Llibret 2021 - Carrers d'Alacant by Foguera Ángeles-Felipe Bergé

20 21 El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l´ús del valencià de l’any 2021

Edita Foguera Ángeles-Felipe Bergé www.angelesfelipeberge.com Direcció Alejandro González i Borja Portada, disseny i maquetació Alejandro González i Borja Títol de la portada: “Carrers d’Alacant” Traducció Maria Josep Mira Roig (Of. Municipal de Promoció del Valencià) Material fotogràfic Adrián González, Alejandro González, Arxiu Municipal d’Alacant, José Recio, Arxiu de la Foguera Fotografies de Càrrecs

Col.labora Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana Impressió Ofibook Depòsit Legal A 324-2012

/ Llibret núm. 52 de la Foguera Ángeles-Felipe Bergé /

04 // Pròleg 06 // Carrers d’Alacant 08 // Guia de carrers 12 // Les Grans Vies 30 // Alacant en Alacant 92 // Carrers de la memòria 110 // Carrers de Fogueres, Fogueres de carrers 154 // AFB 2020/2021 198 // Guia comercial

En la majoria d’ocasions hi circulem per la ciutat sense saber-ne el nom real de les seues vies urbanes, ja que no són pocs els carrers o les places als quals es canvia el nom per part de la ciutadania i passen a ser anomenats “dels arbres”, “dels coloms”, “de correus”, etc. Lògicament, no solem retindre en la nostra memòria tots els noms oficials, això suposant que en algun moment arribem a conéixer-ne la nomenclatura. Però fins i tot coneixent-la mai arribem a ser conscients plenament del que reflectixen eixes denominacions que trobem plasmades sobre ceràmica caragolades a les façanes dels edificis en què apareix l’escut d’Alacant amb unes ones de color blau i roig, o les menys agraciades plaques metàl•liques, i les modernes, de plàstic, que solen situar-se en pals sobre la vorera. Enguany el llibret recull 275 denominacions de carrers, avingudes, passeigs i places de la nostra ciutat, mostrant qui o què te el privilegi de donar nom a la guia de carrers alacantina. En definitiva, donem a conéixer un poc de la nostra història, que els reflectix als

Adolfo Muñoz Alonso

108

Batalla de l’Ebre

Adrián Carrillo

104

Benasau

Adrián López, Periodista

102

Beneixama

Agatángelo Soler, Alcalde

Benejússer

Agost

Benferri

Agres

Beniarbeig

Aigües

Beniardà

Albatera

Beniarrés

Alcalalí

Benidoleig

Alcosser de Planes

Benidorm

Alcoi

Benifallim

Alcoleja

Benifato

Alejandra Quereda

Benigembla

Alfafara

Benijòfar

Alfàs del Pí

Benilloba

Alfons el Savi

119

Benillup

Algorfa

Benimantell

Alguenya, L’

Benimarfull

Almoradí

Benimassot

Almudaina

Benimeli

Alqueria d’Asnar, L’

Benissa

Altea

Benitatxell

Álvarez Soto, Tinent

103

Benito Pérez Galdós

112

Amèrica

131

Betis Florida

Ángel Pascual Devesa

136

Biar

Angelita Rodríguez Preciado

109

Bigastre

Antonio García Miralles, Diputat

Bola de Oro

112

Antonio Martín Trenco

108

Bolulla

Antonio Moreno Lancho

108

Busot

Antonio Ramos Carratalá

Caixa d’Estalvis

Asp

Calderón de la Barca

130

42/108

Callosa d’En Sarrià

Balones

Callosa de Segura

Banyeres

Calp

Atzúbia, L’

Calvo Sotelo

131

Emilio Varela

146

Camp de Mirra

Enrique Madrid

101

Campello

Enrique Monsonís

102

Cándida Jimeno Gargallo

103

Espanya

130

Canyada

Esplanada d’Espanya

113

Capità Meca

104

Fageca

Carolina Pascual, Esportista

Famorca

Castalla

Felipe Bergé

Castell de Castells

Fernando Ballenilla, Capità

102

Catral

Fernando Madroñal

100

Cecilia Bartolomé, Cineasta

Finestrat

Celia Valls

Foguerer

126

Forges, Humorista Gràfic

Ceràmica, La César Elguezábal

101

Formentera del Segura

Cocentaina

Fondó de les Neus

Comandant Franco

107

Fondó dels Frares

Comte de Casa Rojas

Francisco Candela Martí

106

Comte de Vallellano

104

Francisco Esteban Román

107

Condomina, La

124

Francisco González Sánchez

102

Confrides

Gabriel Miró

126

Conrado Albaladejo

139

Gaianes

Costa Blanca

130

Galícia

131

Cox

García Morato

Crevillent

Gastón Castelló, Pintor

140

Daia Nova

Gata de Gorgos

Daia Vella

General Varela

Dámaso Alonso

118

Germans López de Osaba

Dènia

Germans Pascual

105

División Azul

100

Girona

106

Doctor Bergez

113

Gómiz

125

Dolores

Gonzalo Soriano, Pianista

Elda

Gorga

Eloy Arenas

Granja de Rocamora

Elx

Guardamar

8 9

Heliodoro Guillén

142

Monges

120

Hernán Cortés

127

Monòver

Ibi

Montesinos, Els

Ignacio Pérez de Sarrió

Morant, Lo

121

Indalecio Prieto

Murla

Jacinto Masanet

138

Muro

Jaime Galiana

104

Mutxamel

Jaume I

Nou d’octubre

Jiménez Díaz, Doctor

Novelda

Joaquín César Asencio

105

Nucia, La

José Ángel Guirao

120

Ondara

José Cabrera

109

Onil

José Ferrándiz Torremocha

134

Orba

José Gutiérrez “Petén”

Oriola

José Luis Albiñana

107

Orxeta

José Luis Barceló, Diputat

Óscar Esplá

127

José María Py

132

Óscar Tordera, Músic

105

José Perezgil

148

Pantaleón Boné

José Romeu Zarandieta

135

Parcent

Juan Ballesta

109

Pedreguer

Juan Pamblanco Ayela

Pedro Mas García

102

Llíber

Pedro Salinas, Poeta

Lorenzo Aguirre

144

Pego

Loring

114

Penàguila

L’Orxa

Pérez Vengut

Luis Bellido

102

Petrer

Maisa Lloret, Gimnasta

103

Pilar Cortés, Fotògrafa

Maisonnave

124

Pilar de la Foradada

María Josefa Agreda Muñoz

104

Pinós

María Nomdedéu

106

Pirula Arderius, Periodista

Màrtirs de la Llibertat

104

Planes

Mediterrani

119

Poblets, Els

Méndez Núñez

126

Polop

Miguel Gutiérrez, Fiscal

101

Pont

114

Millena

Porvenir del Obrero

106

Monfort

Porvenir del Productor

106

Princesa Mercé

115

Tàrbena

Quatretondeta

Teulada

Ràcing Sant Gabriel

107

Tibi

Rafael González, Periodista

100

Tinent Coronel Chápuli

106

Rafal

Tinent Robles

Ràfol d’Almunia

Tollos

Ramón Guilabert

137

Tomás Aznar Domenech

Ramón Marco

150

Tomás Valcárcel

133

Redovà

Tormos

Relleu

Torre de les Maçanes, La

Remigio Soler

152

Torrevella

Ricardo Oliver Fo

Trenta de març

Rodolfo Llopis

UNICEF

Rojals

Valero Bermejo

Romana, La

Vall d’Alcalà

Romeu Palazuelos

103

Vall de Gallinera

Ruperto Chapí

121

Vall de Laguar

Sagra

Vall d’Ebo

Salines

Verger,El

89/105

Sanet i Negrals

Vicente Chávarri

100

Sant Fulgenci

Vicente Hipólito, Locutor

Sant Isidre

Vila Joisosa, La

Sant Miquel de Salines

Vila Vella, La

114

Sant Joan d’Alacant

Villena

Sant Vicent

115

Viña, La

118

Sant Vicent del Raspeig

Xàbia

Santa Faç

120

Xacarella

Santa Maria

125

Xaló

Santa Pola

Xavier Soler, Pintor

Sax

Xixona

Sebastián Cortés Sevilla

109

Yolanda Escrich

100

Sella

Sèneca

121

Senija

Sidi Ifni

Susana Llaneras

101

10 11

/01/

Gran Via L’evolució urbana d’Alacant durant els anys del desenvolupisme va dibuixar una ciutat inconnexa amb barris dispersos la unió entre els quals era realment complicada quant al trànsit rodat. Els problemes de trànsit que patia la ciutat des de feia molts anys van intentar solucionar-se, o almenys pal·liar-se amb el projecte de dos grans vies previstes en el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de 1987. La Gran Via i la Via Parc pretenien ser la salvació a la incomunicació entre barris.

/02/

/01/ Gran Via. Tram avinguda Pintor Xavier Soler. Al fons, el col.legi Jesuites i font de l’avinguda de Dènia. /02/ Gran Via. Tram avinguda Pintor Xavier Soler. Al fons, plaça Alcalde Agatángelo Soler amb l’escultura Porta del Mil.leni.

12 13

/03/

/04/

/05/

La Gran Via es va idear com el principal eix per a estructurar la ciutat, sent el seu ús bàsicament urbà i tenint com a funció la d’intercomunicar barris i redistribuir el trànsit dels accessos. Està definida en el PGOU de 1987 com “el gran elemento estructurante de la ciudad, de uso básicamente urbano. Su función es redistruibuir el tráfico de los accesos e intercomunicar los barrios, a la vez que servir de soporte a la actividad terciaria que en ella se genere.” Quant al seu disseny, es tracta d’una via de 6,5 km d’alta capacitat tant de trànsit rodat com de vianants, molt regulada per semàfors, sent totes les seues interseccions a nivell, excepte el pas sobre la via fèrria, el popularment conegut com a Pont Roig, que va aconseguir alliberar el pas del carrer d’Ausó i Monzó. La secció és variable segons les condicions preexistents d’urbanització, arbratge i edificació, de tal manera que resulten distintes tipologies viàries, com les de bulevard central, calçada única central amb jardins laterals, calçada única lateral amb parc, o calçada única central en via de servei.

Aquest carrer, denominat de Mèxic, té a mitat de recorregut una rotonda on desemboca l’A-31, coneguda com la rotonda del Vaixell, per l’escultura que acull a la seua zona enjardinada. El carrer continua fins a la intersecció amb l’avinguda de l’Alcalde Lorenzo Carbonell on canvia de nom per Pianista Gonzalo Soriano fins a la següent intersecció. Des d’aqueix punt s’inicia el carrer d’Orió, també d’aqueixa longitud ja que la glorieta del Músic Emilio Álvarez, en la intersecció amb l’avinguda d’Oriola, és l’origen del tram de Comte de Casas-Rojas (zona sud del Pont Roig). Una vegada salvades les vies del tren comença l’avinguda del Doctor Jiménez Díaz, que es prolonga fins a la intersecció amb el carrer de Teulada. Encara que en els seus orígens l’avinguda tenia dos carrils per sentit i una xicoteta mitjana central, amb el desenvolupament dels PAU I i II es va ampliar, encara que la seua execució no es va completar i està pendent de desenvolupar-se plenament, per a disposar de tres carrils per sentit (actualment només estan en sentit sud) i un bulevard perfectament preparat per al trànsit de vianants.

La Gran Via comença a l’avinguda d’Elx i discorre en paral·lel al pas elevat que dóna accés a la zona portuària.

Aquest va ser el primer dels cinc trams bàsics en què es va dividir la seua execució, on s’inclou també un dels

/06/

/07/

/03/ Rotonda del carrer Mèxic, popularment coneguda com la del vaixell. /04/ Pont del V Centenari, conegut com “Pont Roig”. /05/ Vista inferior del pont del V Centenari. /06/ Vista aèria de la plaça Alcalde Agatángelo Soler i avinguda Juan Sanchís Candela. /07/ Gran Via. Tram avinguda Doctor Jiménez Díaz. /08/ Gran Via. Tram avinguda Juan Sanchís Candela. /08/ tres subtrams annexos, en aquest cas el d’avinguda d’Elx-autovía A-31, l’execució del qual va correspondre al Ministeri d’Obres Públiques i no a l’Ajuntament. El cost del primer tram, que va entrar en servei al juny de 1990, va ser de 900 milions de pessetes, corresponent 320 a expropiacions i 580 a execució. A més, caldria afegir el cost del pont, xifrat en uns 600 milions, despesa sufragada per la Generalitat Valenciana. El segon tram connecta el carrer de Teulada amb l’avinguda de Novelda, travessant el barri dels Àngels. A pesar de ser el més curt dels cinc, el cost les expropiacions va ascendir a 300 milions a causa de la configuració existent a la zona, amb moltes vivendes que van ser enderrocades per a poder dur a terme la construcció d’aquesta infraestructura viària, l’execució de la qual es va xifrar en 300 milions de pessetes més. A pesar de la seua escassa longitud, consta de dues denominacions distintes heretades dels seus orígens, sent el carrer de Sant Pola el que s’inicia en la intersecció amb el de Teulada, finalitzant en Cerdá, i Buenos Aires, que comença en aquest últim i arriba a la Glorieta Rodolfo Llopis, a l’avinguda de Novelda. Es va finalitzar al desembre de 1992.

El tram tres, que es correspon amb el carrer de Colòmbia, permet la connexió entre l’avinguda de Novelda i el carrer del Mestre Alonso, desembocant en l’hospital General, la qual cosa va permetre unir, des d’abril de 1995, les antigues carreteres de Madrid, Sant Vicent i el Palamó sense haver de travessar, obligatòriament, el centre de la ciutat. Aquest va ser el primer tram que des dels seus orígens va comptar amb un autèntic bulevard central, concretament en tota la zona que discorre paral·lela a l’hospital. El carrer de Sidi Ifni i l’avinguda Juan Sanchís Candela componen el quart tram. Ambdós vies compten amb característiques diferents per qüestions de la configuració urbana en el moment de l’inici de les obres. Mentre el primer compta tan sols amb tres carrils per sentit, el segon posseeix, igual que el carrer de Colòmbia, un passeig central encara que de major longitud. En el cas de Sidi Ifni, el projecte es va haver d’emmotlar a la configuració del barri i, encara així, van haver de sucumbir a la pala uns quants edificis. Des de la plaça de l’Alcalde Agatángelo Soler s’inicia l’últim tram, el d’avinguda del Pintor Xavier Soler, també amb un gran passeig central, que finalitza en l’avinguda de Dénia. Va ser inaugurat a l’abril de 1998, permetent així connectar la ciutat de nord a sud a través d’una mateixa via i evitant les grans voltes que fins a aqueix moment havien de fer-se.

14 15

/09/

Va nàixer el 14 de març de 1913. Des de xiquet, va desenvolupar una gran afició per la música, fins al punt de mudar-se a Madrid, sent encara adolescent per a matricularse en el Real Conservatori. Es va especialitzar en piano i va acabar els seus estudis a Lisboa. Durant aquesta època va tindre prou relació amb Manuel de Falla, de qui va interpretar moltes de les seues obres. Va tornar a Alacant el 1933 per a interpretar una funció teatral junt amb el famós escriptor madrileny Ramón Gómez de la Serna. La Guerra Civil va interrompre la seua carrera, i quan va tindre l’oportunitat de realitzar gires europees, va esclatar la Segona Guerra Mundial. Afortunadament, al seu terme el pianista va poder realitzar algunes gires per Europa. El 1954 va emprendre la seua primera gira pels Estats Units. L’any següent va continuar per Àsia i el 1959 va tocar per al rei Gustau VI de Suècia durant una gira per Escandinàvia. Va tocar en les orquestres de molts dels grans directors internacionals

/10/

de l’època, com Ataulfo Argenta, Carl Schuricht, Igor Markevitch, Martinon i Rosbaud o Frühbeck de Burgos. També va treballar durant una temporada junt amb la soprano Victoria de los Ángeles. Al llarg de la seua carrera va compondre innumerables obres musicals. Així mateix, molts grans músics van compondre obres perquè foren interpretades per Gonzalo, com Federico Mompou i Rodolfo Halffter. Va residir a Madrid durant els seus últims anys i va morir als 59 anys el 14 d’abril de 1972.

/09/ Gran Via. Tram del carrer pianista Gonzalo Soriano. /10/ Gonzalo Soriano. /11/ Far de Sidi Ifni. /12/ Platja Lagzira. Sidi Ifni.

/11/

Sidi Ifni és una ciutat de la regió de Guelmim-Río Noun, al sud-oest del Marroc. En ella es va viure l’última guerra internacional del nostre país. La xicoteta colònia espanyola d’Ifni es trobava enclavada enfront de les illes Canàries. Els orígens de la presència espanyola a l’enclavament es remunten a la fi del segle XV, quan Diego de Herrera va desembarcar en el que es coneixeria posteriorment com Santa Cruz de la Mar Pequeña. Allí va construir un fortí el 1478, i va reclamar el territori per a la Corona de Castella. Però aquell xicotet lloc defensiu no va tardar a sucumbir als atacs dels natius. Després de la guerra de 1860 contra el Marroc, Espanya va obtindre, a través d’un tractat de pau, el dret a posseir “a perpetuïtat” l’antiga zona coneguda com Santa Cruz de la Mar Pequeña. No obstant això, llavors ja ningú sabia on estava exactament aquest enclavament. La seua verdadera ubicació sempre va estar qüestionada. Però no va ser fins al 1934, sota l’autoritat de la II República, quan es va dur a terme l’ocupació efectiva de la zona (realitzada pel coronel Capaz).

/12/

Després de la Guerra Civil, Ifni es va convertir en un xicotet territori quasi oblidat per l’administració de l’Estat, fins que el 1956 es va produir la independència del Marroc. Després de l’intent de fer-se amb el control de la zona per part dels marroquins, l’exèrcit espanyol va aconseguir mantindre la sobirania encara que reduint-se el territori. Una resolució de l’ONU va instar a la descolonització d’aquells territori, per la qual cosa Ifni es va entregar finalment al Marroc el 1969.

El Comtat de Casa-Rojas és un títol nobiliari espanyol creat el 24 de juny de 1790 pel rei Carles IV, amb el vescomtat previ de Casa Recaño, a favor de José Pedro de Rojas i Recaño de la Torre, nascut a Cadis i batejat al sagrari de la catedral el 1702. Cavaller Profés de l’Orde de Santiago, i Tinent General i Almirall de la Reial Armada.

16 17

/13/

Va nàixer a Madrid el 9 de febrer de 1898. Fill d’un comerciant sense antecedents de metges o universitaris en la família, va fer els seus estudis de batxillerat a l’institut de San Isidro. Va estudiar en la facultat de Medicina de Madrid mentre que era alumne intern de l’Hospital de San Carlos i en la Beneficència Provincial. Després de la defensa de la tesi “Los factores esenciales de la dieta y el crecimiento”, el 1921 va obtindre el grau de doctor amb Premi Extraordinari. Als 22 anys es va presentar a les seues primeres oposicions a la càtedra de Barcelona i, encara que no les va guanyar, va deixar una tremenda empremta en el tribunal. No obstant això, als tres anys va guanyar per oposició la càtedra de Patologia i Clínica Mèdiques de la Facultat de Medicina de Sevilla. Allí va ser capaç d’aglutinar un compacte grup de deixebles a pesar del curt període de temps que va estar a Sevilla a causa de les males condicions en què havia de treballar. A la seua tornada a Madrid, i a causa de la situació d’estancament que estava travessant la ciència mèdica espanyola, Jiménez Díaz, amb la seua idea de fer una medicina d’altura a Espanya però basant-se en una gran formació i coneixements d’idiomes, va apostar

/14/

per una medicina fisiopatològica i anatomopatològica, sempre amb el punt de vista fixat en el mètode experimental. Pel fet que per a ell la docència era inseparable de l’assistència i la investigació, el seu projecte personal va contemplar una clara unió entre ambdós àmbits i que, el 1934, es plasmaria en un centre on l’ensenyança, l’assistència i la investigació estigueren fortament units. Va crear l’Associació Protectora amb el suport del banquer Pablo Garnica Echeverría i que, al cap de l’any, es va convertir en l’Institut d’Investigacions Mèdiques situat en Ciutat Universitària. Però la Guerra Civil va provocar que molts dels seus col·laboradors es dispersaren i les instal·lacions van quedar destrossades. Després de la Guerra Civil, el seu projecte es va plantar de manera definitiva i el 1940 va instal·lar l’Institut al carrer Granada de Madrid.

Cinc anys després, es va traslladar a Ciutat Universitària i, el 1953 li va ser concedit l’edifici de l’Institut Rubio, reconstruït per la Dirección General de Regiones Devastadas. Al nou centre, el va denominar Clínica de Nuestra Señora de la Concepción i, el 1963, a penes quatre anys abans de morir, va crear la Fundación Jiménez Díaz. Jiménez Díaz va ser el metge de referència per a quants problemes clínics sorgien en la pràctica diària. A més, el seu prestigi fora d’Espanya el va portar a ser designat president del Congrés Internacional de Medicina Interna celebrat a Madrid el 1956. Va morir el 18 de maig de 1967.

/13/ Gran Via. Tram de l’avinguda Doctor Jiménez Díaz. /14/ Doctor Jiménez Díaz. /15/ Rodolfo Llopis.

/15/

Va nàixer a Callosa d’En Sarrià el 1895. Fill d’un sergent de la Guàrdia Civil, es va graduar en l’Escola d’Estudis Superiors de Magisteri. Va ser professor des de 1919 fins al començament de la Guerra Civil espanyola. El 1925 va ser pensionat per la Junta per a Ampliació d’Estudis que presidia Santiago Ramón y Cajal per a estudiar les reformes pedagògiques que es van produir a Europa després de la Primera Guerra Mundial. El 1930 va fer una gira per Uruguai, Argentina, Paraguai i Brasil, invitat per la Internacional del Magisterio Latinoamericano, pronunciant conferències pedagògiques en aquests països durant tres mesos. Va ingressar en el Partido Socialista Obrero Español el 1917. Va participar en els preparatius de l’adveniment de la República. Una vegada proclamada aquesta, va ser designat director general de Primera Ensenyança, on va promoure grans reformes, prenent part destacada en la redacció de l’article 48 de la Constitució, que contenia la política

pedagògica de la República. Va ser triat diputat a Corts en les tres legislatures de la República: 1931, 1933 i 1936, sempre per la província d’Alacant. Una vegada acabada la guerra, es va refugiar a França, on residia la seua esposa, professora del Liceu. En l’exili, Llopis va reorganitzar el Partido Socialista Obrero Español, ocupant el càrrec de secretari general durant trenta anys ininterromputs. Igualment, va intervindre en la reorganització de la Unión General de los Trabajadores de España, de la qual va ser president. A més de la seua activitat política, va desenvolupar una gran activitat pedagògica, sent fundador de la Liga Internacional de la Enseñanza, el seu primer president, i posteriorment, president d’honor. Va escriure diversos llibres pedagògics i polítics i articles periodístics. A Espanya va col·laborar en el diari El Sol i en la revista mensual Leviatán. Durant diversos anys va dirigir la revista mensual d’Escuelas Normales i va col·laborar en la Revista de

Pedagogía. La seua col·laboració més assídua la va realitzar en El Socialista, setmanari del PSOE. En el XIII Congrés del Partit Socialista, celebrat a Suresnes, a l’octubre de 1974, Felipe González va desbancar Rodolfo Llopis i González va passar a ser secretari general del PSOE. En aqueixa ocasió, el partit va quedar escindit en dos: l’històric, amb Rodolfo Llopis, i el format pels seguidors de Felipe González. Rodolfo Llopis va tornar a Espanya el 17 de gener de 1976, poc després que li fora entregat el seu passaport al Consolat d’Espanya. En les eleccions de juny de 1977 no va aconseguir l’acta de senador per la província d’Alacant, al capdavant de l’Alianza Socialista Democrática. Va tornar a França on va morir el 1983 al municipi d’Albí.

18 19

/16/

/17/

el 1952, també es converteix en procurador en Corts i el 1954 és nomenat alcalde d’Alacant.

Va nàixer al barri de Santa Creu l’1 de juliol de 1918. El 1933 va ser nomenat vocal de la Federació dels Estudiants Catòlics d’Alacant i va participar en la fundació de la Falange alacantina, amb tan sols 15 anys. Al poc d’iniciar-se la Guerra Civil va ser arrestat i posteriorment va lluitar en el front. El 1939 va entrar a Alacant amb les tropes nacionals dirigides per Gastone Cambara. En acabar la Guerra Civil, Agatángelo va poder tornar a reprendre la seua vida normal i va començar a estudiar Farmàcia. El 1941 es va allistar en la División Azul, i va participar en la Segona Guerra Mundial. Quan va tornar va acabar els seus estudis de Farmàcia a Madrid. El 1948 va ser nomenat subcap provincial del Movimiento Nacional i regidor per terç d’entitats. A més,

Una de les seues decisions com a regidor muncipal va ser la de canviar el paviment del passeig de l’Esplanada pel seu disseny actual. També va impulsar la construcció de l’aeroport, que en principi anava a instal·lar-se a Rabassa, encara que finalment es va considerar més apropiada la seua ubicació actual. Va instal·lar els ascensors al castell de Santa Bàrbara i va millorar les platges del Postiguet, l’Albufereta i la de Sant Joan, adaptant-les al turisme incipient. Va inaugurar el Parc de Bombers del carrer d’Itàlia, el templet musical de l’Esplanada i la font de la plaça del Mar. A més, va participar en la fundació de la Caja de Ahorros Provincial. Durant els seus anys de mandat, la ciutat va viure una gran puixança econòmica. Moltes persones d’altres parts de la península van immigrar a Alacant i perquè tingueren accés a vivendes barates i assequibles, va manar construir el barri de la Mare de Déu del Remei.

El 1963 dimiteix com a alcalde, encara que continuaria en política exercint com a procurador en Corts fins a 1971. Amb posterioritat, va ser nomenat president de la Caja de Ahorros Provincial, conseller del Banco Alicantino de Comercio i president del Col·legi de Farmacèutics d’Alacant. Va tindre una oportunitat de tornar a la política el 1977, quan la Falange li va oferir encapçalar la llista en les eleccions municipals però va declinar l’oferta. Va morir el 30 de juliol de 1995 als 77 anys.

/18/

/19/

Va nàixer al carrer d’Argensola, el 25 de març de 1923, al si d’una família de farmacèutics. El seu iaio va ser l’alcalde i catedràtic José Soler. El seu germà major, Agatángelo, també va ser alcalde. Des d’edat molt primerenca sent la crida de l’art. Les seues primeres lliçons de dibuix les rebria d’Adelardo Parrilla. Va estudiar Farmàcia a Granda, on exposa una mostra el 1949. Va tindre un gran èxit entre la crítica local, i va repetir exposició dos anys més tard. /16/ Agatángelo Soler passejant per l’Esplanada. /17/ Plaça de l’alcalde Agatángelo Soler. /18/ Pintura de Xavier Soler. Gouache sobre paper. /19/ Xavier Soler.

Torna a Alacant i fixa el seu estudi davant de la platja del Postiguet. El 1952, guanya el II Concurs Nacional de Pintura de la Diputació d’Alacant amb la seua obra “Interior”. En vista del seu potencial, és seleccionat per a exposar en la col·lectiva del Col·legi d’Espanya a París del 53. L’any següent, Xavier guanyarà també el Gran Premi Nacional Primo de Rivera i la Medalla d’Or del III Concurs Nacional de la Diputació alacantina amb la seua obra “Interior amb figures”.

Gran èxit va aconseguir també el 1956 quan va organitzar una exposició individual en la Galeria Biosca de Madrid. Va repetir exposició a principis dels 60. La seua paral·lela activitat de farmacèutic (heretada per tradició familiar), tindrà cada vegada menys importància per a ell. La seua passió per viatjar el va portar a recórrer distints països, interessant-se per la seua gent i la seua cultura. Va destacar com una de les grans personalitats culturals de la ciutat durant la seua època. Va participar en multitud de tertúlies, conferències i esdeveniments. Al llarg de la seua vida va pintar més de 1.500 quadres. El 1990 la CAM va organitzar una gran exposició amb la seua obra. Va morir a Alacant al novembre de 1995.

20 21

/20/

Via Parc La Via Parc és la segona de les grans vies projectades des de fa molts anys a la ciutat. Es podria dir que es tracta d’una circumval·lació de caràcter urbà que, igual que la Gran Via, serveix d’unió entre barris però en un segon radi exterior. Encara que en l’actualitat queden molts trams sense finalitzar, el projecte preveu una via de major longitud que comunica l’avinguda de Niça a la platja de Sant Joan amb el barri de Sant Gabriel, i des d’aquest punt està previst que continue fins a enllaçar amb la CV-86 que arriba a Elx.

/21/

Els trams ja consolidats són els que es troben en la mitat nord, des de la platja de Sant Joan fins a l’avinguda de Novelda. Aquests més de 8 km es divideixen de la manera següent: el carrer d’Irlanda és un xicotet tram que comunica l’avinguda de Niça amb la plaça de la Corunya, i des d’aquesta, s’inicia l’avinguda d’Oviedo que finalitza a l’avinguda de les Nacions. Amb la implantació de la línia 4 del TRAM, aquesta avinguda es va ampliar, havent de salvar el desnivell existent, d’ací que ambdós sentits estiguen a diferent altura. L’avinguda del Locutor Vicente Hipólito és una recta de 1,5 km de longitud que connecta amb la glorieta de l’Esportista Carolina Pascual i l’avinguda de Míriam Blasco a la Condomina. A continuació, un pont permet salvar la infraestructura tramviària i continua el seu trajecte, ja sota la denominació de Caixa d’Estalvis, travessant la glorieta de l’Enginyer Pedro Torres fins a aconseguir l’encreuament amb el carrer del Duc de Rivas. Des d’aqueix punt i fins a l’avinguda de Dénia, pren el nom de l’Esportista Alejandra Quereda, encara que en el seu orígens s’anomenara com el tram anterior.

/20/ Via Parc. Tram avinguda UNICEF. /21/ Via Parc. Tram del barri de Sant Gabriel. /22/ Escultura Palput, ubicada a l’encreuament de la Via Parc i l’avinguda de Dènia. /23/ Via Parc. Al fons, tram carrer riu Muni.

Sobrepassada la carretera de València, l’avinguda d’Antonio Ramos Carratalá arriba fins a la plaça de Castalla, punt en què comença un ampli passeig central enjardinat que acull més diferents instal·lacions esportives i l’Observatori de Medi Ambient, sense ús actualment. Aquest tram és el més curiós quant a denominacions vials, perquè cada sentit té distint nom. Mentre el sentit sud rep els noms del Diputat Antonio García Miralles (plaça de Castalla-avinguda de Gastón Castelló), Poeta Pedro Salinas (Gastón Castelló-Lugo) i Igancio Pérez Sarrió (Lugo-avinguda de Novelda), el sentit nord fa honors a Los Montesinos (plaça de Castalla-Alonso Cano), Diputat José Luis Barceló Rodríguez (Alonso Cano-Mestre Alonso) i avinguda d’UNICEF (Mestre Alonso-Novelda). La mitat sud és el que està pendent de finalització, amb alguns trams encara totalment inexistents. Els primers 850 metres discorren entre els barris de Tómbola i els Àngels i Rabasa i Sant Agustí davall el nom de Jaume I. És a partir dels carrers del Pilar de la Horadada i l’Esportista Pitu Perramón, quan pren el nom de Juan Pamblanco Ayela. Aquest tram, que arriba fins les proximitats de les vies del tren, compta tan sols amb dos carrils (els corresponents a un dels sentits) perquè es va urbanitzar ràpidament per a poder connectar els nous barris sorgits a la zona, i va quedar a l’espera en un futur de poder finalitzar el projecte tal com està projectat incloent-hi el gran jardí central. En un futur, un pont permetrà creuar les vies per a arribar al barri de Ciutat on continuarà la Via Parc, possiblement denominada Omega, que és el nom del carrer actualment. Creuada l’avinguda d’Oriola, s’arriba a un altre tram consolidat que acaba al costat del centre comercial. Des de la rotonda, els últims 1.400 metres existents a hores d’ara permeten connectar amb el carrer de l’Esportista Joaquín Blume al barri de Sant Gabriel.

