Parlem?

Parlem

?

SAB2019 El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Edita Foguera San Antón Bajo Direcció Henar Mª Lledó Puertas Portada, disseny i maquetació Alejandro González Borja Títol de la portada Parlem?

Traducció Maria Josep Mira Roig Material fotogràfic Col.laboradors, Rubén Vigueras, Jessica Navarro, Alejandro González, Arxiu de la Foguera Agraïments À Punt, Universitat d’Alacant, Sonia Tirado, Alejandro González Col.labora Generalitat Valenciana Impressió Ofibook Dipòsit legal A 386-2012

SU MA RI

006

PARLEM?

008

Acadèmia Valenciana de la Llengua

016

À Punt, una aposta per la normalització del valencià

022

L’escola en valencià

026

El valencià en la Universitat d’Alacant: la meua experiència personal

040

Diga bon dia

048

L’ús del valencià en les Fogueres

056

La cultura valenciana

064

Història d’una llengua

078

El valencià de l’any

094

2018-2019

138

GUIA COMERCIAL

2

3

El valencià és un idioma molt arrelat en la nostra terra el qual es va transmetre durant anys de generació en generació com a llengua materna. És l’idioma amb què es comuniquen les nostres iaies, però, llevat que es provinga d’una família valencianoparlant rares vegades els nostres pares o iaios s’han dirigit a nosaltres en valencià, almenys si vius a Alacant. És comú escoltar parlar dues veïnes d’edat avançada al carrer en valencià, però quan es dirigeixen al nét, canvien de registre i comencen a parlar en castellà. És cert que a la ciutat l’idioma predominant és el castellà, però gràcies a escoltar a casa parlar les nostres iaies, veure la desapareguda Canal Nou, les classes de valencià al col·legi,... la majoria dels alacantins som capaços d’entendre perfectament una conversació i també de llegir per exemple aquest llibret; no obstant això, ens costa moltíssim parlar-lo, bé per vergonya, bé per desconeixement. Per això, des d’aquest llibret volem aportar i comentar com es tracta i es parla el valencià, aquest idioma molt nostre, a la nostra ciutat a través de 9 articles que ens serviran per a fer-hi una gran reflexió... I tu, parles valencià?

Henar Mª Lledó Puertas

Parlem?

6

7

Acadèmia Valenciana de la Llengua Henar Mª Lledó Puertas

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució encarregada de redactar la normativa lingüística de l’idioma valencià, en l’actualitat es troba presidida pel Sr. Ramon Ferrer Navarro.

El dia 17 de setembre de 1997 i després del debat de política general celebrat a les Corts Valencianes es va sol·licitar que el Consell Valencià de Cultura (CVC) dictaminara en funció de fonaments científics i històrics respecte de les qüestions lingüístiques valencianes.

Com a resposta a aquesta petició, el Ple del Consell Valencià de Cultura va obrir un període de recepció d’escrits i visites que es va tancar el dia 28 de febrer de 1998. Una vegada fetes les consideracions preliminars precedents i consignats els antecedents de rigor, el 13 de juliol de 1998, el CVC va emetre un dictamen en el qual proposava la creació d’un ens de referència normativa del valencià que tinguera les característiques següents: «I.- Que tinga personalitat jurídica pròpia, amb independència funcional i pressupostària.

II.- Que tinga capacitat per a determinar la normativa en matèria lingüística, reconeguda per una Llei. Que les seues decisions en la matèria siguen vinculants per a les administracions públiques, el sistema educatiu, els mitjans públics de comunicació, i altres entitats o òrgans de titularitat pública o que compten amb finançament públic.

III.- Que els membres de l’ens de referència normativa en siguen 21, nomenats per períodes de 10 anys. Que les vacants que es puguen produir per renovació o altres motius es cobrisquen per cooptació interna.

IV.- Que els membres inicials siguen triats per les Corts Valencianes per una majoria de dos terços, i almenys dos terços d’aquests membres siguen experts en valencià amb una acreditada competència científica

8

9

i acadèmica, segons criteris d’avaluació objectiva. I que la resta, fins als 21 membres, siguen destacades personalitats de les lletres i de l’ensenyament amb una competència lingüística i una producció reconegudes en el camp del valencià.

Va ser creada per la Llei de la Generalitat Valenciana 7/1998, de 16 de setembre de 1998, de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, encara que no es va constituir fins al 23 de juliol de 2001, en un acte presidit pel llavors president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, a la Sala de les Corts del Palau de la Generalitat. I després de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2006 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (d’ara en avant AVL) va quedar reconeguda com a únic organisme competent en la regulació del valencià, així com una de les institucions estatutàries valencianes, quedant adscrita a la Presidència, per la qual cosa gaudeix de personalitat jurídica pròpia i exerceix les seues funcions amb autonomia orgànica, funcional i pressupostària per a garantir la seua objectivitat i independència, encara que se li atribueixen certes dependències del poder polític a través dels seus representants.

L’AVL té com a funcions determinar i elaborar, si és el cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià, així com vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a

partir de les anomenades Normes de Castelló. Per a açò, compta amb una sèrie d’acadèmics, fixats en 21, nomenats per les Corts Valencianes per un període de quinze anys, els quals s’ocupen de la gramàtica, la lexicografia, l’onomàstica, el foment de l’ús de la llengua, la documentació lingüística i literària, l’assessorament lingüístic i les publicacions.

En l’actualitat, formen part d’aquesta Acadèmia el Sr. Artur Ahuir López, el Sr. Àngel Vicent Calpe Climent, la Sra. Verònica Cantó Doménech, el Sr. Emili Casanova Herrero, la Sra. Immaculada Cerdà Sanchis, el Sr. Jordi Colomina i Castanyer, el Sr. Antoni Ferrando Francés, el Sr. Ramón Ferrer Navarro, la Sra. M. Isabel Guardiola Savall, el Sr. Albert-Guillem Hauf i Valls, el Sr. Josep Martines Peres, el Sr. Lluís Bartomeu Meseguer Pallarés, la Sra. Carme Miquel Diego, el Sr. Joan Francesc Mira Casterà, el Sr. Eduard Mira i González, el Sr. Brauli Montoya Abat, el Sr. Josep Palomero Almela, el Sr. Joan Rafael Ramos Alfajarín, el Sr. Honorat Ros i Pardo, el Sr. Abelard Saragossà Alba i el Sr. Alfons Vila Moreno.

Les competències bàsiques de l’AVL queden arreplegades, com ja hem mencionat en la Llei 7/1998 de la Generalitat Valenciana, sent que aqauestes van ser ampliades mitjançant el Decret 158/2002, de 17 de setembre, pel qual s’aprova el Reglament de l’AVL, concretament en l’article número 2: «Article 2. Seran competències de l’AVL:

a) Determinar la normativa oficial del valencià en tots els seus aspectes. b) Fixar, a sol·licitud de la Generalitat, les formes lingüísticament correctes de la toponímia i l’onomàstica oficial de la Comunitat Valenciana, per a la seua aprovació oficial. c) Emetre i difondre informes o dictàmens i realitzar els estudis sobre la normativa i l’onomàstica oficial valenciana, ja siga a iniciativa pròpia o a requeriment de les Institucions Públiques de la Comunitat Valenciana. d) Estudiar el patrimoni literari i documental valencià. e) Vetlar per l’ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat. f) Informar sobre l’adequació a la normativa lingüística de l’AVL dels textos produïts per les Institucions Públiques o que requerisquen l’aprovació oficial, així com de la producció audiovisual de la Comunitat Valenciana. g) Elaborar i elevar al Consell de la Generalitat i a les Corts Valencianes una Memòria Anual en la qual, a més d’exposar les seues activitats durant l’exercici, s’arrepleguen les observacions i els consells pertinents per a l’ús normal del valencià en qualsevol de les seues manifestacions. h) Tota la resta que, dins de l’àmbit de les seues competències, li encarreguen el president de la Generalitat, les Corts Valencianes o el Govern Valencià.»

10

11

www.avl.gva.es

Com ja s’ha dit durant el desenvolupament de l’article, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha d’estar composta per vint-i-un acadèmics, si bé per a poder optar a aquest lloc s’haurà de tindre la condició política de valencià i ser experts en valencià amb una acreditada competència científica i acadèmica, ser unes personalitats destacades de les lletres o de l’ensenyament en matèria lingüística, o tindre una producció reconeguda en el camp del valencià o la cultura valenciana. El càrrec és incompatible amb qualsevol càrrec parlamentari, com a diputat de les Corts Valencianes o del Congrés dels Diputats, senador, membre d’algun altre Parlament Autonòmic o del Parlament Europeu. Tampoc podran ser acadèmics els membres del Govern d’Espanya o de qualsevol govern autonòmic o local, els alts càrrecs de l’Administració Autonòmica i de l’Estat, i el personal al servei de l’AVL. Els acadèmics són nomenats per les Corts Valencianes per un període de quinze anys. Després dels primers quinze anys de l’elecció, l’AVL procedirà, per cooptació dels vint-i-un membres, a la renovació d’un terç dels acadèmics; i, posteriorment, cada cinc anys es renovarà un altre terç dels inicialment triats.

Segons la Llei 7/1998 i el Decret 158/2002, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua compta amb dos òrgans de govern col·legiats, el Ple i la Junta de Govern, i un òrgan unipersonal, el President. A pesar d’açò, tal com arreplega la normativa que regula l’AVL, a més d’aquests òrgans l’AVL

Orriols, encara que pot tindre altres seus territorials o celebrar sessions en qualsevol municipi de la Comunitat Valenciana.

ha d’estructurar-se en comissions i seccions, que són òrgans de treball, al mateix temps que també ha de comptar amb un vicepresident i amb un secretari, els quals són considerats com altres òrgans unipersonals.

D’aquesta manera, l’organigrama actual de l’AVL és….

Copiar l’organigrama Les decisions de l’AVL, en l’exercici de les funcions que li corresponen, hauran de tindre en compte tot les institucions de la Generalitat, així com també el conjunt de les administracions públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, entitats, organismes i empreses de titularitat pública o que compten amb finançament públic amb seu a la Comunitat Valenciana.

El mateix model de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa que la institució s’haja convertit en un lloc de trobada on conviuen les diverses sensibilitats lingüístiques que puguen representar els acadèmics, i on sempre es busca el consens més ampli possible a l’hora d’aprovar les qüestions importants que afecten el valencià.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua té la seu al monestir de Sant Miquel dels Reis, seu també de la Biblioteca Valenciana, ubicat al barri valencià dels

Segons l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució de caràcter públic de la Generalitat que té per funció determinar i elaborar, si és el cas, la normativa lingüística del valencià, sent la seua normativa lingüística d’aplicació obligatòria en totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana.

El Ple de l’AVL aprova els seus acords per la majoria absoluta dels membres de dret de l’òrgan, havent de publicar en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana tots aquells que afecten la normativa lingüística.

L’Acadèmia ha aprovat acords amb caràcter normatiu, els quals tracten sobre la denominació i entitat del valencià i sobre la normativa del valencià, encara que la majoria dels acords que ha aprovat no tenen caràcter normatiu, i han tractat temes tan variats com el 70é aniversari de les Normes de Castelló, el 20é aniversari de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, ...

Entre els acords que ha publicat l’AVL podem trobar bé en format digital publicat en el seu web o en paper: El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (2006), una obra que sense pretensions de perfecció, incorpora un extens lèxic de més de 75. 000 paraules

12

13

amb informació relativa a la seua variació morfològica, especificant-ne la pronunciació en aquells casos en què l’ortografia no és transparent.

La Gramàtica normativa valenciana (2006), la qual s’estructura en quatre grans blocs dedicats a l’ortografia, la sintaxi i la formació de les paraules.

L’obra té un caràcter normatiu i descriptiu, en la mesura que tracta d’orientar sobre les formes més recomanades en els registres formals i en l’estàndard, però integrant les propostes normatives dins d’una descripció general de l’estructura de la llengua.

La normativa ortogràfica del valencià (2006), amb els criteris ortogràfics del valencià oficialitzats per l’Acadèmia.

L’estàndard oral del valencià (2006), el qual té per objectiu fixar unes pautes ortoèpiques que servisquen d’orientació als usuaris de la llengua.

Els gentilicis valencians (2006), que presenta les formes dels gentilicis corresponents als habitants de tots els municipis valencians, així com la grafia i la pronunciació del nom d’aquests municipis.165.

El Diccionari normatiu valencià (2014), el propòsit del qual és proporcionar una obra útil amb definicions adequades i actualitzades (93.349 entrades), per a un conjunt variat d’usuaris del valencià, combinant la tradició lexicogràfica amb la terminologia més moderna.

La Gramàtica valenciana bàsica (2016), la qual té com a propòsit fer possible que el valencià s’integre amb normalitat en el dia a dia, que es done prioritat a les formes més correctes de la tradició i evitar les interferències d’altres llengües ocasionades per la minimització lingüística.

L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA es troba a valència a l’avinguda de la Constitució núm. 284 amb telèfon: 96 387 40 23 i mail avl@gva.es, i el web www.avl.gva.es.

Crec que és de vital importància que aquesta institució siga coneguda per tots els ciutadans a fi que entre tots cuidem d’una cosa tan nostra com és el nostre idioma. Per això, a través d’aquest article hem volgut donar a conéixer la institució a fi que el lector siga conscient de tota l’activitat lingüística que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua desenvolupa diàriament.

14

15

À Punt, una aposta per la normalització del valencià Joan Carles Simó Cuevas

Cap de la Unitat d’Estil i Recursos Lingüístics d’À Punt Mèdia

Des del moment mateix en què es va concebre, era clar que À Punt, el nou espai de comunicació valencià, no solament havia de ser plural, rigorós i de qualitat, sinó que també havia de tindre en compte els nous hàbits de consum dels productes audiovisuals que s’han obert camí, especialment entre el públic més jove. À Punt naix, doncs, com una multiplataforma de mitjans interrelacionats, alimentats per una redacció única al servei de diverses finestres; unes finestres que no tenen finestrons perquè entre millor la llum dels carrers del nostre país... i del món, unes finestres a les quals ens podem abocar per a veure millor la realitat i desenvolupar una mirada crítica.

En efecte, À Punt és un canal de televisió, un canal de ràdio, un lloc web, xarxes socials (Twitter, Facebook, Instagram) i aplicacions per a dispositius mòbils (telèfons i televisors intel·ligents, i tauletes tàctils).

I justament perquè la casa d’À Punt té tantes finestres, pot arribar a audiències molt diverses, com diversa és la societat valenciana, a fi d’informar, formar i entretindre. I a més a més, en valencià perquè un dels objectius fonamentals de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació és promoure la llengua i la cultura valencianes per mitjà de la Societat Anònima de Mitjans de Comunicació, altrament dita À Punt Mèdia.

Per a aconseguir-ho, el primer pas era redactar el llibre d’estil en què es descriurien les característiques del model de valencià que faríem servir.

Volíem que els mitjans públics reforçaren l’ús efectiu de la llengua, dignificaren la nostra consciència col·lectiva com a parlants i impulsaren també l’aparició de nous valencianoparlants, independentment del seu origen lingüístic. Per això apostàrem en aquell moment per fixar un

16

17

través dels mitjans de comunicació ajudarà a normalitzar l’ús del valencià en la nostra societat, més encara, m’atreviria a dir, que per la via de l’ensenyament o el tracte amb l’administració. Des d’aquest punt de vista, el gran repte d’À Punt és contribuir decididament a fer que això siga possible. I no se m’ocorre res millor per a aconseguir-ho que apostar per una utopia lingüística.

model de llengua que fora assumible per part de tots els valencians i valencianes; un model basat en la naturalitat de l’expressió, de manera que qualsevol parlant que escolte les veus d’À Punt s’hi puga reconéixer fàcilment.

Fruit d’aquell esforç a tres bandes (el de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme), disposem hui d’un llibre d’estil que, a més de determinar les característiques del valencià d’À Punt, inclou una part deontològica de bones pràctiques periodístiques basada en els valors democràtics.* Aquest model de llengua és l’estàndard, la varietat lingüística de compromís entre la llengua culta i la llengua col·loquial, present sobretot en els gèneres informatius (notícies, reportatges, cròniques, entrevistes, tertúlies, debats, programes culturals i divulgatius, informació esportiva, documentals). L’estàndard, per dir-ho així, seria el tronc viu i fort de l’arbre de la llengua; un arbre frondós amb moltes branques (els registres lingüístics adequats a cada situació comunicativa) i profundes arrels (els parlars valencians històrics).

Sens dubte, la consolidació d’aquest model estàndard a

Per definició, les utopies mai no es realitzen completament; tanmateix, marquen el camí. Són la llum del far que mai no es palpa, però il·lumina; el deixant de llum que no s’esborra mentre fem “camins dubtosos per la mar”.

Vel·leïtats poètiques a banda, quins serien els trets ideals del valencià d’À Punt, aquells als quals aspirem a partir del model d’estàndard fixat? Els podríem explicar en deu punts. Volem que el valencià d’À Punt siga...

1. Natural. Però naturalitat no és descurança. De la mateixa manera que una mala postura trenca el cos, un ús forçat, per més que correcte, de la llengua trenca l’elegància natural que li és pròpia. Ens cal també una ergonomia lingüística.

2. No estrident (una conseqüència del punt anterior). No ha de fer mal a l’orella, és a dir, la llengua ha de passar desapercebuda, de tal manera que qui l’escolta ho faça per interés en el contingut i no perquè l’expressió lingüística li cause estranyesa i li faça perdre el fil del contingut audiovisual.

3. Flexible. Els continguts determinen el registre lingüístic. No és el mateix un informatiu que una

pel·lícula o una sèrie, un concurs o un espot publicitari.

D’acord amb el gènere, la llengua s’hi haurà d’adequar sense renunciar als seus diferents repertoris, cultes o col·loquials, ja que tots tenen un lloc i un temps, unes situacions comunicatives en les quals han de ser usats i altres en què no.

4. Modèlic. Com deia més amunt, el valencià d’À Punt, especialment el dels gèneres informatius, ha d’aprofitar com a model neutre de valencià estàndard per a tota persona que ja conega la llengua a un nivell col·loquial i vulga ampliar la seua competència lingüística. O per a qui està aprenent valencià (alumnes d’escola o institut, persones de fora de la Comunitat Valenciana) i necessita disposar d’una varietat no marcada, útil per a comunicar-se en les múltiples situacions de la seua vida quotidiana.

5. Especular. Reflectirà sovint la parla real dels valencianoparlants, de manera destacada en tots aquells programes que donen cabuda a la participació del públic, com ara els concursos o els magazins, pose per cas. Una llengua també és un espill dels usos lingüístics no ideals. Per tant, a risc de semblar contradictori, el valencià ideal d’À Punt també ha de mostrar especularment els usos no ideals —no els que voldríem, sinó els reals— dels parlants de carn i ossos de la llengua.

6. Urbà i rural. Busquem un equilibri entre les modalitats lingüístiques de ciutat i de poble a fi d’evitar la identificació entre valencià i llengua rural. El valencià serà urbà o potser, a la llarga, no serà. La globalització progressiva de la cultura podria afavorir aquest procés.

7. Del segle XXI i per al segle XXI. Cal assumir la història del valencià, amb les seues llums i les seues ombres, tant el retard en el seu desenvolupament degut

18

19

a factors de signe polític com els esforços fructífers des dels anys 60 del segle passat en sentit contrari.

No partim de zero. D’altra banda, el compromís d’À Punt és que el valencià estiga present en les noves tecnologies de la informació i la comunicació, i en les xarxes socials. No volem que el valencià siga la recialla cultural renaixencista d’un món globalitzat, sinó una eina de comunicació viva entre totes les persones que viuen i treballen a les nostres comarques, vinguen d’on vinguen i siga quina siga la seua llengua primera.

8. Intergeneracional. El valencià d’À Punt ha de ser transversal, intel·ligible per a qualsevol parlant de qualsevol grup generacional o perfil d’edat.

9. Competent en el mercat audiovisual. Una llengua és un mercat i, en el mercat plurilingüe actual, el valencià d’À Punt Mèdia ha de parlar de tu a tu amb les altres llengües de cultura. Si el producte és bo, la llengua es comprarà. Apostem perquè el valencià siga la porta d’entrada a la informació, l’entreteniment i la cultura, sabedors que, si els continguts d’À Punt Mèdia són bons, la llengua correrà paral·lela a l’interés de l’audiència i, en definitiva, romandrà.

10. Vertebrador de totes les comarques del país.

El valencià d’À Punt és una llengua per a totes les

comarques de la Comunitat Valenciana, no només per a les valencianoparlants. Caminem cap a un model d’ensenyament cada vegada més plurilingüe; tenim, de fet, dues llengües oficials. Volem que el valencià siga un instrument a l’abast de tothom perquè és de tots els valencians i valencianes, tant si viuen en una comarca de parla castellana com de parla valenciana. La pregunta llavors és: com podrem fidelitzar una audiència constituïda per un gran nombre de parlants que no tenen el valencià com a llengua pròpia? Segurament, a través d’espais que donen veu i presència a tothom, i a més a més, oferint una programació de qualitat que atraga.

Més enllà de barreres mentals i profecies autocomplides, en À Punt lluitem contra el mite interioritzat segons el qual és impossible viure completament en valencià. Ara bé, sense voluntat col·lectiva i individual, no hi haurà futur. Juga a la contra l’omnipresència “ambiental” del castellà, assumida com un fet natural, quasi biològic.

Perquè el valencià tinga un futur, cal voler que no muira.

Si no, l’entropia guanyarà. I entropia, en aquest cas, equival a substitució lingüística. És cert que el futur de la llengua està lligat indefectiblement a l’existència d’uns mitjans de comunicació públics i privats en valencià, també a la d’un mercat cultural i comercial en valencià, però no és

menys cert que depén, i molt, d’un compromís lingüístic personal. Vivim un moment sociolingüístic únic. Com deia Fuster, serà ara o mai. Sense la consciència de la societat civil, no ho podrem aconseguir. Sense la fidelitat a la llengua pròpia o adoptada, tampoc.

Per això, estimat lector, benvolguda lectora, jo t’invite a un doble pacte de fidelitat: a una llengua, el valencià, i a un espai de comunicació públic, À Punt, que són teus.

