UNIDIVERSIEDAD 13 by Amics de La Nau Gran

La revista dels Amics de la Nau Gran Núm.13 - Primavera del 2015

El camafeo de Giuseppe Corte DESIGUALTAT DESIGUALTAT ii POBRESA POBRESA

El Cabanyal Saber perder - Blitz PALAU DE LA GENERALITAT: LA CASA DE TOTS

Historia del último crisantemo DESITJOS i PATOLOGIES

UNIdiVERSIeDAD Núm.13 - Primavera del 2015

Sumari El nostre patrimoni arquitectònic:

El palau de la Generalitat: la casa de tots Per Esther Vayá ...................................................... 04

Veus de la Universitat:

¡Escándalo, es un escándalo...! Corrupció política i mitjans de comunicació Per Francesc A. Martínez Gallego .......................... 07

Activitat de l’Associació:

“E pur si muove” Per Tomeu Pla ....................................................... 10

Literatura:

La comedia humana de David Trueba Per Gloria Benito ................................................... 12

Mirades de la càmera:

El Cabanyal Taller de fotograﬁa-II coordinat per Manuel Marzal ......................................14

Cinema:

Algunas mujeres quizá aman demasiado Per Amparo Cabrera ............................................. 16

Racó de les Ciències:

Las patologías del deseo Per Antonio Rey González ................................... 19

Pintura:

El camafeo de Giuseppe Corte, de Manuel Boix Per Isabel Marqués ............................................... 22

La societat que construïm:

Desigualtat i pobresa Per Ximo Martí....................................................... 25

Editorial Distingit lector, ja som a la primavera i, de bell nou, té a les mans Unidiversiedad-13. Pensem que aquest és el lloc per fer unes reflexions. La primera, per informar que la Junta de l’Associació rebé i analitzà la sol.licitud del director de la revista, Alfredo Domínguez, per a ser rellevat d’aquesta responsabilitat després de dedicar-li sis anys i dotze números. Demanà el canvi perquè creu que el projecte s’ha consolidat i pensa que convenia la renovació en aquest àmbit. A més, per a no generar maldecaps, proposà a la Junta un possible candidat per fer-se’n càrrec i continuar la tasca de lliurar als socis els habituals dos exemplars anuals. Ateses les raons adduïdes, i superada la reticència de José J. Martí per assolir la coordinació d’aquest treball, la Junta acordà acceptar la petició i, alhora, aprovar el nomenament de la persona proposada, membre del consell de redacció. Resolt aquest assumpte, agraïm sincerament a l’amic Alfredo el bon treball d’aquests anys, la seua dedicació i l’esforç fet perquè poguéssem llegir Unidiversiedad, l’espai on trobem informacions, comentaris, imatges i propostes que enriqueixen l’Associació i els socis. Alhora, mostrem també agraïment al nou responsable per acceptar el càrrec i li prometem tota la col.laboració i l’ajuda que calguen a fi de continuar el projecte d’ara endavant. En segon lloc, creiem que cal parlar de l’estat de l’Associació, que compta amb més de mil socis. Tothom sap que el ventall d’activitats que organitza i desenvolupa és ample i divers. I això requereix, a més de la impagable labor dels qui hi col.laboren, de mode voluntari i desinteressat, amb la faena diària per assolir els objectius de cada any, d’altres dues condicions: una, la necessitat de comptar amb un despatx millor i més ampli per poder fer amb dignitat les tasques administratives i de gestió que requereix atendre els socis com cal; la qual cosa depèn de la sensi-

1500 exemplars editats. Impresos en Imprenta Rápida Llorens. Depòsit legal núm. V-5324-2008. ISSN 1889-6545.

Primavera’15

bilitat, voluntat i decisió del vicerector de la UV que tinga la competència per poder atendre la sol.licitud de l’Associació; i l’altra és la cooperació dels socis, mitjançant el sentit comú i la comprensió, davant la situació que es viu en moments puntuals, sobretot els dies en què un grup nombrós sol.licita la inscripció en els viatges o tallers proposats, i ho vol fer de manera ràpida i sense sofrir cap molèstia. L’Associació som tots i entre tots l’hem de dur endavant, perquè sense el treball altruista dels qui hi col.laboren no hagués estat possible allò aconseguit fins ara, ni seria viable el futur que desitgem. La quota de 25 euros no hauria d’ésser una carta en blanc per exigir allò quasi impossible. D’altra banda, li avancem algun canvi que trobarà a la revista. D’ara endavant, la portada es destinarà a un edifici emblemàtic del país (comencem pel palau de la Generalitat), i un espai interior, a exposar fotos seleccionades pel taller que dirigeix Manuel Marzal (en aquesta, el Cabanyal). A més, s’hi afegeixen tres seccions: El nostre patrimoni arquitectònic (en relació amb la portada); El racó de les ciències (l’encetem amb “Patologías del deseo”); i Veus de la universitat, per saber allò que pensa el món intel.lectual (el paper del periodista a la societat actual). Per acabar, recordem que tothom desitja viure en un món millor, aconseguir una societat més humana i justa, tindre una vida més digna i gratificant; i, si més no, apropar-se a moments de felicitat. Això –creiem– s’aconsegueix amb treball, sent solidaris, amb il.lusió, acceptant reptes, amb esforç, col.laborant, amb sentit comú, sent més humils i savis, amb intel.ligència, compartint anhels i projectes, amb alegria, gaudint, amb el somriure i, si de cas, canviant allò que no ens acaba de convèncer o agradar de la nostra vida quotidiana als àmbits personal i col.lectiu, i treballant per assolir allò que volem ser com individus i poble fins aconseguir una societat millor. Així doncs, distingit lector, gaudesca almenys d’una estona del seu temps fullejant i llegint aquestes pàgines que, amb la millor intenció, un grapat d’atrevits hem preparat per a vostè. Perquè la Vida és un llamp!

EXERCIR ELS DRETS, COMPLIR ELS DEURES ELS FURS “...que si justicia no fos, les gents no haurien menester Rey. Primerament es necessaria que mester de justicia no poden viure los homens en aquest mon... e nul hom no pot viure en veritat ni en dretura si donchs no ten justicia en si matex: car si hom no jutgaua a si tambe com al altre: no poria hauer vida de manera de home... Car nul hom pot venir a saluacio, si primerament no repren a si dels faliments que fara; ne pot ben gouernar ço que Deus li ha donat si... no guarda sa gent aquel a qui es donada... Car lum terrenal en los homens poden veer e guardar si et altruy de errar ve per justicia... Car si cascun podia fer ço que ha en volentat a altruy: aquest setgle no seria, mas tenebres et dolor: car aço es declarament de cor, e de pensa del hom: car nos donara dubte que alcun li faça mal si donchs no fahia perque. (...) Et per aquesta raho hauem fet aquest llibre de dret: el qual metem nostra pensa et de nostres sauis... Et pregam e manam a tots... que guarden e obsereuen, e mantenguen aquests furs: et per aquests se jutgen per tots temps (...) (Furs) que al nostre gouernament fem, e ordenam ab voluntat, ...” Jaume I (Adaptació del text de 1547 feta per Arcadi Garcia i Sanz - Vicent Garcia Editores, 1979)

CONSTITUCIÓN-1978 “Art. 1. 1. España se constituye en un Estado social y democrático de derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político. 2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado. / Art. 14. Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social. / Art. 23. Los ciudadanos tienen derecho a participar en los asuntos públicos...” Las Cortes

UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

El palau de la Generalitat, la casa de tots Per Esther Vayá

El palau de la Generalitat és hui, com des de la seua construcció als segles XV i XVI, la seu del Govern de la Generalitat Valenciana, l’òrgan foral que esta primavera canvia la seua legislatura. Un edifici que es troba al bell mig de València, al barri de la Seu, on es va fundar la ciutat. Històricament, centre civil i religiós fins el trasllat del Consistori a l’actual plaça de l’Ajuntament. L’origen de la institució de la Generalitat del Regne de València està relacionada amb l’administració dels tributs que els diferents estats de la corona d’Aragó oferien al rei -impostos anomenats generalitats i compartimentsdurant les Corts Generals de Monzón (13621363). En principi de forma ocasional, serà constituïda com a Corporació permanent per Alfons el Magnànim (1418). Entre les despeses a les quals els diputats havien de fer front estaven els lloguers dels locals on fer les reunions. La decisió de la compra, el 1422, de la casa de Desplà, al carrer Cavallers, serà el germen d’un 04 UNIdiVERSIeDAD

palau que done la imatge del poder i la riquesa del Regne de València al que representa. Durant els primers anys es compren els terrenys de l’entorn, s’amplia i reforma l’edifici, però serà a partir de 1481 quan comença el gran projecte: unir els diferents solars, assolant murs i contractant els mestres obrers de vila Francesc Martínez, Joan Yvarra i Pere Compte. Estos dos últims comencen al mateix temps dos projectes, el palau de la Generalitat i la Llotja, els edificis que representaran el poder polític i el poder econòmic del nostre poble. A finals del segle XV i durant el segle XVI, es construeix el prototip de palau valencià, amb façana de pedra, arc de mig punt, pati descobert, escala d’honor, semisoterrani, entresòl, planta noble i andana. També s’alça la torre vella, la més propera a la plaça de la Mare de Déu, al costat del jardí de tarongers (el solar que ocupava l’antic Ajuntament).

