Els patafis d'un patagó by Andreu Sotorra

Andreu Sotorra

Els patafis d'un patagรณ

Barcelona 2019 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ

Primera edició (paper): maig 1984 Segona edició (digital): gener 2019 © 1984 - 2019: Andreu Sotorra (pel text) © 1984 - 2019: Enric Satué (pel disseny de la coberta) © 1984 - 2019: Pilarín Bayés (per les il·lustracions interiors i de la coberta) Edició 1984: Lectures Moby Dick / Editorial La Gaya Ciència, Barcelona Coordinació literària 1984: Lluís Busquets Grabulosa Revisió i correcció 1984: Roger Biosca Impressió 1984: Lifusa, Esplugues de Llobregat, Barcelona. ISBN 1984 La Gaya Ciència: 978-84-7080-276-3 Dipòsit Legal 1984: B. 15530-84 Edició digital 2019: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08015 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

Els patafis d'un patagó Patagó va ser un personatge famós dels llibres de cavalleries de la sèrie Palmarín. Fernâo de Magalhâes, que era molt afeccionat a aquesta mena de lectures, va batejar les contrades d'Amèrica meridional —l'actual Patagònia— en honor seu, a causa de les gegantines mesures dels seus habitants. La novel·la, a cavall de la realitat i la ficció, narra l'estranya desaparició d'un dels gegants de la vila de Patagonya, anomenat precisament Patagó, i la història de Fulc i les seves coneixences amb Antonio Pigafetta —el famós navegant—, el cavaller Tirant lo Blanc o míster Darwin, a qui saluda quan surt de Lady Pompis, la discoteca dels patagons. ¿Però Fulc només somnia o, veritablement, quan desapareix el Patagó de Patagonya, comencen els patafis d'un patagó? Entre la fantasia i el somni i les arrels populars i històriques, la novel·la és una faula sobre el món dels gegants i una simbologia del misteri de la mort i la reencarnació.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de trenta-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruòlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) és pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. és periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

Notes de l'autor La novel·la Els patafis d'un patagó, escrita l'agost del 1982, es va publicar per primera vegada el 1984, en suport paper, dins de Lectures Moby Dick, amb el número 7 de la nova col·lecció de l'Editorial La Gaya Ciència, fundada i dirigida a Barcelona el 1970 per l'editora i escriptora Rosa Regàs. La novel·la havia estat finalista, l'any anterior de la seva publicació, del Premi Ciutat d'Olot de narrativa per a infants. L'escriptor Lluís Busquets i Grabulosa, coordinador literari de la col·lecció, en va proposar la publicació i es va encarregar del procés d'edició, al qual va afegir un pròleg de presentació i unes propostes de treball posteriors a la lectura. Els personatges de la novel·la van tenir vida gràfica a través de la mirada singular de les il·lustracions de la veterana dibuixant Pilarín Bayés. La versió digital actual, revisada només lleugerament en alguns aspectes lingüístics, recupera l'original íntegre de la novel·la després que, entre el 1992 i el 1995, es readaptés i fusionés, primer amb el relat L'almirall Miaulis, i després se'n publiqués una nova versió, el 1996, amb el títol Geganter i contrabandista, a la col·lecció Xip, de Columna Edicions. Barcelona, gener del 2019

Una petita nota al marge extreta de la primera edició en suport paper L'autor confessa el vici de fullejar sovint l'Enciclopèdia. Uns anys després d'haver escrit aquesta novel·la i tot consultant la paraula pífol (que ara ja sap que vol dir, ben ras i curt, xiulet), va topar amb la fotografia i el nom, a la vora de l'article, d'un tal Antonio Pigafetta. A l'autor, ho confessa també, el cor li va fer un salt i es va apressar a llegir-ne la definició. Heus-la aquí: «Antonio Pigafetta (Vicenza, aprox. 1491 - 1534). Expedicionari italià. Participà en el viatge al voltant del món comandat per Magalhâes entre el 1519 i el 1522. Ferit en el combat de l'illa de Mactan, on morí Magalhâes, en tornar, acompanyà Juan Sebastian Elcano a l'audiència amb Carles I de Castella. Anà a Portugal i França i, de nou a Itàlia, és on escriví les seves memòries de l'expedició (1525), publicades el 1800.» La recerca d'aquesta definició va entusiasmar l'autor i després es va llenéar de cap a l'entrada del terme patagó. El cor li deia que... Però llegim: «Patagó / Patagona: Individu d'un poble indígena de l'Amèrica del Sud, format pels pobles onatehueltxe, de races pàmpida i làguida respectivament, que viuen a la Patagònia (els tehueltxes) i a la Terra del Foc (els ones). L'italià Pigafetta, que féu la relació del viatge de circumnavegació del món, assegurava haver vist individus de tres metres d'alçada. Fou Magalhâes qui els donà el nom de patagons, a causa de la grandària de llurs peus, que portaven embolcallats amb pells i deixaven unes petjades molt grosses que feien suposar que eren gegants.» No cal dir que el lector, després de la lectura d'Els patafis d'un patagó, també hi pot dir la seva. (Refugi La Vinyeta, Duesaigües, agost 1982).

ÍNDEX Entrem..., 7 La parella de patagons, 9 ¿Un visitant sospitós?, 13 Dos ulls escrutadors entre les flors d'ametller, 17 Antonio Pigafetta, navigatore italiano!, 19 Contraban de patagons, 22 Els Pigafetta de Pataqués, 24 L'autèntic manuscrit de la primera volta al món transoceànica, 28 Les gralles de Pataqués, 31 L'ull de peix, 33 Kirieleison... Patagó rebel, 36 Lady Pompis o la Coca de Mataró, 38 Ei!, míster Darwin!..., 40 Patafis per donar i per vendre!, 42 La bosseta d'herbes remeieres, 45 Patagó!... Oh!, Patagó!, 48 Sortim..., 50

Entrem... Com un llamp, cau! Les teulades de la vila de Patagonya encara no s'han tret les lleganyes dels ulls quan la notícia cau com un llamp. I Guim, el pregoner, no en té prou d'esgolar-se pels altaveus. L'home, com si el món digués bona nit i tapa't!, alerta tots els veïns, cridant per carrers i places, amb una veu de tro que espanta. La gent, poc acostumada a les notícies d'altaveu, perquè només rep les de la televisió per cable de la vila, s'esvera per l'escàndol del pregoner que baixa com un coet cap a la plaça major de Patagonya amb les cames vola que volaràs, sense que li toquin el cul, amb els ulls com dos ios-ios, els cabells esborrifats, l'americana de l'uniforme descordada, i la gorra de plat a la mà, ventant-se. A l'entrant mateix de la plaça de l'Ajuntament l'atura l'alcalde que acaba de sortir del portal de casa. I per poc no se'n van tots dos a rodolons per terra. Sort que, a tocar de nassos, el pregoner ha tingut esma de frenar. —¿Què m'han dit que has dit pels altaveus, Guim? —fa l'alcalde. —El... que... que... heu... heu... se... se... seeen...tit! —mig respon el pregoner, quec de naixença, i avui més quec que mai a causa de l'esglai que tragina. —Però això, si és cert el que dius, pot ser una catàstrofe, Guim! —s'esvera també l'alcalde quan sap què passa. I ho repeteix, girant-se en rodó i adreçant-se a una primera rotllana de veïns que s'ha començat a aplegar al voltant de les dues autoritats de la vila. —Jjjjuuu... just, se... senyor... al... al... alcal... cal... de! —fa en Guim—. Uuu... uuu... una... ca... ca... catàs... tro... tro... trofe! —Això és molt greu, Guim! El més greu que ens ha passat des que el poble ens va votar! Aquí, a mi, Guim, m'hi pot anar la vara, sents! —fa ara, monologant, l'alcalde de Patagonya. —I... i... i... per... po... po... pos... tres... ens... pa... pas... passa... la... la... vi... gí... lia... de... la... fes... fes... testa... ma... ma... major... d'hi... d'hi... vern! —es dol encara el pregoner.

—Posa't la gorra, Guim! —fa ara autoritàriament l'alcalde. —Ah... sí... la... gor... gor... ra! —s'excusa l'home. —Posa't la gorra ben posada que em sembla que me l'hauré de posar jo i tot si les coses agafen aquest mal oratge! —pronostica l'alcalde. Els convilants i també la gent de fora que ja hi és per la festa, fan tots que sí amb el cap, com si donessin la raó al seu alcalde. De seguida tot Patagonya en va ple. I tothom no tan sols hi diu la seva sinó que comença a donar-hi tombs i a treure'n més d'una versió amb la intenció de posar-hi remei. L'Ajuntament convoca un Ple extraordinari amb el pregoner Guim com a testimoni de primera mà. I també hi conviden, a més del secretari, el jutge de pau, el metge de la zona, el rector de la comarca, l'agutzil de la vila, i la mestra de l'escola, perquè Patagonya és una vila que manté els costums de sempre, i no es deixa entabanar pel que expliquen les desenes de canals que retransmet la parabòlica des del campanar a través de la televisió per cable. L'enrenou anunciat pel pregoner Guim dura ben bé tot el dia i s'allargarà fins avançada la nit. I continuarà l'endemà i tot, el dia de la festa major d'hivern de Patagonya, quan encara només se senti a dir: «Ves, com ha anat tot enguany, oi?»

La parella de patagons —¿Però quin dels dos gegants, el Patagó o la Patagona? —diu un dels vilatans. —¿Encara no ho has pescat, tu? —li respon un altre dels vinguts de fora, fent-se l'espavilat. —El Patagó, home, el Patagó! Tot el poble en va ple! —aclareix finalment l'encarregat de la carteria, fet un replec de nervis. —¿Què dieu ara? ¿Que han robat el Patagó? —exclama el vilatà que havia començat la conversa. El deixen estar perquè ningú no es pot avenir de la mala notícia i no són hores per anar aguantant els que sempre surten a tres quarts de quinze. Les ombres de preocupació es comencen a escampar per les cases, les finestres i els rostres de tot Patagonya. Els homes més grans fan anar el cap com si diguessin que no. Les dones velles miren al capdavall del carrer en silenci. Els de mitjana edat discuteixen, fan cabdells, gesticulen, reneguen. Els més petits se'ls miren a tots i es miren entre ells, sense ganes de córrer ni d'anar a jugar enlloc. —Ja no tenim Patagó... —només diuen en veu baixa. La veu del pregoner Guim, ara més refeta, trenca l'enrenou i es fa un silenci de tardor. No, un silenci d'hivern! —Es fa sabeeer... que davant la desaparició del gegant Patagó, la mateixa vigília de les festes de Patagonya, l'Ajuntament, per ordre del senyor alcaaalde, ha decidit posar sota protecció l'únic gegant que ens queda, més ben dit, l'única geganta, la dona del desaparegut en qüestió com per art d'encantament. La Patagona, doncs, passarà dia i nit al vestíbul de l'Ajuntament, vetllada per l'agutzil i els seus ajudaaants! Es fa una pausa, però tothom sap que el pregoner Guim encara no ha desconnectat el micròfon dels altaveus.

—També es fa sabeeer... —reprèn després d'uns segons— que pel mateix motiu que ens ocupa, el del Patagó, l'Ajuntament, per ordre del senyor alcaaalde, ha convocat un Ple extraordinari que tindrà lloc d'aquí a una hora al saló de plens de la Casa de la Vila. Com que el Ple és extraordinaaari, hi pot anar tothom, això sí, amb respecte i silenci, com fa de bon costuuum. A la vila de Patagonya, el tant de tants de tantarantants! Així, tot d'una tirada i sense quequejar, perquè el pregoner Guim no quequeja quan parla pels altaveus, la crida ha tranquil·litzat una mica més tothom, i les rotllanes s'han anat desfent mentre, a poc a poc, el veïnat se n'ha anat cap a casa a dutxar-se i a empolainar-se i a posarse els vestits de mudar per poder assistir al Ple. Al cap d'una hora, al saló de plens de la Casa de la Vila no hi cap ningú més, i s'hauria dit que ja era festa perquè gairebè tothom havia deixat la feina per saber què decidia el Consistori sobre la desaparició del gegant Patagó. Els regidors i els convidats d'honor hi han tingut lloc reservat i fins i tot amb les cadires del cafè no n'hi ha hagut encara prou per encabir-hi els curiosos. El pregoner Guim, avui, amb la gorra posada, seu al costat dels regidors. Les paraules de l'alcalde han fet emmudir el remoreig de converses: —Vilatans de Patagonya... Tots ho sabeu: el Patagó ha desaparegut... —ha començat dient, traït per l'emoció. S'han sentit alguns sís i alguns jahosabems per la sala, i per això el secretari ha demanat silenci. I així, l'alcalde ha pogut continuar: —És cosa de tots, això del Patagó —ha dit amb un to greu, que només havia fet servir en un míting de les últimes eleccions quan va estar a punt de perdre el càrrec—. No cal que us ho recordi: aquest any faria cent dotze anys que el Patagó i la Patagona són els gegants de Patagonya. Cap de nosaltres no hi era, aleshores. Parlem del temps dels avis dels nostres avis! El Patagó havia resistit de tot: dues guerres, molta gana, tres riuades, sis nevades, cinc sequeres i vuit focs. Per això, doncs, és un més del nostre poble, vilatans! Uns quants dels assistents al Ple l'han aplaudit pel discurs, i s'ha corejat algun «molt bé!» L'alcalde continua: —És un més del nostre poble i també un més de cada casa, eh! —mig amenaça l'alcalde—. Jo no us vull dir res més. Ara que parli el Guim. Que parli com si fes un pregó pels altaveus i que ens expliqui com ha descobert que el Patagó no era aquest matí al magatzem municipal. De fet, que se sàpiga —fa l'alcalde mirant de reüll tots els congregats—, el Guim és l'únic testimoni que hi ha per ara en el cas. Després, si demaneu paraules, podreu anar parlant vosaltres i recollirem tot el que us sembli que cal fer per recuperar el nostre gegant. Digues, digues, Guim... El pregoner Guim es treu la gorra. S'escura la gola i empunya el micro. I comença: —Es fa sabeeer... ai!

