tranferències de capital: Junta de construccions, empresa privada (inversions reals), Consell Superior d'Investigacions Científiques...

En el quadre número 1 podem vore la distribució bàsica d'aquest pressupost d'Educació i Ciència, així com es-

QUADRE! 1. Personal

Anv

Total 1977 1978 1979 1980 1981 1982

106.943 144.370 197.545 231.607 283.648 321.300

3. Transferències corrents

2. Compres

% 35 37 17'2 22'5 11'7

Total 4.018 4.115

6.029 6.669 7.299 9.337

4. Transferències capità)

%

Total

Total

2'4

46'5

30.444 55.655 62.215

10'6 9'4 27'9

82.802 123.300 136.352

27.540 29.666 33.553 37.357 37.963 59.548

83 12 33 49 10'5

%

Total

8 13 11 1*6 59

168.945 233.845 313.755 364.509 457.831 526.855

38'4 34'2 16'2 25'6 15'1

QUADRE 2 Cap. 1

1978-81: Increment global Més menys increment capítol

Cap. 2

123'4%

129'5%

-6'1%

Cap. 3

Cap. 4

96'8%

187'5%

92'6%

-32'7%

+58 %

-36'9%

QUADRE 3 Cap. 1

1978-81: Mitja d'increment anual: % Més menys % increment 1982 respecte a mitja

Cap. 2

27'92

17'22

-1672

+ 10'68

Cap. 3

Cap. 4

44'25

8'4

-3775

50'6

QUADRE 4

Catedràtic INB (índex: 10; coef.: 4'5) Agregat INB i numeraris FP (10; 4) Pof. EGB i pràctiques FP

!8;3'6) . .

Complemen.

Un trienni (globalment)

[sense triennis!

Increment respecte

Sou base

Grau

60.300

5.000

2.940

46.415

111.715

+8.275

60.300

2.500

2.940

31.741

94.541

-7.003

. 48.240

4.000

2.352

23.742

75.982

-5.628

a 1981

centres estatals i el seu manteniment. c) El capítol de despeses de personal, encara que suposa un increment negatiu (—6'1%) respecte a l'increment global, és el que es manté en un increment més equilibrat respecte a la globalitat.

5. Si comparem la rnitja anual de creixement de cadascun dels capítols (de 1978 a 1981) amb el creixement dels mateixos en els actuals pressupostos, ens resulta el quadre número 3: De l'estudi del mateix ens resulten els següents aspectes: a) Hi ha un intent de reduir els desequilibris dels capístols 4 i 2 (construccions de centres i el seu manteniment). Però acostumats a allò de «pensa mal i acertaràs», podem pensar que l'increment 50'6% (cap. 4) respecte a la mitja anual dels darrers anys el que va suposar és un major increment de les transferències de capital a les empreses privades per a construccions de nous centres... b) On no hi ha ningun intent de

trencar el desequilibri és en les despeses de personal (cap. 1): l'increment aquest any és de —1672% respecte a la mitja d'increment anual de 1978 al 81. I si aquesta comparació la fem directament amb cadascun dels anys esmentats, l'increment serà el més xicotet: -25'30 respecte a 1979; -23'3 respecte a 1978; —10'8 respecte a 1981; -5'4 respecte a 1980.

6. Pel que pertoca a les retribucions dels funcionaris de l'ensenyament: estan fixats esplícitament els increments de les retribucions bàsiques. A més a més podem deduir (partint de l'afirmació de què, com a mínim, la massa salarial s'incrementarà en un 8% per a cadascú dels funcionaris) globalment el que s'incrementarà les complementàries («incentivo cuerpo, dedicación exclusiva, jefatura seminario, tutoria», segons convinga a cadascú dels cossos). Veure el quadre número 4.

7. La llei de pressupostos (avantprojecte ja aprovat pel Congrés de Diputats), no obstant el que hem dit, fa-

culta al ME per a reformar el sistema de retribucions complementàries del personal docent, i expressament es parla de què el 1 % d'increment respecte a la massa salarial global de tot el funcionariat (el que és pot valorar en uns 11.000 milions de pessetes) tindrà com a destí, entre d'altres, «la homologación de las retribuciones complementarias». Tasca que depèn de la Junta General de Retribucions, la qual pot estar condicionada per la decissió del ME de reformar les retribucions complementàries dels docents.

Si suposàrem, per exemple, que es dedicarà als funcionaris docents una quantia de 8.800 milions de pessetes i si aquestos es repartiren amb estricta proporcionalitat entre els diferents cossos, resultaria, a més a més del que hem indicat, un increment de: Catedràtics, 4.297; agregats numeraris FP, 3.819; professors de EGBpràctiques FP, 3.438.

Açò depèn també de la nostra lluita!

ANDREU LLORENÇ

EL PLENO CONFEDERAL DE UCSTE Y LOS PRESUPUESTOS GENERALES DEL ESTADO El pleno confederal de UCSTE, analizado el proyecto de presupuestos generales del Estado, manifiesta su rechazo total por las siguíentes razones fundamentales: 1. La despreocupación gubernamental ante la demanda social de una mayor calidad de la ensenanza, despreocupación que se manifiesta en la desatención p res u p u estaria a determinades niveles educativos (preescolar, educación de adultos, educación especial, escuelas rurales) y en el alarmante aumento del número de alumnos por aula que se està produciendo en todos los niveles educativos.

2. El injustificable planteamiento de pràctica congelación de plantillas, sobre todo si tenemos en cuenta el elevado índice de paro que sufre el sector. El Gobierno tiene en sus manos el realizar una demostración pràctica de su tan repetida preocupación por el desempleo.

3. Es a todas luces insuficients un aumento salaria! del 8 por 100, sobre todo teniendo en cuenta la pérdida acumulada de poder adquisitivo en los anos precedentes y las previsiones de aurnento del IPC. El pieno confederal de UCSTE, ante esta situación, ha decidïdo: a) Aprobar, frente al proyecto de pre-

supuestos, ta siguiente piaTaionna icivindicativa.

A) Medidas para generar empleo y aumentar la calidad de la ensenanza.

1. Aumento de las plantillas en base a la creación de nuevos centros docentes, a la disminución del número de alumnos por aula, a la dotación de servicios deficientemente atendidos y a la potenciacïón de determinados niveles de ensenanza (preescolar, educación de adultos).

2. Estabilidad en el empleo para el personal en situación de interinidad o de contratacíón administrativa.

3. Jubilación a los sesenta y cinco anos con pensión igual al 100 por 100 de los haberes en activo.

4. Tratamiento adecuado, en plano de igualdad, de las asignaturas especiales y de la educación física en las ensenanzas medias(IB).

B)

Retribuciones.

1, Aumento salarial para 1982 igual al incremento experimentado por el índice de preciós al consumo en el ano 1981.

2, Homologación de las retribuciones complementarias de los docentes con las que perciben los demàs funcionarios y proporcionalidad entre los distintes cuer-

pos aocentes. mciusion ae un creaito en los presupuestos dedicados específicamente a este fin.

3. Homologación econòmica de los trienios acumulades por funcionaries bajo la situación administrativa de interinidad.

CÍ Establecimiento de responsabilidades económícas del Estado en matèria de Seguridad Social de los funcionarios y cumplimiento.

D) Derechos sindicales.

1. Reconocimiento de la negociación colectiva a través de representantes electos.

2. Elecciones sindicales. b) Dirigirse a las demàs organizaciones y sindicatos del sector para llegar a planteamientos unitàries. c) Realizar asambleas y actos de protesta en la primera quincena de novíembre. d) Exigir al MEC, a través de la carta al ministro de Educación, la apertura de unas negociaciones serias sobre los problemas expuestos.

El pleno de funcionarios de la UCSTE se reunió el dia 14 de noviembre, y a la vista de ía respuesta del MEC decidirà las acciones a realizar próximamente para apoyar nuestras justas reivindicaciones.

ELCONGRESO DE UCSTE Ya estaran, a estàs altyras, en el hogar de cada afiliado y de cada afiliada al STE-PV las ponència para el II Congreso de la Union Confederal, publicadas en el número 1 extraordinario de «La Tiza». A lo largo del proceso congresual — que culminaré el 21 de marzo, cuando se clausure el segundo congreso— està previsto el debaté de ponencias, enmiendas, etcètera, así como la posibilidad de aportar colaboraciones a la revista «La Tiza». Se pretende con esto hacer un debaté rico y amplio, que aporte las experiencias de todos los STEs en estos tres anos de pràctica sindical. «El éxito del segundo congreso depende en gran medida de la participación de todos cuantos comparten unas alternatívas sindicales progresistas y modernas. La experiència es el mejof punto de arranque para el anàlisis y las alternatives de futuro», esta afirmacïón de la editorial de la revista de la Union Confederal debiera ser un recordatorio de que, en definitiva, el sindícato somos todos y que el éxito del congreso depende de un esfuerzo general de participación. Estàs vacaciones de Navidad seguro que tienen algunos ratos perdidos —ganados— que emplear en la lectura de las ponencias del Congreso. Tras ellas, comenzaràn las reuniones comarcales, que deben ser núcleos fundamentalesdel debaté.

ALL I OLI està abierto a todo tipo de aportaciones individuales y colectivas que puedan enriquecer este debaté. Desde aquí, animamos a colaborar a todos los que quieran hacerlo. Estos tres afïos han sido lo sufícientemente ricos en

CONSELL NACIONAL Proposta organitzativa per al II Congrés UCSTE 1. Reunions per a l'estudi de les ponències en la primera volta de presentació d'esmenes.

Fins al 15 de desembre, reunions per nuclis sindicals, unions, locals, unions intercomarcals, sectors.

2. La comissió d'esmenes, que ha quedat constituïda a la Vega Baixa, té per funció recollir totes les esmenes que passen del 10% de les adhesions a nivell local, comarcal o de nucli sindical.

Agruparà les esmenes que tinguen el mateix plantejament.

Acceptarà les esmenes que estiguen garantides per representants de nucli sindical, de unió local o comarcal i de sector.

3. El 16 de desembre conclourà la primera volta de presentació d'esmenes. Del 17 al 20 treballarà la comissió d'esmenes i les presentarà et dia 20, com més tard, a la comissió d'esmenes de la UCSTE. 4. Del 20 de gener del 82 al 10 de febrer, reunions a nivell d'unions comarcals per a estudir les esmenes de la primera volta i decidir respecte a elies. Progresaran les postures que en aquestes reunions tinguen et 10% d'adhesions, que seran presentades a la comissió d'esmenes. El 24 de gener es farà una conferència del STE del País Valencià que abordarà la discussió d'esmenes i ponències per tal de fer més ampli el debat.

5. Al llarg d'aquest període s'elegiran a tes assemblees comarcals, en la proporció de 1 /50, els representants o delegats que ha d'assistir af II Congrés de UCSTE, segons una distribució que farà el Secretariat Nacional. També seran congressistes els membres del Secretariat Nacional, a més dels que son membres del Secretariat Confederal.

6. Del 1 al 5 de març es farà una reunió det Consell Nacional del STE-PV ampliada amb els delegats que no siguen membres del Consell Nacional. Aquesta reunió tindrà el següent ordre del dia: a) Anàlisi de les esmenes que han progressat. Postura global. b) Distribució dels delegats per ponències. c) Criteris de coordinació. d) Possibles candidats a presentar al Secretariat Confederal.

7. Després del Congrés es convocarà el Consell Nacional per tal d'analitzar-ho, definir-se respecte d'ell i decidir el que calga tant organitzativa com sindicalment.

acontecimientos sindicales, sociales y políticos como para que el II Congreso de UCSTE en nin-

guna forma deba ser un congreso de trémite. Es hora, pues, de coger la pluma.

EL BAREMO ALEVOSO ANEXO Baremo del concurso de méritos 1.

1.1.

En el anàlisis que hicimos sobre el decreto de directores ya hacíamos hincapié en el mangoneo que podia significar el baremo por el cual iba a puntuarse a los aspírantes. Las previsiones se quedaron cortas: et baremo no solo va a ser un arbitro «casero», sinó que va a ser el propio arbitro el que meta los goles.

Dicho de otra manera: El Estatuto de Centros era malo v de derechas, el decreto que desarrollaba el nombramiento de directores era mas malo y mas de derechas que et estatuto y la orden que regula el decreto es mucho mas mala y de derechas que el decreto.

1.2.

1.3.

2.

2.1.

2.2.

2.3.

De momento tenemos el baremo para INB. Cuando salga el de EGB igual tenemos que envidiar éste.

2.4.

Ademàs del baremo conviene tener en cuenta que habrà de alcanzarse un mínimo de 15 puntos para que puedan contabilizarse los 25 del consejo de dirección y los 25 de la inspección. Según los entendidos, los supervivientes de la guerra de Cuba tienen ahora su oportunidad.

3.

3.1.

3.2.

Antigüedad y pertenencia a cuerpos de mayor rango académico-administrativo.

Por cada afío de servicios prestados en situación de activo en el Cuerpo de Catedràticos de Bachillerato r 50 Por cada aíïo de servicios prestados en situación de activo en el Cuerpo de Agregados de Bachillerato 0'75 Por cada ano de permanència ininterrumpida en el centro a cuya dirección se aspira 0'50 ÍMàximo total acumulable por la suma de los tres conceptes considerades en este epígrafe, 20 puntos.)

Experiència en cargos directives dentro de la organización escolar.

Por cada ano como director de instituto de ensenanza media o bachillerato 2 Por cada afío como secretario o jefe de estudiós, delegado jefe de estudiós nocturnos, director jefe de estudiós desección delegada, director de sección filial o director del centro oficial de patronato en instituto de ensenanza media o bachillerato . .

1 Por cada ano como vicedirector, vicesecretarío, delegado jefe de estudiós nocturnos en sección delegada, director de colegio líbre adoptado, o secretario de centro oficial de patronato en instituto de ensenanza media o bachillerato 0,5 Por cada ano de servicios como inspector extraordinario de bachillerato, en puesto de trabajo de la Administración educativa, calificado en nivel igual o superior a 24, o en puesto de la misma naturaleza con nombramiento mediante decreto . 2 (Méximo total acumulable por la suma de los cuatro conceptos considerades en este epígrafe, 20 puntos.)

Otros méritos.

Por antecedentes y estudiós de carécter académico (hasta 5 puntos).

Por trabajos, realización de cursos y publicaciones directamente retacionados con la función directiva docente (hasta 5 puntos.)

COL.LECTIU DE MESTRES CONTRACTATS

EL LUXE DE PODER TREBALLAR Tots els anys, corn és costum per pari de la Delegació del M. E. C. a València, el curs comença amb follons i embolics que porten als mestres, sindicats i polítics a les accions ja acostumades.

Però aquest any els problemes no els han tingut els grans col·lectius amb problemes espectaculars i fàcils de manipular per algun sector.

Els qui han tingut els rnés greus problemes són els sectors minoritaris dels mestres contractats, els d'accés directe i els opositors del 81.

Els mestres contractats, als quals se'ls havia assegurat (per part de la Delegació i de forma verbal en «ventanilla») treball per al curs 81-82, es troben amb la sorpresa de què no hi ha feina per a ells. La delegació deixava aturats 150 mestres que en anys passats ja havien baixat de categoria professional. És d'aquesta manera com el Ministeri va reduint plantilla i amb un gran cinisme declara que: «En València no hay problemas, que no ha habido reducción de plantilla en ningún caso, sinó que se han reajustado los medios personales.»

Davant d'aquesta política de confusionisme, els mestres contractats des de principi del mes de setembre han portat una lluita constant front a la Delegació per a no deixar que les places que ells ocuparen en altres cursos desaparegueren en funció de nombres i els percentatges trets pels tècnics de la ja esmentada institució oficial.

Les accions han estat de pressió per mig d'entrevistes amb el delegat, jefe de personal i administadors de serveis, contactes amb diputats, i sindicats, concentracions front a la Delegació. Finalment ens vàrem constituir en assemblea permanent en els locals que el STE ens va cedir i constituírem una comissió permanent a fi de tenir informats a tots els companys.

Com la situació no canviava í les contradiccions dintre la delegació es feren cada dia més grans, l'assemblea de mestres contractats junt a la UCSTE va gestionar una entrevista amb e! subsecretari d'Educació a Madrid, celebrada el dia 6 d'octubre.

Després d'aquesta entrevista el problema de l'atur va anar solucionant-se de manera que 35 mestres contractats quedaven a València (província), 25 serien traslladats a la Delegació d'Alacant i la resta serien absorbits per les tres delegacions de la comunitat autònoma segons anaren surtint les vacants o sustitucions.

A les hores els mestres contractats que formaren el col·lectiu de 150 membres van ésser absorbits per les delegacions.

Ja es pot dir que tenim feina, però no sols és això el que demanàrem. No volem que les nostres reivindicacions s'escolten no més als inicis dels cursos; per això tots els mesos ens reunim en assemblea i s'han creat uns grups de treball per a poder portar endavant una lluita conjunta amb tots els ensenyants ï sindicats interessats en aquest problema.

Els punts bàsics de lluita són: Conseguir: — Una estabilitat en el treball.

— Unes oposicions restringides més justes.

— Un augment dels pressuposts per a sustitucions al 4%.

— Retribució dels mesos d'estiu i paga extraordinària.

— Que els mestres contractats a Alacant pu-

guen tornar el proper curs sense cap perjudici.

Per altra banda, encara que som un col·lectiu minoritari entre els ensenyants, ens neguem a acceptar els rumors que corren de que ens van a fer desaparèixer com a mestres dintre de l'ensenyament, de què al proper curs, el Ministeri, apoiat per llei de funcionaris, va prescindir dels interins i contractats. Pensem que hem dedicat uns anys a l'ensenyament, i per tant al Ministeri,

i no se'ns pot tirar al carrer sense més. Som necessaris a l'escola perquè: baixes per enfermetat, permissos de descans maternal, excedències, etcètera, sempre hi ha Í en lloc de reestructurar les plantilles o reduir-les el que deuria de fer-se és desdoblar aules, ampliar plantilles i donar a l'escola pública la qualitat que li manca.

Però això no està clar. No entra dintre de la política educativa d'UCD.

UNA BATALLA AUN PENDIENTE:

LAJUBILACION Si nada lo remedia, a lo largo del próximo trimestre puede quedar zanjado, según el mejor estilo de UCD, el tema de la jubilacíón. A los sesenta y nueve anos, optativa para todos los funcionarios que tengan mas de sesenta anos (con lo que se garantiza que muchos maestros esperaran —total un ano mas— para ver si se resuelve el asunto de las pensiones) y promesas —especialidad del partido del gobierno— de ir reduciéndola hasta los sesenta y cinco anos «de modo gradual en la medída en que los condicionamientos presupuestarios lo permitan». Los condicionamientos presupuestarios, que han desembocado en tan raquítica medida, verdadera burla a los trabajadores de la ensenanza estatal, no es fàcil que desaparezcan, toda vez que no parecen existir para otros tipos de decisiones del Gobierno. Ahí està la entrada en la OTAN, con cuyos «condicionantes presupuestarios» podria rebajarse la edad de jubilación a la etapa de la lactància.

Tales son las líneas del proyecto entregado este verano por el Gobierno a las Cortes, y que, una vez publicado en el «Boletín Oficial de las Cortes», ha cosechado ya una amplia colección de enmiendas de todos los grupos parlamentaries, entre las que destacan aquellas que, planteadas a la totalidad o a los dos únicos articules de proyecto, plantean la necesidad de rebajar la edad de jubilación a los sesenta y cinco anos. En este sentïdo se pronunciar) Díaz Pinés, ex diputado He UCD, actualmente en las filas de Ce ción Democràtica, que fija un plaz.. cinco anos para la aplicación de la m da. Semejante a esta propuesta es tan, bién la de la diputada Carmen Solano, del recientemente formado grupo parlamentario de Acción Democràtica. Por parte

de los grupos socialista, comunista y andalucista se han presentado también sendas enmiendas a la totalidad: Mientras el grupo andalucista se pronuncia por la aplicación de la edad de jubilación a los sesenta y cinco anos sin mas dilaciones, el grupo comunista plantea un plazo de aplicación de un ano, mientras socialistas de Catalunya lo alargan medio ano mas, el ultimo plazo de aplicación seria julio de 1983. Por simple suma de votos, el proyecto del Gobierno estaria técnicamente retirado si todos los grupos coincidieran en sus enrníendas y mantuvieran (lo que no està del todo claro, a tenor de pasadas votaciones) la voluntad política de devolver el proyecto al Gobierno.

En cualquiera los casos, la batalla parlamentaria alrededor del decreto de jubilación aparece como un momento decisivo para dar el empujón def initivo a una de las reivindicaciones mas sentidas del profesorado estatal. Pienso que, si dejamos pasar la oportunidad de echar para atràs un proyecto del Gobierno como el actualmente planteado, teniendo en cuenta que la fuerza parlamentaria de UCD es en estos momentos mínima, serà difícil encontrar un momento mas adecuado en el futuro. La jubilación a los sesenta y cinco anos, junto a la consecución de la estabilidad para interines y contratados, aparece como el objetivo esencial a poner en rnarcha en lo que queda de curso. Hemos de hacer que este decreto, que entro por la puerta falsa del incógnito veraniego, ; ;alga de nuevo camino del gobierno (de :bnde no debió salir en su vida), porque si algo muestra la experiència es que los .condicionantes presupuestarios» dependen, la mayoría de las veces, de la presión reivindicativa que se es capaz de oponer.

OCTAVI SOLER

EL ESCANDALO DE LAS BECAS A estàs alturas no resulta nínguna novedad el constatar una vez mas el escandaloso apoyo que desde el Ministerio de Educación se da a la ensefíanza privada. Los empresàries del sector ni se molestan en amenazar (como venían haciendo todos los afïos) con no abrir el mes de enero, si no se soluciona el asunto de las subvenciones, ni exigen apocalípticamente la aprobación de la Ley de Financiación en el Parlamento. Teniendo en cuenta que las facilidades para despedir trabajadores molestos o sobrantes estan mejor que nunca, que este aiïo las subvenciones aumentan respecto del anterior en mas de un 25% —10 puntos por encima del IPC— v que el Ministerio de Educación està montàndoselo cada vez mejor a la hora de hacer polvo la ensenanza estatal, sus habituales diatribas podrían caer fuera de tiesto. Un nuevo escandalo, que afectarà a miles de alumnos de la ensenanza estatal, en particular aquelles que, habiendo acabado la EGB, pasan a centros de BUP o Formacïón Profesional, se ha puesto en marcha a partir de la publicación, el 28 de octubre pasado, en el BOE del «Régimen General de Ayudas al Estudio» — vulgo becas— para el curso académico 198182.

La característica de las ayudas ha sido sustancialmente modificada con respecto a la de afios anteriores. Tomando como referència la convocatòria del curso anterior, únicamente en lo correspondíente a EGB, BUP y Formación Profesional, se aprecia: a) En cuanto al tipo de ayudas, la convocatòria del curso pasado preveia las siguientes: Educación General Bàsica: — Ensenanza.

— Desplazamiento.

Bachillerato y Formación Profesional: — Ensefianza.

— Desplazamiento.

— Residència.

— Libros y material escolar.

