TIRANT LO BLANC UNA NOVEL路LA CAVALLERESCA DEL SEGLE XV
BREU HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA FINS AL SEGLE XV
ELS ORÍGENS DE LA LLENGUA CATALANA • L’edat mitjana va des de la caiguda de l’Imperi romà d’occident (476. a.c) fins al Renaixement (XVI). Tota la literatura és en llatí • 218 a.c. Els romans desembarquen a Empúries • 476 cau l’imperi Romà d’Occident i els germànics assumeixen el poder (durant tres segles). • 813 Concili de Tours (i altres com Reïms i Magúntia) s’acorda que la predicació es faci en llengua vulgar, ja que el poble no entén el llatí, parla romanç. • VI-VIII es gesten les llengües romàniques: català, castellà, francès, portuguès, occità, italià, romanès...
ELS ORÍGENS DE LA LLENGUA CATALANA • IX-X: apareixen els primers indicis en català, noms o girs sintàctics en documents en llatí com juraments de fidelitat, actes de compra-venda, testaments... • XI: apareixen frases en romanç intercalades en textos llatins. • Meitat segle XII-XIII: apareixen els primers escrits en català. Les Homilies d’Organyà (sermons fragmentaris amb funció pràctica de 1204) i el Llibre jutge (codi de lleis visigòtiques traduïdes al català del segle XII).
L’EXPANSIÓ I LA CONSOLIDACIÓ DE LA LLENGUA (S.XIII-XIV) •
Els segles XIII i XIV van ser una etapa expansiva i de consolidació de la llengua catalana. S’inicià la literatura catalana medieval, que assolí la seva plenitud al segle XV. La poesia lírica continuava essent en occità, i la prosa en català tractà temes de filosofia (Llull), historiografia (cròniques), i literatura religiosa i moral (frares mendicants com Eiximenis).
•
L’expansió territorial va canviar l’orientació a partir de 1213 (Muret), quan davant la impossibilitat d’estendre’s a banda i banda dels Pirineus, van cap al sud i est mediterrani. S’incorporen a la Corona catalanoaragonesa: Mallorca (1229), Eivissa i Formentera (1235), Menorca (1287). Els repobladors que s’hi establiren pertanyien al domini dialectal oriental.
•
El Regne de València (1232-1244) va ser repoblat per catalans del domini occidental de Catalunya i amb aragonesoparlants. El castellà s’hi imposà posteriorment.
•
L’Alguer, a Sardenya, fou repoblada el 1372 per catalans orientals.
L’EXPANSIÓ I LA CONSOLIDACIÓ DE LA LLENGUA (S.XIII-XIV) •
El regne de Múrcia (1265-1268) fou repoblat amb catalanoparlants. La majoria va continuar sent araboparlant fins al segle XIV, quan s’imposà el castellà.
•
La literatura culta en català i l’expansió territorial van afavorir l’assentament de la consciència idiomàtica catalana. A finals segle XIII i durant el XIV es consoliden expressions com catalanesc, català o llengua catalana (a la Crònica de Muntaner)
•
La Cancelleria reial va establir una llengua oficial unitària vàlida per als usos administratius, una mena de koiné cohesionadora de la llengua catalana.
•
Altres llengües en contacte amb el català són: llatí, occità, aragonès, àrab, castellà, sard, sicilià, grec, sabir (llengua dels mariners i comerciants de les dues ribes de la Mediterrània, barreja de llengües entre les quals hi ha el català).
EL SEGLE XV: PLENITUD I FACTORS DE CRISI •
El català assoleix la plenitud territorial: es parla a la cort de Nàpols, a la cort papal dels Borja i a Roma.
•
El segle XV esdevé el Segle d’Or de la literatura catalana: Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, Isabel de Villena, autor anònim de Curial e Güelfa.
•
Els factors de crisi de consciència idiomàtica catalana comencen amb l’entronització de la dinastia dels Trastàmara (1412), la unió d’Aragó amb Castella (1479), que marquen l’inici d’una subordinació política i cultural de Catalunya amb Castella. El castellà es converteix en la llengua de cultura.
•
València es converteix en la capital hegemònica econòmica i cultura mentre que Catalunya viu una greu crisi demogràfica, econòmica i política. El català de València es comença a anomenar llengua valenciana.
BREU HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA FINS AL SEGLE XV
BREU HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA FINS AL SEGLE XV: LA LÍRICA TROBADORESCA •
•
•
• •
L’any 1112 Ramon Berenguer III, comte del Casal de Barcelona, es casa amb Dolça de Provença, i l’Occitània s’incorpora a Catalunya. A través d’aquesta unió, s’introdueix la lírica trobadoresca al nostre país. L’any 1213, amb la desfeta de Muret, es perd el domini sobre Occitània. La poesia trobadoresca neix la primera meitat del segle XII. És una poesia culta que parla de l’amor cortès, l’amor que sent un trobador per una dama (midons), de qui el poeta se sent vassall (feudalisme). El trobador era un noble feudal amb cultura que componia lletra i acompanyament musical per als seus poemes i cançons. El joglar era qui normalment difonia la poesia del trobador. Era de condició humil i recitava de memòria els textos dels trobadors, acompanyats d’un instrument musical. Anava pels pobles, com un rodamon. Els gèneres de la lírica trobadoresca eren: la cançó, la dansa o balada, l’alba, la pastorel·la, el tençó o debat, el sirventès i el plany. El aquesta lírica la dama era anomenada midons, el marit feudal era el gilós, els aduladors i espies dels amors entre la dama i el trobador eren els lausengiers, l’amant trobador era el drutz.