Tothom, sense voler, es peta de riure. El secretari insisteix que hi ha d'haver ordre. I el pregoner Guim s'excusa, vermell com un tomacot: —El costum, refum! —Digues, digues, Guim... —torna a fer l'alcalde. I el pregoner, ara sí, arrenca: —Doncs, resulta que un servidor ha anat a obrir com cada matí el magatzem municipal. Hi ha dies que no m'hi fixo, però avui, a tocar de la festa, doncs, m'ha vingut al cap que els Patagons ja tornaven a estar a punt, i que com cada any sortirien a ballar pels carrers. I de poc que no caic de cul quan m'adono del robato... bé, de la desaparició! «Ei, Patagó!», he cridat. «¿Patagó, Patagó, on ets?» I he anat d'un costat a l'altre del magatzem, buscant no sé què, com si el Patagó fos petit com un ratolí i s'hagués pogut amagar en algun raconot... Però res, sabeu. Tothom escoltava atentament i amb esperit de detectiu de pel·lícula les paraules del pregoner, com si a qualsevol moment poguessin descobrir una contradicció que destapés el misteri. —I ella, la Patagona, més maca que mai, allà palplantada i sense ni dir aquest Patagó és meu! —continua relatant Guim—. Em penso que, en l'estat de nervis, m'he aferrat i tot a les seves faldilles. «Patagona, Patagona del meu cor, tu sí que ets l'única que saps què se n'ha fet del Patagó! Digue-ho al pregoner, digue-ho al Guim, apa, bufona...» Però ella allà, seca, amb la mateixa mitja rialla de sempre. I ha estat quan he volat cap a l'equip del micro i els altaveus i quan he fet el pregó i quan he sortit com un beneit carrer amunt per tota la vila. I a partir d'aquí, ja sabeu quina és la història, doncs. Tot Patagonya aplaudeix Guim. I el pregoner, tornant-se a posar la gorra, mig emocionat de sentir-se per una vegada tan a la vora del seu poble, es fa un rebrec amb la gorra. —Grà... grà... gràcies, amics! —ha dit encara. I després ha començat el torn de precs i preguntes. I com en tots els torns d'aquesta mena, tothom hi ha volgut dir la seva, com si participés en un debat televisiu, i la sessió no s'hauria acabat mai, perquè no es parava de repetir i repetir sempre el mateix, si l'alcalde no hagués dit que ara es llegirien les conclusions. Però les conclusions són també tan llargues que fan intervenir més de mitja hora el secretari fet un resum. Tothom vigila que llegeixi el que ell mateix ha dit i l'escolten atentament per si han de rectificar alguna afirmació equivocada. Al cap de mitja hora, però, la majoria es cansa d'escoltar i remata la lectura del secretari amb els seus estirabots. —Vejam, vejam, silenci... —aguanta ell, sense perdre el posat seriós—. Hi ha qui diu que el Patagó ha estat robat pels envejosos d'alguna vila veïna. —Això... —remata el qui ha tingut la mala pensada. —Hi ha qui creu que el Patagó s'ha cansat de passar-se un any tancat i sortir només un dia o dos amb la seva dona, i que ha pirat amb una altra —continua el secretari. —Mudat i tot... —apunta un mofeta.

—Hi ha qui pensa que el Patagó ha desaparegut per l'art de màgia d'algun poca-vergonya —de nou, el secretari. —Jo ja sé qui és aquest! —diu un busca-raons. —Hi ha qui creu que és un robatori d'un col·leccionista d'antiguitats... —afegeix el secretari, sense perdre la paciència. —Malvividors... —amenaça un escarmentat. —...o un cas propi de terrorisme internacional —insinua el secretari. —Vinga, home! —fa un incrèdul. —També hi ha qui pensa que pot ser un segrest per buidar la reserva de la caixa de Patagonya —proclama el secretari, mirant de reüll el senyor alcalde. —Si no hi ha ni un duro! —deixa anar un pinxo que volia ser alcalde i va perdre les eleccions fa temps. —Hi ha qui en donaria part de seguida a la policia comarcal perquè el busquessin on fos —llença ara el secretari. —Als voluntaris de muntanya, encara avisarem! —salta un excursionista jubilat. —I hi ha qui pensa que el Patagó ha tingut una depressió i que tornarà quan li passi —diu ara, el secretari, mirant el senyor metge. —Com la dona del... —se sent. —Vols callar, home... —renya un altre. —Vejam —diu finalment el secretari, respirant fondo—. Hi ha també qui és del parer que... —No llegiu més! —se sent que diuen de sobte amb un to greu, desconegut, acompanyat d'un cop de bastó a terra. I la veu, que ha sortit des del fons de la sala, fa posar dempeus l'alcalde, i corglaça tots els vilatans de Patagonya, assistents al Ple.

¿Un visitant sospitós? ¿On érem? Ah, sí! —No llegiu més! —ha repetit la veu des del fons del saló de plens. I el secretari ha alçat els ulls del paper, picat. I l'alcalde ha clavat la mirada al fons. I l'agutzil, resolut, s'ha aixecat de la cadira, per si de cas. Tothom s'ha girat enrere. Se'n veuen pocs, de personatges com aquest que ha fet callar tothom amb el seu crit. Alt. Esprimatxat. Més aviat malgirbat. Cara tristoia. Ossuda. Amb barba de deu dies. Cabell tirant a ros fosc. Eriçat. Entortolligat. D'aspecte més aviat brut. Una gavardina ratada dels punys i de les vores. Uns pantalons a sota esfilagarsats. Un parell de botes de pell resseca. Un sarró pengim-penjam. I sobretot, amb la mirada desvalguda. Com si no et mirés, de fet. Llançada. Grisa. Llunyana. I un bastó amb agafador en semicercle. Un personatge així, avui en dia, als vilatants de Patagonya, d'entrada, els fa més por que res. Després s'hi han anat acostumant. Se l'han mirat. L'han observat, més aviat. I ha acabat fent-los una mica de llàstima. Sobretot, perquè ells van tots nets i endreçats, per assistir al Ple. No és època forta de collites, però a Patagonya sempre hi ha feina, i tothom el pren, finalment, per un temporer acabat d'arribar. Coixeja. Els assistents al Ple pel Patagó s'adonen que el nouvingut coixeja una mica. D'aquí ve que el bastó trenqui el silenci del saló de la Casa de la Vila perquè l'home avança lentament pel passadís, i es va obrint pas entre els vilatans. Tothom l'ha resseguit amb aquell mutisme cec. L'alcalde l'ha vist venir sala amunt i ha posat uns ulls com unes nous. L'agutzil s'ha quedat dret, amb els punys tancats. Els regidors i els convidats al Ple s'han intercanviat mirades carregades de dubte. —¿I vós qui sou? —ha dit l'alcalde sense gosar aixecar gaire la veu. L'home ja ha arribat a tocar del reng de cadires de la primera fila. —¿Ho heu de saber? —ha respost serenament el personatge—. No hi fa res saber qui sóc. Diguem que sóc un veí més, ¿fa? —Home... —ha dit l'alcalde—. El Ple és públic, sí, però el torn de precs i preguntes ja s'ha tancat. I vós heu interromput la lectura de les conclusions que ens feia el senyor secretari. Comprendreu, doncs...

—tempteja ara la primera autoritat de Patagonya, sense tenir la seguretat que se'n surti. —No és pas un prec el que jo us vull fer. Ni tan sols una pregunta —ha sentenciat en un to tallant el visitant. L'agutzil, delerós, s'acosta a l'alcalde i li diu dissimuladament si vol que s'esmunyi al despatx i truqui la patrulla comarcal dels guàrdies. —Deixa't de romanços! —fa per tota resposta l'alcalde. I s'encara al ja sospitós fent el cor fort. Ell, amb una mirada desvalguda, també se'l queda mirant—. Feu, feu, bon home. I sigueu breu, sisplau. Portem tot el matí amb aquest embolic... I l'home, que una estona abans semblava un sac de penúries, parla amb paraules d'aquelles que no se senten sovint. Amb aquella mena de paraules que se sap de seguida que són de debò perquè regalen qui les escolta com un raig de dolçor. —El Patagó us ha desaparegut. I ara que no el teniu amb vosaltres, us adoneu de la falta que us fa. I us aplegueu a la Casa de la Vila, la vigília de la vostra festa major d'hivern, només perquè la història no us jutgi malament. Si mai m'oblideu, busqueu-me dins el cor, diuen. Però, pel que es veu, el vostre cor és un magatzem municipal ple d'humitat on empresoneu cada any amb forrellat els Patagons! El personatge fa una pausa que només serveix per foradar amb la seva mirada els ulls atemorits de tots els presents. Dóna un lleuger cop de bastó al terra que ressona primer per tota la sala, després per tota la Casa de la Vila, i hi ha qui s'imagina que per tot Patagonya, i prossegueix: —No en sabeu res, dels vostres gegants, amics. Parleu de fa cent dotze anys com si parléssiu d'avui mateix! ¿Com poden els homes parlar de tant de temps enrere si no l'han viscut? Només us diré que aneu equivocats, que els vostres Patagons passen de cent anys, ja ho crec! I de dos-cents, i de tres-cents, i de quatre-cents i tot! S'aixequen algunes veus a la sala que el personatge talla en sec. —No, no em mireu com si fos un boig aparegut enmig de la sala. Sé prou què em dic. Mai no n'hauria parlat si no hagués passat el que ha passat avui a Patagonya. Però ara us heu adonat que el Patagó no hi és, i cal que us en parli ni que sigui per no deixar que continueu vivint enganyats. Un vilatà exaltat s'aixeca i diu que l'estranger ja ha parlat massa, però l'alcalde el fa callar i li recorda que a l'Ajuntament tohom hi té la veu. —Escolteu bé, doncs, gent de Patagonya: la desaparició del Patagó, el cas que vosaltres anomeneu desaparició, no és una casualitat. Ni passa cada dia, esclar. Ni cada any. L'última desaparició va ser, a veure, fem memòria... sí, efectivament, ara fa cent dotze anys, la mateixa edat que atribuïu al Patagó que heu perdut. I ni els vostres pares ni els vostres avis no en saben tampoc res de res del que va passar fa cent dotze anys. Aleshores no hi havia un pregoner tan tafaner! Tothom mira Guim i la majoria sembla que afirmin que el pregoner és de debò un tafaner. Però un altre cop de bastó del nouvingut alerta

de nou la impaciècia i les mirades de reüll poc fiador que no s'havien deixat de banda. L'home diu, decidit: —Escolteu-me bé... El naixement dels Patagons, la vostra parella de gegants, és un misteri que no va aclarir mai ningú. ¿Ho voleu saber? Els Patagons van aparèixer un bon dia a la quadre del guixaire, sí, ara fa cent dotze anys. I el guixaire, que tenia més seny que algun de vosaltres, no va voler passar per boig perquè tothom sabia que matava més hores emmotllant figures i carotes que no pas reforçant els sostres de les cases. Per això no es va veure amb cor de confessar que els dos Patagons li havien crescut com bolets dins de casa, entre els estris, les eines i els arreus del bestiar, puf!, així —exclama, fent un gest de mag amb les mans. Els que ara l'interrompen ho fan aixecant-se de la cadira i amenaçant-lo: —Estàs com un llum! —Apa, vinga, il·legal, vés a engalipar a un altre lloc! —En tenim el pap ple de gent com tu! L'alcalde no atura els insults, com si no sapigués que fer per no quedar en ridícul. I per sortir-se'n dóna la paraula a un veí ja d'edat que ha furgat sovint pels arxius històrics de la comarca. —És veritat que fa cent dotze anys hi va ha ver un grapat de desgràcies a Patagonya, collites fetes malbé, riuades, focs, un terratrèmol i tot, em sembla! —recorda l'historiador—. I per commemorar el miracle que els va deslliurar d'aquells mals averanys i que els va retornar a la vida normal, van fer construir la parella de Patagons. —I és clar que sí que els va fer un guixaire —va saltar un altre—. Ves si ho sé bé jo, que era parent dels de casa! —Això és el que sempre us han explicat! —torna a defensar el personatge sospitós, origen de l'enrenou al Ple. —Això és l'única veritat, verdulaire! —insulten alguns. —Senyor alcalde... —demana ell amb aquells ulls desgastats. —Posem pau, vinga, posem pau! —fa l'alcalde, que va prometre un tracte favorable per als temporers en les últimes eleccions—. I vós, deixeu-vos de barrila, acabeu la història, i aquí no ha passat res, eh? —Em sap greu que vós, senyor alcalde, us comporteu també com alguns dels vostres vilatans —acusa ara l'home. L'agutzil es remou neguitós quan sent això. El secretari balandreja el cap en un gest de complicitat amb alguns assistents a primeres files. L'home continua encara: —Molt bé, doncs. Acabo i callo, si així ho voleu. Només quatre paraules i prou, si me les permeteu... —l'alcalde diu que sí amb un gest de cap—. És ben cert que hi va haver desgràcies fa cent dotze anys, com dieu. Però tampoc no van ser fruit de la casualitat. El canvi d'algun membre de la parella de Patagons sempre ve envoltat de fets inusuals, inexplicables, desgraciats ben sovint... Però és inevitable. —¿El caaanviii heu dit? —fa estranyat l'alcalde. —Sí, el canvi. El relleu, per entendre'ns. Els Patagons no poden durar tota la vida, senyors meus!

