Castell de Nines

Andreu Sotorra

Castell de Nines

Barcelona 2019 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ

2

Castell de Nines va obtenir el Premi de novel·la breu «Ciutat de Mollerussa» atorgat per l'Ajuntament de Mollerussa el 1997 per un jurat format pels escriptors Josep Borrell, Sebastià Serrano i Josep Vallverdú.

Primera edició (paper): abril 1998 Segona edició (digital): setembre 2019 © 1998 / 2019: Andreu Sotorra (pel text) © 1998 / 2019: Hereus de John Singer Sargent (Florència, 1856 - Londres, 1925) per la reproducció a la coberta d'un fragment de Les filles d'Edward Darley Boit (1882), oli sobre tela (222 x 222 cm.) exposat al Museum of Fine Arts (MFA) de Boston (Massachusetts, EUA) © 2019 Andreu Sotorra (pel disseny de la coberta i l'edició) Edició 1998: Col·lecció Clàssica, núm. 277 / Columna Edicions, Barcelona Impressió 1998: Hurope, S.L.., Lima, 3bis, 08030 Barcelona ISBN 1998: 978-84-8300-516-6 Dipòsit Legal 1998: B. 13200-1998 Edició digital 2019: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08015 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art.

270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

3

Castell de Nines El novaiorquès John Camprubí comença a rodar a la conurbació mediterrània una pel·lícula que durà el títol de Castell de Nines, el mateix nom de l'antiga baronia que un besavi seu, en Nisos, havia aconseguit en propietat amb pacients maniobres. Un vell cafè mig enrunat a l'estació de tren abandonada del Castell de Nines és l'escenari on John vol recrear les passions i desvelar els misteris que hi han viscut, al llarg de generacions, els seus avantpassats. La novel·la, amb un rerefons de registre cinematogràfic i de fals thriller romàntic, sorprèn des del primer moment per l'originalitat del plantejament i esdevé a la vegada el retrat colpidor dels canvis que un espai rural entre grans urbs experimenta pel continu creixement industrial. Els protagonistes de la novel·la viuen intensament la fugacitat de cada instant amb la voluntat de copsar les emocions més profundes de l'esperit humà, mentre busquen una resposta als secrets més torbadors dels seus orígens.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de trenta-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduòt a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) és pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. és periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

4

El passat, diuen, és un país estranger.

M'imagino els records d'aquella tarda.

Però ara la mare és morta, igual que tots els altres.

Ja no existeix.

I la imaginació és allò que no existeix.

Graham Swift Per sempre més

5

La crisi. El crac.

Se'n va haver de desfer.

Es va vendre el poble sencer.

John va repetir: —Es va vendre el poble sencer un hivern com aquest, fa més de vint-i-cinc anys.

Mentre John parlava del seu pare, a fora, un airet fi i tallant arrossegava per l'andana de la vella estació les últimes fulles dels àlbers que aquella tardor havien trigat a caure.

Havia començat l'hivern. John Camprubí estava a punt de fer vint-i-set anys. Ell i la resta de l'equip de rodatge portaven un parell de dies tancats en aquell edifici mig enrunat que, anys enrere, havia estat una antiga estació de tren i, després, amb les quatre parets que hi quedaven, el pare de John —una temporada que va viure més a Europa que a Nova York—, l'havia llogada a la companyia del ferrocarril i l'havia aprofitada per muntar-hi un cafè.

Ara, més de vint-i-cinc anys després, l'equip cinematogràfic de John Camprubí havia habilitat l'edifici de la vella estació com a plató de rodatge.

John havia aterrat amb tot l'equip a l'aeroport Meridional, el de més trànsit del sud d'Europa, en un vol procedent de Nova York. Les tardes començaven a escurçar el dia i, a fora, s'havia fet fosc sense que ni John ni els altres se n'adonessin.

En aquella segona jornada de treball, feia més de vuit hores que discutien sobre algunes de les escenes del guió.

6

John Camprubí era un jove emprenedor nord-americà d'origen català, que fins aleshores només havia fet de realitzador de curts i també de guionista d'un parell de cadenes de televisió locals. Era membre de l'anomenada GPZ o Generació Pelada al Zero —un corrent artístic fugaç, que va créixer, es va reproduir i es va morir tan de pressa com havia arribat, durant el primer quart del segle vint-i-u. John s'havia format a l'Escola Superior de Cinema de Nova York i, als quatre dies de sortir-ne graduat, ja havia firmat un contracte amb Don Mitchells, de la productora NY&Films.

Castell de Nines era el seu primer llargmetratge.

John Camprubí, aquell vespre d'hivern del dos mil vintcinc, al plató de l'antiga estació del vell i desaparegut cafè europeu del seu pare, marcava, junt amb els actors i els tècnics de l'equip, els aspectes més importants a tenir en compte a l'hora de filmar el guió del rodatge. *******

*******

La il·luminació en picat. Ambient de penombra.

Niseu Camprubí es va vendre el poble sencer a entrants d'hivern. S'hi va veure forçat per les circumstàncies i els temps que corrien. Acabava d'esclatar el crac de finals dels noranta, després de la crisi del noranta-dos.

Aquell va ser un crac que només va enxampar els que, com Niseu, havien confiat en un previsible boom immobiliari.

Niseu Camprubí va vendre el poble a un hòlding francoalemany dedicat als abocadors de residus industrials.

El nivell de garantia medioambiental de la companyia —una preocupació de finals de segle passat— era considerada, pels experts, de molt alta fiabilitat.

L'advocat conseller d'aquell hòlding francoalemany —un executiu suís de mitjana edat establert a Lió i amb despatxos oberts a París, Berna i Barcelona— va recordar a Niseu Camprubí, amb aire triomfador i per enèsima vegada, la gran sort que havia tingut fent aquell bon tracte amb el hòlding francoalemany de residus industrials i cedint-li el terme

7

sencer del poble del Castell de Nines que Niseu havia heretat de l'Indiot, el seu estimat avi que al cel sigui.

El notari que va certificar les escriptures de compravenda del Castell de Nines —un lletrat molt jove a qui l'advocat suís anomenava senyor Notus, doctorat a Oxford, fill d'una família de renom, establerta des de feia set generacions a la baronia—, va explicar a Niseu Camprubí, que l'origen del malnom del seu avi es perdia en els papers del temps. «En els papers corcats del temps», va precisar el senyor Notus.

L'avi de Niseu —Nisos, conegut per l'Indiot, un home de món, dels nascuts a la cua de l'anterior segle, el mil vuit-cents noranta-vuit, aventurer, fet de la barreja explosiva de la raça d'indiano i d'europeu—, havia anat adquirint el poble del Castell de Nines —o potser més aviat s'hauria de dir que l'havia anat col·leccionant!—, a peces, com si fos un trencaclosques.

L'Indiot era home de paciència, que sabia seduir amb bones paraules i, sobretot, tenia fama de fer fortuna en més d'un joc de cartes. Deien que si era ell qui obria ronda, també era ell qui tancava taula.

Una mica abans del crac del vint-i-nou, un cop superada la romàntica oposició dels dos o tres propietaris més reticents a desfer-se del seu inestimable valor immobiliari del Castell de Nines, aquell últim poble de la baronia ja es podia dir que era tot de l'Indiot.

L'avi de Niseu Camprubí, en un rampell visionari, acabava de tornar de Nova York. Europa encara vivia absent del que a l'altra banda de l'oceà es coïa. I ell es vantava d'haver-se salvat a temps del crac borsari del Wall Street del vint-i-nou.

L'Indiot deia que havia tingut l'ull que calia per deixar enrere aquell polvorí abans que esclatés. I en el mateix rampell, havia deixat també a Nova York dona i fill: Nisa Camprubí, l'àvia de Niseu, i l'únic fill d'ells dos, que aleshores tenia només cinc anys, Nixus Camprubí, el que, uns vint-i-cinc anys després, seria el pare de Niseu.

A l'avi Indiot, a Nova York, abans del vint-i-nou, el tenien per un europeu català de negocis liberal. Un europeu liberal que, fart i tip, tant de la monarquia com del pistolerisme del seu país, havia emigrat d'Europa als EUA amb ganes d'invertir en camp adobat. A Nova York, ningú no li va preguntar mai ni

8

on ni en què havia fet fortuna —tan jove—, al vell continent i en plena primera postguerra mundial.

Un cop va haver tornat a Europa, als primers anys trenta, instal·lat a la seva antiga baronia, mal acostumat a la bona vida de negociant de Nova York, va pensar que l'enrenou i el malestar popular que enfosquia la tebior mediterrània, acabaria afluixant i cediria als de sempre.

I excessivament confiat en aquesta hipòtesi —en realitat pròpia només de magnats curts de vista—, l'Indiot es va fer tornar passar per monàrquic i adinerat enmig de republicans.

I el cas és que, per respecte o per simpatia —perquè a la taverna convidava sempre tothom amb el seu aire estranger— ningú no li va preguntar tampoc mai com s'havia enriquit, tan jove, allà a les Amèriques, amb el clima de precrac que es respirava.

Potser per això mateix, quan va tornar a Europa, a l'Indiot, l'avi de Niseu, li havia estat tan fàcil convèncer tothom, a la baronia, que l'ideal del pobletà era que aconseguís arribar a la gran ciutat com més aviat millor.

I les escasses trenta famílies de l'època que vivien al poble del Castell de Nines a les acaballes del primer quart de segle passat se'l van creure.

Se'l van creure més pels diners calents que tocarien quan es desfessin de les terres ermes de muntanya, que no pas pel miratge urbà de l'immigrant interior amb els ulls posats sempre a l'horitzó de mar.

Set anys després, a la canícula prenazi del trenta-sis, quan la teoria de l'Indiot, sobre l'estira-i-arronsa monàrquic, es va enfonsar i va esclatar la guerra civil —de la qual no es va lliurar la seva baronia—, el poble del Castell de Nines, que ja era propietat exclusiva de l'Indiot, ja era també un dels primers pobles abandonats de muntanya endins on ningú no hi va poder fer la revolta.

Només ell, el respectat Camprubí —l'Indiot carallot aquell del Castell de Nines que ens les pagarà totes juntes!—, aventurer novament, arriscat i solitari, va gosar plantar un pal amb un drap blanc al capdamunt del campanar.

Aquella va ser la seva revolta personal i d'home de món.

Revolta de liberal fins al moll de l'os. I, assegut dalt, fumant un havà darrere l'altre, va esperar que vinguessin. Que vingués qui fos. Que vinguessin els uns. I que vinguessin els

9

altres. Perquè l'Indiot, encara jove, trenta-vuit anys, elegant i, sobretot, senyor, no tenia por ni dels uns ni dels altres.

Quan hi van arribar, els primers el van afusellar dalt mateix del merlet del campanar.

Diuen que, en l'escamot, hi havia milicians de ciutat i algun expobletà del Castell de Nines, penedit segurament d'haver baratat les terres en mans d'un xarlatà americanot.

Els uns el van afusellar per monàrquic, liberal, rosegaaltars, cacic, home de negocis i exnovaiorquès adinerat.

Per tot alhora.

Els altres van fer tard i el van trobar mort, aferrat al pal del esquinçalls del drap blanc. Diu que el vetllaven ja els primers corbs. I els ocellots negres havien començat pel drap de pau com si fessin el vermut de guerra.

El van incinerar en un foc de camp. Devia ser una nit serena i càlida, al front. El van encendre dins el clos del petit cementiri del Castell de Nines, a recer de l'aiguabarreig de les dues rieres que serpentejaven a banda i banda del poble, envoltant-lo com unes tenalles.

El van cremar per taverner, republicanot, jugador, poc monàrquic, massa liberal, gens rosegaaltars, cacic de tothom, home de negocis i, esclar!, exnovaiorquès adinerat.

Per tot alhora.

Entre els soldats de ciutat, hi havia algun altre expobletà afiliat al bàndol feixista que no devia haver paït tampoc haver baratat casa i terres del Castell de Nines, enlluernat per les promeses urbanes de l'Indiot.

Quan Niseu Camprubí, el pare de John Camprubí, es va convertir en l'hereu del poble de l'Indiot, a finals dels noranta del segle passat, i es va haver de vendre el poble, al Castell de Nines encara hi quedaven unes vint cases esventrades, unes quinze més d'enderrocades, la nau esberlada del que havia estat l'església, amb el campanar obert pels llamps, un braç de bosc que havia acabat penetrant pels últims carrers més costeruts fins als corrals de les cases, i les ancestrals —i semblava que eternes— feixes amb marges de pedra seca resistint-se a qualsevol rèquiem.

L'aiguabarreig de les dues rieres i el cementiri també hi eren, encara. Un herbassar i dues dotzenes de creus rovellades.

Niseu Camprubí tenia també trenta-vuit anys com l'Indiot quan ho va cedir tot al hòlding francoalemany.

10

En el balanç de l'escriptura de compravenda del poble del Castell de Nines, en el moment d'acabar la lletania plena de topònims desapareguts del món dels vius, el jove notari doctorat a Oxford —el senyor Notus no podia amagar un rostre colrat que el delatava com un descendent de la baronia a pesar d'haver-se airejat a les universitats angleses!—, va dir: —En total són tretze quilòmetres quadrats de terres i vuit-centes cinquanta hectàrees de boscos —«Déu n'hi do!», va afegir pel seu compte.

Si l'Indiot, amb la compra del poble, havia repartit la fortuna que va fer a Nova York, abans del crac del vint-i-nou, entre una trentena de famílies, Niseu Camprubí, l'hereu del terme, després del crac del noranta-vuit, va haver de cedir el Castell de Nines, acceptant un preu a la baixa, donat com a ultimàtum pels representants del consell d'administració del hòlding francoalemany de residus industrials.

—¿Qui vol avui en dia un poble abandonat i uns boscos embrossats on tot és salvatgina? —va dir l'assessor jurídic de Niseu Camprubí, en una de les últimes consultes, abans que ell prengués la decisió final.

I així va ser com, a les acaballes del mil·lenni, la bogeria romàntica de principi de segle de l'Indiot Camprubí, i la crisi econòmica de fi de segle de l'hereu Niseu Camprubí es van conjurar plegades perquè aquest —aleshores encara un home solitari sense dona i fills— pogués anar tirant, sense haver de batre's gaire els ossos, gràcies a la renda dels ingressos obtinguts per la venda del poble del Castell de Nines als francoalemanys.

Durant mesos, les obres de construcció de la planta de sepultura de residus industrials es van posar en marxa, aturar i reprendre diverses vegades. Les corrues de camions, d'erugues, de formigoneres, de tràilers d'acer i d'expedicions amb vehicles tot terreny plens d'operaris de la construcció, van canviar, a la llarga, el paratge del Castell de Nines.

Després d'haver passat per alt —amb el suport dels governants i les associacions emparentades amb la indústria, el comerç i les finances— per damunt de totes les protestes dels últims grups ecologistes de la història, i encara després d'haver superat tots els entrebancs econòmics del crac, la planta de residus industrials dels francoalemanys va entrar en funcionament.

11

El Castell de Nines s'havia convertit en una mola plena de xemeneies i sitges gegantines. A vol d'ocell, en un vol de promoció organitzat pel departament de màrqueting del hòlding, les càmeres dels reporters havien aconseguit imatges que, segons si eren de la sortida o de la posta de sol, s'assemblaven o bé a les imatges dels primers cràters localitzats a la Lluna o bé a un quarter espacial propi d'un dibuixant de fanzines.

Només se n'havia salvat, arraconat prop de l'aiguabarreig de les dues rieres, el clos del cementiri. Immutable a les màquines erugues que havien remogut la terra. Amb l'herbassar i les dues dotzenes de creus rovellades.

Un dia d'aquells de final dels noranta, quan la planta francoalemanya de residus industrials ja funcionava a ple rendiment, Niseu Camprubí —que s'havia establert a l'antiga baronia una temporada— s'hi va voler arribar per comprovar personalment tot el que deien que els dels residus hi havien fet allà dalt.

Tenia por que li fallessin les forces per superar la impressió del canvi. Niseu sabia que quan un s'allunya d'allò que un dia ha estimat, s'imagina, mentre no ho veu canviat, que tot continua intocable com un cim dels déus, inaccessible a l'home.

Niseu Camprubí estava segur que, quan pugés per la carretera plena de tombs, resseguint la riera, i no comencés a veure aparèixer el perfil de la punta del vell campanar on havien afusellat l'Indiot, el seu avi, trobaria a faltar alguna cosa que el temps li havia arrabassat brutalment. Primer no havia pogut conèixer aquell indiano i europeu per culpa dels revolucionaris. I ara no podia refer la seva memòria per culpa dels remenaresidus que li havien ensorrat el Castell de Nines.

La visió de la primera xemeneia de la planta francoalemanya, traient la cresta per darrere d'un retomb de muntanya, li va fer pensar, inconscientment: «Niseu, fes el cor fort i pensa en el compte bancari i en els interessos a termini que el Castell de Nines t'ha proporcionat per sobreviure en les estretors del coll d'ampolla d'aquesta fi de segle com a hereu únic que eres del poble pel qual el teu avi Indiot va donar la vida, a principis de segle!»

De lluny estant, Niseu va notar a la pell que els agents de seguretat de la planta francoalemanya l'estaven vigilant amb els binocles, des de la torreta de guaita de la tanca de filferrat

12

de les instal·lacions, protegides, a més, per les càmeres de vigilància exterior.

Va pensar que el devien prendre per un inofensiu captaire de ferro vell perquè, prudentment, va aparcar el tot terreny que havia llogat per fer aquella visita al Castell de Nines, lluny de les tanques, molt abans d'arribar al cartell que prohibia el pas a qualsevol persona que no tingués res a veure amb la sepultura de residus industrials. Deia: «[...] a qualsevol persona aliena a la planta de residus.» I ell es va sentir ferit en el fons del cor.

Niseu Camprubí va anar de dret cap al cementiri. Era l'únic reducte del Castell de Nines que els enginyers dels francoalemanys havien decidit no fer desaparèixer, arrasat per les excavadores.

Entre l'herbassar i el laberint de creus, Niseu hi va buscar les que ell mateix havia fet plantar, quan va arribar al Castell de Nines, procedent de Nova York, a finals dels noranta, damunt les tombes salvatges, amb les dues urnes que contenien les restes incinerades de l'àvia Nisa i la petita Niseida.

Niseu no hi havia pogut enterrar l'urna del seu pare perquè el departament del secretariat d'allistament de les forces armades dels EUA, a finals del mil nou-cents seixantavuit, va donar Nixus Camprubí per desaparegut. Niseu, aleshores, quan va quedar orfe de pare per culpa de l'ofensiva nord-americana a la guerra del Vietnam, només tenia dotze anys.

Se'n recordava molt bé, Niseu, del seu pare. Des de petit, li havia quedat gravada la imatge d'un home inquiet, inestable, amb canvis sobtats d'humor i amb temporades plenes d'alts i baixos. El pare de Niseu, quan eren a Nova York, passava de l'eufòria a la depressió amb la facilitat que el temps d'alta muntanya canvia de bon a mal oratge. I Niseu recordava també que, en les temporades més baixes, el seu pare sempre deia que el covard de l'Indiot els havia abandonat, a Nisa i a ell —«mal pare, mal pare!»— i que havia fugit de retorn cap a Europa amb una vietnamita que devia conèixer en un restaurantot de cites, de prop de Wall Street, i que els havia deixat a la jungla de Nova York, a ell i a l'àvia, a mercè del crac del vint-i-nou.

Nixus Camprubí, el pare de Niseu donat per desaparegut al Vietnam, odiava els vietnamites només per allò del

13

restaurantot de cites de Wall Street que havien fet amb l'Indiot. Per res més. No se n'amagava. Ho deia en veu alta.

Niseu, ni que fos un nen, aleshores, ja entenia el seu pare perquè se l'estimava.

Segurament per aquest motiu, Niseu odiava també les vietnamites que sortien a la televisió, somrient sempre, com si fessin mofa de la seva àvia Nisa, per les banyes que li havia deixat de penyora el covard del seu avi.

Per tot això, en una de les temporades baixes, el pare de Niseu —una temporada baixa volia dir que Nixus Camprubí no s'afaitava, menjava poc, fumava tot el dia, rondava per casa amb pijama, espardenyes i un barnús al damunt, fins que es posava uns pantalons i una camisa i agafava un abrigot i se n'anava al club per emborratxar-se i tornar pitjor de com havia sortit— va anar a l'oficina d'allistament de les forces armades dels EUA —un any i mig abans del seixanta-vuit— i es va fer voluntari per anar a combatre al Vietnam. I Niseu, sense conèixer la mare i orfe de voluntari de guerra, no va oblidar mai, des dels dotze anys, que el seu pare no havia tornat més del combat de la gran ofensiva contra Indoxina.

Amb la fugida de l'avi Indiot cap a Europa, doncs, i amb la desaparició del pare de Niseu al Vietnam, l'àvia Nisa i ell es van quedar sols a Nova York.

Nisa Camprubí sempre deia que havia deixat Europa quan només tenia vint anys —en realitat havia fugit de casa— i que havia seguit cegament enamorada un boig d'Indiot de vint-i-set anys justos —quantes no l'haurien volgut per a elles soles!— cap a l'aventura americana d'abans del vint-i-nou. I sempre deia que no se'n penedia gens del que catorze anys després havia fet. El que no deia és què era allò que havia fet.

Era el secret que Nisa tenia ben guardat.

Després que l'Indiot l'abandonés a Nova York, Nisa es va haver d'espavilar. I en va aprendre de seguida.

Nisa Camprubí, a final dels anys vint, era una dona jove però ja madura, elegant, atractiva, amb el glamour propi que desprenia una dona de vint-i-quatre anys, provinent de la vella descendència europea —que aleshores embogia els americans tancats en la seva closca benestant i àvids de noves experiències—, i tenia una certa posició social, gràcies a la influència dels negocis que li havia deixat a mig fer el seu estimat Indiot, abans de fugir el vint-i-nou amb la qui sap si

14

inexistent vietnamita del restaurantot de cites de Wall Street cap a Europa.

Aquella posició social guanyada en menys de tres anys per un aventurer europeu febrós de negocis, que havia deixat enrere una monarquia europea rància i un pistolerisme pagat, li va obrir moltes portes, a la jove Nisa Camprubí.

A Nova York i a tot el món, una dona de vint-i-quatre anys, amb el marit fugitiu, és com una dona alliberada per una sobtada viduïtat o per unes ganes frenètiques de viure lluny de qualsevol lligam. Aquesta boira enigmàtica i seductora li va mantenir accessibles tant les portes dels negocis que havia entreobert l'Indiot com les dels amors fugaços, tintats per nombrosos caràcters més o menys apassionats, però tots disposats a perdre un braç per ella —o a perdre el cap, si calia!— d'entre els quals Nisa triava els més idonis per aconseguir el que més li convenia a cada moment pensant sempre en els guanys més oportuns que se'n podien derivar. «L'amor —deia Nisa— és una inversió més perillosa que les que es juguen a Wall Street!»

Nisa Camprubí es va convertir en una dona cada vegada més cobejada.

Primer, cobejada pel medi empresarial, social i artístic del Nova York dels anys trenta i quaranta, on va arribar a establir fecundes relacions amb alguns dels millors artistes i galeristes de l'avantguarda.

I després —superat el cim de la Segona Guerra Mundial i el capgirament del sistema dels seixanta—, a pesar de la seva edat ja avançada, cobejada encara pel decadent però enfortit medi artístic, pel puixant medi diplomàtic, i pels nuclis socials de refugiats polítics amb les fortunes més respectables.

Nisa Camprubí se'n va sortir. Més per la força del seu glamour i les rendes immediates que aquesta força li va proporcionar, que per la miserable paga de les forces dels EUA, pel seu fill Nixus, desaparegut al Vietnam.

I així va ser com Nisa Camprubí va poder fer grans primer Nixus i després el mateix Niseu.

Niseu Camprubí havia heretat de la seva àvia aquell do de saber aprofitar-ho tot, com fa una planta de reciclatge.

Com si fos una premonició del que, molts anys després, passaria amb el poble i la planta dels francoalemanys al Castell de Nines.

15

Nisa Camprubí no havia estat mai gaire creient. Però segurament que per aquell instint que té l'ànima quan veu venir la mort, a finals dels noranta, deia sovint a Niseu, com si un cert misticisme li hagués enfortit l'enigma del secret que s'emportava amb ella: —Recorda sempre que som pols de nines i que en nines de pols ens convertirem.

I li ensenyava una petita urna. La de les cendres de la petita Niseida. Aquella nina que Niseu Camprubí no havia pogut conèixer mai perquè, quan Niseida havia fet un any, un dia, en sec, diu que es va adormir amb un sanglotet i, després, ja no es va tornar a despertar mai més, als braços del seu germà gran, Nixus, que aleshores tenia catorze anys fets.

—La meva petita Niseida... —deia Nisa Camprubí al final dels seus dies, acaronant l'urna, amb els ulls plorosos. Quan se li va morir la Niseida, Nisa tenia trenta-cinc anys. Era encara una mare jove i sola. Al món s'havia declarat la Segona Guerra—. La meva nineta de pols... —afegia Nisa Camprubí, cinquanta anys després, com si Niseida s'hagués acabat de morir als braços del seu germà gran, Nixus Camprubí, aleshores mateix.

Nisa Camprubí va morir una tarda plujosa de finals d'estiu del mil nou-cents noranta-vuit. Tenia 93 anys. Feia temps que el seu nét, Niseu Camprubí, un home ja madur de quaranta-dos anys que havia seguit els negocis i les relacions socials de la seva àvia, l'havia hagut d'internar en un sanatori psiquiàtric de la rodalia de Nova York. La vellesa no perdona i encara menys si una dona s'ha hagut de fer a la vida tota sola, enmig de la fauna ferotge de les avingudes de gratacels de Nova York.

Com el seu fill Nixus, abans que s'allistés voluntari al Vietnam, Nisa Camprubí, al sanatori, passava temporades amb alts i baixos. Temporades amb el cap molt clar, capaç de tornar a fer tots els negocis del món de l'art. I temporades que confonia el seu nét Niseu amb el seu fill Nixus i li deia si ja havia tornat del Vietnam, i si allà hi havia mort molts vietnamites. De fet, Nisa deia: «moltes vietnamites».

Però desvariejava. I Niseu —les infermeres deien que aquell senyor tan educat era un nét modèlic dels que ja no en corrien— es limitava a dir-li que no es cansés. Que no li convenia parlar gaire. Aleshores, Nisa reia feblement amb uns ullets vivíssims, se'l mirava, recuperant els seus recursos més

16

seductors de dona encantadora, tocats només per les arrugues que li migraven el rostre, i feia l'efecte que li endevinés que ell, Niseu Camprubí —«ai, Nixus, Nixus, punyeteret!»— no li volia parlar de les seves aventures amb les vietnamites. I acabava demanant-li que se n'anés d'hora a casa. Que a la Niseida, amb un anyet com només tenia, si es quedava sola massa temps, li podia passar qualsevol desgràcia.

Però un dia, Nisa tenia el cap més clar que mai. Niseu se'n va adonar de seguida que va arribar al sanatori psiquiàtric.

Era un dia de finals d'estiu, claríssim, resplendent. Niseu sabia que un cel serè i blau, a la rodalia de Nova York, sempre és un presagi de maregassa sobre l'asfalt urbà.

—Vine, nen —li va dir aquell dia l'àvia. I el va fer seure molt a la vora de la seva cadira de rodes.

Aquella tarda, Niseu va saber tot això: Que el seu avi Nisos Camprubí, l'Indiot, havia hagut de tornar de pressa i corrents a Europa perquè si no, abans o després del crac del vint-i-nou, l'haurien empresonat els agents de borsa de Wall Street per estafador.

Que a ells dos els havia fet hereus d'un poble mig abandonat, endins d'unes serralades del sud d'Europa, prop de la Mediterrània, on deien que l'Indiot havia mort sol, a mans d'uns bàndols de revolucionaris quan només tenia trenta-vuit anys.

Que el seu fill Nixus no havia estat mai bé del cap, per això s'havia allistat voluntari al Vietnam, i que la seva dèria de la vietnamita del restaurantot amistançada amb son pare només era fruit de la imaginació i de la gelosia que el corsecaven.

Nisa Camprubí, aquella tarda serena de finals d'estiu del mil nou-cents noranta-vuit, va fer una pausa. Primer, per reposar. I després, per eixugar-se les llàgrimes que li recorrien els solcs corrugats d'un rostre malmès per quasi un segle.

—¿Gelosia, àvia? ¿De qui tenia gelosia el pare? —li va preguntar Niseu, per ajudar-la a agafar el fil.

—Nixus estava gelós de son pare —va fer ella, amb un lleu somriure de felicitat, com si recordés aquella gelosia del seu fill envers l'Indiot com uns fets encara vius.

I Nisa Camprubí va confessar el secret que havia guardat tota la seva vida en un apartament del centre de Nova York.

17

Li va dir que quan l'avi Indiot havia fugit de Nova York per tornar a Europa, ella s'havia quedat molt sola. I que la Niseida, la filla petita morta d'un any que havia nascut just començar la Segona Guerra, era filla d'ells dos. D'ella i del seu propi fill, Nixus Camprubí.

—Jo ja tenia trenta-cinc anys, però semblava més jove aleshores —va dir Nisa amb orgull—. I era molt bonica encara —va afegir, amb els ulls il·luminats d'aquella tarda resplendent—. I Nixus, el teu pare, havia nascut molt aviat.

Només arribar aquí, a Nova York. Jo ja el portava al ventre quan vam agafar el vaixell d'Europa a Nova York, el vint-i-cinc.

El teu avi em va deixar embarassada quan jo només tenia dinous anys. Si l'avi no hagués estat més gran que jo, potser no l'hauria seguit, amb el petit Nixus a dins. Però no nomès m'havia enamorat bojament d'aquell aventurerot d'Indiot perquè era alegre i tan diferent dels altres, sinó que l'estimava perquè ja era el pare del meu fill. Quan el petit Nixus havia fet catorze anys, semblava que en tingués disset. Ja era tot un home. Però la gelosia que després acabaria amb ell ja el començava a neguitejar. No suportava que jo em veiés tant amb els amics que els negocis m'havien fet fer a Nova York.

Una nit que vaig arribar molt tard d'una festa del consolat francès per no sé què de fer els honors a uns galeristes de l'avantguarda que havien organitzat una exposició contra el perill del nazisme, Nixus es va presentar a la meva habitació i va dir que volia dormir amb mi. —Nisa va fer una pausa com si recordés aquell moment amb el seu propi fill Nixus—. Vam fer l'amor. Potser sí que vaig ser jo qui vaig voler fer l'amor amb el meu fill. Potser sí que, en el fons, tots els homes que vaig tenir a Nova York no havien arribat mai a cobrir el buit que m'havia deixat l'Indiot —va dir en sec, com si s'ho retragués a les seves acaballes. Després va afegir—: Va néixer la Niseida —la tristor li havia esborrat aquella mirada vivíssima dels ullets potser perquè va pensar en el fugaç any de vida de la seva petita. Va dubtar un moment, que a Niseu li va semblar una eternitat, pel silenci—. ¿Fa temps que s'ha mort la Niseida, oi? —va preguntar després. De sobte, a Nisa Camprubí se li va esvair la serenor. I semblava que la lucidesa que l'havia empès a confessar, al seu nét Niseu Camprubí, aquell secret tan ben guardat sempre, s'esvaís del tot.

18

Aleshores, Niseu va pensar que hi havia alguna cosa més que la seva àvia Nisa Camprubí no li deia.

Va pensar que sempre que li havia intentat parlar de la seva mare —a qui Niseu no havia conegut—, l'àvia li deia que Nixus, son pare, no havia estat de sort a la vida, que havia tingut un desengany ja de gran i que, del desengany n'havia quedat ell com a penyora.

Finalment, feia uns anys, Niseu havia sabut pel seu compte que el desengany del seu pare havia estat una noia veïna de setze anys —es deia Sara— que es va enamorar de Nixus Camprubí quan ell ja era un home que en tenia trenta.

L'adolescent, filla petita d'una família jueva, va desaparèixer del barri d'apartaments del centre de Nova York on vivien quan Niseu ja havia nascut. Fos on fos, si és que vivia, la mare de Niseu aleshores devia tenir uns quaranta-cinc anys.

Però Niseu havia fet un esforç per oblidar-se'n. Sobretot perquè Nisa, quan ell li treia el tema, sempre es posava a parlar d'altres coses. Parlava de les galeries d'art, dels happenings, de les festes socials. ¿Quan trobaràs una bona noia, Niseu, que em doni uns quants besnéts? ¿Renunciaria a parlar-n'hi també en aquella tarda de confessió de finals d'estiu, amb un cel blau i serè, al sanatori psiquiàtric de la rodalia de Nova York?

—¿I la meva mare, àvia? —va insistir, Niseu, perquè desitjava que Nisa li digués: «¿Qui? ¿Aquella joveneta jueva de setze anys, la veïna nostra, la Sara, de qui es va enamorar ton pare? Era tan maca la Sara...»

Però Nisa va fer un somriure com el que feia moltes altres tardes que Niseu l'anava a visitar. Va dir que tenia una mica de fred. Va dir que la Niseida devia estar plorant. Va dir que a ell —«vinga, Nixus, vinga, vés-te'n!»— l'esperaven els marines per tornar a Indoxina a matar vietnamites.

—Deixa'n alguna de dreta, nen! —va dir amb una cleca de malícia, que va fer somriure fins i tot a Niseu, sense voler.

El cel d'aquella tarda de finals d'estiu es va farcir a poc a poc d'uns núvols espessos que amenaçaven mal oratge.

Una patrulla de reactors va creuar la rodalia dels gratacels de Nova York.

Un parell d'infermeres van passar pel costat d'ells dos dient que, per fi, el president havia ordenat un altre raid al Golf Pèrsic. Les infermeres van mirar el cel que havia ennegrit de sobte. Feien cara de somniar en herois que els arribarien

19

en cadires de rodes. Herois que, quan estiguessin recuperats, les estimarien furtivament pels passadissos i les sales del sanatori psiquiàtric, convertit provisionalment en hospital d'urgències, com altres herois malferits les havien perseguit a inicis dels noranta, de la mateixa manera que, anys enrere, havien perseguit les seves mares i les seves àvies.

Nisa Camprubí va alçar una mica la veu. Desvariejava una altra vegada. Volia les nines.

—¿Quines nines, àvia? —li va dir, Niseu.

—Les nines vietnamites —deia ella aleshores—. Les de l'Indiot! Les putetes de les nines de l'Indiot!

I com feia sempre que tornava a parlar així, Niseu la va deixar a les mans de l'infermer de torn.

—Tractin-la bé... —deia als metges, per consolar l'estretor que li oprimia el cor.

—No es preocupi, senyor —li asseguraven—. Ara, més val que se'n vagi. Potser avui han parlat massa de temps passats —li insinuaven sempre els metges del sanatori, com a únic diagnòstic de tots els mals.

L'endemà al matí, li va trucar el doctor en cap del sanatori de la rodalia de Nova York.

—Era forta com un roure —li va dir—. ¿Noranta-tres anys? N'hauria pogut viure vint més si no hagués estat pel cap que la minava a poc a poc.

Nisa Camprubí havia mort plàcidament aquella mateixa nit de finals d'estiu. Finalment, havia plogut a bots i barrals.

La serenor del cel de Nova York que amenaçava tempesta s'havia complert una vegada més.

Niseu va fer incinerar el seu cos de 93 anys. I li van lliurar l'urna amb les cendres. Només hi deia el seu nom: «Nisa».

Va ser aleshores quan Niseu va decidir anar de Nova York al Castell de Nines d'Europa amb les urnes de pols. La de l'àvia Nisa i la de la Niseida, a qui Niseu no s'havia acostumat encara a anomenar-la germana, des que sabia que havia estat la filla del seu pare Nixus i la seva àvia Nisa.

Va ser aleshores quan Niseu Camprubí es va establir una temporada a Europa i quan, finalment, amb el crac de les escorrialles dels noranta, es va haver de vendre el poble al hòlding francoalemany que l'avi Indiot li havia deixat com a herència.

20

Aquell dia que havia tornat al Castell de Nines, fent el cor fort per superar la descoberta de la planta de residus industrials en funcionament, Niseu va localitzar les dues creus que havia fet plantar al cementiri uns mesos abans. La de la petita Niseida d'un any. I la de la vella Nisa de norantatres. Estaven rovellades les dues. Menjades per la humitat de la vall i potser també pels fums de la nova planta de residus industrials.

En una de les creus, Niseu havia dit que inscrivissin: «Niseida. Nova York 1939-1940». I a l'altra: «Nisa. Castell de Nines 1905 - Nova York 1998».

Una sirena dins la planta de reciclatge del hòlding francoalemany devia tocar l'hora del canvi de torn. L'eco es va estendre per tota la vall.

Com si fos un captaire de ferro vell de debò, Niseu va arrencar les dues creus. Van cedir fàcilment. Sota, entre herbes fresques, crescudes amb les últimes pluges, van sobresortir les dues urnes que ell mateix hi havia ensorrat, però a flor de terra.

Se les va endur.

Va mirar per última vegada el clos del cementiri.

Va ullar la mola de la planta de residus industrials dels francoalemanys.

Van passar uns reactors.

El cel de la vall del Castell de Nines era blau i serè, com aquella última tarda de finals d'estiu amb Nisa Camprubí al sanatori de la rodalia de Nova York.

Va recordar que, al matí, el canal d'Euronews havia dit que els EUA preparaven un altre raid. ¿El tercer, després de les dues primeres crisis dels noranta al Golf Pèrsic?

Per uns moments li va semblar veure l'avi Indiot fumant havans al capdamunt del merlet del campanar desaparegut del Castell de Nines, amb el seu pal i el drap blanc onejant al vent. Va veure que la xemeneia de la planta de residus escopia glopades de fum blanc.

I, per fi, va veure tot el Castell de Nines convertit en pols.

En la mateixa pols que ell portava a les urnes de les cendres de les que havien estat la seva àvia i la seva germanastra, sense que ell ho hagués sabut durant quaranta anys.

Per uns moments, Niseu va pensar que hauria volgut conèixer la Niseida. Fer-se grans junts. Estimar-la com una

21

germana gran. Viure plegats a Nova York. I travessar un dia l'Atlàntic amb ella per anar al Castell de Nines d'Europa.

Però Niseu Camprubí sabia que el seu era un somni de pols. Potser perquè, en el fons, ni que fos l'hereu de l'avi Indiot, un descendent de l'antiga baronia, Niseu s'havia fet gran a Nova York. I el seu era també, ni que no ho volgués, allò que en deien un somni americà.

Després d'aquella última visita al Castell de Nines, un dia Niseu va llegir un anunci a la secció d'ofertes immobiliàries del diari local. La companyia del ferrocarril que explotava la línia que travessava la conurbació de la costa i que passava per l'antiga baronia llogava una de les estacions, tancades des de feia temps, després de l'automatització definitiva del trànsit ferroviari, la implantació de la xarxa de gran velocitat i l'anul·lació dels caps d'estació.

Niseu va trucar a l'agència immobiliària.

L'hi va acompanyar un dels venedors. S'hi arribava per una carretera estreta, flanquejada per camps d'antics conreus abandonats: oliveres velles poblades de negre, vinya resseca i perduda, ametllers vinclats amb tres collites alhora, la de terra, la de l'arbre seca i la de les noves flors, avellaners convertits en arbustos i troncs esqueixats.

El venedor de la immobiliària li va dir: —Un parell de vegades a l'any, aquests camps serveixen per fer-hi curses de cavalls. Hípica per a pobres! —va exclamar, tot rient i sortejant un parell de sots de la carretera.

L'estació tenia com a veïns un complex industrial petroquímic, el principal proveïdor dels residus de la planta francoalemanya que s'havia instal·lat al Castell de Nines, i un barri dormitori, construït a recer de les gairebé tres mil hectàrees de sòl agrícola, reconvertit en industrial, que van provocar una eufòria dels anys seixanta. La majoria dels blocs d'apartaments eren de construcció precària i estaven tocats per una mena de malaltia irremeiable que anomenaven aluminosi. La climatologia i els anys, a més del descuit de manteniment, havien fet la resta. Hi havia també, a uns dos quilòmetres, les restes d'un parc d'atraccions que havia estat un dels més importants en tecnologia del sud de la conurbació europea i que el crac havia fet caure en desgràcia i havia convertit en una esperpèntica fira de cap de setmana amb poques atraccions, la majoria incapaces de funcionar. I després hi havia la platja i un empobrit nucli turístic, amb

22

quilòmetres d'edificis fantasmals al llarg de la costa, cada vegada menys freqüentada a causa de les males recomanacions de les companyies de viatges, des que una de les canonades petrolíferes del complex petroquímic, un quilòmetre i mig mar endins, havia provocat una petita marea negra que, per als negociants de la costa, va ser pitjor que el crac. Prop de l'estació en runes que la immobiliària tenia per llogar, hi havia un puny d'autopistes —per on Niseu i el venedor de la immobiliària havien arribat—, que feia de nus de tota la conurbació, entre la ciutat de serveis més pròxima i un parell de barris de suburbi industrial.

—Allà baix —va dir el venedor, encenent un cigarret i assenyalant un edifici blanc, de força alçada, prop de la platja— abans hi havia un hotel d'apartaments. Aixííí!, estava a l'estiu —va fer unint els cinc dits en punxa—, però amb el crac dels collons l'han convertit en un sanatori sicàtric. Aquí hi ha molta gent que té el terrat mullat, ¿sap? —va fer picantse el pols amb l'índex—. Amb els temps que corren, es veu que cada vegada n'hi ha més! Ja ho deien ja, que n'hi havia més fora que dins! —va repetir, en un esclat de rialla, que Niseu no va tenir ganes de compartir.

L'aspecte de l'edifici de l'estació era més aviat deplorable. No hi ha un aire més feréstec que el que té un edifici d'estació abandonat, mig enrunat, com si hagués patit un raid, només amb la via davant seu, amb els rails llampants per l'esmolet de les rodes dels combois de gran velocitat que no s'hi aturen mai.

S'endevinava que, en els millors temps, l'edifici de l'estació havia estat d'aquells que imitaven els xalets alpins o les cabanes canadenques. Tenia dues plantes. La de baix, la que devia haver servit per al servei de control d'agulles, la sala d'espera i les taquilles. La de dalt devia haver servit d'habitatge dels caps d'estació durant quasi cent anys. La façana era de rajola vermella vista. Però la majoria de portes i finestres estaven esventrades. Les parets, pintades de grafits.

La teulada, amb quatre vessants, tenia moltes teules esmicolades per les pedrades i es veien algunes bigues nues, amb els antics encanyissats que semblaven ossos esberlats.

Del rellotge de fora, només en quedava la carcassa, un cercle buit, encara amb punxes de la tapa de vidre, sense les agulles ni les xifres de l'esfera. En un lateral de l'edifici, sobre un rètol dels més antics, d'aquells històrics de llauna blava amb

23

lletres blanques, Niseu encara hi va poder llegir, molt rovellat, el nom de l'estació. Hi deia: «Castell de Nines».

El venedor de l'agència immobiliària li va dir que últimament havia estat un baixador que servia per a la gent de mitja dotzena de pobles de la baronia i els barris de la rodalia.

—¿Sap, allà dalt on hi ha la planta de residus? —va dir el venedor a Niseu, assenyalant sense orientació cap a qualsevol direcció de muntanya endins—. De tot allò en deien el Castell de Nines. Era un nom molt popular abans. El propietari es va vendre el poble fa quatre dies. Als francoalemanys aquests dels residus. Ara ja no se'n recorda ningú. Es veu que tot el poble era d'uns americanots folrats de calés! —va exclamar finalment, amb un somriure de picardia, fregant-se el dit índex i el polze davant del nas, fent el senyal dels dòlars.

—Cony d'americanots! —va completar Niseu, divertit pel qualificatiu, tornant-li forçadament el somriure de complicitat.

El venedor li va assegurar que el lloguer de l'estació era una oportunitat. S'hi havien de fer quatre reformes, però la carcassa i els fonaments eren bons. Segons el venedor, era una oferta que no es repetiria. La companyia del ferrocarril cedia, a més, un jardí annex a l'estació que aleshores només era un bosc d'arbustos on Niseu va descobrir algunes plantes que intentaven sobreviure en l'abandó.

Un dels trens de gran velocitat va creuar la via.

Van ser uns segons de brogit i de silenci alhora.

Niseu va tancar els ulls.

Va sentir el sotrac del tren passant com una bala.

Aleshores va ser quan Niseu va saber que invertiria part de les rendes de la venda del poble de Castell de Nines en aquell vell edifici de l'estació abandonada de la companyia del ferrocarril. Va saber que hi obriria un cafè. Que acondicionaria el jardí de fora com a terrasa d'estiu. Que el local seria el punt de reunió de tothom qui vivia al barri dormitori veí, dels que treballaven al complex petroquímic i dels que passaven per l'autovia de la rodalia de l'estació.

Niseu va saber finalment que no tornaria a Nova York amb les urnes de les cendres de la Nisa i la Niseida que havia recuperat del cementiri del poble del Castell de Nines.

—Em quedo l'estació! —va dir.

24

—El felicito, senyor! —va exclamar el venedor, pensant segurament que sempre quedaria un boig o altre a fora per picar amb una relíquia abandonada com aquella, que no volia ningú, ni per un mal pensament de morir.

Uns dies després, quan Niseu ja havia firmat el contracte de lloguer de l'estació, el primer que va fer va ser netejar un racó del jardí embrossat i hi va enterrar les urnes amb les cendres de l'àvia Nisa i les de la germanastra Niseida.

Allà, sobre les urnes, hi hauria uns fanalets, paraigües de tela de sac, unes taules i unes cadires encoixinades. I s'hi farien tertúlies als estius. Els trens passarien rabents, però ni ell ni els clients del cafè se n'adonarien.

Es va mirar l'edifici de l'estació. Se'l va imaginar refet. Hi caldria una marquesina a la porta del davant. Faria posar reixes a totes les portes i finestres per evitar robatoris. El cable no arribava fins a aquell racó de mas robat. Instal·laria una antena parabòlica per connectar-hi una pantalla gegant.

S'hauria de millorar la il·luminació de la casa. Faria repicar la rajola vista de les parets de la façana. El cafè conservaria el regust del ferrocarril, però tindria les comoditats i el caliu d'un cafè de gran urbs. El decoraria amb llibres, quadres i mobiliari antic que havia anat acumulant de la seva estada a Nova York, del temps que Nisa Camprubí tenia tractes amb les galeries d'art i dels negocis que ell mateix hi havia anat continuant, seguint el camí de Nisa Camprubí.

Els semàfors del capdavall de la via van canviar de color.

Vermell i verd. S'acostava un altre TGV. Aquest, per la banda de mar. Quan va passar pel baixador del Castell de Nines, va saludar Niseu amb un gemec de botzina allargassat i estrident, mentre creuava l'estació com un llamp.

No faria treure el rètol rovellat de l'estació del Castell de Nines.

Però el cafè es diria Ca l'Indiot.

Niseu Camprubí estava segur que si l'avi Indiot el pogués veure, se sentiria orgullós de la decisió que aquell dia, ell, l'hereu de l'antiga baronia, havia pres.

El cafè de Ca l'Indiot, després de les reformes, va començar a funcionar molt aviat.

Ja feia temps que la gent de la rodalia n'havia sentit parlar i els més curiosos s'havien deixat caure pels terrenys perduts de l'antiga estació per comprovar la novetat.

25

Niseu Camprubí n'estava content. Ja sabia que no havia fet aquella inversió per obtenir-ne grans beneficis. Més aviat era una inversió d'amor. Per tant, no el preocupava que el calaix no fos com el d'un restaurant de Manhattan. Li agradava la mena de clientela que passava per Ca l'Indiot.

Hi havia de tot, esclar. Parelles joves i desenfeinades del barri dormitori veí. Treballadors del complex petroquímic.

Gent dels barris suburbials. Algú dels últims pobles de l'antiga baronia. Nostàlgics de la via del tren que s'hi deixaven caure per fer un gotet de barreja —que era una especialitat de la casa en honor de l'Indiot— i veure passar de llarg els trens.

Gent de pas que sortia de l'autopista per fer una aturada.

Gent estranya. I gent que, a Niseu, li semblava que coneixia de tota la vida, com si els hagués vist un dia o altre a Nova York.

Però, quan queia la nit, el cafè de l'estació, amb el seu enllumenat, només era com un far de senyalització que servia de guia als que circulaven per les carreteres de la rodalia i als passatgers dels trens que, d'una llampada, descobrien on eren quan veien passar ràpidament els flaixos de llum fora de la finestra dels seus departaments.

A Niseu, no li feien cap falta els clients noctàmbuls. Ho aprofitava per reposar del tràfec del dia. Llegia algun dels llibres antics que havia portat des de Nova York. Observava, des de darrera els vidres d'alguna de les finestres del cafè, la quietud del complex petroquímic amb el pampallugueig dels milers de plafons que feien llum a les tanques de filferrat de cadascuna de les plantes multinacionals. Comptava les finestres dels blocs dels edificis del barri dormitori veí que s'anaven apagant fins que deixaven el barri en una foscor absoluta.

Feia dies que plovia. A última hora de la tarda, Niseu havia vist una merla amb les plomes d'un negre lluent i el bec groc viu, passejant-se pel parterre del jardí de l'estació on havia enterrat les urnes de Nisa i Niseida.

Aquella nit, Niseu va encendre la llar de foc de la sala del cafè. Era un element decoratiu més, perquè en realitat s'havia fet instal·lar la calefacció que arribava a les dues plantes de l'edifici, però s'havia acostumat al caliu de les brases i les flames dels troncs que tenia de reserva al recambró de darrere la bodega del cafè.

26

Niseu estava llegint un llibre sobre els pintors paisatgistes de l'antiga baronia, quan va sentir que s'obria la porta del cafè i va entrar ella.

«Fora! Talleu! Repetim i empalmem aquí!»

27

—Fora! Talleu! —va cridar el realitzador John Camprubí—. Repetim i empalmem aquí. Un primer pla de Niseu, llegint davant de la llar de foc. La il·luminació en picat.

Ambient de penombra. S'obre la porta del cafè i entra ella. La càmera u només estarà pendent dels moviments d'ella. ¿D'acord? Ella se'l queda mirant. Te'l mires, eh! Així..., així..., així.... Ell no diu res. Tu no dius res. Això..., això..., això... Fas cara de sorpresa. T'aixeques a poc a poc. Te la quedes mirant.

La càmera dos el segueix. ¿Què fot la càmera dos? Els ulls! Els ulls d'ell ho han de dir tot des del primer moment. Tens una mirada de por i de felicitat a la vegada, ¿entesos? Les dues càmeres es troben... Les dues, cony! Les dues es fonen en dos plans laterals d'ells dos. Cara a cara... Així. Us mireu fixament, un als ulls de l'altre. Us penetreu amb la mirada. Més, més, més! Més penetrant! Com si te la volguessis tirar, collons! I tu com si te l'hagués empalmat, només passar la porta! Així..., així..., així...! No tant! Tampoc no cal tenir un orgasme perquè us mireu al fons dels ulls!

—John...

Era la veu d'Elisabeth, la regidora del rodatge.

—Esteu molt bé... M'agrada... El món de fora no existeix, ¿d'acord? —va continuar el realitzador.

—John... —va insistir ella.

—A fora tot s'ha aturat... ¿Què passa, Elisabeth? —va dir John, distretament.

—És molt tard, John... La gent està cansada —va advertir la regidora.

—¿I què? ¿Què cony vols dir amb això que és tard, Elisabet? ¿Des de quan ara els actors, els tècnics de llum i els càmeres estan cansats? No hem rodat ni la meitat del que

28

havíem d'haver rodat. Les primeres escenes s'han de repetir totes. ¿Quina hora és, Elisabeth?

—Les dues de la matinada, John.

—¿Les dues de la matinada? Escolta'm, Elisabeth, el productor Don Mitchells, de la NY&Films, vol que fem aquesta pel·lícula, jo vull fer aquesta pel·lícula, ells volen fer aquesta pel·lícula —va assenyalar els actors que s'havien aturat enmig de l'assaig de les escenes del cafè—, tots volem fer aquesta pel·lícula! No hem fet un vol d'avió des de Nova York a aquesta ruïna d'estació de tren abandonada per recordar a mig assaig que són les dues de la matinada! —Va fer una pausa i va respirar fons. Es va passar la mà pels cabells i es va refregar els ulls—. ¿Ja hem sopat? —va dir en sec, canviant el to.

—L'última vegada que vam sopar com Déu mana érem encara a Nova York. Fa tres dies d'això, John. A les sis de la tarda hem dinat. Si se'n pot dir dinar. Hauríem de parar, John...

—Està bé, Elisabeth, parem —va dir en veu baixa. Li va fer un petó al front i li va arreglar els cabells llargs que li queien al damunt de l'espatlla. Després va cridar a la resta de l'equip—: Parem per sopar! Potser dormirem i tot! Demà a les vuit del matí, tothom a punt!

—Gràcies, John! —van cridar alguns dels càmeres i un parell dels tècnics de llums. Els actors es van relaxar.

—No me les doneu a mi! Esteu de sort que teniu una regidora com l'Elisabeth! —va dir encara John.

John havia fet alguns curts però estava entusiasmat amb aquell primer llargmetratge de la seva carrera com si fos la primera vegada que es posés darrere d'una càmera.

El guió de Castell de Nines era seu.

Els Camprubí eren els seus avantpassats.

L'estació era el vell cafè del seu pare.

John s'havia documentat. Havia viatjat diverses vegades a Europa per estudiar exteriors de la costa d'aquella conurbació mediterrània. Havia localitzat la planta de residus, el complex industrial, encara en funcionament en una quarta part a pesar dels anys que havien passat des de la seva posada en marxa, la platja, el cementiri abandonat prop de la planta de residus, i l'edifici abandonat de la vella estació de la baronia en una via de tren morta.

29

Hi havien fet obres. Les mínimes per poder-hi treballar un parell de setmanes o tres. L'estació els servia de plató i d'hotel a la vegada. La dotzena d'actors i els vuit o deu tècnics s'hi avenien perquè eren joves i tenien la mateixa febre que John. Amb l'entrada del nou segle, el cinema no havia mort, però ja feia temps que havia canviat els seus conceptes. Les grans produccions nord-americanes havien deixat pas una altra vegada al cinema d'autor. John Camprubí era un d'aquells nous autors. Només corria l'any dos mil vint-i-cinc.

Ningú no tenia clar si rodaven una pel·lícula o vivien una aventura que després recordarien amb nostàlgia quan fossin avis i ho expliquessin als seus néts.

John va sortir a l'andana de l'estació. Si no fos pel reflex dels llums que l'equip de rodatge havia instal·lat a l'interior de l'estació no s'hi hauria vist gens. Va respirar fons un parell de vegades. Va fer un cigarret. Va saltar damunt d'una de les velles travesses de fusta i va fer uns metres en equilibri per un dels rails de la via morta, rovellat pel desús i cobert d'herba baixa. Havia caigut la rosada. ¿Per què havia triat una via de tren com aquella el pare de John per...?

Era el punt fosc del seu guió. El pare de John, un representant d'art que tenia fama a tot Nova York entre els cercles més selectes, va rebre un dia una notificació notarial d'Europa que li comunicava que era l'únic hereu de les propietats del seu avi.

Les propietats eren en aquell racó de conurbació mediterrània on, quan John va aterrar la primera vegada, ja va veure de seguida que no quedava res del que la mare li havia explicat que hi havia.

Niseu Camprubí, el pare de John va anar a recollir l'herència del seu avi. Es va trobar amb les vuit-centes hectàrees de poble enrunat a les mans. El crac del norantavuit va esclatar. Els del hòlding francoalemany l'esperaven perquè ja s'havien posat en contacte amb el notari que li havia de notificar l'herència. Els va vendre el poble a contracor perquè s'hi fes la planta de reciclatge.

El pare de John es va quedar un temps per Europa. Un dia li va sortir l'oportunitat de llogar aquella vella estació de tren. Va muntar un cafè. La mare de John, Rut, era una noia d'un dels barris suburbials de la rodalia que anava sovint al cafè de Niseu amb alguns amics. Una nit s'hi va presentar

30

sola. Niseu havia encès la llar de foc perquè trobava a faltar el caliu dels troncs. La porta del cafè es va obrir. Rut va entrar.

Va ser la primera nit. Niseu i Rut es van enamorar fent l'amor.

I van viure junts a l'estació, a la planta de dalt.

El cafè encara funcionava força bé. Però a les nits era un fantasma en la foscor. Una d'aquelles nits hi van entrar un parell d'homes armats. Van atracar el cafè. Van voler violar Rut. El pare de John no oblidava la història del seu avi. Sabia que havia passat el temps dels revolucionaris, però Europa ja feia temps que era com Nova York i ningú no sabia com fer front a la violència de carrer. Niseu Camprubí estava preparat.

Va ser ell qui va disparar primer. Els dos homes van intentar respondre els trets, però no hi van ser a temps.

Niseu i Rut van llençar el parell de cossos dels dos homes morts al buit d'una mina que hi havia en un dels túnels de la via pròxim a l'estació. Ningú no va trobar a faltar els dos atracadors. Però Niseu i Rut van arrendar aviat el cafè de l'estació. El pare de John va convèncer Rut que a Nova York reprendrien una nova vida. Ella no hi havia estat mai, però s'hi avindria. Ell encara podria tornar al negoci de les galeries d'art. El crac havia amainat. Tornava a ser un bon moment per moure patrimonis que havien anat a parar de mà en mà o que havien estat aturats esperant temps de calma.

Al poc temps d'arribar a Nova York, va néixer John: «John Camprubí Curto. Fill de Niseu Camprubí i Rut Curto.

Nascut a Nova York el 25 de gener de 1999. Us ho fan saber els seus pares i us conviden a la festa que tindrà lloc a...»

John recordava el text de la targeta del seu naixement per aquella mania que tenen els pares de guardar-ho tot. La va trobar el dia que Rut, la mare de John, va morir. Ja feia mesos que li havien diagnosticat un càncer. Era més jove que el pare de John. Rut en tenia 60. Niseu en tenia ja 70. La mort de Rut va ser molt ràpida. Mentre feien l'àpat de l'enterrament de Rut, John va rebuscar el calaix dels records de la mare. Hi va trobar algunes fotos de la vella estació de tren quan ja era un cafè. I hi va trobar també la targeteta del seu naixement.

Al cap d'un any, Niseu Camprubí, el pare de John, va rebre una notificació judicial d'Europa. L'acusaven d'haver assassinat i llençat en una mina els cossos de dos homes.

Niseu havia quedat molt abatut des de la mort de Rut. John el va trobar adormit al sofà, amb la carta oberta que li havia caigut damunt la catifa. La va llegir. Va esperar que es

31

despertés. John li va dir al seu pare quina mena de farsa era aquella carta d'Europa.

—No és cap farsa, fill —li va dir Niseu. I va esclatar a plorar.

John va saber el que havia passat aquella nit al cafè de l'estació amb els dos atracadors, abans que fugissin cap a Nova York i nasqués ell. ¿Havien passat més de vint-i-cinc anys des d'aleshores i encara tenien ganes de remoure els papers d'un assassinat pendent?

—Va ser en defensa pròpia, John! —va dir el seu pare—.

Va ser en defensa de la Rut, fill! No oblidis que allà baix, al meu avi, ja el van matar uns revolucionaris!

—Però aleshores hi havia una guerra, pare! —va dir John, que ja feia temps que s'havia interessat pel passat de la seva família emigrant, d'Europa a Estats Units.

—I ara també hi ha la nostra guerra! Sempre estem en guerra, fill! Vaig salvar la teva mare, aquella nit. Després vam llençar els cossos a la mina perquè et volíem salvar a tu.

Sempre hi ha una guerra o altra, fill! —va replicar Niseu.

L'endemà, el vell representant d'art, Niseu Camprubí, va sortir, com cada matí, a buscar el The New York Times —un dels únics diaris que s'havien salvat de la reconversió audiovisual del cable i l'ús digital— fins a la cantonada. Prop d'on vivien els Camprubí hi passava una de les línies exteriors del tren metropolità.

El pare de John ja no va tornar.

Els testimonis van dir que el pobre vellet havia volgut travessar el pas a nivell i no devia haver sentit venir el tren. El va arrossegar uns metres i va morir a l'acte.

Els d'Europa van insistir amb la citació. Van enviar-la a través de la policia internacional. John va poder contactar així amb l'escenari dels fets dels seus pares. L'hi van servir en safata. El dia que van llençar els cossos a la mina del túnel, el pare de John havia perdut un anell amb la inscripció del seu nom. Unes obres vint-i-cinc anys després a la via morta van detectar les restes d'uns cossos abandonats anys enrere. Però l'anell només s'havia embrutat i oxidat una mica i prou.

Van refer la història i van trobar que aquell tal Niseu Camprubí, un americanot folrat de calés, havia llogat l'estació durant un temps i hi havia muntat un cafè que devia ser un cau de negociots. A finals dels noranta, el negoci de la droga feia sospitós qualsevol estranger que s'establia fora del seu

32

lloc habitual de residència. Desconeixien que vivia amb Rut Curto perquè els pares de John no s'havien casat mai.

La policia va demanar disculpes a John per les molèsties que li havien causat en haver citat a declarar un pobre home vell mort. John els ho va agrair. Des d'aleshores va saber quin seria el seu primer guió de llargmetratge. ¿El pare de John havia passat el pas del tren metropolità de Nova York sense mirar, com havien dit els testimonis de Nova York, o feia equilibris sobre el rail com ell feia aleshores quan havia sortit a prendre l'aire a l'andana de l'estació de rodatge de Castell de Nines?

—John! ¿On ets, John? ¿Ets tu aquesta ombra que fa equilibris?

L'Elisabeth va saltar a les vies mortes i es va enganxar el peu. Va caure als braços de l'ombra.

—Merda, John! M'has espantat! —va cridar.

La nit era fresca. Només eren a entrants de l'hivern, però la humitat ja s'havia impregnat tendrament sobre els rails de la via. Al fons, el túnel semblava una gola de llop. John i Elisabeth van fer l'equilibri plegats. Dins l'edifici de l'estació se sentia parlar. Després es van anar apagant alguns dels focus de llum. La bateria del camió de rodatge va rebaixar la potència i va alentir la seva marxa. Es va fer la calma. Com si la febre del rodatge hagués anat cedint a poc a poc. Com si John l'hagués escampada pels rails de la via a polsims.

A poc a poc, en la foscor, els ulls de John i Elisabeth es van trobar. El paisatge de l'antiga baronia se'ls començava a definir com si estiguessin en un laboratori fotogràfic antic amb els papers de revelat a la cubeta. A poca distància, es distingien els edificis fantasma d'un vell barri dormitori que havia acabat abandonat i ocupat pels indigents. Més allunyades, es veien les construccions més pròximes a la platja. Un vell parc d'atraccions habilitat com a camp de proves de l'exèrcit de la conurbació. Alguns antics hotels d'apartaments que havien acabat sent motels de pas del trànsit del nus de l'autopista. Un antic sanatori psiquiàtric convertit en local d'assistència als immigrants que entraven per la costa. Els esquelets de les xemeneies i les sitges d'un polígon petroquímic a mig funcionament. El vell pantalà en desús de la refineria petrolífera endinsant-se fantasmagòricament dins la mar. I les pistes del vell aeroport Meridional de la conurbació on John i Elisabeth, amb tot

33

l'equip de rodatge de la productora NY&Films, de Don Mitchells, havien aterrat en el seu vol des de Nova York.

John va besar l'Elisabeth, encara en equilibri sobre el rail.

A l'andana, no gaire lluny de l'edifici de l'estació, hi havia una mena de cabana feta amb velles travesses de l'antiga via. De quan es feien de fusta. Devia servir de sopluig per als passavolants. John i Elisabeth hi van entrar. John va buscar els pits d'Elisabeth. La regidora de rodatge portava una brusa i, per sortir de l'estació, s'havia posat una jaqueta curta al damunt. Ella li va descordar el cinturó dels pantalons i li va pujar el polo fins al pit. Es van besar una altra vegada. John va notar a la punta dels dits els mugrons durs dels pits de l'Elisabeth. Ella li va acaronar el pèl del pit i li passejava la llengua pels minimugrons de novaiorquès graduat en cinema. ¿Se l'estimava John a l'Elisabeth? ¿O és que se sentia més realitzador si, les matinades, després de quinze hores de rodatge, en qualsevol racó, podia fer l'amor amb ella?

John Camprubí es va sentir engrapat. La mà de l'Elisabet li havia tret el penis fora de l'obertura dels pantalons. John havia notat que després dels rodatges les seves ereccions eren més potents. ¿Devia ser el canvi d'hora de continent a continent? ¿És que el clima de Nova York no li provava? ¿Podia ser que aquella merda de conurbació europea li posés el zoom en forma? ¿O era l'Elisabeth que, fora de Nova York, li oferia els millors mugrons de la seva vida i se li obria amb un clítoris molsut i sucós que li semblava un fruit de la terra del seu besavi a ple estiu?

Van sentir que a fora de la cabana es posava a ploure.

Primer un plugim que tamborinejava sobre les travesses.

Després va començar a ploure a bots i barrals i semblava com si caiguessin pedres. ¿Goteres? L'aigua va empapar les travesses i es colava per tot arreu. La cabana no era gens còmoda, però John es va sentir una mica cowboy. ¿Era de palla aquella màrfega que havien trobat en un racó del sopluig de travesses? L'Elisabeth portava una faldilla curta que John li va arromangar fins al ventre. Li va abaixar les calces fins als turmells. Els pantalons i els calçotets de John ja eren genolls avall. L'Elisabet no s'havia entretingut. El va agafar pel coll. John la va penetrar d'esma, sense l'ajut d'ella.

El penis de John s'havia convertit en un temporer atrapat al millor fruit. Ella va dir, d'esma: «T'estimo, John». I ell va dir, també d'esma: «T'estimo, Elisabeth».

34

El cowboy John i l'amazona Elisabeth es van estar una estona abraçats, quan van acabar. John va besar Elisabeth.

Tenia els llavis melosos. L'Elisabeth sempre tenia els llavis melosos després de fer l'amor. Li va acaronar els pits i li va xuclar ara un mugró, ara l'altre. Li va veure un bri de palla entre els cabells i l'hi va treure. Se'l va posar a la boca i li va pesigollejar el coll. Ella es va remoure i va riure una mica, sense alçar gaire el to. A John li va semblar que fer l'amor en una cabana de travesses a l'aire lliure, sota la pluja de l'antiga baronia dels seus avantpassats, tenia alguna cosa d'atractiu i de furtiu a la vegada.

Quan les dues ombres es van perfilar a la porta de la cabana, John i Elisabeth ja s'havien mig vestit. Les llanternes els van enlluernar i ells es van protegir els ulls amb la mà.

—¿Què fem parella? —van sentir que deia una veu ronca, aflautada. De mig home. Amenaçant.

Tot va ser molt precipitat. Els dos nouvinguts es van abalançar sobre John i Elisabeth. Tots quatre van forcejar una estona. De sobte, el que s'havia fet amb el cos de l'Elisabeth la va deixar estar en un racó i es va abraonar sobre John amb l'altre agressor. John va resistir el doble atac. Era jove però fort. L'esport de petit i adolescent l'havia preparat per a una eventualitat com aquella. Se sentia el parell de monstres damunt seu. Va palpar peces de cuir i metalls. Antigues jaquetes bomber folrades de plaques de coure. Una de les plaques se li havia clavat al pit i no el deixava respirar. No portaven gaire cabell. No, gaire, gens! ¿Eren mamuts caps rapats? ¿Encara en quedaven en aquella conurbació? John va pensar que devien ser un parell de pòtols que s'havien trobat la cabana ocupada i que la lluita seria a mort si es tractava de recuperar l'única propietat que posseïen a la vida. A fora continuava plovent. Va notar que un dels agressors se li amorrava al penis, encara flàccid i ple de les restes de semen, després de la rebolcada amb l'Elisabeth. L'altre li buscava la boca i li enfonsava la llengua fins dins. John va notar primer un fàstic i després una angúnia. Va procurar no pensar-hi mentre forcejava amb aquells dos energúmens al damunt.

Es va sentir com es devia sentir el seu besavi el dia que el van afusellar al merlet del campanar. Es va imaginar com es devia sentir son pare quan un parell d'atracadors van entrar al cafè de l'estació aquella nit. Hi havia hagut de pensar tant

35

quan va escriure el guió que aleshores s'adonava que no podia ser més terrible. ¿I l'Elisabeth? ¿Què havien fet amb l'Elisabeth? ¿Per què s'havien abraonat amb ell sol? Un calfred li va recórrer el cos i després el pensament. En un moment que es va poder deslliurar del violador de la boca va pronunciar el nom de la regidora.

—Eli...! Elisabeth!

La pluja de fora havia portat tempesta. Els llampecs enllumenaven fugaçment l'interior de la cabana de travesses.

Els trons havien ofegat el seu crit. John va sentir primer un «plop!» sec i després un altre. Finalment un parell de «plops!» més. Va notar que els cosos dels dos agressors queien rendits damunt seu, abatuts. John se'ls va treure del damunt. Un llampec va descobrir l'Elisabeth dreta, amb un petit revòlver a la mà. Tremolava. John va agafar una de les llanternes dels agressors. Va fer llum a la cabana. Va agafar la mà de l'Elisabeth que empunyava el revòlver. Va abraçar la noia.

—Elisabeth, Elisabeth, amor meu! —va dir John.

—¿Estàs bé? —va dir ella.

—¿I tu? —va fer ell, sense respondre.

John va mirar el revòlver amb un petit silenciador aplicat. Després va mirar els cossos de bocaterrosa on l'havien tingut ajagut. Les jaquetes bomber tenien dues fuades. L'Elisabeth s'havia assegurat de no fallar i els havia mort a boca de canó.

—¿D'on l'has treta? —va preguntar John.

—Sempre la porto damunt. Era de la meva mare. Quan van prohibir tenir armes a casa em va dir: «Bet, maca. No la facis servir si no és estrictament necessari. L'amagarem en aquest calaixó i només ho sabrem tu i jo». Després de l'accident de carretera, quan va morir, no l'he deixada mai a casa. Et prometo que és la primera vegada que l'he feta servir, John.

Van enfocar la llanterna dels agressors cap als seus cossos. Les bombers havien servit d'esponja de contenció.

L'aigua de la pluja havia diluït la poca sang que s'havia escampat per terra de la cabana. Van comprovar que portaven el cap rapat. Un d'ells portava una cresta de tres colors en un costat. L'altre portava una arracada de llautó a l'orella esquerra. John va pensar que els anys no ho esborren tot.

Sempre queden exemplars de qualsevol espècie que són

36

immunes al pas del temps. Van girar els cossos. Els va enllumenar primer un i després l'altre. ¿Tan igual és l'home si no porta cabell? Semblaven idèntics. Tenien les faccions del rostre molt fi. Els ulls els havien quedat oberts, sorpresos pels trets de l'Elisabeth, com si encara sentissin el foc de la xuclada que li estaven fent al John i que els havia portat a l'altra vida.

—John... —va dir l'Elisabet amb una esgarrifança.

—¿Vols dir que...? —va mig afirmar John.

—Són dues dones, John! —va exclamar l'Elisabeth, com si aleshores els trets que havia disparat sobre els seus cossos li semblés que eren trets assassins de debò.

—Dues dones joves... —va sentenciar John, com si el que abans li havien semblat dos violadors ara li produïssin un sentiment de llàstima i de tendresa a la vegada.

—¿Què fem, John? —va dir l'Elisabeth.

Havia parat de ploure. A la cabana, només quedaven els regalims de la pluja que s'escolava entre les juntures de les travesses. L'Elisabeth es va desar el petit revòlver, record de la mare. John va pensar en els cossos dels dos atracadors morts que el seu pare del cafè havia abandonat a la mina del túnel.

Hi va pensar remotament. «¿Deixa't de guions, John», es va dir. «Aquests dos cossos són aquí i no sobre el paper del guió.

Els has de fer desaparèixer tu, John!». Va remenar les dues butxaques de les caçadores bomber de les dones mortes. Va mirar les butxaques de l'infern. Cap document. Cap paper.

Només una navalla de pam i un clau de carnisser. Per uns moments es va estremir. Ho va deixar a terra i un mal pensament li va recórrer el cos.

—Si no ho hagués fet, t'haurien matat, John —va dir l'Elisabeth, com si s'adonés del que havia passat en tan poca estona, mentre els actors i els tècnics de l'equip de rodatge dormien lluny de tot, a l'edifici de la vella estació—. T'haurien matat, John, amb aquest clau, potser! I després, a mi, John! La mare tenia raó, John!

—Calma't, reina! —John la va abraçar—. Esclar que ho havies de fer, amor meu. Eren dues dones. Però ens haurien matat. Anaven armades. Ens haurien matat, amor meu —va fer John, convençut del que deia.

Van dubtar uns moments. La mina. La mina del túnel.

John va pensar que era la solució més ràpida. Però després va pensar també que el temps no ho esborra tot. Va recordar la

37

citació judicial del seu pare. L'anell amb la inscripció! Es va mirar els dits. Ell no portava anells. No cauria en el mateix error que Niseu Camprubí. Ningú no les trobaria a faltar. Eren dues pobres desgraciades sense sostre. Tot Europa n'anava ple d'indigents com aquelles dues dones que els havien atacat. Nova York, comparat amb Europa, s'havia convertit en un paradís.

—La mina, Elisabeth! —va dir, fluix, com si tingués por que algú els pogués sentir.

—¿Que estàs boig, John? —va reaccionar l'Elisabeth que havia recuperat el seu encant de regidora—. La mina surt al teu guió. Els morts del cafè surten al teu guió. Si mai troben el parell de cossos d'aquestes dues dissortades no trigaran gaire a relacionar el que ha passat. Faran córrer que vas fer el rodatge amb foc real i amb actors extres. La fantasia de la gent amb el món del cinema no té límits, John. Ja saps que a Nova York, els poderosos que han perdut el control de la gran indústria de la pantalla ja fan córrer que si es fa cinema d'autor una altra vegada és per satisfer les neures dels directors. Els feu nosa, John. Els feu nosa perquè els heu desmuntat el negoci. I qualsevol excusa servirà per mostrar al món com pot arribar a ser d'inhumà un director de cinema per aconseguir una escena autèntica.

Brillant. L'Elisabeth tenia aquella part del seu caràcter que la feia ser una regidora brillant. John estava segur que se n'havia enamorat per això. L'havia coneguda a l'Escola Superior de Cinema de Nova York. Era d'una promoció més jove que la seva, però havia tingut una sortida espectacular en una classe de Teoria Literària de Guionatge i havia deixat en ridícul un professor de la vella escola que pretenia convèncer l'auditori que els guions no eren bons si no contenien un vuitanta per cent de paraula. L'Elisabeth aquell dia es va plantar davant del professor, es va descordar la brusa i li va ensenyar els pits sense dir paraula. «¿Aquesta seria una bona escena?», va dir quan es tornava a cordar.

John es va enamorar d'aquells pits. A vegades havia pensat que l'Elisabeth eren els seus pits. Que la resta era només cos que acompanyava els pits per tot arreu. John sabia que la seva dèria pels pits de l'Elisabeth seria considerada per un expert en simbologia com el seu retorn a la mare. John se'n reia d'aquesta teoria. Per ell, la dèria dels pits de l'Elisabeth era només posseir aquella novaiorquesa filla d'una

38

actriu secundària que havia mort d'accident perquè la frustració de la seva carrera, que s'havia acabat amb la davallada de la gran indústria, l'havia portada a la droga.

Quan es va estimbar per un espadat de l'autopista del sud, portava una sobredosi capaç de fer estimbar una caravana de tràilers sencers. Una dona així havia posat sobre la terra una preciositat com l'Elisabeth. John l'hi havia agraït internament moltes vegades. «Gràcies, senyora Fogg!», havia dit mentalment John més d'una vegada quan l'Elisabeth l'engrapava pel penis i li deia «entra, John!, entra, John!»

Feia una estona que havien fet l'amor rebolcats com a salvatges damunt d'aquell gruix de palla bruta de la cabana.

Ella, desfent-se amb el seu sexe esponjós, i ell, atrapat dins la seva vagina que l'hi xuclava el membre com un remolí en alta mar. Ell era el cowboy i ella es deixava cavalcar, rendida per la gruixària del seu zoom. Després havia disparat serenament sobre els cossos de les dues dones que l'estaven xuclant. I després de tot allò, la seva amazona havia tornat a agafar les regnes. Ara, havia fet una dissertació brillant sobre el cinema per convence'l que no havien de llençar els cossos de les dues closques rapades a la mina del túnel. Meravellosa Elisabeth!

John l'estimava per tot això.

—Els baguls de l'equip de rodatge! —va dir l'amazona mentre es desava el petit revòlver amb silenciador de la seva mare a la butxaca interior amb cremallera de la guerrera. ¿Quina hora s'havia fet? John va consultar el rellotge de polsera. Eren prop de les quatre de la matinada. La pluja havia deixat l'andana feta un bassal. Al vell edifici de l'estació tothom dormia. No es veia cap llum obert. El camió llogat per fer el trasllat de l'equip, des de l'aeroport fins a l'estació del rodatge, era darrere de l'edifici de l'estació. Hi havia algun bagul metàl·lic buit. A John li semblava una bogeria, però l'Elisabeth tenia raó. El guió. Els cossos. La mina. Tot els delatava si els descobrien. Si s'emportaven els cossos en un dels baguls cap a Nova York seria més fàcil fer-los desaparèixer un cop allà. A la conurbació dels avantpassats de John encara s'entestaven a identificar els cadàvers. A Nova York ja feia temps que els cadàvers anaven directes al fossat comú. A John li feia l'efecte que cada vegada que es trobava el cos d'un novaiorqués mort al carrer, una satisfacció interna entre els poderosos i les classes benestants feia creure que d'alguna manera s'havia de reduir l'excedent de població.

39

L'Elisabeth tenia raó. Com sempre. Com aquell dia dels pits enlaire a la classe de teoria de guionatge amb el caparrut de professor de la vella escola.

Van deixar els dos cossos a la cabana. Van anar fins al camió de rodatge. John va pujar a la cabina i va agafar la clau de la porta del darrere. Va encendre els llums interiors del tràiler. Van pujar al camió. Era un d'aquells artefactes semblant a un tràiler frigorífic capaç de portar un estudi de rodatge sencer. John va obrir el pany. Després va treure les palanques de suport i les dues portes van cedir amb la plataforma automàtica que va descendir fins a tocar terra. Hi havia el dipòsit acumulador d'energia i l'estesa de cables. Una part de l'utillatge de luminotècnia que havien de fer servir en el rodatge de nit i els baguls metàl·lics. John i Elisabeth en van triar un dels més grans. El van fer córrer fins a la plataforma automàtica. El van baixar a terra i després van repetir l'operació amb un dels carretons de transport manual. Un cop a la cabana es van adonar que els dos cossos de les dones mortes pesaven més del compte. John va pensar que els llautons i els metalls de les jaquetes hi contribuïen. Van enfonsar els cossos dins del bagul. Les dues dones van quedar encarades. Culivades i arronsades. Les cames no hi haurien cabut si no els les haguessin doblegat. John i Elisabeth es van imaginar que el bagul era el ventre de les mares que van portar al món aquell parell de desferres urbanes. Van tapar els cossos amb una de les separacions internes del bagul. Al damunt la van cobrir amb palla de la cabana i algunes peces de ferralla de la via que hi havia amuntegada en un racó de l'andana. Al final ho van reblar amb fumalls de travesses menjades per algun foc d'hivern. Van tancar el bagul i el van carregar novament al carretó de mà. El van pujar al camió amb la plataforma automàtica. El van fermar amb les corretges de seguretat. Finalment hi van posar la targeta de precintat: «Reservat. Souvenir Castell de Nines. No toqueu».

Quan van entrar a l'edifici, tot l'equip de tècnics i actors dormia. John i Elisabeth van anar a la segona planta i es van estirar a les lliteres que havien habilitat per al realitzador i la regidora del rodatge. Tothom sabia que John i Elisabeth s'havien enamorat a l'Escola Superior de Cinema de Nova York i que s'estimaven.

40

L'endemà, quan la primera llum del dia va entrar per les finestres de la vella estació, John i Elisabeth encara dormien.

Al pis de baix, algú havia cridat: —Són les set! A les vuit es roda!

John es va llevar sobresaltat. Va contemplar l'Elisabeth que dormia plàcidament a la llitera del costat. Encara portava alguns brins de palla al cabell. Es va entretenir a treure'ls-hi com havia fet amb aquell bri que havia descobert quan eren a la cabana de les travesses abans que passés tot. Li va besar els llavis. Ella es va remoure una mica.

—¿John...? —va dir—. ¿Ja rodem, John?

John se la va mirar fredament als ulls. ¿Què li havia passat pel cap? ¿S'adonava que aquella dona que estimava havia matat per salvar-lo a ell? ¿S'adonava que contemplava una assassina que havia disparat fredament a boca de canó? ¿S'adonava que aquelles dues mortes del bagul del camió sempre estarien presents com dues ànimes en pena entre ells dos?

—¿Què passa, John? —va preguntar l'Elisabeth com si li endevinés el que pensava—. ¿Has pogut dormir?

—¿I tu? —va tornar a fer ell amb aquella pregunta sense resposta que ja havia fet a la cabana quan havia passat tot.

La veu del tècnic que feia de despertador a la planta de baix continuava bramant i fent el bromista: —A les vuit rodem! Hi ha el cafè calent! Servei d'habitacions!

Efectivament, John va notar l'aroma del cafè que havia pujat fins a la planta de dalt. Va olorar fort. Va deixar que l'aroma li penetrés pels narius fins al cervell. Va pensar en el

41

cafè del pare. ¿Devia ser aquella l'aroma de l'edifici de l'estació quan s'hi va instal·lar a finals de segle?

—¿Vols cafè, reina? —va dir.

—Ben fort, sisplau! —va respondre l'Elisabeth, refregantse els polsos com si hagués tingut una setmana de migranya i aleshores mateix es despertés d'un llarg malson.

John va baixar a la primera planta i va carregar un dels termos. Va agafar dos dels gots de plàstic, dels grans, i culleretes de les petites. Va maleir el servei de catering per aquella falta de previsió.

Dues de les actrius sortien de les dutxes provisionals que havien instal·lat a baix, al costat dels camerinos, prop del plató. Anaven nues. El primer actor anava amb el seu penjoll a fer-se la toilette, amb les lleganyes als ulls. Sort de la calefacció que havien instal·lat.

—Bon dia, John!

—Bon dia... —anava a dir: «Bon dia boníssimes!» Però va rectificar a temps—: Bon dia, nenes!

Les va ullar mentre anaven cap als camerinos. Una d'elles tenia el cul arrodonit, d'aquells que sembla que convidin a acaronar-lo amb delicadesa per no deformar-lo. L'altra era un model de cul angulat, llarg, provocatiu, un cul fet a mida per empalmar amb unes cuixes llargues, ideals per rodar escenes de llit. Les dues tenien els pits graciosament enfilats, amb uns mugrons tensos, tendres. No eren els pits de l'Elisabeth, però elles els lluïen com si tot Déu els hagués de fer reverències quan passaven pel seu costat. «Bon dia, John! Què et semblen els nostres termos?»

El del penjoll, mentrestant, feia esbufecs dins la dutxa com si s'estigués ofegant. John se'l va imaginar masturbantse. Era un primer actor massa jove per obligar-lo a estar tres setmanes en aquell racó de món rodant una pel·lícula d'autor.

Va preferir pensar una altra vegada en les dues vedets de la pel·lícula. A les dues les havia triades per l'expressió dels ulls i per la cara que tenien. Una era de San Francisco i l'altra de Los Angeles. No devien passar dels vint-i-cinc. Però s'adaptaven a la caracterització de cada moment del guió amb gran professionalitat. El cos dels actors i de les actrius no li importava gaire, a John. Ell era dels directors que pensaven que el cos a la pantalla es fa atractiu si el personatge captiva l'espectador pel que és, des de l'ànima. La de San Francisco i la de Los Angeles eren dues bones actrius. No en podia haver

42

trobat de millors per representar els papers de les seves avantpassades. Es va afegir a la crida del bromista despertador i va anunciar: —A les vuit, reunió general! Que tohom estigui llest!

Es va sentir el primer actor des de dins la dutxa. Primer amb un crit, com si s'hagués punxat. Després, renegant: —Cagondena, ets un explotador, John! Si ho arribo a saber, no firmo el contracte i em quedo a Nova York!

John estava segur que amb el seu comunicat en veu alta havia tallat l'ejeculació al primer actor en plena masturbació matinal. John entenia el malhumor del primer actor. Des que havien agafat l'avió que anava darrere d'alguna de les dues joves actrius. ¿Com podia ser que ni la de Los Angeles ni la de San Francisco no haguessin accedit a calmar aquella mena de semental amb un cable de dos pams incapaç d'aguantar uns dies de penitència fora de NY? Va pujar amb el termos a la planta de dalt. L'Elisabeth ja s'havia aixecat i estava mirant per una de les finestres de l'estació.

—¿Bon paisatge, reina? —va dir John.

—¿Has convocat tot l'equip a les vuit, John? —va preguntar, fent el paper de regidora.

—El cafè... —va dir John—. Sí, amor meu. Tothom a les vuit. He pres una decisió.

—¿No els voldràs explicar pas el que ha passat aquesta nit allà fora? —va dir ella, fent cara d'espantada.

—Esclar que no, reina! Encara sé el que em pesco, ni que faci cine d'autor —la va tranquil·litzar John.

—Així doncs... —va preguntar Elisabeth amb la mirada—.

Sóc la regidora de rodatge. Hauria de saber què passa, si hi ha algun canvi de plans —es va queixar.

John es va escalfar les mans amb el got de cafè calent.

Se'n va beure un parell de glopets, bufant una mica el líquid negre i mirant de no cremar-se.

—No hi haurà més rodatge —va dir secament.

—¿Que no hi ha...? —va repetir Elisabeth—. ¿Que no hi haurà què, John? —va insistir, agafant-lo pels braços com si el volgués desvetllar d'un malson.

—He dit exactament això, reina. S'ha acabat! No continuem el rodatge. Pleguem! Marxem! Tot l'equip. Ja poden començar a fotre els trastos al camió. I vigila el nostre bagul de souvenir.

43

—No t'entenc, John! —es va resistir Elisabeth, convençuda que ell passava un mal moment.

En cinema en deien depressió momentània. Se n'anava tal com arribava. Els experts ho atribuïen a un buit d'idees en el cap del director. El buit acabava explotant i produïa un col·lapse momentani. D'aquí, el nom vulgar amb què es coneixia entre la gent del ram aquella situació per la qual l'Elisabeth estava segura que passava John. Els metges, en realitat, l'anomenaven depressió emmascarada.

—John, tens la depressió momentània, rei! No n'hi ha per tant, John! Només eren dues perdudes que t'haurien deixat sense ous, hòstia! —li va dir, fingint un crit d'histèria, per intentar salvar el desastre i la desmoralització que produiria en l'equip si els deia que se'n tornaven a Nova York, a banda que més valia no pensar en el que faria el productor Don Mitchells quan sabés que la pel·lícula es quedava a mig fer—.

Ho oblidaràs, John. Et passarà, amor meu! —va provar com a últim recurs—. ¿Vols que ho fem aquí mateix una altra vegada, abans de baixar? —va intentar finalment, amb el vell recurs de la seducció, provant de besar-lo a la boca, amb ganes d'ofegar-lo.

L'Elisabeth, aquell dia, no se'n va sortir. Era més difícil vèncer la depressió momentània del John que vèncer les teories d'un professor superat pel temps.

—Em sap greu, John! —va dir finalment—. M'has ben fotut! Te n'hauràs de sortir sol amb els de baix, ¿sents?

John se'n van sortir. O els altres no van saber com fer-lo desdir d'aquella bajanada de director novell. Els va dir que no li agradava res del que havien rodat. Que necessitava un temps de reflexió per reorientar el guió. Que tornarien a Nova York i, quan estigués a punt, els avisaria a tots. Els altres, amb la cara pagaven. L'actor del penjoll de dos pams va ser el primer a obrir la boca per queixar-se: —Cagondena, John! A més d'explotador, ets un refotut informal i un neuròtic acabat! Quan tornarà a passar de moda el cine d'autor de la reconsagrada merda!

John va pensar que al primer actor encara li durava el tall d'ejeculació que ell li havia provocat una estona abans mentre era a la dutxa. No es volia discutir amb un penques com aquell que l'havia agafat perquè li semblava que tenia una retirada als seus avantpassats i prou. Si hagués sabut que

44

la tenia tan llarga i que era tan golafre de dona, no s'hi hauria embarcat, a portar-lo a un desert com aquell.

—He pensat que el guió no té prou color. Hi falta paisatge, amor, sentiment, passió. Hi falta una mica més de sexe —va dir maquinalment John, com si es justifiqués i acabés donant-se la culpa de tot només a ell sol.

—¿Una mica més de seeexe? —van dir, gairebé a cor, les dues actrius, removent una el seu culet rodó i l'altra l'angulat, i alçant el cos per marcar els minúsculs pits amb mugró de pinyolet de magrana que tenien, assegudes com estaven damunt el tamboret del plató on havien escoltat, sense acabar de creure-se-la, la decisió que John els acabava de fer saber.

Van replegar tot l'equip. L'Elisabeth es va encarregar de confirmar pel mòbil les reserves per al vol de tornada a Nova York. L'endemà ja ho havien enllestit tot. L'estació tornava a ser un edifici buit, abandonat, sense vida.

John hi va voler fer una última ullada abans de pujar al cotxe, camí de l'aeroport.

—M'imagino que el pare va sentir el mateix que sento jo ara el dia que va abandonar el cafè de ca l'Indiot —va dir John en veu baixa, mentre la botzina del camió donava el toc de sortida de la caravana i l'Elisabeth el cridava des del cotxe.

John es va posar les ulleres fosques. Aquell dia feia un cel blau i serè. Havia esclatat el sol de la manera que només esclata a la costa del Mediterrani quan tot sembla que dormiti esperant que algú remogui el paisatge dels records. Els raigs petaven sobre la teulada de l'estació. John no ho sabia, però, des d'aquell dia, enyoraria sempre el sol del Castell de Nines.

El cel de Nova York, en canvi, era gris i boirós quan hi van aterrar. El camió de lloguer de Nova York els esperava a l'hora que l'Elisabeth havia dit que arribarien. Havien facturat els equips a l'aeroport. El bagul del souvenir també. Els actors i els tècnics van agafar tres o quatre taxis i es van escampar per la gran urbs. John i Elisabeth es van quedar per comprovar que no quedava res a l'aeroport. Després van guiar el camió de transport fins al magatzem que John tenia des que es dedicava a la realització de curtmetratges.

No s'havien dit res en tot el viatge. John havia estat les quatre o cinc hores que aleshores encara trigava un avió a travessar l'oceà mirant perdudament a la finestra per damunt dels núvols. L'Elisabeth s'havia passat la travessia llegint un clàssic que havia trobat en un llibreter de vell de Nova York,

45

la biografia i els pensaments d'un dels últims directors que es va dedicar al cinema d'autor el segle passat. Sempre s'havia imaginat, des que era a l'Escola Superior de Cinema de Nova York, que el seu John Camprubí acabaria sent com aquell monstre de Woody Allen. El llibre l'havia escrit un tal Eric Lax i al final explicava els viatges i les anades i vingudes que havia hagut de fer per aconseguir completar la biografia d'Allen. En alguns moments —el llibre tenia prop de cinc-centes pàgines!— li va semblar que John i Woody tenien punts de semblança, sobretot en allò que ella en deia de la depressió momentània que unes hores abans havia engegat a rodar el primer llarg de la seva carrera.

Estaven rendits del vol d'avió. Van deixar que els mossos del camió de lloguer deixessin els equips i els baguls al magatzem. Van comprovar que el bagul del souvenir hagués suportat sa i estalvi el viatge. Després van entrar a casa i es van deixar caure els dos al sofà, com si haguessin acabat d'arribar d'un ral·li, jugant-se la vida, i haguessin hagut de prendre la gran decisió d'abandonar abans d'arribar al final.

—¿Quan trucaràs a Don Mitchells? —va dir l'Elisabeth.

John no va respondre. Esclar que hauria de trucar a la productora NY&Films! Si no ho feia aviat, li passarien al davant alguns dels tècnics i els actors que havia deixat penjats. Més valia que Don sabés el que havia decidit en boca seva. Tot allò de revisar el guió, de fer-lo més humà, més apassionat, amb una mica més de sexe. Tot aquella bola que s'havia fet la nit del doble assasinat a la cabana de les travesses. Esclar que l'hauria de trucar: «¿Don...? —una rialleta— ¿Quèèè taaal, Don? Sóc jo. Jo, home, John! Ja hem arribat d'allà baix! ¿El rodatge? Bé, Don, ja t'ho explicaré. Hem rodat l'inici i algunes escenes esporàdiques. Però, veuràs, Don, el guió, ¿saps? Em vaig adonar que el guió necessitava uns retocs i...» Sabia que la conversa no aniria d'aquella manera.

Que Don Mitchells l'esperaria com una fera a l'altra banda del telèfon. Que li exigiria una explicació creïble. Que potser li reclamaria fins i tot els diners que li va pagar a compte. Que li diria que ja sabia que havia aturat el rodatge a mig fer i que havia fet tornar tot l'equip. I que li demanaria de quina manera pensava pagar les indemnitzacions d'incompliment de contracte als de l'equip i els actors. Per les dues actrius no patia. Eren de bona pasta. A John li feia autèntic pànic el primer actor. Aquell imbècil que s'havia passat els pocs dies

46

de rodatge maleint el cinema d'autor i pentinant-se el rave com si el món del cinema només girés al voltant del seu remaleït peduncle de dos pams!

—John... L'has de trucar —va repetir Elisabeth al cap d'una estona—. Truca'l, John! Marca el número, cony! —va cridar posant-li el mòbil a les mans.

Finalment, John Camprubí es va armar de coratge i va marcar el número de NY&Films.

La secretària personal de Don Mitchells —una negreta del Bronx que Don havia tret feia anys d'un prostíbul de menors— va respondre de seguida: —NeYoFilms, sííí... —va fer amb el seu to afroamericà.

—¿Hi és en Don...? —va dir John amb una veu d'ultratomba.

—Hòòòstiaaa, Jooohn, macooo, ets tu! Don et busca per tot arreu! —I després va engegar, amb la seva lletania singular de dona de la vida que Don no li havia pogut fer canviar—: Ha trucat un paio que diu que és un primer actor o no sé què i t'ha fotut a parir, a tu i a la tia aquesta que et fa de regidora.

Diu que us heu passat els dies de rodatge al catre, follant, i que heu deixat la pel·li a mig fer. (...) Ja ho sé, John! (...) No em diguis això, a mi, John! (...) Aiii!, ja ho sééé, John! (...) Jo només dic el que aquest paio li ha dit a en Don i el que Don m'ha dit que et digués, si trucaves, John! (...) A mi no em fa res que t'hagis follat la tia aquesta de regidora tot el sant dia, John! (...) Deixa de cridar, John! (...) A en Don no li agradarà gens això que em dius! (...) Esclar que li diré el que m'has dit, John! (...) T'hauria de caure la cara de vergonya, John! (...) Deixa'm, John! (...) No, que no ploro, ¿sents? (...) En Don està furiós, John! (...) Jo patia per tu, sents, John! (...) Penja, John! (...) Ja l'hi diré quan vingui (...) D'acord, rei... D'acord, John...

—¿Què t'ha dit? —va preguntar l'Elisabeth que havia seguit la trucada del John sense entendre el que passava a l'altre costat del telèfon.

—No hi és. Era la secretària. M'ha donat records per tu —va dir John.

—¿Però per què li foties aquests crits? —va preguntar Elisabeth, que semblava que quan arribava a Nova York d'un viatge els nervis se li recargolaven i li sortien per la boca.

—Em fot de punta aquesta paia, ja ho saps! —va fugir d'estudi, John.

47

No. No era això. ¿Com li podia dir a l'Elisabeth que aquella meuca de secretària de Don l'havia tractat de tia folladora a ella? ¿Com li havia de dir que la cria s'havia fet il·lusions des d'un dia que va anar a veure en Don a les oficines de la productora i Don no hi era i John i ella van quedar per dinar plegats i després van continuar a l'hotelet del barri?

Don Mitchells tenia molt bon gust a l'hora de triar les secretàries. Aquell dia, amb la negreta del Bronx, John va saber que Don s'entenia amb un merda d'actor que la tenia dos pams més llarga que ell i que si volia el contracte amb la productora li hauria de donar el paper.

John va fer l'amor amb Nelly —així es com es deia la protegida de Don— i es va sentir per una estona com l'home de cinema que li donava el que Don li havia negat. En certa manera, aquell dia, al llit de l'hotelet, amb Nelly, John es va sentir fent l'autèntic paper de defensor de fer l'amor d'autor enlloc de fer l'amor de gran productor.

Uns dies després, no va esperar que Don Mitchells li recomanés un jove actor ideal per a la seva pel·lícula i, a l'hora del càsting, John li va dir de seguida a Don que aquell paio que la tenia tan llarga era l'únic que podia fer el paper dels seus avantpassats perquè li veia una retirada, ho havia notat de seguida. Nelly li va picar l'ullet. I des d'aleshores, la negreta del Bronx s'havia pensat que li havia fet a John la confidència més important de la seva vida.

Un dia, abans d'anar cap a la conurbació del Castell de Nines, John va dir a Nelly que vivia amb la regidora, l'Elisabeth, que li semblava que s'estimaven, i que allò entre ells dos havia estat una cosa passatgera. «Ets molt maca, Nelly», li va dir John. «Trobaràs el teu director de cinema d'autor que et faci feliç.»

Des que Nelly va saber que John no la prendria cap a Europa per rodar la seva pel·lícula, va desfermar una mena de croada de gelosia adolescent que arribava a límits insuportables per telèfon.

A John li sabia greu que Nelly s'hagués pres tan a la valenta aquella aventura de l'hotelet. Li havia sabut greu que li hagués confessat que no hi havia hagut mai res de bo entre Don i ella. Li havia sabut greu que no l'hagués pogut prendre ni que fos de secretària de rodatge cap al Castell de Nines.

48

En el fons, a pesar d'aquella veu de nena de casa bona i de dona de carrer, Nelly era una noia fantàstica que podia fer feliç qualsevol home que caigués a les seves mans. Li feia por que l'Elisabeth no s'adonés que entre ell i Nelly hi havia hagut alguna aventura. Li feia por que si els sentia discutir massa per telèfon, la seva regidora acabaria endevinant que un home i una dona només es barallen per telèfon quan s'han potinejat al llit. Li feia por que la sagacitat de l'Elisabeth no trenqués tot el que havien guanyat fins a aquell dia.

I aleshores li feia més por que mai. Perquè al magatzem hi havia el bagul del souvenir del Castell de Nines. Perquè ella havia pelat dues perdudes per salvar-li els ous. I perquè els dos estaven enfangats fins al coll si Don Mitchells volia venjar-se per partida doble d'haver deixat sense pel·lícula el seu actor estimat i d'haver-se tirat la Nelly, la que Don anomenava sempre la meva petita pruneta del Bronx per fer veure davant de tothom que la cria només era d'ell i prou.

John es temia que si Don estava furiós, com havia dit la Nelly, podia passar el pitjor. Però no el va tornar a trucar. I per acabar-ho d'arrodonir, va desconnectar el mòbil.

—¿I si truca en Don? —va dir l'Elisabet que es va adonar del gest.

—Si truca en Don... que l'hi mami la negreta del Bronx! — va respondre John, reforçant la seva teoria que l'Elisabeth no havia de sospitar mai res de la seva aventura, que ja era aigua passada, amb la Nelly, la secretària personal de la productora cinematogràfica NY&Films, de Don Mitchells.

*******

*******

Don Mitchells no va trucar. Ni l'endemà. Ni l'endemà no l'altre. Ni mai.

Mentrestant, John i Elisabeth, la nit que havien arribat a Nova York, van esperar la matinada per sortir amb el seu vell Ford del garatge amb un bagul de l'equip de rodatge al portaequipatges.

Van arribar prop de la via del tren metropolità, sota un dels ponts de ferro de la rodalia de Nova York. Van obrir el

49

portamaletes. Van descarregar el bagul. Van abandonar els fumalls de travesses, la ferralla de la via morta i la mica de palla amb què havien cobert la tapa interior del bagul. I van treure els dos cossos de les dones mortes.

John i Elisabeth s'havien protegit la cara amb un mocador i s'havien portat uns guants. ¿Quants dies havien passat des que les van assassinar en defensa pròpia? Tres dies encara no, si restaven la diferència d'hores. Els cossos encara es podien aguantar, però si haguessin esperat una mica més potser se'ls haurien desfet al bagul.

No va poder evitar d'imaginar-se una altra vegada el seu pare llençant els dos cossos dels atracadors a la mina del túnel del Castell de Nines. Ells no havien comès el mateix error! L'experiència de la família ha de servir per a alguna cosa. Ho havien pensat molt bé. Nova York acolliria aquell parell de desconegudes sense cap mena de documentació amb els mínims honors del fossat dels pobres.

John i Elisabeth van arrossegar primer un cos, i després l'altre, fins a la via. El primer tren del matí acabaria d'enllestir la feina que quedava per fer. ¿Suïcidi de parella? ¿Un cas sentimental? ¿Una Romy i una July a la novaiorquesa? ¿Un parell de drogoaddictes? ¿Un cas de venjança entre bandes urbanes?

Van tornar el bagul al maleter del vell Ford i van tornar cap a casa en silenci. Al garatge, van netejar el bagul per si havien quedat restes de sang o alguna fortor de cos mort. I el van reomplir amb cables de l'equip de rodatge i alguns focus d'il·luminació. Hi van deixar l'etiqueta de souvenir del Castell de Nines per no esborrar del tot la memòria.

*******

*******

John i Elisabeth havien passat uns dies sense pensar en res. John consultava per Internet les pàgines del The New York Times i paginava els butlletins de notícies de les dues o tres cadenes de televisió que més atenció dedicaven als successos.

Fins al cap de tres dies no van trobar una nota breu que deia que els cossos de dues joves sense documentació havien

50

estat trobats, mig destrossats, a la línia exterior del metropolità. Esmentaven, com a detall curiós perquè a Nova York ja no n'hi havia, que tenien el cap rapat i, com John havia suposat, insinuaven que es tractava d'un suïcidi de parella. En els últims temps, els suïcidis de parella —des que havia baixat el nombre de parelles mixtes— a Nova York, eren cada vegada més freqüents.

Al cap d'unes setmanes, el jove realitzador de cinema John Camprubí va rebre a casa una citació judicial. El cor li va fer un salt. ¿Havien descobert algun indici que ell o l'Elisabeth podien tenir res a veure amb aquell parell de noies mortes? ¿Tan llesta s'havia tornat la policia de Nova York? ¿Algú havia reclamat la desaparició d'aquell parell d'europees de carrer, impossibles d'identificar tal com el metropolità devia haver deixat els seus cossos?

John va pensar tot això mentre llegia deu vegades les dades de la citació del Jutjat de districte i el seu nom imprès, com si fos aquell dia que va descobrir el targetó del seu naixement: «John Camprubí».

Va obrir el sobre. Havia somniat més de deu vegades que un jutge li deia per escrit que se l'acusava d'estar implicat en l'assassinat de dues dones europees, etcètera, etcètera.

En realitat, el jutge del districte l'emplaçava a declarar sobre una denúncia per incompliment de contracte presentada per la productora NY&Films i interposada pel seu representant legal, Mister Don Mitchells, contra ell, Mister John Camprubí, acusat d'haver deixat a mig fer el rodatge d'un film de llargmetratge titulat provisionalment Castell de Nines.

El jutge recollia també la denúncia de l'equip de tècnics i d'actors que, a la vegada, havien denunciat el productor Don Mitchells per no haver-los fet efectiva la indemnització per haver anul·lat el rodatge sense motius justificats.

John Camprubí va respirar fons. Del parell de dones mortes, res! Aquell afer amb Don Mitchells era ridícul comparat amb l'assassinat doble d'Europa de la cabana de travesses.

John es va sentir satisfet que la justícia nord-americana continués actuant amb un pegat a l'ull i que s'entretingués només a acontentar els grans adinerats que perseguien els

51

que, com ell, invertien tots els seus estalvis i patrimoni familiar per amor a l'art del cinema.

Trucaria a Don. S'entendrien. S'havien d'entendre! Li diria que ja havia revisat el guió. Don acabaria retirant la denúncia.

Potser podrien reprendre el rodatge. No cal dir que el primer actor seria el mateix pollallarga amistançat seu si ell volia.

Don no li faria una mala jugada com aquella. Si hi havia posat els jutges pel mig era per culpa dels tècnics i els actors que li havien lligat la soga al coll.

L'Elisabeth acabava d'arribar. Feia dies que sortia d'hora perquè s'havia apuntat a un curs d'actuació publicitària. Feia temps que l'Elisabet volia deixar de fer feines de darrere la càmera per provar sort amb el seu cos. «¿No creus que tinc possibilitats?», li havia dit una nit mentre es posaven al llit, fent-li posturetes a pèl davant seu, reflectida al mirall. John li va dir que sí. ¿Per què negar que l'Elisabet tenia moltes possibilitats? Però hauria preferit que no se li hagués ocorregut mai deixar de fer feines de darrere la càmera.

Potser perquè en el fons la volia només per ell. Ja que hi estaven posats, aquella nit van fer l'amor tan publicitàriament com van poder.

Acabava d'arribar amb l'aire jovial que tenia des que s'havia apuntat al curs. Entrava a casa buscant John per tot arreu. Li explicava què havien fet. Que havia conegut un peix gros molt important d'una empresa de publicitat de les més fortes de Nova York. I que li havia obert els ulls al món.

L'endemà un altre peix gros d'una altra agència també li havia fet obrir els ulls al món. John no sabia si Elisabeth tenia ja diverses visions del món des que seguia aquell curs d'actuació publicitària. Potser gràcies a aquella activitat, l'Elisabeth havia aconseguit oblidar dos fets decisius de la seva vida: la mort tràgica en accident de carretera de la seva mare i l'assassinat en defensa pròpia de les dues dones europees. John la trobava extraordinària. Envejava aquesta capacitat d'oblidar que l'Elisabeth tenia. Aquell dia va entrar més jovial que mai.

—John! ¿On ets, John! Estic que cremo, John! El Coke em vol fer una prova d'imatge! —va anunciar l'Elisabeth, eufòrica.

El Coke era Mike Olfert. Els del gremi de l'audiovisual li deien Coke perquè havia ideat la campanya de la Coca-cola que va guanyar el premi internacional de la millor campanya publicitària de l'any. Era un dels que feia el curs d'actuació publicitària al qual s'havia apuntat l'Elisabeth.

52

—¿Li has ensenyat els pits? —preguntava John, amb un pèl de gelosia i sarcasme.

—Encara no, rei, encara no. Però potser ho hauria de fer!

—amenaçava ella, més seductora que mai.

—Mecàgon el Coke i tots els Cokes del món! —va explotar John, en un atac de geni que l'Elisabeth no li havia vist mai.

—¿Què passa, John? ¿Per què et sap greu que el paio aquest de la Coca-cola em vulgui fer una prova? —va fer l'Elisabet, estranyada.

—No em sap greu que el cabronàs aquest et faci una prova d'imatge, Elisabeth. Se me'n fot si li remenes la pitrera pels nassos o no! —la va insultar.

Feia molt de temps que l'Elisabeth no plorava. Potser per fi descarregava la sang freda de quan es va trobar amb el petit revòlver de la mare a les mans, després de foradar aquell parell de nanes europees.

John la va abraçar. Portava el paper de carta estès en una mà i l'Elisabeth va notar que li feia nosa alguna cosa darrere el coll.

—¿Què és aquest paperot, John? —va dir, veient d'on provenia el rebrot de mal geni d'abans.

—Una citació judicial —va dir John, fredament.

A l'Elisabeth la va assaltar el mateix mal pensament que l'havia assaltada abans a ell.

—¿D'allò... d'allà baix? —va aventurar l'Elisabeth sense llegir el paper i sense pronunciar les paraules que haurien delatat la seva por: Europa, l'antiga baronia, la cabana de les travesses, la vella estació, la costa mediterrània.

—Sí... d'allò del rodatge! —va dir John, fredament.

L'Elisabeth va dubtar uns moments. Després es va eixugar les llàgrimes que encara li havien quedat enganxades a les galtes per revoltar-se contra el mal geni de John.

—Vaig ser jooo, John! Les vaig matar jooo, John!

Declararé a favor teu, rei. M'absoldran quan sàpiguen la veritat. Els diré que t'haurien deixat amb els ous penjant d'un clau de carnisser! —va recitar Elisabeth com si fes molt de temps que s'ho tingués après per quan arribés el moment.

—¿Què dius dels ous i d'aquell parell de males bèsties, Elisabeth? És la denúncia del malparit de Don! Incompliment de contracte! Rodatge a mitges i no sé quantes merdes més

53

dels actors i els tècnics! —va dir John, com si fos el fiscal de l'acusació.

—Collons, John! M'has espantat! —va explotar aleshores l'Elisabeth—. ¿Per què no em deies que es tractava d'això? ¿Què esperaves que fes en Don? ¿Que s'empassés que l'havies deixat plantat, amb l'acompte de la pel·lícula pagat, els contractes del personal sense indemnització i tot el paquet a càrrec seu?—. Elisabet va fer una pausa, però no per esperar que John digués res sinó per respirar—. A més, mai no t'ha perdonat que no t'agradés el primer actor, aquell paio que la tenia tan llarga i que es fot al llit amb ell, ni tampoc t'ha perdonat que t'haguessis tirat la puteta de la Nelly sense dirli: «Saps, Don, tens una pruneta del Bronx que no te la mereixes». Don no t'ho hauria retret que te l'haguessis emportada un dia a l'hotelet del carrer de les oficines de la productora. Però no va suportar que l'haguessis enganyat, John. Amb el paio que la té llarga i amb la pruneta. I aquí tens la resposta, John! Una citació judicial!

John no va saber què dir. ¿Des de quan l'Elisabeth sabia amb tots els pèls i senyals que ell i Nelly havien fet el salt a Don? ¿Com havia esbrinat que va agafar aquell merda de primer actor perquè s'entenia amb Don i no perquè s'assemblés a ningú dels seus avantpassats?

—¿Què dius, ara, Elisabet, reina? ¿Que t'has trastocat, amor meu? —es va sentir John que deia com un autòmat.

—M'ho va explicar la negreta de Don, rei. Ella tampoc no t'ha perdonat que la deixisis plantada a Nova York. Volia baixar a Europa per rodar amb tu. Potser t'hauries estalviat de follar amb mi a la cabana de les travesses si l'haguessis pres per avall i jo no hauria hagut de pelar aquell parell de hienes!

—va esclatar finalment Elisabeth, tornant als plors que havia iniciat quan John li havia maleït el seu admirat Coke del curs d'imatge.

—Em sap molt de greu, reina. Allò amb la Nelly va durar quatre dies! Està morta de gelosia perquè el Don li ha fet la vida impossible des que va saber que s'havia posat al llit amb mi. Es vol venjar. Per això et va dir tot el que et va dir. Però no m'agrada la Nelly, Elisabet, no m'agrada gens, ¿saps? No em tornaria a posar al llit amb ella ni que tingués un escamot d'execució al davant! —va declamar hipòcritament John Camprubí.

54

—Un escamot d'execució és el que et mereixeries, pollataire!—. Elisabeth es va girar. Va respirar fons com si volgués esborrar aquella discussió. Es va tornar a girar mirant directament als ulls de John i li va dir—: Estic esperant un fill teu, John. Ja el porto aquí dins. Si el Coke m'agafa per a alguna campanya de publicitat, no ho podré acceptar perquè d'aquí a quatre dies estaré com un ninot de neu! ¿Un fill seu? ¿Un fill de John Camprubí? ¿La nissaga no s'acabaria, doncs? Va oblidar la carta de la citació judicial.

John va abraçar Elisabeth una altra vegada. La va besar als llavis.

—T'estimo, Elisabeth! T'estimo molt, amor meu! ¿Des de quan que ho saps? ¿Per què no m'ho havies dit abans? —va preguntar John, enjogassat.

—Des del dia de la cabana del Castell de Nines, John. Els dos estàvem com bogets aquella nit. Tantes hores de rodatge!

He esperat un parell de mesos per assegurar-me'n. Per això no te n'havia dit res. Quan vaig disparar contra aquell parell d'europees ja portava el nostre fill a dins —va afirmar Elisabeth, amb un calfred en pensar el que hauria pogut passar.

—¿Em perdones per allò de la Nelly? —va dir John, aprofitant l'eufòria del moment de saber que l'Elisabet el faria pare, i com si no hagués sentit aquella última afirmació que ella havia fet.

55

El judici per la denúncia del productor cinematogràfic Don Mitchells contra el director de cinema John Camprubí va durar tres setmanes. El fiscal va demanar diverses vegades l'ajornament de la causa per presentar proves noves.

L'advocat defensor de John, un tal Robert Green, un prometedor advocat acabat de sortir de la Facultat —conegut de joves de l'Elisabeth— va portar el cas tan bé com va saber.

Però la causa estava perduda des del començament.

—Senyor John... —li va dir a mig judici—, la productora de Don Mitchells té totes les de guanyar —va anticipar—. La llei és molt clara en aquesta mena de casos. Hi ha un contracte que no s'ha complert i la part afectada no vol renunciar a rebre'n la compensació que li correspon segons el punt sis del mateix contracte que vostè va firmar: «El director John Camprubí es farà responsable de qualsevol indemnització que es generi si la causa ha estat motivada per negligència de la seva pròpia feina o per qualsevol altre motiu que no tingui una justificació explícita en els articles esmentats més amunt» —va llegir acadèmicament—. Vostè, senyor John, va abandonar el rodatge, aparentment, sense motiu... —va aventurar per última vegada per provar sort i veure si John es treia l'última carta de la màniga per vèncer Don Mitchells.

—Sense cap motiu... —va corroborar John.

—Aleshores, John... Faré el que podré. Però podem estar preparats pel pitjor. El jutge posarà una fiança molt alta. ¿En podrà respondre? —va tornar a aventurar el jove advocat.

John va dir que no amb el cap. El jove Robert Green va veure que s'havia posat en un mal negoci. Com a mínim va saber que amb aquell cas tampoc no es podria obrir el desitjat bufet al centre de Manhattan.

—L'Elisabeth i jo esperem un fill —va anunciar John com si donés una alegria a un company de treball.

56

—Caram! Enhorabona, senyor John! —va exclamar Robert Green—. Potser això ens pot fer aconseguir alguna rebaixa de la pena, ja ho veurem!

El dia de la sentència, a l'audiència hi era tothom. Don Mitchells esperava impacient que el jutge condemnés aquell estafador i li fes pagar tot el que li havia fet. El primer actor confiava que Don Mitchells collaria aquell directoret de merda fins a deixar-lo enfonsat. Les dues actrius havien arribat més atractives que quan les va portar al Castell de Nines per si les càmeres de televisió que seguien el cas —considerat un dels primers casos que tornaven a atacar el cinema d'autor després d'uns precedents de mitjan segle passat— s'interessaven per elles. Elisabeth seguia la causa des d'un dels primers bancs. La negreta del Bronx, Nelly, va plorar un parell de vegades quan el fiscal va posar John entre l'espasa i la paret. L'Elisabeth, que estava molt a prop d'ella, li va deixar un mocadoret. L'advocat de John, Robert Green, va tenir una actuació final molt lluïda, amb l'as a la màniga de l'embaràs de l'Elisabeth, però no va convèncer ni el jurat ni el jutge.

Només Elisabeth i Nelly van veure que Green era un apassionat del cinema d'autor i que en aquell cas havia defensat més aviat la seva manera de pensar que no pas les causes de l'incompliment de contracte de John. Hi havia també els curiosos de sempre, aquesta vegada molts cinèfils que havien convertit el judici en un acte popular, i els mitjans de comunicació que havien fomentat que els cinèfils s'hi haguessin interessat tant.

Després de deliberar, el jurat va considerar John Camprubí culpable d'haver incomplert el contracte firmat amb Don Mitchells i d'haver perjudicat així greument els interessos econòmics de la productora afectada per l'anul·lació del rodatge.

El jutge del cas, un veterà del districte que havia trobat avorridíssimes les tres setmanes del judici demanades amb les pròrrogues del fiscal per un cas de diners sense cap importància, va condemnar John a retornar a la productora de Don Mitchells els diners que havia rebut en concepte d'acompte amb els seus interessos, a satisfer els honoraris complets de tot l'equip de rodatge i els actors, a fer-se càrrec de les despeses ocasionades per la preparació del rodatge a Europa, i a indemnitzar el productor, els actors i els tècnics amb una quantitat similar al que haurien percebut més els

57

interessos si s'hagués complert el contracte i, a més, davant la impossibilitat d'estrenar la pel·lícula, a ingressar a la productora l'import equivalent al taquillatge que es calculava que Castell de Nines podia recaptar en la seva projecció als cinemes i els drets posteriors de televisió.

El jutge, no gaire fort en números, va deixar la valoració —que considerava milionària— en mans dels especialistes, i va advertir que si John Camprubí es declarava insolvent hauria de cobrir aquella sentència amb quinze anys de presó o la fiança que s'establiria, estudiada després de la valoració del cost total de la indemnització.

Només els cinèfils defensors del cinema d'autor van aixecar la veu protestant per la sentència, però el jutge havia clos la sessió. Don Mitchells s'havia aixecat satisfet, assetjat per les càmeres com a guanyador del cas, i John s'havia ofert a la justícia de Nova York esperant que la indulgència del jutge li rebaixés la pena de quinze anys de presó.

—Ho lamento, senyor John —es va excusar l'advocat defensor, Robert Green—. Farem el recurs i...

—Faci el recurs que vulgui, Robert —va dir John—. No tinc ni un dòlar. El cine pot arribar a arruïnar. Aquest era el meu primer llargmetratge, ja ho sap. ¿Hauré d'anar a la presó? —va preguntar, encara, com si la sentència hagués estat un tràmit més dels molts que John havia aguantat en aquelles tres inacabables setmanes.

Robert Green va dir que sí, abaixant el cap. Don Mitchells s'havia acostat a John, perseguit per les càmeres.

—Em sap greu, nano! —va dir, mirant a les càmeres—.

Amb el cinema no s'hi pot jugar! Tenies talent! Però et vas deixar portar per la puresa! ¿Per què collons et vas encaparrar a revisar el guió? —Després, va agafar Nelly pel braç, que tenia els ulls plorosos, i va dir ben alt, perquè John i els altres el sentissin—: ¿Anem a casa, pruneta del Bronx?

L'Elisabeth es va acostar al grup. Havia aguantat amb el cor fort tot el judici. La sentència no li havia fet cap efecte.

Aleshores començava a notar que tot estava perdut. Es va girar en direcció a Don Mitchells i Nelly: —Ets un malparit, Don! Si John hagués fet la pel·lícula, t'hauries omplert les butxaques de diners! ¿Que l'hauries fet aleshores un judici per pagar el que li tocava cobrar de debò?

Les càmeres van agafar un primer pla de l'Elisabeth i liç demanaven més insults contra el guanyador del judici. Don

58

Mitchells se la va mirar amb els ulls sortits de mare. Va estrènyer Nelly pel braç. Ella va esbossar una ganyota com a senyal que li feia mal. I se'n va anar passadís avall, passant amb el cap ben alt per davant del primer actor que havia seguit l'espectacle des d'un dels bancs de l'audiència. Només es van sentir dues coses: els talons de la pruneta del Bronx fent saltets per no perdre el pas de Don que l'estirava, i els plors de l'Elisabeth que l'endemà van destacar tots els espais de coliflor dels canals de notícies afirmant que el cas del cinema d'autor amagava, entre bastidors, un conflicte sentimental entre el productor Don Mitchells i el director John Camprubí per una espectacular jove negra que Don Mitchells protegia des que l'havia tret d'un prostíbul de menors. Ningú va dir res del presumpte fill que Elisabeth i John esperaven perquè a l'Elisabeth encara no se li veia el ventre i els mitjans van considerar que tot devia haver estat una trola de l'advocat defensor i perquè, aleshores, els casos de fills i pares empresonats no interessaven tant l'opinió pública com els afers de negocis barrejats amb les faldilles de les secretàries, i encara més —per culpa de la tradició del cinema de la gran indústria— si les faldilles les portaven dones negres i, a més, atractives com la Nelly de Don Mitchells.

*******

*******

John va ingressar a la presó al cap de tres dies.

Mentrestant, el jutge havia decidit que estigués sota vigilància intensiva i sota arrest de domicili. Durant aquells tres dies, la casa de John i Elisabeth es va convertir en un plató de càmeres com si s'hagués reprès el rodatge de Castell de Nines, però començant per l'escena final.

Després dels tres dies d'arrest, els mitjans de comunicació es van cansar del cas i no van perseguir més ni l'Elisabeth ni —els més sensacionalistes sobretot— tampoc no es van interessar per la Nelly del Bronx perquè van considerar que el cas no donava per tant.

59

El fill de John i Elisabeth va néixer un dia que el cel de Nova York era serè i el sol lluïa com feia setmanes que no ho feia. John va obtenir un permís de sortida de la presó, acompanyat d'una patrulla d'agents per anar a veure Elisabeth a la clínica maternal.

—Quan em deixin anar ja serà un home —només va poder dir John, ennuegat per l'emoció.

El fill de John —l'Elisabet li va posar Johnny perquè no volia que s'avergonyís mai del seu pare—, va créixer també a Nova York. L'Elisabeth, després del part de Johnny, va tornar a veure el Coke de l'agència de la Coca-cola per si encara estava interessat en aquella prova d'imatge que li havia ofert feia més d'un any, en aquell curs que va seguir d'actuació publicitària.

El Coke li va fer la prova. John —en les primeres visites que Elisabet feia a la presó— no li va dir mai si li havia ensenyat els pits a aquell malparit de Coke. Va fer alguns espots per a l'agència de publicitat i després es va dedicar a impartir classes de guionatge, realització i regidoria perquè Coke la va anar deixant de banda.

John va ser un pres modèlic. Cada any, el jove realitzador de films d'autor, anava acumulant punts per rebaixar la pena de presó al llarg del temps. Treballava per als presos. S'encarregava de fer cursos de cine. Feia tallers d'audiovisual amb càmeres de vídeo usades. I també s'encarregava de les festes del centre, preparant actors, músics, ballarins i muntant simulacres de concursos de televisió que era el que encantava més els presos. John va esquivar sempre els conflictes interns de la presó. I amb el temps es va convertir en un mite que la majoria respectava perquè la versió oficial del que havia fet era: fotre un malparit de poderós que li volia estirar la pell explotant-l i fent-li fer una pel·lícula per quatre quartos.

Però la presò mina. I John, durant quinze anys, va tenir molt de temps per reflexionar. Per repensar el guió de la seva pel·lícula. Per donar tombs al voltant de la història dels seus avantpassats. L'obsessionava el misteri del seu avi que havia anat voluntari a aquell merder del Vietnam de mitjan segle passat. L'obsessionava l'esperit aventurer del seu pare que havia venut el poble heretat i havia muntat després el cafè de l'estació. Passava hores i hores pensant què s'amagava darrere d'aquella germanastra del seu pare, que va morir quan tenia

60

un any. I trobava admirable la vida de la seva besàvia Nisa, que havia estat una dona cobejada al Nova York d'entreguerres del segle passat.

La bona conducta amb prou feines va reduir alguns mesos a John Camprubí. El jutge havia previst que, com en un préstec, els interessos dels diners deixats de pagar a Don Mitchells s'anessin acumulant a la pena de presó.

Quan va sortir, John Camprubí ja era un home de mitjana edat que mirava la vida amb uns altres ulls. Aviat en faria cinquanta. ¿Què podia fer un cineasta frustrat amb quinze anys de presó a l'esquena arribat als cinquanta anys?

John ja sabia que el cine d'autor havia tornat a ser condemnat a l'oblit com a mitjan segle passat. Si volia fer cinema d'autor, anava de segur cap a una nova ruïna que el podria fer tornar a reincidir en la presó. I John pensava que ja n'havia tingut prou d'aquell color.

El seu fill Johnny havia acabat de fer quinze anys. Ja deia sovint que volia ser director de grans produccions com el pare.

—Com el pare, no, Johnny —el rectificava l'Elisabeth—, el pare és director de cinema d'autor.

Però Johnny no estava per ensorrar-se en un gènere que no veia mai en cap dels centenars de canals de televisió per cable. Les aspiracions de Johnny eren les de dirigir una gran producció televisiva.

—Més val que no l'hi diguis al pare quan surti de la presó —va dir Elisabeth un dia—. El pare s'ho prendria malament, fill.

Johnny va preguntar per què. Però Elisabeth li va dir que no s'amoïnés i que si li agradava fer grans produccions de televisió que abans estudiés molt, que fes la carrera d'advocat o d'economista, que anés a l'Escola Superior de Política i que entrés en un partit dels grans.

—Només així podràs acabar fent algun dia cine a la televisió, fill.

Johnny trobava pesadíssim haver de fer una carrera de política per fer televisió, però va pensar que la mare ja començava a fer-se gran i que quan ell fos major d'edat acabaria fent el que volgués.

Quan John va tornar a casa, durant un temps, Johnny i ell no s'avenien gaire. Johnny no parava de preguntar per què el pare havia anat a la presó i per què no havia fet aquella

61

pel·lícula i per què li interessava tant el passat de la família, que fins i tot en va fer un guió.

John no estava preparat per respondre tantes preguntes.

Potser es va adonar que no estava preparat per fer de pare de cop i volta d'un adolescent de quinze anys. Es va adonar aviat que durant aquells quinze anys havia perdut l'orientació del món. Es va adonar que havia entretingut els presos amb bajanades que després, si mai sortien al carrer, no els servirien per a res. Va començar a entendre alguns dels fets dels seus avantpassats. L'avi del Vietnam, sobretot. Aquella fugida! Extraordinari! Un heroi i una paga a la viuda!

La Casa Blanca havia tornat a engegar una confrontació bèl·lica al golf Pèrsic. Era el melic més apreciat per tots els presidents dels Estats Units des de feia cinquanta anys!

L'última havia estat en temps del seu pare, quan ell encara era una criatura. Ara es parlava d'una confrontació radical.

El president dels Estats Units, a mitjan segle vint-i-u, un jove polític descendent d'uns immigrants dissidents de l'antiga Unió Soviètica, estava decidit a amenaçar el Pèrsic amb armaments químics. Els primers raids ja donaven a entendre per on anirien els trets.

Com sempre que hi havia una ofensiva d'aquest tipus —sobretot des que l'exèrcit professional cada vegada s'havia reduït més i el que quedava només estava capficat a planificar les intervencions militars—, la Casa Blanca demanava voluntaris. Sempre en sortien. El carrer havia generat prou voluntaris per fer deu conflictes bèl·lics cada any.

John va pensar en l'avi del Vietnam. Un dia John va sortir a buscar el Play Boy al quiosc de la cantonada —el The New York Times era un fullet parroquial sense cap crèdit que havien enfonsat del tot els canals per cable i ell havia agafat afició a l'incombustible Play Boy a la biblioteca de la presó i ja no se n'havia pogut desfer—. Aquell dia del Play Boy va anar al departament d'allistament de voluntaris de les forces armades per baixar al golf Pèrsic. I es va fer voluntari.

