Anuari d'arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017 by Servei d'Arqueologia ICUB

Anuari dâ&#x20AC;&#x2122;arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Treballs d’accés i inspecció al dipòsit localitzat al carrer de la Creu Coberta. Foto: Servei d’Arqueologia de Barcelona

Anuari dâ&#x20AC;&#x2122;arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Edició Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura Servei d’Arqueologia de Barcelona Responsable d’intervencions arqueològiques Josep Pujades i Cavalleria Responsable d’arqueologia preventiva Carme Miró i Alaix Responsable d’intervencions patrimonials Montserrat Pugès i Dorca Tècnic del Servei d’Arqueologia Xavier Maese Fidalgo Gestió administrativa Sílvia Lezana Les Centre de Documentació Encarna Cobo Coordinació editorial Ana Shelly de Vidal Revisió lingüística Joan Lluís Quilis Sarsanedas Disseny Isabel Solé López-Pinto Maquetació MVA Impressió i retoc d’imatges MVA

1a edició: febrer del 2019 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Servei d’Arqueologia de Barcelona © dels textos: els seus autors © de les imatges: Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB), Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), Col·lecció Jaume Tarrés, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)

S’han fet totes les gestions possibles per identificar els propietaris dels drets de les fotografies. Qualsevol error o omissió s’haurà de notificar per escrit a l’editor i es corregirà en edicions posteriors. Queda prohibida la reproducció total o parcial sense el permís exprés de l’editor en els termes marcats per la llei. ISSN: 2014-3524 Dipòsit legal: B-33830-2012 barcelona.cat/barcelonallibres http://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castaño, Joan Subirats Humet, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, Jordi Campillo Gámez, Bertran Cazorla Rodríguez, Núria Costa Galobart, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet

SUMARI

7 Presentació Ricard Vinyes Ribas 9

A tall de resum Josep Pujades i Cavalleria

Plànol de les intervencions arqueològiques a Barcelona 2017

Plànol de les intervencions arqueològiques a Ciutat Vella 2017

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 20 Ample, 11-13, carrer 23 Antic de Sant Joan, 1-5 i 2-12, carrer 25 Antic de València, 82-90, camí 27 Antic Mercat del Born. Casa Corrales. Rec Comtal 31 Argenteria 15-17, carrer de l’ 33 Aurora, 24, carrer de l’ 34 Banys Nous, 14, carrer dels 35 Basses de Sant Pere, 7-11, carrer de les 36 Berenguer de Palou, 52-62, carrer de 39 Bofill, 1-27, passatge de 42 Bonsuccés, 6, carrer del 43 Bou de Sant Pere, 9, carrer del 45 Bou de Sant Pere, 24, carrer del 46 Ca l’Estruch 49 Can Fargas. Jardins 50 Can Nyau 51 Castell de Montjuïc 52 Comerç, 27-33 i 60-68, carrer del 59 Comtes de Bell-lloc, 192-216, carrer dels 62 Consellers, 2, carrer dels 63 Correu Vell, 3, carrer del 65 Correu Vell, 14, carrer del 67 Creu Coberta, 24.U, carrer de la 69 Escudellers, 44, carrer d’ 72 Esquirol, 4, carrer de l’ 73 Estruc, 11-13, carrer d’ 74 Fabra i Coats 76 Fernando Pessoa, 65-67, carrer de 77 Flor de Lliri, 1-3, carrer de la 78 Gignàs, 26, carrer d’en 80 Hospital, 101, carrer de l’ 82 Jardins de Victoria de los Ángeles 84 Jardins de Victoria de los Ángeles 86 Jaume Giralt, 9-53, carrer de 87 Josep M. Folch i Torres, plaça de 91 Llàstics, 7-9, carrer d’en 95 Maignon, 38-54, carrer de 97 Mercat de Sant Antoni 100 Mercè, 17-19, carrer de la 104 Montjuïc 109 Montjuïc. Morrot 111 Muralla medieval 118 Muralla romana. Antic Borsí 124 Muralla romana. Castellum 126 Muralla romana. Torres número 27 i 28 130 Nou de Dulce, 10, carrer 131 Nou de la Rambla, 7, carrer 133 Palau Solterra-Barberà 135 Palma de Sant Just, 2, carrer de la 140 Pare Manyanet, 12-40, carrer del 141 Pare Manyanet, 12-40, carrer del 143 Portaferrissa, 25-25 bis, carrer de la 145 Princesa, 49, carrer de la 146 Rambla, la, 127 148 Rec Comtal, 15-17, carrer del 149 Rec Comtal, 17-19, carrer del 150 Rec Comtal, 19, carrer del 152 Refugi antiaeri número 538 155 Refugi antiaeri número 901 157 Sagrada Família 160 Salvador, 16, carrer dels 161 Sant Adrià, 14-16, carrer de 162 Sant Crist, 47-65, carrer del 163 Sant Pau, 41, carrer de

164 165 167 171 173 175 183 184

Sant Pau, 120-126, carrer de Sant Pere Més Baix, 73, carrer de Sant Sever, 10, carrer de Santuari de Sant Josep de la Muntanya, 46, avinguda del Séquia, 4-10, carrer de la Serra de Collserola Tàpies, 13, carrer de les Trafalgar, 26, carrer de

186 INTERVENCIONS SENSE AFECTACIÓ DEL PATRIMONI

INTERVENCIONS EN EL PATRIMONI. TREBALLS DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ

193 2017, un any que no ens deixa indiferents Montserrat Pugès i Dorca 195 Resum i conclusions del 13è Congrés Internacional de Conservació de Mosaics celebrat a Barcelona Montserrat Pugès i Dorca i Kusi Colonna-Preti 199 «El mosaic del meu barri»: complicitat i responsabilitat ciutadana en la conservació del patrimoni de Barcelona Montserrat Pugès i Dorca i Kusi Colonna-Preti 214 219 222 228 230 233 238

Treballs in situ Baluard de Migdia Castell de Montjuïc. Calabossos Monestir de Sant Pau del Camp. Paviment de mosaic de l’església Pati Llimona. Mosaic Portaferrissa, 2, carrer de la Voltes del carrer de l’Argenteria Volta d’en Colomines, 2, carrer de la

242 247 250 255 257

Treballs a laboratori Baluard de Migdia Baluard de Migdia La Seca Ramon Berenguer el Gran, plaça de Sant Agustí, 1, plaça de

261 ESTUDIS (en CD) 262 Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades al jaciment del Turó de la Rovira (Barcelona) Lídia Colominas Barberà 309 Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes procedents de la intervenció arqueològica a la vil·la romana del Pont del Treball Digne Oriol López Bultó 397 Inventari de les restes de macrofauna recuperades al rec Comtal en diferents intervencions a l’antic Mercat del Born Eva Orri Terrado

Intervenció arqueològica al carrer de l’Argenteria. Foto: Joan Piera Sancerni (Abans Serveis Culturals SL)

Presentació

L’any 2005, amb l’aparició del número 1 dels Quaderns d’arqueologia i història de la ciutat de Barcelona (QUARHIS) en la seva segona època, es va començar a publicar un apartat dedicat exclusivament a l’activitat arqueolò· gica a la ciutat. Fou l’any 2008 quan, des del mateix Museu d’Història de Barcelona, es de· cidí donar una important empenta a la difusió del treball que s’estava portant a terme des del Servei d’Arqueologia publicant l’Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona. Des de l’any 2011 és el mateix Servei d’Arqueologia qui en gestiona la publicació. Enguany, doncs, publiquem el desè Anuari. En aquest temps s’han publicat 554 articles d’intervencions arqueològiques i 125 articles referents als treballs de restauració de mate· rials mobles i immobles. Així mateix, s’han publicat diversos articles de recerca redactats des del mateix Servei d’Arqueologia o bé com a resultat de la recerca relacionada amb inter· vencions realitzades. Considerem que és un bon bagatge i que, alhora, es pot parlar de la seva consolidació com a eina de difusió de l’arqueologia realit· zada a la ciutat. Seguint amb la tònica in crescendo dels darrers anys, quan s’albirava la sortida de la crisi econòmica, a l’Anuari que us presentem trobareu el contingut de 72 intervencions realitzades durant el 2017, que van des de la prehistòria fins a l’època contemporània. Dels 159 projectes d’intervenció arqueològi· ca redactats se’n van executar 121. Pel que fa a l’arqueologia preventiva, es va continuar amb la tasca de redacció d’infor· mes d’impacte sobre el patrimoni arqueològic arran dels diferents projectes tant urbanístics com arquitectònics de la ciutat de Barcelona. Una altra línia de treball, molt important com a projecte de ciutat, va ser la redacció del Pla director del rec Comtal, que ha d’esde· venir el full de ruta d’actuacions amb relació a una de les estructures hidràuliques més importants de Barcelona. També es va dur a terme el disseny i els con· tinguts del projecte museogràfic del Mercat de Sant Antoni, projecte ara ja finalitzat un

cop han estat instal·lats tots els elements de senyalística patrimonial. Es tracta d’un projecte de posada en valor del mercat i el seu patrimoni, incidint en el fet de cruïlla de camins i estratigrafia de la història. El mes d’agost es va assistir al 23è Congrés de la European Association of Archaeologists (EAA) a Maastricht. El lema del congrés va ser Construint ponts a través de les diferents èpoques i cultures, on l’arqueologia del con· flicte va tenir un gran pes específic. Pel que fa a les tasques de difusió, novament es va participar en la Nit dels Museus, amb quatre rutes diferents, que tractaven l’aqüe· ducte romà, dues rutes a la muralla romana i el baluard de Migdia. Així mateix, es va par· ticipar en la Festa de la Ciència, on es va dur a terme un taller de bioarqueologia adreçat a infants, en el qual s’explicava com les restes biològiques ens defineixen el paisatge i l’ali· mentació del passat. Amb l’objectiu d’ampliar el coneixement arqueològic de la ciutat i posar al dia la Carta Arqueològica, es van fer dues campa· nyes de prospecció en dos indrets clau del terme municipal, la muntanya de Montjuïc i la serra de Collserola, fet que va possibilitar la documentació de nous espais amb restes del nostre passat. També es va fer una nova campanya d’exca· vacions al Born CCM, en conveni de pràcti· ques amb la Universitat de Barcelona, dins del programa ArqueoBorn. Es va enllestir la intervenció a la Casa Corrales i es va treba· llar al rec Comtal, on es recuperà una gran quantitat de material arqueològic, actualment en estudi i catalogació. Es va seguir treballant en el projecte de Paleo· Bàrcino, dirigit pel doctor Santiago Riera, de la Universitat de Barcelona, per avançar en el coneixement del paisatge, dels conreus i de la línia de costa des de la prehistòria fins a l’actualitat. En el marc del Pla Bàrcino, es continuà la recerca amb relació al fòrum de la colònia, un dels espais més singulars i més desconeguts de la ciutat romana.

Presentació | 7

Pel que fa al departament de conservació i restauració, la finalització de les obres de tractament del baluard de Migdia representa la culminació d’un llarg procés de treball en el qual arqueologia i urbanisme es combinen per incorporar elements de memòria històrica a la ciutat. L’organització del Congrés Internacional de Conservació de Mosaics va suposar, per al Servei d’Arqueologia, un repte important del qual ens sentim orgullosos. Durant el mes d’octubre, professionals de 35 països de quatre continents van debatre, a les instal· lacions d’El Born Centre de Cultura i Memòria, temes relacionats amb la conservació de mosaics. Per primera vegada, l’International Committee for the Conservation of Mosaics (ICCM) va incorporar dins dels seus objectius els mosaics de l’època contemporània. Aquesta ha estat la gran aportació que Barcelona va fer a la 13a edició del congrés. L’esdeveniment va tenir ressò arreu de la ciutat, que es va involucrar en la proposta de fer un inventari de mosaics. A través del web anomenat «El mosaic del meu barri», es va organitzar un projecte participatiu per descobrir mosaics a la ciutat, dins i fora de les cases, amb l’objectiu de posar-los en valor i participar en la seva conservació.1 En un altre ordre de coses, es continuà l’activitat relacionada amb les intervencions arqueològiques pel que fa al tractament de restes materials, mobles i immobles i es va seguir en la línia de col·laboració en aquelles activitats relacionades amb el patrimoni que des d’altres organismes municipals sol·liciten. En trobareu la informació a l’apartat «Intervencions en el patrimoni» d’aquest mateix Anuari. Com es pot extreure d’aquest breu resum de l’activitat del Servei d’Arqueologia, a banda de la mateixa recerca desenvolupada a través de les intervencions de camp, hi ha una activitat paral·lela de col·laboració amb altres institucions, siguin acadèmiques o de caràcter associatiu, per continuar la recerca i la difusió del coneixement obtingut. n Ricard Vinyes Ribas, Comissionat de Programes de Memòria

1. Podeu consultar la feina feta fins ara a: http://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/mosaics. 8 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

A tall de resum

Com bé diu el Comissionat de Programes de Memòria al text de la seva presentació de l’Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017, el que teniu a les mans és el desè volum que surt a la llum. Han estat anys fèrtils, arqueològicament parlant, però durs, amb una important crisi econòmica entremig que ha fet trontollar, pel que respecta a la nostra feina, el mateix sistema d’empreses d’arqueologia amb què s’ha estat treballant en els darrers anys. Això s’ha fet notar tant en les condicions de les relacions contractuals dels professionals amb les empreses del sector com entre els mateixos professionals. Encara ara estem pendents, i atents, de veure cap on es dirigim tots plegats (professional· ment, socialment, laboralment...). D’altra banda, les lleis laborals i de contractes no ho afavoreixen. Sovint, es fa prevaler el cost a la qualitat (eficiència i eficàcia) i no hi ha cap dubte que aquest sistema va en detriment de la qualitat de la recerca. El que ens cal és una reflexió important entre tots els agents que en formem part. Tornant a la presentació de l’Anuari, el nombre d’articles publicats dona una lleugera idea de com ha anat evolucionant la feina des del 2008 fins al 2017, tot i que, insistim, com qualsevol estadística, és enganyosa. Només es reflecteix la quantitat anual d’articles publicats, sense tenir en compte aspectes com ara l’extensió de superfície excavada, el rendiment extret i la importància de cadascuna de les intervencions com a indicadors de qualitat determi· nants en l’avaluació de la seva significació. Tampoc no s’ha volgut fer un índex d’inter· vencions per èpoques històriques. Treballar en una ciutat com Barcelona, en definitiva en un nucli urbà, suposa excavar estratigrafia d’èpoques diverses en cadascuna de les intervencions. En tot cas, en els resums que es presenten cada any només es vol exposar allò que han aportat de més rellevant. El primer gràfic fa referència al nombre de projectes d’intervenció arqueològica redac· tats i les intervencions realitzades. En el segon s’inclouen les intervencions que han tingut resultats positius i negatius (sense

afectació al patrimoni), els informes d’im· pacte redactats i els que podien comportar afectacions en el patrimoni (positius) o no (negatius). Finalment, en el tercer gràfic es quantifiquen els articles publicats a l’Anuari des de l’any 2008. En el volum corresponent a l’any 2017 s’ha afegit un CD al contingut habitual que es presenta en forma impresa. Els estudis inclosos en format digital contenen imatges, gràfics i taules que, si s’editaven en paper i en blanc i negre, eren difícils de reproduir i perdien tota la informació que volien aportar en un mar de tons grisos que confondrien més que no pas ajudarien. Considerem que aquest nou format permetrà visualitzar correctament la informació que les persones que els han redactat han volgut transmetre. 180 160 140 120

Projectes

100

Redactats Projectes redactats

Intervencions Intervencions executades

Executades

40 20 0 2014

2015

2016

2017

Articles publicats a l'Anuari (2008-2017) 80 70 60 50 40 30 20

Articles Articles d’intervencions d'intervencions arqueològiques Articles Articles de conservació ii tractament tractament de de restes restes

10 0

180 160 140 120 100 80 60 40 20 0

2014 2015 2016

s s s s e ns te iu es iu ve ct ec sit tiv cio at iti pa oj po ga en os eg m . v e I Pr p n I ’ r n d I. I. I. te I. I. In es m or f In

2017

A tall de resum | 9

Els estudis en qüestió són: –– «Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades al jaciment del Turó de la Rovira», realitzat per la doctora Lídia Colominas, de l’Institut Català d’Arqueo· logia Clàssica. –– «Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes procedents de la intervenció arqueològica a la vil·la romana del Pont del Treball Digne», redactat pel doctor Oriol López Bultó, del Servei d’Anàlisis Arqueològiques de la Universi· tat Autònoma de Barcelona. –– «Inventari de les restes de macrofauna recuperades al rec Comtal en diferents intervencions a l’antic Mercat del Born», elaborat per l’arqueòloga Eva Orri. A banda dels treballs d’excavació pròpiament dits, durant el 2017 es va fer una exploració geofísica a la plaça de Sant Jaume, amb la finalitat d’obtenir dades que poguessin ajudar a la recerca posterior a l’indret. També es van fer exploracions amb georadar al subsol de l’antic Teatre Arnau; en aquest cas, l’objectiu era localitzar el traçat de la muralla medieval. Així mateix, es van fer prospeccions en superfície a la serra de Collserola, on es van localitzar nous elements patrimonials, i a la muntanya de Montjuïc, on es valorà l’estat d’estructures conegudes i se’n van situar de noves, fins ara només referenciades per fonts escrites. També a Montjuïc es va fer una prospecció més específica, destinada a la recollida de mostres de matèria primera lítica (jaspi). Al carrer Nou de la Rambla, 7, la Diputació de Barcelona va fer el seguiment arqueològic d’uns sondejos geotècnics que van permetre la localització de ceràmica romana dels segles i-iii i restes òssies humanes els primers indicis de les quals apunten que podrien ser de finals del segle xvii; en aquesta època, l’espai formava part dels horts del col·legi dels Carmelites Calçats. D’altra banda, a la finca del carrer dels Escudellers, 47 i el carrer dels Còdols, 3-5, es va fer l’estudi de parament i forjats de l’edifici, format per la unió de diverses finques a partir de finals del segle xviii.

1. Durant el 2018 s’han localitzat i excavat tretze estructures més, que es descriuran en el proper Anuari. 10 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Completada aquesta breu introducció, passem a fer el resum per èpoques històri· ques dels resultats de les intervencions dutes a terme a la ciutat.

Època prehistòrica Al solar del carrer de Berenguer de Pa· lou, 52-62, es van localitzar dues estructures d’emmagatzematge soterrades;1 entre el material arqueològic associat a aquestes estructures hi havia set fragments de ceràmi· ca neolítica cardial i un penjoll de malaco· fauna i dos fragments de ceràmica del Neolític antic / Bronze mitjà. Com s’ha comentat més amunt, es va fer una prospecció al Morrot, a Montjuïc, amb la finalitat de recollir mostres de matèria primera lítica (jaspi). Els treballs els va dur a terme un equip interdisciplinari format per arqueòlegs i geòlegs, promogut pel Seminari d’Arqueologia Prehistòrica del Pròxim Orient (SAPPO) del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona, dins el projecte «Prehistòria de Barcelona», dirigit pel doctor Miquel Molist. L’objectiu de la prospecció era poder carac· teritzar el jaspi de Montjuïc i, a llarg termini, entendre la difusió de les matèries primeres pel territori. Se cercava la localització de les formacions lítiques explotades durant la prehistòria i localitzar assentaments prehistò· rics associats a aquests afloraments.

Època romana Es va fer una única intervenció a l’interior de l’antic recinte murallat de Bàrcino, al carrer de Sant Sever, 10, on es documentaren diverses estructures muràries, paviments d’opus signinum i sitges de l’època romana (segles ii-vi). A tocar de la muralla, pel costat exterior, es va continuar excavant a la zona del carrer del Sotstinent Navarro, a l’espai situat davant la torre 27, com a fase prèvia als darrers treballs d’urbanització del sector. Es va localitzar estratigrafia adossada a la muralla i part del fossat altimperial; en aquest mateix sector, es va documentar un nivell de circulació baiximperial. A l’interior de l’edifici de l’Antic Borsí, a la plaça de la Verònica i el carrer d’Avinyó, es va treballar en un pla de cales previ al projecte de rehabilitació de l’edifici que va permetre localitzar un tram del fossat

altimperial i, a les cales parietals, es van documentar les torres 48 i 49 i la cortina de la muralla baiximperial. També relacionat amb la muralla, durant els treballs d’adequació del local de la planta baixa del número 6 del carrer del Regomir, es van excavar nivells baiximperials adossats al parament exterior de la muralla, que havien quedat pendents des de l’excavació de l’any 2004.2 Fora la ciutat romana es van documentar restes en diferents localitzacions (Correu Vell, 14; Ample, 11-13; Flor de Lliri, 1-3; Correu Vell, 3, i Portaferrissa, 25). D’entre totes, caldria destacar l’estratigrafia dels segles iii-iv i una estructura massissa, que podria estar relacionada amb la zona portuà· ria, o amb dics de contenció del litoral, en uns sondejos fets al subsol de l’edifici situat a la cantonada del carrer de la Mercè, 17-19 i el carrer de la Plata, 3-5. Per acabar aquest resum de les restes de l’època romana, cal esmentar la necròpolis romana documentada al carrer Antic de Sant Joan, a la zona del Born, que es descriurà en el proper Anuari, i una inhumació en fossa a l’edifici situat entre l’avinguda del Portal de l’Àngel, el carrer de la Canuda i el carrer de la Flor. Així mateix, cal fer menció dels treballs duts a terme al subsol del Mercat de Sant Antoni, on es van acabar sectors pen· dents de la via i la necròpolis i es va fer una neteja general de les restes, tot esperant que hi hagi el finançament necessari per posar en valor les restes i adequar-les a la visita pública.

Època medieval D’aquest moment històric s’ha de destacar, per nou i desconegut fins aleshores, la localització del tram d’un absis al carrer de la Palma de Sant Just, 2 i la plaça de Sant Just, 5, possiblement relacionat amb l’església romànica dels Sants Just i Pastor. A l’article que es publica es treballen diferents propos· tes; de totes maneres, com que es tracta d’un tram tan curt, es fa difícil fins i tot veure’n l’orientació. L’autora de l’article presenta la superposició de les restes a les propostes anteriors, jugant amb dues possibilitats diferents d’orientació de l’absis. En els treballs de construcció dels nous accessos a l’estació de Jaume I de la línia 4 de

l’FMB, costat Besòs, es va localitzar part de la trama urbana de la ciutat, amb restes a partir del segle xi, molt fragmentades a causa d’obres de serveis de diferents moments. La informació complementa els resultats de la intervenció al carrer de l’Argenteria de l’any 1997, dirigida per Núria Miró. També destaquen les que es van fer amb motiu de la urbanització del carrer del Comerç, entre la plaça Comercial i l’avingu· da del Marquès d’Argentera, i al carrer Antic de Sant Joan, entre el carrer de la Ribera i el passeig del Born. Es van documentar estruc· tures edilícies de les èpoques medieval i moderna existents al lloc abans de l’enderroc forçat de principis del segle xviii per a la construcció de la Ciutadella borbònica. A l’interior de l’antic Mercat del Born es continuà amb l’excavació de la Casa Corrales i una part del rec Comtal. Aquesta interven· ció, de caràcter anual, es duu a terme mitjançant un conveni entre l’Ajuntament i la Universitat de Barcelona; l’equip tècnic és contractat pel Born CCM i els participants són estudiants del grau d’Arqueologia de la universitat. També a Ciutat Vella s’excavà en diferents localitzacions (carrer de l’Esquirol, 4; la Rambla, 127; carrer d’en Llàstics, 7-9, i carrer de Trafalgar, 26), que aportaren estructures de diferent tipologia i entitat, des del segle xiii fins ben entrat el segle xviii. Acostumen a ser finques on es documenta una continuïtat d’hàbitat des de l’època medieval. Al districte de les Corts es van localitzar restes de la masia de Can Novell al carrer dels Comtes de Bell-lloc: murs de la segona meitat del segle xv i altres estructures que es poden situar entre els segles xvii i xix. Al districte de Sant Andreu es va excavar la masia de Ca l’Estruch, documentada de mitjan segle xiv. A l’interior de l’estructura del mas actual, força modificada, sobretot la planta baixa, es va localitzar un nivell d’ús, una sitja i una fresquera, de diferents mo· ments entre els segles xvi i xviii. A l’exterior es va localitzar una sitja i un forn del se· gle xiv, un forn de fossa del segle xvii i altres elements (pou, mur de tancament, dipò· sits...) dels segles xviii i xix. Les estructures conservades del mas es van documentar amb fotogrametria.

2. Carta Arqueològica de Barcelona: http://cartaarqueologica.bcn.cat/373. A tall de resum | 11

Època moderna Seguint amb les actuacions d’adequació del castell de Montjuïc, es va obrir una rasa de serveis que va permetre localitzar el pavi· ment original del baluard de Velasco i una bassa que hi havia en aquest sector del castell a la segona meitat del segle xviii. Al subsol de la finca número 101 del carrer de l’Hospital es localitzà una part de l’esglé· sia i convent de l’Encarnació, de les Carmeli· tes Calçades (segle xvii), construït damunt d’estructures domèstiques de l’època baix· medieval. Al camí Antic de València, al districte de Sant Martí, es van documentar estructures que possiblement corresponien a l’adoberia municipal que es construí a finals del segle xviii. A Ciutat Vella, al carrer del Bou de Sant Pere, 9, s’excavà part de la finca que havia ocupat una sederia, on, després del seu trasllat a finals del segle xix, hi hagué una tintoreria. De l’època moderna s’han trobat diverses restes de masos o d’activitat agrícola en diferents localitzacions. A banda dels ja esmentats a l’apartat anterior de Ca l’Estruch i Can Novell, es van documentar estructures muràries de la masia de Can Nyau en els sondejos previs a la construcció del nou col·lector de la rambla de Prim (l’excavació del mas s’ha fet mentre s’estava preparant aquest Anuari). A la resta del tram que ocuparà el nou col·lector hi havia deposicions al·luvials formades per graves i llims, possible· ment relacionades amb la riera d’Horta. Al carrer del Pare Manyanet, també es van localitzar estructures relacionades amb usos agropecuaris i restes de sediments al·luvials, que, com els anteriors, podrien estar relacio· nats amb la riera d’Horta. Al carrer de Maignon, a Gràcia, es van localitzar estructures d’un mas i murs de delimitació de conreus, i, al Raval, es troba· ren evidències de l’activitat agrícola de la zona abans de la gran urbanització de l’època contemporània. De la resta d’intervencions corresponents a aquesta època, se’n poden destacar les següents: Al carrer de la Princesa, 49, es van trobar indicis d’un espai semisoterrat que podria tenir relació amb el molí del rec Comtal que hi havia hagut en aquest lloc.

12 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

A l’edifici del segle xvi del carrer de la Mercè, cantonada amb el carrer de la Plata, a banda de les restes romanes esmentades anterior· ment, es va localitzar estratigrafia medieval prèvia a la construcció de l’edifici actual. A més dels sondejos, es va aprofitar per fer l’estudi de paraments per determinar l’evolució de l’edifici, format a partir de diverses finques. S’excavà el pati elevat del Palau Solterra-Bar· berà (avinguda del Portal de l’Àngel, carrer de la Canuda, carrer de la Flor), actualment destinat a usos comercials; es documentaren estructures de l’edifici que ocupava el lloc abans de la construcció del palau. Com s’ha comentat anteriorment, també s’hi va localitzar una fossa d’inhumació de l’època tardoantiga. Al carrer del Bonsuccés, 6, es va excavar, parcialment, un abocador de ceràmica en un hipotètic retall d’extracció d’argiles, del segle xvii. Època contemporània Partim de la base que, en la majoria d’inter· vencions que es duen a terme en el medi urbà, molt sovint es localitzen restes de l’època contemporània. En aquest darrer apartat del resum de l’any 2017 es vol fer menció d’aquelles estructures dels segles xix i xx que, per les seves singularitats, ja siguin formals o d’usos, mereixen ser destacades. En aquest sentit, poques vegades s’hauran fet controls arqueològics en edificis que encara estan en procés de construcció; aquest és el cas del Temple Expiatori de la Sagrada Família. L’objectiu de la intervenció va ser analitzar i descriure algunes de les fonamen· tacions de la façana del Naixement; es van obtenir dades del subsol, de la topografia antiga de la zona i de la fàbrica de l’obra. Durant la urbanització del tram del carrer de la Diputació, quan arriba al carrer de la Creu Coberta, es va localitzar un dipòsit de secció troncocònica i una fondària de 6 m. Decorat amb rajoles policromades reaprofitades, aquest dipòsit podria estar relacionat amb l’antic hostal d’Hostafrancs, del segle xix, per bé que el dipòsit quedava fora de l’es· tructura principal de l’edifici de l’hostal. D’aquest element se’n van fer l’escàner i la fotogrametria. També en unes obres d’urbanització, en aquest cas a la plaça de Folch i Torres, es van documentar nombroses estructures de la

presó d’Amàlia. Presó des del 1838, va ser mixta fins a l’obertura de la presó Model el 1904 i, des d’aleshores, fou reservada només a les dones. A més de les fotografies existents, sobretot de la fase d’enderroc de l’edifici (Arxiu Fotogràfic de Barcelona), es pot veure la planta als Quarterons de Garriga i Roca (1858-1860).3 L’any 2017 es van fer dues campanyes als Jardins de Victoria de los Ángeles, on s’està excavant l’antiga fàbrica d’Antoni Tarrés. A més de la campanya habitual amb alumnes del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona (en conveni amb l’Ajuntament), es va fer una segona intervenció, promoguda per l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, que tenia com a objectiu recollir dades per a la redacció del projecte d’urbanització d’aquest sector. Al carrer de l’Aurora, 24, es localitzaren restes d’un edifici fabril del segle xix (dipòsit, carbonera, canalitzacions, fona· ments...). Seguint amb les fàbriques, també es documentaren estructures diverses en diferents intervencions a la Fabra i Coats, al carrer Gran de Sant Andreu i al carrer de Sant Adrià. Als jardins de la masia de Can Fargas, al districte d’Horta-Guinardó, es va poder documentar una torrentera canalitzada que desaiguava al torrent de Carabassa. Per acabar, cal fer menció del refugi antiaeri número 538, al carrer de Sant Frederic, a Sants; es tracta d’un refugi inacabat, en molt mal estat de conservació, que té la solera de la galeria a 11 m per sota el nivell de circula· ció del carrer. Així mateix, cal esmentar el refugi número 901, al carrer del Poeta Cabanyes, també a Sants, del qual es va documentar un tram de 24 m. n Josep Pujades i Cavalleria, jpujades@bcn.cat

3. Recomanem la consulta de «Barcelona, darrera mirada», al web de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: http://darreramirada.ajuntament.barcelona.cat/ A tall de resum | 13

Plànol de les intervencions arqueològiques a Barcelona 2017

Serra de Collserola p. 175

LES

COR T

Santuari de Sant Josep de la Muntanya, 46 p. 171 Maignon, 38-54 p. 95

SANTS-M

I À-

ONTJUÏC

Refugi antiaeri número 538 p. 152

M XA

Creu Coberta, 24.U p. 67

Mercat de Sant Antoni p. 97

Refugi antiaeri número 901 p. 155 Montjuïc p. 104

Montjuïc. Morrot p. 109

RV AS

Sant Crist, 47-65 p. 162

14 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Comtes de Bell-lloc, 192-216 p. 59

Castell de Montjuïc p. 51

GRÀCIA

A UB

Can Fargas, jardins p. 49

D AN

Fernando Pessoa, 65-67 p. 76

Ca l’Estruch p. 46 Fabra i Coats p. 74

Sant Adrià, 14-16 p. 161

Pare Manyanet, 12-40 p. 140 i 142

HORTA-GUINARDÓ

Can Nyau p. 50

Berenguer de Palou, 52-62 p. 36

Sagrada Fa mília p. 157

Antic de València, 82-90 p. 25

CIUTAT VELLA

TÍ

Bofill, 1-27 p. 39

Planimetria realitzada per Manuel Julià i Jordi Julià sobre fotoplà de l’ICGC.

Ubicació de les intervencions | 15

Plànol de les intervencions arqueològiques a Ciutat Vella 2017

Jardins de Victoria de los Ángeles p. 82 i 84 Nou de Dulce, 10 p. 130

Rambla, 127 p. 146 Bonsuccés, 6 p. 42

Salvador, 16 p. 160

Hospital, 101 p. 80

Aurora, 24 p. 33

Portaferrissa, 25-25 bis p. 143

Sant Sever, 10 p. 167

Pl. Josep M. Folch i Torres p. 87

Banys Nous, 14 p. 34 Sant Pau, 41 p. 163

Sant Pau, 120-126 p. 164

Tàpies, 13 p. 183 Muralla medieval. Teatre Arnau p. 111

Nou de la Rambla, 7 p. 131

Muralla romana. Antic Borsí p. 118 Escudellers, 44 p. 69

Ample, 11-13 p. 20

16 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estruc, 11-13 p. 73 Trafalgar, 26 p. 184 Rec Comtal, 17-19 p. 149

Bou de Sant Pere, 24 p. 45

Rec Comtal, 19 p. 150

Rec Comtal, 15-17 p. 148

Bou de Sant Pere, 9 p. 43

Séquia, 4-10 p. 173

Palau Solterra-Barberà p. 133

Llàstics, 7-9 p. 91

Sant Pere Més Baix, 73 p. 165 Basses de Sant Pere, 7-11 pàg. 35

Jaume Giralt, 9-53 p. 86

Flor de Lliri, 1-3 p. 77

Palma de Sant Just, 2 p. 135

Argenteria, 15-17 p. 31

Muralla romana. Castellum p. 124

Correu Vell, 3 p. 63

Esquirol, 4 p. 72

Muralla romana. Torres 27 i 28 p. 126 Consellers, 2 p. 62

Correu Vell, 14 p. 65

Princesa, 49 p. 145

Antic Mercat del Born p. 27 Antic de Sant Joan, 1-5 i 2-12 p. 23 Comerç, 27-33 i 60-68 p. 52

Gignàs, 26 p. 78 Mercè, 17-19 p. 100

Planimetria realitzada per Manuel Julià i Jordi Julià sobre fotoplà de l’ICGC.

Ubicació de les intervencions | 17

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES

Masia de Ca l’Estruch en procés d’excavació. Foto: Òscar Varas Ranz. Abans Serveis Culturals, SL

Carrer Ample, 11-13

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer Ample, 11-13 Districte Ciutat Vella Dates Desembre del 2016 – juliol del 2017 Codi 129/16 Motiu Obres de rehabilitació i reforma de l’edifici Promotor/Propietari NN Renta, SA Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Vanesa Triay Olives Equip José M. Espejo, Míriam Esqué, Isabel Muñoz

Pou del segle xvii.

Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Vanesa Triay Olives

Cronologia: Segles II-III. Època medieval. Època moderna. Paraules clau: Estructures domèstiques. Trama urbana.

Els edificis1 Els edificis afectats per l’obra civil estan inclosos al Catàleg del patrimoni arquitectònic i històrico-artístic de la ciutat de Barcelona del 1979 (cat. B, cap. ii, fitxes núm. 10 i 11) i el conjunt dels dos edificis està inclòs dins del Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i catàleg del districte 1 (sector Central, nivell B, element 2, identificador 42). Es tracta de l’edifici de l’antiga Societat del Crèdit Mercantil: un conjunt de dos edificis, un dels quals (carrer Ample, 11), a l’origen, va ser bastit per a la seu de la Societat del Crèdit Mercantil i l’altre com a edifici d’habitatges de renda. L’edifici de la Societat del Crèdit Mercantil es construí entre el 1896 i el 1900 sota la direcció de l’arquitecte Joan Martorell i

1. Informació extreta del Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona. 20 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Montells, i rebé el premi de l’Ajuntament de Barcelona a les millors obres enllestides el 1900. Constitueix un exemple del corrent més academicista de finals del segle xix. Cap al 1930, fou adquirit per la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, i aleshores els interiors van ser reformats. Més endavant, l’empresa immobiliària Núñez y Navarro va comprar els dos edificis i els va unir interiorment; els ocupà el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya. Més tard, l’any 1997, es van emprendre una sèrie de reformes interiors per instal·lar-hi l’Escola Superior de Disseny Elisava, adscrita a la Universitat Pompeu Fabra, que hi tingué la seu fins al trasllat a l’emplaçament actual, a la plaça de Joaquim Xirau i Palau, al capdavall de la Rambla. Actualment, l’edifici del carrer Ample número 13 manté tan sols les façanes originals. S’hi apliquen d’una manera particular els trets propis de l’arquitectura civil de l’època. El pati posterior que donava al carrer d’en Serra ha estat ocupat per una construcció de l’època contemporània.

L’excavació

Els resultats

Els treballs arqueològics a les finques del carrer Ample, 11-13 de Barcelona van comportar l’excavació de les riostes de fonamentació del nou edifici, com també el sanejament de tot el paviment interior, l’excavació d’un fossat per a ascensor, el fossat de la grua de l’obra i l’obertura de diverses rases per al nou sanejament de la finca.

En el decurs de la intervenció es van documentar estructures des de l’època romana fins als segles xvii i xviii. A causa de les característiques de l’obra, amb obertures molt puntuals del subsol, es van documentar de manera fragmentada, sense arribar a tenir una visió de tot el conjunt. Així mateix, tenint en compte la poca fondària que es va excavar, les mateixes estructures documentades es veuen afectades per construccions d’èpoques posteriors.

A la finca número 11 ja existeix una planta soterrani i, d’acord amb el projecte executiu, no es va haver de fer cap mena de rebaix al subsol. És previst que tota la xarxa de sanejament vagi suspesa al sostre. Tots els treballs que havien de comportar rebaix del subsol es van dur a terme a la finca número 13. A la planta baixa es van executar les noves fonamentacions per a uns nous pilars de l’edifici, mitjançant un sistema de riostes i encepats, que es van estendre per tota la planta baixa. També es van reforçar els fonaments dels pilars existents per a la piscina comunitària de la coberta. Les riostes tenien una profunditat màxima de 0,70 m i una amplada màxima d’entre 0,40 i 0,85 m. La fondària màxima dels encepats era de fins a 0,80 m, amb unes dimensions variables, que feien com a màxim 2 per 2 m. També s’executà un fossat d’ascensor a nivell de la planta baixa, d’1,90 per 1,40 per 1,90 m. Finalment, es van obrir les rases i les arquetes previstes per a la nova xarxa d’aigües pluvials i fecals.

Dipòsit del segle xvi.

En el lloc on s’havia de construir el fossat per a la grua de l’obra es van documentar estructures de l’època altimperial, dos murs i un paviment d’opus signinum. No va ser possible ampliar la superfície d’excavació per fer el seguiment d’aquestes estructures, ja que estaven tallades per elements de l’època contemporània. Tot i això, es van aprofitar els espais on el paviment d’opus signinum o els murs estaven trencats per sondejar l’estratigrafia que es conserva en cotes inferiors a aquestes estructures. En un dels sondeigs es va localitzar un estrat argilós de color negre amb abundant presència de carbons i una potència màxima d’uns 20 cm. El material recuperat va ser escàs, amb presència de ceràmica sud-gàl·lica i africana de cuina. Per sota d’aquest nivell hi havia el que possiblement era un nivell d’enderroc; presentava una textura argilosa de tonalitat marró amb abundant presència de material constructiu, fragments de pintura mural i força restes de material ceràmic (ceràmica africana de cuina, terra sigil·lada sud-gàl·lica, de parets fines...). D’aquest estrat se’n van excavar uns 20 cm de potència, ja que l’abundant presència de restes materials feia pensar que per sota hi podia haver una segona construcció. Cronològicament, aquests estrats s’haurien d’adscriure a un context del segle ii. La promoció de l’obra va accedir a modificar la volumetria de la base de la grua, amb la finalitat de no afectar aquestes estructures, que es conserven al subsol. De moment i a falta d’un estudi més acurat de les restes, amb les dades obtingudes fins ara no es pot acabar de determinar la funcionalitat d’aquesta construcció de l’època romana, tot i que, per les característiques que presenta, podria tractar-se d’una edificació d’entitat que es pot relacionar amb la zona costanera del suburbium, com les restes documentades a les intervencions del mateix carrer Ample, 1, o al carrer de Riudarenes, 7-9. Intervencions arqueològiques | 21

Estructures altimperials.

En el cas de la intervenció del número 1 del carrer Ample, situada a escassos 80 m de la finca del carrer Ample, 13, es documentà una ocupació similar a la localitzada en aquesta intervenció, amb clars paral·lelismes, en la qual al segle ii s’amortitzaren les estructures anteriors i es documentà una fase molt activa que deixà restes a tot el solar: murs, clavegueres i paviments d’opus signinum, que es poden associar a construccions del suburbium. Després de la seva amortització, l’espai s’utilitzà com a zona d’abocador; en aquest sentit, es van localitzar diverses fosses que contenien una important quantitat de material (ceràmica de luxe, pintures murals, llànties i fauna).2 No es van localitzar més restes estructurals ni nivells estratigràfics fins als segles xiii i xiv, algunes de les quals van perdurar fins a l’època moderna, i d’altres es van tornar a construir: murs, dipòsits, sitges, basaments de pilars, canalitzacions, un pou... Es tracta de restes corresponents a la urbanització d’aquest sector de la ciutat, malauradament molt malmeses per la construcció dels edificis actuals, de finals del segle xix i principis del segle xx. n Vanesa

Triay Olives

2. Carta Arqueològica de Barcelona: http://cartaarqueologica.bcn.cat/3123. 22 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer Antic de Sant Joan, 1-5 i 2-12 Carrer del Rec, 36 Passeig del Born DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer Antic de Sant Joan, 1-5 i 2-12 / Carrer del Rec, 36 / Passeig del Born Districte Ciutat Vella Dates 6 de novembre de 2017 Intervenció en curs Codi 002/17 Motiu Control i excavació dels treballs per a les noves xarxes de clavegueram i de recollida pneumàtica de residus sòlids urbans al carrer Antic de Sant Joan Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Global Geomática, SL Direcció tècnica Walter Alegría Tejedor Equip Tècnics Sergio Arroyo i Izaskun Ambrosio Auxiliars Arnau Pou, Tània Escuer, Jordi Herms, José Manuel Vicente, Anna Martí, Ester Serra i Pau Gómez Aixecament de planimetria i digitalització de plànols Rubén Ramírez Roldán Estudi antropològic Izaskun Ambrosio Arcas Fotografia Walter Alegría Tejedor

Cronologia: Segles II-XVII. Paraules clau: Born. Guerra de Successió. Barri de la Ribera. Estructures domèstiques.

L’obra civil estava plantejada en quatre fases, que es van fer coincidir amb els quatre sectors de l’excavació. Durant el 2017 es va dur a terme la fase 1, en la qual es van trobar restes de les èpoques moderna i baixmedieval. De l’època moderna es van detectar diverses dependències d’un palau, reformat sobre un palau gòtic, que estava situat entre els antics carrers de Bonaire i del Joc de la Pilota. Un tram d’aquests carrers es va excavar a l’interior de l’antic Mercat del Born, on actualment és visible. Les fases 2-4, executades ben entrat l’any 2018, es descriuran al proper Anuari. Al carrer del Joc de la Pilota es van docu· mentar i excavar diferents paviments de les èpoques moderna i medieval, com també canalitzacions provinents d’un dels àmbits del palau. Des d’aquest carrer s’accedia per una porta a l’interior de l’edifici. Aquest espai es caracteritzava per canalitzacions i dipòsits de diferents fases, situades entre el segle xvii i principis del segle xviii. Des d’aquest darrer espai s’accedia a un soterrani, que probable· ment feia la funció de magatzem, a través d’unes escales. També es va localitzar un sector amb dos pous, un safareig i diferents canalitzacions o clavegueres que conduïen líquids des d’un espai al nord-oest, que no es va documentar perquè estava fora de l’àmbit d’excavació. A l’extrem sud-est es va docu· mentar un soterrani que donava a la façana sud-est del carrer del Bonaire. En aquest soter· rani es van localitzar les escales que conduïen cap a un pis superior i una porta d’accés cap a una altra dependència subterrània, que no ha quedat afectada per l’obra i no es va poder excavar. Als extrems de la rasa realitza· da en aquesta fase 1, totes les restes estaven escapçades per dos col·lectors de l’època contemporània. A la primera foto es pot observar el paviment de terra piconada del carrer del Joc de la Pilota i el mur de façana amb el marxapeu de la porta d’accés a l’interior de l’edifici. A la segona foto es reflecteixen les diferents reformes produïdes en aquesta dependència

Paviment de terra piconada del carrer del Joc de la Pilota i marxapeu de la porta d’accés a l’interior de l’edifici.

Interior d’una dependència de la planta baixa d’un edifici on s’observen diferents paviments i canalitzacions.

des de l’època medieval, al segle xiv, fins al segle xvii. Es poden observar les estructures en ús just abans de la destrucció produïda entre el 1713 i el 1716. Aquesta dependència tenia una successió de canalitzacions anul· lades relacionades amb un dipòsit. Destaca també que el paviment original del període (UE 1065) va ser aixecat i refet, a causa d’aquests canvis en la xarxa de conduccions. La mostra d’això és el paviment UE 1044. A la tercera imatge s’observa un dels espais subterranis localitzats amb l’aspecte que presentava durant l’última reforma a princi· pis del segle xviii, amb un paviment de pedra, una llar de foc al fons i una escala de pedra i maó massís. A la resta d’imatges es poden observar diferents estructures localitzades en el decurs d’aquesta fase de la intervenció.

Intervencions arqueològiques | 23

Safareig dels segles xvii-xviii.

Soterrani.

Projectil trobat damunt d’un paviment que permet contextualitzar el moment de destrucció del barri durant el setge de Barcelona.

Durant el procés d’excavació, es va poder constatar que sota els nivells d’enderroc cor· responents a principis del segle xviii hi havia una successió de reformes d’entre mitjan segle xvii i principis del segle xviii, que afecta· ven clavegueres, canalitzacions i paviments de tots els àmbits excavats.

Un dels espais subterranis documentats.

Pou.

Tot i que l’estudi està encara en procés, en un dels àmbits excavats el context històricoarqueològic suggereix una funció artesanal de rentatge d’alguna primera matèria o producte. La resta de soterranis es poden caracteritzar com a magatzems. Durant la intervenció, ja entrat l’any 2018, es van documentar restes medievals sota els nivells de l’època moderna. També durant aquest mateix 2018 es van registrar restes d’edificis de les èpoques moderna i medieval, com també part d’una necròpolis romana del segle ii i el rec Comtal. A l’Anuari corresponent a l’any 2018 es presentaran els resultats complets de la intervenció. n Walter Alegría Tejedor

BIBLIOGRAFIA Artigues, P. L.; Fernández, A. (2014). «El jaciment arqueològic de l’antic Mercat del Born. La seva darrera fase d’ús (1700-1717)». QUARHIS, 10, p. 30-55.

24 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Camí Antic de València, 82-90

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Camí Antic de València, 82-90 Districte Sant Martí Data Octubre del 2017 Intervenció en curs Codi 103/17 Motiu Obres de construcció d’un equipament docent Promotor/Propietari Consorci d’Educació de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica José Manuel Espejo Blanco Aixecament de planimetria i fotografia José Manuel Espejo Blanco Digitalització de plànols Àlex Moreno Gómez

Vista general d’estructures de l’antiga adoberia, al sector est del solar intervingut.

Cronologia: Segles XVIII-XX. Paraules clau: Adoberia del segle XVIII.

Acabada la guerra de Successió, les mesures proteccionistes desenvolupades per les noves autoritats borbòniques, que prohibien la importació de filats estrangers, van provocar l’aparició de les primeres indústries tèxtils a Barcelona, vers el 1738, que van prendre la forma de les fàbriques d’indianes. Per a aquesta producció calien grans espais i una gran quantitat d’aigua especialment per a l’operació del blanqueig, característiques que no eren gens fàcils d’aconseguir dins de la ciutat. Així, van començar a proliferar prats d’indianes fora muralles, i sobretot a la part de mar del municipi de Sant Martí, fins aleshores molt poc urbanitzat, amb paratges destinats a pastures, caracteritzats per una molt beneficiosa abundància d’aigua i allunyats dels espais urbans, atès que aquestes indústries ocasionaven nombroses molèsties i pudors. Entre els anys 1772 i 1808, es comptabilitza aquí la presència de 64 d’aquests prats, del total dels 89 que hi havia al voltant de Barcelona. El dessecament de les llacunes i els aiguamolls de la zona, les millores

a la carretera de Mataró (l’actual carrer de Pere IV) i el traçat del camí litoral permeteren augmentar la superfície destinada a espais industrials i crearen les condicions idònies per a l’establiment de les primeres grans indústries poblenovines. En aquest context, l’any 1792, l’Ajuntament de Barcelona va acordar la construcció d’una adoberia municipal als terrenys d’unes antigues quadres, just a tocar del camí Antic de València, en un paratge anomenat el Joncar, i així reactivar la precària situació econòmica del consistori. El 1796, l’adoberia va deixar de funcionar com a empresa municipal, ateses les constants pèrdues, i el seu lloguer va passar a mans privades. Com a adoberia de teixits va funcionar fins a la primera meitat del segle xx, quan aquestes instal·lacions es van reutilitzar com a tallers de reparació mecànica de vehicles, mitjançant un procés de parcel·lació de les naus i altres espais per adaptar-los a la nova activitat. Aquestes edificacions van restar dempeus fins a l’any 2004. El projecte d’obra preveu la construcció de l’Institut Maria Espinalt, en un solar del barri del Poblenou, just a l’espai on l’any 1792 Intervencions arqueològiques | 25

Vista general d’estructures de l’antiga adoberia, al sector nord-est del solar intervingut.

es va aixecar aquesta adoberia. Les tasques arqueològiques van consistir, en aquesta primera fase,1 en el control de l’excavació de les fonamentacions del nou edifici, consistent en mig centenar de murs pantalla (zapilotes) lligats per riostes armades. No obstant, l’afectació principal quedava focalitzada en el sector nord-est del solar, i van quedar implicats poc més d’una vintena de murs pantalla i una vintena de riostes; en total, una àrea d’uns 140 m2. La seqüència estratigràfica consta d’un primer estrat superficial, aportat, format per una matriu gravosa amb presència de sorres fines, algunes pedres i restes de runa, material constructiu i deixalles (plàstics, llaunes, draps, etc.). Per sota, es troba un estrat de sorres fines barrejades amb sediment més argilós, que contenia una mica de material antròpic, com ara runa i deixalles contemporànies, i que amortitza totes les estructures documentades, la qual cosa confirma l’extrema modernitat del tancament i l’enderroc de l’edifici. Finalment, hi ha un estrat de sorres fines (de platja), estèrils. Les restes exhumades pertanyen a l’adoberia de finals del segle xviii, sempre amb la utilització de morter de calç i maons massissos,

1. Per raó de la intermitència dels treballs d’excavació del subsol per part de l’empresa constructora a causa de la planificació de l’obra, resten encara (abril del 2018) algunes tasques per finalitzar aquesta intervenció. 26 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

si bé s’han documentat alguns afegitons o reparacions posteriors fets amb materials més moderns i que relacionem amb els espais destinats a tallers de reparació. Atès que l’enderroc de l’edifici es va fer desmuntant-lo des del nivell de circulació del carrer, les estructures documentades són elements soterrats, com ara dipòsits, canalitzacions, clavegueres, fonaments, etc. De fet, la documentació d’aquest tipus d’estructures soterrades és habitual en instal·lacions adoberes, per raó dels mateixos processos d’adobatge de les pells, que obliga a introduir-les en diverses substàncies i líquids al llarg dels diferents passos de la producció. També s’han documentat alguns murs (també construïts amb maó massís i morter de calç), encara que en aquest cas es tracta d’elements més malmesos, bé perquè ja estaven trencats d’abans, o bé perquè la perforació dels murs pantalla els va fer malbé. Així mateix, es va localitzar un paviment de maons, que ocupa una àrea d’uns 3 m2 i que no s’ha pogut relacionar amb cap espai en concret. n José Manuel Espejo Blanco

BIBLIOGRAFIA Sans Ferran, J. M. (1965). Una tenería municipal en la Barcelona del siglo XVIII. Vic: Ed. Colomer Munmany, SA.

Antic Mercat del Born. Casa Corrales. Rec Comtal DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer Comercial, 2 / Carrer de la Ribera, 3 / Plaça Comercial, 12 / Carrer de la Fusina, 4 Districte Ciutat Vella Nom singular Antic Mercat del Born. Casa Corrales. Rec Comtal Dates 3-28 de juliol de 2017 Codi 075/17 Motiu Conveni de col·laboració entre El Born Centre de Cultura i Memòria (Institut de Cultura de Barcelona– Ajuntament de Barcelona) i la Universitat de Barcelona per a la realització de pràctiques de l’alumnat del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Recerca de la casa Corrales i del rec Comtal Promotor/Propietari El Born Centre de Cultura i Memòria (Institut de Cultura de Barcelona – Ajuntament de Barcelona) Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia REC Direcció tècnica Antoni Fernández Espinosa

Equip d’arqueologia Emiliano Hinojo, Vanesa Triay, José Manuel Espejo, Òscar Matas, Isabel Muñoz i Josefa Huertas Coordinadora de restauració (El Born CCM) Eugènia Bort Empresa de restauració Gamarra & Garcia, conservació i restauració, SL Coordinació i tutoria Maria Àngels Petit i Queralt Solé (Universitat de Barcelona) Estudiants del grau d’arqueologia UB Maria del Mar Adan, Nerea Ardèbol, Elsa Bernard, Mireia Gascón, Marta Medina, Nagore Sánchez, Maria Gisbert, Lydia Gutiérrez, Alba Molina, Alba Moya, Anna Pena i Paulina Ferrer Aixecament de planimetria Antoni Fernández, Emiliano Hinojo i Vanesa Triay Digitalització de plànols i fotografia Antoni Fernández i Emiliano Hinojo Estudis de bioarqueologia Santiago Riera (UB) Estudi de fauna Eva Orri Terrado

1. El nom de les cases conservades a l’àrea arqueològica del Born correspon al del darrer propietari abans de l’enderroc de l’any 1717. En el cas de la casa Corrales, està recollit al llibre La ciutat del Born (Garcia Espuche, A., 2009, p. 174-179) i al llibre Los terrenos de la Ciudadela (Sanpere i Miquel, S., 1911, p. xlii). 2. Els estudis de fauna de la casa Corrales es limiten a l’àmbit número 19. Alumnes de la Universitat de Barcelona, coordinats pel doctor Jordi Nadal, estan fent dos estudis (avifauna i macrofauna) que serveixen com a treball de final de grau.

Vista general dels dos punts d’actuació. Foto: Antoni Fernández (El Born CCM)

Cronologia: Segle XIV – 1717. Paraules clau: Mercat del Born. Barri de la Ribera. Casa Corrales. Rec Comtal.

L’excavació realitzada en el segon any d’implementació del programa de recerca ArqueoBorn d’El Born Centre de Cultura i Memòria s’ha centrat en dos punts de l’àrea arqueològica: el rec Comtal i l’àmbit número 14 de la casa Corrales.1 L’objectiu del programa és la recerca de tota l’àrea arqueològica i la posada en valor del jaciment i dels seus testimonis materials, com també la divulgació, la participació i la internacionalització d’aquest indret. La recerca arqueològica forma part d’una recerca més àmplia que inclou l’estudi documental de totes les cases del jaciment i que permetrà l’aprofundiment de l’estudi d’aquesta part de la ciutat de Barcelona al llarg de 400 anys d’història. L’èxit de la primera campanya d’excavació (Fernández, 2017: 31-34) va fer que es doblés el temps dedicat a l’excavació, com també que s’incrementés el nombre d’arqueòlegs professionals per dur a terme la intervenció. Es va continuar el model de col·laboració entre El Born Centre de Cultura i Memòria, el Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat de Barcelona. L’excavació forma part de les pràctiques del grau d’Arqueologia de la UB. L’elecció dels punts d’intervenció està relacionada amb les línies de recerca del departament de continguts històrics d’El Born CCM. D’una banda, l’elecció d’un nou àmbit de la casa Corrales complementa la informació obtinguda en les intervencions dels anys 2001-2002 (moment de la descoberta de les estructures d’aquesta illa de cases), com també la de l’any 2016. Aquesta casa és la primera de tot el jaciment on es va fer una recerca integral, en la qual s’incloïa un estudi documental exhaustiu, una revisió dels materials ceràmics recuperats, un estudi de bioarqueologia i un estudi de la fauna recuperada.2 Intervencions arqueològiques | 27

L’elecció del segon punt va ser el rec Comtal, ja que uns mesos després de la intervenció es va celebrar el II Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM, centrat en l’estudi del rec Comtal.

Actuació a l’àmbit número 14 de la casa Corrales i resultats obtinguts L’àmbit número 14 de la casa Corrales se situa a la part nord de la casa i era l’únic àmbit amb paviment de terra on encara no s’havia intervingut. La casa Corrales és una de les cases del conjunt arqueològic més excavades i on s’han documentat estructures i fases des de la primera meitat del segle xiv fins al moment de la destrucció, l’any 1717. Al contrari del que va succeir l’any 2016, com que no hi havia cap paviment de pedra o de rajoles, no va ser necessària la presència de l’equip de restauració per extreure i tractar cap paviment. La casa Corrales és una de les tres cases documentades a l’interior de l’illa formada pels carrers de Ventres, Pont d’en Biromba i na Rodés. L’àmbit número 14 tenia accés directe des del carrer de na Rodés i, en la darrera fase d’ús, feia les funcions d’espai distribuïdor, cap al sud, cap l’est, amb dues portes, i cap a l’oest, amb una obertura diàfana. Presenta un espai interior de 20 m2 i és de planta quadrada.

arqueològiques i documentals, es devia dur a terme als anys vint del segle xvii. També van aparèixer les restes de tres estructures, d’una fase anterior, corresponents a una claveguera de maons i pedra amb una direcció nordoest – sud-est, la fonamentació d’una escala i les restes d’un paviment de rajola, disposat a la mescla, com també el seu nivell de preparació. Cal destacar que aquesta preparació i, també, les restes del paviment mostraven un pendent molt pronunciat, amb la part més elevada al costat nord de l’àmbit; aquesta inclinació estava relacionada clarament amb la presència d’una claveguera a l’angle sud-est

Estructures trobades per sota del darrer nivell d’ús de l’àmbit número 14 de la casa Corrales. Foto: Antoni Fernández (El Born CCM)

L’objectiu en aquest punt era l’excavació manual i sistemàtica de tot l’àmbit fins a esgotar l’estratigrafia (d’1,5 m, aproximadament). La dinàmica de la intervenció no va permetre assolir aquest objectiu i es va finalitzar la intervenció en un nivell de circulació datat de la segona meitat del segle xv. En futures intervencions arqueològiques s’arribarà a l’esgotament de l’estratigrafia de l’àmbit.

Feines de documentació de l’estratigrafia del rec Comtal. Foto: Antoni Fernández (El Born CCM)

L’excavació del darrer nivell de circulació de l’àmbit va permetre recuperar fragments de ceràmica blava catalana de la segona meitat del segle xvii. Un cop extret el nivell de preparació del darrer paviment, es va documentar, al mur de façana nord, la fonamentació d’una porta, d’una fase anterior, que donava accés a l’àmbit: aquesta porta era més gran que la conservada en la darrera fase d’ús. Com a hipòtesi, es planteja la possibilitat que fos el resultat d’una reforma general de la casa que va implicar el canvi de l’accés principal a l’edifici, substituint el del carrer de na Rodés per un de nou obert a la proa de l’edifici. Aquesta reforma, segons les dades

Procés d’excavació de l’àmbit número 14 de la casa Corrales. Foto: Antoni Fernández (El Born CCM)

28 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Per sota del nivell de preparació es va documentar una successió de set paviments de terra piconada amb morter i calç i sis estrats d’anivellament. La presència de materials arqueològics tant en els paviments de terra com en els anivellaments era pobra. El darrer paviment excavat s’ha situat cronològicament en la segona meitat del segle xv.

Actuació al rec Comtal El rec Comtal és una infraestructura que portava aigua a la ciutat de Barcelona des de les mines de Montcada i seguia un recorregut semblant al de l’antic aqüeducte romà fins al portal Nou, on girava cap al sud pels barris de Sant Pere i la Ribera. La intervenció arqueològica de l’any 2001 a l’interior de l’antic Mercat del Born (A rtigues, Fernández, 2004) va exhaurir la major part dels estrats deposicionals del rec Comtal. Un d’aquests punts on encara es conserva l’estratigrafia a l’interior de l’àrea arqueològica del Born és a la meitat sud, un total de 24 m2 que es van conservar per motius de seguretat en el moment de construcció del que havia de ser la Biblioteca Provincial de Barcelona.

Feines de documentació de l’estrat més modern del rec Comtal. Foto: Antoni Fernández (El Born CCM)

El rec Comtal en el darrer estrat abans de l’enderroc. Foto: Antoni Fernández (El Born CCM)

de l’àmbit. El paviment només es localitzava, de manera parcial, a la part nord i es va decidir conservar tant aquest paviment com la claveguera. Per sota de la preparació de paviment es va documentar un estrat d’anivellació amb presència de ceràmica blava de Barcelona i retallat per diferents forats de pal i un retall irregular, localitzat a l’extrem oest de l’àmbit; a l’interior del retall hi havia una eina, concretament un podall amb destraleta relacionat amb les feines de recol·lecció del raïm.

El primer objectiu de la intervenció era l’excavació de tots els sediments fins a esgotar l’estratigrafia i la recuperació de materials de l’interior. Al mateix temps que es produïa la intervenció arqueològica, es va fer un canvi en els objectius, per prioritzar la visibilitat de l’estratigrafia. El Born Centre de Cultura i Memòria, per mitjà de les seves visites guiades tant per al públic general com per a escoles, explica la Barcelona del 1700, amb un pes important del discurs sobre el rec Comtal. Per tant, un cop s’estava excavant el rec, es va veure una oportunitat d’explicar el rec Comtal i el seu ús per mitjà dels diferents nivells deposicionals conservats. Aquesta modificació ha permès conservar els sis nivells, visibles de manera esglaonada. L’estratigrafia del rec Comtal és molt clara i coincideix amb la documentada en totes les intervencions realitzades fins al moment (Farré, Fernández, 2010; Fàbregas, Huertas, 1998; A rtigues, Fernández, 2004; Fernández, Hinojo, 2007). En aquesta estratigrafia es conserven diferents nivells datats d’entre finals del segle xvii i principis del segle xviii, un nivell de la segona meitat del segle xvii i un nivell datat de començaments del segle xv, i manquen tots els nivells dels segles xv i xvi i de la primera meitat del segle xvii.

Intervencions arqueològiques | 29

nivells es van documentar bales de canó i fins a vint daus d’os (el punt on es va excavar coincideix amb la sortida d’una claveguera que transportava les aigües residuals des del trinquet de la casa Corrales). Un cop excavat, es va documentar un nivell datat de la segona meitat del segle xvii, que cobria directament el nivell més antic, datat d’entre finals del segle xiv i principis del segle xv. La característica principal d’aquest darrer nivell és la presència de banyes de boc. Entre els materials recuperats d’aquest estrat destaca una possible peça d’escacs. n Antoni Fernández Espinosa

BIBLIOGRAFIA A rtigues, P. L.; Fernández, A. (2004). Memòria de la intervenció arqueològica a l’antic Mercat del Born. Codi MHCB 032-01. Centre de Documentació del Servei d’Arqueologia de Barcelona. [Inèdita]. Carta Arqueològica de Barcelona: http://cartaarqueologica.bcn.cat/684.

Detall de les ceràmiques i les restes de fauna del darrer estrat del rec Comtal abans de l’enderroc. Foto: Antoni Fernández (El Born CCM)

Fàbregas, M.; Huertas, J. (1998). Memòria arqueològica a l’antic Mercat del Born. Codi MHCB 066-98. Centre de Documentació del Servei d’Arqueologia de Barcelona. [Inèdita]. Farré. R.; Fernández, A. (2010). Memòria de la intervenció arqueològica a la plaça Comercial de Barcelona. Codi MHCB 303-1991. Centre de Documentació del Servei d’Arqueologia de Barcelona. [Inèdita]. Carta Arqueològica de Barcelona: http://cartaarqueologica.bcn.cat/1557. Fernández E spinosa, A. (2018). «Antic Mercat del Born. Casa Corrales». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016, p. 31-34. Fernández, A.; Hinojo, E. (2007). Memòria de la intervenció arqueològica a l’antic Mercat del Born. Codi MHCB 074-05. Centre de Documentació del Servei d’Arqueologia de Barcelona. [Inèdita]. Carta Arqueològica de Barcelona: http://cartaarqueologica.bcn.cat/339. Garcia E spuche, A. (2009). La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XIV-XVIII). Barcelona: Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. S anpere i Miquel , S. (1911). Los terrenos de la Ciudadela. Barcelona: Henrich y Comp.

Procés d’excavació dels nivells deposicionals del rec Comtal. Foto: Antoni Fernández (El Born CCM)

El nivell més modern, datat de l’any 1717, és el format per les pedres de les cases enderrocades sobre el fang del rec Comtal. Per sota apareix l’estrat del rec Comtal, que funcionava en el darrer moment i que, a diferència de la resta d’estrats, presentava una quantitat de materials més elevada i menys fragmentats. Per sota hi apareixen dos estrats més, amb el mateix tipus de material però més fragmentat. En aquests

30 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer de l’Argenteria, 15-17 Plaça de l’Àngel DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de l’Argenteria, 15-17 / Plaça de l’Àngel Districte Ciutat Vella Dates Maig-octubre del 2017 Codi 061/17 Motiu Construcció dels nous accessos a l’estació de metro de Jaume I – L4 Promotor/Propietari Infraestructures de la Generalitat de Catalunya, SAU / Propietat pública Empresa d’arqueologia Abans Serveis Culturals, SL Direcció tècnica Joan Piera Sancerni Equip Carles Aguilar i Marcel Olivé Aixecament de planimetria i fotografia Joan Piera Sancerni Digitalització de plànols Markary García Álvarez

Vista de les estructures medievals.

Cronologia: Segles IX-XX. Paraules clau: Trama urbana.

El projecte constructiu d’adaptació a la normativa i de millora de l’accessibilitat de l’estació de Jaume I de la línia 4 del Ferrocarril Metropolità de Barcelona comportava la remodelació total de la zona d’accés a l’estació de metro, tant a l’entrada de la via Laietana amb el carrer de l’Argenteria com la de la plaça de l’Àngel. El projecte executat l’any 2017 només va afectar la banda de la via Laietana amb Argenteria i plantejava la remodelació total d’aquesta intersecció viària. Aquest fet va motivar el seguiment arqueològic de tots els moviments de terres que s’havien de fer en tota l’àrea afectada. En una primera fase es van haver de fer una sèrie de cales de sondeig per localitzar els diversos serveis que calia desviar abans de fer les pantalles de contenció de terres del futur nou accés. Es van fer quatre cales per trobar els serveis de gas, aigua i línies de mitjana tensió d’electricitat. D’aquestes, l’única que va ser rellevant va ser la cala número 2, la qual estava situada a la vorera oest del carrer de l’Argenteria, davant del carrer dels Vigatans. En aquesta primera obertura es va documentar un mur de façana de les antigues edificacions que hi havia al carrer de l’Argenteria abans de l’obertura de la via Laietana i la construcció

posterior de l’actual edifici de Comissions Obreres. Aquest mur presenta una amplada de 50 cm amb una longitud desconeguda, ja que seguia més enllà dels límits de la rasa. La rasa es va baixar fins a la cota de 2,50 m des del nivell de circulació de la vorera, cota on es va localitzar un prisma de telefonia que aprofitava la fonamentació del mur per encabir el servei. Un cop localitzats els diferents serveis, es va reblir la rasa; el mur de façana documentat es va cobrir amb una làmina de geotèxtil i es va tapar amb sauló, ja que aquest punt s’havia de tornar a obrir quan es connectessin els serveis que calia desviar. Per fer el desviament de tot el conjunt de serveis de gas, aigua, electricitat i telecomunicacions es va obrir una rasa al llarg de l’edifici número 20 de la via Laietana, en la qual s’havien de canalitzar els tubs dels nous serveis. Un cop fets aquests desviaments, es va haver de fer un nou pou de telefonia que centralitzés i distribuís els tubs del servei. Es va projectar una estructura d’uns 4 m de llarg per 2,10 m d’ample. L’estratigrafia va ser la mateixa que es va detectar en les diferents cales de sondeig i en la rasa de desviament, és a dir, sota el paviment del carrer hi havia un estrat d’una potència d’1,42 m de recreixement del carrer quan es van fer les obres de reurbanització de la zona arran de l’obertura Intervencions arqueològiques | 31

Donada la dinàmica d’excavació, es van haver de desmuntar tots aquests elements moderns per poder continuar les tasques d’excavació; un cop eliminats, van aparèixer noves estructures. Aquestes estructures, situades a l’època medieval, eren quatre murs i un pilar adossat, tots datats del segle xv, amb nombrosos paviments de terra compactada o nivells d’ús que podrien estar associats a aquestes estructures.

Vista del mur altmedieval.

Vista general del lloc del treball de camp.

de la via Laietana, a partir del 1908-1909. A sota d’aquest estrat de runa contemporània es va localitzar estratigrafia arqueològica. Aquest fet va motivar una campanya d’intervenció arqueològica en extensió. Donades les dimensions de la fossa, només es van poder iniciar els treballs amb un equip reduït de tres persones. L’excavació va posar al descobert un seguit d’estructures arqueològiques que devien anar des del període històric de l’època moderna fins a l’alta edat mitjana1. De l’època moderna es van localitzar una sèrie de paviments i envans de compartimentació d’un hàbitat, possiblement d’un dels habitatges que hi havia al carrer de l’Argenteria abans de la reforma urbanística de principis del segle xx. Un cop es van extreure aquestes estructures, es va registrar un nou paviment i part d’un dipòsit, també datats del segle xviii. 1. Les datacions poden ser lleugerament modificades, ja que a l’hora de redactar l’article encara no s’ha fet el corresponent estudi del material ceràmic i numismàtic recollit durant la campanya d’excavació. 2. El mur UE 447 era bastit amb grans pedres lligades amb argila, tenia una orientació est-oest i va ser datat d’entre els segles iii i iv (Miró, 1997). 32 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Després de l’excavació de tots aquests paviments medievals, es va registrar un nou mur que trencava amb les direccions de les altres parets documentades; aquesta nova estructura presentava una direcció nord-sud i es va poder observar que tenia associats dos nivells d’ús. En un primer moment es va pensar que aquest mur datava de l’època romana, ja que es van recollir nombrosos fragments de ceràmica d’època baiximperial, però la presència de ceràmica espatulada va fer pujar la seva cronologia fins als segles ix-x. Pensem que aquest mur podria estar relacionat amb la UE 447 que es va documentar en la intervenció del 1997 —en aquest cas, es va datar com un mur romà2—, però considerem que, si les relacions són correctes, la seva cronologia es podria modificar i situar a l’alta edat mitjana. Aquestes estructures podrien delimitar alguna estança o estructura d’hàbitat més complexa, però, donades les limitacions de l’afectació de l’obra, no se’n va poder identificar ni atorgar una funcionalitat més concreta. Per aquest motiu, caldrà esperar a l’excavació del nou accés de l’estació de metro per veure si les estructures documentades tenen continuïtat i es poden associar amb altres elements que articulin aquest espai estudiat. n Joan Piera Sancerni

BIBLIOGRAFIA D iversos autors (2001). La construcció de la gran Barcelona: l’obertura de la Via Laietana, 1908-1958. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat. Griñó, D. (2005). Memòria de la intervenció arqueològica preventiva al carrer de l’Argenteria, 2. Via Laietana, 18 (Parada Jaume I dels FMB, Barcelona). Memòria inèdita dipositada a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya. Juan i Gonzàlez, L. (2006). Memòria de la intervenció arqueològica preventiva al carrer de l’Argenteria, 2 i 15-17 / Via Laietana, 20 / Plaça de l’Àngel, 5 (Barcelona). Memòria inèdita dipositada a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya. Miró i Alaix, N. (1997). Memòria de la intervenció realitzada als carrers de l’Argenteria i Manresa de Barcelona (Barcelonès). Memòria inèdita dipositada a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya.

Carrer de l’Aurora, 24

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de l’Aurora, 24 Districte Ciutat Vella Dates 31 de juliol – 29 de desembre de 2017 Codi 049/17 Motiu Projecte de construcció d’un edifici de nova planta per a una escola bressol municipal Promotor/Propietari Consorci d’Educació de Barcelona / Generalitat de Catalunya

Vista general del solar del carrer de l’Aurora, 24.

Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric

Cronologia: Segles XIX-XX. Paraules clau: Carbonera. Dipòsit. Canalització. Edifici fabril.

Direcció tècnica Eva Orri Terrado Aixecament perimètric i digitalització de plànols Laia Gallego i Eva Orri Fotografia Eva Orri Terrado

Aquesta intervenció arqueològica ha estat motivada per la construcció d’una escola bressol al carrer de l’Aurora, 24, en el tram comprès entre els carrers de les Carretes i de la Riereta, dins del barri del Raval. Aquest projecte inclou l’execució d’un rebaix general de tot el solar per a la solera del nou paviment, la fonamentació de l’edifici (pous de formigó, sabates, riostes...) i rases de serveis. Els treballs arqueològics portats a terme en aquesta primera fase han consistit en la neteja superficial del terreny afectat i la documentació en planta de les estructures que han estat posades al descobert, sense que s’hagi pogut iniciar l’excavació. La contrastació de les restes arqueològiques amb la informació documental recopilada al voltant de la finca ens indica l’ocupació de l’espai per una fàbrica tèxtil —«hilados y tejidos»— que devia funcionar entre finals del segle xix i principis del segle xx. La precària informació que ens aporten les estructures aparegudes ens indiquen la presència de possibles dipòsits, murs, canalitzacions i d’una galeria construïda, de la qual únicament podem veure la volta, que podria relacionar-se amb una carbonera.

Fou a finals del segle xviii quan Barcelona experimentà un augment econòmic i demogràfic que es materialitzà en la implantació d’una incipient indústria que culminà al primer quart del segle xix. On més indústries es van desenvolupar va ser al barri del Raval, donada la seva situació respecte a les muralles, que permetia la construcció d’edificis de dimensions considerables en espais encara no gaire urbanitzats. Les expectatives amb vista a l’any que ve són poder esbrinar el funcionament de les diverses estructures, com també la funcionalitat i la datació de l’antic edifici existent, a partir de l’excavació de les zones afectades per l’obra de construcció de l’escola bressol. n Eva

Orri Terrado

BIBLIOGRAFIA Artigues, J.; Caballé, F.; Tatjer, M. (2013). El llegat fabril al nucli antic de Barcelona. Cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona (MUHBA Documents, 6). Garriga i Roca, M. (1856-1862). Quarterons. AHCB. Nadal, E.; Carbonell, C.; Amice, G. (2008). Intervenció arqueològica al carrer Sant Gil, 3, Barcelona. Districte de Ciutat Vella, Barcelona (Barcelonès). Juliol 2003 – juliol 2004. Codi: 164/04-026/05. [Inèdita].

Intervencions arqueològiques | 33

Carrer dels Banys Nous, 14

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer dels Banys Nous, 14 Districte Ciutat Vella Dates 27 de juliol – 17 d’agost de 2017 Codi 096/17 Motiu Col·locació de serveis Promotor/Propietari Inversiones Banys Nous, SL Empresa d’arqueologia Abans Serveis Culturals, SL Direcció tècnica Marta Merino i Òscar Varas Aixecament de planimetria Marta Merino, Ivan Salvador i Òscar Varas Fotografia Marta Merino Pérez

Cronologia: Modern i possiblement medieval. Paraules clau: Murs. Paviment.

La intervenció al carrer dels Banys Nous, 14, va ser motivada per la implantació d’una nova xarxa de serveis, treballs inclosos dins de la reforma integral de l’edifici. Com a conseqüència de l’inici dels rebaixos sense control arqueològic, des del Servei d’Arqueologia es va demanar la realització de dos sondejos arqueològics per poder obtenir més informació de les possibles estructures i l’estratigrafia. Dins dels treballs previstos, es va fer una rasa d’uns 50 cm d’amplada i d’una profunditat variable, que va arribar a una cota màxima d’1,80 m de profunditat. Durant el procés d’excavació es van poder documentar diverses estructures.

Restes de paviment.

A la rasa es va documentar un dipòsit anterior a la construcció de l’edifici actual de la finca. Aquesta estructura es localitzava a la part central de la rasa, al pas estret que permet anar del vestíbul principal al vestíbul segles xviii-xix. En les cotes més superficials es van poder documentar tres estructures relacionades amb l’actual edifici i que tenen relació amb desaigües i clavegueram. En cotes inferiors es va documentar un mur d’una fase anterior a l’edifici actual, bastit de pedra i morter de gra mitjà.

Mur bastit de pedres i morter.

Finalment, es van documentar dos murs bastits de pedra i morter de color ataronjat, que podrien respondre a una possible fase medieval, relacionats amb les restes d’un paviment elaborat amb lloses de pedra i una base de morter. Malgrat haver pogut documentar diverses estructures corresponents a diferents fases, no es va poder documentar cap de les estructures en planta. La informació que es va poder obtenir fou molt parcial. n Marta Merino Pérez i Òscar Varas Ranz

Vista del dipòsit anterior a la construcció de l’edifici. 34 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer de les Basses de Sant Pere, 7-11 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de les Basses de Sant Pere, 7-11 Districte Ciutat Vella Dates Març del 2017 Codi 023/17 Motiu Instal·lació d’una nova línia elèctrica Promotor/Propietari FECSA-ENDESA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Noemí Nebot Pich Aixecament de planimetria i fotografia Noemí Nebot Pich

Detall del mur documentat en planta.

Digitalització de plànols Àlex Moreno Gómez

Cronologia: Segles XVI-XIX. Paraules clau: Mur. Clavegueram. Rec Comtal.

Amb motiu de la instal·lació d’una nova línia elèctrica al carrer de les Basses de Sant Pere, 7-11, es va dur terme una rasa amb una extensió de 46 m. Durant els treballs de buidatge de terres, es van poder documentar una sèrie d’estructures arqueològiques: una claveguera i les fonamentacions de dos murs. La claveguera i un dels murs documentats corresponen a un mateix marc cronològic situat entre els segles xviii i xix, i amb les dades de què disposem és impossible matisar-ne més la cronologia. Aquestes estructures són anteriors als edificis que actualment ocupen els números 7-11 del carrer de les Basses de Sant Pere. Un dels murs havia estat localitzat prèviament per la intervenció duta a terme al carrer de Cortines durant el mes d’agost de l’any 2016 (C astellar, 2018). Aquest mur es va veure afectat pel desenvolupament dels treballs i va quedar afectat de manera parcial. El seu desmuntatge, un cop obtingut el permís corresponent, va deixar al descobert les restes d’una tercera estructura. Es tractava d’un mur que es va documentar

parcialment i només en planta (ja que quedava per sota de la cota d’afectació de la rasa). Establir una cronologia per a aquesta estructura és difícil, tot i que estratigràficament l’hauríem d’enquadrar almenys en una fase moderna de l’urbanisme de la zona (segles xvi -xvii). De tota manera, seria necessari disposar de més dades per poder confirmar aquesta hipòtesi. Cal concretar, per raó del punt de la ciutat en què ens trobem (molt proper al rec Comtal), que cap de les estructures documentades no està associada al rec Comtal, el traçat del qual és molt proper al carrer de les Basses de Sant Pere. La consulta feta als Quarterons de Garriga i Roca corresponents a aquest carrer no ens permet concretar més informació sobre les estructures documentades. n Noemí Nebot Pich

BIBLIOGRAFIA Castellar Fabré, A. (2018). «Carrer d’en Cortines, 1-19. Carrer de les Basses de Sant Pere, 2A-14. Plaça de Sant Agustí Vell, 1-7». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016, p. 83-84.

Intervencions arqueològiques | 35

Carrer de Berenguer de Palou, 52-62 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Berenguer de Palou, 52-62 Districte Sant Andreu Dates 9-24 de novembre de 2017 Intervenció en curs Codi 106/17 Motiu Construcció d’un edifici d’habitatges Promotor/Propietari Varia Sagrera, SL Empresa d’arqueologia Global Geomàtica, SL Direcció tècnica Isabel Pereira Hernández Auxiliars d’arqueologia Pau Menéndez i Esther Serra

Vista de la rasa amb les estructures documentades. Foto: Isabel Pereira

Detall d’una de les estructures. Foto: Isabel Pereira

Estudi ceràmic Anna Gómez Bach (Grup de Recerca Arqueològica en el Mediterrani i Pròxim Orient. Departament de Prehistòria. Universitat Autònoma de Barcelona) 1

Cronologia: Neolític antic. Bronze mitjà. Època contemporània. Paraules clau: Ceràmica cardial. Estructures d’emmagatzematge soterrades. Estructures contemporànies. Rec Comtal.

És a la meitat nord d’una de les rases, excavades en el nivell geològic, on es localitzaren dues estructures d’emmagatzematge soterrades, escapçades, on es va documentar ceràmica neolítica, en una ceràmica cardial, fins a un total de set individus ceràmics i tres de malacofauna, un dels quals s’ha identificat com a penjoll (amb perforació natural, homogeneïtzada artificialment mitjançant poliment).2 L’altra estructura documenta dos individus ceràmics, amb una cronologia de Neolític antic – Bronze mitjà.

Estudi malacofaunístic Jordi Nadal (Universitat de Barcelona) Aixecament de planimetria Isabel Pereira i Antoni Rigo Digitalització de plànols i dibuix de materials Isabel Pereira Hernández Fotografia Anna Gómez, Jordi Nadal i Isabel Pereira

Aquesta primera intervenció en el solar on s’ha de construir un edifici d’habitatges de nova planta va consistir en la realització de tres rases de control arqueològic. La intervenció era motivada per la proximitat d’una necròpolis romana de l’època republicana i l’existència d’un tram del rec Comtal que pràcticament discorria pel mateix traçat del col·lector existent en aquest espai. L’estratigrafia documentada en totes tres rases és molt similar: restes de les antigues naus que se situaven en aquest solar, estructures contemporànies de formigó i totxo, i estratigrafia contemporània amb molts abocaments i rebliments que afecten quasi fins a la cota del substrat geològic (rebliments d’entre 1,9 i 3 m de potència).

1. Els estudis analítics d’aquests treballs estan inclosos en el projecte «Prehistòria de Barcelona», del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona, coordinats pel doctor Miquel Molist. 2. Estudi malacofaunístic realitzat pel doctor Jordi Nadal (Universitat de Barcelona). 36 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

En el moment de redactar l’article, està en curs la segona fase de la intervenció, en què s’ha obert en extensió tot el solar i s’han documentat fins al moment un total de quinze estructures d’emmagatzematge, en procés d’excavació, amb materials que, a falta d’un estudi més exhaustiu, sembla que s’adscriuen a cronologies similars a les anteriors. n Isabel Pereira Hernández

Notes a la ceràmica prehistòrica En el rebliment de les estructures negatives d’emmagatzematge del jaciment del carrer de Berenguer de Palou, s’ha recuperat un petit conjunt de ceràmica a mà. Es tracta d’uns quants fragments que es caracteritzen, en

Aquest tipus de decoració és ben present en l’horitzó cardial de mitjan vi3 mil·lenni cal BC, si bé pot perdurar a finals del v mil·lenni en horitzó epicardial. Aquestes representacions poden formar línies paral·leles fetes per arrossegament, per la qual cosa estaríem parlant igualment d’una tècnica cardial. La gran semblança macroscòpica d’aquest conjunt amb els materials de la caserna de Sant Pau del Camp permeten fer una sèrie d’observacions. En conjunt, els fragments tenen una gran quantitat de quars, de mida entre petita i mitjana i molt fracturats. També hi ha en diverses mostres una gran quantitat de biotites i una presència variable de feldspat. Altres elements determinats són sorrenques, ortoses d’origen granític, moscovites, granitoides, etc., però només un estudi petrogràfic exhaustiu permetrà no solament caracteritzar la producció, sinó també establir possibles àrees de captació. En el cas d’aquest jaciment, l’estudi petrogràfic va permetre definir terres de diferents dipòsits que podrien trobar-se a les rodalies de la zona de Montjuïc i que, per tant, devien ser produccions realitzades al mateix pla de Barcelona.

Imatge ampliada a X4 augments amb principal grup petrogràfic: mica, quarsos, feldespats. Foto: Anna Gómez

general, pel fet de tenir les parets gruixudes o mitjanes, de cocció mixta, amb uns pocs casos de reducció completa. Les peces presenten les superfícies exterior i interior allisades, desgreixant molt abundant de mida petita o molt petita i tres fragments amb decoració impresa amb malacofauna dentada. La valoració preliminar del conjunt s’ha centrat, d’una banda, en una breu caracterització morfomètrica a partir de les metries dels atributs formals primaris de les peces; és a dir, principalment parets de contenidors de mida mitjana, on destaca una vora arrodonida amb decoració impresa i una peça retallada a manera de disc o fitxa. Altres elements destacables són la presència de cordons rectilinis, llisos o impresos i la decoració impresa, si bé no se’n té molta superfície a causa del nivell de conservació. Així, s’han pogut identificar les línies impreses espaiades, paral·leles o obliqües entre si.

3. Les datacions radiomètriques més properes i més recents provenen del jaciment de la caserna de Sant Pau del Camp (Raval), més en concret, de rebliments associats a estructures d’emmagatzematge. Concretament, el cas de la sitja 1, amb un resultat de 6290 ±50 BP (Beta 236174), amb un calibratge a 2 sigmes de 5360-5210, i de la sitja 2, amb un resultat de 6250 ±40 BP (Beta 236175), amb un calibratge a 2 sigmes de 5310-5200 (Molist et al., 2008). Aquest primer horitzó cardial al pla de Barcelona es van poder recular en noves datacions (Gómez, Molist, 2016) procedents de la sitja 9 (Beta 407495), que presenta un resultat de 6590 ±30 BP (de 5615 a 5585 cal BC), i la sitja 10 (Beta 407496), amb una datació de 6510 ±30 BP (de 5515 a 5470 cal BC).

La resta de material que acompanya la ceràmica correspon a malacofauna, que es troba en curs de datació radiomètrica i estudi analític aprofundit (inclosos en el projecte «Prehistòria de Barcelona», del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona, coordinat pel doctor Miquel Molist). Tot i així, no és aventurat proposar un horitzó de Neolític antic per a aquestes estructures, concretament la que ha permès recuperar material ceràmic imprès. Aquestes produccions són ben conegudes al pla de Barcelona en contextos de mitjan v mil·lenni cal BC. Respecte als materials documentats en la intervenció en curs, amb una anàlisi preliminar es pot esmentar la presència de fragments informes i una vora pertanyents a contenidors oberts de mida mitjana i amb decoració plàstica amb cordó llis. Aquest material és també comú als jaciments de la caserna de Sant Pau del Camp o a Reina Amàlia, 31-33 (Barcelona), amb una cronologia de Neolític antic cardial i epicardial; en conjunts més allunyats de les coves de Montserrat, o a la cova de Can Sadurní (Baix Llobregat) i Sant Llorenç (Garraf), i ben conegut a les coves de l’àrea de Girona (cova 120, cova de l’Avellaner...). Intervencions arqueològiques | 37

Detall de la peça perforada, penjoll. Foto: Jordi Nadal

Destaquen els elements de prensió, principalment les nanses de cinta, algunes amb decoració impresa amb malacofauna dentada, molt semblant al conjunt de la caserna de Sant Pau del Camp. Pel tipus de fractura que presenten, es pot parlar d’un possible patró de fracturació i un ús secundari d’aquestes nanses com a útils o possibles eines. Un element que cal destacar és la profusió de la decoració impresa amb malacofauna, dentada en algunes peces concretes; la decoració, present tant a l’interior com a l’exterior del vas, és poc freqüent al pla de Barcelona i en vasos de mida mitjana. Es tracta d’una singularitat que caldrà ser analitzada amb més detall i que presenta diversos paral·lels dins de l’anomenat cardial francoibèric. n Anna Gómez Bach

BIBLIOGRAFIA Antequera Devesa, F. (2014). «LAV estructura de l’estació de la Sagrera». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2012, p. 91-92. Binder, D. et al. (2010). «Les productions céramiques du Néolithique ancien entre Provence et Catalogne». A: Manen, C.; Convertini, F.; Binder, D.; Sénépart, I. (eds.). Premières sociétés paysannes de Méditerranée occidental. Structures des productions céramiques. Mémoire 51 Société Préhistorique Française. Tolosa de Llenguadoc, 2007, p. 115-132. García, P.; Marcet, R.; Mas, J. (1982). «Can Banús, estructura a l’aire lliure del neolític antic». A: Els jaciments a l’aire lliure de Can Soldevila, Can Banús i Salcies. Museu Municipal de Santa Perpètua de Mogoda («Fulls d’Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda»), p. 61-70. Gómez, A.; Molist, M. (2017). «Caserna de Sant Pau del Camp (Barcelona): noves dades per al neolític antic cardial del nord-est peninsular». Cypsela, 20, p. 11-23. Molist, M.; Vicente, O.; Farré, R. (2008). «El jaciment de la caserna de Sant Pau del Camp: aproximació a la caracterització d’un assentament del neolític antic». QUARHIS, 4, p. 14-24.

38 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Passatge de Bofill, 1-27 Passatge d’Ureña, 1-9 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Passatge de Bofill, 1-27 / Passatge d’Ureña, 1-9 Districte Eixample Dates Desembre del 2017 – març del 2018 Codi 144/17 Motiu Projecte executiu de reurbanització dels passatges de Carsí, Ureña, Bofill, León i Pau Hernández, al districte de l’Eixample Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Global CHM

Detall de la cala, on es localitzen les estructures arqueològiques identificades com a canalitzacions.

Direcció tècnica Míriam Garcia Fornós

Cronologia: Contemporània (finals del segle XIX – principis del segle XX). Paraules clau: Canalitzacions.

Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Míriam Garcia Fornós

A principis del mes de desembre del 2017, es van engegar els treballs del projecte executiu de reurbanització dels passatges d’Ureña i de Bofill, al districte de l’Eixample. Aquest projecte preveia l’enderroc de tota la pavimentació actual, com també la substitució de la xarxa d’enllumenat i clavegueram, incloent-hi nous trams de col·lectors i nous pous de registre i embornals, amb la consegüent afectació del subsol. Per tant, per raó també que les obres s’havien de fer en una zona d’interès arqueològic i d’alt valor històric, es va veure necessari dur a terme una intervenció arqueològica preventiva i, d’aquesta manera, controlar tots els treballs d’excavació i moviment de terres relacionats amb la intervenció urbanística, d’acord amb la normativa municipal i general en matèria de patrimoni.

1. Passatge de Bofill: Refugi núm. 739 (carrer de la Marina); refugi núm. 549 (carrer de la Marina, 226); refugi núm. 739 bis (carrer de Lepant). 2. Durant aquesta intervenció no es va documentar cap mena d’accés als refugis antiaeris de la Guerra Civil.

Els treballs es van iniciar amb l’excavació de manera mecànica d’una rasa d’1 m d’amplada, al punt mitjà oest del passatge d’Ureña, per arribar al nivell on es localitzava l’antic col·lector d’aigües residuals de formigó, concretament als 1,90 m de profunditat, i substituir-lo per un de nou de PVC. A la vegada, també es van fer un seguit de rases repartides per tot el passatge destinades a la instal·lació del nou enllumenat i embornals. Durant tots aquests treballs d’excavació i substitució del col·lector, no es va documentar cap mena de resta arqueològica que fos afectada, únicament nivells de pavimentació i rebliment de cronologia contemporània. Els treballs es desplaçaren després al passatge de Bofill, a tocar de la Sagrada Família, on segons el projecte d’intervenció arqueològica hi havia la possibilitat de localitzar els accessos a dos refugis antiaeris de la Guerra Civil espanyola (1936-1939),1 dels quals hi ha constància històrica de l’existència, però que encara no havien estat localitzats.2 Els treballs es van iniciar amb la realització de diverses cales, repartides per tot el passatge, amb l’objectiu de localitzar els serveis d’aigua Intervencions arqueològiques | 39

segona estructura arqueològica, també identificada com a canalització, però en aquest cas de forma circular, amb un diàmetre màxim de 20 cm. El gruix de les parets de la canalització era de 2 cm, i la part superior, a causa de la seva fragilitat estructural i del moviment de terres, es va ensorrar parcialment, i va quedar a la vista només la solera. L’interior de la canalització circular, realitzada a manera de canaló, es va construir amb unes peces de ceràmica vidrades estriades, i de coloració vermellosa. Aquestes peces tenien una llargada màxima de 30 cm i estaven encaixades les unes amb les altres, com també lligades amb morter de calç. Aquesta segona canalització, a diferència de la primera, no estava neta, sinó en part reblerta, i continuava en direcció est-oest per sota del nivell de carrer.

Imatge general de la rasa efectuada per encabir el nou col·lector, on es localitza la continuació de les dues canalitzacions.

i llum. Fou precisament a la cala efectuada per trobar el servei de llum, d’1 m d’amplada per 1,40 m de llargada, a tocar de la vorera nord, i en un punt mitjà del passatge, entre els números 3 i 7, on a una profunditat de 84 cm es van poder identificar les restes d’una estructura arqueològica. Aquesta estructura constava primer d’un tipus de canalització, de forma rectangular, situada a l’extrem sud de la cala, efectuada amb maons lligats amb morter de calç, on s’observaren dos muntants d’una alçària màxima a la part interior de 34 cm. Aquesta mesura es va poder documentar, ja que una part del tancament superior de l’estructura, realitzat també amb maons de 4 cm de gruix per 32 cm de llarg, estava trencada, i d’aquesta manera vam visualitzar l’interior de la canalització, la qual estava completament neta. A la vegada, en vam poder observar la solera, obrada amb una tipus de rajoles vidrades color vermellós. L’amplada màxima d’aquesta canalització era de 20 cm, i la llargada era indeterminada, ja que continuava a est i oest, per sota del nivell de carrer del passatge. Paral·lelament, a 2 cm en direcció nord, i dins de la mateixa cala, observàrem una

3. Dades aportades oralment per un dels propietaris d’un habitatge del mateix passatge de Bofill.

40 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Un cop documentades aquestes restes, els treballs d’excavació de la rasa per encabir el nou col·lector d’aigües residuals del passatge es van iniciar per l’extrem oest del passatge i a tocar del carrer de la Marina. En un principi, el projecte inicial preveia que aquest nou col·lector transcorregués pel costat nord de la via, justament per on havien aparegut les restes documentades prèviament, deixant intacte l’antic col·lector, i així és com es va fer en primera instància. Només començar l’excavació de la rasa del nou col·lector, just per l’extrem est del passatge, va començar a aflorar la continuació de les restes de les canalitzacions descrites prèviament. En aquesta segona intervenció es va poder documentar la mateixa canalització rectangular d’idèntiques característiques, però en obrir-se un espai més gran, la llargada màxima documentada fou de 6,76 m. De la mateixa manera es va poder documentar el segon canal circular, a 14 cm de distància respecte al rectangular, de les mateixes característiques, però, ara, amb una llargada màxima observada de 2,80 m. Cal afegir que vam poder observar que les canalitzacions es desviaven en direcció nord-oest i s’amagaven per sota de la vorera nord del passatge. En aquest segon tram excavat, es van poder observar i documentar més exhaustivament aquestes estructures arqueològiques, i vam poder veure que almenys el muntant sud del

Amb aquests antecedents, s’han associat les estructures localitzades, sobretot el canal rectangular, amb algun tipus de conducció d’aigües senzilla, a manera de séquia, que devia proveir d’aigua els camps de regadiu de la zona. Cal afegir finalment que la conducció circular, segons les seves característiques, i el sediment trobat a l’interior podrien obeir més a un tipus de conducció relacionat amb aigües residuals. n Míriam Garcia Fornós

Detall del muntant sud de la canalització tipus séquia.

canal rectangular tenia una alçària màxima a l’extrem est de la rasa de 50 cm, i que aquest canal s’assentava en un estrat argilós de coloració vermellosa. Finalment, aquest tram més extens d’estructures de canonades va ser tapat i, arran d’aquest descobriment, es va decidir canviar el traçat del nou col·lector, desviant-lo del costat nord, al centre del passatge, just per on passava l’antic. D’aquesta manera, va deixar d’afectar cap més estructura arqueològica. Aquestes estructures podrien estar relacionades amb la casa de camp que hi havia a la zona del passatge abans de la urbanització d’aquesta àrea.3 Durant molts anys, aquesta zona de Barcelona, que es coneixia amb el nom del Poblet, estigué desconnectada del municipi al qual pertanyia, Sant Martí de Provençals. Aquest aïllament es va anar trencant a partir de la urbanització de l’Eixample, que es va iniciar el 1880. Finalment, amb la integració de Sant Martí a Barcelona el 1897 es va incorporar del tot. El barri estava format per cases baixes i camps, que s’agrupaven al voltant dels carrers de Mallorca i València, i entre el passeig de Sant Joan i el carrer de la Marina, que és on es troba el passatge de Bofill. El barri del Poblet està documentat des del 1868, i la seva principal font econòmica era l’agricultura de secà i el regadiu, com també la ramaderia. Posteriorment s’industrialitzà, arran de la proliferació de fàbriques a la zona.

Intervencions arqueològiques | 41

Carrer del Bonsuccés, 6

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Bonsuccés, 6 Districte Ciutat Vella Dates 6-9 de juny de 2017 Codi 070/17 Motiu Realització d’una cala de caràcter informatiu Promotor/Propietari Zenzoo Bubbles, SL / FM 2, SL Empresa d’arqueologia Arqueòlegs.cat, SL Direcció tècnica Inma Mesas Torronteras Aixecament de planimetria i fotografia Inma Mesas Torronteras

Canalització del segle xviii.

Retall que es va utilitzar com a abocador de ceràmica.

Cronologia: Segles XVII-XIX. Paraules clau: Abocador. Argilera.

de la ciutat de tallers de terrissaires, que es podria tractar d’un retall per a l’extracció d’argiles.

La intervenció arqueològica realitzada a l’edifici número 6 del carrer del Bonsuccés, construït l’any 1788, amb reformes posteriors, es va centrar en la realització d’una cala de caràcter informatiu, a fi de comprovar l’estratigrafia del subsol i esmenar la informació perduda, atès que s’havien fet obres de reforma a la finca (rebaix del paviment i de l’estratigrafia existent sota aquest paviment) sense control arqueològic. Els resultats de la cala van ser positius i, sota una claveguera de finals del segle xviii, coetània a l’edifici, es va documentar l’estratigrafia prèvia a la construcció de l’edifici i un retall utilitzat com a abocador. Entre el material recuperat, destaquen fragments de produccions gòtiques, de ceràmica de reflexos metàl·lics i de ceràmica blava catalana, que donen una datació de mitjan segle xvii. Desconeixem, a causa de les característiques de la intervenció i de les afectacions que alteren el límit i les parets del retall, la funció original que podia tenir. Tot i que la informació de què es disposa és molt fragmentada, creiem, a tall d’hipòtesi i a partir de les dades obtingudes en intervencions properes que reafirmen la ubicació en aquest sector

42 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Cal destacar que tan sols es va rebaixar un espai d’1,5 m de costat per 1,5 m de profunditat, i en cap punt no es va documentar el nivell geològic, fet que impedeix afirmar l’existència d’evidències arqueològiques d’èpoques anteriors en cotes inferiors. n Inma

Mesas Torronteras

BIBLIOGRAFIA Giner Iranzo, D. (2014). «Plaça del Bonsuccés, 6». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2012, p. 47. Juan i Gonzàlez, L. (2014). «Carrer d’en Xuclà, 10-18. Carrer de les Ramelleres, 1-19». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2012, p. 156-157. Segura Bueno, S. (2016). «Carrer de les Ramelleres, 2-10. Plaça de Vicenç Martorell». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, p. 181-182.

Carrer del Bou de Sant Pere, 9

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Bou de Sant Pere, 9 Districte Ciutat Vella Dates Abril-maig del 2017 Codi 047/17 Motiu Reforma de l’immoble Promotor/Propietari Lloguering, SL Empresa d’arqueologia Actium Patrimoni Cultural, SL Direcció tècnica Mikel Soberón Rodríguez Aixecament de planimetria i fotografia Mikel Soberón Rodríguez

Excavació del sondeig per a la base de l’ascensor.

Cronologia: Segle XIV – segle XIX. Paraules clau: Conducció medieval. Pou modern. Sederia. Tintoreria. Raimon Casellas.