Primavera’15

L’origen de la institució de la Generalitat del Regne de València està relacionada amb l’administració dels tributs que els diferents estats de la corona d’Aragó oferien al rei durant les Corts Generals de Monzón

L’exterior del palau és sobri, en canvi l’interior és de gran riquesa decorativa. A més de l’arquitectura i el que simbolitza per als valencians, conté nombroses obres d’art (Benlliure, Sorolla, Domingo...). La torre vella està dividida en cinc altures. En el pis noble, les finestres gòtiques estan rematades amb frontó triangular renaixentista. El remat de la torre és d’estil herrerià amb balustrada ornamentada amb boles i pinacles als cantons.

A l’interior de la torre trobem les sales més interessants: a l’entresòl, les sales daurades gran i petita, que prenen el seu nom dels teginats amb fulla d’or, obra mestra del fuster oriolà Genís Llinares, amb un clar gust mudèjar i ordre renaixentista. El teginat de la sala gran està distribuït en cassetons quadrats, dins els quals s’inscriu un rombe i dins, un octògon. En canvi, els mòduls del teginat de la sala daurada petita són octògons, amb un floró al mig, combinats amb quadrats i triangles. Al pis principal, damunt les sales daurades, trobem el Saló de Corts o Sala Nova, plenament renaixentista, també obra de Genís Llinares. El teginat segueix un esquema geomètric semblant al de la sala daurada gran, però sense policromia i envoltat per una magnífica tribuna de fusta, sustentada per mènsules i, entre estes, 46 plafons amb temàtica variada (temes bíblics, profans...). Els murs de la sala estan decorats amb pintures, que representen una reunió o sitiada de les Corts, amb representants dels tres estaments, sobre un tapís quadribarrat, amb els escuts de la Generalitat, de Joan Sarinyena. Vicent Requena pinta l’estament eclesiàstic (amb la Mare de Déu) i Francesco Pozzo retrata els nombrosos representants de

El palau de la Generalitat és hui, com des de la seua construcció, la seu del Govern de la Generalitat Valenciana Interior del palau de la Generalitat

Pati

Sala de Corts, vista de les pintures i de la tribuna UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

l’estament militar (i el seu patró Sant Jordi). L’estament de les ciutats i viles reials del Regne és obra de Vicent Mestre (amb l’Àngel Custodi). Una porta renaixentista comunica amb la Sala dels Reis, amb retrats dels reis que governaren el Regne de València, i una capella amb retaule, de Sarinyena. La Guerra de Successió va suposar el canvi de dinastia; el primer Borbó, Felip V, el 1707 va abolir els furs, amb la qual cosa el palau perd la seua funció. Fins al 1923 albergarà l’Audiència Territorial i, després, la Diputació Provincial. Va ser declarat monument histori-

coartístic el 1931 i, només després de la guerra civil, comença l’ampliació del palau, inclosa la torre nova, la que dóna a la plaça de Manises (Lluís Albert, arquitecte) Les obres van acabar el 1951, aconseguint la unitat arquitectònica del conjunt. Amb l’arribada de la democràcia i la recuperació de les institucions valencianes, tornaria a ser seu de la Generalitat. Així, el 1978 va acollir el Consell i les Corts, però el 1984 estes foren traslladades al palau de Benicarló o dels Borja, que s’ha quedat exclusivament com a seu del Consell.

A més de l’arquitectura i el que simbolitza per als valencians, conté nombroses obres d’art

Sala dels Reis

Sala daurada

Sostre, detall

06 UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

¡Escándalo, es un escándalo...! Corrupció política i mitjans de comunicació Per Francesc A. Martínez Gall

Gürtel, Bárcenas, Noos, Emarsa, Campeón, Brugal, Palma Arena, Over Marketing, Blasco, Fabra, Fòrmula 1, Bankia, Canal 9… Saturació: no és el nom d’un cas de corrupció que implica a membres d’un partit polític; és, potser, l’estat d’ànim d’una societat massa acostumada a les portades de premsa o l’obertura dels informatius de ràdio i televisió fent referència a la confusió entre l’interés públic i el privat en el qual un “servidor públic” ha incorregut. En 2013 el Real Instituto Elcano va fer una enquesta sobre quin problema danyava més la imatge d’Espanya en l’estranger: el 52% considerava que era la corrupció; la resta d’elements, l’atur i la pobresa (19,1%) o els problemes del sistema financer (5,9%), restaven a certa distància. Si més no, en el rànquing que Transparència Inter-

nacional elabora sobre la corrupció percebuda, Espanya es situava en 2014 en el lloc 37 entre 175 països, a l’alçada de Portugal o Polònia, millor situada que Grècia o Itàlia, per exemple. Els enquestats per l’Institut Elcano deien, en sentit contrari, que percebien que Espanya era un país més corrupte que Itàlia o Grècia. La raó de la diferència és que l’enquesta de Elcano es va fer en el mes de febrer de 2013: just després que Diego Torres, soci de Iñaki Urdangarín, declarara que

Saturació... és, potser, l’estat d’ànim d’una societat massa acostumada a les portades de premsa o l’obertura dels informatius de ràdio i televisió UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

el gendre del rei era el creador de Noos i que estava assessorat per la Casa Reial; just després que saltara el cas Bárcenas a les pàgines de El Mundo i El País, tot i que es parlara d’una comptabilitat B al Partit Popular i de sobresous en negre als seus dirigents.

sobre la corrupció a tenir-ne una altra de més alta. El llindar de tolerància envers la corrupció ha baixat, en definitiva.

Què ha passat pel mig? Hem assistit a la Gran Recessió, amb les seues seqüeles socialment regressives: atur, augment de la desLa percepció i la realitat no són necessària- igualtat, de la pobresa i de la marginació, dement la mateixa cosa. La percepció, de vega- teriorament dels serveis públics, obturació des, magnifica la dimensió dels fets. De manera del model (d’èxit fins que, amb la corrupció, aleshores) del consum tenim dos problemes: Un problema té a veure amb la massiu. De manera que un té a veure amb la lamentable incidència que la accions corruptes, en lamentable incidèncorrupció té sobre la qualitat l’esfera política i fora cia que la corrupció d’ella, que eren poc democràtica. Altre, l’escassa considerades o fins i té sobre la qualitat democràtica, però tam- sanció electoral que molt sovint tot tolerades abans de la ciutadania forneix a la bé sobre els principis l’adveniment de la Gran ètics de la virtut cívica, corrupció política Recessió, passaren a sobre el desenvolupaconvertir-se en estigment econòmic o sobre la qualitat dels serveis mes d’una societat ferida. Enmig, els mitjans de públics. L’altre es refereix al tractament que els comunicació han jugat un paper determinant. mitjans de comunicació donen a la corrupció. De primeres, els escàndols venen, i la tendènDe la suma de tots dos, naix un tercer: l’escassa cia al sensacionalisme és una part constitutisanció electoral amb què molt sovint la ciuta- va dels mitjans de comunicació de masses. A dania forneix la corrupció política. continuació, hi ha la particularitat local. Amb Grècia, Itàlia i Portugal compartim un model Anem a pams. La virtut cívica cotitza a la de relació entre el fet polític i el fet mediàtic baixa. S’ha instal.lat la percepció segons la que hom ha denominat model mediterrani o de qual “tots els polítics són iguals” i això afavopluralisme polaritzat, que té unes característireix o el distanciament de la democràcia reques ben sòlides: es caracteritza per la baixa presentativa o l’opció per discursos salvífics circulació de la premsa diària (i l’alta exposii messiànics. Es tracta d’una reacció sobtada? ció als mitjans audioEn gran mesura, sí. En visuals), per un limitat el País Valencià, un dels El públic “compra” el discurs desenvolupament del paradigmes de la corque sobre la corrupció fa periodisme com a prorupció en els últims fessió autònoma, per la el diari, l’emissora de ràdio anys, les informacions tradició del periodisme o el canal de televisió que periodístiques sobre polític, per l’altíssima corrupció, així com les considera més proper als seus politització (governadecantaments polítics denúncies de l’oposició mentalització) dels mitpolítica, van créixer exjans públics i per la insponencialment abans trumentalització dels mitjans de comunicació de les eleccions autonòmiques de 2007 que, al privats. capdavall, guanyà el partit vinculat a la quasi totalitat dels casos de corrupció assenyalats, De manera que, amb aquest sistema de miti per majoria absoluta. Per tant, sembla que jans, la corrupció acaba convertint-se en una els valencians i els espanyols han passat de te- arma llancívola entre mitjans que responen a nir una consideració sancionadora molt baixa criteris bàsics d’orientació política. El públic 08 UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

