Quadern TAI 14

1

PROJECTE TAI QUADERN TAI 14 13 TAULES + 1 ÀPAT

3

18

Objectiu: La digestió

22 Activitat artística col·lectiva 23 L’artista i la necessitat de treballar en grup 24 Necessitat d’una metodologia 26 La multidisciplina o la pluridisciplina 28 La interdisciplina 30 L’experiència del TAI 32 Els alumnes 38 Els professors 40 Temporització 48 Comunicar i compartir 50 Altres formes de comunicació 51 Compartir experiències: congressos i jornades 52 Els treballs i les obres creades en el TAI 54 A manera de reconeixement

Gabriel Verderi

13 Projecte TAI

9 Salutacions

ÍNDEX

70 L’OMBRA 74 EL PONT 80 TENSIÓ 84 RITME 88 ABSÈNCIA 92 CALIDOSCOPI 96 ARMARI 100 OCTA 106 EL MUR 110 MIGRACIÓ 114 MIRATGE 120 CEGUESA 124 SOSTENIBILITAT

60 PROJECTE TAI 14

13 TAULES + 1 ÀPAT

Crèdits QUADERN TAI 14 Edita TERRASSA Escola Municipal d’Art Coordinació disseny Elena Bartomeu Magaña Professors projectes 2 CFGS Gràfica Publicitària Petra Shieck i Antoni Dalmau

6

Disseny gràfic Andrés Merizalde Polo Selecció textos quaderns TAI JM Casasús i Gabriel Verderi Fotos Autors varis Traducció i correcció Clara Formosa Plans Redacció Carrer Colom 114, 08222 Terrassa - Barcelona Impressió Grup Artyplan – Artymprès, S.A. Novembre 2009 isbn 978-8486838-74-4 Dipòsit legal b-44.110-2009

7

Salutació de l’alcalde El Taller Artístic Interdisciplinari (TAI) és un clar exemple de creativitat. La seva posada en marxa, l’any 1996, va ser la primera mostra d’originalitat i de capacitat per avançar-se als nous temps. La seva estructura de treball, que fomenta l’experimentació entorn de temes tan peculiars com el silenci o el mur, també ha propiciat un ampli ventall de reflexions i noves idees al voltant de l’art, la música o el teatre. Així mateix, el caràcter genuí del TAI l’ha diferenciat d’altres iniciatives i l’ha convertit en un model a seguir per altres ciutats d’arreu del món.

Aquest projecte innovador i experimental s’ha anat actualitzant i reinventant al llarg de totes les seves edicions per adaptar-se a les noves tendències. Malgrat això, després de tretze edicions consecutives també calia reflexionar sobre el mateix TAI i el seu futur. Amb un títol tan suggeridor com 13 taules + 1 àpat, la comunitat educativa de l’Escola Municipal d’Art i Disseny ha treballat sobre els temes que s’havien plantejat al llarg de les tretze edicions anteriors.

Aquesta catorzena edició ha marcat un punt final i l’inici d’una etapa amb què es prendrà impuls de nou per projectar el TAI encara més i continuar potenciant aquesta iniciativa pedagògica vers el món de les idees i la creació.

Em consta que les persones que hi han participat en els darrers anys han après molt d’aquest intercanvi interdisciplinari que permet el Projecte TAI a través d’activitats i iniciatives que han fomentat l’experimentació, la recerca, la creativitat i la innovació. Uns coneixements que s’han extrapolat al conjunt de la ciutat a través d’un programa d’activitats obert a tothom i amb la presentació pública dels resultats de cada edició. I aquesta voluntat de transmetre el seu treball a tota la ciutadania és un fet molt lloable i que ha contribuït sens dubte a l’enriquiment cultural i a la potenciació del caràcter innovador de Terrassa.

Pere Navarro Alcalde de Terrassa

9

Projecte TAI 14 El Taller Artístic Interdisciplinari ha arribat a la catorzena edició havent fet un intens i important recorregut pels diferents llenguatges de l’art. S’han aconseguit els objectius que tenia el projecte quan va néixer l’any 1996 i ara, els seus impulsors ens proposen una aturada per reflexionar i canviar de format.

Han estat molts els esforços i l’energia que al llarg d’aquests anys han esmerçat en el Projecte TAI, professors, alumnes i altres persones vinculades al món de la creació artística. Han estat molts i moltes els qui han gaudit d’aquest marc d’expressió que la nostra escola els ha proporcionat i que han omplert donant forma a les pròpies inquietuds creatives i innovadores.

Una part de la feina feta ha quedat reflectida en els quaderns editats després de cada TAI, i una altra, segurament la més intensa i profunda: les discussions, experimentacions, assaigs, reflexions personals... queda com un pòsit en cadascun dels participants i com un valor en l’Escola mateixa.

Cada Projecte significa obrir-se i interrelacionar-se des de dins cap enfora: entre els alumnes i professors, entre dis-

ciplines, entre escoles d’ensenyaments artístics i amb la ciutat en general. Aquest esperit transversal i de cooperació ens satisfà molt.

“13 taules + 1 àpat” és el nom del catorzè Taller. Aquestes tretze taules ens han servit plats tan sorprenents com: L’Ombra, El Pont, Tensió, Ritme, Absència, Calidoscopi, Armari, Octa, El Mur, Migració, Miratge, Ceguesa, i Sostenibilitat. Amb el número 14, els homes i dones participants s’han aplegat en una taula compartida i amb el ritual del banquet han posat fi a un projecte.

Estem convençuts que en un futur pròxim, ens plantejaran un nou treball o un nou taller que ens obrirà els ulls a nous llenguatges i, si és possible encara, més trencadors que els emprats en tots aquests anys.

Vull felicitar-vos a tots per la bona feina i us encoratjo a pensar en nous reptes que donin a conèixer a la ciutat el potencial artístic de la comunitat educativa de les escoles municipals d’Art i de Música.

Josep Pàmies i Gómez Regidor d’Educació.

11

Projecte TAI – Taller Artístic Interdisciplinari El Projecte TAI va néixer l’any 1996 dins l’àmbit dels estudis artístics de TERRASSA Escola Municipal d’Art, com un taller de creació artística que utilitza la interdisciplinarietat per establir connexions entre diferents llenguatges, processos creatius i metodologies.

TERRASSA Escola Municipal d’Art dirigeix i coordina aquest Projecte. L’Escola Municipal de Música participa en la seva organització.

13

Cronologia del projecte TAI

1995 - 96 1996

Concepció del Taller Artístic Interdisciplinari febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 1 (Prova pilot) Tema: “L’Ombra”

setembre

Presentació del Projecte en el Congrés Internacional de Ciutats Educadores (Chicago, EUA)

1997

febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 2 Tema: “El Pont”

1998

febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 3 Tema: “Tensió”

1999

febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 4 Tema: “Ritme: cadència, aire, temps, moviment.”

Presentació de la publicació: QUADERN TAI

maig

Presentació del Projecte TAI en el Congrés Nacional de l’Educació de Barcelona “L’educació és la clau” (Barcelona)

2000

gener

“Projecte TAI; una plataforma de reflexió artística i pedagògica” Presentació de l’experiència del Projecte TAI en les Segones Jornades de Pedagogia i Art d’Avui TRANSARTS Aquestes jornades formen part del Programa Art i Educació 1999-2000 (districte de Sant Andreu, Ajuntament de Barcelona)

2000

febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 5 Tema : “Absència, silenci, vacuïtat, res.”

14

2001

març

Taller Artístic Interdisciplinari 6 Tema : “L’indret de destinació d’aquest èxode n’he dit CALIDOSCOPI”

2002

febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 7 Tema: “Armari”

2003

maig

Taller Artístic Interdisciplinari 8 Tema: “OCTA. Quadrat i cercle dinàmica entrellaçada”

2004

febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 9 Tema: “El mur”

2005

juny

Taller Artístic Interdisciplinari 10 Tema: “Migració”

2006

febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 11 Tema: “Miratge”

2007

febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 12 Tema: “Ceguesa”

2008

febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 13 Tema: “Sostenibilitat: Límits, sistemes i diversitat”

2009

febrer

Taller Artístic Interdisciplinari 14 Tema: “13 taules + 1 àpat”

15

17

Objectiu: La digestió Gabriel Verderi Gabriel Verderi, va dissenyar l’estructura d’aquest projecte i l’ha dirigit i coordinat des dels seus inicis. És artista multidisciplinari i professor de “Metodologia per a la creativitat” en els àmbits de disseny, i de “Processos de creació” en els estudis artístics.

Del 1994 al 2002 va ser el Cap d’estudis artístics, i des del 2003 és el director de TERRASSA Escola Municipal d’Art.

18

Aquest Taller Artístic Interdisciplinari 14, ha utilitzat el concepte, la forma i la metàfora de la taula com a plataforma per tornar a reflexionar sobre els 13 temes, que s’han desenvolupat durant les tretze edicions anteriors del Projecte TAI. La finalitat ha estat fer un últim àpat amb tots els participants i, simbòlicament, fer una digestió conjunta d’una experiència col·lectiva.

Pel fet de ser l’últim Taller Artístic Interdisciplinari de la seva sèrie, és el moment oportú per fer-ne un repàs, a cavall entre la descripció i la valoració, d’un projecte que s’ha estat definint fins ara.

(…“la societat i la cultura estan en constant evolució, i això fa que calguin nous plantejaments per adequar-se als temps actuals. Aquesta reformulació també és necessari que arribi a l’àmbit educatiu, perquè alumnes i formadors actualitzin els seus punts de vista amb les necessitats de la societat contemporània.

En aquest sentit, si la interdisciplina ens ha servit fins ara per especular amb mètodes de creació conjunta i en contacte, la transdisciplina és un nou horitzó que ens ha de proporcionar el marc metodològic per explorar més possibilitats d’encontre entre persones, idees i llenguatges més enllà de les disciplines. Si les disciplines són marcs específics de coneixement per desenvolupar eines per expressarnos, la ideació va més enllà de les limitacions disciplinàries. La necessitat actual de transmetre idees, reflexions i emocions amb nous formats, ha fet procliu que sorgeixin nous territoris per experimentar. Per tant, cal garantir la llibertat necessària d’actuació per afavorir la creació en totes les àrees de coneixement. Cal fer desaparèixer les fronteres que limiten i encapsulen les noves possibilitats, i tanmateix, cal continuar potenciant que el tema escollit pel Projecte ens indueixi a reflexionar sobre qüestions ac-

tuals. Aquestes, han de constituir l’estímul suggeridor per desenvolupar criteris i crear noves formes d’expressió en qualsevol camp i qualsevol format”) Aquest fragment està extret de la presentació del Quadern TAI 11 “Miratge”, que vaig escriure l’any 2006, i l’he situat encapçalant la presentació d’aquest quadern per il·lustrar l’imperatiu que sempre ha tingut el TAI d’actualitzar-se.

En aquest sentit el Projecte TAI 14: 13 taules + 1 àpat, ha tornat a ser un punt d’inflexió en el seu recorregut, i ha estat dissenyat per ser el punt final d’una etapa de 13 anys i 14 Tallers Artístics Interdisciplinaris.

Queda lluny l’any 1996, quan va néixer aquest projecte dins l’àmbit dels estudis artístics de l’Escola Municipal d’Art. Un concurs de projectes educatius proposat pel Patronat Municipal d’Educació de l’Ajuntament de Terrassa, va ser el motiu perquè recuperés un projecte que feia uns anys havia començat a perfilar i que contemplava les bases per organitzar el treball de creació artística col·lectiva.

Al llarg de la meva vida artística sempre he tingut present aprofitar les oportunitats per treballar amb altres artistes

19

20

i establir formes de col·laboració. Recordo que durant els anys 80 vaig formar part d’un grup d’artistes de Barcelona anomenat 7 ESPAIS. Era un col·lectiu format per un arquitecte, un cal·lígraf, pintors,… El treball es va concretar en una sola proposta que no es va arribar a formalitzar mai.

Les reunions les recordo denses i intentant buscar un nexe que justifiqués un treball amb un eix comú.

Més endavant vaig ser cofundador del col·lectiu TAL TACA, format majoritàriament per estudiants de Belles Arts. Érem un nombre important de persones, i també van ser importants les reunions que s’hi van fer. L’activitat d’aquest grup va estar més centrada en la promoció a Terrassa de l’art contemporani, que no pas en la pràctica artística dels seus membres. Aquí, però vaig començar a albirar la dificultat que suposa treballar en un grup molt heterogeni i amb actituds i personalitats tan diferents dels seus membres.

Més tard va venir EQUIP TÀNDEM (1985). Amb l’amic Jaume Farrés vam utilitzar el mitjà de l’art environamental

per fer propostes que ocupaven carrers i places amb tubs i plaques fluorescents i fosforescents. Vam participar fins i tot en un congrés d’escoles d’art presentant una ponència sobre la necessitat de crear expoescenaris: substituir els monuments, per plataformes de divulgació temporals d’obres d’art.

TRANSEÜNT ART (1986) va ser un capítol estimulant i excitant dins de la dinàmica de grup. Composat per 5 artistes joves, i no tan joves, vam fer servir el carrer i l’accionisme per fer-nos presents, però en l’anonimat, en diferents àmbits de la ciutat de Terrassa. La capacitat de generar idees, sacrificar hores d’estudi i de son, i les accions anònimes, transgressores i nocturnes, ens van posar al límit de la legalitat. Ho recordo amb plena satisfacció pels resultats i el procés de treball que dúiem a terme.

Finalment cal destacar l’Associació per a la recerca artística TRAJECTE. Aquesta associació sense ànim de lucre, tenia estudis individuals d’escultura, pintura, fotografia, dansa, teatre i dos més de ceràmica, però situats fora del

recinte. Entre els seus objectius principals hi havia la promoció de l’art contemporani en general: arts plàstiques i visuals, música, dansa…, generar la reflexió sobre l’art i la seva expressió, programar cicles d’exposicions, actes i concerts, tenir un fons documental, i gestionar i promoure intercanvis entre artistes i associacions tant nacionals com internacionals. Així va ser, i també el fet de tenir un espai comú, ens va permetre propiciar la reflexió i la comunicació de criteris entre nosaltres i el públic que hi assistia. També –i és aquí on volia anar a parar- vam proposar treballs artístics col·lectius que anessin més enllà de la mostra col·lectiva d’obra individual. Des del meu punt de vista crec que en tres dels projectes que es van realitzar vam aconseguir un resultat interdisciplinari notable. Per aquells que vulgueu tenir una referència d’aquests projectes: L´H. Art 87 (L’Hospitalet) 1987 , PLUVIUM CERC. Centre d´Estudis i Recerques Culturals (Barcelona) 1988, REDOX 4t Festival International of Performance (París) 1988.

TRAJECTE va ser una experiència important, ambiciosa, amb una dedicació intensiva a l’art en gairebé totes les seves vessants i categories, i que ens va costar molts diners i un desgast considerable en la seva gestió.

Aquests antecedents van ser l’experiència d’allò que sí i allò que no funcionava en el treball de creació en grup.

D’aquestes experiències, sempre enriquidores, en van sortir les bases per iniciar l’organització metodològica que ens permetés aproximar la creació artística als alumnes de diferents àrees artístiques. La metodologia interdisciplinària seria el mecanisme per a la gestió del treball en grup i per establir connexions entre diferents llenguatges, processos creatius i disciplines artístiques.

Així doncs, amb el lideratge de l’Escola d’Art de Terrassa, els alumnes i professors del seu àmbit artístic, els de música de l’Escola Municipal de Música i Conservatori de Terrassa, i els de l’Institut del Teatre, vam emprendre plegats el repte d’iniciar una experiència tan singular com difícil.

21

Activitat artística col·lectiva Qualsevol activitat humana i concretament la creació artística en grup té l’atractiu de generar complicitat entre persones que persegueixen objectius semblants: crear objectes, imatges, suggerir conceptes, plantejar qüestions, denunciar,… i que aquest contacte propicia la comunicació, el debat i l’intercanvi d’opinions i criteris.

Fins aquí tot bé; tenim els ingredients necessaris que fan preveure que solament posant en un mateix lloc i espai un grup de persones, tenim la seva interacció garantida.

N’hi ha prou amb això? La construcció en grup es genera de forma automàtica?