Aquesta intervenció arqueològica ha estat motivada pel projecte de reforma de la planta baixa de la finca del número 9 del carrer del Bou de Sant Pere. El projecte de reforma incloïa el rebaix dels paviments actuals i l’excavació en profunditat de sis cales per a la construcció de pilars, com també l’excavació d’un fossat per a la instal·lació d’un ascensor. Atès que alguns treballs de l’obra, en concret els rebaixos de bona part de la finca, s’havien desenvolupat sense el pertinent control arqueològic, es va preveure la realització d’una cala arqueològica. Per fer més entenedora l’explicació de l’actuació i especialment la localització dels punts on s’ha intervingut, es pot dividir la finca en un total de tres zones. Els primers treballs es van centrar en la zona 1 i van consistir en la documentació gràfica d’un pou, totalment buit, aparegut 1. Aquest pou va ser inspeccionat per la Unitat de Subsol dels Mossos d’Esquadra. D’aquesta inspecció va destacar la troballa al fons de residus tintoris, que, com es veurà, tenen una relació evident amb alguns dels usos de la finca.

dins la finca, com també en la revisió, on va ser possible, dels trams de parament que els rebaixos incontrolats havien deixat a la vista1. Dins d’aquesta revisió es van poder localitzar les restes d’un fonament, fet amb morter de calç, que podria correspondre a una configuració anterior de l’immoble. Tot seguit i dins la mateixa zona 1, es va excavar, primer mecànicament i després manualment, una cala informativa de 2 per 2 m, on es van poder documentar alguns estrats de l’època moderna i medieval, a més d’un retall de funció indeterminada, amortitzat al segle xv, que ultrapassava els límits del sondeig. Aquesta unitat negativa retallava alguns estrats argilosos de possible caràcter agrícola amb materials del segle xiv. A continuació es va obrir el fossat d’ascensor, a la zona 3, amb unes dimensions de 2 per 2,5 m. L’excavació va permetre localitzar un seguit d’estructures corresponents a fases clarament anteriors a la finca actual. Entre aquestes estructures, destaquen les restes d’un mur al qual s’adossava una mena de safareig de factura molt barroera, d’1,10 per 0,97 m, reutilitzant materials amb prou feines lligats amb morter. Al seu costat nord Intervencions arqueològiques | 43

Planta actual de l’edifici amb la divisió per zones dels diferents àmbits d’actuació.

es delimitava un mur de maons parcialment encofrat, que devia funcionar com a folre d’un retall en forma de rasa. Aquest retall, que superava els límits del sondeig, es podria interpretar com una possible canal o conducció de 81 cm d’amplada, amb orientació nord-oest – sud-est. Totes aquestes restes estaven amortitzades per un potent estrat de runa, amb materials molt picats, que es poden datar de la primera meitat del segle xix. En el procés de desmuntatge de les estructures tampoc no es va obtenir cap material que permeti afinar la cronologia. El fet que els Quarterons de Garriga i Roca assenyalin aquesta finca com a edificació nova podria indicar una reforma important de tot l’edifici durant la primera meitat del segle xix. Únicament, en paral·lel a la possible conducció esmentada més amunt i per sota de totes les estructures, s’han conservat restes d’estratigrafia anterior. Es tracta d’un retall practicat sobre el terreny geològic, d’una amplada mínima d’1,12 m —el límit oest es perdia fora del sondeig— i farcit d’un estrat amb materials vidrats que es podrien datar del segle xiii, donada l’absència de ceràmiques decorades en verd i morat. Les dades que han aportat els diferents sondejos permeten suposar que l’espai ocupat per la finca actual no corresponia a un espai edificat durant l’edat mitjana. La major part de les restes visibles o exhumades durant la intervenció corresponen, doncs, a l’època contemporània, des dels murs actuals fins al fonament i el pou localitzats a la zona 1. Situant aquestes restes

2. Suárez i González, M. A. (2004). «De Can Fàbregas a Sedunión». Notes, 19, p. 213-230. 3. AHCB (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). Dipòsit Garriga i Roca, A1-4, àlbum 7. 4. AHCB. Obres majors, cd 509 (1888). 44 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

en context, cal recordar que entre finals de l’època moderna i principis de la contemporània el barri de Sant Pere conegué la transformació de les activitats menestrals tradicionals cap a les primeres indústries tèxtils. La finca que ens ocupa estigué dedicada a la indústria sedera amb la fàbrica de Sederías de Cayetano Fàbregas, amb uns precedents a càrrec de la mateixa família i activitat des de l’any 1739. Més tard, a finals del segle xix, aquesta indústria es traslladà a Gràcia i, finalment, en els primers anys del segle xx, a Mollet del Vallès.2 La situació concreta en el número 9 del carrer del Bou de Sant Pere s’obté d’una targeta publicitària d’aquesta sederia conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB).3 La mateixa família Fàbregas, a nom de Josep Fàbregas, disposava d’un altre edifici en aquest carrer, el número 13, segons la matrícula d’industrial del 1856, tot i que ignorem l’articulació entre ambdós immobles. Al darrer quart del segle xix trobem l’edifici sota la titularitat d’un altre personatge, en aquest cas de gran rellevància cultural. L’escriptor i crític Raimon Casellas i Dou, autor d’Els sots feréstecs, s’ocupà durant un temps de la tintoreria familiar situada al número 9 del carrer del Bou de Sant Pere. Durant aquest període s’instal·là una caldera de vapor a la part de darrere de l’edifici,4 en una estança formada en part pel fonament localitzat. Aquesta instal·lació podria explicar part de l’estratigrafia, sobretot de carbons i cendres, que apareixia en aquest sector. n Mikel

Soberón Rodríguez

Carrer del Bou de Sant Pere, 24 Carrer de Sant Pere Més Alt, 34 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Bou de Sant Pere, 24 / Carrer de Sant Pere Més Alt, 34 Districte Ciutat Vella Dates 29 de març – 28 d’abril de 2017 Codi 141/16 Motiu Instal·lació d’un ascensor i nous serveis de clavegueram Promotor/Propietari Lloguering, SL Empresa d’arqueologia Actium Patrimoni Cultural, SL Direcció tècnica Pau Gómez Aramburu Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Pau Gómez Aramburu

Cronologia: Segle XVII. Paraules clau: Paviment. Mur. Dipòsit.

Les tasques de control i excavació arqueològica van permetre documentar una sèrie d’elements arquitectònics que es poden incloure en dos períodes cronològics diferenciats, una primera fase d’ocupació prèvia a la construcció de l’edifici i una de més recent, relacionada amb l’immoble actual, que fou construït al segle xviii. La fase més antiga mostra l’existència d’una sèrie d’elements d’època moderna, tots relacionats amb el mur que es va documentar al centre del sondeig efectuat al celobert de l’edifici, fet de pedres lligades amb morter de calç. Relacionat amb aquest mur es van identificar dos moments d’utilització de l’espai; un primer moment amb els nivells de circulació que es van poder documentar a més profunditat a cada banda del mur i un segon moment relacionat amb la construcció d’un dipòsit i un paviment fet amb pedres i trossos de maons, datats a partir del material ceràmic associat al segle xvii. Amb relació al mur, no va ser possible determinar-ne la cronologia, atès que les cotes de rebaix previstes en el projecte d’obra no van permetre localitzar la rasa de construcció d’aquesta estructura; tot i això, no sembla que funcioni amb cap element de l’edifici actual, i el mètode constructiu, pedres lligades amb morter de calç diferent del que trobem a l’edifici, fa pensar que aquest mur pertany a una fase més antiga. Durant el seguiment de l’obertura de les diverses rases van quedar al descobert diverses estructures prèvies a la construcció de l’edifici actual, com és el cas d’un parell de fonamentacions i part d’un mur, de les quals no es va poder determinar ni la funció ni la cronologia, ateses les característiques de l’obra, però que, igual que el mur central esmentat amb anterioritat, no sembla que corresponguin a cap element relacionat amb l’edifici actual.

Mur de l’època moderna que trobem al celobert. Associat a aquest mur, podem observar un paviment de pedres i maons.

Així doncs, els elements identificats durant la intervenció arqueològica permeten constatar l’existència d’una edificació d’època moderna prèvia a la construcció de l’edifici actual. n Pau

Gómez Aramburu

Intervencions arqueològiques | 45

Ca l’Estruch

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Pons i Gallarza, 32 / Carrer de Fraga, 2-18 Districte Sant Andreu Nom singular Ca l’Estruch Dates Gener-abril del 2017 Codi 008/17 Motiu Obres de rehabilitació integral de la masia de Ca l’Estruch Promotor/Propietari 08030 Gestió, SL Empresa d’arqueologia Abans Serveis Culturals, SL Direcció tècnica Òscar Varas Ranz Equip Joan Piera, Jordi Petit i Laro Sánchez Aixecament de planimetria Joan Piera i Òscar Varas Digitalització de plànols Markary García i Jordi Chorén Estudi històric Jordi Petit Gil Fotografia Òscar Varas Ranz

Vista general de Ca l’Estruch.

Cronologia: Segles XIV-XX. Paraules clau: Ca l’Estruch. Masia. Sant Andreu.

L’edifici de Ca l’Estruch està catalogat com a Bé d’Interès Urbanístic (BIU), per raó que és una de les poques masies de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar que encara es conserven; es té constància de la seva existència, com a mínim, des del segle xiv, quan, el 1347, pertanyia a Bernat Alou. La masia està al costat d’un antic camí medieval que unia les parròquies de Santa Eulàlia de Vilapicina i Sant Andreu de Palomar. Era coneguda fins a l’últim terç del segle xix com a Can Riera. L’any 2014 es dugué a terme una primera intervenció arqueològica a Ca l’Estruch (Petit, 2016). Es van fer quatre sondeigs (tres a l’interior de l’antiga masia i un al pati exterior), com també 24 cales en diversos murs de la masia. Únicament dos sondeigs van donar resultats positius. El sondeig fet davant de la porta principal d’accés va permetre documentar l’antic paviment de cairons de tova de la masia. En canvi, el sondeig que es va fer enganxat al parament interior de la façana

46 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

del darrere és el que va aportar més informació i va permetre documentar dos paviments, un del segle xviii, de cairons de tova, i un altre del segle xix, de maons a junta partida. Les cales realitzades a les parets de la masia van ser clau per poder establir una certa cronologia i evolució del mas i permeten confirmar l’existència gairebé completa de l’estructura del segle xviii, com també fases anteriors a la planta baixa.

Actuacions a l’interior de la masia A l’interior de l’antiga masia s’han fet una sèrie de rases i sondeigs necessaris per a la reforma de l’edifici. A banda d’aquests rebaixos, també es va fer la fotogrametria dels murs conservats de la masia original, que permetrà documentar les diferents fases constructives de l’edifici. En tots els àmbits es va començar rebaixant uns últims paviments del segle xx i, a sota, es va documentar un paviment de cairons del segle xix. Quan es van treure els paviments contemporanis de l’edifici es van documentar dues tenalles (una escapçada), l’obertura de les

calç que dona pas a una sèrie de graons excavats al substrat geològic. Es van anar trobant diferents trams, amb canvis d’orientació, un dels quals conservava la volta, excavada al substrat geològic. El terra presenta un pendent marcat, sempre en rampa regular, sense graons. A les parets es van documentar quatre fornícules. Pel que sembla, aquest espai restava buit i va ser cobert durant les obres realitzades a l’edifici a mitjan segle xx.

Actuacions a l’exterior de la masia A l’exterior de la masia també es va fer un rebaix general del solar que va permetre documentar tota una sèrie d’estructures arqueològiques datades des de l’època medieval fins a l’actualitat. Tenalles.

quals coincidia amb el paviment de cairons. En aquest mateix espai es va documentar una sitja que tenia la part superior construïda amb maons plans que l’envoltaven per tres costats, tot retallant un nivell del segle xvii. Estava coberta per una pedra circular de 75 cm de diàmetre que la segellava perfectament. Quan es va obrir, l’interior restava buit, sense filtracions ni amortitzacions.

Les estructures més antigues documentades són del segle xiv i només es van documentar a la zona de llevant del pati. Es tracta d’una sitja per emmagatzemar gra i un retall de planta rectangular amb angles arrodonits i les parets completament rubefactades, que s’interpreta com la cambra de combustió d’un forn. A 7 m de la façana posterior de la masia es va documentar un mur del segle xv, amb orientació est-oest.

En un altre àmbit es van poder documentar diversos nivells del segle xvi, un pou d’aigua amortitzat a l’època contemporània i, com a element més singular, l’accés d’una fresquera d’època moderna. La fresquera és del segle xviii, encara que hi devia haver una fresquera anterior documentada com un simple retall en un dels sondeigs de l’excavació realitzada l’any 2014 que ha pogut ser reinterpretat gràcies a la intervenció actual. Aquest accés, amb orientació sud-nord, comença amb un graó bastit amb maó pla i morter de

Ja a l’època moderna es produí un rebaix general de la zona del pati, d’aproximadament 0,60 m de profunditat, que retallava totes les estructures anteriors. S’ha plantejat que aquest rebaix es podria haver fet per a l’extracció d’argiles per a una construcció o reforma de la masia o per millorar aquest espai com a cultiu en rompre la terra en profunditat. També datat del segle xvii es va documentar un forn de fosa, estructura molt afectada per elements posteriors. Es tractava d’un retall on les parets no estaven rubefactades; en canvi, a la zona central

Accés a la fresquera.

Forn del segle xiv. Intervencions arqueològiques | 47

ment al costat oest, però no es va intervenir en aquesta zona. En aquest espai ampli i tancat és on es van documentar una sèrie de dipòsits i fosses sèptiques corresponents a les últimes reformes de la masia. D’aquest conjunt cal destacar un dipòsit de grans dimensions ubicat a l’angle nord-est de l’espai (5,50 m de longitud per 2,80 m d’amplada i 2,30 m de fondària). Tenia un paviment de cairons amb un decantador a l’angle sud-oest. La coberta estava constituïda per una volta, molt malmesa, de maó pla. n Òscar Varas Ranz

BIBLIOGRAFIA Petit Gil, J. (2014). Estudi històric sobre la masia de Ca l’Estruch. [Inèdit]. Petit Gil, J. (2016). «Ca n’Estruch». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, p. 59-61.

Mur del segle xv.

Petit, J.; Salvadó, I.; Varas, Ò. (2017). «Les excavacions arqueològiques a Ca l’Estruch (2014-2017)». Finestrelles, 17, p. 77-95. Pinyol Selva, L. (2014). «Can Riera o Ca n’Estruch. Un patrimoni per descobrir». Finestrelles, 16, p. 210-234.

Dipòsit situat al pati de la masia.

s’ha documentat una base rubefactada que podria correspondre a la utilització d’aquest espai com a forn de fosa de bronze, del qual s’han recuperat part de les parets del motlle de l’objecte que es va fondre. També es va documentar, del segle xviii o de principis del segle xix, un pou que conservava la paret de pedra en els primers 1,50 m; la resta, com és habitual, continuava únicament excavat al substrat geològic. El rebliment del pou va donar una cronologia del segle xx. Posterior a la construcció del pou es fa una delimitació de la finca on s’ubica la masia, ja a finals del segle xviii o principis del segle xix, i es construeixen uns murs de tanca al nord i l’est. Possiblement també hi hagi aquest tanca48 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Can Fargas. Jardins

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Avinguda de Frederic Rahola, 2-8 Districte Horta-Guinardó Nom singular Can Fargas. Jardins Dates 2 d’octubre de 2017 – 29 de febrer de 2018 Codi 116/17 Motiu Arranjament i millora dels jardins de la masia de Can Fargas Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Rony José Castillo Gómez Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Rony José Castillo Gómez

Cronologia: Principis del segle XX. Paraules clau: Can Fargas. Torrentera de Can Pujolet. Torrent de Carabassa. Canalització. Urbanització.

Durant els treballs d’arranjament i millora dels jardins de la masia de Can Fargas, ha estat possible la documentació d’una torrentera canalitzada, coneguda per la gent com a torrent de Can Pujolet. Aquest torrent baixava de la muntanya, passava pel darrere de la masia i desaiguava al torrent de Carabassa. Abans de l’edificació i la urbanització dels carrers d’aquesta part del barri (principis del segle xx), el torrent de Can Pujolet i altres torrenteres causaven destrosses en dies de forts aiguats. És per aquest motiu que es pot afirmar que la urbanització de l’avinguda de Frederic Rahola, el passeig de Maragall i sobretot el carrer de Peris i Mencheta fa necessària la canalització d’aquesta torrentera en concret. Pel que fa a l’estratigrafia localitzada, només s’han documentat diversos nivells de rebliment del mateix torrent.

Ull de pont tapiat, vist des del torrent de Carabassa.

Hem de ressaltar que, actualment, l’ull del pont on anaven a parar les aigües al torrent de Carabassa està tapiat. Per acabar, cal esmentar que en aquests moments les restes documentades es troben en fase d’estudi, amb la intenció d’assolir una datació i un coneixement més precisos. n Rony

José Castillo Gómez

BIBLIOGRAFIA Giménez i Compte, C. (2009). Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Agència de Promoció del Carmel i Entorns, SA. Triay Olives, V. (2016). Memòria de la intervenció arqueològica al carrer de Frederic Rahola 2-8 (Masia Can Fargas). Districte d’Horta-Guinardó, Barcelona (Barcelonès). Novembre 2014 a gener de 2016. Codi 116/14. [Inèdita].

Torrent de Can Pujolet.

Intervencions arqueològiques | 49

Can Nyau

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Rambla de Prim, 252-302 Districte Districte de Sant Martí Nom singular Can Nyau Dates 20 de juny – 18 d’agost de 2017 Intervenció en curs Codi 044/17 Motiu Construcció del col·lector de Rambla de Prim afectat per la construcció de la plataforma de la línia d’alta velocitat en el tram de la Sagrera Promotor/Propietari UTE Col·lector Prim / Ajuntament de Barcelona

Empresa d’arqueologia Antequem, SL Direcció tècnica Dídac Pàmies Gual Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Dídac Pàmies Gual

Cronologia: Segles XVII-XX. Paraules clau: Can Nyau.

Amb motiu de les obres de construcció d’un nou col·lector a la zona de la rambla de Prim, davant dels números 252-302, s’ha dut a terme una intervenció arqueològica atès que es tracta d’un espai amb un alt interès arqueològic, per l’existència de la masia de Can Nyau i per diferents actuacions anteriors que posen en evidència l’existència de restes romanes al subsol. Inicialment, els treballs van consistir en la realització de 20 sondeigs a la banda sud-oest del carrer de 5 m de longitud, 0,90 m d’amplada i fins a 4 m de profunditat. L’estratigrafia identificada variava segons la zona. En els sondeigs realitzats a la part baixa del tram afectat (davant els números 255 i 225), l’estratigrafia està formada per un primer nivell d’asfalt i la corresponent preparació de formigó, com també grava i un estrat d’argila d’anivellament. En total, aquestes quatre capes abracen una profunditat de 0,8 m. La resta de profunditat de la rasa estava ocupada per l’alternança entre grava i llims d’origen al·luvial, cosa que no és estranya, atès que ens trobem a tocar de l’antic curs de la riera d’Horta. Pel que fa als sondeigs del tram superior, es detectà una elevació del terreny mitjançant l’aportació de terres al segle xx, de manera que els nivells d’origen al·luvial apareixien a més profunditat, concretament a 1,80 m als sondeigs més de llevant i a 3 m als sondeigs més de ponent. Finalment, en tres sondejos realitzats a la part superior de la rambla de Prim, es van localitzar restes muràries corresponents a la masia de Can Nyau a 3 m de profunditat, cobertes per runa contemporània. El resultat de l’excavació d’aquestes estructures es presentarà a l’Anuari corresponent a l’any 2018. Un cop realitzats els sondeigs, es van construir els murs pantalla i el rebaix de l’espai intermedi, davant els números 225-255. Com s’ha comentat més amunt, un cop retirats els nivells superiors (asfalt i estrats

50 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Sondeig amb restes de la masia de Can Nyau.

Estratigrafia al rebaix entre pantalles del col·lector.

d’anivellament de fins a 0,80 m de profunditat), es va localitzar una capa formada per diferents nivells d’argiles, llims i graves d’origen al·luvial amb una potència d’entre 1,30 i 2,30 m, seguit d’un estrat de graves de 0,50 m de potència a l’extrem nord-oest i 1,80 m a l’extrem sud-est, on es va identificar material ceràmic rodat de l’època romana. L’últim estrat documentat estava format per argila de color vermellós, molt compacta, amb restes de carbons i malacofauna corresponent molt probablement al sòl de l’època romana, ja que també s’ha localitzat un fragment de ceràmica comuna romana que no presenta erosió. n Dídac Pàmies Gual

Castell de Montjuïc

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carretera de Montjuïc, 62-68 / Avinguda del Castell, 2-6 / Passeig del Migdia, 184-204 / Camí del Mar, s/n Districte Sants-Montjuïc Nom singular Castell de Montjuïc Dates 22 de novembre del 2017– 31 de gener de 2018 Codi 137/17 Motiu Control arqueològic Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Arqueòlgs.cat, SL Direcció tècnica Adrià Cubo i Pau Alberch Coordinador d’arqueologia Josep M. Vila i Carabasa Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Adrià Cubo Córdoba

Cronologia: Segles XVIII-XX. Paraules clau: Castell de Montjuïc. Baluard de Velasco.

Els diferents treballs de control arqueològic són derivats de l’ampliació de la potència elèctrica existent. Aquests treballs han consistit principalment en l’obertura d’una rasa de més de 400 m de longitud, de 60 cm d’ample i 80 cm de profunditat, que parteix de la sala d’instal·lacions localitzada al fossat de Santa Eulàlia i que finalitza en el Nou Centre d’Instal·lacions Tècniques (NCIT), ubicat al baluard de Velasco. A escala estructural, podríem dir que els diferents treballs de control arqueològic van permetre documentar diversos elements arqueològics de l’època moderna i contemporània. Entre els primers, podríem fer menció de la localització de diversos trams dels paviments originals del baluard de Velasco, com també de la recuperació d’un nou sector de la bassa ubicada en aquest sector del castell i, entre els segons, podríem parlar de la troballa parcial de diversos dipòsits d’aigua excavats en el subsol geològic, construïts amb parets de formigó o ciment i un revestiment intern de maons massissos o foradats. D’aquesta manera, les úniques estructures que creiem que tenen alguna rellevància històrica, ara per ara, són les de cronologia moderna. Aquestes estructures, que podríem datar d’entre el 1753 i el 1779, corresponen als paviments de llambordes que s’han localitzat puntualment en diversos sectors del baluard de Velasco, i que caldria vincular als vials que permetien la circulació i la comunicació entre els diferents espais defensius d’aquest sector del castell. Aquests vials, i de manera general, presenten unes llambordes mitjanes quadrangulars (22 per 25 cm) o rectangulars (23 per 33 cm). Així mateix, un d’aquests paviments està relacionat amb el mur de la bassa; un paviment que, a més a més, devia tenir vinculada una canalització d’aigua acabada amb una gàrgola que devia permetre recollir l’aigua de la pluja cap a l’interior de la bassa. En aquest sector, i per sobre del mur de la bassa, les llambordes són substituïdes per unes plaques

Paviment de llambordes del baluard de Velasco.

El paviment amb la canalització del mur de la bassa ubicada al baluard de Velasco.

de pedra monolítiques de 85 cm d’amplada i una llargada que pot variar entre els 60 i els 100 cm. Tanmateix, l’extracció de part dels nivells d’amortització de la bassa va permetre observar la cara interna del mur, construïda a base a maons de 15 cm de llargada lligats amb morter de calç; en alguns sectors encara es conserva el revestiment exterior, de morter de calç. n Adrià Cubo Córdoba

Intervencions arqueològiques | 51

Carrer del Comerç, 27-33 i 60-68

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Comerç, 27-33 i 60-68 Districte Ciutat Vella Dates 8 de juny – 31 d’agost de 2017 Codi 072/17 Motiu Urbanització del carrer i col·locació de nous serveis Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Global Mediterránea Geomática, SL Direcció tècnica Sergio Arroyo i Emiliano Hinojo Coordinació d’arqueologia Antoni Rigo Jovells Aixecament de planimetria Antoni Rigo, Sergio Arroyo i Emiliano Hinojo Digitalització de plànols Sergio Arroyo, Global Mediterránea Geomática, SL Fotografia Sergio Arroyo i Emiliano Hinojo

Cronologia: Baixmedieval. Moderna. Contemporània. Paraules clau: Barri de la Ribera. Carrer d’en Cruanyes. Carrer del Pou. Casa Pi. Casa Llobateres. Casa Perxer. Casa Basora. Casa Cruilley. Casa Santamaria. Casa Roig. Casa Montagut. Casa Brell. Esplanada militar. Ciutadella.

Sempre que es duu a terme una intervenció arqueològica entorn del Mercat del Born,1 l’expectació és considerable. Aquesta excavació no en va ser una excepció, almenys entre els arqueòlegs i les arqueòlogues que hi participaven, ja que tot apuntava que s’obriria en extensió una gran part d’aquest tram del carrer del Comerç, amb tot el que això implicava (excavació de restes de gran entitat, mesos de feina, etc.). Com altres vegades, però, aquestes expectatives aviat van ser truncades. El projecte urbanístic inicial va ser modificat per BIM/SA un cop localitzades un gran nombre de restes, per reduir-ne l’afectació i, consegüentment, la superfície per excavar arqueològicament. D’aquesta manera, les tasques arqueològiques es van limitar a resseguir i documentar el coronament de les estructures afectades i a ampliar un parell de rebaixos, en especial un, on algunes restes havien de ser desmuntades i, per tant, es va obrir en extensió bona part d’un àmbit domèstic fins als paviments. Els treballs portats a terme en aquest punt van consistir, d’una banda, en el control arqueològic de diversos rebaixos efectuats per l’obra i, d’altra banda, en l’excavació arqueològica d’algunes de les estructures arqueològiques localitzades durant les feines de control. Els rebaixos controlats arqueològicament van ser sis rases per a la introducció de serveis de drenatge i d’enllumenat i divuit forats per a la plantació de nous arbres, tots relacionats amb la nova urbanització d’aquest tram del carrer del Comerç. Les restes localitzades estaven situades en una de les rases i en sis dels forats d’arbre, ubicats a la meitat oest del carrer. La rasa on es van localitzar les restes era, amb diferència, el rebaix més extens executat per l’obra.

1. Agraïm molt sincerament els consells, els aclariments i la bibliografia aportada per l’arqueòleg Antoni Fernández durant tot el procés d’excavació i de redacció de la memòria científica. 52 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

La finalitat era construir un canal de drenatge de les aigües pluvials. Mesurava 63 m de longitud, 0,80 m d’amplada i entre 1 i 1,60 m de profunditat, partint d’una cota superior de 5,40 msnm. Respecte als forats d’arbre, eren rebaixos quadrangulars d’1,5 m de costat i 1,20 m de profunditat, partint dels 5,15 msnm. D’altra banda, un dels forats per a la plantació d’arbres es va haver d’ampliar a causa de la localització d’unes estructures que calia desmuntar per a la correcta execució de l’obra; mesurava 7,7 m per 3,90 m per 1,5 m. Les altres rases eren per a la col·locació de serveis d’enllumenat, presentaven longituds variables (dels 5 als 60 m) i solien fer 0,60 m d’amplada i 0,40 m de profunditat, a partir de la cota 5,30 msnm. La cota superior dels murs localitzats se solia situar entre els 4,32 i els 4,04 msnm, mentre que els paviments de cases i carrers se situaven entre els 4,16 i els 3,54 msnm. Totes les estructures arqueològiques localitzades durant la intervenció s’han de situar en un marc més ampli, el de l’espai urbà enderrocat l’any 1717 per a la construcció de la Ciutadella borbònica i l’esplanada de seguretat entre aquesta fortificació i la resta de la ciutat. Per tant, el període final d’ús d’aquestes restes s’hauria de situar en aquest moment. Excepte en un punt on es va poder baixar per sota del paviment de l’antic carrer d’en Cruanyes, desconeixem el moment constructiu inicial de totes les estructures, tot i que pels paral·lels de les intervencions a la plaça Comercial i a l’antic Mercat del Born (Artigues, Fernández, 2014) sabem que l’origen s’ha de situar entre el segle xiii i el segle xiv. Comentem això perquè, amb vista a la periodització de les restes que es farà a continuació, s’ha establert una fase genèrica situada entre l’època baixmedieval i el 1717, on estan incloses la majoria de les restes documentades, sense que se’n pugui assegurar la data inicial. Posteriorment, hi ha un parell de subfases relacionades amb alguna reforma puntual i amb petits canvis esdevinguts al lloc entre la fi de la guerra de Successió el 1714 i l’enderroc general del 1717. Finalment, hi ha una sèrie d’elements de l’època contemporània.

Mur de façana del carrer d’en Cruanyes i de l’empedrat del carrer, com també del paviment de rajoles de la casa Perxer. Foto: Sergio Arroyo

Fase 1. Baixmedieval (finals del segle xiii – segle xiv) – 1717 En aquesta fase se situen la major part de les restes documentades durant l’excavació. Aquestes restes han estat agrupades en funció de si pertanyen a l’espai públic (carrers) o al privat (cases). Pel que fa als carrers, es va poder resseguir en planta part dels murs de façana de dos carrers, el carrer d’en Cruanyes2 i el carrer del Pou. Respecte al primer, podem dir que tenia una amplada de 3,25 m i que els murs de les façanes estaven construïts amb carreus i algun maó intercalat als paraments i pedra mitjana i petita irregular a l’interior; tots aquests elements estaven units amb morter de calç de color blanc-groc. De manera general, el paviment era un empedrat format per lloses grans o mitjanes rectangulars, quadrangulars o arrodonides i desgastades per l’ús, disposades en fileres més o menys regulars que seguien l’orientació del carrer. Aquest patró canviava davant la casa Santamaria, on l’empedrat estava format per pedres de petites dimensions i, en un punt que apareixia tallat per un servei contemporani, estava format per rajoles quadrangulars. 2. A l’hora de donar nom als carrers i les cases seguim com a mètode de treball un plànol elaborat per l’arqueòleg Antoni Fernández basat en la superposició dels plànols fets per Salvador Sanpere i Miquel (Sanpere, 1890; Sanpere 1911) amb el de les restes ja excavades al Mercat del Born i els seus voltants.

Aquest paviment es va poder datar d’entre finals del segle xiii i el segle xiv, per la presència de ceràmica verda i de manganès a les anivellacions prèvies a la seva construcció, excavades molt parcialment en un petit espai que necessitava l’obra civil per fer la connexió entre el col·lector del carrer del Comerç i el nou servei de drenatge. Aquest va ser l’únic punt de la intervenció on es va poder baixar per sota de paviment. També s’hauria de comentar que fou en aquest punt on el doctor Santiago Riera, de la Universitat de Barcelona, va fer un sondeig geològic, en el qual va poder constatar, entre altres informacions interessants, que entorn de la cota 3 mnsm apareixien les sorres naturals. El sistema de sanejament d’aquest carrer, almenys a la part documentada, consistia en una claveguera i una fossa sèptica. La primera discorria en paral·lel a tocar de la façana sud del carrer, construïda a partir de dos murs de maons units amb morter, una solera de rajoles i una coberta de blocs de pedra rectangulars. Aquesta claveguera devia recollir les aigües de la casa Santamaria mitjançant una claveguera que sortia al carrer per un forat fet al mur de façana. De la fossa sèptica només es va documentar part de la coberta, formada per tres grans blocs de pedra rectangular; a aquesta fossa hi devien desguassar les aigües dels pisos superiors de la casa Santamaria a través d’una petita canalització. Intervencions arqueològiques | 53

Del carrer del Pou, la informació recuperada és molt limitada. Només es va poder localitzar el coronament d’un petit tram d’un mur de façana del costat nord, construït amb la mateixa tècnica que els murs del carrer d’en Cruanyes. L’amplada teòrica d’aquest carrer devia ser de 3,5 m (Sanpere, 1890). Aquests carrers presentaven una orientació sud-est – nord-oest, eren paral·lels entre si i estaven limitats al nord pel carrer del Bonaire i al sud pel carrer de la Ribera. Devien formar part de l’anomenat barri dels pescadors, comprès entre la plaça del Pla d’en Llull al nord i el carrer de Rere Palau al sud, situat en un context més ampli al quarter de Mar. El nom d’aquest barri responia a l’ofici de molts dels seus habitants, dedicats a activitats marineres, funció que es va mantenir des dels orígens del barri fins al seu enderrocament el 1717. Aquest barri presentava una trama urbana formada per catorze carrers estrets i paral·lels. Segons les fonts històriques, la construcció d’aquest barri és de les primeres parts urbanitzades del quarter de Mar, ja que es produeix al segle xiii, sobre sorres de platja a mesura que el mar va retrocedint (A rtigues, Fernández, 2014). Part dels seus carrers i cases van ser documentats en la intervenció de l’antic Mercat del Born (A rtigues, Fernández, 2014), on es va identificar un tram del carrer de na Bella i un altre del carrer d’en Micó. Pel que fa a les cases, es van poder identificar a partir d’una sèrie de murs mitgers, dels quals, en la majoria dels casos, només es va poder resseguir en planta un petit tram. En total, es van documentar nou àmbits domèstics: quatre àmbits situats a les illes de cases entre els carrers d’en Cruanyes, de les Mal Lligades, del Bonaire i de la Ribera (casa Pi, casa Llobateres, casa Perxer i casa Basora) i cinc més entre els carrers d’en Cruanyes, del Pou, del Bonaire i de la Ribera (casa Cruilley, casa Santamaria, casa Roig, casa Montagut i casa Brell). Només a la casa Basora, la casa Perxer, la casa Cruilley i la casa Santamaria es va poder arribar fins al paviment, tot i que en un espai molt reduït a les tres primeres i una mica més gran a l’última, però en cap cas no es va poder veure en extensió la totalitat de la planta baixa d’aquestes cases. Els murs mitgers de tots aquests habitatges seguien l’orientació sud-oest – nord-est i estaven construïts amb un reblert de pedra irregular i material constructiu unit amb morter blanc-groc, amb pedres més ben 54 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

tallades a les cares del mur. Alguns d’aquests murs presentaven un revestiment consistent en una capa de morter d’1-2 cm de gruix. En alguns casos, a més dels murs mitgers, es van poder resseguir en planta altres estructures que afloraven: un mur de pedra i morter per separar espais interns a la casa Pi; envans també per separar espais, construïts amb maons, a la casa Roig, a la casa Brell i en un dels sondejos que es van fer per a la plantació d’un arbre, en un espai domèstic indeterminat, i un possible dipòsit quadrangular construït amb maons a la casa Montagu. Respecte als paviments, allà on es van poder documentar, eren preferentment de rajoles rectangulars de 31 per 16-15 per 3 cm (cases Perxer i Santamaria) imatges 1 i 3. A la casa Basora, sembla també que es repetia la mateixa tipologia, tot i que l’escàs espai obert no ho permet afirmar. En el cas de la casa Perxer, les rajoles estaven disposades a la mescla, mentre que a la casa Santamaria es tractava d’un enrajolat de caixó a la meitat oest i a la mescla a la meitat est. En el cas de la casa Cruilley, el paviment estava fet de lloses de pedres de mitjanes i grans dimensions de formes rectangulars, unides amb morter ataronjat. D’altra banda, pel que fa als accessos a aquestes cases, només podem aportar alguna dada de les cases Perxer, Cruilley i Santamaria. De la primera sembla que hi podria haver un accés des del carrer d’en Cruanyes, a causa d’un possible marxapeu espoliat. De la segona, s’ha vist clar que hi devia haver un accés des del carrer d’en Cruanyes, ja que es va documentar el marxapeu d’entrada en el mur de façana que donava a aquest carrer. I, a la tercera, creiem que l’accés en un primer moment es devia situar al carrer del Pou, ja que al carrer d’en Cruanyes no es va localitzar cap dada relacionada amb aquest aspecte, almenys fins a finals del segle xvii, quan sí que es construí un accés des d’aquest carrer, com veurem més endavant. Respecte als sistemes d’evacuació de residus, les dades són encara més escasses. Només es va poder documentar en el cas de la casa Santamaria, on, per sota del paviment, sense que s’acabi d’apreciar en planta, hi devia discórrer una claveguera que devia abocar les aigües residuals a la claveguera del carrer d’en Cruanyes, descrita anteriorment. En aquest punt també s’haurien d’esmentar diversos baixants amb vidrat interior marró, d’entorn de 12 cm de diàmetre, documentats en alguns murs mitgers o en murs de façana,

l’escàs espai intervingut, a partir dels plànols i les dades que aporta l’historiador Salvador Sanpere (Sanpere, 1890; Sanpere, 1911) la podem conèixer de manera aproximada.3 Les mesures totals de la planta baixa d’aquestes cases van dels 36 m2 (casa Santamaria, casa Roig, casa Montagut i casa Brell) als 42 m2 (casa Perxer, casa Basora i casa Cruilley) les més petites, mentre que les més grans mesuren entre 84 m2 (casa Llobeteres) i 90 m2 (casa Pi). Aquestes dades s’aproximen a les dades extretes de les excavacions a l’interior del Mercat del Born (A rtigues, Fernán dez , 2014), on el tipus més abundant són cases de menys de 50 m2, sobretot al barri dels pescadors. Aquest model de cases petites i estretes, de 4,5 m d’amplada i menys de 15 m de profunditat, era el model predominant a la Barcelona de principis del segle xviii (Garcia, Guàrdia, 1986).

Mur mitger que separava la casa Montagut de la casa Brell, amb un possible dipòsit quadrangular (casa Montagut) i un envà per separar àmbits domèstics (casa Brell). Foto: Sergio Arroyo

El carrer d’en Cruanyes: la casa Cruilley, en primer terme, i la casa Santamaria, en segon terme. Foto: Sergio Arroyo

D’altra banda, el fet de no localitzar sencera cap de les plantes baixes motiva que no es pugui inferir a partir de l’arqueologia cap dada respecte a l’ús que es feia d’aquests espais. Novament, pels paral·lels amb les restes del barri dels pescadors al subsol del Mercat del Born (Artigues, Fernández, 2014), podem dir que segurament es tractava de cases d’espai únic, on a la planta baixa es devien situar tots els serveis necessaris per a l’hàbitat (cuina, latrina, llar de foc, etc.), sense descartar que aquest mateix espai pogués acollir altres activitats (magatzem, artesanat, comerç, etc.). Seguint les fonts històriques (Sanpere, 1911), de les nou cases localitzades, només de quatre se’n coneix l’ofici del propietari: fuster (casa Pi), mercader (casa Llobateres), forner (casa Cruilley) i mariner (casa Brell). La resta, o són vídues (casa Roig i casa Montagut) o no se’n sap res (casa Santamaria, casa Perxer i casa Basora).

Subfase 1.1. Finals del segle XVII – 1717

que devien servir principalment per a l’evacuació d’aigües pluvials, tot i que no es pot descartar que recollissin les aigües residuals dels pisos superiors. Tot i que a escala arqueològica ha estat impossible determinar l’extensió total de la planta baixa d’aquests habitatges, a causa de

3. En alguns casos, s’ha vist que les dades referents a l’amplada dels habitatges que aporta Salvador Sanpere no coincideixen amb les dades extretes a partir de l’arqueologia.

D’aquest moment es va poder constatar una reforma que afectava la casa Santamaria, que va consistir en la construcció d’un accés a aquest habitatge des del carrer d’en Cruanyes. Aquest accés estava format per un esglaó que devia connectar el carrer amb l’entrada a la casa, de la qual es va conservar només el marxapeu, consistent en una pedra rectangular ben tallada. Un cop passat el marxapeu, s’arribava a un replà o rebedor, d’1,60 per 1,11 m, format per un paviment de rajola rectangular sense vidrar, a partir del qual segurament s’accedia als pisos Intervencions arqueològiques | 55

Reforma de la casa Santamaria, consistent en la construcció d’un accés des del carrer d’en Cruanyes (finals del segle xvii). Foto: Sergio Arroyo

superiors a través d’una escala no conservada. Aquest rebedor s’assentava sobre una estructura massissa que al seu torn recolzava sobre el paviment antic de la planta baixa de la casa Santamaria, a l’angle que hi havia entre el mur de façana i el mur mitger est. El rebedor segurament devia estar tancat en alçat, tal com es va poder comprovar per l’existència d’una filada de maons sobre l’estructura massissa. Finalment, associat també a aquesta reforma, es va documentar un desguàs, fet al mur de façana del carrer, a través del qual es devien abocar les aigües residuals dels pisos superiors a l’interior de la fossa sèptica localitzada al carrer d’en Cruanyes. Aquesta reforma es va poder datar pel material recuperat d’una anivellació excavada a l’interior de l’estructura massissa: ceràmica blanca i blava catalana de la ditada i, sobretot, una medalla de bronze (Salvà, 2011) amb la representació de sant Pere d’Alcántara i santa Magdalena de Pazzi, canonitzats tots dos l’any 1669.4

4. Agraïm a l’arqueòloga Josefa Huertas la identificació dels sants, i a Emili Revilla, del Museu d’Història de Barcelona, la bibliografia proporcionada. 56 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Subfase 1.2. 1714-1717 La fi de la guerra de Successió el 1714 i l’enderroc d’aquesta part de la ciutat per a la formació de l’esplanada militar l’any 1717 marquen un petit hiat temporal, on assistim als últims moments de la trama urbana existent en aquest espai. En aquests anys es documenten activitats constructives de poca entitat. D’una banda, es va constatar el recreixement del carrer d’en Cruanyes a partir de dos paviments successius de sorra i materials constructius compactes que cobrien l’antic empedrat. Funcionant amb un d’aquests paviments es va poder documentar una reforma de la claveguera del carrer, consistent en la tapiada en un punt d’aquesta claveguera i en l’espoli de part de la coberta. La finalitat d’aquesta acció podria ser que la claveguera devia deixar de recollir aigües de la planta baixa de la casa Santamaria i devia passar a recollir només les aigües pluvials del baixant d’aquesta casa. També funcionant amb aquest paviment, es va constatar la construcció d’una petita rampa d’accés a la casa Santamaria, feta amb material constructiu, pedres petites i ceràmica disposada horitzontalment. En l’àmbit domèstic, a la casa Perxer es van fer una sèrie d’accions situades també en aquest moment. Parlem del recreixement del

paviment de rajoles d’aquesta casa, a sobre del qual n’apareixia un altre d’argila i morter compactats, en el qual es va recuperar un anell de bronze. En aquest paviment es va localitzar un retall allargat i estret a tocar del mur de façana del carrer d’en Cruanyes, que podria haver servit com a sistema molt precari per evacuar aigües. Finalment, es va identificar un retall a sobre del mur de façana, que creiem que es podria correspondre amb l’espoli del marxapeu de la porta d’entrada a aquesta casa. En darrer terme, a sobre d’aquests paviments provisionals i també a sobre del paviment original de la casa Cruilley, es van documentar una sèrie de nivells d’abandonament de poca entitat, just abans de l’enderroc general del barri. El material recuperat de tots aquests paviments, reformes i nivells d’abandonament era similar: ceràmica blanca i blava catalana de la ditada, de la corbata i de Poblet, importacions italianes de majòlica ligur (escenografia barroca), ceràmica italiana de la Val d’Arno (grafitta policroma) i una pipa otomana (Beltrán de Heredia, Miró, Soberón, 2012). Tot i que aquest material no permet afinar gaire la cronologia en aquest període tan curt de temps, creiem que aquestes accions s’haurien de situar en aquest moment i devien estar relacionades amb la reparació, d’una manera força precària, d’estructures malmeses durant la guerra o amb el procés d’abandonament i enderroc de les cases i els carrers. A l’interior del Mercat del Born també es van documentar en aquests anys petites reformes i reparacions a causa dels efectes destructors de la guerra de Successió, com també l’espoli d’elements constructius singulars (brancals, marxapeus, brocals de pou, etc.) (A rtigues, Fernández, 2014).

Fase 2. 1717-1800 Seguint les exigències dels enginyers militars per a la formació d’una esplanada de seguretat entre la Ciutadella borbònica i la ciutat, l’any 1717, tots aquests carrers i cases es van enderrocar. Segons el cadastre del 1716, unes 1.015 cases i uns 42 carrers (un 17 % de la ciutat) van desaparèixer en una àrea a llevant de la ciutat, una de les parts més actives a escala econòmica i més densament urbanitzades (A rtigues, Fernández, 2014). En aquest punt en concret del carrer del Comerç, l’alçària conservada dels murs variava

entre els 70 i els 80 cm, fet que contrasta amb les restes a l’interior del Mercat del Born, on l’alçària conservada dels murs era molt més gran (en alguns casos arribava als 2 m). La causa d’això és que, en aquest punt del carrer del Comerç, les cases i els carrers apareixien a una cota més alta que a l’interior del mercat i, per tant, els enginyers necessitaven enderrocar-los fins a cotes més pròximes als paviments. La constància arqueològica de l’enderroc té la seva correspondència en un potent nivell, d’uns 40-60 cm, de vegades format per capes de maons, pedra i morter, i altres vegades per material constructiu amb sorra i argila. D’aquest estrat es va recollir bona part del material recuperat durant la intervenció. Hi destacaven les produccions de finals del segle xvii i principis del segle xviii (blanca i blava catalana de la ditada, de la botifarra, d’orles diverses i de Poblet i de transició, com també fragments de majòlica ligur). A banda, es van recuperar dos maravedís de Carles II (1665-1700) (Calicó, Calicó, Trigo, 1994) i el cap d’una figura femenina de ceràmica, amb restes de pintura blanca i grisa-negra. A sobre d’aquest potent nivell d’enderroc es van documentar una sèrie de pavimentacions superposades, formades per nivells d’argila, sorra i material constructiu, molt compactes, amb alguna capa de morter intermèdia, que podrien correspondre al paviment de l’esplanada militar. Aquest nivell tenia una alçària que oscil·lava entre els 7 i els 12 cm, i apareixia a una cota que variava entre els 4,30 msnm a la meitat oest del carrer del Comerç i els 4,50 msnm de la meitat est, amb pendent ascendent en direcció a la Ciutadella. Hem de comentar que la part superior d’aquestes pavimentacions podria formar part del nivell de circulació del passeig en què va transformar tot aquest espai entre el 1800 i el 1869, un cop la Ciutadella perd la seva funció militar. A escala arqueològica, a causa de la inexistència de material que permeti precisar la cronologia d’aquestes pavimentacions, resulta impossible dir quins paviments corresponien a l’esplanada a militar i quins al passeig.

Fase 3. 1800-1869 Com s’ha comentat, un cop la Ciutadella va perdre la seva funció militar, aquest espai es va recuperar com a passeig per a la ciutadania de Barcelona. El nivell de circulació d’aquest passeig es podria correspondre amb

Intervencions arqueològiques | 57

un dels paviments superiors localitzats a sobre de l’enderroc general, tot i que és difícil assegurar-ho.

Fase 4. 1869 – segle xxi Finalment, a partir del 1869, es va urbanitzar tot aquest sector per a la construcció de nous habitatges, carrers, el Mercat del Born, etc. D’aquest moment es va poder documentar una anivellació d’uns 60-70 cm amb material de finals del segle xix (ceràmica vidrada de color marró i groc de la Bisbal o Mataró i una moneda de 10 cèntims de la Primera República espanyola). Aquest nivell estava tallat per diverses clavegueres i altres serveis d’aquest moment o de moments posteriors. Aquesta anivellació estava coberta pel paviment antic de llambordes del carrer del Comerç i, a sobre d’aquest paviment, l’asfalt existent com a calçada del carrer fins a l’inici dels treballs actuals. n Sergio Arroyo Borraz

BIBLIOGRAFIA Artigues, P. L.; Fernández, A. (2014). «El jaciment arqueològic de l’antic mercat del Born. La seva darrera fase d’ús (1700-1717)». QUARHIS, 10, p. 30-55. Beltrán de Heredia, J.; Miró, N.; Soberón, M. (2012). «Les pipes de ceràmica no caolinítica trobades a Barcelona: producció i comerç als segles xvii-xix». QUARHIS, 8, p. 166-191. Brotons i Segarra, R. (2008). La ciutat captiva. Barcelona, 1714-1860. Barcelona: Albertí Editors, SL. Calicó, F.; Calicó, X.; Trigo, J. (1994). Monedas españolas desde Fernando e Isabel a Juan Carlos I: años 1474 a 1994. Barcelona: Gabinete Numismático Calicó. Fernández Espinosa, A. (2017). Memòria de la intervenció arqueològica al carrer de la Ribera, Comercial, Fusina, passatge Mercantil, passeig del Born i plaça Comercial. Obres d’urbanització al voltant del Mercat del Born i instal·lacions de recollida pneumàtica de sòlids urbans de Barcelona (Barcelonès). Codi de la intervenció: 055/12. [Inèdita]. Garcia Espuche, A. (2014). «El Born i el coneixement històric». QUARHIS, 10, p. 16-28. Garcia, A.; Guàrdia, M. (1986). Espai i societat a la Barcelona pre-industrial. Barcelona: Edicions de la Magrana, Institut Municipal d’Història, Ajuntament de Barcelona. Salvà Picó, M. G. (2011). «Las medallas religiosas de los siglos xvi al xviii en Cataluña». Actas del XIV Congreso Nacional de Numismática. Madrid, p. 289-301. Sanpere i Miquel, S. (1890). Topografía antigua de Barcelona: rodalía de Corbera. Barcelona: Imp. de Henrich. Sanpere i Miquel, S. (1911). Los terrenos de la Ciudadela. Barcelona: Imp. de Henrich y Comp.

58 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer dels Comtes de Bell-lloc, 192-216 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer dels Comtes de Bell-lloc, 192-216 Districte Les Corts Dates 20 de novembre de 2017– 2 de febrer de 2018 Codi 133/17 Motiu Reurbanització del carrer Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Abans Serveis Culturals, SL Direcció tècnica Laro Bonvehí Sánchez Equip Carles Aguilar, Joan Piera, Jordi Serra i Marcel Olivé Aixecament de planimetria Laro Bonvehí Sánchez Digitalització de plànols Ivan Salvadó i Markary García Fotografia Laro Bonvehí, Carles Aguilar i Marcel Olivé

Vista del mur de façana sud en el sondeig realitzat a la cara externa. Foto: Laro Bonvehí

Cronologia: Segles XV-XX. Paraules clau: Masia de Can Novell. Les Corts.

Durant els treballs d’execució de la fase 1 del projecte de reurbanització del carrer dels Comtes de Bell-lloc, 192-216, es van documentar una sèrie d’estructures que pertanyen a la masia de Can Novell. Situat per sota del camí de Barcelona, el mas Monterols o Can Novell és un dels masos de les Corts desapareguts durant el primer terç del segle xx, enderrocat amb motiu de l’obertura del carrer dels Comtes de Bell-lloc el 1927. Tal com es descriu en el registre de la propietat el 1906, se sap que era una casa de construcció de pedra, maçoneria i entramat de pi, maons i fusta, amb coberta a dos vessants i enrajolat de ceràmica. De forma quadrada, amb 21 m de façana, portada adovellada central i dos pisos d’alçària amb galeria d’arcades central sota teulat, no va ser restaurada totalment, i va perdre la part superior del cos lateral dret, la qual cosa li donava un aspecte deixat i enderrocat (Navarro, 1993).

Els treballs realitzats en aquesta intervenció han consistit en el control arqueològic dels rebaixos i l’excavació arqueològica mitjançant sondejos per documentar les restes arqueològiques de la masia de Can Novell que quedaven afectades per la realització de l’obra. Cal tenir en compte que la major part de la documentació arqueològica encara resta preservada al subsol. Malgrat la falta de més dades arqueològiques, cal remarcar la valuosa informació que ens ha aportat l’estudi arqueològic, uns resultats que presentem en quatre fases, que van des del segle xv fins al segle xx.

Fase 1. Segona meitat del segle xv – segle xvi Del mas de Monterols o Can Novell se sap que va ser establert emfitèuticament a Arnau de Monterols el 1327, però en aquesta intervenció no hem obtingut evidències de les restes d’aquest mas. Les estructures arqueològiques més antigues documentades corresponen a un mur documentat a la part nord de l’espai que devia ocupar la masia. Intervencions arqueològiques | 59

ment, les estructures que formen les façanes de la masia són el mur construït a la fase 1, que funciona com a mur de tancament de la façana nord, i el mur de tancament de la façana sud de l’edifici construït en aquest moment. Aquestes estructures es mantenen com a façanes de l’edifici al llarg dels segles següents fins al moment de l’enderroc de la masia.

Vista del mur de façana nord en el sondeig realitzat a la cara externa. Foto: Laro Bonvehí

Vista del mur de la façana sud, amb el marxapeu, el paviment enllosat i la claveguera que discorre per sota de la fase 2. Foto: Laro Bonvehí

Aquest mur fou construït utilitzant rajols intercalat amb pedres, i tot lligat amb morter de calç, tècnica generalitzada durant el segle xvi, encara que podria correspondre a un mur construït a la segona meitat del segle xv.1

Fase 2. Segle xvii – principis del segle xviii Durant la següent fase documentada de Can Novell, s’han documentat diferents construccions dins i fora de la masia. En aquest mo-

1. A Barcelona, es documenta l’ús generalitzat de rajols (maons i teules) com a material constructiu durant el segle xvi, tot i que en trobem alguns exemples ja durant la segona meitat del segle xv (Intervenció a la plaça del Duc de Madinaceli, 1-1b, carrer Nou de Sant Francesc. Codi: 027/12). 60 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Sobre aquest moment sabem que durant el segle xvii es construeix el mur de façana orientada a migdia, on hi devia haver la porta principal d’accés a la masia, com es dedueix del marxapeu de pedra que s’hi ha documentat. La resta d’elements relacionats amb aquesta fase són una sèrie de negatius documentats a l’interior de l’edifici. Al costat del mur de la façana nord s’ha documentat un negatiu de funcionalitat indeterminada practicat a l’estrat de terra i llicorella, i amortitzat en aquest moment. I per analogia amb l’anterior, també situem en aquest moment els forats de pal documentats a l’interior de l’edifici, que molt probablement devien formar part d’una mateixa estructura. Posteriorment, a finals del segle xvii i principis del segle xviii, es construeix un sistema de clavegueram, del qual s’han documentat dues clavegueres. La primera d’aquestes clavegueres, la documentada únicament a l’interior de l’edifici, devia desguassar a la segona claveguera, que devia ser la principal i que desguassava a l’exterior de la masia. La construcció del desguàs exterior d’aquest sistema de sanejament va comportar un arrasament de part de l’exterior de l’edifici, moment en el qual també es configura l’espai exterior de la façana sud a partir de la construcció d’un paviment enllosat, construït sobre la claveguera, i adossant-se al marxapeu de la porta d’entrada a la masia.

Fase 3. Segles xviii-xix Entre els segles xviii i xix es produeix una reforma de l’espai interior de la masia, documentada a partir del negatiu de construcció d’un paviment de rajols. La construcció d’aquest paviment va implicar l’arrasament de l’interior de l’edifici fins a l’estrat de llicorella i graves, fet que comportà la destrucció del coronament de la claveguera principal i la seva posterior amortització, l’arrasament dels negatius i els seus rebliments de la fase 2, i l’obertura d’un accés a la part nord de l’edifici practicat al mur de la façana nord.

Aquesta reforma de l’espai interior també va implicar la construcció d’una sitja i la seva boca reforçada en maçoneria, mentre que al nord, a l’exterior de l’edifici, es va construir una galeria subterrània.

Fase 4. Segle xx Aquesta fase correspon a l’últim moment d’ocupació de la masia. S’ha documentat una única reforma en aquest moment, que correspon a la construcció d’un marxapeu a l’accés situat al mur de la façana nord. Sobre aquest marxapeu que reforma el paviment de rajols, s’ha documentat l’últim nivell de circulació que s’estén per tot l’interior de l’edifici i per part de l’exterior de l’edifici en el sector nord. Vista de part de la galeria subterrània situada a l’exterior de la façana nord del mas. Foto: Laro Bonvehí

La masia de Can Novell va deixar de ser ocupada el 1927, moment en què fou enderrocada per a la urbanització de la zona en obrir-se el carrer dels Comtes de Bell-lloc. En el moment previ a l’abandonament del mas, segurament és quan s’amortitzen la sitja de l’interior de l’edifici i la galeria subterrània, actualment col·lapsada. n Laro Bonvehí Sánchez

BIBLIOGRAFIA Chorén Tosar, J. (2012). Intervenció a la plaça del Duc de Madinaceli, 1-1b, carrer Nou de Sant Francesc. Codi: 027/1. Navarro i Molleví, I. (1993). Masies de les Corts: torres, masos i altres cases. Barcelona: Arxiu Municipal del Districte de les Corts.

Vista del paviment i l’accés practicat al mur de façana nord a la fase 3. Foto: Laro Bonvehí

Vista de la sitja de la fase 3 de Can Novell. Foto: Laro Bonvehí Intervencions arqueològiques | 61

Carrer dels Consellers, 2

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer dels Consellers, 2 Districte Ciutat Vella Dates 3 de gener de 2017 – 10 de gener de 2017 Codi 001/17 Motiu Rasa de canalització de la xarxa elèctrica Promotor/Propietari Endesa Distribución Eléctrica, SL / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Marta Nolla Enfedaque Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Àlex Moreno Gómez

Cronologia: Anterior al segle XIX. Paraules clau: Mur. Trama urbana.

La intervenció ha estat motivada per la realització d’una rasa de canalització per a la connexió a la xarxa elèctrica. Durant els treballs es va documentar una estructura murària en planta. S’ha de ser molt prudent a l’hora de donar una cronologia per a aquest mur, ja que no es disposa de prou elements per determinar-la: les terres que reblien l’estructura corresponien als farciments de les rases dels serveis que abasteixen la zona i, com a conseqüència d’això, es va localitzar molt poc material arqueològic, i tot el material que es va trobar estava fora de context. D’altra banda, tampoc no es va poder observar el parament per veure’n la tipologia constructiva, ja que es va localitzar a 0,65 m de fondària, que era la cota d’afectació de la rasa que s’estava realitzant, i la presència d’altres serveis va impedir fer una ampliació de la zona de treball. El mur, obrat amb maons i pedres lligades amb morter de calç blanc, podria correspondre a una estructura anterior al segle xix. D’una manera molt prudent, es pot dir que es podria tractar d’una estructura de l’època moderna; només intervencions futures podrien confirmar-ho o desmentir-ho. n Marta

Nolla Enfedaque

62 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

El mur localitzat. Foto: Marta Nolla

Carrer del Correu Vell, 3

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Correu Vell, 3 Districte Ciutat Vella Dates 9-11 de gener de 2017 Codi 004/17 Motiu Rehabilitació de la finca i construcció de fossat d’ascensor Promotor/Propietari Soverino BCN Investments, SL Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Esther Medina i Miquel Gurrera Aixecament de planimetria i fotografia Esther Medina Guerrero Digitalització de plànols Àlex Moreno Gómez

Estructures de cronologia romana.

Cronologia: Segles I-IV dC. Paraules clau: Parcel·lari medieval i modern. Exterior de la muralla romana. Canalització.

Les expectatives arqueològiques d’aquest indret es relacionen amb la seva ubicació a la zona suburbial de la ciutat romana de Bàrcino, molt a prop de la zona termal situada entre la muralla i el port. Les nombroses intervencions arqueològiques també testimonien l’evolució del parcel·lari medieval i modern d’aquesta part de la ciutat. L’excavació ha revelat l’existència de dos murs mitgers de la finca, de l’època contemporània però amb materials constructius reaprofitats de probable cronologia medieval (carreus, un àbac decorat amb rosetes i escuts). Per sota dels estrats d’anivellament relacionats amb l’edificació contemporània, es detectà un estrat amb presència de ceràmica africana de cuina, africana Clara A i D i àmfora africana. La capa cobria un mur de 66 cm d’amplada, 1,10 m de longitud

i 70 cm d’alçat observat. Estava orientat en l’eix d’oest – sud-oest a est – nord-est. Fou construït amb pedres de mesura mitjana i petita lligades amb morter de calç i sorra, de color beix. En una petita porció de l’àrea excavada, a la cara est, es van observar, associades amb aquest estrat, les possibles restes molt malmeses d’un paviment d’opus signinum de 2 cm de gruixària. L’estrat d’amortització i aquesta petita porció de paviment cobrien una capa de composició argilosa, de color marró ataronjat, compacta, amb petites taques d’argila ataronjada i petits carbons. Aquest estrat cobreix un mur menor amb la mateixa orientació que el mur descrit més amunt, disposat en paral· lel a 26 cm de distància, de 36 cm d’amplada, 56 cm de longitud i un alçat mínim de 30 cm. És construït amb petites pedres lligades amb morter de color beix. Perpendicular a ambdós murs, i totalment imbricat al mur de més amplada, es localitzà un altre mur de 66 cm de longitud i 50 cm d’amplada mínima, tot i que continuava fora Intervencions arqueològiques | 63

Planta i seccions.

de l’àmbit d’actuació de l’obra en direcció est. Té una orientació de nord – nord-oest a sud – sud-est. És construït amb pedres de mesura mitjana i petita lligades amb morter de calç i sorra, de color beix. A l’espai existent entre els tres murs s’excavà un estrat format per sorres de color gris de consistència molt dura. El mur menor podria constituir part d’una canalització. Recolzada al mur menor, a la seva cara oest – nord-oest, s’evidencià una possible estructura formada per dues pedres lligades amb morter. No fou possible apreciar-ne les dimensions ni l’orientació. n Esther Medina Guerrero

Detall del material constructiu reaprofitat en un dels murs mitgers de la finca. 64 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer del Correu Vell, 14

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Correu Vell, 14 Districte Ciutat Vella Dates Maig-juny del 2017 Codi 064/17 Motiu Instal·lació d’un ascensor Promotor/Propietari TR5 BCN Àmbits, SL Empresa d’arqueologia Actium Patrimoni Cultural, SL Direcció tècnica Pau Gómez Aramburu Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Pau Gómez Aramburu

Cronologia: Romà. Medieval. Paraules clau: Mur. Dipòsit. Hàbitat.

Les tasques de control i excavació arqueològica a l’obra del carrer del Correu Vell, 14 han permès documentar tota una sèrie d’elements arquitectònics, que es poden incloure en dos períodes cronològics diferenciats: una primera fase d’ocupació, abans de la construcció de l’edifici actual, corresponent a èpoques d’ocupació romana, i una de més recent, relacionada amb l’immoble actual. La fase més antiga correspon a un mur de pedra localitzat al límit oest de la intervenció. Aquest mur creua de nord a sud la cala arqueològica, i se n’ha documentat una longitud de fins a 1,63 m. Posteriorment, a partir d’un nou sondeig va ser possible determinar-ne l’amplada, de 0,50 m. Només va ser possible documentar un parell de filades d’aquest mur, per raó de la cota d’afectació projectada a l’obra i del fet que està afectat per fases posteriors relacionades amb l’edifici actual. Es van trobar només un parell de fragments ceràmics de l’època romana en un estrat que es relaciona directament amb el mur, un possible nivell d’ús. Aquesta troballa podria

estar relacionada amb les realitzades en altres jaciments en zones properes a la muralla romana, com és el cas del jaciment excavat al carrer del Sotstinent Navarro, que van permetre determinar l’existència d’una ocupació imperial a la zona on s’emplaçava el fossar de la muralla romana, un cop es va amortitzar. O el cas del jaciment emplaçat al passeig de Colom, 9, on es van documentar elements constructius possiblement relacionats amb la zona portuària de la colònia. Aquestes troballes demostren l’ocupació recurrent de l’espai fora muralles durant l’època romana. Més endavant, aquest espai es va amortitzar a partir d’una sèrie d’estrats amb restes de materials constructius per apujar la cota de circulació. Possiblement, l’estrat amb les pedres i el morter desgranat que es va poder documentar marca una seqüència d’ús, tot i que no va ser possible datar aquesta estratigrafia ni identificar un nivell de circulació associat. L’edifici actual va patir nombroses reformes des del segle xiii fins a l’actualitat, fet que ens fa pensar que possiblement el mur esmentat

Mur de l’època romana que està cobert parcialment pel dipòsit de l’època moderna (part superior de la foto). Intervencions arqueològiques | 65

més amunt en algun moment va funcionar amb l’edifici actual, tot i que no va ser possible corroborar aquest fet. Posteriorment es va construir un nou mur, del qual es va poder documentar la fonamentació i la rasa de construcció, que seccionava tota l’estratigrafia. A causa de la falta de material ceràmic no es va poder fixar la cronologia d’aquesta seqüència; tot i això, sí que es va poder determinar que era posterior al segle xviii, tenint en compte la relació estratigràfica que tenia aquesta rasa amb un dipòsit documentat amb material de l’època moderna. Des del punt de vista arquitectònic, aquest edifici mostra elements romànics, com són dos finestrals al cantó esquerre de l’edifici, fet que situa l’origen al segle xiii, amb la qual cosa es relaciona amb el moment en què es va començar a ocupar l’espai extramurs i es van crear els nous barris medievals. Tanmateix, durant la intervenció no va ser possible documentar cap estratigrafia relacionada amb l’origen d’aquest edifici. Finalment, es va documentar part d’un dipòsit que seccionava tota l’estratigrafia, ja que és l’element més recent previ al paviment inicial, que en el moment de la intervenció es trobava en desús. n Pau Gómez Aramburu

66 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer de la Creu Coberta, 24.U Carrer de la Diputació, 1 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Creu Coberta, 24.U / Carrer de la Diputació, 1 Districte Sants-Montjuïc Dates 19-22 de desembre de 2017 Codi 147/17 Motiu Obres d’urbanització del carrer de la Diputació, cantonada amb el carrer de la Creu Coberta Promotor/Propietari BAGURSA / Ajuntament de Barcelona Empresa adjudicatària Global Geomática, SL Direcció tècnica Isabel Pereira Hernández Escàner 3D i fotogrametria d’alta resolució Global Geomática, SL Aixecament de planimetria, digitalització de plànols, dibuix de materials i fotografia Isabel Pereira Hernández

Detall de la boca del dipòsit.

Cronologia: Segle XIX. Paraules clau: Dipòsit. Rajoles. Hostal d’Hostafrancs.

La intervenció es va dur a terme a partir de la localització d’un dipòsit en el moment d’iniciar les obres d’urbanització en aquest sector de la ciutat; després d’haver constatat l’excepcionalitat de la troballa es van determinar unes mesures per documentar-la correctament. Es tracta d’un dipòsit de dimensions considerables (secció troncocònica amb boca de 0,68 m de diàmetre, amplada del fons de 5,15 m de diàmetre i fondària de 6 m), i un revestiment interior de rajoles ceràmiques decorades amb diversos motius. La documentació de l’estructura es va fer mitjançant escàner 3D i fotogrametria d’alta definició, en el cas del parament intern, i amb metodologia arqueològica en el cas del parament extern. La tipologia del material emprat per al revestiment i la construcció va permetre datar l’estructura d’un moment indeterminat del segle xix. En el desmuntatge de part de la boca de l’estructura es van recuperar algunes de les rajoles que recobrien les parets, peces ceràmiques que per la seva tipologia s’adscriuen a un període d’entre el segle xviii i el segle xix. Moltes d’aquestes peces semblen rebuig d’alguna rajoleria, ja que mostren algunes imperfeccions, i en un primer moment s’ha pensat que podrien ser d’algun centre productor proper, atès que el dipòsit era en

Interior del dipòsit.

una zona on les rajoleries van proliferar de manera important durant el segle xix, alguna molt a prop d’aquest indret. De totes maneres, aquest punt caldrà valorar-lo correctament, ja que a partir del segle xix es difonen els models existents i s’enriqueixen amb models que s’intercanvien entre els diferents obradors. Tot i ser rajoles reaprofitades, la col·locació en el parament interior de l’estructura segueix uns patrons relativament estètics, sobretot en el fons, on dibuixen una sèrie de quadrats concèntrics. Pel que fa a la documentació històrica, l’estudi d’arxiu realitzat no ha aportat cap informació sobre l’origen i l’ús de l’estructura, però la documentació consultada, sobretot administrativa, ha aportat dades històriques que considerem que val la pena comentar. En aquesta cerca s’han pogut identificar, sobretot, els diferents propietaris dels immobles al llarg dels segles xix i xx i es pot afirmar que l’hostal d’Hostafrancs, una de les primeres edificacions de la zona i que va acabar donant nom al barri, ocupava els números del 20 al 24 del carrer de la Intervencions arqueològiques | 67

2D de l’interior del dipòsit. Imatge: Global Geomática, SL

2D del fons del dipòsit. Imatge: Global Geomática, SL

Creu Coberta (en l’antiga numeració de l’anomenada carretera de Madrid a França, correspon als números 50, 52 i 54). Per tant, el número 26, antic número 56, que és on es documenta l’estructura, no corresponia a l’edificació de l’hostal, sinó, possiblement, a una zona no edificada que va pertànyer en el seu moment a l’establiment, però no a l’edifici en si. Els edificis i les cases que es van enderrocar per a la realització d’aquestes obres (números 20, 22, 24 i 26) són construccions molt posteriors a l’origen de l’hostal d’Hostafrancs, l’any 1840. Per tant, de l’edifici originari no se’n conservava res des de principis del segle xx. Els problemes d’aigua de la barriada durant el segle xix i les necessitats pròpies d’un hostal d’aquestes dimensions fan pensar que l’estructura documentada, per la seva tipologia i característiques, segurament sigui un dipòsit d’aigua, o si més no de líquids; dipòsit que, per les seves dimensions, podria ser utilitzat o bé de manera comunitària o bé en dependències adjacents a l’hostal. n Isabel Pereira Hernández 68 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

BIBLIOGRAFIA ACA (Arxiu de la Corona d’Aragó). Fons Hisenda Moderna. AHCB (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). Fons documental; Fons cartogràfic. Alberch Fugueras, R. (dir.) (1999). Els barris de Barcelona, vol. II: Sants-Montjuïc, Les Corts, Sant Gervasi. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Albertí, S. (2000). La rajola catalana de mostra dibuixada per Salvador Miquel. Barcelona: Associació Catalana de Ceràmica (Butlletí, 22). AMCB (Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona). Fons en línia; Urbanisme i Obres; Arxius administratius. AMDS (Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc). Documentació Municipal. Diversos autors (2006). Can Tinturé, col·lecció de rajola de mostra Salvador Miquel. Ajuntament d’Esplugues de Llobregat. Garcia i Palacín, A. (1996). Hostafrancs, 150 anys d’història. Barcelona: Amics de la Història i de les Tradicions d’Hostafrancs.

Carrer d’Escudellers, 44 Carrer dels Còdols, 3-5 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer d’Escudellers, 44 / Carrer dels Còdols, 3-5 Districte Ciutat Vella Dates Abril-juliol i octubrenovembre del 2017 Codi 036/17 Motiu Obres de rehabilitació integral de la finca Promotor/propietari Nutshell Hall, SL Empresa d’arqueologia Arqueòlegs.cat, SL Direcció tècnica Júlia Miquel i López Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Júlia Miquel i López

Vista del forjat.

Cronologia: Romana. Medieval. Moderna. Contemporània. Paraules clau: Estudi dels paraments. Rajoles hidràuliques.

La finca objecte d’intervenció és en realitat fruit de la unió de tres finques de diferents característiques i originàriament independents que a mitjan segle xx foren unificades i convertides en una única finca. Concretament, la finca que està catalogada es correspon amb la del carrer d’Escudellers, 44.1 Aquest edifici és un exemple característic del segle xviii i consta de planta baixa i tres pisos. A la planta baixa hi ha dos portals de pedra que formen un arc escarser i, al mig, una petita porta amb arcada que té al damunt un balconet. L’evolució de l’edifici ve marcada per dos balcons a cada planta, i destaca que al principal els balcons són de llosana de pedra. La façana presenta una sèrie d’esgrafiats que foren restaurats el 1992, amb formes típiques del barroc, amb figures al·legòriques i motius vegetals, i destaca la data del 1769.

1. Edifici inclòs al Catàleg del patrimoni arquitectònic i històrico-artístic de la ciutat de Barcelona del 1979 (cat. B, cap. ii, fitxa 301), inclòs en el Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i catàleg del districte 1 (sector Central, nivell B, Bé Cultural d’Interès Local, element 89, identificador 575).

La finca del carrer dels Còdols, 3 consisteix en una construcció entre mitgeres amb planta baixa, tres plantes, àtic i terrat. Atenent l’estudi històric que es va fer, abans de l’any 1758 la parcel·la era ocupada per un edifici deshabitat i en mal estat que fou enderrocat, i s’hi va aixecar una nova construcció que constava de baixos i dos pisos sense balcons amb una escala central. L’any 1786 es reformen les obertures del primer pis i es fa una comunicació amb la finca d’Escudellers. L’any 1795 es remunten dos pisos, amb balcons al primer i el segon pis i ampits a la resta de pisos. La finca del carrer dels Còdols, 5 constava abans del 1830 com a edifici en mal estat. Aquell any, l’Ajuntament ordenà enderrocar la façana i l’edifici va ser apuntalat. També hi consta la venda, i destaca el fet que la parcel·la era més gran que l’actual i es produí una divisió entre dues propietats. L’edifici es va construir de bell nou amb la façana més reculada, i consta de planta baixa, primer pis i altell. L’any 1859 es produí la reedificació de la finca, que es va deixar amb planta baixa i tres pisos, amb dues obertures per planta.

Intervencions arqueològiques | 69

Posteriorment, la recerca es complementà amb diverses cales als paviments que subsisteixen a les diferents plantes dels habitatges, per escatir si es tractava de paviments originals o, en canvi, es podien observar diferents nivells de pavimentació. Es van fer un total de 44 cales als tres edificis. Quant a la tipologia de paviments, destaquen els de rajoles rectangulars en cru de 30 per 15 cm, normalment disposats a la mescla, i de rajoles quadrades de 15 per 15 cm, col·locades de punta. També fou possible trobar rajoles de 15 per 15 cm en cru i amb to vermell per alternar la disposició. Quant als edificis del carrer dels Còdols, 3 i 5, cal destacar la presència i la conservació en diferents graus de pavimentació a base de rajoles hidràuliques de 20 per 20 cm, de les qual es van poder determinar tres models:

Rajola hidràulica model i.

Rajola hidràulica model ii.

El projecte d’intervenció arqueològica preveia la realització d’un nombre indeterminat de cales parietals per complementar l’estudi historicodocumental que s’havia dut a terme, com també un nombre indeterminat de sondeigs als paviments actuals de les finques, amb l’objectiu d’observar l’estat del forjat i veure al mateix temps la possible superposició de paviments. Es van fer un total de 27 cales parietals als edificis del carrer d’Escudellers, 44 i del carrer dels Còdols, 3 i 5, distribuïdes per les diferents plantes dels edificis excepte a la planta primera d’Escudellers, 44, atès que murs i parets ja estaven repicats prèviament, circumstància que va fer innecessari fer cales parietals i va permetre recollir dades dels elements en extensió. Pel que fa a la metodologia, es va fer l’estudi per plantes, començant per la planta baixa de les tres finques i anant pujant per plantes. 2. Aquest disseny també es pot veure a: http://ajuntament.barcelona.cat/arqueologia barcelona/mosaics/mosaic/carrer-de-la-diputacio-16-paviment-de-flors-taronges-i-verdes/. 70 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

–– Rajola hidràulica model i: rajola decorada en forma de flors amb quatre pètals de color granat i que apareix a totes les plantes de l’edifici, inclosa la galeria de l’àtic. La seva cronologia es podria situar entorn de principis del segle xx. Al dors conserva la marca de fabricació en relleu on es pot llegir «J.Y CA.—BARCELONA». Sembla que aquesta marca fou parcialment esborrada i, si bé es llegeix clarament el que correspon a la inicial d’un nom —Josep, Joan...—, hi ha l’espai per al cognom però el relleu ha estat suprimit. Segons la consulta efectuada a Jordi Griset, especialista en rajoles hidràuliques, a través del web d’«El mosaic del meu barri», sembla que podria ser el segell d’un fabricant que en tancar el negoci va vendre els estris de fabricació de rajoles — motlles, premsa...— a un altre fabricant. És molt probable que aquest darrer esborrés parcialment el nom de la marca del fabricant anterior i aprofités el motlle. Aquest fet dificulta la identificació del fabricant i, ara com ara, no es poden aportar dades de la seva vinculació a un catàleg. –– Rajola hidràulica model ii:2 rajola que presenta motius florals de color verd, marró clar i marró fosc. No hi era tan present i es va trobar a la planta principal. La seva cronologia se situa entorn de principis del segle xx. –– Rajola hidràulica model iii: aquesta rajola té una escassa presència en els edificis estudiats i presenta com a decoració principal formes poligonals de color marró fosc i línies amb marró clar simulant un parquet de fusta; es troba al passadís de dos habitatges de la planta principal. La cronologia és lleugerament posterior a les anteriors, ja que es va fabricar més entrat el segle xx.

tura la componen murs i envans de maons, i destaca que a la planta primera i la planta segona hi ha un desnivell considerable entre els diferents habitatges. Del resultat dels sondeigs realitzats al subsol se’n donarà compte a l’Anuari corresponent a l’any 2018. n Júlia Miquel i López

BIBLIOGRAFIA C oll , J.; Huélamo, J. M.; S olias , J. M. (1992). «L’edifici de la inquisición de Cuenca. Avanç a la metodologia desenvolupada al seu estudi arqueo-arquitectònic». A: M atrix , H. Sistemes de registre en arqueologia. Lleida: Pagès Editors, p. 77-130. Griset, J. (2015). L’art del mosaic a Catalunya. Barcelona: Viena Edicions.

Rajola hidràulica model iii.

Com a conclusió, les cales parietals realitzades a la finca del carrer d’Escudellers, 44 indiquen que a la planta baixa els murs són bàsicament de pedra desbastada, amb algun carreu reaprofitat i maons que marquen filades molt irregulars. En aquest sentit, es tracta d’una construcció que reaprofita, de ben segur, la preexistent i que en el moment de construir la nova finca es va reutilitzar. El mur de façana i el posterior també són de pedra amb algun maó. L’espai interior mostra clarament dos cossos ben diferenciats, per distingir la botiga i la zona de trànsit cap a la part noble. Aquesta compartimentació està feta bàsicament amb maó pla lligat amb morter de calç. Al pis immediatament superior, el principal, les mitgeres presenten un aparell que consisteix en filades de maons alternades amb alguna pedra treballada en forma de carreu lligada amb morter. La resta són envans i parets de maons; alguns es podrien datar del primer terç del segle xx, quan la finca del carrer dels Còdols, 5 s’amplià. Finalment, els pisos primer i segon tenen els murs mitgers fets de maons, com també la resta de parets i envans.

Villaverde , M. (dir.). Estudi històric de la finca del carrer Escudellers, 44 / Còdols, 3-5, Barcelona, abril del 2007. [Inèdit].

La finca integrada al carrer dels Còdols, 3 presenta restes de l’antiga edificació que hi havia abans de l’any 1758, fet que es veu reflectit al mur mitger que dona a la finca cantonera entre els carrers d’Escudellers i dels Còdols. Aquesta mitgera està bastida amb pedra amb algun maó i lligat amb morter de calç. També és de pedra, amb algun maó, el mur antic de la mitgera que separa l’edifici del carrer dels Còdols, 3 de l’edifici del número 5. La resta són parets i envans de maons. Finalment, la finca del carrer dels Còdols, 5 és la més nova dels tres edificis i no resta res de l’edificació que hi havia prèviament. L’estrucIntervencions arqueològiques | 71

Carrer de l’Esquirol, 4

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de l’Esquirol, 4 Districte Ciutat Vella Dates Novembre del 2017 Codi 128/17 Motiu Fossat per a la instal·lació d’un ascensor Promotor/Propietari Comunitat de propietaris Empresa d’arqueologia Global Geomática, SL Direcció tècnica Pau Gómez Aramburu Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Pau Gómez Aramburu

Cronologia: Època medieval. Època moderna. Paraules clau: Murs. Pou. Estructures domèstiques.

Les tasques de control i excavació arqueològica van permetre documentar una sèrie d’estructures arqueològiques, que es poden incloure en tres períodes cronològics diferenciats: dues primeres fases d’ocupació prèvies a la construcció de l’edifici actual i una de més recent, relacionada amb l’immoble que avui dia trobem en aquest emplaçament. La primera seqüència d’ús de l’espai que es va poder documentar està relacionada amb un primer mur fet de pedres desbastades lligades amb morter de calç documentat al pati de llums. Es tracta d’una fase plenament medieval, ja que tant l’estrat que trobem associat amb aquest primer moment com el que es va trobar durant el desmuntatge parcial del mur es van datar, a partir dels materials ceràmics, dels segles xiii i xiv. Posteriorment, aquest espai va patir una sèrie de modificacions que va ser possible documentar a través de les ampliacions que va anar patint el mur documentat. Aquestes ampliacions van consistir en el recreixement i l’augment d’amplada. Juntament amb aquestes ampliacions, es van documentar un parell de murs fets de pedra desbastada i lligats amb morter. En un dels murs, va ser possible relacionar la seva construcció amb una de les ampliacions documentades en el mur que ocupava el centre del sondeig efectuat al pati de llums, ja que es van documentar restes de l’estrat sobre el qual s’assentava, entre la primera fase del mur central i la seva ampliació. Tant per cota com per metodologia constructiva, es pot pensar que el tercer mur documentat pertanyia a un mateix moment constructiu o, fins i tot, a la mateixa estructura que el segon mur documentat. Relacionada amb aquest tercer mur es va poder documentar una estructura de pedres sense treballar, lligades amb morter de calç, que recolzaven directament damunt el mur i l’estrat que s’hi adossava. No ha estat possible determinar-ne la funcionalitat. A través de les restes documentades s’ha pogut observar un ús de l’espai a l’època medieval que es perllonga en el temps fins a

72 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

El mur d’origen medieval amb les diferents modificacions que va tenir.

l’època moderna, moment en què la trama urbana de la ciutat comença a patir modificacions importants fins avui. Ateses les característiques de l’obra, de dimensions reduïdes, no ha estat possible extreure informació addicional amb relació a aquestes estructures de fases posteriors. Finalment, es van poder documentar tot un seguit d’elements relacionats amb l’edifici actual, com són les fonamentacions dels murs, que en alguns casos s’assenten directament sobre estructures més antigues, una paret d’un dipòsit ja en desús i, també, un pou pertanyent a la mateixa finca, que, en un moment determinat, va ser dividit per un mur que, actuant de mitgera, separava en dos habitatges l’edifici actual. Molt sovint, aquests pous eren compartits per ambdós habitatges, fins que, a l’època recent, el pou va ser tapiat. n Pau Gómez Aramburu

Carrer d’Estruc, 11-13

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer d’Estruc, 11-13 Districte Ciutat Vella Dates 6 de març de 2017 – 14 de març de 2017 Codi 028/17 Motiu Realització d’una rasa de canalització per a la connexió a la xarxa elèctrica Promotor/Propietari Endesa Distribución Eléctrica, SL / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Marta Nolla Enfedaque Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Àlex Moreno Gómez

Estructura murària anterior al segle xix.

Cronologia: Anterior al segle XIX. Paraules clau: Mur. Trama urbana.

La intervenció realitzada al carrer d’Estruc, 11-13, va ser motivada per la realització d’una rasa de canalització per a la connexió a la xarxa elèctrica. Durant els treballs es van documentar dues estructures muràries en planta. Tot i així, les condicions de l’obra no van permetre aprofundir més. El fet que les terres que cobrien les estructures corresponguessin als farciments de les rases dels serveis que abasteixen la zona va permetre localitzar molt poc material arqueològic, i el que hi havia estava descontextualitzat. Tampoc no es va poder observar el parament de les estructures, ja que la cota d’afectació de la rasa no permetia rebaixar més. Una de les dues estructures només conservava l’empremta del morter de calç, i l’altra està formada per pedres de diferents dimensions, sense presència de morter. Ambdues estructures podrien correspondre a elements anteriors al segle xix. n Marta Nolla Enfedaque

Intervencions arqueològiques | 73

Fabra i Coats

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer Gran de Sant Andreu, 196-200 Districte Sant Andreu Nom singular Fabra i Coats Dates 25 de juliol – 4 d’agost de 2017 Codi 091/17 Motiu Adequació d’una nau de l’antiga Fabra i Coats com a nova seu de l’Institut de Mercats de Barcelona Promotor/Propietari Institut Municipal de Mercats de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Direcció tècnica Jordi Ardiaca Rodríguez

Cronologia: Segles XIX-XX. Paraules clau: Filatures Fabra i Coats. Parcel·lari antic.

Aquesta intervenció es va dur a terme a l’interior de la nau número 3 de la fàbrica Fabra i Coats, que té l’origen en la fàbrica d’El Vapor Fil, fundada el 1837 per Ferran Puig i Gibert associat amb el seu gendre, Camil Fabra i Montanills, i dedicada a la fabricació de filats i torçats de lli. El 1903, els directius de la fàbrica van signar un acord de fusió amb l’empresari James Clark i la família dels Coats, que controlaven el 80 % de la producció de fil per cosir a Gran Bretanya i que l’estaven expandint a altres països. La societat resultant es va anomenar Compañía Anónima de Hilaturas de Fabra y Coats (Baratech, 2003). S’inicià aleshores una expansió constant amb l’adquisició de nous espais per fer noves naus, com la que ens afecta en aquesta intervenció. La crisi del tèxtil i la reconversió

industrial van provocar que a partir del 1970 patís un procés de caiguda que finalitzà en el seu tancament l’any 2005, moment en què l’Ajuntament de Barcelona s’encarregà de comprar els edificis per conservar-los i reconvertir-los. Els treballs efectuats dins la nau número 3 de la fàbrica Fabra i Coats per adequar-la com a seu de l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona han consistit en l’obertura mecànica de diverses rases per a la instal·lació de serveis d’evacuació d’aigües brutes, com també en l’obertura d’un fossat d’ascensor i la fonamentació d’una escala. Va ser en aquest rebaix que es va localitzar el nivell de circulació originari de la nau número 3 de la Fabra i Coats, fet de ciment lliscat. Per sota d’aquest nivell i cobert per una capa d’anivellació composta bàsicament per runa, es va trobar un mur de pedres mitjanes sense treballar i maons lligats amb morter de calç i sorra. Es van documentar 2,94 m

Aixecament de planimetria Antoni Rigo i Jordi Ardiaca Digitalització de plànols i fotografia Jordi Ardiaca Rodríguez

Vista de la cala amb el paviment de rajoles i el mur de les cases prèvies a la construcció de la nau número 3 de la Fabra i Coats. 74 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

en aquest punt i el paviment va ser protegit amb una capa de geotèxtil, però en el fossat d’ascensor va ser necessari extreure’l i excavar la seva preparació, composta per morter de calç i sorra, i les anivellacions inferiors. En fer el rebaix, sí que es va poder documentar la banqueta amb la mateixa tècnica constructiva que el mur descrit més amunt, amb unes mides de 2,83 m de longitud per 0,58 m d’amplada parcial. La cota superior estava situada als 25,83 msnm i es van documentar 0,40 m d’alçària, a causa d’haver assolit la cota requerida per l’obra. En cap punt de la intervenció no es va esgotar l’estratigrafia. Tant el mur com la banqueta van ser protegits, ja que la seva conservació era compatible amb el projecte d’instal·lació de l’ascensor. Aquestes estructures, abans de la construcció de la nau número 3 de la Fabra i Coats, podrien correspondre a tres cases adquirides per la direcció de la fàbrica l’any 1912 i enderrocades per construir la nau número 3 entre el 1913 i el 1914 (Morros et al., 2017), dins de la dinàmica expansiva que presenta la fàbrica a partir de la fusió amb els Coats. n Jordi Ardiaca Rodríguez

Vista de detall del mur amb l’enlluït i el paviment de rajoles.

BIBLIOGRAFIA Baratech Penina, M. (2003). Coats Fabra, 1903-2003. 100 anys. Barcelona: Ed. Coats Fabra, SA. Carta Arqueològica de Barcelona, http://cartaarqueologica. bcn.cat/2950. Diversos autors (1914-1985). «Documentació dels projectes d’obres originaris». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (expedients FO-1000-1914, FO-778-1916, FO-2393-1917, EIX-35521-1926, EIX-56002-1934, EIX-608331935, EIX-61219-1935, FO-965-1936 i OBRAS-850029-1985). Morros, J.; Pérez, E.; Fumadó, A. (2017). Projecte d’execució de remodelació de la nova seu de l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona. Institut Municipal de Mercats de Barcelona.

Vista del mur amb la seva banqueta.

de llargada per 0,24 m d’amplada parcial, a causa d’haver aparegut en un dels límits del fossat d’ascensor; per això, tan sols en veiem una cara, que presentava un revestiment de morter de calç. La cota superior del mur era de 26,14 msnm i la cota inferior era de 25,65 msnm. Recolzant en aquest mur es conservava el nivell de circulació de l’àmbit compost per un paviment de rajoles de ceràmica disposades a la mescla i lligades amb morter de calç i sorra, amb unes mides de 0,30 per 0,15 per 0,04 m, amb una cota superior de 25,99 msnm. En el tram de la fonamentació de l’escala, l’excavació quedava aturada Intervencions arqueològiques | 75

Carrer de Fernando Pessoa, 65-67 Passeig de Santa Coloma, 40U DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Fernando Pessoa, 65-67 / Passeig de Santa Coloma, 40U

Districte Sant Andreu

Dates Maig-juliol del 2017

Codi 093/17

Motiu Construcció d’un poliesportiu

Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona

Empresa adjudicatària ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric

Direcció tècnica Iñaki Moreno Expósito

Aixecament de planimetria i fotografia Iñaki Moreno Expósito

Digitalització de plànols Àlex Moreno Gómez

Rasa amb les clavegueres de les cavallerisses de les casernes de Sant Andreu en primer pla.

Cronologia: Contemporània. Paraules clau: Casernes. Sant Andreu.

Arran de les futures obres de construcció d’un poliesportiu al carrer de Fernando Pessoa, es van dur a terme una sèrie de sondejos arqueològics per determinar la possible afectació sobre el rec Comtal al seu pas pels predis afectats. La intervenció arqueològica, malauradament, no va permetre documentar cap tram del rec Comtal ni d’estructures accessòries a aquesta infraestructura hidràulica, atès que, pel que sembla, el traçat passava pel centre del carrer.

76 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Les dues rases van permetre documentar, però, restes estructurals: fonamentacions, clavegueres i restes d’un paviment de llambordes de les antigues casernes de Sant Andreu, també anomenades Bailèn. Aquest complex militar fou construït entre els anys 1929 i 1934, al nord del barri de Sant Andreu. Acollien la mestrança i el parc d’artilleria per al cos d’enginyers —substituint les drassanes—, el IV Regiment d’Infanteria i el VIII Regiment Lleuger. Finalment, l’activitat militar de les casernes va cessar el 1998, i el 2005 el complex va ser enderrocat, a excepció dels edificis d’habitatges ubicats al passeig de Torras i Bages. n Iñaki Moreno Expósito

Carrer de la Flor de Lliri, 1-3

DADES DE LA INTERVENCIÓ

Cronologia: Medieval. Romana (segle V dC). Paraules clau: Mur romà. Murs medievals.

Ubicació Carrer de la Flor de Lliri, 1-3

La intervenció del carrer de la Flor de Lliri, 1-3, va ser promoguda per la instal·lació d’un ascensor. Per a la construcció del fossat va ser necessari un rebaix de 2,5 per 2 m i una profunditat d’1,80 m.

Districte Ciutat Vella Dates 25 d’octubre – 24 de novembre de 2017 Codi 126/17 Motiu Instal·lació d’un ascensor Promotor/Propietari Comunitat de propietaris Empresa d’arqueologia Abans Serveis Culturals, SL Direcció tècnica Marta Merino i Laro Sànchez Aixecament de planimetria Marta Merino i Ivan Salvador Infografia Markary García Álvarez Auxiliar Marcel Oliver Fotografia Marta Merino Pérez

Les feines d’excavació van deixar al descobert diverses restes pertanyents a un període inicial de l’edifici actual, com també d’anteriors a la seva construcció. Amb relació a l’edifici, es van documentar diverses estructures de desguàs, com un pou, del qual no es va poder documentar la profunditat total. Aquest pou abastava la meitat de la zona del rebaix i afectava diverses estructures. Pel que fa a estructures anteriors a l’edifici, es van poder documentar dos murs que, per les seves característiques formals, semblen de l’època medieval, com també un paviment associat. Aquests dos murs, solidaris entre si, sembla que delimitaven un recinte del qual no es va poder obtenir una gran quantitat d’informació, ja que només se’n conservava la part de fonamentació.

Vista zenital de les estructures medievals documentades.

Anterior a aquests murs i associat a una estratigrafia del segle v dC, es va documentar el que sembla la fonamentació d’un edifici de caràcter singular. El mur de fonamentació era bastit amb pedres de grans dimensions (35 per 40 per 50 cm) i morter de calç. Donada la proximitat dels mausoleus documentats d’aquesta mateixa cronologia al subsol del Mercat de Santa Caterina, es pot pensar en alguna mena d’estructura de caràcter similar o relacionada amb el culte que s’hi podria portar a terme.

Alçat del mur romà corresponent al segle v dC.

Malgrat la peculiaritat de l’estructura, va aparèixer sota la base de l’escala de l’edifici actual, la qual cosa va fer impossible ampliar els treballs per obtenir-ne més informació. n Marta

Merino Pérez

Intervencions arqueològiques | 77

Carrer d’en Gignàs, 26

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer d’en Gignàs, 26 Districte Ciutat Vella Dates Desembre del 2017 – febrer del 2018 Codi 117/17 Motiu Instal·lació d’un ascensor Promotor/Propietari Lorens Inmueble 1, SL Empresa d’arqueologia Actium Patrimoni Cultural, SL Direcció tècnica Omar Fernández, Òscar de Castro i Toni Bosch Equip Omar Fernández, Òscar de Castro, Toni Bosch i Esteve Nadal Aixecament de planimetria i digitalització de plànols Esteve Nadal Roma

Cronologia: Segle IV. Segles XVIII-XX. Paraules clau: Inhumacions. Estructures domèstiques.

Els treballs arqueològics duts a terme en aquesta intervenció han permès localitzar nombroses restes arqueològiques. Les dades obtingudes permeten establir un total de dues fases cronològiques clarament diferenciades: època romana i època moderna. A l’època romana, el lloc de la intervenció és a l’exterior del recinte de la ciutat romana de Bàrcino. A més, el lloc d’intervenció devia estar situat molt a prop de la zona del camí de necròpolis ubicat al carrer Ample (Beltrán de Heredia, 2010). Les tasques arqueològiques han permès identificar a l’interior de l’edifici dues unitats funeràries, una de les quals estava afectada per la construcció d’un dipòsit d’aigua o cisterna. Aquestes inhumacions podrien formar part de la necròpolis ubicada a l’actual carrer Ample, que, alhora, podria ser part d’un eix funerari costaner que devia anar des de les Drassanes fins al Born

passant pels carrers de Josep Anselm Clavé, Ample i d’Àngel Baixeres (Nadal, 2015). Sense tenir els resultats de l’estudi antropològic —que està en procés d’elaboració—, es pot destacar que les inhumacions no mostren cap tipus de ritual funerari ni aixovar i que tenen una orientació sud-oest – nord-est. Els cossos es trobaven en decúbit supí, amb les extremitats superiors encreuades a la zona abdominal i les extremitats inferiors sense flexionar. La manca d’algunes parts anatòmiques correspon a l’afectació posterior produïda durant la construcció d’un dipòsit d’aigua o cisterna. A l’època moderna, aquest sector va ser sotmès a remodelació durant els segles xviii i xix, amb la construcció dels edificis actuals (com és el cas de l’edifici objecte d’aquesta intervenció). Malauradament, no s’han conservat estructures de l’època medieval que, ben segur, havien ocupat aquest espai. Els treballs arqueològics van permetre identificar diversos nivells de circulació vinculats a un pou i un dipòsit d’aigua.

Fotografia Omar Fernández i Esteve Nadal

Paviment de cairons i pou del segle xviii. Foto: Omar Fernández 78 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

BIBLIOGRAFIA Beltrán de Heredia Bercero, J. (2010). «La cristianización del suburbium de Barcino». A: Vaquerizo, D. (ed.). Las áreas suburbanas en la ciudad històrica. Topografía, usos, función (Monografías de Arqueología Cordobesa, 18), p. 363-396. Busquets, F. et al. (2009). «Les vies d’accés a les portes nord-oest i sud-oest de Barcino a través dels testimonis arqueològics». QUARHIS, 5, p. 124-141. Nadal Roma, E. (2015). «Les necròpolis de les Drassanes Reials de Barcelona (s i-vii)». QUARHIS, 11, p. 16-64.

Cisterna de planta ovalada amb les dues pedres sorrenques col·locades en pendent. Foto: Omar Fernández

Totes aquestes estructures se situen cronològicament entre el segle xviii i mitjan segle xx. A l’interior de la zona afectada també es va documentar un pou de planta quadrada, fet de pedres desbastades lligades amb morter i amb el brocal de planta circular (construcció que cal situar al segle xviii). A finals del segle xviii, es dugué a terme una reforma de l’espai, que va consistir en la remodelació del nivell de circulació per mitjà de la construcció d’un paviment de toves de 20 per 20 cm lligades amb morter de calç. Dins de la mateixa zona d’afectació, on hi havia el celobert abans de la reforma actual de l’edifici, es va documentar un dipòsit d’aigua o cisterna de planta ovalada, fet amb pedres desbastades i maons lligats amb morter. A la part superior d’aquesta estructura es van identificar dues pedres sorrenques de grans dimensions col·locades amb pendent, que podrien estar destinades a facilitar la recollida o l’extracció d’aigua de l’interior del dipòsit. n Omar Fernández, Òscar de Castro, Toni Bosch

Intervencions arqueològiques | 79

Carrer de l’Hospital, 101

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de l’Hospital, 101 Districte Ciutat Vella Dates 22 de març – 27 d’octubre de 2017 Codi 007/17 Motiu Obres de rehabilitació d’un edifici Promotor/Propietari P. Tarrason, SL Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Marta Nolla Enfedaque Equip Eden Alcaide, Raúl Balsera, Mohammed Bourhazzal, Rony Castillo, Lourdes Forcades, Laura González, Noemí Nebot i Eva Orri Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Àlex Moreno Gómez

Vista general de les estructures del convent de l’Encarnació.

Cronologia: Baixmedieval (segles XIV-XV). Època moderna (segles XVI-XVIII). Època contemporània (segle XIX). Paraules clau: Trama urbana. Convent de l’Encarnació. Carmelites Calçades.

murs d’una dependència i que aquests murs estaven obrats amb pedres de diferents dimensions lligades amb morter de calç ataronjat. D’aquesta mateixa època es va poder documentar un abocador amb gran quantitat de fauna i material ceràmic dels segles xiv i xv (reflexos metàl·lics i ceràmica verda i manganès), com també gresols, escòria de bronze i de ferro.

La intervenció arqueològica realitzada al carrer de l’Hospital, 101 ha posat al descobert tota una sèrie d’estructures arqueològiques i nous elements per a l’estudi d’aquesta zona de la ciutat. Cal destacar la localització de restes del convent de l’Encarnació, que ja figurava als Quarterons de Garriga i Roca. A banda, s’han documentat tres fases constructives a la finca: baixmedieval, moderna i contemporània.

D’altra banda, també cal remarcar la troballa de dues monedes que podrien correspondre a ¼ de croat i ½ croat de Ferran V de Castella, respectivament.

Fase baixmedieval

Fase moderna

Pel que fa a les estructures trobades en el transcurs de l’excavació, les evidències més antigues que s’han documentat són dels segles xiv i xv i podrien estar en relació amb els edificis que devien configurar la trama baixmedieval de la ciutat.

Durant el procés d’excavació es van trobar diferents estructures pertanyents a possibles finques. Aquestes estructures estaven força arrasades i, tot i que es van poder determinar diverses fases constructives, no se n’ha pogut extreure gaire més informació. Els murs estaven obrats amb carreuons tallats i units amb morter de calç de matriu sorrenca, d’un color que va del taronja al beix, diferent de l’obra gòtica preexistent i dels morters de color blanquinós que es van emprar en èpoques posteriors. Tanmateix, hem pogut constatar un manteniment del sistema constructiu me-

Les estructures que s’han documentat pertanyents a aquesta fase es trobaven molt malmeses, ja que han patit les diferents remodelacions de la zona, i va ser gairebé impossible extreure’n informació. El que sí que es pot constatar és que es tractava de la fonamentació dels

80 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

dieval —quant a materials, tècniques i disseny espacial—, més enllà dels recursos formals, que podria ajudar-nos a distingir l’obra del segle xv, del segle xvi o del segle xvii. Les obres de reestructuració de l’espai d’hàbitat en l’època moderna no modifiquen de manera substancial els trets directors de l’organització establerta a l’època medieval i poden suposar des de petites reformes a l’interior d’un habitatge fins a canvis en les dimensions de la casa. A la finca del carrer de l’Hospital, observem una gran quantitat d’estructures de sanejament, concretament clavegueres i pous morts o fosses sèptiques. Aquest fet era degut a l’absència d’infraestructures d’evacuació d’aigües residuals en aquesta part de la ciutat; i per aquest motiu, es van haver de construir dipòsits per canalitzar i recollir les aigües negres dels habitatges. Aquesta pràctica es va anar repetint al llarg del temps, fins que es van construir els col·lectors de clavegueram durant el segle xix.

sobresurt l’altar major i que disposa el cor en alt i als peus. L’església del convent de les religioses no es concep com un temple per a la predicació cap als fidels, sinó per a la clausura (Serrano, 2010). L’església del convent de l’Encarnació té una particularitat que la diferencia d’altres: la zona del creuer és ovalada, i al perímetre presenta sis capelles ubicades als laterals. Pel que respecta a l’excavació, va permetre identificar dues fases constructives. La primera devia ser l’original, la que devia correspondre a la formació del convent, datat del segle xvii. La segona es deu a una de les reconstruccions, que, creiem, es devia dur a terme arran dels múltiples atacs que la ciutat patí entre els segles xvii i xix. La congregació de les Carmelites va ser suprimida durant l’etapa de les desamortitzacions i el convent va ser enderrocat el 1858.

Fase contemporània Pel que respecta a l’excavació d’estructures d’aquesta època (finals del segle xviii i segle xix), s’ha de ressaltar la localització de murs dels diferents edificis que devien formar part de les últimes construccions i reformes que corresponen a l’antic parcel·lari del barri.

El convent de l’Encarnació als Quarterons de Garriga i Roca; la trama indica el solar objecte d’intervenció. Detall del Quarteró núm. 99. AHCB

El convent de l’Encarnació L’excavació d’una petita part del convent de les Carmelites Calçades ha permès aportar una mica de llum a l’escassa documentació que tenim del convent. D’una banda, s’ha pogut corroborar la localització exacta donada per Garriga i Roca als Quarterons i, de l’altra, l’excavació d’alguns dels murs ha permès completar els coneixements arquitectònics del convent. Durant l’època moderna, es pretén donar a les fundacions dels ordes religiosos mendicants, entre els quals hi ha l’orde de les Carmelites Calçades, un esperit d’austeritat, amb un tipus d’arquitectura sense ornamentacions. El resultat és una església amb una gran nau, amb capelles laterals i lliure d’obstacles, d’on

Els murs, dels quals només trobem els fonaments realitzats en encofrat perdut, estaven obrats amb blocs de pedra més o menys irregulars i units per morter de calç blanc. En algun cas s’emprava el maó en la fonamentació, però normalment aquest element constructiu es reservava per als murs vistos. Associats als murs i les fonamentacions es van documentar tot un seguit d’estructures dels antics habitatges, com poden ser els paviments i els elements de recollida d’aigües, netes o residuals, com ara pous, dipòsits, clavegueres i fosses sèptiques. Pel que fa a la recollida d’aigües residuals, van aparèixer una gran quantitat de clavegueres que anaven connectant els baixants amb els pous morts, en un primer moment, i, un cop fet el clavegueram públic, amb els col·lectors centrals. n Marta Nolla Enfedaque

BIBLIOGRAFIA Serrano Estrella, F. (2010). «Frailes y monjas, conventos y monasterios. Cuestiones de género en la arquitectura mendicante». Asparkia. Investigació feminista, 21, p. 129-147.

Intervencions arqueològiques | 81

Jardins de Victoria de los Ángeles

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Montalegre, 6 Districte Ciutat Vella Nom singular Jardins de Victoria de los Ángeles Dates 26 de juny – 21 de juliol de 2017 Codi 024/17 Motiu Conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Barcelona (Districte de Ciutat Vella, Institut de Cultura) i la Universitat de Barcelona per a la realització de pràctiques de l’alumnat del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona i la posterior recuperació urbana del solar Promotor/Propietari Universitat de Barcelona / Ajuntament de Barcelona

Cronologia: Segle XIX. Paraules clau: Fàbrica del ceramista Antoni Tarrés. Piscines de decantació d’argiles. Dipòsit de preparació d’esmalts.