/22/

/23/ 22 23

Vicente Hipólito Díaz-Pacheco va nàixer el 21 de gener de 1944 al municipi de Valencia de Alcántara, a Càceres. En la postguerra, son va ser executat per haver combatut per al bàndol republicà, per la qual cosa sa mare va decidir traslladar-se a Alacant. Va començar a treballar als 14 anys en Radio Alicante (actual cadena SER) per a encarregar-se d’encàrrecs i xicotets treballs tècnics. També s’encarregava de portar els programes i continguts al Ministeri d’Informació, perquè aquests passaren per la corresponent censura. Amb el pas del temps va començar a participar en diferents emissions i als 16 anys li van donar el seu primer programa En Pantalla i posteriorment el setmanal musical Canciones en la tarde. Durant molts anys, la seua presència en la ràdio va anar incrementant-se i va arribar a ser un imprescindible de les ones, presentant grans programes de la ràdio alacantina a més de participar en altres d’àmbit nacional. Va entrevistar multitud de polítics com Felipe González, Suárez, Carrillo, Aznar, Guerra,..

Va nàixer a Oriola el 17 de juny de 1976. Es va iniciar en la gimnàstica a ple rendiment als 6 anys, entrenant durant quaranta-huit hores setmanals. Els èxits no van tardar a arribar: va ser vencedora en el Campionat Iberoamericà de 1990; bronze per equips en el Campionat Europeu de 1992; a més de ser, per aparells, quarta en corda en l’Europeu de Brussel·les de 1991, cinquena en pilota en el Mundial d’Atenes de 1991, quarta en corda en l’Europeu de Stuttgart de 1992 i huitena en pilota en la mateixa competició. En els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 va aconseguir la medalla de plata en la competició individual. Després d’aquests Jocs, les lesions van frenar la seua carrera. Entre altres reconeixements, posseeix l’Orde Olímpica del Comité Olímpic Espanyol (1992), la Medalla d’Or de la Generalitat Valenciana al Mèrit Esportiu (1992) i la Medalla de Plata de la Reial Orde del Mèrit Esportiu (1994).

El 1992 li van concedir l’honor de ser pregoner de les Fogueres, i des de 2003 una avinguda porta el seu nom. Els seus últims anys com a professional del medi els va passar presentant la versió alacantina d’Hoy por hoy. Es va jubilar el 2009.

/25/

/24/

/26/

/24/ Carolina Pascual. /25/ Vicente Hipólito. /26/ Alejandra Quereda.

La Caja de Ahorros y Monte de Piedad d’Alacant es va fundar el 1877, sent una de les més antigues d’Espanya.

Exgimnasta rítmica nascuda a Alacant el 24 de juliol de 1992, va començar la pràctica d’aquest esport als 6 anys.

En el nombre d’imponents i capital exposat sempre va oferir resultats satisfactoris. El 31 de desembre de 1924, data en què es va celebrar “el dia de l’Estalvi”, el nombre d’imponents ascendia a 5.139 i el capital impost superava els cinc milions de pessetes, xifres gens menyspreables en comparació amb altres grans caixes del país.

Va ser subcampiona olímpica en els Jocs Olímpics de Río 2016, bicampiona del món de 10 maces (Kíev 2013 i Esmirna 2014) i 4a classificada en els Jocs Olímpics de Londres 2012 amb el conjunt espanyol, del qual va ser capitana. A Stuttgart 2015, van aconseguir el bronze mundial en el concurs general, sent la primera medalla espanyola en la general d’un Campionat del Món des de 1998. La plata a Río 2016 va ser la primera medalla olímpica per a la gimnàstica rítmica espanyola des d’Atlanta 1996.

Des d’octubre de 2018 és la seleccionadora nacional de gimnàstica rítmica individual. És, junt amb Sandra Aguilar, la gimnasta rítmica espanyola amb més medalles internacionals oficials, sumant-ne un total de 42. Entre les distincions obtingudes com a membre del conjunt estan el Premi As de l’esport (2014), la Copa Baró de Güell en els Premis Nacionals de l’Esport (2015), la Medalla de Bronze de la Reial Orde del Mèrit Esportiu (2015) i la Medalla de Plata de la Reial Orde del Mèrit Esportiu (2016).

24 25

Va nàixer a Cartagena el 23 d’octubre de 1986. El 1921 es va convertir en comptador de la recent nascuda Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Cartagena. Sis anys més tard va ser membre de la comissió que va organitzar la Federación de Cajas de Ahorros de Levante. El 1940 va exercir els càrrecs de comissari del Govern i director gerent de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad d’Alacant i va fusionar, amb aquesta, les Caixes de Cartagena, Múrcia, Yecla, Jumilla i Sindicato Católico-Agrario de Yecla, constituint la Caja de Ahorros y Monte de Piedad del Sureste de España. Amb l’expansió de la Caja del Sureste es van crear diverses institucions vinculades a aquesta i es van alçar infraestructures de caràcter cultural, entre elles, la Biblioteca “Gabriel Miró” d’Alacant, el 1952, amb Aula de Cultura i Sala d’Exposicions.

amb els germans Múgica, Enrique i Fernando, amb Gregorio Peces Barba i altres destacats dirigents del PSOE. Té la seua primera reunió amb el comité federal el dia 5 d’abril de 1975 en la localitat francesa de Baiona, prèviament havia conegut Felipe González en una reunió que va mantindre amb el líder laborista anglés Michael Foot.

Antonio García Miralles naix a Alacant el 15 de juliol de 1942, al carrer de Manuel Antón número 22. Va estudiar al col·legi de les Carmelites i en Maristes va cursar batxiller. Per a poder matricular-se en la Facultat de Dret de la Universitat de València es trasllada al col·legi dels franciscans d’Ontinyent, començant els seus estudis de Dret el 1959. Va contraure matrimoni el 21 de març de 1968 a l’església de Santa Maria d’Alacant.

Va ser triat diputat al Congrés per la circumscripció electoral d’Alacant en tres legislatures consecutives, de 1977 a 1986. Va presidir el PSPVPSOE durant la Secretaria General de Joan Lerma.

Comença a exercir l’advocacia des d’un despatx del carrer de Pascual Pérez. Va ser el primer advocat laboralista d’Alacant i funda amb Joaquín Galant, Carlos Candela Ochotorena i altres l’Asociación de Jóvenes Abogados.

És una figura representativa del socialisme valencià, ja que va ser president de les primeres Corts Valencianes, càrrec que va mantindre fins a 1995 encara que va ser diputat fins a 2003. Durant l’etapa 1995-2007 també va ser senador en les Corts Generals.

El 1972, s’afilia al Partit Socialista i a partir d’aqueix moment contacta

Entre els molts honors rebuts es troba la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball (1953); Fill Predilecte de Cartagena (1958); Gran Creu de l’Orde del Mèrit Civil (1964); Comanda de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi (1966); Fill Adoptiu d’Alacant (1966); Medalla al Mèrit en l’Estalvi (1968), President del Consell d’Administració de la Caja de Ahorros del Sureste de España (1969), ... Va morir el 13 de gener de 1970 a Albacete com a conseqüència d’un accident de trànsit.

/27/

(Elx, 1935-1994). Diputat a Corts. Conseller d’Educació i Ciència en el Govern presidit per Josep Lluís Albiñana, triat a l’abril de 1978 pel Consell del País Valencià. Llicenciat en Filologia Anglesa i advocat. Delegat a Elx de l’Agrupación de Abogados Jóvenes. Des de 1975, va ser un dels promotors a la província del Partido Demócrata Popular, que formava part del Consell Democràtic d’Elx i de la Taula: va ser membre de la seua direcció nacional. Va ser multat per la seua participació en un acte de l’oposició democràtica a Altabix (Elx). Es va integrar després en UCD, de la qual va arribar a ser vicepresident provincial. Diputat a Corts per Alacant, en les eleccions de juny de 1977. Va ser el primer conseller d’Educació en l’etapa preautonòmica (abril de 1978 - juny de 1979), lloc des d’on va realitzar una gran labor en la recuperació de les senyes d’identitat valencianes i va impulsar el pla experimental d’ensenyament del valencià, la qual cosa li va crear problemes amb el seu propi partit. Va abandonar després la política activa. En les eleccions de 1986 va recolzar UPV. Va ser soci d’honor d’Acció Cultural del País Valencià i president de la Fundació Jaume Roig d’Elx

/28/

Poeta espanyol, membre de la Generació del 27, en la qual va destacar com a poeta de l’amor. Va nàixer a Madrid el 1891. Profund intel·lectual i humanista, Pedro Salinas va estudiar les carreres de dret i de filosofia i lletres. Va ser lector d’espanyol a la Universitat de París entre 1914 i 1917, any en què es va doctorar en lletres. Va ser catedràtic de Llengua i Literatura espanyoles en les universitats de Sevilla i Múrcia. Va treballar com a lector d’espanyol a Cambridge. El 1936 va emigrar als Estats Units, on va exercir com a professor en distintes universitats, i allí va viure fins a la seua mort el 1951 (Boston), excepte alguns períodes en què va dictar classes a la Universitat de San Juan de Puerto Rico.

/27/ Antonio García Miralles. /28/ Pedro Salinas.

26 27

/29/

El Fons de les Nacions Unides per a la Infància o Unicef (United Nations International Children’s Emergency Fund) és una agència de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) amb seu a Nova York que proveeix ajuda humanitària i de desenvolupament a xiquets i mares en països en desenvolupament. És un dels membres de la comissió executiva de la United Nations Development Group. Va nàixer el 1946 per a ajudar els xiquets d’Europa afectats per la Segona Guerra Mundial. En la dècada dels cinquanta va arribar a Espanya per a ajudar els xiquets que estaven passant un època difícil després de la Guerra Civil.

/30/ Igancio Pérez de Sarrió, senyor de Formentera, va contraure matrimoni amb l’hereua de la hisenda anomenada “d’Algorfa”. Aconseguiria la jurisdicció alfonsina per a l’heretat d’Algorfa, per a la qual cosa i complint el requisit establit en el privilegi de 1328, va manar construir 16 cases en aquesta propietat. L’any següent de crear-se el ‘majorat’, va aconseguir el títol de marqués d’Algorfa, amb el vescomtat previ d’Arneva, per Reial Despatx de 3 de març de 1762.

Per Reial Provisió donada a la ciutat de València el 26 de juny de 1790, Carles IV, concedia als esposos, marquesos d’Algorfa, el privilegi alfonsí sobre els veïns del lloc recentment fundat. També es va encarregar de continuar la labor iniciada per son pare, Nicolás Pérez de Sarrió, sol·licitant la jurisdicció del senyoriu que acabaria convertint-se en el municipi del Campello després de la seua independència d’Alacant.

Va nàixer a Montpeller el 1208. Es va convertir en sobirà de la Corona d’Aragó amb tan sols cinc anys. Al desembre 1229 conquista la ciutat de Mallorca, encara que no va ser fins a 1932 que la totalitat de l’illa va estar davall la seua sobirania.

/31/

Practicant de professió, va ocupar el càrrec de secretari del Consell Provincial del Col·legi d’Auxiliars Sanitaris de la província d’Alacant (secció practicants). Al gener de 1977 va ser nomenat Secretari Perpetu del col·legi alacantí.

/29/ Pinscina municipal ubicada al passeig central de l’avinguda UNICEF (Via Parc). /30/ Parc de la tirolina (avinguda UNICEF). /31/ Escultura de Jaume I (plaça d’Espanya. València).

28 29

Segurament, deuen ser molt pocs els alacantins que desconeguen l’existència a la nostra ciutat de les avingudes d’Elx, Oriola, Alcoi, Novelda, Xixona, Dénia o la Vila Joiosa. Totes elles tenen en comú el fet de ser importants vies de comunicació tant dins de la ciutat com amb l’àrea metropolitana i, a més, tenen la denominació de coneguts municipis de la nostra província. Són avingudes per les quals se sol circular amb bastant freqüència i que arrepleguen un gran percentatge del trànsit rodat de la ciutat, especialment les d’Elx i Dénia, el traçat de les quals correspon al tram urbà de la carretera nacional 340; la primera, en direcció sud; i la segona, en direcció nord. Possiblement sí que hi ha molta gent que desconeix l’existència de molts altres carrers que posseeixen la denominació de municipis de la nostra província, de fet, tan sols dos dels 140 municipis existents (entre els quals no incloem la ciutat d’Alacant en el llistat per motius obvis) no estan presents actualment als carrers alacantins. Es tracta de les localitats de la Canyada i Ràfol d’Almúnia. Potser, hi haurà qui, fins i tot, mai n’haja sentit a parlar, però existeixen i tenen el seu espai als nostres carrers. A continuació, farem un repàs per tots ells. Com és habitual a l’hora d’estipular quins carrers tindran una determinada denominació, aquests s’agrupen per zones. És per això que trobem barris que posseeixen una major quantitat de vials amb els noms d’aquests municipis. Bona part es concentren a Joan XXIII, Verge del Carme, Sant Gabriel o Sant Agustí. En la tercera fase de Joan XXIII, trobem 12 carrers amb els noms de pobles de la província: Alfàs del Pi, Beniardà, Benifato, Benimantell, Xaló, Agres, la Torre de les Maçanes, Orxeta, Benigembla, Sella, la Romana i Rojals. Es tracta de vials per a vianants i escassa longitud que desemboquen tots a la Ronda de Melilla. Molt pròxims a tots aquests estan els xicotets carrers de Banyeres i de Benissa. A la Verge del Carme-Nou Alacant, hi ha els carrers d’Algorfa, Salines, Sant Fulgenci, Tollos, Planes, Lorxa, Millena, Fageca, Benimarfull, Benilloba, Beniarrés, Balones, Alqueria d’Asnar, Almudaina, Xacarella, la Vall d’Ebo i Alcosser de Planes, tots ells de vianants, al costat d’altres amb trànsit rodat com són Muro d’Alcoi, Formentera del Segura, Famorca, Redovà, Benejússer, Benifallim, Alcoleja, Alfafara, Benimassot, Quatretondeta, Gaianes, Gorga, la Vall d’Alcalà i Finestrat.

30 31

Molt pròxims, a la zona del Garbinet Nord, altres deu municipis apareixen retolats als seus carrers: Sant Miquel de Salines, Beniarbeig, Sanet i Negrals, Sax, els Poblets, Castell de Castells, la Granja de Rocamora, Polop, els Montesinos i la plaça de Castalla. Els municipis de Gata de Gorgos, Pilar de la Foradada, Confrides, el Campello, la Nucia, Busot, Torrevella, Onil, Ondara, Albatera, Calp, Teulada i Ibi estan presents a Sant Agustí i Rabassa, mentre que el Verger, Callosa d’en Sàrria, Bigastre, Monòver, Altea, Villena, Dolores, Pego, Moraira, Cocentaina, Pedreguer i l’Atzúvia ho estan al sud de la ciutat, al barri de Sant Gabriel. Molts altres pobles estan distribuïts al llarg de la ciutat, però no de forma concentrada com a les zones indicades. Uns dels carrers més curiosos és el de Mutxamel, molt pròxim a l’ermita de Sant Roc, un estret carrer de vianants que arriba al parc de l’Ereta, segurament un dels de major encant de tots els que es reflecteixen en aquest article. Per la seua banda, el veí municipi de Sant Vicent del Raspeig té la seua placa al Palamó, igual que Petrer i Relleu. Benidorm té la seua pròpia avinguda a la platja de Sant Joan, i a la zona del golf, paral·lel a l’avinguda del Pintor Perezgil discorre el carrer de Sant Joan d’Alacant. La història d’aquest carrer és curiosa, perquè el 29 d’octubre de 2013, el consistori de Sant Joan va portar a ple una moció per a sol·licitar formalment a l’Ajuntament d’Alacant, proposta

sorgida de l’Associació Cultural Lloixa i que va ser acceptada pel consistori alacantí sense cap problema. Al barri dels Àngels, trobem els carrers de Teulada, Xàbia, Almoradí, el Poble Nou de Benitatxell i Santa Pola, pertanyent aquest últim a un xicotet tram de la Gran Via. Molt prop, a Benisaudet, veiem els carrers de Tibi, Daia Nova i Daia Vella. Per la seua banda, a Carolines, tenim els carrers del Pinós, Montfort, Crevillent, Asp, Guardamar, Elda i Agost. La xicoteta vila terrissera té un carrer a la nostra ciutat amb una peculiaritat, perquè està dividida en dos trams inconnexos entre si, ja que dues illes d’edificis s’interposen en el seu traçat. Això es deu a l’evolució urbana de la zona, l’entramat de la qual es va anar modificant conforme creixia la ciutat, però es van mantindre els noms assignats en els seus orígens, d’ací que hi haja aquesta situació poc comuna. Al polígon industrial d’Aigua Amarga hi ha una sèrie de carrers retolats amb els noms dels municipis de l’Alguenya, Benijòfar, Benimeli, Tàrbena, Orba i Tormos. També el polígon de Rabassa va posar quatre municipis als seus carrers, aquests són: Alcalalí, Benidoleig, Murla i Bolulla, mentre que Beneixama apareix al polígon de la Florida. Molt prop d’aquest últim, estan els carrers de Llíber, Catral i Aigües, sent aquest últim de vianants. Creuant l’avinguda d’Oriola, ja al barri de Ciutat d’Assís, ens trobem amb la Vall de Laguar i la Vall de Gallinera, sent els últims carrers presents a la zona sud de la ciutat.

Sant Blai acull altres huit denominacions pertanyents a municipis de la província. Al costat de les vies del tren, estan Benasau i Benillup, mentre que el carrer de Callosa de Segura desemboca a l’avinguda de Salamanca i el de Rafal, a l’avinguda del Doctor Jiménez Díaz (Gran Via). També el Camp de Mirra, Guadalest, el Fondó de les Neus i el Fondó dels Frares tenen el seu lloc, tots ells als voltants de l’estadi Rico Pérez i el Centre de Tecnificació. Passejant pel popular barri del Pla trobarem poques plaques a les façanes que facen referència als pobles alacantins, perquè tan sols Sagra, Senija, Benferri i Cox (aquests dos últims sent passatges) estan presents. Els últims es troben repartits de forma dispersa, així Biar es localitza a Ciutat Jardí; Parcent, a la Verge del Remei; i Penàguila; a Tómbola. Tan sols quedaria pendent el municipi de Sant Isidre que, si bé aquest nom consta en un xicotet carrer perpendicular a la Rambla, fa referència al mateix sant i no a la localitat del Baix Segura. Qui sap si en un futur podrà presumir de la seua pròpia placa, i en aquest cas hauria d’incloure alguna referència que en permetera la diferenciació, o haurà de compartir la denominació. I així queden enquadrats els municipis alacantins presents en els noms dels carrers de la nostra ciutat.

32 33

Les terres argiloses de la serra del Ventós o del Castellar han sigut la font tradicional de riquesa d’Agost: la ceràmica, rajoles, objectes domèstics i, sobretot, botiges han sigut la principal indústria d’aquesta localitat. Junt amb la tradicional artesania terrissera i ceràmica, hui la major font de riquesa la constitueix la fabricació de rajoles. Aquestes mateixes terres han propiciat la plantació de vinyes que recorren tot el terme i que fan possible que Agost pertanga a la zona de Denominació d’Origen del Raïm de Taula Embossat. /01/

Típic poble de muntanya amb privilegiats accessos a la pròxima serra de Mariola. El seu terreny és escarpat amb un nucli antic ben conservat, i ple de fonts d’aigua fresca. Es dedica bàsicament a l’agricultura, amb preferència a la producció d’ametles, pomes i altres fruiters. En la part alta del poble, en les faldes de la serra de Mariola, s’ubicava el castell, hui derruït, i el convent franciscà on, segons la tradició, va aparéixer miraculosament una imatge de la Mare de Déu que fugia d’un incendi a la ciutat d’Alacant el 31 d’agost de 1484. /02/

/01/ Vista aèria d’Agost. /02/ La Cava Gran d’Agres. Es va construir per al magatzematge i conservació de neu. /03/ Preventori d’Aigües. /04/ Esglèsia de Santiago Apóstol, Albatera.

La història i vida del municipi d’Aigües està lligada a l’existència en el seu terme de jaciments d’aigües amb propietats medicinals, i a la construcció d’un balneari en el segle XIX, en el qual les classes aristocràtiques de la comarca prenien les aigües. També és característica la gran pineda ubicada al Cabeço d’Or on es troba l’antiga font de la Cogolla, amb el seu mirador, des del qual s’albira gran part de la costa alacantina. La seua economia gira actualment entorn d’activitats turístiques d’interior i prestacions de serveis.

/03/

Albatera és un poble de grandària mitjana les activitats econòmiques del qual es reparteixen a parts iguals entre l’agricultura, la indústria eminentment tèxtil, i el comerç. Gràcies a una complexa enginyeria de canals i séquies, en alguns casos provinent de l’època romana, el municipi ha aconseguit que quasi la totalitat del seu terreny agrícola siga de regadiu. Els cultius més importants són els cítrics, les magranes i les bacores. Junt amb l’activitat agrícola hi ha una notable especialització industrial en la confecció de productes de cànem com graneres o raspalls. Destaquen a la serra d’Albatera els seus paratges d’oci com el Parc de Muntanya Reina del Rosario, lloc que acull una romeria coincidint amb la Setmana Santa.

/04/

34 35

Municipi de la part nord de la província, situat a la Vall de Pop, travessat pel riu Gorgos, prop de l’àrea d’influència de Benissa. Els camps abancalats on es cultiven ametlers i tarongers, les seues vinyes, els seus riuraus on assequen el raïm pansa, caracteritzen el seu paisatge. Dins d’aquest terme municipal tenim l’entitat local menor de la Llosa de Camatxo. La xicoteta serra del Seguili i el coll de Rates són les seues dues altures muntanyoses, molt interessants per a excursions i senderisme. /05/

Poble d’origen morisc històricament vinculat al Comtat de Cocentaina. La seua principal activitat econòmica se centra en la producció de cirera a la zona de denominació d’origen de la qual es troba ubicada la localitat. També té activitat industrial de tèxtil. El seu major interés turístic radica en el paisatge i en la naturalesa que el conté, especialment l’embassament de Beniarrés del qual té part en el seu terme municipal. /06/ /05/ Alcalalí. /06/ Torre mossàrab d’Alcosser de Planes. /07/ Vsta general d’Alcoi. /08/ Plaça d’Espanya d’Alcoi. Al fons, parròquia Arxiprestal de Santa Maria. /09/ Pont de Sant Jordi. Alcoi. /10/ Vista aèria d’Alcoleja.

/07/ /08/ És una de les principals ciutats de la província, caracteritzada pel seu gran auge industrial, principalment en el sector tèxtil. L’expansió del nucli medieval, gràcies a la puixant indústria, porta a la construcció de ponts que salven els rius, rambles i barrancs que conflueixen a Alcoi donant lloc als distints eixamples de la ciutat. El centre històric el constitueix la plaça d’Espanya on es troben l’ajuntament, l’església parroquial de Santa Maria i una sala multiús. El barri edieval acull l’antic ajuntament (actual Museu Arqueològic Municipal) i el pròxim Museu de la Festa.

/09/

/10/ Poble típicament de muntanya pel seu veïnat amb la serra d’Aitana. El seu terme municipal és agrest, i s’hi sol practicar la caça i la recol·lecció de bolets a l’hivern. Històricament ha sigut poblada per moriscos fins que aquests van ser expulsats per Felip III. Dins del poble hi ha un

interessant nucli medieval format per les restes del palau del marqués de Malferit. Hui en dia la seua principal activitat productiva és l’agrícola amb l’elaboració d’oli i el cultiu de fruiters.

36 37

Municipi xicotet del nord de la província fent frontera amb València, d’activitat fonamentalment agrícola: cereals, vi, oli, ametles, pomes. Indústria de conserves vegetals és la principal de la localitat. El terme municipal és molt muntanyós amb pinedes, bosc mediterrani i herbes aromàtiques, per la qual cosa abunden els paratges pintorescos propicis per a les excursions i acampades. El poble és espaiós, amb carrers irregulars i sinuosos.

/11/ /11/ Esglèsia de la Transfiguració del Senyor. Alfafara. /12/ Far d’Alfàs del Pí. /13/ Algorfa. /14/ Ermita d’Algorfa. /15/ L’Alguenya. Al fons, pedrera de marbre. /12/ El turisme ha sigut la plataforma del desenvolupament urbanístic, humà i cultural de l’Alfàs del Pi. Dels seus quasi 15.000 habitants, uns 6.000 són estrangers pertanyent a 54 nacionalitats distintes. A 2 km del nucli urbà es troba la platja de l’Albir, justament al costat de la serra Gelada. És una platja de cudols que té tot tipus de serveis i concentra gran part de l’oferta d’oci de la localitat. El seu reconegut Festival de Cine compta amb el Passeig de les Estrelles, en primera línia de platja, on cada un dels premiats compta amb un taulell amb el seu nom.

/13/

És un poble típicament agrícola dedicat al cultiu de cítrics i la rica agricultura de la vega del riu Segura en el marge dret de la qual es troba aquesta localitat. Eixint del poble cap al sud-oest, s’alça una curiosa i esvelta església construïda a principis del segle XX en estil neogòtic. /14/

L’alguenya és municipi recent, ja que es va independitzar el 1934. Limita amb la província de Múrcia i està enclavat en una zona de pla prop de les serres del Reclot i de l’Acaiat. És un poble típicament agrícola dedicat al cultiu de la vinya, l’oli i l’ametla. Pertany a la zona de vins amb Denominació d’Origen de la Província d’Alacant. Té també indústria de fabricació de licors i d’elaboració de marbre. /15/

38 39

/16/

La ciutat d’Almoradí és el cor de la comarca del Baix Segura per la seua situació, però també per la seua cultura i sociologia. És una població encara molt agrícola però també molt marcada pel desenvolupament urbanístic de la costa, i per la

/17/

/18/

instal·lació d’una important oferta del comerç del moble. Culturalment és un enclavament transcendental per la consolidada activitat teatral del seu recuperat Teatro Cortés. El terratrèmol de 1829 va obligar a reconstruir-la amb edificis més segurs i un urbanisme més propici a minimitzar els efectes d’aquests fenòmens naturals, i per tant, el seu patrimoni històric va desaparéixer.

No obstant això, conserven edificis interessants com són el casino, l’església de Sant Andreu i l’ajuntament. Com a poble pròxim al Segura, té una horta fèrtil, presidida per la seua reconeguda especialitat, la carxofa. Un tribunal de les aigües presideix les disputes entre regants i posa multes en real de velló.

El perfil d’Almudaina, coronat per un turó veí a la serra de l’Almudaina i rodejats d’ametlers i cirerers, és característic de la muntanya alacantina. És d’origen morisc, un municipi xicotet i tranquil la principal activitat econòmica del qual és l’agrícola, especialment la producció de cireres.

Xicotet municipi del nord de la província, situat a la vall del Serpis, enfront de la serra de Mariola. Té poc més de 400 habitants. Combina les activitats agrícoles de secà com la vinya i l’olivera, amb les industrials representades en la tradicional fabricació de paper. Els seus atractius també estan en els productes de l’horta de regadiu, en la seua gastronomia, els seus rics embotits i la mel. El riu Serpis, que naix per ací, discorre al llarg del poble i a les seues vores hi ha zones de recreació i un gran bosc i vegetació riberenca.

Altea s’assenta sobre un tossal, la cúspide del qual corona l’església parroquial, decorada amb xicotetes tessel·les blanques. El magnífic conjunt arraïmat del barri antic li dóna un encant especial únic a la província. Posseeix un conjunt

de carrers empinats i estrets de llamborda amb miradors i xicotetes glorietes. La seua plaça és el centre cultural i d’oci, on està l’església de la Mare de Déu del Consol. La seua tranquil·litat i el seu assossec han fet d’Altea el paradís d’artistes i artesans, les botigues dels quals poblen el barri vell. Posseeix 6 km de costa, alternant els penya-segats amb les zones de bany de cudols. A la falda de la serra de Bèrnia tenim l’antic emplaçament d’Altea, Altea la Vella, xicotet poblet creuat per un viacrucis que ens fa ascendir fins a un calvari rodejat de ciprers.

/19/

/20/ /16/ Plaça de la Constitució i parròquia de Sant Andreu Apòstol. Almoradí. /17/ Torre de l’almudaina. /18/ L’Alqueria d’Asnar. /19/ Carrer Sant Miquel d’Altea. /20/ Vista d’Altea. /21/ Basìlica Nostra Senyora dels Socors. Asp. Municipi amb àmplies extensions cultivades de vinyes. Aquest producte compta amb Denominació d’Origen pròpia. El barri antic és només per a vianants. En l’actualitat continua sent un important nuc de comunicacions que connecta la Vall del Vinalopó amb el Baix Segura

pel sud, i amb l’altiplà castellà pel nord. En les seues festes patronals destaquem l’originalitat de celebrarse els anys parells, per compartir la devoció i imatge de la Mare de Déu de les Neus amb el veí poble del Fondó de les Neus.

/21/ 40 41

Municipi situat en la frontera nord de la província, afrontant ja amb la de València. El poble està dominat pel color blanc de les seues cases, de curioses formes en les rematades dels ràfels de les teules. Consta de dos nuclis de població. En el de Forna, que està a la carretera que porta a Cocentaina, a la dreta i a 3 km d’Atzúbia, tenim el castell àrab, un dels grans monuments de la província, de planta quadrada de quatre torres rectangulars, en el qual va habitar el gran cabdill Al-Azraq. /22/

/22/ Esglèsia de Sant Vicent Ferrer. L’Atzúbia. /23/ Vista de Balones. /24/ Castell de Banyeres. /25/ Benasau. /26/ Església de Sant Joan Baptista. /27/ Parròquia Nostra Senyora del Rosari. Benejússer.

/23/

Al costat de la serra de Mariola es troba aquest municipi, el més elevat de la província d’Alacant. Aquest fet orogràfic marca la seua fisonomia: un conjunt de carrers empinats que culminen amb l’esvelta i blanca ermita del Sant Crist. El seu nucli antic conserva magnífics exemples d’arquitectura medieval, com és el castell d’origen almohade que acull en l’actualitat el Museu de la Festa de Moros i Cristians declarada d’Interés Turístic. /24/

Balones es troba al vessant meridional de la serra d’Almudaina, enfront dels Frares de la Serrella. A pesar de les restes ibèriques trobades al terme municipal, l’origen de l’enclavament és morisc, ja que en les seues proximitats està el castell de Seta, que va arribar a tindre mesquita. Els antics i difícils accessos per carretera, la seua economia agrària i el xicotet nombre d’habitants de la localitat fan que Balones siga, fins fa poc, un poble poc conegut i visitat.

/25/ Poble agrícola que va pertànyer al Senyoriu dels Barons de Finestrat el palau del qual encara es conserva prop de l’església. Prop de Benasau hi ha un xicotet despoblat morisc anomenat Ares del Bosc. El seu despoblament prové de l’expulsió que els moriscos van patir el 1609. Situat en els origines del riu Vinalopó, entre la serra de la Solana i la serra de Biar, ha pogut gaudir de la seua aigua, i per tant va desenvolupar una agricultura que actualment s’ha especialitzat en arbres de secà com els fruiters, les vinyes que produeixen un vi de qualitat molt acceptable, els ametlers i les oliveres. També compta amb una activitat industrial tèxtil important.

/26/ /27/

Benejússer està situat al marge dret del riu Segura, en ple centre del Baix Segura, dedicat preferentment al cultiu de cítrics, especialment llimes, i també és important la producció d’alls. Conserva el seu aspecte de ciutat traçada amb tiralínies per l’arquitecte Larramendi, junt amb Almoradí i Torrevella, en la seua reconstrucció després del terratrèmol de 1829, que marca la seua història moderna. És molt important la romeria de la Mare de Déu del Pilar a l’octubre, motiu de pelegrinatge i festa per a tota la comarca.

42 43

/28/ El seu origen és una xicoteta torre que va heretar Jaime Rocamora pertanyent a Oriola, poblada amb 29 famílies i eregida com a parròquia el 1622 davall la tutela de la família Rocamora. L’escut, amb una torre d’or i una branca de mores, simbolitza les fites més importants d’aquest xicotet poble les activitats econòmiques preferents del qual són la construcció i l’agricultura.

/29/

Beniardà és un xicotet poble situat entre l’embassament del seu mateix nom i les serres de la Xortà i la Serrella. És un xicotet poble agrícola típic de la muntanya alacantina amb reminiscències àrabs en la seua estructura urbanística. Hi ha restes de fonamentació àrab en una casa del carrer de la Torre. La seua economia és típicament agrícola amb producció de secà i fruiters. /30/

Beniarbeig és un ric i pròsper poble agrícola dedicat, preferentment, a la producció de cítrics. La seua privilegiada posició geogràfica i la riquesa de la seua economia fan que siga el poble més important de la zona. El municipi gira entorn del riu Girona que el travessa. L’altre accident geogràfic característic són les muntanyes de Segaria situades a la part nord del seu terme municipal, que el doten de magnífiques vistes sobre Dénia i el mar, i al cim del qual hi ha restes arqueològiques. Són dignes de visitar el conjunt arquitectònic format per l’església parroquial, el col·legi i l’antic Ajuntament.