BREU HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA FINS AL SEGLE XV: RAMON LLULL I LES CRÒNIQUES •
Ramon Llull és el creador de la prosa literària en català. Escriví en diferents llengües (català, llatí, àrab) sobre multitud de temes: filosofia, pedagogia, ciència, poesia, etc. El seu gran mèrit fou utilitzar el català en matèries que es feien en llatí. La llengua era per a ell el mitjà per difondre el missatge de Déu i convertir els heretges al cristianisme (àrabs i jueus). Escriví moltes obres importants com Blanquerna i El llibre de l’Orde de cavalleria, que va tenir molta influència en Joanot Martorell, i així es demostra al capítol de Guillem de Varoic del Tirant lo Blanc.
•
En els segles XIII-XIV, etapa de màxima expansió catalana per la Mediterrània, es van escriure Les Quatre Grans Cròniques, que són extenses narracions en prosa sobre fets històrics dels reis de la dinastia catalanoaragonesa, amb la intenció de deixar constància d’uns fets històrics. Són la crònica de Jaume I, la crònica de Ramon Muntaner, la crònica de Bernat Desclot (dedicada al rei Pere II El Gran) i la de Pere III el Cerimoniós. Un cronista era la persona que transmetia els fets històrics i incorporava pensaments, anècdotes.
BREU HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA FINS AL SEGLE XV: LA LITERATURA RELIGIOSA I MORAL •
•
•
La Cancelleria Reial era una institució de Cort encarregada d’arxivar i elaborar tota la documentació oficial de la corona. Els escrivans, notaris, secretaris, oficials i cancellers havien de dominar a la perfecció el llatí, el català i l’aragonès. Durant el segle XIV es dóna una gran crisi material, demogràfica i espiritual causada per la Guerra dels Cent Anys, el Cisma d’Occident, la pesta negra, les guerres amb el nord d’Àfrica, Sicília, Sardenya i l’Orient. La gent del poble deixar d’anar a oir missa i els nous ordes religiosos dominicans i franciscans decideixen donar exemple i propagar pels carrers, mercats i places els valors cristians i civils a través de la predicació i l’escriptura, amb sermons plens d’amenitat: exclamacions, onomatopeies, acudits, exemples. Els frares mendicants més importants van ser Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer i Anselm Turmeda.
DIFERÈNCIES ENTRE LLIBRES DE CAVALLERIA I NOVEL·LES CAVALLERESQUES CATALANES •
Tant Curial e Güelfa, d’autor desconegut, com Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, del segle XV, són novel·les que donen credibilitat i realisme a allò que narren, i s’allunyen així de la tradició anterior dels llibres de cavalleria o matèria de Bretanya.
•
Martín de Riquer estableix aquestes diferències entre els llibres de cavalleria i les novel·les cavalleresques catalanes. 1)
Els llibres de cavalleria són del segle XII en vers i del segle XIII en prosa i les novel·les cavalleresques són del segle XV en prosa.
2)
Els llibres de cavalleria tenen el seu origen en les llegendes celtes i bretones. Les novel·les cavalleresques són del segle XV i incorporen trets de la tradició clàssica i l’Humanisme (antropocentrisme, realisme, psicologia complexa, humorisme i sensualitat).
3)
Els primers narren aventures inversemblants de personatges heroics i invencibles dins un ambient fantàstic i meravellós (nans, dracs, bruixes, rei Artús, fada Morgana), mentre que els protagonistes de les novel·les cavalleresques són herois forts i valents però dins la mesura humana.
LA NOVEL·LA CAVALLERESCA CATALANA 4. La geografia dels llibres de cavalleria és exòtica o desconeguda i la de les novel·les cavalleresques és coneguda i localitzable. 5. Els llibres de cavalleria se situen en temps remots o imprecisos i el temps històric de les novel·les de cavalleries és el del seu autor. 6. Els ambients dels llibres de cavalleria són inversemblants en tant que fantàstics i els de les novel·les cavallesques catalanes són ambients versemblants i realistes.
PER QUÈ APAREIXEN LES NOVEL·LES CAVALLERESQUES CATALANES? •
El segle XV marca el final de l’edat mitjana i, amb ell, es produeixen canvis socials molt importants: crisi demogràfica causada per la pesta negra i les guerres, el descobriment de la pólvora, aparició de noves tècniques militars. L’estament de la cavalleria perd la seva representativitat i apareixen o es refermen noves classes socials.