En aquest article es presenten els resultats de la quarta campanya d’excavacions arqueològiques realitzades en aquest solar, situat a l’espai interior de les facultats de Geografia i Història i de Filosofia. La intervenció s’inclou dins del conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Barcelona (Districte de Ciutat Vella, Institut de Cultura) i la Universitat de Barcelona1 amb la finalitat de formar l’alumnat del grau d’Arqueologia i, alhora, recuperar urbanísticament aquest espai. Les evidències més antigues trobades en aquesta intervenció es relacionen directament amb el sector meridional de la terrisseria del ceramista Antoni Tarrés. Aquest espai del taller estava articulat per un pati, al voltant del qual s’obria, mitjançant un pòrtic, un edifici cobert en forma d’L. En aquest pati és on es concentraven les piscines o basses per a la decantació de les argiles, en dues de les quals, les situades al centre i al sud del costat occidental, es va intervenir en

aquesta campanya. La primera ja es va documentar parcialment a la campanya anterior, i la segona, de la qual es va excavar la meitat, és una estructura trapezoidal de 5,20 per 2,60 m (costat curt) per 3,30 m (costat llarg) i per 0,40 m de fondària, delimitada per envans de 15 cm d’amplada construïts amb filades regulars de maons, disposats al llarg i lligats amb morter de calç i pavimentada també amb maons col·locats a trencajunt. Dins de l’edifici en forma d’L es va documentar una estructura circular realitzada amb maons lligats amb morter de calç i sorra, que servia de base o fonament a un dipòsit circular del qual es va poder recuperar una part de la paret, que estava caiguda al costat d’aquest element. A aquest dipòsit s’hi accedia des del costat nord mitjançant un esglaó fet de maons col·locats a sardinell i lligats amb morter de calç. Aquesta estructura, situada a l’eix central de l’edifici i molt a prop del molí, que possiblement triturava els elements minerals que componien els esmalts dels vidrats (Sánchez, 2017), fou interpretada com el lloc on es preparaven aquests esmalts, precisament on es mesclaven amb

Direcció tècnica Jacinto Sánchez Gil de Montes Equip Marçal Blanco, Samuel Castillo, Agustina Damini, María Faced, Lis González, Anna Guerrero, Paula Jiménez, Silvia Lumbierres, Mario Marqueta, Gerbert Martí, Alba Martín, Pol Miquel, Oriol Mondéjar, José Molina, Eric Montesinos, Laura Navarro, Júlia Falcó, Jaume Casanovas, Júlia Ferrerons i Ruth Vázquez Aixecament de planimetria Al-Top Topografía, SA Digitalització de plànols Jacinto Sánchez Gil de Montes Fotografia Ramón Álvarez (UB) i Jacinto Sánchez

Molí i estructura per a la preparació dels esmalts per als vidrats. Foto: Jacinto Sánchez

82 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

morter de calç. Una vegada fou construïda aquesta estructura, l’espai es va amortitzar amb una seqüència de nivells de runa amb material provinent de les últimes fases del taller i un abocament de tires d’argila de secció quadrangular. Damunt d’aquests estrats es van construir dues clavegueres que estaven connectades al nou col·lector que travessa en diagonal gran part del solar i que possiblement desguassava al col·lector principal del carrer dels Tallers. n Jacinto Sánchez Gil de Montes

BIBLIOGRAFIA Sánchez Gil de Montes, J. (2017). «Jardins de Victoria de los Ángeles». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2015, p. 104-107.

Vista general del pati de la terrisseria i part de l’edifici en forma d’L, amb el molí i el dipòsit per als esmalts. Foto: Ramón Álvarez

Sánchez Gil de Montes, J. (2018). «Jardins de Victoria de los Ángeles». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016, p. 105-107.

l’aigua per formar una pasta liquada que després s’aplicava a les peces cuites per crear els vidrats en una segona cocció.2 Associat a aquest dipòsit, al costat nord-est es va trobar una tenalla encaixada al terra que formava part del procés de preparació dels esmalts, la funcionalitat concreta de la qual no es va poder determinar. Una vegada va deixar de funcionar aquesta part del taller de Tarrés on es processava l’argila i l’edifici on es troba l’àmbit del molí i del dipòsit dels esmalts, entre finals del segle xix i principis del segle xx les diferents construccions foren amortitzades per una sèrie de nivells de formació i composició diversa que serviren de base i anivellament a la fase constructiva següent documentada a la finca, que va consistir en la construcció d’una nau industrial. L’estructura circular associada a la preparació dels vidrats fou amortitzada per un conjunt de nivells de runa, provinents del desmantellament d’altres construccions del taller i restes de productes de la terrisseria de Tarrés, com ara balustres, rajoles, vaixella i elements que servien com a separador de les peces quan es posaven al forn, etc. A la piscina de decantació d’argiles documentada en aquesta campanya es va construir en primer lloc el col·lector principal del nou edifici; aquest col·lector, ja documentat parcialment en altres intervencions, és un canal fet de peces vidrades dins d’una caixa feta per murs de maons lligats amb

1. L’excavació arqueològica fou coordinada pel doctor Josep M. Gurt Esparraguera. 2. Aquesta estructura ja es va documentar parcialment a la intervenció del 2016 (Sánchez, 2018). Intervencions arqueològiques | 83

Jardins de Victoria de los Ángeles

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Montalegre, 6 Districte Ciutat Vella Nom singular Jardins de Victoria de los Ángeles Dates 19-26 de setembre de 2016 Codi 110/17 Motiu Obtenir informació del subsol per a la redacció del projecte d’urbanització d’aquest sector Promotor/Propietari Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida / Ajuntament de Barcelona Direcció tècnica Jacinto Sánchez Gil de Montes Aixecament de planimetria eTOP-Estudis Topogràfics d’Obres i Projectes, SL Digitalització de plànols Jacinto Sánchez Gil de Montes Fotografia Ramón Álvarez (UB) i Jacinto Sánchez

Vista general de l’àrea intervinguda. Foto: Ramón Álvarez

Cronologia: Segles XVIII-XIX. Paraules clau: Fàbrica del ceramista Antoni Tarrés. Pou. Àrea de càrrega i descàrrega. Horts. Terrisseria.

Aquesta intervenció arqueològica es plantejà dins l’àmbit de l’antiga terrisseria del ceramista Antoni Tarrés, a l’espai delimitat al nord per un dels edificis del taller, avui enderrocat, a l’est pel passatge que comunica aquesta part de la fàbrica amb el carrer dels Tallers, al sud, pel pati de les piscines de decantació de les argiles i finalment, a l’oest, per l’espai on es troben els dos forns que es conserven d’aquest taller. Es tracta d’un espai distribuïdor dels diferents elements que configuren la meitat occidental de la casa-fàbrica Tarrés. L’excavació arqueològica es va plantejar en superfície, per detectar estructures pertanyents a la terrisseria, i es va completar amb dues rases, no excavades completament, en una de les quals es va fer un sondeig per definir l’ocupació i l’evolució urbanística del solar. L’evidència més antiga trobada en aquesta intervenció, per descomptat al sondeig realitzat al centre de l’àrea intervinguda, fou un

84 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

paviment de pedra piconada, la cronologia, la funcionalitat i el context arquitectònic del qual no es van poder determinar, tot i que probablement devia formar part d’una antiga terrisseria, ja que al damunt s’hi va dipositar una capa d’argila decantada i preparada per ser utilitzada com a primera matèria per a la producció ceràmica. Aquests elements foren amortitzats per un nivell d’anivellament i un altre d’abocament de cendres i algun fragment d’escòria, probablement provinents de la neteja d’un forn proper. La composició del nivell que amortitza aquest últim —terra rubefactada, multitud de maons i escòria i rebuig de forn— pot corroborar el fet que aquest indret, a principis del segle xviii o a finals del segle xvii, formava part d’un centre productor ceràmic. La datació d’aquest moment no es va poder determinar amb exactitud pel tipus de ceràmica trobada, la major part de vidrades comunes típiques del segle xvii, però que es troben també en contextos del segle xviii. Aquests nivells, relacionats amb la producció ceràmica, foren amortitzats per un estrat agrí-

cola, molt homogeni, compost de ceràmica d’influença francesa, de mitjan segle xviii, el qual devia servir de base a un hort o a un jardí, pertanyents als espais posteriors dels immobles construïts als carrers dels Tallers o de les Ramalleres. Es tracta d’un espai obert, no urbanitzat, que es devia estendre pels voltants i que ja es va documentar en tres de les intervencions dutes a terme en aquest solar, en concret al sondeig 4 de la intervenció del 2004 (Caballé, Forés, 2005), a la campanya del 2016 realitzada amb els alumnes del grau d’Arqueologia de la UB (Sánchez, 2018) i a l’excavació arqueològica realitzada amb motiu de la construcció de les facultats de Geografia i Història i de Filosofia el 2006 (Castillo, 2007). Aquest hort o jardí fou amortitzat per un abocador de ceràmica comuna, possiblement relacionada una altra vegada amb un centre productor ceràmic proper, a causa de la presència de peces defectuoses, rebuig de forn i escòria ceràmica.

ajuden a reconstruir una part d’aquesta terrisseria d’una manera més fidedigna i real, tot i que la informació donada pel plànol de Barcelona de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca del 1859 és molt valuosa per configurar el conjunt d’aquesta casa-fàbrica. n Jacinto Sánchez Gil de Montes

BIBLIOGRAFIA Caballé, F.; Fores, C. (2005). Memòria científica dels sondeigs arqueològics realitzats a la finca núm. 45 del carrer Tallers de Barcelona (093/04). Veclus, SL. [Inèdita]. Castillo, R. (2007). Memòria de la intervenció arqueològica al Carrer Montalegre, 4X-8 / Carrer Ramalleres, 21-25 / Carrer Tallers, 45. 059/06. Actium, SL. [Inèdita]. Sánchez Gil de Montes, J. (2017). «Jardins de Victoria de los Ángeles». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2015, p. 104-107. Sánchez Gil de Montes, J. (2018). «Jardins de Victoria de los Ángeles». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016, p. 105-107.

Aquest abocador fou cobert per dos nivells d’anivellament que podrien correspondre o bé al taller ceràmic anterior a Tarrés, que ell comprà, o a la reforma que va dur a terme el ceramista quan el va adquirir. A la terrisseria podrien pertànyer clarament tres estructures trobades a la intervenció en superfície: un pou, un canal d’aigua i restes d’un paviment de maons col·locats a sardinell. La primera de les estructures, de planta quadrangular d’1,20 m de costat, està construïda a base de filades de maons lligats amb morter de calç i sorra. Relacionat amb aquest pou es construí, al costat sud-oest, un canal fet de peces vidrades. Ambdues estructures formen part del sistema de proveïment de l’aigua necessària per processar les argiles que arribaven en brut a aquesta part del taller. La barreja de l’aigua i l’argila es produïa al bassó que se situava al costat sud-est del pou i que fou trobat a l’excavació de l’any 2015 (Sánchez, 2017). La tercera de les estructures relacionades amb la fàbrica de ceràmica devia pavimentar gran part d’aquest espai de distribució, antesala a l’àrea de processament de les argiles i punt de sortida dels productes ja acabats. És per això que aquesta part oberta del taller es podria considerar l’àrea de càrrega i descàrrega, tant dels productes finalitzats com de l’argila en brut. La intervenció feta en aquesta part de la fàbrica de Tarrés aportà noves dades que

Intervencions arqueològiques | 85

Carrer de Jaume Giralt, 9-53 Carrer dels Metges, 2-18 Carrer del Pou de la Figuera, 1-7 NTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Jaume Giralt, 953 / Carrer dels Metges, 2-18 / Carrer del Pou de la Figuera, 1-7 Districte Ciutat Vella Dates 25 de novembre – 15 de desembre de 2017 Codi 107/17 Motiu Renovació de la xarxa de regatge Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Abans Serveis Culturals, SL Direcció tècnica Marta Merino Pérez Aixecament de planimetria Marta Merino i Ivan Salvador Fotografia Marta Merino Pérez

Cronologia: Època moderna. Època contemporània. Paraules clau: Mur.

La intervenció realitzada entre els carrers de Jaume Giralt, 9-53, dels Metges, 2-18 i del Pou de la Figuera, 1-7 va ser motivada per la necessitat de renovar la xarxa de regatge dels diferents parterres de l’espai públic. La intervenció es va iniciar amb la retirada de la xarxa de regatge actualment en ús, que es trobava en nivells molt superficials dels parterres. Seguidament, es van obrir les rases d’uns 40 cm d’amplada i una profunditat variable, que oscil·lava entre 40 i 70 cm, com també tota una sèrie d’arquetes. Les rases que es van obrir travessaven els diferents parterres i els comunicaven entre si. Durant el procés d’obertura d’una de les rases al carrer de Jaume Giralt, es va documentar un tram d’un mur de 40 cm de llarg, 55 cm d’ample i 20 cm d’alt. Aquest mur estava bastit de pedres de grans dimensions i morter de gra molt fi de color blanc. L’interior estava reblert de pedres de mida mitjana i maons. A conseqüència de la cota d’afectació de l’obra, no es va poder recuperar cap tipus de material associat al mur que permetés establir una cronologia. Tot i això, la composició d’aquesta estructura sembla que apunta que es podria tractar d’un mur pertanyent a una de les finques que hi havia en aquest sector de la ciutat abans de l’enderroc de finals del segle xx. n Marta Merino Pérez

86 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Vista zenital del mur MR-1.

Plaça de Josep M. Folch i Torres

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Plaça de Josep M. Folch i Torres Districte Ciutat Vella Nom singular Presó d’Amàlia Dates 10 de febrer – 31 de maig de 2017 Codi 019/17 Motiu Obres de reurbanització de la plaça de Josep M. Folch i Torres Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Món Iber Rocs, SL Direcció tècnica Conxita Ferrer Àlvarez Equip Mireia Pinto i Manuel Lorenzo Aixecament de planimetria i digitalització de plànols Mireia Pinto i Conxita Ferrer Fotografia Conxita Ferrer Àlvarez

Detall del Quarteró número 104 de Garriga i Roca, on es marquen les estructures aparegudes durant les obres de reurbanització de la plaça de Josep M. Folch i Torres. AHCB

Cronologia: Mitjan segle XIX – segle XX. Paraules clau: Presó de dones.

Els treballs de reurbanització de la plaça de Josep M. Folch i Torres van comportar la demolició de paviments i altres elements existents a la plaça, extracció d’arbres, rebaixos del terreny, sondejos i rases per a la instal·lació de nous serveis, i van donar com a resultat l’exhumació de restes que for· maven part de diverses dependències de la presó que hi havia hagut en aquest lloc entre els anys 1835 i 1936. Les estructures més ben conservades van correspondre a les descobertes en el rebaix general que es va fer en el lloc on s’havia de construir una pista de bàsquet i una zona enjardinada, a tocar de la ronda de Sant Pau i que ocupava una superfície d’aproximada· ment 845 m2. Totes les restes documentades en aquest rebaix formaven part dels espais que en el Quarteró número 104 de Garriga i Roca s’anomenaven pati dels nens i pati de les dones i estaven cobertes per un potent estrat de runa, producte de l’enderroc de la presó. El pati dels nens presentava diversos tipus de paviment que reflectien el pas del temps. El paviment originari estava compost per pedres rectangulars amb mesures que oscil·laven

entre 30 per 20 cm i 15 per 20 cm, cobert en alguns punts per un paviment fet de maons de 30 per 15 cm, que alhora estava cobert per un paviment continu de morter gris que presentava unes incisions que imitaven un paviment de pedres de 60 per 100 cm. També es van poder localitzar part de la comuna i les restes d’una estructura de planta rectan· gular feta de maons lligats amb morter, que podria correspondre als basaments d’una mena de porxo. Pel que respecta al pati de les dones, pre· sentava un paviment original compost per pedres rectangulars amb mesures que oscil· laven entre 30 per 20 cm i 15 per 20 cm i que estava cobert per un segon paviment continu de morter de color gris. A l’interior del pati es van localitzar les tapes de tres registres de planta quadrada de 50 per 50 cm, com tam· bé una banqueta adossada a un dels murs i una pica de pedra sobre un basament d’obra. Durant els treballs d’obertura de les rases de serveis que es van dur a terme a tocar del carrer de la Lleialtat, es van poder docu· mentar altres espais de la presó, com una part del cos de guàrdia, amb un paviment de rajoles de 25 per 25 cm i 15 per 30 cm i una part de la quadra per als homes, amb restes d’un paviment de rajoles de 25 Intervencions arqueològiques | 87

Vista general del pati dels nens i el pati de les dones de la presó.

Vista general del mur de façana de la presó del carrer de la Lleialtat i part del cos de guàrdia.

Vista general del paviment de rajoles documentat a l’espai que s’anomenava quadra per als homes.

per 25 cm. També es va poder posar al des· cobert un tram de 16,50 m del mur de façana de la presó del carrer de la Lleialtat.

diverses fonamentacions, entre les quals cal destacar un tram de la fonamentació del mur que separava el magatzem de les quadres per als homes, un petit tram de la fonamentació del mur de façana de la presó que separava el pati de la presó del pati de resguard, un tram de la fonamentació del mur que separa·

Finalment, a les rases de serveis obertes a tocar del carrer de la Reina Amàlia es van poder documentar estructures pertanyents a 88 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

va el pati de resguard del pati número 3, les restes de la fonamentació possiblement d’un dipòsit i, finalment, la fonamentació d’un dels murs que separava el pati número 3 de les quadres del pati número 3. Tal com s’ha comentat anteriorment, totes les restes corresponien a la presó que hi havia en aquest indret i que va ser coneguda com a presó d’Amàlia. Aquesta presó ja està docu· mentada a mitjan segle xix als Quarterons de Garriga i Roca i fou enderrocada l’any 1936. L’any 1832, entre el carrer de la Lleialtat, el carrer de la Reina Amàlia i l’actual ronda de Sant Pau, es va començar a construir el nou convent de Sant Vicenç de Paül, on es van traslladar definitivament els monjos el 25 de novembre de l’any 1833. Malauradament, el 25 de juliol de 1835, quan encara s’esta· va acabant de construir l’església, el Reial decret d’exclaustració de certs convents i la crema que en va fer la revolta popular van propiciar que el convent patís danys estructu· rals, i les portes i l’hort es van incendiar. El delegat municipal de Barcelona va ordenar tapiar totes les entrades i l’endemà al matí es van treure tots els mobles i estris de valor, malgrat que uns quants mesos després el sa· cerdot Figuerola va demanar a l’Ajuntament la restitució dels béns de la comunitat, al· legant que la congregació no estava suprimida per les lleis promulgades. La seva petició, però, no va ser acceptada i el 26 de novem· bre de 1835 l’Ajuntament de Barcelona va començar els tràmits per convertir el convent en presó pública, emparant-se en la Llei de desamortitzacions del març del 1836. El permís va ser concedit el 14 de juliol d’aquell mateix any i, el 17 d’octubre de 1838, el diari El Guardián Nacional informava del trasllat dels reclusos a la nova presó. Vista general de la fonamentació que separava el magatzem de les quadres per als homes.

Des del moment de la seva inauguració, la presó —coneguda com a presó d’Amàlia— va admetre tant homes com dones. El nom· bre de presos i preses va arribar a superar l’any 1847 els 1.500 reclusos, si bé la capacitat oficial de la presó no sobrepassava els 300 reclusos. Com a conseqüència d’aquesta massificació, les condicions higièniques eren pèssimes i precipitaven malalties i morts, cir· cumstància que feia encara més dura i cruel la vida dels interns. Per tenir una mica més d’espai, era normal que molts dels reclusos fessin vida als patis. El centre estava gestionat per l’Ajuntament i oficialment duia el nom de Casa Municipal de Corrección. Intervencions arqueològiques | 89

BIBLIOGRAFIA Diversos autors (2004). La cárcel Modelo de Barcelona. 1904-2004. Cien años bastan, derribemos la Modelo para no levantar otra. València, Bilbao, Barcelona: Ateneo Libertario Al Margen, Likiniano Elkartea, Ateneu Llibertari Poble Sec, Etcétera. Domènech Gasull, J. D. (2007). L’espectacle de la pena de mort. Barcelona: Ed. La Campana. Fontova, R. (2010). La Model de Barcelona. Històries de la presó. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. Garriga i Roca, M. (1856-1862). Quarterons. AHCB. Rovira i Màrquez, M. M. (2013). L’església de Sant Sever i Sant Carles Borromeu de Barcelona (1704-1999). Estat de la qüestió. Treball de final de màster. Màster d’estudis avançats en Història de l’Art. Curs acadèmic 2012-2013. Universitat de Barcelona. [Inèdit].

Homes treballant en les obres d’enderrocament de la presó de dones, al carrer de la Reina Amàlia de Barcelona, iniciades el 21 d’agost de 1936. AFB

A partir de l’any 1904, per raó de l’obertura de la presó Model i el posterior trasllat dels homes al nou centre, la presó d’Amàlia va quedar reservada a les dones i es va començar a anomenar Presó Vella. L’establiment penitenciari va sobreviure fins a la Segona República i durant les primeres dècades del segle xx va acollir moltes preses anarquis· tes. Va funcionar com a presó fins al 6 d’agost de 1936, moment en el qual la situació d’insa· lubritat i de falta d’espai per a les preses va provocar que s’enderroqués i que les recluses fossin traslladades a la presó de les Corts. L’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, va inaugurar les obres d’enderrocament de la presó de dones, tombant la reixa d’una cel·la. n

Conxita Ferrer Àlvarez

90 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer d’en Llàstics, 7-9

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer d’en Llàstics, 7-9 Districte Ciutat Vella Dates Maig-juliol del 2017 Codi 042/17 Motiu Construcció d’un edifici de nova planta Promotor/Propietari Llàstics Sara, CB Empresa d’arqueologia Abans Serveis Culturals, SL Direcció tècnica Adriana Vilardell Fernàndez Equip Alba Tienza, Albert Castellà, Carles Aguilar, Dani Moly, Joan Piera, Jordi Serra, Laro Sánchez, Marcel Olivé, Noemí Nebot i Òscar Varas Aixecament de planimetria Adriana Vilardell i Jordi Serra Fotografia Adriana Vilardell Fernàndez

Mur mitger sud-est amb fases constructives medievals i modernes.

Cronologia: Segles XIV-XX. Paraules clau: Estructures domèstiques.

La intervenció arqueològica preventiva ha permès documentar tot un seguit d’estructures i estrats arqueològics que constaten l’ocupació d’aquest espai almenys des de l’època baixmedieval. La mateixa dinàmica de la intervenció, amb poc rebaix de terres en extensió (30 cm) i l’excavació de com a màxim 1,00 m de fondària d’enceps micropilotats i rases de fonamentació, només permet una visió de biaix del conjunt. El solar objecte d’estudi és format per dues parcel·les, la 7 i la 9, i aquesta divisió és la perpetuació de la divisió urbana medieval, constatada per les evidències arqueològiques. El conjunt de restes arqueològiques registrades es pot articular en tres fases, la més antiga documentada de les quals és de l’època baixmedieval, i la més recent, de l’època contemporània. Cal esmentar que la fase més documentada, però, es troba a l’època moderna, entre mitjan segle xvi i mitjan segle xvii.

Fase baixmedieval Aquest moment representa l’inici de l’ocupació de l’espai amb estructures domèstiques, a manca d’evidències d’estructures murals més antigues. Es tracta d’una fase que es pot situar entre principis del segle xiv i el segle xv. Tot i això, no es pot descartar una ocupació anterior del solar, evidenciada per elements negatius practicats a l’estrat geològic i amortitzats per estrats baixmedievals. Respecte a la fase edilícia, sembla que aquesta fase s’inicia en un moment anterior a la segona meitat del segle xiv. Si tenim en compte les dinàmiques constructives presents en altres punts pròxims a la zona excavada, ens podem aventurar a situar aquest moment entre mitjan segle xiii i principis del segle xiv. Tot i això, no s’han pogut registrar evidències materials que així ho constatin. Al solar actual es construïren dues finques, la 1 i la 2, i, per les restes documentades, sembla que podrien ser coetànies i fins i tot solidàries entre si. Ens aventurem a fer aquesta afirmació per raó de les relacions que mantenen les diverses estructures murals que articulen tots dos espais. D’altra banda, tot i que les Intervencions arqueològiques | 91

datacions directes de les diverses estructures murals oscil·len entre un moment anterior a la segona meitat del segle xiv i un moment anterior a la primera meitat del segle xvi, els paraments, l’estructuració de l’espai i els antecedents arqueològics propers fan aconsellable situar tota aquesta fase edilícia en un mateix moment constructiu. Pel que fa a la documentació de les estructures murals relacionades amb aquesta fase, hem d’assenyalar que en pocs casos s’han pogut veure en alçat, atès que en la majoria de les estructures el coronament del mur quedava a l’altura de la cota d’afectació. De totes maneres, en els casos en què s’han pogut documentar en alçat, s’ha constatat que estan formades per una banqueta bastida amb pedra poc treballada, disposada sense seguir filades, i un mur bastit amb carreuons tallats en forma de cunya en tots dos paraments amb un farciment interior de pedruscall i morter de calç de color taronja. Respecte a les finques registrades, es tracta de dues estructures domèstiques, amb una orientació nord-est – sud-oest, afrontant la línia de façana al carrer d’en Llàstics. De planta rectangular, conserven una amplada aproximada de 4 m i una longitud mitjana de 12,40 m, amb la qual cosa s’obté una superfície de pràcticament 50 m². D’altra banda, volem fer referència al fet que no s’han pogut registrar restes de pous negres o pous d’aigua, habituals en edificis d’aquesta època i que ajuden a conèixer més l’estructuració interior de l’espai domèstic. Sembla que la reforma de l’època moderna va arranar aquestes estructures. Cal esmentar, en darrer lloc, que a l’espai que representa la finca 1 s’han pogut registrar més evidències ocupacionals d’aquesta fase que no pas a l’espai de la finca 2; això es deu al fet que s’ha dut a terme una intervenció més intensiva en un costat del solar que en l’altre, fet generat per la dinàmica de l’obra. A continuació es descriuen les restes de cada una de les finques registrades.

Finca 1 Aquesta finca se situa al costat sud-est del solar, i en podem documentar els límits sud-oest, sud-est i nord-oest, però manca el registre de la línia de façana, que no s’ha conservat.

92 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Quant a la distribució interior, ens trobem dues línies murals transversals que separen l’espai en tres cossos o crugies. El més proper a la façana feia 4,40 m de longitud; el segon espai, intermedi, devia mantenir una longitud de 3,40 m, i el darrer espai devia tenir una longitud de 3,60 m. Associat a aquesta ocupació, es pot registrar un paviment de terra piconada que s’adossa a un dels murs de partició interior. Cal fer referència al fet que el mur que limita la finca pel costat sud-oest està arrasat i amortitzat per un estrat situat cronològicament, pel material arqueològic associat, a la segona meitat del segle xiv. Aquest fet ens podria portar a plantejar la hipòtesi que el mur no fos el límit real de la finca 1. Així doncs, aquesta finca es devia estendre més enllà dels límits actuals del solar i el mur devia passar de ser límit de parcel·la a estructura d’ordenació interior de l’edifici, que, en un moment determinat i per raons desconegudes, es decideix desmantellar. Malauradament, el registre obtingut de l’excavació no permet anar més enllà en aquesta interpretació.

Finca 2 Aquesta finca se situa al costat nord-oest del solar, i només se’n va poder documentar el límit sud-est, mentre que, al costat sud – nord-est, al costat nord-oest i a la línia de façana, els límits conservats són ja de l’època moderna. Pel que fa a l’articulació interior, es documenta un mur que divideix transversalment la planta en dos àmbits, un davanter de 8,80 m de longitud i un al darrere, de 3,60 m. Hem de creure, tenint en compte la planta de la finca veïna, que aquesta estructura domèstica també devia tenir tres cossos i que la primera línia de partició, la més propera a la banda del carrer, no es devia conservar. En aquest cas, no s’ha pogut documentar cap tipus de paviment o nivell de circulació associat. En darrer lloc, cal esmentar que aquesta fase aglutina una sèrie d’estrats d’amortització fruit de l’ús de l’espai, sense que s’hagin pogut vincular a cap activitat concreta.

calç ataronjat, està travessat per una llinda de pedra de grans dimensions, que s’ha relacionat amb un procés de reforç de la línia mural que el travessa. D’acord amb aquesta hipòtesi, recordem que les restes estan molt alterades. Hauríem de pensar que l’estructura del pou quedava integrada a l’edifici en alçada i que s’hi devia accedir des de totes les plantes de la casa. Per tant, devia ser d’ús comú a totes dues finques, alhora que es pot constatar que la part del pati de les finques medievals, ara, a l’època moderna, devia estar totalment edificada.

Vista de les botes de fusta de l’època moderna de la finca 1.

Fase moderna Sembla clar, segons el registre obtingut durant el procés d’excavació, que entorn de mitjan segle xvi hi ha una reestructuració de l’espai, i tot i que hi ha una permanència de la distribució medieval, es refan els murs mitgers i es reestructura la part interior dels edificis. La fase de remodelació es devia iniciar a mitjan segle xvi i aquesta nova estructura es devia mantenir amb petites variacions al llarg de tot el segle xvi, el segle xvii i part del segle xviii. Sembla que, entre finals del segle xviii i principis del segle xix, es produeixen un seguit de reformes, entre les quals es compta la construcció del mur de façana.

Mitjan segle xvi – segle xvii És en aquest moment, com hem esmentat, que es construeixen nous murs perimetrals. Respecte als murs mitgers, veiem que es basteixen de nou en nou els límits sud-oest i nord-oest, mentre que es refan els d’origen medieval corresponents al costat sud-est i la línia divisòria entre totes dues parcel·les. Es tracta d’estructures bastides amb carreuons reaprofitats, pedra sense desbastar, maó massís i morter de calç de color taronja clar. Es porta a terme també la construcció d’un pou, que se situa al mig de la línia mural que separa ambdues dues finques. El pou, de planta circular i bastit amb carreuons i morter de 1. Trobem un cas paral·lel en la intervenció arqueològica duta a terme al carrer de Jaume Giralt, en què s’identificaren dues botes de fusta soterrades. No s’especifica l’ús a què podrien estar destinades. En aquest cas, les estructures se situen cronològicament al segle xix i són amortitzades al segle xx (Ferrer, Hinojo, 2002).

Respecte a l’articulació de l’interior de les finques, es constata el manteniment de les divisions medievals en nous murs i envans bastits amb maó massís i morter de calç de color beix. En aquest moment també es torna a pavimentar l’interior de les dues finques amb cairons de 20 cm de costat i paviments de morter de calç. Com en la fase medieval, veiem que a l’interior de la finca 1 es poden documentar moltes més restes de l’activitat antròpica que a la finca 2. Així, doncs, a l’interior de la finca 1 veiem com es basteix un dipòsit de planta rectangular que reaprofita com a murs perimetrals la paret mitgera sud-est i un dels murs de divisió interior. Se situa a la part del darrere de la finca i, si bé creiem que devia servir de pou negre, la capa de calç documentada a l’interior, d’aproximadament 1 cm de gruix, i que recobreix tots els murs perimetrals, fa pensar que es podria haver reaprofitat per a alguna altra activitat, possiblement de tipus industrial. A banda del dipòsit, es pot incloure en aquesta fase una sitja, que afecta estrats situats cronològicament a la segona meitat del segle xvi i és amortitzada al segle xvii, i un tram de canalització bastida amb maó massís i pedra, que podríem relacionar més amb alguna activitat de caràcter industrial o artesanal que no pas amb un sistema de clavegueram de tipus domèstic. El conjunt es completa amb les restes de tres botes de fusta, de les quals només es conservaven les anelles de ferro i alguns fragments de fusta. Aquestes botes devien estar en ús entre mitjan segle xvi i mitjan segle xviii. Les tres estructures ens les trobem soterrades, inserides dins d’un negatiu reblert i —suposem— deixant la boca de la bota a l’altura del nivell de circulació de la finca.1 Aquesta evidència ens remet a algun tipus d’element de magatzem, sense que puguem anar més enllà. Intervencions arqueològiques | 93

treballar, fragments de maó massís i morter de calç blanc, mentre que la resta de murs mitgers es mantenen amb l’estructura definida a l’època moderna, a excepció d’alguna reparació puntual, com la documentada a les mitgeres sud-oest i nord-oest. A escala general, es consolida la xarxa de clavegueram a totes dues finques amb una sèrie d’estructures que s’amortitzen i se substitueixen entre si, bastides amb maó massís i morter de calç blanc, i es repavimenta l’espai amb una sèrie de paviments de cairons de 0,20 m o rajoles de 0,15 per 0,30 m de costat, substituint els nivells de circulació moderns. n Adriana Vilardell Fernàndez

BIBLIOGRAFIA Ferrer, C.; Hinojo, E. (2002). Memòria de la intervenció arqueològica del projecte d’infraestructures troncals des del carrer Carders a la central de RSU, en el Mercat de Santa Caterina, al districte de Ciutat Vella (Barcelona, Barcelonès). Zona D. Codi: 139/02. Dipositada a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya i al Centre de Documentació del Servei d’Arqueologia de Barcelona. [Inèdita].

Vista del pou negre modern de la finca 2.

Mitjan segle xviii – segle xix A cavall de l’època moderna i la contemporània, es documenta una nova intervenció a l’interior de les finques amb una certa remodelació de l’espai. D’una banda, a la finca 1, s’amortitzen les botes i el dipòsit i es construeix un cup, tot i que es mantenen les divisions interiors i els paviments de la fase anterior. Sembla que es manté la funció industrial de l’espai. D’altra banda, a la finca 2, veiem que a principis del segle xviii es construeix un pou negre, que s’adossa a la paret mitgera nord-oest i a un dels murs de partició interior de la finca, mentre que a finals del mateix segle es duu a terme un sanejament de l’interior de la finca, que afecta el pou negre i que es relaciona amb una baixada de cota del nivell de circulació i la repavimentació de l’espai.

Fase contemporània En darrer lloc, entre els segles xix i xx, veiem com a canvi més rellevant la construcció de la línia de façana bastida amb pedra sense 94 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer de Maignon, 38-54 Jardins de Menéndez y Pelayo DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Maignon, 38-54 / Jardins de Menéndez y Pelayo Districte Gràcia Dates Agost del 2017 – abril del 2018 Codi 085/17 Motiu Reurbanització del carrer de Maignon, al tram comprès entre el carrer de Verdi i els Jardins de Menéndez y Pelayo Promotor/Propietari B:SM, SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Abans Serveis Culturals, SL Direcció tècnica Alba Tenza Ferrer

Vista general de les estructures de l’edifici del mas.

Aixecament de planimetria i fotografia Alba Tenza Ferrer

Cronologia: Segles XVIII-XIX. Paraules clau: Bassa d’aigua. Claveguera. Delimitacions conreus. Mas.

corresponien al mur de façana est i al mur de façana oest, i la tercera probablement era una divisió interna del mateix edifici.

Digitalització de plànols Markary Garcia Álvarez

Els treballs realitzats van consistir en el control i la documentació de diverses rases i cales, com també en el seguiment de tots els rebaixos efectuats de manera general a la calçada i a les voreres del tram de carrer per urbanitzar. La zona de la intervenció havia estat, fins a mitjan segle xx, una àrea agrícola, plena de masos amb les seves parcel·les de terra destinades a conreus i horts. Durant aquesta intervenció es van localitzar estructures relacionades amb aquest àmbit rural, les quals podríem ubicar cronològicament entre el segle xviii i el segle xix. Sabem que els masos coneguts i propers a la zona d’intervenció van ser construïts al segle xviii, com ara Can Mallorca, Can Tusquets i Can Xipreret, i probablement les estructures localitzades són d’aquesta època.

D’altra banda, es van localitzar estructures relacionades amb aquest mas, però que quedaven a l’exterior de l’edifici. Destaquem una bassa per emmagatzemar aigua de grans dimensions de planta quasi quadrangular (12,55 per 13,50 m) i amb una alçària màxima conservada d’1,50 m. Les parets de la bassa tenien una amplada de 70 cm i estaven formades per dos cossos: un d’exterior construït amb pedres sense treballar de petita i mitjana mesura lligats amb morter de calç de color blanc, i un d’interior constituït per una paret de maons massissos lligats també amb morter. Aquest últim cos estava impermeabilitzat amb una capa d’enlluït. La solera estava constituïda per cairons de 24 per 24 cm. Adossat a la paret sud-est d’aquesta bassa es va documentar un possible dipòsit (4 per1,80 m) de pedra i morter de calç i, al costat sud-oest, un petit àmbit amb les mateixes característiques constructives.

D’una banda, es van documentar diverses estructures relacionades amb l’edifici d’un mas: fonamentacions, pilars, arquetes i una xarxa de clavegueres. Pel que fa a les fonamentacions, se’n van localitzar tres: dues

També es van documentar diverses fonamentacions de pedra i morter de calç correspoIntervencions arqueològiques | 95

nents als murs que delimitaven les àrees de conreu i horts. Durant la intervenció es van poder delimitar tres àmbits o parcel·les de conreu i definir alguns camins de pas que separaven una parcel·la de l’altra. Tot i que aquestes parcel·les només es van documentar parcialment, sembla que devien ser de grans dimensions, i en destaca una de 40 m de llarg i 13 m d’ample. Algunes d’aquestes àrees tenien adossades altres estructures. És el cas, per exemple, d’una fonamentació que dividia l’espai interior d’una d’aquestes parcel·les i un grup d’estructures que, per proximitat al mas, hi podrien estar relacionades, com ara dues fonamentacions i un petit dipòsit de pedra i morter de calç i un àmbit subterrani de maó massís. n Alba Tenza Ferrer Una de les parets de la bassa d’emmagatzematge d’aigua amb algunes de les estructures adossades.

Petit dipòsit adossat a una fonamentació i una paret de maons d’un àmbit subterrani.

96 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Mercat de Sant Antoni

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Comte d’Urgell, 1b / Carrer de Manso, 55-57 / Carrer del Comte Borrell, 56b / Carrer de Tamarit, 154b Districte Eixample Nom singular Mercat de Sant Antoni Dates Gener-febrer del 2017 Codi 003/12 Motiu Projecte d’execució de la remodelació del Mercat de Sant Antoni Promotor/Propietari Institut Municipal de Mercats de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Arqueòlegs.cat i Emiliano Hinojo García Direcció tècnica Emiliano Hinojo García Equip Francesc Argemí, Adrià Cubo, Oriol Achon, Daniel Vázquez, Pau Alberch, Maria Alba Morell, Joan Oller, Delia Eguiluz, Jordi Morera, Oscar Trullàs, Patxi Ozcoz i Tatiana Pizza

Cronologia: Alt Imperi romà. Paraules clau: Via Augusta. Centuriació. Necròpolis romana.

La intervenció arqueològica realitzada al Mercat de Sant Antoni durant els anys 2014 i 2015 va posar al descobert un tram del ramal costaner de la via Augusta amb monuments funeraris al seu voltant (Hinojo, 2016: 131-138). L’interès patrimonial d’aquesta troballa, que a més inclou la traça d’un dels eixos de la centuriació de l’ager de colònia, va propiciar la modificació del projecte constructiu origi· nal, amb l’objectiu de conservar i incorporar una part d’aquest conjunt en el nou edifici del mercat. A fi de garantir la viabilitat d’aquest projecte, que preveia la construcció de quatre plantes subterrànies, es va adoptar un sistema d’estintolament provisional de les restes per poder continuar el buidatge de terres (Hinojo, Miró, 2017: 118-122). Durant l’execució d’aquestes tasques, i per raons de seguretat, va ser necessari paralit· zar temporalment l’excavació arqueològica d’aquest espai. Entre els mesos de gener i febrer del 2017, un cop executat l’estintolament i construït el for· jat de la planta soterrani –1, que, en darrer lloc, seria l’encarregat de suportar les càrre·

gues, es van reprendre els treballs arqueolò· gics. L’objectiu principal d’aquesta actuació era extreure la documentació completa dels sectors que restaven pendents d’excavació i documentació, però també tenia com a finalitat última la neteja i l’adequació de les estructures romanes conservades per a la seva futura visita i museïtzació. Respecte a la via romana, la seva superfície presentava diversos nivells de paviment o preparacions a la vista, tant a la calçada com a la vorada, que corresponien a diferents mo· ments constructius. Per tant, es va plantejar com a objectiu, d’una banda, l’aixecament de les capes a mig excavar i, de l’altra, la lo· calització d’un nivell homogeni amb la finali· tat de facilitar la comprensió i la visualització de l’estructura viària amb vista als treballs de museïtzació. En aquest sentit, un cop extretes les darreres fases constructives, bàsicament repavimentacions i reparacions efectuades al llarg del segle i dC, es va deixar a la vista una única capa d’afermament del paviment o rudus. Aquesta capa ocupava pràcticament tota la superfície del tram de via conservat, a excepció de les vorades situades als costats dels límits o murs perimetrals de la calçada, on es va localitzar un estrat o nivell d’ús

Antropòloga Paz Balaguer Nadal Restauració Montse Soriano (Gamarra & Garcia, conservació i restauració, SL) Aixecament de planimetria Júlia Miquel i Tecnitop Digitalització de plànols i fotografia Emiliano Hinojo García

Capa d’afermament del paviment o rudus de la via romana. Intervencions arqueològiques | 97

segle ii dC, amb la presència d’inhumacions i, possiblement, també de cremacions. Els treballs es van centrar bàsicament en l’exca· vació del mur que originàriament flanque· java el límit oest d’aquest tancat i que, a la segona meitat del segle i dC, fou espoliat i amortitzat com a conseqüència de la instal· lació de noves estructures sepulcrals. En segon lloc, es va completar l’excavació i la documentació de dos recintes funeraris situats al sector sud de la via. En aquest cas, les edificacions sí que mostraven unes me· sures o superfícies més o menys estàndard, amb la presència d’una renglera de com a mínim sis recintes de planta quadrangular (d’aproximadament 3 m de costat) que s’adossaven al parament exterior del mur longitudinal de la calçada.

Recinte o tancat funerari del sector nord de la necròpolis.

Estructura de cremació localitzada al sector sud de la via.

format per terra compactada. Ambdós casos s’associen a l’arranjament original de la cal· çada, que se situa en un context cronològic de finals dels segle i aC. Quant a la necròpolis, en primer lloc es va actuar al costat nord de la via, on es va cons· tatar una estructuració de l’espai complexa a causa de la superposició de recintes o tancats amb mesures i disposicions força variables. En concret, es va finalitzar l’excavació d’un recinte funerari que, situat a l’extrem oest d’aquest conjunt, estava delimitat pels murs del camí i de l’eix de centuriació. Durant la primera fase de la intervenció es va docu· mentar una seqüència cronològica d’ús de l’espai entre mitjan segle i dC i principis del 98 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

D’una banda, al cantó oest d’aquest espai, restava pendent d’excavació una possible estructura de cremació disposada parcial· ment sota el fonament d’un mur o envà que delimitava dos recintes. Els treballs van permetre documentar una petita estructura o fossa de morfologia rectangular (1,50 per 1,36 per 0,50 m) excavada en un sediment de formació al·luvial i amb les parets i el fons alterats per l’acció del foc. El rebliment principal d’aquesta estructura es componia majoritàriament de cendres i restes òssies calcinades. Davant d’aquestes evidències, i tenint en compte el context funerari d’aquest sector de la intervenció, inicialment es va interpretar com una cremació pertanyent a un individu infantil o jove. Més tard, aquests ossos es van identificar com a restes faunístiques, possiblement de suid. Per aquest motiu, i a l’espera d’un estudi en profunditat, la hipòtesi que es planteja avui dia és que es tracta probablement d’una estructura de caràcter ritual relacionada amb les ofrenes o banquets funeraris que es feien en honor als difunts (silicernium). D’altra banda, a l’extrem est d’aquest mateix sector, també es va finalitzar l’excavació d’un recinte contigu a l’eix de centuriació. Cal assenyalar que l’estratigrafia de l’interior d’aquest espai estava molt malmesa a causa de la construcció d’un dels pilots de la llosa d’estintolament del mercat. Els treballs en aquest recinte es van iniciar amb l’excavació de l’estratigrafia o nivells de preparació de la cupa que hi havia a la canto· nada sud-oest i que fou desmuntada abans de començar aquesta actuació. A continuació, a l’extrem sud-est del recinte es van localitzar

Per concloure aquesta intervenció, també es van dur a terme altres treballs d’arranjament i neteja de determinades zones del jaciment, com també el cobriment definitiu dels pous de l’època baixmedieval i les cales arqueo· lògiques excavades en la fase d’intervenció arqueològica precedent. n Emiliano Hinojo García

BIBLIOGRAFIA Gamarra Campuzano, A. (2016). «Mercat de Sant Antoni. Jaciment romà». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, p. 230-231. Hinojo García , E. (2010). «Mercat de Sant Antoni». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2009, p. 82-87. Hinojo García , E. (2012). «Mercat de Sant Antoni». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2011, p. 104-106.

Recinte funerari del sector sud contigu a l’eix de centuriació.

Hinojo García , E. (2014). «Mercat de Sant Antoni». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2012, p. 116-120.

les restes d’una inhumació, que, diposita· da en una fossa simple sense cap tipus de coberta, estava tallada pel pilot del mercat. De fet, tan sols es conservaven les extremitats inferiors, que pertanyien a un individu adult orientat en sentit nord-oest – sud-est i en posició de decúbit prono. Val a dir que, en el sector nord de la necròpolis, en la primera fase de la intervenció també es va exhumar un altre enterrament amb la mateixa posició, però en aquest cas amb una orientació sudoest – nord-est.

Hinojo García , E. (2015). «Mercat de Sant Antoni». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2013, p. 94-95. Hinojo García , E. (2016). «Mercat de Sant Antoni». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, p. 131-138. Hinojo, E.; Miró, A. (2017): «Mercat de Sant Antoni». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2015, p. 118-122. L lobet, S.; Garcia , I.; Hinojo, E. (2011). «Mercat de Sant Antoni». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2010, p. 161-164. P ellejero Usón, I. (2016). «Mercat de Sant Antoni. Restauració dels llits funeraris». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, p. 280-284. S ánchez Gil de Montes, J. (2012). «Mercat de Sant Antoni». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2011, p. 102-103.

Finalment, per sota d’una sèrie de nivells d’amortització i anivellació, es va detectar la presència d’un nou recinte funerari, en aquest cas vinculat amb la primera fase cons· tructiva de la necròpolis. A diferència dels altres, aquest recinte no es disposava per· pendicularment al traçat de la via, sinó que s’articulava respecte a l’orientació obliqua que presentava el canal o possible eix de cen· turiació. A l’interior es va documentar una estructura de combustió o possible ustrinum que ocupava pràcticament tota la seva super· fície. Els rebliments d’aquesta estructura es componien bàsicament de cendres, restes dels troncs de fusta carbonitzada de la pira, ossos humans calcinats, fragments d’ossos tornejats i elements de fixació de ferro d’un llit funerari, com també diversos objectes pertanyents a l’aixovar i elements d’ornamen· tació o vinculats als rituals realitzats en honor al difunt (ungüentaris de ceràmica, un bol de vidre, una arracada d’or...).

Intervencions arqueològiques | 99

Carrer de la Mercè, 17-19 Carrer de la Plata, 3-5 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Mercè, 17-19 / Carrer de la Plata, 3-5 Districte Ciutat Vella Dates 3 de juliol – 4 d’agost de 2017 Codi 057/17 Motiu Intervenció motivada per l’adequació de l’antic edifici del segle xvi en nous habitatges Promotor/Propietari Sociedad Inmobiliaria Camuela España, SLU Direcció tècnica Pere Lluís Artigues Conesa Aixecament de planimetria Ricard Bofill, Taller d’Arquitectura Digitalització de plànols i fotografia Pere Lluís Artigues Conesaw

Cronologia: Època romana – segle XIX. Paraules clau: Port romà. Palau gòtic. Arquitectura tardomedieval. Arquitectura moderna. Cales parietals. Sondeigs.

La intervenció arqueològica a l’edifici situat a la confluència del carrer de la Mercè amb el carrer de la Plata va estar motivada per l’adequació de l’antic edifici del segle xvi en nous habitatges, i formava part de l’estudi previ per recopilar informació sobre la capacitat portant i l’estat de conservació dels elements estructurals. La necessitat de veure l’estat de les fonamentacions per fer l’estudi de resistència i capacitat mecànica va comportar la realització de diversos sondeigs arqueològics al subsol, com també diverses cales informatives obertes en els murs, que a més permetrien veure la tipologia estructural. L’actuació va permetre tenir una seqüència estratigrafia des de l’època romana fins al segle xx, coincidint amb els resultats arqueològics aconseguits en àrees properes. Així mateix, l’estudi de paraments permet establir una tipologia murària i fer una proposta evolutiva de l’edifici.

Es van fer un total de dotze sondeigs. Els nivells més antics documentats responen a l’època romana. Són nivells de sorres, entre les cotes 4,10 i 4,50 msnm, que cal situar entre els segles iii i iv dC. Aquests nivells podrien estar associats a les possibles dunes que devien conformar la línia litoral. Cal mencionar una estructura massissa de formigó de morter de calç amb pedres de diferents mides, a la cota 4,82 msnm. Al número 4 del carrer de la Plata, a 1 msnm (Petit, C astillo, 2013), i al 46 del carrer Ample, a 4 msnm (C astro, 2012), s’han documentat estructures de característiques semblants, que segons els arqueòlegs que les van documentar estaven associades a la possible escullera o port romà. Entre els nivells romans i baixmedievals no s’ha documentat cap altre període, coincidint amb el que s’ha documentat en altres àrees del barri. D’ençà la donació realitzada el 1209 pel rei Pere, es produeix la urbanització de tot el sector marítim. En diversos solars s’han identificat edificacions d’aquesta primera fase urbanística consolidada completament

Estructura massissa de formigó de morter de calç amb pedres de diferents mides, associada a la possible escullera o port romà. 100 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

al segle xiv (Guàrdia, Garcia, 1992). Pel que fa als resultats obtinguts en els sondeigs, han permès datar nivells dels segles xiii i xiv, amb ceràmica grollera, material d’importació produït a Tunísia i ceràmica decorada en verd i manganès. Malauradament, donades les limitacions que proporcionen els sondeigs, desconeixem si aquests nivells estan associats a estructures d’edificacions d’aquesta època o simplement són nivells que devien formar part de jardins o horts en aquest sector, atès que eren tallats per a les fonamentacions del palau del segle xvi. La primera construcció notable fou edificada al segle xvi, moment, a més, del qual es disposa de documentació notarial dels propietaris (Villaverde, 2016). D’aquest moment podem afirmar que hi havia dues edificacions, una de grans dimensions que dona als carrers de la Mercè i de la Plata, i una segona que es devia perllongar vers el carrer Ample i que, per causa de les segregacions produïdes durant el segle xvii, una part devia quedar absorbida dins l’edifici anterior. Aquesta primera edificació devia estar formada per planta baixa i dues plantes pis, el principal i un segon pis. Segurament, tenia una coberta i possiblement una galeria porxada, molt típica en les edificacions d’aquesta època i de tradició baixmedieval, però de la qual no hem observat traces. Pel que fa a la tipologia d’obra, podem afirmar que a la planta baixa es documenten

diferents obres, com ara murs de carreuó d’aparell pseudoisòdom, principalment en el que devien ser les parets mitgeres i les façanes, o murs d’aparell de carreu amb verdugada, amb filades de maons ben definides i d’altres més irregulars. Al centre de l’edificació també es documenten les arcades, a l’espai que devia conformar el pati. Els arcs devien estar construïts amb dovelles de pedra de Montjuïc, i els estreps, amb carreus amb l’aresta rebaixada. En els morters utilitzats, a més de calç i àrid (sorra), s’hi mesclen unes quantitats importants d’argila. Aquest sistema constructiu, utilitzat també durant els segles anteriors i al segle xviii, donava una tonalitat vermellosa al morter. Un altre element característic de l’arquitectura tardomedieval barcelonina i que es fa palès en l’edifici en estudi és la presència d’arcs de pedra en parets mestres, com a les mateixes mitgeres, a la planta baixa. Són arcs de mig punt que tenen per objectiu facilitar la circulació per la planta baixa, tant dins del mateix edifici com, si convé, vers altres finques, i permeten les segregacions o agregacions de la finca (G on zález, 2009). Tot el volum devia estar edificat al voltant d’un pati central descobert, al qual circumden crugies rectangulars. Així, a la planta baixa es devien situar les portalades d’accés a l’interior: la principal, que comunica a través d’un corredor amb el pati central, una altra porta que dona directament a una de les crugies laterals i, finalment, un altre pas que devia donar accés a magatzems o obradors. Pel que fa al primer i el segon pis, les estructures documentades responen a obra de carreu amb verdugada, principalment a la façana, i també murs de tàpia,1 en mitgeres i de càrrega. Val a dir que no s’ha pogut documentar cap sostre ni tampoc indicis de com devien ser les cobertes.

Obra maçoneria pedra, carreuó. Restitució hipotètica

Planta baixa de l’edifici amb les estructures identificades del segle xvi.

1. La tàpia és l’anomenada tàpia estratificada o d’estrats, que es caracteritza pel fet de mostrar una disposició en registres de calç.

Pel que fa al segle xvii, hi ha pocs elements que es puguin adscriure a aquesta centúria, en part a causa de les reformes del segle xviii i posteriors, que devien alterar considerablement les compartimentacions internes. Les actuacions efectuades al llarg d’aquest segle devien ser molt poques i no alteraren substancialment l’edificació del segle xvi. Les obres que es poden identificar podrien estar vinculades a les segregacions que es van fer al llarg d’aquest segle i que són visibles a la planta baixa.

Intervencions arqueològiques | 101

de 30 i 15 cm; en les voltes sempre de maó de pla, i en l’eliminació dels empostissats per als revoltons sobre el qual es construeix un paviment de rajoles que augmenta l’aïllament, que permetia més higiene, intimitat i protecció contra el foc. La coberta acostumava a tenir teulada, menys el sector que donava a la façana on es devia situar el terrat. A les edificacions més notables teníem al terrat la torratxa o torre petita, amb accés directe des de la planta noble. Les façanes podrien estar arrebossades, pintades al fresc o disposar d’esgrafiats. Tots aquests elements es veuen reflectits en la construcció del nostre edifici. Tota la nova construcció està feta de maçoneria de pedra i material constructiu amb conglomerat format per morter de calç i sorres, al qual s’afegeix també una mica d’argila que li dona la tonalitat vermellosa, tècnica que ja s’emprava en segles anteriors. Aquesta obra s’observa en murs principals però principalment a la planta baixa i part del primer pis, mentre que al segon pis la totalitat de la nova obra en murs, fins i tot els de façana, i envans es devien fer amb maó, amb parets de 30 i 15 cm. Els nous arcs que es construeixen presenten estreps de pedra ben treballada i l’arc amb maó en sardinell.

Façana interior del pati on s’observa part de l’esgrafiat conservat.

És durant el segle xviii que es duen a terme les reformes més importants que configuren l’edificació que ens ha arribat fins als nostres dies. Eren reformes, d’una banda, per refer les destrosses produïdes pels setges a Barcelona durant la guerra dels Segadors i, de l’altra, les millores realitzades pels nous propietaris a partir del 1751; ambdues reformes estan recollides a la documentació escrita (Villaverde, 2016). Les característiques constructives que s’observen formen part del que ha estat un canvi gradual en els sistemes constructius, que queden recollits amb la implantació de l’Edicte d’obreria el 1771, que devia sistematitzar una nova forma de construcció (Rosell, 1996). Aquests nous canvis se centren en l’ús de la pedra, utilitzada principalment en parets principals, mentre que a la resta de murs secundaris es devien fer amb maó amb parets 102 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

L’edifici del carrer de la Mercè és producte de l’evolució de l’edificació gòtica anterior, però la reforma segueix igualment les característiques dels palauets de nova planta, un edifici de planta baixa i dos pisos amb pati central i escales que comuniquen amb el pis noble, que era el primer. Al voltant de la planta baixa es disposaven altres habitacions, i la resta de plantes es deixaven per a la família i el servei. La coberta barrejava teulada i terrat, i sempre disposava de torratxa. La nova edificació segueix el mateix estil que l’edificació gòtica, on es pot observar a la planta baixa una portalada per a cada una de les crugies. La del centre és la que comunica directament amb el pati, on a la dreta hi ha l’escala principal que comunica amb la planta noble. Les diferents compartimentacions devien ser obradors i magatzems. La distribució a la primera planta devia ser molt semblant a la del primer edifici, però en aquest cas es veu amb claredat com té segregada una part de l’edificació de ponent i que també hi ha un accés a la torratxa per una escala. Les noves compartimentacions es fan amb maons, obra que no es veu reflectida a la

Planta baixa de l’edifici amb les estructures del segle xviii.

Safa de l’anomenat estil de Poblet.

banda sud de l’edifici, feta amb maçoneria de pedra però amb abundant maó integrat. Tampoc no s’observen obertures que donin als espais situats a ponent, que podrien formar part dels habitatges que donen al carrer Ample. Es va produint progressivament l’eliminació dels empostissats per als revoltons. Al carrer de la Mercè hem pogut documentar dos tipus de sostre. D’una banda, empostissat amb bigues de fusta de secció rectangular sobre el qual estan clavats taulons amples de fusta, que devien conformar el sòl d’un possible paviment de rajola. Pel que fa als revoltons, tenim un exemple molt ben conservat a la sala principal oest de la planta segona, amb bigues de secció quadrada de mida gran amb arestes motllurades i voltes de rajola. La façana interior que dona al pati és l’únic indret on s’han pogut documentar restes de l’antic esgrafiat, malauradament en un estat de conservació pèssim. No s’observen obres importants durant el segle xix, i no és fins al segle xx que es divideix l’edifici entre membres de la mateixa família i es produeix una nova compartimentació dels espais, amb la creació de nous habitatges i la construcció de les noves caixes d’escala. Amb les noves reformes, també es varien algunes cotes del sòl dels habitatges, cosa que devia comportar la realització de nous forjats amb revoltons. Aquestes reformes són les que han arribat fins als nostres dies.

També l’ús comercial de la planta baixa i la necessitat d’aconseguir més espai comportà el rebaix d’algun paviment, per guanyar més espai, o l’obertura d’arcs amb sardinell, que va desfigurar les estructures originals existents. n Pere Lluís Artigues Conesa

BIBLIOGRAFIA Castro López, Ò. (2012). «Carrer Ample 46. Carrer de Marquet, 1». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2011, p. 29. González, R. (2009). «Ortografies arquitectòniques en el gòtic domèstic: trets i principals característiques de l’edilícia civil baix medieval urbana catalana. A: Giráldez, P.; Vendrell, M. (coord.). El Gòtic meridional català: cases, esglésies i palaus. Premià de Mar: Ed. El Clavell. Guàrdia, M.; Garcia, A. (1992). «La consolidació d’una estructura urbana: 1300-1516». A: Sobrequés i Callicó, J. Història de Barcelona. La ciutat consolidada. Segles XIV-XV. Vol. 3. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana. Petit, J.; Castillo, R. J. (2013). Memòria de la intervenció arqueològica a la finca del passeig de Colom, 9, carrer de la Plata, 4 i carrer de la Mercè, 26B. Codi 048/13. Abans Serveis Culturals, SL. Arxiu del Servei d’Arqueologia. [Inèdita]. Rosell Colomines, J. (1996). La construcció en l’arquitectura de Barcelona a finals del segle XVIII. Barcelona: UPC. [Tesi doctoral]. Villaverde Rey, M. Estudio histórico de la casa Verdaguer. Carrer Ample, 17-19 / Plata, 3-5 de Barcelona. 14 d’abril de 2016. ÀcabaBcn. [Inèdit].

Intervencions arqueològiques | 103

Montjuïc

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Montjuïc Districte Sants-Montjuïc Nom singular Montjuïc Dates 23 d’octubre – 10 de novembre de 2017 Codi 129/17 Motiu Prospecció arqueològica Promotor/Propietari Servei d’Arqueologia de Barcelona. Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Direcció tècnica Gemma Caballé Crivillés Fotografia Gemma Caballé Crivillés

Cronologia: Segle II aC – segle XX. Paraules clau: Muntanya de Montjuïc. Prospecció.

La posició estratègica de la muntanya de Montjuïc, a tocar del Mediterrani i d’una important via fluvial com és el Llobregat, ha motivat que fos ocupada i se n’explotessin els recursos ja des de la prehistòria. Aquesta dada s’ha pogut constatar a partir de les intervencions arqueològiques que s’han dut a terme en diferents punts, tal com recull la Carta Arqueològica de Barcelona. Els estudis i les intervencions que s’han fet permeten disposar d’un ampli coneixement de l’evolució de l’ocupació de l’espai i mostren la importància de la muntanya de Montjuïc amb relació a la història de Barcelona. Tot i això, cal destacar que queden encara molts punts amb possibles restes al subsol i àrees amb indicis clars de restes, o amb localitzacions i excavacions puntuals, de les quals es desconeix l’extensió i les característiques. Així mateix, al subsol de les edificacions existents s’hi conserven elements i nivells relatius a la

Restes del mur tardoantic.

1. Carta Arqueològica de Barcelona. Unitat Montjuïc: http//cartaarqueologica.bcn.cat/3236. 104 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

seva evolució. Tot plegat fa considerar que queden encara molts punts i dades per estudiar, que han de permetre ampliar el coneixement de la història de la muntanya i, per extensió, de la ciutat, i aprofundir-hi. Amb aquest objectiu, des del Servei d’Arqueologia de Barcelona, en el marc del Pla Bàrcino, s’ha promogut una prospecció arqueològica visual de la muntanya. S’han exclòs de l’àrea de prospecció les zones del cementiri del sud-oest, el castell de Montjuïc i la necròpolis jueva. A partir d’aquests treballs, s’han documentat diferents punts amb restes arqueològiques visibles, que han estat marcats com a zones d’interès arqueològic, juntament amb el subsol de diferents edificacions existents (de les èpoques moderna i contemporània), com també àrees on, a partir de les dades històriques conegudes, es devien ubicar edificis, avui desapareguts. Tots els elements i àrees documentats seran inclosos, mitjançant una fitxa individualitzada, a la Carta Arqueològica de Barcelona.1

Llista dels elements documentats –– Carrer del Doctor Font i Quer. Restes d’un paviment d’opus signinum i d’un possible mur en sec, de cronologia romana, que se situen al sud-est de l’Estadi Olímpic, a l’inici del carrer del Doctor Font i Quer. Aquestes restes van ser localitzades l’any 2006 per Carme Miró i Jordi Ramos (Miró, R amos, 2013: 140). –– Jardins del darrere de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Restes d’un paviment d’opus signinum i d’un mur de cronologia romana. Aquestes restes van ser localitzades l’any 2006 per Carme Miró i Jordi Ramos (Miró, R amos, 2013: 142). –– Passeig de Santa Madrona, 19-35; jardins al nord del Museu Etnològic de Barcelona. Restes d’un mur de possible cronologia tardoantiga. Se situen en una zona propera a l’enterrament dels segles vi-vii localitzat durant la construcció del Museu Etnològic l’any 1971 (Rodà, 1975: 63). Al sud-est respecte al mur, es va dur a terme una intervenció arqueològica, l’any 2007, dirigida per Emiliano Hinojo (Codex), on es van documentar dos nivells arqueològics amb materials de cronologia romana (Hinojo, 2007: 13). –– Castell de Port. Les restes conservades que s’observen del castell de Port se situen en un promontori al vessant sud-oest de la muntanya, a l’oest del fossar de la Pedrera. Aquestes restes corresponen a una part del mur de tancament de la seva torre de defensa de cronologia medieval. A l’entorn del mur i als vessants del turó s’observen pedres, algunes de les quals conserven restes de morter de calç, que podrien estar associades a la destrucció de la torre i altres estructures del castell o d’edificacions posteriors (barraques). També s’observen restes d’empremtes de possibles tancaments perimetrals i acumulacions de pedres, que podrien estar vinculats a barraques posteriors, tot i que no es pot descartar que corresponguin a àmbits del castell o n’aprofitessin algun mur o element. L’any 1987 es va efectuar una prospecció arqueològica d’aquesta zona, dirigida per Julia Beltrán de Heredia i Maria Sardà, on es van localitzar restes de murs molt arrasats, que podrien estar relacionats amb el castell. –– Capella de Santa Maria de Port. Al subsol de l’actual església de la Mare de Déu de Port s’hi devien situar les restes de la

capella de Santa Maria de Port, que podria correspondre a l’església vinculada amb el castell de Port. La primera referència documental de la capella és del 1030. –– Ermita de Santa Madrona. Està situada al vessant nord de la muntanya, en un recinte tocant a l’avinguda dels Montanyans. La construcció inicial de l’ermita se situa al segle xv i, al segle xvi, es va edificar un convent. L’ermita conservada actualment es devia bastir el 1754, després de la destrucció del conjunt (ermita i convent) el 1713, en el marc de la guerra de Successió. –– Ermita de Sant Ferriol. La primera notícia històrica de l’ermita se situa al 1288, i devia ser destruïda a finals del segle xvii. Les seves restes es devien ubicar al subsol de la zona sud-est del Palauet Albéniz i dels Jardins de Joan Maragall. –– Església de Sant Julià. Aquesta església apareix en un document de l’any 986 i al segle xi funcionava com a parròquia (Sant Julià de Montjuïc) amb el seu terme, fins a finals del segle xiv. Les restes es devien situar al subsol del passeig de l’Exposició, entre els carrers de Salvà i del Roser. –– Ermita de Sant Fruitós. L’edifici es devia situar a la part inferior del nord-est de la muntanya. En aquesta zona, a l’encreuament entre la carretera de Montjuïc i el camí de la Font Trobada s’observen les restes del possible tancament d’una edificació (que talla i aprofita la roca natural), amb una fornícula. L’existència de la fornícula fa pensar que podria estar associada a l’ermita, que podria ubicar-se en aquest punt. Al nord s’observen les restes d’un mur (de possible cronologia moderna), que podria estar vinculat també amb el tancament de l’ermita. Els dos tancaments devien ser aprofitats com a murs de les barraques edificades en aquesta zona al segle xx. Des del punt de vista històric, l’ermita es devia edificar al segle xi i se’n tenen notícies fins al segle xiii; segons Carreras Candi (Carreras, 1916: 486), devia desaparèixer al segle xv. –– Ermita de Sant Bertran. Les restes de l’ermita es devien ubicar al vessant nordest de la muntanya, als actuals Jardins de Mossèn Costa i Llobera. Les dades històriques constaten que a principis del segle xiv ja devia estar edificada i devia ser destruïda a principis del segle xix.

Intervencions arqueològiques | 105

dia als túnels de comunicació, les àrees d’emmagatzematge i el cos de guàrdia (on actualment s’ubiquen els serveis municipals de Parcs i Jardins). Als anys seixanta del segle xx es va instal·lar en aquest punt el Parc d’Atraccions de Montjuïc, amb el seu tren fantasma que aprofitava murs i túnels del polvorí.

Tancament i fornícula.

–– Polvorí de Montjuïc i cos de guàrdia. Els dos edificis estan situats al vessant nord-oest de la muntanya. Cal destacar que tot el conjunt és BCIL. El polvorí i el cos de guàrdia es devien construir l’any 1733, i devien ser reconstruïts el 1761. Al subsol dels dos edificis s’hi devien situar nivells i estructures associats a la seva construcció i ús. –– Polvorí d’Álvarez de Castro. Està situat al vessant nord-est de la muntanya, a l’interior dels Jardins de Joan Brossa. Aquest conjunt edificat es va construir entre els anys 1897 i 1899, per emmagatzemar l’artilleria i abastir la bateria de costa al nord. Al mur que es conserva s’observen dues portes d’accés, que actualment estan tapiades. A partir d’aquestes portes s’acce-

–– Polvorí del Morrot. S’ubica al sud-est de la part inferior de la muntanya. Tot i que no s’ha pogut accedir a l’edifici, s’ha pogut constatar (a partir d’un blog d’espeleologia que en fa la descripció)2 que disposa de dos nivells, a partir dels quals es devia accedir als túnels de comunicació del polvorí amb les bateries de Bona Vista, situades a les cotes superiors de la mateixa àrea de la muntanya. La construcció se situa a finals del segle xix. L’any 2010, durant una intervenció arqueològica als Jardins de Mossèn Costa Llobera, dirigida per Oriol Achón (Arqueociència, SL), es van documentar les restes d’un passadís de comunicació entre dues posicions d’artilleries d’aquestes bateries (Achón, 2010: 26). –– Polvorí de Miramar. Es devia ubicar a la zona de l’actual complex de l’Hotel Miramar, a l’extrem nord-est de la muntanya. Es devia edificar entre mitjan i finals del segle xix. –– Entrada als túnels del passeig de Josep Carner. A la cara vertical est de la zona nordest de la muntanya s’hi situa un mur, que es lliura al límit del turó i defineix el seu desnivell en aquest punt. A les cotes inferiors del mur s’hi situen les obertures, que estan associades a l’accés als túnels que comunicaven possiblement amb el polvorí de Miramar. –– Entrada als túnels del passeig de Montjuïc. Davant dels números 44-40 del passeig de Montjuïc, a la cara nord del nord-est de la muntanya s’hi ubica un mur, que es lliura al límit del turó. En aquest mur hi ha una porta, a partir de la qual es devia accedir als túnels de comunicació amb els polvorins situats a la part superior de la muntanya (probablement amb el d’Álvarez de Castro).

Polvorí de Montjuïc.

2. http://espeleoreflexiones.blogspot.com/2009/02/gexxi-polvori-del-morrot-diario-de-una.html.

106 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

–– Fàbrica Rivière. Està situada per sota de la ronda del Litoral, al sud-oest de l’inici del camí del Far. La part conservada del conjunt correspon a un edifici de planta rectangular, com també diferents empremtes d’estructures i elements associats amb la producció, que s’observen a l’oest i al sud-oest. Més enllà del tancament sud-oest de l’edifici, discorre

Consideracions finals

Accés al possible refugi de la fàbrica Rivière.

un camí empedrat que devia funcionar com a vial d’accés al recinte i de comunicació interior. En una zona més elevada al nord-est, s’hi situen estructures associades amb l’emmagatzematge d’aigua o altres processos productius de la fàbrica. Aquest conjunt fabril es devia edificar el 1905, quan els propietaris de la fàbrica Rivière e Hijos (Francisco i Fernando Rivière) van establir un nou punt de producció a Can Tunis. –– Refugi de la fàbrica Rivière. A la zona sud-oest respecte a l’edifici conservat de la fàbrica Rivière s’observa una obertura al subsol, de la qual s’aprecia la volta de coberta i la continuïtat en direcció nord-oest, amb un fort pendent cap a l’interior. Les seves característiques fan pensar que es podria tractar d’un possible refugi de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). –– Coves del camí antic. En una zona propera al número 7 de la carretera de Montjuïc, al límit del desnivell de la muntanya en aquest punt, s’observa la part superior d’una obertura al nivell natural. Aquesta obertura podria estar associada a un túnel o galeria subterrània, si bé la vegetació existent no permet veure’n les dimensions i les característiques, ni tampoc la hipotètica existència de més obertures. Per la seva ubicació respecte als polvorins i les entrades de túnels en aquests polvorins, l’obertura podria estar associada a un possible túnel situat en aquest punt, concretament el túnel al qual s’accedia des del passeig de Montjuïc.

Els treballs de prospecció han permès localitzar restes arqueològiques visibles i posar en valor edificacions existents o conegudes a partir de les dades històriques de la muntanya de Montjuïc. La documentació d’estructures de cronologia romana i tardoantiga confirma la importància de l’ocupació de la muntanya en aquests períodes, que mostra una continuïtat respecte a l’assentament de l’època ibèrica i abans de la fundació de Bàrcino. Aquestes restes localitzades podrien estar associades amb les documentades en intervencions efectuades en anys anteriors en zones properes. D’aquesta manera, el paviment d’opus signinum i el mur en sec de la zona de l’Estadi Olímpic podrien estar vinculats a una àrea productiva, que devia funcionar amb el dipòsit i el forn d’àmfores localitzats l’any 1929. Pel que fa a les restes localitzades a la zona propera al Museu Etnogràfic (un mur i un paviment d’opus signinum i un mur tardoantic), podrien estar associades a les restes de l’enterrament tardoantic localitzat l’any 1971. Pel que fa a l’època medieval, s’han documentat les restes ja conegudes del castell de Port i s’ha marcat la ubicació de les sis capelles que hi havia a la muntanya. La seva existència mostra la continuïtat d’ocupació de l’espai, amb edificacions vinculades amb el poder i el culte religiós. En els diferents períodes, la posició estratègica de la muntanya de Montjuïc li havia donat també una funcionalitat de control i defensa del territori. A l’època moderna, aquest caràcter defensiu de la muntanya es va veure reforçat. La construcció del castell de Montjuïc, l’any 1754, a la zona on hi devia haver elements defensius de períodes anteriors (especialment el fortí del 1640), devia ser determinant per al canvi d’usos i de relació de la ciutat amb la muntanya. Al segle xviii, es va iniciar la construcció de polvorins per emmagatzemar municions i es van edificar el polvorí i el cos de guàrdia. Al segle xix, es van construir nous polvorins (d’Álvarez de Castro, del Morrot) que estaven associats a bateries de defensa i es comunicaven entre si mitjançant túnels. Els accessos a aquests túnels eren des de la part baixa de la muntanya, tal com s’ha constatat en els murs i les obertures del passeig de Montjuïc i del passeig de Josep Carner. Alguns d’aquests túnels van ser aprofitats com a refugis durant la Guerra Civil espanyola. Amb relació a aquests refugis, se n’ha localitzat un a la fàbrica Rivière. Aquesta Intervencions arqueològiques | 107

fàbrica, construïda a principis del segle xx, és una mostra de l’activitat fabril desenvolupada als segles xix i xx a Can Tunis. n Gemma Caballé Crivillés

BIBLIOGRAFIA Achón Casas, O. (2010). Memòria de la intervenció arqueològica a la carretera de Miramar, 2-36. Jardins de Mossèn Costa i Llobera. Barcelona, Barcelonès. Codi: 058/10. Arqueociència Serveis Culturals, SL. [Inèdita]. Achón Casas, O. (2011). «Jardins de Mossèn Costa i Llobera». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2010, p. 43-44. Carreras Candi, F. (1916). «La ciutat de Barcelona». Geografia General de Catalunya. Barcelona: Establiment editorial d’Albert Martín. Hinojo García, E. (2007). Memòria de la intervenció arqueològica al passeig de Santa Madrona, 19-35 (Barcelona, Barcelonès). Codi: 060/07. Codex, Arqueologia i Patrimoni. [Inèdita]. Miró Alaix, C. (2001). «Els ibers al Pla de Barcelona: el poblat ibèric de Montjuïc». A: Beltrán de Heredia Bercero, J. (ed.). De Barcino a Barcinona (segles I-VII). Les restes arqueològiques de la plaça del Rei de Barcelona. Barcelona: MHCB, p. 112-139. Miró, C.; Ramos, J. (2013). «Un exemple d’explotació de la Carta Arqueològica de Barcelona: les vil·les i els petits assentaments agrícoles. Una primera radiografia del territorium». QUARHIS, 9, p. 138-155. Roca Blanch, E. (1993). La construcció de la muntanya de Montjuïc.. Barcelona: Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori. ETSAB-UPC. [Tesi doctoral]. Rodà, I. (1975). «Notas arqueológicas: Una tumba de tegulae en Montjuich». Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, p. 57-68.

108 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Montjuïc. Morrot

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Camí del Mar / Camí del Far / Ronda del Litoral. Parc de Montjuïc – Morrot Districte Sants-Montjuïc Nom singular Montjuïc. Morrot Dates 26 de juliol – 6 d’agost de 2017 Codi 089/17 Motiu Prospecció per a la recollida de mostres de matèria primera lítica (jaspi) Promotor/Propietari Seminari d’Arqueologia Prehistòrica del Pròxim Orient (SAPPO). Departament de Prehistòria. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) / Ajuntament de Barcelona Coordinador Miquel Molist Montaña Direcció tècnica Adrià Breu Barcons Equip Javier González, Ivan Gironès, Andreu Monforte, Pere Domènech i Anna Gómez Aixecament de planimetria Adrià Breu Barcons Digitalització de plànols Adrià Breu i Ricard Arnaiz Estudis petrogràfics Andreu Monforte Barberan (UAB) Estudis de ceràmica Anna Gómez Bach (UAB) Fotografia Javier González Muñoz

Aflorament de gres jaspejat.

Cronologia: Prehistòria. Edat del Bronze. Edat del Ferro. Paraules clau: Prospecció. Jaspi. Morrot. Castell de Montjuïc.

Com és ben conegut, la muntanya de Montjuïc està formada per diverses unitats geològiques de diferent origen: d’una banda, la unitat del Morrot i, de l’altra, l’estrat situat immediatament a sobre, la unitat del Castell (Parcerisa, 1999). Aquestes dues unitats es poden observar fàcilment al vessant sud-est, on els penya-segats posen al descobert diversos cursos hidrotermals d’origen geològic al voltant dels quals es devien formar diverses litologies d’interès per a les societats prehistòriques, com el jaspi. La presència de restes arqueològiques a la zona és coneguda des del segle xix (Solé, C alvo, 1899), les quals comprenen una gran diversitat cronològica de jaciments (De la Vega, 1977). Els dos objectius principals d’aquesta prospecció estan inclosos en el projecte «Prehistòria de Barcelona» (Molist, Gómez, Breu, 2016). Per començar, es va fer una primera aproximació a la localització de les formacions lítiques explotades durant la prehistòria, en particular sílex, chert i jaspi. En aquest sentit, es prioritzà la cerca d’afloraments primaris sense obviar la documentació d’altres

punts on aquestes litologies podien aparèixer en posició secundària. A més, en segon lloc es va buscar documentar la possible localització d’assentaments d’ocupacions prehistòriques associades amb aquests afloraments de matèria primera lítica. Des del punt de vista tècnic, l’observació directa sobre el terreny de formacions rocoses ha estat practicada per un equip interdisciplinari integrat per especialistes en arqueologia i en geologia. En el decurs de la prospecció es van visitar diversos punts, tant de la unitat del Castell com de la unitat del Morrot. D’aquesta manera, es van marcar amb GPS cinc punts de captació de mostres principalment lítiques, exemple tant de jaspi com d’altres matèries primeres, tot i que també es recuperaren en indrets molt propers al jaciment de la font de la Mamella (A sensio et al., 2009) dues peces de ceràmica que sembla que podrien correspondre a moments de l’Edat del Bronze – Edat del Ferro. D’aquesta manera, s’han pogut localitzar diversos punts d’aflorament de jaspi amb la col·laboració de tècnics del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. La confirmació de la troballa, tant dels afloraments de jaspi com de dipòsits secundaris, es correspon amb les Intervencions arqueològiques | 109

dades aportades per Carbonell et al. (1997) i Cebrià i Sala (1990) i permet avançar en la hipòtesi que tant la unitat del Castell com la unitat del Morrot són fermes candidates a ser considerades llocs d’extracció de matèria primera lítica per part de les primeres comunitats agrícoles habitants al pla de Barcelona. Aquestes societats devien utilitzar quantitats significatives de jaspi per a la producció d’eines lítiques (Borrell, Mo list, 2012). En aquest sentit, futurs estudis de caracterització petrogràfica de les mostres recollides permetran caracteritzar-les i entendre millor la difusió de les matèries primeres originades en aquest indret a través del territori. n Adrià Breu Barcons

BIBLIOGRAFIA Asensio, D. et al. (2009). «El nucli ibèric de Montjuïc. Les sitges de Magòria o de Port. Barcelona», QUARHIS, 5, p. 15-85. Borrell, F.; Molist, M. (2012). «Aprovisionamiento y producción lítica en jaspe durante el Neolítico Antiguo en el noreste de la Península Ibérica. El yacimiento de la Caserna de Sant Pau del Camp (Barcelona)». Archivos de Prehistoria Levantina, xxix, p. 141-156. Carbonell, E.; Cebrià, A.; Sala, R. (1997). El taller de jaspis del Morrot de Montjuïc: primers indicis de protomineria al paleoestuari del Llobregat. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Direcció de Serveis Editorials. Cebrià, A.; Sala, R. (1990). «El taller de jaspis del Morrot. Un jaciment de finals del Paleolític». A: Montjuïc a la Barcelona antiga: informes-materials-estudis. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat. Molist, M.; Gómez, A.; Breu, A. (2016). «Projecte Prehistòria al Pla de Barcelona», QUARHIS, 12, p. 226-228. Parcerisa, D. (1999). El miocè de la muntanya de Montjuïc: estratigrafia, sedimentologia, petrologia i diagènesi. Treball de recerca. Facultat de Ciències, Unitat de Geologia, Universitat Autònoma de Barcelona. Solé i Pla, J.; Calvo i Serrallonga (1899). Apunts sobre guía-historia de Montjuich. Barcelona: Associació Excursionista Consell de Sis. Vega Gómez, J. de la (1977). «Documents per a la Carta Arqueològica del Pla de Barcelona», Butlletí Mediterrània, 10, p. 9-44.

110 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Muralla medieval

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Avinguda del Paral·lel, 60 / Carrer Nou de la Rambla, 108 / Carrer de les Tàpies, 25 / Plaça de Raquel Meller Districte Ciutat Vella Nom singular Teatre Arnau Dates 31 de juliol – 11 d’agost de 2017 Codi 095/17 Motiu Estudis previs a la redacció del projecte executiu per localitzar la muralla medieval Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia SOT Prospecció Direcció tècnica Mikel Soberón (excavació arqueològica) i Roger Sala (prospecció geofísica) Equip Helena Ortiz-Quintana Escardívol Aixecament de planimetria i fotografia Mikel Soberón Rodríguez

Paraules clau: Georadar. Muralla medieval.

L’objectiu de les prospeccions és la verificació de la presència de restes de la muralla medieval de Barcelona sota l’actual edifici del Teatre Arnau. Segons les projeccions de les quals disposa el Servei d’Arqueologia de Barcelona, el traçat del mur defensiu construït al segle xiv es podria localitzar al subsol de l’antic teatre. Per verificar aquest extrem es va plantejar una doble intervenció. Primer, la realització de prospeccions amb georadar als espais accessibles de l’edifici actual i els carrers adjacents. I en segon lloc, a partir de les dades obtingudes es va plantejar la realització d’una cala arqueològica per comprovar els resultats obtinguts en la prospecció georadar a l’àrea de la platea. Es van explorar un total de quatre espais, dos a l’interior del teatre i els dos restants a àrees accessibles de la via pública, en dos carrers confrontats amb el mateix teatre. A l’interior del teatre, en mal estat de conservació i amb acumulacions de runa i material d’obra, es van cobrir les àrees anomenades platea (109,1 m²) i bar (33,8 m²). En ambdós casos, les dades es van obtenir sobre sòls pavimentats de rajol. A l’exterior de l’edifici es van establir dues àrees de prospecció al carrer Nou de la Rambla (102,7 m²) i al carrer de les Tàpies (120,5 m²). En aquest cas, les exploracions es van dur a terme sobre asfalt humit.

Estratègia de prospecció D’acord amb els responsables de BIM/SA i del Servei d’Arqueologia de Barcelona, es va plantejar una prospecció georadar en extensió a partir de les dades disponibles, en concret, el traçat hipotètic de les muralles baixmedievals de Barcelona. Tot i això, es considera una font orientativa, atès que les deformacions geomètriques derivades de les combinacions de cartografia antiga poden oferir marges d’error amplis en la posició específica d’un element. En conseqüència, la prospecció es va plantejar cobrint l’extensió accessible de l’interior

del teatre i els trams adjacents dels carrers Nou de la Rambla i de les Tàpies. D’aquesta manera, es pretén cobrir l’extensió del solar que es podria veure afectada per la trajectòria de la muralla, salvant possibles discontinuïtats produïdes per conduccions o construccions posteriors. Atenent la coneguda complexitat dels sòls urbans, es va plantejar la prospecció aplicant un sistema georadar de doble freqüència (200 MHz i 600 MHz), amb l’objectiu d’obtenir dades alternatives sobre les mateixes àrees.

Sistemes i paràmetres del procés de dades La prospecció georadar s’ha fet amb el sistema de georadar IDS RIS HI-MOD, equipat amb dues antenes duals de 200 MHz i 600 MHz en lectura simultània. Les dades s’han obtingut amb una resolució de 0,02 per 0,20 m, és a dir, s’han obtingut perfils separats 20 cm entre si amb una lectura cada 2 cm sobre tota l’extensió per explorar. La penetració en profunditat del senyal ha estat irregular segons les àrees. Els sòls amb un alt contingut orgànic i de matriu llimosa-argilosa de la zona han propiciat una forta atenuació del senyal del georadar i han limitat la penetració. D’acord amb les característiques de les dades obtingudes, s’ha estimat una velocitat de propagació d’entorn de 0,09 m/nanosegon. S’han considerat fiables les dades fins a profunditats màximes d’entre 1,9 i 2,2 m sota superfície per a les dades de 200 MHz, i de fins a 1,6 m per a les dades de 600 MHz. Cal remarcar, però, que, al tram explorat del carrer Nou de la Rambla, les dades han mostrat menor penetració i nombroses interferències. Com s’exposarà més endavant, un cop examinades les dades obtingudes s’han considerat de més rellevància les corresponents a 200 MHz, per la seva penetració més elevada, i en conseqüència les imatges generades corresponen majoritàriament a aquesta freqüència.

Intervencions arqueològiques | 111

Taula 1. Paràmetres de l’adquisició de les dades de georadar.

Mètode

Georadar

Sistema

RIS HI-MOD (IDS)

Sensor

TR600 FW

Nombre de sensors

Separació entre sensors

0,40 m / doble passada per obtenir 0,20 m entre perfils

Data logger

Panasonic CF-18

Propietat mesurada

Amplituds (SI)

Configuració Resolució

Freqüència

Finestra de temps

Nombre de mostres per traça

600 MHz

60 ns

512

200 MHz

90 ns

512

0,02 × 0,20 m

Posicionament de les dades Encoder integrat i coordenades locals

Taula 2. Paràmetres de processament de les dades de georadar.

Extensió explorada

366,1 m²

Mètode

Georadar 200 MHz

Correcció de la deriva

Guany

Manual

Velocitat de propagació

0,09 m/ns

Paràmetres dels talls

Filtres addicionals

Propietat

Amplitud absoluta

Gruix

32 mostres – 0,28 m

Nombre de talls

Profunditat mínima

Profunditat màxima

2,51 m

Posició a la superfície

Mostra 32

Low-pass filter 3X3 (0,30 × 0,30 m)

Dades del georadar

La seqüència es pot resumir en:

El procés de les dades comprèn dues fases: la correcció d’errors i interferències de les dades, i la seva posterior integració en un sol bloc de dades tridimensional. La correcció de les dades s’ha fet aplicant un filtre passabanda (band-pass), també per eliminar sorolls de freqüència, i finalment un filtre de background, per eliminar sorolls del sistema.

–– La correcció d’una deriva específica del sistema (wobble).

Un cop realitzades les correccions de les dades s’ha generat un bloc de dades tridimensional amb aquestes dades, que s’ha expressat i analitzat en forma de talls horitzontals (o vistes en planta) o seccions verticals. Aquestes representacions mostren l’energia reflectida pels objectes al subsol a unes profunditats determinades. Això es fa assignant una escala de color a la intensitat de les reflexions. En aquest cas, s’ha aplicat una escala de color mixta de blanc (menor intensitat) a negre (alta intensitat) i groc (màxima intensitat). Un cop corregides les dades, s’han integrat en un bloc tridimensional, mitjançant el programa GPR-Slice.

112 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

–– La compensació de l’atenuació del senyal amb la profunditat o aplicació de guany. –– Un filtre freqüencial passabanda de 120 MHz (HP) i 600 MHz (LP). –– Un filtre background que resta l’ona mitjana de cada perfil. –– La conversió dels temps de propagació del senyal a profunditats. –– La producció de talls representatius d’intervals de profunditats. El sistema SIG del projecte s’ha creat utilitzant l’aplicació lliure Quantum Gis 2.8. La cartografia de base utilitzada l’ha proporcionat el promotor BIM/SA a partir d’un aixecament topogràfic de l’edifici en coordenades locals. Les dades obtingudes en les prospeccions s’han incorporat al sistema SIG del projecte, per interpretar les dades obtingudes en el seu context topogràfic i generar la cartografia de resultats finals.

Resultats Prospecció del georadar Les dades obtingudes en les prospeccions s’han examinat en formats de plantes i seccions amb la finalitat de generar esquemes d’interpretació que guiaran l’exposició dels resultats. A l’àmbit interior de l’edifici s’han explorat dues àrees anomenades genèricament platea i bar. A l’àrea platea, l’exploració ha cobert 109,1 m², sobre un sòl de rajol. La cobertura de la platea no ha estat total, atès que el sistema de reforç de l’estructura de l’edifici no ha permès l’accés del sistema a algunes de les zones laterals. En els primers 0,25 m sota superfície, la resposta obtinguda es mostra poc reflectiva però heterogènia, fet que s’interpreta com a producte de la irregularitat de la capa d’anivellament, immediatament per sota del paviment de rajols. En cotes d’entre 0,2 i 0,4 m de profunditat s’aprecia en les dades una àrea de més reflectivitat per sobre dels elements 3, 4 i 5, que descriurem més endavant, fet que podria indicar un reompliment diferenciat de la resta de la platea per cobrir aquests elements. Els grups d’anomalies 3, 4 i 5 mostren una resposta reflectiva i lineal, i s’han interpretat com a conduccions, amb l’excepció del grup 5, que podria correspondre a alguna estructura de més entitat relacionada amb l’escenari. El grup 3 presenta una menor profunditat (0,2 m) i s’ha identificat amb una conducció d’obra visible en un registre en el moment de la prospecció. El grup 5, de prop de 5,3 m de longitud, detectat a una profunditat de 0,6 m sota superfície, presenta també resposta reflectiva, identificada amb la cavitat interna d’una conducció de funció indeterminada. Fora d’aquest grup d’anomalies, la resta de l’espai explorat a la platea presenta alteracions disperses d’escassa projecció vertical, atribuïdes a irregularitats en el sediment, probablement abocaments localitzats de runes o restes constructives isolades. En cotes d’entre 1,1 i 1,3 m de profunditat es detecten a l’àrea central de la platea noves alteracions de més extensió, però amb una escassa definició geomètrica. Aquests grups d’anomalies s’han anomenat 6 i 7. Aquests grups s’han descrit tant en les dades de 200 MHz com en les dades de 600 MHz. Atès que no es pot descartar que els grups 6

i 7 corresponguin a restes d’una estructura enderrocada, s’ha recomanat la seva comprovació arqueològica. Finalment, en cotes d’entre 0,9 i 1,3 m de profunditat s’han detectat anomalies reflectives de geometria lineal, que s’han atribuït a possibles construccions preexistents que mantenen els mateixos eixos de l’edificació actual. Cal remarcar que les cotes dels nivells de circulació actuals a l’interior del bar i al carrer adjacent de les Tàpies presenten una diferència notable i, en conseqüència, no és descartable la presència de restes d’edificacions al subsol del bar que mantinguessin un nivell intermedi entre les dues topografies. Com ja s’ha esmentat, s’han explorat també dos àmbits a l’exterior de l’edifici per salvar l’eventualitat que les restes de la possible muralla es trobessin a cotes fora de l’abast del georadar en les exploracions a l’interior. Al carrer de les Tàpies es va explorar un tram de 33 m, a la confluència amb la plaça de Raquel Meller (120,5 m²) sobre la superfície d’asfalt actual, cobrint també un tram de la vorera. Les dades obtingudes han mostrat que bona part del vial de circulació de vehicles es veu ocupat per l’estructura d’una claveguera (grup 8). La conducció mostra més profunditat vers la plaça de Raquel Meller, en consonància amb el canvi de nivell d’aquesta respecte al carrer de les Tàpies. Fora de la detecció parcial d’altres conduccions a la confluència amb la plaça, s’ha destacat únicament el grup d’anomalies 12. Es tracta d’una anomalia reflectiva de prop de 2 m d’amplada, ubicada a una cota d’entre 0,4 i 1 m de profunditat. Tot i que presenta característiques compatibles amb restes d’una construcció, la seva projecció lateral és escassa, fet pel qual s’ha descartat la seva atribució a restes de la muralla. El segon espai exterior explorat correspon a un tram de 40 m del carrer Nou de la Rambla, sobre la vorera adjacent al teatre i part de l’espai de circulació de vehicles. Les dades obtingudes han mostrat una forta alteració del subsol per la presència de conduccions i reompliments heterogenis de rases. La principal conducció (grups 1 i 11) discorre entre la vorera i l’àrea asfaltada, amb trams coberts amb malla metàl·lica. Aquests grups es veuen creuats per múltiples derivacions de conduccions superficials, probablement corresponents a escomeses de subministraments.

Intervencions arqueològiques | 113

Carrer de les Tàpies

Carrer Nou de la Rambla 102,7 m2

Figura 1. Ubicació i àrees explorades. ICGC. A baix a la dreta, mapa topogràfic de l’edifici facilitat per BIM/SA.

-0,3-0,5 m

-0,2 m

-1,3 m

´ -0,2 m

-1,3 m

-0,6 m

-0,5 m

-0,5 m -1,3 m

Figura 2. Esquema d’interpretació dels elements detectats més destacats.

114 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

600 MHz. Tall horitzontal profunditat 0,06-0,17 m

600 MHz. Tall horitzontal profunditat 0,54-0,66 m

600 MHz. Tall horitzontal profunditat 1,13-1,26 m

Esquema d’interpretació

Constructiu Conducció Rebliments No identitat

Figura 3. Detall de les dades obtingudes a la platea a profunditats successives i esquema d’interpretació. S’indica en un requadre l’extensió recomanada per la verificació arqueològica.

Fora de les àrees ocupades per conduccions i rases s’ha destacat el grup 2, ubicat a la confluència amb la plaça de Raquel Meller. Aquest grup consisteix en una extensió amb resposta reflectiva de geometria imprecisa que s’interpreta com a possible abocament de runes o bé restes d’una construcció no determinada, tallada pel grup de conduccions 1. No es descarta que el grup 2 pugui correspondre a la detecció parcial d’una nova rasa de conduccions amb rebliment de runes.

A més profunditat s’han descrit anomalies parcials d’alta amplitud per sota d’1,2 m sota superfície, però es descarta la seva atribució a la muralla, atès que no es detecta una continuïtat clara d’aquests elements que permeti inferir un trajecte lineal de les mides esperades.

Excavació arqueològica Com a resultat de la prospecció geofísica es va plantejar la realització d’una cala de comprovació. Donades la situació i les condicions

Intervencions arqueològiques | 115

0,60-0,88 m

Figura 4. Carrer de les Tàpies. Tall horitzontal d’entre 0,60 i 0,88 m de profunditat i seccions simples sobre el grup 12.

actuals de l’edifici, l’únic punt susceptible de ser excavat en fondària, garantint la seguretat, corresponia a la platea on el georadar havia localitzat algunes anomalies (grup 6). Amb aquest objectiu es va plantejar en aquest punt una cala de 4 per 1,5 m. Tal com s’ha anat explicant en els paràgrafs anteriors, aquesta cala no ha aportat cap evidència de la presència de la muralla medieval. Sí, en canvi, de l’existència, si més no a la platea del teatre actual, d’un paquet estratigràfic poc alterat per remocions contemporànies i que, exceptuant aquells punts on l’edifici actual presenta soterrani, es podria interpretar com a extensiva a tota la finca. De l’estratigrafia documentada poc es pot dir, atès que la intervenció s’ha limitat a aquesta cala. Alguns dels nivells localitzats a l’exterior de la muralla en intervencions properes com la del carrer de les Flors podrien fer pensar en una situació semblant i que, per tant, caldria situar la muralla vers la façana nord del teatre. En un sentit contrari, les característiques compositives dels estrats excavats, amb terres clarament seleccionades, netes i amb

116 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

pocs materials, apunten més aviat al fet que es tractés del terraplè i, per tant, aquesta intervenció es devia situar darrere de la muralla. Algunes fonts cartogràfiques de cert detallisme i exactitud, com el Level-niveler del 1823-1827, apunten en aquesta mateixa direcció.

Conclusions D’acord amb les dades obtingudes en els quatre àmbits explorats, no s’han detectat elements clarament identificables amb les restes de la muralla medieval. Si bé és cert que s’han detectat un nombre d’anomalies d’atribució incerta, com els grups 6 (platea), 12 (carrer de les Tàpies) o 2 (carrer Nou de la Rambla), en cap cas les geometries descrites no mostren una trajectòria lineal com l’esperada per la muralla. Tot i això, no es pot descartar en cap cas que algun d’aquests elements pugui correspondre a restes constructives, atès que no es disposa de notícies sobre el desmuntatge d’aquest tram concret de la muralla ni de fases posteriors d’urbanització d’aquest àmbit de la ciutat.

En segon terme, resta sense resoldre la diferència de nivell entre els carrers Nou de la Rambla i de les Tàpies. L’edifici del Teatre Arnau es troba entre aquests dos carrers, i probablement la construcció del teatre devia salvar aquest graó per mitjà d’abocaments de terres o terraplens. Això implica que a les àrees de més elevació, entorn del carrer Nou de la Rambla, la potència estratigràfica pot ser considerable, depassant de llarg la capacitat de penetració del georadar en les condicions geològiques locals, establerta entorn d’un màxim de 2,2 m sota superfície. En conseqüència, no es pot descartar que les restes del mur defensiu puguin haver estat enrasades en cotes profundes, per sota del nivell d’aquest carrer. En qualsevol cas, les dades proporcionades per la intervenció arqueològica, tant de prospecció com d’excavació, no són en absolut conclusives sobre la presència o no de la muralla medieval o restes patrimonials d’altres èpoques a sota de l’actual Teatre Arnau. Roger Sala (SOT Prospecció), Helena Ortiz-Quintana (SOT Prospecció) i Mikel Soberón n

BIBLIOGRAFIA A nnan, A. P. (2009). «Electromagnetic Principles of Ground Penetrating Radar». A: Jol , H. M. (ed.). Ground Penetrating Radar Theory and Applications. Amsterdam: Elsevier, p. 1-40. Doi: http://dx.doi.org/10.1016/B978-0-444-533487.00001-6. S ala , R.; Garcia , E.; Tamba , R. (2012). «Archaeological Geophysics-From Basics to New Perspectives». A: OllichCastanyer, I (ed.). Archaeology, New Approaches in Theory and Techniques (Dr. Imma O.), p. 133-166. InTech. Doi: 10.5772/45619. S ala , R. et al. (2013). «Multimethod Geophysical Survey at the Iron Age Iberian Site of El Molí d’Espígol (Tornabous, Lleida, Catalonia): Exploring Urban Mesh Patterns Using Geophysics». Archaeological Prospection, 20(4), p. 249-265. Doi: 10.1002/arp.1459. S chmidt, A. (2007). «Archeology, magnetic methods». A: Encyclopedia of geomagnetism and paleomagnetism. Amsterdam: Springer, p. 23-31. S chmidt, A.; Ernenwein, E. (2011). Geophysical data in archaeology: a guide to good practice. 2a ed. Oxford: Oxbow Books, p. 81.

Intervencions arqueològiques | 117

Muralla romana. Antic Borsí

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Plaça de la Verònica, 2 / Carrer d’Avinyó, 23 Districte Ciutat Vella Nom singular Muralla romana. Antic Borsí Dates 6 de novembre de 2017 – 31 de gener de 2018 Codi 090/17 Motiu Pla de cales per a una futura rehabilitació i reforma de l’edifici Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Direcció tècnica Vanesa Triay Olives

Fonamentacions del Borsí juntament amb estructures d’una fase constructiva anterior, de la primera meitat del segle xix.

Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Vanesa Triay Olives

Cronologia: Segle I dC – segle XIX. Paraules clau: Fossat. Muralla baiximperial. Edifici del Borsí.

Dins del projecte de rehabilitació integral de l’edifici de l’Antic Borsí, localitzat a la plaça de la Verònica, 2 amb el carrer d’Avinyó, 23, es va portar a terme un pla de cales per a la diagnosi estructural de l’edifici, com també de diversos sondejos arqueològics informatius. En total es van obrir tretze cales al subsol, orientades a determinar les característiques de la fonamentació existent. Així mateix, es van fer dos sondejos arqueològics (un al soterrani i un segon a l’exterior de l’edifici a l’antiga baixada de l’Ecce Homo) i un seguit de cales parietals en el mur mitger de la finca per localitzar la muralla romana baiximperial. L’edifici que ens ocupa, també conegut com a Casino Mercantil, va ser construït entre el 1881 i el 1883 pel mestre d’obres Tiberi Sabater i Carné. Des del 1890 fins al 1936, va actuar com a borsí, tot i que l’entitat perdé importància arran de la fundació el 1915 de 1. http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/ Fitxa?index=11209&consulta=MCUyKzQzMDM0NyU=&codi=40305. 118 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

la Borsa Oficial de Barcelona. La història del Casino Mercantil es desenvolupa paral·lelament a les sessions de contractació de la borsa que se celebraven al saló gòtic de la Llotja.1 De fet, la liquidació es feia al Casino Mercantil, que era una associació que agrupava corredors de canvi, banquers i homes de negocis, i que donà naixença al Borsí de Barcelona, on els socis podien operar per a si mateixos o per compte d’altri. El sistema s’enfonsà a l’inici de la Primera Guerra Mundial, durant la crisi coneguda com la Matança, que comportà el tancament del Borsí. La reobertura del mercat barceloní tingué lloc el juliol del 1915, ja amb caràcter de borsa oficial, i els antics corredors de canvi passaren a formar part del Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa. La nova forma no encaixà entre els antics socis del Casino Mercantil, que s’agruparen en l’Associació del Mercat Lliure de Valors, la qual renovà la vida del Borsí, per bé que els associats no podien operar en nom de terceres persones ni superar el nombre de 400. Fins al 1936, foren més importants les transaccions fetes al Borsí que no pas a la Borsa Oficial. Ambdues institucions van deixar d’operar durant la

la finca de l’Antic Borsí. Aquests treballs ens han permès determinar que aquesta finca presenta una gran homogeneïtat en la seva tipologia constructiva, fet que ens permet determinar que fou concebuda des de l’origen com una única entitat. Així doncs, tenim que tant els murs de les façanes com els interiors, juntament amb els pilars documentats, mantenen un mateix patró constructiu. Els murs del Borsí estan fets amb maons i morter de calç blanc, mentre que les fonamentacions estan construïdes amb pedres de mitjanes i petites dimensions lligades amb morter de calç blanc, cosa que els dona una gran robustesa. En el cas de les fonamentacions dels murs de la planta principal, val a dir que en cap de les cales obertes no s’ha pogut documentar la cota final de les estructures i, per tant, aquests murs presenten fonaments amb una potència superior als 2 m. Als murs situats a la zona del soterrani, per la seva banda, la fonamentació finalitza just a la cota d’inici del terreny geològic/tortorà.

Paviment de terratzo continu en una de les sales principals del Borsí.

Amb les dades obtingudes podem determinar que en construir el Borsí es va buscar el terreny geològic, que és el més resistent, i per tant els fonaments de la planta baixa assoleixen cotes molt inferiors als 2 m documentats i que devien anar resseguint el pendent que fa el lateral del mont Tàber cap al carrer d’Avinyó.

Restes d’un pilar del segle xviii.

