30 III bis extra congres

Ponències dels Congresos del STEPV i UCSTE

CALENDARI DEL CONGR LSTE LPV 1. Fins al dia 26 d'octubre, discussió de ponències, presentació d'esmenes i elecció de delegats al Congrés del STE-PV. La distribució numèrica dels delegats que corresponen a cada comarca i sector es realitzarà en una reunió a celebrar el dia 17 d'octubre en les seus de Castelló, València i Alacant, respectivament, a les 7 de la vesprada.

2. El 26 d'octubre hi haurà Consell Nacional a Dénia, a les 10 del matí, al Col·legi Les Vesanes. L'ordre del dia és el següent: 1. Presentar les esmenes i arreplegar nous documents per al Congrés del STE del PV, que seran repartits allí mateix.

2. Posicïonar-se sobre les ponències de la primera part del Congrés d'UCSTE, que són les que publiquem en aquest número.

3. Triar delegats per a la primera part del Congrés d'UCSTE. 4. Aprovar la proposta del calendari i reglament del Congrés del STE del PV. 3. Primera part del Congrés d'UCSTE: 31 d'octubre, 1, 2 i 3 de novembre, a Guardamar.

4. Congrés STE del PV: Dies 15, 16 i 17 de novembre, a Guardamar.

5. Segona part del Congrés d'UCSTE: Dies 13, 14 i 15 de desembre, a Madrid.

NOTES

Ninguna de les ponències és oficial. Ací es publiquen totes les aportacions que s'han fet, Les ponències d'UCSTE, ho son també del Congrés del STE del PV. Qualsevol aportació que es vulga presentar per a la primera part del Congrés d'UCSTE, s'ha de fer arribar el més aviat possible.

REUNIONS Sector privada de la UI de València: Dia 15 d'octubre, a les 6.30, a la seu del sindicat.

Sector EM de la UI de València: Dia 16 d'octubre, a les 10 de la nit, a la seu del sindicat.

Imprimeix: Berta Print, S. A. Cambrils. 8

N." D. L: 1.454-1981

DEL PV COM A SINDICAT NACIONAL «L'article 9 dels estatuts del STE-PV estableix com a una de tes nostres característiques sindicals la de ser un sindicat nacional. Aquesta concepció sindical queda plena de sentit des de la nostra concepció del sindicalisme de classe.» í. Darrere d'aquesta concepció sindical hi ha: com a punt de partida, una consciència nacional («reconeix la realitat nacional del País Valencià»), una vocació de trebal! pel Pafs Valencià («defensa els drets del poble valencià», «afavorint el nostre retrobament col·lectiu com a poble»), un objectiu global («Taconseguiment d'un País Valencià autònom»), que resta sempre obert i que ós dinàmic («caminant decididament cap a l'autogovern, fins que el poble valencià siga, per sempre més, un poble franc»), en el context del qual siga possible un objectiu educatiu concret: «l'escola pública i popular del País Valencià», que entenem com una escola gratuïta, pluralista, participativa, crítica, arrelada al medi, creativa, investigadora, que lluite contra tot tipus de marginació (sexual, dels xiquets diferents...). Una escola que treballe en la formació d'homes i dones capaços d'analitzar el medi social en què viuen i intervindre en la seua transformació cap una societat en pau i en llibertat, sense relacions de domini econòmic, sexual, social, nacional ni de classe, cap una societat no uniformadora, que potencie la diversitat dels individus i dels col·lectius culturals.

II. L'actual Estatut d'Autonomia, fruit del consens amb la dreta, té unes mancances Í limitacions generals que, en el camp de l'ensenyament, han anat obstaculitzant el camí cap a l'escola pública valenciana sobretot en dos aspectes fonamentals: a) L'ambigüitat i les vacil·lacions a l'hora de dur endavant una política de normalització lingüística estan reduint aquesta a una introducció parcial del valencià a l'escola, i sobretot hi ha una manca d'aclariment de qui som els valencians com a poble, quina llengua parlem i quins són els nostres drets lingüístics i culturals. b) Aquest marc que dóna l'esmentat Estatut de Benicàssim fa que la majoria de lleis que afecten l'ensenyament, fonamentalment les que fan referència a pressupostos i planificació general, es decidesquen a Madrid.

Tot açò, junt a una política absolutament seguidista del govern «autonòmic» respecte del central, encaminada a garantir la consolidació d'allò que s'anomena «Estado de las Autonomías», fa que el marc d'actuació sindicat al PV es reduesca a alguns aspectes de la normalització lingüística i als desenvolupaments de les lleis que configuren el sistema educatiu estatal; desenvolupaments de les lleis que configuren el sistema educatiu estatal; desenvolupaments en els quals no són modificables coses com ara plantilles, salaris, drets sindicals, aspectes fonamentals d'organització de centres.. > Així, doncs, ens resta pendent la reivindicació de plenes competències i una vertadera autonomia política i econòmi-

ca, Í no pas una descentralització administrativa. Aquest deu ser un eix fonamental de l'acció del STE-PV. III. De bell nou naix l'exigència de superar els provincialismes per tal de fer eficaç el que som( un sindicat a nivell de País i no una federació de sindicats provincials. Però, a més a més, el ser un sindicat a nivell de PV no pot sinó tindré suport, en contra de qualsevol centralisme i uniformisme, a partir de la potenciació dels col·lectius en diversos àmbits, comarcals, de poble, de sector i de nous fronts organitzatius dels treballadors de l'ensenyament (MRP).

IV. Encara que, de fet, l'autonomia reduirà alguns aspectes de l'acció sindical a nivell estatal, si no immediatament, sí a curt plac, és clar que aspectes fonamentals pels que hem de lluitar continuaran estant plantejats a nivell central, almenys en les seues línies bàsiques i generals. Així serà respecte a: condicions generals de treball, planificació global de l'ensenyament i de la funció pública (lleis de bases), els pressupostos generals de l'Estat, entre d'altres.

A més a més de per la nostra concepció sindical (que busca lligams de classe i, com a treballadors de l'ensenyament, amb d'altres treballadors de l'Estat) i per la nostra concepció del País Valencià (com a un país obert a la solidaritat amb la resta dels pobles), és també des de la perspectiva pragmàtica de la negociació la que ens duu, des de la nostra sobirania, a redecidir la nostra pertinença a una confederació estatal de sindicats de treballadors de l'ensenyament que coincideixen amb la nostra línia d'acció sindical per diverses raons: — La necessitat de comptar amb una estructura organitzativa forta o al menys capaç de dur endavant una mobilització a nivell estatal quan siga aquest l'àmbit.

—La política d'arraconament que el PSOE està seguint a nivell legislatiu i a nivell pràctic contra el sindicalisme autònom, i que ens obliga a tancar files amb la gent que coincidim.

Una estructura organitzativa confederal que tinga clar en aquest sentit què és un pacte entre sindicats sobirans Í al mateix temps que siga capaç de prendre acords de línia d'acció sindical clarificadora respecte a l'espai que s'ocupa i la perspectiva social i política en què ens situem.

Des de la nostra sobirania es mantenim oberts a d'altres federacions o confederacions, de nivell territorial major o menor que l'estatal, que pugam potenciar o a les que pugam adherir-se. En la mateixa perspectiva ens situem, com a sindicat sobirà, en la tasca per la recerca de conquerir la unitat organitzativa d'un major nombre de treballadors de l'ensenyament, així com per a anar aconseguint lligams d'unitat amb la resta dels treballadors, i en concret amb les centrals sindicals.

«En qualsevol procés d'aproximació o d'unitat sindical plantejem com a objectiu bàsic el manteniment de la característica de Sindicat Nacional.»

LST PVILA UNITAT SINDICAL El STE-País Valencià, en constituir-se com a sindicat nacional i autònom dels treballadors de l'ensenyament del País Valencià, ho va fer com a fruit d'un procés unitari, amb la voluntat ferma de conquerir el que avui sembla veritable utopia: «la unitat de tots els treballadors i treballadores de l'ensenyament, així com la unitat entre aquest sector i la resta de la classe obrera» (Estatuts, art. 7.3).

A força de ser unitari volíem fer del STE-PV un sindicat únic per als treballadors progressistes a l'ensenyament del Pals Valencià. No ho aconseguirem, tot i arribant a ser el sindicat majoritari. La divisió sindical entre els treballadors progressistes també ha estat una realitat al sector de l'ensenyament. I l'objectiu de «buscar acords i unitat d'acció amb la resta dels sindicats de classe, amb el propòsit de superar progressivament les divergències existents, caminant cap a formes d'unitat cada vegada més àmplies», no ha es-

tat, ni molt menys, realitzat, si no és pel que pertoca a la incorporació al STE-PV de la majoria dels que en un moment foren afiliats al SU i a la CSUT. Dels darrers anys, pel que ens interessa ara Í ací, hi ha que esmentar els següents fets: el nivell de participació assembleària ha disminuït; la unitat d'acció ha estat difícil pel sectarisme d'uns i d'altres, també potser de nosaltres, entre d'altres motius perquè ha existit una lluita per l'espai sindical; la mancança de veritable negociació col·lectiva ha fet molt dura la vida sindical, i alguns han deixat la tasca sindical; el fet que moltes negociacions puguen estar dutes a terme tan sols per UGT i CC 00 com a confederacions, poden anar minant, almenys subliminalment, moltes il·lusions per un sindicat com el nostre, autònom de les centrals sindicals.

Per tot això, fem les següents consideracions: 1. En ningun cas podem plantejar el tema de la unitat

sindical com a fruit de considerar fracassada la nostra opció, ja que, de ser així, la millor tasca seria l'autodissolució o la decisió institucional d'ingressar en el sindicat d'ensenyament que majoritàriamente consideràrem més escaient i amb una organització més eficaç. Un procés d'unitat encetat sense il·lusió pel propi sindicat genera frustració i progressiva desafïliació. Encetar el procés d'unitat exigeix reafirmar-se, tot Í estant oberts a ser enriquits per d'altres opcions que també vulguen cercar la unitat sindical.

2. En ningun cas podem oblidar que som el sindicat majoritari a l'ensenyament del Pafs Valencià i, per tant, punt necessari de referència en la recerca d'una unitat que vulga tindré àmplia base, ser progressista, inserida a la realitat de l'ensenyament.

3. Tampoc hem d'oblidar que els sindicats són una eina per a la conquesta d'uns objectius, i no un objectiu per ells mateixos; així com la unitat, que tan sols és un bon objectiu si genera eficàcia, més eficàcia que les parts. En aquest sentit, el procés d'unitat organitzativa ens ha de conduir a una organització resultant que comporto: una concreció d'objectius globals que tinguen capacitat de fer confluir a les parts (tant com a entitats com a la majoria -si no a la totalitat— dels afiliats a cadascuna); una estructura organitzativa que, fruit de la voluntat d'apropar-se i d'enriquir-se mútuament diferents concepcions sindicals, resulte bàsicament satisfactòria per a tots els qui participen al procés; un increment de l'afiliació com a fruit de que els fins ara no afiliats s'il.lusionen perla unitat aconseguida.

4. Analitzant el panorama sindical a l'ensenyament, hem de traure conclusions respecte a què ens fa més febles, de què necessitem més, què ens podem aportar —per tal d'enriquir-nos o enriquir a l'organització resultant— els sindicats progressistes. Aquesta anàlisi no podem fer-la tan sols a nivell del País Valencià, sinó que hem de tindré present la realitat global de l'Estat.