Arribats a aquest punt, el discurs del personatge aixeca novament algunes remors que ja s'han anat escampant i, alhora, les probabilitats de pensar que l'home no hi és tot s'estenen com el foc en un bosc d'estiu. —El dia que van aparèixer a cal guixaire fa cent dotze anys ja eren els tercers o els quarts, de la nissaga de Patagons! Els seus avantpassats havien anat canviant, ara ell, ara ella, per diverses causes que no ve a tomb d'explicar. Els vostres records potser no en parlen, però ja hi havia parella de Patagons molts anys enrere, i sempre, sempre... —remata ara amb un cop de bastó a terra que sembla decisiu i amb una mirada totalment creïble—, sempre havien aparegut a casa d'algú relacionat amb la parella, després d'un seguit de fets, més aviat incerts, estranys... —Vinga, home! Vés a bufar cullera a cal vidrier! —crida la dona del secretari, indignada per la tallada de la lectura de les conclusions del Ple en boca del seu marit. —Prepareu-vos, vilatans! —amenaça finalment amb un to profètic l'home d'aspecte sospitós—. Continuant amb el que és tradició, aquest nou canvi del Patagó no vindrà excepcionalment sol. Lligueu-vos tots bé els cordons de les sabates! Les catàstrofes no avisen i us poden agafar desprevinguts! Després d'aquesta profecia, el personatge saluda l'alcalde amb una reverència de segles. Gira cua i, sota la mirada de tothom, se'n va una altra vegada saló avall i abandona el Ple. Els comentaris entre els vilatans són de tota mena. També se sent algun xiulet i algun esbroncament contra la poca severitat de l'alcalde. Però tot es perd en un cúmul de discussions i de parers que el secretari no sap com recollir sense una mica d'ordenament. La desaparició del Patagó sembla que s'hagi deixat en segon terme i ara, alguns veïns i veïnes s'enfronten amb els regidors de l'Ajuntament a causa del poc control dels temporers que circulen per la vila i que no hi tenen cap feina legal. —Els borratxos a casa seva! —Els pòtols passats a ratlla! —No aniríem com anem i no passaria tot el que passa si no hi hagués la màniga tan ampla. Se sent una escollida varietat d'acusacions que, de fet, no tenen res a veure amb la desaparició del Patagó, però que esclaten per la tensió que viu el veïnat. El Ple, clausurat en sec, és com si se seguís, fent rotllana, a la plaça, pels carrers i per les portalades de totes les cases de Patagonya. I mentrestant, camí del cementiri avall, el desconegut personatge coixeja entre els ametllers com una ombra sense rumb.

Dos ulls escrutadors entre les flors d'ametller Dos ulls escrutadors, lluents i vius, ressegueixen, rodons com són, els passos de l'home del Ple, caminal avall. El matí ha acabat ennegrint-se després d'uns intents d'ennuvolament, i no s'hi pensa gaire a abocar els primers rams de gotes que sorprenen el caminant i també Fulc, l'espieta enfilat entre els braços de l'arbre. Els dos ulls de Fulc, un jove temporer africà de Patagonya, es confonen amb les primeres flors d'ametller perquè, als homes de color negre, els ulls els lluen potser perquè tothom sàpiga que hi són. Quan Fulc no ha tingut ni temps d'adonar-se'n, l'aigua ja li ha traspassat la roba. I els seus ulls, com les flors d'ametller, es tanquen i s'enganxen, molls, com si res no els pogués desferrar. «Crashhh!», acaba de fer un llampec. «Crashhh!», s'ha sentit ressonar per tot el muntanyam que encercla Patagonya. És aleshores quan el personatge del bastó que ve del Ple ha desaparegut del caminal i, a jutjar pel badall de la portalada de ferro del cementiri, Fulc diria que s'ha posat a dins. Les gotes són cada vegada més un raig fet. Se sent com espeteguen alguns trons. L'aigua va a petar a l'encrostonament dels arbres, i el parell de rierols que passen per sota els pontets de la carretera comencen a recréixer i a córrer llit avall, camí de l'embassament. Fulc abandona la seva guaita, moll del tot fins als ossos, i d'una correguda, s'arramba a la paret que toca amb la portalada de ferro del cementiri. Fa una ullada dins el jardí de tombes. I s'hi encaua, segur de trobar-hi qualsevol recer. Fulc, el xicot africà que ha saltat de l'ametller enmig de la pluja, viu a Patagonya només de tant en tant. Des que fa uns anys, una feina de temporer el va temptar per quedar-s'hi. Viu sol. En unes golfes que li deixa la parella de la casa que toca a la carretera comarcal, un metge i una metgessa que amb prou feines hi són tres mesos l'any, i no tenen temps d'encarregar-se de les finques.

Fulc és, doncs, qui hi fa de tot, en una mena de masover modern. Tret de quan desapareix i ningú no sap on s'ha posat. Aleshores, tant se'l pot trobar a l'altra banda de Patagonya com a la vora d'un riu urbà fent vida de pidolaire venent aneguets de llauna entre la gernació d'una gran ciutat. O, si li passa pel cap, dalt d'un dels turons que envolten Patagonya, comptant i comprovant si cada nit hi ha encara els mateixos estels. Fulc no sembla que sigui ni jove ni vell perquè té un cos fet a mida per no envellir. I una pell corrugada i de color enfosquit que es confon amb l'escorça dels ametllers ja caducs. Té un cap molt rodó, amb el cabell arrissat, com tots els seus. Els palmells molt suaus. I els ulls que semblen dues cuques de llum, entre les flors de color blanc i rosa, enmig dels ametllers. I aquest és Fulc. El mateix que ara es protegeix de l'aiguat mentre s'esllavissa per sota el pis de nínxols del cementiri de Patagonya, arrecerat sota el ràfec de teules que sobresurt un pam del cobert, per protegir-se d'una cortina d'aigua cada vegada més espessa. Però el fossar de Patagonya és petit. Quatre blocs de vuit o deu nínxols cadascun. Mitja dotzena de xiprers altíssims guaitant al cel per l'espai foradat dels quatre murs que tanquen el recinte, i tot un garbuix de munts de terra geperuts, distribuïts sense ordre ni concert. Algun, amb lloses plenes d'inscripcions. D'altres, amb un ram de flors pansides, mig tombat pel vent. I Fulc s'adona que una de les tombes és mig oberta, però pensa que els municipals d'obres hi deuen haver estat treballant aquests dies perquè l'Ajuntament havia previst una partida al pressupost, i les millores s'havien de fer abans del termini acordat. Mentre encara mira, poruc, la llosa mal tancada, Fulc sent un «xist!» que el fa girar en rodó. L'aiguat encara espetega sobre les teulades dels nínxols i s'escola per entre el brancam dels xiprers i va a petar al damunt mateix de la llosa, que ara es belluga a la vegada que el «xist!» es repeteix amb més força sota la pedrassa. Primer veu aquells ulls desvalguts, després la barba de deu dies, i més tard un dels braços de l'home que Fulc havia perdut de vista pel caminal. Li diu que no sigui boig i que no es mulli d'aquella manera, que hi entri, que hi entri! —Baixa, Fulc, baixa! —sent que fa la veu greu del pòtol del bastó, que havia encès les ires del Ple.

Antonio Pigafetta, navigatore italiano! —M'havia calat fins al moll dels ossos, reòndia! —es queixa Fulc, mentre es refrega la pell. —Vosaltres, els africans, rai! L'aigua sembla que només us acaroni, i no en deixeu passar ni una gota. ¿O m'ho fa el color fosc, que em sembla que ja estàs eixut del tot, noi? —respon l'home que havia sorprès tothom feia una estona al Ple de la Casa de la Vila. Fulc es palpa i diu que sí, que gairebé del tot. Tremola, però, com les fulles d'un arbre després d'un ruixat. L'home ajusta del tot la llosa de la tomba i, ben al contrari, la foscor no es fa mestressa del clot sinó que els envolta una penombra tènue i un lleu reflex de llum que Fulc no sap encara d'on pot sortir. A poc a poc, però, es convenç del lloc on s'ha encauat. —M'has fet esglaiar, ¿saps? —diu Fulc a l'home sospitós. —¿Ah, sí? —fa l'altre, com si estigués sorprès. —Si no hagués estat per la tempesta, no m'hauria posat aquí dins per res del món —confessa Fulc, que no pot evitar una esgarrifança per tot el cos quan pensa en les pors de la seva gent, al poblat. —Doncs, no hi ha un lloc més segur que aquest, Fulc! —li respon l'home del bastó amb una mitja rialla que li apaga per uns instants la mirada desvalguda i trista. —¿D'on l'has tret, el meu nom? Fa temps que m'estic a Patagonya i no t'hi havia vist mai... —pregunta Fulc, decidit. —Les flors d'ametller surten una vegada a l'any, molt a despuntar de l'hivern, i em parlen de tot. Els ametllers de fora fa molt de temps que floreixen, i jo porto segles a Patagonya ni que no m'hi hagis vist mai, Fulc —desvela ara el personatge. Fulc s'adona que aquell a qui havia pres per un pòtol o un temporer sense refugi, com tothom a la vila, continua amb el mateix ram de paraules embolcallades pel misteri que ha fet servir davant de tothom al Ple.

Fulc també hi era, en un racó, a tocar de les últimes files, i l'ha captivat tant amb el seu discurs que no s'ha pogut estar de sortir darrera seu per no perdre'l de vista, fins a la portalada del cementiri. Aquesta maleïda tempesta! Però valia la pena perquè potser sentiria l'arreplec de paraules més captivadores que mai no s'hauria pogut imaginar a la vora d'aquell estrany, que ara ja li semblava un poeta que havia anat a parar a Patagonya. A fi de comptes, aquell núvol de tristesa que l'envoltava i aquell embolcall de misteri no li queien tan malament. Prou que li agradava, a Fulc, perdre's de tant en tant a tocar dels núvols i fer també un poema o un conte de cada estel que se li acostava amb por sobre la seva pell aspra i negrosa. I allà és on més es recordava de la seva terra i de la seva gent. I dels encanteris que els feia viure el besavi del poblat, tancant-los en rotllana al seu voltant. Però si havia esborrat de la memòria tots els seus avantpassats i havia saltat per alt tot aquell garbuix de records supersticiosos que, de tant en tant, l'assaltaven per entristir-lo, i si s'havia colat, aleshores, dins la tomba entreoberta, era per fer ganyes al rau-rau que li pessigollejava el cor i que li deia, temptador: «Fulc, ¿i aquest qui deu ser que parla d'aquesta manera?» —¿I tu qui ets que parles d'aquesta manera? Bé m'ho pots dir, si és que coneixes tantes coses i també saps el meu nom... —li surt de dins, sense que sigui a temps de mossegar-se la llengua. —Els teus ulls em parlen com les flors de l'ametller. Això vol dir que els teus ulls són ninetes que endevinen de seguida la veritat —fa l'home. —Mira... —fa Fulc, posant-se vermell, tímid, poc avesat encara a aquella mena de tractes. —Escolta bé, Fulc. Poques vegades he vist ninetes com les teves. Poques vegades, doncs, m'he fet conèixer a ningú. Em dic Antonio... Antonio Pigafetta, navigatore italiano! —diu finalment, adoptant un posat tibat de cos i de cap. Fulc se sorprèn per aquella confessió. Però fa el cor fort, que ara ja té a flor de pell de tant batre-li, desitjós d'endinsar-se en les arrels d'aquell pou de fantasia. No havia topat mai amb un temporer d'aquella mena, i Fulc se les promet molt felices, si és que aquell tal Pigafetta no deixa de fer-se pesat amb les seves ninetes de flor d'ametller, tal com les anomena ell. Però li fallen els números. Sempre li han fallat, des de menut. I no en treu l'aigua clara fins que fa els càlculs pel camí del compte de la vella i s'adona que, segons el que li diu, Pigafetta complirà aviat cinccents anys! Fulc es torna a sentir temptat de dir-li: «Au, home! ¿per qui m'has pres?» Però aquesta vegada sí que es mossega ben fort la llengua i es repeteix deu vegades que les paraules són un pont volant entre la poesia i la fantasia, i que ningú no sap on comença l'una i on acaba l'altra. —Sí, noi, quan el gran Cristòfor va viatjar per descobrir món, a una altra dimensió que en diríeu ara, jo només tenia un any. ¿T'imagines?

Però el neguit de fer-me expedicionari ja em portava de cap! Aquestes són de les coses que es noten a la sang! —diu exaltat Pigafetta. —¿Només amb un any...? —fa Fulc. —I tant que sí! Les quatre primeres grapes les vaig fer servir per sortir de casa i donar el tomb a l'illa de carrers que envoltaven la nostra mansió. Com si fos ara! ¿No has visitat mai la vila italiana de Vicenza...? I Pigafetta entela per uns instants aquella mirada d'home trist. Segur que el record de la infantesa de fa més de cinc-cents anys l'embolcalla profundament perquè sospira, i es torna a entristir d'ulls mentre parla de nou. Fulc obre tres pams la boca perquè ningú no li ha parlat mai de terres que no coneix com ho fa Pigafetta. Ni d'expedicions oceàniques mars enllà. Ni de raons marineres. Ni de gestes. Ni de fascinants aventures en alta mar! Fulc es convenç que Pigafetta no és un pòtol temporer, ni un mort de gana, com tants n'havia vist esmunyint-se de nit al cementiri per trobar un racó on somniar en pau. En tot cas, un somniatruites amb un pou de fantasies, tretes segurament dels estels que li feien de llençol les nits al ras. —Em sembla que tu ets més que un poeta! —li diu. I de poc, a Fulc li cau la bava quan Pigafetta li confessa que ell és el cronista del primer viatge sencer que va anellar el món tocant aigua. Els ulls del navegant, de l'expedicionari, del narrador d'impossibles regalimen il·lusió quan Fulc sent com l'estira amb les dues mans i nota la barreja de l'escalfor dels seus palmells, mentre se l'emporta, tomba endins, per un soterrani que, a poc a poc, s'aferra al reflex de la llum fins que se la fa seva del tot, i un esclat de sol trenca la penombra que els envoltava. És aquell mateix reflex que Fulc havia mig descobert d'entrada, cregut que tot era provocat per un miratge de tempesta.