Guerra Civil espanyola. L’any 1940, quan es va reprendre la vida financera, no fou autoritzada la reobertura del Borsí, motiu pel qual l’edifici va ser ocupat a partir d’aleshores per l’Escola de Belles Arts i, a partir dels anys seixanta, per l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis de la Llotja.

El Borsí (1881) La majoria de les restes documentades en aquesta intervenció estan relacionades amb

La construcció d’un edifici com el Borsí amb unes fonamentacions de tal envergadura va comportar en el seu moment un rebaix important del subsol, amb la destrucció consegüent de la seqüència estratigràfica existent. En la majoria de cales es documenten grans aportacions de terres, com a resultat d’aixecar els murs que configuraven la seva estructura. Aquestes terres van ser usades per tornar a reomplir la gran excavació feta per construir murs tan potents, alhora que es va apujar la cota de circulació de l’interior de l’edifici de finals del segle xix. En alguns estrats dels rebliments es documenta la presència de materials ceràmics remenats d’èpoques molt diverses (des de l’època romana fins al segle xix), que ens permeten determinar que les terres abocades són les restes estratigràfiques remogudes del mateix subsol existent. A banda de les diverses fonamentacions, els rebaixos de les diferents cales ens han permès documentar altres elements relacionats amb la fase inicial del Borsí de finals del Intervencions arqueològiques | 119

secundàries ubicades al lateral occidental de la finca o s’alternen amb els paviments fets amb mons disposats en forma d’espiga. També s’han localitzat les restes d’algunes clavegueres, que estan construïdes amb maons i morter de calç blanc. A la zona exterior de la finca, en l’àmbit de l’androna, es documenta un paviment de llambordes i una claveguera de lloses i maons, que deuen ser també de finals del segle xix. Per tant, en construir el Borsí es repavimenta l’antiga baixada de l’Ecce Homo.

Segle xx Pel que fa al subsol, la fonamentació original del Borsí s’ha mantingut gairebé intacta des de la seva construcció, i en l’obertura de les diverses cales no es documenten elements posteriors que apuntin a reformes d’aquesta mena. Únicament s’ha documentat un pilar de cronologia ja del segle xx. Aquest pilar, a diferència de la resta d’elements estructurals, està construït amb ciment i formigó. Ens manquen dades, però, per acabar de determinar quin era el motiu d’aquesta reforma. A banda de la diferència en els materials usats, la seva construcció va comportar retallar part de les motllures dels sostres; per tant, és un altre element indicatiu que fou construït posteriorment. Tampoc no disposem de prou informació per determinar si aquesta reforma només va afectar el pilar esmentat o fou una obra que comportà la reconstrucció de la resta de pilars del corredor on es localitza.

Tall estratigràfic del fossat altimperial documentat al soterrani de l’Antic Borsí.

Parament d’opus quadratum del lateral occidental de la torre 48. Zona de la cantonada.

segle xix. Bàsicament, es tracta de paviments i del sistema de clavegueram. Aquests treballs ens han permès documentar dos tipus de paviments amb característiques morfològiques molt diferents. Un primer grup està format pels paviments localitzats a les sales principals, que estan fets amb materials nobles. A l’entrada del Borsí es documenta un paviment fet amb rajoles de marbre, mentre que a les sales interiors el terra està pavimentat amb terratzo continu de diversos colors, que imita clarament els mosaics de l’època romana. El segon conjunt està format per un seguit de pavimentacions fetes amb maons i rajoles de fang. Aquestes pavimentacions es localitzen a les estances

120 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Així doncs, quant al sòl, la majoria de reformes adscrites a aquesta fase constructiva més moderna afecten bàsicament els paviments. A la zona oriental de la finca, en concret a l’àmbit de la sala i el corredor de la zona del semisoterrani, es documenta un paviment de rajoles hidràuliques de la primera meitat de segle, el qual podria ser coetani als panells de fusta localitzats al mur occidental del corredor. Possiblement, aquesta zona es va tornar a pavimentar un cop realitzades les tasques de reforç del pilar esmentat. Ja de la segona meitat del segle xx podrien ser els paviments de rajoles hidràuliques documentats tant a la sala principal de la planta baixa com al passadís lateral situat al sector occidental de la finca i el paviment de rajoles de fang localitzades a la sala de la volta situada a la zona posterior de l’edifici.

Època medieval-moderna

Cantonada de la torre 49 amb el llenç de muralla central entre les torres 48 i 49.

També es documenten en alguns punts diverses lloses de formigó usades per anivellar el terra en punts on el paviment del segle xix està malmès o directament ha desaparegut, com les localitzades sota la tarima de fusta de la sala principal. A la zona de l’androna es cobreix el paviment existent amb una petita capa de morter.

Segle xix Anteriors a la construcció del Borsí es documenten les restes molt parcials d’algunes estructures, també adscrites a una cronologia del segle xix però que ja devien formar part de la finca anterior a la construcció del Borsí, que pertanyia al marquès de Sentmenat. Es tracta, doncs, de les fonamentacions localitzades a la zona del soterrani, el paviment de rajoles de fang localitzat en una de les cales, les restes d’algunes clavegueres i un dipòsit. Finalment, també es va documentar la part externa d’una estructura, possiblement un gran dipòsit o part d’un mur que devia delimitar un espai semisoterrat en una de les estances situades a la zona central de la finca. La majoria de les restes relacionades amb la fase d’ocupació del segle xix es localitzen a la zona de l’androna. Fou a mitjan segle xix quan es van construir tant la fonamentació de la façana posterior de la finca del carrer de Cervantes, 2, com el mur que tapia la baixada de l’Ecce Homo, com també un dipòsit fet amb maons i morter de calç. D’una fase anterior a la tapiada de l’androna, i per tant anteriors a aquest moment, són un parell de clavegueres, les quals es van documentar molt parcialment.

Del segle xviii tenim el que podria ser l’única presència del basament d’un pilar, mentre que les restes adscrites ja a un context de finals del segle xv i el segle xvi podrien ser més nombroses, però sense la presència de cap estructura. A la zona nord-occidental de la finca, molt a prop de la zona de la muralla romana, es documenten en aquest moment un seguit d’anivellaments de més d’1 m de potència, usats per aixecar i anivellar el sòl existent, per raó del pendent que presenta aquesta zona i l’estrat. En el parament de la muralla romana baiximperial, també es documenten un seguit de reparacions realitzades amb morter de calç i sorres, i maons en alguns trams per regularitzar-ne la cara externa a causa del seu deteriorament. Aquests fets coincideixen en el temps amb les primeres referències documentals de la finca, segons les dades proporcionades per les fonts notarials a finals del segle xv. El fet que en aquest moment un tal Francesc Benet de Guimerà hagués anat adquirint diverses propietats fins a conformar gairebé la parcel·lació actual ens porta a pensar que les diverses edificacions van patir possiblement un procés de reformes per adequar i millorar el seu estat (C aballé, 2017). De l’època medieval, les dades també són força escasses. De la fase d’ocupació baixmedieval únicament es documenta un paviment de calç i el rebliment d’un retall indeterminat documentat al soterrani. Ja d’un moment altmedieval es localitzen diversos estrats que amortitzen l’àmbit del fossat de la muralla romana a la zona del soterrani, com també a la planta baixa, on també es constata un estrat altmedieval.

Època romana Època romana altimperial (segles I-III dC) La fundació de la Colonia Iulia Faventia Paterna Barcino, entre els anys 15 i 10 aC, es justifica a través d’una d’aquestes reformes per mitjà de les quals el territori es va dividir en centúries, a partir del ramal litoral de la via Augusta, que connectava aquest nou centre urbà amb altres àrees més enllà del pla de Barcelona. La colònia romana de Bàrcino ocupava una mica més de 10 hectàrees en una zona geoestratègicament idònia, entre el mar i la serralada de Collserola, i entre la desembocadura de dos rius: el Besòs i el Llobregat, Baetulo flumen i Rubricatus flumen, respectivament.

Intervencions arqueològiques | 121

ara l’avinguda de la Catedral o els carrers de la Tapineria i del Sotstinent Navarro es localitzen trams del fossat al peu de la muralla, mentre que en el tram del carrer d’Avinyó, on ens trobem, aquest fossat es devia localitzar uns metres separat de la fortificació, de manera que devia coincidir gairebé amb el traçat del carrer. Les intervencions a les finques del carrer d’Avinyó, 16 i 30 així ho avalen (Belmonte, 2008; Serra, 2017). El fossat fou constantment amortitzat des del principi, de manera que es documenten un seguit de rebliments fruit d’aquests continus abocaments amb aportacions de terres i residus orgànics. En el cas d’aquesta intervenció, s’han documentat diversos nivells que devien anar des de la fundació de la colònia —i, per tant, fase inicial del fossat— fins al segle i dC.

Frontis de la torre 49 de la muralla baiximperial. Presenta una forta erosió alveolar.

La fundació de la ciutat coincideix amb la culminació de l’ocupació de la península, després de la victòria de l’emperador August a les guerres càntabres l’any 19 aC. La constitució de Bàrcino pot respondre a l’acte emès per Roma amb la intenció de destinar el seu territori a l’ocupació i el conreu, per part dels veterans militars de les legions romanes que van participar en aquestes guerres. En aquest context fundacional es basteix la colònia d’un recinte emmurallat, el qual presentava forma d’octògon irregular a fi d’adaptar-lo a les característiques orogràfiques i hidrogràfiques de l’emplaçament de la colònia. En aquest primer moment, al perímetre exterior de la muralla es va excavar un fossat, que transcorria més o menys paral·lel a la fortificació i que no responia a criteris estrictament defensius, sinó que devia tenir funcions més aviat de recollida i canalització de les aigües, tant pluvials com aigües brutes de la ciutat. Un petit tram del fossat esmentat s’ha documentat al soterrani de l’Antic Borsí, a una distància d’uns 22 m del recinte emmurallat. En el cas que ens ocupa, cal destacar que no s’han documentat els límits de l’estructura. El fossat romà ha estat documentat i estudiat en diversos punts de la ciutat. En llocs com

122 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

En el tram del fossat excavat no hem documentat cap evidència d’estratigrafia posterior, i just per sobre de la fase del segle i dC es documenta una ocupació altmedieval. Això no respon a l’abandó del fossat en aquesta fase primerenca, sinó que per al seu bon funcionament era netejat sovint i, per tant, els abocaments més recents eren eliminats. Així doncs, es tracta d’una estructura viva amb modificacions constants i d’una llarga durada en el temps. A la zona de la planta baixa de l’Antic Borsí també s’han documentat evidències d’aquesta ocupació del suburbium en el decurs del segle i dC, tot i que en aquest cas cal destacar que es tracta de restes puntuals acotades als petits espais rebaixats per les cales de fonamentació. Tanmateix, com que es tracta de restes molt parcials d’estrats, no se n’ha pogut establir ni la funcionalitat ni un patró d’ocupació en aquesta zona més pròxima a la muralla. Època romana baiximperial (segles III-VI dC) A finals del segle iii, fent servir una gran quantitat de material reutilitzat d’estructures altimperials, la muralla va ser reforçada i s’hi va adossar un segon recinte, constituït per un parament d’opus quadratum i un farciment d’opus caementicium. La gran solidesa que caracteritzava el nou sistema de defensa, d’uns 4 m de gruix total, era incrementada, al costat de les portes i al llarg de tota la cortina, per un gran nombre de torres obrades mitjançant una sèrie de sortints cap a l’exterior del traçat defensiu, possiblement 76, identificades pels historiadors actuals amb un nombre progressiu, en sentit horari i partint de la torre de flanqueig oriental de la

porta de nord-oest, localitzada a l’actual plaça Nova. La planta, que ressegueix gairebé íntegrament aquell recinte fundacional, va ser ampliada en el sector marítim amb un sortint quadrangular, amb la finalitat de protegir un espai de serveis possiblement relacionat amb les activitats portuàries (R avotto, 2014). La construcció del nou recinte emmurallat va afectar les termes portuàries suburbanes situades a l’actual carrer del Regomir, les quals van continuar en funcionament però es van veure modificades per la nova cortina defensiva. Les cales arqueològiques realitzades als paraments de l’Antic Borsí, juntament amb una de les cales de fonamentació, ens han permès localitzar les torres 48 i 49 i el tram de muralla entre ambdues torres del recinte fortificat de l’època baiximperial que hem esmentat. El repicatge d’aquestes estructures ha deixat al descobert un conjunt de carreus treballats de grans dimensions: es tracta de l’opus quadratum del lateral occidental de la torre 48 i del frontis i els dos laterals de la torre 49. Pel que respecta al llenç de muralla, s’ha documentat la cantonada amb la torre 49 en una de les cales. La localització d’aquest petit tram de muralla, juntament amb la presència de les dues torres, ens permet extrapolar la presència de la muralla en tot aquest tram intermedi. Cal destacar que en alguns punts la muralla està força degradada, a causa del salnitre fruit de la humitat de l’ambient, que ha afectat de manera molt incisiva alguns dels carreus, mentre que altres carreus han perdurat de manera intacta fins avui. Recordem que la fortificació romana està construïda amb gres quarsític del Miocè, material extret de la pedrera de Montjuïc. Aquesta pedra presenta dues variants: el blanquet, que és la pedra de bona qualitat, dura i compacta però fàcil de treballar, i el rebuig, que és la de mala qualitat i menys dura. Els trams que presenten aquesta gran erosió estan construïts amb blocs de pedres d’aquesta segona variant. No es tracta d’un cas excepcional de la torre 49, sinó que aquest fet es documenta en altres punts del traçat de la muralla de finals del segle iii, com la torre 28, situada al carrer del Sotstinent Navarro, o la torre circular de la plaça dels Traginers. L’erosió de part dels carreus de la torre romana ha comportat la reparació del mur en diversos moments constructius de la finca.

Pel que respecta als carreus treballats localitzats a la zona de l’androna, que formen part de la mitgera entre el Borsí i la finca del carrer del Palau, 4, són clarament de la muralla romana, però cal destacar que en aquest cas estan reutilitzats. Part d’aquest mur està construït amb carreus treballats de petites dimensions juntament amb les pedres de la muralla romana reaprofitades, i podria correspondre a un mur anterior al segle xix i formar part de les estructures del desaparegut Palau Menor. Les pedres de la muralla reaprofitades presenten un encaix a la base, que pot tractar-se de la polleguera d’una porta o barreta que tanqués el pas de la baixada de l’Ecce Homo en una fase anterior al segle xix. En relació amb l’ocupació del vallum baiximperial, en el decurs d’aquesta intervenció no hem pogut obtenir cap dada rellevant. L’estratigrafia relacionada amb aquesta fase romana es documenta totalment a les cales situades a la zona oriental de la finca de l’Antic Borsí al sector del corredor i la sala semisoterrada, i dona una cronologia d’entre els segles iv i vi. Cal destacar la presència d’un possible nivell de circulació documentat just per sobre del nivell d’amortització esmentat anteriorment, i per tant acotat a aquest context cronològic. Amb les poques dades de què disposem, però, no es pot determinar si es tracta d’un nivell de circulació relacionat amb alguna construcció o d’un nivell de circulació associat a la circulació fora del recinte emmurallat. n Vanesa Triay Olives

BIBLIOGRAFIA Belmonte Santisteban, C. (2008). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada al solar del carrer Avinyó, 16 – Lleona, 12-14. Codi d’intervenció: 046/05. Ciutat Vella. Barcelona (Barcelonès). http://cartaarqueologica.bcn.cat/469. [Inèdita]. Caballé, F. (2017). Estudi històrico-arquitectònic de l’edifici de l’antic Casino Mercantil (c/ Avinyó, 23). [Inèdit]. Ravotto, A. (2014). «La muralla romana de Barcelona, una empresa de finals del segle iii». QUARHIS, 10, p. 140-162. Serra, J. (2017). Memòria d’intervenció arqueològica carrer d’Avinyó, 30; carrer de n’Arai, 10; plaça de George Orwell, 4-5 (Casa dels Quatre Rius). Districte de Ciutat Vella. Barcelona, Barcelonès. http://cartaarqueologica.bcn.cat/3258. [Inèdita].

Intervencions arqueològiques | 123

Muralla romana. Castellum

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Regomir, 6 / Carrer d’Ataülf, 9 Districte Ciutat Vella Nom singular Muralla romana. Castellum Dates 21-29 de desembre de 2017 9-12 de febrer de 2018 Codi 120/17 Motiu Adequació de l’immoble com a casa de família Promotor/Propietari Associació Cultura, Solidaritat i Pau – Comunitat de Sant Egidi / Fundació Bancària La Caixa Empresa d’arqueologia Antequem, SL Direcció tècnica Núria Cabañas Anguita Equip Vladimir Rangel Rocabaiera Aixecament de planimetria Núria Cabañas i Dídac Pàmies Digitalització de plànols i fotografia Núria Cabañas Anguita

Vista general de la zona intervinguda. Detall de la muralla i del rebliment interior.

Cronologia: Època baiximperial. Èpoques moderna i contemporània. Paraules clau: Castellum. Muralla. Torre romana. Hipogeu.

La intervenció arqueològica respon a l’adequació de l’immoble per a l’ús com a casa de família vinculada a la comunitat de Sant Egidi. L’excavació es va iniciar a partir de la cota i els nivells arqueològics finalitzats en la intervenció arqueològica realitzada l’any 2004 sota la direcció tècnica de Jordi Hernández-Gasch i es va centrar en l’àmbit que delimita amb la finca número 4 del carrer del Regomir. Les estructures més significatives corresponen a la muralla i a la torre de planta circular de l’època baiximperial, ambdues estructures bastides entre el darrer quart del segle iii i principis del segle iv dC, moment en què es duen a terme les grans obres de refortificació de la ciutat. El programa constructiu doblava el gruix de la muralla augustal i afegia la construcció de les torres a la muralla. Ambdues estructures presenten un parament exterior d’opus quadratum de grans blocs de pedra, on encara hi ha visibles les marques de les grapes, i tot el rebliment interior és

124 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

d’opus caementicium, a l’interior del qual s’ha pogut localitzar una peça treballada reaprofitada, possiblement pertanyent a una cupa. Aquestes estructures s’assenten sobre un mur d’opus vittatum del qual només s’han pogut documentar uns 20 cm d’alçària, atès que l’obra no requeria una cota més baixa. De la refortificació del llenç defensiu s’ha identificat la rasa de construcció de la muralla i la torre de planta circular, ambdues seccionant un nivell de terra piconada amb material ceràmic i amb fragments de material constructiu molt compacte, que podria correspondre a un nivell de circulació relacionat amb el funcionament d’aquest espai amb anterioritat a la construcció del castellum. Aquest nivell també està seccionat per un retall de planta oval reblert amb una gran quantitat de material constructiu, on destaca la presència de fragments de marbre blanc. De l’època moderna s’ha localitzat i netejat un mur identificat durant la intervenció arqueològica realitzada l’any 2004, que devia delimitar per la banda nord amb una estança edificada al segle xviii a l’interior de l’edifici. Aquest mur utilitza com a fonamentació la muralla baiximperial. D’aquest mateix

BIBLIOGRAFIA Beltrán de Heredia Bercero, J. (2001). De Barcino a Barcinona (segles I-VII). Les restes arqueològiques de la plaça del Rei de Barcelona. Barcelona: MUHBA. Gea, M.; Hernàndez, J. (2012). Memòria conjunta de les antigues intervencions arqueològiques al sector del Pati d’en Llimona i els carrers de Regomir i Correu Vell. Actium. Gestió del patrimoni històric i arqueològic. Hernández-Gasch, J. (2006). Memòria científica. Intervenció arqueològica als carrers Regomir, 6 – Ataülf, 9. Barcelona, el Barcelonès. 4 vols. [Inèdita]. Hernández-Gasch, J. (2007). Memòria científica de la intervenció arqueològica al carrer Regomir, 7-9. Barcelona. [Inèdita]. Miró i Alaix, C. (2011). «Els balnea de les domus de Barcino». QUARHIS, 7, p. 68-83. Puig, F.; Rodà, I. (2010). Les muralles de Barcino (Textures, 1). Barcelona: MUHBA.

Detall de la torre circular.

Detall de l’hipogeu i el mur que devia delimitar l’àmbit del segle xviii per la banda nord.

Veclus, SL (1997). Estudi documental de la finca del carrer Regomir, 7-9 de Barcelona.

moment també destaca la construcció d’un hipogeu situat a l’angle nord-est de l’àmbit amb la boca d’accés adossada entre la torre i la muralla baiximperial. L’hipogeu presenta una boca de planta semicircular amb un radi interior d’uns 0,60 m. La part superior està construïda mitjançant un mur de pedres amb morter d’aproximadament 0,40 m d’amplada. Al damunt conserva una de les lloses planes emprades com a coberta. La fossa de l’hipogeu està excavada al subsol geològic i no se n’ha pogut determinar ni la planta ni les dimensions, atès que estava reblerta. D’altra banda, la intervenció també ha permès documentar la rasa de construcció de la finca actual, construïda l’any 1857 per Josep Fontserè, i un pou de registre del mateix moment. n Núria Cabañas Anguita Intervencions arqueològiques | 125

Muralla romana. Torres número 27 i 28 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Sotstinent Navarro, 12-16 / Baixada de Caçador, 8 Districte Ciutat Vella Nom singular Muralla romana. Torres número 27 i 28 Dates 28 d’agost – 29 de desembre de 2017 Codi 063/17 Motiu Projecte de reurbanització del solar Promotor/propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Jordi Ramos Ruiz Equip Jordi Bonet, Rony Castillo, Míriam Esqué, Laura González, Lluís Juan, Isabel Muñoz, Noemí Nebot, Marta Nolla, Eva Orri i Mònica Viamonte Aixecament de planimetria Míriam Esqué Ballesta Digitalització de plànols Míriam Esqué i Àlex Moreno Fotografia Jordi Ramos Ruiz

Cronologia: Alt Imperi romà. Baix Imperi romà. Altmedieval. Època moderna. Paraules clau: Muralla romana. Torres romanes. Fossat. Hàbitat medieval.

La reurbanització de l’espai entre el carrer del Sotstinent Navarro i la baixada de Caçador, que coincideix amb les torres número 27 i 28 de la muralla romana, va comportar la intervenció arqueològica en els sectors que no havien estat excavats en les campanyes precedents (R amos, 2014; R amos, 2015; R amos, 2016; R amos, 2017). Anteriorment, aquestes actuacions van estar vinculades al projecte del Pla Bàrcino (Miró, 2015), però en aquest cas que presentem es deuen a les exigències del projecte urbanístic de reordenació de l’espai per a ús públic i d’aprofitament com a zona d’esbarjo de l’Escola Àngel Baixeras. Des del primer moment que es va intervenir al solar, l’any 2012, es va valorar deixar un marge de seguretat tant amb l’edifici adjacent del carrer del Sotstinent Navarro, 18-20 com a l’altra banda a tocar de la baixada de Caçador. Són aquests els dos sectors on s’ha intervingut, dels quals seguidament exposarem els resultats arqueològics obtinguts. Cal dir que aquests resultats han permès ampliar les dades sobre l’evolució històrica en aquest indret al llarg de la seva història. Abans d’aprofundir en les tasques arqueològiques, cal fer menció d’una manera molt simplificada de les conclusions de les intervencions anteriors, per entendre i relacionar alguns aspectes de les estructures documentades durant la intervenció d’enguany. De l’època romana altimperial (segles i-iii dC) es va documentar part del fossat defensiu vinculat amb la primera fortificació de la colònia de Bàrcino. A més, posteriorment, entre el segle i dC i finals del segle iii dC, l’espai s’ocupà amb un seguit d’habitacles que podrien estar relacionats amb activitats comercials. Amb motiu de la construcció del sistema defensiu del segon recinte emmurallat romà a finals del segle iii dC, les estructures de l’època altimperial que hi havia relacionades fora de muralla van ser arrasades per a la regu-

126 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Fossat de l’època fundacional de la ciutat de Bàrcino a tocar a la torre romana número 28.

larització de tot aquest espai. Referent al període baiximperial (segles iii - vii), es van documentar un gran conjunt de sitges, però sobretot destaca la documentació d’un paviment relacionat amb la construcció de la muralla, com ja hem esmentat més amunt. A més, es va confirmar que en aquest indret les torres i la muralla romana van ser edificades a finals del segle iii dC. Finalment, de l’època altmedieval (segles viii-xi), s’han documentat retalls atribuïbles a sitges per a l’emmagatzematge agrícola. De l’època baixmedieval (segles xii -xiii), l’espai devia ser ocupat per una àrea residencial vinculada a un casal o palau gòtic aprofitant part de la muralla romana i les torres número 27 i 28. Respecte a la intervenció arqueològica que ens ocupa, dels àmbits que encara quedaren per excavar ens situem en l’actuació a tocar a l’edifici adjacent del carrer del Sotstinent Navarro i la torre número 28. En aquest lloc es va poder estudiar en part el fossat romà, que estava relacionat amb la ciutat de

Bàrcino d’Octavi August. Així mateix, es va constatar la presència del terreny natural, a partir d’una cota a l’entorn dels 4 msnm. Pel conjunt del material arqueològic recuperat de dins del fossat, probablement ens podem situar en un moment proper als anys 10 aC – 5 dC; aquest fossat successivament s’anà reblint amb certa freqüència. Per aquest motiu i atès que en el rebliment del fossat en aquest període de canvi d’era no hi ha filtracions del mar, pensem, a priori, que la línia de costa estava una mica més desplaçada. De la mateixa manera que les campanyes anteriors, també es documentà part del nivell d’ús relacionat amb la segona fortificació de Bàrcino, datat de finals del segle iii dC, que s’adossava a la torre romana número 28.

Estrats de l’època altmedieval fins al nivell d’ús de finals del segle iii dC.

Cal destacar una diferència quant a la construcció i la fonamentació del parament llis de la muralla i de les torres a finals del segle iii dC. Per al basament de les torres es van reutilitzar carreus d’un edifici anterior; en el cas de la torre 28, es va retallar part del terreny natural i de base es van col·locar diferents carreus per assentar l’estructura turriforme perquè no afectés un possible esllavissament dels estrats de rebliment del fossat. Després de l’excavació dels estrats arqueològics des del segle iii fins als segles ix-x, es van documentar dos murs solidaris, que podrien estar relacionats amb l’ocupació de l’espai ja al segle xii. Al segle xiii, aquests murs es devien veure afectats per la creació d’un mur de façana de més consistència de l’hàbitat, construït amb pedra de Montjuïc i argamassa de morter groguenc amb molta quantitat de partícules calcàries i que presentava una llargària conservada d’uns 3 m i una amplada de 0,55 m, amb una orientació nord-est – sud-oest. Així doncs, devia formar part d’un habitacle residencial que aprofitava part de la muralla romana. Un cop executat el reforç estructural de la baixada de Caçador en aquesta intervenció, es va excavar l’àrea —17,30 m de llargada per 3,20 m d’amplada— que s’havia deixat sense excavar a les campanyes anteriors per motius de seguretat. Gràcies a aquest indret conservat en part i que no havia estat afectat per la construcció dels habitatges de mitjan segle xix, es mantenia part de la traça urbanística de les èpoques medieval i moderna que donaven a l’antiga placeta de Maria Isabel i l’antic carrer de Basea, que coincideixen amb l’actual baixada de Caçador i el carrer del Sotstinent Navarro, respectivament. En aquest espai intervingut es conservà part d’un paviment de llambordes de gresos de la muntanya de Montjuïc, amb una llargària de 0,95 m i una amplada de 0,75 m conservades. La cota superior se situava entorn dels 5,92 msnm, que s’assimilava a diversos paviments de calç localitzats al bell mig del solar que podrien indicar el nivell d’ús d’aquest habitacle benestant. En aquest cas, això ens podria indicar que deu ser anterior al segle xii, per les relacions estratigràfiques amb altres estructures.

Estructures de les èpoques medieval i moderna a tocar a la baixada de Caçador.

L’ordenança municipal de mitjan segle xiii d’aprofitar la muralla i les torres romanes, que possiblement ja era una pràctica habitual, quedà constatada en aquest indret, per les estructures de l’hàbitat documentat. Intervencions arqueològiques | 127

i aprofitant-la al llarg del solar. Es tractava, igual que les restes anteriors, de basaments de pilars localitzats en una estructura quadrangular d’1,5 m, sense poder veure completament l’amplada, construïda amb pedra de Montjuïc de mida reduïda i argamassa de morter amb tonalitat ataronjada. Relacionat amb el mur de façana del palau i el casal gòtic, es documentà un mur del segle xiii construït amb carreus de pedra de Montjuïc i argamassa de morter amb tonalitat blanquinosa. La llargària i l’amplada conservades en aquesta intervenció arqueològica eren de 2,80 per 0,44 m, aproximadament, amb una orientació nord-oest – sud-est. A la zona més a prop del carrer del Sotstinent Navarro i més septentrionalment, es localitzà una banqueta de mur format per una gran quantitat de morter de tonalitat marró clar amb gresos irregulars de Montjuïc. Presentava una llargària de 2,15 m i una amplada de 0,60 m, amb una orientació nord-oest – sud-est. L’atribució cronològica és del segle xiii, i devia formar part de la paret mitgera relacionada amb l’antic carrer de Basea. Vinculat amb aquest mateix mur, es documentà un petit fragment de mur de façana en direcció sud-oest – nord-est solidari a l’anterior amb una llargària de 0,70 m i una amplada de 0,55 m.

Vista frontal del mur del segle xiii que formava part de la façana del casal o palau gòtic. A la part baixa i dreta de la imatge, les restes d’un paviment de llambordes del segle xii.

Secció d’una part de la canalització del segle xvi pertanyent a un habitacle que donava a la placeta de Maria Isabel, actual baixada de Caçador.

Al llarg de l’actual carrer del Sotstinent Navarro, són visibles la muralla i les torres de l’època romana baiximperial, utilitzades com a basament i reforç de palaus i edificis diversos. Com ja hem esmentat, l’indret intervingut coincideix amb l’ocupació d’un palau o casal gòtic, si més no, amb l’ampliació —potser— de l’ocupació d’una zona residencial privilegiada de la muralla romana i les torres 27 i 28, que s’estenia fora de l’antiga ciutat romana. Justament, en aquesta part intervinguda s’amplià la informació amb la documentació arqueològica d’una part d’un nou fonament de pilar del segle xiii. Encara més, aquesta informació dona sentit a la hipòtesi mantinguda de la construcció d’aquest habitacle cobrint part de la muralla

128 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Dins de la mateixa ocupació medieval del segle xiii, s’exhumà un mur construït amb gresos de Montjuïc i argamassa de morter amb tonalitat groguenca. Consisteix en una estructura amb carreus ben escairats, a manera de tascons. Feia uns 0,70 m de llargada per 0,40 m d’amplada conservades, amb una orientació nord-oest – sud-est. A més, relacionat amb l’estructura anterior també es documentà una banqueta construïda amb gresos de Montjuïc i argamassa de morter amb tonalitat groguenca. Era una estructura d’1,45 m de llargada conservada per 1,08 m d’amplada, amb una orientació sud-oest – nord-est. Finalment, també de l’època medieval, es documentà un mur construït amb pedres escairades de Montjuïc de forma irregular de 2,80 m de llargària i 0,50 d’amplada, amb una orientació nord-oest – sud-est. Aquesta estructura podria estar relacionada amb l’espai que s’ocupà entre aquesta mateixa estructura i la muralla romana, que es devia aprofitar com a zona residencial. De l’època moderna (segles xvi-xviii) coneixem, per documentació escrita, que en la construcció dels edificis del segle xix es va

per 0,55 m d’amplada amb una orientació nord-oest – sud-est. Relacionat amb aquesta casa es documentà un pou circular, amb un diàmetre màxim d’1,12 m. Estava fet amb carreus units amb morter de tonalitat blanquinosa amb presència d’una gran quantitat de partícules calcàries. L’interior del pou estava revestit amb un morter impermeable. El pou tenia com a funció la captació d’aigua de la finca al llarg del segle xviii i va abastar d’aigua fins que fou enderrocat, a mitjan segle xix. Dins d’una altra casa ubicada més a prop de la muralla i la torre 27 es descobrí un nou pou circular que es conservava en gran part, amb un diàmetre màxim d’1,10 m. Estava fet amb carreus i maons amb morter de tonalitat ataronjada amb desgreixant visible de tons vermellosos. A l’interior d’aquest habitacle es podria documentar una canalització o conducció d’aigües residuals, d’una llargària conservada d’uns 3 m i una amplada de 0,80 m, amb una orientació nord-oest – sud-est. Es trobava encara amb algunes gran lloses com a coberta que van ser col·locades al llarg del segle xvi.

Paviment de llambordes del segle xvi que perdurà fins a mitjan segle xix.

destruir part d’una edificació anterior. Sense poder documentar una ocupació entre els segles xiv i xv, però amb un possible aprofitament de la residència benestant, localitzem un seguit d’estructures del segle xvi. D’aquest segle aparegué un paviment de llambordes, amb un total de 72 llambordes, que es devien ubicar dins de l’habitacle que donava a l’antiga placeta i que va existir des del segle xvi fins a mitjan segle xix. Correspon a l’interior de la finca que hi havia entre la placeta de Maria Isabel i el carrer de Basea. Les llambordes eren de gres de Montjuïc de forma rectangular, amb unes mides entorn dels 0,35 m de llargària per 0,20 m d’amplada i 0,16 m d’alçària, aproximadament. Delimitant el paviment descrit més amunt i marcant part de la façana de l’antic carrer de Basea del segle xvi, es documentà un mur de pedres unides amb un morter de tonalitat groguenca-ataronjada. Consistia en una estructura amb carreus ben escairats. Presentava una llargària conservada d’uns 2,70 m

En aquest espai descrit també hi va haver un nou pou diferenciat de l’anterior, la major part del qual es conservava amb un diàmetre màxim d’1,12 m. Estava construït amb carreus units amb morter de tonalitat blanquinosa i presència de gran quantitat de partícules calcàries. Possiblement, els tres pous esmentats corresponen a cadascun dels habitatges que hi havia en aquesta àrea de la ciutat, i la majoria, foren destruïts a mitjan segle xix, quan s’edificà un bloc d’habitatges, que existí fins a principis de la dècada del 1990. n Jordi Ramos Ruiz

BIBLIOGRAFIA Miró i Alaix, C. (2015). «El Pla Bàrcino: un projecte de ciutat per investigar i donar a conèixer la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino». Tarraco Biennal. Actes del 2n Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic. «August i les províncies occidentals: 2000 aniversari de la mort d’August». Tarragona, 26-29 de novembre de 2014, p. 217-224. Ramos Ruiz, J. (2014). «Muralla romana. Carrer del Sotstinent Navarro». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2012, p. 126-130. Ramos Ruiz, J. (2015). «Muralla romana. Torres número 27 i 28». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2013, p. 100-104. Ramos Ruiz, J. (2016). «Muralla romana. Torres número 27 i 28». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, p. 145-148. Ramos Ruiz, J. (2017). «Muralla romana. Torres número 27 i 28». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2015, p. 135-140.

Intervencions arqueològiques | 129

Carrer Nou de Dulce, 10

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer Nou de Dulce, 10 Districte Ciutat Vella Dates 22-30 de novembre de 2017 Codi 131/17 Motiu Rehabilitació i reforma de l’edifici amb fossat per a un nou ascensor Promotor/Propietari Privat Direcció tècnica Isabel Pereira Hernández Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Isabel Pereira Hernández

Imatge final del sondeig.

Cronologia: Època moderna. Paraules clau: Barri del Raval. Estructura urbana. Horts.

En la intervenció realitzada per a la col·locació d’un fossat d’ascensor es va documentar estratigrafia que evidencia l’ocupació de la zona a l’època moderna i es van distingir fins a quatre fases evolutives del solar on se situa la finca: una primera fase anterior al segle xviii, amb indicis de presència antròpica des de l’època antiga, de la qual es van documentar materials residuals de l’època romana; una fase moderna, amb estratigrafia de caràcter antròpic, nivells que ens parlen de l’existència d’horts a la major part del terreny del Raval, que evidencien una zona agrícola, amb materials en un ventall cronològic d’entre el segle xviii i mitjan segle xix; una tercera fase, amb les estructures relacionades amb el moment constructiu i primer ús de la finca actual, la qual data del 1870, i una última fase, contemporània, amb els paviments actuals i últim moment d’ús. n Isabel Pereira Hernández

130 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer Nou de la Rambla, 7

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer Nou de la Rambla, 7 Districte Ciutat Vella Dates 22 de març – 5 d’abril de 2017 Codi 046/17 Motiu Seguiment arqueològic de tres sondeigs geotècnics Promotor/Propietari Diputació de Barcelona Direcció tècnica Àlvar Caixal Mata (Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona) Planimetria Javier Ortiz i Sacramento Castillo (Centum) i Jordi Grabau (Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona)

Cronologia: Èpoques moderna i contemporània. Paraules clau: Prospecció geotècnica. Restes òssies humanes. Fossa comuna d’època moderna. Estructures de l’edifici contemporani.

La Diputació de Barcelona és propietària del Palau Güell, ubicat al carrer Nou de la Rambla, números 3 i 5, de Barcelona. Aquest edifici, construït per l’arquitecte Antoni Gaudí entre el 1886 i el 1890, va ser cedit l’any 1945 a la Diputació, amb l’objectiu de garantir-ne la conservació i la preservació. D’acord amb aquests principis, el març del 2014 la Diputació va comprar la finca veïna, ubicada al número 7 del carrer Nou de la Rambla, i va encarregar al Servei del Patrimoni Arquitectònic Local la redacció d’un projecte per transformar aquest immoble en un edifici de suport, millora i optimització dels espais del Palau Güell. Per fer-ho possible, era imprescindible dur a terme una primera fase d’estudis, entre els quals figuraven la recopilació de tota la documentació històrica coneguda, l’aixecament planimètric de

l’edifici i una anàlisi geotècnica per determinar la resistència del terreny. Com que els treballs programats havien d’afectar una zona que no havia estat mai objecte de recerca arqueològica, i tenint en compte que la finca del número 7 està inclosa dins l’entorn de protecció del Palau Güell, l’actuació es va dur a terme amb el seguiment arqueològic corresponent. La intervenció va consistir, en primer lloc, en un reconeixement general del subsol de l’immoble mitjançant la realització d’una xarxa de perfils GPR, amb la finalitat d’identificar estructures i relacionar-les amb els fonaments de la casa. A continuació, es van practicar perforacions a rotació (amb extracció de testimoni continuat) fins a una fondària de 30 m a la vorera del carrer enfront de la façana de la finca, i altres a l’interior fins a una fondària aproximada de 15 m, perllongats mitjançant penetració dinàmica tipus DPSH fins als 30 m o, en alguns casos, fins a assolir retop en el cop. Finalment, es van

Fotografia Àlvar Caixal Mata Anàlisi històrica i documental David Galí (Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona) Estudi geotècnic D&S Geoprojectes Prospecció amb georadar i tomografia elèctrica GEA I+D (Departament de Mineralogia, Petrologia i Geologia Aplicada de la Facultat de Ciències de la Terra, Universitat de Barcelona)

Façana de l’edifici del carrer Nou de la Rambla, 7. Intervencions arqueològiques | 131

restes òssies humanes localitzades presentaven connexió anatòmica parcial, semblaven en alguns casos remenades o desplaçades i tenien una disposició capiculada en una superposició de fins a sis capes d’enterraments.

Sondeig geotècnic 2. Restes òssies humanes en els estrats associats a la fossa comuna de finals del segle xvii.

obrir tres sondeigs d’1 per 1 m distribuïts a la planta baixa, un a tocar de la façana principal i els altres dos situats al fons de la finca, adossats a la paret que fa de mitgera amb el Palau Güell. En tots tres casos, l’objectiu era assolir una fondària de 50 cm per sota del pla de base dels fonaments dels murs de càrrega. Tot i les limitacions de la intervenció, el seguiment arqueològic dels tres sondeigs va ser força il·lustratiu i va permetre configurar les diferents etapes d’ocupació de la finca. A banda de la presència d’uns quants fragments de ceràmica romana en els estrats més profunds (amb un arc cronològic que abasta des del segle i aC fins al segle iii dC), el més destacat va ser la troballa d’abundants restes òssies humanes en els dos sondeigs situats al fons de la finca. En ambdós casos, apareixien en rebliments tallats pels fonaments del mur de càrrega que fa de mitgera amb el Palau Güell. El material arqueològic que s’hi associava, ceràmica blava catalana amb motius decoratius característics de les produccions del segon terç del segle xvii i també d’altres tipus més propis del darrer quart d’aquesta centúria, ens situaven en el moment en què l’espai que avui dia ocupa la parcel·la on s’alça l’edifici del número 7 formava part dels horts del col·legi dels Carmelites Calçats. Sabem per la documentació escrita que, entre el 1694 i el 1698, i com a conseqüència directa de la guerra dels Nou Anys, l’edifici conventual va ser utilitzat com a hospital de la milícia i que es va obrir una gran fossa comuna al fons dels horts de la comunitat, a l’indret més apartat del conjunt monàstic. Les

132 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

El control arqueològic dels sondeigs geotècnics també va confirmar els processos constructius endegats el 1784, amb motiu de l’obertura del carrer del Conde del Asalto (actual carrer Nou de la Rambla). Els terrenys ocupats pel col·legi dels Carmelites Calçats es van veure afectats pel nou vial, i els solars resultants van quedar dividits en parcel·les a banda i banda del nou carrer. Al número 7 es va projectar un edifici del qual s’han localitzat restes dels paviments originals i dels rebliments fundacionals de les estructures de suport. En aquestes capes, hi predominen fragments de ceràmica blava catalana dels anomenats motius d’influència francesa i de l’arracada, que també responen a les temàtiques decoratives pròpies del darrer terç del segle xviii. Igualment, tot i que en quantitat testimonial, cal fer menció de l’aparició d’alguns bocins de plats de ceràmica italiana arribats de Savona al llarg de la segona meitat del segle xviii. Les dues fases d’ocupació més modernes, documentades en totes tres cales, corresponen a una reconstrucció de l’edifici efectuada a mitjan segle xix, a causa de la greu afectació que va provocar en l’immoble el bombardeig de la ciutat del desembre del 1842, i a una remodelació parcial posterior d’aquest nou immoble, de principis del segle xx, que va afectar els paviments i la distribució de l’espai a les cuines de les quatre plantes de la casa. Des del punt de vista estratigràfic, l’empremta d’aquesta darrera etapa s’evidencia sobretot a la cala 3, situada al fons de la finca, on vam datar d’aquesta època l’amortització d’un dipòsit anterior, l’articulació de nous sistemes de recollida i drenatge d’aigua i l’afegitó d’un nou paviment fet de lloses de pedra de forma rectangular i disposició a trencajunt. n Àlvar Caixal Mata

Palau Solterra-Barberà

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Avinguda del Portal de l’Àngel, 9 / Carrer de la Canuda, 41-47 / Carrer de la Flor, 2-4 Districte Ciutat Vella Nom singular Palau Solterra-Barberà Dates 8 de maig – 17 de juliol de 2017 Codi 027/17 Motiu Construcció d’un dipòsit d’aigua i rases per a canalitzacions Promotor/Propietari Hennes & Mauritz, SL / Alcagica, SL Empresa adjudicatària Global CHM, SL Direcció tècnica Antoni Bosch Bullich Antropòloga Marta Merino Pérez Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Antoni Bosch Bullich

Vista general de les estructures domèstiques del segle xvii.

Cronologia: Tardoantiga. Segles XVII-XVIII. Segles XIX-XX. Paraules clau: Palau Solterra-Barberà. Pou. Inhumació.

La intervenció arqueològica respon a la construcció d’un dipòsit d’aigua al pati interior del Palau Solterra-Barberà, situat a l’altura de la primera planta de la finca actual, en un jardí elevat. El Palau Solterra-Barberà és un edifici noble del segle xvii declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). L’edifici conté diverses fases constructives i d’ús, per raó de la seva posició privilegiada dins l’entramat urbà de la ciutat. La intervenció es va iniciar amb el rebaix del pati elevat i la retirada del rebliment del segle xviii. Al subsol es van localitzar construccions domèstiques corresponents a una casa enderrocada al segle xvii i el solar contigu, destinat a hort. Aquestes estructures són reflectides a les actes notarials de Gaspar Sayòs del 1698, en les quals es manifesta el contracte de compravenda de la propietat de Magdalena Planella a favor de Marià de Fluvià. Al sector oest del pati es localitza un pou, de 12,50 m de fondària, en el qual es podien observar tres fases clarament diferenciades. La primera correspon a una estructura de

planta circular, amb un diàmetre de 80 cm i una fondària de 9 m. S’observa un canvi en la seva construcció, ja que els metres pròxims al brocal estaven reforçats amb totxo, mentre que la part més profunda estava excavada directament a l’argila. Aquesta estructura possiblement forma part del pou original de l’edifici, potser del segle xvii. Seguidament s’aixecà un cos quadrangular de maçoneria, amb la finalitat de fer-lo accessible des del nou pati elevat. L’interior estava enlluït i s’hi podien observar els encaixos de les bigues. Finalment, un cop caigut en desús, a l’època contemporània es tapià la boca amb una volta de maons i morter. En aquest sector també hi havia una pica amb desguàs que s’adossava a la part circular del pou i, seguint un desnivell descendent, evacuava l’aigua per l’actual carrer de la Flor, antic carrer del Corder. L’espai central, lliure d’estructures, possiblement era l’àrea destinada a hort, esmentada als documents notarials del 1698; estava envoltat per un mur perimetral de la casa, anterior a la construcció del palau, possiblement del segle xvii, i fet amb carreus. Estava relacionat amb el tram de planta circular del pou i va ser usat de base per a l’aixecament del mur que limita amb el carrer de la Flor.

Intervencions arqueològiques | 133

sense aixovar ni material associat. Possiblement li correspon una cronologia de l’època tardoantiga, a falta d’un estudi acurat de les restes. La troballa d’aquesta sepultura és un indici que pot marcar el traçat de l’antiga via sepulcral i el seu pas sota la finca. La proximitat de la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid i l’excavació d’un rudus en una intervenció prèvia dins el palau l’any 2008 podrien ajudar a corroborar aquesta hipòtesi. n Antoni Bosch Bullich

BIBLIOGRAFIA Calpena Marcos, D. (2016). «Avinguda del Portal de l’Àngel, 9. Carrer de la Canuda, 41-47». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, p. 177. Cases i Loscos, L. (2009). Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Vol. v i vi. Barcelona: Fundació Noguera. Catàleg arquitectònic del patrimoni històrico-artístic de la ciutat de Barcelona de l’any 1979: categoria B, cap. ii, fitxa número 609. García, R. (2008). Informe d’afectació d’estructures de la intervenció arqueològica a l’avinguda del Portal de l’Àngel, 9. Carrer de la Canuda, 41-47. Carrer de la Flor, 2-4. Codi 036/07. Ciutat Vella, Barcelona.

Detall de la fossa amb doble inhumació.

Al sector nord es localitzà una llosa de pedra treballada, que probablement estava relacionada amb una escala, que en el moment de la intervenció estava totalment arrasada i que es devia assentar sobre un marxapeu. Finalment, al sector est es localitzaren dos pilars de carreus que devien formar part de l’arrencada d’una arcada. Un dels paraments estava alineat amb el mur perimetral. Relacionada amb aquests pilars es documentà una porta tapiada, amb llinda i un brancal amb una frontissa de ferro al lateral esquerre, suposadament l’inici de l’àmbit domèstic. Un cop arribats a la cota final d’excavació, i a petició del Servei d’Arqueologia de Barcelona, es va fer un sondeig d’1,5 m de fondària a la zona est del mur perimetral del segle xvii, per raó de l’alta probabilitat de trobar restes associades a la via romana d’accés a la ciutat, com també per determinar l’abast de les fonamentacions modernes. Cal destacar la localització d’una inhumació en fossa de tipus antropomòrfica amb dos individus, un en posició secundària i l’altre en decúbit supí que presentava una orientació del cap a ponent i els peus a llevant,

134 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer de la Palma de Sant Just, 2 Plaça de Sant Just, 5 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Palma de Sant Just, 2 / Plaça de Sant Just, 5 Districte Ciutat Vella Dates 15 de setembre – 3 de novembre de 2017 Codi 098/17 Motiu Rehabilitació de la finca Promotor/Propietari Fundació La Caixa Empresa d’arqueologia iPAT Serveis Culturals Direcció tècnica Roser Arcos López Equip Cristina Belmonte Santisteban Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Roser Arcos López

Vista del pou sud on es veuen les dues tècniques constructives documentades.

Vista general del pou nord un cop excavat.

Cronologia: Segles IX-XIII. Segles XVII-XIX. Paraules clau: Absis. Romànic. Església dels Sants Just i Pastor.

de la finca, fonamentalment canalitzacions que s’estenien al llarg de tota la planta baixa. Tanmateix, entre tots aquests elements podríem destacar un paviment de lloses i dos pous localitzats a la zona on es va fer el fossat de l’ascensor.

La finca on es va fer aquesta intervenció se situa dins de la ciutat romana de Bàrcino, prop del seu forum i del traçat de l’aquae ductus que passa per aquest sector de la colònia romana. Concretament, s’ubica entre l’església dels Sants Just i Pastor i la capella de l’Esperança, a tocar d’ambdós edificis. El projecte de reforma integral de l’edifici preveia una sèrie de treballs que afectaven directament el subsol i que consistien bàsicament en el sanejament de les pavimentacions, la realització de rases per a nous serveis i la construcció del forat d’un nou ascensor. En tots els casos, els rebaixos no eren superiors als 0,40-0,45 m, excepte el forat de l’ascensor, que tenia unes dimensions de 2,5 per 2,5 m i uns 1,70 m de profunditat. Evidentment, totes aquestes feines es van fer sota control arqueològic, amb l’objectiu de confirmar la presència o no de restes arqueològiques al subsol de l’edifici i, d’aquesta manera, ampliar les dades conegudes entorn del temple dels Sants Just i Pastor. Els resultats van ser positius i es van concentrar en dos espais diferenciats, el primer situat a l’entrada de la finca i el segon a la part posterior. A grans trets, el conjunt d’elements documentats corresponien a tot un seguit d’estructures relacionades amb els antics serveis

Els pous es trobaven a la banda oest de la planta baixa de l’edifici, adossats a la paret perimetral de la finca, i presentaven una planta quadrangular i una superfície de poc més d’1 m2. El primer dels pous es caracteritzava pel fet d’haver estat construït en dos trams diferenciats: l’inferior de planta circular i excavat al subsol geològic tenia uns 7,5 m de potència, mentre que la part superior, de 2,5 m d’alçària, era de planta quadrangular feta amb maons. Pel que respecta al segon pou, també tenia una planta quadrangular i una fondària de 2,5 m, va ser aixecat a partir de maons i pedres lligats amb força morter de calç i presentava petites obertures a les parets laterals per facilitar-hi l’accés. Aquestes dues estructures es localitzaren just per sota de la pavimentació actual de la casa, després d’haver estat segellades amb una capa de formigó. També just per sota de la pavimentació actual es va documentar un altre nivell de circulació fet amb blocs de pedra quadrangulars i rectangulars, de mides diferents, disposats els uns al costat dels altres amb molt poc lligam d’unió. A l’extrem més septentrional, just a tocar de la porta d’entrada a la finca, la disposició de les lloses de pedra i la seva tipologia eren lleugerament diferents. A grans Intervencions arqueològiques | 135

trets, el paviment estava força malmès i estava afectat per les rases de serveis. Per les seves característiques morfològiques, creiem que aquest empedrat corresponia a un pati inte rior. En un moment indeterminat, aquest espai es va reformar i va perdre part de la seva funcionalitat original. Aquest canvi s’observa en la construcció en un dels seus extrems d’una possible petita estança pavimentada amb rajols, la funcionalitat de la qual no s’ha pogut determinar. Vista zenital de l’absis UE 36.

Aquest sondeig d’uns 2 m de llarg per 1,50 m d’amplada i 1,80 m de fondària va permetre documentar bona part de les restes conservades de l’estructura i cinc nivells arqueològics diferenciats.

Vista zenital del paviment UE 21-39 i del forat de pal UE 38.

En resum, les accions realitzades van permetre delimitar i documentar, en una superfície entorn dels 52 m2, diverses estructures relacionades amb els serveis de la finca per rehabilitar com ara pous, clavegueres, etc. Tots aquests elements, inclòs el paviment, tenint present la seva relació directa amb l’edifici i els materials arqueològics recuperats durant les tasques d’excavació, s’haurien de situar a grans trets entorn dels segles xix i xx. Però a banda de totes aquestes estructures, n’hi ha una que destaca per sobre de les altres, i que fou localitzada a la part posterior de la finca, a la sala sud-oest. En aquest petit espai, just per sota del mur perimetral nord de la finca, parcialment coberta pel paviment i un nivell de terraplenament de la sala, es va localitzar una estructura de planta semicircular. Un cop delimitada en planta i davant les seves característiques morfològiques i constructives, es va decidir fer un sondeig a tocar d’aquest element per recuperar-ne el màxim d’informació. 136 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Pel que fa a les restes vistes del mur, el mur feia 1,50 m de llarg per 0,60 m d’amplada i 1,80 m de potència. Estava fet a partir de carreus de pedra, de mida petita i ben treballats, col·locats a trencajunt i lligats amb morter de calç i sorra de força consistència. L’interior estava reblert de pedres de mides diverses sense escairar lligades amb abundant morter de calç. En total, es van documentar fins a nou filades de pedres, tres de les quals corresponien a la seva fonamentació. L’estructura de planta semicircular estava completament seccionada pel límit est, fet que no ha permès determinar si l’orientació era nord-sud o bé est-oest. El que sí que es va poder constatar clarament és que tenia continuïtat més enllà de la finca en direcció nord. Tot i la migradesa de la informació, sembla clar que tant per les seves característiques constructives — carreus de mida mitjana i petita— com pel seu perímetre i dimensions podríem estar davant de les restes d’un absis. Pel que fa a l’estratigrafia, tots els nivells estaven compostos per argiles, sorres i graves, tots de consistència força solta. En la composició de tots els nivells, destacava la presència de materials constructius, principalment teules corbes i restes de maons. Per les seves característiques, composició i disposició, sembla que es podria tractar dels nivells d’amortització d’algun retall, del qual no s’han localitzat els límits. Cronològicament, podríem situar aquests nivells entre finals del segle xvii i principis del segle xviii. En cap cas no es van documentar nivells de circulació o estratigrafia associada a l’absis,

ja que tot estava arrasat per accions antròpiques posteriors, fet que ha condicionat de manera important la interpretació de les dades obtingudes. La documentació històrica conservada sobre el conjunt religiós de l’església dels Sants Just i Pastor és abundant, i en els darrers anys (2011-2014) també s’ha avançat força en la recerca arqueològica, cosa que ha permès constatar una ocupació continuada en aquest punt, des de l’època romana fins a l’actualitat. D’aquest llarg període d’ocupació en destaca l’ocupació visigòtica amb la seu episcopal, formada per dues basíliques, un annex funerari i un baptisteri (Beltrán de Heredia, 2016: 109). Sobre aquesta edificació, i ja a l’època medieval, s’aixeca el temple romànic i l’antiga capella de Sant Celoni. La primera notícia documental d’aquest temple data del segle ix i està recollida a la crònica de Sant Pere de les Puel·les. Més endavant, i sobre les restes romàniques, entre els anys 1342 i 1343 s’inicia la construcció de l’actual basílica d’estil gòtic. Durant aquest moment es basteix el gruix de l’edifici, és a dir, la nau única amb capelles, contraforts i capçalera poligonal. Ja entrat el segle xv es construeix el tram dels peus de l’església, diferenciable de la resta, i es comença la façana, i, finalment, entre els anys 1559 i 1572 es construeix el campanar semioctogonal. Al segle xvi sembla que l’edifici està completament acabat.

Vista de l’alçat de l’absis, UE 36, un cop finalitzat el sondeig.

Centrant-nos en els resultats de la intervenció, és important assenyalar que a l’excavació no es van localitzar restes romanes o visigòtiques. Això, però, es podria explicar pel fet de no haver esgotat l’estratigrafia arqueològica, atès que la profunditat del sondeig només es va limitar a descobrir la totalitat de l’alçària de l’absis, i també per motius de seguretat. Sí que és cert que entre els materials ceràmics recuperats hi havia diversos fragments clarament atribuïbles a l’època romana, tot i que descontextualitzats.

Vista frontal de l’absis UE 36.

D’altra banda, tot i la migradesa de la informació, a partir de les dades recollides durant la intervenció i les restes conegudes sobre l’indret, sembla versemblant pensar que l’absis localitzat a la finca estava vinculat amb l’església romànica del conjunt.

Detall de l’alçat de l’absis, UE 36.

Tot i que és ben coneguda l’existència del temple romànic, no se sap amb exactitud quina n’era la ubicació. L’arqueologia ha aportat algunes dades interessants en els darrers anys, que han permès definir Intervencions arqueològiques | 137

Proposta de l’orientació de la capella/església realitzada per Julia Beltrán de Heredia; encerclades en línies grises, les restes de l’absis documentat.

algunes hipòtesis de treball, entre les quals destaca la proposada per Julia Beltrán de Heredia (Beltrán de Heredia, 2016a: 119). Basant-se en aquesta proposta, l’absis localitzat en aquesta intervenció devia estar desplaçat uns 5 m a l’est de la planta romànica proposada per Beltrán de Heredia. El fet que durant la intervenció no hagi estat possible definir les dimensions reals de l’estructura ni la seva orientació en dificulta de manera important la interpretació. Tanmateix, només són possibles dues orientacions i, en cas que la hipòtesi de Beltrán de Heredia sigui correcta, l’absis localitzat podria correspondre a algun tipus de capella lateral. L’altra possibilitat és que l’església romànica estigués lleugerament desplaçada cap a l’est, però les intervencions arqueològiques realitzades a la plaça de Sant Just l’any 2010 no han corroborat aquest supòsit, si bé és cert que només va consistir en l’obertura d’una rasa. Tot i que molt més antiga i amb menys informació, no podem passar per alt la proposta de situació del temple romànic de Frederic 138 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Pau Verrié, força diferent de la proposada per Beltrán de Heredia. En aquest segon cas, l’absis localitzat tampoc no encaixa amb la proposta, però també està molt a prop de la ubicació proposada, a un parell de metres al sud-est. Tot i així, una de les possibles orientacions de l’absis documentat difereix de la proposada per Verrié (Verrié, 1944) i, per tant, serien incompatibles. En l’altra possibilitat, novament les restes de l’absis localitzat, en cas que la proposta sigui certa, podrien estar vinculades a una capella lateral. Finalment, cal esmentar que es fa difícil determinar què va provocar l’arrasament de l’absis per la seva banda est. Sembla versemblant que la construcció del campanar ortogonal al segle xvi en podria ser la causa, si bé és cert que els materials recuperats durant la realització dels sondeigs se situen entre la segona meitat del segle xvii i principis del segle xviii. Per tant, també és plausible que aquest arrasament estigués vinculat a reformes o altres activitats dutes a terme a la zona, ja fossin soterranis, galeries, etc. No es pot oblidar que l’espai on es va localitzar l’absis està situat en-

Proposta de l’orientació de la capella/església realitzada per Pau Verrié; encerclades en línies grises, les restes de l’absis documentat.

tre l’església dels Sants Just i Pastor i l’església de l’Esperança, datada de cap al 1700. Per tant, són molts els interrogants que han quedat oberts entorn d’aquesta estructura i la seva relació amb el temple romànic dels Sants Just i Pastor. Només noves intervencions arqueològiques a l’indret podran aportar llum sobre aquestes restes, i confirmar o refutar les hipòtesis plantejades fins al moment. Així mateix, actualment s’està perfilant la redacció de la memòria final, que aportarà dades més detallades dels resultats de la intervenció. n Roser Arcos López

BIBLIOGRAFIA Beltrán de Heredia Bercero, J. (2015). «La basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor: la ciutat cristiana i visigoda». QUARHIS, 11, p. 207-209. Beltrán de Heredia Bercero, J. (2016a). «Barcelona, la topografía de un centro de poder visigodo: católicos y arrianos a través de la arqueología». A: Spaniae vel Galliae. Territorios, topografía y arquitectura de las Sedes Regiae visigodas. Anejos de Archivo Español de Arqueología. Madrid: CSIC.

Beltrán de Heredia Bercero, J. (2016b). «Nuevos datos sobre el cristianismo en Barcino. Los orígenes de la Basílica de los santos mártires Justo y Pastor». A: XVI Congressvs Internationalis Archaeologiae Christianae, Costantino e i Costantinidi; l’Innovazione Costantiniana, Le Sue Radici e i Suoi Sviluppi (Roma, 2013). Ciutat del Vaticà: Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana (Studi di antichità cristiana, lxvi), p. 1549-1566. Beltrán de Heredia Bercero, J. (2016c). «Les seus episcopals de Barcelona». A: Arquitectura Romànica a Catalunya, Puig i Cadafalch. Tarragona: ICAC, p. 447-466. Beltrán de Heredia Bercero, J. (2017). «Los nuevos hallazgos arqueológicos de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor y la dualidad de baptisterios en Barcelona». A: Actes del I Simposi d’Arqueologia Cristiana, Barcelona, FHEAGAUSP, 26-27 de maig de 2016. Ateneu Universitari Sant Pacià. Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes. Facultat de Teologia de Catalunya, p. 99-125. Huertas, P. (2012). Memòria de la intervenció a la plaça de Sant Just, 6. Església dels Sants Just i Pastor. Capella del Santíssim Sagrament. Districte de Ciutat Vella. Barcelona. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. [Inèdita]. Verrié Faget, F. P. (1944). La Iglesia de los Santos Justos y Pastor. Barcelona: Aymá (Barcelona Histórica y Monumental).

Intervencions arqueològiques | 139

Carrer del Pare Manyanet, 12-40

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Pare Manyanet, 12-40 Districte Sant Andreu Dates 14 de setembre – 13 d’octubre de 2017 Codi 067/17 Motiu Canalitzacions del projecte bàsic d’un nou centre de transformació elèctrica Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Actium Patrimoni Cultural, SL Direcció tècnica Òscar de Castro López Aixecament de planimetria i fotografia Òscar de Castro López

Cronologia: Segles XVIII-XIX. Paraules clau: Estructures agropecuàries. Estructura hidràulica.

El control arqueològic se situa en un espai on, segons les fonts documentals, es devia localitzar una farga medieval i a escassos metres de la traça de la línia d’alta velocitat, una zona on s’ha documentat un nombre important de restes i estructures arqueològiques de diverses cronologies, entre les quals destaca, per proximitat, l’antic traçat del rec Comtal. Els treballs duts a terme han consistit en el control de l’excavació d’una rasa per encabir diverses rases de serveis dins del projecte de reubicació d’una estació transformadora. Aquests treballs han permès documentar diferents estructures muràries de diversa cronologia i interpretar l’orografia actual del carrer. Així, podem afirmar que la part més elevada del carrer del Pare Manyanet correspon a una recrescuda en un moment indeterminat de la segona meitat del segle xx, tal com queda palès en l’estratigrafia documentada i en la comparació de les cotes existents al camp de futbol, situat al nord, i de l’interior del complex de l’escola la Llotja, al sud. A la part mitja de la rasa es va documentar un mur fet a base de pedres lligades amb morter amb una cronologia d’entorn dels segles xviii -xix, al qual s’adossa, per la banda de muntanya, un mur d’aparença més tardana, que pel que sembla actua de paret d’un dipòsit i un paviment a la banda de mar. Aquest conjunt podria pertànyer a una estructura de caràcter agrícola, tal com sembla que es veu en el vol fotogramètric de l’any 1945. A la part baixa de la rasa apareix un altre mur cantoner, fet a base de blocs desbastats i còdols lligats amb morter i argila que delimita un canvi en l’estratigrafia. A partir d’aquest punt, sota els paviments i els estrats d’anivellament contemporanis, apareixia un estrat de potència indeterminada —no es va arribar a la cota final—, constituït de còdols i

140 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Vista frontal del mur localitzat.

El mateix mur des de dalt.

material de riera. Aquest fet és significatiu, ja que indica la presència d’un curs d’aigua, una canalització o una estructura hidràulica que podria correspondre a la farga medieval que esmenten les fonts. n Òscar de Castro López

Carrer del Pare Manyanet, 12-40 Plaça d’Albert Badia i Mur, 1 Carrer de Virgili DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Pare Manyanet, 12-40 / Plaça d’Albert Badia i Mur, 1 / Carrer de Virgili Districte Sant Andreu Dates Desembre del 2017 – maig del 2018 Codi 006/17 Motiu Obres de construcció d’un poliesportiu Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Marta Nolla Enfedaque Equip Jordi Bonet, Vanesa Camarasa, Joan Garriga, Isabel Muñoz, Noemí Nebot i Eva Orri Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Àlex Moreno Gómez

Cronologia: Època moderna (segles XVI-XVIII). Paraules clau: Sant Andreu. Riera d’Horta. Edificacions. Murs agrícoles.

La intervenció arqueològica ha posat al descobert tota una sèrie d’estructures arqueològiques i nous elements per a l’estudi d’aquesta zona de la ciutat. Pel que fa a les estructures trobades en el transcurs de l’excavació, les evidències més antigues que s’han documentat són del segle xvi i podrien estar en relació amb els edificis que devien configurar la trama moderna de Sant Andreu. Les estructures que s’han documentat estaven molt malmeses, ja que han patit les diferents remodelacions de la zona, i ha estat gairebé impossible extreure’n informació; la manca gairebé total de material i estratigrafia també ha impedit aportar més dades. El que sí que podem constatar és que es tractava de la fonamentació dels murs d’una finca obrats amb pedres de diferents dimensions lligades amb morter de calç taronja. Aquesta tipologia podríem assimilar-la al segle xvi. D’altra banda, i adossats a aquestes estructures, es van localitzar una sèrie de murs clarament posteriors, obrats amb morter de calç blanc, un recurs formal que ens ajuda a distingir l’obra del segle xvi de la del segle xvii. També es van documentar altres estructures que es podrien relacionar amb activitats agrícoles. Es tracta d’un mur, del qual vam poder documentar un total de 23,85 m i que continuava més enllà dels límits de l’obra, obrat amb pedres petites lligades amb terra i morter de color ataronjat. Aquest mur podria correspondre bé a un mur parcel·lari o bé a un mur de terrasses. Associat a aquest mur n’hi havia tres més que no són ortogonals entre si. Això reforça la idea que els murs estiguin relacionats amb una funció agrícola, més que no pas amb una funció d’habitatge. Cronològicament, sembla que podria correspondre a un moment anterior al segle xvii, però amb les dades de què es disposa és impossible concretar més la cronologia, ja que el material trobat va ser molt escàs.

Estructures d’hàbitat que devien configurar la trama moderna de Sant Andreu.

Pel que respecta a l’estratigrafia excavada, ens apareixien uns estrats compostos per graves i sorres, que podrien correspondre a la sedimentació de l’antiga riera d’Horta. La riera d’Horta travessava en sentit oest-est l’espai afectat pel projecte constructiu; concretament, passava per l’actual carrer del Pare Manyanet. Els sediments de la riera estaven compostos per sorra, grava i esquist transportats durant les successives riades. Aquesta riera regava una zona de masies, explotacions agràries i diverses indústries que requerien aigua. Cal dir que la riera es caracteritzava per un règim hidrològic irregular, amb períodes de sequedat. Això va fer necessari que es consolidés un nou sistema de regadiu, articulat pel rec Comtal des de l’època medieval, que va permetre crear àrees òptimes per a l’agricultura de regatge.

Intervencions arqueològiques | 141

Detall del mur parcel·lari.

El paisatge, a grans trets, estava estructurat en parcel·les ortogonals, dedicades a l’explotació agrícola de regadiu (vinyes, cànem, horta...). Aquests cultius aprofitaven l’aigua que el rec Comtal transportava, captada mitjançant un sistema de distribució secundari format per séquies i canals de regatge.n Marta Nolla Enfedaque

142 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer de la Portaferrissa, 25-25 bis Carrer del Duc, 2 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Portaferrissa, 25-25 bis / Carrer del Duc, 2 Districte Ciutat Vella Dates 3-21 d’abril de 2017 Codi 045/17 Motiu Rehabilitació i reforma de l’edifici Promotor/Propietari Casacuberta Villamil, SL Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Vanesa Triay Olives Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Vanesa Triay Olives

Cronologia: Segles I-III. Segle XIX. Paraules clau: Suburbium. Casa Jover. Clavegueram.

Aquesta intervenció es va portar a terme a l’edifici conegut com la Casa Jover,1 finca senyorial construïda segons un projecte de Josep Oriol Mestres per a una important família de banquers a mitjan segle xix, quan s’obrí el carrer del Duc de la Victòria i fou enderrocat el Palau Gralla, amb la finalitat de connectar el carrer de la Canuda amb el de la Portaferrissa. La planta baixa de la finca actual es distribuïa en dos espais: un primer, el més pròxim al carrer de la Portaferrissa, que es trobava a nivell de carrer, mentre que a la part més interior de la planta el nivell de circulació es localitzava a 1,30 m per sota del primer. Fou en aquest sector on es portà a terme la intervenció. Els treballs van comportar l’obertura d’un espai d’uns 5,5 m2 en forma d’L per construir unes noves escales que donessin accés a un soterrani ja existent. La profunditat màxima rebaixada va ser d’1,80 m i es va anar fent pendent per poder construir la rampa a sobre de la qual aixecar els esglaons. La intervenció arqueològica portada a terme es va acotar als rebaixos necessaris per als treballs de l’obra, de manera que les dades obtingudes en el decurs d’aquestes tasques foren limitades i parcials. També cal destacar que el subsol estava força alterat. Així doncs, les possibles restes arqueològiques relacionades amb fases anteriors de la finca actual, la casa Jover, foren destruïdes en el moment de la seva construcció. En les cotes superiors de la zona afectada es van documentar restes relacionades amb l’actual finca, com un paviment de formigó i la claveguera del segle xix possiblement relacionada amb el palauet esmentat. Anterior a les estructures contemporànies es va documentar un estrat d’argiles com-

1. Edifici inclòs al Catàleg del patrimoni arquitectònic i històrico-artístic de la ciutat de Barcelona del 1979 (categoria B, capítol ii, fitxa número 606), inclòs al Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i catàleg del districte 1 (sector Central, número d’element 165, nivell B, identificador 827).

Tall estratigràfic de la zona intervinguda.

pactes de color marró fosc. Aquest estrat tenia una potència d’entre 30 i 35 cm (cota superior 7,35 msnm). La seva excavació ens va permetre documentar restes de carbons, fauna (una costella d’ovicàprid) i alguns fragments de ceràmica. En concret, ceràmica comuna romana sense determinar i un parell de fragments de ceràmica africana de cuina (una vora de tapadora d’Ostia iii, 332), que ens situava el nivell esmentat en un context altimperial. Tot i que les restes foren molt escasses, ens van permetre documentar la presència en aquesta zona del carrer de la Portaferrissa de restes relacionades amb les primeres fases d’ocupació de l’ager més pròxim a la ciutat romana de Bàrcino. Recordem que la finca actual està situada a pocs metres de la plaça Nova i de la porta d’accés nord-est de la ciutat, el portal del Bisbe. D’altra banda, tot i que una mica més allunyada, també ens podríem trobar en una zona pròxima a la plaça de la Vila de Madrid, i per tant en una zona amb una gran dinàmica d’ocupació humana des de l’època prehistòrica. Intervencions arqueològiques | 143

Per sota, es va localitzar un nivell d’argiles de color ataronjat i molt compactes, que presentaven restes d’alguns carbó i nòduls de carbonat calcari. El nivell tenia una potència d’1,35 m (cota superior 7,05 msnm). En aquest cas, no es documentà cap resta de material ceràmic associat. De totes maneres, cal apuntar que, a mesura que es va anar fent el rebaix, les argiles documentades eren més compactes i netes. El fet de no haver arribat a cotes del terreny natural (tortorà) no ens va permetre descartar la presència d’alguna resta relacionada amb l’ocupació prehistòrica de la zona. Recordem que a pocs metres d’aquesta intervenció, a la finca del carrer del Pi, 11, es van documentar dos enterraments relacionats amb el Neolític mitjà per sota d’un paquet d’argiles vermelles estèrils a una cota de 6,20 msnm. De totes maneres, destaquem que aquesta intervenció va afectar un espai molt reduït de la planta baixa de la finca i que, per tant, la dinàmica estratigràfica podria variar en altres punts de l’edifici. Així doncs, en futures intervencions a la zona caldrà tenir present la possible presència de noves restes arqueològiques que podrien aportar noves dades sobre el desenvolupament històric que va patir aquest sector de la ciutat al llarg del temps. n Vanesa Triay Olives

2. Vegeu la Carta Arqueològica de Barcelona: http://cartaarqueologica.bcn.cat/529. 144 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer de la Princesa, 49

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Princesa, 49 Districte Ciutat Vella Dates Juny-juliol del 2017 Codi 074/17 Motiu Construcció d’un fossat d’ascensor Promotor/Propietari Sostre Cívic, SCCL / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Abans Serveis Culturals, SL Direcció tècnica Alba Tenza Ferrer Aixecament de planimetria i fotografia Alba Tenza Ferrer Digitalització de plànols Markary Garcia Álvarez

Vista zenital del conjunt de les estructures localitzades.

Cronologia: Època moderna-contemporània. Paraules clau: Semisoterrani. Escala.

contemporanis i la paret de l’escala, amb la qual cosa es va reformar aquest àmbit.

Durant aquesta intervenció es van documentar diverses fases constructives d’un espai semisoterrat, tant de la reforma posterior a la construcció del mateix edifici, datat del segle xix, com de restes d’edificacions anteriors.

Pel que sembla, aquestes estructures devien ser enderrocades entre mitjan i finals del segle xix amb la construcció de l’edifici actual, del qual es van documentar dues fonamentacions que formaven un angle recte entre si, construïdes amb pedres i maó, tot lligat amb morter de calç.

De l’època moderna-contemporània es van documentar dos murs, solidaris entre si, que feien cantonada i presentaven restes d’enlluït a la cara interior. Es caracteritzaven pel fet d’estar construïts amb pedres petites i mitjanes amb maó massís, tot lligat amb morter de calç. En una fase posterior, possiblement de l’època contemporània, aquest àmbit va ser modificat amb la construcció d’una escala d’accés al recinte semisoterrat des del sudest, construïda amb maó massís i morter de calç. D’aquesta escala es conservava la paret lateral nord-est, tres esglaons i possiblement el que devia ser el replà o paviment de l’àmbit. També, d’aquesta mateixa època, es va documentar un envà de maons que tancava l’espai que hi havia entre els murs moderns-

Finalment, entre principis i mitjan segle xx, es va reblir tot l’àmbit semisoterrat, es van cobrir les estructures més antigues i es van fer una sèrie de reformes que van donar lloc a la creació d’un nou àmbit soterrat amb una nova escala d’accés i nous paviments. n Alba Tenza Ferrer

Intervencions arqueològiques | 145

La Rambla, 127

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació La Rambla, 127 Districte Ciutat Vella Dates 14 d’agost – 4 d’octubre de 2017 Codi 094/17 Motiu Reforma integral de l’edifici Promotor/Propietari HESACI, CB Empresa d’arqueologia Arqueòlegs.cat, SL Direcció tècnica Sergio Arroyo Borraz Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Sergio Arroyo Borraz

Cronologia: Èpoques baixmedieval, moderna i contemporània. Paraules clau: Estructures domèstiques. Canalització. Fonamentació. Soterrani. Arc. Riera d’en Malla.

La remodelació integral de la finca situada al número 127 de la Rambla va comportar el rebaix del subsol en uns punts concrets per a la realització de diversos enceps, un rebaix per a la construcció d’una grua i una canalització. A escala general podem dir que una part important de la planta baixa d’aquest edifici estava ocupada per soterranis de diferents mesures i profunditats, alguns en ús fins al moment d’inici de l’obra actual, d’altres colgats fa pocs anys. La construcció d’aquests soterranis, entre la segona meitat del segle xix i el segle xx, devia destruir les restes arqueològiques més antigues, en cas que n’hi hagués. Igualment, s’hauria de diferenciar clarament entre les restes anteriors a la construcció de la finca actual, de més interès arqueològic, i les relacionades amb la finca actual, construïda a mitjan segle xix, de menor rellevància. Respecte a les primeres, es va documentar un mur mitger d’una construcció anterior a la finca actual, seguint la mateixa orientació que la xarxa urbana existent, el qual devia quedar inutilitzat i ser cobert a finals del segle xvii o principis del segle xviii. Estava construït amb pedra, material constructiu i morter groguenc, amb les pedres ben tallades a les dues cares. Aquest mur recolzava sobre una estructura anterior, més difícil d’interpretar. Aquesta estructura estava coronada per dues pedres allargades i ben tallades que recolzaven en un mur de pedra irregular, material constructiu i morter groguenc. L’estructura continuava en direcció sud, fora dels límits intervinguts, però no en direcció nord, i no sembla que estigués arrasada, sinó que devia començar aquí. Des del punt de vista constructiu, podria tractar-se d’una claveguera, amb la coberta i un mur lateral, tot i que el fet de no continuar en direcció nord posa en dubte aquesta hipòtesi. A escala cronològica, el nivell més antic que s’hi lliurava presentava materials del segle xvi o de principis del

146 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

segle xvii (reflex metàl·lic, blanca i blava de Barcelona), per la qual cosa devia ser més antiga, però, com que no hem localitzat estratigrafia anterior, en desconeixem el moment constructiu. També cal esmentar part de l’arc de mig punt localitzat al rebaix per a la grua i tapiat per una de les fonamentacions de la finca actual. Estava construït amb maons i morter i recolzava en el que podria ser part d’un pilar de pedra. Desconeixem de quin tipus de construcció devia formar part, domèstica o d’algun servei (una claveguera, per exemple), com també la seva cronologia. Finalment, cal esmentar anivellacions antròpiques anteriors a la finca actual, amb material ceràmic modern (blanca i blava de Barcelona i reflex metàl·lic en un, ditada i Poblet) i algun nivell de formació natural amb material ceràmic vidrat. El que posen de manifest totes aquestes restes és l’existència, sense cap dubte, de construccions anteriors a la finca actual. A la banda oest de la Rambla, l’actual barri del Raval, tancat al segle xv per la segona muralla medieval de Barcelona, es va començar a edificar i urbanitzar des de finals de l’edat mitjana, tot i que no fou fins a principis del període contemporani que la urbanització es va fer de manera sistemàtica a tot el barri. Sembla que una de les primeres parts urbanitzades del Raval, ja al segle xv, fou aquest sector alt de la Rambla, entorn del carrer dels Tallers (Garcia, Guàrdia, 1986), amb la construcció de tallers i edificacions. Sembla que durant els segles xvi i xvii aquest tram de la Rambla va comprendre edificis destinats a l’ensenyament (l’Estudi General, el col·legi de Cordelles i el col·legi de Betlem). D’aquesta manera, les restes localitzades durant la intervenció anteriors a la finca de mitjan segle xix podrien formar part d’alguna d’aquestes construccions, amb aquesta cronologia entre el final de l’edat mitjana i l’època moderna (Arranz, 2003). Respecte als nivells de formació natural, no es pot descartar que estiguin relacionats amb el pas de la riera d’en Malla, que transcorria per la Rambla durant l’època medieval fins al 1447, quan, després d’una greu inundació, la riera va ser desviada fora de l’espai emmurallat, fet

determinant en el naixement de la Rambla com a passeig per als ciutadans que aprofitava l’antiga llera de la riera (Colombo, Riba, 2009). Finalment, si parlem de les restes relacionades amb l’edifici actual, s’ha de comentar primer de tot que la seva construcció data del 1850, quan Pere Molins, en aquell moment propietari de la finca, va sol·licitar permís per construir un edifici d’habitatges. Els treballs van ser dirigits pel mestre d’obres Josep Fontserè i la seva façana principal presentava cinc nivells d’alçat. Pertanyents a aquest moment inicial es van documentar les fonamentacions nord i sud de la finca, construïdes amb pedra, morter i material constructiu i amb una fondària superior als 3,10 m. També en algun punt s’ha pogut veure part dels murs, construïts a base de filades horitzontals de maons units amb morter. A banda d’això, sense que en puguem esbrinar amb precisió el moment constructiu, s’han documentat fins a tres soterranis, construïts amb murs de maçoneria i amb paviments de rajoles, amb una profunditat d’entre 1,15 i 3,10 m. n Sergio Arroyo Borraz Vista de l’arc de mig punt de maons i morter, tapiat per la fonamentació nord de la finca actual. BIBLIOGRAFIA Colombo, F.; Riba, O. (2009). Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Garcia, A.; Guàrdia, M. (1986). Espai i societat a la Barcelona pre-industrial. Barcelona: Edicions de la Magrana, Institut Municipal d’Història, Ajuntament de Barcelona. Medina , E.; S antanach, L. (2011). «La intervenció arqueològica efectuada a l’estació del Liceu de la línia 3 dels FMB (Rambla-Pla de la Boqueria, districte de Ciutat Vella, Barcelona). La muralla i el desenvolupament urbà a l’exterior del primer recinte fortificat medieval de Barcelona», IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (Tarragona, 10-13 de juny de 2010), vol. i. Ajuntament de Tarragona i ACRAM, p. 385-392.

Vista de l’estructura coronada per dues lloses de pedres, difícil d’interpretar. Intervencions arqueològiques | 147

Carrer del Rec Comtal, 15-17

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Rec Comtal, 15-17 Districte Ciutat Vella Dates 20 de març – 11 d’abril de 2017 Codi 034/17 Motiu Canalització en rasa de servei de gas Promotor/Propietari Gas Natural / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Míriam Esqué Ballesta Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Míriam Esqué Ballesta

Cronologia: Segles IX-X. Segle XX. Paraules clau: Rec Comtal.

Durant les tasques d’instal·lació d’un nou servei de gas per connectar-lo a la xarxa existent, es van localitzar les restes de la coberta del rec Comtal i, per tant, un tram del traçat, al seu pas pel carrer que duu el seu nom. La intervenció, situada al barri de Sant Pere i que a l’època romana pertanyia al suburbium de la ciutat romana, correspon a un espai on se situa el tram del rec Comtal1 relacionat amb la construcció romana del segle i dC de l’aqüeducte2 de la ciutat de Bàrcino. Pel que fa a les restes localitzades durant les tasques de realització de la rasa del carrer del Rec Comtal, estan formades principalment per la coberta de volta del mateix rec, afectades inicialment per les tasques d’instal· lació del servei de gas existent.

Restes de la coberta del rec Comtal, amb el servei de gas existent per connectar.

Durant la primera cala de sondeig per localitzar la connexió del servei de gas existent, es va documentar a pocs centímetres de la superfície, just per sota del paviment del carrer, part de la coberta afectada pel servei esmentat. En aquest punt, un cop iniciades les tasques d’obertura de la rasa, es va documentar una obertura a la coberta, la qual va permetre fer una documentació gràfica de l’interior. L’estructura presentava puntals i elements de reforç a l’interior per evitar que s’ensorrés, cosa que feia palesa algun tipus d’actuació contemporània a l’interior, de la qual no tenim constància.

Les mides i la factura constructiva també coincideixen amb les característiques observades en la construcció del rec, i la seva situació encaixa perfectament amb la restitució hipotètica del traçat.

La presència gairebé en superfície de la coberta de volta del rec Comtal, al llarg de tot el traçat de la rasa projectada, la qual en alguns casos es detectava un cop extret el paviment que cobria el carrer, va requerir variar el traçat inicial del projecte, com també desmuntar la rasa en alguns trams i a cotes diferents. Les restes continuaven per sota de la pavimentació del carrer, i es perllongaven en direcció nord-est, feien un gir en direcció nord i enllaçaven amb les restes localitzades 1. Fitxa Aqüeducte romà. Carta Arqueològica de Barcelona: http://cartaarqueologica.bcn.cat/3426. 2. Fitxa Aqüeducte romà. Carta Arqueològica de Barcelona: http://cartaarqueologica.bcn.cat/3424.

148 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

durant la intervenció arqueològica en extensió realitzada al solar corresponent als números 17-19 durant el 2005.

Així doncs, tots els indicis, tant constructius com de disposició topogràfica o geogràfica, apunten que ens trobem davant de la coberta i el traçat pertanyents a la construcció hidràulica esmentada del rec Comtal. Les tasques de control arqueològic van finalitzar amb el cobriment indefinit amb geotèxtil d’alguns trams de l’estructura documentada, un cop obtingut el permís corresponent del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, com també el desmuntatge parcial de la coberta en alguns punts, necessaris per a la instal·lació del servei. n Míriam Esqué Ballesta

Carrer del Rec Comtal, 17-19 Carrer del Davant del Portal Nou, 5-7 Carrer d’en Cortines, 19-29 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Rec Comtal, 17-19 / Carrer del Davant del Portal Nou, 5-7 / Carrer d’en Cortines, 19-29 Districte Ciutat Vella Dates Març-abril del 2017 Codi 022/17 Motiu Instal·lació d’una nova línia elèctrica Promotor/Propietari FECSA-ENDESA-ORANGE / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric

Detall d’un dels murs documentats que presentava un paviment de calç associat.

Direcció tècnica Noemí Nebot Pich

Cronologia: Segles XVII-XX. Paraules clau: Claveguera. Mur.

Aixecament de planimetria i fotografia Noemí Nebot Pich Digitalització de plànols Àlex Moreno Gómez

Amb motiu de la instal·lació d’una nova línia elèctrica al carrer del Rec Comtal, 17-19, al carrer del Davant del Portal Nou, 5-7 i al carrer d’en Cortines, 19-29, que va comportar la realització de fins a quatre rases, es van documentar una sèrie d’estructures arqueològiques: una claveguera i quatre murs. La claveguera corresponia al sistema de clavegueram de la zona, anterior al segle xx. Pel que fa als quatre murs, tots seguien les mateixes característiques constructives: de filades irregulars de pedra petita i mitjana, amb petits carreus reaprofitats, presència de maó en el seu parament i lligats amb morters argilosos. Dues de les estructures es van recuperar només en planta i estaven molt afectades per l’urbanisme posterior de la zona. En les altres dues es va poder documentar el seu parament i una presentava restes d’un paviment de calç associat.

ment entorn dels segles xvi i xvii, i les relacionem amb la trama urbanística de la zona. En aquesta zona, és molt important agafar com a referent la intervenció arqueològica realitzada l’any 2015 al carrer del Rec Comtal, 1-19 i al passatge de Sant Benet, 12, dirigida per l’arqueòloga Anna Martí Ferragut. n Noemí Nebot Pich

BIBLIOGRAFIA Martí Ferragut, A. (2017). «Carrer del Rec Comtal, 17-19. Passatge de Sant Benet, 12». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2015, p. 165-166.

Tot i no recuperar material ceràmic associat als nivells que amortitzaven les estructures, ja que els nivells localitzats es corresponen amb rebliments aportats en el moment de reurbanització de la zona durant els segles xx i xxi, les estructures es poden situar cronològica-

Intervencions arqueològiques | 149

Carrer del Rec Comtal, 19 Passatge de Sant Benet, 12-13 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Rec Comtal, 19/ Passatge de Sant Benet, 12-13 Districte Ciutat Vella Dates 20-24 d’abril de 2017 Codi 056/17 Motiu Canalització en rasa de servei de desguàs, telecomunicacions i enllumenat Promotor/Propietari Josel, SLU Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Míriam Esqué Ballesta Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Míriam Esqué Ballesta

Mur obrat amb pedres localitzat dins el pou de registre.

Cronologia: Indeterminada. Paraules clau: Murs.

Durant les tasques d’obertura d’una rasa en el solar del carrer del Rec Comtal, 19, i el passatge de Sant Benet, 12-13, amb motiu de la instal·lació de diversos serveis, es localitzaren dues estructures muràries. La intervenció, situada al barri de Sant Pere i que a l’època romana pertanyia al suburbium de la ciutat romana, correspon a un espai on hi ha el tram del rec Comtal1 relacionat amb la construcció romana del segle i dC de l’aqüeducte2 de la ciutat de Bàrcino. Les restes documentades es van localitzar molt separades entre si i a cotes diferents, i per tant a priori no tenien cap tipus de relació entre si.

1. Fitxa Aqüeducte romà. Carta Arqueològica de Barcelona: http://cartaarqueologica.bcn.cat/3426. 2. Fitxa Aqüeducte romà. Carta Arqueològica de Barcelona: http://cartaarqueologica.bcn.cat/3424. 150 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

La primera resta, documentada durant les tasques d’obertura del terreny per a la realització d’un pou de registre, pertany a un mur obrat amb pedres de mida mitjana, lligades amb un morter de matriu sorrenca de color ataronjat. L’estructura seguia una orientació nord-oest – sud-est, a una cota d’1,27 m per sota del nivell de superfície. La segona resta, documentada durant les tasques d’obertura d’una cala a tocar de la tanca que delimitava el solar amb el carrer del Rec Comtal, pertany a un tram de mur obrat amb pedres de mida petita-mitjana, lligades amb un morter de calç de matriu sorrenca de color ataronjat. Aquesta estructura es localitzà a 0,90 m de la cota de superfície. Les dues restes presenten una tècnica constructiva similar, com a única característica compartida. La manca total de materials recuperats i associats a aquestes restes no permet atorgar una cronologia precisa, i la seva disposició tampoc no concorda amb les restes documentades dins el mateix solar en actua-

Mur obrat amb pedres lligat amb morter de calç de color ataronjat.

cions anteriors. No obstant, el tipus de morter ataronjat pot permetre establir la hipòtesi d’una cronologia medieval o moderna per a aquestes estructures, donada la similitud amb la tècnica constructiva d’algunes estructures documentades a la ciutat pertanyents a aquests períodes. n Míriam Esqué Ballesta

Intervencions arqueològiques | 151

Refugi antiaeri número 538

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Sant Frederic, 1-51/ Carrer de Casteràs, 1-51 / Carrer de Càceres, 1-29 / Riera d’Escuder, 9-27 / Carrer dels Jocs Florals, 6-36 Districte Sants-Montjuïc Nom singular Refugi antiaeri número 538 Dates Gener-octubre del 2017 Codi 003/17 Motiu Projecte de reurbanització de l’eix conformat pels carrers de Sant Frederic, Casteràs i Càceres (fins a Sant Medir), el carrer de la Riera d’Escuder entre el carrer de Sants i el carrer Daoíz i Velarde, i el carrer dels Jocs Florals entre el carrer d’Antoni Capmany i el carrer de Sants, al districte de Sants-Montjuïc Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Antequem, SL Direcció tècnica Dídac Pàmies i Jordi Nogués Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Dídac Pàmies Gual

Accés oest.

Cronologia: 1937. Paraules clau: Refugi antiaeri número 538. Guerra Civil espanyola. Defensa passiva.

amb una longitud de 9 m, amb 21 graons fins a assolir la profunditat màxima de l’estructura, que és d’11 m (cota de solera).

La intervenció arqueològica portada a terme de manera subsidiària a les obres del projecte de reurbanització dels carrers de Sant Frederic, Casteràs, Càceres, Riera d’Escuder i Jocs Florals, al districte de Sants-Montjuïc, ha posat el descobert el refugi antiaeri número 538, segons l’inventari de refugis realitzat per la Junta de Defensa Passiva el 16 de juliol de l’any 1938, construït vers l’any 1937.

Des d’aquest punt s’observa un tram de galeria recta de 8 m de longitud, 1,3 m d’amplada i 1,9 m d’alçària, tot d’obra vista amb maó pla a trencajunt lligat amb ciment. Aquesta galeria transcorre per sota la finca número 51 del carrer de Casteràs, i es dirigeix vers el sud pel carrer de Sugranyes. A mitja altura s’observa un altre tram de galeria que discorre pel carrer de Sant Frederic, amb una longitud de 97 m i la mateixa amplada i alçària ja descrites al tram anterior.

Els dos accessos identificats del refugi estaven directament coberts i segellats pels paviments actuals del carrer. Majoritàriament, l’estructura transcorre pel subsol del carrer de Sant Frederic, tot i que el seu extrem oriental discorre també per sota del carrer de Casteràs, on trobem l’accés est davant de la finca número 51-53. El segon accés es localitza davant de la finca número 22 del carrer de Sant Frederic. L’accés est presenta planta en forma d’U, i el primer tram és un tram rectilini de 7 m de longitud amb un total de 21 graons que descendeixen vers l’est. En aquest punt gira 90° vers el nord, descendeix cinc graons més amb una longitud de 4 m i torna a girar vers l’oest. Aquest tercer tram presenta corba

152 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Val a dir que aquesta galeria presenta en planta un traçat sinuós que en alguns punts se situa per sota les finques del carrer de Sant Frederic. Presenta un primer tram d’obra vista, amb una longitud de 32 m, on destaca una latrina a la banda nord i una fornícula a la banda oposada, i un segon tram excavat al subsol, amb una longitud de 65 m, sense bastiment d’obra. Un cop finalitzat el tram d’obra vista, encara es conserven alguns pilars d’obra que ens permeten observar el procés de construcció, corresponent a l’excavació de la galeria al subsol, construcció de pilars amb maó pla a trencajunt cada 2 m, aproximadament, i

disposa vers el nord i que està reblert del tot amb sediment. A tall d’hipòtesi, pensem que es podria tractar d’un espai destinat a una segona latrina, atès que presenta les mateixes dimensions. A 15 m, aproximadament, abans d’arribar al tram construït del segon accés s’ha documentat una porta de fusta amb encaixos a les parets, probablement afegida al refugi amb posterioritat per evitar l’accés a l’interior, ja que l’excavació als estrats d’argila presenta alguns despreniments. L’accés oest presenta planta en forma de Z. El primer tram és de 10,4 m, amb 42 graons amb un replà a mitja altura; el segon tram és de 3 m, amb cinc graons, i el tercer tram és de 4 m, amb disset graons. L’estructura es conserva intacta des de la superfície, únicament seccionada per un petit prisma a l’altura del quart graó.

Gir a l’accés oest.

Val a dir que, tot i que la part d’obra que sobresortia en superfície durant la guerra va ser destruïda un cop acabada la contesa, encara es conserva el canal de desguàs que impedia l’accés de l’aigua a l’interior del refugi.

Tram de galeria a mig construir.

A l’extrem inferior de l’accés s’ha fet un petit sondeig per determinar el tipus de paviment de la galeria. L’excavació ens ha permès localitzar un nou graó que quedava cobert per l’estrat d’amortització que cobria bona part de l’escala, com també el nivell de circulació, corresponent al mateix estrat geològic on trobem excavat el refugi. El fet que cap dels accessos no sigui rectilini en planta sinó que formen angles respon a la necessitat d’impedir l’entrada de metralla o de l’ona expansiva de les bombes a l’interior de les galeries, en una eventual caiguda de projectil a l’accés, com així ho recomanaven les directrius emeses per la Junta Local de Defensa Passiva. Aquestes directrius es publicaren mitjançant l’emissió de butlletes informatives, on s’especificaven les característiques constructives necessàries per garantir la seguretat dels ciutadans a l’interior dels refugis antiaeris. Aquestes infraestructures havien de complir, entre d’altres, els requisits següents:

Tram de galeria construïda.

construcció de paret entre pilars, amb maó vertical, i posteriorment la coberta de volta catalana. A mig recorregut del tram de galeria excavada, s’ha identificat un altre tram de galeria de 3 m, aproximadament, que es

–– Disposar de dos accessos o més per facilitar l’entrada de les persones i per evitar que, en cas que un quedés destruït, es pogués evacuar les persones per una altra de les entrades. –– Reforçar els murs, sobretot els que donaven més directament a l’exterior. Intervencions arqueològiques | 153

Detall d’un dels llums d’oli conservats.

Accés est.

–– Apuntalar els sostres per evitar esfondraments. –– Assegurar l’existència d’una obertura que permeti la renovació de l’aire. El fet d’estar construït en obra només els accessos ens porta a plantejar que el refugi número 538 —que apareix a l’inventari de refugis antiaeris realitzat el 16 de juliol de l’any 1938 i publicat a l’Atles dels refugis de la guerra civil espanyola a Barcelona (editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, 2012)— està inacabat. En cas contrari, trobaríem tot l’interior de la galeria bastit d’obra. Finalment, un cop documentats, es va optar pel desmuntatge parcial d’ambdós accessos i es va deixar una petita trapa en cada accés per a futures visites a l’interior. n Dídac Pàmies Gual i Jordi Nogués Garcia

154 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Refugi antiaeri número 901

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Poeta Cabanyes, 33-35 Districte Sants-Montjuïc Nom singular Refugi antiaeri número 901 Dates Octubre-novembre del 2017 Codi 099/17 Motiu Construcció d’un edifici de nova planta Promotor/Propietari Edificios Norvet, SL Empresa d’arqueologia Arqueòlegs.cat, SL Direcció tècnica Júlia Miquel, Sergio Arroyo i Pau Alberch Aixecament de planimetria Ricard Comerma Ureña Digitalització de plànols Pau Alberch Calm Fotografia Pau Alberch i Sergio Arroyo

Cronologia: Època contemporània. Paraules clau: Guerra Civil espanyola. Refugi antiaeri número 901.

L’execució dels murs pantalla per fonamentar un edifici de nova planta va permetre detectar dos trams de la galeria subterrània del refugi antiaeri número 901, segons les llistes publicades a l’Atles dels refugis de la guerra civil espanyola a Barcelona. Es van documentar els trams afectats per l’obra prevista, part de la galeria principal i un tram d’accés a aquesta galeria. De la galeria principal s’ha documentat el tram que es trobava entre els murs pantalla del nou edifici, que continuava en les dues direccions més enllà del mur. Transcorria en els 24 m de llarg del solar en direcció nord-oest – sud-est, perpendicular al carrer. Estava excavada al subsol d’argiles d’aportació natural a uns 10 m per sota del nivell del carrer, amb una cota superior d’entre 5,86 i 6,24 msnm i una cota inferior d’entre 4,40 i 4,30 msnm. La galeria fa 1,80 m d’alçària en la major part, tot i que varia entre els 2,00 i els 1,60 m. Aquesta part de la galeria no estava construïda, sinó que només s’havia excavat una part de l’argila. La secció sense acabar de la galeria es defineix en un alçat vertical i una volta de canó. Malgrat les irregularitats, té una amplada d’uns 1,80 m a la zona de l’alçat, mentre que la llum de la volta que corona l’estructura és d’uns 1,61 m. Aquesta diferència es resol formant un pla d’imposta d’entre 0,04 i 0,15 m al llarg de la galeria. L’únic element constructiu que es localitza d’aquesta galeria és el paviment. Està fet a partir de diversos abocaments de ciment Pòrtland amb un acabat polit i molt regular. Els laterals del paviment estan alçats uns 20 cm amb el mateix material, formant un graó de 20 a 30 cm d’ample a cada lateral. L’amplada d’aquest paviment és molt regular i fa 1,50 m al llarg de la galeria. L’altre tram de galeria està construït en perpendicular a l’anterior, amb la qual comunica des del costat sud. Aquesta galeria correspon a l’escala d’accés al refugi. En el

Galeria principal, sense construir, amb les restes del paviment. Foto: Pau Alberch

moment de la localització estava reblerta amb fragments de sostre de claraboia i altres peces de construcció ceràmiques que la clausuraven completament. D’aquesta galeria només se’n van poder localitzar els 2 m més propers a la galeria principal. Aquest tram estava construït amb maó massís a les parets i la volta i ciment al paviment. A l’extrem de la galeria es poden comptar fins a cinc graons de 30 cm de fons, 20 cm d’alt i poc més d’1 m d’ample. La zona d’intersecció entre les galeries està reforçada amb una estructura de formigó i, separant les dues galeries, hi ha una porta de 2 m d’alçària collada a les parets del tram d’accés amb frontisses i pany. Aquesta porta és una reixa metàl·lica feta amb set barres de ferro soldades a un marc amb un reforç a mitja altura. Cada una de les barres té elements decoratius en forma de pinya en els punts on conflueix amb l’estructura del marc. El fet que la galeria principal no disposés de l’estructura construïda amb maons per damunt de la banqueta preparada amb el paviment, com passa a l’accés, també ho Intervencions arqueològiques | 155

Tram d’accés a l’interior del refugi amb la porta localitzada. Foto: Pau Alberch

trobem en altres construccions similars de la zona (Navarro et al., 2009; Pàmies, 2008), cosa que evidencia que l’obra del refugi antiaeri mai no va ser acabada completament abans de ser abandonada i segellada. D’altra banda, l’únic element recuperat d’aquesta construcció que val la pena esmentar és la porta metàl·lica que separa les dues galeries, que, per les seves característiques, sembla aprofitada d’alguna altra construcció del barri. n Pau Alberch Calm

BIBLIOGRAFIA Clavegueram de Barcelona. SA (2002). Atles dels refugis de la guerra civil espanyola a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-CLABSA. Navarro, C. et al. (2009). Memòria de la intervenció arqueològica preventiva efectuada del refugi núm. 262, a la plaça de las Navas, Poble Sec (Sants-Montjuïc). Barcelona. [Inèdita]. Pàmies Gual, D. (2010). «Passeig de l’Exposició, 16-20. Carrer de Tapioles, 77-79. Carrer del Poeta Cabanyes, 88-89». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2008, p. 32-33.

156 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Sagrada Família

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Marina, 253

C. PROVENÇA

Districte Eixample Nom singular Sagrada Família

Motiu Sondejos als fonaments de la façana del Naixement vinculats a la redacció del Pla director per a la restauració i la conservació de la façana del Naixement i dels claustres adossats Promotor/Propietari Fundació Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família / Arquebisbat de Barcelona Direcció tècnica Carme Subiranas Fàbregas Aixecament de planimetria i digitalització de plànols Carles Brull i Andreu Alfonso Fotografia Carme Subiranas Fàbregas

C. MARINA

Codi 053/17

C. SARDENYA

Dates 9-26 de maig de 2017

C. MALLORCA

Planta general del temple de la Sagrada Família i detall de la façana del Naixement amb indicació dels sondejos. Planimetria: Carles Brull i Andreu Alfonso

Cronologia: 1893-1923. Paraules clau: Gaudí. Temple expiatori. Façana del Naixement. Fonamentacions.

La intervenció arqueològica tenia com a objectiu principal l’observació i l’anàlisi de les estructures de fonamentació d’alguns dels murs de la façana del Naixement, construïts el 1893, en època de Gaudí, la fàbrica dels quals es descriu, de manera molt generalista, en publicacions de l’època. En l’actuació també ha estat prioritari l’estudi de l’estratigrafia existent i la seva relació amb les estructures arquitectòniques. La façana del Naixement és un monument declarat Patrimoni de la Humanitat en la 29a sessió del Comitè del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i consta com a BCIN en la categoria de Monument Històric (catàleg 53-MH. Decret 24/07/1968, BOE 20/08/1969).