5. En primer lloc, tenim que redefinir l'espai d'un sindicalisme com el del STE-PV a nivell d'Estat. Un espai per un sindicalisme autònom, unitari i progressista. Un espai

amb uns límits que en el carnp educatiu no deurà entrar en contradicció amb el camí dels Moviments de Renovació Pedagògica, i que en el marc social, sense caure en l'error de considerar-se moviment alternatiu, puga caminar paral·lelament amb les forces progressistes i de classe cap una societat més lliure, no militarista ni discriminatòria de cap tipus.

6- Allò vol dir què en primer lloc, tenim que recompondre l'espai de la confederació estatal per aquest camí.

Un camí que en el fonament tal no siga diferent al del STEPV, í que passa per assenyalar que no hi han dos camins per dos «ucstes», i que per tant un dels objectius prioritaris del STE-PV serà situar el tema de la reconstrucció d'aquest espai com prioritària de la seua línia d'acció sindical, i per tant de qualsevol línia d'aliances.

7, Un segon i paral·lel pas, la recerca d'una organització sindical unitària en la que s'integrarà CC 00 d'ensenyament Í FETE, no pot dur-se a terme seriosament Í veritable, degut a la seua estructura, sense que aquest objectiu siga plantejat com a tal per la Confederació de CC 00 i per la UGT. En el camí cap aquesta Intersindical dels Treballadors de l'Ensenyament, el STE-PV fa seua la «Resofución del II Congreso de UCSTE».

8. Encara que el terme final del procés d'unitat deurà ser fruit de l'aportació de tots els qui en ell participen, nosaltres plantegem com a objectius finals a nivell de País Valencià: 8.1- Un sindicat de l'ensenyament que tinga com a àmbit de sobirania el País Valencià.

8.2. Un sindicat amb lligams amb els CC SS adherents a l'acord «intersindical». Un espai obert avui a nivell de País a CC 00-PV, UGT-PV i, per què no, a CNT, CUT i altres moviments sindicals autònoms i de classe.

8.3. Un sindicat amb lligams amb la Unió de Llauradors Í Ramaders i amb totes les demés organitzacions de semblants característiques a la nostra.

8.4. Un sindicat sobirà confederat a nivell estatal amb d'altres semblants.

U NITAT SINDICAL El trencament d'UCSTE en dues faccions o sindicats allunyats l'un de l'altre ha tingut una repercussió molt negativa sobre la credibilitat com a proyecte de futur del sindicalisme autònom.

Tradicionalment, almenys els últims 10 anys, el purisme immobilitzador i la falta del més mínim pragmatisme a les formacions d'esquerra ha impedit gaudir d'un lloc adient al sistema actual des d'on defensar amb un mínim de credibilitat el seu projecte de futur, i encara més, des del que combatre amb probabilitats d'èxit qualsevol política que es presente amb l'etiqueta d'esquerres, encara que en la realitat no ho siga, com la del PSOE. Així, en aquests moments, i davant l'imminència de les més que probables eleccions sindicals al primer o segon trimestre del curs 86-87, novament ens vegem desunits per disputes internes, Í si a hores d'ara l'estat del panorama sindical, í àdhuc polític, de classe a tot l'Estat és francament descoratjador, més ho ós encara que persistesca la divisió de la UCSTE, que no atén pas a un projecte de societat i d'ensenyament diferent, ni a funcionaments interns i organitzatius força divergents, sinó a com es combateix l'enemic comú, val a dir, a diferents línies de política sindical. Intentar acostar-les en tot començant per allò que més les separa, la línia polítia d'UCSTE, fora un treball duríssim, que paralitzaria l'acció sindical i fins i tot s'esdevindria probablement improductiu quant a atènyer la unitat. És per això que l'únic punt seriós d'acostament potser siga posar-nos d'acord en les accions que podem dur a terme tots plegats i tot i preservant una relació a nivell d'un comitè d'enllaç paritari començar a treballar en el sentit de la unitat sindical en tres fases temporals Í organitzatives: 1," D'unitat d'acció sindical, instituint un «comitè d'enllaç», 2.1 D'acostament de línies sindicals i discussió dels problemes per a assolir la unitat; es mantindria el comitè d'enltaç i es constituiria una comissió tècnica.

3." De preparació i realització d'un congrés extraordinari de reunificació.

El comitè d'enllaç, que pense format per 6 persones de cada tendència, persones que no foren significatives ni pels uns ni pels altres (seria preceptiu el vist i plau d'ambdues parts) dels problemes que van dur al trencament, entendria de les propostes d'acció sindical d'ambdues UCSTE, decidiria no per majoria sinó per consens, i tindria la facultat de convocar plens confederals unitaris de les dues faccions.

Aquest comitè esdevindria el que esbrinarà el moment més adient per passar a la següent f ase.

El pas al segon estadi es concretaria en la formació, a instàncies del comitè d'enllaç (que necessàriament romandria com a tal al llarg de tota aquesta etapa) d'una comissió tècnica que endegaria la discussió de les condicions d'unitat i dels passos per arribar-hi; el punt culminant d'aquesta comissió seria la convocatòria d'un ple extraordinari de les dues UCSTE, on s'elegiria una comissió que duria a terme la preparació d'un congrés que seria convocat pel ple extraordinari; aquest congrés seria de reunificació; en aquest ple presentarien la dimissió els integrants del comitè d'enllaç i de la comissió tècnica.

El temps escaient per dur a bon port la reunificacïó pot ésser més curt que no sembla en la lectura de la proposta; seria bo, per exemple, que el comitè d'enllaç i la comissió tècnica foren creades alhora a tot seguit l'una de l'altra, però en el cas que no fora així el comitè d'enllaç salvaria sempre un mínim de coordinació, Í també seria important aquest comitè en el cas de que les negociacions es prolongaren una mica massa. D'aquesta manera, lògicament, ningú que formarà part del comitè d'enllaç no podria pertànyer ensems a la comissió tècnica. La concreció punt per punt del reglament de funcionament d'aquest comitè d'enllaç, en qualsevol cas deuria d'ésser el més simple possible i, fins i tot, al meu parer, deuria de tractar solament de la seqüència temporal de reunions ordinàries i d'assegurar-li les eines adequades per poder fer un resseguiment per a que els acords que s'assolesquen siguen respectats per totes dues parts.

LAUNIDAD SINDICAL Y La idea de conseguir la Unidad Sindical de todos los trabajadores de la enseflanza y de estos con el resto de la clase obrera es hoyr y debe seguir siéndolo siempre, un objetívo ineludible para cualquier organización sindical que, como el STE-PV, se identifique con las reivindicaciones históricas de la clase obrera.

Es preciso reconocer —no obstanle— que si bien se han realizado esfuerzos encaminados a este objetivo de unidad sindical, estos no han fructificado y las posibilidades de unidad, lejos de afianzarse, han ido disminuyendo paulatinamente a lo largo de los últimos aftos.

Reconociendo que el STE-PV —nacido de los movimientos unitarios de trabajadores de la enseftanza— surgió con una voluntad firme de aglutinar a todos los trabajadores de la ensePlanza en una gran organización unitaris, lo cierto es que lo único que hoy dia se ha consolidada es la división sindical. Dicha división se concreta con la presencia en el campo sindical de diversas organizaciones de la enseflanza, pertenecientes a las centrales sindicales CCOO y UGT y otras como ANPE, FESPE, FESITE, etc., que si bien se pueden calificar de corporativistes, son organizaciones tan burocràticas como las prímeras.

Una amplia panoràmica de la acción sindical desarrollada por todos los sindicatos y asociaciones de enseflantes nos muestra que las relaciones entre unos y otros han estado marcadas por un feroz sectarismo, hasta el punto de que muchos de los intentos de unidad de acción se han visto degradados e invalidados por falta de sinceridad en los planteamientos que se ofrecfan y por un cúmulo de descalificaciones mutuas. Los intereses corporativistas de algunas organizaciones —induïda la FETE-UGT—, la negativa de participación de este sindicato, absolutamente «vendido» a la Adminístración socialista, de participar en cualquier acción unitària, e incluso, en numerosas ocasiones, de sentarse con otros sindicatos ni siquiera a dialogar, ha contribuido més que nadie a agrandar la brecha que hoy divide sindicalmente a los trabajadores de la enseflanza.

Otros sindicatos como CCOO tambión han hecho un flaco favor a la unidad con actitudes de rompimiento de acuerdos unitarios y haciendo gala, por lo que respecta al STEPV, de un descarado oportunisme, buscando el abrigo del STE-PV siempre que lo necesitaba —y ha sido siempre— y tratando iuego de capitular para sf los logros comunes, que solo fueron posibles con nuestra presencia. Oportunismo — por otra parte— del que siempre hicieron uso otras organizaciones que, como ANPE, suscribieron acuerdos con el objetivo exclusivamente polttico de acosar al Gobierno des de las posiciones en que se encuentranr es decir, desde la derecha reaccionaria.

Hay que seflalar, por otro lador la política desarrollada por CCOO y FETE-UGT en los últimos aflos, unas veces de hostigamiento, otras de vulgar coqueteria, hacia el STE-PV. Ambos sindicatos han demostrada su interès por acciones unitarias con el STE-PV y con la exclusión del otro. Se nos ha invitado a ingresar en ambos sindicatos, y en ocasiones con burdos ofrecimientos de cargos, De todoellose concluye: a) El interès obsesivo de acabar con el sindicalisme autónomo. b) el incuestionable reconocimiento de la capital importància que el STE-PV tiene para los trabajadores de la enseflanza.

Y es desde esta realidad, y no desde ninguna otra, que se debe plantear el tema de la unidad. Es decir, partiendo de nuestra fuerza y de nuestra autonomia, y nunca desde el presupuesto de considerar fracasada nuestra opción sindical. Porque el modelo de sindicalisme que hemos defendido y seguimos defendiendo està muy lejos de dejar de interesar, e incluso de entusiasmar, al colectivo mayoritario de los

LST trabajadores progresistas de la enseflanza, esto és, a la mayoría de cuantos estamos en el STE-PV. La unidad sindical, entendida al menos entre las organizaciones progresistas de la enseflanza, no es posible hoy dfa por causa de la postura cerril y sectària de CCOO y FETEUGT, que entienden —o quieren entender— cada una por su lado la undad o el inicio del proceso, simplemente como una absorción. La absorción de una potente organización como el STE-PV por parte de unos debilísimos sindicatos, que se sostienen tan solo tras al parapeto —para ellos fundamental — de unas simples siglas, es decir, letras, y nada mos.

Por todo ello, en las actuales circunstancias no parece acertado ni justo que se pueda plantear la unidad sindical con la inaceptable propuesta de pretender el ingreso institucional del STE-PV en otra organización. Si tal cosa se llevarà a cabo solo se conseguirfa una escisión del STE-PV, una de cuyas paries sencillamente se habrfa marchado, y la restante, que creemos mayoritaria en la concepción y defensa del sindicalisme unitària, autónomo y asambleario, se mantendrla.

Y entendemos que la pervivencia de ese sindicalisme en el amplio abanico de opciones que se ofrecen a la clase trabajadora es no solo conveniente, sinó necesaría para un futuro progresivofortalecimiento del sindicalisme de clases en general.