Beniarrés, afrontant ja amb la província de València, és una alegre població de grandària mitjana d’entre les que componen el Comtat. D’origen musulmà, va ser conquistada per Jaume I i donada a una de les ordes que van heretar el patrimoni dels Templers, l’Orde de Montesa, que tenia la seu al veí castell de Perputxent. Els seus habitants viuen a cavall entre el camp que rega el riu Serpis i la indústria que ofereixen les veïnes ciutats de Cocentaina i Muro d’Alcoi. /31/ /28/ Benferri. /29/ Beniarbeig. /30/ Beniardà. /31/ Carrer dels Dolors. Beniarrés. /32/ Cova de les Calaveres. Benidoleig. /33/ Vista de Benidoleig.

És un xicotet poble agrícola al peu de la serra del Seguili. Localitat tranquil·la amb carrers empinats i tortuosos al voltant de la qual es veuen vinyes, ametlers i oliveres que són la seua principal activitat econòmica. L’element més significatiu de Benidoleig el constitueixen la Cova de les Calaveres denominades d’aquesta manera perquè es van trobar 12 calaveres en el seu interior quan es van descobrir el 1768. Tenen restes fòssils de l’Edat de Bronze i del Neolític i hi ha un corredor transitable de 400 metres que acaba en una llacuna interior.

/32/

/33/ 44 45

/34/

Benidorm és el gran centre turístic de prestigi a la Costa Blanca. Compta amb les platges de Llevant (al nord) i de Ponent (al sud). El centre històric se situa al voltant de la punta Canfali, imatge emblemàtica amb la seua

balustrada de pedra blanca i el seu mirador. En aquesta zona es troben l’església neoclàssica dedicada a Sant Jaume Apòstol. Des de la plaça del Castell es pot accedir per típics carrers estrets al centre comercial. El gran parc verd de Benidorm és el de l’Aigüera, dissenyat per l’arquitecte Ricardo Bofill, situat transversalment de nord a sud al centre de la ciutat. Qualsevol oferta gastronòmica, musical, cultural, excursionista, comercial, o cinematogràfica està contemplada.

/35/

/36/ Típic poble de muntanya amb casetes blanques d’una planta, carrers empedrats i tests en les reixes de ferro. Carreteres amb corbes i paisatge agrest ple de pins, ametlers i fruiters. Des de lluny, és típica la seua silueta de poble homogeni urbanísticament recolzat en una muntanya culminada per un castell musulmà. Benifallim té

origen musulmà. El rei Jaume I el Conqueridor el va prendre i el va donar a la família noble dels Castello que, posteriorment, el van transferir als comtes de Ròtova. El desastre de l’expulsió dels moriscos, el 1609, va determinar la seua història, ja que era, i és, un poble típicament agrícola.

/37/

A les faldes de la serra d’Aitana per la seua cara nord, es troba aquest municipi, lloc ideal per a descansar i realitzar excursions pels seus camins i sengles. Hi ha unes quantes fonts i brolladors d’abundant aigua, que li donen un interés especial per la riquesa i abundància d’aquestes, que també repercuteixen beneficiosament en l’agricultura, principal activitat econòmica de la població, basada en el cultiu d’oliveres, ametlers i nispros. El centre urbà és de tipologia àrab amb curioses fonts de colors ubicades en xicotetes places, a les quals s’accedeix per estrets i empinats carrers. Monumentalment, destaquem l’església parroquial de Sant Miquel Arcàngel, que compta amb la particularitat d’un campanar fora de planta, i les ruïnes del castell d’origen àrab existents a la penya del Castellet, amb dues torres circulars que miren a la vall.

És un dels pobles més recòndits de la província d’Alacant. Emplaçat al costat del curs del riu Xaló/Gorgos quan aquest està encaixonat entre les serres del Cavall Verd i el Carrascar de Parcent. La seua agricultura es basa en cítrics, vinya, tarongers i antics riuraus on s’assecava el raïm pansa que s’embarcava per Dénia cap a tot Europa. /38/

/34/ Vista de Benidorm. /35/ Platja de Ponent. Benidorm. /36/ Benifallim. /37/ Benifato. /38/ Ajuntament de Benigembla.

46 47

Municipi veí de Torrevella per l’interior, el terme municipal del qual és dels més xicotets de la comarca del Baix Segura, 4,4 km2. Benijòfar ha estat sempre unit al riu Segura. És una font de riquesa per a la seua agricultura, especialment el cultiu d’hortalisses i fruiters. Val la pena visitar els sotos del riu Segura i la sénia fortificada existent. També podem gaudir de típica gastronomia de l’horta. /39/

Benilloba és un poble dedicat a la indústria tèxtil, sector típic i tradicional de la zona de l’AlcoiàComtat. És un dels municipis més importants i pròspers de la zona, de grandària mitjana amb carrers llargs i tortuosos. En l’època musulmana era una alqueria de la qual, actualment, no queden vestigis. En les lluites tardomedievals entre els regnes de Castella i Aragó va prendre part detenint les tropes del rei castellà Pere I el Cruel. Més tard, va pertànyer als comtes d’Aranda i posteriorment, als de Revillagigedo el palau dels quals encara es conserva.

/41/

/40/ Benillup és un dels pobles més xicotets de la província. La seua economia és bàsicament agrícola, i està ubicat en plena zona de denominació d’origen de la cirera de muntanya d’Alacant. El nucli urbà és xicotet i molt ben conservat en la seua tipologia tradicional.

Poblet bàsicament agrícola i de muntanya ubicat a la vall del Guadalest, a la zona ombria de la serra d’Aitana, i dedicat al cultiu d’ametlers i oliveres. Els seus carrers són molt empinats donant-se el cas curiós que un d’ells s’anomena Trencacames, a causa de com és d’empinat el seu pendent. Destaca la producció d’oli i embotits. Aquesta és una zona d’alt valor aqüífer i amb bona qualitat. Són abundants les fonts i els naixements, com per exemple la del Molí, la de l’Arc, la del Pi, o la de Salines.

/39/ Benijòfar. /40/ El molì del salt. Benilloba. /41/ Benillup. /42/ Benimantell. /43/ Benimassot. /44/ Benimarfull.

/42/

El poble, de 408 habitants, és típicament agrícola dedicat al cultiu de la cirera i l’ametla. Igualment és interessant per les possibilitats que ofereix de fer excursions pintoresques, com a la font del tossal de l’Albacar, o al barranc del Sofre. La seua església, edificada en el segle XVI, posseeix un esvelt campanar de tres cossos. /43/

Típic poble xicotet i agrícola d’origen musulmà amb carrers empinats, estrets i silenciosos plens de tests i el xicotet túnel pel qual s’entra al poble. Benimassot és conegut com el Balcó de la Serrella pel fet que el poble està enclavat en una posició elevada que permet divisar tota la vall, sobretot les interessants formacions rocoses conegudes com els Frares. A més, un blanc balcó ocupa el poble longitudinalment, fent més fàcil la visió d’aquesta vall poc coneguda de la província d’Alacant. /44/ 48 49

Xicotet municipi d’economia agrícola al costat del vessant de solana de la serra de Segària. Benimeli és el poble més apegat a la serra i el més pròxim a la cima, de 506 metres. Posseeix tot el tipisme de les coses xicotetes i desconegudes el màxim interés del qual és recórrer els empinats i blancs carrers que ascendeixen cap a la serra. /45/

/46/

el Poble Nou de Benitatxell està situat a la comarca de la Marina Alta. El seu terme municipal en forma quadrada té dues zones diferenciades. Enmig es troba l’Alt de Llorença i ací està el nucli urbà i històric: és un escenari de suaus promontoris abancalats dedicats a l’agricultura. En l’actualitat es conserva un ric paisatge de cultius d’ametlers i raïm moscatell, esguitat de riuraus. El nucli urbà se situa allunyat de la costa sobre un altell, i conserva un aspecte de poble tradicional. L’altra part és la costa, molt muntanyosa, amb grans i abruptes penya-segats entre els quals apareixen algunes xicotetes cales.

/45/ Plaça Major i esglèsia de Sant Andreu Apòstol. Benimeli. /46/ Cala dels Pinets. Benissa. /47/ Cala del Moraig. Benitatxell. /48/ Vista de Biar. /49/ Barri antic de Biar. /50/ Plaça de la Constitució i parròquia Nostra Senyora de Betlem. Bigastre.

/47/

La seua església ha sigut denominada la catedral de la Marina Alta. Es pot recórrer el poble partint de l’ajuntament, l’antic hospital per als pobres; des d’ací, es poden contemplar els magnífics horts de cítrics. Compta amb carrers estrets i poc transitats que ens deixen tranquil·litat per a contemplar llocs emblemàtics de la localitat com són la Casa de la Cultura o la Llotja de Contractació, edifici més antic de Benissa i en el qual s’ubica el Museu Etnogràfic. Al voltant de l’antiga presó es troba el cor medieval de Benissa. Els seus 4 km de costa tenen xicotetes i apartades platges com la Fustera o la cala dels Pinets, l’Advocat o la cala del Baladrar. És habitual la pràctica d’esports aquàtics com el submarinisme o la pesca.

/48/

Biar és un típic poble d’interior i de muntanya, que conserva un urbanisme insòlit i geomètric al voltant del seu castell, amb un nucli antic molt ben rehabilitat. I també gaudeix d’un entorn de fèrtil naturalesa. Descendint del castell fins a la plaça de l’Ajuntament, s’encreua el nucli antic, conservat i restaurat amb gust, ple de fonts i d’escales. A la plaça de l’Ajuntament es troba l’església gòtica renaixentista dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu, amb portada d’estil plateresc. L’altre gran atractiu de Biar resideix en la bellesa paisatgística que li aporten les muntanyes contigües poblades de vegetació, perquè no debades la mitat pràcticament del terme municipal és forestal, amb bosc mediterrani i abundància de plantes aromàtiques. A això, s’uneixen les rambles, barrancs o altures d’indescriptibles panoràmiques com el Reconco, el Cabeço Gros o el Frare.

/49/

/50/

Bigastre és un municipi assentat en ple cor del Baix Segura. En l’actualitat és una població basada en una gran activitat industrial i de serveis. Conserva bastant del seu tradicional passat agrícola pels seus molts xicotets propietaris d’horts de cítrics, i per la proximitat del llit del riu Segura.

50 51

A Bolulla destaca l’agricultura, les cases apinyades d’un sol pis i la tranquil·litat. El seu origen probable se situa en l’època musulmana, com una alqueria, sent reconquistada per les hosts del rei Jaume I el 1254. Al nord del terme municipal, al cim del puig del Castellet, s’alcen les restes del castell de Gartx. /51/

Busot està situat a la falda de la serra coneguda com el Cabeço d’Or enmig d’un paisatge típicament de vegetació i cultius mediterranis, que el van dotar de la seua tradicional agricultura de secà i fruiters. No obstant això, actualment el turisme i els serveis ocupen la major part de la població. A la serra estan les famoses coves de Canalobre que constitueixen el principal atractiu del municipi. L’aspecte de la gruta s’assembla al d’una gran basílica en què podem contemplar diverses formacions calcàries en forma de grandiosos canelobres. La població s’agrupa davall un turó coronat per un castell musulmà del segle XII, que va formar part del sistema defensiu d’Alacant en l’època medieval.

/52/

/53/

/54/

Municipi de muntanya tradicionalment agrícola que compta amb una important explotació turística, sobretot en el complex de les Fonts de l’Algar. En aquesta població han sigut famoses les històriques disputes sobre la propietat o els límits del terme municipal a causa de la riquesa de les seues aigües, ja que Callosa es troba situada al mig dels rius Guadalest, Bolulla i Algar, amb

les seues impressionants fonts i cascades. En el seu barric vell es pot visitar l’església de Sant Joan Baptista, d’original portada neoclàssica deguda a Antonio Gilabert Fornés, així com el portal o arc medieval que dóna accés a l’interior, o també les restes de muralla medieval ubicades sobretot a la plaça del Castell, espai on estava la residència del senyor feudal.

La rogenca serra de Callosa protegeix pel seu nord aquesta important ciutat de l’horta del Segura, per la seua solera històrica i tradicional, i actualment per la seua activitat agrícola i industrial de calçat i xarxes. Callosa del Segura manté bastant bé la seua estructura medieval musulmana i conserva joies arquitectòniques com l’església arxiprestal de Sant Martí, declarada Monument Nacional el 1980, i un dels exemples d’art gòtic i renaixentista més notables de la província.

/55/

/51/ Bolulla. /52/ Busot. /53/ Coves del Canelobre. Busot. /54/ Fonts de l’Algar. Callosa d’En Sarrià. /55/ Callosa de Segura. /56/ Penyal d’Ifach. Calp. /56/ El penyal d’Ifac és un dels símbols de Calp. És el penya-segat més alt de tot el Mediterrani i divideix en dos el litoral calpí. La seua mola calcària de 332 metres d’altitud s’endinsa 1 km en el mar formant un accident geològic de primera magnitud. Parc Natural des de 1987 guarda en el seu interior riqueses ecològiques úniques com el clavell d’Ifac. Es pot ascendir a la cima mitjançant visites controlades en les quals

s’explica amb detall, a l’Aula de la Naturalesa, la riquesa faunística i botànica. Calp té 11 km de litoral des de les Bassetes, passant el penyal, fins al Morro de Toix, i platges com la de Llevant o la de l’Arenal, amb cales com les de la Manzanera o les Urques on es pot practicar el submarinisme o la pesca. La cova dels Coloms, en el Morro de Toix és d’aigua dolça i només s’hi pot accedir pel mar.

52 53

És una de les poblacions que comprén la coneguda com a Vall de Beneixama, a la comarca de l’Alt Vinalopó. El nom li’l va posar el governador civil a finals del XIX, el poeta Ramón de Campoamor, ja que abans es deia tan sols el Campet. En un castell dels voltants van firmar Jaume I d’Aragó i Alfons X de Castella, el 26 de març de 1244, el Tractat d’Almizra pel qual es delimitaven les fronteres entre els dos regnes. Una pedra al peu del turó assenyala on va acampar el rei Castellà. /57/

El Campello disposa de 23 quilòmetres de costa, la de major extensió de la província d’Alacant. A la zona coneguda com la Illeta dels Banyets s’han trobat restes iberes i romanes, encara que les més antigues daten del Calcolític i l’Edat del Bronze. En el segle XVI les constants incursions dels pirates barbarescos va motivar la construcció d’una línia de torres sentinelles en tota la costa. Al Campello en perviuen dos, la del Barranc d’Aigües, sobre un penyasegat, i la Torre de la Illeta, emblema de la localitat. Tradicionalment ha dirigit la seua economia a la pesca i a l’agricultura de secà, però hui en dia el turisme suposa la principal font d’ingressos. No obstant això, manté la seua llotja de peix en actiu, que ofereix, a més, als visitants la possibilitat de participar cada vesprada en la seua subhasta. /57/ Esglèsia de Sant Bartomeu. Camp de Mirra. /58/ Jaciment arqueològic Illeta dels Banyets. El Campello. /59/ Torre de l’illeta. El Campello. /60/ Canyada. /61/ Ajuntament de Castalla. /62/ Castell de Castalla. /63/ Castell de la Serrella. Castell de Castells.

/58/

/59/

És una allargada població de cases blanques arremolinades entorn d’un turó en el qual s’alça el santuari de la Mare de Déu del Carme on se celebra una romeria al mes de juliol. Té molta importància la representació de l’Acte dels Reis Mags o Pessebre Vivent en la qual participa tot el poble, i que se celebra des del 1764. Ha adquirit una gran ressonància, i és seguida per multitud d’espectadors.

Capital històrica de la subcomarca coneguda com la Foia de Castalla, ha patit una evolució econòmica que l’ha portada de ser una població agrícola a ser també una població industrial i de serveis. És

un poble que ha conservat molt bé el nucli antic amb carrers estrets i empinats que arriben fins a l’ermita de la Preciosíssima Sang de Crist i el castell. Una gran quantitat de l’extens terme és zona forestal densament poblada de pi blanc i multitud d’herbes aromàtiques, per la qual cosa és habitual la pràctica d’activitats com senderisme o cicloturisme, especialment cap al paratge del Xorret de Catí. És digne de veure el Palau dels Rico, al costat de l’ajuntament així com l’ermita de la Sang i el castell musulmà.

/62/

/60/

/61/

És un dels pobles més recòndits de la província amb destacades belleses naturals. La seua principal activitat és l’agrícola, més concretament la producció d’ametles, oliva i garrofa. Un altre gran al·licient és el seu atractiu natural amb formacions rocoses i coves de notable interés. /63/ 54 55

Poble de grandària mitjana de la comarca del Baix Segura, els habitants del qual es dediquen fonamentalment a labors agrícoles. Un clima benigne i bons terrenys provinent d’al·luvions fluvials fan que la seua explotació agrícola siga pròspera, encara que cada vegada cobra més auge la indústria de la sabata. El seu terme limita amb l’embassament del Fondo, declarat Paratge Natural protegit. /64/ /65/

Posseeix un clima de transició entre el continental i el mediterrani, amb fortes precipitacions a la tardor i la primavera. Per ací discorre també el riu Serpis. Municipi de llarga i noble història que ha anat depositant a la ciutat la seua empremta a través de diversos i interessants edificis monumentals, entre els quals destaca el palau, o les esglésies del Salvador o de Santa Maria de l’Assumpció, en la zona tortuosa que constitueix l’antic barri àrab del Raval. Cocentaina conserva la millor i més respectada zona medieval de tota la muntanya alacantina.

/66/

/67/

La seua activitat econòmica és eminentment agrícola. El seu principal atractiu turístic resideix en la seua proximitat a la cima i al castell de la serra d’Aitana als quals es pot pujar en excursió des de la plaça del poble on es dreça un magnífic anouer, símbol de Confrides.

El municipi de Coix és un xicotet terme de 16,80 kms2, ubicat al sud-est de la província, al costat de Callosa de Segura i Oriola, dedicat primordialment a l’agricultura d’hortalisses, i la seua posterior comercialització. La seua gent també es dedica a la fabricació de materials per a la construcció, com biguetes i ferros. El poble està pròxim a la serra de Callosa en una zona plana i fèrtil. Destaca pel seu castell palauet de Santa Bàrbara, recentment restaurat, que és una massissa mola de mamposteria sense merlets que consta de recinte emmurallat i palau de planta poligonal, i al costat del qual hi ha una ermita. S’accedeix al conjunt, que està en la cima d’una xicoteta elevació, per un viacrucis. En l’actualitat, el municipi forma part de la Ruta Hernandiana.

El territori municipal de Crevillent està integrat per dues zones bastant diferenciades: al nord, la serra del mateix nom i la serra de la Fusta; al sud, una extensa zona de cultius que acaba en el Paratge Natural del Fondo. És una ciutat bàsicament industrial i comercial, destacant les seues estores. Turísticament s’aconsella la visita als impressionant paisatges de la seua serra, i als plans de la llacuna del Fondo on podem contemplar fauna i flora autòctones, i també aus migratòries. També són curioses les vivendes de coves excavades als vessants dels barrancs. Culturalment aquesta vila destaca per la seua forta tradició musical representada en les diverses i famoses agrupacions de cant coral,

/68/

/69/ pels seus Moros i Cristians i la seua Setmana Santa declarats d’Interés Turístic Internacional, i per la seua oferta museística en què sobreïx la gran obra de l’escultor valencià Mariano Benlliure que a Crevillent va deixar una mostra del seu millor fer.

/64/ Esglèsia de Catral. /65/ Castell de Cocentaina. /66/ Cocentaina. /67/ Confrides. /68/ Castell de Cox. /69/ Esglèsia de Nostra Senyora de Betlem. Crevillent.

56 57

/70/

/71/

És un poble la principal activitat del qual és l’agrícola amb productes d’horta i cítrics. Immers en plena horta de l’últim tram del riu Segura,

Daia Vella és un dels pobles més xicotets de la comarca del Baix Segura. Situat al costat del marge esquerre del riu Segura, es contagia de la cultura de l’horta, i la major part de la seua activitat és l’agrícola perquè el terreny argilós i llimós és propici per al cultiu minifundista de productes hortofructícoles. /72/

va participar dels treballs de dessecació i canalització d’aigües que va fer el cardenal Belluga durant la primera mitat del segle XVIII, en les anomenades Obres Piadoses. El seu xicotet terme municipal està pràcticament tot ocupat d’horts, que són el seu principal atractiu. El creixement demogràfic que va tindre la primera mitat del segle s’ha mantingut estable durant els últims quaranta anys.

/73/

Capital de la Marina Alta, Dénia és una ciutat cosmopolita i moderna que ofereix tota classe de serveis. Turísticament, és una destinació de gran interés. Posseeix uns 20 km de costa, en la qual destaquen les seues platges i cales. Dénia viu molt implicada amb la seua mar, a causa de la important activitat pesquera, pels seus ports esportius, i per la seua indústria naviliera. Un altre dels seus elements més característics és la serra del Montgó, Parc Natural, que separa els límits entre Dénia i Xàbia i s’estén conformant el cap de Sant Antoni. Els monuments de Dénia, les seues activitats culturals i els seus museus, formen una rica oferta cultural de nivell elevat. Entre les seues festes cal destacar la “Festa Major” al juliol, amb els “Bous a la mar” (declarats Festa d’Interés Turístic Nacional), i la “Desfilada de Carrosses” (declarada Festa d’Interés Turístic Provincial), així com les “Falles” al març i els “Moros i Cristians” a l’agost.

Els orígens d’aquest municipi daten de les repoblacions realitzades pel cardenal de Cartagena-Múrcia, Luis Antonio de Belluga i Moncada en el segle XVIII, en aquests llocs, que eren terres pantanoses. És un poble fonamentalment dedicat a la producció hortofructícola, en especial la carxofa, i un poc de bestiar, celebrant una de les poques fires de la província, que té lloc el primer diumenge d’agost. També es dedica a la confecció de calçat.

/74/

/70/ Ajuntament de Daia Nova. /71/ Parròquia de Sant Miquel Arcàngel. Daia Nova. /72/ Plaça del Lleó. Daia Vella. /73/ Vista del port i castell de Dènia. /74/ Dolores.

58 59

/75/

La ciutat d’Elda és un dels exemples de municipi industrial i de ciutat urbana per antonomàsia. La producció de calçat s’ha convertit en la seua principal senya d’identitat. Per això, un dels principals atractius de la ciutat és el Museu del Calçat, el més important d’Europa en el sector del calçat. El nucli poblacional de la ciutat, d’origen àrab, va començar a desenvolupar-se en la contornada del castell palau del s. XII-XIII i en el llit del riu Vinalopó.

/76/

/77/

Elx és la tercera ciutat de la Comunitat per nombre d’habitants. Al sud del municipi trobem dos paratges amb un important valor ecològic: la Llacuna del Fondo i el Clot de Galvany. A dos quilòmetres, en direcció a Dolores, es troba el primitiu emplaçament d’Elx, /78/

l’Alcúdia, amb restes de cultures prehistòriques, des del neolític passant per l’ibèric, romà, visigòtic i musulmà. Ací es va trobar el bust escultòric conegut com la Dama d’Elx, actualment al Museu Arqueològic de Madrid. En el mateix jaciment hi ha un museu que arreplega la història d’aquesta important i antiga ciutat. Destaquem entre els elements més rics del patrimoni històric d’Elx, el palau d’Altamira o alcàsser de la Senyoria, la basílica de Santa Maria, la fortalesa àrab de la Calaforra, l’ajuntament, els banys àrabs al convent de la Mercè. Més de 200.000 palmeres constituixen el seu símbol

d’identitat sent el bosc de palmeres més septentrional i extens d’Europa, declarat Patrimoni de la Humanitat a l’any 2000. A l’hort del Capellà es troba la palmera de set braços i el jardí de cactus. Dins del palmerar que rodeja la ciutat hi ha dues torres sentinelles medievals. Durant el mes d’agost, quan celebra les seues festes en honor a la Mare de Déu de l’Assumpció. És el moment de la representació en la basílica de Santa Maria del drama liricoreligiós medieval conegut com el Misteri, declarat el 2001 obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO .

/79/

És el poble per excel·lència de la serra d’Alfaro, aspra i de formes calcàries, que s’alça a la vall del Seta, en el cor de la muntanya alacantina. La seua història i la seua economia

tenen estretes vinculacions amb el món morisc, ja que, pertanyents al marquesat de Guadalest, els seus habitants moriscos es van sublevar contra el seu decret d’expulsió el 1609. La seua economia és agrícola amb producció de fruiters, ametlers i oliveres, que s’organitzen en forma de bancals. El poble és xicotet, apartat, amb una església curiosa situada en una plaça el centre de la qual el constitueix un om centenari que és el símbol del poble i dóna ombra als habitants.

/80/

Famorca és un xicotet poble de l’interior de la muntanya alacantina. Aquesta localitat era famosa en temps per ser punt de partida d’expedicions muleres carregades amb neu i destinades a assortir d’aquesta les caloroses poblacions de la costa. El poble, al qual s’accedeix creuant un vetust pont, està adossat a la frondosa serra de la Serrella. Els seus carrers són empinats i està rodejat de zones abancalades d’ametler i olivera (única economia local). Guarda tresors molt cuidats com l’església de Sant Caietà, que conserva un vetust i original rellotge. /81/ /75/ Plaça Major. Elda /76/ Ajuntament d’Elda. /77/ Palau d’Altamira i Basílica de Santa Maria. /78/ Passeig de l’Estació. Elx. /79/ Fageca. /80/ Pla de la Casa. Fageca. /81/ Parròquia de Sant Cayetano. Famorca /82/ Carrer del Forn. Famorca.

/82/ 60 61

/83/

Poble d’interior limitat per la serra de la Cortina, el Puig Campana i la serra d’Orxeta, que té al mateix temps una prolongació per la costa en què compta amb una platja i barriada turística en la denominada Cala. Tot això li atorga la seua personalitat de municipi agrícola, turístic i de serveis. Històricament ha sigut plaça per a la defensa del litoral de la presència de pirates des de les torres sentinella construïdes. Conserva el tipisme dels pobles mediterranis destacant la seua església o l’ermita del Remei, erigida sobre l’antic castell àrab.

/84/

Municipi típicament agrícola amb preeminència del cultiu de cítrics, hortalisses i cereals. És destacable també l’activitat apicultora. Està assentat en el marge esquerre d’aquest riu del qual pren el seu cognom i es nodreix d’un dels seus principals atractius, les zones verdes i d’esplai en els terrenys alliberats de la canalització del riu.

/85/

Aquest municipi està ubicat a la zona de producció de raïm embossat de la vall del riu Vinalopó que és la seua màxima riquesa, a la cara nord de la serra de Crevillent, que és el seu paratge natural per excel·lència. Ofereix grans possibilitats per al senderisme en els paratges de les muntanyes circumdants. /86/

Històric emplaçament de la Romana in Lumbam és un poble jove independitzat de l’altre Fondó, el Fondó de les Neus, el 1926 i que deu el seu nom al fet d’haver pertangut als jesuïtes d’Oriola en el segle XVII. És un poble típicament agrícola amb el 74% de terreny dedicat al cultiu, preferentment raïm, oliva i ametler. També es dóna el cultiu de regadiu. El seu producte més típic és el raïm de taula embossat que s’arreplega al desembre i té concedida la Denominació d’Origen per la Generalitat Valenciana.

/87/

/88/

Gaianes és un xicotet poble agrícola que s’enclava a les faldes de les serres del Benicadell. El Cid Campeador va edificar el castell de la Penya Cadiella que encara es veu al cim de la serra. La vegetació és esclarissada i escassa, està poblat per matolls i cultius de secà que constitueixen la riquesa de Gaianes. Del seu patrimoni destaca l’església de Sant Jaume.

Gata deu el seu cognom al Riu Gorgos, també anomenat Xaló, que la creua per a desembocar a la costa de Xàbia. Tradicionalment lligat a l’agricultura del raïm i a l’artesania de l’espart. La confecció d’objectes amb espart i margalló és actualment font de riquesa i prosperitat degut a la demanda turística. Les cases blanques amb llindes de pedra color marfil donen tipisme al poble.

/83/ Platja de la cala de Finestrat. /84/ Finestrat. /85/ Plaça de l’Ajuntament de Formentera del Segura. /86/ Fondò de les Neus. /87/ Vista aèria de Fondò dels Frares. /88/ Vista aèria de Gaianes. /89/ Parròquia de Sant Miquel Arcàngel. Gata de Gorgos. /89/ 62 63

/90/

/91/

Xicotet i tranquil poble dedicat a les labors agrícoles amb cultius de secà. A la plaça Major sobreïx el palau que va ser dels marquesos d’Ariza amb el seu escut de pedra coronant una robusta portalada, a més d’altres cases altives. Altre bell monument és l’església parroquial de Ntra. Sra. de l’Assumpció que guarda una talla de la patrona i un retaule atribuït a Juan de Juanes. També són destacats els quadres ceràmics existents a les façanes d’alguns carrers dedicats a l’advocació de diversos sants, són els “sants de carrer”.

Deu el seu nom a ser una heretat de la família dels Rocamora que posseïen també la torre i el poble de Benferri així com poblacions d’altres comarques com Agost o Novelda. La separació del terme municipal d’Oriola és antiga, data de 1588, durant el regnat de Felip II, la Granja de Rocamora es dedica fonamentalment a l’agricultura d’hort.

El seu emplaçament al costat de la desembocadura del riu Segura ha sigut clau al llarg de la història. L’Alone grega va ser escenari de la cultura ibera com es pot veure al jaciment del Cabeço Lucero on es va trobar la Dama de Guardamar, o de la cultura musulmana que tenia una Rábita en la zona que ara ocupen les dunes a l’est de la ciutat. Tots aquests vestigis històrics es conserven i expliquen en el Museu Arqueològic i Etnològic que hi ha en la Casa de Cultura. L’antiga ubicació de Guardamar se situava en la ciutat murallada el centre de la qual era el castell que encara hui es pot contemplar. El terratrèmol de 1829 va destruir aquest emplaçament per complet i va obligar els guardamarencs a canviar l’emplaçament a l’actual, més pròxim al litoral. Hui en dia tota la zona est és un enorme parc forestal de 840 hectàrees conegut com les “Dunes de Guardamar”, declarat Espai d’Interés Natural. Posseeix quasi 14 km de platges.

/92/

/93/

Ibi ha anat creixent i industrialitzantse gràcies al joguet, del qual en l’actualitat és el major productor nacional del sector. Hi ha un monument als Reis d’Orient, un Museu del Joguet, un Institut Tecnològic del Joguet i un calendari laboral que comença al maig i acaba amb els Reis. Han recuperat i rehabilitat el seu nucli antic típic, igualment han restaurat les festes d’hivern i dels “enfarinats”.

Llíber és el poble més xicotet de la subcomarca coneguda com la Vall de Pop. Tradicionalment vinculada a Xaló, de la qual és veïna i de la qual es va independitzar. La seua economia és agrícola dedicada a l’agricultura de secà, especialment raïm i taronja o ametler. Llíber també produeix vins comercialitzats com a vins de la Vall de Xaló. El poble està al costat del curs del riu Xaló o Gorgos en una fèrtil vall els extrems de la qual formen la part septentrional de la serra de Bèrnia i la serra del Castell de la Solana.

/90/ Ajuntament de Gorga. /91/ Parròquia de Sant Pere Apòstol. Granja de Rocamora. /92/ Parròquia de Sant Jaume Apòstol. Guardamar del Segura. /93/ Parròquia de la Transfiguració del Senyor. Ibi. /94/ Llíber.

/94/ 64 65

/95/

/96/ El seu nom antic, Perputxent, al·ludeix a la vall en què està enclavat. Mitjançant pacte amb Jaume I, el cabdill àrab Al-Azraq el va mantindre mantindre en el seu poder junt amb Benillup, Alcanesia i Beniarrés. Després de la derrota del cabdill musulmà el domini va passar a l’Orde del Temple, que va regentar i va ampliar el castell de l’Orxa. L’expulsió dels moriscos va destruir l’economia i va despoblar els altres pobles del domini. La major part de les seues terres són de secà a causa de l’accidentat relleu del seu terme. A pesar d’això, la seua proximitat a la serra de la Safor li proporciona un índex de pluges anuals superior a la mitjana valenciana. La seua agricultura es basa fonamentalment en oliveres i cirerers. Ametlers, arbres fruiters i tot tipus de cultius d’horta completen una agricultura d’autoconsum.

