LES NOSTRES MARES

GEMMA RUIZ PALÀ

GÈNERE: NOVEL·LA

EDITORIAL PROA 304 PÀGINES

DOLORS PALOMAS CASTELLVÍ. @BIBLIOTECAIGUALADA

La periodista i escriptora

Gemma Ruiz Palà ha obtingut el 63è. Premi Sant Jordi 2022. A la gala que li atorgava aquest reconeixement feia públic que «Aquesta nit el jurat ha guardonat una novel·la feminista. No considero aquest guardó com una victòria individual, sinó col·lectiva.»

I és que, en realitat, l’autora dedica aquest premi a totes les escriptores que l’han precedit, ja que de les 63 convocatòries del Premi Sant Jordi convocat per Òmnium Cultural, només nou guardons han recaigut en obres escrites per dones. Aquesta novel·la vol ser un homenatge a totes les dones que ens han precedit, les nostres mares. Aquelles dones que van néixer en plena dictadura franquista i van renunciar a totes les seves il·lusions, a les vides que haurien volgut viure, però en canvi, van callar, es van casar i van portar filles al món, pensant que potser tindrien més sort i podrien realitzar-se (o això esperaven). Són deu les protagonistes que expliquen com han viscut, quins marits i fills van tenir a la vora, quines feines van haver de deixar, quines són les pors que les tenallaven... Però també parlen de les habilitats que van desenvolupar al llarg de la seva vida, quines són les alegries que les han ajudat a tirar endavant; aquella sororitat entre amigues i les lluites veïnals que els van donar motius extres d’empenta... Gemma Ruiz, a banda d’explicar unes històries anodines que ben bé podrien ser les de les nostres mares, reflexiona sobre la foscor del franquisme; què va suposar per a les dones el nacionalcatolicisme que les tancava a casa i les deixava sota les ordres dels marits. I alhora, parla de l’onada feminista que va tenir lloc durant aquella transició cap a la democràcia que tant va enganyar les dones a l’estat espanyol.

«S’esperaven cinc-centes ànimes encara no, entre ponents i públic, al Paranimf de la Universitat. Res, un “acte de dones”, testimonial, es feien pagues els capitostos que havien claudicat per “deixar-les” reunir al seu "sancta sanctorum". I van arribar a més de quatre mil (...).»

La Lali, l’Anita, la Dolors, la Gabriela, la Bet, la Lana, la Isabel, la Montserrat, la Dora i la Mireia esdevenen paradigmes de dones que ens recorden mares, parentes o amigues, però sobretot aporten llum a la Historia, que sempre ha prioritzat les figures masculines i mai ha tingut en compte les figures femenines tot i que són elles els referents de vida.