Una de les coses que aprens circulant per aquest món, és no donar per assentades les coses. Per tant no negaré que hi hagi grups de persones que treballen en la creació artística en grup i que són capaces de realitzar el procés

22

de creació amb fluïdesa i sense conflictes. No posaré en dubte que són capaços d’anar des de la captura i selecció d’idees fins a la determinació de l’acció o a la seva formalització, i fent possible que tots els components es sentin partícips en aquest procés.

Ara bé, des de la meva experiència, us diria que no n’hi ha prou amb les ganes de treballar en grup. Calen unes guies metodològiques que facilitin l’orientació durant el trajecte. Aquestes guies han de contemplar fases que incloguin les tècniques per fer surar les idees, projectar-les, definirles i formalitzar-les. També cal afegir que en qualsevol treball amb diverses persones, hi ha altres aspectes a tenir en compte, que són relatius al comportament humà, les relacions interpersonals i les tècniques de comunicació i de treball en grup.

L’artista i la necessitat de treballar en grup La solitud de l’artista davant del seu treball crea un entorn endogàmic que pot encapsular el mateix esperit creatiu de l’artista. És ben segur que molts artistes busquen justament aquesta àrea restringida i d’autogestió. Els diàlegs amb la pròpia obra, el monòlegs, els soliloquis són necessaris per obtenir una obra singular i genuïna. Sovint no es contempla compartir ni conceptes, ni tècniques, ni plantejaments fins que l’obra no està acabada o exposada.

D’altres, en canvi, les dosis d’aïllament necessàries per dur a terme la tasca personal sense distraccions, són un escull que no sincronitza amb una personalitat, que podem anomenar més social i que necessita operar al costat o enmig d’un grup. La naturalesa de cada individu serà allò que definirà les “més” o “menys” necessitats d’explorar la creació en grup i, fins i tot, definirà l’afinitat cap a

una activitat artística individual. D’altres naturaleses humanes necessiten implicar-se amb un grup de persones o especialistes, perquè, en conjunt, facin possible el resultat global.

Penso que aprofitar les diferents oportunitats que se’t presenten per obtenir contactes i coneixements, sempre seran elements de nutrició importants. Ara bé, en qualsevol cas, el resultat de l’experiència ha de ser positiu i per tant es fa necessari conèixer bé els altres components del grup per tal de garantir un intercanvi gratificant. Tot i així, cal anar previngut i comprendre que hi ha massa variants que poden distorsionar una pràctica artística que ja de per sí aporta components de risc.

23

Necessitat d’una metodologia El procés de creació és múltiple i variat. Podem assegurar que cada persona té el seu i segueix uns paràmetres diferents.

Quan es parla de creació fem referència a una intenció: expressar-nos per oferir nous punts de vista suggerents i organitzar el llenguatge d’una forma diferent, perquè la seva lectura formuli nous camps d’interpretació.

La creació ja no tan sols es situa en el com volem dir les coses, sinó també en quina forma pot tenir i, fins i tot, especulem sobre el per què estem articulant un determinat llenguatge.

Per tant, s’estableixen diferents fronts i possibilitats de projectar les nostres capacitats per innovar allò que ja coneixem.

24

Qualsevol procés de creació artística implica un camí que va des de la ideació a la formalització. Porta implícita una

activitat de recerca del què i com vull dir les coses. És un camí iniciàtic que no hem petjat mai i que no sabem ben bé cap on ens portarà. La incertesa del resultat, la variabilitat de les opcions que se’t presenten, i la multiplicitat de formes de representació d’una mateixa idea o concepte, són alguns dels incentius que ens mobilitzen cap a la creació artística.

El procés de creació esdevé una cadena d’esdeveniments que es succeeixen constantment. És el fil màgic del suggeriment que el creador desitja i que busca. Davant d’aquesta allau d’idees cal tenir clar un propòsit per a no perdre’s.

Cal avaluar, sospesar, netejar i decidir.

Davant de tantes possibilitats i formulacions, de tantes preguntes i vials, sembla que es fa necessari tenir un mètode que permeti conduir-nos cap una direcció determinada. Aquesta és potser una de les raons de l’existència de metodologies, i el disseny d’una seqüència d’accions ordenades. Això que sembla no tenir massa importància

en l’art i la creativitat, és fonamental en les disciplines científiques.

No cal dir que quan es planteja una metodologia basada en la interdisciplina, el primer pas que hem hagut de fer és comprendre allò que interdisciplina vol dir. En aquest sentit he detectat molta confusió en els diferents termes que usualment s’utilitzen quan es parla de treballar entre o amb diverses disciplines: multidisciplina, pluridisciplina, interdisciplina, transdisciplina…

25

La multidisciplina o la pluridisciplina

26

Si bé Edgar Morin (sociòleg, París 1921) no va voler definir els termes interdisciplinarietat, multi o polidisciplinariedad i transdisciplinarietat, perquè els considerava polisèmics i imprecisos, m’agradaria fer un recull d’unes consideracions, encara que només sigui una aproximació a aquests termes metodològics.

Segons alguns autors, els termes multi i pluri indiquen aportacions sectorials, i el terme inter designa que el subjecte d’estudi està plantejat de tal manera que no es pot resoldre o plantejar des d’una sola disciplina.

Jo entenc que la multidisciplina i la pluridisciplina són bastant semblants. Tots dos mots identifiquen quelcom format per diverses disciplines, fonamentalment grups de persones que persegueixen una mateixa finalitat. Fins aquí és fàcil. I també és fàcil d’entendre que com a metodologia no aporta massa novetat, perquè aparentment aquest equip no crea res, sinó que aporta diferents continguts des de la seva especialitat.

En el camp de treball artístic, podem considerar que una exposició col·lectiva pot ser multidisciplinària quan respon al criteri de situar en un sol àmbit diferents dis-

ciplines artístiques. En aquest cas estaria formada, per exemple, amb obres realitzades amb diferents tècniques, complementada amb un concert musical -també enfocat amb una mateixa direcció-, i una actuació d’expressió corporal incorporada en aquell espai i possiblement interactuant amb les peces exposades. Penso que el terme estaria més ajustat si l’anomenéssim manifestació artística multidisciplinària. En aquest cas, el grau de dificultat de treball en grup és baix. Cadascun dels membres artistes que composen aquesta opció, no necessita sacrificar la seva opció personal o el seu punt de vista sobre el tema. La seva aportació no queda afectada ni oculta per les altres obres. Solament comparteixen un espai i un nexe temàtic que dóna coherència a la proposta. En aquesta modalitat i en alguns casos concrets, ens podem trobar artistes que, en propostes d’aquestes característiques generades des d’una individualitat (crític, curador o comissari), els puguin resultar invasores. M’explico: poden considerar que relacionar la seva obra amb d’altres obres, convivint en un mateix espai o d’una determinada forma, pot obrir un conflicte d’incompatibilitat.

Això ens obre un altre apartat: les consideracions sobre la forma d’ensenyar i mostrar l’obra. La importància de l’espai que ocupen, i la consciència que es llegeixin d’una manera o d’una altra. També planteja el paper que, de vegades, amb més o menys fortuna, agafen pseudogaleristes que s’atreveixen a mostrar un grup d’obres d’una forma agosarada. Però això ja és un altre tema. Ara parteixo de la base que es tracta d’un grup d’artistes, els quals generen plegats la proposta de la mostra.

27

La interdisciplina El terme interdisciplinarietat sorgeix per primera vegada el 1937, i s’atribueix la seva invenció al sociòleg Louis Wirtz.

Segons una enciclopèdia digital on line, la interdisciplinarietat fa referència al treball científic que requereix la col·laboració de diverses disciplines científiques diferents i, en general, la col·laboració d’especialistes procedents de diverses àrees científiques diferents.

La interdisciplinarietat és un marc metodològic que consisteix en la recerca sistemàtica d’integració de la mirada polièdrica de diverses disciplines, i en aquest procés dinàmic genera coneixement.

La interdisciplina busca estudiar un tema de forma integral i estimula el plantejament de nous punts de vista metodològics per trobar noves propostes de creació.

28

De totes maneres, si volem establir uns paràmetres més propers al model de creació artística, penso que Roland Barthes, en la següent citació, va definir un marc conceptual més ajustat per definir-la: “La interdisciplina, que tant se’n parla, no consisteix en confrontar disciplines ja constituïdes. Per aconseguir la in-

terdisciplinarietat no hi ha prou de prendre un “assumpte” (un tema) i convocar al seu voltant a dues o tres ciències.

La interdisciplina consisteix en crear un objecte nou que no pertany a ningú” Situats en aquest punt sorgeixen moltes preguntes: com es fa això? Com es pot construir quelcom entre diverses persones i que totes elles se sentin part de la creació? Com es pot fer un projecte sense que haguem de renunciar a les nostres idees i acceptant que de vegades més predominança les idees dels altres? Estem acostumats al sacrifici de les nostres idees en favor d’altres que no són nostres?

Hem de defensar a ultrança el nostre punt de vista? Com es fa per no caure en el parany de transformar la creació en grup en un mercat on es negocien les idees? I si el resultat és un projecte que solament consisteix en un recull de totes les idees generades? Fins a quin punt el nostre caràcter, capacitat de lideratge, o la necessitat de passar desapercebuts, afecta al treball col·lectiu?

Doncs sense cap mena de dubte si que afecta, i molt.

Solament amb l’intent de contestar aquestes preguntes, podem veure el grau de complexitat inherent que l’aplicació metodològica de la interdisciplina comporta. Potser és per això que hi ha tant pocs àmbits docents que treballin

amb aquesta metodologia, i fins i tot, tal com feia referència abans, hi ha persones que confonen els termes multidisciplina o pluridisciplina amb interdisciplina.

Si tota aquesta problemàtica la traslladem a grups humans que no estan acostumats al treball en grups heterogenis i, més concretament, a la creació artística, el problema s’accentua fins arribar al risc de la inoperància.

Deixeu-me posar damunt la taula una altra pregunta: estem preparats per treballar en grup, per ser flexibles i per distanciar-nos de les nostres idees per valorar les dels altres? Aquests preceptes ens situen en un context amb moltes variables. Això fa necessari i ens obliga a buscar nous mecanismes per establir les regles del contacte entre persones, millorar la interacció entre els membres del grup i fer adaptacions al nostre procés de treball.

En aquest sentit vull aprofitar l’avinentesa per reclamar amb força la necessitat d’aplicar metodologies de treball en grup des de la infància, i consolidar-les en els cursos escolars posteriors fins a la Universitat. El treball en grup, l’exploració d’idees, les metodologies per a la creativitat, les estratègies de comunicació…, són elements necessaris i imprescindibles per aprofitar les sinèrgies col·lectives.

No podem reduir-nos a transmetre el coneixement isolat d’alguna tècnica per fer una pluja d’idees. Cal que els responsables de la docència facin l’esforç de fer-ne aplicacions en qualsevol de les àrees del coneixement. Solament d’aquesta manera prepararem a les noves generacions per ser hàbils i versàtils, innovadors i amb capacitats ineludibles per a la innovació i el desenvolupament.

La capacitat creativa, malgrat que tothom la tinguem latent i puguem activar alguns mecanismes per fer-la sorgir, la veritat és que apareix i es processa a ritmes diferents.

La capacitat d’aprofitar els estímuls per connectar idees, aportar nous suggeriments, i la facilitat amb què projectem les idees més enllà del territori conegut, no són iguals en totes les persones. Tan sols plantejar-se la necessitat de crear, entendre el sentit autotèlic de l’art, anar més enllà del sentit pràctic de les coses i situar-se en un punt per gaudir més del procés que dels resultats, ja ens indica la dificultat de posar en dansa un projecte en el qual hi han d’intervenir uns quaranta estudiants de mitjana.

29

L’experiència del TAI La presentació del primer Quadern TAI la vaig encapçalar amb Un pas més, i en el segon Quadern vaig insistir amb el títol El pas que encara fa camí. Passa, camí, recorregut són mots que fan referència a l’actitud, voluntat i constància que ha emmarcat l’experiència del Projecte TAI. Una experiència que ha viscut dins d’un procés de reformulació constant i que, encara que durant les tretze edicions hem estat capaços d’analitzar les dificultats i els problemes que et trobes quan treballes en grup, no significa que la metodologia del Taller Artístic Interdisciplinari hagi fet possible evitar-los, ni tan sols que doni les solucions per resoldre’ls. Ens hem de conformar en prendre nota d’algunes estratègies que ajuden a evitar situacions conflictives, i de pautes de treball que faciliten la interrelació additiva de les individualitats que composen els grups multidisciplinaris de treball.

30

L’experiència ens diu que treballar en aquest entorn ens obliga a temptejar contínuament, especular i recórrer a l’estratègia de les proves. Cal ser molt versàtil i observador de la naturalesa humana per ser capaç d’ajudar a un grup d’estudiants a trobar sortida a les mil i una confrontacions personals que sorgeixen. Els participants en cada edició

no són els mateixos, ni tenen el mateix perfil i, per tant, no tenen les mateixes característiques. No tenen les mateixes personalitats, i fins i tot us puc assegurar que ni els mateixos interessos.

Aquesta variabilitat fa que cada Taller Artístic Interdisciplinari no sigui igual que l’altre. Cadascun dels Tallers ha tingut una entitat pròpia i s’ha desencadenat d’una forma genuïna i diferent. Al llarg de tantes edicions, el TAI ens ha demostrat que, malgrat el desig de tenir-ho tot a punt, sempre has de ser prou flexible per adaptar-te als canvis sinuosos del camí.

Aquestes variants poden sorgir motivades pel factor humà, però altres vegades és en el procés de treball on apareixen solucions o recursos inesperats que creativament cal aprofitar. Sense cap dubte, aquests altres camins poden aportar un estímul que pot catalitzar vies que no estaven contemplades.

Val a dir també, que aquesta variabilitat que ha tingut cada TAI, li ha donat un valor afegit amb un bouquet de regust interessant. Cada Projecte és un acte creatiu i es transforma en un camp d’aprenentatge tant per als alumnes com per als professors.

Tal i com ja hem comentat abans, el Taller Artístic Interdisciplinari està pensat com un projecte educatiu amb els següents objectius: • Fer possible la connexió d’alumnes i professors d’escoles d’art, disseny, música, teatre i altres disciplines.

• Oferir a aquests alumnes una pedagogia basada en el desenvolupament del procés creatiu mitjançant una metodologia interdisciplinària i sota el concepte de taller total.

• Facilitar la connexió entre idees i llenguatges per establir una via de comunicació, cooperació i intercanvi.

• Convertir l’Escola d’Art de Terrassa en un lloc de trobada i d’experimentació compartida.

• Reunir en un mateix espai alumnes, professors i col· laboradors motivats per a la creació artística i amb ganes d’eixamplar i projectar els seus coneixements i reflexions.

• Propiciar el coneixement d’altres llenguatges i formes de creació artística.

• Accentuar les possibilitats d’ideació i expressió per desenvolupar el llenguatge propi.

• Propiciar un estat de reflexió personal i col·lectiu.

• Desenvolupar la creativitat per diversificar la resposta creativa.

• Estimular l’associació d’idees i el desenvolupament de la capacitat d’analítica i metafòrica.

• Aplicar mètodes i estratègies de treball en grup.

• Aprendre a desenvolupar projectes i a materialitzar-los.

• Fer desaparèixer els límits dels llenguatges artístics per tal que la transdisciplinarietat condueixi a experimentar noves formes d’expressió i comunicació.

Ara, amb la perspectiva que em dóna el temps i l’experiència obtinguda de tots els tallers realitzats, puc estar segur que hem acomplert els objectius de caire docent que ens havíem marcat.

Però, i els alumnes, què han pensat sobre l’experiència del Taller Artístic Interdisciplinari? En el següent apartat en donaré algunes dades.

31

Els alumnes

32

Un primer aspecte que cal tenir en compte és que aquest Projecte ha volgut reforçar la idea que els alumnes siguin exclusivament participants. És a dir, des d’un inici vaig voler que els papers d’alumnes i professors es diluïssin per facilitar uns papers més transversals, amb més complicitat, i que l’empatia partís des d’una base més solidària.

Els alumnes participants sabien des del començament que els límits dels llenguatges artístics que coneixien –i que d’alguna manera els identificaven en determinats grup disciplinaris-, desapareixien a fi que la transdisciplinarietat els conduís a experimentar noves formes d’expressió i comunicació.