Contraban de patagons

—El Patagó! —diu Fulc—. ¿L'has robat tu? —acusa ara. —Ep, noi!, anem a pams! —fa, alçant la mà, Pigafetta—. Una cosa és robar i l'altra... Però tampoc no ho entendries així, de cop i volta, Fulc. De moment, guaita... I Fulc emmudeix de sorpresa quan gira el cap i veu el que Pigafetta li assenyala. Fulc repassa mentalment el camí que han fet des que han sortit de Patagonya. Ell i Pigafetta han caminat una estona no gens llarga, almenys això és el que li sembla. El soterrani de sota la tomba del cementiri de Patagonya ha anat agafant amplada, i fins i tot han pogut caminar amb el cap no gens ajupit, com al principi. La llum els ha acompanyat durant el curt trajecte pel passadís humit. Com més avançaven, més es deixava sentir la ferum de resclosit que després ha estat, de fet, olor de mar. A Fulc, fins i tot li ha semblat sentir alguna remor d'ones no sap ben bé on, com si estiguessin donant voltes per dins una xarxa de camins d'un immens cargol de mar, d'aquells que, quan a la platja se'n troba un, s'aposta a l'orella i et conta tota la seva vida amb un esbufec. Aquesta és la impressió que n'ha tret Fulc, fins que el raig de sol l'ha desvetllat d'aquell brot de misteri, i el soterrani s'ha emborratxat de cinquanta mil colors quan ha rebut l'espetec de llum que es filtrava a través d'un rierol d'aigua que, pel que es veia, tallava en sec el túnel que havien seguit passadís endins. Ni Pigafetta ni Fulc han badat boca en aquell curt trajecte, dominats per l'emoció. Pigafetta potser per haver trobat algú a qui confiar tot aquell món d'encanteri. I Fulc, potser per haver estat el privilegiat de Patagonya que hi tenia accés, qui sap si l'home que hi feia cap per primera vegada després de Pigafetta. Allà mateix on eren, Pigafetta ha obert una portella que hi havia hàbilment dissimulada darrere d'uns penjolls d'algues regalimants, i n'ha tret una petita embarcació que Fulc no ha trigat a recordar d'una pel·lícula que havia vist al cinema d'estiu, a la plaça de Patagonya, feia uns anys. No hi havia dubte. Pigafetta estava varant cap on eren ells dos una góndola veneciana. ¿No li havia dit que era de Vicenza? ¿I Vicenza no era molt a prop de Venècia? Fulc ho sabia perquè hi havia anat a parar en una de les seves migracions temporeres. L'embarcació de luxe, enmig

d'aquell paratge, feia un contrast de fora món. S'han embarcat. Més ben dit, el cap de l'expedició a indicat a Fulc que s'embarqués amb ell, i ben instal·lats a la góndola, han seguit el recorregut per aquell braç d'aigua, entre saltants d'estalactites i estalagmites entrellaçades com una cua de cavall que els sorprenia a qualsevol retomb, després de veure aparèixer i reaparèixer arcs de Sant Martí a dojo. Quan han deixat el braç de mar, que Fulc hauria dit que era un canaletto venecià si hagués tingut les façanes dels palaus, han sortit per entre dos minúsculs penya-segats, dos pams de roca, mig de granit, mig pissarrosa, al lloc on ara eren. Un racó ample com tota una plaça. Aigua pertot arreu. Sense horitzó enlloc. Amb algunes parets rocoses que s'endevinen pels quatre costats llunyanes, i amb un sostre entelat pels reflexos del sol que no deixa veure què hi ha al capdamunt. I un moll i una platgeta. I en un altre cantó, una mena de badia on dormen ancorades tota mena d'embarcacions. N'hi ha de grans i de més petites. Totes, però, balancenjant-se en l'aigua que amb prou feines s'arrissa perquè les ones vénen molt de lluny i de tard en tard, i no arroseguen gaire fúria. Han atracat la góndola prop d'aquella badia, entre dues galeres d'almirall de debò, de panxes ventrudes i molt ornamentades. I aleshores, quan han tocat peu a terra, Fulc ha descobert el gegant desaparegut de Patagonya, el Patagó. I aleshores ha estat quan li ha dit sense embuts a Pigafetta si era ell qui l'havia robat. I Fulc, encara mut i amb ullassos com dues pilotes, guaita cap on li diu Pigafetta i descobreix dos, quatre, sis, vuit, quinze, trenta... potser quaranta o cinquanta Patagons semblants al seu! Ben bé iguals, no. Però una certa retirada a Patagó, sí que le tenien tots! Pigafetta, que s'adona de la sorpresa de Fulc, li tusta l'espatlla de seguida que han acabat de fermar, ben atracada, la góndola que els ha conduït fins al capdavall del soterrani. —Et trobes la Cala del Repòs, a Pataqués, amic meu! —li fa tot enriolat. —Pataqués... —repeteix Fulc, com si estigués encantat. —Sí. I allà, tocant a la badia, l'únic exemplar de Museu Marítim de debò! Tots els altres són simples imitacions per fer calés! —li continua explicant. —Però, el Patagó... tots aquests Patagons... —fa Fulc, obsessionat per aquella immensa gegantada. —Ah!, ¿els gegants? ¿En trobes pocs, oi?... Sí, hem agafat mala temporada. N'hi hauria d'haver molts més. Però hi ha una bona colla que han anat a un congrés, a la vila de Matadepoma per preparar una assemblea que s'hi fa cada any, quan acaba l'estiu. —¿Una assemblea dels gegants de tot el món? —diu Fulc, mig atònit. I Pigafetta, repenjant-se amicalment sobre una de les espatlles de Fulc, i caminant una mica pel moll com aquell qui passeja, li aclareix: —¿Veus, com res de robar, home? ¿Com en podríem dir, d'això? ¿Contraban? Sí, contraban de Patagons! ¿Fa?

Els Pigafetta de Pataqués A Pataqués el sol no diu mai ja n'hi ha prou i només de tant en tant mig s'arracona darrere l'antifaç de la lluna. Sempre s'hi camina, doncs, per entre carrers plens de llum i per sota d'inesgotables arcs de Sant Martí. Quan a fora cau la nit, els raigs de sol encara peten més fort i els arcs de Sant Martí, aleshores, s'entortolliguen els uns amb els altres de tanta força com tenen. I així, fins ben tocada la matinada. Fulc sempre ha tingut esperit d'aventurer i de solitari. Quan va deixar el poblat, el besavi més antic li va dir com si el beneís: —Tu ets un poeta de l'altra banda del sol. I potser sí perquè ara pensa que no li faria res de quedar-se per sempre amb Pigafetta, que qualsevol feina li aniria bé, si ell volgués. —Ep, jove! —el talla el navegant—. No t'embalis com un coet, que prendràs mal... Et faig confiança. Et porto fins aquí com no ha fet mai cap avantpassat meu amb ningú dels vostres. Et parlo del que veus i del que veuràs, si tot va bé. Però això de quedar-te, treu-t'ho del cap. Per quedar-te a Pataqués has de ser per força una d'aquestes dues coses: o Patagó de raça, o Pigafetta de sang. I Fulc s'entristeix una mica perquè sap molt bé que no en té res ni de l'un ni de l'altre. Però com que la història de Pigafetta no s'acaba mai, ara és quan Fulc entén que no li sortissin els números dels anys. —¿No havies sentit parlar mai dels Pigafetta de Pataqués? —li diu ara el navegant, que s'acaba d'aturar davant d'una casa, al capdamunt d'un dels carrers de la vila nova. En Fulc fa que no amb el cap. —És que per allà a Patagonya no en pesqueu ni una! —es dol Pigafetta. —En aquesta casa va néixer el meu avantpassat més llunyà de qui tinc memòria —diu, assenyalant el casalot, ribetejat d'arcs de Sant Martí, fins al barret de la fumera. —¿El teu avi...? —prova Fulc, per dir alguna cosa. —No! —exclama el navegant—. L'avi de l'avi de l'avi de l'avi de l'avi de l'avi de l'avi del meu pare, almenys! ¿Com en diríem d'aquest? Vés a

saber... Tot un Pigafetta, però! Expedicionari, valent, decidit, arriscat, home d'aigua des de sempre. Un autèntic model dels Patagons! S'asseuen al relleix d'una escaleta que puja a la porta de la casa. Mentrestant, parets i teulades, portes, arcs i finestres, terrats i porxos lluiten amb el seu blanc rabiós i sembla que esbufeguin contra la riuada de colors que els amara. —Aleshores tenir cura dels Patagons sí que era una feina d'agrair —continua dient Pigafetta—. N'hi havia per donar i per vendre. Ei, sempre parlant en el millor sentit de la paraula! I a més, això de viure a la fi del món i d'haver de pensar en tants llocs on et necessiten... Fulc no fa altra cosa sinó donar la raó a Pigafetta. —Però com més anem —continua ell—, més maltractats viuen els Patagons. Vull dir que cada dos per tres has d'anar fent canvis per aquí i per allà. Allò que n'havíem dit «contraban», ¿veus? Ara mateix, a Patagonya, el vostre Patagó, amb cent dotze anys, i ja no s'aguantava! Esclar, ¿a qui li agradaria passar-se els dies i les nits tancat en un magatzem? Vaig veure que em necessitava i hi vaig anar. «¿Què vols fer?», li vaig preguntar. «Home...», va fer el Patagó, arronsant el nas. I no em va causar gaire bona impressió. Allà l'has vist, quan hem arribat. Ara ja s'ha refet una mica més, entre els seus, però no sé si l'aguantarem gaire temps... Fulc es gira instintivament cap a la banda de la finestra que deu donar a la cala on ha vist el seu Patagó. —Es troba sol, ¿saps? —li diu Pigafetta—. Els Patagons cosins, parents i companys seus ja fa temps que van ser fumejats. I no cal dir els que li feien de pares! Si la Patagona amb qui va fer broma de jove no hagués tingut l'accident que va tenir... Una desgràcia, ¿saps?... Un dia es va quedar massa prop de l'aigua i, de sobte, sense avisar, el nivell de les ones es va enfilar! Va quedar ben estovada, pobreta! I la vam haver de fumejar molt jove. Però aquesta fi encara no la sap del tot el vostre Patagó. Em sembla que només la il·lusió de pensar que un dia pot trobar la Patagona que va deixar a Pataqués fa cent dotze anys és el que l'aguanta dret. Fulc fa cara de no entendre bo i res abans de dir: —¿I els Pigafetta què hi pinteu entre els Patagons? —Ah!... ¿Encara no t'ho he dit? —s'excusa l'expedicionari—. Doncs, som els únics destinats a conviure amb els Patagons, la raça gegantina que tothom suposa que no ha existit mai de debò. Tu mateix en tens una bona mostra aquí. Si sabessis les parelles que tenim escampades per tot el món! Els Pigafetta som com una mena d'enllaç. ¿Com ho faríem, si no? Mira, només es tracta d'estar molt alerta de la vida que porten els Patagons. Quan notes que els cal un recanvi, o que s'han de retirar del tot, vas al lloc i fas el canvi, ¿el «contraban», havíem quedat que en diríem? ¿Bé es mereixen un lloc a la vida, oi, els Patagons? Si anessin pel món dient sempre que tenen tants anys, que la seva raça fa la competència a la dels homes, i si fossin capaços de reclamar les seves terres per establir-s'hi, no els faria cas ningú. Per això viuen aquí, a la Cala del Repòs de Pataqués, i nosaltres, els Pigafetta, som els seus representants, com si diguéssim. Amb la vida que els ha tocat de viure

no t'ha d'estranyar que els Patagons facin sempre la cara que fan, amb aquesta mirada distant, entristida, carregada d'anys i panys. ¿A veure quina mirada faries tu, Fulc, si haguessis de viure d'aquesta manera? Fulc pensa sobretot en el seu Patagó. I en allò que li diu Pigafetta. I troba que el seu acompanyant té tota la raó del món perquè ell també sap què significa viure lluny dels seus. —¿I l'avi de l'avi de l'avi... bé, deixem-ho!, l'avantpassat de la casa, com va aconseguir aquesta responsabilitat que tu tens ara? —pregunta Fulc, entusiasmat. —Uix, amic... Això és el més xocant del cas! Els Pigafetta de Pataqués també som Patagons, en certa manera, ¿saps? —fa el navegant, mig aclucant els ulls. —¿Ah, sí? —s'interessa Fulc. —Oh, i tant que sí! Mira, els pares del meu avantpassat eren encara autèntics gegants. I els va sortir un Patagó de la mateixa mida que som tu i jo! ¿Ja saps que els Patagons només poden tenir un fill i prou, a la vida? Ho van solucionar de seguida. Com que, comparat amb les seves dimensions, l'avi de l'avi de l'avi, etcètera, és a dir el meu avantpassat, era com una piga que la Patagona mare tenia en un costat de l'orella dreta, el van batejar amb el nom de Pigafetta! Fulc va somriure. Li havia semblat un bon acudit. Al poblat, d'aquests acudits, en deien renoms. I a Patagonya va descobrir que la gent de tota la vida també es divertia posant-se'n els uns als altres i anomenant-se només d'amagat perquè no s'enfadessin. —I així els va sortir, ja ho veus, el meu avantpassat —va continuar explicant Pigafetta—, un contrari a l'esperit propi de Patagó de no moure's mai de lloc. I va tenir el desig de córrer món com tot un home! Un fill així ja saps que és ben preocupant per a uns pares acostumats a una raça que no es mou mai de casa. Però amb el temps s'hi van acostumar, i Pigafetta va acabar deixant la seva descendència en una de les cales d'un port italià on va anar a topar. Només em sap greu pels disgustos que tots els Pigafetta donem als pares perquè no s'expliquen les nostres ànsies de veure món. I aquí em tens, hereu d'aquella aventura, instal·lat pels segles dels segles a la cala del Repòs. —Viatjar ajuda a entendre el món —reflexiona Fulc. —Sí, però només em sap greu pels disgustos que tots els Pigafetta donem als pares. Encara ara, quan tenim el nostre fill, no ens expliquem les seves ganes de veure món. Jo mateix vaig abandonar casa quan encara no tenia dotze anys! I per cert, la mare no s'ho devia treure del cap que li sortís així. El meu pare, l'anterior Pigafetta, va fer uns dies d'estada a Venècia i allà va conèixer la mare. Després es van establir a Vicenza, a pocs quilòmetres, i quan vaig néixer diu que el pare ja no hi era una altra vegada, i que la mare s'havia fet un fart de plorar. Després de segles de tombar món, vaig descobrir, per fi, la cala del Repòs, aquí a Pataqués, on havia anat a parar el pare. És el crit que busques sense parar. El pare, que havia abandonat Vicenza per venir també aquí a trobar l'avi, em va rebre amb els braços oberts i els ulls plorosos. Però, de tant llagrimejar, va acabar estovat del tot aquí dins mateix a casa.

