440 classica núm. 41

ENTREVISTA

32 — núm. 41 — www.440classica.cat

cor Veus

un referent vallesà i europeu La Societat Coral Amics de la Unió –fundada el 1877 seguint el camí de Josep Anselm Clavé– s’ha convertit en un dels referents del cant coral del país i d’Europa. Josep Vila Jover (Granollers, 1970) n’és el director artístic, a més de la batuta i ànima del Veus - Cor Infantil Amics de la Unió i del Cor de Cambra de Granollers.

El cor infantil va fer-se més visible que mai el 2015 en rebre el primer premi del 47è Certamen Coral de Tolosa.

També ha participat sovint en altres concursos i festivals, com el recent Taipei International Choral Festival de Taiwan. A més, també col·labora sovint en produccions del Liceu i concerts de L’Auditori, i actualment és el cor resident al Teatre Auditori de Granollers.

Parlem amb el director per comentar els reptes de la temporada 2017-18 i les peculiaritats d’una entitat que gestiona 850 alumnes entre Granollers i Llinars del Vallès.

TEXTOS Núria Maynou FOTOS Arxiu Cor Veus

www.440classica.cat — núm. 41 — 33

ENTREVISTA

Cor Veus

L’aposta de la temporada 2017-18 amb el Cor Veus és un propòsit molt ambiciós per a un cor infantil. Josep Vila i Jover: Sí, perquè els nens i nenes treballen com professionals.

Aquesta setmana tenim una producció i cada dia venen a assajar per a l’espectacle de dissabte. Agafen molta experiència, prenen hàbits, coneixen gent... I tot just fa un mes que som al Liceu participant a Un ballo in maschera, de Giuseppe Verdi.

Abans ja havíeu col·laborat en altres òperes, oi? Sí, sis vegades, però cada cop els solistes i artistes són diferents, i això ho fa molt interessant. Aquesta vegada hi anem més tranquils perquè cantem amb les dones del Cor del Liceu. Normalment, si anem sols, la pressió és molt bèstia. Per exemple, quan vam fer Werther de Massenet eren set nens fent solos, i és clar, no podíem doblar el cast perquè al cor només hi ha aquests amb la capacitat de ser solistes. A més, a l’òpera, el de teatre vol petits, el de música vol que soni fort, i tu ets allà al mig, intentant arribar a tot arreu.

Cantar en un cor com el vostre demana molta dedicació. Ja se’n fan el càrrec, els pares de tots els que comencen? Als pares dels cantaires nous els faig una entrevista i els deixo anar un rotllo... que jo mateix penso: s’aixecaran de la cadira i se n’aniran. Perquè a partir de llavors, en l’oci familiar hi ha poc a decidir. Tothom rep un calendari i allò va a missa, i s’hi han d’adaptar.

Hi ha llista d’espera, per entrar al cor Veus? Sí. Per això hem arribat a crear un cor paral·lel on hi ha nous nens i nenes que volen entrar i no hi caben; o que només tenen ganes de seguir cantant sense tants compromisos, i alguns que no han passat la prova.

En algun moment, per qüestions d’edat, han de marxar del cor, oi? A molts llocs d’Europa els tallen molt abans, aquest és el límit d’edat als cors infantils, però és clar que els que estiren el cor són els de Batxillerat. I com que encara són a l’institut, no és tanta la diferència d’edat d’11 a 17 com en els anys següents. Després ja poden anar al Cor Jove i tenen tota una vida per endavant. Però aquest tema de ser infantil o no és un dels motius pels quals a final del curs passat vam canviar el nom del Cor Infantil Amics de la 34 — núm. 41 — www.440classica.cat

Els nens treballen ells mateixos l’escenografia, i aconsegueixen resultats brutals En el nostre model tothom fa alguna cosa, a més de cantar: xarxes, vestuaris, coreografies...

Unió per Cor Veus, que és també com es diu una de les nostres produccions. Hi havia molts altres motius, un altre era tenir un nom més fàcil de cara a l’exterior i més reconeixible. L’antic nom era molt difícil de recordar. Vam fer la reflexió, i el Simposi Internacional de Música Coral a Barcelona va ser l’excusa perfecta per posar-nos-hi.

I com encaixeu el relleu i canvis dels cantants? Hi ha un moment en què quan te’n marxen vint de cop, pateixes. Se te’n va aquell que tocava tan bé el caixó, la que feia les coreografies fins ara... Però de cop passa alguna cosa màgica i tot surt un altre cop, perquè la gent té moltes capacitats.