Per tant, ens trobem amb un grup d’alumnes de diferents edats (17 – 75 anys), provinents d’escoles, amb diferents formes d’aprenentatge, amb diferents capacitats creatives i, per què no fer-ho palès, amb diferents ganes de participar-hi. La dificultat de poder treballar amb un grup tant nombrós i tant heterogeni feia preveure des d’un principi, una dificultat afegida que calia superar amb convicció i molta energia.

Vull fer un breu apartat en referència a l’edat i tornar a subratllar aquestes diferències entre els participants. És evident que a més d’un li va sorprendre veure grups pluridisciplinaris amb membres d’edats tan diferents. Cal dir que la diferència es feia palesa en l’empenta i la iniciativa dels més joves, però que es complementava amb l’experiència

i la paciència dels més grans. Quedar-nos amb aquesta idea seria molt superficial: són moltes les característiques que cada persona pot aportar al grup, perquè no necessàriament l’edat comporta un patró de conducta estàndard.

Més d’un quedaria sorprès de la capacitat creativa, dinàmica i operativitat dels que anomenem persones grans.

D’això en puc donar molts exemples en les classes que imparteixo de Processos de Creació, dins l’àrea de tallers dels estudis artístics de l’Escola d’Art. Han estat moltes les persones d’edat avançada que han desenvolupat la seva creativitat i han realitzat projectes artístics realment notables.

La forma de participar en el Projecte TAI, i concretament en el Taller Artístic Interdisciplinari, ha anat canviant amb el temps. Tal i com he comentat abans, el seu origen estava vinculat fonamentalment als diferents estudiants dels estudis artístics de l’Escola d’Art, als de l’Escola Municipal de Musica i als de l’Institut de Teatre. El gruix de la participació lògicament l’aportava l’Escola d’Art, seguit per l’Escola de Música i per últim l’Institut de Teatre.

Paral·lelament, però, també es van incorporar altres persones interessades de fora d’aquestes escoles. En aquest cas recordo alumnes provinents de batxillerat artístic, alguns exalumnes que fins aleshores no havien tingut l’oportunitat de fer-ho, algunes persones específicament convidades i d’altres, per exemple algun professor, que es van matricular interessats per aquest Taller.

Recordo amb especial simpatia una alumna d’escultura provinent de l’Escola Municipal de Sant Cugat que, per la seva condició d’invident, va aportar al Projecte TAI 12 “Ceguesa”, una aproximació humana a aquesta discapacitat i als valors de la percepció hàptica que persones com ella han desenvolupat.

El procés de treball i la presentació dels resultats que es feien visibles cada any en els espais de l’Escola d’Art, també van estimular a diferents alumnes d’altres sectors de l’Escola, els quals van mostrar les seves ganes i desig de participar-hi. Aquest va ser el cas dels alumnes del curs de disseny bàsic i els alumnes provinents dels Cicles Formatius de Grau Superior de disseny. Això ens va fer decidir obrir el TAI a aquestes altres disciplines i intentar que poguessin compatibilitzar-ho amb els estudis oficials que estaven cursant.

Això va ser possible a partir del Projecte TAI 10 “Migració”.

El principal problema que se’ns plantejava era el nombre de participants: eren aproximadament 40 alumnes provinents dels estudis artístics, de música i de teatre, més els alumnes del curs de disseny bàsic, i uns quants d’exalumnes. Si ara afegíem els seixanta alumnes provinents dels Cicles, feia que el nombre total fos desmesurat i posava en perill l’organització i la coordinació òptima del Taller.

Finalment es va optar per una solució intermèdia: tots els alumnes de disseny treballarien en grups sobre el tema del TAI en cadascuna de les seves àrees: disseny gràfic,

interiors i industrial, i en aquest cas la metodologia interdisciplinària quedaria a segon terme.

La participació d’aquests alumnes es va fer des del mòdul de Metodologia de la Creativitat. Aquest mòdul del qual jo era professor i era també comú als tres Cicles Formatius, la qual cosa em va permetre coordinar la seva participació d’una forma ordenada sense que haguessin de trencar la seva assistència a la resta dels mòduls dels seus cursos.

Per tal que hi hagués la possibilitat d’aprofitar l’enriquiment que suposava tants alumnes treballant sobre el mateix tema i de tants punts de vista, en mig del procés del TAI, es van fer reunions entre tots els participants anomenades Sessions encadenades. Aquestes trobades van propiciar l’intercanvi d’idees i de punts de vista entre alumnes d’art i disseny, dos móns que fins aleshores gairebé no havien tingut contacte. Aquí va ser on tots els alumnes de l’àmbit artístic van tenir l’oportunitat de veure els seus projectes i escoltar el seu procés de creació des de la vessant del disseny i viceversa.

Hem de constatar que la participació dels alumnes de disseny va aportar valors molt interessants al TAI. Tan és així, que el curs següent i amb els indicis i valoracions que havíem obtingut amb aquesta experiència, l’equip directiu de l’Escola vam prendre la determinació que definitivament el Projecte TAI 11 “Miratge” entrés a formar part del currículum dels nostres Cicles Formatius de grà-

33

fic, interiors i industrial. A partir de aleshores el Taller Artístic Interdisciplinari va donar un gir en varis sentits.

Per un costat, el curs escolar ja es programava comptant amb una època determinada i destinada al TAI. D’aquesta manera els alumnes dels 2ons cursos dels CFGS i els seus professors de projectes, podien participar d’una forma intensiva i directa en el Taller. Per un altre costat, el fet que el TAI formés part del PEC (Projecte Educatiu de Centre), va acabar de consolidar un dels valors afegits del projecte TAI: la seva capacitat de generar sinèrgies entre els diferents departaments i àrees de l’Escola.

34

Definitivament, la inclusió dels alumnes de disseny va afegir un canvi substancial a la forma de fer tangibles noves solucions de comunicació sobre el tema que es tractava en el TAI. Es van ampliar els procediments de com traduir les idees en imatges i van sorgir noves vies de modificació d’espais i d’àmbits per instal·lar els conceptes.

L’espai i els objectes viscuts van prendre possessió dels sistemes de representació dels resultats del TAI. Els alumnes van ser capaços d’anar més enllà de les estratègies conegudes en el camp del disseny, per endinsar-se en els àmbits artístics i experimentar la llibertat d’ideació i creació que l’art porta en la seva essència.

Finalment cal remarcar que també una acció determinada va fer possible una participació més regular dels alumnes de música en el Projecte TAI. El Conservatori de Música, va proposar una nova assignatura anomenada Taller TAI que estava adreçada als alumnes de tercer cicle de Grau Mitja del Conservatori de Música de Terrassa. Agafant els criteris, valors i estructura del Projecte TAI i fent-hi l’adaptació curricular adequada, es va presentar al Departament d’Educació de la Generalitat. Amb una càrrega lectiva total de 60 hores, el Departament va aprovar aquest crèdit de lliure elecció. D’aquesta manera i d’una forma reglada, es va donar l’oportunitat als alumnes de l’Escola de Música, a participar en un taller específic de creativitat i interdisciplinari amb altres llenguatges artístics. És a dir, per primera vegada a aquests alumnes se’ls hi comptabilitzava a nivell docent la seva presència i el seu treball dins del Projecte TAI. Sense cap mena de dubte, això va facilitar la participació dels alumnes del Conservatori a aquest Taller.

El nombre total d’alumnes de l’Escola Municipal de Música i Conservatori de Terrassa que tenim comptabilitzats que han participat d’una forma presencial han estat 64.

D’aquests, cal tenir en compte que molts alumnes van voler repetir l’experiència en més d’una ocasió. Hi ha al-

tres alumnes, però, que no estan comptabilitzats, perquè solament van poder participar de manera puntual, un o dos dies, fet motivat per coincidències horàries amb les classes musicals del seu curs anual, o bé per assajos amb l’orquestra…

Per un altre costat, els valors inherents a l’expressió del cos, del moviment i la interpretació van ser aportats pels alumnes de l’Institut del Teatre de Terrassa, delegació del Vallès.

Val a dir que les metodologies que utilitzen a l’Institut del Teatre són, lògicament, criteris metodològics diferents als que tenim en les arts anomenades plàstiques. Això va condicionar que aquests alumnes afrontessin el Taller Artístic Interdisciplinari d’una forma diferent, i també va provocar un certa perplexitat a la resta d’alumnes. Sobre aquest tema vam tenir profitoses xerrades i reflexions conjuntes, entre els professors de l’Institut que van participar en la coordinació d’aquest grup d’alumnes.

Cal afegir que durant bastants anys, la professora provinent de l’Institut de Teatre no tenia assignada cap remuneració específica per fer aquest taller. Per tant van ser les ganes de participar i/o el compromís que havia assumit amb nosaltres, que va fer possible que l’Institut del Teatre hi participés durant molts anys.

Afortunadament més endavant, el professor responsable de portar el grup d’alumnes tenia determinada una quantitat d’hores de dedicació. De totes maneres, però, tant al coordinador com als alumnes que hi van participar se’ls hi afegia un esforç complementari: la franja horària en la qual es feia el Taller començava just quan acabava el seu horari lectiu. Això provocava que arribessin cansats i amb problemes afegits de transport si eren de fora de la ciutat.

Amb tot, cal dir que, amb els 32 alumnes que van participar durant 10 projectes, vam compartir una experiència global molt positiva i enriquidora, malgrat les dificultats que he comentat abans.

Un detall interessant per comentar és que el logo del Projecte TAI es va fer a partir d’una foto de l’actriu Mònica van Campen, que va participar en la seva època d’alumne de l’Institut del Teatre en el Projecte TAI 1 “Ombra”.

Arribats a aquest punt, i pel registre que disposem, el nombre total d’alumnes que han participat en els 14 Projectes TAI ha estat de 711.

Parlar d’allò que han pensat tots aquests alumnes es tan difícil com complicat. Cal tenir present que la diversitat

35

36

d’edats, procedències, estímuls, necessitats, caràcters… entre d’altres característiques, fa impossible treure’n una valoració precisa.

He parlat amb alumnes que m’han reconegut la vàlua del Projecte i han remarcat que ha estat una experiència molt interessant. D’altres participants, sobretot en les primeres fases del Taller, m’han qüestionat el mètode utilitzat. És una reacció comprensible quan no es té la visió global i el sentit del Taller. Val a dir que aquest punt de vista també variava una vegada havien arribat al final. És aleshores quan pots valorar el procés que has desenvolupat i el camí experimental que has fet.

També hem hagut d’assumir la retirada d’algun alumne incapaç d’afrontar el treball amb un determinat grup. Ja sigui per la impossibilitat d’interactuar amb algun participant o, senzillament, perquè la seva manera de fer les coses no sincronitza amb la metodologia interdisciplinària que aplicàvem. Aquests aspectes són lògics. Factors com la pressió, els nervis i els problemes personals suren

amb molta facilitat en aquestes circumstàncies, i en més d’una i de dues vegades ens han obligat a actuar amb molta psicologia davant conflictes personals entre alumnes.

Aquests aspectes són els més difícils de resoldre. Sovint estan directament vinculats a caràcters amb poca flexibilitat, a personalitats molt fortes, a un afany de lideratge excessiu o de vegades a una frustració originada per unes expectatives que no s’acompleixen amb el grup que t’ha tocat.

Són molts anys, molts tallers i molts alumnes, i és lògic que apareguin aquests casos puntuals. De totes maneres no hem volgut quedar-nos amb sensacions, ni especular sobre l’opinió dels alumnes que hi han participat. Per tal d’obtenir informació objectiva de com ha funcionat l’experiència, al final de cada Taller es convocava una reunió per valorar diversos aspectes i, una vegada passat el tràfec de la presentació dels resultats, escoltar les opinions, reflexions i les crítiques.

En els darrers TAIs hem afegit una enquesta anònima de satisfacció on, la meitat de les preguntes feien referència a la dinàmica del grup, i l’altra meitat a l’organització del Taller. Els resultats obtinguts ens han indicat que el grau de satisfacció sobre l’organització del Projecte TAI està entre alt i molt alt en el 75 % dels alumnes enquestats.

Aprofito l’avinentesa per tornar a remarcar la importància que té el fet de determinar grups d’alumnes que reuneixin unes característiques que facin viable una bona interacció entre ells. Malgrat que en els primers Tallers Artístics Interdisciplinaris no era possible fer-ho, quan n’hem tingut l’oportunitat, hem analitzat les individualitats i les hem classificat per característiques: dinàmica, capacitat de treball, implicació, lideratge, creativitat, timidesa o altres valors significatius. A aquest aspecte que pot semblar irrellevant, l’hi hem arribat a donar la màxima importància per construir, dins de les possibilitats que ens dóna el nombre d’alumnes, uns equips de treball pluridisciplina-

ris amb un mínim de possibilitats i de garanties per crear dinàmica, implicació i resolució. Tot i així, no sempre ha estat a les nostres mans controlar la reacció de cadascun dels membres de l’equip en les relacions interpersonals treballant sota pressió.

37

Els professors Si fins ara s’ha parlat dels alumnes que han participat, és el moment d’analitzar l’actitud i la complicitat dels professors en un projecte d’aquestes característiques.

Val a dir que no ens acostaríem a la veritat si donéssim per fet que un professor, pel sol fet de ser adult i tenir els coneixements per impartir classes, també està preparat per conduir grups multidisciplinaris.

No tan sols aquest supòsit no és encertat, sinó que també cal comptar que el professor ha d’assumir que conduir un grup pluridisciplinari amb orientacions metodològiques interdisciplinàries, li comportarà un canvi de metodologia diferent al que està acostumat. Així mateix, cal tenir en compte que no tothom té ganes d’enfrontar-se a la responsabilitat d’entrar en un territori inexplorat i sense xarxa per la caiguda.

38

L’Escola d’Art de Terrassa es caracteritza per tenir un claustre ample (50–55 professors/res), i molt especialitzat en les múltiples disciplines que composen l’espectre curricular dels nostres estudis d’art i disseny. Aquesta especialització, que garanteix poder oferir als nostres alumnes una experiència professional molt valuosa, també comporta que hi hagin mancances de coneixement metodològiques i, fins i tot, d’operativitat docent, que no de continguts, per afrontar un repte d’aquestes característiques.

La responsabilitat dels professors en el Taller Artístic Interdisciplinari és fonamental: cal que adoptin la funció d’orientadors. La seva missió consisteix en assessorar, estimular i encoratjar els participants en el seu treball, essent una de les seves principals funcions, induir a la reflexió sobre els projectes plantejats i, si s’escau, aportar nous punts de vista sobre el tema.

Per tal de superar les mancances d’alguns professors sobre les tècniques de motivació, de treball en grup, etc, des del TAI 9 es va elaborar una Guia per al coordinador. Es tractava d’un dossier que aportava determinats consells sobre conductes dels alumnes, motivació i assertivitat.

Així mateix hi vam incloure algunes tècniques per a la creativitat vinculades sobretot a ampliar l’àrea de recerca, a estimular la capacitat associativa o a dinamitzar creativament un grup de treball.

A nivell operatiu, per tal que els coordinadors també tinguessin una visió general del treball d’ideació de tots els altres grups, es va anar configurant un sistema presencial rotatori dels coordinadors en cada un dels grups. Cada grup tenia un bloc damunt la taula de reunió i cada coordinador anava escrivint les idees que sorgien, les conclusions a les quals arribava i altres consideracions que

cregués oportú. D’aquesta manera s’aconseguia que el nou coordinador que visitava aquell grup, fent una lectura ràpida al bloc, estigués informat del punt on es trobava el procés de treball/ideació del grup.

Aquest sistema tenia els seus avantatges i es va anar desenvolupant i sofisticant al llarg dels Tallers posteriors. Més endavant, però, es va arribar a la conclusió que era més important que cada grup tingués el seu coordinador/a fix.

Per què? Perquè era un fet que la forma d’enfocar, suggerir, recomanar, induir i, en definitiva, orientar els equips, era diferent en cada coordinador. El mecanisme utilitzat per introduir la diversitat dels orientadors, desorientava a alguns grups que estaven a punt d’arribar a una conclusió.

Per tal de minimitzar aquest aspecte, provocat sobretot per l’augment de professors de passaven pels grups, es van substituir les visites rotatòries dels coordinadors per un increment de les reunions entre els coordinadors abans i després de cada sessió. Arribat aquest punt, vaig decidir no implicar-me tan directament amb el treball dels grups i adoptar el paper d’enllaç i connexió entre coordinadors i grups. La meva tasca es va centrar en supervisar la dinàmica de cada grup i recolzar al coordinador quan fos necessari. La visió global que aconseguia feia possible traslladar informació a cada grup d’allò que estava fent la resta.