Usa’ls.

www.cvmc.es www.apuntmedia.es fb.com/apuntmedia twitter.com/apunt­_media instagram.com/apunt_media

*Podeu consultar el Llibre d’estil de la CVMC en la pestanya de Transparència del web de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació o en el web mateix d’À Punt Mèdia. Hi trobareu descrites amb detall les característiques específiques del model lingüístic, així com les consideracions d’orde deontològic. Per altra part, en el web d’À Punt Mèdia podreu fer una ullada als programes informatius, de ficció i d’entreteniment, a més dels infantils, aplegats en l’espai anomenat La Colla.

20

21

L’escola, en valencià Mestra de primària

Valencià, llengua valenciana o idioma valencià és el nom històric, tradicional i oficial utilitzat en la Comunitat Valenciana, i de manera extraoficial a la comarca del Carxe (Regió de Múrcia). Té la consideració de llengua pròpia segons l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana i la Constitució.

El valencià és una llengua romanç parlada per 2.000.000 de persones a la Comunitat Valenciana. L’extensió de la llengua, abasta el 75% del territori de la Comunitat Valenciana i El Carxe murcià. És llengua oficial a la Comunitat Valenciana segons l’article 7.2 de l’Estatut d’Autonomia Valencià: “L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i ha rebre l’ensenyament del, i en, l’idioma valencià.”

Per aquest motiu el valencià al igual que el castellà s’ensenya a les escoles.

El valencià en l’escola s’ensenya com una llengua més al igual que l’anglés. És molt important per a l’ensenyament d’una llengua que no es tradueixi cap paraula al castellà. D’aquesta manera els xiquets i xiquetes es van acostuman a escoltar parlar en valencià i a omplir el seu vocabulari. Pel aprenentatge d’una llengua el millor és una immerssió. Per a que el teu sentit s’acostume a l’idioma valencià.

Quan començen l’escola als tres anys la mestressa ha de parlar sempre en valencià. Començem amb les cançons de les estacions, el dies de la setmana, els mesos dels anys, etc... I és molt important que els xiquets parlen en valencià i s’esforçen a parlar en esta llengua.

Al principi i amb els més menuts s’ha de treballar l’aspecte oral, fer-ho tot molt visual, amb moltes imatges, molt dinàmic, com si fòra un joc per a que els xiquets aprengan més lúdicament les primeres paraules en valencià.

22

23

Després anem introduïnt exercisis escrits per a que s’acostumen a escriure en valencià però sense oblidar mai el joc i l’aspecte oral de la llengua. Els exercisis són molt senzills com per exemple completar frases amb el vocabulari i el tema que estem estudiant. Primer amb coses que els xiquets veuen a la classe, després amb coses del pati de l’escola, amb coses de la casa, etc... d’aquesta manera es va amliant el vocabulari.

Per a aprendre a escriure en valencià començarem treballant frases curtes i amb una estructura concreta; utilitzandola moltes vegades. Per exemple; triem un verb, el verb “ser”, aleshores escribirem frases curtes amb aquest verb amb la mateixa estructura. Després farem el mateix amb un altre verb que siga cercà als alumnes.

D’aquesta manera anirem introduïnt xicotetes lectures tant oral com escrites per a continuar treballant la comprensiò de l’idioma. També treballem els traballengües i els refrans.

Conforme anem avançant els cursos anem introduïnt regles d’ortografía, gramàtica, els dígrafs, els pronoms febles i demés coses.

D’eixa manera en classe sempre es parlarà en valencià sense d’eixar a ningú que parle en castellà. I els xiquets d’aquesta manera iràn consolidant la llengua tant oral com escrita.

24

25

El valencià en la Universitat d’Alacant: la meua experiència personal Xavier Lago Rico

Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant

Introducció El valencià és llengua oficial de la UA, perquè, com resa el quart apartat de l’article 1 dels seus estatuts, «les llengües oficials de la Universitat d’Alacant seran les de la Comunitat Valenciana». Per tant, està present en tots els àmbits universitaris, tant en la docència, com en l’administració, la investigació i la cultura. És una llengua que es va assentar a esta terra fa huit segles i sense la qual no podem concebre la nostra identitat i la nostra història com a valencians. Les nostres tradicions estan també lligades íntimament al valencià i, a la ciutat d’Alacant, les Fogueres de Sant Joan són el millor testimoni de com d’important és la llengua en la nostra cultura, en la nostra concepció del món i, fins i tot, en el nostre humor. Així, com a element estructurador de la nostra societat, és fonamental conéixer la situació del valencià a la Universitat d’Alacant, que té la responsabilitat i el privilegi d’ensenyar-lo, difondre’l i oferir-lo com a llengua d’estudi i d’investigació entre el seu alumnat, els professionals del futur. Este article pretén esclarir la pregunta següent: quina és la situació del valencià a la Universitat d’Alacant?

Els indicadors que ens mostren una situació saludable del valencià a la Universitat d’Alacant són nombrosos: la nostra llengua té cada volta més presència en les aules, els actes i la cultura. Els jóvens són més conscients que mai de la seua importància com a element cohesiu de la societat valenciana, com a recurs professional en les seues aspiracions laborals i com a patrimoni immaterial. Els que l’usen, troben en el valencià una nova manera de pensar les coses; perquè una llengua és un tret tan innegablement humà que canvia la nostra concepció del món gràcies a com ens hi comuniquem i com el descrivim. Qui l’aprén, coneix una realitat mediterrània en el present, caracteritzada pel mestissatge i el transvasament de pobles, que l’impulsa cap a un futur més multicultural que mai, i que evoca les nostres tradicions arrelades al passat.

Una llengua és cultura, però –compte amb el romanticisme– no és una capella gòtica ni una pintura rupestre. Com a vehicle del coneixement, un idioma augmenta les nostres capacitats cognitives, obri sendes i autopistes en el nostre cervell i, sobretot, aplana el camí per a noves

26

27

ensenyances, no només literàries o lingüístiques, sinó de qualsevol mena.

Tota nova informació apresa troba en el bilingüisme –o plurilingüisme (com més, millor!)– un muscle en què recolzar-se per a agilitzar la memòria i crear connexions que facen més ferm l’edifici de saber que tenim al cap. Les llengües són els fonaments, els obrers, la bastida, la façana i les vidrieres de les nostres catedrals cognitives, i qui és conscient de la seua força, les aprén i les multiplica. Quatre ulls veuen més que dos.

I sis, també.

Així, la visió d’un parlant plurilingüe l’espenta a capir el món des de més punts de vista, amb més matisos, i esta és la política que des de la UA tractem de fer arribar als alacantins i a tots aquells que venen d’altres territoris, països i continents per a confiar-nos la seua educació. Al seu torn, sembla que els alumnes han rebut el missatge. Els itineraris oferits en valencià (compostos per 24 crèdits corresponents a les assignatures impartides en valencià dels diversos graus) creixen cada any, així com el nombre d’alumnes que l’estudien a través de cursos a la Universitat per tal de superar els exàmens de la CIEACOVA, la institució que coordina les proves interuniversitàries que acrediten coneixements de valencià certificats. Les campanyes de promoció són cada volta més lloades, juvenils i efectives, i la llengua té una importància fonamental en les programacions culturals del Museu de la UA i el Paranimf. Malgrat que encara hi ha aspectes per millorar, com el nombre de matrícules en assignatures impartides en valencià o l’acreditació de coneixements de valencià de certa part del professorat, hi ha raons per a pensar un futur en positiu per a la nostra llengua en l’àmbit universitari. El personal i l’alumnat la tracta amb respecte i estima, i el campus aconsegueix, a poc a poc, un sa equilibri entre les dues llengües oficials que conviuen i dialoguen.

El Servei de Llengües En el Servei de Llengües, des d’on escrivim estes línies, treballem amb tres objectius senzills, però ambiciosos: afavorir el coneixement i l’ús del valencià, donar suport a la qualitat de l’ús de les llengües cooficials i impulsar el plurilingüisme de la comunitat universitària. És amb estes metes que un equip de tècnics lingüístics treballa des de l’edifici Germà Bernàcer del Campus de Sant Vicent del Raspeig.

L’economista alacantí que dona nom a l’edifici era ben conscient que l’humanisme havia de ser un motor en les societats del futur. El jove Bernàcer tenia nocions d’anglés, francés, alemany i italià i comptava entre les seues amistats escriptors com Gabriel Miró i compositors com Òscar Esplà. Estos vincles amb les lletres, nascuts d’una poderosa curiositat, el van impulsar indubtablement en els seus descobriments en el camp de les ciències econòmiques, perquè va poder nodrir-se dels estudis i les teories que es portaven a terme en altres països europeus sense haver d’esperar les traduccions o l’adaptació de les teories a la seua llengua materna. El mateix Ortega y Gasset es va haver de retractar quan va llegir l’obra de Bernàcer, després d’haver afirmat que no creia en els genis amagats en províncies que esperaven ésser descoberts. Així, Germà Bernàcer se’ns presenta com el millor exemple de com

els nostres objectius en el Servei de Llengües s’apliquen a estudiants de tota mena i reforcen tots els beneficis ja coneguts sobre l’aprenentatge de llengües.

El monolingüisme sempre suposa un desavantatge en l’àmbit professional, i, en un món cada vegada més globalitzat, és l’excepció. En un article per a la BBC, Gregg Roberts, que fa anys que defensa l’educació bilingüe a l’Oest Mitjà dels EUA, afirma que «el monolingüisme és l’analfabetisme del segle XXI». Esta idea compara les dificultats que troba en el món laboral hui en dia una persona que coneix només un idioma (respecte d’aquells que en coneixen més d’un) amb la situació de desavantatge que fa cent anys vivien les persones analfabetes respecte d’aquelles que sabien llegir i escriure. És una frase poderosa que ha obert molt de debat al seu voltant i que va de la mà d’una altra idea de Roberts: «una vegada aprens un segon idioma, el teu cervell està preparat per a aprendre’n un de tercer amb molta més facilitat». Pocs més arguments calen per a veure el tresor que té el poble valencià, ara innatament bilingüe i, encara huit segles després de la conquesta de Jaume I, decidit a no perdre un llegat inestimable.

En el Servei de Llengües som conscients d’este tresor, de manera que treballem per augmentar-lo en

28

29

tres seccions diferents i coordinades. En primer lloc, l’assessorament lingüístic en les llengües oficials, que assegura la qualitat lingüística i correcció, no només dels materials docents, sinó de quasi la totalitat de textos produïts a la Universitat en valencià, de forma que s’hi inclouen també els administratius i els de l’àmbit de la promoció cultural. D’esta forma s’assegura un ús de la llengua adequat en tots els contextos universitaris, un respecte que qualsevol institució acadèmica ha de tindre per les seues llengües oficials. Només durant el curs 2017-18 es van revisar o traduir en valencià al voltant de 7.400 pàgines de documents, 600 de les quals corresponien a materials docents. No cal dir que, concretament per a la docència, esta tasca és fonamental per a mantindre la salut del valencià en àmbits especialitzats i per a transmetre’l de manera adequada als professionals del futur.

Segonament, el Servei desenvolupa una tasca essencial de formació. Les dades en este àmbit són especialment positives, ja que, per exemple, durant el curs 201718, s’han portat a terme 35 cursos de valencià, amb 747 alumnes matriculats i 4.950 persones usuàries del Centre d’Autoaprenentatge. L’alumnat pot acreditar el nivell assolit en els cursos en les proves de certificació de coneixements de valencià de la CIEACOVA, l’acrònim que respon a la Comissió Interuniversitària d’Estandardització d’Acreditacions de Coneixements del Valencià, constituïda per les universitats valencianes.

Així ho van fer més de 1.500 persones durant el curs 2017-2018, en dues convocatòries que confirmen l’interés dels professionals de materialitzar les seues fites lingüístiques amb una certificació oficial que siga valorada en el mercat laboral i, sobretot, d’adquirir un domini de la llengua que els permeta desenvolupar les seues capacitats en el nostre entorn socioeconòmic.

L’adaptació d’estes acreditacions de coneixements lingüístics al Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües (que ha agafat el relleu dels antics nivells Elemental, Mitjà i Superior) ha fet del valencià una llengua més exportable i adaptada als temps.

La vocació integradora del nostre servei ha fet possible que 14 d’estos cursos s’hagen impartit en poblacions situades a diverses comarques alacantines, com ara Alacant, Castalla, Dénia, Elda, Guardamar del Segura, la Nucia, Torrevella i Villena. A més, també cal esmentar algunes iniciatives recents que han tingut una gran acollida, en gran part perquè han ajudat a diversificar l’oferta en formació de la nostra llengua i d’altres. Ens referim a la col·laboració amb el diari Información d’Alacant per a publicar setmanalment els últims tres anys cursos de valencià dels nivells A2, B1, B2, C1 i C2 que ara estan disponibles en format llibre a través del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant, i

als Tallers de Llengües i Cultures, un tast de cultures i d’idiomes, com ara el portugués, l’italià, l’alemany o el japonès (i així fins a 10), que inclou el català per als alumnes vinguts de l’estranger. Estos tallers tenen el valencià com a llengua d’activitat acadèmica i demostren als inscrits que l’aprenentatge d’altres idiomes i cultures es pot fer directament des de la nostra llengua –de fet, 1.200 alumnes han cursat estos tallers des que començaren l’any 2016.

Dins de les tasques de formació portades a terme pel Servei, també hi destaca el curs de Capacitació per a l’Ensenyament en Valencià i el Diploma de Mestre, que permet aconseguir el certificat que habilita per a impartir classes en valencià i llengües estrangeres en tots els nivells d’educació preuniversitària, i que ha comptat amb l’excel·lent xifra de 333 estudiants (només per al certificat en valencià) l’últim any. Esta certificació es pot assolir també mitjançant altres vies, com, per exemple, cursant els itineraris de valencià de diversos graus. És per això que la xifra de certificats de Capacitació per a l’Ensenyament en Valencià expedits pel Servei ascendeix a 999 el curs 2017-18. De la mateixa forma, no hem d’oblidar que la certificació del nivell B1 en llengua estrangera, necessària per a la lectura del treball final de grau i l’expedició del títol universitari, es porta a terme des del Servei de Llengües també. Per tal d’acomplir esta copiosa faena administrativa, els nostres treballadors han de gestionar l’expedient de tot l’alumnat universitari i acreditar la validesa oficial del seu nivell en llengua estrangera que, indubtablement, els impulsarà a una major mobilitat al mercat laboral.

Finalment, el Servei de Llengües treballa per la promoció del valencià i el plurilingüisme a la Universitat. Estes tasques de dinamització es cristal·litzen en campanyes amb accions com el suport al butlletí setmanal UA en valencià que podeu trobar a les xarxes socials, el suport tècnic al Voluntariat Cultural i Lingüístic, l’organització de celebracions en dates com el Dia Europeu de les Llengües, el 9 d’Octubre, o el Dia dels Drets Lingüístics; d’esdeveniments com les Trobades d’Escoles en Valencià o la Plaça del Llibre d’Alacant; de concursos com el Concurs de Curtmetratges, Obres Audiovisuals, Subtitulació i Doblatge de la UA o el Concurs de Microrelats Matemàtics de la Facultat de Ciències; i fins i tot de concerts com la Benvinguda universitària

que porta al Paranimf de la Universitat bandes capdavanteres de la música en valencià, com ara Zoo i Frida. Totes estes accions, a més de la difusió de la resta de tasques del Servei de Llengües i la creació de materials com carpetes, punts de llibre i motxilles promocionals per a donar visibilitat a la presència del valencià, pretenen mostrar els esforços de la UA per tornar la llengua al lloc que mereix en l’àmbit acadèmic que tantes vegades se li ha volgut llevar.

Totes estes iniciatives coordinades apunten a una ambició, un objectiu final cap al qual s’encara gran part de la nostra faena, que és l’increment de la docència en valencià en tot el campus. L’escenari ideal per a nosaltres inclouria molta més presència de la llengua en els estudis de grau i màster que no pas en els cursos i la formació complementària que, tot i que són també molt importants, no tenen la profunditat d’especialització que suposa estudiar en assignatures impartides en valencià a la teua pròpia titulació. Hi ha un desajust considerable entre el coneixement de llengua que les enquestes a l’alumnat ens mostren (vora el 70% afirma entendre correctament la llengua, tant en l’àmbit oral com escrit, i un 60% considera que la parla i l’escriu també amb correcció) i el percentatge d’assignatures oferides amb docència en valencià durant el curs 2018-19, que és del 18%. La xifra no passa de ser acceptable i prova que

30

31

encara queda molt camí per recórrer. Considerem que la UA pot oferir més docència en valencià, que repercutiria en la societat i en l’alumnat com a mètode d’immersió bilingüe de la mateixa forma que ja es fa a l’escola o als instituts. Seria una gran oportunitat d’aprenentatge i millora de les possibilitats professionals i, amb esta consciència, des del Servei tractem d’encoratjar, d’una banda, els docents, amb l’organització d’esdeveniments anuals com la Jornada de Docència Universitària en Valencià i Anglés, la sisena edició de la qual va tindre lloc a la UA el passat mes de febrer, i, d’una altra, els estudiants, que han de ser el motor del canvi. És per això que, a més dels cursos i les certificacions, les xarrades en centres de secundària i batxillerat són fonamentals per als nostres horitzons, ja que s’han revelat com la millor manera de donar a conéixer la UA i l’ensenyament plurilingüe entre el possible futur alumnat. Foren concebudes per a motivar els estudiants de batxillerat, que tenen la intenció d’accedir a uns estudis a la universitat, a matricular-se en assignatures en llengües diferents del castellà i, així, fomentar el plurilingüisme en l’àmbit universitari i en la nostra societat. Durant el curs acadèmic 2017-18, vam

organitzar 37 visites a instituts, amb 2.100 assistents i la col·laboració de 17 voluntaris lingüístics universitaris.

Els jóvens –que cada vegada provenen de titulacions més diverses– exposen els beneficis de matricular-se en assignatures impartides en llengües com l’anglés o el valencià a la Universitat. Tots els graus disposen d’un percentatge d’assignatures en què s’ofereixen estos idiomes com a alternatives a l’habitual docència en castellà, que ja els reporta un gran domini d’esta llengua.

L’objectiu és que l’alumnat tinga l’opció de reforçar el seu domini d’anglés i valencià i, així, eixamplar les seues habilitats lingüístiques en les seues disciplines acadèmiques. De forma complementària a la promoció del plurilingüisme a la UA, les xarrades serveixen també per a promocionar la matriculació en el grau de Filologia Catalana i en els graus que tenen docència en valencià i anglés, un esforç que s’ha vist recompensat en l’augment d’estudiants els darrers anys. A més, les visites als centres de secundària són una eina eficaç perquè els estudiants universitaris compartisquen les seues experiències en relació amb l’aprenentatge de llengües i que, així, els futurs universitaris en coneguen tots els beneficis, fins i tot les beques Erasmus i altres beques internacionals.

El català en l’àmbit acadèmic En el món acadèmic, la nostra llengua es denomina català; de la mateixa manera que el castellà es denomina espanyol. És un idioma fonamental en l’àmbit de les llengües europees (on se situa com la 9a més parlada, amb 10 milions de parlants) i, especialment, de les llengües romàniques.

Els últims anys la matriculació al Grau de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant ha crescut notablement. De fet, la UA ha passat a ser la segona institució que té més alumnes matriculats en este grau d’entre totes les universitats de l’àmbit lingüístic de la llengua catalana. Això ha sigut possible gràcies al treball del Departament de Filologia Catalana, que forma un equip amb una gran solvència acadèmica, jove i dinàmic i que ha impulsat iniciatives com l’Olimpíada de Filologia Catalana o les campanyes de promoció en instituts i en la xarxa, que han fet arribar als jóvens la certesa que hi ha un futur professional gràcies al valencià, siga a través de l’ensenyament, l’assessorament lingüístic en empreses o mitjans de comunicació, la traducció o la investigació. Les taxes d’ocupació dels graduats en Filologia Catalana contradiuen la creença que el valencià no porta enlloc econòmicament i laboralment: els professionals que es formen a la Universitat d’Alacant ixen a un mercat que reclama els seus coneixements de la llengua. Per descomptat, no podem obviar que la perspectiva favorable respecte a les eixides professionals en acabar la carrera ha tingut una gran influència: després d’un bloqueig administratiu de places de l’anterior govern, tots els professors que estaven pendents d’una plaça definitiva l’han obtinguda enguany i hi haurà un mínim de 300 jubilacions de mestres de valencià durant els pròxims 5 anys. La situació és similar a Catalunya i les Illes Balears, on s’obrin les borses de treball i s’hi pot començar a fer faena sense haver de passar per una oposició.

Un altre aspecte que ha afavorit el creixement de les matriculacions en Filologia –i aquí parle des d’un punt de vista personal– és l’excel·lent tasca de molts docents arreu del País Valencià que han sabut transmetre la seua dedicació i estima per la llengua i la cultura valenciana a molts alumnes d’extracció castellanoparlant. Són casos cada vegada més freqüents –jo ja n’he conegut tres en els últims mesos– i resulten exemplars per tal de derrocar el prejudici que

només estudien Filologia Catalana aquells a qui se’ls ha inculcat la llengua des de casa. L’heterogeneïtat creixent de l’alumnat reivindica el paper d’un bon mestre, que és obrir portes de coneixement i oportunitats desconegudes als jóvens. I per què van decidir matricular-se en Filologia Catalana? Totes les respostes comencen de la mateixa forma: «perquè vaig tindre un mestre o mestra en batxiller...».

Tota l’excel·lent tasca portada a terme pel professorat en batxiller i secundària no seria possible sense la vocació bilingüe de l’escola pública i, sobretot, dels mestres d’infantil i primària. L’escola pública és una de les bases fonamentals de la nostra llibertat lingüística com a societat i no tindríem suficients paraules per a lloar de forma justa la faena que fan els mestres que, amb paciència, estima i coneixement, ensenyen el valencià als més menuts i els transmeten que la llengua també forma part d’ells. La dedicació dels mestres a les nostres comarques és el resultat d’un treball encomiable des de la Facultat d’Educació de la Universitat. De fet, les estadístiques ens indiquen que és la facultat amb major freqüència d’ús del valencià per part de l’alumnat.

Això resulta especialment significatiu, ja que un 70% del seu alumnat declara que el castellà és la seua llengua materna, de manera que esdevé un exemple immillorable d’immersió lingüística en l’àmbit universitari i d’educació en la tolerància i la llibertat lingüística de tots. El resultat és un sector de mestres compromesos amb l’ensenyament del valencià i uns xiquets i xiquetes que disposen de totes les oportunitats d’un bilingüisme real.