Els mitjans de comunicació han jugat un paper determinant “compra” el discurs que sobre la corrupció fa el diari, l’emissora de ràdio o el canal de televisió que considera més proper als seus decantaments polítics. Els mitjans en qüestió assumeixen eixe posicionament i expliciten pugnes (polaritats) irreconciliables entre els seus periodistes (per exemple Gran Wyoming-La Sexta versus Herman Tertsch-Tele Madrid). En el fons de la qüestió, l’assumpte de corrupció no ingressa en l’opinió pública com un problema col.lectiu sinó com un tir de l’enemic. De manera que les televisions públiques (Canal 9, quan existia; Tele Madrid, ara) poden informar amb prou feina sobre Gürtel, Blasco o Bárcenas, mentre el lector de Levante-EMV sap que trobarà sucoses notícies sobre el cas Blasco i que no les trobaria si anara a llegir el diari del grup Vocento, Las Provincias.

No només la democràcia està necessitada de regeneració; també el periodisme. És l’única eixida No només la democràcia està necessitada de regeneració; també el periodisme. És l’única eixida. La qualitat democràtica està –i estarà– estretament lligada a la qualitat periodística. I això significa que el periodista, format, coneixedor dels codis deontològics, ha d’establir canals de viabilitat professional i de valor afegit. Ha de guanyar-se el sou: i això significa confirmar la veracitat de les fonts abans de publicar i recavar noves declaracions després de la publicació; contrastar les informacions; desvincular-se de les notes de premsa perquè són una mirada de part. No hi ha periodisme de fonts; només periodisme de reportatge. El que molesta a alguns, el que toca el nas. La resta, com deia Orwell, són relacions públiques. FMG és Professor de Periodisme. UV

UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

E pur si muove Per Tomeu Pla

Amb les mateixes paraules de Galileu, comence l’escrit per tal de posar de manifest la vitalitat de la nostra associació. Som gent gran amb esperit d’anar progressant i trencant els esquemes d’aquells que no arriben a copsar ni imaginar el gran nombre d’activitats que duem endavant. La fi de curs, amb una cerimònia de cloenda d’altíssim nivell, ja comentada al número anterior, tingué el seu complement en el viatge a Portugal, especialment Lisboa i voltants, on coneguérem monuments i paisatges portuguesos tan característics; i tot seguit, després d’un estiu que passà molt ràpid, ens trobàrem altra vegada a setembre amb un nou curs per davant. En escriure aquesta crònica, fent una mirada enrere, recordem que el curs començà amb la cèlebre reunió d’aspirants neguitosos per aconseguir els diferents i interessants tallers progra10 UNIdiVERSIeDAD

mats per als nostres socis. En aquest punt, no està de més posar de manifest el gran esforç de l’associació en programar-los i trobar les aules necessàries per a poder dur-los endavant; però sense la desinteressada col.laboració dels responsables mestres/conductors no es podrien dur a terme. Els associats que fan l’esforç i suporten les males condicions del lloc on es reuneixen, a més de les matinades que són necessàries per trobar plaça en els tallers de la seua preferència, ens demostra l’encert en la programació dels tallers i l’interés per ells. Mil gràcies. A més dels tallers clàssics, com Relaxació i Moviment, Serenitat i Fortalesa, Informàtica, Fotografia, Teatre, Francés i Anglés en diferents nivells, Guitarra, Pintura i Tècniques Plàstiques, Taller Coral, Mitologia, Lectura Comentada de El Quijote, Microrrelats, Club de Lectura, Iniciació al Món del Vi... –perdoneu si m’oblide d’algun–, aquest curs se n’han incorporat de nous: un d’Òpera i Art, que es duu a terme al museu Sant Pius V, impartit per José Prefaci; altre sobre Patologies del Desig, impartit per Antonio Rey, on es van projectar cinc pel.lícules

Primavera’15

per il.lustrar el tema; i un d’Història del Cine, sota la batuta d’Adolfo Bellido, que també condueix el d’Ignar Bergman. I a més del cine club dels divendres per la vesprada, s’ofereixen altres dos cicles de cinema: “La vida de la mujer en las diferentes culturas” i “Cine y arte en el museo”, on es projecten obres sobre quadres, com La joven de la perla (2013) de Peter Webber. De la mateixa manera es continua amb el “Ciclo de cine intergeneracional” projectant films com MUD, dirigit per Jeff Nichols i interpretat per Mattew Witthedrspoon i Sam Sheparad. La presentació i el col.loqui són conduits per Antonio Rey. Per últim, “Vicente Blasco Ibañez, un personaje poliédrico”, sobre el nostre escriptor, és una altra mostra de la vitalitat i novetat dels nostres tallers. Així com “Mente activa”, tan necessària a la nostra edat. De novetat hauríem de parlar en referir-nos al concurs de fotografia de viatges, on s’encoratja als nostres socis que han participat i han gaudit del viatge a presentar una fotografia dels diferents viatges en què han pres part. Viatges que aquest any vam començar, com sempre fa l’Associació, anant cap a Andalusia. Visitàrem la magnífica ciutat de Sevilla, base de la nostra excursió; també, Santiponce/Itàlica: “Estos, Fabio, ay dolor que ves agora / campos de soledad mustio collado / fueron en otro tiempo Itálica famosa”, i Osuna; a més de Carmona, abans de Sevilla, i Viso del Marqués a la tornada. A novembre es viatjà a Valdepeñas-Ciudad Real, tres dies, i després a Novelda, un dia. També a Vilafamés i el Desert de Les Palmes; a Catí (Els Ports), celebrant la jornada de la Trufa; en Falles, la clàssica visita a Castella, en aquest any per descobrir Valladolid, capital i província; en abril, a Onda i La Vall d’Uixó; i per encetar maig, fer les maletes i dirigir-nos cap al nord: Navarra. Potser amb la revista ja a les mans, i celebrades les eleccions, es visitarà Albarracin/Teruel, amb el curs de “cata y corte de jamón”; i el boom final serà visitar els fiords noruecs, a juliol. I com tothom sap, aquests viatges es completen amb el programa de Senderisme per a la gent que li agrada caminar, conèixer les nostres terres i gaudir de la Natura.

Al sorteig de Nadal, no hi hagué sort a la Loteria Nacional. No va tocar res, i amb la particularitat que els més tardans en voler comprar el número que teníem reservat es trobaren que s’havia venut tot i no en quedaven, de dècims. Les eixides al teatre continuen la seua marxa normal, així com les anades a l’òpera, malgrat la mala noticia de l’augment, aquest any, dels preus de les entrades; però gaudir de Don Pasquale, per exemple, segurament pagava la pena. Amb aquesta breu crònica, crec que han quedat ben evidents la vitalitat i actualitat de la nostra associació. No estem parats, estem en moviment.

També mereix menció el dinar solidari de Nadal, celebrat a l’hotel Olympia d’Alboraia, on l’associació i els seus membres participants donaren una ajuda a una ONG. UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

La comedia humana de David Trueba Por Gloria Benito

Este joven y polifacético escritor podría ejemplificar la versión actual del humanista, debido a su capacidad para moverse con versátil soltura en los más variados ámbitos culturales, desde el periodismo, la música y la literatura a casi todos los oficios del cine y televisión. Los premios Goya y otros triunfos no han trivializado la energía creativa de este inventor de historias inmersas en una atmósfera que combina el romanticismo con el análisis, y la comedia con la reflexión sobre los grandes temas de todos los tiempos. Su reciente novela, Blitz, hace relativo honor al significado del título pues, como el relámpago, es algo breve, rápido y contundente. Alrededor del tópico del viaje se articula la aventura de Beto, un arquitecto paisajista cuya vida amorosa y profesional están a punto de derrumbarse en un Berlín inhóspito que acentúa la soledad del protagonista. Mediante la narración en primera persona de un personaje altamente implicado en su propio conflicto interior asistimos al desmoronamiento emocional de Beto y a la consiguiente inmersión en los sentimientos: la inseguridad, el miedo, los celos y la 12 UNIdiVERSIeDAD

envidia. El punto de vista interno acentúa la exploración vital del personaje en su proceso de crecimiento personal, asociado al dolor de la pérdida de sus asideros existenciales. Pero el tono irónico del relato aporta la distancia necesaria para desdramatizar las situaciones hasta llevarlas hacia la tragicomedia, lo que aporta frescura, amenidad y ligereza a la narración. Como en otras novelas del autor, los perdedores alivian su soledad mediante la ternura y la comunicación, superando así prejuicios como la cultura, el sexo o la edad. “Me acerqué a ella y nos juntamos los dos bajo el cobertor. Cada uno agarraba un extremo de la manta con su puño, apretado contra el pecho. Las dos manos quedaban juntas, rozándose. A esta cala los alemanes la llamamos Blitz, relámpago.” David Trueba ha evolucionado en una trayectoria literaria que ha desembocado en la definición de su propio estilo, desde sus comienzos en 2006 con Bienvenido a casa a Saber perder, la novela que en 2008 le valió el Premio de la Crítica. Podríamos decir que los ingredien-

Primavera’15

tes básicos de su narrativa -el humor, la crítica y cierta compasiva ternura- se mantienen a lo largo de su obra con diferentes grados de intensidad y proporción. Hasta el momento, su novela más vigorosa es Saber perder, quizá por ofrecer al lector un conjunto de personajes representativo de los conflictos del hombre en un entorno cultural, económico y emocional en el que reconocemos las claves de la sociedad actual. Con un talento narrativo indiscutible, el autor articula un relato de historias cruzadas que se ordenan en un puzzle narrativo mediante la voz omnisciente de un narrador externo pero fuertemente comprometido. De nuevo la ironía, que a veces roza el sarcasmo, dota al relato de la aparente objetividad del documental. Con sus frases cortas en tercera persona, el narrador parece li-

irrumpen en la linealidad cronológica del relato y muestran el origen de sus conflictos, desde la curiosidad iniciática a la pervivencia del deseo y el miedo a la muerte. Aunque el eje temático que articula las historias es la conciencia del fracaso y la frustración por los sueños perdidos, en la novela hay también una detallada descripción del mundo del fútbol, como metáfora de una sociedad consumista y corrompida por el poder del dinero. Asimismo, la concepción del hombre como mercancía intercambiable por bienes materiales acentúa su degradación y pérdida de identidad. Nada escapa a la escritura incisiva e irónica del narrador, bien asentada en la precisión de las descripciones, que caricaturizan con poética adjetivación y comparaciones degradantes a una amplia galería de personajes.

“Me acerqué a ella y nos juntamos los dos bajo el cobertor. Cada uno agarraba un extremo de la manta con su puño, apretado contra el pecho. Las dos manos quedaban juntas, rozándose. A esta cala los alemanes la llamamos Blitz, relámpago” (pág. 1, línea 25)

mitarse a dejar constancia de hecho relativos a una historia sin grandes altibajos emocionales ni momentos de gran tensión dramática. Sin embargo el resultado posibilita una lectura amena y ágil, que entretiene al tiempo que hace pensar.

“Era un hombre grandón, de andares pesados, con la cara recorrida por venillas rojizas y una papada enorme que se desparramaba por su pecho como un babero de carne”.

“Los negocios más importantes se dedican a las cosas que no se pueden tocar, que son intangibles. Mirá, la empresa más rentable es la Iglesia y luego está el equipo de fútbol. Los dos viven con fe nada más ¿no es de locos?”

En suma, la novela somete a reflexión una amplia muestra de temas universales: el deseo, los sueños, la culpa, el poder, los celos, la venganza, las pasiones, la vida, la muerte y el paso del tiempo. Y al fondo, la música como arte, negocio e intento fallido para ordenar el caos.

El sexo sirve de hilo conductor en las fragmentarias vidas de tres personajes que representan estados esenciales de la vida humana: adolescencia, madurez y vejez. Sus biografías interiores se desvelan a través de retrospecciones temporales que

“…la vida perdura por encima de sus intérpretes, como la música, todo responde a un caótico mecanismo de relojería, a un afinadísimo ingenio carente de la más mínima precisión”.

UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

Miradas de la cámara: El Cabanyal Este barrio constituyó durante un tiempo un municipio independiente, fuera de los muros de la Vila Nova del Grau, habitado por marineros, pescadores o labradores que se instalaron en la zona. El grupo de barracas se conocía con el topónimo de Cabanyal, desde 1422. La primera vista del pueblo la dio el pintor Wijngaerde, en 1563. A principios del s-XVII, G. Escolano informó que tenía más de 40 barracas y chozas de pescadores. Tosca, en 1722, muestra el Canyamelar como una alineación de barracas que simboliza el poblamiento rectilíneo de la playa. En 1796, 1797 y 1875, el barrio sufrió incendios que lo destruyeron en gran parte. Se componía de numerosas barracas, una cincuentena de alquerías y dos iglesias; las filas de barracas estaban separadas por calles irregulares que formaban ejes de comunicación norte-sur. La reconstrucción nunca se llevó a cabo y el municipio continuó con su paisaje un siglo más, pero se prohibió la construcción de nuevas barracas y se exigió licencia para reparar las existentes. A final del s-XIX, tenía 8.571 habitantes y 1.746 edificios, el 66% eran barracas y 375 construcciones de un solo piso; no había un solo edificio de más de 3 plantas. Blasco Ibáñez lo describió así en Flor de mayo (1895): “Amontonábanse en el fondo los edificios del Grao, las grandes casas donde están los almacenes, los consignatarios, los agentes de embarque, la gente de dinero, la aristo14 UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

Por Taller de Fotografía-II, coordinado por Manuel Marzal

cracia del puerto. Después, como una larga cola de tejados, la vista encontraba tendidos en línea recta el Cañamelar, el Cabañal, el Cap de França, masa prolongada de construcciones de mil colores, que decrecía según se alejaba el puerto.” Desde el incendio de 1875 y hasta la guerra civil, todas las barracas fueron sustituidas por casas de obra, siguiendo un esquema de manzanas lineales y densas, con viviendas de 2 pisos cuyas fachadas oscilaban entre 5 y 9 metros. Urbanísticamente creció hacia el mar, naciendo nuevas alineaciones de calles; la calle de la Reina fue la última construida y la frontera urbana del barrio. Hasta la anexión a Valencia, en 1897, el barrio, de 12.000 habitantes, se asemejaba a un enrejado, con calles paralelas al mar cortadas por travesías y por las acequias que desaguaban en él. Desde Unidiversiedad-13, rendimos un sencillo homenaje al Cabañal con singulares imágenes de los asociados de este taller, a quienes agradecemos su colaboración. Es un bello ramillete de miradas artísticas que recogen algunas peculiaridades que las personas son capaces de construir y/o plasmar en su hábitat, el que estiman y al que dan pleno sentido e identidad con sus vivencias. Han colaborado: Amparo, Armando, Diana, Fernando, José Manuel, Luis, María Jesús, Miguel Ángel, Tomeu, Vicen, Vicente, Yvette y Manuel. UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

Kengi Mizoguchi es un cineasta dedicado a contar los aspectos de la vida de las mujeres japonesas que se entrelazan con el funcionamiento económico y la tradición social, pero que lo trascienden. A Mizoguchi le interesa mostrar la actividad de las mujeres, su respuesta a la realidad difícil que generalmente encuentran, sus emociones y pensamientos, cómo los articulan para tomar decisiones en su vida. Mizoguchi procede de una familia modesta, su padre trataba brutalmente a su madre y a su hermana, y ante las dificultades económicas de la familia vendió a su hermana como geisha. No pretendo hacer psicología rápida y argumentar que los antecedentes familiares marcan su temática como director de cine. Lo menciono porque creo que Mizoguchi tuvo una experiencia extrema en relación a la diferencia de género en su infancia y adolescencia. Tradicionalmente, las geishas reciben una educación estricta desde muy temprana edad. La elegante y alta cultura en la que viven se llama karyūkai “el mundo de las flores y sauces”. Estudian artes tradicionales, danza, música, poesía. Las escuelas donde se forman las geishas se llaman okiyas. Los padres vendían a las niñas a las okiyas para salvar la situación económica de la familia. Inicialmente la niña es

A Mizoguchi le interesa mostrar la actividad de las mujeres comprada por la okiya, de forma que la pequeña comenzaba su andadura adquiriendo una deuda. La geisha debe ser capaz de mantener conversaciones y entretener con sus habilidades de danza o música a todo tipo de hombres, desde hombres de negocios a intelectuales.

Algunas mujeres quizá aman demasiado.

Historia del Último Crisantemo Por Amparo Cabrera Vallet

16 UNIdiVERSIeDAD

Las geishas están desapareciendo. En 1920 había unas 80000 geishas en Japón; en la actualidad hay unas 1000. El turismo contribuye a que la tradición siga viva, debido a que la geisha es considerada una imagen mítica de Japón. Sin embargo aún existe confusión acerca de la naturaleza de la profesión de la geisha. Los compromisos de la geisha incluyen el co-

Primavera’15

queteo con bromas sugerentes e insinuaciones eróticas, aunque siempre siguiendo códigos tradicionales, pero ¿incluyen las relaciones sexuales? Parece claro que su rol no incluye la relación sexual con los hombres que solicitan sus atenciones. Sin embargo hay dos temas muy significativos en el rol de la geisha que cuestionan su independencia respecto de la sexualidad. El primero se produce en el paso de aprendiz a geisha en su plenitud. Este pasaje es un rito de iniciación, consiste en el acto de la pérdida de la virginidad de la aprendiz de geisha a manos del hombre que ha ganado la apuesta. Se trata de hombres interesados en este tipo de actos, consistentes en desvirgar a casi una niña. El segundo tema afecta al hecho de que toda geisha que se precie tiene un danna o protector que cubre sus gastos importantes y tiene relaciones sexuales con ella y al que debe ser fiel. Así vemos cómo el rol de la geisha sí está vinculado a la actividad sexual. En muchas de las películas de Mizoguchi, el tema de las geishas aparece de forma bastante central, como en Las hermanas de Gion o en Utamaro y sus cinco mujeres, que son dos películas preciosas; sin embargo, en la Historia del último crisantemo esta cuestión surge de forma lateral. La centralidad del tablero la ocupan el amor y el arte kabuki. La idea de amor siempre aparece, más pronto que tarde, cuando abordamos la manera que tienen las mujeres de actuar. En concreto, en esta película de Mizoguchi se trata de esa manera de amar que convierte al hombre amado que ha fracasado profesionalmente en alguien inteligente en el desempeño de su trabajo, en un hombre con éxito. El protagonista, Kikunosuke Onoue, hijo de un importante actor, descubre, desolado, que es aplaudido únicamente por ser el heredero de su padre y que, en realidad, el público se mofa de sus interpretaciones. La única persona que se atreve a ser sincera con él es Otoku, la cuidadora de los niños de la familia. Gracias a la dedicación y sabiduría de la mujer, Otoku, un hombre incapaz de desempeñar con éxito su trabajo se convertirá en un gran actor kabuki. Kabuki puede significar tanto “el arte de cantar y bailar” como “extraordinario, experi-

Kabuki puede signiﬁcar tanto “el arte de cantar y bailar” como “extraordinario, experimental” mental”. El teatro kabuki se inicia en 1603, cuando una mujer, Izumo no Okuni, comienza a bailar un estilo nuevo de danza en las riberas secas del río Kioto, trasladando el foco de atención desde el pasado al presente, desde la glorificación de las gestas heroicas a la crítica de la corte imperial. En 1629 se prohibió a las mujeres interpretar el drama y la danza kabuki. La justificación fue el carácter sugestivo, indecente, de muchas actuaciones y el hecho de que las actrices también estuvieran disponibles como prostitutas. Sin embargo, la razón fundamental puede residir en que abordaban temas cotidianos y actuales, daban a conocer escándalos recientes de la corte y por tanto eran incómodas. Desde 1653, sólo hombres maduros podían ser actores kabuki; los actores

UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

fluencia da estatuto visual y narrativo a la tensión señalada. El amante triunfa como actor onnagata que representa a personajes femeninos, en un escenario donde se ha expulsado a las mujeres, con la excusa de su inmoralidad. La representación de lo femenino está prohibida a las mujeres, la realizan los hombres, ellas son indecentes. La doble desaparición de la mujer en esta historia de amor y de

La doble desaparición de la mujer en esta historia de amor y de arte permite visualizar la inexistencia de la mujer arte permite visualizar la inexistencia de la mujer, inexistencia que ocurre precisamente por su amor y su lucidez. Se trata de una maravillosa película, con unas escenas excelentes de teatro kabuki y una reflexión radical sobre la potencia de cierta forma del amor de la mujer, al precio de dejar de existir.

En 1629, se prohibió a las mujeres interpretar el drama y la danza kabuki que se especializaban en interpretar papeles de mujeres eran conocidos como onnagata. En el Japón moderno, el kabuki es el más popular de los estilos tradicionales. Después de la segunda guerra mundial se formó una compañía de sólo actrices, la Ichicawa Kabuki-za. Algunas compañías teatrales actualmente utilizan actrices en los papeles onnagata. En el 2003, se erigió una estatua de Okuni cerca del distrito de Pontocho, en Kioto. El relato de la Historia del último crisantemo transcurre en 1888, época en la cual los papeles femeninos son representados todavía por hombres. En él vemos cómo se tensa la cuerda de “hasta dónde puede llegar” el amor de una mujer. “Hasta dónde puede llegar” en el sentido de su potencia, consigue convertir a su amante en un gran actor kabuki, pero también en el sentido de la autodestrucción de la mujer. La narración de esta tensión confluye con el acontecer de la representación de la mujer en la escena del teatro kabuki. Esta con18 UNIdiVERSIeDAD

Por otro lado, aunque todo se presenta desde la perspectiva y los matices de la cultura japonesa, una de las culturas quizá más enigmáticas, observamos la universalidad de los sentimientos que narra, “detrás de un gran hombre siempre hay una gran mujer”, decimos en Occidente. Hoy día puede parecer una temática ya superada, pero no nos engañemos, si escuchamos atentamente a las mujeres en la actualidad, encontraremos aspectos de entrega inaudita en su amor, todavía hoy hay muchas mujeres empeñadas en amar demasiado. En muchos casos de violencia de género, la mujer soporta la violencia de su pareja inicialmente porque cree que puede ayudarle a ser una persona mejor. Estos sentimientos y emociones universales nos recuerdan a las mujeres occidentales que no debemos tener una actitud de “enseñar” a las mujeres de otras culturas cómo deben liberarse, porque, entre otras razones, compartimos formas de afrontar la relación con los hombres, compartimos formas de amar a los hombres. BIBLIOGRAFÍA: Golden, Arthur: Memorias de una Geisha. Edición española: Suma de Letras-Punto de lectura, 2002. / Kavayé, Ronald: Kabuki. Teatro tradicional japonés. Edición española: Satori Ediciones, 2008.