Fulc anava a dir que li sabia molt de greu, però Pigafetta no el va deixar parlar. —És així. A mi també em passarà un dia, ¿saps, Fulc? Vindrà el meu fill Pigafetta que m'ha de fer estovar per sempre, i li deixaré Pataqués ben lliure. Aquesta és només la nostra petita llei. Un espetec de colors d'arcs de Sant Martí trenca el relat, i les pells de Fulc i Pigafetta s'emborratxen de feixos de lluentons de coloraines. —Mira, ja és de nit, Fulc —li diu Pigafetta, mentre posa la clau al pany i obre la porta del casalot.

L'autèntic manuscrit de la primera volta al món transoceànica —El vaig escriure en aquesta mateixa taula. No sé quantes nits virolades de colors sense poder aclucar l'ull. Però aleshores era molt jove i em podia passar vetlles i vetlles sense dormir, si calia. Potser no havia fet ni els trenta-quatre anys. Pigafetta s'asseu ara a la mateixa taula de tenidors de ferro i potes tornejades plena de pols, i obre el manuscrit a l'atzar, ara un full, ara un altre. La casa del navegant, empeltada d'olor de mar, és plena de tota mena d'ormeigs i de ginys de pesca, i d'utensilis mariners de totes les èpoques: hams, cordills, linyes, xarambecos, àmfores, una àncora, volantins, fluixes, poteres, un palangre, unes nanses de vímet, alguna xarxa, gambines, un llum de barca, rajoles amb motius de mar, peces de vidre, exvots mariners, estrelles de mar, petxines... —Són petits records d'anades i vingudes —es justifica l'home—. N'hi ha de tot arreu i de totes les èpoques! Fa tants anys que tombo! Mentre ho diu, en palpa algun com si acaronés una peça de valor molt estimada. I les anomena com si, pensatiu, recités una lletania. Al casalot de Pigafetta, però, tot hi és disposat amb un ordre propi d'una casa d'antiguitats: pots de farmàcia, morters, una armadura, cofres encuirats o ferrats, cadires de tisora, una calaixera, gerres d'aiguamans, dolls i gibrells, un bressol enorme i carregat de formes... —Fixa't! —fa en sec, ajagut a terra, mentre encén una mica de foc a la llar—. Tu, Fulc, podries ser el millor record de la meva anada a Patagonya. Fulc s'espanta, però a la vegada no sap si tindrà prou forces per resistir-se a abandonar tot aquell món. —Però t'hauria d'empastar i d'emmidonar com un Patagó, uix, quina feinada! —afegeix Pigafetta.

Fulc se'l queda mirant com si esperés la seva última decisió. —No se te m'esveris! No ho faré pas, home! —diu, per fi, Pigafetta. Uns tions esprimatxats i rabassuts com si no fossin troncs de llenya feta al bosc ja tiren a la llar de foc quan Pigafetta torna a la taula on té el manuscrit. —És l'autèntic, l'original, saps. Devia ser cap a l'any 1524, o entre el 1524 i el 1525, quan el vaig escriure. No el va voler publicar mai ningú. S'hi deien moltes coses compromeses i més d'un va gosar dir que no hi havia res del que hi deia que fos veritat. Em vaig indignar. Eren, i són!, les meves memòries després d'haver anat tres anys oceans endins per aquests mons de Déu, i unes memòries diuen sempre tota la veritat. Pigafetta es queda mirant una estona el manuscrit, sense dir res. Fulc pensa en els vells carregats de memòria del seu poblat. En certa manera ells també eren com Pigafetta, però la diferència és que no escrivien el que vivien sinó que ho arxivaven al seu cap i ho transmetien als altres un any rere l'altre. Pigafetta sospira fondo i diu: —Em responien com si fos boig. No entenien que hagués tingut tanta sort. I en vaig tenir, ja ho crec. De gairebé tres-cents tripulants de la travessia, només en vam quedar divuit. I jo era un dels divuit supervivents. Amb una sola nau vam acabar aquella primera volta al món a través dels oceans. Al manuscrit, ja parlo també dels Patagons. Dic que són individus que fan més de tres metres d'altura, que jo he vist i amb qui he pogut parlar, i en dono testimoni que són una raça gegant. No els vaig voler comprometre més perquè guardar el secret és el pacte dels Pigafetta amb els Patagons. Però, al manuscrit, parlo veladament de Pataqués, i del destí de la nostra raça. I dic l'única veritat que se'n pot dir. Fulc veu com Pigafetta va girant fulls, enllumenats ara per la lluentor de les flames dels tions de la llar de foc. —Ara, cinc-cents anys després, he sabut que corren veus dient que fa prop de dos-cents anys que es va publicar una versió refeta del meu manuscrit amb un nom fals. Però et puc assegurar, Fulc, que l'únic manuscrit autèntic és el que veus ara, damunt d'aquesta taula. Fulc sap que Pigafetta li diu la veritat. En poques hores, des que ha deixat Patagonya, ha après també a llegir la veritat en els ulls del seu interlocutor. —El manuscrit fals, l'he pogut fullejar, fent-me passar per un estudiós de la història marítima, aprofitant un viatge que vaig fer al meu país, a la Biblioteca de la Universitat. Em vaig posar de tots els colors. T'asseguro, Fulc, que hauria llançat el llibrot pel cap del bibliotecari, que dormitava en un racó de la sala. Però vaig vèncer els meus rebrots de violència, a pesar que se'ns alteren molt poc els nervis als que portem sang patagona, i vaig anar comprovant totes les falsedats. Pigafetta va fer uns passos fins a la llar de foc i va posar els palmells a la campana per escalfar-se les puntes dels dits. Després, fregant-se les mans, va dir: —Aquella versió falsificada del meu manuscrit és un conte per fer por a les criatures i prou! Aquest manuscrit que tens aquí no ho diu pas que les flames van desfer les naus de la meva expedició sinó que van

atracar a Pataqués, per reposar, i s'hi van quedar per sempre atretes per la simfonia dels arcs de Sant Martí. Les meves memòries no diuen que la tripulació es va anar morint de set i de malalties sense remei. Ni tampoc parlen de nits tempestuoses pels oceans, sinó que la golafreria dels homes va ser tan grossa que alguns van voler carregar els cellers amb el polsim dels arcs de Sant Martí i quan els van voler tocar van morir fumejats pel socarrim energètic. Tampoc no anomeno cap batalla amb indígenes. Ni dic que hi perdessin la vida mariners molt coneguts com Magalhâes. La veritat és que, per enveges humanes, els capitostos es van anar eliminant els uns als altres per poder arribar com a únics vencedors. Només divuit tripulants vam arribar a port, cert, però un cop vam haver superat tota aquesta desfeta que t'explico, i sense haver lluitat heroicament, com diuen, contra habitants de terres oceàniques, ni contra monstres inexistents. Les tempestes no van ser gens malèfiques. L'última nau de l'expedició al voltant del món s'havia quedat allà a la sorra de la platja de Pataqués. Quan m'hi vaig voler embarcar, perquè no volia perdre'm el final, ningú no es va creure res d'allò que els deia i, esverats, es van imaginar que estava tocat del bolet per la impressió d'alta mar, i que Pataqués era l'infern. I aleshores vaig entendre que tot hagués anat d'aquella manera. Les medalles es van donar als falsos herois, i ningú no es va recordar mai més que se'n va fer dels altres trescents desapareguts. Pigafetta gira i gira fulls del seu manuscrit, però és com si tingués entre mans la falsa edició que diu que s'havia publicat més enllà de l'any 1800, ple de mentides. —¿T'hi fixes bé, Fulc? —li diu ara—. ¿Què renassos els devia passar pel cap, als del manuscrit fals, per dir que jo em vaig inventar haver vist individus de tres metres? ¿Per què han amagat l'existència de la cala de Pataqués? ¿I per què no hi parlen de la meva coixera? ¿O potser els sembla ridícul que tot un expedicionari coixegi d'una caiguda per l'escala de la bodega de la nau? Fulc no pot evitar de mirar el bastó de Pigafetta que havia ressonat amb els seus copets acompassats pel saló de Plens de Patagonya i que ara reposa repenjat en un tamboret de braços molt antic, i amb un cul de pell esmolada pel refrec del temps. —Doncs és una veritat com un temple, noi! —fa Pigafetta com si es confessés en veu alta davant de la humanitat—. La mar estava fosca com una gola de llop. Anàvem de corcoll entre unes ones altíssimes, i em vaig espatxocar de lloros escala avall! I tanca el manuscrit, mentre insinua un somriure burleta, com si ell mateix es volgués riure del navegant Pigafetta i dels seus millors temps d'expedició. Fent anar el cap, diu: —I per postres afirmen que sóc ben mort i ben enterrat a Vicenza, on vaig néixer. Mira que en són de tanoques!

Les gralles de Pataqués Fulc no sap si es desperta pels reflexos d'un arc de Sant Martí que li peten al damunt mateix de la cara o pel so d'una melodia que se li fa cada vegada més familiar i que se sent per tot Pataqués com un concert d'ocellam entre l'arbreda a l'hora de joca. Pigafetta, amb una pipa fumejant, dret al costat d'una de les finestres de vora el foc, el tranquil·litza: —Bon dia i bona hora! ¿Estaves cansat? —¿He dormit? —fa Fulc, sorprès per tot el que li sembla que ha viscut durant la nit. —Com una marmota! —li confirma Pigafetta. —¿Aquest toc...? —diu Fulc, parant orella—. És el toc d'una gralla! —Oh, i tant que sí! Les gralles són com la sang dels Patagons! —diu Pigafetta, posant-s'hi bé. El so de la melodia es va fent cada vegada més intens, com si s'acostés al casalot on són ells dos. Fulc pensa que també celebren festa major a Pataqués. —¿Què dius ara? —diu Pigafetta—. És el bon dia a tots els Patagons. Una manera de dir que ja és hora, saps? Pigafetta encara no ha acabat de dir això quan un petit estol de mitja dotzena de gralles es posa senyorívol a l'ampit de la finestra, darrera els vidres des d'on ell i Fulc estan guaitant. Fulc veu aleshores els ocells més elegants que s'hagi pogut imaginar mai. Tots tenen un plomatge negrós, lluent, i van fent parelles, segons el color del bec i de les potes, com si així els identifiqués. Els dos de bec i potes vermelles es posen al davant de tot. Els altres dos també tenen les potes vermelles, però el bec groc. I l'última parella, negra de cap a potes, sembla que és la que ho porta tot de cap. —¿Són gralles de debò? —crida Fulc. —¿I doncs, què et pensaves? —torna a bromejar Pigafetta—. ¿Que tot és una imitació del que hi ha a Patagonya? Les gralles toquen el «Bon dia Patagons», inflant i desinflant el coll. Després estarrufen el plomatge i aixequen el vol cap a un altre carrer. A Fulc, de sobte, se li acut de preguntar: —¿Entre els Patagons, no n'hi ha que són caçadors? —¿Ho dius perquè la majoria porten una arma o qualsevol peça que s'hi assembla? —aclareix Pigafetta—. No, no en són gens, xicot. El que passa és que, al principi de la raça, només els primers avantpassats dels gegants ens representaven pel món. Així va fer que no sortissin de casa sense un artilugi o altre per poder-se defensar de qualsevol mal pas. Però més tard, amb la pèrdua de Patagons, també van haver d'anar sortint elles i tot, les gegantes, però mai sense fer parella, i per això no

es van preocupar de donar-los cap arma. Però cap Patagó no n'hagut de fer mai ús. T'ho puc ben assegurar, això! —Així, les gralles... ¿no corren cap perill? —va insistir Fulc. —Cap ni un. Sense gralles seríem Patagons morts! —diu Pigafetta fent un senyal de ratlla i creu amb la mà. Fulc s'adona que el navegant Pigafetta no té cap intenció de dir-li si vol esmorzar. I ara que fa memòria és quan hi cau: ahir a la nit tampoc no li va parlar de sopar! ¿I els Patagons, doncs, que no mengen? ¿De què s'alimenten?, pensa Fulc. L'expedicionari Pigafetta té una resposta per a cada interrogant de Fulc. No li diu que no a res, i un embolcall de felicitat acompanya les explicacions del navegant, com si sentís una gran satisfacció de poder transmetre els secrets dels Patagons a algú que l'escolta amb el do de la xafarderia, un do que, a Pigafetta, ja li semblava que l'home havia perdut. —Bo! I que en sabeu poques, de coses, allà, a l'altre costat! Tot això de la gana és un vici vostre. A Patagonya, hi ha qui es passa la vida menjant i dormint i veient els canals de televisió per cable, i no pensa en res més. Prou que ho sé, xicot. Ara mateix, tu saps que no tens gana. Però per no perdre el vici, voldries menjar. ¿Te n'adones, Fulc? —No, no... gana no en tinc... —admet Fulc, tocant-se la panxa per veure si se la nota buida i grinyolaire com una guitarra. —¿Què et penses, doncs? ¿Què vivim de l'aire com diuen alguns? Ca, home! ¿Has vist els arcs de Sant Martí? Els seus raigs són els que ens donen tota l'energia que el cos necessita. Per això els Patagons de ciutat són els que porten una vida més dura. Els arcs de Sant Martí només hi fan cap de tant en tant, a ciutat, perquè amb prou feines tenen força per trencar la capa de contaminació que barra l'atmosfera. Els Patagons, només amb grans esforços aconsegueixen llucar sovint algun reflex perdut i lleganyós, i s'alimenten d'aquestes petites llucades perquè noten l'arc de Sant Martí d'una hora lluny, ¿saps? Arraconats on sigui, no els deixa mai d'arribar, quan surt en algun lloc o altre. A més, ja saps que tots tenen el cos prou ample i prou alt per fer reserva de raigs de l'arc de Sant Martí gràcies al proveïment que prenen quan són aquí, a Pataqués. Els Patagons són capaços d'acumular-ne per a tota la vida, si tenen bona salut. Només de tant en tant perden una mica el color de la cara, però amb una sortida a l'aire i al sol es refan de seguida. Nosaltres, els Pigafetta, sí que no podem badar! Per això he de tornar sovint aquí a Pataqués, jo. La veritat és que sense els arcs de Sant Martí no m'aguantaria dret, noi! I quan acaba de dir això, Pigafetta s'aixeca d'una revolada de la cadira i d'una estiregassada s'emporta Fulc cap a la porta del casalot que dóna al carrer. —Som-hi, xicot! —diu engrescat—. Veuràs quina sorpresa que et tinc reservada per avui a Pataqués! I Pigafetta arrenca a córrer, amb una coixera feta saltirons, mentre Fulc, que encara es corda la bragueta i porta la jaqueta posada a mitges, segueix el navegant carrer avall, i no l'encalça fins a tocar del moll de Pataqués.