Y estos planteamientos no solo son vàlidos para el STEPV, sinó igualmente aplicables a nivel de Estado espaflol La actual situación de la Union Confedera! de STEs, dividida en dos sectores, dificulta seriamente trasladar los planteamientos del STE-PV al conjunto de STEs. Però se hace imprescindible adoptar cuantas medidas se consideren oportunas y llevar a cabo cuantas acciones se consideren necesarias para lograr en el menor plazo posible la unificación de los STEs hoy separades.

El STE-PV, pese a su reafirmación de sindicato nacional, entiende como necesarïa la existència de una cobertura estatal, constituïda por todos los sindicatos que se identifiquen con el mismo modelo sindical que defendemos. Esa superestructura que se llama UCSTE, hoy seriamente debilitada, debe volver a consolidarse y tal como puede hacerlo, porque responde a la existència real de sindicatos y, por ende, de multitud de trabajadores de la enseflanza que también se identifican con los planteamientos sindicales que siempre caracterizaron a los STES. La Unidad Sindical es, puesr una meta en un camino que en los momentos actuales pasa necesariamente por tres faS6S*

1 .• Reunrficación de la UCSTE. 2. * Unidad de acción entre las organizaciones sindicales que acepten nuestros planteamientos.

3." Confluència de las organizaciones progresistas de la enseflanza en una sola organización unitària.

Es evidente que la tercera fase se presenta como lejana. però es inevitablemente eso: una meta hacia la que dirigirse.

La segunda fase es obligación llevaria a efecte permanentemente y —como mejor o peor se viene haciendo— continuar este curso, ya, intensificando relaciones.

La primera fase es de urgentísima realización. El Congrés Extraordinari del STE-PV del mes de noviembre de 1985 debe pronunciarse definitivament^ sobre este tema y apostar todo lo fuerte que se pueda por la reunificación, Reunificación que — tóngase presento— ha de conllevar una dura negociaciónr en la que no hay que escatimar mèdics que justifiquen el fin propuesto.

Unidad sindical, sf: primero de los STEs, Iuego de Jos sindicatos progresistas, al fin, la unidad de todos los trabajadores que tengan conciencia de tales. ;Hay para todo ello un camino? Vale la pena discutirlo.

Però.-, «se hace camino al andar...»

UCSTE LA UNITAT SINDICAL En moltes ocasions s'ha repetit que el procés natural del moviment sindical dels treballadors és cap a la unitat sindical i que el trencament d'aquesta tendència unitària del moviment respon a interessos o postures polítiques introduïdes des de fora dins del mateix. Així l'hem constatat a [a història recent del sindicalisme, i en concret del sindicalisme a l'ensenyament, quant el procés, clarament assumit per la majoria, de transformació del moviment unitari d'assemblees, coordinadores, etc., en un fort sindicat de caràcter progressista, autònom i unitari, entra en contradicció amb les estratègies, primer del PSOE, de creació del sindicat socialista FETE; després del PCE, amb la creació de CC 00, i fins i tot d'ORT i PTEF que donen Hoca SU i CSUT d'ensenyament, Qualsevol maniqueisme o simplificació en aquest tema pot portar-nos a postures totalment acrftiques, ja que no es pot rendir cuit de «per se» al que pugueren ser les «tendències naturals» del moviment, que en un moment donat poden ser clarament regressives, de la mateixa forma que no es pot mitificar i donar per bo tot el que ix d'una decisió assembleària, obviant que determinades decisions poden ser negatives o clarament reaccionàries, no assumibles per un sindicat progressista. Tanmateix, el temps i l'actual debilitat del sindicalisme de classe a l'ensenyament, han donat la raó a Les postures que davant el debat anterior defensaven l'alternativa STE-UCSTE: sí que era possible construir un fort sindicalisme unitari clarament progressista, i la creació de sindicats vinculats a les diferents organitzacions i opcions polítiques va ser un factor clarament negatiu per als interessos progressistes i de classe dels treballadors.

La crisi de l'UCSTE de finals de l'any 84, deixant de cos^ tat les anècdotes, per importants i clarificadores que aquestes siguen, no pot tindré una lectura diferent a la de les anteriors ruptures o eixides que es donaren en la UCSTE. També, a la tensió contínua, en qualsevol organització de caràcter unitari, en la que estan presents diferents forces o ideologies, entre eixe caràcter unitari i la tendència de les forces presents a fer coincidir la línia de l'organització amb la seu r i pròpia. El trencament es produeix quan la identificació, per part d'alguna força, dels interessos propis amb els del conjunt porta a trencar el mateix caràcter unitari. En aquest cas, com en els anteriors que s'han donat a la història d'UCSTE, el trencament tampoc no ha estat fruit d'un procés natural, d'una dinàmica autònoma, sinó que ha respost a plantejaments introduïts des de fora: la crisi organitzativa que es produeix a partir de febrer-març del 84 és una crisi totalment artificial i que acaba en el trencament per una total absència de voluntat de mantindré la unitat i el caràcter unitari de l'UCSTE. Al document que varen aprovar l'UCSTE i el STE-PV a gener i febrer d'enguany es deia clarament que l'eixida de la crisi, el trencament, havia estat la més negativa possible.

Aquesta valoració no ha estat solament una frase, sinó que ha guiat la nostra intervenció de cercar línies d'eixida: la proposta d'integració que va portar el STE a setembre del 84, proposta de negociació i creació d'una comissió d'enllaç d'UCSTE, aprovat al Ple Confederal d'UCSTE de gener, últims contactes aquest estiu... La realitat de la resposta que varen donar els sindicats que abandonaren l'UCSTE a novembre del 84, amb una negativa a qualsevol intent d'acostament, com es pot veure als documents, està per damunt de qualsevol posició subjectiva.

Nosaltres no podem sinó mantindré i ratificar les postures i els acords ja assumits a l'UCSTE i al STE-PV, fonamentalment reflexats als documents aprovats al Ple de gener.

La unitat sindical és un objectiu que ha estat present des del primer moment de la formació de la UCSTE. La realitat avui està molt allunyada d'aquest objectiu i molt probablement, mentre aquesta situació es mantinga, la debilitat va a ser una de les característiques fonamentals del sindicalisme a l'ensenyament. Però, el que des d'UCSTE no es pot fer ós posar el nostre model i organització sindical en funció de que es puguen donar o no processos de convergència organitzativa, d'unitat sindical, a curt termini. Més encara en un moment en el que s'està definint per «decret llei», des del gobern Í amb el consens de tots, un model de sindicalisme a tres bandes a la funció pública i a l'ensenyament: CSIF (AN* PE), UGT CC 00.

Per suposat que qualsevol avanç en la unitat sindical, necessàriament dins de l'espai unitari i autònom, amb altres organitzacions sindicals progressistes, ja siguen FETE o CC 00, o els STEs desvinculats actualment de l'UCSTE, seria un pas important, però si pensem que el sindicalisme d'UCSTE respon o pot respondre objectivament a les aspiracions del sector progressista dels treballadors de l'ensenyament, i sobre aquest tema és sobre el que tenim que pronunciar-nos clarament, la nostra responsabilitat és lluitar, sense condicionaments Í aceptant les limitacions, per que tire endavant aquesta opció. En el cas contrari, el mos seriós és que des del STE-PV i l'UCSTE comencen 3 analitzar-se les diferents opcions sindicals, tenint en compte que totes es situen en espais diferents al d'UCSTE, i que deforma individual o col·lectiva s'avançe cap a les opcions que es vejen més positives.

El que ha d'estar clar ós que definir-se per la primera opció de potenciar el nostre sindicalisme suposa necessàriament potenciar al màxim la seua existència Í intervenció, acceptant les limitacions, però sense cap tipus d'hipoteques, definició que és incompatible amb el manteniment d'una situació de crisi oberta que ja dura un any: cal ratificar clarament les nostres postures i deixar les coses definitivament aclarides i les portes tan obertes com sempre han estat. Entre aquesta opció, per la que, malgrat l'esforç que ens exigeix, molts continuem creient que val la pena lluitar, i l'opció de cercar eixides existents fora d'UCSTE, no poden haver vies intermèdies.

PROPOSTA DE MODIFICACIÓ D'ESTATUTS

El Consell Nacional tindrà la mateixa proporció en la representació que la del Ple del lli Congrés del STE-PV, fins que a proposta dels sectors, unions comarcals o intercomarcals, puga ser aprovada pel Consell o un nou Congrés una nova reorganització.

Provisionalment, el Consell Nacional serà triat al Congrés, mantenint la proporció de la representació de sectors i comarques del mateix, fins que les agrupacions trien o ratifiquen els seus representants.

Nota explicativa: D'altra forma, en una situació que es puguera donar de reorganització de comarques, etcètera, el Secretariat Nacional eixit del Congrés seria pràcticament l'únic òrgan amb capacitat de l'STE.

•

SOLUCIÓ SOBRE LA SITUACIÓ INTERNA D'UCSTE El STE del PV ha viscut un llarg procés, caracteritzat per una ferma vocació unitària i per una inequívoca intenció de fer un pont entre la UCSTE i els STE de Marbella, Aquesta posició, tanmateix, ha tingut per a nosaltres els seus efectes negatius: recels alhora d'afermar la UCSTE en la mesura en

que podia suposar un distanciament major respecte a la resta de STE, dasgastament dels òrgans de representació en una polèmica que cada vegada es mostra més estèril, acció sindical cada vegada menys fluïda, etc.

Ara deuria ser el moment de fer un esforç per tal d'anà-

litzar geladament la situació i extraure conseqüències.

Aquesta, una vegada desprovista dels tòpics ï dels processos d'intenció, ofereix elements suficientment clars com per a posicionar-se.

Els elements de partida, per suposat, no poden ser altres que els documents oficials. Fer una altra cosa no seria seriós. Per ordre cronològic, aquestos són:

DOCUMENT I PROPUESTA DE PACTO CONFEDERAL (PROVISIONAL) PRESENTADO POR EL STE DEL PV

1. Elección de una comisïón permanente de rntegración y con unas garantías mínimas de poder trabajar. Vg.: Manolo Marrero, Germen o Jorge (Sevilla), Inma v Puri.

2. Esta comisión serà subsidiària en la toma de decisiones en los temas en los que no haya habido acuerdo en el secretariado. Incluso seria conveniente que esta comisión hiciera propuestas prevías a los sindicatos.

3. El secretariado funcionarà mientras tanto con posturas de sindicatos, independiememente de que puedan acudir més de una persona por Sindicato al mismo, 4. Los acuerdos en el secretariado se seguiran tomando por 2/3 de los votos emitidos, sin contabilizar las abstenciones.

5. El próximo pleno confederal se convocarà cuando haya unas propuestas claras, respaldadas por 2/3 de los sindicatos de UCSTE. Este pleno confederal no debería celebrarse més allà de una fecha que impidiera la celebración del congreso por un nuevo Pacto Confederal més allà de la primera quincena de diciembre. Llegado este momento y en caso de ruptura del proceso, el STE-PV propondría una carta de relaciones en la cual solo consideraríamos órganos de la UCSTE las reuniones de los STEs convocadas por el País Valencià.

6. La permanente potenciarà reuniones puntuales de trabajo de los sindicatos de UCSTE sobre temas concretos de acción sindical.