L’estratigrafia En tots els sondejos realitzats es constatà una estratigrafia antròpica molt poc significativa que es vincula estrictament a dos moments: la construcció de la façana del Naixement, en època de Gaudí, i la col·locació de paviments de finals del segle xx. En la majoria de casos, l’estratigrafia era, a més, molt superficial, ja que els estrats geològics afloraven a cotes molt altes. Només en un dels sondejos —el situat al claustre de Montserrat, les façanes de Sant Jeroni i la torre de Sant Bernabé—s’identificà l’existència de les restes d’un dipòsit circular construït amb maons que es perllongava més enllà dels límits del sondeig i que s’interpretà associat al mateix procés constructiu del temple. Respecte de l’estratigrafia geològica, es constatà, en tots els casos, l’aflorament a cotes molt altes: la mínima a 6 cm i la màxima a 80 cm. Es documentaren dos nivells geològics clarament diferenciats i característics de Intervencions arqueològiques | 157

la geologia del pla de Barcelona: les argiles vermelles —materials geològics quaternaris— i el tortorà, nivell format per una concentració de nivells de carbonat ocasionats per l’evaporació d’aigua en sòls antics. Ambdós tenien relació directa amb les estructures de fonamentació, ja que aquestes estructures foren inserides dins dels estrats geològics mitjançant excavació a les argiles o retalls en el tortorà. De fet, la cota d’aflorament dels estrats geològics coincideix, a grans trets, amb la cota on se situen les fonamentacions.

Vista general del sondeig 3 amb les estructures de fonamentació documentades.

Sondeig 1. Detall de la fonamentació del mur i restes del dipòsit circular.

Aquest fet, observat arqueològicament, és coincident amb les dades de les fonts documentals de l’època, on es descriu la manera com es construí la fonamentació de la façana del Naixement: «En la cimentación del exterior de la de un lado de la primera parte y en el todo de la segunda, se han practicado dos mil metros de excavación, hasta encontrar, para la mayor solidez, la capa calcárea que tiene el llano de Barcelona, llamado torturá [...]. Parte de esta capa caliza queda al descubierto en el foso ó patio lateral, que es la parte más elevada bajando en una dirección Sud, hasta llegar en estos cimientos a una profundidad de 11 metros desde el nivel del templo [...]. Dadas estas dimensiones ha permitido construir unas cámaras abovedadas y revestidas de sillería caliza de Vilafranca, sin adorno alguno, de una superficie de ciento cincuenta metros y una altura mínima de cinco metros».1 S’observa a més una diferència significativa entre el perfil geològic de la zona del claustre de Montserrat i la zona del claustre del Roser. En el primer cas, no ha estat possible assolir la cota d’aflorament del tortorà, ja que la capa d’argiles assolia tota la potència dels rebaixos (1,50 m). En canvi, als sondejos de la zona del claustre del Roser s’observa una mínima presència de les argiles, situades per sobre del tortorà, estrat que aflora a cotes realment altes.

Les estructures de fonamentació

Vista general del sondeig 2 amb l’estructura de fonamentació documentada.

1. El Propagador de la Devoción a San José. Revista del Temple Expiatori de la Sagrada Família (febrer del 1894). Arxiu del Temple de la Sagrada Família. 2. El Propagador de… 158 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Es constatà que els fonaments dels murs van ser construïts amb fàbrica de maçoneria i morter de calç, almenys en els paraments visibles, bé per vessament directe de material dins de la rasa excavada o per elevació de la fàbrica amb regles i cordell. Aquest fet és coherent amb el relat de les fonts documentals: «Los cimientos son de piedra caliza dura y mortero de cal».2 Només en el cas del sondeig al claustre de Montserrat s’iden-

Seccions arqueològiques dels sondejos 2 i 3. Planimetria: Carles Brull i Andreu Alfonso

resta de sondejos eren, en superfície, estructures volades, tot i que amb diverses dimensions. El fonament exterior del mur de la torre de Sant Maties és on es constatà una volada més gran, d’1,30 m. En canvi, el mateix fonament, per la cara interior, tenia una volada de 90 cm. En el cas del fonament de la façana de Sant Francesc, s’observà a l’exterior una volada de 54 cm i, a l’interior, una volada de 76 cm. En aquest cas, l’observació de l’estructura permet interpretar l’amplada total de la fonamentació, que devia correspondre a 2,20 m, unes dimensions que, en superfície, són notablement menors als 8 m que descriuen les fonts documentals: «En algunas partes los cimientos tienen un espesor de ocho metros».3 Tot i això, desconeixem el possible augment del gruix del fonament a més profunditat, ja que en cap dels sondejos no fou possible documentar la fondària màxima de les fonamentacions. n Carme Subiranas Fàbregas Secció arqueològica del sondeig 1. Planimetria: Carles Brull i Andreu Alfonso

tificava l’existència d’una línia de maons de regularització en el punt d’unió entre mur i fonaments. A la resta, el mur hi recolzava directament. La cota superior dels fonaments és coincident en totes les estructures observades. S’observen, en canvi, diferències significatives entre el fonament del mur de la torre de Sant Bernabé —a la zona del claustre de Montserrat— i el dels murs sondejats al claustre del Roser —façana de Sant Francesc i torre de Sant Maties. En el primer cas, el fonament corresponia a una estructura amb una mínima volada —8 cm— i lleugerament atalussada en tota la fondària rebaixada (2,10 m). En canvi, a la

BIBLIOGRAFIA Bergós, J. (1954). Gaudí. L’home i l’obra. Barcelona: Editorial Ariel. M artinell i Brunet, C. (1951). Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix. Barcelona: Aymà, SL Editors. M artinell i Brunet, C. (1967). Gaudí. Su vida, su teoría, su obra. Barcelona: COACB. M atamala Flotats, J. (1999). Antoni Gaudí, mi itinerario con el arquitecto. Barcelona: Ed. Claret. El Propagador de la Devoción a San José. Revista del Temple Expiatori de la Sagrada Família (1894). Arxiu del Temple de la Sagrada Família. P uig i Boada , I. (1929). El temple de la Sagrada Família. Barcelona: Editorial Barcino (col·lecció «Sant Jordi»). P uig i Boada , I. (1981). El pensament de Gaudí. Compilació de textos i comentaris. Barcelona: Publicacions del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Editorial La Gaya Ciència. P uig i Boada , I. (1986). El temple de la Sagrada Família. Barcelona: Edicions de Nou Art Thor. R àfols i Fontanals, J. F. (1928). Gaudí 1928. Barcelona: Editorial Canosa.

3. El Propagador de…

Intervencions arqueològiques | 159

Carrer dels Salvador, 16

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer dels Salvador, 16 Districte Ciutat Vella Dates Juny-juliol del 2017 Codi 065/17 Motiu Obres de rehabilitació i reforma de l’edifici Promotor/Propietari Ocean Valaxia, SL Empresa d’arqueologia Actium Patrimoni Cultural, SL Direcció tècnica Isabel Pereira Hernández Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Isabel Pereira Hernández

Paviment de morter de calç en una de les cales informatives.

Cronologia: Època moderna, Època contemporània. Paraules clau: Barri del Raval. Urbanisme modern i contemporani.

La intervenció arqueològica portada a terme a la finca número 16 del carrer dels Salvador va consistir en la realització de tres sondeigs o cales informatives com a mesura correctora després d’haver iniciat les obres de reforma sense la llicència ni el control arqueològic pertinents. Aquests sondeigs van permetre documentar una primera fase moderna d’ocupació, amb estratigrafia de caràcter antròpic documentada en les tres cales realitzades al solar, nivells que parlen de l’existència d’horts a la major part del terreny del Raval, amb materials que no van més enllà del segle xviii. En la segona fase documentada es van trobar les estructures relacionades amb el moment constructiu i primer ús de la finca actual, a la primera meitat del segle xix, i, relacionades amb la reforma efectuada, coneguda a partir dels Quarterons de Garriga i Roca dipositats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, es van trobar estructures concentrades a la part anterior de l’habitatge, com ara un paviment i una possible fossa sèptica. n

Isabel Pereira Hernández

160 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer de Sant Adrià, 14-16

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Sant Adrià, 14-16 Districte Sant Andreu Dates Octubre del 2017 Codi 060/17 Motiu Construcció de l’Institut Martí i Pous (rehabilitació de l’antiga fàbrica Fabra i Coats) Promotor/Propietari Consorci d’Educació de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Noemí Nebot Pich Aixecament de planimetria i fotografia Noemí Nebot Pich Digitalització de plànols Àlex Moreno Gómez

Cronologia: Segles XIX-XX. Paraules clau: Paviment. Mur. Clavegueram.

Amb motiu de les obres de construcció de l’Institut Martí i Pous (rehabilitació de l’antiga fàbrica Fabra i Coats), al districte de Sant Andreu, es va dur a terme el control arqueològic preventiu de les obres de rehabilitació que afectaven el subsol. Els treballs consistiren en un rebaix de terres a l’edifici B, que va comportar un buidatge de terres; en el cas de la nau central de l’edifici es feia un rebaix de 0,40 m per sota el nivell de pavimentació i, en els àmbits annexos a la nau central, es feia un rebaix de 0,90 m. A l’espai adjacent a la nau central es van documentar una sèrie d’estructures que corresponien a riostes i altres elements coetanis a la fàbrica Fabra i Coats. Totes les estructures van quedar afectades, de manera parcial, pel desenvolupament de l’obra. No es van localitzar elements arqueològics anteriors a la construcció de la fàbrica. L’estratigrafia documentada a tot l’espai corresponia a un farciment d’argiles quaternàries netes, amb presència de graves i gravetes amb les quals es va reomplir l’espai un cop feta la fonamentació de la fàbrica. n Noemí Nebot Pich

Detall del paviment i la claveguera documentats durant la intervenció.

Intervencions arqueològiques | 161

Carrer del Sant Crist, 47-65

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Sant Crist, 4765 Districte Sants-Montjuïc Dates 4-30 de setembre de 2017 Codi 097/17 Motiu Renovació de la xarxa d’aigua potable Promotor/Propietari Aigües de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Direcció tècnica Jordi Ardiaca Rodríguez Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Jordi Ardiaca Rodríguez

Cronologia: Indeterminada. Paraules clau: Rases. Fonamentació.

La intervenció consistí en l’obertura mecànica de dues rases que, entre totes dues, sumaven 89,66 m de llarg i tenien una amplada d’entre 0,60 i 0,90 m i una profunditat de 0,70 m. En el decurs de l’obertura de la rasa es va localitzar una fonamentació perpendicular a la rasa, feta amb pedres mitjanes sense escairar i maons lligats amb morter de calç i sorra. Es van documentar 0,46 m de llarg per 0,56 m d’amplada, amb una cota superior de 32,50 msnm i una cota inferior de 32,24 msnm. Per l’absència de material ceràmic en l’estrat que tallava la seva trinxera no se n’ha pogut datar la construcció; en canvi, sí que es pot observar que va ser desmuntada a la segona meitat del segle xx. Hem de valorar que aquesta zona molt propera a l’església de Santa Maria ja està poblada al segle ix dC i, al voltant d’aquesta església en un primer moment i més endavant al llarg del camí ral (l’actual carretera de Sants), s’articula un petit nucli rural amb activitat agrícola i ramadera. Al segle xix s’instal·laren diverses fàbriques com El Vapor Vell, que fan que el barri rebi un augment de població i experimenti un desenvolupament urbanístic progressiu. Tota aquesta evolució es veu reflectida al carrer del Sant Crist, on encara es conserva alguna masia i té lloc un creixement ràpid a partir de la segona meitat del segle xix (Vilarrúbia, Millet, M artínez, 1981). La situació de la fonamentació i l’alçària dins de la rasa feien impossible la col·locació de la nova canonada d’aigua i, per això, se’n va demanar el desmuntatge parcial, un cop documentada la fonamentació i redactat l’informe, a la Direcció General de Patrimoni Cultural, que va resoldre favorablement. n Jordi

Ardiaca Rodríguez

162 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Vista de la fonamentació documentada a la rasa.

BIBLIOGRAFIA Carta Arqueològica de Barcelona (http://cartaarqueologica. bcn.cat/3407). Vilarrúbia, J. M.; Millet, L.; Martínez, J. M. (1981). Història dels carrers de Sants. Barcelona: Caixa de Barcelona.

Carrer de Sant Pau, 41

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Sant Pau, 41 Districte Ciutat Vella Dates 14-22 de setembre de 2017 Codi 111/17 Motiu Excavació d’un fossat per a la instal·lació d’un ascensor Promotor/Propietari UPLAN, SA Empresa d’arqueologia Arqueòlegs.cat, SL Direcció tècnica Emiliano Hinojo García Digitalització de plànols i fotografia Emiliano Hinojo García

Vista del fossat un cop finalitzats els treballs de control arqueològic.

Cronologia: Segles XVIII-XX. Paraules clau: Raval. Estratigrafia modernacontemporània.

La intervenció va consistir en el control arqueològic dels rebaixos de terres amb motiu de les obres de realització d’un fossat a la planta baixa de la finca per a la instal·lació d’un ascensor. Les dimensions aproximades d’aquest fossat eren d’1,90 per 1,90 m de costat i 1,80 m de profunditat. Cal dir que, malgrat que la llicència d’obres condicionava un control arqueològic dels treballs, l’excavació es va iniciar sense aquest control. Quan els tècnics del Servei d’Arqueologia van tenir coneixement d’aquest fet, immediatament van aturar tots els treballs d’excavació del subsol i van tramitar el permís arqueològic. Paral·lelament, també es van determinar unes mesures correctores amb l’objectiu d’esmenar la informació perduda i les irregularitats comeses.

estructura. Aquesta seqüència estava formada principalment per nivells de circulació, estrats d’anivellació i un retall de funció indeterminada. El fet que el fossat de l’ascensor ja estigués mig excavat quan es va iniciar la intervenció arqueològica i, també, l’escassa presència de material ceràmic no van permetre establir una datació precisa d’aquesta seqüència. Per aquest motiu, tan sols es pot establir que s’inicia abans del segle xviii i finalitza amb la construcció de l’edifici actual, entorn de la meitat del segle xix. En aquest sentit, de la primera fase constructiva de l’immoble actual es va documentar parcialment el paviment de ceràmica cuita de la planta baixa i el seu nivell de preparació o aïllament. Finalment, també es van identificar les successives pavimentacions efectuades durant el segle xx. n Emiliano Hinojo García

Durant els treballs efectuats es va documentar una seqüència estratigrafia anterior a la construcció de l’edifici actual, segurament relacionada amb una fase constructiva prèvia, de la qual no es va localitzar cap Intervencions arqueològiques | 163

Carrer de Sant Pau, 120-126 Carrer de les Flors, 1-11 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Sant Pau, 120-126 / Carrer de les Flors, 1-11 Districte Ciutat Vella Dates 3-24 de novembre de 2017 Codi 125/17 Motiu Canalització en rasa per a servei d’aigua Promotor/Propietari Aigües de Barcelona, Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua, SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Antequem, SL Direcció tècnica Núria Cabañas Anguita Equip Albert Velasco Aixecament de planimetria i digitalització de plànols Dídac Pàmies Gual Fotografia Albert Velasco

Cronologia: Segles XIV i XV. Paraules clau: Horts. Raval.

La intervenció arqueològica portada a terme arran de les obres de substitució d’un tram de canalització d’aigua ha permès documentar dos retalls, ambdós ubicats al llarg del carrer de les Flors. El primer retall està situat a l’altura del número 5 del carrer de les Flors. Tot i que no s’ha pogut excavar totalment, atès que no quedava afectat per l’obra, s’han pogut recuperar diversos fragments ceràmics que ens ofereixen una cronologia de la seva amortització d’època baixmedieval, concretament entre els segles xiv i xv. Aquesta estructura devia estar relacionada amb la zona d’horts que hi havia en aquesta zona del Raval i que posteriorment és abandonada quan aquest espai queda tancat per la muralla. El segon retall identificat està ubicat a l’altura del número 9 del mateix carrer. En aquest cas, es va identificar a la solera de la rasa i, per tant, no se n’han pogut determinar els límits. L’extrem est del retall estava reblert per un conjunt de pedres de petites dimensions i col·locades de manera irregular. En aquest cas, l’adscripció cronològica és més difícil de determinar; no obstant, es pot ubicar en un moment ante quem atenent la relació estratigràfica dels estrats que es vinculen entre aquest retall i el retall descrit més amunt. n Núria Cabañas Anguita

164 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Detall del retall amortitzat amb material dels segles xiv i xv.

Detall del segon retall amb l’acumulació de pedres.

Carrer de Sant Pere Més Baix, 73

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Sant Pere Més Baix, 73 Districte Ciutat Vella Dates Març-maig del 2017 Codi 032/17 Motiu Instal·lació d’un ascensor Promotor/Propietari Comunitat de propietaris Empresa d’arqueologia Abans Serveis Culturals, SL Direcció tècnica Adriana Vilardell Fernàndez Aixecament de planimetria i fotografia Adriana Vilardell Fernàndez

Cronologia: Segles XVII-XX. Paraules clau: Estructures domèstiques.

La instal·lació d’un ascensor a l’interior de la finca situada al número 73 del carrer de Sant Pere Més Baix propicia un control arqueològic dels rebaixos de l’obra, en una part de la ciutat amb una alta densitat de restes arqueològiques. Respecte a la finca on s’ha dut a terme la intervenció, tot i que en els Quarterons de Garriga i Roca s’apunta una cronologia incerta per a l’edifici, alguns elements estructurals i de composició de la façana sembla que indiquen que, almenys la part visible de l’estructura, es podria tractar d’una edificació de voltants dels segles xvii-xviii, que devia patir una reforma important durant els segles xix- xx, en què es devia refer l’estructura de l’escala i part de la façana amb reconstrucció dels balcons.1 Amb la finalitat de dur a terme la instal·lació de l’ascensor, ha estat necessària la demolició parcial de part de l’estructura de l’escala de la finca, com també l’excavació d’un fossat d’1,04 per 0,70 m de costat i 1,60 m de fondària. Tot i que les dimensions reduïdes de l’espai afectat no han permès generar un gran volum d’informació, el control dels rebaixos ha permès documentar una sèrie d’etapes constructives que es podrien ordenar, com a mínim, en dues fases cronològiques.

Època moderna (segles xvi-xviii) Fase cronològica molt àmplia en la qual es podria emmarcar la reconstrucció de la finca intervinguda i, en concret, la construcció del pou negre identificat durant els treballs de control arqueològic. Aquest pou se situa al subsol del recambró que forma la volta que sustenta l’escala d’accés als pisos superiors de la finca. Aquesta estructura de planta rectangular presenta una orientació sud-est – nord-oest i és bastida amb maó massís, pedra

Pou negre de l’època moderna.

desbastada i morter de calç blanc. Se’n pot documentar un angle d’1 m de longitud i 0,45 m d’amplada i devia ser amortitzada a la primera meitat del segle xvii.2 Per raó de les característiques de l’excavació, no es pot documentar cap altra estructura associada al dipòsit o a aquesta fase d’ocupació. Volem fer menció de la possibilitat d’una fase anterior, possiblement baixmedieval o de principis de l’edat moderna, que queda reflectida en les ruïnes que formen part del mateix estrat d’amortització del pou negre. Aquestes ruïnes conserven fragments de mur format per pedruscall i morter de calç de color taronja, pobre en calç, poc compacte i amb una gran quantitat de graves a manera d’àrid i fragments de paviment, plans, de morter amb les mateixes característiques que el documentat en els fragments de murs. L’enderroc i l’amortització d’estructures podrien respondre a aquesta fase de reformes de l’època moderna que hem esmentat al principi de l’apartat.

1. Es tracta d’apreciacions fetes a primera vista, sense un estudi històric ni una actuació d’arqueologia vertical. 2. Cronologia aportada pels materials recuperats durant el procés d’excavació. Intervencions arqueològiques | 165

En darrer lloc, és possible que es dugués a terme una repavimentació del recambró situat sota la volta de l’escala i que ja devia obeir a reformes del local veí dutes a terme a finals del segle xx. n Adriana Vilardell Fernàndez

Escala principal de l’època contemporània.

Època contemporània (segles xix-xx) Fase identificada en paviments de la planta baixa de l’edifici intervingut, com també en certes reformes observades en alçat. En primer lloc, s’identifica la construcció d’un paviment de lloses de pedra de grans dimensions, lligades amb morter de calç blanc, que ocupen tota la superfície de la planta baixa, que cobreix els estrats d’amortització del pou negre esmentat en la fase anterior i sobre el qual s’assenta l’estructura de l’escala principal. En segon lloc, es pot observar en alçada una reforma de la porteria de l’edifici, que implica, d’una banda, la reconstrucció de l’escala d’accés als pisos superiors, que es deixa tal com la podem veure avui dia, bastida a partir de graons de pedra de Montjuïc de grans dimensions. D’altra banda, pertanyent a aquesta mateixa reforma, es registra la tapiada de dues petites portes que se situen a banda i banda de la porteria i que devien permetre l’accés als locals, que devien formar part de la planta baixa de l’edifici.

166 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer de Sant Sever, 10

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Sant Sever, 10 Districte Ciutat Vella Dates 29 de novembre de 2017 – 28 de febrer de 2018 Codi 143/17 Motiu Remodelació integral de l’edifici Promotor/Propietari Between The Stars, SL Empresa adjudicatària Actium Patrimoni Cultural, SL Direcció tècnica Esteve Nadal i Jordi Ardiaca Equip Òscar de Castro i Immaculada Richaud Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Jordi Ardiaca Rodríguez

Cronologia: Segles II-VI dC. Altmedieval. Segles XVII-XX. Paraules clau: Bàrcino. Fonamentacions. Paviments d’opus signinum. Sitges. Pou. Fonamentacions de l’època moderna.

La finca objecte d’estudi està situada dins del recinte emmurallat de la colònia romana de Bàrcino, molt a prop de la porta situada a l’oest de la colònia i, per les diverses intervencions efectuades als voltants, veiem que aquest sector ja estava ocupat a l’època altimperial, tot i que de vegades aquestes fases han estat molt afectades per estructures posteriors, com és el cas que s’observa al carrer de Sant Honorat, 3 (Florensa, 2011). Al Baix Imperi es detecten en aquest sector diverses estructures com les de la domus del carrer de Sant Honorat o les localitzades dins del Palau de la Generalitat.1 L’indret que ens ocupa se situa a l’època medieval dins del Call Major jueu de Barcelona, on vivien la majoria de jueus de la ciutat, fins al pogrom del 1391, quan es produí una matança de jueus en un context de crisi i destrucció d’una part de les edificacions que contenia, com el mur que l’envoltava, i que és probable que s’alterés la trama urbana interna del call. Les remodelacions en fases posteriors són molt freqüents i es detecten en diverses intervencions, amb construccions que van des del segle xvi fins a mitjan segle xix en la majoria dels casos (Gea, 2016). La remodelació de la finca objecte d’estudi implicava un reforçament general de les fonamentacions de l’edifici, amb l’obertura de diverses rases per col·locar encepats i riostes, com també l’excavació d’un fossat d’ascensor. Això va comportar la documentació d’algunes estructures de cronologia diversa i amb un tractament diferenciat en funció del lloc i la cota on es localitzaven. Per aquest motiu, es van demanar diversos informes de tractament de restes no extretes que anaven des del desmuntatge parcial fins al rebliment de restes. Amb la finalitat que els resultats siguin més entenedors farem una explicació de les restes per fases cronològiques.

Pou i fonamentació de principis del segle xvii.

Època romana Les estructures romanes es van localitzar en dos sectors diferenciats propers, i no descartem que formessin part d’una mateixa entitat. A la zona del fossat d’ascensor es va localitzar un paviment d’opus signinum en mal estat de conservació, a causa d’una trinxera de fonamentació del segle xviii que l’havia malmès. Malgrat tot, sí que es podia observar en tota l’extensió del fossat la preparació d’aquest paviment de 2,80 per 1,80 m documentats. Hem de dir que s’estenia més enllà dels límits del fossat d’ascensor i que no es va poder relacionar amb cap mur que el delimités. Aquest paviment i la seva preparació es van conservar i protegir, ja que es va apujar una mica la cota final de l’ascensor amb la finalitat de preservar el paviment. Quant a la cronologia, ha estat impossible datar la seva amortització, ja que l’estratigrafia havia quedat afectada per la trinxera constructiva de la fonamentació del segle xviii. L’altre sector on van aparèixer restes d’estructures era un semisoterrani original de la Intervencions arqueològiques | 167

lligades amb fang. Aquests dos murs tenien unes dimensions de 3 per 0,54 m i de 2,01 per 0,54 m, respectivament, amb una alçària màxima de 0,75 m; formaven un angle recte. El mur més llarg tenia un enlluït de color rosat al parament nord, del qual es conservaven 1,15 m de llarg per 0,14 m d’alçària. A aquest mur també s’hi adossava un paviment d’opus signinum del qual teníem 1,54 m de llarg per 0,24 m d’amplada, ja que la trinxera constructiva de l’edifici actual el tallava. Aquestes estructures es van construir cap a la primera meitat del segle ii dC i s’amortitzaren a finals del segle vi dC. Paviment d’opus signinum i sitja altimperials.

Estructures altimperials.

finca actual, en el qual s’havia de reforçar la fonamentació existent. Això va comportar l’obertura d’una rasa perimetral que va permetre detectar, ja de bon començament, les primeres estructures romanes, cosa que va fer que es canviés el plantejament inicial i s’excavés aquest espai de 8 m2. Així, a sota dels paviments d’aquest semisoterrani es van localitzar diverses estructures que anaven des de l’època altimperial fins a l’antiguitat tardana. Tot seguit es descriuen les diferents fases: A la fase altimperial tenim dos murs fets amb pedres de mida mitjana i lligats amb morter de calç i sorra, que s’assenten en les fonamentacions respectives, que estan 168 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

La trinxera constructiva del mur més llarg dels descrits anteriorment tallava un altre mur del qual es van documentar 0,56 m de llarg per 0,54 m d’amplada, també fet amb pedra mitjana i lligat amb morter de calç i sorra. Aquest mur continuava més enllà dels límits d’actuació de l’obra. Els dos murs estaven funcionant alhora. A aquest nou mur s’hi adossava per un costat el paviment d’opus signinum descrit anteriorment i, per l’altre costat, un altre paviment d’opus signinum del qual tan sols es van poder documentar 0,63 per 0,49 per 0,11 m, ja que estava situat en una cantonada de l’excavació. Aquest últim paviment també estava tallat per la trinxera constructiva del mur llarg, però aquest tall estava fet d’una manera precisa per poder continuant fent-lo servir amb aquest nou mur longitudinal. Aquestes dues estructures descrites són anteriors a les construïdes a la primera meitat del segle ii dC, però no se n’ha pogut precisar la cronologia constructiva, perquè aquestes estructures es van conservar in situ i l’estratigrafia associada va quedar sense excavar. Quant a la seva amortització, devia ser igual que les descrites anteriorment, de finals del segle vi dC. El fet de documentar totes aquestes estructures —paviments d’opus signinum, enlluïts i un envà al cantó nord dels murs que fan angle— ens fa valorar la hipòtesi que l’àmbit situat al sud d’aquests murs es tractés d’un espai obert, on no s’han localitzat ni paviments ni enlluïts en les cares dels murs. S’observa que durant el Baix Imperi totes les estructures descrites més amunt continuen funcionant, però, en aquest àmbit que interpretem com un espai obert, s’obren tres sitges que s’amortitzaren al segle iv dC i una altra al segle v dC. Dues van ser excavades parcialment, perquè estaven tallades entre si o bé perquè quedaven en algun dels límits de l’excavació; d’una altra se’n conservava

per 0,60 per 0,56 m, i una orientació una mica esbiaixada respecte al mur altimperial. D’aquesta mateixa cronologia, en una de les cantonades de l’edifici actual, i tallada per la trinxera constructiva, es localitza una fonamentació de la qual tan sols es conserva una filada de pedres mitjanes lligades amb fang. Les mides d’aquest mur de fonamentació són de 0,94 per 0,54 per 0,19 m. Aquesta fonamentació estava amortitzada per un nivell de circulació compost d’argila piconada de 0,14 m de gruix i amb unes mides en planta d’1,14 per 0,57 m conservats. Com ja s’ha comentat, fou a finals del segle vi dC quan es van amortitzar una gran part de les estructures documentades. Tota l’estratigrafia que cobria aquesta amortització va ser escapçada a l’hora de col·locar el paviment del semisoterrani a mitjan segle xix. Hem de dir que la majoria d’aquestes estructures seran integrades en el projecte de remodelació de l’edifici i, per tant, quedaran visibles.

Paviments d’opus signinum.

Època altmedieval D’aquesta cronologia tan sols es va documentar una sitja, situada en una de les cantonades del fossat d’ascensor. Això va comportar que només es pogués excavar un quart de la seva planta i 0,46 m de profunditat, una mica més de la cota requerida per a la instal·lació de l’ascensor. Aquesta sitja estava retallada per la trinxera constructiva d’una de les edificacions més modernes i, alhora, tallava l’estratigrafia romana. La cronologia donada per l’inventari ceràmic per a l’amortització de la sitja presenta una forquilla que va del segle xi al segle xii.

Murs altimperials amb la reforma del segle vi.

tan sols una part, atès que havia estat tallada per un pou de cronologia baixmedieval o moderna, i només una es va poder excavar íntegrament. Aquesta darrera tenia una planta circular, amb un diàmetre d’1,56 m i una alçària conservada de 0,72 m, amb un fons còncau. A principis del segle vi dC, els murs continuen estant en ús i fins i tot presenten alguna reforma o reparació, com la que es fa al mur curt dels que devien formar la cantonada, que va consistir a adossar-hi un nou tram de mur, per donar-li solidesa; el tram afegit està fet amb pedres mitjanes lligades amb fang. Aquesta reforma tenia unes mides de 0,80

Època moderna i contemporània D’aquesta cronologia s’ha de destacar un grup d’estructures que es poden dividir en dos blocs. D’una banda, les corresponents a edificacions anteriors a l’edifici actual, on es van documentar tres fonamentacions fetes amb pedres lligades amb morter de calç i sorra, com també un pou que recolzava en una d’aquestes fonamentacions i del qual es van excavar 0,60 m, perquè s’havia assolit la cota requerida per l’obra en aquell punt; el pou, de planta circular i un diàmetre de 0,90 m, estava fet amb carreus petits lligats amb morter de calç i sorra. Aquestes estructures descrites estaven construïdes a principis del Intervencions arqueològiques | 169

Mur de fonaments del segle vi.

segle xvii i amortitzades amb la construcció de l’edifici actual, el 1850. L’altre bloc d’estructures devia correspondre a estructures originàries de la finca però que amb el pas del temps devien quedar en desús. Són estructures que o bé eren per canalitzar aigües brutes de l’edifici, com diverses clavegueres i una fossa sèptica de 2,62 per 2,30 m amb una volta de plec de llibre, feta amb maó massís lligat amb morter de calç i que recolzava en els murs perimetrals, o bé per extreure aigua del subsol, com un pou de planta quadrada d’1 m de costat, fet també amb maó massís lligat amb morter. Aquest pou estava situat al celobert de l’edifici. n

Jordi Ardiaca Rodríguez

BIBLIOGRAFIA Florensa Puchol, F. X. (2011). Memòria de la intervenció arqueològica al carrer Sant Honorat, 3. Ciutat Vella, Barcelona. ATICS, SL. [Inèdita]. Gea i Bullich, M. (2016). «Carrer de Sant Sever, 4. Carrer de Sant Domènec del Call, 17. Carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call, 15». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, p. 201-202.

170 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Avinguda del Santuari de Sant Josep de la Muntanya, 46 Carrer d’Olot, 2-4 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Avinguda del Santuari de Sant Josep de la Muntanya, 46 / Carrer d’Olot, 2-4 Districte Gràcia Dates Desembre del 2016 – maig del 2017 Nom singular Casa Pere Jaqués Codi 128/16 Motiu Rehabilitació total de la Casa Pere Jaqués Promotor/Propietari B:SM / Privat (cessió a l’Ajuntament de Barcelona) Empresa d’arqueologia GLOBAL CHL, SL Direcció tècnica Míriam Garcia Fornós

Pou localitzat.

Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Míriam Garcia Fornós

Cronologia: Principis del segle XX. Paraules clau: Pou i habitació estructural.

A finals del 2016, es van iniciar els treballs de rehabilitació de la Casa Pere Jaqués. Es tracta d’un edifici residencial o torre d’estiueig de la burgesia barcelonina, construït l’any 1900, sota la direcció de Joan Marsans Solà, seguint el moviment eclecticista, i rehabilitat el 1905 pel mateix arquitecte. Consta de dues plantes i torrassa, de planta quadrada, i se situa en un terreny de topografia accidentada, a escassos metres del Park Güell. Amb aquests antecedents i davant del projecte de rehabilitació, en el qual s’observaven tot un seguit d’excavacions i condicionaments dels terrenys exteriors i interiors, es va veure necessària la presència d’un arqueòleg a peu d’obra per controlar tots aquests treballs. La majoria de les excavacions del subsol van ser del tot negatives quant a la presència de restes arqueològiques, fet propiciat, també, per la presència del substrat geològic a nivell de carrer.

No obstant, durant les excavacions de les rases de les noves fonamentacions de l’edifici, que es van fer mecànicament, i a tocar de la façana sud de la primera planta, a la vora de la zona de la terrassa superior, es va localitzar sota el nivell de paviment actual un pou de planta circular, que hom va interpretar com un element d’abastiment d’aigua de la residència, aprofitant la presència de mines d’aigua al subsol de la zona. Aquest pou presentava una boca de 80 cm d’amplada màxima, per una profunditat màxima d’1,20 m, ja que en gran part estava reblert amb runa de cronologia contemporània, segurament a causa de la remodelació que es va fer a la casa entre finals del segle xx i principis del segle xxi. El pou està folrat per la cara interior amb rajoles ceràmiques de 30 cm de llarg per 15 cm d’amplada. Finalment, el pou va ser excavat a màquina, ja que justament en aquest punt s’havia de fer un reforç a l’estructura de la casa. En paral·lel, es van dur a terme les obres de condicionament de la torrassa, la qual patia Intervencions arqueològiques | 171

Casa Pere Jaqués. Col·lecció de Jaume Tarrés

greus problemes estructurals, i fou justament a la caixa d’escales de la torrassa, a l’hora d’aixecar el paviment actual, on s’observà, just per sota del paviment corresponent a l’inici de les escales, l’arrencament d’una volta, semblant a un arc rebaixat, obrada amb maons de 4 cm de gruix per 15 cm de llarg, lligats amb morter de calç, que devia servir com a coberta d’una habitació, d’uns 4 m de llarg per uns 4 m d’amplada, aproximadament, que en aquell moment estava reblerta de runa i elements plàstics, corresponent a les obres de rehabilitació de la casa efectuades a principis del segle xxi, les quals ja van afectar aquest espai. Les parets d’aquest indret s’observen enlluïdes amb morter de calç. La documentació d’aquest indret fou completament parcial, ja que la debilitat de l’estructura feia que no es pogués accedir al lloc amb uns mínims de seguretat. De totes maneres, aquest espai possiblement devia servir de fonamentació i descàrrega de la torrassa, per adaptar-se a l’orografia de la zona i, a la vegada, al nivell de carrer. Cal afegir també que al costat nord-est de la casa també hi ha una habitació de les mateixes característiques. n Míriam Garcia Fornós

172 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Carrer de la Séquia, 4-10 Carrer de les Basses de Sant Pere, 9-11 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Séquia, 4-10 / Carrer de les Basses de Sant Pere, 9-11 Districte Ciutat Vella Dates Gener-febrer del 2017 Codi 016/17 Motiu Realització d’una canalització per a la connexió de la línia de gas i de dues connexions de clavegueram Promotor/Propietari P4A Barcelona, SL Empresa d’arqueologia Global CHM, SL Direcció tècnica Míriam Garcia Fornós Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Míriam Garcia Fornós

Séquia del rec Comtal.

Cronologia: Època medieval. Època moderna. Paraules clau: Séquia del rec Comtal.

Durant la setmana del 14 al 18 de novembre de 2016, el Servei d’Arqueologia de Barcelona va rebre un avís de la troballa de restes arqueològiques en unes obres que s’estaven fent a la via pública entre els números 9 i 11 del carrer de la Séquia. Els tècnics del Servei d’Arqueologia es van personar a peu d’obra i van confirmar la presència del que semblava una volta de maons d’una de les séquies del rec Comtal que devia portar aigua als molins de les basses de Sant Pere. El rec Comtal es va convertir en l’eix vertebrador del barri de Sant Pere, ja que va permetre proveir d’aigua la població, a més de regar els cultius de regadiu o moure els molins, que van servir per engegar noves activitats econòmiques que necessitaven l’aigua en els seus processos de producció, com és el cas dels adobers i els tintorers.

L’origen del nom del carrer de les Basses de Sant Pere es troba precisament en els molins fariners establerts en aquest lloc, i en el poder que exercia sobre la zona el monestir de Sant Pere. Els molins foren creats per a l’ús dels veïns, i els desnivells que avui dia es poden observar al carrer corresponen a l’adequació de la via als salts d’aigua desapareguts. Durant les reunions posteriors amb els responsables de l’obra, es va saber que imminentment s’engegaria una altra obra d’execució d’una connexió al clavegueram uns metres més enllà de l’actual rasa de gas. Aquestes dues intervencions es van incloure dins del projecte de rehabilitació de la finca del número 9-11 del carrer de les Basses de Sant Pere, on l’any 2015 ja es va fer la pertinent intervenció arqueològica a l’interior de la finca. Per raons òbvies, es va instar a unificar totes dues obres, per afectar la séquia en un únic punt, i immediatament es va tramitar el permís arqueològic pertinent. Intervencions arqueològiques | 173

Amb aquests antecedents previs, la intervenció es va limitar a l’excavació d’un primer pou de connexió al clavegueram, d’unes mesures d’1 m de llargada per 1,20 m d’amplada, per connectar les aigües pluvials i fecals de l’edifici al col·lector que es localitza al carrer de la Séquia. En primera instància es va extreure manualment el paviment actual del carrer, fins que a 36 cm de profunditat va aparèixer un nou paviment més antic, format per maons lligats amb morter de calç. Un cop extret aquest paviment, en els laterals de la cala es van poder identificar una de les parets i l’inici de la volta de la séquia del rec Comtal. Hom va interpretar que, just en aquest espai, la séquia ja havia estat afectada amb anterioritat, en un moment indeterminat. A partir de les parets de la cala, s’observà que l’estructura de la volta estava obrada amb carreus de pedra, de 96 cm de llargada per 20 cm d’amplada, aproximadament. Més tard, es va poder identificar un nou nivell de rebliment molt heterogeni, fins que a uns 4 m de profunditat màxima es va arribar a la claveguera contemporània. Un cop fets els treballs corresponents per a la connexió d’aigües residuals, i amb l’objectiu d’evitar l’afectació de les parets de la séquia del rec Comtal, es va netejar l’estructura i es va tapar amb tela geotèxtil i, posteriorment, amb una capa de tot-u, per evitar, d’aquesta manera, que amb el rebliment de la cala amb formigó l’estructura pogués quedar afectada. Finalitzats aquests treballs, es va fer el control arqueològic d’una petita rasa de 30 cm d’amplada màxima, per fer la connexió del gas, creuant tota l’amplada del carrer de la Séquia. El projecte inicial del gas es va veure modificat, quan es va tenir coneixement de la profunditat a la qual apareixien les restes de la séquia del rec Comtal. A partir d’aquestes dades es va considerar que el millor era passar la conducció del gas per una cota superior, a fi de no afectar restes arqueològiques, i d’aquesta manera no aturar els treballs. En conclusió, en aquesta segona fase d’excavació no hi va haver cap mena d’afectació arqueològica, ja que únicament es van retirar els nivells de pavimentació del carrer. La darrera fase de control arqueològic es va centrar en el carrer de les Basses de Sant 174 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Pere, on es va fer un nou pou de connexió al clavegueram, d’1 per 1,20 m, per una profunditat màxima de 3,50 m, el qual fou negatiu quant a la localització de restes arqueològiques. n Míriam Garcia Fornós

BIBLIOGRAFIA Caballé, F.; Gonzàlez, R. (2003). «Notes per a una definició de l’arquitectura civil baixmedieval a Barcelona». Barcelona Quaderns d’Història, 8, p. 85-98. Soriano Llopis, I. (2017). «Carrer de les Basses de Sant Pere, 9-9b». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2015, p. 46. Torres Rodríguez, D. (2005). Memòria del seguiment arqueològic realitzat al carrer de les Basses de Sant Pere, 4 de Barcelona. Codi: 234/05. [Inèdita].

Serra de Collserola

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Sant Genís dels Agudells i Vallvidrera Districtes Les Corts, Sarrià Sant Gervasi, Horta-Guinardó i Nou Barris Nom singular Serra de Collserola Dates 23 d’octubre – 24 de novembre de 2017 Codi 127/17 Motiu Estudi dels elements patrimonials del vessant barceloní de la serra de Collserola que no apareixen actualment en el catàleg, dut a terme pel Servei d’Arqueologia de Barcelona, amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica de Barcelona i en el marc del Pla Bàrcino. Promotor Servei d’Arqueologia de Barcelona (Institut de Cultura de Barcelona) Direcció tècnica Emiliano Hinojo García Equip Jordi Ramos Ruiz Digitalització de plànols i fotografia Emiliano Hinojo García

Cronologia: Cultura ibèrica – segle XX. Paraules clau: Prospecció superficial visual. Serra de Collserola. Carta Arqueològica de Barcelona. Sant Genís dels Agudells. Vallvidrera.

La presència humana a la serra de Collserola es remunta a mil·lennis d’història, com ho demostra la gran quantitat de vestigis arqueològics i arquitectònics que s’hi troben. Ara bé, en el cas de les prop de 1.700 hectàrees de serra que pertanyen a la ciutat de Barcelona, i atenent els pocs registres presents a la Carta Arqueològica de Barcelona, és evident que es tracta d’un àmbit poc conegut a escala arqueològica. Per ampliar aquest coneixement, el Servei d’Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona, dins del marc del Pla Bàrcino, va creure necessari intervenir-hi mitjançant la realització de treballs de documentació i prospecció arqueològica. Per tant, l’objectiu principal d’aquest estudi era la localització de possibles restes arqueològiques que es poguessin trobar a escala superficial, com també d’elements d’interès patrimonial coneguts però que no apareixen actualment en els diferents catàlegs existents, especialment a la Carta Arqueològica. Inicialment, aquest estudi se centrava exclusivament en els barris de Sant Genís dels Agudells (districte d’Horta-Guinardó) i de Vallvidrera (districte de Sarrià Sant Gervasi), amb el propòsit de cercar en tots dos casos possibles restes o evidències arqueològiques de l’època romana. En concret, es pretenia contrastar l’existència del suposat segon aqüeducte romà que portava aigua a Barcelona des de la serra de Collserola, tot i que actualment es creu que només hi havia un únic aqüeducte que menava l’aigua des de Montcada (M iró, Orengo, 2010). D’altra banda, respecte a l’antic nucli de Sant Genís dels Agudells, també es volien identificar i delimitar evidències de la necròpolis tardoromana que es va documentar als anys seixanta en aquest indret, a més d’altres possibles restes arqueològiques. Altrament, un cop revisada la documentació bibliogràfica, es va detectar la presència d’un important nombre d’elements d’interès arqueològic en altres indrets de la serra,

com també en zones urbanes molt properes o limítrofes, que no estaven inclosos a la Carta Arqueològica. Per aquest motiu, i seguint les indicacions del Servei d’Arqueologia de Barcelona, es va ampliar la zona d’estudi als sectors de la Santa Creu d’Olorda (Sarrià Sant Gervasi), el Coll del Portet (les Corts), Sarrià (Sarrià Sant Gervasi), Horta (Horta-Guinardó) i Torre Baró/ Ciutat Meridiana (Nou Barris). El programa dels treballs per al desenvolupament d’aquest estudi es va dividir en dues fases ben diferenciades però alhora complementàries. En primer lloc, es va fer la consulta i el buidatge exhaustiu de tota la documentació i bibliografia específica que hi ha a l’entorn de la zona d’actuació d’aquest projecte. D’aquesta manera, es va recopilar la informació disponible de tots els elements patrimonials documentats prèviament. Igualment, també es van consultar les memòries derivades de les intervencions arqueològiques efectuades en paratges propers a la nostra zona d’estudi. En segon lloc, un cop definits els límits geogràfics, es va fer una prospecció arqueològica superficial per precisar la presència o no d’estructures o materials arqueològics procedents de jaciments arqueològics desconeguts, com també aquells que són coneguts però que no apareixen actualment en els diferents catàlegs existents. A la vegada, també es van comprovar alguns elements del patrimoni arqueològic que ja estaven inventariats o catalogats a la Carta Arqueològica, amb l’objectiu de revisar-ne, amb el treball de camp, la localització, els límits i l’estat actual de conservació. Com a criteri general, formen part d’aquest treball tots aquells elements significatius de l’activitat humana que, ja sigui per evidències materials, antecedents històrics o altres indicis, són susceptibles de ser estudiats en profunditat amb metodologia arqueològica, tant si es troben a la superfície com si estan al subsol. Així doncs, s’inclouen les categories següents: els jaciments arqueològics i les ruïnes arquitectòniques. A més a més, s’han incorporat elements que no es corresponen

Intervencions arqueològiques | 175

amb cap de les categories anteriors, però que presenten un clar interès o potencial a escala arqueològica, com, per exemple, edificis de caràcter religiós o agrícola, que avui dia resten dempeus i encara compleixen la seva funció original, o refugis antiaeris de la Guerra Civil. L’àmbit cronològic d’aquests elements abasta des de les evidències de la cultura ibèrica que es troben a la serra fins al segle xx.

Els resultats de la prospecció han estat positius i s’han localitzat restes i elements d’interès arqueològic. En total, s’han registrat quinze punts que no es trobaven a la Carta Arqueològica, dels quals tres no apareixen en cap dels diferents catàlegs o inventaris existents. D’altra banda, també s’ha fet la revisió de cinc elements que plantejaven dubtes quant a la ubicació, la delimitació o la descripció.

En relació amb els treballs desenvolupats, és important assenyalar, d’una banda, que molts dels indrets que s’han prospectat corresponen a zones de bosc on la vegetació és molt abundant i, en alguns llocs, són zones de difícil accés, ja que el terreny és molt accidentat. D’altra banda, altres sectors de la serra han estat objecte en les darreres dècades d’una forta pressió urbanística i, per tant, s’ha alterat o eliminat completament el seu caràcter rural. Per aquestes raons, en aquests llocs ha estat molt difícil comprovar l’existència d’elements o materials arqueològics en superfície, ja que l’accés és gairebé impossible o la visibilitat és nul·la.

En funció de les característiques d’aquests elements, principalment de tipus constructiu o arquitectònic, s’han establert les tipologies següents:

Els primers vestigis Les restes més antigues conegudes en els diferents sectors que s’han estudiat corresponen, d’una banda, a la troballa als anys seixanta de ceràmica ibèrica i possiblement també de la primera Edat del Ferro en un petit turó planer a tocar del camí vell de Sant Genís. En aquest mateix sector, al voltant de l’església

Nom de l’element

Tipologia

Cronologia

Protecció existent

01-Nucli històric de Santa Creu d’Olorda

Església/castell

Segles x-xi / Segle xiv

BCIL

02-Santa Maria de Valldonzella

Monestir/masia

Segle xii / Segle xiv-xv

BCIL

03-Mina Juanita

Mina de ferro

Segles xviii-xx

04-Torre de Santa Caterina

Masia

Segle xvii-xviii

BCIL BI urbanístic

05-Parc del Castell de l’Oreneta

Restes aïllades / casalot

Època romana / Segle xix

06-Mina d’aigua Palau dels Marquesos de Sentmenat

Mina d’aigua

Segle xix

07-Mina d’aigua del Marquès de Ponsic

Mina d’aigua

Segle xix

09-Can Rectoret

Masia

Segle xv

10-Mina-Grott

Mina d’aigua

Segle xix

12-Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron

Monestir

Segle xiv

14-Castell del Fortí

Castell

Segle xix

BC documental

15-Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina

Ermita

Segle xii

BCIL

18-Can Serra

Masia

Segles xvii-xviii

19-Aqüeducte del Baix Vallès

Aqüeducte

Segle xix

BCIL

20-Castell de Torre Baró

Torre

Segle xx

BCIL

Relació dels nous elements del patrimoni arqueològic.

Nom de l’element

Tipologia

Cronologia

Protecció existent

08-Nucli històric de Vallvidrera

Església

Segles x-xvi

BCIL

11-Nucli històric de Sant Genís d’Agudells

Necròpolis / nucli

Època romana / Segle x

BCIL BCIL

13-Torre Sobirana

Torre

Segle xi

16-Refugi antiaeri del President Lluís Companys

Refugi antiaeri

Segle xx

17-Desert de Sarrià

Convent

Segle xvi

Relació dels elements del patrimoni arqueològic revisats. 176 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Localització dels elements arqueològics estudiats. Intervencions arqueològiques | 177

de Sant Genís dels Agudells, també es localitzaren restes d’inhumacions amb tancament de tègula i un sepulcre amb opus signinum de coberta, que corresponien a una necròpolis d’origen tardoromà. D’altra banda, en aquest cas al barri de Sarrià, també es té notícia de la troballa de ceràmica romana a la superfície del parc del Castell de l’Oreneta, cosa que podria indicar la presència d’un assentament. Val a dir que els treballs de prospecció arqueològica superficial d’aquests indrets no han permès corroborar o ampliar aquestes notícies arqueològiques.

Ermites, esglésies i monestirs No és fins a partir de l’alta edat mitjana que trobem les primeres edificacions. El recolliment i la tranquil·litat que oferia la serra en aquesta època, entre la natura i les muntanyes, van impulsar la proliferació d’edificis de caràcter religiós de diferents tipologies (ermites, esglésies i monestirs). A l’actual districte d’Horta-Guinardó, al vessant oriental de la serra, trobem l’ermita d’origen romànic de Sant Genís d’Agudells, documentada des del segle x i amb fàbrica del 1671. És d’una sola nau amb creuer i té portal adovellat i campanar de planta quadrada amb coberta piramidal, que aprofita l’antiga torre campanar baixmedieval. Al fons de la plaça s’obre la porta d’entrada al cementiri, de dimensions reduïdes i amb fileres de nínxols i alguns panteons. A la part alta d’aquesta antiga parròquia se situen les restes molt malmeses del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que té l’origen en l’existència d’un grup d’eremites que residien en aquest paratge a finals del segle xiv. Els murs de les antigues edificacions del convent que es conserven estan disseminats pel vessant de la muntanya i separats per la carretera de l’Arrabassada. La part més important del monestir s’erigia en el lloc on avui està situada una estació de servei. En aquest sector de la ciutat, enmig del bosc a la falda de Collserola, a prop del torrent d’en Duran, es localitza l’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina. L’origen d’aquest edifici es devia situar al segle xii, però fou refeta al segle xix. Es tracta d’un temple de petites dimensions construït amb la mateixa llicorella del sòl on està assentada. L’edifici és d’una sola nau rectangular amb coberta a doble vessant, de teula àrab, i carener perpendicular a la façana principal. 178 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Al vessant nord-occidental de Collserola, al costat esquerre de la carretera de Barcelona a Sant Cugat, s’emplaça la primitiva parròquia de Santa Maria de Vallvidrera, que fou el nucli original d’aquesta població. S’esmenta per primera vegada en un document de l’any 987 fent referència a l’església de la parròquia de Valldoreix. Al segle xiii es constituí en parròquia independent i al segle xvi s’aixecà l’edifici actual seguint l’estil del gòtic tardà. L’església actual és d’una nau, amb absis poligonal i campanar de planta quadrada. A la parròquia de Santa Creu d’Olorda, vora el puig d’Olorda i la pedrera dels Ocells, al sector més occidental de la serra, es documenta des del segle xi un conjunt d’edificacions format per l’església, el cementiri i la casa rectoral, encara que la primera notícia d’aquest indret es troba en un document de finals del segle x. L’església, d’origen preromànic, és d’una sola nau amb absis trapezial i transsepte elevat d’estil carolingi. Posteriorment, s’hi van fer diferents reformes i finalment, el 1632, es va bastir l’actual campanar i la portalada principal. També en aquesta mateixa parròquia trobem, molt a prop dels municipis de Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern, les restes constructives de l’antic monestir cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, actualment abandonat i en estat ruïnós. Es tracta d’un conjunt d’edificacions construït a partir del segle xii i que està integrat per l’església, la torre i la masia. L’església és de planta rectangular, d’una sola nau amb volta de canó i amb coberta de teula àrab a dos vessants. Finalment, a la part alta del districte de Sarrià Sant Gervasi, es troba la zona coneguda amb el nom de desert de Sarrià. En aquest indret es documenta des de l’any 1463 una capella dedicada a santa Eulàlia, que, segons la tradició popular, va néixer allà a l’època romana. Més tard, el 1578, el lloc es va cedir als frares caputxins perquè hi fundessin un convent, que va perdurar fins al procés de desamortització dels béns religiosos del 1835. Al costat de l’actual residència de gent gran del passeig de Santa Eulàlia, mig amagades entre la vegetació, s’hi conserven un conjunt d’estructures muràries que podrien correspondre a aquest convent.

a la darreria del segle xviii i sota la propietat del marquès d’Alfarràs, es convertí en una casa senyorial o palau. Prop de l’església de Sant Genís d’Agudells, al carrer de Natzaret, hi ha la masia de Can Safont. La construcció original, que forma part de l’antic nucli de la parròquia, data del segle xiii, si bé al llarg dels segles ha sofert profundes transformacions que han modificat substancialment la seva fisonomia original. El nom d’aquest edifici prové de Jaume Safont (1420-1487), que fou un alt càrrec de la Generalitat i del Consell Municipal de Barcelona. Al costat de migdia de l’antiga església de Santa Maria de Valldonzella, es conserven les ruïnes molt malmeses de l’anomenada torre de Dalt o de Santa Margarida. Es tracta d’un mas construït poc després que s’abandonés el convent, al segle xv. La masia està formada per diversos cossos, dels quals el principal, amb coberta a un vessant, presenta planta baixa i pis, a ponent, i planta baixa i dos pisos, a llevant, per aprofitar el desnivell del terreny.

Restes constructives del monestir de Santa Maria de Valldonzella.

Ubicada també a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, hi ha la masia de Can Serra, amb un origen que se situa entre els segles xvii i xviii. Actualment, només se’n conserven part de les façanes laterals i posterior i algunes de les construccions que tenia adossades. Antigament, aquesta masia era un edifici de planta rectangular amb planta baixa, pis i golfes i coberta a dos vessants. Estructures muràries del desert de Sarrià.

Masies, torres i cases senyorials Les masies, les cases pairals i les torres d’origen medieval ens parlen del passat agrícola i residencial de la serra de Collserola. Es tracta de conjunts aïllats, com en el cas dels edificis de caràcter religiós, vinculats a l’explotació agrícola, ramadera i forestal del territori. També es documenten cases senyorials, algunes originàriament masies, que es feien servir com a torres per a l’esbarjo i el repòs dels propietaris nobles o famílies de la burgesia barcelonina. Aquestes cases presenten diferents corrents estilístics i tècniques constructives segons cada època. Un dels testimonis d’aquest passat que encara resten dempeus és la torre Sobirana, situada a l’actual parc del Laberint d’Horta. L’edifici, de planta rodona i acabada amb merlets, probablement es va bastir al segle xi i s’hi van afegir altres edificacions al segle xii. Més endavant,

Al nucli de les Planes, al vessant del Vallès de la serra de Collserola, es localitza la masia de Can Rectoret. Aquesta masia té l’origen al segle xv i actualment està abandonada i en estat de ruïna. Es tracta d’una masia de pati tancat, construïda en tàpia i amb coberta a dos vessants, que desaiguaven a les façanes laterals. Presentava planta baixa, pis i golfes i tenia elements ornamentals d’estil gòtic. Al peu de Sant Pere Màrtir, al barri de Pedralbes, trobem la torre de Santa Caterina, o també anomenada Font del Lleó. És una masia d’origen medieval que pertanyia als dominics del convent de Santa Caterina de Barcelona. La finca, destinada bàsicament a la producció de vi i oli per al consum del convent, incloïa una capella, cellers, una premsa, estables i altres dependències agrícoles. L’edifici actual conserva alguns elements gòtics, i la resta de la construcció és fruit de les reformes realitzades als Intervencions arqueològiques | 179

torre, situada a un replà del puig de les Roquetes, té un cos de planta quadrada amb reculada al qual s’afegeix un segon cos en forma de torre. És de planta baixa i tres pisos, encara que a l’entrada principal s’incrementa un pis més a causa de les característiques del terreny. Fortificacions

Façanes de la masia de Can Serra.

segles xvii i xviii, com indiquen les inscripcions a la construcció. El parc del Castell de l’Oreneta, a la part alta del barri de Sarrià, és el resultat de la fusió de dues finques agrícoles, la masia Can Bonavista i l’anomenat castell de l’Oreneta. Actualment no es conserva cap resta de la masia, però del castell, un habitatge d’estiueig construït a finals del segle xix i destruït durant la Guerra Civil, encara s’hi poden veure restes d’una torre, una escala, murs exteriors i paviments de rajols d’alguna dependència. Finalitzem aquest recorregut amb un altre edifici de caràcter residencial emplaçat enmig de la natura, en aquest cas al districte de Nou Barris. Es tracta del castell de Torre Baró, un edifici inacabat de començaments del segle xx que havia de ser un hotel. La

La serra també comprèn, en diversos punts de la seva geografia, un seguit d’edificis de tipus militar, majoritàriament de l’època medieval. Aquest llegat el conformen les restes de la fortificació de la Penya del Moro, al terme de Sant Just Desvern; Castellciuró, ubicat sobre la vila de Molins de Rei, i el castell del Papiol, construït al punt més alt del municipi. Al terme municipal de Barcelona, en primer lloc, al costat de la parròquia de Santa Creu d’Olorda hi ha l’antic castell d’Olorda, que fou fins fa poc la rectoria i actualment es troba en estat ruïnós. Les construccions existents d’aquest castell, resultat de diverses èpoques i usos, s’ordenen entorn d’un pati central. La part més antiga, del segle xiv, és una possible torre de planta rectangular amb porta adovellada que dona a la plaça de l’església. En segon lloc, a la part alta d’un turó darrere del parc del Laberint d’Horta, es troba el castell del Fortí. Es tracta d’una edificació militar construïda probablement durant la primera de les guerres carlines (1833-1840) i destruïda en el transcurs de la Guerra Civil espanyola. L’edifici, actualment en un absolut estat de ruïna, presenta una planta rectangular amb dos angles situats en diagonal, el qual disposa de cubs de fortificació semicirculars amb una entrada al costat esquerre que té forma poligonal. Obres d’enginyeria Durant molts anys, la ciutat de Barcelona s’havia abastit d’aigua mitjançant l’antic aqüeducte romà i, més tard, el rec Comtal i mines d’aigua que menaven de la serra. Però amb l’arribada de la revolució industrial, les necessitats d’aigua són més grans i, per això, al segle xix van sorgir un seguit d’iniciatives privades per portar aigua a la ciutat. En aquest sentit, en aquesta intervenció hem documentat tres mines d’aigua i una gran infraestructura hidràulica que transportava l’aigua de les rieres de Ripoll i Caldes.

Restes constructives del castell del Fortí. 180 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

tres trams al barri de Torre Baró: el primer, entre els carrers de Martorelles i Palau-solità; el segon, al carrer de Llerona, i el tercer, damunt del torrent de la Font de Magués. A Ciutat Meridiana trobem dos trams més: un prop del passatge del Brull i l’altre a sobre del torrent del Bosc.

Explotació dels recursos minerals

Entrada de la mina d’aigua del Palau dels Marquesos de Sentmenat.

En un talús d’una de les terrasses situades al darrere del Palau dels Marquesos de Sentmenat, concretament a l’encreuament entre el carrer de Vidal i Quadras i el carrer del Desert, hi ha les restes d’una antiga mina d’aigua que s’enfilava Collserola amunt. L’accés a la mina es feia per una entrada o pou de registre construït amb maons massissos, que, segons una inscripció, es va reformar l’any 1931. A l’interior de la finca també es conserva una altra entrada, en aquest cas situada a la part alta d’un mur de contenció. Al sector nord del parc del Castell de l’Oreneta, just a tocar del complex esportiu municipal de Can Caralleu, neix la mina d’aigua del Marquès de Ponsic, que anava fins a la finca de Ca n’Alòs o Can Ponsic. L’entrada, localitzada entre un mur d’amargenament i unes escales del parc, avui està completament abandonada i sense cap possibilitat d’accés en aquest punt del seu recorregut, ja que està tapiada. La Mina Grott era un túnel que portava aigua del pantà de Vallvidrera a la vila de Sarrià. La galeria, amb gairebé 1,5 km de longitud, va ser construïda l’any 1856 i reconvertida a principis del segle xx en una atracció destinada a transportar passatgers, en un trenet elèctric, des de la boca inferior de la mina, prop del peu del Funicular, fins al pantà. Avui dia, l’entrada està tancada amb una reixa metàl·lica. A les acaballes del segle xix, l’empresari Andreu Marí va projectar l’aqüeducte del Baix Vallès, per abastir la ciutat de Barcelona amb l’aigua de les rieres de Ripoll i Caldes. D’aquesta infraestructura, amb una longitud original de 18 km, s’han conservat cinc aqüeductes al districte de Nou Barris. Hi ha

A finals del segle xviii i al llarg del segle xix, es té constància d’un petit auge de l’explotació de mines de ferro a la serralada de Collserola, incentivades principalment pel procés d’industrialització de Catalunya. L’activitat extractiva no va durar gaires anys, ja que la majoria de prospeccions fracassaren, i les que no ho van fer donaren poca quantitat de materials minerals, que amb prou feines cobrien les despeses d’explotació. La mina de ferro anomenada Mina Juanita està situada al vessant sud-est de la serra, concretament per sobre del monestir de Pedralbes, amb vistes al mar entre la carretera de les Aigües i el turó del Portell. La primera referència que es té d’aquesta mina data de l’any 1734, però sembla que ja havia estat explotada amb anterioritat. L’època de màxima activitat se situa entre finals del segle xix i principis del segle xx. Aquesta mina, que tenia tres galeries, va ser explotada de manera més o menys artesanal fins al 1934, any en què es va abandonar.

Mina de ferro Mina Juanita. Intervencions arqueològiques | 181

Refugi antiaeri Durant la Guerra Civil espanyola, a la ciutat de Barcelona es van construir una gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per protegir-se dels bombardejos feixistes. El Servei de Defensa Passiva Antiaèria, dependent de l’Ajuntament, tot seguint les indicacions de la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, va subvencionar al voltant d’un centenar de refugis. La resta, gairebé 1.300, es van començar a excavar de manera autoorganitzada i autofinançada per iniciativa civil. Al peu de la serra de Collserola i dins del campus de Mundet de la Universitat de Barcelona, s’hi troba el Palau de les Heures, que en plena Guerra Civil la Generalitat de Catalunya va confiscar per convertir-lo en la residència del president Lluís Companys. Durant l’estança del president es va construir un refugi antiaeri en forma de galeria que va per sota del jardí posterior del palau. El refugi antiaeri del president Lluís Companys disposava de dues entrades, una al jardí (avui clausurada) i l’altra al soterrani de l’edifici. Per concloure aquest estudi, en línies generals es considera que els resultats d’aquesta intervenció han estat molt positius, ja que s’ha complert l’objectiu principal de localitzar nous elements patrimonials que permeten ampliar el coneixement arqueològic i històric del vessant barceloní de Collserola. No obstant això, respecte als altres objectius que es plantejaven inicialment, d’una banda, cal assenyalar que no s’ha identificat cap evidència de la possible existència d’un segon aqüeducte romà. Per consegüent, encara hi ha més motius per descartar o desmentir que una de les canals descobertes a la Casa de l’Ardiaca portava aigües de Collserola. D’altra banda, tampoc no s’ha identificat cap element relacionat amb la necròpolis tardoromana de Sant Genís dels Agudells. En aquest cas, com que es tracta d’una zona urbana consolidada, la possibilitat de visualitzar evidències arqueològiques en superfície és pràcticament nul·la. Finalment, volem destacar que bona part dels elements patrimonials documentats presenten un estat de conservació deficient o ruïnós. A més, també es detecta dins de la zona d’estudi una escassa o nul· la presència d’intervencions arqueològiques amb metodologia més o menys moderna. 182 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Per tant, entenem que aquests factors mostren la necessitat de dur a terme més projectes d’aquest tipus que permetin la recopilació, la verificació i la sistematització d’informació, que corre el perill de desaparèixer amb el pas del temps. n Emiliano

Hinojo García

BIBLIOGRAFIA Alías, G. et al. (2008). Guia de geologia de Collserola amb itineraris. Barcelona: Consorci del Parc de Collserola. Díez i Quijano, D. (1986). Les masies d’Horta. Barcelona: Ed. El Tinter. Diversos autors (1997). Els barris de Barcelona. Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Ajuntament de Barcelona, vol. vii. Diversos autors (1982). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. viii: Barcelonès/Baix Llobregat. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Diversos autors (2009). Masies de Barcelona. Barcelona: Angle Editorial / Ajuntament de Barcelona. Duran i Sanpere, A. (1973). Barcelona i la seva història. Barcelona: Ed. Curial. Galera, M.; Roca, F.; Tarragó, S. (1982). Atles de Barcelona. Segles XVI-XX. Barcelona: COAC. Miró, C.; Orengo, H. A. (2010). «El cicle de l’aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques». QUARHIS, 6, p. 108-133. Móra i Presas, F. (1987). El romànic de Collserola. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Navarro i Molleví, I. (1993). Masies de les Corts. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Pladevall, A. (1992). Catalunya Romànica. Vol. xx: El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Barcelona: Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana.

Carrer de les Tàpies, 13

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de les Tàpies, 13 Districte Ciutat Vella Dates 8-12 de maig de 2017 Codi 059/17 Motiu Reforma de la planta baixa de l’immoble Promotor/Propietari Almudarra, SL Direcció tècnica Inma Mesas Torronteras Aixecament de planimetria i fotografia Inma Mesas Torronteras

Estructures d’època contemporània de la finca.

Cronologia: Època baixmedieval. Segles XVIII-XIX. Paraules clau: Raval. Zona agrícola.

urbanitzat del sector proper al monestir de Sant Pau del Camp fins a aquell moment.

La intervenció arqueològica realitzada a l’edifici número 13 del carrer de les Tàpies estava precedida per una actuació a l’immoble durant l’any 2016, en la qual es van fer dos sondeigs de caràcter informatiu, atès que s’havien dut a terme obres de reforma a la finca (rebaix del paviment i de l’estratigrafia existent sota aquest paviment) sense control arqueològic. En aquella ocasió, va restar sense rebaixar una de les habitacions de la planta baixa, i fou aquesta la motivació de la intervenció que presentem.

Finalment, cal destacar que els treballs van assolir poca profunditat i en cap punt no es va documentar el nivell geològic, fet que ens impedeix confirmar tant l’existència d’altres evidències arqueològiques com l’absència d’aquestes evidències en cotes inferiors.

Els resultats obtinguts, malgrat que tan sols s’ha rebaixat una potència de 0,76 m en un espai de només 6,17 m2, reafirmen les dades obtingudes tant en la intervenció precedent a la mateixa finca com en d’altres en solars propers. En concret, s’ha documentat, sota estructures contemporànies (paviment de rajoles, mur i claveguera de maons), un estrat arqueològic previ a la construcció de l’edifici, interpretat com a nivell agrícola. Entre el material recuperat destaquen produccions d’entre mitjan i finals del segle xviii, que permeten confirmar el caràcter agrícola i poc

Inmaculada Mesas Torronteras

BIBLIOGRAFIA Arroyo Borraz, S. (2018). «Carrer de les Tàpies, 13». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016, p. 171-172. Griñó, D. (2005). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada al carrer Nou de la Rambla, 82-88, carrer de l’Estel, 2-2b, carrer de les Tàpies, 7-9. Ciutat Vella, Barcelona. Codi: 286/05. ATICS, SL. [Inèdita].

Intervencions arqueològiques | 183

Carrer de Trafalgar, 26

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Trafalgar, 26 Districte Ciutat Vella Dates Febrer-juliol del 2017 Codi 001/16 Motiu Reforma integral de la finca número 26 del carrer de Trafalgar i instal·lació d’una estació elèctrica soterrada a la vorera de davant de la façana principal Promotor/Propietari Laebon, SAU Empresa adjudicatària Actium Patrimoni Cultural, SL Direcció tècnica Esteve Nadal i Omar Fernández Equip Pau Gómez, Guillem Vera i Vladimir Rangel Aixecament de planimetria, digitalització de plànols i fotografia Esteve Nadal Roma

Vista del mur de tàpia, amb diverses reparacions, que devia delimitar la zona d’horts.

Cronologia: Segles XV-XVIII. Paraules clau: Mur. Canalització. Porta.

Els resultats de la intervenció arqueològica duta a terme en el marc del projecte de reforma de l’edifici situat a la finca número 26 del carrer de Trafalgar posen de manifest l’existència d’una edificació prèvia a l’habitatge actualment dempeus que cronològicament se situa a l’època baixmedieval i que fou objecte de diverses reformes a l’època moderna. Els treballs arqueològics han permès documentar la seqüència cronològica del segle xv al segle xviii a l’exterior d’aquesta edificació, en un entorn molt proper a la muralla medieval. Els resultats obtinguts han permès identificar un espai de circulació que hi havia entre la façana de l’edificació medieval i un mur de tàpia que es disposa paral·lelament al mur de façana, alhora que s’ha pogut identificar un tram d’una canalització que transcorria paral·lelament a aquests murs. Els treballs duts a terme a l’interior de l’edifici per reformar han posat de manifest la manca de vestigis d’interès arqueològic provocats per la construcció del mateix edifici que comportà el rebaix del terreny fins a assolir una cota del nivell de circulació similar a la presentada pel carrer de Sant

184 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Pere Més Alt. Així, aquesta nova construcció devia provocar el malmetement de les dades referents a l’edifici de l’època baixmedieval situat en aquest mateix espai, del qual només s’ha pogut documentar la façana del costat de muralla. Una mirada atenta al mur de façana permet observar un parell de portes tapiades que haurien de correspondre a modificacions a l’interior de l’habitacle; els canvis en el parament de les parets es poden relacionar amb reformes estructurals de gran envergadura. Les dades recollides en la intervenció permeten situar aquestes obres a l’època moderna i lligar-les amb canvis de cota en el nivell de circulació del camí. A tall d’hipòtesi, la zona de circulació podria correspondre a un camí situat entre el mur de façana i el mur de tàpia. Aquest darrer devia tenir la funció de delimitar una zona d’horts situats a l’entorn més proper a la muralla medieval. El camí apareix reflectit al plànol número 40 dels Quarterons de Garriga i Roca. La presència d’un espai destinat a tasques agropecuàries podria explicar l’existència d’una canalització que, tenint en compte les característiques estructurals i els sediments recuperats en la seva excavació, denoten una clara orientació a facilitar la circulació d’aigües netes. La canalització central devia transportar l’aigua des del seu punt de cap-

Vista del mur de l’edificació baixmedieval amb les nombroses reformes de l’època moderna.

BASSES

ZONA D’INTERVENCIÓ

La manca d’evidències d’una coberta corresponent a les canalitzacions localitzades referma similituds amb els habituals recs que, avui dia, encara abasteixen d’aigua els horts a nombroses poblacions del país. Les diverses reparacions i, fins i tot, la substitució denoten la importància d’aquesta estructura, que, cal recordar, devia estar fora de la finca medieval. Per tant, podria no correspondre a una titularitat privada sinó més aviat a una comunitat de regants. No ha estat possible refermar aquesta hipòtesi amb referències documentals; malgrat això, les dades recollides i la naturalesa de les estructures identificades ens porten a inclinar-nos per la seva versemblança. n Esteve Nadal Roma i Omar Fernández López

Detall del plànol número 40 dels Quarterons de Garriga i Roca, en el qual es pot apreciar el traçat del carrer al qual devia correspondre la zona de circulació documentada en aquesta intervenció i les basses situades al mateix carrer de Trafalgar. AHCB

tació i la devia anar repartint pels diversos horts ubicats en aquesta zona de la ciutat. La localització d’un ramal connectat a la canalització principal desaiguant en direcció a la muralla permet suposar que a l’altura de la finca medieval de l’actual carrer de Trafalgar s’hi ubicava, possiblement, un hort. És rellevant la referència gràfica que es pot observar al plànol número 40 dels Quarterons de Garriga i Roca, en la qual, malgrat que correspon a una època posterior, es pot apreciar la presència d’unes basses situades a l’espai que ocupa el carrer de Trafalgar.

Vista general de la canalització. Intervencions arqueològiques | 185

INTERVENCIONS SENSE AFECTACIÓ DEL PATRIMONI

Un membre de la Unitat de Subsol dels Mossos d’Esquadra accedint a un pou del carrer del Bou de Sant Pere, 9 Foto: Mossos d’Esquadra

AMPLE, 3, CARRER Districte Ciutat Vella Codi 087/17 Motiu de l’obra Escola taller per a la Fundació Arrels Promotor/Propietari Fundació Arrels / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Òscar Varas Ranz)

CAN FABRA, S/N, PLAÇA DE OTGER, 23-25, CARRER D’ SANT ADRIÀ, 11, CARRER DE DOCTOR BALARI I JOVANY, 16, CARRER DEL Nom singular Can Fabra Districte Sant Andreu Codi 108/17

ÀNGELS, 12, CARRER DELS

Motiu de l’obra Projecte de noves xarxes de regatge d’espais verds de Barcelona (lot 1, districte 9)

Districte Ciutat Vella

Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona

Codi 015/17

Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Jordi Serra Molinos)

Motiu de l’obra Projecte d’instal·lació d’un nou ascensor Promotor/Propietari Comunitat de propietaris Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Noemí Nebot Pich i Joan Piera Sancerni)

BERENGUER DE PALOU, 50-52, CARRER DE Districte Sant Martí Codi 104/17 Motiu de l’obra Projecte de desviament provisional del col·lector del carrer de Josep Soldevila

CAN MARCET, 7X, AVINGUDA DE Districte Horta-Guinardó Codi 132/17 Motiu de l’obra Projecte d’urbanització de l’espai públic a l’avinguda de Can Marcet Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Jordi Ardiaca Rodríguez)

CARDENAL TEDESCHINI, 25-45, CARRER DEL

Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Noemí Nebot Pich, Vanesa Triay Olives i José Manuel Espejo Blanco)

Districte Sant Andreu

Districte Horta-Guinardó Codi 050/17 Motiu de l’obra Projecte d’actuacions de millora a l’espai interior del carrer de Bernat Bransi, 22 Promotor/Propietari Ajuntament – Districte d’Horta-Guinardó / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Global CHM (Ignasi Soriano Llopis)

Districte Ciutat Vella Codi 048/17 Motiu de l’obra Ascensor Promotor/Propietari Comunitat de propietaris Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Joan Piera Sancerni)

CEP, 1-11, CARRER DEL Districte Sant Andreu Codi 109/17 Motiu de l’obra Projecte de noves xarxes de regatge d’espais verds de Barcelona (lot 1, districte 9) Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Joan Piera Sancerni)

CIUTADELLA, PARC DE LA Nom singular Parc de la Ciutadella. Zoològic Districte Ciutat Vella Codi 101/17

Promotor/Propietari BCASA / Ajuntament de Barcelona

BERNAT BRANSI, 22, CARRER DE

CENDRA, 27, CARRER DE LA

Codi 130/17 Motiu de l’obra Reurbanització del carrer del Cardenal Tedeschini entre els carrers de Pardo i de Concepción Arenal

Motiu de l’obra Projecte d’instal·lació de noves oficines del Zoo Club al parc de la Ciutadella Promotor/Propietari B:SM / Ajuntament de Barcelona Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Lluís Juan i Gonzàlez)

Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona

CIUTAT D’ASUNCIÓN, 83X, CARRER DE LA

Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Adriana Vilardell Fernàndez)

Districte Sant Andreu Codi 146/17

CARRETES, 12, CARRER DE LES

Motiu de l’obra Projecte d’àrea d’esbarjo de gossos

Districte Ciutat Vella

Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona

Codi 037/17 Motiu de l’obra Ascensor

Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Joan Piera Sancerni)

Promotor/Propietari Davila Simon Group, SL Adjudicació Arkpadoc, SCP (Xavier Lorita Gómez)

Intervencions sense afectació del patrimoni | 187

CÒDOLS, 25, CARRER DELS SERRA, 18, CARRER D’EN

DAMES, 3, CARRER DE LES OLLES, 2, PLAÇA DE LES

Districte Ciutat Vella

Codi 071/17

Codi 081/17

Motiu de l’obra Rehabilitació integral

Motiu de l’obra Instal·lació d’una nova xarxa elèctrica de baixa tensió (400 V) per fer un nou subministrament

Promotor/Propietari Inmobiliaria Molí, SL Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Míriam Esqué Ballesta)

Promotor/Propietari FECSA-ENDESA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Eva Orri Terrado)

COMERÇ, 27-33 I 62-68, CARRER DEL

DOCTOR AIGUADER, 1, CARRER DEL

Districte Ciutat Vella

Codi 058/17

Codi 014/17

Motiu de l’obra Instal·lació d’una nova canonada d’aigua

Motiu de l’obra Projecte constructiu del nou accés a l’estació de Barceloneta de la L-4 del FMB

Promotor/Propietari Aigües de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Antequem, SL (Jordi Nogués García)

CORTS CATALANES, 173-175, GRAN VIA DE LES Districte Sants-Montjuïc Codi 073/17 Motiu de l’obra Projecte bàsic de reforma i rehabilitació del bloc 7 de Can Batlló per a la nova Escola de Mitjans Audiovisuals Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Rony José Castillo Gómez)

CRISTÓBAL DE MOURA, 43-63, CARRER DE Districte Sant Martí Codi 159/17 Motiu de l’obra Projecte executiu de la xarxa DH&C de Districlima al carrer de Cristóbal de Moura, entre el carrer de la Selva de Mar i el carrer de Fluvià, a Barcelona. Escomesa Ca l’Alier Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Global Geomàtica, SL (Inma Mesas Torronteras)

188 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

ESTRUC, 9, CARRER D’ Districte Ciutat Vella Codi 140/17 Motiu de l’obra Excavació d’un fossat per a ascensor Promotor/Propietari Sum Investment Capital, SL Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Joan Piera Sancerni)

FERNANDO PESSOA, 43, CARRER DE GRAN DE SANT ANDREU, 474-480, CARRER TORRAS I BAGES, 110, PASSEIG DE Districte Sant Andreu Codi 086/17

Promotor/Propietari Ferrocarril Metropolità de Barcelona, SA / Ajuntament de Barcelona

Motiu de l’obra Projecte refós de la xarxa d’infraestructura de la recollida pneumàtica de residus sòlids urbans (RPRSU) en l’àmbit de les Casernes de Sant Andreu a Barcelona

Adjudicació Antequem, SL (Jordi Nogués García)

Promotor/Propietari BAGURSA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Antequem (Lourdes Moret i Antoni Bosch)

DOCTOR TRUETA, 1-7, CARRER DEL RAMON TRIAS FARGAS, 21-27, CARRER DE RAMON TURRÓ, 2, CARRER DE VILLENA, 1-11, CARRER DE WELLINGTON, 18-40, CARRER DE Districte Sant Martí Codi 078/17 Motiu de l’obra Projecte de la construcció d’un aljub i l’equipament de pous per a l’edifici del Parc de Recerca de la UPF al Campus Ciutadella de Barcelona, districte de Sant Martí Promotor/Propietari Universitat Pompeu Fabra Adjudicació Actium Patrimoni Cultural, SL (Òscar de Castro López)

HARMONIA, 1-29, CARRER DE L’ VAYREDA, 36-40, CARRER DE Districte Horta-Guinardó Codi 156/17 Motiu de l’obra Reurbanització de l’espai lliure situat a l’entorn dels edificis del carrer de l’Harmonia, 1-35 Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Global CHM (Ignasi Soriano Llopis, Dioscórides Marín Castro)

LA RAMBLA, 118 PORTAFERRISSA, 1-3, CARRER DE LA Districte Ciutat Vella Codi 135/17 Motiu de l’obra Rasa per a una nova escomesa elèctrica Promotor/Propietari Agència Catalana del Patrimoni Cultural / Ajuntament de Barcelona Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Marta Nolla Enfedaque)

LA RAMBLA, 124

MARROC, 98-118, CARRER DEL

Districte Ciutat Vella

Districte Sant Martí

Codi 051/17

Codi 013/17

Motiu de l’obra Construcció d’un edifici de nova planta

Motiu de l’obra Projecte d’urbanització i infraestructures del carrer del Marroc, entre els carrers del Treball i de la Selva de Mar

Promotor/Propietari Bcn Via Central Project, SL Adjudicació Actium Patrimoni Cultural, SL (Òscar de Castro López)

LEIVA, 1-49B, CARRER DE ÀLIGA, 1-37, CARRER DE L’ Districte Sants-Montjuïc Codi 152/17 Motiu de l’obra Projecte de reurbanització del carrer Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Actium Patrimoni Cultural, SL (Òscar de Castro López)

LLÀSTICS, 7-9, CARRER D’EN Districte Ciutat Vella Codi 042/17 Motiu de l’obra Avantprojecte de construcció d’edifici plurifamiliar amb piscina entre mitgeres al carrer d’en Llàstics, 7-9 Promotor/Propietari Llàstics 7 Sara, CB Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Joan Piera Sancerni)

MARE DE DÉU DE PORT, CARRER DE LA Districte Sants-Montjuïc Codi 142/17 Motiu de l’obra Rasa d’enllumenat Promotor/Propietari Ajuntament de Barcelona Adjudicació Arqueòlegs.cat, SL (Adrià Cubo Córdoba)

Promotor/Propietari BAGURSA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Actium Patrimoni Cultural, SL (Esteve Nadal i Roma)

MENORCA, 23-27, CARRER DE Districte Sant Martí Codi 112/17 Motiu de l’obra Rasa d’aigües de Barcelona Promotor/Propietari Aigües de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Antequem, SL (Adriana Vilardell Fernàndez)

MENORCA, 25, CARRER DE AGRICULTURA, 320, CARRER DE L’ Nom singular Can Cadena Districte Sant Martí Codi 114/17 Motiu de l’obra Rehabilitació de Can Cadena Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Míriam Esqué Ballesta)

MONTJUÏC, 62-68, CARRETERA DE CASTELL, 2-6, AVINGUDA DEL MIGDIA, 184-204, PASSEIG DEL Nom singular Castell de Montjuïc Districte Sants-Montjuïc Codi 055/17 Motiu de l’obra Projecte executiu de millora de l’enllumenat existent al castell de Montjuïc i al camí del Mar Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Arqueòlegs.cat, SL (Francesc Argemí Anglada)

MONTSERRAT, 3, CARRER DE Districte Ciutat Vella Codi 038/17 Motiu de l’obra Projecte de rehabilitació del local número 1 de la planta baixa de l’edifici Promotor/Propietari Espai Paper, SL Adjudicació Actium Patrimoni Cultural, SL (Òscar de Castro López)

MONTSERRAT, 5, CARRER DE Districte Ciutat Vella Codi 025/17 Motiu de l’obra Rehabilitació de l’edifici Promotor/Propietari Terrallar, SL Adjudicació Actium Patrimoni Cultural, SL (Òscar de Castro López)

MIGDIA, 199, PASSEIG DEL CASTELL, 2-6, AVINGUDA DEL Districte Sants-Montjuïc Codi 031/17 Motiu de l’obra Rasa d’aigües Promotor/Propietari Aigües de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Francesc Antequera Devesa

Intervencions sense afectació del patrimoni | 189

OLOT, 1-13, CARRER D’ SANTUARI DE SANT JOSEP DE LA MUNTANYA, 45-55, AVINGUDA DEL COLL DEL PORTELL, S/N, AVINGUDA DEL Nom singular Park Güell Districte Gràcia Codi 082/17 Motiu de l’obra Millores al Park Güell Promotor/Propietari B:SM / Ajuntament de Barcelona Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Míriam Esqué Ballesta i Joan Garriga Toledo)

PARE MANYANET, 12-40, CARRER DEL ALBERT BADIA I MUR, PLAÇA D’ BONAVENTURA GISPERT, CARRER DE

RADAS, 28-62, CARRER DE CONCÒRDIA, 20-42, CARRER DE LA Districte Sants-Montjuïc Codi 139/17 Motiu de l’obra Reurbanització dels carrers de Radas i de la Concòrdia Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Actium Patrimoni Cultural, SL (Carles Padrós Gómez)

ROGER, 48-74, CARRER DE JUAN DE SADA, CARRER DE Districte Sants-Montjuïc Codi 052/17

SANT ANTONI, 80, RONDA DE Districte Ciutat Vella Codi 043/17 Motiu de l’obra Ascensor Promotor/Propietari Leonor Tortella Mateu Adjudicació Veclus, SL (Mikel Soberón Rodríguez)

SANT ANTONI MARIA CLARET, 167-171, CARRER DE SANT QUINTÍ, 55-95, CARRER DE MAS CASANOVAS, 70-90, CARRER DEL CARTAGENA, 334-372, CARRER DE Nom singular Hospital de la Santa Creu i Sant Pau Districte Horta-Guinardó

Nom singular Camp del Ferro

Motiu de l’obra Instal·lació d’un nou centre de transformació i de la línia d’escomesa subterrània al carrer de Roger

Districte Sant Andreu

Promotor/Propietari ITEE, SL

Motiu de l’obra Projecte d’execució del Centre Kalida

Codi 020/17

Adjudicació Jordi Ardiaca Rodríguez

Promotor/Propietari Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau / Ajuntament de Barcelona

Motiu de l’obra Construcció d’un nou poliesportiu Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Vanesa Camarasa Pedraza)

RULL, 2-6, CARRER D’EN CÒDOLS, 12B, CARRER DELS Districte Ciutat Vella Codi 021/17

PROVENÇA, 240, CARRER DE

Motiu de l’obra Substitució i instal·lació d’una nova xarxa de sanejament i d’evacuació d’aigües

Districte Eixample

Promotor/Propietari Comunitat de propietaris

Codi 012/17

Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Joan Piera Sancerni)

Motiu de l’obra Edifici de nova planta Promotor/Propietari Denia-Bertran, SL Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Vanesa Camarasa Pedraza)

SANT ANTONI, 2-10, RONDA DE Districte Ciutat Vella Codi 105/17 Motiu de l’obra Instal·lació d’una nova canalització de línia elèctrica Promotor/Propietari Endesa Distribució Elèctrica, SLU / Ajuntament de Barcelona Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Marina Sánchez Rodríguez)

190 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Codi 041/17

Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Alba Tenza Ferrer)

SEGADORS, 2-10, CARRER DELS Districte Sant Andreu Codi 029/17 Motiu de l’obra Rasa telefònica Promotor/Propietari Telefònica / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Abans Serveis Culturals, SL (Laro Sánchez Bonvehí)

SANT ERASME, 17-17 BIS, CARRER DE Districte Ciutat Vella Codi 124/17 Motiu de l’obra Projecte d’instal·lació de dos ascensors Promotor/Propietari Comunitat de propietaris / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Actium Patrimoni Cultural, SL (Esteve Nadal i Roma)

SEPTIMÀNIA, 21-51, CARRER DE BERNA, 1-9, CARRER DE Districte Sarrià – Sant Gervasi Codi 017/17 Motiu de l’obra Reurbanització dels carrers de Septimània i de Berna Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Arqueòlegs.cat, SL (Francesc Argemí Anglada)

SOTA MURALLA, 2, PAS PAU VILA, PLAÇA DE Districte Ciutat Vella Codi 062/17 Motiu de l’obra Rasa d’instal·lacions Promotor/Propietari Endesa Distribució Elèctrica, SLU / Ajuntament de Barcelona Adjudicació ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric (Míriam Esqué Ballesta)

SOTSTINENT NAVARRO, 16, CARRER DEL Districte Ciutat Vella Codi 077/17 Motiu de l’obra Rasa d’aigües Promotor/Propietari Aigües de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Antequem, SL (Vanesa Camarasa Pedraza)

TRAFALGAR, 6-24, CARRER DE Districte Ciutat Vella Codi 123/17 Motiu de l’obra Rasa d’aigües Promotor/Propietari Aigües de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Adjudicació Jordi Ardiaca Rodríguez

Intervencions sense afectació del patrimoni | 191

INTERVENCIONS EN EL PATRIMONI.

TREBALLS DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ

Assistents al 13è Congrés de l’ICCM. Foto: Gaël de Guichen

2017, un any que no ens deixa indiferents La Mercantil Barcelonesa, S.A. apareix als anuncis de La Vanguardia de principis del segle xx com una empresa dedicada al sector de la importació de joguines i articles de fires. Tenia la seu al carrer de Gíriti, 5. En el mateix diari d’edicions d’anys diversos, apareix la mateixa adreça també en esqueles de defunció de persones vinculades a l’empresa i al carrer: Gíriti cantonada Plateria (avui, Argenteria). La Mercantil també és encara en el record d’un veí que s’atura quan veu que, durant la restauració de la volta del carreró que dona al carrer actual de l’Argenteria —nom també recuperat d’ençà força anys—, hem descobert un fragment del rètol que l’anunciava. Així, en poc més d’un metre quadrat d’un anunci pintat a la paret es concentren una colla de petites històries que pertanyen a la ciutat i que, un cop més, ens ajuden a entendre-la. Aquesta és la manera com la nostra tasca adquireix sentit. Aquest sentit neix de la recuperació de la memòria, com el cas que presentem a les pàgines que segueixen, a través de les intervencions en els carrers de volta — enguany, els carrers de l’Argenteria i de la Bòria i la plaça de la Llana—, seguint el projecte iniciat el 2012 al passeig del Born, en col·laboració amb el Districte de Ciutat Vella. Si la perseverança és una bona aliada per a les causes difícils, la recuperació de les restes arqueològiques del baluard de Migdia n’és un exemple. L’any 2006 es van portar a terme els primers sondejos arqueològics que significaren la recuperació de diverses restes constructives i, també, d’elements arqueològics, entre els quals cal esmentar el testimoni del vaixell tinglat que aviat estarà exposat al Museu d’Història de Barcelona. El tram que ara podem veure, finalment urbanitzat i amb les restes arqueològiques restaurades, correspon a edificacions i modificacions del terreny de diferents períodes: l’estructura del baluard i el tram de muralla, feta a partir del 1527; el fossat, del segle xvii; la contraescarpa i una séquia canalitzada associada a la contraescarpa, del segle xviii; un tram de canalització d’una derivació del rec Comtal, posterior al 1735, i les restes de la muralla del segle xix, construïda per permetre la nova

urbanització del pla de Palau. Fa gairebé 500 anys, doncs, que es començà a construir el baluard de Migdia i en fa un segle i mig que va desaparèixer. Amb la restauració d’aquestes restes de la muralla i altres construccions complementàries, Barcelona recupera una peça essencial per a la reconstrucció de l’imaginari de la ciutat, com també un testimoni material de la seva dilatada història. El 2017 es clou definitivament el condicionament i la urbanització de tot aquest sector de la ciutat. El 2017 representa també l’inici d’una altra fase, que és la del gaudi i el manteniment d’un bé patrimonial recuperat per la ciutat. Un bé que, tot i que es tracta d’una muralla, és fràgil pel que fa a la conservació i el manteniment. Confiem que sabrem gestionar també aquesta segona vida del baluard de Migdia. Les pàgines que segueixen expliquen una fase més de la intervenció efectuada en un dels cinc calabossos del castell de Montjuïc. Des que el 2016 apareixen els primers grafits a les parets del passadís, s’ha anat treballant en la recuperació i la documentació d’aquests espais. Una tasca lenta a causa de les condicions en què s’ha de treballar per recuperar-los, els resultats de la qual no deixen indiferent a ningú. Amb aquest ja en són tres els calabossos que properament s’obriran al públic mitjançant visites guiades i que suposaran, sens dubte, un motiu important per visitar el castell. El petit monestir de Sant Pau del Camp torna a ser protagonista de l’Anuari d’enguany, amb els treballs efectuats en els paviments de mosaic de les naus laterals del temple. Aquí es conserven els paviments originals fets versemblantment a principis del segle xx, ja que el de la nau central correspon a una refacció efectuada al darrer terç del segle xx, seguint el programa decoratiu original però emprant tècniques d’execució i materials musius diferenciats. Aquest és un aspecte molt important —tècniques d’execució i materials— que molt probablement determinarà la seva conservació futura. Sense abandonar els mosaics i amb la voluntat expressa de donar a conèixer un Treballs de conservació i restauració | 193

testimoni d’una descoberta feta a finals dels anys vuitanta del segle xx, es publica també un petit treball sobre un tessellatum romà que corria el perill de caure en l’oblit. Està situat a l’hipogeu de l’actual Centre Cívic Pati Llimona i aquest any no hem volgut desaprofitar l’ocasió de difondre’n l’existència. Sense deixar de banda el treball habitual d’identificació i tractament d’estabilització que portem a terme amb els objectes mobles recuperats de les intervencions arqueològiques, presentem també altres articles relacionats amb mosaics. En aquest cas, es tracta del mosaic de rajoles de ceràmica que forma el frontal de la font de la Portaferrissa i complementa el que podríem presentar com a tema estrella del 2017, que ha estat recollit en els dos articles que encapçalen la part d’«Intervencions en el patrimoni» de l’Anuari juntament amb aquest text. Es tracta, d’una banda, del Congrés Internacional de Conservació de Mosaics, celebrat l’octubre del 2018 a Barcelona, i, de l’altra, del projecte participatiu «El mosaic del meu barri», aportat pel Servei d’Arqueologia, amb el qual es va obrir el congrés. Pot semblar estrany per a alguns que un projecte com aquest es generi dins un organisme habitualment dedicat a la gestió. No ho és, però, si tenim en compte que l’arqueologia que practiquem a Barcelona té per objectiu l’estudi de l’evolució de la ciutat a través de les restes materials. La cura i la conservació del patrimoni d’aquestes restes és objectiu, també i entre d’altres, del nostre organisme. Una de les coses més apreciades de Barcelona a través de la seva història és l’habilitat —que ha tingut i té— de renovar-se constantment sense renunciar al seu passat. Això fa que puguem veure moltes Barcelones en una de sola i això fa, també, que la puguem considerar una ciutat fràgil, que necessita que vetllem per un patrimoni que, precisament perquè està viu, sovint no som capaços de reconèixer. Aquesta ha estat la voluntat del projecte d’«El mosaic del meu barri»: descobrir, posar en valor i conservar una ciutat en renovació constant. I els paviments o, més ben dit, els revestiments de mosaic —mosaics hidràulics i de gres ceràmic, però també ciments i pòrtland en les seves primeres produccions— són un testimoni material valuosíssim per a aquesta feina. És moment de buscar noves maneres d’actuar i de concebre el patrimoni; també, d’identificar els agents responsables de la seva conserva194 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

ció, que no són sempre els museus ni l’Administració. Implicar en aquest objectiu la ciutadania és responsabilitzar-la i fer-la alhora protagonista d’aquesta missió. Transformar el meu en nostre és, com en el Bicing, un model inspirador de societat que opta per fomentar l’ús compartit del bé comú, en aquest cas del patrimoni. Nosaltres no cal que guardem més coses en el museu; el nostre repte és viure en una ciutat que té el privilegi de conservar habitatges que van des d’un luxe exagerat fins a pisos humils, però que molts encara tenen la singularitat de conservar uns valors patrimonials que els fan únics. La conservació dels materials constitutius dels paviments de la ciutat del segle xix i la primera meitat del segle xx és un repte que calia començar a abordar davant l’amenaça de la seva pèrdua irreparable. Esperem saber transmetre a les generacions futures aquest llegat i d’altres que conté encara Barcelona. n Montserrat Pugès i Dorca, mpuges@bcn.cat

Resum i conclusions del 13è Congrés Internacional de Conservació de Mosaics, celebrat a Barcelona Introducció L’International Committee for the Conservation of Mosaics (ICCM) és, des del 2015, una fundació que vetlla per la conservació de mosaics. L’any 1977, durant una reunió sobre conservació de mosaics organitzada per l’International Centre for the Study of Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM) a Roma, onze persones, entre les quals hi havia conservadors, arqueòlegs i historiadors de l’art, van decidir fundar el comitè i es van oferir voluntàriament per actuar com a primer consell. Des d’aleshores, el consell, que és triat cada tres anys, ha continuat funcionant de manera voluntària amb l’objectiu de treballar per la preservació dels mosaics mitjançant la promoció d’estudis sobre la tecnologia de mosaics i les pràctiques de conservació, manteniment i presentació, i el foment de l’intercanvi internacional d’experiències en matèria de conservació de mosaics mitjançant, entre d’altres, el congrés que es fa cada tres anys. La fundació també presta assessorament a acadèmics i professionals interessats en la matèria. No hem de confondre l’ICCM amb l’Association Internationale pour l’Étude de la Mosaïque Antique (AIEMA), que va ser fundada anteriorment, el 1963, amb l’objectiu de fomentar l’estudi i la divulgació dels mosaics des d’una perspectiva científica. Això va representar un gran salt en la comprensió del patrimoni musivari, que va passar d’una concepció purament artística a considerar les diferents tipologies amb relació a l’entorn dels jaciments on es trobaven. El naixement de l’AIEMA va representar també una manera de posar fre a l’arrencament i el comerç de mosaics. Avui dia, l’associació i les seves publicacions són tot un referent en l’estudi del mosaic clàssic. L’AIEMA, però, no tenia en compte aspectes relacionats amb la conservació de mosaics, fet que, sens dubte, motivà el naixement de l’ICCM.

La celebració del congrés a Barcelona El 2017, any del quarantè aniversari de la creació de l’ICCM, Barcelona ha estat la seu

del 13è Congrés Internacional de Conservació de Mosaics, organitzat per l’ICCM (www.iccm-mosaics.org). Celebrat del 15 al 20 d’octubre a El Born Centre de Cultura i Memòria, l’Ajuntament de Barcelona, a través del Servei d’Arqueologia – Institut de Cultura, n’ha estat l’organitzador local. El congrés ha tingut el suport de la Fundació Getty. La idea de celebrar el Congrés Internacional de Conservació de Mosaics a Barcelona sorgeix durant l’última edició feta a l’Alguer, l’any 2014. Barcelona hi va participar amb la darrera peça de mosaic romà recuperada durant la intervenció arqueològica feta a la vil·la romana localitzada a la Sagrera. El que va semblar un propòsit gestat entre amics, entre col·legues d’ofici, es va fer possible gràcies a la confiança de l’ICCM i el suport de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest congrés, destinat a conservadors-restauradors, arqueòlegs, arquitectes, historiadors de l’art i estudiants que treballen en institucions públiques i privades dins l’àmbit de la conservació de mosaics, va reunir 255 participants de 35 països: Albània, Alemanya, Algèria, Àustria, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Canadà, Catalunya, Costa Rica, Egipte, Espanya, Estats Units, França, Grècia, Hongria, Índia, Israel, Itàlia, Jordània, Líbia, República de Macedònia, Marroc, Montenegro, Palestina, Polònia, Portugal, Regne Unit, Sèrbia, Síria, Suïssa, Tunísia, Turquia, Ciutat del Vaticà i Xipre. Gràcies a aquesta edició del congrés, la xarxa de l’ICCM s’ha consolidat i una vegada més ha contribuït a la difusió dels coneixements científics i professionals sobre la conservació i la gestió de mosaics i els seus contextos.

El tema del congrés: «Què entenem per mosaic? Conservar mosaics antics i moderns» En el marc de la producció de mosaic, a més de bons exemples de la tradició mosaïcista grecoromana, com ara el jaciment d’Empúries i els recents descobriments de mosaics romans de la Sagrera, trobem a Catalunya una gran mostra de mosaic modernista produït a principis del segle xx. Treballs de conservació i restauració | 195

a) Presentacions orals Amb un total de 44 contribucions, la conferència inaugural va tractar del projecte desenvolupat pel Servei d’Arqueologia «El mosaic del meu barri, participació ciutadana per a la conservació del patrimoni musivari de Barcelona», una iniciativa per descobrir, valorar i conservar els mosaics de la ciutat.

Sessió 1. Gestió i legislació

Sessió inaugural del congrés. Foto: Lali Puig (Servei d’Arqueologia)

A Barcelona, podem trobar mosaics als racons més insòlits de la ciutat. En són exemples l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau o el Palau de la Música, però també hi ha nombroses produccions —no sempre de paviments— en botigues, interiors d’habitatges, mercats o altres. Tots constitueixen expressions d’aplicacions quotidianes de la tècnica del mosaic. Amb la pregunta «Què entenem per mosaic?», hem volgut debatre sobre els materials i les tècniques d’una expressió artística i funcional que l’arquitectura incorpora en les seves formes més variades: paviments, murals, cobertes, ja sigui en interiors o exteriors. Com a tècnica decorativa trobem mosaics en una extensa varietat d’àmbits que el congrés ha volgut conèixer i divulgar. Hem posat en relleu els mosaics modernistes, amb la incorporació de la tècnica del trencadís o altres de menys conegudes. També hem debatut sobre la incorporació de materials produïts al segle xx —ciments naturals i pòrtlands—, la producció de mosaic hidràulic o la del mosaic Nolla, entre d’altres.

La sessió es va centrar en les pràctiques de gestió adoptades pels organismes de protecció del patrimoni de Grècia, Xipre, Jordània i Itàlia, que van subratllar la importància de la participació ciutadana per a la salvaguarda dels mosaics situats en jaciments arqueològics i, alhora, van il·lustrar com els mosaics —en l’àmbit religiós— poden esdevenir una eina de diàleg cultural per promoure el respecte mutu i la comprensió. Més enllà d’això, els representants d’aquests països van esmentar les dificultats econòmiques en un període d’intensos canvis socials i econòmics i el paper dinàmic emergent de les sinergies en els seus projectes. El president de l’ICCM, Roberto Nardi, va presentar el paper rellevant i l’impacte de la Fundació ICCM en la gestió del patrimoni mundial musivari en els últims 40 anys.

Sessió 2. Mètodes d’avaluació i documentació Professionals de Grècia i de l’Estat espanyol van presentar estudis sobre mètodes de documentació actuals per a la conservació i la preservació de mosaics. La sessió va posar en relleu la necessitat de documentar i avaluar l’etapa prèvia essencial a la intervenció. Les conclusions de les presentacions van convergir sobre l’ús de mètodes aplicats i eines com la fotografia, l’ortofotografia, la fotogrametria 3D de curt abast, els SIG, els raigs X i el CT-Scan per proveir de dades precises necessàries per a l’avaluació exhaustiva de l’estat de conservació.

Els treballs presentats Les contribucions dels participants es van fer en forma de presentacions orals o bé de pòsters. Per primera vegada es va incloure el vídeo com a mitjà addicional per fer difusió dels treballs. Les llengües oficials del congrés van ser el català, el castellà i l’anglès, i es va oferir també una traducció simultània a l’àrab.