L'ull de peix Al moll, el Patagó desaparegut li fa l'efecte, a Fulc, que ja fa més bona cara. La mar de Pataqués sembla una bassa d'oli aquell matí quan Pigafetta i Fulc pugen a la góndola que els va portar ahir mateix des del fossar de Patagonya. El mariner anuncia a Fulc que l'espectacle que veurà no l'oblidarà mentre visqui. —És el creuer turístic més al·lucinant que hagis fet mai! —li diu—. Aquí hi faríem la primera pela si volguéssim! —s'enriola tot sol. I enfonsa la pala a l'aigua mentre la góndola comença a romancejar per damunt de l'oneig suau. —Escolta, Pigafetta... —fa Fulc després d'observar Pataqués des de dins de l'aigua. —Mmm... —mastega Pigafetta. —¿On para la sortida del rierol per on vam venir? No la veig pas enlloc... —diu Fulc. —No la veuràs pas des d'aquí alta mar. Fa falta tota la destresa del pirata Barba-rossa per encertar-la si ets de fora. Jo més d'un cop m'hi he passat una bona estona forfollant per aquell pany de roques. I no diguem si és una nit d'arcs de Sant Martí enfurismats, uix! La resposta deixa prou preocupat Fulc. ¿Potser perquè Fulc desitja a la vegada no sortir mai més de Pataqués i al mateix temps saber on cau la sortida per si mai se'n desdiu? Com que l'horitzó no existeix, Fulc no el veu i, amb molt poc temps, la góndola es retalla com un monstre marí al centre de la badia de Pataqués. —Ja hi som! —anuncia radiant Pigafetta. Fulc no diu ni sí, ni no, ni oh ja ho veus, perquè s'adona que Pigafetta s'ha aturat al bell mig de l'aigua i penja la pala de remar com si es disposés a desembarcar. —Apa, baixa Fulc, ¿què fas encara dalt? —li fa de seguida. Fulc s'hi resisteix com aquell qui li fa por de llençar-se a la piscina des d'un trampolí quan no ho ha fet mai. —¿Per... damunt de l'aigua? —insinua. —Trepitja, home, trepitja, així, ¿veus? —i Pigafetta en dóna exemple com a bon mariner. Fulc treu primer un peu de la góndola i trepitja insegur. Després treu l'altre i de moment encara s'asseu amb les dues mans aferrat a la barana. El crit insistent de Pigafetta el fa optar per tot o res. —Apa, home! Que no et treus la son de les orelles! I es posa dret i comença a caminar com si res.

—Només has de fer l'ull viu i no t'has de sortir de la ratlla. Així i anar fent... —l'ensinistra Pigafetta. Efectivament, ressegueixen un camí d'aigua més que brillant, a la vora mateix d'una ratlla blau marí que els guia. Enllà, i més al mig, a força metres d'on són, es desdibuixen més ratlles blavenques que es tanquen en una colla de cercles fins a perdre's en l'infinit. —¿Vas bé, Fulc? —li va dient Pigafetta. —Fantàstic! —gosa cridar Fulc a mitja veu. —Ets damunt d'un camí històric, Fulc! —li diu ara l'expedicionari. —¿Històric?... —repeteix amb el to d'abans Fulc. —El mateix camí que va seguir el famós Tirant lo Blanc en un naufragi que va patir... Però els llibres tampoc no en diuen res, d'això. Fulc rumia i rumia i desvetlla dins el seu cervell tot el que coneix d'història i en cap raconet del seu cap no pot trobar ni que sigui un mal rastre del tal Tirant. No es fa de cap de les maneres el saberut, però. —Escolta... aquest Tirant lo Blanc... —mig pregunta. —Sí, home, el cavaller més famós de totes les terres i de tots els temps. Un dels de cal Roca Salada! —diu Pigafetta, mig girant-se d'esquena i com si assenyalés un lloc concret. —El bon Fulc ja fa prou de seguir la ratlla i no perdre's! No entenc res del que em dius, Pigafetta! Dec ser un ignorant... —confessa Fulc. —No t'ho prenguis pas així, xicot. Jo me'l conec perquè de fet és com si fóssim de la mateixa quinta i per alguna altra coseta més... —deixa a mig dir Pigafetta. —Això de la quinta no em fa petar de riure per por de no caure d'aquest pany d'aigua tan quieta i cristal·lina, Pigafetta! —li diu Fulc fent cassoleta amb les mans perquè de fet ja fa estona que els dos criden, si es volen sentir. —Doncs ja pots esclafir si vols perquè ja hem arribat al capdavall d'on anàvem. Espera't, que obro... —el sorprèn novament Pigafetta. I, dit i fet, Pigafetta estira una punta de la ratlla que havien seguit i, aixecant-la com una trampa de celler, com que és prou ampla i Fulc no les té totes, s'engoleixen endins. I a dins, com era de suposar, tot té un deix blavís amb les més exagerades barreges de tons, tots dels més diversos blaus! Ara les veus ressonen com si anessin a topar contra les parets blau marí que els envolten i Fulc s'adona que es tracta de parlar ben fluixet com si gairebé no obrissin els llavis. —Això que et deia, Fulc!, tots els llibres són una mentida i ja me'n donaràs la raó quan et facis més vell, si vols. Aquest del Tirant s'escarrassa a explicar que el naufragi de la seva galera es va esdevenir prop de les costes de Grècia i que el cavaller havia anat caminant per aigües baixes fins a tocar terra i amagant-se de les lluites dels moros perquè no el veiessin tot entrant-se dins l'aigua. I un be negre! Ratlla blava endins que va seguir i fins aquí que va arribar, com nosaltres! Aquesta mania a disfressar la història em congela! Sort que Tirant lo Blanc, d'aquí dins ja no se'n mou! Per les paraules de Pigafetta, Fulc endevina que s'encaminen cap a un lloc o altre on hi deu haver aquest famós cavaller que ell no havia

sentit anomenar mai. I deu ser cert perquè s'aturen en un passadís tot ple de petits ulls rodons transparents que li permeten veure allò que no oblidarà mai. —Aquí els tenim! —diu Pigafetta tot joiós—, discutint com sempre! Fulc no s'ho pot aguantar més i l'hi diu: —¿Caminàvem per damunt la nineta d'un ull de peix i ara som dins mateix, oi? —Bé, xicot. Així m'agrada, així! Que aprenguis a descobrir el món des dels teus ulls de flor d'ametller. Magnífic! I Fulc somriu satisfet.

Kirieleison, patagó rebel Després d'una bona estona d'observar la discussió, perquè d'una discussió es tracta!, Fulc comença a esternudar. —Ep! —li diu Pigafetta—. No facis la mateixa fi que el cavaller Tirant. —¿La mateixa fi? —diu Fulc a mitges, mentre reprèn alè per a un nou esternut. —Així mateix. Des del naufragi del seu navili, Tirant no va fer res més de bo. Es va tancar dins d'aquest ull de peix i, com ja pots comprovar tu mateix per la fredor que hi fa, va pescar una galipàndria tan forta que ja no se n'ha pogut sortir mai més des d'aleshores. I fixa't com discuteixen encara amb l'autor de la seva biografia, Joanot Martorell! L'escriptor es va entestar a fer-lo trescar una colla de capítols més, posant-hi salsa inventada, com fan tots els autors, i Tirant només volia que el deixés morir en pau. I el temps que fa que dura! Que si això convé més que allò altre, que si a mi no m'agrada i a tu sí, que si tomba que si gira... Fulc observa com, enmig de gesticulacions, el cavaller Tirant, senyor de Roca Salada, esternuda fort, fa un cop de cap i, enrogit d'ulls, s'encara una altra vegada amb Joanot Martorell amb ganes de fer-lo baixar del ruc. —¿I aquest gest que Tirant ha fet ara amb l'índex i amb el polze, què vol dir? —pregunta intrigat Fulc. —Hi ha coses que són de tota la vida, Fulc. Un altre embolic que es porten entre mans l'autor i el protagonista. Tirant fa desenes d'anys que reclama una part dels drets d'autor de Joanot... Em fa l'efecte que en aquest punt no s'acabaran mai de posar d'acord —pronostica Pigafetta. Entre esternut i esternut, Fulc recorda que Pigafetta li ha parlat d'altres relacions personals seves amb el cavaller Tirant. —¿Vols que t'ho expliqui? Es tracta d'un assumpte lleig amb Kirieleison. No sé si t'ho hauria de dir... —fa encara una mica dubtós el navegant—. És la vergonya dels Patagons —es dol. Fulc s'adona que potser no li ve de gust parlar-ne. —Deixem-ho, deixem-ho... —fa Fulc, complaent. —No, Fulc, no. ¿Per què ho hem de deixar? La vida és feta de tota mena de colors. Veuràs... Kirieleison va ser un Patagó infidel a la seva raça. Va desertar de Pataqués amb una donzella patagona que el va embolicar, i no en va fer una de bona fins que va morir de ràbia. —¿Ah, sí? —diu Fulc, que havia sentit dir als homes de Patagonya que es pateix molt si es mor de ràbia. —Va ser un rebel, ¿saps? Va desafiar en batalla el cavaller Tirant i, en el fons, ho va fer per enveja. Pigafetta s'anava posant trist a manera que n'anava parlant.

—¿No hi va haver ningú que el pogués fer desistir del duel? —pregunta ara Fulc. —Ni ningú ni res! Jo mateix em vaig encarregar de visitar Tirant, i també vaig demanar de parlar amb Kirieleison... Els dos, encaparrats a mantenir el seu honor. I tot perquè Tirant va matar dos germans bessons de Kirieleison, però germans de llet, ¿saps? Va ser un Patagó orfe des de molt jovenet, i algú se'n va haver de fer càrrec... Malament rai, per als Patagons, si es troben així. Kirieleison, després d'una vida esbojarrada, va petar de ràbia, ja t'ho he dit. No va arribar a tenir ni una mort digna. Joanot va escriure que li havia rebentat el fel i que li havia esclatat com un aglà. Ja te'n pots fer càrrec del que això vol dir... —Em sap greu... —diu Fulc, com si Kirieleison hagués estat també una mica parent seu, quan s'adona que Pigafetta ha deixat anar una llagrimeta. —No em facis cas... Però és que els Patagons, ni que siguin rebels, també te'ls estimes, ¿saps, Fulc? —deixa anar Pigafetta, eixugant-se la galta mullada amb la punta d'un mocadoret brodat que s'ha tret de la màniga.

Lady Pompis o la Coca de Mataró —No ens entristíssim pas! —diu Pigafetta, mentre empeny una porta entapissada de vermell vellutat que sembla que doni entrada a una cabina de vaixell. Fulc endevina de seguida que allò és... una discoteca! —¿I dins l'ull gegantí de peix... hi ha una discoteca? —Els Patagons que ara hi van li han posat un nom més d'acord amb els temps que corren. Li diuen Lady Pompis —explica Pigafetta—. Però, de fet, tothom la coneix per la Coca... la Coca de Mataró. Lady Pompis, doncs, o la Coca de Mataró, és una discoteca espaiosa i tan gran com Fulc no havia vist mai a tota la comarca de Patagonya. I això que Fulc n'era un assidu des de molt jove, ni que últimament no hi anés gaire. Pigafetta li continua fent cinc cèntims del local. —No totes les anyades de Patagons tenen la mateixa manera d'anomenar les coses, ja ho veus. Les diferents èpoques que viuen porten aires nous i els joves en canvien el sentit amb una bufada. Entre els Patagons de fa anys, parlar de «coques» era tota una altra cosa, i ja s'entenien. ¿T'has fixat sovint en les «coques» que traginen per la part de darrere la majoria de Patagones del món? Fulc va lligar caps i, en aquest cas, «coques» i pompis es van barrejar amb una rapidíssima jugada de paraules. Ell i Pigafetta no es van estar de somriure per sota el nas. —¿És una nau immensa? —fa Fulc, meravellat. —¿Immensa? —diu Pigafetta. —¿Em permets que digui... gegantina? —insisteix Fulc. Pigafetta adopta un posat de capità mercant. —Perdoneu que us adverteixi, grumet, que se us nota d'una hora lluny que no heu tocat aigua en la vostra vida! Aquesta nau, l'antiga Coca de Mataró, no té res de gran si comptem amb mesures de Patagó. Quan va naufragar, viatjava amb una tripulació de Patagons sense arribar a reunir-n'hi més de seixanta. Una miniatura, vaja. Fulc vol defensar ara la seva apreciació, potser sí que feta precipitadament a ull d'home i no de Patagó. —¿Has dit seixanta... Patagons, oi? —només exclama. —Sí —respon sec Pigafetta—. I parlo d'èpoques que a Patagonya he sentit que batejaven històricament de medievals. La Coca és això, un autèntic model medieval de navegació casolana. N'hi ha molts que l'haurien volgut trobar. Però s'han hagut de conformar amb una reproducció en miniatura que guarden en no sé quin museu de l'estranger. Vinga, entrem, entrem!