Las ayudas de ensenanza únicamente esiaban previstas para el caso de que el alumno acudiera a centros privados no subvencionades. En cursos anteriores, se inciuía una clàusula: «síempre que el alumno no tenga posibilidades de asistir a un centro estatal...». La «libertad de ensenanza» barrió el significativo pàrrafo. En cuanto a las ayudas de residència, estàs se concedían en cuantía proporcional a los gastos de residència cuando asistir al centro supusiera cambio de domicilio habitual. Las ayudas al desplazamiemo eran también proporcionales a los gastos que supusiera desplazarse al centro docente. Este capitulo, junto con el de ayuda por libros y material escolar, era del que fundamentalmente se beneficiaban los alumnos de los últimos cursos de EGB y de BUP y FP. En la convocatòria para el presente curso, este tipo de ayudas ha desaparecido, fijàndose únicamente tres cuantías: Ai De 65.000 pesetas, ayudas de mayor cuantía.

B) De 40.000 pesetas, ayudas de cuantía media.

C) De 20.000 pesetas, ayudas de menor cuantía.

Las ayudas de mayor cuantía estan reservadas a sufragar costes de ensenanza y de residència solo por asistir a un centro privado no subvencionado. Las restantes se concederàn solo para BUP y FP cuando sea preciso desplazarse fuera de la localidad. Las ayudas por material y libros pasaron a la historia. b) Los baremos académicos se han visto también modificados. En la convocatòria anterior era preciso únicamente haber obtenido una media de cínco puntos para acceder a una beca (barernos económicos aparte), u obtener su renovación. En la del curso actual, los alumnos que quieran renovar la beca deberan haber obtenido una media de 5'5, y si es de nueva adjudicación, 6 puntos. Con la novedad de que en el cambio de nivel de estudiós (paso de EGB a BUP, por ejemplo) se consideraran las becas siempre de nueva adjudicación. Cuando la beca sea para primera de FP, la nota media exigible serà de 4'0 puntos.

En definitiva, la convocatòria de becas de este ano es una forma soterrada de financiar la ensenanza privada. Las ayudas a las que se acogían fundamentalmente los alumnos de la ensenanza

estatal, en particular aquellos que precisan desplazamientos (BUP y FP}, estan rnucho mas dificultadas que nunca. Las de libros y material han desaparecido. Se potencían en cambio las ayudas de ensenanza para centros privados no subvencionades o subvencionades parcialmente. El cheque escolar està en marcha. La sítuacíón es tan escandalosa que se ha dado el caso de que en la Delegación del M. E. de Valencià se negaron a suministrar impresos de solicitud al director de un centro estatal de EGB porque «no servia para nada».

Es esta una rnuestra mas de la necesidad de confluir, en una lucha en defensa de la gratuïdad de la ensenanza estatal, tantas veces en labios de ministres y hierbas del genero, y tan pocas en la realïdad de los hechos. Algunas asociaciones de padres han comenzado a tomar cartas en el asunto. Sïn embargo, esta es una cueslión que, como trabajadores de la ensenanza, nos afecta también directarnente. Es necesario, si queremos detener ei deterioro constante de la ensenanza estatal, llegar a acuerdos en los ceniros de cara a tomar las medidas de fuerza necesarias para impedir que las ayudas al estudio, no obstante su condición de parches a un sistema demasíado imperfecte, también desaparezcan.

INSTITUTO DE BACHILLERATQ DE LLÍRIA

GANAMOS LA BATALLA En el ultimo episodio narràbamos las andanzas del inspector jefe de ensenanza media por tierras de Llíria. Dejamos la historia en el interesante momento en que la inspección anatematizaba al claustro de profesores, tras haberlos identificado como un grupo de revolucionarios pintorescos cuya presencia había sido detectada hace algun tíempo por la zona. Cuando cerrabamos la edición anterior con el desenlace aún pendiente, el claustro se mantenia en sus trece, negàndose a constituirse sin la presencia del inspector, y el nuevo director — nombrado, que no elegido— negàndose a dimitir. ,-Qué ocurriría? ^Quién daria su brazo a tòrcer? ^Se impondrían finalmente los criterios democràtícos, o bien, una vez més, la fuerza y la autoridad prevalecerían?

Bien, el director nombró su junta, mientras un nutrido grupo de profesores del instituto decidían hacer extensivo el problema a la opínión pública, el resto de los centros y enviaban un escriío a la inspección central.

Tan pronto el tema trascendíó a nivel de la calle, la ínspección cambio de actitud.

Acudíó al centro, en el que mornentos antes había presentado su dimisión el director

(aludíendo, entre otras cosas, a la prensa y a las pintadas con que los alumnos habían exigido su dimisión). El inspector nos comunico que no quería conflictes y que eligiéramos al director.

En estos momentos en que vivimos una situación en la que el recorte a las libertades se concreta en los ceniros en el refuerzo de la autoridad de directores, jefes de estudiós, etcètera, es irnportante esta batalla ganada. Poco después de esta victorià en Llíria, se ha conocido el regresivo baremo con que puntuaran los concuros de directores. Evidentemente que no serà fàcil dar la batalla y ganarla en este tema. Però quizà podamos sacar como consecuencia de Llíria que sí hay una voluntad decidida de hacer frente a esta situación se puede ganar. La lucha de Llíria demuestra la importància de hacer frente al Estatuto de Centros y a sus nefastas concrecíones centro por centro, apoyàndose al màximo en la opinión pública y en todos los sectores sociales sensibles al tema de la democràcia en los centros públicos. Estàs son nuestras conclusiones. Ahora les toca a ellos sacar las suyas.

ELIA SERRANO

UNION INTERCOMARCAL DE ALACANT

CRÒNICA SINDICAL 1. La organización intercomarcal para este curso: A ninguno se nos oculta que la situación participativa de los miembros de cualquier organización sindical, política o de cualquier tipo. no es la que se desearía. Ello se pone més en evidencia en nuestro sindicato porque todos sabemos su caràcter participativo, y no únicamente de gestión, como base de nuestra concepción. Somos conscientes de que los estatutos de una organización deben adaptarse a la situación real con el fin de hacer efectiva la organización. Y todo ello dependerà de las posibilidades humanas del compromiso y grado de trabajo de las personas que formamos el sindicato. De ahí que, después de unas reuniones de anàlisis, el dia 15 de octubre se decidió en la Union Intercomarcal de Alacant poner en marcha una organización provisional hasta que existan condiciones de poder cumplír nuestros estatutos, en cuanto a los órganos que deben funcionar o, en todo caso, hasta la celebración del congreso de UCSTE. Se han creado unos grupos sindicales estables, localizados por comarcas para daries mas efectividad en cuanto a las reuniones que celebraran semanalmente y de forma autònoma uno de otro. Asimïsmo existe un órgano coordinador a nivel intercomarcal, compuesto, como mínimo, por un miembro de cada comarca, encargado de poner en común los trabajos de cada grupo o comisión, aplicar las líneas de acción sindical aprobadas y hacer frente a las cuestiones mas diarias del sindicato. Este órgano se reunirà quincenalmente.

Los grupos formados son: — De infraestructura y organización congreso de UCSTE: Està localizado en la Vega Baja o Baix Segura.

— De presupuestos y acción reivindicativa: Comarca de l'Alacantí.

— De dernocratización de centres y municipios, en el aspecto educativo: En el Baix Vinalopó y l'Alcoià.

— De renovación pedagògica: En l'Alacantí.

— De cultura, lengua del País y Escola d'Estiu: En l'Alcoià.

Para atender mas correctamente cuestiones informatives, de gestión, de organización y de ejecución, se cree necesario que haya un sindicalista que diariamente dedique unas noras a ello de forma constante y recibiendo una retribución del sindicato por su trabajo. De ahí que desde mediados de octubre exista un compafïero en Alícante realizando esa labor. Todos los afiliades y afiliadas que necesiten cualquier tipo de consulta o gestión pueden ponerse en contacto con la sede en Alacant los jueves de cada semana.

2. Los nombramientos de profesores de Valencià en Alicante y el paro: Desde finales de septiembre, la delegación de Alicante està nombrando profesores de Valencià para ocupar las vacantes que se producen aquí. En principio fue un grupo de 25 companeros y compan'eras.

Días después, a pesar de la promesa de que no se producirían mas, se aumentó el número en quince. Algo parecido està ocurriendo con los PIMNs de Media de Alacant, al ser nombrados para otras provincias.

De todos es conocida la siluación de paro de los ensenantes de las comarcas del sur del País

10

Valenciano, como los de todo el Estado. En la delegación de Alacant hay una lista de 900 maestros parados que se cerró en 1979. Es muy lógico que se produzca una reacción en contra de las personas que llevan varios arïos esperando que la Administra ei on les de un puesto de trabajo, cuando ven que otras personas que no estan en esas listas ocupan «las migajas» que esa misma Administración ofrece. Però creemos que hay que saber encauzar esa indignación nacia quien corresponde y no llegar a situaciones de enfrentamiento con los mismos companeros.

El problema es complejo, y tanto el ministerio como las delegaciones estan actuando sabiamente para sus intereses, que son: no ampliar las plantillas, no comprometerse con nadie a la estabilidad. Però, a pesar de esa complejidad, hay que intentar darle un cauce sindical adecuado desde una òptica global y procurando que no aparezcan los corporativismes y egoísmos personales, tan fàciles en estos momentos. Los ensenantes debemos tener claro cuàles son las verdaderas causas de estos problemas y cuàles son nuestros verdaderos objetivos: — Que no se produzcan nuevos nombramientos en otras provincias.

— Que se amplien las plantillas de profesores de cada província, presionando para que se creen vacantes o controlando las existencias que no se sacan por diversos intereses.

— Que se respete el derecho de estabilidad y se reconozca el afio de Servicio a los que trabajen, aunque sea fuera de su provincià contra su voluntad.

En las reuniones sindicales de Alacant y en el

Consell Nacional del STE-PV del 17 de octubre de 1981 se estudio toda esta situación, llegàndose a los acuerdos anteriores. Però lo fundamental es que sean asumidos por los afectados y defendidos con fuerza ante las delegaciones y el ministerio. Por experiència sabemos que de poco valen los movimientos temporales si no crislalizan en algo mas y si no se consiguen unos objetivos sindicales bàsicos, no corporativistas.

Una vez rnés se demuestra que es totalmente necesaria la unidad de acción por parte de los afectados y la ayuda solidaria y activa del resto de trabajadores de la ensefianza. Y para ello es fundamental una organización estable que presione a la Administración. Es importante coordinarse a nivel estatal y buscar soluciones a nivel de ministerio, porque, desgraciadamente, aquí poco pueden solucionar. E) ministerio ha sido claro: no tiene compromiso de estabilidad para los ensenantes que contrata ahora. Si miramos detenidamente los presupuestos generales del Estado en lo que a educación se refíere, llegaremos fàcilrnente a la conclusión de que la siluación de paro empeorarà. ;Cómo van a quedar las plantillas de profesores y la atención a las neoesidades escolares?

La lucha contra estos presupuestos es también la lucha por '.in aumento en las plantillas de ensenantes, por la disminución de la edad dejubilación y, en definitiva, por medidas que generen empleo y disminuyan el paro en la ensenanza. En eso estamos. De la postura de cada uno depende lo que se pueda hacer...

MELCHOR BOTELLA

LEY DE SEGURIDAD SOCIAL DE LOS FUNCIONARIOS

CRITERIOS DE UCSTE Ante el compromiso contraído por el Gobierno de presentar al Parlamento un proyecto de ley de Seguridad Social para los funcionaries civiles det Estado, UCSTE, a través de su comisión de MUFACE y aun sín conocer el texto de la ley, puntualiza que los termines que debiera contener la misma, y en cuanto a líneas generales, deberían ser: 1. La necesidad de que dtcha ley sea unitària para todos los funcionarios civiles del Estado.

2. La necesidad de llegar a una ley global que abarque la protección social (derechos pasivos, ayuda familiar) y asistencia sanitària (Mutualisme Administrativo).

Esta ley debe ser fruto del acuerdo de las fuerzas sindicales y políticas, en defensa det funcionamiento y manteniendo como objetivo el Régimen General de la Seguridad Social, que actualmente senala una efectiva pérdida en contra del funcionariado, frente al trabajador del Régimen General.

Eilo implicaria un control del funcionamiento de la ley por parte de los representantes de los funcionarios, tenïendo en cuenta su organización sindical y su adscripción autonòmica.

3. Los aspectes técnicos que debería contener en líneas generales serían: a) Topes mnimos y màximos de pensiones de acuerdo con el Régimen General de la Seguridad Social. Las pensiones mínimas no podran ser, en ningún momento, inferiores al salarío mínimo interprofesional. b) Pensiones calculadas sobre el 100% de la masa salarial percibida. c} Ausencia de períodes carenciales para la generación de pensiones de viudedad y orfandad. d) La antigüedad seria la computada desde el momento del ingreso en la función pública. e) Revalorización anual de pensiones o, en su defecto, ajuste de las mínimas al salario mínimo interprofesional. f) Incompatíbilidad de pensiones.

UCSTE senala la necesidad de llevar a cabo gestiones frente a los grupos parlamentaries y organismos que podran influir en que la ley sea efectivamente justa y disminuya las desigualdades interfuncionariales y entre los funcionarios y trabajadores del Régimen General.

NUNCA SEGUNDAS PARTES FUERON BUENAS

II PARTE Contra todo pronostico, y en plenas vacaciones, la Delegación del MEC de Alicante se ha vuelto a ocupar del problema planteado en el colegio Virgen de Loreto, de Santa Pola. Però esta vez para adoptar una solución salomònica basada en sugerencias no exentas de su correspondiente consejo-amenaza que, como iceberg que

emerge, aparecía nuevamente bajo la palabra «expediente».

El dia 13 de julio, el director del centro y dos companeros del equipo de segunda etapa —estos últimos, miembros del STEPV, y uno de ellos, Pedró Olivares, integrado en el consejo de redacción de esta revista— fueron llamados a la delegación

iQUO VADIS, FETE? El VII congreso de la FETE-UGT resolvió crear una estructura sindical que canalizara los problemas concretos de los maestros.

Recientemente, por las comarcas del PV, FETE ha iniciado la campana de presentación y afiliación a ese nuevo sindicato.

Con las primeras noticias que se produjeron, creíamos —ingenuos de nosotros — que FETE-UGT se había tornado en serio la tan sentida esperanza de unidad sindical que hay en nuestro sector. Que iban a hacerse una autocrítica por el abandono de los movimientos unitarios que dieron lugar a la UCSTE, y nos iban a proponer a CCOO y a nosotros un proceso de alzar el gran sindicato progresista de los trabajadores de la ensenanza.

Todo parece indicar lo contrario, parece ser que a UGT no le ha ido demasiado bien el esquema de construir su sindicato de la ensenanza en base de reconstruir unas siglas históricas —FETE— como alternativa sindical de la alternativa de poder político o en base a sus adhesionesa SPIE, FIAM, etcètera, organizacíones ínternacionales que anaden pomposamente en sus comunicados.

Todo parece indicar que FETE busca un nuevo espacio sindical, que lo de trabajadores de la ensenanza no es compatible con la línea de acción que ilevan. Que para ganarse a los sectores corporativistes hay que montàrselo de amarillo hasta en las siglas. Si no, ^desde què òptica progresista puede un sindicato intentar sacar de otro

afiliados en base a decir «ése està controlado por los de ensenanza media»?

Sin ir mas lejos y en base a esto, entre otras cosas, està montando FETE su campana en Castellón, combatiendo el caràcter progresista de levantar el movirniento de los trabajadores de la ensenanza que lleva a caboelSTE-PV. Però, en realidad, lo que sucede es que FETE sabé muy bien que uno de los dos grandes sindicatos de derechas de maestros, la FESPE, tras su ultimo congreso, se ha dívidido casi al cincuenta por ciento. Un sector tendería a formar, con ANPE y otras organizaciones corporativistas del sector, el gran sindicato avalado por AP-UCD. El otro, de posiciones mas «avanzadas», había mostrado su acercamiento a FETE. Ahora se trataría de montar la estructura que facilitarà ese acercamiento, esa coincidència de posiciones sindicales: un sindicato «profesional y reivindicativo, formado por los maestros que trabajen para la Admïnistración...».

Peligroso camino el que iníciais, companeros; peligroso, pues, decir que la alternativa a «la problemàtica que tenemos como profesionales de la ensenanza», «que aún no ha encontrado los cauces organizativos adecuados», «para hacer sentir el peso que son 160.000 maestros estatales organizados en la defensa de sus intereses profesionales», pase por dar un paso atràs. Volver al corporativisme sindical.

A. SANSANO

para que: a) El director aceptara poner su cargo a disposición del senor delegado, presentando, por lo tanto, su dirnisión. b) Los companeros de segunda etapa aceptaran la propuesta de solicitar el traslado a otros centros de la localidad.

Evidentemente, si no se actuaba en esta línea, se abría expediente.

Con ello, parece ser, se pretendía dar solución a los problemas que tenia el centro, y qu-e ya fueron motivo de una crònica publicada en esta misma revista, en el número correspondiente a los meses de diciembre-enero.

Solución que puede parecer lògica para quienes no conozcan et proceso seguido, però que, indiscutiblemente, tiene unas connotaciones políticas, puesto que, en definitiva, a lo que se ha ido es a romper un equipo de trabajo de claro matiz progresista, identificado con la alternativa pedagògica del MCEP, ya que la caída del director — persona duramente combatida por el sector mayoritario del claustre, dado el caràcter antidemocràtico de su actuación y sus constantes amenazas a miembros del mismo— ha sido suplïda por otra persona de plena confianza del binomio DelegaciónInspección.

Habría que remontarse al mes de septiembre del curso pasado para conocer como se han desarrollado los acontecimientos a partir de la reunión que en el Ayuntamiento de Santa Pola mantuvieron el delegado del MEC, inspectora jefa, nueva inspectora detona, Josefina Navarro; alcalde de la localidad y concejala de Educación, junto con el claustro de profesores, para tratar el problema del Virgen de Loreto.

Una vez que la anterior inspectora de zona, Maria Castillo, había acabado su mandato —conviene recordar que fue el principal soporte que tuvo el director del centro y que su actuación se puede calificar de nefasta — , se vislumbró a través de la reunión mencionada antertormente, que podia comenzar una nueva etapa en la que la objetívidad iba a ser la divisa del nuevo comportamiento de la Inspección. Los compromisos allí adquirides hacían presagiar esa nueva dinàmica, ya que ambas inspectoras manifestaron su voluntad de asistir a los primeros cfaustros, lo que indujo a pensar que el enrarecido ambiente se distendería y que tanto en los órganos unipersonales como en los colegiados el sector mayoritario tendría una presencia proporcional a su influencia real en el centro.

Però las ilusiones no tardaron en disiparse. La total ïnhíbición de que dio pruebas la Inspección, permitió que el director, sefïor García Gramage, volviera al viejo sistema del insulto personal, unido a todo tipo de

11

actuaciones arbitrarias, que culminaren con la ocultacíón sistemàtica de la información oficial que llegaba a la Inspección.

Aunque a la inspectora de zona e inspectora jefa se les puso en antecedentes de ello, especialmente de la información que hacía referència a la formación del consejo de dïrección —que, por supuesto, no se constituyó — , el silencio que dieron por respuesta invitaba a presagiar lo peor, ya que, por otra parte, un sector de la junta directiva de la APA, encabezado por unos conocidos constructores de la localidad y simpatizantes de Fuerza Nueva, hacía funcionar casi a la perfección la estratègia de la difamación y la calumnia, mediante escrites dirigidos a la Delegación en contra del colec-

tivo de compafieros de la segunda etapa.

Todo ello con la oposición del presidente de la APA, a quien no solamente le llegaron a abrir la correspondència oficial enviada a su nombre, sinó que alguien, y a través de una tercera persona, intento amedrentarle mediante ia utilización del chantaje como medio para acabar con su neutralidad.

La jugada era bien simple: unos cuantos senores estaban dispuestos a retirar el dinero de la entidad bancària en la que trabaja el presidente de la APA, con comunicación a la dirección de la misma, si no cambiaba de actitud con respecto al problema del cole-

gio.

De poco ha servido que este colectivo de trabajo tuvíera el respaldo de mas de ocho-

cientas firmas de vecinos del pueblo y el reconocimiento de la generalidad del alumnado. La Inspección, una vez mas, inhibiéndose en este tema, en ningún mornento trató de verificar la veracidad de las denuncias planteadas, mediante reunïones con los padres y alumnos de los trabajadores de la ensefíanza afectades. Por lo que, sin constatar tampoco el trabajo realizado por los mismos, ha hecho mutis por el foro, sin dar explicación alguna, como si intentarà ocultar la parte de responsabilidad que por su actuación tiene en los hechos relatados.

Y es que, inevitablemente, mas tarde o més temprano, a esta gente se les termina por ver el plumero.

CARLOS FERRATER

íelex • Les estadístiques del Ministeri de Treball fixen l'augment de l'atur en el mes de setembre en un 3'03%, que significa 46.927 aturats més. L'índex d'augment en els nou primers mesos de l'any és de 2T42%. Per sectors, l'agrícola ha disminuït l'índex d'atur en un 14'12% (12.089 aturats menys) per la recollida dels fruits; en cambi, el de serveis registra el major índex: 3'87% i 14.026 nous aturats: coincideix en la fí de !3 temporada turística, • Es va celebrar a Ontinyent una reunió informativa en la que representants de l'Administració informaren del pla de reconversió tèxtil. En aquest pla, el Govern es compromet a aportar 150.000 milions de pessetes distribuïts entre crèdits, avals, subvencions, ajudes per jubilació.

De continuar les condicions actuals de crisi del sector, perillen un total de 110.000 llocs de treball, que quedarien reduïts a 40.000 llocs si el pla s'aplica.

0 Per altra part, el ple nacional del sector de la CNT-AIT rebutja l'esmentat pla. Proposen com alternativa a curt terme: reducció de jornada a trenta-cinc hores semanals, eliminació real de les hores extra i d'altres mesures complementàries.

• Continua sense resoldre's la situació de Vïlarrasa Sicra, de Mislata.

L'empresa presentà suspensió de pagaments en març i tancà la fàbrica, afectant a 270 treballadors, eís quals continuen diàriament en activitats per a sensibilitzar a l'opinió pública. Es va elaborar un pla de viabilitat, amb una ajuda creditícia oficial de 540 milions, però no s'ha aplicat.

0 Una altra empresa significativa del sector del moble, Mocholí, es troba en crisi. El comitè d'empresa advertí sobre la intenció de l'empresa d'extinció de contracte a 210 dels 400 treballadors. Els obrers han fet propostes a l'empresa per encontrar una solució, però aquesta no vol negociacions.

9 Segons un informe del Banc de Crèdit Industrial, en els dos anys centrals de la crisi econòmica (1977-79). les grans empreses, de més de 500 treballadors, han aplicat una política restrictiva d'ocupació, que es tradueix en un retrocés del V85% anual en el nombre de treballadors ocupats. Aquesta política contrasta amb el creixement anual acumulatiu del T90% en l'ocupació contractada per les empreses xicotetes, de menys de 100 treballadors, i el creixement del 0'52% en les mitjanes.

9 En la quarta conferència de la Ribera Alta de CC. OO., celebrada recentment, es denunciava l'existència de quasi 15.000 aturats en la comarca, dels quals tan sols 2.283 cobren segur de desocupació. L'atur es converteix així en un dels principals problemes de la Ribera Alta, i entre les causes apunten el tancament en cadena de magatzems de taronja en els darrers anys, els expedients de crisi i la desaparició d'indústries de distints sectors.

