Josep Illa

JOSEP ILLA MOLINAS és un sardanista de cap a peus. De ben jove, la

sardana va esdevenir l’afició de la seva vida. Fou un dels promotors de la creació de l’Agrupació d’Amics de la Sardana de Sant Feliu de Guíxols i el seu compromís amb aquesta entitat és tan gran que, tal com ell mateix explica, des d’aleshores, no ha deixat de formar part de totes les juntes “que es fan i es desfan”.

JOSEP ILLA va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 14 de juliol de 1941. Com se sol dir, és guixolenc de tota la vida. La seva primera escola, dels 5 als 10 anys, van ser “els hermanos”, que ara és l’escola Sant Josep, de la Fundació Cor de Maria – Sant Josep. Després, fins que en va tenir 14, va ser alumne de l’escola Gaziel, que llavors s’anomenava Estudis Nous. Quan fa finalitzar aquesta etapa, es va posar a treballar, però no va deixar de formar-se. Durant 4 anys va anar cada dia a fer una classe de dues hores de reforç de matemàtiques amb el mestre Josep Mas i Dalmau, al Liceu Abat Sunyer, precedent de l’actualment Institut Sant Elm. Tenia clar que volia dedicar-se a la comptabilitat i administració d’empreses i és el que ha fet tota la vida. El seu primer contracte, de només tres mesos, va ser amb l’empresa Godó i Trias. En quedar sense feina, va treballar a can Vicens Gandol. Era al costat de casa seva i tenia diferents negocis com una fusteria, administració de finques, funerària, una botiga de venda de mobles de segona mà i transport de viatgers a la platja de Sant Pol durant la temporada d’estiu. Després, durant un parell d’anys, va treballar amb el consignatari de vaixells Josep Sibils. Quan tenia 20 anys va anar a l’empresa Casas & Limberg, coneguda popularment com «Les Sedes», situada al carrer Gravina, 90. En aquesta empresa hi va treballar fins a la seva jubilació, als 65 anys. Des de la seva joventut té quatre grans aficions: la sardana, el futbol, el teatre i el tennis. A la primera s’hi ha dedicat en cos i ànima, encara ara. Per aquest motiu i ben segur que també per la seva gran sociabilitat, va ser un dels fundadors de l’entitat Agrupació d’Amics de la Sardana de Sant Feliu de Guíxols. Això succeïa l’any 1959, des de llavors hi ha treballat de valent ininterrompudament durant 62 anys. Tenaç i responsable, és una persona discreta que prefereix quedar en segon terme. En el món sardanístic ha fet tot el que ha calgut per assolir un gran objectiu que ell té molt clar: promoure el coneixement de la sardana, a nivell de dansa, però també a nivell musical, especialment, els compositors, tot fent èmfasi en els autors guixolencs. Aquesta consciència i respecte pel llegat cultural col·lectiu l’ha motivat a col·laborar amb l’Arxiu Municipal per engruixir el patrimoni documental de la ciutat. Una de les seves aportacions ha estat un document amb una detallada història de l’Agrupació Amics de la Sardana.

La seva primera experiència labo· ral el devia marcar força... El senyor Gandol era tota una institució! Va ser el primer alcalde del règim fran· quista, oi?

Efectivament. M’impressionava molt i lamento que només tingués aquest càrrec durant sis o set anys. Era una persona amb molta iniciativa i recursos, sota el seu govern, la ciutat es va transformar per afrontar la segona rifa: el turisme. Sabia treure subvencions dels estaments oficials per poder fer realitat els seus projectes per a la ciutat.

I després, a can Sibils, quines tas· ques i feia? Quina mena d’empresa era can Sibils?