Cal tenir en compte que els primers Projectes TAI érem solament 3 coordinadors per treballar amb grups de 40, 50 i 80 alumnes, segons l’edició. Més endavant, quan hi va haver l’oportunitat d’incorporar el Taller dins del Projecte Educatiu del Centre i reservar unes hores lectives durant dues setmanes, es va poder fer una nova organització que contemplava una direcció general de tot el Projecte, uns responsables d’àrees i uns coordinadors dels diferents equips pluridisciplinaris -vull recordar que és la metodologia la que és interdisciplinària-.

Amb aquest canvi, els professors ja disposaven d’unes hores de dedicació al Projecte, però amb les consideracions que he fet abans: amb diferents percepcions sobre el Taller i també amb diferent capacitat per conduir subtilment als equips.

En els darrers Tallers, és important destacar que l’experiència i l’entusiasme per part dels coordinadors/res han fet possible viure jornades tan gratificants com difícils d’oblidar.

39

Temporització

40

Al llarg dels anys, l’experiència i les ganes de millorar la proposta inicial, ens ha portat a revisar la fórmula operativa i afegir canvis tant en els continguts com en els procediments.

Una de les dificultats a les quals hem hagut de fer front des de l’inici, és encaixar les dates i el període de la realització del Taller. En els primers Tallers no vam tenir massa dificultats, perquè els participants eren majoritàriament dels estudis artístics i els coordinadors/res també. Per tant la franja horària i l’època de l’any estava més condicionada per tal de facilitar la participació de l’Escola de Música i de l’Institut del Teatre.

A mesura que la participació dels alumnes de les diferents àrees de la nostra escola augmentava, teníem el repte de trobar les dates adequades per sincronitzar la temporització curricular de tots els cursos amb les del Taller, per tal de no trencar el ritme escolar. Calia evitar coincidències amb presentacions o avaluacions i així mateix, fer coincidir aquestes dates amb les necessitats de les altres escoles. Posar-nos d’acord en aquest tema per tal de facilitar la participació de tothom, ha estat un exercici de generositat que tots hem hagut de fer.

Un altre factor que s’ha tingut en compte a l’hora de formular el període del Taller ha estat la capacitat de concentració dels alumnes i la nostra capacitat d’organització.

El Projecte TAI ha utilitzat períodes de 8, 4, 3 i 2 setma-

nes. Cadascuna d’aquestes fórmules ha tingut els seus avantatges i els seus inconvenients, però si ara hagués de decidir-me per quina ha estat la que ha funcionat millor, seleccionaria la de dues setmanes, amb una dedicació de 40 hores lectives setmanals i afegir unes 10 hores durant l’últim dissabte per al TransTAI. En el camp dels continguts cal dir que cada any s’han implementat canvis i/o variacions. Per exemple, en un moment determinat es va creure oportú dissenyar exercicis previs per afavorir la ideació i el coneixement mutu entre els participants (PreTAI).

Aquests exercicis fonamentalment pràctics han permès en primer lloc facilitar un primer contacte entre els alumnes participants i els coordinadors. Els exercicis estaven dissenyats en format de jocs on la recerca, la negociació entre els membres del grup, la presa de decisions, l’intercanvi de dades personals…, ja ajudaven des del principi a crear l’estat de complicitat que buscàvem. Al mateix temps preparava al grup en la utilització de la creativitat, l’associació i l’analogia com a elements de projecció creativa.

Es van buscar sistemes per facilitar la comunicació i la transversalitat entre els projectes que s’estaven generant (Associacions Encadenades i les Taules Digestives).

Aquestes reunions eren el mitjà a través del qual els equips d’alumnes comunicaven d’una forma sintètica les

idees que estaven treballant, i ajudaven a reforçar la idea de pertinença a un col·lectiu que treballa en un mateix tema.

Aquestes reunions, en el fons, són mecanismes que permeten, en primer lloc, estar assabentat d’allò que s’està coent en els grups que no són el propi, i en segon lloc, permeten als participants obtenir informació i prendre consciència sobre els aspectes coincidents entre els grups de treball. En aquest cas, i tal i com en moltes ocasions va succeir, permeten formalitzar fusions de grups amb la finalitat d’unir idees i esforços per generar projectes més complerts i més interessants.

Si bé aquestes reunions permetien la intercomunicació entre els diferents equips que estaven treballant, el Projecte TAI ha tingut altres formes de comunicació. Una voluntat explícita del Taller Artístic Interdisciplinari ha estat crear l’oportunitat de compartir l’experiència obtinguda o bé transmetre els codis i els missatges elaborats durant el Taller.

Per comunicar les reflexions i mostrar els resultats al públic hi ha el TransTAI i els seus APARADORS. El TransTAI va aparèixer en primera instància per la necessitat de tenir les hores suficients per acabar els projectes, i també per tenir l’espai per treballar sense interrupcions. L’única forma que vam trobar per aconseguir l’espai

i el temps que buscàvem va ser fora de l’horari escolar; l’últim dissabte.

Aquesta fórmula ens va donar l’oportunitat de portar als participants a un estat de convivència difícil de trobar durant les hores de classe. Recordo una xocolata amb melindros a les 10 del matí, transformar una aula en un menjador per a 60 comensals, uns entrepans o plats combinats dignes dels millors bufets lliures, uns postres marca Dídac, i els cafès per agafar forces per continuar treballant la resta de la tarda.

De les 10 del matí fins a les 9 del vespre, teníem un munt d’hores ininterrompudes per acabar de construir, muntar i preparar els objectes, les instal·lacions i els muntatges multimèdies per ser presentats públicament aproximadament a les 7 de la tarda.

A mesura que s’acostava l’hora de la presentació pública, semblava talment una estrena teatral: els nervis i la tensió suraven amb molta facilitat. Era en aquests moments, quan calia transmetre que, malgrat que l’objectiu era poder formalitzar els projectes que havíem ideat, també calia donar més importància al procés que s’havia dut a terme.

Encara que intentéssim subratllar aquest punt de donar valor al procés, sempre ha estat més forta la responsabilitat de tenir l’obra finalitzada, i el control de tots els detalls imprescindibles per concloure el treball satisfactòriament.

41

Arribat a aquest punt, i abans d’entrar en el disseny de les diferents fases, vull dedicar un apartat a un dels aspectes que més ha suposat un problema dins del Taller Artístic Interdisciplinari: el temps i els recursos

42

Parlem del temps. És una tasca difícil fer entendre i demanar a un participant o a un grup, que finalitzi allò que està fent perquè ha esgotat el temps que hi havia per fer-ho. El més probable és que la persona o el grup tingui moltes raons i argumentacions que justifiquin la necessitat de disposar de més temps per acabar. De ben segur que aquest temps que els hi falta pot ser decisiu per completar la peça o el projecte. Però per un altre costat, si no ho finalitzen en breu, no podran sincronitzar-ho amb la resta d’equips i els projectes quedaran coixos. Què cal fer? Doncs tenim mala peça al taler i poques perspectives per trobar una solució acceptable.

Aquesta és una de les queixes que més han tingut els participants i que més he sentit del Taller.

La temporització de cadascuna de les fases, i el seguiment del calendari previst és fonamental per arribar als objectius esperats. Aquesta part és essencial, i no només en

un projecte artístic, sinó que és del tot imprescindible en qualsevol activitat humana, tant individual i encara amb més raons si és col·lectiva. Que la temporització sigui sincronitzada, també en depèn el treball d’altres persones.

Aquests valors, com ara la programació, ser suficientment flexible per adaptar-se a les circumstàncies i tenir la capacitat d’improvisació, són valors afegits que es donen també en el Taller Artístic Interdisciplinari.

La dificultat consisteix en establir unes quotes de temps, perquè tot allò que està organitzat continuï sincronitzat.

L’objectiu és determinar molt bé el temps per a cada fase i que cada grup controli les seves possibilitats per poder realitzar les parts del seu projecte en el temps previst.

Una de les claus és justament això: analitzar les pròpies possibilitats. Tothom ho vol fer de la millor manera possible, volem utilitzar els millors materials, editar els millors vídeos o elaborar acuradament un objecte. És usual no comptar en què la planificació ha de contemplar errors i els problemes d’última hora que ens obligaran a reconvertir, i fins i tot repensar, una nova solució. Tot això necessita temps, i quan estem parlant d’un projecte d’aquestes característiques, tan acotat de temps, de recursos i d’espais, tenim un vestit difícil d’eixamplar.

Qualsevol projecte que es vulgui realitzar necessita un estudi amb valoracions objectives sobre la capacitat de treball de l’equip. Cal contemplar els recursos necessaris i els disponibles, els imprevistos i el temps d’execució.

Si no es contempla, alguna d’aquestes parts pot portar a l’equip una sobrecàrrega d’ansietat, i desembocar en la desil·lusió i la frustració.

Parlem dels recursos. No es difícil entendre que, en el cas de l’Escola d’Art, no tenim recursos materials indefinits, ni els pressupostos dels quals podem disposar són tan amplis com per plantejar projectes complexes i tècnicament difícils d’assolir. Tornem a parlar de limitacions. El més important d’entendre és que no tenir molts recursos, implica necessàriament menys capacitat per a la creació.

La creativitat pot desenvolupar-se solament amb les eines i els recursos dels quals disposem. Les estratègies que utilitzem i les operacions que apliquem, poden determinar una lectura suggerent i interessant. Els resultats potser no seran tan espectaculars i efectistes com havíem arribat a imaginar, però sí que poden ser molt efectius i acomplir els objectius que ens havíem marcat.

Estem en una societat marcada per l’ús de mitjans tecnològics, entre ells els audiovisuals que ens presenten una visió del món en format panoràmic i amb pantalles de milions de colors. Recordo una frase atribuïda a Picasso que més o menys deia: si no tens color groc, pinta en vermell.

No la poso com una cita, perquè tinc por que no siguin les paraules textuals, però la idea segur que anava per aquí.

El fet és que la creativitat utilitza tot allò que té a les mans i no hi ha limitacions per explorar la capacitat d’expressió amb materials i mitjans anomenem-los humils.

Per les raons que abans comentava, sembla que estem perdent l’hàbit d’utilitzar els recursos més accessibles. La força de la idea no està únicament en la seva forma de representació. La poètica dels materials, la paraula, la disposició en l’espai i el contingut conceptual, pot presentar un discurs i un missatge tant evocador i colpidor com la millor posta en escena amb tots els recursos disponibles.

Intentar fer entendre als grups d’alumnes aquesta manera de pensar i treballar, també necessita l’experiència i les capacitats de les persones que condueixen els equips multidisciplinaris.

43

Tot i els canvis realitzats al llarg dels anys, els principals objectius del Projecte TAI sempre han estat presents en cada edició: la creativitat, la reflexió, la comunicació d’idees i la creació en grup. Per això, el Projecte TAI ha continuat utilitzant una metodologia que ha permès als alumnes desencadenar el procés creatiu de manera ordenada.

Per a tal fi, sempre s’han seguit les fases que d’alguna manera acompanyen al procés creatiu.

Des del seu inici el Taller Artístic Interdisciplinari ha constat de quatre fases: 1- informació i sensibilització, 2- gestació i reflexió, 3- síntesi i concreció, 4- formalització i construcció, i posteriorment, tal i com he comentat, el TransTAI li ha donat singularitat a l’última part.

44

La primera fase és la d’informació i sensibilització. Fer una bona exploració del tema, capbussar-se dins d’àrees que no ens són familiars i conèixer diferents versions, ens pot permetre eixamplar la capacitat per fer brollar nous suggeriments i augmentar la nostra capacitat associativa.

Personalment és una de les parts més estimulants del procés creatiu. Idees i imatges espeteguen i comença a bullir

una amalgama de necessitats de posicionar-te, de comentar i de traduir. Explorar i investigar és sinònim d’emoció i de deambular pel coneixement. Adquirir coneixement ens permet créixer, moblar el pensament, situar-nos, navegar, prendre distància i molts altres factors que s’incorporen i formen part del procés creatiu.

Dono per suposat que cadascú té la seva manera individual per aconseguir-ho, però és impagable tenir l’oportunitat que especialistes dins del camp de l’art, la ciència i el pensament ens aportin informació sobre el tema que estem tractant. Tots els formats, disciplines i llenguatges són potencialment caixes plenes de betes per anar tibant.

Dins d’aquesta fase, el Projecte TAI, en cada Taller Artístic Interdisciplinari, ha organitzat tot un programa d’actes dirigits als participants. Conferències, actuacions de música i dansa, lectures, taules rodones, projecció de pel·lícules i documentals, exposicions,… formaven part d’aquesta aportació extra sobre el tema que s’estava tractant amb el TAI. La finalitat és clara: augmentar el coneixement polièdric i pluridimensional que tenim del tema que anem a treballar, al mateix temps, estimular la capacitat de trobar

nodes que comuniquin certs aspectes del tema amb nosaltres. És un factor que desperta l’interès, el nodriment conceptual, la percepció i la sensibilitat.

Dins d’aquest apartat d’informació i sensibilització, no podem oblidar l’existència d’un punt de contacte i el cordó umbilical que ens ha permès tenir la referència sobre el procés creatiu que ha tingut lloc durant els diferents Tallers. Aquest nucli d’informació sobre l’estat d’ideació dels grups i també del tema l’hem anomenat ZONA TAI. Per donar forma a aquest àmbit, es va transformar la sala d’exposicions de l’Escola d’Art en un lloc on hi podies trobar documentació i informació sobre el tema que s’estava treballant. Podies seguir l’evolució dels projectes dels diferents equips o revisar documents generats en les conferències, reunions i col·loquis que s’havien dut a terme.

Era un lloc d’estada, de reflexió i de trobada.

Cinc cables tensats seguien les parets com si es tractés d’un pentagrama. En ells hi havia penjats llibres, opuscles, escrits, fotografies, bibliografia,… Una taula, tres cadires, un ordinador i un projector per veure documentals o material audiovisual. Tot a l’abast de qualsevol visitant

que disposés de temps i de ganes de remenar i documentar-se.

També en aquesta fase d’informació i sensibilització hi ha situat el PreTALLER. Perquè els participants deixin de ser desconeguts i comencin a compartir coneixements i estratègies, vam plantejar l’existència d’aquest mecanisme polivalent. Consisteix en el disseny d’unes accions i exercicis conjunts entre els participants, alumnes i coordinadors, que serveixen per fer tangible el tema des de la vessant plàstica-visual i musical, entre d’altres propostes.

Aquests exercicis han servit molt per trencar el gel entre els membres del grup. Per a molts ha estat la primera oportunitat de conèixer-se mútuament, intercanviar dades i prendre consciència que s’inicia un període de treball en equip.

Cal tenir en compte també que, per a determinats participants, és el primer contacte amb els mecanismes de creació artística. Albiren com aplicar el procés creatiu i com traduir les idees i les emocions en material sensible.

La segona fase és la de gestació i reflexió. Per poder compartir, primer has de poder tenir l’oportunitat de gestar la

45

46

informació rebuda i posicionar-te. Cal un diàleg personal, una reflexió íntima sense cap influència. És un punt del procés en el qual t’hi has de reconèixer i identificar.

En aquesta fase es proposa als participants que facin aproximacions sobre allò que saben, allò que senten i allò que pensen. Cal començar a apuntar direccions i diversificar possibles línies d’aproximació al tema. En aquesta mateixa fase les opcions individuals s’han de trobar amb les de l’equip i s’ha de començar a unificar, completar, i acordar el territori que es vol treballar.

Per tal de facilitar que l’alumne pugui tenir una estructura clara de la idea, es va dissenyar un fitxa que delimitava els aspectes que calia descriure del projecte. Aquest fitxa, anomenada FIP 1 (Fitxa d’identificació del Projecte), obliga a l’alumne a proposar dues idees diferents del tema, com a mínim, i definir el marc conceptual d’una manera sintètica, esquemàtica i ordenada.

Quan aquestes reflexions són comunicades als altres equips estem parlant de les Associacions encadenades.

Aquestes reunions generals que es realitzen en un espai comú, han anat canviant de format al llarg del temps, atenent les necessitats de cada Projecte. En un principi s’utilitzava com a desenvolupament tècnic de la capacitat associativa. Era un exercici que catalitzava la resposta

immediata dels participants utilitzant el mecanisme de l’associació.