/97/

Se la coneix afectuosament com Billeneta, el seu antic nom, i és famosa per ser la que comença les festes de l’estiu a la muntanya d’Alacant. És un poble elevat amb una agricultura típica de secà amb producció d’ametla i oli. La seua història la relaciona amb la cultura morisca començant pel castell que ens trobem a l’alt de l’estret conegut com el Mur i pel castell que hi ha en el seu nucli urbà.

Municipi molt conegut a causa del seu raïm, de les seues romeries i pelegrinatges al santuari de Sant Pasqual i la Mare de Déu d’Orito, i també pel seu licor d’anís amb què es fa la popular beguda “palometa”. Situat en les planes del curs mitjà del riu Vinalopó, és un poble de perfil típicament àrab amb el seu dèdal de carrers concèntrics girant al voltant de l’antiga mesquita, hui església parroquial. Altres elements patrimonials són un bou ibèric trobat el 1974 i una làpida romana que es poden veure en la Col·lecció Museística Municipal.

/98/

Fruit de la diversitat cultural, Monòver és una ciutat marcada pel carisma de les diferents cultures que al llarg dels temps l’han poblat: ibers, romans, àrabs i cristians... És cèlebre per ser lloc de naixement de l’escriptor Azorín, la casa de la qual, on va passar part de la seua joventut, actualment és un esplèndid museu dedicat a la seua memòria. És molt conegut el vi Fondellol, i els vins produïts en aquestes terres.

Els Montesinos deu el seu nom a la família nobiliària que va regir les destinacions de les terres on s’enclava el poble. La tradició agrícola s’està transformant a passos de gegant a causa de la pressió del turisme de costa fins al punt que la majoria de la seua població activa es dedica als serveis.

/95/ Castell de Perputxent. Lorxa. /96/ Esglèsia de Sant Josep. Millena. /97/ Cementeri de Monfort del Cid. /98/ Parròquia de Sant Joan Baptista. Monòver. /99/ Parròquia Nostra Senyora del Pilar. Els Montesinos.

/99/ 66 67

/100/

/101/

Murla és la capital de la pilota valenciana, hi ha una escola que l’ensenya i els millors jugadors de la comunitat ho han fet en els seus estrets i frescos carrers. Totes les vesprades dels caps de setmana hi ha partida a la localitat. El poble és d’agut tipisme amb la seua curiosa església fortalesa de criptes il·luminades i torres reconstruïdes, els seus fanals modernes i les façanes modernistes.

Muro d’Alcoi és un municipi amb tres pedanies, “Turballos” “Setla de Nunyes” i “Benamer”, ubicat al nord de la província, entre els rius Serpis i Agres al vessant meridional de la serra de Mariola. La zona plana del terme municipal coneguda popularment com “Plana de Muro” és típicament residencial. El seu nucli històric és d’origen morisc. Molt interessant per la seua rica producció d’oli i per la seua gastronomia popular. També celebren festes populars al llarg de tot l’any.

/100/ Esglèsia de Sant Miquel Arcàngel. Murla. /101/ Ajuntament de Murla. /102/ Vista de Muro d’Alcoi. /103/ Mutxamel. /104/ Santuari de Santa Maria Magdalena. Novelda. /105/ Parròquia de la Puríssima Concepció. La Nucia.

/102/

Per la seua proximitat a la capital, el municipi de Mutxamel ha sigut considerat part de l’horta d’Alacant i lloc d’estiueig per als capitalins, que van edificar casalots nobles com és el cas del comte de Montemar o el palau dels Peñacerrada. Hui en dia té un poc de ciutat dormitori per les seues bones comunicacions i la seua proximitat a llocs estratègics. També té un bon nivell d’instal·lacions industrials. De la seua fisonomia urbana destaca l’església parroquial i la seua torre gòtica del segle XIV. Conserva una bona quantitat d’agricultura, especialment la tomaca, la varietat de la qual té gran importància i fama per la seua qualitat. Són interessants les obres de canalització, séquies i preses o assuts, del riu Montegre.

103/

En l’Edat Mitjana existien dos nuclis de població, un al turó de la Mola, que amb el temps va ser abandonat i un altre en l’actual emplaçament de la ciutat. La ubicació geogràfica de la vila, en ple corredor del Vinalopó, ha facilitat que siga una ciutat industrial i exportadora. Les seues principals activitats econòmiques se centren en la fabricació i l’elaboració de marbre i pedra natural el qual s’extrau de les pedreres de la comarca; l’envasament i la comercialització d’espècies (especialment del safrà), condiments i infusions i el cultiu de raïm embossat. /104/

El territori municipal és un manto verd de pins i fruiters que recorre una sèrie de xicotetes elevacions de terrenys o tossalets. L’Aixortà i l’Aitana la protegeixen dels freds vents del nord la qual cosa fa que tinga una mitjana de 15 graus anual. Els diumenges al matí s’instal·la un dels mercats més impressionants de la província. /105/ 68 69

/106/

Estar sobre una xicoteta altura dominat la vall de l’Alberca fa que Ondara tinga una històrica importància estratègica que ve des de l’època dels romans, dels quals s’ha trobat una necròpolis en la zona de vinyes. Tradicionalment vinculada al marquesat de Dénia, va ser agermanada, despoblada el 1609 dels seus habitants moriscos i austracista en la Guerra de Successió. El barri antic guarda la configuració tortuosa dels seus antics habitants moriscos. La seua activitat econòmica fonamental és l’agricultura, sobretot la producció de cítrics, encara que com a centre demogràfic mitjà posseeix un bon nivell de serveis.

Onil és un municipi fonamentalment de caràcter industrial, i molt conegut per ser el primer centre nacional de producció de nines amb la principal firma del sector, Famosa. Encara que també és important per la seua oliva anomenada del “cuquello” i el seu oli refinat pur d’oliva.Monumentalment, és notable l’edifici d’estil gòtic renaixentista l’origen del qual va ser el palau del marqués de Dosaigües. L’antiga capella ducal és l’actual església parroquial, presidida per un retaule del segle XV. A la capella del baptisteri hi ha un fresc d’Eusebi Sempere, nascut a Onil. Destaca també la capella del Nostre Senyor Robat. Convent i casa del cardenal Payá. /107/

/108/

Orba és un poble típicament agrícola, amb cítrics i vinyes. També tenim ametlers, garroferes o oliveres. Es produeix artesania ceràmica i hi ha indústria de bosses de mà. És un poble d’un poc més de mil habitants, amb moltes possibilitats per al senderisme i la visita de paratges molt pintorescos.

/106/ Plaça de bous d’Ondara. /107/ Palau del Marqués de Dos Aigües d’Onil. /108/ Plaça d’Espanaya i Parròquia del Naixement del Senyor. Orba. /109/ Plaça de Ramón Sijé. Oriola.

Com a seu episcopal de la província d’Alacant durant quasi quatre segles Oriola té un important patrimoni artístic i una notable empremta religiosa en les seues tradicions. Atresora cinc monuments nacionals i nou declarats Béns d’Interés Cultural així com el quadre religiós de Velázquez La temptació de Sant Tomàs d’Aquino, i obres d’imatgeria religiosa com són La Sagrada Família de Salzillo o La Diablessa de Bussy. En el nucli antic es troba el Teatro Circo, el més bonic i original de tots els teatres d’Alacant. En Setmana Santa destaca en gran manera la Processó de l’Enterrament, que se celebra el Dissabte Sant. La costa oriolana s’estén entre Punta Prima i la Punta del Corb i disposa de magnífiques platges.

/109/ 70 71

Xicoteta població agrícola ubicada entre les faldes de la serra del mateix nom i el llit del riu Sella que desemboca en el pròxim pantà d’Amadorio. La seua tradicional activitat econòmica ha sigut l’agricultura de secà, ametlers i oliveres. Reuneix grans atractius per al senderisme i el cicloturisme, i és possible gaudir de magnifiques vistes sobre la contornada. /110/

Parcent està situat al nord de la província, a l’interior de la Marina Alta, a la vall del riu Xaló o Gorgos, a la falda de la muntanya que corona el Coll de Rates en l’anomenada Vall del Po. Aquesta vall és un el verger verd en què abunda el cultiu d’ametlers, taronges i vinyes. La seua economia és agrícola, dedicada fonamentalment al cultiu d’ametlers i taronges. Encara es poden veure els famosos riu-raus on es tractava i posava a assecar el raïm per a obtindre les panses.

/111/

/112/ Pedreguer és un poble típicament agrícola del nord de la província erigit al peu de la “Muntanya Gran”, amb abundants terrenys de regadiu on es cullen hortalisses, cítrics, i vinyes del raïm amb el qual fan les tradicionals panses. També té

activitat industrial especialitzada en la fabricació de bosses de mà, barrets i marroquineria. Una originalitat d’aquesta població són les façanes de les seues cases pintades de colors vius, els seus balcons enreixats, les pedres de les llindes i les portes de fusta llaurada.

Destaca l’església parroquial de la Santa Creu i l’ermita de Sant Blai, “la capelleta”, al peu de la muntanya, a la qual s’accedeix per un viacrucis de ciprers. Igualment cal pujar al “Mirabarques” (mirar barques) el mirador des del qual es contemplen les millors vistes de la zona.

En els temps de la Taifa de Dénia era una de les seues principals possessions i després de la sublevació d’Al-Azraq va passar a ser domini real per a acabar en mans del duc de Gandia, la família dels Borja. La guerra de successió espanyola en el s. XVIII va destruir el seu perímetre emmurallat amb 16 torres, tot i que encara queden vestigis. El monument més emblemàtic de Pego és l’església de l’Assumpció on hi ha un tríptic de molt valor, i el campanar té curiosos canonets en la rematada. El municipi ha estat tradicionalment vinculat al cultiu de l’arròs a la Marjal.

/113/

Penàguila és una població de notable importància històrica. El seu castell va ser pres personalment per Jaume I El Conqueridor al cabdill rebel Al-Azraq. Va ser assetjada el 1356 per les tropes castellanes de Pere I El Cruel que van acabar sent derrotades la qual cosa va fer que el rei d’Aragó concedira el privilegi a Penàguila de ser Vila Reial i tindre vot en Corts. Va ser seu dels senyorius de Guadalest i Alcoleja les cases pairals de la qual encara es conserven. El poble és fresc i ombrívol amb molts elements dignes de ser vistos i ser coneguts; és gran i ple d’amagatalls o detalls de diverses cultures històriques. És una localitat eminentment agrícola dedicada al cultiu de fruiters o ametles.

/114/ /110/ Pont sobre el riu Sella. Orxeta. /111/ Parcent. /112/ Plaça del Doctor Calatayud. Pedreguer. /113/ Plaça de l’Ajuntament i Esglèsia de l’Assumpció de Pego. /114/ Safareig públic. Penàguila.

72 73

Té orígens romans i musulmans localitzats en el mateix lloc: el castell. Està reconstruït i és un dels més bells de la província. El castell i el poble van dependre del comte de Cocentaina i van ser repoblats per valencianoparlants després de l’expulsió dels Moriscos el 1609, sent aquesta una de les seues màximes característiques culturals. És un poble plenament industrial dedicat a la producció de sabates i marroquineria. /115/

Municipi de recent creació a partir de la seua segregació del d’Oriola el 1986, que consta del nucli urbà situat en l’interior, i un poblat en la costa format pel Molló, Mil Palmeres i la Torre de la Foradada, on hi ha un port esportiu. Es caracteritza principalment pels seus 5 km de platges en general ben conservades. Es recomana la visita al Museo Arqueológico-Etnológico Gratiniano Baches, així com les pedreres romanes al costat de la desembocadura del riu Sec.

/116/ /115/ Castell de Petrer. /116/ Torre de la Foradada. Pilar de la Foradada. /117/ El Pin /118/ Planes. /119/ Platja de Setla-Mirarrosa. Els Poblets.

El Pinós és una pròspera població dedicada fonamentalment al monocultiu de la vinya, i les extraccions de sal i marbre. El seu paisatge és de blanques terres calcàries plenes de vinya, de la varietat monastrell, que produeixen sobretot negres d’alta graduació, i vins de postres denominats Fondellol. És la zona vitivinícola de la denominació d’origen del vi d’Alacant. Compta amb un important jaciment de salmorra ubicat al pujol de la Sal, canalitzat a través d’un saleoducte fins a la llacuna de Torrevella. Així mateix tenen pedreres de marbre, que en la varietat marfil són de les més importants. Destaquen els contrastos entre la blanca terra de la vinya i el verd pineda de la serra del Reclot.

El perfil de la capital de la cirera l’imposa el castell i l’esvelta torre de l’església de l’Assumpció. En aquest cas el nom no denota la fisonomia del poble, ja que Planes s’alça sobre la falda d’un xicotet turó en què s’amuntonen les blanques cases del poble recorregudes per estrets i empinats carrerons, formant tot això un dels millors exemples alacantins de població medieval. La seua història és bigarrada, ja que va ser conquistada per Jaume I, assetjada per Al-Azraq i feta quarter per les tropes que van lluitar contra la rebel·lió morisca de 1609. La seua principal activitat econòmica és la producció d’una cirera de molt bona qualitat que té concedida Denominació d’Origen per la Generalitat.

/117/

Els Poblets és el resultat de la unió de dos xicotets pobles; SetlaMirarrosa i Miraflor el 1971. El seu origen és ser alqueries musulmanes pertanyents al Marquesat de Dénia i posteriorment, al Comtat de Parcent. Han estat tradicionalment lligades al Verger a la vicaria del qual van pertànyer fins data molt recent. Són pobles xicotets que, en conjunt, sobrepassen escassament els mil habitants i el major atractiu dels quals el constitueixen els paisatges verds i tarongerars que els rodegen així com el xicotet tram de costa que permet la pesca submarina. /118/

/119/ 74 75

La silueta de la muntanya Ponoig o Ponoch, el “León dormido” de Gabriel Miró, i el perfil de la població amb la torre de l’església de Sant Pere i l’antic cementeri, marquen l’empremta visual d’aquesta atractiva població. Gabriel Miró va tindre ací casa d’estiueig, la “Casa de Sigüenza”. També van residir al poble Oscar Esplá i Benjamín Palencia. En la famosa Font dels Xorrets, 221 canelles ofereixen aigua al visitant. Polop encara conserva el tipisme dels poblets blancs i blaus de la costa alacantina. /120/

Quatrentodeta és un poble típicament agrícola amb xicotets turons abancalats i plens d’oliverar. Es caracteritza per la terra argilosa i blanca que la rodeja així com per les impressionants configuracions geològiques que són les agulles o frares de la Serrella. L’encant que té aquesta localitat és la tranquil·litat i l’assossec de la seua atmosfera. /121/

Poblet situat al cor del Baix Segura, de minúscul terme municipal. Entre els seus atractius destaca la pràctica del ciclisme i senderisme en excursions pels Sotos del Riu Segura, i veredes de l’horta. /122/

/123/

/120/ Plaça dels Xorros. Polop de la Marina. /121/ Els frares de Quatretondeta. /122/ Esglèsia de Nostra Senyora del Rosari. Rafal. /123/ Esglèsia de Sant Francesc de Paula. Ràfol d’Almunia. /124/ Jardí carrer Joaquín Sorolla. Redovà.

És la capital històrica d’aquesta zona de la Marina Alta coneguda com . Aquest nom es deu al fet que a Ràfol d’Almúnia estava l’única església de la zona, creada el 1535 pel senyor, el marqués d’Almúnia, per a contrarestar l’absoluta ascendència musulmana dels habitants de la localitat. Els habitants es dediquen majoritàriament al cultiu de cítrics a la solana de la serra de Segaria.

Fundat pel mític cabdill àrab Raduan, va pertànyer a la família jueva de Jaime de Santángel. Prompte va ser poblat per àrabs i cristians que van aconseguir independitzar-se de la veïna Oriola en primerenca data del segle XVI. Al peu de la serra de Segura, poblada per figueres de pala així com per esclarissat matoll, és un poble de rica agricultura d’alta tecnologia dedicada a l’hortofruticultura encara que en temps era famosa la seua producció de cànem i cotó. D’aquesta producció s’ha derivat una incipient industrialització artesana que produeix espardenyes i ceràmica.

/124/ 76 77

Municipi d’ampli territori rodejat de muntanyes, i travessat pel riu Amador, que al seu dia va produir dos embassaments: el de mateix nom, i l’embassament de Relleu, ja en desús. L’altre element geogràfic que el caracteritza és l’enorme barranc de la Cova. La tradicional activitat agrícola a l’empara de la gran fertilitat conseqüència del cabdal del riu està sent abandonada progressivament en favor del turisme residencial i rural. No obstant això, es conserven indústries de l’ametla i de l’oli. Monumentalment destaca la seua església parroquial de Sant Jaume, així com els característics “masos” o hisendes agrícoles de què destaca La Garrofera. Hi ha dues torres defensives també: la Casa Balde i La Vallonga. Finalment aquesta oferta cultural es completa amb el Museu Etnològic Municipal de recent inauguració a l’antic ajuntament.

/126/

/125/

Rojals és un tradicional municipi agrícola travessat pel riu Segura amb fort increment d’activitats del sector serveis, però que conserva tot el seu encant hortolà. Disposen d’una importantíssima activitat cultural entorn de les seues diverses i instal·lacions, especialment museus com l’Arqueològic, Museu de l’Horta, de la Setmana Santa i un ecomuseu.

/125/ Vista de Relleu. /126/ Riu Segura al seu pas per Rojals. /127/ Esglèsia de Sant Pere. La Romana. /128/ Carrer de la Font. Sagra.

El marqués de la Romana, antic senyor de la localitat, va donar el nom a aquesta jove població del Vinalopó Mitjà que es va independitzar de Novelda el 1929. Es troba en la confluència dels contraforts de la serra del Reclot, la serra de l’Algayat i la serra de Pedrizas. El “Poble dels pins, el marbre i el bon vi” es caracteritza pels seus carrers amples i enjardinats amb dos grans pinedes en els extrems del poble conegudes com “Pineda de dalt” i “Pineda de baix”. Igual que els altres pobles de la comarca la seua activitat industrial es dirigeix a la producció de vins i a l’extracció de marbre a la serra del Reclot.

/127/

Sagra és dels pobles de la Rectoria que està apegat a la Serra del Caval o del Migdia, enfront del riu Girona. Els moriscos, el 1609, es van sublevar contra l’Orde Reial que els expulsava de les seues terres, sent un dels últims baluards de la seua resistència aquesta zona. Guarda la tipologia urbanística musulmana amb carrers retorçuts i estrets rodejats d’un camp sempre verd i taronja que ol a tarongina. /128/ 78 79

/129/

Les Salines és un industriós municipi de gran desenvolupament. Té dos elements geogràfics que li donen el seu encant per al turisme d’interior i rural: la Llauna i la serra de Salines que dóna nom al poble. La seua població es dedica, fonamentalment, a la fabricació de calçat, marroquineria i la producció vitivinícola.

/130/ Sanet i Negrals és un poble agrícola apegat a les faldes de la serra de Segaria que forma part de la subcomarca coneguda com la Rectoria. Les seues terres són fèrtils amb una agricultura de regadiu d’hortalisses, fruiters, i molt especialment els cítrics amb una important activitat exportadora. També compta amb muntanyes de pins i matolls. És un poble tranquil en què destaquen alguns edificis nobles com el palauet de la Senyoria. Es compon de dues poblacions unides en un sol municipi des de 1834.

/129/ Ajuntament de Salines. /130/ Vista de Sanet i Negrals. /131/ Plaça de la Constitució de Sant Fulgenci. /132/ Vista aèria de Sant Isidre. /133/ Esglèsia de Sant Miquel Arcàngel. Sant Miquel de Salines.

/131/

Sant Fulgenci és un altre dels municipis fundats pel cardenal Belluga de Múrcia, en el s. XVIII, en els terrenys pantanosos existents en tota aquesta zona del final del riu Segura, i repoblats amb gent de l’horta de Múrcia. En aquesta ocasió, davall l’advocació de sant Fulgenci, patró de la seu canònica murciana. La finalitat era drenar aquestes terres humides, fer-les productives. Igual que altres pobles pròxims a la costa, Sant Fulgenci està modificant la seua tradicional activitat agrícola cap al sector serveis. Són molt interessants tant el museu arqueològic com les diverses excavacions permanents que hi ha.

És el municipi més jove de la província d’Alacant, ja que es va segregar d’Albatera el 22 de maig de 1993. S’assenta sobre una antiga zona humida coneguda com el Saladar sobre el qual va

edificar el seu projecte de ‘Pías Fundaciones’ el cardenal Belluga. El 1939, es va iniciar un projecte de colonització que va culminar el 1956 amb l’entrega als colons d’un poble sense perill de pantans i connectat al transvasament Tajo-Segura la qual cosa permetia crear-hi zones de regadiu. Sant Isidre és un poble curiós amb les seues cases blanques en carrers perfectament uniformats i regulars. La seua economia és típicament agrària, de regadiu, encara que té una certa importància la seua cabanya ramadera.

/132/

Municipi de tradicional estructura agrícola de secà que posteriorment es va beneficiar del transvasament Tajo-Segura, que creua tot el terme municipal de nord a sud, i actualment compta amb una important riquesa en plantacions de cítrics, majoritàriament taronges i llimes, així com cultius d’hivernacles. /133/ 80 81

Municipi ubicat en ple cor del Camp d’Alacant, que encara conserva prou de la seua tradicional dedicació a l’agricultura de secà, però la configuració del qual com a municipi de serveis i turístic és ja molt definida. En el terme municipal d’Alacant, molt prop de Sant Joan, està el monestir de la Santa Faç on se celebra la romeria el segon dijous després de Setmana Santa.

/134/

Municipi pròsper i modern, important com a ciutat residencial i industrial i seu de la Universitat d’Alacant. Està molt ben comunicat amb la costa i és una de les portes d’entrada a la muntanya alacantina. El seu disseny urbanístic és modern, amb carrers espaiosos i rectes. Al llarg dels últims cinquanta anys s’ha desenvolupat com a ciutat residencial. La seua principal activitat econòmica és la industrial. /135/

/134/ Esglèsia de Sant Joan Baptista. Sant Joan d’Alacant. /135/ Plaça d’Espanya. Antic Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig. /136/ Campus Universitat d’Alacant, ubicat al terme municipal de Sant Vicent del Raspeig. /137/ Castell de Santa Pola. /138/ Torre en les salines de Santa Pola. /139/ Castell de Sax. /140/ Sella. /136/

/137/

El romà Portus Illicitanus és hui una ciutat marinera de 15 km de costa dels quals prop d’11 són platges. El destí de Santa Pola ha estat lligat de forma íntima al mar. En l’antiguitat va ser port d’Elx i, amb el pas del temps, va arribar a constituir una flota pesquera de les més nombroses de tot el Mediterrani. La seua proximitat al mar ha determinat la seua economia, la seua cultura, la seua gastronomia i la seua identitat com a poble. Un altre element de molt interés el constitueixen les salines, que són explotades com a indústria salinera al mateix temps que perviuen com a zona humida protegit i declarada Parc Natural. Hi podem trobar diverses aus migratòries com el flamenc o la camallonga. A l’est tenim la serra de Santa Pola, formada majoritàriament per pins i altres arbres de repoblació. En aquesta serra es troba la torre sentinella de les Escaletes i el far. En el nucli urbà trobem edificis notables com el castell fortalesa, antany seu de l’ajuntament.

Durant molt de temps va tindre com a principal riquesa econòmica l’agricultura, amb els seus cultius de vinya, olivera i cereals de secà i una xicoteta horta pròxima a la població regada pel riu Vinalopó, on es collien hortalisses, llegums i arbres fruiters. Actualment, la major part de la població activa de Sax treballa en el sector industrial (calçat, persianes, marroquineria, mobles).

/138/

/139/

/140/ Aquest poble típic està quasi penjat d’una lloma, entre els barrancs de l’Arc i Tagarina, amb carrers estrets i empinats a causa de la seua ubicació a la falda de la serra d’Aitana, i coronat per l’ermita de Santa Bàrbara. Acaba el poble en el que era l’antic castell senyorial de la vila.

82 83

Senija s’estén al peu d’una xicoteta muntanya des de la qual es pot contemplar la meravellosa i fèrtil vall del Po, de la qual forma part. Ha sigut un poble ocupat des d’antic en l’elaboració del raïm pansa, un producte que ha proporcionat gran riquesa a aquesta localitat. Hui en dia els seus habitants segueixen dedicats en la seua majoria a l’agricultura, especialment cítrics, oliveres, garrofera i ametler.

/141/ Carrer Santíssim Crist. Senija. /142/ Tàrbena. /143/ Castell de Tibi. /144/ Teulada. /145/ Port de Moraira. Teulada.

/141/

/142/

Els seus antics pobladors moriscos es van alçar contra l’orde d’expulsió dictada per Felip III. En perdre la batalla i ser expulsats definitivament, va quedar despoblada. El virrei de Palma de Mallorca va enviar 17 famílies a repoblar-la amb la qual cosa Tàrbena va adquirir nova identitat cultural. El tret característic d’aquest poble és el paisatge de muntanya. De clima suau, encara que amb alguna nevada esporàdica, aquest lloc privilegiat ofereix al visitant l’aire pur i perfumat que emana de les plantes aromàtiques de la serra.

El municipi de Teulada-Moraira format per ambdue poblacions, conforma un territori d’ús principalment turístic, encara que es conserven nombrosos nuclis d’ús agrícola, principalment dedicats al cultiu de la vinya, en la seua varietat de moscatell. Teulada Gòtica Murallada, declarada BÉ D’INTERÉS CULTURAL amb la categoria de Conjunt Històric, compta amb una monumentalitat important en què destaquen els seus edificis religiosos com l’església renaixentista en honor a la patrona, Santa Caterina, i diverses de les seues ermites així com els seus edificis civils, entre els quals es troben, la sala de “Jurats i Justícies”, la torre sentinella sobre el cap d’Or i la torrassa defensiva que domina la platja de l’Ampolla que es coneix com el “Castell de Moraira”. Té 8 km de litoral amb platges i xicotetes cales.

Tibi és un poble xicotet i tranquil de cases blanques enclavat entre el Maigmó i la Penya Roja. La seua situació geogràfica el fa molt interessant per al turisme de muntanya, que busca la senda i la tranquil·litat. Al final del carrer del Carreret, tindrem una bella vista panoràmica del castell. En la part alta del poble estan els parcs i jardins com el de l’Albereda, el de l’Era del Teular, la Glorieta i el passeig de la Santa Maria Magdalena, en el final del qual es troba l’ermita a ella dedicada. Les seues festes majors en honor a la patrona, la Magdalena, amb vaquetes i processons, tenen lloc a finals del mes de juliol.

/143/

/145/

/144/ 84 85

És el poble mb menys població de la província. Apegat a la solana de la serra d’Alfaro, va ser refugi morisc en la Reconquesta i domini dels marquesos de Guadalest i Ariza. La seua economia és fonamentalment agrícola de secà amb producció de bresquilla, ametler i olivera. /146/

És un poble seré, el més xicotet de tota la Rectoria, que es dedica preferentment al cultiu de fruiters i viu la vida de forma molt tranquil·la.

Torre de les Maçanes deu el La seu nom a una antiga fortificació almohade situada a la part alta de la població, i evoca un passat de tradició hospitalària, ja que ‘maçanes’ significa posades. La primera cosa que crida l’atenció és l’entorn natural que rodeja la zona, a poc a poc la vegetació es fa més espessa, la pineda i la carrasca flanquegen el camí que ens acosta a la població. Aquest poble eminentment agrícola guarda tresors urbans notables com la casa Alta, la torre Almhohade del s. XIII, que va ser torre sentinella en temps llunyans. L’església de Santa Anna i la curiosa masia fortificada coneguda com Foia de Cortes són altres dels atractius d’aquesta verda localitat de l’Alacantí.

/147/

/148/

La sal i la mar són els elements indissolubles que han marcat la història de Torrevella. A principis del segle XIX en l’actual emplaçament només hi havia una torre sentinella, la torre vella, i unes poques cases. El desenvolupament del lloc data de finals d’aquest mateix segle, i

s’origina per la seua condició de port d’exportació tant de la sal com dels productes hortofructícoles del Baix Segura. Les seues salines són les més importants d’Europa per la seua productivitat, i majoritàriament es destinen a l’exportació. Les llacunes estan declarades Paratge Natural i tenen gran interés com el major ecosistema de zones humides del sud de la província d’Alacant, per la seua extensió i com a hàbitat d’aus migratòries o nidificants. Hi ha magnífiques platges en tot aquest litoral.

/149/

/146/ Tollos. /147/ Tormos. /148/ Vista de la Torre de les Maçanes. /149/ Escultura en Torrevella. /150/ Torre del Moro. Torrevella. /151/ Poblat morisc d’Atzuvieta. Vall d’Alcalá.

/150/

La Vall d’Alcalà va estar format, en altres temps, per set poblacions, denominades Alcalà de la Jovada, Beniaia, Criola, Benialí, Benixarco, la Roca i l’Atzúvia. D’aquestes set, en queden tan sols dos hui en dia: Alcalà de la Jovada i Beniaia. La Vall d’Alcalà va tindre importància com a capital del feu del cabdill àrab Al-Azraq. Encara es recorden a Alcalà de la Jovada aquests fets amb una font el canella de la qual ix de la boca d’una efígie del cabdill musulmà. És un poble típicament agrícola el principal cultiu del qual són les cireres que tenen concedida denominació específica d’origen. /151/ 86 87

/152/

La Vall de la Gallinera agrupa un conjunt de xicotets poblets anomenats Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili. La capital de la vall és Benialí. Són pobles disposats en línia al llarg de la vall formada pel curs de la rambla de Gallinera encaixonada per les serres de les Solanes, de l’Almirall i de la serra de la Foradà, que comunica amb la Vall d’Alcalà. Són tots poblets agrícoles productors d’ametla, oli o cireres a la zona de denominació d’origen de les quals estan enclavats. Són pobles xicotets, algun d’ells en perill seriós de desaparició, com és el cas de Llombai. /153/

El municipi de la Vall de Laguar comprén els pobles de Benimaurell, Campell i Fleix, on s’ubica l’edifici de l’ajuntament. La seua principal activitat econòmica és l’agricultura, especialment els cultius de la cirera (que té denominació d’origen), l’olivera, les figues, i les ametles. La Vall de Laguar va ser reducte de la sublevació morisca que va tindre lloc el 1609 contra el decret de la seua expulsió. Els tres pobles s’ubiquen a la confluència de la serra del Cavall Verd o del Penyal, la de la Carrasca i la del Migdia.

/154/

Xicoteta població agrícola d’origen musulmà enclavada en una de les zones més inaccessibles de l’interior de la Marina Alta. En època morisca hi havia una sèrie de despoblats dels que només es conserva el nom i alguna resta menor: Benicais, Serra, Benisuai, Millans, Cairola, Benesseit i la Solana. La seua orografia fa que siga un dels pobles preferits per als amants dels esports de risc que poden recórrer un dels congostos més intricats de tota la Comunitat: el barranc de l’Infern. Altra opció és visitar les coves del Rull.

Deu el seu nom al riu que el creua, el riu Girona al qual també s’anomena Verger. El municipi és un autèntic verger, ja que és un manto verd trossejat per xicotets camins forestals i puntejat per cases de cultiu. La seua proximitat a la veïna província de València es nota en el monocultiu de taronges en la seua fèrtil terra, delta del riu Girona i part de zona humida costanera que és la marjal Pego-Oliva. Cultiva també arròs i llegum i en altres temps va ser un dels principals productors de raïm pansa.

La Vila és la capital històrica i administrativa de la Marina Baixa i la seua economia depenia de la pesca tant litoral com d’altura. Aquesta relació amb el mar ha marcat la seua història i la seua cultura, ja que el comerç marítim amb ultramar va tindre com a fruit el desenvolupament de l’altra indústria típica vilera: la fabricació de xocolate. La seua imatge més famosa són les façanes d’intens colorit originades per la necessitat que els mariners divisaren les seues cases des de la llunyania. El barri antic emmurallat és digne de ser contemplat i passejat. La població gaudeix de 3,5 km de platges, entre elles, la del Xarco, que té una torre sentinella, la del Torres, que té l’atractiu complementari de tindre ubicada allí la torre romana funerària d’Hèrcules. Una xicoteta caleta, denominada el racó del Conill, s’utilitza per a practicar el submarinisme.

/155/

/152/ Vall de Gallinera. /153/ Vall de Laguar. /154/ Tossal gran. Vall d’Ebo. /155/ Esglèsia de Nostra Senyora del Rosari. /156/ La Vila Joiosa.