Era consignatari de vaixells que venien a carregar espat fluor, blenda, galena que s’extreia de les mines d’Osor, ceràmica de la Bisbal, també cava de Peralada, etc. Altres venien a descarregar fusta, carbó, pasta de paper per a la Torres Hostench de Sarrià de Ter i que es transportava amb el tren des del port fins a Girona. Jo feia tasques al despatx, però cada matí havia d’anar al moll a veure la gent que treballava per calcular la nòmina que se’ls havia de pagar. Hi havia uns encarregats que agafaven gent en funció de la feina que hi havia aquell dia, i els treballadors estaven vinculats al Sindicat Portuari. Si hi havia vaixells, havia de comprovar la bodega i saber qui hi estava treballant, preparar els sobres per pagar al final de la jornada, ja que cobraven per dia. Normalment acabaven a les sis o a les set de la tarda, però si treballaven a la nit, hi havia d’anar a les dotze o

més tard, si hi havia molta feina. De vegades hi havia arribat a anar a les dues o a les tres de la matinada, perquè havia d’esperar necessàriament que acabessin la feina.

Què recorda de quan va començar a Casas & Limberg?

Recordo que per portar la comptabilitat es feien servir uns llibres molt voluminosos de diari i de major. L’any 1988 ens vam informatitzar i vaig deixar de fer la cal·ligrafia i la lletra “redondilla”.

Què és la “redondilla”?

La “redondilla” era un tipus de lletra decorativa per als títols. Es feia amb una ploma especial i que tenia dues puntes. Feia un traç gruixut, doble.

En què consistia la seva feina en aquesta empresa?

Hi feia de tot, a més de comptabilitat. Era una fàbrica tèxtil... fabricàvem cordons, trenyelles, articles de passamaneria i altres ornaments per a les cases de confecció perquè ho apliquessin als seus vestits i robes. Teníem representants en gairebé totes les capitals d’Espanya i veníem a les merceries, és a dir, als comerços al detall, però també a les cases de confecció. Treballàvem amb raió, que és una seda artificial, cotó, cotó acrílic, viscosa, polièster. A més de puntes i cordonets, també treballàvem els fils daurats i platejats... tota aquesta mena d’articles.

Quin horari feien?

L’horari de producció era de vuit hores diàries. Al matí, fèiem de vuit a dotze. Anàvem a dinar i tornàvem a engegar a les dues, fins a les 7 de la tarda.

Quin altre canvi significatiu recorda?

La modernització també va afectar la producció, de fet va ser abans que la informatització. Inicialment teníem màquines que anaven per mitjà d’un motor central que hi arribava amb corretges i embarrats. Als anys 70 es van anar substituint per les màquines independents, és a dir, que cadascuna duia un motor incorporat. Això permetia que, quan marxava el personal, si els boixets estaven plens de fil, i els fils no es trencaven, les màquines seguissin en funcionament. De vegades passava que, quan els treballadors tornaven l’endemà a les vuit, trobaven que algunes màquines encara anaven. Era molt bo per a la producció, ja que podíem servir més ràpid les comandes dels comerciants i els confeccionistes. Era tot un món!

Des de quan balla sardanes?

Des dels 14 anys!

Com en va aprendre? Les primeres sardanes les vaig aprendre a ballar amb la meva germana, tretze anys més gran que jo, i el meu cunyat. Jo era més aviat

Retrat de Josep Illa. AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (autoria: Salvador Estibalca)

A l’altra pàgina, ofrena de flors al monument de Juli Garreta durant la celebració del centenari del seu naixement, el 2 de març de 1979. AMSFG. Fons Josep Illa (autoria desconeguda)

vergonyós i, al principi, les ballàvem en un lloc una mica apartat de la resta de balladors. A aquella edat –14 o 15 anys– em deixaven ballar dues o tres sardanes. O sigui, la primera part, i cap a les onze de la nit havia de tornar a casa. Com que vivia i encara visc al carrer Major, al costat d’on era can Gandol, quan era a l’habitació deixava la finestra oberta i les podia sentir. Imagina’t com ha canviat això!

I quan es ballaven les sardanes?