7. El congreso de UCSTE se retrasa hasta su convocatòria en las condiciones marcadas en el punto 58. Hasta el momento del congreso debe haber un acuerdo económico de reducción de gastos y reparto mas proporcional, con aportaciones iguales de los sïndicatos si su peso en la toma de decisiones es el mismo, 9. En el marco de este acuerdo, la permanente debe hacer propuestas sobre liberados srndicales y mediar en la situación creada en Catalunya.

Esta propuesta de pacto està en la línea de que para poder mantener la UCSTE hace falta un acuerdo entre los sindicatos que formamos parte de la misma.

DOCUMENT II COMUNICADO DE UCSTE

El secretaria confederal, en reunión conjunta con representantes de la mayorla de sindicatos que componen la UCSTE, ante la convocatòria de un congreso por parte de un sector minoritario de nuestra Confederación, manifiestan lo siguïente: 1. Desautorizar la legitimidad del citado congreso, en base a los procedimientos antidemocràticos y antiestatutarios que se han seguido en su convocatòria.

2. Sin entrar en una descalificación personal de unos companeros que han estado trabajando en el seno de nuestra Confederación, creemos necesario clarificar que los objetïvos de su convocatòria solo pueden responder a intereses totalmente ajenos a los principios que hemos defèn d i do unítariamente desde la formación de la UCSTE y contrarios a las necesidades reales que piantea el sindicalisme en la enseftanza.

3. Denunciar las posiciones sectarias de intento de ruptura de la Confederación al defender un tipo de sindicalisme antiunitario y no pluralista en contra de lo que siempre nos ha definido y continua siendo fundamental característica.

4. En base a lo anteriormente dicho, la UCSTE se reafirma en su caràcter de sindícalismo unitario y pluralista, autónomo y asamblearïo, y es por ello que no quiere excluir de su seno a los sindicatos que unílateralmente han decidido abrir un proceso de ruptura en base a unos supuestos sindicales que en principio entran en clara contradicción con las características históricamente definitòries de la UCSTE, explicitades en sus congresos.

5. Por ultimo, la UCSTE se reafirma en su inequívoca vocación de propiciar la unidad del sindicalisme progresísta de la ensenanza, promoviendo para ello la unidad de acción con todos los sindicatos progresistas que asuman un proyecto común que lleve hacia la consecución de la escuela pública.

Madrid, 17 de noviembre de 1984-

El secretario confederal de UCSTE y los representantes de Sindicat de Treballadors d'Ensenyament del País Valencià (STE-PV), Sindicato de Trabajadores de la Ensefianza de Madrid (STEM), Sindicato de Trabajadores de la Ensenanza de la Región Murciana (STERM), Sindicato de Trabajadores de ta Ensenanza de Casti!la-La Mancha (SITRE), Sindicato de trabajadores de la Ensenanza de Rioja (STER), Sindicato de Galícia (Orense-SPEXBATE, Lugo-SPEEGB y Pontevedra-MMP), Sindicato de Trabajadores de la Ensefianza de Castilla-León (STECAL), Sindicat de Treballadors d'Ensenyament de Les Illes {Baleares} (STE1), Sindicats de Catalunya ITarragona-STECT, Lleida-STELL y Girona-SECG).

DOCUMENTIN TELEGRAMA

UCSTE nos envia igualmente el texto del telegrama enviado a los companeros de los sindicatos reunides en Marbella durante los días 24, 25 y 26 de noviembre.

«Residència del Tiempo Libre. Carretera de Càdiz, Km. 197. Marbella (Màlaga).

Compafieros de sindicatos reunidos, Marbella.

Camino división sindical negativo para sindicalismo y trabajadores ensenanza.

UCSTE somos todos.

En UCSTE, unitària, progresista, autònoma y pluralista cabemos todos.

Insistímos en nombre sindïcatos que representamos pacto político, organizativo negociado entre todos. Sindicatos UCSTE. Saludos, sindicalistas.»

DOCUMENT IV PROPUESTAS DE SALIDA A LA CRISIS DE LOS STE DE MARBELLA

En el proceso de acercamiento a los STEs no presentes en este Congreso se establecen las siguientes cuestiones previas: 1. Desmentido publico del escrito de Escuela Espaflola, Retirada de la carta enviada a los afiliades, 2. Separar al STEM de la Confederación por incumplimíento en sus estatutos de los de UCSTE. Negativa a conversar, negociar, etc., con los componentes del equipo central.

3. Plantear al MEC la exigència de nuestra presencia y reconocimiento, asf como impugnar ante el MEC los actuales liberados.

4. Compromiso del secretariado de UCSTE de informar a los medios de comunicación acerca de los acuerdos de este III Congreso.

5. Que el proceso de acercamiento del Secretariado a otros sindicatos se de por separada con cada uno de los órganos de esos sindicatos.

6. El Congreso serà respetuoso con la autonomia de cada STE en la medida en que esos STEs sean respetuosos con los sindicatos confederados.

7. El Secretariado adquiere el compromiso de crear una comisión tècnica a nivel central, siendo los gastos sufragados por la Confederación. La UCSTE establecerà su sede en Madrid, en local pròpia, que no compartirà con otro Sindicato permanentemente.

8. Llevar a cabo las acciones jurfdicas necesarias tendentes a resolver el problema de las siglas de UCSTE. 9. Invitar a los otros STEs a mantener reuniones periódicas para examinar cuestiones concretas relativas a acción sindical. Se trata de establecer el màxímo de coordinación posible.

10. Informar a los otros sindicatos (CC 00, FETE, FESPE) de la realidad actual de UCSTE, del desarrollo del Congreso y de los órganos resultantes.

Nota: L'esmena que plantejava encetar un procés l'objectiu del qual era la convocatòria d'un Congrés Extraordinari d'unificació, va ser derrotada.

DOCUMENT V RESOLUCION SOBRE LA SITUACIÓN INTERNA DE LA UCSTE DE LOS STE DE MARBELLA

Introducción; Esta comisión se ha esforzado en recopilar el màximo de información sobre la situación actual y proceso previo, tanto respecto a los sindicatos presentes como a los que no asisten al Congreso, a lo que ha contriburdo la información facilitada por el observador del STE-PV. Valoramos positivamente este trabajo, que nos permite una visión de conjunto mas precisa y sirve de base para formular propuestas concretas sobre la base de las hechas en el informe de la Gestoria.

Consideramos que ha habido por nuestra parte una reiterada actitud de buena voluntad, que incluso ha llegado a ponernos en inferiorídad de condiciones en lo referents a relaciones con el MEC, los medíos de comunícación y otros sindicatos.

Vemos necesario dotarnos de una organización lo més ampliamente unitària posible para defendernos de ataques como el actual, por parte del MEC y del partido del gobierno.

No debemos considerar este congreso como un congreso abierto, sinó como superación del vacfo anterior respecto a la línea de acción sindical y a críterros de organización. Sobre estàs bases se deberé intentar el acercamiento a los STEs o a las corrientes de los mismos que se muestren dispuestas a aceptar el marco establecido por el Congreso.

Valoramos que es un hecho ya la lucha por las siglas UCSTE, no solo por nuestra parte, siglas de las que nos consrderamos deposïtarios por haber mantenido la legitimidad emanada de los estatutos que se dio la UCSTE en su II Congreso. Deben evitarse en adetante lodo tipo de personalismos, asegurando que ta información sobre la vida sindical llegue eficazmente a todos los afíliados y afiliadas.

En conclusión, este III Congreso nos situa en mejores condiciones, no solo para desarrollar la actuación pròpia de cada STE y la coordinación entre ellos, sinó también en cuanto al establecimiento de relaciones con los STEs que no han participado en el Congreso. No sedebeentender esta actitud como de duración indefinida, sinó que el Congreso ha de marcar unos limites temporales concretos. Igualmente, debe entenderse que la base de relación entre los STEs es la toma de decisiones por mayoría simple y la desvinculación, si procede, conforme a los estatutos.

DOCUMENT VI RESOLUCION DEL PLENO CONFEDERAL DE UCSTE SOBRE LA POSTURA ANTE LOS STES DE MARBELLA

1. La ruptura de UCSTE ha debilitado el sindicalismo autónomo, tanto a nivel organizativo, con pérdida de sindicatos, como política, y podria cuestionar la misma existència a largo plazo de la confederación.

2. Està claro, por otra parte, que la situación en que se encontraba la UCSTE, de crisis interna permanente, tampoco era la síiuación mas deseable, però en absoluto se puede decir que Ea ruptura haya sido positiva. La salída a la crisis interna ha sido, de hecho, la mas negativa que se podria haber dado: la ruptura.

3. Por parte de los STEs que mantenemos la alternativa UCSTE, al asumirla como una alternativa estratègica y no como algo que tiene un caràcter puramente provisional, tenemos clara la necesidad de realizar todos los esfuerzos posibles para recuperar la unidad.

4. La propuesta de unidad, por nuestra parte, no puede hacerse con exclusiones, ni de personas ni de sindicatos, igual que no son aceptables exclusiones en cualquier propuesta que se nos haga a nosotros.

5. Nuestra propuesta, que exige la aceptación prèvia del punto anterior, se concretaria en abrir un proceso de discusión que podria culminar en un Congreso extraordinària, obviando la cuestión del III Congreso.

6. En este proceso de díscusión se abordaria, en primer lugar, la acción sindical concreta en este curso, viendo si realmente hay muchas diferencias entre nuestra resolución de Acciòn Sindical de noviembre y las resoluciones suyas, Pasada esta discusión, y según como se valore, se podria plantear algun grado intermèdia de unidad y ya se vería como se podria abordar el problema de organización, «programa electoral».

7. Es obvio que una situación como la actual, con las organizaciones pugnando por el mismo espacio y siglas, crea todas las condiciones para el sectarisme y para que no sea posible ningún tipo de acercamiento. Sïn embargo, por todo lo dicho anteriormente, debe hacerse un esfuerzo de superación de estàs dificultades reales. Entrar en un proceso como el que se marca, y por nuestra parte debe existir esa voluntad, seria un paso fundamental en un camino de unidad, ya que supondrfa encontrar un cauce para el dialogo que quadó roto hace ya mas de seis meses.

Madrid, 27 de enero 1985.

DOCUMENT VII Companeros/as: En nuestra última reunión, celebrada los dias 26 y 27 de enero, acordamos establecer contactos formales con vosotros con objeto de tratar los probiemas que nos son comunes. A tal efecto se designo a Pedró Boluda, del Sindicato de Trabajadores de la Ensenanza del País Valencià, y a Isaac Aragón, del Sindicato de Trabajadores de la Ensenanza de Cast i I la-León, en representación de nuestros sindicatos.

Nos lleva a adoptar esta medida el convencimiento de

que los hechos acaecidos son desde cualquier punto de vista negativos para el sindicalismo autónomo y progresista, que sin duda alguna todos representamos y defendemos, y el convencimiento de que mantener a largo plazo la alternativa UCSTE exige realizar todos los esfuerzos posibles para buscar soluciones vàlidas para todos.

Por ello proponemos establecer alguna forma de relación «estable y permaneníe» que permïta tratar de forma ordenada y profunda aquellas cuestiones que consideremos de interès para ambas partes.