/156/ 88 89

/157/

Villena és la capital de la comarca de l’Alt Vinalopó, i comprén un extens territori municipal on gaudir del senderisme i el muntanyisme en una geografia molt conservada. És una població assaonada per la història, i per tant, té un esplèndid patrimoni monumental, on destaca l’església de Santiago, el castell de la Talaia, molt ben conservat i el Museu Arqueològic amb el Tresor, descobert per José María Soler. Villena és terra d’agricultura de secà, sent famós el vi villener. Hui en dia és una ciutat moderna amb un importantíssima indústria de calçat infantil i un creixent nivell de serveis i comerç. /158/

de Cultura, el Museu Arqueològic i Etnològic o la capella de Santa Anna. A 2 km està la zona marinera i portuària coneguda com les Duanes del Mar on cal destacar la curiosa església de la Mare de Déu de Loreto construïda en forma de quilla. A la zona de l’Arenal s’alça l’únic Parador Nacional que hi ha a la Costa Blanca. Compta amb xicotetes platges i cales molt adequades per a la practicar submarinisme com la de la Granadella, la del Portitxol o la Sardinera. Cap a l’interior, tenim la Xàbia més tradicional dels riuraus o dels tarongerars.

Xàbia es troba a la zona nord de la província d’Alacant, entre els caps de Sant Antoni i la Nau, sent aquest el punt més occidental del litoral de la Comunitat Valenciana. Els freqüents atacs dels pirates van fer als naturals de la vila endinsarse 2 km de la costa i emmurallar-se en un recinte que es va mantindre fins a 1877, actual nucli històric que, entorn de la gòtica església de Sant Bartomeu, caracteritza hui Xàbia amb les seues cases emblanquinades, enreixats de ferro i llindes llaurades en una porosa terra daurada anomenada “tosca”. Dins del nucli històric tenim l’ajuntament, el mercat d’abastiment, el Centre /159/

La història de Xacarella va lligada a la de la família Fontalba, nobles terratinents que eren amos de la majoria de terres del poble i que van aconseguir que se segregara d’Oriola en el segle XVII. L’ocupació quasi exclusiva del municipi és l’agricultura de regadiu, especialment de cítrics com llimes o taronges. Al sud del poble es troba la casa palau del marqués de Fontalba, construïda el 1920 i els jardins de la qual ocupen 20.000 metres quadrats.

Xixona s’estén al llarg de les faldes de la Penya Roja i és la capital del torró. Aquest producte tan típic com els seus famosos gelats fan que aquesta ciutat siga coneguda quasi mundialment. Conserva un poc d’agricultura de secà especialment l’ametla. Compta amb un barri àrab ben conservat i digne de ser recorregut.

/160/

Xaló és una ciutat alegre amb botigues d’artesania, cellers, restaurants i establiments que ofereixen al visitant moltes possibilitats. Cada dissabte se celebra un multitudinari mercat al paratge de l’Assut, especialitzat en moble antic. Situada en plena vall del riu Xaló o Gorgos, és un municipi limitat per un relleu accidentat, amb un clima mediterrani, i dedicació prioritària agrícola de vinya i olivera. Compta amb un passat ric en jaciments arqueològics. Es pot practicar senderisme en unes quantes rutes existents.

/161/

/162/ /157/ Castell de la Talaia. Villena. /158/ Platja de l’Arenal. Xàbia. /159/ Cala de la Granadella. Xàbia. /160/ Esglèsia de la Verge de Betlem. Xacarella. /161/ Palau del Marqués de Fontalba. Xacarella. /162/ Esglèsia de la Nativitat de Nostra Senyora Xaló. /163/ Xixona.

/163/ 90 91

La Llei 52/2007, de 26 de desembre, coneguda com de “Memòria històrica” arreplega, concretament en l’article 15, “Símbols i monuments públics” els punts següents: 1. Les Administracions públiques, en l’exercici de les seues competències, prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura. Entre aquestes mesures podrà incloure’s la retirada de subvencions o ajudes públiques. 2. El que preveu l’apartat anterior no serà aplicable quan les mencions siguen d’estricte record privat, sense exaltació dels enfrontats, o quan concórreguen raons artístiques, arquitectòniques o artisticoreligioses protegides per la Llei. 3. El Govern col·laborarà amb les comunitats autònomes i les Entitats Locals en l’elaboració d’un catàleg de vestigis relatius a la Guerra Civil i la Dictadura als efectes previstos en l’apartat anterior. 4. Les Administracions públiques podran retirar subvencions o ajudes als propietaris privats que no actuen del mode previst en l’apartat 1 d’aquest article. És precisament aquest article de la Llei el que ha donat molt a parlar a la ciutat d’Alacant en els últims anys, perquè arreplega l’obligatorietat del canvi de denominació d’aquells carrers que tenien algun vincle amb el franquisme. Durant els primers anys de vigència de la Llei, amb Luis Díaz Alperi en un primer moment i posteriorment amb Sonia Castedo al capdavant del consistori alacantí, es va evitar realitzar qualsevol tipus de canvi en aquest sentit. El principal inconvenient esgrimit per a impulsar el canvi de nom en aquests carrers consistia en la “impopularitat” de la mesura, atés que els múltiples negocis, oficines i despatxos ubicats en aquests carrers, i especialment en la zona centre, es veurien obligats a assumir un cost econòmic més o menys elevat per a modificar la seua raó social en tot tipus de documents interns, targetes de visita i la resta de suports. No va ser fins al 2015, quan l’Ajuntament va canviar de signe polític després d’un acord de Compromís, Guanyar i Partit Socialista, que es van donar els primers passos en l’aplicació material d’aquesta Llei sobre el nom dels carrers de la ciutat. Aquests grups van proposar, al novembre d’aquest mateix any, crear una Comissió No Permanent que plantejara al ple almenys un document “únic” amb el llistat de “carrers, símbols i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació personal o col·lectiva de la sublevació militar de 18 de juliol de 1936, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura franquista” existents a Alacant, per a la seua eliminació i canvi per altres noms. Aquest va ser el primer pas d’un procés que va suposar un dur enfrontament tant polític com entre diversos grups d’afectats per aquests

92 93

canvis que va acabar en els jutjats per un recurs del Partit Popular. La Comissió de la Memòria Històrica d’Alacant es va crear finalment el 9 de març de 2016 i es va reunir per primera vegada l’11 d’abril. La seua funció era determinar els símbols i els noms de carrers de la ciutat que havien de canviar en aplicació de la Llei de Memòria Històrica. La Regidoria de Memòria Històrica i Democràtica, en coordinació amb el departament municipal d’Estadística, va demanar informació de noms de carrers, places i barris susceptibles de ser suprimits. D’altra banda, la Comissió Cívica per la Recuperació de la Memòria Històrica d’Alacant i l’associació Alicante Vivo van elaborar un altre llistat amb què va ser comparat abans de prendre una decisió sobre qualsevol canvi. Des de la Regidoria es va realitzar un treball d’investigació per a conéixer l’antic nom dels carrers i les places de la ciutat, i la seua evolució fins a l’actualitat. Es van arreplegar les sol·licituds realitzades per persones, col·lectius i institucions per a eliminar carrers, conservar-los i posar noms nous als que es veren afectats per aquesta mesura. Tot aquest treball va finalitzar amb un llistat, entre els quals es trobaven, a més de carrers, avingudes i places, un barri, el de José Antonio. Després de conéixer-se les denominacions que substituirien les existents en aquell moment, van sorgir novament les crítiques provinents de diversos col·lectius i especialment de l’oposició municipal, que va denunciar en multitud d’ocasions la falta de consens a l’hora de realitzar el canvi. També es va acusar l’equip de govern de coartar la participació ciutadana a través de les juntes de districte. Es va continuar treballant en el llistat fins que a l’octubre es va donar a conéixer una nova proposta que incloïa 46 noms, la qual pareixia ser la definitiva. Entre els canvis més cridaners destaca el canvi de la plaça de Calvo Sotelo per Porta de Sant Francesc, Barri José Antonio per Miguel Hernández o el trasllat d’Alcalde José Luis Lassaletta, que substituiria General Miguel Primo de Rivera. En el cas d’aquest últim, els veïns del carrer original ubicat a Baver es van mobilitzar per evitar que el tripartit canviara el nom del seu carrer pel de Negre Lloma. Consideraven que es tractava d’una “falta de respecte” als residents i que, a més, els suposava un “greu perjudici”. També es proposava la creació de dos passejos nous: el del Memorial del Camp dels Ametlers, a la zona de la Goteta; i el Passeig de la Llibertat, aquest ja existent en l’accés nord d’Alacant, al costat de l’antiga Estació de Múrcia. La feminització dels carrers va ser evident en aquesta llista, amb noms com les 27 Constituents, Cecilia Bartolomé Pina, María Teresa León, Periodista Pirula Arderius o Rosa Luxemburg, entre moltes altres. Entre les propostes s’incloïen alguns carrers finalment descartats per la seua escassa o nul·la vinculació amb el franquisme, com el cas de Reis Catòlics. Dels que no van passar el filtre, destaquen el carrer Tucumán

(“Creuer de l’Armada Argentina que durant la Guerra Civil va col·laborar amb l’exèrcit franquista sublevat, ajudant a la seua victòria. Va ser empleat per a traure d’Alacant destacats dirigents feixistes i els seus familiars”), Alemanya (“País la contribució militar i económica del qual va ser decisiva per al triomf dels militars sublevats”), Capellà Planelles (“Capellà d’Aigües que va confessar José Antonio Primo de Rivera abans de morir afusellat”), Esportista Manuel Suárez (“Falangista afusellat. Va ser l’entrenador que va aconseguir l’ascens de l’Hèrcules a Primera Divisió la temporada 1934/35. Va ser trobat mort a la carretera d’Agost”), i fins i tot, la plaça dels Estels, relacionada amb el franquisme, segons els redactors de la proposta, per tractar-se del nom de semblança falangista

per a la republicana plaça de Catalunnya (abans plaça de la Independència), fent honor a una estrofa del Cara al Sol. El 15 de novembre de 2016 la Junta de Govern Local aprovava el llistat “definitiu”, donant-se així un nou pas que pareixia irrevocable en tota la polèmica suscitada durant mesos. Immediatament, el Partit Porpular va anunciar la impugnació de l’acord per considerar que el canvi de nom de carrers no s’ajustava a la Llei de Memòria Històrica i no s’havia justificat prou, a més de no haver sigut aprovat en el Ple, òrgan competent en aquest aspecte. Pocs dies després, el polèmic canvi de noms de carrers ja estava en els tribunals després d’interposar un recurs contenciós administratiu contra l’acord de la Junta de Govern Local en què se’n demanava com a mesura cautelar la suspensió. A pesar de tot, el procés va continuar el seu curs i així, el 13 de desembre es van produir les primeres modificacions. El primer carrer a mostrar el seu nou nom va ser el d’Adolfo Muñoz Alonso, col·locant-se la placa de “Les 27 Constituents” (diputades i senadores que van accedir per primera vegada al Parlament espanyol després de la Dictadura: Asunción Cruañes Molina, Belén Landáburu, Soledad Becerril, María Dolores Calvet Puig, Ana María Ruiz-Tagle, Esther Tellado Alfoso, Nona Inés Vilariño Salgado, María Dolores Pelayo Duque, Carlota Bustelo, Virtudes Castro García, María Izquierdo Rojo, Rosina Lajo Pérez, Amalia Miranzo Martínez, Mercedes Moll de Miguel, Gloria Begué Cantón, Mª Teresa Revilla, Inmaculada Sabater Llorens, Juana Arce Molina, Elena María Moreno González, Dolores Blanca Morenas Aydillo, Palmira Pla Pechovierto, Dolores Ibárruri, Marta Mata, Pilar Brabo, María Victoria Fernández, Carmen García Bloise i María Rubiés Garrofé. L’Ajuntament va accelerar el canvi de plaques dels carrers retirant les corresponents als noms dels carrers Capità Meca i Tinent Álvarez Soto, al centre d’Alacant, i col·locant en el seu lloc les noves denominacions: Carrer del Negre Lloma i Carrer d’El Tio Cuc. Els següents van

ser Tinent Coronel Chápuli, César Elguezábal i General Primo de Rivera. En el seu lloc van estar Ministra Federica Montseny, Catedràtic José Ferrándiz Casares i Nelson Mandela. El 30 de desembre va desaparéixer de la guia de carrers García Morato, que passava a anomenar-se Miquel Grau, i la plaça de Calvo Sotelo es convertia en la porta de Sant Francesc. Amb l’any nou acabat d’estrenar, el jutjat paralitzava els canvis. La decisió judicial contra l’aplicació del canvi de nom de carrers d’Alacant obliga l’Ajuntament a col·locar novament les plaques que havia llevat dels carrers “franquistes”. El govern tripartit havia de retirar els nous noms i posar les plaques amb els antics, un procés invers al que va iniciar de forma accelerada a penes unes setmanes abans. Enmig d’un gran embolic administratiu i continus retrets creuats, al novembre de 2017, el jutjat va anul·lar l’acord adoptat per la Junta de Govern un any abans. Davant d’aquesta situació, el tripartit va optar per dialogar per a arribar a un consens que fóra aprovat definitivament pel Ple. El 14 de desembre, la Comissió de Memòria Històrica va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics portar al pròxim Ple la proposta amb el canvi de nom de 37 carrers i espais públics d’Alacant. En total, 30 canvis de noms de carrers, tres correccions en plaques, un canvi de nom de barri i tres canvis de places i passejos. El 24 de juliol de 2018 es van instal·lar, per fi, les primeres plaques amb les noves denominacions definitives, d’aquesta manera, el carrer de Felipe Bergé es va canviar per Periodista Pirula Arderius, Capità Fernando Ballenilla per Pedro Mas García, Francisco Candela Martí per Marina Nomdedeu, Jaime Galiana per Escultor Adrián Carrillo, Juan Ballesta Pozuelo per Angelita Rodríguez Preciado i Luis Bellido per Periodista Adrián López. El procés va continuar al llarg de l’estiu i es va culminar completament a l’octubre. D’aquesta manera es tancava una polèmica que es va prolongar massa en el temps.

94 95

ABANS

Membres de Falange. Van morir afusellats durant la Guerra Civil Espanyola. Activistes contra la República i en la sublevació. /01/

ABANS

ARA

Indalecio Prieto Tuero (Oviedo, 1883 - Mèxic, 1962). Periodista i polític socialista. Com a ministre d’Obres Públiques de la República va promoure i va impulsar la creació d’una ciutat turística a la platja de Sant Joan. Per aquest motiu, Alacant li va concedir la Medalla d’Or el 1936. Va ser, a més, ministre de les carteres d’Hisenda, Marina i Aire i de Defensa Nacional. Va ser president del PSOE de 1935 a 1948.

ABANS Diia en què entren les tropes italianes a la ciutat d’Alacant (División Littorio) al comandament del General Gambara. El 30 de març de 1939 la ciutat d’Alacant va quedar sota el complet control de les forces nacionals, donant així per acabada la Guerra Civil.

ARA

Commemora l’entrada del Rei Jaume I a València el 9 d’octubre de 1238. Des de 1976 es commemora el Dia de la Comunitat Valenciana, festivitat oficialitzada el 1982 després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia.

ARA Joaquín García Morato Castaño (Melilla,1904-Griñón,1939). Militar franquista. Aviador que va combatre en la Guerra Civil espanyola en el bàndol nacionalista. Mort durant la Guerra Civil l’any 1939. Condecorat amb la Cruz Laureada de San Fernando. José Gutiérrez López va nàixer a l’alacantí barri de Santa Creu el 1933 – Id, 2014. Pintor autodidacta conegut pel pseudònim de Petén. Encara que es va iniciar en l’oli, va ser un mestre de l’aquarel·la i el plomí. Va pintar centenars de quadres amb vista, sobretot, d’Alacant i la seua província. Va participar, a més, en la confecció de diverses portades per a la Barraca El Millor de la Terreta i va il·lustrar articles a plomí per al diari Información.

ABANS

ARA

Enrique Robles Tejero. Es va adherir a l’alçament militar contra el Govern de la República. Va intentar sublevar Alacant. Afusellat durant la Guerra Civil española, el 1936.

Antonio Fargues de Pablo (Madrid, 1942-2018) més conegut pel seu pseudònim Forges, va portar l’humor a les seues conegudes vinyetes en publicacions periòdiques de prestigi. Va ser Doctor Honoris Causa per la Universitat Miguel Hernández el 2014.

ABANS

Capità. Va cessar en la Compañía de Seguridad y Asalto d’Alacant el 1935. Es va adherir a la sublevació des de Palma de Mallorca.

ARA /02/

/01/ Indalecio Prieto. /02/ Antonio Fargues de Pablo “Forges”. /03/ Pilar Cortés.

/03/

És una fotorreportera alacantina nascuda el 1972. Està vinculada al diari Información, periòdic en què va començar a treballar el 1995. Va cursar Imatge i So en l’IES Luis García Berlanga de Sant Joan. El 2007, va realitzar la diplomatura de postgrau de Fotoperiodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest mateix any va aconseguir el primer accèssit de la Beca SonimagFoto pel treball “El final de las chabolas del Montoto”.

96 97

ABANS

José Enrique Varela (San Fernando 1891-Tetuán 1951). Militar colpista. Va encapçalar la columna que va trencar l’assetjament de l’Alcàsser de Toledo. Ministre de l’Exèrcit entre 1939 i 1942.

ARA

Eloy Arenas va nàixer a Dolores el 1950. És un conegut humorista, actor i productor alacantí. Ha participat en pel·lícules, programes de televisió i obres de teatre.

/04/

ABANS

Alferes. Dretà. Va morir com a conseqüència d’una malaltia contreta a les trinxeres de la Guerra Civil espanyola.

ABANS

Va nàixer a Alacant. Va ser membre de Falange. Va morir durant la Guerra Civil en un accident de cotxe en carreteres castellanes.

ARA ARA

Va ser un coronel de Carrabiners que va encapçalar el pronunciament de gener de 1844 a Alacant contra la deriva autoritària del govern. Boné i els seus companys, coneguts posteriorment com els Màrtirs de la Llibertat, van ser afusellats el 8 de març de 1844 a l’actual Esplanada per orde del General Roncali, després del fracàs del pronunciament.

Pilar Arderius Cases va nàixer a Santa Cruz de Tenerife el 1940. Es va establir a Alacant des de finals de la dècada de 1960. Amb 28 anys, va començar a treballar com a periodista en el diari Información, en el qual va romandre 40 anys. /05/

ARA

/06/

ABANS

El Club Esportiu Betis Florida va ser fundat fa 90 anys al barri que porta el seu nom. Destaca actualment pel seu equip de futbol, però va arribar a comptar amb diverses disciplines esportives més, com el bàsquet, l’handbol o l’halterofília, entre d’altres.

/04/ Eloy Arenas. /05/ Pirula Arderius. /06/ Escut del Club Esportiu Betis Florida. /07/ Cecilia Bartolomé

ABANS

Falangista. Va ser afusellat a València on es va refugiar en començar la Guerra Civil.

ARA

ABANS

Luis Valero Bermejo va ser un advocat i polític, governador civil de les províncies d’Àvila i Navarra durant la dictadura franquista, i membre del consell d’administració de diverses empreses energètiques.

/07/

Va ser la primera dona regidora de la II República a Alacant, en aquest cas ja en els temps de guerra i pel sindicat UGT. Va exercir les regidories d’Instrucció Pública, Beneficència i Sanitat del 29 de setembre de 1936 al 7 de desembre del mateix any. Va morir el 1988.

Va ser una batalla lliurada durant la Guerra Civil espanyola. Va ser la batalla en què més combatents van participar, la més llarga i una de les més sagnants de tota la guerra. Va tindre lloc en el llit baix de la vall de l’Ebre, entre la zona occidental de la província de Tarragona i en la zona oriental de la província de Saragossa i es va desenvolupar durant els mesos de juliol a novembre de 1938.

ARA

És una directora, productora i guionista de cine alacantina nascuda el 1947. Va rebre el premi Dones 2012 en el Festival de Cine de Gijón i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts el 2014.

98 99

ABANS

Contingent militar espanyol compost per 40.000 voluntaris que va lluitar a Rússia, integrat en l’exèrcit alemany, des del 1941 fins al 1943. Van morir 4.000 hòmens.

ABANS

ARA

María Yolanda Escrich Fornies va ser la primera dona a formar part de la Comissió Gestora de Fogueres el 1984, després del seu pas per la Subcomissió de Cultura. Va ser membre de les Fogueres de l’actual barri de Miguel Hernández (abans de José Antonio) i d’Alipark. En política va militar en les files socialistes. Ha sigut, a més, membre del Fòrum contra la Violència a les Dones.

Secretari de propaganda de la Juventud de Acción Popular de Gil Robles. Combatent voluntari en les files sublevades. Va morir a Terol durant la Guerra Civil el 1936.

ARA

Rafael González Aguilar va nàixer a Còrdova el 1937. Va ser un periodista del desaparegut diari La Verdad d’Alacant. Va començar la seua carrera periodística en el diari Hierro de Bilbao, passant al diari alacantí el 1965 on va informar de la vida municipal. En Hoja del Lunes es va encarregar dels temes esportius. El 1985 es va traslladar a La Verdad de Múrcia, ciutat en què va morir a finals de 1999.

/08/

Vicente Chávarri Ruiz va nàixer a Sevilla el 1932 i es va instal·lar a Alacant el 1967, després de tornar de l’exili a França. Va ser regidor de l’Ajuntament d’Alacant de 1979 a 1991 pel Partit Socialista així com diputat provincial de 1979 a 1983. Entre 1987 i 1991 va exercir la primera tinència d’alcaldia exercintla de forma accidental en absència del seu titular, José Luis Lassaletta. En l’àmbit associatiu veïnal, va ser el primer president de l’Associació de Veïns del barri de la Florida.

ABANS

Militant de la Comunitat Tradicionalista nascut a València, s’adhereix a la rebel·lió. Va morir afusellat al cementeri alacantí de Sant Blai el 29 de novembre de 1936.

ARA

/09/

ABANS Miguel Gutiérrez va nàixer a Alacant el 1933, concretament al barri de Carolines. Va ser advocat i fiscal i va exercir la seua carrera judicial a Alacant des de l’any 1970. Ferm defensor de la llibertat, la justícia i els drets dels treballadors, Gutiérrez va ser membre de la Comissió Cívica per a la Recuperació de la Memòria Històrica, assessor de la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes i president de l’Associació d’Estudis Miguel Hernández. Durant la Dictadura, va militar en l’organització clandestina Justícia Democràtica. Destaca la seua obra Proceso y expediente contra Miguel Hernández (1992). Va morir el 2008.

Falangista afusellat al cementeri d’Alacant el 1936.

ARA /10/

Susana Llaneras Rico (Alacant 1899-1992) va ser la jove que, només amb 17 anys, va servir de model a Vicente Bañuls per a l’escultura de La mossa del cànter, que s’ubica a la plaça de Gabriel Miró.

/08/ Vicente Chavarri. /09/ Font de l’aiguadera en la plaça de Gabriel Miró /10/ Susana Llaneras.

100 101

ABANS

ARA ABANS Falangista afusellat. Alferes alacantí provisional de l’exèrcit sublevat, que va morir en la Muela de Teruel, el 1938, durant la contesa civil espanyola.

Adrián López Galiano (Novelda 1944 – Alacant 2007) va ser un escriptor i periodista alacantí col·laborador de diversos diaris com La Verdad d’Alacant o El Mundo, també en la seua edició provincial. Va ser, a més, escriptor i guionista cinematogràfic, així com locutor de diversos reportatges promocionals de la província realitzats per la Diputació. Va rebre el premi internacional de periodisme d’Alacant.

ARA

/11/

ABANS

Tinent de la Guàrdia Civil, mort pels maqui de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó.

Pedro Mas (Alacant 1972- 2015) va ser un tècnic informàtic alacantí apassionat per la cultura, la història i el patrimoni de la ciutat. Des de ben jove va tindre la intenció de realitzar un pla digital de l’Alacant desaparegut. El 2009 va començar aquesta àrdua tasca reconstruint digitalment i en 3 dimensions l’Alacant de l’any 1850. Aquest treball donaria pas al Projecte Educatiu Digital Alacant 1850 que, junt amb altres projectes de divulgació cultural, quedarien inacabats per la seua prematura mort.

Va formar part de la División Azul, que va lluitar a Rússia durant la II Guerra Mundial on va morir.

ARA

Va nàixer a Borriana el 1931. Va ser el segon president del Consell del País Valencià, entitat preautonòmica de la Comunitat Valenciana. Va exercir el seu càrrec del 22 de desembre de 1979 a l’1 de desembre de 1982 en representació de la UCD. Se’l considera primer president de la Generalitat Valenciana, ja que durant el seu mandat es va aprovar l’Estatut d’Autonomia. Va morir el 2011.

/12/

ARA

ABANS

Falangista afusellat en plena Guerra Civil espanyola el 18 de gener de 1937.

És una gimnasta olímpica alacantina que el 1986, amb tan sols 15 anys, va ser triada per a formar part de la Selecció Nacional de Gimnàstica Rítmica. En el Campionat d’Espanya Individual de 1988 va ser la primera gimnasta espanyola a obtindre un 10 i va ingressar en el Llibre Guiness dels Rècords. Va obtindre, a més, l’Or en maces, corda i cèrcol, i Plata, en cinta i en el concurs general.

/11/ Adrián López. /12/ Enrique Monsonís. /13/ Maisa Lloret.

ABANS

Militar que es va adherir a l’exèrcit franquista. Va perdre la vida al front de Castelló, durant la Guerra Civil.

ARA

/13/

Va nàixer a Guadalajara el 1875. Va ser una de les tres primeres regidores alacantines que van formar part de la Corporació Municipal des de 1924 fins a 1930. Va ser nomenada substituta de la primera tinent d’alcalde que era una altra de les seues companyes, Catalina García-Trejo. Va ser vocal de les comissions d’Instrucció Pública, de Beneficència i de l’Associació Alacantina de Caritat. Va ser professora de Literatura i Gramàtica en l’Escola Normal del Magisteri d’Alacant fins a la seua defunció el 1932.

102 103

ABANS /14/

ABANS

Tinent de cavalleria, membre de la División Azul, va morir a Rússia durant la II Guerra Mundial.

ARA

Fernando Suárez (Madrid, 18861964). Polític. Ministre d’Obres Públiques entre 1951 i 1957, que va promoure el desenvolupament urbà d’Alacant en suprimir els seus passos a nivell.

ARA

Adrián Carrillo García (Alacant 1914 – 1979) va començar de molt jove a realitzar els seus primers treballs d’escultura. Va col·laborar amb les Fogueres de Sant Joan realitzant monuments per a distintes comissions. Va obtindre el primer premi el 1947 amb la Foguera de Plaça de Gabriel Miró. Les seues escultures es troben repartides per tota la província.

Així es coneixen els carrabiners afusellats el 14 de febrer i el 8 de març de 1844 al Palamó i Alacant, respectivament. Van ser capitanejats per Pantaleón Boné.

José Meca Romero va ser un militar destinat al regiment de la guarnició a Alacant. Exercia un càrrec de confiança en el Govern Militar.

ARA

Originària de Madrid. Va ser la primera directora de l’Escuela Normal de Maestras d’Alacant. Va aconseguir la seua plaça l’any 1859 amb 28 anys i es va mantindre en el càrrec fins a 1866, moment en què va ser destinada a la Normal de Maestras de València, ciutat en què va morir el 1900.

ABANS

Falangista. Va lluitar amb els sublevats. Va morir en combat durant la Guerra Civil espanyola, a Alcalá de Xivert.

/14/ Adrián Carrillo. /15/ El Verger. /16/ Óscar Tordera.

ABANS

ARA

Santiago i Manuel Pascual van ser membres de Falange que van morir afusellats el 1936 durant la Guerra Civil. El militar va estar implicat en la trama colpista d’Alacant.

ARA /15/

Óscar Tordera (Alacant 1899-1972) va ser un compositor alacantí, mestre concertador a Madrid. Al seu retorn a Alacant va compondre pasdobles per a Fogueres i Barraques. Al municipi de Banyeres va ser director de la seua banda i de l’escola de música i va compondre, a més, l’himne de la localitat.

/16/

104 105

ABANS

Militar alacantí que es va unir a l’alçament militar del 18 de juliol. Va morir a Albacete, només començar la Guerra Civil.

ARA

Girona és una ciutat i un municipi del nord-est de Catalunya, capital de la comarca del Gironès, de la vegueria de Girona i de la província de Girona. Pertany a l’àmbit de les comarques gironines.

ABANS

ARA

/17/

ABANS

Cap local de Falange a Crevillent. Membre de la División Azul, vamorir a Rússia durant la II Guerra Mundial.

ARA

María Nomdedéu va nàixer a Alacant el 1916. Va ser representant del Comité Provincial de Mujeres Libres i de les Juventudes Llibertarias d’Alacant durant la Segona República.

El Provenir del Obrero va ser una de les societats que van conformar el barri de Sant Gabriel, quedant constituïda el 1928.

ARA

ABANS

Va formar part de la División Azul, que va lluitar a Rússia durant la II Guerra Mundial on va morir.

Nascut a València el 1943, va ser el primer president del Consell del País Valencià, entitat preautonòmica de la Comunitat Valenciana. Va exercir el seu càrrec des del 10 d’abril de 1978 fins al 22 de desembre de 1979 en representació del PSOE, partit que va abandonar després de deixar el seu càrrec.

/17/ Maria Nomdedéu (centre) al costat del seu marit i familiars en la celebració de les seues noces d’or. /18/ José Luis Albiñana. /19/ Escut de l’associació Ràcing Sant Gabriel..

ABANS

Ramón Franco Bahamonde, comandant aviador germà de Francisco Franco.

/18/

ARA

/19/

El Ràcing de Sant Gabriel és una associació esportivocultural del barri del mateix nom.

106 107

ABANS ARA

Jove nascut a Oriola que va ser voluntari de la División Azul. Va morir a Rússia lluitant en la II Guerra Mundial.

ABANS

Periodista. Va ser nomenat director de Radio Alicante el 1939. Va incautar Radio Alicante al març de 1939. Va fundar Hoja Oficial de Alicante i va col·laborar en la fundació de la Gaceta de Alicante.

ARA /20/

Conegut per “Toni el Carboner” va ser membre fundador de les festes de Moros i Cristians del barri de Sant Blai.

ARA

ABANS

Membre de la División Azul, va morir a Rússia durant la II Guerra Mundial.

Sebastián Cortés Sevilla (Alacant, 1880 –1961) va ser un pintor alacantí deixeble de Lorenzo Casanova. Va realitzar a l’oli destacats bodegons, entre els quals cal destacar el seu quadre Sopa bova. Dedicat al comerç, deixa de costat la seua faceta artística. Gran amant de la pintura, va ser un col·leccionista de quadres de destacats pintors alacantins.

/20/ L’Atzúbia. /21/ Angelita Rodríguez Preciado.

ARA

/21/

ABANS

Membre de la División Azul, va morir a Rússia durant la II Guerra Mundial.

Va ser una destacada militant de l’agrupació socialista alacantina. Va nàixer el 1916. El 1934 es va afiliar al PSOE i al sindicat UGT, sent una militant activa des dels seus començaments. En iniciarse la Guerra Civil va col·laborar en l’organització de les milícies voluntàries per a anar el front i va treballar en els tallers de la rereguarda confeccionant roba per a les tropes. Va ser detinguda al port d’Alacant i va passar més de 14 anys a la presó. Després de la seua eixida va començar a treballar d’infermera. Va tornar a Alacant el 1974 on va romandre fins a la seua defunció el 1999.