• Recentment s'han celebrat a Córdoba unes jornades sobre desocupació, a les quals va acudir el diputat president de la Comissió d'Obres Públiques i Desocupació (Valencià). En les conclusions s'insisteix en la necessitat de la participació dels ajuntaments en la distribució dels fons públics aplicats a l'ocupació comunitària, i no d'organismes estatals; les corporacions podrien determinar la finalitat més convenient per a les obres o actuacions amb càrrec a l'ocupació

12

comunitària. Roig Bellver denuncia l'escassa assignació a la província de València (15 milions). En aquestes jornades no hi van estar presents representants de partits de dreta i centre.

9 Un professor d'EGB del Liceo Francés ha estat acomiadat per la direcció. L'empresa addueix incompetència professional. El sindicat d'ensenyament de CC. OO. nega aquest extrem en base a la trajectòria professional del treballador i fixa en la seua militància comunista la causa del comiat.

0 Littíe Kiss, una mostra del pla de reestructuració tèxtil. La totalitat de la plantilla d'aquesta empresa de l'Eliana està en vaga des del 22 de setembre, davant la sol·licitud d'expedient de regulació de plantilla, que afectaria a un 50% dels treballadors. L'última oferta de la direcció: acomiadament, per reestructuració, a 110 treballadors, en els que estan inclosos 10 d'abans i tot el comitè d'empresa (als que havia obert expedient sancionador), ha estat rebutjada majoritàriament per l'assemblea dels treballadors. Alguns alcaldes dels pobles de la comarca Camp de Túria han convocat a una concentració de protesta a celebrar en la plaça del País Valencià, de l'Eliana.

• Les seccions sindicals de CC. OO. i UGT de Ford han acordat limitar 1 exigir que la negociació del conveni siga en el marc de l'ANE i que les consultes als treballadors es realitzen mitjançant votació secreta. La secció sindical de la CNT-AIT de Ford denuncia aquest pacte de negociar dintre els límits de l'ANE i de no celebrar assemblees ni antes ni durant les negociacions del conveni.

• Les tres sucursals de la Caja Interprovíncial de Crédito (CIO han tancat definitivament i els 25 treballadors han quedat al carrer, sense tenir a ningú davant del qual reclamar les seues indemnitzacions.

• Els treballadors de SEAT han rebutjat (50'1% a favor i 45% en contra) el pla estratègic signat entre la direcció i UGT. El pla per als pròxims cinc anys consistia bàsicament en la baixa voluntària de 8.000 treballadors, per jubilació anticipada o a canvi de indemnitzacions; augments del 7% per a aquest any i del 10% per al proper; millora de la productivitat (fabricació de 17 cotxes a l'any per treballador); suspensions temporals rotatives de contractes, que afectarien a dos mil treballadors en el 1982.

• Com tots els anys per aquestes dates, hi ha conflicte al sector de la taronja amb motiu de la negociació del conveni. CC. 00. i UGT han convocat vaga indefinida al sector de manipulació; així mateix, CC. 00. al sector dels collidors.

La Unió de Llauradors i Ramaders, que forma part de la comissió negociadora, no ha convocat explícitament i deixa als seus afiliats en llibertat. Al primer sector, la patronal considera com a màxim un augment del 8% al 6%. Al sector de collidors, sembla que ja es imposible legalment aplicar laude, mesura presa en els tres darrers anys. El sou del laude passat era de 1.650 pessetes, í els treballadors sol·liciten 1.914 com a punt de partida. Bàsicament, la ruptura ha vingut per l'intent de la patronal de fixar taules de rendiment com a condició indispensable per a negociar el conveni. Inicialment, la vaga ha estat majoritària.

El conflicte resta obert a l'escriure aquesta informació.

ISMAEL

CORRESPONSALS BAIX VINALOPÓ 1. Organización sindical de la comarca: Después de dos asambleas prevías y siguiendo los criterios de coordinación acordados a nivel de las comarcas del sur, en la reunión sindical celebrada en la comarca el 21 de octubre de 1981, se concreto la organización para el presente curso, teníendo en cuenta la situación participativa y las necesídades del momento.

Se han creado cuatro comisiones o grupos de trabajo estables, que se reuniren periódicamente, y a los que se han adscrito diversos companeros y companeras: al De organización interna, preparación congreso UCSTE y acción reivindicativa. Es el mas numeroso. Se reunirà los miércoles, a las seis, en el C. N. Festa d'Elx. b) De democratización centros y consejos municipalesdeeducación. cí De renovación pedagògica. d) De didàctica de la lengua-ensefïanza valenciano.

Asimísmo existen unos representantes comarcales en el órgano intercomarcal creado y en el Consell nacional.

Esperamos que se puedan cumplir los objetivos bàsicos de estos grupos; poner en pràctica la línea de acción sindical, en sus diversos apartades, aprobada en el Consell nacional de 17 de octubre de 1981, y buscar !a màxima participación de los afiliados de la comarca en las actividades sindicales, especialmente en el proceso de debaté de cara al congreso de UCSTE y en las posibles acciones de cara a defender nuestros puntos reivindicativos ante la aprobación de los presupuestos generales del Esta do.

2. El 9 de octubre en la comarca: Se ha constatado un aumento de ía realización de actividades en los centros con motivo del Dia Nacional del País Valenciano, a pesar de que en Elx ha faltado una iniciativa municipal. Con algo ma's de voluntad y elaridad de ídeas en este tema por parte de las concejalías de educación y cultura, seria fàcil extender y generalizar el sentido de esta fecha. Però síexisíió la iniciativa y el trabajo de un «grup de mestres» en la realización de unos folleíos para cada cicló de EGR, que alcanzaron gran difusión en los centros y fueron un eficaz instrumento de trabajo.

No creo necesario dar nombres, pues correria el riesgo de dejarme alguno; però sí

constatar que, en uno de los que se preocuparon de darle mayor resonancia a nivel de prensa provincial, el C. N. Luis Vives, de Elx, parece que la influencia «blavera» de los actos realizados fue notable. Es algo que tenemos que comprobar y sobre lo que estaremos atén tos.

3. Ensenanza del valenciano: Durante el mes de octubre, Acció Cultural, en colaboración con miernbros del sindicato, ha llevado a cabo una recogida de datos sobre la incorporación de las clases de valenciano dentro del horario escolar de los centros de Elx y partidas rurales.

Aunque en el próximo número de ALL I OLI esperamos publicar los datos exactos, podemos adelantar que se da valenciano, con distinto horario, en 83 unidades de EGB. Se ha constatado que en algunos centros se ha hecho un gran esfuerzo de compromíso individual e incluso de claustres, consiguiéndose una actitud positiva en la mayoría del profesorado, mientras en otros, con mas posibilidades por contar con profesorado titulado, no se ha llegado de momento a nada practico, lo cual podria conseguirse de haber una buena voluntad dequerer afrontar el tema.

Para plantear todo ello y buscar soluciones se va a realizar una reunión con los directores de los centros el dia 30 de octubre, convocada por el Ayuntamiento a iniciativa de Acció Cultural, y a la que acudiremos también como sindicato.

Por cierto que las declaraciones aparectdas en la prensa provincial, de la ya m u y conocida Amparo Cabanes, el 24 de octubre de 1981, no van a ayudarnos nada en este tema. Però con eso ya contürnos...

«La ensenanza de la lengua valenciana en zonas castellano-parlantes, como Alicante y Elche, no serà obligatòria...» Hay otros pàrrafos de ese estilo.

4. Homenaje a Picasso: En la sernana del 26 al 31 de octubre, los siete centros de EGR de la zona norte de Elx, barrio de Carrús, realizaràn diversas actividades para conmemorar el centenario del nacimiento de Picasso. Ya està todo organizado, y la iniciativa de un claustre ha sido aceptada y se ha extendido al resto de centros de la zona. Habràn: exposiciones de dibujos y rnurales en los centros y en una plaza del barrio; pintada de ocho murales en las calles por grupos de alumnos; realización de una revista con los textos y poesías escritos por los alumnos, y celebración de un recital en una plaza pública. Todo ello ha sido organizado por el Consejo de Educación de la Zona Norte de Elx. Es una demostración de las posibilidades de trabajo de estos consejos, especialmente en el campo cultural.

Però para ello es fundamental el compromiso de trabajo de algunas personas.

Enhorabuena a todos los que han trabajado para que estàs actividades se lleven a cabo, y animo.

(En el próximo ALL I OLI esperamos dejar constància gràfica y detallada de lo realizado.)

MELCHOR

13

CRÒNICA DEL CAMP DE MORVEDRE • Canvis de l'estructura educativa de la comarca Parlàvem en la crònica anterior que la reducció de plantilles no ens havia afectat.

Bo, no és exactament cert. En el centre públic Santa Anna, de Quartell-Benavites, s'ha eliminat un mestre. Sí, però, hi han canvis en l'estructura educativa.

El més important i positiu ha estat la recuperació de Canet de tota la seua població escolar. No hi ha dubte que, disposant Canet de tota l'EGB, guanyarà vitalitat. I entenem per vitalitat que ha recobrat un servei que li pertany; que no es malgastarà temps i diners en anades i vingudes; que viuran més intensament el seu medi: rural i valenciano-parlant en compte d'urbà i castellano-parlant, com és majorment hui Sagunt Port. Només els queda per a aconseguir una escola nova en condicions, la qual ja està en projecte, i tant de bo s'incloguera en el pla de construccions del 83!

Aquesta millora, la qual ens congratula, ha beneficiat també a l'escoia Mestre Tarrazona, de Sagunt Port, la qual s'ha vist així descongestionada.

Més tristament ha estat acollida la notícia de la supressió de l'escola unitària del Grau Vell de Sagunt, sobretot, és clar, pels pocs habitants —quasi un clan— que es resisteixen a abandonar el barri-carrer, disseminats. Què en farem ara d'aquella escola?

No podem evitar l'emoció que ens mou una escola tancada, potser per a sempre. Les ones no deixaran de plorar l'absència dels xiquets, i una volta i una altra s'acostaran incansablement a l'edifici abandonat i alçaran esquitxs per veure si es tracta d'una broma o d'una mort.

També Segart està amenaçada. Des de la creació de l'escola La Baronia, on foren concentrats tots els alumnes de segona etapa d'EGB dels pobles de la Baronia (sis de Segart), la seua escola quedà reduïda a l'escassa població escolar dels alumnes de la primera etapa (cinc el curs passat). Malgrat tot, ha pogut aguantar fins hui l'escola oberta. Sembla, però, que si els pares d'alumnes aconsegueixen el transport complet de 'jegart-Gilet, així com la mitja pansió (dirar), també es tancaran les portes de l'ejcola. Per què Segart no té dret a tindré ma escola d'EGB? Que contesten els docte j, si saben! Segarters, no hi ha una conlesta satisfactòria.

• Sant Josep de Calassanç El dia 27 de novembre és el patró dels mestres; és, per tant, festa per als mestres.

No obstant això, els mestres, d'un temps ençà, no la celebren més que anant a dinar amb els companys de centre o, com és molt més normal, descansant. Ara, però, sembla que la dita festa vol ser aprofitada disíintament per segons quin sector d'ensenyants.

Un sector vol celebrar de vell nou la festa a la vella usanca; és a dir, a les dotze, santa

missa, i després, tots a dinar, però fent una crida a nivell de Sagunt. És lògic que cadascú vullga fer de les seues creences un costum, però resulta simptomàtic, i almenys curiós, que hui, que tot pareix debilitar-se, el sector més integrista torne a plantejar-se les coses com en els millors anys. Sí!

Per una altra banda, el sector dels sindicats —diguem-ne— democràtics també s'estan plantejant la dita festa; és clar, s'ho plantegen d'una altra manera. Quan escrivim, encara no hi ha un acord unànim a nivell de Sagunt o comarca, Sí hi ha propostes de claustres per dedicar el dia a activitats que servesquen per a incidir en la gent, per a assabentar els ciutadans dels problemes socials que sofreix l'escola. Per supost que no es té res en contra del català insigne, creador de les escoles pies. Simplement es vol aprofitar l'ocasió en honor del magisteri, un honor d'accions, no de precs, un honor per la llibertat.

• Els cursos de valencià de l'ICE. El curs passat comentàrem que més d'un centenar de mestres es matricularen a la comarca i més de dos terceres parts d'ells acabaren els nivells elemental i mitjà previstos per l'ICE. Malgrat tot, encara hui no ha donat això fruits. Sense dubte influeix la situació tan enrarida que es fomenta des de la bromosa dreta de la UCD a l'extrema i terrorista dreta (que per cert ningú deté). Enguany ja estan convocats i, només l'ICE ho diga, reemprendrem els cursos, cursos que enguany tindran de notable l'aconseguir per primera vegada una fornada de títols superiors. A tot açò, i potser per això mateix, als directors de centre, després i aprofitant una reunió amb la inspectora, un dels

directors digué: «Me han dicho que en mi centro el Consell, por rnedio de Lo Rat Penat, realizarà cursos de lengua valenciana.»

En intervindre un altre dels directors i dir que també i'ICE els té convocats, digué la inspectora: «Puede que un dia hayan mas íítulos de Lo Rat Penat que de los otros.»

Immediatament no es deixà d'apuntar que on arribaríem prestigiant l'acció de quatre incults Í desqualificant la Universitat. Aleshores, la persona que defensava l'ICE fou acusada per la inspectora de polititzar.

Senyor!

• Classes d'adults Com és ben sabut, el darrer curs la comissió d'ensenyament de Sagunt gestionà les classes per a adults i obtenció del graduat escolar. En aquells moments, la faena fou aconseguir-les, ja que hi havia que retallar o estalviar; també fou de preocupació que els mestres foren aturats, en la qual cosa es va cedir per la consecució d'allò més fonamental: les classes. Enguany, però, les classes ja han començat sense que se n'assabentara la comissió d'ensenyament, és a dir, sense donar part a l'Ajuntament. La comissió ha entès que tal acció de la inspectora ha estat una desqualificació de la institució municipal. Primer, perquè ni almenys s'ha avisat i, és clar, l'Ajuntament alguna cosa pinta, encara que només sïga mantenint mal que bé els centres Í netejant-los — disortadament—; segon, perquè no s'ha pogut fer la companya que habitualment s'hauria fet, i tercer, perquè els professors que donen les classes són mestres que ja cobren un sou, mentre hi han molts mestres sense treball. Per tot això, la comissió d'ensenyament alçarà les queixes pertinents al delegat del Ministeri d'Educació, queixes que han estat refrendades pels sindicats de treballadors de l'ensenyament, entre els quals es troba el STE. MANUEL CIVERA I GÓMEZ

VALÈNCIA CIUTAT Parafrasejant a l'Estellés, bé podríem dir allò que «no hi havia a València uns afiliats com nosaltres». Fem de tot i no fem res.

Tenim diners i no els gastem (vora les quaranta mil pessetes). Som rics i al mateix temps no ho som. Treballem molt i no treballem quasi res. Ho explique: coses estan fent-se. Hem organitzat, o hem ajudat a organitzar dos cursets de valencià de l'ICE. L'un del nivell elemental al col·legit Nuestra Senyora del Carme, al quals anem al voltant de 25 mestres de la zona del Grau. (El sotasignant és un d'ells, per lo que us demane resignació, amics llegidors; tindreu que patir la meua poca ortodoxa ortografia.) L'altre, també de l'ICE, del nivell mitjà al col·legi Reina Dona Germana.

Hi ha programats, al primer col·legi esmentat, per l'Escola d'Estiu, un curset de dans i cançons populars (dilluns de 6'30a 7'30 h.) i altre de «Le bon départ» en desembre, si es troben quaranta alumnes.

Tenim representant comarcal, represen-

tant al Consell Nacional, encarregat de l'economia. No hem anat enguany, encara, a la Comissió Municipal de l'Ensenyament, però disposem d'una agenda telefònica dels afiliats en cas d'urgència. Tenim al cap la línia d'acció sindical. Cal preparar «la segona setmana de l'escola, el barri i la ciutat». Cal inserir-se dintre de les organitzacions ciutadanes —alguns afiliats ho fan aïlladament— cal mobilitzar a la resta dels treballadors de l'ensenyament, cal assabentar-los dels seus problemes, cal oferir-los unes línies clares d'actuació als centres; ho fem als que arribe, però... cal reunir-se'ns per projectar el nostre treball conjuntament. Eixe és el nostre problema, el nostre greu i gran problema. No hi ha manera de trobar-nos tots junts, ensems, de fer un treball coordinat, de portar una lluita de valenti. I ací estem. Tal vegada demà? ÀNGELSORNÍIMONTOLIO

. ISABEL de VILLENA Dins la geografia urbana del nostre País és bastant corrent trobar-se amb els noms dels nostres clàssics més o menys popularitzats pels cantants, els premis literaris que han utilitzat el seu nom o pels llibres que hi fan referència. Així és normal trobar-te en molts pobles que tenen el seu carrer d'Ausiàs March, o la plaça de Joanot Martorell o de Sant Vicent Ferrer, o de Jaume Roig, etcètera. Però hi és freqüent oblidar a Isabel de Villena. Misogínia?, anticlericalisme?, ignorància? No és aquest el cas de la ciutat de València, entre altres, que sí li dedica una àmplia avinguda justament al costat de la platja de la Mafvarrn«i Isabel de Villena va nàixer a la ciutat de València l'any 1430; filla natural del famós Enric de Villena, home erudit i molt conegut en la seua època per les seues aficions a l'astrologia, l'alquímia, etcètera, que li donaren l'anomenada de bruixot i que va publicar una obra en català, «Els dotze treballs d'Hèrcules», va tindré per tant un ambient cuit en la seua infança que indubtablement van fer d'ella una dona coneixedora de la literatura escrita fins aleshores. Així mateix, de molt jove entrà a formar part de la cort de la reina Maria de Castella, muller d'Alfons el Magnànim, de la qual, Isabel era cosina. Açò va significar que participaria del món cultural de! moment, el centre del qual era la mateixa cort reial.

Història urbana Als quinze anys ingressa en l'ordre de les Clarisses, de les quals va passar a ser abadessa del convent, de la Trinitat en la ciutat de València. Molt preocupada per la formació espiritual de les seues monges í per la disciplina interna del convent és pel que va decidir escriure la seua única obra en català que ha arribat fins a nosaltres, la «Vita Cristi».

Apart dels Evangelis canònics, Isabel de Villena utilitza els apòcrifs i d'altres trets de les tradicions populars fins a presentar una original història de Crist plena d'anècdotes curioses i de detalls aportats per l'autora per tal d'augmentar el realisme. «Vita Cristi» és una obra narrativa de caràcter familiar, escrit en un estil lent, dens, fastiguejant en algunes ocasions i intencionadament gràfic per tal d'arribar més fàcilment a les mongetes del convent, no massa il·lustrades elles, per a les que havia estat escrita. En tota l'obra es posen de manifest els dos ambients en els que havia estat formada Isabel: per una part la seua educació cortesana, el seu origen aristocràtic, i per altra, la seua opció per la pobresa conventual. D'ella en parlava Miquel Peres: «Puix essent gran Senyora de real llinatge, haveu menyspreat d'aquest món les honors e riquees.» Efectivament, les escenes al·legòriques estan decorades en l'obra, com si d'un palau reial es tractarà, mentre que les familiars estan rodejades de pobresa i d'humilitat. El cel es presenta com una autèntica societat monàrquica on Déu és «lo rei totpoderós», «sa majestat».

la Verge Maria és la Reina a partir de la seua assumpció, els arcàngels són els prínceps, Sant Miquel és «lo virrei» i Sant Gabriel és el secretari de Déu. A més a més estan els vasalls, els àngels sense cap graduació, els quals tenen diferents oficis com a menestrals que són.

La «Vita Cristi» és sobretot l'obra d'una dona. Atot el llarg de l'obra es pot observar com la presència de la dona és constant en la manera de narrar, en la intensa afectivitat que es manifesta, en la consciència de feminitat — Fuster l'arriba a qualificar de «feminista», en el sentit d'un feminisme espiritual el qual reivindica la dona com a personatge important dins la Història del Crist — .

Cada fet narrat té unes resonàncies en la mare de Jesucrist que indiquen la preocupació d'Isabel de Villena en fer present la dona en tot acte de Crist. Quan arriba el passatge de la Magdalena, Isabel li dóna una importància excepcional i multiplica els detalls i les incidències. Per a Isabel de Villena la dona supera en virtut a l'home davant de Crist. Per a ella, els principals miracles s'han fet a les dones o a instàncies d'elles. Li arriba a fer dir en una ocasió a Crist: «Los qui de dones malparlaren, cauran en la meua ira.»

Hom ha volgut veure com a causa del «feminisme» d'Isabel de Villena la misogínia vessada per Jaume Roig en l'«Espill».

Aquesta hipòtesi és molt viable, donada la coneixença d'ambdós escriptors i la popularitat que va tindré l'obra de Roig en els ambients cultes d'aquella època.

MILLOREM EL-

«AMORRO» El substantiu «ahorro» es sent air alguna volta en la ciutat de València, però més encara en moltes comarques del sud del País. I aquest mot no pertany a la llengua dels valencians. «Ahorro» és un mot castellà, deriva* de «ahorrar» (també castellà) i «ahorrar» és derivat ai seu torn de «horro» ( =exempt, lliure), tots tenint com a base l'àrab «horr», ètim que significa «lliure» en aquesta llengua semítica.

Un castellà diu correctament: «Su padre debe tener un buen ahorro». Però els valencians no podem dir Son pare deu tenir un bon «ahorro». Perquè «ahorro», en la nostra llengua, és un barbarisme. Es diu estalvi, substantiu sens dubte conegut dels nostres lectors, ja que encara és ben viu en gran part del domini lingüístic nostrat.

Correcte: — Son pare deu tenir un bon estalvi.

Estalvi procedeix de l'antic basc «estalpe»1, que vol dir «protecció, defensa». Estalvi es troba ja usat en documents molt antics del nostre idioma. «Estalpe» és, doncs, un ètim que el geni del nostre poble, en els temps de formació de la llengua, va tansformar en estalvi, que resulta així d'una legimitat absoluta.

Dins ja del nostre romanç, del substantiu estalvi hem derivat el verb estalviar, molt viu en el País Valencià i que pot traduir correctament el castellà «ahorrar» (verb quye també hem sentit usar com a barbarisme): La meua dona «ahorra» molt; Anant al mercat, «ahorre» molts diners, etcètera. Aquestes frases, correctament dites, són:

— La meua dona estalvia molt.

— Anant al mercat, m'estalvie molts diners.

De la mateixa procedència aràbiga que els mols castellans «ahorro» i «ahorrar» posseïm també el substantiu alforrament i el verb alforrar. Els exemples anteriors poden dir-se també sense f altar a la correcció lingüística: — Son pare deu tenir un bon alforrament.

— La meua dona alforra molt.

— Anant al mercat, m'alforre molts diners.

Tanmateix, alforrament ha d'usar-se preferentment per a indicar l'acte d'alfcrrar, no fa cosa alforrada.

ENRIC VALOR

15

'Experiències CONSEJO DE EDUCACION DE ELX

PICASSO EN LA ESCUELA Durante la semana del 26 al 31 de octubre del presente ano se llevo a cabo en Elx una sèrie de actividades en homenaje al centenario del nacimiento de Pablo Picasso. La organización corrió a cargo del Consejo de Educación de la Zona Norte, el populoso barrio de Carrús, uno de los seis consejos de zona en que esta dividido el Consejo Municipal de Educación.

Forman este Consejo de Zona: siete centros de EGR, dos aularíos de preescolar, representades todos ellos por miembros de los claustros, de alumnos, de las APAs, las asociaciones de vecinos existentes en la zona y el Sindicato de Trabajadores de la Ensehanza del País Valencià, como el único representativo y organizado en este barrio. La financiación de las actividades realizadas corrió a cargo del Ayuntamiento de Elx. La idea surgió en el claustro de uno de los centros de la zona y ràpidamente se propuso la programación del homenaje al resto de centros de la zona y al Ayuntamiento, con la intención de que este contribuyera a la financiación de los gastos y extendiera la idea a la totalidad de los centros de Elx. Solo se consiguió lo primero, però, a pesar de ello, pensamos que fue una experiència muy positiva, por la partícipación conseguida y por sus resultados.

16

Las actividades realizadas fueron: - Realización de dibujos individuales y colectivos en cada centro sobre obras de Picasso o sobre los principales temas por el tratados. Para motivar a los ninos y dar a conocer las obras de este genial pintor espahol, se confeccionaron diecinueve bocetos, que fueron repartides a los ninos.

— Exposiciones en cada centro sobre los dibujos realizados, que fueron visitadas por los padres y vecinos del barrio. En ellas se recogía la obra de los alumnos por niveles y ciclos, tanto de los dibujos libres como de las reproducciones de los bocetos.

— Elaboración de textos y poesías sobre Picasso y los temas de sus obras. En dos de los centros se confecciono con una selección de poesías y textos de ninos de distintas edades.

— Realización de una charlaacital en el colegio Festa d'Elx, preparada por un grupo de alumnos de senunda etapa y a la que asistieron nu"nerosos padres y alumnos.

— Pintadas de murales dedicados a Picasso en las paredes de las fachadas de los centros y de algunas casas del barrio.

— Exposición conjunta de los di-

bujos y murales realizados en cada centro, que fue colocada en una plaza pública el sàbado, dia 31.

— Realización de un recital de canciones y poesías en la mísma plaza, en el que intervinieron alumnos leyendo poesías originales y de autores conocidos, todas ellas sobre Picasso, ademas de contar con la particípación de un grupo profesional de canción popular valenciana y de miembros de la Pena Flamenca de Elx. Los datos concretes son bastante significatives y dan la mejor idea de lo realizado: — Participaren en las actividades 118 maestros, mas de 3.500 alumnos, se pintaren en las paredes 21 murales (seis en casas del barrio y el resto sn las fachadas de los centres), píntaron esos murales un total de 170 alumnos y colaboraron en ello 25 profesores.

El dia 4 de noviembre, el Consejo de Educación de la Zona valoro como muy positiva la experiència realizada, lo cual no significa que no existieran aspectos mejorables para otras posibles experiencias. Lo fundamental es la demostración de las posibilidades de trabajo de estos consejos de educación, especialmente en el aspecto cultural, aun reconociendo las dificultades de todo tipo que se presentan, pues la realidad participativa y de trabajo no es la misma en todos los claustros de profesores y asociaciones de padres. Una de las conclusiones claras fue la de crear comisiones culturales mixtas en los centros que no las tenían, formadas por padres, alumnos y profesores. Hay un padre y una profesora elegidos como coordinadores de esas comisiones, y en adelante se intentarà programar actividades culturales a nivel de zona, al margen de las espccíficas de cada centro. Pensamos que es un camino que exige dedicación y trabajo, però que es necesario andar si queremos seguir aspirando a una escuela pública adaptada a la realidad y con repercusión en los habitantes de nuestros barrios. Naturalmente, todos sabemos que esto no es precisamente lo que abunda en nuestras escuelas, però también sabemos de la existència de escuelas y ensenantes comprometidos. Lo importante es que cada vez seamos més.

COMISION ORGANIZADORA DEL HOMENAJE A PICASSO. CONSEJO DE EDUCACIÓN DE LA ZONA NORTE DE ELX

ENELCEIMTENARIO DE PICASSO Todo està dicho.

El centenario ha venido a revitalizar lo conocido. iQué mas se puede decir? iQué ha quedado por escribir sobre Picasso?

Posiblemente, nada y todo. Nada, porque su biografia està ya demasiado manida, repetida. Todo, porque los paràmetres de estudio y anàlisis de su obra variaran a lo largo del tiempo y de los diversos valores interpretatives en el proceso histórico. Y, a tal respecto, la crítica de arte Victoria Combalia nos dice: «Las nuevas interpretaciones no hacen mas que demostrar que son muchos los aspectos aún inexplorados en la larga carrera del pintor.»

Todos los medios de comunicación, con motivo de este centenario, han divulgado la vida y obra del genio de la pintura del siglo XX. Esta conmemoración, ademas, se ha visto «almibarada» por la instalación «definitiva y precautoría» del «Guernica» en el caserón del Buen Retiro, en Espana. Parece que con ello se zanjan situaciones pasadas y volvemos a incorporarnos al mundo de la cultura occidental, al que se nos estuvo negado todo acceso en épocas no muy pretéritas.

En dos vertientes, ante esta conmemoración, quiero dirigir mi intención: <.para què un centenario? ^Por què Picasso?

Las conmemoraciones tardías, los centenàries, los homenajes póstumos o en vida suelen ser, la mayoría de las veces, las justificaciones instrumentadas por las instituciones político-culturales para demostrar su existència, su presencia. Queda fuera de lugar el reivindicar, el recrear aquello que ya es de uno mismo, aquello que discurre por la via del natural conocimiento, reconocimiento y asunción. Es gratuito traer a cotación un ente que forma parte de uno mismo.

Si la CULTURA (con mayúsculas y cuestionable, tal corno haría Picasso) fuera esa corriente continua y viva que alimentarà a la comunidad, no cabrían estàs celebraciones. Todo el aparato que lleva consigo una evocación, solo es justificable en este sistema sociocultural que mantenemos.

Referidoa la escuela —por particularizar un nuestro medio —, Picasso, como artista del siglo XX, ha de ser una constante, ha de estar presente, y no mas por su obra que por la interpretación sociocultural de la misma.

Està de mas, es superfluo, el aprovechar el nacimiento o la muerte de tal o cual personaje para traerlo a colación, para estudiarlo y dejarlo empolvar hasta el próximo centenario. Y ése es el grave riesgo que corremos. Mientras se mantengan estàs formas y valores estancos, pocas posibilidades tendremos de acabar con las conmemoraciones y las palabras hueras y altisonantes que las acreditan. i Por què Picasso?

No ahora Picasso, sinó siempre Picasso y su mundo rnóvil, dinàmico, nunca estancado, como el mismo afirmo a Barr en 1947: «Mi simbologia no es estàtica», i Por què Picasso?

Pues Picasso porque su espíritu inquieto, que le llevaba a encontrar —no a buscar, como dice el aforismo a el atribuido: «Yo no busco, encuentro.» —, nos està dando una gran lección a nosotros, ensenantes. Si, porque el que busca ejerce sobre sí mismo una actitud de imposición; se obliga a buscar. El que encuentra lleva ya implícito en sí el hecho de la búsqueda como algo innato, propio. iPor què Picasso?

Sí, porque Picasso era un innovador. Transcribo literalmente a uno de sus mejores biógrafos, Roland Penrose: «Era un revolucionario que comprendía y arnaba la tradíción, y un creador esencialmente inquieto por la vida... Su capacidad para inventar nuevos estilos y técnicas, un don que ha desconceríado a sus admiradores y crííicos, no era un desaire caprichoso hacia sus cosas mas querídas, sinó mas bien un modo de saivaguardarse de la repeticíón —ei subrayado es mío— y de mantenernos asombrados ante su caràcter juvenil y penetrante visión. Su enorme influencia en el arte de nuestro tiempo se debe al vigor y a falta de prejuicios con que desarrolló tales medios de expresión.» Y ése es el valor, la corrieníe subterrànea que debiera movernos en el mundo de la ensenanza. Un mundo creativo, acumulativo y renovador a la vez, enriquecido con experiencias, lejos de prejuicios y monótonas o adocenadas formas. íPor què Picasso?

Porque Picasso, como titula su libro Antonio D. Olano, fue «nino para ninos», y ésa fue una de las premisas de su éxito: nunca dejarse marcar por lo establecido, sinó el dejar córrer la fantasia. Cassou refleja ése espíritu del pintor cuando analiza su obra cubista: «... como una mas de sus fantasías, como una especulación imaginativa y divertida». Algo así como debiera ser nuestra ensenanza. i Por què Picasso?

Picasso, porque debe quedar ahora —en este centenario lleno de tópicos— y siempre como genio del arte y de la «búsqueda encontrada».

PASCUAL A.RUSO Santa Pola

17

UNA UNIDAD DIDÀCTICA

PICASSO Sin entrar en grandes y severas profundidades, sinó intentando llegar al sentido concreto de lo pedagógico, he aquí una sucinta programación en torno al tema senalado. Antes es necesario precisar: 1. La unidad ha nacido bajo los auspicios del centenario de Picasso, però, tal como se senala en otra sección de la revista, hemos de considerar la obra picassiana dentro del contexto permanente de lo sociocultural y abordaria en cualquier momento y programaria en el nivel que se estime oportuno, sin condicionamientos de cuestionarios, edades, sistemas, etcètera. Picasso ha quedado y debe quedar por encima de conmemoraciones, homenajes y «fuegos fatuos».

2. Se ha programado pensando en la segunda etapa. No se ha específicado el nivel. Es un esbozo para que cada equipo o grupo de trabajo seleccione y reelabore la variada gama de posibilidades que se ofrecen. Asimismo, es susceptible de adaptación a primeres niveles, eligiendo aquellas actividades que se consideren més idóneas para las edades de los alumnos.

3. De otro lado, se ha buscado la interrelación o globalización de las àreas mas afines dentro del marco actual de clasificación de materias. El àrea de lenguaje-literatura, las ciencias sociales, experimentales, la expresïón estàtica y la expresión dinàmica, se aglutinan en torno al mismo bloque temàtico: Picasso.

El contenido para cada una de estàs àreas víene especificado. No obstante, el grado de interrelación es tan grande que no nos extrane encontrar una parcela o apartado que pueda corresponder a varias àreas. Esto nos sugiere la necesidad inminente de remodelar los contenidos bajo nuestro prisma —sin ser tamizados por el ministerio —, atendiendo a que somos, maestros, nihos y padres, los protagonistas de la educación.

4. Hay algunas materias que se ven mermadas en su enfoque; tal es el caso de las ciencias naturales, a las que se pueden asignar otras actividades y contenidos. Tal anomalia responde a que el planteamiento de la unidad està sustentada en las ciencias sociales. Però ahí està. Se debe remodelar, retocar, ampliar. Asimismo es demasiado estricta la temporalización, adaptada a los cuestionarios del ministerio; resulta obvio decir que la unidad debe romper cualquier esquema temporal o esquema diferencial de materias. Debe ser un todo.

5. Nos hemos alejado del criterio de objetivos generales y específicos para acudir a la concreción de nuestros propósitos. Los diferenciamos en objetivos de fondo o prïmordiales, cuando pretendemos despertar en el alumno una actitud vivencial o educativa, y objetivos de fondo-forma, o secundarios, cuando nos aproximamos a las aptitudes, pràcticas, técnícas, información, etcètera. De todas formas, no es lo importante el distinguir entre una u otra clasificación cuando el propósito docente es claro y directo.

Los objetivos no se han distribuido o dispersado, sinó que aparecen en bloque, puesto que una es la finalidad: utilizar la figura de Picasso para inquietar, tal como diria el cubista Braque. Ademàs, la parcelación de estos objetivos rompería el sentido de bloque interdisciplinario como se ha ïdeado la unidad temàtica.

6. La mayoría de las actividades estan enfocadas en base al trabajo en equipo y, precisamente, entre los objetivos senalamos la importància del sentido comunitario, sin menoscabo de la creatividad personal o individualizada.

Volviendo al origen, la unidad pretende ser el germen de un trabajo amplio, que, a nivel de equipo de centro, localidad, comarca, puede surgir con motivo del «tópico centenario» y, a su vez, el origen de futuras programaciones que, poco a poco, vayan dando sustancia a la etérea idea de una nueva educación, una nueva ensenanza.

OBJETIVOS Los objetivos prïmordiales son: 1. El arte no es privativo de una minoria.

2. El arte debe tener un compromiso social.

3. El arte es un valor dinamico, no estàtíco.

Otros objetivos son: 1. Despertar la creatividad del alumno.

18

2. Reconocer el valor creador de la obra de Picasso.

3. Abrir la imaginación al mundo de matèria. Uso de la misma.

4. Pràctica de diversas técnicas como medio de expresión.

5. Hacerle comprensívo el arte que se ha venido a llamar abstracto, a través de la espontaneidad de los mismos.

6. Reconocimiento de los valores técnicos de un trabajo.

7. Aproximaries al mundo del arte, valorando sus propios trabajos. Ir de lo particular a lo general.

8. Actitud crítica ante diversas obras de arte.

9. Capacidad de síntesis, anàlisis, selección, catalogación, etcètera, como útiles de trabajo..

10. Considerar la importància de la recogida de datos de diversas fuentes de información. Comparación de las mismas.

11. A través de las actividades interdisciplinarias llegar a captar el sentido del todo en el arte.

12. Despertar el sentido de comunidad.

Valorar el trabajo en equipo.

13. Hacerle partícipe de la comunidad cuando ofrezca su trabajo a los demàs.

CONTENIDOS DE CIENCIAS SOCIALES Desmitificar: Conmemoraciones. Conceptes estancos de cultura. Interpretacíones del arte como jerarquización. Nuevas y diversas formas estéticas.

Aproximación breve a la biografia de Picasso.

La obra de Picasso: Influencias recibidas.

Sus etapas: de escuela, azul, rosa, cubismo analítico, sintético, clàsico, etc. Sus obras mos signïficativas. Contexto y mensaje de su obra. Su concepte global del arte: los «ballets».

El papel social de Picasso como artista.

CONTENIDOS LENGUAJE-LITERATURA Textos libres sobre Picasso y su obra.

Acumulación de un vocabulario artístico, literario, social, usual, etcètera.

Literatos en el proceso picassiano: Baudelaire, Rimbaud, Cocteau, Braque, Sartre.

La literatura espanola entre dos generaciones: 1898-1927.

Estudio de poemas dedicados a Picasso: Rafael Alberti, como ejemplo.

Los biògrafes de Picasso: Penrose, Cassou, Gaya Nuno, Amón, etcètera.

La prensa ante la obra picassiana.

CONTENIDOS DE EXPRESIÓN DINÀMICA Strawinsky; «La consagración de la primavera», «El pàjaro de fuego». Temàticas de su «ballet». El surrealisme en la música.

Manuel de Falla: «El sombrero de tres pi-

cos». Temàtica de su «ballet». Falla en la música espafïola contemporénea.

Concepte- de «ballet»: El «ballet», entendido como obra aglutinadora de arte.

El mimo en la escuela.

CONTEIMIDOS DE EXPRESION ESTÈTICA Conocimiento de materiales.

Adquisición de conceptos: texturas, plàstica, lienzos, etcètera.

Conocimiento de diversas técnicas: «collages», óleos, acuarela, etcètera.

Las diapositivas: Su elaboración. Su utilidad.

Comparación estètica entre el arte clàsico y e' arte de los siglos XIX-XX.

COIMTENIDOS DE CIENCIAS NATURALES Concepto de mezcla, disoluciones, etcètera.

Combinación de color dentro de la luz.

Descomposición de la luz. Indice de refracción.

Diferencia entre matèria orgànica e inorgànica. Elaboración de pinturas y mezclas.

Uso de pigmentes y aglutinantes: aceites grasos, resinas, etcètera.

TEMPORALIZACION De acuerdo con los cuestionarios actuales.

Se programarà para una quincena: Sociales: 3 + 3 = 6 horas.

Lenguaje: 4 + 4 = 8 horas.

E. dinàmica: 2 + 2 = 4horas.

E. estètica: 2 + 2 = 4 horas.

C. naturales: 3 + 3 = 6 horas.

Total: 28horas.

MOTIVACION Realización de un mural colectivo sobre un cuadro de Picasso.

Dar libertad de trabajo y composición ante la observación de la obra de Picasso.

Coleccionar reproducciones de las obras de Picasso.

ACTIVIDADES Las actividades se deberàn distribuir por equipos de trabajo, en los casos que se estimen pertinentes: 1. Preparación exposición de los temas por grupos de alumnos.

2. Preparación de un montaje audiovisual sobre la obra de Picasso a cargo de un grupo de alumnos.

3. Comentario de determinades obras de Picasso a cargo del profesor.

4. Charla-coloquio a cargo de un experto en el tema: profesor, critico de arte, pintor, etcètera.

5. Coleccionar reproducciones de la obra de Picasso.

6. Elabor murales con las reproducciones.

7. Murales con ïnterpretaciones propias sobre Picasso y el cubisme o Picasso y el «Guernica».

8. Recogida de material periodístico con ocasión de la llegada del «Guernica».

9. Esquematización de las etapas de Picasso, con la reproduccïón de varias obras de la època estudiada.

10. Realización gran mural colectivo: una pared del centro, de la localidad, de la clase.

11. Audiciones musicales de los «ballets»cuyos decorados fueron elaborades por Picasso, así como los figurines: «Parade de Satie», «El sombrero de tres picos», de Falla, etcètera.

12. Montar algun pasaje de estos «ballets» a base de mimo.

13. Realización de decorados y figurines para las obras citadas. Compararlas con las realizadas por Picasso.

14. Realización de muftecos, títeres, gigantes, cabezudos, etcètera, sacados de

las pinturas de Picasso. Pasacalles en el centro.

15. Búsqueda de nuevas formas y materiales para trabajos creativos de complementación de este tema.

16. Realización pròpia de diapositivas sobre obras de Picasso y obras propias de los alumnos, a imitación de las distintas etapas de la obra de Picasso. Las diapositivas se elaboraran con papel vegetal y rotuladores, «rotrings», etcètera.

17. Comentario sobre frases interesantes de las pocas que dijo Picasso.

18. Lectura de pasajes de la obra de Antonio D. Olano: «Picasso, nino para nifios».

19. Textos libres para trabajar sobre lo que interpretan en la obra de Picasso o sobre las noticias recibidas ante la llegada del «Guernica».

20. Aportar el trabajo realizado al resto de la comunidad escolar y local: proyección de diapositivas, pinturas al exterior, etcètera.

MATERIAL INFORMATIVO Oiapositivas: Colección editada por el Ministerio de Educación. Servicio de Publicaciones del Ministerio.

Historia del Arte. Edit. Salma.

Diapositivas Sanz Vega. Madrid.

Picasso. Gaya Nuno. Colección de 200 diapositivas. Ed. Aguilar.

Discografia: Strawinsky: «Consagración de la primavera», «El pàjaro de fuego».

Satie: Obras para piano, «Parade», «ballet».

Falla: «El sombrero de tres picos».

Casas discogràficas: Decca, Deutsche Grammophon, Philips.

Bibliografia: «Picasso». Penrouse. Edit. Nauta. Barcelona.

«Picasso». Santiago Amón. Editorial Cuadernos para el Dialogo, número 56.

«Picasso». Jean Cassou. Edit. Daimon.

«Historia de! Arte». Salvat. Tomo IX. «Summa Artis». Tomo XXI. Editorial Espasa-Calpe.

«Picasso, njfïo para ninos». Antonio D. Olano. Edit. Cirde, S. A. «Picasso». Gaya Nuno. Edit. Aguilar.

«Lo espiritual en el arte». Kandisky.

Barral Edit.

«Guernica al desnudo». Oriol Anguera.

Edit Polígrafa, S. A. «Historia General Civilizaciones».

Crouzet. Tomo VII. Edit. Destino.

«Historia del Arte». Angulo. Tomo II. Edit. E. I. S. A. Revista «Historia 16». Número 65.

«Historia social de la literatura y el arte».

Arnold Hauser. Edit. Guadarrama.

«Sociologia del Arte». Francastel. Alianza Edit.

PASCUALRUSO

19

DOSSIEk EL STE DEL PV ENTREVISTA A AMPARO CABANES

«SENTADAEN SU POLTRONA...»

UNA CONTINUÏTAT INEVITABLE Hi ha qui parla d'il.lusionar el poble valencià amb l'autonomia. Els treballadors de l'ensenyament no estem il·lusionats, estem al.lucinats.

De l'anterior conseller d'Educació, Peris Soler, els ensenyants només recorden la seua assistència a un estatge sobre la llengua, celebrat a Gandia. El més destacable de la intervenció fou dirigir-se a l'auditori amb un convençut «querits amics...».

Del director general, Salvador Peiró, el que recorda tothom es que va començar amb el propòsit «d'aconseguir la diglòssia per a tots els valencians», fins que assabentat del que volia dir el terme diglòssia, va optar per assegurar que no es podia ensenyar — í ho va fer per escrit— «claramente ningún tipo de lengua materna», o siga, tampoc la castellana, com es obvi.

En remodelar-se el Consell, el senyor Abril, defensor acèrrim de la no entrada en el Govern de Madrid de persones independents, va considerar que no hi havia millor solució per al «Regne», que posar al front de la Conselleria d'Educació una persona, precisament, independent. Una independent de mentiretes, clar, per a una autonomia de mentiretes: Amparo Cabanes.

Després de regalar-nos la diglòssia i de prohibir-nos l'ensenyament de qualsevol llengua materna l'anterior equip, Amparo Cabanes només podia fer una cosa i la va fer: aconsellar-nos que aprenguérem anglès.

LACONSELLERIATE LES COSES CLARES Amb aquests precedents, el STE del PV va celebrar el passat dia 4 de novembre una entrevista amb la consellera per tal de clarificar l'assumpte que a nosaltres tant ens preocupa i que a donya Amparo i al seu equip, perduts en un mar d'anglofílies i ca-

20

talanofòbies, tant sembla despreocuparlos: la normalització lingüística. Les conclusions d'aquesta entrevista, de dues hores de duració, no per previsibles, resulten menys depriments.

La primera cosa que l'actual Conselleria té clara és que cal consumar la secessió lingüística. I això perquè ho vol el GAV i perquè la consellera, «com historiadora» que s'autodefineix, assegura que «desde el punto de vista histórico no puede haber habido un contacto serio entre la lengua catalana y la valenciana». També ens aclararia que ella no entrava a valorar l'aspecte lingüístic, «problema de los lingüistas», i sobre el que té que decidir la Comissió Mixta, on està «representada también la Universidad». Clar que amb un vot sobre dotze.

No ens van aclarir qui té que valorar les il·luminacions històriques de la Cabanes, encara que cal deduir que no va a ser la Universitat, La segona cosa que tenen clara és que cal començar de zero, sense plantejar-se què faran després d'haver arribat. Per tal d'aconseguir aquest objectiu, estan disposats a desqualificar tot el que s'ha fet i a utilitzar el populisme més primari contra els mestres, els inspectors i qui faca falta. Així, en parlar del pla experimental dut a terme pel ex-conseller Josep Lluís Barceló, el qual va suposar un intent tímid, però ferm, d'iniciar la normalització lingüística, l'equip de la Conselleria el qualificaria com «el culpable de la introducción del confusionisme en las escuelas», tatxant-lo de «totalmente negativo» i «catastrófico».

Respecte als diplomes i titolacions, després d'endossar les responsabilitats a la Comissió Mixta i al MEC, no s'oblidaren de recordar-nos que, malgrat reconéixer-se actualment els diplomes expedits per Lo Rat Penat, el GAV i el ICE, aquests últims no eren «definitives» i que la seua validesa podria ser replantejada.

Al plantejar-los que, possiblement, institucions com la Inspecció es podrien manifestar a favor de la unitat de la llengua, com ja ho ha fet precisament l'inspec^o1 ponent de valencià, i que, en e'xe cas, difícilment

anava la Conselleria a controlar l'ensenyament del que ells anomenen «lengua valenciana», Amparo Cabanes no va dubtar en afirmar que, en eixe cas, qui controlaria l'ensenyament de la llengua serien «las protestas de los padres». Populisme tercermundista per a autonomies de tercera regional.

UNA COSA QUE NINGÚ NO TÉ CLARA: ELS DINERS Els fets són tan notoris que bàsicament ens anem a remitir a la premsa: El dia 25 d'octubre, «El País» assegurava que ni Monsonís ni Amparo Cabanes sabien res d'una subvenció de 5.700.000 pessetes lliurada pel MEC i destinada a l'ensenyament de la llengua. O millor dit, el senyor Monsonís sí que sabia alguna cosa: que s'havien gastat els diners, però que no recordava en què.

L'27 d'octubre, Monsonís recobra la memòria i ens diu des de les pàgines de «Diario de Valencià» que els diners s'havien invertit parcialment en subvencionar vuit cursos de valencià organitzats per Lo Rat Penat i que la resta estaven en mans d'Amparo Cabanes. Ens assabentem que la transferència arribà a València l'11 de desembre de 1980.

El 1 de novembre llegim a la premsa, de fonts del Consell, que els diners invertits, 240.000 pessetes, ho són en concepte «de ayuda del 50% del importe de cuatro cursos intensives de lengua y cultura valenciànas» impartits, com ja sabíem, per Lo Rat Penat. Ens evitem comentar aquesta quantitat; vaja per davant, però, que la considerem desficassada.

El 4 de novembre, Amparo Cabanes manifesta en i'Q«trpvfsta mantinguda amb el STC ael PV que els diners encara estan en el tanc tots sancerets i que els vuit cursos encara no s'havien fet, però que es realitzarien aviat. Sense ganes de polemitzar, volem recordar que quan Monsonís va realit-

zar els famosos cursets que ara ens diu la Cabanes que no existiren, i va donar a Lo Rat Penat la famosa subvenció, que, pel que es veu, tampoc ca, o deuria, haver existit, era, entre altres coses, conseller d'Educació.

El 10 de novembre apareix a «Diarío de Valencià» una nota de la Conselleria d'Educació en la que tan sols se'ns confirmava que els diners eren al banc, però sense dir quants. Tanmateix ens enterem que la subvenció de 240.000 pessetes abans esmentada es converteix, no sabem per què, en 24.000 pessetes.

Les coses estan, doncs, clares: tenim uns diners que primer ja no existien, però que després resulta que han estat covant nou mesos en el banc i que, fins i tot, és possible que s'hagen reproduït. Tenim una Conselleria que no té «un duro per a gastar», però que te quasi sís milions per a guardar. Tenim uns cursos que s'han fet, però que estan a punt de començar, i que un dia ens costen 240.000 pessetes Í al dia següent només 24.000 pessetes. Tenim, en una paraula i com a mínim, una gran malversació de responsabilitats. I, per supost, algú està mentint. Convindria saber qui i perquè.

Parlant de tot, hi ha algú que tinga suficient imaginació o suficients rebuts per tal d'explicar-nos en què es va gastar la Conselleria del senyor Peris 27 milions de pessetes en un any?

ELS TREBALLADORS DE L'ENSENYAMENT TAMBÉ TENEN ALGUNES COSES CLARES La primera és que malament poden normalitzar una llengua els qui no saben —ni volen saber-ho— per què cal potenciar-la. I quan assegurem el que acabem de dir, no estem referint-nos a les manifestacions de la consellera sobre que «el inglés es mas útil que el valenciano», sinó precisament a la seua nota de rectificació apareguda a la premsa en la qual, a més d'afermar-se en què l'anglès era més útil, afegia el «però» de què l'ensenyament del valencià era «un derecho y una necesidad para el pueblo».

Per si ens quedava algun dubte sobre la interpretació que ens havíem fet, en l'entrevista que el STE del PV mantingué amb la consellera, aquesta ens reafirmà en el que ja sabíem: que davant d'uns pares preocupats per les hores d'ensenyament de la llengua, no trobaria més arguments que dirlos: «yo les comprendo, però comprendan ustedes que es un derecho y una necesidad para el pueblo». La consellera demostra amb aquestes paraules que no sap o que no vol convèncer ningú. Són arguments, els seus, per ressignar uns pares, no per a clarificar-los.

Que la senyoreta Cabanes, incapaç fins ara d'aprendre el valencià, demane ressignació a uns pares, motivada en uns «drets» que ella no ha volgut exercir i en unes «necessitats» que ella mai no ha sentit, és tenir barra. Si a més afegim que aquests fets no sols no li han impedit dirigir la Conselleria d'Educació, sinó que també li van a permetre discernir sobre el sexe del valencià, cal arribar a la conclussió de què o ella s'ha equivocat de País, o el País s'ha equivocat de consellera. El seu Regne, òbviament, no es d'aquest món.

La segona cosa que tenim clara és que l'actual Conselleria, si no es creu el que diu, sí que creu en el que fa. I el que fa l'actual equip, com el que va fer l'anterior, és reprimir i paralitzar les classes de valencià, en lloc de potenciar-les i viure del que ells anomenen «anticatalanisme», sense fer tampoc el que ells anomenen «valencianía».

Així, no és d'estranyar que Amparo Cabanes es lamente perquè diu que ha rebut «una carta de 160 ninos de Elche pidiendo que se les dispense del estudio del valenciano», per a assegurar agosaradament després que si s'haguera fet cas a la seua circular que paralitzava «de momento» l'ensenyament de la llengua, «nos habríamos evitado estàs tensiones». No cal dir que per a la consellera l'opció d'anar allà on hi ha problemes per tal de convèncer els pares, no existeix. Clar, que ja hem vist que ella tampoc sabria convèncer ningú i que, a més a més, deu pensar que els pares, com els clients, sempre tenen la raó. De fet, només hi ha dos classes de pares problemàtics: els que viuen angoixats per a què es donen més hores de matemàtiques i menys de valencià, i els que viuen histèrics perquè s'ensenye català en compte de «llengua valenciana». La consellera, pragmàtica ella, a uns els reparteix bules d'exempció i als altres els anima a què «protesten» contra el professor.

La qüestió no és que es done més o menys «valencià», que ni ella sap el que és ni per a què serveix; la qüestió és que no s'ensenye «català», que tampoc sap el que

és, però sí que serveix com a base per a mamprendre seriosament la normalització lingüística.

La tercera cosa que ens ha quedat clara és l'absoluta inutilitat de l'actual Conselleria per als ensenyants, la qual cosa suposa per a la UCD, precisament, la seua màxima utilitat.

Quan el STE del PV va plantejar en l'entrevista per a què servia una conselleria que reconeixia que no sabia el nombre d'alumnes que estaven donant valencià, ni el número de professors, ni les titulacions d'aqueixos professors, ni la distribució geogràfica d'aquestos alumnes i professors, ni els llibres de text que pogueren estar fentse, ni els criteris de redistribució de plantilles necessari per posar el Decret de Bilingüisme en pràctica, ni el com s'anava a realitzar el reciclatge dels mestres, ni la quanitat de mestres que farien falta, encara que van tenir la barra de dir alegrement que dos-cents o tres-cents, ni el temps que encara estarien els diners en el banc, ni les seues competències, perquè totes les havien delegat en la Comissió Mixta... Doncs bé, la seua resposta a tot això va ser: «Esa pregunta la llevaban preparada, ^verdad?»

Ells, evidentment, no tenien preparada la resposta; així que van optar per contar-nos que ha eixit un llibre sobre pintura que inclou Sorolla. El 23 de febrer, en la Conselleria, segurament es pensaven que els catalans havien començat la invasió.

En acabar l'entrevista, els entregàrem un «dossier» sobre la unitat de la llengua, i ells ens donaren a nosaltres una fotocòpia d'una «carta al director» que defensava la secessió lingüística. Una justa correspondència.

Els ensenyants que fins ara ens hem auto-organitzat l'ensenyament de la nostra llengua sobre necessitat de la Conselleria, després de tot l'exposat, només podem plantejar-nos una qüestió de fons: si ens fa falta o no una Conselleria. I si ens fa falta, el que hem de fer és muntar-nos-la.

Muntar-nos-la nosaltres junt amb els que n les idees clares.

s

21

LA CONSELLERA CABANES Y EL DELEGADO DE ALACANT

«LALENGUADELUNO ESTA HECHA PARA LA DEL OTRO» Las trabas administrativas contra la aplicación del Decreto de Bilingüismo en nuestras escuelas no cesan, mas bien se han acentuado desde la llegada al «poder» de Amparo Cabanes. La nueva conseller de Educación —así reza su cargo — , en colaboracion con todo su equipo, esta bombardeandonos en las últimas semanas con declaraciones a la prensa sembrando el confusionismo y demostréndonos toda su «sapiència». Parece quetienen especial interès en lanzar sus dardos en las comarcas del Sur, principatmente en Alacant y Elx. Si hasta ahora el delegadb provincial de Educación de Alacant había permanecido bastante inédito en este tema, a pesar de ser miembro de la Comisión de Rilingüismo, últimamente se ha apreciado, tanto pública como internamente, un cambío radical de actitud, y no precisamente en sentido constructivo. Veamos un caso.

Desde principio de curso y dentro de la línea de potenciar las clases de valenciano en Elx, Acció Cultural y el STE-PV intenta ron que el Ayuntamiento convocarà una reunión de directores y presidentes de las APAs para informaries del Decreto de Bilingüismo y plantear la importància de las cla-

ses de valenciano. Esta reunión se celebro, por fin, el viernes, 30 de octubre, y conto con una masiva asistencia. Esa misma mariana, el delegado había intentado que se suspendiera la reunión, presionando al alcalde y alegando que no estaba informada de su celebración, de la no competència municipal en este tema y de la condicïón de funcionaries de la Administración de los directores. Antes de comenzar, el concejal de Educación informo a los presentes de la llamada y postura del delegado, sin que se observarà ninguna salida del salón por parte de los directores. La impresión general de los asistentes fue positiva, pues no se plantearon problernas, se dio una amplia y clara información y parece que se estuvo de acuerdo, sin llegar a votaciones, en tratar el tema en todos los claustres y APAs donde se había hablado, con la iníención de aplicar el Decreto. Asimismo, durante la semana del 1 al 7 de noviembre se celebraron reuniones en los distíntos consejos educatives de zona de Elx, hablando del tema, como también en la permanente del Consejo Municipal de Educación, que en su reunión del 10 de noviembre tomo unos

CARTA ABIERTA AL DELEGADO PROVINCIAL DE EDUCACIÓN En relación con el escrito dirigido por el delegado provincial de Educación al senor alcalde de Elx, del cual fue enviada Fotocopia a todos los directores de los colegios, las entidades abajo firmantes expresamos: 1. Nuestra repulsa ante la actitud de la Delegación al pretender poner trabas para que no se celebrarà una reunión meramente informativa, a la que el concejal de Educación habia convocado a los directores de los centros y presidentes de las APAs. Esta actitud resulta més lamentable por cuanto que es la pròpia Administración la que no està cumpliendo un decreto y una orden ministerial que regulan la ensenanza del valenciano, el primero de forma general, y la segunda, concretàndola en todos sus aspectos y que son totalmente legales. ^Para què se promulgan leyes que luego no son cumplidas por los que tienen el deber de ejecutarlas? iQué pensaria el delegado si se tomarà la misrna actitud con todas las normas y leyes minísteriales? ^Por què no dedica parte de su tiempo a poner en pràctica unas clases cuya necesidad v conveniència estan demostradas bajo cualquier criterio pedagógico y social?

2.

Por otra parte, en el escrito de la Delegación se recuerda al Ayuntamiento que «debe abstenerse de convocatòria alguna de los funcionaries docentes pertenecientes a la Administración del

3.

Estado, a no ser que se trate de cuestiones específicas que en matèria de ensenanza tienen atribuidas las corporaciones locales», «en tal caso, la Delegación enjuiciarà previarnente la necesidad de esta convocatòria».

Pensamos que esta es una postura claramente negativa y autoritària y que no ayuda a la actuación municipal en los aspectos relacionades con la ensenanza en nuestra ciudad, Habria que recordar al representante de la Administración el derecho de las personas a recibir ínformación, a asistir a las reuniones que crean convenientes y el respeto a las mínimas normas democràticas reconocidas a las corporaciones municipales como representantes de cada pueblo.

En el fondo del escrito se evidencia el caràcter de servilisme que se les da a los funcionaries de la Administración del Estado. Pensàbamos que estàs cuestiones habían quedado en tiempos pasados, però, desgraciadamente, parece que la Administración sígue considerando que los funcionarios son personas que se deben únicamente a la obedencia de sus superiores.

Seminari Permanent de Didàctica de la Llengua Coordinadora d'Ensenyants d'Acció Cuiti'1-.'

Unió Comarcal Baix Vinalopó del í" ""

acuerdos que esperemos lleguen a ser cumplidos por los centros.

La reacción del delegado, que recibe las noticias por la prensa local, no se hízo esperar. El dia 4 de noviembre llego a todos los directores de los colegios de Elx una fotocopia de! escrito dirigido por el delegado al alcalde. No creo preciso hacer ningún comentario sobre lo que en el se dice, pues por su contenido parece conveniente reproducirlo íntegrarnente y que cada uno saque sus conclusiones. Es de suponer que el escrito habrà hecho mèlia en muchos directores, ni mucho menos en todos. Hay que destacar que el representante de la Administración se basa en las informaciones que dio la prensa local y, como en los viejos tiempos, habla de que se trataron «cuestiones políticas» y se saco provecho electoral de el. La verdad es que fue una reunión únicamente informativa.

Hubiera sido lògica una respuesta en los mismos termines del Ayuntamiento, ya que el diario «Información» se hizo eco del escrito. Sin embargo, solo hubo una cierta justificación del concejal a preguntas de los periodistas, però no a iniciativa suya.

Los días 13 y 14 de noviembre se publico en los dos periódicos provinciales la carta abíerta dirigida al delegado y firmada por la unión comarcal Baix Vinalopó del STE-PV, Acció Cultural y el Seminari Permanent de Didàctica de la Llengua.

El dia 12 de noviembre, el senor Hernàndez Relando nos sorprendió con unas declaractones en el diario «La Verdad» que tampoco tienen desperdicio. Entre otras cosas, decía: «El Consell tiene que contestar a la pregunta que le hicimos sobre la definición de los contenidos ortogràficos e identidad de la lengua, y también hemos pedido que se haga una amplia consulta a todos los estamentos del País Valenciano implicados en el tema, a fin de alcanzar un acuerdo...» «... anteriormente, la comisión efectuo trabajos importantes..., però llegamos a un punto muerto porque no se nos daban criterios para instrumentar la puesta en marcha de la lengua en las escuelas. No se nos dijo què era el valenciano ni las normas ortogràficas... Es un problema muy importante, de Estado.» «Lamento la situación porque el estamento docente puede pensar que a sabiendas no hacemos nada.

Los representantes de la Administración decimos que estamos dispuestos a lo que sea, però que no se nos pida lo que no es de nuestra competència, definir la identidad de la lengua.»

Sin cnn-"--1"-' - Estos son los «técnicrs ^ue estan en la Comisión de Rilingüisnio. Hasta la pròxima, que seguro que la

EL CORRESPONSAL

22

Senor director del colegio publico.

Elche.

Con esta fecha dice esta Delegación Provincial al ilustrísímo senor alcalde de Elche lo siguiente: La Delegación Provincial del Ministerio de Educacíón y Ciència de Alicante ha cofiocido por los medios de comunicación social una llamada cumbre de directores de colegios públicos, convocada por la Concejalía de Educación del Excelentísimo Ayuntamïento de Elche, sin conocimiento, al parecer, de la alcaldía-presidencia, para tratar, según se publico en los citados medios, de preparar la implantación del decreto de bilingüismo, a cuyo objeto participo en la reunión un senador del PSOE de la provincià.

De tal proyecto de convocar a los senores directores escolares, no solo no se dio conocimiento a la Delegación Provincial, sinó que, no obstante las objeciones de caràcter competencial que tèlegràficamente se comunicaren al Ayuntamiento, la reunión se llevo a efecto.

Con relación a ello, debò comunicar a V. I. lo siguiente: Que la implantación, modificación y cualquier otra acción con referència a los contenidos pedagogos son exclusiva competència del Ministerio de Educación y Ciència, por medio de los Servicios de Ordenación Acadèmica.

Que, concretamente en lo que concierne a la implantación de la lengua valenciana en las escuelas, la cuestión està encomendada

por dicho departamento a una comisión de bilingüismo cuyos trabajos estan hasta el momento paralizados, y no precisamente por causas imputables a la misma, puesto que los inconvenientes mas importantes que encuentra en su actuación no estan ciertamente en la forma de instrumentar la ensenanza de la lengua valenciana, sinó en graves cuestiones de fondo —mas bien diríamos de Estado— ajenas a su competència y para las que ha pedido solución.

Que es por este conducte y a través de la Delegación Provincial del departamento por donde los senores directores estatales recibiràn los criterios y las instrucciones para actuar en tal problema concreto, sin que puedan hacer suyas, en su indicado caràcter, cualquier tipo de opinión en este sentido, por muy respetable que esta sea.

Que ese Ayuntamiento debe abstenerse de convocatòria alguna de los funcionaries

docentes pertenecientes a la Administración del Estado, a no ser que se trate de cuestiones específicas que se refieran exclusivamente a las competencias que en matèria de ensenanza tienen atribuidas las corporaciones locales y cuya necesidad enjuiciarà previamente esta Delegación Provincial por medio de los Servicios Técnicos de Inspección, resultando totalrnente improcedente, por otra parte, que cualquier actuación municipal en sentido diferente pueda hacer incurrir en algun tipo de responsabilidad a los directores.

Que tal actuación de la Concejalía de Educación de Elche cobra mayor gravedad si se tiene en cuenta que ante la reunión de directores se trataron numerosas cuestiones de caràcter exclusivamente político, cuales fueron, según menciona la prensa, ia rentabilidad electoral de este problema para el partido mayoritario y otras consideraciones del mismo caràcter que nada tienen que ver con el cornetido profesional de los senores directores de centros.

Que esta actitud municipal resulta mas incomprensible y supèrflua si se tiene en cuenta que la Delegación del Ministerio viene poniendo excepcional cuidado en apoyar en todo momento al Excelentísimo Ayuníarniento de Elche en cuantas gestiones se encaminan a la mejor escolarización en dicha ciudad.

Lo comunico a V. S- para su conocimiento y efectos procedentes.

Diosguardea V. S. EL DELEGADO PROVINCIAL

ELX

SEMINARI PERMANENT DE DIDÀCTICA DE LA LLENGUA 1. Orientar els professors que estiguen donant classes de valencià, o vulguen donar-ne, als distints centres d'Elx, sobre: llibres de text, programacions i diverses activitats que es poden realitzar al voltant d'aquest tema, etcètera.

2. Coordinar tots els grups de didàctica dels diversos centres d'Elx. 3. Treballar en la programació, continguts, objectius i activitats per nivells i cicles de la llengua.

4. Posar en comú i valorar les experiències realitzades als diferents centres i poblacions on s'aplique el Decret de Bilingüisme.

5. Programar activitats extraescolars: visites culturals, viatges, col·loquis, concursos, festivals, etcètera.

6. Organitzar cursets de didàctica i metodologia del valencià, col·loquis i taules rodones, etcètera.

ORGANITZACIÓ DEL SEMINARI

El seminari actuarà amb caràcter obert a tots els ensenyants i especialment als que es dediquen a l'ensenyament del/en valencià.

Les reunions del seminari seran, en

principi, setmanals, cada dimarts, a partir de les sis de la vesprada.

El centre per a les reunions serà El Palmera I. i FINANCIACIÓ

El seminari es finançarà mitjançant els ajuts de les diverses institucions que ja han manifestat la seua col·laboració, o que ho faran: I. C. E., Acció Cultural del País Valencià, UNED, Ajuntament d'Elx, Associació de Pares d'Alumnes...

TASQUES IMMEDIATES DEL SEMINARI

1. Estudi de la problemàtica concreta de cada centre d'Elx pel que es refereix a les possibilitats d'aplicació del Decret de Bilingüisme o, en cas que ja s'aplique, a la seua possible ampliació.

2. El.laboració de fitxes de treball per a l'ensenyament del valencià en cada cicle.

3. Creació de grups de treball especialitzats a cada cicle.

4. Campanya de sensibilització i ambientació populars. Campanya que es

realitzarà de gener a maig de 1982 i que constarà, entre d'altres activitats, *de les següents: a) Un concurs literari escolar. b) Un concurs de teatre (tot i col·laborant amb La Caràtula). c) Un festival de cançód) Excursions. e) Col·loquis per als alumnes i per als pares, sobre diversos temes. f) Programes de ràdio, etcètera.

Inauguració del seminari: Dimarts, dia de novembre, a les sis de la vesprada, al saló d'actes del col·legi El Palmeraf.

Conferència a càrrec de Jordi Colomina, professor de Lingüística valenciana de l'Escola de Formació del Professorat d'EGB d'Alacant.

Informació: Col·legi Nit de l'Alba. Demanar per Tudi Torró.

Col·legi Festa d'Elx. Demanar per Melxor.

Col.legi El Palmeral. Demanar per Lluís Gómez.

Coordinadora d'Ensenyants d'Acció Cultural del País Valencià i S. T. E.-P. V.

23

EL CINE DE CIÈNCIA FICCION Un subgénero de cine fantàstico y de terror que evoluciono hasta convertirse en un genero con características propias ha sido el cine de ciència ficción. Los antecedentes literarios del genero son bastante conocidos, desde Julío Verne a H. G. Wells. No es casualidad que tanto la literatura de ciència ficción como el cine de este genero conozcan un extraordinario desarrollo a partir de la explosión atòmica de Hiroshima. Sin embargo, ya uno de los pioneros del cine, el mago Mèlies, había realizado candorosas adaptaciones de obras famosas del genero; así, «Viaje a la luna» (1897), «Veinte mil leguas de viaje submarino» (1907) o «El túnel bajo el canal de la Mancha».

Después de la primera guerra mundial, y dentro del expresionismo alemàn —que significo una extraordinària aportación a todo el cine fantàstico y que vino a ser la expresión artística de los terrores previos al advenimiento del fascismo — , aparecen algunas películas de ciència ficción, sobre todo las producidas por el tàndem Fritz Lang y su guionista y esposa Thea von Arbou; surge así la sèrie del doctor Mabuse, «La mujer en la luna» y, sobre todo, «Metròpolis» (1926). Mientras tanto, en Estados Unidos comenzaban ya a rodarse algunas obras del genero, como «Un mensaje de Marte», de 1921. Otros dos clàsicos del cine mudo, en este genero, son «París duerme», del francès René Clair (1923), y la producción soviètica «Aelita», rodada en 1924 por Protazanov.

Los anos de oro del genero comienzan tras la crisis del 29: hay una cierta tendència a advertir de los peligros del maquinismo y de los progresos de la ciència — cuyo uso capitalista había denunciado Chaplin en «Tiempos modernos»— en películas como «Murïecos infernales» (Tod Browning, 1936} y «La vida futura» (W. Cameron Menzie}. Tras la destrucción y reconstrucción del mundo, la humanídad sigue teniendo los mismos problemas; se trata de la

24

tradicional visión pesimista que impregna a la mayoría de la ciència ficción, que considera mas atractiva cinematogràficamente la catàstrofe que el bienestar.

Surgen así algunas series, rodadas por las grandes productoras americanas, como la del hombre invisible («La mujer invisible», «El hombre invisible vuelve», «La venganza del hombre invisible», a partir del primer producto, realizado por James Whale en 1933); los enigmas procedentes de otros mundos, que dan lugar a numerosas películas de la sèrie B, como «Ultimàtum a la tierra», de Robert Wise; «El enigma de otro mundo» (1951) o «Planeta prohibido» (1956), donde se planteaba el interesante tema de la materialización del subconscíente. La mayoría de estàs películas han sido pasadas recientemente por la televisión.

Con la explosión de Hiroshima, la realidad superaba a la ficción. La amenaza atòmica, los peligros de la conflagración que llevaria a la tierra al desastre dieron lugar a numerosas películas de distinta calidad, así: «La hora final» (Stanley Kubrick, 1963), «Punto límite» (Sidney Lumet, 1964}, etcètera. Por su parte, Japón lanzó una sèrie de películas pobladas por monstruós, como Godzilla y compafiía, que habían sido despertados de su secular sueno bajo el hielo por la explosión atòmica, metàfora para consumo popular del terror despertado en el Japón por las consecuencias de la bomba. De otro lado, comienzan a plantearse los problemas que se producirían tras una guerra nuclear: «El juego de ta guerra» (Peter Watkins, 1965, impresionante documento sobre los efectos de una explosión nuclear en una cíudad britànica}, etcètera.

La sèrie B còntinuaba produciendo peligros para la humanidad, desde gigantescas hormigas a monstruós mas o menos verdes.

En los anos sesenta hay una sèrie de cineastas de Interès que se acercan al genero, y aparecen así películas importantes, como «Fahrenheít 451», de Françoís Truf-

faut, sobre el conocido relato de Ray Bradbury, y, sobre todo, la obra maestra del cine de ciència ficción, «2.001: una odisea del espacio», dirigida por Kubrick en 1968.

El genero como tal ofreció desde viajes por el interior del cuerpo humano («Viaje alucinante», de Richard Fleischer, en 1965) hasta una saga de la lucha de los hombres contra los simios tras una guerra atòmica {la que se inicia con «El planeta de tos simios», que, por cierto, contiene una de las mejores explicaciones cinernatogràficas de la teoria de la relatividad), pasando por «Navès misteriosas», «La amenaza de Andrómeda», etcètera.

El éxíto de esa espècie de tebeo del espacio que era «La guerra de las galaxïas» pareció hacer renacer al genero, un tanto decaído, sobre todo por la rapidez con que la pròpia realidad supera la ficción; como ejemplo de esta afirmación, puede verse la ímpresión prehistòrica que hoy nos produce la visión del simpàtico robot de «Planeta prohibido». La última aportación de interès al genero ha sido obra también de la indústria americana; se trata de «Encuentros en la tercera fase», que plantea una forma bastante realista de conexión con otros mundos.

Como en anteriores entregas sobre otros generós, recomendamos para una introducción a la ciència ficción las siguientes películas en 16 milímetros: — «La amenaza de Andrórnedap, de Robert Wise (Lucas Films).

— «Navès misteriosas», de Douglas Trumbull (San Pablo Films).

— «Viaje alucinante», de Rïchard Fleischer (Lucas Films).

— «Capricornio uno», de Peter Hyams (Lucas Films).

- «Regreso al planeta de los simios», de Don Taylor (Lucas Films).

— «La guerra de los mundos», de Byron Haskin (San Pablo y Lucas Films).

IVANHARPO

Els esdeveniments del 11 de setembre propassat, al carrer Sant Josep, de Sueca, colpiren directament les finestres i útils de treball del nostre escriptor, però el cor dels xerraires de literatura d'aquella matinada, el cor dels valencians per als quals Joan Fuster és un símbol, va rebre el batec que en allò que fa al nostre col·lectiu sindical va posar en evidència una necessitat: calia parlar de Fuster a l'escola. Calia que els nostres infants conegueren l'obra i la significació de Joan Fuster per a nosaltres els valencians.

D'aquesta manera ens hem posat al tall i iniciem amb aquesta aportació el que voldríem fóra una petita sèrie de petites ajudes per al mestre Í professor valencià que amb ganes de fer un ensenyament «arrelat» es veu mancat dels suports mínims que una formació adequada li devia haver donat. Una formació deliberadament pobra en un País deliberadament empobrit.

Comencem amb una fina escletxa que poc a poc anem eixamplant. Vorem promte l'horitzó?

25

Nota mínima sobre l'obra de Joan Fuster No es fàcil d'abastar en tota la seua complexitat l'obra extensa Í diversificada de Joan Fuster. En ell es dóna més que en cap altre escriptor actual una idea de totalitat que tracta d'encabir-ho tot, totes les manifestacions de l'home, és clar, i les seues circumstàncies; l'home com a centre de totes les especulacions intel·lectuals, l'home «mesura de totes les coses», tot i que en la societat actual —com el mateix Fuster ens diu — , amb l'avanç científic i tecnològic, l'home s'hi troba «desmesurat», ultrapassat per la seua pròpia creació. I de l'home el que més li preocupa és la seua projecció social i les seus creacions de cultura, l'home concret, condicionat per raons biològiques, geogràfiques i històriques. L'obra de Fuster se'ns presenta com una visió universalista que reflexiona i ens fa reflexionar sobre els problemes de l'home modern, des dels aspectes més bàsics i familiars a les crisis Í inquietuds generals, definidores de la nostra època. És l'obra d'un intel·lectual en el complet sentit de la paraula, un humanista del segle XX, equiparable només, com tantes vegades s'ha dit, als grans humanistes del Renaixement o als enciclopedistes francesos del segle XVIII. Joan Fuster va nàixer a Sueca (Ribera Baixa) el dia 23 de novembre de 1922. El seu pare era imatger i professor de dibuix, i d'una convençuda militància carlina. L'any 1943 inicià els estudis de Dret a la Universitat de València i el 1947, amb la carrera universitària acabada, posà despatx d'advocat a Sueca, a la mateixa casa on sempre ha residit. La seua activitat com a jurista no va durar massa temps; ben prompte començà a ser desplaçada per l'afició literària que ja s'havia manifestat fortament durant els anys d'estudiant amb poemes i articles esporàdics en la premsa local. Entre 1946 i 1956 codirigí amb José Albi la revista Verbo i en ella van publicar, entre altres coses, un dels primers Í més importants monogràfics sobre el surrealisme espanyol. El 1948 publicà el primer llibre de poesies, Sobre Narcís, seguit després per Tres poemes. Ales o mans. Va morir tan bella. Terra en la boca i Escrit per al silenci (1954). A partir d'aquest moment Joan Fuster, que ja havia decidit de professionalitzar-se, dedica totes les seues energies a construir una obra aparentment dispersa, publicada principalment en diaris i revistes de València, Barcelona o Mèxic, alternada amb dietaris, llibres d'assaig i de crítica i història literària. L'obra d'un intel·lectual coherent i conseqüent, íntimament arrelat per conviccions morals i polítiques a la seua terra, que assoleix, potser per aquest mateix arrelament i per la seua constant atenció a qualsevol esdeveniment cultural, social i polític, característiques universals. Una obra edificada sobre una sòlida base d'investigació i de reflexió, garbellada al mateix temps per un esperit que fa de l'escepticisme i la ironia un mètode, amb un estil incitant, suggeridor i provocatiu i una paraula exacta, precisa i demolidora que harmonitza el col loquialisme amb la densitat ideològica, fent seues potser aquelles paraules de Voltaire: «les mots familiers sont les ressorts du style».

L'any 1954 inicià una de les vessants de la seua magna obra, els estudis d'història literària, amb La poesia catalana fins a la Renaixença, editat a Mèxic, i «Notes per a un estudi de l'oratòria vicentina», publicat en la Revista Valenciana de Filologia. Aquests treballs foren seguits per successives aportacions sobre els clàssics catalans, entre les que destaquen els estudis sobre Isabel de Villena,

26

Jaume Roig, Ausiàs March, Joan Roís de Corella i Timoneda o la introducció a la versió castellana de la Crònica de Ramon Muntaner; estudis sobre literatura actual o «literatura militant» —com diu Joaquim Molas— com els dedicats a Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Josep Pla, Vicent Andrés Estellés, o sobre poesia, narrativa i teatre actuals al País Valencià o visions panoràmiques de les lletres actuals, com el seu voluminós llibre Literatura catalana contemporània; així com obres decissives per al coneixement de la nostra cultura en les èpoques de decadència: Poetes, moriscos i capellans. Heretgies, revoltes i sermons i La decadència al País Valencià.

Sense oblidar les incursions a l'obra castellana d'autors valencians, com Azorín i Blasco Ibafíez, o a temes específics, com la relació entre Unamuno i Maragall. Estudis ja imprescindibles en qualsevol revisió de la literatura catalana des de l'Edat Mitjana als nostres dies, «plantejaments crítics, aguts i documentats —en frase de Molas, referintse als estudis sobre els autors clàssics — , més que no pas productes erudits», que «posen en relleu les relacions d'autor i públic o d'autor i obra, analitzen aquesta amb una prodigiosa intuïció i, alhora, amb honesta documentació bibliogràfica».

L'any 1955 donà a conèixer l'inici de la seua obra més purament assagística amb El descrèdit de la realitat, una llarga reflexió sobre les tendències i motivacions de l'art modern. Potser siga aquest aspecte, el Fuster assagista que observa i reflexiona sobre les més diverses circumstàncies humanes, l'aportació més fascinant i creadora i una de les més brillants de tota la literatura de potsguerra. El Fuster de Les originalitats (1956) o la segona part de Figures de temps (1957); el dels aforismes de Judicis finals (1960) i Diccionari pera ociosos (1964); i, sobretot, l'autor del dietari íntim, «amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien», de la primera part de Figures de temps.

Indagacions possibles (1958), Causar-se d'esperar (1965) i el Diari 1952-1960.

Paralel lament, i en consonància amb tota la seua obra, els escrits del Fuster més obertament arrelat al seu País, a la seua història i a la seua època; el Fuster més conegut, admirat i estimat pels qui l'han llegit i, alhora, el més blasmat pels qui ja han traït els seus orígens o simplement no t'han llegit, escudats en un visceralisme destructor. Són estudis basats en una investigació seriosa i sense prejudicis de la nostra història i en l'observació directa i sense triomfalismes de la nostra realitat actual. Obres com Qüestió de noms (1962), Nosaltres els valencians (1962), El País Valenciano (1962), Raimon (1964), Un país sense política (1976), El blau en la senyera (1977) o Ara o mai (1981), són gairebé escrits d'urgència que contribueixen a la nostra configuració actual com a poble diferenciat i a donar-nos eines ideològiques per a la normalització del País Valencià. Nosaltres els valencians, sobretot, és un llibre que marcà època, fins al punt de parlar d'un abans i un després d'aquesta obra en qualsevol referència a la cultura o la consciència nacionalista del País Valencià. Tota una sèrie d'obres i un pensament crític i constructiu que han fet de l'intel·lectual de Sueca, de l'escèptic observador de la condició humana, un home d'acció, «malgre lui», un intel·lectual modern, compromès amb ell mateix, amb el seu poble i amb la seua època, un «escriptor escèptic que va creure —en paraules de Josep Vicent Marqués— en el País Valencià. I quan un escèptic creu en una cosa, és recomanable fer-li cas».

JAUME PÉREZ MONTANER

Fuster ha escrit tres cosetes que podríem adeqüar-les al primer cicle: a la seua antologia «Un món per a infants», «El pas de l'any» i «El caragol» en una edició exaurida. El text «El pas de l'any» el podeu trobar també al llibre «Veles i vents». La Galera ha editat «Abans que el sol no creme», també exaurit.

Hem triat «El caragol», puix pensem que és menys conegut, així com prou apropiat per a xiquets menuts.

Es adequat per a la globalització. Es deurà tenir en compte el nivell lingüístic dels xiquets. Segons aquest nivell, serà llegit pel mestre o bé pels xiquets, tot i tenint en compte la transcripció al tipus de lletra adequada.

EXPLOTACIÓ DELTEXT — Tot text té un autor.'L'autor d'aquest text és en valencià.

— Localització de Sueca i de la comarca la Ribera Baixa.

— Aportació de caragols a la classe. Observació dels quals en tot allò que indica el text.

— Dibuix d'un dels caragols que s'han portat.

— Col·lecció de caragols.

— Conversa al voltant del caragol.

Característiques, classes.

— Aprenentatge de la cançó: Caragol, caragol. trau les banyes al sol.

— Invenció d'una història d'un caragol.

Dramatització on els xiquets seran els caragols utilitzant les disfresses fetes prèviament al «taller».

— Confecció d'una llista de maneres diferents de cuinar els caragols en el poble.

Caldrà que es pregunte fora de l'escola.

— Vocabulari: • Dibuix del caragol, la closca, les ba-

EL CARAGOL Mira, un caragol!

Mira'l com puja, a poc a poc, arrossegant-se per les tiges d'aquella planta. No el toques.

Acosta-t'hi i contempla'l. Ara gira el seu coll, i les seues banyes elàstiques s'allarguen i oscil·len d'un costat a l'altre. Si t'hi fixes, veuràs com mossega la vora d'una fulla.

El caragol és un animal prudent i previsor: en tot cas, ho sembla, perquè sempre porta la seua casa al damunt, i quan fa molt de fred, o el sol crema, o nota algun perill, s'hi amaga còmodament. La casa del caragol és la seua closca, una casa en la qual no cap ningú més que ell, feta a la seua mida, dura forta i resistent.

Després d'una pluja alegre, els caragols apareixen pels camps: busquen pastura i humitat.

No sabríeu dir on eren ocults fins aleshores; però, de sobte, els trobeu escalant els vegetals lluents i frescs. Podríeu cantar-los, ara, l'amistosa cançóneta: Caragol, caragol, trau tos banyes, que ix el soll Però el caragol no és massa partidari del sol.

Si al fa molt intens, s'arrupeix dins la seua closca. Ja li cantaríeu, ja, que no trauria les banyes. Precisament en les banyes té els seus ulls.

Els dies que ha plogut, la gent del camp recull caragols i se'ls menja guisats. La carn del caragol resulta agradable, però sense ser especialment saborosa. Els caragols són més bons de veure que de menjar. A vegades, les seues closques en espiral tenen colors Í dibuixos molt bonics.

Mira aquest caragol. Quà graciós que és, ;no? I ^quants com ell n'hi haurà al món? {No t'agradaria saber més coses dels caragols? iSaber com se'ls fa la closca, Í com crien, i quant de temps viuen, i si dormen molt o poc, o per què tenen bava?

Hauries de preguntar-li-ho, tot això, al teu meStr6

Çj

JOAN FUSTER

nyes, la tija... i anotació baix de cada dibuix del corresponent nom.

Una vegada juntes les fitxes, es guardaran al fitxer de paraules noves.

• Explicació de totes les paraules de certa dificultat: «arrossegant-se», «prudent», «de sobte», «espiral»...

— Construcció sintàctica: • Construcció de frases molt simples a partir dels mots ja coneguts: El caragol és El caragol té El caragol trau — Fonètica: • Exercicis orals dels sons amb dificultat, ca, ço, cu, r, rr: caragol, casa, cau, camins, cucs, carn...

— Creativitat: Amb els dibuixos arreplegats, els textes escrits, etcètera, es pot fer un llibre amb tot allò que els xiquets han deprés sobre el caragol. El llibret es col·locarà a la «Biblioteca dels nostres llibres».

— Joc d'imaginació: Un xiquet es desperta pel matí i veu que els llençols s'han transformat en una closca. El mateix xiquet s'ha transformat en un caragol. Com eixiria aquest xiquet? Com ho faries tu?

• Com creieu que parlaran els caragols entre ells?

— Tallers: Utilitzant el fang es poden fer caragols de moltes maneres i colors (barrejant pintura i fang).

• Amb cartró, es fabriquen disfresses amb cara de caragol, per a la dramatització.

• El cartró pot servir també per a construir mòvíls de petits caragolets.

• Utilitzant les closques buides que s'han portat a l'escola, es poden confeccionar preciosos collars pintats de colors vius.

^c ' ££.

LA MARIOLA

A Alcoi, a part la indústria i la diversió, i la vitalitat que sustenta l'una i l'altra, poc és el que hi ha a veure. La ciutat quedà òrfena dels seus escasos edificis monumentals —eclesiàstics, és clar—, més o menys antics, el 1936. Però ens resta la seva muntanya matriu: la Mariola, que li guarda l'esquena, solemne, olorosa, gentil fins i tot en el seu nom. Ja l'hem escalada un moment, quan ens acostàvem a Agres. Ara tornem a tenir-la a la mà, suggestiva. Sense renunciar a enar a la Font Roja —encara en el Ca r rasca I — , lloc recomanable, el viatger pot llençar-se sobretot pels camins de la gran serra, on vista i olfacte li seran premiats amb gràcies sempre abundants ï renovades. És ampla la Mariola, dividida, tumultuosa. Rodals de pins Í d'alzines en decoren els empits, Í les mates silvestres verdegen per tot arreu. I fonts, impensades, remoroses fonts, en les dotades, entre les garrotxes. Un nas expert sabrà classificar-ne els perfums: això és espfgol, i allò menta, i allò altre sàvia, o ginebra, o farigola, o àrnica, o romaní, o majorana, o romerola, o ginesta, o donzell, o qui sap quà, mil espècies que la gent dels voltants arreplega, tria, asseca Í ven als herbolaris. El Montcabrer és el cim més elevat de la Mariola; 1.389 metres d'altura. El veiérem de lluny, i, per Agres, des dels seus mateixos peus.

Podem escalar-lo, si ens plau. Excepte per la part de la Marina, on la serra d'Aitana, més alta, oposa la seva barrera, des d'aquests indrets s'aconsegueixen horitzons llunyans de mar i de muntanya esvaïda, amb l'intermedi divers de boscos, camps, barrancs, turons, masies, poblats.

27

CONSIDERACIONS PRÈVIES El llibre de Joan Fuster «Viatge pel Pafs Valencià», malgrat no haver estat escrit per a xiquets, ens ofereix molts fragments idonis per a treballar-se en el segon cicle d'EGB. El fragment escollit: «La Serra de Mariola», es només un de tants i pot ser substituït pel que hom considere més convenient segons el curs, el grup de classe, el lloc on s'ha de aplicar i les exigències de la programació.

Les propostes de treball que suggerim pretenen oferir un treball a partir d'un text i d'un autor. Considerem que cada mestre pot substituir activitats, ampliar-les o rebaixaries de nivell, així com seleccionaries propostes per tal d'aconseguir una globalització adequada a l'edat.

PROPOSTES DE TREBALL A) 1.

2.

Llenguatge: Breu explicació per part del mestre de qui és l'autor del text que es proposa llegir als alumnes.

Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca, poble arrosser de la Ribera Baixa. És el lletraferit més important del País Valencià actualment. Escriu articles de diari i llibres, alguns dels quals són molt importants: «Nosaltres els valencians».

Lectura del text amb la finalitat d'apropar-nos a ell. Recomanem que al mateix temps que es va llegint se subratllen les paraules i expressions que es consideren dificultoses, i immediatament després es treballen com se solga fer habitualment en la classe.

Lectura del text amb la finalitat de comprendre'l ben bé.

3.

4.

5.

6.

Preguntes obertes sobre el text: Com és la Mariola?

Quins arbres decoren la Mariola?

Quines plantes aromàtiques s'anomenen?

Quin és el cim més alt de la Mariola?

Completar la següent fitxa de la lectura: Nom i cognoms de l'autor: Uoc de naixement: Nom del fragment: Nom del llibre del qual es extret el fragment: Resumeix breument el text: Escriu un text sobre la serra o muntanya més propera al teu poble i/o conegués ben bé. No oblides el seu nom, el nom dels arbres, herbes, etcètera que hi han. Llegiu-lo a la classe.

Desenvolupeu una lliçó de gramàtica a partir del text i segons porteu el programa. Almenys es podrien realitzar els següents exercicis de llenguatge: " vitalitat terres aspres òrfena força guarda l'esquena motlle matriu sense (pares o alguna cosa important) garrotxes la defensa per darrere • En el text apareixen les següents frases: Poc és el que hi ha que veure.

Ja l'hem escalada.

Escriu hi ha oja segons corresponga: Al forn no pa. han portat el pa.

• Classifica les següents paraules segons siguen verbs o substantius: ciutat, sustenta, quedà, edificis, guarda, esquena, muntanya,

acostàvem, lloc, viatger, sabrà fonts, aconsegueixen, empits.

B) 1.

2.

3.

1.

5.

C)

Experiències: Situa Sueca en el mapa del País Valencià, ídem la Serra de Mariola.

Utilitzant el mateix mapa ves pintant i aprenent les comarques del País Valencià i després contestes les preguntes: A quin sistema muntanyós pertany la Mariola?

Escriu el nom de les comarques amb les quals limita la Ribera Baixa.

Aprengau el nom dels pobles més importants de la Ribera Baixa.

Et proposem que organitzeu una excursió a la muntanya, si és possible a la Mariola, i aprofiteu per a portar a cap les activitats següents: • Recollida de plantes aromàtiques.

• Apreciar al natural les diferències entre turó, puig, tossal, muntanya, serra, etcètera.

• Distingir les parts d'una muntanya: cim, peu, vall, etcètera.

• Dibuix de tot allò que ens puga interessar.

Treballar sobre tot el que hem fet a l'excursió: • Classificar les plantes.

• Seguici de l'ús de les plantes: medicines, infusions, colònia, etcètera.

• Confecció de murals.

Cantar la cançó «Serra de Mariola».

Matemàtiques:

Considerem aprofitar el text per fer matemàtiques o simplement extenent-lo massa podria emboirar l'objectiu desitjat.

En tot cas ho deixem en mans de cada mestre.

TEXT I «Criatura dolcíssima —que fores la sola riba forta, un deix d'idea, la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m'estimaves: t'estimava i això era tot, i això era prou, Í els dies obraven per a mi racons tendríssims. Érem hostes del bes i la insistència, uns territoris radiants, els únics, i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia, i esperança de mi en les teues galtes.

Jo t'intentava noms o altres carícies.

Vindrà l'hora de veure dins els versos i algú dirà de mi: heus acf un home que moria allarat en clars abismes. iPerò no hi trobaran ta pau, tos muscles, la teua olor completa, penetrant-me? ^No hi llegirantonnomambunbellpànic?