Darrerament aquestes reunions tenien una finalitat molt determinada: evitar possibles desconnexions entre els equips i mantenir la implicació i el contacte entre tots els participants. En alguns TAIs havíem fet fins a tres d’aquestes reunions, i les últimes servien per establir ponts entre projectes i reflexionar sobre els contactes conceptuals o similituds formals. A partir d’aquí s’estudiava la possibilitat d’unificar projectes en un de sol.

La tercera fase està dedicada a la síntesi i concreció.

En aquesta fase els grups pluridisciplinaris fan l’esforç de sintetitzar les línies de lectura dels projectes.

El equips tenen els projectes inflats de possibilitats i de components. Cal netejar els elements superflus, donar-los la densitat oportuna i escollir solament allò que és necessari. Cal controlar i avaluar la lectura. Destriar la parafernàlia de l’essència i, en definitiva, construir interdisciplinàriament el projecte des de la distància i amb una bona dosi de sacrifici. És en aquest punt on les idees s’han de traduir en material sensible i buscar les estratègies més adients per comunicar-les. Cal definir si és necessari crear imatges, vídeos,

volums, estructures, instal·lacions, missatges gràfics,…

Les possibilitats s’obren i es multipliquen, així com les estratègies per representar les idees i els conceptes.

Cal avaluar les operacions que permeten acostar-se al propòsit: forma, mesura, cadència i localització. Cal acotar què caldrà per realitzar el projecte, donar forma a les idees i tenir en compte tots els components necessaris que el definiran. Valorar la nostra capacitat per realitzar-les, el temps determinat i analitzar els recursos de quals es disposa.

Per tal de facilitar un altre cop l’operació de concretar les idees, cada grup havia d’omplir el FIP 2 (Fitxa d’Identificació del Projecte 2).

Amb aquesta fitxa és més precís concretar els objectius finals del projecte i determinar els recursos necessaris abans de fer-ne la reserva, o bé la compra. Aquestes fitxes, tant el FIP 1 com el FIP 2, van ser el mitjà ideal perquè els mateixos alumnes i els equips, els fotocopiessin i els pengessin a la ZONA TAI. Tot aquest material gràfic ha aportat un grau de comunicació conceptual i visual sobre el procés que s’estava duent a terme. Així mateix aportava la suficient informació perquè el visitant de la sala d’exposicions, pogués copsar ràpidament el procés de creació de cadascun dels equips

La fase quarta es dedica ja exclusivament a la formalització i construcció.

En aquest punt ja s’ha passat la part més crítica. Ara ja se sap què cal fer i és el moment d’elaborar els diferents elements que configuraran els projectes. Cal preparar els espais i les ubicacions. Comprar els materials, agafar càmeres i ordinadors, operar amb teles, papers,…

El TransTAI és l’últim dia del Taller que fa possible la interacció de tots els alumnes de l’Escola Municipal d’Art de Terrassa, altres escoles i públic en general. Converteix l’Escola en el lloc de trobada i experimentació compartida.

Tal i com ja sabem, es desenvolupa durant tot un dia, i els participants conviuen en un mateix àmbit a fi de concentrar la seva atenció en provar, temptar i assajar els projectes. És el dia per fer les Taules Digestives: reunions multidisciplinàries per reflexionar les diferents propostes presentades, analitzar els missatges emesos pels altres grups i copsar el resultat global del Taller Artístic Interdisciplinari.

En l’última part del TransTAI, l’Escola d’Art obre les portes perquè el públic pugui veure els projectes, i els participants del TAI puguin fer-ne la seva comunicació.

47

Comunicar i compartir El logo ha ser el primer signe de comunicació gràfica que ha tingut aquest projecte. Va ser fet per en Pere Rosales, dissenyador gràfic i exprofessor de l’Escola, i està basat en una foto en blanc i negre del primer TAI, feta pel també professor i fotògraf Esteve Riu.

48

El Projecte TAI sempre ha volgut i ha necessitat transcendir l’àmbit del seu territori docent. Qualsevol procés creatiu millora les seves expectatives si en una determinada etapa la persona és permeable a altres manifestacions, idees i conceptes aliens als propis. En aquest sentit els col·laboradors que han passat per aquest Projecte, sobretot en la ase de informació i sensibilització, han estat els agents actius d’aquest factor: artistes, cantants, músics, dansaires, pensadors, teòrics, cinèfils, físics, matemàtics, i molts especialistes de diversos camps. Tots ells han contribuït al nodriment de l’intel·lecte i la sensibilitat de tots els que hi hem participat.

El total de persones i col·laboracions rebudes ha estat de 321.

Així mateix i amb la mateixa voluntat de compartir l’experiència de coneixement i creació que es creava al voltant del TAI, aquests actes informatius han estat oberts al públic perquè tothom pogués participar d’una forma activa en aquesta vessant cultural del projecte TAI. En aquesta mateixa línia d’obrir l’Escola a la ciutat, el públic sempre ha estat convidat a visitar l’última part del Projecte, anomenada TransTAI. Aquest dia, els espais de l’Escola han estat els escenaris on s’han pogut veure els projectes realitzats. Bé sigui amb mitjans visuals o bé amb comunicacions orals, els alumnes han pogut explicar el seu procés de treball i expressar les propostes i missatges.

Altres vegades tot estava preparat perquè el públic participés en projectes interactius i també pogués comunicar-se i intercanviar el seu parer amb alumnes i professors.

El QUADERN TAI, ha estat el vehicle de comunicació dels elements teòrics i documentals de cada Taller Artístic Interdisciplinari. Va néixer el 1999 a propòsit del Projecte TAI 4 quan vam veure la importància de deixar constància de les col·laboracions gràfiques i escrites que es generaven al voltant del tema del Projecte TAI. El Quadern TAI 4 va ser fet de forma humil a base de fotocòpies i enquadernat artesanalment pels alumnes del taller d’arts gràfiques de l’Escola Municipal de la Llar de Terrassa. La coordinació la vam portar plegats amb en Jordi Alberich, en aquells moments, professor de teoria de l’art contemporani, i va aparèixer amb tres apartats: Prolegòmens, Pretextos i Codes. El seu objectiu era recollir les comunicacions i participacions que s’havien generat al voltant del “Ritme”.

Més endavant vam formar un equip de redacció amb en Josep Mª Casasús i l’Alba Cuñé, afegint-s’hi més tard l’Artur Sansó.

Si els primers Quaderns van començar com un recull de les reflexions i els comunicats que els convidats havien

fet sobre el tema, a partir del TAI 11 es va afegir una nova secció que deixava constància de les reflexions, les imatges i la descripció dels projectes que es presentaven en el TransTAI. Un dels exemples de la transversalitat que ha creat Projecte TAI, és el disseny del Quadern TAI. Aquest es realitza dins de l’àrea de Projectes i de Tipografia del Cicle Formatiu de Grau Superior de gràfica publicitària. Aquest treball s’ha formulat com un concurs d’idees entre els alumnes de 2on de gràfica publicitària. L’idea guanyadora dóna la imatge a la publicació, i així mateix ha acomplert una doble funció: catalitzar la capacitat d’ideació dels alumnes, recompensar als guanyadors amb material tècnic, i fer el procés de maquetació i seguiment de l’edició com pràctiques en empresa d’aquests alumnes.

Comptant amb aquest Quadern, han estat 10 els Quaderns publicats en una edició limitada i de distribució gratuïta.

49

Altres formes de comunicació Paral·lelament al Quadern TAI, també hem tingut la voluntat de compartir les conclusions, resultats i reflexions en forma d’instal·lació o exposició fotogràfica. En aquest sentit hem de fer referència a les exposicions fotogràfiques realitzades a l’Institut del Teatre i a l’Escola Municipal de Música en diverses ocasions.

Una de les exposicions més rellevants va ser el juny de 2008 que literalment,vam traslladar a la sala d’exposicions d’Amics de les Arts de Terrassa, una instal·lació formada per les quatre estructures dels laboratoris de creació, amb les quatre projeccions audiovisuals simultànies dedicats a la sostenibilitat.

50

Com ja també he fet referència anteriorment, un dels nostres principals objectius ha estat que el procés de creació fos visible, dinàmic i compartit. En l’apartat on es descriuen les fases del Taller, ja he comentat que vam transformar la sala d’exposicions de l’Escola d’Art en un espai anomenat Zona TAI. Aquest espai ha estat el veritable llibre en blanc que durant tot el Taller s’ha anat omplint de textos, imatges, vídeos i tots els documents que han format part del procés d’ideació dels equips pluridisciplinaris.

La pagina WEB del TAI www.artidisseny.com/tai, ha estat la nostra finestra oberta i la porta d’entrada virtual al Taller. Hi podeu trobar la metodologia utilitzada, les informacions sobre el tema, els Quaderns TAI en format PDF per ser consultats, fotografies,…

Aquesta web ha tingut dues fases. La primera, el seu naixement, va ser feta amb pocs recursos l’any 2001 amb l’ajut del professor i dissenyador Ignasi Figueres. El disseny de la segona etapa ha estat basada en una idea original del Marcos Medina, dissenyador, exalumne i exprofessor de l’Escola. Al 2008, amb l’ajut de la professora i també dissenyadora l’Alba Ferrer, es va millorar l’arbre de continguts de l’última versió. Ara, aquesta web és una eina d’informació millorada i un bon element per fer el seguiment dels esdeveniments que s’han organitzat al voltant del TAI.

Compartir experiències: congressos i jornades La primera vegada que l’Escola Municipal d’Art de Terrassa va presentar aquest model de projecte pedagògic, va ser en el Congrés Internacional de Ciutats Educadores fet el setembre de 1996 a Chicago. Compartir amb altres persones vinculades amb l’educació i l’art, va suposar un suport al model que acabàvem de posar en marxa.

Més endavant, el maig de 1999, van mostrar el Projecte TAI en el Congrés Nacional de l’Educació de Barcelona, que portava per nom: L’educació és la clau.

El gener del 2000, ens van demanar que també presentéssim l’experiència del TAI en les Segones Jornades de pedagogia i art d’avui: TRANSARTS. Aquestes jornades formaven part del Programa Art i Educació 1999-2000, i van tenir lloc en el Centre Sant Andreu de Barcelona. Amb el títol Projecte TAI; una plataforma de reflexió artística i pedagògica, vaig tenir l’oportunitat d’explicar el mètode i l’organització del Projecte.

En el marc del Primer Congrés d’Educació de les Arts Visuals de Catalunya (Barcelona), el TAI també va ser present amb una comunicació sobre educació artística i metodologia interdisciplinària.

51

Els treballs i les obres creades en el TAI En les primeres edicions del TAI els resultats es caracteritzaven per ser objectes, escultures, pintures, que treballaven conjuntament amb propostes musicals i de dansa o interpretació teatral. En aquest sentit, l’acció era un dels mitjans per escenificar la dicció artística. Era una amalgama de treballs musicals i plàstics amb l’expressió corporal i la dansa. Els grups d’alumnes utilitzaven tots aquests elements com a fil conductor o a l’inrevés: les projeccions d’imatges i les intervencions directes amb pintura acabaven de completar els projectes que s’havien creat.

52

Una de les dificultats per les quals vam passar en determinades edicions del TAI, va ser intentar que els alumnes provinents de l’Institut del Teatre no conduïssin la seva participació enfocant les seves idees cap a la concepció d’espectacle. La forma de concebre els projectes evidenciaven massa les estratègies i els mètodes més propers a l’escenari i al públic espectador. Des de la coordinació de les àrees més plàstiques i visuals, ens era més important la utilització de l’espai i els recursos per crear estats de suggeriment sense esperar l’aplaudiment del públic.

Aquesta manera d’entendre el treball interdisciplinari va donar lloc a dues consideracions: en primer lloc es produïa massa fàcilment un salt directe entre la primera idea concebuda i trobar els recursos materials i estètics per representar-la. En segon lloc, hi havia la tendència de considerar les arts visuals i la música com a acompanyament i embolcall de l’escenificació. És molt lògic pensar que els paràmetres de creació dels alumnes provinents del camp teatral estan molt condicionats per la finalitat mateixa dels seus estudis: la representació escènica. Dins d’aquest camp, però, l’àrea de creació més habitual estava situat en la improvisació.

Però aquestes característiques variaven depenent de l’especialitat del coordinador que els portava. Així doncs, la dansa contemporània, l’expressió corporal, el treball amb objectes,… ens van aportar línies de treball molt imaginatives i originals.

La diferenciació de les metodologies entre les diferents escoles ens van portar a converses realment interessants

entre professors i alumnes, tot i que a vegades es feia difícil en tan poc temps de treball conjunt, compaginar les maneres d’enfocar els projectes.

Ara que parlo dels resultats, m’agradaria tornar a incidir en el temps com un dels factors que més ha compromès els resultats del Taller. L’experiència ens indicava que calia deixar molt clar als participants, que els objectius fonamentals del TAI eren el treball en grup, l’especulació amb els llenguatges, la diversificació de les respostes creatives a una mateixa línia de treball i, sobretot, gaudir i treballar en el procés, tant el d’ideació com el de construcció.

Malgrat tenir clar aquests objectius principals, a mesura que arribava la data límit, la sensació de pressió s’accentuava i alhora també la necessitat de resoldre i objectualitzar les idees. És en aquestes situacions quan afloren els nervis i la necessitat que es dilati el temps per fer més i millor. En aquestes circumstàncies els dubtes provoquen canvis a última hora, i penses de totes totes, que aquests

canvis són l’opció imprescindible per tancar definitivament el projecte.

En definitiva, el nombre d’obres i de projectes presentats en les 14 edicions del Projecte TAI no el tenim comptabilitzat, però estem segurs que volten el centenar. Cadascun d’ells han tingut uns valors inherents als participants i al seu procés de treball molt remarcables i que, any rere any, han creat una expectació entre el públic assistent fidel, per veure com havien enfocat el tema cada grup de creadors.

53

A manera de reconeixement Des del seu inici l’any 1996 fins ara, han estat moltes les persones que han fet possible un projecte d’aquestes característiques. En primer lloc cal reconèixer el suport polític que el Projecte ha tingut per part de l’Ajuntament i els seus representants en el Patronat Municipal d’Educació.

També és remarcable el suport que hi han donat la majoria de directors i directores de l’Escola Municipal d’Art, l’Escola Municipal de Música i l’Institut de Teatre.

54

Cal fer un esment especial a la important tasca que han realitzat els diferents coordinadors d’aquestes escoles que, en diferents èpoques, han participat directament en el Taller Artístic Interdisciplinari.

En primer lloc vull destacar l’Elena Dueso i el Pere Casas que van ser els primers coordinadors de l’Institut del Teatre i de l’Escola de Música, respectivament. Durant molts anys no van estalviar esforços en un Projecte TAI encara incipient. Van ser incomptables les hores de reunions que hi van esmerçar, fent molta feina fora del seu horari lectiu i sense cap reconeixement econòmic.

Més endavant van coordinar els grups d’alumnes participants de l’Institut del Teatre en Jordi Vilà, Agustí Ros,

Christian Atanasiu, Vicent Ortolà i Pere Jané. Gràcies a la seva capacitat de treball, la iniciativa i les seves aportacions, han fet possible que aquest Taller hagi estat una experiència estimulant i enriquidora per a tots els alumnes i la resta de coordinadors. Amb ells hem compartit, amb més o menys intensitat, jornades en les quals confrontar diferents metodologies, punts de vista i criteris sobre la creació artística i els llenguatges que ens permeten expressar-nos.

He deixat per al final les dues persones que m’han acompanyat durant molts anys i amb les quals hem treballat plegats en l’organització de molts TAIs: l’Alba Cuñé, escultora, escenògrafa i professora de l’Escola Municipal d’Art del 1999 al 2006. És una persona amb una inquietud admirable que va projectar la seva capacitat creativa i docent en cadascun dels Tallers. I en Dídac Moya que ha estat coordinador de l’Escola Municipal de Música i Conservatori de Terrassa des del 2001 fins ara, i a qui se li ha de valorar la seva capacitat d’esforç i abnegació. És d’aquelles persones que tenen facilitat per generar empatia, trobar solucions, i el seu entusiasme ha estat fonamental en aquest projecte.

Tots dos han demostrat la seva generositat i la seva implicació, tant en les èpoques bones com en les no tan bones, i han estat garants d’un compromís remarcable vers l’art, la creació i la docència.

Pel què fa a l’àmbit on s’ha desenvolupat el Projecte TAI, l’Escola Municipal d’Art de Terrassa, és important destacar el paper que la Maria Eulàlia Poch i l’Artur Sansó han tingut en l’organització del Projecte TAI. Gràcies a ells i a tots els professors i professores, que sempre han cregut i han donat suport a aquest projecte interdisciplinari, ha estat possible arribar fins aquesta edició.

Tots aquests professors que any rere any han estat clau en el treball ja sigui com a coordinadors dels equips, aportant idees, participant en els actes, muntant la infraestructura, ajudant en la logística, en l’organització o bé solament amb la seva presència en els actes, han de saber que tenen el meu reconeixement pel paper cabdal que han tingut.

Un reconeixement també a tots els que heu col·laborat de forma eventual o de manera reiterada, aportant desinteressadament informacions en el Quadern TAI. Així mateix

teniu la meva gratitud tots els que heu participat fent sessions informatives en format de conferències, taules rodones, dansa, música, cinema, exposicions,…

En aquest apartat d’agraïments vull anomenar-vos especialment a tots els qui sempre heu recolzat de forma manifesta el Projecte TAI, tant d’obra com de pensament, i també a tu, que sempre has estat disponible per recollir documentació i redactar els textos, a tu que t’has ofert a fer en cada edició les sessions informatives, i a tu que has deixat constància fotogràfica de molts dels Tallers, a tu que l’has enregistrat en vídeo, a tu que has muntat tota la part tecnològica, a tu que has fet els cartells, a tu que ho vas corregir despresa i corrent, a tu que has muntat l’exposició i a tu que has ajudat a desmuntar-la, i també a tu que vas anar a comprar i a tu que has ajudat a preparar el dinar comunitari.

A tota la resta, si no us he anomenat, disculpeu-me. El temps pot haver difuminat en la memòria alguns aspectes, persones i esdeveniments que, encara que no hi surtin, tots formen part d’un tot indissoluble de la seva existència.

55

Recapitulem El Projecte TAI ha apostat des del primer dia perquè alumnes i els professors poguessin obtenir una experiència artística i col·lectiva a l’entorn de la creació interdisciplinària.

Per les 14 edicions del Projecte TAI, hi han passat 711 alumnes, han fet la tasca de coordinadors 46 professors/ res, hem editat 10 Quaderns TAI, i han estat 321 les col· laboracions que hem tingut en forma de conferències, concerts, dansa, taules rodones, informacions tècniques, escriptors, poetes, artistes,…

57

A partir d’aquest punt trobareu en primer lloc una presentació de com es va desenvolupar el Projecte TAI 14: 13 taules + 1 àpat. A continuació hi han 13 capítols dedicats a cadascun dels temes que s’han treballat en el Projecte TAI des dels seus inicis. Cada tema va acompanyat d’una selecció de fragments d’articles publicats en els 10 quaderns editats. En els capítols dedicats a l’Ombra, el Pont i la Tensió hi trobareu material de diferents procedències, que va ser utilitzat com a documentació pels participants.

Acompanyant aquesta selecció de citacions, hi trobareu les fotos que van fer els equips i la fitxa del projecte que van realitzar.

59

13 TAULES + 1 ÀPAT

PROJECTE TAI 14

13 taules + 1 àpat Gabriel Verderi Quan vaig plantejar el Projecte TAI 14: 13 taules + 1 àpat, tenia clar que havia de ser l’oportunitat per dur a terme un procés per cloure un període. El TAI ha tingut el seu recorregut i potser ara és el moment per replantejarse el format, els objectius i reflexionar fins i tot la metodologia.

Per deixar pas a un nou horitzó i a un TAI renovat, cal tancar primer una etapa i dedicar-li un període de reflexió compartida.

62

A l’hora de plantejar el desenvolupament de l’últim TAI, em resultava interessant que la fase d’informació i sensibilització que utilitzem per aproximar-nos al tema de treball, ens servís per prendre consciència del punt al qual ha arribat el Projecte TAI. Per tant, aquesta vegada era lògic determinar que el mateix TAI fos el tema de reflexió.

Es van configurar tretze equips pluridisciplinaris formats per alumnes dels Cicles Formatius de Grau Superior d’Arts Plàstiques i Disseny de l’Escola d’Art. Aquests equips amb disciplines vinculades al disseny d’interiors, disseny gràfic i disseny industrial, van reflexionar sobre els tretze temes que s’havien desenvolupat durant les tretze edicions: L’Ombra, El Pont, Tensió, Ritme: cadència, aire, temps, moviment, Absència, silenci, vacuïtat, res, L’indret de destinació d’aquest èxode n’he dit CALIDOSCOPI, Armari, OCTA. Quadrat i cercle dinàmica entrellaçada, El mur, Migració, Miratge, La ceguesa i Sostenibilitat: Límits, sistemes i diversitat.

El procés de treball consistia en què cada equip tenia un “obrador”. Aquest obrador era una taula-vitrina que els serviria de plataforma on materialitzar les seves idees

sobre el tema que els havia tocat. Una vegada acabat el període de materialització, aquests obradors s’havien de tapar amb un vidre per transformar-los en taula.

A l’inici del Taller vam comunicar vuit objectius molt concrets a tots 13 equips: • Comunicar artísticament el concepte dins d’aquest OBRADOR • Buscar i consensuar una frase que sintetitzes les seves reflexions sobre el tema.

• Elaborar un objecte també síntesi del tema. Aquest objecte havia de fer-se amb escuma de poliuretà i amb un acabat de maqueta tridimensional.

• Elaborar la sintonia sonora de la taula mitjançant un alfabet sonor extret de sons i sorolls. Aquest alfabet sonor s’anirà completant al llarg de les dues setmanes que dura el Taller. Els sons es registren en un ordinador preparat amb aquesta finalitat. El penúltim dia del Taller, un es-

pecialista en edició sonora els ajudarà a fer la sintonia de cada equip.

• Elaborar un vídeo de dos minuts de durada. Aquest vídeo tindrà la sintonia sonora abans elaborada.

• Determinar l’element nutritiu pel dinar. Aquest element conjuntament amb els elements dels altres equips, formarà part dels aliments que els participants del TAI faran servir per fer un plat combinat pel dinar de l’últim dia.

• Fer un reportatge fotogràfic del procés de treball del seu equip. Aquestes imatges són les que han servit per il· lustrar aquest Quadern TAI. • Elaborar un FIP (Full d’Identificació del Projecte), on hi constin les dades personals, les ideacions i la frase final.

Així mateix també se’ls hi va comunicar unes instruccions que havien de seguir a l’hora d’elaborar el seu obrador: • Solament podien treballar en l’espai intern de l’obrador.

• No es podia superar el límit superior.

• No es podia usar material elèctric.

• No es podia clavar, serrar o fer forats.

• No es podia pintar la fusta.

63

Durant les dues setmanes que ha durat el TAI, els participants han tingut diferents sessions informatives i tècniques:

SESSIÓ INFORMATIVA 1 El refectori: un espai d’art i disseny Reflexions al voltant dels útils, les eines, els objectes, la comunicació visual i l’espai, a l’entorn del menjar. A càrrec d’Enric Saiz (Cap del departament de disseny industrial) i de Joan Alfòs (Cap del departament de disseny d’interiors).

SESSIÓ INFORMATIVA 2

64

El refectori: un espai d’art i disseny Exemples de com els artistes han utilitzat els elements pel menjar i el mateix menjar com a material artístic. A càrrec de Sandra Sanjaume (Professora d’història de l’art contemporani) i de Gemma Garcia (Professora d’història de l’art)

SESSIÓ TÈCNICA 1

SESSIÓ TÈCNICA 4

Fotografia de reportatge. A càrrec de Maika Sangüesa (Professora de fotografia)

Edició de vídeo creatiu. A càrrec de Pere Botifoll (Professor de llenguatge audiovisual)

SESSIÓ TÈCNICA 2

SESSIÓ TÈCNICA 5

Maqueta amb escuma de poliuretà. A càrrec d’Ivan Merino (Professor de projectes d’industrial)

Enregistrament de so. A càrrec de Pepe Gámez (Coordinador d’informàtica)

SESSIÓ TÈCNICA 3

SESSIÓ TÈCNICA 6

Com fer pa. A càrrec d’Ivan Merino (Professor de projectes d’industrial)

Elaborar una sintonia. A càrrec de Mireia Ruiz (Professora de llenguatge musical)

65

66

Una vegada acabat el taller, el projecte TAI va arribar a la seva última part. El dissabte dia 14 de febrer va tenir lloc el TransTAI, últim dia del Taller Artístic Interdisciplinari.

Les activitats que es van dur a terme van tenir aquesta seqüència: al llarg del matí els alumnes van aprendre a fer pa i a elaborar els objectes que havien dissenyat durant el Taller. Mentre aquest pa s’estava coent en una fleca propera a l’Escola, es van ajuntar les 13 taules que havien elaborat els 13 equips pluridisciplinaris, i sota l’espai Lluerna de l’Escola d’Art, vam formar la taula numero 14: la taula de l’últim àpat.

Més de 60 persones van participar en aquest àpat, i puc testimoniar que va ser la culminació i l’escenificació de la fase final i inici de la digestió que ens havíem proposat. Va esdevenir un ritual que va donar sentit a tots els TAIs duts a terme fins aleshores.

A les dues del matí del dissabte dia 14 de febrer del 2009, i sobre aquesta taula en forma d’U, es van posar unes estovalles de cotó cru i al seu damunt les 13 propostes d’elements nutritius que els equips havien preparat, conjuntament amb els objectes de pa que havien dissenyat.

A les nou del vespre, el Projecte TAI 14: 13 taules + 1 àpat havia arribat al seu punt final. Havíem acomplert els objectius, i teníem l’agradable sensació de ser part de la línia del cercle que tanca una etapa.

A les set de la tarda, l’Escola Municipal d’Art va obrir les portes al públic per poder compartir els resultats d’aquest projecte. Cada equip va presentar el seu treball, va explicar el seu procés d’ideació i va poder compartir les fotos, el vídeo, la sintonia i els pans que havien fet al matí.

67

EQUIP TAI 14 DIRECCIÓ: Gabriel Verderi COORDINADORS DELS EQUIPS de TERRASSA Escola Municipal d’Art: Ivan Merino Petra Schieck Salvador Ribas Antoni Dalmau Santi Ferrer Gabriel Verderi

COORDINADOR Escola Municipal de Música.

Conservatori GM de Terrassa : Dídac Moya

68

SESSIONS INFORMATIVES Enric Saiz Sandra Sanjaume Gemma Garcia Joan Alfòs Francesc Morera

SESSIONS TÈCNIQUES Pere Botifoll Mireia Ruiz Maika Sangüesa Ivan Merino Pepe Gámez

COORDINACIÓ INFORMÀTICA Pepe Gámez ENREGISTRAMENT I REALITZACIÓ AUDIOVISUAL: Pere Botifoll

PROFESSORS DE SUPORT Enric Saiz Toni Hernández Jordi Altarriba Ramon Alemany Joan Montoliu Pere Botifoll Maika Sangüesa Elena Bartomeu Ruben Paez Martí Romero Sandra Sanjaume Artur Sansó Martí Romero Mònica Garcia Xavi Puig Assumpció Utset PERSONAL DE SUPORT Manel Romo Àngel Voces

69

“Neixes, creixes, mors; però mai camines sol.”

Joel Vila Yolanda Massagué Antonio Martínez

L’OMBRA

Pensaments diversos sobre la pintura

Imaginació morta imagina

Denis Diderot

Samuel Beckett

Que aquell que encara no hagi estudiat i experimentat els efectes de la llum i de l’ombra en el camp, en la profunditat dels boscos i sobre les cases de les viles i sobre les taulades de les ciutats, de dia i de nit, deixi ja els seus pinzells.

La llum que ho fa tot tan blanc sense font aparent, tot brilla amb un mateix blanc, sol, paret, arcada, cos, sense ombra. Intensa calor, superfícies calentes al tacte, sense ser ardents, cossos suant. Surt de nou, retrocedeix, la petita construcció desapareix, tota blanca en la blancor, baixa, entra. Buit, silenci, calor, blanc, espera, la llum es debilita, tot s’enfosqueix a un temps, sol, mur, cos, vint segons més o menys, tots els grisos, la llum s’apaga, i tot desapareix.

Calotips i instantànies Jaume Creus Imperceptible, la veu esborra l’eco: no té més ombra.

72

Així parlà Zaratustra

Ombra, desig i realitat

Friedrich Nietzsche

Josep M. Casasús Rodó

El gran migdia –l’únic moment en què tota ombra desapareix- és l’hora en què l’home es troba al mig del seu camí i celebra el seu camí vers els capvespre com la seva més alta esperança: doncs és el camí cap a un nou matí.

Aquell qui troba el seu crepuscle es beneirà a si mateix per ser un dels qui passen a l’altre marge; i el sol del seu coneixement estarà per a ell en el migdia.

...Alguns pensadors opinen que els nous objectes imaginaris (els dels mass media, així com les imatges de síntesi, informàtiques, cibernètiques, les realitats virtuals...) a la curta o a la llarga ens duen a una revolucionària reconceptualització de tota la realitat. Són ombres que es poden independitzar totalment de la realitat, es converteixen en una realitat autònoma, poden crear un món real.

Són ombres immaterials, sense pes ni gravetat; en elles no hi ha la resistència de la matèria, com sí que hi era encara a l’escultura i a la pintura. Posen en perill el propi cos, car el cos de “l’espectador” en lloc d’utilitzar la màquina com a instrument, és sols una peça més del maquinari que produeix i fa circular els “objectes” imaginaris.

Diuen fins i tot que aquestes noves ombres poden posar en perill la identitat personal: senzillament ens identifiquem amb el personatge imaginari, sense distància; ja no són objectes que estiguin al servei de l’expressió d’una personalitat...

73

“Pont: necesitat o desig?”

Diego Martín Erika Badal Ignasi Alonso

PONT

EL PONT Música i lletra de Jordi Rius

En memòria del Jordi Rius (1961-1998)

A la meitat del pont s’aturà i caminà, reflexionant, perdut en l’entorn.

Absort pel buit i les llums de la nit, amanyagat dolçament per la bonior del riu.

L’any 1997 en Jordi Rius, músic, compositor, intèrpret, bona persona i amic, com a preludi del que havia de succeir un any més tard, una composició musical pel Taller Artístic Interdisciplinari 2, i del que reproduïm un fragment.

La va interpretar sol amb el seu piano una música, i ens va cantar la seva versió del “pont” que explorava els seus racons més íntims.

D’aquesta manera ell i la seva música han passat a la memòria del Projecte TAI. Acompanyat pel seu piano, ens va cantar la versió del “pont” que havia fet on explorava els seus racons més íntims sobre la vida i la mort.

D’aquesta manera ell i la seva música han passat a la memòria del Projecte TAI.

77

El pont, una aproximació (anònim)

78

Més enllà de la seva significació inicial com a estructura, que permet a una via de comunicació salvar una depressió o un obstacle, el pont ens remet, en major o en menor grau, a un ample seguit d’altres sentits.

Ara bé, si com a element arquitectònic el pont ens remet a un ample catàleg de models compositius, com a element discursiu el pont esdevé amb claredat una eina idònia per pensar altres nocions de major abstracció, com ara la relació, la connexió, l’intercanvi, la unió, la integració, la diferència i/o interacció entre dos o més elements.

Més enllà de la seva vàlua inicial com a referència de creuament d’un obstacle, el pont esdevé un concepte dens, d’innegable vàlua metafòrica, curull de significacions, obert a la performativitat. Aquestes afinitats que ens pot oferir la noció de pont són terriblement diverses. Per tal de tractar-ne almenys dues, ens centrarem ara en la seva dimensió simbòlica com a espai de vida i com a superació d’allò real.

Ponts , arciris i abismes Josep M. Casasús Rodó El pont i el riu sagrat Tornem a preguntar-nos: què pesa més, el pont? les ribes?

O bé el riu sagrat?

En tot cas, el riu sagrat, el déu exuberant que es desborda, representa aquelles forces, inhumanes o sobrehumanes, que els homes pensaven haver sotmès mitjançant la tecnologia (la racionalitat de l’enginyer).