Als anys 50, a l’estiu, es tocaven sardanes dos cops per setmana, els dimarts i els divendres. Quan parlem d’estiu, pensem en juliol i agost. Encara no hi havia gaire turisme. El juny, per Corpus, l’Ajuntament llogava una cobla i, després, també se celebrava la Vuitada de Corpus, cada dia un barri diferent celebrava la festa: el Puig, l’Asil, Tueda, l’Eixample, etc. Les sardanes de Festa Major també eren molt típiques. N’hi havia cada dia, tarda i nit. Segons quin dia, també hi havia concert al matí, en un dels dos casinos, el dels Nois o el dels Senyors. Llavors de Carnaval no n’hi havia... estava prohibit!

Hi havia alguna cobla que fos la més popular?

En aquell moment eren els Víctors, que eren cobla-orquestra, és a dir que també tocaven altres balls. Solien tocar als Banys. Els Víctors s’havia format després de la guerra, abans n’hi havia hagut d’altres com la Vella, la Unió Guixolenca, la Principal de Sant Feliu i un llarg etcètera. Hi havia molta tradició! Va ser una llàstima que aquesta formació es dissolgués cap al 1956 o 1957...

Què han suposat i què suposen les sardanes per vostè?

Llavors les sardanes eren un esbarjo, un lloc per reunir-se el jovent. La cobla era com el punt de trobada.

Es quedaven sempre a Sant Feliu? No, no, de vegades llogàvem autocars per anar a aplecs. N’hi havia molts, recordo sobretot el del Caldes de Malavella, Ripoll o Calella de la Costa, però particularment anava als de Sils, Anglès, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Girona, Tordera, Lloret de Mar, la Bisbal d’Empordà i Olot. El 1960 es va formar una colla, la Colla Sardanista Guixolenca, i anàvem a ballar de concurs a molts llocs: Vic, Lloret, Figueres, Girona, Palamós, Molins de Rei, Terrassa, Caldes de Malavella, Salt, Poble Espanyol i, a França, a Ceret o a Banyuls de la Marenda. Per sortir d’Espanya era un problema, havies de demanar un visat del Govern Civil per passar la frontera. Ens ho tramitava una agència i era un permís que durava vint-i-quatre hores, això volia dir que tornàvem un cop acabat el concurs o la ballada. Al vespre ja érem a casa!

Quants concursos podien fer a l’any?

Entre 15 i 20, tots a l’estiu. Durant tot l’any assajàvem cada setmana al Casino la Constància i anàvem pagant una quantitat de diners, cinc pessetes, per fer guardiola i poder pagar els autocars.

Es van fer més colles?

Sí, nosaltres érem els veterans [riu], teníem vint-i-quatre o vint-i-cinc anys! Es van fer tres colles més, infantils i juvenils: els Rossinyols, els Rossinyolets i la Colla Marinada. Totes les duia en Gerard Fabregat i Ganigué, que ballava amb nosaltres i assajava amb els petits. En Gerard va fer escola...

Què va ser primer, la colla sardanis· ta o l’agrupació?

El primer va ser l’Agrupació, va néixer el 1959 i les colles van constituir-se després. No hi estaven vinculades, eren entitats a part.

I vostè participava a tot arreu?

Sí, des de l’inici. M’agradava prendre part de totes les iniciatives, perquè arreu es perseguia la mateixa finalitat: promoure la sardana.

Quan va durar la colla?

Fins el 1972 o el 1973... Ens vam anar fent grans! Uns es van casar i van tenir altres responsabilitats. Per estar a la colla, calia dedicació i, amb el temps, les circumstàncies van canviar. En definitiva, vam plegar per falta de dansaires....

Quants socis hi havia aleshores a l’Agrupació? Quants socis hi ha ac· tualment?

Primer érem prop de cinc-cents, ara uns 380. Créixer en aquest sentit és difícil, per desgràcia, molta gent se’n va i de joves no se n’apunten.

Recorda qui hi havia a la primera junta?