No debades, els graus en mestre de primària i infantil són els que compten amb més assignatures que ofereixen docència en valencià, amb més d’una trentena cadascun. Superen amb escreix la mitjana de la UA, que és d’unes 13 assignatures oferides en valencià per grau. Ja hem mencionat que estes xifres ens semblen bastant millorables, però hi ha dades molt positives, com el fet que hi ha un bon grapat de graus que superen la vintena d’assignatures amb docència en valencià, com molts dels de la Facultat de Filosofia i Lletres, el grau en Turisme, el grau en Dret, el grau en Enginyeria Informàtica o el grau en Administració i Direcció d’Empreses.

32

33

Cultura i investigació en valencià La llengua és moltes coses; de fet, quasi totes.

Però, especialment, una llengua és una cultura. La literatura espenta un idioma cap a nous horitzons expressius i l’eleva a la categoria d’art. La literatura en català representa una història de superació amb una rellevància singular en el marc de les llengües romàniques i de les tradicions literàries mediterrànies, perquè ha perviscut sense els contraforts d’un estat propi. Des de Ramon Llull en l’edat mitjana, passant per Ausiàs March durant el Renaixement, la necessària Renaixença cultural i fins a Mercè Rodoreda o Vicent Andrés Estellés (considerat com el més gran poeta valencià de la modernitat) en el segle XX, el català és la llengua original de grans clàssics de la literatura occidental que han sigut objecte d’estudi de filòlegs arreu del món (són 139 les institucions universitàries que ofereixen el català en les seues titulacions, en continents com Amèrica, Àsia i, per descomptat, Europa), i és una eina poderosíssima per a entendre altres realitats lingüístiques mediterrànies com les de l’italià, el francés o, fins i tot, el romanés. En l’actualitat, obres com Permagel d’Eva Baltasar, Premi Llibreter 2018 i un èxit editorial en tot l’Estat espanyol, donen fe de la contemporaneïtat i la vigència de la nostra llengua en la literatura universal, que la fa esdevenir un interessant objecte d’estudi per a filòlegs d’arreu del món.

D’acord amb la producció cultural de gran qualitat en la nostra llengua, el valencià pren un paper protagonista en la programació del Paranimf de la UA; durant l’any 2018 els estudiants d’instituts, la comunitat universitària i la ciutadania han tingut l’oportunitat de gaudir de les arts escèniques fetes en valencià a la UA, amb un total de 8 espectacles diferents. És una xifra més que complaent si tenim en compte que al Paranimf l’oferta cultural comparteix cartell amb seminaris, conferències i actes de graduació, entre d’altres. Les obres representades abasten diferents estils, públics i gèneres dramàtics. Des de la representació de la tragèdia clàssica d’Eurípides, Hècuba, representada en valencià per l’Aula de Teatre Clàssic de la UA, fins a comèdies actuals com Fairfly de la Companyia La Calòrica, o l’homenatge a Vicent Andrés Estellés en Els nostres sons. Teatre contemporani, poesia musicada, concerts de rap,

comèdies..., totes, representacions amb un rerefons que ens convida a reflexionar sobre la nostra societat, la forma en què vivim, valent-se de temes com el feminisme, l’educació a través dels llibres, la precarietat laboral i l’art com a motor de canvi. Desitgem que la programació del Paranimf de la universitat continue amb este esperit cohesiu i progressista, tan enriquidor per als futurs professionals i investigadors, i que amalgama les dues llengües oficials per tal d’afavorir una realitat social més forta i integradora.

Quant a la publicació editorial en valencià, el Servei de Publicacions de la UA (PUA), la unitat encarregada d’editar els treballs d’investigació i divulgació universitària, ha editat 16 llibres en valencià l’any 2018, que suposen més del 20% del nombre total de publicacions, que puja a 78 el mateix any (molt per damunt de la seua mitjana de 40 publicacions per any).

Llengües com el francés i l’anglés també han tingut la seua representació editorial des d’este servei de la universitat amb tres publicacions i una respectivament.

Els llibres que editen, els quals s’inclouen en gèneres literaris com la monografia, l’assaig o el manual de divulgació, segueixen estrictes criteris de qualitat i eficiència i constitueixen col·leccions temàtiques, entre les quals cal que destaquem per estar publicades íntegrament en valencià la de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani o la col·lecció «L’Ordit», que posa el focus en l’entorn valencià i, especialment, alacantí.

D’altres són remarcables per la seua funció divulgativa, com «Textos docents», que arreplega manuals de referència per a alumnes i docents de totes les especialitats i de la qual destaquem aquells centrats en l’ensenyament de llengües.

Finalment, els esforços dels serveis culturals i editorials de la Universitat reben un suport molt important per tal d’informar la població alacantina de les seues iniciatives i accions. El butlletí cultural UA en valencià porta a terme esta faena de promoció. Actualment compta amb un total de 7.204 subscriptors, que reben informació útil sobre cultura i llengua en les seues adreces de correu electrònic. Encara així, la difusió de la llengua ha d’adaptar-se als temps i les noves tecnologies, de manera que resulta vital la publicació en xarxes socials.

Des dels seus comptes, UA en valencià fa arribar a la comunitat universitària notícies sobre la promoció de la llengua a la Universitat i el seu àmbit d’influència: més de 1.500 seguidors en Facebook, quasi mig miler en Twitter i poc més de dos-cents en Instagram (de nova creació), que, malgrat que no són xifres astronòmiques, prediuen un futur de creixement, ja que els percentatges de nous seguidors en l’últim any són de fins al 75% en

el cas del compte de Twitter. Al compte UA en valencià, també hi hem d’afegir el gran treball que es fa des d’altres mitjans i comptes vinculats a la cultura en la nostra llengua a la UA, com ara la Revista VEU o els comptes en xarxes socials de Cultura en la UA. A més a més, la Universitat manté convenis amb entitats de foment del valencià com ara Escola Valenciana, la Fundació Sambori, Acció Cultural del País Valencià, la Xarxa Vives d’Universitats, l’Institut d’Estudis Catalans (que té delegació a la Seu d’Alacant), la Fundació Bromera de Foment de la Lectura, etc. No cal dir que totes estes col·laboracions són fonamentals per a expandir el nostre àmbit d’influència i es materialitzen en fites com les Trobades d’Escoles o els Premis Sambori, a més de l’organització de cursos i seminaris de formació, el suport i la col·laboració en edicions de textos literaris i lingüístics, etc.

34

35

La meua experiència En el meu cas, com a estudiant del grau de Traducció i Interpretació (Anglés) entre els anys 2013 i 2017, des d’un primer moment em va colpir la presència i la vitalitat del valencià en la Universitat i, especialment, en la Facultat de Filosofia i Lletres. Més encara si tenim en compte que soc un valencianoparlant nascut a Alacant ciutat, on la llengua no passa pel seu millor moment.

D’un total de vora 90 persones, la meitat de l’alumnat del meu curs era valencianoparlant i vam portar la llengua amb orgull. Això va propiciar que, al cap de quatre anys, aquelles persones que havien vingut a Alacant des d’altres regions com Múrcia, Castella-la Manxa o Andalusia ja eren capaces de comprendre’ns i, fins i tot, de respondre’ns en valencià. El valencià sol ser molt apreciat per la majoria de l’alumnat de traducció i de les filologies. Els estudiants d’idiomes saben valorar la riquesa cultural i social que suposa una llengua i s’obrin al seu aprenentatge sense prejudicis ni barreres mentals. Els que hem tingut la sort de ser bilingües sempre tractem d’integrar qualsevol persona que s’oferisca a aprendre un idioma, i el clima de respecte i germanor durant els meus anys de carrera es va veure reflectit en la bona convivència entre valencianoparlants i castellanoparlants. Vam aconseguir que ningú se sentira avergonyit per la llengua que parlava i que, al final, tots poguérem expressar-nos en l’idioma que volguérem en cada moment.

El valencià ens ajuda a connectar la nostra terra amb totes les terres.

Durant la carrera i l’Erasmus, vaig conéixer gent de molts llocs i sempre ens delectàvem comentant quin era el plat estrella de la cuina del poble de cadascú, les festes patronals, les dites i els acudits, la música i les tradicions. Així compartíem cultura popular entre alacantins, alcoians, murcianes, castalludes, benidormers, oriolans, novelderes i manxecs; més tard, entre irlandesos, indis, francesos, italians i espanyols. Tot allò que els contàvem sobre Alacant tenia a veure amb el valencià: cada festa, cançó, tradició i menjar. Eixa consciència local ens ajudava a entendre i estimar la realitat popular que havien viscut els nostres companys de fora de les comarques alacantines i ens ajudava a entendre’ns i estimarnos entre alacantins. El folklore només és avorrit quan no s’entén i totes les manifestacions culturals tenen arrels en el folklore. Per què ha de ser millor el carnaval de Nova Orleans que les Fogueres o els Moros i Cristians? Per què ha d’estar més bo el sushi que la paella? Per què sona millor una gaita escocesa que una dolçaina? Per cap raó. Per cap raó, tampoc no són pitjors, i només ens n’adonem quan els comparem i aprenem d’on venim per a poder saber millor a on viatgem.

Durant els mesos que he estat treballant al Servei de Llengües a la UA, m’he pogut comunicar amb tot el món en valencià sense cap problema.

Els companys d’altres serveis, el personal de neteja, de les consergeries i el personal docent viu amb naturalitat la confluència de llengües i, fins i tot, en molts casos he sigut instat a comunicar-me en valencià quan, sense adonar-me’n, m’he passat al castellà a l’hora de parlar amb algú que em responia en castellà. Són moltes les persones que volen sentir-lo per a continuar aprenent-lo i estos gestos demostren una maduresa lingüística fantàstica entre els treballadors i les treballadores al campus de Sant Vicent del Raspeig.

36

37

Conclusió En un món amb vora sis mil llengües, hi ha un total de 2.500 que es troben seriosament amenaçades o pròximes a l’extinció. És una dada colpidora que crida la necessitat de deixar de banda un pragmatisme lingüístic que ofega les cultures. El català es troba en una posició privilegiada dins d’esta classificació, com la 75a llengua més parlada del món, però els valencianoparlants som més que conscients del que significa esta mercantilització dels idiomes. Observem com cada dia més gent pensa que una llengua només és digna de ser apresa si reporta un ascens o una millora substancial del currículum. Comprenem que la precarietat en què molts treballadors viuen als nostres dies els fa difícil formar-se, per falta de temps, de diners o, pitjor encara, de motivació. I encara que, en contra de molts prejudicis, el valencià sí que pot reportar un ascens o una millora substancial del currículum (en certs àmbits laborals pot ser fins i tot més determinant que l’anglés, que ja es dona per sabuda), no és l’única raó, ni tan sols el motiu principal pel qual la UA fa grans esforços per tindre’n cura com a llengua oficial de la institució.

El paper de la Universitat d’Alacant és crear oportunitats de futur, obrir portes i finestres a l’alumnat. I tots creiem que el valencià té una gran part de responsabilitat en eixe objectiu final. No tenim dret a negar als nostres alumnes un sistema lingüístic que els pertany i que els ajudarà a assolir nous objectius artístics, socials, culturals i identitaris, no únicament laborals. No ens resignem a un mercat que cerca llimar diferències i homogeneïtzar una població que verdaderament estima la multiculturalitat i la confluència de realitats; ens resistim als prejudicis inserits capciosament al poble per a induir por i intransigència; no és esta l’educació que volem per als universitaris.

Per tant, i com a resum, des de la Universitat d’Alacant creiem en una formació superior que no retalla oportunitats, i això passa per un sistema universitari que incremente la presència del valencià a les aules.

La prova dels bons resultats d’esta filosofia la trobem en casos com el de la Facultat d’Educació o els instituts públics, on les dues llengües oficials conviuen sense

xapar-se. Creiem de veres que la cultura, la investigació i l’ensenyament parlen també valencià i que, malgrat que el viatge cap a una societat igualitària i respectuosa amb el nostre tresor lingüístic pot ser encara molt llarg, remem en la direcció correcta.

Finalment, tancaré amb una bona notícia. L’any passat vam encetar la iniciativa d’un voluntariat lingüístic; un programa on puga inscriure’s l’alumnat que desitge ajudar-nos a difondre el valencià i el multilingüisme pel campus, les seus i les comarques d’Alacant. En uns pocs mesos, totes les expectatives han estat superades i comptem amb més de huitanta voluntaris i voluntàries de titulacions tan diferents com Filologia Hispànica, Catalana, Traducció, Publicitat, Mestre o Matemàtiques.

De poblacions tan diferents –o potser, no tant– com Redovà, Torrevella, Benissa, Alcoi, el Pinós, Alacant, Biar o Xixona.

La raó de totes estes accions, del seu esperit voluntariós, la raó per la qual treballem al Servei de Llengües a la UA, la raó de totes aquelles persones que treballen, estimen, aprenen i practiquen el valencià cada dia, segurament, pot donar-vos-la, millor que no jo, el gran Joan Fuster: «la llibertat –en este cas, lingüística– és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!».

38

39

Diga bon dia

?

Sonia Tirado González

Regidora de l’Ajuntament d’Alacant

«La nostra llengua plora perquè els seus propis fills la menyspreen, abandonant-la a la seua sort amb la seua pesada càrrega.

D’antiquats se’ls titlla a els qui la parlen, malgrat que vola més ràpid que l’àguila.

Amb aquesta llengua meua aprecie el gust; com pugues ningú degustar amb llengua aliena?»

D’un poema en wolof d’Useyno Gey Cosaan (Senegal)1

«De mitjana, cada dues setmanes desapareix una llengua en el món i, amb ella, una part de la història humana i del nostre patrimoni cultural i intel·lectual». Llig aquesta frase mentres pegue una volta per les xarxes i em quede esbalaïda. Dues setmanes... no pot ser –pense per a mi.

Rellig el text i, sí, no m’havia enganyat: dues setmanes. Estaran vostès d’acord amb mi en què sona escruixidor, fins i tot una miqueta apocalíptic.

Més encara quan qui ho diu és la Directora General de la UNESCO, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, en el seu missatge pel Dia Internacional de la Llengua Materna en 2018.

Les llengües representen un paper crucial en la vida quotidiana de les persones, no solament com a instrument de comunicació, educació, integració social i desenvolupament, sinó també com a dipositàries de la identitat, la història cultural, les tradicions i la memòria úniques de cada persona. Però, malgrat el seu immens valor, les llengües de tot el món segueixen desapareixent a un ritme alarmant. Tenint açò en compte, les Nacions Unides van declarar el Dia de la Llengua Maternai. És una realitat: la diversitat lingüística es troba cada vegada més amenaçada amb un major nombre de llengües que desapareixen.

Espanya no és aliena a aquest fenomen, amb una llengua extinta –

40

41

el gauche–, una llengua vulnerable –el basc– i tres llengües en perill –l’aragonès, l’asturià i l’occità gascó–, segons ens mostra l’Atles UNESCO de les llengües del món en perillii.

Aquesta informació em fa preguntar-me immediatament pel valencià. Quina serà la seua situació? Si mirem la xifra actual de valencianoparlants, que s’estima en vora 2,5 milionsiii, no podem afirmar que el valencià siga, ara per ara, una llengua en perill o vulnerable, segons els criteris de l’UNESCO, encara que –qui ho sap– podria arribar a ser-ho, sobre tot si no es prenen les mesures per a evitar-ho.

De fet, en 2014, un Treball Fi de Grau d’una estudiant de Física de la Universitat de València (sí, sí, de Física) va concloure, sobre la base de models matemàtics de la situació sociolingüística i de competència entre el valencià i el castellà, que en 2050 el percentatge de valencianoparlants serà inferior al 10%, en cas de mantindre’s la política lingüística vigent. És a dir, les dades mostraren una clara tendència decreixent en l’ús del valencià, tendència que, segons les aproximacions del model, conduiria a la seua minorització i possible desaparició, i alertant de la necessitat de polítiques decidides de suport.

Segons les successives enquestes d’ús i coneixement del valencià del Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics, les xifres mostren un retrocés, en els últims 20 anysiv, en l’ús general i en les capacitats determinant per a la vitalitat d’una llengua: entendre-la i parlar-la, que han experimentat decrements percentuals importants, tant en el cas de la capacitat d’entendre (1995: 93,4%|2005: 78,2%|2010: 68,8%|2015: 72,4%) com de parlar (1995: 69,5%|2005: 57,6%|2010: 48,5%|2015: 50,9%). L’enquesta de 2015, però, marca una lleugera recuperació després d’haver anotat tres contínues davallades en les enquestes de 1995, 2005 i 2010, marca un punt d’inflexió i trenca la tendència cap a la baixa que s’havia iniciat el 1992.

Quin és el nostre escenari normatiu al voltant del valencià? Si anem d’allò més general a allò particular, ens trobem un bon grapat de marcs legislatius, normatius i de recomanació que reflecteixen el reconeixement i la importància de la protecció de la llengua valenciana.

A nivell europeu, el marc general ho estableix la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, que garanteix els principis d’igualtat (art. 20) i de no discriminació per raons de llengua i cultura (art. 21).

Tanmateix, el Govern espanyol va signar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del

Consell d’Europa de 1992, on s’entenen per llengües regionals o minoritàries les «llengües reconegudes com a oficials en els estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, València i Navarra».

En la Constitució Espanyola, l’Article 3 estableix que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat, que les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts, i que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Per la seua part, l’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana (2006) estableix, a l’article 6, que la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià; que l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà; que tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià; que la Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement; i que ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. I, a l’article 9, que tots els ciutadans tenen dret a dirigir-se a l’Administració de la Comunitat Valenciana en qualsevol de les seues dos llengües oficials i a rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada.

La Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) –que acaba de fer el seu 35 aniversari– regula, a l’article 7, que el valencià, com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, ho és també de la Generalitat i de la seva Administració Pública, de l’Administració Local i de quantes Corporacions i Institucions Públiques depenguen d’aquelles, i que el valencià i el castellà són llengües oficials a la Comunitat Valenciana i com a tals la seva utilització per l’Administració es farà en la forma regulada per la Llei.

A mes, el Títol 4 regula l’actuació dels poders públics en el foment de la utilització del valencià en les activitats administratives i el seu coneixement per part dels funcionaris i empleats públics.

Més recentment es va aprovar el Decret 6/2017, de 12 de maig, del Consell, de regulació dels usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat. No obstant, el juliol de 2018 el TSJCV va dictar quatre sentències on pràcticament anul.la qualsevol avanç proposat en l’ús del valencià al si de la Administració de la Generalitat Valenciana.

En aquest context de reconeixement apriorístic del valencià com a llengua oficial, de la necessitat i obligació

de la seua protecció, i del reconeixement dels drets de les persones que la parlen, ens trobem que les dades no necessàriament acompanyen. El valencià es refugia en contextos de proximitat, però perd presència en l’àmbit públic. Segons l’enquesta d’ús del valencià en l’Administració de la Generalitat de 2016v, hi ha bones dades de coneixement del valencià, però les xifres es redueixen a l’hora d’escriure-ho i parlar-ho. Dels 15.756 treballadors públics del Consell, el 92,9% ho entenen i el 80,6% el llegeix perfectament o bastant bé. Tanmateix, només el 57,3% i el 45,9% l’escriuen i el parlen bastant bé o perfectament. La xifra contrasta, però, amb que el 87% té acreditacions acadèmiques en llengua pròpia.

No tot és dolent: el coneixement del valencià entre els funcionaris de menys de 35 anys és major, un 73,3%

considera molt o bastant important assegurar que els valencianoparlants puguen ser atesos en la seua llengua i un 69,9% aposta per incrementar el coneixement del valencià en l’administració públicavi.

A l’Ajuntament d’Alacant, la corporació municipal va encarregar en 2015 una enquesta a la Universitat d’Alacant a fi de conèixer la situació sociolingüística de la plantilla municipal, que es va dur a terme durant el curs 2015-2016 i en la que van participar 653 treballadors i treballadores de tots els serveis, que representen el 30,01% del total de la plantilla municipal.

Les dades mostren que el 89,9% tenen com a llengua primera el castellà, i el 10,1% el valencià. Quan se’ls

42

43

a fer cursos per a millorar el seu valencià, percentatge que augmenta al 74% si aquest curs estiguera relacionat amb el seu lloc de treball.

pregunta pel grau de coneixement del valencià, el 66,1% diu entendre-ho perfectament i el 25,9% prou bé. És a dir, el 90,2% entenen el valencià. Només 5 persones (0,8%) diuen no entendre gens. De forma conseqüent amb altres enquestes referides a aquesta i a altres llengües, aquests percentatges baixen quan la pregunta es refereix a llegir (77,48%), parlar (38,74%) i escriure (28,79%). El 58,3% posseeix alguna titulació en valencià, encara que únicament el 23,88% estan en possessió del C1 o el C2, que són els títols vàlids per exercir laboralment, nombre clarament insuficient per cobrir els llocs d’atenció al públic que ha de tenir un ajuntament com el d’Alacant.

En aquests context de baixa presència del valencià sorprén que un 36% reclame un major ús a l’Ajuntament d’Alacant, és a dir, per a ells mateixos, així com un major ús als polítics (40,6%) i als mitjans de comunicació (50,8%). Per contra, un 42,4% considera que l’ús ha de romandre com fins ara, i un 9% pensa que l’ús hauria de ser menor.

L’enquesta també pregunta per l’ús real del valencià en el lloc de treball de cara al ciutadà. Ens trobem que, quan un usuari se’n adreça parlant en valencià, el 27,6% responen també en valencià (percentatge inferior al de coneixement que hem vist, un 38,74%). Això no obstant, hi ha un bon percentatge d’aquells que ho fan en castellà però amb mostres d’interacció positiva amb l’interlocutor (68,5%), bé diguent alguna paraula en valencià (25,9%), bé mostrant que l’enté (42,6%).

Només en el 3,9% dels casos apareixen actituds negatives.