John no va tornar del Pèrsic. A mitjan segle vint-i-u era molt difícil que els voluntaris tornessin de cap confrontació. I els que en tornaven passaven directament als sanatoris especialitzats en les diferents dolències que els herois arrossegaven després dels raids amb materials químics.

L'Elisabeth va rebre un dia un comunicat oficial del departament de les forces armades dels EUA. Ni tan sols

62

mort. O cremat per un atac químic. Només desaparegut. Li concedien la Creu i una paga de viduïtat per tota la vida. El seu fill, Johnny Camprubí, tenia dret a ingressar a l'exèrcit en unes condicions molt favorables, si ho volia. Però Johnny continuava amb la seva dèria de fer televisió i, al garatge de casa, aprofitant el vell material de rodatge de Castell de Nines, que havia trobat en un bagul metàl·lic, havia començat a fer proves amb la càmera de vídeo vella del seu pare.

Un dia l'Elisabet va rebre una notificació notarial d'Europa adreçada a John Camprubí.

La planta de residus industrials que s'havia instal·lat a l'antiga baronia de l'Indiot, al poble del Castell de Nines, tancava després d'haver superat els anys previstos d'explotació. Hi havia un article de l'escriptura de compravenda que especificava que l'antic propietari del poble o, en la seva absència, els hereus tenien dret a rebre una compensació per la part que els corresponia en concepte de devolució de la propietat segons el tant per cent establert en l'escriptura de compravenda.

L'Elisabeth va consultar aquella comunicació amb l'advocat que havia defensat John en el judici i amb qui s'havien continuat veient de tant en tant per revisar la clàusula d'augment de pena de presó a causa de l'augment pel concepte d'interessos del valor de la indemnització calculada.

L'advocat, que per fi s'havia pogut establir a Manhattan quan l'illa ja era una zona per a les classes mitjanes, va fer unes consultes amb uns socis seus sobre la legislació europea i les va comunicar a la senyora Camprubí.

Com que John, l'hereu legal, havia estat donat per desaparegut al conflicte del Pèrsic, el seu fill Johnny era l'hereu, a tots els efectes, de la compensació pels drets d'explotació de la concessió del sòl del poble del Castell de Nines venut a la planta de residus dels francoalemanys.

L'Elisabeth va explicar al seu fill Johnny què significava aquell comunicat. I que ell era l'hereu d'aquella compensació.

I que haurien de fer un vol de Nova York a Europa.

A Johnny, li dolia deixar les proves de vídeo i, sobretot, li dolia deixar per uns dies una veïna de setze anys, la Sara, que vivia prop de casa amb qui havia fet alguns assaigs de rodatge. La Sara era la filla d'una família d'origen jueu. ¿Si li dolia no veure-la durant uns dies, volia dir que la Sara li agradava i que potser n'estava enamorat?

63

Johnny, com el seu pare John, havia descobert molt aviat que tenia debilitat pels pits de les noies de qui s'enamorava. I si Johnny s'havia enamorat de la Sara, els assaigs de rodatge que hi feia al garatge, amb l'equip del vell bagul, eren escenes d'amor que Johnny convertia en xuclets apassionats als mugrons de la seva estimada Sara.

Però Johnny va fer un esforç. Va dir a la Sara que tornaria d'Europa en quatre dies. Que només anava a signar la transferència de l'herència de la concessió i que, de tornada, estarien junts per sempre al garatge.

Johnny li va fer prometre que, mentre estigués fora de Nova York, no ensenyaria els pits a ningú més. I la seva estimada l'hi va prometre. Però va dir que ell tampoc no havia de fer l'amor amb cap altra a la terra dels seus avantpassats.

Els pactes fets d'aquesta mena i segellats amb un petó dels llargs deixen tranquil·les les dues parts, almenys per unes hores, abans que els tornin a assaltar els dubtes d'infidelitat.

Quan van arribar al vell aeroport Meridional, a la conurbació del sud d'Europa, l'Elisabet i el seu fill Johnny, l'hereu de la concessió dels Camprubí, van anar a cal notari.

Era un lletrat jove. S'havia doctorat a Yale i va estar contentíssim de poder tractar amb americans de debò. Al seu despatx, una foto emmarcada mostrava el retrat d'un home vestit elegantment, mig somrient. Elisabeth se'l va mirar de reüll. S'assemblaven.

—Era el meu pare —va dir orgullós el notari—. Ell va ser qui va tractar amb el seu sogre a l'hora de la venda del poble de Castell de Nines als francoalemanys. La vida no perdona, senyora Camprubí. El seu marit John —ella no va dir que no s'havien arribat a casar mai— va desaparèixer al Pèrsic. I el meu pare és com si no hi fos. Fa tres anys que el vam internar al sanatori psiquiàtric que hi ha prop de la platja. Li va agafar la mania de refer totes les escriptures de la notaria i de tornar les pertinences als seus propietaris. Deia que el món havia de ser més just cada vegada. Ara ja és molt gran, sap. Quan el vaig a veure, sempre em diu: «Notus, fill, ¿quan tornes a Yale?». Fa deu anys que vaig acabar la carrera als Estats Units —el jove notari va deixar lliscar una llàgrima—. El temps no perdona, senyora Camprubí —va repetir.

Quan van acabar els tràmits i van acordar el sistema de transferir la compensació d'explotació del hòlding al compte

64

de Nova York, l'Elisabeth va preguntar al notari de Yale si sabia si encara quedava alguna cosa de la vella estació de la via morta.

—Ah! Allà on un productoret de curtmetratges hi volia rodar una pel·lícula fa uns anys i ho va deixar tot damunt davall! —va dir ell—. I tant que sí! Els jovenots hi van a fer mal. ¿Ja sap què vull dir, ¿oi? Està abandonat. L'abandó vol dir discreció. Es manté el mite, sap: que si una estació, que si un cafè, que si un cau de gent del cine... Diu si encara hi ha les lliteres a la planta de dalt i... Aquests joves, senyora Camprubí, no són com nosaltres! Bé, perdoni, senyora Camprubí, estic dient unes coses! Si la meva dona em sentís!

A més, al petit Johnny Camprubí, l'hereu de la concessió, no li convé sentir segons què.

Es van acomiadar. L'Elisabeth havia reservat el vol de tornada a Nova York per a l'endemà mateix. Tenien temps.

—Johnny —va dir l'Elisabeth al seu fill—. Et portaré a veure on hi havia el cafè dels avis i on el teu pare volia fer la pel·lícula Castell de Nines. En certa manera, tu vas començar allà, una nit de rodatge.

A Johnny li va semblar que la seva mare s'havia endolcit des que havien aterrat a l'antiga baronia del Mediterrani. ¿Què hi havia deixat en aquell racó de món? Van llogar un cotxe i es van arribar fins al descampat de la vella estació. Van deixar l'autopista a temps perquè l'Elisabeth va reconèixer des de lluny un dels vessants de la teulada mig esventrada del vell cafè que havia servit durant pocs dies de plató de rodatge.

La casa estava més enrunada de quan ells hi van muntar el decorat. Tenia raó el notari Notus. Vigilant que l'escala no s'ensorrés, encara es podia pujar a la segona planta. Hi havia les seves lliteres, rovellades, fetes malbé. A fora, els rails de les vies havien desaparegut del tot, segurament que espoliats pels buscadors de ferro vell.

A fora, a l'andana, encara hi havia la cabana de travesses que ningú devia haver volgut desfer perquè un sopluig sempre pot fer servei a qualsevol que rondegi pels voltants.

El cel es va enfosquir. Després es va posar negre. Van caure les primeres gotes. Després va fer un ram. Després va ploure a bots i barrals.

Però l'Elisabeth i el Johnny ja s'havien posat a sopluig de la vella cabana de travesses que a ella li portava tants records de quan John, després del rodatge, aquella nit...

65

Es van asseure a terra. ¿Eren encara els mateixos brins de palla? No podia ser. Havien passat tants anys! L'aigua regalimava per les juntures de les travesses. L'Elisabeth havia agafat un aire jovial. Es va tirar els cabells enrere i va agafar Johnny entre els braços. L'aigua tamborinejava suaument sobre el sostre de travesses. Ella va posar la mà dins els pantalons de Johnny i li va acaronar el penis. Un penis encara petit que es va engrandir lentament, indecís. Un penis de quinze anys que l'Elisabeth va tenir engrapat fins que Johnny no va buscar amb la llengua els mugrons dels pits d'ella i els hi va xuclar una mica, humitejant-los-hi amb la llengua de tant en tant.

Quan Johnny va penetrar l'Elisabeth, ella ja tenia el clítoris com un fruit de l'antiga baronia. Va sentir el penis de Johnny molt endins. Johnny va aguantar bé l'embat. I finalment va ejecular dins la vagina de la seva mare, mentre encara li quedava esma de besar-li els pits que havien posat els mugrons d'ella tan erectes com feia temps que l'Elisabeth no se'ls hi sentia. L'Elisabeth pensava en el penis endurit de John després d'hores de rodatge. Johnny pensava en els pits amb mugronets de pinyol de magrana de la Sara de setze anys que l'esperava a Nova York.

Quan va acabar de ploure, l'Elisabeth va dir a Johnny: —Recorda sempre que som pols de nines i que en nines de pols ens tornarem.

Johnny no li va respondre. Va mirar la seva mare caminant davant seu, per l'andana de l'estació, cap al cotxe.

Movia les cames amb elegància. Portava un vestit curt fins a mitja cama que ell li havia arromangat fins al melic quan ella li havia ofert de penetrar-la. Li havia descobert unes calces de puntes que va notar humides quan li va posar els dits per conèixer el racó de món d'on havia sortit. El vestit li marcava un culet a mida dels seus trenta-cinc anys encara joves que faria tornar bojos tots els amics de Johnny del seu curs. Era un culet amb les anques angulades, que s'allargassaven fins a afegir-se a les cuixes que, a cada passa que feia, s'endevinaven precioses. Johnny estava content d'haver pogut fer l'amor de veritat, per primera vegada, amb una dona. Va desitjar que la seva estimada Sara de setze anys, quan es fes gran, tingués un culet com aquell de la seva mare.

—¿Véns Johnny? —va cridar ella des del cotxe que havien llogat per anar a veure les restes de la vella estació.

66

La pluja havia estovat la terra d'un jardinet embrossat annex a l'estació. Johnny va notar que hi havia un munt de terra que havia deixat al descobert una capçada de plat.

Semblaven àmfores. Va rascar amb els peus. Va anar descobrint primer una urna i després una altra. Va enretirar una mica el fang. Va rascar amb compte on semblava que hi havia una inscripció. En una de les urnes hi deia: Nisa. I a l'altra: Niseida. Les va agafar.

—Mira, mare! —va dir Johnny, quan va arribar al cotxe on l'esperava l'Elisabeth.

—Són dues urnes! Nisa... i Niseida... Deixa'm pensar... — va dir Elisabeth recordant una escena del guió de John—. John sempre deia que el seu pare havia desenterrat unes urnes del poble on hi ha la planta de residus i que les havia enfonsat al jardí de l'estació quan va muntar el cafè. Quan vam ser aquí per rodar la pel·lícula, John les va estar buscant, però no vam trobar res. Potser aleshores el jardí estava més embrossat o cobert de terra. Nisa... Sí, Nisa era l'àvia de John. I Niseida...

Niseida era una filla que Nisa va tenir... amb el seu fill... El temps ho esborra tot tant! —Elisabeth va ullar Johnny. ¿Entendria algun dia el que havien fet a la cabana de travesses feia una estona?—. Sí, són les dues urnes que John no va poder trobar quan va venir per fer el rodatge!

—Eren nines de pols i en pols de nines es van convertir —va repetir Johnny, imitant el que havia dit la seva mare abans. I va agafar les urnes amb delicadesa perquè no se li desfessin a les mans.

Elisabeth i Johnny van fer el camí de la vella estació a l'hotel sense dir res més. S'observaven a través del mirallet retrovisor.

—Johnny... —va dir en sec l'Elisabeth, passant la mà pels cabells del seu fill—. Si tu no ho vols, no ho farem més.

Johnny no va respondre. ¿Li havia agradat? ¿Tindria paciència, quan fos a Nova York, d'esperar que els pits amb pinyolet de magrana de la seva estimada fossin tan dolços com els de l'Elisabeth?

*******

*******

67

L'endemà al matí, abans de sortir de l'hotel cap a l'aeroport Meridional, Elisabeth i Johnny van protegir les dues urnes en una de les bosses de viatge.

Quan van arribar a Nova York, encara era fosc. Van veure llum a casa. L'Elisabeth es va estranyar. Li havia dit a la senyora de la neteja que no calia que hi anés. Van pagar el taxi que havien agafat a l'aeroport. La porta de casa era oberta. Van entrar a poc a poc.

Hi havia algú assegut al sofà. L'Elisabeth es va treure de la bosseta de mà el petit revòlver de la mare que no havia abandonat mai i que havia fet servir per primera vegada aquella nit a la cabana de travesses. El va empunyar en direcció al sofà. Portava el silenciador posat.

—No intenti res! —va cridar fent el cor fort—. El tinc apuntat! Si es mou, dispararé! —va amenaçar.

Johnny no li havia vist mai aquell revòlver. Es va quedar mirant la seva mare. ¿D'on havia tret el permís especial d'armes si ja feia anys que els concedien amb comptagotes?

El qui havia entrat a casa seva mentre eren a Europa va parlar sense moure's. ¿Sabia que l'Elisabeth no mentia quan deia que si es movia dispararia?

—¿Eli... Elisabeth? ¿Joh... Johnny?

—¿John? ¿Ets tu, John? —va dir Elisabeth, com si es temés que al sofà hi havia algun maníac que els coneixia molt bé i que els parava una trampa.

—Sóc jo, Elisabeth... Esclar que sóc jo... Em van donar per desaparegut... ¿Em puc moure...? —va preguntar John.

L'Elisabeth va deixar d'apuntar John amb el revòlver. El desaparegut del Pèrsic havia tornat!

John, John. Havies fet l'últim capítol del teu guió!

Els havies deixat anar els dos a Europa.

Havies permès que fessin l'amor mare i fill.

Havies consentit que l'herència passés a mans de Johnny!

Esclar que tu, John, no en sabies res de tot això!

—Tu no en saps res, John, però venim d'Europa. Unaç herència inesperada. La concessió vençuda de la planta de

68

residus. Han declarat hereu el Johnny. Estic tan contenta, John. L'estació encara hi és. I la cabana de les travesses!

Quan havia acabat de dir això es va abraçar amb John. Es van besar. ¿Encara s'estimaven? ¿Encara estaven enamorats com quan van anar a fer el rodatge a Europa?

L'Elisabet es va mirar Johnny. Va envermellir una mica.

«Johnny, sisplau, és el nostre secret», semblava que li digués amb aquell encant seductor amb què se l'havia endut a la cabana de la vella estació, amb què se'ls havia endut els dos, primer John i després Johnny.

—Hem trobat les urnes, John. Les dues urnes amb les cendres que buscaves. ¿Te'n recordes? Les urnes de Nisa i Niseida! —va dir després d'una estona Elisabeth com si fos el més important que s'haguessin endut del Castell de Nines.

John va dir que no es volia presentar al departament de desapareguts de les forces armades.

—Em faran la vida impossible, Elisabeth. La majoria dels que hem tornat sabem massa coses. Som un perill. Per això vaig fugir. Prefereixo que em tinguin per desaparegut. Ja sóc gran. Viuré amb vosaltres fins que... No duraré gaire —va anunciar John—. L'armament químic no permet gaire temps de vida.

Unes setmanes després, l'Elisabeth va dir a John que esperava un fill.

—Estic segura que aquesta vegada serà una nena, John!

—va dir amb tanta certesa que semblava que ja ho sabés. ¿Un altre fill? ¿De qui? John li havia advertit a l'Elisabeth, quan va tornar del Pèrsic, que no podrien fer mai més l'amor.

Els residus químics del Pèrsic els podrien afectar a tots tres. ¿De qui, Elisabeth? ¿De qui? S'ho va preguntar, però no ho va dir en veu alta. No tenia cap dret a exigir a l'Elisabeth que li digués amb qui s'havia posat al llit. Al cap i la fi, ell ja era una mena de mort en vida. «John Camprubí», va dir, «reposa en pau».

Aquell dia, John va agafar d'amagat les urnes amb les cendres de la Nisa i la Niseida i va dir que sortia una estona a fer un tomb pel parc.

John va anar fins al capdavall de l'avinguda. Va entrar al parc que hi havia prop del pas de la línia exterior del tren metropolità. Va anar cap a les vies. D'esma. Com qui només passeja. Va sentir un tren. Portava les urnes ben agafades, una a cada braç. Es va esperar darrere d'una tanca de

69

washingtònies acabades de retallar. El tren s'acostava. Es va posar al mig de la via. La fossa comuna era a Nova York el destí d'un indocumentat. Ell era un desaparegut. No el reclamaria ningú. El tren va botzinar un parell de vegades.

Potser tres. No va poder frenar. Un últim gemec de botzina i prou.

Mentre la pols de les cendres de les urnes de la Nisa i la Niseida es van escampar amb la pols de John Camprubí per la terra humida de Nova York, el petit Johnny Camprubí havia fet l'amor per primera vegada amb la seva estimada Sara al garatge de casa, en un dels assaigs de rodatge. Quan la va penetrar, Johnny —aleshores ja amb mans d'expert de quinze anys— va notar que, des que havia tornat d'Europa, els pits i els mugronets de pinyol de magrana de la seva Sara de setze anys s'havien endurit. Per fi li van semblar tan seductors com els de la seva mare a la cabana de la vella estació.

Quan el va sentir molt endins, la Sara li va dir, molt fluix, besant-lo al coll: —Ets meu, Johnny.

I Johnny, quan es va notar ben engrapat per ella, li va dir també en un alè: —Ets meva, Sara.

Ni les sirenes d'un parell de cotxes patrulla que passaven per fora, en direcció al parc, no els van destorbar.

I així, els adolescents Johnny i Sara van continuar fent l'amor en un llarg assaig de rodatge, de la mateixa manera que sempre l'havien fet tots els amants de l'antiga baronia del Castell de Nines.

Refugi La Vinyeta Duesaigües. Hivern 1997 Revisió: setembre 2019

70

© Hereus de John Singer Sargent (Florència, 1856 - Londres, 1925) per la reproducció a la coberta d'un fragment de Les filles d'Edward Darley Boit (1882), oli sobre tela (222 x 222 cm.) exposat al Museum of Fine Arts (MFA) de Boston (Massachusetts, EUA)

71