•
Les novel·les cavalleresques catalanes pretenen revifar l’ideal cavalleresc, la noblesa i la cavalleria, desplaçades per la burgesia incipient de les grans ciutats (La Celestina és un bon exemple dels canvis socials que preludien el Renaixement).
•
L’invent de Gutemberg, la impremta, és un factor decisiu per a la difusió d’aquestes novel·les, com també l’Humanisme; el teocentrisme medieval dóna pas a l’antropocentrisme, fet que s’evidencia en el tractament de la psicologia dels personatges i en el tractament de l’amor, erotisme, humorisme i sensualitat.
LES NOVEL.LES CAVALLERESQUES CATALANES •
Tant el Curial e Güelfa com el Tirant lo Blanc tracten de joves que, gràcies a les seves virtuts militars i morals, aniran prosperant en l’escala social fins a casar-se amb dames d’alta posició que els situaran en el món de l’aristocràcia més exclusiva. Del no res es pot arribar lluny. Ara tot depèn de la voluntat humana, no de la classe social en què haguem nascut (Humanisme).
•
El Tirant lo Blanc va ser publicada el 1490, i fou escrita per Joanot Martorell, cavaller valencià, encara que s’atribueixen capítols a Martí Joan de Galba, editor de l’obra. La novel·la té 487 capítols i cinc parts. Transcorre a Anglaterra, Sicília i Rodes, Grècia, Nord d’Àfrica i Constantinoble. Explica la vida d’un cavaller que viu aventures, festes, combats, tornejos, amors, setges, malalties, des d’una perspectiva realista, amb un final gens idealitzat, com el de qualsevol persona de carn i ossos.
CARACTERÍSTIQUES DEL TIRANT LO BLANC 1.
2. 3. 4.
Ofereix múltiples nivells de lectura a causa dels nombrosos aspectes tractats: cavalleria, història, erotisme, psicologia, fantasia, societat, vida militar. Mario Vargas Llosa l’ha definit com a “novel·la total”, donat el gran nombre de temes que hi tracta. Són moltes novel·les dins una gran novel·la, com les nines russes. Mostra personatges amb una psicologia que els dota de vida pròpia i de conducta imprevisible, com Tirant mateix. Utilitza l’humor i la ironia, sobretot en els episodis amorosos, plens d’escenes enginyoses. Recorre a la llengua culta i popular que combina el reflex de la parla viva valenciana, amb refranys, frases fetes, jocs de paraules (p.e. en Plaerdemavida i les minyones) amb l’estil retòric i recargolat de l’anomenada escola de la “valenciana prosa” (parlaments amorosos del Tirant i Carmesina, amb un to elevat)
ELS PERSONATGES •
Tirant és un cavaller modèlic, cristià, bon estrateg, segur de si mateix en la guerra, però es mostra passiu i insegur en el terreny de l’amor quan s’enamora de Carmesina. Aquesta dualitat el fa més humà, més versemblant. El seu somni és alliberar l’imperi Grec del setge dels turcs (com Roger de Flor).
•
Carmesina: princesa enamorada de Tirant és un personatge que no evoluciona al llarg de la novel·la. La seva pretensió és conservar la seva virginitat fins al matrimoni, a pesar dels paranys i juguesques que li prepara Plaerdemavida per evitar-ho.
•
Plaerdemavida: minyona divertida, intel·ligent, atrevida, maliciosa, alcavota, que “tutoritza” Tirant per aconseguir seduir Carmesina. L’idealisme cortesà de Tirant xoca amb el realisme sexual de Plaerdemavida. Està enamorada d’Hipòlit però no és corresposta. Es consola espiant els amants.
ELS PERSONATGES •
Emperadriu: De portes enfora manté una imatge de dignitat, honestedat i noblesa, és devota i religiosa. De portes endins però, manté relacions amb Hipòlit, que podria ser el seu fill perquè li recorda a aquest que ja és mort (relació amb connotacions incestuoses) i, a més, comet adulteri.
•
Hipòlit: personatge ambivalent perquè tan aviat el trobem fent d’heroi generós i magnànim com amagant-se sota els llençols i somicant quan creu que l’emperador l’ha enxampat amb l’emperadriu.
•
La Vídua reposada: dida de Carmesina, de moral inflexible, s’enamora del Tirant i aquesta passió amorosa no corresposta esdevé destructiva.
•
Estefania i Diafebus: es lliuren al sexe abans del matrimoni.
•
Ricomana i Príncep Feliu: en un principi Ricomana el considera un beneit i el posa a prova per assegurar-se que no és un enze abans de comprometre’s amb ell.
CONCLUSIÓ En resum, el Tirant lo Blanc és una novel·la “total” que ens ofereix una lectura apassionant pel que fa a l’estament de la cavalleria, vida cortesana, vida militar, erotisme, psicologia dels personatges. La seva versemblança, conseqüència de l’Humanisme del Renaixement, l’allunya dels llibres de cavalleria de l’Edat Mitjana, i la seva trama, variada i rica en registres, la fan una lectura plaent i divertida. Per tot això és considerada una de les millors novel·les de tots els temps (com el Quixot). ESPERO QUE GAUDIU DE LA LECTURA !