D’UN ANY (Vicent Andrés Estellés)
Recolzats en el ferro de la barana, véiem Absurdament el cel s’omplia de jardins.
la ciutat com un bosc. Vacil·laven els llums
Esclataven les altes carcasses de les falles.
dels castells en els teus ulls de plany, plens de llàgrimes.
Tota València era una foguera alegre:
No cenyia la teua adorable cintura.
ens donava la festa i la fàcil metàfora.
L’un al costat de l’altre, contemplàvem València.
Jo cenyia la teua cintura en la penombra.
Vaig sentir el teu braç que buscava el meu braç.
Jo respectava el teu silenci dolorós.
Fa deu anys, fa vint anys, fa trenta anys, jo no ho sé.
Músiques populars pujaven per les cuixes.
Era en una terrassa humil en els afores.
S’obrien damunt nostre els jardins instantanis
Tots els veïns pujaren i miraren València.
Jo assumia una amarga responsabilitat.
Els agradava molt la nit de Sant Josep.
Assistia en silenci al teu amarg silenci.