Confiamos en que discutàis nuestra propuesta y adoptéís acuerdos que favorezcan la via del dialogo.

Un saludo, en Madrid, a 5 de febrero de 1985.

Pedró Boíuda e Isaac Aragón

DOCUMENT VIII Compafieros: En la pasada VI Escueta Sindical de UCSTE y en el Pleno Confedera!, celebrados en junio, estuvímos analizando la marcha de la Confederación durante el curso 84-85, las movilizaciones habidas, la situación interna, la evolución desarrollada, etc. Tras el anàlisis y valoración pertinentes, el Pleno Confederal de la UCSTE adopto los siguientes acuerdos: 1. Entablar nuevos contactos con vosotros.

2. Requerir como condiciones previas al dialogo: — La rectïfícacíón pública de vuestras posiciones respecto al tema interno.

— El reparto de liberados concedides por el MEC. 3. Presentaros la siguiente oferta: — Fijar una carta de relaciones específicas del STE-PV con la Confederación.

— Llevar a cabo una posible Conferencia de Reunificación.

— Entablar contactos, al igual que con otros Sindicatos y Asocíaciones, para realizar una Convocatòria de Elecciones Sindicales en este primer trimestre del curso, si la Administración no las convoca, organizadas por los Sindicatos o, si estos no aceptan, organizadas solo por la UCSTE. Estos acuerdos quedaron pïasmados en una Carta que quedo redactada el dia 25 de junio, al tiempo que se intento contactar telefónicamente con vosotros, lo que no fue posible. La carta, no obstante, por fallos burocràticos, no se os envio. Posteriormente, a primeros de agosto, se recibió en Màlaga la carta enviada por el STE-PV en la que nos solicitàis «una propuesta clara, en el sentido de las posibilidades reales que desde vuestro punto de vista tiene una reunificación de la UCSTE». A esta petición vuestra consideramos que responden pertectamente en sus justos térrninos los acuerdos adoptados por nosotros en el Pteno Confederal de junio que os transmitimos.

Esperamos que estàs propuestas os sean de interès. Lamentamos que, por fallo nuestro, no las conozcàis desde el mes de junio. Esperando vuestras noticias, recibid un saludo cordial.

Por el Secretariado Confederal.

11 de septiembre de 1985.

Fèlix Ortega Osuna REFLEXIONS

1. Sobre com al document número 1 el STE del PV ofereix una permanent d'integració que no condiciona ninguna persona i on s'evidencia que la convocatòria d'un congrés en aquelles circumstàncies suposa la ruptura. També, la voluntat de negociar els alliberats sindicals.

El mateix dia en què es va presentar aquest document, els STE de Marbella aprovaven el calendari del congrés per a dos mesos després, assumint, per suposat, que tots els STE no anaven a anar-hi. En el mateix document en què aprovaven el calendari, es criticava a l'equip central de la UCSTE: «de los cuales tenemos conocimiento que se encuentran inmersos en una maniobra tendente a la integración de UCSTE dentro de la FETE-UGT, bajo la excusa de implantar un gran sindicato progresista en la ensenanza, o, en última instància, a destruir el sindicalismo autónomo que representa la UCSTE, lo cual parece coincidir con el objetivo del partido en el Gobierno respecto a nuestra confederación».

2. Sobre com al document números 2 i 3, la UCSTE desautoritza el congrés de Marbella, però sense excloure en nïngun moment la necessitat de confluència mitjançant un pacte.

3. Sobre com al document número 4, elaborat al congrés de Marbella, s'estableixen com a qüestions prèvies d'apropament, la marginació d'un sindicat d'UCSTE i la negativa a negociar d'altra manera que no siga amb cadascun dels sindicats per separat. O siga , mb els sindicats que a ells els interessen. Coherentment amb aquestes premisses, és

rebutjada al seu congrés una esmena la finalitat de la qual era encetar un procés que culminarà en un congrés extraordinari d'unificació.

4. Sobre com al document 5 la situació creada per la divisió d'UCSTE és analitzada des del congrés de Marbella amb la perspectiva de que: «este III Congreso nos situa en mejores condiciones, no solo para desarrollar la actuación pròpia de cada STE y la coordinación entre ellos, sinó también en cuanto al establecimiento de relaciones con los STE que no han participado en el congreso», 5. Sobre com als documents 6 i 7 la UCSTE fa una valoració completament diferent de la situació descrita al punt 4 i fa una oferta oberta i seriosa d'unitat sindical que contrasta amb la que se'ns ofereix en els documents 3 i 4. Els documents 6 Í 7 foren enviats als STE de Marbella i no han estat contestats fins setembre, però no a UCSTE; sinó al STEPV,

6, Sobre com el document número 8, que reprodueix la contestació esmentada al punt anterior, és coherent amb els documents 3 i 4.

RESOLUCIÓ 1. La UCSTE no entrarà en ningun tipus de contacte amb els STE de Marbella si prèviament no accepten com a punts previs i innegociables: a) La negociació per blocs i no per sindicats aïllats. b) La no exclussió de sindicats ni persones.

2. El STE del PV no entrarà directament en ningun tipus de contacte amb els STE de Marbella, sinó a travers d'UCSTE. 3. El STE del PV es compromet a l'afiançament d'UCSTE, incloent la potenciació i creació de sindicats d'UCSTE en aquells territoris on no estiga implantada.

STRO MOD SINDICAL I.

LA CRISIS ACTUAL DEL STE-PV

La situación que atraviesa actualmente nuestro Sindicato se puede denominar como crítica. Hay quien la explica por una causa: la llegada al País Valenciana de la crisis de organización de UCSTE, que ha culminado con la escisión en dos ramas. Pienso que este anàlisis es un poco parcial; hay factores que estan perturbando desde antiguo la marcha del sindicato; ellos son los que han originada la crisis global en la que nos encontramos. Esta crisis no solo es de organizaciòn, con los problemas derivados de la búsqueda de una opción entre los distintes modelos sindicaíes, sinó también, e intimamenie vinculada con ella, hay que constatar la falta de particípación en el Sindicaio, la crisis de «militància» y la acción sindical pràctica, con el consiguiente sentimiento de incapacidad por transformar el marco educativo, visto el estrecho espacio sindical que la nueva realidad que vivimos impone.

II.

ALGUNOS ELEMENTOS QUE ENMARCAN EL ESPACIO SINDICAL

El reconocimiento de que han cambiado las condiciones polítïcas, económicas y sociales que dieron origen a nuestro sindicato es elemental. La simple trasposición de anàlisis efectuados antes no sirven> La realidad actual es mas compleja y encontrar el papel, el cómo y el con quién del Sindicato en esta sociedad democràtica nos ha sumido en la confusión, Así pues, aquí entendemos la actual crisis como la condición de posibilidad para avanzar, como la condición necesaria para adecuar nuestro sindicato a una realidad difícilmente asumida.

El espacio sindical viene definida, entre otros, por los siguieníeselementos; a) El nivel económico: actualmente se puede decïr que «nos encontramos instalados en la crisis». A nivel internacional, primero fue la crisis del sistema monetària, después la crisis de los alimentos y materias primas, mas tarde llego la «crisis del petróleo»; a ello se ha unído la inflación y el paro. La economia mixta, cuya intervención del Estado salvo al capitalisme en la crisis del 29, no resuelve la crisis actual: el paro estructural, la estanflación, la agresión a la naturaleza f la división internacional de trabajo y las multinacronales y el papel del armamentismo así lo demuestran. Todo ello enmarcado en la confroníacíón Este-Oeste y en el explosivo conflicte Norte-Sur. Estàs contradicciones incïden directamente en la economia es pa fio la, matizando los seculares problemas de nuestra economia, que se enfrenta a la modernización de su aparato productiva.

Este marco económico determina y conforma el papel dado a los sindicatos: deben colaborar con otras fuerzas sociales en los planes de austeridad, limitando las alzas salariales y cedíendo en sus reivindícaciones, para salir de la crisis. b) El nivel política: solo queremos analizar un aspecto; el partido en el poder intenta aglutinar a la mayor parte de los trabajadores en la UGT. El PSOE està interesado en eliminar aquellos sindicatos mas o menos incontrolades, no sometidos a partidos políticos. Baste analizar un hecho evídente: no ha habido elecciones sindïcales en nuestro sector; era previsible adivinar resultados no halagüefios para la UGT. Però hay algo mas: las elecciones se alargan porque estan sacuros de que el tiempo juega a su favor. En Europa

Occidental no es fàcil encontrar sïndicatos de masas, independientes, de clase, que se autosubvencionan y que luchan contra la burocratización. Desde esta perspectiva la STE-PV UCSTE puede derrumbarse; nuestro sindicato corre un reto que muchos companeros, y algun oíro sindicato, estén convencidos de que no merece la pena. c) El nivel ïdeológico: se constata la relación directamente proporcional entre democràcia y desideofogización, impotència y desesperación de muchos sectores de la clase obrera. No existe la democràcia teòrica; para nosotros se concreta en esta.

Hoy el pensamiento funciona por unos cauces que han esclerotizado la dinàmica teòrica y crítica. Nadie se atreve a salirse de ellos, que estén en función del actual sistema productivo, del sistema político reinante y de la pretendida modernidad de la ideologia burguesa y, por lo tanto, responden a los intereses económicos que los sustentan. Esto es tan fuerte, tan decisivo, que inmediatamente cualquier idea pròpia es idealista, «irracional», utòpica, de tal forma que esta actividad se cede a los representantes legales.

Cuando un buen número de expertes hablan del bloqueo del capitalismo, del NOEI no desarrollado, de un nuevo sistema productivo que sustituya al actual, en el que cada incremento de producción parece que rebaja nuestra calidad de vida en mayor medida que la elevan los servicios y bienes producidos, de la soüdaridad como principio político frente a una competència desvirtuada por el monopolïo, ahora, en este pafs, se nos inculca una ideologia burguesa que, ademàs, se presenta como original, realista, ineludible y excluyente de cualquier otro planteamiento. De tal forma que el sentimiento de impotència, de marginacíón, de manipulación, queda obligadamente relegado al subconsciente individual, quedando como inexistente o r en todo caso, como desequilibrïo personal.

IV.

EL STE-PV EIM LA ENCRUCIJADA

En medio de este tinglado, que es mucho mas complejo que lo que aquí seexpresa, se encuentra nuestro Sindicato, Independientemente de la visión particular sobre la evolución político-social de este país (estancamiento, evolucíón lenta y ampliadora de la democràcia, evolución que exigirà a medio plazo violentos conflictes.-.), el STE-PV debe encontrar su propio camino. Para ello debemos decidir si aceptamos —con todas las matizaciones posïbles— ser un sindicato de colaboración, si aceptamos y elegimos como irremediable un funcionamiento burocràtico, si nuestra acción sindical solo radica en la díscusión teòrica de la pròxima ley, con sus múltiples articulades.., o si por el contrario mantenemos nuestro objetivo: la desaparición de la explotación del hombre por el hombre y la consecución de una sociedad sin clases, en una organización que sea instrumento de avance para los trabajadores del sector de la ensefíanza.

Nos serà difícil articular una organización participativa, democràtica y plural; tambíén lo serà mantener planteamientos claramente críticos y profundizadores realmente de la democràcia actual. Hay muchos obstàculos, però ése es nuestro espacïo sindical, y muchos compafíeros lo han llevado a cabo y lo defíenden cotidíanamente.

No queremos pecar de autosufícientes o de idealistas.

Ser realista supone para nosotros analizar la realidad actual,

"

11

12

però no para identificarnos con ella, sinó para avanzar un paso mas. i En esíe sentido queremos autocriticar algunes aspectos que pueden minar nuestro sindicato: a) El echar la culpa de todo a la organización. Efectiva mente, con una escisión a nuestras espaldas, la organización es un fuerte problema. Sin embargo, la crisis actual no radicaria en ello, sinó en todos los elementos nuevos analizados. b) La necesidad agobiante de unidad sindical, que nos llena de complejos a la hora de definir autonomamente nuestra línea de acción sindical con los enseftantes y nos ata de pies y manos a la hora de tomar decisiones. A veces esa unidad parece, en lugar de ser la superación del sectarisme, el reverso de la impotència, sobre todo cuando una y otra vez en la pràctica no està muy claro quiénes quïeren la unidad. c) Nuestra línea de masas: como queremos ser los representantes reales de los íntereses de los trabajadores de la ensenanza a toda costa, creo que pecamos de seguidismo intelectual. Un sindicato como el nuestro debe ser punto de referència capaz de perturbar la normalidad y de aglutinar a trabajadores. El contacto con la gente, la búsqueda de participación, la negación de la burocratización, el respeto y la potenciación de asambleas serias, el no ser ultraizquierdistas, etc*, no presupone que nuestros planteamientos tengan que coincidir con la mayorfa, o que para ganarla nos diluyamos en ella; es més, debemos acostumbrarnos a que, a veces, nuestras posturas no sean mayoritarias, a que se nos critique sólídamente, etc.

IV. ALTERNATIVAS El nuevo congreso del STE-PV y de la UCSTE no debe ser de mero tràmite, sinó de aclaracïón y fortalecimiento: redefinir nuestras alternativas de acción sindical y nuestro espacio.

2. En concreto, sobre el el modelo sindical: 2.1, Mantener la unïdad del STE-PV como lugar de confluència pràctica de diferentes opciones, demostrando que el pluralismo es posible. Trabajar cara a la reestructuración interna del futuro sindicato, vaciando cada vez mas de contenido al secretariado al ir asumiendo funciones concn»tas las distintas organizaciones comarcales y salvando una infraestructura mínima de información (tèlex) (ALL-I-OLI), de representación legal y de coodinación de aspectos pun-

tuales. (Esquema primitivo y a desarrollar). Privada: replantearse el apoyo decidida al sector que pasa por fortalecer su dinàmica con una perspectiva sindical y la utilídad necesaria de servícios: abogados, prensa...

2.2, A nivel estatal, mantener la confederacíón UCSTE, donde las decisiones no surjan de un secretariado, sinó de los votos que emitan los diferentes STEs, manteniendo una infraestructura de información, representación legal y coordinación de trabajos teóricos. La contradicción irresoluble entre sindicato independentista y centralista es para nosotros una pretensión que bloquea la adecuacíón de nuestro sindicato a la estructura del estado, y por lo tanto lo imposibilita para ser el instrumento de lucha a nivel estatal o de Pafs Valenciano.

2.3. Sobre la «otra» rama de UCSTE, y sin entrar en la polèmica compleja de la escïsión, consideramos: 2.3.1. Que con todo respeto a las diferentes visiones particulares, es evidente que tan UCSTE es el sector de Marbella como el nuestro. Cualquierdecisión encaminada a apropiarse las siglas es, en cierta medida, robàrselas al otro.

Si se inicia una ridícula batalla campal por las siglas habremos potenciado los intereses de quiénes desean la muerte de nuestro sindicato.

2.3.2. Que se resitúe la escisíón en un marco crftico: en la exposición clara de las dos posturas (no de tensiones personales) en documentes que lleguen a las bases y que demuestren la imposibilidad de la unidad. Y que las bases decidamos democràticamente la futura línea, y en todo caso, superar la escisión (el papel del STE-PV aquí puede ser decisiva).

2.3.3. Si es idealista el planteamiento anterior, el STEPV debe proponer y conseguir una reunión de los dos sectores, con los siguientes fines: a) Evitar sórdídas situaciones ïrracionates entre los dos sectores. b) Intentar aceptar que las dos ramas son UCSTE, reconocíéndose oficialmente los dos sectores (pudiéndoseles identificar como UCSTE-Marbella y UCSTE-Guardamar, o cualquierotro adjetivo que se proponga), aceptando incluso una coordinación formal frente a los ministerios y otros sindicatos, c) Que, en cualquier situación, se trabaje urgente y seriamente en la búsqueda de una unidad de acción no teòrica, en función de las elecciones sindïcales, acción sindical y posibles coordinaciones entre los STEs de las dos ramas, también a nivel de nacïonalidades.

NTIDO DELSTE-PV YUCST Las razones por las que un grupo de ensefíantes responsables crearan un sindicato sectorial siguen siendo vàlidas hoy, sigue siendo necesario un sindicato: — Democràtico,

— Asambleario, — Independiente.

— Pluralista, — Deizquierda.

— Sectorial, porque los trabajadores de la enseflanza tienen un material de trabajo distinto a otros sectores, aquí setrabaja con personas.

Porque ningún sindicato integral (CCOO, UGT) puede reivindicar, ni lo ha hecho, una calidad de la ensefianza, una renovación pedagògica, una democratización de la escuela... como lo ha podido hacer en su momento este sindicato, tanto en cantidad como calidad y preparación.

No se puede decir que las cosas no han cambiado y que estamos en estos momentos como al principio: — Hemos pasado de una dictadura a una democràcia.

— De un centralismo, a una engaftosa autonomia.

— De saber contra quién luchàbamos a darnos miedo criticar la política del PSOE. — De una situación política que invitaba al trabajo unitario en el sindicato, a una situación política que utiliza todas las artimafias para ir deshaciendo por el sistema de goteo, entre otros, un sindicato que no les interesa.

— De tener muchos militantes sindïcales a quedarse en cuatro, las razones ya se saben: por desencanto, por cansancio, por ineficàcia, por poder.

— Porque la situación de crisis general no podia pasar sin rozar al sindicato.

— Se ha ido haciendo sectorial de EGB, los demàs sectores se han idodesvinculandode la labor sindical, Propuestas.— 1.' Mantener el STE-PV. 2.* Mantener la UCSTE. a) Unificación de la UCSTE, incluyendo la conexión con los STE de los sectores, aunque no sea con los representantes. b) Posibilidad, si es preciso, de que pueda haber un relevo de los liberados de los dos sectores. c) Unirnos a todos los STE que sea posible para que la UCSTE esté «un poco mas a la izquierda» de lo que ahora esté.

• Irnplicaciones. — Reorganizar el sindicato. Dar una salida administrativa al funcionamiento. Organizar, coordinar y potenciar las comarcas. Retornar a los sindicalistas que en otros momentos trabajaron. Crear nuevos cuadros. Potenciar los sectores que no estan integrados de forma activa.

Tener acción sindical. Luchar por la unidad de los STE, però sin que esto se lleve toda las acción del STE-

L'ÀMBIT I LA IMPLANTACIÓ ESTATAL Hi han molts avantatges en ta Confederació:

que un sindicat sectorial, si a més és exclusivament nacional, té poc que fer.

No hi han avantatges en la desconfederació: La UCSTE no ha sigut mai una estructura que ofegue, que oprimisca... que faça que es tinguen que canviar dinàmiques en funció dels «manaments» d'UCSTE. Açò no s'ha donat pràcticament mai.

— Fer front de forma més eficaç als projectes de carrera docent, pressupostos, llei de pensions... que són totes elles lluites que es desenvolupen a nivell estatal.

— Amb l'aprovació de la Ley de Libertad Sindical, que afavoreix les grans organitzacions, una desvinculació ens colocaría en una situació de total marginació, Si es vol participar en unes eleccions sindicals i que els possibles resultats servisquen mínimament, és imprescindible que, com a mfnim, es cobresca el conjunt de l'Estat, ja

Els problemes dels sindicats d'UCSTE mai han sigut de falta de llibertat i sobirania, sinó en tot cas, de manca de coordinació i «despendolament».

STRUCTUR SINDICALS D'ÀMBIT ESTATAL Davant l'actual situació de la UCSTE, significativament diferent a la de la Confederació en el moment de la seua creació, cal clarificar el sentit actual que tenen avui les nostres relacions amb ella. És per això que: 1, El STE-PV deixarà en suspens la seua participació coma membre de ple dret d'UCSTE si aquesta no es clarifica d'una forma satisfactòria per al nostre sindicat, d'acord amb els resultats i conclusions emanades del III Congrés del STE-PV.

2. El STE-PV defensarà i participarà en una forta Confederació a nivell estatal, com a única forma d'assegurar l'existència d'un model sindical independent i assembleari davant la patronal i l'Administració- Aquesta Confederació l'entenem consolidada a tot el conjunt de pobles i nacionalitats de l'Estat espanyol, sense el qual no tindria sentit.

3. Només en una UCSTE d'aquestes característiques tindria sentit la participació del STE-PV.

ftAIMZA PRIVADA Dentro de la ensefianza privada, el tema lo centramos en los centros concertades. Independientemente de que cual~ quier trabajador pueda estar en el sindicato aunque el centro de trabajo no esté subvencionado con fondos públicos.

Contàbamos con que el sector privado concertado con el PSOE iba a sufrir un cambio, que se iba a tener una actitud més rígida a la hora de controlar més los fondos públicos que se destinan a estos centros privados, que la democratización en la escuela iba a ser una realidad, que la seguridad de los trabajadores se iba a potenciar, però las cosas no han sido como esperàbamos.

Es normal que exista enseftanza privada v Q ue e' Que 'a quiera se la pague, però lo que resulta inmoral es que con fondos públicos se potencien centros privados como los je suitas, maristas, Jesús y M. V Opus..., que solo prestan servicio a un sector de gente privilegiada que puede muy bien pagarse esa clase de enseflanza sin necesidad de ninguna ayuda. Donde se imparte una ideologia determinada y, como muchos sabemos, en algunos centros esta ideologia es fascista. Donde se educan a los futuros explotadores de la clase trabajadora. Donde la democratización no se da y el funcionamiento es por compadraje. Donde los fondos públicos se manejan de tal forma que son incontrolades, Donde la estabilídad laboral es cada vez més dudosa, lo que hace que este sector sea apético, inmóvil, servil, y si alguien se

mueve, ya sea por cuestión laboral, ideològica o pedagògica, es despedido y pasa a formar parte de un listado.

Donde las mejores instalaciones técnicas, deportivas, culturales, las tienen estos centros, careciendo de ello los cent ros esta ta les.

Donde la cultura y la lengua del PV no esté siendo impartida en muchas ocasiones como corresponde y en algunos centros es reprimida.

Y todo esto pasa con dinero de todos los ciudadanos/as.

El sector de privada es amplio, però desorganizado, con falta de información y concíencia de clase trabajadora.

Propueste, —Organuar el sector: escuelas infantiles a BUP. Coordinar por medio de las comarcas la en&eftanza privada y estatal.

Liberar a una persona que se encargue de privada, tanto a nivel de la intercomarcal, como PV, como estatal.

— Podria ser pagàndole la patronal, por medio del conven ió.

— Pidiendo excedència forzosa por cargo sindical y pagarle el sindicato.

Tener una acción sindical en defensa de los derechos de todos los trabajadores. Reivindicar la calidad de enseftanza.

Analogfa de todos y cada uno de los sectores, desde escuelas infantiles a BUP,

13

-

NOVACIÓ DAGOGICA I.

RECICLATGE O RENOVACIÓ?

Ningú no va a dubtar de la influència de la formació inicial del professorat. Els diferents Plans que s'han anat succeint per a la formació del professorat d'EGB, o les mesures establertes per a la seua capacitació didàctica en les ensenyances mitges, no han fet més que complicar i, de vegades, empijorar la situació, Ahí tenim eixe monstre de la Facultat de Ciències de l'Educació, els CAP o el darrer pla de Magisteri, cas aquest que, sense haver-se adequat al tipus de professors que demana una educació general i bàsica, forma uns anomenats ((especialistes» que per necessitats de plantilles van a impartir especialitats que no són les seues o cicles per als que no estan preparats, Aquesta realitat és la que es va intentar paliar des de dues vessants. Una, fa institucional, que impulsaren els Instituts de Ciències de l'Educació amb la intenció de desenvolupar la investigació i la innovació educatives, a més de la capacitació del professorat. Altra, la no institucional, que parteix dels grups de renovació pedagògica, els quals, des d'una simple insatisfacció pel model d'escola, de la recerca d'un nou model educatiu, s'agrupaven tot i essent conscients de que la recerca no podia basar-se en la improvisació i que, a més a més del treball cooperatiu, era necessària la investigació, l'autoformació, etcètera. I, sobretot, que era precís escampar les seues idees i experiències, per a que cada vegada foren més els que participaren de la recerca d'altres tipus d'escola, Eren dues vies diferents, dos objectius diferents, que coincidien en la necessitat de la capacitació, d'una formació permanent que suplirà les deficiències de la formació inicial.

Dues vies que, tanmateix, també es diferenciaven en una cosa essencial: mentre la institucional cercava la competència docent necessària per a reproduir el sistema — adequant-se per tant al currículum oficial —, l'altra, la no institucional, cercava la renovació del sistema pedagògic, la recerca d'una escola alliberadora i democràtica. Per als moviments de renovació era fonamental la concienciació basada en la no estabilitat dels models socials, i conseqüentment educatius. En resum: La capacitació pera elaborar un currículum permanentment lligat als interessos dels que formen el marc educatiu i, per aquest motiu, en constant contradicció amb un sistema que per respondre a relacions de poder, tendeix a reproduir-se.

Les dues vies han anat coincidint, tanmateix, de vegades, allí on un ICE estava recolçat per forces progressistes i que possibilitaren l'activitat dels grups de renovació pedagògica. Els casos, però, foren comptats i encara queda en l'aire la pregunta sobre si, en la major part de les vegades, l'esmentada confluència va suposar una desconnexió dels grups integrats en l'ICE de la resta dels MRP, i conseqüentment la pèrdua d'una visió global sobre la seua actuació, que no anava més enllà de l'eficàcia en la investigació o la innovació tecnològica. ' Tampoc tot era perfecte als MRP, Una necessària autocrítica no deu oblidar les conseqüències d'una desordenada tasca de «capacitació de masses». La necessitat d'extendre's els va llançar a la tasca de muntar cursets indiscriminadament, descuidant els seminaris, així com —a falta de mitjans Í capacitat organitzativa— la reflexió sobre la seua pràctica i la qualitat i eficàcia de la seua tasca. El voluntarisme no lleva d'una valoració dels errors i de la necessitat d'una rectificació, que al País Valencià Ja es va encetar en la VIII Escola d'Estiu.

LA PUJADA DEL PSOE AL PODER: EL NOU MARC La pujada del PSOE al poder inaugurà un nou marc en les relacions entre les dues vies esmentades. Era indubtable que el programa electoral del PSOE arreplegava gran part dels objectius que teníem el MRP. L'escola pública, la laïcitat de l'ensenyament, la participació democràtica, aixt com el record comú dels ideals de la Instïtución Libre de Enseflanza.

D'altra banda, importants homes i dones del PSOE havien estat capdavanters de la nova escola, o importants membres dels MRP: Gómez Llorente, Marta Mata, el propi Maravall...

Per tot això, i malgrat l'allunyament oficial de Llorente, és lògic que Maravall desperte un hàlit esperançador amb el

seu discurs en les Jornades de MRP de Salamanca. Les seues paraules, promeses, a més a més del reconeixement oficial dels MRP —cosa que encara costa d'aconseguir en algunes comunitats autònomes— van suposar unes garanties de supervivència econòmica, una esperança de poder escampar la seua tasca i influència.

Tanmateix, i com a Salamanca ja anunciàvem que era d'esperar, aviat arribaren els entrebancs. La integració a l'aparell de l'Estat —Central o autonòmic— d'algunes de les persones esmentades, lluny d'aplanar el camí, suposà un constant problema, al entrar en contradicció la seua defensa del pdoer alcançat, i per tant del sistema establert, amb la defensa de la utopia. Eixa utopia que, com justament va defensar Maravall en Salamanca, era necessari recolçar per a recordar als polítics progressistes que no devien mirar-se al melic del sistema establert, sinó un Nord que, almenys en la part pedagògica, deu ser fixat constantment pels Moviments de Renovació Pedagògica.

I és aquí on es centra el debat. En com una política progressista deu reconèixer ï potenciar els MRPs, encara que aquests vagen a ser possiblement {i ai el dia que deixen de ser-ho) crítics amb la política del govern. Però, també, de com, sentada la premisa anterior, els MRP'S deuen cercar amb l'Administració un marc de confluència que aprofite per dur endavant Ja tasca de capacitació docent (necessària per al desenvolupament de qualsevol sistema o model que vulga ser eficaç) i per a que al llarg de la mateixa es puga estendre el marc de la Renovació Pedagògica, ampliar el camp d'intervenció dels MRP.

II.

EL MODEL VALENCIÀ

Ja hem dit abans que en el desenvolupament de la seua tasca els MRP deuen cercar un camp de possible confluència amb una administració que es pretén progressista; un camp de confluència, és clar, que no anuLle la identitat r l'activitat dels MRP com a tals, que potencie el desenvolupament de l'activitat de renovació pedagògica i per tant, que possibilite que els processos d'investigació de capacitació docent es realitzen el més a prop possible de les pautes marcades pels MRP. Poden ser aquest marc els CEPs? La resposta se la estan plantejant els MRP des que el document de Formació inicial y Permanent del MEC resulta complexe. El sí o el no no pot venir d'una valoració descontextualitzada de l'esborrany o decret de creació de CEPs. Per a donar una resposta cal valorar prèviament quina és la política global de l'Administració en el tema de Renovació Pedagògica, quin paper hi juga la creació dels CEPs i, clar, si els CEP van a possibilitar el treball autònom dels MRP i si aquests, una vegada dintre dels CEP, seran capaços de reaccionar davant qualsevol canvi estratègic de l'Administració.

Però, anem per parts. A banda del decret estatal de CEP i l'esborrany del País Valencià, no hi ha res escrit sobre política global dç Renovació Pedagògica; tot queda en declaracions de principis i voluntats, i aquestes varien sustancialment segons l'altura (política o administrativa) de l'interlocutor de torn.

Així, doncs, a banda dels CEPs, quin serà el recolzament concret que es va a donar als MRP? Hi haurà reconeixement polític explícit? Hi haurà que continuar pugnant per subvencions a través de les beques anuals d'investigació i innovació? Hi haurà que esperar un any darrere l'altre la convocatòria de les Escoles d'Estiu per a saber si són subvencionades, i amb quina quantitat? Hi haurà subvenció per a les activitats dels MRP que no es realitzen via CEP? De moment, un exemple: al Moviment Cooperatiu d'Escola Popular (MCEP) se li negà la subvenció per al seu clàssic encontre anual.

Un altre element a analitzar seria la valoració del propi CEP. Els actuals decrets o projectes no ens aclareixen quin serà el seu paper ni el seu futur en la tasca general de Renovació Pedagògica, ni en concret en la tasca de formació permanent del professorat. Deixant de banda els elements positius que desprenen les declaracions d'objectius i l'èxit que segons diuen ha tingut aquest model en altres països, volem precisament partir de la comparació de les diferents realitats pera posar els peus a terra.

Contrastant el tan famós cas anglès amb el nostre, no podem oblidar que l'administració no té la mateixa confiança en la participació democràtica de la base com la

tenia el sistema anglès. La descentralització seguida per el MEC i la Conselleria del Govern valencià en la reforma dels programes de la segona etapa d'EGB són punts clars de referència. Desconfiança genera desconfiança Í t'Administració és la que té que donar el primer pas per a véncer-la.

D'altra banda, !a implantació dels CEP anglesos es va fer dintre d'una reforma profana del sistema educatiu, reforma a la qual es va convidar a participar a tot el professorat que, precisament per sentir-se participant, es sent igualment obligat a incorporar-se als CEP. Ací, en canvi, tal com es veuen vindré les coses, estan motivats als mestres de manera que ei treball en els CEP (hora extra) no es limite a reunions dels quatre voluntaristes de sempre? Fins a quin punt la crisi que «con Boyer nos invade» no retallarà el projecte CEP de la mateixa manera que ja està qüestionant la reforma de plantilles? Fins quin punt aquest retall pressupostari pot suposar que el seu nombre siga tan reduït com per a que la massifícació faça impossible el papel d'acció dinamitzadora que deuen tindré els equips coordinadors? No oblidem que en les valoracions sobre els CEP anglesos aquesta era una de les variables condícíonans de llur implantació i desenvolupament satisfactori. Fins a quin punt eixos pocs CEP, tan llunyants d'algunes cases o centres, van a suposar hores extres de desplaçament, que no motiven ni al més pintat?

III. INTRODUCCIÓ A UNA POLÍTICA PER ALS CENTRES DE PROFESSORS (CEP) Enfrontar-se amb un projecte de Centre de Professors (CEP) és enfrontar-se amb un piojecte de canvi de l'escola, amb una alternativa radical a l'elaboració del currículum (entès aquest com una «temptativa per comunicar els principis i trets del propòsit educatiu, de forma tal que romanga obert a una discussió crítica i puga ésser traslladat efectivament a la pràctica»).

Per tot açò cal que, en abordar un projecte de CEP hagem de situar-lo dins el context en el qual va a desenvolupar-se.

Ens trobem amb un seguit de reformes en el sistema educatiu espanyol que des del 1970 no coneixia un nivell tal d'experimentació. Des de l'Escola Infantil fins el doctorat universitari, tot un entrellat institucional, o almenys part d'aqueïx entrellat, sembla ser reformat.

La Reforma dels Ensenyaments mitjans, la Reforma del Cicle Superior d'EGB, la Llei de Reforma Universitària, les noves oposicions al Cos de Professors d'EGB, i la LODE, amb totes les seues conseqüències legislatives quan eixirà del Tribunal Constitucional, etc,, denoten aqueix estat de canvi.

Aquest canvi, tanmateix, pot ésser més en la forma que en el fons, car corre el greu risc del xoc amb un entrellat organitzatiu-burocràticque avorte, d'entrada, qualsevol aire vivificant de reforma. Abordar la reforma d'aqueix entrellat puntualment esdevé necessari. Cas contrari, les previstes reformes currïcuiars, el paper dels mateixos CEP, etcètera, es quedaran en paper mullat.

En qualsevol cas, dins aqueixos esquemes de canvi curricular apareixen els CEP com una reforma més de l'Administració en el tema del perfeccionament docent. 1 no deixa d'ésser curiosa ta quantitat d'expectatives que ha aixecat aquest tema entre els docents. Tres raons podrien explicar una tal situació.

1. La creació dels CEPs, al País Valencià, ha estat paral·lela al procés de desdotacïó econòmica de l'ICE per part de la Conselleria, i al de discussió, en el projecte d'Estatuts de la Universitat Literària, de manteniment o no de l'ICE. Aquesta polèmica, en molts casos, ha ocasionat en gran part del col·lectiu docent una sensació de «desemparament» o «desorientació», i preguntes com, ^Qui va a impartir ara els cursets?, ^Ouè va a passar amb els seminaris de l'ICE? poden menar a l'error de plantejar els CEP com a ICE descentralitzats.

2. La política informativa i de consulta que la Direcció General d'Universitats ha dut a terme, prèvia la publicació del Decret, ha suposat un canvi radical en la forma que tradicionalment una reforma d'aquest tipus s'ha dut a efecte.

Això, evidentment, ha significat unes grans expectatives per part del col·lectiu docent, especialment als col·lectius de Renovació Pedagògica. Aquests col·lectius, consultats davant la reforma, s'han hagut de plantejar els espais de l'Administració i dels MRP davant el tema de la formació permanent del professorat, la innovació i la renovació pedagògica.

Aquestes expectatives, i heus aquí un difícil risc, poden «xocar» amb allò que, almenys els primers anys de funcionament, poden ser i significar els CEPs. 3. La necessitat assumida per molts docents d'innovació, o, si més no, de canvi, de prova r noves coses, d'eixir de

la rutina en la qual han anat quedant-se les il·lusions de la carrera, és, sense cap dubte, un altre element a tenir en compte, i probablement derivat de la política de reformes adés anunciades.

Aquests tres aspectes obliguen a una sèrie de premisses, sense les quals la idea de CEP no va a poder-se desenvolupar.

Fonamentalment, aquesta consisteix en el fet que si bé la innovació educativa naix des de la pràctica, des del disseny, l'experimentació i la validació de nous esquemes d'acció, no és menys cert alhora la necessitat de reflexió teòrica, el plantejament del per què Í el per a què d'aqueixa innovació i, doncs, que sense aqueixa política institucional que recolze o reforce i que promoga la innovació, la reflexió teòrica tendirà a moure's, bé en uns estrets marges de consolidació de pràctiques eficaces, bé en uns estadis de reflexió «filosòfica» en no ser de tota repercussió pràctica.

Es tractarà, en definitiva, d'aprofundir en el canvi d'una política centralista i burocràtica, que no generava un pensament curricuíar perquè ni calia ni era motivat per la pràctica de decidir i implantar els plans d'estudi en la realitat escolar.

Als ensenyants, només se'ls demanava que ensenyaren de la manera més eficaç possible. Un model eficientista d'objectius, uns programes comuns a tot el territori de l'Estat i llur apropiació per les editorials fomentaven el distanciament entre el teòric i el pràctic de l'ensenyament.

Des d'aquest esquema, les innovacions, o eren clandestines —i abocades a la desaparició — , o patien de solucionar problemes puntuals sense qüestionar-se el currículum oficial.

Podrem parlar de «rendibilitat pedagògica» d'un CEP al moment que aquest produesca un tipus d'anàlisi o investigació que entronque amb les necessitats d'una escola més viva, més oberta al medi en el moment que el professor puga, per aqueix camí, ésser protagonista efectiu del seu propi perfeccionament.

Aquest procés d'autoconsciència del professorat, d'assumir el fet de deixar de ser un mer intermediari entre el coneixement i les teories educatives, d'esdevenir agent de canvi a les escoles, és un procés lent. Un procés d'autoconsciència en primer lloc, i d'acció i d'experimentació en segon lloc. Un procés que, com deia Stenhouse, ha d'ésser col·lectiu.

El CEP ha d'ésser, doncs, això: l'espai, el suport «tècnic pedagògic», la cobertura material que fa possible la reunió, la discussió crítica i l'elaboració i experimentació de materials didàctics.

Per a això, i per últim, cal que l'Administració col.labore en la solució d'uns condicionants externs al CEP, i sense els quals va a ésser difícil que el CEP responga a aquestes expectatives. Coincidint novament amb l'anàlisi del professor aí Acabar amb el caràcter voiuntarista del perfeccionament, amb aqueix conjunt d'activitats al marge de l'«horari lectiu». La innovació educativa mai no deuria plantejar-se com una activitat al marge de l'escola, ans tot el contrari, la qual cosa vol dir que el perfeccionament docent parteix del treball de l'ensenyament i que, com a tal, deu incloure's dins l'horari laboral.

Açò no vol dir que hi haja un CEP a cada escola, ni tan sols a cada població, però sí que és possible l'estructuració de grups de treball que normalitzen llurs reunions dins de la dedicació a l'escola o zona on estan inserits. b) Frenar ta mobilitat del professorat. Potenciar i facilitar la unitat del grup de treball deu ser una política impulsada per l'Administració, Aquesta política, conscient que el perfeccionament és una tasca col·lectiva, és a dir, d'experimentació, disseny, desenvolupament i avaluació de projectes, etcètera, i que qualsevol mobilitat del professorat pot arruïnar qualsevol intent iniciat com a projecte comú, deu salvar els problemes burocràtics pel que fa a trasllats forçosos, com també d'incentius a la permanència a! centre. c) La flexibilitat de programes i en general del currículum oficial, potenciarà l'adopció í experimentació de projectes curriculars alternatius i problemes més arrelat al medi.

En aquest sentit, el mínim imposat pel MEC deuen superar el caràcter de concreció que avui desprenen els objectius i les activitats de les propostes oficials.

Els programes actuals avorten d'entrada qualsevol intent inderdisciplinar, de flexibilitat d'horaris en funció d'un possible projecte. d) Facilitar l'eixida de les experiències, del material produït, és sense cap mena de dubte conseqüència de l'exposat anterior. Una innovació tancada a un grup per la seua pròpia dinàmica no evoluciona. Una política curricuíar que no potencie aquesta via, o que la tanque per la miopia de la funció inspectora sobre els mínims oficials, és un element neutralitzador del potencial del CEP. Pel contrari, una política curricular que potencie tal tipus de treball, les alternatives al llibre de text, a determinades formes organitzatives de l'escola o d'elaboració de recursos didàctics, que ho faça a

través dels seus serveis de supervisió i orientació educativa, i a més a més per una política de publicacions, desenvoluparà sense cap mena de dubte la idea de CEP com a element potencial de la renovació i del perfeccionament del professorat. e) Per últim, garantir la flexibilitat del mateix CEP. Un CEP no és sinó l'organització institucional d'un col·lectiu que treballa pel seu propi perfeccionament. Això implica que l'estructura del CEP no ha d'entendre's com un sistema tancat i rígid» Un CEP deurà funcionar partint dels mínims que garantesquen la claredat i la netedat de la seua gestió econòmica ï organitzativa. Un CEP, en definitiva, al servei de la demanda i decisió democràtica del col·lectiu docent en el qual el CEP estiga ubicat.

L'associació del professorat (nivells, graus, seminaris, etcètera) serà determinada pel sentit i la temàtica de la discussió, pels projectes a desenvolupar existents, etcètera.

IV.

ELSMRP, ELSCEPs I L'ADMINISTRACIÓ

Ja hem dit abans que l'administració socialista va manifestar la necessitat de treballar amb els moviments de renovació pedagògica i que la realitat, completada amb el nomenament dels directors del CEPs, ha sigut molt diferent, Al marge de l'actitud de que cada MRP deurà prendre d'avant de cada CEP (i que deurà estar delimitada per la seua força per a dur un treball autònom i la correlació de forces i actituds de l'equip directiu del CEP, ja que no podem renunciar a treballar en el camp del reciclatge), proposem que el nostre treball dins dels MRP deurà anar per: 1. Consolidar els MRP i les Escoles d'Estiu com organitzacions autònomes dels treballadors de ['ensenyament en el camp de la Renovació Pedagògica, i en aquest camí, caminar cap una Federació dels MRP del PV, que faça front a l'administració en els seus intents d'apropiarse del concepte de Renovació Pedagògica i afonar uns moviments que cuestionen la seua política educativa.

2. Exigir de l'administració un treball amb les MRP en les següents direccions: a) Portar endavant una implicació en les propostes de l'administració. Assumint-ho no de manera individual (tal persona que passa a l'administració) sinó coma col·lectiu. b) S'ha de potenciar, en aquest sentit, la signatura de convenis de col·laboració entre els moviments de renovació Í l'administració, respecte al funcionament de CRP o CEP,

els plans de formació o renovació que l'administració assumeix en determinada zona. Aquests convenis han de servir per tal de clarificar l'autonomia i independència dels moviments respecte a l'administració. c) Exigir a l'administració que assumeixi la seva responsabilitat en la formació del professorat actiu, amb l'elaboració de Plans de Formació globals als diversos territoris, comarques, etcètera. d) La formació de subcomissions territorials en cada zona que apleguin a les diverses institucions que hi actuen (administració general, local, moviments, CEP, CRP, etcètera) per al disseny i r elaboració Í organització d'aquests plans de formació del professorat. La formació d'aquests plans i de les comissions ha de suposar la coordinació de tots els recursos, materials i humans, per a la consecució d'aquest objectiu. e) Els moviments han de treballar per tal de garantir: » El lligam entre la formació permanent i la renovació pedagògica (no han de ser accions de «reciclatge» o «posta al dia», simplement, sinó que cal intentar connectar les activitats amb la transformació educativa de les escoles de la zona on s'actui).

• La connexió d'aquests plans amb la resta d'activitas que es desenvolupin en la zona, impulsades directament o no pel propi moviment. * Han de treballar necessàriament en el disseny del, pla, f) Encara que hem definit els models generals de cap a on ha d'anar l'actuació dels moviments i de l'administració, està clar que mentrestant els moviments hauran de continuar assumint activitats més pròpies de l'administració.

En aquest sentit, creiem que el model dibuixat d'Escola d'Estiu no serà possible fins que hi hagi una formació permanent assumida per l'administració de forma general. Donat, doncs, que aquesta generalització és encara molt llunyana, creiem que la feina dels moviments ha de ser: — Demanar a l'administració que assumeixi la seva responsabilitat en la formació permanent bàsica i dissenyi un pla d'actuació global a mig termini.

— Continuar suplint les deficiències d'aquesta formació permanent institucional, en la mesura que a cada zonacomarca, veiem necessari.

Sempre, però, cal tenir en compte que ho hem de fer de manera substitutòria, exigint a l'administració contrapartides concretes per a la realització d'aquesta tasca, i essent crítics en aquesta actuació per tal que aquesta estigui en línia dels nostres objectius com a moviments i no es dilueixi i hipotequin com a conseqüència d'aquestes implicacions.