196 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Sessió 3. Conservació de mosaics de l’Antiguitat fins avui Aquesta sessió va incloure diferents treballs que van posar en evidència la diversitat d’estils i tècniques en la producció de mosaics moderns que palesen com els dissenys i les tècniques de fabricació s’adapten a l’estètica de cada època i els seus requisits funcionals. Els ponents de Bèlgica, Espanya, Portugal,

tacions d’aquesta sessió van promoure el patrimoni musivari com a potencial capaç de transformar-se en una eina educativa forta. Els delegats dels Estats Units i Bulgària van presentar programes de formació, organitzats amb l’objectiu de disseminar els coneixements i les tècniques de l’art musivari i formar professionals en les noves tendències de conservació. Aquesta sessió va celebrar l’èxit del programa Mosaikon (liderat pel Getty Conservation Institute) al llarg de l’última dècada.

Sessió 6. Conservació i gestió de jaciments amb mosaics Els oradors d’aquesta sessió van posar en relleu les fites tècniques per salvaguardar els mosaics in situ a Europa i el Pròxim Orient.

Presentació d’un treball durant la sessió 4, «Conservació, presentació i exposició». Foto: Lali Puig (Servei d’Arqueologia)

Grècia i Turquia van presentar casos d’estudi sobre la complexitat dels materials musius i la manera com les seves microcaracterístiques i macrocaracterístiques defineixen vies per a intervencions de conservació adequades per preservar valors antics i nous.

Sessió 4. Conservació, presentació i exposició Participants dels Estats Units, Palestina, Catalunya, Itàlia, República de Macedònia, Espanya i França van compartir les seves experiències sobre la salvaguarda del patrimoni musivari ja sigui in situ, en laboratori o en espais museístics. Aspectes clau d’aquesta sessió van ser la protecció de mosaics a l’exterior sense control de condicions ambientals i la pregunta preocupant sobre l’arrencament com a mesura adequada per a la conservació. La sessió va posar en relleu la importància dels sistemes de coneixement tradicionals (antigues pràctiques i tècniques de mestrança de l’art del mosaic i la restauració) i la necessitat de millores per als professionals en l’àmbit de l’educació i del manteniment quotidià. També es va analitzar l’impacte d’antigues intervencions i mètodes de conservació. La necessitat d’un enfocament multidisciplinari i multivocal de la conservació musiva va ser un dels resultats essencials de la sessió.

Sessió 5. Educació i formació La sessió es va centrar en l’educació i el desenvolupament de capacitats. Les presen-

Sessió 7. Casos d’estudi El patrimoni musivari és tan ric que no hi ha una única recepta que pugui ser aplicada a tots els problemes de conservació de mosaics. Les particularitats en les tècniques de fabricació, els materials utilitzats i els dissenys afecten les decisions sobre com s’ha de conservar i qui hi ha d’estar implicat; problemes únics requereixen solucions úniques. Aquesta sessió va destacar la importància del context en el moment de la presa de decisions i va donar l’oportunitat als professionals de presentar casos d’estudi especials sobre la conservació de mosaics.

b) Presentació de pòsters Es van presentar 64 pòsters de 21 països durant les dues sessions dedicades al mosaic. Entre aquests països, cal destacar la presència de Costa Rica, que s’ha incorporat recentment a la comunitat de l’ICCM.

c) Presentació de vídeos El paper dinàmic del vídeo com a mitjà de comunicació va ser utilitzat per facilitar la promoció de treballs de conservació i la connexió de grups superant les limitacions lingüístiques a través del mitjà directe de les imatges i del so. Els temes principals tractats durant aquesta sessió van ser manufactura; art i significació; conservació, presentació i educació, i bones pràctiques en conservació. Es van presentar onze vídeos de vuit països diferents, projectats durant el congrés en Treballs de conservació i restauració | 197

L’últim dia del congrés es va celebrar el quarantè aniversari de l’ICCM: un sopar amb ball i pastís inclòs al Museu de les Aigües de Cornellà de Llobregat va ser el marc ideal per acomiadar de manera distesa i divertida tota una setmana de treball intens.

Eleccions de la junta de l’ICCM, període 2017-2020 Durant el congrés es van presentar les candidatures per a la renovació de la junta de l’ICCM durant el període 2017-2020. S’hi van presentar catorze candidats, dels quals onze van ser elegits. Des de la seva fundació, l’ICCM té un paper dinàmic en la conservació, la preservació i la gestió del patrimoni musivari arreu del món i aspira a continuar el seu treball amb la mateixa perseverança en el futur.

Espai per a la presentació de pòsters. Foto: Lali Puig (Servei d’Arqueologia)

dues sales annexes a la sala de conferències. Els membres del comitè científic van lliurar un premi als millors vídeos. La selecció es va basar en l’originalitat de la idea i la força de la narració.

Volem agrair a totes les persones que han col·laborat, treballat i participat en aquest congrés i l’han fet possible. Amb la seva implicació i compromís han aconseguit que en guardem un record molt especial. n

Acollida, visites i comiat La recepció de benvinguda del congrés es va fer al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes el diumenge dia 15 al vespre. L’acte es va iniciar amb les paraules d’acollida d’Anna Castellano, directora del monestir, Roberto Nardi, president de l’ICCM, i Montserrat Pugès, responsable d’intervencions en el patrimoni del Servei d’Arqueologia. A continuació, Manuel Forcano, poeta i director de l’Institut Ramon Llull, va honorar els assistents amb una dissertació sobre la paraula mosaic, escrita i llegida en set llengües diferents. L’acte es va tancar amb l’alegre música del conjunt multicultural Mosaic. L’acte oficial de la inauguració es va fer el dia 16 a El Born Centre de Cultura i Memòria i va ser presidit pel comissionat de Programes de Memòria, Ricard Vinyes. Durant la setmana del congrés es van fer dues visites de tarda al voltant de la temàtica del mosaic, una al recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i l’altra al Palau de la Música Catalana. També es va fer una excursió de tot un dia al jaciment grecoromà d’Empúries i a la ciutat de Girona, ambdues amb visites comentades de treballs de conservació dels mosaics presentats durant el congrés.

198 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Montserrat Pugès i Kusi Colonna-Preti

«El mosaic del meu barri»: complicitat i responsabilitat ciutadana en la conservació del patrimoni de Barcelona Paraules clau: Mosaic. Conservació preventiva. Noves tecnologies. Participació ciutadana. Patrimoni privat.

El gener del 2016, la ciutat de Barcelona va ser escollida per la junta de l’International Commettee for the Conservation of Mosaics (ICCM) per celebrar-hi el 13è Congrés Internacional de Conservació de Mosaics. La presentació de la candidatura va ser feta a iniciativa —exclusivament— del Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest fet va desencadenar un seguit de circumstàncies estretament relacionades amb el treball que presentem.

Per què un Servei d’Arqueologia desenvolupa aquest projecte? En primer lloc, cal recordar que el Servei d’Arqueologia és l’organisme municipal encarregat de gestionar l’activitat arqueològica que es porta a terme a la ciutat. Amb una trajectòria iniciada l’any 1920, concebem la ciutat com un jaciment únic que evoluciona constantment en funció de les necessitats de cada moment històric. La metodologia arqueològica ens fa contemplar alhora el patrimoni de la ciutat com el testimoni material d’aquesta evolució, sense que cap moment històric hagi de prevaler per damunt d’un altre. La suma de tots aquests elements patrimonials ens ajuda enormement a entendre la ciutat i la vida que s’hi ha desenvolupat. Els mosaics constitueixen un d’aquests elements patrimonials.

Mosaics romans? Sí, també Barcelona presenta un patrimoni musivari d’una qualitat i una riquesa artístiques i històriques excepcionals. El territori on s’ubica ha estat ocupat ininterrompudament des de la prehistòria fins a l’actualitat i els mosaics —tot i que evidentment no en conservem de totes les èpoques— són un clar exemple d’aquesta evolució. Si bé tradicionalment associem la paraula mosaic amb produccions

Mosaic de cartó pedra. Fumador de la Casa Vicenç. Carrer de les Carolines, 18-22. Foto: Kusi Colonna-Preti

d’època clàssica, com podríem parlar de mosaics a Barcelona sense fer esment d’obres que són Patrimoni de la Humanitat com ara el recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el Palau de la Música, el Parc Güell o tants altres, exponents de mosaics de tota mena, materials i formes? A Barcelona podem trobar mosaics —no sempre de paviments— als racons més insòlits: en botigues, en interiors d’habitatges, en mercats o al metro, entre molts altres. Tots —patrimoni públic o privat, de vegades peces d’art reconegudes, i altres vegades, poc valorades— són expressió material de la tècnica del mosaic. Constitueixen una mostra d’expressió d’un temps històric determinat i en són imatge, que ens ajuda a entendre la ciutat i el seu desenvolupament. Treballs de conservació i restauració | 199

aquesta vegada dins del mateix Ajuntament, potser per qüestionar-ne la viabilitat i preguntar-se sobre la seva oportunitat, o sobre els beneficis que l’organització del congrés reportaria a la ciutat.

Mosaic de tessel·les dels anys seixanta al carrer de Rosselló, 431. Foto: autor anònim

Barcelona i la seva aportació al congrés d’ICCM del 2017 Com a conseqüència del que hem exposat, la nostra candidatura per ser la seu del congrés no podia desaprofitar l’ocasió per posar sobre la taula aquesta varietat inqüestionable de mosaics i —el que és encara més important per a nosaltres— la necessitat de conservar-los, ja que, com hem dit, són testimonis materials que ens ajuden a entendre la ciutat i els seus canvis permanents. I així, com una conseqüència lògica del vincle entre el congrés, Barcelona i els mosaics, vam proposar que el tema d’aquesta edició fos respondre a la pregunta «Què entenem per mosaic?». Amb aquesta proposta, aprovada en reunió de la junta de l’ICCM juntament amb la mateixa candidatura de Barcelona, preteníem iniciar un debat sobre els materials i les tècniques d’una expressió artística i funcional que l’arquitectura incorpora en les seves formes més variades: paviments, murals, cobertes o altres, ja sigui en interiors o en exteriors. Es tractava, doncs, de posar en valor els mosaics modernistes, amb la incorporació de la tècnica del trencadís com a tècnica pròpia i local, però també amb la inclusió d’altres de menys conegudes o potser encara per descobrir. Debatre també sobre la incorporació de materials produïts al segle xix — ciments naturals i pòrtlands—, la producció de mosaic hidràulic o la del mosaic Nolla, o també altres que poguessin sorgir. Tot plegat, sempre, amb la mirada posada en la seva valoració, conservació i difusió.

I la ciutat, quin benefici en treu, del congrés? L’edició del 13è Congrés de Conservació de Mosaics a la ciutat de Barcelona havia de posar encara una altra pregunta sobre la taula, 200 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Així, el mateix govern local va plantejar quina podia ser la repercussió del congrés envers la ciutat. Repercutir vol dir causar una cosa efecte en una altra. Traslladat a la realitat d’un congrés d’estudiosos, quins efectes podria tenir sobre la ciutat? Com es podia fer que el congrés revertís sobre el patrimoni? Seríem capaços de fer que la ciutadania se’n beneficiés? «El mosaic del meu barri» és un projecte desenvolupat a partir de la presa de la decisió de ser la seu del 13è Congrés Internacional de Conservació de Mosaics i gestionar-lo per part de l’Ajuntament de Barcelona. Un ajuntament és l’òrgan administratiu públic que s’encarrega, entre moltes altres matèries, de la conservació i el manteniment dels béns de domini públic local. Conscients del ric patrimoni musivari públic i privat de la ciutat, calia buscar el compromís i la complicitat de la ciutadania per assegurar-ne la conservació. Calia buscar, en definitiva, la manera de fer el retorn.

Objectius i requisits del projecte Podríem definir «El mosaic del meu barri» com un projecte participatiu de conservació preventiva urbana que té per objectiu descobrir, posar en valor i conservar els mosaics de la ciutat de Barcelona. Dit d’una altra manera, calia fer aflorar els mosaics de la ciutat en un lloc visible i accessible a tothom. La idea de construir una pàgina web dedicada a contenir un inventari d’imatges de mosaics que la gent aportaria va sorgir gairebé de manera natural, com una conseqüència lògica als requisits que anàvem definint. Concretat doncs el què —fotografies de mosaics—, calia definir altres aspectes com ara l’àmbit d’actuació, la participació, la difusió i el contingut del web. Així, pel que fa a l’àmbit, havia d’estar necessàriament format pel conjunt de la ciutat. No podíem limitar la recerca al nucli antic o a l’Eixample del segle xix, ja que estàvem convençuts de poder trobar mosaics a cadascun dels 73 barris —agrupats en deu districtes— que té la ciutat. D’altra banda, no partíem de zero. Recordem que la ciutat que avui dia coneixem és la suma de diferents pobles que es van anar annexionant a Barcelona durant

els segles xix i xx. Cadascun ha conservat el nucli antic originari, susceptible de conservar, almenys, mosaics modernistes. Un cop definit l’àmbit, i estretament relacionat amb aquest àmbit, calia aconseguir el màxim nombre de participants sense fer cap mena de distinció o selecció. El propòsit era arribar a tota la ciutat i a tota classe de ciutadans; és més, pel tipus de projecte podia ser nexe entre generacions i entre cultures, entre ciutadans nascuts a Barcelona i nouvinguts. Així, convertíem els mosaics en un motiu d’unió que ens podia permetre anar a escoles i a casals de gent gran, a comunitats de veïns i a col·legis professionals, a universitats, entre molts altres llocs, perquè el que sobretot calia era transmetre l’interès pel primer dels reptes: descobrir. Descobrir té a veure amb jugar i alhora amb «trobar el tresor amagat», cosa que podria associar-se immediatament amb posar en valor, d’una manera subliminal, el mateix mosaic. El recurs de la participació o descoberta ha estat emprat per finalitats diverses en àmbits culturals —tallers de museus d’art, d’història, ciència— i també en llibres infantils o bé en molts arguments de novel·les o pel·lícules, però no tenim coneixement que s’hagi explotat amb finalitats conservatives, com és el nostre cas. Així doncs, a aquesta posada en valor inicial per part del participant el web hi contribuiria amb coneixement.

podíem fer perquè l’autor de la foto —moltes vegades també propietari del mosaic— se’n sentís orgullós i satisfet. Proporcionar-li coneixements sobre el seu paviment era donar-li arguments per incrementar la necessitat de la seva cura i preservació. Aquest és un projecte que podem classificar com a transdisciplinari, en el qual la implicació del participant probablement tindrà conseqüències directes a favor de la conservació del mateix paviment i, de manera indirecta, en altres que hi pugui haver escampats per la ciutat.

Organització i realització del projecte La filosofia participativa de la pàgina web d’«El mosaic del meu barri» ha estat present des del primer moment no solament en l’espai on es demana la contribució del ciutadà mitjançant l’enviament d’una foto d’un mosaic, sinó també interiorment, en l’elaboració dels continguts. Així, un cop definits des del Servei d’Arqueologia els continguts generals —el disseny del web i les seves característiques tècniques—, es va oferir a diferents entitats, organismes docents, empreses relacionades i professionals experts la possibilitat de formar part del comitè de treball. Aquest comitè es va dividir en diversos grups segons l’especialitat o la tasca per desenvolupar, amb la finalitat de definir i consensuar els continguts de la pàgina web. A grans trets, el gràfic mostra els diferents continguts del web plantejats inicialment, com també els aspectes relacionats amb la difusió.

Difusió del projecte

Síntesi dels principals continguts del web.

En un primer moment es va pensar que potser calia idear algun concurs per animar a la participació, però vam optar per oferir coneixement, ja que això seria el millor que

La difusió del projecte ha estat un factor clau per determinar-ne l’èxit. Es tractava de donar a conèixer el conjunt de les activitats, però, sobretot, d’animar a la participació dels ciutadans per construir l’inventari d’imatges de mosaics. Gràcies a l’assessorament del Departament de Comunicació i Públics de l’ICUB i un pressupost de 6.000 euros per a difusió a la premsa, el projecte es va donar a conèixer a través de publicitat a l’espai públic i a la premsa, i també per mitjà de notícies i vídeos en canals de l’Ajuntament i xarxes socials privades. Tanmateix, la manca de recursos no va permetre posar en marxa activitats de difusió directa com ara exposicions i xerrades de petit format, previstes inicialment.

Treballs de conservació i restauració | 201

Per donar una identitat visual al projecte, es va encarregar la creació de dues imatges al taller Estampa Disseny, Il·lustració i Animació, a càrrec de l’il·lustrador Marcel Pie Barba. Aquestes imatges responen a la necessitat d’informar sobre les diferents tècniques de mosaic: una representa un mosaic hidràulic en un interior d’una estança, i l’altra, un mosaic de rajoles a l’exterior, concretament la teulada del Mercat de Santa Caterina. Les dues imatges es van adaptar al format de cartells, tríptics, opis i bàners. El mateix autor va crear un vídeo d’1 minut i 22 segons amb l’objectiu d’explicar el projecte i animar la gent a participar-hi.

La fitxa ofereix informació sobre el mosaic: adreça, tècnica musiva, descripció, època i autor i, si escau, l’edifici que el conté (arquitecte, època, estil i ús original). El registre es completa amb informació addicional, com ara il·lustracions que siguin rellevants, a més de les referències sobre la font de la informació.

Es van repartir 1.500 cartells per les porteries d’edificis d’un total de 28 barris, de nou districtes de Barcelona. Es repartiren 14.000 tríptics per tota la ciutat, especialment en els llocs on la presència de mosaics és més elevada. També es va crear una animació en format vídeo, que es va projectar en biblioteques, museus, centres cívics, la xarxa de metro i les xarxes socials, durant la campanya de difusió. Es van posar a la via pública 90 cartells en opis (de 120 per 175 cm), distribuïts pels deu districtes de Barcelona, del 2 al 15 de maig de 2017. Així mateix, la premsa escrita i digital es va anar fent ressò de la campanya i del seu desenvolupament. També es van crear i distribuir vídeos dels primers resultats obtinguts.

La pàgina web d’«El mosaic del meu barri»: continguts A continuació descriurem i en algun cas comentarem el contingut dels diferents apartats que inclou la pàgina web:

1. Inventari participatiu: plantejament i resultats inicials El projecte s’articula entorn de l’inventari participatiu, veritable motor de l’activitat del lloc web. Amb aquesta proposta es convida els habitants i els usuaris de la ciutat a fer fotos de mosaics pels deu districtes de Barcelona i enviar-les al web amb l’objectiu de crear un inventari. Un cop rebuda la fotografia, l’equip de redacció elabora una fitxa del mosaic i publica la imatge al web. Cada fitxa correspon a un mosaic diferent i pot incloure fotos de diferents participants, en concret fins a tres fotos del mateix mosaic per autor. 202 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Aspecte de la pàgina web.

L’inventari es pot consultar a través del web mitjançant la cerca per districte, tècnica musiva i època. A continuació apareixen imatges de mosaics. Seleccionant-ne una s’accedeix al detall de la fitxa del mosaic. La participació ciutadana es va desenvolupar entre el 17 de maig i el 31 de juliol de 2017, mentre que la consulta de l’inventari roman oberta. Aquesta acotació de temps va ser imposada per limitacions de pressupost per a la redacció de les fitxes. Així, en la primera fase del projecte es van rebre 2.480 imatges d’un total de 224 participants i es van elaborar 1.450 fitxes de mosaics. En els gràfics següents es pot veure la distribució espacial dels mosaics. També oferim una lectura per tècniques o per cronologies. La quantitat d’imatges rebudes correspon en gran mesura a les nostres expectatives inicials. En canvi, les fitxes de mosaics, és a dir, la quantitat de mosaics diferents, és molt més elevada. Això significa que els participants han enviat fotos d’una gran varietat de mosaics i que molt pocs es repeteixen, ja que tenim una mitjana d’1,7 fotos per fitxa.

zats amb tessel·les i amb rajoles de ceràmica, obres d’artistes com ara Olivé Milián, Silicor J. Rifà i Júlio Bono. Alhora, hem descobert creacions contemporànies de street art que marquen l’evolució actual del mosaic a Barcelona.

Mosaic de Júlio Bono al carrer de Balmes, 89. Foto: autor anònim

Pel que fa a la distribució geogràfica, com era previsible, la majoria de mosaics els trobem a Ciutat Vella i a l’Eixample, fet que evidencia sobretot l’auge dels mosaics al segle xix i també l’èxit del moviment modernista. Tanmateix, els deu districtes estan representats en l’inventari d’imatges rebudes, fins i tot Nou Barris, un districte que va créixer especialment durant els anys cinquanta, seixanta i setanta del segle xx. Aquestes observacions podrien fer pensar que la distribució geogràfica ve determinada per l’antiguitat dels nuclis habitats. La classificació per èpoques mostra clarament que la gran majoria de mosaics registrats són del segle xx i, secundàriament, del segle xix. Curiosament, els participants han enviat només tres fotos de mosaics romans. Això ens porta a integrar en aquesta reflexió la tècnica musiva. Aproximadament un 33 % són mosaics hidràulics, mentre que un 31 % són mosaics de rajoles de ceràmica, seguits per un 15 % de mosaics de tessel·les. És molt interessant veure que els participants han assimilat el mosaic a un concepte més ampli que el tradicional mosaic de tessel·les de l’època clàssica. És possible que aquesta ampliació del camp semàntic tingui a veure amb la terminologia catalana per descriure les cement tiles (mosaic hidràulic en català, carreaux ciment en francès), però suposem que també es deu a una tasca de descripció i difusió de les tècniques musives a través del mateix projecte d’«El mosaic del meu barri». Així, a través de l’inventari entenem que els participants consideren el mosaic modern —amb les seves variants tècniques— com una part de la noció àmplia de mosaic. En aquest sentit, l’inventari ens ha permès identificar tendències artístiques, com, per exemple, un corrent de mosaics dels anys seixanta i setanta de gran valor artístic, realit-

Mosaic de Dominique al carrer de Sant Pere Més Alt, 74. Foto: autor anònim

2. Què és un mosaic? La pestanya del web «Què és un mosaic» encamina cap a les vuit tècniques musives que trobem a Barcelona: mosaic de tessel·les, mosaic de rajola ceràmica, alicatat, trencadís, mosaic de gres ceràmic, mosaic hidràulic, mosaic de cartó pedra i terratzo. Cada definició s’acompanya d’una descripció de la tècnica, apunts de caràcter històric, un recull bibliogràfic i il·lustracions —algunes en format de vídeo— que permeten reconèixer el tipus de mosaic. Aquest apartat va ser indispensable per organitzar la mateixa informació dels continguts del web, cosa que va comportar dur a terme una primera fase de recerca, que va incloure, entre altres tasques i molt important, definir el terme mosaic. Així i de manera consensuada, hem definit un mosaic com «un revestiment decoratiu d’una superfície formada per peces regulars o irregulars de diferents materials com ara pedra, vidre, ceràmica, ciment i altres, que fan una composició de caràcter pictòric». Haver de definir les tècniques ha fet aflorar problemes i dubtes sobre terminologia i, alhora, també enfrontar-nos a definir una extensa gamma de variacions tecnològiques. Gràcies a això hem pogut descobrir modalitats de mosaics insospitades, com ara el cartó pedra, creat a l’època modernista i utilitzat durant un lapse de temps molt reduït. Treballs de conservació i restauració | 203

Així mateix, hem constatat que l’alicatat només és present a la ciutat en la seva versió modernista, inspirada en l’antiga tècnica islàmica. El trencadís, en canvi, és una tècnica local molt difosa, utilitzada per primera vegada per l’arquitecte Antoni Gaudí per fer decoracions de manera ràpida, econòmica i, alhora, de gran impacte visual.

3. Consells de conservació Des de l’Àrea d’Intervencions en el Patrimoni del Servei d’Arqueologia, un dels grans reptes del projecte ha estat fomentar la conservació dels mosaics a escala de ciutat. En aquest sentit, pensem que la conservació preventiva és l’eina més eficaç per assegurar la supervivència i el bon estat del patrimoni musivari.

Explicació sobre la tècnica musiva del gres ceràmic.

La pestanya «Consells de conservació» va dirigida al públic en general i inclou els protocols d’intervencions senzilles. El concepte principal és que una persona desitjosa de conservar el seu mosaic però sense experiència en la matèria pugui fer un primer diagnòstic i dur a terme intervencions puntuals, principalment de manteniment. En cas d’intervencions més complexes, recomanem que el particular s’adreci a un professional especialista, per la qual cosa encaminem a l’associació Conservadors-Restauradors Associats de Catalunya (CRAC) i l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA). Els consells de conservació estan organitzats per tècniques musives, ja que entenem que per actuar correctament sobre un material se n’han de conèixer les característiques tècniques. Tenim consells per a mosaics de gres ceràmic, mosaics hidràulics, mosaic de rajoles i trencadís. Els consells estan il·lustrats amb fotografies i vídeos per facilitar la comprensió de la informació. Per a la redacció d’aquest apartat del web, diferents equips de professionals i alumnes de conservació-restauració han portat a terme treballs de recerca aplicada: la Universitat de Barcelona —Facultat de Belles Arts—, l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya (ESCRBCC) i la Diputació de Barcelona —Laboratori de Restauració i Conservació Preventiva de l’Oficina de Patrimoni Cultural.

Consells de conservació per a mosaics hidràulics.

204 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Diferents exemples de la informació elaborada a partir de la recepció de les imatges de mosaic dels participants.

Diferents exemples de realitzacions de mosaics en projectes d’art públic impulsats per l’Ajuntament de Barcelona.

Treballs de conservació i restauració | 205

4. Itineraris Gràcies a la informació recollida a l’inventari participatiu, es preveu confeccionar deu rutes per descobrir diferents mosaics de la ciutat. Aquestes rutes podran ser fetes en grup o bé de manera independent a partir dels mapes que oferirem.

5. Activitats Es recullen informacions diverses com ara exposicions, tallers o publicacions que es fan a Barcelona en relació amb els mosaics.

Alienígena (atribuït al projecte Space Invaders), al passatge de Valeri Serra, s/n. Foto: autor anònim

Despeses del projecte La valoració econòmica d’un projecte com aquest, desenvolupat al llarg de pràcticament dos anys i amb una gran quantitat de participants, resulta difícil de fer. La major part de la feina s’ha dut a terme amb recursos propis, ja siguin del Servei d’Arqueologia o bé de departaments de l’Ajuntament de Barcelona. Tot i així, podem establir una dedicació exclusiva d’una persona durant vuit mesos repartits en dos anys, a raó de 35 hores/setmana. Per als altres serveis s’ha comptat amb professionals especialitzats, com ara informàtics amb experiència en creació de webs de temes culturals, il·lustradors gràfics, historiadors de l’art, arquitectes, conservadors-restauradors i fotògrafs, entre d’altres. Hem de subratllar que el projecte s’ha beneficiat, com hem dit, de la participació voluntària d’un gran nombre de professionals i estudiants d’institucions relacionades amb la cultura i la conservació. Amb aquestes consideracions, hem valorat el cost del projecte en 43.466,93 euros.

206 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Cartell il·lustrat amb un mosaic d’exterior. Disseny: Estampa, Disseny, Il·lustració i Animació, SCP

Balanç de la primera edició del projecte A continuació es presenta un quadre resum del projecte amb la finalitat de poder valorar diferents aspectes, tant del projecte i la seva difusió i funcionament com de la seva incidència quant a participació i també de la utilitat del contingut. A partir de la valoració crítica s’apunten propostes de millora del web i d’aspectes concrets del mateix projecte, que es podran treballar en el futur, en una segona edició.

EL MOSAIC DEL MEU BARRI: BALANÇ DEL 2017 EL WEB Obertura del web: 8 de maig de 2017. Roman obert. Participació en l’inventari, del 17 de maig al 31 de juliol de 2017

New Visitor

Usuaris durant la participació en l’inventari

Returning Visitor

15,4%

22.563 pàgines visualitzades 297 pàgines visualitzades al dia 4.368 usuaris, dels quals 4.244 usuaris nous 57 usuaris al dia 6.854 sessions 53 % rebot

84,6%

New Visitor

Total d’usuaris durant un any, del 8 de maig de 2017 al 8 de maig de 2018

Returning Visitor

13,0%

46.182 pàgines visualitzades 126 pàgines visualitzades al dia 9.593 usuaris, dels quals 9.420 usuaris nous 26 usuaris al dia 14.358 sessions 60 % rebot

86,9%

Contingut Inventari participatiu Què és un mosaic? Consells de conservació Itineraris Activitats

1.458 pàgines 9 pàgines 6 pàgines 11 pàgines 1 pàgina

Pàgines més visualitzades: Títol de la pàgina

Nombre de pàgines visualitzades

48.239

% del total: 100,00% (48.239)

1. El mosaic del meu barri - Projecte participatiu per descobrir, valorar i conservar els mosaics de Barcelona

8.981

2. Inventari - El mosaic del meu barri

5.638

3. Participa! - El mosaic del meu barri

2.327

Consells per a mosaics hidràulics - El mosaic del meu 4. barri

1.117

% del total: 100,00% (48.239)

18,62% 11,69% 4,82% 2,32%

5. Mosaic hidràulic - El mosaic del meu barri

787

6. Activitats - El mosaic del meu barri

754

1,56%

7. Itineraris - El mosaic del meu barri

715

1,48%

8. Consells de conservació - El mosaic del meu barri

651

1,35%

9. Què és un mosaic? - El mosaic del meu barri

607

1,26%

510

1,06%

10. Consells per a mosaics de gres ceràmic El mosaic del meu barri

1,63%

Treballs de conservació i restauració | 207

DIFUSIÓ DEL PROJECTE Creació de dues imatges i un vídeo de promoció. Difusió –– 80 cartells en opis a la via pública –– 1.500 cartells a les porteries –– 11 pantalles dels quioscos de la Rambla durant 20 dies –– 36.000 tríptics i 500 cartells en centres públics –– 14.000 tríptics a bústies –– Espot de 30 segons a TMB durant 15 dies –– 4 bàners de publicitat a la premsa digital (La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, ARA i Timeout) i 1 a la premsa en paper (La Torre de Barcelona) –– Vídeo d’1 minut i 22 segons en centres cívics, museus municipals i Palau de la Virreina –– Reportatge a Barcelona Cultura –– Notícies al web del Servei d’Arqueologia –– Xarxes socials –– Roda de premsa –– 11 articles publicats a la premsa digital

Avaluació –– Interès per part del públic, ja que és la setena pàgina més visitada del web. –– Necessitat de presentar un discurs temàtic en cada visita, a més de les fitxes dels mosaics.

Exemple d’un opi a la via pública. Foto: Margarita Alcobé

Avaluació –– Els bàners a El Periódico de Catalunya i al diari ARA van tenir una incidència directa sobre les visites al web. –– La roda de premsa i els articles publicats a la premsa digital també es van reflectir en les visites al web. –– Dificultat per sensibilitzar el públic en una ciutat amb una gran oferta cultural. –– Necessitat de donar una informació més personalitzada, oral, per animar a la participació i facilitar-la. QUÈ ÉS UN MOSAIC? 8 tècniques musives descrites amb apunts històrics i tècnics. Avaluació –– Confusions i manca de terminologia tècnica a les publicacions especialitzades. –– Llacunes quant al coneixement de l’art musivari a Barcelona: des del punt de vista històric i tècnic. ITINERARIS 10 rutes temàtiques per visitar els mosaics dels barris. Cartell il·lustrat amb un mosaic d’interior. Disseny: Estampa, Disseny, Il·lustració i Animació, SCP 208 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Cares A i B del tríptic. Disseny: Estampa, Disseny, Il·lustració i Animació, SCP

Treballs de conservació i restauració | 209

CONSELLS DE CONSERVACIÓ

Avaluació

Redacció de les fitxes de consells

–– Desenvolupament del concepte de conservació preventiva urbana.

–– –– –– –– ––

14 consells per a mosaics de gres ceràmic 10 consells per a mosaics hidràulics 4 consells per a trencadís 3 consells per a mosaics de rajola ceràmica 1 il·lustració amb fotos i vídeos

–– Identificació de problemes i necessitats per part del públic: necessitat d’assessorament amb un interès particular per la conservació del mosaic hidràulic. –– Resposta a algunes de les necessitats a través de les fitxes de consells. –– Creació de l’especialitat «mosaic» al repertori de professionals de l’associació CRAC.

600

600 486 456

500

400

rencadís

456 L’INVENTARI

300

222

200

144

100 1 0

–– 1.456 mosaics registrats

222

200

130

144

–– 225 144participants

130

100 13 1 0

13 1

Terratzo Mosaic Mosaicde Mosaic de Trencadís Altres Terratzo Alicatat Mosaic de Mosaic Altres Mosaic Mosaic de de Trencadís hidràulic rajola tessel·les gres tècniques rajola gres tècniques hidràulic tessel·les ceràmica ceràmic de mosaic ceràmica ceràmic de mosaic

rebuda de fotos de mosaics d’espais privats.

–– Gran varietat de mosaics respecte de la quantitat de fotos rebudes: molt pocs mosaics repetits.

546

500 400

309

300 163

200

Avaluació

Descoberta d’unAlicatat patrimoni musivari Alicatat Terratzo Mosaic – de– Mosaic de Altres rajola gres tècniques desconegut, gràcies, entre d’altres, a ceràmica ceràmic de mosaic

Repartició segons la tècnica.

600

PARTICIPATIU

–– 2.490 imatges rebudes

400

300 130

486 456

127

106

100

–– Encert a posar a l’abast del públic els coneixements adquirits, una informació sovint de difícil accés per al públic no professional. –– Feble participació considerant la difusió en l’àmbit de ciutat. Causes possibles: • Formulari de participació no adequat. • Estratègies de difusió febles i inadequades. Manca de pressupost.

Repartició per districtes.

• Temps limitat d’obertura de l’inventari. Manca de pressupost. 1166

1200

• Falta d’interès per part del públic. –– Gran motivació dels usuaris: més de la meitat hi van participar més d’una vegada; els deu participants que van enviar més mosaics sumen prop d’un 60 % de les fotos rebudes.

1000 800 600 400 188

200 3 0

Romana

Segle XVII Segle XVIII Segle XIX

Segle XX

Repartició segons l’època.

210 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Segle XXI

PROPOSTES DE MILLORA La segona edició del projecte «El mosaic del meu barri», prevista per a l’any 2018, pretén fer algunes millores per continuar descobrint peces del nostre patrimoni col·lectiu. Així, el projecte preveu: –– Mantenir el web per consultar-lo i ampliar algunes informacions durant tot l’any. La varietat d’imatges rebudes ha col·lapsat l’equip de redacció de les fitxes i convindrà una dedicació exhaustiva amb vista a poder publicar totes les fitxes que encara hi ha pendents en acabar l’any 2017. –– Obrir l’espai de participació durant dos mesos per poder respondre amb més celeritat. L’espai de participació és essencial per anar recollint documentació per poder confeccionar, en un futur proper, la història del mosaic a Barcelona, un dels objectius inicials del projecte. –– Millorar l’espai de participació mitjançant la simplificació dels camps per emplenar. –– Buscar noves vies de difusió del projecte per ampliar la participació ciutadana en el projecte. –– Fomentar el coneixement dels mosaics de la ciutat mitjançant la confecció dels itineraris previstos afegint un plus de coneixement de temàtiques que puguin estar associades. –– Ampliar el coneixement dels mosaics en els diversos camps que comprenen. Des d’aspectes històrics fins a aspectes tecnològics, de materials, mestres mosaïcistes i dissenyadors, o altres com ara terminologia, per conservar el vocabulari específic que li pertoca. –– Impulsar la creació d’un banc municipal de peces de mosaic —gres ceràmic, principalment—, per poder oferir peces de material original en intervencions de restauració. –– Impulsar la reflexió per crear mesures de protecció legal del patrimoni d’interiors d’habitatges. –– Continuar els treballs iniciats amb els centres d’ensenyament de restauració per trobar solucions a la conservació del patrimoni musiu modern i, alhora, obrir noves sortides professionals als estudiants que actualment estan en procés de formació. –– Mantenir el contacte amb els organismes públics —museus— i les associacions

professionals afins per compartir coneixements i activitats d’ara endavant. –– Incorporar un espai de mosaics desapareguts en el web per donar a conèixer peces de les quals tenim constància només a través de la documentació consultada, però que en algun moment han estat imatge de la ciutat. –– El projecte vol ser també font d’inspiració per a noves expressions en forma de mosaic que puguin sorgir. Estem oberts, doncs, a la col·laboració. Aquest és un projecte que podem incloure en el camp de la conservació preventiva. En aquest sentit, valorem molt positivament l’estratègia seguida en el sentit de revertir el protagonisme en el ciutadà i fer que assumeixi la responsabilitat de la conservació del patrimoni. Aquesta podria ser una bona via per desenvolupar altres projectes a escala urbana —conservació preventiva urbana— que tinguin per objectiu preservar el gran volum de patrimoni històric i artístic de les nostres ciutats i pobles. n Montserrat Pugès i Dorca i Kusi Colonna-Preti

Agraïments Aquest projecte ha estat possible gràcies al treball en equip de professionals experts en restauració de mosaics i dels alumnes dels diferents centres de conservació que han col·laborat en el projecte. També, gràcies al treball en equip de la rereguarda del web, on s’han cuinat les recerques històriques i artístiques dels mosaics per donar-nos eines i arguments per posar-los en valor. I sobretot ha estat possible gràcies a la resposta de la gent, que amb les seves aportacions ens han fet descobrir un meravellós patrimoni de mosaics que no sabíem que existia. Moltes gràcies! Volem agrair molt especialment la contribució de Margarita Alcobé, Alicia Allué, Antonio Ambrona, Marta Antuñano Reñé, Marta Artola, Arnau Aymí, Marta Badia Cortada, Irina Ballestar, Andrea Barbarà, Eva Bas, Rosa Borrell, Andrea Campillo, Martí Carbonell, Joan Casares, Carme Comas, Joan Escudé, Aina Estevan Serrano, Maria Fiol, Núria Flos Travieso, Sílvia Franch, Jordi Griset, Eva Guiteras Casado, José A. Gutiérrez, Sara Hernández Zárate, Noemí Huete, Gemma Ibars, Yolanda León, Ángela López, Mònica López, Maria del Mar Lozano, Míriam Lozano, Lucía Mairata, Irene Marés, Mercedes Martín, Lucía Martínez, Joana Maria Mayol Treballs de conservació i restauració | 211

Adrover, Marina de Miguel, Anna Miró, Maria Molina, Guillem Molons, Elena Morera, Teresa Navas, Sandra Orno, Jordi Ortells, M. Teresa Pérez Puente, Anna Ramón Moncasi, Mireia Remon, Marta Rodríguez, Blanca Rodríguez Granell, Carla Roig Ridao, Maties Sagrera, Franc Seira Curto, Èlia Solà, Paula Solé, Isabella Soligo, Andri Tsiouti, Marta Urbiola, Mario Vazza, Nina Viladrich i David Zafra.

BIBLIOGRAFIA Barral i Altet, X. (1978). Les mosaïques romaines et mediévales de la regió laietana (Barcelone et ses environs). Barcelona: Universitat de Barcelona. Carrascón, S.; Costa, E.; Mata, M. (1992). Manual del terratzo: fabricació, projecte, posta en obra. Madrid: IECA, Institut del Ciment; Barcelona: Agrupació de Fabricants de Terratzo de Catalunya. Casanovas, M. A.; Fernández del Moral, I. (2016). «Vocabulari de ceràmica i arquitectura». A: D’Obra. Ceràmica aplicada a l’arquitectura. Coordinat per R. Cassanova. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu del Disseny de Barcelona, p. 94-99. Coll, J.; Porcar, J. L. (2016). «El mosaico Nolla: tecnología, producto y utilización». A: El mosaico Nolla y la renovación de la cerámica industrial arquitectónica en Valencia. Actas del I Congreso Nacional sobre la Cerámica Nolla, 9 y 10 de abril de 2015, Meliana (Valencia). Coordinat per X. Laumain i A. López Sabater. València: CIDCeN, p. 13-64. Esparza Lozano, D. (2014). El diseño del suelo: el papel del pavimento en la creación de la imagen de la ciudad. PhDdiss, Universitat de Barcelona. Disponible a: http://diposit.ub.edu/ dspace/bitstream/2445/55839/1/DEL_TESIS.pdf. (Tesi doctoral). Farneti, M. (1993). Glossario tecnico-storico del mosaico. Technical-Historical Glossary of Mosaic Art. Con una breve storia del mosaico. Withan Historical Survey of Mosaic Art. Ravenna: Longo Editore. Fontbona, F. (dir.) (2018). Les arts aplicades a Barcelona. Barcelona: Àmbit. Gall-Ortlik, A. (2006). «El mural de Joan Miró a l’aeroport de Barcelona: problemàtiques al voltant de la conservació d’una obra monumental contemporània». Unicum, 5, p. 96-105. Griset, J. (2015). L’art del mosaic hidràulic a Catalunya. Barcelona: Viena Edicions. Laumain, X.; López Sabater, A. (coords.) (2016). «El mosaico Nolla y la renovación de la cerámica industrial arquitectónica en Valencia». Actas del I Congreso Nacional sobre la Cerámica Nolla, 9 y 10 de abril de 2015, Meliana (Valencia). València: CIDCeN. Llobet, S.; Andino, L.; Colonna-Preti, K. (2015). «La conservació-restauració dels elements de mosaic del pavelló de l’Administració de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona)». Unicum, 14, p. 5-26. Llobet, S.; Torra, G. (2017). «Monestir de Sant Pau del Camp. Paviment de mosaic de l’església». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2015, p. 209-218. Martí, C.; Piqué, N. (2016). «Conservació i restauració del plafó ceràmic de la Mare de Déu de la Font Rubia». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, p. 254-256. Martí, J.; Rebollo, O. (2007). «Participació ciutadana: bases, mètodes i tècniques». A: Eines per a la participació ciutadana. Diputació de Barcelona, Xarxa de Municipis.

212 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Navas, T. (1986). La casa Escofet de mosaic hidràulic, 1886-1936. Universitat de Barcelona. (Tesi doctoral). Perers, F. (2016). Voreres, la memòria subtil. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Quiney, A. (2005). Hermenegildo Miralles. Arts gràfiques i enquadernació. Barcelona: Biblioteca de Catalunya. Rodà, I. (2016). «Els mosaics romans a Catalunya». A: Els mosaics de Bell-lloc del Pla (Girona). Una aventura de 140 anys. Museu d’Arqueologia de Catalunya, Agència Catalana de Patrimoni Cultural, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 71-77. Rosell, J.; Rosell, J. R. (1985). El mosaic hidràulic. Barcelona: Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. Rosselló i Nicolau, M. (2009). La Casa Escofet. Mosaics per als interiors, 1900. Barcelona: Escofet 1896. Rosselló i Nicolau, M. (2016). «Rajoles de cartó pedra a l’arquitectura catalana. Papier Mâché Tiles in Catalan Architecture». Coup de Fouet, 28, p. 24-35. Saliné i Perich, M. (2005). «Lluís Bru. Fragments d’un creador, els mosaics modernistes». A: Lluís Bru. Fragments d’un creador, els mosaics modernistes. Del 22 de juliol de 2004 al 31 de juliol de 2005. Can Tinturé. Esplugues de Llobregat: Ajuntament d’Esplugues de Llobregat. Saliné, M.; Vilardell, R. (eds.) (2006). «Tradición y modernidad: la cerámica en el modernismo». Actas del Congreso Anual de la Asociación de Ceramología (29-31 de octubre de 2004). Esplugues de Llobregat: Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, Asociación de Ceramología. Subías, P. (1989). Pujol i Bausis, centre productor de ceràmica arquitectònica a Esplugues de Llobregat. Esplugues de Llobregat: Ajuntament d’Esplugues de Llobregat. Subías, P. (2002). «Paviments, mosaics i rajoles». A: El Modernisme a l’entorn de l’arquitectura. Barcelona: Edicions L’Isard. Llocs web Avià Faure, J. Vestibularia. En línia: http://www.vestibularia. org (consulta: 19 de novembre de 2018). CETEC Patrimoni. Atlas of Materials Pathology. En línia: http:// www.materialspathology.com/en/que-es.php (consulta: 19 de novembre de 2018). Voccoli, O. (2010). La rinascita dell’arte musiva in epoca moderna in Europa. La tradizione del mosaico in Italia, in Spagna e in Inghliterra. Universitat de Barcelona. En línia: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/35607/1/OV_ TESI.pdf (consulta: 19 de novembre de 2018). (Tesi doctoral).

TREBALLS IN SITU

Baluard de Migdia

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Marquesa, 2-6 Districte Ciutat Vella Nom singular Baluard de Migdia Codi 056/16 Promotor/Propietari BAGURSA / Ajuntament de Barcelona Empresa adjudicatària Arcovaleno Restauro, SL Empresa executora Arcovaleno Restauro, SL i Àbac. ConservacióRestauració, SL Direcció tècnica Rudi Ranesi i Maria Molinas Equip de restauració José Luis Palomares (cap d’equip), Silvia Bottaro, Montserrat Soriano i Laia Abelló Documentació de la intervenció Neus Casal, Montserrat Soriano i Maria Molinas Estat dels treballs Finalitzats Fotografia Arcovaleno Restauro SL i Àbac. ConservacióRestauració, SL

Cronologia: Segles XVI-XIX. Paraules clau: Baluard de Migdia. Contraescarpa. Rec Comtal. Conservació i restauració. Neteja. Pedra. Morter.

Introducció Fruit de diverses intervencions arqueològiques efectuades entre l’estació de metro de la Barceloneta i l’Estació de França, iniciades ja l’any 2006 amb motiu de la construcció d’habitatges i la urbanització de l’entorn, es deixen al descobert una sèrie d’estructures i elements arquitectònics de diferents èpoques, de valor arqueològic i històric notable. Aquest fet comporta la decisió de conservar in situ, com a reserva arqueològica visitable, el baluard de Migdia i un tram de la muralla del segle xvi —que controlava l’entrada a la ciutat pel portal de Mar—, el fossat, la contraescarpa del segle xviii i dos canals, un dels quals correspon a un tercer canal de derivació del rec Comtal.

Descripció de l’obra i del seu estat de conservació

es tracta d’un llenç continu, sense pràcticament pèrdues de material a excepció del coronament, que mostra algunes filades incompletes visibles en ambdós extrems, com també a la part central. A l’extrem nord-est presenta brutícia generalitzada de terra [...]». (P ujades, P ugès, 2016: 11).

Canalització (segle XIX) «Es tracta d’una estructura de pedra amb canalització central pavimentada amb rajola ceràmica amb pendent en direcció oest-est. La superfície en planta és de 17,68 m2. L’estat de conservació era regular, amb pèrdues visibles de material en un dels murs longitudinals, com també de peces del paviment. La factura exterior dels murs és força precària, a diferència de l’interior, en més bon estat. El coronament dels murs està força debilitat i es podien observar algunes peces de carreu soltes i morter alterat». (Pujades, Pugès, 2016: 12).

Mur del rec (segle XVIII)

Per fer la descripció dels elements objecte d’aquesta intervenció, es transcriuen diferents fragments del projecte d’intervenció de restauració com a punt de partida per definir el que ha estat la intervenció de conservació i restauració portada a terme i que s’ha desenvolupat durant els mesos de juliol i agost del 2017:

«Aquest mur, colgat gairebé totalment pel sistema de presentació d’aquest espai, amida en planta 21,94 per 0,60 m d’ample i es veu tan sols el llom d’esquena d’ase, força ben conservat. Es tracta d’un brancal secundari del rec Comtal. Un petit esvoranc central el presentava partit, tot i que en el moment de la intervenció el mur es conservava en força bon estat». (Pujades, Pugès, 2016: 13).

Contraescarpa (segle XVIII)

Cortina (segle XVI)

«Es tracta d’un mur continu situat actualment a l’extrem sud-est del fossat. La seva funció original de contenidor de terres no ha variat i presenta una sola cara vista. El fragment de contraescarpa conservat correspon a un mur continu de 29,85 m de llargada amb una alçària màxima de 2,70 m de mitjana. El gruix és de 0,70 m. No tenim evidències de la seva alçària original. L’estat de conservació és bo considerant tant l’estat general de la pedra i els morters de junt com la totalitat del mur. Efectivament,

«El fragment de muralla localitzat amida en planta 22,65 m lineals, amb una amplada d’1,60 m. Es tracta d’una construcció molt sòlida feta amb carreus de mida mitjanagran de forma quadrangular col·locats a banda i banda del mur i travats amb argamassa interna de pedra de diferent grandària i calç. Externament es conserva morter de junt superposat i lliscat damunt la pedra per segellar el junt. Observem aquest morter de color ataronjat, considerat d’acabat, en diferents indrets d’aquest mur —interna-

214 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

ment i externament—, com també arreu del baluard. L’estat de l’obra conservada en el moment de l’actuació era prou bo, tot i que el mur estava incomplet ateses les tres cicatrius que presenta, fruit de construccions més modernes. Aquestes construccions han seccionat la muralla i han substituït l’obra original per un rebliment de formigó». (Pujades, Pugès, 2016: 14-15).

Baluard (segle XVI)

Neteja dels paraments amb aigua a pressió. Foto: Montserrat Soriano

L’estructura defensiva de planta quadrada presenta tres murs conservats. «Pel que fa a la construcció, l’obra és homogènia, similar a la descrita anteriorment en el mur cortina, a excepció dels angles, on una cadena cantonera de carreus de pedra reforça les cantonades. Destaca en aquest detall constructiu el tractament de la pedra, atès que aquí el carreu és de grans dimensions i amb acabat buixardat. La part inferior del mur és vertical fins a uns 1,20 m, a partir dels quals el mur es presenta amb una lleugera inclinació a manera de talús, propi de les primeres fases d’aquest tipus de construccions defensives. Els junts de l’obra presenten també un tractament d’acabat lliscat i en moltes zones s’aprecia un acabat de color ocre-taronja tant als junts com a la pedra». (Pujades, Pugès, 2016: 16).

Estat de conservació i diagnòstic Neteja de la canalització amb aspirador i raspalls. Foto: Montserrat Soriano

Les patologies que presentaven les estructures en conjunt i en el moment de començar la intervenció de conservació i restauració es poden definir a grans trets així: –– Dipòsits de brutícia generalitzada de terra. –– Brutícia de l’entorn immediat a les estructures, a causa bàsicament de la presència de restes d’escombraries. –– Presència de plantes inferiors (molses) en zones humides o bé en àrees on ocasionalment s’hi reté l’aigua, sobretot al coronament del baluard, on els retalls fets per acollir construccions més modernes desmuntades deixen petits clots on es diposita pols, terra i aigua, per la qual cosa es creen petits ambients favorables al desenvolupament de plantes.

Neteja dels coronaments. Eliminació de plantes i terra. Foto: Montserrat Soriano

–– Forats creats per les pèrdues de morter de junt, amb possible presència d’organismes vius com ara petits insectes o aràcnids i també de possibles caus de rosegadors.

Treballs de conservació i restauració | 215

–– Pèrdues de material original (llacunes) localitzades en diversos indrets dels murs descrits. Es poden classificar en: les llacunes caracteritzades per la pèrdua de carreus però amb manteniment de l’obra d’argamassa interior, i les pèrdues, localitzades al mur cortina, que presenten un rebliment de formigó com a testimoni de la construcció d’uns dipòsits comercials datats del 1868 i el 1881. –– Presència de morters originals degradats, amb greus problemes de consistència. –– Fissures i esquerdes de diversa magnitud. Consolidació dels coronaments amb morters. Foto: Maria Molinas

–– Pèrdua del coronament original dels murs, com és el cas del brancal del rec Comtal, o bé murs escapçats fruit de l’enderroc de les muralles al segle xix. En ambdós casos, però, cal considerar la presència de carreus i material d’obra solt en els coronaments dels murs. –– Alteracions provocades pels materials de construcció recents (regalims de ciment, morters, pintura...) o bé per la manca d’un sistema d’evacuació d’aigua apropiat. Intervenció de conservació i restauració

Detall de la consolidació amb morters. Foto: Maria Molinas

L’objectiu de les operacions realitzades durant el procés de conservació i restauració ha estat recuperar la integritat del conjunt i posar en valor el patrimoni arqueològic del baluard de Migdia per a la seva presentació i gaudi. Metodològicament i com a criteri d’intervenció s’ha seguit la premissa de la mínima intervenció necessària per conservar les estructures. Neteja La primera operació realitzada ha estat la neteja, que s’ha efectuat amb sistemes químic i mecànic, mitjançant l’aplicació d’aigua a pressió i de nebulització de solució hidroalcohòlica amb raspallada posterior. D’aquesta manera, s’han eliminat les restes de sediments i materials no cohesionats presents a les superfícies lítiques del conjunt.

Muntatge de fotos on s’aprecia l’evolució del procés de conservació i restauració d’una zona concreta. Foto: Montserrat Soriano

216 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Per eliminar les plantes i les molses s’ha evitat l’ús de biocides comercials o d’herbicides. Les molses s’han eliminat fent una acció mecànica amb raspalls i bisturís. Les plantes superiors s’han eliminat extraient-les a partir de l’arrel i seguidament s’ha practicat una injecció d’amoníac al forat deixat per l’arrel, per assegurar que la planta no torni a créixer i, també, per assecar les restes de les arrels que no es poden eliminar pel seu difícil accés. Els forats s’han segellat seguidament amb morter de calç, com s’explica a continuació.

Consolidació i reintegració S’ha fet el segellament dels junts perduts i dels petits forats i esquerdes amb morter de calç hidràulica de textura i color similars als morters originals, aconseguits amb sorres naturals de colors, per als quals s’han fet prèviament unes proves in situ. Amb els mateixos morters s’han consolidat els morters originals malmesos i s’han tancat les fissures de les zones més disgregades. Aquests morters de reintegració s’han fet pràcticament al nivell dels morters originals, per evitar el perill de formació de nius d’animals, arrelament de plantes i noves entrades d’aigua. També s’han fixat les rajoles soltes de la canalització i s’han bisellat tots els contorns de les llacunes massa grans per ser reintegrades. Vista general del baluard i la cortina un cop acabada la intervenció. Foto: Maria Molinas

Vista general de la contraescarpa i la canalització després de la intervenció. Foto: Maria Molinas

Vista general de la cortina, del rec i dels murs adjacents un cop acabada la intervenció. Foto: Maria Molinas

Les reintegracions de morters dels coronaments del baluard i del mur cortina s’han fet a totes les llacunes grans i petites que comprometien l’evacuació correcta de les aigües pluvials i de regatge. En aquestes zones horitzontals, de fet, el problema principal era l’estancament d’aigua i terra damunt de la superfície pètria, a causa de la presència de forats i cavitats, corresponents de vegades a la falta de pedres i material de farciment dels murs, i també de construccions més modernes desmuntades durant la intervenció arqueològica. Un cop acabada la reintegració de les crestes, s’han fet proves amb aigua per assegurar que no hi quedessin clots. El tram de cortina presentava tres grans llacunes causades per la construcció d’estructures modernes avui dia desaparegudes. Dues estaven reintegrades amb un rebliment de formigó, restes de l’edificació preexistent del segle xix. Aquestes estructures, que podríem considerar «reintegracions antigues», han donat la pauta per reintegrar la llacuna o bretxa existent. Així, s’han conservat i consolidat, seguint les directrius del projecte d’intervenció de restauració al qual ja s’ha fet referència. La llacuna encara present s’ha reintegrat imitant les reintegracions anteriors, amb la formació de conglomerat i àrids. La utilització del formigó ha aconseguit unificar el mur i millorar-ne la lectura. Alhora, l’ha consolidat i ha fet que adquirís la solidesa perduda. El conjunt d’operacions realitzades durant aquesta fase de conservació i restauració, tot i la premissa de la mínima intervenció necessària —com ja s’ha comentat—, ha servit per netejar, consolidar i posar en valor les restes arqueològiques visibles, visitables i semiprotegides en un espai públic de la ciutat. Treballs de conservació i restauració | 217

Per concloure, volem expressar la nostra preocupació pel manteniment posterior de llocs patrimonials com aquest, exposats a riscos mediambientals i antròpics importants, que ja durant la intervenció de conservació i restauració han estat objecte d’agressions desafortunades. El lloc on es troba el baluard de Migdia és especialment vulnerable pel seu isolament. n Rudi Ranesi, Neus Casal i MariaMolinas

BIBLIOGRAFIA Soberón Rodríguez, M. (2017). «Baluard de Migdia». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2015, p. 34-37. Pujades, J.; Pugès, M. (2016). Projecte d’intervenció arqueològica de restauració i adequació del baluard de Migdia. Carrer de la Marquesa, 2-6, Districte de Ciutat Vella, Barcelona. Codi 056/16. [Inèdit].

218 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Castell de Montjuïc. Calabossos

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Castell de Montjuïc Districte Sants-Montjuïc Nom singular Castell de Montjuïc. Calabossos Codi 045/16 Promotor/Propietari CUB / Ajuntament de Barcelona Empresa adjudicatària Arqueòlegs.cat, SL Empresa executora Arcovaleno Restauro, SL

Vista general del mur nord del calabós número 5 abans i després de la intervenció. Foto: Verònica Moragas

Cronologia: Segles XIX-XX. Paraules clau: Castell de Montjuïc. Revestiments. Grafits. Guerra Civil espanyola.

Direcció tècnica Rudi Ranesi Equip de restauració Maria Cardenal (cap d’equip) i Eva Bermejo Documentació de la intervenció Neus Casal Documentació dels grafits Oriol Achón Casas (Arqueòlegs.cat, SL) Estat dels treballs Finalitzats Fotografia Arcovaleno Restauro, SL, Verònica Moragas

Introducció Aquest article explica la intervenció efectuada en els revestiments murals amb grafits d’un dels cinc calabossos del castell de Montjuïc de Barcelona. La intervenció, dirigida pel Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha fet al calabós número 5 i ha tingut per objectiu comprovar la presència de grafits i la viabilitat de la seva recuperació. El calabós número 5 presenta una problemàtica conservativa particular, que, com veurem, condiciona en bona mesura la recuperació dels grafits d’aquest espai. Les tasques de restauració pròpiament dites —consolidació i presentació del conjunt— han quedat pendents per a una nova fase d’actuació, a l’espera de definir l’ús d’aquest espai en el conjunt de l’actuació museogràfica dels calabossos. Els treballs s’han dut a terme durant els mesos de novembre i desembre del 2017. L’actuació ha constituït una nova fase del projecte global de recuperació de grafits conservats als calabossos del castell.1

1. Projecte d’intervenció arqueològica de restauració i adequació. Castell de Montjuïc. Passadís i calabossos. Institut de Cultura de Barcelona, abril del 2016. 2. Campanyes de prospecció realitzades per Arcovaleno Restauro, SL, durant els mesos de març-abril del 2016 i març del 2017. 3. Calabossos del Castell de Montjuïc (Barcelona). Memòria sobre la intervenció de conservaciórestauració dels revestiments murals amb grafits dels calabossos 3 i 4. Arcovaleno Restauro, SL. Rudi Ranesi, Neus Casal i Caridad de la Peña. Barcelona, setembre del 2017.

Succeeix les anteriors intervencions, orientades al sondeig dels diferents espais2 —passadís i calabossos— i la posterior intervenció de restauració dels revestiments dels calabossos 3 i 4. 3 La recuperació completa del conjunt, però, requerirà noves fases d’actuació, atès que els calabossos 1 i 2 i el passadís resten pendents d’actuació.

Estat de conservació i diagnòstic Els espais coneguts com a calabossos del castell de Montjuïc se situen a la façana de mar, sota les sales del pati d’armes. Es tracta de cinc sales rectangulars de 7,4 per 4,8 m, aproximadament, cobertes amb volta de pedra i calç i separades per murs de pedra de 2,4 m d’amplada. Estan unides per un passadís en un espai semisoterrat que aprofita el desnivell de la muntanya (Vila, 2018). Cadascun dels calabossos presenta una porta que comunica amb el passadís, com també una finestra al costat sud. El paviment original és fet de llambordes de pedra de Montjuïc. El conjunt mural de grafits del calabós número 5 es trobava, abans de la intervenció i com en la resta de calabossos, majoritàriament ocult per diferents capes de pintura, emblanquinaments —tant de calç com de guix— i arrebossats fruit de constants reparacions i afegits efectuats al llarg de la història per arranjar els paraments. La superposició de diverses capes amb estat desigual de conservació i, també, la presènTreballs de conservació i restauració | 219

mural i zones de pèrdua, que condicionen l’estat fragmentari del conjunt.

Intervenció realitzada La intervenció s’ha centrat en el descobriment estratigràfic dels revestiments murals dels paraments verticals, fins a una alçària de 210 cm, amb l’objectiu d’acotar l’extensió i la superposició d’estrats que contenen grafits i que fins aleshores estaven ocults.

La cantonada nord-oest del calabós després del procés de descobriment. Foto: Neus Casal

L’operació s’ha fet mitjançant l’eliminació mecànica dels revestiments superposats, procedint per ordre estratigràfic i comprovant sempre que les capes superiors no presentessin elements gràfics. Bàsicament, s’ha treballat amb punta de bisturí —en sec o en humit— o bé amb microescarpes i petits martells, segons el gruix, la duresa i el grau d’adhesió dels diversos arrebossats i emblanquinaments de calç o de guix que calia eliminar.

Dibuixos d’animals; estrat 4, mur est, època de la Guerra Civil. Foto: Verònica Moragas

cia aleatòria de diversos materials de reparació proporcionaven un aspecte desordenat i heterogeni, notablement accentuat per l’estat de deixadesa general i per l’afectació dels espais per les humitats. Cal destacar en aquest sentit la paret del costat sud, on el terreny exterior adjacent presenta una cota més elevada. L’acumulació i la retenció d’humitats en aquesta zona s’accentuen per l’aportació de les canals de desguàs de l’aigua provinent de la coberta del castell. La finestra, desproveïda de tancament —només amb un reixat de ferro forjat—, si bé contribueix a la necessària ventilació dels espais, a la vegada permet l’entrada d’aigua en dies de pluja forta, cosa que és perjudicial i afavoreix l’aparició d’escorrenties i la progressiva erosió dels revestiments conservats a l’entorn de l’obertura. L’absència de tancament també afavoreix l’embrutiment i l’acumulació de dipòsits de pols. Els murs presenten una quantitat considerable de forats de diferents dimensions i a diverses altures, molts associats a la presència de claus de ferro o tacs de fusta, on es pressuposen antics elements d’ancoratge d’ús incert. Podem dir que el conjunt presenta un estat de conservació entre regular i dolent, sobretot allà on els revestiments mostren esquerdes, separacions respecte al suport 4. Sobre el contingut dels grafits (cronologies, temàtiques, transcripció de textos), remetem al registre realitzat per Oriol Achón (Arqueòlegs.cat).

220 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Com a la resta d’espais ja intervinguts, s’ha constatat la presència de diversos revestiments amb grafits, principalment datables de la Guerra Civil i la immediata postguerra, però també d’èpoques anteriors en els estrats subjacents, visibles parcialment. Els grafits presenten diverses temàtiques i continguts d’interès històric, entre els quals podem destacar inscripcions relatives als empresonaments, signatures, fulls de calendaris, dibuixos de rostres, animals i altres.4 Els elements més significatius els trobem concentrats principalment al llarg del mur nord —a banda i banda de la porta— i en el primer terç dels murs laterals est i oest respecte a l’entrada, i, en més mesura, a la part superior dels paraments. A la resta de superfícies —inclosos els muntants i la rampa de la finestra—, es conserven també alguns elements gràfics, tot i que aïllats i dispersos. Si bé la correspondència entre els estrats i els grafits no sempre és coincident —els grafits d’una mateixa època poden aparèixer en més d’un estrat, donades les zones de pèrdua dels revestiments ja existents en el moment de realització dels grafits—, l’estudi detallat de cadascun dels estrats i dels elements gràfics apareguts ha permès una aproximació cronològica força precisa. A més, alguns dels grafits contenen les dates d’execució o bé altres missatges que proporcionen indicis sobre la seva contextualització històrica. Respecte als altres calabossos, el número 5 presenta una problemàtica particular, ja que la presència d’un estrat emblanquinat impe-

que es pugui tractar d’una capa d’imprimació o similar. Aquest estrat, quan s’humecta amb una solució hidroalcohòlica, adquireix un cert grau de transparència que facilita la visualització dels grafits, però una vegada s’asseca, la superfície torna a un aspecte blanc i opac, que desvirtua el perfil dels elements gràfics subjacents i n’impedeix la lectura correcta. Dibuix d’un rostre; estrat 4, mur oest, època de la Guerra Civil. Foto: Verònica Moragas

En les proves realitzades no s’han obtingut resultats satisfactoris, ni en l’intent d’eliminació de l’estrat emblanquinat mitjançant proves de neteja ni tampoc en l’intent de proporcionar-li transparència amb l’aplicació d’una resina. Per fer altres possibles proves de neteja amb més garanties d’eficàcia, caldrà identificar primer la naturalesa de la capa o veladura per trobar sistemes per retirar-la. Aquesta capa es manté doncs, de moment, intacta. Tot i aquesta visió parcial —només possible si prèviament s’humecta el mur—, es constata la presència d’una quantitat considerable d’elements gràfics anteriors al període de la Guerra Civil que podrien quedar descoberts si s’opta per eliminar l’estrat superior amb grafits emblanquinats. Malgrat tot, cal recordar que aquest calabós tan sols conserva grafits en el mur sud i en el terç nord del conjunt de l’espai. El seu tractament caldrà valorar-lo dins el conjunt dels calabossos i el passadís, quan s’hagi pogut avançar en els treballs de descoberta generals.

Calendaris; estrat 4, mur oest, època de la Guerra Civil. Foto: Verònica Moragas

Feta la descoberta dels grafits, que era l’objectiu d’aquesta intervenció, caldrà continuar les operacions pròpiament de restauració, consistents en la consolidació dels revestiments i la presentació estètica del conjunt, accions que es preveu fer en una propera fase. n Rudi Ranesi i Neus Casal

Inscripcions; estrats 6 i 7, mur est, època anterior a la Guerra Civil. Foto: Verònica Moragas

BIBLIOGRAFIA Ranesi, R.; Casal, N. (2018). «Castell de Montjuïc. Calabossos». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016, p. 195-198.

Grafits de l’època de la Guerra Civil i anteriors, estrats 4, 6 i 7, mur oest. Foto: Verònica Moragas

Vila i Carabasa, J. M. (2018). «Castell de Montjuïc». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016, p. 61-73.

deix en bona mesura la visualització correcta del conjunt de grafits de l’estrat que conté la majoria de grafits de l’època de la Guerra Civil i la immediata postguerra. Aquest estrat blanquinós, molt prim però molt endurit i fortament adherit a l’estrat subjacent, és de naturalesa desconeguda; probablement es tracta d’un emblanquinament de calç o de guix cristal·litzat (possiblement a causa de les humitats), però no es descarta Treballs de conservació i restauració | 221

Monestir de Sant Pau del Camp. Paviment de mosaic de l’església DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Sant Pau del Camp, 99 Districte Ciutat Vella Nom singular Monestir de Sant Pau del Camp. Paviment de mosaic de l’església Codi 080/17 Motiu Intervenció de conservació i restauració Promotor/Propietari Arquebisbat de Barcelona Empresa adjudicatària Urcotex, SL Treballs de conservació Àbac. ConservacióRestauració, SL Direcció de conservació i restauració Gemma Torra i Rocío Rodríguez

Mapa d’alteracions del mosaic conservat a la nau de l’Epístola. Autor de l’ortofotografia: Pau Majó. Autora de la cartografia: Sílvia Llobet

Equip de restauració Sílvia Llobet, Laia Abelló, Lorena Andino, Francisca Sánchez, Anna Montemayor i Gemma Piqué

Cronologia: Principis del segle XX. Paraules clau: Mosaic. Opus tessellatum. Sant Pau del Camp. Sals solubles. Neteja.

Documentació fotogràfica i cartogràfica Sílvia Llobet, Gemma Torra i Rocío Rodríguez

Introducció L’església del monestir de Sant Pau del Camp i els Jardins dels Horts són Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). El paviment del temple és fet d’opus tessellatum seguint un esquema decoratiu a primer cop d’ull unitari pel que fa als materials i els colors de la superfície tessel·lar. Segons les característiques constructives podem diferenciar, però, els mosaics de les naus laterals —fets a principis del segle xx— i el central. Aquest darrer va ser refet durant el darrer terç del mateix segle, després que es perdés com a conseqüència de diversos esdeveniments històrics. Aquesta diferència de tècnica constructiva, com veurem en aquest article, és de summa importància per a la seva conservació. A mitjan segle xix, l’Estat s’apropia del cenobi i el transforma en caserna. A partir

222 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

d’aleshores, se succeeixen una sèrie d’esdeveniments que transformen l’edifici i les seves dependències, fins a arribar a l’extrem d’elaborar un projecte per demolir l’església i fer-ne una de nova. Fou gràcies a l’Associació d’Excursions Catalana i a Víctor Balaguer que l’any 1879 el monestir fou declarat Monument Nacional. S’inicien llavors les obres de restauració del conjunt monàstic, que s’acaben el 1908. Per aquesta raó, a l’espera de nova documentació que ens permeti acotar les dates, el paviment original, conservat a les naus de l’Evangeli i de l’Epístola, d’un mateix moment constructiu, el situem entre finals del segle xix i el 1908. L’església i la rectoria són incendiades durant la Setmana Tràgica i restaurades després del 1922. En un conjunt de fotografies distribuïdes en forma de postal del fotoperiodista Josep Brangulí i Soler (1879-1945), fetes amb anterioritat al 1936, podem veure l’església reconstruïda i amb el paviment ocupant totes les parts de les naus. Tot i això, el conjunt monàstic va tornar a quedar afectat durant

la Guerra Civil i no descartem que el mosaic, bàsicament de la nau central, quedés en part malmès. Finalitzada la guerra, s’inicien unes noves obres de restauració i no descartem que es refés o es reintegrés alguna part del mosaic. Adolfo Zerkowitz (1884-1972), fotògraf de postals i paisatges, va retratar entre el 1915 i el 1950 l’església de Sant Pau del Camp en diverses ocasions. En una de les seves fotografies, de la qual desconeixem l’any concret, es pot observar que el mosaic de la nau central en el tram contigu a l’absis presenta una decoració diferent de l’actual. Conversant amb Josefina Mutgé, historiadora del Centre Superior d’Investigacions Científiques, ens descriu que abans de la restauració del mosaic dels anys vuitanta i noranta aquesta part havia desaparegut i que, durant aquesta restauració, es van recrear les línies generals del que es recordava de l’original però variant-ne els motius centrals. En una fotografia datada d’entre el 1980 i el 1984, es pot observar que la totalitat de la superfície del tessellatum de la nau central ha desaparegut, i es mostren diverses aplicacions de ciment que ens fan pensar que, a mesura que el mosaic s’anava desprenent, les pèrdues es reomplien amb aquest material.

sistema constructiu. Aquests sistemes diferenciats fan que el comportament — en termes de conservació— també ho sigui.

Descripció de l’opus tessellatum de principis del segle xx El paviment de les naus de l’Evangeli i de l’Epístola és un opus tessellatum construït in situ a la manera romana. Durant la nostra intervenció, hem estudiat i documentat l’estratigrafia i la tècnica originals, tot i que, malauradament, fins avui no s’ha trobat informació sobre la data d’execució ni sobre l’autoria del paviment. Pel que fa a la construcció del paviment, podem distingir diferents estrats, que descriurem tot seguit segons l’ordre d’execució del mosaic. El primer estrat està constituït per un morter de calç aèria que presenta una granulometria d’àrid d’entre 2 mm i formes submil·limètriques, amb morfologia d’angulosa a subangulosa, consistent en una sorra de riu formada per quars, feldespat i roques metamòrfiques (Vendrell et al., 2015). El documentem molt ben compactat, anivellat i amb un bon estat de conservació, i funciona com a base de regularització sobre la qual es van aplicar els estrats següents.

Les intervencions de restauració —o millor dit, de refecció— visibles avui les podem situar al tercer terç del segle xx, i van ser dutes a terme pel taller del mosaïcista Lluís Bru i Borrell (1933-1999). Aquest mosaic fou elaborat amb el mètode indirecte, és a dir, al taller del mosaïcista i no pas in situ. En aquest cas, les tessel·les es distribueixen damunt d’un suport de ciment cola, en plafons de dimensions reduïdes que es col·loquen al lloc, en el nostre cas, sobre un morter hidràulic (Llobet et al., 2018: 211). Val a dir que la intervenció de conservació i restauració d’aquesta part està actualment pendent d’execució.

Tot seguit, documentem un morter de calç i grava d’entre 2 mm i 12 mm, que té un gruix d’entre 25 i 30 mm i que esdevé una capa d’acolliment de les tessel·les, fet que sorprèn, ja que, habitualment, en els mosaics la granulometria es va fent més reduïda a mesura que ens hi apropem.

La intervenció de conservació i restauració que es descriu en aquest article se centra en les naus laterals del temple, on es conserva el paviment original fet versemblantment a principis del segle xx. Els treballs han estat precedits per l’estudi de diagnosi del mosaic, fet l’any 2015 (Llobet et al., 2018; Llobet et al., 2015), en el qual es determinen aspectes constructius del paviment i les alteracions que l’afecten. Es determina així l’existència aparent d’un sol mosaic però que, en realitat, se’n poden considerar dos en funció del seu

Les tessel·les es rejunten amb un morter de calç aèria, sorra de riu de fins a 2 mm i fragments de ceràmica també de fins a 2 mm, fet que atorga a aquest morter un aspecte ataronjat.

Finalment, s’aplica una capa formada bàsicament per calç d’1 mm de gruix, on s’insereixen les tessel·les que amiden entre 10 i 20 mm. Aquestes tessel·les són de materials calcaris, bàsicament marbre per a les blanques, calcària cristal·lina per a les negres i calcària massiva, probablement micrítica, per a les vermelles, grises i beix.

Pel que fa al disseny decoratiu, al cantó de l’Evangeli es presenta l’absis decorat amb una catifa contínua de tessel·la blanca i una franja negra que segueix la forma de l’arquitectura. Després, es desenvolupa una franja d’enllaç trenada i un quadrat format per

Treballs de conservació i restauració | 223

tres franges exteriors, dues de blanques i una central de color negre, que emmarquen una catifa de motius geomètrics circulars entrellaçats de tonalitats negres, grises, blanques i taronja. Per la seva banda, l’absis de la nau de l’Epístola es va pavimentar de la mateixa manera que l’anterior, mentre que la catifa central també combina motius geomètrics, en aquest cas circumferències secants de tonalitats negres, grises, rosades i ataronjades.

Estat de conservació de l’opus tessellatum de principis del segle xx Com ja vam descriure el 2015 (L lobet et al., 2015), pel que fa a les afectacions estructurals la problemàtica més greu documentada són els bombaments localitzats en diversos punts de la catifa musivària. A les zones on es concentra molta humitat, aquests aixecaments tenen una grandària considerable i es localitzen, bàsicament, a les zones perimetrals i al voltant dels altars. S’identifiquen també llacunes de mosaic amb un risc elevat de pèrdua progressiva de tessel·les, sigui pel pas de persones, per operacions de neteja o altres. Les llacunes són més abundants a la nau de l’Epístola, on es conserva tota la catifa musivària original, mentre que a la de l’Evangeli, més intervinguda anteriorment —amb tessel·les i morter de ciment—, la presència de llacunes és més reduïda. Alhora, s’observen tessel·les despreses en zones on es documenta un deteriorament de les capes de preparació o separació entre capes, conseqüència directa de les nombroses eflorescències de sals solubles documentades. Aquests punts generen zones dèbils estructuralment, ja que els mosaics es compacten amb totes les seves tessel·les i, per tant, quan en manca encara que sigui una, en aquell punt s’inicia el despreniment de les que hi ha al voltant i es crea un efecte dòmino. Cal sumar, a més, les alteracions en forma de disgregacions, fractures o pèrdua de material, provocades per la circulació de persones, moviment de mobiliari o hàbits de neteja poc respectuosos. Pel que fa a les afectacions superficials, la problemàtica més preocupant és la migració de sals solubles des del subsol cap a la superfície del mosaic. A primera vista són perceptibles arreu, però amb una visió més acurada podem veure que es concentren a les zones on el mosaic es troba a tocar del mur o dels altars. 224 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estratigrafia del mosaic original de principis del segle xx. Foto: Sílvia Llobet

Aquestes sals han estat identificades (Vendrell et al., 2015) com a epsomita (MgSO4 ·7H2O, sulfat de magnesi heptahidratat) com a fase majoritària, amb una mica de guix (CaSO4 ·2H2O) i calcita (CaCO3) com a impureses. En algunes zones es mostren en forma de pols, i en d’altres, endurides. La seva presència apareix especialment a les juntes entre tessel·les originals, atès que es tracta de material més porós i, per tant, actua com a front d’evaporació. El patró de creixement a les juntes indica que es tracta de sals que provenen del subsol immediat i que ascendeixen seguint l’aigua de filtracions de capil·laritat a través del mosaic. A les zones on hi ha ciment o, com descriurem més endavant, resina epoxídica, aquestes sals no poden ascendir i es provoquen els bombaments i la separació entre capes esmentats. L’epsomita és una sal molt soluble en aigua, la qual cosa en facilita la dissolució i la posterior recristal·lització en punts del mosaic, fet que provoca pèrdues del material de junt. Les tessel·les també s’acaben veient afectades, perquè la microporositat de la pedra fa que l’aigua amb sals s’hi allotgi i que la pressió de cristal·lització empenyi els grans adjacents fins a disgregar-los. Aquesta problemàtica es veu agreujada per la presència d’un producte resinós groguenc identificat sobre el mosaic. Aquest producte es va emprar per omplir espais buits i pèrdues de material, tant de la beurada com de les tessel·les degradades. S’ha recollit una mostra d’aquest material per analitzar-la amb espectroscòpia infraroja (FTIR) amb reflectància total atenuada (ATR). Les anàlisis (Vendrell et al., 2015) indiquen que es tracta d’una resina epoxídica, la qual cosa és coherent amb el seu ús com a reparació d’un paviment amb forats provocats per pèrdues puntuals. No té càrre-

ga i majoritàriament es veu com un material transparent, per bé que de manera puntual es detecta una certa contaminació d’àrid de pols de marbre provinent de les juntes poc netejades i degradades sobre les quals es va aplicar. Probablement, es devia aplicar com un producte transparent per segellar les juntes i omplir pèrdues de tessel·les amb la idea que estabilitzés les zones danyades i deixés veure el color dels materials immediatament a sota sense alterar l’aspecte degradat. Però tractant-se d’una resina epoxídica, el color ha virat a groc (el color que s’aprecia actualment), a causa de la formació de dobles enllaços i de la radiació ultraviolada existent, encara que sigui a l’interior. La presència de la resina aplicada en superfície ha impedit l’evaporació de l’aigua i ha afavorit la cristal·lització de les sals a l’interior del mosaic, cosa que ha facilitat la disgregació de la capa de morter de grava. Els canvis cromàtics observats a la superfície ens ajuden també a veure que les zones grises i opaques són punts on s’acumulen les sals a la part inferior, que empenyen la resina cap a l’exterior i danyen els morters de junt i les zones perimetrals de les tessel·les. La resina, a més d’altres residus superficials com ara cera als peus de les imatges votives o restes de productes de neteja, confereix al mosaic un aspecte de deixadesa i embrutiment notables.

Actuació de conservació i restauració L’objectiu principal de l’actuació ha estat permetre que el paviment transpiri per evitar els problemes derivats de la cristal·lització de sals i les conseqüències que comportin, principalment la degradació de tessel·les i morters originals. Així, el sistema per fer-ho ha estat mitjançant l’eliminació dels dipòsits

superficials de brutícia, de ciment i de resina epoxídica, tal com es descriu a continuació.

Eliminació de brutícia superficial La capa de brutícia general era més visible i de més gruix al llarg de tot el perímetre del paviment on presentava un aspecte realment enfosquit. Aquesta brutícia estava formada per materials solubles i insolubles en aigua. La primera fase de la nostra intervenció ha estat una neteja mitjançant vapor d’aigua ajudant-nos de raspalls, acció que en moltes zones ha resultat suficient per eliminar els dipòsits superficials. Tot i això, en la majoria de zones, tant perimetrals com centrals, ha estat necessari combinar aquesta neteja humida amb neteja mecànica amb bisturí per eliminar els materials insolubles a l’aigua.

Eliminació d’eflorescències Com s’ha descrit, en nombroses àrees el mosaic presentava una important presència de sals, majoritàriament ja cristal·litzades en els junts entre tessel·les, per la falta de manteniment específic de conservació. Aquestes sals, després de diverses proves (raspallades, ús de vibroincissor, espàtula d’ultrasons i microescarpa, entre d’altres), han estat eliminades mitjançant bisturí, emprat tant per pressió com colpejat suaument amb un martell, un cop comprovada que era la forma més segura i més respectuosa per la superfície tessel·lar.

Eliminació de ciments Diversos tipus de ciment1 eren presents en la majoria de zones d’entrega del paviment al mur, en els junts de totes les llacunes rein-

Treballs de neteja amb vapor d’aigua i neteja mecànica amb bisturí de la brutícia dipositada a la superfície. Foto: Sílvia Llobet i Gemma Torra

1. Dels diversos ciments emprats ha estat possible analitzar-ne només un. Es tracta d’un ciment cola utilitzat a les zones de reintegració amb tessel·les (Vendrell et al., 2015). Treballs de conservació i restauració | 225

tegrades en intervencions anteriors i també reintegrant llacunes per anivellar el paviment. Tots han estat eliminats mecànicament amb escarpes de punta de vídia d’entre 3 i 10 mm Ø i martells. L’acció més delicada ha estat l’eliminació del ciment aplicat anteriorment per reintegrar morters de junt perduts del mosaic. S’han utilitzat escarpes de punta de vídia d’entre 3 i 6 mm Ø i bisturís, colpejats suaument amb martells. Durant aquest procés, hem pogut comprovar que les vores de tessel·les estaven molt degradades, a conseqüència de la reintegració dels junts amb un material dur, que va provocar que la migració de sals acabés afectant-les perimetralment.

Eliminació de resina epoxídica

L’eliminació s’ha fet picant suaument i de manera molt precisa, amb escarpes de punta de vídia (d’entre 3 i 8 mm Ø), bisturís o ganivets esmolats i martells. Quan la resina mostrava un cert gruix, ha estat relativament fàcil fer-la saltar picant suaument, ja que es trobava força separada dels materials originals per l’acció de les sals solubles. En altres ocasions, l’eliminació ha estat més complicada, sobretot quan es tractava d’una capa prima però molt adherida, que ha calgut despendre amb l’acció mecànica del bisturí.

Detall d’un motiu del mosaic abans i després d’haver eliminat les sals cristal·litzades als morters de junt. Foto: Gemma Torra

Treballs d’eliminació de la resina epoxídica amb ganivet i bisturí. Foto: Rocio Rodríguez

Eliminació de la resina epoxídica amb l’ajuda d’una làmpada de Wood. Foto: Sílvia Llobet

L’altre material present a la superfície era la resina epoxídica, aplicada per consolidar el morter de junt i les tessel·les que es disgregaven, tot i que també sembla que complia una funció d’anivellament del paviment, ja que la trobem present en totes les zones que queden més baixes de nivell, cobrint la superfície de les tessel·les i emmascarant-les.

Per identificar les zones i els punts d’afectació de la resina2 i poder eliminar-la totalment, ens hem ajudat de llum rasant ultraviolada.3 Finalment, la llum ultraviolada també ens ha servit per comprovar l’eliminació de la resina. A les parts enfonsades on es va aplicar la resina per anivellar, aquesta matèria uniformitzava la superfície, però en envellir i engroguir va acabar emmascarant totes les tonalitats de tessel·les. Quan es va retirar la resina, moltes zones van recobrar els seus matisos cromàtics i motius decoratius.

Apunts finals

2. Tot i que es va aplicar homogèniament en tot el mosaic, en començar la nostra intervenció es conservava de manera molt heterogènia perquè en molts punts havia saltat, per la pressió de les eflorescències de sals. 3. CTS ART LUX 70, làmpada portàtil amb lent d’augment i llum de Wood. 226 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Per concloure, podem afirmar que la intervenció ha permès recuperar la lectura d’algunes parts de l’obra i ha suposat una millora estètica important de tot el conjunt. A més, eliminant els ciments i la resina epoxídica, s’han tornat a obrir vies perquè les sals transportades per la humitat puguin aflorar pels junts i aturar la degradació dels materials originals, que posava en risc la salvaguarda del paviment. Alhora, en eliminar

Fragment de mosaic abans i després de l’eliminació de ciments i de la resina epoxídica que cobria part de la catifa tessel·lar. Foto: Gemma Torra

Detall d’un grup de tessel·les de marbre afectades per l’aplicació de la resina epoxídica i per eflorescències de sals. Una vegada netejada la superfície, observem com han quedat malmesos tant els morters de junt com les zones perimetrals de les tessel·les. Foto: Gemma Torra

el ciment de tota la zona perimetral s’han creat noves vies de sortida de la humitat i una zona de dilatació. Ens trobem actualment en un període d’estudi de l’evolució del paviment, ja que després de l’eliminació de tots aquests elements superficials hem documentat noves eflorescències, i han estat necessaris controls i raspallades periòdics fins que aquest procés ha quedat estabilitzat. Els junts entre tessel·les, un cop trets els materials perjudicials, resten pendents de reintegrar. En aquest sentit, s’han establert les condicions òptimes que hauria de tenir el morter per ajudar a la transpirabilitat del paviment. Així, s’ha encarregat a un laboratori4 especialitzat la formulació d’un nou morter, el qual també es podrà emprar per les llacunes o de llit tessel·lar.

Estudis ambientals De manera paral·lela als treballs descrits, s’ha començat el control del clima de l’església per

4. Laboratori de materials de l’EPSEB-UPC (Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona).

iniciar un recull de dades que ens permetin establir un protocol de conservació preventiva i garantir la salvaguarda del mosaic i dels elements patrimonials conservats. Per estudiar la temperatura i la humitat de l’interior de l’església s’han instal·lat tres data logger WiFi 5 amb sensors integrats a cadascuna de les naus i a altures diferents. Per a l’estudi de la temperatura superficial del mosaic s’han instal·lat dos sensors de temperatura superficial,6 i per a l’estudi de la humitat del sòl s’han col·locat dues sondes de 25 cm.7 Ambdós sensors van connectats a una estació8 amb diversos canals per dur a terme el monitoratge. n Sílvia Llobet, Gemma Torra i Rocío Rodríguez

BIBLIOGRAFIA Llobet, S.; Torra, G. (2018). «Monestir de Sant Pau del Camp. Paviment de mosaic de l’església». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016, p. 209-218. Llobet, S.; Torra, G.; Ferrer, C. (2015). Memòria de la intervenció arqueològica i de restauració i adequació al monestir de Sant Pau del Camp. Paviment de mosaic de l’església. Carrer de Sant Pau 99. Districte de Ciutat Vella (Barcelona). Codi: 012/15. [Inèdita]. Vendrell, M.; Giráldez, P.; Vadillo, A. (2015). Sant Pau del Camp. Estudi dels materials i danys del mosaic del paviment. [Inèdit].

5. Testo Saveris 2-H1. 6. HOBO 12-Bit TemperatureSmart Sensor. 7. HOBO SoilMoistureSmart Sensor. 8. HOBO MicroStation /H21-USB. Treballs de conservació i restauració | 227

Pati Llimona. Mosaic

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer del Regomir, 3. Centre Cívic Pati Llimona Districte Ciutat Vella Nom singular Pati Llimona. Mosaic Codi 148/17 Promotor/Propietari Servei d’Arqueologia de Barcelona / Centre Cívic Pati Llimona. Ajuntament de Barcelona Treballs de diagnosi Kusi Colonna-Preti (Terra, Conservació i Patrimoni, SL) Direcció de conservació i restauració Servei d’Arqueologia de Barcelona Fotografia Kusi Colonna-Preti

Cronologia: Època romana. Paraules clau: Mosaic. Tessellatum. Estratigrafia de mosaic. Època romana. Pati Llimona.

Amb motiu de la celebració del 13è Congrés Internacional de Conservació de Mosaics a Barcelona, del qual el Servei d’Arqueologia de Barcelona és l’organitzador local, es planteja la necessitat de posar al dia les troballes que en aquesta matèria s’han anat desenvolupant a la ciutat. Es dona la circumstància que la darrera i única recopilació de patrimoni musivari romà feta a Barcelona data del 1978; quaranta anys d’intervencions arqueològiques ininterrompudes a la ciutat són un motiu de pes per revisar, ampliar i difondre, en un catàleg, les investigacions sobre mosaics romans efectuades durant tots aquests anys.

El mosaic està localitzat al subsol –1 de l’actual zona de recepció del centre. Cal accedir a l’hipogeu per poder observar-lo just en el primer tram del passadís d’accés. Com hem comentat anteriorment, el mosaic tan sols és visible en secció dins el paquet d’argila on està excavat l’hipogeu.

El mosaic que presentem aquí no és una troballa recent, perquè la seva localització es va efectuar l’any 1989, amb motiu de les intervencions arqueològiques fetes a l’actual Centre Cívic Pati Llimona. Tampoc no és una troballa habitual, ja que del mosaic coneixem més coses de la seva estratigrafia que no pas del seu disseny. El motiu és que el mosaic es pot veure tan sols en secció; això és concretament en el tall produït pel passadís d’accés a l’hipogeu que hi ha sota el centre cívic, no obert al públic. Davant la incertesa que la publicació del catàleg esmentat tiri endavant i a causa d’haver fet una petita intervenció de documentació —tasca que estava pendent de fer des que es va localitzar—, hem cregut oportú posar a l’abast el coneixement de la peça o, dit més objectivament, de l’evidència sobre l’existència del mosaic romà. Així doncs, aquest article descriu la intervenció de documentació que ha estat possible fer amb les circumstàncies que la localització de la peça permet i que impedeixen una cosa tan habitual en parlar d’un mosaic com és la descripció del llit tessel·lar. En canvi, però, s’ha pogut fer una descripció exhaustiva de la seva base de preparació, fet que valorem molt especialment per l’oportunitat que representa.

228 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Passadís d’entrada de l’hipogeu.

Vista de la secció del mosaic.

Seqüència estratigràfica del mosaic: 1. Tessellatum. 2. Capa d’assentament. 3. Nucleus. 4. Rudus. 5. Statumen.

Característiques tècniques El tall estratigràfic correspon a un paviment de tipus opus tessellatum del qual tan sols veiem tessel·les de color blanc, amb unes mesures d’entre 9 per 8 mm i 7 per 6 mm. L’espai del junt és d’aproximadament 1 mm. El càlcul orientatiu de la densitat en decímetres quadrats és de 156,86 tessel·les. La seqüència estratigràfica del mosaic es pot determinar segons les diferents capes a partir del que seria la superfície de pas i les capes de preparació del paviment: Tessellatum: d’entre 4 i 6 mm de gruix, segons el que podem veure al llarg de tota la secció, el mosaic està fet amb material lític blanc. El color gris clar1 i la textura ens porten a pensar que es pot tractar de marbre o d’una roca calcària. Capa d’assentament: d’entre 1 i 3 mm de gruix, de color blanc amb poques inclusions grises de sorra, probablement morter de calç amb poca quantitat de sorra.

Statumen: d’entre 70 i 80 mm de gruix, compost per fragments de gres barrejats amb argiles del mateix terreny. El gruix total varia entre els 146 i els 182 mm.

Estat de conservació El mosaic està conservat in situ i es presenta recobert de terra. No ha estat mai intervingut. El catàleg preveu efectuar la identificació dels materials components dels mosaics, raó per la qual se n’ha extret una mostra. n Kusi Colonna-Preti i Montserrat Pugès Dorca

BIBLIOGRAFIA Barral i Altet, X. (1978). Les mosaiques romaïnes et médiévales de la Regio Laietana (Barcelone et ses environs). Barcelona: Instituto de Arqueología y Prehistoria de la Universidad de Barcelona.

Nucleus: d’entre 1 i 2,5 mm de gruix, compost per fragments de ceràmica, sorra i calç, amb un gruix irregular, força prim en alguns indrets. Aquestes dues característiques ens porten a pensar que es tracta d’un opus signinum probablement anterior al mosaic de tessel·les, sobre el qual es devia fer un segon paviment de tessellatum. Rudus: d’entre 70 i 90 mm de gruix, fragments de gresos de mida inferior als 70-80 mm (probablement, material petri de rebuig) lligats amb un morter grisós amb força sorra, còdols i algun fragment de ceràmica.

1. Segons la Munsell Color Chart, 10YR 7/2. Treballs de conservació i restauració | 229

Carrer de la Portaferrissa, 2

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Portaferrissa, 2 Districte Ciutat Vella Promotor/Propietari Servei d’Arqueologia / Ajuntament de Barcelona Treballs de conservació Núria Avecilla (Diputació de Barcelona, Laboratori de Restauració i Conservació Preventiva, Oficina de Patrimoni Cultural) i Kusi ColonnaPreti (Terra, Conservació i Patrimoni, SL) Direcció de conservació i restauració Servei d’Arqueologia de Barcelona

Font de la Portaferrissa després de la intervenció de conservació.

Fotografia Lali Puig

Paraules clau: Conservació i restauració. Mosaic. Rajola. Font pública. Portaferrissa.

Introducció L’any 2017, el Servei d’Arqueologia de Barcelona posa en marxa el projecte «El mosaic del meu barri», creat arran de la celebració del 13è Congrés de Conservació de Mosaics, organitzat per l’International Commettee for the Conservation of Mosaics (https://iccm-mosaics.org/conferences/barcelona-2017/) a Barcelona i del qual el Servei d’Arqueologia de Barcelona ha pres part com a organitzador local. «El mosaic del meu barri» es concep com una activitat ciutadana amb l’objectiu de descobrir, valorar i conservar els mosaics de Barcelona. S’organitza a través d’un lloc web on es convida a la participació ciutadana mitjançant l’enviament d’imatges de mosaics, entre d’altres (www.barcelona.cat/mosaics). Un dels components d’aquest projecte és l’apartat «Consells de conservació», destinat als particulars propietaris de mosaics. Es tracta de recomanacions pensades com a protocols d’intervencions senzilles. La idea és que una persona desitjosa de conservar el seu mosaic, però sense experiència en la matèria,

230 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

en pugui seguir les recomanacions. Els consells de conservació estan organitzats per tècniques musives i s’han desenvolupat per mosaics hidràulics, mosaics de gres ceràmic, mosaics de rajola ceràmica i trencadís. Des del Servei d’Arqueologia s’ha col·laborat amb tres institucions per a aquesta tasca: la Universitat de Barcelona —grau de Conservació-Restauració— per als consells de mosaics de gres ceràmic, l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya per als consells de mosaics hidràulics i la Diputació de Barcelona —Laboratori de Restauració i Conservació Preventiva, Oficina de Patrimoni Cultural— per als consells de mosaics de rajola ceràmica i trencadís. La realització dels consells de conservació ha comportat l’elaboració de les recomanacions i la seva aplicació pràctica per poder il·lustrar-les. Això ha implicat buscar mosaics amb les característiques adequades (accessibilitat del bé cultural, estat de conservació adient a la situació que es vol remeiar, senzillesa de la intervenció i autoritzacions necessàries). El plafó de la font de la Portaferrissa presentava les especificacions ideals per il·lustrar els consells de conservació per a mosaics de rajola ceràmica, a més de ser un bé públic a la conservació del qual es podia contribuir.

la Rambla, en un punt de pas freqüent per als vianants—, vam detectar alteracions que deriven probablement d’accions no conformes amb l’ús de la font. Es van observar restes d’adhesius de cartells, restes de cinta adhesiva (clarament visibles al voltant del sant) i xiclets.

Web «El mosaic del meu barri. Consells de conservació per a mosaics de rajola» (http://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/mosaics/consells-deconservacio/consells-per-mosaics-de-rajoles/).

Descripció de l’obra objecte de la intervenció de conservació El plafó decora la paret de la font situada a peu de carrer, aixoplugada sota l’espai que forma la volta d’arc carpanell. El mosaic està fet amb rajoles de ceràmica esmaltada de forma quadrangular de 15 per 15 cm. En la seva alçària màxima està conformat per tretze rajoles, i en amplada per 28 rajoles, amb un amidament total de 420 per 195 cm. La decoració està formada per 373 rajoles policromes que representen la porta d’entrada a la ciutat, flanquejada per dues torres i les muralles. En primer pla, estan representades escenes de la vida quotidiana del segle xviii. Sant Josep Oriol, sobre núvols entre les torres, domina l’escena. El plafó es completa amb tres rètols a la part inferior, entre els dos brolladors de la font.

Restes de cinta adhesiva.

També vam constatar pèrdues puntuals d’esmalt —situades en rajoles del centre del plafó—, atribuïbles a danys mecànics. Aquestes pèrdues van acompanyades d’esquerdes, indici que l’origen de la degradació poden haver estat impactes. Les pèrdues d’esmalt també són visibles a les vores de les rajoles exteriors dels plafó, en particular de les cantonades. En diferents indrets hi ha restes de pintura: pintura platejada sobre el personatge que porta el ruc carregat de llenya i pintura verda a la part dels rètols.

El plafó és obra del ceramista Joan Baptista Guivernau Sans, realitzat el 1959, com ho indica el plafó situat sobre la paret dreta sota l’arc. L’autor del text és Pere Voltes.

Estat de conservació En iniciar les tasques de conservació, el plafó presentava una capa de brutícia superficial sobre tota l’extensió, fruit del dipòsit ambiental i de l’ús de la font. Al marge d’aquesta alteració —poc sorprenent considerant que la font està al costat de

Restes d’un grafit amb pintura platejada.

Intervenció de conservació La intervenció de conservació del plafó ceràmic, regida segons criteris de respecte i conservació de l’obra original, va consistir en una operació de manteniment a través d’una neteja en sec i en humit. Es va fer ús d’un Treballs de conservació i restauració | 231

drap per eliminar la pols, i a continuació es va mullar i es va passar el drap humit per treure la brutícia més compacta i adherida a la superfície. Per eliminar restes de greix es va afegir detergent a l’aigua tèbia entre l’1 i el 2 %. Finalment, per eliminar restes d’adhesiu, xiclets i pintura es va fer ús dels dissolvents orgànics (acetona i etanol) ajudant-se de raspalls, esponges, fregall d’acer inoxidable, llana d’acer inoxidable i rasqueta. Per acabar, el mosaic es va esbandir.

Neteja amb aigua tèbia i un drap.

Conclusions La intervenció de conservació duta a terme a la font de la Portaferrissa va representar un exemple excel·lent per il·lustrar diferents consells de conservació per a un mosaic de rajola ceràmica. Els treballs de conservació i documentació es van poder dur a terme sense entrebancs, malgrat la intensa freqüentació dels vianants. El plafó de rajoles ha recuperat l’aspecte i la brillantor originals, fet que permet una millor lectura i comprensió de la peça i de l’escena representada, gràcies, principalment, a la neteja de la brutícia superficial i la retirada de taques i restes d’adhesius, entre d’altres. És un fet constatat que el manteniment i la cura dels elements patrimonials urbans n’afavoreixen el respecte i la conservació per part dels turistes i la ciutadania en general. n Kusi Colonna-Preti

BIBLIOGRAFIA Art públic, Ajuntament de Barcelona. Font de la Portaferrissa. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. En línia: http://w10.bcn.cat/APPS/gmocataleg_monum/ CambiaIdiomaAc.do?idioma=ca&pagina=welcome [consulta: 16 de maig de 2018]. BCNROC Barcelona. Repositori Obert de Coneixement de l’Ajuntament de Barcelona. Font de la Portaferrissa. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. En línia: https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/ handle/11703/76505 [consulta: 16 de maig de 2018].

Neteja amb raspall.

Patrimoni de Catalunya (1998). «La font de la Portaferrissa». Espais, Revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1988, 12 (24). En línia: http://www.raco.cat/index.php/Espais/article/ viewFile/96743/163550 [consulta: 16 de maig de 2018]. Pobles de Catalunya. Font de la Portaferrissa. Centre d’Estudis i Divulgació del Patrimoni. En línia: http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1887 [consulta: 16 de maig de 2018]. Servei d’Arqueologia (2017). El mosaic del meu barri: Carrer de la Portaferrissa, 2. Font de la Portaferrissa. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. En línia: http://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/ mosaics/mosaic/carrer-de-la-portaferrissa-2-font-de-laportaferrissa/ [consulta: 16 de maig de 2018].

Neteja amb rasqueta.

Els consells de conservació per a mosaics de rajola ceràmica, il·lustrats amb dos vídeos i fotos amb l’exemple de la font de Portaferrissa, es poden consultar a: http://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/mosaics/consells-de-conservacio/consells-per-mosaics-de-rajoles/. 232 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Voltes del carrer de l’Argenteria

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de Gíriti / Carrer de Grunyí / Carrer del Brosolí Districte Ciutat Vella Nom singular Voltes del carrer de l’Argenteria Promotor Districte de Ciutat Vella / Ajuntament de Barcelona Motiu Arranjament i millora ambiental Direcció tècnica Gemma Ferré, arquitecta Empreses de restauració Dropi, SL, Restauracions Policromia SL, Come & Buy SL Estat dels treballs Finalitzats Fotografia Cristian Cortés

Entrada de la volta del carrer de Gíriti.

Cronologia: Segles XII-XIX. Paraules clau: Carrers de volta. Passos coberts. Urbanisme medieval. Ciutat Vella.

Aquest projecte és la segona intervenció de restauració de passos coberts del districte de Ciutat Vella de Barcelona, iniciat l’any 2013 amb el «Projecte d’arranjament i millora ambiental del conjunt de les voltes del Born», redactat per l’arquitecta Gemma Ferré i encarregat pel Districte de Ciutat Vella, en col·laboració amb el Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona. Ambdues intervencions segueixen els criteris establerts als Estudis previs dels Passos Coberts de Ciutat Vella de l’any 2012, redactats per la mateixa arquitecta (Ferré, 2014: 180-183). Les voltes dels carrers de Gíriti, de Grunyí i del Brosolí són unes construccions arquitectòniques urbanes associades als edificis que les delimiten, situades a l’entrada dels carrers amb el mateix nom, a la confluència amb el carrer de l’Argenteria. Tots els carrers formen part del conjunt del carrer de l’Argenteria, amb un nivell de protecció C, segons el Catàleg de patrimoni arquitectònic de la ciutat de Barcelona. A banda, trobem els tres carrers referenciats a la fitxa de l’edifici del qual formen part, tots amb un nivell de protecció B segons el Catàleg de patrimoni.