I tant! El president i sotspresident van ser Claudi Isern i Rafael Figueras, respectivament. El secretari i sotssecretari, en Gerard Fabregat i jo mateix. El tresorer era l’Antoni Agustí. El comptador, Joan Corominas. Els vocals: Francesc Aicart, San-

tiago Agustí, Agustí Bussot i Francesc Esteva.

Com ha participat vostè en aquesta entitat?

Sempre he estat a la junta, com a secretari o com a tresorer, sobretot com a tresorer que és on em sento més a gust. Això, fins fa dos anys que vaig passar a la rereguarda, com a vocal. Ara aquest tema de Tresoreria a l’agrupació el du la Laura Aiguaviva.

Vostè no ha volgut ser mai presi· dent? Quins presidents hi ha hagut?

No, no n’he volgut ser mai, la meva especialitat són els números [riu]. Després de Claudi Isern, hi ha hagut Joan Prat, Josep Juanola, Rafael Figueras, Esteve Boada, Lluís Barbé, Gerard Fabregat, Pere Gimbernat i, actualment, la Dolors Puig.

En què consistia la seva feina a l’Agrupació?

En realitat, feia i faig tot el que calgui. Però tots aquests anys principalment m’havia encarregat de llogar cobles, parlar amb els representants, contactar amb l’Ajuntament, reunir-me amb l’Àrea de Cultura per temes diversos. També m’he ocupat de la publicitat, de fer imprimir programes i cartells, de repartir-los, de tot! Feia de comodí, sempre m’ha agradat fer feina en segon terme. No m’ha seduït mai la idea de fer de president.

Què es proposava quan hi estava implicat?

Totes les activitats i programes volien promocionar la sardana, especialment l’organització d’audicions, recitals i també conferències per dissertar sobre temes sardanístics; o bé la realització d’homenatges a compositors o intèrprets destacats de la sardana, guixolencs com és natural, però també d’altres que no són de la ciutat. Una altra activitat important eren els concursos de colles sardanistes que es van estar fent des de l’any 1960 fins l’any 1985.

En què consistien?

Se solia fer concert al matí, concurs a la tarda i audició a la nit. Tenien lloc el dia 25 de juliol –Sant Jaume– a la plaça de braus, encara que al començament es feien al passeig. La plaça anava molt bé per al públic, ja que en haver-hi els seients en forma de grada, es veia molt bé. Si aquest dia queia entre setmana, no hi havia problema i els administradors de la plaça ens la cedien. Però si queia en cap de setmana, especialment el diumenge, que era quan feien toros, llavors havíem de buscar altres llocs, com l’antic camp de futbol de la carretera de Palamós (ara hi ha el centre de dia del Consorci Surís Sant Feliu Gent Gran).

Què van fer quan van deixar de fer concursos?

Després dels concursos, l’Ajuntament va optar per propostes més populars, van néixer els aplecs al mes de maig. En aquell moment hi havia de president el Sr. Pere Gimbernat... també ens vam adherir a l’Agrupació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Gironines. Ara ja fa trenta-tres anys que organitzem aplecs, primer al passeig del Mar i ara, des de fa uns anys, als jardins Juli Garreta. Al principi, la vigília se solia fer un sopar d’homenatge a alguna personalitat sardanista, a algú de Sant Feliu o de fora, però que fos una persona vinculada amb la sardana. Els darrers anys, s’organitza un concert al teatre a la tarda i una ballada de sardanes amb una cobla de primera fila que serveix per fer ambient, per preparar el caliu per l’endemà.

Colla Guixolenca en un concurs de sardanes al Poble Espanyol. AMSFG. Fons Josep Illa (autoria desconeguda)

Té alguna anècdota o record?