Primavera’15

maba, siguiendo a Freud, que los sueños eran el intento de realización simbólica de los deseos. Nada más lógico, por lo tanto, que intentar seguir la pista a este escurridizo tema. Pero, por otra parte, era casi obligatorio que hubiese escogido hablar de los deseos puesto que había sido uno de los temas presentes en el día a día de mi ejercicio profesional de tantos años, condensado en múltiples protocolos de la poco conocida “Prueba de expresión desiderativa” del psiquiatra catalán José María Piguem.

Las patologías del deseo Por Antonio Rey González

Este artículo lleva el mismo título de una charla que, como ya casi todos sabréis, ofrezco a principios de cada año sobre algún tema relacionado con lo Psi, y que va seguida, a manera de ilustración, y una vez por semana, de un mini-ciclo de cine compuesto de cinco películas relacionadas con el tema de la conferencia. En las líneas siguientes procuraré sintetizar más o menos lo ofrecido en la charla, especialmente para aquellos interesados por el tema que me la han solicitado a posteriori, y que por un motivo u otro no pudieron acercarse a escucharla.

Entrando en materia, si nos atenemos a la etimología y significado, el vocablo deriva del griego y del latín, y quiere expresar el “movimiento afectivo hacia algo que apetece”, aunque también puede significar el “objeto de deseo” o el “impulso o excitación venérea” y por lo tanto se puede decir que es la inclinación de la voluntad hacia el conocimiento o disfrute de algo y con el objetivo de obtener un placer; es preciso tener claro que el deseo es el medio y el placer el objetivo. Por otro lado, y siguiendo con las definiciones, es necesario distinguir entre deseo e impulso, ya que este último expresa la tendencia que los seres humanos experimentamos, y que implica el actuar movido por alguna emoción, pero sin que

G. Deleuze deﬁnió a los humanos como máquinas deseantes Este año me centré en el fascinante y complejo mundo de los deseos, intentando, a la vez, profundizar y divulgar su conocimiento. ¿Y por qué el deseo? Por varios motivos, aunque pueden resumirse en dos; por un lado pensé que era la lógica continuación del ciclo del pasado año sobre el sueño y los ensueños, donde se afirUNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

Eros y Psiqué, es decir, nieta de Afrodita. También Cupido (Amor en la poesía latina, Eros en la griega) es el dios del deseo amoroso y palabra latina emparentada con otras cuya etimología gira en torno al deseo. La cupiditas latina es deseoso ansioso y apasionado, el que ama y desea con pasión. Decíamos al principio que el deseo estaba relacionado con los afectos y considerado a lo largo de la historia como una de las pasiones (deseos inmoderados) del alma, y presentes en el pensamiento filosófico de los estoicos, pasando por los epicúreos, Tomás de Aquino, Descartes, etc. Y desde la filosofía y la medicina las pasiones fueron durante un tiempo localizadas en el corazón, órgano que simbolizó el centro de la vida y la sede del alma, imagen que persiste en la iconografía cristiana, aunque ocupó anteriormente el hígado, los pulmones y, por fin, desde Galeno, el cerebro. Este órgano, de 1,5 kg. de peso y mil millones de neuronas, es por lo tanto el definitivo asiento de nuestros deseos y pasiones.

Es necesario distinguir entre deseo e impulso haya mediado una deliberación previa de la razón, es decir, que el impulso puede ser un instinto básico (como la reproducción o la autoconservación) o una necesidad irrefrenable y por lo tanto sin que la razón esté presente; a diferencia del deseo, lejos de lo instintivo y cerca de lo simbólico; lejos de lo animal y cerca de lo simbólico y por tanto humano. El filósofo G. Deleuze, definió a los humanos como máquinas deseantes. Hay diferentes maneras de satisfacer los deseos; una de ellas, la más obvia y la más interesante desde el punto de vista de la salud mental, es proceder a su satisfacción, como nos aconsejaba O. Wilde en la conocida frase. Los deseos insatisfechos producen una frustración más o menos intensa, y la única manera de dar salida a esta tensión (además de los sueños) es recurrir a la fantasía: la llamada fantasía de deseos, opuesta a la de temores y a la creadora. Respecto a la mitología, todos creen que Afrodita es la diosa del deseo, pero ella es la diosa del amor y la sexualidad. La diosa del deseo y también del pensamiento y la idea sexual es Volupta, hija de 20 UNIdiVERSIeDAD

En el año 1970, Paul Mac Lean, neurocientífico norteamericano, desarrolló la teoría evolutiva del cerebro triple o más comúnmente conocida como “cerebro triuno”. Venía a decir que existen tres cerebros: el reptiliano, el más primitivo, al que sigue evolutivamente el límbico, ambos formando el cerebro emocional y, por fin, el córtex cerebral, el más reciente en la evolución, o cerebro racional. Se podría decir que tenemos una mente dividida entre razón y pasiones y, por lo tanto, la correcta educación física, moral e intelectual debería tener como

Los deseos insatisfechos producen una frustración más o menos intensa, y la única manera de dar salida a esta tensión (además de los sueños) es recurrir a la fantasía meta la consecución de una auténtica armonía entre nuestros deseos y necesidades, y nuestra razón. Llegados a este punto cabría preguntarse cuando un sentimiento o un deseo es normal y cuando es patológico, cuando, por ejemplo, la preocupación

Primavera’15

Existen tres cerebros: reptiliano, límbico y cortical por la propia salud se convierte en hipocondria. El criterio que suele seguirse apela a los efectos que esa preocupación produce; es decir si ayuda o imposibilita la vida. Así pues, las que podemos llamar patologías del deseo, pueden ser de tres clases: 1) La ausencia de deseo, la perdida de la fuerza impulsiva, es decir la anorexia (del griego, no apetecer), la desgana de vivir y la depresión con su consecuencia más nefasta, que es el suicidio; otras veces, la carencia de deseo es más específica, afectando al apetito sexual. 2) La excesiva potencia del deseo. Un deseo puede ocupar toda la mente de una persona, absorber toda su atención y producir fantasías irreprimibles. Se traduce en bulimia (deseo exagerado de comer), o bien en impulsividad, compulsión u obsesiones. 3) Respecto a la dirección del deseo, se trata de los deseos patológicos, que atentan contra la salud o el bienestar del propio individuo, como, por ejemplo, el deseo de lesionarse. Aquí se pueden incluir las llamadas parafilias, que incluyen comportamientos sexuales como el exhibicionismo, el fetichismo, la pedofilia, etc. Y para finalizar esta breve exposición sobre los deseos nada más adecuado que recordar que en alguna parte del templo de Delfos, dedicado al dios

Según Sócrates, la virtud reside en el conocimiento Apolo, se hallaba la inscripción “conócete a ti mismo”. Esta advertencia tenía por objeto incitar al hombre a reconocer los límites de su propia naturaleza y a no aspirar a lo que es propio de los dioses, porque el exceso, la desmesura, es castigada por los dioses como la más grave falta que el hombre pueda cometer. Nada tiene de extraño que en el templo a él dedicado se halle esta inscripción que nos invita a evitar los excesos reconociendo nuestros propios límites. Sócrates, que puede ser considerado el fundador de la ética, se sirvió en sus enseñanzas de la inscripción délfica. El sentido que para él tiene este lema está en relaciónn no sólo con el reconocimiento de nuestros límites y de nuestra ignorancia, sino también con su afirmación de que la virtud reside en el conocimiento.

ARG es Doctor en medicina-Psiquiatra (antonio.rey@uv.es)

Sugerencias de una lectura posterior: Descuret, F. (1849). La medicina de las pasiones. Barcelona. J. Oliveres / Descartes (2005). Tratado de las pasiones del alma. Madrid. Edaf / Freud (1948). Obras completas. Madrid. Biblioteca Nueva / Castilla del Pino (2000). Teoría de los sentimientos. Barcelona. Tusquets / García Gual, C. (2007). Introducción a la mitología griega. Madrid. Alianza Ed.

UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

El camafeo de Giuseppe Corte, de Manuel Boix Por Isabel Marquès

A finales del pasado año el cuadro que lleva por título El camafeo de Giuseppe Corte entró a formar parte del Patrimonio Cultural de la Universitat de València donado por su autor, el artista valenciano Manuel Boix. Nacido en L’Alcudia (1942) y formado en la Escuela de Bellas Artes de San Carlos de Valencia, Boix destaca muy pronto en el panorama artístico tanto español como internacional, siendo galardonado en 1980 con el Premio Nacional de Artes Plásticas en su primera edición. Sin embargo, clasificar a Manolo Boix como un excelente pintor, uno de los grandes -que lo es- sería cometer una imperdonable injusticia, pues dejaríamos fuera una parte importantísima de su extensa obra que, además

22 UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

de la pintura, abarca prácticamente todos los campos artísticos: ilustración, cartelismo, grabado y escultura (ejemplo impresionante, en la central de Bancaja en Valencia, son esas enormes manos de jugador de pelota valenciana que adivinamos endurecidas y repetidamente fracturadas debajo de las vendas). Sus obras son el resultado de la feliz confluencia de una amplísima formación intelectual, un compromiso social irrenunciable (“el arte o tiene compromiso social o no es arte”, son sus propias palabras) y una inquebrantable fidelidad a su tierra y su historia. Todo ello, perfumado a menudo con cierto aroma onírico, hace que sus creaciones tengan una marcada personalidad. Ideas y sentimientos a los que se une una vocación de verdadero obrero del arte por cuyas manos pasan todas las etapas del proceso creativo convirtiéndole en uno de esos artistas fecundos, trabajadores incansables, a los que las musas visitan solo por cortesía, tratando de no molestar.

Boix, con dos impactantes brochazos blancos, enmarca el rostro de su personaje convirtiéndolo en un enorme camafeo El título del cuadro que nos ocupa plantea de entrada dos interrogantes: ¿quién es Giuseppe Corte? Y ¿por qué su camafeo? Despejaremos primero la segunda de las incógnitas. El camafeo de Giuseppe Corte fue presentado al público en el marco de la exposición La Nau. El viatge del temps que tuvo lugar en el Centro Cultural La Nau de abril a junio de 2014 y, como todas las obras expuestas en la misma, fue pensada y realizada por Boix expresamente para la ocasión. La muestra fue el fruto de una honda reflexión sobre el paso del tiempo, un viaje al pasado desde el hoy, tomando como puntos de anclaje algunas de las valiosísimas piezas que conforman el patrimonio de nuestra universidad, entre las

¿Acaso no estamos todos con él en ese extraño establecimiento que es la vida? ¿No es el suyo también nuestro rostro?

Manuel Boix. El Camafeo de Giuseppe Corte, 2012. Universitat de València, UV2707.

UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

En sus ojos, aunque prácticamente invisibles detrás de unas dramáticas sombras, podemos leer impotencia y terror por lo que sabe que va a ocurrir y se niega a aceptar que se cuenta la colección glíptica de entalles y camafeos que el valenciano Josep Narcís Aparici (1770-1845), a la sazón embajador de España en Roma, legó en su testamento a nuestra universidad. Y son esas piezas las que inspiran aquí a Boix que, con dos impactantes brochazos blancos, enmarca el rostro de su personaje convirtiéndolo en un enorme camafeo. Para descubrir la identidad de Giuseppe Corte hemos de leer Las siete plantas (Sette piani), uno de los magníficos relatos de Dino Buzzati (1906-1972), escritor, periodista y pintor italiano. Dice Boix que descubrió a Buzzati a través de su novela El desierto de los tártaros y siguió con la lectura de sus cuentos, fascinado por este maestro en la recreación de ambientes surrealistas, mundos misteriosos y mágicos mezcla de realidad y fantasía. El título de Las siete plantas hace referencia a los siete pisos de una clínica dedicada al tratamiento de una única enfermedad. En ese peculiar hospital los enfermos más leves ocupan la séptima planta; los desahuciados y moribundos, la primera. Corte, con ligeros síntomas, es ingresado en la séptima desde la que inicia lo que para él –conocedor ya de la particular organización espacial del establecimiento- es un incomprensible e injusto descenso hasta 24 UNIdiVERSIeDAD

llegar al primer piso con sus ventanas cerradas, la muerte, que creía tan lejana. Para Boix, ése que aparece en el centro del cuadro exhalando su último suspiro es el rostro de Giuseppe Corte. Un rostro que tiene tantas lecturas como el propio relato: es un hombre frustrado por una curación que no llega, enfadado por un trato que no merece, injustamente apartado del mundo de los sanos, los normales, que frunce el ceño y aprieta los dientes para contenerse. En sus ojos, aunque prácticamente invisibles detrás de unas dramáticas sombras, podemos leer impotencia y terror por lo que sabe que va a ocurrir y se niega a aceptar. Y soledad, mucha soledad. Pero ¿acaso no estamos todos con él en ese extraño establecimiento que es la vida? ¿No es el suyo también nuestro rostro? Él nos lleva la ventaja de saber cuál será la última imagen que captarán sus ojos antes de que las persianas de su ventana se cierren misteriosamente: esos árboles de ramas como alambres enredados en la creciente oscuridad, verdadera tela de araña que cortan toda salida. Todo un catálogo de emociones que Boix nos presenta venciendo un riesgo doble: el gran formato y la ausencia de color, reemplazado por esa infinita gama de grises que, casi milagrosamente, es capaz de extraer de un humilde lápiz.

Primavera’15

Abans d’escriure la crònica social d’aquests mesos, rellegí l’anterior. M’envaïren la tristesa i la impotència, perquè poques coses havien millorat i alguna semblava haver empitjorat. Nogensmenys, de nou havia d’omplir la secció, i intentar reflectir part d’allò que construïm dia a dia, escollint d’entre nombrosos i significatius temes alguns que poguessen ser d’interès. A la fi, optí per escriure de desigualtat i pobresa. I em sorgiren un munt de preguntes: Per on començar? Quina zona geogràfica elegir? Quines dades aportar? Què fer reeixir? ... I d’altres més personals: Hi hauria consens si digués que la desigualtat –de qualsevol tipus– es detecta als cinc continents i és un greu obstacle per al progrés? Si afirmés que la pobresa, qualsevulla que siga la causa, és una plaga i un escarni per a la societat davant els avanços proclamats urbi et orbi? Si afegís que la fam és una ignomínia, atès el sofriment, fornit de desesperança, que genera a qui la pateix? Massa preguntes? Potser sí, però: Comparteix la tesi segons la qual els agents de la desigualtat –nous genets de l’apocalipsi– són: sistemes financers, determinades polítiques governamentals, avanços tecnològics i globalització? O pensa que les causes són: corrupció, feble qualitat democràtica i l’enorme poder d’elits a l’ombra? T. Piketty, economista francès, diu que les desigualtats són degudes a forces molt arrelades en el sistema capitalista, sistema que, a més, duu a la concentració de la riquesa.

La societat que construïm: desigualtat i pobresa Per Ximo Martí

Tot seguit recordem algunes dades per intentar mostrar la punta de l’immens iceberg de desigualtat i pobresa al món. La CEPAL informa que, a 2014, en Amèrica Llatina, 167 milions de persones (28% de la població) foren declarades pobres, de les quals 71 eren indigents (12%). Organismes internacionals consideren pobre qui guanya 4 dòlars/dia; i indigent qui viu al límit de la subsistència, amb 2 dòlars/dia. Per a aquestes persones, la perspectiva d’accedir a habitatge, sanitat bàsica, educació elemental, transport, mobilitat social, mercat laboral, és una entelèquia. On és el món just i solidari, sense discriminació?

UNIdiVERSIeDAD

Primavera’15

La pobresa, qualsevulla que siga la causa, és una plaga i un escarni per a la societat davant els avanços proclamats urbi et orbi; i la fam és una ignomínia, atès el sofriment, fornit de desesperança, que genera a qui la pateix D’altra part, les previsions d’activitat econòmica per a 2015 són decebedores i cridaneres, reflectint una greu desigualtat: a Japó, EUA, Alemanya, Canadà, Regne Unit, França i Itàlia, la desigualtat augmentarà 2,1% de mitjana; a Llatinoamèrica, 2,2%; i al conjunt del món, 3,8%. Si escoltem A. Naqui, del The Abraaj Group, la desigualtat existeix allà on s’analitzen amb rigor diversos sectors econòmics i socials. També és d’aqueix parer l’economista en cap del Banc Mundial per l’Amèrica Llatina quan afirma que l’anàlisi més rigorosa i profunda de la realitat provaria “un nivell molt més alt de desigualtat”. Així, a Llatinoamèrica, els ingressos del 10% més ric de la població són 27 voltes superiors als del 10% més pobre; als EUA, 15 vegades; i a l’OCDE, 9. I quan es parla de desigualtat, ho és de salaris, gènere, formació, accés a l’habitatge, alimentació, salut, esperança de vida, oportunitats de treballar/estudiar... Si recuperem allò dit al Fòrum Econòmic Mundial (Davos), ens adonem quan significativa és la desigualtat d’inversions en formació de capital humà i/o infraestructures: en Amèrica Llatina, el 22% del PIB; a l’OCDE, 32%36%; i a Àsia, 40%. Diferències de fins 18 punts! I a Espanya què ocorre? Organismes i estudis assenyalen que és un dels països on més cresqué la desigualtat en 2014; respecte a l’estat de justícia social, capital humà i igualtat, som al furgó de cua de la Unió Europea. Per això, en algunes zones s’ha registrat una sensació –si no una situació reial– d’emergència social, i generat un sentiment de dèficit de qualitat democràtica. Sobre la distribució de la riquesa a Espanya en 26 UNIdiVERSIeDAD

2013, dades econòmiques indiquen que l’1% de la població acumula el 27% de la riquesa; i el 10% de la gent més rica acapara el 55%, registres que tenen relació amb la desigualtat dels ingressos, segons l’índex de Gini, el 35,5 (on 0=perfecta igualtat i 100=major desigualtat). Si allò analitzat és el risc de pobresa, les notícies tampoc són positives, perquè més del 20% de la població hi estava inclòs (a la CV, el 23,60%). A més, el 20% de famílies registrà rendes inferiors a 8.000 euros/any. A 2014, el risc afectà quasi 13 milions d’espanyols, quan Cáritas España n’atengué més de 2,5 milions i donà ajudes d’emergència a més d’1 milió; alhora, 2,3 milions de xiquets vivien sota el llindar de la pobresa. Si parlem d’aturats, sentirem un calfred. La darrera enquesta de Població Activa de l’INE assenyala que l’índex d’atur fou del 26% a 2013; i del 24,4% a 2014. D’altres dades indiquen que front als 17,5 milions d’ocupats hi ha 5,4 milions d’aturats; de cada quatre treballadors un no té treball (a la CV, 570.000 aturats). Al sector de menys de 25 anys, la meitat no en té, situació agreujada perquè un de cada tres aturats no cobra cap tipus de prestació social. Les desigualtats també són evidents en formació de capital humà: sols Madrid, País Basc, Navarra, Catalunya i Cantàbria estan per damunt de la mitjana. Sobre desnonaments, recordem que 120 famílies perden l’habitatge cada dia. Si posem l’ull en l’estat de justícia social, Espanya és arrossegada per una forta ona que la situa al lloc 21, entre els 28 països de la UE, amb 4,85 de nota en una escala 10, lluny de l’Europa més avançada. Alhora, en 2014, els sa-

Primavera’15

laris baixaren més que a la majoria de països de l’OCDE. I en sanitat, no caldria recordar que, entre 2009-2013, les despeses passaren de 72.939 a 63.006 milions d’euros, 9.933 milions de retall, un 14%. Mentre, entitats bancàries i grans empreses, poc sensibles davant la crisi, continuaren la particular cursa d’obtenir més guanys, actitud gens fàcil de comprendre per la ciutadania! Aleshores, hi ha cap alternativa viable per canviar el rumb d’aquesta greu situació? Les respostes són diverses i prudents. L’economista H. Helpman afirmava aquest any que la globalització havia reduït la pobresa però no la desigualtat; E. Maskin, Premi Nobel d’Economia 2007 i estudiós de la desigualtat, en febrer a Madrid, raonava que “dins de les economies en desenvolupament la desigualtat ha augmentat... (i això tenia) molt a veure amb el fet que la globalització afavoreix els treballadors més formats”; manifestà ser “partidari de la globalització, (perquè) ...el món és més pròsper ara”, però advertint que “no hem d’oblidar-nos de la gent que es queda enrere, i allò més eficaç és oferir-los coneixement, ja siga per mitjà de l’educació o de la formació laboral”. Sobre qui paga aqueixos costos, tema clau, pensa que els “treballadors no podran pagar-se la formació perquè són massa pobres” i els empresaris potser no tenen els incentius adequats; per tant, podria “ésser necessari que un tercer, el Govern, assumesca el cost.” I fou clar en afirmar que el mode més efectiu de combatre la desigualtat és amb més educació, donant l’oportunitat d’accedir a més coneixements. Coincidia, així, amb altre Nobel, J. Hecckman, segons el qual una de les millors inversions que la societat pot fer és

en l’educació prèvia a l’escolarització obligatòria; i que la desigualtat pot començar a atacar-se a edats molt primerenques. Concloïa Maskin: “L’educació pot considerar-se un bé públic... (perquè) sobretot les societats democràtiques funcionen molt millor amb ciutadans educats... El que sí ja resta clar és que el canvi tecnològic fa més valuoses que mai les persones amb coneixements tècnics. Per això és inclús més important ara la inversió en educació.” Mentre A. Costas, catedràtic d’Economia, pensa que probablement allò “més important és aconseguir que les preferències del conjunt de la societat pesen més que les dels molt rics en les prioritats de les polítiques públiques”. Per acabar, ens podríem preguntar: Què ens diu això comentat? Qui controla aqueix món complex? Hi ha deontologia al món de les finances? Serveix la política per trobar-hi solucions? Els polítics-candidats, sabem què volen fer, com, quan, amb quins mitjans i per què? O estava encertat el poeta P. Valéry en escriure que “la política és l’art d’evitar que la gent es preocupe d’allò que li concerneix”? Si fos així, caldria recuperar el lúcid E. Galeano: “Som el que fem, però som, principalment, allò que fem per canviar el que som”, i reaccionar aviat amb fermesa. Perquè tothom som responsables, en part, de la desigualtat i pobresa en la societat que som i construïm. Però també tenim una alternativa: canviar allò que no ens agrade i fer realitat, com ciutadans i poble, el que desitgem: una societat més igualitària, solidària, digna i justa. Més informació en CÁRITAS ESPAÑA, CEPAL, EP-Domingo i EP-Negocios, FEM-Davos, FMI, FOESSA, Fundación BBVA, INE, OCDE, OXFAMINTERMÓN.

E.Maskin recorda que “no hem d’oblidar-nos de la gent que es queda enrere, i allò més eﬁcaç és oferir-los coneixement, ja siga per mitjà de l’educació o de la formació laboral”; i aﬁrma que el mode més efectiu de combatre la desigualtat és amb més educació

UNIdiVERSIeDAD

EDITA Associació Amics de la Nau

Direcció

Col•laboradors

Assessorament lingüístic

Gran de la Universitat de València Agda, dels Tarongers, s/n - Local S02 València. Telèfon: 963.828.680

José J. Martí i Alfredo Domínguez

Amparo Cabrera, Isabel Marquès, Francesc A. Martínez, Antonio Rey, Vicente Rotea i Esther Vayá.

Antonio Sesé

E-mail amigosnaugransuscripciones@gmail.com

Blog http://amigosdelanaugran. blogspot.com.es

Equip de redacció Adolfo Bellido, Gloria Benito, Bertomeu Pla

Maquetació i Disseny Gràﬁc DADACUC

Fotografia Alfredo Domínguez i Taller de fotografia II coordinat per Manuel Marzal Fotografies del Palau de la Generalitat, M. Marzal i R. Blanco.

Aquesta revista se subministra amb caràcter gratuït a socis i simpatitzants. La direcció i l’equip de redacció, així com els col•laboradors, hi participen voluntàriament. Les opinions expressades en aquesta revista no són necessàriament les de l’Associació Amics de la Nau Gran. El material contingut en aquesta publicació sols pot ésser reproduït, en part o en la seva totalitat, citant la procedència. Esta revista se suministra con carácter gratuito a socios y simpatizantes. El equipo de redacción, así como los colaboradores, participan voluntariamente en ella. Las opiniones expresadas en esta revista no son necesariamente las de la Asociación Amigos de la Nau Gran. El material contenido en esta publicación sólo puede ser reproducido, en parte o en su totalidad, citando la procedencia.