L’ús de la denominació volta per designar i identificar a Barcelona els passos coberts dels caps dels carrers es remunta documentalment al segle xiv, quan ja ens apareixen esmentades diferents voltes a la ciutat. No es tracta estrictament d’una definició arquitectònica —l’existència estructural d’una volta—, sinó del fet que l’accés al cap del carrer està cobert per una edificació: un cobriment que pot ser amb volta o amb un forjat de fusta, que era —i també és— el més habitual (Veclus, 2014). Així, doncs, caldria entendre l’ús del mot volta com una referència històrica a com tradicionalment s’han identificat aquests espais coberts a la ciutat de Barcelona. El carrer de l’Argenteria constituïa un eix urbà de la ciutat de Barcelona des del segle xii, amb vestigis datats del segle ix. Malgrat que els edificis associats a les voltes de Gíriti, Grunyí i Brosolí daten dels segles xviii-xix, podríem trobar superposicions sobre èpoques anteriors. La intervenció de restauració ha anat precedida d’un estudi de diagnosi. D’una banda, es va fer un aixecament exhaustiu de plànols per poder observar i descriure els elements que componien les voltes abans de la restauració i les patologies associades i, de l’altra, es va fer un estudi històric i documental.

Treballs de conservació i restauració | 233

Volta del carrer de Gíriti Descripció de l’estat inicial La volta del carrer de Gíriti conté un arc de pedra a l’entrada, amb biga de fusta i tribuna amb volada de llosana de ferro amb rajola ceràmica. Està formada per un sostre de biga de fusta i revoltó ceràmic amb acabat arrebossat, que pot estar datat dels segles xviii-xix. El sostre té dues crugies, en dues direccions, separades per una biga central de fusta. La secció de la biga de fusta del primer tram de sostre (biga de secció rectangular amb llistó de fusta afegit per aguantar el revoltó ceràmic d’una reforma posterior) ens demostra que, possiblement, el primer tram de volta formava part d’un edifici anterior i era originalment de biga i tauler de fusta (segle xviii) i que al segle xix es va modificar amb la creació del segon tram de volta (biga de fusta amb vora i revoltó ceràmic), que es correspon amb la tipologia de l’edifici. Cal destacar la tribuna o volada de la sortida de la volta, element singular de l’arquitectura barcelonina del segle xviii, que servia per comunicar, a manera de passadís exterior cobert, les dues parts de l’edifici. La paret de la façana oest està formada per un parament de lloses de pedra col·locades a trencajunt, fins a 2,5 m d’alçària, que s’estén a l’interior del carrer, amb la part superior revestida amb morter de ciment i acabat pintat amb pintura plàstica. La façana est estava totalment oculta sota un arrebossat fet amb morter de ciment pòrtland. Les instal·lacions recorren l’interior del carrer per ambdues façanes, de manera molt desendreçada.

Actuacions executades El projecte preveia la restauració del sostre de bigues de fusta i revoltó ceràmic amb acabat arrebossat, la retirada dels morters de ciment i la substitució per arrebossats de morter de calç segons l’anàlisi de les mostres obtingudes, a més de la neteja i la restauració d’elements de pedra i fusta. També es preveia la restauració de l’element singular de la tribuna com a element d’interès històric i arquitectònic situat a la sortida de la volta. Un cop iniciades les feines de restauració, es descobrí un revestiment de calç de color grisós, que en netejar-se va mostrar el text pintat «La Mercantil» a la façana est de la volta. Després d’una recerca històrica es va saber que era l’anunci d’una empresa dedicada al comerç, La Mercantil Barcelonesa, SA,

234 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

instal·lada a l’entresol del carrer de Gíriti, 5 des del 1913. El rètol original molt probablement estava constituït per dues línies, ja que l’emmarcament —també posat al descobert— és incomplet. Tot i així, es decidí recuperar el fragment de rètol original, molt usual en èpoques precedents per anunciar comerços i locals.

Carrer de Grunyí amb cartells pintats. AFB

Un cop netejada la superfície i posat al descobert el rètol, es van reintegrar les zones amb pèrdues amb un morter de calç fins al mateix pla del revestiment original del rètol i es pintà amb pintura al silicat, igualant el color però sense intervenir en les lletres. Únicament s’acabà de pintar l’emmarcament vertical dret del cartell, per delimitar-lo. A la resta de parament, es consolidà l’estuc existent, es reompliren les llacunes i es va fer un acabat amb veladures de color al silicat.

Cartell recuperat de La Mercantil Barcelonesa després de la intervenció.

Un cop iniciats els repicatges de morters de ciment es va descobrir també una finestra bessona a l’existent amb brancals de pedra amb vora i llinda de fusta, i restes d’un marc de fusta del tancament original, tapiada per la part interior, amb datació del segle xviii. Es va rebaixar el pla tapiat a nivell de la fusteria original i s’arrebossà amb morter de calç igual al del parament dret.

Tal com es va establir als criteris generals d’intervenció comuns a tots els passatges (i ja els aplicat a les voltes del Born), es van endreçar totes les instal·lacions i cablejat que hi havia i se’n va modificar el traçat mitjançant una canal oberta d’acer galvanitzat situada a una de les façanes, de manera que una de les façanes contingués les instal·lacions, i l’altra, els focus d’il·luminació de la volta.

Obertura original recuperada a la façana est de la volta de Gíriti.

Val a dir que finalment no es va restaurar la tribuna de la sortida de la volta, ja que, com que formava part de l’edifici superior, era de propietat privada. Estava formada per una biga de fusta i tribuna amb volada de llosana de ferro amb rajola ceràmica pintada i plafons i finestres batents amb detalls de marqueteria de fusta, amb acabat pintat amb esmalt. Es van fer cales inicials per determinar la composició i el color original, que va resultar d’un to verdós. Seria important que es fes un seguiment de possibles actuacions futures que els particulars vulguin fer en aquesta tribuna, donat el seu valor patrimonial, i resoldre la recollida d’aigües de la coberta, que actualment està provocant que es perdin i es malmetin els materials i els elements que la componen.

Detall de la tribuna de la sortida de la volta del carrer de Gíriti i estat de degradació de marqueteria.

Pel que fa al sostre de la volta, després de fer cales de prospecció, es va confirmar que no hi havia cap resta de revestiment original sota l’arrebossat l’actual i que les bigues estaven en bon estat. Així doncs, es va mantenir l’arrebossat existent i es va fer una veladura de color sobre aquest arrebossat. Les bigues es van protegir amb fungicida insecticida i amb olis naturals.

Imatge nocturna de la volta del carrer de Gíriti il·luminada.

Volta del carrer de Grunyí Descripció de l’estat inicial La volta del carrer de Grunyí està formada per una biga de fusta a l’entrada que es perllonga dos portals més enllà i un arc de pedra de mig punt a la sortida. Té un sostre de bigues de fusta de secció rectangular i tauler ceràmic sobre llates de fusta. Tot indica que el que veiem forma part d’una intervenció dels segles xviii-xix, a més de la intervenció del 1964 de l’arquitecte municipal Adolf Florensa. La façana oest presenta un encintat de morter de calç molt malmès (després, a les parts baixes i amb successives capes de morter de ciment), que també es troba a la façana posterior de l’edifici i a l’interior de la finca de Grunyí, 1, atribuït a la intervenció de l’any 1964. La façana est del pas mostra la paret de carreus de pedra amb peces de mida bastant homogènia alineades horitzontalment, però amb algunes peces provinents d’altres elements arquitectònics (llindes o brancals) situades a la part inferior del pany. Les instal·lacions recorren l’interior del carrer, per ambdues façanes, de manera molt desendreçada. Treballs de conservació i restauració | 235

Actuacions executades El projecte preveia la neteja i la restauració dels elements de fusta i pedra existents, mantenint el sostre de bigues de fusta i tauler ceràmic. També es preveia restaurar la paret de carreus de pedra de la façana est i substituir l’encintat dels anys seixanta de la façana oest —en molt mal estat de conservació— per un revestiment de morter de calç, segons les mostres obtingudes en les cales que es van fer prèviament. Un cop retirat l’encintat de morter de ciment del parament est, va quedar a la vista la paret de pedra i maó, la base de la qual es va revestir amb morter hidròfug fins a 1 m. Es van fer diverses proves de morters de calç amb sorres de diferents granulometries i proporcions, i finalment es va optar per fer l’acabat amb dos volums de pols de marbre i un volum de sorra de marbre per un volum de calç amarada, deixant a la vista la cadena de pedra de l’entrada de la façana esquerra, datada del segle xviii. El parament oest, fet a base de carreus de pedra, es va netejar amb projecció de pols de sílice, en sec. Un cop retirats els junts del parament de pedra vista es va tornar a rejuntar amb morter de calç i sorra del Maresme en proporció d’1:3 i es va treballar el morter de junt amb esponja per compactar-lo bé i fer un junt refós d’uns 5 mm per sota el pla de les peces de pedra, per marcar-ne la forma. El sostre de bigues i tauler ceràmic i la porta d’entrada de Grunyí, 1 es van netejar amb raspall d’espart i projecció de pols de sílice en les zones més brutes i aigua amb el 10 % d’amoníac a les zones més netes. Pel que fa a l’arranjament de les instal·lacions, es va fer la mateixa actuació que a la resta de voltes, a base d’una canal d’acer galvanitzat que conduís tot el cablejat i la incorporació d’il·luminació amb aplics i detectors de presència, en aquest cas ambdues per la façana oest.

Imatge nocturna de la volta del carrer de Grunyí.

Volta del carrer del Brosolí Descripció de l’estat inicial La volta del carrer del Brosolí té un portal rectangular amb pilars de pedra a la base dels muntants i llinda de biga de fusta a l’entrada, un arc de pedra rebaixat a l’interior i biga de fusta a la sortida. S’observa també un sostre possiblement del segle xviii a base de bigues de fusta de secció rectangular i tauler de fusta, amb dues crugies independents. La secció de les bigues canvia del primer tram al segon i indica que possiblement hi ha diverses fases de construcció. La segona crugia està possiblement lligada a la finca del carrer del Brosolí, 2, corresponent al segle xix. La façana oest està totalment arrebossada amb morter de ciment i acabat pintat, fins a l’arc de pedra interior on comença la paret de pedra de l’edifici de Brosolí, 2, que s’estén per l’interior del carrer. La façana est es presenta tota arrebossada amb morter de ciment i acabat pintat. Les instal·lacions recorren l’interior del carrer, per ambdues façanes, de manera molt desendreçada. Actuacions executades

Carrer de Grunyí, detall del sostre de fusta i de la volta. 236 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

El projecte preveia la restauració del sostre de bigues i tauler de fusta, la retirada dels morters de ciment i la substitució per arrebossats de morter de calç segons l’anàlisi de les mostres obtingudes. També, la neteja i la restauració d’elements de pedra i fusta.

Vista nocturna de la volta de Brosolí.

Vista de la finestra modificada a la façana est i detall de la porta d’entrada amb brancals de pedra de Brosolí, 3.

Al parament est es descobrí una finestra tapiada de mida superior a la de la reixa actual. En consens amb el propietari de l’habitatge es decidí retirar la reixa interior superposada, descobrir tota l’obertura, tapiar la part inferior amb un pla inclinat —per evitar que es pugui tapiar o deixar-hi brossa— i recol·locar la reixa exterior a la zona on hi ha una finestra. Es van netejar els sostres amb projecció de pols de sílice i, un cop repicats els arrebossats de morter de ciment existent i feta la base de revestiment de morter hidròfug fins a 1 m, es va fer l’arrebossat de morter de calç i sorra amb pigments naturals de color siena. Les parts trencades dels brancals de pedra de la porta d’entrada a l’habitatge i de l’arc de l’entrada del carrer es van reconstruir amb morter de restauració de pedra, tipus Restauro-top. El sistema d’il·luminació fou el mateix que a la resta dels carrers, amb detectors de presència i focus led orientats al sostre. n Gemma Ferré

BIBLIOGRAFIA Ferré, G. (2014). «Voltes del Born». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2012, p. 180-183. Veclus, SL (2014). Estudi documental de les voltes del carrer de l’Argenteria: la volta dels carrers de Brosolí, Grunyí i Gíriti. Barcelona. [Inèdit].

Treballs de conservació i restauració | 237

Carrer de la Volta d’en Colomines, 2 Carrer de la Bòria, 22 DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Volta d’en Colomines, 2 / Carrer de la Bòria, 22 Districte Ciutat Vella Motiu Arranjament i millora de la volta del carrer de la Volta d’en Colomines, 2, cantonada amb carrer de la Bòria, 20 (entrada)1 Promotor Districte de Ciutat Vella

Emplaçament de la intervenció. Autor: Jordi Planelles-Salvans

Direcció tècnica Mariona Genís-Vinyals i Jordi Planelles-Salvans (Arquitectura Genís Planelles, SLP)

Cronologia: Segle XVIII. Paraules clau: Pas cobert. Volta d’arc rebaixat de maó. Arc de pedra. Reintegració de la imatge.

Treballs de conservació i restauració Juan Pedrero e Hijos, SL Estat dels treballs Finalitzats Fotografia Jordi Planelles-Salvans

La intervenció per arranjar i millorar la volta del carrer de la Volta d’en Colomines cantonada amb carrer de la Bòria es contextualitza en els estudis previs del projecte de rehabilitació dels passos coberts del districte de Ciutat Vella. Aquest estudi, elaborat per l’arquitecta Gemma Ferré el 2012, classificava els passos coberts de Ciutat Vella en diferents zones i en recomanava criteris genèrics d’intervenció. El cas que es descriu s’inclou a la zona que l’estudi defineix com a Princesa-Carders. El pas cobert en el qual s’ha intervingut està situat en el límit de l’àmbit que en la història morfològica de la ciutat s’anomena trama urbana medieval de l’àrea occidental del quarter de Sant Pere. Aquesta zona, més endavant, es va passar a anomenar quarter o barri de Sant Pere o de la Celada. Quant a l’evolució d’aquesta trama, a principis del segle x ja es troba documentada l’aparició de burgs a l’àmbit de fora muralles, especialment al voltant de l’eix dels carrers de la Bòria i de Carders. El traçat primigeni, origen d’aquest carrer, el podem situar a l’època romana, moment que és la via d’entrada a la ciutat pel portal de l’Àngel, actual

1. Aquest projecte s’inscriu en un projecte més ampli de restauració i millora dels passos coberts del districte de Ciutat Vella, que, en aquest mateix període i amb criteris equivalents, ha comprès les obres de quatre passos més: carrer de la Princesa, 7, carrer del Pas d’en Boquer, 1 i plaça de la Llana, 14, a més del de Colomines.

238 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

carrer de la Llibreteria. A l’època medieval la via es va poblant progressivament —d’aquí ve el canvi de nom dels diferents trams—, en funció del creixement de la ciutat. Pel que fa a l’àmbit específic del projecte, l’edifici en el qual s’ubica el pas cobert és del segle xviii. En concret, el número 22 del carrer de la Bòria és un edifici d’habitatges de planta baixa, entresol i quatre plantes pis. Els trets més característics són, més enllà de la volta de maó de pla emmarcada amb dos arcs de pedra de la planta baixa, la seva cornisa potent i l’enreixat dels balcons, molt característics de l’època. Pel que fa al pas cobert, té com a estructura portant una volta de maó de pla escarsera de tres fulles de rajola que recolza en les dues parets del carrer de la Volta d’en Colomines, revestida, de manera irregular, amb diverses pintures. L’acabat d’ambdós paraments verticals abans de la intervenció és un revestiment d’arrebossat de morter de ciment en un estat de deteriorament força avançat. També abans de la intervenció, en ambdós paraments els emmarcats de pedra del carrer de la Bòria giren i resten sense revestir. Més enllà de l’escrostonament i la pèrdua de material dels revestiments d’arrebossat de morter de ciment, l’estat del pas era irregular i s’hi van detectar diverses lesions durant el procés de redacció del projecte. Els arcs de pedra i la volta presentaven quadres fissuratius, les instal·lacions estaven desendreçades i el nivell general d’il·luminació no era suficient.

Capil·laritat Absorció: Sals solubles o eflorescències D’ORIGEN BIOLÒGIC LLEGENDA PATOLOGIES LLEGENDA PATOLOGIES PER CAUSES MECÀNIQUES

Fissures Esquerdes HUMITATS

Filtracions Capil·laritat Absorció: Sals solubles o eflorescències

Corc Fongs DEFICIÈNCIES I ALTERACIONS

Pèrdua de material Escrostonament revestiment Brutícia Reparacions prèvies amb morter Deterioraments i forats d’elements extrets Grafits

D’ORIGEN BIOLÒGIC

INSTAL·LACIONS EXISTENTS

Corc Fongs

ALTRES

DEFICIÈNCIES I ALTERACIONS

Pèrdua de material Escrostonament revestiment Brutícia Reparacions prèvies amb morter

Cablejat, tubs i conductes Excrecències

PATOLOGIES SECCIÓ 1

PATOLOGIES SECCIÓ 2

Deterioraments i forats d’elements extrets Grafits INSTAL·LACIONS EXISTENTS

Cablejat, tubs i conductes ALTRES

Excrecències

Lesions detectades en el parament vertical del carrer de la Volta d’en Colomines. Autor: Arquitectura Genís Planelles, SLP

El criteri principal per a la intervenció ha estat el de la reintegració de la imatge. Aquest criteri defensa que «un cop identificat el valor artístic del monument, l’acció del restaurador ha de ser la de recuperar, restituint i alliberant el complex sencer d’elements figuratius que constitueixen la seva imatge [...], reintegrar i conservar el valor expressiu de l’obra, doncs el que es vol aconseguir és assolir l’alliberament de la seva vertadera forma [...]. Per alliberar, retrobar o completar la unitat figurativa caldrà enderrocar aquells afegits que destorben la visió i, també, completar els punts afectats, sense que l’empremta d’aquestes activitats arribi a enterbolir la vista del conjunt» (Bonelli, 1995: 95). Aquesta imatge, en el cas de les voltes del carrer de la Volta d’en Colomines cantonada

carrer de la Bòria, remet al moment en el qual es construeix l’edifici que configura el pas cobert, en què és important la percepció de continuïtat del carrer. Aquesta percepció contínua, a més a més, té un valor significatiu d’identitat (Casals, GenísVinyals, 2017) en l’actualitat, quan l’habitant de la ciutat percep aquests passos coberts com a part integrada de la trama urbana. Per aquest motiu, la restauració de tots els paraments s’ha fet intentant mantenir aquesta percepció integrada. No es té constància o documentació precisa de quin era l’acabat cromàtic dels paraments interiors del carrer de la Volta d’en Colomines en el moment de la construcció de l’edifici, malgrat que la condició escenogràfica del carrer de la Bòria, pel fet de ser el Treballs de conservació i restauració | 239

En el cas dels arcs de pedra, es van netejar amb raig de sorra de sílice dessecada a baixa pressió. Tot seguit, es va aplicar una veladura incolora de silicat. La intervenció va implicar també el desmuntatge de les instal·lacions i el cablejat obsolets o en desús, tant al pòrtic de carreus de pedra com a les parets interiors del carrer de la Volta d’en Colomines. Un cop extretes, es van reparar les lesions que aquest procés havia causat en les diferents fàbriques i es van reubicar d’una manera més endreçada les instal·lacions que calia mantenir. Finalment, i seguint el criteri de millora del confort lumínic, es va desmuntar la lluminària existent, es van reparar les lesions causades per aquest desmuntatge i es van instal·lar noves lluminàries adequades al nivell lumínic desitjat. La instal·lació de mecanismes centralitzats i automatitzats permet garantir el nivell de confort lumínic necessari d’una manera responsable des del punt de vista energètic. n Mariona Genís-Vinyals i Jordi Planelles-Salvans

BIBLIOGRAFIA Bonelli, R. (1995). Scritti sul restauro e sulla critica architettonica. Milà: Bonsignori. Bosch Reig, I. (1947). «Bóvedas vaidas tabicadas». A: Bienal del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears. Barcelona.

Imatges de la intervenció finalitzada. Foto: Jordi Planelles-Salvans

recorregut de passeig dels reus condemnats a mort, ha deixat diverses representacions pictòriques de l’àmbit. La prospecció de cales realitzada per l’equip de restauració va concloure que la totalitat dels revestiments, tant els verticals com els de la volta, eren recents, majoritàriament de morters de ciment, fet pel qual es va concloure que el més adequat era repicar-los i tornar a arrebossar-los amb morters de calç. En el cas del carreus de pedra dels arcs que delimiten l’espai, el criteri va ser el de la seva neteja per mantenir l’acabat vist existent abans de la intervenció. El repicatge de paraments es va fer per mitjans manuals fins a arribar a les fàbriques. Finalment, es van reparar algunes lesions a les fàbriques amb morter de reparació de calç natural pura transpirable NHL 3.5. Un cop realitzades les reparacions, es va aplicar una primera capa de morter base de calç hidràulica transpirable i una segona capa d’arrebossat amb morter de calç i sorra fina 1:3 amb acabat fi. El color d’acabat final es va obtenir en funció del criteri d’integració descrit més amunt. 240 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Casals, A.; Genís-Vinyals, M. (2017). «El método sistémico para la intervención urbana y arquitectónica en centros históricos». A: Pasuy Arciniegas, A. W. (ed.). Arquitectura y urbanismo contemporáneo en centros históricos. Bogotá: Universidad de La Salle, p. 131-141. Cócola Gant, A. (2011). El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca. Barcelona: Edicions Madroño. Huertas, J.; Soberón, M.; Fernández, A. (2011). «Urbanisme i artesanat al quarter de Sant Pere de la Barcelona medieval». QUARHIS, 7, p. 166-191. Riegl, A. (1999). El culto moderno a los monumentos. Madrid: Visor Libros. Solà-Morales, M. de (2008). Deu lliçons sobre Barcelona: els episodis urbanístics que han fet la ciutat moderna. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Soldevila, L. (2013). Barcelona vella. Barcelona: Pòrtic. Suñé, R. (1948). Nueva crónica de Barcelona: historia de la ciudad a través de sus calles y de sus tradiciones. Barcelona: Seguí.

TREBALLS A LABORATORI

Baluard de Migdia

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Marquesa, 2-6 Districte Ciutat Vella Nom singular Baluard de Migdia Codi 004/14 Promotor/Propietari BAGURSA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Codex, Arqueologia i Patrimoni, SCCL Direcció tècnica Mikel Soberón Rodríguez Treballs de conservació i restauració Àbac. ConservacióRestauració, SL Equip Maria Molinas i Anna Bertral Fotografia Maria Molinas i Anna Bertral

Cronologia: Segle XVI – segle XIX Paraules clau: Conservació i restauració. Metall. Vidre. Os. Fusta. Cuir. Plom. Orgànic.

Fruit de les obres d’urbanització dels voltants del baluard de Migdia —sector del fossat delimitat pel flanc est del baluard, la contraescarpa i el carrer d’Ocata—, es van recuperar objectes de la vida quotidiana amb cronologies dels segles xvi-xix. La preservació i l’estudi d’alguns d’aquests materials en fan necessari el tractament de neteja, estabilització i restauració. Aquest és el cas de:

senten gruixos importants de concrecions i aixecament de capes per exfoliació, juntament amb la presència d’òxids. Pel que fa al plom, tan sols presenta brutícia superficial damunt d’una capa de carbonats. L’estat de conservació dels fragments de vidre és força bo. Les alteracions corresponen a brutícia de restes de terra, irisacions, opacificació i microfissures. No es conserva cap peça sencera ni s’ha pogut reconstruir cap perfil sencer.

–– Un objecte indeterminat de plom.

Cal destacar que en aquesta intervenció es va recuperar una gran quantitat d’objectes de material orgànic en comparació d’altres intervencions de Barcelona. Tots aquests elements —cuir/pell, fusta, pinyols, pinyes, llavors, entre d’altres— s’han conservat gràcies al medi de soterrament caracteritzat per la humitat elevada. Els objectes, amarats d’aigua, es presenten debilitats, tous, deformats, enfosquits i incomplets.

–– Múltiples fragments de vidre de diferents colors, formes i informes.

Els tractaments de conservació i restauració han comprès:

–– 53 objectes de cuir/pell: la majoria, fragments de soles de sabata, i força fragments que encara no s’han identificat.

Monedes d’argent i billó

–– Múltiples pinyes, pinyons, pinyols de diferents fruits i llavors, entre d’altres.

–– Neteja amb bisturí sota la lupa binocular per eliminar terra i concrecions.

–– Uns 80 objectes de fusta: culleres, pintes, taps, baldufes, barnilles de ventall, poms, boles, mànecs, boixets i força peces pendents d’identificar.

–– 165 monedes de bronze, d’argent i billó. –– 35 objectes de bronze seleccionats per ser restaurats: botons, medalles, tatxes, creus, aplics, ganxos i claus, entre d’altres. –– Tres objectes de ferro seleccionats per restaurar: un pic, una baioneta i una fulla d’una eina de tall.

–– Sis fragments de vímet, fibres vegetals i teixit. –– Dos taps de suro junt amb el coll d’ampolla corresponent. –– Una closca d’ou. A grans trets i agrupats per materials, es presenta un resum del seu estat de conservació i dels treballs portats a terme. Les alteracions que presenten els objectes de metall són diverses. En el cas dels objectes de bronze i argent es localitzen diferents productes de corrosió: carbonats, òxids, clorurs i sulfurs. Pel que fa als objectes de ferro, pre-

242 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

–– Les restes de corrosió superficial es van eliminar mitjançant fricció amb un drap de cotó humitejat amb una mescla d’etanol i bicarbonat sòdic en pols. –– Inhibició del metall amb un bany de clorofil·la diluïda al 0,1 % en etanol, durant tres hores. –– Consolidació per immersió, amb resina acrílica (Paraloid B-72) al 2 % diluïda en acetona.

Anvers i revers d’un croat de Felip III, 1599-1621, de la seca de Barcelona. Foto: Anna Bertral Anvers i revers d’un sisè de Lluís XIV, 15(5-), de la seca de Barcelona. Foto: Anna Bertral

Anvers i revers d’un écu de Lluís XVI, 1786, de la seca de Llemotges. Foto: Anna Bertral

Monedes i objectes de bronze –– Neteja per eliminar terra i concrecions amb bisturí i micromotor amb diferents tipus de moles i raspall metàl·lic, sota la lupa binocular.

–– Inhibició del metall amb un bany de timol diluït al 2 % en alcohol, durant dues hores.

–– Tractaments químics per a l’eliminació de clorurs amb els procediments B-70, AMT i òxid de plata segons l’estat de la peça.

–– Consolidació del metall amb un bany d’acetat de polivinil diluït al 2 % en alcohol, durant uns segons.

Anvers i revers d’un ardit fals de l’Arxiduc Carles, 1710, de la seca de Barcelona. Foto: Anna Bertral

Anvers i revers de dos maravedisos de Felip V, 1720, de la seca de Barcelona. Foto: Anna Bertral

L’eliminació dels òxids i els carbonats s’ha fet amb hexametafosfat sòdic.

Anvers i revers de quatre quarts, 1814(?), de la seca de Barcelona. Foto: Anna Bertral

Anvers i revers de vuit maravedisos de Ferran VII, 1820, de la seca de Jubia, la Corunya. Foto: Anna Bertral

Treballs de conservació i restauració | 243

Anvers i revers d’un getó de Lluís XVI, 1788. Considerat objecte paramonetal (segons l’estudi de Montserrat Berdún). Foto: Anna Bertral

Anvers i revers d’una medalla. Foto: Anna Bertral

Botons de puny. Foto: Anna Bertral

Botó o tatxa civil/ particular. Foto: Anna Bertral

Botó militar de peltre. Foto: Anna Bertral

Fitxa de Joan Para / Calbet. Considerat objecte paramonetal. Foto: Anna Bertral

Botó civil/particular. Foto: Anna Bertral

Placa de l’uniforme del Primer Regiment de Voluntaris Catalans aixecat a principis de la dècada del 1760. Foto: Anna Bertral

Botó militar de la línia d’infanteria de l’exèrcit francès. Foto: Anna Bertral

Segell. Foto: Maria Molinas

Objecte indeterminat. Foto: Maria Molinas

244 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Objectes de ferro –– Neteja inicial mecànica per eliminar la terra i les concrecions mitjançant l’ús de diversos mitjans: bisturí, projecció de silicat d’alumini i microesferes de vidre; també amb micromotor o turbina recta amb moles de diamant. –– Petits reforços amb estuc mal·leable Balsite®K, de base epoxídica. –– Inhibició del metall amb un bany d’àcid tànnic diluït al 3 % en alcohol, durant uns segons.

Pinyes, pinyons, pinyols, llavors. Foto: Maria Molinas

–– Reintegració cromàtica de l’estuc amb pintures acríliques.

El conjunt de cuir i pell ha rebut el mateix tractament de neteja que les restes vegetals. Les peces més ben conservades —tres soles de sabata— es mantenen en banys d’alcohol i aigua, a l’espera d’un tractament apropiat.

Pic de ferro. Foto: Maria Molinas

Baioneta de cub amb fulla de secció triangular, de mitjan segle xviii. Foto: Maria Molinas

Fragments de vidre –– Neteja inicial en sec amb pinzell per eliminar la brutícia superficial. –– Neteja en humit per eliminar restes de brutícia i productes d’alteració amb aigua destil·lada i alcohol —en proporció 1:1— aplicat amb cotó fluix. Pinyes, pinyons, pinyols, llavors i altres –– Neteja inicial amb una dissolució del 70 % d’alcohol i el 30 % d’aigua destil·lada, com a mesura preventiva, també, per evitar el creixement de microorganismes. S’embolica i s’identifica cada peça amb Tyvek® i es mantenen en fred, dins la nevera. A la reserva, a l’espera de procedir al seu assecatge.

Sabata de cuir a mig procés de conservació preventiva. Foto: Maria Molinas

–– Assecatge progressiu en ambient controlat. –– Un cop seques, s’emmagatzemen en bosses de polietilè i es conserven en un ambient controlat, a la reserva.

Treballs de conservació i restauració | 245

Dos fragments de pinta de fusta de boix. Foto: Maria Molinas

Part d’una cullera policromada. Foto: Maria Molinas

Boixet de fusta de boix. Foto: Maria Molinas

Mànec decorat d’una possible cullera, de fusta no identificada. Foto: Maria Molinas

habitual, una còpia de les quals s’ha incorporat a la memòria de la intervenció arqueo lògica. La classificació i la identificació de les monedes, les medalles i els botons han anat a càrrec de Montserrat Berdún. L’estudi d’identificació de fusta de totes les peces de fusta ha estat fet per Rosa M. Rocabayera, del Departament de BAVE de la Universitat Autònoma de Barcelona. n Maria Cullera de fusta de boix. Foto: Maria Molinas

Molinas Daví

BIBLIOGRAFIA

Objectes de fusta i taps de suro –– Neteja mecanicoquímica amb la barreja d’etanol i aigua (70:30). –– S’embolica cada objecte amb el seu número identificador amb gassa plàstica. –– Emmagatzematge en fred dins de caixes de plàstic amb poliacrilat sòdic, que es canvia, cada tres o quatre mesos, a l’espera del tractament definitiu de conservació i restauració. L’emmagatzematge de totes les peces tractades es va fer amb bosses i caixes de polietilè, menys el cuir i la fusta, en curs de conservació i restauració. La documentació de tot el procés de conservació i restauració d’aquest conjunt de mate rials s’ha elaborat seguint el model de fitxes 246 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Soberón Rodríguez, M. (2017). «Baluard de Migdia». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2015, p. 34-37.

Baluard de Migdia

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Marquesa, 6U Districte Ciutat Vella Nom singular Baluard de Migdia Codi 021/16 Promotor/Propietari BAGURSA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Codex, Arqueologia i Patrimoni, SCCL Direcció tècnica Mikel Soberón Rodríguez Treballs de conservació i restauració Àbac. ConservacióRestauració, SL Equip Laia Abelló i Maria Molinas Fotografia Laia Abelló i Maria Molinas

Cronologia: Segle XVI – segle XIX. Paraules clau: Conservació i restauració. Arqueologia. Metall. Vidre. Os. Guaspes.

Les obres d’urbanització de la zona del baluard de Migdia preveien l’enjardinament d’una part de l’interior del baluard, la construcció d’una zona de pas per darrere seu, entre els carrers d’Ocata i de la Marquesa, i la instal·lació dels serveis d’aigua i enllumenat. Per dur a terme aquest projecte, el 70 % de l’extensió del baluard s’havia de rebaixar 1,50 m, cosa que va comportar haver de fer una intervenció arqueològica en extensió durant els mesos d’abril a juny del 2016. Fruit d’aquesta intervenció es van recuperar objectes de la vida quotidiana amb cronologies que abasten des del segle xvi fins al segle xix. L’estudi i la preservació d’alguns d’aquests materials en fan necessari el tractament de neteja, estabilització i restauració. Aquest és el cas de 59 monedes de bronze o plata, 190 objectes de bronze —entre d’altres, sivelles, botons, guaspes, agulles, anells, aplics, ganxos, cadenetes, didals, tatxes, claus i espatuletes—, quatre objectes de ferro, dos objectes indeterminats de plom, dues espàtules d’os i dues denes d’atzabeja, a més de múltiples fragments de vidre de diferents colors.

Objectes i monedes de bronze –– Neteja per eliminar terra i concrecions amb bisturí i micromotor amb diferents tipus de moles i raspall metàl·lic, sota la lupa binocular. –– Tractaments químics per a l’eliminació de clorurs mitjançant el procediment AMT o bé amb òxid de plata. L’eliminació d’òxids i carbonats s’ha fet amb hexametafosfat sòdic. –– Inhibició del metall amb un bany de timol diluït al 2 % en alcohol, durant dues hores. –– Consolidació del metall amb un bany d’acetat de polivinil diluït al 2 % en alcohol, durant uns quants segons.

Getó de la seca de Nuremberg dels segles xv-xvi. Foto: Laia Abelló

A grans trets i agrupats per materials, es presenta un resum del seu estat de conservació i dels treballs portats a terme. Les alteracions que presenten els objectes de metall són diverses. En el cas dels objectes de bronze i plata, es localitzen diferents productes de corrosió: carbonats, òxids, clorurs i sulfurs. Pel que fa als objectes de ferro, presenten gruixos importants de concrecions, aixecament de capes per exfoliació i presència d’òxids. I pel que fa als objectes de plom, tan sols cal destacar brutícia superficial i una capa de carbonats.

Sestí de Carles I, de la seca de Nàpols, 1516-1555. Foto: Laia Abelló

Quant a la resta de materials (vidre, os i atzabeja), l’estat de conservació és força bo, ja que només presenten restes de terra, irisacions, opacitat i petites fissures. Els tractaments de conservació i restauració han comprès les operacions següents:

Guaspa de bronze restaurada. Foto: Maria Molinas

Treballs de conservació i restauració | 247

Guaspa de bronze restaurada. Foto: Maria Molinas

Didal obert per la punta restaurat. Foto: Laia Abelló

Monedes de plata i de billó –– Neteja per eliminar terra i concrecions amb bisturí sota la lupa binocular.

Anvers i revers d’una mateixa guaspa restaurada. Foto: Maria Molinas

–– Tractaments químics per a l’eliminació dels carbonats i els sulfurs amb diferents banys d’àcid fòrmic dissolt al 15 % en aigua desionitzada, intercalats amb neteja mecànica feta amb raspall i bisturí, i neutralització de les peces amb aigua destil·lada. –– Les restes de corrosió superficial es van eliminar mitjançant fricció amb un drap de cotó humitejat amb una mescla d’alcohol i bicarbonat sòdic en pols. –– Inhibició del metall amb un bany de clorofil·la diluïda al 0,1 % en etanol, durant tres hores.

Aplic de bronze restaurat. Foto: Laia Abelló

–– Consolidació per immersió, amb resina acrílica (Paraloid B-72) al 2 % diluït en acetona.

Diner de Joana i Carles, de la seca de Barcelona, 1523-1555. Foto: Laia Abelló Cullera de bronze restaurada. Foto: Laia Abelló

Diner de Ferran II, de la seca de Barcelona, 1479-1516. Foto: Laia Abelló

Objectes de ferro –– Neteja inicial per eliminar la terra i les concrecions. Fou necessari, segons la peça i els dipòsits que presentava, procedir amb diversos mitjans: bisturí, projecció de silicat d’alumini i microesferes de vidre. També, amb micromotor i turbina recta amb moles de diamant.

Espàtula de bronze restaurada. Foto: Laia Abelló

248 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

–– Inhibició del metall amb un bany d’àcid tànnic diluït al 3 % en alcohol, durant uns quants segons.

Fragments de vidre, peces d’atzabeja i d’os –– Neteja inicial en sec amb pinzell per eliminar la brutícia superficial. –– Neteja en humit per eliminar restes de brutícia i productes de degradació amb aigua destil·lada i alcohol —mixta al 50 %— aplicat amb cotó fluix.

Espàtula d’os decorada amb incisions. Foto: Maria Molinas

Dena d’atzabeja. Foto: Maria Molinas

Les peces, un cop tractades, s’han individualitzat en bosses i caixes de polietilè per emmagatzemar-les. La documentació de tot el procés de conservació i restauració d’aquest conjunt de materials s’ha elaborat seguint el model de fitxes habitual, una còpia de les quals s’ha incorporat a la memòria de la intervenció arqueològica. La classificació i la identificació de les monedes han anat a càrrec de Montserrat Berdún. n Maria Molinas Daví

BIBLIOGRAFIA Soberón Rodríguez, M. (2018). «Baluard de Migdia». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016, p. 41-42.

Treballs de conservació i restauració | 249

La Seca

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Carrer de la Seca, 2C Districte Ciutat Vella Nom singular La Seca Codi 099/14 Promotor/Propietari Institut de Cultura de Barcelona / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia ATICS, SL. Gestió i difusió del patrimoni arqueològic i històric Direcció tècnica Anna Bordas Tissier Treballs de conservació i restauració Dèbora Iglesias i Isabel Parra (CRAT, Conservació i Restauració, SCP), Rocío Rodríguez Mateo Estat dels treballs Finalitzats Fotografia Dèbora Iglesias, Isabel Parra i Rocío Rodríguez

Cronologia: Segles XIII-XIV. Segle XIX. Paraules clau: Arqueologia industrial. La Seca. Premsa de vapor. Cospell.

Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb clorurs en tota la superfície, desgast, fragilitat i deformació.

La intervenció arqueològica realitzada del setembre del 2014 al febrer del 2015 ha permès la recuperació d’objectes relacionats amb el procés de fabricació de moneda, activitat a la qual estava dedicada la finca objecte de l’excavació. El conjunt consta de 292 monedes encunyades —algunes possiblement rebutjades per deformacions o desplaçament de l’encuny— i 484 cospells per ser encunyats; elements de ferro com ara cargols de grans dimensions, acobladors, claus fixos, llimes, escarpes; engreixadors d’una premsa de vapor per a l’encunyació, tres peces globulars de vidre d’identificació dubtosa entre bombetes incandescents (del primer model conegut) o bé desgreixadors. També hi ha fragments de diversos recipients de vidre com ara taps, ampolles i flascons.

Tractament: Neteja mecànica. Neteja química amb banys d’àcid fòrmic al 10 % amb les neutralitzacions posteriors amb aigua destil·lada per aturar l’efecte de l’àcid. Inhibició amb clorofil·la al 0,1 % en alcohol durant tres hores. Consolidació final amb PVA al 2 % en alcohol per immersió, durant uns quants segons.

La companyia La Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona va fabricar la primera premsa accionada a vapor a Espanya l’any 1841. Possiblement, els elements per lubricar i altres peces estan relacionats amb aquesta maquinària. El procés de conservació i restauració dels materials recuperats ha tingut per objectiu identificar-los i estudiar-los. Es presenta a manera de fitxes organitzades per èpoques i, dins d’aquestes fitxes, per tipus de material i funcionalitat.

ÈPOCA MEDIEVAL NUMISMÀTICA

FITXA 1 Tipus d’element: Moneda Quantitat: 1 Material: Billó Cronologia: Segle XIII Tipologia: Jaume I (1218-1276), diner de doblenc (1) de la seca de Barcelona

250 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Preventiva: HR entorn del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

FITXA 2 Tipus d’element: Moneda Quantitat:1 Material: Billó Cronologia: Segle XIV Tipologia: Pere III (1336-1387) diner de tern (1) de la seca de Barcelona Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb clorurs en tota la superfície, desgast, fragilitat i deformació. Tractament: Neteja mecànica. Neteja química amb banys d’àcid fòrmic al 10 % amb les neutralitzacions posteriors amb aigua destil·lada per aturar l’efecte de l’àcid. Inhibició amb clorofil·la al 0,1 % en alcohol durant tres hores. Consolidació final amb PVA al 2 % en alcohol per immersió, durant uns quants segons. Preventiva: HR entorn del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

FITXA 3

ÈPOCA CONTEMPORÀNIA

Tipus d’element: Moneda

NUMISMÀTICA

Quantitat:1 Material: Billó Cronologia: Possiblement medieval

FITXA 5 Tipus d’element: Moneda Quantitat: 851 (de les quals, 525 són cospells)

Tipologia: Indeterminat

Material: Coure

Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb clorurs en tota la superfície, desgast, fragilitat i deformació. No es llegeix l’encuny.

Cronologia: Segle XIX. Ferran VII, 8 maravedisos (1) 1811-1814, seca de Jubia. Isabel II: 6 quarts (1) 1837-1838-1839, Principat de Catalunya, seca de Barcelona. 10 cèntims de real (1) 1858, seca de Segòvia. 25 cèntims de real (1) 1860-1864, seca de Segòvia. 1 cèntim d’escut (1) 1868, seca de Jubia. 2,5 cèntims d’escut (2), 1866-1868, un de la seca de Barcelona i l’altre il·legible

Govern Provisional 1870: 1 cèntim (292 encunyades i 484 cospells), seca de Barcelona. 2 cèntims (20 encunyades i 37 cospells). 5 cèntims (1 encunyada i 2 cospells). 10 cèntims (4) 1870-1877-1879. Tot de la seca de Barcelona Alfons XII: 10 cèntims (4) 1877-1878-1879, seca de Barcelona. Una de les monedes de 5 cèntims conté la inscripció «L. MARCHIONNI», marca del gravador del taller: OESCHGER, MESDACH & CÍA.

ÈPOCA MODERNA ÚS PERSONAL I DOMÈSTIC

FITXA 4 Tipus d’element: 1/2 polsera (1) secció circular. Base d’ampolla o got (1) amb superfície decorada i petits fragments (10) Quantitat: 12

Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb productes de corrosió que dificulten la visió de l’encuny. Capa estesa de clorurs, desgast. Tractament: Neteja mecànica. Eliminació de clorurs amb banys d’AMT. Campana d’humitat (48 h). Inhibició amb timol. Consolidació amb PVA al 2 % en etanol. Preventiva: HR entorn del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Material: Vidre transparent de to verdós Cronologia: Segles XV-XVII Estat de conservació: Concrecions terroses, desvitrificació i pèrdues importants de material. Tractament: Neteja química amb alcohol i aigua al 50 %. Preventiva: HR del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Treballs de conservació i restauració | 251

ÚS INDUSTRIAL

FITXA 7

FITXA 6

Tipus d’element: Possible brida metàl·lica (incompleta)

Tipus d’element: Volanderes (3), anelles (1), plaques amb orificis per a cargols (1), cremadors (1), plaques (8), restes de plaques per tallar cospells (2), tapadora (3), una gran i una altra amb el número 16. Tiges rodones (2). Restes de tub (2), molla (1). Mitja junta (1). Placa decorada (2). Brida (1) Quantitat: 28 Material: Bronze Cronologia: Segle XIX Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb clorurs en tota la superfície. Oxidació localitzada. Pèrdua de matèria i deformacions.

Quantitat: 1 Material: Ferro/bronze Cronologia: Segle XIX Estat de conservació: Concrecions terroses, exfoliació, fissures i oxidació en tota la superfície del ferro. Bronze amb lleugera capa de clorurs. Tractament: Neteja mecànica amb microtorn i projecció amb silicat d’alumini. Inhibició amb àcid tànnic al 5 % en alcohol per al ferro i PVA per al bronze. Preventiva: HR entorn del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Tractament: Neteja mecànica. Eliminació de clorurs amb banys d’AMT i B-70. Campana d’humitat (48 h). Inhibició amb timol. Consolidació amb PVA al 2 % en etanol. Preventiva: HR entorn del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

FITXA 8 Tipus d’element: Claus cabota circular (2), clau cabota quadrada (1). Cargols cabota circular (3), cabota quadrada (5). Tots de grans dimensions. Volanderes (3). Anella (1). Clau fixa (2). Llima (2). Escarpa (2). Fulla d’eina tallant (1). Fragment de tub (1). Femella hexagonal (1). Disc pla (1). Placa decorada amb orificis en forma de flor (1). Eina indeterminada (2) 252 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Quantitat: 28

FITXA 9

Material: Ferro

Tipus d’element: Dipòsits d’oli per engreixar una màquina de vapor. Estan formats per un dipòsit de vidre amb la inscripció en relleu «ENGRASADOR AUTOMÁTICO CON EL PRIVILEGIO» i peces de bronze per regular la sortida de l’oli

Cronologia: Segle XIX Estat de conservació: Concrecions terroses, fissures i oxidació en tota la superfície. Pèrdua de matèria. Tractament: Neteja mecànica amb microtorn i projecció amb silicat d’alumini. Inhibició amb àcid tànnic al 5 % en alcohol. Preventiva: HR entorn del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Quantitat: 3+4 elements de bronze Material: Bronze/vidre Cronologia: Segle XIX Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb clorurs en tota la superfície de bronze. Pèrdua de matèria i deformacions. Vidre amb irisacions i fractura del recipient més gran. Tractament del bronze: Neteja mecànica. Eliminació de clorurs amb banys d’AMT i B-70. Tractament del vidre: Eliminació d’irisacions i unió de fragments de vidre amb cianoacrilat. Inhibició amb timol. Consolidació amb PVA al 2 % en etanol. Preventiva: HR entorn del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Treballs de conservació i restauració | 253

FITXA 10

FITXA 11

Tipus d’element: Flascons (6). Parts d’ampolla (19). Tap (1). Broc de porró (1). Carreu de vidre (1). Fragments de vidre de diferents colors i transparents: colls, bases i informes

Tipus d’element: Ampolles de possibles làmpades incandescents

Quantitat: 28 fragments Material: Vidre de diferents colors Cronologia: Segles XIV-XIX Estat de conservació: Concrecions terroses, desvitrificació i pèrdues importants de material. Tractament: Neteja química amb alcohol i aigua al 50 %. Preventiva: HR del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Quantitat: 3 Material: Vidre Cronologia: Segle XIX Estat de conservació: Concrecions terroses, iridescències i pèrdues de material. Una està incompleta i les altres han perdut la part més estreta. Tractament: Neteja química amb alcohol i aigua al 50 %. Preventiva: HR del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

ÚS PERSONAL FITXA 12 Tipus d’element: Botons Quantitat: 5 Material: Atzabeja (1) i nacre (4) Cronologia: Segle XIX Estat de conservació: Brutícia superficial. Tractament: Neteja química amb alcohol i aigua al 50 %. Preventiva: HR entorn del 50-55 %. Temperatura entorn dels 15-25 °C.

L’estudi numismàtic ha estat fet per Albert Estrada-Rius. n Isabel Parra Alé

BIBLIOGRAFIA Bordas Tissier, A. (2016). «La Seca». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014, p. 107-111.

254 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Plaça de Ramon Berenguer el Gran

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Plaça de Ramon Berenguer el Gran Districte Ciutat Vella Codi 009/15 Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Codex, Arqueologia i Patrimoni, SCCL Direcció tècnica Francesc Antequera Treballs de conservació i restauració Àbac. ConservacióRestauració, SL Equip Laia Abelló i Maria Molinas Fotografia Laia Abelló i Maria Molinas

Cronologia: Èpoques romana, moderna i contemporània. Paraules clau: Conservació i restauració. Arqueologia. Metall. Vidre.

Entre els mesos de febrer i agost del 2015 es va dur a terme el control arqueològic de les obres de reurbanització de la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Fruit d’aquesta intervenció es van recuperar objectes de la vida quotidiana amb cronologies de les èpoques romana, moderna i contemporània. La preservació i l’estudi d’alguns d’aquests materials en fan necessari el tractament de neteja, estabilització i restauració. Aquest és el cas d’onze monedes —la majoria de bronze i una de plata—, de quatre objectes de bronze, d’un segell de plom i de dues ampolles de vidre, entre d’altres. Les fitxes dels tractaments de conservació portats a terme amb aquests objectes i que seguidament es presenten estan organitzades per materials.

METALLS FITXA 1 Tipus d’element: Moneda Quantitat: 10 Material: Bronze Cronologia: Romana, moderna i contemporània Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb productes de corrosió tipus carbonats, clorurs i òxids estesos per tota la superfície. Desgast i mineralització del metall.

Anvers d’una moneda de bronze romana després del tractament. Foto: Laia Abelló

FITXA 2 Tipus d’element: Moneda Quantitat: 1 Material: Plata Cronologia: 1882 Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb productes de corrosió de tipus carbonats i sulfurs estesos per tota la superfície. Desgast i fragilitat del metall. Tractament: Neteja mecànica amb bisturí sota lupa binocular. Eliminació dels carbonats i els sulfurs amb àcid fòrmic al 25 % i també amb hidròxid de potassi al 5 %, tot dissolt en aigua destil·lada. Neutralització dels tractaments amb banys d’aigua destil·lada. Inhibició per immersió en clorofil·la al 0,1 % en alcohol. Consolidació amb resina vinílica al 2 % en alcohol. Preventiva: HR entorn del 30-40 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Tractament: Neteja mecànica amb bisturí sota lupa binocular i micromotor amb moles de diamant. S’atura el tractament perquè la majoria de monedes ja no conserven la superfície metàl·lica i no es poden identificar. Preventiva: HR entorn del 30-40 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C. Moneda de plata del 1882 després del tractament. Foto: Laia Abelló Treballs de conservació i restauració | 255

FITXA 3 Tipus d’element: Didals, sivella i indeterminats Quantitat: 10 Material: Bronze Cronologia: Romana, moderna i contemporània Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb productes de corrosió com ara carbonats, clorurs i òxids. Tractament: Neteja mecànica amb bisturí sota lupa binocular i micromotor amb moles de diamant. Preventiva: HR entorn del 30-40 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Segell de plom després de la neteja. Foto: Maria Molinas

VIDRE FITXA 5 Tipus d’element: Figueta, ampolla Quantitat: 2 Material: Vidre Cronologia: Romana, moderna i contemporània Estat de conservació: Concrecions terroses, desvitrificació, irisació i opacitat.

Objectes de bronze de diferents èpoques. Foto: Laia Abelló

Tractament: Neteja química a la cubeta d’ultrasons amb alcohol i aigua al 50 % durant un minut. Assecatge a temperatura ambient. Preventiva: HR entorn del 30-40 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

FITXA 4 Tipus d’element: Segell Quantitat: 1 Material: Plom Cronologia: Contemporània Descripció: A l’anvers hi figura «COROMINAS*SALAS* YCª», i al revers, «FABRICA EN SABADELL». Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb productes de corrosió tipus carbonats.

Figueta de vidre. Foto: Laia Abelló

Tractament: Neteja mecànica amb bisturí sota la lupa binocular i micromotor amb raspall de niló.

n Maria

Preventiva: HR entorn del 30-40 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

BIBLIOGRAFIA

256 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Molinas Daví

Antequera Devesa, F. (2017). «Plaça de Ramon Berenguer el Gran». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2015, p. 155-157.

Plaça de Sant Agustí, 1

DADES DE LA INTERVENCIÓ Ubicació Plaça de Sant Agustí, 1 Districte Ciutat Vella Codi 116/16 Promotor/Propietari BIM/SA / Ajuntament de Barcelona Empresa d’arqueologia Actium Patrimoni Cultural, SL Direcció tècnica Esteve Nadal Roma

Cronologia: Segle IV – segle XVIII. Paraules clau: Antic convent de Sant Agustí. Metall. Conservació i restauració.

Durant la intervenció arqueològica realitzada els mesos de setembre i novembre del 2016, es van recuperar nombroses estructures arqueològiques que cronològicament se situen entre l’època romana i l’època contemporània. Les restes materials exhumades i presentades en aquest article un cop efectuat el seu tractament de conservació i restauració han estat molt reduïdes. Corresponen a la franja entre el segle xiii i el segle xviii, moment en el qual es va derruir el convent de Sant Agustí per construir la Ciutadella. Es tracta d’un conjunt de set monedes, de les quals tres són de bronze i quatre de billó, a més d’una sivella circular, la cabota d’una tatxa, un punxó i una placa. L’estat de conservació del material numismàtic és força deficient, amb una alta fragilitat i desgast, i en la majoria no és possible veure l’encuny amb claredat. La identificació de les monedes és orientativa, ja que s’ha fet durant el procés de conservació.

Treballs de conservació i restauració CRAT, ConservacióRestauració, SCP

NUMISMÀTICA

FITXA 2

FITXA 1

Tipus d’element: Moneda

Equip Dèbora Iglesias i Isabel Parra

Tipus d’element: Moneda

Quantitat: 4

Quantitat: 3

Material: Billó

Estat dels treballs Finalitzats

Material: Coure

Cronologia: Encuny il·legible. 1 possiblement de la seca de València. Segle XVI

Fotografia Dèbora Iglesias i Isabel Parra

Cronologia: Segle XVII. Ardit de Felip IV (2) (165), seca de Barcelona. Il·legible (1) (segle XIII?) Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb productes de corrosió que dificulten la visió de l’encuny. Capa estesa de clorurs i desgast.

Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb productes de corrosió que dificulten la visió de l’encuny. Capa estesa de clorurs, desgast. Alta fragilitat.

Tractament: Neteja mecànica. Eliminació de clorurs amb banys d’AMT. Campana d’humitat (48 h). Inhibició amb timol al 2 % en etanol. Consolidació amb PVA al 2 % en etanol.

Tractament: Neteja mecànica. Neteja química amb banys d’àcid fòrmic al 10 % amb les neutralitzacions posteriors amb aigua destil· lada per aturar l’efecte de l’àcid. Inhibició amb clorofil·la al 0,1 % en alcohol durant tres hores. Consolidació final amb PVA al 2 % en alcohol amb immersió durant uns segons. Unió de fragments amb cianocrilat.

Preventiva: HR entorn del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Treballs de conservació i restauració | 257

FITXA 3

FITXA 4

Tipus d’element: Sivella circular, placa i punxó

Tipus d’element: Cabota de tatxa

Quantitat: 3 Material: Coure Cronologia: Segles XVI-XVII Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb productes de corrosió. Peça incompleta, manca el piu. Capa estesa de clorurs, desgast. Tractament: Neteja mecànica del punxó i la placa. La sivella s’ha portat fins al final de tractament. Eliminació de clorurs amb banys d’AMT. Campana d’humitat (48 h). Inhibició amb timol al 2 % en etanol. Consolidació amb PVA al 2 % en etanol.

Quantitat: 1 Material: Coure Cronologia: Segle XVI Estat de conservació: Concrecions terroses barrejades amb productes de corrosió. Peça incompleta, manca la tija. Capa estesa de clorurs i oxidació puntual. Tractament: Neteja mecànica. Eliminació de clorurs amb banys d’AMT. Campana d’humitat (48 h). Inhibició amb timol al 2 % en etanol. Consolidació amb PVA al 2 % en etanol. Preventiva: HR entorn del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Preventiva: HR entorn del 30 %. Temperatura entorn dels 18-20 °C.

Isabel Parra Alé

BIBLIOGRAFIA Nadal Roma, E. (2018). «Plaça de Sant Agustí, 1». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2016, p. 166-167.

258 | Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017 ESTUDIS Aquests estudis formen part de l’Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017.

SUMARI 262

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades al jaciment del Turó de la Rovira (Barcelona) Lídia Colominas Barberà

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes procedents de la intervenció arqueològica a la vil·la romana del Pont del Treball Digne Oriol López Bultó

Inventari de les restes de macrofauna recuperades al rec Comtal en diferents intervencions a l’antic Mercat del Born Eva Orri Terrado

Per poder accedir als enllaços que hi ha dins d'aquest document i visualitzar-ne correctament el contingut, es necessita el programa Acrobat Reader. En cas que no el tingueu, us en podeu baixar les versions corresponents en aquest enllaç: https://get.adobe.com/es/reader/

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades al jaciment del Turó de la Rovira (Barcelona) Lídia Colominas Barberà (Institut Català d’Arqueologia Clàssica)

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 262

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades al jaciment del Turó de la Rovira (Barcelona)1

Esquelet d’ovella del Turó de la Rovira. Foto: Daniel Giner

1. Introducció L’anàlisi arqueozoològica de les restes de fauna recuperades al jaciment del Turó de la Rovira (Barcelona)2 té com a objectiu general crear coneixement sobre la dinàmica socioeconòmica de la comunitat que va generar les restes en estudi. A un nivell més concret, els objectius per assolir es poden desglossar en els punts següents:

-- Avaluar el pes i la importància econòmica que específicament tingueren els diferents processos de producció ramadera (càrnia, làctia, de llana, utilització de l’animal com a mitjà de producció...). -- Caracteritzar biològicament cada una de les espècies animals per incidir en els criteris de selecció i gestió ramadera i cinegètica.

-- Incidir en els processos de treball que van donar com a resultat els conjunts en estudi.

-- Establir les modalitats de processament dels animals i dels productes animals.

-- Conèixer les estratègies de gestió dels recursos animals al llarg de l’interval temporal representat en el registre arqueològic.

Tenint en compte aquestes consideracions, l’informe s’ha estructurat en tres blocs principals. El primer bloc o apartat correspon als aspectes metodològics. El segon bloc és on es presenten els resultats d’una manera descriptiva, i al tercer bloc s’interpreten aquests resultats. Les conclusions tanquen aquest estudi.

-- Avaluar el paper que l’activitat de cacera tenia en aquestes comunitats. -- Avaluar el pes de l’activitat ramadera dins el conjunt d’estratègies econòmiques practicades per aquesta comunitat.

1. Estudi finançat per l’Institut de Cultura de Barcelona - Direcció de Memòria, Història i Patrimoni - Servei d’Arqueologia. 2. Intervenció arqueològica dirigida per Daniel Giner Iranzo (Codex, Arqueologia i Patrimoni, SCCL). Codi d’intervenció: 064/14 (Anuari 2014: 205-208).

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 263

2. Metodologia S’ha considerat resta de fauna i, per tant, s’ha registrat a la base de dades qualsevol fragment d’os, de dent o de banya d’animal recuperat durant l’excavació. Per a la determinació anatòmica i específica de cada resta s’ha utilitzat la col·lecció de referència de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Per a les restes que no s’han pogut classificar específicament s’han utilitzat les categories generals següents basant-se en la talla dels animals: mamífers de talla gran (èquids, bovins), mamífers de talla mitjana (cèrvids, suids, ovicaprins, cànids) i mamífers de talla petita (petits carnívors, lagomorfs, insectívors). De la mateixa manera, per a les restes que no s’han pogut classificar anatòmicament, s’han utilitzat les categories següents basant-se en la morfologia dels ossos: fragments de diàfisi (ossos llargs), fragments d’ossos plans (tronc, escàpula, pelvis) i fragments de crani no determinats des del punt de vista de la fracció. Per a l’anàlisi osteomètrica de les restes s’han seguit els criteris establerts per Angela von den Driesch (1976). Per al cas específic dels èquids, s’ha seguit el treball d’Eisenmann i Beckouche (1986). Per a l’estimació de l’edat de mort dels diferents exemplars representats a partir de les restes dentàries, ja sigui per les seqüències d’erupció dental o pel grau de desgast dentari, s’han utilitzat els treballs de Schmid (1972), Grant (1982) i Payne (1973). Per al cas específic d’èquids s’ha consultat Levine (1982). Per a l’estimació de l’edat a partir de l’estat d’ossificació dels ossos, s’ha seguit el treball de Barone (1976). Per a l’anàlisi tafonòmica de les restes s’han registrat i classificat les alteracions tant de caràcter antròpic com natural. Pel que fa a les alteracions antròpiques, s’han tingut en compte els diferents processos de treball implicats en el processament i el consum de l’animal: traces d’espellament, evisceració, esquarterament, desmembrament i descarnament, de la mateixa manera que les termoalteracions i les fractures intencionals documentades. Pel que fa a les alteracions produïdes pels agents naturals, s’ha diferenciat entre les alteracions produïdes per agents biològics d’origen animal (carnívors, rosegadors), les produïdes per agents fisicoquímics (substàncies químiques presents en els sediments i característiques físiques de la matriu sedimentària) i les produïdes per agents atmosfèrics (vent, aigua, sol, etc.).

3. Resultats generals S’han analitzat un total de 1.932 restes que provenen de diversos períodes històrics. El període històric més ben representat amb diferència és l’anomenada fase ibèrica (1.781 restes). També, però, s’han analitzat restes provinents de l’època medieval (quatre restes), de l’època contemporània (112 restes) i altres d’indeterminades (35 restes) (taula 1). Tenint en compte aquesta representativi-

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

tat, l’estudi que presentem a continuació només se centrarà en les restes recuperades en la fase ibèrica.

4. Resultats de la fase ibèrica En la fase ibèrica, s’han recuperat 1.781 restes. D’aquestes 1.781 restes, quatre corresponen a restes humanes, 30 a restes d’aus i setze a restes d’amfibis (taula 1). Les altres 1.731 restes corresponen a mamífers i són les que s’estudiaran aquí en profunditat. D’aquestes 1.731 restes, 1.067 (62 %) s’han pogut determinar taxonòmicament i anatòmicament (taula 2). S’ha de destacar que de les 1.731 restes recuperades en la fase ibèrica, 1.037 restes (57 %) presenten algun tipus d’alteració natural. L’anàlisi tafonòmica de les restes de fauna evidencia que els agents naturals que han afectat de manera més intensa el material són l’àcid húmic contingut en les arrels dels vegetals (947 restes afectades) i l’acció de l’aigua (175 restes afectades). S’han documentat també en menor mesura l’acció del sediment (151 restes) i la dels carnívors (41 restes afectades). Si ens fixem en els diferents contextos de recuperació de les restes, distingint entre enderrocs, paviments, estrats diversos, retalls, sitges i trinxeres, veiem que aquesta afectació dels agents naturals és bastant general (figura 1). L’acció de les arrels és l’agent que ha afectat més restes en tots els contextos, i es focalitza principalment en diverses sitges. És el cas també de l’acció del sediment (sitges 1036 i 806). En canvi, l’acció de l’aigua es documenta principalment en diversos estrats i al retall 409. L’acció dels carnívors és força homogènia en tots els contextos. La documentació d’aquests agents naturals d’una manera tan homogènia en la major part dels contextos de recuperació evidencia en general un període d’exposició a la intempèrie d’aquestes restes, que no van quedar reblertes just després del seu abandonament. Per tant, és indicatiu d’un procés deposicional i postdeposicional complex. L’actuació d’aquests agents naturals, però, no ha alterat el grau de representativitat dels conjunts, i la seva afectació queda limitada a la modificació de les superfícies òssies. Aquesta alteració, però, sí que implica que s’haurà de tenir present que l’acció d’aquests agents pot haver modificat el nombre de traces que s’evidenciïn, i en pot haver reduït el nombre. Tenint en compte els diversos contextos de recuperació de les restes, l’estudi arqueozoològic s’ha dut a terme basant-se en aquests contextos. Per tant, diferenciarem entre restes de fauna recuperades en sitges, en retalls i en estrats que no formen part de cap rebliment (estrats diversos, paviments i enderrocs).

4.1. Restes de fauna recuperades en sitges La major part de restes recuperades a la fase ibèrica del Turó de la Rovira es van documentar formant part

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 264

del rebliment de diverses sitges (1.571 restes) (figures 4 i 5). Com s’observa a la taula 3, hi ha una gran variabilitat pel que fa al nombre de restes recuperades en cada una de les sitges. Hi ha sitges on només s’han recuperat vuit restes (sitja 716), i en altres, més de 100 (sitges 749, 806 i 1036). Aquesta variabilitat també s’evidencia pel que fa a les espècies (figura 2), malgrat que en la major part de sitges predominen les restes d’ovicaprins. A escala anatòmica (figura 3) també es documenta una certa variabilitat, ja que hi ha sitges on predominen les restes del cap (sitja 708), en altres les restes del tronc (sitja 806), i en altres les restes de la part proximal de les extremitats (sitja 10005) o la part distal de les extremitats (sitja 716). Tenint en compte els resultats generals exposats, a continuació passem a desglossar la variabilitat taxonòmica i les característiques qualitatives de les restes documentades en cada una de les sitges per separat.

Sitja 416 En aquesta sitja s’han documentat 120 restes, 82 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’ha recuperat una resta d’amfibi. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (36 restes), seguit pels bovins (quinze restes), pels suids (catorze restes), pels cànids (dotze restes) i pels èquids (tres restes) (taula 3). També s’ha documentat una resta de llebre. Només s’han pogut determinar set restes com a ovella i tres com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’un ovicaprí infantil, d’una cabra adulta, d’una ovella d’entre quatre i sis anys, d’una altra d’entre sis i vuit anys i d’una tercera d’entre vuit i deu anys. També s’ha documentat la presència d’un porc infantil, d’un porc mascle subadult, d’un boví adult, d’un cànid adult i d’un èquid adult. S’han documentat traces antròpiques en dotze restes. Aquest fet mostra el processament d’aquestes restes per al consum. S’ha documentat l’activitat d’espellament, esquarterament i desmembrament tant en restes d’ovicaprí com de suid i de boví. Cap resta no presenta termoalteracions.

Sitja 460 En aquesta sitja s’han documentat 87 restes, 23 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’ha de destacar la presència de dinou restes de micromamífers, que podrien correspondre a quatre petits rosegadors o insectívors que no s’han pogut determinar específicament. També s’han recuperat quatre restes d’amfibi. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (21 restes), seguit pels suids (catorze restes) i pels bovins (quatre restes) (taula 3). També s’ha documentat la Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

presència de dues restes de conill. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’un ovicaprí d’uns dotze mesos en el moment de la seva mort, d’una cabra adulta, d’una ovella d’entre tres i quatre anys, d’un suid femella d’entre set i dotze mesos, d’un porc adult, d’un boví adult, d’un conill d’entre tres i cinc mesos d’edat i d’un altre d’entre dos i tres mesos. S’han documentat traces antròpiques en tres restes, que ens mostren l’activitat d’esquarterament en una resta d’oví, en una altra de suid i en una altra de boví. Cap resta no presenta termoalteracions.

Sitja 706 En aquesta sitja s’han documentat 35 restes, catorze de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’han recuperat dues restes d’insectívors. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (deu restes), seguit pels suids (set restes), pels bovins (una resta) i pels lepòrids (una resta) (taula 3). El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’un ovicaprí juvenil i d’un altre d’adult, d’un suid d’entre set i catorze mesos en el moment de la seva mort, d’un porc subadult mascle, d’un boví adult i d’un conill. Només una costella de mamífer de talla mitjana presenta traces antròpiques, fruit del processament d’aquesta part per al consum. Cap resta no presenta termoalteracions.

Sitja 708 En aquesta sitja s’han documentat 122 restes, 37 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (48 restes), seguit pels suids (26 restes), pels bovins (nou restes), pels èquids (una resta) i pels lepòrids (una resta) (taula 3). Només s’han pogut determinar quatre restes com a ovella i set com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una ovella d’entre dos i tres anys de vida en el moment de la seva mort, d’una altra d’entre tres i quatre anys, d’una cabra d’entre dos i tres anys, de dues cabres d’entre tres i quatre anys, d’una altra cabra d’entre quatre i sis anys i d’una altra cabra d’entre sis i vuit anys. També s’ha documentat la presència d’un porc d’entre set i catorze mesos, d’un altre porc d’entre setze i 24 mesos, d’un porc adult, d’un boví adult, d’un cavall adult i d’un conill adult en el moment de la seva mort. S’han documentat set restes amb traces antròpiques, que ens mostren les activitats d’esquarterament i de desmembrament d’aquestes restes. Les set restes amb traces tant corresponen a restes d’ovicaprí com de suid i de boví. No s’ha documentat cap resta amb termoalteracions.

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 265

Sitja 714 En aquesta sitja s’han documentat 25 restes, catorze de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (set restes), seguit pels cànids (dues restes), pels suids (una resta) i pels bovins (una resta) (taula 3). Només s’han pogut determinar dues restes com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una cabra de menys de vint mesos en el moment de la seva mort, d’una altra cabra de més de 24 mesos, d’un suid adult, d’un boví adult i d’un gos adult. Només una costella de mamífer de talla mitjana presenta traces antròpiques, fruit del processament d’aquesta part per al consum. Cap resta no presenta termoalteracions.

Sitja 716 En aquesta sitja s’han documentat dotze restes, quatre de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. S’ha documentat la presència d’un ovicaprí adult (tres restes), d’un suid subadult (una resta), d’un altre d’adult (una resta) i d’un boví adult (dues restes) (taula 3). Un fragment de metàpode de boví presenta traces d’esquarterament, i un fragment de calcani de boví, d’espellament; tots dos fragments mostren el processament antròpic d’aquestes restes. Cap resta no presenta termoalteracions.

Sitja 720 En aquesta sitja s’han documentat 176 restes, 83 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’ha recuperat una resta d’au. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (51 restes), seguit pels suids (32 restes), pels bovins (sis restes), pels lepòrids (dues restes) i pels cànids (una resta) (taula 3). Només s’han pogut determinar set restes com a ovella i quatre com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una ovella d’entre quatre i sis anys, d’una cabra d’entre dos i tres anys en el moment de la seva mort, d’una altra cabra d’entre sis i vuit anys, d’un suid infantil, d’un altre de juvenil, d’un suid subadult mascle d’entre catorze i setze mesos, d’un altre d’adult de més de 24 mesos, d’un boví adult, d’un gos adult i d’un conill adult. S’han documentat traces antròpiques en dotze restes. Aquestes traces mostren l’activitat d’evisceració, de descarnament i d’esquarterament tant en restes d’ovicaprí com de suid i de boví. Tres costelles de mamífer de talla mitjana presenten termoalteracions totals amb una coloració entre grisa i blanca. Aquesta coloració indica que la termoalteració va ser produïda per una font de Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

calor intensa o de llarga durada i que, per tant, no es va produir per una pràctica culinària.

Sitja 724 En aquesta sitja s’han documentat 112 restes, 50 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’han recuperat dues restes d’insectívors, tres restes de petits rosegadors i quatre restes d’amfibis. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (30 restes), seguit pels suids (quinze restes), pels bovins (quatre restes) i pels lepòrids (quatre restes) (taula 3). Només s’han pogut determinar dues restes com a ovella i cinc com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una ovella d’entre quatre i sis anys, d’una cabra d’entre quatre i sis anys en el moment de la seva mort i d’una altra d’entre sis i vuit anys, d’un suid infantil, d’un altre de subadult d’entre set i catorze mesos, d’un adult de més de 24 mesos, d’un boví adult i d’un conill de menys de nou mesos. S’ha documentat l’activitat d’espellament en un metatars de boví i un astràgal de caprí presenta les superfícies polides. No s’ha documentat cap resta termoalterada.

Sitja 730 En aquesta sitja s’han documentat 129 restes, 64 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (32 restes), seguit pels suids (25 restes), pels bovins (tres restes), pels èquids (quatre restes) i pels cànids (una resta) (taula 3). Només s’ha pogut determinar una resta com a ovella i quatre com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una ovella adulta, d’una cabra infantil d’entre dos i sis mesos en el moment de la seva mort, d’una altra d’entre dotze i 24 mesos, d’una altra d’entre tres i quatre anys i d’una altra d’entre quatre i sis anys. També s’ha documentat la presència d’un suid infantil, d’un altre de juvenil d’entre set i catorze mesos, d’un altre de subadult mascle, d’un altre d’adult mascle de més de 24 mesos, d’un boví adult, d’un èquid adult i d’un cànid adult. En dues costelles s’han documentat traces antròpiques, que mostren el processament d’aquesta part per al consum. Cap resta no presenta termoalteracions.

Sitja 749 En aquesta sitja s’han documentat 203 restes, 55 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’han documentat divuit restes d’au. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (71 restes), seguit pels suids (59 restes) Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 266

(taula 3). Només s’han pogut determinar dotze restes com a ovella i quatre com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una ovella juvenil d’entre sis i dotze mesos, d’una altra d’adulta d’entre dos i tres anys i d’una altra d’uns 42 mesos, d’una cabra d’uns 42 mesos, d’un suid infantil, d’un altre de juvenil femella, de dos suids subadults i d’un altre d’adult. S’han documentat tretze restes que presenten traces antròpiques, que mostren les activitats d’esquarterament i d’evisceració, tant en restes d’ovicaprí com de suid i de mamífers de talla gran. Cap resta no presenta termoalteracions.

Sitja 806 En aquesta sitja s’han documentat 161 restes, 26 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’han documentat sis restes d’amfibi. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (124 restes), seguit pels èquids (tres restes) i pels suids (dues restes) (taula 3). S’ha de destacar, però, que, de les 124 restes pertanyents a ovicaprins, 90 restes corresponen a l’esquelet d’una mateixa ovella d’uns tres anys en el moment de la seva mort (figura 6). També s’han documentat tres restes d’una cabra d’entre dos i tres anys i d’una altra d’entre tres i quatre anys i 31 restes que només s’han pogut classificar com d’ovicaprí. Així mateix, s’ha documentat la presència d’un suid juvenil mascle d’entre vuit i dotze mesos, d’un suid adult i d’un cavall adult. S’ha de destacar que aquesta ovella es va trobar en connexió en el moment d’excavar la sitja (figura 7) i que durant el procés d’estudi de les seves restes no s’ha documentat cap traça ni fractura que pugui mostrar que aquest animal va patir algun tipus de processament postmortem.

Sitja 820 En aquesta sitja s’han documentat 38 restes, quinze de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’han documentat quatre restes humanes. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (tretze restes), seguit pels suids (tres restes), pels bovins (dues restes) i pels cànids (una resta) (taula 3). Només s’ha pogut determinar una resta com a ovella i una com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una ovella adulta de més de 42 mesos, d’una cabra adulta, d’un suid adult, d’un boví adult i d’un gos adult. S’ha documentat l’activitat d’esquarterament en dues costelles de suid, en una costella d’ovicaprí i en un fragment de mandíbula de boví. Cap resta presenta no termoalteracions.

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Sitja 822 En aquesta sitja s’han documentat 104 restes, 56 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (28 restes), seguit pels suids (quinze restes), pels bovins (quatre restes) i pels èquids (una resta) (taula 3). Només s’han pogut determinar quatre restes com a ovella i una com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una ovella adulta, d’una cabra adulta, d’un ovicaprí juvenil, d’un suid subadult mascle, d’un altre suid adult, d’un boví adult i d’un èquid adult. S’han documentat traces antròpiques en nou restes, que mostren l’activitat d’esquarterament i de desmembrament tant en restes d’ovicaprí com de suid i de boví. Cap resta no presenta termoalteracions.

Sitja 1036 En aquesta sitja s’han documentat 108 restes, 23 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’ha recuperat una resta d’au. Aquest elevat nombre de restes pertanyen a tres conills subadults (88 restes), a una ovella de més de 24 mesos de vida en el moment de la seva mort (una resta), a una cabra (una resta), a un ovicaprí subadult (cinc restes), a un suid subadult i un altre d’adult (cinc restes) i a un boví adult (set restes). Dos dels conills estan representats per gairebé tot l’esquelet. S’han documentat el cap, tots els ossos de les extremitats menys les falanges, gairebé totes les costelles i, en canvi, molt poques vèrtebres en els dos individus (figura 8). En canvi, del tercer conill només s’han documentat les dues tíbies, un fèmur i una pelvis. Cap de les restes de conill no presenta traces antròpiques.

Sitja 1038 En aquesta sitja s’han documentat 65 restes, 36 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’ha recuperat una resta d’amfibi. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (divuit restes), seguit pels èquids (cinc restes), pels suids (tres restes) i pels bovins (dues restes) (taula 3). Només s’han pogut determinar com a cabra dues restes. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una cabra d’entre dotze i 24 mesos en el moment de la seva mort, d’una altra cabra d’entre dos i tres anys, d’un possible ase mascle d’entre quatre i sis anys, d’un porc subadult i d’un boví adult. S’ha documentat l’activitat d’evisceració en una costella de boví i l’activitat d’esquarterament en dues costelles d’ovicaprí. Cap resta no presenta termoalteracions. Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 267

Sitja 10005 En aquesta sitja s’han documentat 48 restes, setze de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’han recuperat tres restes d’au. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (setze restes), seguit pels suids (set restes) i pels bovins (sis restes) (taula 3). Només s’han pogut determinar una resta com a ovella i dues com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una ovella de més de 24 mesos de vida en el moment de la seva mort, d’una cabra de la mateixa edat, d’un porc adult i d’un boví adult d’entre 24 i 36 mesos en el moment de la seva mort. S’ha documentat l’activitat d’esquarterament en tres costelles d’ovicaprí i en un fragment de vèrtebra de mamífer de talla mitjana. Cap resta no presenta termoalteracions.

4.2. Restes de fauna recuperades en retalls En aquest tipus de contextos s’han recuperat 86 restes, 33 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (30 restes), seguit pels suids (catorze restes), pels bovins (nou restes) i pels lagomorfs (una resta) (taula 4). Només dues restes s’han pogut determinar com a ovella. No s’ha documentat cap resta de cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una ovella d’entre sis i dotze mesos i d’una altra de més de 24 mesos de vida en el moment de la seva mort, d’un porc juvenil, d’un porc subadult femella, d’un porc adult mascle, d’un boví adult d’entre 60 i 96 mesos en el moment de la seva mort i d’un conill adult. L’estudi de la representació anatòmica mostra uns resultats similars als documentats a les sitges, amb una representació de totes les parts de l’esquelet però d’una manera força diversa entre contextos (taula 5). La part anatòmica més representada, però, és la part proximal de les extremitats, part on es troba la major aportació càrnia, junt amb el tronc. La part anatòmica menys representada és la part distal de les extremitats, part que s’acostuma a descartar en la primera fase del processament de les carcasses dels animals.

restes d’au. El taxó amb una freqüència de representació més elevada és el grup dels ovicaprins (38 restes), seguit pels suids (21 restes) i pels bovins (tres restes) (taula 6). Només s’han pogut determinar quatre restes com a ovella i dues com a cabra. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència d’una ovella d’entre dos i tres anys d’edat, d’una cabra d’entre dos i tres anys i d’una altra de més de 42 mesos, d’un porc infantil, d’un porc subadult, d’un porc adult mascle i d’un boví adult. L’estudi de la representació anatòmica mostra uns resultats similars als documentats a les sitges i als retalls, amb una representació de totes les parts de l’esquelet però d’una manera força diversa entre contextos (taula 7). La part anatòmica més representada, però, és la part proximal de les extremitats, part on es troba l’aportació càrnia més elevada, junt amb el tronc. La part anatòmica menys representada és la part distal de les extremitats, part que s’acostuma a descartar en la primera fase del processament de les carcasses dels animals. Un fragment de costella de suid presenta traces d’esquarterament, i un fragment de costella de mamífer de talla mitjana, traces d’evisceració. Cap resta no presenta termoalteracions.

5. Espècies animals documentades en la fase ibèrica del Turó de la Rovira En l’ocupació ibèrica del Turó de la Rovira, els mamífers domèstics predominen per sobre dels taxons salvatges, ja que aquests últims només estan representats per les restes de conill, i, tenint en compte que aquestes restes de vegades corresponen a esquelets en connexió, potser alguns d’aquests individus formen part d’una aportació natural al conjunt i no antròpica. Aquest tema es tractarà més endavant. En aquest sentit, la caça que es va poder fer a l’assentament no estava relacionada amb una activitat de subsistència amb la finalitat d’aconseguir recursos alimentaris, que realment era molt escassa.

Només un fragment de mandíbula de boví presenta traces antròpiques resultat del seu processament. Cap resta no presenta termoalteracions.

Si ens centrem en les espècies domèstiques (figura 9), es documenta un predomini de les restes d’ovella i cabra per sobre dels altres taxons pel que fa al nombre de restes (516 restes). La segona espècie en importància quantitativa és el porc (230 restes), seguida pel boví (68 restes). Els èquids són un taxó que també s’ha documentat en el jaciment (divuit restes), igual que els gossos (disset restes).

4.3. Restes de fauna recuperades en estrats diversos

5.1. Ovins i caprins

En aquesta categoria s’han tingut en compte aquelles restes de fauna recuperades en estrats que no formen part de cap rebliment (estrats diversos, paviments i enderrocs). S’han recuperat 122 restes, 53 de les quals no s’han pogut determinar a escala taxonòmica i anatòmica, a causa del seu elevat grau de fragmentació. També s’han recuperat set

Els ovicaprins són el taxó amb una freqüència de representació més elevada. Si tenim en compte només aquelles restes en les quals s’ha pogut diferenciar entre ovella i cabra, predominen lleugerament els ovins per sobre dels caprins (50 i 43 restes, respectivament). El càlcul del nombre mínim d’individus, però, mostra un lleuger

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 268

predomini de les cabres, ja que s’ha calculat un nombre mínim d’individus de 22 cabres i disset ovelles. Per tant, considerem que la representació d’aquestes dues espècies a l’assentament devia ser força equilibrada. L’estimació de l’edat de mort d’aquests animals, efectuada a partir de l’estudi de l’erupció i el desgast dentari, mostra uns resultats similars entre els dos taxons, amb un predomini dels exemplars sacrificats a l’edat adulta (figura 10). Els sacrificis compresos entre els dotze i els 36 mesos es poden relacionar amb un consum carni. En canvi, a partir dels 3-4 anys, el manteniment de l’animal és justificable si s’exploten altres produccions que no pas la carn, ja que el pes de l’animal s’estabilitza i la qualitat de la carn declina (Oueslati, 2006). És a partir dels 4-6 anys quan comença a no ser rendible mantenir l’animal viu per a l’explotació de la llana o de la llet, ja que és en aquests estadis quan la qualitat i la quantitat d’aquests productes també comencen a declinar. El que mostra, doncs, aquest histograma és una explotació tant dels ovins com dels caprins centrada tant en la producció de llet com de llana i de carn, amb un pes més important, però, de l’explotació d’aquests animals com a productors de carn.

5.3. Bovins Els bovins són el tercer taxó pel que fa a la freqüència de representació taxonòmica. El càlcul del nombre mínim d’individus mostra la presència de només tres bovins. A través de l’estimació de l’edat efectuada a partir de l’estudi de l’erupció i el desgast dentari d’aquests individus (figura 12), s’han documentat unes edats de sacrifici molt homogènies, amb la presència mínima d’un individu subadult i dos d’adults. Les corbes de creixement ponderal dels bovins mostren una estabilització del pes al voltant dels 2,5-3 anys (Oueslati, 2006). En aquest sentit, en una explotació dels bovins encaminada a l’obtenció de carn, no s’haurien de documentar sacrificis d’animals d’edat superior a aquest òptim càrnic. Els bovins, però, també es poden explotar com a tracció. Aquesta explotació sí que pot justificar el manteniment dels animals vius més enllà de la seva maduresa, que se sacrificaven una vegada esgotades les seves capacitats reproductores (cap als dotze anys en els mascles i cap als deu anys en les femelles) i de tracció. En aquest sentit, i a partir de les poques restes que conformen aquesta mostra, els bovins al Turó de la Rovira eren explotats fonamentalment com a tracció, tant per a activitats agrícoles com de transport o càrrega.

5.2. Suids Els suids són el segon taxó pel que fa a la freqüència de representació taxonòmica. El càlcul del nombre mínim d’individus, però, mostra uns resultats similars als ovins i els caprins per separat, ja que s’ha documentat una presència mínima de disset individus. D’aquests disset individus, se n’han pogut sexar set. S’ha documentat la presència mínima de dos individus juvenils femella i un mascle, de dos individus subadults femella i un mascle i d’un individu adult mascle. A través de l’estimació de l’edat efectuada a partir de l’estudi de l’erupció i el desgast dentari d’aquests individus (figura 11), s’ha documentat un predomini d’exemplars sacrificats entre els set i els 21 mesos. Si tenim present que el creixement ponderal del porc senglar comença cap als sis mesos, que guanyen una mitjana de 2,9 kg/mes (M auget, 1982) i que aquest creixement es manté de manera regular fins als dos anys, sembla que aquest augment dels sacrificis, que s’inicia als set mesos i es manté fins als 21 mesos, s’ha de relacionar amb l’explotació d’aquests animals per a la producció de carn. S’ha de destacar l’absència gairebé total d’individus adults i vells, que podria indicar el sacrifici d’individus que devien ser destinats a la reproducció. Si vinculem les dades obtingudes de l’estimació de l’edat amb les dades obtingudes d’haver pogut sexar algunes restes (canines), podem veure que per a la producció de carn se sacrificaven tant individus mascle com femella.

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

5.4. Èquids S’han documentat divuit restes d’èquid. A partir de criteris diagnòstics morfològics externs i seguint els treballs d’Eisenman i Beckouche (1986), s’ha documentat la presència de tres cavalls i d’un possible ase. Només s’ha pogut precisar l’edat en l’individu considerat com a possible ase, amb una edat compresa entre els quatre i els sis anys en el moment de la seva mort. Tots els altres individus només s’han pogut classificar dins de la categoria genèrica d’adults. Cal destacar que no s’ha documentat cap traça o fractura resultat del processament d’aquests animals per al consum de la seva carn en cap de les divuit restes recuperades. Totes les restes s’han documentat en sitges.

5.5. Cànids S’han documentat set restes de gos que corresponen a la presència mínima de cinc individus adults. Totes les restes s’han documentat en sitges. S’ha de destacar que un fragment de pelvis recuperat a la sitja 416 presenta una exostosi molt important (figura 13). Aquest tipus de patologies ens mostra que aquest animal va sobreviure a una infecció, molt probablement gràcies a la cura que van tenir d’ell.

6. La formació dels conjunts ibèrics del Turó de la Rovira L’anàlisi arqueozoològica de les restes de fauna permet documentar els processos de treball que van donar com a

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 269

resultat els conjunts en estudi. En aquest sentit, ha estat possible evidenciar que els conjunts analitzats del Turó de la Rovira són el resultat de diferents activitats que han portat a la conformació de dos tipus de dipòsits diferents. En un primer s’hi troben els conjunts de restes de fauna constituïts a partir de deixalles de processament i consum culinaris. Són els conjunts on s’han documentat traces i fractures vinculades al processament i el consum de productes carnis i on predominen les restes de la part proximal de les extremitats. L’activitat del processament primari de l’animal genera, com a rebuig, la part distal de les extremitats i el crani, que pot ser fracturat per accedir al cervell. Una vegada fet el processament secundari i consumits els productes resultants, es tornen a generar una sèrie de deixalles que normalment estan constituïdes per tots aquells ossos als quals s’ha extret la carn destinada al consum. A la vegada, si aquests ossos s’utilitzen per a l’obtenció de greix o de medul·la, aquestes activitats també generen més deixalles. Totes aquestes deixalles s’han de gestionar d’alguna manera, seguint uns criteris d’higiene determinats i tenint en compte l’estructuració de l’espai ocupat. Una de les possibilitats documentades de manera més recurrent és abocar-les a les sitges buides o en retalls, que es reutilitzen com a abocadors. En aquest sentit, en totes les sitges analitzades aquí, com en la resta de contextos analitzats (trinxeres i estrats diversos), s’han documentat deixalles generades tant durant el processament primari dels animals com durant la preparació de l’aliment per al consum i com les derivades directament del consum, i no s’observa una distribució diferencial de les deixalles segons l’activitat que les va produir.

formació d’aquests conjunts, és la de la mort natural d’aquests animals al cau. La mort natural devia afectar sobretot les femelles en edat reproductiva i les cries de curta edat (Jones, 2006), i és el primer grup d’edat el que podríem tenir documentat en aquest conjunt.

D’altra banda, però, s’han documentat altres conjunts de restes de fauna que corresponen a esquelets sencers o semisencers que no presenten traces, fractures ni termoalteracions que es puguin vincular a deixalles de processament i consum culinaris. Aquests conjunts són els esquelets dels conills recuperats a la sitja 1036 i de l’ovella recuperada a la sitja 806. El fet de no presentar cap tipus d’alteració antròpica ens duu a proposar que l’ovella devia morir de manera natural i la devien portar a la sitja per desfer-se de la seva carcassa. En aquest sentit, tenint en compte que la carn d’oví forma part dels recursos habituals de la dieta càrnia de les societats ibèriques, pensem que aquest animal va poder morir d’alguna malaltia, cosa que va fer que la seva carn no fos consumida.

Aquesta representació ens mostra que hi ha una tendència general per al nord-est de la península Ibèrica, centrada en l’explotació dels ovicaprins i majoritàriament dels ovins, però que no es pot generalitzar. Hi ha certes diferències que són importants i que s’han de tenir presents, ja que ens poden estar mostrant un desenvolupament d’activitats productives diferencial a escala ramadera entre assentaments (Colominas, 2013; Colominas, Fernández, Iborra, 2017).

Pel que fa als esquelets de conill de la sitja 1036, la variabilitat esquelètica documentada evidencia la presència d’esquelets relativament complets, com s’ha mostrat a l’apartat de presentació dels resultats. D’altra banda, l’anàlisi tafonòmica de les restes posa en relleu la presència d’un percentatge elevat d’ossos sencers (el 89 % de les restes), i es registra una certa fragmentació només en els elements de menor densitat estructural relativa (crani, escàpula, costelles). Tampoc no s’ha documentat cap traça de processament sobre aquestes restes. Una possibilitat, doncs, i que s’ha de considerar com la més probable per a la Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

L’anàlisi arqueozoològica també ha permès caracteritzar quina va ser la dinàmica de deposició d’algunes de les restes de fauna. En aquest sentit, les restes alterades per l’acció de l’aigua i la presència de restes d’amfibis i petits rosegadors o insectívors en la major part de sitges evidencien que la majoria es van reomplir en diferents moments espaiats temporalment.

7. Contextualització dels resultats A partir dels treballs presentats a la taula 8, es pot fer una petita contextualització dels resultats presentats al Turó de la Rovira per al nord-est peninsular per veure la seva singularitat o no dins d’una mostra més àmplia (figura 14). Tots els assentaments ibèrics es correlacionen de manera significativa amb la categoria dels ovicaprins, que en la major part de jaciments representa més del 40 % de la mostra. Aquesta tendència només es deixa d’observar a l’abric de la bauma del Serrat del Pont i al poblat de Sant Sebastià de la Guarda, amb un predomini de les restes de suids i de bovins, respectivament. Un altre exemple conegut que també es podria sortir d’aquesta tendència general és l’assentament del Castellot de Bolvir, on també s’ha documentat un predomini de la freqüència de representació dels bovins (Colominas, 2017; Colominas, Fernández, Iborra, 2017).

8. Conclusions A partir de l’anàlisi arqueozoològica de les restes de fauna recuperades al jaciment del Turó de la Rovira s’han documentat els processos de treball que van donar com a resultat els conjunts de restes de fauna analitzats i que evidencien la dinàmica de deposició de les restes i de reompliment de les sitges. Els resultats obtinguts permeten proposar com a hipòtesi de treball que la major part d’aquestes sitges van ser reomplertes amb deixalles de processament i de consum culinàries que ja van poder estar dipositades anteriorment en altres espais, i que, per tant, poden formar un conjunt secundari vinculat a activitats de neteja i manteniment dels espais. Aquest reompliment, a més, es devia produir de manera espaiada en el temps. Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 270

Aquestes sitges, però, no solament es van reomplir amb deixalles de processament i de consum culinàries, sinó que també van ser reomplertes amb carcasses d’animals morts. En aquest sentit, s’han documentat els esquelets d’un oví i de dos conills. L’estudi arqueozoològic de les restes de fauna documentades al Turó de la Rovira també ha permès evidenciar l’explotació que es feia d’aquests recursos al poblat. S’ha evidenciat una explotació diferencial segons taxons, on la producció de carn se centrava en l’explotació d’animals domèstics, i la caça tenia un paper molt poc rellevant. Els animals domèstics més consumits amb diferència van ser els ovins, els caprins, els suids i els bovins. Aquestes espècies domèstiques, a banda de ser explotades com a recurs carni, també van ser explotades per la llana pel que fa als ovins, per la llet pel que fa als caprins i com a tracció pel que fa als bovins i els èquids. Per tant, ens trobem davant d’una estratègia ramadera diversificada, amb una explotació polivalent quant a les espècies domèstiques. n

Lídia Colominas Barberà (Institut Català d’Arqueologia Clàssica)

ANNEX OSTEOMÈTRIC

En aquest enllaç es mostren les mesures osteomètriques preses segons Angela von den Driesch, 1976 per a la caracterització morfològica de cada una de les espècies documentades al Turó de la Rovira, a partir de les restes en les quals s’han pogut fer aquests mesuraments (vegeu el significat de les abreviatures en aquesta publicació: https://www.scribd.com/doc/175736031/A-guide-tomeasurement-of-animal-bo-nes-from-archaeological-sitesVON-DEN-DRIESCH-A-pdf)

Colominas Barberà, L. (2013). «Arqueozoología y Romanización. Producción, distribución y consumo de animales en el noreste de la Península Ibérica entre los siglos V ane – V dne». British Archaeological Reports International Series, 2480. Oxford. Colominas Barberà, L. (2017). «Pràctiques ramaderes a la plana de la Cerdanya entre els segles iii ane – iii dne: més que pernae». Treballs d’Arqueologia, 21, p. 129-147. Colominas, L.; Fernández, C.; Iborra, P. (2017). «Animal Husbandry and Hunting Practices in Hispania Tarraconensis: An Overview». European Journal of Archaeology, 20, p. 510-534. Colominas, L.; Saña, M. (2009). «Dinàmica de formació i variabilitat dels conjunts de restes de fauna recuperades al jaciment de Bosc del Congost: gestió animal entre el 325-100 aC». A: Burch, J. (ed.). Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis. Vol. 3: Els Sitjars. Girona: Ajuntament de Sant Julià de Ramis, p. 155-178. Driesch, A. V. D. (1976). A guide to the measurement of animal bones from arcaheological sites. Cambridge: Peabody Museum, Harvard University. Eisenmann, V.; Beckouche, S. (1986). «Identification and Discrimination of Metapodials from Pleistocene and Modern Equus, Wild and Domestic». A: Meadow, I. R. H.; Uerpmann, H.-P. (dir.). Equids in the Ancient World, p. 117-163. Grant, A. (1982). «The use of toothwear as a guide to the age of domestic ungulates. “Ageing and sexing animals from archaeological sites”». BAR British Series, 109, p. 91-108. Jones, E. (2006). «Prey choice, mass collecting, and the wild European rabbit (Oryctolagus cuniculus)». Journal of Anthropological Archaeology, vol. 25, cap. 3, p. 275-289. Klein, R.; Cruz-Uribe, K. (1984). The Analysis of Animal Bones from Archaeological Sites. Chicago: The University of Chicago Press. Levine, M. (1982). «The use of crown height measurement and eruption-wear sequences to age horse teeth. “Ageing and Sexing animal bones from archaeological sites”». BAR British Series, 109, p. 223-244. Martí, J. (1994). «La fauna». A: Ollich, I.; Rocafiguera, M. (ed.). L’oppidum ibèric de l’Esquerda. Campanyes 1981-1991. Les masies de Roda de Ter, Osona (Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 7), p. 65-68. Mauget, R. (1982). «Seasonality of reproduction in the wild boar». A: Cole, D.; Foxcroft, G. Control of pigs reproduction. Londres: Butterworth, p. 509-526. Meadow, R. (1999). «The use of size index scaling techniques for research on archaeozoological collections from the Middle East». A: Becker, G. et al. (ed.). Animalium Ex Ossibus, p. 285-300. Miró, C.; Molist, N. (1982). «Estudio de la fauna». A: López, A.; Rovira, J.; Sanmartí, E. (dir.). Excavaciones en el poblado Layetano del Turó del Vent, Llinars del Vallès, campañas 1980-81 (Monografies Arqueològiques, 3), p. 111-113. Miró, J.-M. (1992). «Estudio de la fauna de la necrópolis ibérica del “Turó dels dos pins” (Cabrera de Mar, el Maresme, prov. Barcelona): un ejemplo de arqueozoología en contextos funerarios». Archaeofauna, 1, p. 157-169.

BIBLIOGRAFIA Albizuri, S.; Nadal, J. (1999). «Aprovechamiento y producción animal en época ibérica. Consideraciones generales económicas». Limes, 6-7, p. 40-51. Alcalde, G.; Molist, M.; Toledo, A. (1994). Procés d’ocupació de la bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa) a partir del 1450. Museu Comarcal de la Garrotxa (Publicacions Eventuals d’Arqueologia de la Garrotxa, 1).

Oueslati, T. (2006). «Approche archéozoologique des modes d’acquisition, de transformation et de consommation des ressources animales dans le contexte urbain gallo-romain de Lutèce (Paris, France)». BAR International Series, 1479. Payne, S. (1973). «Kill-off patterns in sheep and goats. The mandibles from Asvan Kale». Anatolian Studies, 23, p. 281-303.

Barone, R. (1976). «Anatomie compare des mamiferes domestiques». Volum I: Osteologie (2 fascicles). París: Vigot Freres Editeurs.

Schmid, E. (1972). Atlas of animal bones for prehistorians, archaeologists and quaternary geologists. Amsterdam, Londres, Nova York: Elsevier Publishing Company.

Boessneck, J. (1980). «Diferencias osteológicas entre las ovejas (Ovis aries Linné) y cabras (Capra hircus Linné)». Ciencia en Arqueologia, p. 331-358.

Simpson, G.; Roe, A.; Lewontin, R. (1960). Quantitative Zoology. Nova York: Harcourt Brace.

Casellas, S. (1993). «Estudi de les restes òssies». A: Pérez, A.; Rafel, N. (ed.). La vil·la romana de Torre Andreu (La Bordeta, Lleida). Un establiment suburbà dels segles II- III d.C. (Monografies d’Arqueologia Urbana, 5), p. 91-97.

Valenzuela, S. (2008). Alimentació i ramaderia al Penedès durant la protohistòria (segles VII-III aC). Premi d’Arqueologia Memorial Josep Barberà i Farràs. Barcelona: Societat Catalana d’Arqueologia.

Colominas Barberà, L. (2009). Anàlisi arqueozoològica de les restes de fauna recuperades al jaciment de Molí d’Espígol (Tornabous, Lleida). UAB. [Treball inèdit]. Colominas Barberà, L. (2012). Anàlisi arqueozoològica de les restes de fauna recuperades al jaciment de Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Girona). Campanyes 2006, 2007 i 2008. UAB. [Treball inèdit].