Malgrat les dades, hi ha una predisposició positiva en conjunt, ja que el 70,7% del personal estaria disposat

En aquesta línia, l’Ajuntament d’Alacant va celebrar en 2016 la primera edició del seu Programa de Parelles Lingüístiques 2016. Aquesta iniciativa de promoció lingüística, pionera en l’àmbit municipal, té per objectiu afavorir el coneixement i l’ús del valencià entre el personal. Per a açò es van posar en contacte voluntaris i voluntàries valencianoparlants amb altres companys o companyes que volgueren aprendre a parlar en valencià, quedant una vegada a la setmana per a parlar en valencià durant uns 20 minuts aproximadament.

En total, es van inscriure en el programa 26 voluntaris valencianoparlants i 23 aprenents, es van formar 21 parelles i finalment, han sigut 16 les que han completat les 12 sessions que constava el Programa en aquesta primera edició. Cal impulsar iniciatives com aquesta que contribueixen a augmentar el coneixement i l’ús del valencià entre les treballadores i els treballadors municipals.

Si comparem l’enquesta de coneixement i ús social del valencià de 2015, l’enquesta d’ús del valencià a l’Administració Pública 2016 (aquestes dues només en les dades referides a Alacant) i l’enquesta de l’Ajuntament d’Alacant, trobem els resultats que apareixen al gràfic. Sorprèn trobar que, encara que el percentatge de persones que parlen (15,8%) o que escriuen (9,9%) perfectament en valencià al nostre Ajuntament és més baix que a l’administració autonòmica o a la població en general, és molt més elevat el percentatge que ho entén (66,1%) o que ho llegeix (39,2%) perfectament. Si tenim en compte qui ho fa perfectament o bastant bé, estos percentatges pugen a 38,8%, 28,7%, 92% i 77,5%, respectivament. És a dir, al nostre Ajuntament comptem amb una plantilla de treballadors que tenen un elevat nivell de coneixement acadèmic del valencià (entendre i llegir), però que no han desenvolupat les habilitats per a fer ús d’eixos coneixements (parlar i escriure). Si, a més, l’afegim, com hem dit abans, que el 36% reclama un major ús a l’Ajuntament i que el 70,7% estaria disposat a fer cursos per a millorar el seu valencià, tenim davant un escenari molt positiu per a que la igualtat de drets siga una realitat.

44

45

nos en combatre prejudicis per tal que la diversitat i la diferència es valoren positivament i totes les cultures i les llengües s’entenguen com a actius valuosos.

La igualtat de drets, inclosos els lingüístics, és la primera obligació d’una democràcia i la clau per a la convivència en una societat. Em pregunte si qualsevol de nosaltres qüestionaríem que es negara el dret a l’educació, a l’habitatge, a la sanitat o a la llibertat d’expressió, per citar alguns. Estic segura que no. Si, com hem vist, la ciutadania té dret a ser atesa en els dos idiomes oficials, tan estrany és demanar que els treballadors i les treballadores públiques tinguen competència en valencià i en castellà per exercir el seu treball? Pense que no, és més, pense que assegurar que qualsevol persona puga ser atesa a l’administració pública en la seua llengua és democràcia.

Hi ha qui es pregunta si no seria millor que tots parlàrem la mateixa llengua. Alguns argumenten, de forma irresponsable, que el castellà perilla perquè en els col·legis es potencia el valencià. Tampoc no falta qui diga que és millor ensenyar anglés als nostres fills com a primera llengua, que això els enforteix i els posiciona millor davant la conjuntura econòmica actual i els permet poder competir millor. Aquesta visió pretesament pragmàtica és, potser, la principal causa de la pèrdua lingüística, ideologies que consideren natural, normal, i desitjable el monolingüisme en lloc del pluri o multilingüisme, i això tant per als estats, nacions, com per als individus.

Si se’m permet opinar, sóc de les que pense que, davant el monolingüisme, s’ha de defensar la diversitat. Una diversitat com l’alacantina. El nostre territori, la nostra ciutat, inclou un conjunt d’identitats, amb gent que se sent alacantina i valenciana, o alacantina i espanyola, o gent que es sent més arrelada a territoris de fora de la Comunitat Valenciana. I això és molt bonic i enriquidor.

I ho sé perquè sóc alacantina, de pare extremeny i mare càntabra, i a casa he aprés a mirar el valencià amb naturalitat, sense complexos. El valencià és, també, la meua llengua, com ho és en la que estudien els meus fills, que, tot siga dit, continuen amb el seu castellà intacte.

Estic convençuda de que el vertader desafiament consisteix en adoptar una postura inclusiva i equitativa respecte a la diversitat cultural i lingüística. Un marc que no establisca jerarquies entre cultures i llengües, que no estime algunes cultures i llengües com més importants i útils que altres, sinó que les pose a totes en peu d’igualtat. I això és una tasca de tots i totes, esforçar-

Mireu, vivim en un context on el conegut grup Inditex ja etiqueta per primera vegada els seus productes en català, gallec i basc (a més de en castellà, anglès, francès, italià, portuguès, alemany, neerlandès, noruec, grec, turc, malai i àrab). Un món en què esportistes tan coneguts i que tantes alegries ens donen, com ara Rafa Nadal o Juan Carlos Ferrero en el tennis, els germans Gasol i Ricky Rubio en el bàsquet, Puyol, Xavi o Albiol en la selecció espanyola de futbol, o la nadadora Mireia Belmonte, tots ells parlen valencià/català en alguna de les seues variants a casa seua. I no passa res.

Perquè el valencià no necessita baralles ni conflictes, sinó acords i convivència. Perquè la llengua ha de ser un fet de cohesió social. Perquè, com deia ja a 1936 l’escriptor Enric Navarro Borràs, contra la llengua, mai es té raó. Perquè el valencià ha de deixar de ser, definitivament, un instrument per a la discussió política.

Els alacantins sabem que, malgrat molts de nosaltres no tenim el valencià com a llengua primera, no és difícil familiaritzar-se amb ell, entendre-ho i, fins i tot,

parlar-ho. I ho sabem perquè, en contra del que alguns volen fer creure, per a nosaltres no té les connotacions conflictives que alguns li atorguen. Potser estem en un moment en que hem de recordar les essències del nostre Alacant, per a entendre qui som i com som com a poble. Un poble que en moltes ocasions ha oblidat i menyspreat eixes essències que ens defineixen com alacantines i alacantins.

Nosaltres som de la Terreta: ens hem banyat tota la vida al Postiguet, hem jugat a la Muntanyeta, ens hem menjat la mona al Tossal i a la Serra Grossa, vivim al Raval Roig, Benissaudet, Fontcalent, Palmeretes, El Palamó o el Pla del Bon Repòs, i passetgem des de la Goteta al Garbinet. Dinem olleta alacantina, arrós a banda i del Senyoret, sopem bacores i coca amb tonyina, i fem l’esmorzaret alacantí. Som dels que diem “Té més por que Carracuca”, “Som cent i la mare”, “Vaig com cagalló per sèquia”, “Açò no ho arregla ni Manero”, “Anem a vore”, “Xé què bo”, “T’has lluït!”, “Quina frescoreta que fa!”, “I torna-li la trompa al xic”, “Nyas coca!” o “Tota pedra fa paret”. Nosaltres som de la nostra Festa, les Fogueres: som barraquers i foguerers, belleses i dames, de despertà i mascletà, de llibrets, cantem “tres pardalets, una moneta...”, ens il·lusionem la nit de la plantà i ens emocionem la nit de la cremà, la nit del foc.

Som de la Festa que impulsa la cultura i les tradicions d’Alacant i que, també, utilitza i manté viva la nostra llengua, el valencià, i que és, sobretot, la millor xarxa per a continuar la nostra raó de ser com a poble integrador, obert i acollidor.

Fins i tot l’himne de la nostra ciutat ens aborrona, quan des del matxo del Castell, el poeta mira i diu: qu’encant!

Perquè sap que no és este ja el poble vell, que és altre Alacant. Un Alacant que cuida, respecta i manté la seua cultura i la seua llengua, les seues tradicions i els seus arrels.

El primer pas és dir «bon dia». Comencem?

1 Citat de Fishman, Joshua A. (1997). In Praise of the Beloved Language: a comparative view of positive ethnolinguistic consciousness.

Berlín: Mouton de Gruyter, pág. 292.

2 El Dia Internacional de la Llengua Materna és una iniciativa de la UNESCO que es celebra a tot el món des de l’any 2000, amb l’objectiu de promoure el multilingüisme i la diversitat cultural. Va ser aprovat en la Conferència General de la UNESCO de 1999.

3 UNESCO (2010). Atlas of the World’s Languages in Danger. UNESCO Publishing.

4 Estimació feta per Viquipèdia a partir del percentatge d’habitants del País Valencià que segons l’Enquesta de coneixement i ús social del valencià 2015 de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana entenen bastant bé i perfectament el valencià (22,3% + 44,1%) i les dades de població del País Valencià a 1 de gener de 2016 de l’INE. 5 Mas, A. i Montoya, B. (2011). La situació social del català al País Valencià en el trànsit dels segles XX al XXI. Zeitschrift für Katalanistik, 24, 293-316.

6 http://www.ceice.gva.es/documents/161863154/163274321/us_del_valenci%C3%A0_administraci%C3%B3_2016_web.pdf/8c66fa8a-12094fa3-8b7d-13627c3af321 7 Esteve, A. i Esteve, F. (2019). Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació. Benicarló, Onada Edicions.

46

47

L’ús del valencià en les Fogueres Henar Mª Lledó Puertas

L’ús de la llengua valenciana va ser prohibit durant la dictadura de manera oficial, per això, en tots els estaments oficials s’usava tan sols el castellà com a llengua, i en totes les lleis i plans d’estudis aplicats durant aquesta llarga època el valencià era un gran desconegut perquè no se’n fomentava l’ús ni l’estudi.

Una vegada es va restaurar la democràcia, el valencià a poc a poc va anar recuperant el lloc que li corresponia ocupar i finalment, gràcies a la Llei orgànica 1/2006, de 10 d’abril, de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana es va determinar l’oficialitat del valencià atorgant-li especial protecció i respecte a la seua recuperació.

Des de llavors i fins a l’actualitat, és idioma cooficial en tota la Comunitat Valenciana. I la Conselleria d’Educació va proposar-ne un pla d’estudi complet, sent una assignatura impartida en totes les escoles de la província, per la qual cosa a poc a poc s’imparteixen assignatures en aquest idioma i se’n fomenta l’ús. Però les Fogueres sempre han sigut una festa del poble, dels ciutadans i de la seua gent i el valencià sempre ha estat vinculat a aquesta. Des de l’entrada de la democràcia i des dels organismes oficials se n’ha cuidat la recuperació, sent les Fogueres un vincle de transmissió de la cultura de la terreta i de l’idioma.

En la Llei 4/1983, de 23 de novembre, de la Generalitat Valenciana, d’Ús i Ensenyament del Valencià, s’indica que el Consell de la Generalitat fomentarà les manifestacions culturals, les artístiques i la promoció i edició del llibre amb un tractament i consideració especials si es realitzen en valencià i que el Govern Valencià assumirà la direcció tècnica i la coordinació del procés de promoció de l’ús del valencià i, per tant, està facultat per a prendre mesures que en fomenten l’ús.

Per això, des del 1993, la Generalitat aprova en els seus pressupostos una línia pressupostària la finalitat de la qual és la promoció del valencià en l’àmbit festiu.

48

49

La generalitat convoca anualment subvencions per a les activitats de promoció de l’ús del valencià realitzades per les comissions de festes de les Falles, de la Magdalena, de les Fogueres i de les de Moros i Cristians que complisquen certs requisits com estar legalment constituïdes, inscrites en el registre corresponent de l’administració i que complisquen els preceptes i requisits establits en l’Orde 90/2016 que aprova les bases reguladores d’aquesta convocatòria.

Aquesta convocatòria va dirigida a subvencionar l’edició en valencià dels llibres de les festes de les Falles, de la Magdalena, de les Fogueres i de les de Moros i Cristians en què participa l’entitat sol·licitant.

L’import que destina la Generalitat a aquestes ajudes és un total del 200.000.-€ quantitat que es reparteix en les distintes modalitats de les Falles, de la Magdalena, de les Fogueres i de les de Moros i Cristians.

Nosaltres ens centrarem en les ajudes i subvencions que es reparteixen en la nostra ciutat i als nostres llibres de festa de Fogueres. Cada any es convoquen quantitats diferents de subvencions i la dotació pressupostària ha anat variant al llarg dels anys i convocatòries, si bé, en la del 2018 es van convocar 40 subvencions amb una dotació pressupostària de 45.000.-€ una quantitat econòmica significativa que fa que les Fogueres publiquen les seues edicions en valencià a fi d’aconseguir algun dels seus premis. Som conscients totes les Foguerers del gran esforç que fa la Generalitat a fi de convocar, i fins i tot en època de crisi, mantindre aquest premi, per la qual cosa les comissions fan grandiosos treballs de cultura, de recopilació d’història i tradició que queden arreplegats per sempre en els nostres llibres. Llibres que són verdaderes enciclopèdies i grans recopilacions d’històries, verdaders llibres de consulta en què podem trobar des de temes de Fogueres fins a història d’Alacant i els seus barris.

subvenció de 4.000.-€; el segon, de 3.500.-€; el tercer, de 3.000.-€; el quart, de 2.500.-€; el cinqué premi, de 2.000.-€; del sisé al desé tenen la mateixa subvenció de 1.800.-€; de l’onzé al quinzé, de 1.200.-€; del setzé al vinté, de 1.100.-€; des del vint-i-uné fins al vint-i-cinqué, de 700.-€; del vint-i-sisé al trenté, de 500.-€; del trenté al trenta-cinqué, de 400.-€; i finalment, del treinta-sisé al quaranta-uné, de 300.-€.

Resulta obvi que s’han de complir certs requisits que es marquen en les convocatòries, requisits de quantitat i de qualitat; per això, per a poder optar a qualsevol d’aquests premis és necessari que els llibres objecte de subvenció complisquen les característiques previstes en l’article 5 de les bases reguladores d’aquestes subvencions (és a dir, haver aportat tota la documentació acreditativa i sol·licitada per la Generalitat de la forma que s’indica en la mateixa convocatòria), fer constar en els crèdits del llibre que s’ha participat en la convocatòria de la Generalitat segons el que s’indica en l’article 7 de les bases, per al cas de les Fogueres, cal tindre una tirada mínima de 200 exemplars, i per descomptat, s’especifica que no seran subvencionables els llibres editats o coeditats per ajuntaments i entitats privades i les fotocòpies enquadernades en forma de llibre.

Els premis s’atorguen a les publicacions que compleixen amb els paràmetres que s’estableixen en els criteris de valoració atorgant una puntuació en base, per exemple, a la qualitat de l’edició, sent que com a màxim es podrà obtindre una puntuació de 63 punts que es reparteixen entre la presentació i el disseny, l’adequació lingüística, l’ús del llenguatge inclusiu i l’originalitat de la publicació.

Clarament, també es valora el contingut literari sent l’enginy, l’interés i la coherència del contingut el que es valora en l’examen d’aquest punt. L’extensió del text escrit en valencià també puntua, sent que cada pàgina puntua 0,10 fins a un màxim de 40 punts i la difusió del llibre que es realitze puntuant en aquest cas

El primer premi de l’any passat, 2018, va tindre una

Pàg. següent Llibrets de la Foguera Sèneca-Autobusos 2003, 2004, 2007, 2012 i 2014 i llibrets de la Foguera La Ceràmica 2013 i 2014.

50

51

la realització d’exemplars igual que la seua difusió a través de mitjans electrònics, i finalment, fins i tot la publicitat que sol contindre, si és en valencià, també puntua.

Està clar que ha d’existir un criteri “objectiu” de valoració dels exemplars presentats per les associacions de Fogueres, però davall el nostre criteri alguns dels paràmetres no estan ben ajustats, perquè moltes vegades no el llibre que més pagines continga de forma quantitativa ha de ser el que més contingut en valencià hi incloga, perquè hi ha exemplars que contenen gran quantitat de material fotogràfic, necessari per a poder il·lustrar l’article de què es parla però de vegades s’usa el material il·lustratiu per a ampliar de forma desmesurada la quantitat de pàgines, sent que aquestes no aporten informació o contingut en valencià, per tant, un llibre que de les seues 300 pàgines, més de la mitat siguen fotografies que no posem en dubte que siguen boniques, impactants, originals, i potser fins i tot, inèdites, obtinga més puntuació que un altre exemplar que en les seues 200 pàgines arreplega molt més contingut escrit i que les seues il·lustracions o fotografies són d’una grandària inferior i que queden perfectament incloses en l’article deixant una composició harmònica i un disseny perfecte.

Gran tasca la del jurat que ha de valorar els meravellosos treballs que presenten les associacions perquè algunes d’aquestes mostren especial cura i atenció en les seues publicacions, així podem destacar: La comissió de Sèneca-Autobusos, ja que les seues publicacions porten anys destacant pel grossor dels seus llibres, en els quals es parla de la música, dels constructors que han obtingut el primer premi d’especial, dels xiquets o la dona en la festa de Fogueres.

La comissió de La Ceràmica porta anys presentant treballs nous, grans recopilacions d’història de la ciutat, entre els quals podem destacar la seua publicació del 2017 “la revista del Tio Cuc”, o el 2018, el vi d’Alacant.

La comissió de Sant Ferran també va mostrar gran interés per la cultura durant els anys 2005 a 2011, presentant treballs originals, com el cine a Alacant, publicat l’any 2006 que parla dels desapareguts cines i dels cartells publicitaris que inundaven la ciutat, sempre obra del gran pintor José Borja. És important destacar també el treball de recopilació del 2007 anomenat “Economia alacantina” en el qual es fa un repàs de l’economia d’Alacant i en especial de les Fogueres, recopilant de forma

Pàgina següent Llibrets de la Foguera San Fernando 2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2011 i 2012.

52

53

molt il·lustrativa mitjançant gràfiques els preus dels monuments que han sigut plantats a la nostra ciutat amb motiu de la festa de Fogueres. L’any 2008 aquesta comissió va presentar un treball magnífic reunint en el seu llibre la història del Tram, fent coincidir la publicació amb la inauguració de la línia 2, que amb els anys ha quedat demostrat que és un gran èxit perquè és de les més usades pels ciutadans. Encara que si algun llibre hem de destacar d’aquesta comissió, és el publicat l’any 2011 titulat “Alacant és mar”, un compendi de 7 articles originals relacionant la nostra ciutat, Alacant, amb el mar, per això hem de destacar l’article de la façana mediterrània, la cuina mediterrània, així com la pintura i per descomptat, les Fogueres i el mar, en el qual s’arrepleguen multitud de monuments la temàtica central dels quals ha sigut el Mediterrani.

I finalment, hem de destacar també la comissió d’Àngels-Felipe Bergé, el delegat de cultura de la qual fa verdaders llibres dignes d’admirar, perquè el seu contingut és cobejat per tots els amants de la cultura alacantina, pel fet que els seus enfocaments són sempre innovadors, aporten gran coneixement i informació.

Destaquen les seues últimes publicacions com la de 2013 “85 anys de Fogueres”, el qual fa un meravellós recorregut per la història de la festa oficial de la nostra ciutat, 2015 “Alacant és cultura” i 2016 “Art Alacant”, el qual s’estructura en 10 articles fent un xicotet recorregut per les set arts alacantines, en què s’arreplega i es fa un estudi exhaustiu d’arquitectura, escultura i pintura alacantina. El 2017 van publicar el llibre “L’illa”, un treball dedicat a l’illa de Tabarca, en el qual, a través de 9 articles, es fa un exhaustiu recorregut per la història d’aquest xicotet racó alacantí que arreplega tota la història de la nostra illa més cobejada, el nostre paradís, perquè conta des de la seua història, les seues festes, entrevistes dels seus habitants, i fins i tot hi ha un article del Ministeri de Medi Ambient en el qual ens parla de la seua reserva marina la qual compta amb una alta protecció. L’últim llibret fins al moment ha sigut “Temps de guerra”, que fa un recorregut per l’Alacant de 19361939, fent especial esment al bombardeig del 25 de maig del 1938 a la plaça del mercat central, perquè és

el segon bombardeig amb més víctimes mortals de la guerra civil espanyola.

El jurat dels premis a l’ús del valencià està compost per: presidència: titular de la Subdirecció General de Política Lingüística, secretaria: la persona responsable d’un servei de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, nomenada per la Direcció General i 6 vocals: director/a territorial d’Educació, Investigació, Cultura i Esport d’Alacant o persona en qui delegue, la persona responsable d’un servei de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, nomenada per la Direcció General; una persona en representació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tres persones nomenades per la persona titular de la Direcció General Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme.

Una vegada reunit el jurat i comprovat que els exemplars compleixen amb els requisits de la convocatòria de la subvenció dels premis a l’ús del valencià, elevaran una llista en relació als punts obtinguts en relació als paràmetres dels criteris de valoració establits en l’article quart, sent que finalment la resolució es publicarà en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, tal com disposen l’article 18 de la LGS, l’article 8.1.c de la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, i l’article 166 de la Llei 1/ 2015, de 6 de febrer, de la Generalitat.

Les associacions de Fogueres premiades també comptaran amb un estendard acreditatiu per part de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. I les entitats que usen el llenguatge inclusiu en els llibres de festes presentats seran guardonades amb un distintiu que en reconega l’ús.

Però des de les associacions, a més de contribuir a l’ús del valencià a través de les seues publicacions, també es fan multitud d’activitats en aquesta llengua, així gran part de les presentacions de bellees i dames, o també en la cartelleria dels monuments se’n poden trobar les explicacions tant en castellà com en valencià.

Pàgina següent Llibrets de la Foguera Ángeles-Felipe Bergé 2012, 2013, 2014, 2015, 2016, 2017 i 2018.

54

55

La cultura valenciana

?

Henar MÂŞ LledĂł Puertas

Des de tots els estaments públics es cuida la cultura valenciana, tant l’escrita en castellà per artistes de la Comunitat Valenciana com les obres escrites en valencià.

Així, des de la Generalitat Valenciana, des del passat 1 de gener de 2018 es va llançar una nova manera de cultivar, cuidar i protegir la cultura, fent-la més accessible als ciutadans perquè es va crear l’Abonament Cultural Valencià. La Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, a través de l’Institut Valencià de Cultura, va posar en marxa l’Abonament Cultural Valencià, que atorga avantatges de caràcter econòmic i operatiu, amb desgravacions del 21% en la compra d’abonaments i inscripcions com a soci en espais culturals.