Pigafetta es troba al rovell de l'ou. Content i feliç de cop i volta. Ensopega amb alguna polpa molt flonja, encegat segurament per la barreja de colors que matisen la foscor pròpia de l'indret. Fulc nota que fa estona que trepitja flonjor per tot arreu. Tant el sostre, com les parets i el terra de la nau sembla que s'inflin i es desinflin amb cadascuna de les seves petjades. —¿Hi vénen molt, aquí, els Patagons? —pregunta Fulc. —¿Els joves? Ni se'n mouen! Els grans ja s'hi troben una mica més feixucs. Els balls dels Patagons han canviat massa! I és cert. Adaptacions de gralla electrònica d'allò més cridaneres surten dels equips de so i envaeixen Lady Pompis en un etern fil musical posat al dia. Alguns Patagons belluguetegen suaument sobre la flonjor que Fulc ha notat des que han creuat la porta entapissada. Són uns moviments rítmics, però compassats, adaptats a la capacitat balladora d'uns gegants de mida patagona normal i corrent. Fulc reconeix peces de ball de les més clàssiques, i les confon barrejades amb creacions universalment famoses que no li han dit mai res, però que sap que fan anar de boig tots el criaturam de Patagonya. Alguns Patagons, cansats segurament de tant ballar, conversen, xiuxiuegen i fan manetes en un racó de la Coca, i gairebé ni se'ls veu ni se'ls sent. Fulc descobreix que Lady Pompis o la Coca de Mataró respira per tot arreu perfums alliberadors que se li han posat molt endins del nas i que el fan mig somniar despert, com quan encara era al poblat de molt petit, després d'una nit de danses al voltant del foc. Cada vuit o deu passos encatifats, una olor se li fon amb un altre. Ja s'ha empeltat de perfum mandarina, de flaire taronja, de regust de poma, de sentor de cirera, de gust de raïm, de tast de pruna, de toc de pera, de suc de caqui, de pell de plàtan, d'aspror dolça d'albercoc... —¿Com va el còctel de Lady Pompis? —li pregunta en sec el navegant Pigafetta. —Tinc el nas fet un fruiterar! —respon Fulc, la mar d'alegret. I és quan Pigafetta, entre reflex i reflex de focus argentat, li fa veure que no para de trepitjar ara groc, ara vermell, ara verd, ara carbassa, ara granat... —¿El color de cada olor? —mig pregunta i crida Fulc. —No, són larves. Larves submarines, esclar! Larves perfumades a posta perquè es desinflin a cada petjada nostra i et regalimin constantment amb les seves aromes —diu el navegant. Fulc, des d'aleshores, s'hi fixa millor. I és quan nota un pessigolleig a les plantes dels peus que acompanya les seves petjades. I fins i tot li sembla que tacteja un tremolor sota els seus passos. Com una vida que es va fent quieta i reposada. Com un perfum vivent que el transporta de la mà de Lady Pompis a la glòria, que diuen.

Ei!, míster Darwin!... De retorn a la góndola pel camí de la nineta de l'ull de peix es comença a fer fosc d'aquella manera que s'hi fa a Pataqués amb els arcs de Sant Martí. A l'altre costat de nineta, com un petit punt negre mig encorbat, Fulc observa allò que li sembla un home. —...? —pregunta amb un gest de cap, sense dir res, però assenyalant amb el braç estirat. —Quan abans hem passat, era molt d'hora i encara no hi era —aclareix Pigafetta sense deixar de remar. I al mateix temps que ho diu, el navegant aixeca també el braç i saluda l'estrany visitant. Ell els torna els cops de braç, amb els d'un barret, i per això es veu més. —És el senyor Charles... míster Darwin! —fa Pigafetta. I no cal dir que Fulc torna a revisar els seus calaixons de coneixements, i com que no troba res que s'hi assembli, es confessa novament a Pigafetta, i ell li torna a fer cinc cèntims del que fa el cas. —Míster Charles és una gran persona... El món, el vostre món, li deu molt. És l'únic home amb qui he parlat aquí, a Pataqués, abans de fer-ho amb tu, Fulc. I d'aquesta manera, Fulc sap que míster Charles Darwin és qui va descobrir d'on venia l'home, i que tothom el té per un gran savi tip de buscar per aquí i per allà per demostrar com els de la colla de Fulc i els de Patagonya havien anat evolucionant des dels orígens del tot. —I també és un gran expedicionari! —exclama Pigafetta, amb orgull. Fulc entén a poc a poc la passió de Pigafetta per tots aquells qui un dia s'han sentit cridats per la mar. I encara ara no pot entendre per què Pigafetta li ha fet confiança, a ell que només és un pobre temporer de Patagonya, un africà lluny de casa, més de secà que Déu sap què. El navegant Pigafetta, sense deixar d'ullar míster Darwin en la llunyania, encara remoreja: —L'hauries d'haver vist amb el vaixell Beagle, camí de terres desconegudes. I tot per demostrar només d'on venia l'ésser humà, d'on vénen els que són com tu, Fulc! Fem una feina tan semblant, Darwin i jo. Ell amb els humans, i jo amb els Patagons, esclar. Quan arriben al peu de la góndola, allí on la nineta de l'ull de peix fa el pendent més pronunciat, míster Darwin ja no és sinó un minúscul puntet gairebé imperceptible. Camí de Pataqués, dalt de la góndola, el navegant encara diu a Fulc:

—I no en té mai prou, aquest Darwin! Ara s'entesta a descobrir des de quan i on comencen els autèntics orígens dels nostres Patagons. Un científic de pes, veus? En tocar terra al moll de Pataqués, Pigafetta anuncia a Fulc que aquella nit no podran dormir pas. —¿Per una onada de calor d'hivern? ¿Hi haurò moros a la costa? ¿O una nova glaciació farò desaparèixer Pataqués i tot rastre dels Patagons? —diu Fulc, decidit. Pigafetta eixampla la rialla més ampla des que Fulc el coneix. —Ja estàs fet tu un bon pou de fantasia, Fulc! Quan els arcs de Sant Martí s'han entortolligat, i el vespre ha portat definitivament la nit, Pigafetta i Fulc han entrat sota les faldilles del Patagó de Patagonya, ara el més vell de Pataqués. S'han hagut d'enfilar pels carrers costeruts fins al capdamunt de la vila on, a recer del campanar, el Patagó llança la mirada cap a un punt sense fi. Els ulls oberts de pam. Amb unes ninetes de colors i un somriure mig amagat entre els narius i el bigoti, el vell Patagó s'estremeix una mica quan nota que, de sota estant, li aixequen les faldilles. Pigafetta s'enfila per l'interior de la carcassa del gegant i, des dels barrots del primer pis, indica a Fulc que el segueixi. —A poc a poc i sense fer soroll... Porta molt de temps amb la mirada endolcida badia enllà. Jo el conec de tota la vida. Compta els anys que són cent dotze anys! Quan arriben dalt de tot, Pigafetta s'instal·la en un dels dos ulls. I Fulc pren posició a l'altre. Com en un periscopi de colors, les ratlles, els cercles, els punts i els triangles van i vénen esbojarrats, i tan aviat deixen entreveure fugaçment una part del moll de Pataqués, com el camí de l'ull de peix, com la figura intrigant de míster Darwin al fons. Després d'un xiuxiueig entre Pigafetta i el vell Patagó, incomprensible per a Fulc, els ulls telescòpics enfoquen Patagonya amb un color tan llampant com si les imatges fossin retransmeses per via satèl·lit!

Patafis per donar i per vendre! I és que Fulc ja ha oblidat que el Patagó havia desaparegut de la vila i que tots els vilatants de Patagonya devien anar de corcoll intentant de treure'n l'aigua clara, d'aquella sospitosa desaparició i, de rebot, de la presència de Pigafetta al Ple de l'Ajuntament, com si es tractés d'un pòtol sense nom, per complicar-los encara més la vida. Cada canvi de Patagó ve acompanyat de fets mai vistos!, va anunciar Pigafetta al Ple. I Fulc, com tothom, s'ho va prendre mig de broma, mig de debò. —És l'única vergonya que ens podeu tirar en cara... —li diu ara Pigafetta—. Però d'alguna manera s'ha de fer per anar convencent que existeix una raça. El nou Patagó, al lloc on s'ha d'aparèixer, ja fa estona que deu fer de les seves amb el seu posat de bon noi i de no haver trencat mai cap plat —afirma Pigafetta, mentre torna a xiuxiuejar algunes paraules amb el vell gegant que cerca i recerca racons inèdits de Patagonya que a Fulc, en canvi, li són tan coneguts com les ungles dels dits. Fulc no gosa interrompre les operacions de transmissió i no deixa de petja el seu ull de miranda, convençut que d'un moment a l'altre apareixerà la casa on fa de temporer, i potser sabrà si el metge i la metgessa que en són propietaris hi han fet cap per passar les festes d'hivern de Patagonya. Fulc voldria preguntar com s'ho fan els Patagons per aconseguir, des de tan lluny, aquelles imatges. ¿Hi ha un repetidor d'alta potència a l'entrada de Pataqués, potser? Peró veu Pigafetta tan engrescat amb l'altre ull del Patagó, que se'n desdiu i es convenç que allà no hi ha cap invent que descobreixi, en el fons, la sopa d'all, sinó que tot són repeticions parabòliques del desconegut. I ell mateix s'esgarrifa de la definició tècnica que li ha donat. El distreu de les seves conjectures un crit de Pigafetta: —Reòndia, quins patafis que està fent, el trempat! I Fulc dóna tota la raó a Pigafetta perquè les imatges dels ulls del vell Patagó són d'alló més exuberants quan s'aturen de cop i volta i, com en un noticiari de mitjanit, fan una mena de bateria de resum de tot el que passa. —Ei, d'això, a Patagonya, en diem tele! —crida Fulc, entusiasmat, després que s'ha oblidat que el vell Patagó no vol crits, quan treballa amb les imatges dels seus ullassos. —Xisssttt! —fa Pigafetta amb un dit entre els llavis.

I amb raó perquè per uns moments les imatges de Patagonya s'han fet esborradisses i els colors, vius com eren, fan l'efecte que se'ls hagi menjat el sol. Però de seguida tot torna a la normalitat i els colors es transformen de nou en autèntics Santmartins com abans, i el goteig de notícies, allò que Pigafetta ha anomenat patafis, se succeeix sense aturador. Fulc aprofita per anar guardant-ne un resum en la seva memòria, mentre les imatges li passen per davant dels ulls, per si de cas li cal fer mai de cronista de Patagonya, de la mateixa manera que Pigafetta ho és de Pataqués. I intenta recordar la cara de babau que ha vist que feia el forner quan, en treure el pa del forn, s'ha trobat amb les posts plenes de perruques postisses de senyora. O la cara dels passatgers del tren exprés que no té parada a Patagonya i que, al cap de mitja hora d'adonar-se que el tren avança a pas de carretó amb poni, guaiten a les finestres i descobreixen el maquinista a peu, al costat del comboi i amb un cistellet al braç que va omplint de cargols amb les banyes acabades de treure després de la humitat. O també la del pastor de cabres que quan es disposava a treure el ramat a rosegar, gairebé cau d'esquena perquè troba el corral convertit en un galliner ple de pollastres i polles rosses. Un cas semblant de sorpresa és el que s'ha endut, contràriament, el granger, quan ha observat una negror ajaguda pels pals dels galliners i ha trobat el ramat de cabres escaitanant i amb ganes de pondre. L'agutzil no se sap avenir de les cleques dels vilatans quan surt de l'Ajuntament, fins que en un mirall d'aparador s'adona que la gorra, símbol d'autoritat, se li ha transformat al cap mateix en un orinal de porcellana la mar de gros. A la discoteca, els joves es troben estranyament, i de cop i volta, agafats per parelles. Però els nois amb els nois, i les noies amb les noies, ballant un valset patagoní com a desesperats. Els televisors per cable de Patagonya sorprenen qui els engega perquè en lloc de seguir la programació establerta en cadascun dels canals internacionals només transmeten les graciositats d'un conegut humorista que no para de deixar anar acudits sense cap solta però que, com la ceba picada, fan plorar tothom. A l'escola, la mestra intenta refer unes operacions matemàtiques a la pissarra i, com una calculadora quan fa la nyeu-nyeu, només aconsegueix sumar quan vol restar i multiplicar quan vol dividir i fer arrels quadrades quan vol fer tants per cents. Això si la mà no se li desferma i omple tota la pissarra de xifres incomprensibles. En uns trossos que la imatge no deixa identificar prou bé, unes oliveres han començat a fer cocos i el pagès, amb uns quants nyanyos considerables, en vol donar part als de la protecció agrària. L'escurabutxaques del cafè es fa un fart de funcionar per un duro dels antics que li tirin i, en lloc de rabejar els jugadors de monedes, no para de treure quilos i quilos de pasta de lletres per a la sopa amb marca d'indiot.