L’any 2002 es van instituir els Premis Llum i Ombra. Els Llum premiaven persones o entitats que promocionessin la sardana; els Ombra s’atorgaven a persones o entitats que, o bé eren derrotistes –negatives o contràries–, o bé eren indiferents al fet sardanístic. Els premiats amb Llum sempre venien, però en canvi els Ombra no. Només en va venir un per donar la cara i va ser el director de Radio Nacional de España a Barcelona, va comparèixer acompanyat de la secretària. Ho vam agrair! Li vam donar el premi Ombra perquè ni feien programes sobre sardanes ni aquestes eren presents a l’emissora. Per altra part, un esdeveniment molt esperat i que s’organitzava amb molta cura era el Concert de Sardanes i Música per a Cobla, conegut com el Festival de la Porta Ferrada. Se celebrava durant la primera quinzena del mes d’agost. El seu emplaçament era a la plaça del Monestir i hi participaven tres cobles de primera línia que, amb l’acurada direcció musical i bon mestratge del Sr. Lluís Lloansí, va tenir una durada de 21 anys. Va ser el primer a Catalunya d’aquestes característiques.

N’hi ha alguna altra que li sembli rellevant?

Un altre esdeveniment atractiu i important va ser el dia 20 de juny del 1999 que, a instància de l’Obra del Ballet Popular, es va organitzar un acte anomenat “La Sardana que envolta el món” que consistia en ballar la sardana de Ricard Viladesau “Festeig” en els cinc continents des de Melbourne (Austràlia) fins a Vancouver (Canadà) amb la intenció d’aconseguir que la dansa més representativa de Catalunya es declarés per part de la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. S’hi van adherir vint països, a més de moltes localitats de Catalunya, Catalunya Nord i Andorra. A casa nostra es va muntar una original plataforma sobre el mar, dins la badia, va causar molta expectació, fins i tot TV3 va venir a fer la gravació per donar-ne notícia als seus informatius.

Hi havia alguna activitat singular o que vostè consideri que hagi estat especialment significativa?

Per a mi, una de les més rellevants va ser l’any 1979 que es va celebrar el centenari de Juli Garreta. El 19 de març, per Sant Josep, van venir 6 cobles, les millors de Catalunya! Va passar que la nit abans va fer una nevada insòlita i va quedar tot blanc. Feia una fred!!! Es fa fer tot igual, però els músics havien d’assajar a les vuit del matí al cobert de la Corxera –on ara hi ha el teatre auditori i el pàrquing–, i és clar, van arribar just per tocar, a les 11 del matí. Van trobar les carreteres tallades i tot plegat era un caos.

I ara?

El tipus de programació depèn molt dels presidents i dels seus projectes. Actualment, per exemple, no s’acostuma a fer homenatges, més aviat s’organitzen concerts i audicions. Per l’Aplec de la Sardana, que es fa al mes de maig, com la festa d’aniversari de l’entitat –que se celebra el novembre–, es demana a compositors que dediquin sardanes a la ciutat o a persones. És una bona manera de fomentar la creació! La Dolors Puig i en Joan Teixidor tenen una relació molt fluïda amb els músics.

Quina programació es fa a l’estiu actualment?

S’ha retallat amb relació a abans. Cada setmana, els divendres, hi ha sardanes, exceptuant el primer de juliol i el darrer de l’agost, que els turistes ja marxen. És a dir, durant els mesos de juliol i agost, es venen a fer 3 o 4 audicions mensuals.

I la Festa Major?

No és una ocasió especial per a les sardanes. Sol venir la Principal de la Bisbal el dia 1 d’agost. A la tarda hi ha el típic concert i, al vespre, toquen dues o tres sardanes abans del ball de nit. També els dies 2 i 3 hi ha audicions de tarda-vespre. Ara a la Festa Major hi ha molt per triar, abans no es feien tantes activitats. Per exemple, ara hi ha el correfoc, que abans no hi era. Tot canvia, la manera de ser, de viure i enfocar les coses.

Com es relacionen amb altres agru· pacions? S’organitzen com a xarxa?

A Barcelona hi ha la Confederació Sardanista de Catalunya. Els enviem les activitats que organitzem i ells en fan la difusió. De fet, cada entitat fa els seus programes, no s’organitzen coses conjuntament...

Quin és el seu repertori ideal? Hi ha alguna sardana que a vostè li agra· di especialment?