Aquesta mesura es va emmarcar en el Pla Estratègic Cultural #FesCultura i té com a finalitat incentivar els hàbits de consum cultural dels valencians i impulsar la fidelització del públic habitual, per a aconseguir així augmentar l’assistència als nostres espais culturals i recuperar i enfortir tant el teixit laboral com l’empresarial del sector.

Els avantatges de l’abonament cultural valencià es van fer efectius des del passat 1 de gener de 2018. S’implementarà en els espais privats i públics que ho sol·liciten mitjançant convenis.

Però la gran pregunta és qui es pot beneficiar de la desgravació? Els valencians i valencianes (empadronats/ades a la Comunitat Valenciana) amb rendes inferiors a 50.000 euros podran desgravar el 21% del cost de l’abonament fins 150 euros a l’any. Els abonaments de l’IVC són de cinc espectacles d’arts escèniques i música, o de deu projeccions en el cas de la cinematografia.

Des de la seua posada en marxa, podem aplicar els descomptes en l’Institut Valencià de Cultura, ofereix un abonament per a la Sala Berlanga de la Filmoteca, amb 10 sessions; un carnet d’abonament per a menors de 35 anys per a qualsevol sessió del Teatre Principal i del Teatre Rialto; un abonament d’arts escèniques per al Teatre Principal de Castelló; un abonament per a música i un Abonament Jove per a l’Auditori de Castelló,

56

57

l’agenda cultural de la Generalitat i l’elaboració de mapes de potencialitats per al turisme cultural dels municipis de la Comunitat Valenciana, que ja compta amb més d’un milió de descàrregues. i un altre abonament per a les funcions de teatre del Teatre Arniches d’Alacant. A més, l’IVC també oferirà abonaments per a sessions de festivals propis com Cinema Jove, Sagunt a Escena i Dansa València.

Entitats com Cines Lys, Cines Babel, Teatre Calixto III de Canals, Teatre Olympia, Teatro Círculo, Espacio Inestable, Teatre Micalet, Teatre Talia, CAT de Catarroja, Auditori de Torrent, Auditori de la Vall d’Uixó o la sala Loco Club també inclouran els avantatges de l’abonament cultural valencià a través de la seua targeta de socis o de la creació d’abonaments per a espectacles.

Però, quines característiques té aquest Abonament Cultural Valencià? Doncs permet una desgravació del 21% de l’IVA en abonaments en diferents espais culturals del territori valencià. Cada espai estableix les seues condicions i facilita a l’Institut Valencià de Cultura les dades dels ciutadans que compren abonaments de teatre, cine o música en els seus respectius espais adherits a aquesta iniciativa. Automàticament, en l’esborrany de la declaració d’Hisenda de cada ciutadà apareixerà aquesta desgravació del 21% dels abonaments adquirits fins a 150 euros.

Per tant, l’abonament és una forma de consumir cultura de qualitat a preu més assequible, pocs valencians la coneixen i hauria de tindre més publicitat. Perquè en l’era de les tecnologies algun anunci per xarxes socials vindria molt bé per a captar un públic jove i que segur que està encantat de poder gaudir de forma més econòmica de tot l’art existent a la nostra Comunitat.

De la mateixa manera, la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport ha creat una App amb

Amb aquesta App, la Conselleria es modernitza i a través d’ella arriba a més d’un milió de ciutadans, valencians i turistes, que tenen a les seues mans una agenda cultural completa.

L’App podem configurar-la en tres idiomes: valencià, castellà i anglés.

En primer lloc, podem seleccionar la província, la localitat o el municipi en què estem interessats o en què ens trobem.

Hi ha diversos apartats, el primer ací i ara, on si punxem podem comprovar a data i temps real tots els espectacles culturals que es troben a 1, 5 10 o 50 quilòmetres segons les nostres preferències. De la mateixa manera que podem triar si volem que l’espectacle siga hui, en els pròxims 7 dies o en els pròxims 30, ja que l’App es pot posicionar amb el GPS del telèfon.

Si punxem al segon dels apartats, apareix un calendari on es marquen els dies, amb un punt verd els dies que s’inicia una activitat o exposició i en roig els dies que finalitzen.

En tercera posició trobem la casella Què?, la qual arreplega totes les activitats culturals dividides per temàtiques, de manera que si sol·licitem qualsevol de les seues classes ens desglossa totes les activitats existents a la Comunitat d’aquest estil.

A continuació, trobem la casella Qui?, que fa referència a les entitats culturals organitzatives dels esdeveniments, que en l’actualitat es trobes

58

59

arreplegades en el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, l’Institut Valencià de Cultura i activitats d’altres entitats. Per exemple, hem pogut conéixer des de l’aplicació que des del 28 de febrer fins al 31 de març hi haurà una exposició titulada “La Republica de les Falles”, a l’adreça carrer de Corona, núm. 36, de València, l’horari i el preu de l’entrada, 2 euros per a la general i 1 euro, la tarifa reduïda i entrada gratuïta els dissabtes, els diumenges i festius.

moviment i és una bona eina a l’abast de tots per a conéixer tots els esdeveniments culturals que ens ofereix, ben valorada pels usuaris perquè té una puntuació de 4,9 sobre 5 estrelles.

I finalment, trobem una lupa de recerca en què podem filtrar tota la informació per data, descripció de l’esdeveniment, tipus d’activitat, entitat organitzativa, per edats recomanables i preu.

Per un altre costat, la Diputació d’Alacant es preocupa i molt per la llengua valenciana i nés una mostra la inversió de 156.000 euros en el desenvolupament i foment de la llengua i les tradicions populars valencianes en 114 municipis i entitats locals menors de la província, el 2018. El principal objectiu d’aquesta iniciativa és donar a conéixer al nombre més gran de ciutadans l’important llegat cultural que atresora la Costa Blanca.

El diputat de Cultura i Educació, César Augusto Asencio, destaca el treball que es desenvolupa des de la institució “per establir els mitjans i les condicions necessaris per a promocionar la llengua valenciana a través de distintes disciplines com el teatre, la literatura o la música, que serveixen d’instrument per a arribar a tots els públics”.

És una App molt intuïtiva, fàcil i amb molta informació de gran utilitat, no sols per als habitants de la Comunitat Valenciana, sinó per als turistes que desitgen conéixer la cultura, els museus de les nostres ciutats, localitats i municipis. A més, està molt actualitzada, l’última actualització és del 17 de gener 2019, tenint en compte que l’article està datat el 19 de febrer 2019, és a dir fa poc més d’un mes; està, per tant, en constant canvi i

Per això, hem d’agrair a la Generalitat Valenciana tot l’esforç, la inversió i el treball que està realitzant per la cultura valenciana, encara que la majoria de la cultura que fomenten siga en llengua castellana.

D’aquesta manera, corresponen 31.457 euros a 22 municipis de la comarca del Comtat: Famorca, Balones, Benimassot, Benasau, Millena, Gorga, Alcoleja, Agres, Muro d’Alcoi, Almudaina, Alcosser de Planes, Benimarfull, Alfafara, Benilloba, Tollos, Fageca, Quatretondeta, Lorxa, l’Alqueria d’Asnar, Gaianes, Planes i Cocentaina; i 8.925 a Banyeres de Mariola, Tibi, Castalla, Onil, Alcoi i Benifallim, de l’Alcoià.

A la Marina Alta, es destinen 38.486 euros a 28 iniciatives a Jesús Pobre, Alcalalí, Pedreguer, Ondara, Pego, Castell de Castells, Beniarbeig, Orba, el Verger, Gata de Gorgos, Benissa, la Vall d’Ebo, la Vall d’Alcalà, Tormos, Benimeli, Benigembla, Ràfol d’Almúnia, Parcent, Xaló, Sanet i Negrals, la Xara, Llosa de Camacho, els Poblets, Sagra, Murla, Senija, Vall de Gallinera, el Poble Nou de Benitatxell i Llíber; mentre que a Tàrbena, Benifato, Beniardà, Bolulla, la Vila Joiosa, Polop, Finestrat, Benimantell, Sella, Altea, Relleu, Callosa d’en Sarrià, l’Alfàs del Pi i Benidorm, de la Marina Baixa, els corresponen 19.900 euros.

Quant a les comarques del Vinalopó, 10.440 euros són per al Vinalopó Mitjà: la Romana, Monòver, el Pinós, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, l’Alguenya, Petrer i Novelda. Així mateix, 8.587 són per als ajuntaments de Biar, Salines, la Canal, Beneixama, Villena i el Camp de Mirra, de l’Alt Vinalopó, mentre que 3.867 estan destinats a Elx, Santa Pola i Crevillent, del Baix Vinalopó.

D’altra banda, al Baix Segura corresponen 24.204 euros per a projectes a Daia Vella, Benferri, Benijòfar, Algorfa, la Granja de Rocamora, els Montesinos, Sant Miquel de Salines, Bigastre, Redovà, Guardamar del Segura, Sant Isidre, Xacarella, Benejússer, Dolores, Catral, Albatera, Formentera del Segura, Rojals i Daia Nova. Finalment, als municipis de l’Alacantí de la Torre de les Maçanes, Mutxamel, Xixona, Aigües, Agost, Sant Vicent del Raspeig i Sant Joan d’Alacant s’invertiran 10.377 euros.

Aquesta inversió suposa un increment del 62% de les ajudes, un gran esforç que, sens dubte, a poc a poc va tenint la seua recompensa. Perquè milers de municipis s’han pogut beneficiar de cultura en valencià al 100%.

De la mateixa manera, existeixen en la Diputació d’Alacant, uns cursos de valencià gratuïts per al personal de la Diputació a fi de conéixer, reciclar i practicar un idioma tan nostre.

Com ja hem exposat, la Diputació d’Alacant també fa grans esforços per millorar, per cuidar i protegir la nostra llengua, el nostre llegat, i per això; any rere any, convoca

60

61

el premi Enric Valor de novel·la en valencià.

El 2018 es van aprovar les bases d’aquest concurs en la sessió ordinari del 2 de maig. Amb una dotació econòmica de 20.000 euros, hi poden concórrer tots els escriptors que ho desitgen, excepte aquells que en quasevol any ja hagen estat guardonats amb aquest premi, amb novel·les originals i inèdites, de tema lliure, no premiades en altres concursos, escrites en valencià, i han de presentar-ne tres exemplars, mecanografiats, escrits a doble espai i per una o ambdues cares, amb la grandària de lletra Times New Roman del número 12, d’extensió no inferior a 150 fulls ni superior a 250 fulls, del tipus DIN-A4, que hauran de contenir almenys 25 línies per full i més de 60 caràcters per línia, tret de les excepcions lògiques derivades de l’aplicació d’alguns signes ortogràfics i de la pàgina corresponent al final de cada capítol. L’obra també s’hi pot presentar en format digital a través d’USB o CD. L’obra guanyadora de l’últim Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià, El paradís a les fosques, de l’escriptor Vicent Usó i Mezquita, disponible a les llibreries de tot el país va ser publicat per l’editorial Edicions Bromera.

El relat ofereix una reflexió sobre l’èxit i el preu que estem disposats a pagar per a aconseguir-lo.

Un total de 272 pàgines componen aquest treball que narra la història de Maties Passera, un comercial d’èxit que creu que la vida consisteix a escalar posicions en l’àmbit social i econòmic i que està disposat a qualsevol cosa per a aconseguir-ho. El paradís als fosques qüestiona la filosofia que menysprea els detalls quotidians i el valor de les coses intangibles i que, en la pràctica, ha donat com a resultat la corrupció política, la insolidaritat, la destrucció social, la pobresa i la infelicitat.

Aquest premi és molt important per a la Diputació d’Alacant perquè ofereix als escriptors l’oportunitat de publicar els seus treballs i així poder difondre les seues creacions literàries en valencià.

La Diputació d’Alacant protegeix des de l’any 1995 aquest certamen literari dotat amb 20.000 euros i considerat un dels més rellevants de la Comunitat en llengua valenciana.

En l’edició del 2018 van concórrer un total de 19 novel·les, les mateixes que l’any anterior; 12 procedents de la Comunitat Valenciana -quatre d’Alacant, quatre de València i quatre de Castelló-, tres de Barcelona, dos de Girona, una de les Balears i una altra de Tarragona.

El Premi Enric Valor és sinònim de qualitat i destaca no sols des del punt de vista econòmic, sinó també per l’excel·lent treball dels autors reconeguts.

Per tant, hem d’estar orgullosos de les nostres institucions, ja que en la mesura de les seues possibilitats, dels seus pressupostos, intenten aportar el millor d’elles mateixes per a no perdre la nostra cultura, la nostra essència, la nostra llengua i identitat; per això, des d’aquestes línies volem donar les gràcies no sols a les institucions que hem mencionat en aquest article, sinó a totes les associacions, ajuntaments i entitats que d’una manera o d’una altra ajuden a preservar les nostres tradicions, el nostre llenguatge i el nostre caràcter.

62

63

Història d’una llengua Henar Mª Lledó Puertas

El valencià és una llengua romanç parlada per 2.000.000 de persones a la Comunitat Valenciana. L’extensió de la llengua, abasta el 75% del territori de la Comunitat Valenciana i El Carché murcià. És llengua oficial a la Comunitat Valenciana segons l’article 7.2 de l’Estatut d’Autonomia Valencià: “L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.”

El valencià és una llengua derivada del llatí que té el seu origen en la influència de diverses llengües, partint del mossàrab, llengua constituïda per diferents dialectes romanços, derivats del llatí vulgar, íbero i de l’àrab, que es parlava en l’antic Regne de València.

No obstant açò, existeixen diverses teories sobre l’origen del valencià com la teoria de la repoblació (o dialectal), la qual no se sustenta per no tenir, el comtat d’Urgel, suficient població com per a colonitzar tot el Regne de València (que ja estava habitat), per aquesta raó existeix una gran diferenciació respecte al lèxic i la semàntica d’altres llengües romàniques.

Una altra de les teories, l’occitanista, defensa que el català, el valencià, el gascó, el mallorquí i l’occità formarien un grup de llengües íntimament lligades entre si. La mozarabista, és la que més s’acosta a la realitat.

Origen del valencià El valencià és una llengua derivada del llatí, que prové, en menor mesura, de les diferents llengües romanços que van portar els repobladors cristians en època de reconquesta, i en la seua majoria del mossàrab, llengua constituïda per diferents dialectes romanços, derivats del llatí vulgar i amb influència de l’àrab, que es parlava en l’antic Regne de

64

65

València, tal com va afirmar Jaume I en conquistar pacíficament la ciutat de València en la redacció dels furs (“Perquè els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los” va ordenar que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el romanç).

No obstant açò, existeixen diverses teories sobre l’origen i l’evolució del valencià, com la teoria de la repoblació (o dialectal), la mozarabista i l’occitanista.

Probablement, l’origen del valencià siga una barreja d’aquestes tres teories, ja que és fals que no quedaren mossàrabs després de la reconquesta, les llengües romanços de l’est peninsular i sud de França tenien gran semblat entre elles estant en contínua convivència per influència dels trobadors i al Regne de València van ser pobladors del nord de la Corona d’Aragó i França, que malgrat ser una minoria, van deixar nombrosos prestem lingüístics. cal recalcar que aquests repobladors no parlaven català, sinó provençal i occità pel que l’afirmació que el Valencià és un dialecte del mossàrab amb influència del dialecte provençal i de l’occità, dialecte de llengües romanços, que al seu torn són dialectes del llatí, s’acostaria més a la realitat.

Malgrat estudiar l’origen de les llengües, no es pot determinar amb aquest estudi si una llengua és o no és llengua o deu disposar d’autonomia normativa, ja que totes les llengües són dialectes d’unes altres, tal com ocorre amb totes les llengües romàniques i el Llatí.

Del que si tenim constància és que València va ser fundada pels romans l’any 138 a. de C., (Valentia Edetanorum), una de les primeres colònies romanes en la península Ibèrica, de l’època íbera queden vestigis en monedes i làpides on apareixen noms de persones, ciutats, viles, rius i de muntanyes ibèriques, romanizadas durant la dominació romana; per açò es pot afirmar que més de les tres quartes parts de les paraules que constitueixen el tresor lèxic de la llengua valenciana, (igual que la catalana i la mallorquina), tenen arrels de la llengua romana, ben vulgar, ben clàssica. Encara que estudis sobre filologia de les llengües romàniques a Espanya, troben abundants sediments lingüístics procedents de la fusió de paraules íberas i cèltiques en la llengua romana vulgar o romanç.

Com tota llengua el valencià ha tingut el seu Segle d’Or, abasta pràcticament tot el segle XV i va ser l’època de màxima esplendor de la Llengua Valenciana escrita.

Durant aquest segle, autors tan reconeguts com Jordi de Sant Jordi, Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella, Jaume Roig o Sor Isabel de Villena.

La florida literària del segle XV suposa la plena

maduresa del poble valencià, la llengua del qual no troba en aquell moment parangó algun entre aquelles que floreixen en els territoris mediterranis vinculats a la corona d’Aragó i aquesta esplendor, que coincideix amb els moments de màxim predomini polític, va a quedar gravat com a empremta en les ments dels il·lustrats del segle XVIII i dels romàntics de la centúria següent.

L’obra d’Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Roiç de Corella, Sor Isabel de Villena o Jaume Roig acaba de conformar una llengua que, d’ara endavant, va a mantenir una personalitat diferenciada de la seua veïna catalana, clarament constatada en bastants documents escrits en els quals apareixen suficientment separades ambdues denominacions. En endavant i quasi fins als nostres dies ambdues codificacions lingüístiques seran, a nivell popular -que és l’únic criteri existent en aquells moments- dues llengües diferenciades, sense interferències i pròpies de les seues respectives comunitats per més que se senten unides per estrets vincles gramaticals i caminen parelles en la seua marginació i degradació.

L’arribada de la impremta, que atén prioritàriament a aspectes de difusió comercial, la codificació que Nebrija va donar al castellà, l’expansió d’aquesta llengua per les Índies, a més de l’arribada a la reialesa d’Aragó dels Trastamara i l’absència d’un relleu generacional parell, porten a una sobtada decadència de la nostra llengua, que es refugia en l’àmbit rural, familiar i sempre popular, donant-se entre els segles XVI i XIX un període fosc en el qual amb prou faenes es donen testimoniatges literaris en valencià i abunden les lamentacions per la marginació al fet que s’ha arribat i no solament pel profund canvi polític al fet que ha donat lloc la derrota d’Almansa sinó, també, per la indiferència i menyspreu dels propis valencians ja des de la centúria del cinccents.

S’arriba a témer, fins i tot, per la seua desaparició; però mai va estar muerta sinó que al llarg dels segles es va mantenir plenament visca en certs àmbits per a-literaris i en la quasi totalitat de les comunitats rurals al llarg del Regne, encara que amb una progressiva degradació i augment del nivell de mestissatge amb el poderós i oficial castellà que inciten ja no només a les lamentacions contemplativas antecedents sinó al plantejament de fórmules que remeien tan lamentable situació: simple conservació en Carles Ros, ensenyament en Manuel Sanelo, retornar als clàssics de Marc Antoni d’Orellana i Justo Pastor...

Durant aquesta època com ja hem comentat existeixen grans literaris que arropannuestra llengua, la fan visible al món i asi realitzen grans obres clàssiques, destacant

66

67

com a grans autors clàssics valencians: Ausias March: Ausias March Ripoll va nàixer a la fi de 1397 a Gandia. Els seus pares Pere March i Leonor Ripoll (filla del senyor de Massalaves) casats al juny de 1395, ostentaven el càrrec de Procurador General de les possessions del Duc de Gandia.

Se sap que la seua infància la va passar en la Ciutat Ducal, on va aprendre Llatí i Retòrica, fins que en 1413 als 16 anys d’edat, va heretar els senyorius de Beniarjo i Pardines. Va participar en la conquesta de Còrsega i Sardenya, destacant per la seua habilitat en l’ús de les armes i valentia en el camp de batalla, per la qual cosa és armat cavaller en 1418 per Alfonso el Magnànim i en 1424 nomenat “halconero major” (El “falco” o “falconet” era una espècie d’artilleria de campanya de gran poder destructiu contra les files enemigues).

La seua nova residència passarà de València a Gandia i Beniarjo, on vas agafar en 1435 a les Corts formant part del braç militar com a Senyor de Beniarjo. El 3 de març de 1459 mor. Les seues restes mortals reposen en la nostra Catedral en la Ciutat de València.

Va ser el poeta valencià més famós de tota la baixa Edat Mitjana, i amb el pas del temps s’ha postulat com el millor poeta valencià de tots els temps.

El seu nom figura en primera línia en la història de la poesia dels pobles neolatinos. Va escriure infinitat de poesies, però la seua obra més insigne va ser “Cantics d’amor, morals, spirituals i de mort”. En 1539 va ser traduït al castellà, i en 1555 es torna a fer una altra edició castellana a Valladolid.

Nicolau” Jaume Roig era benefactor del monestir de la Trinitat i de Sant Nicolás i en 1456 va ser triat regidor de la ciutat per la parròquia de Sant Nicolás de la qual era membre, ja que va viure i va morir en el carrer Cordellats, cantonada amb Capsers, darrere de l’escola de la Companyia.

Els seus germans es deien: Pere, que va ser eclesiàstic, Joana i Maria i a ell se li coneixia com Jaume Roig el jove, per a no confondre-ho amb el seu pare.

Tant es va distingir en la seua professió de metge que tots ho cridaven “Maestro” i com a metge de camara va entrar al servei de la reina Maria de Castella, dona d’Alfonso el Magnànim en 1458.

Quan va enviduar i fugint de la pesta va ser a Callosa d’En Sarria, a casa del seu nebot Baltasar Bou, on va escriure la seua millor obra: “Espill” (1459-1460), que va ser publicada sota el títol de: “Llibre dels dons o Llibre de Consells”. Escrit en vers és considerat el precursor de la picardia, i alguns crítics ho han catalogat com a obra satírica.

L’edició de més prestigi en Llengua Valenciana va ser la de 1579 de Jorge Montemayor. Els manuscrits del nostre poeta estan en poder de la Biblioteca Nacional.

Jaume Roig: Va nàixer en la Ciutat de València a principis del segle XV, fill de Jaume Roig el Vell, metge i doctor en lleis. Va ser conegut com un gran metge i poeta palatino, però ha passat a la Història com l’autor d’una obra satírica i àmpliament comentada.

Va completar els seus estudis en Paris i Lleida, obtenint els títols de Metge i Maestro en Arts. Va ser cridat per l’Arquebisbe Dalmacio de Mur, qui ho va introduir en la cort de Juan II.

Va ser un llibre d’àmplia difusió, amb successives edicions: 1531-1532-1561-1562-1563-1573. Més modernament s’han fet altres edicions fins a arribar a l’actualitat.

Jaume Roig també és autor de “Noves rimades” i en 1474 va participar en un certamen literari que va donar lloc, juntament amb altres treballs d’altres autors, a la consecució del llibre “Les trobes en lahors de la Verge Maria” .

La caiguda des d’una mula va empitjorar el seu estat de salut i el dissabte 4 d’abril de 1478 moria en la seua casa de València.

Joan Martorell i Mompalau Un acte en la vida és suficient per a destacar a una

Va estar casat amb Donya Isabel Pellicer i del seu matrimoni van nàixer els fills Gaspar, Jeronim, Jaume Honorato (que va ser vicari general de València), Vas batre, Joan, Leonor i Violant (que es van fer monges).

Dels anys 1450 a 1462 va ser administrador de l’hospital de Do Clapers. En 1455 va començar el llibre de “Fabrica de l’obra de Sant Nicolau i Sant Pere Martir”, per la qual cosa en l’Església de Sant Nicolás es conserva un manuscrit signat pel baix l’epígraf: “Llibre de l’obra de la glòria i arquejada de l’església de Sant

68

69

persona amb les seues virtuts i defectes, pels segles dels segles. I si el motiu és la creació d’un llibre, segons Cervantes “el millor del món” i que Menéndez Pelayo conceptua com “un dels millors llibres de cavalleria”, el cavaller i senyor Joan Martorell Mompalau brilla en la història com a estel d’extraordinària magnitud.

Va nàixer a Gandia l’any 1414 on vivien els seus avis, el cavaller Guillem Martorell, de la Tesoreria Real, i la seua dona donya Beatriu. Els seus pares, Francesc Martorell, (Jurado de València, que va estar al servei del rei Martín l’Humà), i Damiata Mompalau, van tenir un munt de fills: Joanot, el segon, Damiata i Isabel (primera emmanilla d’Ausias March, morta en 1439, senyora del castell i la Vall de Xalon), Galceran (ciutadà de València), Joan Jofre i Jaume (que van ser donceles) i Aldonça.

Mosen Joan Martorell, Joanot, senyor de Murla I Benibrafim, era un cavaller animós i combatiu, altanero, gran amador i pendenciero.

En 1437 va desafiar a mort al seu primer Joan de Mompalau, acusant-ho d’haver ofès de paraula i de fet a la seua germana Damiata. La trobada no va arribar a produir-se, però les baralles es van perllongar fins a 1445. El cas va quedar resolt amb la mediació de la reina. Va tenir altres enfrontaments amb Jaume Ripoll, Felip Boil, Pere Mercader i Gonçal d’Hijar, per diferents litigis.

Martorell va obtenir el càrrec de procurador de Denia i Xàbia, va viatjar molt per tota Europa, es diu que va visitar l’Orient, i segons els escrits històrics en 1438 va estar a Anglaterra, en 1443 a Portugal i els anys 1442 i 1454 a Nàpols.

Pel seu caràcter, Joanot formariía parteix en més d’una acció de guerra, però únicament consta que el seu pare i els seus germans Galceran i Jofre participaren en l’expedició d’Alfonso el Magnànim a Còrsega i Sardenya, al costat d’Andreu Febrer i Ausias March.

Martorell va escriure moltes cartes i un relat de novel·la caballeresca i tractat teòric sobre la cavalleria sota el títol “Guillem de Varoic”, però l’obra que ho va immortalitzar va ser “Tirant lo Blanch”, catalogada com la primera gran novel·la moderna, per la seua riquesa de procediments i realisme. És una obra original, sorprenent, d’excel·lent narrativa i exuberant imaginació, pròpia d’un gran escriptor que ha llegit i viatjat molt.

La novel·la està basada en gents d’heroïcitat i llegenda.

Està protagonitzada per Tirant lo Blanch, personatge novelesco fill de Blanca, descendent del Duc de Bretanya i senyor de la Tirania, prop d’Anglaterra. La

història es desenvolupa per Europa, pel Mediterrani i per Constantinoble.

Com la majoria dels escriptors de la seua època, Martorell ressalta que la seua obra havia sigut escrita en vulgar llengua valenciana, la normal i usada en terres valencianes. (El de vulgar fa referència al Llatí, llengua culta, en contraposició a el romance, llengua vernacla o vulgar llengua del poble, la llengua valenciana).

Joanot Martorell no va veure la seua obra acabada, va morir solter l’any 1462. Perquè fóra impresa la va acabar el valencià Martín Joan de Galva, a petició de Donya Isabel de Llopis, però ni aquest ni l’editor van poder veure-ho, doncs van morir els dos.

Per fi, en la impremta de Nicolás Spindeler, el 20 de novembre de 1490 es van fer 700 exemplars, dels quals ara només queden tres: en la universitat de València, en el museu de Londres i en Nova York. Va ser traduïda al castellà, al francès i a l’italià i s’han repetit edicions en 1497, 1873, 1905, 1920, 1924, 1929, 1947, 1954, 1969, 1980 i altres més que s’estan fent en els nostres dies.

Ha sigut considerada com una joia de la novel·lística medieval i alguns episodis han aprofitat de font literària a Ariosto, Bandello i Shakespeare.

Sor Isabel de Villena: Va nàixer en la Ciutat de València en 1430 sent filla natural del Marquès d’Aragó, Don Enrique de Villena, escriptor i descendent de Jaume II i nét del Duc de Gandia, de la casa Real d’Aragó per línia paterna, i de la Real de Castella per la materna.

Leonor Manuel de Villena, emparentada amb la casa de Cardona, amb els ducs de Medinaceli i Sogorb i el marquès de Guadalete, es va quedar òrfena als quatre anys i va viure amb els seus familiars, però als quinze anys, sent dama de la seua cosina la reina Maria, dona d’Alfonso d’Aragó, va ingressar en el convent de les Trinitarias de València sota el nom de Sor Isabel de Villena. Va obtenir el càrrec d’Abadessa als trenta anys en 1460, càrrec que va ostentar fins a la seua mort, i en el qual es va dedicar a l’oració, l’ensenyament, al misticisme, a les lletres i als bons consells.

Va escriure “Vita Christi” (de la Reverente Abadessa de la Trinitat) tal com constava en ser publicat a València en 1497. Obra escrita en llengua vernacla valenciana, destinada a l’edificació de les monges, d’exposició senzilla, fins i tot ingènua, que va veure la llum per petició de la reina Isabel la Catòlica, coneixedora de la fama de l’abadessa i entesa en la nostra dolça parla, li’l va encarregar a Sor Aldonça de Monsoriu, la successora en el càrrec de l’abadessa de Sor Isabel, qui ho va fer imprimir.

70

71

El “Vita Christi” és un relat de la vida de Jesucrist en romanç, que té la peculiaritat d’acceptar molts temes, episodis i fets no continguts en els evangelis canònics.

La seua prosa és castissa i espontània transmetent emoció amb gran pomposidad i erudició, demostrant una vasta cultura religiosa, humanística i de la vida, tan humil com palatina.

Sent que quan cumplio els seixanta anys, deixava d’existir entre els vius però la seua obra el “Vita Christi” la va fer immortal en els anals de la història del nostre poble.

Joan Roïç de Corella: Nascut probablement a Gandía va ser fill primogènit del matrimoni Ausias Roïç de Corella i Aldonça Corella. Poeta inspiradísimo i prosista d’estil elegant, culmina una de les èpoques més brillants de la història de la literatura valenciana.

Sabem que el seu avi patern també es deia com ell, Joan Roïç de Corella, i estava casat amb Joana de Natera, filla de Joan i néta d’Andreu Natera.

Entorn de l’any de naixement del nostre famós escriptor s’han donat diferents dates. Segons els documents de primera mà que hem contrastat, bé es pot assegurar que va nàixer cap al 1438.

Les famílies Roiç de Corella i March van estar molt bé relacionades entre elles, tant que les dues van signar, l’una i l’altra, diferents documents públics i notarials, tals com a testaments i contractos de matrimoni. És més, si ens atenim al testament de Pere March on es diu que Joan Roïç de Corella, avi del nostre escriptor, era primer germà seu, resulta que Ausias Roïç de Corella i Ausias March eren parents molt propers.

Va tenir dos germans Luís i Manuel, i una germana, Dalfina. De la infància i de la joventut de Joan Roïç de Corella tenim molt poques notícies. Abans dels 33 anys d’edat ja era Maestro en Sagrada Teologia, títol del que blasona i envaneix.

El títol de %o201CReverendo%o201D apareix contínuament en els documents de l’època atribuït a persones rellevants, no eclesiàstiques, i també als Santos. En els arxius de València abunden els documents en els quals d’alguna manera intervé el mestre Joan Roïç de Corella.

Joan Roïç de Corella va tenir dos fills, Joan i Estefania, dels quals mai s’encarregue sent que quan fallecio i en instaurar hereva universal a la seua germana aquesta li pague a Dalfina unes quantitats que li devia el seu germà Joan.

Joan Roïç de Corella moria el dia 6 d’octubre de 1497.

Bonifaci Ferrer: Bonifaci Ferrer i Miquel, fill de Guillem Ferrer i Constança Miquel, va nàixer a València en el carrer del Mar, l’any 1355, Encara que algun historiador afirma que va nàixer abans de 1350.

72

73

Va ser batejat en la Pila de la Parròquia de Sant Esteve, en la mateixa Pila que ho va anar el seu germà, el gloriós Sant Vicent Ferrer.

Documentalment apareixen cinc germans de Bonifaci: Pere, Vicent, Constança, Francesca i Agnes.

Sent encara molt jove, va obtenir el grau de Batxiller en la Universitat de Lleida. Per la seua obra “De schismate Pisano” sabem que va cursar els seus estudis de dret a Perusa (Itàlia) i que va ser deixeble molt avantatjat del famós Pere Balde degli Ubaldi. Aquests estudis s’han de situar una mica abans de 1370 i mai després de 1375. Enguany va tornar a València per a exercir la carrera d’advocat.

Va aconseguir el Doctorat en Sagrada Teologia. En 1376 el bisbe de València ho va nomenar Professor de Dret. En 1381 apareix com Regente de l’Assessoria de la Cúria de Govern del Regne de València. En 1385 va ser nomenat assessor del Justícia Criminal de València, i l’any 1388 Jurat de ciutadans, i poc després en 1389, advocat de la Ciutat.

En 1382 contrau matrimoni amb Jaumeta Despont, de la qual va tenir quatre fills i set filles. Durant la pesta de València en 1394, va perdre a la seua dona i a nou dels seus onze fills.

Bonifaci Ferrer, a conseqüència de les desgràcies que li van passar i segurament, aconsellat pel seu germà Vicente, va decidir abraçar la vida

monàstica i va ingressar en la Cartoixa de Porta-Coeli el 21 de març, de 1396, on va agafar l’hàbit.

En 1398 va ser triat Maestro de Novicios, i en 1400 Prior del Monestir. Posteriorment el 23 de juny de 1402, és triat per al més alt càrrec de la Cartoixa, XVII General de l’Ordre.

Va tenir gran influència en les decisions que es prenien en aquell moment a Europa i matèries religioses, a causa de la gran amistat amb el Papa Benedicto XIII, jurídiques i polítiques. Aquestes activitats les va compaginar amb la vida monàstica.

Va participar al costat del seu germà Sant Vicent, en el Concili de Casp, on es decidia el successor del Rei Martin l’Humà.

L’any 1415 ix de la seua Cartoixa per última vegada amb la finalitat d’assistir en Perpiñan a una gran reunió, per a ultimar el referent al Cisma d’Occident.

Havent complit la seua missió diplomàtica va tornar a la Cartoixa del Valle de Crist, on va morir a l’any següent, el 29 d’abril de 1417.

En el seu treball literari predominen les obres en llatí, referits a temes cartujanos, sobre el Cisma i jurídiques.

En Idioma Valencià apareix l’obra GOJOS DEL ROSER, i multitud de sermons. Però indubtablement l’obra més destacada és la traducció a la Llengua Valenciana de la BÍBLIA, BREVIARI, MARTIROLOGI I EPISTOLES DEL CICLE LITURGIC ANUAL. Tots aquests artistes clàssics van dotar a la llengua valenciana d’un sense fi d’obres que avui encara perduren, són grans abanderats de la literatura valenciana.

La nostra llengua tal com la coneixem avui dia té algunes característiques lingüístiques pròpies com:

74

75

L’accent L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s’accentuen gràficament.

El valencià té set vocals: a, e,(ę), i, o, (ǫ), u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.

S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us), i les acabades en -en: tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, ningú, arròs, tramús; pero no les acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc. per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay, Alcoy, etc.

S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s: cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc.

Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.

En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les…

Les paraules agudes acabades en ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica: monument, depriment, ajuntament, document, medicament, no obstant, els adverbis en ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven: contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.

Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.

áà La Diéresis

La diéresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos el hiat o inexistència de diftonc.

En els casos de coincidència de diéresis i accent sobre una mateixa vocal tònica, les regles d’accentuació gràfica tenen preferència sobre la diéresis: país, veí, agraíem; pero països, veïns, agraïx.

S’escriu diéresis damunt de la u quan esta es pronuncia en les sílabes qüe, qüi, güe, güi: qüestions, llengües, aqüífer, ambigüitat.

Porten diéresis la u i la i darrere d’una vocal quan no formen diftonc ni porten accent gràfic segons les regles generals: peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet, veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx, constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes.

S’exceptuen d’esta regla l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en -air, -eir, -oir, -uir; també la i, u darrere dels prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, ultra-, etc., i la i dels sufixos -isme, -ismes, -iste, -ista, -istes, -ible, -ibles: aduir, agraint, reunió, contraindicació, egoisme, increible.

!?

Accentuació diacrítica

La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.

Guió El guió és el signe ortogràfic (-) que es coloca entre dos o més elements d’una paraula per a distinguir-los.

Usarem el guió: Per a separar paraules per sílabes en final de línea.

Per a unir els pronoms que van darrere (enclítics) del verp.

Quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se’n.

Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te’l, prengau-ne.

Quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI: mira-ho, porta-hi.

En alguns noms composts on els elements dels quals no estan totalment integrats: crític-bibliogràfic, històriccientífic.

Interrogació i admiració

Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran els de major tonicitat: M’agrada el més de maig, mes no el que més. Te vol donar un té que té guardat. Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.

Els signes ortogràfics d’entrada en l’interrogació i l’admiració no han de suprimir-se per imitar ortografies estrangeres que a soles usen el signe final. Tal supressió du, en la majoria dels casos, a la confusió sobre a ón comença l’interrogació o l’admiració.

Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/ tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta: El forment no està molt ben mòlt. No sòlc fer mai un solc dret. Lo que aquella dòna li dona no és bo.

El signe de principi s’ha de colocar a on comença la pregunta o el sentit admiratiu, encara que allí no comence el periodo.

Les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa general: Ell vol que el vol del colom siga més ràpit. El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol. Li roba la poca roba que té. Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

Interrogatius i exclamatius S’accentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homógrafs homòfons no interrogatius ni exclamatius: qué, quàn, cóm, quí, quànt, ón: ¿Que quàn vindré? sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir. Lo que sí sé és de quàntes coses i de quí depén. ¡Quin embolic! ¿A ón anem a parar?

La pràctica d’estos criteris ortogràfics dona claritat a l’escritura i ajuda en la llectura a la correcta entonació de la frase, que, d’una atra forma, podria arribar tart.

Ademés de ser d’us generalisat en els escrits valencians des de fa molt de temps.

-

76

77

El valencià de l’any Henar Mª Lledó Puertas

Un, en llegir el títol d’aquest article, pot fer-se moltes preguntes, com: Existeix realment aquest premi? Què cal fer per a guanyar-lo? Qui l’ha guanyat? Des de quan existeix? Almenys ací, a la nostra ciutat, no és res conegut aquest premi i documentant-nos per a fer aquest llibret ens vam trobar amb aquest guardó que s’atorga tots els anys per part de la Fundació Huguet a les personalitats o entitats que han realitzat una tasca de defensa de la llengua en el món literari, però també de l’art, la cultura, la ciència, o també la política i l’economia. Pareix que, a poc a poc, anem contestant alguna de les preguntes que ens assaltaven en llegir el títol de l’article.

Els Premis Valencià de l’Any són uns guardons culturals atorgats per part de la Fundació Huguet, una entitat privada sense ànim de lucre que té com a objectiu la promoció del valencianisme cultural, especialment quant a la difusió de la llengua valenciana.

La seua primera edició va ser el 1968, i des del 1972 se celebren de manera anual. El 1997 van començar a entregar-se dues distincions per edició, i des del 2001, una per a personalitat i l’altra per a entitat.

No obstant això, encara que la primera edició dels premis data de l’any 68 la Fundació va ser creada el 5 de gener de 1959 a Castelló de la Plana, davall la voluntat testamentària de Gaietà Huguet i va constituir el seu primer patronat en la mateixa ciutat el 3 de gener de 1962.

La Fundació Huguet es va dedicar des de la seua creació a la promoció de la cultura valenciana. En la seua constitució va quedar assenyalat que la Fundació Huguet tenia com a objectius recolzar totes les manifestacions de l’art i la cultura del país, organitzar cursos de valencià per tota la Comunitat, protegir la literatura en valencià i el material bibliogràfic en aquesta llengua i donar suport als centres excursionistes.

Les activitats preferents han sigut els cursos de llengua valenciana, l’edició de llibres, els concursos literaris, les conferències o les trobades d’excursionistes. La seua col·laboració en la creació del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma va ser decisiva, ja que bona part dels seus

78

79

components eren membres del patronat de la Fundació. Ambdues entitats van continuar la tasca de difusió de la llengua durant els anys 70 i 80, amb suport públic a l’última etapa, mentre es normalitzava l’ensenyament en els centres educatius. El 1982, coincidint amb els actes del 50é aniversari de les Normes de Castelló, es va inaugurar la Biblioteca de la Fundació Huguet, situada en la primera planta de la Casa de la Cultura i comprada, el 1989, per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.

Altres de les entitats amb què més fortament se l’ha relacionada han sigut el Centre Excursionista de Castelló, la Societat Castellonenca de Cultura, Lo Rat Penat, Acció Cultural del País Valencià, la Fundació Ausiàs March o l’Editorial Tres i Quatre, però també altres de més enllà del País Valencià com per exemple Òmnium Cultural o l’Associazione Italiana di Studi Catalani. També han establit col·laboracions amb diferents divulgadors de la cultura valenciana, com Joan Francesc Mira, José Sánchez Adell, Jesús Huguet, Francesc de B. Moll o Pere Riutort, entre d’altres.

D’acord amb els seus estatuts, la fundació protegeix, com ja hem dit, l’ideal valencià, en el seu aspecte més cultural, científic, literari i artístic, perquè amb aquest objectiu ocupa un lloc predominant en la divulgació de la llengua valenciana i literatura, poesia, teatre, música… tots aquests objectius són duts a terme per la fundació mitjançant distintes mesures i activitats, com són cursos de llengua valenciana, classes de conversació en valencià, ajuda a l’edició de llibres escrits en valencià i subvencions a activitats com teatre, música i altres manifestacions de la cultura valenciana.

La fundació atorga amb criteris d’imparcialitat, objectivitat i no discriminació les subvencions a persones o entitats que reuneixen les condicions expressades anteriorment, i que, esclar, consideren que són legítimes de rebre les ajudes, segons les bases o normes que s’estableixen a este efecte.

Una vegada presentada la fundació, volem fer un xicotet recorregut entre les personalitats i entitats que durant la vida de l’associació han sigut reconegudes per tan brillant valor amb aquest premi honorífic per destacar, com ja hem dit, en qualsevol àmbit de la cultura, però destacant la defensa sempre de la nostra llengua, el valencià.

Les persones o entitats que han obtingut el premi de “Valencià de l’Any ” són:

Pàgina següent (1968) Nicolau Primitiu Gómez Serrano.

En la primera edició dels premis, el 1968, aquest guardó va recaure en Nicolau Primitiu Gómez Serrano, nascut a Sueca, encara que la seua família es va instal·lar a València quan ell tenia només 7 anys. Son pare regentava un xicotet taller de construcció de maquinària per al treball de l’arròs, situat prop del Pla de Saïdia, a València. Nicolau Primitiu es va dedicar al negoci familiar, estudiant peritatge industrial per a preparar-se tècnicament. A partir de 1911, es va fer càrrec completament del negoci familiar a causa de problemes de salut del pare. Amb gran enginy i treball li va donar un nou impuls, introduint-hi nous avanços tecnològics que van situar la seua empresa al nivell d’altres companyies estrangeres, amb les quals competia amb comoditat. Va ser el creador de les primeres trilladores d’arròs que es van veure al camp valencià, a principis del segle XX. No obstant això, no va ser açò el que el va portar a guanyar el guardó del “Valencià de l’Any”, perquè la seua dedicació professional li permetia distribuir el temps en altres inquietuds intel·lectuals. Va pertànyer a Lo Rat Penat i va tindre ocasió de relacionar-se amb la intel·lectualitat del valencianisme de l’època: Josep Martínez Aloy o José Sanchis Sivera. A partir del 1928, va començar a publicar els seus propis treballs d’investigació històrica tant en revistes especialitzades com en premsa diària, desenvolupant una important labor de divulgació de temes històrics valencians. Va ser president de Lo Rat Penat i director degà del Centre

de Cultura Valenciana. Va ser un dels firmants de les Normes de Castelló de 1932.

En els últims anys de la seua vida, va fundar l’Editorial Sicània i la revista homònima Sicània, a través de les quals va donar a conéixer tota una nova generació d’escriptors valencians en valencià, com Beatriz Civera, Maria Ibars, Joan Valls Jordà, Antoni Igual Úbeda, José Mascarell i Gosp, editant també obres d’escriptors consolidats com per exemple Francisco Almela i Vives, Carles Salvador, Xavier Casp o Mossén Moscardó.