L’espectacle Veus, d’on heu agafat el nom, funciona moltíssim i el continueu oferint. Sí, però ara només és un concepte. El vam estrenar el 2012 i potser hi ha només tres temes que encara es fan respecte a la proposta original. Va evolucionant, no és mai igual. Bàsicament és una barreja entre música tradicional i contemporània a capel·la, amb una visió de posada a escena molt potent. És a dir, oblidant que un cor és una fila de gent amb una partitura i un director al davant, i incorporant-hi la idea de teatralitat. Ens acompanya un tècnic de llums que sap com és l’espectacle.

Com es fa la posada a escena? La posada

a escena del següent espectacle, per exemple, no la faig dissenyar per ningú, la fan els nens i nenes, i aconsegueixen coses brutals. En algun projecte hem tingut col·laboracions externes com la de Sol Picó o la de Marta G. Otín, però en principi ens ho fem nosaltres. I això és una aposta molt diferent del que fa la majoria. En el nostre model tothom fa alguna cosa a part de cantar.

Uns s’encarreguen de les xarxes, uns altres del vestuari, uns altres de coreografies...Ens organitzem per grups i col·lectius. L’estructura organitzativa és molt important. Hi crec molt, perquè el que fem ens aporta molt, més enllà de la música. Hi dediques moltes hores, però val la pena. En el dia a dia del grup em baso a assajar, la resta del treball és fora d’aquesta estona.

Quants cors hi ha a la Societat Coral Amics de la Unió? Tenim deu cors diferents, perquè els nens des que entren potser amb 3 anys ja formen part d’un cor i tenen consciència de fer cantates, on hi ha músics, escenari...

Gestionem 850 alumnes entre els dos centres (a Granollers i a Llinars), i una de les nostres característiques és que tenim l’Escola Coral i l’Escola de Música entrellaçades. I a diferència d’altres llocs semblants, en el nostre cas vetllem per un equilibri entre totes dues. No n’hi ha una que destaqui per sobre de l’altra.

Intentem que totes siguin importants. Una altra de les nostres particularitats és que fins als 12 anys tothom canta junt, i a partir de llavors ja comencem a fer dobles línies entre els que volen fer-ho més intensivament i els que no. Per exemple, entre els adults tenim el cor de cambra i el cor de pares.

Hi ha molts d’aquests projectes que han agafat embranzida, però sobretot el Veus.

Això només s’explica perquè el cor treballa molt. I qui pot treballar tant? Gent que té molt de temps. Qui en té? Adolescents a qui puguis convèncer que això és molt guai. Han d’estar entusiasmats per assumir, per exemple, en una setmana de producció, tres hores i mitja cada dia d’assaig.

T’esperav≠es el prestigi que ha assolit Amics de la Unió? No, no m’esperava res. Sóc economista i la música l’he apresa treballant. Vaig fer música de manera amateur, després he estudiat direcció, però en cursos

A DALT, DOS MOMENTS D’UN DELS DARRERS MUNTATGES DEL COR, ELS COLORS DEL MAR. A BAIX, TRES MOMENTS DE LA GIRA PER XANGAI I EL JAPÓ.

Cal molt entusiasme per seguir una setmana amb tres hores i mitja d’assajos diaris El cor és com un gran laboratori, és molt important que els joves tinguin experiències

diversos. I tot ho he après fent, perquè d’una cosa a la qual dediques totes les hores del dia, n’acabes aprenent. Tot i que de vegades m’he de buscar la vida amb eines meves per a certes coses. No m’esperava acabar aquí quan em vaig treure la carrera. Vaig cantar al Cor Jove de l’Orfeó Català durant 5 o 6 anys. Hi vaig aprendre moltíssim, primer d’Enric Ribó, després de Conxita Garcia, i finalment en uns workshops, amb Christian Grube. Són els que m’han influenciat per arribar a dedicar-me a la direcció coral.

El projecte que dirigeixes artísticament des del 1995 no ha parat de créixer. No he esperat mai res, però no paren d’arribar coses!

Fa uns mesos ens va arribar una proposta de Jordi Savall i no m’ho esperava gens, estic emocionat. Ho hem de preparar bé! I n’hi ha més, després del Simposi Internacional de Música Coral a Barcelona hem rebut una invitació per anar als Estats Units... Cada dia rebem una sorpresa.

I els cantants com ho porten, anar amunt i avall? A tothom li agrada viatjar.

Això justifica molt els tutes que els faig fer...

Quan els vaig dir que havíem d’anar al Japó l’estiu passat vaig notar que l’assaig anava molt més fi. No m’hauria pensat mai que jo hi aniria. Imagina’t ells, amb 12 anys, anar una setmana al Japó per cantar.