108 109

/01/ Que la festa de Fogueres forma part de la nostra cultura i de la nostra identitat com a ciutat és un fet innegable. Hi ha multitud de referències a la festa repartides als nostres carrers, ja siga com a escultura (bona mostra d’això és el monument al foguerer ubicat a la plaça d’Espanya) o, com en el cas que ens ocupa, a les plaques ubicades a les façanes on es mostra el nom del carrer en qüestió. Als nostres carrers apareixen moltes referències a elements i persones vinculades amb les Fogueres des dels seus orígens, com el cas de José María Py, fundador de la festa i primer president de la Comissió Gestora, que dóna nom a un xicotet carrer de Sant Blai, paral·lel al passeig del General Marvá, molt pròxim a les escales del Jorge Juan, on precisament planta cada any la Foguera del mateix nom. Igual que Py, altres huit hòmens que van exercir el càrrec de president de l’òrgan gestor de la festa donen nom a carrers, avingudes o places d’Alacant. José Ferrándiz Torremocha té l’honor de comptar amb un carrer al barri de la Verge del Remei, encara que en la seua placa quede ressaltada la seua faceta com a escriptor. José Romeu Zarandieta i Ramón Guilabert Davó tenen carrer a Sant Blai, sent perpendiculars entre ells, passant el primer al costat de l’estadi José Rico Pérez i el segon, al costat del Centre de Tecnificació. El carrer d’Ángel Pascual Devesa el trobem a Vistahermosa; en aquest cas, insistint en el fet que la seua professió era la de metge. Gastón Castelló, persona clau en la història de les Fogueres, artista i foguerer, posseeix la via més important de tots els presidents de la Comissió Gestora que retolen els nostres carrers, perquè es tracta de l’avinguda que, partint des de la Via Parc, una vegada finalitzat el carrer del Mestre Alonso, discorre per la zona nord fins a arribar al Palamó. Tomás Valcárcel, que va exercir la presidència durant 19 anys, posseei, una plaça al barri de Sant Domènec. Per la seua banda, Jacinto Masanet llueix el seu nom en un xicotet carrer que discorre entre la plaça de l’Alcalde Agatángelo Soler i el centre comercial Gran Via. Finalment, Conrado Albaladejo retola una avinguda encara no conclosa en la seua totalitat a la zona del golf. Independentment de noms propis, també trobem carrers dedicats als nostres col·lectius de forma general, per això hi ha el carrer del barraquer, d’ús per a vianants, a Sant Domènec, i el carrer del foguerer, ubicat al barri de Carolines. També el càrrec de Bellea del Foc té el seu propi carrer, sent el que uneix la Gran Via i la Via Parc entre les rotondes d’Agatángelo Soler i Castalla, respectivament. Paral·lel a aquest, es troba el carrer anomenat de l’Artista Foguerer (com a col·lectiu). També posseeixen tan destacat reconeixement molts artistes que van donar forma als imponents monuments que any rere any van sucumbir al foc purificador. A més del ja mencionat Gastón Castelló, molts altres comparteixen privilegi, com Ramón Marco, les plaques del qual llueixen a Vistahermosa. Altres, com Lorenzo Aguirre, Adrián Carrillo, José Gutiérrez o Remigio Soler posseeixen plaça, carrers i avinguda, encara que en aquests s’emfatitzen les seues professions de pintor o escultor. Altres destacats foguerers donen nom als carrers de José Ángel Guirao i Alfonso Garrigós, els quals, van ser reconeguts amb tan gran honor per la seua labor i dedicació en la festa de Fogueres. A més, ambdós carrers es troben ubicats molt pròxims entre si. /01/ Foguera Benito Pérez Galdós 1928.

110 111

BENITO PÉREZ GALDÓS Va nàixer a Las Palmas de Gran Canaria el 10 de maig de 1843. Escriptor espanyol, representant de la novel·la realista espanyola del segle XIX. Acadèmic de la Reial Acadèmia des de 1897 i nominat al Premi Nobel el 1912. Va estudiar al col·legi de San Agustín de la seua ciutat i va col·laborar en el periòdic local El Ómnibus. En acabar els seus estudis, el 1862, es trasllada a Tenerife per estudiar el Batxiller en Arts, i posteriorment se’n va a Madrid per a estudiar Dret. Allí acudeix a les tertúlies de l’Ateneu i els cafés Fornos i Suizo, on freqüenta intel·lectuals i artistes de l’època. Va escriure en els diaris La Nación i El Debate.

/02/

El 1873, inicia la publicació de la primera sèrie dels Episodios nacionales amb Trafalgar. La seua popularitat davant dels lectors durant la dècada dels 90 (del segle XIX) va creixent amb la seua segona sèrie dels Episodios nacionales. A part de Madrid, Galdós passa llargues estades a sa casa de Santander, coneguda com a San Quintín. Viatja per Europa com a corresponsal de premsa, coneixent així corrents literaris del moment com el realisme i el naturalisme. Aficionat a la política, s’afilia al Partido Progresista de Sagasta i el 1886 és diputat per Guayama (Puerto Rico) a les Corts. En els inicis del segle XX ingressa en el Partido Republicano i en les legislatures de 1907 i 1910 és diputat a Corts per Madrid per la Conjunción Republicano Socialista; el 1914 és triat diputat per Las Palmas. Galdós és un dels autors més prolífics de la seua generació, tant en novel·la com en teatre. Va morir a Madrid el 4 de gener de 1920.

El nom es deu a un veí del barri, Leandro Galán, propietari de la finca on actualment està la plaça, que en els anys 20 del segle passat va fer fortuna a Amèrica i, quan va tornar a Alacant, va obrir una gran botiga de teixits al centre de la ciutat, en el que actualment és la plaça de Gabriel Miró, a la qual va anomenar La Bola de Oro. Així, a ell, se’l va començar a conéixer com al senyor Leandro “el de La Bola de Oro”, i per extensió, van anomenar així la finca que posseïa al barri de Carolines. /03/

El senyor Juan Bergez va ser metge del Cos de Beneficència d’Alacant. Va pertànyer a una de les famílies de llinatge de la nostra ciutat. Amb el metge Domenech va exercir la seua professió amb gran activitat en favor dels pobres alacantins. Va morir el 1880.

/04/

/05/

/02/ Foguera Benito Pérez Galdós 1957. /03/ Foguera Bola de Oro 2006. /04/ Foguera Doctor BergezCarolines 1995. /05/ Foguera Esplanada 2014.

Antigament constituïa un dic o terraplé per a defensa de les aigües del mar, que s’estenia fins a la plaça de les Barques, posteriorment denominada d’Isabel II i actualment de Gabriel Miró. Gradualment va anar adquirint major extensió, fins que el port a finals del segle XIX va delimitar les llindes entre la terra i el mar. L’expansió de l’Esplanada cap a Ponent es deu al senyor Pedro Fermín de Iribarri, governador militar i polític d’Alacant el 1829, qui va ordenar fer un terraplé al costat del baluard de Sant Carles, situat al sud dels carrers de Canalejas, Lanuza i Valdés. Aquell fet va ser la causa del nom “Esplanada” amb què hui es coneix el popular passeig. Després dels afusellaments de 1844, que van tindre lloc en aquest emblemàtic lloc, se li va donar el nom de passeig dels

Màrtirs, encara que posteriorment es va substituir novament per Esplanada. Després d’aquell esdeveniment van prosseguir les obres del port i les de l’antic dic, adornant-lo amb la plantació de quatre fileres de palmeres.

traslladada a la plaça de Navarro Rodrigo, a Benalua; aquella tribuna es va substituir per una altra que va perdurar fins al 1954, en què va ser reemplaçada per l’actual “petxina”, iniciativa del llavors alcalde Francisco Alberola Such.

L’Esplanada tan sols apareixia entre la Porta del Mar i l’actual Casino, en el seu centre, i de tram en tram, s’ornamentava amb jardins, en forma de glorietes, rodejats per bancs de marbre jaspiat de Novelda.

Entre 1958 i 1959, sent alcalde Agatángelo Soler, es va dur a terme una nova reforma que va suposar la pavimentació del passeig amb el marbre tricolor en forma d’ones que actualment llueix l’Esplanada.

Molt a principis del segle XX, l’Esplanada pateix una important modificació: la seua longitud, prolongada fins al carrer de Canalejas, i els seus jardins, desapareguts per a deixar l’actual passeig central. El 1894, enfront del Casino, es va alçar una tribuna musical, que el 1911, va ser

112 113

/06/

Rep aquest nom perquè hi havia un aqüeducte obert per a arreplegar les aigües pluvials del Benacantil dirigint-les al mar.

En època de la Reconquesta va ser el principal carrer de la ciutat, abans denominat Baix per ser el més pròxim al mar. Deu el seu nom a la barriada igualment denominada que s’estenia des de la desapareguda Porta Ferrissa fins a la també desapareguda ermita del Raval Roig.

/07/

Jorge Enrique Loring i Oyarzábal va nàixer a Màlaga, el 9 d’agost de 1822. Era el tercer de nou germans. La seua infància va transcórrer a Màlaga, i posteriorment se’n va anar a cursar Enginyeria de Camins Canals i Ports a la universitat de Harvard (Estats Units). Es va casar amb Amalia, desena filla del matrimoni entre l’industrial Manuel Agustín Heredia i Isabel Livermore Salas. Va aconseguir altes metes en l’àmbit econòmic, industrial, financer, polític i cultural de Màlaga. Va fundar el periòdic El Correo de Andalucía i va regentar els alts forns de la seua ciutat natal, la ferreria “La Constancia” i una fosa de plom. El 1844, el matrimoni posseïa una gran fortuna i va participar com a soci fundador del Banco de Málaga amb les famílies Heredia i Larios. També va intervindre en política,

dins dels corrents conservadors, va ser nomenat diputat en diverses ocasions. En l’última etapa de la seua vida, la família Loring va travessar dificultats econòmiques en sostindre tot el seu empori industrial i mercantil a causa del manteniment de les mines a Bélmez i les seues inversions milionàries en els ferrocarrils. Els seus negocis més importants es van centrar al voltant dels ferrocarrils, entre ells la participació en el de Còrdova-Màlaga, Ferrrocarriles Andaluces el 1877, el ferrocarril d’Utrera-Morón-Osuna, Osuna-La Roda, Campillos-Granada. També intervindria en línies d’Almeria i d’Alacant a Múrcia. Va morir el 1900.

/08/

/09/

El 1752 el governador d’aquesta plaça, el Marqués de Alós, va manar plantar una albereda al llarg de l’actual carrer de Sant Vicent. A més, va aplanar un fossat que hi havia davant d’una adoberia veïna a l’abans Hospital Militar, hui quarter de la Guàrdia Civil, amb la qual cosa va desaparéixer aquella irregularitat. Per conduir aquest carrer al convent de Caputxins, se’l coneixia en els seus primers anys per Albereda dels Caputxins; després, en construirse cases i formar carrer, pel dels Arbres, i més tard i fins a l’actualitat, per carrer de Sant Vicent. Vicente Ferrer Miquel va nàixer a València el 23 de gener de 1350. Als 12 anys, sent novici dominic, va començar la filosofia, als 14, la teologia i als 17, per la seua saviesa, sorprenia els seus mateixos professors. Per açò, successivament, se li va encarregar

l’explicació d’un curs de filosofia per a seglars en el seu propi convent; després, va ser enviat a Barcelona, seu privilegiada de la seua ordre, per a Estudis Generals, i va ser traslladat al Convent d’Estudis Superiors de Lleida per a explicar lògica, la disciplina que va explicar també poc després a París. Quan de nou el veiem en la seua terra natal, apareix encimbellant-se davant de les multituds com a predicador que evangelitza amb fascinadora paraula. El 1378, en ser nomenat papa Climent VII, aquest va fer Vicent Ferrer el seu confessor a Avinyó, encara que poc després va renunciar a la Cort Pontifícia per a predicar a les nacions occidentals. Espanya, França, Itàlia, Escòcia... el van veure per les seues places i carrers seguit de multituds ansioses d’escoltar la seua apostòlica paraula. La seua ja gran fama mundial, el va portar a ser àrbitre decisiu en els dos conflictes culminants de l’època: el Compromís de Casp i el Cisma d’Occident. Va morir el 5 d’abril de 1419. El 1945 va ser canonitzat pel papa Calixt III.

/06/ Foguera Plaça del Pont 1933. /07/ Foguera Avinguda de LoringEstació 2019. /08/ Foguera Carrer Sant Vicent 1932. /09/ Foguera Princesa Mercé 2008.

Maria de la Mercè, filla primogènita del rei d’Espanya, Alfons XII i de la seua segona esposa, Maria Cristina, va nàixer l’11 de setembre de 1880. La nació espanyola, en conéixer el seu naixement, va quedar defraudada, perquè desitjava un baró, que minorara el problema encara existent de successió al tron, ja que tanta sang havia vessat en les guerres civils entre carlins i liberals. Amb el naixement d’Alfons XIII, el 17 de maig de 1886, els temors es van diluir, així com l’interés per la princesa. Va contraure matrimoni amb el seu cosí, l’Infant Carles de Borbó, el 14 de febrer de 1901 i va morir el 17 d’octubre de 1904.

114 115

/10/

/11/

Els noms de les comissions De les 89 comissions de Fogueres censades actualment, 38 d’elles deuen la seua denominació, en tot o en part, a un carrer, avinguda o plaça de la nostra ciutat. La majoria corresponen a comissions deganes, que van sorgir en els primers anys de la Festa en una ciutat que rondava els 75.000 habitants i el nucli urbà de la qual era molt reduït. En aqueix context van sorgir multitud de comissions que a penes distaven uns pocs metres entre els seus respectius emplaçaments, amb districtes molt xicotets, la majoria limitats a tan sols un carrer o plaça, d’ací que les seues denominacions coincidisquen amb aquestes. Alfons el Savi, Benito Pérez Galdós, carrer de Sant Vicent, o els desapareguts Pozo, Díaz Moreu o Trafalgar en són alguns exemples. Amb el pas dels anys, el creixement de la ciutat i els canvis de la societat, que van suposar el sorgiment de nous barris en zones d’expansió i població creixent en detriment del centre, amb una tendència poblacional a la baixa, van motivar que els nous districtes comprengueren àrees més extenses. Aquestes noves comissions van adoptar el nom del barri, encara que la seua creixent àrea va implicar divisions per zones, com a Carolines, on Foguerer i Doctor Bergez acompanyen el barri, igual que la plaça de la Vinya, a la Florida o la plaça de la Creu, a la Verge del Remei.

/10/ /11/ /12/ /13/ /14/ /15/

Foguera Doctor Bergez-Carolines 2006. Foguera Foguerer-Carolinez 2004. Foguera Alfons el Savi 1928. Foguera Plaça de Ruperto Chapí 1931. Foguera Plaça de Gabriel Miró 1932. Foguera Benito Pérez Galdós 1931.

/12/

/14/

/13/

/15/

Denominacions en els orígens de la Festa El 1928 es va oficialitzar la festa de Fogueres de Sant Joan, i Alacant va acollir els primers monuments efímers als seus carrers. De les comissions que van plantar aqueix any, la majoria persisteixen en l’actualitat, encara que algunes hagen canviat la seua denominació motivada pel canvi experimentat al seu torn per les vies o places en què s’ubiquen. En aquesta situació trobem les actuals plaça de Gabriel Miró (originàriament d’Isabel II) o Calvo Sotelo (anteriorment denominada plaça de la Reina Victòria i del 14 d’Abril). En contraposició, altres han perdurat sense canvis al llarg de la seua història, com Alfons el Savi, Benito Pérez Galdós o plaça de Ruperto Chapí. Centrant-nos en els protagonistes d’aquest exemplar, entre els privilegiats que donen nom a alguna de les nostres vies o places, trobem reconeguts escriptors, com l’alacantí Gabriel Miró, el canari Benito Pérez Galdós o el madrileny Calderón de la Barca, autor de La vida es sueño. El rei Alfons X el Savi (1221-1284) dóna nom a una de les més importants avingudes alacantines i, per tant, a la Foguera que cada any es planta a l’encreuament d’aquesta amb el carrer de Belando. Per la seua banda, el compositor nascut a Villena el 1851 dóna nom a la plaça de Ruperto

Chapí, mentre que el marí i militar Méndez Núñez és qui anomena la Rambla, encara que en els orígens fora avinguda. El carrer de Sant Vicent deu el seu nom al dominic valencià canonitzat el 1455 per Calixt III i la plaça de Calvo Sotelo arreplega el nom del polític assassinat el 13 de juliol de 1936. En el cas d’Hernán Cortés, la Foguera va prendre el nom de la plaça en què es va ubicar en els seus orígens, l’actual plaça Nova, que en aquell moment feia honors al conquistador. Durant els primers anys, la creació, desaparició, fusió i escissió de comissions va ser la tònica habitual, bona mostra d’això és la desapareguda Foguera de CarmeSant Agustí-Santa Creu, nascuda després de la fusió de les comissions del barri de Santa Creu, plaça del Carme i carrer de Sant Agustí. Aqueixa mateixa zona va acollir la comissió de plaça de les Monges, actual Monges-Santa Faç, que uneix el nom del carrer dedicat a les agustines que habiten el convent que allí es troba i la plaça dedicada a la imatge tan venerada pels alacantins. Al costat dels pous de Garrigós es troba la Foguera que inicialment es va anomenar plaça del Pont, per a posteriorment, afegir el carrer de la Vilavella a la seua denominació actual.

116 117

/16/

/17/

La Viña, anomenada en els seus orígens com a camp de La Florida, va ser el primer camp en la història de l’Hèrcules CF.

joc. Diversos equips alacantins van compartir La Viña fins que al setembre de 1932 l’Hèrcules es va mudar al Bardín.

Prudencio de La Viña, un empresari asturià, es va traslladar a Alacant per problemes de salut. Una vegada ací, la família va adquirir uns terrenys on anys més tard s’alçaria l’emblemàtic estadi.

Després d’ascendir a primera divisió el 1954, l’equip va tornar a La Viña . El 1956 la Caja de Ahorros del Sureste va comprar l’estadi a petició de club. Rico Pérez va adquirir l’estadi el 1973 i va vendre part dels terrenys per a construir vivendes i l’altra part la va cedir a l’Ajuntament per a fer la plaça que hui llueix. Aquella operació va finançar l’adquisició del nou estadi, que va rebre el nom del president.

El 19 de gener de 1919 es va disputar el primer partit al nou camp, encara que durant anys l’estadi també va albergar carreres pedestres i fins i tot d’automobilisme, gràcies a la pista que rodejava un terreny de

Dámaso Alonso y Fernández de las Redondas va nàixer a Madrid el 22 d’octubre de 1898. Va ser un literat i filòleg espanyol, director de la Real Academia Española, la Revista de Filología Española i membre de la Real Academia de la Historia. Premi Nacional de Poesia d’Espanya el 1927 i Premi Miguel de Cervantes el 1978. Va morir a la seua ciutat natal el 25 de gener de 1990.

/18/

Deu el seu nom a l’antiga fàbrica de ceràmica que es va ubicar en el que hui és un institut. Es conserva una de les seues ximeneres que data de 1914.

Alfons X el Savi va nàixer a Toledo el 1221, i va regnar entre 1252 i 1284. Fill de Ferran III i Beatriz de Suabia. El 1248 va començar la conquista del Regne Taifa de Múrcia que li corresponia en virtut del Tractat d’Almizra pel qual les ciutats de Villena, Alacant, Elx, Oriola, Múrcia, Lorca i Cartagena van ser incorporades a la Corona de Castella. Va contraure matrimoni, el 1249, amb Violant d’Aragó, filla del rei aragonés Jaume I el Conquistador. També és reconegut per l’obra literària, científica, històrica i jurídica realitzada pel seu escriptori reial. Alfons X va patrocinar, va supervisar i, sovint, va participar amb la seua pròpia escriptura i en col·laboració amb un conjunt d’intel·lectuals llatins, hebreus i islàmics conegut com a Escola de Traductors de Toledo, en la composició d’una ingent obra literària que inicia en gran manera la prosa en castellà. Va morir el 4 d’abril de 1284, a Sevilla.

/19/

/16/ Foguera Florida-Plaça de la Viña 2018. /17/ Foguera Escriptor Dámaso Alonso 2004. /18/ Foguera La Ceràmica 2011. /19/ Foguera Alfons el Savi 1997. /20/ Foguera Plaça del Mediterrani 2019.

El nostre mar. Situat entre Europa, l’Àfrica i Àsia. Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km². És el bressol de moltes civilitzacions occidentals de l’edat antiga. /20/ 118 119

/21/

Va nàixer el 1945. Va estudiar al col·legi dels Salesians. Des de xiquet va mostrar interés per l’actuació i va participar en diverses funcions escolars. Durant la seua adolescència es va iniciar també com a cantant. Va actuar en les famoses sales de festa El Gallo Rojo o Albany. Va participar en el Festival de Benidorm i va resultar finalista. A més, va destacar com a cantant de saetes. Va treballar en el xicotet comerç familiar fins que els seus pares van morir, moment en què va decidir convertir l’establiment en una botiga d’articles religiosos. Va estar molt implicat en les Fogueres de Sant Joan. Va ser un gran entusiasta de la festa, va pertànyer i va presidir les comissions de Gabriel Miró i Santa Maria. Després d’anys organitzant els seus famosos actes i concursos de presentació de les bellees dels seus districtes, el 1985 es va convertir en delegat artístic de la Comissió Gestora. Es va encarregar des de llavors de la posada en marxa dels certàmens d’elecció de les Belleses del Foc fins a 1992. De nou, va repetir encàrrec el 1998, any en què va morir.

/22/

L’origen de la devoció a la Santa Faç es remunta a finals del segle XV quan una intensa sequera assolava els camps alacantins. El 17 de març de 1489 es trasllada la Faç Divina, en suplicant pregària, al monestir de la Mare de Déu dels Àngels. Els prodigiosos miracles no es fan esperar i es transcriuen després en diví ofici local que aprova Climent VII. Després dels miraculosos prodigis, arribarien remeis eficaços a misèries i malalties, pluges que van tornar la vida a l’horta alacantina, el fi de mortíferes epidèmies i l’allunyament de desoladores incursions barbaresques, la qual cosa va convertir a la santa efígie en objecte predilecte de la devoció dels alacantins.

Donen nom a aquest carrer l’església i el convent de monges agustines que hi havia al centre. Es van edificar el 1626, per a residència de jesuïtes i quan Carles III els va expulsar d’Espanya, el 1767, les mencionades monges, que des de 1606 habitaven un altre convent, van sol·licitar del rei que se’ls entregara aqueix edifici deshabitat. El 1790 les agustines es van traslladar a la residència de les de Sant Ignasi i van acabar el temple, que, dedicat a la Puríssima Sang de Crist, com el primitiu d’aquestes monges, va ser beneït el 1804 pel bisbe d’Oriola.

Ruperto Chapí va nàixer a Villena el 27 de maig de 1851. Era el cinqué fill d’un modest barber, l’afició a la música del qual ja venia de generacions anteriors. Seguint la tradició familiar, els germans començaven a estudiar solfeig des de molt xicotets. Ruperto va aprendre a tocar el flautí i el cornetí; als 9 anys va entrar a formar part de la banda Música Nueva, de la seua localitat natal. Per a aquesta agrupació va compondre les seues primeres obres, així com per a l’agrupació de cambra familiar. El 1865 va passar a dirigir Música Nueva el mestre Higinio Marín, que es va encarregar de la seua formació musical des de llavors. El 1866 va compondre la seua primera sarsuela, Estrella del bosque. El 1867 es va traslladar Madrid, on va començar a collir grans èxits. El 1870 va ingressar amb plaça fixa al Teatro Price i dos anys més tard va obtindre el primer premi del conservatori. Posteriorment, va estudiar en l’Acadèmia de Belles Arts de Roma fins que el 1878 va tornar a Madrid per a dedicar-se en exclusiva a la composició, i va aconseguir grans èxits. Va morir el 25 de març de 1909 en la seua residència madrilenya.

1934 plaza ruperto chapi. tif

/23/

/21/ Foguera José Ángel Guirao 2019. /22/ Foguera Monges-Santa Faç 2011. /23/ Foguera Plaça de Ruperto Chapí 1934. /24/ Foguera Sèneca-Autobusos /24/ 1950. /25/ Foguera Pl. Lo Morant 2004.

Luci Anneu Sèneca va nàixer a Còrdova aproximadament l’any 4 a. C., en ple auge de l’Imperi Romà dins de la província d’Hispània. Provenia d’una família distingida i d’alta societat. La vida de Sèneca va passar per distints moments que li van permetre reflexionar profundament sobre les emocions, l’ambició, el poder curatiu de la filosofia, i la mort, entre altres temes. De fet, gran part dels seus escrits solen ser interpretats tenint en compte la seua biografia. Va estudiar retòrica i filosofia a Roma i la seua carrera és reconeguda per haver sigut reeixida, un tant dramàtica i també política. Va estar entre els assessors de l’emperador Neró en moments políticament complicats, i finalment va ser acusat de complicitat en la conspiració de Pisonian, per a assassinar Neró. Per aquesta raó va ser obligat a suïcidar-se a Roma l’any 65.

/25/

Debe su nombre a la antigua finca ubicada en lo que actualmente es el parque Lo Morant.

120 121

Els barris La presència de la Festa de Fogueres als barris es va materialitzar des dels seus orígens, d’aquesta manera veiem com Benalua va plantar la seua Foguera el 1928 (resultant a més triomfadora), igual que Barri Obrer. Ambdós nuclis de població distaven del centre que aglutinava bona part de la població que en aquell moment residia a la ciutat. Cal destacar que des que José María Py fundara les Fogueres el seu objectiu sempre va ser la implicació dels barris en aquestes, atraient la classe treballadora a uns festejos que, com bé es va demostrar amb el pas dels anys, va resultar imprescindible per a la consolidació i manteniment de la Festa alacantina. El primer barri a fer acte de presència amb dues comissions va ser el barri de Carolines, que a causa de la seua extensió va quedar dividit en Carolines Altes i Carolines Baixes. Ambdós van plantar el seu primer monument el 1929. A poc a poc es van anar afegint altres barris com Pla del Bon Repòs (actual Pla-Hospital), Sant Blai, la Florida, els Àngels, etc. En el cas del barri de Sant Antoni destaca com, a pesar de tractar-se d’un barri xicotet, va acollir multitud de Fogueres en els seus carrers, encara que la majoria d’elles no van coincidir en el temps. Ací sí que veiem moltes comissions que adopten els noms del mateix carrer o plaça en què es planta el monument degut principalment a l’escàs districte de què disposaven. D’aquesta manera van aparéixer Plaça de Santa Teresa (va ser la primera el 1929), Trafalgar, Plaça de la Misericòrdia, Pou, Díaz Moreu,… Després de molts vaivens, la major part dels districtes assignats a aquestes comissions van quedar englobats sota la denominació de Sant Antoni de Baix el 1945 (des de 1933 ja existia Sant Antoni de Dalt). Tornant als carrers, en la majoria dels barris caldria esperar molts anys per a veure com els districtes inicials es dividien més enllà de “Dalt o Baix” per a afegir a la seua denominació el del carrer o plaça en què s’alçaria la Foguera cada mes de juny. Així, veiem com Carolines va veure el naixement de noves comissions, la primera d’elles, Foguerer-Carolines el 1976, seguida de Doctor

Bergez-Carolines, el 1982 i Bola de Oro, el 1985. En el cas del carrer del Foguerer està clar a què fa referència, el del Doctor Bergez deu el seu nom al metge del Cos de Beneficència d’Alacant que es va desviure a ajudar els pobres, mentre que la Bola de Oro (o plaça del Sol) rep el nom d’una botiga de teixits que posseïa el propietari de la finca on actualment s’ubica la plaça. A la Florida es dóna el cas de Florida-Plaça de la Viña, plaça que deu el seu nom a l’antic camp de futbol que es va alçar en aqueix mateix espai, sent el seu propietari Prudencio de la Viña, qui també posseeix un carrer que discorre per un dels seus laterals, i que va ser el camp que durant molts anys va utilitzar l’Hèrcules Club de Futbol per a disputar els seus partits abans de traslladar-se al Rico Pérez. A Campoamor, on tan sols hi ha dues comissions, la més recent, datada de 1982, va iniciar el seu camí com a Campoamor Nord, encara que en la dècada dels 90 va optar per afegir la denominació de la seua ubicació, la plaça d’Amèrica. La zona nord de la ciutat també compta amb casos semblants, l’extens barri de la Verge del Remei va veure com durant els anys setanta es va anar escindint creant noves comissions. El 1976 va aparéixer la Foguera Verge del Remei-La Creu, que deu el seu nom a la plaça de la Creu, un xicotet espai eclipsat per la plaça del Doctor Gascuñana, molt més extensa, que s’ubica al costat d’aquesta. Molt pròxims estan els districtes de Plaça del Mediterrani i Plaça Lo Morant, sorgits en la dècada dels huitanta, i la més recent, Escriptor Dámaso Alonso, que fa honors al literat i filòleg madrileny nascut el 1898. /26/ /27/ /28/ /29/ /30/

Foguera Pou-Díaz Moreu 1970. Foguera Campoamor Nord-Plaça d’Amèrica 1987. Foguera Carrer Trafalgar 1934. Foguera Foguerer-Carolines 1978. Foguera Plaça d’Alger 1998.

/26/

/27/

/28/

/29/

/30/

122 123

/32/ l’epidèmia de febra groga de 1870. Va ser ministre amb tres presidents de la fugaç I República Espanyola. /31/

Va nàixer el 6 de setembre de 1840 a l’actual carrer de Rafael Altamira. Va cursar els primers estudis en el seminari de San Miguel d’Oriola; Batxillerat, a l’Institut d’Alacant; i Dret, a València i Madrid, on es llicenciaria. Zona de l’horta d’Alacant. La seua major riquesa va ser el cultiu de la vinya i la seua posterior transformació en vi. També es cultivaven blat, olives, figues, ordi, garrofes, ametla, moreres, etc. Els orígens històrics de l’Horta d’Alacant no se saben de forma precisa. Encara que les restes arqueològiques posen en relleu un poblament romà, els investigadors sostenen que el seu origen és àrab. És a partir de 1258, després de la reconquesta d’Alacant per Alfons X, quan es procedix a la cessió de l’ús i l’aprofitament de les aigües de reg als alacantins i es pot accedir a una major base documental per a conéixer el seu desenvolupament i evolució històrica.

Va establir bufet a Alacant i el 1865 publica les seues primeres obres, despertant-se molt prompte els seus anhels progressistes i republicans, encara que sempre vinculats a la seua acomodada situació familiar. Esclata la revolució setembrina de 1868, sent president del Casino a què va donar un impuls cultural organitzant conferències cientificoliteràries, s’uneix a la insurrecció i és nomenat secretari de la Junta Revolucionària. Va ser Diputat a Corts per primera vegada el 1869, any en què també va ser triat alcalde d’Alacant, el primer de la història per sufragi universal masculí, reconegut com a “heroi de la caritat” per la seua abnegada labor en pro dels seus paisans quan

Quan el diputat murcià Antonio Gálvez encapçala el moviment cantonalista de Cartagena i es dirigeix a saquejar Alacant sota amenaça de bombardeig, Eleuterio Maisonnave abandona el seu lloc a Madrid i es dirigeix a la ciutat per a encapçalar-ne la defensa. A pesar de la superioritat armamentística de les seues bateries navals, Gálvez no va poder rendir la capital. Amb la restauració monàrquica, Maisonnave torna a Alacant i presideix el Partido Republicano Posibilista fundat per Castelar, precursor dels jurats populars i el matrimoni civil. El 1876 ingressa en la maçoneria i l’any següent funda la Caja de Ahorros y Monte de Piedad d’Alacant, desitjant acabar amb la usura tan habitual entre els prestadors sense escrúpols de l’època. Maisonnave va ser un burgés progressista que va somiar amb una “República d’Orde i Lleis”, posseïdor d’un gran sentit social però conegut per la classe obrera com “el senyoret” i autodefinit sempre com antisocialista. Va morir el 5 de maig de 1890.

Manuel Gómiz va nàixer al poble de Sant Joan el 5 d’octubre de 1825. Es va dedicar al comerç a la ciutat d’Alacant, on va fer una gran fortuna. Va ser propietari de finques com Ansaldo, Gamborino, l’Arbre Blanc i va ser director del Sindicat de Regs de l’Horta. Gómiz va donar al seu mandat un matís administratiu preocupant-se més per la ciutat d’Alacant que pels tradicionals combats polítics. Va destacar sobretot per les enèrgiques reformes urbanes escomeses, que van tractar d’unir els barris de la ciutat i portar-hi millores, preparant així la ciutat per a la realització de l’Eixample. Entre les obres realitzades per Gómiz trobem, per exemple, la prolongació del Carrer de Reg (hui del Teatre) a través de la Muntanyeta. Durant el seu mandat es va urbanitzar també la hui avinguda de la Constitució i contornada. Però la seua obra més important va ser, sens dubte, la construcció del passeig marítim del Postiguet. Després d’higienitzar tota la zona derrocant les cases de fusta existents i substituint-les per unes noves de disseny uniforme, va procedir a urbanitzar el terraplé del carrer del Postiguet (hui Juan Bautista Lafora). Ajudat pel comandant de Marina Emilio Pascual del Pobil va enjardinar tot el descampat plantant les primeres palmeres del passeig que des del 6 d’abril de 1892 portaria el seu nom. Per motius polítics, perdria la seua denominació tres anys després en benefici del duc de la Victòria, per a recuperar-lo el 1898. Va dimitir el 1893.

/33/

/31/ Foguera La Condomina 2004. /32/ Foguera Maisonnave 2013. /33/ Foguera Passeig de Gómiz 2015. /34/ Foguera Plaça de Santa Maria 1996.