La seua biblioteca personal, especialitzada en temàtica valenciana i composta per més de 40.000 volums, molts d’ells rars i difícils de localitzar, va ser donada per la seua viuda a l’Estat. Aquesta biblioteca constitueix el fons germinal de l’actual biblioteca autonòmica valenciana que rep el nom de Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu.

Per tant, va ser una persona important dins del món i la cultura valenciana i tota una vida dedicada a aquesta labor el va fer valedor d’aquest premi.

Durant els anys 1969 a 1971 no es va concedir cap guardó i des de 1972 es van concedir anualment. Aquest any va recaure en Àngel Sánchez Gozalbo, nascut a Castelló de la Plana i de professió escriptor, encara que va estudiar medicina a la Universitat de València

80

81

on va obtenir la llicenciatura, l’any 1916, i posteriorment el doctorat, l’any 1918. Va exercir aquesta professió durant anys en l’especialitat d’anàlisis clíniques. El 1919, participa en la fundació de la Societat Castellonenca de Cultura, sent el membre més jove entre els intel·lectuals que van participar-hi. En la seua època d’estudiant a València, havia entrat en contacte amb cercles literaris, la qual cosa el va portar a implicar-se en diverses associacions i iniciatives de caràcter cultural, com l’Assemblea de Nostra Parla (València, juliol de 1922) o Lo Rat Penat. Va ser nomenat delegat a la ciutat de Castelló de la Plana per a l’elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear. Va ser un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932.

En la seua obra literària, destaca per la seua dedicació a la narrativa breu, publicada generalment en revistes, a pesar que l’any 1930 va publicar una col·lecció amb el títol Bolangera de Dimonis. També va publicar diversos assajos històrics i de fraseologia lèxica. Per tot això, la fundació el va considerar apte per al premi de “Valencià de l’Any” L’any 1973, el premi el va obtindre Manuel Sanchis Guarner. Va ser un dels participants en l’elaboració de les Normes de Castelló. Defenia que el valencià és una modalitat dialectal d’una llengua comuna compartida amb distintes variants a Catalunya i les Balears, però mai subordinada o inferior a elles. Idees que va exposar en La llengua dels valencians, argumentant que ningú en el passat havia discutit la unitat de la llengua a la Comunitat Valenciana. És autor d’una vasta obra que comprén estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular, centrats tots ells en l’actual Comunitat Valenciana, però també en la resta de l’antiga Corona d’Aragó i la península Ibèrica.

D’entre les seues obres, cal destacar La llengua dels valencians, publicada el 1933 i de la qual s’han fet múltiples reedicions; la Gramàtica valenciana (1950), Els pobles valencians parlen els uns dels altres, i també Aproximació a la història de la llengua catalana (1980).

Col·laborarà també en obres capitals com el Diccionari català-valencià-balear o Història del País Valencià. I un any després d’obtindre el reconeixement de “Valencià de l’Any”, el 1974, va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. També ha sigut guardonat amb el Premi a la Unitat de la Llengua. Va ser un dels col·laboradors de la revista valencianista El Camí.

El 1974, el premi va recaure en un conegut escriptor, Joan Fuster Ortells, reconegut per multitud de premis, perquè durant la seua vida va escriure més de 40 llibres, entre d’altres, La poesia catalana. Palma de Mallorca, Moll, Les originalitats. El món literari de sor Isabel de Villena. Figures de temps. Indagacions possibles. Recull de contes valencians. Ausiàs March. Antologia poètica.

Un món per a infants i un llarg etc.

El 1975 va rebre el premi Vicent Andrés Estellés, un dels principals renovadors de la poesia contemporània en valencià, amb un paper semblant al que van tindre en altres èpoques Ausiàs March i Joan Roís de Corella. Les primeres publicacions són Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L’amant de tota la vida (1966), que només són una xicoteta recol·lecció de tot el que havia escrit fins a aquest moment.

A partir dels anys setanta, publica amb més freqüència i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L’inventari clement (1971). El 1971 va publicar dues obres molt importants: La clau

que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el supervendes Llibre de Meravelles, potser la seua obra més coneguda.

L’any 1976 va ser reconegut Joan Senent Anaya, un publicista i editor valencià, especialment actiu en la promoció de la llengua i la cultura del País Valencià, i el 1977, el premi va recaure en Pere Riutort Mestre, un pedagog, filòleg, pastoralista i liturgista mallorquí, que ha sigut un dels promotors de l’ensenyament de la llengua catalana.

Adolf Pizcueta Alfonso va obtindre tal distinció el 1978. De professió polític, va ser un gran propulsor de la cultura valenciana, president de la Joventut Valencianista el 1921 i col·laborador en Pàtria Nova. El 1928, va fundar i va dirigir l’editorial l’Estrella i va ser un dels directors de Taula de les Lletres Valencianes, des d’on el 1932 va impulsar la unificació ortogràfica del català per a la Comunitat Valenciana en les Normes de Castelló. Després de la guerra, es va dedicar a empreses editorials en català a la Comunitat Valenciana, a pesar de les prohibicions, així com a la secció de literatura i filologia de Lo Rat Penat. Va promoure la represa de l’editorial Estrella, el 1962, i va presidir la Fundació Caietà Huguet i la societat de publicacions Bibliovasa. El 1978, va ser nomenat vicepresident d’Acció Cultural del País Valencià. El 1985 va donar la seua biblioteca a la Biblioteca de València.

En l’edició dels premis “Valencià de l’Any ” de 1979 el guardó va recaure en Joaquim Maldonado Almenar.

Va ser des de l’any 55 fins al 63 president de l’Ateneu Mercantil de València, donant impuls des d’aquesta institució al valencianisme i la seua cultura. Va ser també president de la Societat Econòmica d’Amics del

Pàgina anterior (1972) Ángel Sánchez Gozalbo, (1973) Manuel Sanchíz Guarner, (1974) Joan Fuster Ortells.

(1975) Vicent Andrés Estellés, (1976) Joan Senent Anaya, (1977) Pere Riutort Mestre, (1978) Adolf Pizcueta Alfonso, (1979) Joaquim Maldonado Almenar.

82

83

País i a través d’aquesta va encapçalar projectes ambiciosos per a la ciutat de València. Cal destacar que també va ser president del Consell per al Foment de la Llengua i Cultura Valenciana. Es va retirar de la vida pública als 80 anys i va morir el 2009, amb 101 anys, i tota una vida dedicada a protegir i difondre la cultura valenciana.

Així comencem nova dècada, els anys huitanta, sent que l’associació va continuar activament i continua premiant les personalitats de renom que van difondre, van protegir i van mimar la cultura valenciana, el seu llenguatge i les seues tradicions.

Per això, el 1980, l’associació va estimar que Casimir Melià Tena era digne de tan alta distinció. Va ser enginyer industrial (va treballar en el Ministeri d’Indústria) i escriptor valencià. Podem destacar algunes de les seues obres com l’Economia del Regne de València segons Cavanilles (1978), Reactores nucleares, Comercio e industria en los productos de secano, Industria de la alimentación, La economía de Castellón, o Industrias químicas y del papel.

L’any 1981, va ser Josep Lluís Barceló Rodríguez qui va arreplegar el premi “Valencià de l’Any”, perquè des de tots els càrrecs públics que va ocupar va lluitar per la recuperació de les senyes d’identitat valencianes i va impulsar l’estudi del valencià a les aules.

(1980) Casimir Meliá Tena, (1981) Josep Lluis Barcelo Rodríguez, (1982) Germá Colón Domenech, (1983) Arcadi García Sanz.

Pàgina següent (1984) Cipriá Císcar Casaban, (1985) Josep Fibla Viciano, (1986) MIquel Peris Segarra.

La fundació Huguet va decidir que Germà Colon Domènech era el candidat idoni per a ser el valencià de l’any el 1982, ja que va estudiar filologia romànica a la Universitat de Barcelona amb filòlegs famosos com Antoni Badia i Martí de Riquer abans de llicenciar-se el 1951. Es va doctorar l’any següent a la Universitat de Madrid amb una tesi de dialectologia sobre la parla de Castelló. Va ser professor a la Universitat d’Estrasburg (de 1968 a 1972) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1973-74).

Es va convertir en membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona i de la Comissió Lul·liana per a la publicació de les obres completes de Ramon Llull. És també membre del Consell Assessor de la col·lecció Els Nostres Clàssics i de l’equip editor de la revista Estudis de Llengua i Literatura Catalana. És conseller d’honor de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes de què va ser president de 1976 a 1982 any en què se li va concedir aquest reconeixement. Però aquest va ser el primer de molts altres reconeixements, perquè l’any 1987 li va ser atorgat el Premi Sanchis Guarner de la Fundació Jaume I; l’any 1988, el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes; el 1981, el Premi Serra d’Or; la Creu de Sant Jordi, l’any 1985; i el Premi de Literatura de la Generalitat de Catalunya, el 1987. Finalment, el 1999, va rebre també la Gran Creu d’Alfons X el Savi. Va ser investit “Doctor Honoris Causa” de la Universitat de València en 1984, de la Universitat d’Alacant a l’octubre de 1990, de la Universitat Jaume I de Castelló i de la Universitat Autònoma de Barcelona al gener de 2003. Com altres membres de la cultura valenciana, va donar la seua biblioteca personal amb més de 20.000 exemplars a la Universitat Jaume I de Castelló.

El 1983, va ser reconegut amb tal premi honorífic Arcadi

Garcia Sanz i el 1984, Ciprià Ciscar Casaban, per ser conseller de Cultura, Educació i Ciència , sent atorgat, el 1985, a Josep Fibla Viciano.

1986 va ser l’any de Miquel Peris Segarra, poeta valencià, qui va començar a escriure als 45 anys, a pesar que abans havia començat a desenvolupar activitats com a animador cultural, membre de les missions pedagògiques que durant la Guerra Civil van portar el teatre i altres expressions culturals al nord de la Comunitat Valenciana. Declarat admirador de Salvador Guinot i Bernat Artola Tomás, va destacar a nivell local des de l’inici de la seua carrera literària, inclinant-se per un estil pairalista i sense abandonar el cànon estètic que Joan Fuster qualificaria de paisatgisme sentimental.

No obstant això, en la dècada de 1970, va iniciar una línia més intimista amb la producció dels poemaris que han sigut considerats com el més rellevant de la seua trajectòria. El 1986, a més de rebre el premi del “Valencià de l’Any” va ser guardonat amb el Voladoret d’Or de la Gorgera del Rei Barbut, conjuntament amb Matilde Salvador i Travel Grinyó, en la primera edició d’aquest prestigiós reconeixement.

L’any 1987 la distinció del “Valencià de l’Any ” va recaure en Ramón Lapiedra Civera, qui va ser rector de la Universitat de València, i el 1988, en el Misteri d’Elx (sent aquesta la primera vegada que es reconeix una institució o manifestació cultural valenciana).

Vicent Sos Baynat va obtindre la distinció l’any 1989 coincidint amb l’any que la cuitat de Castelló de la Plana el va nomenar fill predilecte. Geòleg de professió, va realitzar grans descobriments a la Comunitat Valenciana escrivint sobre els mateixos grans assajos.

El 1990, Antoni Maria Badia Margarit, president d’Amics

84

85

de la TV Valenciana a Catalunya va ser el guardonat amb tal distinció honorífica. L’any 1991 va correspondre el premi a Francesc Michavila Pitarch, rector de la Universitat Jaume I de Castelló i Emili Beüt Belenguer va ser l’any 1992 el “Valencià de l’Any” per la seua faceta d’escriptor i president de Lo Rat Penat.

1993 és un any important en la convocatòria d’aquests premis perquè per primera vegada des de la seua creació l’any 68 la distinció del “Valencià de l’Any” va recaure en una dona, Sofia Salvador Monferrer, una grandiosa escriptora, mestra i activista cultural valenciana, filla del també insigne escriptor Carles Salvador. L’obra literària de Sofia Salvador se centra en la poesia, arreplegada principalment al llibre de versos Jardinet (1947), a pesar que també va cultivar la narrativa, que en part va publicar en diverses revistes des del 1938. Va participar en les celebracions anomenades Taula de Poesia i va col·laborar, en

especial els últims anys, amb articles en diverses publicacions especialitzades.

A més, va continuar la tasca de son pare amb importants estudis de tipus local dedicats a Benassal i la seua comarca com l’apèndix al llibre que Carles Salvador va escriure Las fiestas de Benasal. Sofia Salvador va ser una fervent i fidel conservadora i divulgadora del llegat literari i gramatical de son pare; una mostra en va ser l’edició, el 1957, de la compilació Parleu bé o les aportacions a diversos estudis i investigacions sobre la persona de son pare, així com nombrosos articles i conferències. Entre 1991 i 1994 va tindre una breu actuació política que la va portar a presentar-se a les llistes del partit nacionalista Unitat del Poble Valencià, primer a les eleccions a les Corts Valencianes i les del Parlament Europeu. Durant l’any 1994 va formar part de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.

Vicent Ventura Beltran va ser nomenat “Valencià de l’Any” de 1994. Va ser polític i periodista molt col·laborador amb la premsa valenciana. El 1995 torna a nomenar-se una associació, en aquesta ocasió és el Centre Excursionista de Castelló (XL Aniversari) com a Valencià de l’Any, per ser des de la seua fundació, el 1956, fidel a la naturalesa i a la llengua valenciana.

El 1996, es torna a premiar una dona, en aquesta ocasió, Matilde Salvador Segarra, per ser una de les millors compositores i pintores valencianes. Va ser una de les figures més representatives de la música i la cultura de la Comunitat Valenciana, i, entre altres premis, va rebre la medalla de la Universitat de València l’any 2001. Va destacar també pel seu ferm compromís amb la llengua i cultura valencianes, sent per això la concessió el 1996 d’aquest premi de “Valencià de l’any”.

Enric Valor i Vives va ser premiat amb la distinció l’any 1997 per ser qui va realitzar els treballs més importants de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i va ser un dels principals promotors de l’estandardització i la normalització del valencià. Cal destacar de tota la seua trajectòria professional que l’any 1983 va publicar La flexió verbal (Tres i Quatre), ordenant l’àmplia dialectalització valenciana de la conjugació verbal, es va convertir en el referent principal per a la normativa actual dels verbs, i s’utilitza com a material bàsic per a l’ensenyament obligatori dels escolars valencians. A més de totes

Pàgina anterior (1987) Ramón Lapiedra Civera, (1988) Misteri d’Elx), (1989) Vicent Sos Baynat, (1990) Antoni María Badía Margarit.

(1991) Francesc Michavila Pitarch, (1992) Emili Beüt Belenguer, (1993) Sofía Salvador Monferrer, (1994) Vicent Ventura Beltrán, (1995) Centre excursionista de Castelló, (1996) Matilde Salvador Segarra.

86

87

aquestes obres de lingüística, cal destacar la gran riquesa lexicogràfica de la seua obra literària, en particular les seues rondalles, que arrepleguen el vocabulari i les llegendes de moltes comarques de la Comunitat Valenciana, actualment publicades en Edicions del Bullent.

L’any 1998 va obtindre el premi Fernando Vilallonga Campos i Francesc Ferrer Pastor. Va treballar en els periòdics Levante i Las Provincias, realitzant cursets de valencià en el periòdic on, paradoxalment, estava prohibit parlar-lo. La seua aportació lexicogràfica més coneguda és el Vocabulari Castellà-Valencià, del qual s’han publicat desenes d’edicions.

El 1999 va ser premiat Francesc de Paula Burguera. Va ser un poeta, dramaturg, polític, periodista, assagista i empresari, preocupat sempre per valència i lluitant per la seua cultura.

En el nou mil·lenni, nou segle, l’any 2000 la Fundació va decidir premiar amb el premi “Valencià de l’Any” Josep Giner Sorolla i Ramón Cerdà Garrido. El 2001 van ser premiats els partits firmants del pacte de la llengua, concretament el PP, el PSPV i el Bloc, i com a persona física es va premiar el president de l’Institut d’Estudis Catalans, Manuel Castellet L’any 2002 es va premiar el Sr. Francesc Pascual, escriptor català de les obres Perfum d’alfàbrega, El clot de l’aigua, Camp de concentració Bolero i Les bigues mestres.

El 2003 va ser premiada l’Associació Cultural “La Barraca” del Grau de Castelló i com a persona física, Carles Santos Ventura, músic de reconegut prestigi internacional, al llarg de la seua carrera va rebre diversos encàrrecs especials, com la música de l’espectacle Concert Irregular, de Joan Brossa, com a commemoració del 75 aniversari del naixement de Joan Miró. També va compondre i va dirigir les fanfàrries de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, així com la Fanfàrria per a 2001 músics per a la inauguració de la Biennal de les Arts de València.

Joan Francesc Mira va ser premiat el 2004, escriptor, antropòleg i sociòleg espanyol. Membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va ser president d’Acció Cultural del País Valencià. L’any 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seua dedicació cívica. En

(1997) Enric Valor Vives, (1998) Francesc Ferrer Pastor, (1998) Fernando Villalonga Campos.

Pàgina següent (1999) Francesc de Paula Burguera, (1999) Josep Giner Sorolla, (2000) Ramón Cerdá Garrido, (2001) Partits signants del Pacte per la Llengua PP-PSPV-Bloc.

política, és militant i ha sigut candidat a les eleccions generals pel Bloc Nacionalista Valencià, partit de l’esquerra pancatalanista. És considerat com un dels assagistes valencians posteriors a Joan Fuster de major importància. En el seu llibre Sobre la nació dels valencians, Mira qualifica el catalanisme polític a la Comunitat Valenciana com una “utopia prescindible”.

No obstant això, Mira es defineix a si mateix com “profundament catalanista”, considera que València és d’origen català i la filiació cultural bàsica dels valencians és catalana, però sense que això implique per a ell una unitat política. A més, ha afirmat que l’hipotètic estat comú dels Països Catalans és “el marc nacional del País Valencià”, a pesar de qualificar-lo com a “fantasia”.

La Fundació Dávalos Fletcher va ser premiada el mateix any 2004 per la seua trajectòria des de la seua constitució, el 1992, la projecció de tal com diuen els seus estatuts “Promocionar la cultura sobre les arts de pintura, escultura, música, lletres i ciències”.

Josep Sánchez Adell i el Centre Excursionista d’Ontinyent van ser reconeguts el 2005 amb el guardó per la seua labor, ja que el Sr. Josep Sánchez fou professor, filòsof i historiador especialitzat en l’Edat Mitjana. La seua vida i obra van estar fortament lligades a la seua ciutat natal, on va exercir com a Cronista Oficial de la ciutat, professor emèrit de la Universitat Jaume I i membre del patronat de la Fundació Huguet.

I el Centre Excursionista d’Ontinyent va ser, el 1954, un dels primers centres excursionistes de la Comunitat Valenciana. Des d’aleshores, la seua raó de ser ha sigut l’excursionisme, el muntanyisme, la cultura i la defensa del territori, convertint-se en un dels referents associatius d’Ontinyent i la seua comarca (la Vall d’Albaida). I compta amb una programació estable per a excursionistes i activitats de caràcter semestral. Formant part del Consell Local d’Esports i del Consell Local de Medi Ambient d’Ontinyent.

88

89

El 2006, va ser premiat Rafael Ribés Pla, president de l’editorial de Mediterráneo. Exportador citrícola, va ser assessor d’organismes internacionals com l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) o l’Organització de Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), a més de director del Museu Etnològic de Castelló. Persona influent i d’un prestigi i saviesa inigualable.

Pere María Orts i Bosch va ser premiat el 2007 per la seua gran trajectòria com a historiador valencià. I el 2008 va rebre tan il·lustre guardó de Valencià de l’Any Carmelina Sánchez Cutillas, escriptora espanyola en valencià i espanyol que va cultivar la poesia, la narrativa i la història. Nascuda a Madrid, va viure un curt període en la seua infància a Barcelona, i després es va traslladar a Altea. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València on va fixar la seua residència permanent. Va començar a col·laborar en la secció cultural del periòdic Levante així com en d’altres mitjans valencians. Ha publicat estudis sobre història i literatura medieval, tant en espanyol com en valencià. Don Jaime

el Conquistador en Alicante (1957), Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València (1967) o Jaume Gassull, poeta satíric valencià del s. XV (1971). És també autora d’una biografia del seu iaio, l’historiador Francesc Martínez i Martínez.

En el terreny literari, ha escrit poesia, on se l’enquadra en la generació del 50 juntament amb Vicent Andrés Estellés i Maria Beneyto, però també ha realitzat incursions en la novel·la, on ha obtingut el seu major èxit amb Matèria de Bretanya, guanyadora del Premi Andròmina de narrativa el 1975.

L’any 2009 el Sr. Manuel Costa Talens va ser premiat per la seua llarga trajectòria professional al servei del poble valencià; professor de professió va ser conegut pel seu treball sobre ecosistemes de flora i vegetació del territori valencià. Va estar al capdavant del Jardí Botànic, el qual va convertir en centre de referència en investigació i educació ambiental durant la seua etapa com a director, com el seu treball en l’Institut Universitari Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva i al Departament de Botànica, i destaca també el seu treball

com a director del Jardí Botànic de la Universitat de València que va convertir en centre de referència en investigació i educació ambiental.

També la Generalitat li concedeix el premi “Lluís Guarner”, destacant la producció científica de Manuel Costa “de gran impacte tant a nivell nacional com internacional encaminada, sobretot, al coneixement de la flora i de la vegetació del territori valencià”.

Pàgina anterior (2002) Francesc Pascual, (2003) Carles Santos, (2004) Joan Francesc Mira, (2005) Josep Sánchez Adell, (2006) Rafael Ribes Pla. (2007) Pere Mª Orts i Bosch, (2008) Carmelina Sánchez Cutillas, (2009) Manuel Costa Talens, (2011) Isabel Clara Simó, (2012) Raimon.

Costa va publicar nombrosos treballs d’investigació sobre els ecosistemes del nostre territori referits, per exemple, a la serra d’Espadà, la Safor, la Marina Alta o l’estat actual de la flora i la fauna marines del litoral valencià.

A nivell internacional, a més, el professor ha participat en diverses campanyes botàniques realitzades a Europa, Estats Units, Canadà, Perú, Bolívia, Argentina, Xile, Veneçuela, l’estudi de la vegetació de l’Altiplà Andí, les costes de Xipre i Creta, entre molts altres.