Una dotzena de produccions La temporada 2017-18 del Cor Infantil Veus planteja gairebé una dotzena de produccions d’alt nivell i molta varietat. Aquesta tardor els cantants vallesans han estat al Liceu col·laborant a Un ballo in Maschera, de Giuseppe Verdi; han posat veu a Els colors del mar, projecte mediterrani amb música d’Eduard Iniesta i textos de Piti Español, i han refrescat el seu espectacle homònim, Veus, en què combinen una fresca posada a escena amb harmonies impecables.

Una carta de presentació extraordinària per a un cor exigent que es desviu per cantar bé. Per Nadal tornaran al Liceu per participar al Conte de Nadal de Charles Dickens, amb música d’Albert Guinovart, i passat festes es retrobaran amb Bernat Vivancos i les seves Cançons nocturnes. Al febrer col·laboraran amb el Centenari Bernstein que programa L’Auditori de Barcelona, i el 22 de març començaran els concerts amb Jordi Savall. El mestre dirigirà La Passió segons Sant Marc de Johann Sebastian Bach en companyia de la soprano Marta Mathéu, La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, entre altres; una producció que els durà també a França. El cor també participarà, com fa cada dos anys, en una òpera infantil; es farà conèixer al Festival de la Voix de Châteauroux; farà un stage de treball amb el compositor i cantant Lluís Vilamajó, i se n’anirà a Euskadi en una gira de concerts amb el prestigiós cor Leioa Kantika Korala.

ENTREVISTA

Cor Veus

Com és el Cor Veus? És difícil descriure’l. És un grup que intenta transmetre als seus membres una sèrie de valors, coneixements i experiències. Et permet conèixer persones noves a cada espectacle: hi ha nens que s’han fet amics de Bernat Vivancos, ara d’Eduard Iniesta, etc. La música transmet una manera de viure i et fa adonar que l’esforç és una cosa important. El cor és com un gran laboratori on tots aprenem i per mi és molt important que la gent jove pugui passar aquesta experiència. I des d’un punt de vista musical, després d’afrontar un treball, el resultat els afecta i els transforma. Jo els dic que tenen capacitat de fer màgia, perquè fan que a les persones que escolten els passin coses.

Quin és el repertori amb què el cor se sent més còmode? La veritat és que els nens són molt flexibles. El repertori del programa Veus se’l saben de memòria. El podríem arribar a fer sense ni assajar. Però per exemple, l’espectacle amb Eduard Iniesta, Els colors del mar, sé que els agrada molt —i jo també m’ho estic passant bomba—. Amb Vivancos, per exemple, sé que els ha costat una mica més, sobretot per l’escriptura i lectura de la seva música.

Està bé que de vegades hi hagi rumba i estils lleugers. Però si els ho preguntes, segur que et diran que una de les coses de què més gaudeixen és de la música sacra contemporània a capel·la, que cantem quan viatgem i entrem en una església. És evident que sou capaços de cantar un ampli repertori i que sou versàtils. Cantar Verdi o Vivancos, o fins i tot fer cantar una rumba, no és el mateix. El 80% de repertori coral és per a cor mixt. Hi ha poca cosa per a cor de nens, i una alternativa és agafar professionals. Ho farem amb el cas del concert amb Savall. Hi haurà cantants professionals i vint nens, cosa que el farà cor mixt. Però per a mi això, que està bé, només és una part de l’instrument final.

Sempre que puc prefereixo fer projectes on la veu central siguin de veus blanques.

Tots els cantaires llegeixen amb partitura? Un dels objectius del cor és que aprenguin a llegir. Nosaltres a l’escola els ensenyem a llegir i als 12 anys n’han de tenir 36 — núm. 41 — www.440classica.cat

Una de les coses que més agraden als petits és cantar sacra contemporània a capel·la Sempre que puc prefereixo fer projectes on la veu central sigui de veus blanques

bastanta idea. Ara bé, després de molt de temps, tinc clar que el que sap llegir sap llegir i hi ha a qui sempre li costarà. A totes les cordes n’hi ha de més bons llegint i altres millors amb l’orella, i això suma. Mirat estrictament, no et puc dir que tots els que passen pel cor saben llegir, excepte a l’Escolania. Però sí que partim de partitura. La practiquem i deprés toca cantar-la de memòria.

A banda de treballar bé la interpretació musical, us preocupeu molt per la posada a escena, trencant amb vells estereotips del cant coral. Creus que la coreografia i la il·luminació són molt importants en un concert coral? No és molt important, però és una via que és obvi que funciona. L’essència del cor és musical i coral, la resta és la cirereta. És de més a més. Per això em poso algun concurs com a fita, per tenir molt present l’exigència musical: l’afinació, el fraseig...

Què fa que encara hi hagi poc públic fins i tot del país, malgrat tant de prestigi i reconeixement internacional? Perquè en realitat no ens coneix ningú. La gent no ve perquè hi ha una qüestió cultural. Si vas a algun altre país d’Europa la gent surt a veure tot tipus de propostes culturals que es programin. Nosaltres tenim una mino-

ria, que és veritat que respon, però no podem omplir un gran teatre en gairebé cap ciutat catalana. In Crescendo van sortir d’aquí, i han estat fent molts concerts, però ha estat gràcies a la televisió, que et dona un impuls. Si no surts a la tele, en aquest país no existeixes.

No hem sabut posar bones bases per generar interès per la cultura? És molt difícil respondre com solucionar un problema cultural tan profund com aquest. Hi ha bons projectes, bons cors, bons directors...

De l’ESMUC en surt gent molt ben preparada, no és un problema de nivell. En un concert al Japó vam tenir 4.000 persones de públic, vam vendre 200 discos, vam signar autògrafs... En un altre concert eren 1.400 persones... Allò és Mart, per nosaltres. Per això marxar a l’estranger és una injecció d’energia. Malgrat tot això, a nosaltres ens passen coses molt xules. El Liceu ens té en compte, L’Auditori també, alguns compositors del país també. Nosaltres tenim molta sort, mentre que hi ha gent que fa bona feina i no se’n surt tan bé. Però tampoc tinc una llista de concerts contractats, i tot i així som d’aquí i ens estimem el nostre entorn, i anem endavant. L’objectiu final no és el ressò o la projecció, sinó el que arribem a aconseguir.

CORS DE REFERÈNCIA

En quin cor us emmiralleu, d’arreu del món? La veritat és que durant molt de temps m’he estat fixant en el Cor Nacional Holandès (Nationaal Kinderkoor), que dirigeix Wilma ten Wolde, pel que fa a so. I també el Cor Tapiola ha estat un referent durant molts anys, per aquesta idea de com mostrar-se a escena. No m’agrada gaire parlar de coreografies, sinó de disposició. M’he passat molts anys veient festivals i n’he vist molts. A Catalunya durant una època em vaig fixar molt en la feina que feia Òscar Boada, del Cor Vivaldi, perquè era l’únic que s’havia plantejat portar el típic cor de nens més enllà i li estic molt agraït perquè em va ajudar molt.

Hi ha alguna cosa que vulgueu treballar com a cor, a part de preparar els projectes?

Si et soc sincer, ara l’objectiu és superar tot

el que ens espera. Hem acceptat molts reptes. No és que siguin tants concerts, sinó molts projectes diferents i nous als quals no podíem dir que no.

Com treballeu, quantes hores dediqueu a assajar a la setmana? Mínim tres dies a la setmana. Però quan hi ha producció i concerts hi invertim molt més.

El Cor de Cambra està en la línia del Cor Veus? No tenim les mateixes possibilitats del cor de nens, i és molt difícil, perquè és un camí que implica moltíssimes hores.

Els adults del Cor de Cambra tenen famílies i moltes altres obligacions. Però la filosofia és la mateixa, tenim un programa de col·laboracions i produccions diferents.

Tu què has après, com a director, tirant endavant els diversos cors? Ho he après i m’ho han ensenyat tot. He tingut l’oportunitat de viure una vida molt xula. Tots tenim avantatges i desavantatges. A mi la formació eclèctica que he tingut de vegades em genera inseguretat, però per altra banda em permet viure cada moment com un regal. Ara em costa molt imaginar-me la meva vida sense haver fet aquest camí. He

Als nens els dic que tenen la capacitat de fer màgia, perquè fan que als oients els passin coses Cantar amb Jordi Savall a Granollers, Versalles, París i L’Auditori serà un regal de la temporada

tingut molta sort. En realitat sóc una persona molt tímida, i he triat una feina amb la qual m’estic relacionant constantment amb gent.

Si ara t’oferissin un altre projecte, tenir una altra vida, potser en un altre país...

T’hi avindries? M’ha passat, aquí al país, i em va costar molt decidir-me. M’agrada viatjar, i seria una experiència de vida. Si això em passés seriosament i en bones condicions, ho agafaria. Jo no ho buscaré, i dubto que passi, però estaria molt bé. Hi haurà un punt en què treballaré molt perquè el projecte es consolidi i pugui tirar endavant durant un temps sense mi.

Si algú et demana que li recomanis un concert d’aquesta temporada, quin li diries? Ara li diria el que estem preparant en aquest moment, Els colors del mar amb Eduard Iniesta i companyia, perquè és el que em té atrapat ara. Però per responsabilitat del nom, per l’oportunitat que és, li diria el de Jordi Savall, que a més també farem a Granollers, a part de Versalles, París i L’Auditori. És un dels regals de la temporada, si hi arribem serà un gran moment. www.440classica.cat — núm. 41 — 37