El conegut Guim, el pregoner que havia donat la notícia de la desaparició del Patagó de la vila, quan s'ha disposat a parlar pels altaveus, sense ser amo de la pròpia voluntat, s'ha posat a cantar havaneres, acompanyant-se d'un repic de campanes del campaner jubilat que sembla que se li hagi capgirat el cervell. El carter contempla atònit, quan obre la bústia de la plaça per recollir-ne el correu, que tota la saca vessa de papers de carta escrits, sense els sobres ni les adreces on s'han d'enviar. Més grossa encara! Tot sortint de l'església, el capellà i les úniques vuit o deu beates més conegudes de Patagonya han encetat una polka a la plaça mateix per fer llengotes als menys creients. Ara s'hi veu el pagès més veterà del terme que entra al súper per comprar-se un barret de palla i, quan se l'emprova, tota la calvície se li transforma en una cabellera immensa que acaba en una cua de cavall fins a mitja esquena. El secretari de la Caixa d'Estalvis de Patagonya transvasa una cartera de bitllets des de les oficines de la Cooperativa a l'agència de la sucursal de la Caixa i, quan arriba a lloc, la cartera oberta el convenç que uns quants centenars de mosques és l'únic que hi transporta. I així sembla que els patafis no es vulguin aturar. Però hi ha com una petita avaria en els canals de transmissió, i el vell Patagó estossega, potser de tan vell, esclar, o qui sap si perquè Fulc i Pigafetta, enfilats a l'últim pis de la carcassa, mirant a través dels seus ulls, li han carregat els pulmons. El cas és que Patagonya ja no torna a sortir més a les improvisades pantalletes, i ara tot és un poti-poti de postals de parelles de Patagons d'arreu del món, i una barreja de colors que espurnegen com focs d'artifici fins a enlluernar del tot tant Fulc com Pigafetta. —Mira, Fulc, més val que baixem per avui —diu Pigafetta, una mica decebut—. L'avi Patagó s'ha cansat i ja no pot més. Em sap greu per ell... I de fet deu ser cert perquè, baixant pel carrer del campanar de Pataqués, Fulc es gira per mirar-li la cara i els seus dos ullassos regalimen espurnes de colors galtes avall i li deixen uns reguerons de mitja brutícia que potser ja no els hi podran treure mai més.

La bosseta d'herbes remeieres Quan Pigafetta li diu que cal tornar a Patagonya perquè el vell Patagó s'ha cansat de funcionar, Fulc no sap quants dies han passat des d'ahir ni quantes hores de nit ha caigut rendit al casalot del navegant italià. Nota que Pigafetta està preocupat. Com si el cansament del Patagó més vell l'hagués afectat a ell mateix. Dalt de la góndola i camí de la boca amagada entre rocs pel braç d'aigua que els porta al soterrani, Pigafetta encara en parlarà. —Ja m'ho semblava que de fet no anava prou com cal... —¿I això...? —diu Fulc. —Les imatges que vam veure sobre Patagonya a través dels seus ulls... El vell Patagó era un sac de bromes, de més jove. No m'estranyaria gens ni mica que ens hagués donat gat per llebre. El cap li bull de fantasies i me'l faig capaç de capgirar els patafis tal com a ell li plagui de fer-ho, però em va semblar que aquesta vegada desvariejava una mica massa. Mal senyal... El camí pel soterrani, amb Pigafetta fent de gondoler, tan aviat com ha abandonat els últims reflexos dels arcs de Sant Martí de Pataqués, es torna feréstec, ensopit, llarg i silenciós. Fulc no gosa obrir boca. I tampoc no es gira enrere per entreveure els últims espetecs de llum. No ho fa fins que endevina molt a prop una veu que li parla amb paraules que l'atrauen i una llum, ara esblanqueïda, l'envaeix i li fereix les ninetes quan prova d'obrir les parpelles. —Apa, apa! No ha estat res, xicot! —sent que li diuen. Fulc és a terra, ajagut, entre els ametllers, i nota que l'espinada li fa mal. Peta un sol que crema les pedres ni que sigui hivern, i de la vila arriba un rebombori com si tothom fes tabola. —¿Que et volies perdre la festa d'hivern, xicot? —li diu la veu a cau d'orella. Fulc obre els ulls del tot, i és quan veu Pigafetta que li té el cap agafat, li pessiga les galtes, i li somriu d'aquella manera seva, desvalgudament. ¿I és ell, el mateix navegant i expedicionari Pigafetta, qui li parla i li diu tot allò? Fulc s'adona que no té ni esma de parlar. Com si fes moltes hores que no hagués badat boca. Per fi, desferra els llavis i diu amb por: —¿Que hem tingut un accident al soterrani...? Em fa mal tot... ¿Que potser se'ns ha negat la góndola...? —¿Però què és el que dius, xicot? —li fa l'home del cementiri—. Un dels llamps de la tempesta va esqueixar un arbre i de poc que no t'agafa pel mig! Ja ha passat! Mira quin sol que fa ara mateix, ¿el veus? Els vilatans de Patagonya ja se les veien magres del tot si la pluja i la

calamarsada hagués durat una mica més. Però, xicot, ¿com se t'acut d'enfilar-te als ametllers quan ja són tan vells? I han passat hores. Un dia i una nit. Hores sense que Fulc fos conscientment en aquest món. —Et vaig recollir quan l'aiguat va amainar. És clar que podia haver avisat el metge del poble, però vivies, respiraves i... bé, un sempre sap fer quatre remeis casolans per sortir del pas! Els metges d'avui en dia, noi! Si ahir t'hagués portat al poble i hagués dit que t'havia trobat estès sota un ametller, llampferit per la tempesta, potser haurien trobat els motius per acusar-me de tot sense tenir-ne cap culpa, i potser m'haurien fet fora de Patagonya amb qualsevol excusa. O m'haurien engabiat com si fos un pillastre de mala mort! Aquell agutzil sempre té un peu a la caserna de la policia! Ahir, al Ple de l'Ajuntament, em vaig sentir una tristor molt endins, ¿saps? ¿Per què la por fa que a vegades la gent desconfiï i rebutgi el que no coneix? Fulc sent com li bat el cor. Sent com viu. Sent com respira. I sent com l'home que l'ha vetllat dia i nit li parla amb paraules de debò, que li recorden les dels vells besavis del poblat, quan encara era un petitot amb ganes d'aprendre-ho tot. I Fulc no en dubta més i li diu el que pensa: —Et vaig veure com parlaves a la Casa de la Vila... —Ah!, ¿també hi eres, doncs? —fa l'home, més animat. —Sí. I després vaig fer cap al cementiri perquè et vaig anar seguint de prop. Volia parlar amb tu. Et volia conèixer millor... —diu Fulc. —Doncs, ja m'has vist, xicot, i de ben de prop que m'has vist! Però la teva curiositat, una mica més i et costa tres costelles noves! —li respon ell, fent broma. —¿Sempre... sempre vius en aquesta tomba de la llosa entreoberta? —pregunta Fulc, sense por. —Però, xicot, ¿que és que ara em vols prendre per una ànima en pena? Apa, apa, aixeca't, fes un esforç, i com que has recobrat l'alè de moure't i parlar, aprofita-ho que encara podràs anar a la festa! —se li esmuny ara, fugint d'estudi, el misteriós personatge. Fulc es redreça i prova de fer uns passos. Camina ara mig recolzat amb el pòtol, ara amb un tronc d'ametller. Uns passos enllà, veu com l'home es posa la mà al sarró i en treu una bosseta feta de drap. —Té! —li diu—. Et pot fer falta si et sents una mica malament... No t'he donat gairebé res més mentre estaves ajagut, inconscient, allà terra, durant totes aquestes hores. Mira que m'has fet patir, noi! —s'exclama finalment. —¿No et vols quedar a la festa d'hivern de Patagonya? Et voldria agrair d'una manera o altra... —s'ofereix Fulc. —Oh, no, no. Jo només estic de pas. I de fet ja me n'hauria d'haver anat, ¿saps? Potser en una altra ocasió ens veurem, ¿fa? —li respon. Caminal d'ametllers amunt, els dos s'han separat. Fulc pren el camí del poble, i l'home s'allunya a poc a poc del fossar. És aleshores quan Fulc crida amb totes les seves forces: —Pigafetta! Antonio Pigafetta!

Però el personatge no es gira. Potser perquè no es diu Antonio. O potser perquè allò de Pigafetta li sona ja molt llunyà. Qui sap si no hi sent prou bé i les paraules de Fulc ja no li arriben com cal. —Pigafetta...! —insisteix Fulc—. Pigafetta... —diu finalment, més fluix. Però només li queda la bosseta d'herbes remeieres per si de cas se'n sent una altra vegada, de la caiguda de l'ametller. L'obre, amb ganes de saber de quina espècie és el remei que l'ha mantingut inconscient des de la calamarsada, i l'olora ben fondo. No en coneix la sentor, però sí que s'adona que, després d'olorar fort, els ulls li fan pampallugues. I, malgrat el bat de sol, Fulc descobreix l'arc de Sant Martí que comença a encerclar tot Patagonya de cap a cap. —¿M'has deixat l'alè de vida de Pataqués, oi, Pigafetta? —es diu aleshores, amb un somriure que li pessigolleja tot el cos. I el jove temporer africà se sent tan feliç que travessa corrents el pontet del rierol que porta al carrer Major de Patagonya.

Patagó!... Oh!, Patagó!... Quan Fulc entra al poble, les campanes estan tocant a festa com unes esbojarrades. La gent ja s'ha llençat al carrer i Guim, el pregoner, anuncia l'últim ban de l'alcalde, en relació al misteri del que popularment ja es considera com un autèntic robatori del Patagò. I ho fa sense altaveus, perquè les catàstrofes uneixen de prop, i reuneixen els vilatans sempre: —Es fa sabeeer... que tenint en compte que alguns avis han recordat velles històries i fets estranys sobre els Patagons de fa molts aaanys... i tenint en compte les paraules misterioses que ahir es van sentir al Ple de la Casa de la Vila, que tothom prengui precauciooons! S'aixeca un remoreig entre els veïns perquè alguns opinen que el cas del Patagó ja hauria d'estar solucionat per les autoritats de la comarca. Guim, s'escura la gola i continua: —I es fa sabeeer... que alertaaats per la tempesta i la calamarsaaada d'ahir que va fer malbé algunes finques, que ningú no comeeenci a creure en bruixerieees... Els veïns dediquen alguns estirabots al pobre pregoner com si fos ell qui s'hagués inventat el ban. Però, Guim, home d'experiència que sap aguantar totes les reaccions, reprèn el fil sense ni un rastre del seu quequeig: —Per això es fa sabeeer... que ni que la catràstrofre hagi estat a punt de d'engegar a rodar la festa d'hivern, com tot Patagooonya ja sap, l'Ajuntament, per ordre del senyor alcaaalde, demana a tots els vilatans que qualsevol indici de fets estranys el comuniquin de seguiiida a

l'agutzil perquè pugui actuaaar en conseqüència. Patagooonya, a tants de tants de tantarantans! El repic de campanes ha parat en sec. No, ha parat i s'ha engegat una altra vegada. Toquen tres o quatre crides diferents a la vegada. ¿Toquen hores? No. ¿Toquen a sometent? Ara toquen a morts! ¿A morts? Toquen a foc!... Tot Patagonya deixa Guim penjat amb la vella corneta de pregoner, i es posa a córrer pels carrers. L'esverament és tan gran que algun dels veïns ensopega i es pela els colzes de la testarrada. Però tothom es concentra a la plaça. —¿Què es crema? —el més esgarrifat. —¿Qui s'ha mort? —el més pessimista. —¿Que arriba el rei? —el més monàrquic. —¿Què és aquest escàndol? —el més perepunyetes. —¿Quin sant s'ha penjat? —el més religiós. Res de tot això, esclar. L'agutzil treu el cap per dalt de la torre del campanar, amb la corda de la campana nana encara a la mà. I amb el braç i el dit de Colom, assenyala carretera enllà, per damunt de les teulades, que semblen un camp llaurat de nou, mentre escridassa com un liró: —El Patagó...! Que torna el Patagó! Els més petits es llancen al carrer Major que dóna al pontet de la carretera, a l'hora que el Patagó ja l'anava enfilant a passos curts i tan senyor com sempre. Patam, patum, patam, patum... Tothom riu i crida i aplaudeix i tot són cridòries que festegen la seva arribada. Davant mateix de l'Ajuntament, el Patagó s'atura i se li obren les faldilles. Suat, en surt el guixaire de la vila, més rioler que un gripau a l'estiu sota el raig de la font. —Ei, ¿què hi feu tots al carrer? Quina rebuda, nois! L'alcalde és qui hi parla primer. —Però... ¿que no ho sabíeu que cada any m'encarrego de rentar-li la cara? —se sent que diu el guixaire—. Me'l vaig emportar ahir. Esclar que no ho vaig dir a ningú, ni se'm va ocórrer d'avisar l'agutzil. Em vaig emportar el Patagó de matinada a l'estudi del mas. Hi he treballat dia i nit sense parar, eh! Amb prou feines he tingut temps de menjar per tenir-lo a punt, per a avui! Fixeu-vos, fixeu-vos!, enguany sí que ha quedat com a nou, oi? —fa ara assenyalant el gegant.

Sortim... I l'endemà, el dia de la festa major d'hivern, com cada any quan sonen les gralles, la parella de Patagons fa el seu tomb senyorívol pels carrers de Patagonya. I el seu ball típic a la plaça. I el Patagó, més enllustrat que mai de la cara!, de tant en tant s'acosta a la Patagona i li fa un petó que se sent des de molt lluny. —A saber què li està explicant, a la Patagona, fluixet, fluixet, i a cau d'orella, aquest Patagó nou de trinca... —pensa ara Fulc. I el jove temporer africà de la vila de Patagonya, des de sota d'un dels porxos de la plaça, no perd de vista, amb els seus ulls de flor d'ametller, la parella de Patagons, per si de cas ells s'adonen que hi és, i li piquen l'ullet.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, 27 - 28 agost 1982 Revisió: gener 2019