Isabel Clara Simó va ser guardonada l’any 2011. És una escriptora, filòsofa, professora i periodista espanyola en llengua valenciana/ catalana. Se la considera una de les autores modernes més importants de la literatura catalana. Ha sigut guardonada nombroses vegades; entre altres distincions, el 1978, amb el Premi Víctor Català per És quan mire que hi veig clar; el 1993 va rebre el premi Sant Jordi per La Salvatge, el 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la seua trajectòria

90

91

literària, el 2001 li van atorgar el premi Andròmina de narrativa per Hum...

Rita!: l’home que ensumava dones, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig, per En legítima defensa i el Premi Joanot Martorell de narrativa per Amor meva. Com a periodista, ha sigut directora del setmanari Canigó i és columnista en el diari Avui. Va ser delegada del llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Una dona que s’ha dedicat completament a la llengua valenciana i que l’ha defensada en tots els estaments i estadis possibles.

2012 va ser el torn de Ramon Pelegero Sanchis, més conegut pel seu nom artístic Raimon (Xàtiva, València, 2 de desembre de 1940), és un cantautor espanyol en llengua valenciana, un dels màxims exponents del moviment històric de la Nova Cançó i un dels artistes veterans en valencià més reconeguts. El 2014 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. vel·lí Flors Bonet va tindre l’honor de ser premiat amb tan alta distinció A l’any 2013 en reconeixement del seu treball en defensa de la llengua valenciana, dins dels moviments cristians que ha desenvolupat en mandat del Concili Vaticà II de celebrar en les llengües vernacles els ritus catòlics i especialment pel seu treball en l’Associació Josep Climent de Castelló de La Plana, un col·lectiu que es regeix per la voluntat de servir al poble valencià, començant per les comarques de Castelló, facilitant, des de la moderació i el respecte, l’assumpció dels seus valors culturals i lingüístics.

I a l’agrupació musical Al Tall, en reconeixement de la seua extensa i fructífera trajectòria, que suma ja més de quaranta anys.

L’última dada i premi que consta en la web de la Fundació és l’any 2014 en què va ser premiat el Sr. Vicent Partal, periodista espanyol. Director del diari digital VilaWeb, ha treballat també en El Temps, El Punt, Diari de Barcelona, Catalunya Ràdio, La Vanguardia i Televisió Espanyola (TVE), entre d’altres.

El 1994, va crear el primer sistema informatiu en Internet d’Espanya denominat El Temps Online. L’any 1995, juntament amb Assumpció Maresma, directora llavors del setmanari El Temps, va fundar un primer directori web en llengua catalana, que més tard es transformaria en el diari electrònic en català VilaWeb. El mateix any va crear amb Jordi Vendrell el programa L’Internauta en la sintonia de Catalunya Ràdio.

Aquesta tertúlia de tema tecnològic es va emetre posteriorment en

(2013) Avel.li Flors Bonet, (2014) Vicent Partal.

podcast a través de VilaWeb. Actualment, és el director del diari electrònic VilaWeb. Ha publicat diverses monografies sobre l’OTAN i sobre els nacionalismes de l’antiga Unió Soviètica. Va publicar els llibres Catalunya en l’estratègia militar d’Occident (1987), Els nacionalistes a l’URSS (1988), La revolta nacionalista a l’URSS (1991), Atles de l’Europa futura (1991), Catalunya 3.0 (2001), 11-M: El periodisme en crisi (2004, amb Martxelo Otamendi) i Periodisme quàntic. El juny de 2009 va publicar Llibreta de Pequín, el primer llibre electrònic comercial en català sense edició impresa. També ha publicat dos llibres claus [cita requerida] per a entendre l’evolució del secessionisme a Catalunya, A un pam de la independència (2013) i Desclassificant el 9-N (2015).

Quant a la televisió, és autor de la sèrie Hem fet el sud, difós en DCO i TVC, i del programa Una llengua que camina, una coproducció entre VilaWeb i TVC sobre Escola Valenciana. Va ser també guionista del polèmic

programa Camaleón de TVE, que feia una crítica dels informatius escenificant un fals colp d’estat a la Unió Soviètica.

La Fundació Huguet premia el compromís amb la llengua valenciana, per la defensa de les tradicions de la nostra terra, i cuida dels valors més primaris de la nostra entitat com a poble. Per això, des d’aquestes línies, volem proposar les festes de la Comunitat Valenciana, Falles, Magdalena i Fogueres com a premi de la Fundació, perquè està clar que des de cada una de les festes de la Comunitat cuidem, valorem i transmetem aquests valors que tant protegeixen, i que hem de conservar. Esperem que la Fundació continue complint anys i que no caiga en sac foradat tot el seu bon fer en tots aquests anys, i que el premi que atorguen any rere any continue sent reconegut a nivell autonòmic i també estatal. www.fundacionhuguet.com

92

93

2018-2019 94

95

Veïns i veïnes del barri de Sant Antoni de Baix, Un any més tinc la responsabilitat i el plaer de dirigir-me a aquesta gran comissió de la Foguera de Sant Antoni de Baix, una comissió que ha crescut per a omplir de festa els carrers d’aquest antic barri de la nostra ciutat.

Una comissió que treballa durament i units per a tindre les millors festes que el nostre barri es mereix.

Esperem que el treball de la comissió que presidisc no haja sigut debades i que tot Sant Antoni gaudisca dels dies grans del mes de juny de la nostra ciutat.

Des d’ací, vull agrair l’esforç fet per la festa i perquè les Fogueres continuen sent, un any més, una realitat en el nostre districte, i ja sabeu, després de la cremà, vos animem que mantingueu la vostra col·laboració per la festa més fermosa i per la Foguera Sant Antoni de Baix.

Veïns i veïnes del barri de Sant Antoni de Baix, Un any més tinc la responsabilitat i el plaer de dirigir-me a aquesta gran comissió de la Foguera de Sant Antoni de Baix, una comissió que ha crescut per a omplir de festa els carrers d’aquest antic barri de la nostra ciutat.

Una comissió que treballa durament i units per a tindre les millors festes que el nostre barri es mereix.

Esperem que el treball de la comissió que presidisc no haja sigut debades i que tot Sant Antoni gaudisca dels dies grans del mes de juny de la nostra ciutat.

Des d’ací, vull agrair l’esforç fet per la festa i perquè les Fogueres continuen sent, un any més, una realitat en el nostre districte, i ja sabeu, després de la cremà, vos animem que mantingueu la vostra col·laboració per la festa més fermosa i per la Foguera Sant Antoni de Baix.

Enguany m’ha tocat representar tots els xiquets i xiquetes del nostre barri com a Presidenta d ela nostra Comissió infantil, la qual cosa m’ha omplit de satisfacció i orgull i espere ser digna de la confiança depositada en mi.

Miguel Ángel García de Egea President

Vull aprofitar l’ocasió per a saludar a les nostres Belleses 2019 perque les festes que s’acosten siguen inoblidables per a elles, i en general, a tots els membres de la Comissió infantil. També vull encoratjar els xiquets i xiquetes del nostre districte que participen amb nosaltres en la nostra festa, la mes bonica del món.

Us desitje a tots unes bones festes de Fogueres 2019.

Marina Rodríguez Martínez Presidenta infantil

96

97

Comissió Cayetana Abas Segura Ana Abellan Perez Mª José Beamud Sanguino Esther Carrasco Reche Magdalena Castillo Diego Juan Francisco Castillo Rodríguez Pepe Del Amo Naranjo Cristian Fernández Sánchez Miguel Ángel García De Egea Nora García Sanchez Juan Jose García Sirvent Mª Carmen Gorge Macia Dalia Herrero Castillo Carmen Jiménez López José Luis Jiménez Ortuño Belén Lledó Bosch Henar Mª Lledó Puertas Natalia Lledó Puertas Carmen López Cardenal Izan Martín Reyes Marina Martín Reyes Jessica Navarro Brau

Aurora Oca Cebral Ángela Ortiz Lledó Jose Ortiz Lledó Martina Ortiz Lledó Mª Teresa Pascual Llinares Miguel Pérez Gorge Mª Carmen Pérez Gorge Miguel Pérez Hidalgo Naiala Pérez Navarro Lola Puertas Bernabeu Marina Rodríguez Martínez Francisco Miguel Rodríguez Rebelles María Romero Martínez Teresa Romero Mayor Francisco Ruiz Herrero Aurelio Sánchez Beamud Mª José Sánchez Beamud Lidia Sánchez Oca Alba Toral Sánchez Nuria Toral Sánchez Blanca Vigueras Castillo Gonzalo Vigueras Castillo

98

99

Quinta essència Foguera

Podrà ennuvolar-se el sol eternament; Podrà assecar-se en un instant el mar; Podrà trencar-se l’eix de la Terra Com un feble cristall.

Tot succeirà! Podrà la mort Cobrir-me amb el seu fúnebre crespó; Però mai en mi podrà apagar-se La flama del teu amor.

Amor eterno (Gustavo Adolfo Bécquer)

100

101

Elements

Foguera infantil

Enguany es compleix el 150 aniversari des que el científic Mendeléiev ordenara tots els elements químics. És per ells que enguany celebrem l’Any Internacional de la Taula periòdica.

En la nostra Foguera podem trobar a tres grans científics, que molt ben protegits, treballen en aquest acolorit laboratori. Cadascun està especialitzat en l’estat natural en el qual es troben els elements, sent així els d’Estat gasós ( gasos nobles), estat líquid (els més escassos) i estat sòlid (que solen trobar-se en forma de roca).

Però, que són els elements? quins usos tenen per a nosaltres? En la nostra foguera podrem descobrir que s’empren i on podem trobar-los en la nostra vida quotidiana. Segur que et sorprenen!

102

103

Bellesa

MÂŞ Teresa Pascual i Llinares

104

105

Bellesa infantil

Naiala PĂŠrez i Navarro

106

107

Un any per a recordar

108

109

Foguera 2018 Alacant del meu cor

Artistes: Paco Cuadros i David Zahonero Sisena Categoria A

110

111

Foguera infantil 2018 Conte de mar Artistes: Sevior & Priol Arts Sisena Categoria

112

113

Primera reunió de l’exercici Signatura dels contractes de les nostres Fogueres 2019 Esmorzar

Dia de la bandereta de Creu Roja Playback

114

115

Certamen de nadales Fogueres en Nadal infantil

Fogueres en Nadal Betlem Tallers nadalencs Betlem vivent

116

117

Peticiรณ de les nostres Belleses 2019 Torneig de bitles Presentaciรณ

Sopar de la presetaciรณ

118

119

Falles 2019 Gala dels Premis Festers d’Alacant

El rebombori de Sant Antoni Gala de Festes Costa Blanca Esmorzar

120

121

El rebombori de Sant Antoni

Iª edició, celebrada del 29 de març en el restaurant El Sorell

1 En quin any es van fundar les Fogueres de San Chuan?

A) 1928 B) 1922 C) 1925 D) 1918 2 En quin any es va crear la figura de la Bellesa del Foc? A) 1928 B) 1930 C) 1932 D) 1933 3 Qui va ser la Bellesa del Foc l’any 2000?

A) María del Mar Rodrigo i Redondo B) Natalia candela i castillo C) María Rueda i Gómez D) Nuria Larrosa i Costa 4 Qui va ser el constructor de la Foguera Sant Ferran en 2011?

A) Vicente Llacer B) Mario Gual del Olmo C) Antonio Verdugo D) Los hermanos Gómez Fonseca 5 En quin any s’instaure el Jurat per a les candidates infantils?

A) 2010 B) 2011 C) 2009 D) 2008 6 Quantes Fogueres es van plantar en 1928?

A) 4 B) 6 C) 9 D) cap de les anteriors és correcta

7 En quin any es va fundar la Foguera Ángeles-Felipe Bergé ?

A) 1960 B) 1961 C) 1962 D) 1970 8 Qual va ser el tema triat per a realitzar el monogràfic del llibret de la Foguera Nou Alacant en 2010?

A) El tram B) La Verge del Remei C) L’aniversari de la Foguera D) Una comparativa sobre els Monuments 9 Qui va ser l’inventor del vestit de núvia alacantina?

A) Tomás Varcárcel B) José Ángel Guirao C) José María Py D) José Lorente 10 Com va ser el títol de la Foguera plantada a l’Ajuntament l’any 2008?

A) En algun lloc davall del mar B) Alacant és mar C) La mar mediterrània D) Solcant el mar 11 Quin va ser el títol del cartell anunciador dels Fogueres en 2013?

A) El foc B) Flameta C) Toca foc D) Art per al foc 12 Quantes temporades porta emetent INFOGUERES? A) Tres B) Quatre C) Cinc D) cap de les anteriors és correcta

122

123

13 Qual es el títol del llibret 2017 de la Foguera Ángeles Felipe-Bergé?

A) L´ illa B) Foc, Festa, Fogueres C) Pespectives D) Dones Valentes 14 Qui va ser la Bellesa del Foc 2013?

A) Ana Belén Castelló Ríos B) Beatriz Botella Gil C) Elena García Caballero D) Patricia Gadea 15 Quin va ser el títol de la primera Foguera premiada de la història?

A) Trenet B) La paraeta C) Parada i fonda D) Sense frens 16 Qui va ser l’últim president de la desapareguda Gestora?

A) Manolo Jiménez B) Pedro Valera C) José Manuel Lledó D) Andrés Llorens 17 Qui és l’autor del cartell anunciador de les Fogueres 2019?

A) Pepe Pérez B) David Hernández C) Enrique Torres D) María López 18 Qui va ser el constructor de la Foguera Sagrada Família 2017?

A) Mario Gual del Olmo B) Palacio i Serra C) Manolo Algarra i José Gallego D) Paco Juan 19 De quin color va ser l’espolí d’Ana Belén Castelló?

A) Roig B) Blanc C) Negre D) Verda botella

20 En quin any va ser Dama del Foc Amailia Reus?

A) 2010 B) 2011 C) 2012 D) 2013 21 Qui va ser el fotògraf oficial de la Bellesa del Foc adulta i les seues Dames l’any 2018?

A) Reme Vélez B) Manuel Yagüe C) Vigueras fotografia D) Tony Díez 22 En quin any es va realitzar l’elecció de la Bellesa del Foc en la plaça de bous per primera vegada?

A) 1996 B) 1997 C) 1998 D) 1999 23 Quin era el títol de la Foguera de Sèneca l’any 2018?

A) Amor- Dolor B) Riure- Plorar C) Felicitat- Tristesa D) Somni- Malson 24 En quin any es va canviar el nom de la Casa de la Festa a Casa de la Festa Manuel Ricarte?

A) 2014 B) 2015 C) 2016 D) 2017 25 En quin any va ser indumentarista oficial de la Bellesa del Foc adulta Rubén Hernández?

A) 2010 B) 2011 C) 2012 D) 2014 26 En València existeix un joc igual que aquest però de Falles?

A) Si i es titula “La primera en el front” B) No C) Si i es titula “Cultura fallera” D) Va existir durant 20 anys per a ja no ho organitzen

124

125

27 Quin dia es dispara la palmera ?

A) 21 juny B) 22 juny C) 23 juny D) 24 juny 28 Quin és el cognom de l’únic artista valencià que ha plantat a l’ajuntament?

A) Baenas B) Santaeulalia C) López D) Montesinos 29 Què Foguera es va alçar amb el premi de categoria especial l’any 1990?

A) Benalúa B) Carolinas Altes C) Mercat Central D) Cap 30 Que dues comissions guanyadores d’especial el S. XXI no militen ara en la categoria especial?

A) Port d’ Alacant i Benalúa B) Benalúa i Mercat Central C) Santa Isabel i Port d’ Alacant D) Mercat Central i Santa Isabel 31 Quin artista es va alçar amb el primer premi en el 75 aniversari dels Fogueres?

A) Francisco Vázquez B) Vicente Martínez C) Germans Gómez Fonseca D) Pere Baenas 32 Quina comissió es va guanyar el sobrenom de “La invencible”?

A) Florida-Portazgo B) Ciutat d’Assís C) Carolines Altes D) Benalúa 33 Sota la presidència que foguerer es va crear el Certamen de Bandes d’Andrés Llorens?

A) Pedro Valera B) José Manuel Lledó C) Francisco Navarro D) Manolo Jiménez

34 En quin d’aquests llocs no s’ha celebrat l’Elecció de la Bellesa del Foc? A) Estadi Rico Pérez B) Teatre Principal C) Recinte Firal IFA D) Centre de Tecnificació 35 Quina comissió ha sigut guardonada enguany amb el premis fester d’Alacant ?

A) Foguerer-Carolines B) Ángeles Felipe-Bergé C) Baver-Els Antigons D) Benalúa 36 Quina comissió té com a lema “La Numer ú”?

A) Alfons el Savi B) Mercat Central C) Benito Pérez Galdós D) Sant Ferran 37 Qui és el compositor de l’himne d’Alacant?

A) Juan Latorre Baeza B) Jose serrà Simeón C) Luis Torregrosa García D) Óscar Esplá 38 Sabries dir-nos des que data es realitza l’ofrena de flors a la Verge del Remei?

A) 1945 B) 1944 C) 1943 D) 1941 39 En quin any es van triar 6 Dames d’Honor de la Bellesa del Foc per primera vegada?

A) 1997 B) 1998 C) 1999 D) 2000 40 En quins anys NO es va llançar la tradicional palmera des de la muntanya Benacantil?

A) 1991 i 1992 B) 1992 i 1993 C) 1993 i 1994 D) 2000 i 2001

126

127

Respostes

1 A 2 C 3 A 4 B 5 A 6 C 7 C 8 B 9 A 10 B 11 D 12 D 13 A 14 B 15 C 16 B 17 C 18 B 19 B 20 C

21 C 22 C 23 A 24 B 25 D 26 A 27 D 28 C 29 D 30 C 31 A 32 B 33 A 34 A 35 A 36 D 37 A 38 D 39 C 40 B

128

129

Programa de Festes

juny maig

20 01 02 08 09 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24

20:30h

Presentació del llibret 2019 “Aire” en la Sala d’actes de la Casa de la Festa.

19:30h 20:00h 21:00h

Homenatge al Foguerer a la Plaça d’Espanya.

Desfilada del pregó.

Pregó de festes des dels balcons de l’Ajuntament.

14:00h

Mascletà a la Plaça dels Estels.

14:00h 19:00h

Mascletà a la Plaça dels Estels.

Cavalcada del Ninot.

14:00h

Mascletà a la plaça dels Estels.

24:00h

Arribada del foc.

14:00h 19:00h

Mascletà a la plaça dels Estels.

Entrada de bandes.

14:00h

Mascletà a la plaça dels Estels.

14:00h

Mascletà a la plaça dels Estels.

14:00h

Mascletà a la plaça dels Estels.

10:00h 14:00h

Plantà de les nostres Fogueres.

Mascletà a la Plaça dels Estels.

9:00h 14:00h

Visita del jurat a la nostra Foguera infantil.

Mascletà a la Plaça dels Estels.

9:00h 14:00h 19:00h 23:00h

Visita del jurat a la nostra Foguera.

Mascletà a la Plaça dels Estels.

Primera sessió de l’Ofrena de flors.

Festa temàtica al racó.

11:00h 14:00h 19:00h

Desfilada d’Entrega de premis, després, cercaviles.

Mascletà a la Plaça dels Estels.

Segona sessió de l’Ofrena de flors.

11:00h 14:00h 20:00h 20:30h

Cercaviles pel districte i esmorzar.

Mascletà a la Plaça dels Estels.

Cercaviles pel districte.

Desfilada Folklòrica Internacional.

12:00h 14:00h 17:00h 20:00h 24:00h

Missa en l’esglèsia de la Misericòrdia.

Mascletà a la Plaça dels Estels.

Vesprada de jocs i berenar infantil.

Cercaviles pel districte.

Monumental Palmera des del Benacantil. Cremà de les Fogueres Oficials. I quan arriben els bombers, cremà de les nostres Fogueres.

130

131

Guia Comercial 132

133

Foguera Oficial 2018

134

135

Foguera Sèneca-Autobusos 2018 1r Premi Categoria Especial

136

137

Foguera Foguerer-Carolines 2018 1r Premi Primera Categoria

138

139

Foguera Sant Blai-La Torreta 2018 1r Premi Segona Categoria

140

141

Foguera Avinguda de Loring-Estaciรณ 2018 1r Premi Tercera Categoria

Francisco Rodríguez Cáceres CONSTRUCCIONES

C/ Virgen del Remedio, 12 03110 Mutxamel (Alicante)

Tel. 609 621 082 142

143

Foguera Tòmbola 2018 1r Premi Quarta Categoria

Amplios salones, hasta 250 personas idóneo para todo tipo de celebraciones: Bodas, Comuniones, Bautizos, Presentación de Hogueras, Grupo de amig@s, Despedidas de solter@ C/ TURINA 2, 03013 ALACANT Reservas: 965 262 131 - 653 108 094 Email: sergiollobarro96@gmail.com

La Foguera desitja bones festes de Fogueres 2019 i agraïx la seua col.laboració a tots els anunciants

144

145

Foguera Tòmbola 2018 1r Premi Cinquena Categoria

146

147

Foguera Gran Via-Garbinet 2018 1r Premi Sisena Categoria A

148

149

Foguera Barri Obrer 2018 1r Premi Sisena Categoria B

150

151

Foguera Oficial Infantil 2018

152

153

Foguera Infantil Florida-Portatge 2018 1r Premi Categoria Especial

154

155

Foguera Infantil Sèneca-Autobusos 2018 1r Premi Primera Categoria

156

157

Foguera Infantil Parc de les Avingudes 2018 1r Premi Segona Categoria

158

159

Foguera Infantil Plaรงa de Santa Maria 2018 1r Premi Tercera Categoria

160

161

Foguera Infantil BenalĂşa 2018 1r Premi Quarta Categoria

162

163

Foguera Infantil Nou Alipark 2018 1r Premi Cinquena Categoria

C/ TEATRO 1 ENT. DCHA. ALACANT

TFN. 607 56 49 85

C/ Pintor Antonio Amorรณs, 1 Local 19 Mรณdulos Juan XXIII Alacant Tfn. 645 63 62 53 / 685 74 29 13

164

165

Foguera Infantil Monges-Santa Faรง 2018 1r Premi Sisena Categoria

166

167

La maquetació d´este llibret va finalitzar el 18 d’abril.

La impressió dels 400 exemplars editats va concloure el 8 de maig.

La seua presentació es va celebrar el 20 de maig de 2019 en la Casa de la Festa.