Una corda tibant sobre l’abisme En principi, sembla que l’etern retorn nietzscheà substitueixi una superficial concepció lineal del temps per una de circular; però si acceptéssim seriosament el pensament de l’etern retorn, i hi aprofundíssim —ens enfonséssim en l’abisme— descobriríem que es tracta de la dissolució del temps lineal, d’aquell temps que fa possible el nostre llenguatge, la nostra lògica, la nostra raó, la nostra experiència del món. En el fons de l’abisme trobaríem Dionís, un fosc i poderós déu, anihilador de la individualitat. En definitiva, el caos és la veritable realitat profunda.

Pont o abisme?

Fem la pregunta per darrera vegada. Què té més pes? El pont? Les ribes? O bé l’abisme

79

“Mai sabràs quan” Clara Aura Ana Condal Marc Serrano

TENSIÓ

Principis de la pintura xinesa George Rowley

82

L’equilibri de les tensions “...Amb la finalitat d’eliminar l’efecte estàtic de distribucions d’àrea, Matisse va introduir la tensió a base de colors i, per mitjà dels valors, la tensió d’ espai; d’aquí que la paraula tensió ens porti a la memòria a Matisse abans que a qualsevol altre artista amb l’única excepció de Cezanne, que s’especialitza en suscitar tensions entre els eixos de les seves formes. Aquestes modalitats occidentals de tensió resulten més xocants per a la vista que no pas la tensió ideogràfica de la pintura xinesa. Els colors de Matisse ens sorprenen pels seus contrastos violents i les seves vibracions intenses, i els volums rotatoris de Cezanne creen potents embranzides contraposades que ens xoquen pel fet d’estar tan lluny de l’equilibri natural. La tensió ideogràfica s’endevina en al·lusions i en paradoxes subtils.

La disposició xinesa de les parts resultaV manifestament intel·ligible a la vista gràcies a la concentració de la representació en els contorns de pinzell, a l’aïllament dels motius i a la medició lateral dels intervals; però, des d’un punt de vista intel·lectual, els matisos subtils de relació base de moviments i tensions continuen sent tan inesgotables com les misterioses forces de Tao en les quals es van inspirar.”

L’art vist pels artistes Albert Ràfols Casamada …En tota obra hi ha un principi, un procés, un resultat.

L’inici pot ser únicament una tensió, tensió que es resol en l’acte creatiu. Aquesta tensió pot ser de dins cap a fora –desig de donar sortida a una potencialitat-, o bé de fora cap a dins, quan alguna cosa desperta en nosaltres el desig de realitzar. Però, en últim terme, sempre acaba sent de dins cap a fora, perquè la tensió produïda per l’estímul extern necessita, per resoldre’s, passar del nostre interior a l’obra.”

83

“Ritmes3: sincronització, acció i moviment” Elisa Busoms Dani García Cora Subires

RITME

86

Ritme vital

La cultura veloç (art i mass media)

Joan Martínez Colás

Jordi Alberich

La sobrevaloració del temps porta a l’estrès. Aquest comportament humà, tan de moda en els darrers temps, es troba amb facilitat en la música. No cal remetre únicament a la música més recent, fins i tot en composicions de fa un segle i mig podem comprovar l’estat d’exaltació de l’autor, el neguit. Normalment, aquests moments dramàtics van estretament lligats a estats d’ànim i temes de certa transcendència com la mort o l’amor. L’ús irregular d’aquest recurs el trivialitza i el desposseeix de tota força expressiva i efectivitat, com actualment s’està comprovant amb els antibiòtics. Estar sotmès a un estrès continuat acaba comportant diversos problemes físics o psíquics de distinta transcendència com úlceres d’estómac o depressions.

Quan ni tan sols el concepte d’avantguarda resulta ja vàlid per teoritzar ni intentar comprendre la fragmentació i heterogeneïtat de l’art present, cal parlar d’una transformació radical en l’experiència estètica contemporània. Una nova experiència estètica que ens adreça directament vers nocions com les de deriva o suspensió: de trànsit permanent de la seva significació.

l ritme a propòsit de la pintura xinesa Artur Sansó i Ramón … el ritme per a la cultura xinesa seria aquella adequació harmònica i participació simultània de totes les coses.

Com diu R. Paniker: “...dur l’univers a la plenitud, deixant que el ritme còsmic ens recorri per dins, tot essent transformats al mateix temps que ens adaptem. El ritme de l’ésser no és premeditat, l’harmonia és creadora i alhora ha de ser creada”, i la pintura és un dels seus vehicles.

Sobre ritme

Ritmar l’ànima

Jordi Badiella

Josep M. Casasús I Rodó

La lectura és un objecte semblant al sac ple de burilles que un cambrer llença en un contenidor quan ha acabat la jornada: no hi ha un sol tipus de burilla, n’hi ha tants com tipus de clients han passat pel bar. Avui, en la crítica de la literatura, no hi ha una norma, sinó tantes interpretacions com els lectors són capaços d’establir. Per aproximar-nos a aquest procés, hauríem de fer un cop d’ull als diferents tipus de lector, i una manera tan bona com una altra de fer-ho és mitjançant la metàfora, a aquestes alçades, previsible, d’un bar. Diguem-ho clar: aquest bar és un text; a l’entrada, un cartell anuncia el nom de l’establiment: Ritme.

Els veritables governants, els autèntics polítics (els que gestionen el espais públics i instauren costums), son els publicistes. Penetren brutalment en les nostres ànimes a través dels ritmes, i les melodies, i en nosaltres, impotents, s’hostatja la lletra. Tenim estratègies de resistència?

Idea, escolta, temps Pere Casas Entenem el ritme com el cor d’aquest gran cos que és la música. No obstant, cadascú de nosaltres entén el que anomenem “ritme“ de manera diversa: per uns pot ser el barrat de les notes, per altres la direcció i intensitat de la melodia, de la instrumentació, etc... Però independentment de la música que fem, crec que oblidem els tres elements més importants que fan que la música estigui en condicions de ser compresa y gaudida: la idea, l’escolta i el temps.

87

“Hi ha, sense haver-hi!�

Fernando Nicassio Angie Barriuso Berta Serrat

ABSÈNCIA

90

Pels camins de la despossessió...

Buit, silenci i pintura

Joan Carles Elvira

Artur Sansó

Endinsar-se, doncs pels camins de l’ésser, que són també els de la despossessió... Però l’essencial no s’ensenya pas, ni tampoc és imitable. Pertany a la grandesa de l’humà haver-ho de cercar per si mateix, segons els seus recursos, d’acord amb les seves cadències. No es tracta d’un camí fàcil, aquest camí vers un mateix. Si l’essencial -hem ditno es comunica, encara menys és programable.

El pintor tracta l’espai com un factor positiu, convertint-lo en l’element principal de les seves pintures. Pintar l’espai es pintar el buit, “és el buit que genera les formes” i les formes s’utilitzen precisament per revelar aquest buit.

Aquesta dialèctica el portarà a posar una enorme atenció en la transició que es produeix entre la forma i el buit, l’ésser i el no ésser, el cel i la terra, la muntanya i l’aigua.

Entorn al silenci: música del silenci

Semblances: presències/absències

David Casanova

Josep M. Casasús i Rodó

Pot el silenci esdevenir en la seva significació plena? Pot la música manllevar el contingut del silenci? Crec que no.

El silenci cristal·litza per contrast amb allò que té al costat (és a dir, el “no silenci”). Si no hi ha contingut efectiu no hi haurà silenci. El silenci absolut (recordem l’obra per a piano de John Cage 3.33) és absurd i incapaç de transmetre idees musicals.

L’ésser és en silenci - silenci que és una crida. El llenguatge sorgeix com a resposta a aquest silenci -brolla de la deu del silenci, de la qual en treu la força sense esgotar-la mai.

El silenci invoca la paraula: cal crear. La creació mai no és suficient: l’envolta allò encara no dit -el silenci.

El cos de l’actor ocupa l’espai

Pujant al Tokonoma

Anne Dennis

Gabriel Verderi

Fins i tot en la seva absència l’actor hi és present. Beckett va portar aquesta regla al màxim denominador comú negatiu possible: una boca parla, hom sent veus enregistrades i l’actor no és vist enlloc, malgrat tot se’n percep profundament la presència i aquesta forma part del procés comunicatiu vigent.

Entro decidit. Cal buidar el taller per donar la posició zero.

Sempre ha estat així, el ritual d’iniciació al camí i al procés de transhumància pels paranys de la creació. Espai immaculat físic i mentalment, perquè qualsevol acte es manifesti en ressonància i aquesta, tal vegada faci possible el cos present de l’absència. Netejar és establir les coordenades per sentir el ressò de la paret blanca, de l’espai buit. Net és el paràmetre generatiu de qualsevol disposició, alçar las parets del contenidor, esborrar la pissarra, obrir la finestra perquè se’n vagi el baf del mirall. És el punt de partida necessari per iniciar el camí, activar el procés, la crisi i l’experiència del viatge que m’ha de portar a indrets no cartografiats.

Hospital Pep Rosanes Però l’absència que ens interessa més no és la de res de ningú extern, sinó la del subjecte, i és aquella que ens permet la relació amb l’hospital. Internat el protagonista central de la pròpia vida, és veritat que tota la resta del món s’ha absentat, i que dol, però que sobretot dol saber que a fora hi ha l’absència d’un mateix, mentre tot continua girant indiferent a l’eclipsat vital. Podríem dir -cruel paradoxa- que el malalt és el rostre de l’absència.

91

“No hi ha tan solament una realitat�

Elisabet Reyes Robert Pinto Jose Borrego

CALIDOSCOPI

94

Mirades circulars

Crònica de la mort d’un xaman...

M. Mercè Compte

Joan Puntí

L’espai ens predisposa a exercir d’espectadors, però no de forma passiva, sinó de forma activa, amb una mirada circular. Com un far, llancem mirades-senyals a l’horitzó, amb un gest que indaga límits. És llavors que la llum ens retorna la visió. Rítmicament, apareixen formes, aparences d’existència, mostrant-se a si mateixes, simples, complexes, qualitats específiques de les coses, tal vegada limitades, tal vegada potencials. No sols responen a la construcció d’imatges, sinó que aquestes aparences s’interrelacionen les unes amb les altres mitjançant uns vincles aparentment inconnexos.

Han passat ja més de dues setmanes d’ençà que vaig trobar el calidoscopi. Només surto de l’ermita per buscar arrels que m’alimentin i per beure dels bassals que la pluja omple a les concavitats mil·lenàries de la roca. Avui és el dia que he decidit mirar per l’altre costat del calidoscopi.

Deixo aquest brevíssim resum d’aquests darrers dies per si, com imagino, aquest experiment suposa la meva mort.

Que sigui el testimoni de la vàlua i la bellesa del dolor, de la diversitat, de la incertesa; testimoni de la inutilitat de la rebel·lió contra el que ha de ser. Una rebel·lió que ens fa perdre l’essència del que som: animals mudables. Lloem el calidoscopi.

Vertígens

Calidoscopi

Josep M. Casasús i Rodó

Jordi Badiella

...El que podríem anomenar ‘experiència calidoscòpica de la realitat’ consistiria, doncs, en aquest constant desfer-se, dissoldre’s, engrunar-se, esmicolar-se de cada cosa en una munió de coses, les quals són totes elles tan inconsistents com aquella primera. Això que de vegades vivim en els somnis: cap objecte roman idèntic ni per un instant, es transforma ràpidament en molts altres. El món dels somnis és una d’aquestes realitats calidoscòpiques en les quals la raó ho té difícil per posar-hi ordre...

Transeünts Glaç Paraules Vidre Taula Signes Edat Gent Rambla Destrets Diagnòstics Cap Vent Dissort Deixeble Trastorn Transeünt Malaltia

Milers de triangles vermells Meritxell Muñoz La multiplicitat de realitats formals i cromàtiques que radiquen en un objecte aparentment tan simple com un calidoscopi és, d’alguna manera, comparable a la multiplicitat de sentits que ofereix el discurs escrit d’una obra dramàtica. El posicionament d’aquell objecte farà que esclati una realitat màgica de formes i colors, la proposta d’un espai (a partir de l’encàrrec apriorístic) contribuirà de manera essencial a l’esclat d’un o altre sentit de l’obra.

95

“Dins ets tu!”

Christian López Laura Gómez Víctor García

ARMARI

98

L’armari romàntic

Així que vols posar la música dins d’un armari?

Carme Ubach

Josep Comelles

Obrir un armari és fer història: explorar-ne el contingut, recordar o intentar esbrinar l’origen dels objectes allí dipositats, imaginar les situacions en què tots ells han circulat, reconstruir el moment en què han estat endreçats, sota quines circumstàncies… Però obrir un armari és també projectar-se cap al futur: guardar, acumular, atresorar, amagar, emmagatzemar… és, en definitiva, voler que quelcom perduri en el temps. En el fet d’obrir un armari conflueixen, doncs, les tres dimensions del temps: passat, present i futur.

Al teu armari de música pots posar-hi partitures, instruments i enregistraments; tants com tu n’hi vulguis enquibir, però has d’entendre que les partitures, els instruments i els enregistraments només són el record d’una música que en un instant d’un temps pretèrit va ser, va existir; tot el que hi posaràs a l’armari són com fòssils o com restes arqueològiques que et podran fer memòria del que havia estat viu en algun moment. La música és temps present. La música deixa de ser música quan ha sonat, llavors esdevé temps pretèrit, temps per al record i la memòria: un fantasma. De la música només podem conservar-ne les restes. El passat és un immens armari ple de restes de músiques. El passat és l’armari de la música.

El vell armari

Mudanzas

Pilar Viciana

Cristian Atanasiu

També tímidament i lentament obre ara la porta de l’armari, li fan por els records, aquells records que durant tants anys ha amagat en el lloc més remot de la seva memòria.

Li fan por, molta, tanta com les bombes i els avions, els obusos, els franctiradors i les nits passades als refugis.

…I quan anàvem a veure algú a casa seva em fixa en els armaris que hi havia. No me’n fiava, em semblaven capaços de tot. Però al final, la curiositat vencia la por i, i en el moment en què creia estar sol, obria els armaris per descobrir els seus secrets. Encara que és cert que no trobava mons poblats d’essers estranys, l’interior resultava ser el petit món d’una persona: el seu amo. El que hi trobava era com un puzle curiós de la personalitat del propietari: allí s’hi trobava tot d’ell, excepte ell mateix! Encara que a través de la presència de les seves pertinences, les seves olors, els seus gustos, etc., també s’hi percebia una cosa així com una presència d’ell en la seva absència.

L’armari de Clive Staples Lewis Antoni Perarnau Nàrnia és el producte de la solitud, com deia Lewis: “sóc el producte de llargs passadissos, habitacions buides, àtics explorats en solitud i el soroll del vent sota els til· lers. I també de llibres interminables”. Per això calia viure, reinventar la vida que s’escola entre les lletres d’un llibre o carnalitzar el paper. En tot cas, i com a mesura de precaució, calgué construir la porta doble d’un armari que era el vòrtex que comunicava els móns.

99

“La rutina és infinita” Clàudia Permanyer Carles Baró Eva Cobos Jared Ramírez

OCTA

NÚMERO I GEOMETRIA: Una aproximació al simbolisme del vuit i de l’octògon.

Artur Sansó Aquest número dual, com a quatre duplicat, coincidint amb les direccions cardinals i les seves direccions intermèdies, és representat per la simetria de dos cercles i utilitzat universalment per simbolitzar l’equilibri i la justícia.

El vuit simbolitza també l’eternitat i l’infinit (de fet, el símbol matemàtic de l’infinit és un 8 en posició horitzontal, que en un sentit formal és l’etern moviment dels cels -doble línia sigmoide-) i per la seva figuració té relació amb les dues serps entrellaçades del caduci, símbol novament del binari equilibrat i atribut de Mercuri-Hermes, missatger o mediador entre el món ctònic i el món celest.

102

8 variacions sobre el tema donat pel Tai enguany

L’infinit - cap neguit - no hi ha brogit - sols el tot - cap buit - sols un nombre vuit

Josep Comellas-Rosiñol

Carles González

... Amb el temps he après a valorar aquest interval de consonància perfecta i quan ara sento una octava; escolto aquell so inicial i primigeni, el punt de partida de la música occidental; hi veig la matemàtica de la música, i percebo la pitagòrica proporció 2:1; hi sento el despertar de l’harmonia, l’harmonia que ha permès les magnifiques estructures musicals; l’octava la percebo com la suma de sons harmònics, el so on inicia la música, però també un punt d’arribada, de repòs.

Per últim va demanar als presents si veien alguna coincidència entre la casa, les paraules, els objectes i els convidats, però ningú n’esbrinava cap que fos evident. Lentament, va escriure el nombre de pavellons del conjunt, el nombre de finestrals de la gran sala: VUIT. També hi afegí el noms dels dos conceptes, dels objectes, els noms dels mestratges amb els quals ell els coneixia, i de les paraules dels seus convidats: Filòsofa, Forjador, Pianista, Escultor, Objectes, Paraules, Florence, Augustus, Martinus, Wolfgang, Oxidació, Ferralla, Orquídia, Reflexió, Intuïció, Maestoso, Políedre, Espineta.

103

CONSTRUCCIÓ: ART I 8/8 I ART Sandra Sanjaume Suprematisme (amb 8 rectangles, 1915) és la representació pictòrica de la nova ciutat suprematista en un nou estat socialista. És un cosmos flotant dins l’espai pictòric, una promesa de felicitat, una construcció utòpica que es basa en 8 rectangles de color vermell (color simbòlic que representa la sang de la revolució), que floten en l’espai blanc i pur dels fons de la tela, el nou espai constructiu per a la societat venidora.

104

L’esfera còsmica i l’il·limitat

Vuit fulls en quart

Josep M. Casasús I Rodó

Jordi Badiella

El desig de ser amb vuit extremitats: quatre cames i quatre braços. L’impuls de dos cossos per ser-ne un de sol, l’anhel d’una ànima partida. Això és eros. L’atracció eròtica, doncs, és l’intent de recuperació d’una naturalesa humana perduda. L’amor és “el desig i la persecució de ser una sola peça”, i allò a què aspira és a “esdevenir de dos un de sol, ajuntant-se i fonent-se amb l’estimat”. Desig de ser cos de vuit extremitats a través de la fusió d’home i dona, o home i home, o dona i dona. Tant se val. En l’amor els cossos “troben per atzar aquella meitat de si mateixos”, i s’hi ajunten.

8 Llum de l’origen turment, exili.

Desert de blanca desemparança.

Jardins perpetus: roses i flames.

El llum s’apaga, la taula crema

105

“El mur, enfronta’t al laberint” Carles López Angel Roig Carolina Villamil

EL MUR

108

Els murs de la incomunicació

De cara a la paret

Toni Hernández

Pilar Bonet

Malauradament ni ha murs pitjors. Són murs fets d’aire i de distàncies mal interpretades. De cultures no enteses.

No descobrirem Amèrica si diem que estem davant de la militarització de les societats: els fenòmens migratoris ens fan ser terra d’acollida, com també vam ser acollits nosaltres segles enrere. I és llavors, amb la trobada cultural -que no topada, prou de col·lisions- quan es manifesten problemes de comunicació, que ens poden fer malpensar dels altes de manera inconscient.

Tenim el mur de les lamentacions i enlairem murs de vergonya. El mur és sempre el fora de la casa i el dins de l’espai públic, una frontera despietada i si es vol un lloc de recer. Muralla, frontera, contenidor o fons de lapidacions, el mur és una línia agresta a l’espai de les relacions humanes.

Una i altra vegada el mur es converteix en pantalla i reflector de pors i poders, una i altra vegada sedimenta en la nostra consciència com una arquitectura sinistra que capgira els biosistemes naturals i regira els trànsits de la humanitat. El mur ens atrapa i sota la idea de protecció ens priva de la llibertat de pensament i d’acció.

Juguem?

Elogi de l’escletxa

Carles González

Josep M. Casasús I Rodó

Agafem impuls, i cada una de les persones al seu entorn, es llançarà “suaument i amb gentilesa” a la recerca de l’altra, quan l’hagi tocat i amb la paraula escrita al costat del contacte, li començarà a escriure i a llegir la història més bella mai explicada...

1. El mur tanca - estanca.

2. No és un mur - rígid, inflexible, opac - el que protegeix la cèl·lula - sinó membrana porosa amb fluids, flexible.

Un mur - cercle tancat d’espai estancat - només s’acobla a si mateix. Un mur afegit a un mur solament estret més el tancament, limita més la circulació fluïda.

De les cèl·lules la flexibilitat permet l’acoblament, i també la divisió - circulació de fluids, adaptació.

Rígid, un mur sols pot esquerdar-se.

Absència i presència Ramón Marion Absència és deixar d’existir alguna cosa que estava present. En el mur com a matèria hi ha dos tipus de absència que neixen d’una mateixa idea: absència per subtracció i absència per no construcció. L’absència del mur comporta la presència en l’arquitectura de l’home, de la llum, del paisatge... Les absències en el mur poden ser portes o finestres.

109

“El sentit de la direcció” Gisella Casanovas Carles Castello Ricart Urbina

MIGRACIÓ

L’aventura com a categoria cultural

PERPETUUM MOBILE

Ramon Sarró

Josep Comelles

Sovint no tenim en compte que els modes de pensar els espais tenen unes històries culturals al darrere, i suposem, en virtut d’un universalisme mal temperat, que si nosaltres podem anar a l’Àfrica, també els africans poden venir a Europa. Però ens oblidem que per a nosaltres Àfrica està allà a baix (per què a baix i no a dalt?) i en canvi Europa pels Africans està... no saben on.

Pensar la migració des de la música, implica que en la música existeix el moviment i que hi ha un espai per on es realitza aquest moviment. Quan escoltes música no has tingut mai la mateixa sensació d’estar passejant per un jardí? Ambdós, tant la composició musical com el jardí, són dos espais organitzats i ordenats per una ment humana (o vàries).

De l’exili, l’il·localitzable i l’hospitalitat Josep M. Casasús Rodó

112

Som fets de llunyanies...

Som fets de llunyanies – d’exilis de nosaltres mateixos, de distàncies entre els jos que se’ns desprenen, i que recloem en l’oblit o el secret - o entre els quals fluïm, si hi ha sort...

(Prematurs, sempre prematurs, ni morts ni vius, jos que em fugiren, ara em reclamen – esquerden el fràgil jo que basteixo).

Migracions

L’últim adéu

Carme Ubach

Pilar Viciana

És possible mantenir-se immòbil en un entorn canviant?

Beirut va despertar aquell dia amb un cel argentat i aquell plugim seria el preludi d’unes setmanes de pluja i més pluja. Era dissabte i sense feina i amb el mòbil apagat per desconnectar així de tot i de tothom vaig sortir al carrer a la recerca d’una església. Els vells botiguers de Gemaisé em semblaven aquell matí més contents i amables que altres dies. Ben segur que era jo i no ells qui se sentia més alegre i els saludava amb més ganes i entusiasme.

Experiència estètica i transmigració Artur Sansó Tanmateix l’Einfühlung ens adverteix que l’obra d’art només és comprensible mitjançant una participació activa de l’espectador, en la qual les formes s’identifiquin com a símbols del sentiment. És necessari, doncs, que l’espectador posseeixi la mateixa predisposició perceptiva i afectiva respecte a l’obra que la que l’artista té davant la realitat exterior: Res del que percebem actua sobre nosaltres simplement per si mateix, sinó que tot actua conjuntament, com a ressonància d’allò afí que està en nosaltres.

113

“Si no lo creo, no lo veo” Rosa Salvador Lina Maria Perez Ariadna García

MIRATGE

Miratge Araceli Garcia ...La visió ens dirigeix cap als objectes, ens connecta amb el món exterior. Gràcies a la percepció visual, aconseguim estendre’ns fins l’objecte. ...Les il·lusions son errors de percepció, on l’ull enganya la ment per un efecte fisiològic en els seus mecanismes.

Per exemple, el reflex de la llum que perdura després que una llum forta s’hagi apagat es deu a una activitat residual de les neurones fotosensibles de la retina; el miratge creat en el desert és una il·lusió òptica causada per la refracció del raigs de llum a través de capes d’aire a diferents temperatures, creant un fenomen com si el paisatge fos màgic...

116

Dels deserts i el desig

Miratge de Narcís

Josep M. Casasús Rodó

Oriol Farrés Juste

El miratge és un vel que el meu desig fa ballar. En aquesta història de seducció, quan cau el darrer vel, descobreixo, vençut, als peus del buit d’una desil·lusió, la nuesa del desig.

...Combatre els miratges actuals, no només en nom de la realitat, sinó també en nom del mateix miratge, en nom del poder de gestionar-lo i contra la seva imposició. Les imatges del mercat solen encobrir la mort, l’ansietat, la misèria i la desesperació que hi ha a l’altra banda del mur.

Fem que l’art travessi el mur igual com Narcís saltà a través del mirall: a qualsevol preu...

117

El miratge creatiu Antoni Hernández No volem despertar, no ens volem despertar dels somnis dolços, del Miratge creatiu en el qual vivim des de llavors, oblidant que, darrera l’efímera existència, passaran els segles, passaran els homes, i el llegat que crèiem que ens mantindria vius després de la nostra mort, la nostra obra, es desintegrarà per a tornar a la pols còsmica. Pols som i en pols ens convertirem. Però no penseu això, creadors!

Pensar això seria racional. I el Miratge creatiu, afortunadament, és emocional! Gaudiu del Miratge: evohé!

118

Miratge de poema Vora el Delta

Il·lusions i errors

Feliu Formosa

Josep Comellas – Rosiñol

L’hostessa que fa olor de camamilla.

El cambrer ros serveix el refrigeri.

Van apareixent ja cúpules blaves (és el món dels dibuixos de Paul Klee) Casals dispersos, Xiprers i palmeres.

Darrere els tarongers s’alcen els blocs.

I més enllà, mar I sorral, la zona Dels miratges: poema que es perfila.

Considerar o tractar la música escrita com a música és un error de percepció, un miratge. Malgrat que sembla molt difícil que puguem confondre la música amb la seva representació visual, sovint, independentment de quina sigui la nostra especialitat musical (la interpretació, la composició, la musicologia, l’educació musical, etc.), de forma conscient o inconscient, ens deixem seduir pel miratge de la música escrita i oblidem que el tipus d’informació que conté una partitura només pot arribar-nos a suggerir el perfil d’una música. La notació musical només pot oferir uns punts que ens insinuen tènuement l’ombra d’una realitat.

119

“Veig, veig... Què veus?”

Miriam Cañas Andrés Merizalde Jèssica Vila

CEGUESA

122

Una reflexió a l’entorn de la relació entre el públic invident i els museus

LA PERCEPCIÓ EN LES PERSONES CEGUES: El sistema hàptic com a font d’aprenentatge.

Anna López Urbano

Rosa Gratacòs

...Aleshores, segons aquesta llei, els museus i institucions museístiques haurien de pensar en l’adaptació de l’accessibilitat fins al seu recinte i en l’interior, així com del seu entorn (comunicacions urbanes, aparcaments), en l’adaptació dels seus continguts, en l’adaptació o creació de programes educatius específics creats i duts a terme per personal (educadors de sala) degudament formats en les necessitats de l’invident i del deficient visual i, tot això, significa una inversió important per a un grup reduït dintre les minusvalideses...

El sistema hàptic és un sistema perceptiu complex que s’encarrega de codificar els estímuls que arriben als receptors cutanis i cinètics (Loomis y Lederman 1986). Entenem com a percepció hàptica la combinació de la informació adquirida a través de la pell que cobreix el cos humà i la informació obtinguda a través del moviment. “Consisteix en un sistema perceptiu complex que processa informació a partir de diferents subsistemes tàctils, com el cutani (percepció de la pressió i de la vibració), el tèrmic. El sistema hàptic inclou també el sistema cinètic que processa informació sobre la posició i el moviment a partir dels receptors corporals.

LA CEGUESA: la meva experiència personal

Ceguesa

Benito José Durán

Roser Monzó

Vaig entrar en el període de negació: vaig buscar totes les medicines alternatives, curanderos, naturistes, visionaris, etc… imaginables, per aconseguir sortir de la meva situació i curar-me. I així va ser, fins que un dia vaig parar-me a pensar de què em servia tota aquella agitació, totes aquelles anades i vingudes i desesperacions. Vaig prendre la decisió de “ser cec” d’una vegada per totes...

L’estoig on guardo les eines de mirar-te: la suor de l’entreacte i el sexe al tacte de tenir-te el teu rastre animal acordat a notes soltes en essència un beneplàcit de saliva i coixí de llengües balbes el teu aire processat pel torn de nit la veu a les mans com un guant de pell d’anyell l’espai que resta de tu és un silenci et miro i no et veig

Art i ceguesa Sandra Sanjaume ...Vivim en la societat de la imatge i les imatges són el suport del que és visible i també del que és invisible.

Eugen Bavcar (1946) és un fotògraf cec. Ell mateix afirma que no hi veu perquè és cec, però mira perquè és fotògraf.

En el seu treball s’ocupa de les relacions entre la vista, la ceguesa i la invisibilitat. Ho explica quan afirma: “La meva tasca és reunir el món visible amb l‘invisible. La fotografia em permet pervertir el mètode de percepció establert entre les persones que hi veuen i les que no”...

123

“il·limitat i limitat” Ivette Fernández Veronica Gomez Xavier Puig

SOSTENIBILITAT

De les estratègies vitals.

Paradoxes i apories Josep M. Casasús Rodó (Caldria oposar a la “sostenibilitat” , per exemple, la frugalitat. A la proliferació d’objectes artificials, de dispositius sofisticats, d’estúpids gadgets que “viuen” més temps com a residus que com a objectes d’ús o de joc – caldria oposar-hi el “tronc sense cisellar”, bast, sense treballar, dels savis del Daodejing, els quals preferien viure a “una comunitat petita que encara que tingués tota mena de coses, d’enginys, no els utilitzaria”. Ai! si poguéssim ser un savi Taoista ..... Ai! si fóssim en situació d’escollir el tronc sense cisellar en lloc de l’ecodisseny...).“

126

És possible el desenvolupament sostenible?

Desenvolupament sostenible.

El paradigma del segle xxi

Toni Hernández

Enric Carrera

... La vida continuarà segurament sense la nostra espècie. De fet hi ha humils organismes, com els bacteris, que porten molts milions d’anys més que nosaltres pul·lulant per aquest planeta. I contribuint també a l’augment d’entropia del nostre planeta. Realment, hem modificat més el planeta que els bacteris o les algues cianofícies? Potser pequem d’orgull antropocèntric.

...Albert Einstein ja va dir fa anys que “els problemes rellevants als quals ens enfrontem no poden es solucionar aplicant el mateix nivell de pensament que els ha creat”, en definitiva, que cal una nova lògica, una nova concepció del progrés i del desenvolupament, una nova forma de relacionar-nos amb l’entorn i, en conseqüència, una nova ètica basada en nous valors. Això és en definitiva el que proposa el paradigma del desenvolupament sostenible, un model de desenvolupament, que no és el mateix que creixement, és a dir una millora qualitativa (que no quantitativa) que comporti una societat ambientalment neta, socialment justa, econòmicament viable i democràticament governada, que no comprometi la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves necessitats.

127

Art i sostenibilitat Sandra Sanjaume

128

...Entre els principals pioners d’allò que ja per a molts es pot denominar moviment eco-art, en destaca el matrimoni i equip d’artistes format per newton i helen mayer harrison (coneguts sovint com ‘els harrisons’) que han treballat durant més de 30 anys en diverses propostes tant als EUA com a Europa, amb biòlegs, ecòlegs i urbanistes per plantejar un debat públic i proposar idees i solucions que recolzen la diversitat biològica i el desenvolupament de l’home. Ells mateixos es defineixen com artistes, historiadors, ecologistes, investigadors i activistes, ja que pretenen incidir en les polítiques governamentals. El seu treball funciona a un nivell conceptual. Estimulen el diàleg i les accions a través d’organitzacions cíviques i institucions...

Tres mamelles suggerents des de les quals començar a munyir el nutritiu entremès de l’ecodisseny Carles Giménez El concepte de Cicle de Vida: el producte ja no és el resultat final, sinó un estat temporal de matèria i energia amb la finalitat de proporcionar-nos un servei. Esperonats per les noves normatives i exigències del consumidor, estem passant de ser arquers apuntant a l’objectiu – client o mercat-, a ser llançadors de bumerangs, amb un creixent enfocament circular a l’abast de les nostres accions.

La visió del Sistema - Producte: el producte concebut de manera aïllada, està perdent el paper protagonista en el repartiment, perquè és necessària l’articulació de tot un sistema al seu voltant que el determina i caracteritza, com recanvis i accessoris, sistemes de transport, filosofia empresarial, envàs, comunicació i promoció, etc...

129