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 271

Annexos Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades al jaciment del Turó de la Rovira (Barcelona)

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 272

Annexos - Taula 1 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Representació per classes i períodes històrics de les restes de fauna recuperades al Turó de la Rovira Categories

Ibèric

Medieval

Contemporani

Indeterminat

Total

Mamífers

1.731

108

1.877

Aus

Amfibis

Rèptils

Restes humanes

1.781

112

1.932

Total

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 273

Annexos - Taula 2 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Representació taxonòmica de les restes de fauna recuperades en cada una de les unitats estratigràfiques de la fase ibèrica del Turó de la Rovira

Ovins/ caprins

Suids

Bovins

Èquids

Cànids

Lagomorfs

Total

410

411

412

414

415

439

441

452

458

459

461

11 9

462

463

465

466

522

528

529

541

543

549

554

555

1 13

563

566

705

707

713

715

719

723

725

726

727

728

729

739

745

748

755

757

759

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 274

Ovins/ caprins

Suids

Bovins

Èquids

Cànids

Lagomorfs

Total

760

761

762

763

764

765

766

805

819

821

831

1003

1011

1014

1025

1027

1033

1035

108

1037

1043

1064

1065

1066

1069

10001

10004

10011

10012

10015

10019

10020

10021

10022

10025

10027

10033

Total

587

266

100

1.067

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 275

Annexos - Taula 3 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Representació taxonòmica de les restes de fauna recuperades en cada una de les sitges ibèriques del Turó de la Rovira

Sitges

Ovins/ caprins

Suids

Bovins

Èquids

Cànids

Lagomorfs

Total

10005

1036

108

1038

416

460

706

708

714

716

720

724

730

749

130

806

124

129

820

822

Total

516

230

946

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 276

Annexos - Taula 4 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Representació taxonòmica de les restes de fauna recuperades en cada un dels retalls documentats en la fase ibèrica del Turó de la Rovira Retalls

Ovins/caprins

Suids

Bovins

Lagomorfs

Total

Retall 1056

Retall 4013

Retall 409

Retall 560

Retall 561

Trinxera 532

Trinxera 542

Total

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 277

Annexos - Taula 5 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Representació anatòmica de les restes de fauna recuperades en cada un dels retalls documentats en la fase ibèrica del Turó de la Rovira Retalls

EAP

EPP

EAD

EPD

Total

Retall 1056

Retall 4013

Retall 409

Retall 560

Retall 561

Trinxera 532

Trinxera 542

Total

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 278

Annexos - Taula 6 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Representació taxonòmica de les restes de fauna recuperades en estrats diversos de la fase ibèrica del Turó de la Rovira Estrats

Ovins/caprins

Suids

Bovins

Total

Enderrocs

Estrats

Paviments

Total

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 279

Annexos - Taula 7 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Representació anatòmica de les restes de fauna recuperades en estrats diversos de la fase ibèrica del Turó de la Rovira Estrats

EAP

EPP

EAD

EPD

Total

Enderrocs

Estrats

Paviments

Total

122

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 280

Annexos - Taula 8 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Presentació dels jaciments utilitzats en la contextualització dels resultats del Turó de la Rovira Jaciment

Tipologia

Cronologia

NISP

Ovicaprins

Suids

Bovins

Bibliografia

Bosc del Congost

Camp de sitges

s. iv-i aC

701

7,42

3,14

4,85

Colominas, Saña, 2009

Mas Castellar

Establiment

s. iii-ii aC

3.090

41,5

13,2

20,3

Colominas, 2013

Molí d'Espígol

Poblat

s. v-i aC

2.275

44,6

12,2

9,05

Colominas, 2009

La Bauma

Abric

s. v-ii aC

603

23,2

65,8

3,81

A lcalde et al., 1994

Sant Sebastià de la Guarda

Poblat

s. vi-iii aC

2.613

43,8

19,1

32,9

Colominas, 2012

Alorda Park

Poblat

s. vi-ii aC

385

69,18

20,44

6,44

A lbizuri, Nadal, 1999

Turó del Vent

Poblat

s. vi-iii aC

2.300

47,8

29,8

14,7

Miró, Molist, 1982

Illa d'en Reixach

Poblat

s. vii-ii aC

(3.564)

47,5

22,8

28,9

C asellas, 1993

La Pedrera

Poblat

s. vii-ii aC

553

68,2

3,8

9,58

Miró, 1989

Moleta del Remei

Poblat

s. vii-ii aC

2.637

72,2

18,5

8,65

A lbizuri, Nadal, 1999

Mas Castellar

Poblat

s. v-ii aC

2.129

44,8

31,1

19,6

Colominas, 2013

Ca n'Olivé

Poblat

s. vi-i aC

2.179

61,25

16,7

9,2

A lbizuri, Nadal, 1999

Turó de la Font de la Canya

Camp de sitges

s. vii-iii aC

1.005

49,5

30,9

11,6

Valenzuela, 2008

Sant Julià de Ramis

Poblat

s. v-i aC

1.330

38,1

28,5

30,7

Colominas, 2013

L'Esquerda

Poblat

s. iv-i aC

370

66,2

13,2

7,03

M artí, 1954

NISP= Nombre de restes determinades a nivell taxonòmic i anatòmic Els resultats entre parèntesis de la columna NISP corresponen al nombre de restes

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 281

Annexos - Figura 1 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Nombre de restes que presenten alteracions naturals segons els diferents contextos de recuperació documentats a la fase Ibèrica del Turó de la Rovira

 Arrels  Aigua  Sediment  Carnívors

Arrels

Aigua

Sediment

Carnívors

Enderrocs

Estrats diversos

Paviments

Retall 1056

Retall 4013

Retall 409

Retall 560

Retall 561

Sitja 10005

Sitja 1036

Sitja 1038

Sitja 416

Sitja 460

Sitja 706

Sitja 708

Sitja 714

Sitja 716

Sitja 720

Sitja 724

Sitja 730

Sitja 749

Sitja 806

109

Sitja 820

Sitja 822

Trinxera 532

Trinxera 542

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 282

Annexos - Figura 2 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Percentatge de representació taxonòmica de les restes de fauna recuperades en cada una de les sitges ibèriques del Turó de la Rovira

 Lagomorfs  Cànids  Èquids  Bovins  Suids  Ovins/caprins

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 283

Annexos - Figura 3 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Percentatge de representació anatòmica de les restes de fauna recuperades en cada una de les sitges ibèriques del Turó de la Rovira

 ED  EPD  EAD T  EPP  EAP C

Sitges

EAP

EPP

EAD

EPD

10005

1036

1038

416

460

706

708

714

716

720

724

730

749

806

820

822

C = cap, EAP = extremitat anterior proximal, EPP = extremitat posterior proximal, T = tronc, EAD = extremitat anterior distal, EPD = extremitat posterior distal, ED = part distal de les extremitats ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 284

Annexos - Figura 4 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Planta de les sitges ibèriques documentades al Turó de la Rovira. Dibuix: Daniel Giner

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 285

Annexos - Figura 5 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Planta de les sitges ibèriques documentades al Turó de la Rovira. Dibuix: Daniel Giner

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 286

Annexos - Figura 6 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Representació esquelètica de l’ovella documentada a la sitja 806

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 287

Annexos - Figura 7 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Fotografia del procés d’excavació del rebliment de la sitja 806, amb l’esquelet de l’ovella a mig excavar. Foto: Daniel Giner

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 288

Annexos - Figura 8 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Representació anatòmica dels esquelets dels dos conills documentats en el rebliment de la sitja 1036

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 289

Annexos - Figura 9 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Percentatge de representació taxonòmica de les restes documentades en la fase ibèrica del Turó de la Rovira Nombre de restes Ovins/caprins

516

Suids

230

Bovins

Èquids

Cànids

 Ovins/caprins  Suids  Bovins  Èquids  Cànids

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 290

Annexos - Figura 10 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Histograma dels intervals d’edat del nombre mínim d’ovins i caprins segons el desgast dentari (edat expressada en mesos)

Ovins

Caprins

0-2

2-6

6-12

12-24

24-36

36-48

48-72

72-96

>96

 Ovins  Caprins

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 291

Annexos - Figura 11 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Histograma dels intervals d’edat del nombre mínim de suids segons el desgast dentari (edat expressada en mesos)

Suids 0-2

2-7

7-14

14-21

21-27

27-36

36-48

>48

 Suids

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 292

Annexos - Figura 12 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Histograma dels intervals d’edat del nombre mínim de bovins segons el desgast dentari (edat expressada en mesos)

Bovins 0-1

1-8

8-18

18-30

30-36

36-60

60-96

>96

 Bovins

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 293

Annexos - Figura 13 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Pelvis de cànid recuperada a la sitja 416 (UE 439) amb exostosi

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 294

Annexos - Figura 14 ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

Percentatge de representació de les restes d’ovicaprins, suids i bovins documentades als jaciments presentats a la taula 8

Ovicaprins

Suids

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Bovins

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 295

Annex osteomètric - OVAR ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

OVAR OS

26,57

26,06

14,79

15,27

17,31

851

759

27,37

26,36

14,99

14,23

17,38

1554

831

27,47

26,06

15,08

15,6

17,2

UE LG

112

562

51,91

645

762

45,53

16,99

1399

821

49,18

16,52

UE GLP

SLC

30,02

23,49

19,62

19,44

1050

748

FA 1

10004

ESC

GLm

CAL

GLl

10001

37,84

11,96

14,25

10,27

254

522

32,57

11,21

13,22

9,87

386

439

34,87

11,53

14,61

10,85

724

763

39,43

12,72

15,1

11,78

1047

748

35,6

13,47

14,01

12,05

UE GL

FA 2 1048

748

23,76

12,59

12,22

9,83

1555

831

20,98

11,42

12,07

8,56

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 296

Bd 343

415

32,37

492

763

33,14

439

26,9

27,15

489

764

24,14

26,05

903

719

29,7

27,84

904

719

27,42

26,95

UE GL

SD 12,43

905

719

22,32

16,39

1397

821

18,69

14,31

UE Bp

385

GL 1900

805

M1 i

219

465

10,69

7,11

MAND.

717

763

12,36

7,73

MAND.

1525

831

12,92

7,77

UE L

MAND.

219

465

13,56

8,21

MAND.

329

415

12,29

8,04

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Bd 23,5

MAND.

M2 i

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 297

MAND.

330

415

16,61

7,7

MAND.

331

415

11,99

8,44

MAND.

717

763

16,61

8,45

1093

707

15,17

8,11

1510

1011

15,35

7,4

995

725

15,58

7,96

1045

748

16,62

8,49

MAND.

1525

831

16,23

7,81

UE L

M3 i 67

10021

20,26

7,31

MAND.

219

465

8,26

MAND.

329

415

20,97

8,14

MAND.

331

415

22,18

8,07

671

745

717

763

18,78

7,02

841

759

21,26

7,91

996

725

21,24

7,62

MAND.

7,91

675

745

1613

819

BFp

29,76

14,75

28,17

BFd

23,17

20,21

BFd

491

764

23,26

18,68

17,3

547

766

26,88

20,04

21,27

1097

707

26,05

19,7

19,86

1197

715

23,65

18,17

18,55

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 298

Annex osteomètric - CAHI ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

CAHI OS

24,9

13,78

15,5

17,69

10004

27,11

25,5

14,1

14,86

17,19

852

759

27,12

25,29

14,67

UE LG

24,81

17,17

1046

748

308

461

34,9

12,22

13,02

11,76

387

439

33,67

10,63

13,23

9,52

1063

726

35,44

11,27

13,48

10,89

1400

821

37,21

11,49

14,21

11,15

UE Bd

28,72

28,43

1096

707

27,24

10004

FA 1

GLm

CAL

GLl

1614

819

MT 341

415

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Bd 26,26

127,27

18,23

18,57

10,29

21,04

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 299

M1 i

MAND.

540

766

13,83

8,03

MAND.

1086

707

12,87

7,75

MAND.

1320

1037

12,86

7,22

MAND.

1600

809

9,97

7,44

UE L

M2 i 692

755

14,76

7,41

798

739

14,69

7,88

881

719

11,55

8,26

882

719

13,18

6,84

MAND.

1086

707

15,89

7,97

MAND.

1092

707

14,88

8,22

MAND.

1600

809

12,93

9,11

MAND.

1831

805

15,06

7,57

UE L

M3 i 541

766

542

766

21,39

7,82

MAND.

840

759

22,11

8,23

MAND.

1086

707

19,9

7,43

MAND.

1092

707

21,39

7,93

1511

1011

21,69

7,47

19,31

7,04

BFd

27,15

23,6

RA 73

7,74

10022

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 300

Annex osteomètric - SUDO ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

SUDO OS

723

763

ESC

35,32

31,92

21,49

22,85

GLP

SLC

764

31,27

25,98

22,62

20,64

483

764

31,22

25,63

22,26

21,05

UE GL

111

562

34,39

14,39

14,92

13,39

461

764

31,7

16,15

15,24

15,17

462

764

33,35

17,11

13,29

604

765

33,55

15,88

15,45

13,9

605

765

39,74

14,52

14,34

1670

1035

27,85

14,36

14,45

11,93

UE GL

FA 2

GLm

482

FA 1

GLl

10004

22,6

14,95

14,62

12,65

857

759

20,3

14,75

14,07

13,72

UE Bd

HU 344

415

38,67

34,13

486

764

36,87

32,28

1095

707

34,7

28,82

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 301

MC III

20,75

16,92

16,83

1501

1065

68,97

18,96

13,03

14,91

UE GL

71,35

16,04

15,97

16,77

468

764

691

755

17,77

10,36

998

725

18,83

10,17

1228

729

17,78

10,3

UE L

18,9

11,35

MAND.

155

547

M3 i

69,28

M2 i

MAND.

764

M1 i

467

MC IV

155

547

26,01

12,23

1176

721

26,31

13,82

UE L

14,19

11,89

M1 s mx.

669

745

M2 s mx.

669

745

18,53

13,41

MX.

794

739

19,42

14,67

mx.

1319

1037

18,01

15,88

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 302

M3 s

495

764

31,2

16,71

1185

721

29,78

18,17

mx.

1319

1037

28,3

16,71

UE LA

LAR

32,98

27,87

PEL

989

725

TI 384

439

24,59

22,82

655

760

25,43

21,59

674

745

27,84

20,25

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 303

Annex osteomètric - BOTA ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

BOTA OS

AS 110

562

OS FA 1

340

415

OS FA 2

1224

729

OS HU

1084

707

53,98

50,71

29,87

26,59

33,5

58,05

28,74

29,24

24,87

34,53

26,99

30,92

22,81

63,08

59,35

GL 382

439

GL 1195

GLm

GLl

715

44,69

25,64

51,37

28,73

M3 i 375

412

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

35,98

14,2

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 304

M1 s

376

439

25,08

16,44

1650

1035

21,6

19,95

UE L

M2 s

376

439

28,09

18,37

1192

715

27,71

17,12

UE Bd

BFd

62,33

41,11

42,8

TI 1223

729

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 305

Annex osteomètric - CAFA ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

CAFA OS

MC V 914

719

40,38

9,34

8,5

7,67

Bp 335

415

345

415

17,83

12,47

BFd

25,82

14,43

22,34

13,74

TI 342

415

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

24,13

17,01

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 306

Annex osteomètric - EQCA ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

EQCA OS

HU 1828

805

66,77

78,12

41,64

32,29

40,92

31,34

PEL

401

439

LAR

56,76

48,48

33,35

23,39

P2 s. 1087

707

RA 1827

805

Bp/4

BFp/5

71,3

66,71

36,74

67,89

58,17

31,8

22,18

12,88

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 307

Annex osteomètric - EQAS ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE LES RESTES DE FAUNA RECUPERADES AL JACIMENT DEL TURÓ DE LA ROVIRA (BARCELONA)

EQAS OS

M1 I MAND.

1318

1037

M2 i MAND.

1318

1037

P2 i MAND.

1318

1037

P3 i MAND.

1318

1037

P4 i MAND.

1318

1037

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

26,95

15,42

27,4

16,77

30,68

16,12

17,89

28,64

27,61

15,47

Estudi arqueozoològic de les restes de fauna recuperades... | 308

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes procedents de la intervenció arqueològica a la vil·la romana del Pont del Treball Digne Oriol López Bultó (Servei d’Anàlisis Arqueològiques de la UAB)

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 309

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes procedents de la intervenció arqueològica a la vil·la romana del Pont del Treball Digne1 A l’estudi següent es presenten els resultats de l’anàlisi dendrològica i morfològica de les restes de fusta carbonitzades de la vil·la romana del Pont del Treball Digne (la Sagrera, Barcelona). Es tracta de restes de fusta provinents d’elements constructius, de restes carbonitzades recuperades al sediment i d’un mànec de destral trobats a la vil·la.

1. Mètodes Aquests materials han estat analitzats des del punt de vista anatòmic, i els elements clarament estructurals també s’han analitzat morfològicament. En l’àmbit anatòmic, amb l’objectiu principal de determinar-ne les espècies llenyoses utilitzades en l’elaboració dels artefactes de fusta carbonitzada recuperats en l’excavació, com també possibles alteracions en el desenvolupament i el creixement normal dels anells de creixement. Morfològicament, amb l’objectiu d’identificar la forma original de la resta antracològica, com també les parts de l’arbre aprofitades. La determinació de les fustes parteix de l’observació dels tres plans anatòmics (transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial) i la comparació de l’estructura amb col·leccions de referència actuals (col·lecció de fustes actuals del Laboratori d’Arqueobotànica de la UAB) i atles de referència (Schweingruber, 1990). L’observació dels plans anatòmics de la fusta s’ha dut a terme mitjançant un microscopi òptic. La preparació de les mostres s’ha fet a partir de la fractura manual dels carbons, amb la finalitat de poder obtenir superfícies observables dels tres plans anatòmics. L’observació de les mostres s’ha fet amb objectius de 50, 100, 200 i 400 augments, il·luminats amb llum inferida. L’anàlisi morfològica i traceològica s’ha fet a partir de l’observació i la identificació de característiques anatòmiques de la fusta a primera vista, com també mitjançant l’observació i la identificació de les traces tecnològiques o funcionals.

2. Materials

Aquestes fustes carbonitzades corresponen a diferents codis i UE. En total, hi ha mostres provinents de dos codis diferents (figura 2): 098/10 i 099/10. El codi 098/10 està representat per disset mostres, mentre que el codi 099/10 representa més del 85 % de les restes de fusta carbonitzada analitzades, amb 103 elements. Pel que fa a les UE, n’hi ha representades 39, de les quals 33 provenen del codi 099/10, i sis, del codi 098/10 (figures 3 i 4). Entre les UE estudiades hi ha representats elements estructurals, restes carbonitzades recuperades en el sediment i un mànec de destral. Les UE tenen entre 25 i una restes analitzades, amb una mitjana d’una mica més de tres restes per UE. La UE 5944 del codi 099/10 és la més nombrosa i destaca per sobre la resta. Representa més del 20 % del total de restes analitzades (n = 25). La resta d’UE tenen percentatges molt inferiors, d’entre una resta i deu. Les altres UE destacables pel nombre de restes estudiades són les UE 8352098/10, 1546-099/10, 3051-099/10 i 5244-099/10 (8,33 % i n = 10 per UE). Algunes de les UE analitzades han estat interpretades com a elements estructurals de construccions del jaciment i se’n coneix la funcionalitat. La UE 8759, amb una sola mostra de fusta estudiada, correspon a una fusta llaçada. La UE 1278, també amb una sola mostra estudiada, correspon al mànec d’una destral. Les UE 5944, 5880 i 7897 corresponen a diferents elements de fusta que formaven una caixa de contrapès en cada cas. La UE 5944 correspon a la caixa de contrapès més nova del retall 2, la UE 5880 a la caixa de contrapès del retall 3 i la UE 7897 a la caixa de contrapès més vella del retall 2. Els elements que s’han analitzat a escala morfològica són un total de vint: 099/10-5944-1, 099/10-5944-4, 099/105944-8, 099/10-5944-15, 099/10-5944-34, 099/10-594436, 099/10-5944-38, 099/10-5944-39, 099/10-5944-41, 099/10-5944-42, 099/10-5944-44, 099/10-5944-47, 099/10-5944-49, 099/10-5944-15/16/32, 099/10-594415/32, 099/10-5980-1, 099/10-5980-2, 099/10-5980-3, 099/10-5980-4 i 099/10-5980-6.

S’han analitzat un total de 120 elements de fusta carbonitzada provinents de diferents sectors i unitats estratigràfiques (UE). La llista de materials analitzats és la següent (figura 1)

1. Estudi finançat per l’Institut de Cultura de Barcelona - Direcció de Memòria, Història i Patrimoni - Servei d’Arqueologia. Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 310

3. Anàlisi taxonòmica

3.1. Resultats A continuació presentem els resultats de l’estudi anatòmic i de la identificació taxonòmica (figura 5) De les 120 restes analitzades s’ha pogut determinar que tres (2,5 %) no són restes de fusta. Es tracta de les dues restes analitzades de 099/10-3877 i de la resta analitzada de 099/10-7895. Del total de restes analitzades, catorze (11,7 %) no s’han pogut arribar a determinar, a causa de les alteracions i el nivell de degradació que presenten a escala anatòmica, i han quedat com a «no determinades». Una fusta carbonitzada (0,8 %) ha quedat determinada quant a classe com a conífera, i dues més (1,7 %) han quedat determinades quant a subfamília com a Rosaceae/Maloideae. La resta, un total de 100 fustes carbonitzades analitzades (83,3 %), s’han pogut determinar pel que fa a l’espècie. Més enllà de les categories ja esmentades, s’han pogut identificar setze taxons diferents (figures 6 i 7): Abies alba

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

(avet), Acer sp. (auró), Arbutus unedo (arboç), Erica sp. (bruc), Euphorbia sp. (lletera), Fagus sylvatica (faig), Ficus carica (figuera), Fraxinus sp. (freixe), Pinus halepensis (pi blanc), Pinus pinea (pi pinyer), Pinus sylvestris/nigra (pi roig/ pinassa), Populus sp. (pollancre), Quercus ilex/coccifera (alzina/garric), Quercus sp. caducifoli (roure), Ulmus sp. (om) i Vitis sp. (vinya/llambrusca). Entre les fustes que s’han pogut determinar, el principal taxó identificat (n = 56 o 46,7 %) és el roure. La resta de taxons tenen percentatges molt menors, gairebé marginals, que ordenats de més recurrent a menys són: arboç (n = 10, 8,3 %), bruc (n = 9, 7,5 %), alzina (n = 5, 4,2 %), avet (n = 3, 2,5 %), lletera (n = 3, 2,5 %), om (n = 3, 2,5 %), faig (n = 2, 1,7 %), pi blanc (n = 2, 1,7 %), Rosaceae/Maloideae (n = 2, 1,7 %), auró (n = 1, 0,8 %), figuera (n = 1, 0,8 %), freixe (n = 1, 0,8 %), pi pinyer (n = 1, 0,8 %), pi roig/pinassa (n = 1, 0,8 %), pollancre (n = 1, 0,8 %) i vinya/llambrusca (n = 1, 0,8 %). A continuació farem la descripció de cada un dels taxons identificats i de les seves característiques anatòmiques, propietats i requeriments ecològics.

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 311

Abies alba (avet) Anatomia - Pla transversal (figura 8): fusta homòxila, sense canals resinífers. - Pla longitudinal tangencial (figura 9): radis uniseriats d’entre quinze i vint cèl·lules de llargada.

Figura 8

- Pla longitudinal radial (figura 10): 4-5 punteigs per camp d’encreuament.

Ecologia L’avet és un arbre forestal de climes freds, amant de l’ombra i la humitat, que viu bé als sòls frescos i profunds. Al nord-est de la península Ibèrica el trobem a les obagues de les muntanyes, des dels Pirineus fins al Montseny, i té el seu punt òptim entre els 1.000 i els 2.000 m d’altitud, a la part superior de les fagedes, amb les quals sovint es barreja.

Figura 9

Propietats de la fusta La fusta de l’avet és clara, poc densa i resinosa, però molt resistent. S’utilitza en la fusteria i l’ebenisteria.

Figura 10

Acer sp. (auró) Aquest gènere té diverses espècies molt similars anatòmicament.

Anatomia -- Pla transversal (figura 11): porositat difusa, vasos aïllats o en grups radials de dos a quatre.

Figura 11

-- Pla longitudinal tangencial (figura 12): radis de tres a sis cèl·lules d’amplada, vasos amb reforçaments espiralats. -- Pla longitudinal radial (figura 13): radis homogenis.

Ecologia

Figura 12

Arbres centreeuropeus que viuen principalment a les rouredes de la muntanya mitjana. Sovint penetren a la terra baixa per les torrenteres i les obagues.

Propietats de la fusta Tenen la fusta dura i densa, la seva fusta s’utilitza en fusteria i ebenisteria.

Figura 13

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 312

Arbutus unedo (arboç) Anatomia -- Pla transversal (figura 14): presenta porositat difusa, els vasos són de dimensions petites i es presenten agrupats en files radials de 2/3, o aïllats. Podem trobar-hi parènquima apotraqueal difós. -- Pla longitudinal tangencial (figura 15): radis generalment biseriats heterogenis. Vasos amb reforçaments espiralats.

Figura 14

-- Pla longitudinal radial (figura 16): radis heterogenis. Ecologia Aquesta espècie és típicament mediterrània, tot i que també penetra per totes les terres europees d’influència atlàntica. Viu principalment al sotabosc dels alzinars aclarits o constituint màquies, en sòls silicis. És una espècie de les terres baixes del litoral mediterrani.

Figura 15

Propietats de la fusta Pel que fa a la seva fusta, és dura i de densitat alta, cosa que la fa àmpliament utilitzada en ebenisteria, torneria, escultura... Aquesta fusta està també ben documentada com a combustible o per a l’obtenció de carbó. Figura 16

Erica sp. (bruc) Anatomia -- Pla transversal (figura 17): presenten porositat difusa. Els vasos es troben aïllats i són de mida petita. Els radis són multiseriats.

Figura 17

-- Pla longitudinal tangencial (figura 18): vasos amb perforacions simples i perforacions intervasculars areolades. Radis de fins a sis cèl·lules d’alçària, també uniseriats, generalment heterogenis. -- Pla longitudinal radial (figura 19): radis heterogenis. Ecologia Arbust perennifoli. Són espècies típiques de les brolles d’estepes i brucs. Aquest tipus de comunitat substitueix l’alzinar i la màquia litoral d’ullastre i olivella quan han estat destruïts.

Figura 18

Propietats de la fusta La fusta d’Erica arborea és de color vermell carmí, és una fusta molt dura i amb una densitat molt alta. S’utilitza en torneria i marqueteria. Les rabasses i la fusta d’Erica s’utilitzen per fer carbó.

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Figura 19

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 313

Euphorbia sp. (lletera) Anatomia -- Pla transversal (figura 20): fusta difosa, vasos en grups radials o informes, anells de creixement indistingibles. -- Pla longitudinal tangencial (figura 21): radis unitriseriats. Ocasionalment, també multiseriats.

Figura 20

-- Pla longitudinal radial (figura 22): radis heterogenis o amb cèl·lules verticals. Perforacions simples.

Ecologia Creix principalment en clarianes de boscos caducifolis, però també en herbassars humits, alzinars frescals, vorades o matollars.

Figura 21

Propietats de la fusta Espècie amb molt poca producció de llenya. Tradicionalment s’obté per a usos medicinals.

Figura 22

Fagus sylvatica (faig) Anatomia -- Pla transversal (figura 23): fusta difosa o semiporosa. Vasos molt nombrosos. Radis multiseriats.

Figura 23

-- Pla longitudinal tangencial (figura 24): radis uniseriats i multiseriats. -- Pla longitudinal radial (figura 25): radis homogenis. Perforacions simples, però ocasionalment escalariformes.

Ecologia Arbre de fins a 40 m d’alçària amb el tronc dret, típic de l’estatge montà. S’estén per tota l’Europa central. A la península Ibèrica es distribueix a la meitat nord i als Pirineus, entre els 500 i els 2.000 m.

Figura 24

Propietats de la fusta La fusta és de gra fi, resistent, poc elàstica, pesant, resistent a la pressió i molt duradora sota l’aigua. És una fusta que es treballa amb facilitat i que tradicionalment s’ha utilitzat per a la construcció i la fusteria. Figura 25

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 314

Ficus carica (figuera) Anatomia -- Pla transversal (figura 26): té porositat difusa. Els vasos estan aïllats, es troben en grups radials o circulars i són poc abundants. Parènquima paratraqueal, en bandes tangencials. -- Pla longitudinal tangencial (figura 27): radis d’una a quatre cèl·lules d’amplada.

Figura 26

-- Pla longitudinal radial (figura 28): radis heterogenis.

Ecologia Arbre típicament mediterrani. La varietat salvatge viu a les esquerdes de les roques. Correspon a la terra baixa. Figura 27

Propietats de la fusta Fusta de qualitat més aviat mediocre.

Figura 28

Fraxinus sp. (freixe) Anatomia -- Pla transversal (figura 29): fusta porosa. La mida dels vasos disminueix considerablement entre la fusta inicial i la final. Parènquima paratraqueal.

Figura 29

-- Pla longitudinal tangencial (figura 30): radis biseriats i triseriats de fins a vint cèl·lules d’alçària. -- Pla longitudinal radial (figura 31): radis homogenis, perforacions simples en els vasos.

Ecologia Àmpliament estès per tot Europa, el sud-oest d’Àsia i el nord d’Àfrica. Prefereix les terres fèrtils, humides i calcàries, però pot viure en tota mena de terrenys. Al nord-est de la península Ibèrica, les diferents espècies de Fraxinus són molt abundants tant als Pirineus, el Montseny i les comarques humides de fins a 1.500 m d’altitud com a les terres baixes.

Figura 30

Propietats de la fusta Fusta molt flexible i resistent, de molt bona qualitat, textura fina i fàcil de treballar. Les fulles de freixe s’utilitzen com a aliment per al bestiar. Figura 31

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 315

Pinus halepensis (pi blanc) Anatomia -- Pla transversal (figura 32): canals resinífers presents i distribuïts per tot el ligne, envoltats de cèl·lules epitelials, amb una transició marcada entre la fusta nova i la vella. -- Pla longitudinal tangencial (figura 33): radis uniseriats de deu a 22 cèl·lules, excepte els que contenen canals resinífers.

Figura 32

-- Pla longitudinal radial (figura 34): presenta entre un i quatre punteigs de tipus pinoide per camp d’encreuament.

Ecologia És un pi típicament mediterrani. Tolera bé la proximitat al mar, pot viure amb poc sòl i aguanta relativament la sequera, de manera que s’estén abundantment per tot el país, tant en terrenys silicis com calcaris, però no sol passar dels 1.000 m d’altitud. Germina en llocs oberts, cosa que el fa apte per a la colonització d’indrets denudats, però l’elimina dels sotaboscos ombrívols.

Figura 33

Propietats de la fusta Fusta dura i de densitat mitjana. Tot i que actualment s’utilitza per a la fusteria i per a la construcció, el fet que tingui molts nusos i sigui molt resinosa provoca que en general no s’utilitzi gaire.

Figura 34

Pinus pinea (pi pinyer) Anatomia -- Pla transversal (figura 35): fusta homòxila. Presenta canals resinífers i anells de creixement ben marcats.

Figura 35

-- Pla longitudinal tangencial (figura 36): radis uniseriats de fins a deu cèl·lules de llargada. -- Pla longitudinal radial (figura 37): d’un a dos punteigs lenticulars per camp d’encreuament.

Ecologia Creix formant boscos purs, però també en alzinars o pinedes mixtes. Es troba principalment a les zones costaneres, tot i que pot arribar fins als 1.000 m d’altitud. Creix de manera natural en gran part del nord-est de la península Ibèrica.

Figura 36

Propietats de la fusta La seva fusta no és especialment destacable, per la qual cosa, si s’usa, és com a llenya o carbó vegetal. Figura 37

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 316

Pinus sylvestris/nigra (pi roig / pinassa) El pi roig i la pinassa són dues espècies de pi que no es poden diferenciar a partir de les característiques anatòmiques de la seva fusta.

Anatomia -- Pla transversal (figura 38): fusta homòxila. Presenta canals resinífers i anells de creixement ben marcats.

Figura 38

-- Pla longitudinal tangencial (figura 39): radis uniseriats de fins a deu cèl·lules de llargada. -- Pla longitudinal radial (figura 40): un punteig fenestriforme per camp d’encreuament.

Ecologia El pi roig és una espècie que es troba a totes les zones fredes d’Euràsia. A les zones septentrionals és un arbre de terra baixa, mentre que a les meridionals viu principalment a l’estatge montà. En el cas del nord-est de la península Ibèrica, viu a la muntanya mitjana, a partir dels 500 m. Als Pirineus forma grans boscos fins als 1.600 m, per sota del pi negre, amb el qual sovint es barreja. Cap al sud s’estén per tots els sistemes muntanyosos fins a Sant Llorenç, Montserrat o els Ports de Beseit.

Figura 39

Propietats de la fusta Fusta de densitat i duresa mitjanes, compacta i resinosa. S’utilitza en fusteria i per a la construcció, ja que les formes rectes dels seus troncs la converteixen en una fusta a la qual es poden donar molts usos.

Figura 40

Populus sp. (pollancre) Anatomia -- Pla transversal (figura 41): la porositat és difusa, amb els vasos generalment agrupats en petits grups radials (de dos a tres vasos).

Figura 41

-- Pla longitudinal tangencial (figura 42): radis exclusivament uniseriats i homogenis. -- Pla longitudinal radial (figura 43): radis homogenis, perforacions simples i grans punteigs intravasculars.

Ecologia És un arbre propi de la regió eurosiberiana, i més estrany a la mediterrània, tot i que el podem trobar en els terrenys humits. Acostuma a créixer en llocs tocant a corrents d’aigua o amb la capa freàtica alta.

Figura 42

Propietats de la fusta Fusta lleugera, tova, suau i flexible, i apreciada per la seva forma. Està ben documentat el seu ús com a combustible i carbó pel seu alt valor calorífic. Figura 43

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 317

Quercus ilex/coccifera (alzina/garric) Anatomia -- Pla transversal (figura 44): porositat difusa, amb porus solitaris i disposats radialment. -- Pla longitudinal tangencial (figura 45): radis uniseriats i multiseriats. -- Pla longitudinal radial (figura 46): radis homogenis, vasos amb perforacions simples.

Figura 44

Ecologia Arbre de fulla persistent. L’alzinar és el bosc característic del paisatge mediterrani i es desenvolupa principalment a la terra baixa.

Propietats de la fusta Fusta molt dura i densitat molt alta. S’utilitza en torneria i fusteria, i també per obtenir carbó. La seva fusta és molt preuada com a llenya.

Figura 45

Figura 46

Maloideae Les Maloideae són una subfamília dins del grup de les rosàcies, grup que inclou algunes espècies d’arbres rellevants. Anatòmicament, les diferències dins d’aquest subgrup són molt petites i, en molts casos, arriba a ser completament impossible distingir-les. Figura 47

Anatomia -- Pla transversal (figura 47): porositat difosa o semiporosa. Els vasos són petits i bastant nombrosos i es distribueixen de manera aïllada. -- Pla longitudinal tangencial (figura 48): radis biseriats o triseriats d’entre cinc i quinze cèl·lules d’alçària. Radis uniseriats molt esporàdics. -- Pla longitudinal radial (figura 49): radis generalment homogenis amb perforacions simples. Reforçaments espiralats molt fins o inexistents.

Figura 48

Ecologia Tot i la variabilitat, en general són espècies arbustives o petits arbres que no superen els 8-10 m d’alçària. S’acostumen a associar amb boscos caducifolis més o menys degradats, en zones marginals o clarianes.

Propietats de la fusta

Figura 49

Tot i que el seu ús es relaciona tradicionalment amb l’aprofitament dels fruits, la seva fusta, en la majoria dels casos, és dura i bastant valorada en l’ebenisteria tradicional. També està ben considerada com a llenya.

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 318

Quercus sp. caducifoli (roure) A escala anatòmica, el gènere Quercus es pot diferenciar entre les espècies caducifòlies (roures) i les perennifòlies (alzines). Tot i això, les espècies de cada un d’aquests subgèneres són molt semblants entre si anatòmicament, per la qual cosa és gairebé impossible identificar-les des del punt de vista anatòmic.

Anatomia

Figura 50

-- Pla transversal (figura 50): fusta porosa. Vasos de grans dimensions a l’inici de l’anell de creixement que decreixen de manera brusca i prenen una disposició flamejada al lleny final. -- Pla longitudinal tangencial (figura 51): radis uniseriats i multiseriats. -- Pla longitudinal radial (figura 52): radis homogenis, vasos amb perforacions simples. Figura 51

Ecologia Espècie de tipus arbori de grans dimensions (fins a 45 m). Creix en els sòls àcids i frescos. Creix de manera natural i generalment forma boscos extensos des del nivell del mar fins als 1.500 m d’altitud.

Propietats de la fusta La seva fusta és molt dura, densa i de gra fi. A causa d’aquestes característiques, ha estat una fusta molt apreciada per a la construcció, per a la indústria i per al seu treball o ús en ebenisteria. També és una fusta especialment apreciada com a combustible o per a la construcció en general i, més específicament, per a la construcció naval.

Figura 52

Ulmus sp. (om) Anatomia -- Pla transversal (figura 53): fusta porosa. Els vasos de la fusta primerenca apareixen solitàriament o en grups de fins a tres, mentre que a la fusta final apareixen en grups tangencials/oblics amb parènquima.

Figura 53

-- Pla longitudinal tangencial (figura 54): els radis tenen entre quatre i cinc cèl·lules d’amplada. -- Pla longitudinal radial (figura 55): cèl·lules dels radis homogènies, vasos amb reforçament espiralats. Ecologia

Figura 54

És una espècie europea i mediterrània, que viu als sòls frescos dels climes temperats. Creix als fons de vall, als barrancs, als marges dels rius i rierols o en altres ambients forestals humits, però no inundats. A la muntanya és difícil trobar-la per sobre dels 1.200 m. Propietats de la fusta La fusta de l’om no té cap característica especial i s’ha usat en ebenisteria, torneria i fusteria en general.

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Figura 55

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 319

Vitis sp. (vinya/llambrusca) Anatomia -- Pla transversal (figura 56): vasos en llargs grups radials, radis multiseriats. -- Pla longitudinal tangencial (figura 57): radis multiseriats. -- Pla longitudinal radial (figura 58): vasos amb perforacions escaleriformes d’un gran nombre de barres.

Figura 56

Ecologia Normalment, és una planta que és conreada a gran escala, tot i que pot aparèixer en forma silvestre als boscos de ribera de les contrades mediterrànies. Pot créixer des de la línia de costa fins als Pirineus a 1.200 m d’altitud. Figura 57

Propietats de la fusta La fusta de vinya o llambrusca és més aviat escassa i mediocre. És un arbust que es conrea pel seu fruit.

Figura 58

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 320

3.2. Discussió Els diferents taxons arboris identificats poden créixer en àrees molt diferents del nord-est de la península Ibèrica. Les distribucions actuals són a les figures 59-78 (LLoret et al., 2018; AssociAció FLorA cAtALAnA, 2018): Tenint en compte la ubicació del jaciment en el pla de Barcelona (f igura 79), pròxim a l’ambient fluvial del riu Besòs com també als peus de la muntanya de Collserola, la vegetació llenyosa susceptible de ser trobada als seus voltants és la típica de la comunitat vegetal mediterrània (per la seva ubicació geogràfica), la de ribera (per la proximitat al riu Besòs) i la conreada (per la quantitat de cultius ubicats a la zona, òptima per a l’agricultura). Considerant que bona part de les espècies poden créixer en més d’un tipus de vegetació, cada un dels taxons identificats s’ha assignat al tipus de vegetació més pròxim a la ubicació del jaciment del Pont del Treball. Dels 120 fragments de fusta carbonitzada analitzats, 98 són d’espècies susceptibles de ser trobades al voltant del jaciment o en un radi d’acció no gaire distant (f igura 80). Dels fragments analitzats, 22 no es poden adscriure a cap tipus de vegetació, ja que es tracta de fragments no determinats. Les úniques espècies que tenen una zona d’origen llunyana al jaciment són Abies sp. i Pinus sylvestris/nigra, que representen quatre fragments de fusta carbonitzada. La ubicació actual més pròxima al jaciment d’aquestes espècies llunyanes és el massís del Montseny, cosa que ens permet plantejar una aportació de llarga distància. Pel que fa a la representació taxonòmica per UE, els resultats es poden veure resumits a les figures 81, 82, 83, 84 i 85. El nombre de restes antracològiques analitzades per UE és molt desigual; tot i això, es poden ressaltar algunes dades interessants. Malgrat el gran domini del roure respecte als altres taxons, ni aquesta espècie ni cap altra no estan representades en totes les UE. Les espècies que apareixen de manera més recurrent són l’arboç (en sis de les 39 UE) i el roure (en dotze de les 36 UE). En canvi, gairebé tots els taxons estan representats només en una UE (avet, auró, figuera, freixe, pi pinyer, pi roig / pinas-sa, pollancre i vinya). El nombre de UE analitzades (39) és molt alt respecte al nombre de carbons analitzats (120), i queda una mitjana una mica superior a tres restes carbonitzades analitzades per UE. Així mateix, més enllà dels elements arquitectònics, moltes de les UE no tenen una assignació funcional clara. Aquests fets no permeten fer gaires comparacions entre UE, ni tampoc no permeten aprofundir en la casuística que ha format cada un dels conjunts. Si tenim en compte les UE amb un nombre més gran de restes analitzades, podem observar dinàmiques molt diferents: principalment domini del roure, però també domini del bruc o gran varietat de taxons sense cap predomini específic. Les UE que presenten preponderància de restes de roure són la UE 099/10-5944 (n = 25), que

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

presenta un 80 % (figura 85), la UE 098/10-8352 (n = 10), que presenta un 80 % (figura 82), la UE 099/10-3051 (n = 10), que presenta un 90 %, i la UE 099/10-5980 (n = 7), que presenta un 85 %. La UE que presenta preponderància de restes de bruc és la UE 099/10-5244 (n = 10), que presenta un 50 %, però cal tenir en compte que l’altre 50 % són restes no identificables que podrien ser restes de bruc alterades pel foc o pel fet de ser rabasses. La UE sense domini específic de cap taxó i amb un nombre més gran de restes analitzades (10) és la UE 099/10-1546, on s’han identificat quatre taxons diferents que representen entre el 20 i el 30 % del total de restes (figura 83). Si posem els resultats de l’anàlisi taxonòmica de les restes antracològiques del jaciment del Pont del Treball en relació amb altres jaciments amb cronologies semblants, observem una certa coherència (figura 86). Comparant els resultats analitzats amb els d’altres jaciments del nord-est peninsular com Iesso (Buxó et al., 2004) o del litoral central com el del carrer de la Foneria (Piqué, R avotto, López-Bultó, 2016; R avotto et al., 2016) i l’estació Pompeu Fabra (López-Bultó, 2010; Piqué, R avotto, L ópez -Bultó, 2016), observem que els taxons identificats en aquest estudi són presents o fins i tot habituals durant aquest període a la regió.

4. Anàlisi tecnològica

4.1. Resultats A escala morfològica i tecnològica, s’han pogut analitzar vint elements de fusta, aquells que tenien més integritat i que estaven menys afectats per fractures o alteracions. Els elements analitzats són els següents (figura 87): La totalitat de les mostres analitzades procedeixen del codi 099/10. També, la totalitat d’aquestes mostres corresponen a caixes de contrapès de la vil·la romana. Pel que fa a les UE, quinze corresponen a la 5944 (caixa de contrapès nova del retall 2) i cinc a la 5980 (caixa de contrapès del retall 3). En dinou de les vint restes antracològiques analitzades morfològicament, el taxó identificat és Quercus sp. caducifoli (roure), a excepció del codi 099/10-5944-41, que està elaborat amb fusta d’Ulmus sp. (om).

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 1 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment de diagnòstic mesura 120 mm d’ample i 100 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figura 88). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 319 mm. Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 321

A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada, no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció triangular. Les seves tres cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. Una de les tres cares de la secció triangular també pot correspondre a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 4 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 340 mm d’ample i 180 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figures 89 i 90). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 426 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció triangular en un extrem del fragment diagnòstic, que evoluciona a quadrangular en l’altre extrem. Les seves quatre cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 15 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 110 mm d’ample i 90 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figura 91). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 232 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció quadrangular. Les seves quatre cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 16 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 130 mm d’ample i 70 mm

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figures 92 i 93). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 213 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció rectangular. Les seves quatre cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 32 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 120 mm d’ample i 50 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figura 94). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 170 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció rectangular. Les seves quatre cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 34 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 100 mm d’ample i 30 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figura 95). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 246 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció triangular. Les seves tres cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc.

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 322

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 36 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 140 mm d’ample i 40 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figura 96). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 210 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció rectangular. Les seves quatre cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 38 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 210 mm d’ample i 150 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figura 97). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 297 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció quadrangular. Les seves quatre cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc. En una de les seves cares encara conserva clavat un clau metàl·lic (figura 98). Aquest clau el devia mantenir unit amb els altres elements de fusta de la caixa de contrapès.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 39 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 150 mm d’ample, 110 mm de gruix i 760 mm de llarg. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figures 99 i 100). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 499 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Aquest coordenat conserva una secció quadrangular. Les seves quatre cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 41 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 80 mm d’ample i 80 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figures 101 i 102). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 85 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció circular. Cap de les seves cares no ha estat treballada, per la qual cosa tota la seva superfície correspon aproximadament a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 42 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 100 mm d’ample i 50 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figura 103). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 284 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció romboide. Tres de les cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. La resta de la superfície correspon a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 44 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 90 mm d’ample i 70 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figures 104 i 105). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 112 mm.

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 323

A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció d’1/3. Dues de les cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. La resta de la superfície correspon a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 47 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 70 mm d’ample i 850 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figura 106). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 132 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció quadrangular. Tres de les cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. Una de les cares correspon a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencial 49 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 110 mm d’ample i 150 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figura 107). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 138 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció quadrangular. Les seves quatre cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5944, diferencials 15/16/32 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 150 mm d’ample i 90 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figures 108 i 109).

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 204 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció d’1/3. Dues de les cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. La resta de la superfície correspon a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5980, diferencial 1 superior Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 230 mm d’ample i 220 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figures 110 i 111). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 230 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. També, la seva superfície està molt alterada, per la qual cosa només se’n pot intuir la secció transversal. Aquest coordenat podria tenir secció circular. Cap de les seves cares no ha estat treballada, per la qual cosa tota la seva superfície deu correspondre a la part cortical del tronc. En una de les cares encara conserva clavat un clau metàl· lic (figura 111). Aquest clau el devia mantenir unit amb els altres elements de fusta de la caixa de contrapès.

Codi 099/10, UE 5980, diferencial 1 inferior Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 160 mm d’ample, 120 mm de gruix i 390 mm de llarg. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figura 112). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 160 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció circular. Cap de les seves cares no ha estat treballada, per la qual cosa tota la seva superfície correspon a la part cortical del tronc.

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 324

Codi 099/10, UE 5980, diferencial 3 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 210 mm d’ample i 150 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figures 113 i 114). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 300 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció trapezoidal. Les seves quatre cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5980, diferencial 4 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 110 mm d’ample i 120 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figures 115 i 116). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 174 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció quadrangular. Les seves quatre cares han estat treballades seccionant o serrant el tronc en sentit longitudinal. No hi ha cap cara que correspongui a la part cortical del tronc.

Codi 099/10, UE 5980, diferencial 6 Es tracta d’un coordenat fragmentat en diferents trossos. El fragment diagnòstic mesura 200 mm d’ample i 120 mm de gruix. A partir de la situació i l’orientació dels elements anatòmics se n’ha determinat la posició en el tronc original (figures 117 i 118). A partir de la curvatura dels anells de creixement es determina un diàmetre mínim del tronc/branca original de 200 mm. A causa de la fragmentació i l’estat de preservació de la resta carbonitzada no se’n pot determinar la morfologia general, però sí que es pot inferir la secció transversal i el procés de desbastada o segmentació del tronc original. Aquest coordenat conserva una secció semicircular. Una de les cares ha estat treballada seccionant o serrant el

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

tronc en sentit longitudinal. La resta del semicercle correspon a la part cortical del tronc.

4.2. Discussió A la figura següent (figura 119) es poden observar els resultats de l’anàlisi del procés tecnològic, que s’ha centrat en tres aspectes: el tipus de secció conservada, el nombre de cares que han estat esberlades o serrades i el diàmetre mínim del tronc original. Els diàmetres dels troncs obtinguts són bastant variats, i s’observen troncs originals amb un diàmetre mínim d’entre 7,5 i 49,9 cm. Els valors mitjans també són prou amplis, d’entre 16 i 30 cm (figura 120). Si centrem l’anàlisi en les diferents UE, veiem que la principal diferència correspon als valors extrems, ja que els valors mitjans de les UE 5944 i 5980 són molt semblants. Aquesta diferència en els valors extrems es pot deure al nombre d’elements analitzats per UE (5944, n = 15; 5980, n = 5). Pel que fa als processos de treball, a causa de la carbonització, només es poden identificar les modificacions que alteren la secció original del tronc o branca. Aquestes modificacions s’identifiquen com a marques d’esberlada o de serrada. Les primeres són les marques que s’han produït separant la fusta seguint les fibres naturals. Aquestes marques poden ser elaborades utilitzant només cunyes i percussors. Les segones són les marques que s’han produït separant la fusta en contra les fibres naturals. Per elaborar aquestes marques cal fer servir eines tipus serra. En aquest sentit, s’han identificat entre cap i quatre marques d’esberlada per a cada un dels elements analitzats (figura 121). En general, s’observa que, dins d’aquest ventall, els fragments analitzats tendeixen cap als valors més elevats, és a dir, es tracta d’un conjunt bastant treballat (gairebé tres cares treballades de mitjana). A l’hora de comparar les dues UE, cal tenir present novament la sobrerepresentació de la UE 5944 respecte a la UE 5980. Tot i això, en els dos casos veiem tant elements treballats per les quatre cares com elements amb cap cara esberlada o serrada. En canvi, la mitjana del nombre d’esberlades o serrades per element sí que difereix segons UE. En aquest sentit, mentre que a la UE 5944 hi ha 3,2 esberlades o serrades de mitjana, a la UE 5980 el nombre és d’1,8. Les seccions transversals conservades entre els elements estructurals carbonitzats al jaciment del Pont del Treball també són molt diverses. S’han identificat un total de vuit formes diferents: circular (o conservació del tronc/branca sencer), semicircular, un terç de circumferència, triangular, quadrangular, rectangular, trapezoidal i romboide. La forma més recurrent és la de secció quadrangular, que representa el 35 % de les restes analitzades. Al mateix temps, aquestes formes quadrangulars també són diferents, tenint en compte que algunes s’han elaborat a

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 325

partir d’un tronc sencer, d’altres a partir de mig tronc i d’altres a partir d’un quart de tronc. A l’hora de comparar entre les dues UE, es poden apreciar novament algunes diferències. En tots dos casos veiem varietat en les seccions elaborades, però si a la UE 5944 s’observa una tendència a elaborar formes quadrangulars, a la UE 5980 s’aprecia una lleugera tendència a formes més circulars (tres de cinc són circulars o semicirculars)(figura 122). El treball de la fusta i la fusteria en general durant l’època romana estan ben documentats, i la utilització de fusta per a la construcció d’elements estructurals ha estat ben estudiada. És habitual el muntatge dels elements de fusta a partir d’encaixos que es reforcen amb la utilització d’adhesius, cordes o claus (Ulrich, 2007). A causa de l’estat de preservació que presenten les restes del jaciment del Pont del Treball i de la seva fragmentació, en cap cas no s’ha pogut documentar l’elaboració d’encaixos per ajuntar els elements de fusta formant les caixes de contrapès. Tot i això, en dos elements (099/10-5944-38 i 099/105980-1 superior) s’ha pogut documentar la presència de claus metàl·lics per a la unió de les diferents fustes.

5. Conclusions A escala taxonòmica, el conjunt de restes analitzades del jaciment del Pont del Treball mostra una concentració en la fusta de roure, de la qual està àmpliament documentat l’ús al nostre territori en totes les èpoques històriques i prehistòriques, com a fusta per elaborar elements estructurals, per construir eines i per fer servir com a combustible, gràcies a les seves adients qualitats físiques i químiques. La resta de taxons identificats són minoritaris en el jaciment, però en cap cas no són estranys ni de l’època ni a la regió. D’aquests taxons amb percentatges menors, cal destacar-ne l’enorme variabilitat, fins a disset taxons identificats, cosa que no és habitual en contextos semblants de l’època. Aquest fet es pot deure a la presència de restes d’elements o artefactes amb funcionalitats molt diverses (eines, mànecs, aliments...), més enllà d’elements estructurals o combustible. Les diferències que s’observen entre UE s’esdevenen principalment entre les UE on predomina el roure per sobre la resta i a les UE que presenten variabilitat entre els taxons identificats. Tot i això, el nombre mitjà de restes analitzades per UE és de poc més de tres, per la qual cosa és difícil poder fer comparacions. L’única fusta analitzada que no és un element estructural o restes recuperades entre el sediment d’una UE és la fusta analitzada de la UE 1278 (099/10-1278-s/n). Aquest fragment prové d’un mànec de destral i ha estat identificat com a fusta de la família Maloideae. Es tracta d’un tipus de fusta que no és estrany que s’usi amb aquests propòsits, per raó de la seva duresa.

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Tal com s’ha dit, la resta d’UE analitzades presenten una preponderància per a la fusta de roure (46 %). Però aquesta preponderància és encara més important si analitzem per separat les restes estructurals, on el roure representa el 95 % del total. A escala morfològica i tecnològica, cal destacar que en general es tracta d’un conjunt altament fragmentat, tal com és habitual en els conjunts antracològics arqueològics. Tot i això, gràcies a una bona feina d’excavació, documentació i conservació, s’han pogut identificar alguns aspectes morfològics. S’han pogut identificar els diàmetres originals dels diferents troncs treballats, les diverses traces d’esberlada o serrada longitudinal de la fusta per a l’elaboració d’elements estructurals i la forma de la secció final d’aquests elements. De manera general no s’observa cap recurrència a l’hora d’elaborar i treballar aquests elements estructurals. En primera instància, s’aprofiten troncs de diàmetres molt diferents. Els processos d’elaboració són també molt diferents en cada element: des d’elements sense treball de seccionament o serrada fins a elements amb quatre cares o més treballades o serrades. Els resultats també són variats, des de l’aprofitament de troncs amb seccions senceres fins a fustes amb seccions trapezoidals o un pèl irregulars. Tampoc no s’observen diferències rellevants entre les UE analitzades. Les diferències observades es poden deure més aviat al predomini en nombre d’elements analitzats de la UE 5944 per sobre de la UE 5980. Pel que fa al muntatge i la unió dels diferents elements estructurals de les caixes de contrapès, a causa de la carbonització i la posterior fractura, no s’ha pogut identificar cap encaix o unió entre els diferents elements, més enllà de la seva posició en el jaciment. Sí que s’ha pogut identificar la presència de dos elements metàl·lics (claus) clavats a la superfície de dues fustes estudiades, que es podrien haver usat per a la unió dels diferents elements. n

Oriol López Bultó (Servei d’Anàlisis Arqueològiques de la UAB)

BIBLIOGRAFIA Associació Flora Catalana. Recurs electrònic consultat el 3 de maig de 2018. www.floracatalana.net. Lloret, F. et al. Atles d’espècies llenyoses dels boscos de Catalunya. Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) (consulta el 3 de maig de 2018). López-Bultó, O. (2010). «Què hi ha al fons del pou? Anàlisi morfotècnica dels taulons de les UE 3465 i 5593 del jaciment estació Badalona-Pompeu Fabra». Carrer dels Arbres, 21, p. 31-46. Piqué, R.; Ravotto, A.; López Bultó, O. (2016). «Roman wells of north-eastern Iberian Peninsula: Landscape and use of wooden resources. Archaeobotany Wild Plant Use Approaches Exploit. Wild Plant Resour. Past Its Soc. Implic., 404, p. 104–113. https://doi.org/10.1016/j.quaint.2015.08.011.

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 326

Ravotto, A.; Antolín, F.; López-Bultó, O.; Piqué, R. (2016). «La transformació del medi natural en el paisatge agrícola durant l’època antiga. L’exemple del jaciment de Foneria (Barcelona)». QUARHIS, 12, p. 147-170. Schweingruber, F. H. (1990). Anatomie europäischer Hölzer - Anatomy of European woods. Eidgenössische Forschungsanstalt für Wald Schnee und Landschaft, Birmensdorf, Bern, Stuttgart: Paul Haupt. Ulrich, R. B. (2007). Roman Woodworking. Estats Units: Yale University Press.

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 327

Annexos Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes procedents de la intervenció arqueològica a la vil·la romana del Pont del Treball Digne

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 328

Annexos - Figura 1 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Llista de fustes carbonitzades estudiades Codi

Diferencial

Codi

Diferencial

Codi

Diferencial

098/10

8058

–

099/10

3051

–

099/10

5836

–

098/10

8352

–

099/10

3051

–

099/10

5944

098/10

8352

–

099/10

3051

–

099/10

5944

098/10

8352

–

099/10

3051

–

099/10

5944

098/10

8352

–

099/10

3051

–

099/10

5944

098/10

8352

–

099/10

3051

–

099/10

5944

098/10

8352

–

099/10

3051

–

099/10

5944

098/10

8352

–

099/10

3088

–

099/10

5944

098/10

8352

–

099/10

3126

–

099/10

5944

098/10

8352

–

099/10

3174

–

099/10

5944

098/10

8352

–

099/10

3174

–

099/10

5944

098/10

8615

–

099/10

3174

–

099/10

5944

098/10

8666

–

099/10

3174

–

099/10

5944

098/10

8666

–

099/10

3290

–

099/10

5944

098/10

8666

–

099/10

3290

–

099/10

5944

098/10

8759

s/n

099/10

3305

–

099/10

5944

098/10

8785

–

099/10

3877

–

099/10

5944

099/10

1036

–

099/10

3877

–

099/10

5944

099/10

1048

–

099/10

3936

–

099/10

5944

099/10

1269

–

099/10

3936

–

099/10

5944

099/10

1278

s/n

099/10

4125

–

099/10

5944

099/10

1546

–

099/10

4191

–

099/10

5944

099/10

1546

–

099/10

4368

–

099/10

5944

–

099/10

1546

–

099/10

4443

–

099/10

5944

15 (II)

099/10

1546

–

099/10

4448

–

099/10

5944

15/16/32

099/10

1546

–

099/10

4448

–

099/10

5944

15/32

099/10

1546

–

099/10

4772

–

099/10

5980

099/10

1546

–

099/10

4772

–

099/10

5980

099/10

1546

–

099/10

4956

–

099/10

5980

099/10

1546

–

099/10

5244

–

099/10

5980

099/10

1546

–

099/10

5244

–

099/10

5980

099/10

1773

–

099/10

5244

–

099/10

5980

099/10

2116

–

099/10

5244

–

099/10

5980

s/n

099/10

2116

–

099/10

5244

–

099/10

7895

–

099/10

2461

–

099/10

5244

–

099/10

7897

099/10

2461

–

099/10

5244

–

099/10

7897

099/10

2955

–

099/10

5244

–

099/10

7897

099/10

3051

–

099/10

5244

–

099/10

7897

099/10

3051

–

099/10

5244

–

099/10

10049

–

099/10

3051

–

099/10

5666

–

099/10

11207

–

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 329

Annexos - Figura 2 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Restes analitzades per codis Codi

Nombre

098/10

14,17

099/10

103

85,83

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 330

Annexos - Figures 3 i 4 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Nombre

8058

0,83

8352

8,33

Restes analitzades per UE i la seva representació gràfica

098/10

8615

0,83

8666

2,50

8759

0,83

8785

0,83

1036

0,83

1048

0,83

1269

0,83

099/10

1278

0,83

1546

8,33

1773

0,83

2116

1,67

2461

1,67

2955

0,83

3051

8,33

3088

0,83

3126

0,83

3174

3,33

3290

1,67

3305

0,83

3877

1,67

3936

1,67

4125

0,83

4191

0,83

4368

0,83

4443

0,83

4448

1,67

4772

1,67

4956

0,83

5244

8,33

5666

0,83

5836

0,83

5944

20,83

5980

5,83

7895

0,83

7897

3,33

10049

0,83

11207

0,83

Total

120

100%

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 331

Annexos - Figura 5 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Determinació taxonòmica de les fustes carbonitzades estudiades Codi

Diferencial

098/10

8058

–

098/10

8352

098/10

Taxó

Codi

Diferencial

Taxó

Quercus sp. caducifoli

099/10

4125

–

Erica sp.

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

4191

–

Arbutus unedo

8352

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

4368

–

Abies alba

098/10

8352

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

4443

–

Vitis sp.

098/10

8352

–

Euphorbia sp.

099/10

4448

–

Quercus sp. caducifoli

098/10

8352

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

4448

–

n.d.

098/10

8352

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

4772

–

Abies alba

098/10

8352

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

4772

–

Abies alba

098/10

8352

–

Euphorbia sp.

099/10

4956

–

Quercus ilex/coccifera

098/10

8352

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5244

–

Erica sp.

098/10

8352

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5244

–

Erica sp.

098/10

8615

–

Arbutus unedo

099/10

5244

–

n.d.

098/10

8666

–

Arbutus unedo

099/10

5244

–

n.d.

098/10

8666

–

Arbutus unedo

099/10

5244

–

n.d.

098/10

8666

–

Arbutus unedo

099/10

5244

–

n.d.

098/10

8759

s/n

Ulmus sp.

099/10

5244

–

Erica sp.

098/10

8785

–

n.d.

099/10

5244

–

n.d.

099/10

1036

–

Arbutus unedo

099/10

5244

–

Erica sp.

099/10

1048

–

n.d.

099/10

5244

–

Erica sp.

099/10

1269

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5666

–

n.d.

099/10

1278

s/n

Rosaceae/Maloideae

099/10

5836

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

1546

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

1546

–

Erica sp.

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

1546

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

1546

–

Arbutus unedo

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

1546

–

Arbutus unedo

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

1546

–

Quercus ilex/coccifera

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

1546

–

Quercus ilex/coccifera

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

1546

–

Erica sp.

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

1546

–

Arbutus unedo

099/10

5944

Pinus sylvestris/nigra

099/10

1546

–

Erica sp.

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

1773

–

n.d.

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

2116

–

Euphorbia sp.

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

2116

–

Ulmus sp.

099/10

5944

Ulmus sp.

099/10

2461

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

2461

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

2955

–

Quercus ilex/coccifera

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

3051

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

Populus sp.

099/10

3051

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

099/10

3051

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 332

Codi

Diferencial

099/10

3051

–

099/10

3051

099/10

Taxó

Codi

Diferencial

Taxó

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

Conífera n.d.

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

n.d.

3051

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

3051

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

15 (II)

Quercus sp. caducifoli

099/10

3051

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5944

15/16/32

Quercus sp. caducifoli

099/10

3051

–

n.d.

099/10

5944

15/32

Quercus sp. caducifoli

099/10

3051

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli

099/10

3088

–

Quercus sp. caducifoli

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli

099/10

3126

–

Quercus ilex/coccifera

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli

099/10

3174

–

Acer sp.

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli

099/10

3174

–

Fagus sylvatica

099/10

5980

n.d.

099/10

3174

–

Pinus pinea

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli Quercus sp. caducifoli

099/10

3174

–

Fraxinus sp.

099/10

5980

s/n

099/10

3290

–

Rosaceae/Maloideae

099/10

7895

–

No fusta

099/10

3290

–

Pinus halepensis

099/10

7897

Quercus sp. caducifoli

099/10

3305

–

Pinus halepensis

099/10

7897

Quercus sp. caducifoli

099/10

3877

–

No fusta

099/10

7897

Quercus sp. caducifoli

099/10

3877

–

No fusta

099/10

7897

Quercus sp. caducifoli

099/10

3936

–

Fagus sylvatica

099/10

10049

–

n.d.

099/10

3936

–

Ficus carica

099/10

11207

–

Arbutus unedo

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 333

Annexos - Figures 6 i 7 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Determinació taxonòmica segons l’espècie i la seva representació gràfica

Taxó

 Abies alba  Acer sp.  Arbutus unedo  Erica sp.  Euphorbia sp.  Fagus sylvatica  Ficus carica  Fraxinus sp.  Pinus halepensis  Pinus pinea

 Pinus sylvestris/nigra  Populus sp.  Quercus ilex/coccifera  Quercus sp. caducifoli  Rosaceae/Maloideae  Ulmus sp.  Vitis sp.  Conífera n.d.  n.d.  No fusta

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Nombre

Abies alba

2,50

Acer sp.

0,83

Arbutus unedo

8,33

Erica sp.

7,50

Euphorbia sp.

2,50

Fagus sylvatica

1,67

Ficus carica

0,83

Fraxinus sp.

0,83

Pinus halepensis

1,67

Pinus pinea

0,83

Pinus sylvestris/nigra

0,83

Populus sp.

0,83

Quercus ilex/coccifera

4,17

Quercus sp. caducifoli

46,67

Rosaceae/Maloideae

1,67

Ulmus sp.

2,50

Vitis sp.

0,83

Conífera n.d.

0,83

n.d.

11,67

No fusta

2,50

120

100%

Total

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 334

Annexos - Abies alba (avet) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta d’avet

Figura 8

Figura 9

Figura 10

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 335

Annexos - Acer sp. (auró) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta d’auró

Figura 11

Figura 12

Figura 13

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 336

Annexos - Arbutus unedo (arboç) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta d’arboç

Figura 14

Figura 15

Figura 16

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 337

Annexos - Erica sp. (bruc) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de bruc

Figura 17

Figura 18

Figura 19

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 338

Annexos - Euphorbia sp. (lletera) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de lletera

Figura 20

Figura 21

Figura 22

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 339

Annexos - Fagus sylvatica (faig) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de faig

Figura 23

Figura 24

Figura 25

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 340

Annexos - Ficus carica (figuera) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de figuera

Figura 26

Figura 27

Figura 28

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 341

Annexos - Fraxinus sp. (freixe) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de freixe

Figura 29

Figura 30

Figura 31

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 342

Annexos - Pinus halepensis (pi blanc) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de pi blanc

Figura 32

Figura 33

Figura 34

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 343

Annexos - Pinus pinea (pi pinyer) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de pi pinyer

Figura 35

Figura 36

Figura 37

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 344

Annexos - Pinus sylvestris/nigra (pi roig / pinassa) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de pi roig o pinassa

Figura 38

Figura 39

Figura 40

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 345

Annexos - Populus sp. (pollancre) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de pollancre

Figura 41

Figura 42

Figura 43

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 346

Annexos - Quercus ilex/coccifera (alzina/garric) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta d’alzina o garric

Figura 44

Figura 45

Figura 46

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 347

Annexos - Maloideae ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de Rosaceae/Maloideae

Figura 47

Figura 48

Figura 49

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 348

Annexos - Quercus sp. caducifoli (roure) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta de roure

Figura 50

Figura 51

Figura 52

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 349

Annexos - Ulmus sp. (om) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de fusta d’om

Figura 53

Figura 54

Figura 55

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 350

Annexos - Vitis sp. (vinya/llambrusca) ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Plans transversal, longitudinal-tangencial i longitudinal-radial de vinya/llambrusca

Figura 56

Figura 57

Figura 58

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 351

Annexos - Figures 59-78 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Distribució actual al nord-est peninsular de les diferents espècies identificades

Abies alba

Acer sp.

Arbutus unedo

Erica sp.

Euphorbia sp.

Fagus sylvatica

Ficus carica

Fraxinus sp.

Pinus halepensis

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 352

Pinus pinea

Pinus sylvestris

Pinus nigra

Populus sp.

Quercus ilex

Quercus coccifera

Quercus pubescents (caducifoli)

Quercus faginea (caducifoli)

Quercus cerrioides (caducifoli)

Ulmus sp.

Vitis sp.

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 353

Annexos - Figura 79 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Ubicació geogràfica del jaciment del Pont del Treball Digne

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 354

Annexos - Figura 80 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Atribució del tipus de vegetació de cada un dels taxons identificats Taxó

Nombre

Vegetació

Nombre

Alta muntanya

3,33

Abies alba

Pinus sylvestris/nigra

Fagus sylvatica

Mixta

1,67

Ficus carica

Conreu

0,83

Arbutus unedo

Erica sp.

Euphorbia sp.

Pinus halepensis

Pinus pinea

Mediterrània

74,17

Maloideae

Quercus ilex/coccifera

Quercus sp. caducifoli

Vitis sp.

Acer sp.

Fraxinus sp.

Populus sp.

Ribera

5,00

Ulmus sp.

Conífera n.d.

n.d.

15,00

Total

120

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

120

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 355

Annexos - Figura 81 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

TOTAL

Abies alba

Acer sp.

Arbutus unedo

Erica sp.

Euphorbia sp.

Fagus sylvatica

Ficus carica

Fraxinus sp.

Pinus halepensis

Pinus pinea

Pinus sylvestris/nigra

Populus sp.

Quercus ilex/coccifera

Quercus sp. caducifoli

Rosaceae/Maloideae

Ulmus sp.

Vitis sp.

Conífera n.d.

n.d.

No fusta

Taxons identificats per unitats estratigràfiques (UE)

Total

120

098/10

8058

8352

8615

8759

8785

099/10

103

1036

1048

1269

1278

1 10

1773

2116

2461

1 1 3

2 1

1 2

3126

3174

4 2

3305

3877

3936

4125

4191

4368

5244

3290

4956

3088

1 3

4772

3051

4443

2955

4448

8666

1546

1 1 2

1 1 1 1 1

2 1 5

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

5 Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 356

Total

120

5666

5836

5944

5980

7895

7897

10049

11207

1 1 1

20 6

1 1 1

4 1 1

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 357

Annexos - Figures 82-85 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Representació gràfica d’aquelles UE amb més variabilitat

098/10-8352

 Euphorbia sp.

099/10-1546

 Quercus sp. caducifoli

099/10-3174

 Arbutus unedo

 Erica sp.

 Quercus ilex/coccifera

 Quercus sp. caducifoli

099/10-5944

 Acer sp.

 Fagus sylvatica

 Pinus sylvestris/nigra

 Populus sp.

 Fraxinus sp.

 Pinus pinea

 Quercus sp. caducifoli

 Ulmus sp.

 Conífera n.d.

 n.d.

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 345

Annexos - Figura 86 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Presència/absència de taxons al Pont del Treball i en altres jaciments romans

Abies alba

Acer sp.

Arbutus unedo

X X

Betula sp.

Buxus sempervirens

Cornus sp.

Corylus avellana

Erica sp.

Euphorbia sp.

Fagus sp.

Ficus carica

Fraxinus sp.

Juniperus sp.

Leguminoseae

Maloideae

Pinus halepensis

Pinus pinea

Pinus sylvestris/nigra

Juglans regia

X X X

Pistacia lentiscus

Populus sp.

Prunus sp.

Quercus ilex/coccifera Quercus sp. caducifoli

X X

Rosmarinus officinalis

Rosoideae

Rubus sp.

Salix sp. Ulmus sp. Vitis vinifera

Informes

Artefactes

Carrer de la Foneria (Zona Franca, Barcelona)

Estructural

Informes

Artefactes

Informes

Artefactes

Iesso (Guissona)

(la Sagrera, Barcelona)

Estructural

Estació Pompeu Fabra (Badalona) Estructural

Pont del Treball

X X

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

X X

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 359

Annexos - Figura 87 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Nombre de referència de les restes antracològiques analitzades morfològicament, taxó de fusta amb el qual s’han elaborat i estructura a la qual corresponen Codi

Diferencial

Taxó

Estructura

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Ulmus sp.

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5944

15/16/32

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

099/10

5980

1 superior

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès, retall 3

099/10

5980

1 inferior

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès, retall 3

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès, retall 3

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès, retall 3

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès, retall 3

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 360

Annexos - Figura 88 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-1 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 361

Annexos - Figura 89 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Fragment 099/10-5944-4 en el jaciment

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 362

Annexos - Figura 90 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-4 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 363

Annexos - Figura 91 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-15 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 364

Annexos - Figura 92 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Fragment 099/10-5944-16 en el jaciment

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 365

Annexos - Figura 93 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-16 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 366

Annexos - Figura 94 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-32 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 367

Annexos - Figura 95 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-34 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 368

Annexos - Figura 96 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-36 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 369

Annexos - Figura 97 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-38 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 370

Annexos - Figura 98 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació d’un clau clavat en la superfície del fragment 099/10-5944-38

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 371

Annexos - Figura 99 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Fragment 099/10-5944-39 en el jaciment

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 372

Annexos - Figura 100 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-39 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 373

Annexos - Figura 101 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Fragment 099/10-5944-41 en el jaciment

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 374

Annexos - Figura 102 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-41 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 375

Annexos - Figura 103 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-42 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 376

Annexos - Figura 104 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Fragment 099/10-5944-44 en el jaciment

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 377

Annexos - Figura 105 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-44 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 378

Annexos - Figura 106 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-47 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 379

Annexos - Figura 107 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-49 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 380

Annexos - Figura 108 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Fragment 099/10-5944-15/32 en el jaciment

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 381

Annexos - Figura 109 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-15/16/32 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 382

Annexos - Figura 110 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Fragment 099/10-5980-1 en el jaciment

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 383

Annexos - Figura 111 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5980-1 superior en el tronc original, amb la presència d’un clau (vermell)

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 384

Annexos - Figura 112 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5980-1 inferior en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 385

Annexos - Figura 113 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Fragment 099/10-5980-3 en el jaciment

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 386

Annexos - Figura 114 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5980-3 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 387

Annexos - Figura 115 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Fragment 099/10-5980-4 en el jaciment

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 388

Annexos - Figura 116 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5980-4 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 389

Annexos - Figura 117 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Fragment 099/10-5980-6 en el jaciment

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 390

Annexos - Figura 118 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Situació del fragment 099/10-5944-6 en el tronc original

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 391

Annexos - Figura 119 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Resultats de l’anàlisi tecnològica

Codi

099/10

5944

Diferencial

Ample (cm)

Gruix (cm)

Llarg (cm)

Tipus de secció

Nombre d’esberlades

Diàmetre mínim del tronc original

Taxó

Element

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Triangular

31,90

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Quadrangular

42,60

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Quadrangular

23,20

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Rectangular

21,30

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Rectangular

17,00

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Triangular

24,60

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Rectangular

21,00

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Quadrangular

29,70

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Quadrangular

49,90

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 392

Codi

099/10

5944

Diferencial

Ample (cm)

Gruix (cm)

Llarg (cm)

Tipus de secció

Nombre d’esberlades

Diàmetre mínim del tronc original

Taxó

Element

Ulmus sp.

Caixa de contrapès nova, retall 2

Circular

8,50

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Romboide

28,40

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

1/3

11,20

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

8,5

Quadrangular

13,20

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès nova, retall 2

Quadrangular

13,80

Caixa de contrapès nova, retall 2

1/3

20,40

Circular

16,00

099/10

5944

15/16/32

Quercus sp. caducifoli

099/10

5980

1 inferior

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès, retall 3

099/10

5980

1 superior

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès, retall 3

Circular

23,00

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès, retall 3

Trapezoidal

30,00

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès, retall 3

Quadrangular

17,40

099/10

5980

Quercus sp. caducifoli

Caixa de contrapès, retall 3

Semicircular

20,00

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 393

Annexos - Figura 120 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Resultat total dels diàmetres mínims del tronc original, i segons UE

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 394

Annexos - Figura 121 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Nombre d’esberlades identificades en total i per UE Nombre d’esberlades o serrades

Total

UE 5944

UE 5980

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 395

Annexos - Figura 122 ESTUDI TECNOMORFOLÒGIC I DETERMINACIÓ TAXONÒMICA DE FUSTES PROCEDENTS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL DIGNE

Formes transversals identificades en total i per UE Tipus de secció

Total

UE 5944

UE 5980

Circular

Semicircular

1/3

Triangular

Quadrangular

Rectangular

Trapezoidal

Romboide

ANNEXOS · Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

1 1

Estudi tecnomorfològic i determinació taxonòmica de fustes... | 396

Inventari de les restes de macrofauna recuperades al rec Comtal en diferents intervencions a lâ&#x20AC;&#x2122;antic Mercat del Born Eva Orri Terrado (investigadora independent)

Anuari dâ&#x20AC;&#x2122;arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 397

Inventari de les restes de macrofauna recuperades al rec Comtal en diferents intervencions a l’antic Mercat del Born1 1. Introducció i metodologia En aquest treball exposem els resultats de l’anàlisi de les restes faunístiques corresponents a l’excavació del rec Comtal en el tram documentat dins del jaciment del Born Centre de Cultura i Memòria, situat al municipi de Barcelona (Barcelonès) i que van ser recuperades durant les campanyes dels anys 2001, 2005 i 2017.2 El conjunt faunístic està distribuït en un total de 23 unitats estratigràfiques, totes atribuïdes a la mateixa estructura, però amb abocaments que pertanyen a diferents períodes cronològics. La quantitat de restes òssies recuperades és molt diversa, amb unitats estratigràfiques gairebé sense elements osteològics i d’altres amb quantitats que superen el centenar. El conjunt faunístic apareix format majoritàriament per restes de mamífers, tot i que també hem identificat, en una quantitat molt inferior, algunes restes d’aus i de peixos, de les quals únicament donem testimoni sense arribar a determinar l’espècie a la qual podrien correspondre. Les característiques del jaciment han determinat la nostra estratègia d’estudi. L’anàlisi s’ha fet respectant les diferents unitats estratigràfiques, de les quals hem extret el nombre de restes recuperades, el nombre de restes determinades i no determinades i el nombre mínim d’individus. Posteriorment, hem considerat oportú agrupar cronològicament els resultats obtinguts d’aquests estrats per poder oferir unes dades més significatives Aquests períodes cronològics són: - Segle xiv - Segle xvii – principis del segle xviii L’anàlisi s’ha centrat en la identificació anatòmica i taxonòmica de les restes, mitjançant la contrastació de morfologies amb la col·lecció de referència pròpia i amb diversos atles osteològics. Hem fet una discriminació parasagital (dreta/esquerra) de cada element, una determinació de l’edat i del sexe —sempre que ha estat possible— i un estudi dels patrons de fragmentació, de les termoalteracions, de les traces i d’altres aspectes més puntuals. L’edat ha estat calculada pel grau d’epifisació dels ossos, per la presència o absència de dents decídues i definitives i pel desgast d’aquestes últimes. Tot i que ens hem basat en el

treball de Silver (Silver, 1971), sempre que hem pogut hem defugit de donar edats de sacrifici exactes i hem deixat la determinació com a infantils, joves i adults, ja que sempre hi pot haver lleugers canvis en el moment de fusió epifisial dels ossos o d’aparició i desgast de les dents en diferents poblacions d’una mateixa espècie separades pel temps. La determinació del sexe, en els individus en què ha estat possible, s’ha fet per característiques morfològiques (morfologia dels ullals en els suids, banyes en els cèrvids). Per a la diferenciació dels ovicaprins entre Ovis aries i Capra hircus hem utilitzat les claus de determinació proposades per Boessneck (Boessneck, 1971). Les dades obtingudes en l’anàlisi osteològica han estat introduïdes en una base de dades Filemaker a partir de la qual hem calculat el nombre de restes (NR) i el nombre mínim d’individus (NMI). L’inventari complet de les restes faunístiques està dipositat al Centre de Documentació del Servei d’Arqueologia de Barcelona, on pot ser consultat. Cal puntualitzar que tant els resultats del nombre de restes com el nombre mínim d’individus són merament aproximatius i ens permeten ponderar la importància que devia tenir cada espècie dins de l’economia del grup, però mai no hem de considerar-los com a valors absoluts que donen el nombre real d’individus que devien conformar una població.

2. Resultats de l’estudi faunístic En conjunt, hem analitzat un total de 3.591 restes òssies, de les quals 3.091 (86,07 %) han estat determinades, mentre que 580 (13,92 %) han restat com a no determinades anatòmicament o taxonòmicament. Els resultats en tots els casos els presentem individualitzats per unitats estratigràfiques (UE), tot i que els resultats extrets han estat unificats posteriorment en dos moments cronològics, amb l’objectiu d’intentar establir estratègies o comportaments diferenciats: - Segle xiv: UE 3726, 2912, 30920 - Segle xvii – principis del segle xviii: UE 2813, 3141, 3147, 2897, 2898, 2901, 2904, 2905, 2906, 2907, 2908, 2909, 2910, 2911, 30914, 30915, 30916, 30917, 30918, 30919

1. Estudi finançat per l’Institut de Cultura de Barcelona - Direcció de Memòria, Història i Patrimoni - Servei d’Arqueologia. 2. La intervenció dels anys 2001 i 2002 va ser dirigida per Pere Lluís Artigues i Antoni Fernández, i les dels anys 2005 i 2017, per Antoni Fernández (Codex, Arqueologia i Patrimoni, SCCL). Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 398

Segle xiv UE 3726 Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Nombre de restes

Determinats

(81,48 %)

Ovicaprins

16,63

14,28

Indeterminats

(18,51 %)

Ovis aries

18,18

14,28

Capra hircus

40,94

50,00

Conjunt O/C

72,72

78,58

Bos taurus

13,63

7,14

Sus domesticus

9,09

7,14

Equus caballus

4,55

7,14

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

UE 2912 Nombre de restes

Determinats

(89,47 %)

Ovicaprins

55,88

2,22

Indeterminats

(10,52 %)

Ovis aries

5,88

11,11

Capra hircus

8,82

22,22

Conjunt O/C

70,58

55,56

Bos taurus

7,35

11,11

Sus domesticus

19,11

22,22

Oryctolagus cuniculus

2,96

11,11

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

UE 30920 Nombre de restes

1.088

Determinats

901

(82,81 %)

Ovicaprins

580

64,37

51,72

Indeterminats

187

(17,18 %)

Ovis aries

7,10

16,27

Capra hircus

6,77

16,27

Conjunt O/C

705

78,44

67,44

Bos taurus

10,98

2,32

Sus domesticus

6,54

11,62

Equus caballus

0,22

2,32

Canis familiaris

0,99

4,65

Oryctolagus cuniculus

2,81

9,33

Cervus elaphus

0,22

2,32

901

100

TOTAL

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 399

Segles xvii-xviii UE 2813 Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Nombre de restes

Determinats

(50,00 %)

Ovicaprins

25,00

Indeterminats

(50,00 %)

Bos taurus

25,00

Equus caballus

50,00

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Ovicaprins

27,27

16,66

Ovis aries

13,63

16,66

Capra hircus

9,09

16,66

Conjunt O/C

50,00

50,02

Bos taurus

13,63

16,66

Sus domesticus

9,09

16,66

Equus caballus

27,27

16,66

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

UE 3141 Nombre de restes

Determinats

(100 %)

UE 3147 Nombre de restes

118

Determinats

103

(87,28 %)

Ovicaprins

56,31

3,88

Indeterminats

(12,72 %)

Ovis aries

4,85

2,91

Capra hircus

2,91

Conjunt O/C

64,07

62,50

Bos taurus

10,67

6,25

Sus domesticus

14,56

12,50

Equus caballus

6,81

6,25

Canis familiaris

1,94

6,25

Oryctolagus cuniculus

1,94

6,25

103

100

TOTAL

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 400

UE 2897 Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Nombre de restes

Determinats

(80,00 %)

Ovicaprins

100

Indeterminats

(20,00 %)

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Ovicaprins

100

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Ovicaprins

66,66

50,00

Bos taurus

33,33

50,00

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

UE 2898 Nombre de restes

Determinats

(100 %)

UE 2901 Nombre de restes

Determinats

(100 %)

UE 2904 Nombre de restes

Determinats

(80,00 %)

Ovicaprins

50,00

33,33

Indeterminats

(20,00 %)

Ovis aries

25,00

33,33

TOT O/C

75,00

66,66

Oryctolagus cuniculus

25,00

33,33

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

UE 2905 Nombre de restes

Determinats

(60,00 %)

Ovicaprins

100

Indeterminats

(40,00 %)

TOTAL

100

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 401

UE 2906 Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Nombre de restes

Determinats

(95,23 %)

Ovicaprins

55,00

20,00

Indeterminats

(04,77 %)

Ovis aries

5,00

20,00

Capra hircus

20,00

40,00

Conjunt O/C

80,00

Bos taurus

20,00

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

TOTAL

UE 2907 Nombre de restes

Determinats

(87,17 %)

Ovicaprins

38,23

22,22

Indeterminats

(12,82 %)

Ovis aries

5,88

11,11

Capra hircus

11,76

11,11

Conjunt O/C

55,90

44,44

Bos taurus

11,76

11,11

Sus domesticus

17,64

22,22

Canis familiaris

8,82

11,11

Oryctolagus cuniculus

5,88

11,11

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

UE 2908 Nombre de restes

Determinats

(94,73 %)

Ovicaprins

9,25

15,38

Indeterminats

(5,26 %)

Ovis aries

20,37

23,07

Capra hircus

5,55

7,69

Conjunt O/C

35,20

46,16

Bos taurus

7,40

7,69

Sus domesticus

50,00

30,76

Canis familiaris

3,70

7,69

Oryctolagus cuniculus

3,70

7,69

TOTAL

100

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 402

UE 2909 Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Nombre de restes

Determinats

(87,80 %)

Ovicaprins

44,44

25,00

Indeterminats

(12,19 %)

Ovis aries

5,55

12,50

Capra hircus

2,77

12,50

Conjunt O/C

52,77

50,00

Bos taurus

16,66

12,50

Sus domesticus

25,01

25,00

Oryctolagus cuniculus

5,55

12,50

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

UE 2910 Nombre de restes

Determinats

(81,03 %)

Ovicaprins

68,08

33,33

Indeterminats

(18,96 %)

Ovis aries

6,38

16,66

Capra hircus

6,38

16,66

Conjunt O/C

80,85

66,66

Bos taurus

12,76

16,66

Sus domesticus

6,38

16,66

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

UE 2911 Nombre de restes

Determinats

(72,09 %)

Ovicaprins

61,29

2,22

Indeterminats

(27,90 %)

Ovis aries

6,45

11,11

Capra hircus

16,12

22,22

Conjunt O/C

83,89

55,55

Bos taurus

3,22

11,11

Sus domesticus

3,22

11,11

Canis familiaris

3,22

11,11

Oryctolagus cuniculus

6,45

11,11

TOTAL

100

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 403

UE 30914 Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Nombre de restes

Determinats

(73,80 %)

Ovicaprins

58,06

28,57

Indeterminats

(26,19 %)

Ovis aries

9,67

14,28

Conjunt O/C

67,79

42,85

Bos taurus

9,67

14,28

Sus domesticus

6,45

14,28

Equus caballus

9,67

14,28

Oryctolagus cuniculus

6,45

14,28

TOTAL

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

UE 30915 Nombre de restes

186

Determinats

151

(81,18 %)

Ovicaprins

42,38

22,22

Indeterminats

(18,82 %)

Ovis aries

6,62

7,40

Capra hircus

5,29

3,70

Conjunt O/C

54,30

33,34

Bos taurus

31,78

44,44

Sus domesticus

9,93

11,11

Equus caballus

2,66

3,70

Oryctolagus cuniculus

0,66

3,70

Felis catus

0,66

3,70

151

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

TOTAL

UE 30916 Nombre de restes

646

Determinats

593

(91,79 %)

Ovicaprins

332

55,98

34,40

Indeterminats

(8,20 %)

Ovis aries

7,08

8,62

Capra hircus

7,75

5,17

Conjunt O/C

420

70,82

48,27

Bos taurus

12,14

25,86

Sus domesticus

12,98

13,79

Canis familiaris

1,68

3,44

Equus caballus

1,51

5,19

Oryctolagus cuniculus

0,67

1,72

Cervus elaphus

0,20

1,72

593

100

TOTAL

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 404

UE 30917 Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Nombre de restes

567

Determinats

468

(82,53 %)

Ovicaprins

291

62,17

55,51

Indeterminats

(17,46 %)

Ovis aries

4,70

6,06

Capra hircus

8,11

15,15

Conjunt O/C

351

75,00

72,72

Bos taurus

5,76

3,03

Sus domesticus

10,04

9,09

Equus caballus

0,42

3,03

Canis familiaris

4,27

6,06

Oryctolagus cuniculus

4,59

6,06

468

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

TOTAL

UE 30918 Nombre de restes

346

Determinats

263

(76,01 %)

Ovicaprins

166

63,11

29,41

Indeterminats

(23,98 %)

Ovis aries

5,32

11,76

Capra hircus

3,80

11,76

Conjunt O/C

190

72,24

52,96

Bos taurus

10,64

11,76

Sus domesticus

10,64

11,76

Equus caballus

1,90

11,76

Canis familiaris

3,80

5,88

Oryctolagus cuniculus

0,78

5,88

263

100

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

TOTAL

UE 30919 Nombre de restes

183

Determinats

144

(78,68 %)

Ovicaprins

68,05

33,33

Indeterminats

(21,31 %)

Ovis aries

4,16

8,33

Capra hircus

3,47

8,33

Conjunt O/C

109

75,69

50,02

Bos taurus

5,55

8,33

Sus domesticus

9,02

16,66

Canis familiaris

9,02

16,66

Oryctolagus cuniculus

0,70

8,33

144

100

TOTAL

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 405

Oferim finalment els resultats obtinguts d’agrupar les restes faunístiques en els dos períodes cronològics analitzats en aquest estudi: Nombre de restes, nombre mínim d’individus i percentatges de les unitats estratigràfiques corresponents al segle xiv

Segle xiv Nombre de restes

1.191

Determinats

991

(83,20 %)

Indeterminats

200

(16,78 %)

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

Ovicaprins

621

62,66

28,78

Ovis aries

7,26

15,15

Capra hircus

7,66

24,24

Conjunt O/C

769

77,59

68,18

Bos taurus

107

10,79

4,54

Sus domesticus

7,46

12,12

Equus caballus

0,30

3,03

Canis familiaris

0,90

3,03

Oryctolagus cuniculus

2,72

7,57

Cervus elaphus

0,23

1,52

991

100

TOTAL

Edat de sacrifici dels individus al segle xiv Perinatal

Infantil

Infantil-jove

Jove

Adult

Indeterminat

Ovicaprins

–

Ovis aries

–

Capra hircus

–

Conjunt O/C

–

Bos taurus

–

Sus domesticus

–

3 (1M/1F)

Oryctolagus cuniculus

–

TOTAL

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 406

Nombre de restes, nombre mínim d’individus i percentatges de les unitats estratigràfiques corresponents als segles xvii-xviii

Segles xvii-xviii Nombre de restes

2.400

Determinats

2.020

(84,16 %)

Indeterminats

380

(15,83 %)

Nombre de restes

Nombre mínim d’individus

1.146

56,73

31,93

Ovis aries

127

6,28

10,92

Capra hircus

132

6,53

10,08

Conjunt O/C

1.405

69,55

126

52,93

Bos taurus

227

11,23

17,64

Sus domesticus

245

12,12

13,44

Equus caballus

1,93

4,62

Canis familiaris

2,97

5,04

Felis catus

0,04

0,42

Oryctolagus cuniculus

2,10

5,48

Cervus elaphus

0,04

0,42

2.020

100

238

100

Ovicaprins

TOTAL

Edat de sacrifici dels individus als segles xvii-xviii Perinatal

Infantil

Infantil-jove

Jove

Adult

Indeterminat

Ovicaprins

–

Ovis aries

–

Capra hircus

–

Conjunt O/C

–

Bos taurus

–

Sus domesticus

17 (9M/2F)

–

Oryctolagus cuniculus

–

TOTAL

159

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 407

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

ela

tu s

us c

tol

Ce rv

Fe lis

ar is

ili

llu s

Ca ni

Eq u

est i

ur us

Su sd om

Bo s

Co nj

rcu s

rie

is a

Ca p

rin

vic

ela

tol

lis

ili

icu

est

rcu

ies

rin

vic

Nombre de restes en percentatges de les espècies representades en els dos moments cronològics

Segle xiv

Segles xvii -xviii

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 408

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

ela

tu s

tol

Ce rv

Fe lis

ar is

ili

llu

ca ba

Ca ni

uu s

icu

est

au r

rcu s

ies

rin

Ca p

vic ap

ela

tol

lis

ili

icu

est

rcu

ies

rin

vic

Nombre mínim d’individus en percentatges de les espècies representades en els dos moments cronològics

Segle xiv

Segles xvii -xviii

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 409

Quadre 1. Distribució anatòmica global de les restes recuperades a l’excavació del rec Comtal en els dos períodes estudiats O/C

BOTA

SUDO

EQCA

CAFA

ORCU

TOTAL

Banya

–

Crani

–

Maxil·lar

–

Mandíbula

–

123

Dents

104

–

163

Hioide

–

Vèrtebres

208

–

257

Costelles

457

100

–

564

Escàpula

–

130

Húmer

–

100

Radi

116

–

137

Ulna

–

Carps

–

Metacarp

131

–

193

Pelvis

–

109

Fèmur

–

Patel·la

–

Tíbia

152

–

190

Fíbula

–

Tarsals

–

Astràgal

–

Calcani

–

Metatars

135

–

139

Fa1

145

170

Fa2

–

Fa3

–

Metàpodes

Sesamoide

–

TOTAL

2.151

276

239

2.831

Abreviatures del quadre: O/C, ovicaprí; BOTA, Bos taurus; SUDO, Sus domesticus ; EQCA, Equus caballus; CAFA, Canis familiaris; ORCU, Oryctolagus cuniculus

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 410

3. Consideracions generals

Un cop mostrades les dades extretes de les restes analitzades en aquest jaciment, intentarem oferir una visió global de les dinàmiques adoptades, tant pel que fa a la conformació de ramats com a la funcionalitat de les espècies, les pràctiques alimentàries i altres aspectes més puntuals. Si observem la totalitat del material faunístic analitzat, cal esmentar primerament el desequilibri quant a la presència de restes en els diferents períodes cronològics. En aquest sentit, els segles xvii i xviii són els que ens aporten una quantitat més elevada d’elements ossis, mentre que al segle xiv la quantitat d’efectius disminueix. L’espectre faunístic representat apareix format per nou espècies, que són l’ovella i la cabra —dins del grup dels ovicaprins—, el bou/vaca/toro, el porc, el cavall, el conill, el cérvol, el gos, el gat i, en una quantitat molt menor, algunes restes d’aus i de peixos. Cal esmentar que, donades les característiques que presenten la gran majoria de les restes faunístiques recuperades, devien tenir una procedència de caràcter alimentari. La resta d’elements sembla que tenen diferent origen tafonòmic. Així doncs, diferenciarem entre: -- Aportacions antròpiques. En aquesta categoria trobem la majoria de les restes estudiades, aportades pels humans, i que devien tenir una funció primordialment de subsistència —elements abocats amb posterioritat a l’activitat del tractament dels aliments preculinària o postculinària. -- Altres restes. Aquí podríem incloure aquelles restes d’espècies no destinades a la subsistència, procedents probablement de la neteja de l’indret o abocades per qüestions sanitàries —restes de gossos, gats i cavalls. Si observem els resultats que ens ofereixen les diferents taules i gràfiques, pel que fa a aquelles espècies que devien contribuir a la dieta alimentària, veiem que els ovicaprins s’imposen en els dos períodes cronològics amb valors gairebé similars —el 70 % dels efectius— com a primera espècie representada. En segon i tercer lloc apareixen els suids i els bovins. Al segle xiv, la cabanya de bovins supera la dels suids quant al nombre de restes, mentre que s’inverteixen els valors quan analitzem el nombre mínim d’individus. En canvi, als segles xvii-xviii es dona el mateix patró però a la inversa: els suids superen els bòvids quant al nombre de restes però no en els valors referents al nombre mínim d’individus. Tot i això, les dades aportades referents a aquests dos taxons són molt similars pel que fa a la representació dins del conjunt faunístic, al voltant del 10 % dels efectius. Dins de la cabanya dels ovicaprins, sempre que ha estat possible, hem discriminat entre les restes corresponents a Ovis aries i les corresponents a Capra hircus. Aquelles que no han pogut ser identificades com a pertanyents a alguna d’aquestes dues categories han restat determinades Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

genèricament dins de la categoria dels ovicaprins. L’anàlisi de les restes ens mostra un equilibri pel que fa a la representació de les dues espècies. Els patrons d’edat que ens proporciona aquest taxó presenten un domini dels individus sacrificats a l’edat adulta respecte dels infantils i els joves. Aquesta dinàmica, que es repeteix en les dues èpoques, ens demostra la voluntat d’explotar els recursos en vida d’aquesta espècie (llet i llana). La resta d’individus sacrificats joves devien estar destinats bàsicament al consum. Sens dubte, les altes freqüències que es donen d’aquesta espècie estan relacionades amb la seva adaptabilitat als ambients mediterranis, la seva fàcil gestió en aquest paisatge i la diversitat de productes que genera aquest taxó: la llana, el pèl, el cuir i, per descomptat, la llet i la carn, al mateix temps que els fems, utilitzats per adobar els conreus. Dins del grup dels bovins, els patrons d’edat són molt clars. L’elevada proporció d’animals sacrificats a l’edat adulta ens indica la importància d’aquest grup quant a l’aportació de productes secundaris, com la llet. És innegable, també, la utilització d’aquesta espècie com a força de treball, ja sigui en funcions de tir, càrrega o transport. Aquest ús la converteix en una espècie molt valorada en economies antigues, sobretot en aquelles on el volum de l’explotació agrícola pot dependre d’aquest animal. Aquest fet condiciona la gestió dels ramats; en aquest sentit, alguns d’aquests individus podrien haver sobreviscut a una mort prematura i ser destinats a tasques de reproducció i explotació dels productes secundaris, entre les quals es podrien trobar, com ja hem esmentat, les relacionades amb la seva força física. Un cop sacrificat l’animal se n’aprofitava la carn, els tendons, les banyes, la pell i els ossos, aquests últims utilitzats com a combustible o transformats en eines. Si ens basem en els individus dels quals hem pogut determinar l’edat de sacrifici, la cabanya porcina tendeix a reproduir patrons d’efectius sacrificats joves, quan han assolit el seu òptim carni, amb la presència d’alguns animals mantinguts amb vida fins a l’edat adulta per a la reproducció. Estem davant d’una espècie orientada fonamentalment al consum. Donada la fragmentació del material, el sexe s’ha pogut establir en molt pocs casos, però és lògic pensar que, si per garantir la continuïtat del ramat sempre és necessari un nombre molt inferior de mascles que de femelles, devien ser els mascles els sacrificats preferentment en la joventut i un cop assolit el màxim de pes, mentre que les femelles devien ser sacrificades a l’edat adulta, que és quan deixen de ser bones reproductores i productores. Cal dir, pel que respecta als patrons d’edat de sacrifici dels diferents grups d’animals domèstics, que hem agrupat les diferents edats de mort en tres grans grups: animals infantils i joves —sacrificats abans o als voltants de l’edat que suposa l’òptim carni— i animals adults —un cop han superat aquest òptim. Cal puntualitzar que, fins Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 411

ara, els termes adult o jove han estat establerts en funció del grau de fusió epifisial. Tot i això, quan parlem de sistemes ramaders, la condició d’adult d’un animal ve donada per la maduresa sexual, que és la que determina les possibilitats de reproducció del ramat i que sempre es completa molt abans que la primera. L’espècie Oryctolagus cuniculus (conill) apareix representada per 27 restes i cinc individus al segle xiv i per 42 restes i tretze efectius als segles xvii-xviii. Aquests elements no presenten cap tipus de connexió anatòmica, majoritàriament estan fracturats i alguns apareixen cremats, fet que ens podria demostrar que es tracta d’un taxó que devia contribuir a la dieta alimentària de la societat estudiada. Pel que respecta a la resta d’espècies representades en l’espectre faunístic, cal parlar primerament d’aquells animals silvestres que ens podrien aportar dades al voltant de la presència d’una possible pràctica de la cacera. Únicament hem determinat tres elements corresponents a dues peces dentals i una mandíbula atribuïdes a dos individus adults de Cervus elaphus. Aquestes restes aïllades no ens permeten parlar de la presència de cacera en el jaciment i, en tot cas, la cacera no devia representar una activitat quotidiana, sinó una pràctica esporàdica. Segurament la podríem relacionar amb l’obtenció de certes matèries primeres molt concretes o amb activitats de caràcter lúdic o social. Pel que fa a la resta d’espècies representades en l’espectre faunístic, cal parlar primerament del taxó Canis familiaris —representat per dos individus al segle xiv i dotze efectius als segles xvii-xviii. Com a animal lligat estretament a l’ésser humà, el gos és utilitzat com a guardià de cases i animals. Els seus usos al camp devien estar relacionats amb la defensa dels ramats dels depredadors i amb les tasques d’espantar els ungulats silvestres dels terrenys llaurats, com també de company de cacera. La presència de gossos també està demostrada a través de les marques que deixen als ossos d’altres espècies de les quals es nodreixen. En cap cas no apareixen marques de carnisseria sobre els seus ossos; per tant, suposem que no va ser una espècie consumida. Per aquest motiu, les seves restes són escasses entre les deixalles alimentàries, que en el seu cas devien respondre a una deposició de tipus sanitari posterior a la mort de l’animal. A tall testimonial, esmentem la presència d’una resta de gat corresponent a un húmer entre els elements abocats al rec Comtal durant els segles xvii-xviii. L’espècie Felis catus gaudeix d’una bona reputació en diversos contextos, sobretot al camp, on els camperols l’apreciaven per la seva habilitat com a caçador per eliminar els rosegadors. El cavall està representat per tres restes, atribuïdes a un individu al segle xiv, i per 39 elements i onze efectius als segles xvii-xviii, morts tots a l’edat adulta, menys un de mort a l’edat infantil. La gran majoria de les restes Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

corresponen a peces dentals i a falanges. Tot i que aquestes restes apareixen associades a deixalles d’alimentació, no presenten cap indici del consum d’aquest taxó. Cal puntualitzar que aquesta espècie, que de manera inconstant ha estat utilitzada per a l’obtenció de la carn en algunes societats europees al llarg de la història, té un valor determinant en altres funcions com són la càrrega, el transport, el prestigi social i el treball en activitats agrícoles. Finalment, cal fer referència a les restes d’aus i peixos trobades al jaciment, de les quals únicament hem constatat la presència, sense arribar a determinar de quina espècie es devia tractar. Cal esmentar també que la seva presència podria haver estat més abundant del que reflecteixen les seves restes —105 restes d’aus, un fragment de closca d’ou i setze restes de peixos—, ja que els ossos d’aquests taxons, donada la seva mida i fragilitat, poden quedar pràcticament eliminats durant el procés de consum. Per això, pensem que, malgrat la baixa proporció d’elements d’aus i peixos respecte als grans mamífers, aquests animals de mida més petita podrien haver tingut un paper relativament important dins la dieta alimentària. Més enllà de les dades purament taxonòmiques i anatòmiques del conjunt del jaciment, en els paràgrafs següents aportem altres informacions que es desprenen del nostre estudi faunístic. En general, la gran majoria de les restes presenten un grau elevat de fragmentació, fet que demostra un aprofitament màxim dels recursos carnis. Un gran nombre d’elements presenten fractures intenses que deixen els ossos com a estelles, és a dir, que no conserven cap secció longitudinal ni transversal neta, i són pocs els casos d’ossos sencers, a banda d’aquells que presenten, ja per si mateixos, una estructura massiva (falanges, astràgals) o que són de naturalesa més forta (dentició). Com ja hem esmentat, aquesta fragmentació es deu fonamentalment, segons es dedueix de les alteracions tafonòmiques, a processos relacionats amb l’extracció de l’aliment, el desmembrament i l’esquarterament de l’animal i l’aprofitament posterior d’altres nutrients com el moll de l’os. Juntament amb la fragmentació, tenim marques d’esquarterament (amb desplaçament de massa òssia) i de descarnament (amb incisions a la superfície dels ossos). Un altre factor que ha influït en la fragmentació o alteració d’aquests elements és l’activitat carronyera dels carnívors. Hem localitzat algun element amb marques d’haver estat mossegats per l’acció molt probablement de gossos —thooth marks—, i de manera testimonial també observem algunes traces sobre elements per l’acció de rosegadors. Respecte a la representació anatòmica, totes les espècies tenen en general la majoria de les parts esquelètiques presents en una proporció similar a la que caldria esperar. Aquells elements que apareixen més representats són també els més nombrosos dins de l’esquelet —costelles, vèrtebres— i, per tant, susceptibles de ser sobrevalorats, o Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 412

els que tenen un índex de supervivència més elevat —dentició— (vegeu Quadre 1). Si tenim en compte tots aquests aspectes, podem considerar que l’escorxament de l’animal es va fer en el mateix indret i que no es devia tractar d’animals aportats al jaciment un cop seleccionades les zones càrnies més favorables. Cal apuntar la localització de diverses carnisseries en llocs molt propers a la ubicació del rec Comtal, indret on devien ser abocades la majoria de restes no destinades al consum, per raó de la seva escassa aportació càrnia. Cal esmentar que els ossos amb senyals d’haver estat alterats calòricament representen un 20,31 % del total de les restes analitzades. Generalment, presenten una alteració parcial de la superfície, que oscil·la entre les coloracions marrons, grises i negres, tot i que hem documentat un cert nombre d’elements amb coloració blanca. Donades aquestes característiques tafonòmiques, creiem que, en el sistema de cuina, la majoria dels ossos adherits a la carn no eren exposats a l’acció directa del foc i que les deixalles d’àpats que arriben a prendre la coloració pròpia d’aquest contacte directe foren abocades a un focus de calor un cop consumida la carn. Finalment, cal fer un petit apunt al voltant de l’abundant presència entre el material osteològic datat dels segles xvii-xviii —UE 30915 i 30916— d’una mateixa part anatòmica de bòvid. Es devia tractar d’una acumulació de metacarpians que en les dues unitats estratigràfiques esmentades devien assolir gairebé el 50 % dels efectius. Un gran nombre d’aquests elements es devien trobar sencers i d’altres fracturats de manera intencionada. Creiem que aquest conjunt d’un mateix element podria respondre a un arreplec de material per elaborar algun tipus d’objecte o utensili que requeria aquesta matèria orgànica, amb presència d’ossos sencers preparats per ser processats i d’altres fracturats o amb marques de tall que ja devien haver iniciat el procés de transformació. n

Eva Orri Terrado (investigadora independent)

BIBLIOGRAFIA Altuna, J. (1980). «Historia de la domesticación en el País Vasco desde sus orígenes hasta la romanización». Munibe, 32, p. 1-164. Blasco, F. (1992). Tafonomía y Prehistoria. Métodos y procedimientos de investigación. Saragossa: Universitat de Saragossa. 254 p. Boessneck, J. (1980). «Diferencias osteológicas entre ovejas (Ovis aries L.) y cabras (Capra hircus L.)». Ciencia en Arqueología. F.C.E. Madrid, p. 338-366. Mariezkurrena, K. (1983). «Contribución al conocimiento del desarrollo de la dentición y el esqueleto postcraneal de Cervus elaphus». Munibe, 35, p. 149-202. Prummel, W.; Frisch, H. J. (1986). «A guide for the distinction of species, sex and body side in bones of sheep and goat». Journal of Archaeological Science, 13, p. 567-577. Schmid, E. (1972). Atlas of animal Bones-Tierknocheatlas. Londres: Elsevier Publishing Company. Silver, I. A. (1980). «La determinación de la edad de los animales domésticos». A: Brothwell, D.; Higgs, E. (comp.). Ciencia en Arqueología. Madrid: Fondo de Cultura Económica, p. 289-309.

Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2017

Inventari de les restes de macrofauna recuperades... | 413