Naturalment amb la quantitat de

sardanes que hi ha escrites, n’hi ha moltes que et motiven més que d’altres, ja siguin més melòdiques per escoltar en un concert o més airoses, per ballar a la plaça. El repertori es decideix entre la cobla i l’Agrupació. Encara es fa... es demana que n’hi hagi alguna vinculada a la ciutat o d’algun compositor d’aquí. Sempre hem tingut molta cura en promoure els músics locals.

Algun autor en concret?

A més de Garreta, per descomptat, crec que també cal tenir molt present Josep M. Vilà Gandol. Com Juli Garreta, es va morir molt jove –amb 33 anys– i la seva obra va quedar estroncada. A part de sardanes i obres per a cobla, també va compondre arranjaments per a obres teatrals, música religiosa, etc. Hi ha qui diu que, si hagués viscut més, hauria estat molt famós, que probablement hauria deixat enrere Garreta.

I les sardanes de Juli Garreta, com les incorporen als repertoris? N’hi ha alguna en especial que vostès prefereixin?

En general, entren més als programes de concerts. Els balladors volen saltar! [riu] De tant en tant, se’n programen... Sobretot “Rosada” i “Dalt les Gavarres”, que són de les més balladores.

Què és la celebració Capital de la Sardana? Qui la promou? Sempre s’ha anomenat així?

La Capital de la Sardana és un gran esdeveniment per a la difusió de la sardana en l’àmbit de Catalunya... Abans s’havia anomenat «Ciutat Pubilla de la Sardana». La promou la Confederació Sardanista de Catalunya. Cal demanar-ho i presentar una proposta que ha de complir uns requeriments mínims, hi ha, per exemple, uns actes bàsics que cal organitzar. Molts llocs hi estan interessats. Llavors la Confederació va designant quines seran les poblacions on se celebraran les properes edicions de la Capital de la Sardana.

Quan va ser la proclamació de la Ca· pital de la Sardana a Sant Feliu de Guíxols?

Sant Feliu de Guíxols ha fet el relleu a Perpinyà i la proclamació havia de ser el març de 2020, però la pandèmia ho va aturar tot. Finalment, la proclamació s’ha fet el maig de 2021.

Devia ser terrible...

Hi va haver una feinada de por en programar-ho tot. Quan va arribar l’hora de la veritat es va haver de desmuntar per tornar a començar. De fet, és un gran desgast a tots els nivells. Imagina’t que, per exemple, vam haver de retornar tots els diners que havien pagat les cap a 400 persones que volien assistir al dinar inaugural.

On es pot consultar el programa?

Es pot consultar a la pàgina web de l’Ajuntament i també a la de l’Agrupació. Ara mateix hi ha penjat fins al mes de desembre.

Quines destacaria especialment?

Tot m’agrada! No tinc cap preferència...

Homenatge a Josep M. Vilà Gandol, 21 de novembre de 2004. AMSFG. Fons Josep Illa (autoria desconeguda)

Com veu el futur de la sardana?

Falta jovent! Els joves s’hi haurien d’incorporar més. Ara tenen altres aficions i la sardana no els resulta prou atractiva, no hi connecten. No és gaire esperançador... L’Agrupació no defallirà, però trobo que el govern de la Generalitat podria proposar-se donar-hi impuls institucional, fer-ne una bona promoció. A principis dels anys 80, quan Joan Vidal i Gayolà era conseller de Governació, es va crear el Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular i aquí s’hi va incloure la sardana. Però cal fixar-se en el cas dels castellers, que era una tradició molt localitzada, i ara tenen imatge d’herois. És una tradició que s’ha estès per tot arreu i que s’identifica amb Catalunya. Això és perquè tots els mitjans de comunicació en parlen, n’expliquen la història, donen notícia dels esdeveniments i protagonisme a les colles. De la sardana, caldria veure quins són els valors més atractius, que els té!, i fer-ne bandera.

M. Àngels Suquet Fontana

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols