CALIDOSCOPI
L’ENTREVISTA
JOSEP ILLA MOLINAS
és un sardanista de cap a peus. De ben jove, la sardana va esdevenir l’afició de la seva vida. Fou un dels promotors de la creació de l’Agrupació d’Amics de la Sardana de Sant Feliu de Guíxols i el seu compromís amb aquesta entitat és tan gran que, tal com ell mateix explica, des d’aleshores, no ha deixat de formar part de totes les juntes “que es fan i es desfan”.
JOSEP ILLA va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 14 de juliol de 1941. Com se sol dir, és guixolenc de tota la vida. La seva primera escola, dels 5 als 10 anys, van ser “els hermanos”, que ara és l’escola Sant Josep, de la Fundació Cor de Maria – Sant Josep. Després, fins que en va tenir 14, va ser alumne de l’escola Gaziel, que llavors s’anomenava Estudis Nous. Quan fa finalitzar aquesta etapa, es va posar a treballar, però no va deixar de formar-se. Durant 4 anys va anar cada dia a fer una classe de dues hores de reforç de matemàtiques amb el mestre Josep Mas i Dalmau, al Liceu Abat Sunyer, precedent de l’actualment Institut Sant Elm. Tenia clar que volia dedicar-se a la comptabilitat i administració d’empreses i és el que ha fet tota la vida. El seu primer contracte, de només tres mesos, va ser amb l’empresa Godó i Trias. En quedar sense feina, va treballar a can Vicens Gandol. Era al costat de casa seva i tenia diferents negocis com una fusteria, administració de finques, funerària, una botiga de venda de mobles de segona mà i transport de viatgers a la platja de Sant Pol durant la temporada d’estiu. Després, durant un parell d’anys, va treballar amb el consignatari de vaixells Josep Sibils. Quan tenia 20 anys va anar a l’empresa Casas & Limberg, coneguda popularment com «Les Sedes», situada al carrer Gravina, 90. En aquesta empresa hi va treballar fins a la seva jubilació, als 65 anys. Des de la seva joventut té quatre grans aficions:
68
L’ARJAU REVISTA CULTURAL
la sardana, el futbol, el teatre i el tennis. A la primera s’hi ha dedicat en cos i ànima, encara ara. Per aquest motiu i ben segur que també per la seva gran sociabilitat, va ser un dels fundadors de l’entitat Agrupació d’Amics de la Sardana de Sant Feliu de Guíxols. Això succeïa l’any 1959, des de llavors hi ha treballat de valent ininterrompudament durant 62 anys. Tenaç i responsable, és una persona discreta que prefereix quedar en segon terme. En el món sardanístic ha fet tot el que ha calgut per assolir un gran objectiu que ell té molt clar: promoure el coneixement de la sardana, a nivell de dansa, però també a nivell musical, especialment, els compositors, tot fent èmfasi en els autors guixolencs. Aquesta consciència i respecte pel llegat cultural col·lectiu l’ha motivat a col·laborar amb l’Arxiu Municipal per engruixir el patrimoni documental de la ciutat. Una de les seves aportacions ha estat un document amb una detallada història de l’Agrupació Amics de la Sardana.
La seva primera experiència labo· ral el devia marcar força... El senyor Gandol era tota una institució! Va ser el primer alcalde del règim fran· quista, oi? Efectivament. M’impressionava molt i lamento que només tingués aquest càrrec durant sis o set anys. Era una persona amb molta iniciativa i recursos, sota el seu govern, la ciutat es va transformar per afrontar la segona rifa: el turisme. Sabia treure subvencions dels estaments oficials per poder fer realitat els seus projectes per a la ciutat. I després, a can Sibils, quines tas· ques i feia? Quina mena d’empresa era can Sibils? Era consignatari de vaixells que venien a carregar espat fluor, blenda, galena que s’extreia de les mines d’Osor, ceràmica de la Bisbal, també cava de Peralada, etc. Altres venien a descarregar fusta, carbó, pasta de paper per a la Torres Hostench de Sarrià de Ter i que es transportava amb el tren des del port fins a Girona. Jo feia tasques al despatx, però cada matí havia d’anar al moll a veure la gent que treballava per calcular la nòmina que se’ls havia de pagar. Hi havia uns encarregats que agafaven gent en funció de la feina que hi havia aquell dia, i els treballadors estaven vinculats al Sindicat Portuari. Si hi havia vaixells, havia de comprovar la bodega i saber qui hi estava treballant, preparar els sobres per pagar al final de la jornada, ja que cobraven per dia. Normalment acabaven a les sis o a les set de la tarda, però si treballaven a la nit, hi havia d’anar a les dotze o