Aquesta plaça va prendre el nom del temple parroquial de Santa Maria que s’hi ubica. Té la mateixa existència que el temple i una part va ser fossa comuna de soterraments. El temple de Santa Maria va començar a edificar-se sobre els murs de l’antiga mesquita alacantina durant els primers moments de la dominació cristiana i es va finalitzar a principis del segle XIV. /34/ 124 125

/35/ Membre de les comissions que organitzen i participen en la festa de les Fogueres de Sant Joan.

/36/

Castro Méndez Núñez va nàixer a Vigo el 1824 al si d’una de les més distingides famílies de Galícia. En la seua ciutat natal es va preparar per a l’ingrés en la guàrdia marina, aconseguint-lo el 1840. L’any següent va embarcar al vaixell “Nervión” en el qual va romandre durant tota la guerra civil. El 1848 va ascendir a alferes de navili a pesar de no comptar encara amb l’edat requerida, distinció que li va ser atorgada en tal situació per les seues proeses en un viatge que va fer a Fernando Poo. Va aconseguir l’ascens a capità de Navili el 1864 com a distinció pel seu valor a Montevideo, Filipines i contra els pirates de Mindanao. Aqueix mateix any va navegar pel Pacífic en la travessia més llarga i atrevida empresa fins llavors, la qual cosa li va valdre el nomenament com a brigadier de l’Armada. Però on va adquirir el seu gran prestigi històric va ser al Callao (2 de maig de 1866). Va morir prematurament a Vigo a l’agost de 1869.

/37/

Gabriel Miró i Ferrer va nàixer a Alacant el 1879. Va estudiar entre 1887 i 1892 amb el seu germà Juan com alumne intern dels jesuïtes del Colegio de Santo Domingo a Oriola, on li van concedir el seu primer premi literari amb un treball de redacció escolar titulat Un día de campo. El seu delicat estat de salut va fer moure els seus pares a traslladar-lo al Instituto de Alicante, i després va marxar amb la seva família a Ciudad Real, com reflectirà a la seva novel·la Niño y grande. Allà acabà el batxillerat. A l’octubre de 1895 va començar a estudiar dret a la Universitat de València i a la de Granada, on es va llicenciar l’any 1900. La infància i joventut de Gabriel Miró en un ambient catòlic i tradicionalista el varen modelar profundament com a home malenconiós i introvertit, era un cristià essencial i pur de sentiments, però la seva experiència formativa amb els jesuïtes el va convertir en anticlerical a la manera de Clarín. Home senzill, humil i bondadós, Gabriel Miró va tenir un temperament hiperestèsic, una sensibilitat exacerbada a colors, aromes, textures i sons que reflecteix en les seves obres, de tempo lent i morós i caràcter molt líric i descriptiu; el seu estil, molt elaborat, es troba esmaltat de paraules castisses, arcaismes i sinestèsies. Entre els seus pocs amics va tenir al compositor Òscar Esplà i l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín, que era de la seva mateixa terra i, durant la seva estada a Barcelona (1914-1920), els músics Enric Granados i Baldomer Cateura. El 1919 fou nomenat cronista oficial de Barcelona per encàrrec exprés de la secció de Cultura de la Generalitat de Catalunya (per redactar la història de Barcelona del segle xix), càrrec del qual fou cessat el 1922.

/38/

/39/

A partir de 1915 es dedica a la seua labor creadora a Madrid. Al setembre de 1936, atenent una invitació de la Fondation Musicale “Reine Elisabeth” de Brussel·les, es trasllada amb la seua família a la capital belga i no torna a Espanya fins al 1950. Óscar Esplá i Triay, va nàixer a Alacant el 5 d’agost de 1886. A Alacant, amb Juan Latorre, entre d’altres, va aprendre solfeig, piano i més tard harmonia, a més també va cursar el Batxillerat. Als 17 anys va anar a Barcelona a estudiar Enginyeria Industrial, ensenyances que va interrompre per a dedicarse a Filosofia i Lletres, encara que posteriorment tornarà a reprendre-la. El 1904, ingressa en el Conservatori de Música del Liceu de Barcelona. En aquesta època compon les seues primeres obres. Amb Suite en la bemoll (o Suite llevantina) (1910/1911) aconsegueix el Primer Premi del Concurs Internacional convocat pel National Gesellschaft Die Musik de Viena. Va ser soci de l’Ateneu d’Alacant on va iniciar una trajectòria dedicada en exclusiva a la música.

El 1953 va ser nomenat membre de la Academia de Bellas Artes de San Fernando. A més, va formar part de l’Institut de França i de la Societat Internacional de Música Contemporània, la delegació espanyola de la qual va presidir. També a França va ser nomenat Oficial de l’Orde de les Arts i les Lletres.

Hernán Cortés va nàixer al municipi de Medellín, a Badajoz, el 1485. Pertanyia a una família de gentilhòmens extremenys. El seu esperit aventurer el va fer abandonar la universitat de Salamanca i viatjar a Amèrica el 1504, on se li va encomanar la conquista de Mèxic, que va dur a terme amb un reduït exèrcit de sis-cents hòmens.

Va morir a Madrid el 6 de gener de 1976.

En urbanitzar-se el barri de Sant Francesc, la plaça tenia el nom de Santa Teresa, canviant-se per Nova, més tard d’Hernán Cortés i tornant anys després a la seua actual denominació.

/35/ Foguera Foguerer-Carolines 2001. /36/ Foguera Rambla de Méndez Núñez 1932. /37/ Foguera Plaça de Gabriel Miró 1933. /38/ Foguera Óscar Esplá 2010. /39/ Foguera Hernán Cortés 2006.

126 127

/40/ /41/

/43/

/42/

Noves comissions al centre La proliferació de noves comissions a la zona centre va donar lloc al sorgiment d’una multitud de Fogueres amb noms de carrers i places. Aquest és el cas de Parc-Plaça de Galícia, el 1978; Esplanada, el 1982; Óscar Esplá, el 1987; Maisonnave, el 1990; o Plaça de Santa Maria, el 1991. Encara més recents són els casos de Passeig de Gómiz, el 1994, i Avinguda de Lóring-Estació, el 1996. La majoria d’aquests noms poden resultar-nos molt familiars però és probable que desconeguem a qui fan referència. En el cas d’Óscar Esplá, segurament tots sapiem que es tracta del conegut músic i compositor alacantí, encara que potser haurà gent que desconega que tant Eleuterio Maisonnave com Manuel Gómiz van ser alcaldes d’Alacant en el segle XIX (1869 i 1890, respectivament). Però el més desconegut és, sens dubte, Jorge Enrique Loring i Oyarzábal, un malagueny enginyer de camins, canals i ports el principal negoci del qual va ser el dels ferrocarrils, havent intervingut en la línia Alacant-Múrcia, l’estació de la qual a la nostra ciutat pertany al districte que anomena aquesta Foguera. /40/ /41/ /42/ /43/ /44/ /45/ /46/ /47/ /48/

Foguera Plaça de Santa Maria 1991. Foguera Passeig de Gómiz 1994. Foguera Óscar Esplá 2005. Foguera Maisonnave 2006. Foguera Esplanada 2019. Foguera Avinguda Costablanca-Entreplatges 2011. Foguera La Ceràmica 2014. Foguera Gran Via-Garbinet 2009. Foguera Via Parc-Vistahermosa 2019.

/44/

/45/ /46/

/47/

/48/

Altres Fogueres amb nom propi A més de les ja mencionades, les Fogueres compten amb altres comissions que deuen el seu nom a carrers, avingudes o places. Començant el recorregut per la zona del cap, trobem la més longeva de les comissions de la zona, Avinguda Costa Blanca-Entreplatges, que pren el nom de la principal via que durant molts anys va permetre connectar la zona centre amb la platja, tasca que va compartir amb l’avinguda de la Condomina, que també té la seua pròpia Foguera des de l’any 2000, encara que la seua influència sempre s’ha desenvolupat més a les avingudes de Míriam Blasco i Historiador Vicente Ramos. Si ens encaminem per la Via Parc, trobem una Foguera que porta el seu nom, és el cas de Via Parc-Vistahermosa, hereua de l’antiga Ciudad Elegida. En aquest cas, pren el nom genèric, perquè en la realitat està dividida per trams amb distints noms, que en aquest cas correspondrien a Diputat Antonio García Miralles (zona Joan XXIII) i Antonio Ramos Carratalá (zona Vistahermosa). La Gran Via dóna casos semblants, per allò de prendre el nom genèric, com Gran Via-Garbinet, la denominació oficial de la qual és avinguda Juan Sanchís Candela i Gran Via Sud, que correspondria al carrer de Mèxic. En el cas de La Ceràmica, en els seus orígens era precedida pel terme Gran Via, que correspon al carrer Colòmbia, però és precisament el carrer que, en solitari, li dóna nom en l’actualitat, el més rellevant, per deure’s a l’antiga fàbrica ubicada en el que actualment és un institut. Va ser precisament aquest carrer on la Foguera va plantar per primera vegada, encara que es va traslladar a la seua ubicació actual (el carrer d’Alfonso Guixot) tan sols un any després, el 1997. El conegut foguerer José Ángel Guirao dóna nom a un carrer paral·lel a l’avinguda del pintor Xavier Soler (Gran Via) i al seu torn, a la Foguera creada l’any 2000 el districte de la qual comprén ambdós. Encara que en l’actualitat

planta a l’encreuament de Gran Via i l’avinguda Ciutat de León de Nicaragua, en els seus orígens i durant diversos anys ho va fer en el carrer que li dóna nom. El barri del Garbinet gaudeix de la festa des de 1987 quan va sorgir la Foguera del mateix nom. Amb el pas dels anys i el desenvolupament urbà de la zona amb la creació del Parc de les Avingudes, va afegir aquesta denominació encara que no la va mantindre molt de temps per la creació d’una nova Foguera en aquesta mateixa zona. Amb la construcció de l’avinguda del periodista Rodolfo Salazar, popularment coneguda com a Bulevard del Pla, Garbinet va passar a precedir aquesta, mantenint-se en l’actualitat. La zona de l’Eixample, que durant molts anys va acollir l’estació d’autobusos, es limitava en els seus orígens a unes poques illes a mig edificar, la majoria d’elles al voltant del carrer de Quiroga, on va sorgir la primera Foguera de la zona, davall aqueix mateix nom el 1932. Amb la consolidació del barri, va passar a prendre el nom de la seua plaça, dedicada al filòsof Sèneca, conjuntament amb Autobusos, per trobar-se allí la seua estació i, a pesar d’haver sigut aquesta traslladada recentment després de la recuperació de la plaça, manté el nom que va estrenar després del seu breu camí conjunt amb Calvo Sotelo sota la denominació Calvo Sotelo-Sèneca. Al barri de Sant Blai, pròxim al pont roig i a les vies del tren, es troba la plaça dedicada a qui fora el president més longeu de la Comissió Gestora, Tomás Valcárcel, el qual dóna nom al districte precedint Sant Domènec, des del seu segon any d’existència, perquè originàriament va nàixer sota la denominació de Polígon de Sant Domènec el 1992. Finalment, en creuar les vies del tren des de Sant Blai ens trobem amb la Foguera de Princesa Mercedes, que s’ubica al carrer del mateix nom, dedicat a Maria de la Mercé, filla d’Alfons XII.

128 129

/49/ Foguera Calderón de la Barca 1935. /50/ Foguera Av. CostablancaEntreplatges 2006. /51/ Foguera Calvo Sotelo 2008. /52/ Foguera Parc-Plaça Galícia 1994. /53/ Foguera Campoamor NordPlaça d’Amèrica 2011.

/49/

Pedro Calderón de la Barca naix a Madrid el 17 de gener de 1600. Autor dramàtic de la literatura espanyola enquadrat dins l’anomenat Segle d’or espanyol, concretament al Barroc. Va ser sacerdot, famós escriptor de la cort i autor d’obres de teatre, incloses exemples de tragèdia, comèdia i actes sacramentals. Algunes de les seves obres més conegudes són El alcalde de Zalamea i La vida es sueño.

Amb una superfície de 504.030 km², Espanya és el segon estat més extens de l’Europa occidental i el sisè més poblat del continent europeu. Amb la unió i conquesta de diversos regnes de la península Ibèrica, Espanya es va convertir, arran del descobriment d’Amèrica, en l’imperi més ric i extens del món del segle XVI al segle XVII. En la plaça se situa el monument al foguerer i la plaça de bous.

Es va distingir com a soldat al servei del Duque del Infantado a la guerra dels trenta anys durant el setge d’Hondarribia de 1638 i a la Guerra dels Segadors. Ferit durant la batalla de Lleida de 1642, va obtenir la llicència absoluta el 1642 i una pensió vitalícia. Calderón fa girar tota l’obra al voltant d’un dilema existencial que pateix un personatge. Escriu en vers i amb abundància de monòlegs simbòlics. La seva recerca formal l’emmarca dins el culteranisme, amb una llengua plena de metàfores, referències literàries i musicalitat. S’inspira en Lope de Vega en la concepció de l’acció dramàtica i l’escenografia (a la que dona més importància). /50/

La Costa Blanca és una marca turística aplicada a la costa del Mediterrani situada a la província d’Alacant (País Valencià), que comprèn el litoral del municipi de Dénia fins al de Pilar de la Foradada. Està constituïda per 244 km de platges mediterrànies, cales i penyasegats. Ostenta 78 platges i cales, 54 de les quals són guardonades amb banderes blaves.

/52/

Polític espanyol nascut a Tui (Pontevedra). Llicenciat en dret a la Universitat de Saragossa, va ser professor a la Universitat de Madrid després de convertir-se en advocat de l’Estat el 1916. Va ser diputat al Congrés dels Diputats per primera vegada a les eleccions generals de 1919, com a membre del grup conservador dirigit per Antoni Maura, del qual va ser secretari personal en la seva penúltima presidència governamental. El 1921 va ser nomenat governador de València pel mateix Antoni Maura. El desembre de 1923, tres mesos després de l’establiment de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, va ser designat director general de l’administració local, i va passar a exercir el càrrec de ministre d’hisenda de 1925 a 1930. El 1931, al començament de la Segona República, es trasllada a Portugal i, un any més tard s’estableix a França. Va tornar a Espanya l’any 1931, quan el govern republicà del Partit Republicà Radical decreta l’amnistia per a tots els antics ministres de la dictadura. Va fundar el Bloque Nacional, formació d’extrema dreta que sumava les forces de tots els partits monàrquics. El 13 de juliol de 1936, va ser assassinat per una unitat de la Guàrdia d’Assalt. Aquest fet va ser el pretext emprat com a detonant de la sublevació militar que va donar inici a la Guerra Civil[

/51/

/53/ En 1965, es va desballestar el gasòmetre situat en la zona i van començar les obres de la urbanització “El Parque” per l’empresa constructora “Pegama S.A.” el promotor de la qual, En Enrique Penedo, nascut a Orense, va aconseguir que s’inaugurara la Plaça de Galícia, a l’abril de 1969, cedint gratuïtament 6.700 metres quadrats per a via pública. El Cruceiro situat en l’avinguda Eusebio Sempere, al costat de la plaça Galícia, és una obra realitzada per Raúl Comesaña Covelo. Va ser donada per les quatre diputacions provincials gallegues a la ciutat d’Alacant en 1971 amb motiu de la dedicació d’una plaça a Galícia i un carrer a Orense.

América és un dels cinc continents. Limita al nord amb l’oceà Glacial Àrtic, a l’est amb l’Atlàntic i a l’oest amb el Pacífic. A l’extrem nord-oest, l’estret de Bering la separa d’Àsia. Està format per dos subcontinents, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, units per l’istme d’Amèrica Central. L’Amèrica del Nord i Central està separada de la del Sud per l’istme de Panamà.

130 131

José María Py va nàixer al Puerto de Santa María el 1881. Posteriorment, es va traslladar a València, on va residir durant 25 anys. Allí va conéixer la festa de les Falles, formant-ne part activa i integrantse en diverses comissions. El 1922 es va traslladar a Alacant, ciutat en què son pare exercia de notari. Va viure primer al barri de Carolines, i després a l’avinguda d’Alfons el Savi. Py participava en diverses tertúlies de l’època, entre elles “AlicanteAtracción”, entitat que organitzava un programa de festejos populars amb l’objectiu d’atraure turisme a la ciutat. Allí va mostrar, el 1928, la seua idea de crear per a Alacant unes festes del foc semblants a les de València, però dient-se Fogueres i centrades en la festa de Sant Joan, dia del solstici d’estiu. José María Py va ser el fundador de la Festa i el primer president de la Comissió Gestora. Va morir el 15 de març de 1932 a l’edat de 51 anys a sa casa de l’avinguda d’Alfons el Savi. Des de 1942, existeix a Alacant un carrer que porta el seu nom, homenatge dels foguerers i l’Ajuntament al seu veí d’adopció. Cal ressaltar el caràcter entusiasta, després i senzill de José María Py, la qual cosa va fer possible aglutinar tantes il·lusions i esforços per fundar la gran Festa alacantina. Prova de la seua senzillesa és que mai va fer ostentació del títol de Baró de Rosta, que li pertanyia, en formar part la seua mare de la noblesa gaditana.

/54/

/55/

/56/ tomas

valcarcel.JPG

/57/ 2002

Naix a Torrevieja l’11 de novembre de 1903. Als 5 anys, arriba amb els seus pares a Alacant. La seua mare regentava un taller de brodats, en el qual arribaria a treballar Valcárcel, per les seues aficions artístiques. D’aquest taller van eixir centenars de vestits per a Moros i Cristians, foguerers, toreros, i mantells per a Verges i núvies. El taller va gaudir de fama en tota Espanya. En el ple municipal del 12 d’abril de 1996 és nomenat «Fill adoptiu d’Alacant». Va ser fundador de la Germandat de l’Alegria, els germans de la qual, són gent de les Fogueres de Sant Joan. Va morir el 31 d’agost de 1999. La seua presència en les Fogueres, data de l’any 1940. A instàncies del president de la Gestora, Ramón Guilabert, s’encarrega del festival

santo domingo.tif

de la Bellesa del Foc. Des d’aqueix moment ostenta, durant bastants anys, el càrrec de delegat artístic. En 1953 se li concedeix l’emblema d’or, i en 1962 se li concedeix la primera medalla d’or i brillants. En 1966 l’Ajuntament, a petició dels presidents de Fogueres i Barraques, acorden nomenar-li president perpetu de la Festa. Valcárcel va romandre en el càrrec de president des de 1961 fins a 1979 (19 exercicis) sent el que més temps ho ha exercit. En aqueix temps s’introdueixen innovacions en la Festa, naixen nous districtes, homenatges a Bellses del Foc supervivents, s’organitzen noves desfilades, i s’aprova el vestit de Foguerer en 1971, amb disseny del propi Valcárcel. Va ser director del gran festival per a triar a la primera Bellesa del Foc infantil.

/54/ Foguera José María Py 1950. /55/ José María Py. /56/ Tomás Valcárcel davant de la Foguera Plaça 18 de juliol de 1974. /57/ Foguera Sant Doménec-Plaça de Tomás Valcárcel 2002.

132 133

Va nàixer a Alacant el 17 de juliol de 1888. Va ser un destacat periodista i escriptor, i en morir va llegar un bon nombre d’articles publicats en diferents periòdics i setmanaris com El Liberal de Murcia, El Luchador i Heraldo de Alicante, així com una abundant producció d’obres teatrals i novel·les, gèneres literaris en què també va destacar. El 1932, es va convertir en el tercer president de la Comissió Gestora, en l’exercici del qual es van plantar 19 fogueres i es va triar per primera vegada la Bellea del Foc, la denominació de la qual es deu a ell. També va presidir els districtes de Díaz Moreu i Calderón de la Barca.

/58/

/58/ José Ferrándiz Torremocha. /59/ José Romeu acompanyat d’altres membres de la Comissió Gestora en una revetla. Maig de 1954. /60/ José Romeu junt als membres de la Comissió Gestora de 1935.

També va ser l’autor de la lletra del famós pasdoble Les Fogueres de San Chuan, que va acabar convertint-se en l’himne de les Fogueres. La música va ser composta pel mestre José Torregrosa. A més, també va posar la lletra per al pasdoble dedicat a la Bellea del Foc. Durant la guerra va ser delegat de la Societat d’Autors. Finalitzada la contesa i instaurat el franquisme, va ser acusat de maçó i arrestat durant quatre mesos encara que finalment va quedar en llibertat. Va morir el 21 de setembre de 1965.

Va nàixer a València el 6 de gener de 1890. Als dotze anys es trasllada amb la seua família a Alacant. El 1925 va regentar el Teatro Nuevo i posteriorment va llogar el Salón España i el va convertir en un dels llocs d’oci més característics d’Alacant, reproduint-se allí nombroses sessions de cine, a més de celebrar combats de boxa i actes relacionats amb les Fogueres de Sant Joan. Anys més tard, va passar a dir-se Cine Capitol. Després de la instauració del règim franquista, es va incorporar a la vida política local, sent regidor des de 1946. Després va aconseguir ser electe en les eleccions de 1948 pel terç familiar. Es va encarregar de les comissions d’abastiment, jardins, l’escorxador i els concursos públics. També va ser president del Moto-Club i va romandre a la Germandat de de Jesús Triomfant de Setmana Santa. Era, a més, un fix de les tertúlies del Café Colón.

/59/

En l’àmbit de les Fogueres va ser president del districte de la plaça de l’Ajuntament en més d’una ocasió. A més, va aconseguir la presidència de la Gestora en els exercicis 1935, 1947 (primera vegada que un president era triat democràticament entre els presidents de Fogueres, i no per designació directa de l’Ajuntament) i 1954 i va ser vicepresident en distintes ocasions. Va redactar un avantprojecte per a un nou reglament de les Fogueres de Sant Joan, el qual no va arribar a posarse en pràctica, però va servir de base per a una reforma posterior. Va morir el 26 de juny de 1967. /60/ 134 135

/61/ Va nàixer el 12 de febrer de 1888, a Finestrat. Sent molt jove es trasllada amb la seua família a Alacant. Va ser un intel·lectual humanista que va desenvolupar múltiples activitats en l’àmbit professional, polític, literari i cultural.

va ser nomenat president de la Comissió Gestora, exercici en què es van plantar 31 fogueres. El 1936 alternava el màxim càrrec de la Gestora amb la presidència del districte Plaça del 14 d’Abril.

Es va llicenciar en Medicina a València i es va especialitzar en pediatria. Va exercir en la Beneficència Municipal, en RENFE i en el Reformatori d’Adults d’Alacant. Va col·laborar amb el centre per a l’atenció de xiquets desnodrits conegut com “La Gota de Leche” i va ser degà del Col·legi de Metges entre 1932 i 1935, col·laborant en les sessions científiques de la Sociedad Médico-Quirúrgica.

Va crear el butlletí Fogueres, el concurs de “coques amb tonyina”, i va organitzar una ambaixada foguerera a Orà, on va acudir amb la Bellea, les Dames d’Honor i altres personalitats.

Va ser fundador a Alacant d’Acció Republicana. El 1930 va ser triat vicepresident de la Junta Provincial d’Aliança Republicana. Es va incorporar després al partit d’Esquerra Republicana, del qual va ser president de la Junta Municipal d’Alacant. Va pertànyer a Lògia “Constante Alona”. Quant a les seues activitats culturals, cal destacar la seua activa participació en l’Ateneu d’Alacant. A partir de 1936 va formar part de l’Alianza de Intelectuales Antifascistas, que va desenvolupar el programa “Altavoz del Frente”, per a mobilitzar la rereguarda en la defensa de la República. En l’àmbit de les Fogueres, va ser mantenidor en el festival de l’elecció de la Bellea del Foc de l’any 1935. L’any següent

En finalitzar la Guerra Civil va ser detingut i empresonat al Reformatori d’Adults, en el qual va atendre molts reclusos. Va ser ‘Depurat’ en l’Ajuntament alacantí i separat del seu lloc de metge municipal. El Tribunal especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme el va condemnar a 12 anys de reclusió menor. En eixir de la presó va ser desterrat a València. El 1947 va ser detingut novament davall l’acusació d’intentar recompondre Esquerra Republicana a Alacant, i condemnat pel delicte de rebel·lió a la pena d’un any i sis mesos de reclusió, sent empresonat a Alcalá de Henares d’on el van traslladar a la presó d’Ocaña i, després d’una breu estada a la presó de Yeserías, el 26 de juny de 1948, va ser autoritzada la seua posada en llibertat condicional per malaltia greu, morint als 62 anys a la seua finca “Villa Vicenta” d’Alacant.

Va nàixer el 10 de setembre de 1886, a Crevillent, arribant a Alacant en unió de la seua esposa, Amparo Lledó Candela. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser regidor en l’Ajuntament, sent un dels que més es van involucrar en la urbanització de la plaça de la Independència (actual dels Estels), l’avinguda d’Alfons el Savi i la d’Alfons XIII (de l’Estació). Va gestionar també la plantació de palmeres i va participar en l’elecció del monument de Bañuls com a font per a la plaça. Després de la Guerra Civil, va tornar a ser regidor durant 13 anys. També va ser president del Círculo Mercantil i membre de la Junta Nacional del Sindicat Nacional de la Pell.

/62/

El 1928 va participar en les primeres Fogueres de Sant Joan que es van celebrar. Ho va fer finançant un conjunt de ninots per a la Foguera del Barri Obrer. Va ocupar per primera vegada el càrrec de president de la Gestora el 1940, i va romandre-hi fins al 1946. Després d’un any de parèntesi, repetiria responsabilitat el 1948 i 1949 i després d’un altre exercici absent, va ostentar-ne la presidència el 1951 i 1952. També va ser president del districte de la plaça Chapí. El 1945 va rebre el “Bunyol d’Or” de la Junta Central Fallera de València i el 1947 se li concedeix el primer Emblema d’Or de les Fogueres de Sant Joan. Amb ell com a president, es va reprendre l’elecció de la Bellea del Foc (1940) i va ser iniciativa seua celebrar una missa en honor a Sant Joan Baptista, perquè no concebia que es festejara Sant Joan sense un homenatge directe. Va intentar prolongar els festejos fins al 30 de juny, però el projecte no va prosperar. Durant el seu mandat es va celebrar la primera elecció de la Bellea del Foc Infantil. Va morir el 19 de desembre de 1963, als 77 anys.

/63/ /61/ Ángel Pascual Devesa. /62/ Ramón Guilabert. /63/ Ramón Guilabert pronunciant el pregó de Fogueres de 1948.

136 137

Va nàixer a Alacant el 3 de juliol de 1933, demostrant des de ben xicotet el seu interés per les fogueres. Després de cursar els estudis primaris, es matricula a l’Escola de Comerç, on obté el títol de pèrit mercantil. Va participar en comissions infantils fins que es va incorporar com a soci de la Barraca “Els Ferreters” en què va romandre durant 20 anys, i va arribar a ocuparne la presidència. Posteriorment, seria comissionat de la Foguera Alfons el Savi. /64/

Va entrar a formar part de la Comissió Gestora en els anys 70 gràcies a Tomás Valcárcel. El 1976 és nomenat vicepresident d’aquesta, càrrec que va exercir durant 3 anys. Les Fogueres de 1979 van ser les últimes de Valcárcel al capdavant de la Comissió, després de 19 anys i l’alcalde José Luis Lassaletta celebra una reunió per a triar el nou president en què va resultar triat Jacinto Masanet. Al mes d’octubre, 28 presidents de districte demanen la dimissió de Masanet per la seua forma de dirigir i presidir els plens. Al final, les aigües tornen al seu llit i continua al capdavant de l’entitat. Va democratitzar la festa en entrar en vigor el nou Reglament de les Fogueres, havent de ser triat el president pels foguerers per períodes de dos anys. En aquestes primeres eleccions va resultar triat Masanet. Durant el seu mandat es va inaugurar un nou domicili social per a la Comissió Gestora, en l’Estació d’Autobusos, va obrir les seues portes el museu de les Fogueres al castell de Santa Bàrbara i el monument al foguerer es va convertir en realitat. Va morir el 26 d’abril de 1985.

/65/

Va nàixer al municipi de Rojales el 4 de gener de 1947. Als sis anys arriba a Alacant on va estudiar al col·legi Hermanos Maristas, més tard, a Alcoi, estudia a l’escola de Pèrits Industrials, per a traslladar-se posteriorment a Madrid per a estudiar Obres Públiques. A finals de 1979 forma part del districte d’Alfons el Savi, sent designat delegat en la Gestora. Va romandre diversos anys en aquesta comissió i el 1985 es converteix en vicepresident de la Comissió Gestora. El 26 de juliol de 1986 va ser triat per 32 vots favorables nou president de l’entitat festera. Aquest càrrec l’ostenta per tres exercicis segons indicava el nou reglament. Després d’aquests 3 anys, en no presentar-se ningú, resulta reelegit. Durant la seua etapa, el nombre de districtes augmenta, se celebra el primer Congrés de Fogueres, s’instaura el concurs de mascletaes, apareix la Barraca Popular, s’implanten jornades de convivències de les bellees i es crea el Certamen de PlayBacks. També es crea el Festival Folklóric Internacional, la recepció oficial a l’ajuntament, la “Palmera d’Or” de les bellees, el concurs de nadales i l’exposició del ninot infantil. Va col·laborar activament en els actes del V Centenari de la Ciutat i va organitzar la representació de les Fogueres en l’Expo 92 de Sevilla.

/66/

En finalitzar l’exercici fester de1992, opta per no presentarse a una reelecció a pesar de tindre a una àmplia majoria de comissions de districte. A més de tota la seua aportació a les Fogueres, també va participar en política. Va militar en el PSOE i va ser regidor en la legislatura 1995-99. Va morir l’1 de novembre de 1999.

/64/ Jacinto Masanet. /65/ Jacinto Masanet acompanyat de les Belleses del Foc de 1981 en la inauguració de l’exposició del ninot. /66/ Conrado Albaladejo.

138 139

Gastón Castelló Bravo va nàixer el 3 de novembre de 1901 al barri de Benalua. Des de molt xicotet va sentir gran inclinació pel dibuix. Aquesta gran afició va propiciar que son pare el portara fins a Alcoi per a presentar-li el seu amic Fernando Cabrera qui va mostrar gran interés pels treballs del jove Gastón, a qui va acollir com a deixeble. El 1924 es va traslladar per primera vegada a Madrid. Per a subsistir treballava com a dibuixant en agències de publicitat pel dia mentre que a la nit acudia a les classes gratuïtes que es donaven al Cercle de Belles Arts, que comptava amb models vivents El 1928 es trobava a París on el seu treball es va impregnar de la influència de “l’Art Decó”, que posteriorment plasmaria en els seus monuments efímers per a Alacant. Allí va rebre la notícia del naixement de les noves festes de Fogueres davant de la qual cosa va decidir tornar a la seua terra. Una vegada ací va ser nomenat vocal de la incipient comissió de la Foguera de Benalua, el primer monument de la qual va realitzar conjuntament amb Marced i Juan Such. El 1929 es va aventurar a iniciar la seua trajectòria en solitari, encara que li va resultar impossible, ja que el seu esbós va ser rebutjat per totes les comissions a les quals el va presentar. Finalment, va col·laborar amb l’actor Paco Hernández en les Fogueres d’Alfons el Savi i de la Plaça del Pont, sent aquesta última tot un èxit, ja que va aconseguir el segon premi amb el treball titulat “El futur Benacantil”. Cal destacar que aquest va ser el primer monument de Gastón amb moviment, peculiaritat imputable a son pare que és qui s’encarregava d’instal·lar l’engranatge necessari.