(Del llibre «Escrit per al silenci».)

28

El fragment poètic que presentem pertany al llibre de poemes «Escrit per al silenci». Aquest fragment és una recopilació treta de diversos poemes del seu llibre i que està recollit al disc «Somniem» on Llach canta aquestes estrofes.

Per a una anàlisi del text proposem les següents activitats: 1. Lectura comprensiva del text explicant el significat de les paraules i girs que poden presentar certa dificultat, com poden ser: «Un deix d'idea», «hostes del bes i la insistència», «i a punt la joia», «que moria allarat». A més d'aquells que ens aconselle el nivell de la classe.

2. Fer notar la seqüència temporal del poema: passat-present-futur.

El poeta escriu des del present a l'amada que ja no hi és. Et temps

usat en les quatre primeres estrofes és l'imperfet que ens dóna idea del passat. En les dues últimes estrofes el poeta parla del futur, dels lectors, dels possibles lectors que no podran «experimentar» l'amor del poeta, encara que algú podrà comprendre-ho.

3. Explicar el canvi involuntari del vers «jo t'inventava...», que Fuster havia escrit, per «jo t'intentava», que va escriure el linotipista i que Fuster accepta encara que resulta penosament cacofònic —com diu el mateix Fuster—, puix el vers «jo t'intentava noms o altres carícies» és francament bonic.

4. Fer referència als nostres poetes clàssics que canten l'amor, llegint alguns dels seus poemes. Especialment els versos d'Ausiàs March ens recordaran «la temporalitat», «la

TEXTO II caducitat» de l'amor, el sofrimentdolor del poeta: «heus ací un home que moria attarat en clars abismes».

5. Assenyalar que el poeta l'any 1977, és a dir vint anys després d'escrit el llibre al que pertanyen aquests poames, no ho faria de la mateixa manera, almenys «estèticament».

Per a Fuster els versos devien haver estat pornogràfics Í no va ser així, i per això demana al lector d'avui que el llibre siga llegit com un document antic.

6. Escoltar el disc de Llach en què canta els fragments del poema «Criatura dolcíssima».

7. Donar unes paraules i que fassen una composició poètica. Altra possibilitat: lliure composició de poemes.

Fer recitals poètics d'altres poemes del Fuster i també dels compostos pels mateixos xiquets amb acompanyament musical, representació mímica...

«Potser cal datar en el regnat de Pere el Cerimoniós el començ de la millor esplendor valenciana. Sufocada la revolta popular de la segona «Unió», í resolta la guerra amb Pere I de Castella, que tant va gravitar sobre el País Valencià, s'obre un llarg període de tranquil·litat, el qual tindrà fecundes proporcions en l'ordre econòmic. Els moros estan quiets. Els nobles fan bàndols i es barallen, però sense conseqüències greus ni prolongades. Les mateixes alteracions esclafades durant l'interregne de 1410-1412 no van obstruir sinó molt parcialment aquella vigorosa embranzida. Les grans peces monumentals que encara avui il·lustren els carrers de la vella València —les Torres de Serrans, la Llotja dels Mercaders, Sant Domènec— foren edificades al redós d'aquest període de fortuna. Quan es produeix, en el XV, una forta depressió econòmica en tot el món mediterrani. València és una de les poques ciutats que eludeixen la crisi. La paralització del comerç amb l'Orient també l'afecta, sens dubte, però algunes exportacions favorables — arròs, sucre— l'ajuden a salvar-se. Les relacions comercials amb Itàlia són assídues. Mercaders de tot arreu —alemanys, italians, francesos— vénen a radicar-hi llurs negocis. Hamilton ha destacat, encara, el fet de la solidesa de la moneda local, que escapa a les repetides devaluacions, tan freqüents en altres llocs.

Un altre factor s'hi ajustava, però: les guerres civils del Principat, que, de manera indirecta, en somoure la tradicional primacia de Barcelona, dins la Corona catalano-aragonesa, empenyien València a assumir-ne la successió.

Els Trastàmara — entronitzats a Casp, segons el tòpic, per la prestidigitació d'un valencià, sant Vicent Ferrer— ho haurien corroborat amb llurs predileccions...

La literatura catalana produïa aleshores a València la gentil brotada d'un pre-Renaixement esperançador: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Jaume Roig, Joanot Martorell, Rols de Corella... ...Hi ha l'esplendor, és clar: però és una esplendor minada, o sense arrels... D'una banda, la població: no massa densa i, de més a més, inconnexa. El fons musulmà del país continua quasi intacte, i els cristians hi són aquella «superestructura urbana dirigent» de què parlàvem, i només això.

Una superestructura ben migrada. D'altra banda, el cercle feudal desarmava València o li retallava les possibilitats d'acció. Les responsabilitats polítiques requeien sobre la capital, i la capital, sola, no podia fer miracles. La mateixa configuració del regne —una llesca de litoral estreta i allargassada, sense gaire protecció a l'esquena— eliminava ja, en principi, qualsevol il·lusió optimista...»

(JOAN FUSTER: «Nosaltres els valencians» Edicions62. Barcelona, 5. a ed., pp. 55-57.)

Per a desenvolupar aquesta unitat serà interessant la col·laboració dels professors —si és possible— de l'àrea de Socials i de Llengua, per a poder realitzar el treball d'una manera globalitzadora.

Es podria assenyalar que el llibre de Fuster d'on està extret aquest fragment és una reflexió històrica del País Valencià.

Es proposa l'anàlisi d'un fragment que fa referència al segle XV considerant que va ésser un moment important en la història sociocultural i política del País Valencià i que per tant pot ser un motiu d'atracció per als xiquets.

Com a propostes de treball podem assenyalar les següents: 1. Com a introducció —i servint-se de la bibliografia escaient o també amb l'ajuda de l'àrea de Socials— es pot fer una exposició dels principals fets històrics que ens situen en el moment que descriu el fragment de Fuster. Aquest estudi podria abarcar des del regnat de Pere el Cerimoniós fins el d'Alfons el Magnànim, relacions de la Corona d'Aragó amb la corona de Castella, la política d'influència en el Mediterrani, etcètera.

2. Estudi de les causes o factors que ajuden a aquest auge: a) Anàlisi de les diferents classes

socials: noblesa, «burgesia», component musulmà, campesinat, relacions i enfrontament entre ells. b) Anàlisi de la situació econòmica: relacions comercials, institucions financeres, estabilitat de la moneda, etcètera. c) Relacionar la crisi del Principat amb l'hegemonia del País Valencià.

3. Anàlisi del Compromís de Casp: causes, composició, resolucions, conseqüències per a la Corona d'Aragó.

4. Per equips es poden elaborar uns informes sobre els diferents autors literaris i principals obres d'eixe moment.

Els diferents estudis s'exposaren a tota la classe i es traurà una visió de conjunt.

5. Es poden fer uns murals informatius amb reculls de fotografies Í retalls de revistes, postals, etcètera, dels principals monuments, edificis, carrers..., que foren edificats en aquest moment.

Es pot organitzar una visita a aquests monuments i ampliar la informació.

6. Anàlisi de la frase: «Hi ha l'esplendor, és clar: però és una esplendor minada, o sense arrels.» Per a discutir aquesta frase ens pot ajudar les observacions tretes de l'anàlisi de la diferent composició social: noblesa aragonesa, vasalls, moros.,., com del temperament pactista i delegacionista dels valencians i que és analitzat en diferents moments al llarg del llibre de Fuster.

29

TEXTEI Aquest text, una prosa divagatòria amb cert to periodístic, es troba en aqueixa mena de diari de l'escriptor que és Causar-se d'esperar. El títol del llibre fa referència a un vers d'Ausiàs March («Car tot assaig és causa d'esperar») i vol subratllar el caire provissori d'aquestes proves, que no pretenen ser sinó tempatives, provatures que esperen aclarir una mica la comprensió de les coses i del món. La unitat escollida ens aprofita, així, com a exemple de llenguatge i estructura periodística i el podem analitzar des d'aquesta òptica.

Proposem els següents exercicis: — Aclariment del sentit de «bestiesa», comparant amb el sentit castellà del mot i amb el francès «bétisse».

— Anàlisi de l'inici del text: Hom proposa una tesi, una idea que es desenvoluparà i justificarà al llarg de les altres línies. Cal remarcar que s'enceta el text amb un «també» il·latiu, com si ja hom hagués estant parlant abans del tema, com si el text no fos altra cosa que un fragment de conversa, quan en realitat es tracta d'una prosa autònoma.

— L'expressió «més encara» —si entrem en l'anàlisi del desenvolupament de la idea inicial— és una manera d'insistir en aquesta, de subratllar-la.

— La interrogació «,;£! desde-

També la bestiesa pot ser acceptable com a punt de vista.

Més encara: hem de pensar sempre que la bestiesa és també un punt de vista. ^El desdenyarem?

Hi ha cretins, i els cretins no s'estan d'opinar. Sovint, la seva opinió hi compta, perquè un cretí no és mai un cretí a seques: és, a més de cretí, buròcrata, marquès, advocat, fabricant, poeta, diputat provincial o qualsevol altra cosa important.

L'opinió d'aquesta gent acostuma a ser valorada per la dignitat postissa que l'adorna, i no pel seu cretinisme consubstancial.

No desdenyem la bestiesa.

L'opinió de l'imbècil fa pena i fa mal: en termes intel·lectuals és una catàstrofe (més gran o més petita, això és a banda).

Però es una opinió. Un punt de vista.

J. FUSTER (De Causar-se d'esperar.)

nyarem?» es pot veure com un recurs dialèctic que estimula l'activitat mental del lector.

— L'enumeració de les possibles dignitats i professions del «cretí» crea un

ritme cridaner en aqueix punt i és un recurs irònic eficaç.

— L'expressió «cretí a seques» és també original i manifesta una intenció irònica.

— La frase «L'opinió d'aquesta gent... consubstancial» ens recorda molt de prop els famosos versos de Machado: «Dejar quisiera mi verso como deja el capitén su espada: famosa por la mano viril que la blandiera, no por el docto oficio del forjador preciada.»

Caldria assenyalar al respecte la clara influència de Machado —especialment de les proses filosòfiques del Juan de Mairena, citat explícitament pel propi Fuster— en aquests textos.

— La frase «No desdenyem la bestiesa» funciona ací com un consell donat al lector, tot recollint —altra volta amb ironia— un sentit de saviesa popular o de vell.

— El text es clou amb una adversativa (però...) i amb una frase tallada, sense verb («Un punt de vista»). Tot l'estil del text és de frase brevíssima, fora de l'enumeració del paràgraf central, la qual cosa li dóna un to sentenciós que convida a la meditació sobre el tema.

— En resum: Amb un llenguatge senzill, molt conversacional. Fuster ens fa una reflexió profunda, filosòfica i àgil, estimulant amb la ironia la intel·ligència del lector.

TEXTE II A les primeres condescendències del franquisme, com l'edició de llibres o la represa del teatre, un dia, se n'afegí una altra: la cançó. Era la nova cançó: en deien «nova» per marcar distàncies, en la intenció i en el caràcter, amb el repertori tradicional dels orfeons, i amb l'estil ja caducat dels cuplets. Inicialment, fou una imitació dels «chansonniers» francesos, aleshores en voga, més aviat literaris, i de fet, no pocs d'aquells pioners ni tan sols sabien cantar.

D'entrada, tot allò no feia por: era cosa d'aficionats, sense gran repercussió popular, limitades les actuacions a locals petits i pràcticament secrets. «Els Setze Jutges», i Raimon, i algun espontani coincident, no tardaren a obrirse un camf que es revelà fructuó. Els catalanoparlants començaven a sentir unes cançons que ja no eren «folklòriques»: que semblaven «normals». I que eren «normals» per a una determinada clientela. El segon pas va ser la introducció del disc. El disc suposava ingressar en els mass-media més vius.

30

Quan els de la «cançó» van eixir dels caus clericals on començaren, i atreien auditoris més vastos, les autoritats franquistes van posar-hi tants entrebancs com van saber.

Censures, multes, prohibicions: tot el que es vulga. I van evitar fins on pogueren —i ho podien tot— l'accés dels cantants catalans a les ràdios i la televisió. La «cançó» tenia un defecte, si puc parlar de defecte: un dèficit, fóra una manera millor de dir-ho. Ha estat, dins la seua projecció majoritària, «minoritarista». Un percentatge important de la societat dels Països Catalans, que ja era immigrada i castellà noparlant, preferia les manufactures anodines de la canción espafiola, andalusoide, que ben sovint emergia de la mateixa Barcelona i qutt, per a major inri, fins i tot arribà a codificar una «rumba catalana» d'un remotfssim aire gitano.

No vi siitrar en la història caòtica Í suïcida de la «nova cançó». La maniobra, en els seus orígens, i encara avui, disposava d'elements d'esplèndid atractiu, els quals, de

més a més, procedien de tots els Països Catalans, i que, engagés o no, van permetre unes coagulacions d'entusiasme increïblement superiors als pamflets clandestins o als discursos dels líders tolerats en la «transició». Cal recordar alguns recitals d'en Raimon i de Lluís Llach, i d'altres, sens dubte, que, quan el franquisme semblava fer figa, reunien més gent i injectaven més coratge que qualsevol míting de l'oposició. Comprenc que avui, a penes cinc o sis anys després, ['«oposició» es desenganxa de la «cançó». També, en canvi, és positiu que els cantants supervivents aspiren a ser escoltats com a cantants «normals», i en català.

La «nova cançó» s'ha desfet, i els qui encara s'hi aguanten, per més audiència que tínguen, no poden fer el que haurien de fer per la llengua.

Quant als cantants, si cal afinar l'anàlisi, la competència ja no és solament el castellà folklòric, sinó també l'anglès multinacional de les discoteques. El castellà desplaça el català, i l'anglès desplaça el castellà. En les discoteques autòctones ningú no «escolta» les paraules, i tant se val l'idioma en què siguen cantades. Això deu passar, aproximadament, igual a Alemanya, a França, a Itàlia, a l'Argentina: a tota la «sacrosanta àrea del dòlar», com deia Pere Quart. L'anqlés és, per a nosaltres, un idioma colonial

que se sobreposa al colonialisme del castellà. La «cançó», repetesc, és una cançó literària. Manolo Escobar, Peret, i tutti quanti, són els ídols de la població. No dels immigrants: de tothom. I si no són els que cite seran Raphael, Camilo Sesto, Julio Iglesias o el fill d'aquell torero famós, que ara no recorde com es diu.

Convindria veure, ja que toquem el tema, sí no tenen la seua raó de ser —i molta «raó de ser»— els grups que vociferen sobre pautes xarones o «xavacanes». El seu públic és més extens. Pense en «La Trinca», i estic obligat a pensar en «Els Pavesos». Entre l'un nivell i l'altre hi ha l'espai per a «Al Tall», que no sé sí té una rèplica al Principat i a les Illes.

Però la xaroneria —o «xavacaneria»— ha estat, històricament parlant, un punt de salvació per al català, com per a totes les llengües postergades. Si suprimim Pitarra —o Escalante- en una imaginària història del català, potser ni jo escriuria avui en català ni el meu lector em llegiria. I qui diu Pitarra i Escalante, diu els capellans que acudien al vernacle per a les seues novenes i per als seus cantables.

JOAN FUSTER (De Ara o mai.)

Ens trobem davant un fragment de l'últim llibre de Fuster: Ara o mai (1981). Es tracta d'un assaig lleuger, àgil i suggestiu sobre el tema de la recuperació del català al moment actual.

Exercicis: — Esquema del text, que ben bé podria apropar-se a aquest: 1. Importància de l'aparició de la «nova cançó».

2. Difusió a través dels mass media, amb: — Repressió polttica.

— Relatiu minoritarisme del fenomen.

3. Importància política: — Gran al moment de la transició.

— Avui hom aspira a la normalització artística.

4. Colonialisme lingüístic: — Del castellà sobre el català.

— De l'anglès sobre el castellà.

5. Importància de les manifestacions artístiques subculturals per a la història social de la llengua i per al seu futur.

— Discusió de les paraules «història suïcida de la nova cançó».

— Ús d'expressions no catalanes, com «chansonniers», «mass media», «canción espafiola», «engagés» o «tutti quanti»: Justificació d'aquest ús i observació del recurs gràfic que el remarca.

— Valor expressiu de la citació de Pere Quart, l'al·lusió indirecta a Miguel Bosé —incitació a l'activitat mental del lector— o la metàfora «caus clericals».

—Anàlisi de l'ús de les cometes. Observar la diferència semàntica entre mots amb cometes i sense. El mateix sobre expressions donades entre guionets.

— Fuster sembla mantenir ací la tesi de la importància fonamental de la subcultura (cançó més o menys xavacana, sainetistes de poca alçada artística com Pitarra o Escalante) des de l'òptica de la història social de la llengua. Es pot fer una composició escrita rebatint aquests arguments des d'inte^ressos purament estètics.

QUADERNS DELS TREBALLADORS DE L'ENSENYAMENT DEL P.V. BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ PER A NO AFILIATS

Nom Cognoms Adreça Població Tfn ..

Provincià FIRMAl

PAGAMENT D :Taló bancari.

D Transferència bancària a ALL-I-OLI. Banco Espanol de Crédito, urbana calle Yecla, 9. València, c.c. n.° 2897 271.

VENDA NÚMEROS ATRASSATS: C En la seu del sindicat: 50 pts.

D Per correu enviant prèviament els diners: 75 pts.

31

BOERIAS CAPITULO X DEL REGIMEN DE RETR1BUCIONES

PROYECTO DE LEY

SOBRE LA FUNCION PUBLICA Articulo 42

La actualización anual de los diferentes conceptos retributivos se efectuarà teniendo en cuenta, entre otros índices, el de evolución de los preciós al consumo, y prèvia consulta con las organizaciones sindicales mas representatives en el àmbito de las Adminístraciones públicas, que deberà efectuarse antes de la elaboración definitiva del correspondiente proArticulo 35 yecto del presu puesto.

1. Los funcionarios en situación de servicio activo tienen ia obligación de declarar las Articulo 43 actividades profesionales, mercantiles o industriaies de carécter permanente que ejerzan Las retribuciones bàsicas y complementarias de los funcionarios que presten servicio fueradela Administración. en régimen de jornada reducida se disminuiran proporcionalmente respecto de las que 2. No serà obligatòria, aunque la Administración podrà requeriria si lo considera ne- correspondan con las de la jornada normal de trabajo. cesario, la declaración de las actividades ocasionales que realice el funcionario, tales como la panicipación en tribunales o comisiones calificadoras, patronatos, juntas, consejos rectores de organismos autónomos, comisiones y órganos consultives por razón del puesto o CAPITULO XI cargo que desempefien; las docentes o investigadoras en centros de esta naturaleza, escuelas o instituïes de selección y formación de funcionarios; la realización de estudiós DEL RÉGIMEN DISCIPLINARIO retribuidos mediante los comratos previstos en el articulo 6 de la presente lev; la administración del patrimonio personal o familiar del funcionario; las actividades literarias, Articulo 44 artísticas o científicas; las que tengan por objeto la defensa de intereses profesionales en 1. Los funcionarios solo seran sancionados por el incumpiimiento de sus deberes, sindicatos de funcionarios v, en general, las inherentes al ejercicio de los derechos funda- cuando constituya falta disciplinaria. mentales y libertades públicas.

2. Las faltas podran ser leves, graves v muy graves. Las faltas leves prescribiran al 3. A la vista de la declaración preceptuada en el apartado 1 del presente articulo, y mes; las graves, al ano, y las muy graves, alostresarïos. oído el interesado, la Administración podrà prohibir o condicionar el ejercicio de la activiArticulo 45 dad declarada a los efectos de garantizar en todo momento lo dispuesto en el articulo 33 Son faltas muy graves: de la pf esente lev. a) El incumpiimiento del deber de fidelidad a la Constitución en el ejercicio de la fun4. El incumpiimiento de lo previsto en el presente articulo serà considerado como falción pública. la disciplinaria. b) El abandono del servicio.

Articulo 36 c) La adopción de acuerdos manifiestamente ilegales que causen perjuicio grave a la Las disposiciones específicas de cada sector de la actividad administrativa podran es- Administración o a los ciudadanos. d) La manifiesta insubordinación individual o colectiva. tablecer incompatibilidades concretas con el ejercicio de cualquier otro puesto, profesión c) La participación en huelgas ilegales y cualquiera otra interrupción ilegal del trabajo. o actividad. f) La violación de la neutralidad e independència políticas, utilizando las facultades atribuidas para influir en procesos de cualquier naturaleza y àmbito.

Articulo 37 g) Lavíolación delsecretoprofesïonal.

1. Los funcionarios públicos solo podran ser retribuidos por los conceptes que se deh) La manifiesta, reiterada y no justificada falta de rendimiento. terminan en la presente ley. i) El incumpiimiento intencionado de las normas sobre incompatibilidades que aten2. Las cuantías de los diversos conceptos retributivos se fijaràn tenïendo en cuenta el ien gravemente a los principios contenidos en el articulo 33 de la presente ley. nivel de salarios existente en el sector privado, y seran suficientes para garantizar el estricto cumplimiento de las obligaciones del funcionario, así como su dignidad personal y so- Articulo 46 Son faltas graves: cial. a) Las tipificadas en el articulo anterior, cuando por su intencionalidad o resultados 3. En ningún caso el sueldo correspondiente a los funcionarios de cuerpos, escalas o no deban ser consideradas faltas muy graves. plazas de nivel E podrà ser inferior al salario mínimo ínterprofesional. b) El incumpiimiento de las ordenes legales comunicadas por escrito.

4. El Gobiemo, a propuesta del Consejo Superior de la Función Pública, determinarà cl El incumpiimiento de la obligación contenïda en el articulo 33.1 de la presente ley. la cuantía màxima de las retribuciones totales teniendo en cuenta los criterios establecidos d) El incumpiimiento reiterado de la asistencia al trabajo o de la jornada sin causa jusen los apartades anteriores, así como la relación de proporcionalidad entre las retributificada. ciones basi cas y complementarias. e) La inobservancia del deber de residència que impida el estricto cumplimiento de las oblïgacionesprofesionales.

Articulo 38 f) La participación en actuaciones administratives cuando exista causa legal de absLos funcionarios percibiràn las retribuciones bàsicas siguientes: a) El sueldo, que consistirà en una cantidad igual para todos los cuerpos, escalas y tención. g) La falta de respeto a las autoridades, a los superiores, a los subordinades y a los plazas singulares det mismo nivel. administrades. b) La que corresponda a la categoria que se ostente. h) La negligència que produzca graves danos a la Administración o a los adminisc) Los trienios reconocidos como consecuencia de los servicios efectivos prestados trados. en cualquiera de las Administraciones públicas comprendidas en el àmbito de aplicación i) Originar o tomar parte en altercados en el centro de trabajo. de esta ley. j) La reincidència en dos faltas leves. d) Las pagas extraordinarias, en número de dos al ano, iguales cada una de ellas a una mensuatidad de las retribuciones senaladas en los apartades precedentes, incremen- Articulo 47 Son faltas leves: tàndose graciualmente hasta alcan;ar la totalidad de las retribuciones bàsicas y complea) Las tipificadas en el articulo anterior, cuando por su intencionalidad o resultados mentarias cuando las disponibilidades presupuestarias lo permitan. no deban ser consideradas faltas graves.