El 1930 va repetir l’aventura d’iniciar-se en solitari en el nou vessant artístic. Per a Benito Pérez Galdós va realitzar “Els cinc sentits corporals´d’Alacant”, que va ser la primera mostra de la direcció que seguiria en anys posteriors, com la repetició d’elements o l’estilització de figures. Va abandonar la cera en el modelat, la va substituir per cartó i la vestimenta de tela va passar a ser de paper i cartó, una innovació que va mantindre en anys successius. Durant la dècada dels trenta, incrementa la regularitat dels seus viatges a Alacant, on romania uns quatre mesos a l’any per a fer dues fogueres els beneficis de les quals li permetien tornar a París i estudiar amb major folgança. Segons comentava ell mateix: “Las Hogueras me divertían sobremanera, pero sólo significaban para mí grandes bromas artísticas que me permitían expresarme a mi gusto con figuras estilizadas, cuyos resonantes éxitos se traducían en sendos premios pagados en monedas de plata”. Des que s’instaurara la II República, el 1931, fins a l’esclat de la Guerra Civil, el 1936, va obtindre importants guardons i va aconseguir un gran reconeixement artístic. Va aconseguir cinc dels sis primers premis possibles del període, a més de multitud de guardons com els que va aconseguir el 1931 amb “Els enemics de l’ànima alacantina”, per a Benito Pérez Galdós, on va aplicar una translació de “l’Art Decó” tan en voga en aquell moment. Posteriorment, arribarien nous èxits la qual cosa li va valdre nombrosos elogis en la premsa local. El 1934, després de morir son pare, Gastón va donar per finalitzada l’etapa en què les seues obres comptaven amb moviment, segons ell mateix reconeixia, les seues

figures “quedaron estáticas como en profundo homenaje a su memoria”. Poques setmanes abans d’iniciarse la contesa civil, la Foguera de la Plaça del 14 d’Abril s’alçava amb el primer premi, sumant un nou premi per a Gastón, que, a més, va aconseguir el tercer amb “Folklore de la provincia de Alicante”, a la Plaça de la República. L’esclat de la Guerra Civil va suposar un parèntesi en la seua activitat artística i la seua marxa a Albacete. Una vegada acabada la guerra, torna Alacant on és empresonat pel seu lloc de dibuixant subversiu, i és condemnat a 6 anys i un dia dels quals va complir any i mig, temps que va aprofitar per a plasmar tot el que se li presentava a la vista. Des de 1941 fins a 1950 Gastón continuaria fent Fogueres. El 1956 va ser cridat a presidir la Comissió Gestora en un intent de fer eixir la festa de l’estancament en què es trobava. Durant el seu mandat es van realitzar alguns canvis importants. Es van instaurar la cavalcada folklòrica de la província, i la desfilada històrica de Na Violant i Alfons el Savi, a més, s’inaugura la Casa del Foguerer. Es va incrementar considerablement el nombre de comissions i va prestar gran atenció a les barraques, fogueres infantils, carrers adornats… També va ser pregoner el 1960 (últim any en què estaria al capdavant de la Comissió Gestora) i 1980. El 3 de novembre de 1979 va ser nomenat Fill Predilecte de la ciutat d’Alacant.Va morir el 16 de maig de 1986. /67/ Gastón Castelló. /68/ Foguera Plaça de la Repùblica 1932.

/67/

/68/

140 141

Va nàixer a Alacant el 1863. El seu primer mestre va ser Aureliano Ibarra, encara que també es va formar en els estudis de Casto Plasencia a Madrid i Lorenzo Casanova a Alacant. S’inicia en la pintura social, amb una certa tendència a la tragèdia, buscant aprofundir en els sentiments i en el sentimentalisme. Va realitzar algunes decoracions per al Saló Imperi del Casino d’Alacant. També va decorar el sostre ras del Teatre Principal, obra que s’ha perdut. El 1891 es trasllada a Roma on pren apunts del natural, estudia el paisatge i realitza quadres que es quedaran a la ciutat eterna. El 1894 participa en la magna mostra que es va realitzar a Alacant. Des d’aqueix moment inicia una sèrie de contactes amb l’exterior, estant present, entre d’altres, en l’Exposició Internacional de Belles Arts de Berlín, sense oblidar els certàmens que bianualment se celebraven a Madrid.

El 1918, junt amb els seus amics Joaquim Sorolla i Vicente Bañuls intenta gestionar la creació del Museu Provincial de Belles Arts. Amb el pas dels anys va canviar de format, decantant-se per grandàries més xicotetes i diversificant temes. També es va endinsar en la tasca de crear fogueres. El seu primer monument va ser el de la Plaça de Chapí de 1929 que li va suposar el Primer Premi d’aqueix any. Repetiria triomf l’any següent, també a la plaça de Chapí amb un treball de considerables dimensions. El 1931 va realitzar la seua última foguera que va ser guardonada amb el Tercer Premi. Va ser Cavaller d’Isabel la Catòlica, president del Círculo de Bellas Artes d’Alacant i acadèmic corresponent de la Real Academia de San Fernando, entre altres càrrecs. Va morir a Alacant el 1940.

/69/

/69/ Heliodoro Guillén. /70/ Foguera Plaça de Ruperto Chapí 1928.

/70/

142 143

Va nàixer a Pamplona el 1884. Amb tres anys es va traslladar a Alacant on durant la seua joventut es va formar com a pintor. És conegut principalment per la seua faceta de foguerer, pintor, cartellista, il·lustrador i caricaturista, encara que també va destacar en la seua producció dramàtica, arribant a posar lletra a diverses peces líriques. Va treballar en l’equip de decoradors del Teatre de l’Òpera. En els anys vint ja comptava amb gran renom per les seues pintures, que es podrien inscriure dins del denominat “Art Nouveau”, obtenint diversos premis nacionals i internacionals. Seus són els primers cartells de Fogueres (anys 1928, 1929 i 1930) on pot apreciar-se clarament el seu estil. Va opositar al cos de la Policia i en la Guerra Civil va ser nomenat cap superior de la policia de Madrid. En finalitzar la contesa va emigrar a França on va romandre fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, quan va tornar a Espanya, on va ser immediatament detingut i posteriorment executat el 1942.

/71/ Cartells de Fogueres de 1928, 1929 i 1930, obra de Lorenzo Aguirre. /72/ Foguera Plaça Isabel II 1928.

/71/

/72/

144 145

Emilio Varela va nàixer el 6 de novembre de 1887 en la vivenda familiar del carrer de Sant Francesc a Alacant. Era el segon de sis germans. Va estudiar al col·legi La Educación on va cursar els primers anys d’ensenyança. El 1899, es va matricular en l’acadèmia de pintura de Lorenzo Casanova, qui va morir el 23 de març de 1900. Després de la mort del mestre, es va formar un centre artístic anomenat “Círculo Casanova. Academia de Bellas Artes”, que tractava de perpetuar la memòria del mestre. Emilio Varela va ser un dels alumnes més avantatjats d’aquella acadèmia de belles arts. A l’agost de 1903 participa en l’Exposició Artística i Industrial de la Província, la seua primera exposició en públic. El 1905 es trasllada a Madrid per a estudiar amb Joaquim Sorolla i arriba a convertir-se en el seu deixeble favorit. Va participar en l’Exposición Nacional de Bellas Artes, i va obtenir Menció Honorífica per la seua obra titulada “Las Gitanillas”. A partir de llavors va començar a exposar individualment en unes quantes ciutats d’Europa i els Estats Units com París, Londres, Nova York o Boston, entre d’altres. A final de 1908 finalitza la seua etapa a Madrid com a deixeble de Sorolla, quan la Diputació li denega la beca. Al desembre de 1911 torna Alacant després de finalitzar el servei militar a Cartagena.

El 1918 va participar en la primera exposició del Cercle de Belles Arts d’Alacant. Dos anys després també ho faria en el I Salón de Otoño de Madrid. Durant els anys posteriors continuaria participant en diverses exposicions tant individuals com col·lectives en diferents ciutats (Alacant, València, Madrid...) on recull grans èxits. Es va convertir en personatge actiu de la intel·lectualitat alacantina. Va participar com a membre del jurat que havia d’avaluar els projectes presentats al concurs per a dotar d’una obra escultòrica l’actual plaça dels Estels. També va participar entre 1932 i 1936 com a membre del comité de selecció de la Bellea del Foc i va ser president del jurat qualificador del cartell anunciat de les Fogueres de Sant Joan. A pesar de l’esclat de la Guerra Civil, va continuar la seua activitat artística. La desaparició de l’Ateneu una vegada finalitzada la guerra li va suposar una sensació d’orfandat de què difícilment es va recuperar. Però la seua vida artística va continuar exposant a Madrid, Alacant i realitzant enviaments de les seues obres a diferents punts d’Espanya. Va morir als 63 anys el 6 de gener de 1951 a la mateixa casa en què havia nascut.

/73/

/73/ Emilio Varela. /74/ Foguera Barri de Santa Creu 1934.

/74/

146 147

Va nàixer a Caudete el 18 de setembre de 1918 i prompte es traslladaria amb la seua família a Alacant on va residir fins a la seua defunció el 1998. No va mostrar un gran interés pels estudis ja que la seua verdadera afició era la pintura. La delicada situació econòmica per la qual travessava la seua família, el va obligar a ocupar-se de tot tipus de treballs, encara que sempre relacionats amb tasques artesanals. L’Ateneu alacantí li va proporcionar l’oportunitat de convertir-se en artista. El 1933 va poder exposar en la II Exposició d’artistes novells en què va obtenir un premi, però el seu autèntic èxit arranca el 1936 quan aconsegueix exhibir individualment. Encara que la seua incipient carrera artística es va veure truncada per l’esclat de la Guerra Civil, una vegada finalitzada li van arribar noves oportunitats que van coincidir amb la culminació dels seus estudis a l’Escuela de San Fernando a Madrid. El 1947 va acabar els seus estudis i es va casar amb Fina Carbonell a Alacant. L’any següent va nàixer la seua primera filla, Maria del Carme. El 1949 torna a Alacant per a instal·lar-se amb la seua dona i la seua filla. Durant aquests primers anys de la seua estada és triat director de la Nova Escola Professional de Belles Arts. El 1953 naix la seua segona filla, Joserre.

Les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta són possiblement les més creatives, ja que mostra la millor expressió del seu art. Les seues composicions inclouen retrats, naturaleses mortes, i, sobretot, paisatges d’una qualitat enlluernadora. De fet, ens descobreix en els seus llenços la seua predilecció per llocs estimats de Madrid i Alacant. Les Salines va ser un dels temes preferits de Perezgil, a més de la representació de les terres de la costa alacantina. En aquesta època va aconseguir importants guardons i reconeixements: la medalla especial “Eduardo Chicharro y Agüera” en el XXXIV Salón de Otoño de Madrid, el Premi de l’Excel·lentíssim Ajuntament d’Alacant en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, la Medalla Especial Princesa Sofía en el XXXIX Salón de Otoño de Madrid que se celebra al Palau del Retiro de Madrid o la Medalla d’Honor del Salón de Otoño de Madrid. El 1978 l’Ajuntament de Caudete li va atorgar el títol de “Fill Il·lustre” i, el 1979, va ser nomenat per l’Ajuntament d’Alacant, “Fill Adoptiu”. El 1985 es va realitzar una gran exposició antològica, a la Caja de Ahorros Provincial de Alicante. La mostra va ser elogiada per la crítica especialitzada i va obtindre milers de visites. El 1987 va ser nomenat membre del Consell València de Cultura de la Generalitat Valenciana.

/75/

/73/ José Perezgil. /74/ Foguera Sèneca-Autobusos 1952.

/76/

148 149

/77/ Va nàixer el 1919 al barri de Sant Blai, i ja des de ben xicotet va descobrir que la seua major afició era “modelar” el fang que es formava al seu carrer, encara sense asfaltar, els dies de pluja. La relació de Ramón Marco com a artista de Fogueres es remunta pràcticament als inicis de la Festa, quan encara sent un xiquet va començar a fer fogueres infantils. Es va iniciar en l’aprenentatge de l’ofici d’escultor al taller dels artistes valencians Peral i Guillot. Després passaria pel taller d’Antonio Marco i Domingo Tafalla i més tard pel d’Unión Arte. En aquesta època, aprofitant els mesos en què no es feien fogueres va aprofitar per a formar-se ingressant en l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. El 1934 va començar a treballar amb Gastón Castelló fins que el 1936 va esclatar la Guerra Civil i es va veure obligat a abandonar la seua formació artística. Després de diversos anys dedicats a altres menesters va decidir

reprendre la seua activitat com a artista foguerer però aquesta vegada en solitari. El 1946, quan va aconseguir el seu primer gran èxit, el Premi Especial de Fogueres per al districte de Santa Isabel, fet que repetiria novament el 1948. Però els seus majors èxits i més mediàtics es van produir en la dècada dels seixanta, des del mateix moment en què es va formalitzar la seua relació amb la comissió de Ciutat d’Assís la qual, gràcies a la labor de l’artista, es va erigir com a indiscutible triomfadora durant tota la dècada, a excepció de l’any 1966. Durant aquesta època també va fer moltes altres fogueres en la màxima categoria que no van aconseguir el primer premi, motivat en diverses ocasions pel fet de competir contra ell mateix, així com altres monuments enclavats en categories inferiors amb què va obtenir també importants guardons. Va plantar en quatre ocasions davant de l’Ajuntament (1965, 1966, 1968 i 1978). Entre 1940 i 1979 Marco va aconseguir 21 Primers Premis de Categoria Especial, i es va convertir

en l’únic artista que ha sigut capaç d’aconseguir aquesta quantitat. Cal destacar que Ramón Marco ha sigut fins al moment l’únic artista alacantí que ha plantat davant del consistori de València una falla. Va ser l’any 1960 i es va titular “A la lluna de València”. Però no sols va dedicar la seua vida professional a la d’artista foguerer, també es va dedicar a fer decorats teatrals. El 1996 va alçar el seu últim monument, ho va fer davant de l’Ajuntament i va ser el primer artista de la Foguera Oficial triat per concurs. Va morir a l’abril de 2006, als 87 anys. /73/ Ramón Marco treballant en la Foguera de Santa Isabel 1942. /74/ Foguera Ciutat d’Assís 1965.

/78/

150 151

/73/ Remigio Soler. /74/ Foguera Benalua 1976.

/79/ Remigio Soler López va nàixer a Alacant el 21 de desembre de 1932, al carrer de Sant Carles, al costat de la fàbrica de tabac. Dels 6 als 10 anys va residir al carrer de Díaz Moreu. Com que es va quedar orfe de pares, va residir fins als 18 anys a la Llar Provincial, alternant els estudis amb classes d’art a l’escola d’Arts Aplicades. Allí va aconseguir una beca per a estudiar a Madrid. Més tard va viatjar a Barcelona. De tornada a Alacant es va instal·lar al barri de Benalua i va tindre la sort d’entrar al taller d’escultura imatgera dels grans mestres Germans Blanco el 1947, on va romandre durant 12 anys. Va començar els seus primers contactes amb el món de les fogueres col·laborant en la confecció dels adorns del carrer GuardiolaSud, on va conéixer la que seria la seua esposa.

En el seu primer any com a artista foguerer (1959) va fer la portada de la Barraca “Pica i Vola” amb la qual va obtindre el 1r premi. També va fer la Foguera de Santa Isabel. La breu experiència aconseguida li va permetre fer el bot a Especial l’any següent, plantant per a Benalua i aconseguint el 2n premi. També va realitzar la portada de la Barraca “Pica i Vola”, que va resultar triomfadora igual que l’any anterior, i la de “Els Pardalots”. Durant la dècada dels 60 va desenvolupar una gran activitat realitzant multitud de fogueres. El 1962 no va participar en Especial, però va aconseguir el 1r premi de Primera Categoria en Alfons el Savi i va fer per al mateix districte la seua primera foguera infantil de què es té constància. Després del parèntesi de 1964, va tornar a la seua activitat però en categories inferiors. Poc van tardar

des de Benalua a tornar a tocar a la seua porta per a oferir-li tornar a Especial, proposició que va acceptar i va aconseguir per fi el 1r premi amb “El progreso es todo eso” i desbancant Ramón Marco que havia acaparat el màxim guardó durant els últims anys. Per a 1967 va rebre l’encàrrec de fer la Foguera de la Plaça del 18 de Juliol, aquesta fora de concurs. Aqueix any va aconseguir el ninot indultat, l’únic de la seua carrera. El 1973 va tindre l’oportunitat de plantar en Mercat Central on va obtenir el 1r premi. La seua última foguera la va fer per a Benalua el 1976. Amb aquesta obra va aconseguir per tercera vegada el màxim guardó, que va suposar un gran final per a la seua trajectòria dins del món de les Fogueres. Va morir el 3 de setembre de 2016 a Alacant.

/80/

152 153

2020/2021

Amics, veïns, comissionats, és per a mi un plaer dirigir-me a vosaltres com a president infantil de la meua Foguera, Ángeles-Felipe Bergé.

Hola a tots ,espere que estigueu bé, perquè ara en els temps que estem cal preocupar-se de la salut.

Des del dia en què em van nomenar president infantil ja ha passat molt de temps i també moltes coses, entre elles, una pandèmia mundial que va paralitzar tot i no ens ha deixat gaudir del que més ens agrada, la Festa de Fogueres.

Portem dos anys sense poder celebrar les nostres festes de Fogueres. A penes hem pogut fer algun acte, quan les autoritats sanitàries ens han deixat. Un d’aqueixos pocs actes, entre altres, és la publicació del nostre llibret.

No tinc dubte que dins de molt poc podrem reprendre les activitats que tant trobem a faltar, seguir amb els nostres jocs, les vesprades divertides en el racó i estar tots junts passant-ho en gran.

Esperem que aquesta pandèmia s’acabe per a normalitzar les nostres vides. A veure si ens vacunen a tots i es troba algun medicament que ataque al virus directament, per a normalitzar les nostres vides i perquè l’any vinent pugam viure les Fogueres com sempre ens ha agradat. I que les celebrem tots junts, que ja hi ha ganes de veure els nostres monuments al carrer, la nostra música sonant, el nostre racó viu a la nit amb la gent gaudint de les festes,… Esperem que es vaja aquest malson de virus.

No puc deixar de dir-vos que enguany tenim una Bellesa infantil molt especial per a mi. Es tracta de la meua amiga Martina, i podeu estar segurs que ens representa de la millor de les maneres i que amb el seu somriure porta sempre l’alegria allà on va, juntament amb les seues Dames d’Honor Daniela i María. Junts fem un equip fantàstic.

De moment ens queda continuar fent-ho bé i atendre les recomanacions sanitàries. Entre tots vencerem al virus.

De nou arribarà la Festa, els nostres monuments, el color de les llums, la música i l’olor de pólvora i estic convençut que serà més especial que mai. Així que us espere i us anime que ens acompanyeu i gaudiu amb nosaltres de la millor festa del món.

Us desitge molta salut per a tots.

Una salutació.

Isidro Antón i Lillo // President

Miguel Lidón i Sorni // President infantil

Adrián González Sánchez Adrián Navarrete Rubio Adrián Piqueras García Aitor Gamuz Vacas Alba Antón Rosell Alba Jareño Novillo Alba García Santamaría Alejandro González Borja Alicia Astor Tavira Andrea García Alonso Andrés Quesada Seglar Antonia Sala Cremades Arantxa García Roldán Belén López Molina Borja Antón Rosell Carla Fernández Ballester Celia Stephant Nicolás Chloe Stephant Nicolás Christopher Sánchez Peralta Daniel Bardisa Chico Elena Ortega Salas Esther Sánchez Berenguer

Enrique Torres Navarro Eva María Jarrín Lledó Isidro Antón Lillo Javier Vicedo Blasco Jonathan Caturla Lillo José Miguel Liébana Rus Jorge Ordaz Celades Juan Carlos Rosell Chust Juan Luis Pérez Ortega Juan Miguel Reina Micó Juan Ramón Morcillo Martínez Juanjo Carretero Huertas Lara Morcillo Asensi Laura Díaz Castillo Leticia López Nicolás María Jesús Dols Santacreu María José Molina Domínguez María José Seglar Marqués María Victoria Isidro Pastor Maribel Nicolás Llobregat Miguel Llorca Corbi Minerva García Alonso

María Luisa Rosell Chust Natalia Carbonell García Noelia Bernabeu Sala Noelia Cuenca Piñeiro Nydia Gutiérrez Requena Paula Carbonell García Paula Navarro Guirado Rafael Lidón Santacreu Raúl Piqueras García Rocío Fernández de Alba Capacete Rocío Ramírez Martínez Sandra Liébana Rus Sandra López del Río Sandra Monteverde Martí Sara Iborra Amorós Sergio Bernabeu Sala Sonia Molina Domínguez Susana del Río Piqueras Triana Trigueros Martínez Vanesa Gamuz Vacas Vanessa Jarrín Lledó Zaira Abarca Sala

Alba Menargues Pérez Ángela Moreno Recio María Ponce Balaguer Sofía López Molina Ainara Martín Bernabeu Ainhoa Fernández Bernardo Aitana Davó Galindo Alba Tornero Molinero Alex Dols Blasco Alicia Recio Moreno Álvaro Torres Antón Ana Cayado Peña Ariadna Recio Moreno Arón López Bascuñana Azahara Amorós Laguna Claudia Cabañas Cantó Dafne Moreno Gamuz Daniel Miralles Dols Daniela Guijarro Bascuñana Daniela Negrete Ferrer Daniella Carretón García-Soto

Edgar Moreno Gamuz Edurne Rosell Jarrín Erik Fernández Bernardo Estefany Ruiz Seco Héctor Bravo Díaz Hugo Dols Blasco Ian Tomás Gutiérrez Iker Ponce Balaguer Iris Zaragoza Albarracín Isabel Udychak Ivonne Soledad Cabrera Salazar Izan Abarca Sala Kimberly Pérez García Leyre López Bascuñana Lidia Piqueras García Lola García García Lucía Amorós Laguna Lucía Rodríguez Álvaro María Albaladejo García Martín Tomás Gutiérrez Marcos Fillol Hors María Bernabeu Segura

María García Molina María Manresa Caraballo Martina Irles Jarrín Martina Mendoza Bardisa Miguel Lidón Sorni Nayra Rodríguez Álvaro Noa López Peiró Óliver Irles Jarrín Pablo Giménez Martínez Rodrigo Mendoza Bardisa Sofía Bayo Rodríguez Sofía Cabañas Cantó Sofía Giraldo Grajales Triana López Pla Vicente Navarro Guixot Yanira Lucas Gil

158 159

Segona Categoria Salva Bañuls i Néstor Ruiz En la majoria d’ocasions hi circulem per la ciutat sense saber-ne el nom real de les seues vies urbanes, ja que no són pocs els carrers o les places als quals es canvia el nom oficial per part de la ciutadania i passen a ser anomenats “dels arbres”, “dels coloms”, “de correus”, etc. Lògicament, no solem retindre en la nostra memòria tots els noms oficials, això suposant que en algun moment arribem a conéixer-ne la nomenclatura. Però fins i tot coneixent-la mai arribem a ser conscients plenament del que reflectixen eixes denominacions que trobem plasmades sobre ceràmica caragolades a les façanes dels edificis en què apareix l’escut d’Alacant amb unes ones de color blau i roig, o les menys agraciades plaques metàl•liques, i les modernes, de plàstic, que solen situar-se en pals sobre la vorera. Enguany el llibret recull 275 denominacions de carrers, avingudes, passeigs y places de la nostra ciutat, mostrant qui o què te el privilegi de donar nom a la guia de carrers alacantina. En definitiva, donem a conéixer un poc de la nostra història, que els reflectix als

160 161

Primera Categoria Salva Bañuls i Néstor Ruiz El col·leccionisme és una forma d’oci consistent a reunir, conservar i mostrar tot tipus d’objectes, però també perseguia una fi propagandística. Probablement el primer col·leccionisme va nàixer amb la invenció de l’escriptura i la fixació del coneixement. És durant el segle XVI quan s’amplia l’àmbit del col·leccionisme a tota mena d’objectes bells i valuosos. Alguns tipus de col·leccionisme: Escripofilia: col·leccionisme d’accions i bons antics. Filatèlia: col·leccionisme de segells, sobres i altres documents postals. Loterofilia: col·leccionisme de dècims i sèries de loteria nacional. Numismàtica: col·leccionisme de monedes. I tu, què col·lecciones?

162 163

Belén

López i Molina

165 164 165

Martina

Irles i Jarrín

167 166 167

Andrea

García i Alonso

Sandra

López i del Río

169 168 169

María

Ponce i Balaguer

María

García i Molina

171 170 171

Daniella

Carretón i García-Soto

María

Manresa i Caraballo

173 172 173

Zaira

Abarca i Sala

Elena

Ortega i Salas

175 174 175

Fallera Major Andrea Calabuig Mestre Fallera Major infantil / Paola Sorlozano Blas Presidents / Juanjo Barbará Ibáñez i Pilar Barberá Cervera President infantil / Héctor Casado Rodrigo

Padrina d’Honor Triana Trigueros Martínez Padrina d’Honor infantil Dafne Moreno i Gamuz Comissionada d’Honor infantil Daniela Guijarro Bascuñana Banderí Sofía Giraldo Grajales Banderí infantil Erik Fernández Bernardo

176 177

maig 21 juny 06 11 12 18 19 setembre 15

19:30h

Inauguració de l’exposició del ninot.

12:00h

Visita a l’exposició del ninot.

21:00h

Gala de Candidates infantils.

21:00h

Gala de Candidates.

22:00h

Elecció de la Bellesa del Foc infantil.

22:00h

Elecció de la Bellesa del Foc.

19:30h

Presentació del llibret 2021 “Carrers d’Alacant” en la Sala d’actes de la Casa de la Festa.

178 179

records... 2019-2020-2021

memòria gràfica

180 181

Foguera 2019

Salva Bañuls i Néstor Ruiz Tercera Categoria

183 182 183

Foguera infantil 2019

Salva Bañuls i Néstor Ruiz Primera Categoria | 4t Premi

185 184 185

/01/

/02/

/03/

/04/

/05/

/01/ Recepció de Candidates en el Castell de Santa Bàrbara (30/04/2019) /02/ Jornada de convivència en Santa Faç (02/05/2019) /03/ Elecció de la Bellesa del Foc infantil 2019. Ariadna es convertia en Dama del Foc infantil (03/05/2019) /04/ Després de l’elecció vam rebre al nostre barri a la nova Dama del Foc infantil /05/ Elecció de la Bellesa del Foc (04/05/2019)

/06/

/07/

/08/

/09/

/06/ Presentació d’esbossos (05/05/2019) /07/ Presentació del llibret 2019 en la Casa de la Festa (15/05/2019) /08/ Ninots participants en l’Exposició del Ninot 2019 /09-10/ Desfilada del pregó (01/06/2019)

/10/

186 187

/11/

/12/

/13/

/14/

/15/

/11/ Visita al taller dels nostres artistes Banuls i Ruiz (01/06/2019) /12/ Representació de la Foguera que va accedir a la zona VIP per a gaudir de la mascletà (09/06/2019) /13/ Lliurament de premis a l’ús del valenci’a en el llibret en el centre cultural Las Cigarreras (13/06/2019) /14-15/ Desfilada de comissions (15/06/2019)

/16/

/17/

/18/

/19/

/16/ Ninot de carrer /17/ Plantà de les nostres Fogueres (19/06/2019) /18/ Visita del jurat a la Foguera infantil (20/06/2021) /19-20/ Desfilada d’entrega de premis (22/06/52019) /pàg. seg./ Cremà de les nostres Fogueres

/20/

188 189

190 191

/21/

/22/

/23/

/24/

/25/

/21/ Desfilada general de les Fogueres de Sant Vicent del Raspeig (13/07/2019) /22/ Ofrena de flors de les Fogueres de Sant Vicent del Raspeig (20/07/2019) /23/ Proclamació de les Reines de les festes del barri dels Àngels (01/08/2019) /24/ Nomenament dels nostres Càrrecs 2020 (31/08/2019) /25/ American Party (14/09/2019)

/26/

/27/

/28/

/29/

/26/ Final del Certamen Artìstic infantil (30/11/2019) /27/ Participació en el Dia de les famílies (14/12/2019) /28/ Certamen de nadales (15/12/2019) /29/ Betlem innovador infanmtil /30/ Petició de les nostres Belleses i Dames d’Honor 2020 (19/01/2020)

/30/

192 193

/31/

/32/

/33/

/34/

/35/

/31/ Scape room (01/02/2020) /32/ Aportació al pla Cruz Roja responde frente al coronavirus (16/06/2020) /33/ Premis aconseguits en l’exercici 2019-2020: 1r Premi Certamen Artístic modalitat infantil, 5é Premi Betlem infantil innovador i 8é Premi Certamen Artístic modalitat adulta /34/ Ofrena de les festes patronals del barri dels Àngels (02/08/2020) /35/ Proclamació de les Belleses i Dames d’Honor 2021 (24/10/2020)

/36/

/37/

/38/

/36/ Betlem infantil innovador /37/ Betlem innovador /38/ Inauguració de l’Exposició del Ninot (21/05/2021) /39/ Els nostres ninots participants en l’Exposició

/39/

194 195

/40/

/41/

/42/

/43/

/44/

/40/ Concert del foguerer infantil (01/06/2021) /41-42/ Recepció de Candidates infantils (06/06/2021) /43/ Recepció de Candidates (06/06/2021) /44-45/ Visita a l’Exposició del Ninot (06/06/2021)

/45/

/46/

/47/

/48/

/46/ Gala de Candidates infantils (11/06/2021) /47/ Gala de Candidates (12/06/2021) /48/ Visita del jurat al nostre ninot de carrer (20/06/2021) /49/ Ofrena de les festes patronals del barri dels Àngels (30/06/2021)

/49/

196 197

Avda. Conde Lumiares, 29. Baix 03010 Alacant Tfn. 965 253 211. Fax: 965 255 950 aldimesa@aldimesa.com www.aldimesa.com

Amb les

Fogueres 200 201

INSTALACIONS DE:

AIGUA - GAS - CALEFACCIÓ AIRE CONDICIONAT CONSTRUCCIONS I REFORMES Carrer Jacinto Benavente, 15 baix D 03010 ALACANT Tfn. 965 17 15 57 607 78 72 46

202 203

Saluda al barri

Avda. Condomina, 5 - Urb. Paraíso - Bloq. sot. L 1 Tfn./Fax 965 26 13 81 - E-mail : jovidols@telefonica.net 03016 - ALACANT

204 205

206 207

MIGUEL ORTEGA BELDA Veterinari Col. 528

Avda. Alfonso XIII 61 Tfn. 965393077 03600 Elda (Alacant)

208 209

NOVA GERÈNCIA

Saluda al barri

210 211

ASISTÈNCIA A COMPANYIES D’ASSEGURANCES I PARTICULARS

C/ Murcia 1 baix 03005 Alacant gestion@costablancadecoracion.es 965120469

212 213

Ctra. N-332 Km 124 EL CAMPELLO Telèfon: 965 638 004

C/ Cerdá, 80 Local 1 03009 ALACANT 966 35 66 55 656 94 25 29 sonido.dg@sonidodg.com

214 215

216 217

C/ Foglietti 47 - 03007 ALACANT Tfn. 608 825 412 - 966 089 667 E-mail: info@scoes.es

218 219

Cafeteria Bar

El Barco Av. Novelda 32 Alacant

Pots trobar gran varietat en tapes llatines i les copes al millor preu Tfn. 625 88 16 68

220 221

¡¡¡ VOS DESITGEM UNES FOGUERES

BONES FESTES DE 2022 !!!

222 223

VOS DESITGEM UNES BONES FESTES DE FOGUERES 2022

224 225

Tfn.: 640 248 131 - 865 799 036

CENTRE DE BELLESA

226 227

Telèfon: 965 62 03 42 / 676 497 613 CP 03670 MONFORT DEL CID (Alacant)

228 229

Avda. de Novelda, 60 - 03009 Alacant Tfn. 965 127 236

ROSALÍA DE CASTRO, 6 (LOS ÁNGELES) TFN. 965 17 31 52 03010 ALACANT

Saluda al barri 230 231

C/ José Reus García, 5 - C/ Isla de Cuba, 59 ALACANT Tfn. 965 18 46 54

DERMOFARMACIA FÓRMULAS MAGISTRALES

Ldos. J.J. Boronat / D. Ramos Saluden al barri Ángeles-Felipe Bergé i desitgen bones Festes

Avda. de Novelda, 81

965 17 56 89 03009 ALACANT

Cerdá, 108 - Tfn. 965 17 26 19

C/ Teulada, 50 Local 1 03009 ALACANT

Tfn./Fax: 965 128 098 talleresmartin@hotmail.com

232 233

FRUITES VERDURES CONGELATS

SERVEI GRATUIT A DOMICILI C/ Cefeo, 9 - Alacant Tfn. 664 24 11 27

ÁNGEL MANUEL LORENZO CARPINTERIA GENERAL Y DECORACIÓ REFORMA INTEGRAL

660 27 58 48 C/ Virgen del Puig 19 ALACANT

Armaris de paret | Portes Mobles a mesura | Tarimes Closets

234 235

La Foguera agraïx a tots els anunciants la seua col.laboració

ESPECIALITAT EN TAPES VARIADES C/ Diagonal, s/n 965 170 044 ALACANT

VISITA LA NOSTRA PÀGINA WEB

DENTALIST CLÍNICA DENTAL

C/ Médido Pedro Herrero nº5 Alacant www.dentalistalicante.com Telèfon 966 28 19 83 615 999 674 dentalistalicantesl@yahoo.com

C/ Maestro Alonso, 66 03012 ALACANT Tfn. 965 24 84 61 - 674 50 63 28

236 237

La maquetació d´este llibret va finalitzar el 2 de setembre. La impressió dels 250 exemplars editats va concloure el 13 de setembre. La seua presentació es va celebrar el 15 de setembre de 2021 en la Casa de la Festa.