Articulo 39 b) La incorrección con las autoridades, con los superiores, con los subordinades o con los administrades.

1. Las retribuciones complementarias consistiran en: cl El retraso o negligència en el cumplimiento de las obligaciones del puesto de trabaa) El complemento de dedicacïón exclusiva, que se asignarà a aquellos puestos de trabajo que así lo requieran de conformidad con la naturaleza de sus funciones. Los de- jo que no perturben el eficaz funcionamiento del servicio o causen perjuicios a los administrados. rechos pasivos de los funcionarios que hayan prestado servicio en régimen de dedicación d) Las reiteradas faltas de puntualidad sin causa justificada. exclusiva durante mas de cinco anos, podran incrementar se en la cuantía y forma que se el En general, el incumpiimiento de los deberes profesionales por simple negligència. establezca. b) El complemento de puesto de trabajo, que se asignarà de acuerdo con las Àrtic u lo 48 caracteristicas, dificultad y responsabilidad inherentes a los mismos.

Las sanciones se impondràn y graduaran de acuerdo con la naturaleza de la falta, perSolo podrà asignarse este complemento por el desempeno de puestos de trabajo turbación del servicio, perjuicio ocasionado a los administrades o reincidència, y seran las concretos o jefaturas orgànicas que figuren especificades en las relaciones a que se refiere siguientes: el articulo 31 de la presente ley. al para las faltas leves, las de apercibimiento y pérdida de uno a cuatro días de remuc) Los incentivos de productividad, que se aplicaran cuando por razón del servicio neraciones. deba estimularse el màximo rendimiento y éste pueda ser cuantificado por procedimientos b) Para las faltas graves, las de pérdida de cinco a treinta días de remuneraciones, objetivos. traslado forzoso con cambio de residència, pérdida de una categoria y suspensión de fun2. En ningún caso podran conferirse con caràcter general los complementes de dedi- ciones hasta unafio. cación exclusiva y de puestos de trabajo a categorías, cuerpos o escalas de funcionarios. c) para las faltas muy graves, la de suspensión de funciones de uno a cinco anés y la de separación del servicio. Cuando no se hubiere ocasionado grave perjuicio a la AdmiArticulo 40 nistración o a los administrades, el órgano sancionador podrà imponer las previstas en Is Los funcionarios públicos percibiràn: letra bl para las faltas graves. a) Las indemnizaciones por residència, por los gastos realizados en razón del servicio Articulo 49 o por el traslado forzoso con cambio de residència.

1. Las sanciones por faltas leves se impondràn por el superior jeràrquico del funcionab) Las gratificaciones para compensar la peligrosidad o penosidad de determinados rio mediante expediente sumario que garantice, en todo caso, la audiència prèvia del inteservicios o el caràcter extraordinario de los mismos. resado.

Articulo 41 2. Las sanciones por laltas graves y muy graves se impondràn por las autoridades adLas retribuciones percibidas por los funcionarios tienen caràcter publico. Su cuantía ministrativas que correspondan, prèvia incoación de expediente disciplinaria en el que serà exacta serà la que figure en los presupuestos de las diferentes administraciones públicas. preceptiva la audiència del presumo responsable, que podrà estar asistido de letrado.

32

3. La sanción de separador del Servicio solo podrà Imponerla el Gobierno, los consejos de gobierno de las comunidades autónomas o el pleno de las corporaciones locales.

CAPITULO XII DE LOS ORGANOS DE PARTICIPACIOIM Articulo 50 1. Los funcionarios públicos comprendidos en el àmbito de aplicación de esta ley, participaran en la determinacíón de las condiciones de prestación de sus servicios a través de los órganos de rep resen ta c i ó n constituidos según los procedimientos electorales que reglamentariamente se establezcan.

2. Son órganos de participación: a) El Consejo Superior de la Función °ública, órgano supremo de representación del personal al Servicio de las Administraciones públicas.

El Consejo Superior de la Función Pública estarà compuesto de 24 miembros, nombrados por el Gobierno por un periodo de dos anos, de los que 12 seran designados en calídad de rep resen ta n tes de las Administraciones públicas, con arreglo a la siguiente dislribución: cinco, de la Administración del Estado; tres, de las comunidades autónomas; tres, de la Administración local, y uno, de la Seguridad Social. Losotros 12 rep resen ta n tes seran designados a propuesia de las organizaciones sindicales de funcionarios mas representatives.

Para la designación de los representanies de las comunidades autónomas seran ordenadas según la fecha de su constitución, correspondíendo la representación, en primer lugar, a las tres més antiguas, y así sucesivamente.

El representants de cada comunidad autònoma serà designado a propuesta del Consejo de gobierno de la misma.

Los rep resen ta n tes de la Administración local serén designados a propuesta del Consejo de las corporaciones locales de Espana.

El Gobiefno podrà ampliar el número de miembros del Consejo Superior de la Función Pública, manteniendo su composición pal·liaria. bï Las comisiones de personal, integradas en número no inferior a diez ni superior a veinte, por rep resen ta n tes de cada uno de los niveles de funcionarios que presten sus servicios en el correspondiente ministerio, comunidad autònoma, corporacíón local y administración de la Seguridad Social, asi como en aquellos organismos autónomos, centros directivos o grandes unidades administrativas en los que su funcionamiento fuera necesario. El número de re p resen tantes serà igual por cada nivel de funcionarios. c) Las comisiones de cuerpo o escala compuestas en número méximo de diez rniembros, de los que la mitad seran delegades de la Administración e igual número de representantes elegides por los funcionarios del respectivo cuerpo o escala. d) Podran existir juntas de personal en aquellos centros de trabajo de mas de 300 funcionarios, donde sea solicitada su creación por alguna organización sindical que cuente, por lo menos, con cincuenta afiliados en dicho centro, o por el treinta por ciento del total de funcionarios del mismo. Las juntas de personal asumiràn la representación de éste en aquellos asuntos de régimen interior que se susciten en el àmbito exclusivo del centro de trabajo y cuyo conocimiento no corresponda a los órganos a que se refieren los apartados anteriores. El número de representantes se determinarà proporcionalmenie al de efectives hasta un màximo de diez.

Articulo 51 1. Corresponde al Consejo Superior de la Función Pública: a) Informar todos los proyectos de disposiciones de caràcter general que hayan de dictarse para desarrollo de lo dispuesto en la presente ley o en otras leyes que afecten al personal al servicio de las Administraciones públicas. b) Informar el plan anual de oferta de empleo publico y proponer los criterios bàsicos para el cumplimiento de lo dispuesto en los articules 11,12 y 13 de la presente ley. c) Informar el cuadro general de categorías, la clasificación de puestos de trabajo y la asignación de categorías a cada cuerpo o escala, conforme a lo establecido en los apartados 2, 3 y 4 del articulo 27. d) Coordinar los sistemas de provisión de puestos de trabajo que faciliten la movilidad de los funcionarios entre las dístintas Administraciones públicas, con arreglo a lo previsto en esta ley. e) Ejercer funciones consultivas en matèria de personal cuando sea requerido por el Gobierno o sus miembros, los conse/os de gobierno de las comunidades autónomas o el consejo de las corporaciones locales de Espana, y formular propuestas y recomendaciones. f) Elaborar periódicamente informes generales sobre el estado de la función pública, que seran presentados a las Cortes Generales. g) proponer al Gobierno, a los consejos de gobierno de las comunidades autónomas o a las corporaciones locales cuantas medidas estime oportunas para el buen régimen de la función pública y ordenación de la política del personal al servicio de las Administraciones públicas. h) Informar las propuestas de separación del servicio de los funcionarios públicos.

2. El Gobierno designarà entre los rniembros del Consejo Superior de la Función Pública al presidente y al secretario general.

3- El secretarío general estarà asistido por un secretario general adjunto, designado a propuesta del Consejo Superior de la Función Pública entre funcionarios de nivel superior, que ejercerà la jefatura de los servicios administratives, asistiendo a las sesiones del Consejo con voz, però sin voto.

4. El Consejo Superior de la Función Pública funcionarà en pleno y comisión permanente.

Bajo la presidència del secretario general podran constituirse grupos de trabajo para el estudio de cuestiones concretas y el examen previo de las que deban elevarse al pleno y comisión permanente.

Tanto la comisión permanente como los grupos de trabajo mantendràn la composición paritaria.

Articulo 52 1. Las comisiones de personal conoceràn en consulta formal de los siguientes asuntos:

a) proyectos de disposiciones generales en matèria de personal aplicables solo en el àmbito de su representación. b) Decisiones de la autoridad administrativa sobre cumplimiento de horarios de trabajo. c) Provisión por concurso de puestos de trabajo de adscripción indistinta entre funciongrios de cuerpos, escalas y plazas singulares del mismo nivel y categoria, d) Normas de aplicación del régimen de remuneraciones complementaries. e) Plan de actuaciones en matèria de acción social en favor de los funcionarios.

f I Imposición de sanciones disciplinaries por faltas muy graves y graves. g) Formulación de sugerencias, reclamaciones y quejas. h) Cuantosotros asuntos les atribuya una disposición legal o reglamentaria.

Articulo 53 Las comisiones de cuerpo o escala seran oidas en consulta en las siguientes cuestiones: a) Convocatòria de pruebas selectives y cursos de perfeccionamiento. b) Ascensos de categoria y provisión de puestos de trabajo propios del cuerpo o escala. c) Cuantos otros asuntos conciernan específicament e al cuerpo o escala.

Articulo 54 Sin perjuicio del funcionamiento y competencias específicas de los órganos de participación establecidos en el presente capitulo, las distintas Administraciones públicas y las organizaciones sindicales mas representativas en sus respectives àmbitos podran acordar el estudio conjunto de cuestiones generales que afecten a la elaboración y desarrollo de las políticas de personal.

DISPOSICIONES TRANSITORIAS Primera 1. Los funcionarios de empleo interino y el personal contratado de colaboración temporal de la Administración civil existentes a la entrada en vigor de la presente ley, conservaran los derechos que tengan reconocidos con arreglo a la legislación vigente.

2. El personal a que se refiere el número anterior y que estuviere prestando servicio a la entrada en vigor del Real Decreto-Ley 22/1977, de 30 de marzo, serà sornetido al régimen de contratacíón de derecho laboral previsto en el articulo 4. ° de la presente ley.

3. Antes del 1." deenerode 1985, las Administraciones públicas crearan las escalas a extinguír para la incorporación del personal comprendido en el número 2 de la presente disposición transitòria y de los demàs contratados sometídos al régimen laboral que a la entrada en vigor de la presente ley realicen funciones propias de funcionaries. Para el acceso a dichas escalas serà necesario superar las pruebas selectivas correspondientes.

Segunda 1. La presente ley es de aplicación al personal de los entès presutonórnicos y organismos de el los dependientes.

2. Los funcionarios adscritos a funciones o servicíos de titularidad estatal que se transfieran a entès preautonòmicos o se incorporen por cualquier otro motivo a prestar servicio en los mismos quedaran en situación de servicio activo.

Tercera En el plazo maximo de seis meses, las distintas Administraciones públicas acomodaran las situaciones administrativas de los funcionarios públicos a las establecidas en el capitulo VI de la presente ley.

Guaita 1. Las actuales normas reguladoras del régimen retríbutivo de los funcionarios, conservaran su vigència hasta la entrada en vigor de las disposiciones que se dicten para el desarrollo de los capitulos VIII y X de la presente ley.

2. En la fijación de las cuantías de los complementes de dedicación exclusiva y de puesto de trabajo y, en su caso, del incentivo de productividad, deberàn tenerse en cuenta las correspondientes a los extinguidos complemento de prolongación de jornada e incentivo corporativo que no sean absorbides por las retribuciones bàsicas.

3. La aplicación de lo previsto en esta ley no determinarà disminución de los ingresos totales percibidos por cada funcionario a la entrada en vigor de la misma.

Las cantidades que hubieran de abonarse para compensar, en su caso, la diferencia seran absorbides a medida que se produzcan los incrementes anuales de los correspondientes conceptos retributivos percibidos por los funcionaries.

Quinta Hasta la publícación de las relaciones previstas en el articulo 31 de la presente ley, la provisión de puestos de trabajo se realizarà de acuerdo con las normas vigentes.

Sexta Hasta la constitución del consejo de las corporaciones locales de Espana, los representantes de la Administración local en el Consejo Superior de la Función Pública seran designados por el Gobierno.

Séptima Hasta tanto entre en vigor la ley que regule el régimen especial de la Seguridad Social de los funcionarios civiles del Estado, las licencias por enfermedad y alumbramiento se regiran por la normativa vigente.

Octava El personal que ostente la condición de funcionario de la Administración de la Seguridad Social estarà incluido en el Régimen General de la Seguridad Social y se le respetaran los derechos que se sefialan en la disposición adicional primera, cuatro, del Real Decreto-Ley 36/1978, de 16 de noviembre.

DISPOSICIONES FINALES Primera 1. Se autoriza al Gobierno para dictar las normas que sean necesarias para el desarrollo y ejecución de esta ley, en lo que se refiere al personal comprendido en los apartados 1, a), c) y d), 2 y 4 del articulo 1."

2. En el plazo de un ano 3 partir de la entrada en vigor de la presente ley deberàn estar promulgadas las normas a que se refiere el pàrrafo anterior.

Segunda En el plazo de cuatro meses, contados a partir de la entrada en vigor de la presente ley, deberà quedar constituido el Consejo Superior de la Función pública.

Tercera El Gobierno regularà el régimen especial de retribuciones de los funcionarios públicos destinades en el extranjero y del personal laboral contratado para el servicio exterior.

33

ELS LLIBRES REVISTAS DE EDUCACION Psicologia» cumple un ano de su existència y va camino de consolidarse, ocupando un lugar importante en este campo no suficientemente desarrollado y que es la psicologia.

Como temas importantes en este número hay que destacar: — «Imàgenes mentales v desarrollo cognitivo en ciegos totales de nacimiento», Alberto Rosa Rivero.

— «El estudio experimental del castigo: una revisión», Manuel Alonso.

— «Hacia una estructuración teòrica de la psicologia diferencial», José A. Forteza Méndez, José Maria Prieto Zamora.

ESTUDIÓS DE PSICOLOGIA Revista trimestral. Número 4,1981.

Edita: Pablo del Rio. Libertad, 15. Madrid-4.

Con

34

este

número cuatro,

«Estudiós de

EL HOSPITAL DE LOS DORMI DOS Franciscà García Pavón.

Editorial Càtedra. Madrid, 1981.

Aunque con retraso, este número ha llegado a los lectores en plenas vacaciones de verano, siendo el primer número del ano 1981. «Infància y Aprendizaje» sigue en su línea de publicación de ínteresantes trabajos elaborades por expertos de la realidad psicopedagógica actual.

Entre los articules mas destacades hay que citar: — «Observación-experimentación, però (•como aprenden losalumnos?», A. Giordan.

— «La representación infantil del mundo social», J. Delval.

— «El lenguaje en el nino autista», A. Riviere.

— «Problemàtica psicopedagógica de la Formación Profesional», T. Mauri, F, Roca, F. Miquel.

Las aventuras de Manuel Gonzàlez, àlias «Plinio», jefe de la GMT (Guardia Municipal de Tomelloso), v de su ayudante, el veterinario don Lotario, jubilado por la mecanización del campo, han dado a su autor, Francisco García Pavón, justa fama en su intento de conseguir una adaptación de la típica pareja de detectives — recuérdese a Sherlock Holmes, ayudado por el doctor Watson— de la novela policíaca a las costumbres de un pueblo manchego. Los resultados de tal intento, si bien han sido inferiores, en nuestra opinión, a otras empresas literarias de García Pavón —por ejemplo, a sus «Cuentos republicanos» — , han sido muv estimables desde el punto de vista de la popularidad, ya que el pacifico Plinio fue objeto hasta de una adaptación televisiva. Con todo, las novelas de Plinio trataban de crear una novela policíaca a la espafïola, però cambiando el escenario de la noche urbana a la vida campesina. De ahí, el otro elemento bàsíco de novelas como «El reinado de Witïza», «El rapto de las Sabinas» o «Una semana de lluvia»: el costumbrismo, el nostàlgico recuerdo de la forma de comer los gazpachos, de los personajes Ipcales curiosos, del vocabulario campesino que se va perdiendo, etcètera.

Este ultimo componente, el costumbrismo, ha acabado ya por ganar totalmente la partida a la trama policíaca en «El hospital de los dormidos», el ultimo episodio de Plinio, que acaba de editar Càtedra. Es mas, la trama policíaca ha desaparecido ya casi por completo, pues los crímenes han dejado paso a, todo lo rnàs, «delitós de honor», y ni siquiera eso, bien mirado. Queda, en carnbio, hipertrofiado el gusto por rememorar un mundo que se pierde, como el río Guadiana ya jubilado, los nombres de las partes del carro, etcètera; queda la búsqueda de un nuevo vocabulario; la recreaciór, Je algun que otro tipo pintoresco, como el filosofo Braulio o el Tachuelas, que se suicida roncando, etcètera. Creemos que «El hospital de los dormidos» no aiïade laurel a ninguno, ni a la carrera policíaca de Plinio ni a la literatura de Garcia Pavón, tal vez porque el personaje va no da demasiado de sí.

PEDRÓ OLIVARES

F. MORENO

PERSPECTIVAS Revista trimestral de educación.

Vol. XI, número 1,1981.

Edita: UNESCO. 7 Place de Fontenoy, 75.700 París. Francia.

Destacan en este número trabajos tan irnportantes como el relativo a la controvèrsia surgida a raíz de la pubiicación del nuevo documento del Banco Mundial sobre política de educación, así como diversos trabajos enmarcados con el titulo genérico «Reformar la educación: Enfoques» y que desarrolla aspectos tan importantes como: — «Una tipologia de las reformas de la educación», Richard Sack.

— «Las reformas escolares hoy dia: tendencias y debatés», Czeslaw Kupiciewicz.

— «La reforma de la ensenanza al nivel local», Colectivo IIPE. — «La reforma de la educación: su dimensión humana», Robert McCaig.

— «Evaluar las reformas», E. Ayotunde Yoloye.

Revista interesante por la variedad de trabajos publicados, y que responden a las inquietudes y experiències realizadas en el campo de la educación en un amplio abanico de países.

per a grans

INFÀNCIA Y APRENDIZAJE Revista trimestral. Número 13,1981.

Edita: Pablo del Río.

Libertad, 15. Madrid-4.

9.

Vocal. Al revés, plantat cara, oposat. Ità-

lia.

10. Nota musical. Símbol de l'anarquisme.

Sufix que porten algunes sals en química. Vocal.

Una altra nota musical.

11. Nom de consonant. Partit espanyol d'«oposicÍG», Al revés, llaç, baga.

12. Es podria dir dels dies 23, que porten desgràcia (plural).

ENCREUATS 1 2 3 4 5 6 7 8 9101112

1 2

3 4 5 6 7

8

9 10

6. Fer niu. Forma d'un pronom personal feble. Posterior a cinquè.

7. Assigne, atorgue. Part final d'una extremitat superior en l'home. Al revés, advertí.

8. Sufix que porten els noms dels àcids. Tonalitat. Carta de la baralla. Forma pronominal de segona persona.

9. Símbol del carboni. Terreny on aterren els aeroplans. Vocal.

10. Al revés, es dirigeix. Consonant. Símbol de l'acetil. Regular. Abreviadament, senyor.

11. Llis, pla. Al revés, gases, tels. Composició musical per a dos executants.

12. Unions, aliances, societats.

VERTICALS

11 12 HORITZONTALS 1. S'adonarem, identificarem una cosa.

2. Nom de consonant. Al revés, nom vulgar pel que es coneix un instrument d'escritura a bola. Al revés, aire que s'espira.

3. Al revés, d'acord. Essa. Dígraf molt corrent. Consonant. Contracció.

4. Consonant. Popular carrer de la ciutat de València famós per les particulars botigues que hi han. Vocal.

5. Surt. Contrari de dolent. Consonants.

País Valencià.

1. Exigirà, reclamarà.

2. A nosaltres. Al revés, deficient físic en una cama. Recipient.

3. Contracció de casa. Barcelona. Prefixe que significa contra. Consonant. Policia política nazi.

4. Zero. Principalment. Vocal.

5. Conjunció d'enllaç negativa. Pronom personal de tercera persona. Metall preciós. Símbol químic de l'escandi.

6. Pronom, en plural, de tercera personal. A mi. Pintor de Cadaqués.

7. Al revés, sant, baix l'advocació del qual s'agrupaven algunes confraries de menestrals.

La teua. Gran extensió d'aigua que ompli la Terra.

8. Consonants. Al revés, Ciutat Reial. Al revés, divinitat eqíocia. Consonants.

DICCIÓ CULTURAL DEL B4ÍS VALENClK és una resposta conscient i serena a mdts problemes que els valencians teníem plantejats.

L

- -|sjns '30Sd

•eia :u - 'OQ 'v *jj 'v 'sy :QL - 'i 'a^sis

-j|l -3 :6 - -3A 'H"? 'DJ '9X -S ~ 'Ç^O ^1 'ap!

--t - '\\BQ 'ujg 'S||3 :g - -33 -JQ 'Q-j -JN :g - 'O -Q :t- - 'SS 'l/M 'uv '9 '^3 :£ - SBA se

'd '3V '1

'OI -

tJ : L L — 3 :g -

•13 -JGIN :9 - 'Ad '13 '09 '*! :g - 'V -eiJ3S|og 'A :fr - 'IV "1 "H 'S 'S! :£ - VP '9°l! 'BU3 :Z -ujajaxisuooBH - I :S1V1NOZ1IHOH

SNOiomos

HO

in

LLIBRERIA LITERATURA INFATIL Y JUVENIL JUEGOS EDUCATIVOS emperador 7 telefono

valencià-2 3227698

demaneu informació al

secretariat de l'ensenyament de l'idioma menéndez pelsvo, 26. 2" (elèíon 21 03.15 castelló

moralm, 15.8' lelfs 321 92.24-322.5802322.58.19

girona, 12 telèfon 21.26.00

valència

alacant

I PREMIO NACIONAL DE LITERATURA INFANTIL Y LIBRERIAS

35

FAREM ESCOLES VALENCIANES UTILITZANT LLIBRES EN VALENCIÀ

INSTITUCIÓ «ALFONS EL MAGNÀNIM IMPUTACIÓ PROVINCIAL DE VALÈNCIA

J t

^

J .

. .

COL.LECCIO «DESCOBRIM EL LLENGUATGE» (LLIBRES PER A L'ENSENYAMENT DE LA LLENGUA)

Parvulari: GAVINA 1. Fitxes i guia didàctica GAVINA 2. Fitxes i guia didàctica 1er d'E. G. B.: «Vola, Topi!» Llibre i guia didàctica 2°nd'E. G. B.:«Milotxa» y d'E. G. B.: «Sambori» De pròxima aparició: «Raïm de pastor» |4at d'E. G. B.) «Espígol» I5e d'E. G. B.)

COL.LECCIO «FULLETS PER A L'ESCOLA» PER UNA BIBLIOTECA D'AULA VIVA IARRELADAALMEDI

1.

2.

3.

«Cants de treball» «Plantes aromàtiques» «La paraula és una aventura»

De pròxima aparició: 4. «Coneguem les nostres terres» 5. «Història d'una escola» 6. «Estimem la nostra llengua» 7. «La ciència al País Valencià»